El negoci de la restauració a aquest país: tradició o enganyifa?

No sé si sou dels que aneu gaire sovint al restaurant. Jo no. Per a mi el restaurant és un lloc on vaig en ocasions especials per celebrar quelcom poc habitual. I les vegades que he fet l’experiment de dinar fora de casa per comprovar si és un luxe que val la pena, no he quedat gaire convençuda.
Fa unes setmanes vaig haver de fer-ho perquè tocava tarda d’avaluació al centre i l’espai que tenim habilitat per a menjar-hi estava tan ple que si m’hagués esperat per dinar, ho hagués acabat engolint-ho tot en deu minuts, cosa que no em semblava gaire saludable.
A falta d’idees vaig triar una pizzeria prop de la feina i em vaig sentir com una potentada per asseure’m a una taula i esperar que em servissin el dinar. Vaig triar el menú pizza que incloïa aquesta especialitat italiana, una beguda i els postres o un cafè. Vaig pagar nou euros pel dinar i vaig sortir força decebuda perquè la pizza d’espinacs de Dr. Oetker que em cruspeixo amb la meva parella cada dos dissabtes és infinitament més gustosa que la que em van portar i costa tan sols poc més de tres euros. La veritat és que em vaig sentir un pèl bleda per pagar el que per mi són força diners per un sol àpat. En sortir però del restaurant em vaig trobar diversos dels meus alumnes de batxillerat entaulats menjant també una pizza. Els conec i són habituals del restaurant perquè com els seus pares i una bona part de la societat d’aquest país, per a ells, menjar fora de casa és una cosa d’allò més comú.
Els negocis de la restauració a la Península Ibèrica són nombrosíssims i tot i ser un sector en què la feina és dura, si els restaurants estan ben gestionats, constitueixen un negoci rentable.
Us heu parat mai a comptar quants restaurants hi ha en un parell de quilòmetres a la rodona? Fins abans del Covid-19 molts obrien cap a les set i alguns baixaven la persiana a les onze o dotze de la nit. La vida de molts s’articula a partir dels bars i restaurants i per això són part de la nostra cultura ibèrica.
Anar al restaurant a Espanya no és res de l’altre món. El turisme i la gastronomia són importants fonts d’ingressos aquí i òbviament per això la Covid-19 ha estat un gran desastre.
El primer confinament va acabar amb el 20% dels negocis de restauració al país, una gran tragèdia si tenim en compte que molts d’ells eren de caire familiar i alimentaven tot un nucli de convivència i que les actuals restriccions estan amenaçant encara una part important del sector que va sobreviure el primer confinament.
I en tota aquesta disbauxa d’informació amb què ens bombardegen els medis i encara més les xarxes, en un moment en què molts locals lluiten per sobreviure, s’ha esbombat que Alemanya ofereix fins a 70% d’ajuts als restaurants que han de tancar durant les restriccions. Aquesta notícia enfurisma els més encesos però s’ha de saber interpretar correctament. En primer lloc cal tenir en compte que Espanya té quaranta-sis milions d’habitats mentre Alemanya en té vuitanta-tres. No és el doble però gairebé. Això vol dir automàticament que hi ha moltíssims més contribuents a les arques estatals. El número de restaurants d’Espanya però supera amb escreix el número de restaurants a Alemanya. Aquí, segons dades del diari El Mundo, hi ha un restaurant per cada 175 habitants. Una altra font parla de 81.000 restaurants a Espanya. Al país Germànic hi havia en canvi 71.619 restaurants el 2019 segons el web Statista. És a dir que amb més població allà hi ha força menys restaurants i per tant al govern també li serà més fàcil donar ajudes a aquest sector.
Per què no hi ha tants negocis dedicats a la gastronomia allí? Doncs perquè en general els alemanys no tenen una hora per dinar com aquí i anar a fer un menú no és tan usual. Els esmorzars són més pel cap de setmana i esmorzar fora no és la regla general.
Les subvencions impliquen que si un negoci de restauració allí només ha fet el 30% del que factura habitualment degut a la Covid-19, el govern ajudarà aquest negoci amb un 40% per tal que arribi a un 70% de la facturació de les èpoques anteriors a la Covid-19.
El sector gastronòmic està sobre-explotat des de fa anys aquí i a més pateix el problema endèmic que hi ha molt intrusisme. Joves sense formació o en formació es dediquen a ser cambrers perquè és una feina fàcil d’aconseguir el cambrer professional està des de fa anys en perill d’extinció.
Però aquest intrusisme i els sous miserables del sector també han repercutit de manera molt negativa en la qualitat del servei que s’ofereix. Poques vegades vaig al restaurant perquè en definitiva la meva mentalitat és molt més germànica que ibèrica i anar-hi ha de ser quelcom molt especial. Però de les poques vegades que hi vaig, rarament quedo veritablement satisfeta amb el que menjo i amb el servei.
Malauradament us he de donar dos mals exemples recents de com funciona el servei a molts restaurants i els dos són d’aquesta setmana santa.
Hem fet dues sortides llargues per Pasqua. A la primera vam anar a dinar a Palamós. Evidentment ens va costar trobar restaurant a les dues perquè tothom tenia reserva i anar a menjar espontàniament una paella va ser una missió impossible. Vam acabar en local on vam haver de triar unes tapes amb unes porcions esquifides i on ens van cobrar quatre euros per una cervesa sense alcohol. I si es gaudeix de la terrassa doncs tot es dona per ben pagat però el problema és que mentre menjàvem vam haver de presenciar com un cambrer escridassava a l’altre i li donava ordres com si fos un esclau. Cap dels que s’ocupaven del servei a les taules es va mostrar amable en el més mínim.
El dia que vam fer l’excursió a l’Estartit vam tenir la sensació de que havíem fet moltíssima més sort que a Palamós perquè ens vam entaular a la una en un restaurant on s’havia cancel·lat un dinar.
El menú de paella constava d’un entrant i una paella per dos i les postres. Les begudes no estaven incloses.
Quan vam arribar al restaurant —el nom del qual prefereixo no dir— només hi havia potser unes cinc taules ocupades. Doncs van trigar ben bé 20 a 30 minuts en agafar-nos la comanda i quan va venir el noi a fer-ho, primer només volia demanar-nos què volíem beure. Per seguretat li vaig fer agafar la comanda sencera perquè ja em vaig témer que podrien ser lents.
El restaurant es va anar omplint i a nosaltres ens van portar les begudes però van trigar mitja hora més en portar-nos l’entrant. En els casos en què s’ha de fer esperar els clients tantíssim és potser adequat portar-los quatre olives, unes ametlles o si més no el pa del menú. Però el pa no ens va arribar mai. Ni abans de l’entrant, ni amb el primer ni amb el segon.
L’amanida del meu company era un tomàquet en rodanxes amb una mica de tonyina per sobre. Per morir-se de gana. I els meus musclos al vapor me’ls vaig menjar de la fam que portava però de bons no n’eren gens. Us preguntareu què es pot fer malament amb uns musclos al vapor, doncs bé: me’ls van servir freds, salats i tampoc no es van molestar a portar-nos ni uns talls de llimona.
Del primer plat al segon van passar uns vint-i-cinc minuts i quan va arribar la paella ens va deixar no gaire satisfets perquè era excessivament greixosa. Seguíem esperant el pa. Com us podeu imaginar del segon plat a les postres gairebé havíem fet ja la digestió. Quan ja pensàvem que no podia anar res pitjor resulta que demanem les postres, esperem en va i al quart d’hora apareix el cambrer demanant que li repetim la comanda perquè se n’havia oblidat. Comencem a estar força emprenyats. Als deu minuts apareix el cambrer amb les postres correctes per la meva parella però s’ha equivocat amb les meves. Sospiro i li dic de manera contundent que només ens faltava l’error per acabar de quedar contents.
Ens mengem el pastís de formatge de la meva parella mentre esperem les meves postres. El cambrer està visiblement irritat i gairebé llença la cullera per la taula.
Amb tot això el meu company va a pagar i aprofita per dir-li al cambrer més veterà que el servei li ha semblat nefast perquè ni tan sols ens han portat el pa del menú. El cambrer es defensa dient que hem d’entendre com a clients que quan el restaurant és ple és impossible tenir pa per a tothom.
De ben segur aquell dia van fer caixa però no entenc de cap manera com poden aguantar restaurants com el de l’Estartit. Quan el menjar és regular i a sobre el servei falla més que una escopeta de fira i el client queda descontent només es pot fer una cosa: escriure una ressenya al Trip Advisor o al google i esperar que no tothom sigui ruc i s’empassi un mal servei sense queixa.
En vista de l’èxit he de dir que les meves ganes d’anar al restaurant a gastar diners que em costen de guanyar han quedat força tocades. Prefereixo anar només un cop a l’any al restaurant i quedar realment satisfeta que no pas anar-hi tres cops malament. És clar que si tots féssim el mateix, o bé els restaurants s’espavilarien o bé molts més encara tancarien. De fet, segons un article del diari El Mundo del divendres 19 de juny del 2020, Espanya era en aquell moment el país amb més bars i restaurants del món. Forma part de la nostra cultura però la quantitat no indica qualitat i a més com hem pogut veure amb la Covid-19, que l’economia de tantíssima gent depengui d’un sol sector és un error fatal.
En tot la meva experiència personal d’aquesta setmana santa m’ha ensenyat que més val no anar a cap restaurant si no se’n té referències d’algun conegut. Així ens podem evitar el que ens va passar al meu company i a mi: que tornem a casa amb mal de panxa i la butxaca visiblement més alleujada.
Dijous vinent ens veiem amb un nou post i no oblideu preparar-vos pel Sant Jordi!

El “Nachholbedarf” alemany.

Ara fa gairebé un any tots els nostres plans per setmana santa se’n van anar en orris. Potser alguns només havien pensat en quedar-se a la ciutat i visitar allò que no tenen mai temps de veure, i molts ben segur es delien per anar a la seva segona residència i desconnectar de la vida diària a la ciutat però ens ho vam haver de pintar a l’oli perquè ens vam quedar tancats i se’ns va permetre només sortir per coses essencials també durant la Pasqua.
Ens van robar la primavera i ens van furtar també aquestes vacances tan preuades que gaudim just començar l’època de l’any que ens carrega les piles per aguantar els dies grisos i freds de la tardor i l’hivern. El 2020 vam haver d’esperar per estirar-nos a la platja, per seure a una terrassa a prendre un cafè o un gelat, per sortir a fer esport a l’aire lliure, per deixar que el sol acaronés la nostra pell blanquinosa i que ens tenyís de cafè en llet els rostres esbarrellats dels mesos de dies curts.
I com que fa un any no ho vàrem poder fer, aquest any jo he aprofitat la setmana santa com feia anys que no ho feia i he omplert els deu dies de vacances que tenia d’activitats que no sempre puc fer. He anat a passar un matí a Calella per passejar per uns carrers que conec sobradament però que per primer cop puc veure amb tranquil·litat. El dimarts vaig passar bona part del dia a Badalona amb una amiga mirant botigues i passejant pel magnífic passeig marítim. Fins i tot vam dinar un entrepà en un bar de prop de la platja. El dimecres vaig anar a patinar per la Barceloneta i després em vaig estirar prop del mar per prendre el primer bany de sol, omplir el dipòsit de vitamina D, i relaxar-me tot escoltant música. El dijous vam anar amb la meva parella a visitar la casa Vicenç, la primera obra de Gaudí que l’arquitecte va acabar abans que el Modernisme arribés oficialment a Catalunya. Una perla amagada entre edificis moderns al barri de Gràcia però que alegra la vista del que passa pel carrer i encara més del que pot entrar a visitar-la. En acabar vam anar al parc del Putxet, un dels que encara no coneixíem de Barcelona per ser una mica menys ignorants. La vista a la ciutat s’ho val.
El divendres vam anar a descobrir Platja d’Aro, una localitat on ni la meva parella ni jo havíem estat mai però que no ens va omplir tot el dia perquè el centre es visita ràpidament. La resta del dia la vam passar a Palamós. Dissabte vaig reprendre una mica el ritme habitual del cap de setmana amb una volta en bicicleta, una estona a la platja i la meva típica sessió de natació del dia festiu. Per la tarda vaig poder anar a fer el tafaner a botigues no essencials a les que no hi trec el nas per manca de temps. El diumenge vam anar a fer el tafaner a l’Estarti, i el dilluns vaig tornar a fer la meva sessió de bicicleta i piscina però afegint-hi una estona a la platja. En resum: una setmana santa ben aprofitada.
I ara segur que us demanareu, i a què ve tota aquesta explicació de la seva setmana santa? Doncs molt fàcil, el que he fet jo aquest 2021 amb el meu temps exemplifica a la perfecció quelcom que en alemany s’anomena “Nachholbedarf”.
“Nachholbedarf” és la necessitat que se sent de recuperar temps perdut fent quelcom que no s’ha pogut fer per algun motiu determinat abans.
Si un nen ha patit molta fam de petit a causa de penúries econòmiques i potser de menut passava davant les pastisseries i mirava els dolços amb un desig contingut que sap que no serà satisfet, probablement aquest nen de gran, quan ja tingui prou recursos per fer-ho, es comprarà de tant en tant pastissos per la necessitat de recuperar el que no va poder fer abans, és a dir per “Nachholbedarf”.
Les immigrants andaluses que vaig conèixer jo a la AFA Flora Tristán, anaven a escola a aprendre a llegir, escriure i matemàtiques simples per tal de compensar la necessitat de posar-se al dia i recuperar el temps i els coneixements que no havien pogut adquirir abans.
Doncs jo aquesta setmana santa tenia “Nachholbedarf” i per tant he fet tot el que no vaig poder fer la passada i he afegit més activitat per tal de gaudir la d’aquest any.
Encara se’m posa la pell de gallina quan penso que el 2020 per setmana santa estàvem tots connectats al correu electrònic pràcticament sense interrupció ni els caps de setmana, per tal de planificar al centre com seguiríem amb la nostra activitat docent de manera telemàtica.
Aquest any gràcies a Déu no ha calgut i jo, que també tenia “Nachholbedarf” de desconnexió digital, no he mirat ni una sola vegada el correu en totes les vacances.
Sens dubte el descans primaveral d’aquest any el recordaré gratament durant molt de temps i per si de cas, m’esforçaré en que totes les meves vacances properes estiguin tan plenes d’activitats diferents i agradables que realment em carreguin el dipòsit d’energia positiva com aquestes darreres.
Per cert, el concepte de “Nachholbedarf” s’utilitza extremadament sovint en alemany. Potser els germànics tenen la necessitat de posar-se al dia i recuperar temps perdut més que nosaltres. En tot cas aquest concepte em sembla molt pràctic i necessari i trobo a faltar tenir una paraula catalana per expressar-lo.
I per acabar l’entrada d’avui, us vull explicar una altra locució que crec que serà molt necessària ara en reprendre el ritme els professors i els estudiants. És la de “zu Pote kommen”. Seria molt difícil de traduir i literalment és gairebé impossible. “Zu Potte kommen” volia dir en altres temps, entrar dintre de la barca de rem. Avui en dia s’utilitza per designar que algú o quelcom es posa en marxa i comença a ser productiu.
Els alumnes trigaran potser un parell de dies després de les vacances en “zu Potte kommen” perquè l’estat de relaxament total de les vacances sovint es tradueix en que volen fer el gallòfol encara un parell de dies tot i que les vacances s’hagin acabat.
Jo espero amb molta il·lusió sempre el diumenge per la tarda per fer una mica el gandul i quedar-me llegint a casa. I vosaltres com feu el gandul?
Les fotografies d’avui són la platja de l’Estartit, seguida de la de Platja d’Aro, la casa Vicenç i la vista de Barcelona des del parc del Putxet.

Deserts i minories.


Aquesta setmana i per trencar una mica amb el tipus amb la temàtica de les entrades de blog dels tres darrers dijous vull comentar tres llibres ambientats en un escenari igual i tots ells molt diferents entre sí. Les tres novel·les de les que vull parlar avui ens descriuen el desert, l’una el del Sàhara, el més gran del món, la segona el de Mèxic en una regió propera a Arizona i el tercer el desert australià. Però no només coincideixen en l’escenari sinó també en certa manera en la trama perquè els tres llibres descriuen la supervivència de tres cultures ancestrals a punt d’extingir-se després de la implantació de nous tipus de societat per les forces colonials.
Les tres novel.les de les que vull escriure aquesta setmana són, “Tuareg” d’Alberto Vázquez Figueroa, “las voces del desierto” de Marlo Morgan i per últim “Gardens in the dunes” the Leslie Marmon Silko. Cap d’elles pot deixar indiferent al lector encara que la seva força narrativa és molt diferent perquè la intensitat dels relats té motivacions distintes.
Comencem per “Tuareg”, una novel.la que va tenir un èxit tan gran que la van portar al cinema. Narra la pugna personal del Gacel, un tuareg noble que viu en un racó del Sàhara apartat de la civilització i de la societat moderna que han portat a l’Àfrica els colonitzadors francesos.
Un vespre dos desconeguts li demanen aixoplugar-se on ell té el seu campament amb les seves “haimes” i les dels esclaus i com que l’hospitalitat és una llei pels tuaregs el Gacel accedeix. L’endemà però uns militars arriben al seu campament, assassinen el seu hoste jove i s’enduen el més vell.
Gacel, com a bon musulmà, considera que no s’han de violar les tradicions que són més antigues que l’Alcorà i empren un viatge per venjar la mort del seu hoste i restablir el respecte a les tradicions que per ell són sagrades.
El llibre, que un amic meu va gosar dir que no m’agradaria perquè el considerava més per a homes, descriu a la perfecció com sobrevivien els tuaregs en una regió tan hostil com el desert, amb uns dies on la temperatura pot arribar als 50 i unes nits gèlides.
La descripció del recolliment de la vida als campaments primitius tuaregs omple al lector amb una sensació d’assossegament que intueix des d’un primer moment fràgil perquè l’acció transcorre en un moment de la història en què aquest tipus de vida era un reducte gairebé del passat. De fet el mateix protagonista no és conscient de que el territori ja és lliure perquè s’ha aconseguit la independència dels francesos.
Sorprèn gratament com un noble del desert es considera ric tot i tenir les mínimes possessions, i de fet el mateix Gacel recalca que la seva llibertat personal resideix en el fet de no tenir objectes en excés. D’igual manera, cap al final del llibre quan ha de fer nit en un edifici convencional descriu com les parets se li fan com una presó.
Tot i la poca lògica d’una lluita personal d’un tuareg sol contra tot un món de modernitat i una societat nova amb uns governadors i unes lleis molt més poderoses que la seva “tradició”, el Gacel no s’atura fins arribar al seu objectiu. No us diré com acaba la història perquè potser no heu llegit el llibre.
El que sí us diré és que sí és cert que en els països islàmics, la llei escrita l’Alcorà té tanta força com la tradició (altaklid) التقليد.
El segon llibre és el de Marlo Morgan “Las voces del desierto” que vaig llegir en castellà ja fa anys. L’autora nord-americana va abandonar la seva carrera mèdica per dedicar-se a ser escriptora. La novel.la de la que vull escriure narra el que suposadament va ser un viatge verídic que va emprendre l’escriptora amb un grup d’aborígens australians que li mostren com es pot viure amb harmonia amb la natura tal i com ho han fet ells des de temps ancestrals.
Si la força narrativa de “Tuareg” ve de la potència de la lluita personal contra titans d’un sol home mogut només per la seva fe en la seva decisió, la novel.la de Marlo Morgan ens captiva quan esbrinem que l’esforça personal d’adaptació de la protagonista a la vida de la tribu d’aborígens va ser, si més no en part, real.
És curiós però no sorprenent que en els dos llibres s’expliqui que la gent del desert està acostumada a consumir poca aigua, que és un recurs escàs.
Marlo Morgan descriu la vida nòmada d’uns aborígens que també han pràcticament desaparegut perquè els colonitzadors i actuals habitants d’Austràlia no descendents de la població autòctona, van anar arraconant els autòctons fins deixar-los pràcticament sense cap territori habitable on anar.
I d’igual manera Leslie Marmon Silko descriu en el seu llibre “Gardens in the dunes”, la fugida d’uns pocs indígenes d’Amèrica cap al que eren els seus antics territoris desèrtics per tal de no ser tancats en reserves.
Les tres protagonistes de la novel.la són “grandma Fleet”, la única que va viure i créixer en el món indígena i que transmet el seu saber a les seves netes, Sister Salt, la germana de la protagonista i Indigo una nena, que quan comença la novel.la és un infant.
El llibre narra sense afectació emocional com les dues netes de grandma Fleet han d’anar a viure a una ciutat per escapar després altre cop al desert perquè els colonitzadors persegueixen tant als indígenes com als Mormons que tenen en comú que esperen l’arribada del Messies.
I Òbviament en aquest punt el lector s’adona que la cultura indígena ja està prop de la desaparició perquè el culte a la mare terra es barreja amb una tradició cristiana no autòctona. De les tradicions dels indígenes en queden l’adoració i respecte a la terra i els seus fruits. En un moment donat s’explica que cada indígena té unes plantes de les que s’ha de cuidar com si fossin nens i que tenen fins i tot noms propis.
Com els protagonistes de les dues altres novel·les, aquestes tres dones poden mitjanament preservar la seva cultura perquè viuen en un territori hostil poc atractiu als colonitzadors: el desert.
Cap dels tres llibres es pot llegir sense estar un parell de dies donant voltes a la història després d’haver acabat les darreres pàgines. I per aquest mateix motiu són d’aquells que perduren en la memòria fins i tot anys després d’haver-los llegit. Així és que si no teniu plans per Setmana Santa sempre podeu intentar trobar un exemplar d’una d’aquestes fantàstiques novel·les.
Us desitjo a tots uns molt bons dies de descans!

Més expressions alemanyes i russes similars.

Reprenc per tercer dijous consecutiu el tema de les expressions alemanyes que en tenen una de similar en rus i com ja veurem, sovint també en castellà o català. I és que com ja us vaig comentar la setmana passada, algunes d’aquestes expressions provenen de la bíblia i d’altres potser ja pertanyien al refranyer llatí que els monjos es van dedicar a escampar. D’aquí que les trobem en diversos idiomes.
La primera expressió és pels més conservadors, vaja, per aquells que opten per allò que és segur. És la de “besser ein Spatz in der Hand als eine Taube auf dem Dach”, que literalment és “millor un pardal a la mà que un colom al taulat” i que en rus és не сули журавля в небе, а дай мне синицу в руки. Els russos el que diuen és “no em prometis una grua al cel, dona’m un parus majores a la mà. Certament aquests dos ocells no són dels més coneguts per aquí. Per si hi ha un ornitòleg entre vosaltres, el segon en castellà es denomina “carbonero”. És obvi que l’expressió s’adapta amb els animals típics de cada lloc. Els ibèrics diuen “más vale pájaro en mano que ciento volando” com segur que haureu escoltat desenes de vegades.
La propera expressió també la coneixem del castellà i és en alemany e”ine Hand wäscht die andere” i d’igual manera en rus рука руку моёт. Quan diem que una mà renta l’altra ens referim a que entre lladres i criminals no hi ha baralles i que un es tapa els delictes dels altres.
També molt coneguda és la castellana “ a caballo regalado no le mires el dentado” que té una equivalent alemanya “ Einem geschenkten Gaul, schaut mal nicht ins Maul” i una russa дарёному коню в зубы не смотрят. Realment cal recordar aquesta frase feta perquè hi ha molts desagraïts pel món a qui se’ls regalen coses i encara es permeten el luxe de criticar-les o encara pitjor, demanen coses en plataformes internet perquè no volen estalviar-se els diners però si els objectes o electrodomèstics tenen algun petit defecte els rebutgen a l’espera de que els donin quelcom perfecte gratis. A mi de regals me n’han fet uns quants en els darrers anys. Sobre tot mobles que els veïns de l’escala que marxaven deixaven a la brossa i en veure’ls els he rescatat i afegit al meu mobiliari. I sempre he donat mil vegades les gràcies per aquests regals perquè sempre va bé estalviar-se uns diners, oi?
Una altra veritat que sembla ser universal és la de la frase feta “Dios los cría y ellos se juntan” i d’igual manera allò de “dime con quién andes y te diré quién eres”. Els alemanys ho deixen clar tot afirmant que “Gleich und Gleich gesellen sich” que literalment significa que igual i igual es troben. L’expressió anglesa equivalent per aquestes ja la vaig comentar anteriorment en una altra entrada de blog. És la de “birds of a feather flock together”, que si recordeu vol dir que els ocells d’una mateixa ploma volen en un mateix esbart. La dita russa varia una mica i amb el seu Рыбак рыбака видит издалека, un pescador en veu un altre de lluny. En aquest cas els russos no diuen que els dos s’ajuntaran per anar plegats enlloc però sí que es reconeixeran.
És ben cert que tenim tendència a anar amb gent que és similar a nosaltres. Jo per exemple no tinc amics i amigues que estan tot el dia de festa i són éssers altament socials perquè senzillament m’agrada més portar una vida recollida i evito ser on hi ha multituds. Els extravertits més aviat em posen nerviosa. Però a ells generalment els encanten les masses i per això necessiten estar amb persones igualment socials i a qui els agradi tant el rebombori com a ells.
La següent també la coneixeu del castellà i el català, és la que diu que és més fàcil agafar a un mentider que a un coix. Doncs els alemanys el que diuen literalment igual que els russos és que “Lügen haben kürze Beine” que les mentides tenen les cames curtes que en rus és у лжи ноги коротки.
I per acabar el post d’avui en vull comentar una que sembla ser que va dir Ovidi i s’ha traduït a diversos idiomes. És la de “Gutta cavat lapidem” que una gota fa forat. Els alemanys han concretat una mica dient que “steter Tropfen höhlt den Stein”, que la gota perseverant fa forat en la pedra i d’igual manera els russos tenen l’expressió de Капля камень точит, la gota forada la pedra. Em sembla que tots tenim clar en molts idiomes que la tenacitat i el treball i esforç continuat acaben produint els seus fruits encara que costi molt de temps veure els resultats.
Aquest dijous el post ha estat curt perquè com que les frases fetes que tracto les tenim en castellà o català no han requerit una explicació gaire llarga.
El divendres alguns comencen vacances de setmana santa. Fa un any estàvem mig tancats i no vam gaudir del temps de lleure. Toca doncs recuperar les hores que no vam poder gaudir la primavera passada. Això, és clar, si no ens fan la punyeta amb el toc de queda avançat. Soc pacífica però em començo a atipar que no em deixin fer res però en canvi em permetin anar a la feina on una gran part d’aquells amb qui treballo se salten les normes posant la meva salut i la de la meva família en perill. Si seguim així acabaré explotant jo també…

Expressions similars en alemany i rus.

Segueixo aquesta setmana caçant locucions i expressions castisses i ho faig aquest cop centrant-me en aquelles russes que tenen una germaneta germànica i de vegades fins i tot ibèrica. No us heu preguntat mai, com és que hi ha expressions idiomàtiques tan similars en idiomes tan diferents? I és que lògicament les locucions i frases fetes tenen molt a veure amb la nostra cultura i sovint venen d’alguna tradició antiga. Sovint us he explicat algunes expressions i d’on provenen i altres vegades, quan són calcades les unes a les altres no és gens estrany que provinguin de la bíblia, com la l’alemanya “Perlen für de Säue” literalment perles per les truges, i que els nostres veïns ibèrics tenen com “margarites para los cerdos”. Per mi tan interessant és trobar locucions originals i diferents com descobrir les que s’assemblen i aquesta setmana toca veure’n unes quantes de les que s’assemblen.
La primera és una que nosaltres tenim en català i que també apareix de manera molt semblant en alemany i rus. Quan els catalans diem que una flor no fa estiu, els alemanys diuen que “eine Schwalbe macht keinen Sommer” és a dir que una oreneta no fa estiu. Els russos també diuen que Первая ласточка весны не делает. És a dir que la primera oreneta no porta l’estiu.
També curiós em sembla el fet que la frase feta alemanya “der Krug geht so lange zum Brunnen, bis er bricht”, que literalment és que el gerro va a la font fins que es trenca, tingui una expressió homòloga en rus повадился кувшин по воду ходить, там ему и голову сломить, que en aquest idoma rima perquè el verb de moviment ходить (jadit) rima amb сломить (slamit) i traduït literalment seria que el gerro va a buscar aigua fins que se li trenca el cap. I els castellans fan servir el mateix quan afirmen que “tanto va el cántaro a la fuente…” i no cal afegir el fina de “que al final se rompe”. L’expressió es fa servir per dir que algú no pararà de fer una cosa fins que en pateixi les conseqüències. Per això tinc un exemple clar. Cada setmana hi ha una dona a la piscina que s’eixuga els cabells sense mascareta quan està terminantment prohibit perquè el lloc habilitat per fer-ho no està ventilat. Fa tres setmanes no només ja s’havia eixugat el cabell i no ens deixava entrar sinó que estava fent-se un pentinat de pel·lícula. Semblava la princesa Leia de la Guerra de les Galàxies. Una de les meves veïnes que també s’enllestia per marxar com jo també volia entrar amb els seus dos fills petits per eixugar-los els cabells. La dona infractora va estar-se a la cambra habilitada tot el que va poder sense deixar-nos-hi entrar. Tant la veïna com els nens i jo vam anar a casa amb el cap xop. La setmana passada vaig enxampar aquella usuària de Can Felipa eixugant-se el cabell en una zona no habilitada i evidentment sense mascareta i el diumenge passat va passar absolutament el mateix. Està clar que ho seguirà fent fins que Can Felipa no li imposi una sanció per infracció repetida o la doni de baixa del centre esportiu. Doncs per això mateix el gerro va a la font fins que es trenca.
També calcada en tres idiomes tenim l’expressió alemanya de “Unglück kommt selten allein”, la desgràcia no ve mai sola, que els castellans també tenen. L’equivalent en rus és пришла беда – отворяй ворота, que es traduiria amb “ha arribat la desgràcia, obriu les portes” i se sobreentén que “obriu les portes perquè en venen més”. Els catalans diem de manera curta i clara allò de que sempre plou sobre mullat.
I també sembla ser una veritat universal amb què no puc estar d’acord allò de que “ Der Zweck heilt die Mittel” o en rus цель оправдывает средства, la fi justifica els mitjans com també diem nosaltres.
També són calcades l’una de l’altra les expressions alemanya“der Apfel fällt nicht weit vom Stamm”, que es tradueix amb la poma no cau lluny de la seva arrel i la russa яблочко от яблони недалеко падает, és a dir que la poma no cau lluny del pomer. Nosaltres en català diem allò de que els testos s’assemblen a les olles i els castellans que “de tal palo tal astilla”.
Les dues següents són pràcticament idèntiques en alemany i rus però que no se m’acut que en tinguin una corresponent en català. La primera és la de que “alte Liebe rostet nicht” que literalment vol dir que l’amor que l’amor vell no s’oxida. Aquest expressió pot voler dir que quan es porta molt de temps amb una persona, l’amor és tan fort que no es fa malbé. Però també es pot interpretar com que en una parella l’amor d’una parella que es va estimar i va partir peres, mai acaba de desaparèixer del tot.
I per últim avui una expressió amb la que no podria estar més d’acord i és en alemany “ Jeder ist seines Glückes Schmied” que literalment vol dir que cadascú és el ferrer de la seva pròpia felicitat. Els russos diuen exactament el mateix que Всяк – кузнец своего счастья. Per molt que alguns no ho vulguin reconèixer tenim la felicitat que ens hem buscat. Òbviament si un ha nascut a un país com Àfrica o Índia en una família pobra i a sobre és dona, les possibilitats de poder arribar a controlar el propi destí i buscar una vida millor de la que imposen la vida i les circumstàncies són poques. No obstant aquí a Europa tenim les condicions òptimes per poder arribar a ser feliços si ens ho proposem. I parlant de felicitat ja queda poc per setmana santa i si tot va bé podrem sortir una mica a esbargir-nos ara que sembla que s’ha aixecat el confinament comarcal que crec que romandrà aixecat fins que s’acabi la setmana santa. Recordem que als de dalt els interessa no ofegar massa l’economia i a Catalunya les restriccions han estat prou dures i ja han fet molt mal a molta gent.
Per cert les imatges del blog d’avui són la catedral de Sant Basili de Moscou, la que està situada a la famosa i maquíssima Plaça Roja i la Frauenkirche, l’església de la mare de Déu de Dresden que va ser completament destruïda durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial i que va ser reconstruïda fa anys gràcies a les donacions dels particulars. Frauenkirche en realitat es traduiria com a Església de les dones. Com a anècdota sobre la primera us he de dir que Ivan el terrible va fer arrencar els ulls de l’arquitecte que la va construir per tal que no en pogués fer cap d’igual. De la segona us puc dir que durant anys va ser una església en construcció, la visió de la qual m’acompanyava cada matí quan anava a la universitat en tramvia. La vaig veure créixer i renéixer i la van acabar quan jo ja havia tornat però en el meu darrer viatge a aquesta ciutat la vaig poder contemplar completa amb tota la seva magnificència. Realment l’únic que li manca a Dresden és un clima millor i un pèl d’impuls perquè té tot el que es necessita per poder-hi ser feliç. Si no hi heu anat mai no us la podeu perdre.
Per si no teniu idees d’on anar per setmana santa. Perquè de ben segur que les fronteres estaran obertes per anar i tornar de molts països…

Expressions russes II.

Gairebé inevitablement aquest dijous el post havia de ser sobre el rus perquè amb la celebració del 8 de març he tingut el cap a Rússia tota la setmana. No és que la celebració sigui exclusiva d’aquest país i no tornaré a repassar la història del 8 de març com ja ho vaig fer en una entrada de fa uns anys. No obstant aquesta és una data assenyalada pels russos i allà el dia de les dones treballadores és especial perquè els marits regalen flors a les seves dones i a totes les femelles del seu entorn proper i els xicots a les seves xicotes. Tant a Rússia com a Ucraïna el 8 de març és un festiu que se celebra amb molt de rebombori.
I com que el dilluns va començar amb felicitacions a les meves amigues russes pel dia de la dona, per seguir amb el meu estat d’ànim rus, avui us explico un parell d’expressions d’aquest idioma d’entre les quals, algunes tenen una expressió corresponent en alemany.
La primera de la que us vull parlar és la de положить в долгий ящик que traduït vol dir literalment “posar-ho en el calaix de per llarg”. Aquest expressió com la de “red tape” en anglès ens arriba del llenguatge burocràtic de l’administració. Fa molts anys quan s’havien d’arxivar documents amb qüestions més o menys rellevants a resoldre, els buròcrates els posaven en caixes o calaixos que qualificaven de “urgents” o menys urgents. Les qüestions menys urgents i que podien esperar anaven a parar a la caixa de “per llarg” i per això avui dia quan posposem un assumpte diem que el deixem a la caixa de temes que poden esperar. Jo per exemple отложила в долгий ящик el pintar els sostres de casa meva perquè hi han aparegut taques per la humitat. Però com que sempre tinc moltes coses a fer i amb taques o sense al sostre jo puc continuar vivint igual, doncs ho vaig posposant.
La segona locució que trobo molt interessant és la de дёшего и сердито que literalment vol dir “barat i enfadat o enrabiadament”. Cal entendre-la dins del context perquè literalment mai no arribaríem a imaginar-nos que es tracta de quelcom molt positiu. Quan quelcom és дёшего и сердито és una ganga. Per cert, jo no sé si sabeu que una ganga és un ocell que s’assembla a la perdiu. El primer significat de ganga va ser el concret, és a dir que es feia servir per designar a l’ocell. Però el 1734 ganga va passar a aplicar-se per a coses de difícil profit perquè sembla ser que les gangues ocell eren difícils de caçar, molt pesades de plomar i dures per menjar. I d’aquí la gent en va començar a fer un ús irònic i ara una ganga ha acabat sent just el contrari del que era el 1734, és a dir, quelcom molt bo que s’adquireix per un preu molt baix.
Com que ja estem parlant d’aus i ocells ja segueixo amb la següent locució russa глухая тетеря, que vol dir tetraoní sord. Pels que no sou zoòlegs us aclariré que els tetraonins són una espècie d’ocell que té plomes fins i tot al nas i que habita a les regions del nord. És conegut per no tenir gaire bona oïda i per això és fàcil de caçar. Quan nosaltres en rus anomenem a algú глухая тетеря no ho fem perquè aquesta persona tingui cap defecte auditiu sinó perquè no para atenció al que li diem i per tant no processa la informació. Si dieu a la vostra parella que baixi les escombraries per favor i us adoneu que no ho ha fet, llavors podeu anomenar-lo o la (a ella) глухая тетеря perquè no us ha fet cas. Per donar un exemple molt clar extret de la vida mateixa us puc assegurar que podria anomenar al 90% dels meus alumnes глухые тетери perquè la majoria no escolta i acabo havent de repetir-ho tot cinc cops.
I en rus quan diem quelcom inconvenient i “posem la pota” hem de dir попасть впросак. Cal aprendre aquesta locució així mateix perquè la paraula впросак no es troba al diccionari.
Tot seguit comento un parell d’expressions en rus que tenen equivalents en alemany. Per algun motiu que no conec els alemanys afirmen que “alle gute Dinge sind drei”, és a dir que tota bona cosa són tres. Ho diem quan hem intentat una cosa dues vegades però encara ho intentem una tercera perquè com ja sabem, a la tercera va la vençuda. O quan hem fet un viatge dos vegades al mateix lloc ja que un tercer serà perfecte perquè el número es perfecte. Aparentment en alemany aquesta expressió ve de l’edat mitjana perquè en aquella època la reunió de consell tenia lloc tres cops l’any i els acusats tenien tres oportunitats de comparèixer davant dels jutges. Si l’acusat no apareixia, el jutge dictava sentència sense ell. També hem de recordar que el número tres és un número sagrat en la tradició cristina. Recordeu que els reis mags són tres i el misteri de la trinitat. M’inclino més a pensar que aquest origen religiós hagi donat peu a que el número tres sigui el de la fortuna perquè en rus la traducció de l’expressió alemanya “Alle gute Dinge sind drei” és Бог троицу любит, és a dir que Déu estima allò que són tres.
En alemany qui s’aixeca d’hora té sort i així ho expressen quan diuen “der frühe Vögel fängt den Wurm”, és a dir que l’ocell matiner caça el cuc. Com podeu veure els germànics són un poble molt vinculat a la natura. La mateixa idea la transmeten els russos com nosaltres amb un кто рано встает, тому Бог падает. Literalment seria que a qui s’aixeca d’hora, Déu li envia. Calcada gairebé a la castellana “ a quien madruga Dios le ayuda”.
Bé i jo no sé si a mi matinar em va bé o no. Certament els dies que em llevo abans de les sis potser sí que faig moltes coses però a les tres de la tarda ja no serveixo per a res. I dormir fins que el cor em diu prou el cap de setmana és una activitat molt sana i regeneradora. No entenc com pot haver-hi gent que a les sis del matí fa cua per entrar al centre esportiu municipal perquè sé del cert que així és. Jo us ben asseguro que els dies que el Safrà em fa llevar abans de les sis o fins i tot els dies que em llevo a les sis a toc de despertador, més que una sessió de gimnàstica el que necessito és un cafè doble per ser persona. I és que amb això coincideixo amb els russos i afirmo que si no bec cafè pel matí no soc persona. Les sessions d’esport les deixo per quan ja estic desperta i de fet, anar en bici a la feina m’acaba de despertar.
Us desitjo un profitós divendres i molt bon descans el cap de setmana.

Un tastet del llenguatge a les Balears.

Torno avui als nostres petits tresors lingüístics catalans i a alguns usos poc comuns d’alguns mots en el dialecte balear. Potser us semblarà estrany però el parlar de ses illes sempre m’ha resultat molt encisador per la seva melodia i perquè segons qui el xerra, pot arribar a resultar de difícil comprensió.
Jo ja he passat per l’experiència de tenir una alumna de Mallorca a la classe amb un accent tan tancat en català que sovint les seves companyes a l’escola li demanaven que parlés en anglès perquè no l’entenien. A mi em resultava violent dir que no captava el que em deia en català però certament com a professora d’anglès ho tenia millor que els meus companys que havien de desxifrar el que deia. D’aquesta noia encara ens en recordem perquè ens va fer adonar-nos de com de diferent pot ser el català baleàric.
A més, sembla ser que d’un poble a un altre també poden haver força diferències en la pronunciació. O això és el que ens va explicar un cop un alumne de Menorca que va reconèixer que “a mon cosí no l’entenc quan xerra”.
Suposo que la primera paraula que ens ve al cap quan pensem en el baleàric és l’al·lot o al·lota pel noi o noia perquè no s’assembla per a res al nostre noi i noia o xicot i xicota de la majoria del territori de parla catalana. També es fa simpàtic sentir anomenar un nen com a nin.
Pel que fa a la gramàtica destaca l’ús del determinant “en” per el i “na” per la i el fet de que els verbs en primera persona del singular perdin sovint la -o, així doncs es diu “pens” i no penso o “t’assegur” i no “t’asseguro”.
Si volem dir aquí i allà en baleàric direm “ací i enllà” i si volem designar una cosa que està lluny podem dir que està “enfora”. També sembla curiós que el verb adonar-se d’una cosa es converteixi en balear “témer-se” d’una cosa.
Entre les paraules que han adquirit un significat propi a les balears hi ha la paraula saó. El saó designa un estat de maduresa que fa a un apte per produir i també el grau d’humitat de la terra que fa que aquesta pugui donar fruit. També és la bona pluja que va créixer plantes i verdures. En sentit figurat a les illes la saó designa la menstruació femenina i s’entén ràpidament per quin motiu. Hi ha una similitud entre la pluja que fertilitza i la regla que indica que una dona és apta per concebre un fill.
A més en balear si algú no té prou seny diuen que a algú “li falta un saó”.
Una altra paraula en comú entre el català i el balear és soll. En català és la cort de porcs i en baleàric el seu significat és més ampli perquè pot voler designar una brutícia humida o fangosa que embruta i també anomenen soll a un conjunt de coses escampades al terra.
Hi ha mots en baleàric que són castellanismes com la paraula “lliqueresa” per lleugeresa i “lliquer” per lleuger, bolla per bola o “melicotó” per préssec.
Quan parlem d’una broma o una burla en baleàric direm verba.
Les calces en baleàric igual que a Castelló són les mitges, però un got en mallorquí és un tassó. Pel que fa als animals els gossos són cans i un gat és un moix a Mallorca.
Però de totes les paraules mallorquines amb què he tingut la sort d’ensopegar fins ara una de les que més m’agrada és la de “torcaboca” sabeu què és? Doncs el tovalló!
Potser us demanareu d’on he tret totes aquestes paraules si no tinc encara contacte amb Mallorca. Doncs el secret és llegir un autor de les illes per tal d’endinsar-nos en el seu parlar. La lectura d’aquest mes ha estat el meravellós però tristíssim llibre Lola de Maria de la Pau Janer. Un llibre ple de personatges que s’autoenganyen en un món del qual només en surten quan el destí obliga a fer-ho.
A més de patir per les tres protagonistes del llibre, com us podeu imaginar, he gaudit de valent assaborint el llenguatge acolorit del mallorquí que s’hi fa servir.
Així doncs us deixo aquest dijous amb unes paraules que volen ser adoptades i estimades i una recomanació de llibre per si no l’heu llegit i no en teniu encara cap esperant-vos a la tauleta de nit.

Els famosós “Garten” alemany.

A pesar de ser un país no gaire ric, moltes famílies de les classes mitjanes s’han pogut permetre una segona residència a Espanya. A Catalunya hi ha segones residències a la costa i a la muntanya. Són un petit paradís que permet a molts desconnectar i desemboirar-se en indrets menys contaminats que les ciutats i on el ritme diari és tan lent que les hores s’estiren.
Mantenir una segona residència és d’allò més car perquè està vinculat a una despesa de gas, llum, aigua, IBI i de tant en tant també cauen les derrames i això fa que les segones residències semblin un luxe pels nostres veïns europeus. Tot i disposar d’un major poder adquisitiu, ells rarament mantenen dos pisos, sobre tot perquè les segones residències de la costa resten buides durant ben bé mig any.
Els alemanys més afortunats però, han comprat cases a la Costa Brava, al País Valencià o a Mallorca per tal de poder gaudir del nostre clima i menjar durant uns mesos sense haver de venir a viure aquí. I durant les darreres dues dècades s’ha convertit per a ells en una pràctica habitual venir a passar la seva jubilació a la Península aprofitant que hi tenen un habitatge per les vacances.
No obstant, tenir una segona residència al seu propi país és quelcom força estrany i contradiu l’esperit auster alemany, avesat a no fer dispendis innecessaris.
I si bé els alemanys no tenen per costum tenir un pis en una altra ciutat o poble del seu país, el que sí tenen alguns és un Garten, un jardí.
Quan vaig arribar a Alemanya sovint les meves companyes d’universitat deien que havien passat el cap de setmana al jardí “Garten” i per la manera com en parlaven jo entenia que no era el jardí de casa seva. Igual que a Barcelona, a Alemanya a les ciutats grans és extremadament car tenir una casa i una casa amb jardí és un luxe que només una minoria es pot permetre. Finalment algú em va convidar al seu “Garten” i vaig entendre de què es tractava.
El “Garten” dels alemanys és una mica com la nostra segona residència aquí: un lloc per desconnectar i fer quelcom diferent del que fem normalment. Els Gartens d’allà equivaldrien a bocins d’hort ubicats a les afores de les ciutats o a les mateixes ciutats, sovint delimitats per tanques o fins i tot murs no gaire alts i on hi ha terreny per plantar i conrear el que els propietaris considerin necessari. Molts són addictes a plantar les seves pròpies fruites i verdures perquè els alemanys sempre han tingut una consciència ecològica més desenvolupada que la nostra i l’ús dels insecticides i pesticides industrials els fa basarda. Anar a passar hores al “Garten” vol dir pels alemanys arremangar-se i posar-se a fer de pagès o jardiner ni que sigui per unes horetes.
Si el Garten és prou gran s’hi pot fer una barbacoa en un tros de terra que sembla el camp i s’hi pot anar a fer una sessió de lectura després d’haver suat per cuidar els fruits que proporciona la terra llaurada. Les imatges que veieu són del Garten que s’ha comprat un amic meu amb una amiga seva a Leipzig. En un principi estava una mica deixat de la mà de Déu però amb l’esforç comú estan posant-lo a punt per gaudir de la tasca d’agricultor i fer després una copa en el balancí mirant el sol.
De fet aquesta és la idea: reprendre el contacte amb la natura i gaudir de veure com gràcies a la nostra cura, aquesta ens dona uns fruits.
El Garten em semblava idíl·lic si no fos per un petit detall: aquestes petits horts per regla general estan mancats de lavabo per anar a alleujar-se quan un ho necessita. Com us podeu imaginar vaig quedar horroritzada quan ho vaig saber i em vaig demanar com aguantaven les bufetes alemanyes la pressió si s’havien de quedar unes hores al Garten. Suposo que alguns d’aquests jardins privats deuen tenir un bany però la majoria no. La caseta que es veu a la fotografia serveix més que res per a guardar-hi la mànega per regar el jardí i els estris per conrear la terra.
En altres paraules, que els alemanys són capaços de treballar de valent tota la setmana i per desconnectar de la feina, el cap de setmana van a plantar tomàquets i mongetes. Als vint-i-un anys que tenia quan vaig arribar a territori Alemany no acabava d’entendre què podien tenir els alemanys en contra de desconnectar anant a prendre un vermut a una terrassa per exemple. La idea de seguir treballant el cap de setmana em resultava poc relaxant.
Anys després, quan vaig entrar en contacte amb la cultura russa em vaig adonar que els russos superen als alemanys. La famosa “dacha” russa està generalment força apartada de la residència habitual i no és estrany que els russos facin dos-cents kilòmetres per anar a collir pomes i cols de la “dacha”. D’igual manera són capaços de llevar-se a les cinc el cap de setmana per anar a collir bolets. Digueu-me gandula però si més no el diumenge tarda per mi és per fer el gallòfol. Per això admiro els meus amics alemanys que van a treballar al Garden i reconec que part d’aquesta cultura del contacte amb la terra ens ha arribat fins aquí. I si no, fixeu-vos quants barris tenen el seu propi hort urbà on els veïns hi van a cultivar plantes i verdures i a compartir algun àpat frugal en companyia. És una mica l’esperit de pagès i el contacte amb la terra que ens manca als de ciutat i que aquests petits espais proporcionen als que hi van.
Els alemanys fa anys que practiquen l’esport del conreu com a mètode per relaxar-se i aquest costum ara ens ha arribat aquí i pot establir-se amb força. I pels que no tenim la possibilitat de comprar una parcel·la de terreny, si més no sí podem participar de la gestió dels horts urbans de la ciutat.

El 14 F, unes eleccions a una democràcia de pa sucat amb oli a una república bananera.

És el 26 de gener a dos quarts de quatre i truquen a la porta. Responc i m’avisen que pugen a entregar-me una notificació. El cor se m’esvera: he fet res malament? Quan veig que el repartidor de les notificacions és de l’Ajuntament se m’escapa la interjecció “merda”. Sé exactament què conté el sobre sense haver-lo obert. Just he tancat la porta darrere meu i estripo el sobre amb el mateix desconhort de qui rep un burofax avisant-lo que ha de deixar el pis que lloga perquè el necessita el propietari per ús personal. La situació no és tan greu aquest cop perquè total és un avís de la Junta electoral que m’ha escollit com a segona suplent de la vocal 1 de la mesa 58. No obstant d’ingènua no en tinc res perquè en les actuals circumstàncies sóc molt conscient que molta gent no voldrà ser a la mesa i que hi haurà moltes baixes. El meu mal humor incrementa per moments quan llegeixo que no comparèixer la pena serà de presó i pot anar dels tres mesos a un any o implicar una multa. M’indigna el to de la carta exigint un compliment d’un deure en un moment en què una immensa majoria creu que les eleccions s’haurien d’haver aplaçat per celebrar-les un moment on la taxa de contagi no és tan alta.
Es veu que els d’aquí ho van intentar però el Jutge va decidir que s’havia de celebrar els comicis tant sí com no. El problema és que el govern català devia confiar en un ajornament i quan es va refusar la possibilitat va caler organitzar-ho tot a corre-cuita.
A mida que anaven avançant els dies cada cop sentia més casos de gent enutjada per la celebració de les eleccions. Com és que envien a gent a meses que treballa tota la setmana i no miren ni tan sols si és de risc? Massa feina, està clar. Els expedients mèdics dels ciutadans són dades privades i la Junta Electoral no hi té accés. Això s’entén. Però tan difícil seria agafar les llistes de la INEM i cridar als que no tenen feina?
Vaig passar dues setmanes pensant en què faria en el pitjor dels casos, és a dir, si realment em toqués quedar-me a la mesa.
El 14 de febrer, dia de sant Valentí, jo i moltíssims altres ciutadans ens vam llevar amb el peu esquerre i de molt mal humor per haver d’anar a prestar servei en el nostre preuat temps lliure en nom d’una democràcia de pa sucat amb oli per una República Bananera.
El Ministre de Sanitat Illa, deixa el ministeri en plena pandèmia després de ser pescat in fragranti en una festa multitudinària quan ell mateix ens exigeix distanciament social.
Abandona la seva tasca al Ministeri per presentar-se a les eleccions i es nega a fer-se la PCR abans d’aparèixer al debat electoral. Tenim un rei que fuig de la justícia i viu com un sàtrapa després d’haver robat. Hem tingut presidentes de regions autonòmiques com la Cristina Cifuentes amb titulacions universitàries falses, un ex-president de la Generalitat fugitiu que va deixar Catalunya amb la merda al coll i va permetre que s’empresonés a tots els que l’havien encoratjat a celebrar el referèndum il·legal l’1 d’octubre. El país és d’acudit.
A les 8:00 del matí molts dels cridats ja ens hem aplegat davant del nostre col·legi electoral. El meu és el de Llacuna. Tots discuteixen el seu grau d’indignació per com ha anat la preparació i excussió de les eleccions. No cal que ens enganyin més: siguin de dretes o d’esquerres, els que són dalt mai pensen en els de baix i els tracten com insectes insignificants.
Com sempre callem i seguim les indicacions. Passen llista i ens anem agrupant sense distàncies de seguretat com podem. Apareixen els primers problemes visibles. El que ha de ser un dels presidents de taula d’una de les meses ha comparegut però es nega a ser-ho. Comença l’espectacle perquè l’home explica en veu cridanera que va rebre la notificació divendres i no ha pogut presentar l’al·legació que porta per escrit i insisteix que vol que li signin que està en el seu dret i que no serà president de la taula. Venen els mossos.
El primer vocal d’una altra mesa tampoc hi és. El suplent no ha aparegut. Les interventores porten la santa Bíblia a les mans i es llegeixen plegades el manual per interpretar què s’ha de fer després.
Els suplents en massa ens esperem drets fora amb el fred. La perspectiva que ens puguin cridar d’una altra mesa al mateix districte és descoratjadora. En aquestes circumstàncies els 65 euros de compensació pels que formen part de la mesa semblen més que ridículs.
Mentre espero parlo amb els del meu voltant. Una noia entre elles, un pèl més jove que jo, em diu que té una malaltia autoimmune, que està de baixa i no va enlloc per evitar posar-se malalta. Va presentar al·legació però li van denegar.
Una altra dona d’uns seixanta anys ens explica que sa mare està allitada per malaltia i se n’ocupa ella sola. També va presentar una al·legació però no la van resoldre.
És més que obvi que el govern actual en col·laboració amb els partits polítics ha tingut més que temps suficient per organitzar les eleccions i sabien que haurien de prendre mesures i que seria difícil. Però devien estar perdent el temps en una altra cosa perquè han aconseguit un caos i han generat una animadversió absoluta entre la ciutadania. Jo mateix per primer cop a la meva vida faré un vot nul perquè fins que no hi hagi un governant que es guanyi la meva confiança altre cop no tinc ganes de donar el meu suport a ningú.
Miro l’interior del col·legi electoral. Observo que no han portat les pantalles de protecció. Es veu que només les porten de 19:00 a 20:00 que és quan es recomana votar als positius. Repeteixo: es recomana. Però de fet poden anar-hi en qualsevol moment i per tant les pantalles hauries d’estar posades ja a les 8:00 del matí però brillen per la seva absència. Com si els positius que s’ha d’aïllar a casa 10 dies avui miraculosament no fossin contagiosos. O com si no calgués protegir els ciutadans de les meses dels asimptomàtics. Tot plegat un exemple clar i esfereïdor de la poca importància que tenim els ciutadans pels que ja tenen un càrrec polític.
L’exercit de suplents espera a l’exterior de l’escola fins que prop de les 10:00, quan ja estem tots congelats, ens diuen que podem marxar. Com que m’han fet llevar d’hora en un dels meus dies de descans, pregunto si ja que som allà podem votar i treure’ns la feina de sobre però les interventores ens responen que ens hem de posar a la cua. Aquests ja dona la volta a l’edifici. Em sento estafada però sé que si més no, no he de passar una jornada maratoniana amb unes darreres hores equipada amb una EPI asfixiant. En aquestes circumstàncies la compensació econòmica de 90 euros pel president de taula i 65 pels vocals semblen un pèl ridícules. A més ara ja no es porta el càtering als col·legis electorals així és que els que participen a la mesa s’han d’espavilar amb el menjar.
Esperem que a les properes eleccions ja no hi hagi cap pandèmia, que si hi és els de dalt n’hagin après una mica. El que està clar és que els que van aguantar el xàfec el diumenge passat es mereixen el nostre aplaudiment i aquests van ser els ciutadans valents que van prestar servei tot el dia.

Afitorar, llosca, esburbat i unes quantes paraules més per reciclar.

Ara ja fa massa dies que no trec del bagul de la nostra llengua mots i paraules d’aquells que no surten gaire sovint a les converses però s’amaguen per exemple entre pàgines de llibres i que cal reciclar per tal que no facin olor de resclosit.
Començaré avui per la paraula sàtrapa que designava un governador d’una província a l’antiga Pèrsia. Els sàtrapes eren persones influents i adinerades que vivien sense passar cap mena de penúria i per això si diem que algú viu com un sàtrapa, és que ho fa com si fos un príncep. Com viu encara el rei emèrit d’Espanya que ha tingut la barra de fugir del país per no haver de fer front a la justícia que el persegueix per la muntanya de diners que durant anys es va embutxacar. El que fa més ràbia és que gaudirà de la seva existència com un sàtrapa fins el darrer minut havent-nos robat a tots.
Si pel contrari a algú li va minvant la riquesa, direm que aquesta persona és aperduada, del verb perdre. Aquest adjectiu no només es fa servir per denotar aquells desafortunats la riquesa del quals va decreixent, sinó tota persona que experimenta una reducció de quelcom: la seva moralitat, la integritat, la memòria, el rang, la fama, etc. Aquí també ens serviria el rei emèrit com a exemple. Molts el van admirar profundament perquè creien que la transició pacífica va ser deguda a ell. Però la seva fama de monarca jocós, proper i benintencionat s’ha anat perdent a mida que hem anant coneixent totes les seves males arts. És un rei aperduat també.
En Maradona seria un exemple de jugador de futbol aperduat. Va ser un símbol i un ídol per a molts joves, tanmateix la seva vida marcada per l’èxit però acompanyada del consum de drogues i els abusos contra les dones van fer que la seva fama es taqués. Va acabar sent un jugador aperduat perquè la seva bona reputació va decréixer.
Un altre adjectiu força interessant és el d’esburbat o esburbada que és un sinònim molt poc habitual d’eixelebrat. L’heu escoltat mai?
Si em permeteu jo diria que escau a l’ex Ministre de Sanitat Salvador. En plena pandèmia va a una festa multitudinària quan tots estem mig tancats i se’ns demanen sacrificis i responsabilitat. En el moment en què podem parlar de situació crítica i rebrot, deixa penjat el Ministeri de Sanitat per presentar-se a les eleccions i la darrera atzagaiada ha estat negar-se a fer-se la PCR abans d’assistir al debat electoral. Si ell no es un personatge esburbat, ja em direu qui? El pitjor de tot és que encara hi haurà gent que el votarà.
Encara més sonor trobo el substantiu jutipiris que és una variació de vituperis.
I quan algú us clava una mirada assassina o us fita fixament, llavors podrem dir que aquesta persona us afitora. El verb afitorar prové del substantiu “fitora” que no és ni més ni menys que una eina de ferro amb tres puntes que s’utilitza per pescar. Com que la fitora és un utensili punxegut, si dieu que algú us afitora és que la sensació no és agradable, com si uns clavessin les puntes de ferro.
Un altre substantiu d’aquells que m’ha robat el cor és el de llucana. Aquest també prové del verb llucar, sinònim d’esguardar o guaitar. Una llucana és una finestra o claraboia oberta en la inclinació d’una teulada. Allò tan romàntic que coneixem de les golfes de les pel·lícules americanes. Les finestres inclinades dels teulats. Val a dir que aquesta paraula a ciutat no la devem fer servir gaire sovint perquè a la ciutat comtal de cases amb teulats inclinats no n’hi ha gaires i de pisos amb habitacions amb llucanes aquí pocs.
I una dues paraules més aptes per arquitectes són la de trespol, que designa el sostre duna habitació i el sòtil o sòtol que és el fonament d’una paret.
Per acabar avui us porto un substantiu molt altiu: desconhort que vol dir desconsol i una paraula que pot ser un adjectiu o bé un substantiu. Aquesta darrera és llosc, que vol dir curt de vista. Us imagineu la cara que farien els vostres amics o coneguts si dieu que tal persona és llosca? De ben segur que no entenen el que voleu dir. La qüestió és si seran suficientment sincers per demanar-vos el significat del mot. En sentit figurat llosc o llosca vol dir també curt d’enteniment o altrament dit curt de gambals. És un sinònim de toix.
Però com us he dit, aquesta paraula també té un altre significat com a substantiu i és que pot substituir a la malaurada paraula burilla per designar les desagradabilíssimes puntes de cigarreta que ens trobem a tot arreu al terra i a l’estiu de manera inoportuna a la sorra de la platja.
Aquest mot és per a mi un descobriment i la adoptar per fer-la servir per substituir la de burilla, que em resulta desagradable pel seu segon significat, o potser va ser el primer?
En tot cas per aquest dijous ja hem reciclat unes quantes paraules, ara toca fer-les servir…