La Porta XIX.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Bernat entrà murri al laboratori. No havia dormit perquè allò d’haver de dir-li al seu equip que havien d’abandonar el projecte pel que havien treballat tant era descoratjador. I d’altra banda en les hores d’insomni havia decidit deixar de prendre l’elixir. Ell no solia necessitar-ne però en dies com aquell hi recorria per endormiscar les seves emocions. No ho faria perquè de tota manera era conscient que si la droga havia deixat de funcionar a causa d’una mutació de la grip, era més que probable que ell es contagiés i era per tant molt important començar a afrontar la vida sense ajuts químics. Per si l’equip del nord d’Arda 1 trigava gaire en encertar una reformulació exitosa.
El lector de còrnia li obrí la porta i ell s’encarregà d’anar encenent els llums del laboratori. Abans que entrés cap empleat va fer una trucada a un dels guardes de la zona d’aïllament dels dissidents.
— Aquí el cap de laboratori de la planta dos. Necessitaríem diverses mostres de sang d’individus resistents a l’elixir. Preferiríem que les mostres fossin de persones ben diferents. Podria passar-me la fitxa tècnica d’ells?
Al Bernat li semblà per un moment que la comunicació s’havia tallat però no era així. El que rebia la informació l’estava processant.
— De tots ells senyor? Estem parlant d’una quantitat molt gran de retinguts. I d’alguns d’ells encara no hem tingut temps a accedir a les fitxes personals.
— De quanta gent estem parlant?
— Es fa difícil dir-ho. Deuen ser ja més de mil.
— Més de mil? — demanà el Bernat alarmat.— Tenim prou lloc per allotjar totes aquestes persones en condicions?
— En condicions no senyor. Estan amuntegats i estem racionant el menjar perquè estem desbordats.
— El soterrani tampoc disposa de suficient aire!
— Estem esperant ordres de l’administració.
— Quin tipus d’ordre? — va fer ell que es temia el pitjor—.
— Odres de traspassar-los abans d’hora. No podem mantenir més quantitat de resistents.
El cor del Bernat es disparà.
— Doni’ns setanta-dues hores. I passi’m la informació de tots els resistents que pugui. Deixaré que la màquina faci un triatge dels individus més genèticament dispars.
— Ho tindrà durant el matí.
— Enviaré a cinc empleats a extreure mostres de sang. En necessitarem com a mínim cent.
— Els hem d’adormir per portar-los aquí.
— Ho sé. Però ens han encomanat una feina i l’hem de fer.
Els primers treballadors anaven entrant. El Bernat va veure la Berta i els ulls li van espurnejar. Potser eren imaginacions seves però li semblà que ella també el mirava de manera especial.
Els empleats anaven cap a les seves taules i el Bernat va sortir del seu despatx i se situà davant d’ells.
— Benvolguts companys. Us demano que no comenceu encara la feina. Esperem deu minuts més fins que tothom hagi arribat. Us he de comunicar una decisió que arriba de la central d’Arda 1.
Les animades converses matineres dels seus companys es van aturar. Un comunicat de la central d’Arda 1 era un tema greu perquè volia dir que s’estava actuant a nivell global i no local. El silenci enfosquí l’aire del laboratori i els empleats que anaven arribant es dirigien cap als seus llocs de treball intuint la serietat del moment. Quan el Bernat veié que tots havien arribat començà el seu discurs.
— Benvolguts companys. Ahir vaig rebre una trucada de l’administració. La central d’Arda 1 ha decidit dividir els equips de laboratori en dos. Els de la meitat nord del nostre planeta treballaran en la reformulació. No obstant, i donat que tot sembla indicar que la manca d’efectivitat de l’elixir és causada per un virus comú, es fa absolutament necessari identificar el virus per tal de trobar-ne una vacuna. No cal que els digui que un virus com la grip és altament contagiós i que si l’elixir deixa de funcionar a causa del virus, l’estabilitat d’Arda 1 està en joc. — Hi hagué una pausa.— I la nostra existència tal i com l’hem coneguda fins ara també. Les emocions incontrolades podrien portar a la rebel·lia i una desobediència en massa seria difícil de controlar per part de les administracions. Els equips d’Arda 1 sud treballaran per trobar una vacuna pel virus. Espero que tots sapigueu treballar ara per identificar-lo amb tant entusiasme com ho heu fet per reformular l’elixir. Sou el meu equip i confio en vosaltres. Òbviament us he de fer signar un contracte de confidencialitat perquè cal mantenir en secret la teoria del virus.
Tots els empleats miraven el Bernat amb cara d’ensurt.
— Vull deu voluntaris per ser transportats al soterrani on hi ha els resistents. Necessitem mostres de sang de cent ciutadans. En breu l’ordinador haurà fet la tria dels individus més adequats. Us haurem d’adormir per transportar-vos fins el soterrani i per tornar. Com a compensació, els voluntaris tindran dos dies de permís.
Els empleats no van trigar en anar aixecant les mans. Entre els voluntaris hi havia la Berta. Allò va coure al Bernat perquè hagués preferit veure-la cada dia i perquè a més la necessitava al laboratori. Potser estava cansada de treballar sense resultats i necessitava uns dies. El Bernat la mirà comprensiu però decebut.
— Moltes gràcies als voluntaris. Dintre de dues hores us subministraré la pastilla sedant i us transportaran al soterrani. La resta de nosaltres comencem a preparar l’instrumental per treballar en la nova hipòtesis del virus.
Just uns minuts després la Samantha entrava altre cop mig marejada al despatx de l’agent 54. Les taques fosques sota els ulls d’aquell home denotaven que no havia dormit gens bé.
— Bon dia Samantha. Tinc un informe de primera hora. El comitè de l’administració ha decidit que només s’eliminaran a partir d’ara els resistents o dissidents que incitin a la rebel·lió.
Ella era conscient de que aquella era una ordre que podia donar lloc a interpretacions molt diferents.
— Què s’entén per incitar a la rebel·lió exactament? Fins ara em sembla que es monitoritzava a tots aquells sospitosos de no estar d’acord amb l’ordre administratiu d’Arda 1. Els que no volien fer el traspàs per exemple, o que no entenien el racionament.
— En el moment en què un ciutadà era acusat d’haver-se mostrat contrari al sistema, aquest era monitoritzat. Això ara deixarà de ser així.
— En puc demanar el motiu? — va fer la Samantha amb la seva àvida curiositat femenina.
L’agent li clavà la mirada freda i roent però respongué sense embuts.
— Perquè tenim ja massa resistents i dissidents en cel·les i fins que no habilitem espais més grans o els eliminem de quatre en quatre, no podem seguir gastant recursos en monitorització. S’ha de mobilitzar el personal per altres tasques.
— Entenc. — La Samantha albirà que la situació s’estava escapant de les mans de l’administració.
— Ahir va fugir un dissident que havia de fer el traspàs. Va ser durant la cerimònia. Va deixar tots els convidats i es va fer fonedís. Ha de comunicar als equips de monitorització que és imprescindible trobar aquest home. Així com un tal Sam, fugitiu d’una cel·la d’aïllament. No ens podem permetre que ells animin a més gent a fugir.
— Passaré una ordre de recerca i captura.
— Perfecte Samantha. Ara comença a treballar.
Aquell to d’ordre no se li posava gens bé però era el seu cap i no li podia fer notar el seu disgust.
La Samantha complí amb les ordres que li havien encomanat i rebé un intent de contacte del Jonathan. No tenia ganes de comunicar-se amb ell però el seu dispositiu li donava contínuament el senyal i era obligació seva respondre.
— Jonathan! Bon dia. A què dec la trucada?
— Es tracta de la Lícia. Tret de la darrera conversa en què es va mostrar contrària al traspàs només em fa sospitar que no s’emporta mai el dispositiu quan surt a passejar al vespre.
La Samatha s’ho pensà un moment. No era normal que els ciutadans passegessin sense el dispositiu. L’havien de portar sobre per identificar-se. La Lícia estava desobeint ordres.
— Vols que intenti esbrinar què passa?
Una monitorització més intensa de la senyora Ferrer no li interessava a ella. A més tampoc podien perdre el temps en vigilar massa gent perquè calia localitzar els dos fugitius.
— No Jonathan. Moltes gràcies però no cal de moment. Ara mateix volia passar un comunicat. Hem de concentrar totes les forces en trobar dos fugitius. Seguim organitzant els traspassos com sempre i intentem esbrinar on es troben aquestes dues persones.
— D’acord. — Digué el Jonathan amb veu seca. — Samantha, escolta. Jo volia dir-te que em sap molt greu el que va passar. I que espero que des de la teva nova posició ara tinguis privilegis més ràpidament…
— N’hagués tingut prou amb unes vacances al Nord d’Arda. Ara estic jo tan monitoritzada com els sospitosos.
Allò li va saber greu al Jonathan.
— Sé que no servirà de res però si puc fer res per tal que em perdonis…
La ment ràpida de la Samantha va veure una oportunitat d’or.
— I quan arribi el moment em sabràs fer costat?
— Costat en què?
— Potser sí que vull que em facis un favor per compensar el fet que he perdut gairebé tota la meva llibertat.
— El que sigui Samatha, el que vulguis!
— Quan arribi el moment, si arriba, t’ho faré saber. — Digué ella en to sec. — Que tinguis una bona jornada laboral Jonathan.
— Igualment. — Va poder dir ell abans que ella tallés la comunicació.
Va enllestir la feina amb celeritat i tornà al despatx de l’agent 54 per demanar què més havia de fer. El trobà endinsat en un mar de pantalles.
— Res Samantha. Ves a descansar. Els propers dies podrien ser durs per tots.
Ella no gosà dir res.
— En altres circumstàncies hagués pogut premiar la teva feina. — I la mirà directament a l’escot.— Ets una jove atractiva i intel·ligent i algú com jo, en altres circumstàncies, podria haver-te necessitat.
La Samantha s’ensumava que el que estava a punt de dir-li l’agent 54 no li agradaria gens.
— Vine aquí.
Ella es quedà on era.
— Que t’acostis et dic! — digué ell en to d’ordre.
Ella obeí.
— Agent si em disculpa estic indisposada. Si com diu els propers dies seran durs li demano que em deixi marxar a casa.
L’agent l’agafà pel braç i se la va acostar i la va besar. La Samantha el volgué empènyer lluny seu però el ja li estava magrejant l’escot amb una mà i amb l’altra avançava cap a la part inferior. De cop s’encengué el botó vermell d’alarma i el so inconfusible de la sirena emmudí el panteix de l’agent 54. Ell va prémer el botó. «Alerta màxima. El nombre de resistents és insostenible. Se suspenen les monitoritzacions de sospitosos i només es controlen els rebels declarats. Necessitem pla d’acció. Demà reunió d’emergència a k8 C1. El transport està reservat.»
— Entesos. — Digué l’agent 54.
La Samantha va reconèixer l’oportunitat i la va utilitzar.
— Agent 54. Jo seguiré ordres i marxaré ara. — Va fer tot desempallegant-se d’ell i escapant dels seus braços. — Vaig a fer la meva feina. Demà seré aquí a l’hora habitual. Si és de viatge li desitjo un bon trajecte.
— Gràcies!
La Samantha va acabar les tasques amb celeritat i anà a casa a connectar el seu dispositiu il·legal. Envià un missatge a la Lícia dient que podia estar tranquil·la que només es monitoritzarà als resistents dels que se sospités que poden incitar a la rebel·lió.
Aquell mateix vespre la Lícia li digué al Benet el que li havia comunicat la Samantha. Després d’uns minut de reflexió ell afirmà.
— Crec que el sistema està tenint problemes per controlar a tots els resistents. Parlaré amb ta filla però potser serà convenient que facis quelcom fora del normal per tal que et vulguin eliminar.
La Lícia es quedà davant del Benet.
—No t’importo gens oi? —va fer ella.
— Lícia! Com pots dir això?
— Estàs pensant en fer-me fer quelcom que em posa en perill!
El Benet sospirà.
— Hem d’ajudar la xarxa…
— Hem? A tu ni et coneixen! Fins ara t’emportes la millor part. Total aquí la que es juga unes setmanes de vida sóc jo!
— Lícia! Què dius! — va dir el Benet dolgut.
— Que la del traspàs immediat sóc jo! I a qui vigilen també. — Hi hagué una pausa.— Potser estic susceptible però em cal estar sola. Demà potser ja estaré millor.
— Lícia! — va cridar el Benet desesperat.
Ella li donà un petó als llavis i va córrer cap a casa seva. Necessitava soledat per reflexionar…

Expressions alemanyes de nassos!

platja

Estic ja a poques hores de començar les meves vacances d’estiu, que per cert, no són tan immensament llargues com la majoria de gent es pensa, perquè jo les començo sempre o bé el quatre o bé el cinc de juliol i les acabo el primer dia de setembre. I com us podeu imaginar estic eufòrica pensant en totes les estones de repòs de les que gaudiré durant l’estiu per fer allò que no puc fer relaxadament durant el curs escolar: llegir, escriure i endinsar-me en l’estudi d’idiomes. I també anar pensant en totes aquelles expressions alemanyes que estan desades a algun racó del meu cervell i només surten quan la boja del terrat hi cau.
I és cert que quan tenim més temps i estem relaxats la creativitat i les idees van sorgint espontàniament i per això ja tinc ganes d’estar de vacances per activar la meva creativitat. Malgrat que avui encara he anat a la feina castigada, aquest dijous volia dedicar el post a expressions i frases fetes que m’han anat venint al cap.
La primera la podem emprar molt en aquest país perquè tendim a l’exageració contínuament. En alemany, quan es porta una cosa a l’extrem i s’exagera diuen que quelcom és zu dick aufgetragen que literalment vol dir “està escampada massa gruixut”. L’expressió ve del món de la pintura. Si posem massa color sobre el llenç o tela llavors la capa serà massa espessa i el resultat serà poc natural. I de la mateixa manera quan els alemanys exageren diuen zu dick aufgetragen. Jo per exemple probablement he exagerat una mica la manca de temps quan treballo. Tinc les meves estones lliures, poques, i ben segur em permeten fer les activitats que m’abelleixen, això sí, cronometrada. Per posar-vos un altre exemple de com es pot utilitzar aquesta frase us puc dir que de vegades veiem una pel·lícula fantàstica i de cop i ha un detall que sembla massa apegalós o romàntic o senzillament exagerat per semblar realista. En aquests casos també diem que sembla zu dick aufgetragen. Per nosaltres és fer-ne un gra massa.
Adesiara no estem del tot lúcids i fem quelcom que engega a fer punyetes tota la nostra feina prèvia en algun sentit. Potser hem treballat per un projecte i en el darrer moment hem fet un pas en fals i ho hem espatllat. Si és així en alemany diríem que wir setzen etwas in den Sand, és a dir que “ho posem en sorra” o que “ho colguem en sorra”. Molt probablement quan fem aquestes atzagaiades que ho engeguen tot en orris no ho fem volent. Perquè altrament ens hauríem de demanar si no som el que els alemanys diuen dumm wie Brot, que literalment significa ximple com el pa.
Quan a una persona se l’enreda els alemanys diuen que se la porta pel nas, an der Nase rumführen. Curiosament el nas és una part del cos que molt utilitzada per fer locucions perquè sense rumiar gaire em venen al cap les expressions sich an selber Nase fassen, jemandem etwas unter der Nase reiben, die Nase über etwas rümpfen, die Nase hineinstecken, die Nase voll von etwas haben, auf der Nase liegen, jemandem eine Lange Nase machen i auf die Nase fallen. I si pensés un xic més, segur que encara me’n vindrien al cap un parell més.
Explico primer les que s’assemblen a les nostres locucions. La de auf der Nase liegen és molt similar a la nostra expressió tenir quelcom als nassos. La utilitzem quan tenim una cosa molt prop i no la veiem. La de die Nase hineinstecken, que vol dir literalment introduir el nostre nas a algun lloc, és una locució que també existeix en anglès, en castellà i en català. Quan ens posem en els assumptes dels altres hi posem el nas. De la mateixa manera die Nase über etwas rumpfen és una locució idèntica a la d’arrugar el nas. Els alemanys quan arruguen el nas sobre una cosa o una persona no és que no ho vegin clar, sinó que no en parlen gens bé. I la expressió unter der Nase reiben també ens és molt propera perquè nosaltres refreguem també pels nassos coses quan cal. La diferència és que els nostres veïns de l’Europa central diuen que ho refreguen sota el nas i no pels nassos.
La resta de locucions d’avui ja no s’assemblen a les nostres. La de jemandem eine lange Nase machen significa literalment “fer-li a algú un nas llarg” i s’empra en el sentit de ridiculitzar a algú.
També té un sentit negatiu la de auf die Nase fallen que seria caure de nassos però que s’utilitza en sentit figurat per dir que un ha fracassat, que s’ha equivocat.
No obstant, vull recalcar l’aspecte més positiu de l’error perquè precisament equivocant-nos és com aprenem i el fracàs pertany al procés d’aprenentatge d’una persona. Com va dir George M. Moore, i el cito textualment “a winner is just a looser who tried one more time”, és a dir “un guanyador és només un perdedor que ho va intentar un cop més”.
I per acabar avui amb les locucions que tenen per tema el nas, he de comentar la de sich selber an die Nase fassen, que s’empra quan un ha de fer una autocrítica. Vol dir literalment tocar-se un mateix el nas. Si jo per exemple parlo de veure els errors o els fracassos com a part de l’aprenentatge però no soc capaç de prendre’m gaire bé el fet que les coses no em surtin bé, llavors diria en alemany ich kann mir selber die Nase fassen, em puc tocar el nas.
Bé, i tot i que sé que per avui han estat moltes locucions noves, encara m’agradaria comentar un adjectiu que conté la paraula “nas” i és hochnässig. Una persona de “nas alt” és una persona arrogant, altiva. Òbviament no cal ni dir que l’adjectiu és molt negatiu.
I com que a mi la negativitat no m’agrada, em quedo amb els meus propòsits de l’estiu: reprendre l’estudi de l’àrab, acabar la tercera novel·la que reposa des de fa pràcticament un any, llegir un parell de llibres aquest estiu i enllestir molts temes administratius que tinc pendents. Tot, evidentment ohne Hast, ohne Rast o amb Eile mit Weile que venen a ser allò que els castellans transmeten amb sin prisa pero sin pausa. I és que les vacances estan per arribar allà on no arribem normalment però sense mirar gaire el rellotge. Em demano si aquest dissabte tindré també la meravellosa sensació que he tingut sovint quan plego de la feina de que el temps es multiplica. Ja us ho faré saber. Fins la setmana vinent uns desitjo una mica de fresca.

La Porta XXVIII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’equip 194 treballava feia molts dies més de deu hores seguides sense obtenir cap resultat. Les observacions que havien fet amb el resistent fugitiu abans que se’ls escapés van ser descoratjadores. La reformulació de l’elixir era tan potent que disminuïa les capacitats no només emotives sinó sensorials i cognitives. A més, el Sam havia parlat d’uns mal de cap molt forts que podien minvar la productivitat dels que havien de prendre l’elixir. La Berta s’havia agafat la tasca que els havia estat assignada molt seriosament i per això en aquells moments ja començava a patir frustració. Però no volia prendre la droga que estaven intentant reformular perquè desitjava estar al cent per cent i donar el seu màxim. Les hores extres de cansament li havien permès tenir molt prop el Bernat i deduir de l’expressió de la seva cara que quelcom anava realment malament. L’equip s’enfonsava en malestar perquè s’esperava que algú a Arda 1 fos capaç de trobar què fallava amb aquell elixir que havia funcionat tan bé durant tantíssim temps i tanmateix cap equip de cap cantó del planeta havia donat avís d’un èxit. La Berta no volia comentar-ho a ningú però a la seva família ja hi havia dos casos de resistència a l’elixir. Un d’ells era la seva germana, que li havia dit de manera confidencial que l’havia amarada un sentiment de desencís de tot que no podia controlar. La seva mare havia de fer el traspàs en un any i l’Ana estava neguitosa per aquest motiu. I el pitjor de tot és que també havien esbrinat que la seva mare estava comprant dosis extres il·legals perquè veia el dia del seu final molt prop i l’afonava el fet que encara tenia moltíssimes coses a fer a la vida. Per exemple veure a les seves dues filles aparellades. La Berta era conscient de que estava obligada a delatar fins i tot els membres de la seva família per resistents, no obstant, no seria mai capaç de subministrar cap dosis de l’elixir com la que estaven administrant als capturats. No volia que ningú de la família prengués mal i per això era la primera interessada en que es trobés una solució a aquell problema que ja era global.
— Berta, portes dies fent moltíssimes hores extra. Crec que seria bo que t’agafessis un dia lliure. A tots ens cal desconnectar perquè ens tornarem bojos aquí dintre.
La veu del Bernat sonava cansada també.
— No puc marxar i saber que tu et quedaràs aquí donant-hi voltes…
El Bernat la mirà amb tendresa. Si ell no fos el seu cap directe, faria temps que li hagués demanat de sopar amb ell. Però no s’esqueia. Per poder-hi tenir una relació personal l’havia de fer fora primer de la feina i ella era massa valuosa per a perdre-la.
— Diguem que és una ordre i com a cap teu, l’has d’obeir.
— Si és així marxo. — Digué desganada.
En aquell moment darrere del vidre del despatx del Bernat s’encengué el llum vermell d’alarma i la Berta el veié.
— Bernat, mira! Potser ja ens comuniquen que algú ha trobat una reformulació efectiva!
El Bernat anà amb pas ferm cap al despatx insonoritzat i enfosquí els vidres per poder connectar el seu dispositiu i escoltar el missatge sense les mirades inquisitives del seus empleats.
Una veu metàl·lica parlà amb un accent estranger.
— Estic connectat amb el cap 194?
— Sí. Jo mateix.
— Aquí el cap dels equips de laboratoris de la meitat sud d’Arda. Truquem per comunicar-li que un dels equips té una hipòtesis sobre el motiu de la innocuïtat de l’elixir.
El cor del Bernat es posà a bategar amb força.
— I es pot saber aquesta hipòtesis?
— Sembla que l’elixir no funciona a causa d’un virus de transmissió aèria. El virus no dona cap símptoma greu i per tant la gent que el té no interromp la seva activitat diària per guarir-se.
— I quin virus és?
— Es tracta d’una variant molt poc virulenta de la grip.
— Està confirmada la hipòtesis?
— No. S’hauria d’aïllar el virus, reconèixer-ne la mutació i llavors immunitzar tota la població. Serà més fàcil això que no pas trobar una reformulació de l’elixir.
— Hi ha cap equip que hagi obtingut un èxit per petit que sigui reformulant l’elixir?
— Negatiu.
— Entenc que ara hem de treballar en identificar el virus per trobar-ne una vacuna.
— Positiu.
— Però trobar una vacuna també pot ser un procés llarg! No haurien de treballar uns equips en reformulació i altres en aïllar el virus?
— I així es farà. La meitat sud d’Arda treballarà amb la hipòtesis de que la manca d’efecte de l’elixir és vírica. La meitat nord intenta reformular. Vostè és científic oi? Sabrà que un virus es pot escampar tan ràpida i fàcilment que afecti a un quart o un terç de la població en poc temps. La grip espanyola va matar més essers humans que la segona guerra mundial. Un percentatge elevat de la població a qui no li fa efecte l’elixir és un perill molt gran per l’estabilitat del sistema.
— Ho entenc perfectament. Farem el possible per ajudar!
— Això esperem tots. Tallo la comunicació.
El Bernat deixà de sentir la veu i es quedà durant uns minuts assegut a la taula del seu despatx. Si realment un virus era la causa del que estava passant, el sistema d’Arda 1 tal i com l’havien ideat les administracions estava en una fase molt vulnerable. Els contagiats començarien a sentir emocions i sentiments inesperats i a no poder controlar-los. Això volia dir més disputes entre la gent, possibles d’alt i baixos emocionals, desequilibris i potser també conduiria a una sensació de descontentament amb el sistema. Se li posà la pell de gallina. Agafaria ell el virus? Quanta gent estava fent desaparèixer el sistema que encara no estava en zones d’aïllament per fer de conillet d’índies per laboratoris? I què farien amb els que no calguessin per fer proves? Què havia fet el sistema amb tantíssims resistents de les darreres setmanes? Com a científic sabia que un virus podia causar estralls. Sospirà fort i pensà què seria el millor. Havia d’anunciar al seu equip canvi de projecte i sabia que els hauria de donar una explicació i fer-los signar un contracte de confidencialitat. Es posaria a treballar en el contracte però decidí donar a tot l’equip el dia lliure. I a més se saltaria les normes i s’enduria la Berta a sopar. L’endemà els esperava a tots una jornada molt dura. Sortí del seu despatx i tots els ulls dels seus empleats es dirigiren a ell. Estaven frisosos.
— Benvolguts companys i companyes. Han estat unes darreres setmanes molt dures i tots hem fet més hores de les que són saludables. Com a cap us demano a tots que deixeu el laboratori d’immediat i que intenteu refer-vos una mica reprenent les activitats que tots hem oblidat durant dies o setmanes. Demà seguirem les instruccions. Ara descansem!
Van deixar el laboratori moixos. Les hores lliures els anirien bé però no tenien res programat i fer front a la solitud feia basarda. Alguns anirien a casa per estar amb la família o sorprendrien la parella amb quelcom diferent. D’altres anirien a un saló de realitat virtual i alguns també farien esport per compensar tot l’esforç. Li hagués agradat saber què faria la Berta. Quedà sol dins el laboratori amb la meitat dels llums apagats.
I mentre el Bernat seia pensarós, la Berta marxava a casa desanimada. Aprofitaria per trucar a sa germana i sa mare o proposar a les dues anar a fer una volta. El Bernat hagués volgut retenir la Berta, la seva empleada favorita, per ser capaç d’infringir les normes tot demanar-li si volia prendre un cafè amb ell. Però no va poder. Seria l’efecte de l’elixir que l’acovardia i el feia mantenir-se dins els límits del que establia el sistema? Potser li calia contagiar-se del virus per poder deixar de ser un esclau del que volien els altres. En tot cas aquella tarda esdevingué trista per ell perquè la notícia que donaria l’endemà afonaria el seu equip.
I només unes hores més tard el Benet era a la cuina amb l’Eva i li explicava la visita que la Samantha havia fet a la Lícia. L’Eva reaccionà emocionada.
— T’adones Benet de l’oportunitat que això representa?
— Sí. Si juguem la carta correcta sí però em fa por que surti algun entrebanc.
L’Eva li agafà la mà.
— Hem de pensar que no i planejar amb anticipació. La monitoritzem nosaltres i si ara tenim algú de “dins” per ajudar-nos molt millor!
— Tant de bo ho fem bé! — digué el Benet amb veu tremolosa.
En aquell moment aparegué la Raquel.
— Crec que he fet curta amb les truites! La propera vegada en portaré una més!
— Ara en faig una i ja està. — Digué el Benet que tenia ganes d’estar uns instants sol.
— Vols que et doni un cop de mà? — preguntà la Raquel que desitjava estar a soles amb el Benet.
— No cal Raquel, tu ja has fet prou! Seu i continua amb la lectura que t’ho mereixes.
La Raquel va entendre el missatge i deixà el Benet a la cuina. Es veia d’una hora lluny que el que li mancava era la Lícia. Ella havia esdevingut completament prescindible pel Benet. Allò li va fer bleir la sang…

La Porta XXVII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Aquell dia la Lícia va haver de fer un esforç per tenir el cap a la feina. Estava estranyament excitada davant l’inesperat gir dels esdeveniments. No havia tingut temps de pensar com aniria la seva desaparició o el seu traspàs però imaginava que quan s’adonessin del seu grau de resistència psicològica al sistema la farien desaparèixer d’immediat. I tot fent-ho podria ajudar a la seva filla i la xarxa a descobrir què feien amb els dissidents perquè li podrien comunicar quan la voldrien fer fonedissa, cosa que seria enormement útil a la resistència. El seu sentiment d’emoció quedava enterbolit per un altre molt poc noble que era el seu afany secret de ser salvada d’un traspàs que no volia fer. Les hores li passaven lentament perquè volia que arribés el moment en què el Benet la passava a buscar per fer la seva passejada del vespre. Era una contradicció en el seu cas. Desitjava que certs esdeveniments arribessin amb celeritat però d’altra banda li calia aturar el temps per assaborir cada instant. Aquell vespre la trobada amb el Benet havia de ser curta perquè ell tenia cita amb el club de lectura. La Lícia aprofitaria per anar a fer una copa amb una de les seves amigues.
S’afanyà per arribar a casa perquè necessitava una dutxa freda per treure’s la suor de sobre. Es vestí ràpidament i es deixà el cabell moll per tenir la sensació de frescor. La jornada havia estat xardorosa i quan el sol marxava la temperatura ja no baixava prou per donar una treva justa. Quan s’accionà el seu dispositiu i veié l’holograma del Benet a la porta ella estava asseguda al sofà amb les cames arronsades fent el gallòfol. No tenia per costum donar-se temps de no fer res però li calien deu minuts de repòs. Agafà la jaqueta i les anacròniques claus i anà cap a la porta. Ell l’esperava amb una camisa altre cop molt jovenívola que l’engrescà de seguida, no obstant li calia transmetre el seu missatge de manera ràpida i eficaç per no malmetre cap instant de tendresa escàpola amb ell. Agafà de la mà del Benet i pràcticament el va fer córrer fins el parc, on sabien que no els podien escoltar ja.
— Benet avui ha vingut la noia de l’empresa de traspàs a buscar-me a la feina.
La mirada del Benet s’enfosquí.
— No venia per parlar-me dels traspàs sinó per dir-me que l’havien feta a ella responsable del meu monitoratge i possible desaparició des de les oficines centrals i que intentaria comunicar-se amb mi per avisar-me de quan em podrien fer desaparèixer.
El Benet s’alertà de seguida.
— Lícia! No ho trobes sospitós? Per què t’hauria d’ajudar una persona que treballa pel sistema? I com et pot avisar? Si ella és dels de dins se la jugaria per ajudar-te!
— Si vols que et digui la veritat, estic convençuda que quelcom l’ha feta passar a l’altre bàndol de cop.
Ell sospirà. Havia sentit a parlar de la intuïció femenina però no hi creia. Potser la Lícia tenia tantes ganes com ell de que pogués escapar del destí que li havia imposat el sistema. Calia però mantenir el cap clar i aquella novetat li semblà estranyíssima.
— Com t’ha dit que es posarà en contacte amb tu si els mateixos empleats d’administració estan controlats?
— Té un dispositiu il·legal amb un número no enregistrat pel sistema. Em contactarà a través d’aquest.
El Benet no ho acabava de veure clar.
— Lícia, avui ho comunicaré a la teva filla per si de cas. Potser ells sabran esbrinar si tot això és veritat.
— Sí, per favor! Digues-li-ho. Si és cert, tot plegat és una oportunitat d’or que no podem perdre…
El Benet se la mirà. En aquells moments semblava una jove de vint-i-cinc anys i no algú de cinquanta-cinc. De cop s’adonà de les ganes que tenia d’abraçar-la i ho va fer.
— Ja sé que et delies per d’explicar-me les novetats… però no volia marxar sense abraçar-te…
—Te’n vas ja?— digué ella decebuda.
— Sí. La Raquel volia preparar-nos a tots quelcom per sopar i la vull ajudar a la cuina. — Somrigué ell inconscient de l’efecte que tindria sobre ella.
Una calrada encengué les galtes de la Lícia.
— Passa res? — demanà el Benet innocent.
— No. — Digué la Lícia que no volia que el Benet sabés el que la inquietava de debò. Era un pensament molt egoista i se’n avergonyí. Tanmateix no el podia esborrar.
El Benet observà el rostre de la Lícia. Els seus ulls s’apagaren i la seva mirada color mel semblà un gemec.
— M’agradaria poder quedar-me avui més estona però no puc! Demà recuperarem el temps perdut. T’ho prometo!
— No t’amoïnis Benet. Avui he quedat amb una amiga que fa temps que no veig, m’anirà bé distreure’m…
El Benet li donà un petó als llavis i s’acomiadà d’ella amb recança. Potser hauria d’haver cancel·lat el club de lectura per dedicar-li tot el temps a ella. D’altra banda li calia mantenir el vincle amb l’Eva, el Joel i tota la colla. Potser ells també podrien ajudar a la Lícia.
El veié marxar més lentament que de costum. Ben segur que la Raquel sabria jugar el seu paper quan ella no hi fos. Havia notat de seguida el seu interès no correspost pel Benet. Les mirades d’aquella dona eren com ganivets roents que li esquinçaven la pell cada cop. Sabria com consolar el Benet per la seva pèrdua aviat. Potser ell llavors cauria en el parany en què no havia caigut abans. Un sentiment estrany l’amarà. Aquella nit es prendria una copa per ofegar el desassossec que s’havia anat intensificant els darrers dies. Intentà remembrar la darrera vegada que havia sentit quelcom així i el sentiment es barrejà amb les imatges d’una festa a la universitat feia uns quinze anys. Al Quim l’havia rondat tota la nit una estudiant jove i la Lícia se sentí insegura durant la vetllada. Què comprensible era que la humanitat hagués accedit tan fàcilment a viure sense patiments i sense passions! Per la majoria era preferible viure en l’anestèsia que sentir dolor, ànsia, por o joia sense poder-los controlar. Quan arribà a casa agafà el dispositiu i la bossa i caminà amb energia fins els transbordador. Feia temps que no anava al centre a fer una copa i li convenia.
A l’altre banda de la ciutat el Jonathan era a casa aixecant peses mentre escoltava la monitorització de la Lícia empipat. El seu somni havia quedat esmicolat pel seu moviment en fals i ara en pagaria les conseqüències. Hauria de monitoritzar la senyora Ferrer tot sol, aniria molt atabalat fent sense ajut les gestions dels traspassos fins que li assignessin una nova companya, no l’ascendirien i el que era pitjor de tot: havia perdut la Samantha.
Li havia estranyat que hagués refusat tots els intents de connexió aquell dia fins que cap a les cinc de la tarda el va sorprendre un missatge amb holograma «L’agent 54 em reclama com a assistent personal seva i per tant hauràs de continuar les tasques que teníem pendents tot sol fins que t’assignin una nova companya» . No hi havia inclòs cap explicació de com havia anat la trobada amb l’agent, ni el motiu pel qual ell l’havia anomenada a ella assistent personal però el Jonathan tenia clar que aquell home la volia a ella també i ara ella havia perdut tota la llibertat que li quedava amb aquell nou càrrec. Els subordinats dels alts agents no tenien ni intimitat. Els braços li feien mal de tant aixecar les peses però s’havia de castigar encara més. Suat com anava sortí al carrer a córrer per deixar enrere l’enuig que sentia contra si mateix i quan tan sols portava uns deu minuts d’entrenament, s’adonà que li venia de cara un altre corredor a qui tenia vist pel barri. No es coneixien però sempre es saludaven amablement. Al Jonathan aquell somriure li semblà entranyable. Avançava cap a ell quan de sobte un vehicle aparegué accelerant per la calçada darrere del corredor fins que s’aturà derrapant junt davant ell. Uns encaputxats sortiren del vehicle i van agafar el noi a qui empenyeren dins el cotxe que arrencà poc després deixant un Jonathan completament desorientat en mig del seu trajecte. Trigà uns segons en digerir el que havia passat. Primer se li va acudir que podia haver estat alguna espècie de màfia com la que coneixia hde les pel·lícules que havia vist però la idea era ridícula perquè feia temps que ja no existien. Llavors s’adonà que allò que havia presenciat era una de maniobres de detenció de dissidents del sistema. Acabava de ser testimoni directe de com uns agents de l’administració feien desaparèixer un dels ciutadans problemàtics. Quelcom es remogué en el seu interior. Aquella manera de prendre la vida d’una persona en uns instants inesperats el colpejà profundament. Era un empleat del sistema i sabia com aquest funcionava de manera virtual. Malgrat això no li havia calgut mai involucrar-se directament en accions tan brutes com aquella. Respirà fons per recuperar l’esma. Estava claríssim que no veuria mai més aquell esportista que es creuava durant les escapades nocturnes. I tampoc tornaria a veure la Samantha. Tornà a casa desanimat. Ell també era només un ninot del sistema.

 

Cap a on va la societat actual?

Adesiara tinc un episodi filosòfic en què necessito pensar en com està canviant la societat i quins aspectes em semblen bons i quins perillosos. És obvi que les tecnologies han revolucionat el món i que les xarxes socials han esdevingut un instrument de màrqueting tan potent, que molts les acaben fent servir per crear una marca personal i vendre’s com si fossin un producte. És el que ja ha passat a anomenar-se personal branding, que vindria a ser “marca personal”. Vivim en la època de l’explosió de les xarxes socials i aquestes no tan sols ens ajuden a mantenir-nos comunicats amb gent que ens importa i considerem important, sinó també són un aparador on ens presentem i esperem “ser caçats” per algú que ens ofereixi una oportunitat. Tot avui dia passa pel nostre mòbil i aquest dóna accés a tothom a tenir informació personal nostra. Pensem només en el WhatsApp. Si jo vull introduir un número a la memòria del meu telèfon, aquest automàticament cercarà si el número és usuari de WhatsApp i me l’afegirà a la llista de contactes. La única manera que tinc d’evitar-ho és bloquejant el número de manera que només em pugui contactar telefònicament o per SMS, mètode que es considera obsolet. Però és que el WhatsApp permet veure l’estat dels altres, si estan o no en línia, és a dir utilitzant el servei de missatgeria instantània aquell mateix moment i jo aquesta informació potser no la vull donar. Perdem una mica de la nostra intimitat en el moment de baixar-nos l’aplicació.

Com a docent sé que les xarxes socials aclaparen tantíssima atenció dels nostres alumnes que és impossible que ells siguin capaços de passar des hores seguides de classe sense mirar el mòbil. Han d’estar connectats a l’instagram, que tots anomenen “insta” per penjar les seves fotos i captar suficients “m’agrada” dels seguidors. La majoria de gent avui dia necessita un reconeixement continu per sentir-se bé amb si mateixa i això és perillós perquè hem oblidat viure el moment per nosaltres en solitud. Ens hem convertit en uns ninots de nosaltres que es presenten al món a través d’una finestra virtual que és la internet. Si no estàs en cap xarxa social, no existeixes.

La pressió dels adolescents d’avui dia supera amb escreix la que patíem els adolescents de la meva edat. Fa trenta anys els nois i noies a l’escola només havien de conquerir el respecte dels companys de classe o de tots aquells que pertanyien al seu entorn immediat. Era una tasca feixuga perquè tots sabem que agradar a tothom és impossible i que adaptar-se als grups sovint comporta una pèrdua de la pròpia identitat. No obstant, els cercles en què ens movíem eren limitats. Ara no és així. Internet i les xarxes són una porta al món i per tant els adolescents i els joves ara han de fer-se destacar i notar competint amb els altres no ja del seu entorn immediat, sinó del món sencer. Això els ha de provocar per força un estrès absolut. Abans tenir dos amics i prou estava mal vist però no ho sabia tothom. I si un o una tenia prou caràcter acabava passant del món. Ara el món passa de tu si no et fas veure o notar o si no tens mil cinc-cents seguidors. L’univers de molts joves, i no tan joves, es redueix a buscar que les mirades dels altres recaiguin sobre un mateix si més no durant uns moments escàpols. I el pitjor de tot això és que mentre busquen aquest reconeixement perden l’oportunitat de trobar-se a sí mateixos.

Avui dia la gran part del dia d’una persona jove gira al voltant i està controlada pel seu mòbil. A través d’ell es comuniquen contínuament amb els amics i cerquen informació i els ajuda a trobar una identitat o algun referent proper. D’aquí la figura de l’anomenat influencer. Un influencer és un jove que es dedica a penjar vídeos a YouTube per recomanar als seus seguidors unes marques determinades, parlar del que està de moda o de com actuar. I aquests influencers es guanyen molt bé la vida sense tenir cap mena d’estudis ni de capacitats extraordinàries perquè les marques els contracten per tal que parlin dels seus productes. Aquesta manera de viure atrau a molts joves perquè veuen que ser el centre d’atenció genera diners de manera ràpida i sense esforç. Això té unes implicacions gravíssimes per la societat en general perquè els que han de ser motor de l’economia no han tingut com a referent gaire gent que s’hagi esforçat en arribar on han arribat i ells tampoc voldran fer-ho. Viuen en el món de la immediatesa, del tenir-ho tot quan ho volen, el de no haver après a lluitar per les seves fites i a sobre en un món mancat de recursos que només oferirà una vida planera a uns pocs. Està clar que per tal de que uns quants puguin viure a “cor que vols, cor que desitges” una immensa majoria haurà de pencar de valent i és aquí on la majoria dels joves se sentiran frustrats.

La societat occidental actual fa créixer als infants entre coto fluix. Els ven la idea de que arribaran on vulguin, de que han de ser feliços, de que compta que facin un mínim esforç. A les escoles, instituts i centres educatius hem acabat tractant els nanos com si fossin quelcom fràgil que no pot fer front als fracassos i per tant els hem ajudat a superar etapes quan no s’havia de fer. Un treball mal fet és un treball mal fet i una persona per fer-se adulta ha de poder assumir que ho ha fet malament i aprendre dels errors. No obstant vivim en una societat en que la joventut, el dinamisme, l’energia, la irreflexió i la impulsivitat són més importants que no pas l’experiència, el pensar abans d’actuar i la reflexió. I això potser no ens portarà enlloc perquè per molt que la gent jove impulsi idees, una societat ha d’estar basada en l’equilibri i per arribar a aquest cal experiència.

De vegades envejo les societats orientals perquè els membres més grans i els que porten més temps en una empresa són venerats i consultats. Aquí ens passa el contrari perquè la nostra cultura ha esdevingut efímera i es basa en elements de curta durada. La vida s’experimenta com a quelcom que es consumeix i es crema ràpidament. Com la resta: el menjar, els objectes de consum, els viatges, etc.

Però si ens fixem en el món actual veurem que de totes les tendències que implicaven una rapidesa, han sorgit alternatives sostenibles i saludables que tenen com a objectiu el contrari. A causa del fast food va sorgir el “slow food” a causa del “fast fashion” ha nascut la tendència del “slow fashion” que cada cop té més adeptes. I en contrapartida al “fast travel” s’ha creat un “slow travel”. Dintre d’uns anys — que ja sabem que sempre seran més a la Península Ibèrica que a indrets com Suècia i Finlàndia perquè sempre anem uns 10 anys endarrerits— estic segura que sorgirà el moviment contrari, el “slow life”. I consistirà en no fer cas del que es projecta de manera ràpida, de no seguir modes, de no voler ser el centre de l’atenció perquè cansa i de replegar-nos en nosaltres mateixos altre cop per no perdre moments importants de la nostra vida.

Però d’aquí a allí ens queda un camí llarg i feixuc perquè als que ens agrada assaborir el més profund i autèntic de la vida i els que no volem lluitar per cer cèlebres a les xarxes socials, som un rara avis a qui tothom mira com si necessitéssim un psicòleg immediatament. Quan en realitat potser ens hauríem de plantejar si viure per ser el centre d’atenció i el que implica no és un trastorn que ens ha generat la societat actual.

De tot això jo ho anomeno “síndrome gran hermano”. En el famosíssim programa gent d’allò més comú es comprometia a tancar-se dins una casa i compartir totes les intimitats amb la resta del món. I el programa va ser un èxit d’audiència i va demostrar que una immensa part de la població se sent buida perquè altrament qui pot seguir el que li passa a una altra persona envoltada d’estranys en una casa artificial? és l’excés de temps? En tot cas crec que aquell programa va fer adonar-se a molt gent que es podia ser “prominent” sense excel·lir en absolutament res i això va generar un corrent perillós en què allò “privat” ha esdevingut “públic” perquè ven.

Jo seguiré adscrita al moviment “slow life” perquè estic convençuda que sóc capaç de discernir entre el que és real o el que és irreal i tòxic. No vull viure per tal de ser jutjada com a persona només per les meves “aparicions virtuals” que es poden escenificar en qualsevol moment. No. Sé que les empreses cerquen només gent apta per vendre’s a si mateixa a través de l’espai virtual, però també considero que quan es demana als treballadors que comparteixin detalls personals de la seva vida amb els “clients” per “enganxar-los anem massa lluny. Hem perdut el dret a intimitat i el dret a ser exclusius. Exclusius per aquells en què confiem i amb qui ens sentim còmodes i no simplement “amb tothom”.  No crec que els joves d’avui triguin gaire a adonar-se que compartit massa informació amb massa gent no els fa especials. Llavors tornarem a tenir una tendència contrària a l’actual que serà la de preservar la intimitat i l’espai personal. Quelcom absolutament imprescindible per al nostra higiene mental i emocional.

El que penso en alemany a l’estiu…

platja

Des de fa dies m’ha amarat la sensació plaent que m’avisa de que per fi ha arribat l’estiu. Ho fa en part el fet que he alliberat els meus peus de les botes d’hivern en què els enclaustro d’octubre fins a maig i m’he posat les sandàlies que ja tenia ganes de portar. I els pantalons també descansaran durant uns mesos perquè les meves cames necessiten respirar i veure el sol, que aquest any s’ha anat a amagant i ens ha deixat portar jaqueta fins ben tard.
Però després d’un maig d’ara plou i ara no i de temperatures més aviat baixes, la calor ha donat un petó a la ciutat de Barcelona i la platja s’ha omplert de gent amb ganes de gaudir-la. I jo que frueixo d’un recorregut pel Passeig Marítim barceloní cada dia no puc evitar observar amb curiositat els personatges que ronden prop del mar. Els corredors s’han multiplicat miraculosament i molts d’ells fan esport amb la mínima expressió de roba, però tots amb esperit de superació. Curiosament els que veig córrer, tant si són prims com grassos, musculosos o no, em fan pensar en una locució alemanya molt castissa per designar les persones que es cuiden i fan esport i estan en forma “ fit wie ein Turnschu” que literalment vol dir “ en forma com una vamba. Si les vambes estan o no “en forma” és discutible, però en tot cas la gent que les porta sol practicar esport.
Ara bé. L’estiu té moltíssims aspectes bons però també en té de negatius. En aquesta època més que mai la publicitat ens atabala amb anuncis de teràpies d’estètica per aconseguir cossos de pel·lícula amb programes de liposucció i dietes exòtiques. Ens bombardegen desvergonyidament amb el missatge de que s’ha de exhibir una pell bronzejada per complir amb els cànons actuals. I tot això a mi em sobra i em cansa i el que sento quan m’intenten imposar unes mides “ideals” em fa pensar en una expressió alemanya que reflecteix el que sento. I és que l’afany de la societat per fer que ens adaptem als cànons “hängt mir zum Hals raus”, que literalment vindria a dir que em penja i surt del coll. Aquesta expressió tan estranya es podria explicar perquè quan quelcom ens irrita molt i el nostre pols s’accelera, podem arribar a notar-lo en les venes del coll. I no sé si n’heu tingut mai l’oportunitat però a algunes persones tenen les venes i artèries molt marcades i llavors, quan estan molt nervioses o irritades, es pot arribar a veure el seu pols a les venes del coll. En tot cas a mi les campanyes publicitàries que volen homogeneïtzar-nos i a sobre provocar-nos una inseguretat continuada per fer-nos consumidors de teràpies que prometen fer-nos propers als ideals de bellesa moderns em treuen de polleguera. Com diuen en alemany aquestes campanyes “ bringen mich auf die Palme”, em porten sobre la palmera. Aquesta frase feta la he interpretada jo sempre de la següent manera: Quan algú ja està tip de tot i es vol amagar prefereix pujar a un arbre que seguir al terra on el puguin trobar. Em recorda a la nostra “enfilar-se per les parets” que s’empra quan una cosa posa molt nerviós i un perd la calma. Els alemanys no fan res amb les parets però acaben sobre palmeres en aquestes situacions.
No obstant la pressió estètica, els estius a mi aquí em porten sempre moments molt bons moments i també em retornen persones entranyables que arriben a la ciutat durant la època de les nits xardoroses. Entre aquestes persones hi ha una parella de l’Argentina a qui coneix tot el barri. A ells els dec haver pogut escriure dos posts sobre el Lunfardo. La Susi i el Tito són uns argentins meravellosos que s’han guanyat l’estima de tots nosaltres aquí per la seva frescor i espontaneïtat. Jo crec que hi ha gent que no els ha conegut mai personalment però que pot deduir que són els “argentins” que estiuegen al Poblenou. Són “bekannt wie ein bunter Hund” com dirien els alemanys, és a dir, coneguts com un gos de colors. I és que els gossos multicolors destacarien de seguida com ells dos. Ja friso per poder-los trobar a la platja i conversar de tot en clau d’humor. Realment els procedents d’aquest país tenen unes ganes de viure i una salsa que necessitem els que som un xic més rancis.
I com que sóc optimista i espero no tenir cap contratemps aquest estiu i que tot em vagi “wie geschmiert” és a dir, com si estigués “untat”, si algú em demana en alemany com em va desitjo poder-li respondre “alles im Butter”. Això equival literalment a “tot en mantega” i nosaltres diríem que tot va sobre rodes o com la seda. I sabeu d’on ve ? Com moltes prové de l’Edat Mitja. En aquella època es transportaven els objectes de vidre en contenidors que anaven en carros des d’Itàlia fins Alemanya passant pels Alps. I en camí se’n trencaven moltíssims perquè no era un recorregut exactament planer. Doncs algú tingué la idea de posar mantega dins els contenidors per amortir els cops i impactes que rebien els objectes de vidre en el trajecte. I amb aquest invent tan simple es van salvar moltíssimes peces d’exportació. Per això avui dia quan tot va “en mantega” els alemanys el que estan dient és que tot va a la perfecció.
Jo espero que tot us vagi “en mantega” aquest primer cap de setmana de temperatures estiuenques que ja deixa albirar l’arribada de les vacances que tot esperem!
Una abraçada i molt bon cap de setmana.

La Porta XXVI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Es rentà la cara a la pica d’aquell lavabo impersonal de l’edifici de l’administració. L’ havia considerat fred la primera vegada que hi havia anat amb el Jonathan, però ara li semblava una construcció apta només per empetitir i deshumanitzar a qui hi entrava. Ben segur que havia estat una escola acollidora on hi corrien nens alegres i plens de virior feia només un segle, però en aquells moments era un conjunt de parets que allotjaven individus que eren un número i servien a un sistema controlat per màquines. L’elixir només els feia a tots submisos al sistema. L’amarà un pressentiment que intentà esborrar de la seva ment. Ara no era hora d’amoïnar-se perquè tenia només unes hores per actuar. Baixà les escales d’aquell maleït edifici en què hauria de treballar durant un temps i quan va ser al carrer va arrencar a córrer fins arribar al transbordador. Un cop allí anà a casa seva. Tenia una energia insòlita que l’enardia i la impulsava a fer allò que creia que havia de fer.
Arribà a casa seva i connectà el dispositiu. Pujà fins la sisena planta i entrà a casa seva. Sense saber com, tenia claríssim quines passes havia de seguir perquè les idees li havien anat apareixent de manera espontània durant el seu trajecte. Anà a la seva cambra i agafà roba còmoda que es posava pel temps de lleure. Es va desfer la cua de cavall i es va treure el maquillatge que portava. Es vestí d’una manera informal amb peces que feia anys que no es posava perquè no era l’adequada a l’estatus que havia aconseguit i que en aquells moments li era ben igual ja que havia perdut la seva llibertat. El darrer que faria aquell dia abans de tornar a les oficines centrals seria comunicar-se amb el seu company. Abans havia de fer quelcom més important.
Quan sortí al carrer se sentí com una persona nova. El mareig del matí li va tornar però no suficientment fort per fer-la aturar-se. Va recórrer mitja ciutat i quan ja era prop del seu objectiu s’apercebé que estava a punt d’infringir un dels preceptes de la seva feina i que allò la podia condemnar. Tanmateix ja tenia una condemna que pesava sobre ella. O potser fins i tot dues? Observà de lluny l’edifici on estava ubicada l’oficina on treballava la Lícia. Semblava un lloc alegre. S’hi acostà i activà el seu dispositiu i una veu robòtica li demanà que s’identifiqués. Ella es va presentar com a una coneguda de la Lícia i va demanar poder passar. La porta s’obrí i va entrar. No es podia connectar directament al dispositiu de la Lícia perquè això quedaria enregistrat i per això hagué d’esperar. El robot-recepcionista avisà a la Lícia de l’arribada d’una visita tot i que no esperava. El cor li va fer un salt pensant que ja havia arribat l’hora en què la farien desaparèixer. Avançà lentament fins la recepció que es trobava a l’entrada de l’edifici. Era una zona diàfana amb unes butaques blanques i unes taules rodones del mateix color i plena de plantes que donaven un punt de naturalitat a un ambient que ja de per si era agradable. L’oficina quedava insonoritzada per una porta de vidre emmarcada per una vidriera que anava de pany a pany de paret. L’efecte era fantàstic perquè just davant de la construcció hi havia una zona verda amb bancs, i equipament esportiu per tal que els ciutadans s’hi poguessin anar a relaxar. En una cantonada hi veié una noia rossa vestida de manera molt informal que llegia una de les revistes virtuals de sobre la taula. No la va reconèixer. S’hi acostà i la noia alçà la vista. Aquell rostre fresc i aquella melena indòmita la van confondre però la seva ment encara àgil la va revestir amb la roba d’uniforme en què l’havia vista.
— Samantha? — demanà ella insegura.
— Sí, sóc jo però no vinc en visita oficial i no cal que s’amoïni. Li concediran uns minuts amb mi fora per tal que puguem parlar?
La Lícia s’ho va pensar i digué:
— Sí. Ara aviso a la meva companya que necessito mitja hora. Saben perfectament que ja la recuperaré.
—Perfecte! — digué la Samantha. — L’espero aquí.
La Lícia no trigà ni cinc minuts en justificar la seva absència i quan arribà a la sala la Samantha li indicà:
— Jo deixaré el meu dispositiu aquí i li recomano que vostè també el deixi.
—Trigaré un minut. — Digué la Lícia que es dirigí al penjador on hi havia la seva bossa, hi deixà el dispositiu i tornà a la sala.
La Samantha col·locà el dispositiu desconnectat sobre aquella taula.
— No es preocupi. No me’l prendran. Està desconnectat perquè no vull que em rastregin.
Un cop al parc la Lícia observà la noia que al mateix temps la observava a ella.
— No vinc a parlar-li del traspàs. Jo mateixa em trobo acorralada pel sistema i només tinc unes hores fins a ser part monitoritzada d’ell. L’espien i ara jo formo part de l’equip que l’ha de fer desaparèixer. Però tinc els meus dubtes deguts a una situació personal delicada. — Hi hagué un silenci i prosseguí. — Vostè té bona memòria?
— Sí. Crec que sí. — Digué una Lícia intrigada.
— Li diré un codi del dispositiu il·legal. El sou ens permet aquest capricis als qui treballem amb el sistema, o en el meu cas, treballàvem. Li dic i el memoritza perquè només tenim aquesta possibilitat per comunicar-nos. Parlaré en clau i espero que l’entengui. Vols venir a jugar una partida aquest vespre? Voldrà dir que la desaparició ha de tenir lloc aquell mateix dia.
— D’acord. — Digué la Lícia sense tenir clar si allò era un parany.
— 2438767jardinsdelarosa.bcn
— M’ho repeteix, per favor?
— No té res per escriure?
De cop a la Lícia la tecnologia retrògrada li semblà una meravella. Tragué u bolígraf i paper de la bossa i s’apuntà la referència.
— Probablement seré jo sota les ordres de l’administració que la faci desaparèixer i no em puc permetre posar-la en risc. Li diré quan la volen capturar per si vol arreglar els seus assumptes. És el que puc fer per vostè.
La Lícia li va agafar el braç.
— Moltes gràcies i molta sort. — I la mirà amb gratitud.
La noia s’acomiada amb un somriure empegueït i la Lícia entrà a l’oficina amb un bri d’esperança. Ara tenien un contacte de dintre de l’administració i això els podria ajudar a tots.

 

La Porta XXV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Samantha s’havia llevat amb el peu esquerre perquè havia d’anar a veure l’agent 54 i explicar-li el que el Jonathan havia esbrinat de la Lícia. Estava irritable i qualsevol petit entrebanc la posava de mal humor. La torrada li havia caigut al terra i l’havia feta empipar, més tard aquell matí, el transbordador va tancar les portes davant dels seus nassos després d’una embranzida per agafar-lo i ella se sentí ridícula amb tots els rostres dels passatgers observant com no havia arribat a temps. I en aquells precisos moments caminava per l’ampla avinguda cap a les oficines d’administració tot pensant que ja feia dies que arrossegava un estat de descontentament que no aconseguia dominar amb l’elixir. Potser era perquè s’havia deixat engrescar pel Jonathan amb allò de vigilar a la Lícia i ara era més que obvi que l’agent 54 voldria aprofitar-se de les seves ganes d’ascens i privilegis. Havia de reconèixer que en un primer moment a ella també li semblà bona idea però l’actitud de la Lícia no li havia semblat prou escandalosa per demanar-ne una monitorització, però és clar, el Jonathan volia fer mèrits com fos. Ara li tocaria a ella anar a presentar-li l’informe al bavós de l’agent 54. I total, què era? Que la dona no tenia ganes de fer el seu traspàs? Doncs tampoc era tan estrany no? A la Lícia se la veia jove i amb empenta i per tant era normal que no tingués ganes de fer-lo. No calia esperar que la gent estigués gaire animada els darrers mesos de la seva existència. De fet el cas de la Lícia l’havia fet pensar. Realment era tan poc productiva la gent als cinquanta? Perquè ja portava uns anys a la feina i havia vist molts clients d’aquella edat que semblaven estar en el millor moment de la vida. Potser no tot era tenir la pell llisa i les carns turgents. Potser la ufanor que s’havia anat perdent amb l’edat es compensava amb l’experiència. Com més s’acostava a les oficines centrals, més poques ganes tenia d’entrar-hi. Intentà pensar en quelcom agradable però no se li acudí res. El mal humor l’amarà i es tragué l’ampolla amb l’elixir de la bossa per prendre’n la dosis de l’endemà que necessitava aquell mateix dia. L’efecte immediat es deixà sentir molt menys dels que era usual però li donà prou energia per prémer el botó i activar el dispositiu. L’agent 54 trigà uns minuts en respondre. Quan la Samantha ja pensava que podria tornar a la seva activitat habitual fent visites perquè el paio no responia, de cop s’obrí la porta i el seu dispositiu s’activà tot reproduint el missatge de veu «pugi i segui que l’atendré quan pugui». La Samantha anà al segon pis amb desgana i un pèl emboirada pel glop extra d’elixir. Quan fou davant del despatx el seu dispositiu s’activà de nou. Era el Jonathan que li demanava que la informés de com havia anat la visita quan acabés. Tenia molt poques ganes de fer-li el favor al seu company però no li quedava cap remei. Respirà fons abans d’accionar el dispositiu altre cop. S’obrí la porta i com la primera vegada amb el Jonathan, la Samantha veié una taula força gran i una cadira i s’hi assegué. El silenci i la manca d’activitat la posaven nerviosa però no volia accionar el seu dispositiu per escoltar música o enviar cap missatge perquè sabia que l’estarien monitoritzant a ella molt probablement. No obstant, com que sempre havia estat un cul inquiet, els minuts se li feien eterns i ja començava a observar les parets com si hi hagués de trobar-hi quadres que l’ajudessin a ocupar la seva ment àgil. Els minuts se li van fer eterns però finalment s’activa quelcom i davant la taula on seia la Samantha hi aparegué l’agent 54 assegut en una altra taula però d’esquena a ella. Estava observant a través de pantalles projectades a l’aire escenes de les vides de centenars de ciutadans. Amb un moviment de mà apagà les pantalles i es girà. El cabell grisós i les arrugues als voltant dels ulls indicaven que aquell home devia estar entre els quaranta i els quaranta-cinc o sis. En veure-la li somrigué però la Samantha no li pogué retornar el somriure. No li hagués sortit bé.
— Agent 978, quina il·lusió veure-la per aquí! L’havia esperada abans.
La noia se sorprengué perquè des de la seva visita amb el Jonathan només havien passat dues setmanes. No obstant, no gosà dir res.
— Què em pot explicar de la seva monitoritzada?
— Alícia Ferrer es diu. — Remarcà ella a qui no li agradava que les persones fossin tractades com a números.
— La senyora Ferrer, cert. Què em podria dir d’ella? — digué ell tot clavant indiscretament la seva mirada a l’escot de la noia.
— Hem escoltat una conversa entre ella i la seva filla en què queda palès que no té ganes de fer el traspàs.
L’agent 54 canvià l’expressió del seu rostre. La seva mirada s’enterbolí.
— I a vostè li sembla gaire anormal això? Perquè òbviament per molt que ho vulguem vendre així, ningú té gaires ganes de fer el traspàs…
— És clar. Però dubto que ho verbalitzin com ho fa ella perquè sap que li pot portar problemes. A més també hem escoltat que l’elixir no li funciona.
L’agent 54 arrugà el front.
— No li funciona, en quin sentit? No aconsegueix que pugui controlar les seves emocions?
La Samantha no havia fet la monitorització ella mateixa i per tant no sabia exactament què respondre però no tenia ganes de veure l’agent 54 emprenyat perquè ensumava que no seria una bona idea…
— Això sembla.
Per fi l’agent deixà de mirar els arrodoniments de la Samantha i la mirà als ulls. Volia dir-li quelcom però el dispositiu de sobre la seva taula s’activa i també un llum vermell del taulell de control. Una veu masculina informà «tenim deu casos més de resistents a l’elixir que han començat a donar senyals de descontentament amb el sistema. La situació comença a ser insostenible. Necessitem contactar amb les administracions dels altres punts d’Arda ». L’agent notà de seguida la importància de la informació que acabava d’escoltar l’agent 978 i respirà fons. Havia escollit el pitjor moment per deixar-la passar.
La Samantha també s’adonà de seguida de la gravetat del que havia succeït.
— I ara què faig agent 978? — li demanà a la noia.— Això que acaba de sentir no pot sortir d’aquí.
— I no sortirà. Jo només vull el millor pel sistema. Altrament el Jonathan i jo no hauríem decidit informar a les autoritats del seu comportament.
L’agent s’aixecà de la cadira i s’acostà a la noia. L’agafà pel cabell i la feu aixecar-se.
— A partir d’ara Samantha, el Jonathan i tu vigileu la Lícia però molt probablement dintre d’uns dies també l’haurem de fer fonedissa a ella. I jo ja no em puc permetre que tu campis per on vulguis amb el que has sentit. T’ascendeixo a ajudant personal. Tu t’encarregaràs personalment de fer desaparèixer qui hagi de desaparèixer.
La Samantha respirava amb dificultat i el seu cor s’accelerà de manera desorbitada. L’agent 54 li va passar les mans pels pis i li digué en veu baixa a cau d’orella: «Ara ves a acomiadar-te del teu company i et vull veure aquí dintre de set hores. Ni una més ni una menys».
Quan l’agent 54 la va deixar anar i ella va poder sortir d’aquella oficina va haver de córrer mig marejada com estava per anar al bany. Entrà al lavabo i el seu estómac va retornar tot l’esmorzar d’aquell matí. Alguna cosa li digué que el seu mal humor es devia a que l’elixir també li fallava a ella. I si era així potser ja seria millor deixar de prendre’l. Necessitava pensar clar perquè havia de sortir com fos del merder en què l’havia posada del Jonathan…

 

 

La Porta XXIV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Un cop els van tenir dintre, el vehicle va arrancar i el Benet va abraçar la Lícia, que era asseguda al costat d’una persona d’una tossa considerable que portava un passamuntanyes. Els dos es van abraçar i no gosaven dir res per por de no comprometre’s. La situació era ja prou complicada. El Benet notà que ella tremolava lleugerament i la va estrènyer més fort i va amagar el cap de la Lícia al seu pit. Passés el que passés ella havia de notar el seu escalf. El trajecte no va ser excessivament llarg. Uns vint-i-cinc minuts en que el silenci ofegà la por dels dos. De cop el vehicle s’aturà i s’encengueren les llums de l’interior. Les dues persones que seien davant van descobrir el seu rostre. Eren El Joel i l’Eva! La tercera persona que seia al costat de la Lícia no es va treure el passamuntanyes.
— Eva! — va exclamar la Lícia sorpresa i espantada.
—Em sap greu mare! Ho havíem de fer així perquè tenim una cosa molt important a dir-vos i no ens podíem arriscar. Sentim la por que heu pogut passar…
La Lícia i el Benet es van mirar. A ella li feia venir calfreds pensar que podia haver compromès el Benet i ell ho va poder llegir al seu esguard.
— Es veu que l’elixir està deixant de funcionar per moltíssima gent i les autoritats han activat l’estat d’alerta. Fan desaparèixer tots aquells que es manifesten contra el sistema perquè tenen por que comencin a fer pensar massa gent generant dubtes i inquietuds.
— Quanta gent ha desaparegut?
— Només aquesta setmana uns trenta a la ciutat. És una xifra molt alta per una sola localitat. Pensem que deuen ser els que ja havien perdut clarament el control, però pensem que n’hi haurà d’altres a qui l’elixir els comença a fallar i també hem de calcular que hi ha molts valents que han decidit des de fa temps viure sense la droga com el Benet però no gosen dir-ho.
— Vaja! Jo que em pensava que era especial! — digué el Benet enjogassat de nou.
— I ho ets Benet. No obstant, la veritat és que des de fa mig any estem desbordats amb la quantitat de gent que ha aconseguit arribar a nosaltres perquè han deixat de prendre l’elixir i volen viure lliurement. Ens demanen recolzament emocional i si intentem mobilitzar aquesta gent per lluitar per la causa crec que podríem desestabilitzar el sistema i guanyar temps.
— I què em toca fer ara Eva? — demanà la Lícia assumint la seva part de responsabilitat.
El Joel la mirà tendrament i li digué.
— Sospitem que intentaran fer-te desaparèixer a tu també. No crec que tinguin la intenció d’arriscar-se a esperar que facis una ximpleria i vagis dient que no et ve de gust fer el traspàs. No volen més dissidents. I Òbviament les cal fer-te fonedissa sense haver de pagar per la cerimònia. S’estalvien moltes unitats d’energia.
— Però tota aquesta gent desapareguda no té familiars o amics que els cerquin?— demanà ella.
— Aquí està la qüestió. — Digué el Joel entusiasmat. — Són ara tants que també ells han començat a trobar els canals per contactar-nos. El principal problema serà evitar que es descobreixi la xarxa perquè entre tots aquests que ens contacten pot haver-hi algun adepte al sistema. I podria intentar desintegrar l’organització a canvi de privilegis vitalicis.
— Llavors a mi potser només em queden uns pocs dies fins que m’interceptin oi? — digué la Lícia ensopida.
— Suposem que sí. No es voldran arriscar. — Digué l’Eva. — Per això us hem dut fins aquí. Era la única manera de fer-vos arribar la informació a tots dos de manera ràpida.
La Lícia i el Benet van entendre que allò volia dir que els quedava menys temps del que pensaven.
— El Joel i jo volíem que tinguéssiu uns moments per vosaltres. Si sortiu del cotxe i mireu davant vostre hi veureu un llum no gaire lluny. Seguiu-lo i anireu a parar a una antiga caravana mig abandonada dins aquest antic parc. La utilitzem sovint per reunir-nos amb membres d’altres cèl·lules. Els tres aquí l’hem feta tot lo còmoda possible perquè hi pugueu passar una bona estona plegats. — L’Eva va mirar la seva mare dolçament. — Aquests moments no s’haurien de cronometrar mai però creiem que dues hores i mitja són el màxim per tal de no aixecar sospites. Trigarem en tornar-vos a casa i per tant també hem hagut de calcular aquest temps. Aneu!
El Benet va agafar la mà de la Lícia i va accionar la maneta de la porta per obrir el cotxe. Un cop fora els dos van córrer com adolescents cap al llum amb una estranya sensació de monitorització i manca de llibertat que els avergonyia. Tanmateix no podien córrer el risc de no poder estar prop l’un de l’altre mai més.
Van entrar a la caravana i els dos van observar-la durant uns segons. Era un espai molt petit però immensament acollidor que no hagués pogut ser millor per una estona d’intimitat.
— És com la que van tenir els meus pares durant anys al jardí de casa seva. Havia estat dels meus avis quan eren joves i a mi sempre m’havia agradat imaginar-me com havien pogut viatjar ells.
— És magnífica! — digué la Lícia que s’havia fixat en el sofà del racó.
— Lícia,— digué ell pausat— m’hagués agradat que d’alguna manera haguéssim pogut tenir temps per anar al nostre ritme. Això potser et sembla molt ràpid, fred i programat.
— Benet, només ens queden unes setmanes i segons sembla podrien acabar sent només uns dies.
El Benet no s’ho va pensar i la va abraçar fort per donar-li un petó als llavis. Les cames li tremolaven però notà que ella també vibrava i potser amb sort ni s’adonaria dels seus nervis. Van tenir temps d’arribar al sofà i van perdre totes les inhibicions que tenien. La ment de la Lícia va quedar en blanc i va oblidar per complert que la seva filla era còmplice de la seva relació amb el Benet i es va deixar anar. El Benet estava més nerviós del que pensava perquè s’ho havia imaginat d’una altra manera però no va perdre l’oportunitat que li havia donat el destí. Quan els dos se’n van adonar havien passat una hora i mitja i no tenien cap ganes de separar-se l’un de l’altre. Però ho havien de fer. Si més no per anar recollint les peces de roba del terra i que no els passessin a buscar i els trobessin encara a mig vestir. Mentre ell plegava roba de terra la Lícia se’l mirava.
— Tant de bo pogués veure’t així cada matí!
Ell la fità i li agafà el braç que descansava sobre aquell sofà tan petit però que els havia estat tan còmode.
— És una bogeria però crec que hem de veure tot això com una lluita que guanyarem. M’has donat una injecció d’energia que ara aprofitaré més que mai!
— Com? — demanà ella.
— Ja fa temps que em ronda pel cap fer un experiment…
— Quin?
El Benet es va ajupir davant una Lícia encara estirada al sofà i mig coberta per una manta que s’hi havia trobat.
— Això t’ho diré quan em funcioni el pla… — vinga! Ens hem de vestir que ens passaran a buscar aviat!
La Lícia li va fer cas i es va posar la roba amb celeritat davant un Benet somrient que encara semblava més jove que feia unes hores. Els quedaven uns minuts només i la Lícia observà el Benet.
— Quan ens han fet entrar al vehicle pensava que serien agents del sistema i que t’havien monitoritzat també a tu. No m’ho hagués pogut perdonar!
— No crec que triguin gaire en detectar-me com a sospitós. Llavors s’haurà acabat el club de lectura…
La conversa quedà interrompuda per uns cops a la porta. Els dos encaputxats van entrar i es van treure el passamuntanyes. Eren el Joel i l’Eva altre cop. Al Benet no li va passar desapercebuda la mirada de complicitat entre mare i filla.
— Us portem en un lloc segur i des d’allà aneu a casa. Heu d’intentar fer vida normal. — El Joel s’acostà a la Lícia amb quelcom que semblava una pistola. — T’hem de posar un localitzador. Per fer-lo més discret i que no te’l treguin està dintre d’una arracada que és un pírcing.
— Mare, no et molesta oi portar-ne un?
— Per a res. Si això m’assegura que em podeu trobar…
— Sempre te’l podrien descobrir. — Digué el Joel.— Però és poc probable que s’hi fixin.
— Endavant.
La Lícia va dir on el volia i li van col·locar a l’orella esquerra per sobre d’on portava les arracades. Quedava cobert pel cabell però si se’l recollia lluïa amb gràcia.
— Molesta una mica.
— T’hi hauràs d’anar posanth-i alcohol fins que es guareixi.
— Cap problema.
Van afanyar-se a sortir i el vehicle els tornà fins prop de casa de la Lícia. Quan van sortir del cotxe La Lícia i el Benet van recuperar la seva sensació d’intimitat.
— És tard i hauríem d’anar a casa però no en tinc gens de ganes. De fet el més cruel és que no podem passar la nit plegats.
El Benet va abraçar a la Lícia.
— Si cal faré que em facin desaparèixer a mi també i així tindrem més temps per nosaltres.
— Però deuen mantenir els dissidents en cel·les separades… A més, has de protegir el club de lectura. Ets l’enllaç entre jo i la meva filla i et necessitem fora de tota sospita.
El Benet sabia que tenia raó. Aquell vespre van seure en silenci al banc on sempre conversaven abans de que la Lícia entrés a casa seva. Ell li agafà la mà.
— Vull que sàpigues que ha estat fantàstic. I que la propera vegada no hi haurà ningú controlant-nos el temps.
La Lícia el mirà amb llàgrimes als ulls.
— Saps perfectament que no tindrem una altra oportunitat.
Estrenyent-la li digué amb veu ferma:
— Ans al contrari. Cada cop estic més segur que sí la tindrem.
Ella sospirà.
— És hora d’anar a casa.
Es van aixecar i van caminar fins l’edifici on vivia la Lícia. Eren ja dins la zona que el xip del dispositiu de la Lícia retransmetria. El Benet li donà un petó i li xiuxiuejà a cau d’orella «no necessito cap dispositiu per sentir-me al teu costat». La Lícia somrigué però pensà que poder-se comunicar amb ell la faria sentir més segura. No havia estat mai cap entusiasta del dispositiu però ara que volia utilitzar-lo no podia. Havia d’aprendre a viure el que li quedava com els seus avantpassats.

la “Fast Fashion” o com enverinar el planeta efectivament II.

Uniqulo

Segueixo aquest dijous amb el tema de la “fast fashion” o moda ràpida i amb les conseqüències que està tenint al planeta.
Hauria d’haver estat suficient per fer-nos revoltar com a consumidors saber que hi ha fàbriques que s’ensorren colgant un miler de treballadors a la Índia. La conducta dels patrons que van obligar a entrar als empleats a l’edifici ple d’esquerdes és repulsiva i hauria d’haver provocat una onada d’oposició al món. No obstant, la notícia no va ressonar als medis tant com hauria calgut. Però ja no és la Xina només, o la Índia, on es violen drets humans fonamentals per afavorir les grans empreses que s’enriqueixen exponencialment per segons. A Cambodja, i més concretament a la ciutat de Pnom Pehn, la policia va obrir foc contra els manifestants d’una fàbrica de roba que reivindicaven una puja de salari fins als 160 dòlars mensuals. L’actuació de les autoritats va cobrar-se vides humanes i va fer palesa que l’economia mundial capitalista no coneix límits.
El cost real de la roba que comprem a les grans empreses explotadores s’ha de mesurar tenint en compte l’impacte d’aquesta en la salut i l’empobriment dels humans que treballen en la indústria de la moda i també en el deteriorament de la salut del planeta i l’explotació de la natura.
I no cal que pensem que només la salut dels treballadors dels països en vies de desenvolupament pateix a causa de la indústria de la moda. A Texas hi trobem la major superfície de producció de cotó del món. Un vuitanta per cent d’aquest cotó que es produeix està genèticament modificat per acceptar i tolerar els pesticides i fertilitzants amb què es tracten les plantes. Aquests components químics que enverinen el sol i la planta provoquen tumors als agricultors de la zona.
El capitalisme en què vivim ha comès l’error brutal de considerar la natura un recurs il·limitat. Lògic si pensem que el sistema se sustenta en la idea completament absurda de que s’ha de continuar creixent de manera il·limitada. No és possible. Sobre tot perquè la natura no creix ni es regenera infinitament si se l’explota de la manera que s’està fent ara. Dels 3,6 milions d’acres de superfície per conrear el cotó a Texas, se’n tracten tants amb productes químics que ja no és possible pensar en una recuperació dels cicles naturals. La natura es regenera a clapes però si es contaminen superfícies tan grans, com s’ha de poder renovar i guarir?
El cotó natural és car i escàs. És un cotó més difícil i costós de produir i no conté químics i per això agrada més a la nostra pell. Com pot ser que la majoria de nosaltres estiguem conscienciats que hem de menjar verdures o carn ecològiques però no pensem en els productes químics que penetren en el nostre cos amb el contacte d’aquests amb l’òrgan més gran del nostre organisme?
Seguim amb el tema de com enverinar efectivament el planeta i qui està darrere d’això.
Resulta que hi ha empreses que es dediquen a fabricar productes químics que teòricament han de controlar les plagues i augmentar i maximitzar la producció de la terra. Doncs resulta que la majoria de plantes s’han de modificar genèticament per tal que acceptin aquests productes químics que, suposadament, controlen les plagues. Curiosament l’empresa Monsanto, fabricant de pesticides i fertilitzants per a maximitzar els beneficis de les collites, resulta que també modifica les llavors de les plantes per tal que acceptin aquests químics. I on venen els productes? A la Índia.
Ara aclareixo com va la roda. Monsanto va començar amb pesticides i fertilitzants. Però les plantes de la Índia no acceptaven aquests químics i per això els va caler modificar les llavors per tal que les plantes els toleressin. I van convèncer els agricultors de la Índia que compressin els fertilitzants i els pesticides per les seves llavors per evitar qualsevol desgràcia a la collita. El problema està en què les llavors que ven Monsanto, i sobre les què té el monopol,i costen un 17 mil per cent més que les llavors normals i això vol dir que els camperols del país s’endeuten per comprar-les. Després ruixen els camps amb pesticides que també els costen molts diners i una quantitat esfereïdora d’ells no treu prou beneficis de les collites. El resultat és que cada trenta minuts se suïcida un agricultor a la Índia perquè no pot assumir el deute. I qui s’enriqueix? Una gran empresa multinacional que ara ja fabrica productes per tractar els càncers que pateixen els camperols de la zona.
No us provoca aquesta situació una ràbia immensa?
A mi sí.
Doncs potser seria hora de plantar cara a un sistema insostenible i començar a pensar globalment. En la meva opinió, pensar globalment passa per una redistribució dels recursos perquè desgraciadament que jo visqui tan bé, vol dir que d’altres no hi viuen. No hi ha prou recursos per a mantenir-nos a tots vivint en l’excés i això vol dir que per fer que una minoria pugui consumir més del que necessita, la immensa majoria ha de patir. Altrament el sistema capitalista no seria sostenible.
Però si jo em nego a consumir i a malbaratar recursos, si començo a adquirir menys però d’empreses ètiques, i si ho faig no només jo però milers. Llavors no podrem canviar el sistema? Sé que potser trigaré a veure-ho però sóc i espero ser sempre optimista. Hem arribat a un punt insostenible i crec que ara l’evolució i el progrés implicaran una involució. Haurem de consumir menys per tal que els països en vies de desenvolupament puguin tenir uns mínims. Hi ha empreses de comerç just i empreses que ofereixen treball digne a milers de persones. Siguem nosaltres també èticament correctes i canviem els nostres hàbits. Com va dir Gandhi: “ be the change that you wish to see in the world”, és a dir: “sigues el canvi que vols veure en el món”.