El somni de la papallona IX.

Deixa un comentari

—A la Paula i a mi ens agrada organitzar festes amb els amics i companys de la feina que tenim. Fem unes amanides, jo sovint preparo “chili con carne” que torna boig als alemanys i comprem beguda. Els amics porten vi o quelcom per picar i llavors es crea una espècie de xarxa i tothom passa hores xerrant.
— Xerrant? —fa la Sílvia encuriosida. —La gent no balla?
La Paula intervé ràpidament i aclareix la situació. El Bernd anomena el tipus de festa que organitzen ells “Laberparty” i “labern” és un verb un pèl pejoratiu que denota xerrar sense gaires pretensions ni intencions filosòfiques. Per ballar ja hi ha prou clubs nocturns on els seus amics i col·legues poden anar si volen seguir amb la festa. Els amics que conviden poden anar a petar la xerrada amb gent que no coneixen, menjar, beure i passar una bona estona. Mira enriolada a la seva amiga perquè la seva cara fa palesa una incredulitat absoluta.
— La Paula i jo ens vàrem acabar de conèixer en una d’aquestes “Laberparties”. — Intervé el Bern
intentant atorgar una certa solemnitat al tipus de festa que organitzen generalment.
S’esforça per explicar el tipus de festa de tarda vespre i la Paula tradueix el que diu el marit amb l’esguard fetiller. En el fons és cert que el Bernd no hagués estat l’escollit però sí que va saber convèncer-la per estar amb ell tota la nit. De fet, el destí ja havia fet que es coneguessin abans i per tant la reunió desenfadada només va servir per acabar de fer caure en el parany una Paula ja havia begut suficient. La va voler portar a casa. Era una època sense mòbils i el Willi es va passar dos dies patint per ella perquè l’hagués volgut acompanyar o li hagués ofert el seu sofà perquè la noia hi passés la nit. No obstant, la fortuna va donar l’oportunitat al Bernd que va anar fins a casa de la Paula i va demanar sense embuts si podia pujar-hi. La Paula havia begut força però li va tornar la serenor de cop i volta, li va agrair al Bernd que l’hagués acompanyada i se’n va voler acomiadar. Ell li va demanar un petó a la galta i quan ella s’hi va acostar li va fer als llavis. La Paula no va voler fer escarafalls i li va desitjar bona nit. Tot això ja li explicaria a la Sílvia quan no estigués ell escoltant.
Estan a punt d’acabar-se la cervesa i de cop s’omple el bar i la Sílvia s’aixeca per tornar a la feina. La Paula va darrera ella per pagar la factura i la seva amiga li diu picardiosa.
— Fa molt bona planta el teu marit!
— De la planta no me n’he queixat mai…
— I se’l veu enamorat encara. Quants anys porteu plegats?
— Cinc! Però aquesta separació ens està anant molt bé. A Berlin ja havíem caigut en una rutina
ensopida que no anava enlloc.
— Sembla que li agrada Barcelona.
— Com a una majoria d’alemanys. Per passar-hi les vacances però no per viure-hi perquè creuen que això d’aquí és insegur i poc seriós. No es refien ni dels nostres metges amb la seva visió de que som encara un país tercermundista.
— I no ho som?
— Fa molts anys que visc a Alemanya i també hi he vist coses que no funcionen gens bé.
El Bernd fa un senyal a la Paula i s’afanya i paga per anar a casa.

Decideixen anar a passejar per la Rambla del Poblenou. Tot i l’aire fresc i la foscor de la nit, les faroles il·luminen el carrer conferint-li un aspecte càlid i els arbres s’alcen a banda i banda com gegants que sotgen els pensaments i desitjos dels veïns del barri. Les placetes rodones amb els seus bancs de fusta pintada davant de les jardineres amb flors conviden a seure-hi. Sempre s’hi poden veure els més grans del districtes fent-la petar mentre examinen els vianants que caminen abstrets o els de pas neguitós a qui els cal arribar a temps. Alguns no escapen a la mirada crítica dels que ja han fet la major part del recorregut i als que els agrada comentar la vida dels altres. La garola dels ancians gairebé mai s’ofega amb la remor dels cotxes que circulen i la calor mai venç ni durant els matins més tòrrids en aquest indret del Poblenou. És un petit oasis de pau en una metròpolis atrafegada i plena de fums.
El sopar i el vespre els resulta agradable. Ella li comenta el seu dia i ell li parla del seu grup de Voleibol. Li agrada veure que sap entretenir-se i que ha trobat una afició que no pot practicar a Berlin. El Voleibol no té el mateix gust a la platja que en una pista preparada.
Quan apaga el llum ella pensa que tal vegada el Bernd podria teletreballar i que tal vegada algun dia s’animarà a canviar Berlin per Barcelona. El pis que tenen és de lloguer i per tant no estan vinculats a res encara. De cop una fiblada li punxa el pit. Recorda el compromís que va adquirir amb ell. Viurien a Alemanya mentre treballessin i es buscarien un racó agradable per a la seva jubilació aquí. Però encara li queden vint anys si s’ha de jubilar als seixanta-cinc i no té clar que aguanti tot aquest temps futur que li sembla una eternitat. Fresca no hi arribarà pas a la jubilació, marcida potser sí. Acluca els ulls i es queda adormida somniant que és al metro de Berlin i no troba la sortida a l’exterior.

Sorpreses

El matí del dimarts s’entrebanca i no vol anar com cal. La Paula s’ha oblidat de programar el despertador i quan obre els ulls la claror delata una hora tardana que li fa escurçar el seus rituals. Pren el cafè, es dutxa i surt de casa sense fer un mos ni preparar-se l’esmorzar. A l’habitació encara sent els roncs aguts del Bernd que està aprofitant les seves semi-vacances. A l’escola falla la internet i els exercicis que tenia pensat fer amb els alumnes es converteixen en una improvisació. Quan torna a casa punxa una roda i ha de fer el darrer quilòmetre tot caminant al costat de la bicicleta fins arribar al taller de Ciutat de Granada que té obert tres-cents seixanta-quatre dies l’any. Deixa la bicicleta i va a casa corrents a dinar. Ha rebut un WhatsApp del seu marit dient que no l’esperi que ha marxat a fer unes gestions. La Paula es demana quines poden ser perquè la burocràcia la porta tota ella i de tota manera el Bernd a Barcelona no té assumptes pendents. Dina i s’estira vint minuts per recuperar un pèl d’energia abans d’anar a buscar la bicicleta i acudir a la seva cita. Però no es capaç d’abaltir-se com que costum perquè té un sentiment somort d’intranquil·litat. Ja fa uns dies que el sent, és com una premonició de que quelcom canviarà ben aviat i va barrejada amb un polsim de basarda. Una fiblada al cor la desperta i decideix posar-se en marxa. Recull la bicicleta i s’enfila per ciutat de Granada fins a la Diagonal. El primer tram és tranquil però de Diagonal a Passeig de sant Joan els soroll dels cotxes i el batec de l’interior de la ciutat li recorden que Barcelona no coneix la calma. Uns dies és més polsegosa que d’altres, a primera hora de matí s’hi barregen els treballadors que van a la feina amb els noctàmbuls que tornen de festa i quan plou les gotes apaivaguen l’anar i venir pretensiós dels ciutadans però mai acaben d’aturar el ritme. Només probablement la pandèmia va deixar aquesta ciutat, com a tantes d’altres muda.

En el fons la Paula espera trobar a sa mare com temps enrere, amb una espurna a la mirada que li indiqui que ha arribat un d’aquells moments escàpols de reconeixement. D’aquells que apareixen de manera intermitent i són un encenall d’il·lusió. Però quan la treuen en la cadira de rodes la mirada de la Maite està apagada i és trista. La porta als jardins del mestre Balcells i quan seu al seu costat tot parlant-li dels arbres i les plantes, de cop es gira cap a ella i fa un moviment com allargant-li la mà.
— Tu cuidaràs d’ell oi?
La Paula no sap ben bé de què parla però si li segueix la conversa i ella no torna a fugir a un altre món potser ho esbrinarà.
— Sí, és clar! Vols que faci res especial?
— No li cal res. És elmillor de tot l’edifici i està a un dels millors llocs de la ciutat.
De cop i volta li sembla que sap de què parla.
— La nena potser no el voldrà però si l’arreglés li aniria molt bé.
Albira de què està parlant i la martelleja el pensament que sa mare cregui que no el vol.
— Sí que el vull mare! — reflexiona un moment i s’adona que no sap que ella és la nena de qui la Maite està parlant.
— Segur que el vol! Amb el temps i la calma sabrà que fer-ne…
Els ulls de l’anciana es dirigeixen ara a ella i la fiten directament.
— Se’n va anar lluny, ara no recordo on, però hi fa fred. Lluny d’aquí i de nosaltres perquè aquí no li agradava prou.
La Paula li agafa la mà i se la posa a la cara. Una llàgrima li corre per la galta i mulla la pell eixuta de la Maite. Li fa un petó al palmell i se’l col·loca a la cara per donar-li escalfor.
— No diguis això! Sí que li agradava però potser volia veure món i voltar. I en aquest vol va conèixer algú…
La mirada de la Maite es torna a apagar i a Paula intenta encendre-li amb el berenar.
— Avui napolitanes de crema!
Aconsegueix donar-les-hi totes i li sona el mòbil. A la residència li demanen que torni a sa mare perquè l’infermer ha de prendre-li la pressió. Sospira mig empipada. Arribi a l’hora que arribi sempre li fan entendre que hi fa nosa!
En acomiadar-se la Maite li demana una abraçada i la Paula la té entre els seus braços uns segons que li semblen preciosos. Un cop tancada la porta del centre les paraules de la seva mare se li claven al cervell “la nena potser no el voldrà”. Es refereix al pis, al lloc al que va cada dia per retrobar-se amb el seu jo, el seu passat i el seu present i on sent la pau interior que va perdre no sap quan i que no sap com recuperar.

L’Alemanya dels darrers trenta anys II.

Deixa un comentari

Alemanya 30 anys després

Aquest post segueix al que ja vaig escriure fa unes setmanes perquè ja sabeu que havent viscut a Alemanya una part significativa de la meva joventut, sento que aquella terra i els seus problemes són els meus.
Ja us vaig aclarir alguns dels problemes que travessa el país i ara de nou les notícies parlen del fantasma de l’extrema dreta. Ja no queda tant per les eleccions al parlament regional de Sachsen-Anhalt, que en català és Saxònia-Anhalt. Aquesta, juntament amb Saxònia, Turíngia, Brandenburg i Mecklenburg-Pomerània occidental pertanyien a l’antiga RDA. Com ja he comentat repetidament en el meu blog, l’Alemanya oriental mai ha arribat al nivell econòmic de la part occidental i això fa del territori un bon caldo de cultiu de les dretes i en particular del partit considerat d’extrema dreta AFD. AFD és Alternative für Deutschland, l’alternativa per Alemanya i està guanyant terreny gràcies al descontentament general de la població. Va ser fundat el 2013, és a dir que encara no ha tingut una llarga trajectòria. A les enquestes i sondejos previs que volen preveure una mica l’escenari futur, AFD obté un 41 per cent dels vots, molt per endavant del CDU amb 24 %. La sorpresa és que un partit també relativament modern fundat el 2007 i anomenant die Linke, és a dir l’esquerra, aconsegueix un 13% i passa la mà per la cara al tradicional SPD que es quedaria amb un trist 7%. Els verds, que en un passat gloriós va arribar força amunt es quedaria segons les estimacions actuals amb un 5% i el BSW (Bündnis Sahra Wagenknecht) podria arribar a un 4%. El 6% restant seria per altres partits. Aquest escenari fa por perquè reflecteix el mal estar de l’est i dona una oportunitat a un partit populista de guanyar unes eleccions regionals sobre tot esgrimint el tema de les jubilacions. Aquest punt pot fer guanyar adeptes a l’AFD a l’est perquè en aquest territori els sous encara són relativament baixos i la gent no es podrà permetre un pla de pensions. Si es retallen les jubilacions finançades per les arques estatals, molts arribaran al llindar de pobresa després de la seva vida laboral. És el que repeteixo una vegada i una altra, que malauradament encara hi ha una Alemanya més desafavorida que l’altra.
A més a l’est la gent no sol percebre herències que els garanteixin un coixí econòmic i molts també tenen un problema d’habitatge. Viure de lloguer quan un és pensionista és un gran problema i pot derivar en l’increment de gent que viu al llindar de la pobresa. Ja us vaig comentar en el post anterior que a Alemanya hi ha en aquests moments 20 milions de pobres. A aquests s’hi poden afegir els que ho seran a l’est quan estiguin en edat de jubilació.
I Saxònia-Anhalt no serà la darrera Land o regió on l’AFD guanyi força. No obstant, i per impedir que AWD pugi o guanyi a aquesta Land, hi ha una Linke que està disposada a pactar amb el CDU per bloquejar el govern de l’AFD.
Die Linke, l’esquerra, és un partit que agrupa ara molts desencisats del SPD i molts dels que han deixat de votar als verds i té una trajectòria força interssant.
Per si algú no sap d’on prové aquest partir us en faig un resum. Després de la caiguda del mur, el SED (sozialistische Einheitspartei Deutschlands) el partir únic d’Alemanya es va transformar en el PDS (Partei des Demokratischen Sozialismus) Partit del socialisme democràtic. És el partit que votaven els desencisats per la reunificació i els perdedors de la nova Alemanya. Però no va poder evolucionar cap a un partit socialdemòcrata clàssic perquè aquest ja existeix i és l’SPD. Podríem dir que l’SPD equival al nostre PSOE. El que té el PDS que no tenen potser altres partits és la crítica al sistema capitalista que és herència de la tradició comunista del SED.
Durant l’època de govern d’Schröder sota el SPD, també molts ciutadans de l’oest estaven profundament disgustats amb les reformes imposades. Jo recordo clarament que algunes de les mesures d’Schröder no em van semblar gens socialistes. La conseqüència de totes aquelles reformes va ser una escissió dintre del partit i amb els sindicats. Com a resposta a tot això neix el partit WASG (Arbeit & soziale Gerechtigkeit – Die Wahlalternative) Treball i Justícia social, l’alternativa. Aquest nou partit té l’oportunitat d’unir als desencisats tant d’una Alemanya com de l’altra i reclamar de manera clara mesures més radicals. El 2007 el PDS i el WASG s’uneixen i creen “die Linke”. Certament el malestar actual ha provocat que alguns dels votants del die Linke ara votin AFD. No obstant, no s’ha de descartar aquesta força política per contrarestar el poder de l’extrema dreta. Die Linke reclama polítiques socials contundents en temes habitatge, salari i pensions i és alhora antimilitarista i molt crítica amb el capitalisme. Defensa el dret de sobirania d’Ucraïna però aposta per una sortida diplomàtica amb negociació amb Rússia. És un els pocs partits que declara que un cop acabada la Guerra Freda s’havia d’haver creat una estructura de seguretat amb Rússia. Una posició molt agosarada però no gens ximpla. A més el partit és europeista però amb matisos perquè veu els problemes que afronta aquesta unió i reclama una reforma de la política econòmica i de desenvolupament de la EU.
Tot plegat un escenari prou interessant. Haurem d’esperar al 6 de setembre per veure cap a on tomba la balança. És un moment delicat per Alemanya. El juny d’aquest any la inflació era d’un 2,3% segons informacions del Tagesschau del 31 de juliol. S’ha acabat el descompte finançat pel govern per la gasolina i la inflació ja ha pujat fins el 2,8 per cent aquest juliol. Espero i desitjo que el meu país adoptiu sigui capaç de remuntar ben aviat perquè no sé on anirem a parar a Europa sense una Alemanya forta econòmicament…

El somni de la papallona VIII.

Deixa un comentari

Són les set del matí del dilluns i el mòbil de la Paula sona irreversible. El Bernd s’abraça a ella com convidant-la a que es quedi una estona més amb ell però sap que si ho fa, arribarà tard. El besa als llavis i li demana:
— No en vas tenir prou ahir?
— Jo mai em canso de tu!
No aconsegueix alliberar-se dels seus braços golafres i el joc continua fins que ell queda sadollat. Llavors ella li dona un darrer petó fugisser i s’aixeca tot recollint del terra la roba de la que ell l’ha desempallegada. Mira el rellotge. Pot beure’s el cafè, dutxar-se i arreglar-se però l’esmorzar ja se’l pot pintar a l’oli. Aconsegueix fer-ho tot amb suficient velocitat per arribar al carrer Pujades i entrar al forn a comprar-se un croissant de sobrassada que es cruspirà amb delit durant la primera pausa de la jornada. Té una fam de llop i probablement els alumnes li puguin sentir el rau-rau dels budells durant la classe. “El sexe d’aquest matí ha pagat la pena!” pensa tot entrant a la sala de professors. El Sergi i la Clara estan comentant les darreres xafarderies del cor, el Marc vol posar la bomba de calor perquè té fred i la Tània veu la sala plena i va a buscar una aula per treballar.
— Bon dia! — anuncia la Paula de bon humor.
— Bon dia! —respon el Sergi allargant la “o” per emfatitzar la salutació.
— Ja has vist el correu? —demana la Clara inquisitiva.
— Quin correu? — La Paula no té sincronitzats els correus de la feina al mòbil perquè pensa que si va a treballar cada dia no pot haver-hi res per la tarda que hagi de saber abans de l’endemà matí. Comprèn però que això és un luxe perquè a Barcelona penca menys hores que a la recepció de l’Adlon.
— Tenim reunió a dos quarts de quatre. —El Sergi també està sorprès perquè tampoc s’ha mirat el correu.
La Paula se sent lleugerament irritada perquè després de la visita diària a la mare, volia anar al pis i passar-hi una estona mirant fotografies antigues. Vol fer un àlbum que es pugui endur a Berlin. El pensament li cou de nou. Té uns mesos de marge i li cal gaudir de la ciutat al màxim. Pensava anar a una visita guiada pel barri del Poblenou amb el marit i ara no té clar que pugui fer-ho tot. Sortosament no ha pagat per endavant.
— Vaja! Tenia plans i ja veig que els he de capgirar…
— És el que passa aquí. Que sempre anem improvisant i no se’ns comunica res amb antelació.
Entén el disgust dels companys però està acostumada a les reunions imprevistes a l’hotel.
El matí passa ràpidament entre les classes i la xerrameca amb els companys. Els temes recurrents a la seva ciutat són ben diferents als que sentiria a la cantina de Berlín. Aquí es parla molt d’estètica. Perruqueries, manicures, depilació masculina, dietes i restaurants. Aquests dos temes van l’un relacionat amb l’altre. Li sembla que segueix sent imperatiu en terres catalanes menjar molt bé i que això repercuteix en la quantitat de reserves en forma de grassa dels catalans. A Alemanya molts sopen o dinen fred i ràpidament perquè només tenen una pausa curta per l’àpat que els hi toca fer a la feina. I per tant la bona taula queda pel cap de setmana i això ajuda a no posar pes. Prefereix no dir-ho perquè a ella també li agrada més poder menjar millor. A l’hora de l’esbarjo í li escriu un missatge al Bernd i li diu que no sap encara si arribarà a temps a la visita guiada i ell la truca de seguida per suggerir-li que deixi de passar per casa seva i així podrà arribar a tot. Al cap i a la fi ell no hi és sempre. Pensa que té raó i que ja passarà pel pis l’endemà. Se sent una mica desil·lusionada perquè l’estona a casa dels pares és com la seva passejada vora el mar, un ritual que li fa sentir una mena de felicitat sense estridències que només recordava d’un període curt de la seva vida quan tenia setze anys. De més jove podia haver-se sentit molt contenta per algun esdeveniment proper però la sensació sostinguda de tranquil·litat per cap motiu especial no era el més habitual. I els darrers anys a Berlín s’ha acontentat amb fer una cervesa amb els companys a la sortida de la feina per comentar de manera distesa i amb humor els entrebancs del dia. Comprar algun moble nou per acabar d’arreglar la casa també li ha donat una injecció d’energia. Això i es banys als llacs de l’estiu que no duren gaire. Al·licients suficients per sobreviure sense atipar-se’n i sense cap eufòria exagerada.
La reunió no dura gaire i els companys volen anar a fer un cafè plegats a la sortida. La conviden però els diu que no pot. Va a buscar la bicicleta i a cop de pedal fort arriba a la plaça Joanic en temps rècord. Avui no té ganes d’anar esquivant la gent i tria els carrers un pèl menys transitats per arribar a la cita amb la seva princesa. Quan hi és s’adona que panteixa perquè hi ha anat més ràpida que mai. Dona dos cops a la porta però ningú surt. És curiós perquè això és més típic del cap de setmana que és quan tenen menys personal però en dilluns no és habitual. No surt la seva infermera favorita sinó una noia esprimatxada i amb el rostre esbarrellat que la coneix però no gasta gaires paraules.
—Si has vingut a treure la teva mare hem d’advertir-te que avui no és bon dia. S’ha refredat i ara amb els canvis de temperatura encara podria empitjorar. De cop es gira aire o de cop plou.
Se li encongeix el cor i demana si pot veure sa mare i la resposta és seca.
— Te la porto aquí a l’entrada però vigila que no agafi corrent d’aire.
Treuen la Maite amb la cadira de rodes. Avui té els ulls oberts i sembla que una espurna de memòria li fa esbossar mitja rialla en veure la Paula. Per primer cop en dies torna a parlar-li en català.
—Nina. On anem? Quan em trauràs d’aquí? Les monges no es porten gens bé amb mi i em castiguen!
En sentir aquestes paraules a la Paula li cau l’ànima als peus.
— Hola mare! —li diu mentre li posa els llavis a la galta per fer-li un petó. Porta els cabells descambuixats i les mateixes mitges que el divendres passat i no fan pinta de ser netes. Una calrada d’indignació li esquitxa la cara. Dintre se sent la garola d’alguns dels ancians mentre juguen al dominó. — Diuen que estàs refredada i que és millor que no et porti al parc. Posa’t bé i demà sortim de nou!
Hi ha gent que pica al timbre i l’empleada prima les fa apartar per obrir la porta. Vol fer notar que fan nosa.
La Paula treu de la seva bossa el berenar i li dona. A l’anciana se li encén la curiositat i es posa un tros d’ensaïmada a la boca. L’obagor d’aquell rebedor cau com una llosa pesada sobre l’ànim de la Paula. Voldria tenir més diners per portar la seva mare a una residència més agradable però ja ha fet tots els càlculs i no és assumible. La Maite s’acaba el berenar i la Paula li neteja el sucre farina que li ha quedat a la cara.
—Torno demà amor! — diu empipada perquè el refredat els ha pres un passeig que prometia un intercanvi de frases entre la Paula i un bocí de consciència de la Maite. Un dels moments de reconeixement efímers que volia agafar fort per evocar-li quelcom a cau d’orella que la fes tornar ni que fos per un moment al món real. Però avui ja no podrà ser i no sap si tornarà a veure la lluentor dels ulls de sa mare com els ha vist avui.
La noia prima avança cap a elles amb pas ferm i en ser al costat li diu a la Maite:
— Apa quin berenar més bo que t’han portat avui! Ara cap a la sala d’estar que ja no falta gaire per la visita del metge…
— Marxo doncs. Gràcies per deixar-me passar. Torno demà per veure si ja està millor.
En aquell moment la Maite es posa a tossir i la Paula s’apressa a tancar la porta.
Tan bon punt és al carrer la truca el Willi que fa dies que intenta endebades trobar una estona per parlar-hi.
— Hola Willi! Com va tot?
— Bé, i tu? Fa dies que intento parlar amb tu però no trobo el moment. Tot bé?
— Sí i no alhora. A la mare no la veig bé i això em preocupa. I el Bernd és aquí i tinc una mica menys de temps que habitualment.
— Ah! Vols que parlem en un altre moment?
— Sí!. Tinc moltes coses per explicar-te Willi. El que passa és que he de trobar una estona de calma per parlar amb tu.
— Posa’m un WhatsApp quan et vagi bé i et truco.
— Fantàstic! Et trobo molt a faltar Willi!
— I jo també a tu Paula. Cuida’t molt i no et desanimis!
S’acomiaden i puja a la bici per baixar-ne al carrer Joncar. La visita guiada comença a Can Saladrigues, un testimoni del passat industrial del barri d’acollida de la Paula. Mira el rellotge perquè ja és l’hora de començar i vuit persones s’han aplegat davant la biblioteca però el Bernd no hi és. Li escriu un missatge perquè la visita començarà en breu però no li respon. Potser se n’ha oblidat o l’han trucat de la feina i ha hagut de fer quelcom a última hora. Ella s’adhereix al grup multicultural i decideix que ja li anirà enviant al Bernd la localització d’on són. Quan ja fa una hora que passegen pel barri ell li demana on són en aquells moments i ella li envia de nou la localització. El Bernd arriba enrojolat i s’adhereix al grup sota la mirada inquisitiva del guia que arronsa el nas. La segona meitat del recorregut es fa encara més amena que la primera i la visita s’acaba just on ha començat. Tothom felicita al guia i els participants agraeixen la feina i l’amenitat de l’activitat. La Paula proposa al Bernd anar a fer una cervesa al bar de la Sílvia i ell sap que aquest cop no s’hi pot negar. Li ha parlat molt de la seva amiga i no li pot fer un lleig.
S’hi arriben i seuen dintre perquè s’ha fet fosc i un aire impertinent dels que es cola pels racons no ben protegits de la roba els pot fer venir fred. La Sílvia porta el cabell agafat a una cua de cavall, i tot i ser prop del moment de tancar, les seves galtes denoten un maquillatge que encara aguanta després de moltes hores de batalla. El Bernd se la mira de cap a peus tot intentant dissimular. Per la narració de la Paula la feia més gran però la seva imatge encara reflexa el miratge la de la jove que va ser temps enrere. La frescor de la mirada i el toc de coqueteria li mantenen una joventut que ja no té i, el que és més curiós, al seu rostre no hi porta dibuixades les ombres del anys malviscuts. Sens dubte la Sílvia té el mèrit de les dones que no permeten que el seu passat les deixi malmirroses ni en cos ni en ànima.
— Paula quants dies sense veure’t! Aquest marit et té ben ocupada! —li pren les mides molt dissimuladament però a la seva amiga no li passa per alt que l’està analitzant i etiquetant i somriu maliciosa.
— Silvia, et presento el Bernd! Bernd, la Sílvia.
Ell fa un pas endavant per donar-li els dos petons reglamentaris del país i ella els accepta. El Bernd s’adona que fa una olor força similar a la de la Paula. Potser els agrada el mateix tipus de perfum afruitat i sec.
— Què voldreu prendre?
— Dues cerveses. —Diu la Paula tot mirant el seu marit que si més no sí que sap que cervesa és “Bier” en alemany. És una de les poques paraules que domina juntament amb el “gràcies”, “adéu” i les salutacions com “bon dia”, “bona tarda” i “bona nit” i també el “quant costa?” que pertany al seu vocabulari habitual.
— Vols seure amb nosaltres i prens quelcom també?
La Silvia mira el local. Hi ha tres clients més. Una parella que semblen col·legues de la feina i un home llegint el diari. Si seu a fer la cervesa els pot seguir atenent igual de bé. Si volen menjar ja s’aixecarà a preparar-lo. Es serveix una cervesa i s’asseu amb ells i li demana al Bernd si li agrada Barcelona. Aquest ha entès el sentit de la pregunta i respon amb un “sí” allargat com per donar a entendre que li agrada molt. Quan el Bernd diu això a la Paula se li encén la il·lusió. La Sílvia li pica l’ullet i ella respon amb un somriure diàfan. La seva amiga s’encarrega de mantenir una conversa que la Paula va traduint. Està interessada per com és la vida a Alemanya perquè ha tingut poques oportunitats de viatjar i la història de la ciutat que va pertànyer a dos països diferents la fascina. És una aficionada incondicional a totes les pel·lícules que tinguin com a tema l’espionatge entre les dues Alemanyes però no gosa a dir-ho al Bernd per no caure en estereotips. La Paula tradueix i ressegueix la mirada del seu marit en tota la conversa. No denota cap mena d’emoció en parlar del seu país i la seva ciutat i la sorprèn una mica. Ella en canvi s’ha emocionat dotzenes de vegades parlant de Catalunya i de Barcelona quan els seus col·legues li han demanat quelcom. La gran diferència és que el Bernd sap que tornarà aviat a casa i ella en canvi cada dia sent més l’enyorança de la seva ciutat, sobre tot aquests darrers tres anys perquè Berlin ja no és cap novetat, els dies succeeixen similars els uns als altres i el seu matrimoni i la seva vida han esdevingut tan previsibles com la seva regla. Un dia no es distingeix gaire de l’altre i els únics al·licients són la cervesa amb els companys després de la feina, els banys als llacs a l’estiu i les sessions de cinema o les festes “Laberparty” que organitzen ell i el Bernd els vespres dels dissabtes d’hivern. Ara precisament la Silvia li ha demanat al Bernd amb què s’entretenen els caps de setmana d’hivern quan el fred no convida a passejar pel carrer.

Florència: Una perla sufocada pel turisme.

Deixa un comentari

Ara fa precisament una setmana que vaig tornar d’una de les ciutats que feia temps que volia visitar: Florència. Certament partia d’unes expectatives clares per un senzill motiu, que vaig viure durant més de sis anys a Dresden i se l’anomena la Florència de l’Elba. Esperava per tant una ciutat similar en dimensions i bellesa però el que he trobat m’ha sorprès de diverses maneres. Pel que fa a les seves dimensions Florència és més petita que Dresden i té a menys en el seu nucli urbà menys gent. Això la fa ideal per a visitar el centre històric i poder-se orientar en pocs dies. De l’aeroport al centre de la ciutat s’hi va en tramvia i el preu del bitllet no és car. De fet és probablement l’únic preu que sembla fet a la mida per als florentins. Al centre històric tot és car perquè la ciutat, com la nostra, fa temps que ha quedat sufocada per les masses de turistes que impedeixen als mateixos habitants d’allí gaudir de la pròpia ciutat. Us recomano anar a visitar Florència fora de les temporades altes perquè anar-hi i voler veure tot allò que ofereix implica fer llargues cues fins i tot si s’han comprat amb anticipació les entrades. Des de la parada de Santa Maria Novella fins al nucli on trobarem una perla de l’art darrera l’altra només hi ha una passejada d’uns vint a vint-i-cinc minuts. Aquesta seria generalment agradable si no aneu carregats amb l’equipatge i arribeu a Florència en plena onada de calor. Dimarts 14 es va arribar als 37 graus i la calor seca de la ciutat s’emporta les nostres reserves d’aigua més ràpidament del que estem acostumats. No és una calor que fa suar visiblement però et deixa sec igual perquè et va evaporant fins que quedes com un carquinyoli. Cal portar aigua i beure encara que no hi hagi set. El dia que vam arribar de seguida ens vam adonar que s’està imposant la moda de fer de turista sota el paraigües per evitar una mica els rajos solars. Jo em vaig deixar de tonteries i ho vaig fer també i us adverteixo que a Florència és necessari perquè no és una ciutat d’ombralls doncs no hi ha arbres al centre. Potser això va ser un dels aspectes que més m’ha mancat de la ciutat. Un bombó de l’art tan recollit i polit en mig de la Toscana mereixeria que se’l guarnís amb arbres i plantes per acabar-la d’embellir. Però no és així. També us heu d’acostumar a caminar sobre un empedrat irregular i malmès que us cansarà no només els peus sinó també tota l’esquena. Hi heu d’anar doncs mentalitzats de que si porteu sandàlies a l’estiu potser us podeu tòrcer el turmell per haver posat el peu en un forat i ensopegat sense voler. No us puc recomanar res en especial d’aquesta ciutat perquè senzillament tot val la pena. La galeria dels Uffizi és una joia que ens presenta pintures i escultures que hem vist als llibres d’història de l’art i que de cop i volta estan vius davant nostres després de tants segles d’existència. Tot i tenir les entrades haureu de fer cua per passar el control de seguretat pertinent per entrar a l’edifici. Lògic perquè malauradament sempre hi ha ximples disposats a malmetre obres d’art. A més ens van fer llençar l’ampolla d’aigua de litre que portàvem a les motxilles perquè només permeten les petites de mig litre. I ja us dic jo que amb la calor inhumana que feia us l’acabeu de seguida i tombeu per les sales com ànimes en pena mortes de set. Si hi aneu feu atenció a la segona cua que hi ha dintre d’una de les sales. Vam estar de peu per accedir a una de les habitacions de la galeria uns trenta-cinc i minuts i quan ens va tocar poder accedir a la cambra resulta que només es podien contemplar les obres d’art des de fora de la sala i a través d’un vidre. Penseu molt bé si us val la pena.
En algun moment del passat el famosíssim David de Michelangelo va estar exposat a aquesta Galeria abans de passar a la seva residència permanent a la Galeria de les arts. De la galeria Uffizi em van impressionar els quadres “La Primavera” de Boticelli i “el naixement de Venus” també de Boticelli. I de Leonardo da Vinci em emocionar veure “La Verge de la Cadernera”. Malauradament els Caravaggios que volia veure estaven just a la sala on no es podia ni entrar. Si hi aneu amb temps us recomano fer una visita guiada que aquest cop jo no vaig poder fer per manca de temps. Sempre és millor que un expert o experta us expliqui el significat de les obres que no pas intentar copsar la bellesa de totes elles i deixar el cervell completament estabornit en l’intent, que és el que em va passar a mi.
Òbviament vam anar a contemplar el David de Michelangelo a l’Acadèmia de les arts. L’estàtua de marbre fa 5,17 metres i representa David abans d’enfrontar-se a Goliat. Va esdevenir un símbol de la República florentina perquè el va encarregar el govern de la ciutat després de la mort de Lorenzo Medici. Va estar exposat durant molt de temps a la Piazzale Michelangelo però ara ja està a cobert. És l’estrella de l’acadèmia i una obra mestra que impressiona i aclapara tots els ulls de la sala.
Al centre de Florència haureu d’anar a descansar els ulls d’obres d’art i les cames d’estar drets als bars i les cafeteries perquè si hi ha una altra cosa a la ciutat que m’ha mancat han estat sens dubte els bancs per seure. N’hi ha ben pocs així és que sovint ens ha tocat reposar a les escales dels edificis. Però sigui com sigui els ulls no s’afarten de veure estàtues precioses a la ciutat monumental. A la Piazza della Signoria mateix s’hi troba la Loggia dei Lanzi que és una mena de museu a l’aire lliure.
He mencionat ja diverses coses que he trobat a faltar a Florència: Arbres i vegetació, bancs per seure i sens dubte també papereres. I és quelcom que no requereix una forta inversió però així com aquí a Barcelona podem llençar la brossa sovint on toca i si la gent no ho fa és per manca de civisme, a Florència haureu de traginar les ampolles d’aigua buides fins trobar una paperera on dipositar-les.
Els preus de Florència són els típics dels indrets turístics. Els allotjaments són cars i amb els restaurants haureu de pagar la taxa pel cobert que no és res més que una manera d’assegurar-se uns ingressos extra. L’especialitat de Florència és la vedella i la fan deliciosa. Us puc recomanar el Peposo alla Chaiantiagiana del restaurant Francesco vini al centre. No és econòmic però considero que quan viatgem també hem de contribuir a l’economia local i deixar-nos els diners en la gastronomia.
Ara no penseu que només vam visitar el que he esmentat. També vam veure el Palazzo Vecchio i el Palazzo Medici i ens vam arriscar a pujar fins a la Piazzale Michelangelo des d’on es contempla una vista preciosa a la ciutat. He trobat a faltar poder fer la catedral però és que la cua era enorme i la temperatura extrema.
Per fer quelcom menys turístic vam visitar el museu antropològic que va ser el que ens va resultar veritablement econòmic i agradable perquè estava pràcticament buit tot i que el que s’hi exposa és immensament interessant.
D’italians en trobareu de tota mena. Des dels que potser estan farts dels turistes fins els veritablement amables. A mi però em va semblar que dels de la segona categoria n’hi havia molts per la pressió turística que pateix la ciutat. Aprecien que una/un intenti comunicar-se en el seu idioma. De l’italià m’ha sorprès el grau extrem de pragmatisme que els ha dut a suprimir totes les has mudes “h”. Si voleu que digui la veritat m’ha fet una mica de mal llegir “ipotetico” o “orarios” però m’hi he acostumat ràpidament. Això sí, el que treuen d’una banda ho posen a l’altra perquè els abelleix repetir lletres com a “piazza”, “loggia”, “vecchio” però sempre és per motius fonètics i no per caprici. I ara que he esmentat el “vecchio” no us podeu perdre el Ponte Vecchio al vespre. Les cases a banda i banda del riu em van recordar les de Girona però certament el pont té un encant especial que enamora qui el contempla.
Els italians són força xamosos. No es pot generalitzar però els que m’he ensopegat durant aquest viatge majoritàriament ho eren. El mateix recepcionista de l’hotel on vaig ser em va resultar una persona enormement entranyable. Es diu Fabrizio i ens va rebre molt càlidament.
Tots els italians a qui els he anant demanant si la temperatura extrema era normal m’han respost que no. Que durant els tres darrers estius la calor s’ha anat fent intensa i que si bé generalment a la Toscana al vespre baixa la temperatura, els darrers estius ja no ha estat el cas. Alguns locals tenen aire condicionat però per regla general no el posen tan fred com aquí. I d’altres ni en tenen i per això no hem pogut gaudir de la nostra estada a la bella ciutat com es mereix. El meu cor s’ha quedat però també en el patiment de la ciutat que veu com els preus i els lloguers pugen degut a l’especulació turística, un mal de poc remei que està descafeïnant els paisatges de moltes de les nostres ciutats europees. Florència però és una parada obligatòria per a tots els amants de l’art i de les humanitats.

Florència: Una perla sufocada pel turisme.

Deixa un comentari

Ara fa precisament una setmana que vaig tornar d’una de les ciutats que feia temps que volia visitar: Florència. Certament partia d’unes expectatives clares per un senzill motiu, que vaig viure durant més de sis anys a Dresden i se l’anomena la Florència de l’Elba. Esperava per tant una ciutat similar en dimensions i bellesa però el que he trobat m’ha sorprès de diverses maneres. Pel que fa a les seves dimensions Florència és més petita que Dresden i té a menys en el seu nucli urbà menys gent. Això la fa ideal per a visitar el centre històric i poder-se orientar en pocs dies. De l’aeroport al centre de la ciutat s’hi va en tramvia i el preu del bitllet no és car. De fet és probablement l’únic preu que sembla fet a la mida per als florentins. Al centre històric tot és car perquè la ciutat, com la nostra, fa temps que ha quedat sufocada per les masses de turistes que impedeixen als mateixos habitants d’allí gaudir de la pròpia ciutat. Us recomano anar a visitar Florència fora de les temporades altes perquè anar-hi i voler veure tot allò que ofereix implica fer llargues cues fins i tot si s’han comprat amb anticipació les entrades. Des de la parada de Santa Maria Novella fins al nucli on trobarem una perla de l’art darrera l’altra només hi ha una passejada d’uns vint a vint-i-cinc minuts. Aquesta seria generalment agradable si no aneu carregats amb l’equipatge i arribeu a Florència en plena onada de calor. Dimarts 14 es va arribar als 37 graus i la calor seca de la ciutat s’emporta les nostres reserves d’aigua més ràpidament del que estem acostumats. No és una calor que fa suar visiblement però et deixa sec igual perquè et va evaporant fins que quedes com un carquinyoli. Cal portar aigua i beure encara que no hi hagi set. El dia que vam arribar de seguida ens vam adonar que s’està imposant la moda de fer de turista sota el paraigües per evitar una mica els rajos solars. Jo em vaig deixar de tonteries i ho vaig fer també i us adverteixo que a Florència és necessari perquè no és una ciutat d’ombralls doncs no hi ha arbres al centre. Potser això va ser un dels aspectes que més m’ha mancat de la ciutat. Un bombó de l’art tan recollit i polit en mig de la Toscana mereixeria que se’l guarnís amb arbres i plantes per acabar-la d’embellir. Però no és així. També us heu d’acostumar a caminar sobre un empedrat irregular i malmès que us cansarà no només els peus sinó també tota l’esquena. Hi heu d’anar doncs mentalitzats de que si porteu sandàlies a l’estiu potser us podeu tòrcer el turmell per haver posat el peu en un forat i ensopegat sense voler. No us puc recomanar res en especial d’aquesta ciutat perquè senzillament tot val la pena. La galeria dels Uffizi és una joia que ens presenta pintures i escultures que hem vist als llibres d’història de l’art i que de cop i volta estan vius davant nostres després de tants segles d’existència. Tot i tenir les entrades haureu de fer cua per passar el control de seguretat pertinent per entrar a l’edifici. Lògic perquè malauradament sempre hi ha ximples disposats a malmetre obres d’art. A més ens van fer llençar l’ampolla d’aigua de litre que portàvem a les motxilles perquè només permeten les petites de mig litre. I ja us dic jo que amb la calor inhumana que feia us l’acabeu de seguida i tombeu per les sales com ànimes en pena mortes de set. Si hi aneu feu atenció a la segona cua que hi ha dintre d’una de les sales. Vam estar de peu per accedir a una de les habitacions de la galeria uns trenta-cinc i minuts i quan ens va tocar poder accedir a la cambra resulta que només es podien contemplar les obres d’art des de fora de la sala i a través d’un vidre. Penseu molt bé si us val la pena.

L’Alemanya dels darrers trenta anys.

Deixa un comentari

Ja fa dies i si seguiu el blog ho sabeu, que estic més que amoïnada per Alemanya. Després d’anys i anys d’una política social que feia sentir els ciutadans completament segurs i privilegiats, ara han arribat els temps de les vaques magres i s’ha de reduir les despeses a marxes forçades. Merz ho ha tingut molt difícil per tirar endavant el paquet de reformes del 2 de juliol però finalment ha aconseguit anar de vacances amb les deures fets. El més significatiu del paquet es redueix al que us explico a continuació. S’augmenta gradualment l’edat de jubilació durant els propers 10 anys per equiparar-la a l’esperança de vida i un podrà cobrar la renda als 70. Una altra mesura prou agosarada però probablement efectiva i que aplaudeixo és la de l’augment del tipus impositiu per a les rendes més altes. Pel que fa al mercat laboral i la sanitat s’han acabat les baixes laborals telefòniques perquè un dels problemes de l’Alemanya de fins ara és que de mitjana un alemany estava 18 dies a l’any de baixa. També s’intentarà incentivar el treball a jornada completa i es donarà facilitats de contractació i acomiadament a les empreses. En el terreny de la sanitat el copagament dels medicaments passarà a ser de 7,5 a 15 euros.
Principalment el problema més greu de l’Alemanya actual és amb tota seguretat la indústria. Un dels pilars de l’economia del país era la indústria automobilística i aquesta està fent aigües perquè els vehicles del mercat asiàtic són molt més competitius. Volkswagen vol acomiadar uns 100.000 treballadors per adaptar la plantilla a les necessitats productives.
Ens trobem davant una nova crisi d’identitat d’Alemanya. Ja us vaig comentar fa unes quantes setmanes i ho he anat esmentant repetidament, que la reunificació va provocar una profunda crisi d’identitat dels ciutadans del que havia estat la República Democràtica Alemanya. Ells van perdre un país i un sistema i van haver de lluitar en un món capitalista sense prèvia preparació. A la República Democràtica la vida del ciutadà girava al voltant de la feina i com ja us vaig comentar les empreses sovint organitzaven les mainaderies pels infants i fins i tot les vacances dels treballadors. A més la feina estava gairebé garantida per a tots. I és clar, en entrar a la roda del capitalisme i perdre estabilitat laboral i poder adquisitiu, el que va passar va ser que una bona part dels 13 milions d’alemanys de l’est van quedar tocats i perduts.
La crisi econòmica ja es feia notar però llavors, durant la dècada posterior a la reunificació. Penseu que Alemanya va integrar a 13 milions de ciutadans de la nit al dia i per tant l’economia coixejava a l’est sobre tot.
Recordo perfectament ser conscient que hi havia gent necessitada poc després de la meva arribada al país al noranta-sis. A Berlín vaig tenir l’oportunitat de conèixer persones que vivien dels ajuts socials i havien esdevingut una mica una càrrega pel sistema. Algunes d’elles podrien haver treballat però altres eren difícilment incorporables. Això feia el panorama i l’atmosfera al Berlín i Dresden que vaig conèixer prou tèrbols.
A Dresden jo anava amb peus de plom. Tampoc tenia la sensació que els que m’envoltaven nedessin en abundància. Ho tenia molt present. I jo mateixa subsistia amb uns mínims perquè com a estudiant no podia guanyar més de 600 DM o 300 euros al mes el primer any que vaig entrar a la facultat. És el que permetia la Lohnsteuerkarte, una espècie de quartilla on registraven els treballs puntuals dels estudiants. A Dresden però ja vaig compaginar els meus estudis amb la feina de docent autònoma i el topall era una mica més alt. Però cap meravella evidentment perquè també havia d’anar a classes i fer la feina per treure’m la carrera.
Recordo un dissabte matí en què havia d’anar a fer les compres. Vaig retirar els darrers 50 DM del banc. Un cop al supermercat anava posant al carretó tot allò que em calia i comptava mentalment si m’arribarien els diners. Hi havia al supermercat un noi jove que em va somriure i a l’hora de pagar es va situar just darrere meu. Em va preguntar d’on era i li vaig respondre que de Barcelona. Ell va seguir fent preguntes mentre el meu cap anava a cent per hora i jo intentava imaginar si podria pagar o no. Aquell dia havia comprat també un estenedor per la roba i no volia que l’import de la compra fossin més de cinquanta marcs perquè senzillament no tenia res més per passar la resta del mes. La meva preocupació per les meves finances era tal que li vaig comentar al noi del darrere que no estava segura si m’arribarien els diners i ell va dir que no patís que me’ls podria deixar ell. Que era exactament el que no volia jo. Finalment quan la caixera em va sumar el que havia de pagar eren uns quaranta-nou euros i jo vaig entregar aquell darrer bitllet que em comprava les queviures que necessitaria fins a cobrar als pocs dies. Notant la insistència en les preguntes del noi em vaig afanyar a posar la compra a la bossa i vaig sortir al carrer tan ràpidament com vaig poder. Els carrers tenien mig pam de neu i jo no vaig conviure amb la neu de petita i avançar amb la bossa i l’estenedor sense relliscar era difícil. El noi del supermercat em va anar seguint i em va demanar si em podia ajudar. Li vaig dir que no i me’n vaig acomiadar amablement. Als pocs metres es va posar al meu costat i em va dir senzillament “l’ajudo” i em va agafar la bossa amb els queviures. Aquella insistència de la seva part em va semblar tan summament sospitosa que vaig pensar que em volia pispar la bossa. De gent que anava justa n’hi havia suficient i per tant no em podia arriscar. La meva reacció va ser immediata, li vaig dir que si em volia ajudar que em portés l’estenedor, va ser una reacció de supervivència perquè l’estenedor no me’l podia menjar i a la cartera només m’hi quedava un euro.
El noi en qüestió no en necessitava de diners i realment només em volia ajudar però en aquella època hi havia a l’est d’Alemanya prou gent que feia piruetes per arribar a final de mes.
Cap a finals de carrera el govern va introduir una reforma per pal·liar una mica el dèficit de la sanitat pública. Es va introduir el que es va anomenar Praxisgebühr, la taxa de la consulta que marcava que la primera vegada dintre d’un trimestre que es consultava el metge de capçalera o un especialista s’havia de pagar 10 euros. Va ser un xoc per a molts i moltes perquè indicava que les coses no anaven massa bé.
Durant anys l’estat Alemany ha proporcionat uns ajuts dels que molts han abusat. I ara toca posar una mica d’ordre. Els costarà però renunciar a certs privilegis perquè no hi estan acostumats. Per a mi sembla ciència ficció que un es pugui agafar el dia de l’aniversari festiu però a Alemanya els meus amics ho fan i no passa res.
De tot el que està permès allà el que em sembla més sorprenent són les baixes telefòniques. I 18 baixes a l’any per cap em sembla una exageració. Haurem d’esperar els resultats de les mesures que ha pres Merz i que no apareixeran d’un dia per un altre. De moment Alemanya haurà de fer front a la realitat dels 20 milions de persones que viuen en situació de pobresa i que canvien la percepció de l’Alemanya que segurament tenim tots.

Locucions dolces d’estiu II.

Deixa un comentari

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes.
Segueixo amb el tema de les fruites en aquest primer dijous de vacances en què encara tinc l’humor tèrbol per les darreres decisions de l’equip directiu que afectaran la meva qualitat de vida i la meva salut. No sé per quin motiu ens estan collant cada dia més i ens han de deixar clar que a més d’exprimir-nos com a llimones, a sobre hem d’estar donant les gràcies contínuament per la feina. Em sembla que els de dalt estan entestats en tirar enrere els nostres drets i això passa a nivell europeu. Més hores de feina, igual retribució i sense dret a protestar. I a sobre encara esperen que el poc temps de qualitat que ens queda per viure els hi dediquem a ells, a les empreses i companys d’empresa per generar “bon rotllo”. Aparco el tema i ja en tornaré a parlar en algun moment no gaire futur.
Començo avui parlant de les fruites amb les delicioses cireres que sempre m’han semblat tan decoratives com bones i representatives de l’estiu. Pels francesos però tenen una connotació no tan positiva perquè quan diuen que algú “a la cerise” que algú te la cirera, el que volen dir és que té mala sort. Potser és perquè els francesos no volen anomenar es coses pel seu nom i fan servir la cirera com a eufemisme per la mala sort per no cridar-la. El contrari, néixer amb la flor al cul s’anomena en francès o bé “être né sous une bonne étoile” néixer sota una bona estrella, o “être en veine” estar en vena o per últim “être né coiffé” haver nascut pentinat. Aquesta darrera és molt graciosa perquè reflecteix el fet que el pentinat els sembla una tasca dificultosa als francesos. Quan es posen vermells i es ruboritzen ells diuen “être rouge comme une cerise” i tal i com els veïns ibèrics, quan quelcom arrodoneix una tasca ben feta diuen “la cerise sur le gâteau” la cirera del pastís i en castellà “la guindilla”. Si hem estat malalts i ens recuperem direm en francès que “refem la cirera” “refaire la cerise”.
Les llimones també són molt productives lingüísticament en francès. Si un és intel·ligent en diuen “en avoir dans le citron” tenir-ne a la llimona i si un fa un esforça mental, s’esprem la llimona “se presser le citron”. Això em sembla que per a molts ja ha passat a la història perquè amb el chat gpt i ara amb el Claude, la darrera IA que ha semblat tan potent als EEUU que n’han prohibit una versió, cada cop pensarem menys. On anirem a parar? No ho tinc clar. Perquè a mi aquest estiu m’han fet un curs-tastet de Claude a la feina i ens han mostrat com descarregar les tasques de l’alumnat i en fa les correccions que es poden pujar a l’aula virtual. Quelcom molt perillós si em demaneu. Oi que no volem que ells facin un “tallar i enganxar” de la feina? Doncs per quin motiu ho hem de fer nosaltres? I si ho corregeix la IA, nosaltres farem un bon seguiment del progrés de l’alumnat? No ho tinc clar. Ja ho sabeu, si no voleu “vous presser le citron” feu servir a IA i avall. Avui dia ho fa tothom. Només que de tota aquest auge de la IA en fa 4 dies i jo ja m’he cansat de veure contingut que l’ha creat o el chat gpt, o el gemini o alguna d’aquestes entitats. És com si hi notés la manca de caliu humà.
Per cert, si voleu una alternativa sense fruita per aquesta darrera expressió també podeu dir que un es rasca la sopera en francès “se racler la soupière” i és que en molts idiomes la metàfora familiar que designa el cap és o bé una olla, o un test, d’aquí la paraula italiana per cap que és “testa” i la francesa “tête” i també tenim en francès la sopera, “la soupière”.
Com els anglesos i com nosaltres si algú treu tot el suc i explota als altres diem que aquesta persona “presse quelqu’un comme un citron”.
I per últim avui vull parlar de les pomes. Si una cosa és perfecta diem que és “aux pommes” i si algú és massa babau i es deixa enredar o és una bona pera com hem vist abans o una bona poma “une bonne pomme”, una persona baixeta com jo seria alta com tres pomes “haut comme trois pommes”. D’un altre post ja sabeu que desmaiar-se és “tomber dans les pommes” però ja us en vaig explicar l’etimologia i no em vull repetir.
Pel que fa a les prunes, si hem fer quelcom pel dimoni els nostres veïns diuen “pour des prunes” i recordo que si us posen una multa en francès és “prendre une prune”. Ja ho tenim per avui. Espero que el juliol ens porti pluja de nou per apaivagar la set dels nostres boscos i muntanyes i evitar incendis. El cor se’m trenca veient les imatges de la Costa Brava cremant. Per què no serem capaços de reduir el consum humà per tal de no destrossar més el planeta? L’ésser humà és egoista de mena i sembla que som incapaços de rectificar. Com va dir Al-Gore amb la seva famosa metàfora “junkies find veins in their toes when the veins in their arms collapse”. Hem d’esperar un cataclisme per tal de repensar el món…

Locucions dolces d’estiu I.

Deixa un comentari

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes.

El somni de la papallona VII.

Deixa un comentari

El carrer Doctor Trueta, que temps enrere havia estat el carrer Wad-ras en honor a una vall del Marroc, és un carrer força ampli i curiosament ombrívol però net i endreçat i el pis que ha triat la Paula és prop de la Rambla del Poblenou que tant li agrada. Quan el Bernd descobreix de lluny aquesta artèria ciutadana s’il·lumina la seva mirada.
— Això ja és una altra cosa!
Arriben a l’entrada i a la Paula li costa trobar les claus entre el batibull de coses que du a la bossa. Finalment extreu el manyoc i obre la porta que dona a una escala no gaire ampla i alhora força fosca. El Bernd fa cara d’espantat. El seu pis a Sonnenallee no és cap meravella però les entrades a Alemanya són més àmplies que les de segons quins pisos Barcelonins. De fet, a alguns indrets de la ciutat era tota una aventura treure un difunt amb la caixa perquè les escales estretes no permetien baixar-lo de manera digna. Això la Paula tampoc li vol explicar avui al Bernd que primer s’ha de relaxar i estar de bon humor per escoltar històries com aquesta.
La porta del pis és de fusta antiga pintada amb un picaporta de bronze que mostra una mà sobre una pedra. Com que el timbre només funciona de tant en tant, el picaporta ha recuperat la seva funció. Observa divertida la cara del marit que sembla a punt d’arrencar a córrer. Sense saber-ho somriu. Obre la porta que dona a un passadís no gaire ample a la dreta del qual hi ha dues portes. Senyala al Bernd el penja-robes i ell hi posa la seva jaqueta prima. El fa passar pel menjador i arriben al dormitori. El pis estava completament moblat però el Bernd ha notat de seguida la mà de la Paula que hi ha posat uns detalls per fer-s’ho una mica més casa seva. Demana on és el bany i ella li indica. Quan en surt sembla de més bon humor.
— Petit però acollidor!
— I car! Nou-cents euros per cinquanta metres quadrats és un robatori però com que ho paga tothom no hi podem fer res. I el barri està molt bé. Ja ho veuràs!
L’estira pel braç i la porta a l’habitació tot traient-li la roba.
— Quina pressa! —fa la Paula entremaliada.
— El cafè ja el farem després que ara tenim feina!
Les parets del pis són primes i en un moment donat s’adonen que els veïns han posat música, segurament per no sentir massa els detalls. El Bernd està una mica suat.
— A Berlin ja no estaríem suant. Més aviat necessitaríem la manta… — observa ell.
Per la finestra entra encara una claror poc usual per ell per l’època de l’any.
— I a Alemanya ja tindríem de sensació de que no cal sortir perquè ja és fosc.
La Paula s’alegra que ell trobi aspectes positius.
Xerren una estona de les darreres novetats en terres germàniques. Força gent que enyora la ex-cancellera Merkel perquè la “Ampel Kaolition”, la coalició del semàfor no acaba de ser un govern prou ferm. El Bernd comenta les darreres batudes policials per enxampar traficants. Tot i que molts d’ells són estrangers, els que remenen les cireres són alemanys que renten el cap els joves de classes socials baixes i aquests es deixen enredar perquè no veuen perspectives laborals clares. La Paula es va acostumar a Neuköln perquè li semblava còmode no destacar com a estrangera. Però no s´hi ha sentit mai segura.
— Quan tornis podem intentar canviar de barri.
“Quan torni”. Aquestes dues paraules li deixen un regust a la boca que voldria treure’s de sobre i els petons del Bernd no li renten el sabor agre.
Passen el vespre passejant pel Poblenou i decideixen sopar a un dels restaurants libanesos de la Rambla. El Bernd vol convidar-la però no s’hi vol gastar el que ell considera uns preus desorbitats i la majoria dels restaurants li semblen cars. Des de fa un any té un cotxe nou i la seva intenció és pagar-lo el més ràpidament possible. Per això ara tota la resta passa a ser un luxe. Ni escapades romàntiques de cap de setmana, ni àpats fora de casa. La Paula calcula els anys que li queden de dieta financera hipocalòrica i aparta el pensament perquè sap que es posarà de mal humor. Amb l’estómac ple van a fer una passeig després del sopar i arriben fins al mar. Ell aprofita el bon humor de la Paula per demanar-li de nou si ja ha parlat amb el Marc i ella s’excusa dient que no l’ha trobat al pis i no vol fer-ho per telèfon. Ell la mira de reüll però no diu res i suposa que no vol espatllar la primera vetllada plegats a la ciutat. Per desviar el tema pregunta si li vindria de gust fer una sortida el dissabte o diumenge. Res d’especial, només anar a passar la tarda fora, potser a passejar per alguna zona de Collserola o anar al Maresme.
— M’agradaria explorar la ciutat primer. Voldria veure un parell de parcs i anar al MNAC. He llegit que és molt interessant. Podríem aprofitar per anar als Bunkers del Carmel que hi ha una vista espectacular m’han dit. Si et sembla bé, és clar. Potser estàs cansada de Barcelona i et cal sortir, llavors sortim…
— El que em proposes també em sembla bé. Ara als Búnkers ja no hi fa tanta calor i també em fa il·lusió anar a visitar parcs amb tu. El que passa és que acostumat a tenir extensions verdes enormes prop temo que els nostres parcs menuts et semblaran ridículs.
El Bernd és amant d’anar al parc a córrer i a Berlin els seus favorits són el Volkspark i el Landschaftspark. El primer també agrada a la Paula, sobre tot pel monument japonès, la campana de la pau que el país va regalar a Berlín oriental, però ella prefereix perdre’s pel Tierpark del districte de Mitte perquè va ser el primer que va conèixer just poc després d’arribar a la ciutat. Se’n recorda perfectament perquè va aterrar a Berlín un quatre de setembre però el gris del cel feia pensar més en un novembre. Els primers dies adaptar-se a la seva nova rutina se li va fer una muntanya. Les cares de la gent li resultaven hostils, els edificis impersonals, l’enllumenat als carrers li semblava pobre i a sobre els companys la veien com una intrusa. L’hotel Adlon queda al districte Mitte i un dels vespres que va aconseguir no sortir després de les vuit va anar fins al Tierpark. Se sentia estranya i perduda, com si hagués pres una decisió a la vida que la faria anar cap al cantó equivocat. Va deambular entre els arbres sentint la fullaraca sota els seus peus i sense trobar-se ni una ànima fins que va començar a ploure lleugerament. Es va refugiar sota un arbre i va pensar que potser hauria d’haver agafat la feina a l’hotel Arles Plaza que tenia menys categoria però era a una ciutat on la gent semblava, de bones a primeres, més acollidora que a la capital alemanya. Es va arraulir al banc tot olorant els arbres humits de la pluja incipient i es va posar a plorar. Potser aquesta darrera aventura se la podia haver estalviat… Això és el que estava pensant quan un home jove li va passar pel costat i li va dir “Ei noia! Que et mullaràs sense paraigües!” Va aixecar el cap i es va trobar amb un ros d’uns quaranta i pocs i de cabell rinxolat i més prim que no pas gras. Li va recordar de seguida el Tom i sentí de cop una forta enyorança que es va reflectir ben segur al seu rostre perquè el noi li va oferir el seu paraigües per acompanyar-la fins el metro. La Paula va dir que sí. Així va conèixer el Wilhem, que es feia dir Willi i que va ser el seu primer gran amic en terres teutones. Per això per a la Paula el Tierpark representa el toc d’esperança quan tot sembla gris. I a Berlin és el lloc que escull per refugiar-s’hi quan tot li va en contra. Intuïtivament espera que el parc li torni a enviar algú que l’ajudi quan ho necessita.
Decideix que començaran pel Parc de la Ciutadella, faran el parc del Carmel i el Parc del Laberint d’Horta i els Bunkers el cap de setmana. Vol fer-li al Bernd la ciutat el més agradable i seductora possible.
Per la nit en apagar el llum s’adona que és la primera vegada que ella i el Bernd passaran plegats a la seva ciutat. Un pensament estrany l’omple alhora d’alegria i tristor. En cinc anys de matrimoni ell no li ha dedicat prou temps per interessar-se per Barcelona, la ciutat on tots els Alemanys que troba a l’hotel voldrien viure. Ella però es va embolicar amb un dels pocs que no hi mostren cap atracció. El Bernd l’abraça i l’abraçada acaba en joc sensual. Està cansada però les carícies del seu marit la revifen fins que tots dos queden sadollats. S’adorm pensant en què ha de fer un esforç per veure tot el més positiu i deixar córrer el que no ho és tant…
El divendres li passa volant i quan plega de la feina decideix anar directament a veure la mare. Li posa un missatge al Bernd i li diu que arribarà cap a les cinc i que hi ha macarrons a la nevera. Ell no li respon perquè s’ha apuntat a un curset intensiu de Voleibol a la platja per passar les estones del matí de la seva setmana de vacances prop del mar però sense tenir la sensació de fer el gallòfol. Ella dina amb una companya d’escola un entrepà de truita de patates, una aigua i un tallat i va en bicicleta fins a Plaça Joanic. D’allí camina fins al centre on va ingressar a contracor a la Maite. En picar a la porta la veuen i se sorprenen de que hagi arribat fora del seu horari habitual però la Paula no es deixa intimidar i demana si pot anar a passejar a la mare abans. L’empleada, una peruana xamosa amb la cabellera negra carbó sempre recollida amb una cua, li respon que ara mateix la portarà a l’entrada. La Paula s’espera com un enamorat a l’enamorada i quan la veu a la seva cadira de rodes amb els ulls tancats se li ensorra el món. Tot i així agafà la cadira i quan la té agafada amb les dues mans s’acosta a la cara de sa mare, li fa un petó i li diu a l’orella “princesa avui anirem al parc, seurem de costat i mirarem com juga la quitxalla”. La seva princesa dorm en un altre món i li xerra en castellà episodis d’una escena que no és ni d’aquí ni d’ara. La Paula li ha comprat croissants de xocolata petits per fer-la berenar una mica. Està molt prima i tem que quan arribi l’hivern, aquest se l’emporti del tot. Li acarona la cara mentre l’anciana xiuxiueja quelcom i a la Paula li sembla que està dient que s’ha d’anar a comprar el peix a la Boqueria. Li acosta el croissant a la boca i intuïtivament la Maite l’obre i accepta un tros del berenar. Mastega i empassa a pesar de que fer un àpat no està potser dintre del guió escenogràfic que la Maite segueix en el seu segon món. “Si pogués saber on ets mare!” pensa a Paula mentre una llàgrima traïdora li rodola per la galta. Però no vol que els nens que corren entre rialles i crits de joc la vegin així i s’eixuga la gota i segueix donant-li el berena. Li sona el mòbil i el mira. El Bernd li demana si es poden trobar a la parada de metro de Diagonal Mar perquè vol anar a fer unes compres al centre comercial i a la sortida vol explorar el parc. La Paula li respon que ha de passar un moment per casa seva i podria arribar-hi cap a dos quarts per anar a passejar amb ell però el seu marit li respon que li agradaria anar amb ella de compres. És gairebé una ordre i automàticament elimina del seu imaginari la seva visita gairebé diària al pis. Quan la Maite s’ha acabat els tres croissants la Paula li explica com li ha anat el dia a l’escola. De cop ha de somriure perquè quan era menuda també arribava a casa de l’escola i li explicava a sa mare els envitricolls de la vida escolar. Les escaramusses de l’hora de l’esbarjo, qui no havia portat els deures fets i l’excusa que havia donat i com d’avorrida era l’assignatura de religió. Sempre amb la maleïda paràbola de la zitzània. Ara li pot explicar els problemes de pronunciació dels seus alumnes que enganxen el so “sh” de “ich” amb la hac de “heiβen” i en comptes de dir “jo em dic” diuen “jo cago”. Una anècdota amb què la Maite i el Jaume haguessin rigut de valent. Els seus pares mai no van estar gaire contents amb la decisió de la Paula d’estudiar Turisme. Semblava un grau amb poc futur i les sortides laborals que eren molt esclaves. I la portarien potser lluny de casa que és el que va passar. Ara, asseguda al banc amb la mare al costat i mentre li acarona la mà li diu a cau d’orella perquè percebi el seu olor i potser alguna espurna del seu cervell processi la informació:
— M’agrada molt ser professora d’idiomes mare. I saps què penso? Potser hauria d’haver estudiat filologia. No sé quina. Germàniques, anglesa o francesa però filologia. I així podria veure la mateixa “clientela” cada dia durant una temporada i no em sentiria com si tot fos tan efímer… Potser teníeu raó el pare i tu. —Li acarona suaument la mà, la mateixa que coneix de la seva infància, la que agafava fort quan anava pels carrers de Barcelona plens de gent fins l’escola. Aquella mà que li donava confiança i que ara toca suaument per gravar el seu tacte en la seva memòria sana—Potser no vaig escollir bé mare. Em perdoneu?
Un segon missatge sona i mira el mòbil. És el Willi que li demana com va tot. Ell l’arrenca de la realitat paral·lela que ha començat a construir i de cop s’adona de l’hora que és i s’aixeca disposada a tornar a sa mare al seu darrer refugi. Una imatge llarga i esprimatxada s’esbossa al fons de la plaça i el cor li fa de nou un salt. És la segona vegada que creu veure’l en poc temps. Aquest joc mental de tornar al passat no li va bé “creus veure’l on no hi és Paula, això t’ho has de fer mirar” es retreu mentre aferra amb força els agafadors de la cadira de rodes i la porta a la residència. Abans de que li tanquin la porta i se l’enduguin, la Paula li fa un petó i li diu “fins demà princesa” i ella se’n va a buscar la bicicleta amoïnada pels fantasmes del passat…

El somni de la papallona VI.

Deixa un comentari

El carrer Doctor Trueta, que temps enrere havia estat el carrer Wad-ras en honor a una vall del Marroc, és un carrer força ampli i curiosament ombrívol però net i endreçat i el pis que ha triat la Paula és prop de la Rambla del Poblenou que tant li agrada. Quan el Bernd descobreix de lluny aquesta artèria ciutadana s’il·lumina la seva mirada.
— Això ja és una altra cosa!
Arriben a l’entrada i a la Paula li costa trobar les claus entre el batibull de coses que du a la bossa. Finalment extreu el manyoc i obre la porta que dona a una escala no gaire ampla i alhora força fosca. El Bernd fa cara d’espantat. El seu pis a Sonnenallee no és cap meravella però les entrades a Alemanya són més àmplies que les de segons quins pisos Barcelonins. De fet, a alguns indrets de la ciutat era tota una aventura treure un difunt amb la caixa perquè les escales estretes no permetien baixar-lo de manera digna. Això la Paula tampoc li vol explicar avui al Bernd que primer s’ha de relaxar i estar de bon humor per escoltar històries com aquesta.
La porta del pis és de fusta antiga pintada amb un picaporta de bronze que mostra una mà sobre una pedra. Com que el timbre només funciona de tant en tant, el picaporta ha recuperat la seva funció. Observa divertida la cara del marit que sembla a punt d’arrencar a córrer. Sense saber-ho somriu. Obre la porta que dona a un passadís no gaire ample a la dreta del qual hi ha dues portes. Senyala al Bernd el penja-robes i ell hi posa la seva jaqueta prima. El fa passar pel menjador i arriben al dormitori. El pis estava completament moblat però el Bernd ha notat de seguida la mà de la Paula que hi ha posat uns detalls per fer-s’ho una mica més casa seva. Demana on és el bany i ella li indica. Quan en surt sembla de més bon humor.
— Petit però acollidor!
— I car! Nou-cents euros per cinquanta metres quadrats és un robatori però com que ho paga tothom no hi podem fer res. I el barri està molt bé. Ja ho veuràs!
L’estira pel braç i la porta a l’habitació tot traient-li la roba.
— Quina pressa! —fa la Paula entremaliada.
— El cafè ja el farem després que ara tenim feina!
Les parets del pis són primes i en un moment donat s’adonen que els veïns han posat música, segurament per no sentir massa els detalls. El Bernd està una mica suat.
— A Berlin ja no estaríem suant. Més aviat necessitaríem la manta… — observa ell.
Per la finestra entra encara una claror poc usual per ell per l’època de l’any.
— I a Alemanya ja tindríem de sensació de que no cal sortir perquè ja és fosc.
La Paula s’alegra que ell trobi aspectes positius.
Xerren una estona de les darreres novetats en terres germàniques. Força gent que enyora la ex-cancellera Merkel perquè la “Ampel Kaolition”, la coalició del semàfor no acaba de ser un govern prou ferm. El Bernd comenta les darreres batudes policials per enxampar traficants. Tot i que molts d’ells són estrangers, els que remenen les cireres són alemanys que renten el cap els joves de classes socials baixes i aquests es deixen enredar perquè no veuen perspectives laborals clares. La Paula es va acostumar a Neuköln perquè li semblava còmode no destacar com a estrangera. Però no s´hi ha sentit mai segura.
— Quan tornis podem intentar canviar de barri.
“Quan torni”. Aquestes dues paraules li deixen un regust a la boca que voldria treure’s de sobre i els petons del Bernd no li renten el sabor agre.
Passen el vespre passejant pel Poblenou i decideixen sopar a un dels restaurants libanesos de la Rambla. El Bernd vol convidar-la però no s’hi vol gastar el que ell considera uns preus desorbitats i la majoria dels restaurants li semblen cars. Des de fa un any té un cotxe nou i la seva intenció és pagar-lo el més ràpidament possible. Per això ara tota la resta passa a ser un luxe. Ni escapades romàntiques de cap de setmana, ni àpats fora de casa. La Paula calcula els anys que li queden de dieta financera hipocalòrica i aparta el pensament perquè sap que es posarà de mal humor. Amb l’estómac ple van a fer una passeig després del sopar i arriben fins al mar. Ell aprofita el bon humor de la Paula per demanar-li de nou si ja ha parlat amb el Marc i ella s’excusa dient que no l’ha trobat al pis i no vol fer-ho per telèfon. Ell la mira de reüll però no diu res i suposa que no vol espatllar la primera vetllada plegats a la ciutat. Per desviar el tema pregunta si li vindria de gust fer una sortida el dissabte o diumenge. Res d’especial, només anar a passar la tarda fora, potser a passejar per alguna zona de Collserola o anar al Maresme.
— M’agradaria explorar la ciutat primer. Voldria veure un parell de parcs i anar al MNAC. He llegit que és molt interessant. Podríem aprofitar per anar als Bunkers del Carmel que hi ha una vista espectacular m’han dit. Si et sembla bé, és clar. Potser estàs cansada de Barcelona i et cal sortir, llavors sortim…
— El que em proposes també em sembla bé. Ara als Búnkers ja no hi fa tanta calor i també em fa il·lusió anar a visitar parcs amb tu. El que passa és que acostumat a tenir extensions verdes enormes prop temo que els nostres parcs menuts et semblaran ridículs.
El Bernd és amant d’anar al parc a córrer i a Berlin els seus favorits són el Volkspark i el Landschaftspark. El primer també agrada a la Paula, sobre tot pel monument japonès, la campana de la pau que el país va regalar a Berlín oriental, però ella prefereix perdre’s pel Tierpark del districte de Mitte perquè va ser el primer que va conèixer just poc després d’arribar a la ciutat. Se’n recorda perfectament perquè va aterrar a Berlín un quatre de setembre però el gris del cel feia pensar més en un novembre. Els primers dies adaptar-se a la seva nova rutina se li va fer una muntanya. Les cares de la gent li resultaven hostils, els edificis impersonals, l’enllumenat als carrers li semblava pobre i a sobre els companys la veien com una intrusa. L’hotel Adlon queda al districte Mitte i un dels vespres que va aconseguir no sortir després de les vuit va anar fins al Tierpark. Se sentia estranya i perduda, com si hagués pres una decisió a la vida que la faria anar cap al cantó equivocat. Va deambular entre els arbres sentint la fullaraca sota els seus peus i sense trobar-se ni una ànima fins que va començar a ploure lleugerament. Es va refugiar sota un arbre i va pensar que potser hauria d’haver agafat la feina a l’hotel Arles Plaza que tenia menys categoria però era a una ciutat on la gent semblava, de bones a primeres, més acollidora que a la capital alemanya. Es va arraulir al banc tot olorant els arbres humits de la pluja incipient i es va posar a plorar. Potser aquesta darrera aventura se la podia haver estalviat… Això és el que estava pensant quan un home jove li va passar pel costat i li va dir “Ei noia! Que et mullaràs sense paraigües!” Va aixecar el cap i es va trobar amb un ros d’uns quaranta i pocs i de cabell rinxolat i més prim que no pas gras. Li va recordar de seguida el Tom i sentí de cop una forta enyorança que es va reflectir ben segur al seu rostre perquè el noi li va oferir el seu paraigües per acompanyar-la fins el metro. La Paula va dir que sí. Així va conèixer el Wilhem, que es feia dir Willi i que va ser el seu primer gran amic en terres teutones. Per això per a la Paula el Tierpark representa el toc d’esperança quan tot sembla gris. I a Berlin és el lloc que escull per refugiar-s’hi quan tot li va en contra. Intuïtivament espera que el parc li torni a enviar algú que l’ajudi quan ho necessita.
Decideix que començaran pel Parc de la Ciutadella, faran el parc del Carmel i el Parc del Laberint d’Horta i els Bunkers el cap de setmana. Vol fer-li al Bernd la ciutat el més agradable i seductora possible.
Per la nit en apagar el llum s’adona que és la primera vegada que ella i el Bernd passaran plegats a la seva ciutat. Un pensament estrany l’omple alhora d’alegria i tristor. En cinc anys de matrimoni ell no li ha dedicat prou temps per interessar-se per Barcelona, la ciutat on tots els Alemanys que troba a l’hotel voldrien viure. Ella però es va embolicar amb un dels pocs que no hi mostren cap atracció. El Bernd l’abraça i l’abraçada acaba en joc sensual. Està cansada però les carícies del seu marit la revifen fins que tots dos queden sadollats. S’adorm pensant en què ha de fer un esforç per veure tot el més positiu i deixar córrer el que no ho és tant…
El divendres li passa volant i quan plega de la feina decideix anar directament a veure la mare. Li posa un missatge al Bernd i li diu que arribarà cap a les cinc i que hi ha macarrons a la nevera. Ell no li respon perquè s’ha apuntat a un curset intensiu de Voleibol a la platja per passar les estones del matí de la seva setmana de vacances prop del mar però sense tenir la sensació de fer el gallòfol. Ella dina amb una companya d’escola un entrepà de truita de patates, una aigua i un tallat i va en bicicleta fins a Plaça Joanic. D’allí camina fins al centre on va ingressar a contracor a la Maite. En picar a la porta la veuen i se sorprenen de que hagi arribat fora del seu horari habitual però la Paula no es deixa intimidar i demana si pot anar a passejar a la mare abans. L’empleada, una peruana xamosa amb la cabellera negra carbó sempre recollida amb una cua, li respon que ara mateix la portarà a l’entrada. La Paula s’espera com un enamorat a l’enamorada i quan la veu a la seva cadira de rodes amb els ulls tancats se li ensorra el món. Tot i així agafà la cadira i quan la té agafada amb les dues mans s’acosta a la cara de sa mare, li fa un petó i li diu a l’orella “princesa avui anirem al parc, seurem de costat i mirarem com juga la quitxalla”. La seva princesa dorm en un altre món i li xerra en castellà episodis d’una escena que no és ni d’aquí ni d’ara. La Paula li ha comprat croissants de xocolata petits per fer-la berenar una mica. Està molt prima i tem que quan arribi l’hivern, aquest se l’emporti del tot. Li acarona la cara mentre l’anciana xiuxiueja quelcom i a la Paula li sembla que està dient que s’ha d’anar a comprar el peix a la Boqueria. Li acosta el croissant a la boca i intuïtivament la Maite l’obre i accepta un tros del berenar. Mastega i empassa a pesar de que fer un àpat no està potser dintre del guió escenogràfic que la Maite segueix en el seu segon món. “Si pogués saber on ets mare!” pensa a Paula mentre una llàgrima traïdora li rodola per la galta. Però no vol que els nens que corren entre rialles i crits de joc la vegin així i s’eixuga la gota i segueix donant-li el berena. Li sona el mòbil i el mira. El Bernd li demana si es poden trobar a la parada de metro de Diagonal Mar perquè vol anar a fer unes compres al centre comercial i a la sortida vol explorar el parc. La Paula li respon que ha de passar un moment per casa seva i podria arribar-hi cap a dos quarts per anar a passejar amb ell però el seu marit li respon que li agradaria anar amb ella de compres. És gairebé una ordre i automàticament elimina del seu imaginari la seva visita gairebé diària al pis. Quan la Maite s’ha acabat els tres croissants la Paula li explica com li ha anat el dia a l’escola. De cop ha de somriure perquè quan era menuda també arribava a casa de l’escola i li explicava a sa mare els envitricolls de la vida escolar. Les escaramusses de l’hora de l’esbarjo, qui no havia portat els deures fets i l’excusa que havia donat i com d’avorrida era l’assignatura de religió. Sempre amb la maleïda paràbola de la zitzània. Ara li pot explicar els problemes de pronunciació dels seus alumnes que enganxen el so “sh” de “ich” amb la hac de “heiβen” i en comptes de dir “jo em dic” diuen “jo cago”. Una anècdota amb què la Maite i el Jaume haguessin rigut de valent. Els seus pares mai no van estar gaire contents amb la decisió de la Paula d’estudiar Turisme. Semblava un grau amb poc futur i les sortides laborals que eren molt esclaves. I la portarien potser lluny de casa que és el que va passar. Ara, asseguda al banc amb la mare al costat i mentre li acarona la mà li diu a cau d’orella perquè percebi el seu olor i potser alguna espurna del seu cervell processi la informació:
— M’agrada molt ser professora d’idiomes mare. I saps què penso? Potser hauria d’haver estudiat filologia. No sé quina. Germàniques, anglesa o francesa però filologia. I així podria veure la mateixa “clientela” cada dia durant una temporada i no em sentiria com si tot fos tan efímer… Potser teníeu raó el pare i tu. —Li acarona suaument la mà, la mateixa que coneix de la seva infància, la que agafava fort quan anava pels carrers de Barcelona plens de gent fins l’escola. Aquella mà que li donava confiança i que ara toca suaument per gravar el seu tacte en la seva memòria sana—Potser no vaig escollir bé mare. Em perdoneu?
Un segon missatge sona i mira el mòbil. És el Willi que li demana com va tot. Ell l’arrenca de la realitat paral·lela que ha començat a construir i de cop s’adona de l’hora que és i s’aixeca disposada a tornar a sa mare al seu darrer refugi. Una imatge llarga i esprimatxada s’esbossa al fons de la plaça i el cor li fa de nou un salt. És la segona vegada que creu veure’l en poc temps. Aquest joc mental de tornar al passat no li va bé “creus veure’l on no hi és Paula, això t’ho has de fer mirar” es retreu mentre aferra amb força els agafadors de la cadira de rodes i la porta a la residència. Abans de que li tanquin la porta i se l’enduguin, la Paula li fa un petó i li diu “fins demà princesa” i ella se’n va a buscar la bicicleta amoïnada pels fantasmes del passat…