Els lloguer: el mal endèmic a la ciutat de Barcelona.

20180118_185915

 

Un dels grans avantatges de tenir un blog és que és un espai que em permet esplaiar-me i en què només jo, si més no de moment, decideixo què em ve de gust escriure. Un gran regal perquè si us hi fixeu bé, la vida que portem no ens deixa gaire llibertat d’acció sobre què hem de fer o com. Els horaris els marca la feina i el què diem està sovint condicionat pel que és políticament correcte. Mai millor dit tenint en consideració els moments en els que ens trobem. I com que ara fa dos anys més o menys vaig decidir dedicar part del meu temps a escriure en aquest blog, tinc el poder de decidir algunes coses. He d’admetre amb recança que en la meva existència hi ha poques coses sobre les quals tinc control. I bé, com a autora del blog, he volgut deixar aparcada la història de l’Elisenda i el Jérôme, que encara són a Barcelona retrobant-se, per tornar a incidir en un tema que ja he tocat diverses vegades però que encara m’amoïna perquè el pateixo en primera persona: el dels lloguers a la ciutat comtal.
Just el dimarts vaig assistir a una reunió del meu barri que tenia com a nucli central el tema dels lloguers. Dues hores em van servir per adonar-me de com de preocupant és el tema per a tots els ciutadans i què poc s’ha fet a nivell institucional per a protegir als llogaters, que ho són, cal recordar, per manca de recursos per comprar un habitatge. Doncs bé, les autoritats, lluny de voler arremangar-se per posar una mica d’ordre al desgavell, van canviar fa uns anys la llei d’arrendaments urbans de manera que els contractes de cinc anys passaven a ser de tres. Això permet que quan a un llogater se li acaba el contracte, el propietari pugui apujar el lloguer tot el que li sembla i més. Durant la reunió es van sentir casos de gent a qui havien apujat el lloguer 300 o 350 euros. Pel mateix pis i sense fer-hi cap millora. Resulta que quan es van deixar de comprar pisos perquè la bombolla immobiliària va esclatar, la gent es va llençar de cap als lloguers i com que hi havia demanada, els preus han augmentat de manera brutal. Per ser més concrets un 20% en els darrers dos anys. De mitjana un català destina gairebé un 50% del seu sou només en vivenda mentre que la ONU afirma que per a garantir una vida digna una persona no hauria de destinar més d’un 33% del seus ingressos a l’habitatge.
La llei però no posa límits als augments desmesurats i el pitjor del cas és que tampoc pot aturar l’adquisició de blocs sencers de pisos per especuladors que expulsen els llogaters per reformar els habitatges i llogar-los després als estrangers rics. Si cap autoritat té temps suficient per posar ordre al tema, només els estrangers, els únics amb sous dignes, podran fer front als preus dels pisos.
I és que ni els mateixos barcelonins s’adonen del que està passant fins que no es veuen obligats a mirar els portals immobiliaris. Ahir dimecres mateix, i per una activitat que he demanat als meus alumnes d’alemany, vam haver de mirar un parell de pàgines per cercar un habitatge a Barcelona. Al meu barri, a Poblenou, s’estan demanant ara mateix 850 euros per un pis de 37 metres quadrats. Els meus alumnes es van quedar esfereïts. I això que encara no tenen gaire ideal del que són els sous dels treballadors acadèmics després d’una dècada a la mateixa empresa!
A la reunió, desgraciadament, es va parlar moltíssim del lloguer social com a solució al problema. No obstant he de dir que, des del meu punt de vista, aquest no existeix en absolut. Si ens referim als pisos de protecció oficial, he de reconèixer que vaig quedar molt decebuda quan em van demanar unes nòmines de mil sis-cents euros per accedir a un micro-pis de trenta-cinc metres quadrats. Els que estaven entre els cinquanta i els cinquanta-cinc eren tan sols per nòmines superiors o per a parelles. Les persones solteres tenim només opció a llaunes de sardines.
El motiu pel qual darrere d’algunes adjudicacions de pisos hi ha uns ingressos mínims tan alts que s’han de demostrar és ben fàcil: L’Ajuntament construeix pisos socials amb l’ajut econòmic d’entitats bancàries i són aquestes les primeres interessades en tenir arrendataris solvents. A més, en la majoria dels casos, pels pisos més petits es demanen uns dipòsits d’uns deu mesos per assegurar el pagament de les mensualitats. Pels pisos més econòmics això representen uns tres mil o tres mil cinc-cents euros. Llavors, un lloguer social tampoc resulta una avantatge tan gran en el mercat comparat al sector privat, on es una pràctica usual demanar avals bancaris per aquesta quantitat de diners.
El segon tipus d’habitatge de protecció oficial és el lloguer de pisos de particulars a través de la borsa de l’Ajuntament. Aquest té principalment dues avantatges. En primer lloc l’Ajuntament concedeix fins a uns vint mil euros d’ajut per sanejar el pis i deixar-lo en condicions per a futurs llogaters. No obstant, per cobrar aquest ajut el propietari del pis ha de passar una inspecció i és el mateix ajuntament que decideix quines reformes és necessari fer per llogar-lo. Això vol dir que pot passar, i no és gens estrany perquè tinc una coneguda al barri que s’hi ha trobat, que l’Ajuntament ja li demanava unes reformes molt costoses per llogar-lo a través de la seva borsa i la propietària només rebia uns vint mil euros d’ajut per a fer-ho que, a més, havia de declarar com a ingressos dintre de la declaració de renta de l’exercici on hagués cobrat l’ajut. Si tenim en consideració que l’Ajuntament exigeix que el lloguer sigui assequible, el problema que pot tenir molta gent és que no els surti a compte llogar-lo d’aquesta manera. De fet aquesta coneguda del barri al final va decidir fer la reforma que podia ella bonament i llogar-lo pel seu compte per cent euros més del que l’hauria llogat a través de l’Ajuntament.
I és que les autoritats no es demanen si hi ha gent que es conformaria en viure en pisos on l’aïllament tèrmic no és l’adequat a canvi de que el preu fos just. Al cap i a la fi, al mercat lliure es paga una barbaritat per pisos sense condicions. Però és clar, s’ha de complir amb la normativa que exigeix l’Ajuntament i llavors molts propietaris es decanten pel sector privat. I no és d’estranyar.
Ja fa temps vaig proposar a una reunió de la plataforma de barri “ens plantem” fer un web o obrir un facebook on les propietaris del barri es poguessin posar en contacte amb possibles llogaters sense haver de passar pels administradors i portals immobiliaris que s’enduen sempre una comissió del 10% del lloguer anual. La idea va semblar bona a molta gent però no s’ha endegat i també he de dir que ja he perdut la fe que pugui funcionar. Perquè més enllà dels depredadors especuladors i dels propietaris de diversos edificis que volen enriquir-se llogant els pisos als rics, els mateixos propietaris humils es tornen verinosos davant la perspectiva dels diners.
Quantes vegades no m’he trobat que algú que de cop hereta un pis quan ja té la vida solucionada i que ha deixat de l’alçada del betum als propietaris que lloguen per preus abusius sobtadament vol llogar el seu per un preu desorbitat?
D’això se’n diu cobdícia humana i desgraciadament molta gent la pateix. I com que tothom es vol fer ric amb el pis que lloga, ningú s’adona que Barcelona acabarà sent dels potentats o dels turistes i que els que hem de lluitar més per tirar endavant cada cop anem més endarrere.
Aquest post va dedicat a tots aquells que s’omplen la boca criticant els especuladors però després no són capaços de demanar un lloguer assumible als llogaters. I això fins i tot quan aquests són coneguts de confiança.
Potser la solució al problema seria, com es va proposar a la reunió del dimarts una vaga de lloguers. I és que quan la injustícia es fa llei, la rebel·lió es converteix en un deure, com molt bé digué Thomas Jefferson.

 

El pla B (VI)

20180127_110931

El dia i mig que restava fins que ell va marxar van aprofitar per gaudir de la ciutat i de la platja, que agradava als dos. Ell la passava a recollir d’hora i esmorzaven a casa l’Elisenda tot comentant algunes de les notícies de les que s’havien assabentat. Després agafaven les bicicletes— el Jérôme n’havia llogada una per les darreres quaranta-vuit hores del seu viatge— i feien un recorregut d’una hora o bé una hora o hora i mitja per pair el primer àpat del dia i per tenir suficient calor per arribar a la platja i llençar-se a l’aigua sense rumiar-s’ho gaire. Anaven i tornaven de l’aigua a la sorra per seguir conversant sense por a cap cop de calor fins quarts d’una. Amb el Jérôme de boca-terrosa mullat i morè al costat seu, l’Elisenda pogué evocar la sensació que havia tingut feia anys amb ell. Es demanà què havia quedat de la noieta que havia estat als dinou anys. En un moment donat, la conversa girà al voltant de si havien canviat o no. Ell li digué que encara veia força clarament l’Elisenda de joventut estrenada. Seguia sent inquieta i dinàmica i de tenir unes ganes impressionants de canvis i d’experiments. Inexorablement, el Jérôme va demanar a l’Elisenda que reconeixia del jove de vint-i-tres anys del seu passat. Ella no sabia què dir. Els dos primers dies havia vist una evolució en ell que l’entristia. La gent es feia gran i es tornava sedentària i conservadora. El seu esperit d’aventura s’esvaïa i ella mateixa també havia esdevingut una persona certament inflexible. Tenia una agenda plena d’activitats però un canvi radical de vida l’hagués espantada. No volia perdre el que ja tenia. Per això, tot i saber que ell s’havia tornat molt amant del confort, el fet que li hagués repetit diverses vegades que li agradaria traslladar-se a Barcelona la sorprengué gratament. Expressar aquells sentiments contradictoris era complex i per tant va optar per dir-li que encara albirava en ell un esperit d’aventura que ella potser ja havia perdut. Aquells dos darrers dies amb ell la van fer reflexionar moltíssim. El noi s’havia convertit en un pont entre el seu passat i les seves ambicions de jove i el present. L’havia ajudada a veure’s a si mateixa amb uns altres ulls. Havia aconseguit un equilibri personal però estava també certament estancada en la seva vida. Un xic si més no. I per tant, que hagués aparegut ell per redimir-la del tedi d’una existència plena d’activitats però amb poques sorpreses, era sens dubte positiu.
L’últim matí plegats l’Elisenda tingué la mateixa impressió que tenia els diumenges amb els seus nebots a casa. Havia de fruir-ne les darreres hores i desitjava enregistrar a la seva memòria cadascun dels moviments dels nanos perquè era conscient que creixerien ràpidament i la propera vegada els trobaria canviats. No sabia si trigaria o no en veure el Jérôme però havia nascut un sentiment de familiaritat molt fort i a més, ell era un passaport a una vida amb un parell d’emocions més. Sabia que estaria trista quan marxés.
La platja d’aquell matí tingué regust a final d’estiu, amb un sol esblanqueït i uns núvols enterbolint l’escalfor. El cel ple de taques blanques li sembla a l’Elisenda un dàlmata enjogassat però al cantó de muntanya unes grans clapes fosques feien entreveure que plouria en un moment o altre. Aquella sensació de que el període estiuenc de descans i d’esperança s’acabava enconguí el cor de l’Elisenda, que buscà aixopluc al costat del Jérôme. Tenint-lo tan prop li sentia el cor bategar feroçment i ell li passà el braç per l’esquena fins trobar el seu clatell mullat, cobert pels cabells llargs xops. Apropà el seu cap als seus llavis i besà el seu front i tot seguit l’Elisenda apujà el cap i ell la besà als llavis. No va ser un petó escàpol de tanteig. Va ser un petó cert i atrevit de dues persones que es coneixen i sabien el que volen. Ambdós sentiren el cor a les orelles però l’Elisenda no volia interrompre la màgia d’aquell instant. Amb els núvols augurant el final de l’època de l’any amb més llum i fent-la sentir diminuta sota el cel amb aspecte de capa que aviat els cauria sobre, ella volia romandre encara una estona als braços del Jérôme per sentir-se segura. Tot i que allò pogués ser una percepció completament enganyosa. Apartà aquell pensament del seu cap i ell l’agafà amb més força com si hagués llegit els seus pensaments.
Un aire fred per un principi de juliol la els va fer decidir anar a l’apartament de l’Elisenda. Necessitaven un xic d’intimitat per recomençar allò que havien deixat a mitges feia més de vint anys.
Amb tota la tendresa del món el Jérôme va agafar l’Elisenda per la cintura i la besà als llavis tan bon punt ella va tancar la porta de casa seva. Li posà la mà al pit i notà que el cor del noi estava accelerat però ella no acabava de sentir-se còmoda. O bé estava pensant en el Frank, o potser en el Toni o en els dos i no tenia el cap on l’havia de tenir. Deixà que el Jérôme s’embalés però el frenà un cop ell l’havia portada al sofà. Ell notà que ella es refredava i tot acaronant-la la mirà als ulls.
— Estàs pensant en algú? — Digué ell de cop i volta.
L’Elisenda quequejà perquè no sabia què dir i a més l’havia sorprès com de transparent era per aquell home que, en realitat, continuava sent un mig estrany. Aquells casos requerien una resposta ràpida perquè qualsevol altra cosa podria ser interpretada com una afirmació. Un tel de dubte cobrí els pensaments d’ella i decidí deixar que el silenci digués més que qualsevol paraula. I tingué l’efecte que calia esperar perquè el Jérôme s’ incorporà i s’assegué al sofà on ella encara estava estirada. Li passà la mà pel braç per acaronar-la i se la quedà mirant.
— No estàs preparada crec. — Digué amb una seguretat que no deixava cap lloc per a matisos. El seu to no havia estat el d’algú que espera que li rebatin un argument sinó el d’una persona que vol alleujar l’altra dient una veritat incòmoda.
L’Elisenda també s’aixecà per acabar asseguda al sofà i amb el cap enrere agafà la mà del Jérôme. La mirada del noi havia canviat. Aquell silenci descarregà la tensió que ella havia anat acumulant durant aquells dies. Estava confosa i esgotada i a més drenada. Drenada perquè ja havia perdut el costum de dedicar tantíssim temps a una persona que no fos ni el Joel ni la Paula i perquè inconscientment necessitava agafar distància per veure si allò que sentia era veritable o si només era la il·lusió escàpola de qui té una companyia que feia molt de temps que li mancava. Volia tornar a la realitat i al seu espai per assegurar-se que no enganyava ningú.
Com si ell entengués els pensaments de l’Elisenda, la mirà amb comprensió i li donà un petó al front. Van romandre entortolligats una bona estona, gaudint de la presència sense demandes de l’altre i van perdre la noció del temps fins que la panxa dels dos els va començar a fer massa soroll. Llavors l’Elisenda va oferir al Jérôme una dutxa mentre ella feia la comanda d’una pizza per telèfon. Ell li havia demanat passar aquelles darreres hores en intimitat i li va semblar una idea molt reconfortant. Una pizza, una amanida i una mica de tendresa sense presses era just el que necessitaven aquelles darreres hores. Quan ell va sortir de la dutxa hi va entrar ella. L’aigua dolça i l’olor de sabó la van relaxar encara més que aquelles moixaines amb el Jérôme. Les carícies l’havien tornada a transportar al passat, a l’època en què moments com aquell la feien poder esperar un noi durant mesos… I de fet ella havia confiat veure’l a Barcelona després dels últims petons robats de l’estiu de feia tantíssims anys. Però el Jérôme, a diferència d’altres nois que havia conegut, no va viatjar per a visitar-la i li escrigué que estava frisós de retrobar-la però ella no havia cregut mai en paraules sinó en fets. I per això l’estiu següent ella havia marxat a estudiar fora i van perdre el contacte.
Després de l’àpat jovenívol ell li va confessar que s’havia sentit decebut de no veure-la altre cop al seu lloc de vacances estivals. Hi havia anat durant tres anys seguits sempre pensant que ella apareixeria en qualsevol moment. L’Elisenda no sabia què dir. De jove volia viure intensament i devorar la vida, veure món, començar a treballar per ser independent i no pas esperar el príncep blau a casa dels seus pares.
— No em vas esperar! — repetí ell en un cert to de queixa.
— M’ofegava a Barcelona i tenia ganes de viatjar. Anar a estudiar a l’estranger em va donar la llibertat que necessitava per respirar.
Ell la fità als ulls.
— I ara?
— Ara què? — xiuxiuejar ella que tenia una idea nítida de cap a on volia dirigir la conversa el Jérôme.
— M’esperaràs ara?
— Cinc dies no són suficients per a conèixer algú. Cal temps i nosaltres seguim separats per una distància considerable.
— Però ho podem intentar, no?
— Podem intentar conèixer-nos millor sí. I llavors ja decidirem quin lloc ha d’ocupar l’altre a la nostra vida.
Els ulls blaus del Jérôme s’enterboliren i ell abaixà la mirada fins el terra. Aquella resposta no era la d’una persona romàntica o il·lusionada sinó la d’algú molt pragmàtic.
— És hora de començar a pensar en marxar. M’acompanyaràs a l’aeroport o vols que hi vagi sol?
— T’hi acompanyo, és clar!
Van dirigir-se a l’hotel per recollir les quatre coses que ell havia portat pel seu viatge. El Jérôme estava més silenciós del que l’havia conegut ella els darrers dies.
Anaren en cotxe fins a la terminal i ella baixà un moment del vehicle per abraçar-lo de nou. Tenia els ulls lleugerament rosats i semblava emocionat.
— Ens mantindrem en contacte oi? — Digué ell en to de suplica.
— I tant! Home, ara que ens hem tornat a veure, no et deixaré marxar de la meva vida tan fàcilment!
Un petó llarg va segellar allò que semblava una promesa aquella tarda d’estiu. Quan l’Elisenda pujà al cotxe es posà la música ben forta per espolsar els seus sentiments convulsos. No tenia clar si li agradava ell o els records de la seva jovenesa. I això que mai no s’aferrava al passat per a res!

 

L’acolorit esperit germànic reflectit en les expressions alemanyes.

IMG_20180331_125731_resized_20180401_083209463

Doncs aquest dijous i per seguir una mica amb la tendència dels meus darrers posts sobre lingüística, avui voldria donar a conèixer unes quantes expressions alemanyes d’aquelles que vaig sentir aproximadament cent vegades en els prop de nou anys que vaig viure en terres teutones.
Potser és que les llengües germàniques em són més afins que les romàniques però he de reconèixer que les frases fetes alemanyes sempre m’han semblat més acolorides i pintoresques que les franceses per exemple.
Una de les primeres expressions que vaig aprendre va ser la de “nicht alle Tassen im Schrank haben” que literalment vol dir “no tenir totes les tasses a l’armari”. Es fa servir quan es vol expressar que una persona no hi toca o que fa coses molt poc normals. En català diríem que “li falta un bull”. Es veu que allí la gent pensa que molts no giren rodó perquè va ser de les coses que més aviat van escoltar les meves orelles. No s’empra en general per foteses, quan algú fa quelcom fora d’allò que és habitual, i que en llenguatge modern anomenem “flipar-se”. No tenir totes les tasses a l’armari designa un estat permanent de no fer les coses bé per falta de llums. Quan una persona que hi és tota fa quelcom que sobta i no té lògica, els alemanys li demanen “spinnst du?”, “teixeixes”? És una expressió d’ús comú que ha donat lloc a substantius com “Spinner” el boig, el que flipa sempre, el que fa coses que no tenen sentit.
Les següents tres expressions tenen un origen religiós tot i que gairebé ningú no hi pensi ja. Per recordar que a Alemanya hi va viure, fins a la Segona Guerra Mundial, una gran quantitat de jueus que van deixar una petjada importantíssima en la història del país, els Alemanys utilitzen una frase feta arrelada en la tradició jueva. I és que quan a ells una cosa els sembla sospitosa o estranya i els desperta desconfiança diuen “ das ist mir nicht ganz kosher”, que literalment seria “no em resulta gaire Kosher”. Tots els que tinguin una mica d’idea dels preceptes religiosos jueus ja sabran que es designen amb l’adjectiu “kosher”, els aliments que es poden consumir sense cap mena de preocupació com la fruita o la verdura. La carn, la llet i el peix ja estan subjectes a una sèrie de regles per poder ser consumits. La llet i la carn no es poden barrejar per exemple. I de peix només es pot menjar el que té escates. La resta és impur. Pel que fa a la carn no es pot consumir la d’animals que hagin estat matats per altres animals. Ni la d’animals rosegadors ni la d’animals no remugadors ni que no tinguin la peülla partida. Així doncs no es pot menjar el porc. Per tal que la carn sigui apta per al consum, la bèstia ha de ser sacrificada d’una manera concreta que ara no és necessari comentar. El cas és que la tradició de la cuina jueva i el que és o no permès ha passat a formar part de la cultura alemanya que, en la seva llengua quotidiana, qualifica algunes situacions, coses o esdeveniments de “kosher” o no “kosher” tenint en compte el grau de confiança que desperten.
Una expressió que coneixem nosaltres del castellà i que es fa servir en alemany també perquè prové de la bíblia lutherana és la de “Perlen für die Säuer werfen”, literalment “llençar perles als porcs”. És curiós que en castellà s’hagin canviat les perles per les margarides, aquesta flor boscana tan fàcil de trobar. Martin Luther feia servir força sovint metàfores i algunes han esdevingut d’ús comú i estès. La meva favorita és la de “den Teufel an die Wand malen”, que traduïda seria “pintar el dimoni a la paret”. S’empra quan algú és molt pessimista i parteix del pitjor dels casos o quan algú és fatalista de mena. La dita prové de que a l’Edat mitjana es pintaven a les portes de les cases el símbol C+M+B del llatí “Christus mansionem benedicat “, és a dir, “que Jesús beneeixi aquesta casa”. Era una manera de fer que el dimoni passés de llarg. La societat d’aquella època era molt supersticiosa i així doncs no es podien anomenar certes realitats per por a que esdevinguessin veritat. Es tractava de no dir les coses pel seu nom per no cridar el mal. En català també diem això de cridar el mal temps. Per això es pintava a les portes el C+M+B i no es podia parlar del dimoni per no cridar-li l’atenció. Luther, conscient del grau de superstició de la societat, deia que no calia “pintar el dimoni a la paret” com es pintaven a les portes les tres lletres per tal de no arribar a provocar el mal que precisament es volia evitar. També va ser de Luther la famosa frase de “Ich habe den Teufel mit Tinte bekämpft”, traduït com “he lluitat contra el dimoni amb tinta”, és a dir que ho va fer amb els seus escrits.
Per demostrar que no tota la llengua alemanya està dominada per la bíblia de Luther m’agradaria comentar una altra frase feta que prové, en aquest cas, de la religió catòlica. Es tracta de la frase “ drei Kreuze machen” “fer tres creus” que s’utilitza quan algú vol superar una situació desagradable com uns exàmens, una mudança, un treball de final de carrera, els exàmens de les opos, etc i veient ja el final del tràngol diu que “farà tres creus quan s’acabi” “ich mache drei Kreuze, wenn das vorbei ist”. Les tres creus són les que fan els catòlics amb el senyal de la creu després d’alguna de les seves oracions. És curiós que jo vagi sentir aquesta frase col·loquial tan sovint i no se m’acudís mai que podia provenir d’aquest gest catòlic que em van ensenyar a fer a les classes de religió. I amb l’objectiu d’ajudar-vos retenir a la memòria aquesta frase feta he penjat al blog la imatge que veieu encapçalant el post d’aquest dijous i que mostra les creus que visibles a la platja de Port de la Selva aquesta setmana santa. En aquest cas, no volien commemorar la passió de Jesucrist sinó l’empresonament dels nostres polítics per les seves ideologies…
Bé i per acabar voldria recordar una expressió que sempre em va semblar molt divertida perquè em feia venir al cap una imatge molt divertida que no permetia cap tipus de malentès. És la de “ Wie ein Elephant in Porzelanladen” ser com un “elefant a la botiga de porcellana”. Us imagineu la trencadissa, oi? Un animal de les dimensions de l’elefant i del seu pes no seria un bon aliat en un establiment amb un producte tan fràgil. Doncs bé, algunes persones són tan poc delicades amb els sentiments dels altres que són com un elefant trencant porcellana. Es pot fer servir quan algú és maldestre, desmanyotat i graponer. Jo sóc una gran amant dels elefants. Els trobo uns animals esplèndids que sempre he admirat i per això potser encara utilitzo amb més entusiasme aquesta expressió tan familiar i cofoia de l’alemany. Una de les moltes que tenen i que us aniré donant a conèixer a través de propers posts. A veure si aconsegueixo fer canviar la imatge que tenen alguns dels habitants d’aquelles terres, molt menys freds i immensament més creatius del que la majoria dels d’aquí pensem…
Una bona setmana a tots!

El pla B (VI)

20180127_110931

 

Dos dies després de l’arribada del Jérôme, la primera impressió de l’Elisenda no s’havia evaporat com el seu perfum penetrant i incisiu que sentí amb el primer apropament físic, sinó que anava guanyant terreny poc a poc, per cobrir d’un vel de blanquinós tot el que l’envoltava a ella. El Jérôme era un home apuntalat al terra, de costums fixes, metòdic, poc amant de l’espontaneïtat i de la manca de confort. Havia de saber amb exactitud què farien l’endemà quan s’acomiadaven a la porta de l’hotel perquè així ell podia preparar-se la roba adequada per la nit. Ell havia passat una tarda intentant convèncer l’Elisenda de que la manca de planificació podia acabar portant al més estrepitós dels desastres. Per això estava convençut de necessitat de la noia de preparar la seva jubilació i planejar-la detalladament per tal que no es trobés sola, desemparada i sense recursos. Ell, sense anar més lluny ,ja estava pensant on podria passar els seus anys de pensionista de manera més còmoda i li semblava que Barcelona era una bona opció. I aprofità per dir-li que ella podria ser un factor decisiu a l’hora de triar el seu emplaçament.
La companyia del Jérôme era agradable perquè la feia anar a càmera lenta i la transportava a un món que ella no coneixia: el de la previsió i el càlcul absoluts. Van passar un dia passejant i gaudint del sol a Sitges i un dia visitant els racons més bonics de Barcelona entre els que estaven els Búnkers. Ell era un fotògraf amateur força bo i portava sempre la seva càmara per enregistrar les imatges més boniques. No obstant, l’Elisenda es demanà per quin motiu, després d’haver insistit tantíssim en que ella li anés enviant selfies, ara no li feia cap foto. Uns anys enrere, un dels seus millor amics havia visitat Barcelona amb un aparell fotogràfic professional i l’Elisenda s’havia endut un parell d’imatges d’ella mateixa de les que estava enormement contenta. El Jérôme no li va demanar ni una sola vegada. Era obvi que no la trobava bonica i de fet, ella tampoc necessitava cap foto d’ell perquè li anava veient les xacres de l’edat: la pell flàccida, les taques a la cara i les mans i les dents desgastades. La lentitud dels moviments del Jérôme i la seva actitud conservadora l’estava fent pensar un pèl massa en el pas del temps. I en la vellesa i en la soledat en què potser es trobaria. A mida que passaven les hores i els dies la companyia del Jérôme semblava més natural i necessària, com si ell hagués aparegut del passat per rescatar-la d’un abisme en el que havia estat a punt de caure: l’abisme de la despreocupació pel demà, del no afany per acumular coses materials i del viure dia a dia.
El quart dia el Jérôme va proposar l’Elisenda anar a sopar a un restaurant que li havien recomanat i que estava ubicat a l’Eixample, a tocar amb el barri de Gràcia. Era un local d’aquells on només hi podia entrar gent ben vestida per sentir-se còmoda i on pocs joves hi podrien posar els peus. Ella no s’hi trobava del tot a gust en llocs com aquells, perquè no volia desdinerar-se per un àpat ni li abellien els indrets encarcarats, per molt exquisit que fos el menjar. Com que no tenia res adequat per posar-se, el Jérôme va suggerir anar de compres amb l’Elisenda perquè de tota manera volia emportar-se a França un parell de camises i pantalons nous. A l’Elisenda, poc acostumada al consumisme, cercar una brusa i un jersei nous que pogués portar en ocasions com aquelles li va semblar refrescant. Així és que van passar la tarda mirant i triant roba a la Illa i a dos quarts de nou anaven en metro cap a Diagonal. A a les nou entraven al restaurant. Va haver de reconèixer que era embriagador poder formar part d’aquell ambient tan selecte ni que fos per una nit. No volia fer-ho sovint però una experiència com aquella de tant en tant valia la pena. Les làmpades color bronze desprenien una llum groguenca i càlida que inferia un aire encara més elegant a l’escàs però exclusiu mobiliari. L’elecció del menú fou ràpida i va resultar que tots dos van coincidir en la tria. El menjar era deliciós, l’ambient immillorable i el vi li anava enterbolint els pensaments a l’Elisenda, que se submergí en aquell món de luxe innecessari que no hagués assaborit si ell no hagués insistit en aquell sopar. Era l’atmosfera perfecta per a confidències i el Jérôme ho sabia perquè li preguntà per quin motiu no havia tingut fills. Una pregunta que, en altres circumstàncies, podria haver trencat l’encís de la nit. L’Elisenda respongué amb tota sinceritat que no havia sentit mai la necessitat de ser-ho i que, per tant, havia preferit no complicar-se la vida. Que els seus nebots ho eren tot per a ella i ser tieta tenia l’avantatge que et permetia molt de temps lliure.
Quan van arribar a les postres tots dos van coincidir en l’elecció: gelat casolà de crema catalana amb encenalls de xocolate negre sense sucre. Estaven assaborint el menjar quan el Jérôme va posar la seva mà sobre la de l’Elisenda, no gaire subtilment. A ella li vingué un calfred.
— Saps? Abans de venir aquí no tenia gaire clar què em trobaria… ara ja ho començo a veure!
— Començar a veure què? — Digué ella a qui ni tan sols el vi li podia emboirar el cap.
— Que quan dues persones s’han sentit unides, encara que passin molts anys, s’hi continuaran sentint…
L’Elisenda no ho acabava de tenir clar. El Jérôme li havia agradat de jove, vestit en samarreta i texans, despentinat, amb les llibres a la mà i la seva càmera fotogràfica amb la que volia retratar el món per donar-lo a conèixer a tothom. Ara era un home de negocis, amant de la bona vida, aburgesat, més aviat sedentari i molt exigent de cara als altres. L’Elisenda no sabia com prendre’s allò de que els dos se sentien units. Tanmateix no va tenir temps de respondre perquè el Jérôme va continuar en mode monòleg. Parlant de la gran responsabilitat que tenia a la feina, de que tots els seus amics comptaven sempre amb ell, de que estava content d’haver arribat on havia arribat i que volia gaudir de tot allò fantàstic i meravellós que li oferia la vida. I de cop afegí:
— Com tu! Tu ets una de les coses meravelloses que m’ha donat la vida!
L’Elisenda estava mastegant una cullerada d’encenalls de xocolata i va estar a punt d’escanyar-se. Tan meravellosa era ella per a algú que havia desaparegut durant més de vint anys de la seva trajectòria vital? I tan ràpidament anava ell tirant floretes? I tampoc és que es pogués dir que ella formés part de la vida d’ell de cap manera… Però el Jérôme continuà evocant el comiat entre ells dos aquell estiu, i digué que quan la veié marxar, feia més de vint anys, se sentí trist. Fitant-lo directament als ulls s’adonà que aquells dos cercles blau clar no deixaven albirar cap mena de sentiment. L’Elisenda començà a notar que l’aire li resultava espès. I de sobte el vestit l’oprimia com una faixa cenyida. Decidí anar al bany i deixà el Jérôme a la taula, que no trigà gens en treure el seu mòbil de disseny per donar-hi un cop d’ull en la seva absència. Un cop al bany l’Elisenda es mirà al mirall. Potser un sopar de Schawarma en pantalons texans i jersei desenfadat se li hagués posat millor. I a més, tant amb el Frank com amb el Toni tenia la impressió de no haver d’interpretar cap paper. De ser justament ella el que ells triaven i no un miratge. El grau de sofisticació del Jérôme no encaixava gens amb el seu estil i per tant no podia ser que ell pensés que eren afins. Aprofità l’escapada al bany per enviar un WhatsApp al Toni. Normalment no era tan directa però en aquella ocasió ho necessitava. Li va escriure que hi havia quelcom que l’estava incomodant profundament. Que li explicaria amb la propera cervesa. Desitjà que la resposta fos automàtica però no fou així. S’empipà amb si mateixa perquè s’havia acostumat a la immediatesa amb el Jérôme. Ella no era així de mena perquè tenia la seva vida i esperava que la resta de gent fes la seva sense seguir pendent d’ella. Tanmateix com que el Jérôme responia sempre tan bon punt rebia el missatge, ara ella havia canviat la seva actitud. I aquell canvi no li agradava però si n’era conscient el podia canviar. I ho faria.
En sortit del bany el Jérôme va proposar anar a fer una ultima copa a algun lloc però l’Elisenda només volia tornar a casa i li digué així mateix. Ell ho entengué i un cop al carrer li agafà la mà. Toixa com de costum quan es veia en una situació delicada, ella no va saber desentortolligar els seus dits enllaçats amb els d’ell. La mà del Jérôme no era com l’havia recordada. La tenia com a robusta i aspra en ment però ara li semblava suau i poc consistent. Els anys s’havien empassat els ossos del noi o ella els comparava, sense voler, als del Frank, molt més prominents i forts.
Quan el taxi va aturar-se davant de casa de l’Elisenda, el Jérôme va fer-li un petó fugisser als llavis. Hagués estat massa cruel apartar la cara però ni el tacte ni l’aroma del noi li cridaven gaire l’atenció.
Aquella nit, embolcallada pels llençols suaus, es va adormir pensant en el noi fort i jove que havia conegut. En aquella promesa d’esdevenir un home lliure, fort i valent. I ràpidament li vingué la imatge del Jérôme actual. Un home dolç i atent amb qui segurament es podien passar vetllades molt agradables però totalment mancat de passió, si més no cap a ella…

 

 

 

El pla B (V)

20180127_110931

Pocs dies després de Sant Joan, just durant l’skype setmanal que l’Elisenda mantenia amb el Jérôme, aquest li va demanar si podria visitar-la a Barcelona. Ella ni tan sols s’havia plantejat que ell vingués i per tant es va quedar sense saber què respondre. Ell ho va notar i li va dir que tenia ganes de veure-la, de parlar amb ella sense tenir prop de set-cents kilòmetres que els separaven i, sobre tot, sense una pantalla freda entre ells. També li demanà sense embuts si podria dormir a casa seva en el cas que decidís viatjar a la ciutat comtal. L’Elisenda reaccionà ràpidament a aquella pregunta dient-li que casa seva era massa petita i que no tenia cap cambra pels convidats. La qual cosa no era cap mentida. El seu mini-pis, en el que era completament feliç sense necessitar res més, no tenia res a veure amb la gegantina casa del Jérôme amb dues habitacions per possibles visitants. Les converses per Skype eren una cosa, però la proximitat d’un home al que no es coneixia suficientment bé i que se’t posava a casa, una altra. Ell digué que ho entenia i que miraria de trobar algun hotel econòmic prop d’on vivia ella. L’Elisenda li recomanà vila Olímpica perquè era la zona on ell tindria bars, restaurants, platja i vida nocturna en cas que ella hagués d’acabar quelcom per la feina i no pogués d’estar per ell.
Quan el Jérôme va penjar, i sempre era ell que acabava la conversa, l’Elisenda tingué una sensació molt estranya. Per una banda aquella amistat recuperada havia començat d’una manera abrupta amb una pregunta que a ella ja l’havia incomodada. Portaven ja mesos conversant intensament i ara aquell rampell de visitar-la a Barcelona era massa poc espontani per ser fruit d’una curiositat intensa. Tingué la impressió que el Jérôme s’havia estat “treballant el terreny” els darrers mesos amb atencions desmesurades i un afany poc natural de pintar-se a si mateix de color de rosa. Aquella setmana, amb els braços al voltant de la seva cintura després d’un contacte físic intens amb el Frank, l’Elisenda pensà que en aquells moments de la seva vida no li faltava ni li sobrava res. I que si realment el Jérôme la visitava no volia deixar-se prendre aquell espai vital del que disposava. Tot i que el Frank i ella no es veien gaire sovint, aquells moments de tendresa li proporcionaven un equilibri que no volia perdre per res. Ni tan sols per una setmana si ho podia evitar.
El curs acadèmic s’acabava i l’Elisenda feia horari intensiu. Aprofitava les tardes per anar a la platja, anava a ballar dos cops per setmana amb el Toni i, a més, havia començat a sortir amb ell amb regularitat per prendre una cervesa i discutir de tot i de res. Hi havia guanyat prou confiança per explicar-li la estranya relació amb el Jérôme. El Toni se la mirà amb comprensió i li anà fent preguntes sobre allò que la incomodava. L’Elisenda, a qui coneixia com a noia inquieta però equilibrada, havia anat canviant però no gosava dir-li-ho. I tanmateix ho intuïa sense una confessió directa. Aquesta arribà una càlida nit d’estiu amb la segona cervesa.
— El Jérôme diu que vol venir en dues setmanes!
— I no és una visita desitjada?
— Les visites són desitjades fins que arriben. Estic alterada.
El Toni no s’atreví dir-li que ja se n’havia adonat per no fer-se el setciències. No li abellia la gent que pensava que tenia la veritat absoluta i intentava no pecar de manca de modèstia.
— I això?
— No ho sé. Estic molt còmoda com estic ara i no sé què he d’esperar d’aquesta visita. Hem reprès l’amistat després de molts anys d’una manera molt curiosa i no acabo de veure per on anirà tot plegat…
— Tindrà ganes d’estar amb tu després de conversar tant<1 Fixa’t amb nosaltres. Ballem plegats des de fa molt temps. Jo també tenia ganes i curiositat d’estar amb tu una estona més. Però tu i jo vivim a la mateixa ciutat i podem anar a prendre quelcom o a donar una volta quan vulguem. A ell no li queda cap més remei que venir fins a Barcelona. I és clar, no vindrà només per un cap de setmana! Això costa calés. Quants dies vol venir?
— En principi s’ha agafat cinc dies lliures. I li he recomanat un hotel perquè això de tenir algú a casa contínuament podria ser molt traumàtic. Sobre tot perquè jo no hi estic acostumada.
— Tinc entès que a Europa és d’allò més normal…
— Cert. Els veïns europeus tenen més costum d’anar a casa dels amics i coneguts quan viatgen que no pas nosaltres. Aquí som més reservats.
El Toni va estar a punt de dir que després de tant de temps encara no s’havien convidat l’un a casa de l’altre. I a ell li semblava interessant perquè, com a psicòleg, pensava que la decoració dels espais que habitaven les persones deia moltíssim d’aquestes. Li hagués agradat saber quins objectes decoratius tenia l’Elisenda a casa seva. Portava temps analitzant-la…
— Bé. Ara tindràs l’oportunitat de veure’l i de parlar-hi. Cinc dies intensos et diran molt més d’ell que mesos i mesos de WhatsApps i skypes.
Restà pensívola observant la corona blanca de la cervesa. Ben mirat es moria de ganes d’intentar esbrinar per quin motiu el Jérôme li resultava sospitós. Feia molts anys que treballava amb tota mena de gent i la seva intuïció no solia fallar massa…
— Toni, si hi ha alguna cosa que em sembla estranya d’ell, et sabrà greu que t’escrigui un missatge per demanar-te el parer? Ja sé que els psicòlegs no teniu la solució de tot però potser sí que podries reconèixer alguna cosa anormal.
— Mare meva Elisenda! Pobre Jérôme! Ja li estàs buscant patologies abans que vingui! Dóna-li una oportunitat.
— Ho faré, ho faré…
Aquell vespre es van acomiadar amb una abraçada més llarga del que era normal. El Toni es girà per veure-la desaparèixer engolida per les escales del metro. Quelcom li deia que el Jérôme no ho tindria fàcil amb l’Elisenda per molt bones que fossin les seves intencions. Ella ja era feliç amb la seva vida i no necessitava complements. Per això estava inquieta i no se sentia tan còmoda com habitualment. Sospirà. Molta llicenciatura en psicologia i dos màsters però no aconseguia esbrinar quina era la clau de l’equilibri. Potser l’Elisenda se sentiria encara més plena en parella i allò era el que potser en el fons desitjava ell secretament. D’altra banda la seva independència la feia molt forta. Quantes dones havia hagut d’ajudar perquè s’havien deixat capgirar la vida per un home que havia intentat fer-les canviar per moderar-les al seu gust? A l’Elisenda allò no li passaria pas.
En tot cas ell estaria pendent del mòbil en dues setmanes. Potser ella el necessitaria i no li volia fallar. Era la millor companya de ball que havia tingut mai i una dona excepcional.
El Toni va anar tenint notícies de la visita del Jérôme en les trobades que feien, ara ja, a les terrasses de la Ciutadella. Dos dies abans de l’arribada del noi l’Elisenda semblava intranquil·la i el Toni va voler saber per què.
— Hauria pogut tenir els meus nebots durant quatre dies seguits si no hagués dit que sí a la visita del meu amic francès.
— Però sorgiran altres ocasions per tenir-los tots per a tu i cansar-te’n, no?
— No crec que n’hi hagin gaire d’ocasions. Han convidat ma germana i el seu marit a un cap de setmana en un veler. Ells no fan mai aquestes activitats i els ha fet il·lusió. A més, un dels meus amics hagués vingut a passar mig dia amb nosaltres i m’hagués interessat veure com és amb la canalla.
L’Elisenda va eludir explicar que el noi que li hagués donat un cop de mà era també el seu company de relacions íntimes, el Frank, i que aquella activitat hagués representat la primera que els faria estar en un estat similar al d’una família. A l’Elisenda la idea de tenir l’oportunitat de tenir totes aquells persones que li importaven tantíssim prop li va semblar tan fantàstica que ara es penedia d’haver dit que sí a la visita d’aquell amic d’una època tan remota que ja havia oblidat.
El Toni pensà que no era el millor començament. L’Elisenda estaria condicionada pensant en l’oportunitat perduda i no seria capaç potser de valorar l’entusiasme del noi. No li va semblar del tot just i hi va voler dir alguna cosa.
— Elisenda. Tampoc passa cada dia que algú del nostre passat vulgui fer un viatge per veure’ns oi? Procura gaudir del moment.
L’Elisenda li va prometre fer-ho i també escriure-li algun missatge de tant en tant per fer-li saber com anava tot plegat. El Toni seria un observador pacient i també seria un bon amic que li faria costat si passava quelcom. N’estava convençuda.
Es van acomiadar i al Toni li va quedar una sensació de falta d’assossec. Realment l’Elisenda estava molt arrelada i prou contenta amb la seva vida actual com per fer concessions esperant una millora del present. Va ser el seu diagnòstic. Tot el que representés un canvi brusc seria poc benvingut.
Dos dies després l’Elisenda es llevà a toc de despertador tot i que tenia sis dies de vacances davant seu. Com que havia de recollir el Jérôme a l’aeroport i sabia que probablement ja no tindria gaire temps lliure per ella mateix durant quatre dies, va decidir anar a córrer per la platja i fer un parell de piscines en acabar. Va agafar el cotxe a les dotze i calculava arribar a l’aeroport mitja hora més tard. El vol del noi havia d’aterrar a dos quarts d’una. No obstant, mentre ella donava més voltes que una rentadora al pàrquing de l’aeroport, li arribà un whatsApp. El vol havia aterrat abans del previst i la maleta del Jérôme havia estat una de les primeres en aparèixer a la cinta. Realment aquella visita era “oportuna” en tota regla.
Li va respondre que estava intentant aparcar el cotxe i que s’afanyaria cap a la terminal tan bon punt li hagués trobat un forat.
Finalment va trobar un lloc i encaixonà el seu petit automòbil entre dos altres cotxes tot desitjant que si havien de sortir abans que ella, tinguessin cura de fer cap cop ni cap rallada. Va tancar la porta i va sortir ràpidament. Per no perdre temps, un cop a la terminal demanà pel vol del Jérôme. Les hostesses li indicaren la sortida i ella hi anà corrents. Va arribar pràcticament panteixant i mirant amb ulls àvids l’altra banda de la barra de ferro que separava els que esperaven dels que arribaven. No obstant, abans de tenir temps d’adonar-se de la gentada que hi havia, sentí el seu nom. Un home de cabells grisos i aspecte de jove envellit prematurament la cridà. La molestà que ell l’hagués enxampada tan estressada i el seu somriure no fou del tot d’alegria sinó més aviat d’incomoditat. Però el Jérôme sí tenia un somriure d’orella a orella i s’apropà a ella per saludar-la amb dos petons. Una bafarada de perfum pujà al nas de l’Elisenda que reaccionà amb ganes d’esternudar. A la primera impressió òptica se li sumà l’olfactiva. Un home de l’edat del Jérôme no hauria de portar el perfum que portava ell. Què s’havia posat mitja ampolla de massatge potser?
L’Elisenda el saluda, li demanà com havia anat el vol i li explicà que havia tingut dificultats per trobar aparcament. Ell li parlava com qui parla a un nen, en un to que no va acabar de satisfer l’Elisenda perquè la feia sentir com si ell la veiés com a una persona inferior. O com si li estigués prenent el pèl. O potser estava molt susceptible per la proximitat de la regla o perquè pensava en el seus nebodets i en com de bé podria haver estat amb ells i el Frank. En tot cas anaren a l’hotel i ell insistí en què ella l’acompanyes a l’habitació només fins que hagués posat ordre a les seves coses. La maleta del noi estava pràcticament buida i ella va agrair que, si més no, el Jérôme no fos una d’aquelles persones que necessiten endur-se la casa a coll per a sentir-se segurs.
S’adonà sense voler que ja s’havia posat en el seu mode “microscopi” i que aniria analitzant cadascun dels seus moviments per extraure’n conclusions. No li agradava ser així. Feia anys que havia aconseguit desconnectar el seu cantó més summament racional. Només l’activava quan estava en estat d’alerta i era obvi que quelcom l’estava fent dubtar. Molt probablement des del moment en què ell havia interromput la comunicació sospitosament i sense previ avís. Quelcom hi havia que a l’Elisenda no li acabava de fer el pes i això que ell només havia arribat…

 

 

 

 

The 8th of March: A day to stand up for our rights!

IMG_20180308_182022_resized_20180308_062055053

Little did I know when I uploaded the post about the origins of the 8th of March approximately a year ago, that I would feel the urge to write one again a year later. And if I look back in time and remember how I registered for the English course “language for gender studies” that the TU Dresden was offering that semester, I quickly realise that as the years have gone by, I have become more and more concerned with gender related issues and have turned into a feminist.
I have to reckon that when I choose that course I only did it because I could make it fit into my schedule, however, only a few classes after starting it I began to grasp to which extend gender studies were necessary to fight for equality between men and women. And this despite the fact that I was studying in one of the German Universities with more female lecturers. In those days I still lacked the awareness of the cruel reality about the discrimination against women. Maybe it was because I had been raised in Barcelona with roles and stereotypes that were, to me, quite natural.
The most bitter thing about it all is that my salad days as a student were no less than twenty years ago and equality between men and women in this country is nothing but a toddler. We have not made great progress and one of the clearest examples is the labour market. We only need to look at the average yearly income for Catalan women which is 25,509 euros, whereas men earn 30,164. They receive on average about four thousand euros more and the difference in the salaries is, very often, not justified with a difference in the tasks carried out.
To provide a clear example. One of my best friends, a Peruvian women who has been living here for 15 years already, works as a cashier in a touristic restaurant in the area Vila Olímpica. She is outraged because waiters and waitresses who work the same amount of hours and show equal performance don’t receive the same money. Men of course get more. The boss apparently thinks that women need less to eat, says my friend ironically.
Besides, when it comes down to living with your partner in a couple where both work, it is always women who end up devoting more of their free time to the household tasks. Women spend on average 4 hours a week with house duties and men only two.
This reminds me that I once really lost temper with my then German boyfriend with whom I was living together. I was studying and working part-time at the same time and he was working for the Finance Ministry. As for the household division I was in charge of cooking, cleaning and the laundry. He went shopping and cleaned a part of the flat. When we moved to Belgium because he was going to work for the EU I was expected to follow my partner and so I did. Since I was out of job, I overtook the household nearly completely. After all “it wasn’t really too much work” as my partner nicely put it. However, once in Brussels I quickly understood that I would not finish my degree as I really wished since I could not go to Germany as often as I needed to for my end- of-degree project and exam preparation. So I decided to go back to Germany. And my boyfriend had to take care of himself again and this involved cooking, cleaning, laundry etc. It took him less than a month to hire someone for the cleaning and part of the cooking. Which means that my “neglectable” work wasn’t so neglectable at all and that it might be a good idea if housewives received a salary. I have to admit that in my time in Belgium, where I moved to be a good “girlfriend” to my partner, I felt completely stupid. Quitting my job as a teacher to stay home did not fulfil me as a person at all and I strongly believe that all those women that give up their jobs to take care of their families should not be, as one of my friends in the neighbourhood has called them, “invisible”. Quite the opposite is the case, they should receive a salary for their work.
And the truth is that in more developed countries such as Germany of France, a woman can stay home and take care of the children for three years and the state grants her some money for her time and work in the family. In our country women give birth, they are on a maternity leave only for 5 months maximum so they don’t cause any inconvenience to companies, and then they leave their babies with nannies, grandpas and grandmas or in nurseries.
As for domestic violence it seems that progress in the field of technology and science does not keep pace with de mental development of the human species as shown in its treatment towards women. It is appalling, and the adjective is far from expressing what it should, to read the statistics about domestic violence that circulate in internet out of reliable sources. In countries that we surely consider “developed” the quantity of assaults of men attacking their partners should make us really redefine the concept of “progress”. In New Zeeland domestic violence is about 35% and in Switzerland 21% . In Canada— a country that a lot of my students see as a possible scape from the eternal crisis in Europe— domestic violence represents a 27 % and in the United States no less than a 33%. If we compare these percentages to the percentage of a country such as Egypt with its 34% we will have to stop seeing those “developed” countries as such. In Catalonia, the number of women treated in health centres due to domestic violence in 2017 was 12.907. It’s clear that this sort of violence does not go hand in hand with the level of economic development of a country. It should be interesting to carry out research to find out if this sort of violence appears in socioeconomic low layers of society or simply in all of them.
And talking about Egypt there is one very uncomfortable issue I deal with in my second novel “Pintor de boira” and has to be placed in the limelight at some point: violation within marriage. It is still a very delicate matter since in many cultures husbands consider they have the right to force their wives to intercourse. Sickening and shameful yet so true and sad that it should cause the outrage of honest men. It is all the worst because it shows that equality between men and women still does not exist and we therefore have to make the problem evident in days such as the 8th of March.
For many people, women still have a purely reproductive function. How many of us need to justify not wanting to have children? Some of them want to devote themselves to science, art, culture or they simply don’t feel like having kids. Or to be tied up to a man forever. They suffer from the pressure of a society for which womanhood is still a synonym of motherhood.
I asked some of my acquaintances to tell me what they still felt annoyed with in their everyday life and in several cases they have mentioned this pressure to become a mother. If women were not seen as incomplete creatures if they did not have children, how many more would opt not to have them?
Unfortunately I have heard in the fitness centre too often “ how terrible, the holiday is approaching and I will have to be with my children all day”. If motherhood is such a burden to them why be a mother then? Maybe because they don’t want to feel as an imperfect nature’s creature.
And social pressure does not finish here. We keep on considering, in the XXI century, a woman without a partner as a sort of “half woman”. I have to mention what happened to another friend of mine that had to go to a celebration with her father. She is still single and when the friends of my friend’s father saw her, they were astonished because she is beautiful. They can’t accept or understand that a woman who is not ugly does not have a boyfriend or husband. We have to find someone even if he is “Nosferatu” or someone with whom we can’t have no decent conversation or someone that bores us to death.
But it is simply like that: society wants us married and because of this fact some women put up with partners that are not really what they wish for. Being an old bachelor is charming but being a happy single woman it is not.
We have to continue celebrating the 8th of March because we are still considered as incomplete creatures without a man at our side and this is, to me, absolutely outrageous. I’ll explain to you something that happened to me not long ago. Somebody who is in a much better position than me asked me to have dinner with him. I knew I was in trouble the minute he came up with the idea for the evening. It was a deadly trap. I did not feel like a wine and dine session with him but on the other hand I knew if he felt rejected I would have a problem later. I commented on this to a friend of mine and he recommended me telling the man that if I didn’t have a boyfriend, I would gladly dine with him. I found that a very “sexist” way out to the problem. Completely unfair and undignifying for me. Why should I pretend to have a boyfriend I don’t to be able to tell him that I don’t feel like dining with him? Do we always have to be afraid of finding someone in a higher position that wants to take advantage of our vulnerability because we are alone? Do I need the excuse of having a partner to say “no”? the solution proposed by my friend was so pathetic as the mentality and hypocrisy in which we live.
We are a progressive society but women still have to be careful and not wear too much of a short skirt in order to avoid men telling them dirty things. We are progressive but men still go to so-called night clubs to satisfy their needs but women can’t have the same needs cause then they are considered nymphomaniac probably. We are an advanced society but paediatricians still talk to mothers and not fathers when both show up with their children and the procedure for the cure has to be explained. We are a progressive society but in fairs and congresses young stewardesses are required to wear tight skirts but there are no male stewards with tight shirts or trousers to enhance their trained chests and six-pack bellies. We proud ourselves on being an advanced society but women are still expected to put on make up which is proven to be a highgly dangerous hormone disruptive and to go on diets to starve ourselves to death to look as beautiful as to fit the “canon” of the time. Or to wear high-heel ill shoes that make us look “sexy” but completely destroy our backs and feet. We strive for equality but some women still chase for compliments and wish to be told they have impressive curves. Is it logic at all? Or does equality mean we, women, have to mimic male’s behaviour? Should we tell men now they should have implants in their bottoms to make them more attractive to us? Not at all!
I have been asked several times in my life whether I would not like to have bigger breasts. My answer has always been the only thing I wish for is more men with brain so that I don’t have to put up with those offensive stupid questions. Let’s see how many of them would like to be told they could do with a couple more centimetres in their most intimate parts!
I did not strike last Thursday. But I don’t think I need to because I stand up for my rights every time I have to. And I still remember I once changed the rules in the Berlin Fair when I was only 23 years old. I had been hired as an interpreter English-German and I was asked to dress in a blouse and skirt. The temperature was below freezing and the congress facilities were so big that it was really as cold as in Siberia there. On my first work day I appeared with my uniform but wearing a sort of scarf on my head. Worn pretty similarly to the hijab. I was asked why I had put that on and I simply told them they could either see my head or my legs. I had been hired for my language skills and not for my legs and I was in bad need for some trousers in that cold weather.
The girls next to me grinned in agreement. They had to allow an exception so that I could wear uniform trousers to cover my legs and protect me a bit from the cold. It was my way to let them see how ridiculous that sexist uniform was, even more so in the middle of the winter! And all this happened long before I registered for the course “language for gender studies”. I must have been a feminist even before I was aware of how bad the problem still is in the world.
Feminism is not an option. In the society we live in is, unfortunately, still a matter of survival!

 

El vuit de març: recordem que cal lluitar!

IMG_20180308_182022_resized_20180308_062055053

Poc sabia, fa cosa d’un any, quan vaig pujar al blog un post sobre els orígens del dia 8 de març, que aquest any tornaria a sentir la necessitat d’escriure’n un altre. I si miro enrere i recordo com vaig apuntar-me al curs d’anglès per estudis de gènere que m’oferia la Universitat Tècnica de Dresden, m’adono que, amb els anys, m’he anat tornant cada cop més combativa i més feminista. I és que quan vaig escollir el curs, ho vaig fer perquè m’encaixava dintre l’horari i me’l podia compaginar amb la feina, no perquè l’assignatura em semblés interessant ni necessària. No obstant, només em van caler dues classes per albirar fins a quin punt encara s’havia de lluitar molt per arribar a una igualtat entre homes i dones. I això que vaig estudiar a la TU Dresden, una de les universitats amb més dones catedràtiques d’Alemanya. En aquella època potser encara no havia obert els ulls a la crua realitat de la discriminació entre sexes, potser en part, perquè havent-me criat a Barcelona, els rols i els estereotips encara em semblaven d’allò més natural.
La desgràcia és que des de la meva època d’estudiant fins ara han passat gairebé vint anys i la igualtat de les dones en aquest país encara va en bolquers. No hem avançat pas gaire i un dels àmbits més clars és el mercat laboral. Només ens hem de fixar que el sou anual per una jornada completa de les treballadores catalanes és de 25.509,9 euros i el dels homes 30.164,2 euros. Ells cobren una mitja de quatre mil euros més que nosaltres i el més trist és que, sovint, la discrepància salarial no està justificada per una diferència en les tasques a desenvolupar.
Per posar exemples clars. Una de les meves millors amigues, una peruana que viu aquí des de fa 15 anys i que treballa de caixera en un restaurant turístic de la zona de Vila Olímpica, reconeix que els homes cambrers guanyen més que les cambreres tot i que demostren el mateix rendiment. Irònicament la Patricia diu que el seu patró pensa que les dones mengen menys i per tant se’ls pot pagar un sou inferior. Senzillament indignant!
A més, ja sabem que quan es tracta de viure en parella i de parelles en què treballen tots dos, la dona acaba posant més hores del seu temps lliure per a la realització de les tasques domèstiques que els homes. Nosaltres en consagrem quatre i els nostres companys dos a la cura de la llar.
Això em recorda la gran enrabiada que vaig patir jo fa anys amb una de les meves parelles alemanyes. Jo treballava i estudiava alhora i ell era jurista al Ministeri d’Economia. Pel que fa a la repartició de les feines domèstiques ell s’encarregava de fer les compres i jo de la neteja, de cuinar i de la bogada. Quan ens vam traslladar a Bèlgica, jo vaig continuar fent les feines de casa que, segons ell, tampoc eren gran cosa. No obstant, quan vaig decidir tornar a Alemanya per acabar el treball de final de carrera i ell es va veure sol fent totes les feines de casa, només va aguantar tres setmanes sense ajut. Va contractar una dona de fer feines que li netejava l’apartament i li preparava un parell de plats calents a la setmana. La qual cosa vol dir que la meva “negligible” feina no ho era tant i que potser no estaria malament que les mestresses de casa rebessin un sou. Reconec que en el temps que vaig ser a Bèlgica, on em vaig traslladar perquè s’havia esperat de mi que seguís a la meva parella per ser-li una bona companya, em vaig sentir increïblement babaua. Deixar la meva feina de docent a Alemanya per dedicar-me a la casa no em va omplir gens ni mica i crec que totes aquelles dones que tenen cura de les seves famílies sense ser assalariades contribueixen enormement a la família i no haurien de ser, com ha anomenat una amiga del barri, invisibles com ho són per a una majoria. Ans al contrari, haurien de rebre un sou per la seva feina.
I és que a països un pèl més desenvolupats que el nostre com Alemanya i França una dona pot quedar-se a casa tenint cura dels infants durant tres anys i l’estat li remunera la seva dedicació a la família. Aquí les dones donen a llum, agafen el temps de baixa reglamentari per no fer anar malament les empreses i han de deixar als menuts a mans de mainaderes, avies i avis i llars d’infants.
Pel que fa a la violència de gènere sembla que l’evolució en el camp de la tecnologia i els avenços en les ciències no han anat acompanyades d’una evolució mental de l’espècie humana en el seu tracte vers la dona. És esfereïdor, i l’adjectiu es queda curt, llegir les estadístiques sobre la violència domèstica que hi ha a internet de fonts fiables. A països que considerem paradisos de progrés l’índex d’atacs d’homes a la seva parella íntima ens haurien de fer redefinir el concepte de societat avançada. A Nova Zelanda la violència domèstica està al voltant del 35 %, a Suïssa la xifra és d’un 21%, a Canada d’un 29%, un país que molts dels joves d’avui dia veuen com una escapatòria a la crisis que es viu al vell continent. Als Estats Units l’agressivitat d’alguns contra la seva parella se situa al voltant d’un 33%. Si comparem aquests percentatges amb els d’un país com Egipte amb el seu 34% ens haurem de demanar si podem titllar una societat de més o menys masclista només per pertànyer al bloc de països desenvolupats o no. A Catalunya es van atendre 12.907 dones per violència domèstica el 2017. Les estadístiques deixen clar que el nivell econòmic d’un país no té gaire a veure amb el seu índex de violència de gènere. Potser caldria veure i estudiar si aquesta apareix més en el nivell socioeconòmic més baix de la societat.
I parlant d’Egipte he de treure un tema que surt a la meva segona novel.la “Pintor de boira”:el de la violació dintre del matrimoni. Una qüestió molt delicada perquè en moltes cultures els marits encara consideren que tenen el dret de forçar les seves mullers a sexe. I els casos no es denuncien perquè segueix sent “acceptat” que les dones tenen unes funcions que han de complir de cara als seus marits. Escabrós i vergonyós alhora i tan cert i trist que hauria de provocar la repulsió dels homes íntegres. Llastimós sobre tot perquè fa palès que la igualtat entre homes i dones encara no existeix ni de bon tros i que, per això, hem de seguir recordant, cada vuit de març, que encara patim injustícies.
I és que, per a molts, el gènere femení és un producte de la natura que compleix una finalitat reproductiva. Quantes dones han de justificar contínuament no voler tenir fills? N’hi ha que estan completament entregades a la ciència, l’art, la cultura o que senzillament no tenen ganes de tenir-ne. O de lligar-se a un home. Aquestes pateixen la mania persecutòria d’una societat que encara insisteix en què la feminitat és igual a la maternitat.
Vaig demanar a unes quantes conegudes que em diguessin quins aspectes de la vida quotidiana les feien sentir molestes i en desigualtat i en diversos casos ha sortit la “pressió social” per ser mare. Si no es considerés a les dones com a persones incapacitades o malaurades quan no tenen fills, potser algunes triarien no ser mares.
Desgraciadament he sentit massa cops al gimnàs allò de que “quin horror les vacances, ara hauré d’estar amb els nens tot el dia”. Si tan feixuc és per a algunes, per què han tingut fills? Potser perquè encara es titlla a les que no volen nens d’errors de la natura!
I la pressió social no acaba aquí. En ple segle XXI seguim tractant les dones solteres sense parella d’éssers imperfectes. Em recorda el cas d’una altra amiga que va acompanyar al seu pare a una celebració. Quan els amics del seu pare la van veure es van sorprendre de que fos tan bonica. És clar, una dona bonica i soltera no entra al cap de molts mascles encara perquè resulta que nosaltres no podem triar. Ens hem d’aparellar sí o sí encara que només ens passin per davant “Nosferatus” amb qui no podríem tenir cap conversa digna, o homes que ens poden avorrir fins a la somnolència més profunda. Però és així, la nostra societat ens vol aparellades i per això algunes dones aguanten companys que no les acaben de convèncer. I és que ser el solter d’or té encant, però ser la soltera d’or no s’entén de cap manera.
Res. Que hem de seguir celebrant el vuit de març perquè encara se’ns tracta com a éssers no complets sense un home al costat. I aquí arriba un dels aspectes que més m’indigna a mi. L’exemplificaré amb una anècdota que em va passar no fa gaire. Un home que, per la seva posició, té la paella pel mànec, em va demanar anar a sopar. En fer-me la proposta ja sabia que havia caigut en un parany mortal. Per una banda no m’abellia per a res una vetllada en la seva comanyia però per una altra sabia que dir-li que “no” podria suposar-me un problema dintre de poc. Li vaig comentar el meu dilema a un amic que va trobar una solució molt “masclista” al contratemps. Em va recomanar dir-li al senyor en qüestió que soparia de grat amb ell si no tingués parella.
Em va semblar una sortida fàcil i repulsiva alhora. És que hem de tenir por sempre d’afrontar soles la vida per por a trobar algú en posicions superiors que es vulgui aprofitar de nosaltres? I el que és pitjor: És que necessito l’excusa de tenir parella per poder dir que no a un home? La solució del meu conegut em va semblar tan patètica com la seva mentalitat i l’estat d’hipocresia total en què continuem vivint.
Som una societat avançada però les dones hem d’anar amb compte de no portar una faldilla curta per tal que no se’ns diguin bestieses pel carrer. Som una societat avançada, però els homes segueixen trobant bé anar a prostíbuls però malament que les dones siguin massa experimentades. Som una societat avançada, però els pediatres segueixen mirant a les dones quan expliquen quines cures necessiten els infants malalts. Som una societat avançada, però a fires i congressos sempre es demana que hi hagi hostesses joves i boniques amb faldilles ben curtes i ajustades però mai es demana que hi hagi hostesses masculins que ensenyin uns pectorals treballats i una panxa de persiana. Som una societat avançada, però els homes segueixen esperant que les dones es pintin amb cosmètics plens de disruptors hormonals, s’empolainin, facin dietes tiràniques per estar “bones” i es posin uns talons insans per augmentar la libido masculina però maltractar-se els peus i l’esquena alhora. Volem una igualtat però algunes segueixen coquetejant amb els homes i desitgen que els diguin que són boniques i que tenen unes corbes impressionats. Això és lògic? O és que la igualtat passa per copiar les males pràctiques masculines? Ara les dones ens hauríem de dedicar a potser a dir als homes que necessiten implants als glutis per fer-los ser més atractius potser? De cap manera!
Jo he hagut d’escoltar diverses vegades que segur que desitjaria tenir uns pits més grans. La meva resposta va ser sempre que no ho havia desitjat mai ,però que en canvi sí desitjaria més homes amb més cervell per no haver d’escolar bestieses. A veure a quants els agradaria que els diguessin que necessiten un parell de centímetres més a les seves parts baixes?
Avui no he fet vaga. Però crec que no em cal perquè continuo plantant cara al masclisme cada dia que passa i sempre que puc. I encara recordo que vaig canviar les regles del joc a la fira de Berlín fa molts anys. Quan jo en tenia vint-i-tres i se’m va contractar com a traductora simultània de l’anglès a l’alemany. Em van demanar que hi anés amb brusa i faldilla curta. Era hivern i a Berlin estàvem a uns deu sota zero. La fira era a l’interior d’una superfície enorme amb una calefacció insuficient i jo patia moltíssim el fred. Em vaig presentar mitja hora abans a la recepció amb la meva faldilla curta i un mocador— molt semblant a la hijab àrab— i em van demanar que em tragués el mocador del cap. Els vaig dir que havien de triar entre veure’m les cames, que no servien per a res com a traductora simultània, o la cara. Les noies del meu voltant no van poder aguantar la rialla. Em van deixar posar-me uns pantalons en conjunt amb la jaqueta i em vaig treure el mocador del cap. Va ser una manera de fer-los-hi veure com de ridícul era exigir que el meu uniforme fos sexista i més encara en unes condicions meteorològiques extremes. Se’m contractava pels idiomes no com a objecte. Per cert, tot això va passar abans d’inscriure’m al curs “Language for gender studies”, llengua pels estudis de gènere. Es veu que sense saber-ho ja era feminista abans d’adonar-me de debò de com de greu és el problema en el món.
El feminisme no és una opció. En la societat en la que vivim és malauradament sovint qüestió de supervivència!

El pla B (IV)

20180127_110931

El Jérôme reprengué la comunicació amb l’Elisenda de manera que després d’aquella misteriosa interrupció, seguí enviant-li diversos missatges cada dia. Li digué que trobava que la vida l’havia tractada molt bé a jutjar per la foto, que se la veia jove i amb energia i que no coneixia ningú amb tantes aficions com ella. En un moment donat li demanà a l’Elisenda què en pensava ella de com havien passat els anys per a ell. Fou sincera en dir-li que, en veure les arrugues d’ell, ella s’havia adonat que el temps passa per a tots i que, no obstant això, el veia encara força jove. I era cert. Tenia contacte amb diversos nois amb els que havia estat en la seva època minyonívola i cap d’ells li resultava en el més mínim interessant. El Jérôme s’havia sabut cuidar. O potser només era genètica. Els intercanvis de missatges s’anaven allargant tant com el dia i va arribar un punt en què les converses podien durar tot una hora. L’Elisenda no trobava a faltar el temps que dedicava a aquella estranya amistat però sí anava més de bòlit que habitualment. Un dia, el Jérôme li proposà fer una vídeo-conferència per WhatsApp. L’Elisenda s’ho va rumiar una bona estona però finalment va decidir que podia ser divertit i enriquidor conversar amb aquell home amb qui ja havia compartit tantíssims detalls. Li proposà fer-ho per Skype còmodament des de casa perquè estar davant de l’ordinador permetia veure l’altra persona en un mida més gran que la pantalla del mòbil. A ell la idea li semblà genial. I una tarda de dijous, quan l’Elisenda tornava a casa de córrer per la Barceloneta, es dutxà amb més rapidesa que habitualment i engegà el seu portàtil.
El Jérôme ja tenia la manera de localitzar-la. Només havia d’esperar la trucada i despenjar. Quan començà a sonar el dispositiu l’Elisenda notà unes papallones a la panxa. Una cosa era comunicar-se per WhatsApp enviant missatges i fotos i l’altra veure a l’altra persona en moviment. Deixà sonar el programa tantes vegades que ell va penjar. Li hagué de demanar per WhatsApp que la tornés a trucar per Skype. Aquell cop estaria preparada per respondre. Així és que en sentir el senyal acústic mogué el ratolí per prémer vídeo i esperà uns moments fins que la càmera de l’altra banda li enviés la imatge. El començament de la comunicació enganxà desprevingut el Jérôme que mirava la pantalla cercant la imatge de l’Elisenda amb ulls de cérvol. L’Elisenda somrigué i el noi la saludà en francès. No van poder evitar pensar en quants anys havien passat des de que s’havien vist per darrera vegada i com havia avançat el món. La tecnologia els permetia estar en contacte tot i viure relativament lluny l’un de l’altre. Van parlar de la seva feina i de com els ordinadors i els mòbils havien facilitat la gestió de moltes tasques. De fins a quin punt els avenços els permetien ser més lliures i sentir-se més segurs i quins aspectes havien empitjorat amb la tècnica. El Jérôme vivia en una casa moderna i intel·ligent en què un ordinador central decidia si la temperatura era l’adequada o si s’havia d’engegar automàticament la calefacció o l’aire condicionat. Abaixava les persianes a una determinada hora del dia i encenia el llum del dormitori a les set del matí per llevar el Jérôme. L’Elisenda trobà aquell grau de sofisticació exagerat. El seu interlocutor tenia programada fins i tot la màquina de cafè per tenir la seva beguda llesta en sortit del dormitori. L’Elisenda no entenia per quin motiu era necessària tanta tècnica per viure però reconegué que si visqués en una casa de més de tres-cents metres quadrats amb prop de catorze finestres, potser seria pràctic que les persianes o cortines baixessin automàticament. En certa manera s’alegrà de habitar en un pis més petit. Li estalviava mal de caps i també despesa en dones de la neteja.
Tot i dur un estil de vida molt diferent, els dos conversaren animadament i quan se’n va adonar ja havia passat gairebé una hora i mitja. S’acomiadaren i l’Elisenda tingué l’estranya sensació de familiaritat completa amb el Jérôme, algú que havia fet una aparició curta en la seva vida, havia deixat una dolça petjada durant anys i ara tornava per entrar en la seva quotidianitat amb virulència. I tanmateix, una ombra tèrbola de dubte emboirava la imatge feliç del seu amic retrobat. Per quin motiu havia interromput la comunicació durant uns dies? Era possible estar tan ocupat que no es podia enviar cap missatge? Decidí no deixar-se espatllar el moment. Acabà el dia amb una passejada pel Parc del Clot i una cervesa freda per acompanyar el nou llibre que havia tret de la biblioteca. Les seves necessitats comunicatives estaven cobertes.
A partir d’aquell dijous el Jérôme va demanar a l’Elisenda fer un Skype els dilluns i ella digué sempre que sí, tot i que sovint hagué de reconèixer que una hora i mitja de conversa entre setmana li ocupava un espai que havia de menester per fer altres coses. Així per exemple deixà el seu hàbit de treballar l’italià una mica de banda, perquè només disposava d’unes dues hores a la setmana i una i mitja ara la passava conversant amb el Jérôme. Les classes de ball i el Toni no les volia deixar i, òbviament, tampoc volia prescindir del seu pla del dijous al vespre. Així que aparcà l’italià.
Aquell estiu començà amb una nit de Sant Joan en què, per primera vegada durant anys, l’Elisenda sortí a ballar i ho féu amb el Toni, però amb el cap a la darrera visita del seu amic especial feia uns dies. Havia estat molt curta i mancada de tendresa i a l’Elisenda la deixà un pèl aixafada. Potser ell estava perdent l’interès en ella! Per això digué que sí a sortir amb el Toni tot i el cansament que havia acumulat les darreres setmanes. Sense adonar-se responia els missatges del Jérôme de manera immediata, i aquest li podia fer unes quinze preguntes al dia. L’Elisenda sovint interrompia el que feia per respondre i acabava la jornada havent de córrer més del compte. Aquella revetlla de Sant Joan se’n va adonar gràcies precisament al seu company de ball.
— Ja tenia ganes de veure’t una mica relaxada Elisenda! Darrerament arribes sempre esperitada i tard a classe. Passa res?
L’Elisenda reflexionà breument i no trigà en adonar-se que el Jérôme era la causa d’aquell canvi d’actitud. De fet portava ja uns dilluns pensant que les converses amb ell la feien anar a dormir massa tard i llavors el dia següent no es despertava del tot fresca.
— Estic dedicant un temps a una activitat que potser m’absorbeix una mica massa… — Digué conscient del seu problema.
—Però és una activitat positiva? — Féu el Toni encuriosit.
— Suposo que sí. Em permet practicar el francès altre cop. El tenia rovellat. Però és clar, com que jo ja tenia tota l’agenda prou plena i m’ho noto.
El Toni no va saber què respondre. Ell tenia un parell d’aficions però no una dotzena com l’Elisenda. No havia de córrer mai enlloc i tampoc anava a dormir massa tard. Excepte quan la seva filla adolescent anava a la discoteca i ell no aclucava l’ull fins que sentia les claus a la porta.
Per regla general el Toni no insistia mai i no burxava amb preguntes a les persones. Se les quedava per ell i intentava observar per cercar les respostes a allò que desitjava saber. L’Elisenda seria objecte del seu estudi perquè la notava distreta i atabalada i li semblava que havia perdut tota la seva aparent serenitat. Després de dos mojitos, tan l’un com l’altre no aconseguiren ballar com haguessin volgut però no estaven sota la supervisió de la seva professora i per tant es podien permetre ser maldestres per una nit. Rigueren de valent amb les seves pífies i s’acomiadaren al metro amb una abraçada entre crit i crit dels borratxos que desfilaven cap al darrer bar. Quan l’Elisenda es posà al llit aquella nit quedà adormida pensant en la mirada analítica del Toni. Hi havia quelcom d’ell que la feia sentir molt bé. Potser era precisament la seva paciència. Les dones inquietes com ella necessitaven homes pacients…

 

El pla B (III)

20180127_110931

La Paula i el Joel s’havien passat la pel·lícula menjant crispetes mentre quedaven tan endinsats en la història fantàstica d’aquells Pirates que s’oblidaven d’empassar-se el blat de moro torrat de color blanc a mig mastegar. L’Elisenda gaudia de la pel·lícula tan o més que els seus nebots i s’adelitava mirant a dreta i esquerra els rostres dels dos nanos adesiara. Això sí, en sortir del cinema un gran dubte li queia a sobre sobtadament: després de tanta crispeta, serien capaços el Joel i la Paula de menjar quelcom nutritiu? No es podia permetre inflar-los amb coses poc saludables i que després no els entrés el que els seus cossos necessitaven per créixer. Per assegurar-se que fessin gana van anar a passejar una estona al Parc de la Ciutadella després del cine.
— Anem al zoo tieta! — xisclà la Paula en sentir el bram d’alguna de les bèsties engabiades. — Fa temps que no hi anem!
— La propera vegada us hi porto. Avui només hi donarem una volta. Potser aconseguim veure l’home que fa les bombolles de sabó gegants.
—Sí, sí! — Digué la nena entusiasmada. Havia oblidat que la darrera vegada havia jugat a empaitar les bombolles fins que esclataven.
— Creus que li podrem demanar al senyor la barreja de sabó amb què fa les bombolles? Així podrem fabricar-les nosaltres…— Digué el Joel amb el seu esperit tècnic heretat del seu pare.
— Diria que no ens la donarà. Altrament tots sabríem fer-les i el seu espectacle perdria l’encant.
El Joel emmudí com sempre quan estava rumiant. La Paula era massa menuda encara per cavil·lacions de lògica.
— Doncs llavors si vull jugar amb les bombolles he de venir a aquest parc oi?—Conclogué el Joel.
— Fins que no trobis cap altre home de les bombolles sí. A veure si avui hi és. Potser fa festa…
Però quan van arribar al parc, prop de l’entrada principal de davant el Passeig Lluis companys el Joel i la Paula van albirar, ja de lluny, el senyor enlairant el bastó amb les cordes sucades que produïen les bombolles. Estava envoltat de nens i adults fent fotografies als infants amb cara d’il·lusió. L’Elisenda els va deixar córrer. Després d’una hora i mitja de cinema i de vint minuts de cua necessitaven esbargir-se. Recordà que encara no havia connectat el mòbil i aprofità per fer-ho asseguda a un banc al costat del encantador de butllofes. Havia rebut diversos whatsApps. Quatre de la seva germana i cinc del Jérôme. Finalment havia tornat a escriure. Aquell silenci inoportú havia refredat el seu entusiasme. Per això primer mirà amb calma els missatges de la Teresa. Demanava com estaven els nens i donava instruccions a la seva germana. L’Elisenda no va evitar un somriure quan llegí que no calia que s’amoïnés si els dos no tenien prou gana per sopar després de les crispetes. Allò l’alleujà un xic. Escrigué breument un informe sobre el dissabte dels nanos i aprofità per quedar en l’hora en què la Teresa passaria a buscar els seus fills. Després mirà els missatges del Jérôme. Li preguntava com estava i es disculpava pel llarg silenci. Li deia que havia estat molt enfeinat i li havia sabut greu no respondre els seus missatges. L’Elisenda no sabia com prendre’s allò. Era obvi que no calia respondre sempre els missatges immediatament però després d’un contacte tan intensiu li sorprengué que ell no hagués estat capaç ni de dir “hola, estic molt enfeinat i per això no puc respondre de seguida”. No costava gens, pensà l’Elisenda, sobre tot quan la persona que havia iniciat aquell intercanvi de missatges havia estat ell. Decidí respondre més tard. Un cop el Joel i la Paula estiguessin dormint al sofà.
S’entretingueren tots una estona abans de tornar a casa i un cop allí tots tenien gana. L’Elisenda va fer una amanida de tomàquet i escalfà unes ales de pollastre que sabia que agradaven als dos. Mirà com els dos devoraven el sopar amb fam i després ajudà a la Paula a posar-se el pijama. El Joel ja era més autosuficient. Amb un llibre a la mà, anà al dormitori i s’estirà al llit. Abans d’endinsar-se en la lectura respongué al Jérôme. Tot i estar un pèl emprenyada per aquell silenci tan abrupte, no li ho digué. Redactà un missatge dient que estava contenta de tenir notícies seves i que comprenia que pogués haver estat ocupat. Callà tota la veritat. Estava decebuda. S’havien estat enviant missatges diàriament i ara de cop ell interrompé el contacte de manera només mitjanament justificada. Li caldria anar amb peus de plom perquè no li agradava la gent de qui no sabia què esperar. Era obvi que a ell encara no el coneixia prou. En sabia els detalls més irrellevants però res en absolut de la seva personalitat.
Li costà entrar dins el món de la ficció tot i que la història “Eagles and angels” de la Julie Zeh l’havia transportada a l’entorn sòrdid de tres addictes a les drogues. El seu cap però estava més ocupat encara amb el seu enuig personal. No volia que ningú trenqués el seu equilibri personal i enfadar-se per la manca de missatges de WhatsApp que li arribaven d’algú a qui ni tan sols coneixia de debò la pertorbà. Finalment decidí tancar el llibre i apagar el llum. El Joel i la Paula l’havien deixada sense energia perquè no trigà gens en quedar totalment adormida.
El llevar-se de l’endemà fou encisador però trist alhora. Mentre el dissabte matí els havia portat la certesa de poder estar plegats tot el dia, el diumenge volia dir un retorn a allò que era usual. Els nanos anirien cap a casa on la tieta no els mimaria tant i ella quedaria sola amb una pila d’espai per ocupar amb les seves activitats habituals. Les que sempre l’animaven però que semblaven foteses després de vint-i-quatre hores amb els seus nebots.
Un cop la Teresa es va endur els nanos en cotxe, l’Elisenda tingué una idea. I si escrivia un missatge al seu company de ball i li demanava si tenia temps aquella tarda? Dubtà uns segons però finalment ho féu. La resposta no trigà en arribar. El Toni li proposà anar a dinar plegats a un local nou que havia descobert a ciutat vella. A ella la idea de gastar diners a la babalà no li abellia i el cap de setmana amb els menuts havia fet desaparèixer uns calés que potser trobaria a faltar a final de mes. Li proposà trobar-se per a fer un cafè però ell insistí en convidar-la. Continuà l’estirà i arronsa. Allò que la convidessin no li feia il·lusió tampoc però estava tan arrelat a la cultura ibèrica que no es podia canviar fàcilment. Acabà dient que es deixava convidar al cafè de la tarda i el Toni acceptà una carabassa a mitges. L’Elisenda tenia ganes de xerrar amb el seu company de ball amb qui no havia fet una cervesa feia poc, però també necessitava un matí i un migdia tranquils per recuperar-se de les gairebé quaranta hores que havia passat amb els seus nebots. Els estimava amb bogeria però volia fer-ho tot tan bé que s’esgotava.
Aquella tarda mentre esperava al Toni davant d’un dels seus cafès preferits al Passeig de Sant Joan mirà el mòbil per entretenir-se una mica. El Jérôme li havia enviat un missatge amb una fotografia seva. Era un selfie fet des del jardí de casa seva. Les arrugues del contorn dels ulls havien quedat marcades com solcs profunds en un terra àrid. Els llavis, que l’Elisenda recordava molsuts, havien quedat lleugerament desinflats i els cabells eren més grisos que no pas rossos cendra. No obstant tenia la mirada del noi de vint-i-quatre anys que havia conegut aquell estiu llunyà. Repassà la fotografia detingudament fins que el Toni la tornà a la realitat.
Aquella tarda l’Elisenda es divertí i rigué amb el seu company de ball com no ho havia fet en els darrers ben bé dos anys de la seva vida. I en tornar a casa una sensació vigoritzant l’ajudava a caminar ràpidament. Dos elements nous podien donar-li un impuls inesperat: el Toni, i el Jérôme. Potser podria fins i tot planificar un viatge per anar a veure’l i sortir una mica del seu món per fer el nas en un altre?