La setmana passada vaig dedicar el post a mites i personatges del folklore rus. Aquesta setmana, just després de Tots Sants i Halloween, segueixo volent esbrinar l’arrel ancestral de la cultura. Per això m’he dedicat a fer una mica de recerca sobre un tema que desconeixia del tot fins ara: la mitologia eslava. De panteons de déus n’hi ha molts. Els que coneixem més són sens dubte els grecs, els romans i potser els egipcis. I personalment sempre m’han interessat els germànics i els escandinaus. La mitologia nòrdica m’atreu, potser més que la grega i la romana que tenim present a través de la pintura i l’escultura. No obstant, de l’eslava no en sabia res i, ara que m’hi he posat, la trobo fascinant. No us faré un recompte avui dels deus i deesses eslaves perquè seria tot molt superficial i llarguíssim. Però sí us vull parlar del meu favorit, un déu que va inspirar l’entranyable figura de l’avi gel de la que us vaig parlar de passada fa una setmana. Recordeu que la donzella de neu l’acompanya i és la seva ajudant? Doncs bé, l’avi gel es va inspirar en un dels deus principals del panteó esclau: Veles. Se’l representa pelut, amb banyes, de mirada profunda i envoltat d’animals. És el déu que guia i cuida els ramats i guarda els secrets de l’univers. Un déu fascinant perquè és el que ens recorda que la veritable força no està en la força bruta, sinó en la saviesa. Veles té diverses aparences i pot convertir-se en ós, en serp o en ancià amb bastó o en qualsevol animal. Una darrera funció del Veles és la de guia de les ànimes cap a l’altre món. Però no cal veure’l per aquest motiu com a un déu fosc. Els eslaus entenien la mort com a pas entre un món i un altre i no era, per això, tràgica. La particularitat de Veles és que és un deu que pot portar les ànimes al més enllà, però també pot retornar-les al món dels vius. Quelcom completament inusual si s’estudia les divinitats encarregades d’aquesta tasca en diferents cultures. Encara el fa més interessant que és un déu completament polifacètic: és el senyor del bestiar i els animals, de la poesia, de la saviesa i del caos. Tan gran era la seva veneració que va aconseguir transformar-se i romandre part de la cultura convertit en Sant Blai. El que ens ensenya Veles és que els nostres ancestres eslaus ja sabien una cosa importantíssima: que el món no és blanc o negre, ni hi ha mal i bé. De la mateixa manera ens ensenya que la mort no és la fi, sinó una transició, i que el caos és una part imprescindible de l’actualització i transformació del món.
Per entendre el significat de Veles cal saber una mica com era la visió cosmològica del món eslau. Per a ells, l’univers tenia dues esferes oposades i complementàries. La imatge és que hi ha un arbre del món i a la seva copa, al cel, hi regna Perun. Aquest és el déu del tro, del llamp, de l’ordre còsmic, de la sobirania i la guerra. A les arrels de l’arbre, al món subterrani, hi viu el meu heroi Veles, que és el déu de la màgia, el custodi de la saviesa, dels animals, el déu de la poesia, dels ancestres i el guia de les ànimes a l’inframón.
Entre una esfera i l’altra hi vivim nosaltres, els animals i les plantes. Veles i Perun estan sempre en contínua lluita. Aquesta es va iniciar el moment en què Veles va robar a Perun quelcom de vital importància. Però aquí les narracions varien. En alguns casos es parla de les constel·lacions, en d’altres de ramats celestials, també s’ha parlat de que Veles va robar a Perun la dona o els fills. En tot cas, què va robar Veles no és tan important com la lluita que desencadena i que només es guanya parcialment. A l’hivern el que triomfa és Veles, a l’estiu Perun. Els antics eslaus entenien que cap d’aquestes dues esferes representa ni el bé ni el mal. El caos que provoca Veles és part del cicle d’actualització del món, no es veu com a quelcom negatiu. Es pot comparar aquestes dues esferes amb el Yin i el Yang. Yin és el principi femení que en mitologia eslava seria Veles. Representa la foscor, la terra, la passivitat. El Yang és el principi masculí, la llum, l’activitat i, en la versió eslava, l’agressivitat. Aquestes dues forces són necessàries i complementàries per l’equilibri del món.
La mitologia eslava ens ensenya quelcom important: Veles és el deu de la saviesa perquè és el déu dels que gosen experimentar i no tenen por. Com ell tampoc va tenir por de robar les vaques còsmiques, o el que fos, a Perun. Aquest és un tema recurrent. Prometeu també va robar la llum als déus per dur-la als humans.
Com he mencionat abans, Veles és la divinitat protectora dels ramats. Aquest és un dels motius pels quals la seva veneració va sobreviure a la cristianització. Hem de pensar que fa mil anys, la supervivència d’una família a l’hivern depenia de la llet, la carn i l’escalfor que venien dels animals com les vaques. La salut del bestiar era equivalent a salut de la família. És per aquest motiu que quan va arribar el cristianisme a territoris eslaus, els caps de l’església, veient que la gent seguia venerant Veles, el van convertir en un sant catòlic: sant Blai, a qui se’l representa envoltat d’animals en la cultura russa. Aquí a occident sense un déu Veles, sant Blai ens ha quedat com a sant guaridor a qui també se li podien portar animals perquè els curés.
Un dels poders del déu Veles és la seva capacitat de transformar la seva aparença en la d’animal. Per això, en el territori rus abans de la cristianització, s’han trobat tombes de persones enterrades al costat de potes d’ós, ossos i altres parts d’animal. Veles era el que conduïa a les ànimes al més enllà i per tant s’ha de pensar que aquests restes animals eren ofrenes.
La tradició pagana estava tan ben arrelada que ha perdurat en algunes tradicions. I de fet, una que encara es conserva ara, està directament relacionada amb el nostre déu del blog d’avui. En el passat, es feia anar a una cabra de casa en casa perquè portés fertilitat i prosperitat als que hi habitaven. Més tard, de la cabra viva se’n va fer senzillament una disfressa que algú es posava per evocar l’antic ritual. Aquesta tradició està viva a Rússia, Belarús i Polònia.
Velés no és només el déu guia del bestiar i de les ànimes, és el que domina les aigües, rius, aiguamolls, pantans, tot aquell món humit que s’oposa al de Perun.
Particularment m’ha fascinat d’ell el seu caràcter místic, el fet que aquell que regna en el submón sigui el guardià de la saviesa i la màgia. I de tota la visió cosmològica eslava m’ha agradat precisament la seva manera ancestral d’entendre que el caos i l’ordre s’alternen, que no hi ha un món sense l’altre, i que cap dels dos mons pot vèncer sobre l’altre perquè significaria la fi d’aquest. Sembla que els ancestres coneixien bé el concepte d’equilibri.
Des del punt de vista modern, els estudiosos han volgut veure en el món de Veles, el món de l’inconscient, d’allò que està amagat i no mostrem però que surt i de vegades regeix les accions. El món de Perun és el del conscient, allò que es veu i mostrem.
Aquesta relació entre Veles i l’aigua em fa recordar la dita alemanya “Stille Wasser sind tief”, les aigües quietes són profundes. Els alemanys també tendeixen a pensar que aquells que són menys sorollosos amaguen una vida espiritual profunda. D’igual manera hi ha un refrany rus que també ho reflecteix: ”В тихом омуте черти водятся”. Traduït seria “a les aigües tranquil.les hi habiten els dimonis”. Em penso que els eslaus, iguals que altres pobles de l’antiguitat, tenien clar que la reflexió, la saviesa, la poesia i la ciència neixen del silenci i dels llocs retirats del brogit del món. Segons el cristianisme Jesús va passar quaranta dies al desert abans de començar la seva missió.
Difícil es fa el temps de reflexió en la nostra societat. Amb les xarxes socials quasi impossible. I per si fos poc des de fa 5 mesos d’indrets de pau encara en tenim menys. Les biblioteques de la ciutat segueixen en vaga i que encara no s’ha resolt el conflicte. Sembla que no hi ha tampoc voluntat política de proporcionar espais de retrobament i pau per als ciutadans.
Acabo el blog d’avui amb aquest pensament: de vegades la mitologia ens explica una concepció del món que havíem oblidat però que pot seguir sent vàlida i que val la pena explorar. Bon novembre a tots!

Just diumenge vam canviar l’hora i hem entrat de nou a l’horari d’hivern. Amb ell tindrem llum un pèl més d’hora pel matí, però també els vespres se’ns faran curts. És aquella època de l’any que convida a pensar en màgia. I no oblidem que aviat ve tots sants i la festa pagana del Halloween. No repetiré el que ja he explicat en posts anteriors. La festa està inspirada en el festival celta de Samhein que marca el final de l’estiu i el principi de l’hivern. Per als celtes era l’any nou i també un moment en què la frontera entre el món dels vius i el dels morts s’esvaeix. D’aquí fins a tot sants veurem moltes carbasses, moltes aranyes i moltes disfresses que volen recordar aquell món del més enllà que tanta por ens fa. Entre els personatges que ens trobarem pel carrer hi ha el de les bruixes, que són part fonamental del folklore popular. Avui us vull parlar de dos personatges de la narrativa popular que es repeteixen amb variants en molts països diferents. El primer és el personatge rus de la Baba Iaga, que correspon força a la imatge que tenim de les bruixes per aquí. És una anciana de cabells cendrosos i despentinats que, pels russos, viu en una cabana sobre potes de pollastre al bosc. El fet que porti els cabells deixats anar i no lligats en trenes indica que se la veu com una transició entre el món dels vius i el dels morts. Per tant representa una guia i algú que pot comunicar els dos universos. La Baba Iaga no és un personatge al 100% clar. En alguns relats se la considera un ésser malèvol, però en d’altres pot arribar a ajudar als qui cerquen consell per trobar allò que desitgen. La casa en la que viu s’assembla a un graner o sitja, i de fet, és similar als “horreos” gallecs. En l’antiguitat s’aterraven els morts en petites cabanetes amb aquesta aparença i d’aquí que a la Baba Iga la dibuixin en una casa amb aquesta forma. Pel que sembla, la Baba Iaga és una reminiscència de les deesses matriarcals eslaves.
El segon personatge del que us vull parlar avui és el més simpàtic del folklore rus que conec fins ara: El Domovoi. La paraula Domovoi prove de la paraula russa “дом” (dom), que vol dir casa. És l’esperit o deïtat de la llar, un ésser de cabells i barba llargues que té cura de la família i dels seus animals. Un dels aspectes curiosos del Domovoi és que com més jove és, més aspecte de vell té. Els adults no el veuen, només el poden veure els infants i els animals. Al Domovoi li agrada molt l’ordre i no vol tenir membres de la família ganduls ni malgastadors. Sol ser bo i procura que la família amb que viu tingui tot el que necessita, però se l’ha de cuidar bé i no se’l pot ofendre. Té la capacitat d’allunyar el mal i pot predir el futur. Quan s’enfada pot fer alguna malifeta. Els antics romans tenien la figura dels “lars” que protegien el territori on es trobava la casa familiar. És una idea similar.

El Domovoi té la particularitat que és un esperit d’un ancestre, o pot ser l’esperit d’un animal abandonat.
Aquest protector de la llar rus té parents a Europa que són força similars. A Alemanya hi ha el Hauskobold que pot ser entremaliat o ajudar els habitants de la llar. La paraula “Kobold” prové de “kobe” que en germànic antic volia dir cabana, i del verb “walten” que significava protegir. Són considerats també esperits que protegeixen l’espai on viuen. Tanmateix no tenen cap caràcter ancestral, és a dir, no se’ls relaciona amb els esperits dels ancestres que han habitat l’espai. A la regió de Colònia tenen els seus propis Kobolde que s’anomenen Heinzelmännchen. Aquests són criatures petites que surten per la nit i ajuden als homes a fer tota mena de tasques. Tant els “Kobolde” com els “Heinzelmännchen” tenen com a cosins germans els anomenats Brownies a Anglaterra. Aquests són unes figures fosques i peludes que surten per la nit i fan tasques a la casa i la granja. Els lares romans i els Brownies són solitaris i estan entregats a ajudar als habitants de la casa. De fet, els Brownies son considerats, de vegades, com a esperits dels que han servit a la casa.
De tots aquests, però, el més familiar i venerat és el Domovoi. A tots ells se’ls ha d’oferir menjar per tenir-los contents, però al Domovoi se l’havia de convidar a canviar-se de llar amb la família si aquesta canviava de domicili.
El darrer personatge entranyable d’avui és la Снегурочка, que podríem traduir com nevadeta o donzella de la neu. És la figura d’una noia o nena jove de cabells rossos i llavis vermells que acompanya la versió russa del pare Noel, el Дед Мороз— l’avi gel—. Aquest personatge també té un origen molt incert. Segons la narració d’Alexander Afanàssiev, era filla d’un matrimoni sense fills que va apadrinar una nena de neu. Un dia, aquesta va anar a una festa amb les amigues i un dels entreteniments era saltar una foguera. Ella va voler saltar i es va fondre. Segons una altra versió, la nena va retornar a casa però es va fondre amb la llum del sol. La tercera versió de la petita heroïna sembla encara més un dels contes dels germans Grimm. Segons aquesta versió, hi havia un home solter i sense dona que desitjava una filla. Un dia se’n va anar al bosc, va agafar una mica de neu, la va porta a casa, la va posar al forn a coure i en va sortir la Nevadeta. Un dia, la nevadeta va anar a jugar al bosc amb les amigues. Van fer una juguesca, qui recollís més baies seria l’afortunada que es casaria amb el marit més ben plantat. La nevadeta va ser qui va omplir més el cistell. Mortes d’enveja les amigues la van matar i allà on va morir, va créixer un canyís. Amb el temps uns homes el van arrancar per fer-ne una flauta i, casualment, van anar a parar a casa del pare de la Nevadeta. Quan un dels homes va tocar la flauta, el pare va sentir la veu de la seva filla, va trencar la flauta i va reaparèixer ella.
Una altra versió diu que la Nevadeta era la noieta de 15 anys filla del Pare Gel i la Bella Primavera. Tanmateix la noia vivia amb els avis que somniaven casar-la amb un comerciant ric. I un dia en va aparèixer un. Cofoi com estava de la seva futura dona, la va voler mostrar al seu poble, la va pujar al cim d’una muntanya i amb el sol es va desfer.
Per a molts la donzella de la neu és un esperit que apareix a l’hivern i a qui se li demanen desitjos per a que es facin realitat durant l’any. Per algun motiu l’estació de l’any més freda està relacionada amb els desitjos i regals per als europeus. Ja n’escriuré un post un altre dia.
Com veieu, la llegenda de la donzella de la neu té molt de joc. Tant que Rimski-Korsakov li va dedicar una òpera.
Per acabar avui us he de confessar que de tots els mites que us he escrit avui, el meu absolut favorit és l’esperit de la casa, el Domovoi. I vosaltres, amb quin us quedaríeu?

He escrit regularment sobre la situació del món de l’ensenyament al nostre país. Avui vull tornar a posar sobre la taula el punt en què ens trobem molts. Ja fa anys que anem veient com, des de dalt, se’ns demana una adaptació al nivell amb què arriba l’alumnat a l’aula i que sovint implica senzillament una retallada dels temaris. Al món de l’FP vam patir una retallada d’hores de continguts fa dos cursos. És el tercer curs que hem d’intentar donar uns mínims amb les poques hores de classe que tenim. Us puc posar l’exemple de les meves assignatures: l’anglès i l’alemany. Ambdues eren de 132 hores lectives al curs, és a dir quatre hores a la setmana. És l’equivalent a les hores d’un curs regular a qualsevol EOI. En el cas de l’FP cal tenir en compte que de les 132 hores sempre se’n perdien unes quantes per sortides o activitats extra acadèmiques. Però de les 132 a les 66 hi va un univers. El que es pot aconseguir en les dues hores de classe és poc, i si tenim en compte com arriben els alumnes, el panorama és descoratjador. No tenen cap mena d’hàbit d’estudi, no estan acostumats a llegir, a analitzar o sintetitzar informació ni a processar-la. L’esforç que fan per aprendre és mínim o inexistent i, per tant, una es cansa de repetir una vegada i una altra els mateixos conceptes, estructures o vocabulari perquè els quedi alguna cosa. També hi ha un altre factor que s’ha de considerar dins de l’equació de l’aprenentatge: la tolerància zero de l’alumat vers la frustració. Tampoc estan acostumats a que els diguin que no han assolit els resultats adequats. De fet, ara ja fa dos anys que ens va arribar la consigna de que quan suspeníem a un alumne, la nota mínima que li havíem de donar era un quatre. Ho llegiu bé, un quatre encara que hagués tret un zero. Imagineu el que representa que et regalin quatre punts quan algun company o alguna companya de classe s’ha esforçat per arribar al cinc.
El nivell de maduresa de l’alumnat també és esfereïdor. Us donaré ara un exemple del que em va passar dijous passat a l’aula. Estava amb un grup reduït d’alumnes d’allotjaments. M’havien de fer un escrit i vam treballar la carta de motivació per enviar junt amb el currículum. Vam treballar dos exemples, el vocabulari i les estructures per poder redactar el text. Els alumnes tenen prohibit utilitzar el mòbil a classe i per això els ho vaig recordar. Però als cinc o sis minuts de començar l’activitat, en vaig trobar un fent servir el mòbil i li vaig cridar l’atenció. Li vaig demanar per quin motiu feia servir el mòbil si li havia dit que em podia consultar tot el vocabulari. Em va dir que ja no faria l’exercici. I de fet va agafar el mòbil, va sortir de classe dient que havia d’anar al bany, i ja no va tornar a entrar. Estic parlant d’un alumne de dinou anys, cap nen. L’educació que han rebut els joves a casa fa molt difícil poder-los ajudar a millorar, perquè no accepten les crítiques o et qüestionen la teva manera de treballar.
Dissabte passat vaig fer una videoconferència amb un ex company de la TU Dresden amb qui faig un intercanvi virtual alemany-castellà. Intentem organitzar per als nostres corresponents alumnes (els meus d’alemany i els seus d’espanyol) trobades virtuals. Així els nostres aprenents poden practicar allò que anem fent a classe amb gent del seu nivell i una edat similar. El meu ex company d’universitat va estudiar per ser professor a la pública. Ho ha estat durant molts anys i el seu grau de motivació ha estat sempre molt alt. No obstant això, a ell també li passa el que em passa a mi i el que crec que acaba sent el mal de molts de nosaltres: Estem desanimats i desarmats davant un públic no reactiu. Va comentar que estava tip de tenir alumnes que no passaven mai del mateix nivell, que no se’ls podia dir res i que, a més, tot ho feien amb la IA i no sabien fer res sense ajut tècnic. Li vaig comentar que jo també estic molt desmoralitzada. El meu grau de desànim també té a veure amb l’empitjorament dràstic de les meves condicions de treball. Aquestes portaran, inevitablement, cap a una manca d’energia que repercutirà en la qualitat de les classes. Però, això importa? Ja fa un temps que on treballo ens van dir que havíem de fer menys classes magistrals i més sortides. I el resultat és que hi ha setmanes que perdo diverses hores de classe perquè l’alumnat se n’ha anat a passejar.
Certament els que estan amunt s’adonen de la davallada colossal dels resultats d’aprenentatge però estan disposats a tot menys a rectificar. I sobretot aquí tenim la consigna de la” gamificació”. Hem de fer aprendre als alumnes jugant perquè així els donarem la falsa impressió que la vida serà això: bufar i fer ampolles passant-s’ho bé. I llavors és quan s’estavellen en entrar al mercat laboral. L’altre gran fal·làcia de l’educació avui dia és l’aprenentatge per projectes. D’acord en fer un projecte de tant en tant, però si només fan projectes el que passa és que n’hi ha uns quants que treballen i uns quants que no fan res. Això sí, els projectes serveixen per diluir la mediocritat.
El cas de l’FP és un absurd total. Han reduït hores de classe a favor de les pràctiques en empresa, però la veritat és que no totes les empreses tenen el temps ni el personal de formar el noi o noia en pràctiques. I tampoc hi ha prou empreses per acollir-los a tots dignament. D’aquesta manera es perden també continguts que haurien d’haver-se donat a classe, però que per la retallada d’hores ja no s’imparteixen a l’aula. Un desmantellament del coneixement.
Quan li vaig preguntar al meu ex-company d’universitat com compensava la desmotivació, em va respondre que els dos darrers cursos s’havia endut moltes desil·lusions i que, d’alguna manera, s’ha de trobar un camí. Ell va suggerir gaudir més del temps de lleure quan la feina és només un factor de frustració.
Malauradament cada cop hi ha més docents desil·lusionats. Penso que a la llarga sorgiran programes per tal de fer-nos possible participar d’una excedència per agafar aire, descansar i tornar amb les piles carregades a l’aula. Jo, amb tota sinceritat, vaig començar amb un desànim suprem aquest curs després de sentir al claustre del juny que aquest any havíem de fer tots 31 hores setmanals, una per sobre del conveni. La maleïda hora de la discòrdia és dilluns i tenim tots 40 minuts per dinar després de la jornada de matí i abans de la tarda una sessió de treball conjunta. 40 minuts no és legal perquè la pausa mínima estipulada és de 60 minuts. Aquesta hora i el cansament que em suposa el dilluns, em fan trontollar la resta de la setmana. També em plantegen de que serveix treballar efectivament si després les mesures punitives s’apliquen als que compleixen i als que no. Un paradís.
Quina paradoxa! Mentre a nosaltres cada cop se’ns demana més, als alumnes cada cop els podem exigir menys i hem de posar al mal temps bona cara. Com diuen els anglesos “grin and bear it” —somriu i aguanta—. Si algú té una fórmula per revertir el cansament docent, que me la faci saber per favor!

Si hi ha un tema que pot fer decantar la balança cap a les esquerres polítiques aquí i a Europa és la qüestió de l’habitatge. Ara ja fa anys que l’accés a un lloc per viure s’ha convertit en un motiu d’angoixa constant no només a Espanya, sinó a molts llocs del vell continent. A França, viure a Paris fa temps que és impagable, però no només França i Paris són ciutats cares, sinó que la majoria de ciutats Europees han quedat fora de l’abast d’una gran majoria. A Berlin per exemple, els lloguers també s’han disparat i, de cop, els ciutadans alemanys coneixen “l’alegria” d’haver d’invertir bona part del seu sou en les quatre parets on viuen. Això al país teutó no agrada perquè, per regla general, l’alemany vol gastar menys del que guanya per i segons el lloguer, l’estalvi es fa impossible. I molts alemanys no tenen el costum de comprar immobles. Per això, a mida que s’encareixen els lloguers i la gent s’acosta a la renda, la situació pels alemanys es torna perillosa. Davant d’una retallada imminent de les inversions, molts alemanys es poden trobar durant la seva jubilació en una situació d’escassetat de recursos que pot fer augmentar el nombre de pobres del país. Ja vaig comentar fa poc que en aquests moments 20 milions d’alemanys són pobres. Pràcticament una quarta part de la població del que fa uns anys era el motor d’Europa. I no parlem de França, perquè estan també molt malament. I dintre d’un paisatge prou negre, l’accés a habitatge s’ha convertit en un malson constant. I tan greu, que ha fet avançar les eleccions en aquest país, perquè Pedro Sánchez s’ha vist incapaç de tirar endavant les reformes que desitjava per poder, si més no, frenar l’encariment dels lloguers. Això ha estat gràcies a fraccions de les dretes que, és més que obvi, tenen inversions en el sector immobiliari.
El cas de la Maricarmen ha fet bullir la sang dels ciutadans fins a l’extrem que han sortit al carrer persones que potser seien tranquil·lament a una cadira. Els fons voltors compren sense escrúpols edificis per rellogar-los a uns preus que els ciutadans d’aquí no ens podem pagar. I la Maricarmen, com tothom al país sap, va acabar morint a un hospital dues setmanes després del seu desnonament a Madrid. No tothom ha pogut estalviar per comprar un pis i, per tant, molta gent pot penjar d’un fil durant anys pel fet de no haver pogut posar els diners de l’entrada per un habitatge. Per això em va semblar tan positiva la reacció solidària de la gent que s’abocava als carrers per exigir una política finalment eficaç contra l’especulació.
No obstant, amb tot l’enrenou, també hi ha gent que s’aprofita de la situació. Us vull parlar avui del cas de l’aturada d’un desnonament al barri de la Floresta, a Sant Cugat. L’home a qui li tocava marxar de la casa que havia habitat des del 2019, hi havia viscut de franc, és a dir com a ocupa, durant anys. El senyor en concret va ocupar l’habitatge amb la seva parella de llavors i dos nens petits en un moment on ell tenia feina mitjanament regular. Va venir la pandèmia i sense estalvis ni una feina fixa, la família va haver de seguir pagant la quota d’autònoms d’ell fins quedar sense recursos. Aquesta situació injusta va provocar una reacció molt adversa en el pare de família. Va passar a cobrar l’atur i després de l’atur, gràcies a ser pare de 4 infants, la renda universal instituïda per Sánchez. Aquest home i la seva parella van partir peres i a la mare dels seus fills se li va proporcionar un habitatge de protecció oficial. Ell va seguir vivint a la casa ocupada. Fins aquí tot bé. Tothom pot patir una crisi, tocar fons i necessitar temps per recuperar-se. I el sistema social espanyol li ho ha permès. Cobrant una renda bàsica universal i feinejant podia anar tirant i fent de pare. Durant prou temps va viure en aquest impàs. Anant ni endavant, ni endarrere. El més lògic és aprofitar la renda bàsica i el temps per formar-se i accedir a un mercat laboral. Al cap i a la fi, com a anglès nadiu, alguna oferta podia trobar. Periòdicament s’ofereixen cursos per a qualificar-se i reciclar-se. No es va qualificar i va seguir en el seu estat. Ara fa uns dos anys, els veïns d’aquest senyor van comprar, bé de preu, la casa que ell ocupava i li ho van comunicar a ell. Òbviament no és el mateix ocupar una casa d’un fons voltor que ocupar una casa d’uns propietaris privats. La parella compradora en qüestió es guanya prou bé la vida per posar-se en una inversió gran perquè la casa necessita una reforma integral. L’home va intentar negociar una sortida. Finalment les negociacions no van anar bé. Ell va seguir ocupant la casa. Els veïns i nous propietaris, cansats d’esperar que el seu veí marxés, van infringir la llei: van aprofitar unes vacances familiars fora del país per entrar al que era la seva propietat i canviar el pany. Però això és il·legal. El jutge va recolzar l’ocupa. No es pot entrar al domicili on viu una altra persona sense el seu permís.
Aquesta pífia legal va donar a l’home que hi vivia un temps més de marge per resoldre la seva vida. I aquí està el problema. Que en més d’un any de moratòria no va aprofitar l’oportunitat per reincorporar-se al mercat laboral. Per aquest motiu, l’accés a un habitatge de lloguer era impossible amb els seus ingressos de renda universal per ser persona vulnerable. Per altra banda, la seva idea de posar una cabana en terreny aliè a canvi d’un lloguer no van prosperar, i a començament d’octubre aquest home encara no havia cercat solució.
Aprofitant l’enrenou del cas Mariacarmen va utilitzar el sindicat de llogaters per ajornar el seu desnonament i va sortir als mitjans dient que “faria tots els possibles per no marxar del barri”. Aquí dubto que volgués dir “tots els possibles, fins i tot cercar feina i treballar per pagar lloguer”. El video d’instagram té molts comentaris i la majoria són pejoratius. L’article de tot Sant Cugat sobre el fet es posiciona a favor de l’home, però el d’ elCugatenc ja mostra més evidències. L’ocupa hauria ocupat dos immobles durant un temps, se l’acusa d’extorsió, de ser un professional de l’ocupació i de viure del volant de vulnerabilitat i utilitzar els fills com a escut. I sí, aquest cas s’hauria d’examinar a fons perquè la persona de la que parlen els mitjans ha viscut molts anys dels ajuts socials sense treballar ni cotitzar. Ni ell ni la segona mare dels seus fills són d’aquí i potser s’hauria de mirar, fins a quin punt s’ajuda a qui no ha contribuït prou a les arques de l’estat.
Ell és un d’aquells casos que la dreta pot instrumentalitzar per demanar l’abolició de determinats ajuts socials i això no pot ser. Penso que el gran avanç de la societat del benestar que hem assolit és que garantim una assistència a tothom: sanitat i educació. No obstant, una renda universal hauria d’estar vinculada a un esforç per sortir endavant, a una reconversió laboral, a una cerca de feina real. Com és possible que els ciutadans del municipi hagin de sentir-se ridículs per pagar lloguers i hipoteques mentre ell reclama ajuts sense garanties de contra-retribució?
Una persona pot caure en la vulnerabilitat per mala sort, per malaltia, per la fallida d’un negoci o per manca de xarxa familiar i social. Però també hi ha situacions derivades de trajectòries laborals irregulars, mancances formatives o poca previsió. Un estat democràtic ha de protegir aquells que es troben en circumstàncies adverses, però també ha de garantir que els ajuts es gestionen amb rigor. En aquest cas, tinc la sensació que el aquest home ha aprofitat l’enrenou mediàtic del cas de la Maricarmen per exposar la seva situació. I si s’investiga a fons, potser ell mateix en pot sortir perjudicat. Sobretot, la mediatització del seu cas desvia l’atenció de la gravetat del cas de la Maricarmen: una dona gran, vulnerable, que havia pagat lloguer tota la vida i que no podia treballar. La diferència és evident.
Defenso que l’habitatge ha de ser un dret i no un objecte d’especulació. Però és preocupant veure com creix el nombre de persones que deixen de confiar en l’estat social perquè sempre hi ha qui en fa un ús indegut. El gran avenç de la nostra societat ha estat garantir uns mínims per a tothom —sanitat, educació— i l’habitatge continua essent l’assignatura pendent. Ara bé, cap dret es pot exigir sense complir les obligacions corresponents, entre les quals hi ha treballar i contribuir al sistema.
No permetem, per favor, que els casos dels oportunistes i experts en viure del sistema desvirtuen el valor del que hem aconseguit. I sobre tot: seguim lluitant per l’accés a un habitatge digne per a tothom. Digne, però subjecte al compliment d’obligacions com a ciutadans i a una retribució.

It seems it has been only a fleeting moment, and the alarm’s tune wakes her while it is still dark outside. She hasn’t rested enough, because lately she has had very little time for herself. Work at the school is motivating but demanding at the same time, and after her working day she has an appointment, as every afternoon, with her mother. Maite, whom everyone remembers as tall, slender and tender, has now been reduced to a gaunt, fragile figure who depends on a wheelchair and who has lost the last chance life had given her to go to university. With Paula emancipated at a young age, Maite could have begun the academic life she always said she lacked. And she had the gift for the arts, which Paula admired but had never been granted herself. Despite the admiration the public felt for Maite, the arts are born of talent, and in an overwhelmingly masculine world, women artists did not enjoy the status of scholars or intellectuals. She wanted to be respected not only for her talent but also for her curious, eager mind. Instead of taking advantage of the time when her daughter moved out, Maite devoted herself to caring for a putative grandson, the child of a distant nephew. And she left her dream behind. Life on stage consumes you, and when she finally could have pursued her own path, she became stuck like a fly in honey, trapped in the borrowed motherhood of great-aunts.

Paula makes herself a strong coffee and goes into the study. She reads the day’s news quickly so as not to lose touch with Germany. She also checks the news on “3/24”, the Catalan public news channel. The main topics are the drought, both here and there. German rivers have dropped to such low levels that they are no longer navigable. If it doesn’t rain soon, an alternative to transporting coal by river will have to be found. Luckily she is in Barcelona, and in winter she probably won’t need to turn on the heating. In Berlin, when she rented her first flat, they told her the price calculated as Kaltmiete, rent without heating, but later the bill went up by two hundred euros more per month just for the energy consumption of the boiler. Bernd will surely heat the flat as little as possible now that she is in Barcelona, she thinks, with a half-smile drawn on her lips.

At a quarter to eight she leaves home and takes her bike to get to work on time. Between classes she checks her phone in case there is any message from the director of the care home where her mother has been admitted, but there is nothing. Time flies, perhaps because everything feels new and strange in this school. When the day ends, she says goodbye to her colleagues warmly and goes to get her bike. She doesn’t notice anything, but a pair of eyes follows her and accompanies her to where she has locked her bicycle. She is so absorbed that she doesn’t realise she is being watched. Her mind lives in constant comparison between Barcelona and Berlin, between the distant past and the recent past, between the Mediterranean city and the European one, between people who are friendly but often not very authentic and those who are direct and sincere but dry. On her way to Poblenou she observes the buildings on Diagonal that she likes, such as Casa Terrades, which as a child she always heard called the “House of Spikes.” To Paula it was the magical little house. She still feels that way when she sees it now. Perhaps what she misses about Berlin are the buildings with pitched roofs like the houses in small towns, and the wide streets. But she only enjoys the streets for two months or so a year, because it is too cold. In Barcelona she has grown used to cycling everywhere and taking a book to the beach to read by the sea: she had missed it so much! If instead of living in Berlin they lived in Barcelona, they wouldn’t need a second home. But she can’t even bring it up with Bernd, because in five years of marriage he still hasn’t bothered to learn even a little Spanish. He says he wants to, but it’s wanting in the abstract sense — wanting without signing up for any course or planning to do so. Lost in her jumble of thoughts, she reaches Poblenou and locks her bike at Ciutat de Granada and Llull Street. Silvia comes out of the corner restaurant to greet her, and Paula is glad. Even though the age difference between them is considerable, Silvia is one of the few friends Paula has made since her last return to Barcelona to care for her parents. They have a beer from time to time, and Paula tries to cheer up a Silvia who has had little luck in life. She married young to a divorced man with a daughter who lived off shady business deals here and there. He won her over by treating her like a queen — she, who came from a family with no resources in Andalusia and had had to start working as a waitress and cook at sixteen. And he was thirty-two when he noticed the waitress at the Centre Moral i Cultural del Poblenou, a seventeen-year-old girl with an unfinished body and many dreams in her head. It wasn’t hard for him to seduce her, because he took her to the cinema, to the theatre, and out to dinner — things Silvia could never have afforded. The big surprise came one day when a woman of about thirty at most showed up at her parents’ house with a five-year-old girl and asked to speak with Silvia. They let her in and offered her a soda, which she rejected haughtily. It was a Sunday in August, and the heat was unbearable. Silvia was enjoying two weeks of holiday and had decided to go to Montgat beach with a friend. They had lunch on the sand and returned in mid-afternoon. And when she walked into her home, sunburnt from the sun she never saw inside the bar and full of excitement from answering her friend’s questions about Lluís, her father met her at the door with a sour expression and told her, without preamble, that the woman of her suitor was waiting for her in the living room.

Dues crisis migratòries recents m’han fet posar la pell de gallina i plantejar-me el grau d’humanitat de la nostra espècie. Una és la que van viure fa poc a Ceuta. L’entrada massiva de marroquins de totes edats va ser, amb tota seguretat, instigada pel mateix rei de Marroc per castigar la política de Pedro Sánchez, i recolzada pels Estats Units i el seu aliat Israel. Sigui quin sigui el rerefons, quan milers de persones es llencen a l’aventura per fugir d’on són, per molt ignorants que siguem, podem entendre la desesperació que els impulsa a marxar dels seus països. La crisi del juliol va ser prou cruel, però és que per Nadal de 2025, a tocar de casa— a Badalona— en vam viure una que va fer encara més palès com de roí és l’ésser humà. En el cas de Badalona, els mateixos veïns prop de l’assentament que havien organitzat uns quatre-cents sense llars van pressionar pel desallotjament del campament improvisat. Ho feien en un moment de pluges torrencials i en l’ambient fred de l’hivern. El pitjor va ser que  la gent que demanava que els fessin fora eren, ells mateixos, gent d’orígens modestos.

Em porta això a una reflexió trista i sòrdida sobre els pilars de la societat. Cada cop es parla més sovint del concepte aporofòbia, que cala fins el moll de l’os l’esperit de la majoria de gent. La fòbia als pobres és el que explica les nostres diferents designacions pels vinguts de fora. Dintre del repertori tenim “immigrant o persona migrada”, que recalca el desplaçament inherent a la condició de les persones que marxen. “Estranger” és un dels termes més usuals i neutres i no té cap mena de regust de condició social o procedència. Tenim els “guiris”, un terme popular que sovint s’associa a turistes d’Europa del Nord, i, finalment, tenim els “expats”, que formen un altre perfil de residents estrangers. Aquests darrers són una massa de gent benestant que arriba al nostre país per elecció pròpia més que no pas per necessitat. Sovint ni lluiten per integrar-se a casa nostra i, amb els seus sous europeus, viuen aquí força millor que nosaltres. Últimament estan en el punt de mira igual que els turistes, perquè si observem el sector de la gastronomia, ens adonem que els horaris per fer un cafè o entaular-se a sopar s’han adaptat a ells. Amb això vull dir que moltes terrasses ja no serveixen cafès a partir de les sis del vespre; han de reservar els espais pels turistes i expats que volen sopar i fer un mos a una ciutat que ha esdevingut un aparador.

No obstant, no se’ls considera pas un perill ni res molest perquè disposen de recursos suficients per viure còmodament a casa nostra.

Els immigrants però, aquells que venen perquè cerquen fugir de la fam, la por, o un futur negre, aquests són el blanc fàcil dels populistes de dretes. I també ho són de l’angúnia o fòbia de la gent classista. En el fons penso que el racisme no existeix, que només existeix l’aporofòbia o el classisme, i que el món gira al voltant del somni d’ascens social.

D’antuvi les classes altes han triat dur indumentària que els distingís de les classes pobres, i això ha portat sovint a la prohibició d’usar, per exemple, determinats colors a una immensa part de la població. A l’antiga Xina només l’emperador podia vestir de groc. L’estatus social s’ha vinculat sempre a la indumentària rica i les cures estètiques sofisticades. Tant l’una com les altres han esdevingut imprescindibles alhora de poder-se acostar la esferes immediatament superiors. Ningú vol admetre orígens humils, ningú vol situar-se en una capa molt baixa de la societat. El nostre afany d’escalar posicions ens fa vulnerables i, pitjor encara, manipulables. D’alguna manera, les classes dirigents i poderoses dicten el que és acceptable o no, i al mateix temps, ells ens venen el somni de l’ascens social que ens porta freqüentment a consumir. I això darrer els enriqueix a ells. És la roda perfecta.

La indústria de la moda i la cosmètica ens promet sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i “encaixar amb els cànons del moment”. De fet, ens permet formar part d’un grup determinat. Em faig creus de la quantitat de roba que una gran part de la població segueix consumint i llençat, i dels diners gastats en perruqueries, salons de manicura i pedicura, centres d’estètica i etc. Una part no menyspreable de la societat està disposada a gastar-se un dineral per anar arreglat i ser digne de les mirades dels superiors i sobretot; cal aparentar tenir més diners i posició de la que potser tenim, perquè no volem ser vistos com a pobres. És una por que mou el món. El mou perquè la por a ser pobre és funcional al manteniment de l’ordre social. I en certa manera penso que per això també molta gent té més d’una feina i més d’un sou, perquè acumulen diners al banc per sentir-se segurs. Però aquesta seguretat és escàpola i enganyosa ja que en aquest món som masses per poder fer-nos tots rics. O si més no, per a poder portar una vida econòmicament relaxada. Una immensa majoria de nosaltres haurà de fer sempre molts números i no podrà estar mai tranquil.la. I cal acceptar-ho per viure millor. Explico el meu raonament. He observat i segueixo observant un entestament perniciós en consumir i gastar per tal que els altres no notin que no ens ho podem permetre. Voler aparentar ser d’una classe que no som ens du hàbits de consum que no ens podem costejar. I tanmateix això és un motor de l’economia. La prioritat és “pertànyer a un grup” per sobre de mantenir l’equilibri financer. Malauradament, una part d’aquells que es consideren classe mitjana, en realitat, poden en qualsevol moment desplaçar-se un graó cap avall en l’escala social. Quanta gent de la nostra societat no té un gran capital estalviat ni propietats?  Dos requisits indispensables per estar una mica tranquil i que suposen la diferència real entre els de la classe mitjana estable i els de la classe mitjana inestable, abocats a davallar a nivells econòmics dels de la obrera quan va maldades.

La por a ser dels de la classe desafavorida ens impulsa a participar en activitats que poden ser econòmicament inviables per la nostra economia. Però si practicar-les ens fa sentir més prop de les classes dirigents, les practiquem.

Les fortunes s’acumulen per mitjans poc honestos i per molt que sigui conegut, quan ho diem, ens titllen d’envejosos i de ressentits. Mirar amb escepticisme als que són dalt es considera una patologia social, mentre que l’aporofòbia i la por a ser dels de més avall de l’escala social, s’ha normalitzat. Aquesta generalització interessa al sistema perquè implica que  “si ets pobre, és culpa teva”. Si no tens més diners és perquè no agafes dues feines, no fas hores extres o no te busques la vida. El que hauria de fer saltar les alarmes és que la tendència actual és a empobrir una gran massa de població i enriquir uns quants, pocs, de sobre del tot. El fenomen de les migracions es repetirà per diversos motius que coneixíem fins ara: governs corruptes que acumulen riquesa però no creen estructures justes, les conseqüències del colonialisme que ha explotat terres i recursos humans en països que ara no aixequen cap, les guerres que deixen milions de persones sense res, i ara en tenim una altra: la crisi climàtica que desertitzarà els països del sud. Una darrera ens fa basarda també: la IA. Aquesta automatitzarà tasques com les dels programadors, els correctors, els traductors i etc. Això farà que molta gent s’hagi de reconvertir o quedi, temporalment, en situació vulnerable.

És necessari atacar la discriminació i la por a ser pobres perquè serà, en un futur, un ganivet roent que ferirà una quantitat de gent que ara potser no podem ni imaginar. Si ens fixem en Alemanya, amb la seva recessió deixa una petjada dels efectes de la crisi que ens esfereeix: 20 milions d’alemanys son pobres. I parlem d’un país desenvolupat. A Barcelona fa dos anys hi teníem més de quatre mil sense llars. D’entre d’ells n’hi ha una quantitat gens menyspreable amb estudis universitaris i que havien fins i tot tingut una empresa pròpia.

El somni de la promoció social és això: un somni. Poca gent aconsegueix un ascens real i, tot i així, l’intent d’ascens ha esdevingut una roda de l’economia. L’ésser humà aspira a pertànyer a les classes riques i defuig ser vist com a pobre pel fracàs social que implica. El problema resideix en caure en el pensament què has d’haver fet quelcom malament per ser pobre, igual que no sempre els rics són casos d’èxit. De fet, molts són desferres morals com Donald Trump o Epstein. Per posar només dos exemples.

Personalment fa temps que prefereixo desmarcar-me de la classe que es considera mitja. Jo no hi pertanyo. I no m’esforçaré per fer-ho. Primer perquè no vull hàbits que em siguin econòmicament insostenibles i perquè, en el fons, he trobat sempre més recolzament en la gent humil que en la que ja ha acumulat uns quants recursos. Tinc cor de classe obrera, i això em fa lluitar pels de més avall. Potser realment tampoc està tan malament: em permeto el luxe de gaudir de tot allò que no costa diners però em fa rica: passejades per la platja, llegir, escriure, aprendre de mica en mica idiomes complexes i adherir-me a moviments socials alternatius, és a dir, anticonsumistes. Res que comprin els diners.