La casa a les locucions angleses.

Una de les preocupacions principals de la meva vida ha estat sempre el tema de l’habitatge. Com que visc de lloguer sempre pateixo pel moment en què me l’apujaran i em veuré obligada a deixar el meu pis per buscar-me’n un altre. Per això penso que tenir una llar pròpia ha de ser un motiu de tranquil·litat absoluta o gairebé absoluta. Però l’habitatge ha esdevingut un article de primera necessitat caríssim de manera que ens veiem tots obligats a lligar-nos a una hipoteca per tal de garantir que podem residir en un lloc concret. Aquí no tenim mentalitat de viure de lloguer perquè aquest no permet estalviar així és que els que no hem pogut accedir a una hipoteca en aquest país ens sentim com a perdedors.
Si fa uns dos-cents anys la principal despesa de l’home era el menjar, ara és l’habitatge i no cal pensar en comprar cases, que només es poden pagar fora de les ciutats perquè els pisos són prou cars i segons a quin barri són impagables.
Però jo avui volia parlar-vos de cases i no de les que podem o no comprar-nos aquí sinó de les que apareixen a les expressions angleses i que són d’ús comú.
La primera locució la fem servir per designar una lluita o uns disturbis violents. Es tracta de la “rough House”. Com potser ja sabeu, “rough” en anglès és un adjectiu que es fa servir per a designar persones o situacions que semblen dures. Una “casa dura” per tant és una disputa violenta. Podríem dir que de vegades a Anglaterra els partits de futbol amb els fans d’un equip i un altre barallant-se han provocat “rough house”.
I quan un o una és molt pulcre i manté la casa en ordre i n’està orgullós o orgullosa, en anglès diem que aquesta persona és “houseproud” orgullós de casa. Sembla curiós si més no que els britànics tinguin una manera de designar aquest tipus de tarannà. A mi m’abelleix tenir el meu pis en ordre però aquest any ja tinc clar que no estarà tan net i endreçat com m’agradaria per manca de temps. Així és que no seré tan “houseproud” com normalment.
Però el que sí soc i seguiré sent és a “house-hunter”. El terme “hunter” avui dia és conegut per tothom pels anomenats “headhunters” que són literalment els caça cervells o caça talents que no són res més que persones que treballen en empreses cercant treballadors per a altres empreses. Doncs els “house-hunters” són els que busquen contínuament un lloc per viure. Jo he estat i encara soc una d’ells perquè viure de lloguer intranquil·litza ja que en qualsevol moment et poden apujar el preu del que pagues mensualment i no queda cap més remei que marxar. Per sort l’actual llei del lloguer obliga al propietari a demostrar una millora palpable de la qualitat de l’habitatge per demanar un increment del lloguer. Ja era hora que canviessin la llei!
Quan algú té una idea impracticable els anglesos l’anomenen una “house of cards”, casa de cartes. Als empleats a les empreses de vegades ens toca escoltar les “houses of cards” que ens proposen els de l’equip directiu creuant els dits que s’ho repensin abans de prendre decisions equivocades. Però qualsevol diu el que pensa davant dels “de dalt”.
Ara surto amb un tema actual. Fa poc els mossos van descobrir a un habitatge de sant Martí, més concretament a un del Poblenou, una plantació de marihuana. Aquest pis, en què segurament no hi habitava ningú, és el que els britànics anomenen “a clearing House” és a dir una que serveix per encobrir activitats delictives. I ben segur els agents que van descobrir l’habitatge i el que s’hi feia van fer el que els anglesos anomenen “bring the house down”, portar la casa avall, és a dir rebre l’aplaudiment de molts.
Quan algú fa tant de xivarri que ens impedeix concentrar-nos per exemple, llavors diem que ells “shut the house down” que tanquen la casa. Els meus actuals veïns del loft de sota ho fan sovint quan organitzen festes. I esbombant això de les festes sorolloses dels del loft el que faig jo no és res més que “shout it from the housetop” ho crido des del punt més alt de la casa, és a dir que ho esbombo.
I si algun dia aconsegueixo anar a parar a un lloc on no necessàriament he de patir perquè m’apugin el lloguer i no pugui pagar, és a dir un lloc propi, llavors finalment donaré una “house-warming party” que no és res més que una festa d’inauguració o com diuen ells “d’escalfament” de la casa, pis o llar.
La darrera locució m’abelleix especialment. En anglès resulta que quan ens entenem d’allò més bé amb algú diem “get on well like a house on fire”, és a dir que ens portem bé com una casa en flames. No entès mai d’on pot venir aquesta expressió però em sembla curiosa. A vosaltres no?
La imatge d’avui és del carrer Pujades del Poblenou prop del metro llacuna amb una de les boniques persianes pintades del barri.
Bona setmana!

Tradicions de tardor: El sant Martí.

Queden ja poquets dies d’aquest estiu que no ha estat ni tan calorós ni tan llarg com estem acostumats i el meu cervell es posa ja en mode tardor. Aquesta època de l’any ens porta el horrorós canvi d’hora que ens roba llum de sol, però també uns colors del bosc preciosos i dies de melangia veient la pluja regalimar per les finestres. La tardor és època d’introspecció i recolliment.
Avui vull parlar d’una tradició alemanya de tardor: el sant Martí, que se celebra en honor al sant nascut en terres hongareses i que va esdevenir el patró el vi. Sant Martí va néixer en una família d’un oficial de l’exercit romà cap al 316 i als 15 anys va començar a servir a la guàrdia imperial romana. Es convertí al cristianisme per una revelació durant un somni i es va unir als deixebles de Hilari però la corrent religiosa era oposada a les creences arrianes del bisbe Auxenci i sant Martí es traslladà a una illa per portar una vida de retir espiritual. Hi va ser fins que el bisbe Hilari va tornar a jugar un paper important dintre de l’església i llavors sant Martí es va traslladar a Poitiers i es convertí en diaca i prevere. Posteriorment el van fer bisbe. A l’Edat Mitja se celebrava Sant Martí la vesprada anterior al 11 de novembre i es feia amb un festí per preparar el cos pel dejuni anterior a l’època de Nadal. Tot i que associem el fet de menjar frugalment amb el període abans de setmana santa, el dejuni a aquestes dates és més aviat actual. De fet a l’església ortodoxa el dejuni encara és abans del Nadal. Es feia coincidir el Sant Martí amb l’època de sacrifici de les bèsties que no es podien mantenir a l’hivern per l’escassetat de pastures. A més durant centenars de segles el dia de sant Martí coincidia amb el final de l’any agrícola i el pagament d’impostos i rendes. Per fer el tiberi preparatori del dejuni es menjava sobre tot saïm, ous i evidentment porc. D’aquí allò de que “a todo cerdo le llega su san Martín”.
A Alemanya i a algunes regions d’Àustria, a Luxemburg, a Suïssa i al sud del Tirol el Sant Martí (Sankt Martin) se celebra amb els nens desfilant pels carrers amb llanternes enceses. Fins el segle XVIII la revetlla d’aquest sant s’encenien fogueres que s’havien de saltar com les nostres de sant Joan. La festa prové de França però ha arrelat a les terres de parla alemanya.
Però no us vull deixar amb la idea que les tradicions de tardor comencen tan tard perquè no és pas així. En realitat, tot i que el solstici de tardor no se celebra amb tantíssim rebombori com el d’hivern o el d’estiu, l’arribada de les fulles groguenques és motiu de festa a molts indrets. Els pobles eslaus mateix adoren la deessa Ovsen i li donen les gràcies per la collita durant la tardor. Durant aquest equinocci els eslaus feien pastís amb poma i col i si la massa pujava ràpidament ho interpretaven com a senyal de que la situació econòmica seria favorable el proper any de collites. Durant aquest dia es recollien andròmines velles de les granges i es cremaven. Què serà que l’home necessita cremar en fogueres les coses antigues i que vol perdre de vista? Ho devem portar inscrit al codi genètic.
A l’església ortodoxa es fa coincidir el naixement de verge maria amb el solstici, és a dir el 21 de setembre.
Sigui com sigui, aquesta època de l’any s’ha de gaudir de ple. El fred no ens arrauleix a casa i el paisatge de fulles daurades i rogenques és un espectacle visual d’una bellesa que em captiva any rere any. I per si la natura no oferís prou als nostres ulls, el paladar queda ben satisfet amb les receptes de tardor alemanyes que porten els ingredients típics com la col llombarda, la poma, la remolatxa que és una font boníssima de ferro, la carabassa, les peres i els moniatos.
Bona tardor a tots!

Més locucions alemanyes amb germanes bessones angleses III.

Reprenc avui el tema de les locucions alemanyes amb les seves corresponents angleses després del que ha estat per a mi sens dubte una setmana d’un daltabaix emocional excepcional. Potser algun dia podré escriure sobre l’Alzheimer i els estralls que provoca pels malalts i els familiars però de moment encara no tinc prou distància per fer-ho. No és cap secret que la meva mare pateix aquesta malaltia que se me la va enduent una mica cada dia i jo no puc retenir la meva tristesa sempre.
Tanmateix em vull concentrar aquí i avui en les locucions que em semblen interessants i amb les que sempre podreu brillar una mica de coneixements. Ja sabeu que una frase feta o locució idiomàtica escaient de vegades ens estalvia haver de gastar moltes paraules per explicar el mateix concepte. És per això que les fem servir en tots els idiomes.
La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “übers Knie brechen” que literalment vol dir “trencar sobre el genoll”. La fem servir quan prenem una decisió o fem quelcom de manera precipitada i sense pensar-hi suficientment. Jo això no ho faig gairebé mai, sense arribar a l’extrem de ser una cagadubtes però m’agrada meditar bé les coses per no cometre errors dels que després em penediré. L’equivalent d’aquesta expressió idiomàtica alemanya en anglès és “to rush one’s fences” que ens arriba del món de la hípica. Com ja sabeu “rush” vol dir fer les coses amb pressa i “fences” són les tanques o reixats com les que es posen per mantenir el bestiar en seguretat o les que salten els cavalls en les competicions. De fet, a aquestes darreres es deu referir l’expressió. Quan nosaltres “rush our fences” donem l’ordre al cavall de saltar abans de que sigui el moment de fer-ho i el salt acaba malament.
La següent locució la fem servir quan volem designar algú molt just intel·lectualment parlant. Per a aquest tipus de persones els alemanys tenen l’expressió “dumm wie Brot”, ruc com el pa o també “dumm wie Bohnenstroh” que vindria a ser la palla de fesols, si algú de vosaltres sap què és. Amb aquests detalls és quan m’adono que he estat massa anys a la ciutat. Doncs pels anglesos llavors la persona és “as dumb as a post” tan ruc o beneit com un pal.
I si el que esteu fent és parlar per intentar convèncer algú però no us surt bé i gasteu moltes paraules i energia llavors els alemanys diuen que ells “reden sich den Mund fusselig” és a dir que parlen fins tenir la boca esfilagarsada. Els anglesos en canvi afirmen que parlen fins tenir la cara blava, és a dir “to talk until one is blue in the face”. Jo des del principi de la pandèmia que m’esfilagarso la boca intentant convèncer a la gent de que és molt important portar la mascareta per no contagiar a ningú. I ara que se’ns permet anar sense, segons com prefereixo seguir-la portant perquè la vacuna no evita el fet que ens contagiem o siguem capaços de contagiar els altres.
Quan una persona fa una cosa que va en contra de la seva manera de ser o convicció, llavors ho expressem en alemany amb la locució “über den eigenen Schatten springen”, és a dir saltar per sobre de la pròpia ombra. I és que és molt difícil desfer-nos de la nostra ombra tant com de les nostres creences i manera de ser. Els anglesos en canvi, quan fan quelcom difícil com fer quelcom en contra de les seves conviccions el que diuen és que ells “bite the bullet”, mosseguen la bala. Aquesta expressió però no té res a veure amb fer una cosa en contra de les pròpies conviccions sinó només quelcom que ens resulta extremadament difícil.
I aquí una que a mi em va molt bé i és la de “die zweite Geige spielen” o tocar el segon violí que emprem quan no ens sentim gens importants. Toquem el segon violí quan no som qui porta la veu cantant o quan quelcom no és prioritari. Similar però no igual és l’expressió anglesa de “to take the back seat” que s’utilitza quan un deixa d’estar en una posició de poder i influència.
Pels maldestres, aquells que tot ho trenquen, cauen fàcilment o no tenen traça fent les coses els alemanys diuen d’ells que tenen “zwei Linke Hände” dues mans esquerres. En canvi pels anglesos tenen “fingers like toes”, dits de les mans com els del peu.
I quan per algun motiu anem errats els alemanys diuen “auf dem falschen Dampfer sein”, és a dir estar al vaixell de vapor equivocat. Els britànics tenen una locució molt castissa per assenyalar que no van pel bon camí i s’estan errant: “to bark up the wrong trea”, lladrugar a l’arbre incorrecte. A mi em ve al cap la imatge d’un gos bordant a un arbre pensant que hi ha algun animaló enfilat però on no hi ha res més que fulles.
Per avui ja en tenim prou. Ens retrobem dijous vinent.
Us deixo amb una foto d’uns arbres i un gos als jardins del Mestre Balcells de Gràcia, un dels llocs on ens agrada anar amb la mare.

Locucions angleses per tornar a la feina.

Imatge de l’Escala.

Com que ahir va ser el primer dia de tornada a la feina per a molts després de les vacances d’estiu, indubtablement avui les locucions de les que us vull parlar són les que m’han vingut al cap pensant en l’escola i la feina i el que associo amb aquestes dues.
Fa ja gairebé dues setmanes que els professors fan circular els típics mems amb imatges de prestatgeries del supermercat plenes d’ampolles de vi, cervesa o altres espirituosos més potents com el Jäger Meister i amb una anotació que fa “tot preparat per la tornada a l’escola”.
Generalment cap a finals d’agost jo ja estic tipa d’anar a la platja, a la piscina, de llegir i fer el gallòfol i en el fons desitjo tornar al ritme de la feina perquè estar ociosa a mi no m’omple gaire per no dir gens. Però aquest any les meves circumstancies personals han fet que no acabés de tenir el descans i la desconnexió que hagués necessitat i el retorn a la feina se’m farà feixuc. I encara bo que la primera setmana i mitja són preparatòries del curs i no he de posar-me de cara als alumnes de cop. Cada any és com sortir a l’escenari i representar una funció.
Però no us vull parlar de les penes i glòries de la meva professió sinó d’unes quantes locucions. La primera és la de “to tell tales out of school” que literalment vol dir “contar contes fora de l’escola” i es fa servir quan algú es dedica a parlar malintencionadament de la vida privada d’algú altre a la seva esquena. Un costum ben lleig però comú arreu del món pel que sembla. Com nosaltres també els anglesos diuen de la gent que té una visió de la vida basada en principis antics que és “of old school”.
I parlant d’escoles, on no voleu pas portar als vostres fills és a una “sink school” que es el terme amb què es designen aquelles institucions d’on només en surten adolescents sense graduar i sense possibilitats de tenir un bon futur.
Si pel contrari algú ha de ser un exemple a seguir en fer quelcom, llavors en anglès diem que és “an object lesson”. Qualsevol persona capaç de sacrificar el seu temps i energia per ajudar a una altra és “an object lesson”. D’aquest tipus de gent però n’hi ha poca.

En anglès quan una persona té mal caràcter o és falsa o cruel l’anomenem “a nasty piece of work” un bocí de treball desagradable. D’aquests segur que ens en creuem un parell durant tota la nostra vida perquè n’hi ha suficients per no poder tenir la sort de no trobar-los pel camí. I quan ens han fet la primera mala passada segur que sentim la necessitat de venjar-nos-en o el que diuen els anglesos “to square accounts” quadrar comptes.
Com ja deveu saber, una persona a qui li agrada molt treballar és un o una “workaholic” que és una unió de les paraules “work” feina i “alcohòlic”, és a dir un addicte a la feina. Jo tinc la impressió que en la societat actual s’espera de tots que ho siguem una mica. I de la mateixa manera hi ha gent a qui li encanta haver de fer hores extres i passar-se el dia a la feina i aquests en anglès són el que es designa amb “a glutton for for work” és a dir un golafre de treball.
Jo us he de dir francament o en locució britànica “fair and square”, és a dir just i quadrat, que a mi m’agrada la feina però a la vida hi ha altres components i al·licients per a mi i per això necessito un equilibri entre la feina i el temps lliure i per tant no crec pas que arribi a ser mai “a glutton for work”.
El que sí intento és donar a tothom un tracte just o el que anomenen els anglesos “a square deal”.
I quan estem tots al màxim amb els nervis, el que necessitem és una manera de deixar anar la negativitat que portem a sobre i relaxar-nos, és a dir el que en anglès es diu “to work off steam” o bé “to let off steam” deixar anar el vapor. I és que els nervis són com una olla a pressió que es va omplint de vapor i si no el deixem anar podem acabar explotant. Jo personalment he de trobar noves maneres de deixar anar el vapor. M’abelleix l’esport i la natació m’ajuda a relaxar-me però de vegades voldria trobar una altra vàlvula d’escapament dels nervis.
Per avui us deixo amb una imatge refrescant de l’Escala per anar fent boca per les properes vacances i espero que el primer de setembre i el retorn a la rutina no hagi estat gaire traumàtic per vosaltres.

Visites interessants a la Costa Brava per evitar fer només platja.

Va voler el destí que aquest estiu jo no pogués acabar les vacances a França tal i com havia previst. A la meva parella i a mi ens va tocar venir a les poques hores d’arribar per una d’aquelles emergències mèdiques de la meva mare, que tan típiques són de la gent gran en època d’estiu. I com que l’edat no perdona no ens vam voler arriscar a haver de tornar a fer tants quilòmetres de cop i se’m va acudir fer unes vacances a casa per descobrir la part de la Costa Brava que encara no coneixia.
Així és que en el post d’avui us donaré unes recomanacions de com passar cinc dies a la Costa Brava i fer unes visites turístiques molt interessants que podeu compaginar amb algun bany refrescant d’alguna de les platges de per allí.
La base de les nostres incursions la vam tenir a l’Escala, més concretament a cala Montgó on hi ha dos càmpings prou grans i ben organitzats que a la meva parella i a mi ens serveixen per cobrir les necessitats bàsiques de dormir i esmorzar i sopar sense haver de pagar el gust i les ganes per un llit on han jagut una immensa quantitat de visitants.
Si sou d’aquí molt probablement coneixeu l’Escala perquè és un municipi força anomenat i prou gran. A més de les seves platges i el passeig Marítim, l’Escala és un indret ideal per accedir en poc temps a altres punts molt interessants de visitar.
Aquest estiu el primer mig dia de vacances el vam invertir per veure els següents poblets tots ells no gaire lluny del nostre càmping: Monells, Cruïlles, Madremanya i Palau-Sator. Si heu vist Pals i Peratallada aquestes poblacions us recordaran aquells diamants polits amb la diferència que no són ni molt menys tan conegudes i per tant pràcticament no hi havia turistes. Val la pena visitar aquests pobles i a més es poden fer còmodament en una tarda.
Pel que ja necessiteu un xic més de temps és pel conjunt monumental de Sant Pere de Rodes. Nosaltres hi vam passar un matí i només vam aconseguir veure bé el monestir. Avui dia amb els codis QR cadascú pot escoltar les explicacions del guia virtual al seu gust amb la qual cosa passejar pel recinte és molt relaxant. També s’hi fan visites amb guies de carn i ossos però aquestes només tenen lloc un cop a dia i nosaltres vam arribar massa tard per participar en la visita en català. Val a dir que arribar a Sant Pere de Rodes és un trajecte un xic pesat però la vista des del Monestir és impressionant i més encara si tenim en compte en quina època es va construir l’edificació i a quina altitud. Es va construir entre el segle X i XI i és d’estil romànic tot i que per la seva alçada, l’església podria ser gòtica. Segons la llegenda , sant Pere de Rodes va ser construïda per uns monjos que havien arribat a aquestes terres per ordre del Papa cercant un indret ideal per amagar les relíquies de sant Pere en un moment en què es temia que fossin saquejades. Els tres monjos van pujar a una de les muntanyes properes al monestir, hi van trobar una cova i van guardar les relíquies i van tornar a Roma. Un cop allà i quan el Papa ho cregué convenient, els va demanar que tornessin a buscar les relíquies però els monjos no van saber trobar la cova mai més i van romandre a la zona on ara és el monestir, en van impulsar la construcció i s’hi van quedar a viure. Els habitants de Sant Pere de Rodes pertanyien a l’ordre dels Benedictins i per tant en tot el Monestir només vivien dotze monjos i l’abat. Portaven una vida immensament recollida i ordenada i només menjaven un cop al dia escoltant les oracions d’un dels seus companys. Qui vagi a Sant Pere de Rodes no podrà evitar pensar com van poder construir el Monestir en un indret tan elevat havent de portar tot el material de construcció fins a aquell punt. També sorprèn el fet que fins ben entrat el segle XVIII a Sant Pere de Rodes s’hi produïa vi que després s’exportava a l’estranger i és que la producció de vins i espirituosos és molt típica de forces centres religiosos, però en el cas d’aquest monestir cal pensar que s’hi havia de fer arribar tot el raïm necessari a aquest lloc tan desavinent. Que els monjos s’han dedicat a la producció de begudes alcohòliques no és cap secret. De fet el que va inventar el xampany en tastar-lo va dir que “havia begut una copa d’estrelles”.
A l’església el detall més sorprenent és que els bells capitells de la part esquerre estan molt més malmesos que els de la dreta. Això s’explica perquè en perdre’s les finestres, el vent ha portat partícules de sal del mar que han erosionat la pedra amb que estaven fets els capitells.
No va ser fins el segle XVIII que els monjos que vivien a Sant Pere de Rodes van demanar permís per abandonar el monestir i anar a viure en un indret menys deixat de la mà de Déu si és que em permeteu fer aquesta comparació tan contradictòria.
Si us agrada la història, llavors sens dubte podeu prendre nota de les meves vacances perquè a més el monestir de Sant Pere de Rodes, a Roses es pot visitar la Ciutadella i en el seu museu es pot veure com el nivell de l’aigua ha baixat des de la seva construcció. Si bé la visita a la Ciutadella no ocupa tanta estona com la de sant Pere de Rodes també s’ha de dir que arribar a Roses no és tan difícil com arribar al conjunt de Sant Pere.
Encara més interessant que la Ciutadella de Roses és la visita a les ruïnes d’Empúries. Ara us explicaré el que no heu de fer de cap manera, és a dir, el que vaig fer jo. Vaig posar tota la meva atenció en la història de la part grega del jaciment i quan vaig arribar a la romana ja se m’havia acabat la concentració i la capacitat de retentiva. La visita és densa i plena d’informació i anècdotes. La imatge del déu Asclepi de la medicina em va quedar gravada al cervell de ben petita quan ja vaig visitar les ruïnes amb els pares. Dempeus al mig del recinte del que va ser l’enclavament grec, aquesta estàtua ha sobreviscut el temps i ens recorda amb fitant el mar que té davant, que els metges grecs tenien una manera molt poc científica de diagnosticar les malalties. Es veu que als malalts se’ls donava una substància que els provocava un son profund i se’ls posava a dormir en un dormitori amb altres malalts i quan es despertaven, els metges escoltaven els somnis dels pacients i segons aquests establien un diagnòstic. Sembla ser que de malalts se’n guarien pel que s’ha de pensar que a més dels somnis, els metges devien analitzar altres símptomes.
Però no us penseu que només els grecs eren imaginatius i volien llegir senyals per tot arreu. Els Quan els romans volien inaugurar una ciutat, contractaven als augurs per tal de demanar-los si l’empresa funcionaria o no. Els augurs llavors estudiaven el vol dels ocells i després d’una anàlisi d’aquest deien si era convenient o no fundar la ciutat en qüestió.
El museu d’Empúries proporciona teca per tot un matí o tota una tarda però si es té temps és recomanable veure’l en dos sessions diferents perquè altrament la quantitat d’informació es fa difícil de digerir.
I si gaudiu de la història antiga no us podeu perdre el poblat ibèric d’Ullastret, una meravella impressionant que no es prou coneguda per lo important que és.
El poblat ibèric d’Ullastret va ser el més gran de tot el món ibèric i va arribar a tenir fins a sis mil habitants segons els arqueòlegs. Els indikets que hi vivien van construir una muralla enorme per la època per dissuadir els altres ibers que els volien atacar de fer-ho. En aquella època era prou habitual quan hi havia mala collita i per sobreviure s’havien d’espoliar les sitges de les poblacions properes. No obstant el poblat d’Ullastret era de mal conquerir. I pels amants de la sang i fetge, el museu us depara una sorpresa: dos cranis travessats per un estri de metall que s’exhibien a la casa d’algun dels nobles indikets. Els caps pertanyien a uns enemics ibers també que van ser capturats. Aquest costum de penjar els caps els venia dels celtes.
Fins ara però us he parlat de museus, runes i conjunts arquitectònics però la zona propera a l’Escala és molt més que això. Si us heu cansat de la imatge de les platges de l’Escala i ja teniu les vostres anxoves en conserva, llavors potser és hora de fer una excursió a Llançà, un municipi d’uns cinc mil habitants que ens ofereix un passeig marítim ple de locals de restauració i comerços que garanteixen que no ens avorrim quan les hores de platja ja s’han acabat.
De tots els indrets visitats potser només Sant Martí d’Empúries ens va deixar un pèl eixuts. Si bé el poble és bonic, no ho és pas més que Monells o Madremanya però en canvi sí que sembla pensat per treure els calers als turistes nacionals o internacionals. El poble es visita en un tres i no res i en el seu centre conflueixen tots els restaurants de la localitat que lluiten per atraure uns clients afamats on no hi ha una competència que ofereixi preus econòmics. Sant Martí d’Empúries em va semblar una màquina de fer diners.
Roses té una platja gran i bonica però el municipi està sobreexplotat i ens fa pensar en què dels anys cinquanta als noranta ningú encara parlava de sostenibilitat en el sector turístic. Sens dubte encara hem de donar gràcies que ens queden uns quants indrets a la Costa Brava que han preservat el seu caràcter. Amb això no vull dir que Roses no valgui una visita, ans el contrari, però si el que voleu és un racó poc freqüentat, no us puc recomanar ni Roses ni sant Martí d’Empúries.
Per a llocs amb encís i poc coneguts em quedo amb Monells, Palau-Sator, Cruïlles i Madremanya.
I evidentment si aneu a qualsevol dels museus que us he recomanat no us trobareu pas cap cua llarga com quan heu d’entrar al McDonald’s o al cinema.
Fins aquí la meva recomanació per unes vacances entretingudes i locals per explorar la part alta de la Costa Brava.

Més sobre la complexitat de l’àrab.

Faroles del mercat de Khan al Khalili al Caire.

Us porto aquesta setmana un petit article sobre la llengua àrab per tal que veieu el nivell de complexitat i bellesa que comporta aquest idioma.
Avui us vull parlar de l’arrel قبل. Evidentment depenent de la seva vocalització, voldrà dir una cosa una altra. Vocalitzat com a (cabla) seria un adverbi que vol dir abans. Com a nom femení amb les mateixes lletres però una (h) final àrab tenim la paraula قبلة que es vocalitza (cublatun). Si prenem l’adverbi abans en el seu significat d’anterior o davant de, entendrem de seguida per quin motiu amb les mateixes consonants es forma la paraula petó: per besar a algú com es petoneja una parella, s’ha d’estar un davant de l’altre. Ara em podeu argumentar que de petons en podem fer a molts llocs i que no tots són de parella, però el petó per antonomàsia pels àrabs és el de parella encara que els petons apassionats estan prohibits en els espais públics en la majoria de països àrabs.
El verb besar i el verb acceptar tenen la mateixa arrel قبل però és vocalitzen de diferent manera perquè acceptar és (cabila). L’associació mental entre besar i acceptar és clara perquè per tal que algú et doni un petó de parella, has d’acceptar primer. Com que aquesta llengua és tan exacte, si el que volem designar és l’acció d’acceptar amb resignació, és a dir, no de grat, llavors amb l’arrel que ara ja coneixem tenim el verb تقبل (tacbal).
De fet l’àrab és tan extremadament precís que de vegades, pel que nosaltres tenim un verb ells en tenen dos. Us en dono un exemple. El nostre “aconseguir” és en àrab és حصل (jasala) si és per coses concretes com aconseguir un sou o una meta però si aconseguim per exemple fer un somni realitat el verb és أحقق (ajacac). Però això no només passa amb verbs, no penséssiu que és tan fàcil. Amb els substantius també ens hi trobem. Si jo en català vull designar el progrés, en àrab em toca aprendre dues paraules, التقدم (altacdum) pel progrés tecnològic i التطور (altatur) si el progrés és personal. I quelcom em diu que si ens referim al progrés de la societat encara tindran un altre substantiu. Suposo que més tard o més d’hora en la meva vida ho esbrinaré. Però seguim amb l’arrel قبل. قابل (cabal) és trobar-se amb algú amb el sentit de meet però trobar amb intenció és تقابل (tacabala). Una entrevista de premsa porta la mateix arrel i és مقابلة (mucabalatun) perquè se sol fer de cara a cara o solia fer-s’hi abans de la pandèmia i el verb اقتبل (ictabal) vol dir rebre o sol·licitar de grat una tasca. Per últim, si en àrab volem dir la proper diem المقبل (almucbil) que ve de la mateixa arrel.
Ja us vaig comentar en un post anterior, que molts verbs són trilíters, és a dir de tres lletres i que afegint prefixes aquests adquireixen altres sentits. Crec que el post d’avui ha il·lustrat una mica el grau de complexitat d’aquesta llengua tan antiga i de la que es diu que té tretze milions de paraules. Feina per dies.
Per avui només es comentaré que l’àrab té paraules diferents per designar la tieta i l’oncle paterns o els materns. Veieu que en són d’exactes? I que en general les dones quan tenen el primer fill deixen de ser anomenades amb el que van triar els seus pares quan eren bebès i passen a ser anomenades mare de seguit del
Çççnom del primogènit.
Quan saludem a un àrab és important passar una estona demanant per la seva salut i la de la seva família perquè aquesta és l’eix de les societats àrabs.
També és important saber que els àrabs utilitzen sovint dos calendaris, el seu àrab que té 354 o 355 dies perquè es basa en els cicles lunars i el gregorià que és el que utilitzem nosaltres.
La lluna és un element molt important pels àrabs i la troben tan bonica que de fet d’una dona formosa es diu que es maca com la lluna plena.
Per avui us deixo i desitjo que fruïu de ple les vostres vacances tòrrides. Dintre de no res ens tocarà tornar a la rutina.
Bona setmana a tots!

Cats and humans: an ancestral bond II.

The Egyptians learned to adore the cat, the Persians took it as far as India, but it was with the Romans that the cat really colonized the homes of the greatest part of the European continent and the British Isles. Roman soldiers brought cats with them wherever they went, and they went a long way. In the capital the furry little animals soon replaced the ferret, used till the cat was introduced in human settlements to keep the number or rodents under control. As opposed to ferrets, cats did not stink so they had another advantage.
Although the Romans did not adore cats to the extreme Egyptians did, the goddess Libertas is depicted with a cat at her feet as a symbol of independence. Also in the northern mythology the cat is considered a magical animal. The love goddess Freya flies in the sky on a carriage pulled by wild cats.
Cats are also beloved pets in the Islam and the prophet Muhammad was known to be very fond of them. As for Buddhists, they believe that when a cat of the house dies, it speaks a few good words about its owner to Buddha so he is favourable to the human.
Israelis, who were in Egypt for such a long time, did not worship cats at all since they only needed a God to venerate.
And in fact cats’ good reputation and fame came to a bitter end when the leaders of the Christian Catholic Church considered them the embodiment of the devil. Inquisition pursued witches and cats and it sentenced a great deal of both to burn to death in bonfires and so cats were about to vanish completely from Europe.
And the extermination of our beloved furry friends had disastrous consequences for public health in the old continent. The pestilence, the plague that devastated Europe leading to the death of between a thirty to a sixty percent of the population depending on the area and the period, was caused by bacteria transmitted by fleas and also by the bites of rats. In humid areas with poor hygienic conditions such as most European cities at the time, the epidemy spread without any hope. Cats could not chase rats because there were hardly any felines in the streets any longer and it took humans quite a long time to understand cats could be very helpful allies against the plague and the epidemic. In spite of the fact that the Church had ruined the image of the cat, it returned to the cities to help fight the pestilence by controlling the proliferation of rats.
But the stigma lasted for ages and well into the XVIII century it was claimed that if there was a cat in a carriage the horses did not gallop as well as usual. Also, the superstition that asserts that if a black cat crosses our way it will bring us bad lack dates back from those times.
Thanks God not all countries were influenced by silly superstition. The inhabitants of Rome have a huge cat colony located in the remains of Torre Argentina in the capital of the Italic peninsula.
The inhabitants of the Coliseum city feed and adore the cats that wander in the remains because they consider they once saved the city from a pestilence episode.
And fortunately, nowadays hostility towards cats is over and they are the favourite pet in a vast number of countries.
A lot of celebrities and well-known people in the past and nowadays have had a special bond with our furry friends. Churchill for example always lived with at least one cat. Einstein had a stripped one that got depressed when the weather was bad. The scientist used to tell him “I know what the matter is, but I don’t know how to change it”. Dalí was photographed with his cats many times and the designer Karl Lagerfeld has what is probably the most spoilt cat in the world. It has two nannies of its own. Goethe once wrote a poem from the point of view of a cat happy about the caresses and cuddles. I apologise beforehand for my poor translation of the last lines of the poem.
“ sie stammeln und lallen und
huldigen mir.
Liebkosen mir glücklich Bauch, Ohrchen und Tatz.
Ich wählte es wieder. Das Leben der Katz“


„They stammer and babble and
worship me.
They caress happy my belly, ears and paws.
I would chose it again, the life of a cat”

I am not a cat expert yet. I know that my first serious contact with these felines was in Berlin where a female cat adopted me. During the lockdown I fell in love with my boyfriend’s cat Pablo so much that I decided to adopt mine. I spent moths in a raw browsing the webpage of Gats de Gràcia to find the ideal candidate for me. One day I saw Safràs picture and I went to Farigats to see him. From that moment he did not have to wait for a long time there because I adopted him a few days after.
I don’t have a scientific explanation about why Safrà has helped me balance my life. I only know that even when I have a lot of stress, as soon as I get home and see him a lot of the tension goes away. There was only one thing that worried me about having Safrà: I spend a long time outside home when I was at work he was alone. So I spoke again with Gats the Gràcia and they offered me the possibility to adopt a kitty so that Safrà would see it grow and accept it as a member of the family. The result of this has been happiness multiplied two times because now when I leave, I know none of them is on its own and when I get back home I have two adorable cats that want to keep me company.
I have no idea if cats are magical, and I have no scientific evidence for or against it but I know that my daily routine has been by far less tedious since I adopted them.
In case you are becoming fond of cats I have uploaded pictures of Safrà, who you might already know if you follow my blog, and the small one in the family: Sugus.
To finish this post I want to recommend you to have a cat in your lives and if you decide to do so, chose one from a shelter. They are very grateful animals that need and deserve a chance and wait for families willing to love them and provide for them.
Have a nice week!

Cats and humans: an ancestral bond.


They appeal to us with their smooth and elegant movements, they fascinate us with their gaze of vertical pupils and their physical strength. We fear their claws as sharp as their seemingly independence because they don’t yield to anything and as the German saying claims: “cat education is not that difficult, only after a few days they have taught us the most necessary things”. A saying that illustrates very well that we humans adapt to them more than they adapt to us. Despite having some detractors, the truth is that there are three times more domestic cats in the world than dogs. And if we translate these figures to our continent, there are hundred millions of domestic cats in Europe and eighty millions of dogs. Even though dogs are claimed to be man’s best friend, cats are the most chosen pet in the world and their allure is obvious if we think of the forty million people in the UK that watch cat videos every day. But why do we humans like these little felines so much? In this post, and the following one of the 12th of August, I will try to review the key aspects that have brought the furry animals to become allies with us and have made of them a number one star in the social media.
From all animal kingdom, the cat is the carnivore with the biggest eyes as compared to the size of its body. The cat’s eyes allow it to see with very little light and they cover 220 degrees. Its vertical pupils are specially suited to be able to measure correctly prey from the ground, which is extremely necessary since the cat can’t run for a long period of time.
But not only cats’ eyes are a technology wonder, also their sense of smell is extraordinary because they can hear six times better than us, poor humans. The muscles in their ears allow cats to turn them round independently.
As for their whiskers they act as an antenna and help them get oriented even in low light. And if we talk about their body muscles and flexibility it is important to highlight that they are proportionally stronger than tiggers. Cats are robust and strong, capable of incredible leaps, of falling on their four legs from impressive heights and they are real hunting machines. For all these reasons humans found them both fascinating and useful when they discovered us and decided to come and live in our homes about eight thousand years ago.
As Doctor John Badshaw claims, the decision of the humans to adopt the cat is a mixture of two factors: on the one hand, cats are outstanding hunters and they kept rodents far from our pantries and on the other hand, their facial features trigger in human beings natural instincts that make us want to protect them. If we analyse the face of a cat, the most remarkable traits are its big eyes, the small kin and nose and the round face. These features remind us of human babies and our brain is programmed to react positively to these. They are called by the German “Baby Schema” and they trigger what in English is called “cute response”. It has been scientifically proven that when humans observe babies, our bodies secrete the hormone dopamine at nearly the same level as when we watch cats. Moreover, when we are near babies or cats, we are automatically more careful in what we do. To sum up, cats were useful animals and with their lovely faces that resembled those of babies, we humans wanted them around.
In addition to their facial features, I would add that human beings were allured by the strength and power of cats because as Victor Hugo said: “we have home a tiger to stroke”.
The origin of our domestic cat dates back some eleven million years ago in the jungle of South-east Asia. This was the birthplace of the later “Felis Silvestris Lybica”, the wild cat that decided to come and live with us. But when did it come closer to humans? We might go back between eight and six thousand years BC in the fertile crescent. This was a vast area that covered the Mediterranean Levant and reached Mesopotamia and Persia and it was rich in corn and animals that could be kept in herds. Exactly in this part of earth, men put into practice the very basics of agriculture allowing them to grow the plants and grain they wanted to store afterwards in primitive warehouses, so that they could eat them at their convenience. Agriculture and livestock farming made it possible for men to have enough to eat without having to go hunting or collecting plants and fruits. This revolution meant humans had a great deal more time than ever before, hence this is the place where all ancient first magnificent civilizations were born. But with civilisation and the primitive warehouses the rodents took their chance to fill their stomachs without big efforts and the small creatures turned to be a threat to the well-being of these settlements. Until the wild cats, in their quest for food, came closer to the Neolithic settlements to take advantage of the great amount of opportunistic fresh meet there.
A grave was discovered in Cyprus with a young man buried approximately 40 centimetres away from a cat about eight years old. They were laid in the grave in a ceremonial way. Both are oriented to the west and the tomb is in the middle of a settlement that dates back to 7,500 BC. As the wild cat is not from Cyprus, one must consider that the first settlers brought it with them to control plagues. Since the cat was laid so accurately next to the man in the tomb, researchers have concluded there must have been an emotional bond between the two.
However, what scientists know for sure is that cats became part of the primitive homes as early as in Ancient Egypt. This country, with its river Nile fertilising the land it flowed through, was immensely rich in corn and grain and the use of the cats to control plagues was of pivotal importance to that civilisation.
Cats were adopted for being useful animals at first but with time they started being worshipped. Egyptians truly adored lions due to their strength and they were considered the guards of the Pharaohs. But this civilization worshipped different animals at different times and in a later stage, during the second Dynasty, cats were venerated, and they had an own goddess: Bastet. It was the divinity that represented protection, love and harmony.
The relationship between cats and Egyptians might seem contradictory. They adored them so much that when a cat of the family died, Egyptians shaved their eyebrows as a sign of mourning. Yet cats were mummified to be offered to the goddess Bastet in the temples devoted to her and the demand grew so fast that cats were held in temples only to be sacrificed and mummified later. It took seventy days to finish the mummification’s process, so you can imagine that the cat mummies turned to a very lucrative business with an imminent threat: cats were beginning to be scarce so the demand could not be met. This explains why a lot of cat mummies contain only parts of the animal and some not even animal matter.
In addition to it, Egypt had trade relations with Persia and Persians got to know cats, they liked them, and they imported them to Persia. Cats were suddenly goods to be smuggled since taking cats out of Egypt was forbidden by law in the lands of the Pharaohs. And the Persians took the cats to India. Cat started to inhabit in vast areas of the world, yet its real spread was still to come…
To get to know more, follow the post next week.

Els nyandús i els pagesos a Alemanya.

La setmana passada ja us vaig advertir que en alguna ocasió dedicaria una entrada a com de malament està el sector de l’agricultura i la ramaderia. Doncs bé, ha arribat el moment i aquesta setmana vull escriure sobre un fet que ha trastocat l’ordre dintre de la fauna i flora a l’Alemanya del Nord i més concretament a Mecklenburg-Pomerània occidental.
L’inici de la transformació involuntària data de fa una vintena d’anys a Groβ Gronau, a la regió de Schleswig Holstein. Allí un particular hi tenia un zoo privat amb sis nyandús que són una au similar a l’estruç i autòctona de Sud-Amèrica on ja fa anys que estan en perill d’extinció perquè a l’altre continent hi tenen molts depredadors com el jaguar. Al propietari privat del zoo li devia fer gràcia exhibir aquests animals inofensius i exòtics en aquest indret del món. I hagués tot estat la mar de bé si no fos que un bon dia, per un descuit d’algú de manteniment del zoo privat, la tanca que els mantenia en seguretat va quedar oberta i els animals van fugir.
En un principi ningú no hi va donar-hi importància. El propietari va acceptar les pèrdues però no va fer res per recuperar els animals i els guardaboscos de la zona van pensar que com que els nyandús són bèsties acostumades a viure en un clima calorós no sobreviurien el primer hivern.
Però resulta que els nyandús, que no volen però poden córrer fins a seixanta kilòmetres per hora, van arribar a una zona de Mecklenburg Pomerània occidental que els va agradar perquè hi havia conreus de colza que van adoptar com a àpat principal tot i ser omnívors. I és clar, de la colza se’n fa oli i per tant és una planta que porta moltes calories fet que explica el motiu pel qual els nyandús no només van sobreviure l’hivern següent, sinó molts d’altres i van reproduir-se exitosament de manera que el 2018 se’n van poder comptar sis-cents.
El que havia estat un petit descuit va esdevenir un problema pels pagesos de la zona perquè els nyandús són animals grans i les femelles poden arribar a fer un metre vint i els mascles un metre quaranta i unes aus d’aquesta tossa mengen corresponentment les collites de colza dels pagesos de Mecklenburg. Les pèrdues anuals per només un pagès poden ser de fins a deu mil euros perquè els treballadors del camp es veuen obligats a plantar un vint per cent més del que plantarien normalment per compensar els suculents àpats dels animalons.
Ara us demanareu què tenen a veure els nyandús a Alemanya amb les condicions de la feina del pagès? Doncs molt fàcil. Com ja sabeu tant l’agricultura com la ramaderia són sectors molt exposats a riscos diversos com la meteorologia. Una pluja a destemps o una pedregada i els guanys de l’any se’n van en orris. I amb els pagesos a Alemanya no és diferent perquè resulta que la majoria tenen una assegurança que els cobreix les destrosses ocasionades per animals salvatges però no per animals exòtics. I és que el nyandú no és un llop, una guineu o un porc senglar i per tant les pèrdues que pateixen els pagesos no són compensades.
La reproducció del nyandú a Alemanya ha estat tan fructífera que la Viquipèdia ja informa de la regió Alemanya com a territori on hi habiten aquestes aus. I s’ha de dir que a Sud-Amèrica estan contentíssims de que les collites alemanyes de colza siguin tan nutritives perquè de cop el nyandú ha deixat d’estar en perill d’extinció, si més no a l’altra punta del món.
En un principi els guardaboscos de la regió de Mecklenburg van pensar que per controlar la població de nyandús potser haurien de malmetre els ous. Per aconseguir-ho hi feien forats. Però aquestes aus són molt intel·ligents i van començar a posar-ne més. L’esperança pels pagesos llavors van ser els senglars. En general aquest tipus de porc salvatge també menja ous però la pega és que no els reconeixen com a tal per la seva grandària. Els agents forestals estaven convençuts que si els senglars els tastaven llavors el problema es podria acabar ràpidament perquè un senglar no es deixaria intimidar per un nyandú.
Però des de que algú es va adonar que els nyandús s’estaven reproduint massa ràpidament fins que es van començar a censar, els animals es van escampar.
De tot plegat només se n’ha tret profit perquè resulta que ara Mecklenburg és una regió que explota les visites guiades a les zones on es troba l’espècie, el nom científic de la qual és Rhea americana.
Com que el problema s’havia escapat al control de molts, finalment el 2020 es va permetre la caça de nyandús. Un altre turisme va sorgir, el turisme de safari de caça que en aquests moments ja està regulat perquè s’ha reduït la població de nyandús i no és la intenció de ningú acabar amb aquests animals que a més estan protegits com a espècie.
La simpàtica història ha canviat la fisonomia d’aquesta regió d’Alemanya on els seus habitants encara s’estan acostumant a veure passejar els ocells pels seus camps.
Aquest és un cop més un exemple de les conseqüències que pot tenir la manca de responsabilitat de la gent. La Suddutsche Zeitung en el seu moment ja va recordar el paral·lelisme d’aquest fet amb un altre que va passar a Colòmbia. Allà el famós narcotraficant Pablo Escobar tenia uns exemplars d’hipopòtam a la seva finca i se li van escapar. Estem parlant dels anys vuitanta. Quan va caure el seu imperi, les autoritats van reubicar els cavalls de riu a diversos zoos però alguns dels que havien fugit també van aconseguir reproduir-se i la població d’aquests animals fa uns anys era d’uns noranta. L’hipopòtam fa les seves necessitats a l’aigua i les seves femtes contenen uns nivells molt elevats de fosfat i nitrogen que alhora poden canviar l’estructura química de l’aigua dels aiguamolls afavorint la proliferació de bacteris que poden ser molt tòxics per a la fauna autòctona.
Resumint, que l’excentricitat de l’home la paga la natura molt cara. Per això cal realment actuar contra el tràfic d’animals exòtics i potser estaria bé regular la tinença d’aquest tipus d’animals de manera que qui vulgui tenir zoos privats no acabi provocant desequilibris ecològics.
Recordo però que no tots els animals exportats provoquen desequilibris als ecosistemes. Els gats per exemple s’han escampat arreu del món i són molt útils pel control de plagues com ja sabreu si vau llegir un anterior post meu.
Avui crec que calia fer veure dues coses: el nivell de desprotecció dels pagesos davant certes catàstrofes i les brutals conseqüències que pot tenir l’actuació irresponsable de l’home.
Bona resta de setmana i com que comencem l’agost i molts estareu de vacances, aprofito per desitjar-vos un merescut descans.

La família i les locucions angleses II.

Segueixo avui amb el tema de les locucions angleses que tenen a veure amb la família perquè encara n’hi ha unes quantes més.
La primera que us vull comentar m’agrada especialment pel seu significat, és la de “sisters under the skin”, germanes sota la pell. S’utilitza quan es vol expressar que dues dones que venen d’entorns diferents i pertanyen fins i tot a ètnies diferents tenen els mateixos gustos, habilitats o un tarannà similar que les fa compatibles. Si tenim la sort de conèixer gent d’altres països, ens adonem que l’afinitat no és un producte cultural sinó que és qüestió de caràcter.
Quan les persones són considerades poc sofisticades i fins i tot ignorants, els anglesos diuen que són “country cousins”, és a dir cosins de poble. Evidentment aquesta expressió data d’una època en què van començar a estar de moda les ciutats i els pobles quedaven més aïllats i els darrers progressos els semblaven llunyans o ni tan sols arribaven. L’Anglaterra que va veure néixer aquesta locució ha canviat perquè ara qui té diners va a viure a les afores en pobles ja que les ciutats impliquen molt estrès i problemes socials. Vaig comentar també en un post anterior que el que en castellà designen com a “pueblerino” en anglès s’anomena “country bumpkin” carabassa de poble, i en alemany “Landei” ou de poble. La llengua encara no ha adaptat la locució al pensament modern perquè avui dia cada cop més gent vol anar a viure al poble amb les mateixes comoditats que la ciutat però sense els nivells de contaminació de les metròpolis.
I parlant de pobles i de gent del camp, un “son of the soil” o fill del sòl, és una persona que ha crescut al camp o en una granja. D’aquests ja no en deuen quedar gaires perquè la pagesia i la ramaderia requereixen molt esforç i pocs guanys. És una llàstima que els governs no sàpiguen cuidar els treballadors del camp i de la terra que són els que alimenten les ciutats. De fet estan força desprotegits per la llei com ja us explicaré en un post un altre dia. Potser fins i tot la setmana vinent.
Quan diem que les persones són “country cousins” en certa manera se’ls considera un pèl ignorants perquè el coneixement en altres èpoques no arribava als pobles. Quan algú però és ingenu per naturalesa i confia massa en altres persones i per tant és fàcil d’ensarronar els anglesos l’anomenen “a babe in arms” un bebè en braços. I com que els bebès són el més innocent del món junt amb els animals, quan els anglesos parlen dels “babes in the wood”, els bebès al bosc, estan parlant de la gent innocent, massa confiada i sense experiència.
Els bebès són un tema del que les locucions angleses en treuen molt de profit. Per exemple quan algú es troba de cop i volta fent-se càrrec de les responsabilitats d’un altre ells diuen “to be left holding the baby”, és a dir, que t’han deixat aguantant en braços al bebè.
I recordeu que volia dir allò de “to throw away the baby with the bathwater?” Llençar el bebè amb l’aigua de la banyera? Doncs vol a dir deixar perdre coses valuoses intentant desfer-se del que ens molesta.
Seguim. He comentat unes quantes expressions que tenen a veure amb la manera com designem gent ingènua i sense experiència. Ara us en explico una que és tot el contrari. Quan volem dir-li a algú en anglès que no doni lliçons a una persona amb més experiència que ell o ella, els britànics diuen “ don’t teach your grandmother to suck eggs”. No ensenyis a la teva àvia a xuclar ous. No entrem ara en quins ous perquè crec que la locució té un clar doble sentit i més coneixent els anglesos.
La que fa molta gràcia és la de tenir “grandmother’s funeral syndrome”, síndrome de funeral de l’àvia. Què és? Doncs és el que diuen al Regne unit quan algú està absent a la feina dient que està malalt i se sospita que no ho està. Prové de l’època en que l’excusa recurrent per no anar a treballar era dir que s’havia mort l’àvia.
Recordo que l’any 2007 la directora del centre on treballava a aquella època em va parlar d’una alumna que sempre li venia amb excuses de no haver pogut fer la feina perquè havia hagut d’estar per la seva tieta que estava molt malalta. A mida que avançava el curs ella pintava la tieta cada cop pitjor fins que un dia que no devia entregar algun treball de molt pes, la noia va explicar que la seva tieta havia mort. Llavors la directora, entendrida per la història, va trucar a la mare de l’alumna per donar el condol i resulta que la tieta estava la mar de sana i que la nostra alumna s’havia inventat tota aquella història per no presentar la feina a temps. Doncs bé, clarament l’alumna patia “grandmother’s funeral syndrome”.
I si a algú de vosaltres el volen fer responsable pel comportament d’algun col·lega o soci, llavors els britànics pregunten “am I my brother’s keeper”, sóc el vigilant del meu germà? Per deixar clar que el que facin els companys de feina no és la nostra responsabilitat.
Com que ja us vaig comentar la setmana passada que les mascotes són part de la família us deixo de nou amb una imatge del Safrà fent la migdiada i el Sugus intentant despertar-lo.
Bona setmana a tots.