L’origen del Black Friday.

Divendres de la setmana passada va ser Black Friday, el divendres negre que ja feia setmanes que s’anunciava per tot arreu. Els bancs enviant correu brossa per garantir-nos un crèdit per si en volem fer ús en cas de necessitar urgentment algun article dels que podem comprar en una data tan assenyalada. Les botigues van penjar els cartells de descomptes una setmana abans per assegurar-se que no perdien cap client de compres més o menys compulsives del cap de setmana de descomptes més sonat de l’any. I és que les rebaixes de gener arriben sempre en un moment en què la gent ja ha gastat molt pels Nadals i a més ja han sortit a la llum el que apujaran determinats productes així és que els compradors van amb un xic més de cura amb els calers que els manquen.
El Black Friday també és una invenció americana i el seu origen sembla que encara no ha quedat del tot clar. Hi ha diverses teories. La més sonada diu que el Black Friday és la que diu que va néixer a les plantacions on hi havia esclaus perquè el dia després del d’acció de gràcies, aquests es podien comprar amb descompte. Una altra barbaritat.
Entre les versions més plausibles n’hi ha una que diu que el Black Friday prové del 24 de setembre del 1869 quan dos especuladors van comprar tot l’or que pogueren de les reserves d’or nacional fent que el valor en pugés per poder vendre’l després i fer una fortuna. Però el parany va sortir a la llum i Wall Street va patir una de les seves pitjors crisis.
L’altra teoria diu que el nom de Black Friday ve del divendres anterior a la festa de Thanksgiving, el dia d’acció de gràcies, quan molts consumidors anaven a les ciutats de compres i els botiguers passaven finalment d’estar “in red” en números vermells o de pèrdua a “in black” en positiu o en guany.
El que sembla cert sobre el Black Friday i l’origen del nom és que es va encunyar a Filadèlfia i es referia al dia després de Thanksgiving quan molts turistes baixaven a la ciutat per veure el partit de futbol Army-Navy. Com us podeu imaginar hi havia soroll, baralles i aldarulls i per aquest motiu els policies de la ciutat havien de treballar torns dobles per tal de mantenir els problemes mínimament controlats. Ells van ser els que van donar el nom de Black Friday a aquest dia tan especial. Els botiguers van intentar endebades canviar el nom de Black a Big Friday però no hi va haver manera. El Black Friday s’havia establert i estava en boca de tothom de Filadèlfia. El 1961 ja era mig oficial però encara no s’havia estès per la resta dels EEUU. Finalment a la dècada dels noranta els botiguers i comerciants van reciclar el nom del divendres negre per fer-lo coincidir amb una campanya comercial amb preus rebaixats que havia d’ajudar a les famílies a fer les compres nadalenques un pèl més assequibles. I l’anomenen Black Friday perquè suposadament han de fer beneficis en aquest dia.
Del que hi ha de veritat sobre els grans descomptes no us en puc dir res. Aquest any m’ha arribat fins i tot una notificació de l’OCU advertint de les pràctiques fraudulentes d’algunes empreses que apugen els preus just abans del divendres negre per baixar-los després i fer que els consumidors comprin.
Per a mi el Black Friday és un dia per no anar de botigues precisament perquè ens hi trobem les masses comprant compulsivament i l’ambient està caldejat. I aquest any precisament el Black Friday ha estat especialment negre per a mi i per als meus companys de feina i per tant dubto que cap de nosaltres sortís a comprar gaire més que el que és imprescindible.
D’un temps ençà, anar a botigues plenes em fa venir mal de cap. Potser és que ja no estic acostumada a estar en mig de masses i encara menys a la il·luminació excessiva dels establiments. Prefereixo comprar única i exclusivament quan em cal quelcom i evitar en la mida possible caure en les compres ràpides que sovint no són prou reflexives i per tant ens poden fer venir remordiments després.
Bon dijous a tots!

Agombolar, baula, escambuixar i altres tresors lingüístics.

Avui ja torna a ser el moment de comentar paraules nostres oblidades, perdudes o empolsegades. Per si les podem fer reviscolar i que omplin un xic de color els nostres discursos i el món que cada dia em sembla més prosaic. Anem pel carrer i hi trobem veus altes entestades en què participem en les seves converses anodines, colzades de gent que vol passar i no té espai, insults de ciclistes cap a altres ciclistes que no van prou ràpid o hi van massa. I no tenim ni temps de descriure l’entorn en què vivim. Perquè el soroll, la quotidianitat i la feina que sovint ens amoïna no ens deixen temps per assaborir els colors de les nostres existències. Quan no hi ha gaire temps de repòs la vida passa de llarg de nosaltres amb la simfonia de clàxons, cridòries, pujades i baixades de persianes de locals i milers de petits sorolls que serien esfereïdors si arribéssim de cop a la ciutat d’un indret més tranquil i calmós. I no sé si us passa també a vosaltres però a mi sovint em manca el temps de descriure el que sento o com em sento amb les paraules que s’escauen.
Avui us vull portar un parell de mots dels que m’agraden i que potser en algun moment us poden servir per embellir algun pensament. La primera paraula d’aquest dijous és “agombolar”. En el seu sentit més primitiu vol dir abrigar algú o acotxar. El que fem amb els nens petits quan els portem al llit vaja. Però com en castellà, agombolar té també un sentit metafòric de fer sentir algú escalf i repòs, de proporcionar a algú una sensació agradable de confort i protecció. I no només les persones poden fer-nos sentir agombolats o agombolades, sinó també els indrets i fins i tot els nostres animalons de companyia. Jo per exemple a casa em sento agombolada. Quan arribo les quatre parets que m’han vist créixer i on hi tinc infinitat de records i objectes amb històries pròpies, algunes de les quals són més antigues que jo, em sento immensament reconfortada i serena. De la mateixa manera segur que els meus gats se senten agombolats arraulint-se a la meva falda quan estic llegint al sofà. En tot cas el seu ronc m’indica que per a ells l’estona de tranquil·litat plegats els hi és grata.
El següent tresor lingüístic d’avui és un adjectiu: esponerós. Ho pot ser per exemple una planta quan és de fulles abundants o la barba d’un home. Els geranis del meu balcó també són esponerosos. I dissortadament després de la sequera que hem patit des d’aquest estiu esponerós és un adjectiu que no descriu en absolut la gespa dels parcs de Barcelona i sospito que de molts indrets. A veure en quin moment el cel ens regala una bona pluja i fa revifar la natura.
Fa poc vaig descobrir un substantiu que per a mi era desconegut i que em serà pràctic, la paraula “baula”. Una baula és una anella d’una cadena. També és l’anella gran i rodona subjecta amb un bocí de ferro treballat que servia antigament a les cases per picar a la porta. Com que els timbres van substituir les boniques baules la paraula va caure en desús fins al punt en què quan algun cop se m’ha trencat una cadena mai he pogut dir-li al joier que em calia arreglar-ne una o dues baules.
I d’un nom a verb que a mi m’és molt útil també, el de “descambuixar” que vol dir despentinar. I ho dic perquè el meu cabell està sempre descambuixar i m’és absolutament impossible endreçar-lo ni un xic.
Un altre mot dels que em semblen més bonics és el de “flotó” que vol dir una petita flota o grup, pot ser de persones, de coses o d’animals. Podem anar pel bosc i trobar un flotó de mores o igualment ensopegar amb un flotó de mosquits. La paraula m’agrada especialment perquè l’associo amb el verb flotar. En tot cas si designem persones un flotó seria gairebé el contrari de gernació, que és una multitud. Aquest dissabte passat vaig haver d’anar al centre a buscar un parell de coses i just en arribar al final del Passeig de Gràcia em voltava el cap de tanta gent com em venia de cara. Com que entre setmana m’hagués estat impossible anar a comprar el que em cal, vaig haver-me de vestir de valor per entrar al gran magatzem i en vaig sortir amb un bon mal de cap. Serà que m’agrada la ciutat però només en els seus espais més tranquils.
Celistre és també una paraula d’allò més pràctica, sobre tot ara que ja comença a fer fred i no totes les cases tenen aïllament optimitzat. A la meva per exemple a través de les escletxes de les finestres hi entra el celistre que no és més que l’aire fred que s’escola per aquests llocs que no acaben de tancar. Pràctica la paraula i molt específica.
I parlant de fred i de pluja i en definitiva del temps que ens hauria d’haver fet des de fa unes setmanes ja, un verb molt adequat és el de “llenegar” que vol dir relliscar i perdre l’equilibri en trepitjar una superfície que rellisca. Quan vaig estudiar a la TU de Dresden recordo que després d’una nevada per a mi era tot un esport intentar esbrinar abans de pujar al tramvia quantes persones veuria llenegar pels carrers coberts de neu o neu trepitjada. I jo mateixa havia d’anar molt en compte de no relliscar i caure.
I el darrer tresor lingüístic d’avui és sinònim d’un mot del que ja vaig parlar fa molt de temps en un post per aquí. El mot d’avui és “enfony” i no és res més que un sinònim de cofurna que és un indret, fosc, petit i rònec.
Per avui ja en tenim prou. La fotografia d’avui torna a ser del Safrà i el Sugus arraulits al sofà de casa. I què de gust que hi estem quan el temps es fred i fosc!

S’acosta ja el desembre i també la data de presentació de la meva tercera novel·la que serà el dos d’aquest mes que començarem. Ara ja no hi ha marxa enrere així és que ja em cal anar pensant com diré el que vull dir sobre la història que ara ja fa temps que vaig començar i acabar de teixir… bona setmana a tots!

Aplicacions mòbils i esclavatge digital.

I vet aquí que ara ja fa unes setmanes que em balla molt pel cap el tema de l’enfilall de dades que deixem sobre nosaltres a internet i m’he tornat un pèl aprensiva amb les xarxes i les aplicacions. Ja fa temps que es diu que els dispositius mòbils hi senten i que recopilen dades del que diem. A mi això em sonava a ciència ficció i fins i tot vaig fer un experiment amb un amic per tal de comprovar la fiabilitat de la llegenda urbana. Com que es diu que si parles d’un determinat objecte, de cop l’endemà o als pocs dies la publicitat que t’apareixerà per internet serà sobre aquest producte, jo i el meu amic vam decidir parlar una bona estona de les bicicletes Brompton per veure si el telèfon ens escoltava. Però evidentment ni a ell ni a mi ens va aparèixer cap anunci amb la famosa bicicleta plegable. Em vaig sentir alleujada. Fins que fa uns dies em va sortir al Facebook al llistat de persones que potser conec una dona argentina que conec de la platja. Si jo en tingués el seu telèfon no em sorprendria gens que m’aparegués al llistat de possibles amistats però és que no el tinc pas. I tampoc és amiga ni coneguda de cap altra persona amb les que tinc amistat al FB. Aquí ja em vaig començar a sentir un pèl molesta. Si més no m’agradaria saber per quins set sous FB ha arribat a la conclusió que la podria conèixer. I tot plegat m’ha començat a fer pensar sobre la quantitat d’informació que donem de nosaltres mateixos de manera conscient o inconscient. Ara ja fa unes setmanes vaig decidir que no publicaria tant a Facebook perquè quan escric quelcom sobre un bon moment que he passat amb algun amic o amiga, automàticament tinc la impressió que aquest instant fugisser perd la seva essència.
I fa poc es va publicar un article al 3/24 sobre la quantitat de dades que Amazon recopila sobre nosaltres i per quin motiu no és tan inofensiu.
Ara bé, sembla que tothom s’hagi posat d’acord per fer-nos dependents dels mòbils i tenir-los connectats utilitzant-lo contínuament. Totes les empreses, siguin del que siguin volen que et descarreguis la seva app. L’Eurofitness per exemple, el gimnàs on vaig a fer natació. Tenen el meu correu electrònic i m’envien dia sí i dia no informació sobre les seves activitats. No hi tinc res en contra. Molt sovint les esborro sense llegir-les però sempre podria haver-hi quelcom interessant. Però amb aquest nivell de connexió entre el club i el client no n’hi ha prou. Diumenge passat vaig anar a piscina com sempre. Entro i no veig res d’especial. En sortir de la piscina vaig a la dutxa i la sorpresa va ser meva quan m’adono que no hi ha manera de fer sortir aigua calenta de cap de les dutxes. Amb tota la celeritat que vaig poder aplicar, em vaig rentar cap i cos entre tremolor i tremolor tot recordant-me de la mare que havia matriculat a tots els de l’Eurofitness. Òbviament quan vaig ser a recepció vaig demanar al noi què passava i em va respondre de la manera més natural del món que la caldera del gimnàs estava espatllada des del divendres i que no portarien la nova fins dilluns. Vaig voler saber per quin motiu no s’havia informat als usuaris de la incidència tècnica per correu. Al cap i a la fi m’envien correus com a mínim un cop per setmana per foteses, aquesta incidència em semblava força més digna de notificació que la resta. El recepcionista em va respondre que la notificació s’havia passat a través de la app. Li vaig rebatre que ni tan sols sabia que hi havia una app i que en tot cas potser tampoc tenia ganes d’haver de descarregar-me una app per tot. Acabarem tenint-ne una per saber quan ens hem de sonar el nas! M’agrada tenir les aplicacions que decideixo jo i em semblen útils i que no hagin notificat la incidència a la resta d’usuaris sense aplicació em sembla discriminació tecnològica.
També va per aplicació l’assegurança del cotxe que tinc contractada. Que no em sembla malament però vaig haver d’insistir que volia també un telèfon físic d’assistència i saber quina pòlissa tenia jo per si de cas, en el moment que em calgués ajut en carretera, fallés la connexió del mòbil. No està mai malament tenir el pla B per si la tecnologia falla. I és que estic convençuda que hem arribat a un punt de tonteria tecnològica suprem. Poso per exemple l’escola mateix. Fa anys que ens atabalen amb allò que hem de fer servir la tecnologia, que fora llibres i que tot va amb pissarra digital. I el dia que ens quedem sense internet resulta que no es pot fer classe. Doncs jo segueixo defensant els llibres en paper. És obvi que els alumnes poden igualment estar pensant en la seva darrera aposta de la pàgina “apuestas deportivas” si tenen llibre. Però tenen molt menys possibilitats d’estar despistats davant del llibre. Per no dir que els escrits que em fan, me’ls fan en paper i sense deixar-los consultar cap dispositiu mòbil i és la mitja hora de classe més silenciosa i on els alumnes es concentren més de les que imparteixo.
S’han entestat en què comprem telèfons mòbils cada dos anys. Es queden tots curts de capacitat perquè hem de descarregar-nos infinitat d’aplicacions que com la del meu gimnàs potser només farem servir en el moment en què ens arribi una notificació important. Per no dir que no tinc cap ganes d’haver de donar més dades personals a ningú.
Per si no ho sabeu fins i tot els robots “Roomba” emmagatzemen dades sobre el mobiliari de la casa del consumidor. Només per això jo ja no me’n compraria cap ni un.
Suposo que em serà difícil fugir de l’ús de la tecnologia però intentaré que aquesta no controli la meva vida.
En el cas del gimnàs hagués estat molt efectiu posar un rètol a l’entrada que indiqués “Degut a un problema tècnic les dutxes de l’Eurofitness no tenen aigua calenta. Disculpin les molèsties”. Així si més no usuaris i usuàries com jo haguéssim pogut triar si fer la nostra sessió esportiva i congelar-nos a la sortida o deixar-ho per un altre dia.
L’escriptura sobre paper va ser un gran invent i sembla que ens hem oblidat de com d’útil és. De vegades el progrés també pot arribar a ser un regrés. A mi per exemple ja fa temps que el nivell de connexió digital de l’entorn laboral em sembla un abús. Els WhatsApps per feina fora de l’horari laboral o esperar que els empleats mirin els correus quatre cops al dia en el seu temps lliure per a mi equival a que tenen la idea que el meu salari no només compra el la meva feina dins l’horari laboral sinó també el meu temps de lleure. Potser algun dia reflexionem i aprenem a dir prou tots plegats…

Més locucions angleses relacionades amb l’esport.

Torno avui, després d’un cap de setmana que se m’ha fet curt, al tema dels esports i les locucions angleses. La setmana podria haver semblat breu perquè vam començar el dimecres degut al dia de festa i al de lliure disposició que van generar un pont llarguíssim. Quatre dies donen per a molt i sobre tot per a desconnectar, sortir de la rutina i dormir i descansar el que ens cal. I aprofitant que havíem d’estar descansats a la feina ens han col·locat una primera jornada de cohesió després de totes les hores lectives del divendres. Així és que a dos quarts de tres i sense avisar-nos que ens portarien fora de Barcelona, ens van fer pujar a un autocar i ens van dur al casino de Tiana on ens havien preparat un àpat de cohesió. En total érem unes vint persones i la idea era generar idees i propostes per l’escola després de l’àpat. Però és que la sessió de treball va resultar ser de només una hora i no sé jo si vam ser prou creatius per justificar l’àpat de germanor prenadalenc. Això sí, el menjar va ser boníssim i el lloc immillorable. O sigui que la setmana laboral va ser un pèl estranya i més encara perquè els nanos només parlaven d’un sol tema: que en Piqué es retira del futbol. Amb la de notícies preocupants que tomben pel món i als meus alumnes de comerç només els va sobtar aquesta! Això perquè veieu que l’esport pot servir de cortina de fum per no fer-nos veure les realitats més alarmants com per exemple l’increment en defensa i despesa militar que ens costarà altre cop unes retallades brutals en educació, sanitat i ja veurem on més…
Però no vull divagar. Aquest dijous el que vull és parlar-vos de més locucions que tenen a veure amb els esports. La primera és la de “to kick an addiction”, donar una puntada de peu a una addicció. La imatge és clara i vol dir acabar definitivament amb una addicció. A mi m’han demanat moltes vegades si no vull deixar el cafè però crec que la meva vida seria infinitament més avorrida sense el cafè i per tant no penso deixar aquesta addicció. També amb el verb “kick”, que és el que faríem servir per donar una puntada a una pilota de futbol, tenim el “to trust someone as far as one can kick/throw him/her” confiar en algú només fins al punt en què el podem llençar o donar-li una puntada de peu”. Òbviament vol dir que no confiem en algú en absolut. Jo per exemple a nivell polític només confiaria en Putin “as far as I can kick him”. En general me’n refio gaire en els que estan al poder perquè es mouen per motius econòmics. Per exemple, un dels arguments en contra de que Turquia entri a la Unió Europea ha estat sempre que és un país on no es respecten tots els principis democràtics. Però ara resulta que els mundials de futbol se celebraran a Qatar, un indret on la justícia, la igualtat i la democràcia són molt discutibles i l’organització no es demana si és ètic que se celebrin allí. Tot qüestió de diners i hipocresia a dojo.
I parlant de política i futbol, una “political football” és una causa honorable però que s’esgrimeix com a tema polític. Ja veureu que aquí a les properes municipals es tornarà a parlar de lloguers assequibles i d’alguna llei per regularitzar els preus dels habitatges. Una qüestió de supervivència de que es parla principalment quan hi ha eleccions. Després d’aquestes s’afirma que els propietaris tenen dret a demanar el que vulguin pels pisos i cases que posen en lloguer i tot queda igual. Una altra “polítical football” podria ser la violència de gènere. Quan sigui el moment els partits que ho necessitin prometran un increment del pressupost per vigilància i policia per garantir la seguretat i integritat de dones i col·lectius discriminats però les paraules se les endurà el vent després de les eleccions.
Quan algú actua de manera agressiva i dura sobre tot en el món dels negocis o de la política, llavors diem que aquesta persona “plays a hardball” juga a la pilota dura. Elon Musk ho està fent ara mateix tot acomiadant pràcticament una meitat de la plantilla de Twitter. I el tema m’està la mar de bé per exemplificar la següent locució, la de “that’s not cricket”, això no és cricket que es fa servir quan considerem que alguna cosa no és justa o honorable. Doncs que Elon Musk acomiadi els empleats a través d’un correu electrònic o que no hagi donat l’avís públic requerit als EEUU necessari per a qualsevol empresa que acomiadi més de 500 treballadors no és cricket. El departament de desenvolupament del treball de California encara no havia rebut cap notificació per part de Twitter un cop ja havien començat els acomiadaments massius. Serà que el multimilionari pensa que per ser ell es pot saltar totes les regles i protocols. I el més trist és que tindrà raó.
Si ell actués de manera honesta podríem dir en anglès que ell “plays a straight bat”, juga un bat correcte, recte.
Quan ens hem de donar pressa per fer quelcom diem que hem de “put the skates on” posar-nos els patins de gel. I si ens dediquem a quelcom de manera superficial llavors diem “to skate over” patinar sobre quelcom.
Bé, per avui ja en tenim prou. Espero que fins dijous vinent no passi res excessivament greu al món perquè m’he adonat que estic desenvolupant la capacitat de no reaccionar davant de fets insòlits. I és que des de fa un temps en tenim un darrere un altre. L’atac al capítol, la pandèmia, la guerra entre Rússia i Ucraïna, els talibans al poder… no anem bé. Potser per això els meus alumnes es refugien en el futbol. Aquest esport és fàcil d’entendre, té una bona cobertura per part dels medis i no s’ha de fer un gran esforç per seguir-lo i a més distreu i fa que no pensem en coses que segurament ens amoïnaran més si les tenim massa presents.
Bona setmana a tots.

Una mica sobre el Kazakhstan, la terra de guerrers rica en primeres matèries .

Segueixo avui el meu passeig virtual per l’Àsia central i els territoris situats en aquesta zona que van pertànyer a la URSS i m’ubico avui al Kazakhstan, un immens país amb zones muntanyoses, estepes, i un mar Caspi que no és res més que un gran llac d’aigua salada. És immensament ric en matèries primeres i això fa que en aquests moments sigui una de les regions del món amb un major desenvolupament financer. Però a diferència de l’Uzbekistan, el Kazakhstan no va tenir una ciutat esplendorosa com Samarcanda en el seu passat perquè el gran territori estava poblat per tribus que no van crear assentaments tan monumentals.
Comencem per la seva història primerenca. Les primeres restes que s’hi han trobat pertanyen al període del Paleolític. A l’edat de Bronze apareixen els primers poblats i es construeixen les primeres mines de coure. Els homes de l’època ja fabriquen armes i s’estableixen els primers poblats i fortificacions. Del segle VIII a.c fins al III d.c a la part del sud de Rússia hi apareix la primera civilització completa: la d’Escítia. Els perses els anomenaven saces. Els esquites eren avantpassats dels turcs i eren nòmades, guerrers i fantàstics arquers. Els agradava molt l’or i els seus monuments funeraris estan plens d’aquest metall preciós però pocs enemics gosaven acostar-s’hi perquè eren despietats amb ell i fins i tot les dones no podien casar-se fins haver matat al primer enemic en alguna batalla. Un encant de poble vaja! Però els esquites es van dividir en diverses tribus de parlar turca que es dedicaven a barallar-se les unes amb les altres i a expulsar-se dels seus terrenys. El territori de l’actual Kazakhstan es converteix en aquell període en un territori de migració dels turcs entre Europa i Àsia. Per l’oest van arribar les tribus dels Petxenegs i els Polovtsians, per l’est els Uzbeks i els Kiptxak i pel sud els turcmans i els habitants de Selçuklu. Un garbuix de tribus amb una parla similar. Del segle VI al segle XV es desenvolupen els Kaganats, unes organitzacions polítiques que exerceixen poder sobre un territori amb un governador que és el Kan. Sabíeu que la paraula Kan és d’origen turc? Doncs les tribus que poblaven el Kazakhstan i que estaven agrupades en territoris governats per un Kan seguien lluitant els uns contra els altres fins el segle XIII en què apareix el poderós mongol Genguis Kahn que va aconseguir agrupar moltes tribus rivals de l’Àsia central. Genguis Kahn fa del territoria del Kazakhstan part del seu però quan mort aquest es divideix entre els fills de la seva primera dona i el Kazakhstan queda també dividit en dues parts que com us podeu imaginar van començar a guerrejar entre elles. Al segle XV els mongols que quedaven en territori del Kazakhstan i que havien estat una minoria, ja estan completament assimilats als kazakhs i tots parlaven llengües parentes del turc. El territori queda dividit en Mogolistan, el kanat de Sibèria, Abul Khair i un territori anomenat Noganskaia ardá. El segle XVI es caracteritza per un seguit de guerres internes però el Kaganat del Kazakhstan està en el seu punt àlgid pel que fa a la població perquè ja compta amb un milió d’habitants. El territori és tan poderós que el principat de Moscou cerca aliar-se amb ells. Durant 100 anys els aliats centre-asiàtics del principat de Moscou arriben a Mogolistan i comencen a engolir altres territoris tot convertint-se en una sola civilització a les estepes. Però quan la civilització arriba al seu major moment apareix un poderós enemic el kanat de Jungària. Els jungars eren una barreja de pobles mongols i turcs i lluitaven aferrissadament pel territori del Kazakhstan de manera que els enfrontaments es van allargar uns 100 anys. Als segle XVIII els hi pertany una bona part del territori del Kazakhstan i per si fos poc els pobles veïns als Kazakhs aprofiten la debilitat per saquejar encara més els poblats kazakhs. Veient que no poden contra els jungars, els kazakhs s’alien amb Rússia al 1733 i el territori es converteix en un protectorat rus i gràcies al gran país finalment gaudeixen d’un període d’estabilitat. Durant la revolució russa el territori de Kazakhstan s’uneix a Kirguisia i més tard passa a ser part de la URSS com a república independent.
El gran territori vivia de la ramaderia, de la llana, de la llet i el formatge i de la mineria. Seran els russos que començaran a explotar el territori amb mines per extreure’n tot tipus d’elements de la taula periòdica. Ja el 1930 el Kazakhstan és el tercer territori on més carbó s’extreu després del Donbas i el Kuzbas (comenceu a comprendre ara per quin motiu a Rússia l’interessa el Donbas i que es desestabilitzi el mercat de l’energia?). Això només serà un petit apunt per anar-hi pensant però amb tot el tema de la guerra amb Ucraïna, de cop sembla que tot els acords referents a polítiques mediambientals han passat a segon terme. Si fins i tot es vol allargar a vida de les centrals nuclears!
Però seguim. El Kazakhstan produeix un 90% de fòsfor i un 60% de plata per a Rússia.
I no tot va ser explotació per part de la superpotència. Amb els russos va arribar l’alfabetització i l’escolarització. Els hospitals i els avanços en medicina van fer que menys dones morissin en el part i en general la població va guanyar també amb el domini rus del Kazakhstan.
Els russos fins i tot van endegar un programa per impulsar l’agricultura a l’estepa del Kazakstan que va costar milions de rubles i van portar molts russos i gent d’Ucraïna al Kazakhstan. Eren especialistes i tècnics que havien d’ajudar en el projecte i que es van quedar a viure al país. En total van ser 6 milions d’ells. Per això el 1991 la meitat de la població del Kazakhstan era russa. Però tornant a la implantació de terra agrícola, de fet la idea no era dolenta però es van cometre errors. No es va pensar per exemple en les tempestes de sorra de les estepes que van fer malbé bona part de les collites. I a més es va sobre explotar el sòl i aquest va deixar de produir.
Entre les activitats no desitjades que van practicar els russos en terra del Kazakstan sens dubte s’ha d’esmentar que els russos van crear un polígon d’experimentació amb armes nuclears a aquest país i que les conseqüències de les bombes atòmiques que s’hi van provar van causar danys en la salut dels habitants del país. Avui dia encara és un tema candent al Kazakhstan.
Ben segur que encara escriuré un post sobre aquest meravellós país que és una barreja fascinant entre orient i occident i que prové d’unes tribus guerreres que en una altra època foren temudes pels veïns. Ara els habitants del Kazakhstan poden ser temuts per la riquesa dels recursos naturals del seu país que el situa en un punt interessant a nivell GEO estratègic.

Esports, pilotes i locucions.

No sé si sabíeu que avui dia els professors i professores gairebé hem de demanar permís als alumnes per poder començar la classe i no interrompre les seves converses transcendentals abans que entri el docent a l’aula.
Aquesta darrera setmana m’ha passar dues vegades i les dues he hagut de trencar una “emocionantíssima” conversa sobre el partit del Barça contra no sé qui. Tinc un amic que té una teoria molt bona sobre el futbol i altres aficions de masses. Afirma que a l’home per sentir-se realitzat en la vida li cal no només tenir cobertes les necessitats primordials sinó poder dedicar temps a una cosa que sigui per si sola completament supèrflua i irrellevant. Jo per exemple, si tinc temps per quelcom més que no sigui treballar per pagar-me el menjar i l’habitatge i les despeses associades, em dedico a fer esport, a mirar documentals interessants a youtube o a tocar la guitarra. I amb això em puc sentir satisfeta perquè tinc la sensació de luxe en la meva vida. Si a més l’afició és compartida per més gent, aquesta es converteix en un mite que omple el buit que podem sentir en la nostre existència si ens parem a analitzar-la massa. El mite no cal que sigui el futbol. Pot ser el ioga que es practica sovint en grup, el pàdel o un grup musical. La qüestió és tenir quelcom que no sigui completament necessari i així podem tenir la sensació que vivim en l’abundància. I de fet les addiccions no deixen de ser el mateix. Jo soc molt conscient que no em cal el cafè per viure i que nodriria el meu cos igual sense ell. Però permetre’m el luxe del cafè cada dia em fa sentir feliç perquè tinc més del que el meu cos requereix estrictament. I vet aquí que tant parlar de futbol aquesta setmana només em venen al cap expressions que tenen a veure amb pilotes i joc.
La primera locució que us vull presentar és la de “and the name of the game is…” que introdueix la característica principal d’una empresa, institució o escola. Jo per exemple podria dir que allà on treballo “the name of the game is innovation”. Tot el que soni a innovació a la meva escola serà considerat sagrat per tots els adeptes encara que no s’hagi provat l’eficàcia i se sàpiga que dels mètodes antics també hi havia coses que eren molt positives. Si demà la innovació és que tots hem d’anar en pilotes per fer fluir les energies millor, no patiu que a l’escola s’hi apuntaran encara que sigui una gran bajanada. El temps demostrarà que hi ha estratègies de l’antic sistema d’ensenyament que funcionaven i que no cal descartar del tot.
Quan gaudim d’una avantatge sobre un contrincant, llavors diem que “we know our oppenent’s game” és a dir que li coneixem el joc. De vegades el nostre avantatge pot ser conèixer de quin peu calça el nostre rival. I si en anglès tenim un “deep game” un joc profund, el que volem dir és que tenim un pla secret. El meu únic “deep game” és que a la feina so sàpiguen res de la meva tercera novel·la fins que no l’hagi publicada perquè no tinc ganes que l’equip directiu em faci sentir malament perquè dedico el meu temps lliure a escriure i no a fer cursets per a docents sempre. Però si per algun motiu se m’escapés això de la meva tercera novel·la i en sabessin quelcom a la feina, llavors “I would kick myself” em donaria una puntada de peu perquè m’empiparia molt amb mi mateixa.
Hi ha una expressió anglesa que m’abelleix especialment i té a veure amb pilotes. És la de “the ball is in your court” la pilota és al teu terreny. S’empra quan volem designar que el proper en prendre la iniciativa ha de ser l’altra persona. A mi per exemple quan m’agrada un home i ell ja m’ha proposat sortir un cop, jo li proposo un altre i la següent vegada “the ball is in his court”. Igual que quan em comunico amb algú. La comunicació ha de ser recíproca i per tant una vegada prenc jo la iniciativa i l’altra l’ha de prendre l’altra persona. I amb això vull dir que en general per saber quin grau d’interès tenen els altres en nosaltres hem d’esperar que “retornin la pilota”.
Una ocasió excepcional és quan tenim “the ball at our feet”, la pilota als nostres peus. I si estem alerta i vigilant contínuament llavors diem en anglès que estem “on the ball” és a dir a la pilota. Aquest expressió em recorda a l’alemanya “am Ball bleiben” que vol dir estar a l’ombra esperant l’oportunitat de superar a algú o senzillament seguir perseguint els propis objectius de manera sostinguda fins que ens arribi l’ocasió d’aprofitar l’espera i el coneixement guanyat i adquirit.
I per continuar amb el tema futbolístic i acabar el post d’avui tenim l’expressió anglesa “to blow the whistle on” és a dir bufar el xiulet, o xiular (amb l’aparell) a algú quan volem denunciar públicament una activitat deshonesta o il·legal.
Espero i desitjo que les temperatures baixin tot el necessari per celebrar una castanyada amb castanyes i moniatos. I no ho faig perquè m’interessi massa el folklore sinó perquè m’amoïna i m’obsessiona el canvi climàtic tant com als més fatalistes que ja preveuen que hem contaminat tantíssim el planeta que només queden prou recursos per a dues generacions més. Amb el nostre comportament egoista ens hem carregat el món i ara es fa visible amb aquest estiu en plena tardor. Qui encara pensi que tot és una fabulació és que o és boig, o no vol veure la realitat…

Uzbekistan: un país singular en la seva pluralitat.

Us vull escriure avui un post sobre l’Uzbekistan. I potser us demaneu ara, on surt aquesta amb aquest país ara i d’on li ve l’interès? Doncs molt fàcil, he començat unes sessions a l’EOI en què tractarem la part asiàtica de l’antiga URSS i la República d’Uzbekistan va pertànyer en la seva època a aquest bloc. Quan parlem d’Uzbekistan el primer que ens vindrà al cap és una situació geogràfica complexa perquè limita amb molts altres països. A l’est fa frontera amb Kirguizistan, en la seva part nord de est a oest amb Kazakhstan (aquest país el nom del qual fa de mal escriure) al sud oest amb Turkmenistan, pel sud amb Afganistan i en la zona est del sud amb Tadjikistan i al nord-oest amb el mar Aral del que parlaré més tard.
La denominació Uzbekistan és encara matèria de discussió però sembla ser que és una paraula composta del sufixe “stan” present en molts territoris d’aquesta part d’Àsia i que vol dir “terra de” i l’etnònim “uzbek” que sembla ser que designava un conjunt de gent de parla, religió, professió i procedència diferent que es consideraven lliures. “Uzbek” vol dir “amo propi, amo d’un mateix”. I ja és correcte que l’etnònim “Uzbek” denoti gent de diferents procedències perquè si una cosa salta a la vista si ens fixem en la gent que pobla aquest república és que hi ha una barreja impressionant de fisonomies. Alguns uzbeks ens poden semblar àrabs d’aparença, altres ens semblen clarament asiàtics com els Kazakhs. I és que el territori Uzbek ja va ser poblat pels neandertals en època paleolítica però després va passar a pertànyer a diversos imperis alguns dels quals agrupaven territoris que anaven des de l’actual Índia fins al mar Aral. Per això avui dia hi ha unes cent ètnies diferents, hi conviu gent amb parles distintes i el país està ple de minories.
L’actual llengua que s’hi parla és L’Uzbek i és un a llengua del grup de les turques.
El territori de l’actual Uzbekistan va estar sota el domini dels corasmis, la regió de la Sogdiana i també de Bàctria. El que més ens sonarà de l’Uzbekistan és probablement el nom d’una de les seves grans ciutats de l’antiguitat: Samarcanda. El territori de l’actual Uzbekistan passà després a formar part del khaganat turc, un imperi que s’estenia de la Xina fins al mar negre. Crec que aquestes dades us seran suficients per entendre el moviment de gent que va passar per territori Uzbek i capir la barreja ètnica de pobles que conformen l’actual Uzbekistan.
Com ja sabeu, a principis del segle XX la part central d’Àsia va passar a formar part de la URSS.
Dintre de la República de l’Uzbekistán hi ha una altra república que és la de Karakapalkistan amb una població que representa una de les grans ètnies del país.
Parlant de tot, l’Uzbekistan té una superfície lleugerament inferior a la d’Espanya i una densitat de població de 77 persones per km quadrat mentre que la d’Espanya és d’uns 95.
Durant època de la URSS l’Uzbekistan va concentrar-se en l’explotació del cotó per a la qual es necessitava molta aigua provinent dels rius i això va produir un assecament d’aquests. A aquest desastre ecològic se li ha de sumar l’assecament d’un 60% del Mar Aral. Amb l’actual situació de sequera els agricultors i ramaders de l’Uzbekistan tenen problemes per regar els seus conreus i donar de beure als seus animals.
Pel que fa a la religió, la majoritària és l’islam que va arribar a l’Uzbekistan al segle IX i és la confessió de més del 80 % de la població. Potser per motius religiosos, l’homosexualitat està encara fora de la llei com a molts països musulmans i es castiga amb fins a 3 anys de presó.
Un altre gran desastre ecològic i financer a Uzbekistan va ser l’accident que va haver en uns camps de gas el 1963 i que van produir una explosió i una flama de més de 70 metres que va cremar durant 3 anys fins que es va aconseguir apagar-la. No cal ni dir que juntament amb el gas es van cremar molts milions de dòlars. I per si amb aquest desastre no n’hi hagués prou, al mig del Mar Aral hi havia una illa que els soviètics utilitzaven per fer proves amb armes bioquímiques i que avui dia és un dels cementiris d’armes biològiques més grans del món.
Pel que fa a la política, El president Islom Karimov va governar Uzbekistán des de la seva independència de la unió soviètica el 1991 fins a la seva mort el 2016, sent així el polític que més anys va estar a poder de les ex-repúbliques soviètiques superant al de Bielorússia que es va mantenir en actiu durant 23 anys. Islom Karimov va aguantar-se al govern amb ajut de referèndums en algunes ocasions i els observadors occidentals de seguida van dir que potser no es jugava net. Algun dia se sabrà la veritat suposo.
Com a curiositat us diré que pels habitants d’Uzbekistan el pa és un menjar tan sagrat que no el deixen mai al terra encara que estigui envasat. Tot plegat un país molt interessant i complicat.
I per si us han quedat ganes de saber més d’aquest país segur que en un altre post encara us en faré saber més coses.

El vestuari en les locucions alemanyes.

Com tots sabreu el tema del vestuari i el calçat ha estat principal per la humanitat des de temps immemorials. Sobre això ja vaig escriure un article de blog en el seu dia. Vestir-nos no només ens serveix per evitar passar fred i no agafar infeccions sinó que també ens serveix per dir quelcom de nosaltres mateixos a través de la roba que ens posem. En altres èpoques determinats colors com el lila només els podien portar els reis i nobles i així la roba es va convertir en un instrument de disgregació social. Res de nou fins aquí. Fins fa relativament poc, vestir-se era una despesa cara però els darrers quinze anys el món occidental ha inventat el que s’anomena “fast fashion” per convertir la roba en un objecte de consum que es produeix en països en vies de desenvolupament per un preu baixíssim. D’aquesta manera nosaltres els rics occidentals podem permetre’ns tenir més roba a l’armari a costa d’una explotació dels treballadors de les fàbriques tèxtils d’altres indrets del món on la majoria de la gent viu amb menys del que li cal.
Sortosament i per contrarestar la “fast fashion” ha sorgit un moviment de gent que prefereix no seguir nodrint l’afany dels diners dels gegants del món de la moda i ha preferit adquirir les peces de roba de segona mà en mercats, per Wallapop, Vinted o a través d’un d’intercanvi. Tot indica que la roba és quelcom que ens interessa als humans de manera encara exagerada i per això mateix tots els idiomes tenen multitud de locucions en les que apareixen peces de roba i calçat. Avui us en vull portar unes quantes d’alemanyes.
Començo per una que té un equivalent en anglès que ja vaig comentar la setmana passada. Recordeu allò de “to have one’s heart in one’s boots”? doncs l’equivalent en alemany per denotar que una persona està desmoralitzada seria que a algú “fällt/rutscht das Herz in die Hose”, li cau o li rellisca el cor als pantalons. A mi em va passar això quan la directora de l’escola on treballo va decidir que els docents vivim massa bé i ens ha encasquetat unes quantes sessions de treball el divendres tarda per tal de veure si arribem finalment a fer les hores màximes legals.
N’hi ha que no entenen que els treballadors ben tractats són més feliços i obtenen millors resultats.
Dels pantalons passem a la camisa. Si en alemany diem “für jemanden das letzte Hemd hergeben”, entregar-li a algú la darrera camisa que tenim, el que volem dir com us podeu imaginar és que estem disposats a fer de tot per una persona determinada. I si en canvi diem que “das Hemd is mir näher als die Hose” que literalment és que tinc la camisa més prop que no pas els pantalons, el que volem expressar és que defensarem els nostres interessos per sobre dels interessos dels altres. Quan volem indicar que una acció determinada no anirà bé i no tindrà el resultat que havíem esperat, llavors diem “ daraus wird so kein Schuh”, que d’això ( i no s’especifica el què) no en sortirà cap sabata. I si designem a algú de “Pantoffelheld” és a dir heroi de la sabatilla, llavors el que estem dient és que aquest home en concret es deixa manipular i dominar per la seva parella. Coneixeu algun Pantoffelheld? Jo no.
Quan ens cal molta diplomàcia i mà esquerra amb algú en alemany diem que toquem o agafem a algú amb guants de vellut “jemand mit Samthandschuhe anfassen”. D’això sí que en tinc pràctica amb els meus alumnes. Avui dia s’ha d’anar molt en compte per no ferir la susceptibilitat de ningú. Si un home és un Don Juan i li interessen moltes dones alhora és un “Schürzenjäger” un caça davantals. I si pel contrari algú és molt innocent i no ha trencat mai un plat llavors diem que té una armilla neta “hat eine saubere Weste”.
En el cas de responsabilitzar a algú d’una cosa només cal que li dieu que aquesta cosa va a la seva gorra “das geht auf deine Kappe” o si us en feu vosaltres mateixos responsables llavors ho expressem amb un “ich nehme das auf meine Kappe”.
I per avui ja en tenim prou. Espero que hagueu pogut gaudir del dimecres festiu com cal encara que a mi que anomenin el dia del Pilar, “dia de la Hispanidad” em toca molt els nassos. Molt pitjor era allò de “el orgullo de la raza” que crec que s’hauria d’enterrar definitivament.
Bon dijous post-festa nacional.

Més locucions sobre calçat i vestuari.

Segueixo avui amb el tema del calçat i la roba i les locucions en anglès. En un altre post ja comentaré les que hi ha en alemany sobre el vestuari. La setmana passada ens vàrem quedar en les botes i per les botes continuo avui. La primera locució és la de “to have one’s heart in one’s boots”, és a dir tenir el cor a les botes. Com potser podeu deduir això passa quan ens ha caigut e cor als peus i estem ensorrats o desmoralitzats. Així em vaig sentir dijous passat quan tenia cita a cementiris de Barcelona per fer una retrocessió d’un nínxol que ja havia d’haver fet fa un any. Només és que en aquella ocasió no vaig poder fer el tràmit per un error administratiu d’una empleada de cementiris i aquest cop no l’he pogut fer perquè el pressupost per les retrocessions es va acabar el 23 de setembre i jo tenia cita per fer el tràmit el 29. Dijous passat em van dir que em tocava esperar fins el dia 1 de juliol per agafar hora per principis de setembre per tal que no em torni a passar el mateix. I mentre hauria de seguir pagant el manteniment que no és gens barat. Sabeu que va fer que el meu cor estigues a les botes? Doncs que els funcionaris que no s’hi maten gaire cometin errors que després hem d’assumir els ciutadans. Vaig arribar a les Corts a dos quarts de nou, a l’oficina d’atenció al ciutadà no hi havia ni cua. Dues empleades molt ben pentinades i vestides em van comunicar que no podia fer la retrocessió i els vaig explicar que ja no l’havia poguda fer l’any passat per un error seu. Em van dir que escrivís una queixa i es van quedar tan contentes. Quan ja arribava a la sortida més decebuda que enrabiada se’m va acudir una pregunta i vaig recular. Una de les empleades tornava de la cafeteria amb un cafè amb llet i a l’altra la vaig enxampar amb el mòbil a la mà. Sort que aquest cop s’ho han rumiat i han comentat el meu cas i han resolt tirar endavant la retrocessió fora de termini. També vaig sentir que el cor em queia a les botes un set de gener després de fer 4 hores de cua davant l’oficina de serveis socials i família. En aquella ocasió feia més fred del normal i jo havia aguantat estoicament la temperatura i el vent per poder entrar a fer una reclamació. Just quan jo era la següent per entrar i a vint minuts de que s’acabés l’horari d’atenció al ciutadà, em van tancar la porta als nassos. A qualsevol altre lloc l’horari s’ha de complir religiosament i no es pot marxar en grup vint minuts abans d’acabar la jornada. Em vaig endur la frustració a casa i me la vaig fer passar com vaig poder Els funcionaris no saben la sort que tenen de gaudir d’una feina fixa i ben retribuïda!
La següent expressió es fa servir només per a aquelles persones que són extremadament fortes i aguanten tot tipus de condicions sense caure malalts ni fer figa, és la de “to be as tough as old boots”, ser tan dur com botes velles. La veritat és que a les pel·lícules de Holliwood com la del Bruce Willis de “die hard” sembla que el món estigui farcit d’aquests tipus però a la realitat la majoria dels humans no som tan forts. Recordem que Hitler tenia gran part de la població alemanya ben drogada amb Pervitín que feia que els soldats aguantessin el dolor físic i el cansament gràcies a l’eufòria que els hi provocava la droga. Però sense ella potser la guerra s’hagués acabat abans. Els pobres immigrants que sobreviuen un viatge en pastera de ben segur que són “as tough as boots”.
I si algú es retira i deixa de treballar llavors es diu que “hang one’s boots” penja les botes com els futbolistes. Ara ja fa un temps que no se sent a parlar de les jubilacions anticipades. Serà que l’economia no està prou bé per oferir-les. De tota manera de cara a un futur s’hauran de replantejar voler prolongar l’edat activa de la gent d’aquest país. De feina no n’hi ha per tots, altrament no s’hagués aprovat mai la renda mínima que ha de fer que la gent que ja no té res pugui seguir consumint si més no una mica en un país on l’habitatge s’ha convertit en un luxe total. Algun dirigent d’empresa que ja fa catúfols s’ho hauria de plantejar i penjar les botes, però a ells els agrada massa sentir que tenen el control per fer-ho. En canvi, com també diem aquí, quan un s’ha mort mentre treballava es diu que s’ha mort “with the boots on” amb les botes posades. No deixa de ser una locució que ve dels militars.
La següent locució només la farem servir per a gent cruel, és la de “to put the boot in”, posar-hi la bota. Es refereix a atacar a algú en el moment en que aquesta persona està en desavantatge.
Com a exemple se m’acut el que va passar durant les festes de la Mercè de Barcelona. Com ja sabeu es van produir aldarulls i actes vandàlics al voltant de la Plaça Espanya. Una companya de feina que viu a Sants em va comentar que com cada any per la Mercè, uns brètols sense nom i a qui no es va agafar, van destruir l’aparador d’una botiga del seu barri. A la botiga s’hi ven roba de marca per a gent una mica gran i la persona que porta l’establiment no és la primera vegada que pateix la destrucció de la seva botiga. Aquest botiguer en concret no és pas ric, ni està explotant a ningú, ni té enemics. El negoci sobreviu gràcies a la gent del barri que hi va a comprar peces de roba d’una determinada qualitat per a gent gran i ancians. Per això podríem dir que els animals que van destrossar la botiga “put the boot in” perquè fan mal a una persona que ja ha patit atacs diverses vegades i que necessita el negoci per sobreviure. No és un explotador capitalista ni un gran terratinent a qui han destrossat la botiga sinó un ciutadà honrat que es guanya la vida com millor sap.
Només en queden dues de locucions per avui. La primera és la de “to pull one’s socks”, apujar-se els mitjons que en certa manera equivaldria a la nostra “arremangar-se” perquè és el que fem quan ens hem de posar a treballar de valent. En anglès es fa servir aquesta expressió quan es vol revertir una situació desfavorable. Per exemple, els alumnes que no portin bé el curs fins Nadal i que hagin suspès vàries UFs, és a dir, unitats formatives, hauran d’apujar-se els mitjons per tirar endavant.
La darrera locució d’avui és una que jo m’hauria d’aplicar més sovint “to put a sock in it”, posar-hi un mitjó literalment i aquest “in it” se suposa que és la boca per tal de no parlar. La nostra expressió seria la de mossegar-se la llengua per no dir quelcom que no toca. Jo ho hauria de fer més sovint per no tenir problemes a l’escola. Com molt bé diuen els castellans “en boca cerrada no entran moscas”.
Bona primera setmana d’octubre. Fins ara han baixat les temperatures però el darrer diumenge encara va fer prou bo per tornar a donar-me un remullada al mar. A veure si aquesta setmana seguim amb una temperatura agradable i si en algun moment ens torna a ploure que encara en necessitem!

El calçat a les locucions angleses.

Ens trobem en aquell moment en què hem de tenir a mà peces de roba d’estiu i alguna de tardor o hivern. A mi com cada any em passa que acabo la temporada amb poques peces en bon estat i començaré la temporada d’hivern vestint com pugui fins que tingui l’oportunitat d’anar trobant ofertes de rebaixes. Realment és una llàstima que la qualitat de la roba hagi disminuït tant, que poques vegades duri més de quatre o cinc temporades. Jo estaria disposada a pagar més per no haver d’estar sempre amb l’ai al cor i amb la roba justa a l’armari.
Per no parlar de les sabates. Això sí que és tot un problema i més encara en el meu cas amb un peu del número trenta-quatre.
I com que el tema que em balla pel cap és la roba i el calçat, avui us escric el post sobre locucions angleses que tenen a veure amb les sabates i les botes.
La primera locució d’aquest dijous és la de “where the shoe pinches”, on la sabata pessiga i equival a l’origen del malestar. Si jo per exemple sé què vol dir haver de fer molts números per no arribar a final de mes sense diners i haver de fer un racó per poder anar de vacances cinc dies a l’estiu de càmping, jo que no soc cap potentada puc dir que quan veig que altres també van justos sé on pessiga la sabata perquè ho he sentit també abans. I parlant de diners a qui li toca portar un negoci amb molt poc capital pot dir en anglès que “works on a shoe-string” és a dir que treballa en un cordill de sabata. No conec cap persona que ho faci però en principi hi ha hagut infinitat de negocis en els darrers anys que van començar sense pràcticament capital com el de Wallapop. El que passa és que de seguida va créixer i va donar fruits i per tant els fundadors no van treballar durant gaire temps en un cordill de sabata.
Si una persona substitueix a una altra en un càrrec els anglesos diuen “to step into another person’s shoes” és a dir que fas un pas dintre de las sabates d’un altre. Aquest any a l’escola un dels professors nous ha entrat a substituir un company que ha marxat a la pública perquè s’ha tret les oposicions i “has stepped into Joan Carles’ shoes” i ho ha fet de ple perquè a més de totes les assignatures del meu ex-company de feina, ha agafat també la funció de tutor. Més trist és quan l’expressió esdevé “to step into a dead man’s shoes” és a dir fer un pas dintre de les sabates d’un mort. S’utilitza quan algú hereta o es beneficia del càrrec que ha deixat una persona que ha mort. Aquesta expressió la podríem aplicar al rei Charles III d’Anglaterra que als seus 73 anys finalment és el rei del Regne Unit. Per als docents interins i interines hi ha hagut un mem molt divertit sobre el seu cas. S’hi veia una foto actual del rei i hi posava una cosa així com interines, aquí teniu un exemple de perseverança i paciència: plaça als setanta-tres anys. No n’hi ha per menys. La reina mare no ha deixat el ceptre fins que se n’ha anat del tot.
Quan una persona tremola de por llavors els anglesos diuen “to shake in one’s shoes” és a dir tremolar a les sabates. I una locució d’allò més curiosa per designar la gent que sempre es comporta be i mai no fa res que pot incomodar ningú. A ells o elles se’ls anomena un o una “goodie-two shoes” un o una bon o bona dues sabates. Aquesta locució prové d’un llibre per a nens que portava com a títol “The History of Goody Two-shoes”. I de les sabates passem a les botes, el meu calçat favorit a l’hivern. Si diem que algú “licks someone’s boots”, llepa les botes d’una altra persona el que estem dient és que l’afalaga de manera exagerada i servil.
Una que potser haurem de fer servir en més d’una ocasió i que equivaldria a “pujar-li a un els fums al cap” és al de ser “too big for one’s boots”. D’aquí en tinc un exemple també del meu entorn laboral. Fa uns anys va entrar un xicot estranger a treballar amb nosaltres que va agradar molt a l’equip directiu per les seves idees innovadores i pel seu caràcter d’anar de bon rotllo amb els alumnes i de fer-los jugar més que treballar. Doncs com que de seguida va escalar posicions, el company va començar a no venir quan tenia permanència i no classe i a permetre’s moltes coses que molts a la feina no gosaríem fer perquè no ens acomiadessin. Doncs d’ell podríem dir que és “too big for his boots”, massa gran per les seves botes. El que li pot passar a ell, com a molts d’altres en diverses feines és que quan els de dalt se’n cansin li donaran la bota, “he’ll be given the boot” és a dir que l’acomiadaran.
I parlant de caràcters de persones un “bossy boots” és una persona a qui li agrada molt manar i tiranitzar els altres i l’”smarty-boots” és el setciències tot i que no té una connotació tan negativa com la de l’”smart Alec” del que ja us vaig parlar en el post sobre els noms.
Per avui ja n’hi ha prou. Us desitjo un bon dijous i un bon cap de setmana imminent que potser ja serà un dels darrers en què es pugui gaudir de la platja…