Històries de la ciutat.

Serà perquè amb les restriccions del confinament no puc sortir de Barcelona però darrerament cada cop em martelleja més la curiositat per la nostra ciutat. No només perquè és antiga i ens porta mil i una històries i llegendes, sinó perquè ha engolit barriades tan diverses com Gràcia i el Poblenou de manera que sense sortir del municipi, només canviant de barri un té la impressió de ser a una localitat completament diferent.
Fa de bon passar l’estona, resseguir les descripcions dels carrers de Barcelona que surten a les novel·les. Alguns indrets estan descrits com a llocs tèrbols, ombrívols i plens de fantasmes. Aquest és el cas del meu actual barri, el Poblenou a la novel.la El Joc de l’àngel. Sens dubte algun dia dedicaré un post al Poblenou ja que sota la aparença riallera de barri tranquil, des de sempre ha estat un indret prou misteriós.
Barcelona ha estat d’antuvi una ciutat rica i enriquidora i la major part de la nostra opulència prové del fet que amb el seu port ens obria les portes al món i que aquest podia comerciar amb nosaltres. També ha estat una ciutat que ha patit invasions i com bona part de la Península, els sarraïns la van cobejar i atacar en el seu moment. De l’època del seu assetjament pels musulmans ens en queda una llegenda que Josep Amades va recollir en la seva obra “històries i llegendes de Barcelona”. Sembla ser que en un dels setges més llargs de la ciutat, quan aquesta ja no tenia més vianda que un sac de farina, un bot de vi i un anyell, el rei tingué consciència que ja no podien resistir més i se’n va pensar una per ensarronar els musulmans.
Veient que les provisions no eren ni suficients per tots els habitants, va aprofitar que era Pasqua i va fer pujar a un dels seus soltats a la muralla a parlar amb els invasors. Li va fer dir que com que s’acostava Pasqua i era molt important pels cristians, per tal a celebrar-ho i que els sarraïns coneguessin la generositat del cristians la ciutat els obsequiaria amb unes provisions. El rei va fer llençar muralla avall aquell sac de farina, la bota de vi i l’anyell per tal que els sarraïns pensessin que a la ciutat encara hi havia suficients provisions per aguantar el setge força més temps.
L’engany va funcionar perquè les tropes musulmanes ja estaven debilitades i no van voler aguantar el setge d’una ciutat que encara creien forta.
Aquella fita es va commemorar durant anys a la ciutat de Barcelona el dissabte de Glòria amb gent que sortia a cantar davant de les cases de les autoritats. A les colles que sortien a cantar se’ls obsequiava amb coques, vi i anyells. El costum va passar a anomenar-se Caramelles.
En aquell moment Barcelona encara estava reclosa dins la seva muralla que amaga carrers encisadors i amb molt història pels quals m’abelleix passejar en dies de pluja com els d’aquest darrer cap de setmana i poder esbrinar quins esdeveniments hi van tenir lloc.
Si aneu per ciutat vella, cal fixar-se en els noms dels carrers que són d’allò més curiós: carrer del pes de la palla, carrer d’escultors, carrer del paradís, carrer dels geperuts, carrer dels brocaters, etc. Un dia us faré cinc cèntims del carrer dels geperuts.
Sabeu que durant el segle XV els oficis de sabater i de sastre eren considerats dels més importants de la ciutat? I els sabaters d’aquí devien ser molt bons perquè es veu que hi havia rics de Venècia que venien a Barcelona a calçar-se. Els nostres sastres també tenien renom tot i que l’ofici no tenia bona fama perquè havia estat en mans de jues molt de temps i els cristians tenien molts prejudicis contra ells encara.
El cas és que sastres i sabaters no s’apreciaven gaire. D’això hi ha una altra llegenda, la de la Tomasa i els set sabaters. La Tomasa havia de ser la campana més grossa de la seu però la ciutat es va trobar sense prou metall per fer-la i llavors, com ara, els de dalt van demanar ajut al poble per finançar-la. Els sabaters, que feien bona caixa, es van avenir en finançar l’empresa amb la condició que la boca de la campana havia de ser prou ampla per fer-hi cabre set sabaters asseguts als seus tamborets. I la Tomasa no va ser beneïda fins que els set sabaters van haver comprovat que els hi podien encabir.
Com que els sastres no eren gaire amics dels sabaters ells van decidir que de sastres sota la volta de la campana n’hi havien de poder estar set i el vetllador asseguts. Es diu que els sastres hi van cabre i els sabaters, que també eren cabuts, no van voler ser menys. Així és que van decidir que sota la campana n’hi havia de poder de seure vuit.
Algú es va cansar de la pugna i va clavar un agulla dreta als seients dels tamborets i els sabaters es van punxar i van començar a gratar-se les seves parts posteriors. Si és o no veritable la història ja no es pot saber. El que sí sembla inversemblant és que les males llengües van dir que als sabaters la punxada se’ls va infectar i van morir tots. D’aquí ve que quan algú li picava el cul durant segles es preguntés si s’havia mort un sabater.
El cert és que els dos oficis tenien quelcom en comú perquè que mentre els uns i els altres treballaven solien cantar perquè es creia que la feina sortia millor. Per això encara avui es parla del cosir i cantar quan volem dir que una cosa és fàcil.
Avui us deixo amb unes imatges de la nostra Barcelona moderna però no per això menys encisadora.
Guardeu-vos bé del fred!

Sobre supersticions alemanyes.

Fa cosa d’una setmana li vaig comentar a la meva parella que em feia mandra anar a pujar al terrat a buscar la roba estesa i em va explicar una superstició alemanya que no coneixia.
Es veu que les nits entre el Nadal i el sis de gener, el que es coneix com les Raunächte o també Rauchnächte, antigament la gent no deixava roba estesa fora durant nit perquè es creia que s’impregnava d’esperits malèvols que un s’emportava llavors a casa. Em va sorprendre la creença perquè considero als alemanys una nació especialment supersticiosa però com tots els pobles, sí que ho són un xic.
Abans que passin massa dies del 6 de gener i acabin les misterioses Raunächte, m’agradaria escriure el blog sobre algunes de les supersticions germàniques.
En primer lloc el que sempre he sentit a dir de la boca dels alemanys és que si un pensa i creu que passarà quelcom dolent, això acaba passant. És el que ells anomenen la Selbsterfüllende Prophezeihung, la profecia que es fa realitat. De fet els alemanys afirmen que creure fermament en alguna cosa fa que modifiquem el nostre comportament de manera que allò que esperem s’acabi complint. Per tant més que no pas una superstició això de pensar que si creiem en una cosa, aquesta esdevé veritat, es converteix en una observació pràctica de com funcionem els humans. Potser aquesta no l’hauria de comptar com a superstició.
Del que estan convençuts és que una persona no hauria d’anar vantant-se de la seva bona sort perquè això fa que li passi quelcom no desitjable. Una mica com els russos, que desitgen bona sort sense esmentar la paraula sort perquè porta mala astruga.
La bona sort en aquelles contrades la porten els trossets de coses que esmicolem quan cauen a terra i se’ns trenquen. És a dir que la propera vegada que deixeu caure un got i n’hagueu de recollir els bocins traïdors que s’amaguen per tot arreu, en comptes de maleir el moment de distracció, penseu que us durà bona sort. Per aquesta regla de tres, jo aquesta setmana hauria de tenir molt bona sort perquè se m’han trencat dues coses i m’he passat una estona per assegurar-me que no queden trossos de vidre pel terra. Si m’ha portat fortuna ja us ho diré més endavant perquè de ben segur el que m’ha dut és el disgust d’haver hagut de passar l’aspirador a consciència dues vegades més del que toca!
Quan un alemany esternuda diem “Gesundheit”, és a dir salut, però no perquè li estiguem desitjant a l’altre persona que millori, sinó com a protecció nostra per espantar les malalties. A la Península Ibèrica es deia “Jesús” perquè en temps immemorials la gent creia que quan s’esternudava, els dimonis sortien del cos.
Es veu que també porta mala sort riure massa el divendres, ja ho diu el refrany “Wer am Freitag viel lacht, hat am Sonntag Grund zu weinen”, qui riu molt el divendres, el diumenge té motiu per plorar. Com era d’esperar, tot s’ha de fer en la seva justa mida per a ells. I de manera similar també es diu que si la núvia el dia de la boda riu molt, durant el matrimoni plorarà. De tràgics en són una estona!
Si algú ensopega, llavors s’ha de tornar a fer unes passes enrere per despistar la mala astruga. Aquesta superstició em recorda la russa que diu que si has de tornar a casa perquè t’has deixat quelcom, vol dir que el dia no comença bé. I per tal de trencar la maledicció, t’has de mirar al mirall abans de tornar a sortir.
No cal ni dir que totes aquestes supersticions van aparèixer en un moment en què la gent en general no vivia tan estressada com ara…
Antigament també es creia que deixar una bossa de diners al terra portava mala sort i era un senyal de que ja no hi hauria més diners per aquella persona.
La sal també té un paper fonamental en les creences alemanyes. Si l’escampem sense voler amb el saler, tindrem mala sort i a més seran 7 anys ni més ni menys. Però curiosament, quan una persona canvia de casa o de pis, s’acostuma a regalar-li sal i pa per dur bona sort al que s’acaba de mudar.
El porc és una animal que porta bones vibracions i sort, potser per això en alemany un sinònim de dir que un ha tingut sort “Glück haben”, és “Schwein haben”, tenir porc. També porten bona sort les marietes, les amanites muscana i com aquí les ferradures. El que és diferent és que el sutge que treu un escura-xemeneies també ens pot dur fortuna.
Tan aquí com allí veure un estel fugaç és sinònim de fortuna.
Pel que fa als costums i hàbits que criden la bona o mala sort podem dir que com aquí també, els collarets de perles no són gaire bon senyal i per tant allí no els hauria de portar una núvia. I el que el nuvi no hauria de fer mai és conduir el cotxe el dia de la seva boda.
No hem de felicitar mai algú pel seu aniversari abans d’hora i no és de gaire bon gust encendre’s la cigarreta amb una espelma, per molt que sembli que té glamur, perquè quan ho fem segons els alemanys mor un mariner.
De la mateixa manera que de Nadal al 6 de gener segons la superstició no s’ha d’estendre roba fora per la nit, la nit del 30 d’abril no és un bon moment per deambular sol pels carrers perquè és la Walpurgisnacht i hi ha mals esperits rondant.
I per avui ja n’hi ha prou. Només em queda desitjar-vos un bon retorn a la feina en plenes restriccions pandèmiques i a tots els professors molts ànims per fer front a un segon trimestre que serà gèlid per les temperatures hivernals.
Us deixo amb aquesta imatge perquè recordeu quins insectes ens duen bona sort i què no heu de fer si no voleu enviar a l’altre barri a un mariner.
Bon dijous!

Els estereotips sobre nacionalitats a la llengua anglesa.


Hola a tots en aquest darrer dia del 2020. Un any que portarà a molts records desagradables per tots els mals moments que ens ha fet patir. Però també hem de recordar que el 2020 ens haurà ensenyat coses valuoses que ens calia aprendre com el fet que la nostra vida estava plena de superficialitats que no consideràvem un luxe però que ho eren, com l’anar a restaurants. Ens ha mostrat que la música i la literatura són clau per a fer-nos passar el malestar i que per això no s’hauria de menysprear la seva funció dintre la societat. També hem vist com en un tres i no res ens podem organitzar per treballar des de casa, com som capaços de canviar les nostres rutines i adaptar-les a les circumstàncies i com a més hem fet de la tecnologia una aliada per mantenir-nos en contacte amb els éssers més propers quan hi havia distància física. També hem après que per molt intel·ligents que ens pensem, els homes continuem estan a mercè de la natura. I amb una mica de sort potser alguns polítics s’hauran adonat de la importància d’invertir en ciència i en sanitat.
Ho comentava el diumenge amb la meva parella. El 2020 ha estat com un any en què he caigut en un somni profund per despertar-ne i adonar-me que han passat 365 dies però sense haver-me’n adonat. Potser ho ha fet que hem sortit poc, hem anat poc al restaurant o a espectacles i en general ens hem replegat en un cercle més petit del habitual perquè de fet, aquest ha estat un any que he deixat enrere sense adonar-me’n. I això que per a mi ha estat especialment difícil durant els quatre primers mesos. No obstant, no l’esborraria perquè m’ha canviat la manera de veure les coses i les persones.
Així és que en aquest darrer post del 2020 vull tornar a portar-vos un parell de locucions angleses sobre altres nacionalitats.
Començaré pel que els anglesos anomenen Prussian efficiency, que no només designa eficàcia, energia, disciplina i paciència sinó també meticulositat. Es veu que les figures destacades de l’antic imperi eren un pou d’aquestes virtuts perquè els britànics encara els recorden així.
Però no només els de Prússia tenien bona fama, als Teutons també els consideraven molt acurats d’aquí allò de la Teutonic thoroughness. Encara que el regne dels Teutons no coincideix amb el territori de l’actual alemanya, sovint ens trobem que s’emprà teutó com a sinònim d’alemany perquè els Teutons eren una tribu germànica i van sortir de la zona de l’Alt Rin, que sí està clarament ubicada a Alemanya.
Passem ara als nostres veïns francesos a qui ja vaig esmentar fa dues setmanes per la locució take French leave, acomiadar-se a la francesa. Doncs es veu que els anglesos els tenen una certa enveja que demostren amb l’expressió the French enigma, que es refereix al misteri que els planteja que els francesos tinguin la capacitat d’omplir-se de menjars grassos però no tinguin gaires problemes de colesterol. La veritat és que no tinc cap estudi sobre els nivells dels lípids en sang dels nostres veïns però és cert que no són gent amb fama de mala salut cardiovascular, cosa que sorprèn amb la de formatge, mantega, i paté que arriben a consumir. I si un anglès vol parlar de mitjans contraceptius amb un eufemisme, heu de saber que allà en diran French letter. Potser hauríem d’estudiar si d’entre els primers països en comercialitzar els condons s’hi pot comptar França perquè curiosament als preservatius a alemanya també se’ls anomena Pariser, és a dir, de París.
Per a les joventuts revolucionàries que volen canviar l’ordre de les coses els anglesos els reserven el terme de Young Turks, com si només els turcs poguessin ser revolucionaris, oi?
Els que sí tenien mala fama pels anglesos eren els Tàrtars. Devien ser d’allò més incivilitzat perquè quan en anglès es designa a algú com a Tàrtar és perquè la persona té molt mal caràcter i porta molts problemes. De fet devien ser tan poc controlables els Tàrtars, que en anglès hi ha una locució to catch a Tartar, capturar un Tàrtar que equival a dir fer un presoner tan summament difícil que el que l’ha capturat desitja no haver-ho fet mai.
I si alguna vegada us fan un regal que porta problemes, en anglès el podeu anomenar a Greek gift. Recordeu que la setmana passada us vaig parlar de la locució it’s all Greek to me, que fan servir els anglesos quan no entenen ni un borrall de quelcom.
Per acabar avui en vull una de positiva, la de work like a Trojan que vol dir treballar dur.
I per aquesta setmana ja hem fet prou feina perquè avui és cap d’any, demà festiu i després ve el dissabte i diumenge que molts poden gaudir. Són quatre dies lliures que es poden aprofitar molt bé.
Acomiadeu bé el 2020 que ens ha ensenyat moltes coses i rebeu el 2021 amb els braços oberts que la vacuna ja ha arribat i ja se n’estan administrant les primeres dosis. Espero que no oblidem el 2020 que hem deixat enrere i el que hem pogut aprendre d’ell si hem volgut. Em temo però que com diu mon cosí Joan, l’home té molt bona mala memòria i només alguns interioritzarem la lliçó que n’hem rebut.
La foto d’avui és d’aquest estiu a França en un bonic poblet prop de Tolosa. La caixeta és un orfenat de llibres on la gent pot deixar els que ja ha llegit per reciclar-los o endur-se els que hi ha. Aquí ho podem fer al punt verd però amb molt menys glamur que la variant francesa. En algunes coses els nostres veïns encara ens passen la mà per la cara…
Bona setmana i bon 2021!

Sobre el llibre “So, und jetzt kommst du”: xocant, intens i real.

Aquest dijous de nit de Nadal us porto un post diferent que és un experiment perquè mai abans havia escrit una entrada sobre un llibre.
I és que de novel·les jo en llegeixo tantes com em permet el temps i amb molt de gust perquè la literatura i les històries que trobo em permeten entrar de cop en mons on jo no hi podria entrar. Diuen que llegir és la millor manera d’evadir-se de la realitat. Això depèn del tipus d’història que triem. Si la lectura ens porta a un univers de ciència ficció en altres planetes o èpoques o en terres plenes d’éssers màgics sí. Però no sempre llegirem Tolkien o Orson Scott Card amb el seu Ender’s game. A voltes la literatura ens pot apropar a un món molt real totalment inaccessible tot relatant les experiències d’altres persones d’una manera tan viva que quan acabem el llibre ens sentim un pèl més coneixedors de la vida sense haver passat per un mal tràngol.
Coincidirem tots en què el 2020 no ha estat precisament un any afortunat oi? Doncs el que ha compensat una mica tot aquest daltabaix que hem passat han estat alguns dels llibres que he llegit durant el 2020. La història fascinant de L’ombra del vent va ser la novel.la que em va permetre fugir de la cruel realitat que vivíem durant el confinament. La història Nächsten Sommer de l’Edgar Rai, em va permetre posar-me a la pell d’uns personatges dispars embarcats en una petita aventura plegats en un moment baix per tots.
I sens dubte la novel.la que m’ha posat en la pell d’altres persones de manera més colpidora ha estat So, und jetzt kommst du de l’autor Arno Frank. La novel.la va ser el seu debut com a escriptor d’aquest gènere doncs ell es dedica al periodisme i treballa per diverses publicacions.
Quan vaig començar a llegir la història ni tan sols sabia que basava en fets reals. Ho vaig descobrir quan ja m’havia engolit la meitat del llibre i estava encuriosida per saber qui era l’autor d’un relat tan intens i xocant.
Tot comença quan el narrador relata el que ell anomena la primera mort de la seva mare. Sense haver llegir ni la sinopsis ni la crítica, en un primer moment el lector pot pensar que serà un relat de ciència ficció. Com pot haver-hi una primera mort d’altra manera? El final de la introducció ens deixa clar que la mort fictícia de la mare és una prova que li posa aquesta al seu fill per estudiar la seva reacció. El lector ja està sobre avís. Quin tipus de mare fa aquests experiments amb el seu fill? En el transcurs de les següents pàgines ens trobem la descripció de la família de l’infant narrador. Un pare nascut a França, una àvia paterna un pèl rígida que llegeix al seu net fragments de Tàcit i Heròdot mantenint al net lluny del món de fantasia en què, com després sabrem, estan immergits el seu pare i la seva mare.
Ens adonem que quelcom no va bé quan el nen pateix un accident per culpa del pare, perd uns dits d’una mà i el pare inventa una història per evadir la culpa. El temps de convalescència del nen a l’hospital coincideix amb un canvi de domicili forçós que porta a la família a viure en un indret infinitament menys confortable que el pis on vivien fins el moment.
La veu de l’infant se sent a través de tota la primera meitat de la novel.la amb força perquè Arno Frank aconsegueix retransmetre els esdeveniments amb els ulls d’un nen a qui li surt una germaneta no gaire ben rebuda per ell. La que els pares anomenen l’encisadora Jeany, al petit Arno no li ho sembla gaire. Tanmateix la menuda surt d’allò més espavilada i qüestiona el que fan els seus propis pares des de ben petita.
Anem coneixent el tarannà del pare a través de les accions i de les paraules adreçades al seu fill. En un moment donat de la novel.la el Jürgen li diu a l’Arno: “ Hi ha sens dubte ximples. Només cal trobar-los. O millor encara, un s’ha de deixar trobar pels ximples”.
Poc a poc ens adonem que el pare de la família es creu un ésser superior amb dret i poder d’ensarronar a tots perquè segons ell : “hi ha els que treballen i hi ha els que són prou intel·ligents per no haver de treballar”. Però els negocis no gaire nets del pare tornen a fracassar i la família, que ja ha crescut en un membre perquè ha nascut el Fabian, ha de marxar d’Alemanya quan el fill gran, el narrador, està ja a secundària. Aquí el narrador per primera vegada fa palesa la seva maduresa i qüestiona la necessitat dels seus pares de tenir un tercer fill.
I el lector no sap com el pare troba prou diners fins uns quants capítols més tard però després que la policia el va a buscar a casa seva, el Jürgen fa pujar al cotxe a la dona i als seus tres fills i els porta fins a França. Allà viuen la època daurada de la família en una casa de luxe i envoltats de totes les comoditats que desitgen. La germana del narrador en un moment donat demana al seu pare quan se’ls acabaran els diners i el pare sembla no entendre la seriositat de la pregunta. És un dels moments de la novel.la en què el lector adult s’ha de demanar fins a quin punt la immaduresa dels progenitors pot convertir en adults prematurs als fills.
Com ja us imagineu, la família no triga segles en ser interceptada per la Interpol i aquest cop ha de fugir a Portugal en un camió per passar unes setmanes de gana absoluta a la mercè del camioner que els ha portat fins allà.
La pregunta que ens fem tots el que tenim prou seny és: i on fugiran després quan ja són a l’altre punta d’Europa? A Amèrica? Certament és el que esperem els lectors però la vida retorna a la família a Alemanya no sense passar per un intent embogit del pare d’acabar amb l’èxode dels cinc en un accident familiar. Les paraules “ho podríem acabar tot aquí mateix” que el Jürgen li diu a la seva dona pensant que els tres nens estan adormits, són un martell potent al cap del lector.
És finalment la valentia de la Jeany la que aconsegueix reconduir la situació. La menuda és la que aprèn a Portugal a buscar la manera d’omplir-se l’estómac quan son pare ja no té diners. I és ella la que més desitja retornar a una vida normal.
Òbviament, si Arno Frank escriu la història és perquè va sobreviure i la va superar. I sembla ser que van ser els seus dos germans, la Jeany i el Fabian, que el van animar a posar en paper allò pel que havien passat.
No vaig poder fer altra cosa que demanar-me com ha de ser la infantesa i la joventut dels fills d’un pare criminal. Durant tota la novel·la em preguntava contínuament per quin motiu la mare dels fills aguantava tota la farsa, la pantomima i el patiment a què els portava el seu marit. El dubte queda aclarit al final de la novel.la quan diu: “veia al vostre pare com volia ser i no com era realment”.
So, und jetzt kommst du és la història d’un amor malaltís d’una dona incapaç de voler veure el seu marit com el farsant que era amb el mal que provocava. I també és la història que ens mostra com uns nens poden arribar a ser més madurs que els seus pares per sobreviure.
Personalment penso que cal llegir un llibre així per entendre l’experiència per la que poden passar els fills de pares que cometen delictes. Arno Frank no considera que la seva novel.la sigui educativa però ho acaba sent perquè ensenya al lector que el fet de tenir uns pares determinats no vol dir per a res, que els fills hagin de ser iguals. Els tres germans de la història han sortit airosos d’un passat en què van créixer amb un pare Peter Pan i una mare que li feia de Wendy. És una història que ens ensenya que els traumes es poden superar i per això la recomando.
Per qui la vulgui llegir en alemany i no sigui nadiu, potser haurà de recórrer al diccionari perquè Arno Frank empra paraules poc utilitzades en el llenguatge comú com “Saumseeligkeit” benaventurança, o “lukullisch” per ric. Una mostra més de la capacitat de l’autor de dir exactament allò que vol dir.
Espero que algun dia es tradueixi al català o al castellà perquè altrament es perdrà una experiència molt valuosa que només gaudiran els que llegeixin la novel.la.

Els estereotips en les locucions angleses.

Aquesta setmana ens hem assabentat per les notícies que a Alemanya hi haurà un confinament total fins el 10 de gener i a Holanda fins el 18. Quan el març d’aquest malaurat 2020 els meus amics europeus van llegir sobre el nostre confinament a les notícies, la reacció dels alemanys va ser d’incredulitat. Tenen fama de molt disciplinats però la majoria va reconèixer que no serien capaços de tancar-se com nosaltres ho vam fer perquè això atemptaria contra la seva llibertat individual. Però les xifres canten i la Covid-19 s’està emportant tantes vides per davant que a aquests dos països no els ha quedat una altra solució que imposar mesures dràstiques que priven l’autonomia personal.
Quan el març passat un dels meus amics alemanys em va dir que no es podia imaginar un país com el seu sotmès a un confinament total, jo vaig quedar-me de pedra. Els alemanys tenen fama de disciplinats però els anys que vaig viure allà em van permetre veure que era més un estereotip que una realitat. Aquest dilluns, parlant amb els companys de feina dels confinaments europeus, un ha comentat que si s’ha de confinar un país amb habitants tan disciplinats com Alemanya, què no ens passarà a nosaltres després del Nadal. No hi vull ni pensar!
Però en el que sí vull pensar és en els estereotips que tenim d’altres països i que se’ns dubte tenen una arrel històrica. L’anglès reflexa molt bé la seva manera de veure altres nacionalitats en locucions de la vida diària que a mi sempre m’han fet molta gràcia. Per exemple, els holandesos tenen fama de pràctics i de força garrepes. Per això si cadascú paga el seu compte en un restaurant o en un bar es diu allà to go dutch. Cert és que els amics holandesos que tinc rarament m’han convidat a res. Si aneu a una dutch party, festa holandesa, llavors és que s’espera que porteu quelcom, ja sigui beguda o menjar. No hi podeu anar doncs de gorra perquè no quedareu bé. Cert és que a Alemanya, quan jo organitzava una festa, els convidats sempre portaven com a mínim beguda.
Les festes particulars a Alemanya no solen ser gaire multitudinàries però apleguen gent diferent a les cases que xerren animadament tot prenent un vi o una cervesa i menjant quelcom que l’amfitrió o amfitriona hagi pogut preparar sense trencar-se gaire la closca. Amanida de patata per exemple. La veritat és que enyoro les festes que organitzava per aquelles contrades perquè les converses eren d’allò més instructiu.
Com ja sabeu, l’holandès o el neerlandès és una llengua germànica i qui sap alemany o anglès pot enganxar perfectament el fil d’una conversa en holandès posant una mica d’atenció. Tanmateix, per als anglesos l’holandès els sona tan estrany que quan no entenen ni una paraula diuen que per a ells és double dutch doble holandès. Òbviament aquesta locució em sembla més estranya que la de it’s all greek to me to és grec per a mi, que sí entenc, perquè el grec no s’assembla per a res a l’anglès o a les llengües romàniques amb les que els anglesos han tingut si més no un pèl de contacte històricament.
Els anglesos pensen que els holandesos són d’allò més seriós – no entenc el motiu perquè jo els trobo d’allò més poc cerimoniós– i per això quan els alliçonen diuen que els han parlat like a dutch uncle, com un oncle holandès.
Quan estem segurs que una cosa no és de la manera que ens la pinten diem I am a dutch man if , “soc holandès si”. Jo per exemple podria dir I am a dutchman if the last week bevor Christmas students are productive in the class. Vaja, que soc holandesa si la darrera setmana abans de Nadal els estudiants són productius a classe. Que no m’ho crec per experiència. Ells estan cansats i nosaltres professors també necessitem unes vacances per carregar piles i tornar a agafar les regnes de la classe.
Per últim, quan una subhasta comença amb un preu elevat i els que ofereixen diners van abaixant el preu en comptes d’apujar-lo, en anglès direm que és una dutch auction.
Bé, la setmana vinent us explicaré un parell més de locucions que tenen a veure amb nacionalitats i estereotips. Avui us deixo amb aquestes perquè recordeu el concepte que tenen els anglesos dels holandesos.
I com que no em vull acomiadar a la francesa, o com diuen els anglesos no vull take French leave, és a dir, acomiadar-me a la francesa i us diré encara que els francesos, quan s’acomiaden sense gaires preàmbuls, diuen filer à l’anglaise. Ja veieu quin concepte tenim els uns dels altres. Fa falta molt de contacte entre els països i vincles forts amb aquests per arribar a discernir què és veritat i què no i d’on venen aquests costums i estereotips.
Jo us desitjo un bon solstici d’hivern perquè comença el 21. Hem de pensar que els dies s’allarguen, que la vacuna arriba i que dintre de poc tornarem a tenir més llibertat per viatjar i comprovar si tots aquests estereotips són realitat o no.
Bona setmana a tots!

Més locucions alemanyes.

Com ja vaig comentar la setmana passada, aquest Nadal serà diferent per tots en molts sentits perquè la pandèmia que estem vivint no ens deixarà celebrar-ho de la manera que ho fèiem sempre. Però potser igual que ara moltes empreses s’han adonat que el teletreball és molt efectiu per tothom, bé podria ser que ara ens adonéssim que els sopars i dinars d’empresa de Nadal són una despesa totalment prescindible. Moltes companyies celebren els Nadals amb els empleats perquè és una tradició. Però potser seria hora de fer el que els alemanys anomenen alte Zöpfe abschneiden, literalment tallar trenes velles, modernitzar-nos i prescindir d’aquelles tradicions i costums que ja estan passades de moda.
Entre elles hi podríem trobar els sopars i dinars d’empresa. Són una despesa i sovint els empleats hi van més per obligació que per cap altre motiu. I ara que us he presentat la primera locució la de “tallar trenes antigues”, m’agradaria explicar d’on ve i quan es fa servir.
Es veu que a partir del segle XVI va estar força de moda que els homes portessin ornaments al cap. El pentinat també es considerava un element decoratiu i per això al segle XVIII la trena es va convertir fins i tot en reglamentària per als soldats alemanys. Aquesta moda va ser instituïda per Friedrich Wilhem I de Prússia però va ser abolida pel seu successor Friedrich II. O sigui que quan es va passar d’un sistema polític a un altre i d’unes costums a unes altres, es van tallar trenes. I d’aquí ha quedat que quan canviem d’època, de política o s’adopten noves convencions o tradicions i es deixen enrere les antigues, a Alemanya es digui que es tallen trenen velles.
Aquest any tallarem tots trenes velles amb un Nadal menys de compromís amb els de la feina perquè de tota manera no el podem celebrar a l’antiga.
A més, l’excusa per no deixar que els treballadors treballessin des de casa ha estat sempre la manca de productivitat d’aquests però el confinament va deixar clar que molts poden treballar perfectament des de les seves llars.
Per tant és hora de alte Zöpfen zu schneiden i començar una era amb més flexibilitat laboral per qui vulgui i pugui treballar sense desplaçar-se a l’oficina.
I ara ve una expressió que té a veure amb el Nadal jemand ausnehmen wie eine Weihnachtsgans. Aquí primer cal explicar que el verb ausnehmen es fa servir en la gastronomia alemanya per tal de designar que es buida l’interior d’un animal per tal de poder-lo farcir amb aliments com grana, fruita o verdures. Es podria traduir l’expressió sencera com “buidar algú com una oca de Nadal”. Avui dia es fa servir aquesta expressió per designar quan s’explota a una persona de mala manera, sense cap mena d’escrúpols i se li treu tot el suc que es pot. Espero no tenir la impressió que això em passa a mi mai.
Del món de l’agricultura en alemany tenim la locució wie Kraut und Rüben, com col i naps literalment, que es fa servir quan volem dir que alguna cosa està veritablement desendreçada.
Es veu que qualsevol altre cultiu es feia de manera ordenada en fileres separades menys el cultiu dels naps i les cols. També podria ser que s’emprés aquesta expressió perquè quan es cuina Eintopf un guisat de verdures i carns, sovint s’hi posa col i naps barrejats. Sembla ser que l’expressió data del segle XVII.
Les habitacions de mots adolescents són wie Kraut und Rüben i les cuines de moltes cases després del àpats nadalencs també.
Si alguna vegada voleu senyalitzar en alemany que qui ha arribat primer té preferència, en aquest idioma heu de dir wer zurerst kommt, mahlt zuerts és a dir, que qui arriba primer, mol primer. Com uns podeu imaginar l’expressió ens arriba de quan els pagesos anaven a moldre el seu gra al molí i certament havien de fer cua per fer-ho. Els primers en arribar, eren els primers en moldre. En català encara tenim aquella locució “arribar i moldre”.
En el cas en què quelcom us sigui enterament indiferent en alemany direu Jacke wie Hose que allò és jaqueta com pantaló. A mi per exemple si em demanen a quin restaurant vull anar, si a un libanès o a un indi, com que els dos m’agraden d’igual manera, jo diré Jacke wie Hose. Quan es van començar a confegir jaquetes i pantalons, no sempre la gent els comprava fets del mateix teixit. Quan va començar a esdevenir normal que els sastres els fessin amb la mateixa roba pels clients, aquells conjunts van ser designat amb Jacke wie Hose, jaqueta com pantaló i d’allí que hagi quedat la locució que podem traduir com un m’és igual.
I amb aquestes cinc expressions us deixo aquest dijous en què molts professors estan enfeinats corregint exàmens i posant notes de la primera avaluació.
Abrigueu-vos bé que ens ha arribat el fred de cop!

Nadal i Covid-19.

S’acosta el Nadal que com sabeu és una festa pagana que els pares de l’església van reciclar per celebrar el naixement de la figura històrica de Jesús de Natzaret. El solstici d’hivern és la celebració de la tornada de la llum, ja que a partir del 21 els dies comencen a fer-se llargs i els éssers vius, revivim amb el sol. L’arbre de Nadal que acompanya aquestes festes, és una rememoració de l’adoració nòrdica de l’avet, l’arbre que miraculosament resta verd quan l’hivern sembla colgar amb la neu tota la vida en els indrets més freds. L’arbre ha estat vinculat al solstici d’hivern en moltes cultures. Recordem que els pobles germànics celebraven el Yuletide (el solstici) durant dotze dies i per a ells la figura del tronc era un símbol del poder de la natura. Aquí nosaltres tenim el caga-tió que no deixa de ser una mica el mateix. Una celebració al poder de renovació de la natura. Per això fem que els menuts de la família, donin menjar al tió per tal que aquest porti regals.

Crec que als adults ens cal prendre consciència de que hem de fer quelcom per la natura per tal que aquesta et recompensi. Per això sóc partidària de la celebració del Nadal com a festa del solstici d’hivern. I deixant de banda si una persona és o no creient, aquesta època porta moltes coses bones com les donacions al banc d’aliments, a entitats sense ànim de lucre, a la Marató i un cert esperit de benevolència.

Aquest any però el Nadal potser serà un pèl dur. I ho serà perquè encara no sabem si el podrem celebrar amb gaire gent i les famílies nombroses potser no podran reunir tots els membres per les restriccions de la Covid-19.

Entenc que molta gent patirà perquè hi ha famílies que es reuneixen només per aquestes dates i esdernegar l’oportunitat d’una trobada a l’any fa mal encara que sigui per un bé major.

El tema de la mobilitat serà fotut també perquè dubto que la gent pugui moure’s gaire ni per turisme, ni per caps de setmana d’esquí. Una altra cosa que canviarà radicalment són els sopars o dinars de nadal d’empresa. Aquests sí que estaran prohibidíssims i tot i que jo prefereixo no anar-hi, a molts els fa il·lusió. Qui havia de dir fa un any que passaria tot el que ha passat?

Sobreviurem sense amic invisible (a mi no m’ha agradat mai la idea) ni àpats familiars multitudinaris. Però com s’ho faran els restaurants i locals que esperaven ansiosos aquestes dates per fer caixa? Després d’un any dur per al sector hoteler i de la gastronomia, les restriccions per aquestes dates acabaran d’enfonsar molts negocis.

El que més m’amoïna de tot plegat és la pila de gent que quedarà en situació de vulnerabilitat després de la pandèmia.

I malauradament crec que les lliçons que podem haver après amb la Covid-19 només restaran a la consciència de la gent mentre no tornem a la vida d’abans. Però de lliçons n’hi ha. Jo he après per exemple, que el creixement sostingut de la economia és una utopia i que les crisis poden venir motivades per factors externs que no ens hem plantejat. O és que algú altre tret de Bill Gates, tenia clar que la propera crisis seria deguda a un virus?

He après que no necessito les botigues obertes consumint energia per abastir-me del que requerixo. Sigui o no un comerç just el que fa amazon, comprar a través d’aquesta empresa vol dir rebre el producte en menys de 48 hores sense haver de perdre el temps per anar a les botigues.

De fet, d’ençà de la Covid-19 que m’he adonat que si amazon pagués als seus treballadors un sou digne i els hi proporcionés un treball decent, moltes botigues podrien de fet desaparèixer del tot. Potser el que realment cal emprovar-se són la roba i les sabates però hi ha infinitat de productes que es poden comprar per amazon sense anar a una botiga física. Si fins ara ja començava a tenir clar que les empreses sense magatzem ni botiga eren les del futur, ara ho tinc més clar que mai.

La Covid-19 també m’ha ensenyat a valorar el temps i no perdre’l en foteses. Si fa un any creia imprescindible anar fins al centre de Barcelona a comprar el cafè a La Portoriqueña, amb el confinament vaig aprendre que hi ha supermercats que ofereixen un cafè en gra excel·lent a un preu competitiu i que no desplaçar-me al centre m’estalvia un temps que puc invertir en lectura per exemple.

També he après que un temps de recolliment per estar a casa en bona companyia  fa molt de bé però que un aïllament a la llarga és deshumanitzador.

Molta gent però va començar a practicar el teletreball al març i encara no ha recuperat la vida d’oficina. Cal pensar que les empreses han après que es poden estalviar una pila de diners en electricitat, aigua, servei de la neteja i sobre tot lloguer si prescindeixen de les oficines.

Així doncs una part considerable de la població encara treballa des de casa i això vol dir que les empreses de neteja ho passen magre i que els restaurants que vivien dels menús del migdia pengen d’un fil.

Fa un any la meva principal preocupació era ajudar als meus dos pares malalts a trobar una manera de viure digna que els fes la seva senectut un pèl agradívola. Qui m’hauria d’haver dit que just un any després la nostra vida hauria canviat tantíssim?

De tot el que he après de la Covid-19 amb totes les restriccions intermitents que fan impossible una planificació, n’hi ha una de molt important: Que cal fer les coses que ens venen de gust fer quan en tenim oportunitat perquè pot ser que si les posposem ja no les podrem fer.

Bon pont de la Puríssima per tots!

Més expressions amb el temps en anglès.

I aquest dijous segueixo amb la meva obsessió pel temps i les estacions. Jo, com molts d’altres, he après a pensar en les setmanes i les quinzenes com a possibles trams que em permeten fer certes activitats. Per una banda no vull que el temps passi gaire ràpidament perquè no tinc ganes d’envellir abans d’haver fruit de la vida. Però em cal arribar al punt en què puc tornar a sortir de la ciutat per desemboirar-me una mica, i sobre tot, per veure els amics i les amigues de fora.
No obstant no em vull queixar. La pandèmia ha deixat força gent en una situació econòmica ben delicada perquè les empreses van haver de tancar i la gent no ha cobrat el cent per cent del seu sou. D’això els anglesos n’anomenarien to fall on hard times. Aquesta expressió es fa servir quan una situació determinada es deteriora ja sigui en l’àmbit financer, laboral, de salut, etc.
Afortunadament no totes les expressions que em venen al cap amb la paraula time són negatives. Si ens modernitzem i estem a la última amb les darreres tendències podem dir que nosaltres march-move o keep up with the times. És a dir, que ens movem amb el temps. Als negocis els toca fer-ho per no perdre vendes. Quan va aparèixer Facebook, qui no volia quedar-se antiquat va obrir un compte per anunciar la seva botiga, forn o empresa del tipus que fos. Després va venir Pinterest i s’havien de penjar fotos a aquesta plataforma i avui dia, la majoria d’empreses tenen Instagram.
Modernitzar-se no només és per empreses. A les persones també ens cal si no volem quedar-nos enrere amb tot. O és que coneixeu gaire gent que no tingui un mòbil amb internet? Per molt passada de moda que estigui una persona, és gairebé obligatori que tingui accés a la xarxa i que sàpiga com funciona. Si fins i tot per demanar avui dia hora al metge ho fem per internet! Per tant la majoria keeps up with the times, a no ser que siguin dels reticents que pensin que tot el que teníem abans era molt millor.
En anglès quan algú fa quelcom en el moment indicat i òptim diem que ho fa in the fullness of time. Per exemple, si algú juga en borsa i decideix vendre’s unes accions d’una companyia aèria per exemple perquè necessita líquid i resulta que poc després de la venda, aquesta es veu involucrada en un escàndol i de cop perden valor, llavors diríem que aquesta persona ha venut in the fullness of time.
Si per altra banda posposem fer una cosa desagradable perquè pensem que potser milloraran les condicions, llavors en anglès també diem que we play for time. Si algu per exemple s’ha de vendre un pis —cosa que és una feinada considerable i un estrès total— un pot decidir retardar la venda per estalviar-se els mals de caps i alhora esperar que els preus dels pisos pugin per treure’n més diners. Seria un exemple de play for time.
I aquells que adopten al cent per cent els principis del superiors perquè ambicionen una promoció fent-ho són en anglès els time-servers.
En anglès quan volem expressar que quelcom és una acció rutinària fem servir la locució year in, year out. Com per senyalitzar que quelcom passa any rere any i amb la regularitat d’un rellotge. Jo per exemple prenc sempre el meu cafè pel matí abans d’anar a la dutxa year in, year out. I és que sense el cafè no seria capaç ni de vestir-me correctament pel matí i ben segur que sortiria al carrer amb un mitjó de cada color. De tots els meus hàbits inamovibles el de fer un cafè pel matí abans d’entrar a la dutxa, és el que fa més temps que m’acompanya. Si no ho recordo malament vaig començar a fer el cafè matiner als disset anys i encara el segueixo prenent, davant de l’ordinador per ordenar una mica els meus pensaments i planificar coses abans d’arreglar-me per sortir a treballar i fer tot allò que he de fer.
Quan ningú sap la data del començament de quelcom de tan antiga com és en anglès diem from the year dot. Podríem dir que l’home ha estat cercant la manera de viure bé sense treballar gaire from the year dot. O que s’ha estat plantejant el sentit de la seva vida from the year dot, és a dir des de temps immemorials.
De vegades les persones no tenim molt clar cap a on ha de tirar la nostra vida, o senzillament necessitem un any de pausa de tot. Aquest any en què s’interromp el curs que tenim dibuixat pel recorregut vital s’anomena en anglès gap year.
A Anglaterra i Alemanya és molt típic que els joves facin un any buit (gap) després d’acabar amb l’escola i abans de fer estudis superiors. A molts els serveix per adquirir una mica d’experiència de la vida i no entrar a la universitat tan infantils com d’altres. Molts viatgen a un altre país i aprofiten per aprendre una altra llengua i això els ajuda posteriorment a trobar feina durant la carrera i després.
Podríem dir que quan jo vaig marxar a Alemanya també tenir intenció de fer un gap year. Les coses per aquí no em rutllaven prou bé, no acabava de veure el meu futur amb la FP que havia cursat, desitjava anar a la universitat però a casa no hi havia recursos i davant d’un panorama més aviat descoratjador, vaig decidir anar a canviar d’aires a l’Alemany i perfeccionar l’idioma.
I el meu gap year es va convertit en una fructífera estada de nou anys fora del país que va ser la millor decisió que vaig prendre a la meva vida perquè a Alemanya sí vaig poder estudiar la carrera que volia. I, al cap i a la fi, aquesta carrera m’ha proporcionat la feina que em permet mantenir-me i viure d’una manera digna.
Podríem dir que jo vaig prendre la decisió de marxar in season, que literalment vol dir en estació però que en sentit figurat indica en el moment apropiat.
Aquí ja havia vist que m’havia estancat i no acabaria de tenir el futur que desitjava i si hagués marxat més tard, hagués perdut més temps aquí amb feinetes de tota mena que ni m’omplien a mi ni a la meva butxaca.
Però poca gent va entendre la meva decisió en aquells moments, en especial els meus amics i amigues d’aquella època que, com diuen els anglesos, estaven light years away from me, a anys llum de mi.
No obstant he d’admetre que la meva vida a Alemanya va ser molt sovint força dura. El primer any vaig passar fred i gana i sovint anava a dormir amb l’estomac ben buit. Potser per això quan vaig acabar la carrera sempre m’ha amoïnat tenir suficient feina per no tornar a estar tant en precari. I ara que ja es pot dir que estic en la etapa madura de la meva vida, ara visc el que els anglosaxons anomenen an indian summer. Un estiu d’indi. L’indian summer equival al nostre estiuet de sant Martí, un període càlid que arriba després de l’estiu, per als americans a l’octubre. Diuen que una persona viu e d’estar contenta que no hagi arribat més tard perquè conec casos de gent que ha tastat la felicitat als seixanta o més enllà.
Sabeu d’on vé l’espressió? Doncs de l’oest dels Estats Units on hi havia indis que ells anomenaven “rojos”, habitants autòctons de la zona i on sovint els octubres eren càlids i agradables.
I la primavera és una estació on tots tenim més energia després del pesadíssim hivern. Per això quan un o una, en un atac de ganes de renovar i netejar la casa i donar un aire nou a la seva vida, es posa a redecorar la casa per primavera els anglesos diuen que això és un spring clean.
I ara bé una word in season de part meva, és a dir una paraula en estació, un consell: gaudiu tot el que podeu dels meravellosos matins clars d’aquesta tardor per si ens toca un hivern dur perquè amb tot el que estem vivint, les restriccions, les pors, els tocs de queda i etc, hem de carregar les piles d’energia positiva tant com puguem!
Bona setmana a tots.

El temps i les expressions angleses.

No sé si a vosaltres també us passa, però jo des del març passat soc més conscient del pas del temps que mai. Potser ho fa que la Covid-19 ens ha capgirat la vida com la coneixíem i de cop no podem fer el que estàvem acostumats a fer. Enyorem certes activitats que eren d’allò més natural per nosaltres però que ara estan prohibides per les restriccions. Això fa que m’adoni més del temps que ha passat des d’aquell minut zero en què la rutina ens va canviar.

I com que la noció del temps em balla pel cap, aquesta setmana el post va d’expressions angleses sobre el temps. La primera és la de time out of mind que vol dir que des d’antuvi, des de temps remots. Es podria dir per exemple que els gats i els gossos conviuen amb l’home time out of mind o que les persones hem de fer front a malalties que capgiren la falsa estabilitat  de l’home time out of mind. Hi ha hagut en la història de la humanitat la pesta negra, la bubònica, el tifus, la tuberculosi, la grip i tantíssimes d’altres conegudes a altres indrets del món que han fet palesa la fragilitat de l’ésser humà time out of mind, que ara la Covid-19 no ens hauria de venir de nou.

I com que la pandèmia ens ha obligat a prescindir de moltes coses, el transport aeri ha patit el que els anglesos anomenen an all-time low, que no vol dir res més que el número més baix que s’ha obtingut en un període molt llarg. I és que, evidentment, ni tan sols la crisi del 2008 va aturar el negoci del turisme de la manera que ho ha fet aquest virus asiàtic. Però de tot en podem extreure una part positiva perquè pel que fa a mi, ara passejo per una Barcelona sense excessiu enrenou, amb ciutadans gaudint de la seva ciutat quan poden. En els darrers deu anys jo i molts altres hem vist com la ciutat comtal esdevenia un aparador agradívol per a tantíssims turistes que es feia difícil circular pels carrers de bon matí o a la tornada de la feina sense ensopegar amb masses de turistes en bici, rickshaws o seeways. De cop han desaparegut els esbarts de bicicletes que feien visites turístiques sovint impedint el pas a aquells que anàvem a la feina. Barcelona és per uns mesos altre cop dels que hi vivim, malgrat que això estigui costant el sou i la existència a molts. Sempre hi ha dues cares d’una mateixa moneda.

La Covid-19 ens ha fet viure més lentament i d’aquí que ens adonem més del temps.

Potser és el que comentava un company de feina fa poc. Abans de la Covid-19, durant el cap de setmana feia mil activitats com entrenar els castells —ell és casteller— ajudar als nanos del que fa de monitor, contribuir a les festes majors del barri i no sé què més. I ara tot això s’ha aturat i es concentra més en unes poques coses. Jo diria que moltes persones fins fa poc han fet el que els anglesos anomenen fritter away one’s time, que no és res més que dividir el teu temps en tantes activitats que acabes perdent-lo perquè no acabes fent res realment a fons o amb els cinc sentits. Per cert, per fritter away també es pot dir energy o money en el sentit de dividir energia i diners tant que s’acaba aconseguint res.

I com que passar-s’ho bé als anglesos els sembla poc comú, quan ells diuen to have a rare time, volen dir que s’ho passen excepcionalment bé.  I és que passar-s’ho bé és una cosa, i passar-s’ho excepcionalment bé una altra oi?

Si no podem comptar la de vegades que hem dit o fet una cosa en anglès diem time without number. Jo per exemple I have promised myself not to think of work at the weekends time without number. És a dir que m’he promès no pensar en la feina al cap de setmana tantes vegades que ja no hi ha número per comptar-les.

Quan alguna vegada algú fa quelcom al darrer moment, llavors els anglesos ho anomenen in the nick of time. Jo per exemple de vegades he hagut de preparar una classe in the nick of time, al matí quan em llevo a les sis i mentre em prenc el cafè abans de la meva dutxa matinera. L’any passat entrava a l’escola també in the nick of time i tenia el temps just per penjar la jaqueta, agafar les coses i entrar a classe. Es veu que la Covid-19 m’ha canviat els hàbits. O potser ho ha fet que la coordinadora s’ha jubilat i per tant si entro abans no m’intercepta per l’escala per donar-me feina extra a les vuit del matí?

I la darrera expressió de la que vull parlar avui és la de time warp, que seria quelcom com una deformació del temps. I els anglesos tenen l’expressió to live a time warp que es refereix a la sensació de que un està vivint en una dimensió diferent del temps, o bé en el passat o bé en el futur. Soc conscient que és difícil d’entendre perquè potser a nosaltres no ens passa i hem d’assumir que si l’anglès té una expressió per això deu ser perquè ells ho viuen sovint. De fet hi ha grups de gent com els Amish que viuen en una època que no és la nostra i s’han adaptat poc al temps en què vivim. Es pot dir d’ells que estan vivint un time warp.

Jo tinc la sensació d’estar vivint un time warp quan passejo per Barcelon la veig més nostra que dels turistes. Llavors penso que hem tornat enrere a una època pre-olímpica quan nosaltres érem els amos i senyors de la ciutat.

Certament tinc l’esperança que quan la crisi Covid-19 hagi acabat, les governs s’hagin replantejat el tipus de turisme al que estava sotmesa la ciutat i potser arribin a la conclusió que els municipis han de ser principalment per aquell que hi viu i no només pels qui els visita.

Bona setmana a tots!!!!!!!!

El conegut desconegut XVI.

La Martina i el Dani van passar a buscar a l’Olivier i al Guillaume a Il caffe di Francesco al Passeig de Gràcia. Els plats estaven buits tan o més com les mirades de pare i fill que els reberen amb la tristor a l’esguard. Segons van dir, el viatge se’ls havia fet curt i els feia mandra tornar a l’avorrit hivern gris de Bèlgica. L’Olivier va confessar que tornar a Barcelona l’havia trasbalsat perquè s’havia adonat de tot el que enyorava de la ciutat i no podia tenir a casa. El Dani li donà un cop a l’espatlla i li digué que havia de visitar-los més sovint per carregar les piles. Els dos vella amics van fer el recorregut en l’autobús un al costat de l’altre tot xerrant del que havien de fer per donar un nou impuls a la seva vida. Semblava que el belga estava del tot disposat a traslladar-se a Barcelona amb el seu fill.
— La vida a Bèlgica és segura però descolorida. Les tardors són fredes i els hiverns llargs. Trobo a faltar la proximitat al mar i la vida al carrer que feu aquí perquè allà només visc per la primavera i l’estiu.
— I com ho faràs amb el teu fill? Ha de seguir els estudis a Bèlgica no?
— Una opció seria que es preparés els exàmens de Bèlgica des d’aquí mentre estudia en un institut públic de Barcelona.
— No és molta feina?
— Jo el veig capaç. De moment no està distret ni amb videojocs, ni amb noies ni amb cap esport que l’absorbeixi.
El Dani escoltava al seu amic escèptic. Sabia que un any podia destarotar molt l’expedient acadèmic del noi i això li podia espatllar la nota d’entrada a la carrera que volia.
— I no podries esperar a que entrés a la universitat i que fes la carrera aquí?
L’Olivier sospirà i reconegué que potser seria el més adequat però que no sabia fins a quin punt el noi aguantaria viure amb la mare, ni si ell podria seguir enganyant-se amb una felicitat calculada i planificada des de feia anys. La seva vida estava mancada d’al·licients segons ell. El Dani li respongué que era del tot normal que se sentís d’aquella manera. Amb els anys les oportunitats s’anaven reduint i aquell fet provocava moltíssima inseguretat a la gent de la seva edat.
— Ara ja seria difícil fer un gir de cent vuitanta graus i buscar una vida diferent. Senzillament perquè deixaríem enrere tot allò pel que hem lluitat. No creus que els canvis radicals ens farien perdre la identitat? — demanà el Dani.
— Què vols dir?
— Que si per exemple ara jo volgués deixar la clínica veterinària per dedicar-me al teatre, estaria donant l’esquena a tot allò que m’ha fet arribar on soc ara. Em sentiria desarrelat i llavors potser sí que cauria en un pou. Penso que els que hem lluitat per arribar a un lloc determinat esborraríem part de la nostra identitat si de cop volguéssim deixar enrere la nostra feina i part de la nostra vida.
— No et confonguis Dani. Jo no voldria canviar de professió. Però deixar la meva casa a Bèlgica per venir aquí no em faria perdre qui soc. No canviaria la feina, canviaria el país. I al cap i a la fi, la meva experiència de jove a Barcelona em va ajudar a ser qui soc. A més penso que al Guillaume li aniria bé amarar-se del caràcter mediterrani. Aquí sou més alegres i crec que ell necessita una mica d’energia positiva. El veig ensopit per l’edat que té.
— Així no canviaries de feina?
— No home no! Això només ho fa qui no té cap altre remei. Els que hem dedicat anys d’estudis a una carrera feixuga és perquè teníem molt clar el què volíem fer. Fixa’t en el nostre amic el Robert.
— Encara hi tens contacte?
— Sí.
— I què fa?
— No ho saps?Doncs no va acabar cap de les carreres que va començar. Va fer una temporada de representant comercial a una editorial de llibres de text. Després va posar un negoci d’entrepans i ara es dedica a intentar vendre productes per aprimar-se. Jo no sabria viure sense una professió a la que em sento vinculat.
— Jo tampoc. M’agrada la veterinària encara que no m’arribarà a fer mai ric. Prou que se’n va queixar mon pare!
El Dani i l’Olivier van coincidir que amb o sense rutina, la feina que feien era la que havien triat i els seguia agradant. Van mirar a la Martina i el Guillaume que semblaven immersos en una conversa apassionant. Estaven discutint quin skateboard era millor. Òbviament era un tema que el Guillaume dominava. La Martina va advertir al noi que si tornaven aviat ella volia una segona lliçó d’skate per part del noi i aquest va dir de seguida que amb molt de gust li tornaria a fer de professor particular.
— Al meu fill li aniria molt bé viure una temporada aquí. Faré tot el possible per tal que el meu somni es faci realitat.
— I quin seria el teu somni?
— M’ha quedat clar durant les vacances aquí. Voldria venir a viure aquí amb el Guillaume en una casa.
— Ja te la podràs pagar? Saps que els preus aquí són abusius!
— Si vengués la casa a Bèlgica podria demanar una hipoteca per comprar-ne una aquí. Però lògicament abans de fer una atzagaiada, llogaré la que tinc allà i en buscaré una a Vallcarca o Penitents.
— Ha de ser una casa?
— Sí. A la zona de muntanya n’hi ha de boniques i no són exageradament cares. Ara no em veuria vivint en un pis. I el Guillaume tampoc probablement.
— Què fins ens hem tornat! — digué el Dani en to sorneguer.
El Dani no volgué esdernegar la il·lusió del seu amic però sabia que una casa a Barcelona a la zona de Penitents o Vallcarca costava més de cinc-cents mil euros. De fet ell n’havia vist per set-cents mil. I tot i que sabia que l’Olivier podia treure una bona picossada de la seva casa a Bèlgica, hauria de disposar d’uns dos-cents mil o tres-cents mil euros més per comprar un pis a Barcelona. Una hipoteca d’aquest import a la seva edat era difícil d’aconseguir. Si la felicitat de l’Olivier depenia d’estar confortable a casa seva, llavors el seu amic no vindria a Barcelona. Tanmateix preferí no dir res per no espatllar la màgia del moment.
Tingueren temps per anar a fer un cafè abans que els visitants haguessin de dirigir-se a la porta per embarcar. El Guillaume feia mala cara.
— No tinc ganes de tornar a casa…
— Jo tampoc fill!
Quan la Martina i el Dani van veure com l’Olivier i el seu fill desapareixien per la gran porta, un sentiment de tristor els va envair. La noia va ser la primera en verbalitzar el què li passava. L’Olivier havia estat un element màgic en la seva vida i la seva visita a Barcelona li havia portat una sorpresa que ja no esperava. El Dani va aprofitar l’ocasió per donar-li un petó als llavis. El tercer des de la nit anterior. S’havia hagut de reprimir les ganes per no refregar el seu triomf als nassos del seu amic. Al final ell, amb tota la seva timidesa i modesta vida, s’havia emportat la noia que feia anys que desitjava secretament. La seva alegria però estava un pèl enterbolida perquè els dies amb l’Olivier i el seu fill li havien donat un gran impuls. En el fons desitjava que el belga retornés per quedar-se a la ciutat perquè trobava a faltar la seva amistat.
Mentre els dos veïns planejaven la resta del dia plegats amb l’espurna d’alegria del que comença una relació nova, l’Olivier i el seu fill, entraven a l’avió amb poca il·lusió. El rostre del noi estava esbarrellat. La dieta a la que estava sotmetent el seu cos, li havia començat a passar factura. O hi hauria quelcom més? El Guillaume es posà a repassar història i l’Olivier va treure de la seva motxilla la revista de medicina que no havia aconseguit tocar els darrers dies.
— No tinc ganes de tornar! — digué de cop l’Olivier.
El Guillaume es mirà l’Olivier amb ensurt. No sabia com reaccionar.
— M’agrada la meva feina, m’agrada la casa, m’agraden les passejades pel bosc. Però m’ofego a la meva vida. M’ha quedat petita per tot el que jo podria fer.
El noi fità al seu pare amb ulls d’adult.
— Què vols dir?
— Que em cal l’estímul d’una gran ciutat amb el seu ritme caòtic i ivarsós per carregar-me d’energia i sortir a fer les activitats que m’omplen. Estic tip de les barbacoes. Sempre són el mateix! Em passo la setmana treballant i al cap de setmana quan estic amb tu, jo organitzo festes amb els amics i tu et tanques a estudiar. És desesperant.
La cara del Guillaume començava a ser de por. Ja en tenia prou amb una mare que no trobava el seu lloc a la vida. Ara no podia també aguantar un pare desorientat o que pretenia tornar a tenir trenta anys.
— Vols tornar a fer les activitats que feies de jove?
— Vull agafar la moto altre cop i tornar al teatre sí. I voldria viure a Barcelona per tenir el mar prop i una ciutat que ofereix entreteniment i cultura tot l’any.
— I la teva feina?
— Puc buscar una plaça aquí. No cobraré el mateix però podré viure.
Els ulls del noi s’entristiren. Son pare era un pèl avorrit i convencional però necessitava algú estable a la seva vida perquè la seva mare era un penell. Però això no li podia dir al seu pare.
— I vindràs aquí i llavors hauré d’estar tots les caps de setmana amb la mare?
— Ja sé que soc molt ensopit i massa racional Guillaume. Però potser podries venir a passar temporades amb mi aquí. O estar-t’hi amb mi definitivament un període llarg.
— Què vols dir? Que vingui jo també a viure a Barcelona? — digué amb una barreja de sorpresa i basarda.
— Però si prefereixes quedar-te amb la mare ho entendre. Només que penso que als dos ens aniria molt bé viure a Barcelona.
El Guillaume no sabia reaccionar. Molts dels seus antics amics d’escola passaven les vacances a Espanya i el país els semblava meravellós per a passar-hi l’estiu. Però viure-hi era diferent. El nivell adquisitiu no era el mateix.
— No creus que a Bèlgica les coses van millor?
— Algunes sí. Els sous per exemple o les prestacions socials també. Però a la gent li manca el temperament i l’alegria que hi ha aquí. — L’Olivier mirà al seu fill als ulls.— No et convenç la idea?
— No ho sé. No m’havia plantejat viure enlloc més. No sé com pot anar ni si puc seguir amb els meus estudis…
— Podem planejar-ho. Tu ara tens uns exàmens importants. Quan els acabis pensem plegats si no creus que podries començar la carrera a Barcelona. Això et donaria temps d’aprendre el castellà i el català.
El noi es mantingué silenciós.
— M’ho puc rumiar? I podem tornar a Barcelona per anar pensant en com ens hi instal·laríem?
L’Olivier somrigué. Allò volia dir que el seu fill no s’hi oposava radicalment. A més, agafar l’avió per passar uns dies a Barcelona amb el Guillaume era quelcom que els podia treure de la rutina i un projecte en comú segur que els uniria.
El noi s’adormí i quan van aterrar a Brussel·les el primer que digué el Guillaume va ser:
— Jo tampoc tinc ganes de tornar a la rutina pare. No vull punxar als estudis però ara mateix si pogués no tornaria ni a casa amb la mare ni a l’institut.
Aquella confessió agafà desprevingut a l’Olivier.
— Entenc que viure amb la mare sigui difícil però pensava que t’agradava estudiar!
— Estudiar sí pare. Però els companys no.
L’Olivier començà a albirar les dificultats que podia estar tenint el seu fill si tampoc hi havia cap lloc on es trobés realment bé. La conversa no prosseguí fins que van ser al cotxe els dos. Quan l’Olivier l’engegà, el so inconfusible del motor arrencà al Guillaume del descans en què havia viscut aquelles vacances. En aquell moment el móvil sonà i el noi no el volgué agafar.
— No hi ha excusa ara fill. Ja ets a Bèlgica. Pots contestar la trucada.
— Ara no és el moment…
Aquella reticència amoïnava al pare. Era més que obvi que el seu fill evitava respondre el mòvil. Amb les mans posades al volant però sense posar la primera per arrencar el cotxe, l’Olivier digué al seu fill.
— Crec que jo he estat molt sincer amb tu en mostrar-te el que em molesta de la meva vida. T’he ensenyat la meva cara més vulnerable. Ara tu, si vols, pots ser sincer amb mi. Guillaume què et passa?
Dues llàgrimes rodolaren per les galtes xuclades del noi.
— És el “skinny challenge”.
— El què? — demanà l’Olivier.
— L’skinny challenge. És un repte en el que em van fer entrar els companys dient que si era capaç d’aprimar-me onze quilos deixarien de molestar-me amb les històries que expliquen de la mare.
Arribat a aquest punt l’Olivier es va portar les mans al cap. Li ressonà allò de “les històries que expliquen de la mare ”. Les seves cames tremolaven i va haver d’apagar el motor perquè no es veia en cor de conduir.
— Guillaume! Per què no ho has dit abans?
— Com?
L’Olivier pensà un moment i entengué que la del seu fill no era una posició fàcil. Respirà fons i digué.
— Et porto a casa de la mare però hem d’anar pensant en si et canviem d’institut encara que això impliqui anar a viure en un pis compartit.
Els ulls del noi seguien enrojolats. El pare es descordà el cinturó de seguretat, li passà la mà per l’espatlla i li digué.
— Tranquil que ho resoldrem! Tu ara intenta fer com si res i si et molesten massa m’ho dius. Potser no és massa tard per un canvi d’institut. Sempre podem dir que jo vaig a viure a algun altre lloc i tu vens a viure amb mi.
— I la mare què en dirà?
— Mira. No ho sé. He de rumiar com li explico tot plegat. Deixa-m’ho pensar, d’acord? I si et passa quelcom, per favor envia un missatge. Els dos ens en sortirem!
El trajecte se’ls va fer curt perquè ambdós haguessin desitjat prolongar-lo per sentir-se encara a Barcelona en un núvol de cotó fluix. Quan l’Olivier va arribar davant la casa de la Caroline li digué al fill que no calia que hi anés si no volia.
— Sí pare. Ho tinc tot aquí. — Hi hagué un pausa.— A més la mare em necessita encara que creu que és a l’inrevés.
L’Olivier baixà del cotxe per donar un petó al seu fill abans de deixar-lo entrar a casa la Caroline. No era el nen que ell havia volgut veure. Era un adolescent més madur del que havia pensat. Un pou de sorpreses pel que valia la pena viure. Mirà el móvil. Tenia un WhatsApp de la Martina i un del Dani. Els dos preguntaven si havien arribat bé. Sense dubtar-ho va crear un xat per tenir-los als dos connectats i va escriure “gràcies pels dies meravellosos. Sense vosaltres no hagués esbrinat què li passa al meu fill. Esteu convidats a Bèlgica els dos però que sapigueu que la meva ferma intenció és tornar a Barcelona amb el Guillaume per quedar-m’hi.”
Aquella nit l’Olivier anà al llit amb una missió al cap: treure al seu fill de l’embolic en què estava. La Martina apagà el llum de la tauleta de nit pensant en que obrir la porta virtual a aquell belga cirurgià li havia portat la màgia a la vida. El Guillaume aguantà els sermons de sa mare amb optimisme pensant en que potser a no gaire trigar, començaria una vida nova a Barcelona. L’únic que no podia adormir-se era el Dani. Seguia pensant en si seria o no bo confessar-li a la Martina que havia demanat ajut a l’Olivier per poder saber més d’ella. Si aquell petit engany no hagués enterbolit el seu present de ben segur aquell moment de la seva vida hagués estat gloriós. Ara li calia només decidir si li deia o no a la Martina i com. Seria una veritat oculta el toc de màgia que li havia mancat per conquerir-la a ella?