El sabor tebi de les carícies. Per la meva mare.


La primera imatge que tinc gravada al cervell de la meva mare és d’una torre alta i esvelta amb unes mans de dits llargs i fins guarnits amb ungles oblongues i ben llimades. Eren tan grans les seves de mans que les meves menudes només podien abraçar-li un dit. Fes el fred que fes, sempre les tenia calentes i jo les hi buscava per sentir-ne l’escalf. Les seves mans sempre han estat un refugi per a mi. Petita jo, mirava la mare enlairada i la veia com una fortalesa que em protegia i tenia cura de mi, però també que em renyava quan no em comportava com calia.
Els que la coneixíem bé sabíem que era dolça i calmada per fora i dolça i inquieta per dins i que sota la imatge d’alegria aparent i el dring jovenívol de la seva veu, s’amagava la nena temorosa i un pèl ploranera que havia estat de ninesa. Recordo una anècdota que em va explicar de les seves nits a les Borges quan els hiverns encara eren d’allò més blanc. Contava que una vesprada la van trobar amorrada a la finestra i plorant sense consol. Els meus avis li anaven preguntant per què plorava però la mare no era intel·ligible entre sanglot i sanglot. Quan es va haver calmat li van tornar a fer la pregunta: Per què plores? Llavors ella va dir: “m’han tallat la lluna”. Devia haver-se fixa’t fins aquell moment només en la lluna plena i el planeta ara mig amagat li va semblar trencat i la va entristir.
No sé com la van calmar però el que estava ja clar és que la mare seria un ésser nocturn. Sempre li va costar llevar-se d’hora i penso que en el fons devia tenir un trastorn del ritme circadià perquè es va mantenir fins el darrer moment incapaç de dormir bé durant la nit i estar desperta del tot durant el dia. De fet ella sempre m’explicava que feia els deures de l’escola quan era fosc i així podien enganxar-se-li els llençols una mica l’endemà següent. Aquest és un dels pocs aspectes en què ella i jo érem diametralment diferents. A mi el cos em demana llevar-me d’hora per aprofitar les hores de sol i anar a dormir com les gallines per estar bé.
Però tot i l’escassetat d’hores de son ella aconseguia arribar a tot arreu i fer les coses amb el màxim detall: portar la casa que estava impecable, fer-me la roba a mi que li quedava com extreta d’una casa d’alta costura, preparar àpats boníssims amb el mínim temps possible i acabar la feina de pelleteria que li donava el pare. Aquesta era sens dubte l’activitat que menys li agradava. Cosir pell la va avorrir sempre tan acostumada com estava a cosir fi. La mare estava més feta per a tasques d’enginy i creativitat. No m’han deixat mai de sorprendre les seves solucions casolanes i altament eficaces per resoldre problemes quotidians que a més d’útils acabaven sent decoratives. La inventiva i talent artístic de la mare els demostrava cada any amb les disfresses que em feia. La creativitat era un entreteniment que la treia de la rutina diària.
La nostra vida de família transcorria majoritàriament a Bonavista 8. La mare completament absorta en les tasques domèstiques i educant-me a mi i el pare mig encofurnat a l’habitació del taller enllestint o arreglant abrics i jaquetes que havien de pagar-nos totes les factures. Qui més sortia era jo perquè tenia l’escola.
El moment d’alliberament de la mare era al carrer. I no li costava gens ni mica sortir-hi perquè a Gràcia tot convida a ser fora més que dins. Les places, els forns del barri, la ferreteria, la merceria, qualsevol establiment era agradívol per ella perquè li donava la possibilitat de sortir de les quatre parets de casa que sense voler ens empresonaven una mica a tots.
I és que no és fàcil viure i treballar amb la família com s’ha vist durant la pandèmia. Però els meus ho van fer durant més de quaranta dels prop de seixanta que van viure plegats a casa seva. Tot un rècord!
Com que la casa era habitatge i negoci alhora, la vida privada i la laboral estaven desdibuixades i només deixàvem enrere la feina i les clientes quan érem a Tossa. Aquest a que jo he declarat bocí de paradís, li agradava crec més a la mare que al pare perquè allà és on els seus ulls eren més verds i el seu rostre agafava el color torrat i saludable de l’estiu. Allà la Margarita li feia el sopar i el dinar i allà xerrava a gust amb la Maria del Gaspar i la Pilar. Gent senzilla i sense pretensions que ens feien sentir a tots com a casa.
Els caps de setmana i els estius eren per a la mare i per a mi el moment de veure pel·lícules per la nit i plorar plegades. Seiem al sofà i triàvem el que miraríem. El pare sovint era el primer a marxar al llit i llavors jo i la mare acabàvem la pel·lícula tot escoltant els roncs del pare a l’habitació.
De vegades però, no teníem la sort que ell agafés un son profund i si havia d’anar al bany i ens veia plorant amb la pel·lícula ens demanava “que ja ploreu?” i ens feia sentir un pèl bledes a les dues. Poques vegades podíem deixar anar els sentiments sense que ens enxampés.
La mare m’ha ensenyat que plorar no és dolent ni tampoc cap senyal de debilitat. Que és una estratègia per deixar anar tensió i les dues l’hem emprada amb ganes. Ara de més gran la mare em va comentar que de petita de vegades només plorava perquè no la renyessin. La confessió em va semblar estranya perquè no m’hagués pas pogut imaginar mai que ella utilitzés les llàgrimes per evitar que la castiguessin o renyessin. El que fa la vellesa que acabem fins i tot traient el que havíem ocultat durant anys! També vaig esbrinar fa poc, quan la mare ja era a la residència i l’Alzheimer feia estralls amb el seu cervell, que de jove s’havia amagat alguna “xuleta” a la faldilla quan no estava del tot preparada per algun examen. I jo que sempre havia cregut que ella havia estat una estudiant modèlica!
La vida de la que alguns anomenen Carme i d’altres Maria Assumpta no va ser cap festa major. Va néixer en època de guerra i els anys posteriors a aquesta la família no va passar gana com la del meu pare però tampoc navegava en abundància. La meva àvia es va posar malalta i per evitat un contagi la meva mare va haver d’anar a viure durant una època fora de la pròpia llar. Amb una infantesa marcada pels sorolls de les bombes i la por de les explosions calades al moll de l’os, ella es va sentir mig abandonada quan la major part de l’atenció de la seva família es va bolcar en el seu germà gran, que s’havia posat malalt de meningitis. Sovint em deia que el Joan era xamós i bromista, que recitava poemes i feia tantíssima gràcia i ella en canvi se sentia un xic ensopida al seu costat. Un dia d’aquells de la seva infantesa va sonar l’alarma perquè s’acostaven els avions i havien de buscar aixopluc. La tieta de la meva mare la tenia al coll i quan va sentir la sirena la va deixar al terra per agafar el seu germà. Com a nena que era va interpretar aquell acte com una manca d’estimació cap a ella perquè de menuda s’havia sentit un pèl com l’aneguet lleig que vivia a l’ombra d’un germà més xiroi que ella.
Potser per tot aquell sac d’experiències tristes i pors soterrades la mare era una barreja d’alegria i melancolia de difícil descriure. No era una dona que s’enfadés fàcilment. Això no. Però sí algú que sovint sentia melangia.
Recordo que jo sent nena havia tingut la sensació que havia de protegir-la a ella. Devia ser que intuïa que dintre d’aquell cos fràgil però resistent alhora, d’ulls verd clar i cabells rinxolats cendra hi havia empresonada tota la por i el desconsol de la guerra. Ella, com el meu pare, no van tenir una infantesa amb la tendresa requerida per fer créixer adults segurs de si mateixos. I tot i així la mare donava gairebé sempre la impressió equivoca de seguretat.
Sempre he dit que m’agradaria tenir una màquina del temps per poder tornar als anys d’infantesa dels meus pares i donar-los les carícies i l’escalfor que els van faltar. M’hagués agradat pogut agafar aquella nena que van deixar al terra per aixecar al seu germà i a qui sense voler li van esgarrinxar una mica el cor fent-ho. Hagués volgut explicar a la meva mare nena que les fases de la lluna li tornarien la rodona brillant que enyorava. Igual que hagués volgut poder ajudar a fer els deures al pare per tal que no cresqués amb la idea errònia que no valia pels estudis perquè sí que hagués pogut estudiar. Aquestes coses que passen de petits es guarden dintre i fan mal per sempre.
No obstant, no tot eren records tristos els de quan era petita. Li abellia la seva casa de Borges plena de gats que la seva àvia no acabava d’empaitar perquè en el fons li agradaven. Admirava el seu avi que sembla ser que sabia fer una mica de tot. De tant en tant li sortia la vena creativa i li van premiar una redacció que va escriure a l’escola amb la perspectiva del ruc que porta sobre Jesucrist per setmana santa. La mare sabia veure l’altre cantó de les coses. També recordava amb molt d’afecte els seus cosins de petits i a ella i el seu germà llençant-se amb un patinet que els va regalar l’avi pendent avall fins que el seu germà es va fer mal i el meu avi en un cop de ràbia el va trencar. El seu pare era per a ella l’exemple d’home perfecte gairebé. Pare i filla tenien una cosa en comú: eren tossuts i es contradeien a ells mateixos sovint. Una característica aquesta que adesiara m’ha fet ballar el cap però que ara em sembla entranyable. I ella i jo compartíem l’afició per deixar anar els sentiments, pels colors alegres, per les joies i bijuteria i pels detalls de la llar. I espero haver-me amarat del seu comportament correcte i afable i de la seva cordialitat. No es feia estranya amb ningú.
Em sembla que sempre va sentir-se molt unida als seus pares. A la meva àvia perquè la tenia com a model i exemple del bon comportament i de modernitat i al meu avi perquè era un home que s’havia fet tot sol i va saber tirar endavant una família amb dos fills i una dona delicada de salut.
Quan la vaig haver de portar a la residència, molt a contracor meu i seu tot i ser la única decisió de debò responsable, la directora del centre em va dir que se’ns veia molt unides. De fet, ni tant sols els anys que vaig passar a Alemanya no em vaig sentir lluny dels pares. Senzillament hi havia uns quants quilòmetres entre nosaltres. Però un cop sèiem a taula amb un dels meravellosos plats que cuinava la mare, xerràvem de tot i coincidíem en la manera de veure i entendre el món. Només que jo sempre he estat un pèl més pragmàtica i ho he fet tot pensant que la sort no sempre em pot anar de cara i m’ha estalviat molts problemes que ells sí han tingut.
I així com la mare i l’àvia havien demostrat que estaven molt estretament connectades perquè si l’una patia a quilòmetres, l’altra ho notava, jo crec que la mare i jo també hem tingut sempre una connexió que no es pot explicar fàcilment en paraules ni molt menys provar científicament. M’ha trucat o l’he trucada quan li intuïda el patiment o ella el meu i he notat i percebut el poc temps que li quedava de vida intensament des d’aquest estiu. De fet era com una fiblada al cor de directa i clara.
Amb els anys el verd dels seus ulls es va anar tornat una mica més grisós, els rínxols dels seus cabells van anar perdent embranzida i l’escalfor de les seves mans es va anar tornant fredor.
Però anàvem trobant els nostres temes de conversa i les nostres rutines que ens connectaven fins i tot quan l’Alzheimer ja estava fent molt de mal. Encara a Bonavista no s’oblidava mai de demanar com estaven els meus dos “quatre potes” ni de dir-me que els fes una carícia de part seva.
El nostre darrer trajecte plegades en un vehicle va ser quan anàvem a la residència. Jo li vaig agafar la mà i li vaig fer memòria de tot el camí que havia fet durant la seva vida sola i li vaig recordar que aquest darrer tram jo l’acompanyaria en tot moment.
Com desconeixia que el temps que ens quedava era tan poc! Quelcom em deia que potser em viuria fins Nadal però a partir de l’agost el procés degeneratiu va començar a fer estralls a velocitat supersònica. Jo estava perdent una mica de la mare cada dia i no podia fer res. Vam intentar el caminar fins que va oblidar com. Després de cop no obria els ulls. M’aferrava al berenar com a rutina per crear un espai nou entre nosaltres però aviat va deixar de mastegar. S’acostava el final i jo ho sabia i per això tornava a casa ensorrada per la pèrdua imminent.
Dissabte dia 9 d’octubre la mare ja havia perdut completament la parla. Em vaig aferrar al darrer llenguatge que ens quedava: les carícies. L’anava a buscar a la residència per portar-la a la plaça i abraçar-m’hi i acaronar-li els braços i les mans. Aquelles mans que havien estat tan calentes i que ara havia d’escalfar jo. Quan de temps més havia de patir sense saber si ella patia o no? Com si hagués llegit els meus pensaments o notat les meves llàgrimes sobre les galtes del dilluns, el dimarts la mare se’n va anar.
La vaig veure ajaguda i morta amb aquella expressió de serenitat que feia temps que no tenia i vaig saber que, si més no, aquest cop no havia patit.
De cop la imatge de fragilitat i vulnerabilitat de la meva mare es va esvair del meu cervell i la vaig tornar a recordar com era ella quan jo era petita: forta, esvelta, bonica, dolça i molt, molt càlida. Em quedarà sempre el record del sabor tebi de les seves carícies i el tacte de les seves mans. Les mateixes que em guiaven de petita i que últimament agafava jo amb deliri per anar a donar amb ella els darrers tombs de la seva vida. Sens dubte l’enyoraré per sempre.

Els britànics i la música dels vuitanta.

Fa poc vaig veure per la televisió que els mítics Rolling Stones havien fet un concert i les imatges d’un Mick Jagger saltant per l’escenari als seus quasi vuitanta anys em van arribar al cor. Se’m fa estrany saber que el país europeu que ens ha donat tan bons músics ha deixat de voler ser part d’una unió europea per tossuderia i pels afanys de populisme d’uns polítics sense escrúpols. De fet el Brexit està costant als mateixos britànics molt car però d’això ja en parlaré en un altre post.
Cert és que el Regneu Unit sempre m’ha semblat un país misteriós i ple de contradiccions. Hi ha figures que em fascinen com la regna Elisabeth I, que en la seva època va saber regnar amb mà ferma tot i ser una dona en un món dominat per mascles. El Regne Unit també és el país on es va executar un rei condemnat per traïció, Charles I i on el científic Sir Galton defensaria la seva teoria de la eugenèsia segons la qual s’havia d’impedir que els de les classes pobres es reproduïssin. Desgraciadament el pensament Nazi europeu es va recolzar en la teoria d’aquest científic que va servir d’excusa per fer barbaritats..
Va ser el país on es va desenvolupar la bomba atòmica encara que després els Estats Units s’emportessin els tristos mèrits de produir una arma mortal.
Paradoxalment a Anglaterra s’ha lluitat per les millores socials però segueix sent una nació molt marcada per les classes socials que no són castes però gairebé. Boris Johnson per exemple és un d’aquells fills de família rica amb aires de grandesa que de petit deia que volia arribar a ser el rei del món. I va començar sent el rei de la mala educació perquè fins i tot a l’escola privada on anava i en què estaven acostumats que els alumnes de casa rica visquessin d’excessos es va haver de cridar l’atenció dels pares. I resulta que ara és Primer Ministre gràcies a defensar el Brexit per pur populisme.
No tot són aspectes negatius sobre el Regne Unit. Per a mi Anglaterra ha estat un país que ha produït una literatura excel·lent i una música fantàstica que va captivar les meves orelles ben aviat.
Avui vull escriure de dos grups rivals que van marcar el panorama musical de la dècada dels vuitanta en un moment en què fer-se famós no era tan fàcil com ara. Els meus grups de l’època adolescent eren Duran Duran i Spandau Ballet.
Spandau Ballet va ser un grup musical que va néixer el 1979 amb Gary Kemp i el seu germà Martin Kemp juntament amb un bateria John Keeble, el cantant Tony Hadley i el guitarrista i posterior saxofonista Steve Norman.
El nom del grup va generar controvèrsia perquè Spandau és una presó berlinesa i el nom de “ballet” es va dir que feia referència als espasmes que tenien els presos quan es penjaven. El grup ho va negar sempre però la llegenda urbana havia nascut.
En un principi l’estil d’aquest grup va estar adscrit al New Romantic però aviat van passar a fer pop, tan típic de l’època dels vuitanta.
Els seus èxits principals van ser “True” del 1983, “Gold” del mateix any, “Only when you leave” del 1983 i la preciosa i trista balada “Through the barricades” del 1986.
Els Spandau Ballet es van separar el 1989. Els germans Kemp van continuar sent focus d’atenció de la premsa britànica, entre d’altres perquè Martin Kemp va ser anomenat home més sexy del Regne Unit durant uns anys. En acabar la seva carrera musical Martin Kemp va seguir dalt de l’escenari com a actor fins que un tumor cerebral el va obligar a prendre’s un respir i ocupar-se de la seva salut durant una llarga temporada.
El 2009 el grup es va tornar a unir per produir un nou disc que principalment recopilava cançons antigues pels nostàlgics de la dècada dels vuitanta.
I mentre per aquí a Espanya sonaven algunes cançons mítiques com “al este del Edén” de la Unión i els Hombres G ens rebentaven el timpà amb una cançó tan surrealista com dissonant com “Marta tiene un marcapassos” del vuitanta-sis, la famosa “escuela del calor” dels Radio Futura del vuitanta-tres encara es podia escoltar prou sovint a la radio. Sort en vam tenir de Mecano amb peces més harmonioses i dels Duncan Dhu per compensar algunes estridències ibèriques del vuitanta. Potser per això jo fugia de les emissores que em portaven només la música d’aquí fins trobar les que ens importaven els èxits d’Europa.
I molts d’ells arribaven de les mans de la banda britànica rival dels Spandau Ballet: Duran Duran.
Des d’un principi Duran Duran va ser el principal oponent d’Spandau Ballet. Els primers van aparèixer a Birmingham i representaven molt més la classe treballadora britànica que els Spandau Ballet, que es consideraven més ídols de classe mitja.
Duran Duran es va formar en un principi amb John Taylor i Nick Rhodes el 1978. La primera banda la van formar ells dos amb Simon Le Bon de cantant i Andy Taylor, Roger Taylor y John Taylor que encara que ens ho pensem, no eren germans com el Gary i el Martin Kemp dels Spandau Ballet.
Jo tenia quatre anys quan Duran Duran començava a composar i tocar cançons a l’estil New Romantic. Aquestes primeres cançons les vaig descobrir després. Quan vaig ser conscient de la seva música, els Duran Duran ja tocaven pop i produïen vídeos controvertits per ser, segons deien, eròtics. Avui dia ja estem acostumats a coses més fortes i per tant els vídeos ens semblen un joc de nens.
En tot cas encara avui val la pena posar un parell de cançons del grup i escoltar-ne les lletres farcides de paraules i sentit. Els Duran Duran tenen peces amb molt de ritme que carreguen l’energia com el famós “hungry like a wolf”, “new religion” o “wild bots” però també cançons intimistes com “a matter of feeling” o “save a prayer”. Van gosar fins i tot a dedicar una peça a Margaret Thatcher, que havia practicat una política tan dura que molts joves britànics es trobaven en carrerons sense sortida. Una època molt negra de la història britànica contemporània que no serà res comparada amb la que ens arriba amb Boris Johnson.
Els Duran Duran es van mantenir en actiu durant molt de temps i el 2018 encara van treure “Paper Gods” amb un estil molt diferent al que solien produir. Estic parlant d’un grup que va sorgir el 1978 i que quaranta anys després encara podia sorprendre al públic. Admiro profundament els artistes i sobre tot els músics que aconsegueixen crear durant tantíssim temps.
Duran Duran i Spandau Ballet i la seva rivalitat es va veure reflectida en la dels grups Oasis, de Manchester i classe obrera i Blur, de Londres. Amb la diferència que els enfrontaments d’aquests dos darrers grups van ser més escandalosos que els dels grups capdavanters dels vuitanta.
Si algun dia teniu temps us recomano escoltar alguna de les cançons més conegudes d’ Spandau Ballet o Duran Duran. Tot i que alguns pensin que la seva música era comercial, quina música no ho és? La música la fem per gaudir-ne i per tant ha d’arribar a tanta gent com sigui possible.
Segueixo sent una amant de la música actual i per tant m’agrada assabentar-me de les novetats. I adesiara miro enrere i escolto el que van ser cançons d’altres èpoques que encara em fan posar la pell de gallina. Moltes d’elles les he anomenades en aquest post. Espero que potser n’escolteu unes quantes.
Bona setmana a tots!

La casa a les locucions angleses II.

Segueixo amb el tema de les locucions i expressions que tenen a veure amb la casa perquè n’hi ha per parar un tren. I si estenem el tema casa i hi incloem les parts d’aquesta, llavors hi ha material per setmanes. Però anem pas per pas.
La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to eat someone out of the house and home” que traduït seria menjar-se a algú fora de casa seva i la seva llar. Això no és una altra cosa que endrapar tantíssim a la casa d’un altre que el treus de la seva. Us en poso un exemple d’una situació que em va passar a mi. Jo tenia el meu primer pis de soltera als vint anys. Estava situat a la Sonnenallee de Berlin i un vespre em va trucar a casa un conegut que es va presentar sense avisar. El paio, que era alt com un sant Pau, portava fam i les butxaques buides i em va demanar si tenia quelcom per menjar. Jo per aquelles èpoques no anava gaire sobrada de diners així és que a la nevera hi havia una mica de pa i melmelada, formatge i algun plat precuinat per quan l’estomac estava massa buit. El meu conegut tenia gana i no va dubtar ien demanar-me si tenia res per menjar. Li vaig portar el pa i la melmelada pensant que se’n serviria unes llesques i me’n deixaria per mi. Però va resultar que se’m va acabar tot el pa de pagès i la melmelada i jo em vaig quedar amb un pam de nas sense saber si dir-li que pensava que el seu comportament era un pèl descortès. Aquell noi clarament va fer el que els anglesos en diuen “eat me out of the house and home” perquè literalment em va deixar amb la nevera pelada i l’estomac fent rau rau. De gent amb cara n’hi ha per tot arreu com podeu veure.
I quan un va de casa en casa afartant-se el més segur és que acabi estan gras. Si una persona és grassa els anglesos diuen que sembla un cantó d’una casa “ to look like a side of a house”. Això és un eufemisme simpàtic per no haver de dir les coses pel seu nom. Igual que quan diuen que a una persona li sobren uns quilos i ho fan designant-la com a “stocky”, és a dir, que té stock o reserves. I és que els éssers humans demostrem tacte i empatia lingüística sovint. No ens agrada anomenar les realitats crues amb el nom que els pertoca. D’això ja n’havia parlat anteriorment en un article del blog. I llavors ja us vaig fer cinc cèntims de diverses maneres que hi ha en vàries llengües de designar la mort. Doncs bé, quan una persona és morta i enterrada es diu que és a la “last home” la darrera casa, és a dir a la tomba.
Més positiva és la locució de “to be home and dry”, ser a casa i sec, que s’empra quan es vol dir que s’ha tingut èxit en quelcom. Si jo per exemple en un any aconsegueixo estar establida i haver canviat de lloc de treball podré dir que sóc “home and dry”.
I si algú li deixa clara una cosa a una altra de manera sovint dolorosa, els anglesos diuen “to bring something home to a person”, és a dir portar-li una cosa a casa a una persona. El cert és que el món està força farcit de gent que té molt bon concepte de si mateixa i que es creuen perfectes. De vegades cal deixar a aquesta gent clar que potser no són tan meravellosos o meravelloses com es pensen. A mi per exemple se m’acut una companya de feina a qui hauria de “bring it home to her how cruel she can be”, és a dir deixar-li clar com de cruel pot arribar a ser perquè es pensa que és una bellíssima persona. En aquest cas el que li dirà seria el que els anglesos anomenen una “home truth”, una veritat casolana.
I quan no hi ha res extraordinari a dir de res els anglesos ho expressen amb un “nothing to write home about” un res sobre el que escriure a casa.
Aquesta setmana però del que sí hauríem d’escriure a casa és de les destrosses ocasionades durant les festes de la Mercè. Han deixat el barri del Poblenou trinxat i han donat peu a molts “botellons” que propiciaran contagis. En època de pandèmia i amb una ciutat que és un desgavell total, de veritat calia fer les festes? No hauria estat més assenyat no fer-les aquest any?
Particularment jo preferiria carrers més ben asfaltats i empedrats, parcs més ben cuidats, transport públic més regular i un increment del personal sanitari i de seguretat. Però és clar, el que jo demano són molts diners i les festes de la Mercè s’organitzen amb quatre xavos que paguem tots dels impostos. Com també paguem de les nostres butxaques les brigades de neteja que deixen la ciutat mínimament decent per començar la setmana com si no hagués passat res.
És més fàcil donar-nos pirotècnics que no pas oferir atenció al ciutadà. És una realitat trista però certa. De vegades penso que no estem tan lluny de la política de “panem et circenses” que practicaven els romans. Cal veure-ho tal i com és. Bon dijous a tots!

La casa a les locucions angleses.

Una de les preocupacions principals de la meva vida ha estat sempre el tema de l’habitatge. Com que visc de lloguer sempre pateixo pel moment en què me l’apujaran i em veuré obligada a deixar el meu pis per buscar-me’n un altre. Per això penso que tenir una llar pròpia ha de ser un motiu de tranquil·litat absoluta o gairebé absoluta. Però l’habitatge ha esdevingut un article de primera necessitat caríssim de manera que ens veiem tots obligats a lligar-nos a una hipoteca per tal de garantir que podem residir en un lloc concret. Aquí no tenim mentalitat de viure de lloguer perquè aquest no permet estalviar així és que els que no hem pogut accedir a una hipoteca en aquest país ens sentim com a perdedors.
Si fa uns dos-cents anys la principal despesa de l’home era el menjar, ara és l’habitatge i no cal pensar en comprar cases, que només es poden pagar fora de les ciutats perquè els pisos són prou cars i segons a quin barri són impagables.
Però jo avui volia parlar-vos de cases i no de les que podem o no comprar-nos aquí sinó de les que apareixen a les expressions angleses i que són d’ús comú.
La primera locució la fem servir per designar una lluita o uns disturbis violents. Es tracta de la “rough House”. Com potser ja sabeu, “rough” en anglès és un adjectiu que es fa servir per a designar persones o situacions que semblen dures. Una “casa dura” per tant és una disputa violenta. Podríem dir que de vegades a Anglaterra els partits de futbol amb els fans d’un equip i un altre barallant-se han provocat “rough house”.
I quan un o una és molt pulcre i manté la casa en ordre i n’està orgullós o orgullosa, en anglès diem que aquesta persona és “houseproud” orgullós de casa. Sembla curiós si més no que els britànics tinguin una manera de designar aquest tipus de tarannà. A mi m’abelleix tenir el meu pis en ordre però aquest any ja tinc clar que no estarà tan net i endreçat com m’agradaria per manca de temps. Així és que no seré tan “houseproud” com normalment.
Però el que sí soc i seguiré sent és a “house-hunter”. El terme “hunter” avui dia és conegut per tothom pels anomenats “headhunters” que són literalment els caça cervells o caça talents que no són res més que persones que treballen en empreses cercant treballadors per a altres empreses. Doncs els “house-hunters” són els que busquen contínuament un lloc per viure. Jo he estat i encara soc una d’ells perquè viure de lloguer intranquil·litza ja que en qualsevol moment et poden apujar el preu del que pagues mensualment i no queda cap més remei que marxar. Per sort l’actual llei del lloguer obliga al propietari a demostrar una millora palpable de la qualitat de l’habitatge per demanar un increment del lloguer. Ja era hora que canviessin la llei!
Quan algú té una idea impracticable els anglesos l’anomenen una “house of cards”, casa de cartes. Als empleats a les empreses de vegades ens toca escoltar les “houses of cards” que ens proposen els de l’equip directiu creuant els dits que s’ho repensin abans de prendre decisions equivocades. Però qualsevol diu el que pensa davant dels “de dalt”.
Ara surto amb un tema actual. Fa poc els mossos van descobrir a un habitatge de sant Martí, més concretament a un del Poblenou, una plantació de marihuana. Aquest pis, en què segurament no hi habitava ningú, és el que els britànics anomenen “a clearing House” és a dir una que serveix per encobrir activitats delictives. I ben segur els agents que van descobrir l’habitatge i el que s’hi feia van fer el que els anglesos anomenen “bring the house down”, portar la casa avall, és a dir rebre l’aplaudiment de molts.
Quan algú fa tant de xivarri que ens impedeix concentrar-nos per exemple, llavors diem que ells “shut the house down” que tanquen la casa. Els meus actuals veïns del loft de sota ho fan sovint quan organitzen festes. I esbombant això de les festes sorolloses dels del loft el que faig jo no és res més que “shout it from the housetop” ho crido des del punt més alt de la casa, és a dir que ho esbombo.
I si algun dia aconsegueixo anar a parar a un lloc on no necessàriament he de patir perquè m’apugin el lloguer i no pugui pagar, és a dir un lloc propi, llavors finalment donaré una “house-warming party” que no és res més que una festa d’inauguració o com diuen ells “d’escalfament” de la casa, pis o llar.
La darrera locució m’abelleix especialment. En anglès resulta que quan ens entenem d’allò més bé amb algú diem “get on well like a house on fire”, és a dir que ens portem bé com una casa en flames. No entès mai d’on pot venir aquesta expressió però em sembla curiosa. A vosaltres no?
La imatge d’avui és del carrer Pujades del Poblenou prop del metro llacuna amb una de les boniques persianes pintades del barri.
Bona setmana!

Tradicions de tardor: El sant Martí.

Queden ja poquets dies d’aquest estiu que no ha estat ni tan calorós ni tan llarg com estem acostumats i el meu cervell es posa ja en mode tardor. Aquesta època de l’any ens porta el horrorós canvi d’hora que ens roba llum de sol, però també uns colors del bosc preciosos i dies de melangia veient la pluja regalimar per les finestres. La tardor és època d’introspecció i recolliment.
Avui vull parlar d’una tradició alemanya de tardor: el sant Martí, que se celebra en honor al sant nascut en terres hongareses i que va esdevenir el patró el vi. Sant Martí va néixer en una família d’un oficial de l’exercit romà cap al 316 i als 15 anys va començar a servir a la guàrdia imperial romana. Es convertí al cristianisme per una revelació durant un somni i es va unir als deixebles de Hilari però la corrent religiosa era oposada a les creences arrianes del bisbe Auxenci i sant Martí es traslladà a una illa per portar una vida de retir espiritual. Hi va ser fins que el bisbe Hilari va tornar a jugar un paper important dintre de l’església i llavors sant Martí es va traslladar a Poitiers i es convertí en diaca i prevere. Posteriorment el van fer bisbe. A l’Edat Mitja se celebrava Sant Martí la vesprada anterior al 11 de novembre i es feia amb un festí per preparar el cos pel dejuni anterior a l’època de Nadal. Tot i que associem el fet de menjar frugalment amb el període abans de setmana santa, el dejuni a aquestes dates és més aviat actual. De fet a l’església ortodoxa el dejuni encara és abans del Nadal. Es feia coincidir el Sant Martí amb l’època de sacrifici de les bèsties que no es podien mantenir a l’hivern per l’escassetat de pastures. A més durant centenars de segles el dia de sant Martí coincidia amb el final de l’any agrícola i el pagament d’impostos i rendes. Per fer el tiberi preparatori del dejuni es menjava sobre tot saïm, ous i evidentment porc. D’aquí allò de que “a todo cerdo le llega su san Martín”.
A Alemanya i a algunes regions d’Àustria, a Luxemburg, a Suïssa i al sud del Tirol el Sant Martí (Sankt Martin) se celebra amb els nens desfilant pels carrers amb llanternes enceses. Fins el segle XVIII la revetlla d’aquest sant s’encenien fogueres que s’havien de saltar com les nostres de sant Joan. La festa prové de França però ha arrelat a les terres de parla alemanya.
Però no us vull deixar amb la idea que les tradicions de tardor comencen tan tard perquè no és pas així. En realitat, tot i que el solstici de tardor no se celebra amb tantíssim rebombori com el d’hivern o el d’estiu, l’arribada de les fulles groguenques és motiu de festa a molts indrets. Els pobles eslaus mateix adoren la deessa Ovsen i li donen les gràcies per la collita durant la tardor. Durant aquest equinocci els eslaus feien pastís amb poma i col i si la massa pujava ràpidament ho interpretaven com a senyal de que la situació econòmica seria favorable el proper any de collites. Durant aquest dia es recollien andròmines velles de les granges i es cremaven. Què serà que l’home necessita cremar en fogueres les coses antigues i que vol perdre de vista? Ho devem portar inscrit al codi genètic.
A l’església ortodoxa es fa coincidir el naixement de verge maria amb el solstici, és a dir el 21 de setembre.
Sigui com sigui, aquesta època de l’any s’ha de gaudir de ple. El fred no ens arrauleix a casa i el paisatge de fulles daurades i rogenques és un espectacle visual d’una bellesa que em captiva any rere any. I per si la natura no oferís prou als nostres ulls, el paladar queda ben satisfet amb les receptes de tardor alemanyes que porten els ingredients típics com la col llombarda, la poma, la remolatxa que és una font boníssima de ferro, la carabassa, les peres i els moniatos.
Bona tardor a tots!

Més locucions alemanyes amb germanes bessones angleses III.

Reprenc avui el tema de les locucions alemanyes amb les seves corresponents angleses després del que ha estat per a mi sens dubte una setmana d’un daltabaix emocional excepcional. Potser algun dia podré escriure sobre l’Alzheimer i els estralls que provoca pels malalts i els familiars però de moment encara no tinc prou distància per fer-ho. No és cap secret que la meva mare pateix aquesta malaltia que se me la va enduent una mica cada dia i jo no puc retenir la meva tristesa sempre.
Tanmateix em vull concentrar aquí i avui en les locucions que em semblen interessants i amb les que sempre podreu brillar una mica de coneixements. Ja sabeu que una frase feta o locució idiomàtica escaient de vegades ens estalvia haver de gastar moltes paraules per explicar el mateix concepte. És per això que les fem servir en tots els idiomes.
La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “übers Knie brechen” que literalment vol dir “trencar sobre el genoll”. La fem servir quan prenem una decisió o fem quelcom de manera precipitada i sense pensar-hi suficientment. Jo això no ho faig gairebé mai, sense arribar a l’extrem de ser una cagadubtes però m’agrada meditar bé les coses per no cometre errors dels que després em penediré. L’equivalent d’aquesta expressió idiomàtica alemanya en anglès és “to rush one’s fences” que ens arriba del món de la hípica. Com ja sabeu “rush” vol dir fer les coses amb pressa i “fences” són les tanques o reixats com les que es posen per mantenir el bestiar en seguretat o les que salten els cavalls en les competicions. De fet, a aquestes darreres es deu referir l’expressió. Quan nosaltres “rush our fences” donem l’ordre al cavall de saltar abans de que sigui el moment de fer-ho i el salt acaba malament.
La següent locució la fem servir quan volem designar algú molt just intel·lectualment parlant. Per a aquest tipus de persones els alemanys tenen l’expressió “dumm wie Brot”, ruc com el pa o també “dumm wie Bohnenstroh” que vindria a ser la palla de fesols, si algú de vosaltres sap què és. Amb aquests detalls és quan m’adono que he estat massa anys a la ciutat. Doncs pels anglesos llavors la persona és “as dumb as a post” tan ruc o beneit com un pal.
I si el que esteu fent és parlar per intentar convèncer algú però no us surt bé i gasteu moltes paraules i energia llavors els alemanys diuen que ells “reden sich den Mund fusselig” és a dir que parlen fins tenir la boca esfilagarsada. Els anglesos en canvi afirmen que parlen fins tenir la cara blava, és a dir “to talk until one is blue in the face”. Jo des del principi de la pandèmia que m’esfilagarso la boca intentant convèncer a la gent de que és molt important portar la mascareta per no contagiar a ningú. I ara que se’ns permet anar sense, segons com prefereixo seguir-la portant perquè la vacuna no evita el fet que ens contagiem o siguem capaços de contagiar els altres.
Quan una persona fa una cosa que va en contra de la seva manera de ser o convicció, llavors ho expressem en alemany amb la locució “über den eigenen Schatten springen”, és a dir saltar per sobre de la pròpia ombra. I és que és molt difícil desfer-nos de la nostra ombra tant com de les nostres creences i manera de ser. Els anglesos en canvi, quan fan quelcom difícil com fer quelcom en contra de les seves conviccions el que diuen és que ells “bite the bullet”, mosseguen la bala. Aquesta expressió però no té res a veure amb fer una cosa en contra de les pròpies conviccions sinó només quelcom que ens resulta extremadament difícil.
I aquí una que a mi em va molt bé i és la de “die zweite Geige spielen” o tocar el segon violí que emprem quan no ens sentim gens importants. Toquem el segon violí quan no som qui porta la veu cantant o quan quelcom no és prioritari. Similar però no igual és l’expressió anglesa de “to take the back seat” que s’utilitza quan un deixa d’estar en una posició de poder i influència.
Pels maldestres, aquells que tot ho trenquen, cauen fàcilment o no tenen traça fent les coses els alemanys diuen d’ells que tenen “zwei Linke Hände” dues mans esquerres. En canvi pels anglesos tenen “fingers like toes”, dits de les mans com els del peu.
I quan per algun motiu anem errats els alemanys diuen “auf dem falschen Dampfer sein”, és a dir estar al vaixell de vapor equivocat. Els britànics tenen una locució molt castissa per assenyalar que no van pel bon camí i s’estan errant: “to bark up the wrong trea”, lladrugar a l’arbre incorrecte. A mi em ve al cap la imatge d’un gos bordant a un arbre pensant que hi ha algun animaló enfilat però on no hi ha res més que fulles.
Per avui ja en tenim prou. Ens retrobem dijous vinent.
Us deixo amb una foto d’uns arbres i un gos als jardins del Mestre Balcells de Gràcia, un dels llocs on ens agrada anar amb la mare.

Locucions angleses per tornar a la feina.

Imatge de l’Escala.

Com que ahir va ser el primer dia de tornada a la feina per a molts després de les vacances d’estiu, indubtablement avui les locucions de les que us vull parlar són les que m’han vingut al cap pensant en l’escola i la feina i el que associo amb aquestes dues.
Fa ja gairebé dues setmanes que els professors fan circular els típics mems amb imatges de prestatgeries del supermercat plenes d’ampolles de vi, cervesa o altres espirituosos més potents com el Jäger Meister i amb una anotació que fa “tot preparat per la tornada a l’escola”.
Generalment cap a finals d’agost jo ja estic tipa d’anar a la platja, a la piscina, de llegir i fer el gallòfol i en el fons desitjo tornar al ritme de la feina perquè estar ociosa a mi no m’omple gaire per no dir gens. Però aquest any les meves circumstancies personals han fet que no acabés de tenir el descans i la desconnexió que hagués necessitat i el retorn a la feina se’m farà feixuc. I encara bo que la primera setmana i mitja són preparatòries del curs i no he de posar-me de cara als alumnes de cop. Cada any és com sortir a l’escenari i representar una funció.
Però no us vull parlar de les penes i glòries de la meva professió sinó d’unes quantes locucions. La primera és la de “to tell tales out of school” que literalment vol dir “contar contes fora de l’escola” i es fa servir quan algú es dedica a parlar malintencionadament de la vida privada d’algú altre a la seva esquena. Un costum ben lleig però comú arreu del món pel que sembla. Com nosaltres també els anglesos diuen de la gent que té una visió de la vida basada en principis antics que és “of old school”.
I parlant d’escoles, on no voleu pas portar als vostres fills és a una “sink school” que es el terme amb què es designen aquelles institucions d’on només en surten adolescents sense graduar i sense possibilitats de tenir un bon futur.
Si pel contrari algú ha de ser un exemple a seguir en fer quelcom, llavors en anglès diem que és “an object lesson”. Qualsevol persona capaç de sacrificar el seu temps i energia per ajudar a una altra és “an object lesson”. D’aquest tipus de gent però n’hi ha poca.

En anglès quan una persona té mal caràcter o és falsa o cruel l’anomenem “a nasty piece of work” un bocí de treball desagradable. D’aquests segur que ens en creuem un parell durant tota la nostra vida perquè n’hi ha suficients per no poder tenir la sort de no trobar-los pel camí. I quan ens han fet la primera mala passada segur que sentim la necessitat de venjar-nos-en o el que diuen els anglesos “to square accounts” quadrar comptes.
Com ja deveu saber, una persona a qui li agrada molt treballar és un o una “workaholic” que és una unió de les paraules “work” feina i “alcohòlic”, és a dir un addicte a la feina. Jo tinc la impressió que en la societat actual s’espera de tots que ho siguem una mica. I de la mateixa manera hi ha gent a qui li encanta haver de fer hores extres i passar-se el dia a la feina i aquests en anglès són el que es designa amb “a glutton for for work” és a dir un golafre de treball.
Jo us he de dir francament o en locució britànica “fair and square”, és a dir just i quadrat, que a mi m’agrada la feina però a la vida hi ha altres components i al·licients per a mi i per això necessito un equilibri entre la feina i el temps lliure i per tant no crec pas que arribi a ser mai “a glutton for work”.
El que sí intento és donar a tothom un tracte just o el que anomenen els anglesos “a square deal”.
I quan estem tots al màxim amb els nervis, el que necessitem és una manera de deixar anar la negativitat que portem a sobre i relaxar-nos, és a dir el que en anglès es diu “to work off steam” o bé “to let off steam” deixar anar el vapor. I és que els nervis són com una olla a pressió que es va omplint de vapor i si no el deixem anar podem acabar explotant. Jo personalment he de trobar noves maneres de deixar anar el vapor. M’abelleix l’esport i la natació m’ajuda a relaxar-me però de vegades voldria trobar una altra vàlvula d’escapament dels nervis.
Per avui us deixo amb una imatge refrescant de l’Escala per anar fent boca per les properes vacances i espero que el primer de setembre i el retorn a la rutina no hagi estat gaire traumàtic per vosaltres.

Visites interessants a la Costa Brava per evitar fer només platja.

Va voler el destí que aquest estiu jo no pogués acabar les vacances a França tal i com havia previst. A la meva parella i a mi ens va tocar venir a les poques hores d’arribar per una d’aquelles emergències mèdiques de la meva mare, que tan típiques són de la gent gran en època d’estiu. I com que l’edat no perdona no ens vam voler arriscar a haver de tornar a fer tants quilòmetres de cop i se’m va acudir fer unes vacances a casa per descobrir la part de la Costa Brava que encara no coneixia.
Així és que en el post d’avui us donaré unes recomanacions de com passar cinc dies a la Costa Brava i fer unes visites turístiques molt interessants que podeu compaginar amb algun bany refrescant d’alguna de les platges de per allí.
La base de les nostres incursions la vam tenir a l’Escala, més concretament a cala Montgó on hi ha dos càmpings prou grans i ben organitzats que a la meva parella i a mi ens serveixen per cobrir les necessitats bàsiques de dormir i esmorzar i sopar sense haver de pagar el gust i les ganes per un llit on han jagut una immensa quantitat de visitants.
Si sou d’aquí molt probablement coneixeu l’Escala perquè és un municipi força anomenat i prou gran. A més de les seves platges i el passeig Marítim, l’Escala és un indret ideal per accedir en poc temps a altres punts molt interessants de visitar.
Aquest estiu el primer mig dia de vacances el vam invertir per veure els següents poblets tots ells no gaire lluny del nostre càmping: Monells, Cruïlles, Madremanya i Palau-Sator. Si heu vist Pals i Peratallada aquestes poblacions us recordaran aquells diamants polits amb la diferència que no són ni molt menys tan conegudes i per tant pràcticament no hi havia turistes. Val la pena visitar aquests pobles i a més es poden fer còmodament en una tarda.
Pel que ja necessiteu un xic més de temps és pel conjunt monumental de Sant Pere de Rodes. Nosaltres hi vam passar un matí i només vam aconseguir veure bé el monestir. Avui dia amb els codis QR cadascú pot escoltar les explicacions del guia virtual al seu gust amb la qual cosa passejar pel recinte és molt relaxant. També s’hi fan visites amb guies de carn i ossos però aquestes només tenen lloc un cop a dia i nosaltres vam arribar massa tard per participar en la visita en català. Val a dir que arribar a Sant Pere de Rodes és un trajecte un xic pesat però la vista des del Monestir és impressionant i més encara si tenim en compte en quina època es va construir l’edificació i a quina altitud. Es va construir entre el segle X i XI i és d’estil romànic tot i que per la seva alçada, l’església podria ser gòtica. Segons la llegenda , sant Pere de Rodes va ser construïda per uns monjos que havien arribat a aquestes terres per ordre del Papa cercant un indret ideal per amagar les relíquies de sant Pere en un moment en què es temia que fossin saquejades. Els tres monjos van pujar a una de les muntanyes properes al monestir, hi van trobar una cova i van guardar les relíquies i van tornar a Roma. Un cop allà i quan el Papa ho cregué convenient, els va demanar que tornessin a buscar les relíquies però els monjos no van saber trobar la cova mai més i van romandre a la zona on ara és el monestir, en van impulsar la construcció i s’hi van quedar a viure. Els habitants de Sant Pere de Rodes pertanyien a l’ordre dels Benedictins i per tant en tot el Monestir només vivien dotze monjos i l’abat. Portaven una vida immensament recollida i ordenada i només menjaven un cop al dia escoltant les oracions d’un dels seus companys. Qui vagi a Sant Pere de Rodes no podrà evitar pensar com van poder construir el Monestir en un indret tan elevat havent de portar tot el material de construcció fins a aquell punt. També sorprèn el fet que fins ben entrat el segle XVIII a Sant Pere de Rodes s’hi produïa vi que després s’exportava a l’estranger i és que la producció de vins i espirituosos és molt típica de forces centres religiosos, però en el cas d’aquest monestir cal pensar que s’hi havia de fer arribar tot el raïm necessari a aquest lloc tan desavinent. Que els monjos s’han dedicat a la producció de begudes alcohòliques no és cap secret. De fet el que va inventar el xampany en tastar-lo va dir que “havia begut una copa d’estrelles”.
A l’església el detall més sorprenent és que els bells capitells de la part esquerre estan molt més malmesos que els de la dreta. Això s’explica perquè en perdre’s les finestres, el vent ha portat partícules de sal del mar que han erosionat la pedra amb que estaven fets els capitells.
No va ser fins el segle XVIII que els monjos que vivien a Sant Pere de Rodes van demanar permís per abandonar el monestir i anar a viure en un indret menys deixat de la mà de Déu si és que em permeteu fer aquesta comparació tan contradictòria.
Si us agrada la història, llavors sens dubte podeu prendre nota de les meves vacances perquè a més el monestir de Sant Pere de Rodes, a Roses es pot visitar la Ciutadella i en el seu museu es pot veure com el nivell de l’aigua ha baixat des de la seva construcció. Si bé la visita a la Ciutadella no ocupa tanta estona com la de sant Pere de Rodes també s’ha de dir que arribar a Roses no és tan difícil com arribar al conjunt de Sant Pere.
Encara més interessant que la Ciutadella de Roses és la visita a les ruïnes d’Empúries. Ara us explicaré el que no heu de fer de cap manera, és a dir, el que vaig fer jo. Vaig posar tota la meva atenció en la història de la part grega del jaciment i quan vaig arribar a la romana ja se m’havia acabat la concentració i la capacitat de retentiva. La visita és densa i plena d’informació i anècdotes. La imatge del déu Asclepi de la medicina em va quedar gravada al cervell de ben petita quan ja vaig visitar les ruïnes amb els pares. Dempeus al mig del recinte del que va ser l’enclavament grec, aquesta estàtua ha sobreviscut el temps i ens recorda amb fitant el mar que té davant, que els metges grecs tenien una manera molt poc científica de diagnosticar les malalties. Es veu que als malalts se’ls donava una substància que els provocava un son profund i se’ls posava a dormir en un dormitori amb altres malalts i quan es despertaven, els metges escoltaven els somnis dels pacients i segons aquests establien un diagnòstic. Sembla ser que de malalts se’n guarien pel que s’ha de pensar que a més dels somnis, els metges devien analitzar altres símptomes.
Però no us penseu que només els grecs eren imaginatius i volien llegir senyals per tot arreu. Els Quan els romans volien inaugurar una ciutat, contractaven als augurs per tal de demanar-los si l’empresa funcionaria o no. Els augurs llavors estudiaven el vol dels ocells i després d’una anàlisi d’aquest deien si era convenient o no fundar la ciutat en qüestió.
El museu d’Empúries proporciona teca per tot un matí o tota una tarda però si es té temps és recomanable veure’l en dos sessions diferents perquè altrament la quantitat d’informació es fa difícil de digerir.
I si gaudiu de la història antiga no us podeu perdre el poblat ibèric d’Ullastret, una meravella impressionant que no es prou coneguda per lo important que és.
El poblat ibèric d’Ullastret va ser el més gran de tot el món ibèric i va arribar a tenir fins a sis mil habitants segons els arqueòlegs. Els indikets que hi vivien van construir una muralla enorme per la època per dissuadir els altres ibers que els volien atacar de fer-ho. En aquella època era prou habitual quan hi havia mala collita i per sobreviure s’havien d’espoliar les sitges de les poblacions properes. No obstant el poblat d’Ullastret era de mal conquerir. I pels amants de la sang i fetge, el museu us depara una sorpresa: dos cranis travessats per un estri de metall que s’exhibien a la casa d’algun dels nobles indikets. Els caps pertanyien a uns enemics ibers també que van ser capturats. Aquest costum de penjar els caps els venia dels celtes.
Fins ara però us he parlat de museus, runes i conjunts arquitectònics però la zona propera a l’Escala és molt més que això. Si us heu cansat de la imatge de les platges de l’Escala i ja teniu les vostres anxoves en conserva, llavors potser és hora de fer una excursió a Llançà, un municipi d’uns cinc mil habitants que ens ofereix un passeig marítim ple de locals de restauració i comerços que garanteixen que no ens avorrim quan les hores de platja ja s’han acabat.
De tots els indrets visitats potser només Sant Martí d’Empúries ens va deixar un pèl eixuts. Si bé el poble és bonic, no ho és pas més que Monells o Madremanya però en canvi sí que sembla pensat per treure els calers als turistes nacionals o internacionals. El poble es visita en un tres i no res i en el seu centre conflueixen tots els restaurants de la localitat que lluiten per atraure uns clients afamats on no hi ha una competència que ofereixi preus econòmics. Sant Martí d’Empúries em va semblar una màquina de fer diners.
Roses té una platja gran i bonica però el municipi està sobreexplotat i ens fa pensar en què dels anys cinquanta als noranta ningú encara parlava de sostenibilitat en el sector turístic. Sens dubte encara hem de donar gràcies que ens queden uns quants indrets a la Costa Brava que han preservat el seu caràcter. Amb això no vull dir que Roses no valgui una visita, ans el contrari, però si el que voleu és un racó poc freqüentat, no us puc recomanar ni Roses ni sant Martí d’Empúries.
Per a llocs amb encís i poc coneguts em quedo amb Monells, Palau-Sator, Cruïlles i Madremanya.
I evidentment si aneu a qualsevol dels museus que us he recomanat no us trobareu pas cap cua llarga com quan heu d’entrar al McDonald’s o al cinema.
Fins aquí la meva recomanació per unes vacances entretingudes i locals per explorar la part alta de la Costa Brava.

Més sobre la complexitat de l’àrab.

Faroles del mercat de Khan al Khalili al Caire.

Us porto aquesta setmana un petit article sobre la llengua àrab per tal que veieu el nivell de complexitat i bellesa que comporta aquest idioma.
Avui us vull parlar de l’arrel قبل. Evidentment depenent de la seva vocalització, voldrà dir una cosa una altra. Vocalitzat com a (cabla) seria un adverbi que vol dir abans. Com a nom femení amb les mateixes lletres però una (h) final àrab tenim la paraula قبلة que es vocalitza (cublatun). Si prenem l’adverbi abans en el seu significat d’anterior o davant de, entendrem de seguida per quin motiu amb les mateixes consonants es forma la paraula petó: per besar a algú com es petoneja una parella, s’ha d’estar un davant de l’altre. Ara em podeu argumentar que de petons en podem fer a molts llocs i que no tots són de parella, però el petó per antonomàsia pels àrabs és el de parella encara que els petons apassionats estan prohibits en els espais públics en la majoria de països àrabs.
El verb besar i el verb acceptar tenen la mateixa arrel قبل però és vocalitzen de diferent manera perquè acceptar és (cabila). L’associació mental entre besar i acceptar és clara perquè per tal que algú et doni un petó de parella, has d’acceptar primer. Com que aquesta llengua és tan exacte, si el que volem designar és l’acció d’acceptar amb resignació, és a dir, no de grat, llavors amb l’arrel que ara ja coneixem tenim el verb تقبل (tacbal).
De fet l’àrab és tan extremadament precís que de vegades, pel que nosaltres tenim un verb ells en tenen dos. Us en dono un exemple. El nostre “aconseguir” és en àrab és حصل (jasala) si és per coses concretes com aconseguir un sou o una meta però si aconseguim per exemple fer un somni realitat el verb és أحقق (ajacac). Però això no només passa amb verbs, no penséssiu que és tan fàcil. Amb els substantius també ens hi trobem. Si jo en català vull designar el progrés, en àrab em toca aprendre dues paraules, التقدم (altacdum) pel progrés tecnològic i التطور (altatur) si el progrés és personal. I quelcom em diu que si ens referim al progrés de la societat encara tindran un altre substantiu. Suposo que més tard o més d’hora en la meva vida ho esbrinaré. Però seguim amb l’arrel قبل. قابل (cabal) és trobar-se amb algú amb el sentit de meet però trobar amb intenció és تقابل (tacabala). Una entrevista de premsa porta la mateix arrel i és مقابلة (mucabalatun) perquè se sol fer de cara a cara o solia fer-s’hi abans de la pandèmia i el verb اقتبل (ictabal) vol dir rebre o sol·licitar de grat una tasca. Per últim, si en àrab volem dir la proper diem المقبل (almucbil) que ve de la mateixa arrel.
Ja us vaig comentar en un post anterior, que molts verbs són trilíters, és a dir de tres lletres i que afegint prefixes aquests adquireixen altres sentits. Crec que el post d’avui ha il·lustrat una mica el grau de complexitat d’aquesta llengua tan antiga i de la que es diu que té tretze milions de paraules. Feina per dies.
Per avui només es comentaré que l’àrab té paraules diferents per designar la tieta i l’oncle paterns o els materns. Veieu que en són d’exactes? I que en general les dones quan tenen el primer fill deixen de ser anomenades amb el que van triar els seus pares quan eren bebès i passen a ser anomenades mare de seguit del
Çççnom del primogènit.
Quan saludem a un àrab és important passar una estona demanant per la seva salut i la de la seva família perquè aquesta és l’eix de les societats àrabs.
També és important saber que els àrabs utilitzen sovint dos calendaris, el seu àrab que té 354 o 355 dies perquè es basa en els cicles lunars i el gregorià que és el que utilitzem nosaltres.
La lluna és un element molt important pels àrabs i la troben tan bonica que de fet d’una dona formosa es diu que es maca com la lluna plena.
Per avui us deixo i desitjo que fruïu de ple les vostres vacances tòrrides. Dintre de no res ens tocarà tornar a la rutina.
Bona setmana a tots!

Cats and humans: an ancestral bond II.

The Egyptians learned to adore the cat, the Persians took it as far as India, but it was with the Romans that the cat really colonized the homes of the greatest part of the European continent and the British Isles. Roman soldiers brought cats with them wherever they went, and they went a long way. In the capital the furry little animals soon replaced the ferret, used till the cat was introduced in human settlements to keep the number or rodents under control. As opposed to ferrets, cats did not stink so they had another advantage.
Although the Romans did not adore cats to the extreme Egyptians did, the goddess Libertas is depicted with a cat at her feet as a symbol of independence. Also in the northern mythology the cat is considered a magical animal. The love goddess Freya flies in the sky on a carriage pulled by wild cats.
Cats are also beloved pets in the Islam and the prophet Muhammad was known to be very fond of them. As for Buddhists, they believe that when a cat of the house dies, it speaks a few good words about its owner to Buddha so he is favourable to the human.
Israelis, who were in Egypt for such a long time, did not worship cats at all since they only needed a God to venerate.
And in fact cats’ good reputation and fame came to a bitter end when the leaders of the Christian Catholic Church considered them the embodiment of the devil. Inquisition pursued witches and cats and it sentenced a great deal of both to burn to death in bonfires and so cats were about to vanish completely from Europe.
And the extermination of our beloved furry friends had disastrous consequences for public health in the old continent. The pestilence, the plague that devastated Europe leading to the death of between a thirty to a sixty percent of the population depending on the area and the period, was caused by bacteria transmitted by fleas and also by the bites of rats. In humid areas with poor hygienic conditions such as most European cities at the time, the epidemy spread without any hope. Cats could not chase rats because there were hardly any felines in the streets any longer and it took humans quite a long time to understand cats could be very helpful allies against the plague and the epidemic. In spite of the fact that the Church had ruined the image of the cat, it returned to the cities to help fight the pestilence by controlling the proliferation of rats.
But the stigma lasted for ages and well into the XVIII century it was claimed that if there was a cat in a carriage the horses did not gallop as well as usual. Also, the superstition that asserts that if a black cat crosses our way it will bring us bad lack dates back from those times.
Thanks God not all countries were influenced by silly superstition. The inhabitants of Rome have a huge cat colony located in the remains of Torre Argentina in the capital of the Italic peninsula.
The inhabitants of the Coliseum city feed and adore the cats that wander in the remains because they consider they once saved the city from a pestilence episode.
And fortunately, nowadays hostility towards cats is over and they are the favourite pet in a vast number of countries.
A lot of celebrities and well-known people in the past and nowadays have had a special bond with our furry friends. Churchill for example always lived with at least one cat. Einstein had a stripped one that got depressed when the weather was bad. The scientist used to tell him “I know what the matter is, but I don’t know how to change it”. Dalí was photographed with his cats many times and the designer Karl Lagerfeld has what is probably the most spoilt cat in the world. It has two nannies of its own. Goethe once wrote a poem from the point of view of a cat happy about the caresses and cuddles. I apologise beforehand for my poor translation of the last lines of the poem.
“ sie stammeln und lallen und
huldigen mir.
Liebkosen mir glücklich Bauch, Ohrchen und Tatz.
Ich wählte es wieder. Das Leben der Katz“


„They stammer and babble and
worship me.
They caress happy my belly, ears and paws.
I would chose it again, the life of a cat”

I am not a cat expert yet. I know that my first serious contact with these felines was in Berlin where a female cat adopted me. During the lockdown I fell in love with my boyfriend’s cat Pablo so much that I decided to adopt mine. I spent moths in a raw browsing the webpage of Gats de Gràcia to find the ideal candidate for me. One day I saw Safràs picture and I went to Farigats to see him. From that moment he did not have to wait for a long time there because I adopted him a few days after.
I don’t have a scientific explanation about why Safrà has helped me balance my life. I only know that even when I have a lot of stress, as soon as I get home and see him a lot of the tension goes away. There was only one thing that worried me about having Safrà: I spend a long time outside home when I was at work he was alone. So I spoke again with Gats the Gràcia and they offered me the possibility to adopt a kitty so that Safrà would see it grow and accept it as a member of the family. The result of this has been happiness multiplied two times because now when I leave, I know none of them is on its own and when I get back home I have two adorable cats that want to keep me company.
I have no idea if cats are magical, and I have no scientific evidence for or against it but I know that my daily routine has been by far less tedious since I adopted them.
In case you are becoming fond of cats I have uploaded pictures of Safrà, who you might already know if you follow my blog, and the small one in the family: Sugus.
To finish this post I want to recommend you to have a cat in your lives and if you decide to do so, chose one from a shelter. They are very grateful animals that need and deserve a chance and wait for families willing to love them and provide for them.
Have a nice week!