Què va ser la RDA? Part II

20170413_210341

Recapitulem una mica i retornem a l’article de la setmana passada. El 1950 Walter Ulbricht va passar a ser el primer secretari del SED, el partit format per la fusió del social-demòcrata SPD i el comunista KPD. De fet, tot i que el primer i únic president de la RDA fou Wilhem Pieck, Walter Ulbricht va ser l’home que més poder tenia a la RDA des de la seva fundació i potser fins i tot abans d’aquesta. El Juny de 1945 el grup Ulbricht s’havia reunit per programar la implantació del sistema socialista soviètic, és a dir, un sistema totalitari disfressat de socialisme a la Alemanya soviètica. Els historiadors parlen de la cúpula artífex de la RDA com a “grup Ulbricht” senzillament perquè ell portava la veu cantant. I d’ell són les famosíssimes paraules “ Es muss demokratisch aussehen aber wir müssen alles in der Hand haben”, és a dir “ha de semblar democràtic però ho hem de tenir tot a les mans”.

Doncs d’això que s’havia proposat Ulbricht només en va aconseguir la meitat: ho tenia tot ben controlat. No obstant la RDA no va semblar mai, ni als seus ciutadans ni a ulls del món, una democràcia.

Els principis fonamentals del socialisme es van fer oficials durant la segona Conferència del partit del SED el juny del 1952. Es va procedir a la col·lectivització dels mitjans productors del capital: la terra i les indústries i empreses. El sòl agrícola va passar a mans de cooperatives controlades per l’estat. Si algun pagès o terratinent gosava oposar-se a la expropiació forçosa de les seves terres era afusellat. La reforma agrària es va completar el 1960.

Pel que fa a les empreses privades i fàbriques la majoria també va ser col·lectivitzada segons principis soviètics i van passar a anomenar-se “Volkseigene Betriebe” és a dir, empresa propietat del poble.

Però així com el sòl va passar a mans de control estatal i a ser completament “del poble” de manera ràpida, les fàbriques i empreses i indústries no van ser totes col·lectivitzades accelaradament. Les darreres 11.000 van ser “socialitzades” el 1971, més o menys amb la pujada al poder d’Erich Honeker.

Com que l’economia era completament planificada per l’estat i no es podia produir excedents que es venguessin en el mercat negre l’Estat decidia quina quantitat s’havia de fabricar.

Però la producció a la RDA era pobra. Els russos s’havien emportat la millor maquinària industrial com a part dels 9 milions de marcs que l’Alemanya de l’Esta havia de pagar en reparacions de guerra. Els treballadors produïen amb escassos mitjans i els resultats eren insuficients. El 1953 Walter Ulbricht decidí augmentar la producció mentre els salaris dels treballadors es mantingueren intactes. El resultat d’aquesta decisió va ser una manifestació massiva que va ser reprimida durament amb ajut dels tancs russos.

I el govern d’Ulbricht també tenia una altra gran arma per imposar la seva voluntat sobre els ciutadans: La Stasi, la Staatssicherheit, el mal anomenat Ministeri de Seguretat, un òrgan que es fundà el 8 de febrer del 1950 i s’emmirallava en el model del KGB. El 1989 el gran dispositiu comptava amb 91.000 treballadors, 2000 espies al territori i 2000 més a l’estranger i uns 190.000 col·laboradors no oficials. Dels gairebé 17 milions de persones de la RDA, la Stasi va arribar a tenir arxius de gairebé 5 milions. Una de cada 5 persones estava involucrada amb aquesta entitat de control, seguiment i repressió i denunciar a un possible “enemic del sistema” podia suposar un ascens a la feina o una millor opció per ser acceptat a la universitat. La RDA estava dividida en partidaris del sistema, en enemics del sistema repressiu, i en aquells que intentaven sobreviure sense voler ser ni d’un bàndol ni de l’altre.

Es punxaven telèfons, es feien filmacions secretes i qualsevol afirmació que pogués haver sonat “anti-socialista” suposava un expedient que la Stasi guardava curosament per fer un seguiment exhaustiu de l’individu en concret que podia semblar “anti-sistema”.Cada gran nucli de població a la RDA comptava amb una presó on hi anaven a parar els sospitosos de la Stasi, els presoners polítics que no existien oficialment. En total unes 220 que van privar de la seva llibertat a unes 200.000 persones durant la època de la RDA.

A més la Stasi també controlava que cap ciutadà de la intentés fugir cap a l’oest.

Però la insubmissió al sistema es controlava des de les arrels a través de la FDJ. L’organització tenia petits comitès i grups en totes les escoles de la RDA i vetllava per l’adoctrinament sever del tots els futurs ciutadans.

I pels que es negaven a seguir els consells dels òrgans de control o que no volien fer la formació professional que els recomanava l’estat segons les seves necessitats, o simplement no estaven d’acord amb els llocs de treballs que els assignaven eren tancats en els “Jugenwerkhöfe”, que podria traduir com a “camp de treball juvenil” i equivalien a presons de menors. En total n’hi van haver 75 en tota la RDA. Es privava als joves de descans, se’ls feia produir en equips i si algun equip no arribava a acomplir el que es demanava es castigava severament a tots els membres. Quan els joves en sortien trigaven anys en ser els mateixos.

I de tota manera no tot estava sota control. El nombre de persones que fugien de la zona est a la oest augmentava cada any. És lògic perquè mentre a Berlin no hi va haver cap mur, hi havia ciutadans de l’est que treballaven a l’oest i veien que el pla Marshall havia donat una injecció econòmica a la ciutat i al país que feia que a les botigues hi hagués de tot i que als carrers hi circulessin cotxes moderns. A l’est la gent tenia els productes bàsics com el pa finançats parcialment per l’estat però no disposava de cap extra. Això feia que molts ciutadans volguessin anar a parar a “l’altre cantó”.

Només l’any 1950 cent vuitanta mil persones van fugir a l’oest.

El primer cop dur per als ciutadans de la RDA, com he mencionat abans, va ser el 1953 quan van decidir manifestar-se en contra del govern que els imposava un augment de la producció mentre que els salaris es mantenien intactes. Els ciutadans patien gana i s’exigia de nou als treballadors un esforç per mantenir l’estat socialista i finalment aquests van sortit al carrer a manifestar-se. El 17 de juny del 1953 el SED es va veure forçat a demanar ajut als militars russos per reprimir la manifestació que s’havia convertit en revolta. Es demanava llibertat, la reunificació de les dues Alemanyes i l’alliberament dels presos polítiques. 150 persones van morir i més d’un centenar van ser ferides i empresonades. El sistema s’aguantava només a través de la força.

Si alguns ciutadans havien tingut mai la il·lusió que la RDA seria en algun moment una democràcia la van perdre en aquells moments.

Quedava només, per subsistir en l’engany sense ofegar-se, estintolar-se en allò que aquell estat dictatorial sí els podia oferir. Un treball garantit de per vida encara que no fos el que els agradés. Places de guarderia i escola pels fills també garantides i gratuïtes. Fins i tot les colònies dels més petits estaven subvencionades.

Però la vida dels més menuts no deixava gaire espai als somnis. Es portaven els nens a les guarderies a les 7:00 del matí. Allí se’ls feia anar al bany i rentar-se les dents i se’ls ensenyava el que les mestres bonament podien tenint en compte que hi havia massa criatures per atendre-les a totes degudament.

Durant anys s’ha dit que la RDA era un estat ideal per la dona. No es pot discutir. Es rebia subvencions per tenir fills i formar una família augmentava les possibilitats d’aconseguir un pis assequible. El més positiu pel que fa a política familiar de la RDA va ser, sens dubte, el fet que milers d’empreses van ser capaces de tenir les seves pròpies llars d’infants i fins i tot escoles de formació pels treballadors. Algunes dones podien deixar els menuts a la feina, anar a treballar i recollir-los tranquil·lament en acabar. I alguns petits van créixer tan en contacte amb l’empresa que van acabar treballant-hi com els seus pares.

Però no totes les empreses eren així i no totes les guarderies aconseguien tenir cura dels infants com era degut. Ningú parla de com de sovint els menuts estaven malalts ni de les mancances emocionals que podien tenir. A més el sistema tampoc afavoria empreses fortes que prosperessin perquè un cop una empresa superava els 20.000 marcs en guanys l’estat la gravava amb uns impostos que només li permetia subsistir.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies no ens hauria d’estranyar que el desig d’una vida millor impulsés a la gent a fugir cap a l’oest, on l’economia creixia i les fronteres estaven obertes a bona part del món. El socialisme stalinista no convencia a tothom i per això el 1960 el nombre de persones que fugien cap a l’altre cantó era d’unes dues mil diàries.

Per aturar aquest flux negatiu per a la RDA i per a la imatge que el bloc soviètic volia donar de si mateix, Walter Ulbricht va proposar a Rússia isolar Berlin oriental per evitar la pèrdua massiva de treballadors. Els russos hi van estar d’acord.

A pesar de les seves paraules gravades per la televisió, el dotze d’agost del 1961, exactament a la una de la matinada, quan la majoria dormia, es començà construir el mur de Berlín. Allò que separaria el futur i la mentalitat dels alemanys molt més que dues generacions…

 

 

 

 

Què va ser la RDA? Part I

20170413_210341

 

Recordo que de menuda tenia una visió poc nítida del que era Alemanya. N’hi havia dues, cosa que ja em semblava prou estranya. Una era europea i l’altra pertanyia a la URSS i n’era un satèl·lit. L’associació que em venia al cap quan algú mencionava la RDA era la d’un país fosc, fred, hostil i pobre, on es tractava als ciutadans amb mà de ferro. La prova n’eren els atletes i les atletes que competien als Jocs Olímpics. Tots estaven programats per guanyar i aguantar una disciplina inflexible.

Anys després, per una casualitat de la vida, vaig decidir anar a viure a Berlín i allí em vaig emmarar del passat recent d’un país que havia ocasionat un solc profund en l’ànima de la gent. Els berlinesos de l’oest i de l’est, tot i pertànyer a la mateixa ciutat, tenien uns etils de vida i una filosofia molt diferents i que feia la convivència a l’Alemanya unificada prou difícil. Però com va néixer aquell país mig soviètic al cor mateix d’Europa? La història de l’Alemanya oriental encara no està resolta.

Avui vull dedicar l’entrada del blog a recalcar aquells fets que van representar la llavor d’un país que va néixer, créixer i desaparèixer en poc més de quaranta anys. La meva edat com qui diu.

Tots sabem que el futur i la repartició d’Alemanya havia quedat esbossat molt abans de la capitulació de Hitler el 8 de maig del 1945. A la Conferència de Yalta més concretament, que tingué lloc del 4 al 11 de febrer del 1945 i en què Churchill, Stalin i Roosevelt van decidir qüestions bàsiques sobre el futur del país causant de dues Guerres Mundials. A petició dels britànics es va acordar que França havia d’adquirir una part d’Alemanya. Els interessava un bloc prou potent a Europa per contrarestar el soviètic, que ja aleshores feia por al vell continent. Stalin accedí a la petició a canvi de demanar que els EEUU es retiressin d’Alemanya als dos anys d’ocupació. Hi van accedir i van fer el que van voler després.

En tot cas després del rendiment de Hitler, i gràcies a la Conferència de Postdam del 17 de juliol al 2 d’agost del 1945, Alemanya va ser dividida en 4 zones i la ciutat de Berlín també. Els EEUU i Rússia van aconseguir una part del territori pràcticament equitativa amb una superfície d’uns 107.000 km quadrats i uns 17 milions d’habitants. Estava claríssim que les dues potències havien de tenir una part del pastís similar, altrament els conflictes haguessin esclatat molt abans i la guerra freda hagués començat abans d’hora. Es creà un comitè aliat per controlar la vida a les zones d’ocupació i Rússia decidí implantar a Berlin el SMAD –sovietische Militäradministration- que era una espècie de govern en funcions controlat per militars.

A més, el juny del 1945 la cúpula del KPD – el partit comunista alemany fundat per Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i Wilhem Pieck el 1918, s’havia reunit a l’exili per organitzar la implantació del sistema socialista a la zona alemanya d’ocupació soviètica.

La SMAD va ser la que va propulsar el març del 1946 la creació i implantació de la FDJ (Freie Deutsche Jugend) que traduït seria la joventut alemanya lliure, un òrgan encarregat d’inculcar l’ideari comunista als joves alemanys de la zona russa en horari extra escolar. Així doncs el temps de lleure dels nois i noies de la part soviètica d’Alemanya quedava a les mans de grups de que de caràcter polític que organitzaven activitats com les dels boy scouts americans però a la soviètica.

A l’abril del 1946 i per acció de l’anomenat “grup Ulbricht” es va fusionar el SPD- partit socialista alemany i el KPD, el partit comunista alemany. El partit únic s’anomenà SED i es va escollir com a primer secretari del partit a Wilhem Pieck conjuntament amb Otto Grottewohl. Ocuparien el càrrec fins el 1950, any en que passà a mans de Walter Ulbricht, l’autèntic dirigent i artífex de tot el procés de socialització d’alemanya i implantació del sistema leninista i stalinista.

Durant els primers tres anys d’ocupació la vida a qualsevol cantó d’Alemanya era prou dura. El país havia de pagar 200 milions de marcs en reparacions de guerra i la gent passava fam arreu. Els russos van començar a cobrar els 9 milions que els hi corresponien tot enduent-se del país la millor maquinària industrial i arrancant també les vies fèrries del tren. L’Alemanya de la zona soviètica va quedar industrialment molt castigada però era precisament el que volien els russos. El seu objectiu era convertir Alemanya en una inofensiva regió de camperols.

Tot i la duresa de les condicions de vida al bloc de la URSS, a França i Itàlia cada cop hi havia més adeptes al sistema comunista i amb una Rússia que havia estat capaç d’integrar com a satèl·lits Ucraïna, Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Tadjikistan, Kirguiztan, Uzbekistan i Moldàvia els EEUU tenien por de que Europa es tornés roja. De fet el 6 de març del 1946, en un viatge als EEUU, Churchill es va pronunciar clarament en contra del la URSS per ser un sistema totalitari. La guerra freda havia començat.

La vida a la totes les zones d’ocupació Alemanya era prou severa però el 1948, el general George Marshall va iniciar un pla que duia el seu nom per tal de guanyar adeptes i desprestigiar la imatge del bloc soviètic. Amèrica donà una injecció de 13 bilions de dòlars a Europa i Alemanya en va rebre un 11%. USA va oferir també el seu ajut econòmic a Rússia com a compensació pels morts de la Segona Guerra Mundial però aquesta s’hi va negar.

Mentre el bloc soviètic implantava un sistema comunista sense pietat en què l’estat ho controlava tot i hi havia escassetat de bens de consum, la resta de països aliats conjuntament amb la Benelux celebraven la conferència de Londres, del febrer al juny de 1948 per decidir el futur de la nova Alemanya.

Per gestionar millor la zona d’ocupació es decideix convertir les 3 zones aliades, la britànica, la francesa i l’americana en una de sola i implantar un marc alemany que circulés per tot el país. A més decideixen constituir una Alemanya Federal.

El març de 1948 el general Sokolowski demanà informació sobre les decisions preses a la conferència però els aliats li negaren. Era obvi que es veia a Rússia i el bloc soviètic com a un enemic.

La reacció d’Stalin no es va deixar esperar i es va iniciar la Berliner Blockade. Rússia va barrar el pas a tots els subministraments que arribaven dels països aliats cap a Berlín. La població patia fam, malalties i fred a causa de la manca de combustible.

El destí va voler que l’aeroport més gran del món d’aquella època, el de Berlin Tempelhof, quedés a la zona occidental. D’aquesta manera durant els 343 dies que va durar la Berliner Blockade els aliats van demostrar un enorme poder d’organització i van fer volar avions per sobre la ciutat per llençar menjar, medicaments, roba i llepolies pels nens que patien l’aïllament de la Blockade. 300 avions diaris van sobrevolar la ciutat per ajudar els seus habitants en el que es coneix com “Luftbrücke”, literalment “pont aeri” de la salvació.

Més que el pla Marshall va ser l’actuació dels avions americans abastint la població el que definitivament va canviar l’opinió que els alemanys tenien dels americans. De ser els enemics van passar a ser els amics. Els d’una banda és clar. Perquè a l’Alemània oriental es feia el possible per inculcar a la gent por i angúnia cap a l’enemic capitalista que feien equivaldre al feixista.

La Conferència de Londres va donar els seus fruits ben aviat. I el Setembre del 1949 té lloc el consell parlamentari de la constitució de la República Federal Alemanya.

Va ser un cop per als Russos que volien una Alemanya unida per aconseguir-ne el control total. Però com que el president de la RFA va ser escollit el 15 de setembre del 1949 els russos van reaccionar pensant que tampoc podien ser menys.

El 7 d’octubre del 1949 es constitueix la cambra provisional dels Länder. Aquesta data es considera el naixement oficial de la RDA. El dia 11 d’octubre de 1949 Wilhem Pieck és aprovat president de la RDA. En seria l’únic i no en caldrien més perquè, de fet, el poder total estava en mans del secretari general del SED que a partir del 1950 va ser Walter Ulbricht. Aquest va decidir el futur del que seria la RDA en el seus temps més obscurs…

 

 

 

slogan, xampú i “fulano” tres paraules amb molta història.

20170406_105224.jpg

No sé si us ha passat mai de fixar-vos un dia en una paraula concreta que sabeu del cert que ve d’una llengua estrangera i és un préstec i intentar deduir de quin idioma l’hem adoptada. I la veritat és que la majoria de vegades n’encertarem l’origen, sobre tot ara, perquè la majoria del que ens arriba és de l’anglès. Avui m’agradaria parlar-vos de tres paraules d’ús estès i de la seva procedència, perquè potser no la coneixeu.

La primera la emprem molt sovint en la societat actual en què el màrqueting ho és tot. Contràriament al que la gent pot pensar el mot no ve de l’anglès sinó que aquesta llengua el va adoptar de l’escocesa, que és una llengua gaèlica pertanyent al grup celta. La paraula original era composta de “sluagh-gharim”, amb un primer terme que vol dir “exercit” i un segon que vol dir “crit o plor”. Slogan és una de les poquíssimes paraules modernes que s’ha exportat i ha arrelat arreu perquè, per desgràcia, del gaèlic en queda ben poc i el seu rastre romandrà dintre de poc reduït inexorablement als toponímics. Són d’origen celta els que porten els sufixes –briga com Vallabriga o – dunum com en Londres- que va ser Loudun- i Lió que va ser Lugdunum, o el nostre Besalú que era Bisuldunum. El Celta també ha quedat en prefixes com Cambo-, en Cambridge i verno- com en Verona i en molts d’altres prefixes i sufixes que costa reconèixer si no es mira les denominacions antigues dels nuclis de població.

El gaèlic va ser introduït a Escòcia pels invasors Irlandesos al segle V després de Crist i es va mantenir com a llengua majoritària en un vast territori fins la primera meitat del segle IX. Els manuscrits que ens han arribat daten del segle VII. Al segle XIII la llengua evolucionà de diferent manera en les diverses regions i donà lloc a l’ irlandès per una banda i al gaèlic de Gran Bretanya per una altra i només dos segles més tard encara naixerien dues altres branques, el gaèlic d’Escòcia i el de la Illa de Man.

És un miracle que hagi arrelat la paraula slogan i ja cal que la cuidem perquè el gaèlic està, des de fa molt temps, en retrocés i clar perill d’extinció tant a Irlanda com a Escòcia i sobreviu, amb respiració assistida, només a la regió de la Bretanya Francesa on se l’anomena Bretó.

El 1093 morí el darrer rei d’Escòcia capaç de parlar gaèlic com a llengua materna. La dominació britànica sobre la illa tampoc no va ajudar res perquè els anglesos prohibiren durant molt de temps les llengües minoritàries. I curiosament, el 1960, any el que el govern Britànic va reconèixer l’estatus de llengua oficial del gal·lès, va morir el darrer parlant de la variant gaèlica de la illa de Man. Quina ironia!

Si parlem del gaèlic d’Irlanda, que oficialment s’anomena irlandès, les coses no estan tampoc molt millor. Només un 94% de la població parla irlandès regularment i de manera fluida i el procés d’abandonament de la llengua va començar inclús abans de l’èxode de centenars de milers d’Irlandesos a causa de l’episodi de fam del 1845.

Com el català, el gaèlic va ser durament reprimit durant molt temps. Tanmateix, des de fa ja unes dècades, el govern britànic s’ha esforçat per reviscolar-lo però el seu grau de dificultat vers la llengua franca universal, que és la del país veí, ha fet que els seus parlants l’oblidin cada cop més. Fixem-nos només en tres noms de ciutat: “Llwchmynydd”, “Bwlchtocyn” “Dwygyfylchi” i “Cwmystwyth”. Una de les ciutats amb un nom més llarg seria “Llanfairpwllgwyngyll”, no és cap Password i m’he l’he hagut de mirar tres vegades. Desglossat vol dir “ Llan”- església- “fair”- Maria- “Pwll” –estany- “gwyn”- blanc i “gyll” “avellanat”. Com per estar pendent de veure en nom de l’estació des del tren! No resulta gaire difícil esbrinar per quin motiu al príncep Charles li va costar tants esforços parlar la llengua abans de poder ser envestit “Princep de Gal·les” el 1969.

I per cert. Slogan és una paraula que només fem servir al vell continent. El mateix concepte als EEUU s’anomena “taglines”. Bé i amb slogan o sense cal esperar que el cor dels escocesos, irlandesos i gal·lesos bategui ben fort per la seva llengua perquè només és necessària la voluntat del poble per mantenir-la viva.

La segona paraula que us porto avui és xampú. Un mot que per la seva fonètica sempre ha seduït les meves orelles perquè amb la seva “x” em fa pessigolles com el nostre verb onomatopeic “xiuxiuejar”. Aquesta paraula també ha passat als nostres respectius idiomes a partir de l’anglès però prové del mot de la llengua Hindi “Champo” amb vocal llarga “a”, que alhora el va treure del Sànscrit Champayati, que com a verb equival a prémer o pastar. La paraula va arribar a l’anglès el 1762 i del costum oriental se’n va fer un producte de cura personal que ara utilitzem tots. Curiós que aquesta paraula provingui del Sànscrit que és una llengua de culte que ja no parla ningú ni parlava ningú quan Sir William Jones, un jutge enviat a servir a la Índia, va començar a estudiar-la per passar l’estona. L’afició d’aquest amateur lingüista el portaria a descobrir la semblança entre mots de diversos idiomes tan llunyans com el llatí, el grec, el persa el celta i el gòtic i a afirmar que totes devien provenir d’una mateixa font que ara anomenem Indoeuropeu. Qui havia de dir-nos que el xampú venia d’un verb tan antic oi?

La darrera paraula d’avui és la castellana “fulano” o “fulana” que ve de l’àrab, on no té cap sentit pejoratiu i que designa només a una persona determinada i equival a un “tal”. Al segle XIII encara s’emprava com a adjectiu en construccions com “fulán río” com a “tal río”. Ja veieu que els parlants adaptem a les nostres necessitats expressives el material lingüístic d’on sigui, transformant-ne tot sovint el significat inicial de tal manera que rarament descobrim la semàntica que embolcallava la paraula primitiva.

 

 

 

Pintor de Boira (X)

 

El Ramon havia quedat aquell vespre amb el Sebastià per fer una cervesa. Havia accedit a sortir del seu racó i interaccionar amb algú perquè feia segles que no es veien. L’excursió nocturna va ser, però, ben poc emocionant. Només li calia baixar al carrer i fer quatre passes fins a arribar al local del carrer Princesa que portava el mateix nom que la seva ubicació. Es va asseure en una taula i va demanar a la cambrera una clara ben freda.

—Ei, Ramon! Quina puntualitat! Digna d’un professor! —va elogiar-lo el seu amic, que arribava cinc minuts tard.

—Va, no te’n fotis que visc aquí al costat. Per cert gràcies per venir.

—De res, noi! No conec aquest local i m’agrada sortir del meu barri. No com d’altres…

El Sebastià va demanar una canya i van posar-se al dia de la vida de l’un i de l’altre. De projectes vitals, no en tenien cap. Però el Sebastià era feliç perquè havia trobat una dona amb qui podia compartir el temps lliure. No aspirava a més, després d’un divorci que li havia costat molts diners i li havia tret les ganes d’embolicar-se altra vegada.

—I tu què? Has conegut algú?

—Què dius! A la facultat les companyes són totes casades i de vida social no en faig gens. I si vols que et digui la veritat, no és un tema que m’obsessioni.

—És que…, renoi! Ets ben difícil! No t’interessa ningú, nano!

—Ningú, ningú, no és cert. De tant en tant apareix una dona que em desperta la curiositat. Però en la majoria dels casos, tan bon punt hi he parlat un parell de vegades la curiositat s’esvaeix i jo puc continuar amb la meva vida.

—Solitària i ordenada…

—Solitària sí. Ordenada no gaire. Menjo a deshora, vaig a dormir tard, no sé quin dia és…

—I de veritat hi ha tan poques dones que t’interessin?

—O no és convenient que m’interessin…—rectificà el Ramon.

—Què vols dir?

—Doncs que de vegades sentim atracció per algú, però no és correcte.

—Casades? —insinuà el Sebastià abaixant la veu en to confidencial.

—O massa joves…

—Ai! Ja veig venir que m’estàs parlant d’alguna alumna! —aixecà les celles, picardiós.

—T’estic parlant en general! —El Ramon desvià els ulls cap a la seva copa de cervesa, que ja estava pràcticament buida.

—En general? Nano, que et conec! De qui es tracta?

—Res. Era un exemple. De vegades sentim curiositat per algú inadequat.

—I aquest «algú» té un nom?

El Sebastià era com un quisso amb el seu os. Quan l’agafava no el deixava anar. I el Ramon, que sabia que era de peus a la galleda, va acabar donant la informació.

—Es diu Sara. És una de les meves alumnes. Brillant, atenta, més madura que la resta, treballadora educada i… em recorda la Judit.

—Apa, ja hi som! Ramon, això és demencial. Has de poder oblidar aquesta dona! —L’alegria s’havia esvaït completament de la cara del Sebastià.

—Ja ho intento. No obstant, tampoc hi ha res dolent a recordar-la…

—No ho sé! Sembla que cerquis en una dona el reflex de la Judit. Això no és sa. Així no l’oblidaràs mai.

—Escolta, para el carro. Jo estic convençut que en puc conèixer d’altres ben diferents de la Judit que m’interessin. Però, casualment, la Sara me la recorda.

—I quants anys té aquesta noia? Si està estudiant vol dir que podria ser la nostra filla…

—Vint-i-tres o vint-i-quatre.

—I creus que li agrades?

—No vaig tan lluny jo. En tinc prou enraonant amb ella una estona a la cafeteria un parell de cops a la setmana.

—Sí home, però potser estaria bé tenir algú per anar a sopar, fer una volta o passar la tarda del diumenge veient pel·lícules en DVD, no?

—Potser sí, però no m’ho he plantejat.

En aquell instant el Pierre va entrar al bar i es va dirigir a la barra. Va parlar un moment amb la cambrera i va deixar un plec de papers, que devien ser propaganda, al taulell. Quan va veure el Ramon, el saludà. Aquest s’aixecà, després de disculpar-se un moment amb el Sebastià, i s’hi atansà. I donant-li un copet a l’espatlla el va convidar a prendre quelcom amb els dos vellards. Seria la millor manera d’acabar una conversa que al Ramon l’incomodava. El francès somrigué i acceptà l’oferiment. Agafà una cadira i segué amb ells a la taula.

—Mira, Sebastià, aquest és el Pierre, el noi francès que viu al pis de sobre del meu.

—Encantat! —va fer el Pierre amb el seu somriure d’orella a orella.

—Igualment —digué el Sebastià, captant la tàctica del seu amic—. Bé…, i com em volies explicar, la noia aquesta… com es diu? Ah sí, la Sara. I dius que és una excel·lent estudiant i que et desperta la curiositat…

—Sí home, ja t’ho he dit. És una de les poques estudiants entenimentades.

—Ah! Les dones! —exclamà Pierre, a qui acabaven de portar un got de vi—. Són l’alegria d’aquest món…

—Oi que sí? —corroborà el Sebastià—. Doncs aquí el nostre amic sembla que en vol prescindir…

Mais non! Pas possible! Com vol prescindir de la sal de la vida? Nosaltres som molt senzills, molt bàsics. Però elles! Senyor meu, són tan complexes! No ho pensen també?

—I tant! —va confirmar el Sebastià—. Entendre-les és difícil, però té la seva recompensa.

—Si jo no us dic que no, carai! El que dic és que de vegades ens interessa algú que està fora del nostre abast.

—I per què fora del nostre abast? —va demanar el Pierre. Semblava que en lloc d’un quisso amb el seu os en tindria dos.

—Doncs perquè, per exemple, quan la diferència d’edat és massa gran la relació és impossible! —respongué el Ramon.

Impossible is nothing! —sentencià el Pierre amb el seu accent marcadament francès—. L’edat no és el factor més important. Ja costa prou trobar algú amb qui tinguem quelcom en comú com per anar posant traves imaginàries. Què és l’edat sinó un factor purament construït per l’home!

—Una manera de mesurar el propi procés d’oxidació —intervingué el Ramon.

—Cadascú s’oxida de manera diferent. Uns més ràpidament, els altres més lentament. A uns no se’ls nota, a d’altres sí —digué el Pierre.

—L’oxidació hi és, creu-me. Que la vulguis notar o no ja és tota una altra qüestió…

—Doncs res, noi. Per molt que t’agradi la Sara, ja veig que tampoc no faràs ni un pas… —El Sebastià es va acabar la seva cervesa.

—Et recordo que fa només una estona m’has demanat per la seva edat, i m’has insinuat que podia ser la meva filla.

—Sí, perquè tu sempre has estat tan especial…

La conversa girà entorn el tema de les dones durant una bona estona, però ni l’un ni l’altre no van poder convèncer el seu amic. Cansat de l’obstinació del Ramon, el Sebastià preguntà per l’activitat com a promotor d’en Pierre i va acabar mig interrogant-lo.

Era prou tard quan tots tres van decidir marxar. Mentre el Ramon i el seu nou veí enfilaven escales amunt, el francès va dir:

—Podria venir un dia a la facultat a veure com és?

—Què vol dir?, a fer una visita? Suposo que sí. Podria venir a l’hora del descans i pregunta per mi. Sóc al despatx quaranta-nou.

—És a l’hora del descans que veu vostè la seva alumna a la cafeteria?

—Ja sé per on va! Vol venir a fer el tafaner…

No he estat mai en una universitat, no vaig tenir-ne l’oportunitat. M’atrau el món acadèmic, tot i que sempre he pensat que deu ser molt feixuc.

—Només és això?

—Sí. Tinc ganes d’observar les cares dels estudiants, a veure què hi veig.

—Indiferència hi veurà. Cregui’m.

—Puc venir, doncs?

—Vostè mateix… Per mi, cap inconvenient.

Es van acomiadar al replà i el Pierre va pujar al pis de dalt.

L’endemà a dos quarts de dotze, entrava a la facultat de Roc Boronat amb el seu característic somriure contagiós. Va demanar a l’entrada on podria trobar el professor Ramon Sagrera, i de seguida el vigilant li va indicar el despatx.

El Ramon l’esperava dret a l’entrada.

—Bon dia, Pierre. Com va?

—Molt bé! —Un grup d’estudiants desfilaven enriolats pel passadís—. Fins ara només he vist cares felices.

—Hauria de venir la setmana d’exàmens i veuria com canvia la cosa…

—Anem a la cafeteria?

—I tant…

—Què voldrà prendre? El convido jo. No em passa gaire sovint que em vinguin a fer una visita per aquí.

—Un cafè amb llet ja m’estarà bé.

La cafeteria era àmplia, ben il·luminada i moderna. Un pèl massa i tot per al gust del francès. Les simètriques taules blanques eren perfectament arrenglerades i a un cantó hi havia tot de microones per als estalviadors que es portaven el menjar de casa. Les cortines de plàstic acabaven de matar la placidesa d’aquell lloc de repòs. Encara bo que donava a un patí central i els edificis del voltant li atorgaven un punt de calidesa. El Ramon va demanar una infusió i el Pierre, un cafè amb llet. S’assegueren en una taula i començaren a intercanviar les impressions que el francès havia tingut. Fins ara tot li havia semblat fascinant. Seien un davant de l’altre. El Pierre podia llegir als ulls del Ramon que la Sara havia entrat a la cafeteria. L’edat potser oxidava, però no feia perdre l’espurna de determinats tipus de mirades.

La Sara va agafar una safata, es va servir un cafè amb llet i un croissant i va anar a seure a la taula del darrere del Ramon i el Pierre. Aquest va intentar prosseguir la conversa amb tota normalitat.

—I quantes hores de classe màxim al dia ha arribat a fer mai?

—Quan era jove vaig arribar a fer-ne dotze diàries. Però és terrible, les dues últimes un ja no sap ni el que es diu.

La Sara començà a beure’s el cafè amb llet i a mossegar el croissant. Quan el Ramon la va mirar, ella li va picar l’ullet. El Pierre es girà.

—Que vagi de gust!

—Moltes gràcies!

—Estudiant?

—Sí.

—De què, si no és indiscreció?

—De traducció i interpretació del francès i l’anglès. És el meu primer any.

—Oh! Le Français, ça vous plaît? —va fer el Pierre.

—I tant! —va continuar la Sara en francès—. El que passa és que encara no el sé prou bé.

—No li faci cas —digué el Ramon—. La Sara és una estudiant excel·lent. I una de les que primer treballarà. A més de l’anglès i el francès té molt bons coneixements d’alemany.

—No és cert. Vol quedar bé…—va fer ella tímidament.

—Pierre, li presento la Sara, una de les meves millors alumnes. Sara, li presento el Pierre, el meu nou veí.

Era una conversa a distància, amb ells en una taula cara a cara i la Sara darrere en una altra.. Ella s’aixecà i anà cap a ells amb la seva safata.

—Puc seure aquí? —demanà.

Mais bien sure!

—Ah! Fa molt temps que viu a Barcelona?

—Cosa d’un mes. Però ja coneixia la ciutat perquè vaig venir fa un parell d’estius a treballar-hi.

—I a què es dedica? —preguntà la Sara.

—Sóc promotor d’esdeveniments i espectacles a la ciutat. Una mena de relacions públiques, però sense títol universitari.

—Promotor… Sona interessant.

—No està malament. Em permet entrar de franc als locals de moda i conèixer molta gent. Si vol, li podria donar entrades.

—No surto gaire jo. No tinc temps.

—I això? —volgué saber el francès.

—Treballo a jornada gairebé completa. I quan no estudio ni treballo estic força cansada. Vaig a sopar amb els amics de tant en tant o a festes privades. No s’ha de pagar un ull de la cara per estar-s’hi una estona. Entenc que a la gent els agradin les sales de festes i discoteques, però de moment jo n’he de prescindir.

—I què fa, Sara? —aprofità el Ramon.

—Faig de dependenta aquí a Glòries. La feina està bé. Molt millor que ser cambrera, per exemple, que seria molt estressant.

—S’ho pot compaginar millor amb els estudis, suposo.

—Sí. A més, ho tinc tot molt a prop. Visc a Poblenou i arribo a la facultat en deu minuts. I treballo a dues passes, com qui diu.

—Un barri molt maco, Poblenou. I molt interessant, perquè és una zona obrera i políticament força activa —informà el docent.

—Sí però jo, per a política o moviments socials no tinc gaire temps, francament. Ja m’agradaria, ja… I vostès on viuen?

—No em diguis de vostè, Sara. Sóc gran, però no tant… —El Ramon volia escurçar la barrera entre ells dos.

—A mi també em pots tutejar.

—El Pierre i jo vivim al Born, tampoc no gaire lluny d’aquí. De fet, vinc a peu a la feina.

—Doncs jo he vingut amb la velo… o com se’n diu?, la cicle?

—Bicicleta —corregí la Sara.

—Ah! Bicicleta! Com m’agradaria millorar el meu català!

—Si la Sara no estigués tan ocupada potser podríeu fer un intercanvi. Parleu una estona francès i una altra català.

—Bona idea! —exclamà ella, que ja s’havia acabat tot el croissant—. Podem quedar en algun lloc per prendre un cafè i xerrar una estona. Per a això sí que encara puc fer un forat a l’agenda.

—Doncs per mi perfecte!

—Et dono el meu número, Pierre.

Ell se’l va gravar directament al mòbil i acte seguit li va fer una perduda a la Sara. Després de rebre-la, la Sara va donar les gràcies per la conversa i va marxar tot agafant la safata.

—Carai!, quina visita més productiva, oi Pierre?

—Aquesta noia té cara d’àngel, no troba? M’agradaria saber si la puc pintar… Això de l’intercanvi ha estat molt bona idea. Voldrà que li doni algun tipus d’informació de la Sara?

—Però què diu ara! —reaccionà el Ramon visiblement emprenyat.

—No s’ho prengui així. La Sara és molt bonica i jo entenc que li agradi. És lògic que vulgui saber més coses d’ella. I potser a través meu…

—Miri! La Sara és una alumna meva i no tinc cap intenció d’espiar-la!

El Ramon es va aixecar i se’n va anar de la cafeteria deixant el Pierre sorprès sense entendre què havia fet malament.

*********

Crònica d’una mort anunciada: L’essència del Poblenou colgada pels hotels.

 

El matí del primer d’agost del 2016 va fer trontollar la tranquil·litat del que podria haver estat un esperat començament del període de vacances per alguns barcelonins. I és que, sense previ avís amb el corresponent rètol, de cop i volta, els terres i les parets dels edificis del tram del carrer Llull comprés entre Llacuna i Roc Boronat van començar a vibrar de tal manera que els veïns que érem a casa vam sortir al carrer espaordits. Confusos i atabalats ens demanàvem els uns als altres si aquell soroll i tremolor infernals eren normals. Alguns havien pensat durant uns instants que es tractava d’un moviment sísmic. No era res tan espectacular. Finalment s’havia posat en marxa la construcció d’un gegantí hotel davant de les nostres cases, un dels molts que s’alcen encimbellats i poc gràcils imposant la seva preeminència sobre els humils ciutadans que, poc a poc, són testimonis com la seva ciutat desapareix per fer lloc als turistes. I és que només a uns pocs metres d’on s’endegà la construcció del nostre hotel en qüestió ja s’havia alçat feia pocs anys el Travelodge. I just al carrer de sota del carrer Llull, a Ramon Turró, que ja disposa d’un hotel Ilunion a tocar de la Rambla del Poblenou, coneixíem el projecte per alçar un mastodòntic hotel d’una estrella, que de ben segur no portarà un turista de qualitat a la zona, I tot això quan ja tenim prop d’aquesta artèria vital del barri l’Hotel 4 Barcelona, L’Hesperia del Mar i el Holiday Inn Express.

Per si no estiguéssim facilitant prou l’arribada dels visitants, també els posem a disposició una part considerable dels pisos del barri que es lloguen temporalment per uns preus que els barcelonins no podem pagar. Per aquest motiu els habitatges de la zona s’han encarit d’una manera tan desmesurada que els que hi volem continuar vivint ho tenim ben magre si no ens toca la grossa de Nadal, és clar.

Però tornant al nostre hotel Paxton, aquell mateix matí de l’1 d’agost els veïns de les diverses finques van anar informant als administradors i propietaris de les cases del tram de carrer que quedava davant de l’hotel d’aquells moviments i vibracions exagerades que sentíem sota els peus. El propietari de l’edifici on visc ens va trucar per venir a fer fotos de les parets del bloc. Aquell rebombori ens havia alarmat i feia, a més, pudor de socarrim perquè precisament les obres s’havien posat en marxa en plenes vacances. Es van fer fotografies de les cases. Era qüestió de curar-se en salut.

Desgraciadament, el malson tan sols havia començat perquè el soroll i els tremolors van continuar a pesar de les protestes del veïnat, que havia aconseguit que canviessin la maquinaria emprada a l’obra. Però aquesta va continuar. I semblava estrany quan justament el darrer estiu va sortir un article a La Vanguardia que posava de manifest que més de la meitat dels turistes considerava que la ciutat estava massa massificada. En altres paraules: morirem d’èxit. Un cop tinguem tants allotjaments disponibles que els visitants ensopeguin els uns amb els altres i la nostra ciutat hagi perdut la seva fisonomia original, llavors ja no serem genuïns i els turistes cercaran un nou petit paradís. I podria ben bé ser a Bulgària, o Romania o el Kazakhstan o Kosovo perquè qualsevol d’aquests indrets conserva racons no massificats i resulta infinitament més econòmic. Però nosaltres ja haurem malmès la nostra ciutat i l’haurem feta inhabitable pels d’aquí.

Fa vuit anys que vaig venir a Poblenou i n’he viscut la transformació. Era una barri de gent treballadora que reviscolà a partir de les obres dels jocs Olímpics que el van obrir al mar. Els meus amics, fills d’aquí, encara recorden que, de menuts, era tota una temeritat banyar-se al mar amb les vies del tren rovellades tan a la vora i una platja esdernegada. Amb l’esdeveniment del 92 Barcelona va canviar i el barri guanyà en popularitat. No obstant, va restar al marge de la massificació que patien indrets com Passeig de Gràcia o la Sagrada Família. Fins fa uns anys. La proximitat a la platja ha convertit la barriada en un lloc de moda on, a més a més, encara hi ha grans solars per edificar hotels. Es fa difícil de vegades escoltar algú a la Rambla que parli algun idioma de la Península Ibèrica i encara podem donar gràcies que no ha aguantat, si més no durant gaire temps, cap botiga de samarretes del Barça o plats amb disseny “Gaudí” com a altres indrets de la ciutat comtal.

I tot i així l’edificació d’hotels continua. La llicència dels hotels Paxton i el colós de Ramon Turró es va atorgar poc abans del canvi d’alcalde. Ens ha anat d’un pèl poder-nos estalviar un nou ensurt. De fet, des de l’1 d’agost els veïns hem aguantat estoicament diversos inconvenients pels que encara no tenim cap explicació clara. Al número 149 del carrer Llull, per exemple, el nou de setembre del 2016 els veïns vam patir pujades i baixades de tensió des de les tres de la tarda fins les vuit del vespre, hora en què van començar a petar-nos els electrodomèstics i vam avisar els bombers. Endesa va aparèixer, com ja vaig esmentar en una entrada de blog anterior, unes cinc hores després de la primera notificació de les incidències per part nostra. Aquell dia el neutre de l’edifici es va veure afectat per una avaria a la xarxa subterrània de baixa tensió. Això és el que diu l’informe que hem rebut aquesta setmana. Òbviament el gran sospitós va ser l’hotel en construcció de davant de casa nostra. Però de proves no en teníem i no en tenim. Potser no ens el mirem amb prou bons ulls el futur veí.

Les obres han continuat sotjades per les mirades crítiques d’una part del que habitem a la zona. Però també amb la benedicció d’alguns negocis propers que veuen en els turistes una font d’ingressos potser més regular o substanciosa que la que representem els ciutadans, prou ofegats entre els impostos, lloguers abusius i l’encariment general dels productes bàsics.

El gran ensurt final succeí el passat dijous quan els residents al número 155 van veure com les columnes d’una part del seu edifici s’havien ensorrat. L’avís va ser urgent i un cop els entesos van haver inspeccionat el soterrani de la casa i van observar que aquesta patia greus danys estructurals, es va procedir a avisar els veïns per tal que desallotgessin l’edifici. Per precaució també es va fer marxar la gent dels edificis 153 i 157. Qualsevol pot imaginar com d’espantós deu ser disposar d’uns minuts per decidir què posa a una bossa on només s’hi pot portar el necessari per tres dies. El sentiment de vulnerabilitat i de tristor esbordella completament la il·lusió de què vivim en una societat del benestar que ens protegeix.

Alguns veïns dels tres edificis van haver de demanar a amics i familiars que els acollissin a casa, altres van optar per anar al Centre d’Emergències Socials a passar el mal tràngol i els més afortunats van anar a parar a l’hotel.

De fet el dilluns dia 20 l’Ajuntament va poder, finalment, fer reserva en diversos hotels de la ciutat per allotjar-hi els afectats de l’edifici que encara no es podia tornar a ocupar, el 155. Quina ironia, amb el barri curull d’hotels com tenim!

L’Ajuntament ha anat mantenint reunions amb els veïns per informar-los de les investigacions. Malauradament potser es trigarà un pèl més del que es volia en esbrinar les causes de l’ensorrament de l’edifici a Llull 155. El divendres passat dia 17 els bombers van haver d’actuar amb caràcter urgent per injectar formigó al soterrani i evitar el perill d’enfonsament. S’havia detectat una fuita d’aigua però no hi havia temps per analitzar-ho. O caixa o faixa.

A la reunió de dilluns al Centre d’Emergències Socials els informadors dels veïns, dos especialistes en construcció, van voler deixar clar davant els representants de l’Ajuntament que no els havien arribat informes ni plànols, ni fotografies ni res que els permetés fer d’observadors correctament.

I mentre els veïns del 153 i 157 ja han pogut tornar a casa seva, els del Llull 155 s’han d’acostumar a una vida nòmada perquè ni tan sols se’ls pot garantir l’estada al mateix hotel durant el procés de treball al seu edifici, a casa seva.

M’agradaria escriure aquesta entrada amb un missatge de tranquil·litat però no puc. Avui mateix m’ha arribat la noticia que un edifici del carrer Pallars ha estat desallotjat. Ha calgut el patiment del ciutadà per tal que les autoritats es mirin el cas de Poblenou detingudament. Fins a quin punt s’ha malmès el sòl al nostre barri? I què n’hem tret? Tan fetillers són els diners que porten els turistes que val la pena convertir Barcelona en una nova Benidorm? No deixem que venguin la nostra ciutat per quatre xavos i menys quan som els ciutadans els que hi vivim tot l’any!

Cal dir sí a un turisme sostenible, a un habitatge digne, assequible i segur i a unes autoritats que ens escolten i que volen esbrinar la veritat. Altrament els fonaments de la nostra societat trontollen com els de l’edifici del 155 i l’essència del barri quedarà diluïda entre els complexes hotelers. I ara es tracta de Poblenou però demà es tractarà de qualsevol altre barri de Barcelona si no ho aturem entre tots.

 

 

Obagor, adverar i xardor

20170315_152737

Aquesta dijous dedico l’entrada a tres paraules que em criden l’atenció per la seva fonètica especial. Obagor, adverar i xardorós. La primera és un substantiu que designa la condició d’ombrívol. A mi particularment em recorda a l’adjectiu castellà “opaco” que tinc associat amb fosc i dens i els espais ombrívols són generalment obscurs. Obagor es pot utilitzar en sentit metafòric i així si jo dic que quelcom m’alleuja l’obagor de la vida el que voldré dir és que hi ha un element que aporta llum a quelcom més aviat fosc. L’obagor pot ser també positiva perquè en una xardorosa tarda d’estiu en què el sol “bada penyes”, o com diuen a Ses Illes, “crema es cul i ses cabres”, trobar un espai amagat de l’astre rei que ens permeti descansar a l’obagor, ben segur ens resulta agradable. I aquí ja ha sortit l’adjectiu xardorós, que vol dir calorós però també afable i cordial. Es pot discutir xardorosament o saludar a algú amb una abraçada xardorosa.

Adverar és un verb que em resulta molt pràctic per evitar desgastar massa el famosíssim “intuir”. Es pot adverar què passarà en un futur pròxim, el resultat de quelcom, que una persona que acabem de conèixer esdevindrà un amic o amiga nostra o la causa d’una situació. I com que escric l’entrada del blog d’aquesta setmana avui dimecres 15, dia en què han hagut de desallotjar l’edifici al número 155 per causa de danys estructurals greus, aprofito per dir-vos que jo, i tots els veïns del tram comprès entre el 147 i el 157 del carrer Llull, adverem que les esquerdes del nostre edifici han estat provocades per la construcció irregular del que ha de ser un hotel de 5 estrelles davant de les nostres cases.

Ben segur demà els afectats del número 155 mantindran una xardorosa conversa amb els tècnics de l’Ajuntament, a qui hem avisat contínuament dels problemes que notem a casa nostra. I esperem que els veïns que han reubicat al centre d’emergències socials- es veu que un hotel seria massa car per l’Ajuntament- tinguin un espai on no hi hagi obagor de cap mena, que prou trist és haver de deixar casa teva i estar incòmode només perquè el teu habitatge ha deixat de ser segur d’un dia per l’altre. I això tot i les repetides peticions del veïnat de revisió de la construcció del macro-hotel.

Esperem que la setmana vinent encara pugui escriure l’entrada des de casa meva perquè queda al costat dels edificis afectats.

Per cert. La foto de sota l’ha passada l’Adrià Calvo, un dels pocs periodistes que ha gosat dir quelcom més que la versió diplomàtica permesa sobre el tema dels edificis del carrer Llull al twitter. Es tracta del soterrani de l’edifici de Llull 155, el que  s’ha desallotjat “per precaució”. Tot i no ser arquitecte em sembla força greu l’anomenada “esquerda”. No cal que us digui que no féu cas de les notícies perquè s’està maquillant la realitat.   Òbviament la veritat romandrà en l’obagor perquè hi ha prou interessos en joc…

 

IMG-20170316-WA0002

El 8 de març i el dia de la dona. Una festa d’un aire marcadament soviètic.

20170309_205132

 

Ahir es va celebrar el vuit de març, dia internacional de la dona treballadora, una data que ressona, gràcies en part a l’esforç d’aquelles que dies abans ja reclamen posar atenció a aquells temes que encara són difícils per les del nostre gènere. I d’aquesta manera aconseguim que aquest dia internacional no passi inadvertit entre tots els dies internacionals declarats oficials i mundials i que s’han multiplicat com boets. I és que de “dia mundial de” n’hi ha un fotimer, tants que fins i tot tenim el dia de la tonyina, que és aquest 2017 el 2 de maig, o el dia mundial de la vida silvestre, que va ser el 3 de març. Oi que no en vàreu a sentir dir res? El 19 de novembre va ser el dia internacional de l’inodor- un invent genial però qui havia de dir que li havíem de dedicar un dia al calendari? O el curiosíssim 30 de juny, dia internacional dels asteroides. Bé. I com que l’entrada de la setmana passada anava dedicada a l’àrab he d’esmentar que el dia de la llengua àrab serà el 18 de desembre.

Però no és la meva intenció posar en dubte la importància d’alguns d’aquests recordatoris internacionals. Ans el contrari. Sobre tot si parlem del dia internacional de la dona treballadora i de la pau mundial. I és que encara hi ha massa temes que mutilen el gènere femení i el rebaixen, no tan sols a països africans o asiàtics, sinó al cor mateix de les societats que es consideren civilitzades i progressives com la nostra. Més enllà de la violència de gènere que ens dol a tots, hi ha aspectes del tractament de les dones que encara poden fer-nos sentir menystingudes i que estan tan arrelats en la nostra societat, que ni ens adonem que representen un tipus d’assetjament. Per quin motiu s’espera d’una dona que hagi d’utilitzar productes cosmètics altament tòxics que actuen com a disruptors hormonals provocant a la llarga malalties que poden esdevenir greus? Per què se’ns educa per estar contínuament pendents del físic com si la fita més important de la nostra vida hagués de ser estar bonica? Bé. Realment em podríeu argumentar que avui dia allò de que “per presumir s’ha de patir” també es pot aplicar als homes perquè des de fa uns anys es torturen amb dietes i depilacions làser. Cert. No obstant, em demano quantes dones gosarien dir a un home que ha posat uns quilos de més després de les vacances. I és que el comentari és molt típic a la tornada a la feina i va sempre acompanyat de mirades punyents que se situen a certes parts del cos femení i que no hauríem de considerar correctes. Hi estem acostumades però no per això són menys repulsius els comentaris o malintencionades les mirades.

Però tornem al dia vuit de març. Els russos celebren aquesta data amb un afecte especial. Els marits porten flors a les seves dones treballadores i les feliciten per la seva tasca per la societat. De fet estic convençuda que els russos creuen que la data la van marcar ells al calendari. I en part tenen raó. En part només. Com ja vaig escriure en una entrada de blog anterior, la primera convenció de la dona se celebrà a Seneca Falls, Nova York el 1848. Molt abans que ningú parlés del 8 de març. El febrer del 1913 les dones russes van celebrar el seu primer dia internacional de la dona, i el febrer del 1917 va esdevenir un mes importantíssim pels russos perquè el dia 23 del calendari julià, que resulta ser el 8 de març en el calendari gregorià, va deixar una empremta revolucionaria que no s’esborra de la memòria de la classe treballadora fàcilment. Els bolxevics de Petrograd van utilitzar el dia internacional de la dona per organitzar trobades i reunions de protesta contra la guerra, els preus alts i la situació precària dels de les capes més baixes de la societat. Aquest dia més de 128 mil treballadors es van declarar en vaga i la massa de manifestants desfilà per l’avinguda Nevski Prospekt cap a la Duma, tot demanant la igualtat per la dona i suficient pa per menjar. Com a conseqüència d’això, el 15 de març de 1917 l’emperador Nikolai I va deixar el seu càrrec.

Durant els anys de la Primera Guerra Mundial, és a dir, del 1914 al 1918, i per iniciativa de les organitzacions socialistes, la diada de la dona va esdevenir una data marcada en la lluita per la igualtat i la emancipació de les dones treballadores. Havia estat iniciativa la Clara Zetkin al 1910, va demanar oficialment a Copenhaguen durant la segona conferència internacional de la dona, la introducció de la celebració del dia Internacional de la dona. No va assenyalar però cap data per fer-ho.

El mateix 1910 a Amèrica del Nord les dones es manifestaven per aconseguir el dret a vot i el primer dia de la dona va ser celebrat el 19 de març del 1911 a Dinamarca, Alemanya, Àustria, Hongria i Suïssa- quina ironia perquè aquest país va concedir el dret a vot a la dona el 1971!

El març semblava un mes adequat per la data commemorativa. Aquest més ja se celebrava el dia dels caiguts en la guerra, la revolució de març i la comuna de París. El dia de la dona es va convertir entre el 1911 i el 1916 en un instrument de propaganda socialista prou importat però la Primera Guerra Mundial va desviar l’atenció sobre la qüestió femenina per concentrar-la en el tema de la pau.

El 1921, la Conferència Comunista de les Dones va decidir celebrar el dia internacional de la dona el 8 de març, en commemoració a la participació de les dones a la manifestació del 23 de febrer del 1917. En aquella època i segons l’entès L.B. Danilenko, que ha llegit les fonts de la època, la celebració pretenia ser un homenatge a totes les dones que treballaven en professions típicament masculines.

Del 1933 fins el 1945 a Alemanya per exemple es va prohibir la celebració del dia de la dona i només es va restablir com a data festiva del 1945 fins al 1990 en la zona d’ocupació soviètica. Rússia i els seus satèl·lits van mantenir la celebració viva i la van fer seva fins que el 1975, l’any internacional de la dona, les Nacions Unides van assenyalar oficialment el 8 de març al calendari per tal d’internacionalitzar la commemoració.

I durant els darrers cinc anys els mitjans han posat un gran èmfasis en aquesta celebració i no ens hauria d’estranyar. Encara moren massa dones assassinades en mans de les seves parelles al nostre país i per tant no costa imaginar com és la vida de les del nostre gènere en d’altres.

Ara bé, com vull recalcar a “Pintor de boira”, és absolutament prioritari que la dona sigui conscient de la seva necessitat d’educació per tal de poder valdre’s per ella mateixa i no esperar ser mantinguda. Això la fa menys vulnerable. I tal com la meva gran heroïna Nawal as Sa’dawi afirma, una dona només es pot considerar emancipada si es pot mantenir per si sola. Cal encara fer una gran tasca de conscienciació, també a la nostra societat, per tal que les dones aprenguin a ser lliures del tot per poder construir una societat nova al costat d’homes que les respectin.

 

 

Quatre curiositats sobre l’àrab.

20170302_210426

La llengua àrab pertany al grup de les que el filòleg August Ludwig von Schlözer anomenaria semítiques en memòria del personatge bíblic Sem, que és el pare de les tribus dels Arameus, els Assiris, els Elamites, els lidis i els caldeus. Les semítiques són un grup de llengües de la família afroasiàtica que són parlades per uns 260 milions de persones a l’Orient Mitjà i bona part del Nord d’Àfrica. Entre elles hi trobem l’Arameu, i l’hebreu.

L’àrab com a tal apareix documentat a partir del segle nou abans de Jesucrist i ens en ha arribat una inscripció en nabètic-arameu que data de l’any 328 de la nostra era.

Les llengües semítiques comparteixen unes característiques lingüístiques idèntiques entre les quals anomenaré les més notables. La primera seria una fonètica on hi ha consonants guturals que tan estranyes ens resulten i que tants maldecaps donen als que les volen aprendre. Una segona característica, no exclusiva de les llengües semítiques, seria la dels tres gèneres: masculí, femení i neutre, que tenen amb comú amb el rus o l’alemany per exemple. A més dels tres gèneres, que no és un fenomen aïllat, les llengües semítiques tenen tres números: el singular, el dual i el plural. Això ja ens resulta més curiós perquè no tenim dual en altres llengües europees esteses. El dual és el número que s’empra per designar que un plural és de dues persones i no de més de dues. L’àrab a més posseeix en la segona persona dual i la tercera del dual la distinció entre dual per femení i o dual pel masculí. El resultat d’aquesta complexitat és que existeixen tretze persones a la conjugació. No ens queixem doncs per favor de la famosa “s” de la tercera persona del singular en anglès que resulta una fotesa comparat amb la conjugació de l’àrab.

Les llengües semítiques també es caracteritzen per unes arrels verbals trilíteres, és a dir, de tres lletres. A aquestes es poden anar afegint prefixes i sufixes que donen als verbs una significació d’intensificació, de causalitat, de reflexivitat, etc.

Quan parlem d’aquesta família del grup indoeuropeu i del seu sistema d’escriptura no parlem d’alfabets sinó d’abjats. Un abjat és un sistema de transcripció de fonemes que només fa palesa les consonants i les vocals llargues. Les vocals curtes no s’escriuen en les llengües semítiques. Aquests fonemes són un tema delicat pels àrabs perquè els arabo-parlants no distingeixen correctament entre el so representat per la grafia “e” i “i” ni entre la “o” o la “u”.

Les llengües semítiques a més mostren una especial predilecció per la paranomàsia que és el fenomen que apareix quan repetim elements com en la seqüència “ el narrador narrava”.

La llengua àrab va ser durant gairebé vuit-cents anys una eina de comunicació de prestigi i per això va mantenir una certa cohesió a pesar del vast territori en què s’emprava gràcies al comerç actiu dels àrabs. Cal recordar que van ser ells, dalt dels seus camells i dromedaris, els que van portar molts invents de la Xina fins als seus territoris, i d’allí van arribar a Europa. I és que el camell és un animal que permetia llargues travessies amb una manutenció relativament fàcil i podia carregar també força més que un cavall. On coneix els àrabs com a poble de caravanes i molt hàbil en el comerç i, efectivament, l’activitat comercial els va permetre que la seva llengua es mantingués força similar durant molt de temps.

El punt d’inflexió i començament del declivi va ser el 1258, any en que Bagdad va ser conquerida pels Mongols. A partir d’aquest moment, i a causa de la pèrdua de poder de l’imperi del Al-Andalus, l’àrab comença a perdre’s com a llengua de cultura. Així doncs es va mantenir fossilitzada fins el segle XIX en què sorgeix el moviment renaixentista àrab anomenat “nahda”.

Els àraboparlants de territoris conquerits pels imperis colonials com el Britànic i el Francès van començar a reclamar l’ús de la seva llengua com a signe d’identitat. No obstant, el gran problema per donar l’impuls necessàri a l’àrab era el fet que resultava massa arcaic i que no podia expressar conceptes moderns. Va ser una tasca colossal modernitzar la llengua per tal que pogués transmetre noves necessitats expressives sorgides amb la revolució tecnològica i el progrés social i científic.

Un gran pas per retornar el prestigi a aquest enigmàtic idioma va succeir quan Egipte va declarar el 1863 l’àrab llengua oficial al territori. El 1821 es va crear al Caire la impremta nacional i el 1828 es va fundar el periòdic oficial “al-waqui-u-l-Misriyya” que va passar de ser escrit en turc a ser-ho en àrab. Crec que no cal recalcar com d’important és el paper de la premsa a l’hora d’introduir noves idees, conceptes i també posar de moda certs mots o expressions.

L’impuls decisiu a la premsa en àrab va arribar des del Líban i a mans de cristians. I a partir del segle XIX es comencen a fundar acadèmies de la llengua àrab, la primera de les quals va ser la de Damasc del 1919, seguida per la del Caire, del 1932. El 1972 ja es creà la Unió de Acadèmies lingüístiques Àrabs que intenta assolir consens per tal d’homogeneïtzar l’ús de l’idioma. Amb tots els segles en què l’àrab va ser abandonat com a llengua de creació cultural i les diferents influències lingüístiques a mans dels imperis colonials francesos o anglesos, és més que evident que hi ha una gran diversitat en els dialectes i també en l’ús del lèxic. Per tant la Unió d’Acadèmies afronta una feina titànica per tal d´acordar criteris.

I una de les tasques més decisives d’aquesta institució és la de modernitzar la llengua per adaptar-la a les necessitats expressives contemporànies. Ja havia mencionat anteriorment que la llengua va quedar estancada al voltant del 1258. Conceptes com “ordinador” que han creat altres idiomes com el nostre han passat a tenir diverses designacions en àrab. D’una banda s’ha adaptat una arrel verbal existent “ حسب” –hasaba- en el sentit de calcular i han creat el substantiu “ حاسوب”-husub- el que calcula. No obstant també tenen l’anglicisme “كميوتر” –pronunciat com cumbiuter. Per tant dependrà dels països i del grau de contacte amb Anglaterra que els parlants prefereixin una forma o l’altra. També es pot designar una realitat moderna creant una paraula composta a partir de dues arrels conegudes. Aquest és el cas de la paraula per motocicleta “دراجة نارية” pronunciat “daraja nahariya”, i que vol dir literalment bicicleta elèctrica. D’igual manera l’aspiradora és l’escombra elèctrica. Aquesta manera de produir paraules és força recomanada per la Unió d’ Acadèmies perquè evita una entrada massiva d’estrangerismes a la llengua àrab. La paraula campiona en cosins germans al món àrab és el telèfon mòbil que pot ser “ هاتف الخلوي” –hatif aljalahui” traducció literal de l´anglès “cell phone” o pot ser “ محمول” que sona “mahmul” i vol dir transportable. També se’l designa amb tres noms més l’ús dels quals no està tan estès però que cal conèixer per fer-se entendre avui dia.

Desgraciadament una de les majors dificultats de la llengua àrab és la diversitat en dialectes que fa als aprenents difícil parlar l’àrab del carrer sense aprendre l’àrab “fosha” o clàssic primer que no parla ningú, i un dialecte com a especialització quan ja s’ha adquirit la base.

Això més una enorme complexitat del sistema verbal àrab fan que aquesta llengua resulti tan enigmàtica i confusa. Personalment he de dir que ha trencat amb tots els esquemes que coneixia de les llengües i sóc filòloga. Fins i tot la típica afirmació que el subjecte ha de concordar amb el predicat queda obsoleta en analitzar l’àrab. Aquesta llengua té predilecció per les frases que comencen amb el verb i no amb el subjecte. I quan és així, el verb és sempre en tercera persona del singular. La concordança entre el subjecte i el verb només és de gènere en aquests casos.

I d’entre les mil coses curioses d’aquesta llengua tan antiga també en vull mencionar una altra per acabar amb l’entrada d’avui. La nostra famosa frase de que “neixen, creixen, es reprodueixen i moren” en àrab vindria a ser “neixen, creixen, pareixen i moren”. Ben curiós perquè el fet de donar a llum exclou el gènere masculí d’una frase amb caire universal que es refereix al gènere humà. I és que la societat àrab és, en general, una societat en que les mares i la maternitat es considera vital. Per això les dones perden el seu nom quan pareixen i passen a ser designades com a “mare de “ i darrere s’afegeix el nom del primer fill de la dona.

Ja ho diu un proverbi àrab: “les claus del paradís són sota els peus de la mare”. Això sí, caldria veure com es tradueix aquest amor a la maternitat als països àrabs perquè en general les dones continuen sense tenir tot el poder que els cal… Però això, és clar, ja serà el tema d’una altra entrada…

 

 

Pintor de Boira (IX)

Pujà les escales de la biblioteca i va a anar a la sala del primer pis a cercar el manual de conducció que li havia recomanat l’Albert. Potser aquest li serviria més per entendre quatre coses que no li havien quedat clares tot i haver aprovat la teòrica amb només una errada. Va cercar el llibre a l’ordinador i el va localitzar. Seguidament va anar al taulell i va mostrar el carnet per poder endur-se’l. En treure el moneder de la bossa va veure sentir que li arribava un missatge al mòbil. Mentre mostrava el carnet va llegir-lo: Hola Sara soy Raúl ¿Te apetece salir esta noche a tomar algo o a cenar? Siento no haber escrito antes…

Ja no li interessava, no calia doncs respondré. Tanmateix tampoc va esborrar aquell missatge de text.

No es va entretenir per res i va arribar a les Glòries puntual. Sense pràcticament ni saludar va entrar a la gran botiga per anar al magatzem a posar-se l’uniforme de feina. S’havia d’organitzar la roba que acabava d’arribar i la Sara li va demanar a l’encarregada anar a magatzem a etiquetar i fer inventari. Necessitava silenci i ningú volia fer aquella feina feixuga.

A un quart d’onze la va trucar l’Albert que l’esperava fora per anar a sopar. Va trigar cinc minuts en embotir-se dins els pantalons texans i el jersei i va sortir amb gana de llop de la botiga.

Ell tenia la intenció d’anar a un restaurant de la Rambla del Poblenou però la Sara va triar el turc per ser més econòmic. El restaurant era modest però acollidor i el servei anava rapidíssim amb les comandes. No van trigar ni cinc minuts en servir.

– Quina gana que tenia! No he pogut ni sortir a fer un cafè amb llet avui!

-I això?

– Ens ha entrat gènere. Al Migdia el dinar també ha estat just perquè he fet un plat únic a la facultat i quan he començat la feina ja estava altre cop mig defallida.

– Què tal la universitat?

– Bé, tenim molts textos per traduir que és el que m’agrada. No obstant hi ha un curs obligatori de comunicació i ara estem veient els principis de la semiòtica. No els acabo d’entendre.

– I si estudies amb la Júlia? Potser si us ho mireu plegades ho entendreu millor.

– Va tan perduda com jo. A més tampoc no parlem gaire últimament.- La seva veu sonà agra.

– Ha passat quelcom?

– Res en especial. Senzillament la Júlia tampoc és el tipus d’amistat que em convé.

No va voler esmentar la sortida nocturna de la seva amiga amb la rossa del Martini i el Raül ni el xuclet al coll que li va veure l’endemà. Va sonar el seu mòbil i el va treure de la butxaca mentre s’apressava a mastegar i engolir el darrer tros de Schawarma. En mirar la pantalla i va reconèixer el número. Començava per sis, set, sis i només en sabia un amb aquella combinació.

– No l’agafes?

– Estic sopant amb tu. No és ningú important.

Estava tensa i va decidir no demanar-li d’anar a fer una cervesa després.

– Què fas diumenge? Si vols podem quedar, vinc en cotxe i anem a un indret on puguis fer pràctica d’aparcament.

– Quan vulguis.

– Doncs quedem a les cinc a Llull amb Roc Boronat. El carrer és ample i si pares un moment en doble fila no faràs nosa a ningú.

El sopar no va durar gaire més i la conversa tampoc. L’Albert va saber reconèixer el cansament i la tensió de la Sara. Aquell vespre s’havia posat nerviosa dues vegades. En parlar de la Júlia i amb aquella trucada. Les faccions de la noia s’endurien quan estava empipada i ho estava. Es van acomiadar, com de costum, amb dos petons a la galta.

*************

Era un quart de dues però el seu estómac reclamava menjar sense demores. Va entrar al Whole Foods, que per a ell representava l’esperit americà de l’ordre. Els articles, tots ells de preu elevat, estaven col·locats en prestatgeries fetes amb materials naturals i estaven il·luminats per potents làmpades de llum càlida. A la sortida cada client tenia assignat un color i una caixa de manera que no hi haguessin mai aglomeracions.

L’Igor es va comprar un pot d’olives i una bossa d’anacards i en va pagar uns onze dollars. Era però absolutament necessari per aguantar el discurs de l’editor abans del piscolabis amb l’equip de la redacció.

Va sortir esperitat del supermercat per agafar la línia blava en direcció al carrer quaranta-dos. Des d’allí no li va costar gaire, amb les seves cames llargues, arribar al titànic edifici on s’hi manegaven totes les noticies del món en forma de titular i totes les xafarderies de Nova York disfressades de converses a la sortida de la feina.

Quan l’ascensor es va obrir i va entrar a la sala es va trobar un dels editors responsables d’afers internacionals en ple discurs.

“Tenim l’atenció dels Novaiorquesos dirigida als països àrabs. Qualsevol noticia que vingui del països musulmans ven i ven molt. Però no és per les vendes principalment que ens hem d’orientar i hem de lluitar, és per satisfer la necessitat de saber i diria jo d’entendre el que passa al pròxim orient pel que hem de treballar dia a dia. La primavera àrab que va començar tot just fa dos any,s pot arrencar de la seva letargia aquests països que els Estats Units i Europa han vist sempre com a germans petits necessitats de tutela. No obstant, el seu impuls revolucionari ens està demostrant que potser ja són madurs per assumir democràcies plenes. Els Estats Units segueixen amb passió els esdeveniments i nosaltres no els hi donem tota la cobertura que necessiten. És per això que us he citat abans del nostre piscolabis. Vull equips que volin a països com Tunísia, Egipte, Síria, Algèria i que ens informin constantment del que passa. Les despeses estaran totes cobertes i ens calen un reporter i dos càmeres a cada país. Si les coses surten com hem planejat podríeu ser rellevats un cop al mes, tornar a casa durant quatre setmanes i volar de nou. Qualsevol despesa extra la pagarem gustosos. Penseu-vos-ho. Us donem dos dies per considerar l’oportunitat de ser part dels equips. Si us interessa veniu a parlar amb mi. I ara, amb el vostre permís dono pas a l’aperitiu d’aquesta tarda”.

L’Igor es va quedar de peu dret com si volgués fer ressonar les paraules de l’Arthur als seu cap. Podia ser una oportunitat única per compaginar la seva tasca de reporter amb els seus assumptes personals. No sabia encara exactament com es prendria la seva família aquella urgència de tornar a l’orient amb la seva mare tan delicada i malgrat tot sentia que ho havia de fer.

Va dirigir-se cap a la taula del centre i va agafar un plat per servir-se un parell de canapès i una croqueta de salmó provinent del mercat de l’estació central. Assaboria l’excel·lent vianda quan va sentir una veu darrere seu:

– T’hi apuntaràs oi?

– Hola Daniel! Doncs m’ho estic pensant.

– Escolta. Creus que tinc possibilitats de que m’hi enviïn com a fotògraf.

– Normalment no és el que fas oi? Tu escrius reportatges no fas fotografies.

– Recorda que quan vaig entrar aquí va ser en qualitat de fotògraf. Va ser xamba que comencés a escriure.

– És veritat. Escrius tan bé que sovint m’oblido que ets fotògraf… podries demanar que t’hi enviessin. T’interessa?

– Que si m’interessa? Una experiència així és el que estic cercant precisament. Ei! I si anéssim junts a algun d’aquests països? Tu ja tens experiència i em podries ajudar.

Aquell noi que es podia fer pesat tenia quelcom que li agradava. Era Impulsiu, entusiasta, apassionat i extravertit. Si hagués tingut un fill li hagués agradat que fos com ell.

– A mi m’agradaria anar a Egipte.- Féu l’Igor amb el seu característic to sec.

– Fantàstic! Se’n podria escriure uns articles molt colpidors? Saps el que està passant allà amb les dones?, saps que de cop i volta no poden sortir al carrer ni amb texans perquè les agredeixen? No et pots ni imaginar com d’interessant podria ser escriure una història des de la perspectiva d’una dona.

Hi havia quelcom molt cert en les seves paraules, pensà. Una cosa eren els conflictes bèl·lics i les revolucions però el món estava donant l’esquena a una lluita diària que no per ser menys sagnant deixava de ser menys cruenta. La batalla de les dones per ser considerades com a ciutadanes amb els mateixos drets que els homes. I precisament Egipte era un focus d’interès perquè el moviment d’alliberament de la dona era molt actiu en aquell país.

-Escolta. Si vols demà al matí a primera hora anem a córrer. – Digué l’Igor pausat.- Quan acabem vens a casa ens dutxem i venim a la redacció a parlar amb l’Arthur i presentar la nostra candidatura. Què te’n sembla?

Els ulls del Daniel es van eixamplar i els seus llavis van dibuixar un enorme somriure. Per aquell noi la invitació de l’Igor era un acte de reconeixement de mèrits. Va passar la resta de la vetllada la va passar entre núvols mentre l’Igor dubtava si anar a veure els seus pares o la seva germana.

A dos quarts de nou, quan ja portava una bona estona parlant amb companys de redacció que amb prou feina havien intercanviat amb ell mai més que dues frases, va decidir anar a veure la Masha. Es va treure el mòbil de la butxaca i la va trucar. Va sonar molta més estona del que era habitual i quan finalment va sentir la veu de la seva germana, aquesta li va sonar distorsionada.

-Masha, sóc l’Igor. Tot bé?

Un silenci llarg el va posar sobre alarma.

-Sí. Estic bé. Que li passa res a la mare?

– No. De cap manera. És que mira. Sóc a la redacció i he pensat que potser podríem            veure’ns una estona.

– Ui. No ho sé, estic cansada.

Sonava estranya i distant.

– Estàs esperant el teu marit. O potser ha acabat d’arribar i no és oportú?

Si la Masha estava ovulant certament tindria plans per la resta de la vetllada. Però això no li ho podia preguntar directament.

– No. No hi és. És que no em trobo gaire bé.

– Masha, què tens?

– No em facis cas. Tinc la regla i no estic d’humor.

La regla. La Masha s’estava posant sota massa pressió i allò segur que era contraproduent.

– Nina, escolta, i si vinc una estona?

A l’altra banda del telèfon l’Igor va sentir el so inconfusible d’una respiració pertorbada pel plor.

– No. No per favor! No vinguis que no cal. Estic bé, una mica cansada només.

– D’acord doncs. Ens veiem demà? Podem dinar plegats si vens al Bryiant Park. M’ho faré venir bé per sortir una estona.

– Sí. No. No ho sé. Et truco demà cap a les dotze i decidim llavors si no et fa res.

– No, és clar que no. Fins demà princesa.

– Fins demà.

Va tallar ella la comunicació i l’Igor romangué uns segons observant la pantalla del mòbil com si hi hagués d’aparèixer la resposta al malestar de la seva germana. Quan baixava altre cop per l’ascensor va decidir anar de tota manera a casa de la Masha. Tampoc era tan lluny. Caminà fins el carrer trenta-tres. Ella vivia amb el seu marit a prop de la Pennsylvania Station en un modestíssim bloc no gaire alt de totxo vermell. No obstant, tota la simplicitat d’aquella casa s’oblidava ràpidament quan s’entrava als amplis i moderns pisos del seu interior.

Algú sortia del bloc i l’Igor va aprofitar l’oportunitat per entrar-hi de manera que quan va arribar al cinquè segona va fer sonar el timbre sense haver-se anunciat abans. No va haver-hi resposta ni tampoc sentia cap soroll. Ho intentà novament. Altra volta es va trobar en la companyia del silenci. Agafà el mòbil de la butxaca i va trucar la Masha. Al cap d’uns instants va saltar el contestador.

L’Igor va tornar a tocar el timbre tres vegades i tot colpejant la porta amb el puny cridà:

– Masha! Sóc l’Igor. Estàs bé? Obre fes el favor!

Va repetir l’operació fins que finalment va creure sentir remor dins de l’apartament. S’apropaven a l’entrada. Ella va obrir tímidament amb els ulls plorosos i les galtes vermelles. De la cua amb que s’havia recollit el cabell se n’havien desprès vàries grenyes.

– Igor! Què fas aquí? Ja t’he dit que no calia que vinguessis….

Encara dret a l’entrada amb la Masha també dreta a l’altre banda de la porta entreoberta l’Igor va sentir l’olor de l’alcohol. Sense repensar-s’ho va obrir-la del tot mentre deia:

– Em deixes passar oi?

L’entrada donava a una àmplia sala d’estar on hi havia un gran sofà blanc davant d’una pantalla de televisió de dimensions desorbitades. A un cantó del sofà hi va divisar una ampolla buida de vi negre ajaguda al terra.

L’Igor va abraçar fort la seva germana.

– És per la regla? Per no estar embarassada? Ja hi quedaràs, nina no t’amoïnis…

La Masha va començar a sanglotar.

– No és això.

– I doncs?

– Està sempre de viatge i quan arriba tampoc para mai per casa. Senzillament em truca i anem a sopar a algun lloc.- La seva veu era difícilment intel·ligible a causa del plor i de l’efecte atordidor del vi. – No vol ser aquí. És com si intentés fugir de casa seva, de mi, de la nostra incapacitat per tenir un fill. I jo em passo els dies i les nits sola. I quan ens veiem està distant, no sap ni com tractar-me…

– Masha, Masha- féu amb veu conciliadora- no serà que us esteu posant massa pressió amb això de l’embaràs? Ha de ser també frustrant per a ell no poder-te donar el que tant vols…

– No es tracta del fill Igor! Es tracta de que em demostri una mica d’afecció, una mica d’interès! Quan es a Nova York va a entrenar amb els amics, a córrer pel Central Park, a jugar a tenis, fa de tot menys estar amb mi!

L’Igor va sospirar. L’Alfred l’estava deixant de banda.

– Nina, escolta. No està bé que estiguis tan sola, t’estàs obsessionant amb el teu embaràs i et sents desanimada. La solitud en aquests moments no et va bé.

– No puc atabalar sempre les amigues amb els meus problemes! I tampoc els ho vull explicar. No porto tant de temps casada per haver entrat ja en una crisi. És patètic!

– No és una crisi. És un mal moment…

– En té una altra…

Ell trigà uns segons en reaccionar. La mirà als ulls.

– Masha què dius? No ho pensis això que et fas mal!

– Que sí. Està amb una altra! Per això no té ni ganes d’estar amb mi. Com s’entén altrament el seu comportament? Estem setmanes sense veure’ns i quan torna tampoc fem res plegats!

– Ei, ei, és raonable se t’hagi passat pel cap. Però hi haurà una explicació més lògica. No cal pensar el pitjor…

La noia es va anar calmant a mida que el seu estat d’embriaguesa desapareixia. Els seus ulls verd-blaus mostraven encara les ramificacions vermelles del plor però la seva dicció reflectia la pèrdua de l’efecte de l’alcohol. L’Igor preparà un te i tot prenent-lo va convèncer la seva germana de que fes la seva bossa amb quatre coses i que passés uns dies a casa amb ell.

No li va dir res dels seus plans d’anar a Egipte. En el seu estat no era convenient.

*********

El casc i la DGT: una història inversemblant.

20170215_145515

 

Just abans de Nadal vaig tenir el gran plaer d’assistir a un excel·lentíssim curs de primers auxilis a l’escola on treballo. L’impartia un ex-bomber, membre ara de la Creu Roja, i que porta una ambulància. A més  es dedica a posar al dia a les persones interessades sobre una cosa tan útil i a la que es dona tan poca importància en aquest país com l’ajut immediat no professional en casos delicats. I és que en això, com en tantes d’altres coses, anem a la cua d’Europa. A  Alemanya, per exemple, és completament obligatori per treure’s el carnet assistir a un curs d’unes tres tardes. I un s’ha de reciclar al cap d’uns anys. De la mateixa manera, els professors estan obligats a tenir coneixements de primers auxilis perquè en una aula es considera que el docent és responsable dels alumnes, tinguin l’edat que tinguin.

Una de les primeres coses de les que ens va mentalitzar aquest gran professional a qui li agrada que l’anomenin Monti, és que sempre serà millor prestar ajut que no fer res. Això sí, assegurant-nos primer de que nosaltres mateixos no correm cap ris que protegim adequadament la zona i la persona en perill abans de qualsevol acció. Uns primers auxilis van des d’ajudar de desinfectar una ferida fins a qüestions més complicades com és la maniobra de Heimlich, que porta per nom el metge Heinrich Heimlich que la va inventar el 1974 i que va morir fa relativament poc. Des d’aquest blog li vull donar les gràcies per haver pensat en aquest pas que ha salvat les vides de tanta gent.

El curs ens va permetre aprendre que avui dia s’incrementa espectacularment la possibilitat de supervivència d’una persona amb un atac de cor només fent una reanimació sense insuflacions. En cas de reanimació cardíaca s’ha demostrat que aquestes darreres no són absolutament necessàries i resulten massa difícils de fer quan un no és un professional. No obstant, la reanimació sola ja és el que pot salvar una vida mentre s’espera l’ajut mèdic.

Una sessió de primers auxilis d’unes quatre hores serveix per mentalitzar a la gent de la importància d’actuar per ajudar i perdre la por que ens provoca fer, sense voler, encara més mal a algú que ja està en una situació delicada.

I d’entre les desenes de coses que ens va transmetre el Monti n’hi va haver una que em va arribar al cor com un punyal roent.  Sembla ser que en territori de la Península ibèrica continuem creient en la llegenda urbana que diu que si un motorista està estirat al terra inconscient no li hem de treure el casc. La majoria d’assistents al curs pensava que en cas de fer-ho es podia provocar una lesió irreversible al motorista. Segons es va comentar, segueix escrit als manuals de la DGT, aquells que ens hem d’empassar per aprovar el teòric.

Doncs bé, si un motorista està estirat al terra, un cop ens hem assegurat que ens hi podem acostar sense posar la nostra vida en perill, i si hem comprovat que no és conscient, és absolutament necessari treure-li el casc per fer la maniobra front-barbeta. Aquest pas imprescindible té una explicació molt fàcil. Si un motorista accidentat està inconscient, la mandíbula d’aquest es pot relaxar de tal manera que la llengua cau cap enrere i pot impedir a l’accidentat la respiració. Traient el  casc i fent la maniobra front-barbeta mantenim la respiració de la persona en qüestió i això li pot salvar la vida.

Ara ve la pregunta que ens fem tots: I si traient el casc li provoquem una lesió? La resposta del Monti va ser contundent: La lesió ja la té. Ara es tracta de que aconseguim mantenir-lo en vida fins a portar-lo a l’hospital on ja li tractaran. I té raó. La majoria dels meus estudiants li va demanar que si estava tan clar que li havíem de retirar el casc perquè és un d’un assumpte de vida o mort,  per quin motiu els manual de la DGT continuaven insistint en que no se li retirés el casc al motorista. El Monti ens va assegurar que des de la Creu Roja havien demanat en diverses ocasions a les autoritats de la DGT que es canviessin els manuals. Tanmateix a la DGT li resultava massa car.

Crec que la majoria dels assistents ens vam quedar sense paraules. D’una banda la DGT ens consciencia dels perills dels mals hàbits de conducció per evitar morts, però per altra banda no retiren els manuals anacrònics per qüestions econòmiques. Quina paradoxa! Això mateix ens demostra quin tipus de país som. Una Bananenrepublik com diuen els alemanys, una república bananera i probablement un dels pocs països en què encara circula la llegenda urbana de que traure el casc a un motorista li pot causar una lesió.

Menys d’un 10 per cent de la població espanyola té coneixement de primers auxilis. A Finlàndia el percentatge és d’un 85 per cent.

De cursos de primers auxilis n’hi ha de molts tipus i la Creu Roja en fa regularment. No es tracta d’un caprici sinó quelcom de vital importància i que ens pot fer sentir millor com a persones. És responsabilitat de tots vèncer i superar la nostra por per intentar ajudar als altres. A més nosaltres també podem necessitar ajut en qualsevol moment i per tant és el que hem de pensar quan assistim a aquests cursos “a mi m’agradaria que m’ajudessin, així doncs jo he de poder ajudar als altres”.

Rumieu-ho bé i programeu un parell d’hores per un curset d’aquest tipus. Es pot anar a sopar, ens ho passem bé al cinema amb una pel·lícula, ens permetem entrar a museus i exposicions i pagar entrada, per què no hauríem de voler assistir a  un curset d’aquests que ens fa sentir més segurs per ajudar en cas de necessitat? Jo us puc recomanar anar-hi. I si pot ser amb el Monti millor. El seu sentit de l’humor i la seva didàctica va fer que les quatre hores del curset- que vaig repetir en un dia dues vegades per ganes de tornar-lo a fer- em passessin volant. La ciutadania responsable implica també saber actuar i no només deixar que ho facin les autoritats i per tant cal que ens hi posem tots!!!