Un país entre dos mons.

Deixa un comentari

No fa pas tant que per a mi el nom de Belarús, que molts encara anomenem Bielorússia, no em feia venir més que una cosa al cap: En Lukashenko. En el meu imaginari aquest petit país compartia ideologia i idioma amb Rússia. Aquest era el meu grau d’ignorància vers una realitat prou complexa.
Farà cosa de més de sis mesos vaig començar a cercar un intercanvi lingüístic per tal de guanyar fluïdesa en rus i reprendre el seu estudi de manera més continuada. Ho vaig fer a través d’una pàgina internacional i no vaig trigar en tenir una persona interessada en fer un tàndem anglès rus. Gràcies a aquest home de 42 anys i nascut al que llavors encara era la URSS, m’he adonat que tenim un país a mig camí entre Rússia i Europa que mereix molt més la nostra atenció i que ens és un gran desconegut.
Belarús és per extensió només una tercera part d’Ucraïna amb els seus 207.596,76 km i té una població que no arriba als deu milions d’habitants. El més bonic d’aquest territori és que el 40% de la terra està coberta de boscos. Belarús no és muntanyosa i per als qui els agradi l’esquí s’haurien d’acontentar amb la seva estació d’esquí en un turonet d’uns 335 metres prop de la capital Minsk.
El país viu principalment dels serveis, la manufactura i l’exportació de béns de consum al seu principal comprador que és Rússia. Fins ara s’havia vist poc afectada per les sancions que li imposa la EU però darrerament la crisi ha començat perquè els russos no compren. Vulguin o no fer-nos veure que encara tenen recursos, els càstigs econòmics ja han afectat a la gran potència. La història de Belarús és força obscura per nosaltres perquè fins a finals del segle XX el territori que comprèn el país havia estat en mans de diversos estats com el Principat de Polotsk, el Gran Ducat de Lituània, la Confederació de Polònia i Lituània i l’Imperi Rus. El 1922 va néixer la República Soviètica de Belarús i les actuals fronteres es van establir posteriorment, el 1933 i desde la Segona Guerra Mundial el mapa no ha variat. El 1945 Belarús va ser un dels membres fundadors de les Nacions Unides.
La seva història actual ja la coneixem. Belarús va declarar la seva independència el 27 de juliol del 1990 i el 1994 Lukashenko va arribar a la presidència del país amb la típica mà de ferro dels dictadors autoritaris.
Curiosament abans el dia de la República de Belarús se celebrava el 27 de juliol però ara ha passat al 3 de juliol.
Els anys noranta van ser molt durs per aquest país al igual que per la resta de països de les ex repúbliques socialistes soviètiques. Hi mancaven tot tipus de productes de primera necessitat i la població només podia accedir a allò al que li donava dret la cartilla de racionament. El meu amic de Belarús recorda perfectíssimament que la llet o la mantega només es donaven en quantitats limitades.
Suposo que com jo teniu tots la idea de que Lukashenko és un vell amic de Putin. Doncs aquesta visió és discutible. Òbviament no li interessa estar a males amb un país que li compra productes, que és una potència militar i que té al costat. No obstant, quan va començar la guerra a Ucraïna i alguns —pocs— belarussos que es van allistar a l’exercit d’Ucraïna o de Rússia, cap d’ells va pensar en les conseqüències. En tornar al seu país Lukashenko ha posat a la presó tant els que han lluitat a un bàndol com els de l’altre.
I què en treu de la guerra? En un principi per exemple el fet de que exporta llet a Rússia perquè l’Europea no li arriba per les sancions. I el que passa és que com que Belarús no té prou vaques per produir prou llet i cobrir la demanda russa, ell la fa arribar d’altres llocs, l’etiqueta a Belarús i la ven als russos.
Aquesta guerra tan violenta i llarga ha provocat que molts ucraïnesos i russos fugin del seu país i una part ha cercat refugi al país veí. La política de Lukashenko és clara. Com que hi ha moltes cases buides per reformar a pobles mig perduts, el govern belarús les ofereix a canvi de que els que hi visquin treballin en algun lloc assignat pel govern durant uns 3 anys. De fet diria que la política d’habitatge és un dels punts forts del país. Si una persona adulta demostra que no té cap lloc on viure, el govern li demana si vol un terreny o un pis a la ciutat. La oferta està sempre vinculada a treballar en el lloc assignat durant uns anys.
I l’actual govern afavoreix la compra d’immobles i les famílies. Segons el meu amic Dmitry, Lukashenko diu que el el primer fill de la família és per la mare, el segon per la família i el tercer per ell. Per a famílies nombroses s’ofereixen crèdits i segons el que diu el meu tàndem —així anomeno el Dmitry sovint— una part considerable dels crèdits hipotecaris els assumeix el govern.
Pel que fa a la seguretat Belarús és un paradís de calma però només és perquè hi ha un control molt fort i el govern no permet infraccions. Per exemple, si una persona que va a peu travessa el semàfor en vermell i l’enganxa la policia i va begut tindrà una multa. Però a la tercera vegada que l’enxampin, aquest vianant anirà a la presó.
Belarús té el seu propi idioma però malauradament els mateixos ciutadans no el fan servir gaire. Estan més acostumats a parlar en rus que és la llengua d’instrucció en escoles a les ciutats. Tot i així tenen l’assignatura llengua Belarussa, literatura belarussa i història Belarussa. També llengua, literatura i història russes. El seu alfabet té algunes lletres diferents al rus.
Les principals avantatges del país són que és polit i ordenat i segur i que l’habitatge és assequible. Tot i així, els sous en comparació amb els europeus són baixos i per això molts belarussos van a viure i treballar a Polònia. Molts també han passat per Rússia i alguns van a viure a les repúbliques bàltiques.
M’imaginava Belarús com un país molt més caòtic del que és. Després de veure un reportatge sobre el país fet per uns turistes russos, m’he quedat meravellada, l’atmosfera de les ciutats que s’hi veuen és completament europea, o millor i tot pel grau de neteja i ordre que s’hi veu.
A pesar de ser un país tranquil amb un paisatge impressionant el gran interrogant dels joves i no tant joves és: què passarà quan Lukashenko no hi sigui? I això els provoca una sensació d’incertesa que fa que molts apostin per anar a viure a un altre país.
No us mentiré. M’abelliria moltíssim visitar aquest bocí de món a cavall entre Europa i Rússia. No obstant és de difícil accés. No hi ha vols directes des d’Europa. Hem d’anar a Moscou, Baku o Dubai i canviar de vol, o anem a Polònia i després agafem el bus fins a la frontera. I a la frontera ens hi podem passar fins a 12 o 13 hores i en arribar a Belorús controlaran als passatgers que els sembli i regiraran els objectes personals i mòbils per assegurar-se que no deixen entrar al país cap element subversiu.
Hi ha detalls que no m’agraden del país. El meu tàndem em va confirmar que ara havia canviat la llei i dir públicament que no es vol tenir fills ja no es penalitzat amb penes de presó però sí que suposa multes. Òbviament l’homosexualitat és tabú total i probablement aquells que no troben la mitja taronja deuen patir una mica els prejudicis socials.
No obstant per a fer turisme Belarús em sembla una bona opció i qui sap? Potser en un futur sí que podrem volar-hi directament. De moment us adverteixo que en Dmitry per arribar a casa seva de Barcelona va sortir amb el vol de les 8 del matí i va arribar al seu domicili a les 7:00 de l’endemà. Si es vol visitar el país s’ha d’anar amb una paciència per creuar la frontera a la que no estem acostumats però si aconseguim carregar-nos de paciència, el que visitarem després semblarà una perla europea de parla russa.

La “Schufa” i el control de solvència alemany.

Deixa un comentari

Vull pensar que tots ens escandalitzem si un govern o alguna entitat en concret vol portar un registre sobre nosaltres a partir del qual es decideix o no si una determinada persona és apta per accedir a un servei. Em refereixo directament al Sistema de Crèdit Social xinès que des del 2016 évalua la fiabilitat econòmica i social d’empreses i ciutadans. Venint de la Xina no ens estranya. El que sí que sobta és que els alemanys tinguin un instrument similar i que ningú en parli. Per fer-ho comprensible en poques paraules la “Schufa” és un document de fiabilitat financera. Comencem pel terme, “Schufa” és la forma curta de “Schutzgemeinde für allgemeine Kreditsicherung”, comunitat de protecció per la seguretat general del crèdit. El sistema es va crear per tal de tenir un estàndard que servís de comprovant de la fiabilitat de les persones privades i les empreses. El principal problema fou que durant uns quants anys la” Schufa “no ha definit els criteris que tenia en compte alhora de donar una puntuació als prop de 68 milions de ciutadans que estaven al registre. Durant un “Tagesschau” d’ara fa unes setmanes es va comentar que la “Schufa” havia resultat molt controvertida per totes les variables que es tenien en compte però que els mateixos ciutadans no sabien ni tenien clar. Entre les variants al “Tagesschau”, el telenotícies de la cadena ARD, es va comentar que es considerava per exemple el nombre de vegades que una persona havia canviat de domicili o si s’havia pagat alguna multa de tràfic. Les variables que es tenien en consideració entre les 100 no es van fer mai públiques i és precisament això el que molestava als ciutadans. Si per exemple es tenia en compte el canvi de domicili i la “Schufa” considerava més fiable la gent que menys s’havia mudat d’un lloc a l’altre o d’una ciutat a l’altra es podria haver estat discriminant injustificadament. S’ha de pensar per exemple que el canvi de domicili sovint no és voluntari sinó motivat per factors exògens. Si a un llogater se li acaba el contracte i li apugen el lloguer és lògic que intenti canviar de pis o casa i ajustar el lloguer a l’economia personal. Si per exemple algú canvia de ciutat per feina, també el més lògic és que estant sol o sola es prefereixi un canvi d’adreça a viatges i desplaçaments llargs. Jo per exemple, amb els meus 13 canvis de domicili no hagués estat considerada com a ciutadana tan fiable com els que només han fet dos o tres canvis de pis. La “Schufa” que ha entrat en vigor fa poc té en consideració quant de temps portem al domicili actual perquè a les entitats creditores els sembla important que aquells a qui deixen els diners estiguin arrelats a un determinat lloc.
Els dotze criteris que té en compte la nova “Schufa” semblen més transparents i també fa que aquells que vulguin demanar un crèdit puguin calcular quina “nota de tall” els posaran les entitats financeres. Sense voler entrar gaire en detall algun d’aquests factors que es controlen són: l’edat de la targeta de crèdit, com a més antiga millor, l’edat del compte bancari, si ens hem lligat a la mateixa entitat durant anys això ens farà més susceptibles a què ens donin un crèdit. El fet de tenir totes les finances centralitzades en una entitat i no en més d’una també dona més punts. Això suposo que és perquè els moviments de capital es fan més fàcils de seguir. Si tenim o no factures impagades pendents és un altre criteri. Això sembla lògic i transparent i gual que el del nombre de crèdits que tenim, com a més crèdits menys fiables ens tornem. Tan diàfan com aquest és el criteri de si hem estat o no pagadors puntuals. Però el que ha fet la “Schufa” més transparent de tot és que ara podem demanar informació sobre la nostra puntuació si tenim un compte “Schufa” pel que podem registrar-nos a través del web.
El “Schufa” és una escala de solvència segons la qual entitats de crèdit ens avaluaran com a persones fiables a qui se’ls pot atorgar un crèdit. Però també va més enllà, si volem llogar un pis a Alemanya el propietari pot voler indagar si tenim un bon historial i si el nostre crèdit de solvència és positiu.
En els darrers anys ja s’ha estès en aquest país nostre que si volem comprar quelcom a terminis, el mateix establiment tingui una financera que ofereixi la possibilitat i sovint és aquesta que controla la solvència del client. Tot i les crítiques per la nova “Schufa”, el canvi de 100 criteris per establir la puntuació a 12 sembla un pas significatiu i el fet de que els mateixos usuaris puguin controlar la seva “nota” o puntuació fa el sistema transparent i evita qualsevol tipus de possible error.
Em sembla molt interessant que hi hagi un portal a través del qual el ciutadà pugui comprovar quin grau de fiabilitat i solvència consideren les entitats financeres que té. Aquí potser no estaria malament saber quins criteris segueixen les financeres a l’hora de donar o no crèdits tot i que com que n’extreuen interessos, en el cas de quantitats petites, tendiran a concedir-los sense gaires miraments. El que sí és cert és que la “Schufa” pot servir com a sistema de control però a aquestes alçades ja em plantejo en quin sentit no estem plenaments controlats per empreses privades o governamentals. I vosaltres què en penseu?

La imatge d’avui també és de Dresden.

La “Schufa” i el control de solvència alemany.

Deixa un comentari

Vull pensar que tots ens escandalitzem si un govern o alguna entitat en concret vol portar un registre sobre nosaltres a partir del qual es decideix o no si una determinada persona és apta per accedir a un servei. Em refereixo directament al Sistema de Crèdit Social xinès que des del 2016 évalua la fiabilitat econòmica i social d’empreses i ciutadans. Venint de la Xina no ens estranya. El que sí que sobta és que els alemanys tinguin un instrument similar i que ningú en parli. Per fer-ho comprensible en poques paraules la “Schufa” és un document de fiabilitat financera. Comencem pel terme, “Schufa” és la forma curta de “Schutzgemeinde für allgemeine Kreditsicherung”, comunitat de protecció per la seguretat general del crèdit. El sistema es va crear per tal de tenir un estàndard que servís de comprovant de la fiabilitat de les persones privades i les empreses. El principal problema fou que durant uns quants anys la” Schufa “no ha definit els criteris que tenia en compte alhora de donar una puntuació als prop de 68 milions de ciutadans que estaven al registre. Durant un “Tagesschau” d’ara fa unes setmanes es va comentar que la “Schufa” havia resultat molt controvertida per totes les variables que es tenien en compte però que els mateixos ciutadans no sabien ni tenien clar. Entre les variants al “Tagesschau”, el telenotícies de la cadena ARD, es va comentar que es considerava per exemple el nombre de vegades que una persona havia canviat de domicili o si s’havia pagat alguna multa de tràfic. Les variables que es tenien en consideració entre les 100 no es van fer mai públiques i és precisament això el que molestava als ciutadans. Si per exemple es tenia en compte el canvi de domicili i la “Schufa” considerava més fiable la gent que menys s’havia mudat d’un lloc a l’altre o d’una ciutat a l’altra es podria haver estat discriminant injustificadament. S’ha de pensar per exemple que el canvi de domicili sovint no és voluntari sinó motivat per factors exògens. Si a un llogater se li acaba el contracte i li apugen el lloguer és lògic que intenti canviar de pis o casa i ajustar el lloguer a l’economia personal. Si per exemple algú canvia de ciutat per feina, també el més lògic és que estant sol o sola es prefereixi un canvi d’adreça a viatges i desplaçaments llargs. Jo per exemple, amb els meus 13 canvis de domicili no hagués estat considerada com a ciutadana tan fiable com els que només han fet dos o tres canvis de pis. La “Schufa” que ha entrat en vigor fa poc té en consideració quant de temps portem al domicili actual perquè a les entitats creditores els sembla important que aquells a qui deixen els diners estiguin arrelats a un determinat lloc.
Els dotze criteris que té en compte la nova “Schufa” semblen més transparents i també fa que aquells que vulguin demanar un crèdit puguin calcular quina “nota de tall” els posaran les entitats financeres. Sense voler entrar gaire en detall algun d’aquests factors que es controlen són: l’edat de la targeta de crèdit, com a més antiga millor, l’edat del compte bancari, si ens hem lligat a la mateixa entitat durant anys això ens farà més susceptibles a què ens donin un crèdit. El fet de tenir totes les finances centralitzades en una entitat i no en més d’una també dona més punts. Això suposo que és perquè els moviments de capital es fan més fàcils de seguir. Si tenim o no factures impagades pendents és un altre criteri. Això sembla lògic i transparent i gual que el del nombre de crèdits que tenim, com a més crèdits menys fiables ens tornem. Tan diàfan com aquest és el criteri de si hem estat o no pagadors puntuals. Però el que ha fet la “Schufa” més transparent de tot és que ara podem demanar informació sobre la nostra puntuació si tenim un compte “Schufa” pel que podem registrar-nos a través del web.
El “Schufa” és una escala de solvència segons la qual entitats de crèdit ens avaluaran com a persones fiables a qui se’ls pot atorgar un crèdit. Però també va més enllà, si volem llogar un pis a Alemanya el propietari pot voler indagar si tenim un bon historial i si el nostre crèdit de solvència és positiu.
En els darrers anys ja s’ha estès en aquest país nostre que si volem comprar quelcom a terminis, el mateix establiment tingui una financera que ofereixi la possibilitat i sovint és aquesta que controla la solvència del client. Tot i les crítiques per la nova “Schufa”, el canvi de 100 criteris per establir la puntuació a 12 sembla un pas significatiu i el fet de que els mateixos usuaris puguin controlar la seva “nota” o puntuació fa el sistema transparent i evita qualsevol tipus de possible error.
Em sembla molt interessant que hi hagi un portal a través del qual el ciutadà pugui comprovar quin grau de fiabilitat i solvència consideren les entitats financeres que té. Aquí potser no estaria malament saber quins criteris segueixen les financeres a l’hora de donar o no crèdits tot i que com que n’extreuen interessos, en el cas de quantitats petites, tendiran a concedir-los sense gaires miraments. El que sí és cert és que la “Schufa” pot servir com a sistema de control però a aquestes alçades ja em plantejo en quin sentit no estem plenaments controlats per empreses privades o governamentals. I vosaltres què en penseu?

La imatge d’avui també és de Dresden.

“Geborgenheit” i la bellesa d’aquest concepte alemany.

Deixa un comentari

La setmana passada quan vaig arribar a la classe de conversa de francès el tema era si teníem o no paraules favorites en alguna llengua. Un dels meus companys és un periodista i poeta xilè i és més sensible que la majoria de la gent al so i les associacions mentals que li provoquen les paraules. Em van demanar quina era la meva paraula favorita i vaig dir que fa mols anys a Moscou la que era la meva professora del curs d’estiu, em va fer la mateixa pregunta i jo li vaig respondre que en alemany en tenia dues. La primera era per a mi “Geborgenheit” que sona com “geborgenjait” per nosaltres. Curiosament la meva professora estava molt ben informada i em va sorprendre dient que precisament aquesta que havia escollit jo també havia estat la que la majoria dels alemanys enquestats havien triat com a segona més bonica després de “Habseligkeiten” l’any 2004. Tot seguit us explico el significat de les dues. La primera “Habseligkeiten” designa els objectes personals i les poques coses que queden a les persones després de que un desastre s’hagi endut la majoria del que tenien. També pot designar allò que s’endu una persona quan ha de fugir d’un país i que per tant és el més preuat per a ells. “Habseligkeiten” és una paraula en plural es fa servir en el context de la gent més vulnerable i que menys té per designar aquells pocs objectes que els pertanyen. Jo per exemple no la triaria com a paraula bonica perquè l’associo a una situació d’emergència i de pobresa crònica. El que em sorprèn de la paraula és que és compon del verb “haben” tenir i “seligkeit” que vol dir felicitat o joia. És com si aquestes poquetes coses representessin la joia i l’alegria d’algú. És una paraula que no es pot traduir a altres idiomes però que té aquella idea de que la gent que té poc, està molt aferrada a aquelles coses que li queden.
La que va ser escollida com a segona paraula a mi m’emociona pel que representa. Tampoc té traducció a cap dels idiomes que conec. “Geborgenheit” designa una sensació de benestar que prové del fet de sentir-se en seguretat i agombolat. És el que generalment haurien de sentir els infants amb els seus pares perquè aquests els protegeixen. L’arrel primera d’aquesta paraula és un substantiu “Berg” que vol dir muntanya. D’aquest substantiu tenim el verb “bergen” que vol dir posar quelcom en un lloc segur. Suposo que ve del fet que les muntanyes ens donen la sensació d’estabilitat i seguretat i quan hi posem quelcom ho estem protegint. Si fem servir aquest verb amb el prefix “ver” que té el significat de portar una cosa fins a l’extrem tenim el verb “verbergen” que vol dir amagar. Deriva de la idea de guardar una cosa tant i tant bé que l’acabem fent difícil de trobar o inaccessible. La llengua alemanya té molta tendència a la derivació i no només a través de prefixes o sufixes sinó a través de canvis en les vocals de l’arrel. De “Berg” tenim “Burg” que és la fortalesa que se situa sobre una muntanya o en un lloc elevat. Aquest “Burg” el mantenim el la toponímia en la ciutat castellana de “Burgos” o el sufixe “ “-burgh” a Edinburgh. Ara bé, la pronunciació d’Edinburgh que en fan els britànics poc recorda a la seva arrel germànica. “Geborgenheit” no només és una paraula bonica pel seu significat, perquè expressa quelcom que no podem transmetre amb una sola paraula en altres llengües, sinó que a més ens serveix per entendre com funciona la llengua alemanya. En català tenim la paraula “agombolar” que seria un verb que correspondria al substantiu “Geborgenheit”, si agombolem a algú el fem sentir “geborgen” i per tant en seguretat.
Òbviament l’alemany té altres mots que sonen d’una manera especial com “Schmetterling” que és la papallona i que m’abelleixen però el meu favorit segueix sent “Geborgenheit”. Si us demanés quina és la vostra paraula favorita en algun dels idiomes que sabeu què em respondríeu?
Us deixo amb dues imatges d’Edimburg. La preciosa ciutat d’Escòcia on el verd és exuberant i la temperatura a l’estiu pot semblar-nos la nostra de l’hivern.

El sonni de la papallona V.

Deixa un comentari

La setmana se li fa curta i el dijous espès. Les dues classes surten prou bé però està nerviosa. Ara que el Bernd s’ha agafat uns dies lliures no podrà gaudir del seu llibre al parc de Diagonal Mar o a la vora de la platja perquè ell li reclamarà tota la seva atenció dia i nit. Després de la classe ha de fer un esforç per esborrar aquesta sensació apegalosa. Està contenta que vingui i poder gaudir de la ciutat amb ell però ha de dissimular que la vida a la seva ciutat li torna a fer bullir la sang. D’una manera estranya i assossegada la fa sentir vital i plena d’una energia que estava perdent a Berlin i poc a poc en va sent conscient. És com despertar d’un somni. Quan s’ha adonat d’això?
Emprèn el camí de sempre cap als Jardinets de Gràcia però aquest cop no hi va en metro perquè el sol ha tornat a la ciutat i ha restablert la lluentor a tots els edificis modernistes. Vol anar a la residència en bicicleta per tornar en aquell vehicle que li permet contemplar las façanes màgiques. Retrobant els bells edificis que l’han vist créixer ha percebut que enyorava el Modernisme a la seva vida perquè a Berlin cap dels edificis del Jugendstil té el toc màgic i enjogassat dels de Barcelona. El Modernisme a la ciutat alemanya sembla enfaixat en una estructura militar perquè les corbes sinuoses dels edificis Barcelonins es tornen modestos arcs o teulades similars a les de les cases holandeses en el moviment berlinès. Talment com si els mateixos arquitectes del Jugendstil no s’ho haguessin acabat de creure i haguessin introduït els elements modernistes dintre d’unes línies marcadament militars. Aquí en canvi gaudeix de l’abundor de les filigranes dels artistes seguidors de l’Art Nouveau que no van escatimar en ornaments.
Entre classes, visites a la mare i al seu pis, arriba dijous i s’atabala un xic. En anar a buscar el cotxe per recollir el Bernd, veu a la Sílvia darrera la barra servint cafès i li diu “fins després” i li pica l’ullet. Planeja portar-lo a fer un cafè o una cervesa abans d’arribar a casa, per donar-li la benvinguda i fer-li el barri agradívol.
L’anada a l’aeroport se li fa curta. És la primera vegada que el Bernd ve a passar una setmana amb la Paula perquè fins ara ha estat ella qui arribava el divendres per la tarda i tornava el diumenge de Berlin. Ho fa per complaure’l, veure que la casa està bé i tornar a corre-cuita a Barcelona per no perdre’s la cita amb la seva mare. El cor li batega amb força perquè avui la visita ha estat molt curta i estranyament dolorosa. Vol retenir en el record l’empremta de la mà de la mare per tornar a la infantesa i gravar per sempre al cervell que de petita la Maite era la protectora i ara ho intenta ser ella. Els cinc anys a Berlin li pesen com una llosa perquè li calia l’escalfor de les paraules d’uns pares entrats en edat als que té la sensació d’haver fallat. L’hora i mitja amb la Maite ha estat curta, igual que el recorregut a l’aeroport. Hi arriba justa i aparca ràpidament. Vol ser a temps per veure el Bernd sortir entre els flotons i regalar-li un somriure. Tanca la porta del vehicle i arrenca a córrer fins arribar allà per on ha de sortir ell. Li fa tanta il·lusió que finalment s’hagi agafat una setmana per estar amb ella a Barcelona! Vol fer-li la ciutat temptadora perquè se’n enamori i se la faci seva.
Passen els minuts i brollen d’entre les portes passatgers cansats amb maletes grans, maletes petites, bosses de mà i jaquetes i anoracs del tot inadequats per la temperatura de la ciutat. De cop el veu, va vestit amb unes bermudes de color gris i una samarreta blau marí. Desenfadat com un informàtic, que són una espècie que no sol mirar gaire per l’elegància. Quan ell la veu somriu amb picardia i s’hi acosta amb passes ràpides. Entre els dos hi ha la barana metàl·lica que els separa però el Bernd passa els braços per sobre d’aquesta, agafa el cap de la Paula i la besa als llavis amb golafreria.
—T’he enyorat moltíssim! No sé com puc viure tants dies lluny de la meva princesa!—declara ell llagoter.
—Jo també t’he trobat a faltar! —ho diu mimètica però dubta un moment si el troba a faltar a ell, a la seva vida a Berlin o a la companyia. Cinc anys de matrimoni no són ni molts ni pocs però suficients perquè la flama es vagi apagant. — Estàs bé o vols que prenguem quelcom abans d’anar cap a casa?
— Estic bé! Tinc coses més importants a fer amb tu que prendre un cafè ara… —diu ell enjogassat.
La Paula somriu i es demana si ell s’avindrà a fer un tallat al bar de la Sílvia o si ha de passar de llarg del seu petit ritual, el que tenia ganes de compartir amb ell.
El Bernd arrossega una maleta poc vistosa i poc plena. Coneixent-lo passarà tota la setmana amb les mateixes bermudes a no ser que de cop i volta arribi una onada de fred siberià. De camisetes potser si que n’ha portat un parell i amb una mica de sort una camisa per si volen anar a sopar a algun lloc. El Poblenou i Gràcia tenen tants restaurants assequibles que serà un pecat no fer-ho!
Posen les maletes al cotxe i el Bernd li demana la clau del vehicle.
— Ja el porto jo amor! — diu ell com fent-li un favor.
—Gràcies però jo em conec el camí molt millor i vull conduir jo…
— No siguis ximple! Ara ja soc aquí, deixa que et porti jo com una princesa que és el que ets!
— No Bernd. T’he vingut jo a buscar i conduiré jo que conec el camí molt bé.
— Que hi vens a buscar gent gaire sovint a l’aeroport?
— No diguis bajanades! No hi recullo ningú però sí que sé per on passar per arribar al Poblenou i aparcar. Ja tindràs altres maneres de tractar-me com una princesa… — rebat la Paula pensant que el comentari és una invitació més que no pas una confrontació.
— Tresor, què et passa? Normalment no reacciones així.
No li agrada que l’anomeni Schatz tresor, encara que a Alemanya sigui molt típic. Equival a un “nena”, quelcom impersonal i que es fa servir quan vols posar-te per sobre d’una altra persona més que no pas estar al mateix nivell. Però no li vol dir al Bernd perquè ja n’hi ha hagut prou amb l’enganxada pel tema de la conducció. Per desviar l’atenció la Paula li demana al seu marit com va la feina i ell respon que s’ha ofert com a traductor del francès a l’alemany perquè a més del seu coneixement tècnic també pot ajudar-los amb el lingüístic i això el pot fer guanyar punts a l’empresa. A la Paula no li sorprèn gens de l’ambició del seu marit.
— I la teva feina provisional com va? —demana ell posant èmfasi en la paraula “provisional”.
— M’agrada moltíssim. És cada dia diferent, creativa, entretinguda i a més em permet conèixer bé als meus alumnes.
— Curiós! No hagués dit mai que et podria agradar la feina de professora…
— Per què?
— No és un treball amb gaire encant. No vesteix el mateix ser a la recepció d’un hotel que davant d’una pissarra.
La Paula sent unes punxades al pit. Són les que l’indiquen que pot començar una discussió amb el Bernd. Generalment defensa breument la seva posició i després es retira però aquest cop li vol deixar clar el seu punt de vista.
—A la recepció vaig d’uniforme i em passo el dia al servei dels clients que generalment no m’agraeixen res. A la classe em vesteixo com vull i els alumnes queden contents, s’acomiaden de mi fins l’endemà amb un somriure als llavis i a més tinc la satisfacció de veure que han après. Potser la professió no està tan ben considerada però a mi de moment em sembla una glopada d’aire fresc. Fa molts anys que treballo a l’hostaleria i potser ja n’estava cansada…
El Bernd se la mira corprès i li engalta un comentari punyent.
— Caram! Doncs si que et prova l’estada aquí que no et reconec!
— Soc la mateixa de sempre, no t’amoïnis. Tan sols que estic descobrint noves facetes que no coneixia…
El silenci arriba fins al Poblenou i resulta un pèl incòmode. La Paula ha de donar un parell de voltes per trobar un forat on aparcar però finalment en localitza un i maniobra fins tenir el vehicle clarament col·locat dintre de les línies verdes. El Bernd agafa la seva maleta i fita a banda i banda com per intentar orientar-se. El carrer Badajoz cantonada amb Avinguda Icària és d’aquells indrets que encara conserva el seu caire industrial. Com més prop de la platja més recorda el barri que fou temps enrere. La fàbrica de System Action roman un testimoni del passat industrial d’aquesta barriada que ara s’ha convertit en indret de moda no només entre els estrangers sinó també entre els joves de la ciutat que hi venen a ballar, fer botellot i acabar torrats a la platja.
—Una zona sense gaire encís… —fa ell que s’esperava trobar una àmplia avinguda amb palmeres.
— Som un pèl lluny del centre neuràlgic. La vida aquí s’articula a partir de la Rambla que és on va a passejar mig barri.
Li mira la cara i hi llegeix una certa desil·lusió però ja el coneix. És com un nen per al que la realitat ha d’encaixar exactament amb les seves expectatives. La Paula prefereix no explicar-li que aquests carrers per on caminen són part del que s’havia anomenat el Barri de la Plata, que a pesar del seu nom era un bocí de Barcelona on encara estava tot per asfaltar i on les línies rectes del pla Cerdà no s’havien aplicat, l’enllumenat no s’hi havia instal·lat i per tant solia ser una zona un pèl perillosa de nit.
En silenci deixa que ell recorri els carrers tot contemplant el lloc on passarà la propera setmana.
— Recorda una mica Neuköln, oi?
— Vols dir? —replica ella incrèdula. —Aquí els edificis no són tan alts, les cases no tenen teulades nòrdiques sinó que són completament rectes i a pràcticament tots els edificis hi ha balcó. No sé com t’ho pot recordar.
— Neuköln tampoc és el millor barri de Berlin…
— Però Poblenou sí és un bon lloc per viure-hi. Només és que m’ha tocat aparcar lluny del que és el centre. Però vaja, si t’esperes una estació de metro com la de Hermanplatz ja podem plegar. Aquí cap de les dues estacions està prop d’una plaça… —la Paula ho diu enjogassada per fer-li veure al Bernd que la comparació ha estat totalment fora de lloc.
Són al carrer Llull i ella ja veu el bar de la Sílvia però la seva amiga deu feinejar dins perquè no la intueix darrere els vidres. S’hi acosten ràpidament i quan són davant ella ofereix:
— Un cafè per donar la benvinguda a la setmana de vacances?
— Millor dintre d’una estona. Estic esgotat, voldria dutxar-me i descansar una mica.
El Bernd no ha sabut mai llegir el que realment li ve de gust a ella i d’altra banda potser està realment cansat perquè abans d’agafar el vol ha hagut de treballar un parell d’hores. No sap quina arribada esperava però no és ben bé aquesta.

Més sobre els números IV.

Deixa un comentari

Reprenc avui el tema dels números que vaig començar el quatre de desembre. M’ha tornat a venir al cap perquè ara que s’apropa el final de curs els professors anem comptant les classes que ens queden per poder acabar el temari. I d’altres ho fan perquè estan ja pensant en les vacances. Fa anys vaig tenir un company que quan començaven les vacances ens deia els dies que ens quedaven fins a tornar a la feina. I un altre, a la mateixa empresa per cert, que marcava amb una creueta tots els dies que passaven fins al proper descans. A mi més aviat em va basarda comptar els dies per ser sincera. Diuen que per tenir la sensació que el temps no passa tan ràpidament hem de fer coses noves i donar reptes al nostre cervell. Jo m’ho he proposat. I de fet el meu viatge de dos dies a València amb un company alemany i un de bielorús va ser la cosa més refrescant que he fet pel meu cervell des de fa temps. En tornar em vaig dir de seguida que havia de repetir una experiència així. Tres persones diferents, de nacionalitats diferents i amb vides diferents compartint un viatge curt ens va omplir a tots d’experiències personals i riures sans de manera que els dos dies es van traduir en la sensació que el temps es va multiplicar. Per tant el secret és intentar fer coses noves. Així els dies no són només números sinó que esdevenen experiències i això ens enriqueix.
Però seguim amb els post sobre els números i avui torno a l’anglès. Parlant de feina i de deixar de treballar és especialment adient la locució “a back number”. Aquesta designa a una persona que ja no és activa en una feina. El company que he mencionat abans que ens deia els dies que ens quedaven per tornar de vacances en començar-les és un “back number” perquè es va prejubiliar. Quina sort que va tenir! Ja veurem si els de la meva jubilació ho podem fer algun dia de la manera que van les coses. I si en anglès diem “to take care of number one” això vol dir que una persona s’ocupa de si mateixa i pensa en els seus propis interessos abans que en els dels altres. D’aquests en trobem força sovint. I precisament quan una situació es repeteix molt freqüentment diem “time out number”. Les vegades que a l’escola fem sortides pels alumnes són “time out number”. Seguint amb el número 1, quan una persona passa la mà per la cara a una altra en un tema determinat diem que aquesta persona és “one too many for someone” una de massa per una altra. Amb el dos també tenim un parell d’expressions força interessants. Sabeu allò de “blanco y en botella” dels veïns ibèrics? Doncs pels anglesos és “to put two and two together”. Una de molt positiva és la de “to have two strings to one bow” tenir dues cordes de l’arc que vol dir tenir dues opcions per aconseguir un determinat objectiu. Però per aconseguir-ho primer s’ha de tenir un objectiu i ja és molt. I si aquesta locució és molt positiva la següent es pot fer servir molt i equival a importar un rave. És el de “not to care two hoots”, el que no tinc clar és a què es refereix el “hoots”. En sí podrien ser el so que et fan amb el clàxon del cotxe. I si no donaríem cinc cèntims per algú en anglès diem “not to give two pints for someone”. Recordeu que una “pint” és una mesura que equival a 568 mil·lilitres i que generalment s’aplica a les cerveses. Jo per exemple quan vaig veure a Trump i vaig escoltar-lo per primera vegada “I wouldn’t have given two pints for him” i ara ja veieu, president dels EEUU i procurant molt mal estar a nivell internacional. I d’una cervesa a una altra. Quan els anglesos diuen que farien una cosa “for two pints” el que volen dir és que no s’ho pensarien dues vegades per molt rocambolesc que semblés el que intenten fer. Jo per exemple viatjaria a Florència “for two pints” tot i que el moment en què estem més aviat convida a reduir els costos per si les mosques. Però si em sortís l’oportunitat no m’ho pensaria dues vegades perquè en tinc moltes ganes.
La setmana vinent si tot va bé, per sant Jordi us duré més números. I per cert, quan el meu intercanvi lingüístic de Bielorússia va venir aquí i li vaig explicar la llegenda de Sant Jordi em va sortir del cor dir-li que reflectia una societat classista. Si us hi fixeu a la història el poble va donant noies per sadollar les necessitats del drac i sant Jordi no apareix fins que és la filla del rei a qui li toca fer d’àpat a la bestiola. Què ens volien ensenyar amb aquesta llegenda? Que els de classes socials baixes no podem esperar que ens salvin? Hi haurem de donar un parell de voltes perquè la llegenda fa anys que tomba i quan va néixer ningú pensava en la igualtat social.
Bona setmana calorosa!
 
Us vaig avançar que aquest dijous seguiria amb el tema dels números en francès i aquí em teniu. Anirem per ordre, és a dir començant pel numero u. En francès quan diem que alguna cosa “il était moins une” vol dir que ens va anar pels pèls que no passés algun tipus de desastre. Aquest “une” es refereix al “une minute” en el sentit que si haguéssim esperat un minut més hauríem vist una catàstrofe. Ho podeu fer servir per exemple si us va anar d’un pèl agafar o no un vol i ja sabem que perdre el vol pot voler dir fer-se malbé les vacances. Per exemple a mi m’ha passat aquesta darrera setmana que amb el final de curs ple d’activitats i dates que cal tenir en compte i programant el següent, resultat que “il était moins une” perquè em va anar de res d’oblidar-me de preparar un examen de recuperació per a dos dels meus alumnes que van suspendre una assignatura fa dos cursos. I si estem molt prop de fer quelcom o gairebé a punt de fer-la diem “être à deux doigts” estar a dos dits. Jo per exemple ja soc “à deux doigts” de planificar les meves vacances d’aquest estiu amb tot el que vull fer. En aquests moments és però una mica complicat perquè planificar unes vacances per anar a algun lloc que impliqui agafar un avió ens pot deixar escurats i amb un pla incomplert perquè segons com vagin les coses les retallades en petroli i querosè ens portaran mal de caps molt pitjors que el de no anar enlloc de vacances.
I sabeu allò de “no hay dos sin tres”? doncs els francesos també ho expressen amb el “jamais deux sans trois”. A mi em va passar aquesta darrera setmana que vaig tenir un primer accident amb la bici diumenge. Dilluns no va arribar a ser un accident però anant en bici se’m va creuar un nen amb la seva sense mirar i amb la frenada vaig pegar una estrebada que em va deixar amb torticolis immediata. I llavors vaig pensar això mateix “jamais deux sans trois” i així va ser. Em vaig cremar cuinant. Ara si fem cas a la locució ja estic servida i no caldrà seguir amb aquesta mala ratxa.
Per a aquelles persones amb molta gana que mengen molt els francesos tenen el “manger comme 4”. Tots sabem que la sobrealimentació porta a l’obesitat i que aquesta és una de les principals causes de malalties modernes. Per això no és bo ni saludable menjar com quatre. No obstant també he de dir que tinc 3 amics que practiquen regularment uns dejunis que s’han posat molt de moda i que impliquen estar com a mínim cinc dies sense menjar absolutament res. No sé quin vídeo deuen haver vist ni quin podcast han escoltat, però hi ha una teoria de que si deixes de menjar les cèl·lules del teu cos, afamades com estan, es mengen les toxines i possibles cèl·lules dolentes. Però és clar, també en 5 dies es perden minerals al cos i el podem afeblir. El meu raonament em diu que això no pot ser sa però tampoc sé quins arguments més donar als meus amics. No cal ni menjar per quatre ni passar fam i fer aquests dejunis poc naturals. La següent expressió d’avui s’empra en aquelles situacions en què ens sentim completament inútils i fora de lloc, aquelles en les que notem que fem nosa. És la d’”être la cinquième roue du carrosse”, ser la cinquena roda de la carrossa. La trobo extremadament visual. Us heu sentit mai així? I quan ens hauríem de mossegar la llengua i no ser tan impulsius els francesos diuen que hem de “tourner la langue sept fois dans la bouche” donar set vegades la volta a la llengua dins la boca. S’empra molt per als nens que encara no han après a controlar el que diuen i no tenen filtre. Bé, de fet d’adults que no reflexionen també en tenim i d’aquí el proverbi català que ens recorda que hem de ser cautelosos “paraula i pedra solta no tenen volta”. I els nostres amics ibèrics també ho diuen amb allò de “en boca cerrada no entran moscas”.
I ara per la graduació dels nostres alumnes em tocarà fer el que els francesos anomenen “se mettre sur son 31” posar-se en els seus 31 que no vol dir res més que posar-se la millor roba, que tenim. I per què 31? Sembla ser que els “trente-et-un” eren un teixit de llana fina que s’utilitzava per fer roba elegant i cara. Una altra teoria diu que el 31 es refereix al darrer dia de l’any en què tradicionalment la gent s’empolaina i es pentina per acomiadar l’any vell i donar la benvinguda al nou. Sigui com sigui per a mi “il n’y a pas 36 solutions” no hi ha 36 solucions, és a dir que no tindré cap altre remei que enfundar-me en l’únic vestit digne que tinc i posar-me les botes d’hivern que m’he comprat per l’any vinent per anar a la festa de graduació. Una festa a la que, val a dir, ens arriben els alumnes i les seves respectives famílies i que cada cop fem més ostentosa. Però del que podeu estar segurs és de que no faré “les 100 pas” les 100 passes anant amunt i avall sense direcció del nervis i de l’expectació per la cerimònia. Senzillament hi aniré perquè toca, això sí, sense passar per la perruqueria ni la manicura i la pedicura perquè els diners no cauen del cel i al cap i a la fi es graduen els meus alumnes i no jo. I jo em vaig graduar per la TU Dresden en texans i un jersei negre i no va passar absolutament res.
Fins aquí per avui. Molt bona setmana i fins la propera.

Feliç Sant Jordi i més números!

Deixa un comentari

Reprenc avui el tema dels números que vaig començar el quatre de desembre. M’ha tornat a venir al cap perquè ara que s’apropa el final de curs els professors anem comptant les classes que ens queden per poder acabar el temari. I d’altres ho fan perquè estan ja pensant en les vacances. Fa anys vaig tenir un company que quan començaven les vacances ens deia els dies que ens quedaven fins a tornar a la feina. I un altre, a la mateixa empresa per cert, que marcava amb una creueta tots els dies que passaven fins al proper descans. A mi més aviat em va basarda comptar els dies per ser sincera. Diuen que per tenir la sensació que el temps no passa tan ràpidament hem de fer coses noves i donar reptes al nostre cervell. Jo m’ho he proposat. I de fet el meu viatge de dos dies a València amb un company alemany i un de bielorús va ser la cosa més refrescant que he fet pel meu cervell des de fa temps. En tornar em vaig dir de seguida que havia de repetir una experiència així. Tres persones diferents, de nacionalitats diferents i amb vides diferents compartint un viatge curt ens va omplir a tots d’experiències personals i riures sans de manera que els dos dies es van traduir en la sensació que el temps es va multiplicar. Per tant el secret és intentar fer coses noves. Així els dies no són només números sinó que esdevenen experiències i això ens enriqueix.

Però seguim amb els post sobre els números i avui torno a l’anglès. Parlant de feina i de deixar de treballar és especialment adient la locució “a back number”. Aquesta designa a una persona que ja no és activa en una feina. El company que he mencionat abans que ens deia els dies que ens quedaven per tornar de vacances en començar-les és un “back number” perquè es va prejubiliar. Quina sort que va tenir! Ja veurem si els de la meva jubilació ho podem fer algun dia de la manera que van les coses. I si en anglès diem “to take care of number one” això vol dir que una persona s’ocupa de si mateixa i pensa en els seus propis interessos abans que en els dels altres. D’aquests en trobem força sovint. I precisament quan una situació es repeteix molt freqüentment diem “time out number”. Les vegades que a l’escola fem sortides pels alumnes són “time out number”. Seguint amb el número 1, quan una persona passa la mà per la cara a una altra en un tema determinat diem que aquesta persona és “one too many for someone” una de massa per una altra. Amb el dos també tenim un parell d’expressions força interessants. Sabeu allò de “blanco y en botella” dels veïns ibèrics? Doncs pels anglesos és “to put two and two together”. Una de molt positiva és la de “to have two strings to one bow” tenir dues cordes de l’arc que vol dir tenir dues opcions per aconseguir un determinat objectiu. Però per aconseguir-ho primer s’ha de tenir un objectiu i ja és molt. I si aquesta locució és molt positiva la següent es pot fer servir molt i equival a importar un rave. És el de “not to care two hoots”, el que no tinc clar és a què es refereix el “hoots”. En sí podrien ser el so que et fan amb el clàxon del cotxe. I si no donaríem cinc cèntims per algú en anglès diem “not to give two pints for someone”. Recordeu que una “pint” és una mesura que equival a 568 mil·lilitres i que generalment s’aplica a les cerveses. Jo per exemple quan vaig veure a Trump i vaig escoltar-lo per primera vegada “I wouldn’t have given two pints for him” i ara ja veieu, president dels EEUU i procurant molt mal estar a nivell internacional. I d’una cervesa a una altra. Quan els anglesos diuen que farien una cosa “for two pints” el que volen dir és que no s’ho pensarien dues vegades per molt rocambolesc que semblés el que intenten fer. Jo per exemple viatjaria a Florència “for two pints” tot i que el moment en què estem més aviat convida a reduir els costos per si les mosques. Però si em sortís l’oportunitat no m’ho pensaria dues vegades perquè en tinc moltes ganes.

La setmana vinent si tot va bé us duré més números. I per cert, quan el meu intercanvi lingüístic de Bielorússia va venir aquí i li vaig explicar la llegenda de Sant Jordi em va sortir del cor dir-li que reflectia una societat classista. Si us hi fixeu a la història el poble va donant noies per sadollar les necessitats del drac i sant Jordi no apareix fins que és la filla del rei a qui li toca fer d’àpat a la bestiola. Què ens volien ensenyar amb aquesta llegenda? Que els de classes socials baixes no podem esperar que ens salvin? Hi haurem de donar un parell de voltes perquè la llegenda fa anys que tomba i quan va néixer ningú pensava en la igualtat social. De tota manera la festa és preciosa i ens omple la ciutat de llibres i roses, us desitjo que la gaudiu el màxim!

Bona setmana de calor intens!

El llegat de la RDA a “La Vall dels ignorants”.

Deixa un comentari

No sé si algú associa la denominació Florència de l’Elba amb una ciutat concreta d’Alemanya, ni tampoc sé si pels d’aquí el concepte de la “Vall dels ignorants” és desconegut i estrany. El primer qualificatiu de la ciutat ens porta al món de la història de l’art amb un artista italià conegut com a Canaletto que va immortalitzar no només els paisatges italians sinó també els de la ciutat de Dresden on va ser pintor de la cort d’August III. La segona denominació ens evocat imatges d’una època gris i potser trista. Quan vaig començar a escriure “La Vall dels Ignorants” ho vaig fer esperonada pel sentiment de disgust general ocasionat per la crisi financera del 2008. Retallades de sou, inseguretat, pèrdua del poder adquisitiu i amb ell també disminució del consum i dels extres que tots estàvem acostumats a fer. El mal humor general em va fer pensar en la meva llarga estada a Dresden, no gaire llunyana llavors i en el fet que jo ha havia viscut una crisi força més profunda que la que vam patir nosaltres el 2008.
Sense voler-ho vaig començar el relat d’una ciutat en una època en què els alemanys de l’est encara cercaven un lloc al seu nou món i intentaven reubicar-se i redefinir una identitat. La protagonista del llibre arriba a Dresden el 1996, el mur havia caigut el 9 de novembre del 89 i el 3 d’octubre del 90 va tenir lloc la reunificació d’Alemanya, tan celebrada per tots en un primer moment, però que va sacsejar profundament la vida dels 13 milions d’habitants que en menys d’un any van passar de viure a la seva República Democràtica Alemanya, en alemany DDA a la federal, RFA o en alemany BRD. La primera dècada de reunificació va ser un drama pels habitants de l’est i això és el rerefons que ens acompanya durant tot el llibre.
La protagonista de “La Vall dels ignorants”, la Miriea, arriba per equivocació a l’Alemanya que no toca just sis anys després de la reunificació i el que es troba és tot el contrari del que s’esperava perquè en aquells moments una banda i l’altra d’Alemanya encara eren totalment diferents. De fet ho eren tant que durant la dècada dels noranta van aparèixer tres substantius nous que tenien relació amb aquestes diferències. Un era el de “Wessis”, que era l’alemany de l’oest de la paraula “West” en alemany, l’altre era “Ossi” de la paraula “Ost” o est i la tercera és la de “Ostalgie” que és la nostàlgia de la vida i la cultura de l’oest.
I és que el que va passar va ser que després d’un primer moment d’eufòria dels habitants de l’est d’Alemanya per saber que finalment podrien per exemple viatjar a països occidentals i sobre tot als Estats Units, aquesta il·lusió es va anar dissipant per tot els problemes que van sorgir quan van ser reabsorbits.
Un dels primers xocs va arribar l’estiu del 1990. El dia 1 de juliol d’aquell any el DM el marc alemany de l’est va deixar de ser la moneda de l’alemanya de l’est. No obstant, el canvi d’un marc a l’altre va suposar per a molts que els estalvis de tota la vida d’uns van quedar reduïts significativament. El primer banc en obrir per canviar els DM de l’est pels de l’oest va ser el d’Alexanderplatz. I les condicions de canvi va ser les següents: Els primers 4.000 euros es canviaven equiparant els dos marcs alemanys, un marc de l’oest per un de l’est. Els joves fins a quinze anys podien canviar fins a 2.000 euros en aquestes condicions i els de més de seixanta fins a 6.000. Però tot el que superava aquest llindar es canviava seguint la fòrmula 2 DM de l’est per un de l’oest. Això va suposar un terrabastall econòmic que va afectar no només a les economies familiars sinó també a les empreses. Moltes no van poder fer front a uns salaris que els costaven més i molts negocis van fer fallida. També es va plantejar el problema que de cop i volta hi havia molts negocis duplicats a l’est i l’oest i els de l’est no eren prou competitius. A nivell de maquinària industrial l’est havia quedat una mica enrere i aquí cal fer un aclariment. Quan va acabar la segona Guerra mundial i Alemanya va quedar dividida en dues per evitar que pogués tornar a aixecar el cap fàcilment. Es van exigir unes reparacions de Guerra altíssimes que no van ser només en diners sinó en concepte de maquinària, patents i inversions i compensacions econòmiques a l’estat d’Israel i les víctimes. Alemanya occidental va poder reactivar la seva economia gràcies en part als diners del Pla Marshall, però les reparacions que van pagar els habitants de l’est d’Alemanya els de la RDA van ser molt més dures. A més de la maquinària industrial, els treballadors altament qualificats i tècnics alemanys van ser deportats a Rússia per treballar. En total van ser uns 150.000 i a més, per si fos poc, els soviètics van arrancar les vies de tren per endur-se-les. Com a conseqüència d’això, després de la reunificació els amples de les vies de tren de l’est i l’oest encara no eren iguals i per això la circulació de l’est a l’oest era més lenta. El que vull fer veure amb això és que la RDA va haver de lidiar per aixecar un país des d’un espoli molt sever per part dels soviètics. Tot i així els sistema de control estricte establert a la RDA, l’economia planificada (Planwirstschaft) i una societat també planificada i controlada per l’Stasi van fer que durant 40 anys la RDA subsistís amb un cert ajut dels russos.
El terrabastall econòmic i el fet de passar d’un dia a un altre d’un país que mitjanament garantia feina a un on s’havia de competir per aquesta va ser el que va deixar especialment tocats a aquells amb edats entre els 30 i 50. Molts van perdre la feina i van passar a percebre ajuts socials. Un dels personatges de “La Vall dels ignorants”, el Gerd és el prototipus de noi jove a qui la reunificació el deixa sense feina i desorientat. I de perdedors de la reunificació n’hi va haver uns quants. Hem de pensar que com he esmentat abans molts empreses no eren competitives i algunes d’elles es van vendre. Un exemple d’això és la AWD Arzeneimittelwerk Dresden, un dels principals productors de medicina de la RDA. Durant els anys 90 i davant d’una possible fallida aquesta empresa va passar a mans d’un grup croata, Pilva, i es va demanar a tota la plantilla fer un “esforç” per aprendre l’anglès que seria el mitja de comunicació amb els nous patrons. I la AWD no va ser un cas aïllat però sí un que serveix d’exemple en tots sentits. Per cert, aquesta empresa farmacèutica es va dividir i fragmentar en diverses societats el 1990. La part de la AWD que va ser adquirida per Pilva va passar a ser dels EEUU quan s’associà amb Barr Pharmaceuticals i finalment quedà en mans israelites quan el 2009 Barr Pharmaceuticals fou comprada per TEVA pharmaceuticals, un gegant israelià de medicaments genèrics. Val a dir que la part de l’empresa que es dedica a la recerca va quedar en mans europees.
La AWD va ser afortunada per dir-ho d’alguna manera perquè del que era en va quedar quelcom tot i que el model productiu va canviar. En els seus inicis representava l’esquema típic d’empresa de l’est: disposava de mainaderia pròpia i d’escola de formació professional. No era gens rar que els fills dels treballadors esdevinguessin també treballadors de les empreses. I és precisament això que sovint donava als ciutadans de la RDA la sensació de “seguretat” que van trobar tant a faltar quan van passar a ser part de la BRD.
Però no només l’economia dels “Ossis” era diferent. L’estil de vida també ho era i molt. Per començar la RDA afavoria la maternitat i paternitat primerenques perquè una parella amb fills tenia més possibilitats d’accedir a un habitatge per petit que fos. Això també és quelcom que es reflecteix a “La Vall dels ignorants” en el Gerd. No era gens atípic que durant els anys 90 els nois i noies que estaven encara estudiant la carrera tinguessin fills. Això ja sobtava força als alemanys de l’oest en aquella època perquè la mitjana d’edat per tenir fills a l’oest era més avançada.
Un altre de les principals diferències socials de la RDA era la gran quantitat de dones amb titulacions universitàries. Això venia donat pel fet que tot i que el servei militar obligatori era de 18 mesos, si s’estenia a 3 anys o 4 les possibilitats d’entrar a la Universitat augmentaven perquè no només es tenia en consideració l’expedient acadèmic sinó la “Zuverlässigkeit” la fiabilitat política i el compromís amb l’estat.
Però no tot era gris i fosc i això és el que vull donar a entendre a la novel.la. L’època de la DDR també va representar que els ciutadans que hi vivien sovint se sentien units entre ells pel fet de viure en un estat “repressor”. Tothom sap que l’Stasi des de la seva fundació el 1957 va ser un mitjà de control molt poderós durant tot el temps del seu funcionament. El 1989 comptava amb 90.000 treballadors al seu ministeri i 189.000 cooperadors no oficials. HI havia un membre de l’Stasi per cada 100 ciutadans. Servia per garantir que qualsevol esperit subversiu fos controlat i apagat. I de persones i joves a qui no els convencia el règim n’hi havia prou per tenir uns camps de treball que servien per reconduir les actituds alienes al règim.
En principi la RDA va néixer com a estat del poble treballador i granger. El treball era considerat un honor, un dret i una obligació i tothom tenia feina, homes i dones perquè la societat que s’havia creat a l’Alemanya oriental afavoria la dona treballadora. Però també representava que la cura dels nens sovint quedava en mans de les cuidadores en les llars d’infants. I precisament aquesta imposició però també la seguretat de tenir una feina garantida és el que els habitants de l’est van trobar a faltar quan es van incorporar al capitalisme de l’oest. També en una segona fase i passada l’eufòria es van començar a plantejar la superficialitat de tots aquells bens que tenien a la seva disposició i que els havien fet goig en un principi. La RDA no deixava que els treballadors passessin gana perquè els mínims estaven garantits, però de luxes no n’hi havia gaires. I de fet una escena típica del Nadal era veure a les botigues on els arribaven la gent fent cua per adquirir plàtans que eren una fruita totalment exòtica per a ells. La RDA feia un esforç important productes estrella com aquesta fruita de tant en tant i els ciutadans es delien per una cosa que per a nosaltres és bàsica i res exòtica. Per això i durant tots els anys noranta si veies al supermercat un carro ple de fruita costés el que costés, sovint era d’un antic ciutadà de la RDA.
Els “Ossis” també van començar a sentir enyorança de les seves empreses amb mainaderia i cantina pròpia i fins i tot de la llengua russa, que era la que estudiaven com a llengua estrangera.
L’antiga Alemanya de l’est dels anys noranta i començament del nou mil·lenni era un territori amb un gran complex d’inferioritat, que havia perdut punts i poder adquisitiu i que veia tots els “Wessis” que arribaven per treballar al seu bocí de país com a éssers arrogants i sospitosos. De la mateixa manera que probablement els habitants de l’oest veien en els seus veïns una alienígenes empeltats d’esperit soviètic que es queixaven i no s’acabaven d’adaptar.
M’agradaria dir que la situació ha canviat i que l’est s’ha equiparat a l’oest però malgrat els esforços encara no s’ha aconseguit una igualtat. Segons l’informe “Unequal Germany_ Socioeconomic Disparities Repor”t de la Friedrich-Ebert-Stiftung, Alemanya continua molt lluny de la paritat de condicions de vida i les diferències regionals són profundes i persistents.
Avui dia ciutats com Dresden, Leipzig o Jena són dinàmiques però les zones rurals continuen endarrerides.
Amb tot això encara no he dit per quin motiu a Dresden se la va anomenar “La Vall dels ignorants”. Aquest terme tan pejoratiu va néixer del fet que per la seva ubicació geogràfica a Dresden no hi arribava la televisió de l’oest i per això als ciutadans d’aquesta ciutat se’ls considerava més ignorants que als de la resta d’Alemanya. I tanmateix no podria mai acabar un post sobre Dresden i el seu passat a la RDA o DDR com vulguem anomenar aquell país sense dir que l’escala de valors, la resiliència, l’esperit de comunitat i la naturalitat dels “Ossis” de Dresden em va marcar profundament. Tant que en tornar a Barcelona vaig sentir que alguns aspectes de la meva pròpia cultura em resultaven aliens. Per això ni jo seria la mateixa sense el meu Dresden d’aquella època ni l’Alemanya d’avui dia seria tan rica en experiències i diversitat com la que tenim ara.

El Jardí del Silenci i la hipocresia de l’administració.

Deixa un comentari

Ara fa cosa d’un any i escaig vaig descobrir que a Gràcia hi teníem un bocí de Jardí urbà d’aquells que ha guanyat i treballat el veïnat de la ciutat i que contribueix a fer teixit humà d’una metròpoli que cada cop se’ns fa més inhumana. El primer jardí urbà que vaig visitar va ser prop de Montjuïc i la persona que me’l va fer descobrir em va dir que el més bonic de tots era a un dels meus barris, a Gràcia. No vaig trigar a visitar-lo i quan ho vaig fer me’n vaig enamorar. La història d’aquest jardí és llarga i tortuosa. Tot va començar quan el 1885 en Joan Sanz Carbonell, un veí del barri que havia fet fortuna a Cuba va deixar per escrit en el seu testament que a les finques que tenia a la zona volia fer-hi una escola cristiana. Aquesta havia de ser per a noies desafavorides del barri i havia de tenir un jardí per a que en poguessin gaudir els veïns. Fins l’any 2000 on hi ha ara el jardí hi havia un convent que va haver de tancar per manca de monges i l’escola també va caure en desús. Com que el bisbat no sabia que fer-ne es van vendre els terrenys a una immobiliària i estava previst que es convertís en un pàrquing de 6 plantes. El 2012 van entrar les excavadores per trinxar els antics edificis i aplanar el terreny però la mobilització veïnal va frenar el projecte del pàrquing i pocs mesos després l’Ajuntament va adquirir la finca. Amb l’esforç i la il·lusió dels veïns activistes, l’espai es va convertir en un preciós jardí ple de plantes i flors on els vilatans graciencs poden cercar refugi i una estona de tranquil·litat. El 2014 l’associació “Salvem el Jardí” va aconseguir que l’Ajuntament frenés les obres i es va intentar convèncer l’administració de convertir l’espai en un centre cívic. El projecte no va prosperar però els 800 metres quadrats han ofert un racó de convivència pel barri i han generat un sentiment de companyonia que ben segur actua com a medicina contra moltes malalties com la soledat i la tristor. Fer barri i fer comunitat és primordial per al desenvolupament de la societat i indrets com el Jardí del Silenci fan que la vida sigui un pèl més humana i menys caòtica del que ens sembla adesiara.
Tot anava prou bé fins que l’AFA (associació de famílies d’alumnes) de l’escola que queda just davant del Jardí del silenci va començar a reclamar l’espai per als nens. El Jardí del silenci queda al carrer de l’Encarnació 64 i l’escola Les Teixidores de Gràcia al carrer de l’Encarnació 61. Els pares i mares de la quitxalla de l’escola reclamaven que el Jardí es convertís en un espai on hi poguessin jugar els nens. No obstant, per molt curosos que siguin els menuts, un jardí veïnal com el del Silenci no és el lloc ideal per fer-ne una extensió del pati de l’escola. És cert que a Gràcia ens manquen espais per a que els nens juguin i entrin en contacte amb la natura. Sempre ha estat l’aspecte del barri que més trist he trobat. Tot i el seu caràcter de poble, Gràcia manca espais oberts i verd per deixar respirar tant als adults com als nens. I aquests darrers necessiten jugar i córrer en zones verdes. Els veïns del barri ja van demanar a l’Ajuntament en el seu moment que el Mercat de l’Abaceria passés a ser una espai verd. La seva extensió és perfecta i hagués proporcionat als veïns del barri la possibilitat d’un passeig o una estona de lectura en mig dels carrers estrets i asfaltats del barri. D’altra banda la remodelació dels Jardinets ha aconseguit un espai més pla però ni una engruna més verd i és lògic que l’AFA vagi voler aconseguir un bocí d’espai per la quitxalla. La pregunta és: A quin preu? Doncs el preu ha estat que l’administració i l’Ajuntament, incapaços de proporcionar als ciutadans zones adequades, finalment ha volgut intercedir per l’AFA i ha donat el vistiplau a un projecte que deixarà el jardí reduït a la meitat per crear en l’altra meitat una extensió del patí de l’escola. I les opinions estan dividides: Els que creuen que el joc dels infants és més important que un jardí per a tots i els que reivindiquen que la zona sigui sent un espai de silenci pels veïns.
L’Ajuntament s’ha posicionat a favor de l’AFA i ha afavorit una inversió de 500.000 euros per reformar el jardí i adaptar-lo a la necessitat dels infants. Curt i ras s’esclafarà la meitat del terreny per fer-lo agradívol a l’AFA. Ens quedem amb la meitat de verd, plantes i espai veïnal. El pitjor del cas és que el mateix alcalde Collboni que afavoreix aquest projecte fa poc va declarar després de la visita a un terrat privat ple de tulipes i ubicat a l’Eixampla que “això també és fer ciutat: crear espais de trobada, cuidar el verd de proximitat i enfortir els vincles amb qui tenim més a prop”. I això com encaixa amb el projecte de carregar-se mig Jardí del Silenci per urbanitzar-lo i modernitzar-lo? Senzillament no encaixa perquè el que ha creat el teixit humà d’un barri no té res a veure amb la zona freda que endegaran els arquitectes del projecte de remodelació del Jardí. No seria més adequat que l’Ajuntament cerqués zones adients per a que els nens del barri poguessin córrer entre el verd? La resposta és: massa car. Les contradiccions de l’administració són sempre rocambolesques. D’una banda hem de ser sostenibles i anar més en bicicleta però per altra banda al costat de casa al carrer santa Teresa, s’han fet desaparèixer la majoria d’ancoratges per a bicicletes per afavorir l’estacionament de les motocicletes. Fa anys ens van fer retirar els cotxes dels carrers. Ara les motocicletes treuen l’espai d’estacionament de les bicicletes i la política és clara: les motos paguen impostos de circulació i les bicicletes no. Això sí, siguem tots per favor ben sostenibles perquè és el que l’Ajuntament vol. Veritat o hipocresia econòmica?