Fashion: A pleasure or a burden?

“Fashion is the armour to survive the reality of everyday life” —Bill Cunningham—

Love it or hate, fashion is not a modern invention and it has been around ever since men emerged from their cave-dwelling, or almost. The primary function of clothing was a purely physiological one: protecting us from the elements. This explains why the earliest possible evidence for clothing in ancient humas is some stone tools found at archaeological sites like Gran Dolina, in Atapuerca, and dates back to 78,000 years ago. Humans were clearly using needles and awls made of stone and bones some 40,000 years ago. In fact, archaeologists believe men started wearing clothes as early as 170,000 years ago. This allowed people to migrate from Africa to colder regions and conquer the whole globe. However, clothing does not only satisfy a physiological urge. From the evolutionary point of view, we have learned that it is much easier to survive if we are integrated in a group. We therefore strive to fit in it. If we are part of a bigger group, finding food and other resources becomes easier, so it is quite convenient to be part of one.
Let’s explain that in terms of Maslow’s pyramid of human needs.
Clothing satisfies our physiological need of protecting us from the elements and it helps us feel safe. When primitive men covered their feet with sandals, they were safer because they avoided getting their feet burned in the hot sand for example. And there is more to it than that. On a third level all humans need to develop a feeling of love and belonging to be part of a tribe or group that might protect them from enemies and other dangers. Not being alone meant also more security.
A good proof that clothing does not only meet a physiological need is that in tropical regions, where clothes were not required, humans tattooed their bodies to decorate them and signal group membership, believes or marital status. One of the earliest clues abour tattoos is in the body of the 5,200 year-old frozen man Ötzi, found in the border of Italy with Austria. His tattoo has shown that ornaments were used by humans to express themselves and to present themselves to others in a certain way, to increase their esteem by means of showing their status and gaining recognition. We have 4,000 year-old tattooed mummies in Egypt that indicate that tattooing was a relatively common body decoration. So early humans used fashion as a sign hierarchy, to show off or to simply decorate their bodies and increase their self-esteem.
Civilisation as we know it began when men stopped being hunters and developed agriculture. This revolution took place in what is called the Fertile Crescent, a vast area that covered the Mediterranean Levant and reached Mesopotamia and Persia and that had plenty of grain and a great variety of animals that could be kept in herds. When humans started to live in settlements where they kept their food stored, they had more free time for “unnecessary” things such as production of fine clothing and jewellery because they were no longer forced to go hunting or collecting every day.
The first loom weaving we have dates back to 6,000 BC and it was made of flax, wool, hemp and nettle.
Clothing soon became a visual way to distinguish the ruling from the non-ruling classes though. In Mesopotamian society the longer the skirt, he higher the social rank.
Regarding Egyptians it must be said that they were extremely demanding about their appearance. The rich classes wore expensive outfits and wigs and make up was worn by men and women. They used fashion for self-actualisation.
The kohl sold nowadays for women around the world was widely used by Egyptians to protect their eyes from the bright sun of the dessert. This eye make-up was the first “sunglasses” humans produced. We must also thank the Egyptians for the first eye-drops and the taming and export of cats, but that is really a different topic.
As mentioned earlier, dresses and garments communicated one belonged to a certain class -often the ruling one- or signaled marital status. Romans for example only allowed togas for those in power and the use of clothing restricted to the ruling by the non-ruling was severely punished by law. Married women wore a different attire to convey the idea that they were no longer available.
Humans have desired to distinguish themselves and mark to which class they belonged to from the very beginning. And in order to avoid confusion and “intruders”, a lot of countries had sumptuary laws to ensure upper-class clothing and jewellery were worn exclusively by the ones in the highest ranks.
During the Sui dynasty, only the emperor was allowed to dress in yellow. In later Europe, purple was a colour for the aristocrats or Royal Family for a long time since the pigments to dye clothes and turn them purple were extremely expensive. As it can easily be seen, fashion has been used to segregate people.
And as far as gender is concerned, fashion became a burden to many women in vast areas from an early stage too. Chinese women bound their feet with bandages to prevent them from growing since the beauty canon required women with small feet. Beauty conventions in Europe changed women’s shape in such a horrendous way they all suffered from dismays and respiratory problems.
It was only with the Great War that European women saw how their clothes became less oppressive.
The fashion industry and the textile production have moved a lot of money for centuries, yet globalisation has led to the mass manufacturing of cheap attire in poor countries to make us westerners believe clothes are just another disposable item. The true cost of it being the destruction and pollution of the developing countries where these clothes are churned out. And also the pollution and exploitation of the soil of the cotton fields in USA.
Believe it or not fast fashion has become the second most polluting industry of fresh water in the world and the first to pay the consequences of it are the developing countries that manufacture our clothes.
Fashion, even though we love it, has now an undesirable impact on this planet: it pollutes, it oppresses workers in manufactures in poor countries such as Bangladesh, it accumulates wealth in the hands of a privileged few and finally, if we are not critical enough, it makes us believe if we can’t afford it, we are nothing.
We all should take our time to become aware of the real problem by watching documentaries such as “The true cost” or “China blue”. Maybe then we might consider our needs before buying.
It is time for us humans to reassess which aspects of progress really mean a regress: plastics, pesticides, processed and packaged food, etc. And to go a step further maybe we should think of what we can do to change what we can to reverse the trend.

La casa i les locucions angleses IV

Continuo una setmana més amb el tema recurrent de les locucions que tenen a veure amb la casa i els elements arquitectònics. La primera expressió d’avui és una de molt similar a una castellana: “to put on a pedestal”, que en castellà seria “poner en un pedestal”. Per si no ho sabeu perquè la paraula no l’he escoltada mai, “pedestal” en castellà és “escambell” en català. En alemany quan es diu que es posa a algú en un escambell el que significa és que diem que una persona determinada té unes qualitats que no té en absolut. Vaja, quan exagerem les virtuts o bé les inventem per fer quedar bé una persona o per ensabonar-la.
Les cantonades en anglès també donen molt de joc lingüísticament parlant. Quan un està en una situació perillosa, llavors es diu “in a tight corner”, és a dir que estem en una cantonada estreta. I quan estem lluitant pels nostres propis interessos llavors els britànics diuen “ to fight one’s corner” que seria lluitar-se la cantonada. Més interessant em sembla encara la locució emprada per designar una relació amorosa que es manté en secret per no provocar enrenou en l’opinió públic. D’això els anglesos en diuen “a hole-and-corner affaire” una aventura de forat i cantonada, suposo perquè els amants s’han d’anar veient per racons on no els puguin enxampar a ells.
També les portes són un element arquitectònic productiu en el llenguatge figurat però moltes expressions són similars a les nostres com la de “open the door to” obrir la porta a una oportunitat o la de “shut the door at someone’s face” que és tancar-li a algú la porta als nassos. Entre les que no s’assemblen a les que coneixem per aquí m’agraden especialment la de “let someone/something in through the back door” que seria literalment deixar passar a algú o alguna cosa per la porta de darrere. Es fa servir quan volem indicar que s’introdueix una mesura de manera que els oponents no se n’adonen. Això és el que intenten fer els polítics contínuament o de vegades els directors de les empreses quan han d’imposar mesures poc populars entre els empleats.
Quan necessitem culpar a algú per quelcom que no ha anat del tot bé llavors en anglès diem “to lay at someone’s door”, que ens estirem a la porta d’algú. La imatge és clara perquè estirats davant d’una porta farem tanta nosa com recordant a una persona el que no ha fet bé.
Si dues coses són molt similars o una porta a l’altra en anglès diem “to be next door to something”, per exemple això que fan a Àustria de no permetre que els no vacunats no surtin de casa més que per allò més essencial és “next door to discriminating them for their ideology”. No vull entrar en polèmica però realment el fet de que s’ha de protegir la integritat física dels vacunats recloent els no vacunats a casa és discriminació per ideologia encara que estigui més que justificat. I jo també estaria a favor d’imposar unes mesures Covid-19 similars al reglament alemany 2 G aquí però en aquest país no prenem prou mesures ni tenim manera de controlar que es segueixin.
Aquí el 2G és una abreviatura que inclou els “Geimpfte” vacunats i “Genesene” els curats. A Alemanya només es permet l’accés al transport públic, a restaurants, bars i oci nocturn als vacunats o aquells que ja han passat la Covid-19 i estan immunitzats.
Però deixem el tema aquí perquè pot portar cua i anem a per la darrera expressió d’avui “to be a doormat” ser una catifa de l’entrada. Es fa servir quan es vol donar a entendre que una persona ha estat utilitzada i ha aguantat un mal tracte sense queixar-se. Les nostres pobres catifes de l’entrada aguanten que les trepitgin contínuament i no ens diuen res.
Com que havíem dit això del “next door” m’agradaria comentar-vos que hi ha una aplicació que es diu així i serveix per contactar amb veïns del propi barri i demanar el que un necessita o oferir el que ja no li cal.
Amb el tema de l’economia col·laborativa cada cop han sorgit més iniciatives per ajudar-se mútuament i estalviar diners alhora. Lendi és un grup que es pot trobar al Telegram, una altra mena de whatsApp, i que serveix per regalar els objectes pels que no tenim ús o per a avisar als veïns de que al carrer hi ha objectes abandonats en bon estat que algú pot aprofitar. També uns he de dir que la gent ofereix de tot. Des d’objectes i mobles en bon estat a pots de vidre del supermercat. Funciona de manera molt similar al Freecycle però és molt més ràpid. Algun dia ja dedicaré una entrada a totes aquestes iniciatives.
Bona setmana a tots!

La casa a les locucions angleses III.

Segueixo avui amb les locucions que tenen a veure amb el tema de la casa en anglès perquè inevitablement a finals de novembre em toca pagar derrames al pis dels pares i la gran factura em fa venir malsons. Per això tinc el cap posat en el tema de l’habitatge.
I és que el manteniment dels edificis és extremadament necessari però és quelcom que els que vivim de lloguer no hem d’afrontar perquè corre a càrrec dels propietaris. Alguns, com ja us podeu imaginar, el que fan és apujar els lloguers als inquilins si han de fer front a les derrames. I encara bo que després d’anys d’estira i arronses finalment es va aprovar una llei per a moderar la pujada dels lloguers. Ara els propietaris no poden augmentar el que cobren si no hi ha una millora demostrable i significativa a la superfície d’habitatge. Ja podien haver canviat la llei abans! A mi el darrer increment del lloguer em va fer deixar els cursos d’àrab perquè els cent euros al mes més que em va demanar el propietari em van fer mal de debò.
Com ja sabreu, ara els partits de dreta intentaran fer marxa enrere a aquesta llei.
Amb els problemes que comporten els lloguers a temps parcials i les barbaritats que s’arriben a demanar per pisos petits, no estranya gens que la gent d’aquí pugi pensar que el millor és hipotecar-se quan més jove millor. M’ho va dir també la filla del meu cosí de vint-i-un anys, que creu que el més segur per no llençar diners és accedir a un crèdit per comprar un pis. Em va sobtar que una noia tan jove es vulgui lligar a un indret i una ciutat quan en realitat és edat de volar. No obstant percebo una certa tendència de les generacions més joves a cercar una estabilitat ràpida que els de la meva generació no van voler de seguida. O potser és que tampoc l’haguéssim pogut aconseguir. Quan jo tenia l’edat de la filla del meu cosí em va ser pràcticament impossible tenir feines ben pagades i de fet vaig decidir anar a viure a Alemanya perquè era un missió molt difícil emancipar-se dels pares i estudiar alhora.
Però no és aquest el tema que vull tocar avui. El que m’ocupa la ment aquest dijous són més locucions que tenen a veure amb la casa i la llar.
Recordeu com es deia començar la casa per la teulada en alemany? La locució us la vaig explicar fa dues setmanes al post. Doncs bé, avui començo amb tres expressions que porten la paraula “roof” teulat. La primera és molt positiva i és “ to raise the roof” que literalment és aixecar el sostre. Diríem que aixequem el sostre quan fem quelcom que provoca aplaudiment. El discurs del “people’s budget” de Lloyd George cap al 1909 va aixecar el sostre perquè va demanar un increment brutal dels impostos dels rics per evitar la fam i les penúries econòmiques dels pobres.
I com us podeu imaginar el “people’s budget” o pressupost de la gent, va fer que els aristòcrates anglesos “hit the roof” o com també diuen “went through the roof”, que s’enfurismessin. Literalment les expressions volen dir o bé colpejar el teulat o travessar el teulat. Vindria a ser el que els nostres veïns ibèrics anomenen “subirse por las paredes”. “To hit the roof” significa emprenyar-se de valent.
En aquesta mateixa entrada i en algunes anteriors ja vaig comentar que els preus dels lloguers s’havien enfilat moltíssim. Nosaltres diríem que els lloguers estan pels núvols però de fet això ja no és notícia. Ara el que és notícia és l’apujada de preu de la llum. Doncs bé, en anglès diríem que els preus “ have gone through the roof”, que han travessat el teulat. El contrari seria el que ha passat amb les hipoteques que estan a mínims històrics. És a dir que “have fallen through the floor” han caigut al terra.
I quan un és un bala perduda i es dedica a sortir massa de nits, beure i passar-s’ho bé, llavors els anglesos diuen que aquesta persona “is out on the tiles” que és fora a les teules. De fet “tile” tant pot voler dir rajola com teula però si la locució és “on the tiles” se suposa que es refereix a les del teulat. I “to be out on the tiles “ i beure no és saludable com tampoc ho és fumar com un carreter o com ho expressen els anglesos “to smoke like a chimney” fumar com una xemeneia.
Si una persona ve d’una família pobre i no ha rebut ni gaire educació és diu que la persona és “out of the gutter” que ha sortit de la canalera i quan algú fa un esforç per aconseguir quelcom altre cop, llavors els anglesos diuen “to be determined to pull oneself out of the gutter”, que un està disposat a sortir de la canalera.
I els que generalment “are on the tiles” acaben perdent diners o llençant-los. Això s’expressaria amb la locució “go down the drain” anar eixidiu avall. O sigui que és com si quelcom anés clavegueram avall. Si un guanya la loteria i després s’ho gasta tot al casino, llavors podem dir que la fortuna que havia guanyat ha anat “down the drain”.
Els que són “out of the gutter” i venen de circumstàncies difícils i famílies pobres solen estar prims per falta de menjar. Quan una persona està com un fideu els britànics diuen que està “drainpipe thin” o prim com una canonada d’eixidiu o desguàs.
Per avui ja en tenim unes quantes. Espero que us siguin útils i si no parleu sovint en anglès, espero que si més no hagin despertat la vostra curiositat sobre aquesta llengua tan acolorida que no em cansaré mai d’escoltar. Bona setmana a tots.

Les Borges Blanques: un indret autèntic.

Avui us vull parlar d’un municipi amb el que estic indirectament vinculada des de fa anys però que conec millor a través de les històries que n’he escoltat des de casa, que no pas per haver-m’hi passejat i haver-hi anat el que cal per conèixer-lo suficientment bé.
Les Borges Blanques és la capital de les Garrigues i està situada al final de la plana de Lleida en una zona de secà però que tenint prop el canal d’Urgell és suficientment humit per ser bona per conrear-hi fruites i verdures. Fins i tot per a qui no hi ha estat mai, el nom de Borges no pot ser un desconegut perquè aquest racó de pau i tranquil·litat de Lleida és famós per la seva producció d’oli d’alta qualitat. Les Borges són el bressol de l’or líquid més necessari per l’home, el greix saludable per excel·lència que fa els aliments més saborosos i per tant de més bon menjar. I de fet el que ara ens sembla una localitat petita i serena va ser durant el segle XIX el centre neuràlgic del comerç de l’oli, que es va desplaçar d’Itàlia cap a les Garrigues quan la primera i segona Guerra Mundials van fer minvar la producció de l’oli allà. Tot i que els italians exporten oli arreu del món, durant anys han comprat el nostre de les Borges per millorar la qualitat del seu. Us ho cregueu o no, durant el segle XIX a les Borges s’hi van posar bars, casinos, bancs i establiments d’oci perquè l’oli havia portat una immensa riquesa al municipi. Tot es va acabar però quan el sector agrícola va entrar en crisi i la producció d’oli va disminuir. Això el fa encara més valuós perquè és difícil d’obtenir. L’oli El Terrall comercialitzat per la cooperativa de Sant Isidre només es ven a Barcelona al supermercat Plusfresc.
Tanmateix, com que mai no he tastat cap oli millor que el de les Borges fet i produït allí, una excursió a aquest municipi es fa indispensable per abastir-se del preuat or líquid. Cert que tenint família allà que va i ve, me’l poden dur. Però si me’l porten em cal una altra excusa per arribar-me a fer el nas a les Borges i el voltant de les Borges i llavors perdria l’oportunitat de passar un dia a un d’aquells indrets on un pot deixar els nervis de la ciutat de banda perquè a les Borges no hi ha estrès.
De les Borges us en puc explicar el que en sé dels relats de la mare, el meu oncle i les cosines de la mare. Que fa seixanta anys hi feia molt de fred a l’hivern i molta calor a l’estiu. Que un cop a la setmana hi passava un carro amb peix de Tarragona per tal que els borgencs poguessin menjar productes del mar. Que com a altres pobles no es tancaven les portes perquè de lladres no n’hi havia i que Borges va tenir una piscina de 50 metres que devia ser l’enveja de tota la comarca.
El que no ha canviat de les Borges de llavors és que la vida del municipi s’articula al voltant del Terrall. El Terrall ara és una zona enjardinada amb dues enormes basses d’aigua on hi neden peixos i s’hi veuen ànecs i fins i tot cignes. Bé, ara mateix de cignes només n’hi ha un però m’han dit que ja n’han comprat un altre per no deixar-lo solitari.
Les basses del Terral eren en principi només una i en els seu origen quedava apartada del nucli urbà. Servia per recollir l’aigua de pluja dels carrers propers i així el bestiar del poble tenia un abeurador. A principis del segle XX es va enjardinar el terreny del voltant i llavors el Terrall es va convertir en el centre de trobada de la gent del poble. Els joves hi anaven a conèixer els nois i noies que els agradaven, els avis a fer la xerrada amb els contemporanis i els infants a jugar-hi.
Les Borges de la ninesa de la meva mare eren d’hiverns gèlids. Les basses del Terrall es gelaven i molts nens (o com n’hi diuen a Borges) xiquets, hi anaven a córrer per sobre o fins i tot algun més agosarat havia arribat a anar-hi en bicicleta sense pensar en el perill que suposava que es trenqués el gel. De fet sé del cert que una persona del poble es va comprar una escopeta de bales de sal per disparar als nens que ho feien i treure’ls la mala costum de jugar en un lloc tan perillós. Jo fins la setmana passada no sabia que hi havia escopetes que podien disparar bales de sal i encara menys que el tret, si t’encertava, provocava una coïssor intensa durant si més no unes quantes hores. Tanmateix era un efecte colateral necessari per evitar alguna desgràcia més gran.
El Terrall d’avui és una zona de descans i pau que ofereix l’oportunitat de fer un cafè tot contemplant els ànecs xipollejant a l’aigua i la mainada amunt i avall enjogassada. Prop del Terral s’hi troba la biblioteca municipal amb una moderna façana decorada per qui va ser l’alcaldessa del municipi. Si el que voleu és una mica d’esport al Poliesportiu Municipal Francesc Macià potser trobareu alguna activitat que us faci el pes. I per als que ens agrada caminar de les Borges es pot anar als bessons, un turó amb una vista espectacular al paisatge típic de les Garrigues.
El que no ens podem perdre en tot cas és el parc temàtic de l’oli per acabar d’aprendre el que cal de la seva producció a la comarca.
Parlava fa poc amb la família a un dels restaurants de les Borges prop del Terral i va sortir a la conversa que als mateixos borgencs els sembla que s’han quedat una mica enrere en alguns aspectes. El cert és que les comarques d’interior semblen anar sempre a remolc de les de la costa, on la indústria i el turisme sempre impulsen l’economia. Potser sí que a les Garrigues els cal un pèl d’impuls. Lleida ha fet un esforç per destacar les seves ofertes culturals i esportives i els seus bells paisatges naturals i crec que se n’està sortint pro bé. Potser els borgencs voldrien més moviment i infraestructura a la localitat. Jo però soc partidària, potser una mica per romanticisme, de que cal mantenir alguns indrets el més genuïns possibles i per això mateix a mi les Borges ja m’abelleix tal i com és. S’hi fa un oli excel·lent, s’hi produeix un pa de ronyó típic de la zona que és deliciós sobre tot acompanyat d’un bon embotit d’una de les cansaladeries del poble o d’un parell d’olives arbequines i té una plaça dels porxos tan bonica i polida amb uns carrerons del voltant tan ben cuidats, menuts i polits, que no voldria que res canviés.
Per a qui no sabeu el que és el pa de ronyó o pa petit, és un pa cuit amb llenya i amb molta flama que fa que al pa li surtin una espècie de bonys i que s’assembli a un ronyó. És un pa tendríssim que cal comprar quan s’hi va. Aquest darrer cop ho no me n’he pogut endur perquè m’hi he acostat en dia festiu. Però a més de l’obligatòria visita a la botiga del sindicat, us recomano que visiteu el forn i en compreu. Tampoc podeu deixar de tastar la botifarra de les Borges que tot i no ser recomanable pel colesterol sí que ho és pel paladar i a aquest cal mimar-lo un parell de cops l’any.
I per si les Borges encara no us sembla prou pintoresc us he d’explicar una altra cosa d’aquesta localitat que me la fa d’allò més castís. Era costum del poble de batejar cada casa i cada família amb una mena de sobrenom que no tenia res a veure amb els cognoms. Així doncs la meva mare, la meva padrina i el meu oncle encara parlaven de la gent del poble com “a cal Marino” o els de “cal Butxaquer” o els de “cal Mitja Armilla”, aquest darrer sobrenom sempre m’ha fet molta gràcia. La família de la mare pertanyia i pertany a “cal Nepra”. Una de les imatges que incloc avui és de l’edifici on vivien “els de cal Nepra”. Tant de bo no es perdi mai el costum de designar les famílies i llurs cases amb noms que tothom coneix. Tradicions com aquestes fan dels pobles localitats més humanes i humanitzades. Potser per això les Borges, tot i ser un pèl lluny per anar-hi sovint, és un indret que m’ha cridat sempre l’atenció perquè tinc la impressió que romandrà pràcticament igual i aquesta aparent i falsa manca de canvi proporciona una serenitat i pau.

Més expressions i eufemismes alemanys.

Ja som a un no res de la castanyada, una festa força nostàlgica en què hem de pensar en els que ens han deixat i preparem els panellets per tal que les ànimes dels que ja no hi són se’n puguin alimentar. De fet l’1 de novembre també és una festa pagana d’origen celta perquè celebra l’any nou celta que comença la nit del 31d’octubre al primer dia de novembre. La festa s’anomenava Samhain i coincidia amb el final de les collites. Recordeu que ja vaig comentar en un post anterior que el Sant Martí també se celebrava quan s’acabava l’època de la verema. D’aquí que els pares de l’església volguessin reconvertir al cristianisme el Samhain fent-lo el Tots Sants. La celebració cristiana del Tots Sants es celebrava el 13 de maig fins que el Papa Gregori III ho va canviar.
I aquest any tindrem un bonic principi d’any nou celta. Així com la primavera passada no va ser gaire lluïda i l’estiu va trigar a fer-se notar, si més no la tardor ens ha portat un parell de dies de sol preciosos que s’han pogut aprofitar bé. Aquí és clar, perquè a Holanda i a Alemanya la temperatura ja ha baixat i un amic meu m’ha enviat una foto de la seva calefacció de llenya encesa ja per primera vegada aquesta temporada. Realment hi ha dues coses del nostre país que són immillorables: el clima i el menjar. Repassava fa poc mentalment amb la meva parella quins eren els plats alemanys que més a gust em menjava i tristament n’hi havia pocs. I és que aquí podem preparar amb pocs diners àpats molt nutritius i saborosos plens de vitamines i molt sans que a altres països no es poden fer per manca de matèria prima de qualitat. Recordo que els anys que vaig passar a Alemanya, una setmana abans de venir ja se’m feia la boca aigua pensant en tot el bon menjar que trobaria aquí.
Però no voldria donar la impressió que poc del que posen els alemanys a la taula val res perquè no és així. El pa per exemple és una delícia perquè el fan de moltes maneres diferents amb cereals variats i per si sol constitueix un aliment molt ric.
I evidentment els alemanys són famosos per les seves cerveses, que per ells són pa líquid. La primera expressió de la que us vull parlar avui té a veure amb la cervesa. És la de “das schlägt dem Fass den Boden aus” que seria com això trenca el barril pel terra. Es fa de difícil traduir però potser s’entén més si es cerca quin és l’origen d’aquesta expressió. Geogràficament va sorgir a Baviera on hi havia una normativa per produir cervesa que controlava els ingredients que s’hi podia posar i els que no. I si algú s’adonava que la beguda no mantenia tota la puresa que calia, llavors es trencava el barril al terra i s’escampava el líquid per tal que no es pogués beure. I òbviament els que havien produït la cervesa s’enduien una bona decepció. Per aquest motiu quan un està molt desencisat s’expressa a través d’aquesta locució.
I si un o una beu massa cervesa patirà una sèrie d’efectes secundaris molt desagradables que poden anar des d’una visió borrosa i dificultat per pensar amb claredat fins a tenir l’estomac remogut i haver d’anar a treure el que s’ha ingerit. Curiosament els alemanys tenen diverses expressions idiomàtiques per no haver d’utilitzar el verb “kotzen” o “erbrechen”, més formal, que volen dir vomitar. Si hem tret el menjar el que ells diuen és “sich das Essen durch den Kopf gehen lassen” que literalment vol dir deixar passar el menjar pel cap. Té doble sentit perquè “sich etwas durch den Kopf gehen lassen” vol dir reflexionar sobre quelcom. El que passa és que quan ho fem servir amb el menjar, sovint indica que se’ns ha posat del tot malament. El mateix vol dir la locució “das Frühstück wieder sehen” que literalment significa tornar a veure l’esmorzar. Encara menys transparent és l’expressió “mit dem grössen weiβen Telefon sprechen”, parlar amb el gran telèfon blanc. Supsoso que el telèfon blanc es refereix al contenidor de l’inodor que sembla un enorme auricular si hi volem posar imaginació i ser d’allò més indirecte.
Òbviament per a qui estigui aprenent alemany el més adequat és començar amb els verbs que designen exactament les realitats que volem anomenar. Aprendre qualsevol de les expressions citades aquí abans de saber els verbs “kotzen” oder “erbrechen” seria començar la casa per la teulada, o com en diuen els alemanys “das Pferd von hinten umzäumen”, és a dir posar la tanca pel cavall i fer-ho començant pel darrere.
I quan una persona no s’adona en absolut del que passa al seu voltant llavors els alemanys diuen que té “Tomaten auf den Augen” tomàquets als ulls.
Si una cosa ens sembla completament increïble o una bajanada, llavors els alemanys diuen que les gallines riuen “da lachen ja die Hühner”.
Però hi ha una expressió que vaig sentir centenars de vegades quan vivia a Alemanya i que equivaldria a un “ja no ve d’aquí”. Per exemple, quan una persona té moltes despeses i n’hi cau una de més petita llavors diríem que per aquesta despesa “ja no ve d’aquí”. Ells ho expressen dient “das macht den Kohl nicht fett”.
“Koh” és la col i amb el “Kohl” de l’expressió ens referim a una menja molt típica i econòmica feta amb aquesta verdura. La locució vol dir que tal o tal cosa ja no fa la col greixosa o el plat fet amb col greixós, és a dir que no varia substancialment el plat. Per exemple, quan una persona ja es desdinera pels Nadals amb els regals i els àpats, llavors ja no ve d’una mica i no cal que es posi a comptar si en comptes de Codorniu ha de comprar un Parxet per estalviar una mica perquè amb el dispendi total trenta euros amunt o avall ja ni es noten.
Jo aquest any no crec pas que em gasti pas gaires diners pel Nadal. De regals n’he de comprar pocs i pel que fa als àpats penso que no faré res diferent del que faig normalment. Del que sí gaudiré és d’un bon caldo i una escudella que potser no tindran tots els ingredients de la tradicional però serà tot i així saborosa, nutritiva, no gens cara i relativament sana perquè no vull ni acabar amb indigestions per festes ni havent de parlar amb el gran telèfon blanc.
Bona setmana a tots.

El “Roll-Royce” i el “The Mirror” com a paradigmes del començament de l’Anglaterra moderna.

Segueixo avui amb un dels meus temes favorits: Gran Bretanya i la seva rica història, i és que per si no us haveu adonat fins ara de la fascinació que exerceix aquest país sobre mi, amb el post d’aquest dijous us vull fer conèixer un dels capítols més interessants de la història d’aquest racó del món.
Com ja us vaig comentar ara fa dues setmanes, Anglaterra és un país de contradiccions perquè per una banda s’ha lluitat molt contra les desigualtats socials, però per altra banda, en ple segle vint-i-u encara existeixen escoles i universitats privades on la gent de classe mitja no hi podria arribar mai i que perpetuen la segregació de classes.
Però quan exactament es va començar a notar la lluita per una millora de les condicions socials? D’això és exactament del que vull parlar avui al meu post. Podríem dir que l’Anglaterra moderna va néixer amb l’època victoriana ja que quan la reina Victoria va morir a principis del segle XX, el país havia passat de ser bàsicament rural a viure una revolució industrial i l’escolarització i alfabetització havien passat a estar a l’abast de tothom independentment de la classe social.
Tot i així les condicions de vida de la classe obrera eren infrahumanes. La gent vivia apilada en habitacions de cases sense ventilar, als carrers dels barris pobres de la ciutat no hi havia canalització i per tant els humans convivien amb els excrements i els salaris dels obrers eren tan baixos que la majoria estaven mal alimentats i patien malalties sovint mortals.
Els sindicats existien però tenien poca força i als treballadors en general no els quedava altre remei que acontentar-se amb el que els donaven. Però un esdeveniment important al sud de Gales a l’estiu del 1900 va canviar l’estat de les coses.
Resulta que un dels treballadors de la Taff Vale Railway company, la companyia ferroviària de Gales va destinat a treballar a un districte a gairebé 28 kilòmetres d’Abercynon, el poble on vivia. Quan va preguntar el motiu del trasllat, els seus caps senzillament li van respondre que la reubicació s’havia d’entendre com un càstig perquè ell havia demanat repetidament un augment de sou. Però és que el bon home tenia deu fills i una dona malalta per cuidar. Aquest podia ser un dels molts casos de l’època si no fos que en aquest concret, els sindicats van respondre davant la injustícia convocant una vaga de tots els treballadors de la Taff Vale Railway. I a la vaga s’hi van afegir els treballadors massivament de manera que el servei ferroviari del Sud de Gales va quedar aturat completament. El carbó de les mines s’apilava sense que es pogués transportar enlloc degut a la manca de trens. Uns setze mil miners van ser acomiadats durant la segona setmana de vaga. La crisis començava a ser molt més seria del que s’havia pensat en un moment. El director general de la Taff Vale Railway estava completament en contra dels sindicats i per tant va decidir tornar a fer funcionar el tren sense els seus treballadors.
Per fer-ho va contractar personal extern i esquirols disposats a trair els sindicats i els seus companys. Però els obrers més lluitadors van tenir una pensada genial. Van posar grassa a les vies del tren de manera que les rodes fallaven i en el moment en què el tren s’aturava, els treballadors sortien dels seus amagatalls i desenganxaven els vagons. A Ammon Beasley, el director general de l’empresa ferroviària no li va quedar cap altre remei que seure en una taula de negociació a parlar dels sous dels seus empleats.
Semblava una victòria dels sindicats oi? Tanmateix, temps després Beasley va denunciar als sindicats i va demanar danys i perjudicis per les pèrdues causades pels dies de vaga i el tribunal va sentenciar que els treballadors havien de pagar les vint-i-tres mil lliures de danys a Beasley. Amb la sentència els sindicats van quedar mutilats perquè el que estava clar és que fer vaga podia costar clar. I el que també va quedar clar a nivell nacional és que si es volien canviar les condicions dels treballadors, el canvi s’havia de fer des de dins, és a dir, introduint MPs al Palau de Westminster per canviar les lleis i defensar al Parlament els drets dels treballadors.
Des d’aquell principi del segle XX al canvi real no van passar gaires anys. El millor exemple de com estava evolucionant la societat el proporciona la marca Roll-Royce coneguda mundialment.
De petita jo sempre deia que un dia volia tenir un Roll-Royce negre, descapotable i amb les llums grogues. De cotxes jo en aquella època no n’entenia ni un borrall però el que sí tenia clar és que Roll-Royce era una marca de luxe i que qui teniu un d’aquests cotxes era un triomfador nat. Francament no sé per quin motiu jo aspirava a un vehicle de luxe però en tot cas el que m’havia quedat clar és que Roll-Royce és i era sinònim de qualitat.
Però si avui escric sobre aquesta empresa de ben segur no és perquè m’interessi el luxe i la moda sinó perquè l’aparició de l’empresa i la seva història són un paradigma del que estava succeint a Anglaterra a principis del segle XX.
Per si no ho sabeu Roll-Royce és una companyia conjunta nata de l’afició incondicional a la velocitat i el talent del màrqueting d’un aristòcrata i l’enginy d’un home de la classe treballadora.
Charles Rolls era un hereu de títols nobiliaris i propietats a qui l’apassionava la velocitat però no estava gens convençut dels cotxes que es fabricaven fins al moment i que arribaven tots de l’estranger. Els primers automòbils feien molt de soroll i només funcionaven bé uns quants kilòmetres fins fer un pet com una gla i deixant els passatgers a mig trajecte. Eren a més immensament cars.
Rolls però va sentir rumors sobre un enginyer anglès que havia desmuntat i muntat un cotxe estranger i havia produït un vehicle molt superior en rendiment als comercialitzats fins aquell moment. L’enginyer en qüestió era Henry Royce, un jove de classe pobre que va deixar l’escola als nou anys i dirigia al 1904 una companyia d’enginyeria a Manchester, una ciutat que encara ara es considera “de classe obrera”.
Resulta que Rolls va contactar amb Royce i el va convidar a anar a Londres a parlar sobre aquest nou motor que havia construït. Però Royce no estava per tonteries de nen ric i tenia molta feina, així és que Charles Rolls no va tenir cap més remei que agafar el tren i anar a veure a Henry Royce. Heus aquí un moment significatiu de la història d’Anglaterra que demostra com el poder estava canviant de mans. No va ser l’enginyer de classe treballadora que va anar a demanar finançament a l’aristòcrata, sinó que va ser l’aristòcrata que va anar a conèixer l’empresari que es va fer ell sol.
I es veu que el dinar plegats va ser un èxit tot i venir de mons tan diferents i que després de l’àpat plegats, Royce va portar a Rolls a donar una volta en el seu nou vehicle.
Un cop va arribar a Londres Charles Rolls va treure pràcticament del llit a un dels seus col·laboradors per explicar-li que havia conegut el millor enginyer de motors del món.
L’aristòcrata i l’empresari autodidacta es van associar per començar a produir el que van ser en el seu moment els millors cotxes a nivell internacional: eren ràpids, fiables i silenciosos. Gràcies a l’instint pel màrqueting de Rolls, les carreteres de Gran Bretanya aviat es van omplir d’aquests vehicles.
Rolls però era un cul inquiet. Després d’haver conquerit les carreteres va posar la vista al cel. Volia evitar vies massificades i impostos i es va aficionar a l’aviació. Es va convertir en heroi nacional en completar el primer vol de noranta minuts fins a França i de retorn.
Però el món de l’aviació era molt precari encara i Charles Rolls es va matar el 12 de juliol del 1910 durant una exhibició aèria . Era un dia de mal temps i el pilot francès que s’havia enlairat abans que ell i havia caigut en ple vol ja li havia advertit que no s’enlairés. Charles no en va fer cas i va enlairar-se en el seu darrer trajecte. Aparentment l’avioneta es va desmuntar durant el vol i la caiguda va ser mortal per Rolls.
Però no cal quedar-se només amb Royce com a membre de la classe obrera que arriba a l’èxit perquè una flor ja sabem que no fa estiu.
Un dels altres grans noms del començament de segle és Alfred Harmsworth. Ell arribaria a ser conegut com el Napoleó de la premsa perquè va aconseguir comprar tres diaris Anglesos i donar les notícies i el sensacionalisme que calia a les classes emergents: les masses de la classe obrera britànica. Alfred Harmsworth va néixer en una família pobre i de petit el van haver d’embolicar amb paper de diari per tal que no es morís de fred a l’hivern. Els veïns de la seva mare es van arruïnar i la família sencera dels veïns de l’Alfred Harmsworth es van suïcidar. Ell però va sobreviure i va desenvolupar un instint fantàstic pel que volia llegir el treballador britànic. Es veu que va encunyar el terme “tabloid press”, que és una premsa sensacionalista plena de notícies impactants. Harmsworth té dues famoses frases. Una d’elles és que segons l’empresari, “quan un gos mossega un home no és notícia. Quan un home mossega un gos sí”. Als seus treballadors els va dir que principalment les qüestions que interessaven al públic eren, coses de salut, coses de sexe i coses de diners. I tots sabem que tenia raó. Amb Alfred Harmsworth es van posar de moda els titulars sensacionalistes, les narracions en primera persona i les fotografies al diari.
Què seria de la història del Regne Unit sense els diaris Daily Mail, el The Mirror i el darrer que va comprar l’any The Times?
Tant Henry Royce com Alfred Harmsworth i els que llegien la seva premsa eren la nova força a Gran Bretanya. Una classe obrera alfabetitzada i amb ganes d’anar a conquerir un lloc al Parlament per canviar poc a poc el país des de dins.
Particularment no puc deixar d’admirar gent que ve de baix i que ha lluitat per guanyar-se un lloc i influència a la societat. Per a mi són un exemple a seguir i una font d’inspiració perquè la lluita de classes segueix encara ben viva.

El sabor tebi de les carícies. Per la meva mare.


La primera imatge que tinc gravada al cervell de la meva mare és d’una torre alta i esvelta amb unes mans de dits llargs i fins guarnits amb ungles oblongues i ben llimades. Eren tan grans les seves de mans que les meves menudes només podien abraçar-li un dit. Fes el fred que fes, sempre les tenia calentes i jo les hi buscava per sentir-ne l’escalf. Les seves mans sempre han estat un refugi per a mi. Petita jo, mirava la mare enlairada i la veia com una fortalesa que em protegia i tenia cura de mi, però també que em renyava quan no em comportava com calia.
Els que la coneixíem bé sabíem que era dolça i calmada per fora i dolça i inquieta per dins i que sota la imatge d’alegria aparent i el dring jovenívol de la seva veu, s’amagava la nena temorosa i un pèl ploranera que havia estat de ninesa. Recordo una anècdota que em va explicar de les seves nits a les Borges quan els hiverns encara eren d’allò més blanc. Contava que una vesprada la van trobar amorrada a la finestra i plorant sense consol. Els meus avis li anaven preguntant per què plorava però la mare no era intel·ligible entre sanglot i sanglot. Quan es va haver calmat li van tornar a fer la pregunta: Per què plores? Llavors ella va dir: “m’han tallat la lluna”. Devia haver-se fixa’t fins aquell moment només en la lluna plena i el planeta ara mig amagat li va semblar trencat i la va entristir.
No sé com la van calmar però el que estava ja clar és que la mare seria un ésser nocturn. Sempre li va costar llevar-se d’hora i penso que en el fons devia tenir un trastorn del ritme circadià perquè es va mantenir fins el darrer moment incapaç de dormir bé durant la nit i estar desperta del tot durant el dia. De fet ella sempre m’explicava que feia els deures de l’escola quan era fosc i així podien enganxar-se-li els llençols una mica l’endemà següent. Aquest és un dels pocs aspectes en què ella i jo érem diametralment diferents. A mi el cos em demana llevar-me d’hora per aprofitar les hores de sol i anar a dormir com les gallines per estar bé.
Però tot i l’escassetat d’hores de son ella aconseguia arribar a tot arreu i fer les coses amb el màxim detall: portar la casa que estava impecable, fer-me la roba a mi que li quedava com extreta d’una casa d’alta costura, preparar àpats boníssims amb el mínim temps possible i acabar la feina de pelleteria que li donava el pare. Aquesta era sens dubte l’activitat que menys li agradava. Cosir pell la va avorrir sempre tan acostumada com estava a cosir fi. La mare estava més feta per a tasques d’enginy i creativitat. No m’han deixat mai de sorprendre les seves solucions casolanes i altament eficaces per resoldre problemes quotidians que a més d’útils acabaven sent decoratives. La inventiva i talent artístic de la mare els demostrava cada any amb les disfresses que em feia. La creativitat era un entreteniment que la treia de la rutina diària.
La nostra vida de família transcorria majoritàriament a Bonavista 8. La mare completament absorta en les tasques domèstiques i educant-me a mi i el pare mig encofurnat a l’habitació del taller enllestint o arreglant abrics i jaquetes que havien de pagar-nos totes les factures. Qui més sortia era jo perquè tenia l’escola.
El moment d’alliberament de la mare era al carrer. I no li costava gens ni mica sortir-hi perquè a Gràcia tot convida a ser fora més que dins. Les places, els forns del barri, la ferreteria, la merceria, qualsevol establiment era agradívol per ella perquè li donava la possibilitat de sortir de les quatre parets de casa que sense voler ens empresonaven una mica a tots.
I és que no és fàcil viure i treballar amb la família com s’ha vist durant la pandèmia. Però els meus ho van fer durant més de quaranta dels prop de seixanta que van viure plegats a casa seva. Tot un rècord!
Com que la casa era habitatge i negoci alhora, la vida privada i la laboral estaven desdibuixades i només deixàvem enrere la feina i les clientes quan érem a Tossa. Aquest a que jo he declarat bocí de paradís, li agradava crec més a la mare que al pare perquè allà és on els seus ulls eren més verds i el seu rostre agafava el color torrat i saludable de l’estiu. Allà la Margarita li feia el sopar i el dinar i allà xerrava a gust amb la Maria del Gaspar i la Pilar. Gent senzilla i sense pretensions que ens feien sentir a tots com a casa.
Els caps de setmana i els estius eren per a la mare i per a mi el moment de veure pel·lícules per la nit i plorar plegades. Seiem al sofà i triàvem el que miraríem. El pare sovint era el primer a marxar al llit i llavors jo i la mare acabàvem la pel·lícula tot escoltant els roncs del pare a l’habitació.
De vegades però, no teníem la sort que ell agafés un son profund i si havia d’anar al bany i ens veia plorant amb la pel·lícula ens demanava “que ja ploreu?” i ens feia sentir un pèl bledes a les dues. Poques vegades podíem deixar anar els sentiments sense que ens enxampés.
La mare m’ha ensenyat que plorar no és dolent ni tampoc cap senyal de debilitat. Que és una estratègia per deixar anar tensió i les dues l’hem emprada amb ganes. Ara de més gran la mare em va comentar que de petita de vegades només plorava perquè no la renyessin. La confessió em va semblar estranya perquè no m’hagués pas pogut imaginar mai que ella utilitzés les llàgrimes per evitar que la castiguessin o renyessin. El que fa la vellesa que acabem fins i tot traient el que havíem ocultat durant anys! També vaig esbrinar fa poc, quan la mare ja era a la residència i l’Alzheimer feia estralls amb el seu cervell, que de jove s’havia amagat alguna “xuleta” a la faldilla quan no estava del tot preparada per algun examen. I jo que sempre havia cregut que ella havia estat una estudiant modèlica!
La vida de la que alguns anomenen Carme i d’altres Maria Assumpta no va ser cap festa major. Va néixer en època de guerra i els anys posteriors a aquesta la família no va passar gana com la del meu pare però tampoc navegava en abundància. La meva àvia es va posar malalta i per evitat un contagi la meva mare va haver d’anar a viure durant una època fora de la pròpia llar. Amb una infantesa marcada pels sorolls de les bombes i la por de les explosions calades al moll de l’os, ella es va sentir mig abandonada quan la major part de l’atenció de la seva família es va bolcar en el seu germà gran, que s’havia posat malalt de meningitis. Sovint em deia que el Joan era xamós i bromista, que recitava poemes i feia tantíssima gràcia i ella en canvi se sentia un xic ensopida al seu costat. Un dia d’aquells de la seva infantesa va sonar l’alarma perquè s’acostaven els avions i havien de buscar aixopluc. La tieta de la meva mare la tenia al coll i quan va sentir la sirena la va deixar al terra per agafar el seu germà. Com a nena que era va interpretar aquell acte com una manca d’estimació cap a ella perquè de menuda s’havia sentit un pèl com l’aneguet lleig que vivia a l’ombra d’un germà més xiroi que ella.
Potser per tot aquell sac d’experiències tristes i pors soterrades la mare era una barreja d’alegria i melancolia de difícil descriure. No era una dona que s’enfadés fàcilment. Això no. Però sí algú que sovint sentia melangia.
Recordo que jo sent nena havia tingut la sensació que havia de protegir-la a ella. Devia ser que intuïa que dintre d’aquell cos fràgil però resistent alhora, d’ulls verd clar i cabells rinxolats cendra hi havia empresonada tota la por i el desconsol de la guerra. Ella, com el meu pare, no van tenir una infantesa amb la tendresa requerida per fer créixer adults segurs de si mateixos. I tot i així la mare donava gairebé sempre la impressió equivoca de seguretat.
Sempre he dit que m’agradaria tenir una màquina del temps per poder tornar als anys d’infantesa dels meus pares i donar-los les carícies i l’escalfor que els van faltar. M’hagués agradat pogut agafar aquella nena que van deixar al terra per aixecar al seu germà i a qui sense voler li van esgarrinxar una mica el cor fent-ho. Hagués volgut explicar a la meva mare nena que les fases de la lluna li tornarien la rodona brillant que enyorava. Igual que hagués volgut poder ajudar a fer els deures al pare per tal que no cresqués amb la idea errònia que no valia pels estudis perquè sí que hagués pogut estudiar. Aquestes coses que passen de petits es guarden dintre i fan mal per sempre.
No obstant, no tot eren records tristos els de quan era petita. Li abellia la seva casa de Borges plena de gats que la seva àvia no acabava d’empaitar perquè en el fons li agradaven. Admirava el seu avi que sembla ser que sabia fer una mica de tot. De tant en tant li sortia la vena creativa i li van premiar una redacció que va escriure a l’escola amb la perspectiva del ruc que porta sobre Jesucrist per setmana santa. La mare sabia veure l’altre cantó de les coses. També recordava amb molt d’afecte els seus cosins de petits i a ella i el seu germà llençant-se amb un patinet que els va regalar l’avi pendent avall fins que el seu germà es va fer mal i el meu avi en un cop de ràbia el va trencar. El seu pare era per a ella l’exemple d’home perfecte gairebé. Pare i filla tenien una cosa en comú: eren tossuts i es contradeien a ells mateixos sovint. Una característica aquesta que adesiara m’ha fet ballar el cap però que ara em sembla entranyable. I ella i jo compartíem l’afició per deixar anar els sentiments, pels colors alegres, per les joies i bijuteria i pels detalls de la llar. I espero haver-me amarat del seu comportament correcte i afable i de la seva cordialitat. No es feia estranya amb ningú.
Em sembla que sempre va sentir-se molt unida als seus pares. A la meva àvia perquè la tenia com a model i exemple del bon comportament i de modernitat i al meu avi perquè era un home que s’havia fet tot sol i va saber tirar endavant una família amb dos fills i una dona delicada de salut.
Quan la vaig haver de portar a la residència, molt a contracor meu i seu tot i ser la única decisió de debò responsable, la directora del centre em va dir que se’ns veia molt unides. De fet, ni tant sols els anys que vaig passar a Alemanya no em vaig sentir lluny dels pares. Senzillament hi havia uns quants quilòmetres entre nosaltres. Però un cop sèiem a taula amb un dels meravellosos plats que cuinava la mare, xerràvem de tot i coincidíem en la manera de veure i entendre el món. Només que jo sempre he estat un pèl més pragmàtica i ho he fet tot pensant que la sort no sempre em pot anar de cara i m’ha estalviat molts problemes que ells sí han tingut.
I així com la mare i l’àvia havien demostrat que estaven molt estretament connectades perquè si l’una patia a quilòmetres, l’altra ho notava, jo crec que la mare i jo també hem tingut sempre una connexió que no es pot explicar fàcilment en paraules ni molt menys provar científicament. M’ha trucat o l’he trucada quan li intuïda el patiment o ella el meu i he notat i percebut el poc temps que li quedava de vida intensament des d’aquest estiu. De fet era com una fiblada al cor de directa i clara.
Amb els anys el verd dels seus ulls es va anar tornat una mica més grisós, els rínxols dels seus cabells van anar perdent embranzida i l’escalfor de les seves mans es va anar tornant fredor.
Però anàvem trobant els nostres temes de conversa i les nostres rutines que ens connectaven fins i tot quan l’Alzheimer ja estava fent molt de mal. Encara a Bonavista no s’oblidava mai de demanar com estaven els meus dos “quatre potes” ni de dir-me que els fes una carícia de part seva.
El nostre darrer trajecte plegades en un vehicle va ser quan anàvem a la residència. Jo li vaig agafar la mà i li vaig fer memòria de tot el camí que havia fet durant la seva vida sola i li vaig recordar que aquest darrer tram jo l’acompanyaria en tot moment.
Com desconeixia que el temps que ens quedava era tan poc! Quelcom em deia que potser em viuria fins Nadal però a partir de l’agost el procés degeneratiu va començar a fer estralls a velocitat supersònica. Jo estava perdent una mica de la mare cada dia i no podia fer res. Vam intentar el caminar fins que va oblidar com. Després de cop no obria els ulls. M’aferrava al berenar com a rutina per crear un espai nou entre nosaltres però aviat va deixar de mastegar. S’acostava el final i jo ho sabia i per això tornava a casa ensorrada per la pèrdua imminent.
Dissabte dia 9 d’octubre la mare ja havia perdut completament la parla. Em vaig aferrar al darrer llenguatge que ens quedava: les carícies. L’anava a buscar a la residència per portar-la a la plaça i abraçar-m’hi i acaronar-li els braços i les mans. Aquelles mans que havien estat tan calentes i que ara havia d’escalfar jo. Quan de temps més havia de patir sense saber si ella patia o no? Com si hagués llegit els meus pensaments o notat les meves llàgrimes sobre les galtes del dilluns, el dimarts la mare se’n va anar.
La vaig veure ajaguda i morta amb aquella expressió de serenitat que feia temps que no tenia i vaig saber que, si més no, aquest cop no havia patit.
De cop la imatge de fragilitat i vulnerabilitat de la meva mare es va esvair del meu cervell i la vaig tornar a recordar com era ella quan jo era petita: forta, esvelta, bonica, dolça i molt, molt càlida. Em quedarà sempre el record del sabor tebi de les seves carícies i el tacte de les seves mans. Les mateixes que em guiaven de petita i que últimament agafava jo amb deliri per anar a donar amb ella els darrers tombs de la seva vida. Sens dubte l’enyoraré per sempre.

Els britànics i la música dels vuitanta.

Fa poc vaig veure per la televisió que els mítics Rolling Stones havien fet un concert i les imatges d’un Mick Jagger saltant per l’escenari als seus quasi vuitanta anys em van arribar al cor. Se’m fa estrany saber que el país europeu que ens ha donat tan bons músics ha deixat de voler ser part d’una unió europea per tossuderia i pels afanys de populisme d’uns polítics sense escrúpols. De fet el Brexit està costant als mateixos britànics molt car però d’això ja en parlaré en un altre post.
Cert és que el Regneu Unit sempre m’ha semblat un país misteriós i ple de contradiccions. Hi ha figures que em fascinen com la regna Elisabeth I, que en la seva època va saber regnar amb mà ferma tot i ser una dona en un món dominat per mascles. El Regne Unit també és el país on es va executar un rei condemnat per traïció, Charles I i on el científic Sir Galton defensaria la seva teoria de la eugenèsia segons la qual s’havia d’impedir que els de les classes pobres es reproduïssin. Desgraciadament el pensament Nazi europeu es va recolzar en la teoria d’aquest científic que va servir d’excusa per fer barbaritats..
Va ser el país on es va desenvolupar la bomba atòmica encara que després els Estats Units s’emportessin els tristos mèrits de produir una arma mortal.
Paradoxalment a Anglaterra s’ha lluitat per les millores socials però segueix sent una nació molt marcada per les classes socials que no són castes però gairebé. Boris Johnson per exemple és un d’aquells fills de família rica amb aires de grandesa que de petit deia que volia arribar a ser el rei del món. I va començar sent el rei de la mala educació perquè fins i tot a l’escola privada on anava i en què estaven acostumats que els alumnes de casa rica visquessin d’excessos es va haver de cridar l’atenció dels pares. I resulta que ara és Primer Ministre gràcies a defensar el Brexit per pur populisme.
No tot són aspectes negatius sobre el Regne Unit. Per a mi Anglaterra ha estat un país que ha produït una literatura excel·lent i una música fantàstica que va captivar les meves orelles ben aviat.
Avui vull escriure de dos grups rivals que van marcar el panorama musical de la dècada dels vuitanta en un moment en què fer-se famós no era tan fàcil com ara. Els meus grups de l’època adolescent eren Duran Duran i Spandau Ballet.
Spandau Ballet va ser un grup musical que va néixer el 1979 amb Gary Kemp i el seu germà Martin Kemp juntament amb un bateria John Keeble, el cantant Tony Hadley i el guitarrista i posterior saxofonista Steve Norman.
El nom del grup va generar controvèrsia perquè Spandau és una presó berlinesa i el nom de “ballet” es va dir que feia referència als espasmes que tenien els presos quan es penjaven. El grup ho va negar sempre però la llegenda urbana havia nascut.
En un principi l’estil d’aquest grup va estar adscrit al New Romantic però aviat van passar a fer pop, tan típic de l’època dels vuitanta.
Els seus èxits principals van ser “True” del 1983, “Gold” del mateix any, “Only when you leave” del 1983 i la preciosa i trista balada “Through the barricades” del 1986.
Els Spandau Ballet es van separar el 1989. Els germans Kemp van continuar sent focus d’atenció de la premsa britànica, entre d’altres perquè Martin Kemp va ser anomenat home més sexy del Regne Unit durant uns anys. En acabar la seva carrera musical Martin Kemp va seguir dalt de l’escenari com a actor fins que un tumor cerebral el va obligar a prendre’s un respir i ocupar-se de la seva salut durant una llarga temporada.
El 2009 el grup es va tornar a unir per produir un nou disc que principalment recopilava cançons antigues pels nostàlgics de la dècada dels vuitanta.
I mentre per aquí a Espanya sonaven algunes cançons mítiques com “al este del Edén” de la Unión i els Hombres G ens rebentaven el timpà amb una cançó tan surrealista com dissonant com “Marta tiene un marcapassos” del vuitanta-sis, la famosa “escuela del calor” dels Radio Futura del vuitanta-tres encara es podia escoltar prou sovint a la radio. Sort en vam tenir de Mecano amb peces més harmonioses i dels Duncan Dhu per compensar algunes estridències ibèriques del vuitanta. Potser per això jo fugia de les emissores que em portaven només la música d’aquí fins trobar les que ens importaven els èxits d’Europa.
I molts d’ells arribaven de les mans de la banda britànica rival dels Spandau Ballet: Duran Duran.
Des d’un principi Duran Duran va ser el principal oponent d’Spandau Ballet. Els primers van aparèixer a Birmingham i representaven molt més la classe treballadora britànica que els Spandau Ballet, que es consideraven més ídols de classe mitja.
Duran Duran es va formar en un principi amb John Taylor i Nick Rhodes el 1978. La primera banda la van formar ells dos amb Simon Le Bon de cantant i Andy Taylor, Roger Taylor y John Taylor que encara que ens ho pensem, no eren germans com el Gary i el Martin Kemp dels Spandau Ballet.
Jo tenia quatre anys quan Duran Duran començava a composar i tocar cançons a l’estil New Romantic. Aquestes primeres cançons les vaig descobrir després. Quan vaig ser conscient de la seva música, els Duran Duran ja tocaven pop i produïen vídeos controvertits per ser, segons deien, eròtics. Avui dia ja estem acostumats a coses més fortes i per tant els vídeos ens semblen un joc de nens.
En tot cas encara avui val la pena posar un parell de cançons del grup i escoltar-ne les lletres farcides de paraules i sentit. Els Duran Duran tenen peces amb molt de ritme que carreguen l’energia com el famós “hungry like a wolf”, “new religion” o “wild bots” però també cançons intimistes com “a matter of feeling” o “save a prayer”. Van gosar fins i tot a dedicar una peça a Margaret Thatcher, que havia practicat una política tan dura que molts joves britànics es trobaven en carrerons sense sortida. Una època molt negra de la història britànica contemporània que no serà res comparada amb la que ens arriba amb Boris Johnson.
Els Duran Duran es van mantenir en actiu durant molt de temps i el 2018 encara van treure “Paper Gods” amb un estil molt diferent al que solien produir. Estic parlant d’un grup que va sorgir el 1978 i que quaranta anys després encara podia sorprendre al públic. Admiro profundament els artistes i sobre tot els músics que aconsegueixen crear durant tantíssim temps.
Duran Duran i Spandau Ballet i la seva rivalitat es va veure reflectida en la dels grups Oasis, de Manchester i classe obrera i Blur, de Londres. Amb la diferència que els enfrontaments d’aquests dos darrers grups van ser més escandalosos que els dels grups capdavanters dels vuitanta.
Si algun dia teniu temps us recomano escoltar alguna de les cançons més conegudes d’ Spandau Ballet o Duran Duran. Tot i que alguns pensin que la seva música era comercial, quina música no ho és? La música la fem per gaudir-ne i per tant ha d’arribar a tanta gent com sigui possible.
Segueixo sent una amant de la música actual i per tant m’agrada assabentar-me de les novetats. I adesiara miro enrere i escolto el que van ser cançons d’altres èpoques que encara em fan posar la pell de gallina. Moltes d’elles les he anomenades en aquest post. Espero que potser n’escolteu unes quantes.
Bona setmana a tots!

La casa a les locucions angleses II.

Segueixo amb el tema de les locucions i expressions que tenen a veure amb la casa perquè n’hi ha per parar un tren. I si estenem el tema casa i hi incloem les parts d’aquesta, llavors hi ha material per setmanes. Però anem pas per pas.
La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to eat someone out of the house and home” que traduït seria menjar-se a algú fora de casa seva i la seva llar. Això no és una altra cosa que endrapar tantíssim a la casa d’un altre que el treus de la seva. Us en poso un exemple d’una situació que em va passar a mi. Jo tenia el meu primer pis de soltera als vint anys. Estava situat a la Sonnenallee de Berlin i un vespre em va trucar a casa un conegut que es va presentar sense avisar. El paio, que era alt com un sant Pau, portava fam i les butxaques buides i em va demanar si tenia quelcom per menjar. Jo per aquelles èpoques no anava gaire sobrada de diners així és que a la nevera hi havia una mica de pa i melmelada, formatge i algun plat precuinat per quan l’estomac estava massa buit. El meu conegut tenia gana i no va dubtar ien demanar-me si tenia res per menjar. Li vaig portar el pa i la melmelada pensant que se’n serviria unes llesques i me’n deixaria per mi. Però va resultar que se’m va acabar tot el pa de pagès i la melmelada i jo em vaig quedar amb un pam de nas sense saber si dir-li que pensava que el seu comportament era un pèl descortès. Aquell noi clarament va fer el que els anglesos en diuen “eat me out of the house and home” perquè literalment em va deixar amb la nevera pelada i l’estomac fent rau rau. De gent amb cara n’hi ha per tot arreu com podeu veure.
I quan un va de casa en casa afartant-se el més segur és que acabi estan gras. Si una persona és grassa els anglesos diuen que sembla un cantó d’una casa “ to look like a side of a house”. Això és un eufemisme simpàtic per no haver de dir les coses pel seu nom. Igual que quan diuen que a una persona li sobren uns quilos i ho fan designant-la com a “stocky”, és a dir, que té stock o reserves. I és que els éssers humans demostrem tacte i empatia lingüística sovint. No ens agrada anomenar les realitats crues amb el nom que els pertoca. D’això ja n’havia parlat anteriorment en un article del blog. I llavors ja us vaig fer cinc cèntims de diverses maneres que hi ha en vàries llengües de designar la mort. Doncs bé, quan una persona és morta i enterrada es diu que és a la “last home” la darrera casa, és a dir a la tomba.
Més positiva és la locució de “to be home and dry”, ser a casa i sec, que s’empra quan es vol dir que s’ha tingut èxit en quelcom. Si jo per exemple en un any aconsegueixo estar establida i haver canviat de lloc de treball podré dir que sóc “home and dry”.
I si algú li deixa clara una cosa a una altra de manera sovint dolorosa, els anglesos diuen “to bring something home to a person”, és a dir portar-li una cosa a casa a una persona. El cert és que el món està força farcit de gent que té molt bon concepte de si mateixa i que es creuen perfectes. De vegades cal deixar a aquesta gent clar que potser no són tan meravellosos o meravelloses com es pensen. A mi per exemple se m’acut una companya de feina a qui hauria de “bring it home to her how cruel she can be”, és a dir deixar-li clar com de cruel pot arribar a ser perquè es pensa que és una bellíssima persona. En aquest cas el que li dirà seria el que els anglesos anomenen una “home truth”, una veritat casolana.
I quan no hi ha res extraordinari a dir de res els anglesos ho expressen amb un “nothing to write home about” un res sobre el que escriure a casa.
Aquesta setmana però del que sí hauríem d’escriure a casa és de les destrosses ocasionades durant les festes de la Mercè. Han deixat el barri del Poblenou trinxat i han donat peu a molts “botellons” que propiciaran contagis. En època de pandèmia i amb una ciutat que és un desgavell total, de veritat calia fer les festes? No hauria estat més assenyat no fer-les aquest any?
Particularment jo preferiria carrers més ben asfaltats i empedrats, parcs més ben cuidats, transport públic més regular i un increment del personal sanitari i de seguretat. Però és clar, el que jo demano són molts diners i les festes de la Mercè s’organitzen amb quatre xavos que paguem tots dels impostos. Com també paguem de les nostres butxaques les brigades de neteja que deixen la ciutat mínimament decent per començar la setmana com si no hagués passat res.
És més fàcil donar-nos pirotècnics que no pas oferir atenció al ciutadà. És una realitat trista però certa. De vegades penso que no estem tan lluny de la política de “panem et circenses” que practicaven els romans. Cal veure-ho tal i com és. Bon dijous a tots!

La casa a les locucions angleses.

Una de les preocupacions principals de la meva vida ha estat sempre el tema de l’habitatge. Com que visc de lloguer sempre pateixo pel moment en què me l’apujaran i em veuré obligada a deixar el meu pis per buscar-me’n un altre. Per això penso que tenir una llar pròpia ha de ser un motiu de tranquil·litat absoluta o gairebé absoluta. Però l’habitatge ha esdevingut un article de primera necessitat caríssim de manera que ens veiem tots obligats a lligar-nos a una hipoteca per tal de garantir que podem residir en un lloc concret. Aquí no tenim mentalitat de viure de lloguer perquè aquest no permet estalviar així és que els que no hem pogut accedir a una hipoteca en aquest país ens sentim com a perdedors.
Si fa uns dos-cents anys la principal despesa de l’home era el menjar, ara és l’habitatge i no cal pensar en comprar cases, que només es poden pagar fora de les ciutats perquè els pisos són prou cars i segons a quin barri són impagables.
Però jo avui volia parlar-vos de cases i no de les que podem o no comprar-nos aquí sinó de les que apareixen a les expressions angleses i que són d’ús comú.
La primera locució la fem servir per designar una lluita o uns disturbis violents. Es tracta de la “rough House”. Com potser ja sabeu, “rough” en anglès és un adjectiu que es fa servir per a designar persones o situacions que semblen dures. Una “casa dura” per tant és una disputa violenta. Podríem dir que de vegades a Anglaterra els partits de futbol amb els fans d’un equip i un altre barallant-se han provocat “rough house”.
I quan un o una és molt pulcre i manté la casa en ordre i n’està orgullós o orgullosa, en anglès diem que aquesta persona és “houseproud” orgullós de casa. Sembla curiós si més no que els britànics tinguin una manera de designar aquest tipus de tarannà. A mi m’abelleix tenir el meu pis en ordre però aquest any ja tinc clar que no estarà tan net i endreçat com m’agradaria per manca de temps. Així és que no seré tan “houseproud” com normalment.
Però el que sí soc i seguiré sent és a “house-hunter”. El terme “hunter” avui dia és conegut per tothom pels anomenats “headhunters” que són literalment els caça cervells o caça talents que no són res més que persones que treballen en empreses cercant treballadors per a altres empreses. Doncs els “house-hunters” són els que busquen contínuament un lloc per viure. Jo he estat i encara soc una d’ells perquè viure de lloguer intranquil·litza ja que en qualsevol moment et poden apujar el preu del que pagues mensualment i no queda cap més remei que marxar. Per sort l’actual llei del lloguer obliga al propietari a demostrar una millora palpable de la qualitat de l’habitatge per demanar un increment del lloguer. Ja era hora que canviessin la llei!
Quan algú té una idea impracticable els anglesos l’anomenen una “house of cards”, casa de cartes. Als empleats a les empreses de vegades ens toca escoltar les “houses of cards” que ens proposen els de l’equip directiu creuant els dits que s’ho repensin abans de prendre decisions equivocades. Però qualsevol diu el que pensa davant dels “de dalt”.
Ara surto amb un tema actual. Fa poc els mossos van descobrir a un habitatge de sant Martí, més concretament a un del Poblenou, una plantació de marihuana. Aquest pis, en què segurament no hi habitava ningú, és el que els britànics anomenen “a clearing House” és a dir una que serveix per encobrir activitats delictives. I ben segur els agents que van descobrir l’habitatge i el que s’hi feia van fer el que els anglesos anomenen “bring the house down”, portar la casa avall, és a dir rebre l’aplaudiment de molts.
Quan algú fa tant de xivarri que ens impedeix concentrar-nos per exemple, llavors diem que ells “shut the house down” que tanquen la casa. Els meus actuals veïns del loft de sota ho fan sovint quan organitzen festes. I esbombant això de les festes sorolloses dels del loft el que faig jo no és res més que “shout it from the housetop” ho crido des del punt més alt de la casa, és a dir que ho esbombo.
I si algun dia aconsegueixo anar a parar a un lloc on no necessàriament he de patir perquè m’apugin el lloguer i no pugui pagar, és a dir un lloc propi, llavors finalment donaré una “house-warming party” que no és res més que una festa d’inauguració o com diuen ells “d’escalfament” de la casa, pis o llar.
La darrera locució m’abelleix especialment. En anglès resulta que quan ens entenem d’allò més bé amb algú diem “get on well like a house on fire”, és a dir que ens portem bé com una casa en flames. No entès mai d’on pot venir aquesta expressió però em sembla curiosa. A vosaltres no?
La imatge d’avui és del carrer Pujades del Poblenou prop del metro llacuna amb una de les boniques persianes pintades del barri.
Bona setmana!