Més sobre l’Uzbekistan II.

I per no deixar a mitges el tema de l’Uzbekistan segueixo avui per no perdre aquest fil. M’havia quedat parlant dels conflictes que van sorgir durant els anys 80 a aquesta i d’altres repúbliques de la ex URSS. I com ja us vaig comentar la setmana passada el que va ser primer president de l’Uzbekistan va dirigir el país durant 26 anys i d’una manera no gaire transparent ni del tot democràtica. Per reflectir la manipulació dels medis us puc dir que curiosament el març del 1991 es va fer un referèndum i aquest va fer palès que el 94% dels habitants del país preferien seguir sent part de la Unió Soviètica. El desembre del mateix any, segons un altre referèndum, el 98% volia la independència d’aquesta unió. Sospitós que en tan poc temps una vasta majoria canviés d’opinió. Els números no quadren però la veritat serà de difícil descobrir.
Con ja sabeu, l’actual capital és Taixkent i l’antiga Samarcanda però l’Uzbekistan la segona gran ciutat és Namangan que té només sis-cents cinquanta mil habitants. Tot i que a Tashkent una gran majoria parla bé el rus, a Namangan la veritat és que es fa difícil trobar gent que es comuniqui amb fluïdesa en aquesta llengua. Namangan és una barreja d’elements àrabs i asiàtics alhora però li manca l’encís de les ciutats construïdes per captivar.
Un fet històric curiós de l’era soviètica del país és el que va ser anomenant “el cas del cotó”. Com ja vaig esmentar la principal font d’ingressos de l’Uzbekistan en època de domini rus era el cotó. El que en aquella època era el primer secretari del partit comunista del país Sharaf Rashidov va prometre a Moscou una producció de fins a sis tones de cotó per les que Moscou va pagar uns 3 mil milions de rubles. Però tal producció de cotó era senzillament inviable i això ho tenien clar tan Rashidov com els que treballaven amb ell. La producció de cotó creixia només en xifres sobre paper i el cotó que no s’arribava a produir es transportava en vagons buits a fàbriques en caps de setmana dels que ningú tenia constància. Quan va arribar el moment els responsables van dir que el cotó es va perdre a causa d’un foc. El govern central sabia que passava quelcom però va decidir fer com si no en sabés res. Fins que als anys vuitanta es va començar una investigació exhaustiva dels fets que va resultar opaca perquè un dels responsables es va suïcidar just en començar les indagacions. Es va jutjar i engarjolar alguns dels que havien estat involucrats en el cas. L’assumpte va portar molta cua perquè el conreu del cotó va tenir ressò mediàtic i de cop i volta el món s’adonà de què per a la collita de l’or blanc es feia servir mà d’obra infantil. Segons era costum al país, del setembre a meitat de novembre les escoles es tancaven i es portava als nens a cases rurals on ajudaven en la recol·lecció del cotó. Empreses com Adidas i Puma van declarar la guerra al cotó de l’Uzbekistan perquè tot i que és més que sabut que utilitzen fàbriques on els patrons dels països en vies de desenvolupament exploten els treballadors, empreses com Adidas i Puma han signat codis morals que els prohibeixen ser responsables de l’explotació infantil.
Uzbekistan ha experimentat ja un canvi cap a bé perquè no s’utilitza mà d’obra infantil per a les collites i perquè el cotó ara mateix és la tercera font d’ingressos del país. La primera és el gas i la segona l’or. A més l’actual president té la intenció de restringir la sembra de cotó i ampliar la indústria tèxtil. El conreu del cotó ja ha provocat un desastre ecològic perquè ha resultat en la gairebé absoluta desaparició del Mar Aral en cinquanta anys.
A conseqüència de l’assecament del Mar Aral, que no és res més que un gran llac salat, el que ha passat és que ciutats com Moynaq, que eren portuàries i els seus habitants vivien de la pesca, són ara ciutats fantasmes i el govern hi està invertint molts diners per convertir-les en atraccions turístiques. I sens dubte el cementiri de vaixells de Moynaq és digne de visitar a l’igual que l’illa de Vozrojdènia que vindria a ser l’illa de la resurrecció. Ara ja no és una illa perquè com que s’ha assecat el Mar Aral, ja s’hi pot accedir a peu, però ho havia estat i en ella s’havia construït un polígon secret per a l’experimentació amb armes biològiques. Als anys noranta experts dels Estats Units hi van anar senzillament per mesurar si l’illa encara representava un perill per als humans degut a tot el material químic que s’hi va manipular. Els experts van afirmar que ja no es podia considerar un territori perillós i avui dia també es pot visitar.
Però no només l’illa Vozrojdènia és un lloc desolador sinó tot el Mar Aral. La zona propera a aquest ha estat terra de conreu del cotó i el sòl està ple de pesticides que ara, un cop seca l’aigua, queden a la superfície i són transportats pel vent quan bufa. I Òbviament són de tot menys saludables.
A més del cementiri de vaixells a la ciutat de Moynaq s’hi ha d’anar a veure el cementiri dels seus habitants perquè les tombes són sorprenents. Resulta es fan molt profundes perquè els morts no es cobreixen de terra. Senzillament se’ls posa de cap per avall i se’ls gira el cap a un cantó. A la superfície es col·loca una mena d’escala de mà que servei al mort per ascendir a l’altre món i al voltant de les tombes s’hi posen boniques tanques.
L’Uzbekistan és un país amb una diversitat ètnica excepcional. Va servir com a asil en temps de la Segona Guerra Mundial. A més cal pensar que des del primer dia de la guerra, els russos van desmantellar les fàbriques d’armament i les van portar a l’Uzbekistan juntament amb la gent capaç de tornar-les a muntar allà. Us podeu imaginar la logística que implica una operació així? Us ben asseguro que crec que només els russos són capaços d’una tasca titànica de tal magnitud.
Les fàbriques es van organitzar a l’Uzbekistan i des d’allí es va començar a produir l’armament de guerra. Així Hitler no va poder utilitzar-les.
A la que tothom coneixia com a fàbrica 84 s’hi van produir uns nou mil avions i el darrer va ser el 2012. En aquesta fàbrica hi va passar una gran desgràcia el 1982. El març d’aquest any Leonid Brejnev va visitar l’Uzbekistan per tal de portar-hi l’ordre de Lenin, una menció honorífica que el país s’havia guanyat per la seva producció agrícola. Brejnev volia visitar la fàbrica 84 i volia saludar els seus empleats. L’estat de salut de Brejnev ja era força delicat i li van aconsellar no fer la visita però ell s’hi va entestar. Tanmateix a Brejnev també el volien anar a saludar els treballadors de la fàbrica i el dia de la seva visita s’hi van aplegar quinze mil persones. El problema és que les instal·lacions no estaven fetes per a suportar tantíssim pes i la gent va seure en un cantó de la fàbrica que va cedir amb el pes. Va haver-hi morts i el mateix Brejnev va resultar ferit. De fet mai no es va acabar de recuperar de les ferides ocasionades a l’accident i no va trigar en morir.
A l’Uzbekistan avui dia s’hi pot observar una progrés significatiu. Els nens ja no treballen a la recol·lecta del cotó, els habitants poden comprar divises estrangeres i s’està descentralitzant el govern. Tanmateix els salaris encara són tan bàsics que molts Uzbeks van a treballar a Rússia. Probablement les generacions que van viure en època soviètica encara senten una certa nostàlgia pels temps de l’antiga URSS. El 2011 Islam Karimov va fer un discurs per commemorar la constitució i va demanar al poble Uzbek que no es deixés endur pels sentiments de nostàlgia cap a l’era soviètica. Certament la generació actual ja només coneix l’antiga URSS a través dels discursos de pares i avis però els intel·lectuals del país segueixen llegint i escrivint en rus i el poble humil en Uzbek.
Sens dubte, igual que moltes de les repúbliques de l’Àsia central, riques en recursos i matèries primeres, l’Uzbekistan triomfarà en l’escenari internacional si els seus governants saben portar les regnes d’aquest país al que no li manca ni l’encant ni el potencial per esdevenir un país capdavanter.

Més sobre l’Uzbekistan.

Per trencar una mica amb la monotonia de tenir massa posts seguits dedicats a un mateix tema, avui em concentraré de nou en un d’aquells grans països que són uns desconeguts per a molts: L’Uzbekistan.

Aquest país situat al centre de l’Àsia Central a cavall entre la cultura àrab i l’asiàtica  representa una barreja tan interessant que em demano per quin motiu no se’n parla més. El territori que pertany avui a Uzbekistan va ser conquerit i reconquerit tantes vegades i va formar part de tants i diversos imperis que fins i tot un recompte ocuparia una pàgina sencera del blog. Va ser part de l’Imperi persa, va estar sota el domini d’Alexandre de Macedònia, el va conquerir Genguis Khan i els àrabs també hi van tenir interès. Lògic si pensem que sobre tot l’àrea situada entre els dos rius Amudarià (que en persa volia dir riu llarg) i el Sirdarià va atraure l’atenció de diversos imperis de l’època degut a la riquesa de la terra que regaven els dos rius.

La capital actual d’Uzbekistan és Tashkent i just al centre, prop d’on es troba el colossal hotel Uzbekistan ara hi ha una estàtua eqüestre d’Amir Timur, més conegut com a Tamerlà. Amir Timur va ser un conqueridor turcomongol conegut per la seva brutalitat i també efectivitat. Era descendent del mateix Genguis Khan i per tant ja ho devia portar a la sang. El seu nom però és més àrab que mongol. Amir en àrab vol dir princep i Timur ferro. El seu sobrenom de Tamerla prové del nom Timur i “lan” que vol dir “el coix”. Segons on el representin li veureu unes faccions més àrabs que asiàtiques, en canvi en d’altres pintures o estàtues les seves faccions són clarament orientals.

No és cap casualitat que la seva estàtua ocupi un lloc tan central a la capital. Allà on ara s’aixeca magnificent, en època socialista hi havia una estàtua de Karl Marx. Però l’any 1993 el president d’Uzbekistan Islam Karimov va inaugurar la de Tamerlà. Després de la dissolució de la URSS i la proclamació d’independència d’Uzbekistan, calia trobar un símbol d’identitat de la tot just ressorgida nació i es va escollir aquesta figura perquè va néixer i governar en territori de l’actual país. Islam Karimov, que en la seva joventut havia col·laborat activament amb la URSS, va construir tota la seva retòrica política partint d’una dura crítica a aquesta. Poc recorda ara que Uzbekistan va ser un país de l’antiga URSS perquè s’han esborrat els elements que l’evoquen i fins i tot s’han canviat noms de carrers.

Uzbekistan és una terra oberta als russos perquè no els cal un visat per viatjar-hi. Els russos tenen acords amb 72 països per tal de no haver de fer el tràmit per anar-hi. En canvi els ciutadans de l’Uzbekistan només poden viatjar sense visat a 24 països. Tampoc ho faran gaires perquè el sou mitjà mensual d’un habitant d’aquest país és de 280 dòlars.

Des de la caiguda de la molt temuda URSS el país ha experimentat un creixement intens i la seva població ha augmentat 1,5 vegades. I pel que fa a l’economia, l’agricultura i el seu producte interior brut només el supera Rússia. Així doncs i per ordre de major a menor creixement trobem: Rússia, Uzbekistan, Ucraïna (fins que va esclatar la maleïda guerra), Kazakhstan i Bielorússia. Desgraciadament segons l’opinió de periodistes com Ilia Varlamov, Uzbekistan no queda tan ben parada si el que s’està observant és el desenvolupament de la seva democràcia.

Durant les primeres eleccions que va guanayar Karimov els observadors internacionals ja van alertar d’irregularitats i certament el president va governar durant 26 anys el país en eleccions on sempre s’acostava al 90% dels vots a favor seu. Molt sospitós perquè tot i que es vulgui tenir fe en què un president ho hagi pogut fer molt bé, certament una majoria tan aclaparadora és molt de somni.

Seguim però amb Tamerlà per dibuixar una mica el que va ser la història del país fins la seva independència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

En morir Tamerlà el seu territori va quedar dividit en tres parts: L’emirat de Bukharà, el kanat de Khivà i el kanat de Kokand.

Al segle dinou Rússia es va començar a interessar pel territori i després de diverses incursions militars va acabar per annexar-se el kanat de Kokand que va passar a ser part de la Turkmenia que pertanyia a Rússia. La capital es va desplaçar a Tashkent quan havia estat d’antuvi Samarcanda. L’emirat de Bukharà i el kanat de Khivà van passar a ser vassalls de Rússia també.

Amb la revolució russa al territori d’Uzbekistan s’hi va formar una resistència contra els bolxevics que va aguantar fins el 1920. L’any 1922 a Àsia central hi apareixen dos nous països: Turkmenia i Uzbekistan i el desembre del 1922 es forma la Unió Soviètica i les repúbliques de Bukharà i la de Khorezm hi queden incloses.

Per tant el mapa fins a la dissolució de la URSS consta dels següents països a Àsia central: El Turkmenistan, Uzbekistan, la República socialista de Kirguísia,  i la república socialista de Tadjik.

Però no tot eren flors i violes a l’antic territori soviètic. Per exemple, a finals dels 80 a la zona de la vall de Fergana hi van aparèixer conflictes greus. En aquesta vall, perquè us en feu una idea hi viu un terç de la població total de l’Uzbekistan. Però per tal d’arribar fins a la capital Tashkent només s’hi podia anar a través del pas de Kamchik que passava per la república de Tadjik i només s’hi podia circular a l’estiu perquè a l’hivern amb la neu, les glaçades i les pendents del pas, els cotxes relliscaven. Com podeu imaginar la situació era incòmoda i per tant hi havia disputes entre els governs.

En disoldre’s la URSS Uzbekistan va voler agafar el toro per les banyes i es va posar a construir a la vall una àmplia carretera i a més una via pel tren amb un túnel de dinou kilòmetres que és el més llarg de tot Àsia central. Però Tadjik i Uzbekistan no es posaven d’acord amb els preus de la benzina i Uzbekistan va tancar l’aixeta dels subministraments a Tadjikistan diverses vegades. A més els agents de duanes d’Uzbekistan van impedir la circulació dels trens de Tadjikistan en vàries ocasions. Finalment Tadjikistan es va decidir a fer una central hidroelèctrica cosa que va portar mals de cap a Uzbekistan també. El conflicte no es va resoldre del tot fins que morí Islam Karimov i el nou president Mirziyoyev va beneir la construcció de la central hidroelèctrica que, com es va decidir després, pertany a Uzbekistan tot i estar en territori de Tadjikistan.

Els anys 80 van portar molts conflictes a totes les ex repúbliques socialistes soviètiques i Uzbekistan no se’n va escapar. El 1989 sembla que un comentari desafortunat  va ser el detonant d’un conflicte entre habitants de l’Uzbekistan i els turcs meshketians que habitaven també a la Vall de Fergana des de l’època en què Stalin els hi va fer deportar. El conflicte domèstic va escalar i va resultar en una revolta on van morir més de cent persones i d’altres van resultar ferides. S’hi va haver d’enviar la milícia i tots els turcs meshketians van ser evacuats o expulsats del territori.

Aquest desastre li va costar el càrrec a Rafik Nishonov, dotzè secretari del partit comunista d’Uzbekistan, un càrrec que va ocupar amb molt de gust Islam Karimov.

L’any 1990 hi va haver-hi un altre conflicte el resultat del qual va ser la mort de cinc soldats russos però ningú ja ni en parla.

Islam Karimov va governar amb mà dura durant vint-i-sis anys. A Uzbekistan pràcticament no hi havia oposició perquè la que hi havia era enviada a la presó amb la justificació de que s’havia d’evitar el perill islamista i l’amenaça terrorista.

Tot i que la immensa majoria d’habitants de l’Uzbekistan és musulmana, Uzbekistan no és territori de fanàtics. Hi ha hagut sempre molt poques llavors de radicalisme islàmic i sempre s’han aconseguit eliminar.

El país és una barreja de nacionalitats, races, costums i religions i en general la convivència no sembla problemàtica entre totes les ètnies. Per acabar avui el post sobre aquest meravellós país només us diré que la seva geografia variada el fa immensament interessant i que en època de l’ex URSS s’hi filmaven pel·lícules de l’oest americà perquè el paisatge recorda el de determinades regions d’USA. Uzbekistan tenia platja i mar fins fa ben poc. El Mar Aral que com ja sabeu és un gran llac, però que tenia gairebé totes les característiques d’un mar amb tots el ets i uts. Tanmateix en 50 anys ha desaparegut gairebé completament deixant els vaixells que hi navegaven com a testimoni cruel de la destrucció que sembra l’home sobre la terra.

Per avui ja n’hi ha prou. Seguiré molt probablement la setmana vinent escrivint sobre aquest fascinant país abans de reprendre els meus posts sobre la llengua anglesa.

Embolica que fa fort: l’anglès en el seu context IV.

Ara fa quatre setmanes que vaig començar una sèrie d’entrades al blog sobre la llengua anglesa. Avui em cal emmarcar-la dintre del seu context com a idioma i per tal em referiré més aviat a aspectes generals que no pas als específics de l’anglès.

Com ja vaig comentar de passada en l’anterior post, Noam Chomsky va ser el primer en postular que els nens neixen amb una capacitat innata per la llengua que s’activa a tots per un igual a una determinada edat. A més el cervell de l’infant sembla que està dotat d’una capacitat per deduir la gramàtica que és compartida universalment. Òbviament això no vol dir que si un nen creix aïllat dels humans pugui desenvolupar la parla, però sí que els infants  tenen una habilitat per adquirir estructures gramàtiques fins i tot quan no se’ls dona implícitament. El millor exemple d’això és que s’ha estudiat que les mares, que en principi són les que tenen una comunicació amb l’infant més efectiva i afectiva i generalment més extensa si més no anys enrere, es dirigeixen als infants amb preguntes o imperatius i tot i així els nens el primer que aprenen són les frases assertives. De la mateixa manera els nens tendeixen a formular participis incorrectes perquè els fan regulars cosa que és del tot lògica. I encara hi ha dades més interessants: els infants potser no saben diferenciar entre temps verbals però el seu cervell sí és capaç de distingir els verbs d’estat dels que no ho són de manera que solen dominar el fet que en una llengua diem “m’agrada el pa” en comptes de “m’està agradant el pa”. Els nens d’aproximadament un mes ja prefereixen els son que són de parla humana a qualsevol altre. Això implica una predisposició del cervell.

D’igual manera s’ha estudiat que hi ha altres aspectes universals de la llengua dels infants: Per exemple que tots ells aprenen a dir “no” abans que “sí”. I el més interessant de tot és que un estudi de la John F. Kennedy de Baltimore va revelar que nadons de diferents nacionalitats i orígens i en van escollir d’Anglaterra, països àrabs, Xina, Espanya i Noruega tots ells començaven a barbotejar a la mateix edat i de manera sistemàtica, és a dir amb els mateixos sons al mateix temps en un determinat moment del seu desenvolupament que és entre els 4 i 6 mesos abans de pronunciar les primeres paraules intel·ligibles.

I de la mateixa manera i segons els lingüistes i arqueòlegs sembla que la humanitat va començar a parlar en un moment determinat de la història que va ser simultani per tots. Com si hagués sonat una alarma. L’homo Sapiens és originari d’Àfrica i va aparèixer fa uns cent mil anys. Va ser el responsable de les pintures de Lascaraux i Altamira que daten d’uns vint mil anys abans de la domesticació d’animals i del començament de l’agricultura a la zona coneguda com a Creixent Fèrtil. Certament l’àrea de les Coves del Cromanyó es correspon a la zona d’una de les ètnies més antigues d’Europa: els bascos. L’estudiós Sir William Jones, que despuntava en aprendre llengües difícil sense grans ajudes, va reconèixer el 1783  la similitud del Sànscrit amb determinades llengües europees i d’allà va néixer la hipòtesis d’una llengua comú que és l’Indoeuropeu. Però a mida que s’ha anat aprofundint en la recerca del llenguatge s’han trobat resultats més impressionants. Resulta que l’estudi dels “cognats”, en anglès “cognates” que en lingüística són paraules d’idiomes diferents que coincideixen en la seva transcripció fonètica i significat, ha resultat demostrar que llengües que en un principi no pertanyien a cap família lingüística tenen paraules en comú amb idiomes de parts del món allunyadíssimes. Aquest és el cas del Basc amb  les parles na-dené. Per si no ho sabíeu són llengües autòctones de la població indígena del nord est d’Amèrica del nord. De la mateixa manera, la llengua finesa té “cognates” en la llengua esquimo-aleutina que es parla al la part més nòrdica del continent americà. Les similituds són massa nombroses per creure en coincidències.

Fa anys s’especulava sobre famílies de llengües i ara algunes teories apunten que l’origen de totes les llengües pot ser-ne una d’única. A aquesta conclusió s’ha arribat a través de les similituds entre llengües geogràficament llunyanes.

De teories sobre la primera llengua n’hi ha moltes i tenen noms força ridículs. Moltes d’elles es recolzen en la idea que en un començament es denominaven determinats objectes amb sons onomatopeics. L’anglès per exemple tendeix a utilitzar el so “sp-” per paraules que denoten humitat. Les accions abruptes pel contrari porten sovint el so-“sh” com en les paraules “flash”, “crash” i “smash”. Però d’aquí a arribar a conceptes com amor, cobdícia o “wishful thinking” hi ha un desenvolupament i una complexitat que costa explicar.

I per tal d’esbrinar una mica com funcionen les llengües els lingüistes han observat sempre el procés d’aprenentatge de la parla dels infants. La conclusió a la que s’ha arribat és que les llengües criolles, les que sorgeixen en comunitats amb persones de diferents procedències, tenen punts en comú amb la llengua dels infants. Aquests tendeixen a aprendre els pronoms d’objecte abans que els de subjecte i diuen per tant “mi vull” abans que “jo vull”. Les llengües criolles són altament interessants perquè sovint utilitzen metàfores per designar realitats. Així per exemple barba en neo-malasi és “grass bilong face” que literalment és “herba pertany cara” i submarí és “bottom bottom wata wata” que seria “fons, fons, aigua aigua”. A la llengua Krio que es parla a Sierra Leone l’aire que tenim a la panxa s’anomena “bad briz”, mala brisa. Podeu riure el que vulgueu però les llengües criolles són tan o més expressives que les natives de molts països. El Swahili sense anar més lluny es va originar com a criolla per exemple.

La llengua de la que descendeix l’anglès és la Indo-Eropea. Una llengua de la que no tenim testimoni escrit i que es basa en les similituds entre altres llengües d’Europa. Devia néixer cap a l’any 7.000 abans de Crist en època del Paleolític i s’ha arribat a la conclusió de que va ser la mare de la que van sortir altres llengües a Europa a través de la coincidència en la fonètica i significat de paraules d’ús comú com les que designen individus de la mateixa família, parts del cos o animals. No se sap on habitaven exactament aquests Indo-europeus, però de la branca Indo-europea en tenim una, la germànica de la que prové l’anglès. De llengües germàniques n’hi ha de tres branques que són l’occidental amb l’alemany, l’anglès, l’holandès i el Frisó i el Flamenc, les germàniques orientals amb la llengua gòtica, la burgundi, i la vandàlica i la celta aquesta darrera encara viva. La tercera branca germànica és la del Germànic del nord de la que han sorgit les escandinaves.

De les llengües germàniques ja en parlarem en un altre post perquè la informació per avui ja ha estat suficient. Bona setmana a tots i pels que retornem a la feina ànims!

Embolica que fa fort: L’anglès III.

És la tercera setmana que dedico el meu blog a l’anglès en comparació amb altres llengües i si seguiu el que escric encara no tindreu clar si jo mateixa considero l’anglès fàcil o difícil. La resposta és que una llengua no és ni una cosa ni una altra perquè la veiem d’una manera determinada segons el que analitzem d’ella sigui més o menys complex.

Si vull avui emfatitzar la senzillesa de l’anglès ho puc fer fàcilment posant per exemple un sol pronom, el “you” que equival com molt bé sabeu al tu o al vosaltres sense distingir entre un i altre. Si agafem aquest meravellós “you” i volem l’equivalent en alemany resulta que pel que designem amb “you” en alemany hem d’aprendre un “du”, “dich”, “dir” o   “Sie”, Ihnen, “ihr” o “euch”. Els tres primers designarien una segona persona del singular sense tractament formal (és a dir el nostre vostè). L’únic que canvia és el cas, és a dir la funció sintàctica que compleixen dintre la frase. Els dos següents “Sie” i “Ihnen” és corresponen al vostè o vostès en dos casos diferents i el “ihr” i “euch” són dos casos diferents pel que nosaltres designem com a vosaltres. Sense voler entrar en més detalls sobre l’àrab perquè en el seu moment ja vaig dedicar un post sobre el tema, el “you” àrab distingiria entre si és un tu masculí o femení i el vosaltres si és un vosaltres masculí, femení o dual (de només dues persones).

L’anglès també ha resultat ser una llengua molt diplomàtica i ha eliminat la distinció entre el tu i el vostè i s’ha quedat amb la forma que deriva del vostè. El “tu” el podreu trobar en llibres que usen un llenguatge antic en forma de “thou” que com podeu veure fàcilment s’assembla al “du” alemany.

I si voleu que l’anglès us sembli un joc de nens només cal que penseu que en coreà haureu de triar entre un dels sis sufixos del verb per tal d’adreçar-vos adequadament a l’interlocutor segons el seu estatuts social. A mi que m’agraden tan poc les distincions entre classes em posaria dels nervis! D’aquest tipus de distinció els lingüistes n’anomenen “honorífics”. De manera similar en japonès i depenent de amb qui parlem donarem les gràcies amb l’ultra famós “arigató” o bé amb un “makoti go shinsetsu de gozaimasu” que podríem traduir amb una cursileria com “el que has fet o vols fer és realment i profundament honorable”. I tota la tirallonga total per dir un sobri “gràcies”.

A més l’anglès també ha prescindit de l’envitricoll que representen els gèneres en altres llengües. I si no penseu en el nombre de vegades que heu sentit a l’ex entrenador del Barça Van Gaal equivocar-se en l’article i dir “el oportunidad” o “la error” i nosaltres en català, castellà i francès només tenim paraules femenines o masculines però en altres llengües com l’alemany i el rus també en tenen de neutres. Així que el sol és per nosaltres masculí però pels alemanys femení i pels russos neutre. En anglès no cal trencar-nos el cap ni memoritzar generes perquè tot té el mateix i creieu-me que és un gran avantatge d’aquesta meravellosa llengua.

Pel que fa als articles també he de dir que l’anglès en prescindeix molt més sovint que altres idiomes. Els noms abstractes no en porten i així per exemple “els diners no fan la felicitat” seria “Money doesn’t make happiness” tot i que la manera més natural de traduir-ho seria “Money doesn’t  make you happy”. Els plurals en general tampoc tenen article i així doncs una frase com “els cotxes alemanys són bons” seria “German cars are good”. Tampoc anem “al llit” en anglès sinó “go to bed” ni a la feina sinó “to work”. Aixó sí, curiosament els llocs d’entreteniment sí que porten “the” “go to the cinema”, go to theatre i per contra “the doctor” and “the dentist” on no ens divertim gaire en general. No obstant sí que majoritàriament utilitzem menys articles que en altres idiomes.

I posats a parlar de les dificultats d’altres idiomes penseu que els russos no només “van a peu” o en transport sinó que tenen diferents verbs per denotar si l’anar és a peu i unidireccional que és “идти” pronunciat “idti”, o acció repetitiva d’anada i tornada “ходить” que es pronuncia “jodit” o si anem en mitjà de transport que és “ехать” (ejat) i si és repetitiva i recurrent l’acció és “ездить” (iesdit). I encara si anem en patins o esquís el verb serà un altre: “кататься” (catatza). Senzillíssim oi?

I si parlem del reialme de les paraules llargues de seguida ens adonem que l’anglès sembla també bufar i fer ampolles perquè prefereix els mots curts. L’alemany crea paraules com “Sehenswürdigkeiten” amb el seu equivalent rus de “достопримечательности” que són una delícia per als aprenents. Per no parlar del “Kriegsgefangenenentschädigungsgesetzt” lla llei per indemnitzar els presoners de guerra.

L’anglès pot expressar tot una frase convertint-ho tot en adjectiu i així doncs l’hotel de cinc estrelles és un five-star hotel. I el bebè del milió de dòlars un “million-dollar baby”. Tot molt ràpid i efectiu.

Tampoc agraden als anglesos les denominacions llargues i així doncs tendeixen a escurçar tot el que poden i no només noms d’empreses com IBM sinó que creen nous termes com FOMO que vol dir “fear of missing out” la por que tenim de no assabentar-nos de les coses i no ser-hi present que ens porta sovint a estar contínuament connectats i a tenir la sensació que la vida dels altres és més emocionant que la nostra.

La capacitat d’expressió de l’ésser humà és un dels grans regals que ens ha fet la natura. Recordem que abans que nosaltres la terra la van poblar altres homínids com l’home del Neandertal que van viure sobre la terra des de fa 150.000 anys fins a que van desaparèixer fa uns trenta mil anys. Ells també tenien sentiments i ho demostraven enterrant els seus morts i cuidant dels malalts però el que potser no tenien era una capacitat lingüística tan gran com la nostra perquè la nostra laringe està en un lloc que ens permet una major articulació de sons. És difícil pensar en una cultura i civilització sense que hi hagi una parla complexa. I pel que sembla tots els humans van desenvolupar llengües en un moment similar tots. Però d’això i de les implicacions lingüístiques que té ja en parlaré en un altre post.

Per fer boca només us diré que el cervell humà sembla predisposat a adquirir llengües com ja molt bé va dir Noam Chomsky. Però això ja són figues d’un altre paner que deixarem per un proper dijous. Per aquest només em cal desitjar-vos que sobrevisqueu al darrer tiberi: el de reis!                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         v

Embolica que fa fort: la llengua anglesa II.

I aquest dijous post-Nadal segueixo amb la sèrie de posts que ja vaig començar la setmana passada sobre la llengua anglesa en comparació amb d’altres llengües. I és que l’anglès ha esdevingut la llengua Franca arreu del món tot i que no resulta tan fàcil ni transparent com ens volen fer creure com ja vaig comentar el dijous 22.

Durant tota la història de la humanitat la llengua de comunicació entre pobles ha anat canviant. A Europa va ser el llatí durant molt temps però en època moderna el francès era el predecessor de l’anglès i recordo que jo mateixa vaig ser de les primeres generacions en aprendre anglès com a segona llengua i no francès. I potser perquè els francesos durant segles van tenir el domini lingüístic i mig món s’havia d’adaptar a la seva llengua, són dels més reticents a l’hora de parlar l’anglès. Van fer fins i tot un esforç titànic per no adoptar anglicismes escampats com el del famós “walkman” i van crear la paraula “baladeur” que les noves generacions ja han deixat mig aparcada.

Però no es pot lluitar contra una tendència global generalitzada i finalment el 1989, el cèlebre Institute Pasteur va decidir que publicaria els seus articles de medicina en anglès i no francès perquè altrament no els llegiria suficient gent. La velocitat amb la que l’anglès ha conquerit el món queda reflectida amb una sola xifra: el 1990 a la Xina hi havia més aprenents i estudiants d’anglès que angloparlants als Estats Units.

Tot i que la paraula Web 2.0 va ser declarada paraula un milió pel Global Language Monitor, s’estima que l’anglès té unes dues-centes mil paraules d’ús comú entre els usuaris d’aquest idioma. Més que les cent vuitanta-cinc mil de l’alemany. Ja vaig mencionar en una ocasió que l’anglès té sinònims per moltes coses perquè sovint utilitza una paraula de base germànica i una provinent del francès per expressar el mateix fet. Recordem l’exemple “hearty” i “cordial”. I com totes les llengües també té mots que denoten quelcom que no podem expressar en altres idiomes. El francès per exemple no distingeix entre “casa” que en anglès seria “house” i llar que seria “home”. Val a dir que nosaltres la paraula llar no la fem servir gaire però si més no la tenim. El francès tampoc té una diferència entre cervell i ment “brain” and “mind”. L’espanyol i el català no capta gaire la diferència entre un “chairman” i un “president” d’una companyia en anglès. Resulta que el primer és el més important dels que presideixen la junta dels directius i el segon és el cap de la companyia.

I no cal ni dir que ni el francès, ni l’anglès, ni l’alemany ni el rus que jo sàpiga poden expressar la idea del “wishful thinking” dels anglesos que denota un estat mental en què la persona veu més el que desitja que les obvietats que li presenta el cervell racionalment. En català l’hem traduït amb “pensament desideratiu” però no fem servir aquesta terminologia gaire sovint.

Però no ens posem nerviosos perquè tots els idiomes tenen termes que no es poden traduir. En francès, castellà, català i alemany hi ha una diferència entre el verb “conaître”, que en alemany és “kennen” i el “savoir” o alemany “wissen”. El primer es defineix més com un “reconèixer” i el segon com un resultat del procés de comprendre. En anglès no existeix aquesta diferència.

Cada llengua pot ser o no complexa pel que li cal. Així sovint ens podem trobar paraules que considerem completament irrellevants en el nostre idioma però si existeixen en un altre és perquè els parlants d’aquell la consideren important. Els parlants de gaèlic tenen la paraula “sgriob” que designa la picor que tens al llavi superior abans de fer un glop de whisky. Un substantiu molt necessari oi?

Els italians tenen una paraula per designar la marca que produeix un got humit sobre la taula “culacino” i els parlants d’escocès que viuen a les terres altes “Highlands” tenen el terme “giomlaireachd” que descriu l’inoportú costum de presentar-se a les cases a l’hora dels àpats. Serà que molts ho feien que tenen un terme per això?

I tots sabem que els esquimals tenen moltes paraules per designar la neu però cap hiperònim per aquesta. És a dir que no tenen cap mot que vulgui dir neu a seques. D’igual manera els habitants de Tasmània tenen un nom per cada arbre però desconeixen la paraula general arbre.

Amb això el que us vull dir és que hem d’aprendre la llengua tal i com és sense buscar-li els cinc peus al gat i estimar-la com a producte cultural que és.

El que és indiscutible és que sovint la gramàtica de l’anglès és un pèl desconcertant perquè la van escriure per adaptar-la a la del llatí que és una llengua completament diferent. El resultat és tan natural com intentar viure en iglús a Andalusia. Us ho exemplifico. En anglès a la frase “I went swimming” es considera “swimming” un participi i en canvi al la frase “swimming is good for you” un gerundi tot i que morfològicament la paraula és la mateixa. Un envitricoll general produït en intentar descriure l’anglès a partir de la gramàtica del llatí.

I ara anem a la següent dificultat que és la pronunciació. No us negaré que la pronunciació de l’anglès és desconcertant. El verb “put” es pronuncia amb “u” però “run” que també només té una síl·laba amb “a”. D’igual manera a  “student” la “u” sona “iu” mentre que  a “study” és una a. Fàcil no és. Però comparem-la amb la pronunciació de la paraula gal·lesa “cwrw”. I no penseu que serà impossible pronunciar-la? Us ajudo perquè la (w) sóna com una “u”. I si us dic que la paraula irlandesa per gràcies és “Beadhchais” que es pronuncia (bekkas)? Oi que ara la pronunciació anglesa sembla pràcticament transparent?

Òbviament si entrem al realme de les frases fetes i locucions ens tornarem bojos i boges i per això porto tantíssims posts del blog dedicats a aquestes. Aquí ens acomiadem a la francesa com en anglès que diuen “take the French leave” però els francesos i italians diuen que si marxes sense dir gran cosa ho fas com un anglès i els alemanys si et retires com un covard en diuen “losgehen wie ein Holländer”. I si marxes perquè t’interessa desaparèixer llavors diuen “sich davon machen wie ein Holländer”.

Els taxistes belgues anomenen als clients que deixen poca propina “un Anglais” i en francès estar mortalment avorrit és “être de Birmingham”.  Hi hauré d’anar per veure si són avorrits aquella gent.

I pels anglesos deixar que el cotxe el renti la pluja és fer “Mexican carwash”.

Aprendre una llengua és un viatge fascinant cap una altra cultura i manera d’entendre la vida. Si encara no ho feu us ho recomano. No només us obrirà portes sinó que activarà el vostre cervell i la vostra creativitat.

La setmana vinent una mica més encara. Bon cap d’any i un 2023 que es porti bé amb tots.

Embolica que fa fort: la llengua anglesa I.

Sovint em trobo en la difícil situació en què la gent que em coneix i sap de què treballo em demana què m’agrada més ensenyar si anglès o alemany. D’igual manera m’han preguntat sovint quina llengua és la meva preferida i jo reacciono com si a una mare li preguntessin quin dels seus fills estima més. No em puc decidir. No obstant, el que sí que us puc ben assegurar és que es fa força més fàcil fer classes d’alemany que d’anglès per un motiu ben senzill: la gent que comença alemany ha escoltat que és una llengua amb una gramàtica complicada i una pronunciació que deixa la boca seca i per tant, quan veuen que fan progressos amb les classes es posarien a donar salts d’alegria. Amb l’anglès passa pràcticament el contrari. La gent sent a dir que és fàcil en la seva estructura, que no costa dominar-lo a nivell de conversa i quan ja porten tota la primària i secundària fent anglès i hores extraescolars d’anglès a dojo i tot i així els costa entendre o parlar la llengua, llavors li agafen una mena de tírria que és difícil d’esborrar dels cors dels alumnes. Quan acumulem frustració i una sensació de no arribar allà on volíem, ens costarà molt tornar a agafar amb ganes una llengua que sembla que parla més de mig món però que roman un secret inescrutable per a d’altres.

I no és estrany perquè en primer lloc la llengua anglesa suposa un esforç mental suprem en el seu grau màxim de simplicitat. M’explico. Certament a nivell de conjugació i sistema verbal l’anglès ens simplifica força la vida. No tenim ni subjuntius pesats d’aprendre, ni tampoc temps passats que indiquin que l’acció no està acabada. Pensem que en català i castellà tenim el pretèrit imperfet que del verb “”perdre seria en primera persona per exemple “perdia”, el perfet simple que en la mateixa persona seria “perdí” i un pretèrit anterior en desús “haguí perdut”. Explicar la diferència entre “ell bevia una tassa de cafè” i “ell begué una tassa de cafè” no és bufar i fer ampolles. La diferència resideix en si l’acció de beure es contempla com a acabada en el temps o inacabada.

L’anglès no és excessivament complicat si ens fixem en els temps verbals. Potser els més embolicats són els de futur perquè l’advenir es pot expressar tant en present simple pels horaris oficials, com en present continu pels esdeveniments concertats, en “going to” seguit d’infinitiu per a plans i prediccions amb evidència i el totpoderós “will” que per ser el primer que estudien els alumnes és el que sempre utilitzen. S’empra per promeses, prediccions de futur sense evidència, decisions espontànies i opinions. Etimològicament prové del “wollen” alemany que en la seva tercera persona del singular és “will” i vol dir “voler”. A més d’aquestes maneres per expressar el futur els angloparlants també tenen el futur perfecte i el futur continu.

Però res del temps verbals de passat, present o futur fa de la llengua anglesa un idioma complicat. El seu grau d’entortolligament al nostre cervell ve d’altres bandes.

En primer lloc l’anglès tendeix a ser una llengua curta i ràpida i aquesta brevetat el fa de vegades de difícil desxifrar. Posem el cas d’una notificació informàtica com “empty disk”. Aquí “empty” pot ser o bé un adjectiu o bé un verb i per tant el que ens estan indicant aquestes dues paraules és “disc buit” o “buidi el disk” en imperatiu. Caldrà el context i altres informacions per treure’n l’entrellat. En altres llengües gramaticalment més complexes com l’alemany la informació quedarà clara de la següent manera, disc buit en alemany seria “leere Diskette” i l’imperatiu “buidi el disc” seria “leeren Sie die Diskette”. Hi ha una diferència estructural entre les dues frases que no existeix en anglès.

Per si fos poc l’anglès utilitza sovint la derivació zero que vol dir que pot fer d’un substantiu un verb o un adjectiu sense afegir res a la paraula de la que deriva el nou mot que pertany a una altra categoria gramatical. Això és fàcil d’explicar amb l’exemple anterior. “Empty” pot ser un adjectiu i bé un verb. Igual que “ water” pot ser el substantiu aigua o el verb regar.

Un altre tema força complicat en anglès són els phrasal verbs que són aquells verbs que funcionen amb una preposició i adquireixen amb aquesta un sentit completament diferent al del verb al que acompanyen. Un exemple seria “look” veure, “look after” cuidar, o “look down on someone” mirar per sobre de l’espatlla, és a dir despectivament o amb aires de superioritat.

El verb comodí per excel·lència en anglès és el “get”. No m’estranya que pugui haver aprenents de l’anglès que pensin que si memoritzen el get i totes les preposicions amb què es pot fer servir, llavors ja dominaran l’anglès.

I les expressions angleses no sempre són el que semblen ser. Cito un exemple ara de l’autor del llibre “Mother tongue” Bill Bryson. Un rètol d’una botiga anglesa indicava que “all items not on sale” qualsevol que hagi après anglès traduirà la frase com “tots els articles no a la venda” però en realitat el que es vol dir és que no tots els articles estan a la venda però probablement una majoria sí.

L’homonímia també és un fenomen recurrent en llengua anglesa que ens farà ballar el cap. Posem pel cas la paraula “issue” que pot ser tema o podem fer-la servir com a sinònim de “problema”. Però és que a més “issue” pot ser l’entrega d’una revista per exemple i el verb “issue” vol dir produir o entregar quelcom oficial com els visats. O la paraula “fly” que pot voler dir volar, mosca o corbata de llacet.

La polisèmia també fa por en anglès. “Performance” pot ser actuació però també vol dir rendiment i d’aquests exemples en trobarem en anglès a carretades.

Però no ens espantem que per a una vasta majoria dels que parlen l’anglès, aquesta no és una llengua materna. De fet els membres de l’empresa Iveco  que són França, Itàlia, Alemanya i Suïssa van escollir l’anglès com a llengua comercial perquè com un dels seus fundadors va dir “deixava a tots en igual desavantatge”.  I és que no es pot esperar d’una llengua en què tota la informació es comprimeix en les mínimes paraules possibles que sigui gens fàcil.

Per acabar-ho d’adobar, com a llengua internacional tothom ha adoptat paraules de l’anglès en les seves llengües pròpies. Els francesos parlen del “weekend”, els alemanys han oblidat el “Steckenpferd” i fan servir només “Hobby”, els castellans ja no diuen “balonpié” perquè com nosaltres han adoptat la paraula “football” a la seva fonètica, els japonesos també van de “Piknunikku” i etc. I el més contradictori de tot: La llengua anglesa segueix encara sent poc dominada però ens agrada tant que ens inventem paraules en els nostres idiomes que sonin angleses. A Espanya diem que fem “footing” que en anglès no existeix perquè és “jogging”. Els alemanys anomenen als telèfons mòbils “Handy” de la paraula “Hand” que és igual en anglès o alemany i la terminació -y que és impròpia d’aquesta llengua germànica. Els francesos s’han inventat el “recordman” i els italians en lloc d’anar a una “sex-sho” són més eixerits i van a una “sexy-shop”. Els italians com nosaltres es fan un “lífting” que en anglès seria un “facelift” i un “peeling”que seria en anglès correcte un “face scrub”.

Així és que ja veieu que l’anglesa és una llengua incompresa que tothom tracta com vol o com pot i heus aquí que jo, com a enamorada d’ella m’he entestat a escriure’n uns quants articles del blog perquè potser així aprendreu a estimar-la com jo.

Per cert i per acabar, la paraula entestar que tant m’agrada prové de l’eufemisme humorístic “testa” que no volia dir res més que test o olla en llatí vulgar i feien servir els soldats romans en el seu sociolecte per referir-se al cap. Els francesos i italians van agafar la seva paraula “cap” de la que empraven els soldats romans i nosaltres i els espanyols l’hem adoptada del llatí clàssic.

Bona setmana  a tots i bon nadal que per a mi serà el primer al lloc que finalment puc anomenar casa meva. Això sí que ho he de celebrar!

Locucions i esports III.

Avui segueixo amb el tema de les locucions angleses que tenen a veure amb l’esport però deixem ja de banda les pilotes tot i que no s’hagi acabat el mundial encara. I de futbol en tindrem per dies perquè sembla que després ve alguna altra competició de la que no estic al cas. Ja m’informaran els meus alumnes que ells si que les segueixen. Aquest dijous començo l’entrada amb una expressió que té a veure amb el ciclisme “to ride in tandem with”. Si anem en una bici tàndem amb algú el que volem dir és que treballem en harmonia amb aquesta persona. Una parella o matrimoni també pot anar en tàndem si s’entenen quan fan els seus projectes conjunts. I de fet també conec matrimonis que treballen plegats en harmonia. Un exemple per a mi era una botiga de roba interior que hi havia prop del mercat de la Llibertat a Gràcia. A casa sempre hi vam comprar les samarretes, calcetes, calçotets, mitjons i altres gèneres de punt. Quan era nena el matrimoni ja despatxava tot el dia i quan em vaig fer gran hi seguien venent fins que es van jubilar. Sempre tenia la impressió que la parella funcionava en tàndem i no em podia imaginar una baralla entre ells tot i que suposo que en devien tenir. Al Poblenou també hi ha un negoci de dietètica i nutrició que el porta un matrimoni jove. Ells dos fan rutllar el negoci a la perfecció.

I seguint amb el tema de les bicicletes, si emprem el verb “to back-pedal” pedalejar enrere, l’expressió vol dir que ens hem retractat de quelcom que hem dit o hem ofert.  I ara en ve una de molt negativa “to take someone for a ride” portar a algú en una passejada en bici, moto, en cotxe, entre d’altres vehicles i vol dir prendre el pèl a algú. A mi si em volen cobrar dos euro per un cafè sol em penso que em prenen la cabellera. O si he d’agafar un número per fer cua i seure com a màxim trenta minuts a un local per prendre un refresc amb els amics em sembla un abús. Que em diguin que m’han de retirar l’amistat al Facebook perquè necessiten oblidar-me però m’enviïn encara missatges de WhatsApp em sembla tan poc coherent que he de pensar que se’n foten de mi. El que també us puc dir és que molt establiments han aprofitat que s’encareix tot per encarir encara més els productes amb l’excusa de la pujada del petroli. Sempre n’hi ha de llestos. I també es força negativa l’expressió “to ride roughshod over someone” que vol dir fer el que et surt dels nassos sense tenir cap mena de consideració amb ningú. La meva veïna de dalt ho fa sovint quan organitza festes amb un exercit d’incivilitzats que no només crida i canta a altes hores de la matinada sinó que va llençant les puntes de cigarreta per la finestra que em trobo després incrustades a la meva roba estesa.

També Elon Musk va “rode roughshod over his employees” quan va començar a acomiadar-los per telèfon.

Si pel contrari quelcom és un “easy ride” un viatge en vehicle fàcil, vol dir el temps al que ens hem referit ha passat sense dificultats ni problemes. Per mi el temps que vaig treballar a alguns dels instituts d’alemanya com TUDIAS o Lingus das Sprachinstitut van ser un “easy ride”. M’ho passava bé, els estudiants no eren problemàtics i a sobre no hi havia tota la burocràcia que implica ser professora a la reglada.

I si el que fem és “to ride for a fall” llavors ens guanyem l’antipatia de la gent perquè ens hem comportat de manera arrogant o provocativa. Sovint hi ha gent a la feina a qui els ascendeixen o promouen i llavors se’ls apugen els fums i es comporten de manera molt arrogant amb els companys. I si ho fan llavors ells “ride for a fall”, estan anant en bici per caure.

I el selló de la bici o un cavall és en anglès “saddle” i quan diem que a algú li han posat el selló amb quelcom “to be saddled with” el que vol dir és que es carrega a una persona amb responsabilitat. A mi per exemple em volen posar una noia en pràctiques per assistir-me a les classes d’anglès i és una responsabilitat que probablement se’m farà feixuga.

Quan un polític o càrrec administratiu no vol deixar-lo i vol seguir ben assegut a la poltrona per continuar exercint el poder i l’autoriat que té, els anglesos ho expressen amb un “remain in the saddle”, seguir al selló. Jo em temo que la nostra estimada alcaldessa farà tot el que pugui per “reamain in the saddle”.

I pels companys de consistori que gosin criticar-la ben segur que ella farà el que els anglesos anomenen “to keep on a tight rein” manteir en unes regnes tenses, o el que seria el mateix lligar curt per no donar massa llibertat d’acció a la persona.

Per aquest dijous ja hem acabat. Espero que hagueu pogut aprofitar el pont de la Puríssima per fer les compres nadalenques perquè no ens n’adonarem i ja tindrem les festes a sobre.

Bona setmana a tots!

Presentació de “Rostres d’arc iris”.

Durant setmanes he tingut al cap el dos de desembre com a data assenyalada perquè era la presentació de la meva tercera novel·la. Semblava llunyà el dia però ja l’he deixat enrere. I em queda molt bon record perquè amb el bateig de “Rostres d’arc iris” vaig sentir de nou la necessitat de seure a l’escriptori i seguir el fil de la història que ja vaig començar a teixir aquest estiu. Es repeteix l’experiència que vaig tenir quan vaig presentar “la Vall dels ignorants” en societat, aquell cop pels voltants de sant Jordi. Tot just acabo de batejar un llibre que em couen les ganes de fer-ne néixer un altre.

Aquest divendres passat també vaig escollir la biblioteca Manuel Arranz del Poblenou per l’esdeveniment. L’espai és immillorable i el barri segueix sent per a mi una part significativa de la meva vida perquè és al Poblenou, lluny dels sorolls desmesurats del centre de Barcelona on jo he trobat el bocí de paradís que puc assaborir cada dia. Pels qui em coneguin ja saben que Tossa és el meu indret d’aixopluc espiritual i el Poblenou és per a mi com una migdiada. L’espai diàfan i seré on retrobo l’equilibri després d’un dia atrafegat al centre.

La setmana ha estat carregada de tasques que em calia enllestir a l’escola fins dijous. Volia per tant gaudir sense entrebancs de les classes del divendres per omplir-me d’energia positiva i anar al bateig de “Rostres d’arc iris” completament relaxada. I ho vaig aconseguir. Divendres vaig poder posar l’atenció en allò que tocava en cada moment.

Les papallones a la panxa ja les havia sentit durant tota la setmana perquè em temia que amb la quantitat de gent malalta i tots els amics i amigues que havien de treballar divendres, finalment l’assistència fos escassa. Sortosament el públic va ser excel·lent i les cares amigues i també les desconegudes em van fer sentir a gust i a punt per parlar del meu llibre.

El director de la biblioteca va dirigir unes paraules abans de començar l’acte i seguidament va parlar el meu editor, el Jordi Castelló.

M’acompanyava aquest cop no qui ha escrit el pròleg de la meva novel·la com en la primera ocasió, sinó una altra editora filla del Poblenou, la Rosa Zaragoza. La Rosa a més de ser editora va tenir durant anys la seva pròpia editorial.

El Jordi em va presentar i va esmentar els meus estudis de filologia i les meves grans passions que són els idiomes, escriure i també la fotografia. Va voler mencionar que la coberta del llibre és una de les meves fotos i la vaig fer al Poblenou. Si sou del barri o hi aneu a passar estones ben segur que sabeu d’on és.

L’editor de Stonberg va comparar els meus llibres amb les pel·lícules d’autor com les que es projecte als cinemes Verdi perquè el que jo escric no està pensat per les masses. Em demano com ha de ser escriure una novel·la per vendre-la com xurros però el cert és que a mi el que m’interessa quan escric una història és el missatge i sovint aquest pot no ser gaire popular. Com a editor em coneix l’estil i va recalcar que tot i que “La Vall dels ignorants” i “Rostres d’Arc iris” són dues històries diferents, la veu narrativa és clarament la meva. I sembla que es caracteritza per un afany en el detall. Ara no us espanteu perquè si per exemple comparo el que escric amb alguna novel·la de Maria de la Pau Janer, jo no em concentro tantíssim en el detall per no perdre el fil de la trama.

“La Vall dels ignorants” i “Rostres d’arc iris” també tenen un punt en comú i és que cap de les dues està ambientada al cent per cent al nostre país. Un altre tema recurrent en els meus llibres perquè  la història de “Pintor de Boira” té lloc a Gavà, Barcelona, El Caire, Nova York i França.

Per què ambiento els meus llibres fora del país o tenen a veure amb l’estranger? Vaig viure durant nou anys a Alemanya. Això em va permetre assimilar una cultura que no era la meva i saber captar el que és bo i el que no ho és tant a la nostra. I tal i com passa a “la Vall dels ignorants” a “Rostres d’arc iris” també hi ha un punt força crític pels qui saben llegir entre línies.

Sense voler ara entrar massa en els dos llibre us diré que a “la Vall dels ignorants” poso el dit a la llaga quan parlo del tema del racisme i a “Rostre d’arc iris” també li poso quan obertament em demano per quin motiu les expectatives de la majoria encara poden condicionar les nostres vides. També és cert que els meus personatges mai no són només d’aquí i un altre element en comú en tot el que escric és que m’agrada trencar tabús o convencions.

Per fer la presentació més dinàmica la Rosa i jo vam establir un diàleg per tocar alguns dels aspectes que li havien semblat més rellevants a ella.

En primer lloc va esmentar que les primeres vuitanta pàgines del llibre la van sobtar perquè hi ha molta acció però no hi passa gaire res. En cedir-me el torn vaig aclarir que la primera part que jo anomeno “engabiada” al llibre serveix per a situar al lector en un context en què no només s’hi troba la protagonista del la novel·la sinó molta gent a qui la societat invisibilitza. L’Estel se sent atrapada en un entorn laboral hostil, altament competitiu i inhumà en què només compten les aparences. Tampoc està a gust en una societat hermètica on li costa trobar amics perquè tot i que potser pensem que els catalans som molt oberts, fer amics aquí és molt difícil. I per últim se sent estranya en un món en què estem obligats a consumir i tenir per sentir que som algú quan la protagonista és molt conscient de que sovint el buit existencial s’intenta omplir amb coses materials i efímeres.

Seguidament la Rosa va dir que la segona part la va captivar perquè dos personatges completament diferents emprenen un viatge plegats que els servirà per descobrir-se.

Certament l’Estel i el Salvador no poden ser més diferents. Ella vol donar l’esquena a la societat del consum i les aparences, ell, que li porta uns quants anys, és el rei de WallaPop. I com és que decideixen emprendre un viatge junts? Això ho haureu d’esbrinar tot llegint “Rostres d’arc iris”.

Els viatges sempre serveixen per descobrir l’entorn i aprendre sobre nosaltres mateixos i el recorregut per la Provença servirà perquè l’Estel i el Salvador sàpiguen a entendre’s i valorar-se i perquè sorgeixi una amistat. Una amistat que potser de vegades és difícil perquè en el món real les persones diferents no troben espais en comú per dialogar.

L’experiment literari per a mi aquest cop ha estat narrar la història des de dos perspectives diferents: la de l’Estel i la del Salvador, la femenina i la masculina.

Una de les coses que la Rosa volia esmentar del meu llibre era el nivell de detall de les ubicacions on transcorre la trama. He viatjat durant anys a la Provença i sovint he fet el mateix camí dues vegades o he anat a un mateix indret de nou per tal de documentar-lo i poder-lo descriure millor al llibre. Fins i tot l’artesana de sandàlies de Pézenas és un personatge real. Però les persones ens movem i canviem i just aquest estiu passat em vaig assabentar que “la fada del cuir” s’ha traslladat a viure més a l’interior de França: La intenció però és sempre la de ser fidel als paisatges i indrets que inspiren les meves històries.

El diàleg entre la Rosa i jo va acabar quan ella va dir que creia que “Rostres d’arc iris” tenia un final obert. Em resulta estrany pensar en llibres amb finals tancats i els que els hi tenen, solen ser tràgics. No em veig capaç encara d’escriure res que tingui un regust amarg. Reconec que els meus llibres estan plens de crítica, la crítica a la societat consumista, al viure per les aparences, a les expectatives que ens generen i ens veiem forçats a complir, al racisme i la segregació de classes. Però sempre procuro trencar els tabús que em molesten. Un dels protagonistes de “La Vall dels ignorants” és el Gerd i té problemes d’alcoholisme. A “Pintor de Boira” qui ajuda a la protagonista, la Laura, és un gitano a qui la família pressiona perquè deixi la seva amistat amb la noia, a “Rostres d’Arc iris” l’Estel toca fons i cau en un estat de letargia perquè se sent estranya en la societat en què viu i que l’esclafa.

El final de “Rostres d’arc iris” es pot interpretar de moltes maneres però una cosa està clara. Al principi del llibre els personatges són grisos com un dia de pluja. Al final tots ells han guanyat colors perquè el vincle que han creat amb els altres personatges els ajuda a veure la seva pròpia situació des d’una altra perspectiva.

La novel·la està dedicada a tots aquells que cerquen la veritat per ser més lliures. Si la llegiu entendreu la dedicatòria. Potser de vegades sembla més fàcil seguir vivint en enganys però la veritat sempre acabarà trencant les cadenes que ens lliguen.

Molt bona lectura!

L’origen del Black Friday.

Divendres de la setmana passada va ser Black Friday, el divendres negre que ja feia setmanes que s’anunciava per tot arreu. Els bancs enviant correu brossa per garantir-nos un crèdit per si en volem fer ús en cas de necessitar urgentment algun article dels que podem comprar en una data tan assenyalada. Les botigues van penjar els cartells de descomptes una setmana abans per assegurar-se que no perdien cap client de compres més o menys compulsives del cap de setmana de descomptes més sonat de l’any. I és que les rebaixes de gener arriben sempre en un moment en què la gent ja ha gastat molt pels Nadals i a més ja han sortit a la llum el que apujaran determinats productes així és que els compradors van amb un xic més de cura amb els calers que els manquen.
El Black Friday també és una invenció americana i el seu origen sembla que encara no ha quedat del tot clar. Hi ha diverses teories. La més sonada diu que el Black Friday és la que diu que va néixer a les plantacions on hi havia esclaus perquè el dia després del d’acció de gràcies, aquests es podien comprar amb descompte. Una altra barbaritat.
Entre les versions més plausibles n’hi ha una que diu que el Black Friday prové del 24 de setembre del 1869 quan dos especuladors van comprar tot l’or que pogueren de les reserves d’or nacional fent que el valor en pugés per poder vendre’l després i fer una fortuna. Però el parany va sortir a la llum i Wall Street va patir una de les seves pitjors crisis.
L’altra teoria diu que el nom de Black Friday ve del divendres anterior a la festa de Thanksgiving, el dia d’acció de gràcies, quan molts consumidors anaven a les ciutats de compres i els botiguers passaven finalment d’estar “in red” en números vermells o de pèrdua a “in black” en positiu o en guany.
El que sembla cert sobre el Black Friday i l’origen del nom és que es va encunyar a Filadèlfia i es referia al dia després de Thanksgiving quan molts turistes baixaven a la ciutat per veure el partit de futbol Army-Navy. Com us podeu imaginar hi havia soroll, baralles i aldarulls i per aquest motiu els policies de la ciutat havien de treballar torns dobles per tal de mantenir els problemes mínimament controlats. Ells van ser els que van donar el nom de Black Friday a aquest dia tan especial. Els botiguers van intentar endebades canviar el nom de Black a Big Friday però no hi va haver manera. El Black Friday s’havia establert i estava en boca de tothom de Filadèlfia. El 1961 ja era mig oficial però encara no s’havia estès per la resta dels EEUU. Finalment a la dècada dels noranta els botiguers i comerciants van reciclar el nom del divendres negre per fer-lo coincidir amb una campanya comercial amb preus rebaixats que havia d’ajudar a les famílies a fer les compres nadalenques un pèl més assequibles. I l’anomenen Black Friday perquè suposadament han de fer beneficis en aquest dia.
Del que hi ha de veritat sobre els grans descomptes no us en puc dir res. Aquest any m’ha arribat fins i tot una notificació de l’OCU advertint de les pràctiques fraudulentes d’algunes empreses que apugen els preus just abans del divendres negre per baixar-los després i fer que els consumidors comprin.
Per a mi el Black Friday és un dia per no anar de botigues precisament perquè ens hi trobem les masses comprant compulsivament i l’ambient està caldejat. I aquest any precisament el Black Friday ha estat especialment negre per a mi i per als meus companys de feina i per tant dubto que cap de nosaltres sortís a comprar gaire més que el que és imprescindible.
D’un temps ençà, anar a botigues plenes em fa venir mal de cap. Potser és que ja no estic acostumada a estar en mig de masses i encara menys a la il·luminació excessiva dels establiments. Prefereixo comprar única i exclusivament quan em cal quelcom i evitar en la mida possible caure en les compres ràpides que sovint no són prou reflexives i per tant ens poden fer venir remordiments després.
Bon dijous a tots!

Agombolar, baula, escambuixar i altres tresors lingüístics.

Avui ja torna a ser el moment de comentar paraules nostres oblidades, perdudes o empolsegades. Per si les podem fer reviscolar i que omplin un xic de color els nostres discursos i el món que cada dia em sembla més prosaic. Anem pel carrer i hi trobem veus altes entestades en què participem en les seves converses anodines, colzades de gent que vol passar i no té espai, insults de ciclistes cap a altres ciclistes que no van prou ràpid o hi van massa. I no tenim ni temps de descriure l’entorn en què vivim. Perquè el soroll, la quotidianitat i la feina que sovint ens amoïna no ens deixen temps per assaborir els colors de les nostres existències. Quan no hi ha gaire temps de repòs la vida passa de llarg de nosaltres amb la simfonia de clàxons, cridòries, pujades i baixades de persianes de locals i milers de petits sorolls que serien esfereïdors si arribéssim de cop a la ciutat d’un indret més tranquil i calmós. I no sé si us passa també a vosaltres però a mi sovint em manca el temps de descriure el que sento o com em sento amb les paraules que s’escauen.
Avui us vull portar un parell de mots dels que m’agraden i que potser en algun moment us poden servir per embellir algun pensament. La primera paraula d’aquest dijous és “agombolar”. En el seu sentit més primitiu vol dir abrigar algú o acotxar. El que fem amb els nens petits quan els portem al llit vaja. Però com en castellà, agombolar té també un sentit metafòric de fer sentir algú escalf i repòs, de proporcionar a algú una sensació agradable de confort i protecció. I no només les persones poden fer-nos sentir agombolats o agombolades, sinó també els indrets i fins i tot els nostres animalons de companyia. Jo per exemple a casa em sento agombolada. Quan arribo les quatre parets que m’han vist créixer i on hi tinc infinitat de records i objectes amb històries pròpies, algunes de les quals són més antigues que jo, em sento immensament reconfortada i serena. De la mateixa manera segur que els meus gats se senten agombolats arraulint-se a la meva falda quan estic llegint al sofà. En tot cas el seu ronc m’indica que per a ells l’estona de tranquil·litat plegats els hi és grata.
El següent tresor lingüístic d’avui és un adjectiu: esponerós. Ho pot ser per exemple una planta quan és de fulles abundants o la barba d’un home. Els geranis del meu balcó també són esponerosos. I dissortadament després de la sequera que hem patit des d’aquest estiu esponerós és un adjectiu que no descriu en absolut la gespa dels parcs de Barcelona i sospito que de molts indrets. A veure en quin moment el cel ens regala una bona pluja i fa revifar la natura.
Fa poc vaig descobrir un substantiu que per a mi era desconegut i que em serà pràctic, la paraula “baula”. Una baula és una anella d’una cadena. També és l’anella gran i rodona subjecta amb un bocí de ferro treballat que servia antigament a les cases per picar a la porta. Com que els timbres van substituir les boniques baules la paraula va caure en desús fins al punt en què quan algun cop se m’ha trencat una cadena mai he pogut dir-li al joier que em calia arreglar-ne una o dues baules.
I d’un nom a verb que a mi m’és molt útil també, el de “descambuixar” que vol dir despentinar. I ho dic perquè el meu cabell està sempre descambuixar i m’és absolutament impossible endreçar-lo ni un xic.
Un altre mot dels que em semblen més bonics és el de “flotó” que vol dir una petita flota o grup, pot ser de persones, de coses o d’animals. Podem anar pel bosc i trobar un flotó de mores o igualment ensopegar amb un flotó de mosquits. La paraula m’agrada especialment perquè l’associo amb el verb flotar. En tot cas si designem persones un flotó seria gairebé el contrari de gernació, que és una multitud. Aquest dissabte passat vaig haver d’anar al centre a buscar un parell de coses i just en arribar al final del Passeig de Gràcia em voltava el cap de tanta gent com em venia de cara. Com que entre setmana m’hagués estat impossible anar a comprar el que em cal, vaig haver-me de vestir de valor per entrar al gran magatzem i en vaig sortir amb un bon mal de cap. Serà que m’agrada la ciutat però només en els seus espais més tranquils.
Celistre és també una paraula d’allò més pràctica, sobre tot ara que ja comença a fer fred i no totes les cases tenen aïllament optimitzat. A la meva per exemple a través de les escletxes de les finestres hi entra el celistre que no és més que l’aire fred que s’escola per aquests llocs que no acaben de tancar. Pràctica la paraula i molt específica.
I parlant de fred i de pluja i en definitiva del temps que ens hauria d’haver fet des de fa unes setmanes ja, un verb molt adequat és el de “llenegar” que vol dir relliscar i perdre l’equilibri en trepitjar una superfície que rellisca. Quan vaig estudiar a la TU de Dresden recordo que després d’una nevada per a mi era tot un esport intentar esbrinar abans de pujar al tramvia quantes persones veuria llenegar pels carrers coberts de neu o neu trepitjada. I jo mateixa havia d’anar molt en compte de no relliscar i caure.
I el darrer tresor lingüístic d’avui és sinònim d’un mot del que ja vaig parlar fa molt de temps en un post per aquí. El mot d’avui és “enfony” i no és res més que un sinònim de cofurna que és un indret, fosc, petit i rònec.
Per avui ja en tenim prou. La fotografia d’avui torna a ser del Safrà i el Sugus arraulits al sofà de casa. I què de gust que hi estem quan el temps es fred i fosc!

S’acosta ja el desembre i també la data de presentació de la meva tercera novel·la que serà el dos d’aquest mes que començarem. Ara ja no hi ha marxa enrere així és que ja em cal anar pensant com diré el que vull dir sobre la història que ara ja fa temps que vaig començar i acabar de teixir… bona setmana a tots!