El llegat de la RDA a “La Vall dels ignorants”.

Deixa un comentari

No sé si algú associa la denominació Florència de l’Elba amb una ciutat concreta d’Alemanya, ni tampoc sé si pels d’aquí el concepte de la “Vall dels ignorants” és desconegut i estrany. El primer qualificatiu de la ciutat ens porta al món de la història de l’art amb un artista italià conegut com a Canaletto que va immortalitzar no només els paisatges italians sinó també els de la ciutat de Dresden on va ser pintor de la cort d’August III. La segona denominació ens evocat imatges d’una època gris i potser trista. Quan vaig començar a escriure “La Vall dels Ignorants” ho vaig fer esperonada pel sentiment de disgust general ocasionat per la crisi financera del 2008. Retallades de sou, inseguretat, pèrdua del poder adquisitiu i amb ell també disminució del consum i dels extres que tots estàvem acostumats a fer. El mal humor general em va fer pensar en la meva llarga estada a Dresden, no gaire llunyana llavors i en el fet que jo ha havia viscut una crisi força més profunda que la que vam patir nosaltres el 2008.
Sense voler-ho vaig començar el relat d’una ciutat en una època en què els alemanys de l’est encara cercaven un lloc al seu nou món i intentaven reubicar-se i redefinir una identitat. La protagonista del llibre arriba a Dresden el 1996, el mur havia caigut el 9 de novembre del 89 i el 3 d’octubre del 90 va tenir lloc la reunificació d’Alemanya, tan celebrada per tots en un primer moment, però que va sacsejar profundament la vida dels 13 milions d’habitants que en menys d’un any van passar de viure a la seva República Democràtica Alemanya, en alemany DDA a la federal, RFA o en alemany BRD. La primera dècada de reunificació va ser un drama pels habitants de l’est i això és el rerefons que ens acompanya durant tot el llibre.
La protagonista de “La Vall dels ignorants”, la Miriea, arriba per equivocació a l’Alemanya que no toca just sis anys després de la reunificació i el que es troba és tot el contrari del que s’esperava perquè en aquells moments una banda i l’altra d’Alemanya encara eren totalment diferents. De fet ho eren tant que durant la dècada dels noranta van aparèixer tres substantius nous que tenien relació amb aquestes diferències. Un era el de “Wessis”, que era l’alemany de l’oest de la paraula “West” en alemany, l’altre era “Ossi” de la paraula “Ost” o est i la tercera és la de “Ostalgie” que és la nostàlgia de la vida i la cultura de l’oest.
I és que el que va passar va ser que després d’un primer moment d’eufòria dels habitants de l’est d’Alemanya per saber que finalment podrien per exemple viatjar a països occidentals i sobre tot als Estats Units, aquesta il·lusió es va anar dissipant per tot els problemes que van sorgir quan van ser reabsorbits.
Un dels primers xocs va arribar l’estiu del 1990. El dia 1 de juliol d’aquell any el DM el marc alemany de l’est va deixar de ser la moneda de l’alemanya de l’est. No obstant, el canvi d’un marc a l’altre va suposar per a molts que els estalvis de tota la vida d’uns van quedar reduïts significativament. El primer banc en obrir per canviar els DM de l’est pels de l’oest va ser el d’Alexanderplatz. I les condicions de canvi va ser les següents: Els primers 4.000 euros es canviaven equiparant els dos marcs alemanys, un marc de l’oest per un de l’est. Els joves fins a quinze anys podien canviar fins a 2.000 euros en aquestes condicions i els de més de seixanta fins a 6.000. Però tot el que superava aquest llindar es canviava seguint la fòrmula 2 DM de l’est per un de l’oest. Això va suposar un terrabastall econòmic que va afectar no només a les economies familiars sinó també a les empreses. Moltes no van poder fer front a uns salaris que els costaven més i molts negocis van fer fallida. També es va plantejar el problema que de cop i volta hi havia molts negocis duplicats a l’est i l’oest i els de l’est no eren prou competitius. A nivell de maquinària industrial l’est havia quedat una mica enrere i aquí cal fer un aclariment. Quan va acabar la segona Guerra mundial i Alemanya va quedar dividida en dues per evitar que pogués tornar a aixecar el cap fàcilment. Es van exigir unes reparacions de Guerra altíssimes que no van ser només en diners sinó en concepte de maquinària, patents i inversions i compensacions econòmiques a l’estat d’Israel i les víctimes. Alemanya occidental va poder reactivar la seva economia gràcies en part als diners del Pla Marshall, però les reparacions que van pagar els habitants de l’est d’Alemanya els de la RDA van ser molt més dures. A més de la maquinària industrial, els treballadors altament qualificats i tècnics alemanys van ser deportats a Rússia per treballar. En total van ser uns 150.000 i a més, per si fos poc, els soviètics van arrancar les vies de tren per endur-se-les. Com a conseqüència d’això, després de la reunificació els amples de les vies de tren de l’est i l’oest encara no eren iguals i per això la circulació de l’est a l’oest era més lenta. El que vull fer veure amb això és que la RDA va haver de lidiar per aixecar un país des d’un espoli molt sever per part dels soviètics. Tot i així els sistema de control estricte establert a la RDA, l’economia planificada (Planwirstschaft) i una societat també planificada i controlada per l’Stasi van fer que durant 40 anys la RDA subsistís amb un cert ajut dels russos.
El terrabastall econòmic i el fet de passar d’un dia a un altre d’un país que mitjanament garantia feina a un on s’havia de competir per aquesta va ser el que va deixar especialment tocats a aquells amb edats entre els 30 i 50. Molts van perdre la feina i van passar a percebre ajuts socials. Un dels personatges de “La Vall dels ignorants”, el Gerd és el prototipus de noi jove a qui la reunificació el deixa sense feina i desorientat. I de perdedors de la reunificació n’hi va haver uns quants. Hem de pensar que com he esmentat abans molts empreses no eren competitives i algunes d’elles es van vendre. Un exemple d’això és la AWD Arzeneimittelwerk Dresden, un dels principals productors de medicina de la RDA. Durant els anys 90 i davant d’una possible fallida aquesta empresa va passar a mans d’un grup croata, Pilva, i es va demanar a tota la plantilla fer un “esforç” per aprendre l’anglès que seria el mitja de comunicació amb els nous patrons. I la AWD no va ser un cas aïllat però sí un que serveix d’exemple en tots sentits. Per cert, aquesta empresa farmacèutica es va dividir i fragmentar en diverses societats el 1990. La part de la AWD que va ser adquirida per Pilva va passar a ser dels EEUU quan s’associà amb Barr Pharmaceuticals i finalment quedà en mans israelites quan el 2009 Barr Pharmaceuticals fou comprada per TEVA pharmaceuticals, un gegant israelià de medicaments genèrics. Val a dir que la part de l’empresa que es dedica a la recerca va quedar en mans europees.
La AWD va ser afortunada per dir-ho d’alguna manera perquè del que era en va quedar quelcom tot i que el model productiu va canviar. En els seus inicis representava l’esquema típic d’empresa de l’est: disposava de mainaderia pròpia i d’escola de formació professional. No era gens rar que els fills dels treballadors esdevinguessin també treballadors de les empreses. I és precisament això que sovint donava als ciutadans de la RDA la sensació de “seguretat” que van trobar tant a faltar quan van passar a ser part de la BRD.
Però no només l’economia dels “Ossis” era diferent. L’estil de vida també ho era i molt. Per començar la RDA afavoria la maternitat i paternitat primerenques perquè una parella amb fills tenia més possibilitats d’accedir a un habitatge per petit que fos. Això també és quelcom que es reflecteix a “La Vall dels ignorants” en el Gerd. No era gens atípic que durant els anys 90 els nois i noies que estaven encara estudiant la carrera tinguessin fills. Això ja sobtava força als alemanys de l’oest en aquella època perquè la mitjana d’edat per tenir fills a l’oest era més avançada.
Un altre de les principals diferències socials de la RDA era la gran quantitat de dones amb titulacions universitàries. Això venia donat pel fet que tot i que el servei militar obligatori era de 18 mesos, si s’estenia a 3 anys o 4 les possibilitats d’entrar a la Universitat augmentaven perquè no només es tenia en consideració l’expedient acadèmic sinó la “Zuverlässigkeit” la fiabilitat política i el compromís amb l’estat.
Però no tot era gris i fosc i això és el que vull donar a entendre a la novel.la. L’època de la DDR també va representar que els ciutadans que hi vivien sovint se sentien units entre ells pel fet de viure en un estat “repressor”. Tothom sap que l’Stasi des de la seva fundació el 1957 va ser un mitjà de control molt poderós durant tot el temps del seu funcionament. El 1989 comptava amb 90.000 treballadors al seu ministeri i 189.000 cooperadors no oficials. HI havia un membre de l’Stasi per cada 100 ciutadans. Servia per garantir que qualsevol esperit subversiu fos controlat i apagat. I de persones i joves a qui no els convencia el règim n’hi havia prou per tenir uns camps de treball que servien per reconduir les actituds alienes al règim.
En principi la RDA va néixer com a estat del poble treballador i granger. El treball era considerat un honor, un dret i una obligació i tothom tenia feina, homes i dones perquè la societat que s’havia creat a l’Alemanya oriental afavoria la dona treballadora. Però també representava que la cura dels nens sovint quedava en mans de les cuidadores en les llars d’infants. I precisament aquesta imposició però també la seguretat de tenir una feina garantida és el que els habitants de l’est van trobar a faltar quan es van incorporar al capitalisme de l’oest. També en una segona fase i passada l’eufòria es van començar a plantejar la superficialitat de tots aquells bens que tenien a la seva disposició i que els havien fet goig en un principi. La RDA no deixava que els treballadors passessin gana perquè els mínims estaven garantits, però de luxes no n’hi havia gaires. I de fet una escena típica del Nadal era veure a les botigues on els arribaven la gent fent cua per adquirir plàtans que eren una fruita totalment exòtica per a ells. La RDA feia un esforç important productes estrella com aquesta fruita de tant en tant i els ciutadans es delien per una cosa que per a nosaltres és bàsica i res exòtica. Per això i durant tots els anys noranta si veies al supermercat un carro ple de fruita costés el que costés, sovint era d’un antic ciutadà de la RDA.
Els “Ossis” també van començar a sentir enyorança de les seves empreses amb mainaderia i cantina pròpia i fins i tot de la llengua russa, que era la que estudiaven com a llengua estrangera.
L’antiga Alemanya de l’est dels anys noranta i començament del nou mil·lenni era un territori amb un gran complex d’inferioritat, que havia perdut punts i poder adquisitiu i que veia tots els “Wessis” que arribaven per treballar al seu bocí de país com a éssers arrogants i sospitosos. De la mateixa manera que probablement els habitants de l’oest veien en els seus veïns una alienígenes empeltats d’esperit soviètic que es queixaven i no s’acabaven d’adaptar.
M’agradaria dir que la situació ha canviat i que l’est s’ha equiparat a l’oest però malgrat els esforços encara no s’ha aconseguit una igualtat. Segons l’informe “Unequal Germany_ Socioeconomic Disparities Repor”t de la Friedrich-Ebert-Stiftung, Alemanya continua molt lluny de la paritat de condicions de vida i les diferències regionals són profundes i persistents.
Avui dia ciutats com Dresden, Leipzig o Jena són dinàmiques però les zones rurals continuen endarrerides.
Amb tot això encara no he dit per quin motiu a Dresden se la va anomenar “La Vall dels ignorants”. Aquest terme tan pejoratiu va néixer del fet que per la seva ubicació geogràfica a Dresden no hi arribava la televisió de l’oest i per això als ciutadans d’aquesta ciutat se’ls considerava més ignorants que als de la resta d’Alemanya. I tanmateix no podria mai acabar un post sobre Dresden i el seu passat a la RDA o DDR com vulguem anomenar aquell país sense dir que l’escala de valors, la resiliència, l’esperit de comunitat i la naturalitat dels “Ossis” de Dresden em va marcar profundament. Tant que en tornar a Barcelona vaig sentir que alguns aspectes de la meva pròpia cultura em resultaven aliens. Per això ni jo seria la mateixa sense el meu Dresden d’aquella època ni l’Alemanya d’avui dia seria tan rica en experiències i diversitat com la que tenim ara.

El Jardí del Silenci i la hipocresia de l’administració.

Deixa un comentari

Ara fa cosa d’un any i escaig vaig descobrir que a Gràcia hi teníem un bocí de Jardí urbà d’aquells que ha guanyat i treballat el veïnat de la ciutat i que contribueix a fer teixit humà d’una metròpoli que cada cop se’ns fa més inhumana. El primer jardí urbà que vaig visitar va ser prop de Montjuïc i la persona que me’l va fer descobrir em va dir que el més bonic de tots era a un dels meus barris, a Gràcia. No vaig trigar a visitar-lo i quan ho vaig fer me’n vaig enamorar. La història d’aquest jardí és llarga i tortuosa. Tot va començar quan el 1885 en Joan Sanz Carbonell, un veí del barri que havia fet fortuna a Cuba va deixar per escrit en el seu testament que a les finques que tenia a la zona volia fer-hi una escola cristiana. Aquesta havia de ser per a noies desafavorides del barri i havia de tenir un jardí per a que en poguessin gaudir els veïns. Fins l’any 2000 on hi ha ara el jardí hi havia un convent que va haver de tancar per manca de monges i l’escola també va caure en desús. Com que el bisbat no sabia que fer-ne es van vendre els terrenys a una immobiliària i estava previst que es convertís en un pàrquing de 6 plantes. El 2012 van entrar les excavadores per trinxar els antics edificis i aplanar el terreny però la mobilització veïnal va frenar el projecte del pàrquing i pocs mesos després l’Ajuntament va adquirir la finca. Amb l’esforç i la il·lusió dels veïns activistes, l’espai es va convertir en un preciós jardí ple de plantes i flors on els vilatans graciencs poden cercar refugi i una estona de tranquil·litat. El 2014 l’associació “Salvem el Jardí” va aconseguir que l’Ajuntament frenés les obres i es va intentar convèncer l’administració de convertir l’espai en un centre cívic. El projecte no va prosperar però els 800 metres quadrats han ofert un racó de convivència pel barri i han generat un sentiment de companyonia que ben segur actua com a medicina contra moltes malalties com la soledat i la tristor. Fer barri i fer comunitat és primordial per al desenvolupament de la societat i indrets com el Jardí del Silenci fan que la vida sigui un pèl més humana i menys caòtica del que ens sembla adesiara.
Tot anava prou bé fins que l’AFA (associació de famílies d’alumnes) de l’escola que queda just davant del Jardí del silenci va començar a reclamar l’espai per als nens. El Jardí del silenci queda al carrer de l’Encarnació 64 i l’escola Les Teixidores de Gràcia al carrer de l’Encarnació 61. Els pares i mares de la quitxalla de l’escola reclamaven que el Jardí es convertís en un espai on hi poguessin jugar els nens. No obstant, per molt curosos que siguin els menuts, un jardí veïnal com el del Silenci no és el lloc ideal per fer-ne una extensió del pati de l’escola. És cert que a Gràcia ens manquen espais per a que els nens juguin i entrin en contacte amb la natura. Sempre ha estat l’aspecte del barri que més trist he trobat. Tot i el seu caràcter de poble, Gràcia manca espais oberts i verd per deixar respirar tant als adults com als nens. I aquests darrers necessiten jugar i córrer en zones verdes. Els veïns del barri ja van demanar a l’Ajuntament en el seu moment que el Mercat de l’Abaceria passés a ser una espai verd. La seva extensió és perfecta i hagués proporcionat als veïns del barri la possibilitat d’un passeig o una estona de lectura en mig dels carrers estrets i asfaltats del barri. D’altra banda la remodelació dels Jardinets ha aconseguit un espai més pla però ni una engruna més verd i és lògic que l’AFA vagi voler aconseguir un bocí d’espai per la quitxalla. La pregunta és: A quin preu? Doncs el preu ha estat que l’administració i l’Ajuntament, incapaços de proporcionar als ciutadans zones adequades, finalment ha volgut intercedir per l’AFA i ha donat el vistiplau a un projecte que deixarà el jardí reduït a la meitat per crear en l’altra meitat una extensió del patí de l’escola. I les opinions estan dividides: Els que creuen que el joc dels infants és més important que un jardí per a tots i els que reivindiquen que la zona sigui sent un espai de silenci pels veïns.
L’Ajuntament s’ha posicionat a favor de l’AFA i ha afavorit una inversió de 500.000 euros per reformar el jardí i adaptar-lo a la necessitat dels infants. Curt i ras s’esclafarà la meitat del terreny per fer-lo agradívol a l’AFA. Ens quedem amb la meitat de verd, plantes i espai veïnal. El pitjor del cas és que el mateix alcalde Collboni que afavoreix aquest projecte fa poc va declarar després de la visita a un terrat privat ple de tulipes i ubicat a l’Eixampla que “això també és fer ciutat: crear espais de trobada, cuidar el verd de proximitat i enfortir els vincles amb qui tenim més a prop”. I això com encaixa amb el projecte de carregar-se mig Jardí del Silenci per urbanitzar-lo i modernitzar-lo? Senzillament no encaixa perquè el que ha creat el teixit humà d’un barri no té res a veure amb la zona freda que endegaran els arquitectes del projecte de remodelació del Jardí. No seria més adequat que l’Ajuntament cerqués zones adients per a que els nens del barri poguessin córrer entre el verd? La resposta és: massa car. Les contradiccions de l’administració són sempre rocambolesques. D’una banda hem de ser sostenibles i anar més en bicicleta però per altra banda al costat de casa al carrer santa Teresa, s’han fet desaparèixer la majoria d’ancoratges per a bicicletes per afavorir l’estacionament de les motocicletes. Fa anys ens van fer retirar els cotxes dels carrers. Ara les motocicletes treuen l’espai d’estacionament de les bicicletes i la política és clara: les motos paguen impostos de circulació i les bicicletes no. Això sí, siguem tots per favor ben sostenibles perquè és el que l’Ajuntament vol. Veritat o hipocresia econòmica?

El somni de la papallona V.

Deixa un comentari

— Què fa que de cop hi hagi aquest silenci? Volen escoltar una conversa privada?

L’Enric tombava per allí perquè havien arribat unes comandes i havia de signar uns documents i de seguida va sortir a defensar la noia.
— Mestre! No sé pas si la Sílvia està per parlar amb tu i en tot cas no ho hauríeu de fer aquí.
— Em cal parlar-hi. —Va fer ell Lluís sense ni tan sols mirar a la Sílvia a la cara.
— Doncs ella potser no vol parlar amb tu. —Digué l’Enric assertiu.
— Ja n’hi ha de que tots diguin la seva i decideixin per mi. No tinc ganes de veure’t però si vols parlar, doncs parlem que crec que vull sentir un parell de coses dels teus propis llavis.
L’Enric va dir-li que el portés al magatzem per no fer cap escena davant dels clients perquè després tot el barri n’aniria ple.
La conversa va ser curta però intensa. La Sílvia li va demanar per quin motiu no li havia dit res sobre la seva dona i la seva filla petita i el Lluís va explicar que ja feia temps que es volia separar, que s’havia casat amb ella i poc després del part havia desenvolupat una esquizofrènia que no es podia tractar. No volia fer-li mal i tenia la intenció de passar-li una bona pensió vitalícia i de fer-se càrrec de la nena però que l’estimava. La Silvia s’ho va escoltar tot i va dir sanglotant i dolguda:
— I no creus que jo tenia dret a saber que tens dona i filla? I com vols fer-te càrrec de la nena? Vols que visqui amb tu?
— Amb nosaltres, si tu et vols casar amb mi…
El Lluís semblava sincer i decidit i el seu to va apaivagar la ira de la Sílvia que li va dir que s’ho havia de repensar tot. Però no va poder fer-ho perquè de fet, ell mateix va plantar-se a casa de la noia mentre aquesta era al bar treballant per donar explicacions a la seva família. La mare de la Sílvia va trucar al seu marit que va arribar a casa esperitat i amb els ànims encesos i ganes d’estomacar el Lluís. Però quan aquest els va demanar casar-se amb la Sílvia als dos se’ls va obrir el cel perquè no sabien què fer d’un net bastard. Entre tasses de cafè i copes d’Orujo van emparaular la boda que tindria lloc tan bon punt ell tingués el divorci. El petit detall final va ser explicar al Lluís que seria pare de nou. El rostre se li va desencaixar quan li ho va dir el pare de la Sílvia en to rialler després de tres copes d’Orujo.
— Proposo un darrer brindis pel pare del meu net o neta que ja està de camí! —va fer l’home sense adonar-se que no havia anunciat de cap manera l’embaràs de la seva filla.
La Sílvia es va trobar amb un matrimoni pactat i un marit contrariat des del moment que va saber que seria pare de nou. Aquella dolçor que gastava al principi es va convertir en amargor durant els mesos anteriors al casori i la Sílvia s’anava marcint amb cada setmana de gestació. S’aferrava al nen que havia de néixer i el cercava com a refugi del malson en què havia caigut. L’Albert s’ho mirava tot entristit, pensant que la Sílvia no havia fet sort, que potser els seus pares no l’haurien d’haver fet casar amb el Lluís i que els temps estaven canviant i les mares solteres ja no eren tan mal vistes.
— I qui vols que es casi amb ella doncs? —li demanava la Gabi a l’Albert quan aquest lamentava l’imminent casament infeliç. “Jo”, pensava ell enrabiat sense gosar dir-ho.
La sort però ha volgut somriure a la Sílvia en la seva època madura i ara, als seus cinquanta-nou anys amb un fill gran que l’adora per sobre de tot ha aconseguit el seu somni d’independència amb el seu propi bar al Poblenou. El bar és l’orgull que va perdre de jove i que ha recuperat ara. Amb un passat que li ha ensenyat de la vida més que tres carreres universitàries veu que s’acosta la Paula, li llegeix la cara i nota que quelcom la sotja.
—Un cafè? —li ofereix de manera franca. Ser propietària del bar li permet aquests petits luxes de convidar a la gent que aprecia.
La Paula mira el rellotge i el fet no passa desapercebut per la Sílvia.
— D’acord! Que sigui sol i ben fort si pot ser, que crec que em passaré una bona estona corregint encara.
— Com va la feina?
—M’agrada molt més del que em pensava. Cada dia és diferent perquè encara que la matèria sigui la mateixa els grups són diferents. I em permet ser creativa i fer experiments. Això no és possible a la recepció d’un hotel.
— Potser has descobert una vocació… —diu la Sílvia que fa volar coloms ràpidament.
Aquí ho tinc bé perquè soc professora d’alemany perquè el parlo i tinc la titulació però a Alemanya no arribaria gaire lluny amb això…
— Estàs contenta amb la teva feina a Berlin? —Sorprenentment aquesta és una pregunta molt personal i ella no en fa d’aquestes.
— Fa molts anys que faig el mateix i necessito un canvi. Treballant a la recepció d’un hotel fas moltes hores, cada dia és similar i l’únic que et treu de la rutina són els entrebancs i no solen ser agradables perquè neguitegen els clients. Quan vaig estudiar turisme ho vaig fer perquè necessitava obrir-me al món i vaig pensar que el grau em permetria viatjar i conèixer gent d’altres indrets. —
La Paula mira a la seva amiga perquè no sap si la podrà entendre. No ha sortit pràcticament de Catalunya i potser per a ella la sensació d’estar engabiada és pitjor.
—El que vull dir és que desitjava entrar en contacte amb altres països i cultures i ara m’adono que a la recepció certament coneixes molta gent però no estableixes mai cap relació ni vincle amb els clients. I ho trobo poc satisfactori. Fent de professora dono més i rebo molt més dels altres com a persones. —Fa una pausa per replantejar-se ella mateixa el que tot just acaba de dir.— O potser només idealitzo la feina perquè per a mi és una novetat, tinc bons horaris i puc fer molt més del que podria després d’un dia a la recepció. —De nou pensa que potser s’hauria d’haver mossegat la llengua perquè el bar encara és més esclau. —També pot ser que la feina d’aquí m’agradi més perquè quan l’acabo encara hi ha llum de dia i puc anar a passejar, llegir a la platja o a patinar i sento que tinc més vida. A Alemanya a les cinc ja és fosc abans de que arribi l’hivern.
— Ha de ser dur això! No podria viure sense el sol ni sense la platja.
—Ho trobo a faltar però procuro no pensar-hi…
La Sílvia li serveix el cafè i la Paula en treu tota la crema amb la cullera per assaborir-la abans que el líquid.
—Estàs molt tranquil·la avui sembla? No sé si havia vist el bar mai tan buit.
—L’octubre és un mes fosc per a la restauració perquè la gent s’adona del que ha gastat durant les vacances i ha d’ajustar el pressupost.
Les dues parlen de l’economia i els hàbits d’oci dels catalans i els alemanys una bona estona fins que arriben a la conclusió que per molt atrotinada que estigui l’economia ibèrica, el clima permet gaudir de la vida sense fer grans dispendis. Amb aquest pensament positiu les dues amigues s’acomiaden i la Paula marxa a casa per corregir i preparar classes. A dos quarts de deu s’adona que ha de sopar, es prepara una amanida i una truita i s’ho cruspeix tot amb fam. Quan és al llit llegint pensa que no ha enviat el missatge de bona nit al Bernd. Ho fa immediatament encara que no té cap intenció de deixar la lectura però no té ganes que després ell li pugui dir que va massa cansada perquè no es posa a dormir quan toca. A Berlin sempre és ell que decideix quan s’apaga el llum, com si detonar l’interruptor comportés automàticament que la Paula s’adormís de seguida. No és mai així però no li vol portar la contrària al marit. Apagar el llum i aclucar els ulls sense el seu permís és un acte de rebel·lia que li ha posat un somriure als llavis durant els darrers mesos. Potser enyora el Bernd molt menys del que seria normal i amb aquesta cabòria s’adorm acotxada per les imatges del que ha estat un altre dia serè a la seva vida a Barcelona. De cop un pensament tèrbol li emboira el cap: Els seus dies serens tenen caducitat. El rau-rau fa temps que hi és sense que ella el percebi conscientment. La sensació fetillera de benestar a la seva ciutat i d’emoció per la seva nova vida passa a basarda amenaçadora pel a la monotonia de la vida descolorida a Alemanya. I el que encara li fa més por és la certesa que per força es desvincularà de Barcelona quan la seva mare ja no respiri…

El llenguatge de les flors II.

Deixa un comentari

I segueixo avui amb el tema que vaig endegar la setmana passada sobre locucions i expressions que tenen com a protagonistes les flors. Però dijous passat us vaig parlar de frases fetes angleses i aquesta setmana us parlaré de locucions i dites alemanyes i franceses. Començo per les alemanyes. La primera d’avui és la de “etwas durch die Blume sagen” dir quelcom a través de la flor que és el que fem quan som indirectes i disfressem una mica el missatge per tal que no soni malament. És al que ens dediquem els professors quan posem notes que ja no són numèriques. Un suspès com una casa és un “no assolit” i un cinc pelat pot ser un “progressa adequadament” i així ofèn menys. També és la tàctica que generalment fem servir per a dir a una persona que vol ser la nostra parella que no ens fa el pes. Donem la volta a les coses i embolcallem el missatge amarg de la manera més dolça possible, el donem com expressen els alemanys “a través de la flor. I quan ells ens donen les gràcies per les flors “Vielen Dank für die Blumen” tant pot ser perquè els ha agradat un compliment que els hem fet com per a donar-nos a entendre que han captat i registrat la nostra crítica. Els alemanys entenen el llenguatge de les flors i les veuen i admiren com a quelcom especial. Per això tenen dites sobre elles. Avui us en duc quatre que m’abelleixen especialment. La primera és la de “Blumen lehren uns die Kunst des Seins im Moment” que vol dir que les flors ens ensenyen l’art de ser en el moment. I és cert, perquè la seva bellesa caduca i ens recorda que hem d’aprofitar cada instant de la vida perquè com deien els llatins “tempus fugit”. La segona dita alemanya d’avui és la de “Blumen sind ein Geschenk Gottes, das wir jeden Tag auspacken” que traduït és “les flors són un regal de Déu que desemboliquem cada dia”. A mi em sembla que les flors amb els seus colors són un autèntic regal de la natura que podem contemplar i admirar de franc. També trobo especialment poètica i encertada la dita “ein Herz ohne Liebe ist wie ein Garten ohne Blumen” un cor sense amor és com un jardí sense flors. La darrera dita d’avui és la de “die Schönheit einer Blume liegt in ihrer Zerbrechlichkeit” que la bellesa d’una flor resideix en la seva fragilitat. Potser podríem establir un paral·lelisme amb la pròpia vida. Sabem que som fràgils i vulnerables i per això cada dia de la vida compta i és valuós.
I si als alemanys els agraden les flors, als francesos també. De fet a l’estiu els poblets del sud de França són una poesia perquè les façanes i els balcons s’empolainen amb testos de flors de diversos colors que posades a les façanes acolorides donen un toc immensament càlid als carrers. I és que els francesos utilitzen les flors en les seves expressions idiomàtiques. Per exemple si engeguem a algú a fregir espàrrecs o fer punyetes pels francesos és “envoyer quelqu’un sur les roses”, literalment enviar a algú sobre les roses. Què fins oi? Bé, deixeu que us digui que només són fins perquè sovint el seu llenguatge és immensament directe.
Si una persona és molt romàntica, sentimental o sensible se l’anomena “fleur bleue” flor blava. I quan quelcom fa pudor els francesos es tornen indirectes i diuen “ne pas sentir la rose” no fer olor de rosa. Per exemple unes quantes de les aules on faig classe i que estan plenes d’adolescents que venen corrents pel matí però que no es dutxen abans de venir i no fan precisament olor de rosa. Us ho podeu imaginar suposo. I ara una que es pot fer servir molt sovint que és la de “être ras de pâquerettes” estar al nivell de les margarides que vol dir en un nivell molt baix. Malauradament les converses a la sala de professors de la meva feina estan a nivell de les margarides. Pobres flors! Jo les trobo especialment boniques.
La darrera locució d’avui em sembla molt còmica com a expressió però si l’analitzem acuradament és molt cruel. És la de “faut pas pousser mémé dans les orties” és a dir que no cal empènyer l’àvia dins de les ortigues. Vol dir que no cal exagerar o abusar d’algú. Per exemple quan sento alguns companys i companyes queixar-se de la situació en aquest país i del moment en el que vivim perquè ho veuen tot negre llavors els diria això de que “faut pas pousser mémé dans les orties”. És cert que la generació dels meus pares ho tenien més fàcil per canviar de feina perquè de treball n’hi havia. I és cert que un dels mals endèmics d’ara llavors no era un perill tan gran: l’habitatge. No obstant, la generació dels meus pares van haver de lidiar amb una postguerra molt dura i això els va marcar. De la mateixa manera que la competitivitat d’avui dia marcarà la generació que és jove ara. Veure-ho tot negre és exagerar i ser molt pessimista. I fins aquí les expressions d’avui. Us desitjo unes bones vacances de setmana santa. Sabíeu que els alguns alemanys també tenen el costum de fer-se regals per aquestes èpoques? Jo trobo que qualsevol moment és adequat per demostrar als altres que ens són importants i per què no fer-ho per Pasqua quan celebrem el renaixement de la vida?

El llenguatge de les flors I.

Deixa un comentari

Tan bon punt arriba el març que ja penso en la primavera, els dies assolellats, les sessions de platja amb el sol colrant la meva pell i les flors lluint els seus colors més ostentosos. Sens dubte la natura ofereix un espectacle visual que revifa amb l’explosió cromàtica per tot arreu. Els cirerers o els ametllers florits són atraccions turístiques pel seu alt grau de bellesa. Sens dubte les flors són alhora una petita o gran alegria de la vida perquè la seva aparició i el seu cultiu pot ser espontani o comportar un esforç i cura i esdevenir tot un art. Per aquest motiu i prop de la diada de sant Jordi, el 18 d’abril, hem decidit amb el fill de la meva cosina, l’Arnau, fer una sessió conjunta de presentació de llibres i flors. Però ell es centrarà en les orquídies, aquestes flors exòtiques i fins a cert punt cares que semblen capricioses però que ens alegren enormement quan floreixen i jo en “La Vall dels Ignorants” que per la seva temàtica torna a ser actual.
Fa poc parlava amb el meu intercanvi rus-anglès i em va dir que avui dia existeix el tràfic d’unes flors dels EEUU que són enormement cares degut a les tarifes d’importació. D’altra banda hi ha flors el cultiu de les quals implica un rec abundant i que per tant són cares de fer créixer i mantenir. Aquest és el cas de les tulipes. Però no us vull parlar de la cura de flors ni de plantes perquè no en soc experta sinó d’expressions idiomàtiques en les que apareixen elles com a protagonistes. Començaré per les expressions angleses. Els anys seixanta van dur als EEUU un moviment social que creia fermament que l’amor era capaç de vèncer l’odi. Aquest moviment que ara faria moltíssima falta al mateix país s’anomenava “Flower Power” és a dir el poder de les flors. I la veritat és que si ara aparegués un corrent tan poderós i amb tants adeptes com el Flower Power de llavors seria el que els angloparlants anomenen “as welcome as flowers in May” tan benvingut com les flors al maig. Altres coses que de ben segur serien benvingudes són per exemple una mica d’estabilitat meteorològica i de sol. Dissabte passat vam tenir un altre dia de pluja intensa que ens va deixar sense poder gaudir del dia aprofitant-lo al sol. I òbviament el que a tots ens alegraria seria que acabessin d’una vegada per totes els conflictes bèl·lics que s’estan estenent com un virus per tot arreu i que només produeixen patiment i pèrdues.
Deixant aquest tema tan nefast, quan quelcom és un gran èxit en què hi ha hagut implicada molta gent diem “it was roses, roses all the way” que eren roses i roses durant tot el camí. I si una carrera professional està lliure d’obstacles en diem “a path strewn with roses” un camí on s’han escampat les roses.
Sembla que les roses pels angloparlants tenen aquest significat de regal i per això quan algú té una vida agradable i plaent l’anomenen “bed of roses” llit de roses. Per a molta gent la vida no ho és i quan hi ha conflictes bèl·lics i s’ha de fugir del propi país, sovint s’acaba a l’estranger en situació irregular. A Barcelona hi ha unes cinc mil persones dormint i vivint al carrer i segons l’ONG Agapemas, quan s’escolta la història personal dels sense llar un s’adona que hi ha gent que ha patit cops molt durs, que ha treballat molt i que de tota manera ho ha acabat perdent tot. Els que gaudim d’una certa estabilitat econòmica, un sostre i amics i família hauríem de saber apreciar-ho. Quan en canvi volem dir que a la vida no tot són flors i violes llavors diem el contrari “it isn’t a bed of roses”. Una altra manera de designar aquesta vida que és un regal de fàcil i confortable és la de “to be in clover” està en trèvol.
Els anglesos saben perfectament que quan una persona es dedica a l’autocomplaença pot acabar molt malament i portar-la a la ruïna i per expressar-ho tenen la locució “a primrose path” un camí de prímula.
Anem per un altre camí. Quan algú està pàl·lid diem “as pale as a lily” tan pàl·lid com un lliri que és precisament com estarem si seguim sense poder anar a la platja!
Us vull parlar ara d’una manera molt curiosa de designar a les persones tímides a qui els manca l’autoconfiança. Els angloparlants els anomenen “shrinking violet” una violeta encongida. I seguint amb els menys afortunats una “wallflower” una flor de paret és la que designa a aquella noia a qui no s’ha tret a ballar en una festa. Sovint és fa servir com a eufemisme per “marginat o marginada”. I ara una expressió que m’agrada molt per parlar del fet de tractar alguna cosa amb molta cura per ser especialment preciosa per nosaltres i voler-la guardar per a ocasions especials “to lay up in lavender” guardar quelcom en espígol. És el que feien per exemple la generació dels meus pares o avis amb la vaixella bonica o la roba de llit brodada que no utilitzaven cada dia. Jo particularment penso que les coses les gaudim més si les fem servir i per això sí que utilitzo tota la roba que van cosir en el seu moment la mare o l’àvia. És la millor manera d’honorar-les.
I per aquest tercer dijous de mes ja en tenim prou. No oblideu felicitar als Joseps, i les Josefines que avui és el seu dia, el dia també de la Constitució.
Per a si us interessa i això espero, la presentació i explicació de “La vall dels ignorants” i la xerrada sobre orquídies i com trasplantar-les tindrà lloc el 18 d’abril a les 19:00 al Jardí del silenci a Gràcia.

El somni de la papallona IV.

Deixa un comentari

La Sílvia no sabia si entrar a casa seva o girar cua però son pare no l’hauria deixat tornar si ho hagués fet. Per tant va dirigir-se a la sala d’estar i va fitar aquella dona jove però que ja tenia les inclemències de la vida marcades a la cara en forma d’arrugues i ombres de mal dormir. La va deixar enraonar i va escoltar que vivia amb el Lluís des de feia deu anys. Que ell havia dit que volia una separació però que no sabia què podia fer tota sola amb una nena de cinc anys amb problemes de salut mental. Li va explicar que el Lluís era un mal marit i un pitjor pare i li va demanar si havia sabut que elles dues existien abans d’aquella tarda. La Sílvia va dir que no amb llàgrimes als ulls. Eren unes llàgrimes tan sentides que l’altra dona no va gosar retreure-li res. Ella també havia estat víctima d’un engany. Es van acomiadar i la Sílvia li va prometre que trencaria amb el Lluís.
Aquella nit se la va passar plorant. Què babaua i cega havia estat! Per això ell no l’havia portat mai a casa seva i havia insistit aquell cop en anar a una pensió del Passeig de Gràcia després de la sessió de tarda del cinema! Si tornava pel restaurant li diria sense embuts que allò seu s’havia acabat i que ja es podia buscar una altra joguina! Prop de les tres va aixecar-se i va escriure a la llibreta tot el que li volia dir al Lluís i s’ho va aprendre de memòria perquè de tota manera no va poder aclucar l’ull. L’endemà li esperava una bronca de son pare. D’això n’estava segura.
Però l’endemà son pare la va castigar amb un silenci total. Només sa mare li va passar la mà per l’espatlla quan intentava empassar-se el got de llet i dos melindros secs abans d’anar a la feina. El pare va fer un gest de reprovació cap a la seva muller i aquesta va entendre que ella també havia de castigar la Sílvia. Però no podia ni volia perquè era molt conscient del disgust que s’havia endut la seva filla.
La noia va esperar entre enrabiada i angoixada que el Lluís l’anés a buscar a la sortida de la feina com sempre però aquella setmana no va aparèixer. Els seus companys van començar a fer-li preguntes i l’Albert, que s’havia encaterinat d’ella, li va demanar si havien partir peres. La Sílvia li va respondre amb un “ tu no n’has de fer pas res!” i ell ja no va voler insistir. Cap a finals de mes la Sílvia va començar a notar-se molt cansada i el cansament li va coincidir amb la data de la regla que aquell mes no li volia baixar. Primer va pensar que era degut a la calor. Després al disgust i finalment va arribar a la conclusió que potser havia quedat prenyada. No tenia ningú amb qui parlar-ne més que amb la seva amiga i quan li ho va explicar va decidir acompanyar-la al metge. La Sílvia va demanar un matí de festa i l’Enric i la seva muller que portaven el negoci li van donar de bon grat. Feia dies que feia mala cara i no rendia. A més s’havia marejat dos matins. A la dècada dels vuitanta la Barcelona que havia sembrat Franco era encara retrògrada i per tant la visita al metge no va ser gens agradable. Quan el doctor Ferrer va veure que la noia anava acompanyada d’una amiga no li van caler explicacions per sospitar de què es tractava. La va examinar i dos dies després es va presentar al bar amb una carta per a la Sílvia. Era el resultat positiu del seu test d’embaràs. Aquella tarda a la feina va ser un infern. La Sílvia no es podia concentrar en els encàrrecs i li van caure tres tasses de cafè al terra. La dona de l’Enric la va fer anar a casa a descansar. Tothom començava a fer parlar de la noia sobre el que li passava i l’Hermínia volia la clientela tranquil·la. El senyor Eusebio ja havia deixat anar un comentari impertinent i l’Anselm, un jove amb idees progressistes, li havia aixecat la veu. No li interessava que hi hagués més disputes d’aquest tipus. Era més que obvi que la Sílvia no es trobava bé. I ella va acceptar de bon grat l’oferta i va marxar però no a casa seva sinó directament al despatx on treballava la seva amiga que ja era apunt de plegar. La va esperar al carrer per no molestar-la i quan la Marta va obrir la porta de l’edifici de Rambla Catalunya, la Silvia la va cridar. Només li va caler veure-la per saber què passava. Les dues es van abraçar i la Sílvia va començar a plorar. Les tres següents setmanes van ser un malson. Després de veure que no tenia cap altra possibilitat va acabar confessant a sa mare el seu problema. Aquesta no va trigar a dir-ho al pare que va tenir un atac d’ira tan fort que va estar a punt de pegar a la Sílvia i a sa mare quan volia defensar-la. El pare va anar a apagar la ràbia amb aiguardent al bar. Va tornar en un estat lamentable. Els dos dies següents el pare va lluitar perquè la filla li digués on vivia el Lluís. Però la noia no ho sabia. Això encara va treure més de polleguera els seus pares i el germà gran a qui el pare de la Sílvia ja havia informat de la situació. Es van plantejar fer marxar la noia a França per fer-la avortar però no tenien prou diners i finalment van dir-li a la Silvia que hauria de pujar el fill com a mare soltera o casar-se amb el mal parit del Lluís quan s’hagués separat o divorciat de la seva dona. Amb tot això no sabien ni s’havien casat amb totes les de la llei o no ni on vivien! Els pares de la Sílvia van entrar en mode pànic perquè a mida que la panxa se li anés arrodonint tot el barri n’aniria ple i ja seria un miracle si la Sílvia no perdia la feina. Una noia embarassada al Centre Moral i Cultural era com una taca negra en una paret blanca. Mentre tothom parlava d’ella com si hagués comès un crim i de com l’havia de purgar, òbviament ningú va demanar a la Sílvia el seu parer, es discutien el seu futur sense tenir les seves emocions en compte i ella s’anava aprimant i el seu rostre esbarrellat ja poc s’assemblava al de feia unes setmanes. Això també ho van acabar notant els seus patrons a la feina i els clients del bar i un mes després de l’aparició de la dona del Lluís i la seva filla, tothom feia hipòtesis sobre el que li passava a la noia. I tothom l’encertava perquè era un clàssic.

Una tarda plujosa de setembre, quan la Sílvia feinejava al bar cansada mentre l’Albert intentava animar-la amb alguna història de les seves, el Lluís es va presentar al bar. La cara de la Sílvia va ser tan expressiva que els clients que la van veure van deixar les seves xerrades, les partides de dominó i fins i tot el cafè a mig beure. El Lluís també s’adonà de les mirades intrusives de tothom i digué:
— Què fa que de cop hi hagi aquest silenci? Volen escoltar una conversa privada?

Típicament alemany com la Bratwurst.

Deixa un comentari

M’agradaria avui analitzar una mica des del punt de vista cultural què és típicament alemany, és a dir quines característiques, activitats o costums són típiques d’Alemanya.
Començaré per una concepte que m’abelleix especialment. És el de “Feierabend”. Aquest mot està compost del substantiu “Feier” que vol dir festa o celebració i “Abend” que és le vespre i designa la fi de la jornada laboral. No és gens rar desitjar als amics o col·legues de feina un bon “Feierabend” perquè certament els germànics valoren el treball però també l’equilibri entre la vida laboral i la personal i després de la jornada laboral consideren que s’ha de fer quelcom per gaudir de la vida. És una visió molt sana de l’ésser social. Per una banda ens cal ser productius i guanyar-nos el sou però per seguir funcionant hem de tenir temps de lleure. No conec un equivalent en altres idiomes. Suposo que el “Feierabend” denota que saben mantenir una línia i separar la vida professional de la privada, cosa que aquí potser no passa de manera tan clara.
El següent element que considero típicament d’allà és el fet d’anar a comprar panets frescos per esmorzar dissabte i diumenge. Recordo que quan vaig arribar a Alemanya em va sorprendre positivament la quantitat immensa de pans diferents que tenen mentre aquí en aquella època hi havia la barra, el pa de pagès i el de motllo. Allà em vaig habituar al multicerals, al pa de civada, d’espelta, etc. Sortosament la varietat ja ens ha arribat aquí però no en forma de panets com a allà. I per això encara no es fàcil gaudir d’un esmorzar de cap de setmana com els que feia a Berlín o Dresden posant els embotits i formatges sobre diversos panets amb gustos variats. L’esmorzar del cap de setmana es podia prolongar durant una hora i mitja o dues si s’hi conviden els amics. Els trobo a faltar aquells primers àpats del dia! I també saben fer esmorzars de forquilla. El “Bauernfrühstuck”, l’esmorzar de granger es prepara amb patates, cansalada, ceba i ous i procura tota la caloria, l’hidrat de carboni i la proteïna necessària per afrontar una jornada al camp. Aquest tipus d’esmorzar però és tan poc usual com el nostre de forquilla.
Seguint amb la gastronomia he de dir que els alemanys no tenen el que anomenem berenar. No obstant són propensos a prendre un cafè i menjar un bocí de pastís a mitja tarda i sobre tot si es vol xerrar una mica amb els amics. Els pastissos alemanys aptes per a la mitja tarda són amb fruites o de verdures com la pastanaga o el ruibarbre. No son excessivament dolços i es pot pretendre que la verdura que porten els fan més sans. El meu favorit però és l’”Apfelstrüdel” que no seria tant ja per una mitja tarda com per a unes postres. També és típic clausurar el cap de setmana convidant els amics a cafè i pastís. Penseu que l’hivern d’Alemanya no està fet per a passejar gaire pel carrer, la gent no pot passar-se hores amb un cafè i un bocí de pastís al bar i per tat han d’inventar alguna activitat per socialitzar-se sense exposar-se massa a les baixes temperatures. Què més és típic dels alemanys? La seva afició per la sauna. Els agrada perquè relaxa i perquè consideren molt saludable. Bé, però ara no penséssiu que són experts en sauna, no. El meu intercanvi bielorús m’ha explicat què és una sauna per a ells i les instal.lacions de suor col.lectiva alemanyes no donen el nivell. Segons el Dmitry una sauna ha de tenir un mínim de 5 cambres per les que vas passant per anar acostumant el cos a la calor per arribar a la de màxima temperatura. A Alemanya com a molt hi ha dues o tres habitacions de sauna i mai he vist ningú bevent te ni res abans i després d’entrar a les cambres. Pel que sembla a Bielorússia tothom porta les begudes de casa i entren i surten per beure amb els amics te i xerrar. A Alemanya anar a la sauna no és per estar-s’hi hores però a Bielorússia pel que m’han dit s’hi estan de 3 a 5 hores i és la seva manera de socialitzar-se.
I parlant d’activitats de temps lliure, els alemanys són adeptes a les caminades pel bosc que anomenen “wandern”. És una manera sana de fer esport que a més relaxa perquè s’està a la natura. Moltes d’aquestes caminades acaben en algun restaurant que queda prop del bosc per fer un àpat i tenir forces per tornar. I parlant d’activitats, és força típic a l’hivern anar a les pistes de patinatge sobre gel a moure una mica les cames. Evidentment allà amb el fred de l’hivern és fàcil mantenir una pista i per tant el preu no és excessivament car.
També són típics del país els “Biergärten” en singular “Biergarten” que traduït són el Jardí de la cervesa. Són locals amb una gran terrassa on se serveix cervesa i s’hi pot menjar quelcom senzill com les famoses salsitxes “Bratwurst” o un plat de “Kartoffelsalat”. De saludable no en té gaire però tant un menjar com l’altre és extremadament gustós.
Tenim la setmana santa pràcticament a la cantonada com qui diu i no podia deixar de fer-vos saber que els alemanys tenen un costum molt castís d’amagar ous de xocolata pels menuts de la casa als jardí per fer-los cercar la dolça recompensa. I no sé si ja ho havia comentat però a Alemanya els ous els porta la llebre tot i que no pon ous. Curiós oi? I és que tradicionalment i des del temps del paganisme la llebre i el conill són símbols de la fertilitat i precisament per Pasqua reprenem la tradició pagana de celebrar el renaixement de la natura i d’aquí els ous que són el principi de tot.
I si passem ara a descriure el caràcter alemany he de dir que són amants de les assegurances perquè els germànics necessiten sentir que han previst tot tipus de contingències i que hi poden fer front. Un altre tret característic és que fins fa uns anys tenien la certesa que al seu país s’hi vivia molt bé i que el seu estat del benestar era fort. Malauradament en aquests moments l’economia alemanya trontolla tant que s’estan planificant retallades que suposen en aquests moments una certa crisi d’identitat del que ha estat el motor d’Europa durant dècades. La reforma de les pensions proposta però no acceptada plantejava que els de la generació del Baby Boom amb una renta més alta prescindissin d’aquesta a favor de les rendes baixes. Òbviament s’hi va votar en contra però l’alternativa no és millor perquè Merz ha afirmat que a partir d’ara les jubilacions no es poden pagar des de les arques estatals únicament i que tothom s’ha de fer un pla d’estalvis. Un autèntic revés per l’estat del benestar al que ens havíem acostumat.
Segueixo a diari els esdeveniments a Alemanya i he de dir que estic amoïnada pel país. La indústria automobilística està en crisi i l’economia estancada. Merz ha d’inventar fórmules per activar-la i aquestes afavoreixen les companyies però potser colpejaran el ciutadà. I s’estan fent vagues perquè fallen infraestructures i fallen sous. Ara caldrà observar fins a quin punt els alemanys són com els seus veïns francesos i surten manifestar-se i fan vagues. De moment els campions en el tema són els nostres amics de l’altra banda dels Pirineus.
Espero que Merz o qui sigui encerti i activi l’economia sense que en pateixi gaire el ciutadà. És patètic que sempre ens toqui als de baix pagar per la mala gestió i la miopia dels governs.

El somni de la papallona III.

Deixa un comentari

Sembla que ha estat només un instant fugisser i la cançó de l’alarma la desvetlla quan fora encara és fosc. No ha descansat prou perquè darrerament no té gaire temps per si mateixa. La feina a l’escola és motivadora però exigent alhora i després de la jornada laboral té una cita com cada tarda amb la mare. La Maite, a qui tothom recorda alta, esvelta i tendra ara ha quedat reduïda a una figura escardalenca i fràgil que depèn de la cadira de rodes i que ha perdut la darrera oportunitat que li va regalar la vida d’anar a la universitat. Amb una Paula emancipada de ben jove, la Maite podria haver iniciat la vida acadèmica que era el que deia que li mancava. I això que tenia el do de les arts que la Paula admirava però els déus li havien negat. Malgrat l’admiració que sentia el públic per la Maite, les arts són fruit del talent i en un món imminentment masculí les dones artistes no tenien l’estatus de les erudites o intel·lectuals. Ella volia que se la respectés no només pel seu talent sinó també per la seva ment curiosa i àvida de saber. En comptes d’aprofitar el temps quan la seva filla es va independitzar la Maite es va abocar a cuidar un net putatiu fill d’un nebot segon. I va deixar el seu sonni enrere. La vida als escenaris consumeix molt i quan finalment hagués pogut fer la seva, va quedar enganxada com una mosca a la mel de la maternitat manllevada, la de les tietes àvies.
La Paula es fa un cafè fort i entra al despatx. Llegeix les notícies del dia ràpidament per no perdre el contacte amb Alemanya i repassa també les del tres vint-i-quatre. Els temes principals són la sequera tant aquí com allà. Els rius alemanys han baixat amb poc cabdal i han deixat de ser navegables. Si no plou aviat s’haurà de buscar una alternativa al transport fluvial del carbó. Sortosament és a Barcelona i a l’hivern possiblement no serà necessari posar la calefacció. A Berlin es va trobar que quan va llogar el seu primer pis li van dir el preu calculant el Kaltmiete, el lloguer sense calefacció, però després la factura li va pujar dos-cents euros més mensuals només per la despesa energètica del consum de la caldera. El Bernd segur que escalfarà el mínim ara que ella és a Barcelona, pensa amb una mitja rialla dibuixada als llavis.
A un quart de vuit surt de casa i agafa la bicicleta per arribar puntual a la feina. Entre classe i classe mira el mòbil per si hi ha algun missatge de la directora del centre on ha ingressat a sa mare però no hi ha res. El temps passa volant potser perquè tot li sembla nou i estrany en aquesta escola. A l’hora de plegar s’acomiada dels companys afablement i va a buscar la bicicleta. No percep res però uns ulls la segueixen i l’acompanyen fins on ella ha lligat el seu vehicle. Està tan abstreta que no s’adona de que l’observen. El seu cervell viu en una comparació constant entre Barcelona i Berlin, entre el passat remot i un passat proper, entre la ciutat mediterrània i l’europea, entre la gent l’afable però sovint poc autèntica i la directa i sincera però seca . Durant el trajecte fins al Poblenou observa els edificis de la Diagonal que li agraden com la Casa Terrades, que de petita sempre havia sentit anomenar la casa de les Punxes. Per a la Paula era la caseta màgica i quan la veu ara encara li ho sembla. Potser el que troba a faltar de Berlin són els edificis amb teulades com a les cases dels pobles i els carrers amples. Però només gaudeix dels carrers dos mesos i escaig a l’any perquè fa massa fred. A Barcelona s’ha acostumat a anar en bicicleta amunt i avall i a portar-se un llibre a la platja i llegir prop del mar, l’havia trobat tant a faltar! Si en comptes de a Berlin, visquessin a Barcelona no els caldria una segona residència però això ni li ho pot plantejar al Bernd perquè en cinc anys de matrimoni encara no s’ha dignat a aprendre ni una mica de castellà. Diu que vol saber-ne però és un voler en sentit abstracte, ho vol sense apuntar-se a cap curs ni tenir planejat fer-ho. Abstreta en el seu batibull de pensaments arriba al Poblenou i lliga la bicicleta a Ciutat de Granada amb el carrer Llull. Del restaurant de la cantonada en surt la Silvia a saludar-la i la Paula se n’alegra. Tot i que la diferència d’edat entre les dues és considerable, la Sílvia és una de les poques amistats que ha fet la Paula des del seu darrer retorn a Barcelona per cuidar als seus pares. Prenen una cervesa de tant en tant i la Paula intenta animar una Sílvia que ha fet poca sort a la vida. Es va casar jove amb un home divorciat amb una filla que vivia d’uns negocis no gaire clars que feia per aquí i per allà. Ell la va conquerir tractant-la com una reina a ella, que venia d’una família sense recursos d’Andalusia i s’havia hagut de posar a treballar de cambrera i cuinera als setze anys. I ell en tenia trenta-dos anys quan es va fixar en la cambrera del Centre Moral i Cultural del Poblenou, una joveneta de disset anys amb un cos per acabar i molts somnis al cap. No li va resultar difícil seduir-la perquè la portava al cine, al teatre i a sopar fora, activitats que la Sílvia no s’hagués pogut pagar per res del món. La gran sorpresa va venir un dia que una dona d’uns trenta anys com a molt es va presentar a casa dels seus pares amb una nena de cinc i volia parlar amb la Sílvia. La van deixar passar a casa i li van oferir una gasosa que ella va rebutjar altiva. Era un diumenge d’agost i feia una calor espantosa. La Sílvia gaudia de dues setmanes de vacances i havia decidit anar a la platja de Montgat amb una amiga. Van dinar un entrepà i van tornar a mitja tarda. I quan va entrar a casa seva torrada pel sol que no veia mai dintre el bar, amb els ànims encesos de respondre a la seva amiga preguntes sobre el Lluís, resulta que son pare la va rebre a la porta amb cara de prunes agres i li va dir sense preàmbuls que a la sala d’estar l’esperava la dona del seu pretendent.

El somni de la papallona II.

Deixa un comentari

A les mans hi porta un cartró amb sis cerveses i darrere seu hi ha el que probablement és un company d’estudis que duu una bossa de patates fregides.
La Paula sent que fa nosa però alhora creu que té un cert dret d’anar al pis que ha estat casa seva. Al cap i a la fi el noi hi viu de franc com agraïment per l’ajut prestat durant l’any anterior a l’ingrés a la residència de la Maite.
— Com està la mare?
— Com ahir suposo. M’ha trucat la directora per dir-me que han canviat l’hora de la visita del metge i que no hi vagi.
El Marc sembla content amb l’explicació però ella es nota ruca havent de donar un motiu per passar pel que va ser la seva llar durant tants anys.
— Volies res? —demana el noi amb to impertinent, com si volgués que ella marxés el més ràpidament possible.
La Paula pensa què li pot respondre al Marc perquè no té ganes de justificar-se. Potser el Bernd té raó? Al cap i a la fi, allò ha estat casa seva fins que va marxar als divuit i sembla que el Marc pensa que hi té més dret que ella. Ja li ho deia la seva mare que el noi havia agafat ínfules…
— Com que no he pogut veure la mare volia si més no passar una estona aquí per sentir-me-la més prop.
Fa exactament un mes i tres dies que la Maite va deixar de saber que la Paula és la seva filla. Deu pensar que és algú del servei perquè sempre li parla en castellà ara.
Va ser una tarda grisa de setembre en què el cel es cobrí de núvols foscos i la claror de les cinc de la tarda es tornà foscor vespertina de cop. Una foscor similar a la de Berlin però que no s’esqueia. S’havia girat un aire fred i la jaqueta prima que duia no era cap barrera pel vent que li buscava la pell i li despentinava el cabell. Caminava amb un desànim que no era gens el seu tarannà però necessitava retardar l’arribada a casa encara que el preu que hagués de pagar fos xopar-se de la pluja que semblava imminent. Donà un cop d’ull a la Plaça Rovira i Tries i al cafè on cada tarda havia fet un tallat després de la passejada, però aquell dia no podia entrar-hi i permetre que ningú veiés com estava. Va agafar un dels carrerorns interiors de Gràcia i començà a caminar en direcció Diagonal tot adonant-se que aquell moment es gravaria en la seva memòria sana i la marcaria per sempre més. La seva mare l’havia deixada sola. El record més preuat i més íntim i l’últim detall que la vinculava al món real i el seu passat viscut s’havia esborrat. La Maite ja no l’havia reconeguda i ara ella apaivagava el dolor pensant en què així aquell cos esblanqueït de mans llargues i primes i aquells ulls que havien perdut el seu color i espurna no haurien de patir més els dolors recurrents que l’havien sotjada els darrers dos anys. Havia perdut a la seva mare i amb ella havia perdut una part de la seva vida.
Li passaren desapercebudes les cares dels que creuaven el seu camí i a diferència de les tardes anteriors, ni tan sols les façanes més boniques la van emocionar. Tenia ganes d’arribar a la Diagonal per agafar la bici i anar a veure el mar. Ell seguiria sent la constant que la calmava quan no tenia cap més recurs. No hi arribà seca perquè un xàfec de tardor va caure sobre la ciutat obligant els desprevinguts que caminaven sense paraigües com ella a aturar-se sota algun balcó o a entrar a un comerç per fer el nas mentre minvava la pluja. Era ja a l’alçada de Plaça de la Vila i es va quedar sota un balcó mirant com aquell espai sempre animat havia perdut el seu so típic. On devia haver-se posat tota la gent a qui com ella el xàfec els havia enxampat desprevinguts? Una figura alta i prima de cabell curt travessà la plaça amb gambades enèrgiques se li va disparar e cor, aquell noi que de lluny no distingia bé li havia recordat un fantasma del passat que ara no volia tornar a despertar. Què se n’hauria fet d’ell? Va haver de fer un esforç per apartar aquell pensament inapropiat. Potser era una estratagema del cervell perquè li calia un record viu que la vinculés a Barcelona? Es va concentrar en evocar la de vegades que havia passejat amb la mare per la plaça de la Vila i s’havia apropat als vailets que jugaven a pilota amb els seus amics, despreocupats i feliços. Li agradaven tant els nens a la Maite! Va perdre la noció del temps contemplant la plaça mig deserta fins que l’aigua que queia ja havia minva La ment li fa un salt. El pis és la moneda de canvi. A la Paula li agrada la idea de tenir un apartament a la costa perquè li cal sortir de la gran metròpolis de tant en tant però l’ensorra pensar que ha de perdre el raconet on se sentí segura de menuda. Les imatges d’aquella tarda es barregen amb les del seu present. La sensació de la pèrdua dolorosa i la visió inoportuna del noi de la Barcelona dels seus darrers anys. Un fantasma que havia volgut veure però que no podia haver estat veritat.
— Ja marxo. He d’anar a comprar i tinc exàmens per corregir. —Fa ella tot retornant mentalment al present.
— D’acord. —Diu ell en to sec.
La Paula agafa la bossa que ha deixat a l’entrada i marxa. A les escales mira el mòbil. Té un WhatsApp del Bernd preguntant si ja ha parlat amb el Marc i no vol respondre. Torna amb el metro de nou i quan arriba a Llacuna recorda aquells moments fugissers que havia passat amb el Luke al xinès de ciutat de Granada amb Llull. Ell, com la Paula, havia marxat fora del seu país per buscar la sort que no tenia al seu i a ell li havia sortit la mar de bé. Altre cop vol aturar els seus pensaments i concentrar-se en el present per gaudir-lo. Ara ho té tot, un marit que l’estima, un futur laboral més o menys clar, un projecte per comprar un pis a L’Escala i una missió clara: acompanyar a la seva mare en la seva recta final. La ferum del Poblenou embolcalla els carrers aquest vespre fresc i humit. El clavegueram put com de costum. És una de les poques coses que no li agrada del tot del seu barri adoptiu. Això i el fet que no és el més segur de Barcelona amb robatoris cada dos per tres i borratxos i antisocials calant foc als cotxes per vomitar ràbia contra la societat en la que no encaixen. Entra al pis i encén els llums. El mòbil torna a sonar i veu que el Bernd li demana si ha parlat amb el Marc. Li respon que no ha pogut i acte seguit ell la truca. El seu marit insisteix en la necessitat de fer fora el noi el més aviat possible de casa dels pares i la Paula se sent molesta. Sa mare encara és viva i no és bo tenir un pis buit a una ciutat on tanta gent no té recursos per pagar-se un habitatge digne. No vol començar un discussió però sense voler la conversa no va cap on ell desitja i ho nota. Intenta calmar el marit com pot.
— Avui no era el moment Bernd.
— No ho és mai! Portes així des de que van ingressar a la teva mare. El Marc vivia a casa teva perquè es cuidava d’ella, ara no hi ha cap motiu perquè segueixi vivint al teu pis.
— Al de la meva mare! —protesta malhumorada.
— La teva mare ja no hi és tota!
Aquelles paraules l’ofenen profundament. Coneix exactament l’estat de Maite però no vol veure-la com si ja no hi fos.
— En parlem quan vinguis si no et fa res. Ara he de corregir!
La conversa s’acaba abruptament i ella nota el silenci punyent abans de l’adeu. És la reacció
habitual del Bernd quan la Paula no fa el que ell vol. Sortosament els exàmens l’ajuden a no donar-li més voltes i en un no res són quarts d’onze i s’ha de fer el sopar ràpidament per no quedar amb l’estómac buit i mal dormir per la nit.
Quan es posa al llit li arriba una sensació de desassossec. L’endemà ha der parlar amb el Marc sens falta perquè quan ell sigui a Barcelona pugui dir que ha complert la missió encomanada. Intenta llegir unes pàgines del llibre “Girl on the train” que ha començat tot just fa tres dies i que l’ha enganxada fins el punt de fer-li apagar el llum a la una de la matinada. Avui no s’ho pot permetre. Cronometra el temps de lectura i es posa una alarma al mòbil però els ulls se li tanquen abans de que soni i quan sent la melodia per un segon pensa que ja és dimecres. Aixeca les parpelles pesades i veu el llibre sobre el seu pit i respira animada. Té unes sis hores i mitja de descans per davant seu i li cal el repòs per posar els sentiments en ordre.

El somni de la papallona I.

Deixa un comentari

Entre dos mons

Les portes del metro s’obren i les tres persones de davant d’ella s’afanyen per sortir. L’aire del vagó és com sempre una barreja desuor, perfum, túnel i resclosit que la colpeja com el soroll conegut anunciant que s’arriba a l’estació. Puja les escales amb celeritat perquè vol sentir la fresca a les galtes enrojolades per la calor tardana d’un octubre benèvol. Encara no s’ha acostumat a aquesta estació, ni al barri que d’antuvi fou el seu, ni a la gent parlant en català i encara menys a no anar a la que ha estat tota la vida casa seva per trobar-hi els seus pares, un assegut fent mots encreuats i l’altre sudokus. La vellesa els va venir de cop cobrint d’una ombra pesada una vida que en algun moment havia estat agraïda i alegre però que es va anar fent tèrbola amb les penúries financeres com els records de la Maite. Avui també surt a Joanic perquè li agrada recordar com durant els darrers vuit mesos ha anat caminant pels carrerons interiors de Gràcia fins arribar a casa dels pares, seva una mica també, una llar tan coneguda com llunyana. Cinc anys ha passat a Berlin després de casar-se amb el Bernd quan ja ningú no esperava d’ella un pas tan agosarat i alhora tan convencional. Ara, de retorn a la ciutat on s’havia sentit agombolada durant el temps de ninesa i joventut, intueix que els anys de separació de Barcelona li han esquerdat una mica l’optimisme vital i l’han desarrelada, com si estigués atrapada entre dos mons sense haver niat a cap dels dos. Un li és proper i ha esdevingut rutina i presó i l’altre la crida a tornar fent-la sentir traïdora. Amb tendresa i desconsol baixa pels carrers interiors d’una Gràcia endormiscada que queda remota als sorolls de les seves arteries. El recorregut fins els Jardinets se li fa sempre curt. El nom sempre li ha semblat poc adient. Per què anomenar Jardinets a un indret on no hi ha jardins? S’ha acostumat a un Berlin amb parcs plens de gespa, flors i arbres i l’apel·latiu “Jardinets” encara li sembla més inapropiat que abans. Seria fàcil convertir aquell espai diàfan en un pulmó verd si no fos per la presència d’un pàrquing en les seves entranyes.
Vol arribar a casa passant per Plaça de la Vila. A la cantonada amb carrer de Gràcia en un dia de pluja un noi de l’institut li fer el primer petó als llavis. Li agrada passar-hi i recordar les papallones que sentia a l’estómac quan el veia i les que va sentir durant els dos dies següents a aquell bes furtiu. Però avui s’ha girat un aire fresc des de que ha sortit de l’estació de Joanic i intuïtivament mirà cap amunt. El cel s’està embrutant de núvols moradencs i sent les primeres gotes a la pell nua. Les llàgrimes meteorològiques pràcticament imperceptibles al principi de cop es fan més gruixudes i brollen violentament. Accelera el pas i arriba a temps per aixoplugar-se sota un dels balcons de la Plaça de la Vila, just a l’altre cantó d’on el Tom i ella es van sentir els llavis per primera vegada. La Paula pràcticament no reconeix aquell espai quadrat que tantes vegades ha recorregut darrerament amb la seva mare. No en sap el motiu. La plaça està igual però tot li sembla diferent. Li ve altre cop a la ment el dia en què es va adonar que la Maite ja no la reconeixia i com es va esquinçar per dintre en adonar-se que el darrer vincle amb aquella ciutat s’havia perdut per sempre i ella hauria de tornar on sí en tenia un, a Berlín. Aquella tarda de l’oblit va fer el cor fort i va anar fins al bar Casa Vall de la Plaça Rovira i Tries però no va poder fer cap cafè com sempre perquè mai res tornaria a ser com abans. Mai més.
Amb el cap detingut entre passat i present s’apropa a l’edifici que la va veure créixer i que sap que trobarà buit perquè les persones que li van donar sentit i alè ja no hi són. Ni l’un ni l’altre. Primer va marxar son pare d’una grip galopant i va deixar una vídua amb uns records selectius que la memòria malaltissa anava esborrant sense que la Paula hi pogués fer res més que constatar la pèrdua irreversible. Li cal lluitar per apartar la sensació vertiginosa de no tenir més que un passat a la memòria per connectar-la a la seva essència. Està sola. Sola però casada. Aquesta darrera realitat ha aconseguit que la Paula hagi complert amb alguna de les expectatives que els seus pares tenien d’ella. O així ho creu i s’aferra a la idea.
Està suspesa entre dos mons, el de Berlín i el de Barcelona i aquest vincle amb el seu passat la fa sentir traïdora al seu present. La punxada de remordiment l’atordeix però una trucada al mòbil l’arrenca de les cabòries.

—Princesa, bona tarda com estàs? Com està la mare?
— Avui no hi he anat. La directora del centre m’ha dit que estarien molt ocupats amb el metge passant visita. Ara mateix entro a casa a veure com està tot.
— Ja li has dit a l’infermer que ha de marxar del pis?
— Encara no.
— No triguis gaire, saps que com més temps passi, més ben instal·lat hi estarà… Per cert arribo aquest dijous a les vuit de la tarda. Vindràs a buscar-me a l’aeroport?
— És clar!
— Et deixo que faig tard al pàdel. Un petó.
— Un petó.
— Et trobo a faltar!
— I jo a tu!

La Paula prem el mòbil per acabar la trucada i es demana perquè tenint-lo a ell se sent tant sola. El Bernd li porta flors i detalls quan menys s’ho espera, escolta tots els seus encaparraments quan en té, la recolza quan li cal. És atent, amable, callantívol i poc sociable però l’adora per sobre de tot. I tot i així ella sent solitud. Es repeteix que és cosa de l’edat, que deixar endarrere la joventut la fa sentir insegura.
La pluja minva i alleugereix el pas fins arribar al carrer Apel·les Fenosa. És un dels seus favorits perquè té al final una palmera exòtica plantificada al bell mig de l’encreuament entre aquest carrer i el de Gràcia. Baixa fins al de Bonavista i llavors gira a la dreta per tornar a pujar unes passes i arribar a casa. Perquè per a ella encara és una mica casa seva per molt que en marxés de joveneta per fer la seva vida. Sempre hi ha anat tornant. Primer després del seu contracte de pràctiques a la ciutat de Montpeller en acabar el cicle d’hostaleria i turisme. Després van arribar els anys als hotels de la Provença i finalment a Arle hi vaig mig arrelar. Els pares es feien grans i ella ja no era de la primera volada. Enyorava les tardors benèvoles i les primaveres lluminoses i no va parar fins a tornar a Barcelona per treballar a la seva ciutat i buscar-se el primer pis a la Barcelona que recordava de la seva joventud. Un privilegi que li arribava en època madura. Amb el cor mig afrancesat la feina al sector turístic a Barcelona li va resultar molt més precària del que havia esperat. I tanmateix desitjava fer-se camí a casa seva. Va ser un any i mig de visites al pis dels Jardinets per prendre cafè amb els pares a deshores. La jornada laboral dels hotels barcelonins donava poc joc i per això el cafè va ser una cerimònia que no tenia un horari en concret sinó que es convertí en una excusa per escoltar les històries de la Maite i el Jaume i ajudar-los quan ho necessitaven. Finalment la promoció li va arribar però no a casa. L’oportunitat es deia l’Adlon, era a Berlin i la va tornar a allunyar d’allò que ja començava a trobar a faltar vehement. Després del casori la Paula va seguir tornant regularment durant les vacances per acompanyar al Jaume i a la Maite en aquella època que tot té un color marronós com les fotos antigues. Els rostres se’ls anaven arrugant, el caminar s’anava fent feixuc i els ulls van perdre la seva espurna d’anys enrere. I malgrat tot, la mirada de son pare encara la feria una mica perquè li retreia que no tenia fills i que si arribaven els nets, ho farien quan ell ja no els podria fer d’avi. La Paula feia tots els possibles perquè no se sentissin sols i per no perdre el contacte amb aquella ciutat que li era coneguda i desconeguda alhora. Coneguda perquè sempre hi tornava i desconeguda perquè havia d’arrelar a Berlin com ho havia fet abans a Arle. Però ancorar ja és difícil quan la vida ha portat a una persona a ser nòmada per sobreviure.
La pluja s’ha tornat gotellada esclarissada i la Paula puja les escales de l’edifici lleugera. Per un segon no cal agafar l’ascensor. Posa la clau al pany i la fa girar. Li agrada el so que emet perquè li dona la benvinguda. L’olor de l’entrada li recorda la que era habitual de quan hi eren els dos. El primer que la rebia sempre era el perfum del cafè acabat de moldre perquè els seus pares també n’eren uns grans amants. Entrar i sentir l’aroma del cafè és un efecte del cervell de la Paula, que s’entesta en conservar-ho tot tal i com ells ho tenien perquè ara, l’aroma del beuratge fosc ha quedat diluït en el d’una ferum de cremat que la fa anar corrents cap a la cuina a l’altre cap del pis. La finestra està oberta i sobre els fogons hi ha un pot totalment cremat i brut amb les restes del malaurat menjar. El Marc pot ser un excel·lent estudiant d’infermeria i ha estat un gran ajut amb els pares però ara té la casa completament descuidada. Va de la cuina al balcó i també se’l troba obert tot i que ha repetit al noi que tanqui les portes i finestres perquè li fan por els lladres. L’habitació dels seus pares és prop del balcó. Quan la Paula era petita li semblava un lloc misteriós perquè li havien dit que sa mare necessitava repòs pel matí i no s’havia d’acostar al dormitori fins que la veiés desperta tombant per la casa. Però això passava només els caps de setmana que ella no sortia tan d’hora. Entre setmana l’ajudava a vestir-se i arreglar-se la Ramona, que a més li preparava l’esmorzar i la portava a l’escola.
Es va passejant per la casa i observa els objectes múltiples que haurà de regalar, vendre o embalar. El Bernd creu que el millor és vendre’s el pis i llavors comprar una segona residència a la costa on puguin venir a passar els estius i les vacances i carregar les piles de sol. Això és una de les coses que més troba a faltar a Alemanya, la claror i els cels blaus que a Berlin no veu gens sovint. A l’hivern a quarts de cinc ja és fosc i fred i la primavera no sempre porta dies assolellats com els que coneix de Barcelona. I aquest barri tampoc té res a veure amb el Neuköln on viu amb el Bernd. Va fins al menjador on hi ha el balcó des del que es veuen els Jardinets i la Casa Fuster que de menuda la tenia enamorada. Llavors però encara no s’havia convertit en un hotel de luxe pels turistes sinó que era una empresa que hi tenia les oficines. Quina era? Com es deia ENHER? Amb prou feines ho recorda. Estava massa ocupada de nena intentant inventar-se un món en què a casa seva hi hagués l’harmonia que hi mancava.
De cop sent la porta i es gira per anar a l’entrada. A aquestes hores generalment no hi va ningú al pis perquè les claus només les té el Marc. Unes veus juvenils i cridaneres s’escampen i ella s’acosta a l’entrada.
— Hola Paula què hi fas aquí? No t’esperava a aquestes hores! —fa el Marc mig enrojolat.