L’Alemanya dels darrers trenta anys.

Deixa un comentari

Ja fa dies i si seguiu el blog ho sabeu, que estic més que amoïnada per Alemanya. Després d’anys i anys d’una política social que feia sentir els ciutadans completament segurs i privilegiats, ara han arribat els temps de les vaques magres i s’ha de reduir les despeses a marxes forçades. Merz ho ha tingut molt difícil per tirar endavant el paquet de reformes del 2 de juliol però finalment ha aconseguit anar de vacances amb les deures fets. El més significatiu del paquet es redueix al que us explico a continuació. S’augmenta gradualment l’edat de jubilació durant els propers 10 anys per equiparar-la a l’esperança de vida i un podrà cobrar la renda als 70. Una altra mesura prou agosarada però probablement efectiva i que aplaudeixo és la de l’augment del tipus impositiu per a les rendes més altes. Pel que fa al mercat laboral i la sanitat s’han acabat les baixes laborals telefòniques perquè un dels problemes de l’Alemanya de fins ara és que de mitjana un alemany estava 18 dies a l’any de baixa. També s’intentarà incentivar el treball a jornada completa i es donarà facilitats de contractació i acomiadament a les empreses. En el terreny de la sanitat el copagament dels medicaments passarà a ser de 7,5 a 15 euros.
Principalment el problema més greu de l’Alemanya actual és amb tota seguretat la indústria. Un dels pilars de l’economia del país era la indústria automobilística i aquesta està fent aigües perquè els vehicles del mercat asiàtic són molt més competitius. Volkswagen vol acomiadar uns 100.000 treballadors per adaptar la plantilla a les necessitats productives.
Ens trobem davant una nova crisi d’identitat d’Alemanya. Ja us vaig comentar fa unes quantes setmanes i ho he anat esmentant repetidament, que la reunificació va provocar una profunda crisi d’identitat dels ciutadans del que havia estat la República Democràtica Alemanya. Ells van perdre un país i un sistema i van haver de lluitar en un món capitalista sense prèvia preparació. A la República Democràtica la vida del ciutadà girava al voltant de la feina i com ja us vaig comentar les empreses sovint organitzaven les mainaderies pels infants i fins i tot les vacances dels treballadors. A més la feina estava gairebé garantida per a tots. I és clar, en entrar a la roda del capitalisme i perdre estabilitat laboral i poder adquisitiu, el que va passar va ser que una bona part dels 13 milions d’alemanys de l’est van quedar tocats i perduts.
La crisi econòmica ja es feia notar però llavors, durant la dècada posterior a la reunificació. Penseu que Alemanya va integrar a 13 milions de ciutadans de la nit al dia i per tant l’economia coixejava a l’est sobre tot.
Recordo perfectament ser conscient que hi havia gent necessitada poc després de la meva arribada al país al noranta-sis. A Berlín vaig tenir l’oportunitat de conèixer persones que vivien dels ajuts socials i havien esdevingut una mica una càrrega pel sistema. Algunes d’elles podrien haver treballat però altres eren difícilment incorporables. Això feia el panorama i l’atmosfera al Berlín i Dresden que vaig conèixer prou tèrbols.
A Dresden jo anava amb peus de plom. Tampoc tenia la sensació que els que m’envoltaven nedessin en abundància. Ho tenia molt present. I jo mateixa subsistia amb uns mínims perquè com a estudiant no podia guanyar més de 600 DM o 300 euros al mes el primer any que vaig entrar a la facultat. És el que permetia la Lohnsteuerkarte, una espècie de quartilla on registraven els treballs puntuals dels estudiants. A Dresden però ja vaig compaginar els meus estudis amb la feina de docent autònoma i el topall era una mica més alt. Però cap meravella evidentment perquè també havia d’anar a classes i fer la feina per treure’m la carrera.
Recordo un dissabte matí en què havia d’anar a fer les compres. Vaig retirar els darrers 50 DM del banc. Un cop al supermercat anava posant al carretó tot allò que em calia i comptava mentalment si m’arribarien els diners. Hi havia al supermercat un noi jove que em va somriure i a l’hora de pagar es va situar just darrere meu. Em va preguntar d’on era i li vaig respondre que de Barcelona. Ell va seguir fent preguntes mentre el meu cap anava a cent per hora i jo intentava imaginar si podria pagar o no. Aquell dia havia comprat també un estenedor per la roba i no volia que l’import de la compra fossin més de cinquanta marcs perquè senzillament no tenia res més per passar la resta del mes. La meva preocupació per les meves finances era tal que li vaig comentar al noi del darrere que no estava segura si m’arribarien els diners i ell va dir que no patís que me’ls podria deixar ell. Que era exactament el que no volia jo. Finalment quan la caixera em va sumar el que havia de pagar eren uns quaranta-nou euros i jo vaig entregar aquell darrer bitllet que em comprava les queviures que necessitaria fins a cobrar als pocs dies. Notant la insistència en les preguntes del noi em vaig afanyar a posar la compra a la bossa i vaig sortir al carrer tan ràpidament com vaig poder. Els carrers tenien mig pam de neu i jo no vaig conviure amb la neu de petita i avançar amb la bossa i l’estenedor sense relliscar era difícil. El noi del supermercat em va anar seguint i em va demanar si em podia ajudar. Li vaig dir que no i me’n vaig acomiadar amablement. Als pocs metres es va posar al meu costat i em va dir senzillament “l’ajudo” i em va agafar la bossa amb els queviures. Aquella insistència de la seva part em va semblar tan summament sospitosa que vaig pensar que em volia pispar la bossa. De gent que anava justa n’hi havia suficient i per tant no em podia arriscar. La meva reacció va ser immediata, li vaig dir que si em volia ajudar que em portés l’estenedor, va ser una reacció de supervivència perquè l’estenedor no me’l podia menjar i a la cartera només m’hi quedava un euro.
El noi en qüestió no en necessitava de diners i realment només em volia ajudar però en aquella època hi havia a l’est d’Alemanya prou gent que feia piruetes per arribar a final de mes.
Cap a finals de carrera el govern va introduir una reforma per pal·liar una mica el dèficit de la sanitat pública. Es va introduir el que es va anomenar Praxisgebühr, la taxa de la consulta que marcava que la primera vegada dintre d’un trimestre que es consultava el metge de capçalera o un especialista s’havia de pagar 10 euros. Va ser un xoc per a molts i moltes perquè indicava que les coses no anaven massa bé.
Durant anys l’estat Alemany ha proporcionat uns ajuts dels que molts han abusat. I ara toca posar una mica d’ordre. Els costarà però renunciar a certs privilegis perquè no hi estan acostumats. Per a mi sembla ciència ficció que un es pugui agafar el dia de l’aniversari festiu però a Alemanya els meus amics ho fan i no passa res.
De tot el que està permès allà el que em sembla més sorprenent són les baixes telefòniques. I 18 baixes a l’any per cap em sembla una exageració. Haurem d’esperar els resultats de les mesures que ha pres Merz i que no apareixeran d’un dia per un altre. De moment Alemanya haurà de fer front a la realitat dels 20 milions de persones que viuen en situació de pobresa i que canvien la percepció de l’Alemanya que segurament tenim tots.

Locucions dolces d’estiu II.

Deixa un comentari

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes.
Segueixo amb el tema de les fruites en aquest primer dijous de vacances en què encara tinc l’humor tèrbol per les darreres decisions de l’equip directiu que afectaran la meva qualitat de vida i la meva salut. No sé per quin motiu ens estan collant cada dia més i ens han de deixar clar que a més d’exprimir-nos com a llimones, a sobre hem d’estar donant les gràcies contínuament per la feina. Em sembla que els de dalt estan entestats en tirar enrere els nostres drets i això passa a nivell europeu. Més hores de feina, igual retribució i sense dret a protestar. I a sobre encara esperen que el poc temps de qualitat que ens queda per viure els hi dediquem a ells, a les empreses i companys d’empresa per generar “bon rotllo”. Aparco el tema i ja en tornaré a parlar en algun moment no gaire futur.
Començo avui parlant de les fruites amb les delicioses cireres que sempre m’han semblat tan decoratives com bones i representatives de l’estiu. Pels francesos però tenen una connotació no tan positiva perquè quan diuen que algú “a la cerise” que algú te la cirera, el que volen dir és que té mala sort. Potser és perquè els francesos no volen anomenar es coses pel seu nom i fan servir la cirera com a eufemisme per la mala sort per no cridar-la. El contrari, néixer amb la flor al cul s’anomena en francès o bé “être né sous une bonne étoile” néixer sota una bona estrella, o “être en veine” estar en vena o per últim “être né coiffé” haver nascut pentinat. Aquesta darrera és molt graciosa perquè reflecteix el fet que el pentinat els sembla una tasca dificultosa als francesos. Quan es posen vermells i es ruboritzen ells diuen “être rouge comme une cerise” i tal i com els veïns ibèrics, quan quelcom arrodoneix una tasca ben feta diuen “la cerise sur le gâteau” la cirera del pastís i en castellà “la guindilla”. Si hem estat malalts i ens recuperem direm en francès que “refem la cirera” “refaire la cerise”.
Les llimones també són molt productives lingüísticament en francès. Si un és intel·ligent en diuen “en avoir dans le citron” tenir-ne a la llimona i si un fa un esforça mental, s’esprem la llimona “se presser le citron”. Això em sembla que per a molts ja ha passat a la història perquè amb el chat gpt i ara amb el Claude, la darrera IA que ha semblat tan potent als EEUU que n’han prohibit una versió, cada cop pensarem menys. On anirem a parar? No ho tinc clar. Perquè a mi aquest estiu m’han fet un curs-tastet de Claude a la feina i ens han mostrat com descarregar les tasques de l’alumnat i en fa les correccions que es poden pujar a l’aula virtual. Quelcom molt perillós si em demaneu. Oi que no volem que ells facin un “tallar i enganxar” de la feina? Doncs per quin motiu ho hem de fer nosaltres? I si ho corregeix la IA, nosaltres farem un bon seguiment del progrés de l’alumnat? No ho tinc clar. Ja ho sabeu, si no voleu “vous presser le citron” feu servir a IA i avall. Avui dia ho fa tothom. Només que de tota aquest auge de la IA en fa 4 dies i jo ja m’he cansat de veure contingut que l’ha creat o el chat gpt, o el gemini o alguna d’aquestes entitats. És com si hi notés la manca de caliu humà.
Per cert, si voleu una alternativa sense fruita per aquesta darrera expressió també podeu dir que un es rasca la sopera en francès “se racler la soupière” i és que en molts idiomes la metàfora familiar que designa el cap és o bé una olla, o un test, d’aquí la paraula italiana per cap que és “testa” i la francesa “tête” i també tenim en francès la sopera, “la soupière”.
Com els anglesos i com nosaltres si algú treu tot el suc i explota als altres diem que aquesta persona “presse quelqu’un comme un citron”.
I per últim avui vull parlar de les pomes. Si una cosa és perfecta diem que és “aux pommes” i si algú és massa babau i es deixa enredar o és una bona pera com hem vist abans o una bona poma “une bonne pomme”, una persona baixeta com jo seria alta com tres pomes “haut comme trois pommes”. D’un altre post ja sabeu que desmaiar-se és “tomber dans les pommes” però ja us en vaig explicar l’etimologia i no em vull repetir.
Pel que fa a les prunes, si hem fer quelcom pel dimoni els nostres veïns diuen “pour des prunes” i recordo que si us posen una multa en francès és “prendre une prune”. Ja ho tenim per avui. Espero que el juliol ens porti pluja de nou per apaivagar la set dels nostres boscos i muntanyes i evitar incendis. El cor se’m trenca veient les imatges de la Costa Brava cremant. Per què no serem capaços de reduir el consum humà per tal de no destrossar més el planeta? L’ésser humà és egoista de mena i sembla que som incapaços de rectificar. Com va dir Al-Gore amb la seva famosa metàfora “junkies find veins in their toes when the veins in their arms collapse”. Hem d’esperar un cataclisme per tal de repensar el món…

Locucions dolces d’estiu I.

Deixa un comentari

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes.

El somni de la papallona VI.

Deixa un comentari

El carrer Doctor Trueta, que temps enrere havia estat el carrer Wad-ras en honor a una vall del Marroc, és un carrer força ampli i curiosament ombrívol però net i endreçat i el pis que ha triat la Paula és prop de la Rambla del Poblenou que tant li agrada. Quan el Bernd descobreix de lluny aquesta artèria ciutadana s’il·lumina la seva mirada.
— Això ja és una altra cosa!
Arriben a l’entrada i a la Paula li costa trobar les claus entre el batibull de coses que du a la bossa. Finalment extreu el manyoc i obre la porta que dona a una escala no gaire ampla i alhora força fosca. El Bernd fa cara d’espantat. El seu pis a Sonnenallee no és cap meravella però les entrades a Alemanya són més àmplies que les de segons quins pisos Barcelonins. De fet, a alguns indrets de la ciutat era tota una aventura treure un difunt amb la caixa perquè les escales estretes no permetien baixar-lo de manera digna. Això la Paula tampoc li vol explicar avui al Bernd que primer s’ha de relaxar i estar de bon humor per escoltar històries com aquesta.
La porta del pis és de fusta antiga pintada amb un picaporta de bronze que mostra una mà sobre una pedra. Com que el timbre només funciona de tant en tant, el picaporta ha recuperat la seva funció. Observa divertida la cara del marit que sembla a punt d’arrencar a córrer. Sense saber-ho somriu. Obre la porta que dona a un passadís no gaire ample a la dreta del qual hi ha dues portes. Senyala al Bernd el penja-robes i ell hi posa la seva jaqueta prima. El fa passar pel menjador i arriben al dormitori. El pis estava completament moblat però el Bernd ha notat de seguida la mà de la Paula que hi ha posat uns detalls per fer-s’ho una mica més casa seva. Demana on és el bany i ella li indica. Quan en surt sembla de més bon humor.
— Petit però acollidor!
— I car! Nou-cents euros per cinquanta metres quadrats és un robatori però com que ho paga tothom no hi podem fer res. I el barri està molt bé. Ja ho veuràs!
L’estira pel braç i la porta a l’habitació tot traient-li la roba.
— Quina pressa! —fa la Paula entremaliada.
— El cafè ja el farem després que ara tenim feina!
Les parets del pis són primes i en un moment donat s’adonen que els veïns han posat música, segurament per no sentir massa els detalls. El Bernd està una mica suat.
— A Berlin ja no estaríem suant. Més aviat necessitaríem la manta… — observa ell.
Per la finestra entra encara una claror poc usual per ell per l’època de l’any.
— I a Alemanya ja tindríem de sensació de que no cal sortir perquè ja és fosc.
La Paula s’alegra que ell trobi aspectes positius.
Xerren una estona de les darreres novetats en terres germàniques. Força gent que enyora la ex-cancellera Merkel perquè la “Ampel Kaolition”, la coalició del semàfor no acaba de ser un govern prou ferm. El Bernd comenta les darreres batudes policials per enxampar traficants. Tot i que molts d’ells són estrangers, els que remenen les cireres són alemanys que renten el cap els joves de classes socials baixes i aquests es deixen enredar perquè no veuen perspectives laborals clares. La Paula es va acostumar a Neuköln perquè li semblava còmode no destacar com a estrangera. Però no s´hi ha sentit mai segura.
— Quan tornis podem intentar canviar de barri.
“Quan torni”. Aquestes dues paraules li deixen un regust a la boca que voldria treure’s de sobre i els petons del Bernd no li renten el sabor agre.
Passen el vespre passejant pel Poblenou i decideixen sopar a un dels restaurants libanesos de la Rambla. El Bernd vol convidar-la però no s’hi vol gastar el que ell considera uns preus desorbitats i la majoria dels restaurants li semblen cars. Des de fa un any té un cotxe nou i la seva intenció és pagar-lo el més ràpidament possible. Per això ara tota la resta passa a ser un luxe. Ni escapades romàntiques de cap de setmana, ni àpats fora de casa. La Paula calcula els anys que li queden de dieta financera hipocalòrica i aparta el pensament perquè sap que es posarà de mal humor. Amb l’estómac ple van a fer una passeig després del sopar i arriben fins al mar. Ell aprofita el bon humor de la Paula per demanar-li de nou si ja ha parlat amb el Marc i ella s’excusa dient que no l’ha trobat al pis i no vol fer-ho per telèfon. Ell la mira de reüll però no diu res i suposa que no vol espatllar la primera vetllada plegats a la ciutat. Per desviar el tema pregunta si li vindria de gust fer una sortida el dissabte o diumenge. Res d’especial, només anar a passar la tarda fora, potser a passejar per alguna zona de Collserola o anar al Maresme.
— M’agradaria explorar la ciutat primer. Voldria veure un parell de parcs i anar al MNAC. He llegit que és molt interessant. Podríem aprofitar per anar als Bunkers del Carmel que hi ha una vista espectacular m’han dit. Si et sembla bé, és clar. Potser estàs cansada de Barcelona i et cal sortir, llavors sortim…
— El que em proposes també em sembla bé. Ara als Búnkers ja no hi fa tanta calor i també em fa il·lusió anar a visitar parcs amb tu. El que passa és que acostumat a tenir extensions verdes enormes prop temo que els nostres parcs menuts et semblaran ridículs.
El Bernd és amant d’anar al parc a córrer i a Berlin els seus favorits són el Volkspark i el Landschaftspark. El primer també agrada a la Paula, sobre tot pel monument japonès, la campana de la pau que el país va regalar a Berlín oriental, però ella prefereix perdre’s pel Tierpark del districte de Mitte perquè va ser el primer que va conèixer just poc després d’arribar a la ciutat. Se’n recorda perfectament perquè va aterrar a Berlín un quatre de setembre però el gris del cel feia pensar més en un novembre. Els primers dies adaptar-se a la seva nova rutina se li va fer una muntanya. Les cares de la gent li resultaven hostils, els edificis impersonals, l’enllumenat als carrers li semblava pobre i a sobre els companys la veien com una intrusa. L’hotel Adlon queda al districte Mitte i un dels vespres que va aconseguir no sortir després de les vuit va anar fins al Tierpark. Se sentia estranya i perduda, com si hagués pres una decisió a la vida que la faria anar cap al cantó equivocat. Va deambular entre els arbres sentint la fullaraca sota els seus peus i sense trobar-se ni una ànima fins que va començar a ploure lleugerament. Es va refugiar sota un arbre i va pensar que potser hauria d’haver agafat la feina a l’hotel Arles Plaza que tenia menys categoria però era a una ciutat on la gent semblava, de bones a primeres, més acollidora que a la capital alemanya. Es va arraulir al banc tot olorant els arbres humits de la pluja incipient i es va posar a plorar. Potser aquesta darrera aventura se la podia haver estalviat… Això és el que estava pensant quan un home jove li va passar pel costat i li va dir “Ei noia! Que et mullaràs sense paraigües!” Va aixecar el cap i es va trobar amb un ros d’uns quaranta i pocs i de cabell rinxolat i més prim que no pas gras. Li va recordar de seguida el Tom i sentí de cop una forta enyorança que es va reflectir ben segur al seu rostre perquè el noi li va oferir el seu paraigües per acompanyar-la fins el metro. La Paula va dir que sí. Així va conèixer el Wilhem, que es feia dir Willi i que va ser el seu primer gran amic en terres teutones. Per això per a la Paula el Tierpark representa el toc d’esperança quan tot sembla gris. I a Berlin és el lloc que escull per refugiar-s’hi quan tot li va en contra. Intuïtivament espera que el parc li torni a enviar algú que l’ajudi quan ho necessita.
Decideix que començaran pel Parc de la Ciutadella, faran el parc del Carmel i el Parc del Laberint d’Horta i els Bunkers el cap de setmana. Vol fer-li al Bernd la ciutat el més agradable i seductora possible.
Per la nit en apagar el llum s’adona que és la primera vegada que ella i el Bernd passaran plegats a la seva ciutat. Un pensament estrany l’omple alhora d’alegria i tristor. En cinc anys de matrimoni ell no li ha dedicat prou temps per interessar-se per Barcelona, la ciutat on tots els Alemanys que troba a l’hotel voldrien viure. Ella però es va embolicar amb un dels pocs que no hi mostren cap atracció. El Bernd l’abraça i l’abraçada acaba en joc sensual. Està cansada però les carícies del seu marit la revifen fins que tots dos queden sadollats. S’adorm pensant en què ha de fer un esforç per veure tot el més positiu i deixar córrer el que no ho és tant…
El divendres li passa volant i quan plega de la feina decideix anar directament a veure la mare. Li posa un missatge al Bernd i li diu que arribarà cap a les cinc i que hi ha macarrons a la nevera. Ell no li respon perquè s’ha apuntat a un curset intensiu de Voleibol a la platja per passar les estones del matí de la seva setmana de vacances prop del mar però sense tenir la sensació de fer el gallòfol. Ella dina amb una companya d’escola un entrepà de truita de patates, una aigua i un tallat i va en bicicleta fins a Plaça Joanic. D’allí camina fins al centre on va ingressar a contracor a la Maite. En picar a la porta la veuen i se sorprenen de que hagi arribat fora del seu horari habitual però la Paula no es deixa intimidar i demana si pot anar a passejar a la mare abans. L’empleada, una peruana xamosa amb la cabellera negra carbó sempre recollida amb una cua, li respon que ara mateix la portarà a l’entrada. La Paula s’espera com un enamorat a l’enamorada i quan la veu a la seva cadira de rodes amb els ulls tancats se li ensorra el món. Tot i així agafà la cadira i quan la té agafada amb les dues mans s’acosta a la cara de sa mare, li fa un petó i li diu a l’orella “princesa avui anirem al parc, seurem de costat i mirarem com juga la quitxalla”. La seva princesa dorm en un altre món i li xerra en castellà episodis d’una escena que no és ni d’aquí ni d’ara. La Paula li ha comprat croissants de xocolata petits per fer-la berenar una mica. Està molt prima i tem que quan arribi l’hivern, aquest se l’emporti del tot. Li acarona la cara mentre l’anciana xiuxiueja quelcom i a la Paula li sembla que està dient que s’ha d’anar a comprar el peix a la Boqueria. Li acosta el croissant a la boca i intuïtivament la Maite l’obre i accepta un tros del berenar. Mastega i empassa a pesar de que fer un àpat no està potser dintre del guió escenogràfic que la Maite segueix en el seu segon món. “Si pogués saber on ets mare!” pensa a Paula mentre una llàgrima traïdora li rodola per la galta. Però no vol que els nens que corren entre rialles i crits de joc la vegin així i s’eixuga la gota i segueix donant-li el berena. Li sona el mòbil i el mira. El Bernd li demana si es poden trobar a la parada de metro de Diagonal Mar perquè vol anar a fer unes compres al centre comercial i a la sortida vol explorar el parc. La Paula li respon que ha de passar un moment per casa seva i podria arribar-hi cap a dos quarts per anar a passejar amb ell però el seu marit li respon que li agradaria anar amb ella de compres. És gairebé una ordre i automàticament elimina del seu imaginari la seva visita gairebé diària al pis. Quan la Maite s’ha acabat els tres croissants la Paula li explica com li ha anat el dia a l’escola. De cop ha de somriure perquè quan era menuda també arribava a casa de l’escola i li explicava a sa mare els envitricolls de la vida escolar. Les escaramusses de l’hora de l’esbarjo, qui no havia portat els deures fets i l’excusa que havia donat i com d’avorrida era l’assignatura de religió. Sempre amb la maleïda paràbola de la zitzània. Ara li pot explicar els problemes de pronunciació dels seus alumnes que enganxen el so “sh” de “ich” amb la hac de “heiβen” i en comptes de dir “jo em dic” diuen “jo cago”. Una anècdota amb què la Maite i el Jaume haguessin rigut de valent. Els seus pares mai no van estar gaire contents amb la decisió de la Paula d’estudiar Turisme. Semblava un grau amb poc futur i les sortides laborals que eren molt esclaves. I la portarien potser lluny de casa que és el que va passar. Ara, asseguda al banc amb la mare al costat i mentre li acarona la mà li diu a cau d’orella perquè percebi el seu olor i potser alguna espurna del seu cervell processi la informació:
— M’agrada molt ser professora d’idiomes mare. I saps què penso? Potser hauria d’haver estudiat filologia. No sé quina. Germàniques, anglesa o francesa però filologia. I així podria veure la mateixa “clientela” cada dia durant una temporada i no em sentiria com si tot fos tan efímer… Potser teníeu raó el pare i tu. —Li acarona suaument la mà, la mateixa que coneix de la seva infància, la que agafava fort quan anava pels carrers de Barcelona plens de gent fins l’escola. Aquella mà que li donava confiança i que ara toca suaument per gravar el seu tacte en la seva memòria sana—Potser no vaig escollir bé mare. Em perdoneu?
Un segon missatge sona i mira el mòbil. És el Willi que li demana com va tot. Ell l’arrenca de la realitat paral·lela que ha començat a construir i de cop s’adona de l’hora que és i s’aixeca disposada a tornar a sa mare al seu darrer refugi. Una imatge llarga i esprimatxada s’esbossa al fons de la plaça i el cor li fa de nou un salt. És la segona vegada que creu veure’l en poc temps. Aquest joc mental de tornar al passat no li va bé “creus veure’l on no hi és Paula, això t’ho has de fer mirar” es retreu mentre aferra amb força els agafadors de la cadira de rodes i la porta a la residència. Abans de que li tanquin la porta i se l’enduguin, la Paula li fa un petó i li diu “fins demà princesa” i ella se’n va a buscar la bicicleta amoïnada pels fantasmes del passat…

El somni de la papallona VI.

Deixa un comentari

El carrer Doctor Trueta, que temps enrere havia estat el carrer Wad-ras en honor a una vall del Marroc, és un carrer força ampli i curiosament ombrívol però net i endreçat i el pis que ha triat la Paula és prop de la Rambla del Poblenou que tant li agrada. Quan el Bernd descobreix de lluny aquesta artèria ciutadana s’il·lumina la seva mirada.
— Això ja és una altra cosa!
Arriben a l’entrada i a la Paula li costa trobar les claus entre el batibull de coses que du a la bossa. Finalment extreu el manyoc i obre la porta que dona a una escala no gaire ampla i alhora força fosca. El Bernd fa cara d’espantat. El seu pis a Sonnenallee no és cap meravella però les entrades a Alemanya són més àmplies que les de segons quins pisos Barcelonins. De fet, a alguns indrets de la ciutat era tota una aventura treure un difunt amb la caixa perquè les escales estretes no permetien baixar-lo de manera digna. Això la Paula tampoc li vol explicar avui al Bernd que primer s’ha de relaxar i estar de bon humor per escoltar històries com aquesta.
La porta del pis és de fusta antiga pintada amb un picaporta de bronze que mostra una mà sobre una pedra. Com que el timbre només funciona de tant en tant, el picaporta ha recuperat la seva funció. Observa divertida la cara del marit que sembla a punt d’arrencar a córrer. Sense saber-ho somriu. Obre la porta que dona a un passadís no gaire ample a la dreta del qual hi ha dues portes. Senyala al Bernd el penja-robes i ell hi posa la seva jaqueta prima. El fa passar pel menjador i arriben al dormitori. El pis estava completament moblat però el Bernd ha notat de seguida la mà de la Paula que hi ha posat uns detalls per fer-s’ho una mica més casa seva. Demana on és el bany i ella li indica. Quan en surt sembla de més bon humor.
— Petit però acollidor!
— I car! Nou-cents euros per cinquanta metres quadrats és un robatori però com que ho paga tothom no hi podem fer res. I el barri està molt bé. Ja ho veuràs!
L’estira pel braç i la porta a l’habitació tot traient-li la roba.
— Quina pressa! —fa la Paula entremaliada.
— El cafè ja el farem després que ara tenim feina!
Les parets del pis són primes i en un moment donat s’adonen que els veïns han posat música, segurament per no sentir massa els detalls. El Bernd està una mica suat.
— A Berlin ja no estaríem suant. Més aviat necessitaríem la manta… — observa ell.
Per la finestra entra encara una claror poc usual per ell per l’època de l’any.
— I a Alemanya ja tindríem de sensació de que no cal sortir perquè ja és fosc.
La Paula s’alegra que ell trobi aspectes positius.
Xerren una estona de les darreres novetats en terres germàniques. Força gent que enyora la ex-cancellera Merkel perquè la “Ampel Kaolition”, la coalició del semàfor no acaba de ser un govern prou ferm. El Bernd comenta les darreres batudes policials per enxampar traficants. Tot i que molts d’ells són estrangers, els que remenen les cireres són alemanys que renten el cap els joves de classes socials baixes i aquests es deixen enredar perquè no veuen perspectives laborals clares. La Paula es va acostumar a Neuköln perquè li semblava còmode no destacar com a estrangera. Però no s´hi ha sentit mai segura.
— Quan tornis podem intentar canviar de barri.
“Quan torni”. Aquestes dues paraules li deixen un regust a la boca que voldria treure’s de sobre i els petons del Bernd no li renten el sabor agre.
Passen el vespre passejant pel Poblenou i decideixen sopar a un dels restaurants libanesos de la Rambla. El Bernd vol convidar-la però no s’hi vol gastar el que ell considera uns preus desorbitats i la majoria dels restaurants li semblen cars. Des de fa un any té un cotxe nou i la seva intenció és pagar-lo el més ràpidament possible. Per això ara tota la resta passa a ser un luxe. Ni escapades romàntiques de cap de setmana, ni àpats fora de casa. La Paula calcula els anys que li queden de dieta financera hipocalòrica i aparta el pensament perquè sap que es posarà de mal humor. Amb l’estómac ple van a fer una passeig després del sopar i arriben fins al mar. Ell aprofita el bon humor de la Paula per demanar-li de nou si ja ha parlat amb el Marc i ella s’excusa dient que no l’ha trobat al pis i no vol fer-ho per telèfon. Ell la mira de reüll però no diu res i suposa que no vol espatllar la primera vetllada plegats a la ciutat. Per desviar el tema pregunta si li vindria de gust fer una sortida el dissabte o diumenge. Res d’especial, només anar a passar la tarda fora, potser a passejar per alguna zona de Collserola o anar al Maresme.
— M’agradaria explorar la ciutat primer. Voldria veure un parell de parcs i anar al MNAC. He llegit que és molt interessant. Podríem aprofitar per anar als Bunkers del Carmel que hi ha una vista espectacular m’han dit. Si et sembla bé, és clar. Potser estàs cansada de Barcelona i et cal sortir, llavors sortim…
— El que em proposes també em sembla bé. Ara als Búnkers ja no hi fa tanta calor i també em fa il·lusió anar a visitar parcs amb tu. El que passa és que acostumat a tenir extensions verdes enormes prop temo que els nostres parcs menuts et semblaran ridículs.
El Bernd és amant d’anar al parc a córrer i a Berlin els seus favorits són el Volkspark i el Landschaftspark. El primer també agrada a la Paula, sobre tot pel monument japonès, la campana de la pau que el país va regalar a Berlín oriental, però ella prefereix perdre’s pel Tierpark del districte de Mitte perquè va ser el primer que va conèixer just poc després d’arribar a la ciutat. Se’n recorda perfectament perquè va aterrar a Berlín un quatre de setembre però el gris del cel feia pensar més en un novembre. Els primers dies adaptar-se a la seva nova rutina se li va fer una muntanya. Les cares de la gent li resultaven hostils, els edificis impersonals, l’enllumenat als carrers li semblava pobre i a sobre els companys la veien com una intrusa. L’hotel Adlon queda al districte Mitte i un dels vespres que va aconseguir no sortir després de les vuit va anar fins al Tierpark. Se sentia estranya i perduda, com si hagués pres una decisió a la vida que la faria anar cap al cantó equivocat. Va deambular entre els arbres sentint la fullaraca sota els seus peus i sense trobar-se ni una ànima fins que va començar a ploure lleugerament. Es va refugiar sota un arbre i va pensar que potser hauria d’haver agafat la feina a l’hotel Arles Plaza que tenia menys categoria però era a una ciutat on la gent semblava, de bones a primeres, més acollidora que a la capital alemanya. Es va arraulir al banc tot olorant els arbres humits de la pluja incipient i es va posar a plorar. Potser aquesta darrera aventura se la podia haver estalviat… Això és el que estava pensant quan un home jove li va passar pel costat i li va dir “Ei noia! Que et mullaràs sense paraigües!” Va aixecar el cap i es va trobar amb un ros d’uns quaranta i pocs i de cabell rinxolat i més prim que no pas gras. Li va recordar de seguida el Tom i sentí de cop una forta enyorança que es va reflectir ben segur al seu rostre perquè el noi li va oferir el seu paraigües per acompanyar-la fins el metro. La Paula va dir que sí. Així va conèixer el Wilhem, que es feia dir Willi i que va ser el seu primer gran amic en terres teutones. Per això per a la Paula el Tierpark representa el toc d’esperança quan tot sembla gris. I a Berlin és el lloc que escull per refugiar-s’hi quan tot li va en contra. Intuïtivament espera que el parc li torni a enviar algú que l’ajudi quan ho necessita.
Decideix que començaran pel Parc de la Ciutadella, faran el parc del Carmel i el Parc del Laberint d’Horta i els Bunkers el cap de setmana. Vol fer-li al Bernd la ciutat el més agradable i seductora possible.
Per la nit en apagar el llum s’adona que és la primera vegada que ella i el Bernd passaran plegats a la seva ciutat. Un pensament estrany l’omple alhora d’alegria i tristor. En cinc anys de matrimoni ell no li ha dedicat prou temps per interessar-se per Barcelona, la ciutat on tots els Alemanys que troba a l’hotel voldrien viure. Ella però es va embolicar amb un dels pocs que no hi mostren cap atracció. El Bernd l’abraça i l’abraçada acaba en joc sensual. Està cansada però les carícies del seu marit la revifen fins que tots dos queden sadollats. S’adorm pensant en què ha de fer un esforç per veure tot el més positiu i deixar córrer el que no ho és tant…
El divendres li passa volant i quan plega de la feina decideix anar directament a veure la mare. Li posa un missatge al Bernd i li diu que arribarà cap a les cinc i que hi ha macarrons a la nevera. Ell no li respon perquè s’ha apuntat a un curset intensiu de Voleibol a la platja per passar les estones del matí de la seva setmana de vacances prop del mar però sense tenir la sensació de fer el gallòfol. Ella dina amb una companya d’escola un entrepà de truita de patates, una aigua i un tallat i va en bicicleta fins a Plaça Joanic. D’allí camina fins al centre on va ingressar a contracor a la Maite. En picar a la porta la veuen i se sorprenen de que hagi arribat fora del seu horari habitual però la Paula no es deixa intimidar i demana si pot anar a passejar a la mare abans. L’empleada, una peruana xamosa amb la cabellera negra carbó sempre recollida amb una cua, li respon que ara mateix la portarà a l’entrada. La Paula s’espera com un enamorat a l’enamorada i quan la veu a la seva cadira de rodes amb els ulls tancats se li ensorra el món. Tot i així agafà la cadira i quan la té agafada amb les dues mans s’acosta a la cara de sa mare, li fa un petó i li diu a l’orella “princesa avui anirem al parc, seurem de costat i mirarem com juga la quitxalla”. La seva princesa dorm en un altre món i li xerra en castellà episodis d’una escena que no és ni d’aquí ni d’ara. La Paula li ha comprat croissants de xocolata petits per fer-la berenar una mica. Està molt prima i tem que quan arribi l’hivern, aquest se l’emporti del tot. Li acarona la cara mentre l’anciana xiuxiueja quelcom i a la Paula li sembla que està dient que s’ha d’anar a comprar el peix a la Boqueria. Li acosta el croissant a la boca i intuïtivament la Maite l’obre i accepta un tros del berenar. Mastega i empassa a pesar de que fer un àpat no està potser dintre del guió escenogràfic que la Maite segueix en el seu segon món. “Si pogués saber on ets mare!” pensa a Paula mentre una llàgrima traïdora li rodola per la galta. Però no vol que els nens que corren entre rialles i crits de joc la vegin així i s’eixuga la gota i segueix donant-li el berena. Li sona el mòbil i el mira. El Bernd li demana si es poden trobar a la parada de metro de Diagonal Mar perquè vol anar a fer unes compres al centre comercial i a la sortida vol explorar el parc. La Paula li respon que ha de passar un moment per casa seva i podria arribar-hi cap a dos quarts per anar a passejar amb ell però el seu marit li respon que li agradaria anar amb ella de compres. És gairebé una ordre i automàticament elimina del seu imaginari la seva visita gairebé diària al pis. Quan la Maite s’ha acabat els tres croissants la Paula li explica com li ha anat el dia a l’escola. De cop ha de somriure perquè quan era menuda també arribava a casa de l’escola i li explicava a sa mare els envitricolls de la vida escolar. Les escaramusses de l’hora de l’esbarjo, qui no havia portat els deures fets i l’excusa que havia donat i com d’avorrida era l’assignatura de religió. Sempre amb la maleïda paràbola de la zitzània. Ara li pot explicar els problemes de pronunciació dels seus alumnes que enganxen el so “sh” de “ich” amb la hac de “heiβen” i en comptes de dir “jo em dic” diuen “jo cago”. Una anècdota amb què la Maite i el Jaume haguessin rigut de valent. Els seus pares mai no van estar gaire contents amb la decisió de la Paula d’estudiar Turisme. Semblava un grau amb poc futur i les sortides laborals que eren molt esclaves. I la portarien potser lluny de casa que és el que va passar. Ara, asseguda al banc amb la mare al costat i mentre li acarona la mà li diu a cau d’orella perquè percebi el seu olor i potser alguna espurna del seu cervell processi la informació:
— M’agrada molt ser professora d’idiomes mare. I saps què penso? Potser hauria d’haver estudiat filologia. No sé quina. Germàniques, anglesa o francesa però filologia. I així podria veure la mateixa “clientela” cada dia durant una temporada i no em sentiria com si tot fos tan efímer… Potser teníeu raó el pare i tu. —Li acarona suaument la mà, la mateixa que coneix de la seva infància, la que agafava fort quan anava pels carrers de Barcelona plens de gent fins l’escola. Aquella mà que li donava confiança i que ara toca suaument per gravar el seu tacte en la seva memòria sana—Potser no vaig escollir bé mare. Em perdoneu?
Un segon missatge sona i mira el mòbil. És el Willi que li demana com va tot. Ell l’arrenca de la realitat paral·lela que ha començat a construir i de cop s’adona de l’hora que és i s’aixeca disposada a tornar a sa mare al seu darrer refugi. Una imatge llarga i esprimatxada s’esbossa al fons de la plaça i el cor li fa de nou un salt. És la segona vegada que creu veure’l en poc temps. Aquest joc mental de tornar al passat no li va bé “creus veure’l on no hi és Paula, això t’ho has de fer mirar” es retreu mentre aferra amb força els agafadors de la cadira de rodes i la porta a la residència. Abans de que li tanquin la porta i se l’enduguin, la Paula li fa un petó i li diu “fins demà princesa” i ella se’n va a buscar la bicicleta amoïnada pels fantasmes del passat…

El món del soroll i la imatge.

Deixa un comentari

Darrerament m’ha començat a amoïnar greument adonar-me que la nostra societat cada cop és més sorollosa i menys discreta. Deixeu que m’expliqui. Jo vaig créixer als setanta i vuitanta en un món sense telèfons mòbils ni xarxes socials en què els vincles s’establien a través de relacions directes en els diferents cercles en què ens movíem. Cadascú de nosaltres triava les amistats per afinitat i jo solia cercar abans i ara gent més aviat tranquil.la i discreta. Calia molta confiança per parlar de segons quins temes i jo si més no tenia un cercle més aviat reduït amb qui compartia els aspectes més íntims de la meva vida. Això va seguir sent així durant els noranta i els primers anys del nou segle. No obstant amb l’increment de l’ús de les xarxes socials quelcom va canviar profundament. La gent es va acostumar a compartir detalls de la seva vida que jo seguia considerant massa privats per posar-los a l’abast d’estranys o gent a qui no coneixes del tot. Els primers comportaments indiscrets els vaig notar en el meu entorn laboral. Em va costar assumir que un dels que llavors era un dels nostres nous companys deixés anar a la sala de professors que la seva dona estava per segona vegada en tractament per quedar embarassada. A aquell xoc en van seguir d’altres perquè de cop al meu voltant es compartia informació que jo considerava delicada amb gent que no estrictament era un amic o amiga a qui li tens confiança. Durant la primera dècada del dos mil facebook es va convertir en una plataforma que servia no només per compartir fotografies i vivències amb els amics sinó també en una eina per les empreses per crear una certa imatge. Les empreses van començar a utilitzar els perfils dels seus empleats per a guanyar la confiança de potencials clients. Recordo que jo també em vaig obrir un perfil professional per petició de l’escola en què treballo però em vaig negar a compartir al facebook institucional el meu perfil privat. Em va semblar barrejar dues esferes que no calia barrejar: la privada i la professional. Però aquella pràctica que en aquell moment em va semblar fora de lloc és ara gairebé un requisit per a moltes empreses. Fa un any a un conegut francès que volia ser agent immobiliari li van demanar que posés a disposició dels seus clients el seu Instagram. A mi m’hagués semblat més lògic que crees un compte nou per a la feina i hi pengés uns quants posts relacionats amb la seva activitat com a agent immobiliari. I si molt m’estires, penjar-hi també un parell de fotos de destinacions boniques on hagués anat de vacances. Esborrar tots els posts anteriors massa compromesos políticament o personalment em va semblar un acte de mutilació d’algun membre del propi cos. Els nostres pensaments, ideologies i les nostres vivències personals han de ser nostres i hem de poder compartir-los o no amb qui ens sembli. Això forma part del que jo anomeno llibertat. No obstant això que a mi em sembla tant clar i obvi ja no ho és. Algunes empreses tenen grups de missatgeries on els empleats intercanvien fotografies del seu món familiar o del seu temps de lleure. Compartir part de la nostra vida i les vivències s’ha convertit en un fet corrent i normal i ningú es planteja si és sa fer-ho o no. Més enllà de que el coneixement és poder i que compartir massa informació amb segons qui és exposar-se a que es pugui utilitzar aquesta informació contra un mateix, a mi em sembla que promoure un intercanvi tant potent del teu temps és una forma de control patronal. Val a dir que no soc la persona més extravertida del món. M’abelleix estar amb gent però necessito les meves estones de soledat i en general prefereixo una reunió amb poques persones que un acte multitudinari. A més els indrets amb massa gent i massa soroll m’atabalen. Però això no està de moda. Ans al contrari. Avui dia el que es porta és ser molt visible, relacionar-se amb molta gent, parlar molt d’un mateix i la seva vida i ser increïblement gregari. En els entorns laborals els directius prefereixen aquells que xerren molt i que expressen les seves opinions amb força emotiva i els reflexius queden relegats a tasques menys visibles i també menys remunerades. Un estudi recent de la Harvard Business School va posar de manifest que als treballadors més extravertits se’ls considera sovint molt més apassionats per la seva feina que als introvertits i això tot i que proves detallades van deixar clar que el caràcter no té finalment res a veure amb el nivell de compromís a la feina. El professor Jon M. Jachimowicz també va notar que una major tendència a les expressions emocionals amb gestos facials feia semblar els extravertits molt més interessats en el seu treball que els introvertits. Malauradament això s’acaba traduint en una menor probabilitat de promoció a la feina. En els estudis realitzats per l’equip de Jachimowicz es va esbrinar que els extravertits es veien com a més apassionats i per tant els directius els afavorien per pensar que aquesta passió els portaria a acceptar més reptes que als introvertits. L’especialista en “employee engagement” Amrit Sandhar exposa que la seva credibilitat en el terreny de la feina es va posar en qüestió pel fet de ser introvertida. Cito paraules textuals seves extretes de la pàgina que citaré més avall “ “It seemed that unless you were loud and proud, your voice wasn’t heard. I was often overlooked by more confident, extraverted colleagues, who saw introversion as a weakness and a reflection of my abilities.” Aquesta és exactament una experiència que es repeteix per a molts de nosaltres en el dia a dia. Un problema en què ens trobem en l’entorn laboral però malauradament també en l’educatiu. I puc parlar des de la meva experiència. Es tendeix a afavorir a l’alumnat més xerraire i socialment participatiu tot i que el més reservat sol ser més efectiu desenvolupant tasques que requereixen una major atenció al detall. Què ens ha passat? Doncs crec que estem vivint el resultat de la revolució del soroll i les imatges. Ara no s’hi val a fer la feina el millor possible. Ara l’important és no passar desapercebut i que et notin encara que això representi disfressar-se i haver d’exposar part de la nostra intimitat. Per a mi és una pèrdua més dels meus drets personals. Quan els meus pares eren joves anaven a la feina, es relacionaven o no amb els companys segons les afinitats o interessos i punt. Arribaven a casa i hi havia un telèfon fixe que no els tenia disponible i localitzables a tota hora per als patrons o la resta del món. Una vegada vaig veure un mem que em va agradar per la seva contundència i deia “quan els telèfons eren fixes i estaven lligats, nosaltres érem més lliures”. Quina gran veritat! Ara s’ha estès que portem el mòbil a tot arreu i per tant ens poden enviar missatges de feina i teleportar al treball en qualsevol moment. I ningú no es planteja l’efectivitat d’aquesta barreja entre l’esfera privada i la professional. De debò cal que el meu patró o els companys sàpiguen amb qui passo el temps el cap de setmana? Jo penso que no. Crec fermament que és important recuperar aquells espais personals i aquells moments nostres on no ens puguin assetjar els problemes i les trifulgues laborals amb les que lluitem de dilluns a divendres. N’hi ha que rendim més si podem desconnectar de la feina i també si tenim les nostres estones de pau, silenci i fins i tot desconnexió digital i social. No és ser antisocial, és senzillament recarregar les piles de manera diferent. I no hauria d’estar penalitzat per la societat. El problema és que en un món on van aparèixer programes com “Big Brother” en què els participants posaven la seva intimitat a disposició dels espectadors i en un món on sovint a la feina se’ns demana exposar aspectes de la nostra vida que ens són sagrats, només aquells que no tenen cap problema moral fent-ho, són els que es tenen en compte a l’hora de la veritat. Susan Cain ja ho va escriure al seu llibre. Els introvertits van començar a tenir problemes adaptatius en la societat industrial. I jo afegeixo, l’ús de les xarxes socials ha acabat de posar en perill l’estabilitat emocional dels més tranquils i això en una societat en què ens omplim sovint la boca amb la paraula “inclusió” és simplement una aberració.

Per cert les paraules són de la següent font: Does your workplace have an extraversion bias? – Diversity and Inclusion Leaders – Accelerating workplace inclusion

Us deixo amb una imatge que inspira silenci. Bona setmana a tots.

Locucions franceses d’estiu.

Deixa un comentari

Quan arriba el març ja començo a tenir aquella sensació de que l’hivern s’ha acabat i mentalment el meu cervell pensa en l’estiu. Enguany hem tingut molts dies de pluges i temperatures fresques però finalment aquest maig ens ha dut la sensació d’estiu que tants
bons records em porta a mi. És una època màgica perquè els dies són llargs i si no ens morim deshidratats suant, podem fer una pila de coses a l’exterior. Com a professora que soc l’estiu és a més l’època de vacances i per tant l’espero amb ganes.
Probablement aquesta època de l’any de bonança és agradívola a moltes cultures. I la francesa ho recorda amb un seguit de locucions que us vull apropar avui. Les relaciono totes amb l’estiu perquè tenen a veure amb el descans, el poder fer les coses amb calma,el sol, el viatjar, etc. Tot això que associo amb el període de vacances. Deixo però que ho jutgeu vosaltres mateixos.
La primera expressió d’avui és sinònim d’agafar-se el temps per fer les coses amb calma i gaudir de cada instant sense pressa, no estressar-se vaja. És l’expressió francesa “se la couler douce” Jo per exemple aquest estiu que per a mi ha començat ja tot i que el solstici serà el 21 de juny, no tinc intenció d’estressar-me fent més formació de professors. La deixaré pel setembre quan ja estigui plenament recuperada. És a dir que vull “me la couler douce”. Quan el que fem és reposar, hi ha una expressió que prové de l’Edat Mitja que és la de “les doigts de pied en évantail” que literalment seria els dits del peu en vano. Era aquella època en què els pacients de fongs als dits dels peus deixaven el peu descalç amb els dits separats perquè s’assequés la micosis. La història, ho sé, no és especialment apetitosa. La següent també té un rerefons fosc però m’agrada l’associació mental que em fa venir. “Prendre la clé des champs” vol dir literalment “agafar la clau dels camps en el sentit de engegar-ho tot a fer punyetes per marxar i no tornar mai més. Allò que tenim alguns i algunes ganes de fer però no fem mai. Aquesta és de les que s’utilitzaven quan finalment deixaven lliures els presidiaris i està datada del segle XIV. Una expressió similar i que té a veure amb els presidiaris és la de “prendre la poudre d’escampette”. No sé si sabieu que “escampette” és el fugitiu i prendre la pols del fugitiu vol dir també fer-se fonedís, marxar dissimuladament o escapar d’un perill.
Les dues següents ens arriben del llenguatge marítim. La primera és la de “mettre les voiles”, posar les veles que vol dir que un marxa en vaixell. També molt marítima és l’expressió “prendre la large” del segle XV. En llenguatge mariner, la “large” és la costa més llunyana. Evoca tot tipus de viatge i de sortida sigui per terra, per mar o per aire.
Les següents les podem fer servir molt més sovint durant l’estiu perquè no necessàriament volen dir “marxar”. Una crec que ja us l’havia comentada anteriorment “soleil du plomb” un sol de plom, és un sol molt potent, un sol que nosaltres anomenem de justícia.
I una cosa que si m’agrada molt fer quan tinc vacances és oblidar-me del despertador i fer allò que s’anomena “faire la grasse matinée”, és a dir fer el matí greixós o gras en el sentit de fer el gallòfol i dormir fins que el cor digui prou. En general els francesos l’utilitzen quan un es lleva després de que hagi sortit el sol.
Una altra cosa que farem tots a l’estiu és el que els francesos anomenen “dorer la pilule” daurar la píndola que vol dir torrar-se el cap al sol i descansar.
I vosaltres de tot això què fareu exactament? Jo intentaré fer una pila de “grasses matinées”.
Si teniu facilitat per arrepenjar el peu a l’accelerador i conduir de pressa això en francès és “appuyer sur le champignon” repenjar-se al xampinyó.
Parlant de vacances us he de dir que no m’abelleix complicar-me la vida. No vaig a destinacions difícils i exòtiques perquè de vegades resulten més estressants que no pas relaxants No em complico la vida i vaig de càmping a França que és una opció econòmica, distreta i que em permet estar en contacte amb la natura. Per cert, els francesos tenen una expressió familiar i no gaire fina que significa “no complicar-se la vida”, és la de “ne pas s’en chier une pendule” no cagar (amb perdó) un pèndol. I per aquelles ocasions en les que us treuen de polleguera i ens hem de calmar tenim això de “mettre de l’eau dans son vin” posar aigua al vi, com per diluir el vi que representa el mal humor o el disgust.

I per avui ja ho tenim. Bon dijous i fins la propera.

Locucions afruitades d’estiu I.

Deixa un comentari

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes.

Locucions afruitades d’estiu I.

Deixa un comentari

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes

Evolució i reptes d’integració.

Deixa un comentari

Fa poc vaig esbrinar a través d’un article de recerca que el fet de poder o no tolerar la llet en edat adulta depenia de la nostra genètica i allò em va començar a fer reflexionar i voler esbrinar una mica més.
Resulta que l’ésser humà com la majoria de mamífers neix produint un enzim capaç de dissoldre la lactosa per tal de poder processar l’aliment que arriba directament de la mare a través de la llet materna. Però després del període en què l’infant deixa de beure llet materna, el deslletament, el cos humà i el de la resta mamífers, deixa de produir l’enzim lactasa que descompon la lactosa i fa que puguem digerir la llet. Per això ja no es posa bé i molts organismes no la toleren. No obstant, els humans que vivien en regions on depenien de la ramaderia, tenien tan prop la llet com a font addicional de calci, proteïnes i vitamina D que devien provar i seguir provant beure-la dels seu ramat com a aliment suplementari. Amb milers d’anys digerir la llet es va convertir en una avantatge evolutiva. En períodes de fam i manca de recursos, poder beure llet i aprofitar-ne els beneficis esdevingué un element de selecció natural i per tant la mutació genètica que afavoria la producció de l’enzim de la lactasa en edat adulta es va propagar. No obstant, no fou així a tot arreu. Trobem més tolerància a la lactosa a zones on la ramaderia era intensa coma les illes Britàniques o Escandinàvia. La mitjana de tolerància a la lactosa és d’un 75 fins a un 90 per cent en aquestes regions. Però a mida que avancem cap al sud o l’est aquesta tolerància disminueix. Al sud d’Itàlia o Grècia és de només un 30 per cent i a la Xina només tenim un 5% de la població capaç de digerir bé la llet. La nostra alimentació i genètica ha influït en el nostre genoma i això em serveix d’exemple per plantejar els següents casos.
El TDAH, que fa que molts estudiants fracassin en edat escolar, ha estat estudiat per antropòlegs i biòlegs i s’ha esbrinat que el que per a nosaltres és un inconvenient en el nostre sistema educatiu, representava un avantatge evolutiu. El cervell d’un TDAH es va desenvolupar en àrees on la cacera era indispensable i els caçadors necessitaven distingir canvis en l’entorn de manera clara en fons que comprenien distàncies enormes. I per això van desenvolupar un cervell capaç de percebre diferències en grans extensions. Això feia aquests humans més aptes per la supervivència. L’investigador Ronald D. Davis també dislèxic, va estudiar el cervell dels dislèxics i es va adonar de la seva gran capacitat de pensament tridimensional. Els indígenes d’Amèrica sabien que els dislèxics tenien una gran capacitat per processar informació de manera global, simultània i espacial. Poden detectar patrons de petjada entre centenars de senyals simultànies o reconèixer la silueta d’un animal en un paisatge i això els feia eficaços caçadors. De fet, els dislèxics són els millors rastrejadors, navegants i constructors. Però en el sistema escolar en què vivim des de fa algunes dècades, els cervells adaptats a la cacera, capaços de distingir rastres d’animals en kilòmetres i preparats per veure una totalitat, no eren bons per aprendre a llegir i fixar l’atenció en circuits tan limitats i superfícies planes. Són des del meu punt de vista els cervells dels TDAH desavantatjats? De cap manera. En la societat construïda en les darrers 200 anys potser, però en l’antiguitat rotundament no. Què vull dir amb tot això? Doncs que els éssers humans evolucionem i modifiquem la genètica per adaptar-nos a l’entorn. Però ens movem més ràpidament del que podem canviar la genètica de les properes generacions i per tant tenim una varietat genètica que influencia el nostre cervell però que potser no s’adapta als requeriments de la societat actual.
El mateix passa amb els cervells de les persones PAS —persones d’alta sensibilitat. Us puc parlar del meu cas. Els son forts em desconcerten, provoquen ansietat i aquest nerviosisme l’acabo sentint en forma de dolor físic. Per això inconscientment evito espais on hi ha massa rebombori o soroll i gent cridanera i no aniria mai a cap concert o festa major per evitar acabar mig boja. De la mateixa manera processo de manera negativa estímuls visuals, olfactius o tàctils potents. No puc entrar a cap perfumeria Druni de Barcelona perquè la il·luminació és tan forta que em marejo i m’agafa mal de cap. Tampoc puc passar per cap indret amb olors intenses perquè em produeix nerviosisme i inquietud. Pel que fa al tacte soc tan sensible que sento la gent prop meu fins i tot sense contacte físic i per tant evito esdeveniments i llocs amb aglomeracions. Des del meu punt de vista les persones d’alta Sensibilitat probablement tenim un cervell adaptat a un entorn que no és el post-industrial. A mi el brogit constant i la llum potent em fan trobar malament.
Quins són els reptes de la societat actual? Des de la revolució industrial es va convertir en imprescindible ser notori al teu entorn. Havies de sobresortir en un món de milers d’iguals tancats en fàbriques i amuntegats en nuclis urbans i això va activar la competència social agressiva. Avui dia l’hem convertida en “likes” i seguidors a les xarxes socials però el principi és el mateix. Qui més adeptes té guanya. Encara que sigui Epstein. I mentre això passa, aquells amb capacitats per veure a la llunyania les fonts d’aliment, queden etiquetats de problemàtics per ser diferents. Igual que aquells a qui els cal una mica de silenci i menys rebombori per treballar i prosperar.
I em demano jo. No seriem veritablement més inclusius si intentem que cadascú utilitzi el seu material genètic i cervell de la manera que millor pot? El problema és que tampoc tenim aules ni recursos per saber aprofitar el potencial de l’alumnat ni sovint el del professorat.

La foto d’avui és d’una flor perquè els cervells amb TDAH i les persones amb alta sensibilitat sensorial solen trobar-se bé en espais oberts a la natura.