Un post sobre les vacances i la feina.

I ja tornem a ser a sant Joan. Ara fa un any jo el vaig celebrar per primera vegada amb els meus dos gats, el Safrà i el Sugus, i al darrer tot just l’havia adoptat de gats de Gràcia. Sembla mentida que hagin passat altre cop 365 dies i que ja estiguem a punt de celebrar el solstici d’estiu. Com a professora que soc arribo a aquestes èpoques sempre esgotada. El curs finalitza i els alumnes que tomben per l’escola són els que han d’anar a extraordinari on esperen aprovar miraculosament d’un cop el que no han assolit amb l’avaluació contínua.
I per molts pares ara comença també aquell moment en què han de tenir els fills ocupats perquè ja no són a l’escola i ells han de treballar encara. Se’ls fa tot més portable pensant en les vacances, com a tothom. Jo tampoc puc negar que aquest any en tinc més ganes que el darrer i és perquè seran quelcom diferent ja que he encetat una nova vida a un barri nou i això fa que les meves rutines hagin canviat. Si més no un pèl. Però no us equivoqueu que no soc de les que planeja les vacances amb un any d’antelació. De fet aquest any estic oberta a fer quelcom de manera espontània.
Això de tenir temps de lleure pagat és un privilegi que sovint no sabem apreciar i que no fa tants anys que tenim a Europa. Sabeu quan es va introduir la primera setmana de vacances pagades pels treballadors industrials a Anglaterra? Doncs va ser el 1938. I el visionari que va fer la primera pela inventant els “holiday camps”, els campaments de vacances va ser Billy Butlin. A aquest curiós senyor més aviat baixet i rodonet li interessaven el poder, els diners i les dones. Va començar els negocis amb una paradeta modesta de firaire i aviat es va pagar la llicència europea per als autos de xoc. I aquesta atracció li devia portar força diners perquè va poder edificar a Skegness, a Linconshire, un campament de vacances per a satisfer les necessitats dels treballadors industrials d’esbargir-se durant uns dies per recarregar les piles.
Va construir petits xalets que semblaven petites cases a l’estil tudor i va fer construir menjadors, teatres i piscines per entretenir els visitants.
Desconec com en va fer propaganda però va ser altament efectiva perquè la primera clienta del campament va ser Freda Monk, que va arribar abans que estigués acabat del tot. I la mateixa nit que va arribar Freda va nevar. Els treballadors del campament se la van trobar mig congelada l’endemà però la dona estava altament satisfeta de poder passar una setmana fora de la seva rutina habitual. I això va ser la clau de l’èxit de Butling. Es va donar diners als treballadors per gastar-los en lleure i la majoria va ser suficientment intel·ligent per invertir-los en el seu propi benestar tot fent vacances. Treballar és bo, dignifica i és necessari per fer-nos sentir bé. Però fruir del temps lliure és un imperatiu perquè es guanya salut.
Però com ja sabeu “work is a necessari evil” un mal necessari. El que passa és que de vegades ens cal fer coses complicades i les acabem aconseguint però posant-hi esforç. Això és el que els anglesos anomenen “to have one’s work cut out”. Jo per exemple puc dir que “I had my work cut out to introduce all the marks in the Alexia program”. I el contrari d’això és “to make light work of something”. La única cosa que se m’acut que va ser fàcil aquest any va ser fer la declaració de la renta. M’encallo cada any en algun pas i aquest va anar tot tan rodat que encara penso que ho he fet malament.
En el moment en què necessitem descarregar nervis els anglesos diuen, com ja vaig comentar en una ocasió, “work off steam”. Jo per exemple vaig a la piscina per descarregar el “vapor” que se m’ha acumulat dintre amb els nervis.
Algú que agraeix treballar dur durant moltes hores és un “glutton for work” un golafre de treball. Que consti que jo no ho soc. Necessito un bon equilibri entre fer quelcom pels altres i fer-ho per mi.
I ara ve una locució que espero que no hagueu de fer servir mai vosaltres “to make the best of a bad job” que no vol dir res més que aconseguir treure avantatges d’una situació que és en un principi desfavoridora. Jo per exemple estic tan esgotada aquest any per totes les circumstàncies personals adverses que he passat que potser aprofitaré per treure un benefici de la meva manca d’energia i buscaré una manera d’aprendre a fer una mica el gallòfol.
Jo espero que la nit de sant Joan la gent sàpiga no rebentar les orelles de la població amb petards espantosament sorollosos. S’ha de pensar en les nostres mascotes i com pateixen amb els sorolls. Una de les meves amigues del Poblenou per exemple no vol ni sortir per sant Joan perquè sap que les seves dues gosses i el seu gat s’ho passen malament i no els vol deixar sols. I una ex-veïna de l’edifici on vivia no fa tant marxa amb el marit i la gosseta a Narbona per escapar dels petards que tenen atemorida la seva mascota.
Pensem una mica tots que el soroll no va bé a ningú, ni a nosaltres humans ni a les nostres mascotes que són una part fonamental de la nostra família. Bona revetlla i bona benvinguda a l’estiu per a tots! Us deixo amb una imatge molt estiuenca de la nostra ciutat.

Reformes: un maldecap que saps quan comença però no quan acaba.

Reformes: un malson que pot no acabar…
Els que em coneixeu i seguiu el blog ja sabreu que aquest curs 21-22 hi ha hagut dos temes centrals a la meva vida: la cura de la meva mare malalta d’Alzheimer que va morir el 12 d’octubre del 2021 i la reforma del pis dels meus pares.
Després del trasbals que suposa la pèrdua d’algú que ha estat un referent durant tantíssims anys de la meva vida i un cop superat l’envitricoll de tràmits i pagaments d’impostos, em vaig trobar amb el pis de Bonavista com a herència. L’habitatge és gran però feia anys que no s’hi havia fet res i ja m’imaginava que una reforma podria ser massa costosa per dur-la a terme. Per aquest motiu, enlloc de llençar-me de cap amb una opció, vaig contemplar-ne dues paral·lelament. La primera era la venda del pis per adquirir-ne jo un al barri on ja portava 14 anys vivint. Tanmateix, de seguida em vaig adonar que l’opció de vendre per tornar a comprar no era gens bona perquè implicava perdre molts diners i energia. Diners perquè un cop pagada l’agència immobiliària per vendre el pis i els impostos, amb el que treia del pis dels pares amb prou feines hagués pogut comprar al Poblenou res que no fos tan gran com una capça de mistos. I de pisos en vaig visitar suficients per sortir-ne i acabar pensant que la millor opció de totes seria poder arreglar Bonavista. Tanmateix com tot era una qüestió de pressupost. No em volia arriscar a demanar un crèdit hipotecari massa elevat per por de quedar-me sense feina i acabar perdent el pis que com tots sabem és una gran garantia de pau i tranquil·litat.
D’empreses de reformes en van passar vàries per Bonavista però totes pecaven de supèrbia si em permeteu la franquesa. Supèrbia perquè et volen encolomar elements innecessaris o tirar parets per crear espais com ells pensen que han de ser segons les últimes tendències en decoració. La primera empresa que vaig contactar va ser Fustadojo. El matrimoni que la porta semblava força maco però després de diverses xerrades amb la patrona ja vaig veure que no anàvem per bon camí. Enlloc de trobar solucions fàcils per aprofitar la distribució de la casa, Fustadojo buscava solucions cares pels petits problemes. Per exemple, vaig decidir ubicar el meu dormitori en una zona de pas per ser el lloc més il·luminat i espaiós de la casa però no tenir el soroll del carrer Bonavista per la nit. En principi hi va estar d’acord —penseu que amb els interioristes acabareu sempre negociant amb ells com ha de ser casa vostra— però assegurava que aquest espai diàfan que volia jo s’havia de mig tancar amb una paret de vidre. I aquesta no va ser la pitjor atzagaiada que vaig sentir. Quan jo encara estava rumiant què posar a cada habitació, la patrona de l’empresa només em parlava d’elements decoratius. Va insinuar que potser em posaria un jardí japonès a l’entrada! Un jardí japonès per l’amor de Déu! De què serveix? Vaig intentar fer-li entendre que a mi el que em calia era que em posessin els espais a to i que ja decoraria jo la casa com em semblés. Però res. Seguia amb la seva. Volia buscar-me un banc de vímet per l’entrada per donar un aspecte més de platja al pis. Jo ja començava a tenir clar que amb els elements decoratius que a mi no em calien jo acabaria tenint una factura que no podria.
Teníem visita el 28 de desembre per parlar del projecte de reforma però la patrona la va anul·lar poc abans. Tot van ser excuses per trobar un altre moment. Probablement ja va veure que no em podria encolomar segons què i no li va interessar la feina.
Però Fustadojo no va ser la única empresa que em va deixar penjada ni molt menys. Després de parlar amb sis d’elles vaig arribar a la conclusió que els que porten aquest tipus d’empreses són com els artistes que no poden treballar si no estan inspirats o si l’espai no els inspira prou.
Del Facebook del Poblenou em va venir recomanat un noi força jove que de ben segur hagués fet una reforma espectacular però que no vaig contractar perquè quan li vaig dir el pressupost que tenia em va dir que no li hauria d’haver dit perquè el condicionaria. I és clar, jo no vaig voler que ell em condicionés amb mals de cap per finançar una obra que em podria quedar massa gran.
Quan ja estava a punt de deixar-me d’històries i contractar per separat tots els especialistes vaig ensopegar amb una empresa que es diu Crea Projects. L’home que es va plantar a Bonavista a parlar del que jo volia fer em va semblar una persona sensata. Va notar de seguida el meu esperit pràctic i tot i insistir en tirar un envà per fer-me una sala enorme quan li vaig dir que volia la distribució actual no va insistir. Al cap i a la fi jo tenia un pressupost molt just.
Crea projects em va demanar avançar dos mil euros per la compra de material d’obra que volien pujar al pis el 21 de febrer. No hi vaig tenir cap inconvenient tot i que de sobrada de diners en aquells moments no hi anava pas gens. No obstant la sorpresa va ser però meva quan vaig passar a inspeccionar el pis i em vaig trobar que ja havien repicat i llençat part de la cuina i part del bany. Com us podeu imaginar se’m van posar els pèls de punta perquè jo en aquell moment encara no tenia el crèdit hipotecari per reforma que havia demanat al banc i si fallava poca cosa podia fer amb un pis sense cuina ni bany. Llogar-lo ni de bon tros! Malauradament el primer dia ja hi va haver un problema. Els operaris van marxar de Bonavista sense posar massa atenció i no van veure que una antiga aixeta del que era el bany perdia aigua. Tot i avisar al patró de Crea Projects i anar a buscar un tap per segellar l’aixeta el mal ja estava fet perquè la fuita va provocar una taca al bany del veí.
Això em va deixar mal cos i va ser simptomàtic del que aniria passant després. Entrava al pis i per exemple havien quedat llums encesos perquè el material per treballar l’havien deixat sobre un interruptor que no es podia apagar. Més endavant un divendres vaig arribar a Bonavista passades les set de la tarda i em vaig trobar tres operaris bevent cervesa i fumant a casa meva. L’alcohol en horari laboral està renyit amb el treballar bé i el fum i les burilles de cigarreta escampades pel terra del que seria la meva futura casa em sobraven. De fet està prohibit fumar en obres però jo vaig haver de veure vàries vegades com els treballadors es passaven la normativa pel forro.
Vaig avisar al patró de Crea Projects però sense insistir perquè els dibuixos del disseny del bany i la cuina i la rapidesa amb que avançaven les obres em feien tan feliç que el meu cervell esborrava tot allò que de fet no hauria d’haver permès en cap moment.
Recordo una ocasió en què un dels paletes va escopir al terra de casa meva davant meu. Vaig començar a dubtar seriosament de la capacitat de l’empresa de fer les coses bé contractant un personal tan poc fi.
Abans de setmana santa, un dels socis de Crea projects em va dir que acabarien Bonavista abans del que tenien previst. Vaig demanar si podia planificar el trasllat per finals de maig doncs em calia avisar al propietari del pis de lloguer on vivia de que marxava i s’acabava el contracte. El Jaume em va assegurar que tot estaria acabat.
No obstant per setmana santa les coses es van començar a tòrcer encara més. Els obrers van començar a trencar coses com un vidre del finestral, el sòcol d’una de les habitacions que no s’ha tornat a posar perquè segons el cap de reformes “no estava previst”, el pom centenari de la porta que havia sobreviscut de tot menys aquestes obres i peces del terra hidràulic. El pom i les rajoles em van fer mal. Les peces del terra hidràulic trinxades no ho haguessin estat mai si els operaris haguessin protegit el terra en treballar. Ara no el puc recuperar i les peces trencades, trencades estan. També és cert que el cap de reformes ha fet molt que en un principi no estava previst i el resultat del pis ha estat més espectacular del que em pensava amb el pressupost just. De tota manera des de l’abril fins al trasllat el modus operandi de Crea Projects m’ha fet una mica de por.
Darrerament quan havia de parlar amb el cap d’obres no podia per temes diversos. La finalització de la instal·lació elèctrica es va retardar per manca de temps per quedar amb el cap i aclarir diversos temes i perquè es va comprar el material just i es va haver de tornar a demanar.
El divendres 27, un dia abans del trasllat, jo hagués pogut plorar tot el dia. Després de prometre que el pis estaria acabat per finals de maig, el 27 encara estava brut, inacabat i ple de material. Sortosament van venir dos amics a ajudar-me amb la mudança i tres membres de la meva família propera. Perquè a Bonavista no només s’hi havien de posar els mobles i les caixes sinó que s’havia de netejar el que no s’havia pogut netejar abans perquè l’empresa no va complir els terminis.
Dubto que totes les empreses treballin igual. Els operaris de Crea Projects em van deixar taques de pintura per tot arreu, les peces trencades i el sòcol desenganxat a diverses habitacions. Vaig entrar amb la instal·lació elèctrica sense acabar i amb la confiança en Crea Projects un pèl tocada.
De ben segur l’empresa es posa en vint mil projecte alhora i contracta personal com sigui per avançar les obres i seguir agafant nous projectes. Però un cop pagada la major part del projecte els treballs s’alenteixen.
Just un dissabte després del trasllat jo vaig arribar a casa a les deu del vespre i a casa no hi havia electricitat. No sabia què fer ni a qui trucar. Havien saltat els ploms però després d’haver-ho desconnectat tot un dels diferencials seguia sense poder pujar. Vaig haver de trucar un electricista d’emergència que em va fer pagar 275,88 euros per reemplaçar un general. Evidentment la factura la he reclamada diverses vegades al cap d’obres. Em va prometre un cop més que abonaria l’import aquella mateixa setmana del tall de subministrament. Però el dissabte 11 jo seguia sense l’ingrés que es va fer finalment el 13 de juny. Just un dia després de l’ensurt amb l’electricitat vaig notar al bany una taca enorme. La vaig passar per foto al cap d’obres i el paleta va venir a inspeccionar el que passava. Va ser molt sincer quan va dir que ell havia advertit al cap d’obres que el baixant estava malament i tenia un forat, però es va mig tapar el forat i es va prosseguir l’obra del bany.
Vaig sentir una vergonya immensa en trucar a l’administrador i explicar-li el problema. Ell mateix em va dir que una empresa de professionals no tapa uns baixants que estan malament sinó que avisa per reparar-los abans de continuar l’obra. Però és clar, l’administrador tampoc és parcial perquè afavoreix l’empresa de reformes que treballa amb ell. No sé a qui m’he de creure però si realment són els baixants potser hagués estat bé arreglar-los quan estava el pis de cap per avall i no ara que hi visc. S’hauria d’haver avisat en el moment en què es va descobrir el forat al baixant. Jo m’hagués estalviat molts problemes que tindré ara.
Amb tota sinceritat Crea Projects és una empresa genial per dissenyar els espais i treure el màxim partit d’ells. A nivell d’idees són altament competents però sí que han fallat a última hora en el seguiment dels treballs de reformes i en el termini per completar la feina. Probablement perquè estan posats en massa projectes i no arriben a tot arreu i el meu no era el projecte amb què han guanyat més diners, això estpa clar. Òbviament no puc comparar-los a ells amb altres empreses perquè només he treballat amb ells. I si bé dos mesos abans d’entrar a Bonavista vaig pensar que en un futur voldria arreglar una cosa o una altra, la veritat és que he acabat com la majoria que ja té experiència en aquest camp, força farta de les obres a casa. Deixaré doncs les idees d’obrir espais de ventilació per si algun dia torno a estar d’humor. De moment em dedicaré a fruir de tot com ha quedat i de fer jo mateixa quatre coses que em vegi capaç d’arreglar amb l’ajut de sant google i els tutorials d’internet. Ara entenc perquè tanta gent s’hi posa un cop a la vida i no s’hi atreveix més. Com diu el refrany castellà “una vez y no más como santo Tomás”.

Reformes: un maldecap que saps quan comença però no quan acaba.

Els que em coneixeu i seguiu el blog ja sabreu que aquest curs 21-22 hi ha hagut dos temes centrals a la meva vida: la cura de la meva mare malalta d’Alzheimer que va morir el 12 d’octubre del 2021 i la reforma del pis dels meus pares.
Després del trasbals que suposa la pèrdua d’algú que ha estat un referent durant tantíssims anys de la meva vida i un cop superat l’envitricoll de tràmits i pagaments d’impostos, em vaig trobar amb el pis de Bonavista com a herència. L’habitatge és gran però feia anys que no s’hi havia fet res i ja m’imaginava que una reforma podria ser massa costosa per dur-la a terme. Per aquest motiu, enlloc de llençar-me de cap amb una opció, vaig contemplar-ne dues paral·lelament. La primera era la venda del pis per adquirir-ne jo un al barri on ja portava 14 anys vivint. Tanmateix, de seguida em vaig adonar que l’opció de vendre per tornar a comprar no era gens bona perquè implicava perdre molts diners i energia. Diners perquè un cop pagada l’agència immobiliària per vendre el pis i els impostos, amb el que treia del pis dels pares amb prou feines hagués pogut comprar al Poblenou res que no fos tan gran com una capça de mistos. I de pisos en vaig visitar suficients per sortir-ne i acabar pensant que la millor opció de totes seria poder arreglar Bonavista. Tanmateix com tot era una qüestió de pressupost. No em volia arriscar a demanar un crèdit hipotecari massa elevat per por de quedar-me sense feina i acabar perdent el pis que com tots sabem és una gran garantia de pau i tranquil·litat.
D’empreses de reformes en van passar vàries per Bonavista però totes pecaven de supèrbia si em permeteu la franquesa. Supèrbia perquè et volen encolomar elements innecessaris o tirar parets per crear espais com ells pensen que han de ser segons les últimes tendències en decoració. La primera empresa que vaig contactar va ser Fustadojo. El matrimoni que la porta semblava força maco però després de diverses xerrades amb la patrona ja vaig veure que no anàvem per bon camí. Enlloc de trobar solucions fàcils per aprofitar la distribució de la casa, Fustadojo buscava solucions cares pels petits problemes. Per exemple, vaig decidir ubicar el meu dormitori en una zona de pas per ser el lloc més il·luminat i espaiós de la casa però no tenir el soroll del carrer Bonavista per la nit. En principi hi va estar d’acord —penseu que amb els interioristes acabareu sempre negociant amb ells com ha de ser casa vostra— però assegurava que aquest espai diàfan que volia jo s’havia de mig tancar amb una paret de vidre. I aquesta no va ser la pitjor atzagaiada que vaig sentir. Quan jo encara estava rumiant què posar a cada habitació, la patrona de l’empresa només em parlava d’elements decoratius. Va insinuar que potser em posaria un jardí japonès a l’entrada! Un jardí japonès per l’amor de Déu! De què serveix? Vaig intentar fer-li entendre que a mi el que em calia era que em posessin els espais a to i que ja decoraria jo la casa com em semblés. Però res. Seguia amb la seva. Volia buscar-me un banc de vímet per l’entrada per donar un aspecte més de platja al pis. Jo ja començava a tenir clar que amb els elements decoratius que a mi no em calien jo acabaria tenint una factura que no podria.
Teníem visita el 28 de desembre per parlar del projecte de reforma però la patrona la va anul·lar poc abans. Tot van ser excuses per trobar un altre moment. Probablement ja va veure que no em podria encolomar segons què i no li va interessar la feina.
Però Fustadojo no va ser la única empresa que em va deixar penjada ni molt menys. Després de parlar amb sis d’elles vaig arribar a la conclusió que els que porten aquest tipus d’empreses són com els artistes que no poden treballar si no estan inspirats o si l’espai no els inspira prou.
Del Facebook del Poblenou em va venir recomanat un noi força jove que de ben segur hagués fet una reforma espectacular però que no vaig contractar perquè quan li vaig dir el pressupost que tenia em va dir que no li hauria d’haver dit perquè el condicionaria. I és clar, jo no vaig voler que ell em condicionés amb mals de cap per finançar una obra que em podria quedar massa gran.
Quan ja estava a punt de deixar-me d’històries i contractar per separat tots els especialistes vaig ensopegar amb una empresa que es diu Crea Projects. L’home que es va plantar a Bonavista a parlar del que jo volia fer em va semblar una persona sensata. Va notar de seguida el meu esperit pràctic i tot i insistir en tirar un envà per fer-me una sala enorme quan li vaig dir que volia la distribució actual no va insistir. Al cap i a la fi jo tenia un pressupost molt just.
Crea projects em va demanar avançar dos mil euros per la compra de material d’obra que volien pujar al pis el 21 de febrer. No hi vaig tenir cap inconvenient tot i que de sobrada de diners en aquells moments no hi anava pas gens. No obstant la sorpresa va ser però meva quan vaig passar a inspeccionar el pis i em vaig trobar que ja havien repicat i llençat part de la cuina i part del bany. Com us podeu imaginar se’m van posar els pèls de punta perquè jo en aquell moment encara no tenia el crèdit hipotecari per reforma que havia demanat al banc i si fallava poca cosa podia fer amb un pis sense cuina ni bany. Llogar-lo ni de bon tros! Malauradament el primer dia ja hi va haver un problema. Els operaris van marxar de Bonavista sense posar massa atenció i no van veure que una antiga aixeta del que era el bany perdia aigua. Tot i avisar al patró de Crea Projects i anar a buscar un tap per segellar l’aixeta el mal ja estava fet perquè la fuita va provocar una taca al bany del veí.
Això em va deixar mal cos i va ser simptomàtic del que aniria passant després. Entrava al pis i per exemple havien quedat llums encesos perquè el material per treballar l’havien deixat sobre un interruptor que no es podia apagar. Més endavant un divendres vaig arribar a Bonavista passades les set de la tarda i em vaig trobar tres operaris bevent cervesa i fumant a casa meva. L’alcohol en horari laboral està renyit amb el treballar bé i el fum i les burilles de cigarreta escampades pel terra del que seria la meva futura casa em sobraven. De fet està prohibit fumar en obres però jo vaig haver de veure vàries vegades com els treballadors es passaven la normativa pel forro.
Vaig avisar al patró de Crea Projects però sense insistir perquè els dibuixos del disseny del bany i la cuina i la rapidesa amb que avançaven les obres em feien tan feliç que el meu cervell esborrava tot allò que de fet no hauria d’haver permès en cap moment.
Abans de setmana santa, un dels socis de Crea projects em va dir que acabarien Bonavista abans del que tenien previst. Vaig demanar si podia planificar el trasllat per finals de maig doncs em calia avisar al propietari del pis de lloguer on vivia de que marxava i s’acabava el contracte. El cap em va assegurar que tot estaria acabat.
No obstant per setmana santa les coses es van començar a tòrcer. Els obrers van carregar-se objectes com un vidre del finestral, el sòcol d’una de les habitacions que no s’ha tornat a posar perquè segons el cap de reformes “no estava previst”, el pom centenari de la porta que havia sobreviscut de tot menys aquestes obres i peces del terra hidràulic. El pom i les rajoles em van fer mal. Les peces del terra hidràulic trinxades no ho haguessin estat mai si els operaris haguessin protegit el terra en treballar. Ara no el puc recuperar i les peces trencades, trencades estan. També és cert que el cap de reformes ha fet molt que en un principi no estava previst i el resultat del pis ha estat més espectacular del que em pensava amb el pressupost just del que partia. De tota manera des de l’abril fins al trasllat el modus operandi de Crea Projects m’ha deixat un pèl insatisfeta.
Darrerament quan havia de parlar amb el cap d’obres no podia per temes diversos. La finalització de la instal·lació elèctrica es va retardar per manca de temps per quedar amb el cap i aclarir diversos temes i perquè es va comprar el material just i es va haver de tornar a demanar.
El divendres 27, un dia abans del trasllat, jo hagués pogut plorar tot el dia. Després de prometre que el pis estaria acabat per finals de maig, el 27 encara estava brut, inacabat i ple de material. Sortosament van venir dos amics a ajudar-me amb la mudança i tres membres de la meva família propera. Perquè a Bonavista no només s’hi havien de posar els mobles i les caixes sinó que s’havia de netejar el que no s’havia pogut netejar abans perquè l’empresa no va complir els terminis.
Dubto que totes les empreses treballin igual. Els operaris de Crea Projects em van deixar taques de pintura per tot arreu, les peces trencades i el sòcol desenganxat a diverses habitacions. Vaig entrar amb la instal·lació elèctrica sense acabar i amb la confiança en Crea Projects un pèl tocada.
De ben segur l’empresa es posa en vint mil projecte alhora i contracta personal com sigui per avançar les obres i seguir agafant nous projectes. Però un cop pagada la major part del projecte els treballs en el meu cas es van alentir.
Just un dissabte després del trasllat jo vaig arribar a casa a les deu del vespre i a casa no hi havia electricitat. No sabia què fer ni a qui trucar. Havien saltat els ploms però després d’haver-ho desconnectat tot un dels diferencials seguia sense poder pujar. Vaig haver de trucar un electricista d’emergència que em va fer pagar 275,88 euros per reemplaçar un general. Evidentment la factura la he reclamada diverses vegades al cap d’obres. Em va prometre un cop més que abonaria l’import aquella mateixa setmana del tall de subministrament. Però el dissabte 11 jo seguia sense l’ingrés que es va fer finalment el 13 de juny. Just un dia després de l’ensurt amb l’electricitat vaig notar al bany una taca enorme. La vaig passar per foto al cap d’obres i el paleta va venir a inspeccionar el que passava. Va ser molt sincer quan va dir que ell havia advertit al cap d’obres que el baixant estava malament i tenia un forat, però es va mig tapar el forat i es va prosseguir l’obra del bany.
Vaig sentir una vergonya immensa en trucar a l’administrador i explicar-li el problema. Ell mateix em va dir que una empresa de professionals no tapa uns baixants que estan malament sinó que avisa per reparar-los abans de continuar l’obra. Però és clar, l’administrador tampoc és parcial perquè afavoreix l’empresa de reformes que treballa amb ell. No sé a qui m’he de creure però si realment són els baixants potser hagués estat bé arreglar-los quan estava el pis de cap per avall i no ara que hi visc. S’hauria d’haver avisat en el moment en què es va descobrir el forat al baixant. Jo m’hagués estalviat molts problemes que tindré ara.
Amb tota sinceritat Crea Projects és una empresa genial per dissenyar els espais i treure el màxim partit d’ells. A nivell d’idees són altament competents però sí que han fallat a última hora en el seguiment dels treballs de reformes i en el termini per completar la feina. Probablement perquè estan posats en massa projectes i no arriben a tot arreu i el meu no era el projecte amb què han guanyat més diners, això està clar. Òbviament no puc comparar-los a ells amb altres empreses perquè només he treballat amb ells. I si bé dos mesos abans d’entrar a Bonavista vaig pensar que en un futur voldria arreglar una cosa o una altra, la veritat és que he acabat, com la majoria que ja té experiència en aquest camp, força farta de les obres a casa. Deixaré doncs les idees d’obrir espais de ventilació per si algun dia torno a estar d’humor. De moment em dedicaré a fruir de tot com ha quedat i de fer jo mateixa quatre coses que em vegi capaç d’arreglar amb l’ajut de sant google i els tutorials d’internet. Ara entenc perquè tanta gent s’hi posa un cop a la vida i no s’hi atreveix més. Com diu el refrany castellà “una vez y no más como santo Tomás”.

El naixement de la BBC i les cases de propietat angleses.

Escric el blog en diumenge, just una setmana i un dia després del meu trasllat que ha estat precedit d’un seguit de fets que han capgirat la meva vida en un moment en que el canvi de barri ja me l’hagués regirat prou. La primera setmana a Bonavista ha estat marcada per un no poder trobar descans perquè el pis no estava acabat tal i com havien promès els de Crea Projects. Això ha volgut dir que jo he hagut de sacrificar les meves hores de descans després d’un enrenou considerable per deixar entrar els obrers per acabar la feina pendent. I el dissabte, primer dia en què pensava fer un mos de la meva futura vida i rutina, resulta que en arribar a casa no tenia electricitat i vaig haver de trucar el servei d’emergències que va venir a les dotze i va marxar del meu pis a dos quarts de dues.
Cansada i esgotada físicament i emocionalment aquest diumenge per la tarda vaig fer el que ja somniava feia temps poder fer. Asseurem a la sala d’estar a amarar-me una mica de la història del Regne Unit, un país que em fascina d’una manera que no puc explicar però que em fa respecte alhora.
Avui vull escriure sobre dos productes de la cultura britànica que jo associo directament al país i que per a mi han modelat des de fa anys la manera que tinc de veure aquest país tan distant però tan vinculat a la nostra vella Europa.
Començo per la història de la primera retransmissió de ràdio a escala mundial que es va fer des d’Anglaterra, més concretament des de Chelmsford a Essex. La retransmissió es va fer en un edifici modest anomenat Marconi Works i per a la gran ocasió es va convidar ni més ni menys que a la millor cantant d’òpera del món del moment, l’australiana Nellie Melba. Era el juny del 1920 i la tecnologia de la radiofonia no era coneguda per tothom. Així és que quan l’enginyer que va muntar el sarau li va explicar a la diva que la seva veu aniria a parar a una torre de 137,16 metres d’alçada, la cantant va respondre esperitada que si pensava que ella pujaria allà dalt de la torre a cantar, ja s’ho podia treure del cap.
El concert de mitja hora es va retransmetre a partir de les 19:10 de la tarda i Nelli Melba va cantar en anglès, en italià i en francès i la seva veu va sonar alta i clara a Anglaterra, a París, Madrid i Berlin.
Però des d’aquell primer esdeveniment radiofònic fins que les retransmissions es van convertir en quelcom regular encara va passar força temps. El 1922 es van començar a escriure els guions dels programes radiofònics al municipi de Writtle, també a Essex i es feien sota la direcció d’un ex-enginyer de la RAF anomenat Capità Peter Eckersley. Cada dimarts per la nit es retransmetia un programa de mitja hora en què es posaven cançons i es llegien obres de teatre. També es feien paròdies de les prediccions meteorològiques. El que va començar sent un programa d’entreteniment va acabar sent una exhibició del narcisisme d’Eckersley que en una ocasió va ser capaç de prometre mitja hora d’opera i va acabar defraudant el seu públic i cantant ell mateix les àries promeses. No cal ni dir que el timpà dels pobres aficionats a la radio en va quedar tocat.
Tot va acabar quan el que coneixem avui dia com la BBC, i que jo considero un dels més grans assoliments d’aquest país, va ser fundada el 14 de novembre del 1922. Com a director general es va escollir l’escocès John Reith, un paio alt com un sant pau i amb una cicatriu impressionant que li travessava una galta. Reith era un purità convençut i considerava que la radio havia de servir com a mitjà educatiu i de difusió de la informació i la cultura. Eckersley va trobar un nou lloc en la nova etapa de la radiofonia anglesa perquè Reith el va anomenar enginyer en cap. No obstant, la bona vida no li va durar gaire a Eckersley perquè quan es va divorciar, Reith el va despatxar. Les separacions i divorcis mai han estat ben vistes pels puritans i conservadors, ja se sap…
Però la BBC ja estava consolidada i com ja sabeu va créixer fins a convertir-se en una de les millors emissores. Els reportatges i documentals de la BBC destaquen pel seu rigor científic acompanyat per la seva amenitat. I si us agrada el món dels animals no us podeu perdre el BBC earth amb curiositats sobre el regne animal que mai haguéssiu imaginat.
I de la BBC passo ara a quelcom que també em sembla una marca d’identitat dels anglesos: les seves casetes unifamiliars amb jardí. Similars totes elles però amb un tret distintiu per cadascuna. I sabeu a qui li hem de donar gràcies per elles? Doncs ni més ni menys que a un adolescent que es deia Frank Taylor.
Resulta que als seus setze anys Frank Taylor es va dirigir al director del banc de Blackpool i li va demanar un préstec de 400 lliures per construir dues cases, una pels seus pares i una pel seu oncle. I sembla que l’adolescent decidit va tenir èxit perquè el banc li va deixar els diners i ell es va posar a aprendre tot el que calia saber per construir la seva pròpia casa. Des de posar les totxanes fins a fer els marcs de les finestres. Doncs quan el 347 i 349 de Central Drive a Blackpool encara no tenien ni el sostre, els vianants es paraven per demanar-li al noi que els vengués la casa. I finalment no va poder resistir la temptació i va vendre cadascuna de les dues cases per 1.000 lliures. Llavors se li va acudir al jove emprenedor si potser el negoci de la construcció no podria portar diners. Així és que de nou es va posar a buscar terreny per construir cases. Tanmateix com a adolescent ell no podia comprar terreny, així és que per a fer-ho legal tot va demanar al seu oncle Jack Woodrow que s’associés amb ell i d’aquí en va néixer “Taylor and Woodrow property developers”. Aquest parell d’emprenedors van endegar el negoci que els faria rics perquè el que llavors era Primer Ministre Lloyd George somniava en construir cases públiques pels herois de la guerra però faltaven diners i els seus projectes no avançaven.
Taylor and Woodrow va construir quatre milions de cases en vint anys i van canviar el paisatge de moltes viles i ciutats a Anglaterra i les van convertir en allò que ens ve al cap quan hi pensem, vaja, si més no a mi…
Fins aquí per aquest dijous de calor intensa. Molt bona setmana a tots!

Locucions angleses amb noms III.

Tercera entrada avui, si no recordó malament, sobre els noms anglesos que han generat locucions que es fan servir en aquest idioma. I l’entrada serà curta perquè com potser ja sabeu tots el dissabte passat em vaig mudar al meu pis de Gràcia i la mudança va ser tan estressant que ara trigaré uns dies en recuperar-me. Bé, de fet el procés de preparar el trasllat ja es va endur molta energia. Però amb o sense trasllat aquí teniu el post d’avui. La primera locució de què us vull parlar és la de “smart Alec”. Un “smart Alec” és un setciències, una persona que ho sap tot i ho fa notar de manera desagradable. D’aquests jo en fujo perquè fan venir ganes de dir-los-hi clarament que es fan pesats. Si algú ha aconseguit el que volia, llavors es diu “and Bob’s your uncle” i el Bob és el teu oncle. Aquesta expressió prové d’un episodi de la història no gaire llunyà. I és que a un jove polític anomenat Balfour sembla que li van donar un càrrec ministerial gràcies a la influència del seu oncle Lord Robert Salisbury. I és clar, que un aconsegueixi quelcom mitjançant contactes no agrada en general igual que no va agradar llavors i els grups d’oposició de l’època van començar a fer servir l’expressió “Bob’s your uncle” per donar a entendre que Balfour podria aconseguir el que volgués.

Pels que no fan servir els contactes però sí en necessitarien perquè no són gaire intel·ligents tenim el “silly Billy”. El pobre Billy es refereix al William IV de qui tothom sabia que no tenia gaires llums. Si quelcom està mal fet o construït els anglesos ho anomenen “Jerry-built”, es veu que els Jerries no eren gaire polits treballant.

I passem a dues locucins amb noms femenins. Curiosament al vehicle que fa servir la policia per portar sospitosos a comissaria els anglesos l’anomenen “Black Maria”. Desconec si és una locució que temps enrere feien servir només els criminals.Una expressió equivalent al nostre “i un be negre amb potes rosses” és l’anglès és el “not on your Nelly” i amb això indiquen que no faran una cosa determinada per res del món.

Si no tenim ni la més remota idea de qui és una persona determinada llavors diem “not to know someone from Adam”. A mi alguna vegada m’ha passat que m’ha saludat i no aconseguia saber qui em reconeixia. Calculo que dintre d’uns anys em trobaré sovint amb ex-alumnat que em saludarà pel carrer i que no ubicaré. Si sabeu d’algun conductor temerari ja el podeu anomenar Jehu. I “to drive like Jehu” vol dir conduir de manera perillosa. Es veu que aquest tal Jehu era un conductor de carruatges que anava notablement ràpid.Pels que acaben la paciència tenim el “to try the patience of Job”. Els meus alumnes en aquests moments “are trying the patience of Job” amb mi. No posen cap esforç i a classe es comporten com nens. És el que tenen els finals de curs.Pels homes que tenen la necessitat de sentir-se contínuament atractius i cuiden molt el seu aspecte els anglesos diuen que tenen complex d’Adonis. I la darrera locució per desgràcia potser l’haurem de fer servir massa sovint si parlem en anglès perquè serveix per designar els hipòcrites i és que quan un té dues cares els britànics l’anomenen “a Janus”.Acabo aquest post avui que serà el primer del mes de juny. Un mes de juny que per a mi estarà caracteritzat per una adaptació al meu nou antic barri i un toc de color que m’aportarà estar mig a Gràcia i mig al Poblenou. Ja us aniré explicant les novetats dels dos barris.
Fins dijous vinent us desitjo una bona setmana.

Locucions angleses amb els noms mes freqüents II.

Segueixo avui amb un post que vaig començar fa un parell de setmanes i que tenia a veure amb les locucions i noms anglesos habituals. I és que el tema dels noms dona per a vàries entrades en anglès. Un dels noms populars en aquelles terres és el de Jack i fa unes setmanes ja uns vaig fer un post sobre diverses frases idiomàtiques amb aquest nom. Però el que no vaig comentar és que per a les persones que tenen un càrrec i abusen del poder que els hi proporciona aquest càrrec els anglesos en diuen “a Jack in the office”. I de maner més positiva, quan quelcom incrementa de manera significativa el phrasal verb que es fa servir és “jack up” que potser podríem traduir com apujar el Jack. Per exemple, el sistema de classes online en lloc de presencials ha “jacked up” els guanys dels que imparteixen les classes. Imagineu-vos que abans una classe en grup es cobrés entre uns sis i deu euros l’hora per cada estudiant però al guany de la classe s’hagués de restar el que costava el lloguer del local on es feia, i de cop amb la Covid-19 les classes van deixar de ser presencials però es cobraven al mateix preu. I això va passar també pels professors que es desplaçaven d’un lloc a l’altre per fer-les i estaven subcontractats. De cop no perdien temps en el desplaçament i ells mateixos podien organitzar-les millor i fer-les des de casa i van incrementar els seus guanys.
I canviant de tema encara que no s’escaigui ara que fa tanta calor. Sabeu que als països nòrdics com alemanya els homes porten uns calçotets llargs que els cobreixen totes les cames? Doncs els anglesos els anomenen long-johns, és a dir, Joans llargs.
I recordeu que el nom de Paul, tan típic, sortia a algunes expressions de fa unes setmanes? Doncs encara n’hi ha més amb aquest nom. Pels anglesos qui és un Paul Pry és una persona que es posa molt en la vida i les intimats d’altres. Un xafarder de nassos. El verb “pry” en anglès ja vol dir intentar esbrinar qüestions privades dels altres.
Una altra manera de dir “every man Jack of them” és això de “Tom, Dick or Harry”. Aquest cap de setmana passat al Poblenou va haver-hi les famoses festes de maig, que aquest any no han estat pas passades per aigua perquè ens ha fet temps d’estiu i als concerts vespertins hi havia al carrer “Tom, Dick and Harry”. D’igual manera a les Rambles del Poblenou s’hi notava un ambient molt animat perquè les parades que hi van posar en motiu de les festes convidaven la gent a quedar-se embadalida contemplant els diversos productes artesanals que s’hi venien. Ara bé, sempre s’ha d’anar molt en compte amb què et venen a les fires perquè els firaires generalment no tenen botigues pròpies i si el producte surt defectuós la feina és teva per trobar-los i reclamar. A mi ja em va passar un cop amb una bossa de pell que vaig comprar a una fira ambulant a Mataró. I a més si un és el que els anglesos anomenen un “simple Simon” i es deixa enredar fàcilment, doncs en aquests llocs és fàcil que a un li prenguin un xic el pèl perquè després és difícil reclamar
I no us ho perdeu: una altra manera de designar algú amb poca intel·ligència és dient-li un “proper Charlie” és a dir un autèntic Charly o Carles. Es veu que aquesta locució prové de l’època del rei Charles I que tenia per costum agafar gent al seu servei amb molt poca llum. Ja sabeu que Charles I va ser el rei anglès que va regnar tant malament que durant el seu regnat va haver-hi una guerra civil que va acabar amb la seva execució.
Si algú es riu de vosaltres en anglès el que direu és que aquesta persona “takes the micky out of you” que et pren el Micky que portes dintre.
Jo espero per aquesta setmana en què ben segur que cap membre de la vostra família necessitarà uns “long-johns”, que ningú us prengui per un “simple Simon” i no acabin “taking the micky out of you”.
El que ja us avanço és que a la platja hi trobareu “Tom, Dick and Harry” perquè tots anem a apagar la calor amb un bany refrescant.
Bona setmana a tots.

Per qui està pensada Barcelona?

Just ara fa uns dies al Facebook de Vila de Gràcia un dels membres va publicar una foto d’un rètol enganxat a una taula que incloc com a foto d’avui i en què es deia que només se servia per a menjars. El local en qüestió és un dels molts de la Plaça de la Vila i el que passa és que a partir de les sis de la tarda un no s’hi pot asseure a prendre un cafè. El rètol va ser motiu de controvèrsia al grup. Mentre uns deien que era lògic que els bars i restaurants preferissin els clients estrangers que sopen d’hora i poden fer caixa als d’aquí que prenem un cafè, petem la xerrada i ja està, altres defenien que la nostra pròpia ciutat s’ha convertit en un indret hostil pels d’aquí. Què poc recorden ja els del sector de l’hostaleria la injecció d’ajuts per a la seva supervivència durant la pandèmia, i com ens demanaven als ciutadans que hi anéssim a consumir. Gràcia a l’igual que altres indrets de moda com la Rambla del Poblenou, s’han convertit en zones d’entreteniment turístic i jo també m’he trobat alguna vegada que m’han discriminat per no ser turista.

El dissabte mateix. Resulta que em calia dur dos mobles petits del pis del Poblenou al de Gràcia al meu. Per no complicar-me la vida i anar per feina, volia demanar un monovolum. Un monovolum és un taxi amb cabuda per unes sis persones que he fet servir alguna vegada per transportar mobles o la meva bicicleta el dia que vaig punxar la roda al mig de la Diagonal lluny tan de Gràcia com del Poblenou. Doncs bé, a Urban taxi ja no hi vaig voler trucar perquè el servei és tan nefast que en comptes de dir-te de seguida si hi ha algun taxi amb disponibilitat et fan esperar per dir-te potser en uns vint minuts que no hi ha cap taxi per fer el recorregut necessari. Però d’empreses d’aquest ram n’hi ha muntanyes i per tant vaig començar a marcar els suggeriments que em sortien al google. La resposta sempre era que el dia era complicat, que de monovolums no en tenen gaires i estaven tots enfeinats.

Com que prop d’on visc hi ha dues parades de taxi, finalment vaig decidir anar a la recerca i captura de taxi personalment. Davant de l’hotel Ilunion en vaig veure un que acabava d’arribar carregat de passatgers. Quan ja havien sortit del taxi li vaig explicar al taxista en què consistiria la carrera i em va contestar de seguida que no l’interessava perquè només portava estrangers dels hotels a l’aeroport. Vaig demanar un company aparcat a l’altra banda i em va respondre que ho sentia molt però que el dissabte era un bon dia pel taxi i per tant no els calia fer transport de persones amb mobiliari.

L’amic amb què anava i jo vam finalment comprovat si els dos mobles no em cabrien al cotxe. Ben mirat el taxi em costaria més que la gasolina i l’aparcament a Gràcia per descarregar. Quan ja estàvem davant del meu cotxe vam veure aparcat a una cantonada un altre vehicle taxi monovolum i el meu amic va anar a preguntar si ens portaria a Gràcia. Ens va dir que esperessim una mitja hora que en aquells moments estava ocupat – encara és hora que esbrinem amb què estava ocupat— i després de l’experiència tan fructífera vam agafar el meu cotxe i vam portar els mobles amb el meu Peugeot sense cap més problema.

Durant el trajecte el meu amic va queixar-se perquè tots els taxistes havien preferit portar turistes amunt i avall que no pas prestar-nos a nosaltres habitants de Barcelona un servei. Com diria un dels meus cosins, l’home té una molt bona mala memòria. De la pandèmia i de que els comerços i establiments van viure gràcies al nostre consum no se’n recorda ningú ja. I la veritat és que potser de vegades hauríem de saber fer el buit a tots aquests establiments que discriminen els d’aquí. Algú s’ha parat a pensar el guany que representa per un bar fer dos cafès? Els cobren a 1,50 i potser tenen un preu de trenta cèntims! Per compensar la frustració i aprofitant que m’havia estalviat mínim 15 euros per un viatge que vaig poder fer jo tranquil·lament amb el meu cotxe, després de descarregar els mobles i els llibres al meu pis de Gràcia, vam tornar al Poblenou i vam anar a fer una cervesa a un local on sempre anem. El bar el porta un matrimoni xinès i no té cap encant especial però està ben ubicat, els banys sempre estan nets i el preu per la cervesa o el menjar està molt bé. Vam prendre unes cerveses i vam fer dues tapes. Crec que de tant en tant també hem de premiar els establiments d’aquí on ens tracten bé i accepten que sovint la nostra consumició sigui només un cafè o una cervesa. Jo acabaré sent fidel als llocs on no se’m pren el pèl amb preus desmesurats i sobre tot on no em discriminen per no ser turista. No pot ser que pagant els impostos que paguem els barcelonins per tot, ara no puguem ni gaudir de la nostra ciutat. I de vegades es fa dificilíssim perquè a Gràcia mateix el Facebook va ple de fotografies de containers a petar i bosses d’escombraries al voltant d’aquests. Recordo que quan vaig anar al Caire em va sorprendre que prop del Sheraton, un dels hotels més cars de la ciutat, hi hagués tantes escombraries apilades al carrer. Doncs ara aquella brutícia ens ha arribat aquí perquè és més que obvi que no passen a recollir prou sovint. I no serà que no paguem suficient! Per això em demano si la nostra ciutat a la que m’estimo tantíssim no s’ha convertit en un lloc on poden gaudir els turistes. Passarà això també a altres ciutats?

Els noms i cognoms en les expressions alemanyes.

La setmana passada l’entrada va ser sobre locucions i frases fetes amb noms propis en anglès i aquest dijous us vull demostrar que els alemanys no es queden enrere i fan servir també noms o cognoms per designar un tipus de persona determinada. La primera expressió és la de “Hans Dampf in allen Gassen”, que podríem traduir com Hans Dampf a tots els carrers. Quan algú és un Hans Dampf, és una persona enormement dinàmica, que està posada en molts assumptes i fa coses molt diferents. En anglès recordeu que podria ser un “Jack of all trades”. No obstant, els anglesos el que acaben dient amb això del “Jack of all tardes” que la persona no és experta en res. També poden dir que “has his fingers in a lot of pies” que té els dits en molts pastissos. En alemany el Hans Dampf té una connotació només positiva. A mi m’agradaria molt ser una Hans Dampf però de moment no m’arriba l’energia per a tot. Potser quan ja m’hagi estabilitzat una mica recuperaré un xic la meva empenta i podré moure’m per diversos escenaris i fer activitats diverses.

I dos cognoms relativament comuns en alemany són el de Hinz i Kunz i per això quan volem designar a una gran majoria de la gent normal, llavors l’anomenem “Hinz und Kunz”. Per exemple jo podria dir que no només perquè Hinz und Kunst es comprin un patinet elèctric ho faré jo. O no perquè ara s’ha posat de moda el vegetarienarisme o el veganisme i “Hinz und Kunz” són vegetarians, em faré jo vegetariana. He de dir però que darrerament la pressió per deixar de menjar proteïna animal arriba per tots els canals. Ara senzillament ens avisen que no és sostenible. Per a compensar la meva ingesta no gens excessiva de proteïna animal he de dir que no he posat fills al món que ben mirat, si hem de ser tan ecològics, no és gens sostenible. Ja ho diu l’etòloga Jane Goodall, que si volem de veritat fer un favor al planeta, hem de deixar de reproduir-nos. Recordo que a la terra ara hi ha més gent viva de la que ha viscut i mort mai des de que va aparèixer l’home. Ser ecològic també pot voler dir no malbaratar l’aigua, no viatjar contínuament, no comprar roba cada dos per tres i etc. Jo, com molts, intentem viure de manera sostenible sense avorrir-nos del tot.I per expressar sorpresa i quan nosaltres exclamaríem “renoi!” o deixaríem anar un “,mare meva!” els alemanys tenen el seu “Mensch Meier” que traduït seria “persona Meier!”. Meier també és un cognom d’allò més usual en aquest idioma. Quan us arriba una factura de la llum desorbitada és quan podeu dir “Mensch Meier”, o de manera més positiva quan la ciutat ofereix un espectacle gratuït com el de la setmana passada a la façana de Casa Batlló, el meu edifici favorit de Barcelona.

Quan una persona és una rata sabia és un “Schlaumeier”. Ja sabeu que aquesta gent que sempre ho sap tot millor que les altres acaba sent molt repel·lent. I quan el que volem dir és que algú té molts diners llavors els alemanys no sempre l’anomenen “Rockerfeller” sinó Krösus, el darrer rei de la regió de Lídia. En màrqueting per designar la persona corrent amb gustos comuns i una butxaca plena només com la de la majoria diríem “Otto Normalverbraucher”, és a dir L’Otto el consumidor normal. Les pizzeries i els restaurants italians que hi ha per tot arreu estan destinats a satisfer la necessitat d’anar al restaurant dels Ottos Normalverbraucher. A qui no li agrada una pizza o un plat de pasta? Doncs aquesta gent que encaixa amb el que va bé a la majoria són els Ottos en alemany. És curiós oi que tinguin fins i tot una manera de designar el comprador i consumidor mitjà?I si un diu avui dia que coneix els seus “Pappenheimer” el que ens està expressant que sap de quin peu calcen els seus empleats, el seu equip o els seus estudiants. Aquesta setmana per exemple m’ha tocat explicar-li a una persona externa a l’escola però que treballa fent tallers que no cal que esperi que l’alumnat recordi fer els deures d’una setmana per una altra. En alemany per dir-li que conec el meu alumnat molt bé jo diria “Ich kenne meine Pappenheimer”, conec els meus Pappenheimers. Però d’on prové l’expressió? Resulta que no sempre va tenir un sentit negatiu. Pappenheim va ser un compte que apareix en el Drama de Schiller “ Wallensteins Tod”, “ La mort de Wallenstein. I a l’obra hi surt el compte de Pappenheim i els seus soldats el defensen amb valentia i fidelment en tot moment. Per tant en un principi conèixer els seus Pappenheimer connotava quelcom molt positiu fins que es va canviar radicalment la locució per arribar a voler dir “conèixer els trucs, enganys i les males arts” d’un grup determinat de persones.

I per últim avui us parlaré del nom “Oskar” que té connotacions no gaire positives en alemany. Primer de tot perquè a l’Òscar alemany se l’associa amb algú fresc i fins i tot malcarat. No se sap si el nom propi ha adquirit aquest significat gràcies al que va ser un famós crític berlinès que va viure del 1852 al 1917 i que es deia Oskar Blumenthal. De fet els berlinesos tenen fama de no tenir pèls a la llengua i tot Alemanya parla de la “Berline Schnauze” el musell o morro berlinès.Però l’expressió també podria venir del jiddisch, l’alemany que parlaven els jueus de l’Europa central i oriental perquè en aquesta llengua “Ossoker” vol dir persona fresca i poc respectuosa. O potser senzillament “Oskar” designa una persona fresca gràcies a l’Òscar del barri Sèsam. En tot cas, l’Oskar alemany no es talla ni un pèl.


Per aquest dijous ja hem acabat. Fins el proper que promet ja ser ben càlid!

De Joans, Joseps, Antonis i ases n’hi ha a totes les cases. Locucions angleses amb els noms més freqüents I.

Just el dia de sant Jordi vaig pensar que tenir un nom amb un dia de sant tan assenyalat és una autèntica garantia de que ningú s’oblida de felicitar-te. El dia dels Joseps i les Josefines, el sant Joan, el Jordi i potser la mare de Déu del 15 d’agost més el dia del Pilar són les dates que tots recordem. I aquests noms són força típics a casa nostra. Ja coneixeu el refrany “de Joseps, Joans, Antonis i ases n’hi ha a totes les cases”.Òbviament alguns d’aquests noms no són típics a altres països. A Anglaterra potser són més comuns els noms com Jack, James, John, Paul, Peter i de Toms també n’hi ha per parar un tren. I amb aquests noms que sonen amb tanta freqüència, els britànics han creat locucions molt interessants. La primera de la que us vull parlar és la de “to be a cheap Jack” “ser un Jack barat”, que vol dir que la persona en qüestió es dedica a vendre productes de mala qualitat o que fins i tot no dubta en enganyar per vendre les seves mercaderies. Jo us puc ben assegurar que les distribuïdores energètiques són totes un “cheap Jack” i estafen tot el que poden i més. Un cop et tenen com a client, el problema és teu si vols donar de baixa un servei. Això és el que m’ha passat a mi amb el servei OK Gas de manteniment amb Endesa X. Tot i haver enviat diversos correus amb els certificats de defunció dels meus pares per tal que donin de baixa el servei, segueixen enviant amenaces per impagament al meu pare i intentant cobrar els rebuts d’una compta que ja no és vigent. Fins i tot vaig anar personalment a resoldre el tema a Santa Coloma perquè des de “desatenció al client” m’havien de dir que havia de fer el tràmit personalment. Quan vaig arribar a l’oficina, l’empleada em va dir que no era a l’adreça correcta i em va tornar a donar el mateix número de telèfon al que ja havia fet diverses consultes durant mesos. Molts basars orientals no són res més que “cheap Jacks” i es venen objectes que duren com un pastís a la porta d’una escola. El concepte va néixer en un moment on encara hi havia venedors de barri que tenien botigues personalitzades. Ara però l’hem de fer servir per a les multinacionals i franquícies que estan a tot arreu.

Quan parlem d’un col·lectiu gran i volem designar el que en llenguatge col·loquial aquí anomenaríem “tot déu” els britànics el senyalitzen amb la locució “every man jack of them”. Si volem dir que tothom va sortir al carrer per sant Jordi a comprar llibres i roses ho expressem amb un “every man jack of them went to the street to buy books and roses on the 23rd of April”. I pels casos en què l’aprenent o el treballador esdevé tan o més bo que el patró en una feina diem” Jack is as good as his master”, que el Jack és tan bo com el seu mestre. Que de Jacks n’hi ha a munts ho demostra la quantitat infinita de locucions amb aquest nom. El típic “Jack of all trades” és una abreviació de la frase feta “Jack of all trades, master of none” que en castellà té una expressió homòloga “aprendiz de todo, maestro de nada”. Es refereix a aquelles persones que saben fer una mica de tot però no s’especialitzen ni acaben sent bons en res. I en el moment en què volem dir que una cosa passarà molt ràpidament llavors els britànics diuen “before one can say Jack Robinson”. En un obrir i tancar d’ulls. I en català tenim allò de que “cada olleta té la seva tapadoreta”, doncs en anglès el que es diu és que “every Jack has his Jill”, que cada Jack, té la seva Jill i vol dir que tots els homes del món poden trobar una dona adequada per ells si s’hi esforcen. De fet també és de l’altra manera, nosaltres també hem de fer un esforç per trobar la persona adequada.

Els americans, que són tan indirectes i a qui els agraden tant els eufemismes diuen quan van al bany que ells van “to the john” al Joan. Per aquests casos jo als coneguts d’Anglaterra els havia sentit a dir “to see a man about a horse” que van a veure un home pel tema d’un cavall. Una situació desagradable és quan se li pren a una persona el que li pertoca legalment per donar-li a una altra. Això és el que va passar amb la presidència dels EEUU l’any dos mil. Bush va arrencar la presidència a Al Gore d’una manera molt dubtosa. Per aquests casos podem fer servir l’expressió “to rob Peter to pay Paul”, robar al Peter per pagar al Paul. Molt clar oiI? Quan una persona no creu en absolutament res que no hagi vist amb els seus propis ulls, s’anomena “doubting Thomas”.Ara venen dues expressions amb el nom Tom. Si algú només diu bestieses diem que parla “tommy-rot” que també es pot escriure tommyrot.I encara us vull parlar d’una darrera expressió per designar el tipus de noies que de ben joves prefereixen estar amb nois i jugar al que juguen ells que al que juguen les noies. A elles se les anomena una “Tomboy”, noi Tom.

Bé, ja sabeu que ara ja som un pèl més lliures quan pensem en gènere i no veiem moltes activitats com a típicament masculines com jugar al futbol o típicament femenines com cuinar. Jo aquesta setmana espero que cap “cheap Jack” em vengui articles de dubtosa qualitat i que ningú em pispi la cartera “before I can say Jack Robinson” perquè pel que veig a les notificacions del Facebook de Poblenou i Gràcia cada cop hi ha més lladres al carrer i perfeccionen les seves tècniques…

Les relacions LAT, els ORCHIDS i altres acrònims per designar realitats actuals.

Aquesta setmana vull parlar des del punt de vista lingüístic i també del sociològic, d’aquells conceptes que han nascut per designar formes de vida o mentalitats que s’han anat estenent fins el punt que han necessitat un denominador comú. Ja sabem que els mots neixen quan han de designar un objecte o realitat i no sempre la llengua és capaç de reciclar una paraula antiga per donar-li un significat nou. Llavors és quan la comunitat de parlants ha de crear un terme per poder denotar allò del que estem parlant.

De vegades algun personatge famós anomena d’una determinada manera un concepte i es posa de moda. O senzillament parlem del concepte en general i en algun moment es tria escurçar-lo. Això és el que va passar amb els “ninis” que són els joves d’entre 18 i 34 anys que ni estudien ni treballen, o bé perquè no tenen accés a formació i feina o bé perquè els manca la motivació.

El terme nini va aparèixer per escurçar el concepte de “ni estudia ni treballa”. Va ser una solució lingüística pràctica per poder anomenar un col·lectiu que anava creixent a mida que també creixien els problemes com la manca d’una educació de qualitat pública accessible, un mercat laboral de difícil accés o un desencís vers el propi futur personal i professional que porta a molts joves a la inactivitat total.

L’anglès és un idioma que sempre ha incorporat ràpidament paraules noves a mida que s’ha necessitat crear nous conceptes i sovint ho ha fet usant acrònims o sigles.

El primer concepte del que vull parlar avui és el de les relacions LAT. LAT es forma a partir del sintagma “living apart together” que vol dir “viure separats junts”. El concepte va aparèixer quan va sorgir una nova manera d’enfocar una relació de parella que permetia als dos membres estar plegats i considerar-se parella en tots sentits però conservant cadascú el seu domicili.

A molta gent aquesta relació encara els resulta estranya però jo en soc una gran defensora perquè per a mi amb el meu caràcter és la forma de relació estable i duradora més sana possible. La relació LAT permet a la parella mantenir un espai propi i individual que no pressuposa un etern estira i arronsa en la convivència diària.

Jo puc parlar per experiència perquè he viscut en relacions de parella tradicionals i convencionals en què he conviscut amb el meu xicot i el resultat ha estat sempre que m’ha falta el meu espai personal i finalment he acabat sentint que la relació m’impedia el meu desenvolupament ple com a persona. Cada cop que he conviscut en parella he acabat pensant que perdia el meu propi jo.

Òbviament no tots els que assumeixen una relació LAT ho fan perquè se senten millor. Hi ha parelles que viuen com a LAT perquè els dos tenen fills d’altres relacions i no volen crear conflictes entre els propis fills i els de l’actual parella.

Altres han d’optar per aquesta opció perquè no viuen en la mateixa ciutat i a dia d’avui deixar-ho tot enrere i cercar una feina a un altre indret no és bufar i fer ampolles. Suposo que també hi haurà gent que prefereix aquest tipus de relació a la convencional perquè la rutina pot acabar matant la passió i perquè no veure la parella a diari potser fa que veure-la sigui quelcom més especial.

Sigui com sigui aquest tipus de relació és igual de digna i es mereix el mateix tracte que la convencional però una gran majoria de la societat encara és massa carrincle i no les accepta. D’una manera molt similar una parella encara que visqui plegada encara es veu sovint com a “incompleta” si no té fills. Un altre gran error perquè no tothom està fet per tenir criatures ni li agraden i tenir-les no hauria de ser imposat per la societat.

Molt relacionat amb el fenomen de les parelles sense fills tenim el terme anglès DINK que vol dir “double income, no kids” o bé “dual income, no kids” és a dir “amb doble sou i sense fills”. Els DINK en anglès són els que viuen en parella, treballen els dos i no han tingut nens encara. Són un segment de mercat molt interessant per a les empreses perquè tenen un alt nivell adquisitiu i molta llibertat per gastar els diners en allò que volen.

Però com en el cas dels que estan en relacions LAT, no sempre són ben vistos. Tots hem escoltat més d’una vegada que tal parella és estranya i s’ha justificat dient que no tenen fills. És com si no voler seguir les convencions socials portés sempre un estigma que a aquestes alçades ja hauríem d’haver deixat enrere. Hem assumit conceptes com els del col·lectiu de gènere fluid però encara no sabem acceptar que no tothom vol posar fills al món.

Un altre concepte sociològic modern en anglès és el dels ORCHID “one recent child, heavily in debt”, o sigui, els que tot just fa poc han tingut un fill i estan molt endeutats. Aquí a la Península Ibèrica passa quan es té un fill i es posa un en una hipoteca. Si a més es demana un préstec per un cotxe ja la persona entra al cent per cent dins de la categoria. Realment s’ha de ser jove per endeutar-se tant perquè amb l’edat cada cop ens fan més por endeutar-nos i no poder pagar.

D’entre els conceptes més usats en anglès tenim també el de NIMBY que vol dir “not in my backyard”, “no al meu pati del darrere”. Aquest ja el vaig comentar en un post no fa gaire. Designa a totes aquelles persones que de portes enfora estan a favor de determinats avenços sempre i quan no tinguin lloc en el seu entorn immediat. Per exemple, si s’ha de crear una infraestructura com una depuradora, del tot necessària, els NIMBIES s’hi oposaran si és prop de casa seva. Si es vol construir un centre de desintoxicació de drogoaddictes, ells ho trobaran bé fins que s’informi que serà al seu barri i llavors sortiran al carrer a protestar amb pancartes.

Aquí al Poblenou finalment s’ha aprovat el projecte d’ampliació del CEM Can Felipa. Doncs no m’estranyaria que dintre de poc sortissin els veïns de la zona al voltant de Can Felipa per intentar aturar un projecte que potser els suposarà prescindir del parc de davant de casa o els taparà la vista que tenien fins ara des del balcó. Aquests seran NIMBIES. I per si no ho sabíeu, els castellans els anomenen SPAN que vol dir “sí, pero aquí no”. Menys conegut però molt útil és el de BANANA que no vol dir res més que “build absolutely nothing anywhere near me” “no construeixis res en absolut prop meu”. És un terme despectiu per designar aquelles persones totalment oposades al progrés i és similar al de NIMBIE. Els BANANA no volen que es construeixi cap tipus d’edifici o infraestructura moderna prop de casa seva.

El concepte de YUPPY ja el coneixeu: “Young urban professional” però el que potser no coneixeu encara és el de WOMBAT. Els wombats en sí són uns animalets molt rodons i simpàtics que viuen a Austràlia. Però l’acrònim vol dir “ waste of money, brains and time”, pèrdua de diners, cervells i temps. El concepte es va posar de moda  els primers anys del segle vint-i-un al Regne Unit i Amèrica per tal de denotar el poc sentir que tenien alguns projectes del govern d’algun dels dos països.

Per acabar el post d’avui us vull donar a conèixer un acrònim que es fa servir al món del treball en correus electrònics. És el de NSFW “not safe for work” que és el que s’ha de posar quan un missatge conté quelcom que no és apte per la feina. Així us evitareu la situació desagradable que va viure la meva parella fa temps quan estava en plena videoconferència i de cop va obrir un correu d’un company amb algun vídeo fora de lloc. Suposo que ell va aconseguir silenciar el vídeo abans que es notés massa. Res, que com podeu veure els anglesos han trobat una manera de senyalitzar que un contingut no és apropiat per la feina per evitar alguna escena desagradable.

Us deixo per aquest dijous amb totes aquestes creacions lingüístiques tan encertades que faciliten la comunicació d’idees de manera efectiva.