Ous de cucut i aigua pels molins. Més expressions alemanyes castisses.

Avui torno a l’alemany i les seves frases fetes. Concretament vull donar-vos-en a conèixer cinc que m’agraden força. Començo per la que més sovint puc fer servir jo i és la de “einen auf dicke Hose machen” que per traduir-la de la manera més propera possible seria “fer-ne un a pantaló carregat”. Òbviament dit així no s’entén res però ens hem d’imaginar que quan una persona porta les butxaques plenes de calés, llavors se li beuen bonys als pantalons. Quan en alemany una persona “en fa un a pantaló carregat” o “macht einen auf dicke Hose” el que està fent és ostentació del seu poder econòmic.

Si algú em ve a explicar sopars de duro i farda dels diners que té llavors en alemany direm que “macht einen auf dicke Hose”. Això estan obligats a fer-ho sovint els que més diners tenen perquè entre ells han d’anar competint per qui n’ha aconseguit acumular més. Qui mostra que porta el pantaló carregat en alemany vol refregar pels nassos dels altres les seves virolles.

Òbviament aquest comportament no és gens ni mica saludable i no cal copiar-lo. Però si per contra trobem el capteniment d’algú modèlic o digne de ser repetit, llavors en alemany el que diem és que ens n’hauríem de tallar una llesca “ eine Scheibe davon abschneiden”.

Durant aquest confinament jo he sabut que dues de les meves amigues han començat a fer experiments de rebosteria. Jo no soc gens ni mica aficionada a fer pastissos ni dolços perquè trobo que inverteixo massa estona per fer quelcom que no té un gran valor nutritiu. Ja veieu que se’m pot considerar una persona pràctica i analítica fins i tot per això. Trigo una hora i mitja en fer-me una sopa de tomàquet però no em queixo i no se m’acudiria comprar-la de pot. Tanmateix, empastifar-me les mans per fer-me unes postres em dol perquè sé que el meu paladar se’n beneficia però la resta del meu organisme no tant. I quan el meu company va saber que les meves amigues s’entretenien fent postres em va dir que “ich könnte mir eine Scheibe davon abschneiden”, és a dir, que haurien de ser un exemple per a mi.

He de dir per a salvar el meu honor que se’m va acudir provar una variació d’unes postres que feien els meus cosins i el resultat em va quedar tan bo que he repetit l’experiment diversos cops. Malauradament però no he aconseguit que em quedi agradable a la vista i per tant no el podria oferir enlloc. Com molt bé diuen els alemanys “das Auge isst mit”, és a dir que l’ull també menja.

M’agradaria saber si la Covid-19 ens haurà canviat gaire quan tot això passi. Una de les meves amigues novelles en pastisseria ja em va dir que ella deixaria la rebosteria tan bon punt passés tot això. Els meus estudiants també van assegurar que dintre de quatre dies tot seguiria igual perquè ens oblidaríem aviat de totes les vicissituds. Els que no oblidaran la Covid-19 i les seves conseqüències seran alguns empresaris. Ja vaig comentar que estava convençudíssima que ells aprofitarien la crisis per exigir més dels treballadors. I de fet, durant tot aquest període i veient que hi havia moltes empreses que tancaven i feien expedients de regulació, alguns empresaris hauran trobat terreny adobat per apujar el grau de les seves exigències. Com diuen els alemanys la Covid-19 ha estat per a alguns empresaris “Wasser auf ihre Mühlen”, és a dir, aigua per als seus molins, són arguments que reforcen les seves opinions i intencions.

Per a tots aquells a qui els agrada menjar a restaurants, la petició de molts de que anem a fer-hi algun àpat per reactivar l’economia és “Wasser auf ihre Mühlen” aigua per als seus molins.

I quan algú et carrega a tu amb un problema que ha ocasionat ell o ella llavors els alemanys diuen “Die Kuckus Eier im Nest legen” deixar els ous de cucut al teu niu.

Aquí se m’acut un exemple d’una situació que em va passar a mi i encara em fa posar de mal humor. Fa uns anys un conegut em va fer demanar a freecycle una nevera per a ell perquè no en tenia cap. A freeycle es poden sol·licitar i oferir objectes i mai no es donen ni reben diners a canvi. Doncs bé, un dels usuaris em va ofrenar la nevera per aquest conegut i es va comprometre fins i tot a portar-li a molt prop d’on vivia. Però resulta que l meu conegut es va oblidar de la cita amb el noi que li feia el favor de regalar-li i portar-li la seva futura nevera. El pobre usuari de freecycle sense saber com desempallegar-se de la nevera que no és l’objecte de millor portar al maleter va haver de trobar algú ràpidament per regalar-la. Devia maleir-se els ossos per haver volgut ajudar al meu conegut.

A mi em va saber tantíssim greu tot plegat que vaig acabar oferint uns diners a la persona que volia regalar la nevera i que es va trobar amb el merder per ajudar aquest conegut. Òbviament jo no era culpable del descuit del ximple que va oblidar la cita però me’n vaig sentir responsable.

No va ser ni molt menys la primera ni la darrera vegada que aquest paio va ocasionar problemes. I de fet hi ha persones que tenen un talent infinit per “posar els ous de cucut als nius aliens” i acaben fent dels seus problemes els teus problemes.

Per sort quan n’hem coneguda una o dues d’aquestes acabem veient-les de lluny i evitant-les com els mosquits. El que passa és que els darrers porten molèsties però podem eliminar-los o com diuen els alemanys “wir können ihnen den Garaus machen”. En canvi a les persones que ens porten maldecaps només les podem mantenir ben allunyades, que ja és molt.

Espero que pugueu fruir tots d’un bon cap de setmana!

 

 

 

Cap a una societat de la desinformació.

Obres de l’hotel Paxton al principi.

 

Escric el blog avui dimecres tot pensant quin podria ser el tema de la setmana. M’ha ballat pel cap dedicar-lo a allò que m’ha burxinat el cervell els darrers cinc dies: la gestió, o millor dit, la mala gestió dels diners públics. El tema m’ha tornat a fer bullir la sang perquè m’he assabentat per una notícia que diverses famílies han tingut el coratge de remoure cel i terra per esbrinar què ha passat i segueix succeint al mateix sociosanitari on va morir mon pare: El Palau Hestia. El que vaig llegir sobre el tema em va fer adonar que la negligència que havia patit mon pare quan li van subministrar per error la medicació del seu company d’habitació provocant-li una baixada de tensió que el va deixar inconscient, no devia ser un fenomen aïllat ni molt menys. El que passa és que fins aquell moment l’únic que mon pare i jo sí havíem notat era que el personal no era suficient per atendre els pacients com cal. Però es veu que la mala praxis del centre va més lluny. Jo puc afirmar que se’m van torejar quan vaig anar al sociosanitari i vaig trobar a mon pare inconscient un divendres al vespre i vaig demanar explicacions. Tots es van passar la patata calenta i ningú va treure la cara per aquell error que podria haver estat fatal. Només hagués calgut que Palau Hestia hagués tingut la dosis completa que li pertocava al company d’habitació del pare per fer acabar l’error en la seva mort prematura. Però és clar, quan vaig demanar que algú digués què havia passat tots em van assegurar que coses així succeeixen a tot arreu i que no era cap cosa greu. I la veritat és que el dissabte el meu pare ja tornava a ser pràcticament el de sempre i l’únic que el va fer sospitar que havia passat quelcom va ser que ja no duia la seva medalla d’or penjada al coll. Òbviament vaig fer saber al personal que si els hi havia caigut al terra mentre movien el pare d’un lloc a l’altre, el mínim que podien fer és intentar trobar-la. La medalla va aparèixer uns cinc dies després i el meu pare es va posar molt content.
El meu pare era exigent però no protestava sense motiu. Deia que aquell sociosanitari era una olla de grills i a jutjar per la pila d’ocasions que jo arribava i mon pare havia estat pitjant el botó per rebre l’atenció de la infermera endebades, no s’equivocava. Llegir la notícia sobre les famílies que han demanat responsabilitat al Palau Hestia m’ha fet veure que va tenir més sort del que jo sospitava.
El sociosanitari Palau Hestia, com molts d’altres, rep subvencions de la Generalitat i disposa de places públiques. Caldria esperar que quan un centre és receptor de diners públics és perquè ha passat uns controls de qualitat i es inspeccionat regularment.
Sembla ser que no és així. Igual que quan l’Ajuntament fa una concessió d’un terreny i permet que en sòl urbà s’hi construeixi un hotel, les obres per fer-lo no són supervisades per l’administració. Això malauradament ho vaig esbrinar quan ja fa uns anys un dels edificis del meu tram de carrer va patir danys estructurals i es va haver d’evacuar i apuntalar posteriorment.
Les investigacions apuntaven que la constructora havia emprat el maquinari incorrecte per fer l’hotel i s’havia produït una ruptura del mur de contenció de l’edifici més afectat.
Just quan es volia investigar el cas a fons els sensors van detectar un nou moviment de l’edifici i els bombers van procedir a una operació d’emergència en què es va injectar ciment als baixos de la casa per apuntalar-la. Òbviament aquest procediment va impedir les investigacions pertinents per esbrinar què havia produït el trencament dels fonaments del número 155 del carrer Llull.
Doncs bé l’hotel la construcció del qual va provocar danys en altres edificis està en terreny urbà no privat i des del meu modest parer havia de ser inspeccionada per l’administració.
De la mateixa manera o potser encara més clarament, si una entitat rep diners públics, és a dir els que hem pagat entre tots i són nostres, hauríem d’esperar que l’administració fes inspeccions regulars i s’assegurés que els diners no es malbaraten. La sanitat ha de ser un pilar sagrat i no es pot descuidar. M’abelliria arribar a saber qui són els propietaris del sociosanitari. Circula el rumor de que hi pot haver-hi gent que ja té immobiliàries i això voldria dir que amb els diners públics s’estarien enriquint fons privats.
Ja no em sorprèn res des de que fa anys i panys em va tocar un micropis de protecció oficial de lloguer i quan el vaig anar a veure el promotor era un empleat de banc. L’Ajuntament cedeix el terreny per tal que es facin habitatges públics però darrera la construcció hi ha bancs que després volen que el futur llogater tingui una nòmina mínima de mil sis-cents cinquanta euros per trenta-cinc metres quadrats de llauna de sardines. Quin lloguer social és aquest?
En general opino que estem molt informats pel que interessa als de dalt i molt poc informats pel que interessa també als dirigents.
I quan s’intenta estirar el fil per poder investigar a fons un tema escabrós que pot esquitxar tot són entrebancs. Amb el tema Palau Hestia jo vaig presentar una queixa a sanitat. El departament em va respondre que redirigien la qüestió al mateix sociosanitari per tal que ells responguessin a la meva demanda. És tan absurd com ara si jo com a treballadora em presento al Sindicat per denunciar una mala praxis del meu centre de treball i aquest envia la meva informació a l’equip directiu del centre. Quin ajut és aquest? Cap. És per cobrir l’expedient i continuar en el cercle tancat.
No només no m’estan ajudant sinó que a més els estan posant sobre avís sobre la meva reclamació i així poden “arreglar” les pífies en vigor a corre-cuita. Així es pot anar enlloc. Sembla ser que quan l’administració fa una concessió o subvenció, arribar a reclamar és un camí llarg i una batalla pràcticament perduda perquè entrem en un bucle.
A mi com a ciutadana m’agradaria tenir dades a la mà. Però sembla que només se’ns ofereix informació d’allò que interessa. En aquests moments només és el Covid-19 i mentre duri la crisis ja us dic jo que hi haurà una pila de gent a la cúpula de lobbys importants enriquint-se amb diners que no els pertoquen. No obstant, ara la nostra atenció i mirada està enfocada cap a un altre lloc i mentre, molts poden fer de les seves.
Ens ha estranyat molt a la meva parella i a mi, com pot ser que un vol del Pakistan International Airlines (PK8303) s’estavelli el 22 de maig a les 14:45 en una localitat propera a l’aeroport i cap diari no faci el rebombori pertinent. Sembla ser que les rodes de l’aparell necessàries en el rodatge previ a l’enlairament i l’aterratge estaven encallades i van fallar. A més l’avió no va anunciar les seves dificultats i no es va reaccionar, dues irregularitats més.
L’aparell es un model A320 que pertany als més venuts del món però que ha fallat estrepitosament passant, no obstant, desapercebut als ulls de les comunitats internacionals. A l’avió hi havia 99 persones de les quals només dos han sobreviscut l’accident. Per primer cop en moltíssim temps un accident aeri ha passat sense pena ni glòria i jo com sempre he de malpensar que potser a algú l’interessa enormement que tots ens mantinguem reconcentrats en el tema Covid-19 quan segueixen passant coses al nostre voltant que són greus també.
A la ciutadania se’ns ha de fer mirar a un lloc concret per tal que no ens adonem de com ens estan prenent el pèl…

Paraules per designar tarannàs estereotípics en Alemany.

Us porto aquesta setmana unes quantes paraules compostes curioses en alemany que designen tarannàs prototípics. Per algun estrany motiu sempre m’han cridat l’atenció els mots compostos com capsigrany, cagadubtes, poca-solta,  primmirat, etc. Com ja vaig escriure temps enrere, la composició és un sistema molt productiu per a formar paraules noves en alemany.

Avui em centraré en un grapat d’aquelles que denoten prototipus de persones.

Començo per una que li vaig explicar a una amiga el darrer dissabte durant una de les nostres trobades virtuals. És la paraula “Laberkopf” formada per un verb “labern” que vol dir parlar de foteses ininterrompudament i el substantiu “Kopf” que vol dir cap. El o la “Laberkopf” és el típic personatge que t’omple el cap xerrant massa, podríem dir que s’aproxima al “flibbertigibbet” anglès però sense que necessàriament el “Laberkopf” hagi de ser un ximple.

El  o la ploramiques en alemany és un o una “Heulbeule”. La paraula també està formada per una forma verbal abreviada que ve del verb “heulen” que podem traduir com plorar de manera sorollosa i vistosa. En alemany es pot plorar només “weinen” o “heulen” que és el que es fa quan un a més de plorar exterioritza les seves penes verbalment. La segona paraula és “Beule” que és un bony, així doncs el ploramiques és el bony que sanglota.

Diem que algú és una “Heulbeule” quan es passa el dia queixant-se de tots els seus mals i desgràcies als altres. Com us podeu imaginar aquest tipus de gent no té gaires amics perquè si algú només et parla sempre del cantó negatiu, tots l’acabem evitant.

Certament també hi ha gent que tendeix més a la llàgrima fàcil i aquests també es poden designar amb l’adjectiu “Heulbeulen”.

Quan algú és un tou o un calçasses en alemany l’anomenen “Weichei” que és ou tou com ja us vaig fer saber en el seu dia. Els que sempre acaben cedint en tot són els ous tous i no són gaire convenients com a professors sobre tot amb el tipus d’alumnat que tenim avui dia perquè els estudiants acabarien no fent absolutament res.

També m’ha vingut al cap una altra paraula composta que porta “Ei” com a segon terme i és el “Landei”, l’ou de camp. El “Landei” és el que en anglès s’anomena un “country bumpkin”, una carabassa de camp, és a dir una persona que viu al poble i que a més se li nota perquè no està avesat a sortir del seu petit món. Els ous de camp es troben incòmodes a la ciutat perquè estan acostumats a entorns reduïts. Quan algú és un “Landei” s’entén que no s’adaptaria mai al ritme frenètic de les metròpolis. Aquesta paraula també crec haver-la esmentada en un post anterior.

La següent paraula d’avui que designa un tarannà típic és la de “Miesepeter”. El terme està compost per un adjectiu “mies” que vol dir dolent, lleig, penós o fins i tot en sentit moral mesquí i el nom propi “Peter” és a dir Pere. El “Miesepeter” és la típica persona queixosa i infeliç que sempre troba motiu de protesta i no està mai content amb res. Pertany al grup del que podríem anomenar gent tòxica perquè quan estàs massa amb ells acabes tu mateix veient les coses de color negre com el carbó. De vegades aquestes persones tan amargades i entossudides en veure només el cantó negatiu s’anomenen “Giftzwerge”, del substantiu “Gift”, verí i “Zwerg”, nan. Entre les meves amistats alemanes n’hi ha una que és el típic nan verinós. L’aprecio molt però és del que només em llença gerres d’aigua freda i no pot compartir mai el meu entusiasme per res, és un esgarriacries vaja. Aquest tipus d’amistat convé dosificar-la per no acabar nosaltres en un pou de negativitat.

Ara venen dues paraules que fdenoten una dona desagradable i una de molt maca i jove. La primera, la que s’utilitza per a les menys agraciades física o psíquicament és “Schreckschraube”.

Aquest mot està format del substantiu “Schreck”, que vol dir ensurt, i del nom “Schraube”, que és el cargol dels que fem servir per montar mobles per exemple. Una “Schreckschraube” és el cargol que espanta, és a dir una dona tan desagradable que en fugim perquè ens és desagradable. En canvi els homes designen a les dones joves i boniques amb l’adjectiu “Sahnechnitte”, un tall o una llesca de nata.

La següent paraula és “Schleimbeutel”. La recordeu? Els “Schleimbeutel” o traduït “sacs de mocs” són les persones pilotes i llagoteres que volen guanyar-se el favor i la simpatia dels altres amb insinceritats. 

Quan una persona és irreverent, fresca i pretensiosa en alemany l’anomenem “Naseweis” que vé del substantiu “Nase”, nas i “weis” de l’adjectiu “Weise” derivat del verb “wissen” , el que sap, el sabi. En un principi era “Naseweis” el que tenia un bon olfacte o un bon instint. Però amb el temps va passar a designar  aquells que creien massa en les seves capacitats i sovint es convertien en descarats.

La darrera paraula m’agrada perquè l’aplicaria a la meva mare. És “Nachteule” i vol dir òliva nocturna. S’utilitza per a les persones que estan més despertes de  nit que de dia, que es troben millor en horari nocturn que no pas diürn o que senzillament van a dormir tard per anar de festa o treballar.

Ma mare era una estudiant “òliva nocturna” perquè ella havia d’aprendre per la nit.

Curiosament a mi no m’agrada estar desperta per anar de festa però en canvi quan he estudiat sempre m’he quedat fins tard per la nit perquè tinc la impressió que retinc més les coses. La nit per a mi sempre ha estat per ensorrar el cap en els llibres però sense ajut del cafè no aguanto massa desperta.

I per avui  ja n’hi ha prou. La imatge d’aquest dijous és d’una de les pífies circulatòries que vaig veure a França el darrer estiu. Podríem dir que aparcar de tal manera només es pot esperar o bé d’un ximple o d’un “Landei” que viu en un poble tan petit que tothom aparca com vol.

Us deixo amb una recomanació: No us llenceu al carrer ara que s’han relaxat una mica el confinament que ens hi juguem molt. Ja tindrem temps de recuperar el temps perdut quan sigui segur.

Una bona setmana a tots!

Paraules compostes per designar tarannàs estereotípics en alemany.

20190811_192503

Us porto aquesta setmana unes quantes paraules compostes curioses en alemany que designen tarannàs prototípics. Per algun estrany motiu sempre m’han cridat l’atenció els mots compostos com capsigrany, cagadubtes, poca-solta,  primmirat, etc. Com ja vaig escriure temps enrere, la composició és un sistema molt productiu per a formar paraules noves en alemany.

Avui em centraré en un grapat d’aquelles que denoten prototipus de persones.

Començo per una que li vaig explicar a una amiga el darrer dissabte durant una de les nostres trobades virtuals. És la paraula “Laberkopf” formada per un verb “labern” que vol dir parlar de foteses ininterrompudament i el substantiu “Kopf” que vol dir cap. El o la “Laberkopf” és el típic personatge que t’omple el cap xerrant massa, podríem dir que s’aproxima al “flibbertigibbet” anglès però sense que necessàriament el “Laberkopf” hagi de ser un ximple.

El  o la ploramiques en alemany és un o una “Heulbeule”. La paraula també està formada per una forma verbal abreviada que ve del verb “heulen” que podem traduir com plorar de manera sorollosa i vistosa. En alemany es pot plorar només “weinen” o “heulen” que és el que es fa quan un a més de plorar exterioritza les seves penes verbalment. La segona paraula és “Beule” que és un bony, així doncs el ploramiques és el bony que sanglota.

Diem que algú és una “Heulbeule” quan es passa el dia queixant-se de tots els seus mals i desgràcies als altres. Com us podeu imaginar aquest tipus de gent no té gaires amics perquè si algú només et parla sempre del cantó negatiu, tots l’acabem evitant.

Certament també hi ha gent que tendeix més a la llàgrima fàcil i aquests també es poden designar amb l’adjectiu “Heulbeulen”.

Quan algú és un tou o un calçasses en alemany l’anomenen “Weichei” que és ou tou com ja us vaig fer saber en el seu dia. Els que sempre acaben cedint en tot són els ous tous i no són gaire convenients com a professors sobre tot amb el tipus d’alumnat que tenim avui dia perquè els estudiants acabarien no fent absolutament res.

També m’ha vingut al cap una altra paraula composta que porta “Ei” com a segon terme i és el “Landei”, l’ou de camp. El “Landei” és el que en anglès s’anomena un “country bumpkin”, una carabassa de camp, és a dir una persona que viu al poble i que a més se li nota perquè no està avesat a sortir del seu petit món. Els ous de camp es troben incòmodes a la ciutat perquè estan acostumats a entorns reduïts. Quan algú és un “Landei” s’entén que no s’adaptaria mai al ritme frenètic de les metròpolis. Aquesta paraula també crec haver-la esmentada en un post anterior.

La següent paraula d’avui que designa un tarannà típic és la de “Miesepeter”. El terme està compost per un adjectiu “mies” que vol dir dolent, lleig, penós o fins i tot en sentit moral mesquí i el nom propi “Peter” és a dir Pere. El “Miesepeter” és la típica persona queixosa i infeliç que sempre troba motiu de protesta i no està mai content amb res. Pertany al grup del que podríem anomenar gent tòxica perquè quan estàs massa amb ells acabes tu mateix veient les coses de color negre com el carbó. De vegades aquestes persones tan amargades i entossudides en veure només el cantó negatiu s’anomenen “Giftzwerge”, del substantiu “Gift”, verí i “Zwerg”, nan. Entre les meves amistats alemanes n’hi ha una que és el típic nan verinós. L’aprecio molt però és del que només em llença gerres d’aigua freda i no pot compartir mai el meu entusiasme per res, és un esgarriacries vaja. Aquest tipus d’amistat convé dosificar-la per no acabar nosaltres en un pou de negativitat.

Ara venen dues paraules que fdenoten una dona desagradable i una de molt maca i jove. La primera, la que s’utilitza per a les menys agraciades física o psíquicament és “Schreckschraube”.

Aquest mot està format del substantiu “Schreck”, que vol dir ensurt, i del nom “Schraube”, que és el cargol dels que fem servir per montar mobles per exemple. Una “Schreckschraube” és el cargol que espanta, és a dir una dona tan desagradable que en fugim perquè ens és desagradable. En canvi els homes designen a les dones joves i boniques amb l’adjectiu “Sahnechnitte”, un tall o una llesca de nata.

La següent paraula és “Schleimbeutel”. La recordeu? Els “Schleimbeutel” o traduït “sacs de mocs” són les persones pilotes i llagoteres que volen guanyar-se el favor i la simpatia dels altres amb insinceritats.

Quan una persona és irreverent, fresca i pretensiosa en alemany l’anomenem “Naseweis” que vé del substantiu “Nase”, nas i “weis” de l’adjectiu “Weise” derivat del verb “wissen” , el que sap, el sabi. En un principi era “Naseweis” el que tenia un bon olfacte o un bon instint. Però amb el temps va passar a designar  aquells que creien massa en les seves capacitats i sovint es convertien en descarats.

La darrera paraula m’agrada perquè l’aplicaria a la meva mare. És “Nachteule” i vol dir òliva nocturna. S’utilitza per a les persones que estan més despertes de  nit que de dia, que es troben millor en horari nocturn que no pas diürn o que senzillament van a dormir tard per anar de festa o treballar.

Ma mare era una estudiant “òliva nocturna” perquè ella havia d’aprendre per la nit.

Curiosament a mi no m’agrada estar desperta per anar de festa però en canvi quan he estudiat sempre m’he quedat fins tard per la nit perquè tinc la impressió que retinc més les coses. La nit per a mi sempre ha estat per ensorrar el cap en els llibres però sense ajut del cafè no aguanto massa desperta.

I per avui  ja n’hi ha prou. La imatge d’aquest dijous és d’una de les pífies circulatòries que vaig veure a França el darrer estiu. Podríem dir que aparcar de tal manera només es pot esperar o bé d’un ximple o d’un “Landei” que viu en un poble tan petit que tothom aparca com vol.

Us deixo amb una recomanació: No us llenceu al carrer ara que s’han relaxat una mica el confinament que ens hi juguem molt. Ja tindrem temps de recuperar el temps perdut quan sigui segur.

Una bona setmana a tots!

 

Paraules compostes per designar tarannàs estereotípics en alemany.

20190811_192503

Us porto aquesta setmana unes quantes paraules compostes curioses en alemany que designen tarannàs prototípics. Per algun estrany motiu sempre m’han cridat l’atenció els mots compostos com capsigrany, cagadubtes, poca-solta,  primmirat, etc. Com ja vaig escriure temps enrere, la composició és un sistema molt productiu per a formar paraules noves en alemany.

Avui em centraré en un grapat d’aquelles que denoten prototipus de persones.

Començo per una que li vaig explicar a una amiga el darrer dissabte durant una de les nostres trobades virtuals. És la paraula “Laberkopf” formada per un verb “labern” que vol dir parlar de foteses ininterrompudament i el substantiu “Kopf” que vol dir cap. El o la “Laberkopf” és el típic personatge que t’omple el cap xerrant massa, podríem dir que s’aproxima al “flibbertigibbet” anglès però sense que necessàriament el “Laberkopf” hagi de ser un ximple.

El  o la ploramiques en alemany és un o una “Heulbeule”. La paraula també està formada per una forma verbal abreviada que ve del verb “heulen” que podem traduir com plorar de manera sorollosa i vistosa. En alemany es pot plorar només “weinen” o “heulen” que és el que es fa quan un a més de plorar exterioritza les seves penes verbalment. La segona paraula és “Beule” que és un bony, així doncs el ploramiques és el bony que sanglota.

Diem que algú és una “Heulbeule” quan es passa el dia queixant-se de tots els seus mals i desgràcies als altres. Com us podeu imaginar aquest tipus de gent no té gaires amics perquè si algú només et parla sempre del cantó negatiu, tots l’acabem evitant.

Certament també hi ha gent que tendeix més a la llàgrima fàcil i aquests també es poden designar amb l’adjectiu “Heulbeulen”.

Quan algú és un tou o un calçasses en alemany l’anomenen “Weichei” que és ou tou com ja us vaig fer saber en el seu dia. Els que sempre acaben cedint en tot són els ous tous i no són gaire convenients com a professors sobre tot amb el tipus d’alumnat que tenim avui dia perquè els estudiants acabarien no fent absolutament res.

També m’ha vingut al cap una altra paraula composta que porta “Ei” com a segon terme i és el “Landei”, l’ou de camp. El “Landei” és el que en anglès s’anomena un “country bumpkin”, una carabassa de camp, és a dir una persona que viu al poble i que a més se li nota perquè no està avesat a sortir del seu petit món. Els ous de camp es troben incòmodes a la ciutat perquè estan acostumats a entorns reduïts. Quan algú és un “Landei” s’entén que no s’adaptaria mai al ritme frenètic de les metròpolis. Aquesta paraula també crec haver-la esmentada en un post anterior.

La següent paraula d’avui que designa un tarannà típic és la de “Miesepeter”. El terme està compost per un adjectiu “mies” que vol dir dolent, lleig, penós o fins i tot en sentit moral mesquí i el nom propi “Peter” és a dir Pere. El “Miesepeter” és la típica persona queixosa i infeliç que sempre troba motiu de protesta i no està mai content amb res. Pertany al grup del que podríem anomenar gent tòxica perquè quan estàs massa amb ells acabes tu mateix veient les coses de color negre com el carbó. De vegades aquestes persones tan amargades i entossudides en veure només el cantó negatiu s’anomenen “Giftzwerge”, del substantiu “Gift”, verí i “Zwerg”, nan. Entre les meves amistats alemanes n’hi ha una que és el típic nan verinós. L’aprecio molt però és del que només em llença gerres d’aigua freda i no pot compartir mai el meu entusiasme per res, és un esgarriacries vaja. Aquest tipus d’amistat convé dosificar-la per no acabar nosaltres en un pou de negativitat.

Ara venen dues paraules que fdenoten una dona desagradable i una de molt maca i jove. La primera, la que s’utilitza per a les menys agraciades física o psíquicament és “Schreckschraube”.

Aquest mot està format del substantiu “Schreck”, que vol dir ensurt, i del nom “Schraube”, que és el cargol dels que fem servir per montar mobles per exemple. Una “Schreckschraube” és el cargol que espanta, és a dir una dona tan desagradable que en fugim perquè ens és desagradable. En canvi els homes designen a les dones joves i boniques amb l’adjectiu “Sahnechnitte”, un tall o una llesca de nata.

La següent paraula és “Schleimbeutel”. La recordeu? Els “Schleimbeutel” o traduït “sacs de mocs” són les persones pilotes i llagoteres que volen guanyar-se el favor i la simpatia dels altres amb insinceritats.

Quan una persona és irreverent, fresca i pretensiosa en alemany l’anomenem “Naseweis” que vé del substantiu “Nase”, nas i “weis” de l’adjectiu “Weise” derivat del verb “wissen” , el que sap, el sabi. En un principi era “Naseweis” el que tenia un bon olfacte o un bon instint. Però amb el temps va passar a designar  aquells que creien massa en les seves capacitats i sovint es convertien en descarats.

La darrera paraula m’agrada perquè l’aplicaria a la meva mare. És “Nachteule” i vol dir òliva nocturna. S’utilitza per a les persones que estan més despertes de  nit que de dia, que es troben millor en horari nocturn que no pas diürn o que senzillament van a dormir tard per anar de festa o treballar.

Ma mare era una estudiant “òliva nocturna” perquè ella havia d’aprendre per la nit.

Curiosament a mi no m’agrada estar desperta per anar de festa però en canvi quan he estudiat sempre m’he quedat fins tard per la nit perquè tinc la impressió que retinc més les coses. La nit per a mi sempre ha estat per ensorrar el cap en els llibres però sense ajut del cafè no aguanto massa desperta.

I per avui  ja n’hi ha prou. La imatge d’aquest dijous és d’una de les pífies circulatòries que vaig veure a França el darrer estiu. Podríem dir que aparcar de tal manera només es pot esperar o bé d’un ximple o d’un “Landei” que viu en un poble tan petit que tothom aparca com vol.

Us deixo amb una recomanació: No us llenceu al carrer ara que s’han relaxat una mica el confinament que ens hi juguem molt. Ja tindrem temps de recuperar el temps perdut quan sigui segur.

Una bona setmana a tots!

 

 

 

 

 

Frases fetes tan genuïnes com els cogombres en vinagre i la Fanta.

confinement

Ja fa un temps que em venen al cap un seguit d’expressions que es fan servir força en alemany i contenen elements escatològics. No obstant, quan em poso a escriure el blog sempre prefereixo totes les que deixen de banda les secrecions humanes i em començo a qüestionar si realment cal i per quin motiu ho faig. En Català no dubto mai a dir que quelcom és “una merda”, que “em donen una gla i em fan cagar un roure” i que vaig “cagant llets” a un determinat lloc. I com aquestes suposo que faig servir altres expressions sense ni adonar-me que són purament escatològiques però no em molesten. Així és que avui em toca treure’m de sobre el sentit desmesurat del bon gust i escriure sobre unes quantes frases fetes molt gràfiques que fa temps que estic reprimint.

La primera expressió és “ jemandem ins Nest kacken” que vol dir literalment “cagar-se-li a algú al niu”. Es fa servir quan el comportament d’una persona ens incomoda o quan senzillament la seva presència sobra i percebem que ens prenen l’espai personal. De vegades a la feina quan arriba un company o companya nova a qui se li ha d’explicar tot en detall i que ens fa perdre temps i ocupa lloc al despatx  podem fer sentir al nouvingut com si “s’estigués cagant al nostre niu”.  O també passa adesiara quan un fill únic té un germà o germana i de cop deixa de rebre tota l’atenció de la família i a més ha d’aprendre a compartir la llar amb ell o ella.  Llavors el menut o menuda pot fer sentir als pares que el segon fill de la parella “kackt ihm ins Nest”. Li és una nosa, si més no al principi.

Quan ens hem equivocat rotundament fent o comprant una cosa o fins i tot amb una persona diem en alemany que la compra ha estat “ein Griff ins Klo” que vol dir literalment “ficar – la mà se suposa–  al lavabo”, la qual cosa equival a que n’hem tret només una merda. I quan tenim “la merda al coll” en alemany diem que tenim “die Kacke am dampfen”, la merda fumejant. I per avui ja en tenim prou del tema escatològic i passo a altres expressions més agradables.

No sé si uns passa a vosaltres que quan miro enrere i procuro recordar com era la vida diària fa només tres mesos, m’adono que em sorprenia que Barcelona no perdés la capacitat de fer aparèixer restaurants i bars per la ciutat.  A Poblenou n’hi havia uns quants però a Gràcia per exemple sempre m’he demanat com podien sobreviure tots. Quan feia un temps que no passava per un determinat carrer i m’hi tornava a arribar en veia un de nou. Tenia la impressió que sortien com a bolets. Doncs els alemanys quan d’una determinada cosa n’hi ha molta també diuen que això “schiesst auf dem Boden wie Pilze”, que surt del terra com bolets.

De fet fins la restauració era un negoci molt corrent i tot i ser molt esclau permetia a gran quantitat de gent guanyar-se la vida dignament. Els alemanys però em sembla que pensen que per portar un restaurant no cal tenir gaire talent i ho demostren amb la dita “wer nichts wird, wird Wirt”, que com podeu veure sense saber ni un borrall de la llengua, és un joc de paraules. Podríem traduir la dita com “el que no pot esdevenir res, es fa amo de restaurant”. Bé, que els hi ho diguin ara als que tenen els restaurants tancats si cal tenir o no talent per mantenir el negoci obert. Ja és prou dur guanyar-se la clientela que havia d’arribar un Covid-19! Per cert, els veïns ibèrics el que diuen i recorda a la dita alemanya però canviant de professió és allò de “el que vale, vale y el que no para político”.

Se m’ha acudit aquest tema dels restaurants perquè el que em temo és que amb tot el que està passant molts negocis hauran de tancar definitivament. No tots es podran permetre obrir i oferir una carta variada podent rebre només la meitat dels clients. A més, per molt que ens intentin tranquil·litzar, no cal ser un Einstein de l’economia per saber que ve una època en què ens haurem d’estrènyer el cinturó. Serà període de vaques magres o com diuen els alemanys “Saure-Gurken Zeit” període de cogombres àcids. L’expressió ve de que els alemanys conserven en vinagre les verdures per l’hivern o per temps d’escassedat. El temps dels cogombres en vinagre són les èpoques de restriccions i fins i tot de patiment.

Es podria dir que nosaltres ja estem passant per una “Saure-Gurken Zeit” perquè les condicions en què vivim ens fan patir si més no una mica. No tenim llibertat per passejar, entrar, sortir i anar a comprar quan volem. El que passa és que ho fem perquè entenem que és el que cal. Ara haurem de veure com ens en sortim i per on els de dalt voldran estalviar recursos.

I abans he escrit sobre l’expressió “wie die Pilze auf dem Boden schiessen” que és molt similar a la nostra “sortir com bolets” i ara us en vull escriure una altra que també s’assembla molt a una catalana. Sabeu allò de que “una flor no fa estiu”? doncs en alemany el que no fa estiu són les orenetes perquè ells diuen “eine Schwalbe macht noch keinen Sommer”.

Particularment a mi no m’ha agradat mai la dita. La he sentida molt sovint dir a professors quan han vist que algun alumne un gallòfol de cop feia un esforç i presentava una bona feina. Llavors sortien amb allò de “una flor no fa estiu” i ensorraven probablement l’alumne que ben segur s’havia hagut d’automotivar per presentar la feina com cal per una vegada. No m’han agradat mai els esgarriacries a mi, els que com ja sabeu s’anomenen “party poopers” en anglès.

Per acabar el post d’avui us deixo amb un mot provinent del món de les armes i que en el seu temps designava un model molt usual de metralladora durant la Segona Guerra Mundial: la 0/8-15. En alemany resulta que quan trobem una cosa extremadament ordinària i normal, quan opinem que quelcom no té absolutament res d’especial diem que és 0/8-15. Un terme molt bèl·lic però que sentireu sovint. I parlant de la Segona Guerra Mundial i per acabar de fugir de tema us vull preguntar: recordeu que la famosíssima Fanta va ser un invent alemany? Durant la Segona Guerra Mundial era difícil subministrar la Coca-Cola a Alemanya i trobar els productes necessaris per produir-la al país era impossible. Llavors, el director de l’empresa Coca-Cola a Alemanya va decidir fabricar un altre tipus de refresc amb ingredients que sí es trobessin allí fàcilment. La beguda afruitada va sorgir en aquella època però el gust no tenia res a veure. No se sap del cert si el nom de Fanta és una abreviació de Fantastisch “fantàstica” o si segons s’explica es va treure del principi de la reunió en què el director alemany Max Keith de l’empresa  va demanar en una sessió de pluja d’idees que els empleats hi posessin imaginació, en alemany “Fantasie” i d’allì va venir el nom del refresc.

Un dels grups alemanys que més èxit tingué durant els noranta a Alemanya es diu die Fantastischen Vier, abreviat Fanta 4, potser per recordar que la beguda de la Coca-Cola va sortir d’Alemanya.

Bé. Ja n’hi ha prou per aquest dijous ennuvolat d’avui. Es veu que el clima s’ha tornat ben boig perquè la setmana passada jo vaig celebrar el meu aniversari amb faldilla curta i tirants i avui m’he hagut de tornar a posar la màniga llarga. Potser el temps ens vol posar fàcil no poder gaudir de la platja a causa del confinament.

Què tingueu una bona setmana!

 

 

Frases fetes alemanyes tan genuïnes com els cogombres en vinagre i la Fanta.

confinement

Ja fa un temps que em venen al cap un seguit d’expressions que es fan servir força en alemany i contenen elements escatològics. No obstant, quan em poso a escriure el blog sempre prefereixo totes les que deixen de banda les secrecions humanes i em començo a qüestionar si realment cal i per quin motiu ho faig. En Català no dubto mai a dir que quelcom és “una merda”, que “em donen una gla i em fan cagar un roure” i que vaig “cagant llets” a un determinat lloc. I com aquestes suposo que faig servir altres expressions sense ni adonar-me que són purament escatològiques però no em molesten. Així és que avui em toca treure’m de sobre el sentit desmesurat del bon gust i escriure sobre unes quantes frases fetes molt gràfiques que fa temps que estic reprimint.

La primera expressió és “ jemandem ins Nest kacken” que vol dir literalment “cagar-se-li a algú al niu”. Es fa servir quan el comportament d’una persona ens incomoda o quan senzillament la seva presència sobra i percebem que ens prenen l’espai personal. De vegades a la feina quan arriba un company o companya nova a qui se li ha d’explicar tot en detall i que ens fa perdre temps i ocupa lloc al despatx  podem fer sentir al nouvingut com si “s’estigués cagant al nostre niu”.  O també passa adesiara quan un fill únic té un germà o germana i de cop deixa de rebre tota l’atenció de la família i a més ha d’aprendre a compartir la llar amb ell o ella.  Llavors el menut o menuda pot fer sentir als pares que el segon fill de la parella “kackt ihm ins Nest”. Li és una nosa, si més no al principi.

Quan ens hem equivocat rotundament fent o comprant una cosa o fins i tot amb una persona diem en alemany que la compra ha estat “ein Griff ins Klo” que vol dir literalment “ficar – la mà se suposa–  al lavabo”, la qual cosa equival a que n’hem tret només una merda. I quan tenim “la merda al coll” en alemany diem que tenim “die Kacke am dampfen”, la merda fumejant. I per avui ja en tenim prou del tema escatològic i passo a altres expressions més agradables.

No sé si uns passa a vosaltres que quan miro enrere i procuro recordar com era la vida diària fa només tres mesos, m’adono que em sorprenia que Barcelona no perdés la capacitat de fer aparèixer restaurants i bars per la ciutat.  A Poblenou n’hi havia uns quants però a Gràcia per exemple sempre m’he demanat com podien sobreviure tots. Quan feia un temps que no passava per un determinat carrer i m’hi tornava a arribar en veia un de nou. Tenia la impressió que sortien com a bolets. Doncs els alemanys quan d’una determinada cosa n’hi ha molta també diuen que això “schiesst auf dem Boden wie Pilze”, que surt del terra com bolets.

De fet fins la restauració era un negoci molt corrent i tot i ser molt esclau permetia a gran quantitat de gent guanyar-se la vida dignament. Els alemanys però em sembla que pensen que per portar un restaurant no cal tenir gaire talent i ho demostren amb la dita “wer nichts wird, wird Wirt”, que com podeu veure sense saber ni un borrall de la llengua, és un joc de paraules. Podríem traduir la dita com “el que no pot esdevenir res, es fa amo de restaurant”. Bé, que els hi ho diguin ara als que tenen els restaurants tancats si cal tenir o no talent per mantenir el negoci obert. Ja és prou dur guanyar-se la clientela que havia d’arribar un Covid-19! Per cert, els veïns ibèrics el que diuen i recorda a la dita alemanya però canviant de professió és allò de “el que vale, vale y el que no para político”.

Se m’ha acudit aquest tema dels restaurants perquè el que em temo és que amb tot el que està passant molts negocis hauran de tancar definitivament. No tots es podran permetre obrir i oferir una carta variada podent rebre només la meitat dels clients. A més, per molt que ens intentin tranquil·litzar, no cal ser un Einstein de l’economia per saber que ve una època en què ens haurem d’estrènyer el cinturó. Serà període de vaques magres o com diuen els alemanys “Saure-Gurken Zeit” període de cogombres àcids. L’expressió ve de que els alemanys conserven en vinagre les verdures per l’hivern o per temps d’escassedat. El temps dels cogombres en vinagre són les èpoques de restriccions i fins i tot de patiment.

Es podria dir que nosaltres ja estem passant per una “Saure-Gurken Zeit” perquè les condicions en què vivim ens fan patir si més no una mica. No tenim llibertat per passejar, entrar, sortir i anar a comprar quan volem. El que passa és que ho fem perquè entenem que és el que cal. Ara haurem de veure com ens en sortim i per on els de dalt voldran estalviar recursos.

I abans he escrit sobre l’expressió “wie die Pilze auf dem Boden schiessen” que és molt similar a la nostra “sortir com bolets” i ara us en vull escriure una altra que també s’assembla molt a una catalana. Sabeu allò de que “una flor no fa estiu”? doncs en alemany el que no fa estiu són les orenetes perquè ells diuen “eine Schwalbe macht noch keinen Sommer”.

Particularment a mi no m’ha agradat mai la dita. La he sentida molt sovint dir a professors quan han vist que algun alumne un gallòfol de cop feia un esforç i presentava una bona feina. Llavors sortien amb allò de “una flor no fa estiu” i ensorraven probablement l’alumne que ben segur s’havia hagut d’automotivar per presentar la feina com cal per una vegada. No m’han agradat mai els esgarriacries a mi, els que com ja sabeu s’anomenen “party poopers” en anglès.

Per acabar el post d’avui us deixo amb un mot provinent del món de les armes i que en el seu temps designava un model molt usual de metralladora durant la Primera Guerra Mundial: la 0/8-15. En alemany resulta que quan trobem una cosa extremadament ordinària i normal, quan opinem que quelcom no té absolutament res d’especial diem que és 0/8-15. Un terme molt bèl·lic però que sentireu sovint. I parlant de guerres mundials l i per acabar de fugir de tema us vull preguntar: recordeu que la famosíssima Fanta va ser un invent alemany? Durant la Segona Guerra Mundial era difícil subministrar la Coca-Cola a Alemanya i trobar els productes necessaris per produir-la al país era impossible. Llavors, el director de l’empresa Coca-Cola a Alemanya va decidir fabricar un altre tipus de refresc amb ingredients que sí es trobessin allí fàcilment. La beguda afruitada va sorgir en aquella època però el gust no tenia res a veure. No se sap del cert si el nom de Fanta és una abreviació de Fantastisch “fantàstica” o si segons s’explica es va treure del principi de la reunió en què el director alemany Max Keith de l’empresa  va demanar en una sessió de pluja d’idees que els empleats hi posessin imaginació, en alemany “Fantasie” i d’allì va venir el nom del refresc.

Un dels grups alemanys que més èxit tingué durant els noranta a Alemanya es diu die Fantastischen Vier, abreviat Fanta 4, potser per recordar que la beguda de la Coca-Cola va sortir d’Alemanya.

Bé. Ja n’hi ha prou per aquest dijous ennuvolat d’avui. Es veu que el clima s’ha tornat ben boig perquè la setmana passada jo vaig celebrar el meu aniversari amb faldilla curta i tirants i avui m’he hagut de tornar a posar la màniga llarga. Potser el temps ens vol posar fàcil no poder gaudir de la platja a causa del confinament.

Què tingueu una bona setmana!

 

 

Set paraules en anglès per sonar com un entès aquest 7 de maig.

els46

Segueixo avui aquest set de maig, el dia del meu quaranta-sisè aniversari, amb el tema de la setmana passada i les paraules inusuals que enriqueixen el nostre lèxic en anglès. I us en porto set de noves. Començaré amb un vocable que em sembla molt necessari: “persnickety”. L’adjectiu en català seria primmirat i designa tota aquella gent que posa una atenció desmesurada en coses que no tenen cap importància. Jo puc ser sovint “persnickety” sobre tot quan no tinc el pis amb tot l’ordre que necessito o quan em fa l’efecte que casa meva no tan harmoniosa com cal. Em fa falta que les coses siguin a lloc i que òpticament l’espai que ocupo tingui colors alegres i que no desentonin els uns amb els altres. Reconec que és una fotesa sense cap rellevància però per a mi tenir la casa endreçada és vital. O sigui que sóc en aquest sentit sóc  primmirada, “persnickety”.

La següent paraula és “flibbertigibbet” i per aquesta no em ve cap paraula immediatament al cap en català. Un o una “flibbertigibbet” és una persona ximple i que xerra massa. Designa molt sovint personatges superficials capaços de parlar de tot tipus de detalls de la seva vida que no interessen a ningú. Un o una “flibbertigibbet” és la típica persona que intentem esquivar quan ens la trobem al carrer per por que ens ompli el cap. Solen ser persones sociables però curtes de gambals. Un sinònim d’aquesta paraula podria ser “nincompoop” però aquest terme no necessàriament denota una persona que parla massa. En canvi, els els i les “flibbertigibbets” sovint expliquen tonteries i beneiteries o el que seria en anglès “poppycock”.

Aquesta setmana a les xarxes socials he llegit una pila d’informació i he vist algun vídeo que m’ha semblat autèntic “poppycock”. Sembla que els humans no podem acceptar que la natura ens ha enviat el Covid-19 i que ens està costant adonar-nos d’una veritat contundent: nosaltres encara estem supeditats a les forces de la natura i no les podem dominar sinó que estem a mercè seva. Ni controlem terratrèmols, ni tsunamis, ni pluges torrencials, ni glaçades. En coneixem els mecanismes però no podem doblegar tots aquests fenòmens. I per això les malalties ens fan tanta por. No sé si uns heu adonat de la quantitat de teories de conspiracions que circulen per les xarxes. Relacionen l’aparició del Covid-19 amb la tecnologia 5-G que s’ha convertit en el nou dimoni. Asseguren que amb la vacuna pel corona se’ns implantarà un xip que permetrà que se’ns controli en tot moment. I què hi ha darrere de tot això? Una incapacitat rotunda a admetre que l’humà no té sempre la paella pel mànec. No penso avorrir-vos amb dotzenes de teories psicodèliques sobre el Covid-19 perquè totes són una beneiteria o com diuen els anglesos “poppycock”.

El que sí pot ser, és que mentre la gent està perdent el temps útil de la seva vida llegint tot aquest “poppycock” altres de més amunt aprofiten l’oportunitat per fer el que els anglesos anomenen “shenanigans”. I què són? Doncs són activitats i fets deshonestos que es fan d’amagat. El diari fa anys que de tant en tant ens porta notícies sobre els “shenanigans” del rei emèrit. Els “shenanigans” en anglès són els tripijocs en català.

I quan quelcom produeix molt d’enrenou i agitació i la gent surt al carrer i provoca aldarulls en anglès tenim moltes paraules per expressar aquest estat d’intranquil·litat sonora. Podem anomenar-ho “turmoil”,  o “uproar” (paraula gairebé onomatopeica)  o amb dues paraules que per a mi són molt melòdiques i no em semblen angleses, la primera és “brouhaha” i la segona “hullaballoo”.

Catalunya ha passat uns anys amb força “brouhaha” i “hullaballoo” i gairebé em temo que no sembla que pugui arribar el moment en què la gent pugui quedar-se a casa tranquil.la i no reivindicar res. Dintre de no gaire veurem si les promeses del govern d’ajudar als autònoms i persones afectades per les mesures del Covid-19 realment es compleixen. I ja us asseguro que quan ja s’hagi trobat una vacuna pel virus no hi haurà res que impedeixi als treballadors estafats sortir el carrer a fer-se sentir. Llavors amb l’agitació o “kerfuffle” es tornaran a trencar vidres i cremar containers.

M’agradaria pensar que el confinament ha calmat els ànims de molts com ho ha succeït amb els meus. A mi m’ha suposat una ruptura amb una pressió diària i un excés de moviment que feia temps que m’anava rosegant per dins. Per tant l’estat d’alarma, malgrat tots els inconvenients que suposa, m’ha donat l’oportunitat de netejar una mica la tensió acumulada durant anys. Malauradament però, veig que no tothom ha pogut adaptar-se a la situació i treure’n profit com jo. Per una banda hi ha molta gent que penja d’un fil perquè els negocis en què treballaven poden no tornar a obrir. I per altra el confinament ociós pot tornar a qualsevol ximple i crispar els nervis de la gent que en general ja estava prou encesa.

Haurem d’anar veient setmana a setmana com evolucionen els fets i aprendre a viure una mica el dia a dia. Jo en tot cas avui assaboriré un aniversari del tot diferent als que he tingut els darrers anys. Treballo de tarda avui i per tant podré gaudir per primera vegada durant molts anys, d’un matí d’anversari de lleure entre setmana i en molt bona companyia.

Com diu la dita: qui no es conforma és perquè no vol.

Catorze paraules en anglès per sonar com un entès.

confinement

Ara ja fa moltes setmanes que no dedico cap post a l’anglès i això que em guanyo les garrofes donant classes d’aquest idioma aparentment simple però immensament ric en vocabulari. Precisament fa uns dies algú em va reptar a fer servir paraules d’una llarga llista de mots vibrants. Són totes elles paraules que no sentim gaire sovint i precisament per això em van semblar interessants i exòtiques.

La primera és “discombobulated” que no és sinó un sinònim de la paraula “confused”. Jo vaig quedar completament “discombobulated” el diumenge de la setmana passada quan de sobte al Facebook del Poblenou hi vaig veure imatges d’una multitud prop de la platja. En un principi pensava que es podia tractar d’un record que algú havia compartit d’aquell raconet de Barcelona que molts enyorem fins que em vaig adonar d’un petit detall: les persones de les fotos i els vídeos portaven mascaretes. La meva confusió venia de que no tenia prou clar si s’havia aixecat el confinament i jo no me’n havia assabentat o bé si realment la gent havia decidit fer el que els semblés. Vaig anar seguint el que deien els comentaris i les notícies fins adonar-me que desgraciadament la gent s’havia saltat les normes. Un altre sinònim de “confused” o “discombobulated” és “flummoxed, oi que també sona bé? Doncs ara ja sabeu que jo diumenge passat estava tant “discombobulated” com “flumoxed”.

La segona ve molt a to amb la primera i és “cattywampus”. En anglès quan diem que les coses van “cattywampus” o també “cattawampus” és que tot va del revés. En general el confinament anava força bé fins que el cap de setmana passat tot va començar a anar “cattawampus”, és a dir, de manera equivocada. I de vegades, quan estem preocupats perquè intuïm que quelcom pot anar “cattawampus”, llavors estem “on tenterhooks”. Jo per exemple vaig pressentir que hi hauria alguna cosa que canviaria la meva vida cap al 24 de febrer. Portava uns dies intranquil.la i estava “on tenterhooks” esperant un esdeveniment que sacsegés la rutina establerta dels meus darrers sis mesos. Potser no era gaire difícil de preveure que podia passar quelcom que alterés l’ordre establert perquè cada cop se sentien més males notícies sobre el Covid-19 i tot i intentar mantenir la calma, l’intuïa com a un perill imminent pels meus dos pares.

Però per il·lustrar millor el significat del “cattaampus” he de dir que el matí del dilluns d’aquesta setmana “went cattawampus”. L’ordinador no responia i el vaig haver d’engegar tres vegades però la pantalla mostrava diverses imatges superposades. Nerviosa per la feina que se m’anava acumulant, vaig intentar inicialitzar un ordinador nou que havia comprat en previsió però tampoc va voler arrancar. Llavors vaig estar a punt de perdre la paciència perquè, per acabar-ho d’adobar, em vaig passar una hora al telèfon per contactar amb el servei tècnic. A mitja trucada a Anglaterra la connexió es va tallar i jo vaig decidir que potser seria millor no fer absolutament res més aquell dia.

La següent paraula és d’ús molt comú i ens serveix com a prova irrefutable de que oblidar momentàniament el nom de certes coses pot passar en qualsevol indret del món. El mot en qüestió és “whatsit” i pot substituir qualsevol altra cosa que volen anomenar però el nom de la qual no recordem. Si no ens ve el nom del saler podem dir “can you please pass me the whatsit over there” i llavors assenyalem l’objecte en qüestió i avall. Els alemanys també tenen una paraula per aquestes ocasions: “Dingsbums”. Els anglesos empren el “whatsit”, el “thingy”, el “thingamabob”  i el “whatchamacallit” per anomenar la paraula que el nostre cervell no recorda en aquests casos.  I si no es tracta d’un objecte sinó una persona amb un nom que les neurones no ens transmeten a la punta de la llengua, llavors diem en anglès “whosit” o “whatshisname”,pràctic oi?

Si estem sorpresos, llavors en anglès es pot utilitzar el suadíssim “surprised” o podem sorprendre els interlocutors dient “gobsmacked”. Jo em vaig quedar completament “gobsmacked” fa poc, quan vaig rebre un correu anunciant que el sindicat dels llibreters havia convocat un Sant Jordi pel 23 de juliol. Per una banda vaig llegir la notícia amb molta il·lusió però per altra crec que el juliol encara serà massa aviat per celebrar cap esdeveniment que suposi que tota una gernació s’aplegui en poc espai. Tant de bo m’equivoqui perquè tinc ganes de sentir l’olor de llibres nous i triar un nou company d’entre els que puguin haver a les parades del Passeig de Gràcia. Llavors eligiré aquell que serà un nou company de pis i un acompanyant de somnis i faré com el protagonista de “l’ombra del vent”, l’adoptaré i el protegiré per tal que no caigui en l’oblit.

Una de les paraules de la llista que més em va agradar perquè es pot fer servir molt sovint és la de “malarkey”. Designa un comportament forassenyat o quelcom que no té cap sentit i trobem una fotesa. A mi per exemple m’agrada tenir contacte amb gent i socialitzar-me però això d’haver d’estar contínuament apareixent a les xarxes socials em sembla “malarkey”.

Fa poc vaig llegir un article sobre els efectes del confinament i el fet que els influencers ara s’havien quedat sense feina. Inevitablement per viure de que les marques et paguin un sou per portar la seva roba i parlar d’elles, s’ha d’anar a esdeveniments notoris i fer-se moltes fotos que apareguin a instagram. Poca cosa podran fer ara aquests influencers mig confinats a casa seva quan el món ha deixat d’organitzar esdeveniments per masses. De què parlaran ara als seus vídeos? De com fer el pa més bo utilitzant farina ecològica? Potser s’hauran de reinventar i llavors en comptes de fer propaganda per Guess o Pepe Jeans la faran per Pastes Gallo. Qui sap.

En tot cas confio en què la joventut s’adoni que el consumisme excessiu a què ens havia avocat la societat capitalista és “malarkey” perquè les coses importants i essencials potser no són aquelles a les que estàvem donant importància.

La paraula “malarkey” en un principi designava segons el Webster’s College Dictionary discursos o textos que escriuen els polítics per complaure o ensarronar a qui els convé. I com que ja sabem que els discursos de la classe dirigent escollida a les urnes no solen ser més que un engany i no tenen sovint gaire sentit,  per això paraula va passar a designar coses absurdes o bestieses.

Com ja us he dit abans, l’anglès és una llengua extraordinàriament rica en vocabulari i per demostrar-vos-ho us deixo amb la paraula “bunkum” que denota el discurs no sincer d’un polític. Crec que la faríem servir força aquesta paraula si la tinguéssim aquí!.  I en cas de voler designar només un discurs llagoter i engalipador, per això tenim en anglès un “claptrap” o “humbug”.

Però no acabaré amb política, no senyor, sinó amb un pensament molt positiu: Aquest dissabte 2 de maig jo celebraré la festa del treball del dia 1 sortint al carrer per fer esport. El que no tinc clar és quin tipus d’esport faré perquè em caldrà primer assegurar-me que segueixo les regles del que està permès. Em deixaran arribar fins poc abans de la platja per patinar o ens permetran fins i tot una volta en bicicleta? La perspectiva aixeca els meus ànims confinats. Estic convençuda que tenim ganes acumulades que sortiran en forma d’expressió d’alegria. El somriure però encara haurà de ser emmascarat si volem estar tranquils.

Bona setmana a tots!!!!!!!

 

Paraules nostres per adoptar aquesta diada.

Escric el post d’aquesta setmana en dimarts pensant en què s’ha de llegir dijous, però no un de molts sinó precisament Sant Jordi. La festa l’haurem de viure des de dins, en un racó de la nostra llar i de les nostres hores haurem de posar un bri d’esforç per evocar els Sant Jordis com han estat sempre i per nodrir l’esperança que el següent tornarà a ser un festival de parades de llibres i roses al carrer. Qui ens ho havia de dir que aquest any ens el prendrien oi? Per a mi aquest Sant Jordi serà encara més trist del que havia pensat perquè serà el primer sense el meu pare, el cavaller generós que anava a comprar-nos la rosa a la mare i a mi cada 23 d’abril. No em va faltar ni quan vivia a Alemanya. Sant Jordi era un dia molt especial a casa perquè mon pare es deia Jordi. Sempre he cregut que ha de ser ben avantatjós tenir un sant que tothom recorda perquè fa més festa i perquè les felicitacions aixequen els ànims.

Com que Sant Jordi és una diada ben nostra i ben catalana he pensat que en el blog avui havia de tornar a escriure sobre alguna de les nostres paraules, aquelles que tomben pel nostre cap però que no surten a la conversa gaire sovint o potser mai.

La primera paraula és un mot que en aquests moments a mi em sona a glòria: vagarejar. És un sinònim de vagar, aquest darrer moltíssim més conegut i emprat. Vagarejarem sens dubte tots quan ens permetin sortir a fer un tomb. Llavors estic convençuda que després de les llargues setmanes intentant reconvertir mobles per tornar-los un petit gimnàs o d’anar passadís amunt i avall per estirar les cames, baixarem al carrer a voltar sense cap direcció concreta. Senzillament recuperarem les ganes de caminar per caminar fins que ens cansem i vulguem tornar a casa.

Jo he vagarejat molt per Barcelona però sé del cert que encara em queden racons i raconets per descobrir. Quan tot torni a la normalitat m’afanyaré a recórrer les barriades que menys conec per si ens cal altre cop tancar-nos a casa.

La segona paraula de la que vull escriure avui és pàbul. Pàbul és un sinònim d’aliment i es fa servir en la locució “donar pàbul a la murmuració”, és a dir, donar motiu per tal que la gent parli i xafardegi sobre un tema determinat.

Aquesta setmana vaig veure a la televisió que en Cristiano Ronaldo havia trencat el seu confinament per anar a una celebració familiar. Per si fos poc que el paio se salti les regles quan potser convindria que fes d’exemple, el paio es deixa fotografiar i la festa apareix a les xarxes, a la premsa i a la televisió. Òbviament el que ha fet aquest esportista és donar pàbul a la murmuració. Però no només ell ha fet això de saltar-se el confinament i posar-nos bé el poder deixar-lo ben verd. A Rajoy el van enxampar fent fúting prop de casa seva i podeu comptar que la seva llar no deu ser pas com el meu micro-pis. Aznar tampoc es va quedar curt i va marxar a la seva segona residència a Marbella perquè ja sabem que els polítics i els famosos s’ho poden permetre tot. Posaria la mà al foc que les celebritats de la Península Ibèrica ens sorprendran encara unes quantes vegades saltant-se el confinament que nosaltres, els pobres pelacanyes, hem d’aguantar amb total estoïcisme i cridant la consigna “ens en sortirem”.

També molt nostra és la paraula “faramalla”. La faramalla són coses que fan patxoca però que tenen escàs o nul valor.   Al mateix temps s’empra per designar l’ostentació que pot fer algú del que té. Si coneixeu la típica persona que es passa el dia parlant de la seva nova pantalla de televisió que és tan gran que va de paret a paret de la sala d’estar, del seu nou mòbil que ha costat tota la nòmina d’un treballador mitjà, del seu darrer cotxe i dels viatges, llavors podem dir que la seva faramalla us cansa.

Una altra fantàstica paraula pel post d’avui és subreptícia. Estic segura que us serà molt útil perquè en un món ple de corrupció és pràctica. Una subreptícia és quelcom que es busca o s’aconsegueix d’amagat o dissimuladament. Com els diners públics que van a parar on no toca o els càrrecs que es guanyen no per mèrits sinó per contactes.

Potser us demanareu per quin motiu sembla que dono voltes al mateix tema oi?

Quantes vegades he mencionat els polítics en el meu post? Doncs bé, és molt fàcil, no em puc treure del cap ni enganxada a un del llibres que estic llegint ara, que la crisi del Covid-19 portarà cua i molt llarga des del punt de vista econòmic i està clar que els de dalt no renunciaran ni a un sol euro del seu sou. Per remuntar el país se’ns demanarà a nosaltres sacrificis ­– com si haguéssim oblidat els anys posteriors al 2008 –– i si ara aixecàvem cap, tocarà tornar-lo a posar sota l’ala.

La família reial no farà cap donació del seu sou vergonyós ni tampoc deixarà el càrrec per alleugerir als ciutadans més fràgils. I ara us demano, els esportistes famosos que cobren milions per anar darrere una pilota, han anunciat que traspassarien una ínfima part del seu compte a algun hospital per tal que el personal sanitari pugui comprar mascaretes?

Vaig llegir en un tuït la setmana passada que Rafael Nadal ha intentat subhastar la seva samarreta per donar el que en treu a alguna associació de beneficència. Li hauríem d’haver preguntat si la samarreta li quedava petita amb tanta generositat! Però més val deixar el tema que el post és per Sant Jordi i la festa no es mereix que ens la passem pensant en qui no s’ho mereix.

La següent paraula que m’agradarà rescatar del racó de les paraules oblidades és tustar  i vol dir colpejar o picar. M’abelleix perquè se sent poc o gens avui dia.

Jo fa dies que sento els veïns tustar la paret i com jo molts altres en aquest edifici. Ja fem broma perquè és impossible que estiguin posant tantíssims quadres, altrament el pis els quedarà com el Prado. Deu ser efecte de l’avorriment produït pel confinament al que estem exposats perquè sembla que a molts els ha donat pel bricolatge. Ahir mentre estava donant classe per videoconferència un dels meus alumnes va comentar que les cops que se sentien eren de la casa del costat de la seva. Jo vaig dir que també tinc veïns que tusten sovint la paret i llavors dos alumnes més van esmentar que a ells també els havia tocat aguantar el soroll provinent de pisos veïns. Ben mirat és força lògic que com que ens passem tot el dia a casa nostra i aquesta s’ha convertit en la nostra oficina o classe,  ens cal embellir-la i endreçar-la. Al cap i a la fi, ara no podem fugir al bar de la cantonada quan el desordre se’ns menja. Endevino que les cases no han estat mai tan endreçades. Com va dir una de les meves alumnes quan vaig demanar si li veien algun avantatge al confinament: “my room has never been cleaner”, la meva habitació no ha estat mai tan neta.

Per acabar amb el post d’avui vull escriure sobre un mot que he après d’una amiga de Vila-real i que em va semblar tan castissa que la he volguda adoptar. La paraula és morralla. El mot designa un conjunt de peixos que han agafat els pescadors però que no tenen gaire valor. El més curiós de la paraula és que a Castelló es fa servir per al·ludir als homes  i dones d’una certa edat que han quedat solters per manca de virtuts o atractius.

Malauradament les morralles demà potser no s’ho passaran bé amb la diada perquè Sant Jordi celebra i ho farà sempre l’enamorament, l’amor i el romanticisme i ho fa amb fantàstiques roses i amb llibres.

La imatge d’avui és una rosa feta pel meu company. Inevitablement aquest dijous festiu no es vendran ni de bon tros les roses que s’haurien d’haver venut perquè els serveis de missatgeria no donaran a l’abast. Jo però tinc l’esperança que Sant Jordi es posposarà i que celebrarem la diada amb les roses i els llibres ben aviat.

Algú em vol negar que el confinament se’ns fa definitivament més portable gràcies a la lectura? Jo ja estic cercant el meu llibre de Sant Jordi per poder-lo rebre i fer-li els honors com cal tan bon punt les llibreries tornin a obrir. I com em migro per sentir la flaire de paper nou i poder acaronar els fulls del meu nou company! Un llibre no només es llegeix una vegada, s’ha de pair i rellegir passat un temps per assaborir-lo de veritat.

Vull evocar avui les imatges del Passeig de Gràcia plenes de parades i el sentiment de festivitat que es viu des de ben aviat el 23 d’abril.

El confinament ens ha deixat el cor de la ciutat callantívol però ja el farem bategar de nou  quan el nostre desig humà de proximitat no posi en perill els més vulnerables.

Hem de ser Sant Jordi i lluitar contra el Covid-19. Si tots posem el nostre granet de sorra ens en sortirem!

Feliç diada a tots!