
Si hi ha un tema que pot fer decantar la balança cap a les esquerres polítiques aquí i a Europa és la qüestió de l’habitatge. Ara ja fa anys que l’accés a un lloc per viure s’ha convertit en un motiu d’angoixa constant no només a Espanya, sinó a molts llocs del vell continent. A França, viure a Paris fa temps que és impagable, però no només França i Paris són ciutats cares, sinó que la majoria de ciutats Europees han quedat fora de l’abast d’una gran majoria. A Berlin per exemple, els lloguers també s’han disparat i, de cop, els ciutadans alemanys coneixen “l’alegria” d’haver d’invertir bona part del seu sou en les quatre parets on viuen. Això al país teutó no agrada perquè, per regla general, l’alemany vol gastar menys del que guanya per i segons el lloguer, l’estalvi es fa impossible. I molts alemanys no tenen el costum de comprar immobles. Per això, a mida que s’encareixen els lloguers i la gent s’acosta a la renda, la situació pels alemanys es torna perillosa. Davant d’una retallada imminent de les inversions, molts alemanys es poden trobar durant la seva jubilació en una situació d’escassetat de recursos que pot fer augmentar el nombre de pobres del país. Ja vaig comentar fa poc que en aquests moments 20 milions d’alemanys són pobres. Pràcticament una quarta part de la població del que fa uns anys era el motor d’Europa. I no parlem de França, perquè estan també molt malament. I dintre d’un paisatge prou negre, l’accés a habitatge s’ha convertit en un malson constant. I tan greu, que ha fet avançar les eleccions en aquest país, perquè Pedro Sánchez s’ha vist incapaç de tirar endavant les reformes que desitjava per poder, si més no, frenar l’encariment dels lloguers. Això ha estat gràcies a fraccions de les dretes que, és més que obvi, tenen inversions en el sector immobiliari.
El cas de la Maricarmen ha fet bullir la sang dels ciutadans fins a l’extrem que han sortit al carrer persones que potser seien tranquil·lament a una cadira. Els fons voltors compren sense escrúpols edificis per rellogar-los a uns preus que els ciutadans d’aquí no ens podem pagar. I la Maricarmen, com tothom al país sap, va acabar morint a un hospital dues setmanes després del seu desnonament a Madrid. No tothom ha pogut estalviar per comprar un pis i, per tant, molta gent pot penjar d’un fil durant anys pel fet de no haver pogut posar els diners de l’entrada per un habitatge. Per això em va semblar tan positiva la reacció solidària de la gent que s’abocava als carrers per exigir una política finalment eficaç contra l’especulació.
No obstant, amb tot l’enrenou, també hi ha gent que s’aprofita de la situació. Us vull parlar avui del cas de l’aturada d’un desnonament al barri de la Floresta, a Sant Cugat. L’home a qui li tocava marxar de la casa que havia habitat des del 2019, hi havia viscut de franc, és a dir com a ocupa, durant anys. El senyor en concret va ocupar l’habitatge amb la seva parella de llavors i dos nens petits en un moment on ell tenia feina mitjanament regular. Va venir la pandèmia i sense estalvis ni una feina fixa, la família va haver de seguir pagant la quota d’autònoms d’ell fins quedar sense recursos. Aquesta situació injusta va provocar una reacció molt adversa en el pare de família. Va passar a cobrar l’atur i després de l’atur, gràcies a ser pare de 4 infants, la renda universal instituïda per Sánchez. Aquest home i la seva parella van partir peres i a la mare dels seus fills se li va proporcionar un habitatge de protecció oficial. Ell va seguir vivint a la casa ocupada. Fins aquí tot bé. Tothom pot patir una crisi, tocar fons i necessitar temps per recuperar-se. I el sistema social espanyol li ho ha permès. Cobrant una renda bàsica universal i feinejant podia anar tirant i fent de pare. Durant prou temps va viure en aquest impàs. Anant ni endavant, ni endarrere. El més lògic és aprofitar la renda bàsica i el temps per formar-se i accedir a un mercat laboral. Al cap i a la fi, com a anglès nadiu, alguna oferta podia trobar. Periòdicament s’ofereixen cursos per a qualificar-se i reciclar-se. No es va qualificar i va seguir en el seu estat. Ara fa uns dos anys, els veïns d’aquest senyor van comprar, bé de preu, la casa que ell ocupava i li ho van comunicar a ell. Òbviament no és el mateix ocupar una casa d’un fons voltor que ocupar una casa d’uns propietaris privats. La parella compradora en qüestió es guanya prou bé la vida per posar-se en una inversió gran perquè la casa necessita una reforma integral. L’home va intentar negociar una sortida. Finalment les negociacions no van anar bé. Ell va seguir ocupant la casa. Els veïns i nous propietaris, cansats d’esperar que el seu veí marxés, van infringir la llei: van aprofitar unes vacances familiars fora del país per entrar al que era la seva propietat i canviar el pany. Però això és il·legal. El jutge va recolzar l’ocupa. No es pot entrar al domicili on viu una altra persona sense el seu permís.
Aquesta pífia legal va donar a l’home que hi vivia un temps més de marge per resoldre la seva vida. I aquí està el problema. Que en més d’un any de moratòria no va aprofitar l’oportunitat per reincorporar-se al mercat laboral. Per aquest motiu, l’accés a un habitatge de lloguer era impossible amb els seus ingressos de renda universal per ser persona vulnerable. Per altra banda, la seva idea de posar una cabana en terreny aliè a canvi d’un lloguer no van prosperar, i a començament d’octubre aquest home encara no havia cercat solució.
Aprofitant l’enrenou del cas Mariacarmen va utilitzar el sindicat de llogaters per ajornar el seu desnonament i va sortir als mitjans dient que “faria tots els possibles per no marxar del barri”. Aquí dubto que volgués dir “tots els possibles, fins i tot cercar feina i treballar per pagar lloguer”. El video d’instagram té molts comentaris i la majoria són pejoratius. L’article de tot Sant Cugat sobre el fet es posiciona a favor de l’home, però el d’ elCugatenc ja mostra més evidències. L’ocupa hauria ocupat dos immobles durant un temps, se l’acusa d’extorsió, de ser un professional de l’ocupació i de viure del volant de vulnerabilitat i utilitzar els fills com a escut. I sí, aquest cas s’hauria d’examinar a fons perquè la persona de la que parlen els mitjans ha viscut molts anys dels ajuts socials sense treballar ni cotitzar. Ni ell ni la segona mare dels seus fills són d’aquí i potser s’hauria de mirar, fins a quin punt s’ajuda a qui no ha contribuït prou a les arques de l’estat.
Ell és un d’aquells casos que la dreta pot instrumentalitzar per demanar l’abolició de determinats ajuts socials i això no pot ser. Penso que el gran avanç de la societat del benestar que hem assolit és que garantim una assistència a tothom: sanitat i educació. No obstant, una renda universal hauria d’estar vinculada a un esforç per sortir endavant, a una reconversió laboral, a una cerca de feina real. Com és possible que els ciutadans del municipi hagin de sentir-se ridículs per pagar lloguers i hipoteques mentre ell reclama ajuts sense garanties de contra-retribució?
Una persona pot caure en la vulnerabilitat per mala sort, per malaltia, per la fallida d’un negoci o per manca de xarxa familiar i social. Però també hi ha situacions derivades de trajectòries laborals irregulars, mancances formatives o poca previsió. Un estat democràtic ha de protegir aquells que es troben en circumstàncies adverses, però també ha de garantir que els ajuts es gestionen amb rigor. En aquest cas, tinc la sensació que el aquest home ha aprofitat l’enrenou mediàtic del cas de la Maricarmen per exposar la seva situació. I si s’investiga a fons, potser ell mateix en pot sortir perjudicat. Sobretot, la mediatització del seu cas desvia l’atenció de la gravetat del cas de la Maricarmen: una dona gran, vulnerable, que havia pagat lloguer tota la vida i que no podia treballar. La diferència és evident.
Defenso que l’habitatge ha de ser un dret i no un objecte d’especulació. Però és preocupant veure com creix el nombre de persones que deixen de confiar en l’estat social perquè sempre hi ha qui en fa un ús indegut. El gran avenç de la nostra societat ha estat garantir uns mínims per a tothom —sanitat, educació— i l’habitatge continua essent l’assignatura pendent. Ara bé, cap dret es pot exigir sense complir les obligacions corresponents, entre les quals hi ha treballar i contribuir al sistema.
No permetem, per favor, que els casos dels oportunistes i experts en viure del sistema desvirtuen el valor del que hem aconseguit. I sobre tot: seguim lluitant per l’accés a un habitatge digne per a tothom. Digne, però subjecte al compliment d’obligacions com a ciutadans i a una retribució.


























