La Porta XI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet es llevà completament entumit i amb un dolor muscular que no havia patit durant anys. Era obvi que el primer que es pensava era que la maquinària ja començava a fallar per l’edat, no obstant no era el seu cas. Que la musculatura estigués tensa tenia a veure amb el fet que no havia pràcticament aclucat l’ull i s’havia dedicat a perdre el temps intentant agafar el son quan el seu cervell el bombardejava amb preguntes sense resposta. Tenia el pols accelerat i no l’havia aconseguit calmar en tota la nit. El resultat seria una jornada laboral pesada en què les hores es farien eternes perquè estaria frisós esperant el moment de tornar a veure la Lícia. I precisament allò que sentia el feia experimentar una alegria que no recordava, tanmateix havia conegut una dona a qui li mancaven només tres mesos fins al traspàs i ell ja havia començat a patir. Una intuïció totalment irracional li deia que la Lícia no hauria de marxar mentre un altre racó de la seva consciència establia un diàleg contradictori amb el seu jo més somniador i l’advertia que aquella imatge feliç que projectava era fruit només d’un desig de negar la realitat. Quant de temps portava sense sentir-se atret per una dona? Sospitava de feia temps que la seva manca d’interès tenia a veure amb la edat malgrat que totes les novel·les que llegia deixaven entreveure que els sentiments no tenien data de caducitat. I hagués volgut poder-se rebel·lar tot sol contra el sistema per robar-li la Lícia i poder prolongar indefinidament els moments amb ella.
El Benet havia dormit poc i a més havia tingut malsons en què apareixia una Lícia emmanillada i la seva filla tancada. Per sentir-se persona altre cop va haver de preparar-se un cafè triple i gastar el doble d’unitats d’energia del que era habitual sota la dutxa per reaccionar. Feia mala cara i allò els homes no ho podien dissimular amb el maquillatge.
Abans de sortir de casa va voler enviar-li un missatge a la Lícia. Encara era al seu domicili i no aniria a la feina fins dintre d’una hora. Al Benet se li va acudir una idea mentre anava en metro: va avisar a una empresa missatgera i va encarregar un ram de roses vermelles per ella. Es va passar la resta de trajecte somrient i pensant en la cara que faria ella quan rebés el ram. La presència de la Lícia en la seva vida el feia sentir molt millor perquè s’aïllava d’aquell món tan fred i mancat d’espontaneïtat que havia esdevingut el racó d’Arda 1 on s’havia criat i evocar les imatges que tenia a la memòria de la Lícia li donaven un nou contingut vital.
Va mirar el rellotge tres cops per hora. El dinar a la sala de control de màquines no li volia baixar pel ganyot i havia mig perdut la gana. Li semblava estrany que la Lícia no s’hagués comunicat amb ell. Hauria rebut les roses? I si havia estat un pas en fals perquè ella es volia concentrar en la missió que tenia amb la seva filla? Una suor freda li va començar a baixar clatell avall. I encara bo que dos robots s’havien espatllat i els va haver de reprogramar perquè això el va desencaboriar un xic fins a les quatre. Llavors el dispositiu es va connectar i aparegué la Lícia en forma d’holograma. Romangué quieta un instant i el Benet va témer el pitjor: que volgués cancel·lar la cita. Els segons fins que ella començà a parlar a través de l’holograma se li van fer eterns. Li donava les gràcies per les roses que li havien fet molta il.lusió i es disculpava per no haver-li pogut dir res abans perquè havia estat enfeinada.
— Oh! — exclamà el Benet. — Potser no et va bé quedar? O necessites qu ens trobem més tard?
La Lícia li digué que a l’hora prevista ja li anava bé i que tenia moltes ganes de veure’l. Que la il·lusió la faria treballar millor i ser més productiva.
El Benet penjà amb un dubte imminent: com es podia pensar en un altre i ser productiu? Ell no se’n sentia pas gaire i no havia acabat tota la feina que s’havia proposat. Allò era un senyal claríssim de que la Lícia no tenia per ell el mateix interès que ell per ella. Més li valia tenir-ho clar per no endur-se un desengany.
A les cinc el Benet plegà i va arrencar a córrer pràcticament per arribar molt abans del que tenia previst al parc. Però el destí estava contra seu i el metro es va aturar dues vegades. Es començà a mossegar les ungles dels nervis i això que havia deixat aquell mal costum feia anys i quan finalment es van obrir les portes del metro va enfilar escales amunt pujant els esglaons de dos en dos com si tingués vint anys. Portava tanta embranzida que en posar el peu al carrer es va abraonar sobre una dona que tenia al davant. Aquesta es girà de bursada.
— Benet! — va fer la Lícia.
Va haver de respirar fons i agafar aire. Aquell exercici intens ja no li era usual. Va somriure en veure l’expressió de sorpresa de la Lícia que l’observava atentament.
— Perdona! Pensava que no arribaria a temps i he arrancat a córrer.
— Prou que ho veig! — esclafí ella a riure.
Ell somrigué i el seu rostre s’il·luminà i a la Lícia li va semblar que era el d’un jove de trenta anys més que no pas el d’un home que havia arribat ja als seixanta. Com podia estar tan en forma?
No van trigar en arribar al parc. Aquell racó de la ciutat estava encara ple de gent i allò els agradava perquè deixava clar que a molts encara els abellien els espais a l’aire lliure plens de desconeguts. I precisament perquè estaven lluny de tots els que coneixien se sentien un pèl indefensos però la sensació també era reconfortant. Massa control del sistema els deixava sense la possibilitat de decisió. Ara estaven relativament sols en un entorn poc controlat. Al Benet les cames li tremolaven perquè era la primera trobada amb la Lícia després del sopar i ara ja la començava a conèixer millor i li havia quedat clar que aquella dona li agradava perillosament. Per aquell motiu tenia el ganyot sec. Sortosament ella va cercar un tema de conversa:
— Feia temps que no venia per aquí i enyorava aquest parc. Hi venia de petita amb els meus pares disfressada i sovint havíem celebrat festes d’aniversari. Havíem de portar les taules plegables de casa per poder menjar el pastís aquí! — va assenyalar el racó del costat de la pèrgola amb un somriure als llavis.
— Eren altres temps Lícia, els nostres pares encara podien comprar el menjar que volien i no estava tot racionat.
— Cert, ara ens ho controlen tot. Com pot ser que ens puguis convidar a sopar cada cop que fem una vesprada de lectura?
— He viscut molt austerament. El que m’agrada no costa gaires unitats d’energia perquè em dedico al reciclatge en el sentit més ampli de la paraula. Faig el manteniment dels equips però a la vegada també he anat recollint moltes coses que he restaurat i venut. I per això he arribat a acumular unitats d’energia.
— O sigui que tu també estàs al marge de la llei?
— Crec que en el fons si sabéssim quantes persones hi estan endegarien tots una revolució. L’estil de vida que ens proposa el sistema només es pot aguantar a glops d’elixir. Jo em demano com ho has aguantat tu?
— Jo tenia al Quim i l’Eva per refugiar-me en el meu propi univers. La gent del meu entorn, els que seguien les regles sense plantejar-se res com els companys de feina, de saló esportiu, de supermercat, aquells només eren per mi com màquines programades i per això no intentava tenir-hi una relació més íntima. No era possible perquè tots anaven igual de drogats.
— Et refereixes a l’elixir oi?
— Sí. El Quim, el meu marit, es va negar sempre a prendre’l i jo només l’he anat utilitzant quan m’ha estat completament indispensable. Com quan ell… —una ombra enterbolí el rostre de la Lícia i de cop al Benet li va saber greu el camí que havia pres la conversa. Però era inevitable esborrar el passat i la Lícia en tenia un de molt més ple que el seu.
— No cal que en parlis si no vols. Jo intento allunyar tots els pensaments foscos quan m’arriben. I ho faig sense l’elixir tot i que de reconèixer que em costa.
— Però en tens una reserva oi?
— Sí. Perquè no me’l prenc més que quan és absolutament necessari. I tot i així no sé si ho és mai. Quan no existia la gent no el prenia i s’havia d’aguantar.
— És clar. El problema és que els humans es van acostumar a viure sense incerteses ni pors ni trasbalsos. Va ser el regal a canvi de perdre la llibertat total.
Els dos es van quedar pensívols mentre observaven el groc del sol de la vesprada tenyint de color sèpia els arbres del parc.
— No sé si val la pena, per mi no. Prefereixo viure amb intensitat que drogar-me. No em feia por el dolor però si em feia por viure sense sentir. Per això em vaig enamorar del Quim i ho vaig arriscar tot i no me’n penedeixo.
El Benet se la va quedar mirant una estona. Mai no podria estar a l’alçada d’una dona com ella que s’havia arriscat a tenir un fill amb una persona dissident i que havia apostat per l’amor tenint una filla que suposava que hauria de morir potser abans del que ella desitjava. Ell havia escollit no tenir fills i quan es va separar de la seva parella va quedar completament buit. Buit i sense ànims de compensar la insatisfacció amb l’elixir. No pertanyia ni al món dels valents ni al dels covards però allò no s’atrevia a dir-ho. Un pensament dolorós creuà la ment del Benet: ell no era digne d’una dona tan valenta perquè havia escollit la via fàcil. Le llàgrimes traïdores li ompliren els ulls i va decidir mirar al terra per evitar que la Lícia notés la seva emoció. I tingué la sort que de cop quelcom atragué la mirada d’aquella dona fascinant perquè es va quedar plantada amb la mirada fixada en un cartell. Ell alçà la vista i va poder llegir el cartell «El nou elixir: sabor nou, sensació nova. Demana’l».
— Has vist això Benet?
El Benet alçà els ulls empegueït i poruc que la Lícia veiés les llàgrimes fugisseres als seus ulls. Uns segons de silenci transcorregueren fins que ell processà la informació.
— Un nou elixir? Per què? Potser el vell ja no els funciona? O han notat que la gent ha començat a no prendre’l?
Ell notà la mà de la Lícia que estrenyia la seva. Volgué reprimir el pensament instintiu que li vingué al cap i ho aconseguí perquè el missatge de la Lícia era clar.
— Crec que l’elixir està deixant de fer efecte…

La Porta X

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Tots es van quedar mirant com l’holograma s’apagava. Aquella veu que suplicava ajut ressonava en els seus caps com si fos un timbal al costat de les seves orelles. Un silenci espès va cobrir la sala d’estar. Seguien estant units però ara tenien por. Tots menys tres persones: La Lícia, el Benet i l’Eva.
— Li he de fer arribar elixir! — digué el Mohit.
— És perillós! — exclamà la Raquel. — I a més no sabem ni on és a hores d’ara el teu amic.
— Cert, però hem d’intentar fer quelcom! Tothom sap que hi ha gent que desapareix misteriosament i ja ningú en torna a saber res…
Al Benet no se li va escapar la mirada de dolor de la Lícia.
— Estic amb l’Elena. — Va afanyar-se a dir l’Eva. — Jo tinc un parell de contactes. Miraré què puc esbrinar…
— Però no et pots arriscar! — contestà l’Elena.
— Jo sé perfectíssimament què és anar en contra del sistema. Els meus pares hi van anar i també van desaparèixer com qui diu. Ens hi juguem tots la pell! — volgué alertar la Raquel.
— Tots menys jo! — va exclamar la Lícia resolutiva. Si tens uns pista Eva jo la seguiré. Tu has de quedar al marge que encara pots viure. A mi m’obligaran a marxar dintre de poc per tant ja ho puc fer ara…
Al Benet el cor li va fer un salt. La seva reacció instintiva va ser apropar-se a ella i hagués volgut abraçar-la però s’havia de controlar.
— Lícia! — exclamà i emmudí després.
El silenci va tornar a governar sobre aquell espai. Trencar-lo era dur però necessari. La Lícia no volia acabar la vetllada d’una manera tan desagradable.
— Ho faré jo. Intentaré esbrinar jo què ha passat amb l’amic del Mohit perquè a mi tampoc em resta gaire temps de vida. Sé que us tinc al meu costat i faré tot el possible per ajudar-lo. Però no només ho faig per ell, ho faig per tots aquells a qui el sistema ha fet desaparèixer per tenir el control sobre les nostres vides. I ho faig per l’Eva. Perquè vull que pugui escollir la seva vida sense condicionants. — En aquells moments la mirà als ulls. L’Eva seguida alçada i amb rostre serè i assossegat però els seus ulls s’enrojolaven.
— Jo t’ajudaré! —digué la noia amb complicitat.
— Estàs arriscant massa la teva pell! Encara has de viure!
— Sí però viure com? Sense cap llibertat? Amb un sistema que ho controla tot? Sense poder gaudir de la vida o amb por que algú un dia facin desaparèixer el Joel com van fer desaparèixer el pare? Jo no vull haver de viure una existència sense llibertat. I ell tampoc crec. Per tant escullo la intensitat de desafiar les normes i reptar el sistema mare. Estic convençuda que no estic sola.
Aquell diàleg entre mare i filla va posar la carn de gallina a la Raquel. El record de la nit en què es van endur al seu pare la colpejà amb virulència i la ràbia continguda aparegué de sobte.
— Jo estic amb vosaltres! — anuncià la Raquel.
De nou el temps s’alentí i els silencis allargaven l’escrutini dels rostres dels que eren a casa del Benet.
— I jo faré tot el que calgui. Li ho dec al meu amic, al Sam. Amb ell he compartit la meva infantesa i els meus somnis d’home lliure. — I mirà als ulls a la Jasmina.
— I per part meva prometo solemnement fer tel necessari per posar el meu granet de sorra. Però ja us puc dir que no serviré de molt. No tinc cap contacte ni una feina impressionant. — La Jasmina semblava un pèl frustada.
El Mohit s’hi va acostar.
— Tens fam de saber més. Per això estàs aquí i per tant no ets diferent a nosaltres! Tots tenim prou coratge per saltar-nos les regles establertes perquè sabem que són injustes, aixñi que tu no ets menys.
El Benet sabia que no podria aclucar els ulls aquella nit. Durant anys havia desitjat trobar algú que com la Raquel tingués una espurna de rancúnia contra el sistema per començar a creure en revoltar-se contra aquest. Però ells dos no podien afrontar aquell món tan controlat. I just ara que ja creia que havia de conformar-se amb mantenir una biblioteca prohibida a casa seva, just en aquell moment havia aparegut la Lícia, el Mohit i la Jasmina i amb ells havia tingut l’oportunitat de conèixer l’Elena i l’Eva. I si aquell estrany grup de lectura era capaç de fer pinya ben segur que d’altres també. Només caldria trobar un canal comú per començar la feina.
El seu moment d’eufòria quedà entelat quan veié com l’Eva abraçava a sa mare. Aquell ésser meravellós i que arrebossava tanta salut i a qui voldria indefinidament al seu costat tenia els dies comptats.
— T’ajudaré en tot el que pugui a trobar el teu amic, Mohit! Prefereixo mil vegades que em facin fonedissa que no pas presentar-me voluntàriament a una cerimònia de traspàs!
— Jo sé per on començar mare…
— D’això en parlem després!
La Raquel observà que l’Elena estava commoguda. No havia assumit la pèrdua de sa mare i sentia una ràbia que no podia contenir. La mateixa que ella també havia intentat soterrar sense gaire èxit i veure la Lícia tan decidida li va donar un nou impuls. No va gosar dir-ho per si por de patir un atac de covardia més tard. En el fons estava desitjant una oportunitat per lluitar des de feia temps i tanmateix no es volia arriscar massa per l’Elena, perquè no la volia deixar encara sola a la vida. Era massa fràgil i la necessitaria. Li ho devia a la seva amiga.
Observà el Benet. Els seus ulls delataven una tristor implacable que encara es tornaria més amarga imminentment. A ell també li devia ser cautelosa i vetllar per tots.
— No sé com agrair-vos aquest compromís vostre però no vull posar a ningú en perill. — Digué el Mohit. El Sam és amic meu i no hauria d’haver dit mai que l’hem d’ajudar!
— Al contrari! — exclamà la Jasmina. — Som amics teus i els amics s’ajuden encara que el sistema ens vol fer creure que només serveixen per fer-los-hi regals, fer-nos hologrames amb ells i per fer partides virtuals.
El Mohit fità a la Jasmina als ulls. Estava clar que hi havia quelcom més en comú entre els dos que un interès en la lectura. De fet el Benet s’havia fixat que aquell dia al metro havien creuat mirades abans que ell tragués el seu llibre. Potser ja portaven temps observant-se l’un a l’altre però no s’atrevien a fer el primer pas.
— Quan ens tornem a veure aquí per seguir llegint?
— Demà passat si voleu! — respongué el Benet. — Per ser sincer aquests vespres amb vosaltres són molt millor que cap altra cosa que he fet en els darrers deu anys.
—Home gràcies! — exclamà la Raquel veritablement ofesa. — Pensava que anar al centre esportiu i a sopar amb mi i el Mirko et feia feliç!
— I me’n fa Raquel! Però ara hem trobat un grup de gent en contra del sistema i em sento com si de cop i volta pogués respirar millor. Oi que m’entens? — i la mirà amb ulls tendres.
La Raquel sospirà profundament. Ho comprenia perquè el Mirko i ella eren bons amics però cap d’ells s’hagués atrevit a endegar una cerca d’un desaparegut o una lluita en la clandestinitat. Però potser podia ser suficientment forta per formar part d’aquella cèdula subversiva. Allò que havia passat era mèrit de la Lícia i ella era molt capaç d’albirar per quin motiu havia encès una espurna en el Benet.
L’Elena anuncià que havia de marxar perquè començava el torn l’endemà molt d’hora i la Raquel volgué marxar amb ella. Llavors la Jasmina també digué que havia de tornar a casa i el Mohit es va oferir a acompanyar-la a casa. Allò va fer esvair totes les sospites del Benet. No s’havia pas equivocat, aquells dos s’agradaven.
La Lícia i l’Eva però encara no semblaven tenir intenció d’anar a casa seva i el Benet hagués volgut poder-les retenir oferint els llits plegables de la sala d’estar, no obstant no es va atrevir.
— Ha estat un plaer poder-te conèixer Benet! — la veu de l’Eva ressonava encara enèrgica a aquelles hores del vespre. — Jo he de tornar a casa perquè m’hi espera algú però vosaltres dos potser voleu seguir xerrant una estona.
El Benet va sentir com una calrada li encenia les galtes ja magres i un pèl flàccides. No sabia que encara es podia ruboritzar davant d’un comentari tan directe amb un objectiu tan clar. Alçà els ulls i veié com la Lícia també s’havia enrojolat com una joveneta. Aquell vermell vigorós i sà la feia semblar minyonívola i el Benet intuí en ella la xicota que havia estat feia anys.
— Què passa? No reaccioneu?
— Doncs jo sí que ho faig filla, amb una pregunta. Quan em presentaràs el noi aquest que t’espera sempre… ja fa un temps no que estàs amb ell? O és un altre?
— És el mateix mare. Es diu Joel però em sembla d’hora per presentar-te’l. Vull estar segura que pensa com nosaltres abans de fer cap pas en fals. N’estic pràcticament convençuda però el vull posa a prova.
— Quant de temps Eva? Jo ja no en tinc…
De nou un punyal roent es clavà al cor del Benet.
— Vuit dies. Necessito vuit dies més per assegurar-me d’una cosa.
— Els tinc crec.
L’Eva quequejà.
— Mare. Tinc una pista que podem seguir per trobar el Sam i és de fonts fiables.
La Lícia mirà el Benet als ulls.
— Com pots veure la meva filla es dedica a activitats no permeses…
El Benet somrigué i la rialla va tornar-li l’aspecte d’un jove.
— Vuit dies. Si no m’han fet desaparèixer me’l presentes, entesos?
— Sí. I vosaltres dos us serviu una copa i continueu xerrant.
— He de tornar a casa Eva. Demà tinc molta feina.
L’Eva guaità l’esguard del Benet. Claríssimament mostrava decepció.
— Llàstima que no tingueu temps per vosaltres amb el club de lectura…
— Això ho podem arreglar d’una altra manera! —deixà anar el Benet veient l’oportunitat que li havia donat l’Eva. — Si ta mare té temps podríem quedar demà i fer quelcom plegats.
Els ulls color avellana de la Lícia es van passejar primer pel rostre de sa filla i després pel del Benet. Durant uns segons ell dubtà que l’Eva hagués posat en un compromís desagradable a sa mare perquè la Lícia semblava empegueïda ara i allò no era gens natural.
— Plegaré un pèl tard demà. Però si tens paciència i temps podríem anar a donar una volta i al parc. — Hi hagué un segon de silenci.— I podríem portar el llibre i llegir una estona plegats.
— Si no tens temps o no et ve de gust no cal Lícia. Ens veurem demà passat pel club de lectura…
Un moment pesat caigué sobre ells dos i l’Eva tingué por que cap d’ells sabés salvar la situació. No obstant no podia intercedir tant.
— No per favor! M’alegrarà el dia saber que fem quelcom plegats! Això del llibre només ho he dit perquè amb el Quim de tant en tant anàvem al parc a llegir. És una activitat que et permet estar en un altre món però prop d’una altra persona. I després sempre es pot parlar del que s’ha llegit.
— Llegíeu llibres?
— En vàrem tenir uns quants a les mans fins que es van confiscar…
L’Eva els feu entendre que havia de marxar i la Lícia volgué sortir amb ella. En acomiadar-se el Benet donà un petó a les dues però agafà un moment la mà de la Lícia per dir-li que es veurien l’endemà. Un cop al carrer l’Eva va descarregar l’artilleria.
— Us agradeu mare! A veure si us afanyeu una mica que heu de gaudir tot el temps que us queda… i no ho dic per ser cruel sinó per recordar-te que l’has d’apropitar.
— I també tinc una tasca per complir, recordes? No deixaré el Sam penjat.
— Ho sé, però m’has de prometre que si ens quedem sense temps et concentraràs en el Benet. Hauries de veure quins ulls feu tots dos. Seria un crim còsmic no deixar-vos aprofitar el temps!
— Ja ho estic fent Eva. Em sento ara més viva que en els darrers deu anys de la meva existència. I potser és aquest aspecte tan escàpol de la vida el que em fa sentir-la amb més intensitat ara mateix.
Una estranya boira que no s’havia vist a la ciutat durant molt de temps enterbolia els carrers i la visió de mare i filla. Avançaven una al costat de l’altra plegades però endinsades les dues en els seus mons sensorials. A l’Eva li bleïa la sang perquè volia lluitar i a la Lícia perquè volia seguir sentint aquelles sensacions adormides durant tantíssim temps…

La Porta (IX)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’edifici ubicat a l’avinguda Diagonal a l’entrada de la ciutat havia estat una escola durant més d’un segle. Quan es va implantar el sistema, tots els centres d’ensenyament es van reubicar en edificis moderns completament monitoritzats per ordinadors centrals que controlaven cadascun dels moviments dels seus alumnes, des dels infants en edats més tendres, fins als que ja començaven en pensar com havien de ser els propers trenta anys de la seva vida. Aquella antiga escola prop de l’Avinguda Marina mantenia un aspecte sobri, retrògrada i modest que contrastava amb l’activitat que es duia a terme dintre del mateix. En donar-li una nova funció també se li va donar un nou nom: Centre Unió. L’edifici consistia en múltiples oficines equipades amb potents ordinadors i sales amb pantalles disposades una al costat de l’altre que transmetien dia i nit els moviments de tots els ciutadans. A més, tot el que havia estat una ala de l’escola era ara un ordinador potentíssim connectat amb altres ordinadors d’altres indrets d’Arda 1 on es guardava informació privada dels dispositius de tots els ciutadans. En deu de les altres sales hi havia unes màquines poderoses que havien estat programades per pensar per si soles i deduir quin seria el proper moviment dels ciutadans que havien passat a ser monitoritzats amb absoluta cura. Quan una persona era denunciada un equip de funcionaris de l’administració s’ocupava de vigilar de prop tots els seus moviments i els dels seus familiars. Era una tasca feixuga però que suposava moltes avantatges a Arda 1. Els funcionaris a qui es confiava aquesta feina tenien accés a aliments de luxe un cop per setmana, podien comprar bens materials i renovar el mobiliari de les seves cases cada cinc anys i a més se’ls permetia viatjar en transportador aeri a indrets remots d’Arda 1, quelcom absolutament impossible per a la majoria de ciutadans perquè suposava un estalvi d’unitats d’energia equivalent a deu anys de vida mínim. I l’estalvi a Arda 1 era una tasca que enfastijava a qualsevol perquè suposava prescindir de tota mena de capricis. Tanmateix els funcionaris que monitoritzaven i sotjaven l’activitat diürna i nocturna dels ciutadans sospitosos tenien aquells deliciosos privilegis que els feien oblidar les estones d’avorriment i tedi insuportables.
La Samantha i el Jonathan van travessar el patí interior i es van dirigir a l’ala oest. Ell coneixia perfectament l’edifici perquè un dels seus amics li havia descrit. Les càmeres estaven molt ben amagades i no es feien notar com a ulls zeladors dels que gosaven traspassar el llindar d’un dels òrgans més poderosos de l’administració.
— Es respira certa pau aquí, no et sembla? —digué ella innocentment.
— Cadascú fa la seva feina i els que treballen aquí no saben gairebé ni els noms dels seus companys. Motius de seguretat.
— I aquest patí interior? Qui el gaudeix?
— Tots els funcionaris que treballen aquí tenen dret a vint minuts de descans sols. Però l’horari de descans està estrictament controlat.
— I com ho saps tu això?
— Tinc contactes… — va dir el Jonathan amb la intenció d’impressionar a la Samantha.
Quan van ser a un dels passadissos el Jonathan va girar a la dreta i va enfilar escales amunt seguit de la Samantha.
— També saps amb qui hem de parlar?
— Codi 024. El vaig activar després de la visita a la nostra amiga Alícia. Ells em van enviar les indicacions.
— Per què no me’n vas dir res?
— Perquè volia que fos una sorpresa.
El Jonathan es va girar i va quedar un esglaó per sobre de la Samantha per poder-la guaitar. Era increïblement bonica i havia de guanyar-se la seva confiança com fos.
— Escolta! — digué ell excitat. — Parlaré jo i tu has d’anar confirmant tot el que dic. Si aconsegueixo que aquesta denúncia ens doni el crèdit de l’administració això suposarà uns beneficis que podrem gaudir durant temps!
La Samantha va respirar fons. Ben segur que ella havia trobat l’actitud de la Lícia una mica hostil i havia volgut escriure un informe per deixar constància del comportament de l’Alícia. No obstant, qualsevol podia haver tingut un mal dia a la feina. I tampoc calia esperar que la gent saltés d’il·lusió havent de pensar en el traspàs. El que passava és que una immensa majoria anava reservant una part de la dosis recomanada d’elixir per començar a prendre-se-la abans del traspàs i no patir. Altrament ella estava convençuda que poca gent podria encarar el dolor del darrer any. Però creia en el sistema fermament perquè el planeta ja no podia mantenir més humans i els desastres ecològics havien minvat els recursos de tal manera que s’havia de comptar tot. Tanmateix no tenia del tot clar que el Jonathan tingués la intenció de fer el que era correcte.
El noi es dirigí a un dels despatxos amb una energia que a la Samantha li era desconeguda. Aparentment pensar en una promoció immediata feia posar al Jonathan content. En arribar davant la porta amb el número vint-i-tres ell va treure’s el dispositiu de la butxaca però no va tenir ni temps d’activar-lo perquè la porta s’obrí sola. La parella es trobà davant un bosc d’hologrames diminuts que compartien l’espai un al costat de l’altre. Aquell espectacle de representacions virtuals paral·leles feia basarda, tanta que els dos van emmudir fins que una veu ressonà a la sala dient.
— Camineu cap endavant fins veure una taula i seieu a la cadira.
El Jonathan fità la Samantha. Els seus ulls denotaven intranquil·litat. Ell se sentia també desassossegat però no podia deixar que se li notés perquè la idea havia estat seva.
Els joves avançaren amb passes tímides fins veure la enorme taula blanca i les dues cadires negres davant d’ella. S’assegueren seguint les ordres i no fan gosar dir res. El temps transcorregué lentament. Quan ja portaven una estona asseguts van notar que les cadires no eren del tot còmodes i van moure’s lleugerament. Volien donar la impressió d’estar relaxats però la musculatura se’ls estava entumint. Encara esperaren una bona estona més. El Jonathan la mirà a ella. No sabia si començar una conversa o no. Era obvi que els estaven observant però finalment es va decidir.
— M’agraden aquestes taules blanques. Tinc un amic que en té una però aquella és pintada. Originàriament era de fusta però li han canviat el color diverses vegades.
— Jo en tinc una de fusta. Era de la meva besàvia. Hem aconseguit entre tota la família mantenir el color original i l’hem tractada amb productes per conservar-la.
— De fusta! Què bé! És un tresor!
— Ho és. A casa en tinc diversos perquè a la meva família els meus besavis es van dedicar a recollir palets del carrer i fer-ne mobles. Alguns se’ls van vendre però a mi me’n queden uns quants. Mantenir-los en forma és una afició.
— Me’n ensenyaràs imatges?
— I tant! — respongué la Samantha.
En aquell mateix moment una porta al final de la sala que ni l’un ni l’altre havien percebut es va obrir i un home d’uns quaranta anys amb cabell grisós i ulls blaus i petits va aparèixer amb el seu uniforme negre ajustat.
— Moltíssimes gràcies per la paciència. Els he fet esperar una bona estona.
— No hi fa res! — assegurà el Jonathan que tenia clar que allò era una tàctica usual intimidatòria amb els que gosaven molestar els peixos grossos de l’administració.
— En què puc ajudar-los? — seguí ell en el seu to sec. Probablement havien vingut a fer-li la visita quan estava jugant una partida virtual amb algun amic de l’altra punta de la ciutat.
El Jonathan quequejà.
— Com potser ja ha llegit en el nostre dispositiu som agents de traspàs. Ens ocupem d’organitzar el traspàs per tots aquells que encara no se n’han preocupat. Treballem per vostès, l’administració, captant a aquells que no es volen gastar diners o volen deixar més unitats d’energia als fills.
— No cal que m’expliqui en què consisteix la seva feina Jonathan, prou bé que ho sé.
— Sí. Disculpi. Doncs resulta que fa poc vam visitar a algú a qui ja li falta molt poc pel traspàs però que es mostrava reticent a pensar com havia de ser la cerimònia del seu darrer dia.
L’home dels cabells grisos arrugà el front en senyal d’interès.
— Li quedà gaire pel traspàs?
— Tres mesos i li vam demanar si voldria personalitzar la cerimònia i només ens va respondre que volia la variant més econòmica que hi hagués.
Aquell home pausat i elegant de mirada freda però punyent estava despertant.
— I vostès sospiten d’ella, m’equivoco?
— No. De fet tots dos vam tenir una impressió molt estranya en sortir de casa de l’Alícia. Així és diu la ciutadana.
— Quina impressió van tenir? — demanà l’home clavant els ulls a la Samantha per tal que respongués ella.
— Doncs semblava irritada per la nostra presencia i molesta amb el sistema. Una persona que està a punt de fer el traspàs vol deixar un bon record a tots els qui l’envolten i ella no semblava gaire preocupada per aquest detall.
L’home girà aquella cadira giratòria un moment i es mantingué en silenci.
— Saben quantes acusacions i sospites infundades rebo cada dia?
Cap dels dos va saber respondre. Imaginaven que moltes perquè descobrir detractors del sistema portava moltíssimes avantatges.
— Molts agents suposo. — Digué el Jonathan.
— Suposa bé. Treballadors famolencs dels privilegis de la denúncia. I jo llavors els he de vigilar i monitoritzar de prop. Una vida consumida en la vida dels altres en la recerca de proves, en aquella paraula o aquella trobada amb els amics que està fora del reglament. És una feina esgotadora.
La Samantha començava a desitjar no haver posat mai un peu en aquell lloc.
Amb un moviment de la mà d’aquell home la paret de davant la taula es convertí en un espai ple d’hologrames de persones movent-se i parlant sense interrupció. La cadira girà i l’home els fità.
— El vuitanta per cent de les sospites no resulten ser justificades però jo he perdut el temps de la meva feina observant la vida d’aquests ciutadans innocents.
De cop la mirada de l’home, l’agent 54, es clavà en l’escot de la Samantha.
— Aquest cop el procediment serà diferent.
La noia mirà de reüll el Jonathan però aquest seia completament rígid davant de l’agent. Una gota de suor li corria clatell avall. No era possible haver passat per alt la mirada de l’agent posada a les corbes de la Samantha. Ella hagués volgut donar una bufetada als dos però no podia.
— Vostès col·locaran un dispositiu de vigilància intensiva al dispositiu de l’Alicia Ferrer. D’aquesta manera encara que desconnecti la podrem monitoritzar. I també seran vostès els qui segueixin el moviment de la dona nit i dia. Els informes els presentarà l’agent 978.
Al Jonathan el cor li va fer un salt. L’agent 978 era la Samantha. Les coses no havien sortit en absolut com ell esperava i ara potser no només no tindria cap privilegi sinó que a més perdria la Samantha.
— Com vostè vulgui. — Digué el Jonathan ensopit.
— I ara si no els fa res preferiria continuar amb les meves vigilàncies!
Els dos s’aixecaren i s’acomiadaren de l’agent veterà sense rebre resposta. Un cop es va tancar la porta darrere ells la Samantha va arrancar a córrer escales avall.
— Samantha on vas?
La noia es va deixar anar la cua de cavall rossa i va fitar als ulls al seu company de feina.
— Vaig a córrer una estona pel carrer per oblidar que m’acabes d’encolomar una tasca que jo no volia!
— Samantha! Jo no sabia que aniria així!
Es tornà a girar i la seva mirada s’endurí.
— No necessitava cap privilegi jo! Em conformava amb la vida que duia!
El Jonathan baixà l’escala saltant els esglaons de dos en dos i aconseguir agafar-li el braç.
— Ens veiem demà a la feina. Però no farem cap cafè enlloc abans de començar la jornada! — digué la Samantha resolutiva.
El Jonathan se la quedà mirant entristit. La jugada no li havia sortit com ell volia. I això que a ell es privilegis li eren absolutament indiferents perquè només volia una cosa: la Samantha.

La porta (VIII)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Aquell dijous les hores semblaven equivaldre a cent setanta minuts cadascuna i van passar lentament per a dues persones en particular: El Benet i la Raquel. Pel Benet perquè estava mort de curiositat per conèixer la filla de la Lícia i veure com era amb ella, i per la Raquel perquè sabia que ell havia convidat al vespre de lectura a la filla de la Lícia, l’Eva, i albirava que el Benet només tindria ulls per les dues. Un sentiment estrany l’amarava des de feia dies: ella no era tan interessant com la Lícia perquè no s’havia entregat a tenir fills i en aquells moments els anys extra que el sistema li regalava semblaven anar en contra seu. La Raquel sospitava que l’essència efímera de la Lícia havia captivat el Benet. Ella en canvi restava l’amiga que sempre estaria al seu costat i no calia fer esforços per ella.
La Raquel va quedar amb l’Elena per anar al vespre de lectura plegades i la Lícia es va passar el dia a la feina absorbida per les cinc mil tasques que li havien encomanat i que havia de resoldre amb celeritat sobrehumana. No obstant tingué temps de pensar en la vesprada i gaudir de l’emoció que li produïa saber que l’Eva l’acompanyaria en aquell acte subversiu. La seva filla havia reaccionat molt positivament quan sa mare li havia explicat com havia conegut “l’home de la biblioteca prohibida” i a l’Eva tot allò que estava al marge de la legalitat li feia venir salivera. Feia anys que escrivia articles sobre “realitats paral·leles” en el seu temps lliure. Un amic li havia obert un canal secret a través del qual es connectaven tots els ciutadans que necessitaven fugir del sistema. Cadascú explicava les seves experiències com a “alienígena” dintre d’un món en què tots havien deixat de sentir. I ella havia començat a esbrinar coses sobre una subcultura jove molt potent que lluitava per una revolució alliberadora. Havia esdevingut l’escriptora que narrava la vida dels éssers “fora del sistema” que donava esperança a tants. I és que en el fons molts començaven a voler trobar una vida alternativa lliure que no els imposés els lligams dictats per les autoritats. Ser infermera l’havia ajudat a descobrir la cara oculta de les persones i ser prou valenta per reconèixer les debilitats dels humans.
Ella també va estar comptant les hores fins a la sortida. Després va anar a casa seva, es va connectar al dispositiu per parlar amb el seu xicot i després amb sa mare i va estar escrivint fins que va ser hora de passar-la a buscar a ella per anar a casa del Benet. No tenia clar si l’encuriosia més tenir un llibre a les mans o veure aquell home que havia fet que els ulls de sa mare es tornessin fetillers tot i l’angoixa del traspàs. Volia compartir aquells pensaments amb el Joel però no gosava. Necessitava assegurar-se que a ell no li agafaria por. Portaven mig anys plegats però s’entenien tant que probablement no trigarien gaire en fer el seu estat de parella consolidada oficial davant les autoritats. I això els portaria a escollir si volien tenir fills o no. L’Eva estava enamorada del Joel però volia esbrinar quina mena d’home era perquè ella tenia una missió clara des de feia temps: endegar una lluita contra el sistema que l’acabés enderrocant. Havia de patir per la pèrdua prematura de sa mare però desitjava de tot cor que aquells sacrificis humans no fossin permesos durant gaire més temps.
Estava redactant la historia colpidora d’un indigent que havia escapat del traspàs però que vivia en la foscor dels passadissos subterranis de la ciutat quan s’adonà que se li havia fet tard. Li envià un missatge a sa mare i la Lícia li respongué que ja es trobarien a Plaça Catalunya. Que ella havia de fer una darrera visita amb uns clients que volien veure el pis per segona vegada. Generalment sa mare era taxativa però en aquest cas havia volgut donar l’oportunitat a la parella perquè l’havia entendrida. Es va afanyar i malgrat l’endarreriment inicial va acabar esperant a sa mare. Tragué el dispositiu i començà a revisar l’article que havia escrit. De cop un agent li cridà l’atenció:
— Espera algú senyora? — demanà aquell home vestit amb el la indumentària fosca oficial que identificava els agents: un mono ajustat negre en què només destacava l’emblema triangular fet amb uns triangles entrellaçats de color groc situat més o menys on era el cor.
— Sí. — Digué ella resolutiva i sense quequejar. — Espero a ma mare que anem a casa d’un amic a sopar.
L’agent la fità i no li notà res estrany.
— No vol enviar-li un missatge per saber què la fa arribar tard? Vostè s’està esperant des de fa uns minuts cert?
— Sí. Però ma mare és agent immobiliària i de vegades les visites s’allarguen més del que un es pensa. Ella no deixaria mai uns futurs clients amb preguntes no resoltes. — I ho va dir amb un somriure als llavis que no va deixar indiferent aquell agent.
— Bona feina! Disculpi que l’hagi molestada! — digué el jove i li va fer un gest per acomiadar-se’n.
«Llàstima d’home que s’ha equivocat de professió» i es fixà en les parts posteriors d’aquell noi amb aquell uniforme tan ajustat.
— Quina mirada li has clavat! — Digué la Lícia enjogassada.
— Mare!
— No està malament el paio oi?
L’Eva va esclafir a riure i li confessà a sa mare que havia pensat el mateix però que trobava que era una pèrdua que un home així treballés d’agent.
Mare i filla es van donar un petó i van començar a caminar en direcció a casa del Benet. A aquelles hores ja no es veia gent pel carrer. S’havien tancat la majoria de botigues i establiments de la ciutat feia unes cinc dècades i des de llavors la ciutat havia perdut vianants a la cacera dels productes cobejats. Ja no hi havia aparadors il·luminats i la ciutat emmudia després de la jornada laboral perquè les entregues dels productes necessaris i dels capricis arribava a casa per missatger. Alguns grups de radicals es dedicaven a passejar per la ciutat i captar amb la càmera hologrames d’alguns edificis o dels vianants despistats per fer-ne després imatges que projectaven a casa. La gent que tombava a aquelles hores pels carrers o bé anaven a casa d’amics o a prendre quelcom fora. Visitar a coneguts i amics era una activitat que es podia permetre la majoria de gent. Generalment cadascú es portava el menjar de casa perquè tot estava racionat per les autoritats i anava en funció de la fisiologia de la persona. La dosis de menjar requerida la decidien els metges. Les festes per assaborir àpats suculents costaven tantes unitats d’energia que la gent no se les podia permetre. Per tant els amics seien plegats i cadascú ingeria el que li estava permès. Els vespres a casa del Benet eren un luxe total perquè ell havia viscut modestament amb les seves aficions econòmiques i ara podia permetre’s convidar a tothom.
— De què treballa el Benet? — va demanar l’Eva a qui els ulls fetillers de sa mare en parlar d’aquell home l’havien intrigada.
— S’encarrega dels robots d’una planta de reciclatge. D’aquí que hagi pogut salvar tants llibres!
— Caram! Què interessant! I fa molt temps que es dedica a organitzar vespres de lectura?
— Em sembla que no. Va ser més aviat una casualitat que ens convidés als que hi som. Probablement no li seria fàcil trobar gent interessada…
L’Eva restà pensívola. Estava convençuda que hi havia una pila de gent que voldria tenir un llibre entre les mans i experimentar el plaer de la lectura. I a més aquells que desitjaven fer-ho ben segur no serien adeptes al sistema.
Mentre elles dues caminaven amb celeritat el Benet servia begudes als seus convidats que ja seien còmodament al sofà. Tots menys la Raquel que va insistir en ajudar el Benet a preparar-ho tot. Amb els nervis a ell li anaven caient coses de les mans i la Raquel no pogué reprimir-se la pregunta.
— Estàs bé?
— Sí. Només un pèl nerviós. — Va fer amb una mirada d’infant il·lusionat que intentava convertir la Raquel en la seva còmplice.
— Per què, si es pot saber?
— Perquè la Lícia ve avui amb la seva filla Eva i tinc moltíssimes ganes de conèixer-la.
A la Raquel li va semblar que la saliva de la seva boca es feia espessa, tant que li va costar empassar-se-la.
— Triguen una mica oi?
— Hauran trobat algun entrebanc… — les disculpà el Benet.
Just acabava de dir això que se li va activar el dispositiu. L’engegà i veié l’holograma de la Lícia i l’Eva. La càmera proporcionava una vista aèria de les dues com si les imatges les hagués enregistrat un dron. Des d’aquella perspectiva resultava difícil saber qui era la mare i qui la filla perquè les dues siluetes eren esveltes. Obrí la porta i ell i la Raquel s’afanyaren a portar les begudes fins a la taula central. L’enorme sofà envoltava la taula i estava pensat per fer-lo servir en ocasions en què els convidats feien una partida virtual. Un entreteniment permès a Arda 1 i que resultava completament sostenible. Quan s’obrí la porta dues dones aparegueren darrere aquell mur arquitectònic d’alta seguretat. Tenien la mateixa alçada i complexió però el cabell de l’Eva era molt més clar que el de la Lícia i els seus llavis molt més molsuts. Tret d’aquelles foteses es podia reconèixer fàcilment que eren mare i filla. El Benet quedà tan embadalit que la Raquel les va haver de fer passar i va demanar que seguessin. El seu amic estava abstret pensant si la Lícia havia estat més clara de cabell quan era jove i ara senzillament utilitzava algun producte per tenyir-se’l.
— Bon vespre a tots! Sóc l’Eva, la filla de la Lícia a qui ja coneixeu. Moltíssimes gràcies per deixar-me participar d’aquesta experiència. Friso per agafar un llibre!
— Doncs si és així vine amb mi que encara n’has de triar un!
La Lícia mirà el que hi havia sobre la taula. Al costat d’una de les begudes hi havia el llibre que havia començat no feia gaire. El cor li va donar un salt i s’assegué d’immediat. Dementre el Benet mentre portà a l’Eva prop de l’estanteria plena de llibres que havia alegrat la seva vida durant tantíssims anys. La noia quedà bocabadada.
— Vostè sap quanta gent s’emocionaria veient això?
— No, no ho sé perquè la lectura ha caigut en desús, està prohibida i requereix molta més concentració que totes les aficions que ens proposa el sistema. Llegir és subversiu perquè els llibres estan prohibits i a més tampoc és comercial. No interessa a ningú.
Els ulls de l’Eva van fixar-se en una prestatgeria plena de llibres en llengües estrangeres.
— I aquests llibres?
— Aquests fa molts anys que poca gent els pot llegir. Jo només sé anglès i alemany però conservo els altres per si tinc la sort de trobar algú que els pugui llegir. Són un tresor.
L’Eva agafà un llibre en anglès i n’obrí la primera pàgina. Els seus ulls acaronaven les línies lentament.
— Puc triar aquest?
El Benet quedà completament sorprès que l’Eva volgués aquell llibre en un idioma que no era el seu.
— Però si no el pots llegir!
— I tant que puc! El pare em va ensenyar anglès de petita. A mi i a ma mare. Totes dues el podríem llegir. Òbviament em resultarà més difícil però el llegiré. Per ser encara més revolucionaria…
— Però no preferiries un llibre en el teu idioma?
— Doncs no. No el preferiria perquè estic en contacte amb gent d’altres indrets d’Arda 1 i ens comuniquem en anglès. Necessitem una llengua per seguir sent una comunitat.
El Benet va fer uns ulls com taronges. Aquella noia era un diamant en brut com ho era sa mare.
— Agafa el que vulguis que si tens dubtes ja els resoldrem entre tots!
L’Eva va agafar “Saturday” de l’Ian McEwan i va anar a la sala d’estar on tots estaven llegint i semblaven tan concentrats que un podria pensar que cadascun d’ells estava a soles. S’assegué en un dels espais buits prop de l’Elena, una noia que li va semblar de la seva edat. Cap s’adonà que el Benet apartava de tant en tant els ulls del seu llibre per observar-los a ells. Era màgic presenciar com aquell grup de persones gaudien de la lectura i gairebé se li ompliren els ulls de llàgrimes pensant en com de feliç era per l’oportunitat de poder oferir la seva petita biblioteca. Transcorregué gairebé una hora i mitja que el Benet aprofità per captar en forma d’holograma amb el dispositiu tota aquella gent. Però era ben conscient que per cada imatge que prenia d’un dels participants en prenia quatre de la Lícia. Ella no havia apartat els ulls del llibre i això el va irritar una mica. Els fulls groguencs plens de lletres eren més interessants que ell. S’havia quedat entrebancat amb aquell pensament quan l’Elena de cop digué.
— Ups! La panxa em va fent soroll però no goso moure’m perquè necessito llegir una pàgina més. Crec que m’he aturat en acabar cadascun dels darrers cinc fulls en la meva lluita interna entre la necessitat intel·lectual i la física.
— Molt ben dit! — observà l’Eva. —La veritat és que a mi em passa una cosa similar.
El Benet reaccionà de seguida. Sabia que quan la sessió de lectura s’acabés podia començar un moment fascinant de companyonia amb un sopar en comú.
— He preparat quelcom per qui en vulgui. És una recepta xinesa força fàcil de fer. Arròs, brots de soja i carn de vedella picada amb pebre.
Va haver una reacció general d’aplaudiment seguida d’un comentari del Mohit.
— No puc permetre que a més de deixar-me llegir aquest valuós llibre que vostè ha rescatat em regali també un àpat que no em podria permetre fàcilment!
— Noi! Gaudeix del moment que jo fa molts anys que treballo, que estalvio unitats d’energia i creu-me que el vespre amb vosaltres fa poc va ser un dels millors moments dels darrers quinze anys de la meva vida. Menjar amb gent fantàstica no té preu! I avui no hi ha racionaments que valguin!
La Raquel es va aixecar per ajudar el Benet. Ell hagués desitjat poder parar taula amb la Lícia però òbviament ella era una estranya mentre que la Raquel se sentia com a casa. Així és que va aprofitar per veure-la conversar animadament amb l’Elena que estava explicant la seva mala experiència amb l’elixir. Un cop els plats van ser a taula tots van començar a menjar i l’àpat era tan deliciós que anaven agafant pa per aprofitar el suc. En un moment donat les mans del Mohit i la Jazmina es van tocar i els dos es van ruboritzar. La Raquel i la Lícia van creuar una mirada i somrigueren mentre el Benet observava analític i feliç els llaços que començaven a establir-se entre tots ells. I també li va agradar veure que l’Elena i l’Eva s’entenien tan bé.
Quan es van acabar l’arròs asiàtic el Mohit va aclarir-se la veu i llavors digué:
—Benet, li he de tornar a demanar una cosa…
— No em tractis de vostè per favor que no sóc tan gran encara!
— D’acord. T’he de tornar a demanar si no em vols vendre el teu elixir perquè e meu amic està patint molt i la dosis prescrita ja no li funciona. En necessita més.
— A ell tampoc li fa efecte? — demanà l’Elena encuriosida. — Perquè jo ja no en puc comprar més al meu— quequejà abans de continuar— contacte.
— Tens un contacte? —va demanar el Mohit vehementment.
— Sí. Però té diverses persones que necessiten dosis extra d’elixir i ja no me’n pot vendre més.
— Ei! Un moment! — digué l’Eva.— Això vol dir que hi ha més persones a qui no els funciona l’elixir. I quanta gent ho sap això? I el que encara és més important: a quanta gent posaria nerviós la idea que l’elixir pugui deixar de funcionar? Els pot deixar de fer veure la crua realitat en què viuen i jo crec que la majoria veu vol continuar cega.
El Benet fità a la Lícia els ulls de la qual brillaven d’emoció en veure la seva filla tan excitada.
— Tinc una idea! — exclamà l’Eva.
En aquell mateix moment el dispositiu del Mohit es connectà i va poder veure l’holograma del seu amic tancat entre quatre parets.
— Mohit! Els agents m’han descobert. Algú a la feina m’ha delatat perquè m’han vist comprant dosis extra d’elixir. És el darrer missatge que puc enviar abans s’emportin el dispositiu. Per favor, m’has d’ajudar! — Cridà el noi visiblement espantat.
Van tenir temps de veure com dos agents s’apropaven al noi i desconnectaven el dispositiu. El senyal desaparegué deixant una ralla horitzontal blava suspesa en l’espai. L’amic del Mohit havia quedat reduït a una veu que ressonava als seus caps. Què passava amb aquells ciutadans a qui se’ls extreia el dispositiu? I on era l’amic del Mohit?

La porta (VII)

 

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Van quedar en un bar cèntric d’aquells que encara conservaven la calidesa dels del segle anterior, amb taules i cadires de fusta i unes làmpades de coure que penjaven del sostre i il·luminaven la sala amb un to groguenc que feia pensar en el de les espelmes. Les parets no estaven despullades com a la majoria de locals sinó que es vestien de prestatgeries plenes d’ampolles de vi i llaunes de cervesa, algunes curulles i d’altres buides però que volien evocar altres temps. Aquell bar restaurant era conegut perquè s’hi servia un menjar excel·lent, del que no es trobava a molts llocs. L’especialitat era la carn de vedella, extremadament cara perquè no es considerava sostenible. Alimentar una vaca i fer-la créixer requeria força més pinso que un pollastre per exemple. Però al Benet li agradava i volia tornar a gaudir-ne. Per això havia convidat la Lícia al restaurant. Estava convençut que trobarien alguna cosa que també l’abellís a ella. A dos quarts de nou ja era a la porta esperant-la a ella amb els seus pantalons i la seva camisa noves. Se sentia altre cop com si tingués quaranta anys! El seu dispositiu s’engegà i li arribà un missatge de la Lícia que deia que arribaria cinc minuts tard, que s’havia equivocat de carrer. El Benet somrigué perquè havia temut que ella se’n desdigués l’últim moment. Fins i tot havia pensat què faria si el deixava plantat. Hagués entrat al restaurant i hagués demanat el seu plat favorit i l’hagués assaborit tot sol amb la intensitat de l’abandonament cruel. Però fins i tot aquell dolor tenia més mèrit que una letargia provocada per l’elixir. Qui volia viure de debò i honestament havia d’arriscar-se també a patir. Tanmateix semblava que aquell vespre no tocava. Tragué un dels llibres de la butxaca i començà a llegir. Tot i notar-se el batec del cor a cent per hora la lectura el va transportar en un altre món fins que escoltà una veu prop seu:
— Hola Benet! En sap greu haver arribat tard!
Aixecà els seus ulls i veié els de la Lícia, aquell marró claríssim dibuixat per un contorn fosc i aquelles dues pupil·les enormes apuntant al seu objectiu. El Benet hagués pogut deixar caure el llibre al terra. Li costà apartar els ulls dels d’ella però volgué observar com s’havia vestit. Portava uns pantalons cenyits de color blau i una brusa vaporosa escotada de color negre que alegrava amb un mocador vermell amb fils de plata. Era una indumentària discreta però elegantíssima. Aquella dona havia conservat un cos jovenívol a pesar del seu part, o parts, el Benet no sabia quants fills havia tingut malgrat l’edat. Se sentí de cop un pèl acomplexat. El parell d’anys que els separaven deixaven clar que el temps passa factura i aquell pensament l’entristí.
— Benet, estàs bé? — Digué ella tot posant-li una mà al braç.
— Sí. —Estava fora de joc però no ho volia reconèixer.
— Entrem?
Es van entaular mentre ell li explicava el menú i el que volia triar ell. Se sorprengué en veure que ella volia el mateix.
— No em puc pagar la vedella gaire sovint i total ara ja no cal que pensi gaire més en res. Dintre de poc ho deixaré tot enrere…
Una fiblada roent es clavà al cor del Benet. Allò era quelcom en què no volia pensar. La volia viva per admirar-la i tenir-la al costat i per sentir-se tan viu com des de que l’havia coneguda a ella. No podia pensar en deixar-la marxar! La realitat li donà un cop de puny atordidor que es va traduir en una suor freda que li corregué per l’esquena.
— Ho dius com si ja no estiguessis trista?
— Ho estic. Però d’alguna manera faig un esforç brutal per veure el cantó positiu.
— Hi és?
— Mira, la veritat és que el que més m’importa és la meva filla. Em fa ràbia deixar-la i haver de marxar només perquè les autoritats han decidit que a la meva edat ja no som “rentables” per l’eco-sistema. Però si acabo el llibre que m’estàs deixant llegir potser efectivament ja hauré fet tot el que havia de fer a la vida. No calen més anys per omplir-los…
Els van portar el sopar però al Benet se li havia passat la gana. Estava davant d’algú que considerava que ja ho havia fet tot a la vida i ell era més gran que ella però encara tenia ganes de lluitar. Potser s’havia equivocat amb ella.
— Ja estàs convençuda que allò que han decidit les autoritats és el millor per tu?
— En absolut! Però no puc lluitar en contra de tot el sistema. Em nego a prendre l’elixir per poder sentir el que em fa estar tan viva aquestes darreres setmanes. No m’ho deixaré prendre!
El Benet passà de la decepció a l’admiració en instants. Ell havia tingut de seguida clar que no volia arriscar-se a tenir un fill però haver de morir tan jove. Això ho havia sabut als vint anys, quan era un cul rebel i inquiet. De fet encara ho era.
— Crec que tens encara una energia immensa dintre. La vaig notar el dia que ens vam conèixer!
— Cert. Però no he sabut canalitzar-la. He fet de tot: pintat, composat música, intentat inculcar a la meva filla un pensament lliure… que realment no sé on la portarà. Crec que m’he equivocat fent-ho perquè ara està en contra del sistema però sense poder lluitar.
Els van portar la vedella i tots dos van començar a assaborir-la. Aquella sensació al paladar els va allunyar dels temes més punxeguts per uns instants però la curiositat martellejava el Benet i va haver de tornar a la conversa.
— Quants anys té la teva filla?
— Vint-i-cinc. I diu que no vol tenir fills perquè creu que ha de combatre el sistema que ens dictamina a tots una manera de viure amb poques opcions. Jo vaig escollir tenir família i una filla i he de marxar ara que encara podria fer moltes coses. — Hi hagué uns segons de silenci.— I entenc que potser el que podria fer, com ara llegir o sopar amb tu només és útil per a mi, però també em sento capaç de seguir treballant molts anys. No tinc ganes de que em facin desaparèixer!
El Benet s’havia acabat el menjar però de cop se li va fer un nus a l’estómac. Va beure un glop per aclarir-se la gola. Ell tenia seixanta-un anys però encara se sentia amb energia de fer moltíssimes coses a la vida. I ara encara més en aquells moments després d’haver conegut a la Lícia perquè li despertava sensacions que donaven una injecció d’energia i no volia ni podia deixar-la marxar. Però hi havia un destí irreversible que avançava a passes accelerades en contra seva. Fità a la Lícia i va emmudir. Aquells cabells llisos i perfectes emmarcaven un rostre ovalat en què destacaven els ulls que l’havien captivat des d’un primer moment. No podien ser els ulls d’una persona submisa. La Lícia també era un esperit rebel.
— Benet, estàs bé? —féu ella un pèl desconcertada.
— Ah sí— respongué quequejant. — T’agrada el menjar?
— És deliciós! Un plaer que rarament he gaudit des de que era una nena. El coi de sistema controla fins i tot el que ingerim!
El Benet sospirà.
— I saps què és el pitjor? — Digué ella resolutiva.
— Què?
— Doncs que estic convençuda que els que porten les institucions no s’apliquen les normes que seguim nosaltres. Ells segur que tenen fills però no han de fer el traspàs i tinc claríssim que poden menjar prou carn vermella o peix com els vingui de gust. El sistema només s’aplica a la immensa majoria. Però els que el controlen no ho han tingut mai millor. Sobre tot des de que es va inventar el coi d’elixir dels nassos!
Al Benet se li van engrandir els ulls i li va agafar la mà.
— Lícia! És perillós parlar així en un lloc públic.
— Ho sé! Perdona! Però m’agradaria tant poder canalitzar el que porto dins!
Els dubtes que havien envaït el Benet s’esvaïren als pocs instants. Era tan indòcil com havia imaginat quan la veié per primer cop.
— I com voldries fer-ho?
— No puc. Serà la tasca de la meva filla. Ella haurà de ser capaç d’obrir els ulls a tothom qui vulgui escoltar. A mi ja no em queda temps i pensa que em sap greu perquè si en tingués més l’aprofitaria per protestar!
El Benet notà com el cor se li accelerava. La seva mà avançà i recorregué part del braç de la Lícia i a aquesta se li posà la pell de gallina igual que a ell. Potser no era bo començar quelcom que no podia acabar bé però en aquells moments ell no pensava amb el cap.
— Vull que sàpigues que no estàs sola! La Raquel pensa igual que tu, l’Elena, a qui vas conèixer la vesprada del club de lectura, pensa igual que tu… Existim. Els que estem en contra de tot això existim!
— Però de què serveix si no fem res!
Aquella llum groguenca del local va embolcallar el Benet i la Lícia. Una estranya complicitat havia nascut entre ells i els unia més encara que les emocions compartides del dia que es van conèixer. Tant com la curiositat infinita que sentien l’un per l’altre i que va començar a créixer el vespre del club de lectura. Què els estava passant?
— Em promets no prendre l’elixir tot el que ens pugui quedar per viure?
Aquella era un compromís molt exigent i dur però la Lícia albirà que el Benet en portava una de cap.
— T’ho prometo! — digué ella sense poder explicar per quin motiu estava fent quelcom que la podia posar en perill.
— Doncs tindrem el nostre moment de lluita plegats Lícia, perquè ja fa temps que penso que hi ha moltíssima gent que no està d’acord amb el sistema i només cal que ens unim!
Ella no va dir res. No havia esperat tenir la sort de conèixer una persona com el Benet que tingués ganes d’aixecar-se i combatre unes institucions injustes que s’excusaven en la monitorització de la sostenibilitat del planeta. Arda 1 no podia permetre que l’ecosistema es basés en l’abolició de les necessitats humanes. De què havia servit tota l’evolució dels humans si se’ls privava dels seu tresor més valuós: la voluntat! Arda 1 s’havia convertit en un planeta de robots humans. Tot depenia d’una droga. Se’ls podia despertar?

La porta (VI)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Quan va arribar fosquejava. Va activar el dispositiu i poc després s’obrí la porta. Travessà el vestíbul i es dirigí a l’ascensor. En entrar-hi no va poder evitar pensar que aquell holograma estàndard que mostrava l’espai amb una galàxia llunyana la començava a cansar. Com també la enfastijava la inversemblant sensació d’estar suspesa a l’aire quan en realitat tenia un terra sota els seus peus. Però era part del pla de les institucions. S’havia de fer sentir al ciutadà vulnerable davant d’un univers que no es podia controlar, i per aquell mateix motiu els humans necessitaven les institucions a Arda 1 per seguir dirigint la seva voluntat i manipulant els seus temors.
La clau de l’èxit del sistema implantat a tot el planeta era que els humans havien aconseguit deixar enrere les pors que enterbolien les seves existències a glop d’elixir. Aquell pensament l’entristí de nou però en comptes de treure el flascó amb el líquid atordidor, agafà amb força el coll de l’ampolla de vidre. S’adonà de com de fort l’estava estrenyent quan l’Elena la deixà passar a casa i en donar-li el regal sentí que els seus dits estaven entumits.
— Hola! — Digué la noia amb ulls enrojolats però un somriure als llavis. — No calia que portessis res, el vi és caríssim!
— Ho sé. Però tenia ganes de poder-lo assaborir amb tu. N’has begut mai?
— Que jo recordi no. Potser amb els pares quan era petita però no t’ho sabria dir.
La Raquel va anar fins la cuina, va posar l’ampolla sobre la taula i va treure un obridor de la seva bossa.
— Necessitem gots de vidre! — digué resolutiva.
— Ara venen! — féu l’Elena encuriosida. — Hi ha pollastre tikka masala amb verdures per sopar. No esperem a que surti del forn?
— No. El primer tast el farem sense que el paladar tingui interferències.
Els ulls de l’Elena s’engrandiren i va extreure dos gos de vidre que segurament havien estat dels seus pares i dient:
— Endavant!
La Raquel va abocar el líquid als dos gots, l’observà, l’olorà i llavors li digué a l’Elena:
— Ara has de fer-ne entrar un xic a la boca i passejar-lo uns segons pels paladar fins que l’aroma i el gust es despleguin. Després ja te’l pots empassar.
Les dues ho van fer i la Raquel va fer un gest estrany.
— Al principi potser no t’agradarà. — Digué la Raquel. — El primer glop és per acostumar-s’hi. Després ja li agafaràs el gust.
Sense badar boca l’Elena va emportar-se als llavis el segon glop.
— No és només el gust que em sorprèn. És la sensació que em provoca…
— És una droga. I havia estat legal durant molts segles a la major part de Arda 1. Es va prohibir perquè segons sembla els seus efectes no eren controlables.
— Ni permetien controlar la reacció dels individus. — Féu l’Elena que havia preguntat als seus pares més d’una vegada sobre aquell líquid prohibitiu. — L’elixir és un producte químic que domestica les nostres emocions però això em penso que les allibera…
— Totalment cert.
Les dues van assaborir un glop en silenci. Aquell núvol insonor espès que les cobrí més que no pas allunyar-les les acostava l’una a l’altra. La Raquel apreciava a l’Elena com si fos una filla perquè l’havia vist créixer i el traspàs de la seva mare s’havia endut un bocí de la vida de les dues. Costava omplir el buit.
— A la mare li hagués agradat aquest vi.
— Quan tu eres petita n’havíem pres alguna vegada amb els teus pares. El meu marit encara era viu llavors…
— Em feies de mainadera, recordes?
Els llavis de la Raquel dibuixaren un somriure en evocar la cara petita i rodoneta de l’Elena embolcallada amb els llençols mentre li llegia una història.
— Aquelles vetllades eren dels moments més feliços de la meva vida. Tots cinc aquí junts, despreocupats i la sensació reconfortant d’estar entre gent en qui confies…
A l’Elena se li van omplir els ulls de llàgrimes i en veure-ho la Raquel es va alarmar.
— Perdona! No hauria d’haver-ne parlat…
— Sí! — exclamà l’Elena— clar que sí en pots parlar! Però és que jo ja no puc reprimir gaire més temps el que porto dintre i l’elixir tampoc no em fa l’efecte esperat.
— Te l’estàs prenent?
— Al principi no volia i no el prenia. Feia un glop o dos abans d’anar a la feina per poder fer el cor fort. Servia per fer-me dissimular però no per atordir-me suficientment. Llavors, dues setmanes després del traspàs de la mare, quan creia que el dolor havia d’anar minvant i no ho feia vaig comprar dosis extra.
— Què? — féu la Raquel espantada. — Saps que és il·legal!
— Sí. Però com ja us vaig dir a casa del Benet, l’elixir no em fa efecte i si segueixo així algú em denunciarà. Prou feina tinc en dissimular les llàgrimes…
— No et fa gens d’efecte? Has anant al metge?
— Al metge a què? No vull que m’implantin un xip per tenir-me més vigilada. No, de cap manera, L’elixir no em funciona i ja està. Si el Benet em ven el seu me’l prendré també. Però ja he perdut l’esperança…
—Elena!— digué la Raquel fent un altre glop de vi. — El Benet el vol vendre però el necessitarà dintre de poc.
La noia va agafar l’ampolla i s’abocà el líquid semi-prohibit fins a omplir la copa.
— Què dius? Per què l’hauria de menester? Si ell mateix ens va dir a mi i al Mohit que ens el podria vendre…
La Raquel sospirà fort. Una calrada li enrojolà la cara i li va fer venir calor.
— S’ha encaterinat de la Lícia, la dona dels cabells negres que va venir també al vespre de lectura. Ha de fer el traspàs dintre de poc.
— Què vols dir que s’ha encaterinat?
— Li fa gràcia. Me’n va parlar el mateix dia d’haver-la coneguda i la va convidar al vespre de lectura sense pràcticament conèixer-la.
L’Elena clavà la seva mirada als ulls de la Raquel. Un sentiment soterrat endins havia aflorat perquè feia paleses les arrugues horitzontals que sorgien quan una persona reia. Però la Raquel no reia pas. Els grans inquisidors foscos envoltats de pestanyes llargues s’havien empetitit i aguaitaven la seva copa com si li demanessin quelcom impossible.
Feia temps que les emocions havien quedat enrere gràcies a l’elixir i per això als joves els costava reconèixer els sentiments dels altres. No havien crescut observant rostres enfadats, alegres, tristos o enutjats sinó cares impassibles que reflectien una felicitat maquillada. Sentir havia esdevingut un acte subversiu i per això es controlava la bioquímica del cervell amb l’elixir. Però l’Elena havia estat sempre especialment perceptiva i sabia quan algú ja no seguia les regles de les autoritats ni deixava d’emboirar-se quan els metges ho recomanaven. I s’havia mantingut sempre en contacte amb aquella gent rebel per observar les conseqüències de les emocions. Era tan fàcil descobrir-les en les arrugues de la cara i alguns gestos involuntaris! I ara el seu cervell li deia que la Raquel s’havia torbat.
— Et molesta que el Benet s’interessi per la Lícia?
— Perdona? — Va fer la Raquel a qui se li havien endurit les faccions en pocs segons.— Em molesta que s’impliqui en quelcom que el farà patir. I no sé com ajudar-lo si no és fent que es prengui l’elixir.
— Però vaig tenir la impressió que ell no vol.
— No! Va decidir fa temps córrer el risc de trobar-se malament però deixar de viure de manera descafeïnada.
— Jo m’he anat prenent l’elixir en les dosis recomanades i fins i tot l’he comprat fora de la legalitat dues vegades i he pres més del prescrit. Però la tristor no marxa i per altra banda he de dir que la sensació de buit em fa ser més prop de la meva mare…
La Raquel va pensar durant uns segons i va engolir un glop espès i aspre que acaronà la seva gola i la omplir de sensacions i records. Ella tampoc tenia clar que volgués seguir prenent l’elixir. En bevia una dosi mínima però ara sospitava que aquella incomoditat en veure la Lícia a casa del Benet destaparia un sentiment que fins ara havia aconseguit soterrar perfectament. Potser era millor sentir-lo i patir que ignorar-lo, per això ja feia temps que havia reduït la dosis i aquell mateix vespre havia deixat de prendre el beuratge manipulador. El resultat era que ara s’adonava de que una estranya sensació l’amarava i que sense l’elixir s’estava posant nerviosa.
— Mengem? — va fer l’Elena.
— I tant! Com va la gana?
— Una mica millor. Fins aquest matí he anat ingerint quelcom per obligació però sense gaire necessitat. Ara sí que tinc fam!
— T’ajudo?
— No! Ho tinc tot preparat. Pollastre Tikka Masala amb patates i verdures.
—Fantàstic!— digué la Raquel que ja s’havia aixecat per anar a buscar els coberts.
L’Elena era una bona cuinera perquè sa mare i la Raquel li havien ensenyat a preparar una infinitat de plats i ella havia agafat gust a aquella afició de petita. El pollastre d’aquella nit li havia quedat diví i la Raquel se’l menjava amb les mans per poder llepar-se els dits. A l’Elena li abellia veure que els seus plats podien provocar plaer. I havia de reconèixer que aquella recepta barrejada amb el vi tenia un efecte màgic. Quan ja estaven acabant i netejaven al plat amb una llesca petita de pa a la Raquel se li va engegar el dispositiu. S’eixugà les mans amb el tovalló de paper i mirà el missatge escrit. Les faccions del seu rostre van canviar de cop.
— Què és? Passa res? — va fer l’Elena alarmada.
La Raquel sospirà.
— Aquest pollastre estava deliciós! He quedat ben tipa. — Digué per dissimular.
— Espero que no. Encara hi ha postres!
— Mare meva Elena! Ja cal que m’espavili jo a provar receptes a casa perquè realment ara et dec un sopar!
L’Elena mirà a la Raquel. Tenia potser quatre anys més que la seva mare i encara mantenia molta vitalitat. La mateixa que potser hagués tingut la seva si no l’haguessin fet marxar. Begué un altre glop de vi i va omplir la copa de la Raquel. Li porta la beguda a la cuina on la Raquel preparava els plats de postres.
— La crema gelada és a la nevera. Però beu un glopet abans!
La Raquel obeí mentre disposava als plats de postres els dos gots petits amb la massa espessa groga.
— No em dirà què és? — Féu ella.
La Raquel sospirà i portà els plats a taula. Un cop assegudes la convidada va enfonsar la cullera al got, es va posar la crema a la boca i va exclamar:
— Mare meva Elena! Aquesta crema t’ha quedat més bona que a la teva mare! Com t’ho has fet?
— Preparar els plats que em va fer ella m’ajuda a sentir-la més prop. I m’agrada afegir-hi el meu toc.
L’Elena l’observà. Semblava abstreta assaborint la crema, prou per agafar-la amb la barrera abaixada.
— Em diràs ara què t’ha arribat del dispositiu per fer la cara què has fet abans?
— El Benet que em demana d’anar a comprar roba amb ell perquè ha quedat amb la Lícia. Es veu que vol estar especialment bé. I jo veig a venir què li passarà quan la Lícia hagi de fer el traspàs i no m’agrada.
L’Elena s’empassà el que tenia a la boca i deixà que transcorreguessin uns segons espessos entre elles.
— Tu també estàs patint. Però t’has demanat què hi ha de mal si el Benet prefereix gaudir d’aquell instant efímer amb la Lícia perquè necessita emocions per continuar vivint?
— Emocions? — digué la Raquel reactiva.— Sí. Si les necessita però potser no és bo sentir-les per algú que ha de marxar tan ràpidament, entens?
L’Elena restà pensívola durant uns instants. Havia llegit prou llibres clandestinament per saber què era aquella emoció que tantíssim podia trasbalsar l’ordre de les coses i la bioquímica de les persones.
— Sí. Ho entenc. És una argumentació molt lògica i raonable. Però tinc entès que les emocions no es deixaven controlar tan fàcilment pel cervell. I és obvi que el Benet sent alguna cosa per aquesta dona.
— Sent alguna cosa? — demanà la Raquel en to sorneguer. — Li farà gràcia i prou, però això està molt lluny de ser un sentiment. Hauria de ser més intel·ligent i no deixar-se encegar per quelcom de tan poca durada com una emoció. S’estavellarà i jo no ho vull veure!
L’Elena observà les arrugues al rostre de la Raquel. La coneixia des de que era un infant i sempre li havia semblat una dona molt dolça. Sempre tret d’aquell vespre en què quelcom havia sorgit en ella que l’Elena no coneixia.

 

Les parts del cos en algunes expressions angleses.

IMG_20181031_205230_resized_20181031_085311803

Ja fa temps que vaig escriure una entrada de blog sobre expressions angleses molt properes a les nostres. Aquesta setmana us en vull fer arribar unes quantes que tenen en comú el fet que totes fan servir parts del cos com a metàfora. Algunes d’aquestes ens recordaran algunes de les que utilitzem en català però no totes.
Comencem per les que podem memoritzar fàcilment perquè són potser un calc semàntic. La primera és la que fem servir quan volem fer saber a algú que mantindrem un secret que ens ha dit o que no escamparem quelcom que ens han fet saber de manera confidencial. En aquest cas els anglesos diuen: “my lips are sealed” que equival a l’expressió castellana “mis labios están sellados”. La següent locució s’empra quan sentim una emoció molt forta que ens pot fer plorar volem reprimir-nos. Llavors notem una pressió estranya a la gola i d’aquí el fet que en català diguem que se’ns fa un nus a la gola. Els anglesos no diuen però que se’ls fa un nus sinó un grumoll, “to have a lump in one’s throat”. Per a la meva tranquil·litat aquesta expressió demostra que encara que no els agradi gaire demostrar els sentiments la veritat és que sí els tenen. Jo ja no recordo quan vaig tenir un “lump in my throat” per darrera vegada però suposo que si veiés més pel·lícules al cinema o anés al teatre més sovint llavors tornaria a experimentar la sensació. O potser senzillament és que hauria de deixar de controlar-me tantíssim.
Com nosaltres als anglesos si els balla pel cap un nom o una paraula que no els surt immediatament diuen que allò que cerca el seu cervell “is on the tip of one’s tongue”, està a la punta de la seva llengua. Desgraciadament aquesta expressió la fem servir cada cop més, com més grans ens fem perquè anem oblidant noms quan ja fa temps que no els utilitzem. Per això cal mantenir la memòria desperta intentant sempre aprendre coses noves.
Bé. Fins aquí les expressions d’aquest dijous que s’assemblen a les nostres. Ara ja venen les que no s’hi assemblen i són més difícils d’aprendre però immensament útils.
N’hi ha una que m’agrada especialment. És la de “to get cold feed” que vol dir literalment que se li refreden a un o una els peus. S’utilitza per aquelles ocasions en que una persona agafa por o es posa neguitosa abans de portar a terme quelcom que havia planejat i que és agosarat. El típic exemple és el matrimoni. Quanta gent no s’acolloneix unes hores abans de la boda i es faria enrere? Doncs bé, els anglesos diuen que se’ls refreden els peus. O bé quan per exemple algú decideix deixar-ho tot enrere i anar-se’n a viure fora i de cop, poc abans del viatge, pensa que potser s’ha equivocat. També poden ser situacions menys dramàtiques com quan per exemple algú ha rebut una oferta de feina i ha d’entregar la carta de comiat i el dia abans de fer-ho li venen tots els dubtes de si el que fa és el correcte o no.
I el tema de la feina em va de perles per explicar la següent expressió anglesa perquè avui dia la precarietat laboral és tan gran que molts es viuen obligats a viure “hand to mouth”, literalment de la mà a la boca. Aquesta metàfora la podem visualitzar com si a una persona tot el que li caigués de menjar a la mà s’ho posés a la boca immediatament. Les persones que viuen “hand to mouth” gasten tot el que guanyen en productes bàsics com el menjar i el lloguer i no poden estalviar. No cal que ens enganyem, desgraciadament encara molts es veuen forçats a viure d’aquesta manera perquè no tenen prou recursos per aconseguir fer guardiola. La situació és desagradable i provoca molt angoixa i lamentablement el nostre govern encara no està per arreglar temes com el nivell de vida dels que estan més avall. Òbviament un dels principals motius pels quals moltíssims han de subsistir tant sí com no “hand to mouth” són els lloguers abusius o les hipoteques desorbitades. L’habitatge s’emporta més d’un quaranta per cent dels sous de la majoria. I aquest seria potser un àmbit en que els governs podrien posar mà…
I quan algú està desesperat llavors necessita alguna altra persona que l’escolti per poder-se desfogar. Aquesta altra persona és en anglès “a shoulder to cry on”, és a dir una espatlla on poder plorar.
Malauradament sovint acabem aguantant el que no es pot aguantar que és el que els anglesos anomenen “stomach” perquè ells ho aguanten amb aquest òrgan i llavors cerquem algú per petar la xerrada i deixar anar tot el que portem dintre i ens molesta. A aquest activitat tan sana de parlar les coses amb els amics o confidents els anglesos l’anomenen “get it off one’s chest”, és a dir buidar el pap. Evidentment en el moment en què es posen les coses malament els passa que han de tenir “guts”” o “bolloks” o si es vol ser més fi “the balls” per fer quelcom, és a dir tenir els intestins, els collons o les pilotes per fer quelcom. En aquest sentit són com nosaltres.
I com podeu comprovar en aquestes expressions, tot i que els britànics tenen molt mala fama de freds no ho són tant perquè també necessiten algú per parlar de les coses i un bon amic per buscar consol quan estan malament.
Jo realment espero que a vosaltres no us calgui per a res buidar el pap aquesta setmana però potser sí que de tant en tant val la pena tenir un “lump in the throat” perquè al cap i a la fi sense les emocions la vida seria molt descafeïnada.
Bona setmana a tots!

 

La porta (V)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Raquel estava fent una visita a un pis amb una parella interessada en adquirir un habitatge més gran perquè la noia havia quedat embarassada. Els agradava la zona de Vila Olímpica degut a la proximitat a platja i a que la barriada seguia sent molt més tranquil.la que l’antic centre de la ciutat. Els mancava la calidesa dels edificis antics i senyorials d’altres districtes però els agradava que no s’haguessin alçat blocs moderns de vuit i nou plantes que esbordellaven l’encís de les edificacions més antigues que semblaven intimidades al costat dels titànics complexos moderns. La parella es passejava per l’estança i comprovava amb ajut del dispositiu com quedarien els mobles a cada racó. Tant el pare d’ella com el d’ell havien fet el traspàs no feia gaire i havien deixat als fills suficients unitats d’energia per poder adquirir aquell dúplex i formar una família. Era llei de vida: uns marxaven i els altres veien al món i ho feien amb totes les comoditats. D’això s’encarregaven les institucions, que comptaven els recursos emprats per tots els ciutadans minuciosament. Qui tenia més era, o bé perquè els pares havien estat en càrrecs alts i havien pogut fer guardiola, o bé perquè havien sabut viure austerament. Aquells dos pertanyien a la classe dels privilegiats però la Raquel no va poder evitar que creuessin el seu pensament dues idees que l’entristiren: Els pares de la parella no podrien veure mai el net o neta ni experimentar la joia de tenir un altre cop un infant als seus braços. I per altra banda aquells dos futurs pares havien bolcat tanta il·lusió en la seva nova vida que havien oblidat ja els pares traspassats.
Una gota de suor freda corregué per l’esquena de la Raquel en el mateix moment que li arribà un missatge al dispositiu. Aprofità un instant en què la parella inspeccionava el bany i es connectà. Aparegué l’holograma de l’Elena demanant si voldria sopar a casa amb ella. La Raquel digué que sí immediatament a través d’un breu missatge de text. Quan va acabar aquella visita ja eren dos quarts de set i decidí anar al mercat a buscar vianda. Portaria una ampolla de vi per l’ocasió. Era un luxe que no es podia permetre cada dia però tampoc sopava en companyia gaire sovint. Semblava però que es podia acostumar a aquella activitat conjunta perquè el vespre que va fer l’últim àpat de la jornada a casa del Benet va experimentar una bonica sensació d’assossec mentre tornava a casa seva. Caminà fins el seu barri que no quedava lluny i anà al mercat més proper. Hi havia força gent fent la compra i el rostre despreocupat d’aquells estranys martellejà el cervell de la Raquel amb una pregunta inevitable: estaven realment en pau amb si mateixos com semblava o senzillament es prenien la dosis d’elixir prescrita pels metges i subvencionada per les autoritats? Quan seria capaç de distingir una persona feliç d’una de drogada? Perquè estava clar que els que prenien l’elixir eren dependents de les drogues i ella n’era una. Com es trobaria ella sense aquell líquid dolç de color lleugerament rosat? Aguantaria el dolor de la pèrdua de la seva millor amiga i mare de l’Elena? No tenia valor per fer la prova. Era massa fàcil seguir bevent els temptadors flascons que emboiraven el pensament i l’alliberaven de les emocions. Però també la deixaven toixa durant pràcticament dos dies. Una pèrdua de consciència i sensibilitat que sovint havia pensat que li escurçava la vida perquè la deixava insensible al que passava al volant però més submisa del que hagués estat altrament. No obstant n’estava tipa. Els seus dos pares havien mort de manera natural i li havien ensenyat que viure amb por era viure només a mitges. L’Anton, el seu pare, era l’hereu d’una petita empresa vitivinícola que produïa vins de gran qualitat a preus que havien arribat a ser desorbitats quan es va implantar el sistema. Portava una empresa que donava feina a uns cent treballadors i provocava el plaer escàpol d’assaborir un bon vi a taula. Era un enamorat dels plaers terrenals que començaven a escassejar per manca de recursos: Un bon àpat amb amics, una ampolla de vi, un cafè fet amb maquines exprés que s’havien d’importar d’un altre racó de Arda 1. Fins i tot havia conquerit el cor de la Marisa tot preparant-li un àpat a la llum de les espelmes. La parella aconseguí que els vins d’aquella petita empresa s’exportessin arreu i es van fer un nom que tothom coneixia. Qui tenia prou unitats d’energia podia permetre’s una copa de la casa Castany. Però es clar, quan es va implantar el sistema les autoritats començaren una caça de bruixes contra l’alcohol per ser una droga que, per regla general, desinhibia i deixava aflorar emocions que calia controlar. Es va obligar a l’Anton i a tota la resta de vitivinícoles a gravar amb un impost del setanta per cent del cost del vi cada ampolla. El resultat era un preu desorbitat. Només es consumia vi en ocasions excepcionals però en canvi es començà a prescriure l’elixir de manera regular a tot el conjunt de la població. L’Anton i la Marisa foren dels primers en imprimir i fer circular tríptics antisistema de paper i fer-los volar pels carrers de la ciutat i de les localitats properes. L’administració volia un control total sobre els ciutadans.
No van trigar en ser descoberts. Un amic de la família va trobar els papers delators i els va denunciar. La Raquel encara recordava clarament com una nit d’hivern d’allò més freda tres agents els arrencaren a tots del son i s’endugueren a son pare emmordassat i a ella l’estiraren del llit amb pocs miraments, se l’emportaren a coll i bé i només pogué acaronar amb l’esguard de manera fugissera a la seva mare, que cridava al peu de la porta mentre un agent al costat seu l’emmanillava.
La Raquel agafà l’ampolla de vi de bursada de la prestatgeria. La ràbia latent continguda des de feia temps començava a agullonar el seu esperit. Aquell vespre no prendria l’elixir: de vegades era necessari despertar fantasmes del passat per començar a viure en el present.

La porta (IV)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia havia plegat i volia aprofitar per caminar fins a casa seva i gaudir de la ciutat. Els carrers espaiosos dibuixaven una amplia línia sotjada a banda i banda per arbres centenaris regats per corrents subterrànies i, un pèl més enllà, per un conjunt eclèctic d’edificis moderns que s’havien construït els darrers vint anys i s’alçaven arrogants fent sentir els ciutadans vulnerables i imposant la seva superioritat tecnològica sobre la resta d’edificis antics, supervivents d’una altra era. Aquells darrers podien tenir més de dos-cents anys però a les institucions els interessava mantenir-los perquè eren d’una època en la que encara no escassejaven els materials de construcció i prometien resistir força més temps.
El passeig li anava bé a la Lícia per posar els seus pensaments en ordre tot i que no sabia per quin motiu necessitava tanta neteja en la seva vida quan en realitat ja només li quedaven poques setmanes de vida. No podia evitar pensar que encara se sentia molt plena d’energia i curulla d’ambicions per deixar-ho tot enrere precipitadament. Bé, o potser no tan sobtadament perquè se l’havia preparada pel traspàs des de nena. I tot i així sentia una ràbia immensa contra la que no podia lluitar. Arribà a casa seva, un edifici baix que formava part d’un conjunt arquitectònic antic i que s’havia sanejat per fer-lo més còmode però que no disposava encara de tots els conforts. La caseta tenia dues plantes i només cinquanta-cinc metres quadrats. La Lícia hi havia arribat a viure amb el seu home quan va quedar embarassada i després amb ell i la seva filla. Tothom s’havia sorprès de que els dos fossin capaços d’habitar en un espai sense vídeo-vigilància i sense les comoditats de la casa robotitzada. Les portes no s’obrien soles quan un arribava, l’assistenta virtual no es connectava al dispositiu personal per recordar-li a un tot el que havia de fer aquell dia, la temperatura la regulaven ells manualment i no la decidia el robot principal i el rebost no anava repetint quins aliments bàsics faltaven. La Lícia no volia ser dependent de cap sistema electrònic durant tot el dia i la seva parella es va enamorar d’aquella casa antiga tan bon punt com la va veure. Allà no hi hauria cap holograma a la paret sinó plantes de debò o algun quadre que poguessin rescatar de les deixalles.
El Quim s’havia enamorat de la Lícia a la facultat. Ell era més gran que ella i infinitament més transgressor. No estava d’acord amb el sistema ni amb les autoritats i per això es negava a portar el dispositiu personal. La comunicació entre ells dos només tenia lloc els dies que es veien a la universitat i la resta de la setmana la Lícia havia de viure en la incògnita de què feia el Quim i si potser ell també pensava en ella. I la veritat és que sí ho feia. Ell mateix li confessà un quinze de setembre del dos mil vuitanta, quan el Quim ja coneixia la Lícia perfectament com a estudiant i la tenia molt analitzada com a persona també. El segon curs de carrera ells dos van aconseguir quedar i sortir sovint malgrat que el Quim seguia sense voler adquirir cap dispositiu personal. Aquell estiu ell va anar a viure a casa de la Lícia sense fer cas de les recomanacions familiars i de les institucions.
Quan la Lícia va posar la clau al pany el grinyol de la porta la va transportar a un temps llunyà, a l’època que havia viscut la seva mare, que encara havia estat lliure i havia pogut escollir tenir fills i morir de manera natural. Prémer l’interruptor del llum la va fer sentir viva. Quantes cases encenien els llums totes soles quan hi apareixia un dels habitants? Va penjar la camisa que li feia de jaqueta i la bossa al ganxo de la paret. Tot seguit tragué el dispositiu de la bossa i l’activà. Hi havia tres missatges. Va decidir escoltar el primer. L’holograma d’un noi jove aparegué davant seu i es va presentar: era l’Eric de la companyia Alfa i Omega i li volia demanar si ja tenia tots els detalls del traspàs organitzats perquè la seva empresa podria encarregar-se’n i deixar-la gaudir a ella de les darreres setmanes. A la Lícia se li va regirar l’estómac. Com es podia gaudir de les darreres setmanes si se li recordava a una el traspàs? Ella odiava aquell pensament i només desitjava apartar del pensament el moment en que se la obligaria a marxar contra la seva voluntat. Desconnectà el missatge i passà al següent. Aquest cop una dona jove vestida amb una brusa i una faldilla blanques li demanava si la podia ajudar organitzant la cerimònia de comiat i recordava com d’important era tenir un final emocionant per culminar una vida plena. La Lícia es va posar de molt mal humor.
Anà al l’habitació que estava al pis de dalt i es va treure tota la roba i se la va canviar per d’altra més còmoda. Aquell vespre el dedicaria a tocar la guitarra. Una cosa que li havia ensenyat el Quim i que havia estat l’activitat favorita de la Lícia. Fins que havia descobert la lectura de llibres. El que havia començat aquell vespre a casa del Benet la tenia tan intrigada que hagués volgut tornar a llegir l’endemà. Però la cita era només cada dos dies i ella frisava per agafar el llibre, acaronar-lo i entregar-se a l’aventura escrita. Just quan estava a punt de fer-se el sopar trucaren a la porta. En obrir veié davant seu una noia i un noi d’uns trenta i pocs vestits de blanc i amb un somriure postís que no augurava res de bo.
— Lícia Ferrer? — Demanà el noi amb to de baríton un pèl esquerdada. — Ens deixarà passar un moment? Venim de la institució perquè encara no hem rebut cap missatge de com desitja fer el traspàs.
La Lícia es va mossegar la llengua. Hagués volgut dir que en realitat no tenia cap ganes de fer el traspàs i que per tant li importava ben poc com pogués ser la cerimònia, però sabia que els havia de fer passar. Els va demanar que entressin sense entusiasme. Els dos ho van fer sense dubtar i un cop dintre ella els va oferir el sofà per seure.
— Senyora Ferrer— continuà la noia de cabells rossos tenyits— Està pensant en contractar alguna empresa externa per la cerimònia o bé voldria celebrar-ne una d’institucional? Pensi que tenim una quantitat immensa de maneres de personalitzar-la…
— La vull institucional. — Respongué la Lícia en to sec.— Vull deixar el màxim d’unitats d’energia a la meva filla i no vull gastar gaire en la festeta.
Els dos joves van creuar mirades.
— Però vostè es conscient que tot plegat costarà un mínim d’unitats d’energia oi? Unes cent mil per ser exactes si vol celebrar-ho de manera modesta…
— Ho tinc clar. Pagaré el mínim i punt. Ni una unitat llençada en un acte obligatori que cap de les persones que m’estimen podran gaudir en el més mínim!
De nou els dos noies s’esguardaren fugisserament. No era bo parlar en aquell moment però tan bon punt poguessin informarien de l’actitud subversiva de la Lícia.
– Contracto el servei amb vostès. On s’ha de firmar?— digué ella per treure-se’ls de sobre com més aviat millor.
— Aquí. — Va dir el noi assenyalant un requadre que havia aparegut sobre la taula de centre.
La Lícia signà i va afanyar-se a acompanyar aquella parella fora de casa seva. Quan va haver tancat la porta respirà profundament i aclucà els ulls. Uns segons després el seu dispositiu s’engegà i donà senyal de missatge. S’hi apropà tement que fos una altra empresa de traspàs però era el Benet. Li demanava com estava i si tindria ganes de fer quelcom amb ell l’endemà. Amb o sense lectura.
La Lícia sospirà. Sí tenia ganes de fer una cosa que la distragués però no volia implicar el Benet en les seves preocupacions. No obstant, l’expectativa de la grata companyia del Benet va superar el seu seny i va respondre activant un holograma per tal que ell la veiés dient «demà em va perfecte. On vols que quedem i què fem? Puc llegir unes pàgines més del llibre?»
A l’altra banda del carrer els dos agents s’assegueren a un banc per posar-se a la boca un xiclet de caipirinha. L’efecte atordidor provocava un estat de felicitat escàpol que si més no els permetia oblidar certes realitats per un instant.
— Què en penses de la senyora Ferrer? — Féu ell inquisitiu.
— Que no està gaire conforme amb el traspàs.
— Jo he tingut la mateixa impressió.
— Potser ens caldrà escriure un informe demà? — digué la noia amb veu de cascavell.
— I potser aquest informe ens fa arribar a ser cap de departament…
Els dos es miraren i somrigueren pensant en les avantatges de la possible denúncia.

La porta (III)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia avançava amb pas ferm pels carres il·luminats de la ciutat i farcits de ciutadans somrients que cercaven esbargir-se després de sis hores de feina. La jornada laboral els deixava suficient energia per gastar parts del seu sou a una sala d’entreteniment virtual on es vivien aventures de temps passats amb simulacions reals, o a restaurants de preus diversos on es podien tastar les especialitats d’altres llocs del planeta per a uns preus desorbitats o bé en establiments gastronòmics més modestos que oferien cuina de proximitat servida en un ambient exquisit. També hi havia les macro festes amb música atordidora per ballar, els centres esportius per seguir lluitant i aconseguir un cos excepcional i les sales d’espectacles on un podia anar a exhibir els seus talents per esser votat pel públic i passar al següent nivell. Però la Lícia ja havia passat per totes les fases i havia provat tots els entreteniments i encara no n’havia trobat cap que l’omplís del tot tret del de la música. I desgraciadament no tenia talent. Però malgrat no haver aconseguit enganxar-se a res en aquesta vida ara ella s’hi aferrava més que mai perquè sabia que només li quedava poc temps per fruir-la. A la feina l’havien enxampada plorant i la supervisora li havia recordat la importància de prendre la dosis diària d’elixir per no caure en el que va anomenar «un pou d’egoisme». La Lícia li va prometre a l’encarregada que se’l prendria però no ho va fer. No era capaç de lluitar contra les autoritats però no li podien robar les emocions durant més temps. I encara que només sentís tristor i ràbia, aquelles sensacions eren molt més autèntiques que tota una vida sencera de vivències descafeïnades.
Li semblà que algú la seguia i se li embalà el cor. Potser algun agent ja la seguia i estaria posant en perill el Benet! Sense adonar-se’n va accelerar. El so dels seus talons es convertí en un ritme ivarsós que era respost ràpidament per un altre de sec que s’havia tornat també ràpid. Es començà a posar nerviosa i va ficar una mà a la bossa. Afortunadament encara portava una ampolla amb l’elixir i si les coses no pintaven bé se la prendria sencera per poder controlar aquella angoixa que començava a brollar del seu interior. L’apartament del Benet ja no podia estar gaire lluny. Engegà el dispositiu i féu una ullada escàpola al mapa. La Plaça del Bonsuccés quedava just sota de Plaça Catalunya, el centre neuràlgic de la ciutat i el lloc més vigilat també perquè hi havia els dos bancs d’unitats d’energia i la seu dels dispositius personals més gran de la ciutat. La Lícia intentà reduir la velocitat dels seus passos però sentia el seu cor a la gola i això l’empenyia a caminar més veloçment. Just havia entrat al carrer que donava a la plaça del Bonsuccés quan de cop va notar que una mà li estirava el braç «merda! Ja m’han descobert» va pensar completament trasbalsada, però llavors es girà i descobrí el rostre serè i diàfan d’una dona que li somreia.
— Perdona la indiscreció! No seràs pas la Lícia?
Rumià durant uns instants quina havia de ser la resposta. Per una banda no havia vist mai un agent tractar mai cap ciutadà tan amablement com la aquella dona la tractava a ella. I encara no li havia demanat que engegués el dispositiu personal, ni l’havia immobilitzada.
— Disculpi! Em dec haver equivocat! — Va fer la Raquel conscient de que podia haver comès un gran error.
Quan la Raquel estava a punt d’endinsar-se pels porxos antics que donaven a una bonica plaça per no delatar el seu destí final, sentí una veu:
— Sí que sóc la Lícia. Com és que sap el meu nom?
La Raquel somrigué de nou.
— Sé on vas perquè jo també hi vaig! — i en notar l’expressió alarmada de la Lícia s’afanyà a dir— No pateixis que el Benet m’ha dit qui ets. Som amics des de fa temps i entenem el que et passa.
Els ulls castanys clars de la Lícia fitaren la Raquel per analitzar-la.
— Si vols anem plegades a casa del Benet. Però si no vols companyia ja ens hi trobarem allà. Està a pocs metres…
—I tu com et dius? I per què vas a casa el Benet avui també?
— Si no t’importa anem tirant que se’ns farà tard. El Benet ha reunit a un parell de persones que per la seva manera de fer o actuar pensa que són “diferents” a la resta. Per cert. Em dic Raquel i sóc una bona amiga del Benet.
— I quin tipus de gent hi anirà a casa del Benet?
— Som a punt d’arribar-hi. Si no et fa res en seguim parlant més tard. Aquí al carrer pot ser indiscret.
— Sí, és clar! Quin mal cap el meu!
En arribar a l’edifici on vivia el Benet van engegar els dispositius i des del pis del Benet aquest va obrir la porta. Llavors van travessar la freda entrada fins arribar a la porta de l’ascensor. La superfície blava que projectava les imatges de l’univers era realment estàndard. Es notava que el Benet treballava a una planta de reciclatge i no a una productora d’entreteniment, a un dels centres de les autoritats o a un restaurant propi. Aquells vivien en edificis més luxosos on les imatges de l’ascensor eren infinitament més càlides. Un cop a la porta de l’apartament un Benet somrient obrí i aparegué somrient i sostenint una safata amb un braç. Hi havia uns gots amb begudes de colors molt temptadors que cridaven l’atenció tant com la seva cara de felicitat.
—smoothies!— digué ell— Una barreja de les verdures més depuratives i les fruites més plenes de vitamines que he trobat.
A la Lícia se li il·luminà la cara i en va agafar un de color taronja que portava espinacs, pastanaga i molta taronja. La Raquel agafà el de bledes, pinya i coco.
— Passeu que ja han arribat els altres dos convidats. Estan prenent el refresc mentre decideixen quin llibre llegiran.
— Benet! — Va fer la Raquel. — L’ Elena també vindrà però més tard. Ha anat a nadar una estona.
— Perfecte! Com més serem millor. Ja has pensat quin tipus de llibre vols llegir?
— Més ben bé igual! El que em recomanis tu!
Van caminar fins a la sala d’estar del Benet plena de prestatges amb llibres a tot arreu. A la Lícia se li van posar els ulls com taronges!
— Quina sort que tens Benet! On has trobat tot això?
— Treballo programant robots de neteja a la planta de reciclatge. Els he ensenyat a reconèixer un llibre i salvar-lo de la trituradora. Me’ls he anat emportant a casa poc a poc.
— I els has llegit tots?
— Sí, la gran majoria. Però els d’aquell prestatge no. Avui en començo un.
La Jasmina i el Mohit es van aixecar en veure entrar les dues dones.
Us presento la Lícia i la Raquel que també formaran part del club de lectura.
— I potser l’Elena, si s’hi aficiona.
Tots van agafar un llibre i van seure còmodament al sofà. El Benet va ser el primer de descalçar-se i posar els peus sobre la taula del centre.
— Si algú ho vol fer endavant! No hi ha res com estar còmode per endinsar-se en la lectura.
Al cap d’una llarga estona que el Benet va calcular havia estat una hora tots estaven completament abstrets en els relats que havien escollit. Tots menys ell perquè no podia treure-li els ulls de sobre a la Lícia. El seu dispositiu el va arrencar del seu estat d’embadaliment. L’Elena havia arribat i va anar a obrir per rebre-la. Al cap de pocs minuts la noia entrà i els lectors la van saludar amablement sense voler interrompre la seva activitat. El Benet va pensar que allò era la experiència més mística que havia tingut mai.
A dos quarts de nou els llums van començar a fluixejar. Era part del programa del sistema per tal d’evitar un consum excessiu de recursos. La lectura es podia fer més dificultosa en aquelles condicions i el Benet va decidir oferir als seus convidats sopar.
La Jasmina va dir que havia de marxar però el Mohit va insistir. Volia compartir amb ella quelcom més que el sofà i era obvi. La Raquel va convèncer l’Elena d’estar a casa el Benet una estona més i la Lícia va dir que havia de marxar.
— De debò? — Digué el Benet.
— Em temo que si em quedo m’entristiré pensant en el futur immediat i no vull esdernegar aquest vespre tan meravellós.
— Entristir? — Va fer l’Elena encuriosida. — A tu tampoc et funciona l’elixir?
— Si me’l prengués funcionaria però no ho faig. No vull que cap droga m’emboiri el cap. Vull sentir el que em digui el cervell o el cor que he de sentir sense impediments químics.
— Què estrany! —Féu la Lícia.— L’elixir funciona sempre.
— Doncs si tu no el vols prendre me’l pots donar a mi. — Va dir l’Elena. — Jo m’he empassat la dosis dels propers sis mesos i segueixo trista. Hauré d’anar al metge però no vull que m’implantin cap xip.
— És molt curiós! — Digué el Benet. — Jo fa temps que no en prenc d’elixir. Si vols pots endur-te un parell d’ampolles de les meves perquè no el vull fer servir. Jo també tinc ganes de sentir lliurement.
De cop el Mohit es posà de peu. Tots el van mirar alarmats per si aquella conversa subversiva que havia sorgit espontàniament li resultava massa compromesa.
— Si està disposat a vendre’m una ampolla li estaré molt agraït. Conec un company de feina que té el mateix problema. S’ha empassat l’elixir dels propers sis mesos i segueix trist.
El Benet i la Raquel van creuar les mirades i es van entendre de seguida. Estava prohibit comerciar amb l’elixir però d’altra banda no volien veure patir ningú.
— Deixa’m que m’ho repensi Mohit. No sé fins a quin punt li fem un favor al teu amic. Potser hauria d’anar al metge.
— Com vostè vulgui. Estaré esperant el seu missatge per venir a llegir, si m’ho permet és clar…
— Cap problema. És un plaer meravellós tenir gent a casa. I gent que té ganes d’experimentar coses noves vull dir.
— Sí. I ara podríem experimentar com de bones estan les pizzes que has descongelat! — digué la Raquel amb tanta naturalitat que va fer esclafir a riure els altres convidats.
La vetllada va ser el més agradable dels darrers deu anys de la vida del Benet. Tots van parlar de la seva feina, de la seva vida, de com de vulnerables se sentien davant les autoritats i de com poc lliures eren en realitat. El temps va volar i se’ls va fer tard. A dos quarts d’onze es van adonar que era hora de tornar als seus respectius apartaments. La Raquel però es va voler quedar a ajudar al Benet. Un cop van haver marxat tots i havien tancat la porta ella digué.
— Ja he vist com la miraves! Espero que encara tinguis prou elixir perquè si vens el que et pertoca patiràs moltíssim. Ja saps quin futur té.
— Ho sé però prefereixo patir i sentir que no poder sentir en absolut.
Quan s’acomiadaren aquella nit la Raquel va abraçar al Benet ben fort i li digué a cau d’orella.
— Hauràs de ser molt fort Benet.
Ell no va badar boca però en el seu esguard es podia llegir un «ho sé».