El somni de la papallona VI.

Deixa un comentari

El carrer Doctor Trueta, que temps enrere havia estat el carrer Wad-ras en honor a una vall del Marroc, és un carrer força ampli i curiosament ombrívol però net i endreçat i el pis que ha triat la Paula és prop de la Rambla del Poblenou que tant li agrada. Quan el Bernd descobreix de lluny aquesta artèria ciutadana s’il·lumina la seva mirada.
— Això ja és una altra cosa!
Arriben a l’entrada i a la Paula li costa trobar les claus entre el batibull de coses que du a la bossa. Finalment extreu el manyoc i obre la porta que dona a una escala no gaire ampla i alhora força fosca. El Bernd fa cara d’espantat. El seu pis a Sonnenallee no és cap meravella però les entrades a Alemanya són més àmplies que les de segons quins pisos Barcelonins. De fet, a alguns indrets de la ciutat era tota una aventura treure un difunt amb la caixa perquè les escales estretes no permetien baixar-lo de manera digna. Això la Paula tampoc li vol explicar avui al Bernd que primer s’ha de relaxar i estar de bon humor per escoltar històries com aquesta.
La porta del pis és de fusta antiga pintada amb un picaporta de bronze que mostra una mà sobre una pedra. Com que el timbre només funciona de tant en tant, el picaporta ha recuperat la seva funció. Observa divertida la cara del marit que sembla a punt d’arrencar a córrer. Sense saber-ho somriu. Obre la porta que dona a un passadís no gaire ample a la dreta del qual hi ha dues portes. Senyala al Bernd el penja-robes i ell hi posa la seva jaqueta prima. El fa passar pel menjador i arriben al dormitori. El pis estava completament moblat però el Bernd ha notat de seguida la mà de la Paula que hi ha posat uns detalls per fer-s’ho una mica més casa seva. Demana on és el bany i ella li indica. Quan en surt sembla de més bon humor.
— Petit però acollidor!
— I car! Nou-cents euros per cinquanta metres quadrats és un robatori però com que ho paga tothom no hi podem fer res. I el barri està molt bé. Ja ho veuràs!
L’estira pel braç i la porta a l’habitació tot traient-li la roba.
— Quina pressa! —fa la Paula entremaliada.
— El cafè ja el farem després que ara tenim feina!
Les parets del pis són primes i en un moment donat s’adonen que els veïns han posat música, segurament per no sentir massa els detalls. El Bernd està una mica suat.
— A Berlin ja no estaríem suant. Més aviat necessitaríem la manta… — observa ell.
Per la finestra entra encara una claror poc usual per ell per l’època de l’any.
— I a Alemanya ja tindríem de sensació de que no cal sortir perquè ja és fosc.
La Paula s’alegra que ell trobi aspectes positius.
Xerren una estona de les darreres novetats en terres germàniques. Força gent que enyora la ex-cancellera Merkel perquè la “Ampel Kaolition”, la coalició del semàfor no acaba de ser un govern prou ferm. El Bernd comenta les darreres batudes policials per enxampar traficants. Tot i que molts d’ells són estrangers, els que remenen les cireres són alemanys que renten el cap els joves de classes socials baixes i aquests es deixen enredar perquè no veuen perspectives laborals clares. La Paula es va acostumar a Neuköln perquè li semblava còmode no destacar com a estrangera. Però no s´hi ha sentit mai segura.
— Quan tornis podem intentar canviar de barri.
“Quan torni”. Aquestes dues paraules li deixen un regust a la boca que voldria treure’s de sobre i els petons del Bernd no li renten el sabor agre.
Passen el vespre passejant pel Poblenou i decideixen sopar a un dels restaurants libanesos de la Rambla. El Bernd vol convidar-la però no s’hi vol gastar el que ell considera uns preus desorbitats i la majoria dels restaurants li semblen cars. Des de fa un any té un cotxe nou i la seva intenció és pagar-lo el més ràpidament possible. Per això ara tota la resta passa a ser un luxe. Ni escapades romàntiques de cap de setmana, ni àpats fora de casa. La Paula calcula els anys que li queden de dieta financera hipocalòrica i aparta el pensament perquè sap que es posarà de mal humor. Amb l’estómac ple van a fer una passeig després del sopar i arriben fins al mar. Ell aprofita el bon humor de la Paula per demanar-li de nou si ja ha parlat amb el Marc i ella s’excusa dient que no l’ha trobat al pis i no vol fer-ho per telèfon. Ell la mira de reüll però no diu res i suposa que no vol espatllar la primera vetllada plegats a la ciutat. Per desviar el tema pregunta si li vindria de gust fer una sortida el dissabte o diumenge. Res d’especial, només anar a passar la tarda fora, potser a passejar per alguna zona de Collserola o anar al Maresme.
— M’agradaria explorar la ciutat primer. Voldria veure un parell de parcs i anar al MNAC. He llegit que és molt interessant. Podríem aprofitar per anar als Bunkers del Carmel que hi ha una vista espectacular m’han dit. Si et sembla bé, és clar. Potser estàs cansada de Barcelona i et cal sortir, llavors sortim…
— El que em proposes també em sembla bé. Ara als Búnkers ja no hi fa tanta calor i també em fa il·lusió anar a visitar parcs amb tu. El que passa és que acostumat a tenir extensions verdes enormes prop temo que els nostres parcs menuts et semblaran ridículs.
El Bernd és amant d’anar al parc a córrer i a Berlin els seus favorits són el Volkspark i el Landschaftspark. El primer també agrada a la Paula, sobre tot pel monument japonès, la campana de la pau que el país va regalar a Berlín oriental, però ella prefereix perdre’s pel Tierpark del districte de Mitte perquè va ser el primer que va conèixer just poc després d’arribar a la ciutat. Se’n recorda perfectament perquè va aterrar a Berlín un quatre de setembre però el gris del cel feia pensar més en un novembre. Els primers dies adaptar-se a la seva nova rutina se li va fer una muntanya. Les cares de la gent li resultaven hostils, els edificis impersonals, l’enllumenat als carrers li semblava pobre i a sobre els companys la veien com una intrusa. L’hotel Adlon queda al districte Mitte i un dels vespres que va aconseguir no sortir després de les vuit va anar fins al Tierpark. Se sentia estranya i perduda, com si hagués pres una decisió a la vida que la faria anar cap al cantó equivocat. Va deambular entre els arbres sentint la fullaraca sota els seus peus i sense trobar-se ni una ànima fins que va començar a ploure lleugerament. Es va refugiar sota un arbre i va pensar que potser hauria d’haver agafat la feina a l’hotel Arles Plaza que tenia menys categoria però era a una ciutat on la gent semblava, de bones a primeres, més acollidora que a la capital alemanya. Es va arraulir al banc tot olorant els arbres humits de la pluja incipient i es va posar a plorar. Potser aquesta darrera aventura se la podia haver estalviat… Això és el que estava pensant quan un home jove li va passar pel costat i li va dir “Ei noia! Que et mullaràs sense paraigües!” Va aixecar el cap i es va trobar amb un ros d’uns quaranta i pocs i de cabell rinxolat i més prim que no pas gras. Li va recordar de seguida el Tom i sentí de cop una forta enyorança que es va reflectir ben segur al seu rostre perquè el noi li va oferir el seu paraigües per acompanyar-la fins el metro. La Paula va dir que sí. Així va conèixer el Wilhem, que es feia dir Willi i que va ser el seu primer gran amic en terres teutones. Per això per a la Paula el Tierpark representa el toc d’esperança quan tot sembla gris. I a Berlin és el lloc que escull per refugiar-s’hi quan tot li va en contra. Intuïtivament espera que el parc li torni a enviar algú que l’ajudi quan ho necessita.
Decideix que començaran pel Parc de la Ciutadella, faran el parc del Carmel i el Parc del Laberint d’Horta i els Bunkers el cap de setmana. Vol fer-li al Bernd la ciutat el més agradable i seductora possible.
Per la nit en apagar el llum s’adona que és la primera vegada que ella i el Bernd passaran plegats a la seva ciutat. Un pensament estrany l’omple alhora d’alegria i tristor. En cinc anys de matrimoni ell no li ha dedicat prou temps per interessar-se per Barcelona, la ciutat on tots els Alemanys que troba a l’hotel voldrien viure. Ella però es va embolicar amb un dels pocs que no hi mostren cap atracció. El Bernd l’abraça i l’abraçada acaba en joc sensual. Està cansada però les carícies del seu marit la revifen fins que tots dos queden sadollats. S’adorm pensant en què ha de fer un esforç per veure tot el més positiu i deixar córrer el que no ho és tant…
El divendres li passa volant i quan plega de la feina decideix anar directament a veure la mare. Li posa un missatge al Bernd i li diu que arribarà cap a les cinc i que hi ha macarrons a la nevera. Ell no li respon perquè s’ha apuntat a un curset intensiu de Voleibol a la platja per passar les estones del matí de la seva setmana de vacances prop del mar però sense tenir la sensació de fer el gallòfol. Ella dina amb una companya d’escola un entrepà de truita de patates, una aigua i un tallat i va en bicicleta fins a Plaça Joanic. D’allí camina fins al centre on va ingressar a contracor a la Maite. En picar a la porta la veuen i se sorprenen de que hagi arribat fora del seu horari habitual però la Paula no es deixa intimidar i demana si pot anar a passejar a la mare abans. L’empleada, una peruana xamosa amb la cabellera negra carbó sempre recollida amb una cua, li respon que ara mateix la portarà a l’entrada. La Paula s’espera com un enamorat a l’enamorada i quan la veu a la seva cadira de rodes amb els ulls tancats se li ensorra el món. Tot i així agafà la cadira i quan la té agafada amb les dues mans s’acosta a la cara de sa mare, li fa un petó i li diu a l’orella “princesa avui anirem al parc, seurem de costat i mirarem com juga la quitxalla”. La seva princesa dorm en un altre món i li xerra en castellà episodis d’una escena que no és ni d’aquí ni d’ara. La Paula li ha comprat croissants de xocolata petits per fer-la berenar una mica. Està molt prima i tem que quan arribi l’hivern, aquest se l’emporti del tot. Li acarona la cara mentre l’anciana xiuxiueja quelcom i a la Paula li sembla que està dient que s’ha d’anar a comprar el peix a la Boqueria. Li acosta el croissant a la boca i intuïtivament la Maite l’obre i accepta un tros del berenar. Mastega i empassa a pesar de que fer un àpat no està potser dintre del guió escenogràfic que la Maite segueix en el seu segon món. “Si pogués saber on ets mare!” pensa a Paula mentre una llàgrima traïdora li rodola per la galta. Però no vol que els nens que corren entre rialles i crits de joc la vegin així i s’eixuga la gota i segueix donant-li el berena. Li sona el mòbil i el mira. El Bernd li demana si es poden trobar a la parada de metro de Diagonal Mar perquè vol anar a fer unes compres al centre comercial i a la sortida vol explorar el parc. La Paula li respon que ha de passar un moment per casa seva i podria arribar-hi cap a dos quarts per anar a passejar amb ell però el seu marit li respon que li agradaria anar amb ella de compres. És gairebé una ordre i automàticament elimina del seu imaginari la seva visita gairebé diària al pis. Quan la Maite s’ha acabat els tres croissants la Paula li explica com li ha anat el dia a l’escola. De cop ha de somriure perquè quan era menuda també arribava a casa de l’escola i li explicava a sa mare els envitricolls de la vida escolar. Les escaramusses de l’hora de l’esbarjo, qui no havia portat els deures fets i l’excusa que havia donat i com d’avorrida era l’assignatura de religió. Sempre amb la maleïda paràbola de la zitzània. Ara li pot explicar els problemes de pronunciació dels seus alumnes que enganxen el so “sh” de “ich” amb la hac de “heiβen” i en comptes de dir “jo em dic” diuen “jo cago”. Una anècdota amb què la Maite i el Jaume haguessin rigut de valent. Els seus pares mai no van estar gaire contents amb la decisió de la Paula d’estudiar Turisme. Semblava un grau amb poc futur i les sortides laborals que eren molt esclaves. I la portarien potser lluny de casa que és el que va passar. Ara, asseguda al banc amb la mare al costat i mentre li acarona la mà li diu a cau d’orella perquè percebi el seu olor i potser alguna espurna del seu cervell processi la informació:
— M’agrada molt ser professora d’idiomes mare. I saps què penso? Potser hauria d’haver estudiat filologia. No sé quina. Germàniques, anglesa o francesa però filologia. I així podria veure la mateixa “clientela” cada dia durant una temporada i no em sentiria com si tot fos tan efímer… Potser teníeu raó el pare i tu. —Li acarona suaument la mà, la mateixa que coneix de la seva infància, la que agafava fort quan anava pels carrers de Barcelona plens de gent fins l’escola. Aquella mà que li donava confiança i que ara toca suaument per gravar el seu tacte en la seva memòria sana—Potser no vaig escollir bé mare. Em perdoneu?
Un segon missatge sona i mira el mòbil. És el Willi que li demana com va tot. Ell l’arrenca de la realitat paral·lela que ha començat a construir i de cop s’adona de l’hora que és i s’aixeca disposada a tornar a sa mare al seu darrer refugi. Una imatge llarga i esprimatxada s’esbossa al fons de la plaça i el cor li fa de nou un salt. És la segona vegada que creu veure’l en poc temps. Aquest joc mental de tornar al passat no li va bé “creus veure’l on no hi és Paula, això t’ho has de fer mirar” es retreu mentre aferra amb força els agafadors de la cadira de rodes i la porta a la residència. Abans de que li tanquin la porta i se l’enduguin, la Paula li fa un petó i li diu “fins demà princesa” i ella se’n va a buscar la bicicleta amoïnada pels fantasmes del passat…

El somni de la papallona VI.

Deixa un comentari

El carrer Doctor Trueta, que temps enrere havia estat el carrer Wad-ras en honor a una vall del Marroc, és un carrer força ampli i curiosament ombrívol però net i endreçat i el pis que ha triat la Paula és prop de la Rambla del Poblenou que tant li agrada. Quan el Bernd descobreix de lluny aquesta artèria ciutadana s’il·lumina la seva mirada.
— Això ja és una altra cosa!
Arriben a l’entrada i a la Paula li costa trobar les claus entre el batibull de coses que du a la bossa. Finalment extreu el manyoc i obre la porta que dona a una escala no gaire ampla i alhora força fosca. El Bernd fa cara d’espantat. El seu pis a Sonnenallee no és cap meravella però les entrades a Alemanya són més àmplies que les de segons quins pisos Barcelonins. De fet, a alguns indrets de la ciutat era tota una aventura treure un difunt amb la caixa perquè les escales estretes no permetien baixar-lo de manera digna. Això la Paula tampoc li vol explicar avui al Bernd que primer s’ha de relaxar i estar de bon humor per escoltar històries com aquesta.
La porta del pis és de fusta antiga pintada amb un picaporta de bronze que mostra una mà sobre una pedra. Com que el timbre només funciona de tant en tant, el picaporta ha recuperat la seva funció. Observa divertida la cara del marit que sembla a punt d’arrencar a córrer. Sense saber-ho somriu. Obre la porta que dona a un passadís no gaire ample a la dreta del qual hi ha dues portes. Senyala al Bernd el penja-robes i ell hi posa la seva jaqueta prima. El fa passar pel menjador i arriben al dormitori. El pis estava completament moblat però el Bernd ha notat de seguida la mà de la Paula que hi ha posat uns detalls per fer-s’ho una mica més casa seva. Demana on és el bany i ella li indica. Quan en surt sembla de més bon humor.
— Petit però acollidor!
— I car! Nou-cents euros per cinquanta metres quadrats és un robatori però com que ho paga tothom no hi podem fer res. I el barri està molt bé. Ja ho veuràs!
L’estira pel braç i la porta a l’habitació tot traient-li la roba.
— Quina pressa! —fa la Paula entremaliada.
— El cafè ja el farem després que ara tenim feina!
Les parets del pis són primes i en un moment donat s’adonen que els veïns han posat música, segurament per no sentir massa els detalls. El Bernd està una mica suat.
— A Berlin ja no estaríem suant. Més aviat necessitaríem la manta… — observa ell.
Per la finestra entra encara una claror poc usual per ell per l’època de l’any.
— I a Alemanya ja tindríem de sensació de que no cal sortir perquè ja és fosc.
La Paula s’alegra que ell trobi aspectes positius.
Xerren una estona de les darreres novetats en terres germàniques. Força gent que enyora la ex-cancellera Merkel perquè la “Ampel Kaolition”, la coalició del semàfor no acaba de ser un govern prou ferm. El Bernd comenta les darreres batudes policials per enxampar traficants. Tot i que molts d’ells són estrangers, els que remenen les cireres són alemanys que renten el cap els joves de classes socials baixes i aquests es deixen enredar perquè no veuen perspectives laborals clares. La Paula es va acostumar a Neuköln perquè li semblava còmode no destacar com a estrangera. Però no s´hi ha sentit mai segura.
— Quan tornis podem intentar canviar de barri.
“Quan torni”. Aquestes dues paraules li deixen un regust a la boca que voldria treure’s de sobre i els petons del Bernd no li renten el sabor agre.
Passen el vespre passejant pel Poblenou i decideixen sopar a un dels restaurants libanesos de la Rambla. El Bernd vol convidar-la però no s’hi vol gastar el que ell considera uns preus desorbitats i la majoria dels restaurants li semblen cars. Des de fa un any té un cotxe nou i la seva intenció és pagar-lo el més ràpidament possible. Per això ara tota la resta passa a ser un luxe. Ni escapades romàntiques de cap de setmana, ni àpats fora de casa. La Paula calcula els anys que li queden de dieta financera hipocalòrica i aparta el pensament perquè sap que es posarà de mal humor. Amb l’estómac ple van a fer una passeig després del sopar i arriben fins al mar. Ell aprofita el bon humor de la Paula per demanar-li de nou si ja ha parlat amb el Marc i ella s’excusa dient que no l’ha trobat al pis i no vol fer-ho per telèfon. Ell la mira de reüll però no diu res i suposa que no vol espatllar la primera vetllada plegats a la ciutat. Per desviar el tema pregunta si li vindria de gust fer una sortida el dissabte o diumenge. Res d’especial, només anar a passar la tarda fora, potser a passejar per alguna zona de Collserola o anar al Maresme.
— M’agradaria explorar la ciutat primer. Voldria veure un parell de parcs i anar al MNAC. He llegit que és molt interessant. Podríem aprofitar per anar als Bunkers del Carmel que hi ha una vista espectacular m’han dit. Si et sembla bé, és clar. Potser estàs cansada de Barcelona i et cal sortir, llavors sortim…
— El que em proposes també em sembla bé. Ara als Búnkers ja no hi fa tanta calor i també em fa il·lusió anar a visitar parcs amb tu. El que passa és que acostumat a tenir extensions verdes enormes prop temo que els nostres parcs menuts et semblaran ridículs.
El Bernd és amant d’anar al parc a córrer i a Berlin els seus favorits són el Volkspark i el Landschaftspark. El primer també agrada a la Paula, sobre tot pel monument japonès, la campana de la pau que el país va regalar a Berlín oriental, però ella prefereix perdre’s pel Tierpark del districte de Mitte perquè va ser el primer que va conèixer just poc després d’arribar a la ciutat. Se’n recorda perfectament perquè va aterrar a Berlín un quatre de setembre però el gris del cel feia pensar més en un novembre. Els primers dies adaptar-se a la seva nova rutina se li va fer una muntanya. Les cares de la gent li resultaven hostils, els edificis impersonals, l’enllumenat als carrers li semblava pobre i a sobre els companys la veien com una intrusa. L’hotel Adlon queda al districte Mitte i un dels vespres que va aconseguir no sortir després de les vuit va anar fins al Tierpark. Se sentia estranya i perduda, com si hagués pres una decisió a la vida que la faria anar cap al cantó equivocat. Va deambular entre els arbres sentint la fullaraca sota els seus peus i sense trobar-se ni una ànima fins que va començar a ploure lleugerament. Es va refugiar sota un arbre i va pensar que potser hauria d’haver agafat la feina a l’hotel Arles Plaza que tenia menys categoria però era a una ciutat on la gent semblava, de bones a primeres, més acollidora que a la capital alemanya. Es va arraulir al banc tot olorant els arbres humits de la pluja incipient i es va posar a plorar. Potser aquesta darrera aventura se la podia haver estalviat… Això és el que estava pensant quan un home jove li va passar pel costat i li va dir “Ei noia! Que et mullaràs sense paraigües!” Va aixecar el cap i es va trobar amb un ros d’uns quaranta i pocs i de cabell rinxolat i més prim que no pas gras. Li va recordar de seguida el Tom i sentí de cop una forta enyorança que es va reflectir ben segur al seu rostre perquè el noi li va oferir el seu paraigües per acompanyar-la fins el metro. La Paula va dir que sí. Així va conèixer el Wilhem, que es feia dir Willi i que va ser el seu primer gran amic en terres teutones. Per això per a la Paula el Tierpark representa el toc d’esperança quan tot sembla gris. I a Berlin és el lloc que escull per refugiar-s’hi quan tot li va en contra. Intuïtivament espera que el parc li torni a enviar algú que l’ajudi quan ho necessita.
Decideix que començaran pel Parc de la Ciutadella, faran el parc del Carmel i el Parc del Laberint d’Horta i els Bunkers el cap de setmana. Vol fer-li al Bernd la ciutat el més agradable i seductora possible.
Per la nit en apagar el llum s’adona que és la primera vegada que ella i el Bernd passaran plegats a la seva ciutat. Un pensament estrany l’omple alhora d’alegria i tristor. En cinc anys de matrimoni ell no li ha dedicat prou temps per interessar-se per Barcelona, la ciutat on tots els Alemanys que troba a l’hotel voldrien viure. Ella però es va embolicar amb un dels pocs que no hi mostren cap atracció. El Bernd l’abraça i l’abraçada acaba en joc sensual. Està cansada però les carícies del seu marit la revifen fins que tots dos queden sadollats. S’adorm pensant en què ha de fer un esforç per veure tot el més positiu i deixar córrer el que no ho és tant…
El divendres li passa volant i quan plega de la feina decideix anar directament a veure la mare. Li posa un missatge al Bernd i li diu que arribarà cap a les cinc i que hi ha macarrons a la nevera. Ell no li respon perquè s’ha apuntat a un curset intensiu de Voleibol a la platja per passar les estones del matí de la seva setmana de vacances prop del mar però sense tenir la sensació de fer el gallòfol. Ella dina amb una companya d’escola un entrepà de truita de patates, una aigua i un tallat i va en bicicleta fins a Plaça Joanic. D’allí camina fins al centre on va ingressar a contracor a la Maite. En picar a la porta la veuen i se sorprenen de que hagi arribat fora del seu horari habitual però la Paula no es deixa intimidar i demana si pot anar a passejar a la mare abans. L’empleada, una peruana xamosa amb la cabellera negra carbó sempre recollida amb una cua, li respon que ara mateix la portarà a l’entrada. La Paula s’espera com un enamorat a l’enamorada i quan la veu a la seva cadira de rodes amb els ulls tancats se li ensorra el món. Tot i així agafà la cadira i quan la té agafada amb les dues mans s’acosta a la cara de sa mare, li fa un petó i li diu a l’orella “princesa avui anirem al parc, seurem de costat i mirarem com juga la quitxalla”. La seva princesa dorm en un altre món i li xerra en castellà episodis d’una escena que no és ni d’aquí ni d’ara. La Paula li ha comprat croissants de xocolata petits per fer-la berenar una mica. Està molt prima i tem que quan arribi l’hivern, aquest se l’emporti del tot. Li acarona la cara mentre l’anciana xiuxiueja quelcom i a la Paula li sembla que està dient que s’ha d’anar a comprar el peix a la Boqueria. Li acosta el croissant a la boca i intuïtivament la Maite l’obre i accepta un tros del berenar. Mastega i empassa a pesar de que fer un àpat no està potser dintre del guió escenogràfic que la Maite segueix en el seu segon món. “Si pogués saber on ets mare!” pensa a Paula mentre una llàgrima traïdora li rodola per la galta. Però no vol que els nens que corren entre rialles i crits de joc la vegin així i s’eixuga la gota i segueix donant-li el berena. Li sona el mòbil i el mira. El Bernd li demana si es poden trobar a la parada de metro de Diagonal Mar perquè vol anar a fer unes compres al centre comercial i a la sortida vol explorar el parc. La Paula li respon que ha de passar un moment per casa seva i podria arribar-hi cap a dos quarts per anar a passejar amb ell però el seu marit li respon que li agradaria anar amb ella de compres. És gairebé una ordre i automàticament elimina del seu imaginari la seva visita gairebé diària al pis. Quan la Maite s’ha acabat els tres croissants la Paula li explica com li ha anat el dia a l’escola. De cop ha de somriure perquè quan era menuda també arribava a casa de l’escola i li explicava a sa mare els envitricolls de la vida escolar. Les escaramusses de l’hora de l’esbarjo, qui no havia portat els deures fets i l’excusa que havia donat i com d’avorrida era l’assignatura de religió. Sempre amb la maleïda paràbola de la zitzània. Ara li pot explicar els problemes de pronunciació dels seus alumnes que enganxen el so “sh” de “ich” amb la hac de “heiβen” i en comptes de dir “jo em dic” diuen “jo cago”. Una anècdota amb què la Maite i el Jaume haguessin rigut de valent. Els seus pares mai no van estar gaire contents amb la decisió de la Paula d’estudiar Turisme. Semblava un grau amb poc futur i les sortides laborals que eren molt esclaves. I la portarien potser lluny de casa que és el que va passar. Ara, asseguda al banc amb la mare al costat i mentre li acarona la mà li diu a cau d’orella perquè percebi el seu olor i potser alguna espurna del seu cervell processi la informació:
— M’agrada molt ser professora d’idiomes mare. I saps què penso? Potser hauria d’haver estudiat filologia. No sé quina. Germàniques, anglesa o francesa però filologia. I així podria veure la mateixa “clientela” cada dia durant una temporada i no em sentiria com si tot fos tan efímer… Potser teníeu raó el pare i tu. —Li acarona suaument la mà, la mateixa que coneix de la seva infància, la que agafava fort quan anava pels carrers de Barcelona plens de gent fins l’escola. Aquella mà que li donava confiança i que ara toca suaument per gravar el seu tacte en la seva memòria sana—Potser no vaig escollir bé mare. Em perdoneu?
Un segon missatge sona i mira el mòbil. És el Willi que li demana com va tot. Ell l’arrenca de la realitat paral·lela que ha començat a construir i de cop s’adona de l’hora que és i s’aixeca disposada a tornar a sa mare al seu darrer refugi. Una imatge llarga i esprimatxada s’esbossa al fons de la plaça i el cor li fa de nou un salt. És la segona vegada que creu veure’l en poc temps. Aquest joc mental de tornar al passat no li va bé “creus veure’l on no hi és Paula, això t’ho has de fer mirar” es retreu mentre aferra amb força els agafadors de la cadira de rodes i la porta a la residència. Abans de que li tanquin la porta i se l’enduguin, la Paula li fa un petó i li diu “fins demà princesa” i ella se’n va a buscar la bicicleta amoïnada pels fantasmes del passat…

El món del soroll i la imatge.

Deixa un comentari

Darrerament m’ha començat a amoïnar greument adonar-me que la nostra societat cada cop és més sorollosa i menys discreta. Deixeu que m’expliqui. Jo vaig créixer als setanta i vuitanta en un món sense telèfons mòbils ni xarxes socials en què els vincles s’establien a través de relacions directes en els diferents cercles en què ens movíem. Cadascú de nosaltres triava les amistats per afinitat i jo solia cercar abans i ara gent més aviat tranquil.la i discreta. Calia molta confiança per parlar de segons quins temes i jo si més no tenia un cercle més aviat reduït amb qui compartia els aspectes més íntims de la meva vida. Això va seguir sent així durant els noranta i els primers anys del nou segle. No obstant amb l’increment de l’ús de les xarxes socials quelcom va canviar profundament. La gent es va acostumar a compartir detalls de la seva vida que jo seguia considerant massa privats per posar-los a l’abast d’estranys o gent a qui no coneixes del tot. Els primers comportaments indiscrets els vaig notar en el meu entorn laboral. Em va costar assumir que un dels que llavors era un dels nostres nous companys deixés anar a la sala de professors que la seva dona estava per segona vegada en tractament per quedar embarassada. A aquell xoc en van seguir d’altres perquè de cop al meu voltant es compartia informació que jo considerava delicada amb gent que no estrictament era un amic o amiga a qui li tens confiança. Durant la primera dècada del dos mil facebook es va convertir en una plataforma que servia no només per compartir fotografies i vivències amb els amics sinó també en una eina per les empreses per crear una certa imatge. Les empreses van començar a utilitzar els perfils dels seus empleats per a guanyar la confiança de potencials clients. Recordo que jo també em vaig obrir un perfil professional per petició de l’escola en què treballo però em vaig negar a compartir al facebook institucional el meu perfil privat. Em va semblar barrejar dues esferes que no calia barrejar: la privada i la professional. Però aquella pràctica que en aquell moment em va semblar fora de lloc és ara gairebé un requisit per a moltes empreses. Fa un any a un conegut francès que volia ser agent immobiliari li van demanar que posés a disposició dels seus clients el seu Instagram. A mi m’hagués semblat més lògic que crees un compte nou per a la feina i hi pengés uns quants posts relacionats amb la seva activitat com a agent immobiliari. I si molt m’estires, penjar-hi també un parell de fotos de destinacions boniques on hagués anat de vacances. Esborrar tots els posts anteriors massa compromesos políticament o personalment em va semblar un acte de mutilació d’algun membre del propi cos. Els nostres pensaments, ideologies i les nostres vivències personals han de ser nostres i hem de poder compartir-los o no amb qui ens sembli. Això forma part del que jo anomeno llibertat. No obstant això que a mi em sembla tant clar i obvi ja no ho és. Algunes empreses tenen grups de missatgeries on els empleats intercanvien fotografies del seu món familiar o del seu temps de lleure. Compartir part de la nostra vida i les vivències s’ha convertit en un fet corrent i normal i ningú es planteja si és sa fer-ho o no. Més enllà de que el coneixement és poder i que compartir massa informació amb segons qui és exposar-se a que es pugui utilitzar aquesta informació contra un mateix, a mi em sembla que promoure un intercanvi tant potent del teu temps és una forma de control patronal. Val a dir que no soc la persona més extravertida del món. M’abelleix estar amb gent però necessito les meves estones de soledat i en general prefereixo una reunió amb poques persones que un acte multitudinari. A més els indrets amb massa gent i massa soroll m’atabalen. Però això no està de moda. Ans al contrari. Avui dia el que es porta és ser molt visible, relacionar-se amb molta gent, parlar molt d’un mateix i la seva vida i ser increïblement gregari. En els entorns laborals els directius prefereixen aquells que xerren molt i que expressen les seves opinions amb força emotiva i els reflexius queden relegats a tasques menys visibles i també menys remunerades. Un estudi recent de la Harvard Business School va posar de manifest que als treballadors més extravertits se’ls considera sovint molt més apassionats per la seva feina que als introvertits i això tot i que proves detallades van deixar clar que el caràcter no té finalment res a veure amb el nivell de compromís a la feina. El professor Jon M. Jachimowicz també va notar que una major tendència a les expressions emocionals amb gestos facials feia semblar els extravertits molt més interessats en el seu treball que els introvertits. Malauradament això s’acaba traduint en una menor probabilitat de promoció a la feina. En els estudis realitzats per l’equip de Jachimowicz es va esbrinar que els extravertits es veien com a més apassionats i per tant els directius els afavorien per pensar que aquesta passió els portaria a acceptar més reptes que als introvertits. L’especialista en “employee engagement” Amrit Sandhar exposa que la seva credibilitat en el terreny de la feina es va posar en qüestió pel fet de ser introvertida. Cito paraules textuals seves extretes de la pàgina que citaré més avall “ “It seemed that unless you were loud and proud, your voice wasn’t heard. I was often overlooked by more confident, extraverted colleagues, who saw introversion as a weakness and a reflection of my abilities.” Aquesta és exactament una experiència que es repeteix per a molts de nosaltres en el dia a dia. Un problema en què ens trobem en l’entorn laboral però malauradament també en l’educatiu. I puc parlar des de la meva experiència. Es tendeix a afavorir a l’alumnat més xerraire i socialment participatiu tot i que el més reservat sol ser més efectiu desenvolupant tasques que requereixen una major atenció al detall. Què ens ha passat? Doncs crec que estem vivint el resultat de la revolució del soroll i les imatges. Ara no s’hi val a fer la feina el millor possible. Ara l’important és no passar desapercebut i que et notin encara que això representi disfressar-se i haver d’exposar part de la nostra intimitat. Per a mi és una pèrdua més dels meus drets personals. Quan els meus pares eren joves anaven a la feina, es relacionaven o no amb els companys segons les afinitats o interessos i punt. Arribaven a casa i hi havia un telèfon fixe que no els tenia disponible i localitzables a tota hora per als patrons o la resta del món. Una vegada vaig veure un mem que em va agradar per la seva contundència i deia “quan els telèfons eren fixes i estaven lligats, nosaltres érem més lliures”. Quina gran veritat! Ara s’ha estès que portem el mòbil a tot arreu i per tant ens poden enviar missatges de feina i teleportar al treball en qualsevol moment. I ningú no es planteja l’efectivitat d’aquesta barreja entre l’esfera privada i la professional. De debò cal que el meu patró o els companys sàpiguen amb qui passo el temps el cap de setmana? Jo penso que no. Crec fermament que és important recuperar aquells espais personals i aquells moments nostres on no ens puguin assetjar els problemes i les trifulgues laborals amb les que lluitem de dilluns a divendres. N’hi ha que rendim més si podem desconnectar de la feina i també si tenim les nostres estones de pau, silenci i fins i tot desconnexió digital i social. No és ser antisocial, és senzillament recarregar les piles de manera diferent. I no hauria d’estar penalitzat per la societat. El problema és que en un món on van aparèixer programes com “Big Brother” en què els participants posaven la seva intimitat a disposició dels espectadors i en un món on sovint a la feina se’ns demana exposar aspectes de la nostra vida que ens són sagrats, només aquells que no tenen cap problema moral fent-ho, són els que es tenen en compte a l’hora de la veritat. Susan Cain ja ho va escriure al seu llibre. Els introvertits van començar a tenir problemes adaptatius en la societat industrial. I jo afegeixo, l’ús de les xarxes socials ha acabat de posar en perill l’estabilitat emocional dels més tranquils i això en una societat en què ens omplim sovint la boca amb la paraula “inclusió” és simplement una aberració.

Per cert les paraules són de la següent font: Does your workplace have an extraversion bias? – Diversity and Inclusion Leaders – Accelerating workplace inclusion

Us deixo amb una imatge que inspira silenci. Bona setmana a tots.

Locucions franceses d’estiu.

Deixa un comentari

Quan arriba el març ja començo a tenir aquella sensació de que l’hivern s’ha acabat i mentalment el meu cervell pensa en l’estiu. Enguany hem tingut molts dies de pluges i temperatures fresques però finalment aquest maig ens ha dut la sensació d’estiu que tants
bons records em porta a mi. És una època màgica perquè els dies són llargs i si no ens morim deshidratats suant, podem fer una pila de coses a l’exterior. Com a professora que soc l’estiu és a més l’època de vacances i per tant l’espero amb ganes.
Probablement aquesta època de l’any de bonança és agradívola a moltes cultures. I la francesa ho recorda amb un seguit de locucions que us vull apropar avui. Les relaciono totes amb l’estiu perquè tenen a veure amb el descans, el poder fer les coses amb calma,el sol, el viatjar, etc. Tot això que associo amb el període de vacances. Deixo però que ho jutgeu vosaltres mateixos.
La primera expressió d’avui és sinònim d’agafar-se el temps per fer les coses amb calma i gaudir de cada instant sense pressa, no estressar-se vaja. És l’expressió francesa “se la couler douce” Jo per exemple aquest estiu que per a mi ha començat ja tot i que el solstici serà el 21 de juny, no tinc intenció d’estressar-me fent més formació de professors. La deixaré pel setembre quan ja estigui plenament recuperada. És a dir que vull “me la couler douce”. Quan el que fem és reposar, hi ha una expressió que prové de l’Edat Mitja que és la de “les doigts de pied en évantail” que literalment seria els dits del peu en vano. Era aquella època en què els pacients de fongs als dits dels peus deixaven el peu descalç amb els dits separats perquè s’assequés la micosis. La història, ho sé, no és especialment apetitosa. La següent també té un rerefons fosc però m’agrada l’associació mental que em fa venir. “Prendre la clé des champs” vol dir literalment “agafar la clau dels camps en el sentit de engegar-ho tot a fer punyetes per marxar i no tornar mai més. Allò que tenim alguns i algunes ganes de fer però no fem mai. Aquesta és de les que s’utilitzaven quan finalment deixaven lliures els presidiaris i està datada del segle XIV. Una expressió similar i que té a veure amb els presidiaris és la de “prendre la poudre d’escampette”. No sé si sabieu que “escampette” és el fugitiu i prendre la pols del fugitiu vol dir també fer-se fonedís, marxar dissimuladament o escapar d’un perill.
Les dues següents ens arriben del llenguatge marítim. La primera és la de “mettre les voiles”, posar les veles que vol dir que un marxa en vaixell. També molt marítima és l’expressió “prendre la large” del segle XV. En llenguatge mariner, la “large” és la costa més llunyana. Evoca tot tipus de viatge i de sortida sigui per terra, per mar o per aire.
Les següents les podem fer servir molt més sovint durant l’estiu perquè no necessàriament volen dir “marxar”. Una crec que ja us l’havia comentada anteriorment “soleil du plomb” un sol de plom, és un sol molt potent, un sol que nosaltres anomenem de justícia.
I una cosa que si m’agrada molt fer quan tinc vacances és oblidar-me del despertador i fer allò que s’anomena “faire la grasse matinée”, és a dir fer el matí greixós o gras en el sentit de fer el gallòfol i dormir fins que el cor digui prou. En general els francesos l’utilitzen quan un es lleva després de que hagi sortit el sol.
Una altra cosa que farem tots a l’estiu és el que els francesos anomenen “dorer la pilule” daurar la píndola que vol dir torrar-se el cap al sol i descansar.
I vosaltres de tot això què fareu exactament? Jo intentaré fer una pila de “grasses matinées”.
Si teniu facilitat per arrepenjar el peu a l’accelerador i conduir de pressa això en francès és “appuyer sur le champignon” repenjar-se al xampinyó.
Parlant de vacances us he de dir que no m’abelleix complicar-me la vida. No vaig a destinacions difícils i exòtiques perquè de vegades resulten més estressants que no pas relaxants No em complico la vida i vaig de càmping a França que és una opció econòmica, distreta i que em permet estar en contacte amb la natura. Per cert, els francesos tenen una expressió familiar i no gaire fina que significa “no complicar-se la vida”, és la de “ne pas s’en chier une pendule” no cagar (amb perdó) un pèndol. I per aquelles ocasions en les que us treuen de polleguera i ens hem de calmar tenim això de “mettre de l’eau dans son vin” posar aigua al vi, com per diluir el vi que representa el mal humor o el disgust.

I per avui ja ho tenim. Bon dijous i fins la propera.

Locucions afruitades d’estiu I.

Deixa un comentari

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes.

Locucions afruitades d’estiu I.

Deixa un comentari

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes

Evolució i reptes d’integració.

Deixa un comentari

Fa poc vaig esbrinar a través d’un article de recerca que el fet de poder o no tolerar la llet en edat adulta depenia de la nostra genètica i allò em va començar a fer reflexionar i voler esbrinar una mica més.
Resulta que l’ésser humà com la majoria de mamífers neix produint un enzim capaç de dissoldre la lactosa per tal de poder processar l’aliment que arriba directament de la mare a través de la llet materna. Però després del període en què l’infant deixa de beure llet materna, el deslletament, el cos humà i el de la resta mamífers, deixa de produir l’enzim lactasa que descompon la lactosa i fa que puguem digerir la llet. Per això ja no es posa bé i molts organismes no la toleren. No obstant, els humans que vivien en regions on depenien de la ramaderia, tenien tan prop la llet com a font addicional de calci, proteïnes i vitamina D que devien provar i seguir provant beure-la dels seu ramat com a aliment suplementari. Amb milers d’anys digerir la llet es va convertir en una avantatge evolutiva. En períodes de fam i manca de recursos, poder beure llet i aprofitar-ne els beneficis esdevingué un element de selecció natural i per tant la mutació genètica que afavoria la producció de l’enzim de la lactasa en edat adulta es va propagar. No obstant, no fou així a tot arreu. Trobem més tolerància a la lactosa a zones on la ramaderia era intensa coma les illes Britàniques o Escandinàvia. La mitjana de tolerància a la lactosa és d’un 75 fins a un 90 per cent en aquestes regions. Però a mida que avancem cap al sud o l’est aquesta tolerància disminueix. Al sud d’Itàlia o Grècia és de només un 30 per cent i a la Xina només tenim un 5% de la població capaç de digerir bé la llet. La nostra alimentació i genètica ha influït en el nostre genoma i això em serveix d’exemple per plantejar els següents casos.
El TDAH, que fa que molts estudiants fracassin en edat escolar, ha estat estudiat per antropòlegs i biòlegs i s’ha esbrinat que el que per a nosaltres és un inconvenient en el nostre sistema educatiu, representava un avantatge evolutiu. El cervell d’un TDAH es va desenvolupar en àrees on la cacera era indispensable i els caçadors necessitaven distingir canvis en l’entorn de manera clara en fons que comprenien distàncies enormes. I per això van desenvolupar un cervell capaç de percebre diferències en grans extensions. Això feia aquests humans més aptes per la supervivència. L’investigador Ronald D. Davis també dislèxic, va estudiar el cervell dels dislèxics i es va adonar de la seva gran capacitat de pensament tridimensional. Els indígenes d’Amèrica sabien que els dislèxics tenien una gran capacitat per processar informació de manera global, simultània i espacial. Poden detectar patrons de petjada entre centenars de senyals simultànies o reconèixer la silueta d’un animal en un paisatge i això els feia eficaços caçadors. De fet, els dislèxics són els millors rastrejadors, navegants i constructors. Però en el sistema escolar en què vivim des de fa algunes dècades, els cervells adaptats a la cacera, capaços de distingir rastres d’animals en kilòmetres i preparats per veure una totalitat, no eren bons per aprendre a llegir i fixar l’atenció en circuits tan limitats i superfícies planes. Són des del meu punt de vista els cervells dels TDAH desavantatjats? De cap manera. En la societat construïda en les darrers 200 anys potser, però en l’antiguitat rotundament no. Què vull dir amb tot això? Doncs que els éssers humans evolucionem i modifiquem la genètica per adaptar-nos a l’entorn. Però ens movem més ràpidament del que podem canviar la genètica de les properes generacions i per tant tenim una varietat genètica que influencia el nostre cervell però que potser no s’adapta als requeriments de la societat actual.
El mateix passa amb els cervells de les persones PAS —persones d’alta sensibilitat. Us puc parlar del meu cas. Els son forts em desconcerten, provoquen ansietat i aquest nerviosisme l’acabo sentint en forma de dolor físic. Per això inconscientment evito espais on hi ha massa rebombori o soroll i gent cridanera i no aniria mai a cap concert o festa major per evitar acabar mig boja. De la mateixa manera processo de manera negativa estímuls visuals, olfactius o tàctils potents. No puc entrar a cap perfumeria Druni de Barcelona perquè la il·luminació és tan forta que em marejo i m’agafa mal de cap. Tampoc puc passar per cap indret amb olors intenses perquè em produeix nerviosisme i inquietud. Pel que fa al tacte soc tan sensible que sento la gent prop meu fins i tot sense contacte físic i per tant evito esdeveniments i llocs amb aglomeracions. Des del meu punt de vista les persones d’alta Sensibilitat probablement tenim un cervell adaptat a un entorn que no és el post-industrial. A mi el brogit constant i la llum potent em fan trobar malament.
Quins són els reptes de la societat actual? Des de la revolució industrial es va convertir en imprescindible ser notori al teu entorn. Havies de sobresortir en un món de milers d’iguals tancats en fàbriques i amuntegats en nuclis urbans i això va activar la competència social agressiva. Avui dia l’hem convertida en “likes” i seguidors a les xarxes socials però el principi és el mateix. Qui més adeptes té guanya. Encara que sigui Epstein. I mentre això passa, aquells amb capacitats per veure a la llunyania les fonts d’aliment, queden etiquetats de problemàtics per ser diferents. Igual que aquells a qui els cal una mica de silenci i menys rebombori per treballar i prosperar.
I em demano jo. No seriem veritablement més inclusius si intentem que cadascú utilitzi el seu material genètic i cervell de la manera que millor pot? El problema és que tampoc tenim aules ni recursos per saber aprofitar el potencial de l’alumnat ni sovint el del professorat.

La foto d’avui és d’una flor perquè els cervells amb TDAH i les persones amb alta sensibilitat sensorial solen trobar-se bé en espais oberts a la natura.

Un país entre dos mons.

Deixa un comentari

No fa pas tant que per a mi el nom de Belarús, que molts encara anomenem Bielorússia, no em feia venir més que una cosa al cap: En Lukashenko. En el meu imaginari aquest petit país compartia ideologia i idioma amb Rússia. Aquest era el meu grau d’ignorància vers una realitat prou complexa.
Farà cosa de més de sis mesos vaig començar a cercar un intercanvi lingüístic per tal de guanyar fluïdesa en rus i reprendre el seu estudi de manera més continuada. Ho vaig fer a través d’una pàgina internacional i no vaig trigar en tenir una persona interessada en fer un tàndem anglès rus. Gràcies a aquest home de 42 anys i nascut al que llavors encara era la URSS, m’he adonat que tenim un país a mig camí entre Rússia i Europa que mereix molt més la nostra atenció i que ens és un gran desconegut.
Belarús és per extensió només una tercera part d’Ucraïna amb els seus 207.596,76 km i té una població que no arriba als deu milions d’habitants. El més bonic d’aquest territori és que el 40% de la terra està coberta de boscos. Belarús no és muntanyosa i per als qui els agradi l’esquí s’haurien d’acontentar amb la seva estació d’esquí en un turonet d’uns 335 metres prop de la capital Minsk.
El país viu principalment dels serveis, la manufactura i l’exportació de béns de consum al seu principal comprador que és Rússia. Fins ara s’havia vist poc afectada per les sancions que li imposa la EU però darrerament la crisi ha començat perquè els russos no compren. Vulguin o no fer-nos veure que encara tenen recursos, els càstigs econòmics ja han afectat a la gran potència. La història de Belarús és força obscura per nosaltres perquè fins a finals del segle XX el territori que comprèn el país havia estat en mans de diversos estats com el Principat de Polotsk, el Gran Ducat de Lituània, la Confederació de Polònia i Lituània i l’Imperi Rus. El 1922 va néixer la República Soviètica de Belarús i les actuals fronteres es van establir posteriorment, el 1933 i desde la Segona Guerra Mundial el mapa no ha variat. El 1945 Belarús va ser un dels membres fundadors de les Nacions Unides.
La seva història actual ja la coneixem. Belarús va declarar la seva independència el 27 de juliol del 1990 i el 1994 Lukashenko va arribar a la presidència del país amb la típica mà de ferro dels dictadors autoritaris.
Curiosament abans el dia de la República de Belarús se celebrava el 27 de juliol però ara ha passat al 3 de juliol.
Els anys noranta van ser molt durs per aquest país al igual que per la resta de països de les ex repúbliques socialistes soviètiques. Hi mancaven tot tipus de productes de primera necessitat i la població només podia accedir a allò al que li donava dret la cartilla de racionament. El meu amic de Belarús recorda perfectíssimament que la llet o la mantega només es donaven en quantitats limitades.
Suposo que com jo teniu tots la idea de que Lukashenko és un vell amic de Putin. Doncs aquesta visió és discutible. Òbviament no li interessa estar a males amb un país que li compra productes, que és una potència militar i que té al costat. No obstant, quan va començar la guerra a Ucraïna i alguns —pocs— belarussos que es van allistar a l’exercit d’Ucraïna o de Rússia, cap d’ells va pensar en les conseqüències. En tornar al seu país Lukashenko ha posat a la presó tant els que han lluitat a un bàndol com els de l’altre.
I què en treu de la guerra? En un principi per exemple el fet de que exporta llet a Rússia perquè l’Europea no li arriba per les sancions. I el que passa és que com que Belarús no té prou vaques per produir prou llet i cobrir la demanda russa, ell la fa arribar d’altres llocs, l’etiqueta a Belarús i la ven als russos.
Aquesta guerra tan violenta i llarga ha provocat que molts ucraïnesos i russos fugin del seu país i una part ha cercat refugi al país veí. La política de Lukashenko és clara. Com que hi ha moltes cases buides per reformar a pobles mig perduts, el govern belarús les ofereix a canvi de que els que hi visquin treballin en algun lloc assignat pel govern durant uns 3 anys. De fet diria que la política d’habitatge és un dels punts forts del país. Si una persona adulta demostra que no té cap lloc on viure, el govern li demana si vol un terreny o un pis a la ciutat. La oferta està sempre vinculada a treballar en el lloc assignat durant uns anys.
I l’actual govern afavoreix la compra d’immobles i les famílies. Segons el meu amic Dmitry, Lukashenko diu que el el primer fill de la família és per la mare, el segon per la família i el tercer per ell. Per a famílies nombroses s’ofereixen crèdits i segons el que diu el meu tàndem —així anomeno el Dmitry sovint— una part considerable dels crèdits hipotecaris els assumeix el govern.
Pel que fa a la seguretat Belarús és un paradís de calma però només és perquè hi ha un control molt fort i el govern no permet infraccions. Per exemple, si una persona que va a peu travessa el semàfor en vermell i l’enganxa la policia i va begut tindrà una multa. Però a la tercera vegada que l’enxampin, aquest vianant anirà a la presó.
Belarús té el seu propi idioma però malauradament els mateixos ciutadans no el fan servir gaire. Estan més acostumats a parlar en rus que és la llengua d’instrucció en escoles a les ciutats. Tot i així tenen l’assignatura llengua Belarussa, literatura belarussa i història Belarussa. També llengua, literatura i història russes. El seu alfabet té algunes lletres diferents al rus.
Les principals avantatges del país són que és polit i ordenat i segur i que l’habitatge és assequible. Tot i així, els sous en comparació amb els europeus són baixos i per això molts belarussos van a viure i treballar a Polònia. Molts també han passat per Rússia i alguns van a viure a les repúbliques bàltiques.
M’imaginava Belarús com un país molt més caòtic del que és. Després de veure un reportatge sobre el país fet per uns turistes russos, m’he quedat meravellada, l’atmosfera de les ciutats que s’hi veuen és completament europea, o millor i tot pel grau de neteja i ordre que s’hi veu.
A pesar de ser un país tranquil amb un paisatge impressionant el gran interrogant dels joves i no tant joves és: què passarà quan Lukashenko no hi sigui? I això els provoca una sensació d’incertesa que fa que molts apostin per anar a viure a un altre país.
No us mentiré. M’abelliria moltíssim visitar aquest bocí de món a cavall entre Europa i Rússia. No obstant és de difícil accés. No hi ha vols directes des d’Europa. Hem d’anar a Moscou, Baku o Dubai i canviar de vol, o anem a Polònia i després agafem el bus fins a la frontera. I a la frontera ens hi podem passar fins a 12 o 13 hores i en arribar a Belorús controlaran als passatgers que els sembli i regiraran els objectes personals i mòbils per assegurar-se que no deixen entrar al país cap element subversiu.
Hi ha detalls que no m’agraden del país. El meu tàndem em va confirmar que ara havia canviat la llei i dir públicament que no es vol tenir fills ja no es penalitzat amb penes de presó però sí que suposa multes. Òbviament l’homosexualitat és tabú total i probablement aquells que no troben la mitja taronja deuen patir una mica els prejudicis socials.
No obstant per a fer turisme Belarús em sembla una bona opció i qui sap? Potser en un futur sí que podrem volar-hi directament. De moment us adverteixo que en Dmitry per arribar a casa seva de Barcelona va sortir amb el vol de les 8 del matí i va arribar al seu domicili a les 7:00 de l’endemà. Si es vol visitar el país s’ha d’anar amb una paciència per creuar la frontera a la que no estem acostumats però si aconseguim carregar-nos de paciència, el que visitarem després semblarà una perla europea de parla russa.

La “Schufa” i el control de solvència alemany.

Deixa un comentari

Vull pensar que tots ens escandalitzem si un govern o alguna entitat en concret vol portar un registre sobre nosaltres a partir del qual es decideix o no si una determinada persona és apta per accedir a un servei. Em refereixo directament al Sistema de Crèdit Social xinès que des del 2016 évalua la fiabilitat econòmica i social d’empreses i ciutadans. Venint de la Xina no ens estranya. El que sí que sobta és que els alemanys tinguin un instrument similar i que ningú en parli. Per fer-ho comprensible en poques paraules la “Schufa” és un document de fiabilitat financera. Comencem pel terme, “Schufa” és la forma curta de “Schutzgemeinde für allgemeine Kreditsicherung”, comunitat de protecció per la seguretat general del crèdit. El sistema es va crear per tal de tenir un estàndard que servís de comprovant de la fiabilitat de les persones privades i les empreses. El principal problema fou que durant uns quants anys la” Schufa “no ha definit els criteris que tenia en compte alhora de donar una puntuació als prop de 68 milions de ciutadans que estaven al registre. Durant un “Tagesschau” d’ara fa unes setmanes es va comentar que la “Schufa” havia resultat molt controvertida per totes les variables que es tenien en compte però que els mateixos ciutadans no sabien ni tenien clar. Entre les variants al “Tagesschau”, el telenotícies de la cadena ARD, es va comentar que es considerava per exemple el nombre de vegades que una persona havia canviat de domicili o si s’havia pagat alguna multa de tràfic. Les variables que es tenien en consideració entre les 100 no es van fer mai públiques i és precisament això el que molestava als ciutadans. Si per exemple es tenia en compte el canvi de domicili i la “Schufa” considerava més fiable la gent que menys s’havia mudat d’un lloc a l’altre o d’una ciutat a l’altra es podria haver estat discriminant injustificadament. S’ha de pensar per exemple que el canvi de domicili sovint no és voluntari sinó motivat per factors exògens. Si a un llogater se li acaba el contracte i li apugen el lloguer és lògic que intenti canviar de pis o casa i ajustar el lloguer a l’economia personal. Si per exemple algú canvia de ciutat per feina, també el més lògic és que estant sol o sola es prefereixi un canvi d’adreça a viatges i desplaçaments llargs. Jo per exemple, amb els meus 13 canvis de domicili no hagués estat considerada com a ciutadana tan fiable com els que només han fet dos o tres canvis de pis. La “Schufa” que ha entrat en vigor fa poc té en consideració quant de temps portem al domicili actual perquè a les entitats creditores els sembla important que aquells a qui deixen els diners estiguin arrelats a un determinat lloc.
Els dotze criteris que té en compte la nova “Schufa” semblen més transparents i també fa que aquells que vulguin demanar un crèdit puguin calcular quina “nota de tall” els posaran les entitats financeres. Sense voler entrar gaire en detall algun d’aquests factors que es controlen són: l’edat de la targeta de crèdit, com a més antiga millor, l’edat del compte bancari, si ens hem lligat a la mateixa entitat durant anys això ens farà més susceptibles a què ens donin un crèdit. El fet de tenir totes les finances centralitzades en una entitat i no en més d’una també dona més punts. Això suposo que és perquè els moviments de capital es fan més fàcils de seguir. Si tenim o no factures impagades pendents és un altre criteri. Això sembla lògic i transparent i gual que el del nombre de crèdits que tenim, com a més crèdits menys fiables ens tornem. Tan diàfan com aquest és el criteri de si hem estat o no pagadors puntuals. Però el que ha fet la “Schufa” més transparent de tot és que ara podem demanar informació sobre la nostra puntuació si tenim un compte “Schufa” pel que podem registrar-nos a través del web.
El “Schufa” és una escala de solvència segons la qual entitats de crèdit ens avaluaran com a persones fiables a qui se’ls pot atorgar un crèdit. Però també va més enllà, si volem llogar un pis a Alemanya el propietari pot voler indagar si tenim un bon historial i si el nostre crèdit de solvència és positiu.
En els darrers anys ja s’ha estès en aquest país nostre que si volem comprar quelcom a terminis, el mateix establiment tingui una financera que ofereixi la possibilitat i sovint és aquesta que controla la solvència del client. Tot i les crítiques per la nova “Schufa”, el canvi de 100 criteris per establir la puntuació a 12 sembla un pas significatiu i el fet de que els mateixos usuaris puguin controlar la seva “nota” o puntuació fa el sistema transparent i evita qualsevol tipus de possible error.
Em sembla molt interessant que hi hagi un portal a través del qual el ciutadà pugui comprovar quin grau de fiabilitat i solvència consideren les entitats financeres que té. Aquí potser no estaria malament saber quins criteris segueixen les financeres a l’hora de donar o no crèdits tot i que com que n’extreuen interessos, en el cas de quantitats petites, tendiran a concedir-los sense gaires miraments. El que sí és cert és que la “Schufa” pot servir com a sistema de control però a aquestes alçades ja em plantejo en quin sentit no estem plenaments controlats per empreses privades o governamentals. I vosaltres què en penseu?

La imatge d’avui també és de Dresden.

La “Schufa” i el control de solvència alemany.

Deixa un comentari

Vull pensar que tots ens escandalitzem si un govern o alguna entitat en concret vol portar un registre sobre nosaltres a partir del qual es decideix o no si una determinada persona és apta per accedir a un servei. Em refereixo directament al Sistema de Crèdit Social xinès que des del 2016 évalua la fiabilitat econòmica i social d’empreses i ciutadans. Venint de la Xina no ens estranya. El que sí que sobta és que els alemanys tinguin un instrument similar i que ningú en parli. Per fer-ho comprensible en poques paraules la “Schufa” és un document de fiabilitat financera. Comencem pel terme, “Schufa” és la forma curta de “Schutzgemeinde für allgemeine Kreditsicherung”, comunitat de protecció per la seguretat general del crèdit. El sistema es va crear per tal de tenir un estàndard que servís de comprovant de la fiabilitat de les persones privades i les empreses. El principal problema fou que durant uns quants anys la” Schufa “no ha definit els criteris que tenia en compte alhora de donar una puntuació als prop de 68 milions de ciutadans que estaven al registre. Durant un “Tagesschau” d’ara fa unes setmanes es va comentar que la “Schufa” havia resultat molt controvertida per totes les variables que es tenien en compte però que els mateixos ciutadans no sabien ni tenien clar. Entre les variants al “Tagesschau”, el telenotícies de la cadena ARD, es va comentar que es considerava per exemple el nombre de vegades que una persona havia canviat de domicili o si s’havia pagat alguna multa de tràfic. Les variables que es tenien en consideració entre les 100 no es van fer mai públiques i és precisament això el que molestava als ciutadans. Si per exemple es tenia en compte el canvi de domicili i la “Schufa” considerava més fiable la gent que menys s’havia mudat d’un lloc a l’altre o d’una ciutat a l’altra es podria haver estat discriminant injustificadament. S’ha de pensar per exemple que el canvi de domicili sovint no és voluntari sinó motivat per factors exògens. Si a un llogater se li acaba el contracte i li apugen el lloguer és lògic que intenti canviar de pis o casa i ajustar el lloguer a l’economia personal. Si per exemple algú canvia de ciutat per feina, també el més lògic és que estant sol o sola es prefereixi un canvi d’adreça a viatges i desplaçaments llargs. Jo per exemple, amb els meus 13 canvis de domicili no hagués estat considerada com a ciutadana tan fiable com els que només han fet dos o tres canvis de pis. La “Schufa” que ha entrat en vigor fa poc té en consideració quant de temps portem al domicili actual perquè a les entitats creditores els sembla important que aquells a qui deixen els diners estiguin arrelats a un determinat lloc.
Els dotze criteris que té en compte la nova “Schufa” semblen més transparents i també fa que aquells que vulguin demanar un crèdit puguin calcular quina “nota de tall” els posaran les entitats financeres. Sense voler entrar gaire en detall algun d’aquests factors que es controlen són: l’edat de la targeta de crèdit, com a més antiga millor, l’edat del compte bancari, si ens hem lligat a la mateixa entitat durant anys això ens farà més susceptibles a què ens donin un crèdit. El fet de tenir totes les finances centralitzades en una entitat i no en més d’una també dona més punts. Això suposo que és perquè els moviments de capital es fan més fàcils de seguir. Si tenim o no factures impagades pendents és un altre criteri. Això sembla lògic i transparent i gual que el del nombre de crèdits que tenim, com a més crèdits menys fiables ens tornem. Tan diàfan com aquest és el criteri de si hem estat o no pagadors puntuals. Però el que ha fet la “Schufa” més transparent de tot és que ara podem demanar informació sobre la nostra puntuació si tenim un compte “Schufa” pel que podem registrar-nos a través del web.
El “Schufa” és una escala de solvència segons la qual entitats de crèdit ens avaluaran com a persones fiables a qui se’ls pot atorgar un crèdit. Però també va més enllà, si volem llogar un pis a Alemanya el propietari pot voler indagar si tenim un bon historial i si el nostre crèdit de solvència és positiu.
En els darrers anys ja s’ha estès en aquest país nostre que si volem comprar quelcom a terminis, el mateix establiment tingui una financera que ofereixi la possibilitat i sovint és aquesta que controla la solvència del client. Tot i les crítiques per la nova “Schufa”, el canvi de 100 criteris per establir la puntuació a 12 sembla un pas significatiu i el fet de que els mateixos usuaris puguin controlar la seva “nota” o puntuació fa el sistema transparent i evita qualsevol tipus de possible error.
Em sembla molt interessant que hi hagi un portal a través del qual el ciutadà pugui comprovar quin grau de fiabilitat i solvència consideren les entitats financeres que té. Aquí potser no estaria malament saber quins criteris segueixen les financeres a l’hora de donar o no crèdits tot i que com que n’extreuen interessos, en el cas de quantitats petites, tendiran a concedir-los sense gaires miraments. El que sí és cert és que la “Schufa” pot servir com a sistema de control però a aquestes alçades ja em plantejo en quin sentit no estem plenaments controlats per empreses privades o governamentals. I vosaltres què en penseu?

La imatge d’avui també és de Dresden.