Locucions franceses d’estiu.

Deixa un comentari

Quan arriba el març ja començo a tenir aquella sensació de que l’hivern s’ha acabat i mentalment el meu cervell pensa en l’estiu. Enguany hem tingut molts dies de pluges i temperatures fresques però finalment aquest maig ens ha dut la sensació d’estiu que tants
bons records em porta a mi. És una època màgica perquè els dies són llargs i si no ens morim deshidratats suant, podem fer una pila de coses a l’exterior. Com a professora que soc l’estiu és a més l’època de vacances i per tant l’espero amb ganes.
Probablement aquesta època de l’any de bonança és agradívola a moltes cultures. I la francesa ho recorda amb un seguit de locucions que us vull apropar avui. Les relaciono totes amb l’estiu perquè tenen a veure amb el descans, el poder fer les coses amb calma,el sol, el viatjar, etc. Tot això que associo amb el període de vacances. Deixo però que ho jutgeu vosaltres mateixos.
La primera expressió d’avui és sinònim d’agafar-se el temps per fer les coses amb calma i gaudir de cada instant sense pressa, no estressar-se vaja. És l’expressió francesa “se la couler douce” Jo per exemple aquest estiu que per a mi ha començat ja tot i que el solstici serà el 21 de juny, no tinc intenció d’estressar-me fent més formació de professors. La deixaré pel setembre quan ja estigui plenament recuperada. És a dir que vull “me la couler douce”. Quan el que fem és reposar, hi ha una expressió que prové de l’Edat Mitja que és la de “les doigts de pied en évantail” que literalment seria els dits del peu en vano. Era aquella època en què els pacients de fongs als dits dels peus deixaven el peu descalç amb els dits separats perquè s’assequés la micosis. La història, ho sé, no és especialment apetitosa. La següent també té un rerefons fosc però m’agrada l’associació mental que em fa venir. “Prendre la clé des champs” vol dir literalment “agafar la clau dels camps en el sentit de engegar-ho tot a fer punyetes per marxar i no tornar mai més. Allò que tenim alguns i algunes ganes de fer però no fem mai. Aquesta és de les que s’utilitzaven quan finalment deixaven lliures els presidiaris i està datada del segle XIV. Una expressió similar i que té a veure amb els presidiaris és la de “prendre la poudre d’escampette”. No sé si sabieu que “escampette” és el fugitiu i prendre la pols del fugitiu vol dir també fer-se fonedís, marxar dissimuladament o escapar d’un perill.
Les dues següents ens arriben del llenguatge marítim. La primera és la de “mettre les voiles”, posar les veles que vol dir que un marxa en vaixell. També molt marítima és l’expressió “prendre la large” del segle XV. En llenguatge mariner, la “large” és la costa més llunyana. Evoca tot tipus de viatge i de sortida sigui per terra, per mar o per aire.
Les següents les podem fer servir molt més sovint durant l’estiu perquè no necessàriament volen dir “marxar”. Una crec que ja us l’havia comentada anteriorment “soleil du plomb” un sol de plom, és un sol molt potent, un sol que nosaltres anomenem de justícia.
I una cosa que si m’agrada molt fer quan tinc vacances és oblidar-me del despertador i fer allò que s’anomena “faire la grasse matinée”, és a dir fer el matí greixós o gras en el sentit de fer el gallòfol i dormir fins que el cor digui prou. En general els francesos l’utilitzen quan un es lleva després de que hagi sortit el sol.
Una altra cosa que farem tots a l’estiu és el que els francesos anomenen “dorer la pilule” daurar la píndola que vol dir torrar-se el cap al sol i descansar.
I vosaltres de tot això què fareu exactament? Jo intentaré fer una pila de “grasses matinées”.
Si teniu facilitat per arrepenjar el peu a l’accelerador i conduir de pressa això en francès és “appuyer sur le champignon” repenjar-se al xampinyó.
Parlant de vacances us he de dir que no m’abelleix complicar-me la vida. No vaig a destinacions difícils i exòtiques perquè de vegades resulten més estressants que no pas relaxants No em complico la vida i vaig de càmping a França que és una opció econòmica, distreta i que em permet estar en contacte amb la natura. Per cert, els francesos tenen una expressió familiar i no gaire fina que significa “no complicar-se la vida”, és la de “ne pas s’en chier une pendule” no cagar (amb perdó) un pèndol. I per aquelles ocasions en les que us treuen de polleguera i ens hem de calmar tenim això de “mettre de l’eau dans son vin” posar aigua al vi, com per diluir el vi que representa el mal humor o el disgust.

I per avui ja ho tenim. Bon dijous i fins la propera.

Evolució i reptes d’integració.

Deixa un comentari

Fa poc vaig esbrinar a través d’un article de recerca que el fet de poder o no tolerar la llet en edat adulta depenia de la nostra genètica i allò em va començar a fer reflexionar i voler esbrinar una mica més.
Resulta que l’ésser humà com la majoria de mamífers neix produint un enzim capaç de dissoldre la lactosa per tal de poder processar l’aliment que arriba directament de la mare a través de la llet materna. Però després del període en què l’infant deixa de beure llet materna, el deslletament, el cos humà i el de la resta mamífers, deixa de produir l’enzim lactasa que descompon la lactosa i fa que puguem digerir la llet. Per això ja no es posa bé i molts organismes no la toleren. No obstant, els humans que vivien en regions on depenien de la ramaderia, tenien tan prop la llet com a font addicional de calci, proteïnes i vitamina D que devien provar i seguir provant beure-la dels seu ramat com a aliment suplementari. Amb milers d’anys digerir la llet es va convertir en una avantatge evolutiva. En períodes de fam i manca de recursos, poder beure llet i aprofitar-ne els beneficis esdevingué un element de selecció natural i per tant la mutació genètica que afavoria la producció de l’enzim de la lactasa en edat adulta es va propagar. No obstant, no fou així a tot arreu. Trobem més tolerància a la lactosa a zones on la ramaderia era intensa coma les illes Britàniques o Escandinàvia. La mitjana de tolerància a la lactosa és d’un 75 fins a un 90 per cent en aquestes regions. Però a mida que avancem cap al sud o l’est aquesta tolerància disminueix. Al sud d’Itàlia o Grècia és de només un 30 per cent i a la Xina només tenim un 5% de la població capaç de digerir bé la llet. La nostra alimentació i genètica ha influït en el nostre genoma i això em serveix d’exemple per plantejar els següents casos.
El TDAH, que fa que molts estudiants fracassin en edat escolar, ha estat estudiat per antropòlegs i biòlegs i s’ha esbrinat que el que per a nosaltres és un inconvenient en el nostre sistema educatiu, representava un avantatge evolutiu. El cervell d’un TDAH es va desenvolupar en àrees on la cacera era indispensable i els caçadors necessitaven distingir canvis en l’entorn de manera clara en fons que comprenien distàncies enormes. I per això van desenvolupar un cervell capaç de percebre diferències en grans extensions. Això feia aquests humans més aptes per la supervivència. L’investigador Ronald D. Davis també dislèxic, va estudiar el cervell dels dislèxics i es va adonar de la seva gran capacitat de pensament tridimensional. Els indígenes d’Amèrica sabien que els dislèxics tenien una gran capacitat per processar informació de manera global, simultània i espacial. Poden detectar patrons de petjada entre centenars de senyals simultànies o reconèixer la silueta d’un animal en un paisatge i això els feia eficaços caçadors. De fet, els dislèxics són els millors rastrejadors, navegants i constructors. Però en el sistema escolar en què vivim des de fa algunes dècades, els cervells adaptats a la cacera, capaços de distingir rastres d’animals en kilòmetres i preparats per veure una totalitat, no eren bons per aprendre a llegir i fixar l’atenció en circuits tan limitats i superfícies planes. Són des del meu punt de vista els cervells dels TDAH desavantatjats? De cap manera. En la societat construïda en les darrers 200 anys potser, però en l’antiguitat rotundament no. Què vull dir amb tot això? Doncs que els éssers humans evolucionem i modifiquem la genètica per adaptar-nos a l’entorn. Però ens movem més ràpidament del que podem canviar la genètica de les properes generacions i per tant tenim una varietat genètica que influencia el nostre cervell però que potser no s’adapta als requeriments de la societat actual.
El mateix passa amb els cervells de les persones PAS —persones d’alta sensibilitat. Us puc parlar del meu cas. Els son forts em desconcerten, provoquen ansietat i aquest nerviosisme l’acabo sentint en forma de dolor físic. Per això inconscientment evito espais on hi ha massa rebombori o soroll i gent cridanera i no aniria mai a cap concert o festa major per evitar acabar mig boja. De la mateixa manera processo de manera negativa estímuls visuals, olfactius o tàctils potents. No puc entrar a cap perfumeria Druni de Barcelona perquè la il·luminació és tan forta que em marejo i m’agafa mal de cap. Tampoc puc passar per cap indret amb olors intenses perquè em produeix nerviosisme i inquietud. Pel que fa al tacte soc tan sensible que sento la gent prop meu fins i tot sense contacte físic i per tant evito esdeveniments i llocs amb aglomeracions. Des del meu punt de vista les persones d’alta Sensibilitat probablement tenim un cervell adaptat a un entorn que no és el post-industrial. A mi el brogit constant i la llum potent em fan trobar malament.
Quins són els reptes de la societat actual? Des de la revolució industrial es va convertir en imprescindible ser notori al teu entorn. Havies de sobresortir en un món de milers d’iguals tancats en fàbriques i amuntegats en nuclis urbans i això va activar la competència social agressiva. Avui dia l’hem convertida en “likes” i seguidors a les xarxes socials però el principi és el mateix. Qui més adeptes té guanya. Encara que sigui Epstein. I mentre això passa, aquells amb capacitats per veure a la llunyania les fonts d’aliment, queden etiquetats de problemàtics per ser diferents. Igual que aquells a qui els cal una mica de silenci i menys rebombori per treballar i prosperar.
I em demano jo. No seriem veritablement més inclusius si intentem que cadascú utilitzi el seu material genètic i cervell de la manera que millor pot? El problema és que tampoc tenim aules ni recursos per saber aprofitar el potencial de l’alumnat ni sovint el del professorat.

La foto d’avui és d’una flor perquè els cervells amb TDAH i les persones amb alta sensibilitat sensorial solen trobar-se bé en espais oberts a la natura.

Un país entre dos mons.

Deixa un comentari

No fa pas tant que per a mi el nom de Belarús, que molts encara anomenem Bielorússia, no em feia venir més que una cosa al cap: En Lukashenko. En el meu imaginari aquest petit país compartia ideologia i idioma amb Rússia. Aquest era el meu grau d’ignorància vers una realitat prou complexa.
Farà cosa de més de sis mesos vaig començar a cercar un intercanvi lingüístic per tal de guanyar fluïdesa en rus i reprendre el seu estudi de manera més continuada. Ho vaig fer a través d’una pàgina internacional i no vaig trigar en tenir una persona interessada en fer un tàndem anglès rus. Gràcies a aquest home de 42 anys i nascut al que llavors encara era la URSS, m’he adonat que tenim un país a mig camí entre Rússia i Europa que mereix molt més la nostra atenció i que ens és un gran desconegut.
Belarús és per extensió només una tercera part d’Ucraïna amb els seus 207.596,76 km i té una població que no arriba als deu milions d’habitants. El més bonic d’aquest territori és que el 40% de la terra està coberta de boscos. Belarús no és muntanyosa i per als qui els agradi l’esquí s’haurien d’acontentar amb la seva estació d’esquí en un turonet d’uns 335 metres prop de la capital Minsk.
El país viu principalment dels serveis, la manufactura i l’exportació de béns de consum al seu principal comprador que és Rússia. Fins ara s’havia vist poc afectada per les sancions que li imposa la EU però darrerament la crisi ha començat perquè els russos no compren. Vulguin o no fer-nos veure que encara tenen recursos, els càstigs econòmics ja han afectat a la gran potència. La història de Belarús és força obscura per nosaltres perquè fins a finals del segle XX el territori que comprèn el país havia estat en mans de diversos estats com el Principat de Polotsk, el Gran Ducat de Lituània, la Confederació de Polònia i Lituània i l’Imperi Rus. El 1922 va néixer la República Soviètica de Belarús i les actuals fronteres es van establir posteriorment, el 1933 i desde la Segona Guerra Mundial el mapa no ha variat. El 1945 Belarús va ser un dels membres fundadors de les Nacions Unides.
La seva història actual ja la coneixem. Belarús va declarar la seva independència el 27 de juliol del 1990 i el 1994 Lukashenko va arribar a la presidència del país amb la típica mà de ferro dels dictadors autoritaris.
Curiosament abans el dia de la República de Belarús se celebrava el 27 de juliol però ara ha passat al 3 de juliol.
Els anys noranta van ser molt durs per aquest país al igual que per la resta de països de les ex repúbliques socialistes soviètiques. Hi mancaven tot tipus de productes de primera necessitat i la població només podia accedir a allò al que li donava dret la cartilla de racionament. El meu amic de Belarús recorda perfectíssimament que la llet o la mantega només es donaven en quantitats limitades.
Suposo que com jo teniu tots la idea de que Lukashenko és un vell amic de Putin. Doncs aquesta visió és discutible. Òbviament no li interessa estar a males amb un país que li compra productes, que és una potència militar i que té al costat. No obstant, quan va començar la guerra a Ucraïna i alguns —pocs— belarussos que es van allistar a l’exercit d’Ucraïna o de Rússia, cap d’ells va pensar en les conseqüències. En tornar al seu país Lukashenko ha posat a la presó tant els que han lluitat a un bàndol com els de l’altre.
I què en treu de la guerra? En un principi per exemple el fet de que exporta llet a Rússia perquè l’Europea no li arriba per les sancions. I el que passa és que com que Belarús no té prou vaques per produir prou llet i cobrir la demanda russa, ell la fa arribar d’altres llocs, l’etiqueta a Belarús i la ven als russos.
Aquesta guerra tan violenta i llarga ha provocat que molts ucraïnesos i russos fugin del seu país i una part ha cercat refugi al país veí. La política de Lukashenko és clara. Com que hi ha moltes cases buides per reformar a pobles mig perduts, el govern belarús les ofereix a canvi de que els que hi visquin treballin en algun lloc assignat pel govern durant uns 3 anys. De fet diria que la política d’habitatge és un dels punts forts del país. Si una persona adulta demostra que no té cap lloc on viure, el govern li demana si vol un terreny o un pis a la ciutat. La oferta està sempre vinculada a treballar en el lloc assignat durant uns anys.
I l’actual govern afavoreix la compra d’immobles i les famílies. Segons el meu amic Dmitry, Lukashenko diu que el el primer fill de la família és per la mare, el segon per la família i el tercer per ell. Per a famílies nombroses s’ofereixen crèdits i segons el que diu el meu tàndem —així anomeno el Dmitry sovint— una part considerable dels crèdits hipotecaris els assumeix el govern.
Pel que fa a la seguretat Belarús és un paradís de calma però només és perquè hi ha un control molt fort i el govern no permet infraccions. Per exemple, si una persona que va a peu travessa el semàfor en vermell i l’enganxa la policia i va begut tindrà una multa. Però a la tercera vegada que l’enxampin, aquest vianant anirà a la presó.
Belarús té el seu propi idioma però malauradament els mateixos ciutadans no el fan servir gaire. Estan més acostumats a parlar en rus que és la llengua d’instrucció en escoles a les ciutats. Tot i així tenen l’assignatura llengua Belarussa, literatura belarussa i història Belarussa. També llengua, literatura i història russes. El seu alfabet té algunes lletres diferents al rus.
Les principals avantatges del país són que és polit i ordenat i segur i que l’habitatge és assequible. Tot i així, els sous en comparació amb els europeus són baixos i per això molts belarussos van a viure i treballar a Polònia. Molts també han passat per Rússia i alguns van a viure a les repúbliques bàltiques.
M’imaginava Belarús com un país molt més caòtic del que és. Després de veure un reportatge sobre el país fet per uns turistes russos, m’he quedat meravellada, l’atmosfera de les ciutats que s’hi veuen és completament europea, o millor i tot pel grau de neteja i ordre que s’hi veu.
A pesar de ser un país tranquil amb un paisatge impressionant el gran interrogant dels joves i no tant joves és: què passarà quan Lukashenko no hi sigui? I això els provoca una sensació d’incertesa que fa que molts apostin per anar a viure a un altre país.
No us mentiré. M’abelliria moltíssim visitar aquest bocí de món a cavall entre Europa i Rússia. No obstant és de difícil accés. No hi ha vols directes des d’Europa. Hem d’anar a Moscou, Baku o Dubai i canviar de vol, o anem a Polònia i després agafem el bus fins a la frontera. I a la frontera ens hi podem passar fins a 12 o 13 hores i en arribar a Belorús controlaran als passatgers que els sembli i regiraran els objectes personals i mòbils per assegurar-se que no deixen entrar al país cap element subversiu.
Hi ha detalls que no m’agraden del país. El meu tàndem em va confirmar que ara havia canviat la llei i dir públicament que no es vol tenir fills ja no es penalitzat amb penes de presó però sí que suposa multes. Òbviament l’homosexualitat és tabú total i probablement aquells que no troben la mitja taronja deuen patir una mica els prejudicis socials.
No obstant per a fer turisme Belarús em sembla una bona opció i qui sap? Potser en un futur sí que podrem volar-hi directament. De moment us adverteixo que en Dmitry per arribar a casa seva de Barcelona va sortir amb el vol de les 8 del matí i va arribar al seu domicili a les 7:00 de l’endemà. Si es vol visitar el país s’ha d’anar amb una paciència per creuar la frontera a la que no estem acostumats però si aconseguim carregar-nos de paciència, el que visitarem després semblarà una perla europea de parla russa.

La “Schufa” i el control de solvència alemany.

Deixa un comentari

Vull pensar que tots ens escandalitzem si un govern o alguna entitat en concret vol portar un registre sobre nosaltres a partir del qual es decideix o no si una determinada persona és apta per accedir a un servei. Em refereixo directament al Sistema de Crèdit Social xinès que des del 2016 évalua la fiabilitat econòmica i social d’empreses i ciutadans. Venint de la Xina no ens estranya. El que sí que sobta és que els alemanys tinguin un instrument similar i que ningú en parli. Per fer-ho comprensible en poques paraules la “Schufa” és un document de fiabilitat financera. Comencem pel terme, “Schufa” és la forma curta de “Schutzgemeinde für allgemeine Kreditsicherung”, comunitat de protecció per la seguretat general del crèdit. El sistema es va crear per tal de tenir un estàndard que servís de comprovant de la fiabilitat de les persones privades i les empreses. El principal problema fou que durant uns quants anys la” Schufa “no ha definit els criteris que tenia en compte alhora de donar una puntuació als prop de 68 milions de ciutadans que estaven al registre. Durant un “Tagesschau” d’ara fa unes setmanes es va comentar que la “Schufa” havia resultat molt controvertida per totes les variables que es tenien en compte però que els mateixos ciutadans no sabien ni tenien clar. Entre les variants al “Tagesschau”, el telenotícies de la cadena ARD, es va comentar que es considerava per exemple el nombre de vegades que una persona havia canviat de domicili o si s’havia pagat alguna multa de tràfic. Les variables que es tenien en consideració entre les 100 no es van fer mai públiques i és precisament això el que molestava als ciutadans. Si per exemple es tenia en compte el canvi de domicili i la “Schufa” considerava més fiable la gent que menys s’havia mudat d’un lloc a l’altre o d’una ciutat a l’altra es podria haver estat discriminant injustificadament. S’ha de pensar per exemple que el canvi de domicili sovint no és voluntari sinó motivat per factors exògens. Si a un llogater se li acaba el contracte i li apugen el lloguer és lògic que intenti canviar de pis o casa i ajustar el lloguer a l’economia personal. Si per exemple algú canvia de ciutat per feina, també el més lògic és que estant sol o sola es prefereixi un canvi d’adreça a viatges i desplaçaments llargs. Jo per exemple, amb els meus 13 canvis de domicili no hagués estat considerada com a ciutadana tan fiable com els que només han fet dos o tres canvis de pis. La “Schufa” que ha entrat en vigor fa poc té en consideració quant de temps portem al domicili actual perquè a les entitats creditores els sembla important que aquells a qui deixen els diners estiguin arrelats a un determinat lloc.
Els dotze criteris que té en compte la nova “Schufa” semblen més transparents i també fa que aquells que vulguin demanar un crèdit puguin calcular quina “nota de tall” els posaran les entitats financeres. Sense voler entrar gaire en detall algun d’aquests factors que es controlen són: l’edat de la targeta de crèdit, com a més antiga millor, l’edat del compte bancari, si ens hem lligat a la mateixa entitat durant anys això ens farà més susceptibles a què ens donin un crèdit. El fet de tenir totes les finances centralitzades en una entitat i no en més d’una també dona més punts. Això suposo que és perquè els moviments de capital es fan més fàcils de seguir. Si tenim o no factures impagades pendents és un altre criteri. Això sembla lògic i transparent i gual que el del nombre de crèdits que tenim, com a més crèdits menys fiables ens tornem. Tan diàfan com aquest és el criteri de si hem estat o no pagadors puntuals. Però el que ha fet la “Schufa” més transparent de tot és que ara podem demanar informació sobre la nostra puntuació si tenim un compte “Schufa” pel que podem registrar-nos a través del web.
El “Schufa” és una escala de solvència segons la qual entitats de crèdit ens avaluaran com a persones fiables a qui se’ls pot atorgar un crèdit. Però també va més enllà, si volem llogar un pis a Alemanya el propietari pot voler indagar si tenim un bon historial i si el nostre crèdit de solvència és positiu.
En els darrers anys ja s’ha estès en aquest país nostre que si volem comprar quelcom a terminis, el mateix establiment tingui una financera que ofereixi la possibilitat i sovint és aquesta que controla la solvència del client. Tot i les crítiques per la nova “Schufa”, el canvi de 100 criteris per establir la puntuació a 12 sembla un pas significatiu i el fet de que els mateixos usuaris puguin controlar la seva “nota” o puntuació fa el sistema transparent i evita qualsevol tipus de possible error.
Em sembla molt interessant que hi hagi un portal a través del qual el ciutadà pugui comprovar quin grau de fiabilitat i solvència consideren les entitats financeres que té. Aquí potser no estaria malament saber quins criteris segueixen les financeres a l’hora de donar o no crèdits tot i que com que n’extreuen interessos, en el cas de quantitats petites, tendiran a concedir-los sense gaires miraments. El que sí és cert és que la “Schufa” pot servir com a sistema de control però a aquestes alçades ja em plantejo en quin sentit no estem plenaments controlats per empreses privades o governamentals. I vosaltres què en penseu?

La imatge d’avui també és de Dresden.

La “Schufa” i el control de solvència alemany.

Deixa un comentari

Vull pensar que tots ens escandalitzem si un govern o alguna entitat en concret vol portar un registre sobre nosaltres a partir del qual es decideix o no si una determinada persona és apta per accedir a un servei. Em refereixo directament al Sistema de Crèdit Social xinès que des del 2016 évalua la fiabilitat econòmica i social d’empreses i ciutadans. Venint de la Xina no ens estranya. El que sí que sobta és que els alemanys tinguin un instrument similar i que ningú en parli. Per fer-ho comprensible en poques paraules la “Schufa” és un document de fiabilitat financera. Comencem pel terme, “Schufa” és la forma curta de “Schutzgemeinde für allgemeine Kreditsicherung”, comunitat de protecció per la seguretat general del crèdit. El sistema es va crear per tal de tenir un estàndard que servís de comprovant de la fiabilitat de les persones privades i les empreses. El principal problema fou que durant uns quants anys la” Schufa “no ha definit els criteris que tenia en compte alhora de donar una puntuació als prop de 68 milions de ciutadans que estaven al registre. Durant un “Tagesschau” d’ara fa unes setmanes es va comentar que la “Schufa” havia resultat molt controvertida per totes les variables que es tenien en compte però que els mateixos ciutadans no sabien ni tenien clar. Entre les variants al “Tagesschau”, el telenotícies de la cadena ARD, es va comentar que es considerava per exemple el nombre de vegades que una persona havia canviat de domicili o si s’havia pagat alguna multa de tràfic. Les variables que es tenien en consideració entre les 100 no es van fer mai públiques i és precisament això el que molestava als ciutadans. Si per exemple es tenia en compte el canvi de domicili i la “Schufa” considerava més fiable la gent que menys s’havia mudat d’un lloc a l’altre o d’una ciutat a l’altra es podria haver estat discriminant injustificadament. S’ha de pensar per exemple que el canvi de domicili sovint no és voluntari sinó motivat per factors exògens. Si a un llogater se li acaba el contracte i li apugen el lloguer és lògic que intenti canviar de pis o casa i ajustar el lloguer a l’economia personal. Si per exemple algú canvia de ciutat per feina, també el més lògic és que estant sol o sola es prefereixi un canvi d’adreça a viatges i desplaçaments llargs. Jo per exemple, amb els meus 13 canvis de domicili no hagués estat considerada com a ciutadana tan fiable com els que només han fet dos o tres canvis de pis. La “Schufa” que ha entrat en vigor fa poc té en consideració quant de temps portem al domicili actual perquè a les entitats creditores els sembla important que aquells a qui deixen els diners estiguin arrelats a un determinat lloc.
Els dotze criteris que té en compte la nova “Schufa” semblen més transparents i també fa que aquells que vulguin demanar un crèdit puguin calcular quina “nota de tall” els posaran les entitats financeres. Sense voler entrar gaire en detall algun d’aquests factors que es controlen són: l’edat de la targeta de crèdit, com a més antiga millor, l’edat del compte bancari, si ens hem lligat a la mateixa entitat durant anys això ens farà més susceptibles a què ens donin un crèdit. El fet de tenir totes les finances centralitzades en una entitat i no en més d’una també dona més punts. Això suposo que és perquè els moviments de capital es fan més fàcils de seguir. Si tenim o no factures impagades pendents és un altre criteri. Això sembla lògic i transparent i gual que el del nombre de crèdits que tenim, com a més crèdits menys fiables ens tornem. Tan diàfan com aquest és el criteri de si hem estat o no pagadors puntuals. Però el que ha fet la “Schufa” més transparent de tot és que ara podem demanar informació sobre la nostra puntuació si tenim un compte “Schufa” pel que podem registrar-nos a través del web.
El “Schufa” és una escala de solvència segons la qual entitats de crèdit ens avaluaran com a persones fiables a qui se’ls pot atorgar un crèdit. Però també va més enllà, si volem llogar un pis a Alemanya el propietari pot voler indagar si tenim un bon historial i si el nostre crèdit de solvència és positiu.
En els darrers anys ja s’ha estès en aquest país nostre que si volem comprar quelcom a terminis, el mateix establiment tingui una financera que ofereixi la possibilitat i sovint és aquesta que controla la solvència del client. Tot i les crítiques per la nova “Schufa”, el canvi de 100 criteris per establir la puntuació a 12 sembla un pas significatiu i el fet de que els mateixos usuaris puguin controlar la seva “nota” o puntuació fa el sistema transparent i evita qualsevol tipus de possible error.
Em sembla molt interessant que hi hagi un portal a través del qual el ciutadà pugui comprovar quin grau de fiabilitat i solvència consideren les entitats financeres que té. Aquí potser no estaria malament saber quins criteris segueixen les financeres a l’hora de donar o no crèdits tot i que com que n’extreuen interessos, en el cas de quantitats petites, tendiran a concedir-los sense gaires miraments. El que sí és cert és que la “Schufa” pot servir com a sistema de control però a aquestes alçades ja em plantejo en quin sentit no estem plenaments controlats per empreses privades o governamentals. I vosaltres què en penseu?

La imatge d’avui també és de Dresden.

“Geborgenheit” i la bellesa d’aquest concepte alemany.

Deixa un comentari

La setmana passada quan vaig arribar a la classe de conversa de francès el tema era si teníem o no paraules favorites en alguna llengua. Un dels meus companys és un periodista i poeta xilè i és més sensible que la majoria de la gent al so i les associacions mentals que li provoquen les paraules. Em van demanar quina era la meva paraula favorita i vaig dir que fa mols anys a Moscou la que era la meva professora del curs d’estiu, em va fer la mateixa pregunta i jo li vaig respondre que en alemany en tenia dues. La primera era per a mi “Geborgenheit” que sona com “geborgenjait” per nosaltres. Curiosament la meva professora estava molt ben informada i em va sorprendre dient que precisament aquesta que havia escollit jo també havia estat la que la majoria dels alemanys enquestats havien triat com a segona més bonica després de “Habseligkeiten” l’any 2004. Tot seguit us explico el significat de les dues. La primera “Habseligkeiten” designa els objectes personals i les poques coses que queden a les persones després de que un desastre s’hagi endut la majoria del que tenien. També pot designar allò que s’endu una persona quan ha de fugir d’un país i que per tant és el més preuat per a ells. “Habseligkeiten” és una paraula en plural es fa servir en el context de la gent més vulnerable i que menys té per designar aquells pocs objectes que els pertanyen. Jo per exemple no la triaria com a paraula bonica perquè l’associo a una situació d’emergència i de pobresa crònica. El que em sorprèn de la paraula és que és compon del verb “haben” tenir i “seligkeit” que vol dir felicitat o joia. És com si aquestes poquetes coses representessin la joia i l’alegria d’algú. És una paraula que no es pot traduir a altres idiomes però que té aquella idea de que la gent que té poc, està molt aferrada a aquelles coses que li queden.
La que va ser escollida com a segona paraula a mi m’emociona pel que representa. Tampoc té traducció a cap dels idiomes que conec. “Geborgenheit” designa una sensació de benestar que prové del fet de sentir-se en seguretat i agombolat. És el que generalment haurien de sentir els infants amb els seus pares perquè aquests els protegeixen. L’arrel primera d’aquesta paraula és un substantiu “Berg” que vol dir muntanya. D’aquest substantiu tenim el verb “bergen” que vol dir posar quelcom en un lloc segur. Suposo que ve del fet que les muntanyes ens donen la sensació d’estabilitat i seguretat i quan hi posem quelcom ho estem protegint. Si fem servir aquest verb amb el prefix “ver” que té el significat de portar una cosa fins a l’extrem tenim el verb “verbergen” que vol dir amagar. Deriva de la idea de guardar una cosa tant i tant bé que l’acabem fent difícil de trobar o inaccessible. La llengua alemanya té molta tendència a la derivació i no només a través de prefixes o sufixes sinó a través de canvis en les vocals de l’arrel. De “Berg” tenim “Burg” que és la fortalesa que se situa sobre una muntanya o en un lloc elevat. Aquest “Burg” el mantenim el la toponímia en la ciutat castellana de “Burgos” o el sufixe “ “-burgh” a Edinburgh. Ara bé, la pronunciació d’Edinburgh que en fan els britànics poc recorda a la seva arrel germànica. “Geborgenheit” no només és una paraula bonica pel seu significat, perquè expressa quelcom que no podem transmetre amb una sola paraula en altres llengües, sinó que a més ens serveix per entendre com funciona la llengua alemanya. En català tenim la paraula “agombolar” que seria un verb que correspondria al substantiu “Geborgenheit”, si agombolem a algú el fem sentir “geborgen” i per tant en seguretat.
Òbviament l’alemany té altres mots que sonen d’una manera especial com “Schmetterling” que és la papallona i que m’abelleixen però el meu favorit segueix sent “Geborgenheit”. Si us demanés quina és la vostra paraula favorita en algun dels idiomes que sabeu què em respondríeu?
Us deixo amb dues imatges d’Edimburg. La preciosa ciutat d’Escòcia on el verd és exuberant i la temperatura a l’estiu pot semblar-nos la nostra de l’hivern.

El sonni de la papallona V.

Deixa un comentari

La setmana se li fa curta i el dijous espès. Les dues classes surten prou bé però està nerviosa. Ara que el Bernd s’ha agafat uns dies lliures no podrà gaudir del seu llibre al parc de Diagonal Mar o a la vora de la platja perquè ell li reclamarà tota la seva atenció dia i nit. Després de la classe ha de fer un esforç per esborrar aquesta sensació apegalosa. Està contenta que vingui i poder gaudir de la ciutat amb ell però ha de dissimular que la vida a la seva ciutat li torna a fer bullir la sang. D’una manera estranya i assossegada la fa sentir vital i plena d’una energia que estava perdent a Berlin i poc a poc en va sent conscient. És com despertar d’un somni. Quan s’ha adonat d’això?
Emprèn el camí de sempre cap als Jardinets de Gràcia però aquest cop no hi va en metro perquè el sol ha tornat a la ciutat i ha restablert la lluentor a tots els edificis modernistes. Vol anar a la residència en bicicleta per tornar en aquell vehicle que li permet contemplar las façanes màgiques. Retrobant els bells edificis que l’han vist créixer ha percebut que enyorava el Modernisme a la seva vida perquè a Berlin cap dels edificis del Jugendstil té el toc màgic i enjogassat dels de Barcelona. El Modernisme a la ciutat alemanya sembla enfaixat en una estructura militar perquè les corbes sinuoses dels edificis Barcelonins es tornen modestos arcs o teulades similars a les de les cases holandeses en el moviment berlinès. Talment com si els mateixos arquitectes del Jugendstil no s’ho haguessin acabat de creure i haguessin introduït els elements modernistes dintre d’unes línies marcadament militars. Aquí en canvi gaudeix de l’abundor de les filigranes dels artistes seguidors de l’Art Nouveau que no van escatimar en ornaments.
Entre classes, visites a la mare i al seu pis, arriba dijous i s’atabala un xic. En anar a buscar el cotxe per recollir el Bernd, veu a la Sílvia darrera la barra servint cafès i li diu “fins després” i li pica l’ullet. Planeja portar-lo a fer un cafè o una cervesa abans d’arribar a casa, per donar-li la benvinguda i fer-li el barri agradívol.
L’anada a l’aeroport se li fa curta. És la primera vegada que el Bernd ve a passar una setmana amb la Paula perquè fins ara ha estat ella qui arribava el divendres per la tarda i tornava el diumenge de Berlin. Ho fa per complaure’l, veure que la casa està bé i tornar a corre-cuita a Barcelona per no perdre’s la cita amb la seva mare. El cor li batega amb força perquè avui la visita ha estat molt curta i estranyament dolorosa. Vol retenir en el record l’empremta de la mà de la mare per tornar a la infantesa i gravar per sempre al cervell que de petita la Maite era la protectora i ara ho intenta ser ella. Els cinc anys a Berlin li pesen com una llosa perquè li calia l’escalfor de les paraules d’uns pares entrats en edat als que té la sensació d’haver fallat. L’hora i mitja amb la Maite ha estat curta, igual que el recorregut a l’aeroport. Hi arriba justa i aparca ràpidament. Vol ser a temps per veure el Bernd sortir entre els flotons i regalar-li un somriure. Tanca la porta del vehicle i arrenca a córrer fins arribar allà per on ha de sortir ell. Li fa tanta il·lusió que finalment s’hagi agafat una setmana per estar amb ella a Barcelona! Vol fer-li la ciutat temptadora perquè se’n enamori i se la faci seva.
Passen els minuts i brollen d’entre les portes passatgers cansats amb maletes grans, maletes petites, bosses de mà i jaquetes i anoracs del tot inadequats per la temperatura de la ciutat. De cop el veu, va vestit amb unes bermudes de color gris i una samarreta blau marí. Desenfadat com un informàtic, que són una espècie que no sol mirar gaire per l’elegància. Quan ell la veu somriu amb picardia i s’hi acosta amb passes ràpides. Entre els dos hi ha la barana metàl·lica que els separa però el Bernd passa els braços per sobre d’aquesta, agafa el cap de la Paula i la besa als llavis amb golafreria.
—T’he enyorat moltíssim! No sé com puc viure tants dies lluny de la meva princesa!—declara ell llagoter.
—Jo també t’he trobat a faltar! —ho diu mimètica però dubta un moment si el troba a faltar a ell, a la seva vida a Berlin o a la companyia. Cinc anys de matrimoni no són ni molts ni pocs però suficients perquè la flama es vagi apagant. — Estàs bé o vols que prenguem quelcom abans d’anar cap a casa?
— Estic bé! Tinc coses més importants a fer amb tu que prendre un cafè ara… —diu ell enjogassat.
La Paula somriu i es demana si ell s’avindrà a fer un tallat al bar de la Sílvia o si ha de passar de llarg del seu petit ritual, el que tenia ganes de compartir amb ell.
El Bernd arrossega una maleta poc vistosa i poc plena. Coneixent-lo passarà tota la setmana amb les mateixes bermudes a no ser que de cop i volta arribi una onada de fred siberià. De camisetes potser si que n’ha portat un parell i amb una mica de sort una camisa per si volen anar a sopar a algun lloc. El Poblenou i Gràcia tenen tants restaurants assequibles que serà un pecat no fer-ho!
Posen les maletes al cotxe i el Bernd li demana la clau del vehicle.
— Ja el porto jo amor! — diu ell com fent-li un favor.
—Gràcies però jo em conec el camí molt millor i vull conduir jo…
— No siguis ximple! Ara ja soc aquí, deixa que et porti jo com una princesa que és el que ets!
— No Bernd. T’he vingut jo a buscar i conduiré jo que conec el camí molt bé.
— Que hi vens a buscar gent gaire sovint a l’aeroport?
— No diguis bajanades! No hi recullo ningú però sí que sé per on passar per arribar al Poblenou i aparcar. Ja tindràs altres maneres de tractar-me com una princesa… — rebat la Paula pensant que el comentari és una invitació més que no pas una confrontació.
— Tresor, què et passa? Normalment no reacciones així.
No li agrada que l’anomeni Schatz tresor, encara que a Alemanya sigui molt típic. Equival a un “nena”, quelcom impersonal i que es fa servir quan vols posar-te per sobre d’una altra persona més que no pas estar al mateix nivell. Però no li vol dir al Bernd perquè ja n’hi ha hagut prou amb l’enganxada pel tema de la conducció. Per desviar l’atenció la Paula li demana al seu marit com va la feina i ell respon que s’ha ofert com a traductor del francès a l’alemany perquè a més del seu coneixement tècnic també pot ajudar-los amb el lingüístic i això el pot fer guanyar punts a l’empresa. A la Paula no li sorprèn gens de l’ambició del seu marit.
— I la teva feina provisional com va? —demana ell posant èmfasi en la paraula “provisional”.
— M’agrada moltíssim. És cada dia diferent, creativa, entretinguda i a més em permet conèixer bé als meus alumnes.
— Curiós! No hagués dit mai que et podria agradar la feina de professora…
— Per què?
— No és un treball amb gaire encant. No vesteix el mateix ser a la recepció d’un hotel que davant d’una pissarra.
La Paula sent unes punxades al pit. Són les que l’indiquen que pot començar una discussió amb el Bernd. Generalment defensa breument la seva posició i després es retira però aquest cop li vol deixar clar el seu punt de vista.
—A la recepció vaig d’uniforme i em passo el dia al servei dels clients que generalment no m’agraeixen res. A la classe em vesteixo com vull i els alumnes queden contents, s’acomiaden de mi fins l’endemà amb un somriure als llavis i a més tinc la satisfacció de veure que han après. Potser la professió no està tan ben considerada però a mi de moment em sembla una glopada d’aire fresc. Fa molts anys que treballo a l’hostaleria i potser ja n’estava cansada…
El Bernd se la mira corprès i li engalta un comentari punyent.
— Caram! Doncs si que et prova l’estada aquí que no et reconec!
— Soc la mateixa de sempre, no t’amoïnis. Tan sols que estic descobrint noves facetes que no coneixia…
El silenci arriba fins al Poblenou i resulta un pèl incòmode. La Paula ha de donar un parell de voltes per trobar un forat on aparcar però finalment en localitza un i maniobra fins tenir el vehicle clarament col·locat dintre de les línies verdes. El Bernd agafa la seva maleta i fita a banda i banda com per intentar orientar-se. El carrer Badajoz cantonada amb Avinguda Icària és d’aquells indrets que encara conserva el seu caire industrial. Com més prop de la platja més recorda el barri que fou temps enrere. La fàbrica de System Action roman un testimoni del passat industrial d’aquesta barriada que ara s’ha convertit en indret de moda no només entre els estrangers sinó també entre els joves de la ciutat que hi venen a ballar, fer botellot i acabar torrats a la platja.
—Una zona sense gaire encís… —fa ell que s’esperava trobar una àmplia avinguda amb palmeres.
— Som un pèl lluny del centre neuràlgic. La vida aquí s’articula a partir de la Rambla que és on va a passejar mig barri.
Li mira la cara i hi llegeix una certa desil·lusió però ja el coneix. És com un nen per al que la realitat ha d’encaixar exactament amb les seves expectatives. La Paula prefereix no explicar-li que aquests carrers per on caminen són part del que s’havia anomenat el Barri de la Plata, que a pesar del seu nom era un bocí de Barcelona on encara estava tot per asfaltar i on les línies rectes del pla Cerdà no s’havien aplicat, l’enllumenat no s’hi havia instal·lat i per tant solia ser una zona un pèl perillosa de nit.
En silenci deixa que ell recorri els carrers tot contemplant el lloc on passarà la propera setmana.
— Recorda una mica Neuköln, oi?
— Vols dir? —replica ella incrèdula. —Aquí els edificis no són tan alts, les cases no tenen teulades nòrdiques sinó que són completament rectes i a pràcticament tots els edificis hi ha balcó. No sé com t’ho pot recordar.
— Neuköln tampoc és el millor barri de Berlin…
— Però Poblenou sí és un bon lloc per viure-hi. Només és que m’ha tocat aparcar lluny del que és el centre. Però vaja, si t’esperes una estació de metro com la de Hermanplatz ja podem plegar. Aquí cap de les dues estacions està prop d’una plaça… —la Paula ho diu enjogassada per fer-li veure al Bernd que la comparació ha estat totalment fora de lloc.
Són al carrer Llull i ella ja veu el bar de la Sílvia però la seva amiga deu feinejar dins perquè no la intueix darrere els vidres. S’hi acosten ràpidament i quan són davant ella ofereix:
— Un cafè per donar la benvinguda a la setmana de vacances?
— Millor dintre d’una estona. Estic esgotat, voldria dutxar-me i descansar una mica.
El Bernd no ha sabut mai llegir el que realment li ve de gust a ella i d’altra banda potser està realment cansat perquè abans d’agafar el vol ha hagut de treballar un parell d’hores. No sap quina arribada esperava però no és ben bé aquesta.

Més sobre els números IV.

Deixa un comentari

Reprenc avui el tema dels números que vaig començar el quatre de desembre. M’ha tornat a venir al cap perquè ara que s’apropa el final de curs els professors anem comptant les classes que ens queden per poder acabar el temari. I d’altres ho fan perquè estan ja pensant en les vacances. Fa anys vaig tenir un company que quan començaven les vacances ens deia els dies que ens quedaven fins a tornar a la feina. I un altre, a la mateixa empresa per cert, que marcava amb una creueta tots els dies que passaven fins al proper descans. A mi més aviat em va basarda comptar els dies per ser sincera. Diuen que per tenir la sensació que el temps no passa tan ràpidament hem de fer coses noves i donar reptes al nostre cervell. Jo m’ho he proposat. I de fet el meu viatge de dos dies a València amb un company alemany i un de bielorús va ser la cosa més refrescant que he fet pel meu cervell des de fa temps. En tornar em vaig dir de seguida que havia de repetir una experiència així. Tres persones diferents, de nacionalitats diferents i amb vides diferents compartint un viatge curt ens va omplir a tots d’experiències personals i riures sans de manera que els dos dies es van traduir en la sensació que el temps es va multiplicar. Per tant el secret és intentar fer coses noves. Així els dies no són només números sinó que esdevenen experiències i això ens enriqueix.
Però seguim amb els post sobre els números i avui torno a l’anglès. Parlant de feina i de deixar de treballar és especialment adient la locució “a back number”. Aquesta designa a una persona que ja no és activa en una feina. El company que he mencionat abans que ens deia els dies que ens quedaven per tornar de vacances en començar-les és un “back number” perquè es va prejubiliar. Quina sort que va tenir! Ja veurem si els de la meva jubilació ho podem fer algun dia de la manera que van les coses. I si en anglès diem “to take care of number one” això vol dir que una persona s’ocupa de si mateixa i pensa en els seus propis interessos abans que en els dels altres. D’aquests en trobem força sovint. I precisament quan una situació es repeteix molt freqüentment diem “time out number”. Les vegades que a l’escola fem sortides pels alumnes són “time out number”. Seguint amb el número 1, quan una persona passa la mà per la cara a una altra en un tema determinat diem que aquesta persona és “one too many for someone” una de massa per una altra. Amb el dos també tenim un parell d’expressions força interessants. Sabeu allò de “blanco y en botella” dels veïns ibèrics? Doncs pels anglesos és “to put two and two together”. Una de molt positiva és la de “to have two strings to one bow” tenir dues cordes de l’arc que vol dir tenir dues opcions per aconseguir un determinat objectiu. Però per aconseguir-ho primer s’ha de tenir un objectiu i ja és molt. I si aquesta locució és molt positiva la següent es pot fer servir molt i equival a importar un rave. És el de “not to care two hoots”, el que no tinc clar és a què es refereix el “hoots”. En sí podrien ser el so que et fan amb el clàxon del cotxe. I si no donaríem cinc cèntims per algú en anglès diem “not to give two pints for someone”. Recordeu que una “pint” és una mesura que equival a 568 mil·lilitres i que generalment s’aplica a les cerveses. Jo per exemple quan vaig veure a Trump i vaig escoltar-lo per primera vegada “I wouldn’t have given two pints for him” i ara ja veieu, president dels EEUU i procurant molt mal estar a nivell internacional. I d’una cervesa a una altra. Quan els anglesos diuen que farien una cosa “for two pints” el que volen dir és que no s’ho pensarien dues vegades per molt rocambolesc que semblés el que intenten fer. Jo per exemple viatjaria a Florència “for two pints” tot i que el moment en què estem més aviat convida a reduir els costos per si les mosques. Però si em sortís l’oportunitat no m’ho pensaria dues vegades perquè en tinc moltes ganes.
La setmana vinent si tot va bé, per sant Jordi us duré més números. I per cert, quan el meu intercanvi lingüístic de Bielorússia va venir aquí i li vaig explicar la llegenda de Sant Jordi em va sortir del cor dir-li que reflectia una societat classista. Si us hi fixeu a la història el poble va donant noies per sadollar les necessitats del drac i sant Jordi no apareix fins que és la filla del rei a qui li toca fer d’àpat a la bestiola. Què ens volien ensenyar amb aquesta llegenda? Que els de classes socials baixes no podem esperar que ens salvin? Hi haurem de donar un parell de voltes perquè la llegenda fa anys que tomba i quan va néixer ningú pensava en la igualtat social.
Bona setmana calorosa!
 
Us vaig avançar que aquest dijous seguiria amb el tema dels números en francès i aquí em teniu. Anirem per ordre, és a dir començant pel numero u. En francès quan diem que alguna cosa “il était moins une” vol dir que ens va anar pels pèls que no passés algun tipus de desastre. Aquest “une” es refereix al “une minute” en el sentit que si haguéssim esperat un minut més hauríem vist una catàstrofe. Ho podeu fer servir per exemple si us va anar d’un pèl agafar o no un vol i ja sabem que perdre el vol pot voler dir fer-se malbé les vacances. Per exemple a mi m’ha passat aquesta darrera setmana que amb el final de curs ple d’activitats i dates que cal tenir en compte i programant el següent, resultat que “il était moins une” perquè em va anar de res d’oblidar-me de preparar un examen de recuperació per a dos dels meus alumnes que van suspendre una assignatura fa dos cursos. I si estem molt prop de fer quelcom o gairebé a punt de fer-la diem “être à deux doigts” estar a dos dits. Jo per exemple ja soc “à deux doigts” de planificar les meves vacances d’aquest estiu amb tot el que vull fer. En aquests moments és però una mica complicat perquè planificar unes vacances per anar a algun lloc que impliqui agafar un avió ens pot deixar escurats i amb un pla incomplert perquè segons com vagin les coses les retallades en petroli i querosè ens portaran mal de caps molt pitjors que el de no anar enlloc de vacances.
I sabeu allò de “no hay dos sin tres”? doncs els francesos també ho expressen amb el “jamais deux sans trois”. A mi em va passar aquesta darrera setmana que vaig tenir un primer accident amb la bici diumenge. Dilluns no va arribar a ser un accident però anant en bici se’m va creuar un nen amb la seva sense mirar i amb la frenada vaig pegar una estrebada que em va deixar amb torticolis immediata. I llavors vaig pensar això mateix “jamais deux sans trois” i així va ser. Em vaig cremar cuinant. Ara si fem cas a la locució ja estic servida i no caldrà seguir amb aquesta mala ratxa.
Per a aquelles persones amb molta gana que mengen molt els francesos tenen el “manger comme 4”. Tots sabem que la sobrealimentació porta a l’obesitat i que aquesta és una de les principals causes de malalties modernes. Per això no és bo ni saludable menjar com quatre. No obstant també he de dir que tinc 3 amics que practiquen regularment uns dejunis que s’han posat molt de moda i que impliquen estar com a mínim cinc dies sense menjar absolutament res. No sé quin vídeo deuen haver vist ni quin podcast han escoltat, però hi ha una teoria de que si deixes de menjar les cèl·lules del teu cos, afamades com estan, es mengen les toxines i possibles cèl·lules dolentes. Però és clar, també en 5 dies es perden minerals al cos i el podem afeblir. El meu raonament em diu que això no pot ser sa però tampoc sé quins arguments més donar als meus amics. No cal ni menjar per quatre ni passar fam i fer aquests dejunis poc naturals. La següent expressió d’avui s’empra en aquelles situacions en què ens sentim completament inútils i fora de lloc, aquelles en les que notem que fem nosa. És la d’”être la cinquième roue du carrosse”, ser la cinquena roda de la carrossa. La trobo extremadament visual. Us heu sentit mai així? I quan ens hauríem de mossegar la llengua i no ser tan impulsius els francesos diuen que hem de “tourner la langue sept fois dans la bouche” donar set vegades la volta a la llengua dins la boca. S’empra molt per als nens que encara no han après a controlar el que diuen i no tenen filtre. Bé, de fet d’adults que no reflexionen també en tenim i d’aquí el proverbi català que ens recorda que hem de ser cautelosos “paraula i pedra solta no tenen volta”. I els nostres amics ibèrics també ho diuen amb allò de “en boca cerrada no entran moscas”.
I ara per la graduació dels nostres alumnes em tocarà fer el que els francesos anomenen “se mettre sur son 31” posar-se en els seus 31 que no vol dir res més que posar-se la millor roba, que tenim. I per què 31? Sembla ser que els “trente-et-un” eren un teixit de llana fina que s’utilitzava per fer roba elegant i cara. Una altra teoria diu que el 31 es refereix al darrer dia de l’any en què tradicionalment la gent s’empolaina i es pentina per acomiadar l’any vell i donar la benvinguda al nou. Sigui com sigui per a mi “il n’y a pas 36 solutions” no hi ha 36 solucions, és a dir que no tindré cap altre remei que enfundar-me en l’únic vestit digne que tinc i posar-me les botes d’hivern que m’he comprat per l’any vinent per anar a la festa de graduació. Una festa a la que, val a dir, ens arriben els alumnes i les seves respectives famílies i que cada cop fem més ostentosa. Però del que podeu estar segurs és de que no faré “les 100 pas” les 100 passes anant amunt i avall sense direcció del nervis i de l’expectació per la cerimònia. Senzillament hi aniré perquè toca, això sí, sense passar per la perruqueria ni la manicura i la pedicura perquè els diners no cauen del cel i al cap i a la fi es graduen els meus alumnes i no jo. I jo em vaig graduar per la TU Dresden en texans i un jersei negre i no va passar absolutament res.
Fins aquí per avui. Molt bona setmana i fins la propera.

Feliç Sant Jordi i més números!

Deixa un comentari

Reprenc avui el tema dels números que vaig començar el quatre de desembre. M’ha tornat a venir al cap perquè ara que s’apropa el final de curs els professors anem comptant les classes que ens queden per poder acabar el temari. I d’altres ho fan perquè estan ja pensant en les vacances. Fa anys vaig tenir un company que quan començaven les vacances ens deia els dies que ens quedaven fins a tornar a la feina. I un altre, a la mateixa empresa per cert, que marcava amb una creueta tots els dies que passaven fins al proper descans. A mi més aviat em va basarda comptar els dies per ser sincera. Diuen que per tenir la sensació que el temps no passa tan ràpidament hem de fer coses noves i donar reptes al nostre cervell. Jo m’ho he proposat. I de fet el meu viatge de dos dies a València amb un company alemany i un de bielorús va ser la cosa més refrescant que he fet pel meu cervell des de fa temps. En tornar em vaig dir de seguida que havia de repetir una experiència així. Tres persones diferents, de nacionalitats diferents i amb vides diferents compartint un viatge curt ens va omplir a tots d’experiències personals i riures sans de manera que els dos dies es van traduir en la sensació que el temps es va multiplicar. Per tant el secret és intentar fer coses noves. Així els dies no són només números sinó que esdevenen experiències i això ens enriqueix.

Però seguim amb els post sobre els números i avui torno a l’anglès. Parlant de feina i de deixar de treballar és especialment adient la locució “a back number”. Aquesta designa a una persona que ja no és activa en una feina. El company que he mencionat abans que ens deia els dies que ens quedaven per tornar de vacances en començar-les és un “back number” perquè es va prejubiliar. Quina sort que va tenir! Ja veurem si els de la meva jubilació ho podem fer algun dia de la manera que van les coses. I si en anglès diem “to take care of number one” això vol dir que una persona s’ocupa de si mateixa i pensa en els seus propis interessos abans que en els dels altres. D’aquests en trobem força sovint. I precisament quan una situació es repeteix molt freqüentment diem “time out number”. Les vegades que a l’escola fem sortides pels alumnes són “time out number”. Seguint amb el número 1, quan una persona passa la mà per la cara a una altra en un tema determinat diem que aquesta persona és “one too many for someone” una de massa per una altra. Amb el dos també tenim un parell d’expressions força interessants. Sabeu allò de “blanco y en botella” dels veïns ibèrics? Doncs pels anglesos és “to put two and two together”. Una de molt positiva és la de “to have two strings to one bow” tenir dues cordes de l’arc que vol dir tenir dues opcions per aconseguir un determinat objectiu. Però per aconseguir-ho primer s’ha de tenir un objectiu i ja és molt. I si aquesta locució és molt positiva la següent es pot fer servir molt i equival a importar un rave. És el de “not to care two hoots”, el que no tinc clar és a què es refereix el “hoots”. En sí podrien ser el so que et fan amb el clàxon del cotxe. I si no donaríem cinc cèntims per algú en anglès diem “not to give two pints for someone”. Recordeu que una “pint” és una mesura que equival a 568 mil·lilitres i que generalment s’aplica a les cerveses. Jo per exemple quan vaig veure a Trump i vaig escoltar-lo per primera vegada “I wouldn’t have given two pints for him” i ara ja veieu, president dels EEUU i procurant molt mal estar a nivell internacional. I d’una cervesa a una altra. Quan els anglesos diuen que farien una cosa “for two pints” el que volen dir és que no s’ho pensarien dues vegades per molt rocambolesc que semblés el que intenten fer. Jo per exemple viatjaria a Florència “for two pints” tot i que el moment en què estem més aviat convida a reduir els costos per si les mosques. Però si em sortís l’oportunitat no m’ho pensaria dues vegades perquè en tinc moltes ganes.

La setmana vinent si tot va bé us duré més números. I per cert, quan el meu intercanvi lingüístic de Bielorússia va venir aquí i li vaig explicar la llegenda de Sant Jordi em va sortir del cor dir-li que reflectia una societat classista. Si us hi fixeu a la història el poble va donant noies per sadollar les necessitats del drac i sant Jordi no apareix fins que és la filla del rei a qui li toca fer d’àpat a la bestiola. Què ens volien ensenyar amb aquesta llegenda? Que els de classes socials baixes no podem esperar que ens salvin? Hi haurem de donar un parell de voltes perquè la llegenda fa anys que tomba i quan va néixer ningú pensava en la igualtat social. De tota manera la festa és preciosa i ens omple la ciutat de llibres i roses, us desitjo que la gaudiu el màxim!

Bona setmana de calor intens!