A l’entrada d’aquest dijous vull escriure sobre un aspecte de la nostra societat i de totes les societats actuals que ha esdevingut una companya inseparable d’aquestes, però que no tenim gaire ben vista: la publicitat. Estic plenament convençuda que la vostra definició de publicitat inclouria les paraules “vendes” i “manipulació” i ho dic perquè tots els meus alumnes de màrqueting les contenen quan parlem del tema. I no van gens desencaminats. El que ja els costa més és establir un marc històric pel naixement de la publicitat. I és que la pregunta “quan va aparèixer la publicitat?” és força enganyosa perquè depèn de què considerem publicitat. Si hi pensem com a una activitat per promocionar un producte, un servei o una regió o persona, llavors la publicitat va començar amb les antigues visites que es feien uns reis a uns altres reis i on els visitants desfilaven amb regals per impressionar l’amfitrió. Òbviament sempre hi havia un intenció política darrere d’aquelles mostres de luxe. Si pensem en l’arrel de la paraula “publicitat” i considerem que aquesta ha d’anar vinculada a quelcom imprès, llavors la història es remunta a fa uns 4000 anys a l’antic Egipte, on s’han trobat llistats esculpits en pedra dels productes oferts pels comerciants.

La publicitat més antiga i que encara es considera una de les més efectives era, i és, el boca-orella, que no ha necessitat mai de cap mitjà imprès.

No obstant, la batalla publicitària com la concebem avui dia va començar ni més ni menys que el segle XVII, uns dos-cents anys després de la invenció de la impremta. Cal pensar que en un inici la impressió de llibres era molt costosa i per tant, la publicació d’anuncis en paper no va arrencar del tot fins que va néixer la premsa. I és que la publicitat primerenca va aparèixer en diaris i periòdics i els dos primers exemplars van sortir a la llum a l’actual Alemanya. El primer periòdic es va anomenar “Relation aller Fürnemmen und gedenkenwürdige Historien” del 1605 que es podria traduir com a “Relació de totes les històries curioses i que val la pena recordar”. Vindria a ser un “full de successos” i va ser de publicació setmanal. La primera publicació diària mundial també va veure la llum a Alemanya, més concretament a Leipzig el 1650 i va encendre el motor de la publicitat tal i com la coneixem avui dia. Aquí s’hi publicaren anuncis de productes i el mètode es va fer tan popular i efectiva que no van trigar gaire en inventar diaris que només contenien publicitat.

Però com que des d’un bon principi el negoci va resultar d’allò més lucratiu, el rei Friedrich Wilhem I va prohibir la publicació d’anuncis als diaris, desplaçant-los a les publicacions destinades només a la propaganda. El monopoli havia de ser de l’estat. Durant unes dues centúries a la publicitat li van tallar les ales fins que el 1850 es va tornar a permetre als diaris. I llavors va ressorgir i va guanyar ràpidament en creativitat. Cap al 1870 la publicitat impresa ja havia començat a ser sensacionalista. Amb el canvi de segle, grans empreses com Magi, Nivea i Odol van intentar posicionar els seus productes al mercat de tal manera que s’associessin a la marca. I ho van aconseguir. El fet que molts de nosaltres designem els mocadors d’un sol ús amb el nom de la marca kleenex n’és un exemple. A partir d’ara la publicitat ja intentarà convèncer el consumidor que aquest necessita el seu producte per força.

La nova explosió dintre del món de la publicitat va arribar amb el miracle econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial, més concretament als anys cinquanta i seixanta. La publicitat d’aquella època però ens resultaria avui dia ofensiva del tot perquè estava basada en estereotips i clixés i vol vendre productes a mestresses de casa perfectes que esperen, empolainades, els seus marits panxuts a casa. El món estava dividit en rols i la publicitat ho reflectia. La nova estrella de la comunicació va ser la radio, que amb les seves cunyes arribava a tot arreu. I de fet, els primers anuncis televisius no van tenir gaire impacte perquè poca gent tenia aquells aparells tan costosos.

El primer anunci televisiu va ser retransmès als EEUU un 1 de juliol del 1941, just abans d’un partit de baseball, evidentment, i mostrava la imatge d’un rellotge de marca Bulova que marcava una hora determinada mentre una veu masculina de fons la deia. Molt senzill i curt.

I a Anglaterra va ser el 22 de setembre del 1955 i anunciava la pasta de dents Gibbs SR. A Espanya la primera estrella va ser el refrigerador super 57.

Els anuncis televisius han estat durant dècades les els capdavanters indiscutibles de la publicitat però la seva superioritat es va veure greument amenaçada per un avanç tècnic de grau superior: el comandament a distància. Aquest, juntament amb alguns dispositius com els gravadors digitals Divo i Sky + que permetien saltar-se els anuncis per continuar veient la programació, van impulsar els publicistes a trobar noves maneres de “captar” l’atenció dels consumidors.

També en aquella època els missatges subliminals a la televisió van passar a ser il·legals i els patrocinis i els concursos per guanyar premis van anar perdent efectivitat.

Es va reactivar llavors un truc publicitari que ja es feia servir a començaments del segle XIX: el “Publicity stunt”. El cop publicitari és l’organització d’un esdeveniment que pot o no ésser retransmès pels mitjans per tal que la gent es fixi en un producte determinat. Un “ publicity stunt” a la ciutat de Barcelona dels darrers anys seria l’entrepà gegant fet amb una pasta de cacao, la marca de la qual no mencionaré, i que era tan llarg que anava de la Barceloneta fins al gran Peix de la Vila Olímpica. Els trossos d’entrepà es van vendre per 1 euro i els fons que es van recaptar van anar a parar a una ONG.

Un altre original exemple de “publicity stunt” és el del vídeo, del qual us en vull incloure l’enllaç per ser graciós i efectiu, gravat a una tranquil·la plaça de Bèlgica i que es va convertir en viral posteriorment. No us el perdeu a  https://youtu.be/316AzLYfAzw

Però de cops publicitaris malaurats n’hi ha hagut molts a la història i és que els publicistes de vegades no pensen en els efectes col·laterals. Una coneguda marca d’aparells de música americana va anunciar que venia els equips per 299 plàtans –bananas- pensant que el públic entendria “banana” en el seu sentit no literal sinó metafòric equivalent a dòlar. El resultat va ser que milers de persones van aparèixer a les botigues amb caixes de 299 plàtans i la companyia va fer, durant dies, unes pèrdues de milers de dòlars diaris fins que va aclarir públicament el sentit de la seva campanya.

També força trista va ser la història d’una americana mare de dos fills que va morir per intoxicació d’aigua participant a un concurs per guanyar una Wii. I és que la casa de videojocs va organitzar una competició anomenada “hold your wee for a wii”, “aguanta’t el pipí per una wii”. Els participants havien de beure tanta aigua com els fos possible sense anar a orinar per tal de guanyar l’aparell. La mare dels dos fills va morir hospitalitzada i l’empresa va ser demandada.

També va ser molt tràgica una campanya publicitària del 1986 a Cleveland, Ohio, que havia de servir per recaptar fons tot batent un rècord. Es van enlairar més d’un milió i mig de globus com els que inflem a les festes infantils que havien d’omplir el cel de la ciutat de color. El fort vent però els va retornar a tots a la ciutat Lake Eire ocasionant problemes de tràfic i impedint l’enlairament de vols a l’aeroport local. A més, el rescat marítim tampoc va poder sortir a salvar un grup de persones en problemes i aquestes van morir en l’incident.

I desgraciadament de trucs publicitaris nefastos n’hi ha hagut diversos a la història. I és que inventar-ne un de simpàtic, inofensiu i efectiu no és una tasca gens fàcil. A més, aquests esdeveniments són molt costosos, motiu pel que a la majoria de les empreses els surt més a compte tenir “banner ads”, anuncis a la barra lateral de les xarxes socials, o programar els pesadíssims “pop-ups”, que sembla que no vulguin tancar-se mai. Això és clar mentre s’esforcen en treure un anunci per internet que sigui prou original o impactant per tal que la gent el comparteixi i es converteixi en viral. També es pot contractar bloggers que facin “pseudo-tutorials” en què apareguin els noms de determinats productes, és a dir “advertorials” o es pot pagar a Youtubers per mencionar determinades marques als seus vídeos. Sigui com sigui la publicitat ens la mengem diàriament per molt que intentem no fer-ho. Potser seria un experiment interessant deixar-nos a tots una setmana sense cap mena d’anunci al nostre voltant. El que passa és que de cop el món que ens envolta perdria molt en colors perquè les façanes de la ciutat, les parades d’autobús, els mateixos autobusos, alguns vehicles que circulen pel carrer, els cartells del carrer i una infinitat de coses no tindrien cap imatge i el cervell ho notaria. Potser de la mateixa manera que hi ha el dia sense cotxes, el dia internacional de la violència de gènere, el dia de la dona, etc. també necessitaríem el dia sense publicitat. Ben segur que retirar tota la propaganda, ni que fos per unes hores, generaria una pila de feina extra que, de la manera com van les coses, no aniria gens malament i alhora ens adonaríem tots de l’impacte que té en el nostre subconscient però potser de cop també trobaríem a faltar imatges simpàtiques com la inclosa a l’entrada d’avui i que és el rètol que anuncia el museu del Comunisme a la ciutat de Praga. Qui sap? Potser senzillament no és possible una societat actual sense publicitat…

 

 

 

 

 

Del 24 de desembre al sis de gener a Espanya, i a una bona part del món occidental, es celebra el Nadal. Bé, a excepció per exemple dels testimonis de Jehovà, que no ho celebren perquè no està escrit als evangelis que s’hagi de fer.

I és que, potser, alguns encara pensen que el Nadal commemora el naixement de Jesús quan en realitat l’església catòlica va adoptar i maquillar una festa completament pagana, tot declarant el 25 de desembre data del naixement de la figura històrica sobre la qual es basa el cristianisme. Fent-ho absorbia i acceptava rituals pagans que s’han perpetrat fins ara sense que en reconeguem l’origen.

Que el 25 de desembre no va haver-hi cap pessebre és un fet fàcilment constatable només llegint les escriptures. Es menciona que Crist va néixer en un moment en què els pastors estaven al camp amb els seus ramats i, en aquelles terres, d’octubre a abril és època de pluja. Els ramats pasturaven posteriorment. La majoria d’historiadors situen el naixement de Jesús cap a la primavera. Finals d’abril o maig. Per què doncs l’església va voler celebrar el naixement el 25 de desembre? La resposta és molt senzilla. S’havia de fer coincidir amb el solstici d’hivern que era celebrat arreu pels pagans i, de fet, molts dels elements que considerem típics del Nadal com l’arbre, per exemple, són elements que hem arrossegat de rituals pagans i que a l’església li va convenir mantenir. Era qüestió de donar als “no creients” allò que adoraven i integrar-ho a la nova religió per guanyar adeptes.

Però tornem al solstici. Pels pobles del nord l’època d’hivern era la més dura de l’any i les possibilitats de sortir-se’n viu escasses. En un escenari blanc i gèlid l’única figura que es manté verda i fresca és l’avet. És lògic doncs que els druides, els celtes i els pobles germànics el consideressin un arbre sagrat. Per això, durant el solstici d’hivern, ells celebraven el retorn de la llum- els dies es comencen a fer llargs- talant un arbre, el tronc del qual feien cremar durant dotze dies ni més ni menys. Dotze. Ara compteu. De Nadal fins a Reis passen 12 dies.

Aquesta és la part més dolça de la història. De fet la celebració de Yule tide no ho era tant perquè al tió gegant se li feien ofrenes vives que podien molt bé haver estar humanes. Es sacrificava l’ésser viu cremant-lo prop del tió i aquest representava la fertilitat. Pels druides i pels celtes l’avet era un símbol fàl·lic es veu.

Ara anem a un altre racó de l’Europa precristiana: Roma. El 25 de desembre els romans celebraven el solstici d’hivern amb un festival que durava dies i que permetia tot tipus de disbauxes. Les festes s’anomenaven Saturalia en nom del déu Saturn dels excessos i fins i tot els més menuts participaven de la ingesta d’alcohol i les activitats sexuals variades que tenien lloc durant aquest període en què tot estava permès. La festa pels menuts va passar a anomenar-se Juvenalia. En definitiva però, els romans havien adoptat també la tradició de celebrar l’equinocci a través del Déu d’origen Persa Mithra o Mitra, l’origen del qual es pot anar a trobar a la Índia. Aquest déu s’identificava amb el sol i feia d’intermediari entre el cel i la terra i era, a més, fill de la verge Anahita. Es va fer popular entre els romans i com que el seu naixement se situava el 25 de desembre però no pertanyia al conjunt de divinitats romanes oficials, les autoritats de l’època es van estalviar al persecució dels adeptes al déu del sol inconquerible tot declarant Saturnalia festa de veneració popular. Si no pots vèncer l’enemic, uneix-t’hi.

Els soldats romans van expandir la celebració de Saturalia o del déu sol Mithra per tot l’imperi i així, quan el Cristianisme ja s’havia convertit en religió oficial, els excessos que es cometien en període del solstici d’hivern continuaven sent vigents. Més encara potser un cop el cristianisme s’havia imposat perquè els germànics, els pobles del nord i els celtes van integrar totes les seves tradicions paganes del solstici a la celebració dels voltants del 25 de desembre. Al segle IV després de Crist el govern de Roma va declarar el 25 de desembre celebració oficial. Els pares de l’església eren plenament conscients que la figura de Jesús no havia nascut a l’hivern i que, a més, en cap evangeli es menciona que Crist volgués que el seu naixement fos celebrat. No obstant, la institució de l’església havia de “maquillar” definitivament la pràctica dels costums i rituals pagans fossin d’origen romà, com Saturnalia, o fos la veneració de Yule o l’avet pels germànics i celtes. Al segle VII després de Crist, l’església va enviar un mandat a Agustí de Canterbury dient-li que tots els costums pagans havien de ser incorporats a la doctrina cristiana. Es va deixar entrar l’arbre de Nadal a les cases però, de fet, posar una espelma a les finestres indicava que la família a qui pertanyia l’arbre estava celebrant el Yule tide. Avui dia encara es poden veure espelmes a les finestres de les cases d’Hollanda durant el Nadal.

Els excessos de la celebració dels Nadals van arrossegar-se i van pujar de to de tal manera que el 1652, després de l’execució del rei Charles I a Anglaterra, el govern va prohibir la celebració de la festivitat. L’Alcoholisme, el sexe al carrer i fins i tot els assassinats havien pres el lloc de la veneració de qualsevol déu. Els puritans que van anar a Amèrica també van intentar imposar una no celebració de la festa al nou continent.

No obstant això, altres petits déus que no eren ni Crist ni Mithra ja havien conquerit el període del solstici. El primer d’ells va ser el déu Odin, conegut pels germànics i pels víkings i de veneració estesa en general als països nòrdics. Segons la mitologia nòrdica, aquesta divinitat corpulenta i amb barba es passejava durant l’època del solstici d’hivern en un carruatge pels cels i decidia qui havia de viure o morir aquell any. Era un déu molt temut. La seva figura es va fondre amb la de Thor i també amb la d’un bisbe turc anomenat Nicolau que, segons la llegenda, va ser capaç de convertir el dimoni en el seu servidor.

La tradició del sant Nicolau està documentada als Països Baixos a partir del segle XVII i allà se’l anomenava “Sinter Klass”, que va passar a ser la figura més esperada per tots els nens a Europa i a Amèrica, territori on molts habitants dels Països Baixos van haver d’emigrar.

A Nicolau també se li atribuïen qualitats similars a les del déu cristià. Omnipresent perquè viatjava per totes les cases per deixar regals als nens, i amb coneixement total i absolut dels homes, perquè sap quins nens es porten bé i quins no.

Recordem que molts europeus van fugir a Amèrica per motius religiosos. Els puritans mateixos buscaven una doctrina allunyada dels dictàmens de l’església catòlica. Ells no volien celebrar el Nadal. Per altra banda els immigrants dels Països Baixos van portar la seva tradició del “ Sinter Klass” el 1626, i la van celebrar probablement més o menys en secret fins que la festa del Nadal va ser votada legal el 1890.

Les corones de vesc també venen de la tradició celta però han estat incorporades al Cristianisme. I de fet, pocs elements queden que siguin purament cristians del Nadal. Fins i tot la imatge del nen Jesús a l’estable és, en part, una còpia de la història del déu Mithra. D’ell també es diu que se’l va embolcallar en un farcell i va ser adorat pels pastors…

I què n’hem de dir dels colors del Nadal? El vermell, el verd i el daurat? El vermell representa la sang i probablement recorda els sacrificis que es realitzaven al déu Yule. El verd representa la frescor i el renaixement. I el daurat la prosperitat.

En realitat les boles amb què guarnim l’arbre de Nadal van ser acceptades per l’església quan es va decidir que representaven les pomes del jardí d’Adan i Eva. Quina imaginació oi?

Segur que encara hi ha una pila d’elements nadalencs que ens podrien recordar l’origen pagà d’aquesta festa tan entranyable. I a mi personalment m’és ben igual què celebro durant aquesta època de descans hivernal. Els arbres, els llums del carrer, l’esperit de solidaritat i la grossa de Nadal i de Cap d’any ens reparteixen a tots il·lusió. En especial als més menuts. Potser les que més pateixen la celebració són les mestresses de casa que han de cuinar per tota la família i els pares que han de comprar els regals a l’últim moment. Sempre he trobat el Nadal màgic. I potser des de que conec quina connexió hi ha entre aquesta festa i les antigues religions més properes a la natura encara m’agrada més. I si esborro la imatge dels sacrificis a Yule, la figura de l’avet em transmet pau i tranquil·litat i la idea de que cap religió pot esborrar del tot la condició humana i que, ens agradi o no, aquesta està supeditada a la natura que és més poderosa que nosaltres…

 

Algú ha sentit a parlar de l’efecte cobra? A Alemanya és una expressió que està en boca de tothom i que designa, en economia, el fenomen que es produeix quan una mesura que aplica el govern per resoldre un problema acaba produint una exacerbació d’aquest. L’expressió, que s’ha convertit en popular, té una base històrica molt curiosa que deixa palès que la nostra dita catalana “feta la llei, feta la trampa” és ben veritable.

Durant l’època colonial britànica hi va haver una plaga de cobres a la Índia. Com que el problema era molt greu el governador va decidir oferir una recompensa per cada cobra morta que s’entregués al llocs estipulats per fer-ho. Calia convertir a la gent en “caçadors de cobres” per reduir-ne el nombre altre cop. Durant un temps sembla que la mesura va funcionar. Tanmateix, la població de la Índia no va trigar gaire en començar a criar-les per matar-les i obtenir els diners que oferia l’estat per cada exemplar mort. Era una font d’ingressos molt llaminera tot i que no gaire agradable.

Òbviament quan el govern va tenir clar què passava va retirar els diners oferts com a premi. Això va tenir com a conseqüència que totes les cobres que es criaven per ser sacrificades s’alliberessin vives. En lloc de controlar la plaga el que es va aconseguir amb la mesura va ser un increment espectacular del nombre de cobres.

A Hanoi va passar un cas semblant quan el govern francès va oferir diners per cada cua de rata que portessin els ciutadans. La gent va acabar tallant les cues de les bèsties però deixant-les lliures per tal que es reproduïssin.

En ambdós casos l’efecte cobra s’entén i s’explica perfectíssimament perquè la pobresa impulsa a la gent a utilitzar els incentius del govern per aconseguir uns diners força necessaris.

Però de casos d’efecte cobra en què l’actuació ciutadana està menys justificada també se’n poden trobar.

El 1989 les autoritats de la ciutat de Mèxic van decidir aplicar una mesura dràstica per abaixar els nivells de contaminació ambientals de la ciutat. En aquells moments l’smog cobria el nucli urbà i les filmacions de l’època mostren persones amb mascaretes per evitar inhalar els fums de la metròpolis. Es va decidir no deixar circular un cop per setmana cada cotxe de la ciutat. Els habitants van resoldre la incomoditat d’haver de prescindir del seu vehicle comprant un altre cotxe, sovint molt més antic per manca de recursos suficients, i amb un motor atrotinat. La conseqüència de l’actuació ciutadana va ser un increment encara més perillós dels nivells de contaminació. Brillant actuació!

L’efecte cobra demostra molt clarament que de vegades l’esser humà només és capaç de pensar a curt termini i que, ens agradi o no, les polítiques dels governs de vegades sí estan encaminades a solucionar problemes però nosaltres mateixos no estem disposats a pensar globalment. Utilitzaré una metàfora utilitzada per un home admirable dels que encara tenim la sort de tenir viu en aquests moments: Al-Gore. Durant el seu discurs a “una veritat incòmoda” el que diu és que un addicte a la droga descobreix que té venes als dits i als peus quan les dels braços i les cames se li col·lapsen. Es veu que també es propi de l’esser humà continuar explotant un recurs fins que no li queda cap més remei que cercar solucions. El missatge de Al Gore és també molt clar pel que fa a la responsabilitat ciutadana. No es pot sempre culpabilitzar els governs i responsabilitzar-los de que les coses vagin o no vagin bé perquè els ciutadans, amb el nostre granet de sorra, també podem canviar el món.

 

Fa ja uns anys, el text d’anglès de la selectivitat es titulava “modern slavery” i venia a ser una reflexió sobre les condicions laborals d’avui dia en alguns països. El text reflectia claríssimament que en èpoques remotes tenir un esclau li sortia més car al patró que tenir treballadors explotats avui dia. Tots sabem que hi ha indrets d’aquest món on els obrers fan jornades laborals extremes en unes condicions infrahumanes i aporten uns beneficis brutals a les empreses per les que treballen.

Quan pensem en aquest “esclavatge modern” potser ens hauríem de plantejar si nosaltres en els nostres països desenvolupats i civilitzats no som també esclaus o no se’ns tracta com a tals.

El següent cas, que he viscut en primera persona, servirà per il·lustrar el que he de dir. El darrer divendres 9 de setembre quan vaig arribar a casa cap a les 14:00 del migdia em vaig trobar que no hi havia llum a casa meva. No m’hi vaig trencar gaire la closca i em vaig enfilar al tamboret per apujar la palanca que s’havia abaixat sola i m’havia deixat a les fosques a casa. S’havien “fos els ploms”, com encara ho anomenem ben anacrònicament.

Vaig dinar i en acabat altre cop em vaig tornar a quedar sense llum. Dos cops en poc temps em va semblar força estrany i vaig trucar a la porta de la meva veïna per comprovar si ella també tenia problemes amb l’electricitat o l’avaria era només del meu pis.

Curiosament a ella se li havien fos dues bombetes en poca estona. En aquells moments un amic que volia venir a visitar-me em va trucar per telèfon perquè el timbre de l’edifici ja no funcionava. Vaig pensar que segurament quelcom estava fallant a tot l’edifici i vaig anar a picar a la porta de diversos veïns. Els que van sortir em van dir que estaven notant que hi havia baixades de la tensió elèctrica perquè la intensitat de la llum anava variant. Una altra veïna em va informar que se’ls havia espatllat un aparell elèctric.

Amb la veïna de la meva planta vam decidir trucar a FECSA per tal que s’ho vinguessin a mirar però la companyia va respondre que si trucava un usuari i l’avaria era de la finca, l’usuari que havia trucat hauria de pagar la reparació total. Lògicament ni ella ni jo vam voler arriscar-nos i vam avisar al propietari de la finca per fer-lo trucar a ell a ENDESA. Eren prop de les 15:30 quan ell ho va fer. Poca estona després ens va dir que la companyia elèctrica havia assegurat que passaria algú a mirar-s’ho en 90 minuts, com a màxim.

Casualment la noia que viu al costat de casa meva té un amic electricista i va poder venir un moment a revisar la instal·lació de casa seva. Com que jo estava encara una mica pendent del tema, em va dir que el que veia és que hi havia unes pujades i baixades de tensió elèctriques inusuals i que per seguretat havia de treure l’electricitat de casa meva per seguretat. Ho vaig fer i vaig quedar amb les dues veïnes, amb qui havia estat parlant, que ens avisaríem del que havien dit els de la companyia elèctrica.

Jo vaig marxar a la feina mitjanament tranquil·la però patint perquè el menjar del congelador rebria les conseqüències de la manca de llum.

Vaig tornar a casa cap a les 20:15 i quan vaig arribar al meu edifici vaig mirar primer si veia llum a l’escala. Com que tot semblava correcte quan vaig entrar a casa meva vaig “apujar els ploms” però aquests em van tornar a saltar immediatament. Vaig sortir del meu pis per preguntar què havien dit els electricistes de FECSA però en aquell moment el matrimoni que viu una planta més amunt va treure el cap per la finestra de l’escala i em va dir “nena ens està sortint fum de la pantalla de la tele”. Al mateix temps el meu veí del principal sortia del seu pis per avisar-me que li acabava de petar l’ordinador. De cop es va començar a sentir pudor de cremat i els veïns que eren als pisos van anar sortint per avisar de les avaries que estaven tenint. A uns se’ls va espatllar el microones, a d’altres la nevera. Vam decidir sortit tots de l’edifici, alarmats sobre tot per la ferum a socarrim. Un cop al carrer vam trucar al propietari. FECSA no havia aparegut ni havia enviat cap tècnic. El propietari va tornar a insistir però segons ens va dir no li feien cas. Arribat a aquest punt vam trucar als bombers. No podíem tenir la certesa que no hi hagués una averia greu a les llars, i a més amb una pujada de tensió una simple guspira podia posar foc accidentalment.

Els bombers van aparèixer que eren dos quarts de deu del vespre. Unes sis hores ben bé després d’haver comunicat a FECSA la incidència. Van revisar la instal·lació i ens van dir que l’avaria venia del carrer. Just en aquell moment apareixia un petit vehicle de la companyia FECSA i van baixar-ne dos operaris que van fer les seves comprovacions. Fins i tot el propietari de l’edifici havia arribat per fer-nos costat i estava tan confús com nosaltres. La companyia elèctrica se’ns havia estat torejant tota la tarda i només havien aparegut un cop havíem enviat a buscar els bombers. Bé. L’únic que en vam treure va ser que ens fessin un “pont” per tal que tornéssim a tenir llum per la nit. Ens el van fer cap a les 00:00.

Al dia següent els veïns ens vam reunir. Menys un parell de pisos, entre els quals estava el meu, cada habitatge tenia com a mínim un aparell elèctric espatllat. La nevera, la rentadora, la tele i en el pitjor dels casos tots aquests aparells més la cafetera, el mòdem i el telèfon.

Com que els bombers ens havien dit que l’errada era de la companyia elèctrica i que FECSA s’hauria de fer càrrec del cost dels desperfectes, vam decidir reclamar. El dilluns següent els afectats van començar a moure’s i ens vam anar informant del que passava. D’això ja fa unes setmanes i tot el que hem tret de l’assumpte és que FECSA escrigui diverses cartes als veïns per comunicar-los que a ells no els hi costa cap incidència i que en tot cas les pujades i baixades de tensió són normals. La companyia que mou milions d’euros es renta les mans i deixa als veïns afectats amb noves factures amb què cap de nosaltres comptava.

No és que jo, ni pel que he vist cap dels que habita en el meu edifici, visqui en cap mena d’il·lusió de democràcia i justícia social. Els pilars de la nostra societat són la feina i els impostos d’una gran majoria de gent a qui es considera material de consum. Tenim drets però sembla que el que falla és que només existeixen en paper, però en realitat ningú insisteix en exercir-los.

Si la gent té drets però no a exercir-los, acabem vivint en una societat que practica l’esclavitud “socialment acceptada” i sense resistència activa. Què se n’ha fet, per exemple, del dret al descans? Quan els meus pares eren joves, d’això fa uns quaranta anys, quan plegaven de la feina tancaven la porta de casa seva i podien gaudir en cos i ànima del seu temps de lleure.

Ara això s’ha acabat. Per a una gran part de gent, si més no. Qui no ha rebut un whatsapp el cap de setmana a les set o les vuit del vespre perquè un company, companya o un superior creia absolutament necessari comunicar-te quelcom relacionat amb la teva activitat professional? O entre setmana però quan l’horari laboral s’ha acabat? No és tan greu podreu pensar. Total és un whatsapp. Exacte. És un missatge que ens transporta mentalment a la feina altre cop quan el que hem de fer és estar al cent per cent concentrats en el que ens calgui en aquell moment. Sense interferències d’altres esferes.

Aquí de fet no és obligatori ni es considera part de la feina respondre missatges fora d’horari laboral. I si no és urgent el millor és no fer-ho perquè altrament el missatge que nosaltres donem és que el nostre temps de lleure no és prou valuós.

De la mateixa manera tampoc podem de cap manera pagar tots els electrodomèstics que se’ns han espatllat sense, com a mínim, intentar que FECSA es faci càrrec del que li pertoca.

L’esclavitud comença per la mentalitat i s’ha de lluitar contra aquesta de manera individual i col·lectiva alhora. Les empreses fan diners però els fan perquè ofereixen uns productes o serveis que els consumidors paguem. Si algú compra un producte defectuós ben segur que reclama. Amb els serveis ha de ser el mateix. Sobre tot quan es tracta de serveis bàsics com la llum, l’aigua o el gas. Permetre que una gran empresa prengui el pèl als usuaris impunement és de mentalitat feudalista.

D’igual manera permetre que la feina ens envaeixi els espais personals també ho és. No per estar tot el dia connectats al mòbil o als correus electrònics treballem millor. Al contrari. Rendim molt més quan hem pogut descansar i desconnectar de debò. A França ja fa temps que se’n van adonar i han promulgat lleis per protegir el descans del treballador. Bé, la Revolució Francesa va ser allà i no aquí, és clar. Potser aquí nosaltres mateixos anirem deixant enrere la mentalitat feudalista i en algun moment també aprendrem tots a dir alhora: ja n’hi ha prou! I de moment es pot fer reclamant quan toca fer-ho encara que no sigui còmode.

 

 

 

 

 

Looking at one of those maps that turn out to be impossible to fold back to its original shape, it seems that from Pond de Crau to Saint Marie de la Mer it might take you about 40 minutes by car. And maybe it is true but it is worth trying to drive slowly so that one can enjoy the views of the lush vegetation and the arrogant trees throwing their merciful shadow when the sun heats the atmosphere so much it becomes difficult to breath. I cross a small part of what it was, a long time ago indeed, an island devoted to the Egyptian God father of the sun Ra. This island is now part of three different areas: Arles, Port Saint Louis and Saintes Maries de la Mer. It is the largest humid region in France and the fourth biggest one in Europe. You can see it perfectly in the fresh green colour of the vegetation, so perfect that it makes you think of a photograph. But it is not! I arrive in Saintes Maries de la Mer expecting to glimpse, even if only fleetly, what the Camarga is known for: its wild horses galloping freely and bulls grazing peacefully. And I also arrive there with two questions that have been bugging me ever since the moment I left Arles: Why is the village called Maries in plural? And why is the Camargue and more specifically Saintes Maries de la Mer a holy place for the gypsy pilgrims?

The first impression I have from the small village is that of an extraordinarily orderly place clogged with little houses of a yellow colour that stand out in the sharp contrast with the deep blue of the sky. Tourists walk lively in its streets and I am surprised to spot very quickly a beautiful grey sand beach nearly empty. Later I’ll find out that at five o’clock in the afternoon the water is frozen and maybe this is the reason why at half past ten nobody wants to venture a bath in the sea.

I walk towards the church I see from far and once there I examine a square where a “bailadora”, a flamenco dancer, carries out a galvanising exercise following the rhythm of the Spanish guitars. For a second I need to remind myself of the fact that I am in France and not in Andalusia. Of course! It is due to the gypsy tradition! Here the flamenco and the bulls are part of every day’s life. Two gypsies approach me to ask for money but I dissuade them quickly speaking Russian. They simply can’t communicate with me. The trick always works.

The church behind which the stage has been build is the church of Notre Dame de la Mer. Well at least here they seem to be talking only of one virgin Marie and not more… I look at the performance for a while and then I decide to book a ride alongside the river on a boat. The Camargue is a delta area with no less than 25.000 arable hectares. Rice, salt and wine are produced there. The typical dish is bull meat and rice and restaurants offer menus for prices that are the same we would pay in Costa Brava.

At half past three the boat departs with us passengers hoping that the journey will provide some fresh air to calm down the furious effect of the sun. It seem to me the most natural thing in the world to have a region such as the Camargue devoted to the God Ra. Here you can feel the power of the king amongst the stars more harshly than anywhere else! The nearly 90-minute-journey goes by quickly because my eyes are trying to grasp the beauty of some of the treasures of the region: some bulls, a wild horse splashing in the water ignoring completely our presence and some birds I could not name that are by far not so eye-catching as the flamingos. They have not honoured us with their visit.

When the guides are sitting and since I have already grown tired from going from one side to the other of the boat taking pictures of everything so I jump at the chance to ask the boat staff and satisfy my curiosity. I want to know why La Camargue is gypsy territory. The non-beatified saint Sara Kali, or Sara the black, is worshipped there. And many gypsies around the world who can’t get pregnant go there to offer the saint a shawl so that she makes them fertile. I will find out later about the story behind Sara kali I think while listening to the explanations of the two guides. Apparently the bullfight in La Camargue has nothing to do with our Spanish corrida because in the French region the bull is not killed at all in the celebration. It is embellished with some objects that the bullfighter has to skilfully take away from the bull. It fills my heart with joy to realise that the inhabitants in La Camargue have been able to adapt our tradition keeping the dignity of the bull and the bullfighter. According to the guides the farmers in the area take part in a contest every year and the best bull is chosen amongst all of them. The best animal receives a “golden bull” award and the farmer is famous for half a decade.

The typical Camargue bull is quite different from our Spanish bull. It is thinner and its horns point to the sky. I also find out in complete astonishment that the white horse that we know from the Camargue is born either black or red and turns white as it ages. I feel hypnotised by the blue colour of the delta and the trees shaping up a nice skyline in the bright sky. I think back of what is bugging me: the history of Sara Kali, which I will find out more about later.

As the legend says, Sara Kali was a black slave from Egypt that accompanied Maria Magdalena, Maria Salomé and Maria Cleofas after the dead of Jesus. Apparently they were sent out on a boat and reach the Camargue after a rather difficult travel. In fact it was so dangerous that Sara Kali promised Jesus if they survived the travel she would cover her head with a Shawl forever. For this reason married gypsies cover their heads with kerchiefs.

When they reached the French region save and sound they started spreading the story about Christ the redeemer.

Some very mean sources claim that when the boat reached la Camargue the party did not have any money and Sara started begging which is why she became the saint of the gypsies. Other sources mentioned the fact that Sara was Egyptian and since it was long time believed that gypsies came from that part of Africa they made her “their saint”. The similarity between the words gypsy and Egyptian are clear, I guess.

Other sources point out at the resemblance of Sara Kali with the Indian Goddess Durga. In fact gypsies might originally very well come from that area.

Christianity indeed was successful partly because it integrated elements of other religions in its own. Think of the Christmas tree. The evergreen was worshipped in northern Europe and it has become a part of our Christian tradition. The devotion to virgins could very well date back from the times the goddess nature was worshipped. We all know that the deity of fertility is widespread in many ancient cultures.

The truth is, that the most modern version of the arrival of the Maries contains a terrible time mistake. It is said that the three ladies were accompanied by two men, one of those being saint Trofim, who was indeed born at some point in the 5th century ad and not four hundred years before. However, the anachronism does not blur the spell of the legend of Sara Kali, that has been made even more interesting with a new theory: She is supposed to be the daughter of Jesus and Maria Magadlena. That of course is a story we have to thank to the “Da Vinci Code”. The origin of Sara Kali is and remains a mystery that does not steal from any Gypsy heart any bit of devotion or love for her. Sara kali is worshipped in this lovely village in La Camargue that has been able to provide a home for the gypsies that want to go on a pilgrimage to France. On the 24^th and 25^th of May Saint Maries de la Mer fills with crowds of gypsies from all over the world that celebrate the festivity of saint Sara Kali.

Driving back to Arles on my car I can’t help thinking that it will be very difficult for me to ever forget this magic place. Magic for two reasons: due to its superb landscapes and to the spell caused by the pleasant mixture between French and gypsy elements. And who knows: maybe one day some Pope will decide to make the community of gypsies happy beatifying their saint. It would be a nice way to make up for all the discrimination they are still having to face…

 

Farà cosa d’uns mesos, un vell amic meu d’Alemanya, el Danilo, va escriure un post al Facebook al que vaig haver de reaccionar ràpidament. Hi mostrava la foto en uns magatzems i comentava que quan ell era jove, a la RDA, no hi havia suficients productes i per tant no podia satisfer les seves necessitats consumistes. Afegia que ara, als seus cinquanta anys, el problema era que de productes sí que en trobava però no podia permetre’s comprar res. Els seus afanys d’adquirir i acaramullar possessions han estat frustrats per un motiu o per un altre.

Per tranquil·litzar-lo vaig respondre al post que havia escrit ell de la següent manera: li vaig dir que a la RDA sí hi havia productes, però en edicions limitades, i que per tant tothom tenia si fa o no fa el mateix. No obstant ara, en una Europa plenament capitalista, ens passa gairebé el mateix amb l’agreujant que l’estat no ens garanteix un treball de per vida. Hi penso cada cop més sovint quan necessito quelcom tan bàsic com la roba. De botigues n’hi ha unes quantes que veig repetides per tot arreu i que, majoritàriament, pertanyen al grup INDITEX. Si em vull comprar quelcom que no porti ningú més o que no trobi repetit quatre o cinc vegades en un dia, ho tinc magre. I el panorama esdevé desolador si sortim a l’estranger.França mateix, on he passat els dos darrers estius serveix com a exemple. El principal carrer comercial de les ciutats està farcit de les titàniques botigues INDITEX o, a falta d’aquestes, les típiques H & M i Pimkie. Amb uns productes adaptats i molt similars als que trobaré aquí sense sortir del meu barri.

A l’antiga República Democràtica Alemanya es podien comprar als Intershops, productes dels països de l’oest que no es venien en botigues de l’est. I és que importar-ne suficients quantitats per satisfer els habitants orientals hagués estat massa car. De tal manera quan un havia estalviat prou, i estalviar no era difícil, es podia adquirir per un preu abusiu un article de moda que el fes a un diferent.

El sou d’un treballador oscil·lava entre els mil i els mil vuit-cents marcs i un metge no tenia un salari gaire superior al d’un dependent. La RDA volia fomentar l’estat dels “Bauer und Arbeiter”, els grangers i els treballadors, entesos com els de fàbrica i no volia afavorir els acadèmics amb sous molt més alts. Els lloguers eren assequibles i podien anar dels trenta als dos-cents marcs. I per acabar-lo d’arrodonir, les vacances dintre del territori de la RDA estaven finançades. Així doncs de calers els habitants de la RDA en tenien prou. No obstant, els mancaven productes agradívols per gastar-los. Els plàtans, sense anar més lluny, eren una fruita preuadíssima. Com que era un producte d’importació, el govern només podia permetre’s comprar-ne per Nadal i per això moltes famílies alemanyes feien cua durant hores al supermercat per emportar-se’n uns quants a casa abans de que s’acabessin i haguessin de tornar a esperar tot un any.

Això per no parlar del famosíssim cotxe “Trabant”, pel que s’havia d’esperar uns dotze anys ja que el govern no en podia produir suficients i a més perdia diners en la seva manufactura.

Quan va arribar la reunificació els alemanys de l’Est es van llençar eufòrics a comprar aquells productes desitjats durant anys.

Per això li vaig respondre al Danilo que no veia gaire la diferència entre la situació de la RDA i la d’ara. Tenim una pila de botigues que ofereixen totes si fa no fa el mateix. I estan repetides per tot el globus de manera que costa “ser diferent”. El problema afegit avui dia és que per una banda l’economia es basa en el consumisme continuat i tot està pensat per fer-nos voler acaramullar més i més coses, quan sovint el principal problema és la manca de recursos.

La gent de la RDA no podia comprar per manca de productes i molts d’ells ara no ho poden fer per manca de diners. La qüestió és: què és pitjor? Tenir diners i viure en un món on no hi ha productes agradívols per poder ocasionar el plaer escàpol de l’adquisició del que ens agrada? O bé viure en un món on es produeix en excés i on se’ns vol fer creure que sense consumir no podem ser feliços?

Desgraciadament crec que a nivell de sostenibilitat ecològica la primera variant és millor. Les muntanyes immenses de residus dels abocadors ens recorden que molts productes tenen una vida curta. L’economia capitalista no funcionaria sense fer-nos comprar contínuament. És el que s’anomena obsolescència programada. Els productes de baixa qualitat que comprem estan destinats a omplir el buit que la societat ens ha preparat per sentir. Però l’omplen de veritat? O millor dit, l’omplirien si fóssim conscients que per tal que una minoria de gent pugui comprar fins caure rodó, en anglès “shop till you drop” és absolutament necessari que una altra part del món visqui amb els mínims?

Malauradament la majoria no tindrà mai la possibilitat d’esbrinar si realment es necessita tant per viure com ens volen fer creure. El que realment importa, ens agradi o no, continua sent quelcom que mai es podrà comprar amb diners. Sona a tòpic però la veritat és que una passejada per la platja amb bona companyia no costa ni un cèntim però omple probablement més que la majoria de les compres que fem impulsivament…

 

 

Calculant a ull sobre un tradicional mapa d’aquells que no hi ha manera de tornar a plegar, des de Pont de Crau fins a Saint Maries de la Mer hi ha uns quaranta minuts de recorregut en cotxe. I potser és cert, tanmateix val la pena estirar-los de tal manera que un pugui fruir del paisatge exuberant de verd fresc i arbres altius que llancen la seva ombra benèvola quan el sol d’estiu torra de valent. Travesso una petita part del que va ser en temps antics una illa consagrada al Déu egipci  pare del sol Ra i que ara s’estén en tres comunes que són Arles, Port Saint Louis i Saintes Maries de la Mer, essent la zona humida més gran de França i la quarta més gran d’Europa. Es llegeix perfectament en el color de la vegetació tan perfecta que només podria ser una fotografia retocada. Però no ho és! Arribo a Saint Maries de la Mer desitjant potser captar de manera escàpola allò que s’espera de la Camarga: cavalls salvatges galopant lliurement i toros pastant plàcidament. I també arribo amb dues grans preguntes que em ballen pel cap des de que he sortit d’Arles: Per què la localitat es diu Maries en plural?  I per quin motiu és la Camarga i més concretament Saintes Maries de la Mer enclavament de pelegrinatge gitano.

La primera imatge que rebo de la petita vila és la d’un indret extraordinàriament endreçat curull de cases baixes d’un color groguenc que contrasta amb el blau intens del cel. Els turistes hi circulen animadament però em sorprenc en trobar-me davant una platja extensa de sorra grisosa i pràcticament buida. Més tard comprovaré que a les cinc de la tarda l’aigua és gelada i potser deu ser això que fa que a dos quarts d’onze encara no hi hagi gaires valents tastant la temperatura…

Em dirigeixo en direcció a l’església que veig de lluny i em trobo en una plaça on una bailaora executa la seva dansa enèrgica al so de les guitarres espanyoles. Per uns moments m’he de tornar a recordar que sóc a França i no a Andalusia. És clar! La tradició gitana! Aquí el flamenc i els toros són el pa de cada dia. Se m’acosten unes gitanes a les que faig fora fingint ser russa i no entendre el francès. El truc em funciona sempre. L’Església darrera la qual s’ha instal.lat l’escenari és L’église de Notre Dame de la Mer. Bé, aquí sembla que només parlin d’una verge en comptes de dues… Em quedo una estona mirant l’espectacle però decideixo dirigir-me al port per reservar un petit trajecte en barca pel riu. La Camarga és zona de delta i té 25.000 hectàrees cultivables. Majoritàriament s’hi produeix arròs, sal i vi.  Aquí el plat típic és la carn de toro i un arròs i els restaurants ofereixen menús per uns preus similars als de la nostra Costa Brava.

A dos quarts de tres el vaixell empren el seu recorregut amb els seus passatgers suats desitjant que el trajecte proporcioni aire per calmar la ferocitat del sol. No sembla gens estrany que temps enrere la Camarga s’hagués consagrat al Déu sol. Aquí sembla caure-hi amb més ràbia que a d’altres llocs! L’hora i mitja de camí em passa volant perquè el meu ull vol aclaparar a través de la càmera alguns dels tresors de la regió: els toros, un cavall salvatge refrescant-se ignorant totalment la nostra presència i unes aus que no sabria anomenar però que no són tan vistoses com els flamencs ni de bon tros. Aquests no ens han volgut fer l’honor amb la seva presència.

Quan els guies estan asseguts i jo ja m’he cansat d’anar de proa a popa per fotografiar-ho tot, aprofito per demanar-los-hi per quin motiu precisament aquella localitat és territori gitano. S’hi adora la Santa no beatificada Sara Kali o Sara la Negra, em diuen. I moltes gitanes d’arreu del món que no poden quedar embarassades venen aquí a portar-li un mocador a la santa perquè les faci fèrtils. Ja esbrinaré més tard la història de Sara penso mentre escolto atentament que la corrida camarguenca no té res a veure amb l’espanyola perquè ells no maten el toro sinó que el guarneixen amb guirlandes que li han d’anar traient durant l’espectacle taurí. M’alleuja el cor veure que els camarguencs han sabut adaptar la tradició i millorar-la mantenint la dignitat del toro i la del torero. Pel que m’expliquen els guies  els ramaders de la zona presenten cada any els seus millors exemplars a concurs i el guanyador és guardonat amb el toro d’or que fa al seu amo famós durant ben bé mitja dècada. El toro de la regió, a diferència dels espanyols és menys robust i té unes banyes que miren cap al cel. També em revelen que el famós cavall camarguenc té la particularitat que és vermellós negre  quan neix i es torna blanc amb els anys. M’embadaleixo mirant els el verd blavós de l’aigua d’aquest delta i els arbres dibuixant una silueta graciosa sobre el cel clar. Penso en el que em té intrigada: La història de Sara Kali que resseguiré més tard. Segons explica la llegenda que s’ha fet famosa a la Camarga, Sara Kali era una esclava negra procedent d’Egipte que acompanyava a Maria Magdalena, Maria Salomé i Maria Cleofàs quan després de la mort de Crist ja no van estar segures al seu territori. La història manté que se les va posar junt amb dos homes a una barca que anava a la deriva i que Sara Kali, servidora de les dones, va jurar no descobrir-se mai el cap si se salvaven. Van arribar a la Costa francesa, a la regió de la Camarga, on es van posar a predicar la paraula de Jesús. Algunes fonts potser malintencionades citen que Sara Kali va demanar almoina per les seves senyores i d’aquí que els gitanos l’adoptessin com a patrona. D’altres diuen que com que Sara era originàriament d’Egipte d’on antigament es creia que venien els gitanos, aquests l’adoptaren com a patrona. Que durant molt de temps s’ha cregut que els gitanos venien d’Egipte ho demostrà la seva denominació anglesa: gipsy  d’aquí la similitud entre Egiptian i gipcy en anglès. Altres fonts que cerquen la semblança ancestral entre les tradicions i els pobles argumenten que els gitanos provenen de la Índia i que el culte a la santa prové del culte a una deessa molt semblant a la divinitat femenina amb múltiples braços Durga.

En tot cas, el fet que tradicionalment les gitanes casades portin el cap tapat prové d’aquesta promesa que Sara Kali féu a Jesús.

El cristianisme ha estat sempre molt bo adoptant i adaptant tradicions paganes per guanyar adeptes. Només cal pensar en l’arbre de Nadal que era venerat en terres del nord d’Europa i que forma part de les nostres llars durant la festivitat, els solsticis que han esdevingut dates clau de la doctrina catòlica i potser també hi hauríem d’afegir l’adoració a les verges, que podria molt bé haver substituït el culte a la mare natura en alguns països o les deesses de la fertilitat en d’altres.

El que sí és cert és que la versió més moderna de l’arribada de les Maries a la Camarga conté un anacronisme fatal. Es diu que un dels homes que viatjaven en la barca era Sant Tròfim que de cap manera podia haver arribat a terres franceses el segle I si està documentat que va néixer el segle V. No obstant no resta cap mena d’encís a la llegenda a qui molts han afegit la seva salsa dient que Sara Kali no era ni més ni menys que la filla de Maria Magdalena i Jesús.

Continua sent un misteri sense resoldre que no furta ni un bri de la devoció dels gitanos cap a la seva patrona. I d’alguna manera em va fer feliç veure que aquest poble nòmada tan viatger i tradicional ha trobat en aquesta petita vila francesa una llar per la seva santa. Celebren el dia de Sara el 24 de Maig i a la Camarga hi arriben gitanos durant dos dies per adorar la seva senyora. Versions modernes nascudes gràcies a l’efecte “El Código Da Vinci”.

Tornant cap a Arles en el cotxe no puc deixar de pensar que em costarà oblidar aquest indret tan fetiller per dos motius: pels seus paisatges assossegadors i per l’encant especial de la barreja màgica entre allò que és francès i els elements gitanos. I qui sap? Potser algun dia algun Papa decideix fer feliç aquesta comunitat que sovint ha estat marginada i s’acaba beatificant a Sara Kali…

Algunes fonts absolutament optimistes situen els inicis del moviment feminista a la Revolució Francesa del 1789 al 1799 per allò de la igualtat, la fraternitat i la llibertat. No obstant la Convenció dels Drets de la Dona que se celebrà a Seneca Falls, estat de Nova York fou el 1948. Aquest és l’any del naixement del moviment feminista organitzat.

Potser a vosaltres us passa com a mi i no desvinculeu aquest moviment d’Amèrica i d’Europa i per tant us sobtarà també esbrinar que als països àrabs i més concretament a Egipte hi ha hagut i hi ha encara- perquè malauradament encara és necessari- un moviment d’alliberament de la dona força primerenc. De noms de lluitadores pels drets de les dones n’hi ha molts però avui voldria fer especial menció a tres grandíssimes dones: La Huda Shaarawi, la Doria Shafik i la Nawal Al-Sadawi, aquesta darrera encara viva i donant guerra com qui diu.

La Huda Shaarawi és una d’aquelles dones que es va avançar a la seva època. Va néixer el 23 de juny del 1879 en una família benestant d’Egipte i el seu pare era Muhammad Sultan el primer president del Consell Representatiu del país. Com totes les dones contemporànies ella no va ser una excepció i va passar la infantesa i la primera part de l’adolescència a un harem. La van casar als tretze anys amb el seu cosí, força més gran que ella, que participava activament en política. D’aquí que ella l’acompanyés sovint a actes i probablement descobrís la seva vocació de líder. Com a esposa Huda devia ser un malson. Li agradava fumar, no permetia que li diguessin quan havia o no de tocar el piano i era suficientment agosarada per no deixar que li portessin les compres a casa i anar ella “de botigues”. Lògicament el matrimoni no se li va posar bé i sent de casa rica va poder tornar a l’aixopluc familiar en separar-se del marit. Aquest temps “extra” que va guanyar com a dona li va permetre prolongar la seva etapa d’estudis i va aprendre l’Alcorà, àrab, turc, persa i francès.

A Huda sempre li van pesar enormement les restriccions que s’imposava sobre les dones que no tenien cap mena de llibertat de moviment i va començar a organitzar xerrades per a les de l’alta societat que els van permetre reunir-se i interaccionar fora de l’àmbit de l’harem. També va aconseguir mobilitzar aquestes dones de capes benestants per crear un fons d’ajut a la dona egípcia pobra. El 1910 va obrir una escola per dones on se’ls ensenyava matèries acadèmiques i no només els treballs domèstics.

Després de la Primera Guerra Mundial va prendre part activa contra el l’ocupació Britànica i el 1919 va ajudar a organitzar la manifestació anti-britànica més gran de la història del país. Quan el seu marit va morir i en retornar del Congrés Internacional pel sufragi universal de Roma el 1922 es va descobrir el cap traient-se el hijab. Aquest gest va sobtar a moltíssimes dones que l’havien anat a rebre però després d’uns primers segons de confusió va ser aplaudida àmpliament. Va fundar i ser presidenta de la Unió Feminista Egípcia i com a presidenta va presentar una llista de peticions nacionalistes i feministes que van ser ignorades pel govern wafdista. Va publicar la revista l’Egyptienne per divulgar temes d’interès per les dones i va presidir la unió fins la seva mort. Va aconseguir incrementar l’edat mínima pel matrimoni de les dones fins els setze anys. Lluità de maner organitzada i resolutiva però la història no assenyala que hagués passat per cap període d’atemoriment o de coacció per part del govern o del seu entorn. El moviment era primerenc i potser ningú a Egipte pensava encara que pogués quallar en absolut.

Una segona figura cabdal del moviment feminista àrab és Doria Shafik que nasqué a Tantā el 14 de desembre del 1908. Va anar a l’escola missionera francesa i als setze anys es convertí en la dona egípcia més jove en rebre el batxillerat francès. Posteriorment va aconseguir una beca per anar a estudiar a la Sorbona a París. En acabar els seus estudis es va doctorar amb dues tesis diferents i la segona d’aquestes afirmava contundentment que l’Islam concedia la igualtat de drets entre homes i dones. Mentre era a França conegué el que seria el seu marit Nour Al-Din, que treballava en el seu doctorat amb el mateix tipus de beca que ella. Es van casar i quan van retornar a Egipte el 1940, la il·lusió de la Dòria era aportar els seus coneixements als joves del seu país. Va intentar aconseguir una feina a la Universitat d’Egipte però el degà es negà perquè la trobava massa moderna. Algunes fonts àrabs mencionen el fet que de fet el degà la trobava massa bonica.

La primera esposa del rei Fuad I d’Egipte li proposà ser editora d’una revista cultural i literària La Femme Nouvelle que el 1947 va quedar totalment al seu càrrec. A més el 1948 va crear l’Associacio Bint al Nil que havia d’ocupar-se de resoldre problemes de la dona i d’alfabetitzar-la. El 1957 va caure en desgracia política perquè va seguir una vaga de fam en protesta contra el règim populista del general Gamal Abdul Nasser. La van pressionar per tal que desistís i van utilitzar el seu marit i les seves filles per fer-li xantatge. Va aconseguir obtenir el dret a vot en la constitució per la dona egípcia però la van condemnar a arrest domiciliari. El règim polític de l’època va prohibir qualsevol menció del seu nom i ella va desaparèixer de la vida pública. Visqué 18 anys en el seu arrest domiciliari i finalment el 20 de setembre del 1975 es va llençar des del balcó de casa seva acabant amb la seva vida.

La personalitat de Doria continua estan a l’ombra per molta gent. Jo mateixa n’havia trobat informació quan se’m va demanar preparar un petit discurs sobre el moviment feminista per la classe d’àrab. Havíem estat tractant el tema del feminisme modern i jo en vaig buscar les arrels i vaig trobar el seu rastre ben palès a internet. No obstant, el curs passat vaig tenir un professor d’àrab egipci que és de professió guia turístic. Es va quedar absolutament sorprès quan li vaig parlar del cas de Doria Shafik i ell mateix va haver d’admetre que se sentia ignorant per no saber-ne absolutament res. Huda Shaarawi li era ben coneguda però la Doria no. El 2013 i després de tants anys de la seva mort des del Ministeri del govern egipci es decidí esborrar qualsevol menció d’aquesta gran dona als llibres d’història. És un exemple de com la reivindicació feminista segueix fent por.

La darrera gran dona de la que m’agradaria escriure ara és la Nawal al-Sa’dawi que va néixer a Kafr Tabla, Egipte el 1931. El primer que s’escriu d’ella en les pàgines europees és que va patir la mutilació genital de petita. Les pàgines àrabs ho esmenten però no ho recalquen. Nawal va estudiar medicina a la Universitat del Caire i es graduà el 1955 però havia començat a escriure molt abans i de fet he vist un parell d’entrevistes d’ella i se sent en primer lloc escriptora. Les seves primeres novel·les es publicaren a diaris i revistes i ja el 1958 aparegué Memòries d’una doctora que és particularment autobiogràfica sense ser les seves pròpies memòries que va escriure molt més tard. En aquest llibre la protagonista rebel i oposada a la societat acaba acceptant el seu destí. Es considera una obra de ficció pionera pel feminisme àrab.

Nawal va ser una de les primeres dones amb prou coratge per criticar el sistema patriarcal i portar a la llum temes tabú com l’ablació, l’avortament i la sexualitat i els abusos a menors. Començà a tenir problemes greus amb la publicació del llibre La dona i el sexe molt controvertit en una societat egípcia que ha fet moltes passes enrere en poc més de dues dècades. El 1981 va ser empresonada per la seva activitat progressiva i va aconseguir escriure unes memòries als rotlles de paper higiènic a la garjola. Va ser alliberada poc més d’un any després i el 1987 amb la publicació de la novel.la La Caiguda de l’Imam començà a rebre amenaces provinents de grups islamistes radicalitzats i va haver de fugir als Estats Units amb el seu tercer marit, un gran activista que havia estat tretze anys a la presó també.

Aquesta lluitadora exercit càrrecs molt importants. Ha estat per exemple Directora de Salut Pública al Caire, va ser assessora de les Nacions Unides treballant en el Programa de la Dona a Àfrica i ha estat docent a la Universitat de l’Estat de Washington.

Nawal al- Sa’dawi és immensament admirada i estimada arreu del món i ha rebut diversos premis i mencions honorífiques també al nostre país. La Generalitat li atorgà el Premi Internacional de Catalunya el 2004 per exemple.

El món té la gran sort de que sigui encara viva a pesar de les amenaces. Ella és un exemple claríssim de que les dones no es queden callades a casa i que també reivindiquen els seus drets fora del nostre cercle occidental.

Dit això m’agradaria esmentar que les tres dones de les que he escrit l’entrada del blog avui són dones amb un nivell cultural i d’estudis superior i que provenen de famílies benestants. Per què crec necessari dir-ho? Molt fàcil. Fa un temps una tunisiana anomenada Amina Tyler va gosar posar despullada de mig cos cap amunt i penjar la seva foto al facebook. Òbviament ha estat detinguda i arrestada i ha passat per purgatoris psicològics mentre la seva família l’ha mig abandonada. Ha rebut el suport d’altres activistes europees que han anat a manifestar-se a les portes dels jutjats on se la processava mig despullades totes elles.

Aquest tipus de feminisme i aquestes accions progressistes ben organitzades però completament mal pensades no es poden comparar amb l’acció activista efectiva de les tres dones anteriors. Els cossos mig nus d’aquestes activistes més que ajudar a alliberar la dona àrab el que fan és donar instruments als sectors més integristes per postular una no llibertat d’acció de la dona. Un feminisme efectiu s’ha de portar a terme amb el cap i no els pits. Tot i així espero que l’Amina Tyler pugui refer completament la seva vida, molt probablement a França o algun país europeu on ningú la jutgi per quelcom que aquí no seria cap crim però als països àrabs atenta contra la moral pública. Cada país madura senzillament al seu ritme per molt que ens sembli lent. Recordem que a Espanya les dones no podien exercir una professió fins el 1910 i no van tenir dret a vot fins el 1933 i a Suïssa no van votar fins el 1971.

Fonts fotogràfiques de dalt a baix:

http//alchetron.com/Huda-Shaarawi-1249898-W

https://www.google.es/search?q=Doria+Shafik&biw=1097&bih=605&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwiozZjSvZHOAhVDWhoKHUJlDfoQ_AUIBigB#imgrc=VAz9P9cjuyfENM%3A

https://www.google.es/search?q=nawal+el+saadawi&biw=1097&bih=605&source=lnms&tbm=isch&sa=X&sqi=2&ved=0ahUKEwiW0ca_vpHOAhWHPxoKHRcEA04Q_AUIBigB#imgrc=DfS_EXK_168W9M%3A

 

 

 

 

 

The sand and the dust mix in the atmosphere making the air turn thick and the sight becomes kind of blur in the transparent yet dense curtain. The constant city roar with its aggressive traffic of old cars that drive chaotically bewildering carriages pulled by donkeys wraps me and makes me forget Europe completely. The Egyptian metropolis, so big that frightens you progresses slowly at an irregular pace. Not far away from the Sheraton hotel, located in a well-off area of the city, piles of rubbish accumulate carelessly and don’t mislead the look of any tourist. Cairo needs progress and it needs it urgently. All exoticism of the city of the pharaohs is imprisoned artificially and reduced to some touristic areas due to allure foreigners equipped with cameras and useful currencies. Sultan Hassan’s mosque, the Egyptian Museum, the Al-Azhar Park, Saladin’s Citadel, Khan el-Khalili’s market and the Pyramids are impressive and lofty places yet in the south-east of the city we can also find the Arafa enclosure also known as the City of the Dead, the spot no guide wants to show and the government struggles to hide. This huge cemetery was built in the XIX century to accommodate the tombs and mausoleums of old caliphs, emirs and Mameluke sultans and it contains sepulchres that are so big that the families of the deceased could stay there for the period of forty days in which they had a wake for them. As in many other religions, Muslims allow themselves some time off to accompany those that had passed away while they get over it.

In the past the cemetery was probably full of members of well-off families. However, from 1967 onwards and due to the war with Israel a lot of Egyptians escaped from the border areas and sought shelter in the big city but the government wasn’t capable of providing the incoming masses with decent housing. Therefore many families settled down in the cemeteries inside the mausoleums that offered some sort of safety. Many other citizens of Cairo also moved there when accommodation became too expensive for the poor. This kind of “squatting” is done with the consent of the relatives that own the tombs and in turn the squatters take care of the sepulchres. In fact some of the eldest inhabitants of Arafa are professional tomb keepers and they live peacefully together with those that are not. It is nearly impossible to know for sure how many people live in the graveyards but the information in internet show figures from half a million to a million of people in a territory of six kilometres. It is no wonder that nobody has a clue about the number of inhabitants of Arafa since there are a lot of people that have not been included in the census so the figures are approximate. Yet the obvious fact is that the City of the Dead is the place where those people that have to struggle with worse conditions than the majority of Egyptians live. And the majority have problems to make the ends meet anyway. Official sources of Arabic internet pages calculate that a family living in this part of the city has a monthly income of about 125 dollars.

I decide to explore the City of the Dead after I have already had a go at all the recommended touristic routes because it is always good to get to know the truth about the country one is travelling to rather than merely sticking to the rosy side of things. I go there by taxi because there is no good bus network and the underground only gets to very central places. That goes without saying. The city of the dead is of no interest to anyone so it can be abandoned.

The driver that takes me there asks me several times why I am interested in the City of the Dead. He doesn’t seem to believe that I intend to see more than the majority of tourists. However the way I talk and my inquisitive questions about life conditions of Egyptians convince him. Not only does he take me to Arafa but he also persuades a family to let me inside of their place for a moment so that I can film the room they live in.

Interestingly enough this area of Cairo is the only one where you can’t hear the roar of the cars: of course they simply don’t come here! I get inside and the two members of the family let me look over the enclosure fleetingly and timidly with my curious eyes.

They don’t disapprove of the fact that somebody finally tries to become aware of “the other Cairo”. I am surprised that the taxi driver claims that the inhabitants of the City of the Dead are glad to live in one of the few quiet places in the city. Human beings are capable of seeing the bright side of absolutely everything- I ponder in awe.

After going out of Arafa my mood sinks because something tells me that as a foreigner I can do next to nothing for the country. My minuscule contribution consists of consuming exclusively local products instead of the imported ones so that the money stays in Egypt. It seems ridiculous but if all tourists did the same the impact would be different of course!

Many years have passed since I travelled to the hottest Cairo of a July in the middle of the Ramadan but I still sense its echo. It helped me getting to know another culture, different and fearful life conditions and also myself as a person. I found out that I can’t be a deaf, dumb and blind tourist and go to bed and dream of the Pyramids and delicious dishes of medames ful and enjoy the sight of the Nile without going beyond all that. When I close my eyes and think of Cairo I can’t recall it separately from the majority of people that live in poverty and who don’t get anything at all from the tourism industry.

Egypt has a great magnificent past that we know about, that of the Pharaohs and Cleopatra and also an unknown past of independence movements led by Doria Shafik, about whom I’ll write sometime in the near future. Yet far from its position in the world of tourism it is making a big effort towards progress. It has nearly achieved universal children’s schooling even though a big part of the youth stops attending classes when they reach secondary school because the contents of the curriculums should be revised. It is fighting against female’s circumcision and trying to balance opportunities for both genders. Egypt is as magnificent and fascinating country with a welcoming population that is forced to emigrate to other Muslim countries to survive. May it in a non distant future reverberate with the spark of the glory of its past!