Locucions i música en alemany.

Segueixo aquesta segona setmana de juliol amb el tema de la música però en comptes de locucions en anglès, avui us vull parlar de locucions i frases fetes en alemany i si pot ser, explicar-ne la seva procedència.
La primera d’aquest dijous és la de “alles an die groβe Glocke hängen” que vol dir literalment penjar-ho tot a la campana gran. Ve de l’època en que s’anunciaven tots els esdeveniments importants amb campanades. Si algú ho penja tot de la gran campana el que vol dir això és senzillament que ho esbombaals quatre vents o que en parla i en fa difusió quan potser no és convenient.
Robert Schumann el compositor i pianista va encunyar el refrany “ wenn alle die erste Geige spielen wollen, kommt kein Orchester zusammen”, és a dir que si tots volen ser el violí principal, llavors no hi haurà cap orquestra. Crec que no cal pensar gaire què vol dir aquest refrany. Si hi ha massa gent que vol portar la veu cantant i no hi haurà un líder clar i llavors tot serà un caos. Ja havia comentat en un post anterior que “die erste Geige spielen”, tocar el primer violí, que vol dir portar la veu cantant. Com veieu la nostra expressió també té a veure amb el món de la música.
Un altre refrany interessant que és llarg però s’ha escurçat és el de “wo man singt, da legt dich ruhig nieder. Böse Menschen haben keine Lieder”. Traduït és “allà on es canti, et pots estirar tranquil. Els homes dolents no tenen cançons”. Segons aquest refrany si cantes no generes cap mal pensament i per regla general, cantant no donarem mai a conèixer una mala intenció. Avui dia s’ha deixat de dir la primera part del refrany i sovint només es diu això de que “böse Menschen haben keine Lieder”, les males persones no tenen cançons.
Per equivocació, perquè la majoria de parlants de llengua alemanya no saben l’etimologia de les paraules, la següent locució s’ha etiquetat dintre de la categoria de locucions que tenen a veure amb música però molt probablement no ho és. En alemany podem dir la nostra opinió “ die Meinung sagen” i llavors som neutrals. Dir la pròpia opinió no té perquè ser en un mal to. En canvi si diem “die Meinung geigen” llavors el que expressem és que deixem anar una riera de temes que no seran agradívoles per l’altra persona. “Geigen” és un verb derivat del nom “Geige” violí, que vol dir tocar aquest instrument. Per tant la idea que tenen molts alemanys d’aquesta expressió és que li donem l’opinió a algú tocant el violí. Però “geigen” és un verb molt antic que vol dir balancejar o caminar sense direcció concreta. Potser en aquest sentit de balancejar haurem d’entendre que quan li diem algú l’opinió “wir geigen die Meinung” movem els braços d’un cantó a l’altre efusivament perquè estem enfadats.
Quan una persona ens cansa amb un argument, que recordeu que en anglès seria “harps on the same string”, llavors en alemany li demanarem que canviï de disc amb un imperatiu directe i assertiu “leg mal eine andere Schallplatte”. Avui dia haurien d’actualitzar aquesta locució perquè ja de discs i vinils en queden poc tot i que ha tornar a ressorgir la moda.
La dita que es pot aplicar molt sovint és la de “Geide den Leuten, wie du willst, du geigst selten allen recht” toca el violí com vulguis, poques vegades el tocaràs al gust de tothom. Em sembla força optimista que la frase feta digui “poques vegades” perquè jo diria que és gairebé impossible fer les coses a gust de tothom.
La següent té connotacions tristes perquè en alemany diem que bufem (la flauta) de l’últim forat “aus dem letzten Loch pfeiffen” quan a un ja no li queda energia. He posat la flauta entre parèntesi perquè la locució original no porta l’instrument, només se sobreentén.
Una de les que més vaig sentir i vaig fer servir a Alemanya és la de “der Ton macht die Musik”, o sigui, que el to fa la música. Amb això els alemanys volen dir que no només és important el que es diu sinó el to amb què es diu. Recordo que jo amb un dels meus ex li ho podia dir tot, fins i tot expressar crítica sobre algun dels seus hàbits o actituds sempre i quan ho fes utilitzant el sentit de l’humor. Estic segura que si li hagués dit enfadada no hagués agafat tan bé la crítica. Però si més no l’acceptava.
Això és tot per avui perquè al cervell humà li costa retenir a la memòria a curt termini més de set ítems i jo, si comptem les paraules per cada locució, ja us n’he donat moltes més. Bona setmana a tots!

La música i les locucions angleses II.

Aquest és el segon dijous d’estiu que vull parlar de la música i també del ball en les locucions angleses. Comencem amb un instrument poc vist per les cases: l’arpa. En anglès l’arpa és “harp” però gràcies al mètode de derivació zero els anglesos tenen un verb “to harp” que han especialitzat per significar repetir de manera molesta un mateix argument o queixa. Així doncs “to harp on the same string” voldria dir tocar sempre la mateixa corda de l’arpa que no seria res més que incidir sempre en el mateix. Si per exemple la teva parella et retreu una vegada i una altra que beus massa cafè i que no és saludable, llavors podríem dir que aquesta persona “harps on the same string”. La locució es pot escurçar i dir “harp on something”. A l’escola on treballo l’equip directiu “harps on the need to get involved in extra curricular activities with our students”, és a dir que ens recorden i repeteixen la necessitat de que fem activitats extra curriculars amb els alumnes. Avui dia no n’hi ha prou en donar el temari sinó que s’ha de crear un clima de distracció i joc per tal que els alumnes se sentin bé.
Per si mai no hi heu parat atenció, un dels instruments que nosaltres els humans sempre portem sobre són els llavis. I amb ells podem fer música xiulant. Els xiulets també són protagonistes d’un parell de locucions que em semblen interessants. La primera és la de “to whistle in the dark”, xiular a les fosques. S’utilitza en un context molt concret. Quan una persona es va repetint un argument per donar-se coratge i persuadir-se a si mateix de quelcom llavors faríem servir el “whistle in the dark”. Si algú us parla contínuament de la seva inversió en el pis propi per vendre’l més tard i no sabeu si aquesta persona està plenament convençuda del que diu, llavors li podeu preguntar si el que està fent és “whistle in the dark”.
Si ens costa trobar el comportament o les paraules adequades en certes ocasions llavors direm que se’ns fa difícil “strike the right note”, tocar la nota correcta. També podem fer servir l’expressió pels casos contraris i dir per exemple que alguns tutors sempre aconsegueixen “strike the right note” amb els discursos de la cerimònia de graduació.
Quan quelcom ens sona direm en anglès que “strikes a chord” que toca un acord o que “rings a bell” fa sonar una campana. Com podeu veure, tant en català com en anglès els records que ens venen al cap sembla que tenen una representació acústica en el nostre ideari mental.
I dels acords passem a les tonades enteses com a melodies. Si desafinem en anglès diem “sing out of tune” o sigui, cantar fora de la tonada. En el moment en que ens entenem de meravella amb algú en anglès ho expressem amb el “to be in tune with someone” que seria com un estar en melodia, tonada o sintonia amb algú. Aquesta locució té un sentit molt positiu. Al contrari de la de “call the tune” que seria una cosa així com cridar la tonada i vol dir imposar la pròpia voluntat sobre algú.
I de les tonades al cantar. Si un convidat porta massa temps a casa nostra sense contribuir econòmicament a les despeses llavors el que hauríem de fer és fer-lo “sing for one’s supper” cantar pel sopar. I quan venem una cosa molt per sota del preu que val ho expressem en anglès dient “to go for a song”. El primer propietari del cotxe que tinc ara podria dir que el meu Peugeot “went for a song”, és a dir que va marxar per una cançó, perquè jo el vaig adquirir per molts pocs diners al concessionari i ells segur que encara en devien treure uns guanys. Per tant el senyor que va vendre el vehicle que vaig comprar jo ja fa uns anys se’n va despendre “for a song”. Qui hi va guanyar vaig ser jo perquè a mi tenir cotxe m’ha canviat la vida.
Coneixeu aquelles situacions en què una persona fa un drama d’una fotesa? El fet de fer una muntanya d’un gra de sorra els anglesos ho expressen amb la locució “to make a song and dance about something” fer una cançó i un ball de quelcom. És molt similar a la locució anglesa “to make a mountain out of a molehill” fer una muntanya de la muntanyeta que fa el talp.
La diferència rau en què en l’expressió “to make a song and dance about” ens referim més aviat a parlar i fer enrenou d’un tema que no té importància i en la de “to make a mountain out of a molehill” ja ens referim a exagerar la dificultat d’un problema.
Si causem una pila de problemes a algú abans d’estar d’acord en fer el que aquesta persona vol, llavors en anglès diem “to lead someone a dance”, fer ballar a algú, o marcar el pas del ball. També fem servir la locució quan forcem a la gent a fer coses innecessàries per nosaltres.
Per avui ja ho tenim. Us desitjo una bona primera setmana d’agost en què molts estareu de vacances. Gaudiu-ne!

La música i les locucions en anglès.

Sens dubte un dels majors regals que el cervell humà ens ha fet a nosaltres homes i dones, és la capacitat de valorar, entendre, fruir i fer música. El llenguatge musical és inherent als humans tant com el verbal i ambdós han servit a la humanitat no només per comunicar-se sinó per establir vincles entre ells. La música, ens acompanya tota la vida, és una molt potent activadora de les nostres emocions i per tant evoca records de manera immediata i a més està demostrat que és pràcticament l’única activitat que estimula, activa i utilitza tot el cervell. La pràctica musical provoca canvis en el cervell que es mantenen tota la vida i que són capaços d’estimular i reforçar capacitats com la matemàtica, la comprensió lectora, la competència lingüística, potencia les habilitats motores i de coordinació i reforça la memòria.

Pel que fa a la competència lingüística, la música facilita molt l’adquisició dels idiomes perquè el cervell comparteix àrees comuns per processar el llenguatge verbal i el musical. Aprendre una melodia ens ajuda a desenvolupar la lectura i òbviament l’adquisició de segones i terceres llengües perquè distingir notes i distingir fonemes pel cervell no és tan diferent. Estimular amb música el cervell dels infants farà que després aprenguin més ràpidament llengües. A més, la música ens pot ajudar a predir si un nen o nena pot patir dislèxia perquè li serà més difícil trobar patrons rítmics i reproduir-los. Això pot posar en alerta als mestres que atendran les necessitats del nen amb dislèxia abans.

I per si fossin pocs els beneficis que he esmentat fins ara, l’educació musical i el processament matemàtic activen les mateixes àrees del còrtex frontal esquerre.

També s’ha pogut provar que la música té una influència molt beneficiosa sobre el sistema immunològic. Estranya doncs que els currículums l’hagin deixat tan de banda. Potser caldria plantejar-se una menor càrrega d’assignatures però incloure la música com a troncal.

Com us podeu imaginar, les capacitats motores també milloren molt amb la pràctica musical. Hem d’executar moviments precisos i diferents amb les dues mans a l’hora que anticipem els moviments a fer per seguir tocant.

Perquè la música és universalment present a les nostres vides, hi ha una infinitat de frases fetes i locucions que tenen a veure amb ella. Avui em concentraré en unes quantes en anglès.

Si una notícia és molt bona per nosaltres diem en anglès que és “music to one’s ears” música per les nostres orelles. Per a mi per exemple seria com música celestial que quan arribés el setembre a la feina em diguessin que només treballaré de matins. Però ja m’he mentalitzat que tornaré a fer matins i tardes.

Una locució no tan positiva però sí justa és la de “to face the music” que podríem traduir com “fer front a la música”. La utilitzem quan paguem les conseqüències de les nostres accions. Si jo per exemple he oblidat de renovar-me el DNI i vull comprar algun aparell i finançar-lo, el més segur és que no m’ho deixin fer perquè es necessita un carnet d’identitat vigent per tal que un banc pugui finançar una compra. Així és que hauré de “face the music” i pagar-lo trinco-trinco. Hi ha gent que per molt que faci les coses malament no haurà mai de “face the music”. El nostre rei emèrit per exemple. Els de dalt sempre surten airosos de tot.

Si ens posem moltes medalles davant la gent els anglesos diuen “to blow one’s trumpet”, és a dir, “bufar la pròpia trompeta”. I com que les trompetes s’han fet servir tradicionalment per anunciar quelcom “to trumpet something”, és a dir “trompetejear quelcom” voldria dir anunciar quelcom fent-ne prou rebombori. Els casoris dels famosos sempre s’anuncien amb trompetes com si fossin d’interès internacional. En canvi els avanços en ciència que costen moltes hores d’esforç i dedicació mai “are trumpeted” malauradament, tot i ser de vital importància per tots.

Si volem ajudar a algú parlant-ne públicament, llavors diem en anglès que el que fem és “beat the drum for someone”, és a dir, tocar el tambor o bateria per algú. I és que la bateria es fa sentir molt. Espereu que ara quan tinguem eleccions municipals tindrem una pila d’artistes i personatges coneguts “playing the drums for Ada Colau”.

I com que el tambor té un so molt potent, si volem imbuir una idea o pensament a algú diem en anglès que li fem sonar el tambor fins dintre “to drum something into someone”, com si féssim que el so d’aquest instrument de percussió entrés dintre del cos o ment de la persona que volem influenciar. Des de fa un temps que l’Ajuntament de Barcelona drums the need to get rid of the cars into the town citizens”, que vol intentar que ens desprenguem dels cotxes per reduir la contaminació. Així doncs ens van imposar ja l’impost de diòxid de carboni segons les emissions que produeixen els nostres vehicles i va intentar forçar una eliminació de la circulació dels cotxes més antics. Sense tenir en consideració que els que tenim un cotxe antic és perquè no ens en podem permetre un de més modern. Si agafes o no el cotxe cada dia i contamines més o menys això ells no ho tenen en compte. I la propaganda que fa servir l’Ajuntament està encaminada a “drum the blame about the pollution in Barcelona into its citizens” inculcar-nos la idea de que la culpa de la pol·lució aquí és tota nostra. En canvi al port hi ha uns creuers enormes llençat a l’atmosfera una pila de diòxid de carboni i als que no se’ls demana cap etiqueta mediambiental. Tot plegat molt congruent com sempre.

Potser el que s’hauria de fer quan un alcalde o alcaldessa ha fet una tan mala gestió dels recursos públics és el que els britànics anomenen “to drum out” i alguna alcaldessa potser hauria de ser “drummed out”, és a dir ser feta fora de manera desagradable. Encara recordo quan van inaugurar el monument “presó de dones” de les Corts pel que tots vam pagar més de tres-cents mil euros. I això quan a cada carrer hi ha adoquins desenganxats que fan caure a la gent. En fi, deixem el tema.

Però no vull acabar sense una locució o una associació positiva. En anglès el violí o és “violin” o “fiddle” i quan una persona està en molt bona condició física i gaudeix de molt bona salut diem que “is as fit as a fiddle”, és a dir sà o sana com un violí. Ara no em pregunteu com han arribat a aquesta associació.

Us desitjo un bon dijous. Diuen que han de baixar les temperatures i llavors tots potser dormirem un xic millor.

Més sobre el cervell i la ment i les locucions en anglès.

Segueixo avui amb aquest tema tan fascinant del cervell i la ment i de les locucions en l’idioma anglès amb “brain” i “mind”.

Tenim la gran sort avui dia que a partir dels anys setanta la neurociència va començar a prendre forma com a disciplina científica. De fet la primera trobada per a neurocientífics va tenir lloc el 1974 i des de llavors les descobertes en aquest camp han revolucionat la manera com podem entendre l’ésser humà i sobre tot com podem reconduir l’educació per a obtenir-ne un major benefici per a l’estudiant. Gràcies als estudis en neurociència de la darrera dècada, avui dia entenem millor com funciona el cervell i la ment i coneixem quins factors influeixen positivament per aconseguir tenir allò que podríem anomenar una ment sana. Sabeu quins són segons els estudis de Richard J. Davidson i altres els quatre factors del benestar mental? Doncs ara us en faig cinc cèntims. El primer és la resiliència, és a dir la nostra capacitat de fer front a adversitats i superar-les el més ràpidament possible. En neurologia la resiliència quantifica el temps que triguem en recuperar-nos de l’adversitat, a més ràpidament ho fem, major és la nostra resiliència i més possibilitats tenim de que la nostra ment se senti sana. Resulta que la capacitat i rapidesa de superació a l’adversitat és quelcom mesurable i prediu el grau en que una ment pot ser més saludable que una altra. La podem adquirir a través de l’experiència i també l’entrenament. El segon factor per a una ment sana és el pensament positiu. La gent que tendeix a veure en altres persones la seva amabilitat i bondat, són molt més sanes que les que només veuen aspectes negatius. Sembla que el nostre cervell i la ment estan construïts per cercar la felicitat i per tant veure el més positiu ens fa més susceptibles de ser equilibrats. El tercer factor és l’atenció. Sí, ho heu llegit bé, l’atenció. Algú va dir “ a wandering mind is an unhappy mind” una ment que divaga és una ment infeliç. S’ha estudiat que la gent que tendeix a distreure’s i no ser capaç de concentrar-se percep un menor benestar que les persones que poden fixar la seva atenció. El quart factor de benestar mental és la generositat. Pel que s’ha vist en els estudis neurocientífics la generositat activa circuits al cervell que ens fan estar bé. Aquí generositat s’entén com el contrari d’egoisme, es tracta de pensar en els altres i fer coses pels altres. Tots aquests factors estan instaurats en circuits del nostre cervell que són plàstics, és a dir que es poden canviar. Una de les troballes més significatives de la neurociència és el fet que el nostre cervell es manté flexible durant tota la nostra vida i per això  tal i com va dir Ramon y Cajal “Tothom pot ser, si s’ho proposa, escultor del seu propi cervell”.

I vistes les sorprenents i enormement positives troballes de la neurociència podeu demanar-vos si com a espècie hem millorat o no. Doncs sí. Resulta que si mesurem la violència i el seu impacte avui dia amb el de l’edat mitja el que veurem és que el món i l’ésser humà ha millorat. El que passa és que hi ha un esforç continuat per part dels medis de comunicació de vendre només el que és més negatiu. I jo afegiria que els medis van molt a favor de grans empreses que es beneficien de la nostra por venent-nos una seguretat aparent. Però ara divago i no vull. Ja escriuré sobre això en un altre post.

Passo ara a l’aspecte purament lingüístic i vull recalcar un parell de locucions sobre el cervell i la ment en anglès.

Comencem per les que contenen la paraula “brain”, cervell per nosaltres. Si diem en anglès que “we have something on the brain” vol dir que estem obsessionats o preocupats amb alguna cosa. Jo de moment estic amoïnada pels horaris de l’any vinent i també per la pila de fracassos sentimentals de la meva vida. Són qüestions a les que el meu cervell li dóna voltes sense que jo pugui fer-hi res de moment. He d’aprendre a controlar els pensaments i això implica molta disciplina.

Però ara mateix entre les coses que em caldria fer està la de “pick someone’s brain”, collir el cervell d’algú per tal d’aprofitar-me dels coneixements d’expert en aplicacions de mòbil i poder resoldre totes les tasques del curset online al que m’he apuntat. Diem “pick someone’s brain” quan busquem l’ajut d’algú més intel·ligent o amb un coneixement més d’expert en una matèria determinada que nosaltres.

I com que el curset sobre les apps no està gaire ben organitzat, les explicacions són massa breus i la meitat de les coses queden explicades a mitges, doncs jo el que he de fer és el que els anglesos anomenen “rack one’s brain”, és a dir, esprémer el meu cervell per resoldre totes les tasques. I amb tot això el curset el que està fent és “to turn my brain”, és a dir que m’està tornant boja.

De tot se n’aprèn i l’any vinent ja sabré amb quina institució vull fer la meva formació d’estiu.

Una locució molt positiva és la de “to have presence of mind”, tenir presència de ment, que significa tenir una bona reacció en cas d’emergència. Més val no haver-la de demostrar perquè les emergències són sempre situacions de perill.

Si estem sorpresos llavors en anglès diem que quelcom fa que la nostra ment “boggles” per exemple en la frase “ my mind  boggles at the increase in the price of petrol and gas”. I és que ara omplir el dipòsit costa un 35% més que l’any passat i la factura del gas també ha estat astronòmica tot i que el meu consum segueix sent el mínim.

La locució més positiva de totes la he deixada pel final. És la de “to have a mind like a steel trap” és a dir, tenir una ment com una trampa d’acer. La ment de la persona que la té com una trampa d’acer és capaç de retenir una gran quantitat d’informació i és per tant prodigiosa.

Per avui ja en tenim prou. El nostre cervell no és capaç d’assimilar molt informació si la llegim. La hem d’aplicar en diversos contextos  per memoritzar-la i això ja no ho puc fer per vosaltres. Us desitjo una bona setmana i que sigueu capaços de guardar-vos de la calor.

Locucions i dites sobre la ment i el cervell en anglès i alemany.

Amb un juliol tan càlid que ens fa desaparèixer les idees perquè s’evaporen, a partir d’una certa hora del dia no és gens convenient anar pel món. Jo a l’estiu de quarts de dues fins ben bé les sis de la tarda procuro estar a casa en racons ombrívols i al costat del ventilador per evitar els cops de calor. Però com que de quarts de dues o les dues fins les sis tinc quatre hores a casa, doncs les ocupo llegint, escrivint o fent cursets. Aquest estiu en faig dos, un de programació de apps i un de neuroeducació. La neuroeducació no és res més que una disciplina que intenta aprofitar els coneixements científics que tenim en neurologia i psicologia per aplicar-los a l’educació i obtenir un rendiment òptim en el procés d’aprenentatge. Aquest segon curs m’està resultant molt interessant sobre tot per aprendre coses sobre el nostre cervell que no sabia fins ara i que poden tenir una conseqüència directa sobre com faig les classes. Per exemple, sabíeu que el fet de ser capaços de retardar la gratificació o recompensa per un esforç és un funció del cervell que pot no arribar a estar del tot establerta fins els 34 anys? Per a que us en feu una idea, crec que com a mínim la meitat de la població mundial té fills abans de ser capaç de retardar la gratificació.  El cervell d’un infant i adolescent i d’un adult fins el 34 anys viu en la immediatesa. Per tant, això de dir a un estudiant de batxillerat que si fa totes les tasques i estudia adequadament dintre de dos anys potser obtindrà la nota suficient per entrar a la carrera que vulgui és picar ferro fred. Molts pocs nois i noies de 15 anys tindran l’àrea del cervell prou madura per retardar la seva gratificació. Jugar a videojocs o quedar amb els amics els representa una recompensa molt més immediata que sí entenen.

Cal distingir entre cervell, que és l’òrgan a gràcies al qual els éssers humans desenvolupem les nostres habilitats i la ment, que és el conjunt d’habilitats i processos cognitius, percepcions, idees i pensaments que tenim gràcies al cervell.

El cervell consumeix un 20 % de la glucosa que ingerim diàriament i pel seu bon funcionament ens calen entre 8 i 12 gots d’aigua al dia. Si algun dia patiu deshidratació us adonareu que el cervell de cop i volta no regeix bé.

En el nostre idioma, com en anglès hi ha una distinció entre cervell i ment. La diferència ja l’he explicada abans. Tanmateix, en alemany el cervell és “Gehirn” o “Hirn” però curiosament la ment es relaciona amb el concepte “Verstand” que equival al nostre enteniment. I l’enteniment tal i com l’entenem sovint nosaltres deixa arraconades les emocions i sentiments que ens permet sentir la ment. Tradicionalment s’ha pensat que la raó és sovint contrària al sentiment.

Amb la paraula “ment” els anglesos tenen diverses locucions. Si estan “driven out of mind” el que volen dir és que estan destarotats a causa de preocupacions, pors, sospites o ansietat. Per exemple, si teniu la sospita que la vostra parella us posa les banyes, molt probablement estareu “driven out of your mind” o sigui que la vostra ment no estarà a lloc perquè estareu fent cabòries que no us deixaran pensar clarament.

Si ens quedem en blanc en anglès diem que “one’s mind goes blank”. Això passa quan de cop som incapaços de pensar sovint per nervis o alguna situació angoixant. A la persona que és el cervell d’una operació l’anomenem “mastermind” i no “masterbrain” en anglès.

Tenir la capacitat de prendre les decisions que l’afecten sense que ens importin les opinions dels altres en anglès és “to have a mind of one’s own”, és a dir tenir una ment pròpia. Amb això suposo que els britànics el que donen a entendre és que a la ment se la pot manipular i una part de la ment ens permet tenir una voluntat. Hi ha persones però que saben canviar la voluntat dels altres amb maquinacions i manipulacions. Però qui es manté ferm en les seves decisions en anglès “té una ment pròpia”.

Us heu trobat mai en una situació en què no podeu decidir? Jo per exemple aquest any no tinc clar si em ve de gust anar a França de vacances o si preferiria quedar-me per la Península i veure coses noves més prop de casa, a la zona de Castelló per exemple. He tingut un any força estressant i fer molts kilòmetres no em fa gràcia. Em convé més relaxar-me. Doncs com que no ho tinc clar els anglesos dirien que “I am in two minds over my holidays”.

Aquell estat d’ànim en que ens sentim en calma i no tenim res que ens pertorbi és en anglès “to be easy in mind”. Costa realment tenir períodes en que no tinguem preocupacions oi? En aquests moments les meves principals són si seré capaç d’acabar els cursos que m’he proposat fer. Jo volia també tornar a dedicar temps a la guitarra però amb les 70 hores dels cursos als que m’he matriculat aquest juliol, hauré de fer el que els anglesos anomenen “to put playing the guitarr again to the back of my mind”, és a dir posar darrera de la meva ment la idea de tocar la guitarra de nou. No hi ha temps per tot.

I per acabar m’agradaria comentar unes dites alemanyes sobre “l’enteniment”. Els alemanays diuen sempre que “Reden kommt von Natur, Schweigen vom Verstande” que traduït seria que el parlar ve de naturalesa i el callar ve de l’enteiment. Aquí ja es veu que per als alemanys és millor tenir un caràcter reservat. Sens dubte porta menys problemes perquè com ja sabeu, el coneixement és poder i de vegades potser millor que no ens coneguin gaire.

La dita que també m’agrada força és la de “Verstand lässt sich nicht einprügeln”, l’enteniment no es fa entrar a cops. O sigui, que el tenim o no el tenim i som raonables o no però no podem influenciar que ho siguin els altres amb càstigs. També diuen que “je weniger Verstand einer hat, um so weniger merkt er den Mangel”. Com a menys enteniment té un, menys ho nota.

I com que una capacitat molt lligada a la ment és la memòria els alemanys tenen una simpàtica locució per designar que algú té memòria de peix “ein Gedächtnis wie ein Sieb haben” tenir la memòria de colador, vaja que se t’escapa tot.

Fins aquí per avui. Espero que tingueu les vostres estratègies per no passar calor i que us hidrateu bé. I recordeu, el nostre cervell necessita de 8 a 12 gots d’aigua per funcionar bé.

Vampirs energètics: el concepte i la realitat.

Els sentim anomenar en clau humorística, aquesta espècie xucladora de les bones vibracions dels altres que ens deixa a nosaltres exhausts i de mal humor. Són el que ja s’anomena oficialment vampirs energètics, però que hi ha darrere aquest concepte i qui el va encunyar?
Una de les primeres persones en parlar del parasitisme psicològic i més concretament del vampirisme psicològic va ser Dion Fortune una ocultista, maga i escriptora britànica nascuda el 1890 en una família benestant. Molt més tard l’autor americà Albert Bernstein va emprar el terme “vampir emocional” per a designar gent amb diversos trastorns de la personalitat que xuclaven l’energia d’altres. Sembla però que finalment “vampir energètic” va ser encunyat definitivament pel violinista Graham Smith que va utilitzar la designació per referir-se als seus admiradors més intrusius i entusiastes que li absorbien bona part de la seva energia. Estem parlant de la dècada dels 70. I des de llavors els “vampirs energètics” amb un terme tan pintoresc com explícit per descriure’ls han aparegut als llibres de psicologia perquè s’ha observat i gairebé quantificat que ells són sovint responsables del mal estar dels qui els envolten.
No és broma i jo us ho ben asseguro perquè he tingut vampirs energètics al meu voltant i conec el seu comportament i els seus efectes sobre el meu estat d’ànim. Per a tots els que vulguin conèixer què és el vampirisme energètic i veure un exemple pràctic aquest article és per a ells.
Un vampir energètic és una persona que desplega un comportament que fa que nosaltres ens sentim exhaust, tristos o deprimits quan tenim aquesta persona durant massa temps al nostre entorn. D’aquest tipus de persona tòxica en podem trobar a tot arreu. Poden ser els nostres veïns o algun col·lega de la feina però generalment el nostre sentit comú ens alerta de seguida que no són “agradables” per nosaltres i sense adonar-nos inconscientment acabem evitant-los en la mesura en què podem. Però què passa si un vampir energètic és un familiar directe, la parella o el fill o filla? Doncs que llavors sí que si no ens protegim podem acabar perdent bona part de la nostra salut mental i també física.
El professor en psicologia Steve Ornelas adverteix que un vampir energètic intenta controlar les nostres emocions alimentant les nostres pors i inseguretats. Però no tots els vampirs practiquen el vampirisme de la mateixa manera i per tant poden ser tan subtils que nosaltres no ens adonem que estem dintre del cercle viciós d’un vampir energètic fins que ja és massa tard.
De senyals per reconèixer un d’ells n’hi ha molts i no sempre han de coincidir tots alhora ni presentar-se tots de manera continuada. Altrament a tots ens saltarien les alarmes ràpidament i els deixaríem sols.
Sis dels indicadors que ens fan pensar que estem davant d’un vampir energètic són els següents que aclariré amb exemples. El primer és que es fan les víctimes. Això poden fer-ho de diverses maneres, cridant l’atenció sobre les seves malalties per fer-nos llàstima, queixant-se de les circumstàncies adverses de la seva vida com la feina, o del fet que els ha deixat la dona o home, etc. Generalment els vampirs energètics volen quedar ells com uns sants i per això mateix sempre explicaran històries de tot el que han fet pels altres i com no ha quedat recompensat.
Deixeu-me aquí que interfereixi amb un pensament propi. Si fem les coses pels altres és perquè volem fer-les. No hauríem mai d’anar amb una llista mental que podem treure en qualsevol moment per tal que el que ens envolten s’adonin de com de bons som i quant ens deuen. Si fem favors els fem perquè volem i si volem complaure a l’altra persona ho hem de fer perquè ens surt de dins i punt. Si quan fem una cosa per una persona, li hem d’acabar retraient, llavors millor que ho deixem córrer. Les amistats i relacions sanes són altruistes i els nostres fets i accions no són monedes de canvi que ens compren el comportament dels altres.
I seguint amb el tema de la toxicitat, un amic o amiga que sempre explica desgràcies de la seva vida no és un persona equilibrada.
Com que els vampirs energètics són víctimes i no tenen mai la culpa de res, el seu sentit de la responsabilitat sobre les seves vides és nul o pràcticament nul. I això els porta a un segon problema: si culpabilitzen a tothom de les desgràcies que els passen, mai se sentiran com a autors de la seva pròpia història personal. Els éssers humans fem el nostre destí amb les nostres accions. Penseu que poden arribar a fer-vos sentir a vosaltres culpables del seu mal estar per fer-vos sentir malament i manipular-vos, alterta!
Lligat a aquest punt hi ha el fet de que no deixen que els donis cap consell. Com que volen ser les víctimes tampoc els agradaran les solucions que els proposes amb tota la bona fe del món. Ells disposen del que el professor Ornelas ha anomenat “Yes, but button”. El botó del “sí, però”. No solen acceptar els consells. Els vampirs víctimes et fan caure en el síndrome del salvador perquè els vols ajudar encara que ells no volen l’ajut sinó la teva atenció total i continuda.
El segon indicador de que tenim davant nostre un vampir energètic és que són éssers molt narcisistes. Ara us explicaré una anècdota que em va passar fa molts anys amb un noi amb qui tot just començava a sortir i que em va fer veure que seria millor tallar la relació ràpidament per no sentir-me esclavitzada al servei d’un paio tan narcisista. El cafè és el meu gran vici i és a més un aliat per mi perquè sense cafè pel matí jo no soc capaç de fer res bé. Doncs un bon matí resulta que el primer que vaig fer en llevar-me va ser anar-me a fer un cafè al càmping. En veure-ho de seguida em va fer mala cara i em va mirar amb ulls assassins. Jo, que no sabia què havia fet malament però que interiorment ja tremolava, finalment li vaig demanar si estava de mal humor i em va respondre que estava enfadat perquè “la meva parella no pot voler un cafè pel matí abans que el meu somriure”. Vaig estalviar-me dir-li que la frase contenia un grau de narcisisme exagerat. El cert és que la relació va durar un mes perquè en quatre setmanes jo vaig quedar xuclada de pes i d’energia. Ja us dic que les persones que pensen que hem d’estar a la seva disposició sempre tenen un efecte altament nociu sobre nostre.
De narcisistes n’hi ha de totes menes i a alguns se’ls nota menys. Però si ensopegueu amb un home o dona que pretén ser irresistible per vosaltres potser que comenceu a pensar si no és una personalitat narcisista també. Per regla general els vampirs energètics poden ser persones adorables i molt amables i simpàtiques però ho són només si un o una compleix amb els rols que ells ens han assignat. Per això aquests vampirs no volen saber res de les seves ex parelles quan la relació ja s’ha acabat. Per a ells, el company o companya només existeix quan té una funció determinada. Instrumentalitzen les persones del seu voltant i només els importen els seus sentiments i emocions amb les que sovint us aclapararan. No us deixeu enganyar per ells, només fan veure que els interesseu si es poden beneficiar de vosaltres d’alguna manera. En el moment en què deixeu de fer-los-hi servei, us llençaran com una xancleta vella.
Un altre indicador dels vampirs energètics és que són dominants i competitius i és perquè necessiten sentir-se superiors per tal de compensar la seva baixa autoestima. De vegades no queda clar que se sentin superiors però un senyal d’un comportament anormal el podem reconèixer ràpidament quan una persona critica els altres un 90% del temps. Està clar que tots critiquem el que no ens agrada i, molt sovint els polítics i les seves decisions o els de dalt i les seves pífies, però algú que repetidament només veu l’aspecte negatiu de les coses o dels companys de feina és perquè necessita elevar-se a ell mateix tot enfonsant els altres.
I compte amb aquests hàbits que si el vampir energètic és un company o un veí, com he dit abans el podreu evitar. Però si és una parella aquesta crítica repetida i ininterrompuda pot arribar a ser molt perjudicial perquè sense adonar-vos-en podeu adoptar aquest mal hàbit. Com deia la meva mare i la meva àvia: “qui viu amb un porc, al cap de l’any porc i mig”. Per això és important apartar-se dels vampirs energètics i si ho aconseguiu us adonareu de seguida que de cop i volta sou més tolerants amb les adversitats que apareixen a la vostra vida. I per experiència us dic que no trigareu tampoc en veure més el cantó positiu de la vida i del que ens envolta que el negatiu. O senzillament el vostre cervell serà capaç d’esborrar més fàcilment el negatiu per concentrar-se en el positiu.
A mi això m’ha passat fa poc. He deixat la relació en la que estava i en només dues setmanes de no tenir contacte amb el meu ex, de cop i volta els meus problemes m’han semblat tots de molt fàcil portar, les tonteries del dia a dia que fins feia un mes i mig m’haguessin esguerrat l’humor, ara són només un motiu per fer un canvi de plans o per improvisar una part del dia. Però no m’entengueu malament, trencar una relació amb algú és molt difícil i més si s’estima a aquesta persona. El problema és que els vampirs energètics han après a ser-ho i ho han estat durant tota la seva vida i per canviar el seu comportament primer haurien d’acceptar que són un problema i acceptar crítica i generalment ells critiquen però no accepten bé les crítiques, o quan critiques algun comportament solen atacar retraient quelcom. Per això és molt difícil reconduir la situació.
El meu consell és que si teniu la sospita que esteu sota la influència d’un vampir energètic us aparteu d’ell o ella una temporada i mireu com us sentiu quan no esteu prop d’aquesta persona. Si recupereu l’energia i l’optimisme ja sabeu què heu de fer.
I seguim amb els trets distintius dels vampirs: molts d’ells solen generar drames al volant seu. Deixeu que m’expliqui millor perquè en aquest cas el drama no es refereix a una situació personal nefasta sinó a la sobre valoració o escenificació d’algun aspecte de la vida del vampir. Us en dono un exemple. Recordo en una ocasió que vaig començar a sortir amb un noi i el mateix dia que ens vàrem donar el primer petó ell em va manifestar que allò li havia representat una pujada d’adrenalina significativa. Però el mateix noi va arribar a casa meva l’endemà amb cara de prunes agres i em va dir que l’havia d’abraçar perquè se sentia molt trist perquè en comparació amb el dia del nostre primer petó la seva felicitat del dia següent no era la mateixa. Potser l’hauria d’haver engegat a dida aquell mateix dia. No es pot esperar de la vida que et proporcioni pujades d’adrenalina continuades i molt menys fer a la parella responsable de les pròpies pujades o baixades.
Si un escenifica un drama al seu voltant és molt més susceptible de captar l’atenció i l’empatia dels altres que aquells mortals que vivim vides normals i insípides.
Els vampirs energètics són tossuts, manipuladors i se senten amb drets per fer coses que altres no farien i a més són egocèntrics.
Per manipular sovint et critiquen per rebaixar la teva autoestima. I és que recordem que només ells són perfectes i els altres no podem ni donar consells. Ull viu amb la manipulació perquè alguns no dubtaran en mentir si és necessari. Si els cal inventar una explicació pel seu comportament que ha sortit d’una presumpta conversa amb el seu psicòleg que no ha tingut lloc mai, ho faran. El que sigui per guanyar temps i que els escolteu de nou i en la conversa tornaran a sortir amb alguna maquinació per fer-vos sentir culpable a vosaltres. Vull deixar clar que els vampirs energètics són manipuladors però que sovint han estat manipulats ells mateixos perquè els hàbits s’adquireixen i es copien i són molt difícils de canviar. Això ja ho diu el nostre refrany “ruc vell treu-lo del vici”.
Però per què seguim al volant dels vampirs energètics? Doncs perquè saben ser encisadors quan ho necessiten. Perquè et faran la pilota el que calgui quan els convingui per seguir-te tenint al seu costat perquè et necessiten i nosaltres caurem als seus peus perquè són molt bons esgrimint els seus arguments. Fins a cert punt només.
Aquest tipus de persona explota la teva amabilitat. S¡ ells noten que ets empàtic o empàtica, llavors intentaran portar-te al teu terreny per utilitzar la teva energia. I és que ells són persones infinitament necessitades d’afecte, molt enganxoses i dependents.
Tornem al psicòleg Steve Ornelas que diu que en cadascú de nosaltres hi ha les següents llums:, la llum de l’amor, la llum de l’alegria, la llum de l’esperança i la llum de la pau. Si ens arriba un vampir i ens vol fer sentir malament tirant-nos un gerro d’aigua freda li hem de contestar de manera que noti que no ens ha fet sentir malament. D’aquesta manera ell o ella no té control sobre nosaltres.
Per últim m’agradaria dir que la meva intuïció em diu que hi ha persones que sense ser tòxiques per si soles si ho són quan entren en contacte amb una altra persona que tampoc sol ser tòxica. És un fenomen que encara no té nom i no està estudiat però sovint penso que cal veure si dues persones encaixen l’una amb l’altra i es nodreixen de pensaments i emocions positives o si en la proximitat de cop només veuen ombres o pors. I és que cadascú de nosaltres reacciona de manera diferent segons la persona que tenim davant.
El primer pas per establir relacions sanes amb les altres persones és estar bé amb un mateix. Aquest és un aspecte que no cultivem però cal fer-ho. Si estem bé amb nosaltres serà molt més fàcil fer feliç i estar bé amb una altra persona. Però no n’hi ha prou. Hem d’analitzar si aquesta persona és un corrent d’energia positiva per nosaltres o si per altra banda ens intoxica. I si ho fa tampoc cal pensar sempre que és culpa de l’altre. Nosaltres podem estar reflectint com en un mirall quelcom de nosaltres mateixos que nodreix una reciprocitat negativa.
Per últim voldria afegir que hem de ser molt auto-crítics i pensar què ens ha impulsat a seguir en una relació amb un vampir energètic. És el fet de sentir-se important per algú? Un sentiment de culpa amagat en un racó del subconscient? Cal analitzar aquestes qüestions per no tornar a caure en una relació amb un vampir. I un cop ja l’hem superada, sobre tot cal treballar per eliminar totes les influències i mals hàbits que podem haver adquirit en aquesta relació. Si tendeixo a explicar tot el que m’amoïna a una persona, he d’aprendre a gestionar-ho sola, si he après a criticar massa, cal tornar a aprendre a concentrar-se en els aspectes positius i etc. No cal fer partícip de les nostres vides a ningú. No tenim prou temps per reflexionar sobre elles i a sobre compartir-ho amb els altres per tant hem de viure-les i compartir-les però sense imposar les nostres existències sobre les dels altres. Tots tenim dret a intimitat i soledat i no ho hem de compartir absolutament tot. Qui vulgui que ho compatim tot potser no gira rodó. Acabaré amb una cita altre cop del professor en psicologia Steve Ornelas “Nobody can die your death, so don’t let them live your life”. Ningú pot morir la teva mort, per tant no els deixis viure la teva vida. S’enganxen i volen saber-ho tot de tu perquè necessiten la teva vida per omplir la seva.
No donis el control de la teva a cap vampir energètic. Que maduri i aprengui a ser independent i llavors serà feliç i podrà establir llaços saludables.

Els peluts i nosaltres.

Retorno avui a un tema que m’apassiona des de fa dos anys. Més concretamente des de que vaig tenir el plaer de conéixer el gat més xerraire que he vist mai i que es deia Pablo i que em va fer ganes d’adoptar un peludet.
El vint de juny va fer un any que vaig adoptar el meu segon gat a qui li vaig posar Sugus, un nom molt encertat per un gat tan afectuós i dolç com ell. I el 17 de juliol en farà dos que vaig adoptar el Safrà, el pèl-roig de la família perquè com predica la dita tradicional alemanya “Katzen sind wie Kartoffelchips-man kann nicht nur eine haben”, els gats són com les patates chip, no se’n pot tenir només una. O l’altre dita popular “was ist besser als eine Katze? Zwei Katzen, oder drei oder vier”, què és millor que un gat? Dos gats o tres o quatre. Imagineu com d’aficionats són els alemanys als gats. I és que en territori teutó hi ha uns 15 milions de felins a les llars, omplint de pèl i alegria els raconets de les cases.
Fa cosa d’un any ja vaig publicar dos posts sobre el vincle mil·lenari entre els felins i nosaltres imperfectes humans. No vull repetir el que ja vaig escriure en el seu moment en català i en anglès. Sabem del cert que els egipcis van ser els primers en adorar els gats i que les mòmies de gat són una mostra del sentiment contradictori que provocaven aquests animals domèstics. Per una banda els estimaven per sobre de tot però els van arribar a criar per sacrificar-los i fer-ne mòmies en honor a la deessa Bastet. Es veu que en època antiga hi havia un pelegrinatge de dones a la ciutat Temple de Bastet per fer-li ofrenes i que en aquell camí fins al temple es bevia més vi que durant la resta de l’any. Però la deessa Bastet no va ser el primer gat divinitzat. A la tomba de Beni Hassan es pot trobar una imatge clara del que era un gat de jungla i data de l’any 2000 abans de crist. Algunes hipòtesis sostenen que el gat domèstic actual podria haver estat un híbrid entre el gat africà salvatge i el gat de jungla egipci que resulta molt menys agressiu.
Com ja vaig comentar en el post d’ara fa un any, hagués estat força útil per la ciència disposar de més gats momificats per examinar-ne els esquelets i arribar a conclusions sobre la genètica dels gats domèstics. Però resulta que el vaixell de vapor Pharaohs va dur ni més ni menys que dinou tones de gats momificats que es van fer servir com a fertilitzant i les poques restes que hi ha als museus no són suficients per donar resultats certs i verídics. De fet al temple de Hatshepsut del 1470 abans de Crist es va edificar un magnífic santuari de gats excavat a la roca. És a dir que el culte al gat no es reduïa a la deessa Bastet ni molt menys. El gat de jungla era mantingut captiu pels sacerdots que també en feien mòmies. Què tindran els gats que fins que va arribar la Inquisició eren màgics per a molts? A l’Anglaterra medieval, s’enterraven els felins de la família a les parets de les cases per tal que portessin bona sort. Serà el fet que l’home sempre els hi ha reconegut una força i unes capacitats espectaculars? La seva visió nocturna els fa aptes per caçar mosques quan no hi ha llum. I és que els ulls d’un gat no detecten els colors amb tota la gama de la dels humans però en canvi poden detectar els canvis en els moviments a una velocitat molt més ràpida que la nostra. I aquesta visió de depredador la han pagada amb una visió molt defectuosa a menys de trenta centímetres, o és que no us heu preguntat mai per quin motiu el vostre peludet no pot veure les croquetes que li poseu davant dels nassos i les ha de buscar ensumant? Doncs perquè de prop no hi veuen i per compensar-ho fan servir els seus bigotis llargs que estan arrelats tres cops més profundament dins la pell que els altres pèls. I si teniu gats ja sabreu que també tenen aquests pèls anomenats “whiskers” sobre els ulls i als turmells. El sentit de l’oïda, que desenvolupen poc a poc perquè els gats neixen sords, també és extraordinari en aquests animals perquè poden sentir tons molt més aguts que els humans. Jo tinc la prova irrefutable que els gats hi senten de meravella perquè si alguna vegada he intentat donar al Sugus una llepolia d’amagat del Safrà, aquest ho ha sentit des de l’altra punta de la casa i ha vingut corrents. De la mateixa manera si algun dia he fet magarrufes al Safrà quan el Sugus era a una altra habitació i el segon ha vingut rabent per no quedar-se amb la seva dosi de moixaines. Senyal que quan estan a gust deuen emetre un so que nosaltres no sentim però ells sí perceben. Recordeu que ells poden rotar les orelles a 180 graus. Entre les seves altes capacitats i el seu aspecte seductor amb els seus grans ulls, el gat s’ha convertit en un dels animals domèstics més comuns arreu del món. I com que ja fa anys que van crear el seu vincle amb nosaltres, doncs de dites on hi apareix el gat en tenim un fotimer. N’hi ha de populars que no tenen pare ni mare i seguidament us en dono a conèixer unes quantes d’alemanyes. Una de les meves favorites és la que fa “ein Haus ohne Katze, ist wie ein Aquarium ohne Fisch”, una casa sense gat és com un aquari sense peix. No podria estar-hi més d’acord. Casa meva ha esdevingut una autèntica llar des de que tinc el Safrà i ara també el Sugus. I és que com va afirmar l’escriptor anglès Daniel Defoe “qui té un gat no cal que tingui por a la soledat”. Els gats són una companyia fantàstica i incondicional. Jo tinc la impressió que els gats porten felicitat i bona sort, per això els alemanys diuen “das Glück ist eine Katze”. Aquí he de puntualitzar que la paraula Glück vol dir sort però l’adjectiu que deriva d’aquest substantiu “glücklich” vol dir feliç. I és que “Glück” vol dir les dues coses, sort i felicitat alhora. Més maca encara trobo la dita “Katzen halten unsere Herzen warm, wenn die Welt um uns herum kälter wird”, que vol dir que els gats mantenen el nostre cor calent quan el món que ens envolta es torna més fred. I és que “eine Katze weiβ nicht, wie man Liebe schreibt, aber sie weiβ ganz genau, wie man sie täglich zeigt”, és a dir que un gat no sap com s’escriu amor però demostra cada dia que sap què és. Els meus per exemple em segueixen per tota la casa, s’estiren al meu costat a l’hora de dormir, em llepen perquè vagi ben neta i em miren quan els parlo. I jo a canvi els faig moixaines sempre que puc, els pentino, els dono el menjar que els agrada i jugo amb ells quan en tenen ganes. Ara a l’estiu no gaires perquè fa massa calor. I els animals el que tenen és que no jutgen per l’aparença i per tant no cal ser la persona més afavorida del món per tenir-los com a amics inseparables. En alemany es diu que “Einer Katze ist es egal, wie du aussiehst. Gibst du ihr dein Herz, gibt sie Dir ihres”. En català això vol dir que a un gat li és igual com ets físicament. Si li dones el teu cor, ell et dona el seu”.
Ja vaig comentar en el meu post sobre els gats i els humans i el seu vincle ancestral que des de que tinc el Safrà i el Sugus a la meva vida, l’estrès no m’afecta tant. I és que aquest curs 21-22 ha estat ple d’incidents molt greus per a mi i sé del cert que tenir el Safrà i el Sugus m’ha donat una energia i una pau interior que sense ells no hagués tingut. Els alemanys ho “claven” quan diuen que “das wirkungsvollste Mittel gegen Stress hat vier Pfoten, Fell und schnurt”, que el remei més efectiu contra l’estrès té quatre potes, pèl i ronca. Aquí el “roncar” es refereix al seu filar, allò que en castellà anomenen “ronronear”. En aquest sentit trobo a faltar un verb específic per aquest so tan curiós i tranquil·litzador que emeten els gats. Una dita una mica més dura és la de “ früher oder später muss man einsehen, dass ein Partner kein vollwertiger Ersatz für eine Katze ist”. Aquí el que es diu és que tard o d’hora s’ha de reconèixer que una parella no és cap substitut igual de valuós que un gat. Bé, de fet el que passa és que per a mi tenir un gat o dos o tres és molta més responsabilitat que una parella perquè quan la relació s’acaba, la parella és autònoma i pot continuar la seva vida sense tu. En canvi els animals depenen d’un i per tant s’ha de rumiar més tenir una mascota que una parella. Ja sabem que les relacions no sempre funcionen i aguantar i aguantar si no s’és feliç no val la pena. La vida és massa curta per viure-la en blanc i negre.
A mi els meus gats sempre m’inspiren tendresa fins i tot quan fan alguna entremaliadura. Però quan els miro i em miren amb els seus enormes ulls grans els hi puc perdonar tot, inclús que m’hagin mossegat els cables dels carregadors i hagi de voltar la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra per comprar-ne un de segona mà i no quedar-me sense equip informàtic.
I amb els seus ulls grans, els seus moviments graciosos i la seva cara rodoneta a mi em semblen irresistibles. Per això els alemanys diuen que “Katzen liegen nicht einfach nur faul herum, sie verschönern den Raum”, ells gats no només estan estirats gandulejant sinó que decoren l’espai.
Com ja va dir Erasmus Darwin de manera tan encertada “el respecte als gats és el començament del sentit de l’estètica”.
I a mi tots els gats em semblen preciosos, siguin pèl-rojos com el Safrà, blancs com el Pablo, a ratlles o negres com la meva pantera el Sugus. Però sembla que la gent té molt arrelada la superstició de que els gats negres porten mala sort però aquí Max O’Rell ja ho tenia molt clar quan va dir que si un gat negre portava o no mala astrugància depèn de si ets un humà o un ratolí.
En tot cas al Safrà i a mi el Sugus ens ha dut molt bona sort i conec molta gent a qui els fascinen els gats negres. Un dels meus amics del Poblenou s’ha instal·lat fins i tot un salva pantalla amb una pantera negra perquè es va enamorar del meu Sugus. Altres amics i amigues troben el Safrà irresistible i jo estic enamorada dels dos i recomano a tothom que posi un gat o un pelut o dos o tres o els que siguin i pugui mantenir a la seva vida. Els animals són una de les millors coses que tenim en aquesta vida.
Bona setmana a tots!

Un post sobre les vacances i la feina.

I ja tornem a ser a sant Joan. Ara fa un any jo el vaig celebrar per primera vegada amb els meus dos gats, el Safrà i el Sugus, i al darrer tot just l’havia adoptat de gats de Gràcia. Sembla mentida que hagin passat altre cop 365 dies i que ja estiguem a punt de celebrar el solstici d’estiu. Com a professora que soc arribo a aquestes èpoques sempre esgotada. El curs finalitza i els alumnes que tomben per l’escola són els que han d’anar a extraordinari on esperen aprovar miraculosament d’un cop el que no han assolit amb l’avaluació contínua.
I per molts pares ara comença també aquell moment en què han de tenir els fills ocupats perquè ja no són a l’escola i ells han de treballar encara. Se’ls fa tot més portable pensant en les vacances, com a tothom. Jo tampoc puc negar que aquest any en tinc més ganes que el darrer i és perquè seran quelcom diferent ja que he encetat una nova vida a un barri nou i això fa que les meves rutines hagin canviat. Si més no un pèl. Però no us equivoqueu que no soc de les que planeja les vacances amb un any d’antelació. De fet aquest any estic oberta a fer quelcom de manera espontània.
Això de tenir temps de lleure pagat és un privilegi que sovint no sabem apreciar i que no fa tants anys que tenim a Europa. Sabeu quan es va introduir la primera setmana de vacances pagades pels treballadors industrials a Anglaterra? Doncs va ser el 1938. I el visionari que va fer la primera pela inventant els “holiday camps”, els campaments de vacances va ser Billy Butlin. A aquest curiós senyor més aviat baixet i rodonet li interessaven el poder, els diners i les dones. Va començar els negocis amb una paradeta modesta de firaire i aviat es va pagar la llicència europea per als autos de xoc. I aquesta atracció li devia portar força diners perquè va poder edificar a Skegness, a Linconshire, un campament de vacances per a satisfer les necessitats dels treballadors industrials d’esbargir-se durant uns dies per recarregar les piles.
Va construir petits xalets que semblaven petites cases a l’estil tudor i va fer construir menjadors, teatres i piscines per entretenir els visitants.
Desconec com en va fer propaganda però va ser altament efectiva perquè la primera clienta del campament va ser Freda Monk, que va arribar abans que estigués acabat del tot. I la mateixa nit que va arribar Freda va nevar. Els treballadors del campament se la van trobar mig congelada l’endemà però la dona estava altament satisfeta de poder passar una setmana fora de la seva rutina habitual. I això va ser la clau de l’èxit de Butling. Es va donar diners als treballadors per gastar-los en lleure i la majoria va ser suficientment intel·ligent per invertir-los en el seu propi benestar tot fent vacances. Treballar és bo, dignifica i és necessari per fer-nos sentir bé. Però fruir del temps lliure és un imperatiu perquè es guanya salut.
Però com ja sabeu “work is a necessari evil” un mal necessari. El que passa és que de vegades ens cal fer coses complicades i les acabem aconseguint però posant-hi esforç. Això és el que els anglesos anomenen “to have one’s work cut out”. Jo per exemple puc dir que “I had my work cut out to introduce all the marks in the Alexia program”. I el contrari d’això és “to make light work of something”. La única cosa que se m’acut que va ser fàcil aquest any va ser fer la declaració de la renta. M’encallo cada any en algun pas i aquest va anar tot tan rodat que encara penso que ho he fet malament.
En el moment en què necessitem descarregar nervis els anglesos diuen, com ja vaig comentar en una ocasió, “work off steam”. Jo per exemple vaig a la piscina per descarregar el “vapor” que se m’ha acumulat dintre amb els nervis.
Algú que agraeix treballar dur durant moltes hores és un “glutton for work” un golafre de treball. Que consti que jo no ho soc. Necessito un bon equilibri entre fer quelcom pels altres i fer-ho per mi.
I ara ve una locució que espero que no hagueu de fer servir mai vosaltres “to make the best of a bad job” que no vol dir res més que aconseguir treure avantatges d’una situació que és en un principi desfavoridora. Jo per exemple estic tan esgotada aquest any per totes les circumstàncies personals adverses que he passat que potser aprofitaré per treure un benefici de la meva manca d’energia i buscaré una manera d’aprendre a fer una mica el gallòfol.
Jo espero que la nit de sant Joan la gent sàpiga no rebentar les orelles de la població amb petards espantosament sorollosos. S’ha de pensar en les nostres mascotes i com pateixen amb els sorolls. Una de les meves amigues del Poblenou per exemple no vol ni sortir per sant Joan perquè sap que les seves dues gosses i el seu gat s’ho passen malament i no els vol deixar sols. I una ex-veïna de l’edifici on vivia no fa tant marxa amb el marit i la gosseta a Narbona per escapar dels petards que tenen atemorida la seva mascota.
Pensem una mica tots que el soroll no va bé a ningú, ni a nosaltres humans ni a les nostres mascotes que són una part fonamental de la nostra família. Bona revetlla i bona benvinguda a l’estiu per a tots! Us deixo amb una imatge molt estiuenca de la nostra ciutat.

Reformes: un maldecap que saps quan comença però no quan acaba.

Reformes: un malson que pot no acabar…
Els que em coneixeu i seguiu el blog ja sabreu que aquest curs 21-22 hi ha hagut dos temes centrals a la meva vida: la cura de la meva mare malalta d’Alzheimer que va morir el 12 d’octubre del 2021 i la reforma del pis dels meus pares.
Després del trasbals que suposa la pèrdua d’algú que ha estat un referent durant tantíssims anys de la meva vida i un cop superat l’envitricoll de tràmits i pagaments d’impostos, em vaig trobar amb el pis de Bonavista com a herència. L’habitatge és gran però feia anys que no s’hi havia fet res i ja m’imaginava que una reforma podria ser massa costosa per dur-la a terme. Per aquest motiu, enlloc de llençar-me de cap amb una opció, vaig contemplar-ne dues paral·lelament. La primera era la venda del pis per adquirir-ne jo un al barri on ja portava 14 anys vivint. Tanmateix, de seguida em vaig adonar que l’opció de vendre per tornar a comprar no era gens bona perquè implicava perdre molts diners i energia. Diners perquè un cop pagada l’agència immobiliària per vendre el pis i els impostos, amb el que treia del pis dels pares amb prou feines hagués pogut comprar al Poblenou res que no fos tan gran com una capça de mistos. I de pisos en vaig visitar suficients per sortir-ne i acabar pensant que la millor opció de totes seria poder arreglar Bonavista. Tanmateix com tot era una qüestió de pressupost. No em volia arriscar a demanar un crèdit hipotecari massa elevat per por de quedar-me sense feina i acabar perdent el pis que com tots sabem és una gran garantia de pau i tranquil·litat.
D’empreses de reformes en van passar vàries per Bonavista però totes pecaven de supèrbia si em permeteu la franquesa. Supèrbia perquè et volen encolomar elements innecessaris o tirar parets per crear espais com ells pensen que han de ser segons les últimes tendències en decoració. La primera empresa que vaig contactar va ser Fustadojo. El matrimoni que la porta semblava força maco però després de diverses xerrades amb la patrona ja vaig veure que no anàvem per bon camí. Enlloc de trobar solucions fàcils per aprofitar la distribució de la casa, Fustadojo buscava solucions cares pels petits problemes. Per exemple, vaig decidir ubicar el meu dormitori en una zona de pas per ser el lloc més il·luminat i espaiós de la casa però no tenir el soroll del carrer Bonavista per la nit. En principi hi va estar d’acord —penseu que amb els interioristes acabareu sempre negociant amb ells com ha de ser casa vostra— però assegurava que aquest espai diàfan que volia jo s’havia de mig tancar amb una paret de vidre. I aquesta no va ser la pitjor atzagaiada que vaig sentir. Quan jo encara estava rumiant què posar a cada habitació, la patrona de l’empresa només em parlava d’elements decoratius. Va insinuar que potser em posaria un jardí japonès a l’entrada! Un jardí japonès per l’amor de Déu! De què serveix? Vaig intentar fer-li entendre que a mi el que em calia era que em posessin els espais a to i que ja decoraria jo la casa com em semblés. Però res. Seguia amb la seva. Volia buscar-me un banc de vímet per l’entrada per donar un aspecte més de platja al pis. Jo ja començava a tenir clar que amb els elements decoratius que a mi no em calien jo acabaria tenint una factura que no podria.
Teníem visita el 28 de desembre per parlar del projecte de reforma però la patrona la va anul·lar poc abans. Tot van ser excuses per trobar un altre moment. Probablement ja va veure que no em podria encolomar segons què i no li va interessar la feina.
Però Fustadojo no va ser la única empresa que em va deixar penjada ni molt menys. Després de parlar amb sis d’elles vaig arribar a la conclusió que els que porten aquest tipus d’empreses són com els artistes que no poden treballar si no estan inspirats o si l’espai no els inspira prou.
Del Facebook del Poblenou em va venir recomanat un noi força jove que de ben segur hagués fet una reforma espectacular però que no vaig contractar perquè quan li vaig dir el pressupost que tenia em va dir que no li hauria d’haver dit perquè el condicionaria. I és clar, jo no vaig voler que ell em condicionés amb mals de cap per finançar una obra que em podria quedar massa gran.
Quan ja estava a punt de deixar-me d’històries i contractar per separat tots els especialistes vaig ensopegar amb una empresa que es diu Crea Projects. L’home que es va plantar a Bonavista a parlar del que jo volia fer em va semblar una persona sensata. Va notar de seguida el meu esperit pràctic i tot i insistir en tirar un envà per fer-me una sala enorme quan li vaig dir que volia la distribució actual no va insistir. Al cap i a la fi jo tenia un pressupost molt just.
Crea projects em va demanar avançar dos mil euros per la compra de material d’obra que volien pujar al pis el 21 de febrer. No hi vaig tenir cap inconvenient tot i que de sobrada de diners en aquells moments no hi anava pas gens. No obstant la sorpresa va ser però meva quan vaig passar a inspeccionar el pis i em vaig trobar que ja havien repicat i llençat part de la cuina i part del bany. Com us podeu imaginar se’m van posar els pèls de punta perquè jo en aquell moment encara no tenia el crèdit hipotecari per reforma que havia demanat al banc i si fallava poca cosa podia fer amb un pis sense cuina ni bany. Llogar-lo ni de bon tros! Malauradament el primer dia ja hi va haver un problema. Els operaris van marxar de Bonavista sense posar massa atenció i no van veure que una antiga aixeta del que era el bany perdia aigua. Tot i avisar al patró de Crea Projects i anar a buscar un tap per segellar l’aixeta el mal ja estava fet perquè la fuita va provocar una taca al bany del veí.
Això em va deixar mal cos i va ser simptomàtic del que aniria passant després. Entrava al pis i per exemple havien quedat llums encesos perquè el material per treballar l’havien deixat sobre un interruptor que no es podia apagar. Més endavant un divendres vaig arribar a Bonavista passades les set de la tarda i em vaig trobar tres operaris bevent cervesa i fumant a casa meva. L’alcohol en horari laboral està renyit amb el treballar bé i el fum i les burilles de cigarreta escampades pel terra del que seria la meva futura casa em sobraven. De fet està prohibit fumar en obres però jo vaig haver de veure vàries vegades com els treballadors es passaven la normativa pel forro.
Vaig avisar al patró de Crea Projects però sense insistir perquè els dibuixos del disseny del bany i la cuina i la rapidesa amb que avançaven les obres em feien tan feliç que el meu cervell esborrava tot allò que de fet no hauria d’haver permès en cap moment.
Recordo una ocasió en què un dels paletes va escopir al terra de casa meva davant meu. Vaig començar a dubtar seriosament de la capacitat de l’empresa de fer les coses bé contractant un personal tan poc fi.
Abans de setmana santa, un dels socis de Crea projects em va dir que acabarien Bonavista abans del que tenien previst. Vaig demanar si podia planificar el trasllat per finals de maig doncs em calia avisar al propietari del pis de lloguer on vivia de que marxava i s’acabava el contracte. El Jaume em va assegurar que tot estaria acabat.
No obstant per setmana santa les coses es van començar a tòrcer encara més. Els obrers van començar a trencar coses com un vidre del finestral, el sòcol d’una de les habitacions que no s’ha tornat a posar perquè segons el cap de reformes “no estava previst”, el pom centenari de la porta que havia sobreviscut de tot menys aquestes obres i peces del terra hidràulic. El pom i les rajoles em van fer mal. Les peces del terra hidràulic trinxades no ho haguessin estat mai si els operaris haguessin protegit el terra en treballar. Ara no el puc recuperar i les peces trencades, trencades estan. També és cert que el cap de reformes ha fet molt que en un principi no estava previst i el resultat del pis ha estat més espectacular del que em pensava amb el pressupost just. De tota manera des de l’abril fins al trasllat el modus operandi de Crea Projects m’ha fet una mica de por.
Darrerament quan havia de parlar amb el cap d’obres no podia per temes diversos. La finalització de la instal·lació elèctrica es va retardar per manca de temps per quedar amb el cap i aclarir diversos temes i perquè es va comprar el material just i es va haver de tornar a demanar.
El divendres 27, un dia abans del trasllat, jo hagués pogut plorar tot el dia. Després de prometre que el pis estaria acabat per finals de maig, el 27 encara estava brut, inacabat i ple de material. Sortosament van venir dos amics a ajudar-me amb la mudança i tres membres de la meva família propera. Perquè a Bonavista no només s’hi havien de posar els mobles i les caixes sinó que s’havia de netejar el que no s’havia pogut netejar abans perquè l’empresa no va complir els terminis.
Dubto que totes les empreses treballin igual. Els operaris de Crea Projects em van deixar taques de pintura per tot arreu, les peces trencades i el sòcol desenganxat a diverses habitacions. Vaig entrar amb la instal·lació elèctrica sense acabar i amb la confiança en Crea Projects un pèl tocada.
De ben segur l’empresa es posa en vint mil projecte alhora i contracta personal com sigui per avançar les obres i seguir agafant nous projectes. Però un cop pagada la major part del projecte els treballs s’alenteixen.
Just un dissabte després del trasllat jo vaig arribar a casa a les deu del vespre i a casa no hi havia electricitat. No sabia què fer ni a qui trucar. Havien saltat els ploms però després d’haver-ho desconnectat tot un dels diferencials seguia sense poder pujar. Vaig haver de trucar un electricista d’emergència que em va fer pagar 275,88 euros per reemplaçar un general. Evidentment la factura la he reclamada diverses vegades al cap d’obres. Em va prometre un cop més que abonaria l’import aquella mateixa setmana del tall de subministrament. Però el dissabte 11 jo seguia sense l’ingrés que es va fer finalment el 13 de juny. Just un dia després de l’ensurt amb l’electricitat vaig notar al bany una taca enorme. La vaig passar per foto al cap d’obres i el paleta va venir a inspeccionar el que passava. Va ser molt sincer quan va dir que ell havia advertit al cap d’obres que el baixant estava malament i tenia un forat, però es va mig tapar el forat i es va prosseguir l’obra del bany.
Vaig sentir una vergonya immensa en trucar a l’administrador i explicar-li el problema. Ell mateix em va dir que una empresa de professionals no tapa uns baixants que estan malament sinó que avisa per reparar-los abans de continuar l’obra. Però és clar, l’administrador tampoc és parcial perquè afavoreix l’empresa de reformes que treballa amb ell. No sé a qui m’he de creure però si realment són els baixants potser hagués estat bé arreglar-los quan estava el pis de cap per avall i no ara que hi visc. S’hauria d’haver avisat en el moment en què es va descobrir el forat al baixant. Jo m’hagués estalviat molts problemes que tindré ara.
Amb tota sinceritat Crea Projects és una empresa genial per dissenyar els espais i treure el màxim partit d’ells. A nivell d’idees són altament competents però sí que han fallat a última hora en el seguiment dels treballs de reformes i en el termini per completar la feina. Probablement perquè estan posats en massa projectes i no arriben a tot arreu i el meu no era el projecte amb què han guanyat més diners, això estpa clar. Òbviament no puc comparar-los a ells amb altres empreses perquè només he treballat amb ells. I si bé dos mesos abans d’entrar a Bonavista vaig pensar que en un futur voldria arreglar una cosa o una altra, la veritat és que he acabat com la majoria que ja té experiència en aquest camp, força farta de les obres a casa. Deixaré doncs les idees d’obrir espais de ventilació per si algun dia torno a estar d’humor. De moment em dedicaré a fruir de tot com ha quedat i de fer jo mateixa quatre coses que em vegi capaç d’arreglar amb l’ajut de sant google i els tutorials d’internet. Ara entenc perquè tanta gent s’hi posa un cop a la vida i no s’hi atreveix més. Com diu el refrany castellà “una vez y no más como santo Tomás”.

Reformes: un maldecap que saps quan comença però no quan acaba.

Els que em coneixeu i seguiu el blog ja sabreu que aquest curs 21-22 hi ha hagut dos temes centrals a la meva vida: la cura de la meva mare malalta d’Alzheimer que va morir el 12 d’octubre del 2021 i la reforma del pis dels meus pares.
Després del trasbals que suposa la pèrdua d’algú que ha estat un referent durant tantíssims anys de la meva vida i un cop superat l’envitricoll de tràmits i pagaments d’impostos, em vaig trobar amb el pis de Bonavista com a herència. L’habitatge és gran però feia anys que no s’hi havia fet res i ja m’imaginava que una reforma podria ser massa costosa per dur-la a terme. Per aquest motiu, enlloc de llençar-me de cap amb una opció, vaig contemplar-ne dues paral·lelament. La primera era la venda del pis per adquirir-ne jo un al barri on ja portava 14 anys vivint. Tanmateix, de seguida em vaig adonar que l’opció de vendre per tornar a comprar no era gens bona perquè implicava perdre molts diners i energia. Diners perquè un cop pagada l’agència immobiliària per vendre el pis i els impostos, amb el que treia del pis dels pares amb prou feines hagués pogut comprar al Poblenou res que no fos tan gran com una capça de mistos. I de pisos en vaig visitar suficients per sortir-ne i acabar pensant que la millor opció de totes seria poder arreglar Bonavista. Tanmateix com tot era una qüestió de pressupost. No em volia arriscar a demanar un crèdit hipotecari massa elevat per por de quedar-me sense feina i acabar perdent el pis que com tots sabem és una gran garantia de pau i tranquil·litat.
D’empreses de reformes en van passar vàries per Bonavista però totes pecaven de supèrbia si em permeteu la franquesa. Supèrbia perquè et volen encolomar elements innecessaris o tirar parets per crear espais com ells pensen que han de ser segons les últimes tendències en decoració. La primera empresa que vaig contactar va ser Fustadojo. El matrimoni que la porta semblava força maco però després de diverses xerrades amb la patrona ja vaig veure que no anàvem per bon camí. Enlloc de trobar solucions fàcils per aprofitar la distribució de la casa, Fustadojo buscava solucions cares pels petits problemes. Per exemple, vaig decidir ubicar el meu dormitori en una zona de pas per ser el lloc més il·luminat i espaiós de la casa però no tenir el soroll del carrer Bonavista per la nit. En principi hi va estar d’acord —penseu que amb els interioristes acabareu sempre negociant amb ells com ha de ser casa vostra— però assegurava que aquest espai diàfan que volia jo s’havia de mig tancar amb una paret de vidre. I aquesta no va ser la pitjor atzagaiada que vaig sentir. Quan jo encara estava rumiant què posar a cada habitació, la patrona de l’empresa només em parlava d’elements decoratius. Va insinuar que potser em posaria un jardí japonès a l’entrada! Un jardí japonès per l’amor de Déu! De què serveix? Vaig intentar fer-li entendre que a mi el que em calia era que em posessin els espais a to i que ja decoraria jo la casa com em semblés. Però res. Seguia amb la seva. Volia buscar-me un banc de vímet per l’entrada per donar un aspecte més de platja al pis. Jo ja començava a tenir clar que amb els elements decoratius que a mi no em calien jo acabaria tenint una factura que no podria.
Teníem visita el 28 de desembre per parlar del projecte de reforma però la patrona la va anul·lar poc abans. Tot van ser excuses per trobar un altre moment. Probablement ja va veure que no em podria encolomar segons què i no li va interessar la feina.
Però Fustadojo no va ser la única empresa que em va deixar penjada ni molt menys. Després de parlar amb sis d’elles vaig arribar a la conclusió que els que porten aquest tipus d’empreses són com els artistes que no poden treballar si no estan inspirats o si l’espai no els inspira prou.
Del Facebook del Poblenou em va venir recomanat un noi força jove que de ben segur hagués fet una reforma espectacular però que no vaig contractar perquè quan li vaig dir el pressupost que tenia em va dir que no li hauria d’haver dit perquè el condicionaria. I és clar, jo no vaig voler que ell em condicionés amb mals de cap per finançar una obra que em podria quedar massa gran.
Quan ja estava a punt de deixar-me d’històries i contractar per separat tots els especialistes vaig ensopegar amb una empresa que es diu Crea Projects. L’home que es va plantar a Bonavista a parlar del que jo volia fer em va semblar una persona sensata. Va notar de seguida el meu esperit pràctic i tot i insistir en tirar un envà per fer-me una sala enorme quan li vaig dir que volia la distribució actual no va insistir. Al cap i a la fi jo tenia un pressupost molt just.
Crea projects em va demanar avançar dos mil euros per la compra de material d’obra que volien pujar al pis el 21 de febrer. No hi vaig tenir cap inconvenient tot i que de sobrada de diners en aquells moments no hi anava pas gens. No obstant la sorpresa va ser però meva quan vaig passar a inspeccionar el pis i em vaig trobar que ja havien repicat i llençat part de la cuina i part del bany. Com us podeu imaginar se’m van posar els pèls de punta perquè jo en aquell moment encara no tenia el crèdit hipotecari per reforma que havia demanat al banc i si fallava poca cosa podia fer amb un pis sense cuina ni bany. Llogar-lo ni de bon tros! Malauradament el primer dia ja hi va haver un problema. Els operaris van marxar de Bonavista sense posar massa atenció i no van veure que una antiga aixeta del que era el bany perdia aigua. Tot i avisar al patró de Crea Projects i anar a buscar un tap per segellar l’aixeta el mal ja estava fet perquè la fuita va provocar una taca al bany del veí.
Això em va deixar mal cos i va ser simptomàtic del que aniria passant després. Entrava al pis i per exemple havien quedat llums encesos perquè el material per treballar l’havien deixat sobre un interruptor que no es podia apagar. Més endavant un divendres vaig arribar a Bonavista passades les set de la tarda i em vaig trobar tres operaris bevent cervesa i fumant a casa meva. L’alcohol en horari laboral està renyit amb el treballar bé i el fum i les burilles de cigarreta escampades pel terra del que seria la meva futura casa em sobraven. De fet està prohibit fumar en obres però jo vaig haver de veure vàries vegades com els treballadors es passaven la normativa pel forro.
Vaig avisar al patró de Crea Projects però sense insistir perquè els dibuixos del disseny del bany i la cuina i la rapidesa amb que avançaven les obres em feien tan feliç que el meu cervell esborrava tot allò que de fet no hauria d’haver permès en cap moment.
Abans de setmana santa, un dels socis de Crea projects em va dir que acabarien Bonavista abans del que tenien previst. Vaig demanar si podia planificar el trasllat per finals de maig doncs em calia avisar al propietari del pis de lloguer on vivia de que marxava i s’acabava el contracte. El cap em va assegurar que tot estaria acabat.
No obstant per setmana santa les coses es van començar a tòrcer. Els obrers van carregar-se objectes com un vidre del finestral, el sòcol d’una de les habitacions que no s’ha tornat a posar perquè segons el cap de reformes “no estava previst”, el pom centenari de la porta que havia sobreviscut de tot menys aquestes obres i peces del terra hidràulic. El pom i les rajoles em van fer mal. Les peces del terra hidràulic trinxades no ho haguessin estat mai si els operaris haguessin protegit el terra en treballar. Ara no el puc recuperar i les peces trencades, trencades estan. També és cert que el cap de reformes ha fet molt que en un principi no estava previst i el resultat del pis ha estat més espectacular del que em pensava amb el pressupost just del que partia. De tota manera des de l’abril fins al trasllat el modus operandi de Crea Projects m’ha deixat un pèl insatisfeta.
Darrerament quan havia de parlar amb el cap d’obres no podia per temes diversos. La finalització de la instal·lació elèctrica es va retardar per manca de temps per quedar amb el cap i aclarir diversos temes i perquè es va comprar el material just i es va haver de tornar a demanar.
El divendres 27, un dia abans del trasllat, jo hagués pogut plorar tot el dia. Després de prometre que el pis estaria acabat per finals de maig, el 27 encara estava brut, inacabat i ple de material. Sortosament van venir dos amics a ajudar-me amb la mudança i tres membres de la meva família propera. Perquè a Bonavista no només s’hi havien de posar els mobles i les caixes sinó que s’havia de netejar el que no s’havia pogut netejar abans perquè l’empresa no va complir els terminis.
Dubto que totes les empreses treballin igual. Els operaris de Crea Projects em van deixar taques de pintura per tot arreu, les peces trencades i el sòcol desenganxat a diverses habitacions. Vaig entrar amb la instal·lació elèctrica sense acabar i amb la confiança en Crea Projects un pèl tocada.
De ben segur l’empresa es posa en vint mil projecte alhora i contracta personal com sigui per avançar les obres i seguir agafant nous projectes. Però un cop pagada la major part del projecte els treballs en el meu cas es van alentir.
Just un dissabte després del trasllat jo vaig arribar a casa a les deu del vespre i a casa no hi havia electricitat. No sabia què fer ni a qui trucar. Havien saltat els ploms però després d’haver-ho desconnectat tot un dels diferencials seguia sense poder pujar. Vaig haver de trucar un electricista d’emergència que em va fer pagar 275,88 euros per reemplaçar un general. Evidentment la factura la he reclamada diverses vegades al cap d’obres. Em va prometre un cop més que abonaria l’import aquella mateixa setmana del tall de subministrament. Però el dissabte 11 jo seguia sense l’ingrés que es va fer finalment el 13 de juny. Just un dia després de l’ensurt amb l’electricitat vaig notar al bany una taca enorme. La vaig passar per foto al cap d’obres i el paleta va venir a inspeccionar el que passava. Va ser molt sincer quan va dir que ell havia advertit al cap d’obres que el baixant estava malament i tenia un forat, però es va mig tapar el forat i es va prosseguir l’obra del bany.
Vaig sentir una vergonya immensa en trucar a l’administrador i explicar-li el problema. Ell mateix em va dir que una empresa de professionals no tapa uns baixants que estan malament sinó que avisa per reparar-los abans de continuar l’obra. Però és clar, l’administrador tampoc és parcial perquè afavoreix l’empresa de reformes que treballa amb ell. No sé a qui m’he de creure però si realment són els baixants potser hagués estat bé arreglar-los quan estava el pis de cap per avall i no ara que hi visc. S’hauria d’haver avisat en el moment en què es va descobrir el forat al baixant. Jo m’hagués estalviat molts problemes que tindré ara.
Amb tota sinceritat Crea Projects és una empresa genial per dissenyar els espais i treure el màxim partit d’ells. A nivell d’idees són altament competents però sí que han fallat a última hora en el seguiment dels treballs de reformes i en el termini per completar la feina. Probablement perquè estan posats en massa projectes i no arriben a tot arreu i el meu no era el projecte amb què han guanyat més diners, això està clar. Òbviament no puc comparar-los a ells amb altres empreses perquè només he treballat amb ells. I si bé dos mesos abans d’entrar a Bonavista vaig pensar que en un futur voldria arreglar una cosa o una altra, la veritat és que he acabat, com la majoria que ja té experiència en aquest camp, força farta de les obres a casa. Deixaré doncs les idees d’obrir espais de ventilació per si algun dia torno a estar d’humor. De moment em dedicaré a fruir de tot com ha quedat i de fer jo mateixa quatre coses que em vegi capaç d’arreglar amb l’ajut de sant google i els tutorials d’internet. Ara entenc perquè tanta gent s’hi posa un cop a la vida i no s’hi atreveix més. Com diu el refrany castellà “una vez y no más como santo Tomás”.