L’habitatge a Barcelona: una plaga sense solució immediata?

20180118_185915

 

Ja fa un temps vaig escriure un post sobre el barri del Poblenou i el problema que va generar el començament de la construcció de dos hotels prop de casa meva. Un gegantí edifici al carrer Ramón Turró, on ja hi ha un altre hotel mastodòntic a quatre passes , i el del carrer Llull, prop del Travelodge, que tampoc és precisament petit. Per causa de les males pràctiques de l’hotel, l’edifici del carrer Llull 155 va estar a punt d’enfonsar-se i aquest i els dos edificis del costat van ser desallotjats durant gairebé un més. El 155 més i tot.
En aquella època i, seguint el dictamen del meu cervell, vaig començar a buscar pis de lloguer. De tota manera a mi el contracte se m’acabava a finals de maig i pels pisos del bloc on visc, d’uns cinquanta cinc metres quadrats, ja s’estaven pagant a vuit-cents euros. Un preu que s’emporta una part substancial del meu sou per ser sincera. Buscar pis per un preu raonable va resultar ser, però, ser com buscar una agulla en un paller i ara us en faré cinc cèntims.
Els pisos de quaranta metres quadrats, fins i tots els situats en un àtic sense ascensor estaven entre 850 i 900 euros. Després de donar veus pel barri, els farmacèutics del carrer Marià Aguiló que tenen contactes amb mig Sant Martí, em van proporcionar el telèfon d’una coneguda seva que llogava un pis i cercava algú de confiança.
Vaig anar a veure el pis un dissabte al matí. L’edifici estava ben conservat i molt ben ubicat prop d’on visc jo. Però era un cinquè sense ascensor i molt petit. El bany era suficient i les dues habitacions més habitables eren interiors amb una finestra a l’escala. Vaja, que s’hi havia de posar cortines sí o sí. La cuina-menjador era tan petita que m’hagués hagut de vendre els mobles. Vaig agrair de tot cor que la mestressa fos tan sincera quan em va dir que les portes del menjador-cuina que donaven al carrer no tancaven prou bé i això el feia un espai molt fred. A l’estiu ja em va advertir que m’hi moriria de calor i que, en definitiva, hauria de fer vida a les dues habitacions interiors. Vaig caure de cul quan em van dir el preu que en demanaven: 900 euros mensuals! I el pitjor era que no podia fer el trasllat fins finals d’agost perquè l’havien llogat a uns americans durant tot el mes de juliol. Probablement a un preu encara superior. Això sí, la família era un encant. I em feia un preu d’amic perquè venia de part dels farmacèutics del barri. La qüestió és: quin preu m’haguessin volgut fer pagar per una capça de mistos si hagués anat per lliure?
És cert que durant la bombolla immobiliària els preus dels pisos es van inflar de manera extraordinària. Quan va petar i es van “humanitzar”, molta gent va poder pujar al tren de la hipoteca. Aquest és el cas d’uns veïns meus que van ser capaços de comprar el pis en 10 anys invertint el sou d’un dels dos membres de la parella. Unes condicions prou bones si mirem el mercat en aquests moments. El post d’aquest dijous va dedicat als que volen saber com funciona la venda de pisos en aquests moments. Des del maig de l’any passat es pot dir que, de tant en tant, he anat mirant pisos de compra, esfereïda pels preus abusius dels lloguers a la ciutat.
El primer que vaig veure era un pis per 185.000 euros situat al carrer Pallars,a mig camí entre Diagonal Mar i el metro de Poblenou. Ja em va emprenyar prou que a les fotos del portal immobiliari s’hi mostressin fotos de Can Felipa, el centre Esportiu municipal del barri que queda a un carrer de l’estació del metro i en ple centre de Poblenou. Però el pis en qüestió estava allunyat de la zona. Quan vaig fer la visita vaig trobar un menjador cuina a l’entrada sense cap mena de llum natural. El bany era ínfim i a continuació, en un passadís estret i petit s’hi trobava una habitació, òbviament sense llum natural. Només hi havia una cambra que disposava de ventilació i entrada per fer passar un raig esquifit de sol. Això sí, quan s’estirava el braç per la finestra es podia tocar la paret de l’edifici del davant. Pintada d’un blanc immaculat. Encara recordo l’explicació d’aquell home, que no era agent immobiliari sinó propietari: “això que sembla un inconvenient, en realitat és una gran avantatge perquè tens molta lluminositat a aquesta habitació gràcies a la paret”. Em vaig mossegar la llengua per no dir el que en pensava. Es va vanagloriar d’haver estat capaç de regalar un pis a cadascun dels seus tres fills i em vaig demanar si no ho va poder fer a base d’explotar als altres. Amb tota franquesa no em podia imaginar ni haver de passar una setmana sencera al pis. Durant la meva vida d’estudiant ja vaig viure en un apartament com aquell uns sis mesos i el vaig triar perquè l’habitació dels mals endreços que em pertocava i que estava situada fora del pis era prou gran per posar-hi el meu despatx per estudiar. I tenia llum i ventilació. Em va semblar infrahumà que s’intentés vendre un cau com aquell per un preu tan elevat!
Des de llavors he anat visitant pisos de compra fins arribar a la conclusió que potser no serà mala idea comprar-se un mobil home i anar a viure a la muntanya. Per 239.000 euros, un preu excel.lent per la zona on visc, es pot comprar un pis de 65 metres quadrats amb una sola entrada de llum i tot a reformar. El més bo del cas és que les fotografies dels portals immobiliaris no tenen absolutament res a veure amb la realitat. Les fan amb grans angulars de manera que els pisos semblen espaiosos i després resulta que només hi podrien habitar pigmeus.
La gent que no ha tingut l’oportunitat d’arriscar-se amb una hipoteca fins als quaranta ho té ben magre amb els preus d’avui dia. Ell lloguer no està gaire més bé. Com que no és possible dintre del marc legal vigent posar uns límits als preus dels pisos, els propietaris han anat pujant els lloguers altre cop en els darrers vuit anys. Als portals immobiliaris es veuen autèntiques bestieses com pisos de menys de cinquanta metres quadrats per a nou-cents euros al mes. O bé volen que visquem enxubats i compartim pis, o bé els amos i les mestresses que lloguen edificis pensen que tots tenim el sou d’un executiu.
I com que la situació és tan nefasta molta gent ha deixat ja la ciutat comtal per anar a viure a zones com Sant Cugat, Valldoreix, Premià de Mar, Gavà entre d’altres, que no queden excessivament lluny però són més assequibles. O ho eren fins ara, perquè Sant Cugat mateix ja comença a ser també privatiu.
Ens trobem a Barcelona amb un cas similar al de París, tot i que ja podem donar gràcies que la situació encara no és tan dramàtica. La ciutat és per a venir-hi a treballar perquè viure-hi és un privilegi gairebé.
Amb aquest panorama resulta fàcil d’entendre perquè cada cop hi ha més gent que s’interessa per projectes de masoveria urbana. La gent ocupa una casa i no paga lloguer, o en paga un de molt assequible a canvi de fer reformes a la propietat.
Sostre Cívic, una cooperativa d’aquí nascuda el 2005, porta força projectes per incentivar el lloguer social i ha finançat diversos habitatges d’aquest tipus. La casa al carrer Princesa 49 n’és un. A més també cal dir que inverteixen en comprar terrenys i edificis per membres de la cooperativa. Aquí al nostre país encara no estem acostumats a que l’habitatge estigui a mans d’una cooperativa. Coneixem només les immobiliàries que tramiten la compra o el lloguer. Però a països com Dinamarca ja gairebé el 30 per cent dels habitatges són propietat de cooperatives.
I com funcionen alguns dels projectes de Sostre Cívic? Posem com a exemple l’edifici de Princesa 49. Va ser comprat per la cooperativa i els membres que hi volien viure van pagar nou mil euros d’entrada/dipòsit per poder habitar-lo. El lloguer mensual que paguen és de 450 a 500 euros mensuals i la sessió és per 10 anys.
Pels més agosarats, i he de reconèixer que jo seria una d’ells, Sostre Cívic està obert a grups de persones que vulguin negociar amb un propietari l’arrendament d’un edifici a canvi d’obres de millora en ell.
Entitats com aquesta poden impulsar projectes com micro-pobles ecològics que representin una sortida al sistema brutal del lloguer actual.
Si la mensualitat per viure entre quatre parets s’emporta el 40 fins al 60 per cent dels ingressos, com pretenen els polítics que els ciutadans sortim i consumim per impulsar l’economia?
Estic enamorada de la ciutat. Ho reconec. Però viure aquí cada cop es farà més difícil per a mi perquè hauré d’anar a parar a barris desavinents amb concentracions desorbitades de col·lectius marginals per tal de poder pagar un lloguer digne. Semblarà rocambolesc però ja fa temps que em passa pel cap de comprar-me un mobil home i trobar un inversor que compri un terreny per a mi i uns quants d’altres en algun indret com Les Planes. Si una entitat com Sostre Cívic inverteix els diners per a comprar el sòl i quatre o cinc persones tenen prou valentia per “trencar” amb el sistema imposat fins ara, potser llavors hauríem posat una primera pedra per canviar quelcom.
De vegades per progressar cal fer, com diuen els anglesos, “think outside of the box”. A mi m’abelliria molt endegar un projecte així. Perquè si he d’anar a viure fora de la ciutat que estimo, si més no voldria fer-ho per anar a parar a un sistema d’habitatge ecològic i sostenible lluny dels blocs d’edificis mastodòntics que sempre m’han semblat impersonals…

 

Com l’arc iris (I)

20171019_191612.jpg

Primera Part: engabiada

El dia se’m va tòrcer just començar-lo i el so de la melodia del mòbil no aconseguí donar-me prou energia per aixecar-me d’aquell llit que darrerament havia esdevingut l’únic indret on em sentia reconfortada. En escoltar la cançó per segona vegada vaig fer un esforç de tità i vaig encendre el llum. Potser així la il·lusió de tenir uns segons per mi s’esvairia per deixar pas a la rutina matinera. Vaig fer un salt i em vaig posar un jersei llarg per anar a la cuina gèlida a preparar-me el cafè. Aquell beuratge amarg i fosc m’il·luminava els primers minuts de vigília esdernegats pel despertador des de que era una adolescent. Vaig omplir la cassoleta de la màquina i vaig anar al bany. Quan em volia rentar les mans vaig sentir un soroll metàl·lic contra les rajoles del terra i de seguida vaig saber que la cafetera havia decidit declarar-me la guerra per no netejar-la ni descalcificar-la tan sovint com era recomanable. De fet li faig el manteniment pertinent només quan m’adono que el porta-filtres ja no encaixa a la rotllana del dispositiu. Em vaig maleir els ossos i vaig recollir amb l’escombra i els ulls encara mig tancats, l’escampall del marronós del terra. Aquell matí hauria de fer servir l’ Oroley de ma mare, vella i deslluïda però eficaç. Vaig mirar el rellotge de la cuina. El contratemps potser em faria no arribar tant puntual com volia. M’havia proposat escriure un parell d’idees a casa perquè aquell matí només tindria una hora per inventar-me una frase prou encertada per captar nous clients per a una empresa que n’havia anat perdent d’ençà de la crisi.
En sortir de la dutxa vaig abocar el cafè en una tassa i vaig anar a la cambra del pis on hi tinc el minúscul estudi. Poca gent visita el meu habitatge però els que ho fan sempre queden sorpresos de que el lloc més lluminós i espaiós estigui destinat a ser un espai de treball. Em costa fer-los entendre que una humil secretària dediqui el seu temps de lleure a aprendre llengües i escriure perquè creuen que no s’ha de malbaratar temps en coses que no aporten ni diners, ni fama ni la fan a una més coneguda a les xarxes socials. Encara recordo el dia que un noi de la meva edat amb qui havia començat a sortir em va demanar per què no convertia l’estudi en dormitori i em quedava la cambra petita com a despatx. Quan li vaig dir que passava més temps conscient treballant que dormint em va fitar amb cara d’aflicció i jo vaig albirar no arribaríem gaire lluny.
I aquell vint de març a dos quarts de set del matí la menuda alcova amb l’escriptori em semblà un petit palau que feia més dolç el començament d’un dia que estaria marcat, ineludiblement, per una feina que m’entuixegava el viure.
A les vuit en punt vaig sortir de casa i vaig girar el primer carrer fins on tenia aparcada la meva bicicleta. Mentre la deslligava els meus llavis dibuixaren un somriure un pèl sorneguer dedicat a uns companys laborals pels que el transport urbà dels triomfadors era el cotxe. Anar en aquell vehicle tan poc sofisticat era per mi una empremta emocional que posava de manifest una manera de ser. M’abelleix tot allò que em fa sentir bé amb mi mateixa de manera continuada i no només per uns instants. No sóc amant de les disfresses de la realitat i per això no m’ha fet mai cap gràcia utilitzar maquillatge per millorar la meva aparença, ni anar amb el cabell tenyit o planxat i sóc conscient que el membre d’una empresa de màrqueting hauria de tenir molta més cura de la imatge personal que jo. Potser aquell primer pensament rebel del dia fou el que em donà una injecció d’eufòria desmesurada i vaig aconseguir fer la meitat del recorregut batent un temps record fins a l’alçada de la casa Terrades. Quan vaig voler girar a l’esquerra per agafar el carrer Bruc un altre ciclista més ràpid que jo em va encalçar i se’m va tirar a sobre fent-me caure al terra. El cop va ser colossal perquè vaig repenjar tot el meu pes i el de la meva bicicleta, que no era el model més lleuger del mercat precisament, sobre el meu maluc i el braç esquerra. El meu esgarip ben segur se sentí fins al Passeig de Gràcia perquè els vianants de la vora, a qui creia androides similar a humans però mancats d’emocions, van alterar la seva fisonomia per expressar sorpresa. Alguns van córrer a ajudar-me però van desistir quan van veure que el malfactor ocasionant de l’accident s’aturava per a fer-ho.
Tot va passar molt ràpidament i no en recordo tots els detalls: els rostres perplexos de la gent, el meu dolor lateral, els cotxes amb les botzines que ens cridaven l’atenció i jo estirada al terra vaig sentir una veu amb un accent estranger que em diu:
— Estàs bé?
Ni en aquest moment ni en cap d’altre penso gaire en el que dic. Tot i tenir per costum no badar boca si no es necessari perquè sempre m’havien dit que només tenim control sobre allò que no diem, quan bado boca llavors surt el que tinc a la meva ment sense filtrar.
— I a tu què et sembla? —Vaig dir tot aixecant el cap per veure el culpable de l’escena. Un noi d’una edat similar a la meva, cap rapat i unes seies rosses i espesses que emmarcaven uns ulls verd-blaus em fità inquisitivament.
—Em sap greu.
La seva expressió era eixuta i el seu posat encimbellat però duia uns pantalons desgastats i una camisa a quadres a la que li faltaven dos botons.
—M’ajudes o et quedes com un estaquirot? —digué jo que intentava incorporar-me.
Ell va aixecar la bicicleta que jo tenia damunt i llavors em va allargar la seva mà aspre i rugosa i em va estirar tot apropant-me a ell. Llavors em posà els braços a la seva espatlla per no deixar que la meva cama esquerra aguantés tot el pes. Llavors vaig notar la seva olor. Era una fragància feréstec que feia temps que no sentia i que recordava només de la meva infantesa a Begur. Aquell noi desprenia una olor barreja a llenya, all i suor que a la majoria de persones els hagués semblat desagradable. A mi però em va resultà refrescant per tota la naturalitat que comportava. N’estava tipa de les ferums artificials dels sabons i dels productes cosmètics que feien servir tant homes com dones. Al meu cervell no se l’enganya tan fàcilment.
—Gràcies. –Vaig dir tímidament.
— Pots caminar bé? Si vols t’acompanyo fins on anaves. Crec que el cop et farà mai. Has fet una bona patacada…
—Treballo una cantonada més avall al següent carrer. Si vens amb mi em faràs un favor.
Vaig dir-ho sense reflexionar. Per una banda aquell noi potser tenia un assumpte pendent urgent i per d’altra probablement no seria bo que a la feina em veiessin acompanyada d’un paio amb aquell aspecte tan descuidat. Ja em tenien prou martiritzada perquè no responia a les seves expectatives pel que feia a la meva presència. Si algú em veia amb aquell home m’acabarien de titllar d’espècie estranya. Però ja no podia tirar enrere les meves paraules i vaig fer aquells darrers tres-cents metres fins al meu lloc de tortura habitual envoltada del seu aroma, que definitivament emboirà el meu cervell. Sense parlar-ho jo vaig aguantar la meva bicicleta i ell em va passar un braç per la cintura per ajudar-me a caminar a mi mentre sostenia la seva Orbea amb l’altre braç. El seu cos desprenia també força escalfor. Era reconfortant perquè el sol enteranyinat lluitava per lluir una mica entre uns núvols espessos i grisos i l’aire que passava era fred i humit. Un ambient no gens primaveral. Em va acompanyar fins a l’empresa i quan hi érem em va tornar a demanar si em trobava bé. El vaig fitar als ulls i seguidament vaig apartar l’esguard empegueïda amb por que notés l’agullonament de la meva curiositat. Vaig abaixar la mirada i llavors adonar-me que tenia un trau als pantalons i acte seguit vaig notar la calrada al rostre. A la feina, on tots em criticaven sovint per darrera i també per davant, ara tindrien un motiu per riure ben fort de mi. No podia amagar de cap manera aquell accident matiner. Quan vaig tornar-lo a mirar els seus ulls verds-blaus continuaven fitant-me.
— Sí, estic bé. No t’amoïnis. –Vaig mentir tot pensant que desitjava tenir un nom per aquell olor i aquell tacte que de ben segur s’haurien impregnat al meu cervell altrament buit de sensacions interessants.
Ens vam acomiadar i jo vaig lligar la bicicleta davant de l’oficina a una senyalització de prohibició d’aparcament. En entrar vaig assegurar-me que la recepcionista estigués prou ocupada per no veure’m. Arribava deu minuts tard i clarament trasbalsada. A dos quarts de deu teníem una reunió amb un client important i jo havia de fer una presentació que ja m’encaboriava prou però que ara a més l’hauria de fer en uns pantalons que degut al trau ja no estaven a l’alçada. Quan vaig entrar a la cambra on tenim el despatx quatre companys i jo la vaig trobar buida. La directora creativa els havia reunit a tots per repassar l’estratègia a seguir amb el client. Jo m’assegué a la taula, encengué l’ordinador i vaig començar a llegir els correus. Òbviament s’esperava de mi que els tingués sincronitzats amb el mòbil per tenir-me treballant vint-i-quatre hores al dia però jo seguia mirant-los en hores de feina. Tenia dues tasques a fer i eren dos PowerPoints amb les idees de tot l’equip per presentar-les al client. En definitiva es podia resumir tot en una sola diapositiva. Es tractava de presentar les xarxes socials com a mitjà infal·lible per aconseguir clientela, fidelitzar la que ja es tenia i proposar al client fer els antics alumnes membres seguidors del facebook per promocionar l’escola. Vaig enllestir aquella primera tasca mig adolorida per la caiguda i quan tot just l’havia acabada entrà el Toni al despatx:
— Bon dia Estel. On eres? —La directora ha preguntat tres cops per tu.
Vaig sentir la calrada que m’escalfava el rostre. El color m’aniria bé vaig pensar perquè jo no utilitzava maquillatge i sovint havia d’escoltar de les companyes que estava pàl·lida. Tenia just temps per anar a fer una aigua i acabar de posar a punt el que em calia per a la presentació amb els clients.
— He tingut un petit accident matiner. Res de greu.
— Has acabat totes les tasques? La Laia està amoïnada perquè aquest client ens pot portar molta feina si tot va bé i no vol que falli res.
— Sí, ja ho tinc tot.
— Perfecte. Vaig a fer un cafè…
Vaig sortir del despatx, un cau poc il·luminat equipat amb quatre taules i tres ordinadors per retirar on havíem de tenir idees innovadores per seduir una clientela que cada cop prescindia més de les agències de màrqueting i comunicació. Per no posar-me de mal humor vaig decidir remullar-me la gola amb una ampolla d’aigua de la màquina a la segona planta on cap de les meves companyes vindria a fer-me companyia.

 

 

Expressions franceses II

20171230_110409

Just fa dues setmanes escrivia, per primera vegada, una breu entrada sobre frases fetes en francès. Avui vull reprendre el tema i donar-vos- en a conèixer un parell més. Potser tinc la sort de que no les hagueu sentides mai. A veure si encerto! La primera es fa servir quan a un li han pres el pèl i se n’adona. Un exemple d’això podria ser quan fem una compra d’un producte i poc després tots els nostres amics ens fan veure que hem pagat un preu desorbitat per aquell objecte que, en la majoria de botigues, costa només la meitat. En aquest cas, els francesos dirien que són “le dindon de la farce”, el gall dindi de la farsa. També, i amb el mateix sentit, diuen “être pigeon”, ser el colom. Es veu que són bèsties confiades i que cauen fàcilment en trampes. També relacionada amb els animals tenim l’expressió “poser un lapin” posar un conill, que s’utilitza quan t’han deixat plantat i algú no ha aparegut al lloc i l’hora convinguts. Això que passa sovint si fem tractes amb la gent pel wallapop. En aquesta situació ja s’hi han trobat diversos companys de la feina a qui els hi “han posat un conill” i el comprador no ha aparegut. Com podeu veure no és un frase feta útil només per a cites amoroses.
I per continuar amb el bestiari tenim una expressió que els anglesos probablement han copiat i que és “mettre la charrue avant les boefs”, és a dir, posar el carro davant dels bous. En anglès senzillament es diu posar el carro davant el cavall “to put the cart in front of/before the horse”. En aquest cas la frase vol dir fer una cosa contrària a l’ordre convencional o anar massa ràpid en les conclusions que traiem de quelcom. Segons els entesos, l’expressió francesa tindria l’origen a l’edat mitjana i venia carregada d’un doble sentit eròtic. Però aquest sentit ja s’ha perdut i per tant la idea és la que transmet a la majoria de gent. I en aquets moments és prou innocent. El nostre equivalent seria començar la casa per la teulada.
Continuem en el regne animal per analitzar l’expressió que va néixer el segle XV “achter le chat en poche” o també “dans le sac”. Aquesta es fa servir quan es conclou un negoci sense tenir en compte tots els factors i mig a cegues i sense haver vist l’objecte concret que està en joc. La “poche” era el sac on la gent portava els diners en aquella època. Quan podem utilitzar aquesta frase feta? Per exemple si compréssim una casa per internet sense veure-la personalment. Mal assumpte perquè ens podrien donar gat per llebre.
I com a bons veïns que som, els francesos també pensen que una persona molt orgullosa és un “paó”. Per això diuen “être fier com un paon“. Pel que sembla l’exhibició de les seves meravelloses plomes ha fet enveja sempre als humans que consideren aquest animal orgullós…
Per acabar amb l’animalari d’avui, una darrera frase feta “quand le chat n’est pas là, les souris dancent” que traduïda és “quan el gat no hi és, els ratolins ballen”. Una típica situació per exemplificar-la seria uns pares que marxen de cap de setmana i deixen els fills sols casa. I què fan els fills? Doncs una festa ben sonada, ja us ho dic! Ara, ja cal que després netegin bé el pis perquè sinó els acabaran enxampant! Això és el que va passar a un conegut i la seva germana a Anglaterra. Van aprofitar que els pares no hi eren per organitzar una festa al pur estil de Holywood i es van fer un croquis i tot de com estaven les coses per poder-ho deixar tot després ben endreçat. I realment la casa els va quedar com si no hi hagués hagut més que els dos germans. Tanmateix, havien oblidat un petit detall, perquè al jardí de la casa, els pares hi van trobar un gran escampall de tasses que van delatar la malifeta dels fills. Crec recordar que el meu conegut em va dir que els pares no els van renyar. Es veu que la casa l’havien deixada com una patena i no van gosar. I en part ja devien tenir prou clar quan van marxar que “quan el gat no hi és els ratolins ballen”. Bona setmana a tots!

El Nadal a Anglaterra i l’esperit de l’alcohol…

IMG-20171228-WA0006

Ara que ve Nadal em venen sempre unes ganes enormes de viure aquestes festes tan tradicionals i familiars de la manera en què es viuen en altres països. Com que una de les grans sorts que he tingut en aquesta vida ha estat poder tenir amics de fora, sempre m’ha resultat curiós saber què fan ells pels Nadals. I certament els anglesos i els seus tiberis m’han atret des de fa molts anys. Potser algun dia podré tenir la sort de viure aquestes dates a la gran illa!
Si nosaltres pensem en Nadal segur que no el podem desvincular dels torrons ni tampoc del caga-tió. Quan els britànics pensen en el 25 de desembre una de les coses que els venen al cap són els Christmas crackers, uns petards amb forma de caramel que inauguren l’àpat familiar.  Els podeu veure a la foto que m’ha enviat en viu i en directe el meu amic britànic. La tradició és que dues persones estiren les dues puntes del caramel amb força i quan es trenca, el que guanya és el que té el cantó més gran del caramel. Es diuen crackers perquè dintre dels embolcalls hi ha un petit petard que sona en esquinçar-se el paper. I dintre de la gran llaminadura d’enganyifa hi ha una corona de rei de paper, una endevinalla, que per regla general sol ser molt dolent, i una espècie de sorpresa. Per exemple, una de les endevinalles que s’hi poden trobar és “what’s the oldest part of a clock?” The second hand!. Tradueixo per si algú necessita ajuda: Quina és la part més vella del rellotge? La busca petita. En català no funciona perquè la busca petita no s’anomena com en anglès la “segona mà” i per tant no podem fer el joc de paraules.
Són molt típics del dinar de Nadal britànic els mince pies, uns pastissos que semblem unes mini Quiches Lorraines però versió dolça i alcoholitzada. Porten fruits secs i algun tipus licor dintre i serveixen per obrir la gana i posar de bon humor les famílies britàniques que celebren el 25 asseguts a taula durant hores—com nosaltres si fa no fa— però amb potser més alcohol a l’estómac.
Generalment i per anar-se deixant anar, a Anglaterra la beguda que acompanya l’àpat de Nadal és el mulled wine, que no és una altra cosa que el Glühwein alemany, el vi calent amb espècies que es pren als mercats de nadal i sense el qual seria impossible aconseguir veure totes les parades sense patir congelació de les extremitats. El mulled wine anglès, com el Glüwein, es prepara escalfant — no bullint— vi negre amb pells de taronja i cítrics com la llimona i afegint-hi espècies dolces com la canyella. Amb el vi de Nadal calent al cos els anglesos són uns campions aconseguint digerir el seu dinar altament nutritiu. La menja per excel·lència és el gall d’indi, que se sol fer farcit al gust de la família consumidora. Per guarnir la bèstia i que no quedi tan desprotegida a la taula, se l’acompanya amb cols de brussel·lès, patates guisades, castanyes guisades també i els pigs in a blanket— literalment porquets en una manta— que no són res més que bocins de salsitxa Frankfurt, sovint embolcallada amb formatge, i amb una pasta que l’envolta similar a la del croissant. Opcionalment poden portar bacó també. Per remullar la vianda hi posen una salsa anomenada gravy que es fa amb el suc concentrat de la cocció de les carns. Per si algú encara es pot aixecar de la taula després de la ingesta de tot això, per postres, mai millor dit, es menja el Christmas pudding, una mena de panettone molt més tou, esponjós i nutritiu ple de fruits secs com les panses i regat amb molt de licor. De fet se sol servir a taula tot flamejant-lo.
Moltes famílies també preparen el Christmas cake, que sol ser una base de pa de pessic banyada amb licor. I sort que es menja prou consistentment durant el dia 25 perquè amb tot l’alcohol que conté l’àpat, els anglesos podrien acabar ben torrats.
Com ja sabeu que tinc amics de molts llocs, un d’ells és un anglès molt eixerit i molt crític amb el seu país natal. Sempre m’ha explicat que pels britànics, l’autèntica amistat se celebra bevent fins estar borratxo perquè només en estat d’embriaguesa podem conèixer la persona veritablement. Serà allò que els romans anomenaven “in vino veritas”. Com més alcohol consumim, més ens desinhibim i més surt el nostre “jo” autèntic perquè generalment portem posat el nostre filtre emocional tota l’estona. És cert que aquesta droga líquida legal fa estralls a tot el món. Els alemanys mateix tenen una dita que fa “je später die Nacht, umso schöner die Gäste”, és a dir, “com més tard per la nit, més macos són els convidats”. Òbviament fa referència a que com més begudes s’han consumit per la nit, més capaços som de veure-ho tot i a tots amb bons ulls.
Bé però això passa en celebracions nòrdiques. Aquí nosaltres brindarem amb el nostre cava i gaudirem d’un bon àpat familiar sense haver de cometre excessos perquè, al cap i a la fi, amb el ritme de vida que portem, gairebé només ens podem entaular amb tota la família per Nadal.
Nois. Encara ens queden unes quantes celebracions en període del solstici d’hivern. Gaudiu-ne al màxim que estem a punt de canviar l’any i necessitem energia per rebre el 2018. Una abraçada a tots!

 

 

Expressions curioses del francès (I)

 

IMG-20171220-WA0008[1783]

 

Avui per primera vegada escric una entrada sobre una llengua veïna i preciosa que tenia, he de reconèixer, un pèl oblidada fins fa cosa de mig any. Endevineu quina? La francesa! I sí, des de fa uns sis mesos tinc el privilegi de tenir contacte amb aquest idioma melodiós i absolutament dolç capaç d’embolcallar infinitat de conceptes de la manera més tendra possible. Un anàlisis superficial ens de tres llengües europees ens permet extreure conclusions encertades sobre cadascuna d’elles. Per exemplificar-ho us diré que l’anglès és una llengua que té l’enorme capacitat de dir moltíssim en breu. Hi ha una quantitat esfereïdora de paraules monosíl·labes, cosa que permet ser fluid i ràpid. Pensem en el concepte de la posta de sol, que en anglès és el “sunset”, increïblement curt i eficaç. El podríem anomenar “el posar del sol”. El mateix fenomen en alemany s’anomena“ Sonnenuntergang” i esdevé així una llengua altament descriptiva i científica. “Sonnenuntergang” vol dir exactament “L’anar cap avall del sol”. Molt encertat. El francès en canvi anomena al concepte “le coucher du soleil” és a dir, el “anar a dormir del sol”, absolutament metafòric i per a mi, romàntic.
Una de les coses més interessants del francès, com en d’altres idiomes, són les frases fetes. I fa dues setmanes vaig tenir l’oportunitat que un belga me’n ensenyés unes quantes de molt útils i absolutament simpàtiques que ara vull compartir amb vosaltres.
La primera i gairebé la més original d’avui és “couper les cheveux en quatre”, Literalment “tallar els cabells en quatre” que s’utilitza quan fem les coses molt més complicades del que ja són de per si. Equivaldria a l’expressió castellana “rizar el rizo” que també té a veure amb cabells.
També relacionada amb els cabells hi ha una frase feta que diu “tomber comme un cheveu dans la soupe”, és a dir, caure com un cabell a la sopa, que designa aquella situació tan extremadament desagradable en què “posem la pota fins al fons”, ja sigui perquè hem dit quelcom desafortunat o perquè som inadequats en una situació determinada. Si, per exemple, en un sopar d’empresa anem massa arreglats i veiem que tothom va en texans i que donem la nota, doncs llavors haurem “caigut com un cabell a la sopa”.
Curiós és també que l’alemany tingui una expressió similar a aquesta “ ein Haar in der Suppe finden” “ trobar un cabell a la sopa” que té un sentit completament diferent perquè vol dir veure sempre les pegues a tot, és a dir, ser un aixafa-guitarres i un pessimista nat. Els francesos en aquest sentit dirien “ chercher la petite bête” buscar la bèstia petita.
Una altra expressió que m’abelleix moltíssim i que s’assembla a una que ja coneixia de l’alemany és la de “avoir un chiat dans la gorge” que vol dir traduïda literalment “tenir un gat a la gola”, cosa que passa quan tenim veu de rogall perquè estem refredats. Jo el tinc sovint el gat. O el gripau, perquè els alemanys ho anomenen “ein Frosch im Hals haben” tenir un gripau a la gola, i com a bons parents germànics els flamencs ho anomenen també “ een kikker in de geel”. Sembla impossible oi? quina similitud hi ha de vegades entre les llengües!
Una de les coses que més m’agrada del meu contacte més intensiu i recent del francès és que estic descobrint que l’anglès ha calcat moltes coses del francès. Per exemple en l’expressió “nouer les deux bouts”,” lligar els dos finals” que té el seu equivalent anglosaxó “make ends meet” i que vol dir estar en la situació en la que s’han de fer molts números per arribar a final de mes. I en francès hi ha una frase feta equivalent a aquesta per designar la mateixa situació: “tirer le diable par la queue” és a dir, “estirar el diable per la cua”. No us sembla molt simpàtica aquesta expressió? Serà que jo l’he de menester sovint! I suposo que vosaltres també ho notareu a final de gener després de tots els tiberis i compres de Nadal.
Els que ja em coneixeu ja sabeu perfectament que jo no necessito ni àpats ni regals. A mi em fan feliç petites coses de la vida com els tresors lingüístics que descobreixo de tant en tant i que comparteixo amb vosaltres, i les xerrades amb els meus amics amb qui visc, sovint a distància, part de la meva rutina diària. Aquests no em poden faltar! Com tampoc em podria faltar aquest amic belga tan intensament especial i responsable del meu modest progrés en llengua francesa i a qui li dec la bonica foto del blog d’avui. Gràcies Yves!
M’acomiado aquesta setmana tot desitjant-vos un bon Nadal envoltats del qui us estimen i a qui estimeu. Ja sabeu que l’amistat no té preu! Bones festes!

 

Els drets del treballador al nostre racó del món: simple paper higiènic.

20171128_205417

 

Fa uns anys vaig llegir un article de Cristina Sánchez Miret al Periódico que s’anomenava “de Kafka a las vacaciones”. En ell s’explicava la dantesca solució que van trobar les caixeres d’un supermercat a Xilè, que havia decidit que les empleades no podien anar al bany durant la seva jornada laboral de nou hores. Sense poder evitar haver de fer les seves necessitats les treballadores van haver de començar a fer servir bolquers. Cristina Sánchez esmentava en el seu article que les males condicions laborals eren, desgraciadament, tan habituals fins i tot al nostre país, entès en aquest cas com Espanya, que només eren notícia si provocaven situacions rocambolesques com la de la cadena de supermercats Santa Isabel.

D’ençà de l’article han passat uns anys i s’ha de reconèixer que les condicions laborals al nostre país s’han deteriorat de manera significativa com a resultat d’una política de dretes que afavoreix els empresaris. El curs passat es va aprovar una resolució per la qual un centre educatiu pot, per exemple, acomiadar un treballador que ha estat fora de la feina diversos cops en un any per malaltia, encara que sigui baixa mèdica, si aquesta és inferior a 3 setmanes. Resolucions com aquesta provoquen no només la indignació dels treballadors, que són el motor de l’economia, sinó que contribueixen, a passes agegantades, al deteriorament de la salut dels treballadors.
Com a empleada d’un centre educatiu en relació amb companys i companyes a altres centres puc exemplificar l’extrem al que s’ha arribat en el món de l’ensenyament.
Sense anar més lluny, una escola de Barcelona va tenir tres baixes per pneumònia en un sol hivern. En adonar-se el departament de salut que els tres malalts pertanyien al mateix centre hi va fer passar una inspecció ràpida.
Com que la sala de professors no disposava de ventilació natural adequada es va ordenar una neteja dels filtres dels aparells d’aire condicionat de les sales de professors, així com una neteja química de les sales, per evitar més contagis.
Per si fos poc insalubre que una sala de professors no disposi ni de llum ni de ventilació natutals, resultà que el remei fou gairebé pitjor que la malaltia.
L’escola contractà una empresa per dur a terme la neteja de la sala de professors però sembla ser que va fallar i en va contractar una altra per complir amb la normativa de maner més ràpida. Enlloc de desinfectar amb químics la sala de professors el divendres i mantenir-la tancada tot el cap de setmana com s’havia recomanat, la neteja es va fer entre setmana i els productes químics encara estaven en actuació quan el professorat començà a treballar al centre l’endemà. Pel que en sé no va haver cap queixa ni reclamació dels treballadors de l’escola, probablement perquè a aquestes alçades ja poca gent gosa queixar-se. Total, tots sabem que les denúncies es deuen arreglar amb feixos de diners. Si algú creu en la justícia que aixequi el dit.
Lamentable és també la situació en què es trobà un treballador xilè del sector de la restauració fa prop de mig any. Aquest és un cas que he viscut de prop perquè és un conegut del barri que treballava a un local de la zona on visc.
El noi de 47 anys d’edat treballava de cuiner en un restaurant fosc i ombrívol i es passava el dia al local des de que l’obria, cap a les dotze del migdia, fins que el tancava a la una o dues de la matinada. Per tenir-lo més disponible, la propietària del restaurant li havia facilitat un pis a l’edifici on hi havia el restaurant. Tot un detall que no ho era tant si sabem el que va passà a continuació. El conegut en qüestió patia de dolors d’esquena molt forts i al final li van diagnosticar una hèrnia discal que va caler operar. La propietària del restaurant però, no fou capaç de trobar cap altre treballador que fes tantes hores encofurnat en aquell local de mala mort i acabà obligant el noi a incorporar-se a la feina abans del que ell bonament havia d’haver fet. Com a conseqüència d’això el van haver de tornar a operar.
Per sort allò fou la gota que féu vessar el got i el xicot va entregar la carta de comiat a la seva patrona. D’allò ja fa uns mesos i el restaurant ha tancat perquè l’empresària no ha pogut trobar ningú que faci tantes hores per la misèria de salari per la que treballava ell. Bé, suposo que ha pogut tancar perquè ja ha fet prou caixa durant anys amb el que s’estalviava en un sou com cal amb el meu conegut.
I com que els que estem sota de tot ens envoltem dels de sota de tot, el millor amic del cuiner esmentat també podria escriure un article sobre l’explotació laboral. L’home del que parlo es dedica a fer instal·lacions elèctriques, de paleta, de pintor i de manyà, i serveix per tot una mica. O molt. El coneix tot el barri perquè treballa amb la calma però acaba les coses bé i és realment amable. Feineja, entre d’altres, per un propietari de diversos edificis de Barcelona que els lloga a gent com jo.
Fa un any va començar a treballar en la reforma d’uns baixos que s’havien de convertir en loft per a rics. Es va passar setmanes per netejar el pati ple de porqueria acumulada durant anys i rascant les parets del local per deixar l’obra vista. Per fer-ho va haver de menester una màquina que va pagar de la seva butxaca. Quan ja portava més d’un mes treballant sense veure ni un duro, li demanà al propietari dels edificis els diners per la broca i el seu sou. El senyor li contestà amablement que pagaria quan pogués i que aquell dia no li podia donar els diners de la broca perquè no portava res sobre.
Cal demanar-se com pot ser que gent amb aquestes galtes, dels que se sap que tenen diversos edificis de vàries plantes amb inquilins que paguen entre 650 i 850 euros al mes, siguin capaços d’engalipar treballadors com l’amic del cuiner. Es veu que com més ric és el propietari o patró, menys conscient és de que la gent “de sota” com ens anomeno als del meu club, treballa per viure i per cobrir unes necessitats. I el pitjor dels casos és que en els darrers dos anys, el temps de descans del treballador ha minvat molt perquè es demana, amb la gastada excusa de la crisi, que fem un esforç amb extres perquè altrament “l’empresa s’ensorra”.
No us vull enganyar. A mi també me l’han “colada” infinites vegades en aquesta vida en totes i cadascuna de les empreses per les que he treballat i en diversos països. I tot i que crec que el treball dignifica, i estic a més convençuda que no podria viure sense treballar, he de reconèixer que el que més em dol, és que no s’entengui que per rendir, els empleats han de poder descansar.
I descansar vol dir també tenir temps entre una jornada laboral i l’altra per pensar en les seves coses, per les seves activitats de lleure, les seves amistats i pel seu repòs, tan necessari per conservar l’estat de salut física i mental.
Malauradament veig al meu entorn una tendència al menyspreu dels drets del treballador. M’entristeix pensar que ens vanagloriem de viure en una societat avançada però sovint els de sota som uns esclaus. Quanta gent va pel carrer amb el mòbil responent correus de la feina en el seu temps lliure?
Quan la meva mare era jove i treballava de secretària, a l’hora de plegar marxava a la residència i ja no pensava més en la feina fins l’endemà. Ningú li embrutava l’espai mental lliure i propi amb WhatsApps que li recordessin l’entorn laboral que vivia cada dia.
No obstant la situació ha canviat i ara, la immensa majoria s’ha acostumat a estar a disposició de l’empresa vint-i-quatre hores al dia.
Tot plegat un panorama esfereïdor que ens ha de fer reflexionar. Hem de sotmetre sempre la nostra salut i sacrificar el nostre temps de lleure per satisfer els empresaris golafres o podem d’alguna manera fer valer allò que en un principi són drets fonamentals?
Si hi ha unes lleis que realment estan per protegir els nostres drets i tots sabem que hi són, com és que ens em acostumat a que no calgui respectar-les fins al punt que tenen el mateix valor o menys que el paper higiènic?
No en tinc la resposta. Us deixo amb la pregunta per si algú s’anima a obrir la boca i donar la seva opinió… tot i que ben pensat, sotjats com estem pel senyor google potser acabarem a la presó per fer-ho!

 

Endevades, blastomar i esbarrellat.

20171126_191133

Aquest dijous pre-nadalenc, us vull apropar, de nou, un parell de paraules catalanes que potser no coneixeu, o que si coneixeu, heu oblidat utilitzar. Als mots cal treure’ls la pols de tant en tant, i si algú comença a emprar-ne un que als altres ens sembla útil i original, llavors pot esdevenir popular i l’haurem rescatat del pou de l’oblit o fins i tot de la desaparició. Rarament som conscients de que moltíssimes expressions de les que fem servir s’han posat de moda perquè algú les ha utilitzades a un anunci i ens han agradat. Òbviament, cap de nosaltres té el poder de persuasió dels mitjans com la televisió o l’internet, però no podem descuidar el nostre granet de sorra, i per tant, us animo a reciclar paraules arraconades que ens caldran si no volem repetir massa el de sempre.
La primera d’avui és l’adverbi endebades que de ben segur serà molt aprofitable per tots, perquè a tots ens passa, per desgràcia, que fem les coses endebades, és a dir, inútilment. Jo fa poc vaig fregar el terra de la cuina endebades, perquè una hora després em va caure el cafè pel terra i vaig haver de netejar-ho tot altre cop. Endebades pot substituir la frase feta “ en va” acceptada de ple pel valencià. Com a professora, sovint corregeixo els treballs dels meus alumnes endebades ja que després, ells no es miren la correcció i fan el mateix error inútilment. I no us ha passat mai que feu la bogada, l’esteneu i de cop plou a bots i barrals quan sou fora i heu de tornar a posar la rentadora? Doncs això és fer feina endebades. I quan us passa això segur que us agafen ganes de blastomar. Aquest verb vol dir “blasfemar”, que fem, adesiara, sense mala intenció quan les coses no ens surten prou bé.
La següent paraula d’avui resulta curiosa per allò que ja he comentat sovint del grau de sofisticació que poden arribar a demostrar les llengües com la nostra.
Es tracta de l’adjectiu esbarrellat o esbarrellada que s’aplica a les cares magres o grogues o magres i grogues alhora. Com podeu imaginar designa un rostre d’aspecte poc saludable com pot ser el nostre després de passar per uns nervis considerables que ens han tret la gana i la son. És un adjectiu original i molt específic que espero que no us hagueu d’aplicar mai referit a vosaltres mateixos.
I com que ja estem tots pensant en els darrers preparatius pel Nadal només cal desitjar-vos que no aneu de botiga en botiga endebades per no poder allò que us faci el pes per regalar. I que no comenceu a blastomar quan veieu les cues immenses de gent a determinats locals d’alguns centres comercials de la ciutat. I tot per satisfer la nostra necessitat de regalar i que ens regalin quelcom. Potser algun dia m’animo a escriure un post sobre si aquesta tradició del Nadal només serveix per fer-nos gastar els pocs diners que ens queden després de pagar el lloguer, l’electricitat, que per cert han tornat a apujar de nou, l’aigua i la teca. I és que amb els pocs estalvis que ens queden, la gent normal com jo necessita que li enviïn missatges subliminals de compra per tal d’acabar gastant els diners de vegades endebades.
Però que res ens tregui la il·lusió del Nadal que per mi és el banc d’aliments, la joguina solidària, la Marató de TV3, que en les iniciatives similars els veïns de la península ibèrica es queden ben curts, i si us seré sincera, sí per a mi també és la grossa de Nadal que em permetria anar menys ofegada del que vaig ara… I si no em toca si més no m’hauré passat tot un mes fent volar coloms!
Ai! Què bonic és somniar! Bona setmana i bons somnis!

 

Goodbye Europe!

20171126_210025[1636]

I have been reluctantly thinking of writing the post I am writing now for quite a long time. I suppose the disappointment about the European “project” I was sold as a young, dynamic and naive teenager has been growing with the years and reached its highest peak after the events of October the first in Catalonia.
But let me go back in history to the time “Spain” started campaigning for the EU. In those days people were talking about the “Europe of the nations” not the Europe of the states, which were and are, from my modest point of view, an ugly leftover of the colonial times when some countries claimed the right to patronise others. The Europe I used to believe when I was 16 and 17 was one that respected nations and minorities within nations, that allowed people from certain countries to keep their identity and language, way of thinking and the right to decide about their future. I did feel back then, and even more so now, that Catalonia or the Basque country are pretty distinct from the rest of Spain and, therefore, my dream was a united Europe in which each “nation” was considered as such.
The most attractive point about that megalomaniac project called “EU” was the fact that, according to the agreements, citizens of any of the countries that were in the treaty could move freely from country to country and work in any of them.
Nothing, as I found out later, was further away from reality as that. I reckon the general laws of the EU were only enforced to ensure big companies can move transport merchandise and products saving a lot of money from taxes. But for the insignificant citizen, the treaty has turned out to be mere paper.
My first big disappointment started with my experience in Germany, where I moved to improve my German and maybe start a degree at university. But after a 3-month stay I was sent a very formal and direct letter reminding me of the fact that I should leave the country cause I was not in possession of a residence permit. Residence permit. What was it? Was I supposed to have one as a European citizen? Of course I was. I found a sort of job to support myself and when I wanted to register to start a degree in Germany I had my next problem. I could not get my resident permit to become a student if I was working. I needed a work permit but then I wasn’t allowed to study.
It took me a while to understand the core of the problem and even longer to work out a solution. After hours and hours of standing in line at the “Auslandsamt” in Berlin and several days to enquire all the information needed, somebody was explicit enough about it. If I wanted to become a student at university I was supposed to have a regular income- coming for instance from my family- to live from. But work was still forbidden.
The solution to the problem was letting all my family send a big sum of money to my bank account in Germany to make it shiny enough to show it to the authorities. Then I was given the residence permit that entitled me to register for the University exams. Indeed I had to pass them cause, of course, my Spanish level had to be put to a test. I fully understood that.
Needless to say when you get your permit as student ,you can start working pretty easily cause Germans had, back then, the rule that they could hire students and pay them up to 600 DM a month – 300 euros- without having to settle the regular taxes. Students lived for years and years as such with low wages and state money for learners and were not particularly keen on finishing their degrees early. They knew very well some might face difficulties to find a job.
Anyway, I managed to finish the degree- working with the “Lohnsteuerkarte” at first- then as a freelance teacher.
The second big surprise came when I got to know my second German boyfriend who was working in the Finance Ministry . He had to watch over the state aid distributed to private companies in the region of the former GDR. Not only did Spain receive great sums from the EU to trigger the economy of the poorest regions that never really recovered, but also Germany, which took pride in contributing to a big extend to fund, was drying up money collected from all countries. Training programmes in East Germany started but only took place partially, as I suppose it might have been the case in other countries. Private institutions got the money to give future workers six hours of training but they only received four hours instruction. I have never had much faith in Spain cause it has always been corrupt, but finding such a behaviour in Germany was a hard blow for me.
My then boyfriend made his way to the European Commission with the help of the Ministry of Finance. He was becoming an inconvenient worker in Germany since he kept on discovering cases of illicit state aid. So he was sent to Brussels as a national expert, enjoying all the advantages of the EU bureaucrats such as a double salary. His job there seemed irrelevant even to himself.
I had to witness the waste of time and money myself. My boyfriend was German and his level of English was intermediate. He was expected to write the reports in English and then, other employees translated the reports into German again. Completely nonsense! After a while in Brussels I came back to Dresden where I finished my degree and decided to head for Barcelona in 2004.
My big surprise was that nobody, really nobody, could accept my German University degree and I had to go through a long procedure that involved money in translations and time to get it authorised so that I could work in my own country. I kept on wondering what was true about the whole EU project. In 2004 it was already clear to me the EU was only good for big enterprises to save money in the tolls, but as far as citizens were concerned, it wasn’t much help.
I reckon the final disappointment was after the events of the 1st October 2017 in Catalonia. We held a referendum to find out how many people would support independence. The referendum was, according to Spanish constitution, not legal. Well, the PP finances the party by means of ways that are not lawful and against the constitution too but, indeed, those who rule the country make the laws and enforce them only if it suits them.
Voters were dragged outside of polling stations with violence, thrown downstairs by armed policemen and citizens were intimidated by the authorities to prevent them from voting. VOTING FOR HEAVEN’S SAKE! Something engraved in all our democratic minds and hearts. We vote the representatives in our schools, the speakers in the buildings we live in, as a teacher we vote whenever we can,t find an agreement on whether to give a pass to a certain student or not. Are we going to be now hit by policemen to do so? Did we commit a crime for voting? How many times have rulers changed the constitution? Every time it suits them is the answer.
And what was Europe’s reaction to the undemocratic and dictatorial behaviour from Spain? Look away.
Europe has always taken pride in its pillars based on fundamental rights. It recognises the right to self-determination. It “supposedly” stands up for civil rights like freedom of speech. But we have had our Catalan politicians, voted democratically, imprisoned and our Parliament dissolved under the blessing of a Europe full of those fat cats that need to maintain the status quo no matter what. Game over. There are no real “moral” or ethical pillars sustaining the EU. It’s only big concerns and multinational companies that decide on the future of countries and citizens. And we, neglectable part of society, only exist to pay taxes to feel protected against evils that only those on top invent.
The first of October I was too busy to defend the right to vote to think of something else. But I have had enough time to reflect on what has happened till now. The 8th of October Europe died for me. And so did the dream that some politicians, and most certainly the big companies pulling the strings behind them, wanted to sell to me.
As far as I am concerned I’d better be living here among my people, cause there is no such thing like a European law that is going to defend my rights. When I cross the border I am even less valuable than here. I will have to stand up for my rights with the help of my friends, those at the same level and not over me. They, believe me, don’t care about whether I am an European citizen or not. People have always found ways to overcome barriers and borders when they feel empathy. It’s countries and their governments that have a special interest in building walls and I personally feel personal interests and socio-economic level makes us feel a boundary or hostility towards people much more that the piece of land they have been born in. So to start thinking positive I have to stop worrying about treaties that have been signed by politicians I don’t even know. I want to bid Europe farewell to become, for real, a world citizen willing to establish boundaries with anybody capable of standing up for basic human rights such as respect and also to start from scratch in any country where I feel those human rights are guaranteed!

 

 

Xarbotar, llostrejar i atzagaiada.

20171124_173536[1627]Donant un cop d’ull a la darrera entrada del blog que vaig dedicar a les paraules catalanes, m’he adonat que des de meitat d’agost no us he tornat a escriure res dels nostres petits tresors lingüístics mig oblidats. I això que el català i el seu ús ha estat en la meva ment més que mai, per motius obvis, des del mes d’octubre. No he deixat de cantó la nostra llengua ni molt menys. Per això aquesta setmana us vull apropar tres mots interessants que fan palès com de ric és el català. El primer és un d’aquells verbs que vaig haver de cercar al diccionari la primera vegada que el vaig llegir perquè no l’havia sentit mai. Es tracta de “xarbotar” o també “xarbotejar” i que es refereix a l’acció d’agitar-se un líquid de la superfície d’un recipient quan se l’ha sacsejat. Ni tan sols m’havia passat pel cap que hi pogués haver un verb per això en el nostre idioma i en castellà només equival a “agitarse”, és a dir, la nostra variant més coneguda. El que més m’abelleix d’aquest verb és la seva fonètica perquè és potser una onomatopeia. Es podria fer servir en sentit metafòric referit als sentiments i, així doncs, una vida “xarbotant” d’emocions seria una existència en què qui ha força il·lusió, alegria, desconsol, aflicció i en general, tot allò que ens fa sentir éssers humans vius. De fet, probablement no és gaire bo que les emocions restin quietes sempre, perquè podem arribar a pensar que no hi són o que no les sentim. Certament en altres idiomes apareix la comparació entre l’estat de les emocions i el comportament de l’aigua. En alemany se sol dir que “stilles Wasser sind tief”, és a dir, que les aigües quietes són profundes. Els germànics doncs creuen que l’exteriorització dels sentiments és més aviat senyal de poca profunditat. Els russos opinen de manera similar i així ho expressà A. Marlinski amb la seva frase “ глубокие чувства редко проявляются имено потому, что они глубоки” Els sentiments profunds rarament surten a la superfície perquè són això mateix, profunds. Bé, jo em quedo amb la idea que de tant en tant cal sacsejar-los i fer-los sortir a passejar una mica. Amagar-los sempre no és del tot saludable però això ja ho deixo pels psicòlegs.
La segona paraula d’avui també és un verb en què penso sovint quan em llevo. Es tracta de “llostrejar” i significa fer una claror fluixa durant la matinada quan s’aixeca el sol, i per la nit, quan ja va desapareixent. Com que quan vaig a la feina em llevo a dos quarts de set i a l’hivern és encara fosc, els dies que tinc la gran sort d’obrir els ulls i comprovar que ja llostreja em sento doblement contenta. Per una banda perquè no m’ha calgut interrompre el son amb l’alarma del despertador arrencant-me del meu món de ficció, i per altra perquè vol dir que em llevo suficientment d’hora per aprofitar tot el dia. A més, quan llostreja en el moment en què em sona el despertador, és quan ja definitivament puc dir que s’acaba l’hivern i s’apropa la primavera. I que consti que no em desagrada la època de fred, però és que llevar-se quan és de nit fa molta, molta mandra!
El darrer petit tresor lingüístic d’aquesta entrada de blog és un substantiu que desgraciadament m’ha vingut molt sovint al cap des de principis d’octubre cada cop que he engegat la televisió i he vist les notícies. La paraula és “atzagaida”. En el seu sentit més primitiu designa un cop que es dona amb una llança curta i lleugera. Evidentment si “atzagaiada” no tingués també un sentit metafòric molt probablement hagués caigut en complet desús. No obstant, també significa acció irreflexiva, poc considerada o inoportuna, i és un sinònim de bajanada o disbarat. I bé, tot i que tots anem sempre amb peus de plom, de vegades no podem evitar fer alguna atzagaiada. En definitiva som humans i no sempre posem la lògica i la raó per davant de les emocions i els impulsos oi? En fi. Jo us desitjo una setmana en què pugueu veure llostrejar el cel al capvespre i no al matí, tingueu prou temps per entretenir-vos contemplant com xarbota el líquid dels vostres gots o de la banyera si en teniu i podeu omplir-la per relaxar-vos-hi una estona, i sobre tot, una setmana en què no hagueu d’aguantar atzagaiades de ningú…

Amor virtual (IX)

20171019_184954[1577]

El Joan no s’havia esperat pas gaire d’aquella cita amb la Carol i per tant va fer un esforç mental per tal d’imaginar-se el pitjor dels escenaris i no emportar-se una gran desil·lusió. Pensà en la Carol posant cara de circumstàncies en veure’l, també li vingué al cap que potser no tindria cap tema de conversa i ella voldria marxar cap a casa amb qualsevol excusa. Se li va acudir fins i tot que ella podria ser molt diferent a la noia de la foto. Potser s’hauria engreixat engolint llepolies tot el dia per calmar l’ansietat que deia que patia per la feina, o potser semblaria molt més gran que a la foto. De fet, segons la imatge, la Carol aparentava menys edat de la que tenia. Al Joan no li hagués estranyat que ella escollís la fotografia més afavoridora de si mateixa per atreure l’atenció del personal. Però realment era algú que tanta necessitat tenia de companyia?
Aquell divendres fresc de tardor primerenca se li havia fet d’allò més curt. I això que les darreres dues setmanes havia après què volia dir avorrir-se se debò. Però entre el massatge del matí, netejar el pis, fer la bogada i acabar de llegir la novel.la que s’havia emportat de la biblioteca, no va tenir gaire oportunitat de preparar-se les frases d’emergència en cas que la companyia de la Carol se li fes per algun motiu ingrata. Era una possibilitat remota però existia. I si ella era similar a la Marta aquella del xat i li semblava antipàtica de seguida? Bé havia de pensar en sortides de fugida, no? A les sis en punt va sortir de casa i va agafar la bicicleta fins al parc de la Ciutadella. Era l’indret que havia triat la Carol i a ell li va semblar bé perquè el vehicle de dues rodes encara no era del tot apte per una zona lumbar a mig recuperar. Per tant no volia haver de fer grans recorreguts encara. Havien quedat a tres quarts i entre deslligar la bicicleta, pedalejar fins al parc i trobar un aparcament on lligar-la, poc li va faltar per arribar tard a l’entrada del parc que quedava just davant de l’arc del triomf. Va deixar la seva fidel companya al lloc reglamentari i va donar unes passes fins a la porta. El que primer albirà el Joan fou la mitja melena negra de la Carol brillant al sol. Estava convençut que era ella però no li va semblar digne apropar-s’hi per darrere. Per això va caminar fins estar davant d’ella i llavors li somrigué. Els enormes ulls foscos d’ella van guspirejar però amb timidesa, no pas amb la irreverència de les noies que se senten massa segures de si mateixes. Aquell rostre clar i emmarcat per la cabellera fosca recordà al Joan el conte de la Blancaneus.
— Carol? — Digué ell tot intentant imitar el seu somriure.
— Hola Joan! — Féu ella tot allargant-li la mà.
Es va quedar una mica sobtat perquè estava acostumat als dos petons. Tanmateix li va agradar que ella escollís aquella salutació més reservada.
— Com va l’esquena?
— Molt bé gràcies! Dilluns aniré al metge a buscar l’alta. Ja tinc ganes de tornar a la normalitat!
— I no preferiries uns dies més de descans?
— No! Ni parlar-ne, ja n’he tingut ben bé prou de fer el manta…
Tot i que en Joan no considerava que fos cap persona ni interessant ni especial, la Carol va aconseguir fer-li suficients preguntes per sentir-se una estrella del pop. Mentre responia, l’anava observant. No tenia un caminar enèrgic sinó més aviat suau, com si no gosés trepitjar el terra amb massa força per no fer soroll. Conversava també en un to de veu baix que al Joan li resultà d’allò més agradable. La seva ex tenia la capacitat de fer rebentar el timpà de qualsevol ésser humà sense estar enfadada. I havia quedat de les explosions d’energia incontinguda força saturat. La delicadesa de la Carol el relaxava. Al cap d’una estona va aconseguir girar la truita per poder preguntar ell el que li interessava. El sorprengué el grau de modèstia de la Carol perquè no era gens fingit. Es considerava una noia senzilla i allò li va cridar l’atenció al Joan de seguida.
I li seguia cridant l’atenció dos mesos després d’aquella trobada de la que, segons es van confessar uns dies després, ni l’un ni l’altre havien pensat que en pogués sortir res de bo. La Carol perquè esperava que en qualsevol moment el Joan resultés ser un Don Joan com el Sergi, i el Joan perquè assumia que algú del web de cites no li faria el pes.
No obstant, no va ser així. El Joan i la Carol van trobar l’un en l’altre la companyia desitjada que omplia els espais buits. Ella va aprendre a gaudir de les tardes i estones que tenia per si mateixa. Va continuar fent esport, reinventant la seva rutina diària, veient la Silvia més regularment que mesos enrere i quan quedava amb el Joan, retrobava l’escalfor de tenir un company. Ell tornava a tenir algú de qui ocupar-se cada dia una mica. A qui explicar-li la rutina diària encara que fos tan ensopida com la seva. I algú que sabia que esperaria la seva trucada. La Carol era un llac pacífic on un podia nedar relaxadament. No era un mar o oceà amb dies d’onades ferotges que fessin venir basarda als nadadors més temeraris. La Carol no donaria cap sorpresa. O si més no aquella era la impressió que en tenia el Joan. Tanmateix, encara de tant en tant es demanava si potser la Silvia, aquella noia híbrida d’equilibri exquisit entre l’extraversió i la introversió, entre l’energia i la calma, la serenitat i el dinamisme, si potser ella no hagués estat un complement més actiu per la seva vida. Però aquella tarda amb la Carol al parc el va fer canviar d’idea. La Silvia no hagués estat una dona adequada per ell. Una pastilla efervescent s’avorriria completament amb un anti Bruce Willis. I en tot cas la Carol havia entrat en la seva vida sigil·losament però de manera efectiva, perquè ja l’havia presentada a les seves dues filles i a elles la serenitat de la noia les havia encisat. La Carol preguntava molt i les feia sentir importants. I el Joan va desaparèixer del web de cites discretament. Dues setmanes després de la primera trobada amb la Carol es va donar de baixa. Ella, i això no li digué mai, ho féu tan sols dos dies després. Tenia molt clar que aquell món virtual era molt decebedor i no tenia ganes de perdre el temps. I això tot i que havia arribat a pensar que en tenia massa de temps! Però la relació amb el Joan li donava les estones de “família” que ella desitjava sense haver de renunciar també a estones lliures. Era la relació perfecta amb una persona al cent per cent compatible. I de fet, ell havia entrat de manera tant contundent a la seva vida que ella va pensar que ja era hora de presentar-li les seves amistats. Havia de començar per la Silvia, òbviament, que era qui la coneixia des de la seva època d’adolescent i l’havia vista passar per nombroses etapes: La de l’adolescent amb problemes familiars; la de la desorientada universitària que anà a viure amb la seva parella convertint-se en la primera de la promoció en haver de pagar lloguer cada mes; la de la jove amb problemes en la seva relació; la titulada universitària acabada de separar i buscant parella la de la Carol a la recerca i captura d’un noi per tornar a viure amb ell, i des de feia uns anys, la Carol independent que havia aconseguit una certa estabilitat econòmica però no emocional. Amb el Joan al seu costat inaugurava una nova etapa de la seva vida en què no hi podia faltar al seva millor amiga. Convèncer al Joan d’un sopar de divendres nit tots tres no va ser gens difícil. A ell li abellia conèixer gent nova i si era de l’entorn de la Carol, hi posava encara més interès. Aquell divendres havia plogut tot el dia i quan el Joan va arribar a casa d’ella, la va trobar a punt d’entrar a la dutxa per treure’s el fred de sobre. Es va arreglar mentre ell posava música d’ambient i se servia una cervesa. La Carol sempre comprava la marca que li agradava a ell per a les ocasions en què tenien un temps per passar plegats escoltant música, xerrant de temes d’actualitat o de foteses sense importància. Per relaxar-se i disminuir el grau de preocupació i tensió que s’anava acumulant durant tota la setmana.
Aquell vespre la Carol es va posar un vestit negre amb un estampat de colors que jugava perfectament amb ella. El seu cabell color carbó i brillant, tenyit només un parell de cabells grisos per donar un to més personal a la melena, encaixaven de manera fantàstica amb el seu rostre més aviat pàl·lid però amb galtes naturalment enrojolades. Amb el seu cutis blanc i aquells ulls negres emmarcats per llargues pestanyes, la Carol no necessitava maquillatge. El vermell de l’estampat del vestit li donava et toc de color que li calia. Quan va sortir de la cambra el Joan quedà enfavat. La Carol era exquisidament elegant sense ser ni ostentosa ni excessivament vistosa. En aquell vestit se la veia més fràgil que de costum.
Per celebrar la trobada de la parella amb la seva millor amiga, ella havia triat un restaurant elegant però de mitjà preu situat a ciutat vella, prop de la Via Laietana. No li quedava ni gaire lluny a la Carol, ni tampoc a la Silvia. La parella arribà puntual i s’assegué a la taula reservada. Ella se sentia com una princesa perquè durant molt de temps no havia anat a un restaurant d’aquella categoria. Sense la companyia adequada no calia esmerçar ni temps ni diners. Ara però la situació havia canviat finalment.
Estaven xerrant un davant de l’altre amb el Joan situat a la cadira des de la qual es veia la porta de l’entrada. De cop es va obrir i una imatge fresca i dinàmica aparegué il·luminant amb la seva espontaneïtat i frescor aquell indret elegant però també un pèl massa tocat i posat. El Joan es quedà, per segona vegada aquell vespre, sense paraules. La noia de la porta era la Silvia i un pressentiment el travessà com una fletxa esmolada. La Silvia donà un cop d’ull a la gran sala amb els seus ulls vius i de cop veié que la Carol girava el cap. L’expressió de la seva cara era incert. Què passava? Mentre es dirigia a la taula amb un somriure que volia amagar aquella sensació de preocupació que havia tingut feia un segon en veure la seva amiga, s’adona que coneixia l’acompanyant de taula. El Joan! El que havia estat client seu durant dues setmanes i fins no feia tant! Quina casualitat!

Quan arribà a la taula, donà dos petons a la Carol i l’abraçà abrandadament. Com per confortar-la per la incomoditat que li havia llegit als ulls feia uns segons. I si li havia llegit volia dir que era ben clara ja que els ulls negres de la Carol eren transparents com el plom. S’adonà de seguida que havia estat la cara de sorpresa del Joan que l’havia amoïnada. Potser seria millor aclarir aquella casualitat…
— Joan! Quina casualitat! — Féu ella de la manera més natural del món.
— Us coneixeu? — Demanà la Carol amb la seva inseguretat innata.
— Sí, i tant! — s’afanyà a dir el Joan. — La Silvia i els seus massatges m’han accelerat la recuperació!
— Home! No n’hi ha per tant! La inflamació hagués baixat per si sola!
Finalment la Carol somrigué. És el que volien tant la Silvia com el Joan.
— No m’ho puc creure! Ja us coneixíeu! I jo sense saber que les dues persones que més properes em són en aquests moments ja s’havien que l’altre existia! Increïble!
L’alegria de la Carol va quedar esvaïda en el núvol de dubtes del Joan. I com més estona passaven plegats més enterbolida era la seva percepció de la realitat. La Carol va quedar dissipada en la conversa animada de la Silvia, que amb la seva exuberant energia explicava els seus progressos musicals i que havia començat a fer un curs per ser guia turística. No li corria pressa però tenia ganes de tenir una altra titulació. La Carol quedà en segon terme mentre la Silvia portava la veu cantant i el Joan la interrogava. Aquella combinació prometia! No sempre li havia passat que a les millors amigues li caiguessin bé les seves parelles, o que les seves parelles no s’avorrissin amb les seves amistats. Però aquell no era el cas. La vetllada fou agradable i distesa. O això pensà la Carol.
Quan s’acomiadaren, la Silvia donà abraçades i petons als dos i agafà un taxi per marxar. Estava contenta de que la Carol finalment hagués trobat algú amb cara i ulls. La Carol s’acomiadà de la seva amiga dient-li que aviat havien de quedar per fer una cervesa “al local de sempre” per xerrar de les seves coses. Es delia per demanar-li quina impressió havia tingut d’ell quan el va veure per primera vegada a la consulta i ara que sabia que estava amb ella.
Dels tres el Joan va ser, decididament, el que menys eufòric estava. Finalment havia tingut l’oportunitat de conèixer la Silvia i de sopar amb ella. I no l’havia decebut el més mínim. Era la injecció d’energia renovada que el podia transformar. Que l’arrancaria de la seva monotonia per transportar-lo a un món de possibilitats noves i engrescadores en què ell no hagués pensat mai.
— Ei! — Digué la Carol veient que el Joan estava emboirat en els seus pensaments. — Dormiràs a casa avui?
— I tant! — Féu el Joan amb menys entusiasme de l’habitual.
Aquell divendres nit, amb la Carol entortolligada amb el seu cos i la seva escalfor al costat, el Joan sentí una fiblada de dubte. Era completament adorable. Una persona amb qui no tindria mai una discussió, a qui tot el que ell feia li semblava bé, que no li exigiria mai que fos Bruce Willis per estimar-lo. I estava content d’haver-la trobada en una ciutat tan gran i amb una vida tan entaforada de moments buits i sorolls, que no permet conèixer gent fora de l’entorn quotidià. La Carol era la calma i la serenitat. I era compatible amb ell. Això havia dit l’ordinador del web de cites. Però i si no hi hagués entrat mai? I si, senzillament amb aquell atac de ciàtica hagués conegut la Silvia sense que hi hagués hagut cap Carol a l’abast? I si no hagués tingut una pantalla d’ordinador per protegir-se? I si hagués gosat convidar la Silvia a passejar amb ell?
El Joan es començava a abaltir amb les imatges confuses de la pantalla de seu ordinador, dels missatges de whatsapp que intercanviava diàriament per no sentir-se sol i perdut. Tan sol i perdut com ho estava en aquell moment, en la foscor de la cambra sense la fressa de les notícies de les ràdios enceses properes a ell, sense els missatges fugissers en pantalles de gran o petit format , sense el núvol d’informació arribada per canals retransmesos que controlava la seva vida. Tant, que havia estat capaç d’escollir una persona per ell. I les pampallugues lumíniques de les pantalles protectores dels éssers vulnerables i fràgils com el Joan i la Carol desaparegueren només per unes hores de descans nocturn. L’endemà la seva realitat quedaria emboirada per la tempesta de pseudo-coneixement retransmès per mitjans electrònics. I el seu amor virtual, seguiria encès gràcies a la tecnologia que havia permès la seva relació i que, potser, havia impedit altres camins menys matemàticament correctes. I és que, de vegades, la tècnica ens pot fer arribar a la lluna però no ens deixa contemplar els núvols…