Amor virtual (V)

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

No acabava d’encertar la darrera frase del missatge. Estava prou contenta de tot el que havia arribat a sintetitzar sobre ella mateixa en unes poques línies i no volia concloure el redactat de qualsevol manera. Però els ulls se li tancaven i per tant va haver de deixar-ho i anar a dormir. De vegades el cos podia més que les ganes de fer quelcom. Apagà el llum tot pensant que potser, en algun cantó de la ciutat comtal, hi havia algú que l’ajudaria a sortir del món tancat i fosc en què vivia feia temps. Aquell pensament era, de bon tros, el més positiu que havia tingut durant feia prop de mig any. I l’endemà es llevà amb energia renovada mitja hora abans del que tenia per costum i va aprofitar aquell temps extra per arreglar-se ràpidament i posar-se a redactar el final del seu missatge. L’havia desat en un document word per tal de poder copiar-lo i enganxar-lo al web després. “M’agradaria pensar que hi ha molta gent a Barcelona que té ganes de trobar algú amb qui compartir una estona agradable sense presses. Tanmateix, tinc la impressió que vivim tots de manera tan accelerada que ens passa desapercebuda gent que potser podria esdevenir amiga. A mi no em calen grans activitats per ser feliç, per mi la companyia és més important que no pas l’indret o el moment”. Era exactament el que sentia, una mica despullat del dramatisme i la intensitat amb que ho havia viscut darrerament, però completament cert. Sovint tornava a casa en autobús i es dedicava a examinar les cares dels altres passatgers del transport metropolità. Els seus rostres li semblaven els d’autòmats sense sentiments. Tots ells vivien en mons petits i es relacionaven amb la gent del seu cercle, abstrets en el seu univers, ignoraven els que tenien al seu voltant, però amb qui probablement es creuaven cada dia. O és que ella era completament invisible i la seva presència a la ciutat comtal només es feia notar darrera del fil telefònic amb el seu tracte amb els clients enfurismats? Envià el missatge mentre es prenia un suc de taronja. Potser baixaria una parada de metro abans del que li calia i aniria el darrer tram fins a la feina caminant. Si no es canvia quelcom a la vida, ella, per si mateixa, de vegades no canvia durant anys, i la Carol volia trobar una manera d’acabar amb la sensació que no hi hauria ni un dia amb un mínim d’emoció a la seva vida.
I mentre ella emprenia la recta final per arribar a l’oficina, el Joan es despertava amb la sensació que la seva esquena era un cabdell entortolligat i absolutament rígid. El dolor s’havia estès des de la zona dels ronyons fins als genolls però les punxades no eren tan intenses. El problema era principalment que no podia estar gaire estona assegut i caminar també era un repte. Però el massatge del dia anterior havia tingut el seu efecte i el Joan tindria prou forces per esmorzar, anar a fer una altra sessió de teràpia al carrer Independència i apuntar-se a la piscina municipal. Amb una mica de sort encara podria fer la seva primera hora de natació. Es va preparar un cafè i agafà la tauleta més animat que mai. La visita de la Raquel amb les nenes l’havia fet adonar-se de com trobava a faltar la vida familiar. Ja no tenia edat per anar sol per la vida i les idees per passar el poc temps que tenia lliure de manera decent se li anaven acabant. S’assegué al tamboret llarg de la cuina per donar un cop d’ull al web de cites. Quedà sorprès en veure que el cervell artificial que gestionava el web havia trobat una pila de dones que li eren compatibles. Allò li féu gràcia. En què es devia basar la màquina per afirmar-ho? En les aficions i els ingressos? En tot cas revisà els perfils de les candidates amb interès. S’acabà la primera tassa i se’n preparà una altra per seguir amb la tasca que s’havia proposat. Per molt que el web li suggerís aquelles dones, a ell cap li feia el pes. Fins que va arribar al perfil de la Carol. La mateixa que li havia enviat aquell missatge simpàtic i que a ell també li havia cridat l’atenció. Potser sí que s’hauria de posar en contacte aviat amb aquella noia. Altrament segur que algun altre usuari aclapararia la seva atenció i la convidaria abans que ell. Mirà els missatges que havia rebut i que eren uns quants. No s’ho havia pas esperat. Entre ells n’hi havia un de la Carol. Li començava a agradar aquell nom. Se’l llegí amb molta cura i el repassà una i altra vegada per trobar entre línies alguna informació addicional i secreta que li pogués donar una clau al Joan del que podia oferir-li a una dona com ella. La resposta no calia trobar-la amagada en cap clau difícil de desxifrar, la Carol se sentia sola en una ciutat gran en què tothom vivia només envoltat del clan que un havia triat com a propi. I el Joan sabia per experiència que quan un perdia el contacte amb la seva tribu, llavors es podia quedar aïllat. Aquell podia ben bé ser un punt en comú entre tots dos.
Li respondria aquell mateix dia i ho faria amb la mateixa sinceritat amb que l’havia tracta ella. Però de moment el matí l’havia de dedicar al seu procés de cura i la seva terapeuta tenia un lloc més important a la seva agenda que no pas la Carol. I de fet, el Joan veié a la Silvia cada dia d’aquella setmana entre les onze i dos quarts d’una. I al vespre dedicà sens falta una estona a redactar un bonic missatge per incrementar el grau de curiositat de la Carol. Aquestes dues activitats esdevingueren una rutina que havien trencat amb la monotonia dels darrers tres anys.
El dijous al vespre la Silvia, que s’havia posat un missatge al mòbil per tal de trucar a la seva amiga, va decidir donar-li una sorpresa i passar a buscar-la a la feina. Li va enviar un whatsapp just cinc minuts abans d’arribar a la porta de l’oficina. La Carol el veié de seguida i respongué que sortiria en deu minuts. Les dues amigues es van saludar amb dos petons i van decidir gastar un pèl més que de costum en la cervesa però cercar un indret amb una mica més de màgia que els típics restaurants xinesos que triaven. La Silvia notà de seguida un canvi en la Carol i li ho va dir sense embuts.
— Et veig més animada Carol! Com t’ha anat la setmana?
— Bé. Diguem que he fet un esforç per anar canviant algunes de les meves rutines i portar una mica de color a la vida. Així ja no la veig tan grisa.
— I quins canvis has fet? — Féu la Silvia interessada.
— Em llevo un xic més d’hora i faig un tram o dos a peu fins a la feina. Per anar-me creuant cada dia persones diferents. He fet el cafè de la pausa cada matí en un bar diferent i, a més, he anat dos cops després de la feina a nedar… a més, he continuat xatejant amb algú del web de cites.
— Què dius! I ja teniu un dia i una hora concreta per trobar-vos?
— No. Encara no. Diu que està un pèl indisposat però no em vol comentar què li passa. Això em preocupa una mica perquè potser ho fa per veure si perdo l’interès en ell…
— Per què hauria de voler que el perdessis?
— Perquè potser no sóc el seu tipus i no m’ho sap dir per educació?
La Silvia es quedà pensant una bona estona. La tàctica seria bona. En comptes de donar carabassa directament, que no agrada a ningú, pots anar donant excuses fins que l’altra persona es cansa. Va desitjar que no fos el cas d’aquell home del web de cites. La Carol bé es mereixia l’atenció masculina d’algú amb cara i ulls i no una altre decepció amorosa.
— Hmm. — Exclamà pensarosa. — Bé, per si de cas jo xatejaria amb algú altre també. Per ampliar el ventall de possibilitats…
— Sí cert. Aquest home no és l’únic amb qui xatejo. Però sí és el que més m’atreu tot i que els altres dos ja m’han demanat per quedar. Un vol venir de Reus fins i tot per tal que ens coneguem..
— Pinta bé no?
— No. La veritat és que jo vull algú aquí per poder fer quelcom espontàniament. Reus queda lluny i no tinc ganes d’haver de planificar excursions només per tenir un amic nou.
— També tens raó… — digué la Silvia convençuda per aquell argument tan pràctic.— De totes maneres Carol, he de dir que fas molt més bona cara que la setmana passada. Per tant benvinguts siguin aquests petits canvis que estàs fent.
Van passar una bona estona plegades i aquest cop, en acomiadar-se, la Silvia va pensar que potser allò del web de cites no havia estat una mala idea. Havia donat un impuls a la seva amiga a qui veia, de nou, il·lusionada amb alguna cosa. El desconegut del xat estava guanyant un lloc important en l’espai mental de la Carol però aquell tipus de relació podia ser molt addictiva i perillosa. Qui comprovava la informació que es posava al web? I si s’ensopegava amb un home casat amb ganes de gresca extra-matrimonial? No va voler comentar cap dels dubtes que la sotjaven. Va preferir observar la Carol darrere les portes del metro que es tancaven. Amb el nas pràcticament enganxat al vidre com un infant davant una pastisseria, li somrigué amb ulls fetillers. Definitivament aquell home havia produït un canvi en ella. Pensà durant uns segons fins adonar-se que ella feia temps que no coneixia cap home que la fes vibrar ni una mica. Potser hauria d’obrir-se un compte al web aquell de cites també?

 

 

Amor virtual (IV)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

— Ni parlar-ne! — Féu la Carol. — Avui convido jo que tinc ganes de celebrar quelcom!
— I què és? — Digué la Silvia encuriosida. Generalment no li agradava haver de fer preguntes directes i esperava sempre satisfer la seva set de coneixement tot esperant el dia que la gent li donava, voluntàriament, la informació que desitjava. No obstant havia notat la seva amiga molt contenta i volia compartir amb ella aquella alegria.
— No és res especial, de debò. Senzillament em sento altre cop més animada i la veritat, ja em tocava perquè feia temps que no aixecava cap.
— I això Carol? Per què no m’ho havies comentat?
— No ho havies notat tu?
— Sí. T’havia vist ensopida. Tanmateix, sempre he pensat que passaves una mala època a la feina. Per això no gosava dir res.
— La feina probablement hi ajuda. Això de les assegurances no és un bon tema i si ets a l’atenció telefònica menys. Suposo que el problema és que sovint surto tan ensorrada que no tinc energia per fer gran cosa, i llavors la sensació d’estar perdent el temps creix.
— És un dels aspectes que m’agrada a mi del que faig. De tant en tant vaig amunt i avall, tracto pacients que m’acaben explicant coses molt interessants que no sabia i a més no tinc la sensació que la meva vida sigui sempre igual. D’autònoma treballo més que un rellotge i estic sempre amb l’ai al cor. — Hi hagué una pausa.— Recordes la nostra darrera conversa sobre allò del web per conèixer gent?
— Sí.— Féu la Carol expectant.
— Ni tan sols se m’ha passat pel cap fer-hi el nas. No tinc tindria temps ni per fer-me un perfil…
— Ah! Doncs jo sí que ho he fet.
— I?
— Realment et canses de mirar les fotos de les persones que et suggereix el web. Però finalment he vist algú que m’ha fet gràcia.
— Com és?
— És un home de mitjana edat que reconeix que no és en Bruce Willis. — Hi hagué una pausa.— Però de fet el que em va agradar va ser la seva foto.
— Per què? És guapo?
— No està gens malament. Devia ser morè però ara té el cabell força blanc, és d’ulls foscos i segons la descripció és alt. Però el que m’ha cridat l’atenció és que és un dels pocs que no ha posat una foto seva com ens ho demana el web, passant-s’ho bé. N’ha adjuntat una on se’l veu a un sofà, relaxa’t però sense fer comèdia. La resta dels homes dels que he visitat la pàgina han publicat fots seves de “mega guais” i m’han passat totes les ganes de conèixer-los. No m’agraden les coses artificioses a mi…
— A mi tampoc. Potser és un bon paio no?
— Si em diu per anar a fer un cafè li diré que sí.
— Doncs ja m’aniràs explicant com va la cosa oi?
— No en dubtis! — Va fer la Coral tota animada.
Quan van acomiadar-se a la mateixa Terrassa del local xinès on eren, la Silvia abraçà la Carol ben fort. Pensà que potser li havia fallat com a amiga no havent-se adonat que se sentia tan malament. Seguiren en direccions oposades i intuïtivament es va girar altre cop per veure com s’allunyava la que havia estat companya en l’equip de natació sincronitzada. La Carol avançava ni més ràpida ni més lenta que normalment. I tampoc calia esperar uns grans canvis d’un dia per l’altre ben mirat. Va decidir que havia de fer un forat a la seva agenda per quedar amb ella més sovint. No havia estat bé deixar-la tan abandonada. La Carol sempre havia estat un pèl fràgil.
I mentre la Silvia pensava que li hauria de dedicar més temps a la seva amiga, la Carol avançava cap a la boca de metro perquè tenia unes ganes boges d’arribar a casa per enviar-li un missatge al Joan. Les estacions de metro se li van fer eternes i quan s’obriren les portes i ja era al seu destí, sentí que tenia ganes de córrer i d’esbravar la seva il·lusió continguda. Però no ho féu per por d’entrar al web i descobrir que no tenia cap missatge de ningú. Així és que va passar pel la xarcuteria del barri i es va comprar el sopar, va pujar les escales de casa seva amb calma i quan ja era al minúscul rebedor va treure’s la jaqueta i les sabates, anà al bany a rentar-se les mans i disposà el seu tiberi sobre la taula. No trigà ni dos minuts en agafar l’ordinador i engegar-lo. Tenia cinc missatges nous de gent que no li havia suggerit el web i un del Joan. Li demanava què feia una noia amb un somriure tan diàfan en un web com aquell. La Carol hagués pogut saltar d’alegria perquè, per algun motiu que no albirava, aquell estrany li havia entrat pels ulls. I la seva pregunta mereixia una resposta elaborada. Menjà amb gana el seu conill amb samfaina i de postres va assaborir una nectarina. I amb l’estomac ple i tot escoltant la música de Ben Harper es va posar a redactar la seva resposta…

El Joan anava del sofà al llit i del llit al sofà i se sentia com un vell inútil. Després de l’excursió del matí fins al CAP i després al carrer Independència havia pogut tornar a casa un pèl alleujat pel massatge terapèutic de la Silvia. S’havia dedicat a llegir un llibre que la Raquel li havia regalat quan encara eren parella- la lectura no era el seu fort- i després havia passat l’estona xafardejant pel web de cites. L’única noia que li resultava interessant era la Carol. En altres circumstàncies li hagués proposat quedar de seguida però no tenia ganes d’esmentar el seu estat perquè el faria semblar xaruc. Amb la Marta no li havia pas importat perquè no li feia cap il·lusió , però a la Carol se la veia bona noia. I era, a més bonica. Es mereixia l’atenció d’algú ple d’energia i no d’una persona amb la mena d’impediment físic que tenia ell en aquells moments.
La Silvia li havia dit que amb dues sessions més de massatges notaria un gran alleujament però que de moment encara havia de tenir paciència. I mentre en tenia només podia conversar amb aquella noia i deixar que la seva terapeuta el tractés. Quina edat devia tenir? Tindria parella? De ben segur que sí perquè una dona com la Silvia per força havia de tenir pretendents… Potser ho esbrinaria aviat… La programació de la tele va acabar per posar-lo malalt i en Joan va decidir que l’endemà, després del massatge terapèutic de la Silvia, aniria a apuntar-se a la piscina. Ella li havia dit que el moviment no forçat a l’aigua li aniria tan bé com els seus massatges o més. I de fet aquell remei manual no se’l podria permetre durant molt de temps i en canvi la piscina sí. Però veritablement de temps per l’esport no en tenia gaire.
A les set del vespre estava ja absolutament fastiguejat i anà a donar una volta pel barri que no fou gaire llarga perquè li començà a fer mal d’esquena. Estava a punt d’albirar la porta de casa seva quan sonà el mòbil. Era la Raquel. De vegades no li agafava la trucada però aquella era una situació especial.
— Ei Joan. Com estàs?
— Millor que ahir però no tant com desitjaria estar.
— Pots caminar?
— A la que ho faig em tornen les punxades. La millor posició és ajagut però ja m’he cansat de lectura i televisió… — Hi hagué un silenci no gaire llarg.
— Escolta. He pensat que potser podria venir amb les nenes a sopar a casa teva. Així ho preparo tot i et fem una mica de companyia…. — La seva veu era tremolosa.
La proposta el va agafar per sorpresa però l’alegrà enormement i no ho dissimular. S’havia fotut de fàstic tot el sant dia.
— És una idea genail Raquel! I no ho dic perquè així no m’hagi de preocupar de fer el sopar sinó perquè tinc ganes de que vingueu i que passem una estona plegats.
La Raquel anuncià que passaria cap a dos quarts de nou i el Joan, vencent altre cop les punxades, anà a la biblioteca per treure’n un DVD. Potser podrien sopar tots i començar a veure una pel·lícula. Seria com quan encara vivien tots junts i les nenes eren menudes…
Un cop a casa mirà al seu voltant. El diminut pis estava prou net per rebre aquella imperial visita que, per una vegada, va ser realment puntual. La Raquel entrà carregada amb dues bosses de plàstic plenes de vianda i la Laia allargà a son pare un dibuix que li havia fet expressament aquell dia. La Raquel va ordenar al seu ex que fes bondat i s’estirés al sofà mentre ella ho preparava tot i el Joan li allargà la mà amb el DVD.
— És per si se’ns acaba la conversa…
— Quina pel·lícula és? — Féu la Raquel enjogassada.

— “Overboard” — Respongué ell amb un anglès que sonava molt català. — La podem posar en anglès amb subtítols i així les nenes practiquen…
— M’encanta aquesta pel·lícula! És genial! — Digué la Raquel entusiasmada.
— La coneixes?
— La vaig veure fa molts anys amb els meus companys de pis quan estava d’Erasmus. És molt bona i molt divertida, el problema és que no l’acabarem pas de veure avui…
— Així tindrem excusa per a que vingueu un altre dia, sense trigar gaire, és clar, perquè altrament perdrem el fil.
La Raquel somrigué amb els llavis i també amb els ulls. Les seves filles van ajudar a fer el sopar i la idea de veure plegats una pel·lícula les va posar molt contentes. Ben mirat aquell pinçament potser no era tan desastrós perquè el Joan ni tan sols recordava la darrera vegada que havia sopat amb la seva ex i les seves filles…

 

 

Amor virtual (III)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tot i no estar d’humor, la Carol li va escriure un missatge concís en què deia que trobava la seva descripció interessant i modesta i que si tenia ganes de conèixer gent per xerrar una estona, ella tindria un forat a l’agenda. Va anar a dormir d’hora pensant que el dia següent seria una repetició innecessària del que estava acabant. Que necessitava un canvi de rutina, una petita revolució que afegís un xic de salsa a la seva vida, un problema que l’arranqués de l’estat d’endormiscament en què havia caigut feia temps. Va llegir una estona per fer fugir els mals pensaments i quedà adormida profundament poc després d’apagar el llum.
Al matí següent el Joan es llevà amb una pressió immensa a la bufeta. Havia d’anar a tota velocitat al bany però la rapidesa quedava totalment descartada. Lentament aconseguí posar els peus al terra i, desplaçant-se com un autòmat amb passes molt curtes per no tibar massa l’esquena, va anar fins al lavabo on pogué descarregar el líquid . A jutjar per la llum que entrava per la finestra encara no devien ser ni les sis. Posà un missatge a la seva ex «Bon dia Raquel. Em trobo millor i aconseguiré anar al metge sol. Moltíssimes gràcies per venir ahir i que tinguis una bona jornada laboral». Com que sabia que aniria a pas de tortuga, decidí dutxar-se ja i esmorzar quelcom per enllestir la feina. Ho féu pensant-ho tot molt bé per estalviar-se fer uns camins innecessaris dintre casa seva. Allò era ridícul perquè realment el pis era una caixa de sardines per la que, a més, pagava sis-cents cinquanta euros al mes. Un autèntic robatori legal. A dos quarts de vuit ja ho havia fet tot i per tant encara podia seure una estona i reposar. El recorregut fins al seu centre d’atenció primària seria un autèntic calvari. Calia doncs agafar forces. Rumià què podia fer per entretenir-se una estona sense fer soroll i molestar els veïns i se li va acudir que a aquelles hores només podia xafardejar per internet. Engegà la tauleta i recordà el web de cites. Probablement no li hauria respost ningú però li va picar la curiositat. I en accedir-hi veié un missatge de la Marta que no li va fer gaire il·lusió «Pensava que l’avia era jo però ja veig que tu estàs força espatllat per la teva edat…». Si s’havia volgut fer la graciosa no ho havia aconseguit i si del que tenia ganes era de demostrar-li que tot i tenir més anys que ell, estava en millor forma, definitivament aquella no era la manera. Hi havia un altre missatge. Era d’una noia que es deia Carol. A la foto del perfil semblava bonica. Era morena d’ulls foscos i una pell molt blanca que contrastava amb la melena negra. El missatge era simple i sense pretensions i deixava la porta oberta per una conversa. Això li agradà al Joan. No venia amb exigències ni tampoc era creguda. Decidí que li respondria amablement. Però no de seguida, perquè els calmants li havien emboirat el cervell i no sabria pensar correctament. Apagà la tauleta i anà al metge. Féu la cua pertinent per demanar hora d’urgències amb qualsevol doctor. L’administrativa que l’atengué s’adonà de seguida que el Joan estava fent esforços per aguantar i per això li va fer un forat a l’agenda d’una metgessa. Algú havia anul·lat una visita i ell podria passar un moment. Seria qüestió només de donar-li la baixa i de fer-li la petició per anar al traumatòleg. Als vint minuts ja el cridaven. La doctora el fità i s’adonà de seguida del problema del pacient.
— Bon dia. Vol seure o prefereix estar dret?
— Em quedaré dret si no li fa res.
— Ha vingut per problemes de mobilitat pel que veig.
— Sí. — Digué en to sec.
— I quan van començar?

— Feia potser unes dues setmanes que notava l’esquena encarcarada però els tres darrers dies ha anat empitjorant la cosa. I ahir ja vaig aguantar a la furgoneta a base d’ibuprofè. Quan vaig acabar i vaig arribar a casa ja em recargolava i després de seure una estona em van fallar les cames.
La doctora insistí en donar un cop d’ull a l’esquena del Joan. Aixecar les extremitats inferiors el feia patir molt perquè la zona del lumbago estava pinçada. Li va donar la baixa per dues setmanes i va demanar unes radiografies urgents.
— Fins que no el vegi el traumatòleg potser hauria de consultar un quiropràctic o un osteòpata. I la veritat és que amb dos o tres massatges l’esquena li pot millorar força.
— No en conec cap. Vostè no me’n pot recomanar un?
— És que no són de la seguretat social. Són privats…
— Sí, sí, ho entenc. Però potser algun pacient li ha donat referències d’algú de qui ha quedat content o contenta.
— Tinc un nom i un telèfon d’una persona. Me’l vaig apuntar perquè fa tres mesos vaig tenir un accident patinant i l’esquena se’n va ressentir. Els massatges em van fer miracles.
— I no em vol donar el número?
La doctora se’l mirà amb cara de pena. Aquell home li estava implorant una informació que ella no volia amagar. Per molt que s’afanyessin a donar-li hora pel traumatòleg, la cura trigaria i els calmants que li havia receptat baixarien la inflamació però no se’n podia abusar. Per tant va agafar un full, li va anotar un nom i un telèfon i li allargà. L’expressió del Joan va ser d’agraïment. I quan sortí de la consulta trucà ràpidament.
— Digui’m! — Respongué algú amb una veu molt fresca.
— Bon dia. Em dic Joan. La metgessa que m’ha atès tot just m’ha donat el seu número de telèfon. Estic totalment enganxat i pràcticament no puc seure. Ciàtica.
— Podrà desplaçar-se per venir a la consulta o prefereix que vingui jo a casa seva?
— Aquest matí em puc moure però no sé com estaré dintre d’unes hores.
— Podria desplaçar-se ara?
— On té la consulta? Prop de Glòries.
— I quan podria venir?
— Fins les onze tinc temps.
— D’acord. Doncs si em passa l’adreça per SMS ara mateix m’hi arribo…
— Entesos però no em tractis de vostè d’acord?
— Molt bé! — Digué el Joan tot animat a pesar de les punxades a l’esquena.
Trucà a la feina per avisar de la seva baixa laboral. La persona que agafà la trucada es va limitar a desitjar-li una bona recuperació sense gaire convenciment i informà que el Joan podia presentar la baixa a través d’un familiar o bé enviar-la per missatger. Just havia penjat,li va arribar un missatge SMS amb l’adreça de la consulta. Avançà adolorit fins a plaça de les Glòries. En ataüllar el centre comercial les llàgrimes estaven a punt de brollar-li dels ulls. Les punxades s’havien intensificat i encara havia de caminar una estona fins al carrer Independència.
Sort que la Silvia estava tocant de la plaça i la tortura estava a punt d’acabar-se.
Arribà a l’edifici i s’assegurà que fos el número correcte. Picà la porta i la mateixa veu jovenívola que havia respost la trucada el tornà a saludar.
— Puja Joan! — Digué afablement.
Ho féu en ascensor. No li hagués estat possible altrament elevar el seu pes les tres plantes que el separaven del possible alleujament. Un cop al replà veié el rètol inequívoc anunciant la massatgista terapèutica i quiropràctica. Volia fer sonar el timbre però es va trobar inútilment amb el dit al dispositiu. La porta s’obrí i una noia d’una edat difícil d’encertar, de cabell castany i ulls color avellana li digué bon dia i insistí que entrés a la consulta. El Joan s’havia quedat palplantat i immòbil. El seu matí havia començat estranyament tort, potser per això se sentí toix i confús. No havia esperat una quiropràctica que li omplís la panxa de papallones de manera instantània.

 

 

Amor virtual (II)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Quan el Joan entrà a casa seva l’endemà, pràcticament caminava com un autòmat perquè les cames havien perdut la seva facilitat de moviment i semblava que la corda que les lligava a l’esquena s’hagués tibat tant que estigués a punt de trencar-se. El dia a la furgoneta havia estat un martiri i el dolor s’havia anat intensificant de manera que en aquells moments ja no sabia si jaure al llit, quedar-se dret o intentar seure en una altra posició. Es va servir un suc de taronja que va deixar a la tauleta de davant del sofà i intentà estirar-se tot deixat que la seva esquena reposés suaument sobre el gran coixí. El dolor el feia frisar però encara no volia prendre cap calmant. Agafà la tauleta de sobre la taula i l’encengué. L’únic pensament que havia distret per instants el seu cervell enfocat en el mal fou el web de cites. En altres circumstàncies hauria frisat per arribar a casa i donar-hi un cop d’ull. Ara però, més aviat ho feia per engalipar la ment i que deixés d’enviar-li senyals d’emergència. Hi accedí amb el seu nom d’usuari i la contrasenya. Tenia un parell de notificacions. Tres que devien haver estat generades automàticament i que cridaven l’atenció del Joan sobre tres possibles candidates que, segons el web, li podien ser afins. En va mirar els perfils. Les fotos no estaven malament però el Joan havia de reconèixer que no s’hagués fixat en cap d’elles si les hagués vistes pel carrer. Vaja, a no ser que haguessin portat un vestit perillosament cenyit que deixés entreveure unes magnífiques corbes. La primera dona de la que va visitar el perfil es deia Laia. Era rossa tenyida però tenia un somriure bonic que convidava a tornar-li la rialla. Deia de sí mateixa que li agradaven els viatges exòtics. El Joan pensà que allò ja no li aniria gaire bé. Amb el seu sou modest i dues nenes per les que pagava la manutenció, el màxim que es podia permetre eren unes vacances a Segur de Calafell o la costa de Tarragona, que per regla general era més econòmica que la Costa Brava. La segona es deia Marta i tenia cinc anys més que ell encara. Deia que si algú volia contactar amb ella fes el favor de no dir només “ hola què tal?”, que ella mereixia més originalitat. Aquesta manca de modèstia ja va molestar el Joan que no tenia ganes d’haver de fer-se el creatiu només per tenir algú amb qui anar a prendre una cervesa. Va passar. La tercera noia tenia si fa no fa la seva edat i escrivia que era una cinèfila incondicional. El problema estava en que vivia a Reus i no era precisament una ciutat que quedés gaire prop de Barcelona. O sigui que per anar a donar una volta després de la jornada laboral tampoc era la persona adequada. Tenia un missatge d’una usuària. El va llegir. Era de la Marta, la noia que el web li havia dit que podria ser compatible amb ell. Curiosament ella havia escrit “hola, què tal?” exactament amb les mateixes paraules que no volia rebre de ningú. Què volia dir allò? Que pensava que el Joan no mereixia res més que una salutació convencional o que a ella mateixa li faltava originalitat?
Fent un esforç titànic deixà que les seves cames pesades com a columnes llisquessin pel sofà fins arribar al terra. Aixecar-les hagués estat una missió potser possible, però certament dolorosa a jutjar per les punxades mortíferes que sentia a la part baixa de l’esquena. Amb els peus a terra es va ajudar del braç dret per empènyer el seu cos amunt i quedar així mig assegut. Una fiblada potent el colpejà i va haver d’aguantar-se la respiració. La jornada laboral a la furgoneta no li havia anat gens bé. Intentà aixecar-se però les cames no li responien i li agafà una por immensa. Havia tingut mals d’esquena però allò no era cap niciesa, s’havia quedat ben enganxat i fins i tot una incorporació immediata del sofà li semblava un acte de valentia. No obstant, ho havia d’experimentar. Després de respirar fons tres vegades, mirà el calaix de la cuina que li quedava només a tres passes del seu actual seient i pensà que havia de ser possible arribar-hi per obrir-lo i extreure’n la caixa d’ibuprofens. Agafà aire i ordenà al cervell donar la ordre per fer que les cames alcessin el pes del seu cos. Vanament. Una nova fiblada el punxà i les cames van fer figa. Caigué al terra tot llençant amb el suc de taronja. El Joan va reaccionar amb la calma que el caracteritzava per analitzar la situació. Què havia de fer? Trucar el 061? Li enviarien algú i com a molt li posarien una injecció però l’endemà potser no es podria ni moure. Trucar al seu millor amic? Era una opció però no volia interrompre la seva atrafegada vida. Només tenia una possibilitat real i era contactar amb la seva ex! Quina merda! En els dos anys que portava sol encara no havia aconseguit trobar ningú per les ocasions com aquella. Reptà pel terra com una serp i s’apropà al telèfon sense fil que tenia entre la sala d’estar-menjador i el dormitori. Quina sort no haver-lo disposat a la calaixera de l’habitació perquè ara no hi podria arribar. Amb l’auricular miraculós a la mà marcà el telèfon de la seva ex. Ella també era a casa perquè respongué de seguida.
— Digui!
— Raquel? Sóc el Joan. Em sap greu trucar-te a aquestes hores però tinc un bon problema.
— Joan! Què passa? — Digué ella que sabia perfectíssimament que el Joan només trucaria en cas de necessitat…
— M’he quedat clavat. L’esquena no em respon!
— Què dius!
— El que sents. Porto un parell de dies amb dolors i avui he aguantat a la feina com he pogut. Però quan m’he volgut incorporar del sofà les cames no m’han respost.
— Has caigut? —Digué ella amoïnada.
— Sí però no de gaire amunt, no pateixis…
— Vols que vingui?
— Em faries un favor. I hauries de passar per la farmàcia. No sé si et deixaran comprar un calmant més potent que l’ibuprofè sense recepta. Demà al matí ja veurem com vaig a la feina…
— Joan home, no podràs! De moment et caldrà de fer bondat uns dies. Això si no és res greu… Escolta. Vaig a la farmàcia i vinc cap aquí. Agafo les claus de casa teva per si no pots obrir.
— Fas bé no crec pas que me’n surti.
El Joan s’ho prengué amb calma. Es desplaçà lentament fins prop del sofà i estirant el braç va agafar la tauleta. La tornà a activar i, per fer alguna cosa, respongué el missatge de la Marta amb un “En aquests moments no gaire bé. Tinc una lumbàlgia que no em puc ni moure”. Total aquesta dona que volia originalitat i regalava convencionalitat no li interessava el més mínim i per tant no calia fer-se l’heroi. La Raquel en tindria per una bona estona així és que per esbargir-se escrigué un parell de línies més sobre ell mateix. Com que no se sentia l’home més fort de l’univers va fer-ho palès explicitant que no era apte per a dones a qui els agradava en Bruce Willis a la pel·lícula “jungla de cristall”, però que sempre es podria comptar amb ell si se’l necessitava. Estava prou content de la informació minimalista afegida i hagués fins i tot somrigut si el moviment dels llavis no li hagués fet fer una ganyota de dolor. Just volia rumiar com ocupar el seu temps quan sentí el pany. Per fi havia arribat! La porta s’obrí amb virulència i la Raquel aparegué enfundada en uns texans molt ajustats i amb una brusa vermella d’un teixit molt vaporós i afavoridor, pensà el Joan. Estava just en la posició adequada. Als peus de la seva ex-dona. Segur que a ella allò li feia gràcia.
— Joan! — Digué alarmada fent quatre passes fins on estava assegut el seu ex. El pis era tan diminut que tot estava a pocs metres. Pràctic per no haver de fregar. — Espera que t’ajudo a incorporar-te.
— No sé si ho vull provar…
— Hauries d’anar al llit i no moure-te’n. Estàs ben enganxat!
La Raquel s’ajupí, posà el cap sota el braç del seu marit i entre els dos van aconseguir aixecar-se. Es notava però que les cames d’ells podien cedir.
— Em fa un mal horrorós!
— T’estires al llit i et porto el Nolotil.
La Raquel va ajudar-lo a trobar una posició un xic menys dolorosa i va anar a la cuina a agafar un got d’aigua.
— Quin escampall… Ara ho recullo!
Li portà la beguda per empassar-se la càpsula i després tornà a la sala d’estar a arreglar els desperfectes.
— Joan! No em diguis que estàs mirant una pàgina de cites!
«Merda! M’he deixat la tauleta encesa» — es retragué.
— Què n’has de fer res tu? O és que potser t’hi trobaria?
— Jo no tinc temps per aquestes coses. Tinc dues filles a les que estic intentant educar per si no ho sabies…
— M’ho recordes prou sovint. Jo et vaig oferir de seguida la custòdia compartida.
— I com van a l’escola les nenes llavors. Mitja setmana des d’aquí i mitja des de casa meva? Aquí no tenen espai…
Sospirà perquè sabia que era una batalla perduda. Quan la Raquel retornà a l’habitació li féu saber.
— Em quedo mitja horeta més fins que et faci efecte el calmant. T’hauria d’ajudar a desvestir-te i anar al llit. Si vols et preparo un entrepà. —Després d’una breu pausa conciliadora demanà.— Com ho fem demà?
— Demà?
— Sí perquè hauràs d’anar al metge a agafar la baixa. Així no pots conduir.
— Suposo que demà em podré moure…
— Escolta. Si vols passo per aquí abans d’anar a la feina. Segons com ho vegi t’hi acompanyo o truquem el 061.
— No vull ser cap molèstia Raquel!
— Ho ets però què vols que hi faci! Això és fotut i necessites ajut. Però si la noia aquesta del xat de cites s’ofereix, has de saber que seré la dona més feliç del món de poder anar directament a la feina. Ja prou m’atabalen darrerament…
— Ens veiem demà Raquel. No em respondrà ningú.

Ella li preparà un entrepà que devorà àvidament. El va acompanyar fins al bany i l’ajudà a tornar al llit. El Joan es recargolava de dolor i per això li deixà un got d’aigua i un altre calmant sobre la taula. Ell li ho va agrair i la va acomiadar amb un somriure forçat. Abans de sentir la porta ella digué:
— Per cert. Veig que tens un missatge nou de la noia aquesta. Vols que et porti la tauleta o l’apago.
— Apaga-la. — Digué ell resolutiu. No estava gens d’humor per afegir més frustració a la seva vida. I potser aquell web de cites no havia estat la millor idea…

La Carol esperava l’autobús a la parada tot repassant les cares dels vianants de la vorera del davant. Tots li semblaven unes màquines programades per moure’s instintivament en una direcció determinada i complir una tasca concreta. Ningú es fixava en l’altre, cap persona saludava la que es creuava, no hi havia mirades curioses ni somriures escàpols. Tot era ràpid i fred. La única cosa que no ho havia estat aquell dia havia esdevingut un autèntic malson. Un client li havia aixecat la veu i l’havia insultada perquè l’asseguradora no li volia retornar els diners del mòbil suposadament “robat”. Ella havia perdut trenta-cinc minuts de rellotge per explicar a aquell home cabut que descuidar el mòbil a un bar i no trobar-lo quan se l’havia anat a buscar no era exactament un “robatori” i que per tant, l’assegurança no li pagaria un dispositiu nou. La veu penetrant, aguda i desafinada d’aquell individu ressonava amb força dintre el seu cap. De vegades pensava que hagués preferit ser pagesa. Els tomàquets o els préssecs no serien mai uns mal educats!
No baixà a la parada que portava a casa seva. Ho féu dues parades abans per donar una volta pel parc i llegir una estona en un banc sota un arbre. Tancar-se a casa seva després d’un dia tan nefast la faria sentir malament i havia d’evitar com fos donar-se per vençuda tan ràpidament. Quan va arribar al parc respirà fons per flairar l’aroma dels arbres i de la gespa escampada pel terreny. A ella li agradaven els parcs com aquells, amb terra de debò i no asfalt. Es mullaven i enfangaven el calçat després de la pluja sí, però la sensació d’aquell sòl sota els peus l’assossegava. El sol groguenc però pàl·lid de setembre l’ajudà a enfonsar-se en la lectura de la novel.la i quan se n’adonà ja eren pràcticament les vuit. Hora de començar a caminar amb celeritat per entrar al supermercat a comprar quatre coses pel sopar abans no es fes massa tard.
La compra fou una rutina que enllestí en set minuts i quan finalment obrí la porta de casa seva estava tan cansada que no li quedava gaire temps per frustracions. Va desempaquetar l’amanida preparada i li posà oli i sal i hi afegí unes quantes nous i formatge fresc. No tenia ganes de televisió. No obstant li restava un bri d’energia per a contactar amb el món exterior. Engegà el seu portàtil, el disposà sobre la taula de la cuina on menjava i va introduir la direcció del web de cites. Triar un nom, una foto i una descripció no li va costar. I un cop fet començà l’aventura: fer una ullada als individus que el web volia mostrar-li. Estigué una bona estona clicant sobre la creu que volia dir clarament “no”. Realment començava a pensar que el dit havia automatitzat el seu moviment i premeria la creueta de sobre la pantalla fins i tot quan veiés algú interessant. Tanmateix, una fotografia li cridà l’atenció i el dit s’aturà. L’home en qüestió ja havia passat la quarantena però el seu somriure refrescava la seva mirada enjogassada i el feia semblar un adolescent. Es quedà contemplant la foto una estona i finalment va accedir al seu perfil. Es deia Joan i no es considerava cap Bruce Willis, de cara hi tenia una retirada i a més el fet que es descrivís com un antiheroi l’abellia…

 

Amor virtual I

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

Arribà a casa completament destrossat. Els ossos li feien mal, les cames se li feien pesades com a gegantines columnes que havien d’aguantar un pes titànic i, a més, havia aixecat una de les caixes malament i l’esquena ja se n’havia ressentit. Tenia la sensació d’haver de quedar immòbil per sempre en qualsevol moment. Definitivament havia de fer més esport però no sabia d’on treure el temps. Passava nou hores i mitja a la furgoneta fent les comandes cada dia i quan entrava a casa només tenia ganes d’asseure’s una estona al sofà, navegar per internet per assabentar-se de les notícies, cuinar quelcom i, amb una mica de sort, veure la tele. Dos caps de setmana als mes tenia les nenes i llavors escopia les darreres espurnes d’energia i de diners per tal de fer totes les activitats amb elles que les petites desitjaven. Els dos dissabtes i diumenges que tenia per ell es dedicava a organitzar-se una mica la casa i fer un xic d’activitat física. També convidava de tant en tant alguna amiga a sopar. La conversa amb elles no portava enlloc i les companyes que li quedaven i que, com ell, no tenien cap compromís, sovint estaven totalment endinsades en la feina i la platxèria girava al voltant de les anècdotes laborals. A ell l’avorria el tema profundament però aquelles estones de companyonia prometien una proximitat física després dels sopar que el Joan trobava a faltar des de feia temps. I de tant en tant s’havia de desfogar. D’ençà del seu divorci ell desitjava tornar a trobar alguna dona amb qui poder tenir una relació de parella, però cap de les que havia conegut encaixaven amb ell. O eren massa ambicioses, o no tenien ganes d’aparellar-se o d’estar amb algú que ja tenia càrregues familiars. N’havia parlat amb el seu millor amic el Pere i aquest li havia insinuat que contactés una agència matrimonial.
— Però això encara es porta?
— Home. No funciona com fa uns anys. Ara tot es fa a través d’un web per internet o d’una aplicació de mòbil. N’hi ha cinquanta mil…
— I me’n pots recomanar alguna?
El Pere va posar cara de circumstàncies i el Joan en va entendre el motiu. Anomenar-ne una voldria dir en certa manera reconèixer que s’havia intentat. I el Pere ja feia sis anys que estava amb una dona. Sense ajut de cap aplicació de mòbil que sabés el Joan.
— L’Ester té una amiga que ha conegut la parella a través d’una d’aquestes apps. Si vols li demano quina és i t’ho faig saber.
— Sí. No és que ho hagi de provar demà mateix però és una opció…
— I el típic bar de copes de tota la vida?
— No estic gaire per copes quan acabo la feina. A més tampoc crec que hi pugui trobar el tipus de dona que m’agradaria.
— I què t’agradaria?
— No ho sé. Però en un bar de copes segur que no la trobo…
— Doncs ja cal que vagis rumiant què vols exactament perquè crec que ho has d’especificar al perfil.
— Al perfil?
— Sí home! Hi hauràs de posar una foto i una explicació sobre tu mateix. Hi haurà preguntes bàsiques com l’edat o si tens fills o no. Però també hi hauràs de posar quelcom més personal.
— Si que estàs posat en el tema…
— Que ja et dic que l’amiga de l’Ester va trobar la parella així. I un dia que vam anar a prendre una cervesa amb ella ens ho va explicar.
— Però el nom del web no el recordes oi?
— Noi, em sap greu però és que vaig posar-me a mirar el futbol i vaig desconnectar totalment del que estaven dient…
— T’entenc. On hi hagi un bon partit no calen converses…
I aquell vespre el Joan havia posat la clau al pany de casa desitjant poder entrar a la banyera per veure si la lumbàlgia desapareixia amb l’escalfor de l’aigua. Just penjava el jersei darrera la porta quan li va sonar el mòbil i llegí el missatge. Era el Pere que li deia el nom de la pàgina web de “cites”. Sonava estrany allò de les “cites”. Potser no hi coneixeria ningú amb qui volgués anar a fer una cervesa. Era obligatori quedar amb algú? Li va agrair al Pere la informació i va anar a la banyera. Quan en va sortir es va posar el pijama i va dubtar si encendre la gran caixa màgica o seure al sofà a navegar per internet. Eren només tres quarts de vuit però el cap de setmana amb les seves filles l’havia deixat extenuat. Amb una darrera embranzida d’energia va encendre la tauleta i va cercar al google el web de trobades. Tenia un nom curiós i graciós i si més no, no era cap invenció mig anglesa. El concepte quedava clar. I tot i així per a ell era un experiment. La pàgina li demanava registrar-se i havia d’introduir un nom d’usuari. Joan no semblava original. Johny cridaria més l’atenció però no volia caure en el parany d’intentar ser el que no era en absolut. S’esforçà per pensar en quelcom que l’identifiqués. La furgoneta potser? O la seva passió d’adolescent per les maratons? Començava bé el tema. No era ni suficientment creatiu ni original per cercar un nom que les possibles visitants de la pàgina recordessin. Grups favorits de música? No. Això estava molt vist. O potser un adjectiu que el caracteritzés. Com era ell? Aventurer? No gens. Romàntic? Tampoc s’esqueia gaire, i tanmateix de pragmàtic no se’n considerava ni gota. Dinàmic? No es volia passar. A veure si encara acabaria interessant-se per ell una d’aquelles noies que s’aixequen fent ioga, fan a córrer al migdia, circulen en bici per la ciutat i encara volen anar a patinar al cap vespre. No. A saber què entenien les dones per dinàmic! Ell senzillament ho relacionava amb no passar-se la tarda davant la televisió. Somniador. Sí. Potser sí que s’esqueia. Havia passat mitja vida, o més de mitja vida perquè ja tenia cinquanta anys, somiant. Primer que seria representant comercial i viatjaria per tot el món. Després que coneixeria una estrangera i aniria a viure al seu país. Quan ja s’havia casat amb la Marta i havia abandonat el somni de la rossa nòrdica, començà a somniar que algun dia posaria el seu propi negoci i faria la primera pela. Però això també va quedar en un núvol d’idees evaporades en les tardes atrafegades de trànsit per la ciutat. Somiatruites. Això sí que li esqueia però no tenia clar si cridaria gaire l’atenció. Tampoc tenia res a perdre. Per tant va teclejar el futur nom d’usuari, va triar una de les seves fotos de cap de setmana amb les nenes i la va retallar per tal que només sortís ell de mig cos i va omplir la seva informació personal. Hi va posar l’edat, la professió, que era ben poc interessant, el seu nivell d’estudis i el d’ingressos. Estava cansat i va decidir escriure quatre línies bàsiques explicant les seves aficions: anar a córrer, les passejades per la muntanya i el cinema. L’endemà ja s’hi miraria més…

La Carol i la Sílvia havien quedat després de la feina a una de les guinguetes de la Barceloneta per fer una cerveseta ràpida d’entre setmana. No ho feien gaire tot i que sempre deien que ho volien repetir més sovint mentre encara fes bo. Era una oportunitat de petar la xerrada mig a l’aire lliure i espantar les cabòries que les martellejaven en aquells dies que tot semblava estar en contra d’un. La Silvia havia fet una pila d’hores extra perquè mig Barcelona s’havia desllorigat l’esquena i li tocava fer massatges terapèutics i desplaçar-se a les cases dels pacients més afectats pels dolors. El compte bancari lluiria dintre de poc però en aquells moments a ella mateixa li feien mal els braços de la força que havia hagut de fer per arreglar els altres. La Carol estava fins als nassos de les trucades dels clients emprenyadors. La seva feina cada dia li semblava més monòtona i deshumanitzada i l’entristia no tenir contacte real amb gent de carn i ossos. Ossos. Precisament l’especialitat de la Sílvia.
— Doncs mira, jo t’ho canviaria durant unes setmanes perquè estic rendida. Em fa mal tot i estic tipa d’anar d’una banda a l’altra.
— Sí però tu si més no tens l’oportunitat de conèixer gent interessant a la teva feina…
— Gent interessant? Doncs mira, tret de l’empresari aquell danès que va estar dos mesos fent-se massatges no ha tornat a passar ningú per les meves mans que em resulti mínimament engrescador.
— Doncs què t’hauria de dir jo! Quan surto de l’agència tinc el cap com un timbal i necessito tancar-me al gimnàs una hora o dues per rebaixar la tensió. I després de les màquines només tinc energia per comprar quatre coses, fer-me el sopar i anar a dormir. Així no coneixeré mai ningú!
— Jo tampoc tinc gaire temps ni energia Carol. Però em consola que la meva besàvia només tenia una oportunitat a l’any de conèixer algú i era per la festa major. Llavors el poble s’omplia de forasters d’altres indrets i ella podia ballar amb algun xicot que no fos els quatre babaus de torn de la seva vila.
— I què vols dir amb això? Que un cop a l’any ha de ser suficient per conèixer algú? Que hem d’aprofitar els balls de les festes majors de Barcelona?
— No. El que vull dir és que, en general, la gent no ha tingut mai gaire temps de conèixer altra gent. Només en el període universitari i quan estem de vacances és quan tenim veritablement possibilitats…
— A mi no em ve de gust sortir. Quina probabilitat hi haurà que conegui algú que m’interessi? Una entre cent! Saps que he pensat? M’ha dit la dona de la neteja que hi ha una aplicació de mòbil que busca persones que puguin tenir alguna afinitat amb tu…
— Estàs de broma? No voldràs buscar amics o parella a través d’una aplicació? Ves a un speed dating si vols conèixer gent. O apunta’t a un Meetup de quelcom que t’interessi…
— Passo! No vull perdre més energia parlant amb gent que no m’interessa. Tinc ganes de seleccionar amb qui tinc una conversa i m’han dit que amb aquesta aplicació es pot.
La Silvia es perdé en cavil·lacions mentre assaboria els darrers glops de la cervesa. Aquell món de les cites virtuals li feia por i un calfred li va córrer per l’esquena aquella nit xardorosa de principis de setembre…

 

La borsa d’interins: quan ser un número esdevé la quotidianitat.

El curs 2008-2009, després de passar-me anys i panys a Barcelona tombant com a docent a temps parcial amb contractes per obra i servei i un volum de feina irregular, algú de la meva família em va recomanar entrar dintre de la borsa d’interins. I potser m’hagués agradat continuar donant classes a adults, però fer-ho implicava treballar en diverses escoles universitàries a hores, no ser capaç de combinar les classes per fer blocs i arribar a una jornada més o menys digna, o senzillament haver d’esperar a tenir més sort amb la següent escola concertada on hi faltés una professora.
Presentar la documentació a la borsa ja és tot un repte. El procés de selecció només té lloc potser dos cops l’any i cal aportar-ho tot de cop i després s’ha d’esperar que a una li atorguin un número que, aquell curs, esdevindrà tan important com el número del document nacional d’identitat.
Quan vaig entrar a la borsa per primer cop, vaig escollir com a demarcació territorial el Baix Llobregat i l’Anoia i em vaig apuntar a tots els nivells formatius possibles, des de primària, que no havia fet mai, passant per ESO i Batxillerat i centres de formació d’adults.
En aquella època encara es portava allò dels actes de nomenaments. Dos cops per setmana anava fins a Sant Feliu de Llobregat on es cridaven els números i es cantaven els centres on s’havia d’anar “a servir”. Era un sistema ben estrany. Ni el centre em triava a mi, ni jo sabia on anava a parar. Acostumada com estava a enviar currículums i anar a entrevistes de feina on em donaven sovint proves escrites, els nomenaments em semblava d’allò més impersonal. I ho eren, però el sistema funcionava i molt bé de cara al departament d’ensenyament. Les vacants i baixes quedaven cobertes sempre per persones qualificades que cobraven només pel temps que feien la suplència i tornaven a donar-se d’alta a l’atur tan bon punt acabava el nomenament i el titular s’incorporava.

Tot i tenir un bon número, és a dir, que per experiència i mèrits diversos com a cursets especials i acreditacions d’idiomes no em can assignar un número gaire alt, el curs 2008-2009 jo vaig passar per nou centres diferents, dels quals només en recordo tres relativament bé, perquè m’hi vaig quedar potser més d’un mes.
El curs 2009-2010 va començar amb unes retallades brutals i des de la seu del departament d’ensenyament de Sant Feliu de Llobregat se’m va dir que aquell any només podia esperar treballar una setmana aquí, estar a l’atur tres setmanes més, tornar a treballar un mes i cobrar altre cop el subsidi, i així tot l’any. El departament s’havia quedat sense recursos i ja no es cobrien totes les baixes. La llista d’interins no es va tornar a obrir durant molt temps. Tot i haver agafat ja la rutina de llevar-me dos cops per setmana amb la bossa feta per si m’enviaven a qualsevol lloc, la perspectiva de viure mig any de l’atur i “cruspir-me” els meus estalvis escarransits no em feia el pes. I vaig tenir força sort, val a dir, perquè de cop i volta, al centre on treballo actualment va haver-hi una baixa i em van trucar. Em coneixien perquè hi havia impartit formació per adults.
Vaig fer l’entrevista i després vaig comentar la jugada amb les meves dues amigues d’interinatge perquè volia saber si consideraven correcte agafar la feina en cas que em triessin. Per una banda el meu cor solidari volia continuar a disposició del servei públic. Per altra banda, però, no acabava de veure clar que jo i centenars d’altres haguéssim de “gastar” l’atur per tal d’estar a disposició d’Ernest Maragall i el departament d’educació, que en aquell moment no em garantia un sou digne. Vaig entrar a treballar a un centre mig privat i mig concertat i quan vaig poder vaig canviar l’àmbit territorial on desitjava exercir la docència vaig escollir Barcelona. Amb el meu 20.000 i poc a Barcelona no tindria feina durant anys. Tenia raó. A més no hi havia diners per invertir en educació pública i les condicions estaven empitjorant per moments. Amb la crisi econòmica, a algú de dalt finalment li va arribar “la llum”, i va decidir canviar la normativa per no forçar a la precarietat l’exercit d’interins que estava a disposició del departament d’ensenyament. Es va permetre el que s’anomenà “congelar” el número de la borsa per no ser cridat si l’interí demostrava que tenia un contracte de treball pel curs en concret. Això permetia a molta gent no haver de deixar una feina penjada per agafar-ne una de durada molt curta, de vegades fins i tot de dies…
Durant els anys que vaig estar “congelada” va haver-hi força canvis en el funcionament de la borsa. Els nomenaments van passar a ser “telemàtics”, és a dir, que ja no calia anar a la seu on es cridaven els interins sinó que se’t comunicava si havies obtingut un treball a través del mòbil i calia connectar-se de deu a dotze per tal d’acceptar o rebutjar la destinació. Una “no acceptació” del nomenament implicava sortir volant de la borsa. S’hi ha d’estar a les dures i a les madures. I amb una mica de sort, si s’està cobrint una baixa llarga o una vacant, el centre et pot reclamar i un interí o interina que s’ha passat anys tombant, finalment troba un lloc on establir-se durant uns quants anys. No obstant, no tenir les oposicions guanyades vol dir que en qualsevol moment una persona pot saltar del centre on és. Quan algú guanya les oposicions i aquella plaça es destina a aquest “guanyador” llavors l’interí fa les bosses i marxa. Cap a un altre destinació. I de fet, el sistema està organitzat de manera que es retro-alimenta. Per treure’s les oposicions, a més dels mèrits per qualificacions acadèmiques, també cal tenir experiència laboral per ser apte. I òbviament l’experiència a la pública compta moltíssim més que a una privada o concertada. Així doncs, qui vol assegurar-se acabar sent un funcionari d’ensenyament, ha de passar, tant si vol com no, pel sedàs. Els primers anys estant a disposició total i absoluta del departament sense poder realment escollir a quin centre es vol treballar i després, havent d’agafar la feina allà on se’l destini. Una carambola total en la que el treballador té alguna opció però no gaires.
És d’admirar realment que encara n’hi hagi tants d’interins. I, de fet, a Rajoy fa poc li van tocar la cresta des d’Europa perquè a la Península hi ha tres vegades més interins que a d’altres països de la Unió Europea. És clar. No costen un duro i paguen amb la seva salut la precarietat laboral. Per això, i no per una altra cosa, es van anunciar dues onades d’oposicions aquest any i l’any vinent. Molts funcionaris estan en edat de jubilar-se i les places han de ser ocupades per gent a qui se’ls pugui donar una estabilitat. Tanmateix, dubto que si a Rajoy no li haguessin donat “un toc d’atenció” el seu govern hagués anunciat oposicions. És obvi que els interins són una mà d’obra fidel, barata i que a més salva la pell del sistema sense demanar gran cosa a canvi.
Des d’aquí una abraçada molt forta a aquests herois que donen el millor de si mateixos, sovint en escoles que no han vist mai i que aprenen a tenir la mateixa flexibilitat que un xicle! Ànims, que un dia o altre aconseguireu la plaça desitjada. No us oblideu però, de viure durant el llarg recorregut fins a l’estabilitat!

Argentian Spanish: you need to be “piola” to get it right.

tango[1]

When summer comes with its long and hot days, one of the things that helps me more to get rid of the sticky heat of the city is the beach. Or better said, the Mediterranean sea water, which freshens up my ideas and cools me down enough as to survive the first hours of the afternoon. I live in the city but my neighbourhood is more like a village. We all know each other and we run into each other on the beach. Year after year. We are all a bit older and a bit wiser. Some years ago I got to know a charming couple from Argentina that comes to Barcelona to spend part of the summer. Their very lettered language with its peculiarities woke my immediate curiosity as a non-stop linguist. And since they come here with plenty of time and I go to the beach eager to listen and learn, I asked them to recall typical words from Argentina so that I could write an article for my blog. But before I uncover these terms to you, I must explain a couple of general things about the Spanish of Argentina.
First of all, it must be said that there is a huge amount of words that are commonly used in Argentina but have become old-fashioned in Spanish. The first term that we quickly associate with the Country of the Río de la Plata is the “vos” , which is “you” in old English. This pronoun was used to address authorities in Spain round the 1500. The “tu”, which was in old English “thou”, was only applied to people with whom one had a very familiar relationship. In Spain, “vuestra Merced” -translated as “your Mercy”- later became “Usted” and replaced the “vos” during the XVII and XVIII centuries. Nowadays nobody uses the last one. But Argentinian Spanish does so for the second person singular and so does Paraguayan and Uruguayan, the Spanish of Central America and the Mexican State of Chiapas.
Argentinians use the “vos” with a second person of the singular without the typical Spanish diphthong. They say “vos andás”, “vos querés” instead of “vos andáis” or “vos queréis”. And interestingly enough they use it with the possessive pronoun “tu” for the nominative “vos”: “vos leés tu libro”, “vos ganás tu plata”. The same way they use the nominative “vos” with the pronoun “te” “vos te comportás”.
Just as in the Spanish of the western part of Andalusia and the one on the Canary Islands, the Spanish of America has done away with the distinction made between “vosotros”, you for a third person singular formal, and “ustedes” for the same person but in formal level.
“Vos” agrees with the verb forms that were plural in their origins and the imperatives lack the final “d” of the Spanish. “Anda” would be an example for that.
Another feature that tickles our ears, used to the non-melodic Spanish, is the vibrant pronunciation of everything that contains the [ll]. A delicious sound for every listener.
Other less remarkable features of the Spanish in Argentina are the use of the future periphrasis “voy a viajar”, “I am going to travel” instead of the simple future “viajaré” or the preference for the simple pasts “comí” – I ate- instead of the perfect tense “he comido”- I have eaten-. In addition to it, Argentinians are used to dactylic stress in words such as “austríaco” or “cardíaco” rather than the non-dactylic stress used in Spain *”austriáco” *”cardiáco”. These words are not written with the stress mark [´]but I have used it only to help the reader know in which syllable will be stressed in any case.
A lot has been written about the Castilian spoken in the Río de la Plata States, and a great deal about the Spanish in Argentina because it is a Spanish that has been deeply modified. In fact, it has been so altered, that some renowned linguists such as Fontanella de Weinberg claim that Argentinian is a language on its own.
Moreover, there are two things that add some extra difficulty to this language: the Lunfardo and the Vesre.
The Lunfardo is the slang invented by prisoners so that the jailers would not understand them. It dates back from the XIX century. A lot of words from the Lunfardo came to the Argentinian language through immigrants, and most of them were Italian- According to Rafael Lapesa, the great Spanish linguist a lot of words from the Lunfardo came from the gaucho language also.
Words such as “laboro” or “laburo” for work have a clear Italian origin. The initial Lunfardo, that was forbidden by the authorities for a long time, has been immortalized in a great number of Tango lyrics that we would by no means understand without the help of a dictionary of this slang. In order to preserve this succulent cultural heritage, the Real Academia del Lunfardo was founded on the 21st of December 1962.
And to make Argentinian even less easy to understand, this language has adopted a great quantity of words from the “Vesre” and introduced them into everyday language. The “Vesre” is a way to speak in which one inverts the syllables. This way “negro” -black- becomes “grone” and the “timbo” is “botín” a shoe, whereas a woman, “mujer” in Spanish, becomes “jermu”.
In addition to those words, there are a great deal more that are widely used and that differ from ours. Money is “plata”, this is “silver”, petrol is “nafta” instead of “gasolina” and a woman is called “mina” instead of mujer. And a “papusa” is a young girl, the same way as a “percanta” and the masculine counterpart would be a “pibe”. A person that keeps on telling lies and shows off, a braggart so to say, is called a “chanta in Argentinian”. A gay person is a “trolo”, a word that reminds us of the Catalan “trola” meaning “whopper”. Somebody who is quick learning things is “piola” and when women walk topless on the beach they “van en Lolas”.
Two words that torture Argentinians because for us in Spain they are normal but for them they are absolutely not are the verb “coger” which for us means “take” but for them it means “to have intercourse”. And the second taboo word is “Concha”, which is a rather common yet a bit old-fashioned female name for us, but designates the female sex for them. So, when we say “cojo el autobús”- I take the bus- a rather funny picture comes to their minds. The word that names the male reproductive organ is “pija” which is only a screw in Mexico. Therefore, in this country you can often read “pijas de todas las medidas” at the ironmonger’s, something that could be translated as “screws of all sizes”. But then again, Argentinians might laugh their lungs out if they read the sign.
The telo is a hotel and a “bulín” is the apartment of a single man which is often used by young couples to have some intimacy when they need to. If the “bulín” is “mistongo” as the tango says, then it is particularly cosy.
As Spaniards, we might understand some words because we know them from other languages. “Gambas” for instance are legs and it’s a similar word to the French “jambes”. Some other words such as the verb “juncar”-observe- will only be understood by context because they don’t remind us of any other word. “El coche no funca” means “the car is not working” and in this case, we might have to use the “bondi”, the bus to go along the “lleca” which is the street.
Talking with Susi she reminded me that the 15th of August was a day “feriado” and not “festivo” as we call the holidays in Spain. But this word was easier to guess than “vento”, “croto” and “cocoliche”, which I found really amazing. “Vento”, and only Lord knows where this word might come from, means “money”. A “croto” is someone that dresses in rags and is dirty and a “cocoliche” is a person who is uncappable of dressing in a harmonious way. In Argentina when someone swears all the time, what we keep on doing here as a national sport nearly, you say that he or she is a “cloaca”, a sewer. And if we know someone very well we say “lo tenemos bien mangiado”, literally we have this person well-eaten.
I am still not sunburnt although I have been lying on the beach writing down what this lovely couple has been explaining to me. They are two excellent people who, due to our senseless laws and a sometimes more than unfair foreigner policy, can only enjoy our beach for 90 days a year. And this even though they are retired and they could be here for much longer together… But before I consider this post finished I will tell them by heart the words I have learned from them. Let’s see if this way, in Argentinian Spanish, they don’t “bochan”me, which means they don’t let me fail the exam. And I wish you a very nice week. Make the most out of it cause the summer is about to end!

Link for the image: https://www.bing.com/images/search?view=detailV2&ccid=AzGtB3SF&id=083747C5FE0D3916D156AB571DDB925C2138FED0&thid=OIP.

“Bacha Posh” When being a woman is still a stigma.

 

 

Some time ago, when I was searching for interesting documentaries in Russian, I came across one that was shocking and that made me go to sleep happier than usual for having been lucky to have been born in Europe and not Afghanistan or Pakistan. The documentary was called “Bacha Posh” and reported about a widespread practice in the two countries and that dates back from a century ago but that could have its roots in even older times. It is about the habit of some families, where no male child has been born, to pick up a girl in the family, cut her hair short, dress her as a boy and bring her up accordingly. This practice must have originated in war times, when women were left without men in their houses and they had to disguise as men in order not to be in danger when trying to provide for themselves.
It is for a Pakistani or Afghanistan family a great dishonour not to have a son and therefore, very often both parents agree to have a “Bacha Posh” at home, so that she can enjoy the privileges of a boy. And if the mother is a widow the “Bacha Posh” can go shopping and benefit from education. If there are no sons in the family having a “Bacha Posh” avoids the stigma that entails not having male offspring, necessary to preserve the name of the family and to have him as a heir of the properties.
The term “Bacha Posh” comes from the Parsi, the Persian language, and it means literally “dressed as a boy”. For the little girls chosen to be “Bacha Posh” childhood is fool of freedom: they can go to school, ride a bike, practice sport, walk alone down the street and to sum up, do all activities that boys can do. But they spend the day surrounded by lads and their personality becomes a bit masculine. I don’t mean that this is bad. I have never thought that playing with dolls and learning how to cook are essential to feel fulfilled as a woman. By far not. However, one has to consider that having a male taste for activities in Europe is not as problematic as it is in Pakistan or Afghanistan if you are a woman. It won’t be too much of a problem here if a woman can’t cook or sew. But in those countries, it will. And the problem is that the “Bacha Posh” are only such until they enter adolescence and they can marry. After years of freedom in which they have been able to taste the independence of walking down the street on their own or going for a coffee or a coke with their friends, all of a sudden, they have to be “girly girls” again. This is so because they have to get married, of course. But many have seen men’s world from inside and are afraid of gender violence. Even more so because they have lost years of acquisition of skills for the domestic tasks that any husband in those countries is going to expect them to be able to carry out perfectly.
The documentary in Russian showed the experience of different “Basha Posh”. One of them, the youngest one, a seven-year-old girl, was suffering a lot. She wanted to dress as a girl and be with the other girls at traditional parties. The other two where old enough. One of them didn’t want to come back to “woman’s life” because she was fully enjoying all privileges men have. During the day she worked as a secretary- I guess in a big city there will be more women working than in rural areas- and when she finished, she went to a school to practice Martial Arts and then to a night school to keep on learning as a man. A double life with an identity that is also split in two.
Despite the benefits that this deceit might bring to the families there is something that should be considered: the possible psychological damage caused to the “Bacha Posh”. How can one let a girl live in total freedom to make her come back to the submission of a sexist world afterwards? How can families wipe out the freedom of those girls to decide if they want to live as girls or as boys? To which extend gender is only a biological feature and not educational? Why do people say that “Bacha Posh” girls are masculine when they come back to their “girly” lives? Or is it that women who play football, are competitive and want to walk in the streets on their own are only half-men?
This accepted tradition of making “boys” out of “girls” in those two countries is rather shocking and should make us reflect upon the reason why in so many countries in the world giving birth to a baby girl is still a curse. It took the Homo Sapiens 100,000 million of years to get from Africa to every single corner of the world. How come that humans have not yet evolved to stop considering women as less valuable than men. What makes us evolve so slowly?
This is food for thought. Let’s see if we all find out a solution to the problem…

 

 

 

L’espanyol de l’Argentina. Cal ser “piola” per entendre’l!

 

 

tango[1]

Quan arriba l’estiu amb els seus dies llargs i calorosos, una de de les coses que més m’ajuda a fer-me passar la calor enganxosa de la ciutat és la platja. O millor dit, l’aigua del mar que em refreda les idees i em deixa suficientment fresca per aguantar les primeres hores de la tarda. Visc a la ciutat però és com si fos un poble. Ens coneixem tots i ens anem trobant als mateixos indrets de la platja, any rere any. Tos més grans i, també, un pèl més savis. Ja fa uns anys vaig conèixer a la vora del mar una parella encantadora d’argentins que venen a passar aquí una bona part de l’estiu. El seu llenguatge educat, viu i reblert de peculiaritats va despertar d’immediat la meva curiositat de lingüista non-stop. I com que ells venen amb temps i jo amb ganes d’escoltar i aprendre, els vaig demanar que anessin fent memòria de paraules típiques de l’Argentina per poder escriure un article al blog. Però abans de revelar-vos aquests mots tan especials que ells fan servir, m’heu de deixar explicar quatre coses de l’espanyol d’Argentina.
En primer lloc cal recalcar que hi ha una infinitat de termes d’ús comú en argentí que han esdevingut arcaics en la llengua espanyola. El que més ràpidament associem amb el país del Riu de la Plata és el vos. El pronom vos s’emprava en el tractament de respecte a Espanya al voltant del 1500. El tu, romania relegat als inferiors o a aquelles persones amb les que es tenia un tracte molt familiar. A la Península el vuestra Merced, que posteriorment passaria a ser Usted, va desplaçar al vos durant els segles XVII i XVII i ara ningú l’utilitza. Però l’argentí el fa servir per la segona persona del singular el vos. Igual que també l’utilitzen a l’Uruguai, el Paraguai, l’Amèrica central i l’estat mexicà de Xiapas.
Els argentins utilitzen el vos amb la segona del singular no diftongada “vos andás”, “vos venís”, “vos querés”. I curiosament fan correspondre el pronom possessiu tu per al nominatiu vos: “vos leés tu libro” “vos ganás tu plata”. De la mateixa manera també alternen el vos nominatiu amb el te pronom: “vos te comportás”.
Com l’andalús occidental i el canari, l’espanyol de tot Amèrica ha eliminat la distinció entre vosaltres i vostès tant pel tractament de respecte com el de confiança.
El vos concorda amb formes verbals que en el seu origen van ser de plural, i els imperatius han quedat avui dia sense la “d” final. “andá” per exemple.
Una altra característica que burxina de manera harmoniosa les nostres oïdes avesades a un castellà poc melodiós, és la pronunciació vibrant de tot el que porta una grafia [ll]. Una pronunciació que fa tornar algunes paraules autèntiques pessigolles auditives.
Altres característiques menys remarcables són l’ús dels futurs perifràstics com “voy a viajar” en detriment dels sintètics que no s’utilitzen o l’ús dels passats simples com “comí” més que el “he comido” que pràcticament no fan servir. A més l’oïda d’un argentí també prefereix els termes esdrúixols com “austríaco” i “cardíaco” als *“austriáco” y *“cardiáco” que tenim acceptats a la Península. Aquí no els accentuem però jo ho he fet per facilitar-ne la lectura.
S’ha escrit moltíssim sobre el castellà dels estats del Riu de la Plata i també molt de l’espanyol d’Argentina perquè és un castellà absolutament modificat, tant, que alguns lingüistes amb renom com Fontanella de Weinberg afirmen que l’argentí és un idioma propi.
I de fet hi ha dues coses que afegeixen un grau suprem de dificultat a aquesta llengua i que són el lunfardo i el vesre.
El lunfardo és un llenguatge que es van inventar els empresonats per tal que els seus carcellers no els entenguessin. Data de finals del segle XIX i moltes de les seves paraules van arribar a través dels immigrants- en major part italians- i també, segons Rafael Lapesa, del gautxo. No obstant la paraula lunfardo prové de la llengua Llombarda.
Paraules com “laboro” per treball venen claríssimament de l’Italià. El lunfardo original, que va estar prohibit durant molt temps, està immortalitzat en una gran quantitat de lletres de tango que no entendríem sense un diccionari d’aquest argot. Per tal de preservar aquest patrimoni cultural tan gustós el 21 de desembre del 1962 es va crear l’Acadèmia Portenya del Lunfardo.
I per acabar de complicar més la comprensió de l’argentí, resulta que la llengua ha adaptat també nombroses paraules del vesre a l’ús quotidià. El vesre és una manera de parlar que es caracteritza per invertir les síl·labes. Així per exemple un “negro” esdevé un “grone” i el “timbo” és el “botín” o simplement calçat i “jermu” mujer.
A més a més, hi ha una infinitat de paraules d’ús diari que són diferents a les nostres. Els diners són “plata”, la gasolina “nafta” la “mina” una dona i la “papusa” una noia jove igual que la “percanta” i el corresponent terme per noi seria “pibe”. Una persona que va explicant mentides i sopars de duro, és un “chanta” i un homosexual un “trolo”, que ens recorda la paraula catalana “trola”.
Una persona desperta i ràpida és un “piolo” i quan a la platja les dones no cobreixen els seus pits, els argentins diuen que “van en Lolas”.
Dues paraules que martiritzen als argentins perquè per a nosaltres a la Península són normals però per a ell no, són: “coger”, per a ells és sinònim de “realitzar l’acte sexual” i “Concha”, que per a nosaltres és un nom propi un pèl passat de moda, però per a ells l’òrgan reproductiu femení. Així és que quan nosaltres diem “agafo l’autobús” a ells els deu venir una imatge força grotesca al cap. La paraula corresponent per l’òrgan masculí és “pija”.
Però el més curiós del cas és que a Mèxic una “pija” és un cargol. Per tant a les portes de les ferreteries es pot llegir “Tenemos pijas de todas las medidas”, quelcom que pot fer morir-se de riure a un argentí. El “telo” és l’hotel i un “bulin” és un apartament de solter que les parelles joves que no estan casades sovint fan servir per anar-hi a fer de les seves. Si el “bulin” és “mistongo”, com diu un dels tangos, vol dir que és un apartament molt ben arreglat. Algunes paraules ens poden sonar d’altres idiomes i les podrem entendre. Les “gambes” són les cames i el mot s’assembla força al francès. Altres termes, com el verb “funcar” ja només els entendrem per context. “El coche no funca” vol dir que no tira, que no funciona, i llavors haurem d’anar amb el “bondi” que és l’autobús per la “lleca”, el carrer.
Parlant amb la Susi em va recordar que el quinze d’agost era un dia “feriado” i no festiu com diríem aquí. Aquesta paraula però, es podia deduir més fàcilment que els termes “junar”, “vento”, “croto” i “cocoliche”, que ja em van deixar absolutament esmaperduda quan me les van dir. “Junar” vol dir mirar, observar. “Vento”, que a saber d’on vindrà, vol dir calés, pasta. Un “croto” és una persona mal vestida, que va amb parracs i mig brut i un “cocoliche” una persona que va vestida de manera dissonant, poc harmoniosa, sense combinar bé els colors i amb poc gust. A l’Argentina, quan una persona renega contínuament, això que per desgràcia tenim el costum de fer per aquí, diuen que és una “cloaca” i quan coneixem a algú molt bé es diu que tenim la persona “bien mangiada”.
Encara no m’he cremat l’espatlla al sol apuntant tot el que m’han dit aquesta simpàtica i entranyable parella d’Argentina. Dues persones excel·lents que per problemes de les nostres lleis i per una política d’estrangeria que em dedicaré a criticar en algun moment, només poden fruir de la nostra platja plegats durant 90 dies. I això que estan jubilats podrien estar aquí molt més temps. Doncs bé. Demà, abans de donar l’article per conclòs els diré de memòria tots els termes que m’han ensenyat. A veure si així, en llenguatge argentí “no me bochan”, és a dir, no em suspenen. I a vosaltres molt bona setmana a tots. Aprofiteu-la bé que se’ns acaba l’estiu!

 

Link de la imatge: https://www.bing.com/images/search?view=detailV2&ccid=AzGtB3SF&id=083747C5FE0D3916D156AB571DDB925C2138FED0&thid=OIP.AzGtB3SFHMEGZk1B5dfOigEBEs&q=Tango&simid=608027522359036430&selectedIndex=12