Expressions angleses sobre el clima I.

Aquesta setmana em sembla pràcticament inevitable parlar del temps i de les inclemències meteorològiques. La setmana ha estat passada per aigua i a més el vent ha bufat de tal manera que ha fet caure arbres i ha tombat contenidors. Els efectes de la tempesta Glòria han estat esfereïdors. D’aquí la fotografia de la Rambla del Poblenou i el vídeo de “sa barrumera” de Tossa del blog d’avui. El vídeo fa posar els pèls de punta i qui em coneix sap perfectament com de vinculada em sento jo a aquest poble. Les imatges són un testimoni del mal tràngol que hem passat tots i ens han de fer pensar si tot això no és un efecte més del canvi climàtic que molts polítics s’entossudeixen en negar.
El cas és que diumenge passat per la tarda, la Rambla del Poblenou, generalment plena de gent passejant amunt i avall, era pràcticament buida. Tots ens havíem amagat a casa i devíem estar sota una manta asseguts al sofà mirant alguna pel·lícula a la televisió o al netflix. I no es pot retreure a ningú l’episodi de ganduleria perquè el vent no té abric i el temps no convidava. Això em fa recordar la quantitat de vegades que vaig haver de sortir de casa quan feia un fred excepcional a Alemanya, o quan el vent em congelava les orelles i m’entumia els sentits. Sortir era un acte de valentia perquè el cos patia desmesuradament amb les temperatures extremes. No és d’estranyar que la gent dels països de l’Europa central i nord hagin de venir al sud a buscar bon temps i carregar els dipòsits de sol i calor. Jo vaig menjar-me una bona dosi de mal temps quan vaig viure a Dresden. Allà el fred, la pluja i el vent es converteixen en el pa de cada dia i un/una ha de enginyar-se-les per trobar aficions que permetin evadir-se a pesar de la meteorologia poc pietosa. I que consti que als mateixos alemanys el seu clima els avorreix. Els holandesos en canvi, si no veuen una gota de pluja durant més de quatre dies seguits es posen nerviosos. Aquí som el contrari perquè no estem acostumats al mal temps continuat i d’aquí la mala cara que fem en aquestes circumstàncies.
Però el tema d’aquesta setmana no ha estat el fred ni la pluja sinó el vent, que com ja sabeu no té abric i no deixa de ser perillós perquè quan arriba amb força pot tombar objectes que cauen sobre la gent i quan circulem ens pot desviar i provocar accidents greus.
El vent és protagonista de diverses expressions angleses. La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to wish someone a fair wind”, desitjar-li a algú un vent just o favorable. Aquesta frase feta vol dir desitjar-li a algú èxit. Per exemple, quan jo el juny acompanyi els meus estudiants de batxillerat a la selectivitat els desitjaré de tot cor “fair wind”.
No us deixeu enganyar que en canvi nosaltres quan desitgem a algú bon vent i barca nova, és que potser no ens ve gaire de gust tornar-lo a veure i volem que marxi ben lluny. I la locució “bon vent” es pot completar de moltes maneres: “bon vent i barca nova” que és la que coneixem, “bon vent per davant i que per darrere no te’n falti”, “bon vent i foc al cul” o “bon vent et pegui al cul i en popa que no s’encalli”. O sigui que nosaltres fem servir el vent en un altre sentit.
Dilluns vaig sentir xiulets a casa meva del vent que esbufegava de mala manera i aquests xiulets del vent em van fer pensar en l’expressió “to whistle in the wind”, és a dir, xiular al vent. Això significa parlar a algú sense obtenir cap resposta sensata. Sortosament a mi aquesta situació no m’ha passat gaire sovint perquè pot ser desesperant.
Com nosaltres els anglesos parlen d’aires de canvi però ho fan esmentant el vent: “a wind of change”. Ells empren aquesta locució quan es refereixen a idees i punts de vista nous. I qui els pot portar? Qualsevol persona que tingui ganes de canviar les coses i vulgui provar mètodes innovadors.
I jo ja fa temps que sento a parlar d’una imminent crisis que segons diuen els més pessimistes, serà igual o pitjor que la del 2008. La veritat és que a mi ja m’agradaria saber per on anirà la cosa o com diuen els anglesos m’agradaria poder saber “which way the wind is blowing”, cap a quina banda està bufant el vent. Però com que no ho puc saber, seguiré vivint de manera modesta per si de cas. No és moment per fer gaires inversions ni arriscar-se amb compres innecessàries.
Tant de bo poguéssim predir una crisis perquè llavors ens podríem preparar per afrontar-la. Jo però em conformo en no estar lluitant contra molins de vent o com diuen els anglesos “ to tilt at windmills”, inclinar-se davant els molins de vent. Els alemanys tenen l’expressió “lluita contra els molins de vent” que com l’anglesa fa referència al famosíssim episodi en què don Quixot es baralla amb els molins pensant que són gegants. Com podeu intuir la locució anglesa vol dir que es lluita contra uns enemics imaginaris.
I quan una persona provoca un conflicte per una fotesa o trivialitat que s’arregla fàcilment els anglesos anomenen el conflicte “a storm in a tea-cup”, una tempesta en una tassa de te. No cal que us recordi que hauríem d’evitar conflictes per tonteries perquè a la vida ja hi ha prou coses importants per les que sí ens hem d’emprenyar quan toca.
Per últim avui vull parlar d’una locució que conté la paraula “storm”, tempesta i és “to take the world by a storm”. S’utilitza quan quelcom esdevé un èxit a tot arreu. Només se m’acut com a exemple l’ús del patinet elèctric, una moda que s’ha escampat molt ràpidament i ha canviat la manera de desplaçar-se de molts ciutadans. Això sí, degut a la tempesta Glòria molts patinets han descansat durant uns dies.
Esperem que el dijous vinent el temps ja s’hagi estabilitzat i potser el sol ens hagi tornat a escalfar una mica després d’uns dies força freds i desagraïts. I sobre tot desitjo que totes les localitats afectades per la tempesta recuperin la normalitat.

 

El clima i les expressions angleses I.

 

 

Aquesta setmana em sembla pràcticament inevitable parlar del temps i de les inclemències meteorològiques. La setmana ha estat passada per aigua i a més el vent ha bufat de tal manera que ha fet caure arbres i ha tombat contenidors. Els efectes de la tempesta Glòria han estat esfereïdors. D’aquí la fotografia de la Rambla del Poblenou i

de “sa barrumera” de Tossa del blog d’avui. El vídeo fa posar els pèls de punta i qui em coneix sap perfectament com de vinculada em sento jo a aquest poble. Les imatges són un testimoni del mal tràngol que hem passat tots i ens han de fer pensar si tot això no és un efecte més del canvi climàtic que molts polítics s’entossudeixen en negar.
El cas és que diumenge passat per la tarda, la Rambla del Poblenou, generalment plena de gent passejant amunt i avall, era pràcticament buida. Tots ens havíem amagat a casa i devíem estar sota una manta asseguts al sofà mirant alguna pel·lícula a la televisió o al netflix. I no es pot retreure a ningú l’episodi de ganduleria perquè el vent no té abric i el temps no convidava. Això em fa recordar la quantitat de vegades que vaig haver de sortir de casa quan feia un fred excepcional a Alemanya, o quan el vent em congelava les orelles i m’entumia els sentits. Sortir era un acte de valentia perquè el cos patia desmesuradament amb les temperatures extremes. No és d’estranyar que la gent dels països de l’Europa central i nord hagin de venir al sud a buscar bon temps i carregar els dipòsits de sol i calor. Jo vaig menjar-me una bona dosi de mal temps quan vaig viure a Dresden. Allà el fred, la pluja i el vent es converteixen en el pa de cada dia i un/una ha de enginyar-se-les per trobar aficions que permetin evadir-se a pesar de la meteorologia poc pietosa. I que consti que als mateixos alemanys el seu clima els avorreix. Els holandesos en canvi, si no veuen una gota de pluja durant més de quatre dies seguits es posen nerviosos. Aquí som el contrari perquè no estem acostumats al mal temps continuat i d’aquí la mala cara que fem en aquestes circumstàncies.
Però el tema d’aquesta setmana no ha estat el fred ni la pluja sinó el vent, que com ja sabeu no té abric i no deixa de ser perillós perquè quan arriba amb força pot tombar objectes que cauen sobre la gent i quan circulem ens pot desviar i provocar accidents greus.
El vent és protagonista de diverses expressions angleses. La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to wish someone a fair wind”, desitjar-li a algú un vent just o favorable. Aquesta frase feta vol dir desitjar-li a algú èxit. Per exemple, quan jo el juny acompanyi els meus estudiants de batxillerat a la selectivitat els desitjaré de tot cor “fair wind”.
No us deixeu enganyar que en canvi nosaltres quan desitgem a algú bon vent i barca nova, és que potser no ens ve gaire de gust tornar-lo a veure i volem que marxi ben lluny. I la locució “bon vent” es pot completar de moltes maneres: “bon vent i barca nova” que és la que coneixem, “bon vent per davant i que per darrere no te’n falti”, “bon vent i foc al cul” o “bon vent et pegui al cul i en popa que no s’encalli”. O sigui que nosaltres fem servir el vent en un altre sentit.
Dilluns vaig sentir xiulets a casa meva del vent que esbufegava de mala manera i aquests xiulets del vent em van fer pensar en l’expressió “to whistle in the wind”, és a dir, xiular al vent. Això significa parlar a algú sense obtenir cap resposta sensata. Sortosament a mi aquesta situació no m’ha passat gaire sovint perquè pot ser desesperant.
Com nosaltres els anglesos parlen d’aires de canvi però ho fan esmentant el vent: “a wind of change”. Ells empren aquesta locució quan es refereixen a idees i punts de vista nous. I qui els pot portar? Qualsevol persona que tingui ganes de canviar les coses i vulgui provar mètodes innovadors.
I jo ja fa temps que sento a parlar d’una imminent crisis que segons diuen els més pessimistes, serà igual o pitjor que la del 2008. La veritat és que a mi ja m’agradaria saber per on anirà la cosa o com diuen els anglesos m’agradaria poder saber “which way the wind is blowing”, cap a quina banda està bufant el vent. Però com que no ho puc saber, seguiré vivint de manera modesta per si de cas. No és moment per fer gaires inversions ni arriscar-se amb compres innecessàries.
Tant de bo poguéssim predir una crisis perquè llavors ens podríem preparar per afrontar-la. Jo però em conformo en no estar lluitant contra molins de vent o com diuen els anglesos “ to tilt at windmills”, inclinar-se davant els molins de vent. Els alemanys tenen l’expressió “lluita contra els molins de vent” que com l’anglesa fa referència al famosíssim episodi en què don Quixot es baralla amb els molins pensant que són gegants. Com podeu intuir la locució anglesa vol dir que es lluita contra uns enemics imaginaris.
I quan una persona provoca un conflicte per una fotesa o trivialitat que s’arregla fàcilment els anglesos anomenen el conflicte “a storm in a tea-cup”, una tempesta en una tassa de te. No cal que us recordi que hauríem d’evitar conflictes per tonteries perquè a la vida ja hi ha prou coses importants per les que sí ens hem d’emprenyar quan toca.
Per últim avui vull parlar d’una locució que conté la paraula “storm”, tempesta i és “to take the world by a storm”. S’utilitza quan quelcom esdevé un èxit a tot arreu. Només se m’acut com a exemple l’ús del patinet elèctric, una moda que s’ha escampat molt ràpidament i ha canviat la manera de desplaçar-se de molts ciutadans. Això sí, degut a la tempesta Glòria molts patinets han descansat durant uns dies.
Esperem que el dijous vinent el temps ja s’hagi estabilitzat i potser el sol ens hagi tornat a escalfar una mica després d’uns dies força freds i desagraïts. I sobre tot desitjo que totes les localitats afectades per la tempesta recuperin la normalita

Més expressions acolorides de l’anglès.

No us heu adonat de que els dies s’estan fent llargs rapidíssimament? Jo sí i em fa molt feliç perquè tinc la impressió que tinc més hores per fer coses i no em canso tan ràpidament. I també veig que la ciutat deixa enrere el color negre de la nit i la gent comença a posar-se roba més alegre. L’explosió de color arriba amb la primavera i encara ens queda lluny però jo ja em delejo per la seva arribada. Els marrons i negres de l’hivern ensorren els meus ànims i encara sort que aquest any s’han portat els colors teula i han estat de moda els vermells, el color de la passió i l’amor en moltes cultures.
Per als anglesos també és un color especial i tenen diverses locucions amb el vermell. Una de les meves favorites és “to paint the town red”, pintar de vermell la vila. S’utilitza quan algú vol dir que es deixarà anar per fer gresca, beurà desmesuradament i celebrarà un esdeveniment sense gaires miraments. Els estudiants tradicionalment ho fan quan es graduen. Molts d’ells surten després dels exàmens de selectivitat i són tot un perill. Per als batxillers d’altres països com Anglaterra s’ofereixen viatges organitzats a localitats com Lloret i Salou per tal que facin el boig tant com vulguin després dels esforços acadèmics. No és que a mi em faci gaire il·lusió que els adolescents ho hagin de celebrar tot amb un consum desmesurat d’alcohol, no obstant el sortir per emborratxar-se està molt arrelat a la cultura britànica i per això l’anglès té la paraula “booze” que es refereix a l’alcohol barat que es consumeix amb la finalitat de quedar com a mínim en el punt blau.
El vermell té un significat negatiu en la locució “to be a red rag to a bull” que ja us vaig explicar en un altre post en alemany. Ser un drap vermell per a algú i en alemany “für jemanden ein rotes Tuch sein” vol dir ser una persona que irrita profundament a una altra. Potser teniu la desgràcia de conèixer algú a la feina que és per vosaltres un drap vermell. En aquest cas us recomano evitar el contacte amb ella tant com us sigui possible.
L’expressió sembla que ve del món de la tauromàquia perquè als braus se’ls ensenya un drap vermell per provocar-los. Si una persona que és un “red rag” per nosaltres, la veiem i ens posem de mal humor i ens provoca fins i tot agressivitat.
Curiosament en anglès quan volem designar la burocràcia de manera col·loquial, l’anomenem “red tape”, és a dir cinta vermella, en referència a la cinta d’aquest color que feien servir els funcionaris per lligar la paperassa que havien de processar.
El vermell té però un significat positiu en la locució “a red-letter day”. Un dia de lletra vermella és una data assenyalada com per exemple el dia de la signatura de la compra de la casa o el de la boda o el naixement d’un fill.
I com que el tema avui són els colors, us he de parlar del rosa i d’una locució que és calcada a una nostra: “to look through rose-coloured espectacles”, veure el món a través d’unes ulleres color de rosa. No cal que us expliqui què vol dir oi?
Quan una persona no està al cent per cent com jo en aquests moments perquè estic mig engripada, llavors diem que està “off colour”, fora de color o sense color. I quan algú navega sota colors falsos, “sail under false colours” vol dir que una persona es fa passar per una altra o que fingeix la seva identitat per tal d’amagar les seves intencions.
Això ho conec del món de la docència. De vegades, algunes escoles, per esbrinar que fan les altres, envien professors propis a les jornades de portes obertes d’altres escoles per estar al cas de què fa la competència. Molt brut però cert.
Jo en tot cas us desitjo que no estigueu tan “off colour” com jo i que per tant ja feu plans pel cap de setmana que ja tenim ben prop.
Una abraçada a tots.

Més expressions acolorides de l’anglès.

No us heu adonat de que els dies s’estan fent llargs rapidíssimament? Jo sí i em fa molt feliç perquè tinc la impressió que tinc més hores per fer coses i no em canso tan ràpidament. I també veig que la ciutat deixa enrere el color negre de la nit i la gent comença a posar-se roba més alegre. L’explosió de color arriba amb la primavera i encara ens queda lluny però jo ja em delejo per la seva arribada. Els marrons i negres de l’hivern ensorren els meus ànims i encara sort que aquest any s’han portat els colors teula i han estat de moda els vermells, el color de la passió i l’amor en moltes cultures.
Per als anglesos també és un color especial i tenen diverses locucions amb el vermell. Una de les meves favorites és “to paint the town red”, pintar de vermell la vila. S’utilitza quan algú vol dir que es deixarà anar per fer gresca, beurà desmesuradament i celebrarà un esdeveniment sense gaires miraments. Els estudiants tradicionalment ho fan quan es graduen. Molts d’ells surten després dels exàmens de selectivitat i són tot un perill. Per als batxillers d’altres països com Anglaterra s’ofereixen viatges organitzats a localitats com Lloret i Salou per tal que facin el boig tant com vulguin després dels esforços acadèmics. No és que a mi em faci gaire il·lusió que els adolescents ho hagin de celebrar tot amb un consum desmesurat d’alcohol, no obstant el sortir per emborratxar-se està molt arrelat a la cultura britànica i per això l’anglès té la paraula “booze” que es refereix a l’alcohol barat que es consumeix amb la finalitat de quedar com a mínim en el punt blau.
El vermell té un significat negatiu en la locució “to be a red rag to a bull” que ja us vaig explicar en un altre post en alemany. Ser un drap vermell per a algú i en alemany “für jemanden ein rotes Tuch sein” vol dir ser una persona que irrita profundament a una altra. Potser teniu la desgràcia de conèixer algú a la feina que és per vosaltres un drap vermell. En aquest cas us recomano evitar el contacte amb ella tant com us sigui possible.
L’expressió sembla que ve del món de la tauromàquia perquè als braus se’ls ensenya un drap vermell per provocar-los. Si una persona que és un “red rag” per nosaltres, la veiem i ens posem de mal humor i ens provoca fins i tot agressivitat.
Curiosament en anglès quan volem designar la burocràcia de manera col·loquial, l’anomenem “red tape”, és a dir cinta vermella, en referència a la cinta d’aquest color que feien servir els funcionaris per lligar la paperassa que havien de processar.
El vermell té però un significat positiu en la locució “a red-letter day”. Un dia de lletra vermella és una data assenyalada com per exemple el dia de la signatura de la compra de la casa o el de la boda o el naixement d’un fill.
I com que el tema avui són els colors, us he de parlar del rosa i d’una locució que és calcada a una nostra: “to look through rose-coloured espectacles”, veure el món a través d’unes ulleres color de rosa. No cal que us expliqui què vol dir oi?
Quan una persona no està al cent per cent com jo en aquests moments perquè estic mig engripada, llavors diem que està “off colour”, fora de color o sense color. I quan algú navega sota colors falsos, “sail under fals colours” vol dir que una persona es fa passar per una altra o que fingeix la seva identitat per tal d’amagar les seves intencions.
Això ho conec del món de la docència. De vegades, algunes escoles, per esbrinar que fan les altres, envien professors propis a les jornades de portes obertes d’altres escoles per estar al cas de què fa la competència. Molt brut però cert.
Jo en tot cas us desitjo que no estigueu tan “off colour” com jo i que per tant ja feu plans pel cap de setmana que ja tenim ben prop.
Una abraçada a tots.

Més expressions alemanyes per després del Nadal.

IMG-20191210-WA0005

Ara sí que han passat les festes i també per a molts les vacances. La veritat és que jo he trencat el ritme habitual, no obstant, de descans pràcticament no n’he tingut. Però la majoria sí i suposo que haureu aconseguit l’equilibri entre els àpats familiars i les trobades amb els amics. Tradicionalment les nadals són unes festes nadalenques en què ens atipem amb la parentela durant molts dies. Per compensar-ho, la nit del cap d’any la majoria surt a passar-s’ho bé amb els amics. És ben sabut que la nit del 31 al 1 de gener és un moment d’excessos. Quants no hem vist gent a la una de la matinada al metro que ja no podia caminar recte? I és que el cap d’any, el carnestoltes i el sant Joan són per deixar-se anar i fer el que els alemanys anomenen “die Sau rauslassen”, deixar anar la truja.
Aquest any i degut a les meves circumstancies personals amb els meus pares força delicats no he estat pel que havia d’estar ni he fet massa cas de les festes. Tenia el cap a tres quarts de quinze i he portat un esgotament considerable. Els alemanys dirien amb la seva locució d’origen mariner que he estat “völlig durch den Wind”, completament a través del vent.
L’expressió ve de quan es vol canviar el rumb del vaixell i llavors s’ha de girar la vela de manera que aquesta quedi contra el vent el mínim de temps possible. Quan estem “durch den Wind”, és a dir “a través del vent” estem desorientats, nerviosos o senzillament no estem pel que hem d’estar. I jo certament he estat pendent de molts temes per solucionar assumptes urgents i no he tingut el cap per organitzar cap àpat nadalenc. L’any vinent ja faré els honors pertinents al solstici d’hivern.
I malgrat no haver estat per organitzar trobades familiars, no em puc queixar perquè durant les festes no m’ha mancat el veritablement essencial: la gent més important ben prop. Sí és cert que el 25 de desembre era per exemple infinitament més bonic quan podia dinar amb els meus pares alhora, però la situació ha canviat. Tinc mon pare al sociosanitari i ma mare a casa i per tant el dia de Nadal vaig haver de visitar primer a l’un i menjar després amb l’altre. I tot i així no ha estat per a mi el que els alemanys dirien “ mir hat jemanden den Boden unter den Füssen weggezogen”, és a dir, que se m’ha tret el terra de sota els peus, no. Els elements importants per celebrar els nadals hi eren i per tant jo encara tenia terra sota els peus. En alemany quan a un li treuen el terra sota dels peus vol dir que se li emporten a un una part fonamental de l’existència, que se’l danya o se li fa mal. És clar que m’hagués agradat un Nadal en família però ha estat impossible i per tant he estat més que contenta de que les persones més importants per a mi, seguissin presents a la meva vida. Amb això n’he tingut prou.
I dintre del possible, puc estar contenta perquè l’atzar ha volgut que aquesta situació personal tan delicada arribés unes setmanes abans de les meves vacances de Nadal. He tingut sort dintre de la desgràcia, o el que els alemanys diuen “ Glück im Unglück” perquè les vacances escolars m’han servit per abaixar el ritme frenètic que portava.
De fet a Alemanya vaig sentir molt sovint això de “Glück im Unglück” però hi ha un refrany molt bo que fa “lieber Glück im Unglück als Pech in der Strähne”. El podríem traduir com “més val sort en la desgràcia que una temporada de mala sort”. La mala sort en alemany és la Pechsträhne. I sí una mala “ratxa” és el pitjor que ens pot passar.
Doncs jo aquest passat Nadal m’he conformat en veure les fotos que m’enviaven els amics dels àpats nadalencs que han fet. Però com ja sabem “ Es ist nicht alles Gold, was am Englischen Hofe glänzt”, no és tot or el que llu a la cort anglesa. No us recorda aquest refrany al del castellà “no es oro todo lo que reluce”?. És una veritat com un temple. Una part significativa de la gent que conec s’ha gastat un dineral en els menjars durant la festivitat. I després encara han reconegut que tampoc han menjat tan bé com haurien volgut. Això per no parlar dels que han fet viatges per conèixer indrets que han vist a les pel·lícules i després han quedat decebuts del que han vist. Les coses no sempre són com ens les volen fer veure.
La qüestió és que cal fruir del que tenim en cada moment perquè el temps passa volant i no torna i cal emmagatzemar en la memòria aquells minuts escàpols que hem pogut robar a la vida. I és que tots volem a arribar a vells però no volem envellir. Ja ho diu la dita alemanya “alt will jeder werden, älter niemand”. El procés d’envelliment ens amoïna a tots i és un tema tabú en moltes cultures. No podem evitar envellir si volem seguir vius.
I ja sabeu que mentre vivim podem aprendre i tenir il·lusions a la vida. Ens poden sortir arrugues i podem notar que les articulacions no funcionen com abans i que el nostre cos ja no respon. No obstant la capacitat d’enamorar-nos i estimar no mor mai. Els germànics ja ho saben perquè tenen el refrany “ Alter schützt vor der Liebe nicht, aber Liebe vor dem Altern”, Envellir no protegeix de l’amor, però l’amor sí d’envellir. Això que diuen que els alemanys no són romàntics…
I bé. Suposo que ja esteu tots de tornada a la feina. Per a mi les vacances no han estat gaire relaxades però tot i així estic contenta de tornar al ritme habitual. Sé que us semblarà estrany, però m’abelleix la sensació d’anar a dormir cansada i haver-me guanyat el repòs nocturn. El valor del treball és quelcom que no passa desapercebut en cap idioma penso. Sobretot perquè el no treballar té les seves conseqüències i ja se sap: qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla. O com diuen els alemanys “Arbeit bringt Brot, faulenzen Hungernot”, és a dir, la feina porta pa i fer el gandul fam.
Malgrat que m’agradi fer el gallòfol adesiara, no podria estar més d’acord amb la dita “wer rastet, der rostet”, és a dir, qui fa pausa es rovella. Ens cal mantenir-nos actius per viure bé.
Una vegada un amic meu va dir que el descans no existeix, només hi ha un canvi d’activitat. Té total la raó. Us heu parat a pensar en el nombre de vegades que esteu veritablement sense fer res? Poques. Probablement quan teniu la grip. El repòs va contra la nostra natura crec. Per això us desitjo molts ànims pel retorn a la rutina diària després de la pausa nadalenca. Una bona setmana a tots.

La llei de la dependència: un altre instrument per cobrir l’expedient o un ajut real?

Qui té gent gran a la família segur que ha sentit parlar de la llei de la dependència. Us sona oi? En sí la llei de la dependència és un instrument molt útil per a ajudar als ancians a desenvolupar les tasques del dia a dia segons el seu grau d’autonomia. La idea és bona i la implementació també. El problema és que els tràmits i el temps d’espera de les resolucions és tan llarg que sovint la ajuda no arriba.
En el cas de tenir ancians a la família o familiars que no són autònoms cal anar a serveis socials i omplir els formularis per sol·licitar els ajuts disponibles. En fer-ho és necessari adjuntar els informes mèdics pertinents, perquè òbviament d’ancians n’hi ha molts i si es valen per si mateixos no els cal ajut. O si més no això és el que pensa l’estat, ja sabem que el fons no són il·limitats.
Ara us explicaré una mica com funciona el procés i quines són les pegues. En el meu cas vaig sol·licitar l’ajut pels meus pares el juliol del 2018. Un cop fet el tràmit fan passar més de deu mesos fins que ens van trucar per fer la visita de protocol. I què és això? És una visita a la llar per part d’una treballadora social que fa als ancians sol·licitants preguntes per tal d’establir el seu grau de dependència. Una de les preguntes pot ser si la persona es pot calçar sola, o si frega el pis sol o si necessita ajuda per vestir-se.
En el moment en què es va fer l’entrevista als meus pares, la meva mare encara es movia i portava la casa gairebé sola. El meu pare ja no caminava bé pel carrer però per casa no necessitava bastó ni caminador.
Al meu pare, a qui amb els informes mèdics li van reconèixer un 75% de discapacitat, li van donar un grau 1 de dependència que es traduiria en 3,5 hores setmanals d’ajut en algun moment.
A la meva mare, que en el moment de l’entrevista era més móvil, no li van donar cap grau de dependència.
Doncs bé, per tal que us en feu una idea, des de que arriba la resolució del grau de dependència fins que hi ha un ajut al domicili poden passar uns deu mesos més si un no insisteix.
I quin és el principal problema de tot això? Doncs que quan parlem de gent gran, un període de 6 mesos pot ser absolutament significatiu en la pèrdua de les capacitats físiques i mentals de les persones. Des de que naixem fins que ens morim anem patint canvis i, desgraciadament, quan ens fem grans el cos es va espatllant per etapes i durant certes malalties ja no es recupera. Dit en altres paraules: en mig any la situació d’un ancià pot haver canviat moltíssim.
Aquest va ser el cas dels meus pares. Quan vaig sol.licitar l’ajut per ells, la avaluadora va considerar que ma mare no tenia cap grau de dependència i mon pare sí. Però amb un 1 de dependència, mon pare tenia dret a 3,5 hores setmanals d’ajut al domicili.
I si no hagués canviat res en els darrers sis mesos, aquest ajuda hagués estat un miracle molt benvingut.
No obstant això no és així. Pels meus pares, com per moltíssims d’altres ancians, la situació ha canviat de manera dramàtica en poc temps. El pare s’ha debilitat fins al punt que ja no pot caminar sense una persona que l’acompanyi. Ni en distàncies curtes podria. I no obstant, segons les autoritats mon pare té un grau 1 de dependència.
En aquests moments ell és a un sociosanitari. D’altres ancians poden no haver tingut tanta sort i poden haver perdut facultats ràpidament sense rebre l’ajut pertinent.
No obstant, si la situació empitjora cal demanar una revisió del grau de dependència. I ara ja us podeu posar a tremolar perquè encara que porteu la documentació a la central, que a Barcelona és el carrer Bruch 90-92, es triga encara uns quatre mesos en enviar una persona per valorar el grau de dependència de l’ancià que sol·licita l’ajut.
Us explico ara el que ha passat a la meva família. En 6 mesos des de la resolució del grau de dependència la salut de la mare, el seu estat ha empitjorat tant que no li permet portar la casa degudament.
Se l’ha d’assistir en la compra, en la neteja i en l’elaboració del menjar. Però com que té un grau zero i la revisió del grau trigarà, tot l’ajut recau en la família directa. En aquest cas soc jo i no compto amb ningú més.
El meu pare va emmalaltir en cosa de dos mesos com a màxim, la seva involució va ser esfereïdora.
Veient el ràpid declivi de la salut del meu pare, jo vaig anar al Centre de serveis socials de Gràcia per demanar una acceleració de l’ajut que ens pertocava pel grau. La visita llavors ja no va trigar gaire però l’ajut encara havia d’arribar dos mesos després.
I com ja sabeu l’estat de salut de la gent pot canviar molt ràpidament com li va passar a mon pare. El van ingressar just una setmana i mitja després de la visita de la treballadora social i de l’hospital va passar a un sociosanitari, on estan intentant recuperar-lo al màxim.
No obstant, mon pare, com tants altres ancians ha perdut la seva mobilitat i autonomia totalment. Això vol dir que necessita assistència 24 hores al dia per tal d’estar ben atès.
Doncs bé, l’assistenta social del sociosanitari va donar una mica de presses al metge del sociosanitari per fer un informe de salut del meu pare per tal que jo pogués presentar la sol·licitud de revisió del grau de dependència. Però és curiós que ella no es mogui d’oficines i no conegui personalment l’estat de mon pare.
Sigui com sigui, la revisió del grau de dependència trigarà uns quatre mesos i l’estada al sociosanitari s’acaba.
Desafortunadament sé de molts casos en què l’ajut arriba quan el sol·licitant és mort. Si s’han demanat diners i no assistència a domicili la família tindrà un ingrés de diners corresponent a l’ajut des del moment en què s’hagi concedit. Si es demana com jo assistència al domicili, llavors la família perd en certa manera la prestació.
L’atenció domiciliaria està bé per a persones autònomes o semi-autònomes. Però quan els ancians perden les facultats d’un dia per un altre, serveix de poc.
La tramitació dels ajuts és lenta i esgotadora i el barem per ser considerat persona depenent molt qüestionable. Una persona pot poder posar-se la jaqueta sola però no poder recordar si ha anat a comprar o no aquell mateix matí. O a l’inrevés. Pot no poder vestir-se sola però tenir un cap claríssim per gestionar les compres per internet.
Les treballadores socials de l’hospital van donar la impressió que esperaven de mi que deixés la feina per cuidar els meus dos pares. Això ja seria impossible perquè cuidar ancians és feina de 24 hores al dia i no només vuit hores diàries. Recordo que una de les assistentes de l’hospital em va demanar per la meva situació familiar. Pel que va dir dedueixo que si una dona en actiu té un marit amb ingressos suficients, la treballadora considera que la dona pot deixar la feina per cuidar els pares.
La meva situació personal o la meva relació de parella no han de poder influir en el fet que els meus pares rebin un ajut que sobradament han pagat amb els seu impostos o els meus.
Si les dones hem d’abandonar la feina o fer reducció horària per fer-nos càrrec dels grans de la família, llavors nosaltres perdem cotització i quedem més endavant en situació de vulnerabilitat.
En si la llei de la dependència és un avenç significatiu. El problema és la lentitud de la xarxa de serveis socials que triguen mesos en tancar tràmits. El sistema seria adequat amb una acceleració dels tràmits i també una major mobilització de les assistentes.
És obvi que avui dia amb els ordinadors la informació està a l’abast de qui està autoritzat per rebre-la en poc temps. Quan al sistema apareixen informes mèdics desfavorables i un empitjorament de la salut de l’ancià/anciana, no s’hi val que les assistentes s’enviïn correus les unes a les altres per informar de la situació. El que calen són protocols d’acció ràpids i substitucions de les absències laborals de les assistentes perquè els ancians o les famílies no desconnecten ni tenen descans.
Però a dia d’avui això no és així i per això més de vuitanta persones depenents han mort cada dia el 2019 sense rebre els ajuts que els pertoquen. A Catalunya la tramitació de l’expedient de dependència triga uns 576 dies en ser resolta. Un temps massa llarg. Sembla doncs que aquesta llei és només una mica per “rentar la cara” als governs més que no pas un instrument útil per al contribuent que ha pagat tota la vida impostos per estar mal atès.
No endebades sempre m’ha semblat que aquest país tot es fa només per “cobrir l’expedient”.
Pels que encara no ho sabeu. Si no esteu conforme amb la valoració de grau de dependència, és millor no recórrer. Perquè resulta que triguen més en fer una revisió del cas si es presenta una queixa que si es presenta una revisió als 6 mesos. Tot plegat ridícul com moltes d’altres coses d’aquet país tan mal gestionat.
Potser algun dia algú idearà un sistema per agilitzar els tràmits.

Locucions angleses molt acolorides.

Ara sí que ja tenim les festes nadalenques a sobre. Les dues primeres ja han passat però les celebracions, els llums al carrer, les decoracions amb guirlandes i coloraines encara guarneixen carrers, establiments i llars els colors alegren la vista.
Us heu fixat en com de màgic és passejar pels carrers enllumenats? Aquest any de totes les decoracions de carrer que he vist, la que més m’agrada és la del Passeig de Gràcia. Cert és que guarnir els carrers és una despesa molt gran però crec que els llums conviden a sortir al vespre en una època en què més aviat tendim a quedar-nos arraulits a casa.
La il·luminació nadalenca i els colors vius  ajuden a apujar els ànims i dissortadament també fan que els consumidors gastin més del que toca.
Precisament avui us vull fer conèixer unes quantes locucions que tenen a veure amb els colors.
Començo per la primera “with flying colours” amb “colors voladors”. Es fa servir quan quelcom ha estat un èxit total. Un exemple seria un polític en eleccions. Si aquest les guanya de manera clara i la victòria és rotunda, llavors diríem que ha guanyat les eleccions “with flying colours”.
I quan una persona es guanya a pols la seva reputació en el sentit positiu, llavors els anglesos diuen que “has won his/her colours”, que s’ha guanyat els colors. Això ve de quan a les escoles i universitats els alumnes havien de guanyar-se amb els seus mèrits un lloc destacat a l’equip.
Avui dia una persona també es pot guanyar els colors a la feina quan entra en un lloc nou i llavors ha de demostrar primer la seva vàlua.
Una expressió que també m’agrada molt és la de “to nail one’s colours to the mast”, que vol dir literalment clavar els colors d’un al pal. “mast” en anglès és el que els castellans anomenen mástil del vaixell. “Clavar els colours d’un al pal” vol dir, deixar molt clar les pròpies opinions i fer-ho sense embuts. Això que generalment la gent no sol fer per discreció i perquè donar el parer, sovint pot portar problemes.
Reconec que jo més aviat soc de les que dic de manera directa el que pensa però aquí he après que és millor no fer-ho si no sabem exactament de quin peu calça la persona amb qui estem conversant. Tanmateix, això no vol dir que jo sigui “colourless” o que no tingui personalitat, sinó que prefereixo guardar la meva opinió per la gent en qui realment confio. Com diuen els anglesos s’ha de poder “see the red light”, veure el llum vermell, que no és res més que reconèixer el perill.
I encara que no ens agradi admetre-ho, hi ha gent perillosa perquè la pròpia opinió és informació molt valuosa i es pot emprar de moltes maneres i poden acabar utilitzant-la en contra d’un mateix.
En tot cas a la feina és millor no penjar els propis colors al pal perquè si el nostre criteri difereix del de la direcció de l’empresa llavors ens pot passar que “ we are shown the red card”, que ens ensenyin la targeta vermella, que en anglès és un eufemisme per dir que se’ns acomiadi.
I ara quelcom apropiat per aquestes dates “to blue one’s money”. La nostra llengua no té la possibilitat de fer del color blau un verb com els anglesos. L’anglès agafa aquest color i el converteix en el verb “blauejar” que acompanya del substantiu “diners”. I què vol dir “blauejar diners?”, doncs senzillament gastar diners a la babalà. I curiosament nosaltres no blauegem diners però els podem blanquejar, que és tota una altra cosa.
Encara queden el cap d’any, primer d’any i reis que són una bogeria i ens fan gastar diners. Per tant procureu no blauejar-ne massa perquè altrament acabareu “in red”, en números vermells.
Un bon Sant Esteve a tots!!!!!!!!!

Els perills dels mercats nadalencs a Alemanya.

 

Fa dies que em moc pels entorns de la Sagrada Família que ara està més animada que mai gràcies al mercat de Nadal. No és que jo tingui darrerament gaire temps per deixar-me enlluernar per cap parada però sí que hi he anat a fer el tafaner. I no he pogut evitar pensar en la màgia escàpola dels mercats de Nadal a Alemanya. De “Weihnachtsmarkt” n’hi ha a totes les localitats alemanyes per aquestes èpoques i són un autèntic perill. Cal dir que la gama de productes d’allí no difereix gaire del que podem trobar aquí. S’hi va a comprar principalment decoració per l’arbre de Nadal i en algunes parades artesanals potser s’hi pot adquirir algun regal.
A L’est d’Alemanya és molt típic veure-hi parades de “Räuchermännchen”. Els homenets de fum són petites figures fetes de fusta que representen un home que porta una pipa o no però treu fum d’una espelma per la boca. S’utilitzen per fer-hi sortir fum de les espelmes de fum. Aquests objectes nadalencs són originaris de la regió del Erzgebirge de l’est d’Alemanya i ara es troben a totes les fires de Nadal de l’Est.
Tanmeteix, com als nostres mercats, als alemanys també s’hi troben parades de llaminadures i des productes típics de les festivitats hivernals com per exemple el Lebkuchen. El Lebkuchen és una galeta feta amb farina de sègol, ous, sucre, mel, ametlles i espècies molt aromàtiques com el cardamom, l’anís, el clau, el gingebre, la canyella i un parell més d’herbes potents. És dolça però com us podeu imagina no en excés.
I per descomptat, a tots els “Weihnachtsmärkte” hi ha les típiques parades de salsitxes alemanyes que amb el fred d’aquelles contrades entren molt fàcilment. Però la innocent Bratwurst o la Bockwurst no són l’autèntic perill dels mercats nadalencs germànics sinó la beguda de l’hivern per excel·lència: el Glühwein.
Comencem però amb el més inofensiu. Les “Bratwürste”, són unes botifarres molt semblants a les que ens mengem nosaltres amb mongetes. Allí es condimenten amb mostassa o quetxup i se serveixen amb un panet blanc força petit. També es molt típic demanar-les amb patates fregides.
Les “Bockwürste” són el que nosaltres coneixem com a frankfurts. El problema està en què les mengem de diferent manera. Aquí les passem per la graella i agafen gust a oli. Allà les bullen en aigua i les serveixen amb pa blanc. Si us agraden els frankfurts com a mi, les “Bockwürste” us semblaran insípides. Els berlinesos han sabut donar-li un toc especial condimentant la Bockwurst amb curri i acompanyant-la de quetxup. Aquestes són les “Currywürste”.
I ara anem al que a mi em sembla perillós del mercat de nadal: El Glühwein. Aquest vei, és un vi negre calent al que s’hi afegeix pell de taronja o llimona en escalfar-lo, una mica de clau, canyella, sucre, mel i cardamom. És una bomba que puja molt ràpidament al cap, ja us ho dic ara.
És part de la tradició nadalenca anar a fer un volta pel mercat de Nadal, menjar-se un salsitxa i remullar-ho tot amb el vi calent per entrar en calor. El Glühwein és una de les atraccions dels Weihnachtsmärkte i un dels pocs motius pel qual els homes hi van a passejar probablement.
No obstant és un perill. Penseu que generalment sempre hi ha al voltant de les parades de menjar i del Glühwein unes taules per poder-hi gaudir d’un àpat ràpidament mentre es fan les compres pertinents. Com en tantes d’altres fires, si vols beguda, has de pagar un dipòsit per la tassa en què es serveix. El vi calent té un inconvenient i és que només ve de gust calent. Per això molts en demanen un i amb el fred se’ls refreda, en deixen un parell de dits i en demanen un altre. I les tasses s’acumulen al terra al voltant de les taules.
I si el beuen els adults rai! Ara us explicaré el que em va passar a mi fa exactament 24 anys durant la meva primera visita al mercat de Nadal de Berlín.
Llavors jo acaba d’aterrar a Alemanya com qui diu. Tenia 21 anys i per guanyar-me la vida a l’estranger treballava de mainadera d’un infant a la capital d’Alemanya El recollia al parvulari, li feia el dinar, el posava a fer la becaina i estava amb ell tota la tarda. Els pares venien tard i cansats, feien quatre magarrufes al nen, en Ferdinand, i es retiraven a dormir rendits. Com que era el meu primer any i jo veia que el Ferdinand només anava de casa al parvulari i del parvulari a casa, vaig demanar als pares si no el podia portar a veure el mercat de Nadal. El Ferdinand estava contentíssim perquè els seus pares no anaven enlloc amb ell entre setmana.
Així doncs per la tarda me’l vaig endur al mercat de Nadal del Kurfürserdamm de Berlin. El Ferndinand, que no era precisament un infant fàcil, és va portar com tot un homenet i va fer cas tota l’estona. Jo no estava acostumada a un comportament així perquè quan estava amb els seus pares més aviat semblava un petit dèspota.
Doncs vàrem anar al mercat i vam fer una volta. El vaig aixecar per tal que veiés el que li agradava de les parades i vaig evitar passar pel costat del Santa Claus gegant que li feia por. Recordo que el fred em feia tremolar i de cop vaig veure la parada de les Bratwürste i em va venir gana. Li vaig demanar al Ferdinand si li venia de gust uns salsitxa i em va dir que sí. Em va estranyar i alegrar alhora. No era un nen que mengés gaire bé. Per això que volgués un salsitxa em va semblar millor que no pas que mengés un tros de pa amb formatge i xocolata per postres que era el que li donava sa mare per sopar. Vaig comprar dues Bratwürste pels dos. Li vaig donar a ella la seva i jo em vaig recolzar a la taula per menjar la meva i agafar forces.
Al Ferdinand li va encantar la salsitxa perquè se la va menjar abans que jo. Tanta dieta macrobiòtica per a un nen de quatre anys no pot pas ser bona. I jo vaig engolir-me la meva en una velocitat supersònica. Quan vaig acabar vaig deixar els cartrons bruts que servien de plat als seu lloc i vaig demanar al Ferdinand si volia veure res més al mercat. La resposta del nen em va semblar menys intel·ligible que de costum però no li vaig fer cas. Vaig decidir tornar a casa i per tant vam anar cap al metro. El comportament del Ferdi — així l’anomenàvem tots carinyosament— era més alegre del normal. Tot li feia gràcia i reia contínuament. Em vaig ajupir per parlar amb ell i de cop vaig notar un alè un pèl estrany!
— Ferdi! No hauràs pas begut res a la fira de Nadal!
Hi vaig caure de seguida. La gent deixa les tasses amb Glühwein mig buides al terra, ben a l’abast d’algun homenet amb ganes d’experimentar com el Ferdi.
Va riure amb una rialla molt dolça però a mi la sang se’m va glaçar a les venes. Quan vam arribar a casa els seus pares encara no havien arribat. Vaig aconseguir que el Ferdinand es begués un got de llet amb xocolata i el vaig posar a dormir. Mai m’havia costat tan poc adormir-lo. No vaig arribar ni a llegir tres línies del seu conte favorit.
Aquella nit vaig anar a la seva habitació diversos cops per veure si estava bé.
No sé quants gaires culs de tassa devia beure en Ferdi aquell vespre però no podien ser gaires perquè jo l’havia estat vigilant tota l’estona. Però l’efecte del Glühwein és ben clar.
Per això els mercats de Nadal són perillosos. Perquè amb el fred la beguda ve de gust però els graus es van acumulant i llavors més d’un i més de dos van de tort a cap a casa.
Aquí no tenim cap beguda nadalenca similar al Glühwein. Els angelesos tenen el seu Christmas punch que també pot fer venir mal de cap i més d’un mal de panxa també.
I malgrat els perills dels mercats de Nadal, he de reconèixer que els d’Alemanya són molt especials. I si no us ho creieu, mireu de les fotos del de Leipizig, amb pista de patinatge sobre gel al mig per acabar de garantir una bona estona. Cada terra fa sa guerra. Aquí tenim les figues del pessebre, els arbres, la molsa, el vesc, el caga tió i els torrons. No ens podem queixar! I tot i així no em faria res practicar un mestissatge de tradicions i agafar el que més m’agrada de cada país. I d’allà em quedo amb les salsitxes i el Lebkuchen per agafar forces per les festes.
Us desitjo un bon Nadal fins llavors!!!!!!

“Idioms” que van de menjar II.

brot

Fa dues setmanes vaig escriure un post sobre expressions angleses que tenen en comú que parlen d’algun aliment. Aquesta setmana, per tal de fer-vos venir la gana que us caldrà durant els Nadals, he decidit tornar a dedicar el post a més locucions sobre aliments.
Tornant al formatge que ja vaig esmentar fa dues setmanes, m’han vingut al cap unes quantes expressions més. Recordem que quan una persona és influent l’anomenem o bé “big fish” o “big cheese” en anglès. Doncs bé. Quan una situació és desafortunada i implica mala sort es diu que “it’s hard cheese”, és formatge dur. Què és “hard cheese”? doncs per exemple quan volem sortir de vacances el dos d’agost en cotxe i just uns dies abans ens arranquen la matrícula del cotxe i tots els plans se’n van en orris. O quan un competidor o competidora es lesiona abans d’un campionat també podríem dir que és “hard cheese”.
I ara imaginem que estem tips d’una cosa, per exemple de que els trens de rodalies portin retard, llavors en anglès diem que estem “fed up” o bé “cheesed off”. Jo quan estic “cheesed off” és quan em trobo pel mati mig Barcelona amb les carrils bicicleta bloquejats perquè els vehicles especials poden aparcar en el nostre terreny. I llavors m’he d’arriscar a sortir del meu espai i posar-me entre els cotxes. I de vegades em plantejo si els carris bici no han estan dissenyats per deixar-hi aparcar camions de tot tipus perquè en dies com avui he estat circulant més entre els cotxes, que no pas per on jo volia circular.
I tornant als ous que ja vaig esmentar fa dues setmanes. Una altra expressió castissa és la de “bad egg”. Un mal ou en anglès és una persona amb mal caràcter o difícil. Per desgràcia en conec uns quants…
Una altra locució curiosa és la de “to butter up” que vol dir ser llagoter amb algú, fer-li la pilota, ensabonar a algú dient-li compliments que li agradaran però no són sincers. I ara bé la variant anglesa d’una expressió sobre la que ja vaig escriure quatre línies en un altre post. És la de “to spread the butter too thick”, que literalment vol dir untar la mantega massa gruixuda i és parenta de l’alemanya “zu dick auftragen”. Es fa servir quan exagerem cantant les excel·lències de quelcom o alguna cosa.
Com que ve Nadal suposo que la majoria de vosaltres s’entaularà durant hores per ingerir els àpats familiars.
Ja sabeu que de famílies n’hi ha de tota mena i n’hi ha de molt postisses. La veritat és que jo conec a molta gent que fugiria de la seva si pogués i per tant els Nadals els produeixen un estrès considerable. Personalment sé que algun dels meus amics només sobreviu els àpats nadalencs a base de begudes alcohòliques per tal de no sentir comentaris ofensius que poden fer que “the fat will be in the fire”, que la grassa sigui al foc, és a dir, que es produeixi una explosió d’enuig.
Això passa sovint quan a la taula hi ha persones d’una família que han tingut la vida molt fàcil, o com es diu en anglès “have their bread buttered on both sides”, tenen el pa untat a dues cares, i d’altres que han de fer molts números per arribar a finals de mes, que equival en anglès a “have to make ends meet”. La tragèdia està llavors servida.
Però la variant “light” de l’àpat nadalenc de compromís és quan s’han d’escoltar converses soporíferes sobre temes que l’importen a un un rave, o com diuen els anglesos “don’t care a fig”, no importen una figa. Entre aquests temes està el futbol. És recurrent perquè desperta passions però no agrada a tothom i alguns l’avorrim completament.
Tinc un conegut que s’ha inventat un parell d’expressions que pot aplicar a cada partit— dels que no mira mai—per fingir un interès que no té però que el pot ajudar a sentir-se menys desplaçat. I és que tothom té la seva tàctica per sobreviure assegut a la taula durant tantes hores…
A mi particularment m’agrada escoltar les històries sobre les fites nadalenques dels meus amics i amigues que més que viure, sobreviuen aquesta època de l’any.
Per a mi el Nadal sempre ha estat una època de nervis. Els pares tenien un negoci que només rutllava a l’hivern i els diners de tot l’any s’havien de guanyar en tres o quatre mesos. Per això la mare dormia molt poc a l’hivern i anava al llit tardíssim per acabar la feina durant els Nadals. I com que la tradició s’havia de mantenir per sobre de tot i també passava per sobre de la seva salut a casa es convidava a tota la família a un dinar durant les festes. La nit anterior a la celebració la mare no dormia i la veia feinejar a la cuina ullerosa per acabar uns plats que a mi em semblaven gloriosos però que algú sempre gosava criticar. Recordo perfectament l’esforç de ma mare i he de dir que sempre he admirat la seva capacitat de treball i sacrifici. Però també la seva capacitat de ser sincera i dir que els Nadals no li porten bons records perquè li tocava patir molt durant aquella època. No val mentir per quedar bé amb les convencions! Potser de vegades és millor trencar-les si un té el valor.
Una salutació i forta abraçada a tots aquells i aquelles que fan l’esforç de posar-se a la cuina treballant una jornada completa!
I als que els posen nerviosos els Nadals i les sobredosis d`àpats copiosos els record que el Nadal ens porta el gran recapte i la marató de TV3 que emociona cada any. Com també abelleix el fet que tindrem un parell dies de descans de més que estic segura que no ens aniran gens malament. Per a mi seran glòria perquè durant la setmana dormo sis hores però darrerament no arribo a les cinc i no m’aguanto dreta. Benvingudes siguin les beneïdes vacances.
Una bona setmana a tots!

La tradició del Sant Nikolaus a Alemanya.

Demà dia 6 de desembre és un dia especial a Alemanya perquè se celebra el Nikolaus. Els nens i alguns adults també, deixen a l’entrada de casa les seves sabates i l’endemà al matí les troben plenes de llepolies o petits regals. Però per què se celebra el Nikolaus i d’on prové?
Sant Nicolau era un religiós de casa rica que es va dedicar a fer moltes obres bones i a qui segons sembla li agradaven molt els nens. El historiadors no saben del segur si el Nikolaus que coneixem ara va sorgir del bisbe Nikolaus de Myra o del Abat Nikolau de Sion. El primer va morir el 343 i el segon al segle VI. No obstant, ambdós van viure a la costa de l’actual Turquia i el que sí està clar és que la entranyable figura històrica va morir un sis de desembre.
Sant Nicolau era un home proper al poble. Entre d’altres coses se li atribueixen salvar una noia de la prostitució i també de regalar a tres noies verges suficients diners per pagar-se la dot. De fet d’aquí ve la tradició de les sabates. Segons sembla, el pare de les noies era un home sense recursos i no tenia cap bona intenció amb elles. Per salvar-les d’un futur nefast, sant Nicolau va deixar una bossa amb diners davant la porta de la casa durant tres nits seguides fins que el pare va tenir prou diners per pagar la dot de les noies i casar-les.
En alguns països la tradició diu que sant Nicolau pregunta al seu llibre daurat si els nens s’han portat bé o malament per deixar-los o no llaminadures i no treballa sol sinó que té un acompanyant malcarat que es diu o bé el vassall Hans Muff o un a qui anomenen Krampus. El cas és que sant Nicolau representa el bé i l’acompanyant el mal al servei del bé.
Aquest sant és el patró dels vaixells i per això als segle XV es fabricaven petites embarcacions de fusta que servien per a posar-hi els regals que portava el sant.
I ara vindrà un detall que us agradarà. A Sarland, regió alemanya propera a França, hi ha una localitat anomenada Sant Nikolaus on es troba una oficina postal dedicada només al correu de les cartes que escriuen els nens al sant. És com si aquí tinguéssim una oficina dedicada única i exclusivament al correu que s’envia als reis.
El sant Nikolaus ha donat lloc al Santa Claus americà que tots associem amb una barba llarga i blanca i roba vermella. Però és que la figura tradicional portava vestimenta verda però segons sembla l’empresa Coca-cola va influir en el canvi de color del sant.
I ja ho sabeu. Aquesta nit toca deixar les sabates a la porta d’entrada de casa vostra. A veure si Sant Nikolaus us porta algun regal.
Bona setmana a tots.