Expressions de Vila-real que reviscolen la llengua.

IMG-20140815-WA0004

Ja fa dies, massa pel meu gust que no publico cap entrada al racó de les paraules catalanes. I ara, precisament a final de curs, se m’ha acudit escriure’n una sobre expressions de Castelló i València? Per què? Doncs per dos motius: el primer és que una de les millors amigues és de Vila-real. Parla un Català perfecte, acolorit i ple d’expressions molt gràfiques i humorístiques que aixequen el meu estat d’ànim fins i tot quan estic més ensorrada. I és que per tots els que vam gaudir de menuts o joves del programa “tres pics i repicó”, la Vicenteta era l’encarnació de l’esperit d’aquelles terres, molt agut i directe, amb un llenguatge sonor i un accent que m’ha robat el cor des de sempre. He de confessar que de totes les variants del Català la que menys m’agrada és la que es parla a Barcelona— disculpa’m lector per la meva sinceritat rotunda— i per això el parlar d’allà em resulta absolutament reviscolant i alegre. L’altre motiu és que enguany he tingut una companya de feina de València que a principi de curs parlava amb el seu accent local. Però a mida que ha anat avançant el curs i perquè els alumnes, de vegades intolerants, per dir-ho finament, li han preguntat massa vegades per quin motiu diu “eixida” i no “sortida” o pronuncia algunes “e” com a “a” i ha acabat el curs adaptat el seu llenguatge a la nostra manera de parlar per no donar explicacions. I jo em posaria a plorar. Perquè ho trobo una pèrdua.
Per això aquesta setmana us vull fer arribar un parell d’expressions castisses de per aquelles terres. Dues d’elles són molt properes a unes que tenim nosaltres. Començo doncs per aquestes. Tots sabeu que quan una persona diu quelcom que està fora de lloc o no s’escau per ser massa exagerat diem que “pixa fora de test”. També l’emprem quan algú fa una cosa que no és adient al moment. Doncs bé, a Vila-real, quan algú diu una tonteria molt gran es diu “ta mare quan pixa fa clotet”. Molt original i gràfic. Què curiós que ambdues varietats relacionin el fet de fer pipí amb el fer o dir una cosa que no és adient.
La següent és una expressió que tots fem servir molt sovint quan algú ens emprenya i el volem engegar a dida. És allò d’anar a fer punyetes, que a Vila-Real es diu “anar a fer la mà”. Jo enviaria a fer mà milers de vegades a tots aquells que van en bici sense saber circular per exemple. I desgraciadament també als ramats de turistes motoritzats que s’encanten mirant edificis i bloquegen completament el carril bicicleta. A les vuit del matí quan vaig a la feina per la Diagonal no estic per romanços!
El que us diré a continuació em va agradar tant que ja l’he fet servir en vàries ocasions i crec que acabaré per posar-lo de moda aquí. Quan una persona està perduda i desorientada es veu que a Vila-Real s’expressa amb la frase feta “anar com cagalló per sèquia”. No vaig poder aguantar el riure quan me la va explicar la meva amiga. Per assegurar-me que havia entès bé el significat i l’aplicaria bé li vaig demanar si podria dir “que els nostres alumnes anaven com cagalló per sèquia” quan els vam fer deixar el mòbil sobre la taula de professor abans de l’examen. Ella em confirmà que, exactament, aquella era una situació on es podia emprar l’expressió ja que els alumnes devien quedar desorientats en veure que no tindrien cap opció de consultar amb google les preguntes de l’examen.
I pel que he observat la paraula “figa” es repeteix força sovint en el llenguatge col·loquial per allà. I ben mirat és un eufemisme prou discret.
Quan una noia, a qui per allí deuen anomenar xica o xiqueta, o potser si és molt jove xicoteta i segons on també he sentit “fadrina”, porta una faldilla molt curta, una d’aquelles que just li cobreix les natges, es diu que porta una faldilla “a ras de figa”. I quan una dona plora molt se l’anomena “figamolla” mentre aquí senzillament és una ploranera.
La figa però també s’utilitza en expressions positives. Per exemple, si a una noia li agrada molt un noi es diu que “la figa li fa palmes”, que a mi personalment em fa molta gràcia perquè com pot fer-li a una la figa palmes? Bé, no em posaré a analitzar-ho. Però curiós, no m’ho negareu, ho és i molt.
Les darreres dues expressions les he adoptades igual que la de “cagalló per sèquia” perquè es poden fer servir contínuament. Una és la de “maripensaments” que és una persona que rumia i rumia tantíssim les coses que no arriba mai a prendre una decisió ràpidament. Un “cagadubtes” com diríem aquí. Curiosament en aquest cas la nostra variant és més explícita que la seva. Jo de “maripensaments” en conec pocs perquè realment em posen molt nerviosa i per tant me’ls trec de sobre. Sovint quan esperes massa a la vida per prendre una decisió, ella, la decisió vull dir, es presenta per si sola i tu ja no hi pots fer-hi res. Cal per això ser una mica àgil perquè altrament pot ser que et quedis sense poder fer la tria…
I l’altra expressió que tinc intenció d’apadrinar de manera immediata és la de “torna-li la trompa al xic” que es fa servir quan algú insisteix en quelcom quan tu ja has dit que no. Si algú t’envia un missatge per WhatsApp per dir-te que baixis al carrer a fer una cervesa quan ja ets en pijama al llit i tu escrius amablement «No gràcies. Un altre dia serà, que ja estava a punt d’anar a llit» i la persona et truca al cap de cinc minuts de la teva resposta per insistir que baixis, llavors li pots dir: “torna-li la trompa al xic”, és a dir, «ja he dit que no i no m’ho repeteixis». O quan un nen vol que la seva mare li compri el berenar al forn però la mare ja li ha preparat l’àpat i el xiquet insisteix: «Compra’m un dònut mare!” llavors aquesta pot dir: «torna-li la trompa al xic» que equival a un “no em maregis que ja he dit que no”.
Jo aquesta setmana espero que no hagueu d’enviar a fer mà a ningú i que no li hagueu de dir a cap pesat o pesada “torna-li la trompa al xic” i encara menys que en algun moment “aneu com cagalló per sèquia” però sí us desitjaria que apadrinéssiu alguna d’aquestes expressions tan eixerides que poden fer revifar en nostre llenguatge cada dia més tècnic i més explícit i avorrit.

Per cert. La foto és del riu de Vila-real però de fa uns anys.  Enguany espero que les pluges hagin fet pujar el nivell de l’aigua i que els habitants de la ciutat aconsegueixin refrescar-se  al riu i no hagin de fugir tots als masets.
Una bona setmana a tots!!!!!

 

El Pla B (XIII)

20180127_110931

Quan va arribar a Barcelona se sentí amb les piles completament carregades i aconseguí desfer l’equipatge i pujar tots els paquets a casa en només una hora i escaig. Necessitava tenir-ho tot a lloc per començar a gaudir de la segona part de les vacances i pensar en com podia aprofitar-les al màxim. De fet, el primer que faria seria veure els seus nebots, pels qui havia portat llepolies de França que ben segur els agradarien. Anà a dinar a un restaurant nou de prop de casa seva de qui tothom parlava bé i quan ja s’havia entaulat sentí el telèfon. Era el Jérôme que la trucava. No podia seguir fugint d’ell. Seria millor dir-li que necessitava que ho deixessin córrer tot. Completament. Era massa tard per intentar-ho amb una amistat perquè en els amics s’hi havia de poder confiar. Despenjà el telèfon quan li acabaven de portar la beguda.
— Digues Jérôme!
— Elisenda! Gràcies a Déu! Pensava que no em respondries! T’he enviat dotzenes de missatges!
— Sí, ja ho he notat, però no tenia ganes de contestar. Comprendràs que no se m’hagi posat gaire bé el que has fet!
– T’ho vaig explicar. Estic en procés de separar-me de la Laure. No vaig poder evitar els sentiments que tinc cap a tu! No em pots culpar d’això!
— Cert. Però puc estar ressentida pel fet que no em vagis explicar que estaves casat i que vivies amb la teva dona quan vas venir a Barcelona.
— Tu tampoc m’ho vas preguntar!
—Home! Faltaria més! Algú que coqueteja com tu amb mi i envia el tipus de missatges que enviaves tu no respon al meu estereotip d’home casat honest. Per què hauria d’haver sospitat que ets una persona poc sincera?
— És que no ho sóc Elisenda! Crec que has guanyat una mala impressió de mi…
— Creus bé Jérôme. — Hi hagué una pausa.— Mira. De moment vull que no hi hagi cap contacte entre nosaltres. Si dintre d’un any o dos tu estàs separat del tot, llavors pots tornar-me a contactar pel Facebook i ja veurem si tinc ganes de tornar a intercanviar missatges amb tu…
— Elisenda! — Cridà ell vehement des de l’alatre banda de la línia. No obstant, no continuà. Se’l sentí respirar profundament fins que afegí. — D’acord. Si és això el que vols i no tens ganes de donar-me cap oportunitat, doncs així sigui. Et desitjo molta sort!
— Jo també Jérôme. Sort i força. — Allò precisament era el que pensava l’Elisenda que li faltava a ell.
Aquell dia gaudí del seu dinar de manera solitària, pensant en el moment en què retrobaria els seus nebodets i en si encara potser tindria la gran sort de poder-los portar a la platja amb el Toni… I ben mirat potser si ho desitjava ho havia de provocar ella. Agafà el mòbil de sobre la taula i escrigué a la seva germana que respongué de forma immediata que tenia moltes ganes de veure-la i li proposava anar a sopar plegades a algun indret. Deixaria els nanos amb el seu marit. A l’Elisenda aquell grau de complicitat entre les dues l’abellia molt així és que de seguida estigué d’acord en el sopar i es posaren d’acord per aquell mateix vespre..
Quedaren a un local prop del mercat del Born. Aquell cor vell de la ciutat bategava amb força i entre copa i copa les dues germanes deixaven anar el que portaven a l’ànima. Ja s’enfosquia el cel quan van triar una taula fora.
— No m’ha agradat mai aquest moment de l’estiu en què es comença a notar que li queden quatre dies. Sempre m’entristeix i em fa recordar com de ràpidament passa el temps.
— Jo tinc una sensació molt similar! — Digué l’Elisenda. —L’hivern té un punt nostàlgic que trobo molt romàntic però em fa venir basarda. Crec que és pel fet que es relaciona amb la senectut. A més, a l’estiu fem més coses a l’aire lliure i quan fa fred ens aixopluguem més a casa davant del sofà amb una manta i veient una peli. No està malament tampoc ben mirat. No obstant és trist.
— Tu això no ho fas gaire Elisenda!
— No! Massa coses que em tenen en actiu per aconseguir no adormir-me davant la televisió…
La Marta esclafí a riure.
— Jo em passo la vida veient pel·lícules de Disney amb el Joel i la Paula a l’hivern. I sovint sóc jo que es queda adormida…
De cop i volta el front de l’Elisenda s’arrugà. La Marta, a qui no podia amagar res, sabia que algun pensament tèrbol havia tacat l’humor de la seva germana.
— Passa res?
L’Elisenda sospirà, agafà aire i respongué.
— Aquesta història amb el Jérôme m’ha fet pensar massa en si potser m’hauré equivocat a la vida.
— Equivocat?
— Vull dir si no hauria d’haver fet un esforç per trobar parella i formar una família…
— Elisenda! — Exclamà la Marta amb un to tan alarmat que dos nois de la taulà del costat es giraren cap a elles. Reprengué la frase en un to més suau.—Si haguessis volgut o necessitat parella segur que la tindries! I a més a tu sempre t’ha agradat molt anar a la teva i tenir el teu espai. Amb família això és molt difícil durant llargs anys…
— Sí però potser m’hi hagués acostumat!
— Acostumat? I per quin motiu hauries de voler fer un esforç per acostumar-te a un estil de vida que no és el que t’escau naturalment?
Fità a la Marta. Era obvi que s’estava amoïnant.
— No ho sé. Per acabar encaixant en el que la societat i tothom espera de mi, suposo.
— Ep! Tothom no! Nosaltres sempre hem acceptat com ets Elisenda. Recorda el que dia l’àvia: que la gent són escarabats. I que si fas coses per complaure els altres, desgraciadament després no et donaran un cupó amb hores de temps per poder recuperar el que has perdut. La fotografia, les classes de dansa, el Frank, la Clara, la teva activitat social que t’omple! Deixa estar la gent! O és el Jérôme? O potser ha estat aquest amic de les classes de dansa que t’ha omplert el cap amb alguna tonteria de psicòleg! És que vol treure’t diners fent teràpia?
— El Toni? Què va! El Toni mai es posa en el que faig o deixo de fer i em penso que no té cap ganes de fer-me teràpia…
— Ah! Doncs llavors potser la història amb el Jérôme…
— Sí. No ha estat gaire encertada no!
Llavors, involuntàriament aprofità per buidar el pap de tot el que hi portava dins. Quan acabà la Marta digué sentenciosa.
— Ja està. Et complicava massa la vida i tu no en parlaves pas com si fos un home que et fes perdre els sentits… com a home vull dir.
— No ho era pas. Aquí està la qüestió…
Aquella nit l’Elisenda se’n va anar a dormir amb una sensació de placidesa immensa. Ajaguda al seu còmode llit i reposant els seu ossos cansats d’estirar-se pràcticament al terra, pensà que en el fons el millor que li havia passat era que el Jérôme hagués resultat ser un estafador. O mig estafador si se li atorgava el benefici del dubte. Ella era feliç amb la seva vida serena i sense complicacions. No trobava a faltar una família o una parella i per tant haver-se de replantejar la vida passava per obligar-se a si mateixa a encaixar en un motlle que li quedava petit. O gran. Pel cas era el mateix perquè no li era còmode. S’adormí pensant en la seva germana i en les seves dolces trifulgues amb el Joel i la Paula.
L’endemà quan es despertà eren ja les quarts de deu del matí i un sol esplèndid il·luminava les parets de casa seva de manera intensa. Es llevà d’un salt perquè no volia perdre el temps. Frisava per fer la seva ruta en bicicleta per la platja i llençar-se a l’aigua i no li abellia estar torrant-se al sol després de les dotze. Decidí fer el seu cafè ràpidament i menjar quatre galetes per no entretenir-se gaire. Mirà el mòbil. No tenia cap missatge del Toni però en tenia dos del Jérôme. Senzillament no els respondria i deixaria que s’anés refredant per part d’ell. No tenia ganes d’intentar construir quelcom del no res que en quedava. Redactà quatre línies al Toni i aquest no trigà en respondre. També tenia moltes ganes de veure-la deia i que li expliqués tot el que havia vist. Quedà amb el Toni a les cinc de la tarda i de cop i volta una sensació d’eufòria revitalitzant encengué el seu ànim. S’enllestí per gaudir de la volta en bicicleta i quan estava estirant la tovallola a la sorra mirà el mòbil. Tenia un missatge de la seva germana que li pregava si podria quedar-se amb els nanos aquella nit. Que l’Ivan i ella necessitaven un respir i volien anar al teatre. Li deia que si estava cansada ho entendrien i que deixarien la sortida per un altre moment. Però a ella li vingué una idea. Potser no caldria posposar allò que havia desitjat. Escrigué al Toni i li comentà el cas. De seguida va accedir a fer quelcom amb l’Elisenda i els seus nebots. Podrien anar al cine per exemple. La Marta oferí pagar l’entrada de l’Elisenda, els nens i “l’acompanyant” i van quedar que portarien els menuts a les sis a casa de la tieta. El Toni i l’Elisenda tingueren lloc per trobar-se una hora abans i ella proposà fer-ho a casa seva.
Quan el Toni entrà de seguida l’abellí el que veié. No s’havia imaginat l’Elisenda de cap altra manera. Tenia de tot, inclosos alguns objectes de decoració però res era excessiu. Les coses més simples estaven arranjades de manera natural. La disposició dels objectes semblava fruit d’una casualitat harmònica. Ella li oferí un cafè mentre parlava del desengany que s’havia endut amb el Jérôme en clau d’humor. Ell l’assaborí tot analitzant la sana reacció de l’Elisenda. L’encís del moment pel Toni quedà només interromput per un pensament seu: «no podia desconnectar el psicòleg que portava en ell i deixar d’analitzar la gent que li era propera?». Ella l’arrencà del seu món de les idees.
— De debò que no et fa res anar al cine amb els meus nebots?
— Què dius Eli! Amb el que he enyorat jo poder fer-ho! La meva filla ja és gran i ara ja no tinc l’accés a aquest món infantil tan tendre! A més, les produccions Walt Diseney o Pixar ara ja contenen acudits que només els adults podem comprendre…
El vespre fou llarg i cansat. Anaren al supermercat a comprar per preparar el sopar, després van fer menjar els nanos i per últim van estar al cine una hora i mitja. Quan van tornar el Joel i la Paula no van fer els seus rituals d’higiene gaire llargs. Es quedaren adormits al sofà de seguida i el Toni i l’Elisenda pogueren gaudir d’una copa de vi al menjador mentre vetllaven el son dels nens.
— El que més em molesta es pensar que jo potser he triat també el pla B de la meva vida. Com jo probablement era el pla B del Jérôme.
— Què vols dir?
— Que a ell no li va funcionar amb la Laure i em va cercar a mi. I a mi no m’ha funcionat amb les parelles i he triat un estil alternatiu de vida.
— Però tens els teus moments de felicitat oi?
— Home sí! Però felicitat absoluta no ho sé…
— Ai! — Sospirà el Toni. No sé qui diantre ha tret això de la felicitat absoluta però el meu filòsof favorit ho anomenaria una sobirana tonteria.
— I qui és el teu filòsof favorit?
— Richard David Precht.
— I què diu?
— Milers de coses, però entre les més sàvies que la felicitat absoluta ens estupiditzaria a tots. Necessitem una certa dosis de descontent o frustració per moure i canviar coses. I jo afegeixo queper a ser creatiu també. Si tu fossis cada dia mega-feliç no cercaries fer activitats noves per sentir-te bé i llavors la teva vida sí seria una rutina.
L’Elisenda restà pensativa.
— Llavors la felicitat no existeix? Només existeixen moments feliços?
— Segons ell sí. Només tenim moments feliços. O equilibri. La majoria d’éssers humans estan més pendents de no caure en desgràcia que no pas de ser feliços. No tenir excessives preocupacions o seguir en vida i poder omplir l’estómac és motiu d’alegria en molts més països del món dels que imaginem.
—Cert. Però no m’agrada mesurar la meva “sort” en comparació amb la no sort o desgràcia dels altres. Jo vull estar bé amb mi independentment de la resta.
— Absolutament sà Eli.
Ella notà per segona vegada que ell havia utilitzat aquell diminutiu.
— Perdona. Em dic Elisenda.
— Ai disculpa’m! No et puc escurçar el nom d’aquesta manera. Sense demanar permís.
— Els meus pares i ma germana em diuen Lisa de tant en tant. Que és com em pots dir si vols.
— Lisa! M’agrada! Doncs Elisenda o Lisa. Dependrà de l’ocasió. Però, per seguir la conversa, crec que la teva és una actitud molt sana.
— Sí, però què me’n dius d’això d’haver triat el pla B a la meva vida.
— Lisa. Has fet per les circumstàncies. Ets una amant de la llibertat i triar l’opció que més lliure et fa és el que et proporciona més felicitat. Per tant has triat el pla B potser per a molts però l’A per tu. I com a psicòleg et puc assegurar que molta gent té els problemes per no haver estat capaç d’escollir l’opció que més adient li era, sinó la que més l’apropava al ciutadà desitjable. Gaudeix del que tens i no et trenquis la closca.
La Lisa mirà els seus nebots i degustà el darrer got de vi. La llum tènue de la làmpada i l’ambient càlid d’aquella nit d’estiu l’embolcallaren. El Toni tenia raó. No tothom havia de ser feliç amb la versió A. I al capdavall, tampoc s’havia d’avergonyir de ser diferent a la majoria. Els que l’estimaven l’acceptaven tal i com era. Una persona alternativa que havia decidit no seguir a la corrent. Tancà els ulls per assaborir la darrera gota de vi i sentí que la suma de tantíssims moments com aquell la feien una persona ditxosa.

 

El Pla B (XII)

20180127_110931

Es quedà certament fora de joc per uns instants perquè el seu cervell volia arribar a la conclusió ràpidament de què fer per no penedir-se’n després. Li havia fet ràbia no poder-li dir el que pensava d’ell i ara tenia una segona oportunitat.
— Només tinc una cadira aquí com pots veure. Però al costat de la piscina hi ha uns bancs.
— No teniu cap restaurant en aquest càmping?
— Sí però no trigarem gaire, oi?
— Elisenda! Per favor! — Digué ell mentre s’hi estava acostant.
Per tal de guanyar distància física d’ell, accedí a anar al restaurant que estava a uns dos-cents metres. El Jérôme demanà una copa de vi i ella pensà uns moments. No tenien cafè descafeïnat i aquella conversa feia pinta de que si se’l prenia amb cafeïna no podria dormir després. Demanà doncs una cervesa.
— Escolta, no és el que penses. La Laure i jo encara estem casats però ens estem separant…
L’Elisenda no li deixà temps perquè aquella cançoneta li sonava al que deien tots els homes casats que cercaven una amant.
— Carai no em diguis! Ho esteu deixant i per això ella em volia dedicar temps per ensenyar-me la ciutat o ho esteu deixant i per això la Laure pensa que vas venir a Barcelona de viatge de negocis?
El Jérôme respirà fons i les seves faccions s’enterboliren mostrant una cara plena d’ombres que li marcaven encara més les arrugues. De cop i volta semblava més un home de seixanta que de cinquanta.
— La Laure i jo vam ser feliços set anys de matrimoni però el març de l’any passat vaig descobrir que m’estava fent el salt amb el seu entrenador de zumba.
— Perdona? — Va fer ella que s’havia pràcticament ennuegat amb la cervesa.
— El que et dic. Ho vaig esbrinar per una conversa que li vaig veure al mòbil. I li vaig demanar què volia dir tot allò. No m’ho va poder negar.
— D’acord. Podria creure’t. Però seguiu plegats oi?
— Seguim vivint sota el mateix sostre i la majoria de gent pensa que encara som una parella feliç. Però la veritat és que després de mig any intentant lluitar per la relació, el que hi havia s’ha trencat. I només ens queda la convivència.
L’Elisenda restà pensívola uns instants mentre deixava que el líquid groguenc li refresqués la gola i la aclarís un pèl els seus sentiments.
— Jérôme. Fins i tot si t’ha passat això que dius— veien la cara d’ell i el seu gest de protesta ella s’anticipà— que no dubto que no sigui veritat, d’això fa més d’un any i podríeu haver pres una decisió. Separar-vos per exemple…
— No és tan fàcil. Ella no ha gosat ni a dir-ho a sa germana, de fet no ho hem dit a ningú. — Hi hagué uns segons de silenci i seguí.— Diu que està tan avergonyida que no s’atreveix a parlar-ne ni a que surti la veritat a la llum.
— Perfecte! I Jo què hi pinto en tot això? Havia de ser el pla B de les vacances, la dona que vas a veure quan ja t’has cansat de la funció? T’hagués anat bé oi? Podies seguir tenint la teva vida “perfecta” a la ciutat perfecta a la casa perfecta per després anar a Barcelona i desfogar-te. Mira Jérôme, si no fos que estem en un local públic, m’estic reprimint totes les ganes de donar-te una bufetada.
— Ho entenc! Ho entenc! I t’ho hagués dit! Però la veritat és que quan vaig venir a Barcelona no sabia què passaria ni que m’enamoraria de tu! Sempre m’havia quedat la recança d’haver-te perdut i tenia ganes de tornar-te a tenir a la meva vida… De tota manera jo ja no estava amb la Laure i no feia res malament…
— Què no feies res malament? Perdona? No em vas dir res de que estaves casat i vivint sota el mateix sostre que la teva dona encara. És que ni esteu separats!
— És només circumstancial! Estem pagant la casa tots dos. Si ella marxa jo no sé com la pagaré!
— T’adones de com d’estúpid és aquest argument per a una persona com jo? Si es volen fer les coses es poden fer!
— No és tan fàcil. Tenim una hipoteca sobre aquesta casa que estem pagant els dos. I si ens separem l’hem de posar en venda i cercar quelcom. Jo no puc assumir el cost tot sol.
Un corrent de pensaments bombardejà l’Elisenda. Per què s’embrancava la gent en hipoteques que només es podien pagar amb dos sous? No era el salari del Jérôme suficient per pagar la casa? No es vanagloriava tan sovint de tot allò que havia aconseguit? Potser ell també vivia per sobre de les seves possibilitats…
— A més també hem passat una fase de desorientació tots dos.
— Ah. Mira per on! — Digué l’Elisenda amb un to sorneguer. — Per això hi ha psicòlegs saps? No cal aferrar-se a les amistats de l’estranger!
— Elisenda! M’estàs parlant com si t’hagués fet servir de psicòleg.
— De psicòleg potser no, però és obvi que et volies fer passar el mal tràngol amb una persona com jo que et fes oblidar potser la Laure. Com més parlem més empipada estic. Serà millor que marxis, no sigui que em vinguin ganes de clavar-te una bufetada.
— Elisenda, per favor! Jo t’estimo!
Ho digué amb tanta vehemència i tant d’ímpetu que els clients del bar dirigiren la seva vista cap a ell. No obstant, en lloc de trobar una parella d’enamorats veieren dues persones tan tenses que l’aire que hi havia entre elles s’hagués pogut tallar amb un ganivet.
— Jérôme, no sé exactament què esperava trobar aquí. Crec que sospitava que hi havia quelcom estrany des d’aquell dia que de sobte vas tallar la comunicació. No obstant, això de que tu estiguis casat i encara visquis amb ella, això supera amb escreix el límit de la meva imaginació!
El Jérôme li posà una mà sobre el braç i ella l’apartà. El seu contacte en aquell moment li produïa més aviat fàstic i per això necessitava distanciar-se’n.
—Elisenda! Volia dir-t’ho però no sabia com…
— Ni quan, pel que es veu! Barcelona hagués estat una bona oportunitat! — No tenia ganes de continuar aquella conversa. Necessitava temps per digerir aquell discurs del Jérôme i, de tota manera, ella ja havia arribat a la seva conclusió sobre ell feia unes hores. I ja li havia donat dret a defensa. — Encara que cregui tot el que dius, penso que la manera com has actuat amb mi no ha estat del tot correcta. Cal acabar un llibre per començar-ne un altre i fruir-ne. Jo em sento estafada i francament no necessitava aquesta experiència, sobre tot quan jo ja havia aconseguit un equilibri a la meva vida. Tinc la meva feina, els meus nebots i un amic especial amb qui compartir moments íntims i que apagava les meves necessitats animals més bàsiques amb un toc de tendresa. I arribes tu a la meva vida fent veure que ets un heroi!
El Jérôme la fità als ulls amb una mirada completament freda com la que havia rebut feia unes hores.
— Tens un home per les teves necessitats?
De tot el que havia dit, l’Elisenda considerava aquella part la menys interessant del seu discurs. No obstant, el cervell del Jérôme devia estar xapat a l’antiga perquè allò era el que semblava voler rebatre primer.
— Perdona. Què pensaves tu d’una dona del segle XXI? Que practico el celibat com les monges de l’edat mitja? Doncs vas ben posat noi!
— I us veieu gaire sovint? Perquè òbviament trigaràs el teu temps en oblidar-lo per estar amb mi! — féu ell en un to agressiu!
L’Elisenda s’aixecà de bursada de la cadira, anà cap a la barra i es demanà una altra cervesa. Li aniria bé perdre el filtre i dir-li tot allò que necessitava com a representant d’un gènere masculí no evolucionat que no havia entès que la dona era una entitat amb cervell propi i necessitats equiparables a les masculines.
Retornà a la taula amb la seva cervesa i va fer un glop abans de prosseguir.
— Mira Jérôme. Començo a veure de quin peu calces. Entenc que potser no puguis perdonar a la teva dona les banyes. I que vulguis trobar algú altre em sembla bé. Però penso que et vas recordar de mi pensant que jo devia ser un objecte en desús a qui un home com tu podia “endolcir” la vida. I encara t’hagués hagut d’estar agraïda perquè amb tu deixava d’estar “sola”. Probablement penses que una dona sola no és res. I per això devies calcular que esperaria com la bella dorment al seu príncep blau. Doncs t’equivoques. Jo, com a moltes amigues, tinc una vida independent, trio l’home amb qui me’n vaig al llit i a més, no necessito que em vegin com una princesa. Prefereixo no ser-ho i valdre’m per mi sola. I ara si em disculpes, voldria assaborir aquesta cervesa sola i que fotessis el camp!
El Jérôme se la mirà amb cara de sorpresa. Potser havia esperat entendrir-la i que ella piqués com potser ho haurien fet altres dones. O potser senzillament no s’esperava una reacció tan contundent. Però òbviament mig restaurant-bar es va girar quan l’Elisenda aixecà la veu i no li quedà altre remei que marxar. El cambrer ja s’estava acostant a la parella i quan arribà a la taula es dirigí a l’Elisenda i demanà.
— Tot bé?
— Perfectíssimament. El meu conegut ja marxa i jo, si no els fa res, m’acabaré la cervesa mentre responc un parell de mails importants.
— Faltaria més!
Quan el noi marxà el Jérôme continuava immòbil però abaixà el cap i finalment s’aixecà. Amb els ulls clavats a la taula, posà a lloc la cadira i fità a l’Elisenda.
— Entenc el teu disgust però jo tampoc no havia esperat que sorgissin els sentiments que van aparèixer a Barcelona. No havia planejat res. I comprenc perfectament que t’hagis enfadat amb mi. Però em mereixo una oportunitat…
L’Elisenda, amb la valentia que la caracteritzava, digué resolutiva:
— Potser d’aquí a uns dies hauré digerit i reinterpretat aquesta situació i voldré tornar a parlar amb tu. De moment però el que necessito és distància. I fruir de les meves vacances que no em mereixia que me les engeguessin a fer punyetes!
— Les has engegades tu a fer punyetes!
— I tant! Perquè tu m’haguessis mantingut en la més total ignorància fins que t’hagués semblat convenient… és millor que marxis!
I ell ho féu. Quan el veié desaparèixer per la porta notà que les cames li començaven a tremolar i envià un missatge WhatsApp al Toni. Li explicà què havia passat i com havia reaccionat ella. Però també li digué que no calia que respongués perquè necessitava descansar de tot i de tothom i refer-se del desengany. Reenvià el mateix missatge a la seva amiga i sa germana. Llegí les notícies del diari per internet i anà a dormir. Contràriament al que havia pensat s’adormí de seguida tot i que el seu son fou molt estrany perquè la tornava a la realitat del que havia estat el seu dia amb una claredat diàfana. S’anà despertant a intervals en què recuperava la seva consciència i s’adonava que l’experiència del dia havia estat suficientment traumàtica per a fer que el seu cervell intentés analitzar-la per la nit. Els somnis que generalment eren útils per a netejar la ment de porqueria, servirien aquella nit per a fer adonar a l’Elisenda que aquella relació a distància dels darrers mesos havia ocupat un espai vital més important del que volia reconèixer.
Quan es llevà l’endemà a les vuit es volia retrobar com l’Elisenda d’abans del Jérôme. Aixì és que prosseguiria les seves vacances posant una atenció especial en el seu descans per recuperar l’energia que volia pels projectes que feia temps que li ballava pel cap posar en pràctica però no gosava. Ja era hora de fer-ho.
Aquell dia sí que aconseguí anar a Nimes. La ciutat l’abellí t i que les seves arenes no li semblaren tan encisadores com les de Arles. La ciutat no tenia un toc tan italià. O senzillament s’havia enamorat de la primera tot i que la relacionés necessàriament amb el Jérôme. Aquell dia de passeig, botigues i fotos li serví per arribar a la conclusió que sovint era millor no mirar enrere. De fet ella sempre havia pensat així. Passava d’una etapa a una altra agraïda del que havia aprés de la vida però sense voler tornar al èpoques anteriors. Per això no havia cercat mai vells amics a través de facebook. La seva existència es concentrava en l’actualitat. Fins i tot en això el Jérôme havia representat un cert retrocés.
Els dies a França i les seves sortides i excursions l’anaren allunyant del mal tràngol. Rebia missatges d’ell però no els responia. Encara havia de guanyar tota la distància que necessitava per replantejar-se si volia quelcom com ell a la seva vida o no. I potser, ben mirat, ell no l’hagués mai fet feliç. No li agradava la idea de canviar d’activitats de lleure i sofisticar-les per complaure ningú. Ni tampoc haver de llogar més metres quadrats per tenir més espai només perquè ell volia més lloc. El Jerôme vivia en una casa de tres-cents metres quadrats. Tants com la del president de Suècia, que, a més, declarava que se la netejava tot sol a diferència del seu amic. Aquell sistema de viure de burgés hipòcrita l’havia enutjada d’un bon principi. No obstant, la vella amistat havia volgut cobrir amb un tel de comprensió una actitud que altrament l’Elisenda hagués considerat excèntrica i escarafallosa.
Cada vespre dedicava uns minuts a escriure algun missatge al Toni, que responia quan podia també. Li interessava com estava ella després del desencís i ella responia de manera molt positiva perquè només veia avantatges en el que havia passat i n’extreia un ensenyament positiu: La gent es coneix en un moment determinat de la vida i potser segueix camins diferents. Si és així no cal retrobar-se perquè les dues persones se sentiran estranyes l’una amb l’altra. Al Toni el tranquil·litzava veure que l’Elisenda parlava més del seu projecte nou per al seu blog de ball que no pas del Jerôme. Això el feia veure que ella era més una dona del present que del passat, molt saludable des de la seva perspectiva de psicòleg. Fer un esforç per oblidar experiències anteriors permetia a la gent tirar endavant i reinventar-se dia a dia. L’Elisenda era una triomfadora i un esperit independent com en coneixia pocs.
Dotze dies després del retrobament amb el Jérôme l’Elisenda va dir a sa germana, al Toni i a la seva amiga que ja tornava a casa. Que tenia ganes de passejar prop de l’hotel Vela, de fer un vespre de ball, d’una copa amb els amics i d’abraçar els seus nebodes. I també afegí, amb tota sinceritat, que necessitava un cafè digne pel matí i estirar els seus ossos al seu llit. Fou un dit i fet perquè l’endemà, un setze d’agost, l’Elisenda plegava la tenda, carregava el cotxe i s’acomiadava del personal del càmping i d’aquell racó de terreny que li havia estat una segona casa. S’hi havia trobat bé però també frisava per retornar a la seva vida normal. Un bon senyal pensà ella. Abans de pujar al cotxe mirà el mòbil. Tenia missatges de la seva germana que li enviava una foto dels seus nebots, del Toni que la convidava a sopar i del Jérôme. Aquest li demanava retrobar-se a algun lloc de la Provença per explicar-li tot de nou. Li envià fins i tot diversos missatges vehements de veu. Li pregava que li atorgués una segona oportunitat i li deia que no la volia perdre. Però allò només atiava la ràbia de l’Elisenda. No volia més interferències inútils i ell ho havia d’entendre.

 

El Pla B (XI)

20180127_110931

El semàfor se li posà en vermell inesperadament i ella parà de sobte, en posar el cotxe en marxa, se li calà. Tenia les mans suades i sentia el cor a les orelles. Hagués pogut arrencar a plorar i no sabia ben bé per quin motiu. Ni s’havia fet masses il·lusions amb el Jérôme ni s’havia deixat engalipar del tot i per això ja feia temps que tenia la mosca darrera l’orella. Però comprovar que se l’havia intentat enganyar d’aquella manera tan simple era un insult a la intel·ligència humana. Certament allò era el que més l’emprenyava. Estava desorientada i necessitava un respir. I poder prémer l’accelerador i deixar anar la ràbia continguda. Tombà pels carrers fins que trobà la rotonda que portava a pràcticament totes les direccions. Tan bon punt veié senyalitzat Saint Maries de la Mer decidí canviar de plans i visitar el poble, lloc d’adoració dels gitanos i meravellosa perla envoltada de la natura de la Camarga. La música de la radio i aquell paisatge espectacular del parc natural van anar assossegant el seu ànim. Se li havia fet un nus a l’estómac, el pit li feia mal perquè el cor se li havia accelerat amb els nervis i a pesar de la calor infernal, sentia fred. Però la cançó Monsier le Cordonier del cantant Soprano va aconseguir retornar el ritme del batec del motor del seu cor. I poc després trobà un indret on parar el cotxe. Necessitava sortir, estirar les cames i enviar un missatge al Frank. No, al Frank no. Estaria massa immers en el seu món allunyat del de l’Elisenda. L’enviaria al Toni primer i a la Clara més tard. Aturà el cotxe i obrí la porta. Uns arbres gegantins que no sabia reconèixer proporcionaven una ombra excel·lent i miraculosa que esdevingué una pomada pel seu cos humitejat de suor freda. Al maleter havia deixat una jaqueta prima i se la posà. Amb la porta oberta i les cames fora del cotxe, agafà el mòbil i redactà un missatge curt però molt entenedor del que havia passat. I també fou sincera quan va voler descriure la ràbia que havia sentit en marxar de l’oficina del Jérôme. Com que no esperava resposta ràpida va beure un glop d’aigua, i agafà la càmera per tal de fer un parell de fotos d’aquell indret idíl·lic. Ben segur serien de les del tipus que es poden ampliar després i penjar a algun cantó per relaxar-se. La fotografia tenia per a ella un immens poder tranquil·litzador i quan tornà a pujar al cotxe ja es veia amb suficient força per a gaudir d’un dia magnífic i no permetre que la ràbia que sentia li enfonsés les vacances. Mirà el mòbil. El Toni ja havia respost al WhatsApp amb una emoticona d’horror i deia que el Jérôme li resultava a ell mateix, des de la distància, una decepció absoluta. Ella respongué immediatament que desitjaria poder donar-li una bufetada pel temps perdut en missatges i en les curtes vacances a Barcelona, en què l’Elisenda no tingué ni un sol respir. No havien ni passat deu segons del missatge que envià ella quan sonà el telèfon. Era el Toni i ella respongué.
— Elisenda. Com estàs?
Ella sospirà fort i respongué amb veu un pèl tremolosa encara.
— Amb una sensació tan tremenda de que m’han tractat d’imbècil que em fa venir ganes de plantificar-li una bufetada a aquell fill de fusta, però ja no puc!
— Ho entenc! — hi hagué una pausa—Tu però no estaves del tot tranquil·la amb ell… hi havia quelcom que no et quadrava. El que em sap greu és haver-te anima’t a fer aquest viatge…
— Per què? La veritat pot fer mal una vegada però una mentida fa mal sempre! A més el viatge és fantàstic i un cop netegi els meus pensaments i aparti aquest imbècil del meu cap, gaudiré d’aquestes vacances com un nen amb sabates noves!
Hi hagué un petit silenci i l’Elisenda sospità que la comunicació s’havia tallat. Però no era així.
— M’ha agradat molt això de que la veritat fa mal una vegada, una mentida fa mal sempre… Tant de bo molts dels meus pacients ho entenguessin! S’estalviarien molts diners, anys en estat de somnolència i calés!
L’Elisenda sospirà. Deixà uns segons de pausa per si el Toni volia dir quelcom i afegí:
— Bé. Ara si més no puc reprendre la meva vida sense haver-me de trencar la closca i quan torni començar a mirar com tirar endavant el meu nou projecte de negoci. Realment el Jérôme s’ha endut massa hores del meu temps! Això és el que m’indigna més! Que s’ha cregut amb el dret de fer-me perdre tantíssim temps sense ni tan sols dir-me la veritat.
— No és cap persona honesta Elisenda. Els psicòlegs tendim sempre a disculpar tot tipus de conducta amagant-la sota el mantell de “circumstàncies atenuants”, tanmateix la malaltia continua sent la mateixa. Ha estat un vampir energètic per a tu i ara només pots estar contenta que te l’has tret de sobre! Imagina’t que no vas a França i segueixes mesos i mesos dedicant-li temps i espai mental! Tot pel dimoni!
Aquella reflexió la va alleujar. S’havia sentit molt cagacalces per no haver demanat obertament a la dona rossa si sabia què havia anat a fet el Jérôme exactament a Barcelona. Ella no havia fet res malament. Devia trigar en arribar a la conclusió perquè des de l’altra banda del telèfon li arribà la següent pregunta del Toni:
— On ets ara?
— Camí del parc natural de la Camarga. He fet un canvi de plans perquè tinc el cap espès i la natura em relaxarà més que una visita a una ciutat.
— Molt probable. Escolta, hee de marxar que avui tindré a ma filla a casa. T’escriuré més tard per veure què fas però no em vull fer pesat. Respons només si et ve de gust, d’acord?
— Entesos Toni! Moltíssimes gràcies i no t’amoïnis que t’aniré donant senyals de vida…
Quan va penjar ja se sentia moltíssim millor. De fet allò que havia passat aquell matí havia estat un tel del present que havia enterbolit la seva relació amb el Jérôme des d’un principi. No hi havia confiat de bon començament i després de tantíssims anys havia de seguir refiant-se de la seva intuïció. Anava sovint contra les evidències, però acabava sempre sent certa. Engegà el cotxe de nou, ara però, amb una impressió diferent: no fugia. Retrobava el seu equilibri perdut durant els darrers mesos de dedicació excessiva al Jérôme. Ara entenia com es podia anomenar “vampir energètic” a certes persones.
Abans d’arribar a Saint Maries de la Mer veié un parc ornitològic i decidí visitar-lo. Allò de passar-se unes hores intentant albirar ocells amagats als aiguamolls ben segur la faria pensar en una altra cosa.
El cel s’havia mig tapat i considerà que era el temps perfecte per una excursió amb visita a la fauna i flora local. Pagà l’entrada i s’endinsà al parc. Passejà durant dues hores i quan se’n adonà gairebé havia recorregut tot el recinte, havia fet més de quaranta fotografies, tenia una gana de llop i li havia quedat l’escot vermell. Allò era el que més la preocupava. Tan bon punt arribés a una farmàcia es compraria algun producte per apaivagar al set de la pell. Era evident que la quantitat de crema que s’havia posat aquell matí no havia estat suficient.
Gairebé saltà d’alegria en veure els serveis i el bar del final del recorregut. Alleujà la seva bufeta ràpidament i després comprà un entrepà i un gelat que li van semblar un àpat de Déus. Considerà que aquella gana era un bon símptoma perquè generalment els mals d’amor li treien la fam. El cas del Jérôme no havia arribat a aquella magnitud. No se n’havia enamorat i per tant, l’únic que li coïa era que l’haguessin enganyada. I després del darrer dolç refrigeri considerà uns minuts si havia de girar cua i intentar arribar a Nîmes per no deixar-se esbordellar ni tan sols un dia més de la seva vida o si pel contrari encara tenia ganes d’anar fins a Saint Maries de la Mer. Trià la segona destinació perquè per tossuderia hauria de fer massa kilòmetres en direcció contrària per gaudir de la ciutat. En canvi Saint Maries li quedava a pocs minuts i encara podia assaborir les darreres hores de la tarda en una localitat famosa.
Trobà aparcament gratuït fora de la zona més cèntrica de la localitat. Aquell petit poblet francès era una barreja d’arquitectura hispano-andalusa al bell mig d’un parc natural amb una platja no gaire plena. L’Elisenda s’hi passejà i en contemplà les botigues que li recordaven els establiments de la costa catalana, plens de llepolies pels estrangers amb calés, i li vingué de gust banyar-se al mar. Era cert que a Barcelona anava sovint a la platja però el mar era quelcom que la tranquil·litzava i alleujava i que feia dies que no tenia l’oportunitat d’assaborir. Es prengué un cafè en un bar i aprofità per a posar-se el bikini al bany. Agafà la tovallola que portava al maleter i caminà fins a la platja. A quina de les que coneixia podia comparar aquella de la Camarga? Una mica de vegetació la saludava abans d’endinsar-se a la sorra blanquinosa que bressolava una mar que semblava plàcida. I ho era. Però gèlida i poc profunda perquè l’Elisenda va haver de caminar un bon tros abans de poder tenir les cames cobertes i submergir-se en aquella aigua refrescant.
Quan va sortir els rajos solars ja no escalfàvem amb la virior del dia i va sentir una fresca que li feia posar la pell de gallina. Tan bon punt estigués mig eixuta aniria al cotxe i es posaria la roba interior. Ajaguda de panxa al sol tímid pensà que la vida tampoc li havia donat gaire bufetades. Tot i no haver pogut trobar la persona adequada per compartir moments com aquell, havia après que era molt saludable saber estar sol per no embolicar-se amb individus nocius com alguna de les seves ex-amigues. Mentre tornava al cotxe pensà en la Irene, que havia tingut fills molt jove amb un home que la tractava amb una condescendència insultat, com si ella no fos capaç de prendre cap decisió. També pensà en la Marta, que vivia amb un noi de qui no estava enamorada per complir amb les expectatives de la societat i evitar preguntes incòmodes de tothom.
En el moment en què posà la clau al cotxe i l’engegà se sentia exonerada del tot. Era fantàstic gaudir de la llibertat que tenia i no posar la seva persona al servei de ningú indefinidament i incondicionalment! Tot el que tenia al cap en aquell moment de solitud de carretera era aconseguir arribar suficientment d’hora al supermercat per a comprar-se el sopar i prendre una dutxa calenta per a posar-se a to abans d’anar a dormir. Ah! I respondria breument al Toni i la Clara que ja estava millor i que els escriuria l’endemà quan ja estigués un xic més reposada.
Quan arribà al càmping amb el seu sopar comprat al supermercat ja eren les nou tocades. S’afanyà amb la dutxa perquè no tenia cap ganes de sopar completament a les fosques amb tot de mosquits al voltant de la làmpada aprofitant per cruspir-se-la a ella. I quan sortí de la dutxa amb el seu vestit net, unes xancles netes i un jersei prim per evitar qualsevol cop de brisa impertinent se sentia com una reina altre cop mestressa i senyora al cent per cent de la seva vida… Avançà amb passos segurs fins la seva parcel·la, però davant del seu cotxe hi veié un home girat d’esquena a ella. Alentí les passes per assegurar-se que aquella silueta pertanyia a qui pensava i no trigà gens en corroborà les seves sospites. Ell es girà i la fità directament als ulls. Ja no hi havia cap mena de sortida per a ella. Cap escapatòria com la del matí. Ell havia envaït el seu espai i no podia posar-se a córrer. No badà boca però no calgué perquè ell trencà el gel:
— Elisenda! Has de deixar que t’ho expliqui…

 

El pla B (X)

20180127_110931

L’Elisenda dormí com un soc fins a quarts de deu, així doncs només tingué temps d’enllestir-se i trobar l’establiment Leclerc on treballava el Jérôme. Hi arribà cap a les onze i decidí anar a fer una volta pels voltants i regalar-se un bon esmorzar. Llàstima però que els entrepans com els de Catalunya no eren especialitat francesa. El pa blanc era bo però les baguettes no estaven ni ben sucades ni farcides de manera prou temptadora. Trobà un lloc on pogué menjar un croque monsier que se li feu una mica espès tot i remullar-lo amb un capuccino com els d’Itàlia. Decididament l’endemà compraria tots els avituallaments necessaris per esmorzar al seu gust: Un bon pa, uns tomàquets i algun embotit que li fes el pes. A les dotze en punt era a la porta del Leclerc i envià un missatge al Jérôme, que no trigà ni dos segons en deixar-se veure sortir per la porta principal del gegantí establiment. S’apropa a l’Elisenda amb un somriure que a ella li resultà un pèl postís. S’hi acostà i li donà un petó a la galta:
— Quina alegria veure’t aquí! No m’hagués imaginat mai que vindries!
— Em va picar la curiositat i com que no quedava lluny i tampoc tenia plans per vacances he decidit fer el nas.
El Jérôme la va guiar fins al seu despatx. Mentre travessaven l’establiment ell anava saludant alguns empleats i preguntava a l’Elisenda si havia trobat un allotjament còmode.
— Sí. He anat a un càmping. —Digué l’Elisenda innocentment.
— A un càmping? — Demanà ell absolutament sorprès.
— Sí. Passa res? — Féu ella molestà pel to de la preguntà d’ell i encara més per l’expressió de la seva cara.
— Dona! Potser estaries més còmoda a un hotel?
— I també pagaria el triple com a mínim. El càmping em permet viure a l’aire lliure. Em passo ben bé el seixanta per cent del temps que tinc tancada en quatre parets. He pensat que per vacances vull variar una mica.
— Però no és gaire còmode, oi? Vull dir, que si per exemple necessites anar al bany per la nit has de sortir de la tenda i caminar fins al lavabo.
— Sí. Però per una vegada que utilitzi el bany durant la nit no estic disposada a pagar els seixanta o fins i tot setanta euros de diferència que hi entre un càmping i un hotel senzill.
La breu conversa des de l’entrada fins al despatx del Jérôme ja havia irritat l’Elisenda, que detestava la gent que necessitava una dosis de confort extrem i per això quan ell obrí la porta del seu despatx ella ja hagués desitjat girar cua.
— Aquí el tens. El despatx on treballo uns quatre cops a la setmana!
L’Elisenda el mirà. L’havia vist en fotografia però ara s’adonava de com de fred i impersonal era. Digne d’un home sense caràcter o que s’acabava d’instal·lar.
— Et puc oferir un cafè? — Demanà ell.
— No gràcies, acabo de prendre’m un capuccino i estic bé.— Rabiüda com estava amb la pregunta sobre l’hotel l’Elisenda disparà l’artilleria.— Com és que has trigat tant en respondre? Quan sóc a Barcelona m’envies missatges sis cops al dia o més!
El Jérôme, assegut ara en la cadira del seu despatx i amb l’Elisenda a l’altre banda de la taula com si li fes una entrevista de feina, li respongué.
— Ja t’ho he dit. He estat molt ocupat.
Els ulls dels Jérôme semblaven un iceberg la gelor del qual va travessar l’Elisenda. De cop necessitava tornar a un lloc càlid perquè una sensació de fred l’havia deixat glaçada. No obstant el fità als ulls durant uns segons sense dir res. L’ombra de la sospita que havia enterbolit aquella comunicació la primera vegada havia aparegut de nou. Amb virulència perquè la reacció del Jérôme era gairebé agressiva, tot i ser silenciosa. Frisava per saber què li feia pensar a ell que podia aparèixer en la seva vida i plantar-se a Barcelona i ara ella, que l’havia acollit tan càlidament, havia d’aguantar una callada per resposta.
Una frase no estudiada li sortí de l’ànima com un esternut impertinent al que no es pot controlar.
— No sé què havia esperat però aquesta rebuda segur que no. Ja em va semblar estrany que em contactessis de cop i volta i intentessis entrar en la meva vida d’una manera tan insistent. I de la nit al dia vas desaparèixer. No m’agrada. No m’agrada no tenir clar amb qui estic tenint una relació ni cap a on va, ni qui és, ni que la relació no sigui del tot equitativa.
El Jérôme s’alçà de la cadira però no tingué temps de fer res més perquè la porta s’obrí i entrà una dona alta, rossa i prima, vestida de manera esportiva que duia una bossa d’aquelles on pràcticament no hi cap res.
— Amor! T’he interromput! Ho sento. Ningú m’ha dit que tenies visita…
Aquella dona rossa i esvelta fitava el Jérôme incisivament mentre repassava de dalt a baix l’Elisenda a qui les anteriors sospites li permeteren albirar el què passava.
Amb totes les taules corresponents a una dona que havia volat molt d’hora i havia vist el món tal i com era, s’aixecà de la cadira, caminà cap a la contrincant i li digué:
— No em tingut el plaer. Em presento. Sóc l’Elisenda, una coneguda del Jérôme de fa molt anys. He vingut a passar les vacances a la Provença i no podia deixar de venir-lo a visitar.
Malauradament estava d’esquena a ella perquè estava davant de la dona rossa estenent-li la mà. Li hagués agradat veure quina cara feia ell. Hagués donat fins a tres-cents euros per a fer-ho però no li era possible.
— Ohh! Féu ella sorpresa! En Jérôme no me n’havia dit res. Altrament l’hauríem convidat a sopar…
Les sospites es corroboraren. Aquell «l’hauríem convidat a sopar» donava a entendre que vivia amb el Jérôme. Començava a tenir-ho tot clar.
— No s’hi amoïni. Estic de passada i faig un recorregut que ja m’he fixat prèviament. Quan arribo al vespre al càmping estic rendida… sopo frugalment i vaig a dormir d’hora per tenir suficient energia l’endemà…
— Doncs potser podríem dedicar-li unes hores per a ensenyar-li bé la ciutat!
— Un dia més i ja ho tinc. Em quedo avui i demà per veure allò que és essencial. Demà passat segueixo en direcció a Frejús.
Aquella dona de cabells daurats que en un primer moment havia semblat freda a l’Elisenda, semblava ara completament càndida amb els seus innocents ulls blaus mostrant une pupil·les negres que es feien grans per instants.
— Jérôme! Digués quelcom! No pots deixar que la teva visita marxi sense fer res per a ella.
Llavors l’Elisenda es girà i el veié amb un rostre completament esbarrellat, com si li hagués agafat un mal de panxa espantós i comprengué com d’incòmoda devia ser aquella situació per a ell.
— No es molestin, de veritat! Volia dir hola però tinc un itinerari força rígid. M’ha agradat molt conèixer-la senyora… — No acabà la frase perquè volia sentir-ne el nom dels seus propis llavis.
— Laure! — El Jérôme no li ha parlat de mi? — digué ella mostrant veritable atordiment.
— Sóc un desastre pels noms! Un plaer conèixer-la. Té una gran sort de viure en una ciutat tan encisadora com Arle i amb una gent tan acollidora. La felicito!
— És vostè l’Elisenda? El Jérôme em va dir que la visitaria a Barcelona quan hi tornés per negocis. Vostè sí que viu a una ciutat meravellosa! M’encantaria poder viure-hi una temporada.
Arribat aquell punt es mig girà per quedar de perfil a tots dos.
— Potser tampoc seria tan difícil… — I li clavà una mirada al Jérôme com un punyal roent. Una mirada que aconseguí el que pretenia, plantar una bufetada a qui la rebia.
— He de marxar. Tinc la intenció d’anar a Nimes avui i no m’agradaria arribar-hi massa tard no sigui que hagi de fer cua per mirar les arenes!
Donà la mà a la Laure i va fer un gest al Jérôme mentre sortia per la porta rabent. Hagués volgut començar a córrer passadís avall per allunyar-se d’aquella imatge grotesca que li havia quedat al cap. Pensant en la sensació apegalosa i pudent d’aquella relació que li havia pres l’equilibri de la seva vida i li havia embrutat l’espai mental, hagué de reprimir les ganes de tornar al despatx per dir-li al Jérôme que pensava d’ell que era un home covard i miserable. Estava a uns pocs metres de la porta quan sentí el seu nom però no es va girar. Es va dirigir al cotxe i el va engegar i va retornar cap al centre d’Arle sense saber ben bé que volia fer.

 

El Pla B (IX)

20180127_110931

Plegà la seva tenda de campanya amb molt poca gràcia. Aquelles andròmines que es muntaven soles no es podien tornar a enquibir en la seva funda tan ràpidament com volien donar a entendre els manuals d’instruccions. No obstant havia de reconèixer que havia millorat moltíssim. De necessitar l’ajut de cinc adults al primer càmping, va passar a necessitar només ajut d’una persona al segon i ara ja la sabia plegar sola. Allò de portar la casa a l’esquena com un cargol l’abellia perquè no s’havia trobat mai a gust als hotels. En primer lloc perquè hi havia una pila innumerable de gent que havia passat pel mateix llit on ella havia de dormir, en segon lloc, perquè eren espais totalment impersonals i no tenien cap detall íntim tret de la maleta o bossa que portava el viatjant, i en tercer lloc, perquè tothom es tancava a partir d’una determinada hora a la seva habitació i no en sortia fins a estar físicament recompost. És a dir, que just en llevar-se, quan la son ens enterboleix les faccions ningú es deixava veure a l’hotel per vanitat. En canvia al càmping les cares inflades i lentes o despertes i rialleres no es podien ocultar fàcilment i allò feia aquells espais moltíssim més humans que qualsevol hotel, fonda o pensió. I tot i ser molt exigent amb si mateixa i trobar-se la persona més horrorosa del món, l’Elisenda no hagués canviat per a res aquelles vacances de càmping per una ruta plena de comoditats. Va riure tota sola intentant posar altre vegada aquella tenda dins la seva funda i un cop ho aconseguí gairebé s’hagués volgut recompensar amb un cafè dels de debò però li era massa difícil intentar trobar un lloc on fer-ne un com li agradaven, i a més tampoc volia trigar massa en arribar a Arle. Volia instal·lar-se primer i després anar a fer el nas prop del supermercat on treballava el Jérôme. Ja el contactaria després. Quan s’assegué al cotxe un sentiment de felicitat s’apoderà d’ella. Era fantàstic no haver anat a cap hotel com havia pensat fer en un primer moment. Aquelles estades al càmping li permetien gaudir de quelcom que no tenia a Barcelona: un espai verd que podia considerar temporalment el seu jardí. El recorregut se li va fer curt i travessà el Parc natural de la Camarga molt més ràpidament del que hagués desitjat de veritat. El paisatge era fabulós i relaxant alhora i la va fer pensar que el Jérôme havia tingut sort d’anar a parar a un indret així, on podia tenir la natura tan prop. Va trobar enrevessat arribar al càmping que havia cercat per internet però un cop allí tot anà com una seda. Li van assignar una parcel·la i un cop hagué parat casa seva, decidí escriure un WhatsApp al Jérôme. Fins aquell moment havia aconseguit donar-li tan sols informació bàsica com allò que dinava o sopava per evitar qualsevol dada que pogués rebel·lar que estava a França. El següent WhatsApp que escrigués ella ho canviaria tot. Es deixà uns instants per assaborir aquella espècie de victòria. Desplegà la seva taula de campanya i es preparà un cafè amb la Oroley de viatge, la fidel companya que l’havia mantingut desperta durant els seus recorreguts per Europa treballant en els projectes europeus. Flairà el líquid negre que sortida de l’Oroley i anava omplint la tassa. No era un cafè de luxe ni estava asseguda en un indret exquisit però la remor dels arbres acaronats pel vent de la Provença, la gespa cruixent sota els seus peus i aquell aroma mancat d’artifici la feien sentir la persona més afortunada del món. No tots eren capaços d’assaborir coses simples com ella.
El Jérôme li havia enviat diversos missatges i ella no els havia pogut respondre encara perquè estava pendent de la conducció. Ara era el moment. Li digué que estava bé i que acabava de subjectar la seva tenda de campanya al terra de la parcel·la de terreny assignada. Que havia decidit fer una incursió espontània a França i que després d’haver escoltat tantes meravelles sobre Arle, al final hi havia anat a parar. No esperava resposta immediata i per tant va decidir acabar d’arranjar l’equipatge abans d’explorar el centre de la ciutat. I va resultar ser molt més encisadora encara del que havia imaginat. Va passar l’estona fent fotografies des de totes les perspectives possibles de les arenes i quan se’n va adonar ja era hora de començar a pensar en anar a fer quatre compres per sopar. Havia vist un centre comercial senyalitzat a la sortida d’Arle i per tant no va amoïnar-se gaire per trobar res a cap altra banda. Abans de pujar al cotxe mirà el mòbil. Encara no tenia cap WhatsApp del Jérôme. Això li començà a semblar sospitós. Tret d’aquella vegada que no va donar senyals durant dies, ell sempre li escrivia missatges contínuament. L’Elisenda tornà a pensar com de bo era tenir una vida completament independent de la dels altres. Ben segur s’havia trobat molt sovint amb gent que la criticava pel seu esperit autònom però era molt pràctic a l’hora de no haver d’esperar que els del voltant fossin un factor decisiu en la pròpia felicitat. Quan tornà al càmping eren prop de les nou i estava baldada. S’assegué a la taula i assaborí el plat fet i l’amanida que s’havia comprat. Pensà en el Frank un moment fugisser. Segur que ell no pensava en ella en absolut. Des que el Jérôme havia entrat en la seva vida un dubte li enterbolia un xic els bons moments que passava amb el que havia estat company de llit durant tant temps. Necessitava esbrinar si s’havia mig embrancat en la relació amb el Jérôme perquè en realitat, la que tenia amb el Frank li resultava massa superficial. Ben segur era agradívol tenir un mascle prop que la feia sentir bé i la satisfeia adesiara, però el Frank marxava i no sabia pràcticament res de la seva vida fins que tornava a voler estar prop seu. I això volia dir que durant sis dies de la setmana, ella no tenia ni idea del tipus de vida que portava ell, del que pensava, de com se sentia, de si era feliç, infeliç o si havia tingut algun problema a la feina. Era una relació iceberg. Ella en veia només la punta, com ella la d’ell, però la profunda realitat restava submergida dins l’aigua freda i aquella manca de transparència l’havia començada a molestar.
Amb una cervesa a la mà i contemplant una lluna plena esplèndida i unes estrelles que feia temps que no veia a Barcelona, s’adonà que potser el Jérôme no hagués estat ni una opció si en el fons ella no hagués sentit que allò amb el Frank no l’acabava d’omplir. Després d’aquell humil sopar que a ella li semblà un menjar digne de reis en aquell tros de terreny a la natura envoltada d’arbres i sense sorolls impertinents, posà tots els coberts i el got en un recipient de plàstic i anar a fregar-los a la pica comuna. Després es netejà les dents i caminà cap a la tenda de campanya. Volgué llegir una estona a la llum de la làmpada que s’havia comprat per a poder fer la seva hora de lectura diària. No obstant només fou capaç de seguir el fil de la història de la novel.la durant vint minuts. Es veié obligada a apagar aquell estri i dormí com un soc fins que el so de les branques trepitjades pels ocells i de la remor del vent la transportaren altre cop al món dels conscients. Estirà totes les extremitats i s’alegrà en comprovar que fins i tot en una tenda de campanya era capaç de dormir bé. I de fet molt millor que al centre de la ciutat perquè el seu son no havia estat interromput per res i se sentia plena d’energia. Agafà el mòbil situat a la seva dreta per veure l’hora. Eren tres quarts de nou. Tot un record perquè havia apagat el llum a dos quarts i tres minuts d’onze! Allò era l’efecte relaxant del camp. Sens dubte. S’adonà que tenia uns WhatsApps. Pensà que un seria del Jérôme però s’equivocà. El primer era del Toni que volia saber com estava i si ja havia vist el Jérôme. El segon era de la Clara, que també estava encuriosida. Els respongué encara estirada. El Toni estava connectat i de seguida li tornà el missatge. Volia saber com se sentia ella pel silenci del Jérôme. L’Elisenda necessitava posar-se dreta de nou i per això li respongué al Toni que li escriuria tan bon punt s’hagués fet un cafè i hagués anat a alliberar la bufeta al bany. Amb l’amarg beuratge entre les mans i l’aroma de la gespa fresca atordint el seu nas, escrigué en poques línies la reflexió que s’havia fet la nit anterior. El Toni trigà uns minuts en respondre i ho va fer amb tota la sinceritat del món. Escrigué que pensava que ella podia estar decebuda perquè la no reacció del Jérôme no era inacceptable d’algú que havia estat mostrant un interès tan persistent i una necessitat de contacte continuat. L’Elisenda li donà la raó. Ell preguntà què pensava fer ella i digué que aquell dia volia visitar Avinyó i el palau papal i que potser la seva antiga flama donaria senyals de vida. El Toni li digué que no es volia fer pesat però que estaria content de rebre notícies seves. Li assegurà que li faria saber com anava i fins i tot li enviaria alguna fotografia que li semblés interessant. Va trigar una mica en arreglar-se per marxar cap a Avinyó perquè es deixava sempre alguna cosa que necessitava per a enllestir-se a la tenda. El raspall de dents, la tovallola, el paper higiènic… era ben bé una qüestió de costum. Dos dies més i seria experta en acampada.
La ciutat d’Avinyó la va enamorar tot i estar plena de turistes fent fotografies per tot arreu. Aquell palau papal construït sobre roca i el pont donaven un toc realment màgic a una ciutat envoltada d’un verd intens a pesar de la calor de l’estiu. Tingué temps d’escriure un missatge a la Clara i a la seva germana mentre esperava per entrar al palau. La visita durà fins les 15:00 i després la gana de llop la va fer entrar a un restaurant a menjar-se una crep de xocolata gegant. En allò ningú guanyava els francesos, tot s’havia de dir! Després mirà el mòbil però no tenia cap missatge del Jérôme. Ara sí que ja començava a tenir la mosca darrera l’orella. Se sentia enganyada perquè no es podia interrompre una comunicació de manera tan abrupta sense donar explicacions. Per espolsar aquells sentiments negatius que la feien sentir tan malament va anar a veure botigues pel centre de la ciutat. Va comprar un parell de foteses que li van fer il·lusió i després tornà a Arle, passà pel centre comercial on comprà el seu sopar després de rumiar quin plat provaria aquell dia i anà al càmping. Eren ja quarts de nou quan va arribar acalorada però tingué prou temps per a fer un bany a la piscina. S’estava eixugant quan sonà el seu mòbil. S’assegué per guaitar de qui era. Finalment era el Jérôme que es disculpava perquè havia estat molt ocupat i no havia pogut respondre abans. Allò li sembla una estupidesa a l’Elisenda. No costava tan respondre, sobre tot tenint en compte que algú era a la ciutat de visita. Un “Benvinguda” no hagués estat de més. Ell li demanava com estava, on era i si podia anar-la a veure. Ella rumià. Podia arribar-se ella al seu territori. No havia mostrat tantes vegades en foto el seu despatx o la seva casa? Ara ella els volia veure en persona. Li respongué que el podia passar a veure a l’oficina. Hi hagué altre cop uns deu minuts de silenci en què ella tingué temps de preparar-se el sopar. Després ell respongué amb un d’acord. I li donà les indicacions per anar-hi. Entre onze i dotze li aniria bé perquè podrien dinar plegats. Demanava si li aniria bé a ella. S’ho pensà. Estava de vacances i no tenia plans fixes. Aniria a Nimes per la tarda o un altre dia. Així doncs s’acomiadaren fins a les dotze del dia següent.

 

Expressions alemanyes castisses per trobar a faltar.

IMG_20180507_205053_resized_20180508_073311363

 

I aquest dijous 10 de maig, amb els meus quaranta-quatre anys acabats d’estrenar i amb l’energia que dona el sentir-se encara molt jove i amb ganes de fer coses, vull començar el post recordant que ahir dia 9 de maig va ser un dia de festa gran a Rússia. I és que el poble que ens va donar un Pushkin, un Tolstoi iun Dolstoievski celebra ni més ni menys que la fi de la segona guerra mundial i la victòria sobre els nazis. Perquè desgraciadament no hi ha cap família russa que no vagi perdre algun membre en aquella guerra que es va emportar a l’altre barri al tres per cent de la població mundial de l’època. I els que tenen les dates històriques més fresques al cap ara es demanaran: com és que els russos celebren la victòria el 9 si la capitulació de Hitler va ser el 8? Doncs molt fàcil, perquè en el moment en què el “Führer” la signava, a Rússia, amb la seva diferència horària, ja era el dia 9.
Ha plogut molt des de llavors i jo, que vaig viure a Alemanya durant nou anys, he de dir que procuro passar full i no pensar en aquest capítol tan funest de la seva història i concentrar-me sempre en la cara més emocional del nostres veïns teutons. I aquest aspecte divertit i fresc es veu reflectit en les frases fetes alemanyes a les que ja he dedicat algun post anteriorment. Avui m’agradaria fer-vos conèixer unes quantes expressions que jo trobo molt castisses.
Començaré per una que sempre em va fer molta gràcia perquè no sona per a res a alemany i em feia recordar l’entranyable personatge televisiu “Petete”. L’Expressió és “etepetete” que designa un indret, una decoració o quelcom que ens sembla molt “tocat i posat”. Jo per exemple, prefereixo no anar a hotels perquè els trobo massa de persona “etepetete”, és a dir, llepafils. “Etepetete” sovint també designa a persones primmirades i que es comporten de manera afectada. Això precisament que a mi em posa els pèls de punta…
Que consti que crec que, de vegades, llocs de molta categoria poden estar plens de gent molt planera. I aquí vull recordar que quan vaig treballar a l’hotel Adlon de Berlin, un dels cars de la ciutat, em vaig trobar clients amb molts diners i molt planers amb els que segur que m’hi hagués trobat bé parlant més enllà del que era necessari per a la meva feina. No obstant, està clar que si anem de càmping no trobarem gent “etepetete”. Ans al contrari.
La següent expressió que de què us vull parlar avui és la de “wie ein Wasserfall reden”, és a dir “parlar com un saltant d’aigua”. Sempre he volgut imaginar per quin motiu els alemanys comparen algú que parla molt amb un saltant però es veu que des de l’antiguitat el llenguatge i la parla s’ha comparat amb un torrent d’aigua que flueix o pot fluir sense aturador.
Una altra frase que vaig sentir com a mínim una cinquantena de vegades va ser la de “auf den Wecker gehen” que vol dir literalment “anar algú al despertador” i vol dir treure a algú de polleguera. Sembla que en un temps molt llunyà, el “Wecker” era un mot que designava l’enteniment i això d’anar a una persona al “despertador” volia dir tornar a algú boig. Però estaríem parlant d’una accepció tan llunyana i caiguda en desús que el diccionari Wahrig ni tan sols la recull. Per cert, ja que hi som: algú sap què és la polleguera? Doncs és la peça de pedra o ferro per la que passa el piu amb que subjectem la porta. Havia emprat aquest mot milers de vegades però no en vaig saber el significat fins que fa poc, parlant amb uns companys de feina, vaig esmentar que algú o quelcom, ara no recordo què era, em treia de polleguera. La meva companya originària d’Extremadura però que viu aquí des de fa anys em va dir que aquella expressió que acabava d’utilitzar devia ser de “iaies”. I el professor de català, present en aquell moment a la sala de professors, va defensar-me dient que ell també la feia servir molt. Llavors la meva companya va demanar què era la polleguera i el professor de català es va traure de la màniga una explicació que va resultar ser errònia. Ell mateix ho va reconèixer abans de cercar-la al diccionari. Què curiós que tots plegats no tinguem el temps de plantejar-nos d’on surten aquestes paraules que fem sortir tan sovint oi?
Bé, però això és la polleguera i avui el post va d’expressions alemanyes. La següent la deuen a la Península Ibèrica i la macabra— perdoneu el meu judici de valor— tradició dels braus i les maleïdes “corrides”. Doncs bé, resulta que quan algú ens és una persona ingrata, una d’aquelles que ens treu de “polleguera” només veure-la, diem en alemany que aquesta ens és “ein rotes Tuch”, és a dir que ens és un mantell vermell. I amb això recorden que els “toreros” ensenyen els pobres braus una capa vermella per a provocar les bèsties pacífiques i incitar-les a córrer cap a ells. Deuen haver estudiat que als braus els atrau aquests color o els encén els nervis. I per això les persones que ens posen de mal humor i ens irriten són per als alemanys “mantells vermells”.
I arribat aquest punt m’agradaria recordar com d’injusta i cruel és la tradició de la tauromàquia que no ha desaparegut del mapa del tot per la desgracia i la vergonya dels habitants de la Península. Sort que a la Camarga francesa les “corrides” se celebren sense matar els braus! Just avui estic especialment sensibilitzada pel tema perquè he vist un vídeo molt tendre, fet amb dibuixos animats, que mostra l’amistat d’una noia amb un brau i el seu patiment quan se l’enduen pel macabre espectacle. Encara bo que els dibuixos acaben amb la noieta salvant l’animal i enduent-se’l altre cop a la granja on viu amb la seva família. No entenc com ningú pot ser capaç d’experimentar cap goig veient patir cap animal o persona.
Bé. Per acabar avui us voldria parlar d’una dita que vaig sentir dir molt sovint un amic de per allà: “die Festen muss man feiern wie sie fallen”, les festes s’han de celebrar tal com caiguin. Ho trobo una dita molt positiva que ens fa ser conscients de la necessitat d’aprofitar tots i cadascun dels moments bons de la vida en què ens ho podem passar bé. I no cal deixar-ne passar ni un. I pensant en això precisament jo vaig passar-m’ho d’allò més bé amb una copa de cava en bona companyia aquest dilluns vespre per celebrar el meu aniversari. Perquè com bé saben els teutons, no se n’ha de deixar escapar cap! El brindis de la fotografia també va pels meus seguidors i lectors. Bona setmana a tots!

 

 

El pla B (VIII)

20180127_110931

Passaren els dies fins a l’arribada de les vacances més lentament del que havia esperat l’Elisenda. Una part d’ella s’havia quedat arrelada als racons on havia estat amb el Jérôme i sentia com si una força que l’empenyia cap al passat li hagués fet tornar el cos més tardaner i hagués apaivagat un xic el seu impuls habitual. Fins i tot el Frank s’adonà del canvi i li demanà si no es trobava bé.
— Sí. Estic amb el cap una mica a un altre lloc… a les vacances potser.
Ell se la mirà de reüll i els seus llavis dibuixaren una mena de somriure que volia ser interpretat correctament. La coneixia suficientment bé per saber que no podia ser allò. Però no volia esbrinar què era per si de cas es tractava de la influència d’un mascle que podia convertir en la seva funció en la vida de l’Elisenda en totalment irrellevant.
Un dia abans de plegar de la feina volgué veure el Toni i quedaren al mateix bar on s’havien trobat amb la Clara la darrera vegada. L’Elisenda li explicà al seu amic aquella sensació d’esgotament que portava sobre.
— Potser hi ha quelcom que et tomba pel cap i et pren l’espai mental que necessites per posar l’energia en les teves activitats de sempre.
Ella es quedà pensant i demanà si ell l’havia notada toixa a la classe de ball.
— No, res d’això, ans al contrari! Crec que durant la última classe ens vam superar els dos.
— Sí, jo també ho vaig pensar!
— Només estic intentant donar resposta a aquest esgotament que et sembla que tens.
— Doncs podria molt bé ser el que dius. No hagués pas pogut imaginar que el Jérôme deixaria un solc tan profund en una estada tan curta…
— Ara t’adones del que vol dir tenir companyia! Portaves molt temps sola Elisenda i en certa manera ni t’havies plantejat com deu ser estar amb algú. I això que no el vas tenir a casa de convidat, altrament ara potser encara estaries més confosa.
— És que ja ni pensava estar amb algú, saps? Aquesta idea seva de venir aquí en certa manera m’està obligant a pensar com seria estar en parella un altre cop.
— Veus! Tu mateixa t’estàs responent la pregunta. Estàs intentant esbrinar si podries o no estar en parella. I aquest esforç mental et cansa.
— Tens raó!
— I què, com ho veus?
— Que vingui aquí ell o tenir parella?
— Les dues coses.
— No ho sé. No he tingut pas gaire temps de veure com és en realitat. — Hi hagué un silenci i continuà.— I la veritat és que m’envia molts missatges, insisteix en el nostre Skype setmanal però de tornar a venir a veure’m no en diu res… I em sembla estrany.
El Toni se la quedà mirant. A ell tampoc li feia il·lusió allò. O bé tenia interès en l’Elisenda o no. I si no venia no en demostrava gaire. Bé podria passar com quan era jove, que ella en va trobar un altre que sí va saber venir-la a veure abans. La mirada de l’Elisenda denotava un cert desencís.
— Si tant interès té per què no torna a baixar? No és pas tan lluny! No creus?
— Cert. Però també pots anar-hi tu no? No sempre hem de ser nosaltres que donem el primer pas, no?— Digué ell resolutiu.
Ella aixecà la mirada per fitar-lo directament. Els seus ulls càlids de cop mostraven un tel de por que el Toni no hagués esperat. La coneixia com a una dona valenta, però potser era més fràgil del que imaginava ell.
— Escolta, que no hi has d’anar si no vols. Però és que potser així el coneixeries a ell en el seu habitat natural i el clissaries millor.
— No ho sé. — Quedà pensívola i en uns segons afegí— Però ara que ho dius, podria fer una escapada a França per vacances. Em planejo una ruta i passo per Arle. A veure si puc quedar amb ell…
— O així també. La qüestió és que no et trenquis massa la closca pensant si tu podries tenir o no parella abans de saber si ell et fa o no el pes.
«Sabies paraules» — pensà l’Elisenda. I amb la perspectiva del seu viatge, aparcà per unes hores el tema de tenir parella o no i gaudí d’un segon cafè amb el Toni, d’una passejada per la platja amb ell i d’un sopar improvisat a un restaurant libanès de Poblenou. Un dia perfecte per a començar unes vacances perfectes.
A mida que van anar passant els dies l’Elisenda es va anar il·lusionant amb el projecte d’anar a França. Per una banda, perquè volia fer una sortida no gaire llarga, i per una altra perquè no acabava d’entendre el comportament del Jérôme i volia presentar-se a la seva ciutat sense gaires preàmbuls. Així el podria enganxar durant la seva rutina sense que ell pogués programar-se.
Va fruir d’uns dies de platja i lectura i va tenir els seus nebots durant dos dies seguits abans de fer les maletes. No hi va posar gran cosa perquè no seria un viatge llarg. Faria una nit a Agde, una nit a Montpellier i la següent ja seria a Arle. On havia reservat un càmping però no li havien respost. En realitat el que esperava era que el Jérôme li pogués fer un lloc a casa seva, ja que tan es vantava de tenir una mansió esplèndida i construïda amb les últimes modernitats disponibles al mercat.
Els dos dies amb els seus nebots van ser deliciosos. A més, el Toni demanà a l’Elisenda poder estar una estona amb ells a la platja i els quatre van passar-ho d’allò més bé fent competicions de tenis-platja i intent aguantar la torre feta de sorra més alta de totes. Per a l’Elisenda aquelles hores foren com un regal diví que hagués volgut posar en una ampolla per recordar-les vivament en moments més melancòlics. Tots quatre foren tan feliços que s’hagué de demanar si potser no havia estat un gran error no haver-se esforçat per trobar algú amb qui tenir una família. Estirada a la sorra al costat del Toni amb els menuts discutint prop d’ells, ella hagué de demanar-li:
— Toni. I si m’he equivocat no volent ser mare?
Ell se la mirà molt seriosament. Estava molt bonica quan era feliç com en aquell instant. Esclafí a riure i digué.
— Ser mare no és això que veus ara. Tu t’estàs enduent el millor de la maternitat per dir-ho d’alguna manera, creu-me. Jo tinc una filla i sé el que és tenir moments molt baixos… per no parlar-te del fet de que sovint no dormo pensant en com aconseguirem jo i sa mare pagar-li la carrera! És un patiment constant.
— Cert. Això també ho veig jo perquè hi ha un sacrifici enorme darrere de tenir un fill. I sempre estaràs amb l’ai al cor. Com a tieta, gaudeixo del millor dels meus nebots i si és cert que si ma germana i el seu marit necessiten un cop de mà, ajudo, però no sé què és haver de fer números contínuament per tirar la família endavant…
— Mira. Tu ara passa-t’ho bé amb nosaltres. Demà descanses i demà passat fas un viatge per França per veure coses noves i esbrinar potser si el Jérôme és l’home que et pot donar la sensació de família…
L’Elisenda li donà altre cop mentalment la raó i acabà de passar un dia fantàstic amb els tres, perquè el Toni es quedà amb ells fins que els pares van passar a buscar els nens. I com que els dos adults havien quedat baldats de tan jugar, van anar a sopar a un italià. Quan s’acomiadaren l’Elisenda sentí un impuls que l’empenyia cap a al Toni però es va reprimir. Ell l’abraçà i li donà un petó al front tot demanant-li que anés informant de com li anava el viatge. Hagués desitjat deixar-ho córrer tot per repetir un altre dia com el que acabava de passar amb ell. Però no. Potser el seu destí era a França i l’havia esperat durant vint anys. Potser l’error havia estat no esperar llavors, de jove i potser si ho hagués fet aquell meravellós dia a la platja hagués estat el dia que ella hagués passat amb el Jérôme i els seus fills a la ciutat comtal. Ho havia d’esbrinar. Tanmateix, enfonsà el seu cap al pit ossut del Toni i flairà la seva pell salada i ferrosa. No havia notat mai el seu olor de manera tan clara. Se separaren i ella tornà a casa, on es deixà engolir pels llençols que l’embolcallaren per transportar-la a l’endemà amb la immediatesa provocada pel son. L’únic que tenia per enllestir-ho tot per al seu viatge cap al passat. O potser cap al futur…

 

El Pla B (VII)

20180127_110931

L’endemà es llevà a quarts de deu i amb el crit d’una gavina persistent que l’Elisenda escoltà encara mig entre somnis embolcallada pels llençols frescos de cotó. Obrí i tancà els ulls amb celeritat per assaborir el so d’aquella au marítima mentre recordava que aquell dia no s’hauria d’afanyar a vestir-se per esmorzar amb el Jérôme. Aquell pensament la colpejà com un martell impertinent picant una paret veïna a hores intempestives de la nit. Hauria d’estar un pèl més trista del que estava perquè en realitat havia enyorat durant uns dies no tenir ni suficient temps per a cultivar els seus propis pensaments. Ell els havia aclaparat tots. Mirà el despertador de la tauleta de nit per corroborar allò que li deia el seu cos: que devia ser tard perquè se sentia plenament descansada. Quelcom que no tenia l’oportunitat d’experimentar gaire sovint per la seva agenda atapeïda i el seu ritme ivarsós. Gaudiria d’aquell dia lliure per carregar piles i tornar a la feina podent treballar una setmana més abans de començar les seves vacances definitives d’estiu. Quan la seva esquena ja havia fet prou estiraments, s’aixecà del llit deixant que cruixissin tots el seus ossos. Li abellia aquell missatge del seu cos perquè la feia sentir viva. La majoria de gent només pensava en aquella part tan important que suportava tota l’estructura de l’organisme tan bon punt es trencaven quelcom amb una caiguda o practicant esport. Ella tenia la sort de pensar-hi cada dia sense haver de patir cap dany. Sempre havia cregut que la gent parava poca atenció a la maquinària del seu organisme. A ella li abellia estar agraïda pel bon funcionament del seu cos. No s’obsessionava per a res però procurava donar-li suficient descans per exemple. Allò que li havia mancat durant els dies de visita del Jérôme. Tot i que el nivell d’activitat dels dos havia estar menor, ella no havia pogut fer cap becaina ni tampoc fruir de la seva hora de lectura estirada al llit, sense cap mena de soroll d’ambient. Aquells dos moments dels dia i el seu cafè al matí seguit d’uns minuts que dedicava a posar ordre als seus pensaments davant de l’ordinador, representaven per a ella una font d’equilibri que no havia tingut durant uns dies. I l’havia trobada a faltar!
Aquell matí es llevà pensant que ser mestressa del propi temps era un autèntic regal. Anà a la cuina a fer-se un cafè i aprofità per mirar el mòbil mentre es bevia el líquid cremós. El Jérôme li havia escrit que la trobava ja a faltar i que tenia ganes de saber com estava. Respongué que s’acabava de llevar i que aprofitaria el magnífic dia per descansar una mica. Seguidament volia respondre amb calma els missatges de la Clara i del Toni. Als dos els interessava com estava ella i com s’havia sentit amb el Jérôme. Decidí proposar fer un cafè per la tarda i convidar-los als dos. També era bo que els seus amics es coneguessin per si podien fer alguna activitat plegats. Les sortides en cotxe eren més econòmiques si les despeses de benzina i peatge es pagaven entre tres i no només dos.
L’Elisenda quedà sorpresa de que tots dos responguessin gairebé de manera automàtica que un cafè era una idea excel·lent. Així doncs passà la primera meitat del dia en una solitud no forçada sabent que la tarda li portaria l’agradable companyia de dues persones que havia trobat a faltar durant una setmana. A un quart de cinc sortí de casa i travessà tot el Parc de la Ciutadella fins arribar a l’avinguda Wellington, aquell refugi del sol punxegut de l’estiu que clavava fiblades calentes fins quarts de vuit. En arribar a Vila Olímpica, l’Elisenda es demanà per quin motiu s’havia perdut la moda de portar paraigües per defendre’s del sol. Es va plantejar tenir la valentia de posar-se sota un d’aquells para-sols portàtils la propera vegada. Probablement la gent la començaria a imitar sense trigar gaire. No es podia estar exposat als rajos de l’astre rei gaire estona sense notar com la pell se’n ressentia.
Quan arribà al cafè on havia quedat amb la Clara i el Toni no trigà gens en veure-la a ella amb el seu somriure diàfan i el seu aspecte jovenívol. No sabia si ella mostrava la mateixa frescor que la seva amiga però en tot cas s’esforçava per a fer-ho. S’hi apropà i les dues s’abraçaren. L’aroma fresc de la Clara fou un impacte agradable pel nas de l’Elisenda, a qui la proximitat del Parc Zoològic li havia deixat una impressió olfactiva més aviat desagradable.
— Com ha anat? —Va fer la Clara sense poder esperar ni que la seva amiga s’assegués còmodament a la cadira.
L’Elisenda respirà tot traient aire per la boca de manera notablement sorollosa. La Clara arronsà el nas.
— No sabria què dir-te. Encara ho estic analitzant tot plegat. El que sí et puc dir és que ha estat molt intensiu i que penso que ell espera molt de mi i massa de pressa.
La Clara posà cara d’estar processant la informació però l’Elisenda es veié obligada a interrompre el fluix de pensaments de la seva amiga per afegir una informació important.
— Escolta. Al final sí que vindrà el meu company de ball. És psicòleg i està al corrent de tot així és que no cal que et tallis amb ell. És un paio fantàstic.
— Perfecte! Ja saps que m’agrada conèixer gent nova!
Arribà el Toni amb un somriure que enlluernà la Clara i encengué els ulls de l’Elisenda. En una fracció de segon aconseguí demanar-se si era degut a la companyia de la seva amiga perquè ella no podia recordar haver-li vist mai els clots de les galtes tan pronunciats. La pertorbà aquell pensament que podia ser una gelosia encoberta, deguda a la seva inseguretat latent.
Els presenta i després de saludar-se amb els dos petons reglamentaris que a l’Elisenda li continuaven semblant ridículs tantíssims anys després del seu retorn al país, la Clara reprengué la conversa amb l’Elisenda per incloure-hi el nou participant. Una jugada molt encertada perquè va trencar el gel de cop i volta.
— I com l’has vist el Jérôme? S’han portat bé amb ell els anys?
— Jo diria que sí. Òbviament té les xacres que tenim tots quan ja passem dels quaranta però no està cascat ni s’ha engreixat com un toixó com la majoria d’homes…
— Home gràcies! Jo tampoc no he posat gaire pes des dels meus vint anys!
Era cert que el Toni era com el seu amant Frank, un d’aquells homes que sempre havien estat secalls i que ni tan sols havien acumulat uns grams de grassa a la panxa. O això pensava l’Elisenda que l’havia palpat una mica durant les sessions de ball.
— Pertanyeu a una minoria! — Digué la Clara. — I em sembla que l’Elisenda és experta en retrobar flames del passat que s’han deixat anar molt…
— Sí, és ben cert! A veure, tampoc es pot dir que el Jérôme no hagi posat gens ni mica de pes. Sí que fa una mica més de panxa però en general s’ha sabut cuidar. Bé, de fet és que li agrada viure còmodament, fer el possible per veure només el cantó positiu de tot i sobre tot no anar mai amb presses…
— Vaja! El que no estàs acostumada a fer tu, oi?
— Sí. Exacte. M’ha fet anar a càmera lenta aquests dies, en realitat jo hagués volgut fer més del que m’ha donat temps fer amb ell. M’ha mancat temps per ensenyar-li millor la ciutat.
— I li ha agradat Barcelona? — Demanà la Clara, convençuda que diria que sí perquè sabia que la seva ciutat era com una pereta dolça per als estrangers.
— Sí. Imagineu-vos, fins i tot diu que voldria instal·lar-s’hi en un futur, cosa que m’ha sorprès molt.
— Vol venir a viure aquí? — preguntà el Toni en un to alarmat que li havia sortit tan espontàniament que no l’havia pogut reprimir.
— Sembla que sí. I és clar, li deu anar de conya això de tenir una vella amistat per aquí…
La manera amb què ho va dir l’Elisenda va sonar com un violí desafinat a oïdes del Toni i la Clara. Els dos van creuar una mirada fugissera barreja de preocupació i curiositat. No els va caler posar oli a la maquina que grinyolava perquè ella endegà de nou la conversa que havia quedat en un incòmode punt silenciós.
— Vam reprendre l’amistat d’una manera molt inesperada i ell s’ho va prendre amb un ímpetu que ja no s’escau a la nostra edat. No vaig trobar gaire lògic que comencéssim un intercanvi tan intensiu de missatges després de tantíssim temps sense saber res l’un de l’altre…
El Toni se la mirà. Amb tota seguretat l’Elisenda era menys romàntica del que molts homes desitjaven perquè amb un esperit tan pràctic els seria molt més difícil engalipar-la. Aquell realisme la feia semblar menys càndida però li atorgava el poder màgic de salvar-se de molts sinistres sentimentals en què queien moltes dones. Tot tenia avantatges i inconvenients.
— Vols dir que li agrada la ciutat i potser li aniria bé que l’ajudessis a prendre la decisió de venir a viure aquí? — Digué la Clara amb una pregunta que era més aviat una reflexió.
— Em sap greu no poder deixar-me endur per sentiments i estar entre núvols. Però és que senzillament el Jérôme és massa reposat per ser apassionat i haver-se tornat a enamorar de mi. I tinc una visió d’ell que no m’acaba de quadrar. El veig completament aburgesat, aferrat a moltíssimes comoditats, conservador fins i tot. I això no encaixa amb voler-ho deixar tot per venir aquí a començar una vida nova en una ciutat que no coneix i on no té ningú ni sap la llengua.
Una Clara pensívola abaixava els ulls per ocultar el dubte que l’Elisenda pogué llegir perfectament. El Toni mirà les dues dones i entengué que una no volgués donar la raó a l’altra. No obstant la incredulitat de l’Elisenda tenia fonaments sòlids.
— Bé. Ara de moment ell és allà i tu aquí i caldrà veure quan té intenció de tornar-te a visitar. Perquè si realment vol venir a viure a Barcelona haurà d’intentar, si més no, aprendre la llengua. No pot deixar-ho per quan vingui i tampoc seria just que esperés que tu li fessis tots els tràmits… Et cal esbrinar de quin peu calça.
— Cert. Però de moment respiro. És trist però ja no estic avesada a estar tantíssimes hores amb la mateixa persona ni tampoc tants dies seguits…
El Toni la mirà. Se la veia més cansada del que caldria tenint en compte que s’havia agafat uns dies de vacances. Estava clar que havia fet un esforç en algun sentit.
Van gaudir de la resta de la tarda parlant de les vacances properes i de la feina dels tres i van riure de gust amb les anècdotes de psicòleg del Toni i de coordinadora de projectes europeus de l’Elisenda. Quan s’acomiadaren ja eren quarts de vuit. L’Elisenda anà a fer una volta en bicicleta. Volia acompanyar la platja per acabar de fruir d’aquell dia en què havia tornat a ser mestressa i senyora de tot el seu temps i en què havia recuperat la sensació perduda durant uns dies de poder escoltar els seus pensaments. En arribar a casa, s’adonà que tenia set missatges del Jérôme. Li anava explicant la seva rutina i li demanava a ella què feia i si l’enyorava. Va resoldre tots els seus dubtes menys aquell darrer. Encara estava assaborint el respir per adonar-se de si el trobava a faltar. Ell en canvi li escrivia que tenia ganes de veure-la i sentir-la prop. Sense un repòs i la distància no calia encara fer una valoració dels seus sentiments. Les hores nocturnes se li feren solitàries aquell dia, però podia ben ser el resultat de l’efecte de la companyia continuada més que no pas de la seva necessitat d’estar amb ell. O amb algú altre. I tampoc ho analitzà gaire perquè havia de tornar a la feina i enllestir-ho tot abans les vacances dels estudiants i per tant necessitava rendir i ser la de sempre. La rutina esborraria el record de la companyia en pocs dies. O això, si més no, era el que pensava…