El 7 de novembre a Rússia.

 

 

I dijous passat vaig escriure un post sobre els “temps inquiets a Rússia” i ja vaig explicar que la celebració és recent perquè substitueix una antiga celebració soviètica: La revolució d’octubre que se celebrava el 7 de novembre perquè va ser quan va tenir lloc. Doncs per seguir amb el fil de la moguda història Russa avui vull dedicar uns paràgrafs a la revolució d’octubre.
Reculem una mica en el temps per situar-nos. El 20 de març de l’any 1917 el darrer emperador rus, Nicolau II de Rússia, va abdicar. La política no era el seu fort i ha passat a la història com un home de cultura, pacífic i molt romàntic a qui ni el seu pare veia capaç de governar els 23.000 kilòmetres quadrats d’un país ple de conflictes. Parlava anglès i alemany perfectament i estava emparentat amb la casa reial britànica. L’evidència la trobareu en com s’assemblaven Nicolau II i Jordi V d’Anglaterra. Es va enamorar perdudament d’una cosina seva alemanya amb qui es va casar a pesar dels interessos internacionals. En poques paraules: Nicolau II era un home de món i de pau i no un amant de les trifulgues i envitricolls que comporten el govern d’un país.
Es va treure un pes de sobre renunciant a portar una càrrega tan gran i deixant-la en mans dels soviets que havien de formar un govern per a una nova Rússia. En aquell mateix moment comença a sembrar-se una llavor del que havia de ser una República Democràtica a Rússia. Es formen grups i partits que han de ser escollits pel poble de manera Democràtica. També es treballa en la redacció d’una constitució per part dels soviets. Un dels líders de la futura República democràtica era Kérenski, un advocat a qui Lenin coneixia prou bé.
El fet és que tan bon punt Lenin va assabentar-se des del seu exili a Suïssa de que Nicolau II havia abdicat, va decidir tornar a Rússia. Des d’allí va organitzar un moviment contrari al govern temporal que havia d’assolir implantar una República democràtica a Rússia. Lenin, conjuntament amb Trotski, liderà els bolxevics per portar a terme la revolució d’octubre per enderrocar el govern provisional.
Els bolxevics tenien solucions pràctiques als problemes russos. Afirmaven voler retornar la pau a Rússia, donar terra als pagesos per tal que poguessin viure, i posar a l’abast les fàbriques pels treballadors. I amb aquest “simple però efectiu” programa electoral van aconseguir suficient gent per assaltar el Palau d’Hivern de Sant Petersburg, seu provisional del govern temporal i prendre’l per la força.
De tots els líders del govern provisional Kerenski fou el personatge més notable que aconseguí fugir en un vehicle oficial. Després de la fugida, s’exilià als Estats Units on treballà de catedràtic.
El més curiós és que Kerenski aconseguís fugir. Tot i ser partidaris d’idees diferents, el pare de Kerenski va ser professor de Lenin i el pare de Lenin era inspector d’escoles a la mateixa localitat on treballava el pare de Kerenski. Sens dubte es coneixien. Mai no sabrem com Kerenski un va poder fugir del palau d’hivern. En tot cas el curiós és que la revolució d’octubre tingués lloc en realitat el 7 de novembre. No cal ni dir que el que va venir amb la revolució d’octubre no va ser gaire bo perquè els pagesos no van aconseguir terres, els treballadors tenien fàbriques però no decidien sobre cap aspecte de la seva vida laboral i el que havia de ser l’òrgan de govern del poble “els soviets”, que en rus vol dir “els consells”, van acabar per desaparèixer en detriment d’un únic partit, el socialista, que tenia el poder absolut sobre tot.
No és doncs d’estranyar que el 2005 Rússia decidís posar fi a al commemoració d’una revolució que acabà en dictadura i vagi escollir una altra data per celebrar una altra fita de la història d’aquest gegantí país. La celebració del 4 de novembre no deixa de ser part de la campanya per netejar la imatge d’un país que encara no és una democràcia plena. Però cal recordar allò de que «qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra». I el nostre país tampoc és encara un país democràtic.
A tots vosaltres una bona setmana!

El 4 de novembre: una diada especial a Rússia!

Avui he decidit dedicar el post al 4 de novembre perquè té un significat especial per un veí nostre d’unes dimensions descomunals i que continua fent por a la majoria dels països d’Europa encara que no ho vulguin reconèixer: Rússia. El 4 de novembre és el dia de laUnitat Nacional i ha substituït el 7 de novembre, la celebració soviètica que commemorava la revolució d’octubre.
Doncs bé. El quatre de novembre se celebra a Rússia des del 2005 i vol recordar la fi del que els russos anomenen “els temps inquiets”. De fet em pregunto si Rússia ha tingut mai un període de tranquil·litat perquè la història del país és plena de revoltes i èpoques extremadament dures pel poble. I tot i així el final del segle XVI i el començament del XVII és vist pels historiadors com una època especialment desastrosa en la història d’aquest país.
El període “d’inquietud” va començar quan el tsar Ivan el Terrible va morir el 1584 deixant una Rússia en la que havia implantat una monarquia absoluta però sense deixeble possible per conduir-la. Durant set-cents anys, havia governat al país la dinastia dels Riurik que segons la llegenda era d’origen viking.
A la mort d’Ivan el Terrible el tron va quedar per ocupar. El fill més gran del tsar va morir a mans del seu pare. Teòricament el tsar no volia matar el seu fill sinó només pegar-lo i castigar-lo, tanmateix la força va poder més que ell i el va assassinar. El segon fill del tsar, Fiodor, era totalment inepte per regnar Rússia perquè era curt de gambals. I el tercer fill d’Ivan el Terrible va morir als vuit anys mentre jugava amb un ganivet. Alguns diuen que el van matar però no hi ha evidències i la història ha escrit que el nen va patir un accident i va morir. Sense cap hereu possible va pujar al tron una persona molt propera a Ivan el Terrible, en Borís Godunov, que intentà endegar una sèrie de reformes progressistes per millorar la vida de la gent del poble. Va convidar especialistes internacionals a anar a Rússia per modernitzar-la, va fundar diverses ciutats importants com Tomsk, Arcàngel, Samara i etc. Però els seus esforços van ser endebades, perquè el seu govern va coincidir en un moment de catàstrofe climàtica que va deixar a Rússia més freda del que era habitual. Es parla de que durant un any no va arribar l’estiu al país i això va suposar una pèrdua de collites que va acabar amb una fam generalitzada. Un agost gèlid va fer que el riu de Moscou no aconseguís desglaçar-se! A més també hi hagué una epidèmia que va delmar la població. Godunov va intentar repartir pa gratis però en un país tan gran no va donar a l’abast. El poble va començar a estar descontent i finalment la gent va arribar a la conclusió que el que els passava era un càstig diví perquè al tron no hi seia un autèntic tsar.
L’explicació lògica d’aquell fred històric és que durant aquella època hi va haver un vulcà en erupció al Perú i aquest provocà un refredament del planeta que afectà també a Rússia. Però això la gent no ho sabia i van agafar com a cap de turc al pobre Borís Godunov que desaparegué del mapa desbancat per un impostor. Sorgeix a Polònia un personatge que afirma ser Dimitri Ivanovich, el fill legítim d’Ivan el Terrible que no ha mort ni ha estat assassinat. Des de Polònia organitza un exercit i va a Moscou i es presenta al Kremlin. I el poble té tantes ganes de tenir un tsar autèntic que s’empassa la història del fill d’Ivan el Terrible. Al mateix temps Borís Godunov, vell i malalt morí, o el van ajudar a morir, no se sap del cert. Ja res impedia al nou tsar fruir del seu regnat i, de fet, al principi tot va anar sobre rodes durant un temps. No obstant, la gent va començar a sospitar del fals Dimitri perquè no coneixia ni es comportava segons les convencions russes. I és clar! L’impostor era un monjo polonès escapat d’un monestir i no s’havia pas impregnat dels costums russes. Caminava massa acuitadament per un tsar, es vestia de manera estrafolària i el que encara era pitjor, no respectava el període d’austeritat adient a l’època de Pasqua. Aviat corregué la veu que era un catòlic i no pas el fill autèntic d’Ivan el Terrible i finalment el poble es van revoltar contra ell i el van matar i cremar. Es veu que van tenir la delicadesa d’escampar les seves cendres en direcció a Polònia cridant: “Marxa per on has vingut!”. La jugada no li va sortir bé ni a aquest ni als altres impostors que vindrien darrere ell fins que diversos països van posar els nassos en l’assumpte rus i van presentar candidats al tron del seu gust. Polònia i Suècia van oferir els seus i com que a Rússia no hi havia acord, esclatà una guerra civil en què es va perdre tant gent com territori.
No obstant, a pesar de no tenir cap cap tsar, la gent es va organitzar “des de baix” per tal de formar un exercit del poble i defensar el país. Els promotors d’aquest van ser l’aristòcrata Posharsky i el comerciant Minin que van posar els recursos i van endegar el projecte. I quan ja tot estava preparat van anar al Kremlin, ple llavors de fraccions d’estrangers que controlaven el país, i el van assetjar fins que van aconseguir ocupar-lo. I el període inquiet de Rússia s’acabà en aquell mateix moment: el 4 de novembre del 1612, amb una victòria del poble rus sobre els oportunistes internacionals. Un any després els russos van escollir un nou tsar: Mijhail Romanov, el primer d’una dinastia que governà durant 300 anys.
El 4 de novembre doncs, és un dia en què es commemoren els temps convulsos que ha patit el país, però potser més, el fet que el país hagi seguit endavant en tot moment.
S’ha de dir que la història d’aquest gegant veí nostre sempre m’ha admirat i alhora m’ha atemorit. Els russos, amb la seva ànima poètica i la seva passió nòrdica, són un poble capaç d’esforços titànics i amb un govern digne del seu poble, sens dubte passarien la mà per la cara a altes potències mundials.
Bona setmana a tots!

Quatre paraules més per reciclar!

IMG-20191030-WA0004

Bon dia el de tots sants per donar-nos un descans i passar una estona amb la família menjant panellets, castanyes i moniatos. Aquesta festivitat, malgrat el seu rerefons trist perquè és el dia en què recordem els que ens han deixat, ens convida a la reflexió, a aplegar-nos en un espai ínfim per donar la benvinguda a la tardor i ens fa sentir que els dies foscos dels propers mesos també tenen el seu encant. A qui no li agrada en un dia de pluja quedar amb els amics i posar-se una pel·lícula a la tele o l’ordinador? Recordo els diumenges de tardor i hivern quan seia amb els pares al menjador i jugàvem al parxís o al monopoli. Fora la meteorologia no convidava a sortir i jo ho agraïa perquè era un moment molt especial ja que finalment teníem els tres temps per fer quelcom plegats.
És curiós que aquesta setmana en què la gent celebra el Halloween jo hagi decidit dedicar altre cop l’entrada del blog a mots catalans. I per què? Potser per rebel·lió mental. Veure tanta decoració de Halloween em fa venir ganes de reivindicar el que és nostre. O potser és perquè fa poc vaig acabar de llegir una novel·la d’Isabel-Clara Simó que m’ha deixat el cor compungit i alterat alhora. La novel·la en qüestió és “T’imagines la vida sense ell?” i és el relat del passat ombrívol d’una dona narrat a través del seu diari personal descobert pel seu fill un cop és morta. Els dos moments de la narració se succeeixen de manera paral·lela i presenten dues visions ben diferents dels fets que s’hi expliquen. Òbviament no vull trencar l’emoció del final per si voleu llegir-lo. És un llibre dels que no s’obliden. Està escrit en un llenguatge planer però ben valencià. D’això un se n’adona quan llegeix la frase que el marit de la protagonista li diu a aquesta poc després de casar-se “ et vull en casa”. L’ús de la preposició “en” i no “a” delata la procedència de l’autora. I llegint aquesta meravellosa novel·la que m’ha posat els pèls de punta, he trobat un parell de paraules que m’han semblat interessants i vull comentar. La primera és un mot que jo coneixia de l’anglès però que no sabia que també s’emprava en català. Es tracta de l’adjectiu “rubicund” que denota la pell vermellosa d’algunes persones. És lògic que conegués la paraula en anglès primer perquè en terres anglosaxones hi ha més gent amb rostres rosats o pell vermellosa que no pas aquí. Per això em va sobtar llegir la paraula a la novel.la.
La segona paraula que ha captat la meva atenció ha estat el verb “anorrear”, que vol dir anihilar o reduir al no res. Malauradament un dels personatges de la novel·la intenta anorrear a l’altre. És un verb amb una significació altament negativa.
I també negatiu és el verb “enravenar” que no havia escoltat o llegit mai fins fa poc. “Enravenar” és el que fan els gats amb la cua quan estan tensos i la posen ben rígida. El verb es fa servir també en sentit figurat i llavors vol dir que algú de cop i volta fa un posat tibat. Ben segur que és un verb que podeu utilitzar freqüentment perquè de gent tibada i encimbellada n’hi ha prou.  Per cert el gat de la fotografia és el Pablo, que ja coneixeu d’una altra entrada, i com podeu veure  m’ha fet el favor d’enravenar la cua per deixar ben clar el significat del verb. Gràcies Pablo!
El següent mot d’avui que coneixia però que he recordat a través de les meves lectures és “falòrnia”. Una falòrnia és una idea errònia o una predicció sense evidència que es dona com a certa. De falòrnies en el món de la política n’hi ha moltes però prefereixo aparcar el tema durant unes setmanes.
Com que fins ara he escrit sobre tres paraules que, des del meu punt de vista són més aviat negatives, ara en necessito una que m’abelleixi per la seva positivitat. És un altre adjectiu: “adelerat o adelerada” que designa algú que fa quelcom “amb deler” o amb passió. Si una persona fa una cosa “adelerada”, la fa amb desig o vehemència. El deler en català és l’anhel. No sé a vosaltres però a mi la paraula “adelerat” m’enamora. Tot allò que tingui a veure amb la passió i les ganes és benvingut sobre tot perquè penso que és una llàstima viure sense emocions.
Us deixo amb aquestes quatre paraules i amb els panellets suposo. Bona castanyada a tots!!!!!!!

Let’s talk about Catalonia!

 

Last week I had a couple of friends from Europe asking me what was going on “again” in Catalonia because, so I have decided to devote this week’s post to the fight that has been going on in my country for centuries. I am not going to repeat what I said about Catalan history. Let me only point out that Catalonia was a nation long before the different crowns in Spain really knew they might one day be unified. To make things clear: on the 6th of June 1114 Ramon Berenguer III disembarked in Ibiza with 75,000 men and 900 horses to conquer back the island which was under Saracen control. It was round that time that Catalonia and Pisa, two very powerful territories in the Mediterranean, joined. In the Pisa chronicles of that time one can already read the name “Catalonia” and “Catalans” as there was already a clearly defined territory with its citizens that felt part of a nation back then. That was the period when Catalonia had a huge influence in the Mediterranean area. Unfortunately, these times go hand in hand with the darkest side of our history that we cannot hide easily cause it has coined some expressions in several countries in the world. For example, in Bulgaria if someone is cruel and capable of torturing another person he is called “son of a Catalan”. In Greece, if you want to curse someone you say “may Catalan revenge fall upon you” and in the Parnassos region, if one person gets out of the frying pan into the fire one says “ escaping from the Turks to fall into the Catalans”. Well, it seems our beginnings as a nation were covered with some blood.
Nevertheless, Catalans excelled at trade in the Middle Ages and when trade failed, industry flourished here. As a country Catalonia was more than prosperous till we lost the Succession War and The King Felipe V got to the Spanish throne. In 1714 the repression of the Catalan nation started, and it lasted till Franco’s death in 1975. Then, as you might know, Spain began a process to become a democracy which has not by far yet been completed as the recent event show.
Let’s say the situation in Catalonia was stable till 2008. Bancs had to be rescued with public money and the government forced autonomic regions to keep very tight budgets to face the recession. But the budgets were not equally tight in all regions. Catalonia was literally squeezed financially much more than other parts of Spain. Civil servants in Catalonia had to endure a very severe salary cut that lasted for years. The restricted government budget affected basic aspects of life. At the same time, the middle classes lost purchase power and many people from the working classes reached the poverty level. People cued at food banks those early days of the crisis here in Catalonia.
Exactly at that time Catalonia, which was enduring the consequences of the crisis, took the Spanish government to the Constitutional Court cause it owed— and stills owes— Catalonia the refund of the 0,7 % of the PIT – Personal income Tax— that our country needed to be able to pay for basic things for citizens. The outcome was that The Constitutional Court passed a sentence and ordered the Spanish government to refund the 0,7% to Catalonia. But the government didn’t do it. It never gave the money back. From 2012 to 2017 there have been 25 sentences that the Constitutional Court has passed, and the Spanish government has not executed any of them. Some of these mentioned in the video are the 177/2012 for the PIT, the 226/2012, the 21/2013, the 70/2013, the 154/2013, the 33/2014 and the 9/2017. All of them are sentences referring the 0,7% that the Spanish government must refund. But it seems the Spanish government does not have to obey the law, does it?
By the way, the man of the video is one of the Catalan politicians in prison and convicted for supporting the referendum of the 1st of October 2007. His name is Jordi Turull.
But let’s focus on the matter. Even before the crisis, the Catalan government had asked Spain to reconsider its status of autonomy since Catalonia wanted more freedom to rule itself. However, the result of this petition was a rejection from the Spanish government to negotiate anything.
Only a couple of years afterwards the crisis started, and the central government forced Catalonia to give such an amount of money that the population had to endure financial hardships. At the same time, the Spanish government was infringing the law by not obeying the Constitutional Court and simply forgetting to execute the sentence that urged it to give Catalonia back the money that it owed us.
As a nation and economic engine of the country we— because I am now talking about the way I felt back then and now— Catalans felt exploited and laughed at. Which is why the old dream of being independent from the oppressor was back in our minds and most importantly, in the minds of Catalan politicians.
Yet, in order to be independent you needed to know what percentage of the population really wanted to be “a separate state from Spain”. Catalonia has always had ties with the rest of the country because we have welcome immigrants from other parts of Spain to work here when we were short of labour force. They feel Spanish and Catalan at the same time. Therefore, the Catalan government wanted everyone to vote in a referendum. The problem is that it is forbidden to hold a referendum to decide on whether a part of Spain wants to be independent or not.
The negotiations with the Spanish government were impossible. Spain refused to have a referendum about independence.
It seems very logical to me that a democratic country should be able to hold referendums, otherwise it cannot be called democratic. The rejection of the Spanish government made us Catalans want to hold the referendum even more. For this reason, the Catalan government planned it carefully and it was held, illegally according to Spanish law, on the 1st of October 2017. I guess I don’t have to tell you to look at the videos about police violence against citizens voting, cause I am sure if you are reading the blog it’s because you are interested in the topic and you have seen them.
I am not sure what I am most ashamed of. If about the police beating harmless citizens or about their incapability to find the ballot boxes hidden in the most obvious places. We all have evidence of people in towns strolling peacefully in the streets while angry policemen search for the ballot boxes hidden in the crowns of the trees. It’s so ridiculous to think that policemen will be able to prevent people from voting by taking with violence some ballot boxes from some places!
But it is not only that. In the past years it has been in the spotlight here that some big fish in the country, some politicians or CEOs of big companies, had paid for University degrees that they have never completed. Corruption scandals at all levels were feeding people’s anger. Moreover, we had to face the scandals of a Royal Family that lives a luxury life at the expenses of our taxes in Spain. It’s outrageous to be paying the former King the huge amount of money he gets to lead a lavish life and have fun with his mistresses. It is such a waste of economical resources and dignity for a nation that we all in Catalonia wonder how people in other parts of Spain don’t stand up against the Monarchy or the immense corruption in the country.
But instead of that, it has been easier to keep citizens’ minds in the rest of Spain busy with our independence. If there is one big problem, you try to highlight another and if people are not clever enough, they won’t feel manipulated.
Which is why the focus is not on corruption in the country but on us and our referendum. It was against the Constitution, it’s true. But you can always make amendments to the holy Constitution. Otherwise women would have never voted anywhere probably and interracial marriage would still be forbidden. Law must adapt to democracy and justice and not the other way around.
Yet, as it seems, the referendum was such a crime that our Catalan politicians had to be in prison. They have been there till their trial has been celebrated and the sentence was passed last Wednesday. A completely unfair one. The least severe sentence was 9 years of prison and the most severe one 14.
If we take into account that it has been made public that some members of the Royal Family in Spain have stolen money and they have not even faced a trial, is it any wonder that Catalans went to the streets to raise their voice against the Spanish Government on Wednesday?
There is no way back now I tell you.
It would have been so much easier to make the referendum legal and then —of that I am nearly sure— maybe there would have only been a 49 % in favour and a 51% against independence. The problem would have not even been there. But Spain wanted it its way. The Spanish government had to refuse democratic means.
It would have also been easier to set our political politicians free when the government changed but then again, so much hatred has been instilled in the minds of Spanish citizens that it was not possible to set our Catalan politicians free and win elections. And once more, Spain had an opportunity for redemption with the sentence but instead of being mild it acted in revenge passing an unfair an undemocratic sentence that shows that politics and justice go hand in hand in this undemocratic corrupt country called Spain.
To be quite honest I find this is so terrible that I could cry for hours about it. It drives me crazy to see that Spain could have kept together if there had been signs of mercy on Spain’s side. But if you exploit and scorn a nation that is one of the most powerful economic engines in the country, then the scheme can backfire and this is what has happened here.
I truly believe Catalans are peaceful people, but we are also stubborn. We have gone through to many hardships and repression to knell once again. The mistreatment from the Spanish government has hardened our hearts and it has made our rage grow. I think we Catalans have given Spain enough chances. The sentence last week was a sign of fear from Spain.
Not in vain the words of our former Catalan president murdered in 1940 by the Spanish government are engraved in our Catalan minds: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer” which translates with “we will suffer again, we will fight again, we will win again. And that is what we are doing now: fight!

Demostrant on penja el martell. Més sobre la llengua i els costums alemanys.

IMG_20180731_155734_resized_20180731_040241845

Aquest dijous intento portar-vos un post positiu tot i que potser les meves explicacions tinguin un regust agre-dolç. I és que la sentència del dilluns m’ha desinflat un pèl perquè alguna esperança oculta en mi encara volia creure que els jutges serien més benèvols del que han estat. S’ha dictat sentència com dirien els alemanys “auf die harte Tour”, que es podria traduir amb un “en ruta dura”, i que en sentit metafòric equival a de manera severa. I de la mateixa manera “sense miraments” o a l’alemanya “auf die harte Tour”, molts joves catalans hauran après que la justícia a aquest país no és tan equitativa com hauria de ser.
És obvi que el govern central volia demostrar qui té la paella pel mànec i qui en sap més i té més força. Com dirien els alemanys han mostrat“ wo der Hammer hängt”, que es tradueix literalment amb on està penjat el martell. No hi ha una història clara per explicar aquesta locució però molts creuen que va néixer en l’entorn dels tallers. Quan l’amo o algun dels empleats ja havia après molt i ho sabia tot de l’ofici llavors ensenyava a l’aprenent on eren els estris. Avui dia aquesta locució es fa servir quan algú vol mostrar a una altra persona la seva autoritat, valor o coneixements.
Una altra locució de la que us vull parlar és “ Im Saus und Braus leben” que vol dir viure amb totes les comoditats possibles. Jo no conec pas gaire gent que visqui “Im Saus und Braus” i només se m’acut la família reial com a exemple. No tinc la impressió que els manqui res i tampoc estalvien enlloc. Per quin motiu ho haurien de fer si el sou els el paguem els ciutadans normals? Doncs tots els que no han de mirar gens ni mica prim per viure i s’ho poden permetre tot viuen a Alemanya “im Saus und Braus”.
I tornant a l’actualitat he de dir que amb tots els aldarulls que estan passant hem d’esperar que la gent mantingui la calma i no hi hagi gaires forassenyats que cometin actes de vandalisme com cremar containers que acabem pagant també els contribuents. I és que per anar destruint objectes que no et pertanyen s’ha d’estar tocat de l’ala o com diuen els alemanys s’ha de ser un “Knallkopf”. “Knallkopf” vol dir literalment “cap d’espetec” o “cap d’esclat”. I és que “knallen” en alemany és el verb que correspon a espetegar o fer soroll d’explotar una cosa. Per això quan una persona no hi toca o bé diem que “ hat nicht alle Tassen im Schrank” — no té totes les tasses a l’armari— o bé que té “ein Knall”.
Desitjo que no ens en trobem gaires d’aquests ni avui ni demà que també serà un dia calent. I per canviar finalment de tema us donar a conèixer una locució que es pot fer servir molt sovint. Probablement tots heu tingut ocasió de conèixer una persona d’aquelles que té molt bon concepte d’ella mateixa i que es pensa que ho sap tot. En aquests casos, quan el que els alemanys volen posar de manifest és que aquesta persona creu que sap més del que en realitat sap diuen: “Einbildung ist auch eine Bildung”. És un joc de paraules perquè “Einbildung” vol dir imaginació o fantasia i “Bildung” vol dir educació. Així doncs com la paraula “Einbildung” conté “Bildung” diuen literalment que la fantasia és també una educació, és a dir que creure’s que un té educació és també una mena d’educació. Evidentment el joc de paraules és difícil de traduir però l’expressió és d’ús comú a Alemanya i quan jo vivia allí la vaig sentir unes cent vegades mínim.
I el post és curt aquest cop també perquè porto un gran refredat a sobre i trigo el triple per fer el que generalment faig en un tres i no res. Senyal de que no estic gaire fina. A veure si els alemanys tenen raó quan diuen que els refredats “ 3 Tage kommen sie, 3 Tage bleiben sie und 3 Tage gehen sie”, és a dir “venen tres dies, es queden tres dies i marxen tres dies”. Això fan nou dies sense medicament i anant a pas de tortuga. Ja us ho diré la setmana vinent. Si dintre de tres dies veig que estic igual potser gosaré provar el típic remei contra els refredats en terres germàniques: un got de cervesa calenta. Falta saber si després no serà l’estómac que tindré malament. Sempre m’han sorprès els remeis casolans per afectacions comuns. Pel refredat cervesa calenta, pel mal de panxa pals de pa i coca-cola, i per la ressaca posterior a la borratxera o bé cafè amb sal— no gaire bo pels hipertensos— o bé començar el dia bevent el mateix que vas beure la nit anterior. I també hi havia qui deia que els cogombrets en vinagre ajudaven a fer passar la ressaca. Això evidentment si l’estómac permet menjar sòlid després d’un ingesta massiva d’alcohol. Em fa mal tot només de pensar-hi! No em digueu que no us sona a animalada! En fi, en això he de reconèixer que m’he mantingut molt fidel als nostres remeis. Pel refredat caldo, pel mal de panxa arròs bullit o infusió de farigola i per la borratxera paciència que així queden molt poques ganes de tornar-hi.
A tots vosaltres us desitjo una bona setmana!

La Porta XXIX.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet i el Max van arribar els primers. La Lícia era a la sala d’estar amb la Samantha a qui li havia hagut de fer una infusió perquè se la menjaven els nervis. El Joan no parava de comunicar-se amb membres d’altres cèdules de tot Arda I. Pel que semblava el sistema no només havia fallat de manera localitzada sinó que el problema era global. Tan bon punt la Lícia veié el Benet va anar cap a ell per abraçar-lo i li demanà on paraven l’Eva i el Joel.
— Els he perdut a la sortida però crec que estan bé. Suposo que no trigaran en arribar. — No n’estava segur del tot perquè l’atac aeri els havia agafat tots per sorpresa.
— Què està passant?
—El sistema ha perdut el control sobre la majoria de ciutadans. Feia temps que l’elixir havia deixat de funcionar per a molta gent i sense la droga el règim no és sostenible. No es pot eliminar la llibertat ni la voluntat de la gent sense oferir-los felicitat eterna. L’estat d’acontentament que provocava l’elixir va quedar eliminat i per tant, amb el cap clar, la gent ho veu tot diferent.— Digué la Samantha.
— Però fa mesos que s’anuncia una nova formulació de l’elixir. N’hem vist els cartells per tot arreu! — Digué la Lícia.
— No deu haver funcionat. O bé no han pogut crear un elixir segur o bé quelcom està impedint que l’elixir faci el seu efecte. — Conclogué el Joan.
— És un virus. — Digué la Samantha. En aquells moments tots la miraren atentament. — És informació confidencial però tan se val. Hi ha hagut una pandèmia i els infectats pel virus es converteixen en immunes a l’elixir. El virus s’ha escampat tan ràpidament que no ha estat possible trobar-ne una vacuna o aconseguir una reformulació de l’elixir suficientment ràpidament. L’administració no podrà aturar la voluntat o no voluntat a submissió per part de tanta gent.
En aquell moment es connectà el dispositiu i l’Eva i el Joel i van entrar a l’edifici. Tots esperaven amb impaciència que s’obrís la porta del pis del Benet. Finalment la parella aparegué somrient. El Joel portava el braç embolicat. La cara de l’Eva s’il·luminà en veure la seva mare.
Les dues dones es van abraçar mentre el Benet s’acostà al Joel per demanar-li què li havia passat al braç.
— En esclatar la primera bomba una dona ha caigut al terra i jo he sortit del cotxe per ajudar-la a pujar al nostre vehicle. I llavors ha caigut una segona bomba i ha rebentat una font propera i els fragments de pedra m’han impactat. Res de l’altre món però sagna una mica.
— I la dona?
— La dona i un dels agents de vigilància que havien pujat al nostre cotxe han preferit seguir el seu camí a peu. Suposo que aniran a buscar les seves famílies…
— El sistema ha perdut una batalla momentàniament. És obvi que l’administració d’Arda I no estava preparada per una situació d’emergència així. — Digué la Samantha. Però ens hem d’organitzar perquè no es deixaran vèncer fàcilment i voldran reconquerir el poder perdut.
— Com saps això del virus? — demanà el Joan escèptic.
— Tinc una amiga que treballa al laboratori. Normalment això és secret però ningú és capaç d’ocultar una informació tan valuosa sobre tot quan pot ser útil als éssers propers.
— Ha estat una indiscreció per part d’ella! — digué l’Eva.
— Cert. Però quan quelcom ens preocupa és molt difícil i feixuc portar la càrrega tot sol. Sense l’elixir som humans. I a ella ja li havia començat a fallar. Com a mi…
— I ara què? —Demanà la Lícia.
De cop el Joan, que seguia en un racó de la sala d’estar comunicant-se contínuament, digué:
— La gent ha sortit en massa i es dirigeix cap a les oficines de l’administració central. I no només està passant aquí sinó també a altres indrets d’Arda…
— Què volen? —demanà la Samantha.
— No ho sé. De moment només sé que a diverses grans ciutats d’Arda la gent s’ha aplegat davant dels òrgans d’administració i reclama un canvi de vida i llibertat.
La mirada de la Samantha es va cobrir amb un tel d’obagor.
— No te’n alegres? — demanà l’Eva.
— No tinc clar que la gent estigui preparada per a la llibertat. Se’ns ha donat la vida tota feta durant massa temps.
El Benet entrà a la sala amb el Joel.
— Companys! Jo acabo d’avisar als meus amics. Ells ja s’han assabentat de la marxa i volen anar a l’edifici de l’administració. Jo també hi vull anar! Algú em vol acompanyar?
La primera en dir que sí va ser la Lícia seguida del Joel. No van trigar en apuntar-s’hi tots. El Benet també va avisar el Mohit i la Jasmina, la Raquel i l’Elena i el Mirko. Van acordar prop de l’edifici de l’administració. Mentre avançaven pels carrers una sensació d’eufòria absoluta els va anar amarant. La Lícia perquè sabia que el que estava passant li donava un temps més de vida, el Benet perquè sabia que no perdria la Lícia i que podia pensar en nous projectes al seu costat. La Samantha no seria una fugitiva. L’Eva i el Joel potser no haurien de decidir entre tenir fills o seguir amb la seva lluita. Caminaven enèrgicament i cada cop més gent sortida de les seves cases i s’afegia a la gernació que s’havia acumulat al carrer. El Benet es volgué aturar un moment per besar la Lícia:
— Saps que no em perdràs de vista fàcilment ara oi? Tu i jo tenim moltes coses a fer!
La Lícia rigué enjogassada.
— Tu i jo rai que crec que seguirem tenint feina! Però què farà la Samantha?
— És una noia molt espavilada. Ja trobarà quelcom!
Trigaren dues hores i mitja en arribar a l’edifici de l’administració. Els va ser molt difícil localitzar els amics perquè en la multitud no es veia ningú i ja no quedaven punts estratègics per trobar-s’hi. El Benet es connectà al dispositiu.
— Són a l’altre banda, gairebé al costat de l’edifici. No crec que ens sigui possible obrir-nos pas…
— Els veurem quan la gent hagi començat a marxar cap a casa.
De cop una potentíssima llum va enlluernar els ciutadans i instintivament el Benet va abraçar la Lícia per protegir-la.
— Mireu! — digué una veu estranya assenyalant cap al cel.
Fent un gran esforç per mantenir els ulls oberts la gent mirà cap amunt.
— Dispararan! — digué algú prop seu.
Talment com si els ho haguessin demanat, la gent anà emmudint i als pocs minuts només se sentia el motor de les naus voladores que planaven sobre la multitud. La Lícia tremolava igual que l’Eva. Tots temien que hi pogués haver un segon atac. Però llavors uns rajos de llum enfocaren directament la gernació i van anar recorrent-la com si intentessin intimidar-la. Com més enlluernaven la gent més silenci hi havia. Transcorregueren uns minuts que es van fer eterns per tots. La Lícia es prometé que si aconseguien sobreviure aquell moment mai més en el que li quedava de vida s’emprenyaria per una fotesa com ho havia fet sovint. El Benet suava de valent pensant que potser les naus acabarien atacant i que no hauria d’haver animat a ningú a sortir al carrer fins que s’hagués aclarit la situació. D’altra desitjava ser part d’aquella revolució silenciosa que havia començat gràcies a un virus. Al final quelcom tan simple com un virus hauria salvat els humans de seguir sent màquines. De sobte les dues enormes naus es desplaçaren fins al terrat de l’edifici de l’administració i obriren les seves comportes inferiors.
— Estan fugint! — cridà una dona prop del Benet.
Els que van poder enfocaren la càmera del seu dispositiu cap a l’edifici per augmentar la imatge i veure què passava. Efectivament s’estava evacuant els dirigents i agents en cap de l’administració.
—Voldran fugir per organitzar-se de nou! — digué l’Eva.
— Tindrem feina! — digué el Joel. — Hem d’impedir que puguin tornar. Ara hem d’erigir un nou sistema sense ells.
Un altaveu sonà potent.
— Ciutadans! Homes i dones d’Arda! Ens tenien controlats a través dels dispositius i gràcies a ells ens poden seguir controlant siguin on siguin. Destruïm-los!
El Benet i la Lícia veieren de lluny una foguera. Molts estaven llençant els dispositius per alliberar-se de tota monitorització.
— I ara com ens comunicarem? — digué la Lícia.
— Hi ha aparells menys sofisticats que ens permetran mantenir-nos comunicats amb els altres però que no seran rastrejats per l’administració…
La Lícia semblava escèptica. Ella ja no portava el seu perquè l’havia deixat al centre de reclusió però tenia la impressió d’estar despullada sense ell.
— Què et passa? — demanà el Benet veient la cara de la Lícia.
— Em resultarà difícil viure sense el dispositiu, sense que em marquin el camí a seguir…
— A tu? Però si casa teva és un exemple de tecnologia mínima!
— Sí! Però m’anava bé per connectar-me amb els meus!
— No t’amoïnis que hi ha mètodes… No és això el que et preocupa crec.
La Lícia el mirà amb els seus enormes ulls mel.
— És la llibertat. El fet de poder escollir sense control que crec que pot portar-nos a tots a una situació insostenible. Ens complicarà la vida….
— Lícia! No et conec! L’home ha de ser capaç de triar! És part de l’encant de la vida. Pot triar malament i indubtablement molts ho faran. Però no pots privar l’esser humà de la seva llibertat d’elecció només per por que escolli malament. Llavors tu seràs igual que l’administració d’Arda. O és que et semblava bé haver de fer el traspàs a la teva edat?
— No! No gens! Però tinc por del caos que pot arribar ara amb tota Arda I sense control.
— No estarem sense control i sense vigilància. Ja l’organitzarem. Però sí hem de procurar que no ens tornin a furtar el dret a sentir, pensar i actuar a canvi d’una droga que ens redueix a màquines de consum.
La Lícia abaixà la mirada. El Benet tenia raó. Aquell era el moment que ella i el Quim havien somniat plegats durant tants anys. Aquella revolta d’octubre pacífica havia posat punt i final a un sistema equilibrat però injust. No hi havia hagut lloc per emocions fortes ni desajustos a l’Arda I que havien conegut. La vida s’havia tornat monòtona i gris. I tanmateix era cert que aquella llibertat sense monitoratge que l’esperava li feia basarda. La llibertat en general feia paüra perquè significava ser responsable única de tots els esdeveniments de la pròpia vida. Respirà profundament i abraçà el Benet.
— I què et semblaria començar aquesta nova etapa de la humanitat passant la nit a casa meva?
— Que seria perfecte! — digué el Benet tot abraçant-la de nou.
La multitud s’anà dispersant serena i silenciosa. S’havia enderrocat el règim d’autòmats, ara només calia veure què significava ser lliure. La majoria de ciutadans que eren al carrer tenia por i aquella sensació els provocava desassossec. La inquietud havia quedat anul·lada per l’elixir i no hi estaven acostumats i sabien que podia condicionar la vida de les persones. Potser la felicitat de l’elixir es basava en eliminar la por? O era possible ser feliç tenint por? Ho haurien d’esbrinar tots per si sols sense l’ajut del maleit beuratge anomenant elixir.
Els ciutadans s’anaven dispersant per tornar a les seves llars i a les seves rutines però amb la feixuga càrrega de l’autonomia d’acció. La il·lusió del triomf es barrejava amb la sensació de la incertesa. Els homes d’Arda I havien retrobat la seva condició humana perquè havien d’afrontar de nou el repte més gran de l’home: la vida en llibertat.

La Porta XXVIII.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Aquell mandat els havien deixat a tots tan atordits que cap d’ells es va adonar que també s’havia encès un altre llum vermell del panell de control. De fet, només havia fet pampallugues uns instants i s’havia apagat de nou. Fora el Benet i el Max ja havien sortit del vehicle perquè l’Eva i el Joel també havien arribat. Es van saludar ràpidament i van avançar cap a la porta que el Max va desactivar fàcilment. L’entrada s’obrí i els quatre es van sorprendre que encara no hagués aparegut cap agent de vigilància a la zona.
— És molt sospitós. — Digué el Benet a qui seguien els androides.
— No tenim temps per pensar-nos-ho gaire. — Digué l’Eva tot tocant-se l’orella. — Samantha. Som dins. Si no recordo malament hem de seguir recte oi?
La Samantha respongué d’immediat dient que sí. Avançaren gairebé corrents fins a trobar una bifurcació. Un cop allà la Samantha digué que havien d’agafar el camí situat a la dreta. La foscor els feia veure-hi malament i a més la fortor era irrespirable però el que més els amoïnava era no haver trobat ningú encara seguint-los.
— Potser els han traslladat a un altre amagatall? — va dir el Max.
— No crec que hagin pas tingut temps. — Digué l’Eva.
Mentrestant els agents de vigilància discutien sobre la seguretat de la comporta.
— Si obrim la comporta de les aigües residuals i tanquem la que ens comunica amb la sala de reclusió dels presos, quina probabilitat hi ha que aquesta d’aquí no cedeixi? — digué un dels agents que havia estat enginyer.
— No sabria respondre la teva pregunta. Hem rebut l’ordre i l’hem de complir. — Hi hagué una pausa i seguí.— Teòricament.
Tots es van mirar perquè estava molt clar què volia dir l’agent.
— Veniu! —digué ell indicant-los que anessin tots darrere el panell. El veterà assenyalà amb el dit un dels botons. Aquest obre la comporta de seguretat però hi ha una roda que s’ha d’anar a afluixar a la mateixa porta manualment. Un de nosaltres hi ha d’anar. Quan arribi aquí podrem prémer el botó. La sala no s’inundarà d’immediat i per això tenim uns cinc minuts per sortir d’aquí un cop haguem tancat la porta darrere nostre. Algun voluntari per girar la roda. Millor que hi vagin dues persones. El silenci dels agents contrastava amb els crits desesperats d’algun dels presoners. Aquell emmudiment estava donant una avantatge immensa als quatre intrusos que avançaven segons les instruccions de la Samantha i seguits pels fidels androides.
De nou un llum vermell s’encengué a la sala de vigilància. Les altes esferes demanaven comunicació amb els vigilants. El veterà polsà el botó i una veu distorsionada preguntà:
— Trigaran gaire en complir les ordres? Volem que ens facin saber d’immediat quan les hagin complert!
— Dos agents es dirigeixen ara mateix a la comporta per girar la roda manualment. Quan siguin aquí i s’hagi activat el botó li ho comunicaré amb immediatesa.
— Que així sigui. No volem perdre ni un minut més.
— Vostè i vostè! — assenyalà el més veterà. — Vagin a obrir manualment la part mecànica de la comporta d’aigües residuals.
Els dos agents es miraren però van deixar la sala sense protestar. Un cop fora un d’ells digué.
—No vull haver de fer el que fem.
— Nosaltres només girem la roda. No serem qui hagi de prémer el botó que aixequi la comporta i per tant no serem responsables directes de les morts.
— Sí. Però no vull fer-ho. I si no girem la roda?
— Molt segurament el sistema de seguretat detectarà que no s’ha fet girar la part mecànica i per molt que premin el botó saltarà una alerta.
— Vols dir?
— Estic pràcticament segur.
— No faré res d’això. No em puc imaginar ser responsable directe de la mort de tots aquests presoners. Com he de viure jo amb aquest càrrec de consciència?
— Amb sobredosis d’elixir. De ben segur que el sistema te’n proporcionarà a dojo després de la missió.
—Seré un drogoaddicte!
— No hi pateixis no seràs tu sol. No he tingut la impressió que a cap de nosaltres ens faci gràcia dur a terme aquesta missió.
— I si obrim la comporta i quan siguem a la sala passa quelcom?
— Què vols dir?
— Que el panell de control s’espatlli per exemple. Amb una baralla es podria malmetre. Llavors no podrem prémer el botó i de moment això ja farà que guanyem tots un temps preciós…
— M’agrada la idea. — Digué tot veient la comporta. — Ja hi som. Ara nosaltres complirem amb la primera part de la missió.
Els dos companys van fer girar la roda fins afluixar-la. No va ser una tasca fàcil perquè devia fer temps que ningú ho feia i estava mig rovellada. Quan ja ho havien fet un d’ells digué.
— Corre!
— Per què?
— Per si no ens esperen perquè volen assegurar-se que compleixen la missió.
El noi es quedà pensant en les paraules del seu company. No veia clar què se’n podia treure però va arrencar a córrer també fins a arribar pocs metres abans de la sala de vigilància.
— Creus que pots tornar a provocar el perdedor del joc de cartes? Se’l veia molt susceptible a començar una baralla fàcilment.
— Ho intentaré!
Els quatre infiltrats ja estaven prop de la sala de vigilància. Els capficava ho haver trobat cap vigilant que els saltés al coll. A uns pocs metres de distància els seria fàcil veure’ls si algú enfocava un llum potent en la seva direcció. Però el clavegueram era tan fosc i la sala estava tan il·luminada que dubtaven que algú els veiés. Es quedaren a pocs metres pensant en un pla. Ara ja no es podrien comunicar amb ningú perquè els podrien sentir. Havien de parlar en veu baixa.
— Mireu! — digué l’Eva que havia vist dos persones caminant ràpidament cap a la sala de vigilància. — Haurem d’entrar ara…
— Com? — digué el Joel. Creus que ens deixaran passar?
— Max. Pots desactivar el codi d’autentificació des d’aquí.
— Ho intento.
— I llavors què? — va demanar el Joel.
— No teniu cap pla? — digué el Benet en to d’incredulitat.
— El pla era arribar fins aquí i improvisar…
—doncs fins ara ho estem fent fantàsticament! — digué el Benet amb ironia.
Ells no ho sabien però el transmissor encara funcionava i la Samantha i la Lícia van escoltar aquell fragment de conversa.
— Què vol dir que no tenen cap pla? — preguntà la Samantha espantada.
La Lícia estava blanca al seu costat. Els seus enormes ulls de color mel reflectien sorpresa i basarda a la vegada. La Lícia estava a punt de perdre el seu capteniment serè.
— Era una missió massa arriscada! No els hauríem d’haver deixat sortir…
— No crec que cap de nosaltres hagués pogut viure bé sabent que els presoners estaven condemnats a una mort immediata. — Digué la Samantha.
— Com també ho estava jo! Jo mateixa havia de fer el traspàs d’aquí a no res! Però ningú es mou per una persona, cert?
— Més aviat crec que té a veure amb la manca de resistència dels individus. És fàcil doblegar les persones que lluiten en minoria contra el sistema perquè no representen cap perill. Però en massa poden desestabilitzar el sistema.
Les dues abaixaren la vista. Se sentien impotents perquè no podien fer res absolutament per ajudar a cap dels de l’equip.
— Hem de tenir esperança… — digué la Lícia.
El senyal era molt dèbil i havien d’estar les dues molt quietes per poder sentir quelcom. De tota manera estaven massa capficades per converses. El Joan havia entrat a la sala d’estar i notà de seguida que les dues dones estaven amoïnades. Decidí seure al seu costat i esperar.
L’Eva el Joel, el Max, el Benet i els androides romanien quiets intentant escoltar quelcom que els pogués donar una pista de quan actuar. Sabien que membres d’altres cèdules estaven al corrent de la seva missió i potser els vindrien a ajudar. No obstant seria millor pensar que estaven sols per fer el que encara no tenien ben bé clar que havien de fer. L’únic que feia quelcom era el Max que estava intentant descodificar l’entrada.
— Ja ho tinc! L’entrada està oberta! — digué ell amb alegria però sense alçar massa la veu.
En aquells moments se sentí un terrabastall i intuïtivament tots van córrer cap a l’entrada sense pensar en el pas següent. Els androides seguien el Benet com a fidels majordoms.
Els primers en arribar van ser el Max i el Joel seguits de l’Eva. Van entrar a la sala de vigilància sense cap problema i van trobar dos homes donant-se cops de puny i un va empènyer l’altre damunt el panell de control. El cos d’un dels homes va impactar sobre el maquinari de tal manera que es començaren a encendre i apagar llums. Dos homes intentaven apartar els dos que es barallaven i un s’estava connectant al seu dispositiu potser per de comunicar aquella situació d’emergència. Va ser qui va veure entrar els tres intrusos. De cop un home molt jove que estava dret i sostenint un altre pel coll, va deixar el contrincant en un moment de distracció i aquest va aprofitar per reincorporar-se i endegar-li un cop de puny. El jove, que encara estava dret, va trontollar i per no perdre l’equilibri es va agafar a la paret on hi havia una palanca vermella. El noi que li havia pegat el cop de puny estava davant seu i li va clavar un segon cop de puny i el jove va caure voler-se repenjar a la paret i es va agafar a palanca vermella que va cedir immediatament. Llavors uns llums verds es van encendre a la sala de reclusió i hi hagué un soroll molt fort i els barrots que separaven els reclusos dels vigilants van aixecar-se amb ràpidament. Els presoners que estaven més prop de la sortida ho van veure i dos d’ells van cridar «la porta s’ha obert!» i van començar a córrer en direcció a la sala de vigilància que no estava tancada. Llavors tot va passar a tal velocitat que cap de les persones del soterrani va tenir temps de processar els fets. Els presoners van començar a eixir, el Joel i el Max van accelerar el pas cap a la sortida. En veure el Benet li digueren «marxem afanya’t, anem al vehicle amb els androides!» El Benet només entengué què passava quan veié de cop desenes de persones donant-se empentes per sortir de la sala. Únicament un dels vigilants romangué dins la sala de vigilància juntament amb un altre agent. Va prémer el botó d’obertura de la comporta d’aigües residuals pensant que al cap i a la fi tots havien complert les ordres que els havien donat però hi havia hagut un contratemps. Llavors ell també va dirigir-se cap a la sortida tot cridant:
« Si voleu sortir m’heu de seguir!» i quan es girà veié que efectivament molts dels presoners el seguien.
A casa del Benet, la Lícia i la Samantha estaven pendents de la transmissió del xip de l’orella de l’Eva. De cop escoltaren un soroll molt fort i confós, tanmateix no acabaven d’identificar què era.
El Joel perdé el seu equip de vista entre tanta confusió. Tot i l’angoixa aconseguí trobar la sortida correcta i va dirigir-se cap al vehicle en què havia arribat amb l’Eva. Aquesta no apareixia. Sortí de nou del cotxe i anà cap a l’entrada però encara hi havia massa gent que avançava cap a aquella gola gegant que els havia engolit feia temps i els havia mantingut presos. El cor del Joel es disparà. No veia l’Eva i començà a cridar amb desesperació el seu nom. Veié el Max que sí el reconegué i s’afanyà a arribar on era ell.
— I l’Eva? I el Benet?
— No ho sé! Ha passat tot molt ràpidament!
Tot just havien dit això que el Benet aparegué seguit dels androides. No corria com els altres però tampoc era lent.
— Pugeu al vehicle de reciclatge i marxeu d’aquí! Ens veurem a casa del Benet quan trobi l’Eva!
Però la gent seguia sortint i ell no la veia. Decidí entrar un altre cop però li va caler obrir-se pas entre tota aquella multitud que s’havia convertit pràcticament en una barrera infranquejable. Potser estava fent una bajanada perquè ella sortiria i no la veuria. Però quelcom li digué que havia de tornar enrere. Agafà forces i seguí pel mateix camí que li era familiar. El terra del subterrani s’estava omplint d’una aigua fètida que el marejava però no tenia temps per pensar. Havia de trobar l’Eva! Quan ja tenia l’aigua que li arribava gairebé al genoll veié el llum de la sala de vigilància anterior a la sala de reclusió. Avançava lentament i com més s’hi apropava més clar tenia que la missió havia estat un suïcidi. Però en arribar hi veié l’Eva parlant amb un dels vigilants.
— Ens en sortirem! Vingui amb mi!
— No puc! He de dir que he estat jo el responsable. Tindran un cap de turc i deixaran la resta en pau!
— No es faci l’heroi, sé com sortir d’aquí i on amagar-lo! — això darrer no era cert però havia de convèncer aquell home per poder salvar-lo.
— Eva! — exclamà el Joel!
L’Eva es va girar.
— Joel!
— Sortim!
— Jo em quedo! Algú ha de pagar per això!
— Ningú no ho pagarà! — digué el Joel assertiu. — El sistema està fallant, l’elixir no funciona, la gent s’està revoltant. No ha vist quanta gent hi havia aquí tancada? Vingui que serem o tots o cap.
El veterà abaixà els ulls. Sóc responsable per l’errada dels nois!
— Ningú serà responsable de la caiguda del sistema. S’ha enfonsat per si sol.— digué l’Eva.
L’home finalment es mirà els peus. L’aigua ja li arribava per sobre dels genolls.
— Si no ens anem ràpid, no caldrà pas que ens preocupem de res més!
I l’home finalment va anar cap on era el Joel.
— Ens hem d’afanyar. La porta de l’exterior es tancarà automàticament per evitar fuites dintre d’uns pocs minuts.
I tots van avançar amb cames feixugues i inhalant aquella pestilència fins trobar la sortida. El darrer tram feia pujada i els va costar però tan bon punt van ser fora l’Eva i el Joel es van abraçar.
— Vostè ve amb nosaltres! — digué l’Eva. Estarà en seguretat!
En aquells mateixos moments veié com un gran nombre dels presoners que havien sortit s’havien apilat no gaire lluny de l’entrada del centre de reclusió. Les alarmes dels arbres de la ciutat començaren a fer pampallugues i de cop se sentí una sirena. Miraren enlaire en notar que la llum natural s’esvaí de cop. Unes avionetes sobrevolaven el refugi una bomba caigué prop del grup de presos tot causant el pànic i la fugida de tothom.
— Al vehicle! — digué el Joel agafant l’Eva per la mà.
El veterà els seguí i en arribar al cotxe també hi pujà. El Joel va prémer l’accelerador mentre observava amb espant les cares de la gent. Tots corrien amb por de que caigués una segona bomba. El sistema estava atacant amb violència perquè havia perdut definitivament el control.

La Porta XXVII.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Van passar la nit desperts bevent cafè i planejant l’alliberament dels dissidents i resistents a casa del Benet. L’havien convertit en una mena de sucursal del quarter general de la xarxa i en aquells moments hi havia el Joel, l’Eva, el Benet i la Lícia, la Samantha, el Sam, el Joan i el Max. El Joan era psicòleg i lingüista i mantenia la comunicació de la xarxa amb altres cèdules a Arda I. El Max era expert en informàtica i tecnologia i havia inventat el xip que la Lícia portava a l’orella. Estava dibuixant un mapa dels amagatalls subterranis de la ciutat on podien estar captius els presoners. I amb l’ajut de la Samantha i la seva descripció de l’entorn de l’entrada del centre d’internament el Max estava calculant les probabilitats de que fos un dels tres llocs que havia plantejat en un principi. Va introduir les dades que havia donat la Samantha a l’ordinador i que coincidien amb el que havia dit el Sam. La descripció de la Samantha però era molt més acurada i per tant el marge d’error ara era pràcticament zero. Quan l’ordinador va tenir la localització exacta la Lícia i la Samantha van relaxar-se una mica i el Benet els va voler preparar quelcom per menjar.
— Et fa res que ho faci jo mateixa Benet? Necessito alguna activitat quotidiana que em faci esborrar del cervell tot el que he vist aquests dies al centre d’internament.
El Benet li va fer un petó al front.
— Clar que no! Tinc la nevera plena i un armari amb provisions. Agafa el que vulguis!
La Samantha va mirar aquell aparell refrigerador amb delit.
— M’ho podria menjar tot ara mateix!
El Joel i el Max estaven parlant de com entrar i sorprendre els guardes de seguretat que vigilaven el centre d’internament.
— Desxifrar el codi d’obertura del la porta principal serà fàcil. El realment complicat serà que no saltin les alarmes immediatament després i no tinguem a vint agents acorralant-nos en pocs minuts. No vull arriscar-me a perdre cap dels meus. — Digué el Max.
— Un cop obrim la porta saltaran les alarmes si la visita no és anunciada oi?
— Exacte.
— Quants agents de seguretat hi ha al centre.
— la Samantha va dir que en va veure dos a l’entrada i els dos que vigilaven la sala gran. Però segur que hi ha més agents amagats en altres indrets de les antigues clavegueres que podrien arribar de manera immediata.
— Per què estàs tan segur? — demanà el Joel.
— Perquè vigilar tantíssima gent no pot ser cosa de quatre agents.
— Però fins fa un any no hi havia tantíssims resistents o dissidents. I segurament els feien desaparèixer poc a poc… o els mantenien reclusos en cel·les privades monitoritzats per una càmera. Ara seria impossible. Els han posat a la sala gran perquè no es poden vigilar un miler de persones contínuament.
— Cert. Això fa pensar que o bé els espais habilitats al clavegueram no són tan grans, o no hi ha prou agents de vigilància.
— Podria ben bé ser que generalment els reclusos ja no tinguessin cap ànim d’escapar després de l’internament. De fet estar aïllat o tancat sense saber quina hora o quin dia és pot arribar a anular la voluntat humana. — Digué en Joan.
— Per tant ens podem trobar en què només hi hagi un parell d’agents de seguretat…
De cop la Samantha entrà a la sala d’estar amb un plat de pasta amb verdures i truita.
— El sistema està col·lapsat. S’ha demanat aplaçar tots els traspassos perquè la prioritat és aconseguir altre cop el control sobre la situació…
— Això vol dir que potser els agents desocupats podrien estar al subterrani.
— Se’m va demanar l’eliminació immediata dels dissidents i resistents. Suposo que enviaran més agents per portar-la a terme. Havia de ser jo qui ho fes però els he fallat…
Les cares de tots van expressar disgust.
—No em dedicava a això jo. Vaig caure de rebot a les altes esferes i el mal paper me’l van encomanar ahir. Però el que sí sé és que no podem perdre temps perquè si s’havia d’eliminar els ciutadans presos o faran amb o sense mi. Però potser més tard del que tenien previst.
El Max i el Joel van sospirar i el Joan abaixà la mirada.
— Només es pot tractar d’unes hores de diferència. — Digué l’Eva.— No podem continuar pensant en si funcionarà o no el pla. Hem d’allistar tantes persones com sigui possible i alliberar els presos.
De cop el rostre del Benet canvià per complert.
— Se m’acut que podríem fer servir els androides de reciclatge per neutralitzar possibles agents de seguretat.
El Max de seguida va demostrar entusiasme.
— Els pots programar per obeir ordres?
— És el que faig cada dia. El que passa és que el que fan es rutinari. Això seria nou i un perill. Els puc ordenar atacar a agressors, però qui no em diu que els androides no prenen els presos com a agressors?
— Però és la única manera de no arriscar la vida de gaires agents de la xarxa.
El Max i el Benet van anar al dormitori del Benet a treballar en el pla. Havien d’actuar l’endemà a trenc d’alba i això suposava que depenent de l’èxit de l’operació el Benet estaria en perill.
La Lícia aparegué amb una tassa de cafè pel Benet i escoltà el pla.
— No és una mica agosarat això? No has pogut comprovar si els robots responen…— digué amoïnada.
— No els faré servir tots perquè les activitats de neteja segueixen ara i seguiran durant la matinada i molts d’ells estaran descarregats. Faré servir els de reserva.
El Benet allargà el braç i es begué el cafè mentre la Lícia li posava una mà sobre l’espatlla.
— En teniu per molt?
—Una horeta potser. — Respongué el Max.
— Creieu que tindreu temps de descansar una mica?
— Dues hores com a molt. — Digué el Benet.
— La Samantha i jo volem ajudar.
— Ni parlar-ne! — digué el Benet. Vosaltres esteu més segures aquí perquè ja sou fugitives!
Els ulls color mel de la Lícia es van enterbolir i el Benet se n’adonà de seguida.
— Tu has de ser aquí amb la Samantha i estar a punt per si us necessitem. Ens mantindrem en contacte amb vosaltres!
La Lícia i el Benet es van estirar una estona al llit d’aquest. Ella va poder dormir però el Benet notà els espasmes nerviosos que la sacsejaven i la va agafar fort. No sabien com funcionaria el pla però tenien clar que era arriscat.
A les quatre el Joel, El Benet, el Max i l’Eva ja estaven preparats. Per no despertar sospites havien de sortir de l’edifici en moments diferents i pujar en vehicles diferents. La Lícia s’aixecà per acomiadar-se de tots i va veure que la Samantha dormia al sofà.
— Recordes com funciona l’ordinador? — va dir el Joel que li havia explicat la nit anterior.
— Sí i tant!
Tots portaven a la orella un transmissor perquè així la Lícia els tindria a tots localitzats. Abraçà la seva filla i el Benet.
— Pensava que no havies d’anar-hi tu!
— Es queda el Joan que és qui pot comunicar-se més ràpidament amb les altres xarxes. Ell parla diverses llengües. — Volia acaronar la Lícia i tanmateix desitjava mantenir el cap fred. Entendrir-se ara podia ser perillós.
El Benet va sortir amb el Max i a la cantonada els esperava el vehicle de reciclatge amb tres androides darrere. El Max conduïa i mentrestant el Benet intentava programar els androides. El Joel i l’Eva van sortir en un altre vehicle també en direcció a l’entrada del subterrani. Els primers que van arribar a la zona van ser el Benet i el Joan. Van situar el vehicle de neteja darrere un antic edifici mig enderrocat per cobrir-se i esperar que arribessin els altres. Segurament però el radar els detectaria en pocs segons i enviaria el senyal que els guardes processarien ràpidament. En moments com aquells en què el sistema havia de complir una missió i algú dels de dalt havia desertat, probablement la majoria d’agents estaria en estat d’alerta permanent i hi hauria més personal disponible que mai vigilant. Tenien doncs poc temps i un pla només mig embastat. El Benet suava inoportunament.
— Com a molt hauríem d’entrar en cinc minuts. I cal que l’Eva i el Joel també arribin a temps perquè sols potser no ens en sortirem.
El Benet no gosava parlar. No tenia cap idea clara de com seria l’entrada al recinte. La Samantha els n’havia parlat però tingué la impressió que amb els nervis hauria oblidat tota la informació.
En aquells moments la Samantha intentava convèncer la Lícia de que ell havia d’anar al centre d’internament.
— Però si no en tens les coordenades! — protestà la Lícia.— No és el que havíem pactat amb els altres.
— No recordaran les instruccions que els he donat de com arribar a la sala central! És un recorregut llarg. Es poden perdre pel clavegueram i llavors els localitzaran fàcilment!
La Lícia sospirà fons. Sabia que la Samantha tenia raó.
— No pots sortir ara! No veus que ets fugitiva? Han posat preu al teu cap! La teva imatge circula per tots el dispositius de tots els ciutadans connectats! — el Joan no li hagués dit res a la Samantha si aquesta no hagués insistit. Però ara havia d’impedir que fes quelcom que la posés a ella en perill o a tots els membres de la xarxa.
— Què? — digué la Samantha incrèdula.
El Joel va connectar els avisos del seu dispositiu. En sortia un amb una foto de la Samantha a qui havien descrit com a una terrorista armada i perillosa. S’oferia una suculenta recompensa al ciutadà que aconseguís donar informació exacta d’on es trobava.
La Samantha es posà a tremolar.
— Poden connectar els seus dispositius? Amb ajut d’una càmera jo els podria anar orientant.
El Max i l’Eva en porten una a l’orella.
— l la connectaran?
— Si tenen prou energia sí.
La Samantha abaixà la mirada. Sabia que sense indicacions seria molt difícil que l’equip arribés a la sala on retenien els presos. La Lícia va interpretar aquell gest de la manera correcta i un calfred li recorregué tot el cos. Aquella missió els portaria a tots a la perdició. Ella estava condemnada de tota manera però la seva filla, el Joel, el Benet i els altres no. I tot i així es feia indispensable pensar en els ciutadans tancats a les cloaques. Encara que no els coneixes n’eren molts i havien d’intentar ajudar-los. Era el seu deure però era també una bogeria.
Dintre el refugi els agents de seguretat que havien arribat de reforç s’havien aplegat dins l’entrada de la sala principal i se sentien anxovats. Ni ells mateixos sabien com ocupar el seu temps en aquell espai sense al·licients, sense aire i sense natural. Per passar l’estona jugaven a cartes però les males vibracions d’aquell indret inhumà els estaven alterant els nervis.
— Estàs fent trampes malparit! — digué uns dels cinc jugadors.
— Demostra-ho! Que guanyi diverses vegades consecutives no vol dir que faci trampa. Senzillament jugo millor que tu mitja merda!
— Ei! Calmeu-vos que només és un joc. — Digué un dels vigilants que ja feia anys que treballava a la cel·la. — L’ambient us està afectant, però ja us hi acostumareu.
— Jo no penso estar-me aquí gaire més temps! — digué el mateix que havia acusat al company de fer trampes.
— I què faràs? Fugiràs? — digué el contrincant guanyador en to sorneguer.
Els quatre vigilants esclafiren a riure i el vigilant jove se sentí atacat. Era realment un càstig haver d’estar tancat amb aquells individus. Havia de pensar en una manera per lliurar-se d’aquella tasca o acabaria donant cops de puny a algú. De sobte veié com s’encenia el llum vermell del taulell de control.
— Una comunicació! — exclamà.
— Apa vinga! No canviïs ara tu de tema! — digué un dels veterans de la sala de vigilància.
— No. Va de debò!
El veterà girà el cap i albirà el llum amenaçador cridant-los la atenció. Tots van emmudir però els crits dels presoners seguien sent encara eixordadors i se’ls clavaven encara més dins el cervell. Un dels veterans anà cap al taulell i activà el missatge. El seu rostre es tornà tan ombrívol que els companys notaren el seu grau de torbació. Quan acabà d’escoltar el missatge teclejà quelcom. Llavors romangué mut durant uns instants. No gosava aixecar la vista per mirar els companys. Els quatre agents asseguts a la taula estaven a l’expectativa però tots intuïen que aquell senyal d’alarma no portava res de bo. L’agent que havia rebut el missatge caminà abatut cap a la taula i digué en veu trèmula.
— Tenim ordres de tancar les comportes anteriors i posteriors a la sala i marxar abans d’obrir la comporta de les aigües de tractament de residus.
— Però això els ofegarà a tots!
Una llàgrima rodolà sobre la galta de l’agent portador d’aquella ordre. Es tragué una ampolla de la jaqueta i se la begué sencera. Era l’elixir.
— Hem de ser prou ràpids nosaltres també perquè no sé segur si la comporta d’aquesta sala aguantarà tanta pressió i hem de trobar la sortida a temps.
Els cinc agents es miraren els uns als altres i llucaren els presoners. «Potser millor morir que viure en condicions inhumanes durant suficient temps per perdre el cap» Pensà el noi que acusà el company de trampós. I tanmateix una espurna de sentiment li esquinçà el cor. Com podrien viure tots ells després de complir les ordres? No seria millor que la porta de seguretat cedís i se’ls endugués també a ells?
— Companys. Ara us explico el procés. En una hora com a màxim hem d’haver-ho fet tot. Qui arribi primer a l’exterior haurà d’informar de la finalització de la tasca.
— Si hi arribem, voldràs dir…
— Sí que hi arribarem. — Digué l’agent que havia comunicat les ordres. I espero de debò que siguem tots.
Mirà un altre cop els presoners. S’havia familiaritzat amb les cares i el capteniment d’algun d’ells. Quelcom li deia que ell no voldria sortir a l’exterior. Un sistema que ordenava l’extermini de tanta gent no podia ser bo i no desitjava seguir més ordres.

Tot “pel gat” com diuen els alemanys. Més expressions castisses.

IMG_20190907_194419_resized_20190907_103314608(2)

Ara sí que puc dir que aquesta setmana ha començat tot l’enrenou més gran al centre on treballo i que pel personal docent s’ha inaugurat la “temporada alta”, i jo afegiria, d’alt estrès. I precisament aquesta setmana m’han vingut al cap tres expressions alemanyes que us vull donar a conèixer.
La primera té una traducció al català ben simpàtica. Resulta que el dilluns estava intentant avançar les programacions d’un mòdul de cicles. Per tal que us en feu una idea, un mòdul en cicles formatius és equiparable a una assignatura. I ara us preguntareu? Que no tenen els professors les assignatures programades abans d’acabar el curs? Doncs per regla general sí però resulta que els del departament d’ensenyament tenen idees brillants que comuniquen als centres docents en poc temps i llavors tots hem de córrer a entregar-ho tot com ho volen “els de dalt”. Però això ja són figues d’un altre paner. Fins ara els mòduls es dividien en unitats formatives i els docents dividien aquestes darreres en blocs temàtics que anomenàvem nuclis formatius. Però a final del curs passat algú va tenir la gran pensada que els nuclis formatius s’havien d’anomenar AEAs — activitats d’ensenyament aprenentatge— i que per tant havíem de plasmar el canvi de nomenclatura a les programacions. I a sobre, on abans teníem tres nuclis formatius equivalents a tres avaluacions ara ens demanen sis AEAs com a mínim Per això m’ha calgut refer les programacions dels mòduls que imparteixo a cicles i reprogramar-ho tot.
El dilluns, com us deia, quan ja estava a punt de cantar victòria perquè tenia una programació quadrada i pràcticament acabada, de sobte es van apagar tres dels ordinadors de la sala de professors per “problemes elèctrics”. I com que jo generalment no vaig desant tots els canvis dels darrers cinquanta minuts, aquell dia vaig perdre molta feina feta. Com diuen els alemanys la feina va ser für die Katze, és a dir pel gat. Nosaltres els catalans quan fem quelcom que no serveix per res diem que la feina ha estat pel dimoni.
I ara segur que us demanareu? Però de veritat ha d’estar fent programacions just abans de començar el curs quan de segur hi ha milers de coses a fer? Doncs és cert que les noves directrius per fer les programacions ens van arribar a finals de juny i de llavors fins a marxar de vacances haguéssim pogut tenir-ho enllestit. No obstant, a alguns companys i a mi mateixa ens ha passat que en arribar de vacances se’ns ha comunicat que ens canvien assignatures— en cicles mòduls– i hem de programar els mòduls nous. Com us podeu imaginar tornar a la feina després de l’estiu i que et diguin que et canvien substancialment els horaris sense comunicar-t’ho abans i que a més et carreguin amb noves assignatures a canvi de les que tens per mà, molesta una mica. Em faig gran i la flexibilitat minva. I per això he parlat molt sovint als meus amics dels imprevistos de darrer minut i ells ja en comencen a estar tips perquè ich kaue ihnen das Ohr ab, els mastego l’orella con diuen els alemanys, és a dir, que parlo contínuament.
Sortosament per ells ja m’he moderat perquè ja ho tinc tot coll avall. I per acabar la curta entrada del bloc d’aquesta setmana— penseu que encara estic en procés d’adaptar-me al nous horaris i conèixer la fauna de les aules— us volia parlar d’una altra expressió. Aquesta la puc relacionar amb política. Quan un candidat vol ser escollit comença a prometre i prometre i fa el que els alemanys anomenen das Blaue vom Himmel versprechen, que vol dir prometre el blau del cel. És obvi que per als alemanys prometre el blau del cel sona a cosa impossible perquè durant molts dies de l’any el cel és gris. I resulta que quan els alemanys prometen el blau del cel, els d’aquí prometem l’oro i el moro. I ja sabem que llavors tot queda en res com quan els estudiants juren que estudiaran més.
I recordant el gris del cel de tres-cents quaranta dies l’any a Alemanya m’ha vingut al cap una altra expressió que té a veure amb els gats. Nachts sind alle Katze grau que traduïda vol dir, de nit tots els gats són grisos. És el que els nostres veïns ibèrics expressen amb allò de que “ de noche todos los gatos son pardos”.
I per cert. Com que avui he escrit sobre dues expressions que van de gats, la imatge d’avui és d’un gatet molt simpàtic a qui conec personalment i que sap molt bé com fer-se notar perquè li facin magarrufes.
A tots vosaltres us desitjo bona setmana i als professors molt coratge i energia pel nou curs!

La Porta XXVI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’Eva era a casa del Benet pàl·lida com la llet. El Joel seia al seu costat i li agafava la mà.
— No va donar avís del que passava però tenim el darrer senyal que hem rastrejat i hem localitzat el punt de la ciutat en què es trobava. Ara estem comparant el senyal amb la descripció que el Sam va fer de la zona d’aïllament.
— Què pot haver passat? — digué el Benet amb veu tremolosa.
— Treballem sobre la hipòtesis que la Samantha fos una doble agent. Però fins ara cap de nosaltres ha estat arrestat.
El Benet s’emportà les mans al cap. Només havia aconseguit dormir durant quatre hores les dues darreres nits.
L’estat de torbació dels tres era tan gran que cap d’ells s’adonà de que al dispositiu que havien col·locat sobre la taula se li havia encès el llum verd.
— Segons el que tenim i la descripció del Sam demà podrem tenir quatre possibles amagatalls als voltants de la ciutat. — Va dir el Joel pausat.
— Però i si han trobat el transmissor a la Lícia?
— Llavors sabran que treballava per la xarxa. Però no ens poden localitzar. — Va dir el Joel.— El que no podrem saber és on para ella.
Un so intens els va arrencar de les seves cabòries i tots miraren el dispositiu de la taula.
— És el rastrejador de la mare! — va dir l’Eva exaltada.
El Joel se la mirà alarmat.
— Que potser porta ta mare o no! Vaig a comprovar la seva posició.
Connectaren el rastrejador al dispositiu del Joel que va localitzar de seguida en un mapa on estava el xip en moviment.
En un carrer de la ciutat les dues fugitives anaven perdent energia.
— No puc més! — va fer la Samantha. — Aquest matí no em trobava bé i he hagut de menjar lleuger. Ara la gana ja no em deixa córrer. No podem parar a comprar quelcom?
La Lícia pensà durant uns segons.
— Tots els establiments estan monitoritzats. És molt perillós. Nosaltres no podem comprar. — El seu rostre canvià. — Tens unitats d’energia a sobre?
La Samantha en portava un bon feix en forma de targetes. Gairebé ja no les feia servir ningú però permetien no haver-se d’identificar amb el dispositiu per pagar.
— Busquem primer un centre d’alimentació i esperem que passi un vailet. Li oferirem unitats d’energia per tal que ens faci la compra.
— Però i si no en passa cap? — digué la Samantha amoïnada.
— Si veiem que no passa ningú durant una estona, llavors ja inventarem un altre pla. De tota manera necessitem descansar.
La Lícia va explicar a la Samantha què farien per no despertar sospites. La Samantha hauria de fer veure que estava marejada i li calia menjar. Llavors li demanarien a algun noi o noia que els portés quelcom.
— Fas mala cara. Et trobes bé? — va fer la Lícia.
— M’han dit que és pitjor els tres primers mesos. Després els marejos marxaran per si sols.
La Lícia la llucà amb els seus enormes ulls de color mel.
— Ho sap el pare? Estarà patint per tu…
— No n’hi ha de pare senyora Ferrer. I el sistema m’hagués rebutjat igualment pel meu delicte i jo hagués quedat fora de la llei.
Eren assegudes a una portalada del carrer. La Lícia li agafà la cara i la girà cap a ella.
— Quan arribem on et porto estaràs com una reina. Has de pensar en el nen que vindrà perquè t’ajudarà a agafar forces.
Els ulls blaus de la Samantha es dirigiren cap al terra i una ombra de torbació cobrí el seu rostre.
— No t’has d’avergonyir de res per més que ho vulgui el sistema, em sents?
En aquell moment un noiet d’uns tretze anys passà per davant d’elles. Era molt alt i esprimatxat però la seva cara encara arrodonida delatava la seva edat.
— Ei tu! Perdona! — va fer la Lícia que encara tenia veu.
El noiet les mirà.
— La meva filla està molt marejada i necessita menjar. No voldria deixar-la sola. Saps si hi ha algun establiment d’alimentació per aquí? No som del barri…
El nano les mirà amb rostre de curiositat.
— Sí. Un carrer més avall. Vol que les acompanyi?
— La meva filla no es pot moure gaire. Tinc por que caigui. Et puc donar vint unitats d’energia per portar-li quelcom per menjar. Si ho fas te’n donaré trenta de propina quan siguis aquí.
El noi mirà la Lícia.
— És de debò això?
La Samantha tragué unes quantes targetes d’unitats d’energia.
— Per favor! — va fer.
El noi agafà una targeta de vint i anà a l’establiment. Trigà una bona estona en arribar però pensaren que era normal perquè els nois d’aquella edat no feien sovint la compra i havia de rumiar bé què podria fer de les unitats d’energia. Havia de comprar coses que es poguessin menjar de seguida. La Lícia desitjà que no portes només bosses de patates fregides i porqueries similars. La figura llarga i prima aparegué al cap de carrer no gaire més tard. Portava un cabàs reciclable força ple.
— Aquí teniu. Pà i formatge, iogurt líquid i dues peces de fruita. Va bé?
— És fantàstic! — digué la Samantha tot donant-li les trenta unitats d’energia.
— Puc fer res més per vosaltres?
— No gràcies. Quan hagi posat quelcom al cos, de seguida es trobarà millor. Ens has fet un gran favor!
Un cop hagué marxat la Lícia li preparà com pogué un entrepà a la Samantha i aquest va voler donar-ne un tros a la seva mare fictícia.
— Per mare i filla no passem! Vostè és molt fosca de cabell i jo sóc rossa.
— No em tractis més de vostè que no sóc pas tan gran jo! — i esclafí a riure.
Mentrestant l’Eva mirava com hipnotitzada el dispositiu.
— S’ha aturat oi?— demanà de manera retòrica.
— Això sembla. —digué el Joel.
— Podríem anar-hi amb el vehicle especial i veure qui porta el dispositiu.— Digué el Joel.
La cara de l’Eva s’entristí perquè el que havia dit significava que no creia que el portés la seva mare.
— Espereu! —exclamà el Benet. — Podem anar-hi amb un vehicle de reciclatge. Els controlo tots remotament. Normalment no em cal fer-ho a casa però puc perquè s’activen amb el meu dispositiu.
L’Eva i el Joel es van mirar.
— Sempre serà millor que anar-hi nosaltres i posar-nos directament al parany.
El Benet activà la sala de reciclatge de manera remota i va fer pujar el seu androide preferit a un vehicle i llavors el va fer arribar a casa seva. Els vehicles de neteja que transportaven robots no eren poc usuals als carrers a qualsevol hora. I de la planta de reciclatge a casa del Benet el vehicle va trigar només vint minuts. Tots tres ja estaven preparats per marxar.
—Seguirem detingudament el senyal. No crec que trigui a moure’s. Altrament seria un parany per a pòtols! — va dir el Joel.
Mentre circulaven per la ruta que els havia de portar on feia poc havien monitoritzat el senyal quiet, de cop veieren que el senyal del xip es movia.
— Canvio la ruta! — digué el Benet.
Al darrere l’Eva i el Joel seien entre els enormes cubells sense poder veure res.
— Marc amic meu, avui anem en missió secreta!— digué el Benet amb energia.
El Benet passà a control manual de l’androide que conduïa el vehicle. Volia resseguir bé el xip. Es movia lentament i això els donava avantatge. No trigarien en ser al punt on es trobava.
— Nois! Ja som prop! Quan tinguem l’individu localitzat, què voleu fer?
El Joel i l’Eva es van posar el passamuntanyes i van agafar l’esprai anestèsic per adormir qui fos que portava el xip en cas de no ser un androide.
— Improvisarem!
Les cames de la Lícia començaven a fer figa però ja no eren tan lluny de casa del Benet. A uns quaranta-cinc minuts a peu.
— Aguantaràs? — va fer la Lícia.
— Jo sí! Em demano d’on treus les forces per seguir, és fantàstic!
Van sentir un soroll darrere seu. S’havia fet fosc i hi havia poca gent al carrer. Uns llums il·luminaren l’asfalt i el cor se’ls va disparar. Potser eren els vehicles policials que ja les havien localitzades. Van començar a córrer però el camió les empaità. En ser al costat seu una veu cridà:
— Lícia!
La Lícia mirà el vehicle però el seu cervell no processà la informació prou ràpidament. Mig a les fosques li costà reconèixer l’Androide de neteja dins el gran vehicle. Al seu costat la silueta coneguda li semblà un miratge. Li ho semblava o era ell? La porta del vehicle s’obrí i el Benet saltà del camió de reciclatge i s’abraonà sobre la Lícia.
— Benet! — va fer ella abraçant-lo amb força.
— No tenim temps! Puja!
El Benet veié de cop la noia rossa.
— Ella és dels nostres!
I el Benet obrí la porta del darrere i deixà pujar les dues dones. Hagués pogut cridar d’alegria però s’havia de reprimir.
— Mare! — digué l’Eva encara amb el passamuntanyes posat.
L’abraçada fou llarga. Una estranya sensació d’assossegament s’apoderà de la Samantha. Havia seguit l’instint correcte perquè potser salvar l’Alicia la salvaria a ella.