La porta (VI)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Quan va arribar fosquejava. Va activar el dispositiu i poc després s’obrí la porta. Travessà el vestíbul i es dirigí a l’ascensor. En entrar-hi no va poder evitar pensar que aquell holograma estàndard que mostrava l’espai amb una galàxia llunyana la començava a cansar. Com també la enfastijava la inversemblant sensació d’estar suspesa a l’aire quan en realitat tenia un terra sota els seus peus. Però era part del pla de les institucions. S’havia de fer sentir al ciutadà vulnerable davant d’un univers que no es podia controlar, i per aquell mateix motiu els humans necessitaven les institucions a Arda 1 per seguir dirigint la seva voluntat i manipulant els seus temors.
La clau de l’èxit del sistema implantat a tot el planeta era que els humans havien aconseguit deixar enrere les pors que enterbolien les seves existències a glop d’elixir. Aquell pensament l’entristí de nou però en comptes de treure el flascó amb el líquid atordidor, agafà amb força el coll de l’ampolla de vidre. S’adonà de com de fort l’estava estrenyent quan l’Elena la deixà passar a casa i en donar-li el regal sentí que els seus dits estaven entumits.
— Hola! — Digué la noia amb ulls enrojolats però un somriure als llavis. — No calia que portessis res, el vi és caríssim!
— Ho sé. Però tenia ganes de poder-lo assaborir amb tu. N’has begut mai?
— Que jo recordi no. Potser amb els pares quan era petita però no t’ho sabria dir.
La Raquel va anar fins la cuina, va posar l’ampolla sobre la taula i va treure un obridor de la seva bossa.
— Necessitem gots de vidre! — digué resolutiva.
— Ara venen! — féu l’Elena encuriosida. — Hi ha pollastre tikka masala amb verdures per sopar. No esperem a que surti del forn?
— No. El primer tast el farem sense que el paladar tingui interferències.
Els ulls de l’Elena s’engrandiren i va extreure dos gos de vidre que segurament havien estat dels seus pares i dient:
— Endavant!
La Raquel va abocar el líquid als dos gots, l’observà, l’olorà i llavors li digué a l’Elena:
— Ara has de fer-ne entrar un xic a la boca i passejar-lo uns segons pels paladar fins que l’aroma i el gust es despleguin. Després ja te’l pots empassar.
Les dues ho van fer i la Raquel va fer un gest estrany.
— Al principi potser no t’agradarà. — Digué la Raquel. — El primer glop és per acostumar-s’hi. Després ja li agafaràs el gust.
Sense badar boca l’Elena va emportar-se als llavis el segon glop.
— No és només el gust que em sorprèn. És la sensació que em provoca…
— És una droga. I havia estat legal durant molts segles a la major part de Arda 1. Es va prohibir perquè segons sembla els seus efectes no eren controlables.
— Ni permetien controlar la reacció dels individus. — Féu l’Elena que havia preguntat als seus pares més d’una vegada sobre aquell líquid prohibitiu. — L’elixir és un producte químic que domestica les nostres emocions però això em penso que les allibera…
— Totalment cert.
Les dues van assaborir un glop en silenci. Aquell núvol insonor espès que les cobrí més que no pas allunyar-les les acostava l’una a l’altra. La Raquel apreciava a l’Elena com si fos una filla perquè l’havia vist créixer i el traspàs de la seva mare s’havia endut un bocí de la vida de les dues. Costava omplir el buit.
— A la mare li hagués agradat aquest vi.
— Quan tu eres petita n’havíem pres alguna vegada amb els teus pares. El meu marit encara era viu llavors…
— Em feies de mainadera, recordes?
Els llavis de la Raquel dibuixaren un somriure en evocar la cara petita i rodoneta de l’Elena embolcallada amb els llençols mentre li llegia una història.
— Aquelles vetllades eren dels moments més feliços de la meva vida. Tots cinc aquí junts, despreocupats i la sensació reconfortant d’estar entre gent en qui confies…
A l’Elena se li van omplir els ulls de llàgrimes i en veure-ho la Raquel es va alarmar.
— Perdona! No hauria d’haver-ne parlat…
— Sí! — exclamà l’Elena— clar que sí en pots parlar! Però és que jo ja no puc reprimir gaire més temps el que porto dintre i l’elixir tampoc no em fa l’efecte esperat.
— Te l’estàs prenent?
— Al principi no volia i no el prenia. Feia un glop o dos abans d’anar a la feina per poder fer el cor fort. Servia per fer-me dissimular però no per atordir-me suficientment. Llavors, dues setmanes després del traspàs de la mare, quan creia que el dolor havia d’anar minvant i no ho feia vaig comprar dosis extra.
— Què? — féu la Raquel espantada. — Saps que és il·legal!
— Sí. Però com ja us vaig dir a casa del Benet, l’elixir no em fa efecte i si segueixo així algú em denunciarà. Prou feina tinc en dissimular les llàgrimes…
— No et fa gens d’efecte? Has anant al metge?
— Al metge a què? No vull que m’implantin un xip per tenir-me més vigilada. No, de cap manera, L’elixir no em funciona i ja està. Si el Benet em ven el seu me’l prendré també. Però ja he perdut l’esperança…
—Elena!— digué la Raquel fent un altre glop de vi. — El Benet el vol vendre però el necessitarà dintre de poc.
La noia va agafar l’ampolla i s’abocà el líquid semi-prohibit fins a omplir la copa.
— Què dius? Per què l’hauria de menester? Si ell mateix ens va dir a mi i al Mohit que ens el podria vendre…
La Raquel sospirà fort. Una calrada li enrojolà la cara i li va fer venir calor.
— S’ha encaterinat de la Lícia, la dona dels cabells negres que va venir també al vespre de lectura. Ha de fer el traspàs dintre de poc.
— Què vols dir que s’ha encaterinat?
— Li fa gràcia. Me’n va parlar el mateix dia d’haver-la coneguda i la va convidar al vespre de lectura sense pràcticament conèixer-la.
L’Elena clavà la seva mirada als ulls de la Raquel. Un sentiment soterrat endins havia aflorat perquè feia paleses les arrugues horitzontals que sorgien quan una persona reia. Però la Raquel no reia pas. Els grans inquisidors foscos envoltats de pestanyes llargues s’havien empetitit i aguaitaven la seva copa com si li demanessin quelcom impossible.
Feia temps que les emocions havien quedat enrere gràcies a l’elixir i per això als joves els costava reconèixer els sentiments dels altres. No havien crescut observant rostres enfadats, alegres, tristos o enutjats sinó cares impassibles que reflectien una felicitat maquillada. Sentir havia esdevingut un acte subversiu i per això es controlava la bioquímica del cervell amb l’elixir. Però l’Elena havia estat sempre especialment perceptiva i sabia quan algú ja no seguia les regles de les autoritats ni deixava d’emboirar-se quan els metges ho recomanaven. I s’havia mantingut sempre en contacte amb aquella gent rebel per observar les conseqüències de les emocions. Era tan fàcil descobrir-les en les arrugues de la cara i alguns gestos involuntaris! I ara el seu cervell li deia que la Raquel s’havia torbat.
— Et molesta que el Benet s’interessi per la Lícia?
— Perdona? — Va fer la Raquel a qui se li havien endurit les faccions en pocs segons.— Em molesta que s’impliqui en quelcom que el farà patir. I no sé com ajudar-lo si no és fent que es prengui l’elixir.
— Però vaig tenir la impressió que ell no vol.
— No! Va decidir fa temps córrer el risc de trobar-se malament però deixar de viure de manera descafeïnada.
— Jo m’he anat prenent l’elixir en les dosis recomanades i fins i tot l’he comprat fora de la legalitat dues vegades i he pres més del prescrit. Però la tristor no marxa i per altra banda he de dir que la sensació de buit em fa ser més prop de la meva mare…
La Raquel va pensar durant uns segons i va engolir un glop espès i aspre que acaronà la seva gola i la omplir de sensacions i records. Ella tampoc tenia clar que volgués seguir prenent l’elixir. En bevia una dosi mínima però ara sospitava que aquella incomoditat en veure la Lícia a casa del Benet destaparia un sentiment que fins ara havia aconseguit soterrar perfectament. Potser era millor sentir-lo i patir que ignorar-lo, per això ja feia temps que havia reduït la dosis i aquell mateix vespre havia deixat de prendre el beuratge manipulador. El resultat era que ara s’adonava de que una estranya sensació l’amarava i que sense l’elixir s’estava posant nerviosa.
— Mengem? — va fer l’Elena.
— I tant! Com va la gana?
— Una mica millor. Fins aquest matí he anat ingerint quelcom per obligació però sense gaire necessitat. Ara sí que tinc fam!
— T’ajudo?
— No! Ho tinc tot preparat. Pollastre Tikka Masala amb patates i verdures.
—Fantàstic!— digué la Raquel que ja s’havia aixecat per anar a buscar els coberts.
L’Elena era una bona cuinera perquè sa mare i la Raquel li havien ensenyat a preparar una infinitat de plats i ella havia agafat gust a aquella afició de petita. El pollastre d’aquella nit li havia quedat diví i la Raquel se’l menjava amb les mans per poder llepar-se els dits. A l’Elena li abellia veure que els seus plats podien provocar plaer. I havia de reconèixer que aquella recepta barrejada amb el vi tenia un efecte màgic. Quan ja estaven acabant i netejaven al plat amb una llesca petita de pa a la Raquel se li va engegar el dispositiu. S’eixugà les mans amb el tovalló de paper i mirà el missatge escrit. Les faccions del seu rostre van canviar de cop.
— Què és? Passa res? — va fer l’Elena alarmada.
La Raquel sospirà.
— Aquest pollastre estava deliciós! He quedat ben tipa. — Digué per dissimular.
— Espero que no. Encara hi ha postres!
— Mare meva Elena! Ja cal que m’espavili jo a provar receptes a casa perquè realment ara et dec un sopar!
L’Elena mirà a la Raquel. Tenia potser quatre anys més que la seva mare i encara mantenia molta vitalitat. La mateixa que potser hagués tingut la seva si no l’haguessin fet marxar. Begué un altre glop de vi i va omplir la copa de la Raquel. Li porta la beguda a la cuina on la Raquel preparava els plats de postres.
— La crema gelada és a la nevera. Però beu un glopet abans!
La Raquel obeí mentre disposava als plats de postres els dos gots petits amb la massa espessa groga.
— No em dirà què és? — Féu ella.
La Raquel sospirà i portà els plats a taula. Un cop assegudes la convidada va enfonsar la cullera al got, es va posar la crema a la boca i va exclamar:
— Mare meva Elena! Aquesta crema t’ha quedat més bona que a la teva mare! Com t’ho has fet?
— Preparar els plats que em va fer ella m’ajuda a sentir-la més prop. I m’agrada afegir-hi el meu toc.
L’Elena l’observà. Semblava abstreta assaborint la crema, prou per agafar-la amb la barrera abaixada.
— Em diràs ara què t’ha arribat del dispositiu per fer la cara què has fet abans?
— El Benet que em demana d’anar a comprar roba amb ell perquè ha quedat amb la Lícia. Es veu que vol estar especialment bé. I jo veig a venir què li passarà quan la Lícia hagi de fer el traspàs i no m’agrada.
L’Elena s’empassà el que tenia a la boca i deixà que transcorreguessin uns segons espessos entre elles.
— Tu també estàs patint. Però t’has demanat què hi ha de mal si el Benet prefereix gaudir d’aquell instant efímer amb la Lícia perquè necessita emocions per continuar vivint?
— Emocions? — digué la Raquel reactiva.— Sí. Si les necessita però potser no és bo sentir-les per algú que ha de marxar tan ràpidament, entens?
L’Elena restà pensívola durant uns instants. Havia llegit prou llibres clandestinament per saber què era aquella emoció que tantíssim podia trasbalsar l’ordre de les coses i la bioquímica de les persones.
— Sí. Ho entenc. És una argumentació molt lògica i raonable. Però tinc entès que les emocions no es deixaven controlar tan fàcilment pel cervell. I és obvi que el Benet sent alguna cosa per aquesta dona.
— Sent alguna cosa? — demanà la Raquel en to sorneguer. — Li farà gràcia i prou, però això està molt lluny de ser un sentiment. Hauria de ser més intel·ligent i no deixar-se encegar per quelcom de tan poca durada com una emoció. S’estavellarà i jo no ho vull veure!
L’Elena observà les arrugues al rostre de la Raquel. La coneixia des de que era un infant i sempre li havia semblat una dona molt dolça. Sempre tret d’aquell vespre en què quelcom havia sorgit en ella que l’Elena no coneixia.

 

Les parts del cos en algunes expressions angleses.

IMG_20181031_205230_resized_20181031_085311803

Ja fa temps que vaig escriure una entrada de blog sobre expressions angleses molt properes a les nostres. Aquesta setmana us en vull fer arribar unes quantes que tenen en comú el fet que totes fan servir parts del cos com a metàfora. Algunes d’aquestes ens recordaran algunes de les que utilitzem en català però no totes.
Comencem per les que podem memoritzar fàcilment perquè són potser un calc semàntic. La primera és la que fem servir quan volem fer saber a algú que mantindrem un secret que ens ha dit o que no escamparem quelcom que ens han fet saber de manera confidencial. En aquest cas els anglesos diuen: “my lips are sealed” que equival a l’expressió castellana “mis labios están sellados”. La següent locució s’empra quan sentim una emoció molt forta que ens pot fer plorar volem reprimir-nos. Llavors notem una pressió estranya a la gola i d’aquí el fet que en català diguem que se’ns fa un nus a la gola. Els anglesos no diuen però que se’ls fa un nus sinó un grumoll, “to have a lump in one’s throat”. Per a la meva tranquil·litat aquesta expressió demostra que encara que no els agradi gaire demostrar els sentiments la veritat és que sí els tenen. Jo ja no recordo quan vaig tenir un “lump in my throat” per darrera vegada però suposo que si veiés més pel·lícules al cinema o anés al teatre més sovint llavors tornaria a experimentar la sensació. O potser senzillament és que hauria de deixar de controlar-me tantíssim.
Com nosaltres als anglesos si els balla pel cap un nom o una paraula que no els surt immediatament diuen que allò que cerca el seu cervell “is on the tip of one’s tongue”, està a la punta de la seva llengua. Desgraciadament aquesta expressió la fem servir cada cop més, com més grans ens fem perquè anem oblidant noms quan ja fa temps que no els utilitzem. Per això cal mantenir la memòria desperta intentant sempre aprendre coses noves.
Bé. Fins aquí les expressions d’aquest dijous que s’assemblen a les nostres. Ara ja venen les que no s’hi assemblen i són més difícils d’aprendre però immensament útils.
N’hi ha una que m’agrada especialment. És la de “to get cold feed” que vol dir literalment que se li refreden a un o una els peus. S’utilitza per aquelles ocasions en que una persona agafa por o es posa neguitosa abans de portar a terme quelcom que havia planejat i que és agosarat. El típic exemple és el matrimoni. Quanta gent no s’acolloneix unes hores abans de la boda i es faria enrere? Doncs bé, els anglesos diuen que se’ls refreden els peus. O bé quan per exemple algú decideix deixar-ho tot enrere i anar-se’n a viure fora i de cop, poc abans del viatge, pensa que potser s’ha equivocat. També poden ser situacions menys dramàtiques com quan per exemple algú ha rebut una oferta de feina i ha d’entregar la carta de comiat i el dia abans de fer-ho li venen tots els dubtes de si el que fa és el correcte o no.
I el tema de la feina em va de perles per explicar la següent expressió anglesa perquè avui dia la precarietat laboral és tan gran que molts es viuen obligats a viure “hand to mouth”, literalment de la mà a la boca. Aquesta metàfora la podem visualitzar com si a una persona tot el que li caigués de menjar a la mà s’ho posés a la boca immediatament. Les persones que viuen “hand to mouth” gasten tot el que guanyen en productes bàsics com el menjar i el lloguer i no poden estalviar. No cal que ens enganyem, desgraciadament encara molts es veuen forçats a viure d’aquesta manera perquè no tenen prou recursos per aconseguir fer guardiola. La situació és desagradable i provoca molt angoixa i lamentablement el nostre govern encara no està per arreglar temes com el nivell de vida dels que estan més avall. Òbviament un dels principals motius pels quals moltíssims han de subsistir tant sí com no “hand to mouth” són els lloguers abusius o les hipoteques desorbitades. L’habitatge s’emporta més d’un quaranta per cent dels sous de la majoria. I aquest seria potser un àmbit en que els governs podrien posar mà…
I quan algú està desesperat llavors necessita alguna altra persona que l’escolti per poder-se desfogar. Aquesta altra persona és en anglès “a shoulder to cry on”, és a dir una espatlla on poder plorar.
Malauradament sovint acabem aguantant el que no es pot aguantar que és el que els anglesos anomenen “stomach” perquè ells ho aguanten amb aquest òrgan i llavors cerquem algú per petar la xerrada i deixar anar tot el que portem dintre i ens molesta. A aquest activitat tan sana de parlar les coses amb els amics o confidents els anglesos l’anomenen “get it off one’s chest”, és a dir buidar el pap. Evidentment en el moment en què es posen les coses malament els passa que han de tenir “guts”” o “bolloks” o si es vol ser més fi “the balls” per fer quelcom, és a dir tenir els intestins, els collons o les pilotes per fer quelcom. En aquest sentit són com nosaltres.
I com podeu comprovar en aquestes expressions, tot i que els britànics tenen molt mala fama de freds no ho són tant perquè també necessiten algú per parlar de les coses i un bon amic per buscar consol quan estan malament.
Jo realment espero que a vosaltres no us calgui per a res buidar el pap aquesta setmana però potser sí que de tant en tant val la pena tenir un “lump in the throat” perquè al cap i a la fi sense les emocions la vida seria molt descafeïnada.
Bona setmana a tots!

 

La porta (V)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Raquel estava fent una visita a un pis amb una parella interessada en adquirir un habitatge més gran perquè la noia havia quedat embarassada. Els agradava la zona de Vila Olímpica degut a la proximitat a platja i a que la barriada seguia sent molt més tranquil.la que l’antic centre de la ciutat. Els mancava la calidesa dels edificis antics i senyorials d’altres districtes però els agradava que no s’haguessin alçat blocs moderns de vuit i nou plantes que esbordellaven l’encís de les edificacions més antigues que semblaven intimidades al costat dels titànics complexos moderns. La parella es passejava per l’estança i comprovava amb ajut del dispositiu com quedarien els mobles a cada racó. Tant el pare d’ella com el d’ell havien fet el traspàs no feia gaire i havien deixat als fills suficients unitats d’energia per poder adquirir aquell dúplex i formar una família. Era llei de vida: uns marxaven i els altres veien al món i ho feien amb totes les comoditats. D’això s’encarregaven les institucions, que comptaven els recursos emprats per tots els ciutadans minuciosament. Qui tenia més era, o bé perquè els pares havien estat en càrrecs alts i havien pogut fer guardiola, o bé perquè havien sabut viure austerament. Aquells dos pertanyien a la classe dels privilegiats però la Raquel no va poder evitar que creuessin el seu pensament dues idees que l’entristiren: Els pares de la parella no podrien veure mai el net o neta ni experimentar la joia de tenir un altre cop un infant als seus braços. I per altra banda aquells dos futurs pares havien bolcat tanta il·lusió en la seva nova vida que havien oblidat ja els pares traspassats.
Una gota de suor freda corregué per l’esquena de la Raquel en el mateix moment que li arribà un missatge al dispositiu. Aprofità un instant en què la parella inspeccionava el bany i es connectà. Aparegué l’holograma de l’Elena demanant si voldria sopar a casa amb ella. La Raquel digué que sí immediatament a través d’un breu missatge de text. Quan va acabar aquella visita ja eren dos quarts de set i decidí anar al mercat a buscar vianda. Portaria una ampolla de vi per l’ocasió. Era un luxe que no es podia permetre cada dia però tampoc sopava en companyia gaire sovint. Semblava però que es podia acostumar a aquella activitat conjunta perquè el vespre que va fer l’últim àpat de la jornada a casa del Benet va experimentar una bonica sensació d’assossec mentre tornava a casa seva. Caminà fins el seu barri que no quedava lluny i anà al mercat més proper. Hi havia força gent fent la compra i el rostre despreocupat d’aquells estranys martellejà el cervell de la Raquel amb una pregunta inevitable: estaven realment en pau amb si mateixos com semblava o senzillament es prenien la dosis d’elixir prescrita pels metges i subvencionada per les autoritats? Quan seria capaç de distingir una persona feliç d’una de drogada? Perquè estava clar que els que prenien l’elixir eren dependents de les drogues i ella n’era una. Com es trobaria ella sense aquell líquid dolç de color lleugerament rosat? Aguantaria el dolor de la pèrdua de la seva millor amiga i mare de l’Elena? No tenia valor per fer la prova. Era massa fàcil seguir bevent els temptadors flascons que emboiraven el pensament i l’alliberaven de les emocions. Però també la deixaven toixa durant pràcticament dos dies. Una pèrdua de consciència i sensibilitat que sovint havia pensat que li escurçava la vida perquè la deixava insensible al que passava al volant però més submisa del que hagués estat altrament. No obstant n’estava tipa. Els seus dos pares havien mort de manera natural i li havien ensenyat que viure amb por era viure només a mitges. L’Anton, el seu pare, era l’hereu d’una petita empresa vitivinícola que produïa vins de gran qualitat a preus que havien arribat a ser desorbitats quan es va implantar el sistema. Portava una empresa que donava feina a uns cent treballadors i provocava el plaer escàpol d’assaborir un bon vi a taula. Era un enamorat dels plaers terrenals que començaven a escassejar per manca de recursos: Un bon àpat amb amics, una ampolla de vi, un cafè fet amb maquines exprés que s’havien d’importar d’un altre racó de Arda 1. Fins i tot havia conquerit el cor de la Marisa tot preparant-li un àpat a la llum de les espelmes. La parella aconseguí que els vins d’aquella petita empresa s’exportessin arreu i es van fer un nom que tothom coneixia. Qui tenia prou unitats d’energia podia permetre’s una copa de la casa Castany. Però es clar, quan es va implantar el sistema les autoritats començaren una caça de bruixes contra l’alcohol per ser una droga que, per regla general, desinhibia i deixava aflorar emocions que calia controlar. Es va obligar a l’Anton i a tota la resta de vitivinícoles a gravar amb un impost del setanta per cent del cost del vi cada ampolla. El resultat era un preu desorbitat. Només es consumia vi en ocasions excepcionals però en canvi es començà a prescriure l’elixir de manera regular a tot el conjunt de la població. L’Anton i la Marisa foren dels primers en imprimir i fer circular tríptics antisistema de paper i fer-los volar pels carrers de la ciutat i de les localitats properes. L’administració volia un control total sobre els ciutadans.
No van trigar en ser descoberts. Un amic de la família va trobar els papers delators i els va denunciar. La Raquel encara recordava clarament com una nit d’hivern d’allò més freda tres agents els arrencaren a tots del son i s’endugueren a son pare emmordassat i a ella l’estiraren del llit amb pocs miraments, se l’emportaren a coll i bé i només pogué acaronar amb l’esguard de manera fugissera a la seva mare, que cridava al peu de la porta mentre un agent al costat seu l’emmanillava.
La Raquel agafà l’ampolla de vi de bursada de la prestatgeria. La ràbia latent continguda des de feia temps començava a agullonar el seu esperit. Aquell vespre no prendria l’elixir: de vegades era necessari despertar fantasmes del passat per començar a viure en el present.

La porta (IV)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia havia plegat i volia aprofitar per caminar fins a casa seva i gaudir de la ciutat. Els carrers espaiosos dibuixaven una amplia línia sotjada a banda i banda per arbres centenaris regats per corrents subterrànies i, un pèl més enllà, per un conjunt eclèctic d’edificis moderns que s’havien construït els darrers vint anys i s’alçaven arrogants fent sentir els ciutadans vulnerables i imposant la seva superioritat tecnològica sobre la resta d’edificis antics, supervivents d’una altra era. Aquells darrers podien tenir més de dos-cents anys però a les institucions els interessava mantenir-los perquè eren d’una època en la que encara no escassejaven els materials de construcció i prometien resistir força més temps.
El passeig li anava bé a la Lícia per posar els seus pensaments en ordre tot i que no sabia per quin motiu necessitava tanta neteja en la seva vida quan en realitat ja només li quedaven poques setmanes de vida. No podia evitar pensar que encara se sentia molt plena d’energia i curulla d’ambicions per deixar-ho tot enrere precipitadament. Bé, o potser no tan sobtadament perquè se l’havia preparada pel traspàs des de nena. I tot i així sentia una ràbia immensa contra la que no podia lluitar. Arribà a casa seva, un edifici baix que formava part d’un conjunt arquitectònic antic i que s’havia sanejat per fer-lo més còmode però que no disposava encara de tots els conforts. La caseta tenia dues plantes i només cinquanta-cinc metres quadrats. La Lícia hi havia arribat a viure amb el seu home quan va quedar embarassada i després amb ell i la seva filla. Tothom s’havia sorprès de que els dos fossin capaços d’habitar en un espai sense vídeo-vigilància i sense les comoditats de la casa robotitzada. Les portes no s’obrien soles quan un arribava, l’assistenta virtual no es connectava al dispositiu personal per recordar-li a un tot el que havia de fer aquell dia, la temperatura la regulaven ells manualment i no la decidia el robot principal i el rebost no anava repetint quins aliments bàsics faltaven. La Lícia no volia ser dependent de cap sistema electrònic durant tot el dia i la seva parella es va enamorar d’aquella casa antiga tan bon punt com la va veure. Allà no hi hauria cap holograma a la paret sinó plantes de debò o algun quadre que poguessin rescatar de les deixalles.
El Quim s’havia enamorat de la Lícia a la facultat. Ell era més gran que ella i infinitament més transgressor. No estava d’acord amb el sistema ni amb les autoritats i per això es negava a portar el dispositiu personal. La comunicació entre ells dos només tenia lloc els dies que es veien a la universitat i la resta de la setmana la Lícia havia de viure en la incògnita de què feia el Quim i si potser ell també pensava en ella. I la veritat és que sí ho feia. Ell mateix li confessà un quinze de setembre del dos mil vuitanta, quan el Quim ja coneixia la Lícia perfectament com a estudiant i la tenia molt analitzada com a persona també. El segon curs de carrera ells dos van aconseguir quedar i sortir sovint malgrat que el Quim seguia sense voler adquirir cap dispositiu personal. Aquell estiu ell va anar a viure a casa de la Lícia sense fer cas de les recomanacions familiars i de les institucions.
Quan la Lícia va posar la clau al pany el grinyol de la porta la va transportar a un temps llunyà, a l’època que havia viscut la seva mare, que encara havia estat lliure i havia pogut escollir tenir fills i morir de manera natural. Prémer l’interruptor del llum la va fer sentir viva. Quantes cases encenien els llums totes soles quan hi apareixia un dels habitants? Va penjar la camisa que li feia de jaqueta i la bossa al ganxo de la paret. Tot seguit tragué el dispositiu de la bossa i l’activà. Hi havia tres missatges. Va decidir escoltar el primer. L’holograma d’un noi jove aparegué davant seu i es va presentar: era l’Eric de la companyia Alfa i Omega i li volia demanar si ja tenia tots els detalls del traspàs organitzats perquè la seva empresa podria encarregar-se’n i deixar-la gaudir a ella de les darreres setmanes. A la Lícia se li va regirar l’estómac. Com es podia gaudir de les darreres setmanes si se li recordava a una el traspàs? Ella odiava aquell pensament i només desitjava apartar del pensament el moment en que se la obligaria a marxar contra la seva voluntat. Desconnectà el missatge i passà al següent. Aquest cop una dona jove vestida amb una brusa i una faldilla blanques li demanava si la podia ajudar organitzant la cerimònia de comiat i recordava com d’important era tenir un final emocionant per culminar una vida plena. La Lícia es va posar de molt mal humor.
Anà al l’habitació que estava al pis de dalt i es va treure tota la roba i se la va canviar per d’altra més còmoda. Aquell vespre el dedicaria a tocar la guitarra. Una cosa que li havia ensenyat el Quim i que havia estat l’activitat favorita de la Lícia. Fins que havia descobert la lectura de llibres. El que havia començat aquell vespre a casa del Benet la tenia tan intrigada que hagués volgut tornar a llegir l’endemà. Però la cita era només cada dos dies i ella frisava per agafar el llibre, acaronar-lo i entregar-se a l’aventura escrita. Just quan estava a punt de fer-se el sopar trucaren a la porta. En obrir veié davant seu una noia i un noi d’uns trenta i pocs vestits de blanc i amb un somriure postís que no augurava res de bo.
— Lícia Ferrer? — Demanà el noi amb to de baríton un pèl esquerdada. — Ens deixarà passar un moment? Venim de la institució perquè encara no hem rebut cap missatge de com desitja fer el traspàs.
La Lícia es va mossegar la llengua. Hagués volgut dir que en realitat no tenia cap ganes de fer el traspàs i que per tant li importava ben poc com pogués ser la cerimònia, però sabia que els havia de fer passar. Els va demanar que entressin sense entusiasme. Els dos ho van fer sense dubtar i un cop dintre ella els va oferir el sofà per seure.
— Senyora Ferrer— continuà la noia de cabells rossos tenyits— Està pensant en contractar alguna empresa externa per la cerimònia o bé voldria celebrar-ne una d’institucional? Pensi que tenim una quantitat immensa de maneres de personalitzar-la…
— La vull institucional. — Respongué la Lícia en to sec.— Vull deixar el màxim d’unitats d’energia a la meva filla i no vull gastar gaire en la festeta.
Els dos joves van creuar mirades.
— Però vostè es conscient que tot plegat costarà un mínim d’unitats d’energia oi? Unes cent mil per ser exactes si vol celebrar-ho de manera modesta…
— Ho tinc clar. Pagaré el mínim i punt. Ni una unitat llençada en un acte obligatori que cap de les persones que m’estimen podran gaudir en el més mínim!
De nou els dos noies s’esguardaren fugisserament. No era bo parlar en aquell moment però tan bon punt poguessin informarien de l’actitud subversiva de la Lícia.
– Contracto el servei amb vostès. On s’ha de firmar?— digué ella per treure-se’ls de sobre com més aviat millor.
— Aquí. — Va dir el noi assenyalant un requadre que havia aparegut sobre la taula de centre.
La Lícia signà i va afanyar-se a acompanyar aquella parella fora de casa seva. Quan va haver tancat la porta respirà profundament i aclucà els ulls. Uns segons després el seu dispositiu s’engegà i donà senyal de missatge. S’hi apropà tement que fos una altra empresa de traspàs però era el Benet. Li demanava com estava i si tindria ganes de fer quelcom amb ell l’endemà. Amb o sense lectura.
La Lícia sospirà. Sí tenia ganes de fer una cosa que la distragués però no volia implicar el Benet en les seves preocupacions. No obstant, l’expectativa de la grata companyia del Benet va superar el seu seny i va respondre activant un holograma per tal que ell la veiés dient «demà em va perfecte. On vols que quedem i què fem? Puc llegir unes pàgines més del llibre?»
A l’altra banda del carrer els dos agents s’assegueren a un banc per posar-se a la boca un xiclet de caipirinha. L’efecte atordidor provocava un estat de felicitat escàpol que si més no els permetia oblidar certes realitats per un instant.
— Què en penses de la senyora Ferrer? — Féu ell inquisitiu.
— Que no està gaire conforme amb el traspàs.
— Jo he tingut la mateixa impressió.
— Potser ens caldrà escriure un informe demà? — digué la noia amb veu de cascavell.
— I potser aquest informe ens fa arribar a ser cap de departament…
Els dos es miraren i somrigueren pensant en les avantatges de la possible denúncia.

La porta (III)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia avançava amb pas ferm pels carres il·luminats de la ciutat i farcits de ciutadans somrients que cercaven esbargir-se després de sis hores de feina. La jornada laboral els deixava suficient energia per gastar parts del seu sou a una sala d’entreteniment virtual on es vivien aventures de temps passats amb simulacions reals, o a restaurants de preus diversos on es podien tastar les especialitats d’altres llocs del planeta per a uns preus desorbitats o bé en establiments gastronòmics més modestos que oferien cuina de proximitat servida en un ambient exquisit. També hi havia les macro festes amb música atordidora per ballar, els centres esportius per seguir lluitant i aconseguir un cos excepcional i les sales d’espectacles on un podia anar a exhibir els seus talents per esser votat pel públic i passar al següent nivell. Però la Lícia ja havia passat per totes les fases i havia provat tots els entreteniments i encara no n’havia trobat cap que l’omplís del tot tret del de la música. I desgraciadament no tenia talent. Però malgrat no haver aconseguit enganxar-se a res en aquesta vida ara ella s’hi aferrava més que mai perquè sabia que només li quedava poc temps per fruir-la. A la feina l’havien enxampada plorant i la supervisora li havia recordat la importància de prendre la dosis diària d’elixir per no caure en el que va anomenar «un pou d’egoisme». La Lícia li va prometre a l’encarregada que se’l prendria però no ho va fer. No era capaç de lluitar contra les autoritats però no li podien robar les emocions durant més temps. I encara que només sentís tristor i ràbia, aquelles sensacions eren molt més autèntiques que tota una vida sencera de vivències descafeïnades.
Li semblà que algú la seguia i se li embalà el cor. Potser algun agent ja la seguia i estaria posant en perill el Benet! Sense adonar-se’n va accelerar. El so dels seus talons es convertí en un ritme ivarsós que era respost ràpidament per un altre de sec que s’havia tornat també ràpid. Es començà a posar nerviosa i va ficar una mà a la bossa. Afortunadament encara portava una ampolla amb l’elixir i si les coses no pintaven bé se la prendria sencera per poder controlar aquella angoixa que començava a brollar del seu interior. L’apartament del Benet ja no podia estar gaire lluny. Engegà el dispositiu i féu una ullada escàpola al mapa. La Plaça del Bonsuccés quedava just sota de Plaça Catalunya, el centre neuràlgic de la ciutat i el lloc més vigilat també perquè hi havia els dos bancs d’unitats d’energia i la seu dels dispositius personals més gran de la ciutat. La Lícia intentà reduir la velocitat dels seus passos però sentia el seu cor a la gola i això l’empenyia a caminar més veloçment. Just havia entrat al carrer que donava a la plaça del Bonsuccés quan de cop va notar que una mà li estirava el braç «merda! Ja m’han descobert» va pensar completament trasbalsada, però llavors es girà i descobrí el rostre serè i diàfan d’una dona que li somreia.
— Perdona la indiscreció! No seràs pas la Lícia?
Rumià durant uns instants quina havia de ser la resposta. Per una banda no havia vist mai un agent tractar mai cap ciutadà tan amablement com la aquella dona la tractava a ella. I encara no li havia demanat que engegués el dispositiu personal, ni l’havia immobilitzada.
— Disculpi! Em dec haver equivocat! — Va fer la Raquel conscient de que podia haver comès un gran error.
Quan la Raquel estava a punt d’endinsar-se pels porxos antics que donaven a una bonica plaça per no delatar el seu destí final, sentí una veu:
— Sí que sóc la Lícia. Com és que sap el meu nom?
La Raquel somrigué de nou.
— Sé on vas perquè jo també hi vaig! — i en notar l’expressió alarmada de la Lícia s’afanyà a dir— No pateixis que el Benet m’ha dit qui ets. Som amics des de fa temps i entenem el que et passa.
Els ulls castanys clars de la Lícia fitaren la Raquel per analitzar-la.
— Si vols anem plegades a casa del Benet. Però si no vols companyia ja ens hi trobarem allà. Està a pocs metres…
—I tu com et dius? I per què vas a casa el Benet avui també?
— Si no t’importa anem tirant que se’ns farà tard. El Benet ha reunit a un parell de persones que per la seva manera de fer o actuar pensa que són “diferents” a la resta. Per cert. Em dic Raquel i sóc una bona amiga del Benet.
— I quin tipus de gent hi anirà a casa del Benet?
— Som a punt d’arribar-hi. Si no et fa res en seguim parlant més tard. Aquí al carrer pot ser indiscret.
— Sí, és clar! Quin mal cap el meu!
En arribar a l’edifici on vivia el Benet van engegar els dispositius i des del pis del Benet aquest va obrir la porta. Llavors van travessar la freda entrada fins arribar a la porta de l’ascensor. La superfície blava que projectava les imatges de l’univers era realment estàndard. Es notava que el Benet treballava a una planta de reciclatge i no a una productora d’entreteniment, a un dels centres de les autoritats o a un restaurant propi. Aquells vivien en edificis més luxosos on les imatges de l’ascensor eren infinitament més càlides. Un cop a la porta de l’apartament un Benet somrient obrí i aparegué somrient i sostenint una safata amb un braç. Hi havia uns gots amb begudes de colors molt temptadors que cridaven l’atenció tant com la seva cara de felicitat.
—smoothies!— digué ell— Una barreja de les verdures més depuratives i les fruites més plenes de vitamines que he trobat.
A la Lícia se li il·luminà la cara i en va agafar un de color taronja que portava espinacs, pastanaga i molta taronja. La Raquel agafà el de bledes, pinya i coco.
— Passeu que ja han arribat els altres dos convidats. Estan prenent el refresc mentre decideixen quin llibre llegiran.
— Benet! — Va fer la Raquel. — L’ Elena també vindrà però més tard. Ha anat a nadar una estona.
— Perfecte! Com més serem millor. Ja has pensat quin tipus de llibre vols llegir?
— Més ben bé igual! El que em recomanis tu!
Van caminar fins a la sala d’estar del Benet plena de prestatges amb llibres a tot arreu. A la Lícia se li van posar els ulls com taronges!
— Quina sort que tens Benet! On has trobat tot això?
— Treballo programant robots de neteja a la planta de reciclatge. Els he ensenyat a reconèixer un llibre i salvar-lo de la trituradora. Me’ls he anat emportant a casa poc a poc.
— I els has llegit tots?
— Sí, la gran majoria. Però els d’aquell prestatge no. Avui en començo un.
La Jasmina i el Mohit es van aixecar en veure entrar les dues dones.
Us presento la Lícia i la Raquel que també formaran part del club de lectura.
— I potser l’Elena, si s’hi aficiona.
Tots van agafar un llibre i van seure còmodament al sofà. El Benet va ser el primer de descalçar-se i posar els peus sobre la taula del centre.
— Si algú ho vol fer endavant! No hi ha res com estar còmode per endinsar-se en la lectura.
Al cap d’una llarga estona que el Benet va calcular havia estat una hora tots estaven completament abstrets en els relats que havien escollit. Tots menys ell perquè no podia treure-li els ulls de sobre a la Lícia. El seu dispositiu el va arrencar del seu estat d’embadaliment. L’Elena havia arribat i va anar a obrir per rebre-la. Al cap de pocs minuts la noia entrà i els lectors la van saludar amablement sense voler interrompre la seva activitat. El Benet va pensar que allò era la experiència més mística que havia tingut mai.
A dos quarts de nou els llums van començar a fluixejar. Era part del programa del sistema per tal d’evitar un consum excessiu de recursos. La lectura es podia fer més dificultosa en aquelles condicions i el Benet va decidir oferir als seus convidats sopar.
La Jasmina va dir que havia de marxar però el Mohit va insistir. Volia compartir amb ella quelcom més que el sofà i era obvi. La Raquel va convèncer l’Elena d’estar a casa el Benet una estona més i la Lícia va dir que havia de marxar.
— De debò? — Digué el Benet.
— Em temo que si em quedo m’entristiré pensant en el futur immediat i no vull esdernegar aquest vespre tan meravellós.
— Entristir? — Va fer l’Elena encuriosida. — A tu tampoc et funciona l’elixir?
— Si me’l prengués funcionaria però no ho faig. No vull que cap droga m’emboiri el cap. Vull sentir el que em digui el cervell o el cor que he de sentir sense impediments químics.
— Què estrany! —Féu la Lícia.— L’elixir funciona sempre.
— Doncs si tu no el vols prendre me’l pots donar a mi. — Va dir l’Elena. — Jo m’he empassat la dosis dels propers sis mesos i segueixo trista. Hauré d’anar al metge però no vull que m’implantin cap xip.
— És molt curiós! — Digué el Benet. — Jo fa temps que no en prenc d’elixir. Si vols pots endur-te un parell d’ampolles de les meves perquè no el vull fer servir. Jo també tinc ganes de sentir lliurement.
De cop el Mohit es posà de peu. Tots el van mirar alarmats per si aquella conversa subversiva que havia sorgit espontàniament li resultava massa compromesa.
— Si està disposat a vendre’m una ampolla li estaré molt agraït. Conec un company de feina que té el mateix problema. S’ha empassat l’elixir dels propers sis mesos i segueix trist.
El Benet i la Raquel van creuar les mirades i es van entendre de seguida. Estava prohibit comerciar amb l’elixir però d’altra banda no volien veure patir ningú.
— Deixa’m que m’ho repensi Mohit. No sé fins a quin punt li fem un favor al teu amic. Potser hauria d’anar al metge.
— Com vostè vulgui. Estaré esperant el seu missatge per venir a llegir, si m’ho permet és clar…
— Cap problema. És un plaer meravellós tenir gent a casa. I gent que té ganes d’experimentar coses noves vull dir.
— Sí. I ara podríem experimentar com de bones estan les pizzes que has descongelat! — digué la Raquel amb tanta naturalitat que va fer esclafir a riure els altres convidats.
La vetllada va ser el més agradable dels darrers deu anys de la vida del Benet. Tots van parlar de la seva feina, de la seva vida, de com de vulnerables se sentien davant les autoritats i de com poc lliures eren en realitat. El temps va volar i se’ls va fer tard. A dos quarts d’onze es van adonar que era hora de tornar als seus respectius apartaments. La Raquel però es va voler quedar a ajudar al Benet. Un cop van haver marxat tots i havien tancat la porta ella digué.
— Ja he vist com la miraves! Espero que encara tinguis prou elixir perquè si vens el que et pertoca patiràs moltíssim. Ja saps quin futur té.
— Ho sé però prefereixo patir i sentir que no poder sentir en absolut.
Quan s’acomiadaren aquella nit la Raquel va abraçar al Benet ben fort i li digué a cau d’orella.
— Hauràs de ser molt fort Benet.
Ell no va badar boca però en el seu esguard es podia llegir un «ho sé».

 

La porta (II)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

No sabia què fer. El traspàs era un acte de solidaritat amb la comunitat i el planeta i alhora un cerimonial en que se li feien a un tots els honors. La festa de comiat de la vida era subvencionada per les institucions i moltes agències aconseguien un parell de desenes de milers d’unitats d’energia organitzant festes de luxe per tal que el darrer dia a Arda 1 fos el millor dels records que un s’emportava abans de deixar enrere la vida. I malgrat que s’educava als ciutadans per creure firmament que el traspàs era la manera més digna de morir, al Benet aquell acte de submissió a les autoritats i aquell suïcidi voluntari li havia semblat sempre contra natura. D’insubmisos n’hi havia però a ells se’ls negava la cerimònia de comiat i si s’entossudien en rebel·lar-se ni tan sols se’ls permetia dir adeu a la família. La tècnica persuasiva funcionava extremadament bé, cosa que entristia el Benet, que no havia cregut mai en el sistema.
Aquella estranya el fitava amb els seus ulls avellana recordant al Benet que no tots eren autòmats convençuts de la justícia inherent als sistema. Sense voler se li va escapar un somriure que en aquells moments era molt poc oportú.
— Li fa gràcia a vostè el traspàs?
— Gens ni mica! Ans al contrari! Penso que és un crim horrorós obligar la gent a deixar la vida pel benestar del planeta. Per això vaig triar no tenir fills i no haver de marxar sense ganes!
— Doncs imagini com estic jo! No puc creure que s’hagi d’acabar tot tan ràpidament! M’hi voldria negar però no em vull arriscar a perdre les darreres hores amb la meva filla.
El Benet s’hi acostà i li posà la mà a l’espatlla.
— De debò m’agradaria ajudar-la. Moralment si més no!
— No sé amb qui parlar-ne! Si es descobreix em tancaran!
— Cert. Per això no hauries d’haver parlat amb mi tan obertament,—començà a tutejar-la el Benet—saps que ens vigilen per tot arreu. Intercanviem dades dels xips personals si no et sap greu perquè en qualsevol moment podria passar un vigilant i identificar-nos.
— D’acord.
La dona morena aixecà la vista i dirigí els seu esguard directament als ulls del Benet que es va quedar per segona vegada mig mut.
— Passa res? Si no li resulta agradable o té por ho deixem córrer… jo ho entendré.
— No, no és això. — Féu el Benet a qui aquells ulls dolços li havien cridat l’atenció. Era el que més destacava d’aquell rostre colrat pels sol i per les emocions que deixava entreveure petites arrugues i solcs que li resultaren d’allò més agradable. Era obvi que aquella desconeguda no s’estirava la pell ni es feia cap tractament.
— Doncs ara li passo la informació. — Digué la dona a qui se li tornaven a envermellir els ulls.
— Perdona! Et puc fer dues preguntes?
— Sí, endavant.
— Com et dius? No tinc ganes de connectar-me al xip per saber-ho…
— Alícia. Però tothom em diu Lícia.
— Jo em dic Benet.
— I la segona pregunta? — Féu ella tota encuriosida.
— No prens l’elixir? Saps que ajuda a controlar les emocions…
— No. No vull aquesta merda ni cap de les que impedeixen al cos totes les reaccions naturals. I les emocions ho són.
— Ets conscient que et pots posar en un bon embolic si no el prens i estàs trista…
— Sí. Però aconseguiré calmar-me abans d’arribar a la feina. I si no és així porto una ampolla per si de cas…
La Lícia va obrir la bossa que portava i li mostrà al Benet un petit flascó de cristall de colors. Allò també havia de ser una peça molt valuosa.
— He de marxar! — Féu el Benet entristit. — Espero tornar-te a veure aviat!
— Estem en contacte! — digué ella tot dibuixant un somriure empegueït que no es corresponia per res amb el su nivell d’extraversió.
La resta del matí el Benet el passà complint les seves obligacions amb el cap a les trobades d’unes hores abans. Va escriure la Raquel i es van trobar al gimnàs a la sala de ciclisme. En Benet va ensopegar tres vegades des de l’entrada de la sala fins a les màquines i la Raquel el mirà amb recel. Li hagués volgut preguntar si estava bé però parlar d’emocions no estava ben vist i a la sala d’entrenament no tenien cap intimitat. Un grup de joves amb cossos musculats i malles blanques ajustades els miraren amb condescendència. Arda 1 era un planeta juvenil. El Benet i la Raquel van creuar mirades però no van gosar dir res i en acabar la sessió van decidir anar a donar una volta abans d’acomiadar-se. Es van posar al dia de les darreres peripècies a la feina i van criticar xardorosament el trist programa institucional d’entreteniment pel temps de lleure. Quan ells eren joves encara hi havia tallers per aprendre a jugar als escacs o fer manualitats. Ara només es portaven les aficions virtuals perquè no produïen deixalles ni costaven unitats d’energia. El Benet li va explicar a la seva amiga les dues trobades d’aquell matí.
— Ves en compte Benet! I si són agents de les institucions?
— No ho eren.
Va connectar-se al seu xip personal i de cop es va desplegar una imatge davant d’ell. El noi morè aparegué en forma d’holograma que sortia del seu dispositiu. Es deia Mohit i recordava el seu interès per llegir el llibre. Als dos segons aparegué l’holograma de la Jasmina amb un missatge contundent. Tenia ganes de llegir un llibre però no calia que fos el que havia vist aquell matí i en tot cas es podia adaptar a l’horari del Benet i de l’altre passatger del matí per no ocupar massa hores al Benet. Aquest va somriure. Li agradava estar envoltat de gent amb qui tingués algú en comú. Aquells dos joves eren més curiosos que la resta.
— Semblen molt macos! — Digué la Raquel amb sinceritat.
— I no són els únics que he conegut avui. Encara hi ha una altra dona, és diu Lícia. La he trobada avui plorant al carrer.
La Raquel emmudí. Poca gent plorava a Arda 1 i fer-ho era perillós. En Benet continuà.
— Li queden tres mesos per fer el traspàs.
— Benet! No t’emmerdis amb ella! Patiràs perquè ha de marxar aviat.
— Ho sé però no puc, quelcom dels seus ulls m’ha fascinat.
La Raquel se’l va mirar com si vingués d’un altre planeta.
— Potser la convidaré a un vespre de lectura a casa meva. Qui sap! Potser li farà goig llegir. Sempre la pot ajudar a no pensar més que no pas la porqueria d’entreteniment que ens preparen les institucions.
— I a mi? No em convides al club de lectura?
— Si t’interessa sí! — Digué el Benet eufòric.
— Doncs si ho fas en algun dels vespres que no ajudo l’Elena també vindré.
— Com porta el traspàs de sa mare?
— Molt malament! I la veritat és que començo a pensar que l’elixir no li funciona perquè noto sovint que ha plorat…
— Si els tres no tenen cap inconvenient podríem quedar un vespre per setmana tots. Ja poso jo les begudes i la teca.
— Quin pla més subversiu! Mira que si ens enxampen!
Van esclafir a riure, no sabien si els altres hi estarien d’acord però en principi aquella trobada clandestina era la cosa més saborosa que els havia passat en els darrers cinc anys. Amb l’al·licient que era completament il·legal.

La porta (I)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La porta blanca es va obrir automàticament i les dues meitats van desaparèixer a les ranures tot descobrint un espai blau que semblava no tenir ni terres ni parets. Entrar-hi sempre li havia fet por al Benet quan era petit i ara, als seus seixanta anys li seguia posant la carn de gallina. Un cop dintre el viatge fins la planta baixa transcorria pacíficament perquè els contorns de la cambra mostraven un tros d’espai ple d’estels i una galàxia. Era difícil saber si llunyana o propera perquè quan un intentava tocar-la amb la mà l’holograma desapareixia i tot es convertia només en un immens núvol blau.
Durant el descens un ordinador li anava dient el que havia de fer aquell dia: Acabar de programar els robots de neteja dels carres, anar al centre de reparació perquè a dos d’ells els fallava alguna cosa i havien deixat caure dos containers de les escombraries sobre tres transportadors particulars, passar pel gimnàs a la sortida de la feina per fer la seva dosi d’entrenament diari i anar a veure la Raquel per la tarda. En arribar a l’entrada de l’edifici va saludar els dos veïns que es va trobar. No els coneixia pràcticament però el miraven sempre com si fos una peça de museu. No hi havia gaires persones de seixanta anys a la ciutat i per això les seves arrugues i la panxa un pel caiguda i molsuda eren l’objecte de l’admiració de tots els que es trobava. Tanmateix a ell l’entristia. Només tenia a la Raquel, al Joan i al Mirko amb qui compartir les seves pors i la seva solitud. Sortir al carrer era fer front a un exercit de cossos joves i rostres túrgids que el miraven amb la curiositat amb que s’observaven les peces d’una exposició. Era un dinosaure que havia decidit pertànyer a una espècie en extinció i deambulava pels carrers a la recerca d’altres dinosaures. Creuar-se algú pels carrers o trobar algun dependent en un bar o botiga de la ciutat que li semblés un ancià l’omplia de joia. La majoria dels que es deixaven veure tenien fins als quaranta cinc anys. Passada aquesta edat la societat et relegava a les funcions més poc vistoses per tal de no recordar a gaires ciutadans que hi havia una possibilitat de viure més enllà dels cinquanta cinc.
Arda 1 s’havia convertit en un planeta sostenible en què tot estava sota la vigilància de les entitats supremes. El control natal només permetia a les dones tenir un fill i després del primer part se les esterilitzava per tal que no en poguessin tenir un altre. El mateix passava amb els homes. Tenia avantatges perquè els salaris eren suficients per criar el fill únic i donar-li allò que estava ben vist que tinguessin: joguines virtuals, un patinet volant als sis anys, un viatge a alguna illa exòtica on poder-se banyar en una platja com les de començament del segle vint-i-un i sobre tot una educació. No obstant, aquesta la triaven les institucions segons els tests d’intel·ligència del nens per ajudar-los a escollir el treball adequat a les seves capacitats i al sistema. No hi havia lloc per equivocacions.
Les tres setmanes de vacances en família a Mykonos, Sardenya, Menorca, les Canàries, les Feroe, o les Seychelles pel més benestants, constituïen el màxim moment de felicitat pels que havien escollit l’opció vital d’aparellar-se i tenir un fill. La resta de l’any tots, tant les famílies amb nens com les que no en tenien omplien el buit provocat per una societat de control total adquirint productes sostenibles autodestructibles o practicant esport grupal per tal d’augmentar les possibilitats d’arribar a l’edat del traspàs tan sà i sent tan útil que l’administració decidís concedir-te deu anys més de gràcia. Ho aconseguien poquíssims però els que ho feien es convertien en herois mundials. I sovint eren herois solitaris perquè des de que s’havia implantat el sistema encara cap parella havia aconseguit superar totes les proves necessàries per tal que els atorguessin els deu anys. Un dels dos havia de traspassar i l’altre quedava sol en un món de joves lluitant per aconseguir establir relacions amb els coetanis llunyans a través dels bars virtuals.
El Benet baixà les escales del metro d’alta velocitat i va esperar que passés el vehicle sense parades. Entrà al vagó i observà les cares dels del seu voltant. Tots estaven abstrets contemplant les figures hologràfiques que sortien dels seus xips personals i amb les que mantenien converses anodines segons li semblava al Benet.
Tragué de la bossa que portava un llibre verd de tapa tova mig nyaufat a causa de la humitat indeguda i del pas del temps. Era una novel·la del Kahled Hosseini que el transportava a un temps llunyà i a una regió que ja havia desaparegut del mapa com totes les altres.
En Benet havia deixat d’observar el seu entorn fins que un dels passatgers del vagó es va fixar en el llibre del Benet, va fer uns ulls com taronges i va interrompre les converses virtuals dels altres dient:
— És de veritat?
— Sí que ho és. — Digué emocionat de ser el propietari d’un d’aquells objectes tan preuats.
El noi d’ulls grans i foscos es va apropar a ell. Els seus cabells eren negres i la seva pell color cafè amb llet feia sospitar que devia pertànyer a la classe considerada no autòctona.
— Me’l deixa veure? — demanà amablement.
— I és clar! — féu el Benet que va doblegar la pàgina del llibre per tal de saber on s’havia quedat.
— M’agradaria poder tenir-ne uns quants! On el va trobar?
— A la planta de reciclatge de Collserola. L’havien recollit d’un edifici del mil nou-cents vuitanta que s’havia d’enderrocar. Es veu que havia estat un centre cívic i estava ple de llibres. Vaig rescatar-ne tants com vaig poder…
— En té d’altres?
— Uns quants! — féu el Benet sentint-se important.
De cop i volta ullà el vagó de nou i notà com quatre passatgers més havien apagat els xips personals i els miraven a ells. Una noia jove rossa també s’hi acosta encuriosida.
— N’hi podria comprar un? — demanà el noi.
— De ben segur. Si espera a que acabi aquest se’l pot endur!
— Quantes unitats d’energia en vol?
— Cinquanta.
— Això és molt!
— Ho sé. És que vull evitar que acabi com a objecte decoratiu en alguna lleixa o que el revengui vostè per tres-centes unitats d’energia.
— Entenc, però escolti, jo el vull per llegir-lo i no per decorar. Tothom parla de la lectura com una experiència meravellosa i jo ho vull provar.
El Benet sospirà pesarós. L’abellia que hi hagués algú interessat en recuperar aquella afició antiquada però no volia que aquell petit tresor es perdés per sempre.
— A mi també m’agradaria llegir-lo. — Digué la noia rossa tot abaixant els ulls.
— Per mi llibres com aquest són petites joies i no els vull perdre. Si els interessa l’experiència de llegir podrien venir a casa meva i a una hora convinguda i jo els el deixaria llegir. Un per un, és clar.
Els dos van assentir amb el cap i van donar el seu codi de xip personal per contactar amb el Benet. Tant el noi morè com la noia rossa es van acomiadar estrenyent la mà del Benet i van baixar tots amb presses per pujar altre cop al món exterior.
El llarg passadís i les escales del final semblaven eterns i el Benet va fer un esforç per anar més ràpidament perquè la fredor d’aquell indret se li feia irrespirable. Quan va arribar a les escales i va aixecar el cap, la llum del dia l’enlluernà. Pujà les escales mecàniques de dues en dues i just acabava de sortir que va sentir un ganyol estrany. Es girà per veure un gos assegut al costat d’una dona que s’estintolava a una farola. Amb el rostre amagat per unes mans de dits llargs, l’únic que el Benet podia veure de la seva cara era una mitja melena fosca.
— Es troba bé? — féu el Benet que feia temps que ni veia plorar a ningú ni havia plorat ell mateix.
La dona reaccionà de seguida a la pregunta i es descobrí el rostre.
— Tant bé com es pot trobar algú a qui només li queden tres mesos per fer el traspàs.
El Benet la fità als ulls però no veié cap senyal de ràbia en el seu esguard. Al contrari la dona guspirejava admiració i energia vital alhora malgrat que els seus ulls haguessin quedat enrojolats per les llàgrimes…

 

Teachers nowadays: underrated slaves with heart!

IMG-20180419-WA0004

Nearly two weeks ago two friends sent me a message in the morning cause they were in the neighbourhood and thought they could see me. I was really surprised because both took for granted I was still on holiday and that I would be till the 12th or 14th of September. It seems in general people think that being a teacher and standing in front of a class with twenty five students is an easy task that requires no preparation at all. Moreover, the vast majority lives in the complete ignorance and believes we have just as many days off as our students.
I would really like to see all those naive people trying to give only a sixty-minute class and make them go through the wonderful experience of having to motivate, integrate and learn an entire classroom full of youngsters absorbed with their mobile phones and, in the case of the teenagers I have in my lessons, up to their eyeballs with an explosion of sexual hormones that prevent them from concentrating.
I already commented on a previous post that the profession “teacher” has never been really valued and as a vocational teacher the fact that people despise the task hurts me deeply since it can’t be denied that it is a pillar of society.
Teachers nowadays have little to do, to say the least, with teachers fifty years ago. Those ones used to transfer the same knowledge to children and youngsters sitting down in lines of desks decade after decade. Those students might have bored themselves to death but they kept still and did not prevent their mates from listening and learning if they felt like it.
The classroom of the 21st century integrates students from different social layers and nationalities that make the teaching experience very rich but require from us a role of mediators that teachers fifty years ago did not have to fulfill. Moreover, students come from families in which both father and mother are fully devoted to their highly competitive and hard jobs that take all the energy needed from them to accomplish the most important task: the attention and education of their children. Parents are so exhausted when they come home that they prefer to yield to their children’s pressure rather than struggling with children and setting limits. The result is a whole amount of undisciplined children and teenagers that can hardly adapt to decent behaviour rules in the classroom. The educator’s task is overwhelming and drains you completely. When we teachers come home we need to recover our vital energy.
To make matters worse, we teachers nowadays have, and I am surely underrating the figures, one student with anxiety disorders, one with eating disorders, several with addictions and a vast majority of children that have been over-protected and many more of them who feel completely lost. In order to motivate them and teach them a meaningful content they might need not only to pass exams but for life, we need to analyse our students to figure out first what kind of person he/she is.
Teachers, and I am one, don’t work with bricks one can manufacture in the suitable size to build something. We work with fragile people with different egos, fears, shortcomings, talents and intelligences and we must try to get the most out of them in an environment that is heterogeneous and in little time.
When I talk about different intelligences I refer to the eight ones described by Howard Gardner that should be taken into account in the classroom because students perform differently according to which sort of intelligence is more developed in them.
Effective and professional teaching stuff with experienced trainers will learn quickly how each of the students is and will try to “engage” the maximum number of learners during the lesson but it is nearly impossible to motivate each one of them. We aren’t “show men” or “show women” every day because we would develop a side personality and we would end up as loonies anyway in the long run if we had to act as actors and actresses every day.
Fifty of sixty years ago if a student did not keep pace with the lessons he failed and that was all. Now the teacher’s task is to continuously invent strategies to make students contribute to the class making it more dynamic.
I hope some of my readers have children. Parents know how difficult it is to keep the attention of children and teenagers for too long a time. And yet society makes the mistake: It forces students to sit for six hours a day in classrooms and we teachers, even if we try to make the class interesting, end up having absent-minded learners that see us as oppressors when in fact we are just trying to enable them to face the challenges of our society. I don’t want to sound as an enemy of those who wrote the curricula but in Finland students get better results but they are fewer hours in class. But then again, fewer hours in class would mean that grandparents would turn into slaves because their children wouldn’t be able to attend their own children since parents have to sit endlessly at work. This is again a topic I would like to talk about in another post.
The result of all this is that a great amount of time our children’s and teenagers’ brains and bodies would need to be outside moving around, they are sitting still in classrooms instead. And where they lack the physical movement the virtual world has recreated spaces for them to move in front of screens. Needless to say that the effect on the health is not the same. This is the first mistake and first battle we teachers lose. To adapt to the changing world for youngsters we have made the learning process dependent on technology tools and they have become boring too. It’s a hard world for us right now.
In addition the classroom itself has changed a lot. Teachers sixty years ago taught the same content all their lives. We nowadays have to mediate between our learners and a knowledge that multiplies itself every day and in order to do so we have to be updated.
If someone ever thought that we are capable of starting the 12th of September he or she is completely crazy cause we adapt the curricula to what society requires continuously. We don’t always succeed but we do try. And on top of that I must confess that it is fairly difficult to teach because you have to explain to learners clearly what you want to teach them, we have to increase their self-esteem which, from my point of view, should have been fed in the family, and we do have to end up educating our learners cause parents very often neglected their jobs as such.
Teachers act as sponges that soak up all the bad vibes and vibrations of our students and too often of their parents. We put up with far much more than we should because we are sympathetic and understand that in order to make up for lost time parents always defend their children’s bad behaviour and we are rebuked by them.
I have to be honest about it. This profession wears yourself out. It wears yourself out because we have to take into account a lot of egos and we very often can’t assist all our students at a time. It wears yourself out because we might have a bad day but we can’t take it out on them as they take it out on us. It wears yourself out because seeing out students lost doesn’t let us sleep for nights and it wears yourself out because we care about the personal background of our students.
And sometimes when we struggle in our every day life we are overwhelmed because it requires from us both brain and feelings. This is why sometimes some of us suffer from depressions and feel we are to blame for not being capable to give our hundred per cent because we are only human.
Teachers have long holidays, it’s true. But we have to make a huge effort to understand each one of our students. How many people have to interact with so many different egos every year? I have to deal with some hundred new students every year and I do make the effort to get to know each one of them, to grasp who they really are and what they need. Teachers try to be empathetic to students, to understand their backgrounds and worries and we have to face attacks and offences when we do have enough in our personal lives. And another thing people don’t often consider: we are continuously monitored by students and parents.
I’d like to see non-teachers trying to conduct a class. Once there was a politician invited to act as a teacher in a class for a few hours and after the hard morning he admitted we don’t get enough money.
Teaching is beatiful but hard so I would really wish people to appreciate a bit more the teacher’s task. I have enganged myself so much in the destiny of some of my students that I have arrived home crying. Teachers are people and not machines and we also haver our bad days and need to be on a sick leave to regain lost energy. At the end of the day we deal with the most precious thing in the world: Children and teenagers.
This summer I met a couple with a child from France in my campsite. When I told them I am a teacher they told me French teachers have no energy at all. The man boasted about having hit one of his son’s teachers. It broke my heart. They should see me with ring round my eyes around April when I am exhausted and worn out and hurt due to my students’ and their parents’ behaviour. Is it really so difficult to imagine what our task is like? Or is it that we have become everybody’s scape goat?
I have been teaching for more than twenty years now. I have been up and down and I have been on a sick leave to recover a bit emotionally. I can’t change the idilic idea people have of our professions but I might make you reflect a bit on that. If so many people admit they would not be able to stand in front of a class, why is this profession so underrated?
I leave it here for now. I wish all students in the world a new academic year full of joy and all teachers an overdose of energy because we lose enery with every week. For this reason I have chosen the image for today. We always give more than our students but sometimes we are also really worn out. This is why we have such a long holidays. Take i tinto account.
Have a nice week and a good academic year!

La docència: ase dels cops d’una societat malalta.

IMG-20180419-WA0004

Ara fa gairebé ja una setmana, dos amics meus van enviar-me un missatge pel matí perquè eren casualment al barri i pensaven que ens podríem veure. Em vaig quedar certament sorpresa ja que estaven convençuts que jo encara estava de vacances i que ho estaria fins el dotze o el catorze. Es veu que en general la gent creu que ser professor i posar-se davant d’una classe de vint-i-cinc a trenta alumnes és una tasca facilíssima i que no requereix cap mena de preparació. Ah! i m’oblidava que a sobre la immensa majoria viu en la falsa il.lusió que tenim tantes vacances com els nostres alumnes a l’estiu.
Doncs a tots aquests ingenus m’agradaria veure’ls només una hora de classe i fer-los passar per la meravellosa experiència de motivar, integrar i fer aprendre a tota una aula de nanos desconcentrats pels mòbils i, en el meu cas, en plena ebullició de les hormones sexuals que els trastornen la capacitat de concentració.
Ja vaig comentar en un post anterior que l’ofici del mestre no ha estat mai gens ben valorat i com a docent vocacional em fereix aquest menyspreu cap a la nostra professió que sens dubte constitueix un pilar fonamental de tota societat.
El docent d’avui dia poc té a veure amb el docent de fa cinquanta anys, que transmetia any rere any els mateixos coneixements a nanos asseguts en rengleres en pupitres. Aquells potser s’avorrien mortalment però romanien callats a l’aula i no impedien que els companys escoltessin i aprenguessin si els abellia.
L’aula d’avui dia integra alumnes de diferents condicions socials i sovint nacionalitats diverses que fan l’experiència docent molt enriquidora però que exigeixen de nosaltres un paper de mediadors que potser no tenien fa cinquanta anys. A més, els alumnes venen d’unes famílies en què tan pare com mare estan immersos en un món laboral altament competitiu i dur que els deixa sovint sense energies quan tornen a casa per la tasca més important de la seva vida: l’atenció i educació dels fills. Estan tan esgotats que prefereixen cedir a les coaccions infantils i juvenils que batallar i imposar límits. El resultat és un col·lectiu de nens i joves indisciplinats que costa adaptar a unes normes de comportament decents a l’aula. La tasca és titànica i absorbent. Quan arribem a casa els que necessitem recuperar energia vital som nosaltres.
Per més inri el docent d’avui dia té a l’aula, calculant a la baixa, un alumne amb problemes d’ansietat, un de trastorn de l’alimentació, diversos amb addiccions, una gran majoria de nanos sobre protegits i moltíssims en estat de desorientació total. Per tal de motivar-los i ensenyar-los uns continguts que els siguin importants més enllà de les competències demanades als exàmens ens cal analitzar el alumne per veure de quin peu calça.
Els professors no treballem amb totxanes totes iguales i que es poden fer a la nostra mida per construir una casa. Treballem amb persones fràgils amb els seus egos personals, les seves pors, les seves mancances i els seus talents i intel·ligències i hem d’intentar treure el millor d’ells en un entorn completament heterogeni i en un temps ínfim.
I quan dic intel·ligències em refereixo a que de les vuit intel·ligències descrites per Howard Gardner que es distingeixen clarament a l’aula perquè els alumnes assoleixen uns resultats d’aprenentatge millor o pitjors segons quines d’elles tinguin més o menys desenvolupades. Un equip docent com cal integrat per professors experimentats aprèn ràpidament com és cadascun dels alumnes asseguts a les taules. I a l’hora de fer la classe s’intenta “enganxar” el màxim nombre d’alumnes possible però és pràcticament impossible aconseguir que segueixin tots. No som “show men or women” cada dia perquè desenvoluparíem tots una segona personalitat i acabaríem al manicomi probablement.
Fa cinquanta o seixanta anys si un alumne no seguia les classes suspenia i punt. Ara la tasca docent és “inventar” estratègies per fer que els alumnes contribueixin a les classes tot fent-les amenes.
Espero que algun dels meus lectors tingui fills. Els pares i mares sabran ben segur com de difícil és mantenir l’atenció d’un infant o d’un adolescent durant gaire temps. I ara bé el més dur: La societat els tanca a l’aula durant unes sis hores seguides i els docents, per molt que intentem fer la classe amena, acabem tenint un conjunt de nanos distrets que ens veuen com a opressors quan en realitat el que intentem és dotar-los de capacitats que els caldran per fer front als reptes de la societat actual. No vull convertir-me en enemiga dels que fan els plans d’estudi però a Finlàndia s’aconsegueixen millors resultats amb uns alumnes que estan menys hores a classe. És clar que llavors, de la manera que ho tenim organitzat, aquí els avis es convertiran en esclaus no assalariats perquè els fills no podran estar pels seus fills perquè han de fer moltíssimes hores a la feina. Un altre tema del que parlaré en un altre post.
El resultat de tot això és que una bona part del període actiu d’un nen o adolescent aquest està a una aula assegut quan el seu cos i ment li demana espais lliures i moviment. I on no tenim moviment físic el tenim virtual però el resultat en termes de salut no és el mateix. El món infantil i juvenil és a un indret entre ells i la pantalla d’un ordinador. Primer error i primera guerra que perdem els professors. Per adaptar-nos hem supeditat l’aprenentatge a les eines TIC i aquestes han acabat convertint-se en avorrides també. Ho tenim ben cru.
A més l’aula actual ha canviat moltíssim. El professor de fa seixanta anys impartia els mateixos continguts durant tota la seva vida. Nosaltres els docents d’avui dia hem de fer de mediadors entre un coneixement que es multiplica i s’estén per minuts i els nanos. Se’ns demana que els ensenyem a fer les coses i no a memoritzar i per fer-ho hem d’estar contínuament a la última.
Qui hagi pensat que podem començar directament el dotze de setembre s’ha begut l’enteniment perquè adaptem cada any el nostre temari al que exigeix la societat. No sempre ens en sortim, però ho intenten. I a sobre he de confessar que no és gens fàcil fer classe perquè als alumnes se’ls ha de deixar clar el que els vols ensenyar i el motiu pel qual els ho vols ensenyar. Però és que a més els hem de motivar, els hem d’aixecar una autoestima que, des del meu modest punt de vista, hauria d’haver sorgit en l’àmbit familiar i a sobre sovint els hem d’educar perquè els pares se’n obliden.
L’estiu passat un amic meu em va dir que el seu fill havia dit a la professora “eres una basura de profe”. El pare del nano ho va justificar dient que el professor perdia contínuament els deures dels nens i llavors els posava un zero.
No entraré en si això és veritat o no. Els professors no solem perdre els treballs dels alumnes i en tot cas he de dir que aquest mateix amic es dedica a impartir anglès i va perdre en una ocasió els exàmens dels alumnes. Quelcom que es penalitza avui dia perquè conté dades personals. En canvi em va confessar que no havia renyat el seu fill. Vaig sospirar fons perquè va ser un revés per mi. Els professors estem contínuament exposats a les frustracions i agressions verbals d’alumnes i de vegades pares. Aguantem xàfecs perquè intentem ser empàtics i sabem que per desgràcia els pares intenten compensar les seves mancances afectives i les hores que no han dedicat als seus fills tot posant-se incondicionalment al seu costat dels nanos inclús quan a l’altra banda hi ha algú que intenta fer el millor per ells.
I seré sincera. La professió del professor desgasta. Desgasta perquè hem de tenir en compte moltes susceptibilitats i sovint no arribem a tot arreu, desgasta perquè tenim els nostres mals dies però no els podem fer pagar a l’alumnat així com ells ens el fan pagar a nosaltres, desgasta perquè veure alumnes desorientats ens fa passar nits en blanc i desgasta perquè la situació personal dels nostres alumnes no ens és mai indiferent.
I passa que de tant en tant quan lidiem amb el nostre dia a dia ple d’adversitats de vegades la feina ens desborda perquè requereix de nosaltres no només cervell sinó emocions. Llavors és quan alguns cauen en depressions i s’auto culpabilitzen de no poder donar el cent per cent com voldrien perquè al cap i a la fi només som persones.
Els professors tenim unes vacances llargues és cert. Però també ho és que fem un esforç brutal per entendre cadascun dels nostres alumnes. Quanta gent ha de tractar amb tantes susceptibilitats diferents cada dia? Jo mateixa tinc uns cent alumnes diferents per any i faig sempre un esforç per conèixer-los a tots, per treure el millor d’ells sense ofegar massa, per atendre les seves necessitats quan estic cansada. Els docents ens posem a la pell de diferents persones de diverses edats amb situacions dispars cada dia i estem sotmesos als atacs i atzagaiades dels alumnes que hem d’aguantar estoicament quan a casa no tenim potser quadres familiars gaire agradables.
I un altre factor que sovint es desconsidera: Estem sotmesos sense pausa a l’escrutini crític d’alumnes i pares i al soroll gairebé continuat de les aules.
M’agradaria veure per un forat a qualsevol persona intentant fer una classe per tota aquesta gent. Si no m’erro en un programa de TV3 van portar un polític que va sortir de l’aula esfereït tot dient que el sou que cobrem no és suficient.
La docència és dura i maca a la vegada però desitjaria de veritat que el món aprengués a apreciar una mica més la figura del professor i la seva tasca. Jo mateixa m’he implicat en el destí d’algun alumne de tal manera que he arribat plorant a casa. Els professors som persones i no màquines i també tenim els nostres mal moments o ens han de donar la baixa quan se’ns ha acabat l’energia.
Aquest estiu vaig conèixer una parella de l’Alsàcia francesa al meu càmping. Quan els vaig dir que era professora van respondre que hauria de treballar a França, que els professors francesos eren horribles i que el pare del nen que tenien havia pegat un dels docent del seu fill. Que als professors el falta energia. Se’m va trencar el cor. A mi també m’haurien de veure amb les meves bosses blavoses sota els ulls a mig curs i l’ànima esgratinyada d’aguantar miquels de pares i fills. Tan difícil és posar-se en la nostra situació? O és que ara resulta que el professor ha de ser s’ase dels cops de tothom?
He passat per tot jo ja després de vint anys com a docent. I sí, fa dos anys vaig estar de baixa durant quinze dies que podien haver estat molt més perquè emocionalment la feina em va drenar totalment. No podré canviar la visió idíl·lica que la gent té de la nostra professió però potser els puc fer reflexionar una mica sobre què representa en realitat. Si la majoria reconeix no ser capaç de posar-se davant una classe per què segueixen menystenint una professió tan important?
Ho deixo aquí aquest dijous i desitjo a tots els alumnes del món un curs carregat d’il.lusió. I també desitjo a tots els professors una bona dosi d’energia perquè a mida que avança el curs ens quedem sense reserves…d’aquí la imatge del blog d’avui i d’aquí que ens calguin les vacances que tenim.
Una abraçada a tos i bon curs.

Uns quants tresors oblidats

llivanyós

I ara ja fa massa temps que no dedico cap post als nostres tresors lingüístics catalans i aquest dijous toca deixar-nos estar d’allò que és de fora per concentrar-nos en allò nostre. Us vull parlar de cinc paraules d’aquelles que m’ha robat el cor.
La primera és envescar. Aquest verb designa l’acció d’untar amb vesc quelcom i, de fet, el que se solia untar amb aquesta matèria extreta dels fruits del vesc o de l’escorça del grèvol eren vímets o joncs per tal que els ocells s’hi quedessin enganxats i poder-los caçar. D’aquí el seu ús en sentit figurat perquè envescar vol dir afalagar a algú per engalipar-lo. Si els vostres fills de cop i volta us canten les mil i una virtuts molt probablement és perquè us volen demanar quelcom, és a dir, us volen envescar. Les perruqueres i les estilistes per exemple intenten envescar la clientela amb frases com «amb aquests ulls tan vius i aquests pòmuls alts uns reflexes li quedarien de primera. Aquest color tan fosc li apaga el rostre i és una llàstima» i llavors, amb aquests abelliments de vegades aconsegueixin que la clienta es faci el tractament que elles volen i que sol ser extremadament car. Una altra típica situació on un envesca l’altre és en el món de la parella. Quants homes no afalaguen apegalosament les dones per tal de conquerir-ne el cor? Crec que ha quedat clar el sentit d’aquesta paraula oi?
La següent és un adjectiu que té una sonoritat impressionat i que em sembla evocar la seva significació. Es tracta d’espitllant, que vol dir resplendent, que brilla. En sentit figurat podem utilitzar espitllant per referir-nos per exemple a una posició alta, o una feina de molt bona reputació. En general quelcom que llueix i sobresurt és espitllant.
I ara passo a quelcom que no és un antònim d’espitllant però que denota tot el contrari: baldraga. Una baldraga era una calça ampla que portaven els pagesos i en sentit figurat designa un sapastre. Podem derivar-ne un verb i tot: embaldragar que voldria dir fer que quelcom sigui un desastre. Unes copes de més per exemple poden embaldragar el nostre cervell de tal manera que se’ns torni la llengua de drap i els nostres reflexes es facin lents i llavors ens tornem uns sapastres perquè fem les coses malament.
Avui encara us vull parlar d’un adjectiu que a mi em sembla molt ric en possibilitats: llivanyós. En sí una llivanya és una fissura o esquerda com les que es pot veure sovint en algun tipus de pedres o roques. Però llivanyós també pot ser el cel depenent de quins núvols el taquin. La fotografia d’avui és un exemple de cel llivanyós d’aquests que em semblen tan bonics.
La següent troballa és una locució adverbial absolutament deliciosa pel que significa. Es tracta de a lloure, que vol dir en llibertat o sense subjecció. Quan uns pares deixen que els seus fills facin una festa sense supervisió parental els nanos van a lloure, és a dir que fan el que els sembla i van completament al seu aire.
Un altre exemple serien per exemple les meves vacances. Jo seria completament incapaç d’anar a un viatge organitzat i haver de seguir com una ovelleta tota la planificació de l’agència. A mi em plau anar a lloure encara que això de vegades impliqui que les coses em surtin menys bé perquè no sóc una experta del territori que visito i no encerti tot el que faig.
Alguns oficis que exerceixen els autònoms els permeten treballar a lloure, és a dir fer els horaris que els convingui i no haver d’adaptar-se als que els imposin els altres.
A lloure es pot fer servir en molts contextos. Per exemple, a mi per exemple no m’ha agradat mai portar el cabell recollit, el duc sempre a lloure, és a dir deixats anar i sense intentar dominar-los per a res. I per altra banda si una persona fa les coses al seu lloure vol dir que les fa al seu gust. Com jo les vacances o les activitats de cap de setmana.
Bé, per avui ja estem que altrament els mots i les expressions no es poden digerir. Fins dijous vinent us desitjo que ningú us envesqui i que pugueu fer-ho tot al vostre lloure.