The Ramadan


The ninth month of the Islamic calendar and the most important one for the Muslims started officially on the 27th of May 2017 this year. It is the month that turns their daily routine upside down and that astounds the whole world: The Ramadan.

As I am fortunate enough as to have a Moroccan friend who has lived in Barcelona for 20 years and whom I consider just as Catalan or even more so than myself, I have interviewed him so that he has been able to explain to me, from the perspective of an occidentalised Muslim, what the Ramadan means to him.

He replied to the questions I had about this sacred moth on Monday the 12th of June at 19:00, when after a long working day in which he had been fasting, Abdallah came arrived home and he had some time left before preparing his breakfast, at dinner time of course.

Many of us know that the Ramadan is a period of purification in which Muslims fast and only eat before the sunrise and a time when they devote themselves more intensively to prayer and they lead a more secluded life. However, it wasn’t very clear to me when the Ramadan started to be celebrated and for which reason. Abdallah elucidated that during the month they commemorate that the prophet Muhammad felt a voice that pulled him to a mountain. It was the angel Gabriel who started revealing him the word of Allah. As the father of the Islam couldn’t read or write, the first word he heard and that begins the Quran is the imperative “learn!” The prophet had to memorize everything Gabriel told him because he was illiterate. So when he came down the mountain he told the transcribers what had been explained to him. It took him one month to have everything written down. And one of the precepts of the Quran is the fasting during the Ramadan. Abdallah told me himself that it is written in the Holy Book of the Muslims that Allah can forgive anything, but not disobeying the precept of the Ramadan.

For the Muslims, as my friend explained to me, The Ramadan is not only a month in which they eat less than normal, sexual intercourse is also limited to the time after the sunset, this is, after the breakfast. And during the last 10 days there isn’t any sexual intercourse at all. The sacred month is a time to clean up the body and to make the soul be closer to the creator. Therefore, during the Ramadan people don’t even talk as much as usually.

While he was explaining this to me on Monday, I was observing my friend, who I have known already for some time now. He had already been fasting for two weeks and a day and I could easily see that he was thinner. In fact he admitted to having lost already 3 kg so, in a quick mathematic operation it’s easier to see that by the end of the Ramadan he will have lost about 6. I can’t help wondering whether this way to make your body suffer is really beneficious. However, Abdallah is convinced that the fasting purifies his organism and is, moreover, good for self-discipline. According to him the fasting makes you perceive the world differently and reflect upon what it means to be poor and to have to struggle with hunger every day. The prophet only demands that from Muslims once a year.

Even though Abdallah is not a practising Muslim, he hardly ever goes to the Mosque for instance, he likes Ramadan because, according to him, it helps him break with the routine of the year. It seems odd to me that someone who enjoys a good glass of wine and has the complete mushroom-search gear and who is a supporter of the Barça team, a good adoptive Catalan so to say, should feel the urge to stick to the Ramadan precept.

I am not clear about the meals and mealtimes during the Ramadan so I ask him about it. I know you can eat and drink after the sunset but I don’t know for sure if everything or if there are any restrictions. He explains it to me. Between 21:27 and 21:30 here in Spain you can break the fasting. The timetable, however, varies in every Arabic country according to the time the sun sets. Next year the schedule will be different because the Ramadan will take place 10 days before. This has to do with the fact that the Arabic world uses a lunar calendar and there are no months of 31 days.

After the sunset Muslims pray and have their breakfast, even though for us it is strange to think of such a meal when it starts being dark. In Muslim countries all the family get together and they eat what, traditionally, should be a light meal but that contains dates. Now in modern times sweets and pastries have become popular to keep the glucose levels in the blood high.

Once they have had breakfast many Muslims go to the Mosque to pray. Here in Barcelona, in order not to bother the neighbours, the Muslim centre has advanced by one and half hours the time of the prayer so that it starts at 22:30. The next and last meal of the day is the one you can eat around 4:15 before the sunrise.

It seems obvious that with the intense heat and a body plagued by hunger and tiredness, the performance of people can’t be the same as usual. In fact, in most Arabic countries Muslims have a different working schedule during the holy month. They start later and finish earlier. The same happens in schools. The Muslims that have to endure the worst part are, of course, those who live in the diaspora in western countries. They have the full timetable and have to meet the expectations of daily life without any or only little consideration.

I can read in Abdallahs eyes that the suffering is not merely due to the long timetable. The Ramadan is a festivity that is very much enjoyed in the family or with close friends and, according to him, it is a very special and magical period in Morocco.

Personally, I can say that I witnessed the Ramadan with my own eyes years ago when I was on holiday in Egypt. With a sun that could scorch anything that was not protected from it and a heat that could make your ideas evaporate, the citizens from Cairo bore the Ramadan till 18:00, the time where they were allowed to ingest food and drinks. Short before 18:00 people were distributing bottles of water or juices, exactly what the body had been craving for hours.

The breaking of the fasting is a sacred and familiar moment and therefore I understand that Abdallah yearns to have friends and culture mates around him during the time after breakfast.

One of my questions is how old children are when they start with the Ramadan. He replies that at the age of 13 or 14. In Egypt I saw children as young as 8 who practised a light version of the Ramadan, fasting only some hours and some days.

The Quran is merciful in this sense. The sick, the travellers and women who have their periods do not have to do the Ramadan. But the days they don’t do it will be replaced with some others afterwards. If someone breaks the rules and does a prohibited thing such as eating or drinking there is a punishment for it: the person has to do the Ramadan for 3 months in a raw or feed 40 poor people for 40 days. This very last rule makes me think of the papal bull, which allowed the rich to escape from the sacrifices of the fasting during the lent. It is engraved in my western mentality and rooted in experience, that the rich always have a legal way to avoid sacrifices. And it is obvious that feeding 40 poor people for 40 days is something the upper-classes can easily do. I am sorry to have grown with the idea that those on top don’t have to stick to laws of any kind. But am I right or not if I think like this about the punishment for not doing the Ramadan properly? There will be all sorts of people I suppose. And nevertheless, the self-discipline of my friend makes me grasp the amount of self-control that Muslims train once a year during the Ramadan. It is awesome.

Abdallah tells me the three first days are the worst ones and afterwards the body adapts little by little.

In spite of the fact that my friend experiences the Ramadan in its most spiritual side, this winter I watched a short TV report in Al Jazeera that showed clearly that the consumption of all sorts of edible products soared during the month. Capitalism has won the battle even in Arabic countries and companies make money by selling more food than what is really needed. So people eat the same amount but in fewer hours. The intention behind the Ramadan was not to make people have the same intake as always after the sun. That goes without saying. It was in fact to make the body struggle for a while. Abdallah keeps on insisting that those who consume more are not following the Ramadan as they should.

In only two weeks after the interview he will have passed the test, as millions and millions of other Muslims. One day after the last Ramadan day it is traditional to give children shoes and clothes but no toys.

In order to make Ramadan really effective, Muslims are asked to give alms to the poor because the idea behind the fasting is to remind people who are well-off of the fact that there are people who can’t eat.

To finish the interview, I asked Abdallah which Muslim festivities are important and he mentions the “Feast of the sheep” or of “the Sacrifice” that takes place 70 days after the Ramadan and the Muslim New Year that celebrates the birth of Muhammad. With the Feast of the sheep the Muslims want to thank Allah for having saved Ismael from the dead when his father Abraham was about to sacrifice him to show his submission to God’s will.

The “Feast of the sheep” is one of the best-known by Muslims but the Ramadan might be, if possible, even deeply rooted in the community. For the Muslims outside of the Arabic world it is a real test and very admirable too. And maybe it wouldn’t be a bad idea to fast for a couple of days the way they do. Not for religious reasons but to understand better what 160,000,000 Muslims do for a whole month every year. Out of curiosity and to clean up our bodies from the excess of food we are used to in the western world.

Abdallah, who is a very good host, does not want to let me leave without trying the pastries that his family has sent him from Morocco to celebrate the Ramadan. It reminds me of the time I lived in Germany and my parents used to send me parcels with the typical sweets such as “panellets” and “torrons”. Families, and more specifically mothers, clearly behave in a similar way no matter where they come from or which religious group they belong to. This is an infinitely reassuring feeling for me, because I want to see more the similarities humans share than the differences that separate us. And I’d like to believe that a great deal of people are the same way too…


El Ramadà.


El passat 27 de maig va començar el que per a la majoria de musulmans és el mes més important de tot l’any, el que trasbalsa la seva rutina i deixa el món bocabadat: El Ramadà.

Com que tinc la gran sort de tenir un amic marroquí que viu a Barcelona des de fa vint anys i a qui considero tant o més català que jo, he tingut l’oportunitat de fer-li una entrevista per tal que m’expliqui, des de la seva perspectiva de musulmà occidentalitzat, que significa per a ell el Ramadà.

Les preguntes que tenia sobre aquest mes sagrat me les va resoldre el dilluns a es 19:00 quan, després de la jornada laboral en dejú, l’Abdal.là va arribar a casa i tenia una estona per dedicar-me abans de preparar-se el sopar.

Molts de nosaltres sabem que el Ramadà és un període de purificació en què els musulmans fan dejuni i només mengen abans de la sortida de sol i en què es dediquen més intensivament a resar i a portar una vida recollida. No obstant, el que no tenia clar era quan es va començar a celebrar el Ramadà i per quin motiu. L’Abdal.là em va aclarir que durant el mes del Ramadà es commemora que el profeta Muhàmmad es va sentir cridat per una veu a pujar a la muntanya on, Gabriel, l’àngel, li va anar revelant la paraula d’Al.là. Com que el pare de l’Islam era un comerciant que no sabia llegir ni escriure, va haver de memoritzar els fragments que anava revelant Gabriel i els anava transmetent als escrivents de l’època. L’Abdal.là em va explicar que tot va començar amb la primera paraula en imperatiu “ estudia!” i que un dels preceptes bàsics recollits a l’Alcorà és que s’havia de practicar el dejuni durant un mes seguit.

Pels musulmans, em va aclarir el meu amic, el Ramadà no és només un mes en què es menja menys del que és habitual, les relacions sexuals també estan restringides a les hores després del trencament del dejuni, que són l’esmorzar, i els darrers 10 dies del mes es considera necessària l’abstinència total de les relacions íntimes. El mes sagrat és una època de depuració del cos per tal d’aconseguir que l’ànima estigui més en connexió amb el creador i per això, durant aquest període tampoc es parla tant com normalment.

Mentre m’ho explicava el dilluns, jo observava el meu amic, al que ja fa un temps que conec. Portava dues setmanes i un dia amb el Ramadà i ja el notava més prim. De fet ell em confirmà que ja havia perdut 3 kg i si faig números no és difícil calcular que quan s’acabi el mes potser n’arribaran a ser 6. Òbviament no puc deixar de demanar-me si aquesta manera de sotmetre el cos a patiment és beneficiosa de veritat, però l’Abdal.là està convençut de que al seu organisme li va bé perquè es purifica i a més és un bon exercici d’autodisciplina. Segons ell, estar en dejú el fa percebre la realitat d’una manera diferent i fa reflexionar sobre què és ser pobre i haver de patir fam cada dia. El profeta ho exigeix de tots els musulmans un cop l’any.

Tot i que l’Abdallah no és un musulmà practicant, perquè ja gairebé no va a la Mezquita, li agrada el Ramadà perquè segons diu ell l’ajuda a trencar amb tota la rutina de l’any. Se’m fa un pèl estrany que una persona que sap gaudir d’un bon vi de tant en tant, que té tot l’equip reglamentari per anar a buscar bolets i que, a sobre, és un aficionat culer, un bon català adoptiu en definitiva, senti la necessitat de seguir el Ramadà.

Això dels àpats durant el Ramadà no ho tinc del tot clar i per això li demano com va. Es pot menjar i beure després de la posta del sol, però no sé si de tot o amb restriccions.

M’ho aclareix. Entre les 21:27 i les 21:30 es pot trencar el dejuni. Això però varia a cada país musulmà segons l’hora de posta del sol. Aquí s’ha acordat aquest horari com a mitjana de l’hora de posta del sol al mes de juny. L’any vinent l’horari canviarà perquè el Ramadà serà 10 dies abans. Això té a veure amb el fet que els musulmans fan servir un calendari lunar i no solar i per a ells no hi ha mesos de 31 dies.

Després de la posta del sol els musulmans resen i fan l’esmorzar-encara que a nosaltres en sembli molt estrany que sigui al vespre. Generalment als països àrabs tota la família es reuneix i fan un àpat plegat que, segons els preceptes, ha de ser lleuger però que tradicionalment conté dàtils i altres dolços que ajuden a mantenir els nivells necessaris de glucosa a la sang.

Havent acabat el sopar molts musulmans van a la Mezquita a resar. Aquí a Barcelona, per tal de no molestar els veïns, el centre musulmà ha avançat una hora i mitja el moment de les oracions, i els àrabs resen cap a les 22:30. El següent àpat que es pot fer és cap a les 4:15, abans de que surti el sol. Els musulmans preguen i després de l’àpat ja no mengen ni beuen res fins la posta del sol.

És obvi que amb la calor intensa i un cos afamat el nivell de producció i de rendiment dels musulmans no és el mateix. I de fet als països musulmans els horaris són reduïts un pèl durant el mes. La gent entra més tard i surt més d’hora. Igual que a les escoles. Els musulmans que més pateixen el Ramadà són, evidentment, els que viuen al món occidentalitzat perquè aquests han de complir amb les exigències diàries com quan el seu cos no està sotmès al Ramadà.

Llegeixo clarament als ulls de l’Abdallàh que el patiment no només és per la jornada laboral extensa per als musulmans de la diàspora. La festa del Ramadà es viu en família i amb els amics i, segons diu ell, és un fet molt especial i màgic al Marroc. Aquí com és lògic, part de l’encant desapareix si un no està amb la família. El noto trist quan en parla. Encara bo que fa poc va tenir uns amics a “esmorzar” a l’hora de sopar a casa i amb ells va poder reviure el Ramadà d’una manera similar a com es viu al Marroc.

Personalment vaig viure un Ramadà fa anys en ple mes d’agost durant unes vacances a Egipte. Amb un sol que badava penyes i una escalfor que feia evaporar les idees, els habitants del Caire patien el Ramadà fins les 18:00 hora en què es veien homes per tota la ciutat ajupits davant plats de menjar, molt probablement donant gràcies pels aliments, i esperant que l’Imam donés el senyal que els permetia començar a ingerir aliments. Just abans de les 18:00 pel carrer es repartien ampolles d’aigua i sucs de fruita, just el que el cos havia estat demanant durant hores.

El trencament del dejuni és una celebració sagrada i familiar i per això entenc que l’Abdal.là es deleixi per tenir amics i companys de cultura al seu voltant durant les hores del vespre.

Una de les meves preguntes és a quina edat comencen els nens amb el Ramadà. Ell diu que als 13 o 14. A Egipte vaig veure que n’hi havia de tan menuts que tenien només 8 anys ja feien una “versió light” del Ramadà.

L’Alcorà es benèvol en aquest sentit. Ni els malalts, ni les dones amb la regla ni els que viatgen han de seguir el Ramadà quan no estan en condicions. Els dies de dejuni que es perden es recuperen quan es pot després del mes. No obstant, si algú comet una infracció com menjar o beure fora d’hora, el càstig és practicar el Ramadà durant 3 mesos seguits o alimentar durant 40 dies 40 pobres. Això darrer em fa pensar en les butlles papals, que permetien els més rics quedar absents de la pràctica del dejuni durant la quaresma per exemple. I és que la meva mentalitat occidental ha après per experiència que els rics sempre tenen una manera “lícita” per escapar dels sacrificis. I és obvi que alimentar a 40 pobres durant 40 dies és quelcom que les classes altes es poden permetre fàcilment. Em sap greu, he pujat amb la certesa que els de dalt sempre intenten saltar-se la llei. Però aniré o no desencaminada quan penso això sobre el càstig per infringir el Ramadà? Suposo que com a tot arreu, hi haurà de tot. I tanmateix la autodisciplina del meu amic em fa albirar el poder d’autocontrol dels musulmans que exerciten a través del Ramadà. És autènticament admirable. Assegura el meu amic que el pitjor són els tres primers dies perquè després el cos es va adaptant.

Tot i que ell viu l’aspecte més espiritual del Ramadà, aquest hivern vaig veure un reportatge al canal de televisió Al Jazeera que posava de manifest que el consum d’aliments augmentava espectacularment durant el mes sagrat. I és que en molts indrets el capitalisme ha vençut i la gent ingereix més del que cal en un sol àpat després de la posta del sol. No cal ni dir que la intenció de la pràctica del Ramadà no és consumir la mateix quantitat de sempre en poques hores, sinó fer patir una mica l’organisme. L’Abdal.là insisteix en que qui consumeix més no està practicant el Ramadà com cal.

Ja li queden dues setmanes i després haurà superat la prova, com a milions i milions d’altres musulmans. L’endemà del darrer dia del Ramadà és tradició regalar roba i sabates als nens. No sé per quin motiu havia pensat en joguines però es veu que no és el tradicional.

Per tal que el Ramadà sigui efectiu després d’aquest cal donar almoina als pobres perquè de fet la idea darrere el dejuni és recordar a la comunitat musulmana que no tothom té prou recursos per menjar.

Per acabar li vaig demanar a l’Abdal.là quines altres festivitats musulmanes eren importants i va esmentar la festa del xai, que té lloc dos mesos i deu dies després del Ramadà i el cap d’any musulmà que commemora el naixement del profeta Muhàmmad. Amb la festa del xai els musulmans volen donar gràcies a Déu per haver salvat la vida d’Ismael, fill d’Abraham, a qui aquest tenia la intenció de sacrificar per demostrar la seva submissió a la voluntat divina. Tot i que la festa del xai es considera una de les més importants i sentides pels musulmans, el Ramadà i la seva pràctica està ben arrelada en les ments i els cors dels que han crescut en la religió. Per això molts d’ells segueixen el precepte del dejuni fins i tot quan no són practicants regulars.

És ben cert que moltíssimes religions proposen períodes de dejuni i abstinència que faciliten la meditació, però potser estaven pensats per posar-los en pràctica conjuntament amb tota la comunitat. El Ramadà en diàspora és una prova de foc i d’autodisciplina molt digna d’admiració per part de tots els occidentals. I potser no estaria malament provar un dia o dos de fer el dejuni per així entendre el que practiquen mil sis-cents milions de persones durant tot un mes de l’any. No cal fer-ho per motius religiosos, es pot fer per curiositat i per netejar una mica el cos de l’excés d’aliments que es consumeixen als països desenvolupats.

L’, com a tot bon amfitrió que és, no em va voler deixar marxar a casa seva sense que provés tres deliciosos pastissets que la seva família li havia enviat des del Marroc per celebrar el Ramadà. Em va recordar els temps en què la meva feia paquets amb panellets o torrons per enviar-los a Alemanya. I és que claríssimament el capteniment de la família, i sobre tot el de les mares, arreu del món és afí, per molt que pertanyin a països i religions diferents. Aquest pensament és infinitament tranquil·litzant, si més no, per a mi i vull pensar que per a moltes persones que busquen més la similitud entre els humans que no pas les diferències…





Una expressió comú en dues llengües distants…la condició humana reflectida en els idiomes.

Una de les coses més extremadament curioses de l’aprenentatge de les llengües és, sens dubte, el meravellós món de les frases fetes i les metàfores que emprem per descriure certes realitats. I és que sovint trobem a faltar poder dir quelcom en l’idioma que estem aprenent que en la nostra llengua podem expressar amb exactitud amb una dita. Si voleu total sinceritat he de confessar que quan vivia a Alemanya durant els nous anys de la meva estada a les gèlides terres, vaig enyorar molt sovint la nostra frase feta “donar una gla per fer cagar un roure”. Sortia del pas traduint-la com a “donar una poma per fer cagar un pomer”. Evidentment la gent se’m quedava mirant amb cara de sorpresa total i absoluta, però la metàfora l’entenien a la perfecció.

Algunes frases fetes són tan metafòriques i visuals que les entenem fins i tot quan les escoltem per primer cop. Aquest és el cas de les expressions angleses “ to try to get blood out of a Stone”, intentar treure sang d’una pedra o el que és el mateix “ to try to teach the cat to play the fiddle”, és a dir ensenyar al gat a tocar el violí, una missió completament impossible.

Sovint però aquestes expressions tan quotidianes i típiques no s’entenen fàcilment. Posem pel cas l’anglès “bark up the wrong tree” literalment “bordar a l’arbre incorrecte”, que es fa servir quan algú escull l’interlocutor incorrecte per un tema determinat o quan es demana ajut a una persona que no ens farà cas.

Curiosament altres frases fetes es troben en dos idiomes diferents. Aquest és el cas del “ to talk to a brick wall” que nosaltres utilitzem sovint perquè, desgraciadament, amb freqüència ens trobem parlant amb la paret.

També és francament desconcertant que de vegades dues llengües tan dispars com l’àrab i el rus, que en principi no s’assemblen de res, tinguin una expressió idèntica. Aquest és el cas d’una que s’utilitza per designar que una activitat o una actitud comença en una persona quan aquesta és un nen o nena. En castellà diríem “desde la tierna infància” i en rus i en àrab diuen “des de les ungles toves” en rus с млалых ногтей i en àrab مند نعمة لاظار . Això té a veure ben segur en el fet que moltes comunitats lingüístiques es fixen en les parts del cos humà per descriure l’edat de les persones. Tots reconeixem el típic “ quan tingui cabells blancs” com a metàfora per “quan sigui gran” i és obvi que les ungles toves són una característica dels nadons.

També curiós és que els àrabs, per no parlar d’ancians perquè potser la paraula “vell” o ancià els ocasiona incomoditat diuen كبير في اسن, “kabir fi assin” és a dir, gran a les dents. Tant els cabells com les dents delaten de manera efectiva l’edat d’una persona.

I és que suposo que hi ha realitats humanes ineludibles que ens preocupen a tots els humans i que per això es reflecteixen en totes les llengües. I això, tot i que les cultures que han bressolat aquestes llengües siguin tan diferents com l’àrab i la musulmana.

Pintor de Boira (XI)


Va girar el full cofoia. Havia entès el sistema verbal àrab amb les onze persones diferents de la conjugació. Aquell manual francès de gramàtica era una petita meravella i la Laura el guardava al calaix sota les tovalles com un gran tresor. Per a ella representava una de les poques coses que posseïa en aquell país. Allò i les quatre peces de roba que li havien cabut a l’escarransida maleta. Només hi havia posat dos pantalons texans, tres samarretes de màniga curta, tres jerseis d’hivern de llana i una faldilla prou llarga per tapar-li els genolls. I també la seva imatge romàntica d’un ample Nil acompanyat a banda i banda d’unes palmeres verdes a l’ombra de les quals els esclaus dels faraons s’estimaven en les càlides nits de l’equinocci.

Confiava que l’Ahmed no descobriria mai el seu secret. Ell es mantenia aliè als quefers domèstics i tampoc no entrava mai a la cuina, això ho considerava feina de dones. Li havia promès cuidar-la, i així ho feia quan quedaven amb els amics i coneguts. Amb el Sergei, per exemple. Però en la intimitat de la llar s’havia anat tornant esquerp.

Es va fixar en la llum esvaïda que entrava per la finestra. La Bushra devia estar a punt d’arribar. La Laura aclucà els ulls i assaborí uns minuts de silenci i solitud, abans que, sonés el timbre amb la mateixa energia que la persona que el feia vibrar. Va anar a obrir la porta.

—Ei Bushra, passa!

Van arrodonir la salutació amb dos petons. Amb un moviment de braç, la mestressa indicà a la seva amiga que entrés i passés cap dins fins a la cuina. La Laura va preparar un te amb menta.

—Et veig contenta.

—Vaig entenent alguna cosa més. Semblo una nena. Cada cop que sento un verb dels que he treballat m’emociono…

—Realment, sembles una nena…—confirmà riallera.

La Laura va preparar la taula per servir la beguda. Sobre les tovalles, dos gots llargs i petits feien joc amb la tetera metàl·lica decorada amb relleus, que col·locà al centre. Mentre prenien el beuratge, es va fixar en la cara ullerosa de la Bushra.

—Bushra, estàs bé? Se’t veu una mica cansada.

—No he dormit gaire aquesta darrera nit.

—Ah! L’Omar t’ha fet suar, veig —va dir la Laura, enjogassada.

—No ben bé —somrigué amb tristor.

—Vols parlar-ne?

—És el de sempre, Laura. Que no quedo embarassada…

—Dóna’t temps.

—L’Omar vol un baró i el vol ja. O si més no, un fill. Altrament pensarà que sóc estèril…

—És molt d’hora per dir això!

—Té pressa i jo també. He plegat de la feina per poder estar per la família, i no arriba.

—Bushra, no et pressionis…

—Ho sé, ho sé… Però canviem de tema. Escolta, ll’altre dia em vas deixar molt intrigada amb això de fer-te un favor…

—No cal parlar-ne avui, si no vols… Et veig cansada i és un tema delicat.

—Delicat? —repetí l’amiga, suspicaç. «Delicat» volia dir sovint mal vist, il·legal, prohibit…

—En parlem un altre dia.

—No. Aclarim-ho ara. Si no, passaré una altra nit sense dormir…

Massa tard per defugir la qüestió.

—Mira… És que… d’ençà que sóc aquí que visc una mica aïllada de tot el que passa a casa meva. Les cartes no sempre arriben. I quan arriben, s’interpreten malament. La gent no entén el nom del destinatari i les envia a una altra d’adreça, o les retorna. Però si ho expliqués a l’Ahmed, sabria que escric a Espanya.

—El teu marit s’oposaria que estiguessis en contacte amb els de casa?

—Potser no li faria gaire gràcia. Es va discutir amb mig món per portar-me aquí. I jo també, la veritat.

Per als àrabs la família és molt important. No crec que l’Ahmed vulgui que trenquis amb la teva…

—Ma mare, les seves amistats i els clients del bar estaven tots en contra de la meva relació amb l’Ahmed i no el van tractar gaire bé.

—Carai, doncs ho devies passar malament!

—No va ser gens agradable. Vàrem marxar sense acomiadar-nos pràcticament de ningú i ens vàrem casar a Ceuta perquè temíem que a Gavà ens ho impedissin. Principalment ma mare, que no es podia permetre perdre el meu ajut. Hi penso sovint, saps?

La Bushra va fer un sospir. Entenia la situació de la Laura.

—I què puc fer per tu?

—M’agradaria fer un parell de trucades, però les cabines no em semblen un bon recurs. Hauria d’anar carregada de monedes i, tot i així, en tres minuts s’hauria acabat la conversa.

—Doncs anirem a una centraleta. A Egipte no tothom té telèfon, rentadora o televisió a casa. Quan sortim d’aquest barri trobarem una pila de llocs on podrem trucar.

—M’ajudaràs, oi?

—Evidentment, ara mateix!

—Com que ara mateix?

—No vols fer-ho avui?

—És que no m’ho havia plantejat! Abans hauria de treure diners del banc. No em vull gastar els de casa.

—Tens compte propi, o compartit amb l’Ahmed?

—No. Vaig fer cas a un amic d’infantesa i tinc uns quants diners estalviats a la llibreta. Tot i que miserable, ma mare em passava un sou i jo vaig anar recollint les propines que em donaven al bar. I així, amb els anys…

—Que espavilada! Mira, no cal que treguis els diners avui. Te’ls deixo jo i ja me’ls tornaràs.

—No, Bushra! És que no sé quanta estona estaré parlant amb els meus…

—No pateixis que me’n faig el càrrec. Pujo un moment a buscar el moneder. Tu baixa al carrer i mira de trobar un taxi.

La Laura va agafar un dels seus mocadors ciclopis, s’hi cobrí les espatlles i se’l passà al voltant del coll per dissimular la seva figura. És clar que ella no era tan arrodonida com les dones egípcies, ni de bon tros!, perquè sempre li havia faltat pes. Embolcallada dins l’enorme mocador, semblava una més d’elles. Era un truc que funcionava. Amb la seva fosca cabellera llarga i llisa, i la pell colrada pel sol, només la seva figura era marcadament occidental.

Tot just anava cap a la vorera quan dos taxistes es van aturar davant seu. Era obvi que cercaven clientela. La Laura els va fer un senyal perquè s’esperessin i ells ho van fer. Tampoc no hi havia ningú més a qui enredar. La Bushra, en veure els dos vehicles, va indicar-los la destinació i el preu. Ambdós taxistes van negar amb el cap. La Bushra va repetir el preu. Tornaren a dir que no. La Laurà hi intervingué.

—Bi hamsin fakat!

Els dos homes se la van mirar i es van dir quelcom. Un d’ells va obrir la porta.

—D’això en dic jo poder de convicció! —va felicitar-la la Bushra, perplexa.

Es van asseure darrere el taxi. No van dir pràcticament ni paraula en tot el trajecte. Es dirigien al llindar de la Ciutat dels Morts. Allà començava el barri més pobre de tot el Caire. Quan van baixar del vehicle, el conductor, content amb els diners rebuts, preguntà a la dona si les havia d’esperar. La Laura copsà d’una llambregada com era d’inhòspit aquell indret i demanà a la Bushra que no deixés marxar el taxista. S’endinsaren per dos carrerons estrets fins a trobar un locutori. L’egipci de l’entrada, vestit amb còfia blanca i turbant, bevia d’una bossa de plàstic un líquid d’un color gens atractiu xuclant-lo amb una canya. La Laura va fer escarafalls.

—Què és?

—Un refresc, i dels bons. Però avui no el provarem perquè aquí sí que no em refio gens de la higiene…

La Bushra va demanar un telèfon a l’home del refresc i va donar a la Laura una fitxa amb un número escrit. Ella, desxifrant que corresponia a la cabina quinze, la buscà i hi entrà. Una bombeta nua penjada d’un fil il·luminava tristament aquell espai. Només hi havia un telèfon posat sobre un prestatge, un guia de telèfon d’Egipte i una cadira. En marcar el primer número, la Laura sentí el batec del seu cor i pensà que no li sortiria la veu si algú responia. Van passar set trucs. Ningú no agafava l’auricular. La Laura es va anar asserenant. Just quan ja estava a punt de penjar va sentir un soroll.

Bar Jiménez. Buenas tardes.

La Laura dubtà uns instants. Volia parlar, però tenia un nus al coll.


—¿Laura? —li va arribar de l’altre costat—. Hija, ¿eres tú?

Sí, soy yo. ¿Cómo estáis?

Va percebre un sangloteig.

—¡Hija, qué alegría! ¡Por Dios bendito! ¿Dónde está? ¿Cómo está? ¿Está bien?

—Sí, sí, mamá. Estoy bien. Estoy en el Cairo con Ahmed.

—¡Dios de lo cielo, hija! ¡No sabe cuánta cosa tengo que desirte! Oye, ¿Te falta algo?

—No mamá, no te preocupes que no me falta de nada, vamos, que no nos falta de nada. Estamos los dos bien. ¿Y vosotros qué tal?

Bien, bien. Tu hermano me ayuda en el bar. Los clientes te echan a ti en falta. Pero Juanito le pone tanto salero que hasta se olvidan que la comida no sabe como ante. Y tu hermana pequeña también se ha metío a trabajar.

—¿Pero van al cole?

Sí, sí, van al cole. Juanito ayuda a la chiquita a haser lo debere aquí y luego me ayudan. O eso intentan. ¡Hija, que te echamo de meno! ¡Que me sabe mal! Que soy una mala madre y no he sabido tratarte bien.

A la Laura se li va fer un nus a la gola.

—No digas eso, mamá…

—¡Que sí hija, que si no te lo digo reviento! Que sólo pensaba en el bar, en el bar, en el jodío bar y en sacá adelante a tu hermano, y me olvidé de ti, que te consumía aquí. Dejabas tu juventud y tu gana de vivir por lo desayuno y lo almuerso.

Mamá, déjalo que no importa. —No volia retrets.

—¡Sí que importa porque te marchaste asqueá! Pero aquí todo el mundo hablaba de ti. ¡Debe entender, hija! Nunca hemos sido libres, las malas lenguas se nos comían.

Mamá, que ya lo sé y no importa eso ahora. No importa. Sólo necesito saber que estáis bien.

—¡No sabes lo que he llorao! Que sé que no he sido buena pa ti en ná. Que ni aquella tarde que llegaste ensangrentá a casa supe estar por ti. —La veu brollava com un sortidor que havia quedat soterrat durant molt temps i que ara aflorava a la superficie amb tota la seva força—. ¡Hija, que no me lo puedo perdonar!. Sólo le pido a la Virgen Santa que no me vuelva a pasar con Juanito ni con Rocío. ¡Que les sepa ser una buena madre, por Dios!

No se nace con el manual de madre. Y tú no lo tuviste nada fácil con papá.

-¡Ese desgrasiao! Hija, que sólo le pido as Señor, que no sé si está por ahí, que no te pase que a mí. Que no beba tu marío.

—Ahmed no bebe, mamá, es musulmán.

Sí sierto, hija ¡Con lo que le criticaron aquí! Pero eso es verdad. No beben. Hija,¿ y tenéis trabajo ahí donde estáis? ¿Dónde me has dicho que estáis? ¿El Cairo? ¿Eso está en Egipto, verdad?¿Donde están las pirámides, no?

—Sí, ahí mismo. Ahmed trabaja de cocinero en un hotel de lujo. Yo no trabajo. No sé cómo podría encontrar algo porque no hablo árabe.

—¡Un hotel de lujo! ¡Qué suerte, hija! Eso sí que debe estar bien. Y lo del árabe, escucha, que a ti siempre se te han dao bien las lenguas. Fíjate como habla el catalán. Ere la única que lo domina.

—No lo domino, mamá, solamente lo hablo…

—Lo domina, hija, como también habla mu bien el fransés grasia a tu padre, que desía que se te daban bien los idiomas ¡El desgrasiao ese, lo único de bueno que hiso por ti fue enseñarte esa lengua, coño! ¡Ay perdón!

Aquella paraulota va arrencar un somriure a la Laura, que lluitava contra les seves emocions contradictòries. Sa mare era tot un caràcter que feia anar a tothom recte, inclosa la Guàrdia Civil. No l’havia sentida mai disculpar-se per res en els vint-i-dos anys que va viure amb ella. I ara, en menys de cinc minuts, ho havia fet dos cops. El dolor al pit l’oprimia cada cop més i la Laura temia que el seu plor esclatés. Sa mare no li va permetre mai ni una sola llàgrima. La volia forta.

—¿Y vuestra casa es bonita?

—Es un piso. Vivimos en un piso en un barrio céntrico del Cairo.


—Bastante. Tiene un cuarto de baño con bañera. Y la cocina te encantaría, también es grande.

—¡Sí pero a ti la cosina te importa un rábano, hija! —La Laura ja es veia a sobre els retrets.— ¿Te trata bien?

—Sí mamá. Mucho.

—¡Que te trate bien, hija! ¡Eso es lo que quiero! Parece que has tenido suerte. Guapo es el chaval…

—Sí, muy guapo, mamá.

—Pero bueno…, no es lo má importante. Por lo meno no te ha salío gandul, hija.

—No, mamá.

—¡Laura, Laura, que llegan tus hermanos! — cridà—.. ¿Les quieres saludar?

—¡Sí, sí claro! ¡Anda, pásamelos!

Es va sentir una cridòria i unes corredisses. El terra del bar era de fusta, i quan algú hi trepitjava fort ressonava com un tablao flamenco.

—¡Laura! —va fer amb veu dolça la petita Lucía—.. ¿Dónde estás? Quiero una postal. Quiero que me escribas y me expliques cómo es el sitio donde estás ¿Es que ya no me quieres?

—¡Pues claro, Lucía, que te quiero! Y te mandaré una postal. No, decenas de ellas, en cuanto sepa escribir la dirección en árabe, cariño.

—¡Más te vale! La quiero enseñar en el cole.

—¡Y la enseñarás! Díme… ¿Cómo van los estudios?

—Regular…, la maestra me tiene manía. Pero Juanito me ayuda a hacer los deberes.

¿Y como está? —Es van sentir dues persones parlant i, acte seguit, la Laura va reconèixer la veu del seu germà.

—¡Oye, menudo rollo de niña! Sólo hace que hablar de ti. Estoy hasta las narices. ¡Ay!

—¿Qué ha sido eso?

—Mamá, que me ha pegao una colleja de las suyas…

La Laura va tornar a riure. Coneixia perfectament els clatellots de sa mare. Si estava de mal humor feien mal; si estava de bon humor, no tant.

—¿Qué tal el bar, Juan?

—Se me da mejor que a ti. Menos el cocinar, claro está. Que mira que tu eras mala, pero yo soy peor. ¡Olé! Me salva mi salero con los clientes. Aquí la salvación va a ser Lucía, que ya sabe hacer una tortilla de patatas para chuparse los dedos…

—¡Qué bien! Debe ser la niña mimada de toda la clientela.

—¡Pues no veas las propinas que se lleva la cría esta!… ¡Y eso que no tiene tanta palica como yo!

—¿Y cómo vas tu con tus estudios?

Ja no va tenir temps de respondre. Sa mare havia tornat a agafar l’auricular.

—Niña, ¿Me oyes? Estamo bien, pero de vera te echan de meno, y los clientes también… Que a ver si nos manda una postal de esa que podamo colgar en el bar…

—En cuanto pueda, mamá.

—Hija, esto te estará costando mu caro. Voy a colgar, que si no te arruinará. Te gastará todo tu ahorro y eso no e bueno…

—Ahora cuelgo, mamá. Un abrazo. Os mandaré una postal para que veáis dónde estoy. Os echo también en falta.

—A mi meno, seguro. Pero me lo tengo merecío, hija… Un saludo al moro de tu marío…

—¡Lo haré de tu parte! —mentí la Laura. La relació entre ells dos no havia estat gens bona.

Va penjar sa mare, pràctica com sempre. Amb l’auricular contra el pit, la Laura tancà els ulls uns instants per refer-se. A fora, la Bushra devia estar sola esperant-la en aquell ambient tan poc acollidor. Obrí la bossa i en tragué un tros de paper arrugat que contenia un número de telèfon. No l’havia marcat mai. Aquest cop no sabia qui respondria. Després d’uns tres trucs algú va despenjar.


Buenas tardes. ¿Podría hablar con Moisés?

—¿Quién pregunta por él, si se puede saber?

Dubtà uns segons.

—Una amiga.

Notà un silenci i unes passes que s’allunyaven. Després sentí la veu femenina cridar: «¡Moisés! ¡Moisés, al teléfono!». Ara algú s’apropava.

— Ahora se pone.

—Muchas gracias.



Només un segon d’interval abans de la resposta.

—Laura. ¿Eres tú?

—Sí, soy yo. ¿Cómo estás?

—¿Que cómo estoy? ¡Más feliz que una perdiz de oír tu voz! ¿De dónde llamas? ¿Estáis en Ceuta?

—No. Nos hemos trasladado a Egipto.

—¡Joder! ¡Por qué no más lejos aún!

—Ha sido por un trabajo que ofrecieron a Ahmed…

—¿Y qué tal tu nueva vida?

—Relajada, supongo. No trabajo, me ocupo de mi casa. Lo que me cuesta es aprender la lengua para poder ser más autónoma.

 —Claro, ahora no estás en territorio español… ¿Cómo se te ocurre?

—¡Moisés, no me riñas! En Ceuta no había trabajo para él y le ofrecieron un buen puesto en Egipto.

—Claro, donde tú estás divinamente porque puedes moverte como te plazca. Sobre todo porque hablas el árabe a la perfección…—digué l’amic amb ironia.

—Lo sé, lo sé, y tienes razón. No era esta mi idea. Yo creí que nos quedaríamos en Ceuta, donde yo también hubiera encontrado cualquier cosa fácilmente. Pero claro, aquí…

-—Es que te lo dije. El moro este te arrastrará no sé dónde…

—¡No empieces tú también! Recuerda que en Gavá todo el mundo estaba en contra nuestro.

—Sí, porque tú eres paya y yo soy gitano. Pero aún como gitano te advertí que te llevaba lejos.

—¡Por favor! No quiero discutir, necesitaba hablar contigo.

—Y yo contigo. Pero tampoco querrías saber lo que tengo que decirte…

—Quizá no.

—Siempre pensé que no podríamos estar juntos por culpa de nuestras raíces y mira…. ¡Te vas con un moro!

—Por favor, no le llames así.

—No, tienes razón, con un musulmán.

—¿Estás bien?

—Sí. Sigo con el trabajo en la construcción. Y en mis ratos libres toco la guitarra.

—¡Ojalá pudiera oírte tocarla! —féu amb enyorança.

—Ojalá pudiera tocarla para ti, mi niña. —Pausà—. ¿Cómo te trata?


—¿Sólo bien? Pues menudo cerdo…

—Fenomenal. Me trata fenomenal. —La Laura va tornar a mentir.

—Eso está mejor… Oye…, que me mudo. Aquí no aguanto más. Mi madre me quiere casar con una gitana que no me gusta.

—¿Qué dices?

—Pues sí. Me voy a Barcelona, que hay mucho trabajo de paleta. Pásame tu dirección, que no quiero que perdamos el contacto.

La Laura li va dictar la seva adreça i li va fer prometre que quan tingués un pis propi li escriuria una carta per fer-li saber on vivia. La conversa ja no va durar gaire més.



—¿Te acuerdas de eso que hiciste aquella vez por mí?

—¿Te refieres a mentir?

—Sí eso. No lo olvidaré nunca. Si no fuera por ti estaría en el talego.

—No lo sabemos.

—Sí lo sabemos porque soy gitano y todo el mundo sospecha que vendo droga. Estaría en la cárcel y no lo estoy. Lo digo para que sepas que te debo una. Y que siempre podrás contar conmigo. —Un altre silenci—. Laura, ¿Me escuchas?


—Pues que sepas que un juramento de gitano no lo rompe nada ni nadie. Que para lo que me necesites.

—Lo haré, Moisés. Y una cosa…


—Volvería a mentir porque sé que eres inocente. Porque confío en ti y el corazón no engaña.

— ¡ El Ahmed ese no te merece joder!

—Créeme que sí lo hace.

—¡Más le vale, que si no le parto la cara!

—Moisés, tengo que colgar, que esto me va a costar todos mis ahorros.

—¡Preciosa, cuídate por favor!

—Tu también.



La Laura va penjar, desolada. Se sentia molt defallida i no tenia forces per moure’s. Al cap d’uns minuts, la Bushra obrí la porta de la cabina, una mica amoïnada. La noia s’anava refent lentament. Es va girar i es va eixugar les llàgrimes. La Bushra la va abraçar mentre li digué:

—Calma, Laura, ho entenc. —L’amiga l’abraçava per consolar-la—. No és fàcil passar aquest tràngol…

El camí de retorn li va semblar massa ràpid. La Laura hauria necessitat que el taxista improvisés unes quantes voltes més. Tornar a les quatre parets de la llar se li feia difícil, ara que s’havia adonat que la seva desitjada llibertat no havia esdevingut sinó un canvi d’empresonament. De ser l’escarràs de sa mare havia passat a ser considerada pel seu marit un mer objecte de la llar. O si més no, aquesta era la impressió que tenia ella.


Llangor, garolar i toix. Paraules per reciclar!



No sé si mai heu tingut aquella sensació de decaïment que sense arribar a ser tristesa, perquè la tristesa si la notem, ens fa estar menys vitals que normalment. És com si un tel pesat ens embolcallés i no poguéssim moure’ns amb lleugeresa. Aquest estat d’ànim s’anomena llangor i no és un sentiment fort que colpeja amb virior, no és com una pluja que ens deixa xops, és més aviat un plugim que ens va deixant molls sense adonar-nos.

Sempre m’ha sorprès que hi hagi vocables en un idioma que no existeixin en un altre. Llangor en seria una perquè és menys que un pesadumbre en castellà per exemple i és diferent de tristor o marriment.

Encara que la següent no sigui una paraula catalana, m’agradaria comentar el cas d’un substantiu alemany pel que no puc trobar traducció en català. És el Schadenfreude i descriu la sensació, ben desgraciada i maligna, de sentir alegria davant la mala sort o la desgràcia d’algú. Realment és un dels termes més llastimosos de la llengua alemanya. Llangor, pel contrari, només expressa un estat anímic baix que tots experimentem alguna vegada però que no implica maldat moral.

El següent mot d’avui és garola que prové del verb garlar, és a dir, parlar de coses no transcendentals, només per passar el temps. La garola és tot allò que diem quan ens trobem un veí o veïna a l’ascensor i el silenci ens és incòmode. Parlem del temps, del preu de l’electricitat i sovint, en aquest país i a Alemanya també, de futbol. Ara els aficionats em rebatran que aquest esport és important i no se’l pot considerar transcendental. Cert, sobre tot des del punt de vista de l’economia, perquè mou molts diners. Només cal pensar en els contractes milionaris de les grans estrelles. I en els titulars del diaris quan hi ha hagut un partit. Tant si perd o guanya el Barça és motiu per dedicar-li la portada a l’esport. I tanmateix a la Península Ibèrica tenim altres esportistes que competeixen a nivell internacional regalant bona part de la seva joventut a modalitats menys populars. Malauradament la seva devoció no es retribueix amb cap nòmina ni cap cotització i per tant, quan passen dels trenta, molts han d’espavilar per reinserir-se a la societat.

La darrera paraula d’avui és l’adjectiu toix, que defineix un objecte que no té punta, i que en sentit figurat ha passat a designar les persones a qui els costa entendre les coses i són lentes de ment.

Com que gairebé totes les paraules de l’entrada d’avui tenen un regust negatiu m’agradaria acabar per recalcar l’aspecte positiu de la llangor. Per tal de saber apreciar què és sentir-se ple d’energia és imprescindible tenir períodes- millor si són curts- en què experimentem no i és que els alemanys ja ho diuen ben clar “ohne Tiefen keine Höhen”, sense baixades no hi ha pujades i en aquesta vida tot ho sentim i ho vivim en relació a coses contràries. Definim fred en relació a calor, claror a foscor i llangor a vitalitat. I ben mirat potser és una gran pèrdua lingüística que l’alemany no tingui una paraula per designar el contrari a la Schadenfreude. Llàstima!

Bé i el proper dimecres, per qui tingui temps i ganes, espero no garolar i fer una xerrada com cal sobre la RDA que ajudi una mica a albirar, què hi ha de veritat i què de mentida en tot allò que ens van voler fer creure del país perdut…

Què va ser la RDA (VI)



A l’entrada del blog de dijous passat vaig escriure sobre al cas del malaurat Robert Havemann. Avui dedico el darrer post a tres personatges que van tenir un millor destí i que formarien part del que podríem anomenar “els guanyadors” de la reunificació, és a dir, els que van aconseguir obrir-se camí a l’oest perquè ja despuntaven a l’est.

El primer i un dels meus personatges favorits és Sigmund Jähn. Va néixer en una petita població amb el nom ressonant de Morgenröthe-Rautenkranz. Fantàstic per practicar fonètica alemanya! Va formar-se primer com a impressor però després va fer el servei militar aeri i va anar escalant posicions. Va fer l’Abitur, la selectivitat alemanya, el 1965 i posteriorment va poder anar a l’acadèmia militar J.A. Gagarin a Moscou. El 1976 va tenir la gran oportunitat de formar part del programa espacial Interkosmos i el 26 d’agost el 1978 va volar a l’espai durant més de 20 hores. Una fita històrica que tots recordaríem si l’haguessin dut a terme els americans. Per a molts nens de la RDA era un heroi nacional i va ser un astronauta conegut arreu de la URSS. El 1983 va fer el seu doctorat a Postdam i per a ell la caiguda del mur fou una plataforma de llançament mundial perquè a partir del 1993 va treballar a la ESA, la European Space Agency.

La cinematografia però no va donar un final tan digne a aquest personatge històric perquè en la pel·lícula “Goodby Lenin” el fan aparèixer com a taxista després de la reunificació. Com si no hagués aconseguit tampoc integrar-se al nou ordre de coses. Incert. El director però volia fer palès un fet molt trist que sí es va repetir en una quantitat infinita de casos. Persones que havien gaudit d’un cert estatus a la RDA van desaparèixer de la vida pública en ser diluïts en un país més gran. Això és el que vol mostrar la pel·lícula presentant-nos Sigmund Jähn com a taxita post RDA.

El següent gran heroi de la RDA, l’ídol dels adolescents de l’ època va ser Henry Maske. Va néixer a Treuenbrietzen, també a l’est d’Alemanya el 1961. Va ser medalla d’or als jocs Olímpics de Seul. Era un excel·lent esportista i un home amb educació i cultura, motiu pel qual li van posar el sobrenom de “el gentleman” a Alemanya. Després de la reunificació i al final de la seva carrera com a boxejador va crear una fundació “Faire Chancen für jungen Menschen”- oportunitats justes per als joves- que construeix centres esportius i cafès internet per a nois i noies sense recursos.

El darrer personatge és la dona que domina Europa en aquests moments i que absolutament tothom coneix. L’Angela Kasner va néixer a Hamburg el 17 de juliol del 1954 però es va traslladar amb la seva família a Brandenburg perquè al seu pare, que era un pastor luterà, li havien ofert una feina a aquesta regió. Així doncs els Kasners va fer el camí contrari a la de milers de ciutadans que volien anar a parar a la zona oest. No obstant no se’n van haver de penedir. Es diu que el pare de la darrera personalitat de la que escric, va ser pilar bàsic de l’església de la RDA i que va servir per controlar la colla de feligresos de la seva congregació. Les males llengües també diuen que el favor de les autoritats va fer que ella pogués gaudir d’uns estudis que altrament eren negats als fills dels clergues. Però fos com fos, Angela va despuntar com a estudiant de seguida. Era bona en ciències i també en llengües i de fet va guanyar un viatge a Moscou com a premi pel seu excel·lent rus.

Va entrar a la universitat de Leipzig el 1973 i com a moltes altres estudiants es guanyava els diners fent de cambrera. Tampoc va ser diferent de la resta de noies de la RDA perquè es va casar jove i va anar a viure en un pis sense bany ni aigua calenta amb el seu marit, un físic i company d’estudis que li donaria el cognom amb que la coneixem tots ara: Merkel. El 1986 Angela es va doctorar en química i el 1989 va començar la seva activitat en grups prodemocràtics. Només dos mesos després de la reunificació Merkel ja era al Bundestag representant Mecklenburg Vorpommern. Kohl confiava plenament en ella i l’anomenava “das Mädchen”, la noia. Li atorgà el càrrec de Ministra de les dones i la Joventud. Després es responsabilitzà de medi ambient i seguretat nuclear. El 1998 es convertí en secretària general del CDU i del 22 de novembre del 2005 en la primera dona cancellera d’Alemanya.

Merkel és una figura controvertida encara. Per una banda la seva política d’austeritat no agradà als que s’havien estat beneficiant d’un sistema social del benestar durant massa anys. Ha imposat retallades al seu país que els ciutadans no han paït bé. La introducció d’una matrícula per als estudiants que supera un preu simbòlic no va agradar a ningú per exemple. No obstant, el poble alemany, i vull creure que Europa en general, reconeix que és un dels personatges polítics del moment amb una millor preparació acadèmica i un major poder de lideratge. Llàstima que no sigui capaç de tenir un pensament més proper a les classes socials més baixes.

Suposo que és més fàcil entendre per quin motiu està exigint esforços econòmics i austeritat per part de tots sabent que va ser ciutadana de la RDA.

Personalment he de dir que vaig tenir la meravellosa sort d’haver-me pogut amarar-me del que havia estat la RDA gràcies als meus dos anys a Berlin i sis i mig a Dresden. Hi vaig arribar quan ja feia cinc anys que havia caigut el mur però la gent encara no havia superat la pèrdua del seu país. Vaig aterrar a una Alemanya on una immensa majoria de persones van resultar ser perdedores de la reunificació i en què molts se sentien perduts i no trobaven manera de reinventar-se. Com el Gerd, el personatge de la meva “La Vall dels ignorants”, que lluita per integrar-se a una societat que l’ha deixat sense res d’un dia per l’altre.

No vaig conèixer una Alemanya d’opulència i luxe on tots vivien feliços en pisos ben equipats. Vaig viure en un bocí de país en plena crisi on la imaginació era primordial per trobar formes d’entreteniment que no suposessin gastar uns diners que la gent no tenia. I vaig aprendre sens dubte dues coses immensament valuoses que no deixaré mai de transmetre: que es pot viure molt bé al marge de la societat de consum i que una societat que et valora pel que tens més que pel que fas no és vàlida.

Sense els 17 milions d’habitants de la RDA i la seva experiència Alemanya no seria el que és ara. I+ he d’afegir que sense haver viscut la història d’aquest país ja desaparegut, jo no hauria après a cercar maneres alternatives de viure de manera més sostenible i seria, molt probablement, força més ignorant.



Què va ser la RDA V


La caiguda del mur de Berlín després del 9 de novembre del 1989 ha estat l’esdeveniment més emotiu a Alemanya de les darreres dècades. Durant anys famílies senceres van quedar dividides i de cop la barrera arquitectònica va desaparèixer. Però la mental va romandre intacta i encara es farà sentir durant molt de temps.

L’Alemanya occidental havia entrat a la roda de la societat del consum i del capitalisme que deixava als ciutadans poc protegits pel que fa al mercat laboral. La societat del lliure mercat implicava una major competitivitat i molts alemanys de l’est van convertir-se en vulnerables després de la caiguda del mur.

Recordem que el sistema socialista soviètic preferia treballadors de fàbrica i pagesos a investigadors i metges. Bé, de fet la URSS tenia fantàstics cirurgians, però en general el sistema no discriminava, en base al sou, als que estaven en posicions inferiors. Això, juntament amb la necessitat de servir a l’exercit per entrar a la universitat en cas de no tenir unes notes més que excel·lents, va fer que una gran part de la gent es conformés amb una Berufslehre, una formació professional.

Es podia ser ferrer, mecànic, fuster o administratiu per un sou competitiu que li permetia a un formar ràpidament una família.

Com que els infants de la RDA anaven als jardins d’infància des de ben petits i no es quedaven amb la mare a casa com els nens de l’oest, les autoritats per ells eren diferents.

La figura dels pares passava una mica a segon terme perquè els companys i les colles prenien un paper molt important en les vides dels joves. Els nanos tenien amics d’escola, amics als grups dels “Pioniere” i després els companys de la FDJ.

El principal al·licient per als joves eren formar una família pròpia que, a més, els donava la possibilitat d’accedir a un pis més ràpidament.

Els que ho havien tingut millor eren aquells que vivien en grans cases que l’estat no va gosar a socialitzar, ja que per a aquests el problema amb l’habitatge era inexistent.

La mitjana d’edat per casar-se era els 22 i molts tenien dos fills del primer matrimoni. A la RDA al 1980 una de cada tres parelles fracassava i els dos membres buscaven un nou nucli familiar i tornaven a tenir fills.

El lloc de treball també representava quelcom sagrat. L’atorgava el govern i era, per a la majoria, de per vida. Conseqüentment, els vincles personals amb els companys de treball eren molt forts i estaven reforçats pels petits comitès de partit que vetllaven per l’harmonia de la convivència a la feina. Els empleats treballaven plegats, s’entretenien plegats i es controlaven els uns als altres.

Però el dia 9 de novembre del 1989 la rutina dels alemanys de l’est va quedar interrompuda i no tornaria a ser mai, allò al que estaven acostumats. Per començar, amb la reunificació el país es va trobar davant del fet que tenia una indústria doblada innecessària i la majoria de les fàbriques i empreses de la RDA no eren prou competitives a l’oest. Algunes es van desmantellar, altres es van vendre a inversors estrangers. Aquells que havien treballat tota la vida al mateix lloc van patir un xoc perquè o cercaven feina a una altra empresa, i els era difícil, poc avesats com estaven a la competitivitat, o havien d’adaptar-se a una nova estructura. Per als joves entre vint i quaranta anys no va ser gaire traumàtic. Per als de quaranta cap amunt sí.

Durant els primers mesos després de la reunificació l’economia d’Alemanya es va reactivar ràpidament. Això va ser degut a que la part occidental va incorporar al seu mercat 13 milions d’habitants amb unes butxaques prou plenes d’estalvis i afamats de bens de consum. El dia 1 de juliol del 1990 va tenir lloc la introducció d’una única moneda. Els alemanys orientals podien canviar fins a 4.000 mil marcs a raó d’1 a 1. Un marc oriental per un d’occidental i a partir de quatre mil es comptava a raó de dos marcs orientals com a equivalents d’un d’occidental. De cop i volta la gent tenia potser menys diners que abans. És a dir que havien entrat al mercat de consum, però sense el mateix poder adquisitiu que els de l’oest.

Pitjor encara va ser que una gran part dels treballadors del a RDA sense qualificacions acadèmiques no va trobar feina després de la reunificació i això comportà una disminució radical del seu nivell de vida. En qüestió d’un any un percentatge no gens menyspreable dels alemanys va veure desaparèixer el país on havia viscut potser gairebé tota la seva vida, va haver d’adaptar-se a una escala de valors diferents i aprendre a sobreviure a la societat capitalista, que suposava realment una competitivitat que no sabien afrontar.

Per sort Alemanya era prou potent econòmicament per poder mantenir, a base de rendes, a tots aquells que no es van poder incorporar a la societat de l’oest. En els darrers 15 anys el país ha invertit una quantitat substancial de diners en concepte d’ajudes de la Unió Europea per reciclar als treballadors de l’antiga RDA i preparar-los per reinserir-se al mercat laboral.

Òbviament la reunificació ha tingut dues cares. La que veuen els guanyadors i la dels perdedors. A la RDA tothom tenia diners però no hi havia productes. A l’actual Alemanya hi ha infinitat de productes a les botigues però l’estat no garanteix un salari suficient per a que tots els Alemanys es puguin permetre el que desitgen.

No seria just, no obstant, acabar la història de la RDA sense potser parlar d’alguns casos personals als que dedicaré part de l’entrada del blog d’avui i de la propera setmana.

El primer gran personatge de la RDA és Robert Havemann. Nasqué el 1910 a Múnic en una família benestant. Estudià química i començà la seva activitat política el 1932, quan ingressà en el moviment Neu beginnen (començar de nou) que endegava la resistència contra el nazisme. El 1933 ingressa al KPD, el partit comunista d’Alemanya. Va fundar un grup anomenat Europäische Union (Unió Europea) que planejava accions per enredar i esbordellar les accions dels nazis.

El règim però, sense saber res de les activitats subversives del científic, li donà la possibilitat de cooperar amb ell per investigar les armes químiques i Havemann acceptà per tal de poder encobrir millor encara la seva tasca a la resistència.

Però la seva doble vida no va romandre durant molt de temps en l’obagor i fou descobert per la Gestapo i posteriorment arrestat el 1943. Se’l va processar i condemnar diversos cops, tanmateix, la seva tasca com a investigador era tan valuosa que no el van executar. Va sobreviure al règim i fou alliberat del camp de concentració per l’exercit roig.

Havemann va accedir a un càrrec de director financer de l’institut científic Max Plank al Berlín occidental. No obstant, degut a la seva afiliació al KPD fou perseguit per les autoritats occidentals i finalment perdé la feina el 1948. Recordem que el món ja estava dividit en dos blocs. El capitalista i el comunista.

Havermann marxà a viure a l’Alemanya oriental que el rebé amb els braços oberts doncs havia lluitat contra el nazisme. Al Berlín oriental obtingué una càtedra a la universitat Humboldt. Però el 1956 començà a criticar el règim socialista de la RDA i el 1964 perdé la feina i també el seu càrrec al SED. L’any 1971 el seu fill fugí, com tots els que podien, a l’Alemanya occidental i ell i tota la seva família passà a estar sota la monitorització de la Stasi. El 1976 Havermann va ser condemnat a arrest domiciliari i morí tot estant-hi el 1982.

Havermann és, com a molts d’altres, una de les figures tristes de la història. Algú que per les seves ideologies va patir tant la repressió d’un cantó com la de l’altre. I també és un exemple de com una persona pot lluitar contra el mal i per la llibertat d’expressió durant tota la seva vida.

Ben segur la RDA estava plena de gent com ell que patí en silenci la violència del sistema i que no són menys valuosos que Havermann. Només són més ignorats perquè d’ells no s’ha escrit res enlloc. A tots ells els dedico l’entrada del blog d’aquesta setmana. Perquè la història també és d’aquells de quin no s’escriu mai res.

Què va ser la RDA (IV)

El successor de Walter Ulbricht fou un dels seus homes de confiança i també el que va dur a terme la planificació i implementació del mur de Berlín per assegurar l’estabilitat de la RDA. Com Honecker mateix diria en una entrevista després de deixar de ser president del SED, Ulbricht va donar l’ordre, Els russos la seva benedicció i el món va tancar els ulls perquè el mateix president dels Estats Units anà de pesca en rebre la notícia sobre la construcció del mur.

Erich Honecker va ser un dictador impassible i inescrutable fins els seus darrers anys demandat, quan les malalties van començar a enterbolir-li el cervell.

La seva vida va ser turbulenta. Dels tres grans personatges de la RDA, Wilhem Pieck, Walter Ulbricht i Erich Honecker, aquest últim fou l’únic que no va passar per cap fase social-demòcrata en la seva joventut. Venia d’una família de miners que simpatitzava amb els comunistes i ell es va afiliar al KPD el 1929, any en que fou enviat a l’escola Lenin de Moscou. En va tornar el 1931 i el 1935 no va tenir temps de fugir a l’exili quan el NSAPD va pujar al poder, per això va ser empresonat pels nazis. Mai va parlar de que hagués estat torturat i sovint es diu que va aconseguir aquest tracte de privilegi delatant a companys del seu partit. Durant l’època de presidi aconseguí fugir i va començar una relació amorosa amb una de les seves guardianes de garjola, una dona vuit anys més gran que ell. Gràcies a aquesta, Honecker tornà a la presó sense cap mena de represàlia i s’hi està fins el 1945. El jove impulsiu es va casar amb la seva carcellera temps després, en l’època de la planificació de la implantació del sistema socialista a l’Alemanya oriental.

Honecker tenia molt bona intuïció per saber on residia el poder i es va convertir aviat en una de les persones de confiança d’Ulbricht, podent així entrar a formar part del Politburó. Era un jove ambiciós amb les idees molt clares en el terreny polític però no gaire en l’amorós. Quan ja formava part del cercle d’Ulbricht, s’embolicà sentimentalment amb una altra companya de partit amb qui s’hagué de casar perquè havia quedat embarassada.

Durant els anys en que estigué a l’ombra d’Ulbricht, aquest darrer imposà una política d’austeritat que féu tirar l’economia del país endavant tot i que els ciutadans només sentien la manca de llibertat i d’al·licients a la seva Alemanya socialista. No obstant, els alemanys de la República Federal parlaven d’un miracle econòmic roig en referir-se a la RDA. Amb un país mancat de la millor maquinària industrial perquè se l’havien endut els russos i aquests explotant les riques fonts d’urani de la serralada Herzgebirge, els alemanys orientals continuaven pagant les reparacions de guerra i per tant, tot el que s’aconseguia a la “Alemanya sense Marshall” era una proesa. Ulbricht n’era conscient i no va perdre mai l’ocasió de recordar als russos que a pesar de les adversitats, a la RDA les coses anaven moltíssim millor que a qualsevol dels altres satèl·lits soviètics. Òbviament allò no abellia gaire als comunistes.

Just l’any en què Ulbricht havia de batallar amb els ciutadans i en el moment en què els ciutadans de la RDA es van revoltar contra la política socialista, Erich Honecker es casava amb Margot Feist, una líder de l’agrupació política FDJ. Ella serà, segons els historiadors i biògrafs, el gran amor d’Erich i la dona que el va fer anar de corcoll. L’única de les seves relacions de fins aquell moment que era més jove que ell.

Honecker va ser capaç de mantenir-se fins el 1970 a l’ombra d’Ulbricht quan aquest va cometre un altre error fatal a més de l’entrevista amb Brejnev: En un discurs públic l’ancià polític anticipà una reforma per aconseguir entrar en l’etapa del socialisme d’afluència pel que tant havia lluitat. El Maig del 1971 la Unió soviètica forçà a Ulbricht a retirar-se de la vida política i finalment Honecker esdevingué primer secretari del SED.

Ell va recollir des d’un bon principi la collita que Ulbricht havia sembrat, un creixement econòmic modest però estable i una industria que podia funcionar progressar perquè a la RDA s’havien construït una gran quantitat de central elèctriques, que funcionaven amb carbó.

Per això quan Honecker succeí a Ulbricht, el primer va apujar els sous i disminuir les hores de feina dels treballadors i l’edat de jubilació. Va subvencionar les vacances en hotels de luxe a la costa alemanya als treballadors escollits per sorteig, va obrir botigues amb productes de l’oest, les anomenades “intershops” on els ciutadans podien comprar capricis no produïts a al RDA amb els sous competitius que l’estat pagava. I va fer aparèixer tota una sèrie de botigues de productes gourmet per apaivagar la gana i set de luxe dels ciutadans més estalviadors i afortunats.

Amb Honecker va començar l’etapa del socialisme d’afluència perquè, segons volia donar a entendre al món, els habitants del país havien de ser capaços d’aprofitar els fruits del seu esforç sense esperar massa. Però tot i així a les prestatgeries dels supermercats continuaven faltant-hi productes perquè molt d’allò que es produïa, i que no era poc, anava a parar a l’oest, i el 40 % del que es fabricava a la RDA i s’hi venia era manufacturat a les encara 11.000 empreses privades que hi quedaven. I aquestes van passar a mans de l’estat el 1971, un any després de l’arribada del Volkswagen Golf d’importació a l’est. Era tres vegades més car que el Trabant, el cotxe de la RDA per excel·lència, el que costava 20.000 euros de produir i es venia per 10.000. No obstant, els diners no eren un problema pels alemanys de l’est. Mancats de productes per gastar els sous, una gran part de la població es va poder permetre comprar el Golf que tenia l’avantatge que es podia adquirir sense llistes d’espera.

La dècada dels 70 va fer palesos els dos problemes bàsics de la petita república. Un era la manca d’una industria plenament socialista capaç d’activar l’economia i proporcionar als ciutadans tots els bens de consum necessaris. L’altre era la precarietat de l’habitatge. Des de la segona guerra mundial la RDA havia fet un gran esforç per anar pagant les reparacions de guerra i endegar una economia que començava de zero. L’estat no havia tingut diners per ocupar-se del manteniment dels edificis i per això els barris antics de les ciutats queien literalment a trossos. Reconstruir el que havien estat cases magnífiques hagués suposat una inversió que la RDA no es podia permetre. Però la població anava creixent i calien habitatges. Honecker va començar a planificar i construir enormes complexes de blocs d’edificis. Durant la vuitena convenció del partit del SED, Honecker va anunciar el seu ambiciós pla d’edificació de 3 milions d’habitatges fins l’any 1990.

La majoria dels pisos del a RDA no disposava de calefacció central sinó que s’escalfava amb forns de carbó que produïen calor ràpidament però de manera contaminant. A més, sovint l’inodor era fora dels habitatges i alguns d’aquests pisos no teníen una cambra de bany. Les famílies preferien anar a viure a llocs més petits però amb les comoditats de la calefacció central, el bany i el balcó encara que aquests estiguessin en enormes blocs soviètics sense cap caliu. Un pis de tres habitacions podia costar uns 61 marcs al mes. Un regal pràcticament. Es prioritzà a les famílies de classes treballadores amb més fills.

I és que a la RDA els nens portaven un pa sota el braç literalment, perquè a les famílies se’ls concedia un crèdit de 7.000 euros pel primer fill. Això explica que la mitjana d’edat dels matrimonis de la república fos de 22 anys.

El més que necessari programa d’edificació d’habitatges endeutà la RDA definitivament. El 1982 aquesta acumulava uns números vermells de 25 milions de marcs i Joseph Strauss hagué de concedir, des de la Bundesrepublik, un crèdit d’un bilió de marcs a la RDA. D’això evidentment els habitants de l’Alemanya oriental no en van saber res. Van romandre en la ignorància.

Erich Honecker s’esforçà per renovar la imatge del seu país fent-hi fabricar alguns productes que eren una imitació dels que es venien a l’oest. Els texans per exemple, popularitazats als EEUU als anys 50, començaren a produir-se a la RDA el 1975 però en color marró. Un mal succedani. Els blaus no es comercialitzaren fins el 1978 i ni amb el color adequat s’assemblaven als que venien “a l’altra banda”.

També a la Coca-Cola li va sortir una germana comunista que s’anomenava “Vita cola” o “Club cola” i el hotdog de l’Alemanya oriental era la “Ketwurst” –una paraula formada per Ketchup i Wurst- que vol dir salsitxa. Òbviament l’hamburguesa tenia la parenta pobra “Triletta”.

Però el polític que es volia posar als alemanys a la butxaca continuava semblant distant. I a la seva vida privada feia temps que tenia greus problemes. Se li coneixien afers sentimentals amb dones més joves i la seva muller Margot Honecker, que ja era Ministra d’educació, també tenia les seves escapades. El matrimoni vivia plegat de portes cap enfora però de portes endins es distanciava. Molt a pesar de la voluntat de Honecker que, segons els historiadors i biògrafs, continuava enamorat de Margot.

Als anys vuitanta els ciutadans de la RDA estaven tan cansats com el mateix dictador de la república. Molts continuaven intentant fugir cap a l’oest i entre els que no ho aconseguien, alguns cercaven refugi en l’església. Aquesta esdevingué la llavor de l’oposició al règim. El mateix Honecker ho reconeixeria amb certa tristesa anys després de la reunificació. Tots els ciutadans esperaven un canvi en la seva política perquè Gorbatxov va ser escollit cap d’estat el 10 de març del 1985 i no va trigar en anunciar la seva intenció de reconstruir l’estat i de fer-lo més transparent i permeable a l’oest. Honecker no afluixà.

A finals dels anys vuitanta, més concretament el 1988, Honecker patí un revés del destí que li clavaria un punyal al cor. La seva neta favorita de dos anys, la Marianne, morí d’una infecció respiratòria agreujada per la pol·lució. L’home de ferro es trencà poc a poc. La seva esclerosi no li deixava el cap clar per veure la realitat del que estava passant als països aliats de Rússia. El 1989 Hongria obrí les fronteres i molts Alemanys fugiren a l’oest a través d’aquest país i de Txèquia.

El 6 de febrer del 1989 caigué la darrera víctima del mur de Berlin, un noi de 20 anys que es deia Chris Gueffroy i que no va aconseguir veure la revolució pacífica del 9 d’octubre d’aquell any. La gent sortí als carrers a reclamar més llibertats i fronteres obertes. Només a Leipzig 7.000 persones van eixir per demanar la renovació del país.

Un Honecker malalt que feia poc havia celebrat els 40 anys de la seva RDA s’assabentà del seu estat de salut i de que la seva república estava a les acaballes a través de la televisió. El Politburó l’obligà a dimitir pocs dies després de la darrera gran celebració.

Ja afeblit, el polític va ser acusat de totes les morts ocasionades pel mur de Berlin i de diversos casos de corrupció. Va cercar asil a Xile on l’esperava la seva dona Margot, fervent comunista fins el darrer moment i que donaria suport i consol al seu marit malalt fins a la seva mort el maig del 1994. La parella semblà reconciliada en el seus últims anys plegats.

Els alemanys occidentals encara anomenen la RDA “die Honecker Diktatur” –la dictadura Honecker- quan volen fer broma d’aquella època. Tant Walter Ulbricht com Erich Honecker van ser dictadors implacables que van aixecar un país del no res a través d’un dispositiu de força que mantenien amb la violència silenciosa de la por infosa als ciutadans. I en cadascun d’aquests dos grans dictadors, com potser de tots els dictadors del món, ens caldria buscar les persones insegures, inestables i vulnerables que van ser realment per poder entendre, si és possible fer-ho, el motiu del mal que van fer repercutir en aquells que tenien per sota seu.

Què va ser la RDA (III)


Walter Ulbricht, nascut a Leipzig el 1893, va moure tots els fils per tal d’implantar el socialisme en sentit rus en què creia impertorbablement. En els seus anys joves ja havia anat de bar en bar a fer discursos però la seva retòrica miserable acompanyada d’una veu de falset desagradable i el seu aspecte neulit i insegur no el van fer inflamar la sang de la classe treballadora alemanya, ben castigada per la inflació. L’únic adepte que Ulbricht va guanyar en aquells afanys seus de predicar la paraula de Lenin fou una jove Marta Schmellinsky, que més tard es convertiria en esposa de Walter.

El que esdevindria cap de la RDA, visqué els seus anys de joventut a una Alemanya molt convulsa en què sovint la policia havia d’intervenir per evitar morts en les baralles entre els comunistes i els adeptes a Hitler. El jove revolucionari s’adscrigué en una primera etapa al Socialisme, però aquest no convencé un esperit extrem com el seu i el 1919 canvià de bàndol esdevenint comunista.

Dintre el partit del KPD alemany no destacava en absolut ja que el grup estava farcit d’homes amb més carisma que ell. No obstant, la seva constància el fa guanyar-se la confiança dels russos més que no pas la pròpia del seus compatriotes. Els mateixos companys de partit el trobaven una persona freda i sense escrúpols. I de fet va abandonar la seva dona i el seu fill completament per entregar-se a la seva carrera com a militant. El 1924 viatja a Moscou i Petrograd i tindrà l’honor de veure amb els seus propis ulls a Lenin, fet que recordarà tota la seva vida. Allí mantingué un afer amorós amb una poliglota de Polònia que no va tenir escrúpols en desbancar la dona i el fill legítims de Walter. Però Walter era un ésser ambiciós i amb una ànima gèlida i ni una dona ni l’altra el van apartar del seu objectiu polític. I després de que Hitler pugés al poder es va encarregar del manteniment del partir KPD en la clandestinitat. Per insignificant que semblés ja se’l començava a conèixer i va haver d’emigrar a França i Praga. Posteriorment tornà a Moscou on es refugià al famosíssim hotel Lux. En aquest hotel Stalin hi allotjava tots els membres del KPD que cercaven refugi a Rússia i dels que sospitava fins a tal punt, que intentava que es denunciessin els uns als altres per eliminar-los de manera amagada. De fet, segons el biògraf Mario Frank, moriren més membres del KPD a l’hotel Lux de Moscou que als camps de concentracions nazis. I fins i tot Ulbricht cau en la sospita de la paranoia de Stalin. Però aconsegueix sortir-se’n i sobreviure la trampa humana. I com a supervivent de l’hotel Lux Walter es converteix en un dels homes de confiança del règim totalitari. El 1945 dirigeix ja la trama de la implantació del règim soviètic a Alemanya. Otto Grotewohl i Wilhem Pieck, únic president de la RDA des del 1949, només eren comparses de la funció que es representava davant del poble. Quan Ulbricht esdevingué secretari general del SED el 1950 era l’home més poderós del règim tot i no ser el més popular.

Com ja vaig comentar en l’entrada de la setmana passada, la revolta de 1953 va ser apaivagada brutalment amb ajut dels tancs soviètics. El poble no confiava en Ulbricht i tampoc estava d’acord amb la seva política i ho va demostrar obertament. El que en un principi havia de posar de manifest la feblesa del comunista saxó va acabar enfortint-lo perquè es va veure recolzat pels caps Russos. Per això a partir d’aquell moment demanaria ajut a Moscou quan ho necessités i per això el Politburó va estar d’acord en la construcció del mur.

El dotze d’agost del 1961 molts ciutadans que havien anat de festa o al teatre al sector oest de Berlín es van trobar que no podien tornar a casa.  I això tot i les paraules del mateix Ulbricht enregistrades en aquest fragment de vídeo ” niemand hat die Absicht eine Mauer zu errichten”. Literalment ” ningú té la intenció d’edificar un mur”.

Durant els dies posteriors al començament de  la construcció del mur els veïns propers a aquest van intentar saltar per les finestres a l’altra banda. Preventivament es van tapiar totes les obertures dels edificis massa propers a la zona. El mur va frenar la fugida dels berlinesos a l’oest i també impedia una comparació entre les dues Alemanyes, que hagués estat clarament odiosa.

Walter Ulbricht va implantar el socialisme fil per randa fins i tot després de la mort d’Stalin el Març del 1953. Amb mà de ferro i amb la possible benedicció del que va ser la seva tercera companya sentimental i esposa també militant Lotte Kühn, aconseguí imposar una disciplina i un règim que aguantà fins el 1970. L’estat finançava els productes bàsics i els lloguers eren assequibles. El preu d’un pis podia oscil·lar entre els 30 i els 120 marcs i el sous entre els mil i mil vuit-cents marcs. El més problemàtic era aconseguir vivenda a les ciutats perquè la RDA no tenia diners per reformar els edificis antics i molt menys encara per construir-ne de nous. Tot i així no hi havia ni atur ni pobresa i les famílies que s’adaptaven al règim tenien garantides les guarderies, les escoles dels fills i posteriorment els estudis universitaris si s’esqueia. Però accedir a aquests darrers ja era més difícil i s’havia de demostrar un historial impol·lut pel que fa al respecte i submissió a l’ideari socialista. Per a aquells nois que volien fer carreres però no havien aconseguit prou nota, hi havia la possibilitat d’anar a servir dos o tres anys a l’exercit per incorporar-se després al món acadèmic. Les noies ho tenien un pèl més fàcil. De fet el 1996 hi havia encara moltíssimes més dones amb titulacions universitàries a l’est que no pas homes. També era força comú que decidissin tenir fills sense una parella. L’estat no els ho posava difícil i podien arribar a final de mes. S’educava a les dones per a que treballessin i no per al matrimoni. Potser un triomf del socialisme de Ulbricht.

I de tant en tant el govern feia un esforç per satisfer els seus ciutadans important productes de luxe com els plàtans. La gent només en tenia a les botigues per Nadal i es podien fer unes cues impressionants a l’establiment per aconseguir-ne una ració. O per produir el típic cotxe de la RDA, el Trabant que l’estat venia per 10.000 euros tot i que costava 20.000 produir-lo. Per això calia sol·licitar-lo oficialment i calia esperar-lo uns deu o onze anys. Els cotxes estaven fets per durar i ho feien i encara n’hi ha que circulen. No obstant si s’espatllava una peça s’havia de ser enginyer per fabricar-la a casa perquè l’estat no proveïa recanvis.

Les vacances a la costa Alemanya també eren d’allò més econòmic i si una família volia viatjar a l’estranger, països com Hongria i Polònia eren destinacions assequibles i amistoses. I pel que fa als joves se’ls animava a practicar esport en les estones de lleure. El 1968 la RDA estava en quart lloc en les competicions mundials i seguia millorant. El 1976 a Montreal es va situar per davant de la RFA en el rànquing i poc abans de la reunificació, el 1988 va superar els EEUU.

Però és clar tampoc es dubtava en dopar als atletes amb Turinabol. Calia demostrar al món la superioritat de la República socialista.

Ulbricht va semblar sempre a Stalin un individu inofensiu capaç de desenvolupar una ideologia o pensaments polítics propis. Es va cenyir durant anys al que li exigien des de Moscou. No obstant, quan Wilhem Pieck morí ell passà a ser únic cap d’estat a ulls del món i en certa manera això li donà ales. Als seus 79 anys i amb una Rússia controlada per Kruschov, Ulbricht es replanteja l’economia planificada. L’Alemanya oriental està completament estancada per culpa del sistema inflexible i Ulbricht fa un tomb econòmic que portarà un creixement inesperat de la RDA. Però no fou ben vist per Moscou i l’estiu del 1964 un membre del Politburó es reuneix secretament amb Walter Ulbricht. Aquest nou personatge al panorama rus és Leonid Brejnev i Walter, potser per primera vegada a la seva vida, expressa la seva opinió clarament davant el missatger del Kremlin. Critica durament l’economia planificada que ha ofegat el país.

La seva decisió va ser econòmica només. Culturalment i ideològicament Walter Ulbricht seguia fidel als principis del socialisme soviètic. I tanmateix la seva conversa amb Brejnev va ser la seva làpida. El militant polític Erich Honecker va insistir a Moscou en la necessitat d’apartar de la vida política a Ulbricht. Aquest va ser forçat a resignar al·legant motius de salut. Les medalles de la modernització de la RDA se les emportaria un ambiciós Honecker amb qui finalment acabaria la RDA…







Què va ser la RDA? Part II


Recapitulem una mica i retornem a l’article de la setmana passada. El 1950 Walter Ulbricht va passar a ser el primer secretari del SED, el partit format per la fusió del social-demòcrata SPD i el comunista KPD. De fet, tot i que el primer i únic president de la RDA fou Wilhem Pieck, Walter Ulbricht va ser l’home que més poder tenia a la RDA des de la seva fundació i potser fins i tot abans d’aquesta. El Juny de 1945 el grup Ulbricht s’havia reunit per programar la implantació del sistema socialista soviètic, és a dir, un sistema totalitari disfressat de socialisme a la Alemanya soviètica. Els historiadors parlen de la cúpula artífex de la RDA com a “grup Ulbricht” senzillament perquè ell portava la veu cantant. I d’ell són les famosíssimes paraules “ Es muss demokratisch aussehen aber wir müssen alles in der Hand haben”, és a dir “ha de semblar democràtic però ho hem de tenir tot a les mans”.

Doncs d’això que s’havia proposat Ulbricht només en va aconseguir la meitat: ho tenia tot ben controlat. No obstant la RDA no va semblar mai, ni als seus ciutadans ni a ulls del món, una democràcia.

Els principis fonamentals del socialisme es van fer oficials durant la segona Conferència del partit del SED el juny del 1952. Es va procedir a la col·lectivització dels mitjans productors del capital: la terra i les indústries i empreses. El sòl agrícola va passar a mans de cooperatives controlades per l’estat. Si algun pagès o terratinent gosava oposar-se a la expropiació forçosa de les seves terres era afusellat. La reforma agrària es va completar el 1960.

Pel que fa a les empreses privades i fàbriques la majoria també va ser col·lectivitzada segons principis soviètics i van passar a anomenar-se “Volkseigene Betriebe” és a dir, empresa propietat del poble.

Però així com el sòl va passar a mans de control estatal i a ser completament “del poble” de manera ràpida, les fàbriques i empreses i indústries no van ser totes col·lectivitzades accelaradament. Les darreres 11.000 van ser “socialitzades” el 1971, més o menys amb la pujada al poder d’Erich Honeker.

Com que l’economia era completament planificada per l’estat i no es podia produir excedents que es venguessin en el mercat negre l’Estat decidia quina quantitat s’havia de fabricar.

Però la producció a la RDA era pobra. Els russos s’havien emportat la millor maquinària industrial com a part dels 9 milions de marcs que l’Alemanya de l’Esta havia de pagar en reparacions de guerra. Els treballadors produïen amb escassos mitjans i els resultats eren insuficients. El 1953 Walter Ulbricht decidí augmentar la producció mentre els salaris dels treballadors es mantingueren intactes. El resultat d’aquesta decisió va ser una manifestació massiva que va ser reprimida durament amb ajut dels tancs russos.

I el govern d’Ulbricht també tenia una altra gran arma per imposar la seva voluntat sobre els ciutadans: La Stasi, la Staatssicherheit, el mal anomenat Ministeri de Seguretat, un òrgan que es fundà el 8 de febrer del 1950 i s’emmirallava en el model del KGB. El 1989 el gran dispositiu comptava amb 91.000 treballadors, 2000 espies al territori i 2000 més a l’estranger i uns 190.000 col·laboradors no oficials. Dels gairebé 17 milions de persones de la RDA, la Stasi va arribar a tenir arxius de gairebé 5 milions. Una de cada 5 persones estava involucrada amb aquesta entitat de control, seguiment i repressió i denunciar a un possible “enemic del sistema” podia suposar un ascens a la feina o una millor opció per ser acceptat a la universitat. La RDA estava dividida en partidaris del sistema, en enemics del sistema repressiu, i en aquells que intentaven sobreviure sense voler ser ni d’un bàndol ni de l’altre.

Es punxaven telèfons, es feien filmacions secretes i qualsevol afirmació que pogués haver sonat “anti-socialista” suposava un expedient que la Stasi guardava curosament per fer un seguiment exhaustiu de l’individu en concret que podia semblar “anti-sistema”.Cada gran nucli de població a la RDA comptava amb una presó on hi anaven a parar els sospitosos de la Stasi, els presoners polítics que no existien oficialment. En total unes 220 que van privar de la seva llibertat a unes 200.000 persones durant la època de la RDA.

A més la Stasi també controlava que cap ciutadà de la intentés fugir cap a l’oest.

Però la insubmissió al sistema es controlava des de les arrels a través de la FDJ. L’organització tenia petits comitès i grups en totes les escoles de la RDA i vetllava per l’adoctrinament sever del tots els futurs ciutadans.

I pels que es negaven a seguir els consells dels òrgans de control o que no volien fer la formació professional que els recomanava l’estat segons les seves necessitats, o simplement no estaven d’acord amb els llocs de treballs que els assignaven eren tancats en els “Jugenwerkhöfe”, que podria traduir com a “camp de treball juvenil” i equivalien a presons de menors. En total n’hi van haver 75 en tota la RDA. Es privava als joves de descans, se’ls feia produir en equips i si algun equip no arribava a acomplir el que es demanava es castigava severament a tots els membres. Quan els joves en sortien trigaven anys en ser els mateixos.

I de tota manera no tot estava sota control. El nombre de persones que fugien de la zona est a la oest augmentava cada any. És lògic perquè mentre a Berlin no hi va haver cap mur, hi havia ciutadans de l’est que treballaven a l’oest i veien que el pla Marshall havia donat una injecció econòmica a la ciutat i al país que feia que a les botigues hi hagués de tot i que als carrers hi circulessin cotxes moderns. A l’est la gent tenia els productes bàsics com el pa finançats parcialment per l’estat però no disposava de cap extra. Això feia que molts ciutadans volguessin anar a parar a “l’altre cantó”.

Només l’any 1950 cent vuitanta mil persones van fugir a l’oest.

El primer cop dur per als ciutadans de la RDA, com he mencionat abans, va ser el 1953 quan van decidir manifestar-se en contra del govern que els imposava un augment de la producció mentre que els salaris es mantenien intactes. Els ciutadans patien gana i s’exigia de nou als treballadors un esforç per mantenir l’estat socialista i finalment aquests van sortit al carrer a manifestar-se. El 17 de juny del 1953 el SED es va veure forçat a demanar ajut als militars russos per reprimir la manifestació que s’havia convertit en revolta. Es demanava llibertat, la reunificació de les dues Alemanyes i l’alliberament dels presos polítiques. 150 persones van morir i més d’un centenar van ser ferides i empresonades. El sistema s’aguantava només a través de la força.

Si alguns ciutadans havien tingut mai la il·lusió que la RDA seria en algun moment una democràcia la van perdre en aquells moments.

Quedava només, per subsistir en l’engany sense ofegar-se, estintolar-se en allò que aquell estat dictatorial sí els podia oferir. Un treball garantit de per vida encara que no fos el que els agradés. Places de guarderia i escola pels fills també garantides i gratuïtes. Fins i tot les colònies dels més petits estaven subvencionades.

Però la vida dels més menuts no deixava gaire espai als somnis. Es portaven els nens a les guarderies a les 7:00 del matí. Allí se’ls feia anar al bany i rentar-se les dents i se’ls ensenyava el que les mestres bonament podien tenint en compte que hi havia massa criatures per atendre-les a totes degudament.

Durant anys s’ha dit que la RDA era un estat ideal per la dona. No es pot discutir. Es rebia subvencions per tenir fills i formar una família augmentava les possibilitats d’aconseguir un pis assequible. El més positiu pel que fa a política familiar de la RDA va ser, sens dubte, el fet que milers d’empreses van ser capaces de tenir les seves pròpies llars d’infants i fins i tot escoles de formació pels treballadors. Algunes dones podien deixar els menuts a la feina, anar a treballar i recollir-los tranquil·lament en acabar. I alguns petits van créixer tan en contacte amb l’empresa que van acabar treballant-hi com els seus pares.

Però no totes les empreses eren així i no totes les guarderies aconseguien tenir cura dels infants com era degut. Ningú parla de com de sovint els menuts estaven malalts ni de les mancances emocionals que podien tenir. A més el sistema tampoc afavoria empreses fortes que prosperessin perquè un cop una empresa superava els 20.000 marcs en guanys l’estat la gravava amb uns impostos que només li permetia subsistir.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies no ens hauria d’estranyar que el desig d’una vida millor impulsés a la gent a fugir cap a l’oest, on l’economia creixia i les fronteres estaven obertes a bona part del món. El socialisme stalinista no convencia a tothom i per això el 1960 el nombre de persones que fugien cap a l’altre cantó era d’unes dues mil diàries.

Per aturar aquest flux negatiu per a la RDA i per a la imatge que el bloc soviètic volia donar de si mateix, Walter Ulbricht va proposar a Rússia isolar Berlin oriental per evitar la pèrdua massiva de treballadors. Els russos hi van estar d’acord.

A pesar de les seves paraules gravades per la televisió, el dotze d’agost del 1961, exactament a la una de la matinada, quan la majoria dormia, es començà construir el mur de Berlín. Allò que separaria el futur i la mentalitat dels alemanys molt més que dues generacions…