Quan una cosa ens és botifarra…

Avui dijous us vull parlar altre cop d’expressions idiomàtiques alemanyes molt utilitzades però que no totes tenen una traducció directa al català o castellà. Per fer-vos conèixer la primera m’heu de permetre no ser del tot políticament correcta. Precisament el dijous de fa dues setmanes vaig entrar a classe de comunicació i atenció al client i em vaig trobar tots els alumnes de cara a un ordinador i amb rostres de patiment. Sabeu què feien? Doncs practicar l’esport nacional: seguir un partit de futbol. Era un partit del Barça contra un equip que jo pensava que jugava a segona, tercera o ves a saber on. Vaig haver de convèncer els meus alumnes de que apaguessin l’ordinador per concentrar-se en la classe. Llavors una alumna molt xamosa em va preguntar si a mi no m’interessava el futbol i li vaig respondre en anglès «I couldn’t care less» que en alemany seria “das ist mir Wurst”. O sigui, que en català ens importa un rave però en alemany ens és botifarra. Es veu que en tenen tantes que una botifarra més o menys és igual. Sé que sona molt malament pels aficionats del futbol de butaca que jo digui que aquest esport no m’interessa. Jo respecto els seguidors incondicionals d’equip que marca gols sense que ells hagin de fer cap esforç i que sigui capaç d’aplegar gent de tota mena davant una pantalla de televisió per veure un partit. Ho entenc i sé que aquesta gent “sent els colors” però jo em mantinc fidel a voler posar la meva energia només en allò que jo pugui aconseguir per mi mateixa i no soc amant de seguir les masses.
Doncs ara ja sabeu, “das ist mir Wurst” vol dir que m’importa un rave. I d’aquesta expressió podem passar-ne a una altra “das ist nicht mein Bier” que podríem traduir com això no és la meva cervesa. I quan es fa servir? Doncs quan no volem posar els nassos en assumptes que no ens pertoquen i ho volem deixar clar. No és assumpte meu, o com dirien els alemanys, no és cervesa meva si els meus coneguts gasten molts diners en capricis com rellotges cars pels que cal pagar 80 euros per canviar la pila. Mentre a mi no em facin pagar-ho ja estic contenta.
Una altra expressió que vaig escoltar molt sovint quan vivia a Alemanya és la de “Schwamm drüber” que literalment vol dir “ esponja per sobre”. Sona estrany però si pensem que una esponja que passem per sobre d’alguna superfície galdosa pot emportar-se la brutícia llavors podem entendre l’expressió. L’emprem quan volem dir que no ens hem d’amoïnar més per quelcom perquè no és vital o hem de relativitzar-ne la importància. Si jo li explico a un amic que m’he emprenyat perquè la meva perruquera m’ha tallat el cabell com li ha semblat a ella sense demanar-me permís, en aquest cas jo podria dir “Schwamm drüber” que equivaldria a “no cal pensar-hi més” perquè com els alemanys dirien no és “nicht so wild”, no és tan salvatge, és a dir, no és tan important i no cal pensar-hi més.
No obstant, quan jo no puc “passar l’esponja” és quan algú per exemple em vol refregar pels nassos “unter die Nase reiben” com de bé viu aquesta persona. Per exemple, si algú té un pis que lloga i en cobra uns diners que li permeten pagar un altre lloguer molt més econòmic i amb això guanya diners en negre aquesta persona en qüestió es vana del que fa o com diuen els alemanys “ er/sie lässt es rausposaunen”. La “Posaune” és un trombó. I si algú deixa que una cosa surti pel trombó el que vol dir és que esbomba com si res una cosa de la que no cal estar orgullós/a.
Ara direu que de persones que van esbombant coses que no haurien d’esbombar no n’hi ha gaires però jo us podria demostrar el contrari.
Per últim avui us voldria parlar de la paraula “Saftladen”. Com sabreu està composta de “Saft” que vol dir suc i “Laden” que vol dir botiga o negoci. Un Saftladen és un lloc tenebrós, un indret on no es fan les coses de manera correcta. Quan a una empresa els negocis no són del tot clars llavors parlaríem de “Saftladen”. Si en una escola no hi ha disciplina de cap mena, llavors també la podríem anomenar “Saftladen”.
I generalment, en aquestes “Saftladen” hi balla l´os, “dort tanzt der Bear”. Aquest darrera és una expressió que s’utilitza quan creiem que s’estan fent les coses de manera incorrecta. Per exemple si sospito que algú ha aconseguit una feina no per mèrits propis sinó per recomanació llavors diria en alemany “dort tanzt der Bär”.
I per avui jo crec que n’hi ha prou. Les expressions idiomàtiques s’aprenen poc a poc i no de cop i per això us vull deixar descansar fins dijous vinent. Us desitjo un bon carnestoltes i fins la setmana vinent!

Pedres lingüísticament productives.

stone

 

Reprenc avui un tema que ja havia esmentat en un post no fa gaire: el de les pedres. I és que els alemanys i també els anglesos tenen moltes expressions en les que apareixen. Ja us havia explicat allò de “wie ein Stein ins Bett fallen” i “ ein Stein vom Herzen fallen”. Avui començo amb l’expressió alemanya “Im Stein gemeiβelt”, que vindria a ser “gravat en pedra” i equival a inamovible. Per exemple, si algú vol quedar amb mi el diumenge i jo els matins del diumenge vaig a piscina i no canvio aquest hàbit per res, llavors li diria que per la tarda sí però que la meva sessió de natació és “im Stein gemeiβelt”. Contràriament, quan una cosa es pot canviar direm en Alemany que “ist nicht im Stein gemeiβelt”. Les dates dels exàmens pels alumnes són per exemple intercanviables i per tant no estan gravades en pedra.
Les pedres també són lingüísticament parlant molt productives en anglès. Si per exemple algú posa tots els seus esforços en aconseguir el seu objectiu, es diu que aquesta persona “leaves no Stone unturned”, no deixa cap pedra per girar per assolir el que vol. Aquesta expressió és especialment útil per les persones perseverants. No obstant n’hi ha ben poques perquè la gent tendeix a deixar córrer les coses que impliquen massa esforç. I com ja sabeu no és bo donar-se per vençut i tirar la tovallola, una expressió que també tenim en anglès “to throw in the towel”. En la meva modesta opinió és una llàstima perquè si realment volem quelcom l’esforç farà que valorem molt més el que hem aconseguit un cop ho tinguem. S’ha de recordar sempre el que digué George M. Moore «A winner is just a loser who tried one more time».
Però no em vull desviar del tema d’avui. En anglès la “corner stone” representa la part essencial d’una feina i quan diem “ to lay the corner-stone”, col·locar la pedra del cantó, vol dir haver acabat el més important d’una tasca. Si una pesona ha de canviar de pis i ha aconseguit fer el trasllat amb totes les caixes i els mobles que s’han de portar d’un lloc a un altre, es podria dir que la persona “has laid the corner-stone”. Guardar i distribuir les coses al pis nou és bufar i fer ampolles després de la tasca gegantina del canvi de pis. I si seguim amb el tema mudances podem dir que costen un ull de la cara, que en anglès seria “an arm and a leg” i que després d’un canvi de pis amb les despeses del transport i les caixes i de la compra de mobiliari, un pot quedar escurat o el que en anglès és “stony-broke” que és una expressió de l’argot del carrer. Estar “stony-broke” i estar “skint” són el mateix.
Al treball quan ens toca fer la feina més desagradable i desagraïda en anglès es diu “to break stones”, trencar pedres. Això no equivaldria a fer una mica de tot que llavors és “ to do odd jobs”, sinó treballar fent una cosa que no llueix i és pesada.
I quan utilitzem una activitat, cosa o de vegades també una persona, per aconseguir progressar d’alguna manera, en anglès diem que aquesta activitat ha estat una stepping-stone, una pedra per trepitjar. Per a mi la meva primera feina com a professora d’espanyol a la BA Dresden, la Berufsakademie Dresden, va ser una “stepping-stone”, una palanca que em va impulsar per aconseguir després més oportunitats laborals en aquest àmbit. Desgraciadament però adesiara les persones també poden ser “stepping-stones”. Quan un home o dona surt amb un famós o famosa només per aconseguir atenció o reconeixement, llavors el famós ha estat una “stepping-stone”.
Per acabar el post d’avui, m’agradaria esmentar una expressió que tenen en comú moltes llengües perquè prové de la Bíblia, és la de “to cast the first stone”, llençar la primera pedra, que com sabeu es fa servir quan algú fa la primera acusació.
Si rumio una mica encara potser em vindran al cap més expressions amb la paraula “pedra” però ja seran per una altra setmana. Us desitjo a tots un divendres tranquil i un cap de setmana de repòs.

Més expressions alemanyes i les seves equivalents angleses i catalanes.

cof

Fa només dues setmanes el tema del blog eren expressions angleses en les que apareixen les paraules “wind” o “storm”. Semblava inevitable després d’una setmana d’inclemències meteorològiques brutals que van trasbalsar tota la Península i que ens van deixar el litoral ben malmès. I només dues setmanes després el tema recurrent a tot arreu és la calor insòlita per l’època de l’any. I és tothom en parla: ja no podem discutir el canvi climàtic perquè ens trobem davant d’una emergència climàtica! Les plantes del meu balcó per exemple han començat a florir perquè elles no entenen el calendari sinó la meteorologia i potser els humans també, o si més no jo. Els dies s’han fet visiblement llargs i diumenge em vaig maleir els ossos per no tenir sabates d’entretemps perquè les botes d’hivern em feien bullir els peus. I quan el temps és benèvol i els dies es fan llargs, la meva ment em transporta immediatament a la costa i de cop em venen les ganes de tenir una segona residència a la platja per gaudir del bon temps i sobre tot del mar en un ambient més relaxat que el de la nostra cosmopolita Barcelona. I sovint en parlo amb els amics i també ho he comentat amb el meu company i tots em diuen el mateix. Que una segona residència és una despesa continuada i et lliga a anar un cop i un altre a un lloc que acaba sent una rutina. I a més del factor econòmic també hi ha el del cansament que suposa tenir una segona llar perquè acabem netejant dos pisos i no només un. Per no parlar del fet que si estem cansats i no ens ve de gust desplaçar-nos fins al lloc on tenim aquesta residència de festius, automàticament sentim remordiments perquè sabem que estem gastant uns diners que potser no acabem d’amortitzar. Fa poc vaig parlar del tema amb la meva parella que em va dir que si jo hagués continuat amb la idea de mirar segones residències, ell hagués intentat treure-m’ho del cap perquè un apartament addicional a l’habitatge habitual acaba sent una carrega. Ell ho va dir amb la frase feta corresponent en alemany “ ein Klotz am Bein” que literalment és un “bloc a la cama”. L’expressió fa referència a les boles de metall pesades que es lligaven amb una cadena a la cama dels presos. Molt gràfica i encertada l’expressió perquè de seguida s’entén el seu sentit.
I del tema he parlat amb diverses persones i totes m’han assegurat el mateix. Un altre bon amic, que ha tingut ja l’experiència de la segona residència dels seus pares, em va assegurar que ja podia tenir clar que haver de pensar en dos habitatges i haver de desplaçar-me d’un lloc a un altres per força m’acabaria cansant. Em va dir que hi podia posar la mà al foc. Sempre m’ha sorprès aquesta expressió perquè posar la mà al foc no és exactament quelcom que una persona en plenes capacitats volgués fer mai. Per què quan estem segurs d’una cosa hem de posar la mà al foc? Doncs els alemanys quan creuen fermament en la validesa del que diuen ho expressen amb “du kannst Gift drauf nehmen”, que significa que “hi pots pendre verí per això”. Els anglesos en aquest cas no tenen un “idiom” tan carregat de simbolisme i diuen “ you can bet your life on that”, és a dir, “hi pots apostar la teva vida”.
En tot cas hi ha molta gent que fa mans i mànigues per comprar una residència on estiuejar. Alguns demanen crèdits i s’endeuten d’una manera que jo no entendré mai. Aquesta expressió nostra de fer mans i mànigues té una equivalent en alemany que em sembla molt castissa, la de “Himmel und Hölle in Bewegung setzen”, que es tradueix literalment com posar en moviment el cel i l’infern.
Però la propera vegada que em vingui la temptació de mirar què costa un apartament a la costa, pensaré en el que m’han dit el meu amic i el meu company i és que quan es té una segona residència, un es limita sovint a anar sempre al mateix lloc conegut per amortitzar-la i si un no és molt ric, finalment s’acaba perdent l’oportunitat de visitar altres indrets i descobrir coses noves i per tant una segona residència ens lliga més del que ens allibera. I aquí sí que he de dir que el meu amic, com diríem en llenguatge modern “la va clavar”. I curiosament en alemany i en anglès quan una persona aconsegueix comprimir la informació i transmetre’n la part essencial fan servir una expressió similar a la nostra. “Den Nagel auf dem Kopf treffen” vol dir donar-li al clau al cap, exactament el mateix que en anglès “to hit the nail on the head”. Els veïns de la península també diuen allò de “dar en el clavo”.
Però no us amoïneu que sembla ser que l’hivern torna altre cop i la temperatura es normalitza i la gent gran i els molts joves també s’estabilitzaran un mica. Jo ja fa dies que voldria parlar de com de revolucionats estan els alumnes en aquests moments. Sembla que quan pugen els termòmetres es destaroten. És clar, ells no entenen de calendaris igual que les meves plantes i ja sé que la comparació és agosarada! Quan comença a fer calor als adolescents se’ls trastoquen les hormones i es comporten de manera diferent. Voldria saber si només ho he notat jo o també els meus companys s’adonen de la influència de la climatologia en l’estat d’ànim dels adolescents. Però em passa que com que no vull fer el ridícul perquè potser només ho he observat jo, prefereixo no dir res. A Alemanya dirien que tinc por de “sich zum Affen machen”, de fer-me mico, un animal que sovint sembla que ens fa gràcia.
Amb la primavera vindrà inevitablement la inestabilitat emocional dels adolescents i llavors els professors i professores haurem de veure com aconseguim ser suficientment empàtics sense que ens prenguin el pèl. Començarà l’absentisme a l’escola perquè el bon temps convida a quedar-se al bar xerrant amb les companys més que no pas a assistir a classe. I llavors, els alumnes que han estat d’alguna manera modèlics demanaran que es faci una excepció amb ells quan els hem vist fer campana. És a dir que voldran una actitud especial envers ells per haver-se comportat relativament bé durant el curs. En Alemany quan una persona demana un tracte de favor o un tractament especial es diu “eine extra Wurst verlangen”, que vol dir demanar un salsitxa extra. Molt alemany com sabeu això de les salsitxes. La tradició culinària del país no seria res sense les “Bockwürste”, “Currywürste”, “Bratwürste” i les variants regionals. En canvi penso que el “Brei”, el puré, no és gaire típic en aquests moments però tot i així és el protagonista de l’expressió “ um den heiβen Brei reden” parlar al voltant del puré calent. I què vol dir? Doncs el mateix que l’anglès “to beat about the bush”, és a dir, anar donant voltes per evitar el tema que de veritat importa. Això, com ja sabeu, ho fan molt sovint els polítics.
En fi, per avui ja hem vist prou expressions alemanyes molt típiques. Ara cal concentrar-se en el cap de setmana. I tingueu segona residència o no, us desitjo que l’aprofiteu al màxim!

 

Servicewüste Deutschland.

20170725_191501

Si heu viscut a Alemanya això del “Servicewüste Deutschland” us sonarà. “Servicewüste” és una paraula composta de “Service”, servei i “Wüste”, que vol dir desert. La paraula pròpiament Alemanya per servei seria “Dienst” però avui en dia l’Alemany també s’ha anat omplint de mots trets d’altres idiomes com l’anglès que refresquen la llengua i li donen un toc de modernitat. I ara potser us preguntareu, i què vol dir això de “Alemanya desert del servei”? Doncs és el que diuen els habitants d’allà quan es troben amb una atenció al públic pèssima i com us podeu imaginar, si han encunyat una expressió per fer referència al fenomen, és que aquest passa molt sovint.
No us mentiré. Jo ho vaig escoltar desenes de vegades quan vivia a Dresden perquè allà la cultura de l’atenció al client encara no estava arrelada. L’Est d’Alemanya havia estat part del bloc soviètic i la feina venia imposada per l’estat. Els botiguers despatxaven els pocs productes que tenien però no s’havien de preocupar per la competència perquè no n’hi havia gaire i d’aquí que tampoc els calgués esforçar-se per la clientela. Quan jo vaig ser allà del 1996 al 2004, la mentalitat de l’est encara no havia canviat i quan entrava a una botiga o restaurant gairebé m’havia de disculpar per fer-ho.
Recordo un dia que vaig anar a passejar pel bosc amb el meu company. A les dues hores jo estava un pèl cansada i vam decidir parar a un restaurant a fer un cafè. Van trigar una vida en portar-nos-el i quan va arribar vaig comprovar amb pena que el cafè, per anomenar-lo d’alguna manera, era una tassa petita plena d’aigua amb una muntanyeta d’un polsim marró al centre. No vaig entendre què era allò i li vaig demanar a la cambrera i em va respondre «això és el cafè soluble, no voldrà pas que li remeni jo?». No vaig saber què contestar. El cas és que el meu company i jo ens vam mirar dolguts i per si quedava algun dubte de les ganes de servir de la cambrera, aquesta digué en veu alta i clara mentre tornava darrere la barra« que la gent hagi de venir al restaurant al prendre cafè!». He de reconèixer que a Alemanya em vaig acostumar a ser clienta habitual dels establiments on m’havien tractat bé. Desgraciadament eren pocs perquè a Dresden la cultura del servei era mínima. D’aquí allò de l’expressió “Alemanya desert del servei”.
És obvi que quan vaig tornar aquí sabia que hi hauria coses que trobaria a faltar d’Alemanya però el clima i l’atenció al públic constaven a la meva llista. I de fet vaig gaudir d’un bon servei com a clienta durant una temporada però els mals hàbits s’estenen més fàcilment que els bons i el que ha passat és que en els darrers anys he notat una davallada espectacular a nivell d’atenció al públic en tots els àmbits.
Per posar un exemple pràctic. M’he adonat que a la majoria de botigues d’aquí els venedors i venedores et tracten com si et perdonessin la vida. És lògic pensar que com que avui dia els empleats de les botigues no són els mateixos propietaris, l’interès del treballador pot ser el mínim. També podem pensar que les condicions laborals dels que despatxen no són gaire bones i que per això no mostren entusiasme de cara a la clientela.
També he observat que si bé fa anys quan anaves regularment a una botiga, els dependents et tenien una deferència, avui dia sembla que si et converteixes en client habitual ja poden passar de tu olímpicament. Aquest fenomen es fa evident quan parlem de companyies de telefonia o de bancs. Si ets client de fa anys ni tan sols t’ofereixen un descompte en les comissions. Les avantatges se les emporten els clients nous, motiu pel qual amb les companyies de telèfon surt molt a compte anar canviant com a mínim cada tres anys. És molt pesat i feixuc però és la única manera d’estalviar en tarifes i potser aconseguir un móvil nou gratis.
Si parlem de botigues la cosa encara és pitjor. Ja sabem que les cadenes no són de fiar perquè el personal va voltant de botiga en botiga i llavors no coneix els clients habituals. Però és que el que eren les botigues de barri de tota la vida han canviat també la filosofia i això és el que m’espanta perquè ara ja no sé on anar per ser atesa de manera digna.
Fa poc vaig anar a una botiga del Poblenou de tota la vida, d’aquelles que no canvien l’aparador mai perquè porto onze anys vivint al barri i mai no he notat cap diferència. L’establiment és enorme i està buit sempre. Quan hi entro no hi trobo més que la dependenta i la seva mare de 83 anys asseguda a una cadira per omplir una mica. Doncs bé. Resulta que l’any passat hi vaig comprar una camiseta tèrmica fabricada a Portugal que em va de meravella, escalfa i no fa que transpiri. En un any no se m’ha esfilagarsat ni comença a transparentar motiu pel qual penso que el gènere i la fabricació són com cal. Val a dir que la samarreta costa vint-i-tres euros, que no és barata pel que estem acostumats. Però com diuen els veïns de la Península “lo barato sale caro” i nosaltres diem “els estalvis es mengen les estovalles” perquè el gènere econòmic no dura i només produeix residus que el medi ambient no pot gestionar.
Doncs quan vaig demanar per la samarreta fa una setmana i mitja la dependenta, que sospito que és també la propietària, em va dir que ja no en quedaven en talla petita. Li vaig demanar que si me’n podia encarregar unes quantes, que estava disposada a pagar-li deu samarretes per endavant si ho feia però s’hi va negar. No va haver-hi manera de que fes números perquè amb la poca clientela que té a la botiga els 230 euros segur que són més del que despatxa en una setmana. Vull donar negoci als petits empresaris però sembla que ells no volen.
És evident que aquesta botiguera no té clar que avui dia la opinió sobre els establiments corre per les xarxes social i que si un vol quedar-se a gust, pot posar la seva valoració al web. No m’agrada el sistema de puntuació dels establiments perquè acabarem tots pendents només de la nota que ens donin els altres com en un dels episodis de Black mirror que no pas de ser nosaltres mateixos. Però en el cas de les botigues, bars, restaurants i empreses potser sí que hauríem de plantejar-nos crear webs de valoració perquè l’oportunitat de negoci ha de ser per a qui tingui ganes de treballar.
És curiós que precisament aquest any jo tingui un curs de comunicació i atenció al client perquè així puc conscienciar als alumnes de la importància d’un tracte amable amb els consumidors a tots nivells. Al cap i a la fi crec que hem de ser conscients que sense nosaltres cap empresa pot sobreviure i per tant, perdre clients no és recomanable.
I vosaltres què en penseu? Preferiu establiments sense dependents fixos i on sou un número o botigues on us reconeguin quan aneu a comprar?

Expressions angleses sobre el clima I.

Aquesta setmana em sembla pràcticament inevitable parlar del temps i de les inclemències meteorològiques. La setmana ha estat passada per aigua i a més el vent ha bufat de tal manera que ha fet caure arbres i ha tombat contenidors. Els efectes de la tempesta Glòria han estat esfereïdors. D’aquí la fotografia de la Rambla del Poblenou i el vídeo de “sa barrumera” de Tossa del blog d’avui. El vídeo fa posar els pèls de punta i qui em coneix sap perfectament com de vinculada em sento jo a aquest poble. Les imatges són un testimoni del mal tràngol que hem passat tots i ens han de fer pensar si tot això no és un efecte més del canvi climàtic que molts polítics s’entossudeixen en negar.
El cas és que diumenge passat per la tarda, la Rambla del Poblenou, generalment plena de gent passejant amunt i avall, era pràcticament buida. Tots ens havíem amagat a casa i devíem estar sota una manta asseguts al sofà mirant alguna pel·lícula a la televisió o al netflix. I no es pot retreure a ningú l’episodi de ganduleria perquè el vent no té abric i el temps no convidava. Això em fa recordar la quantitat de vegades que vaig haver de sortir de casa quan feia un fred excepcional a Alemanya, o quan el vent em congelava les orelles i m’entumia els sentits. Sortir era un acte de valentia perquè el cos patia desmesuradament amb les temperatures extremes. No és d’estranyar que la gent dels països de l’Europa central i nord hagin de venir al sud a buscar bon temps i carregar els dipòsits de sol i calor. Jo vaig menjar-me una bona dosi de mal temps quan vaig viure a Dresden. Allà el fred, la pluja i el vent es converteixen en el pa de cada dia i un/una ha de enginyar-se-les per trobar aficions que permetin evadir-se a pesar de la meteorologia poc pietosa. I que consti que als mateixos alemanys el seu clima els avorreix. Els holandesos en canvi, si no veuen una gota de pluja durant més de quatre dies seguits es posen nerviosos. Aquí som el contrari perquè no estem acostumats al mal temps continuat i d’aquí la mala cara que fem en aquestes circumstàncies.
Però el tema d’aquesta setmana no ha estat el fred ni la pluja sinó el vent, que com ja sabeu no té abric i no deixa de ser perillós perquè quan arriba amb força pot tombar objectes que cauen sobre la gent i quan circulem ens pot desviar i provocar accidents greus.
El vent és protagonista de diverses expressions angleses. La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to wish someone a fair wind”, desitjar-li a algú un vent just o favorable. Aquesta frase feta vol dir desitjar-li a algú èxit. Per exemple, quan jo el juny acompanyi els meus estudiants de batxillerat a la selectivitat els desitjaré de tot cor “fair wind”.
No us deixeu enganyar que en canvi nosaltres quan desitgem a algú bon vent i barca nova, és que potser no ens ve gaire de gust tornar-lo a veure i volem que marxi ben lluny. I la locució “bon vent” es pot completar de moltes maneres: “bon vent i barca nova” que és la que coneixem, “bon vent per davant i que per darrere no te’n falti”, “bon vent i foc al cul” o “bon vent et pegui al cul i en popa que no s’encalli”. O sigui que nosaltres fem servir el vent en un altre sentit.
Dilluns vaig sentir xiulets a casa meva del vent que esbufegava de mala manera i aquests xiulets del vent em van fer pensar en l’expressió “to whistle in the wind”, és a dir, xiular al vent. Això significa parlar a algú sense obtenir cap resposta sensata. Sortosament a mi aquesta situació no m’ha passat gaire sovint perquè pot ser desesperant.
Com nosaltres els anglesos parlen d’aires de canvi però ho fan esmentant el vent: “a wind of change”. Ells empren aquesta locució quan es refereixen a idees i punts de vista nous. I qui els pot portar? Qualsevol persona que tingui ganes de canviar les coses i vulgui provar mètodes innovadors.
I jo ja fa temps que sento a parlar d’una imminent crisis que segons diuen els més pessimistes, serà igual o pitjor que la del 2008. La veritat és que a mi ja m’agradaria saber per on anirà la cosa o com diuen els anglesos m’agradaria poder saber “which way the wind is blowing”, cap a quina banda està bufant el vent. Però com que no ho puc saber, seguiré vivint de manera modesta per si de cas. No és moment per fer gaires inversions ni arriscar-se amb compres innecessàries.
Tant de bo poguéssim predir una crisis perquè llavors ens podríem preparar per afrontar-la. Jo però em conformo en no estar lluitant contra molins de vent o com diuen els anglesos “ to tilt at windmills”, inclinar-se davant els molins de vent. Els alemanys tenen l’expressió “lluita contra els molins de vent” que com l’anglesa fa referència al famosíssim episodi en què don Quixot es baralla amb els molins pensant que són gegants. Com podeu intuir la locució anglesa vol dir que es lluita contra uns enemics imaginaris.
I quan una persona provoca un conflicte per una fotesa o trivialitat que s’arregla fàcilment els anglesos anomenen el conflicte “a storm in a tea-cup”, una tempesta en una tassa de te. No cal que us recordi que hauríem d’evitar conflictes per tonteries perquè a la vida ja hi ha prou coses importants per les que sí ens hem d’emprenyar quan toca.
Per últim avui vull parlar d’una locució que conté la paraula “storm”, tempesta i és “to take the world by a storm”. S’utilitza quan quelcom esdevé un èxit a tot arreu. Només se m’acut com a exemple l’ús del patinet elèctric, una moda que s’ha escampat molt ràpidament i ha canviat la manera de desplaçar-se de molts ciutadans. Això sí, degut a la tempesta Glòria molts patinets han descansat durant uns dies.
Esperem que el dijous vinent el temps ja s’hagi estabilitzat i potser el sol ens hagi tornat a escalfar una mica després d’uns dies força freds i desagraïts. I sobre tot desitjo que totes les localitats afectades per la tempesta recuperin la normalitat.

 

El clima i les expressions angleses I.

 

 

Aquesta setmana em sembla pràcticament inevitable parlar del temps i de les inclemències meteorològiques. La setmana ha estat passada per aigua i a més el vent ha bufat de tal manera que ha fet caure arbres i ha tombat contenidors. Els efectes de la tempesta Glòria han estat esfereïdors. D’aquí la fotografia de la Rambla del Poblenou i

de “sa barrumera” de Tossa del blog d’avui. El vídeo fa posar els pèls de punta i qui em coneix sap perfectament com de vinculada em sento jo a aquest poble. Les imatges són un testimoni del mal tràngol que hem passat tots i ens han de fer pensar si tot això no és un efecte més del canvi climàtic que molts polítics s’entossudeixen en negar.
El cas és que diumenge passat per la tarda, la Rambla del Poblenou, generalment plena de gent passejant amunt i avall, era pràcticament buida. Tots ens havíem amagat a casa i devíem estar sota una manta asseguts al sofà mirant alguna pel·lícula a la televisió o al netflix. I no es pot retreure a ningú l’episodi de ganduleria perquè el vent no té abric i el temps no convidava. Això em fa recordar la quantitat de vegades que vaig haver de sortir de casa quan feia un fred excepcional a Alemanya, o quan el vent em congelava les orelles i m’entumia els sentits. Sortir era un acte de valentia perquè el cos patia desmesuradament amb les temperatures extremes. No és d’estranyar que la gent dels països de l’Europa central i nord hagin de venir al sud a buscar bon temps i carregar els dipòsits de sol i calor. Jo vaig menjar-me una bona dosi de mal temps quan vaig viure a Dresden. Allà el fred, la pluja i el vent es converteixen en el pa de cada dia i un/una ha de enginyar-se-les per trobar aficions que permetin evadir-se a pesar de la meteorologia poc pietosa. I que consti que als mateixos alemanys el seu clima els avorreix. Els holandesos en canvi, si no veuen una gota de pluja durant més de quatre dies seguits es posen nerviosos. Aquí som el contrari perquè no estem acostumats al mal temps continuat i d’aquí la mala cara que fem en aquestes circumstàncies.
Però el tema d’aquesta setmana no ha estat el fred ni la pluja sinó el vent, que com ja sabeu no té abric i no deixa de ser perillós perquè quan arriba amb força pot tombar objectes que cauen sobre la gent i quan circulem ens pot desviar i provocar accidents greus.
El vent és protagonista de diverses expressions angleses. La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to wish someone a fair wind”, desitjar-li a algú un vent just o favorable. Aquesta frase feta vol dir desitjar-li a algú èxit. Per exemple, quan jo el juny acompanyi els meus estudiants de batxillerat a la selectivitat els desitjaré de tot cor “fair wind”.
No us deixeu enganyar que en canvi nosaltres quan desitgem a algú bon vent i barca nova, és que potser no ens ve gaire de gust tornar-lo a veure i volem que marxi ben lluny. I la locució “bon vent” es pot completar de moltes maneres: “bon vent i barca nova” que és la que coneixem, “bon vent per davant i que per darrere no te’n falti”, “bon vent i foc al cul” o “bon vent et pegui al cul i en popa que no s’encalli”. O sigui que nosaltres fem servir el vent en un altre sentit.
Dilluns vaig sentir xiulets a casa meva del vent que esbufegava de mala manera i aquests xiulets del vent em van fer pensar en l’expressió “to whistle in the wind”, és a dir, xiular al vent. Això significa parlar a algú sense obtenir cap resposta sensata. Sortosament a mi aquesta situació no m’ha passat gaire sovint perquè pot ser desesperant.
Com nosaltres els anglesos parlen d’aires de canvi però ho fan esmentant el vent: “a wind of change”. Ells empren aquesta locució quan es refereixen a idees i punts de vista nous. I qui els pot portar? Qualsevol persona que tingui ganes de canviar les coses i vulgui provar mètodes innovadors.
I jo ja fa temps que sento a parlar d’una imminent crisis que segons diuen els més pessimistes, serà igual o pitjor que la del 2008. La veritat és que a mi ja m’agradaria saber per on anirà la cosa o com diuen els anglesos m’agradaria poder saber “which way the wind is blowing”, cap a quina banda està bufant el vent. Però com que no ho puc saber, seguiré vivint de manera modesta per si de cas. No és moment per fer gaires inversions ni arriscar-se amb compres innecessàries.
Tant de bo poguéssim predir una crisis perquè llavors ens podríem preparar per afrontar-la. Jo però em conformo en no estar lluitant contra molins de vent o com diuen els anglesos “ to tilt at windmills”, inclinar-se davant els molins de vent. Els alemanys tenen l’expressió “lluita contra els molins de vent” que com l’anglesa fa referència al famosíssim episodi en què don Quixot es baralla amb els molins pensant que són gegants. Com podeu intuir la locució anglesa vol dir que es lluita contra uns enemics imaginaris.
I quan una persona provoca un conflicte per una fotesa o trivialitat que s’arregla fàcilment els anglesos anomenen el conflicte “a storm in a tea-cup”, una tempesta en una tassa de te. No cal que us recordi que hauríem d’evitar conflictes per tonteries perquè a la vida ja hi ha prou coses importants per les que sí ens hem d’emprenyar quan toca.
Per últim avui vull parlar d’una locució que conté la paraula “storm”, tempesta i és “to take the world by a storm”. S’utilitza quan quelcom esdevé un èxit a tot arreu. Només se m’acut com a exemple l’ús del patinet elèctric, una moda que s’ha escampat molt ràpidament i ha canviat la manera de desplaçar-se de molts ciutadans. Això sí, degut a la tempesta Glòria molts patinets han descansat durant uns dies.
Esperem que el dijous vinent el temps ja s’hagi estabilitzat i potser el sol ens hagi tornat a escalfar una mica després d’uns dies força freds i desagraïts. I sobre tot desitjo que totes les localitats afectades per la tempesta recuperin la normalita

Més expressions acolorides de l’anglès.

No us heu adonat de que els dies s’estan fent llargs rapidíssimament? Jo sí i em fa molt feliç perquè tinc la impressió que tinc més hores per fer coses i no em canso tan ràpidament. I també veig que la ciutat deixa enrere el color negre de la nit i la gent comença a posar-se roba més alegre. L’explosió de color arriba amb la primavera i encara ens queda lluny però jo ja em delejo per la seva arribada. Els marrons i negres de l’hivern ensorren els meus ànims i encara sort que aquest any s’han portat els colors teula i han estat de moda els vermells, el color de la passió i l’amor en moltes cultures.
Per als anglesos també és un color especial i tenen diverses locucions amb el vermell. Una de les meves favorites és “to paint the town red”, pintar de vermell la vila. S’utilitza quan algú vol dir que es deixarà anar per fer gresca, beurà desmesuradament i celebrarà un esdeveniment sense gaires miraments. Els estudiants tradicionalment ho fan quan es graduen. Molts d’ells surten després dels exàmens de selectivitat i són tot un perill. Per als batxillers d’altres països com Anglaterra s’ofereixen viatges organitzats a localitats com Lloret i Salou per tal que facin el boig tant com vulguin després dels esforços acadèmics. No és que a mi em faci gaire il·lusió que els adolescents ho hagin de celebrar tot amb un consum desmesurat d’alcohol, no obstant el sortir per emborratxar-se està molt arrelat a la cultura britànica i per això l’anglès té la paraula “booze” que es refereix a l’alcohol barat que es consumeix amb la finalitat de quedar com a mínim en el punt blau.
El vermell té un significat negatiu en la locució “to be a red rag to a bull” que ja us vaig explicar en un altre post en alemany. Ser un drap vermell per a algú i en alemany “für jemanden ein rotes Tuch sein” vol dir ser una persona que irrita profundament a una altra. Potser teniu la desgràcia de conèixer algú a la feina que és per vosaltres un drap vermell. En aquest cas us recomano evitar el contacte amb ella tant com us sigui possible.
L’expressió sembla que ve del món de la tauromàquia perquè als braus se’ls ensenya un drap vermell per provocar-los. Si una persona que és un “red rag” per nosaltres, la veiem i ens posem de mal humor i ens provoca fins i tot agressivitat.
Curiosament en anglès quan volem designar la burocràcia de manera col·loquial, l’anomenem “red tape”, és a dir cinta vermella, en referència a la cinta d’aquest color que feien servir els funcionaris per lligar la paperassa que havien de processar.
El vermell té però un significat positiu en la locució “a red-letter day”. Un dia de lletra vermella és una data assenyalada com per exemple el dia de la signatura de la compra de la casa o el de la boda o el naixement d’un fill.
I com que el tema avui són els colors, us he de parlar del rosa i d’una locució que és calcada a una nostra: “to look through rose-coloured espectacles”, veure el món a través d’unes ulleres color de rosa. No cal que us expliqui què vol dir oi?
Quan una persona no està al cent per cent com jo en aquests moments perquè estic mig engripada, llavors diem que està “off colour”, fora de color o sense color. I quan algú navega sota colors falsos, “sail under false colours” vol dir que una persona es fa passar per una altra o que fingeix la seva identitat per tal d’amagar les seves intencions.
Això ho conec del món de la docència. De vegades, algunes escoles, per esbrinar que fan les altres, envien professors propis a les jornades de portes obertes d’altres escoles per estar al cas de què fa la competència. Molt brut però cert.
Jo en tot cas us desitjo que no estigueu tan “off colour” com jo i que per tant ja feu plans pel cap de setmana que ja tenim ben prop.
Una abraçada a tots.

Més expressions acolorides de l’anglès.

No us heu adonat de que els dies s’estan fent llargs rapidíssimament? Jo sí i em fa molt feliç perquè tinc la impressió que tinc més hores per fer coses i no em canso tan ràpidament. I també veig que la ciutat deixa enrere el color negre de la nit i la gent comença a posar-se roba més alegre. L’explosió de color arriba amb la primavera i encara ens queda lluny però jo ja em delejo per la seva arribada. Els marrons i negres de l’hivern ensorren els meus ànims i encara sort que aquest any s’han portat els colors teula i han estat de moda els vermells, el color de la passió i l’amor en moltes cultures.
Per als anglesos també és un color especial i tenen diverses locucions amb el vermell. Una de les meves favorites és “to paint the town red”, pintar de vermell la vila. S’utilitza quan algú vol dir que es deixarà anar per fer gresca, beurà desmesuradament i celebrarà un esdeveniment sense gaires miraments. Els estudiants tradicionalment ho fan quan es graduen. Molts d’ells surten després dels exàmens de selectivitat i són tot un perill. Per als batxillers d’altres països com Anglaterra s’ofereixen viatges organitzats a localitats com Lloret i Salou per tal que facin el boig tant com vulguin després dels esforços acadèmics. No és que a mi em faci gaire il·lusió que els adolescents ho hagin de celebrar tot amb un consum desmesurat d’alcohol, no obstant el sortir per emborratxar-se està molt arrelat a la cultura britànica i per això l’anglès té la paraula “booze” que es refereix a l’alcohol barat que es consumeix amb la finalitat de quedar com a mínim en el punt blau.
El vermell té un significat negatiu en la locució “to be a red rag to a bull” que ja us vaig explicar en un altre post en alemany. Ser un drap vermell per a algú i en alemany “für jemanden ein rotes Tuch sein” vol dir ser una persona que irrita profundament a una altra. Potser teniu la desgràcia de conèixer algú a la feina que és per vosaltres un drap vermell. En aquest cas us recomano evitar el contacte amb ella tant com us sigui possible.
L’expressió sembla que ve del món de la tauromàquia perquè als braus se’ls ensenya un drap vermell per provocar-los. Si una persona que és un “red rag” per nosaltres, la veiem i ens posem de mal humor i ens provoca fins i tot agressivitat.
Curiosament en anglès quan volem designar la burocràcia de manera col·loquial, l’anomenem “red tape”, és a dir cinta vermella, en referència a la cinta d’aquest color que feien servir els funcionaris per lligar la paperassa que havien de processar.
El vermell té però un significat positiu en la locució “a red-letter day”. Un dia de lletra vermella és una data assenyalada com per exemple el dia de la signatura de la compra de la casa o el de la boda o el naixement d’un fill.
I com que el tema avui són els colors, us he de parlar del rosa i d’una locució que és calcada a una nostra: “to look through rose-coloured espectacles”, veure el món a través d’unes ulleres color de rosa. No cal que us expliqui què vol dir oi?
Quan una persona no està al cent per cent com jo en aquests moments perquè estic mig engripada, llavors diem que està “off colour”, fora de color o sense color. I quan algú navega sota colors falsos, “sail under fals colours” vol dir que una persona es fa passar per una altra o que fingeix la seva identitat per tal d’amagar les seves intencions.
Això ho conec del món de la docència. De vegades, algunes escoles, per esbrinar que fan les altres, envien professors propis a les jornades de portes obertes d’altres escoles per estar al cas de què fa la competència. Molt brut però cert.
Jo en tot cas us desitjo que no estigueu tan “off colour” com jo i que per tant ja feu plans pel cap de setmana que ja tenim ben prop.
Una abraçada a tots.

Més expressions alemanyes per després del Nadal.

IMG-20191210-WA0005

Ara sí que han passat les festes i també per a molts les vacances. La veritat és que jo he trencat el ritme habitual, no obstant, de descans pràcticament no n’he tingut. Però la majoria sí i suposo que haureu aconseguit l’equilibri entre els àpats familiars i les trobades amb els amics. Tradicionalment les nadals són unes festes nadalenques en què ens atipem amb la parentela durant molts dies. Per compensar-ho, la nit del cap d’any la majoria surt a passar-s’ho bé amb els amics. És ben sabut que la nit del 31 al 1 de gener és un moment d’excessos. Quants no hem vist gent a la una de la matinada al metro que ja no podia caminar recte? I és que el cap d’any, el carnestoltes i el sant Joan són per deixar-se anar i fer el que els alemanys anomenen “die Sau rauslassen”, deixar anar la truja.
Aquest any i degut a les meves circumstancies personals amb els meus pares força delicats no he estat pel que havia d’estar ni he fet massa cas de les festes. Tenia el cap a tres quarts de quinze i he portat un esgotament considerable. Els alemanys dirien amb la seva locució d’origen mariner que he estat “völlig durch den Wind”, completament a través del vent.
L’expressió ve de quan es vol canviar el rumb del vaixell i llavors s’ha de girar la vela de manera que aquesta quedi contra el vent el mínim de temps possible. Quan estem “durch den Wind”, és a dir “a través del vent” estem desorientats, nerviosos o senzillament no estem pel que hem d’estar. I jo certament he estat pendent de molts temes per solucionar assumptes urgents i no he tingut el cap per organitzar cap àpat nadalenc. L’any vinent ja faré els honors pertinents al solstici d’hivern.
I malgrat no haver estat per organitzar trobades familiars, no em puc queixar perquè durant les festes no m’ha mancat el veritablement essencial: la gent més important ben prop. Sí és cert que el 25 de desembre era per exemple infinitament més bonic quan podia dinar amb els meus pares alhora, però la situació ha canviat. Tinc mon pare al sociosanitari i ma mare a casa i per tant el dia de Nadal vaig haver de visitar primer a l’un i menjar després amb l’altre. I tot i així no ha estat per a mi el que els alemanys dirien “ mir hat jemanden den Boden unter den Füssen weggezogen”, és a dir, que se m’ha tret el terra de sota els peus, no. Els elements importants per celebrar els nadals hi eren i per tant jo encara tenia terra sota els peus. En alemany quan a un li treuen el terra sota dels peus vol dir que se li emporten a un una part fonamental de l’existència, que se’l danya o se li fa mal. És clar que m’hagués agradat un Nadal en família però ha estat impossible i per tant he estat més que contenta de que les persones més importants per a mi, seguissin presents a la meva vida. Amb això n’he tingut prou.
I dintre del possible, puc estar contenta perquè l’atzar ha volgut que aquesta situació personal tan delicada arribés unes setmanes abans de les meves vacances de Nadal. He tingut sort dintre de la desgràcia, o el que els alemanys diuen “ Glück im Unglück” perquè les vacances escolars m’han servit per abaixar el ritme frenètic que portava.
De fet a Alemanya vaig sentir molt sovint això de “Glück im Unglück” però hi ha un refrany molt bo que fa “lieber Glück im Unglück als Pech in der Strähne”. El podríem traduir com “més val sort en la desgràcia que una temporada de mala sort”. La mala sort en alemany és la Pechsträhne. I sí una mala “ratxa” és el pitjor que ens pot passar.
Doncs jo aquest passat Nadal m’he conformat en veure les fotos que m’enviaven els amics dels àpats nadalencs que han fet. Però com ja sabem “ Es ist nicht alles Gold, was am Englischen Hofe glänzt”, no és tot or el que llu a la cort anglesa. No us recorda aquest refrany al del castellà “no es oro todo lo que reluce”?. És una veritat com un temple. Una part significativa de la gent que conec s’ha gastat un dineral en els menjars durant la festivitat. I després encara han reconegut que tampoc han menjat tan bé com haurien volgut. Això per no parlar dels que han fet viatges per conèixer indrets que han vist a les pel·lícules i després han quedat decebuts del que han vist. Les coses no sempre són com ens les volen fer veure.
La qüestió és que cal fruir del que tenim en cada moment perquè el temps passa volant i no torna i cal emmagatzemar en la memòria aquells minuts escàpols que hem pogut robar a la vida. I és que tots volem a arribar a vells però no volem envellir. Ja ho diu la dita alemanya “alt will jeder werden, älter niemand”. El procés d’envelliment ens amoïna a tots i és un tema tabú en moltes cultures. No podem evitar envellir si volem seguir vius.
I ja sabeu que mentre vivim podem aprendre i tenir il·lusions a la vida. Ens poden sortir arrugues i podem notar que les articulacions no funcionen com abans i que el nostre cos ja no respon. No obstant la capacitat d’enamorar-nos i estimar no mor mai. Els germànics ja ho saben perquè tenen el refrany “ Alter schützt vor der Liebe nicht, aber Liebe vor dem Altern”, Envellir no protegeix de l’amor, però l’amor sí d’envellir. Això que diuen que els alemanys no són romàntics…
I bé. Suposo que ja esteu tots de tornada a la feina. Per a mi les vacances no han estat gaire relaxades però tot i així estic contenta de tornar al ritme habitual. Sé que us semblarà estrany, però m’abelleix la sensació d’anar a dormir cansada i haver-me guanyat el repòs nocturn. El valor del treball és quelcom que no passa desapercebut en cap idioma penso. Sobretot perquè el no treballar té les seves conseqüències i ja se sap: qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla. O com diuen els alemanys “Arbeit bringt Brot, faulenzen Hungernot”, és a dir, la feina porta pa i fer el gandul fam.
Malgrat que m’agradi fer el gallòfol adesiara, no podria estar més d’acord amb la dita “wer rastet, der rostet”, és a dir, qui fa pausa es rovella. Ens cal mantenir-nos actius per viure bé.
Una vegada un amic meu va dir que el descans no existeix, només hi ha un canvi d’activitat. Té total la raó. Us heu parat a pensar en el nombre de vegades que esteu veritablement sense fer res? Poques. Probablement quan teniu la grip. El repòs va contra la nostra natura crec. Per això us desitjo molts ànims pel retorn a la rutina diària després de la pausa nadalenca. Una bona setmana a tots.

La llei de la dependència: un altre instrument per cobrir l’expedient o un ajut real?

Qui té gent gran a la família segur que ha sentit parlar de la llei de la dependència. Us sona oi? En sí la llei de la dependència és un instrument molt útil per a ajudar als ancians a desenvolupar les tasques del dia a dia segons el seu grau d’autonomia. La idea és bona i la implementació també. El problema és que els tràmits i el temps d’espera de les resolucions és tan llarg que sovint la ajuda no arriba.
En el cas de tenir ancians a la família o familiars que no són autònoms cal anar a serveis socials i omplir els formularis per sol·licitar els ajuts disponibles. En fer-ho és necessari adjuntar els informes mèdics pertinents, perquè òbviament d’ancians n’hi ha molts i si es valen per si mateixos no els cal ajut. O si més no això és el que pensa l’estat, ja sabem que el fons no són il·limitats.
Ara us explicaré una mica com funciona el procés i quines són les pegues. En el meu cas vaig sol·licitar l’ajut pels meus pares el juliol del 2018. Un cop fet el tràmit fan passar més de deu mesos fins que ens van trucar per fer la visita de protocol. I què és això? És una visita a la llar per part d’una treballadora social que fa als ancians sol·licitants preguntes per tal d’establir el seu grau de dependència. Una de les preguntes pot ser si la persona es pot calçar sola, o si frega el pis sol o si necessita ajuda per vestir-se.
En el moment en què es va fer l’entrevista als meus pares, la meva mare encara es movia i portava la casa gairebé sola. El meu pare ja no caminava bé pel carrer però per casa no necessitava bastó ni caminador.
Al meu pare, a qui amb els informes mèdics li van reconèixer un 75% de discapacitat, li van donar un grau 1 de dependència que es traduiria en 3,5 hores setmanals d’ajut en algun moment.
A la meva mare, que en el moment de l’entrevista era més móvil, no li van donar cap grau de dependència.
Doncs bé, per tal que us en feu una idea, des de que arriba la resolució del grau de dependència fins que hi ha un ajut al domicili poden passar uns deu mesos més si un no insisteix.
I quin és el principal problema de tot això? Doncs que quan parlem de gent gran, un període de 6 mesos pot ser absolutament significatiu en la pèrdua de les capacitats físiques i mentals de les persones. Des de que naixem fins que ens morim anem patint canvis i, desgraciadament, quan ens fem grans el cos es va espatllant per etapes i durant certes malalties ja no es recupera. Dit en altres paraules: en mig any la situació d’un ancià pot haver canviat moltíssim.
Aquest va ser el cas dels meus pares. Quan vaig sol.licitar l’ajut per ells, la avaluadora va considerar que ma mare no tenia cap grau de dependència i mon pare sí. Però amb un 1 de dependència, mon pare tenia dret a 3,5 hores setmanals d’ajut al domicili.
I si no hagués canviat res en els darrers sis mesos, aquest ajuda hagués estat un miracle molt benvingut.
No obstant això no és així. Pels meus pares, com per moltíssims d’altres ancians, la situació ha canviat de manera dramàtica en poc temps. El pare s’ha debilitat fins al punt que ja no pot caminar sense una persona que l’acompanyi. Ni en distàncies curtes podria. I no obstant, segons les autoritats mon pare té un grau 1 de dependència.
En aquests moments ell és a un sociosanitari. D’altres ancians poden no haver tingut tanta sort i poden haver perdut facultats ràpidament sense rebre l’ajut pertinent.
No obstant, si la situació empitjora cal demanar una revisió del grau de dependència. I ara ja us podeu posar a tremolar perquè encara que porteu la documentació a la central, que a Barcelona és el carrer Bruch 90-92, es triga encara uns quatre mesos en enviar una persona per valorar el grau de dependència de l’ancià que sol·licita l’ajut.
Us explico ara el que ha passat a la meva família. En 6 mesos des de la resolució del grau de dependència la salut de la mare, el seu estat ha empitjorat tant que no li permet portar la casa degudament.
Se l’ha d’assistir en la compra, en la neteja i en l’elaboració del menjar. Però com que té un grau zero i la revisió del grau trigarà, tot l’ajut recau en la família directa. En aquest cas soc jo i no compto amb ningú més.
El meu pare va emmalaltir en cosa de dos mesos com a màxim, la seva involució va ser esfereïdora.
Veient el ràpid declivi de la salut del meu pare, jo vaig anar al Centre de serveis socials de Gràcia per demanar una acceleració de l’ajut que ens pertocava pel grau. La visita llavors ja no va trigar gaire però l’ajut encara havia d’arribar dos mesos després.
I com ja sabeu l’estat de salut de la gent pot canviar molt ràpidament com li va passar a mon pare. El van ingressar just una setmana i mitja després de la visita de la treballadora social i de l’hospital va passar a un sociosanitari, on estan intentant recuperar-lo al màxim.
No obstant, mon pare, com tants altres ancians ha perdut la seva mobilitat i autonomia totalment. Això vol dir que necessita assistència 24 hores al dia per tal d’estar ben atès.
Doncs bé, l’assistenta social del sociosanitari va donar una mica de presses al metge del sociosanitari per fer un informe de salut del meu pare per tal que jo pogués presentar la sol·licitud de revisió del grau de dependència. Però és curiós que ella no es mogui d’oficines i no conegui personalment l’estat de mon pare.
Sigui com sigui, la revisió del grau de dependència trigarà uns quatre mesos i l’estada al sociosanitari s’acaba.
Desafortunadament sé de molts casos en què l’ajut arriba quan el sol·licitant és mort. Si s’han demanat diners i no assistència a domicili la família tindrà un ingrés de diners corresponent a l’ajut des del moment en què s’hagi concedit. Si es demana com jo assistència al domicili, llavors la família perd en certa manera la prestació.
L’atenció domiciliaria està bé per a persones autònomes o semi-autònomes. Però quan els ancians perden les facultats d’un dia per un altre, serveix de poc.
La tramitació dels ajuts és lenta i esgotadora i el barem per ser considerat persona depenent molt qüestionable. Una persona pot poder posar-se la jaqueta sola però no poder recordar si ha anat a comprar o no aquell mateix matí. O a l’inrevés. Pot no poder vestir-se sola però tenir un cap claríssim per gestionar les compres per internet.
Les treballadores socials de l’hospital van donar la impressió que esperaven de mi que deixés la feina per cuidar els meus dos pares. Això ja seria impossible perquè cuidar ancians és feina de 24 hores al dia i no només vuit hores diàries. Recordo que una de les assistentes de l’hospital em va demanar per la meva situació familiar. Pel que va dir dedueixo que si una dona en actiu té un marit amb ingressos suficients, la treballadora considera que la dona pot deixar la feina per cuidar els pares.
La meva situació personal o la meva relació de parella no han de poder influir en el fet que els meus pares rebin un ajut que sobradament han pagat amb els seu impostos o els meus.
Si les dones hem d’abandonar la feina o fer reducció horària per fer-nos càrrec dels grans de la família, llavors nosaltres perdem cotització i quedem més endavant en situació de vulnerabilitat.
En si la llei de la dependència és un avenç significatiu. El problema és la lentitud de la xarxa de serveis socials que triguen mesos en tancar tràmits. El sistema seria adequat amb una acceleració dels tràmits i també una major mobilització de les assistentes.
És obvi que avui dia amb els ordinadors la informació està a l’abast de qui està autoritzat per rebre-la en poc temps. Quan al sistema apareixen informes mèdics desfavorables i un empitjorament de la salut de l’ancià/anciana, no s’hi val que les assistentes s’enviïn correus les unes a les altres per informar de la situació. El que calen són protocols d’acció ràpids i substitucions de les absències laborals de les assistentes perquè els ancians o les famílies no desconnecten ni tenen descans.
Però a dia d’avui això no és així i per això més de vuitanta persones depenents han mort cada dia el 2019 sense rebre els ajuts que els pertoquen. A Catalunya la tramitació de l’expedient de dependència triga uns 576 dies en ser resolta. Un temps massa llarg. Sembla doncs que aquesta llei és només una mica per “rentar la cara” als governs més que no pas un instrument útil per al contribuent que ha pagat tota la vida impostos per estar mal atès.
No endebades sempre m’ha semblat que aquest país tot es fa només per “cobrir l’expedient”.
Pels que encara no ho sabeu. Si no esteu conforme amb la valoració de grau de dependència, és millor no recórrer. Perquè resulta que triguen més en fer una revisió del cas si es presenta una queixa que si es presenta una revisió als 6 mesos. Tot plegat ridícul com moltes d’altres coses d’aquet país tan mal gestionat.
Potser algun dia algú idearà un sistema per agilitzar els tràmits.