El calçat a les locucions angleses.

Ens trobem en aquell moment en què hem de tenir a mà peces de roba d’estiu i alguna de tardor o hivern. A mi com cada any em passa que acabo la temporada amb poques peces en bon estat i començaré la temporada d’hivern vestint com pugui fins que tingui l’oportunitat d’anar trobant ofertes de rebaixes. Realment és una llàstima que la qualitat de la roba hagi disminuït tant, que poques vegades duri més de quatre o cinc temporades. Jo estaria disposada a pagar més per no haver d’estar sempre amb l’ai al cor i amb la roba justa a l’armari.
Per no parlar de les sabates. Això sí que és tot un problema i més encara en el meu cas amb un peu del número trenta-quatre.
I com que el tema que em balla pel cap és la roba i el calçat, avui us escric el post sobre locucions angleses que tenen a veure amb les sabates i les botes.
La primera locució d’aquest dijous és la de “where the shoe pinches”, on la sabata pessiga i equival a l’origen del malestar. Si jo per exemple sé què vol dir haver de fer molts números per no arribar a final de mes sense diners i haver de fer un racó per poder anar de vacances cinc dies a l’estiu de càmping, jo que no soc cap potentada puc dir que quan veig que altres també van justos sé on pessiga la sabata perquè ho he sentit també abans. I parlant de diners a qui li toca portar un negoci amb molt poc capital pot dir en anglès que “works on a shoe-string” és a dir que treballa en un cordill de sabata. No conec cap persona que ho faci però en principi hi ha hagut infinitat de negocis en els darrers anys que van començar sense pràcticament capital com el de Wallapop. El que passa és que de seguida va créixer i va donar fruits i per tant els fundadors no van treballar durant gaire temps en un cordill de sabata.
Si una persona substitueix a una altra en un càrrec els anglesos diuen “to step into another person’s shoes” és a dir que fas un pas dintre de las sabates d’un altre. Aquest any a l’escola un dels professors nous ha entrat a substituir un company que ha marxat a la pública perquè s’ha tret les oposicions i “has stepped into Joan Carles’ shoes” i ho ha fet de ple perquè a més de totes les assignatures del meu ex-company de feina, ha agafat també la funció de tutor. Més trist és quan l’expressió esdevé “to step into a dead man’s shoes” és a dir fer un pas dintre de les sabates d’un mort. S’utilitza quan algú hereta o es beneficia del càrrec que ha deixat una persona que ha mort. Aquesta expressió la podríem aplicar al rei Charles III d’Anglaterra que als seus 73 anys finalment és el rei del Regne Unit. Per als docents interins i interines hi ha hagut un mem molt divertit sobre el seu cas. S’hi veia una foto actual del rei i hi posava una cosa així com interines, aquí teniu un exemple de perseverança i paciència: plaça als setanta-tres anys. No n’hi ha per menys. La reina mare no ha deixat el ceptre fins que se n’ha anat del tot.
Quan una persona tremola de por llavors els anglesos diuen “to shake in one’s shoes” és a dir tremolar a les sabates. I una locució d’allò més curiosa per designar la gent que sempre es comporta be i mai no fa res que pot incomodar ningú. A ells o elles se’ls anomena un o una “goodie-two shoes” un o una bon o bona dues sabates. Aquesta locució prové d’un llibre per a nens que portava com a títol “The History of Goody Two-shoes”. I de les sabates passem a les botes, el meu calçat favorit a l’hivern. Si diem que algú “licks someone’s boots”, llepa les botes d’una altra persona el que estem dient és que l’afalaga de manera exagerada i servil.
Una que potser haurem de fer servir en més d’una ocasió i que equivaldria a “pujar-li a un els fums al cap” és al de ser “too big for one’s boots”. D’aquí en tinc un exemple també del meu entorn laboral. Fa uns anys va entrar un xicot estranger a treballar amb nosaltres que va agradar molt a l’equip directiu per les seves idees innovadores i pel seu caràcter d’anar de bon rotllo amb els alumnes i de fer-los jugar més que treballar. Doncs com que de seguida va escalar posicions, el company va començar a no venir quan tenia permanència i no classe i a permetre’s moltes coses que molts a la feina no gosaríem fer perquè no ens acomiadessin. Doncs d’ell podríem dir que és “too big for his boots”, massa gran per les seves botes. El que li pot passar a ell, com a molts d’altres en diverses feines és que quan els de dalt se’n cansin li donaran la bota, “he’ll be given the boot” és a dir que l’acomiadaran.
I parlant de caràcters de persones un “bossy boots” és una persona a qui li agrada molt manar i tiranitzar els altres i l’”smarty-boots” és el setciències tot i que no té una connotació tan negativa com la de l’”smart Alec” del que ja us vaig parlar en el post sobre els noms.
Per avui ja n’hi ha prou. Us desitjo un bon dijous i un bon cap de setmana imminent que potser ja serà un dels darrers en què es pugui gaudir de la platja…

Més sobre Rússia: els àpats.

Dedico de nou el post d’avui a Rússia i al seu estil de vida i em concentraré avui en els àpats i en un quants plats típics que potser no coneixíeu.
Comencem pels àpats. Els russos en fan tres que són l’esmorzar, el dinar i el sopar i no tenen el que nosaltres diem berenar que tampoc tenen a Alemanya però on sovint es fa una pausa per la tarda per beure cafè i menjar Kuchen, pastís. Els russos són molt més frugals que nosaltres i solen fer-ne només tres. Per esmorzar normalment no mengen gaire, típicament poden ingerir un entrepà, una truita o llet amb cereals. Hi ha menjars típics i tradicionals per esmorzar però que ja ara formen part dels dies de lleure perquè el rus contemporani no té temps per preparar-lo i anar a la feina. Una d’aquestes menges serien els сырники que pronunciat és “cirniqui”. La paraula prové del mot formatge en rus сыр i diu molt dels productes amb què està fet i que són massa a la que s’hi afegeix el que per nosaltres seria el mató o formatge fresc i després es fregeix tot a la paella. Se serveixen amb nata àcida i sucre. També són típics de l’esmorzar els блины (blini) i els блинчики (blinchiki). Els primers no són ni més ni menys que els pancakes anglesos i els segons són fets amb la mateixa massa però són molt més prims. Generalment els blini es mengen amb mel o sucre. Els segons es poden menjar farcits amb carn, melmelada, formatge fresc o el més popular de tot, el blinchik amb caviar. Penseu que als russos els agrada molt el caviar i no pot faltar a la taula en dies festius. Els blinis i els blinchics es mengen sobre tot durant la celebració de la масленица (maslenitsa), denominació que deriva de la paraula mantega en rus i que té equival al nostre carnaval. Se celebra una setmana abans de la quaresma. Un altre menjar típic dels esmorzars tradicionals russos és la каша, pronunciat casha, que seria la versió russa de l’scotish pourridge. És una sopa que es fa bullint diversos cereals amb aigua o bé amb llet.
Els dinars russos consisteixen en tres plats que en la Rússia soviètica s’anomenaven primer, segon i tercer però el que sorprèn és que per ells el tercer era la beguda. No us espanteu però perquè també coneixen els postres.
Generalment el primer plat és una sopa i el segon la carn amb l’acompanyament i la beguda és o bé un cafè, un te o compot que tot seguit us explicaré què és. El compot és una beguda molt comú que es prepara bullint fruita amb panses o sucre. La fruita pot ser maduixes, préssec, albercocs, prunes, etc. El que us puc assegurar és que al principi es fa una mica estrany que t’ofereixin te per dinar perquè aquí estem acostumats a beure aigua i el te o el cafè ens semblen poc per acompanyar l’àpat. Els russos dinen entre les dotze i la una però al cap de setmana ho poden arribar a fer en un horari semblant al nostre.
Ja he esmentat que les sopes són un primer plat molt comú a Rússia. Les dues més famoses són la щи (pronunciat com xi) i la conegudíssima борщ (borsh). Cal recordar que la segona és originària d’Ucraïna i no pas de Rússia i s’assembla a la primera però conté a més dels altres ingredients remolatxa, d’aquí el seu color vermellós. El borsh és un gran invent per aquells a qui se’l fa difícil menjar remolatxa, una de les verdures que més ferro conté. Amb què es fan aquestes sopes, doncs la primera amb carn, col, patates, ceba, pastanagues i tomàquet. Quan la sopa està acabada se li afegeix nata. La segona és el mateix però amb remolatxa.
El pa és un complement principal dels àpats russos i pot ser o bé blanc o fosc perquè està fet amb cereals.
També és molt típic menjar amanides però ens les hem d’imaginar de manera diferent a les nostres i hem d’estar preparats per un sabor que ens pot sobtar. Una de les amanides més menjades s’anomena оливье, que es pronunciaria com olivié, i que està feta amb pollastre bullit, patates, pèsols de pot, cogombres en conserva, ceba i maionesa. D’enciam, el típic producte que associo jo a les amanides, no n’hi ha.
Però no tot són sopes, els russos tenen també una mena de raviolis autòctons que s’anomenen пельмени, (pelmeni).
Una altra beguda que per nosaltres seria com un primer plat és el квас (kvas). N’hi ha de blanc i de fosc i són molt diferents però per fer-nos una idea del que és jo us avanço que és com una espècie de gazpacho que alimenta molt i es pren a l’estiu. Es fa amb carn bullida, ous, herbes, cogombres, naps i llet. No l’he tastat mai però de ben segur que és tan difícil acostumar-se al seu gust com al del chupe de cranc típic del Perú.
El sopar és l’àpat més important pels russos perquè és quan la família es reuneix a la taula i s’intercanvien les impressions i emocions del dia. També és el moment en què més temps hi ha per menjar plegats i s’aprofita per tenir convidats i fer vida social. Els russos solen començar a sopar cap a les set però l’àpat pot durar hores.
Quan vaig ser per aquelles magnífiques terres he de dir que em vaig atipar dels blinis i dels pelmeni i que vaig menjar pollastre gairebé cada dia. El que més em va costar va ser beure te amb el dinar i sopar i finalment vaig acabar comprant una ampolla d’aigua mineral al supermercat perquè als dos dies de ser allà la meva pressió havia pujat amb tantíssim te. Per cert allà el te de vegades se’l beuen amb melmelada per obtenir una porció extra de calories.
Si alguna vegada aneu a un restaurant rus que no us enredin. Fa poc una amic em va parlar d’un al que l’havien convidat al carrer València i em vaig adonar que el restaurant oferia més especialitats no russes que no pas russes. El borsh per exemple ja és més famós que el xi però no és originari de Rússia. No obstant si més no el meu amic i els seus companys van poder beure un bon vodka que recordem que segueix sent una beguda nacional molt consumida i preuada.
Per últim us diré que també em va sorprendre que els russos tinguessin al supermercat cafè amb diversos gustos com canyella, vainilla, etc. A mi em va semblar un sacrilegi però per ells és d’allò més normal. I a vosaltres, us agradaria tastar el menjar rus?

Les noces a Rússia.

Segueixo avui amb el tema de la gran Rússia i les seves tradicions i costums més acolorides. M’agradaria parlar avui de com són les bodes en aquell país i quins aspectes d’aquestes ens resultaran familiars. Us recordo que per molt que alguns dirigents s’hi entestin, Rússia té una mentalitat occidental que ens resulta comú i un toc oriental que la fa exòtica.
Com ja us vaig comentar la setmana passada la família és un pilar fonamental de la societat Russa i la base de la família és el matrimoni. Per tant les bodes d’allí són també sonades i comporten una sèrie de costums que us vull explicar en aquesta entrada. El primer que s’ha de saber és que la celebració de la boda és un esdeveniment multitudinari gairebé i que com aquí la seva preparació requereix molt de temps. Tradicionalment les bodes russes no es fan a les esglésies sinó als registres civils però no són per això menys romàntiques com veureu. Generalment la núvia va de blanc i porta un vel com era també tradicional aquí a Espanya. El nuvi va amb un vestit jaqueta negres i un camisa blanca. Per endur-se la núvia al registre civil i fer-la la pròpia muller primer s’ha de passar el que podríem anomenar una “compra” de la núvia. Com hem d’entendre aquesta tradició? Doncs el nuvi i els seus amics van a casa de la noia que està acompanyada de família i amics i aquests li fan preguntes al nuvi sobre la seva xicota i la seva relació. Serveix per comprovar que la parella coneix la noia suficientment per casar-s’hi i després de l’interrogatori la cerimònia té lloc al registre civil. En sortir de la casa els pares de la núvia els llencen per la finestra arròs i monedes per invocar el benestar i la prosperitat. A més dels nuvis durant la cerimònia calen testimonis que són un noi i una noia. Per part de la núvia sol ser un noi i per part del nuvi una noia. Després de signar i intercanviar els anells que són senyal d’entrega l’un a l’altre, la comitiva nupcial amb els cotxes dels convidats ben guarnits amb flors, cintes de colors i globus es passegen per la ciutat o municipi i paren als monuments principals per tal que la parella es faci una foto. A cada parada s’hi farà un glopet en honor a la parella. La tradició també exigeix que el nuvi agafi la núvia en braços i travessi amb ella cada pont que hi hagi al municipi. Però com us podeu imaginar, en una ciutat com Sant Petersburg això seria impossible i per això només se’n trien uns quants per a fer-ho. Mentre els joves fan les seves parades als principals monuments, els pares del nuvi van a casa i els hi preparen sal i pa pel moment en que la parella entri al seu domicili. Segons la tradició l’amo o mestressa de la casa serà aquell que faci la mossegada més gran al pa. I suposo que generalment són els homes que mosseguen amb més ganes.
L’àpat a la boda es fa com aquí en un restaurant però si la família no s’ho pot permetre, llavors es fa a casa i es prepara suficient menjar per un regiment sencer.
Al restaurant o a casa els nuvis estan a una taula presidint tot el banquet. Durant l’àpat és molt típic sentir el crit de горько que vol dir literalment “amarg” i és el que diuen els convidats quan volen que els nuvis es besin. De tant en tant també es pot sentir un сладко que vol dir “dolç” i llavors el que volen els convidats és que els testimonis es donin un petó. Clar està que si els testimonis ja tenen respectives parelles potser no és gaire convenient perquè de ben segur que portaria cua.
A les bodes russes no hi pot faltar la figura del тамада que pronunciaríem tamada. És una mena de mestre de cerimònies encarregat de que l’ànim i les ganes de la celebració no caigui en cap moment. Ell també prepararà jocs que tenen com a objectiu endevinar el futur de la parella. Per exemple portarà dues safates i els convidats posaran monedes a una o a l’altra. Al final es compten les monedes. Una safata és la que representa un primer fill de sexe masculí, l’altra una pubilla. Ja us vaig explicar un dia que els russos són molt supersticiosos i els agrada molt llegir els senyals de l’univers per preveure el futur.
Una de les coses més civilitzades dels russos és que les bodes tenen lloc un dissabte. Generalment duren dos dies però al segon la núvia ja no porta el vestit blanc. Per què dic això de civilitzat? Doncs perquè les bodes en diumenge no són bones per tornar a la feina el dilluns i qualsevol altre dia requereixen que la gent agafi festa.
A vosaltres quina tradició us ha agradat més de les bodes russes? A mi la de “comprar” la núvia. Crec que estaria bé analitzar si el nuvi coneix la seva futura esposa suficientment abans de portar-la al registre civil i fer-la la seva muller. Em demano si alguna parella ha decidit no casar-se després d’unes quantes pífies del nuvi…
Bona setmana a tots.

Curiositats russes.

Dedico el post d’aquest dijous a un gran país en el sentit més vast de l’adjectiu, gran per la seva mida i gran per la seva complexa història i la valentia de la seva gent capaç d’aguantar adversitats i mantenir el que els alemanys anomenaven amb certa enveja l’ànima russa. Rússia segueix sent per a mi un territori immensament interessant perquè el caràcter rus és feréstec i tendre alhora, una barreja que em resulta molt estimulant.
Avui us vull parlar d’un parell de curiositats i també d’un indret prop de la ciutat de Iaroslavl i que es diu Uglich. Aquesta petita ciutat d’uns cinc mil habitants té un escut d’armes que és l’únic en el que hi surt representat un nen. Es tracta del net d’Ivan el Terrible, fill del seu fill més jove i que va ser assassinat als vuit anys. En commemoració a ell hi ha en aquesta localitat una preciosa església de colors vius en què hi domina el vermell. I tampoc lluny d’aquí, dintre de la regió de Iaroslavl, hi ha una altra deliciosa ciutat que es diu Myshkin, que és un nom que deriva de la paraula russa ratolí. Segons explica una llegenda, un dia el princep Fiódor Michaelovich va estirar-se a la vora d’un riu a descansar i de cop el va despertar un ratolí. El príncep es va enfadar perquè el ratolí havia gosat despertar-lo i el volia castigar però llavors es va adonar que prop seu reptava una serp verinosa. Per això en aquesta ciutat hi tenim un museu dels ratolins i quan els turistes s’hi passegen poden veure figures de ratolins humans per tot arreu, perquè els ciutadans de la ciutat els adoren i adoren aquesta llegenda.
A nosaltres els russos ens poden semblar un poble fer però la veritat és que hi ha molts aspectes de la seva cultura que podríem copiar perfectament i d’altres que em recorden a la nostra. El primer aspecte semblant és que la majoria dels russos no es refien ni un pèl del seu govern i dels governants perquè tenen més que assumit que els estafaran. Aquí a Catalunya també crec que tenim més que clar que el poder corromp i per tant no esperen res de bo dels dirigents. Una altra similitud amb la nostra cultura és el paper capdavanter que tenen les àvies a la societat russa. Estan completament entregades a la cura dels infants dels seus fills de tal manera que de vegades es descuiden a si mateixes. Jo diria que les àvies d’aquí estan potser més equilibrades i saben compaginar ajudar als fills amb gaudir del seu temps lliure. Un estereotip molt estès allà és que els gendres no estimen gaire les seves sogres i que aquestes fan tot el possible per tal de no donar-li mai la raó al gendre. De fet com que les àvies russes fan un servei tan gran a la família en general, als gendres els convé portar-se bé amb les seves sogres.
Potser el que més m’abelleix del tarannà rus és que la família s’ajuda incondicionalment. Els pares fan l’esforç que calgui per tal que es fills estudiïn i si han de demanar un préstec després no el faran tornar als fills com es fa en altres països. Si s’han de demanar diners a la família es fa i ningú reclamarà que s’hagin de tornar. Jo crec que aquí la qüestió ja va d’una altra manera. En general la família és molt important a Rússia i els parents llunyans són capaços de fer viatges llarguíssims per reunir-se amb els seus. Les trobades familiars aquí giren al voltant d’una taula enorme i quan falten cadires es van a buscar a casa els veïns. Aquests també tenen un paper força important a la societat Russa. Tant com a l’Alemanya. Potser aquí a Catalunya sembla que els veïns poden arribar a ser amics i que és important tenir bons veïns perquè com diu el refrany “més val un bon veí a la porta que un parent a Mallorca”, però la veritat és que les amistats amb els veïns que sorgeixen a Rússia i que per a mi van sorgir a Alemanya, aquí no les he tingudes mai.
L’amistat és un tema molt important i els russos se la prenen molt seriosament. Potser costa que un rus o russa confiï en tu però un cop establerta l’amistat, aquesta serà també incondicional. Es diu que un rus sempre et farà un favor i que per agrair-los-hi només cal dir gràcies perquè no volen res més. Això sí, al principi els russos semblen secs i distants i no somriuen gaire. Certament en una cosa coincideixen amb els anglesos i és que sembla que el començament d’una amistat entre dos homes la marca una sessió de beure vodka en el cas dels russos i cervesa en el dels anglesos. Quan beus amb un rus, aquest ho interpreta com si li tinguessis prou confiança per despullar la teva ànima que és el que sovint passa quan es consumeix una mica massa d’alcohol.
Pel que fa a les dones russes el que sí puc assegurar-vos és que mai els hi podeu demanar quina edat tenen perquè ho consideren de molt mal gust, i els agrada que les anomenen noies encara que tinguin vuitanta-nou anys. Realment això és quelcom que jo podria adoptar de la cultura russa. Aquí sempre ens demanem l’edat i la diem, a no ser que una sigui com la meva mare o la meva àvia que no la van voler dir mai. Els rols dona-home encara estan un pèl marcats a Rússia tot i que la situació gràcies a Déu està canviant. Els homes ja comencen a cuinar i la distribució de les tasques domèstiques no és la que hagués tingut una família dels anys seixanta a Espanya. Les noves generacions s’estan modernitzant finalment. De tota manera els homes a Rússia poden considerar-se el cap de família però com ells mateixos diuen, la dona és el coll i sovint ells donen el salari a la muller i aquest l’administra sàviament. I què és un símbol d’estatus pels homes russos? Doncs el cotxe. Es poden passar hores netejant i reparant el seu cotxe i si els apugen el salari, ben segur que es compren un cotxe. Us sona? Fa anys quan encara treballava de professora d’espanyol i anglès per als alemanys que venien a treballar a la SEAT, un dels caps, un paio amb un salari envejable amb el que jo faria meravelles em va dir que se sorprenia dels cotxassos que tenien els empleats amb els sous més baixos de l’empresa. Sembla que en aquest cas la cultura ibèrica també coincideix amb la russa.
I en definitiva l’escull principal és la llengua i el fet que durant anys els líders occidentals han volgut fer-nos creure que aquell país tan gran i poderós és molt diferent a nosaltres i jo us dic que realment no ho és ni de bon tros.

La història de les monedes i més locucions sobre diners en anglès.

Precisament enguany aquest primer dijous de mes coincideix amb la fi de les meves vacances, un moment traumàtic per a molts, no només per a mi que durant dos mesos no he aconseguit avorrir-me ni cinc minuts del meu temps de lleure. Això sí, les vacances han comportat per a mi i per a molts un forat a la butxaca i alguns les pagaran durant mesos. El dispendi per mi ha estat controlat perquè ni he anat lluny, ni he pagat hotels però sí que en tenir més temps he gaudit de les meves amistats i he aprofitat per fer el que no faig quan ja ha començat el curs: fruir d’algun àpat a algun restaurant exòtic com un tibetà o coreà, fer sortides i visites culturals i aprofitar un xic més del temps lliure i conseqüentment gastar més diners.
El tema en moltes llars seran aquesta setmana o el retorn a la feina i a síndrome post-vacacional o els diners. Jo em concentraré en el segon per fer-vos arribar un parell d’anècdotes i locucions que potser no coneixeu. Ja fa unes setmanes vaig escriure un post sobre noms propis alemanys en locucions d’ús corrent. I entre elles estava la de “kein Krösus sein”, no ser cap Cresos. Com ja us vaig explicar en el seu dia, Cresos era el rei de Lídia, una regió ubicada a una part de l’actual Turquia. En el moment en què aquest rei era ric i poderós, els conqueridors i imperi emergent eren els Perses. De Cresos es diu que nedava en or i no era del tot desencertat perquè el que el va fer ric va ser que pel seu territori passava un corrent molt abundant en or i plata i els súbdits de Cresos van aprendre a refinar aquests metalls i produir monedes d’altíssima qualitat. Però la seva gran riquesa va ser també la seva perdició perquè el 547 abans de Crist, Cir el Gran de Pèrsia va atacar Lídia i va empresonar Cresos. Segons explica Heròdot, Cir va condemnar a la foguera a Cresos però quan ja havien pres foc als troncs i la palla que havien de fer cremar el rei de Lídia, aquest va invocar el déu Apol·lo i en aquell moment va començar a ploure i la foguera es va cremar de de manera que Cir va repensar si cremava o no a Cresos i finalment en lloc de fer-ho, el convertir en el seu conseller. És una bonica història però és clar, se sap que a Heròdot li agradava escriure bones històries i potser no eren del tot verídiques. El que sí està clar és que Cresos és conegut a Alemanya per la seva fortuna i d’aquí el “Krösus sein” i també a Anglaterra, on si un està carregat de diners es diu que és “as rich as Croesos”. Curiosament a Cir, del que sabem que va atacar nuclis de població senceres despietadament, se li atribueix una cosa similar a la primera declaració dels drets humans perquè el cilindre de Cir és una inscripció en la què es relata la vida d’aquest rei que va decidir donar llibertat religiosa i de llengua als que havia empresonat.
I ara que ja sabem d’on venen les primeres monedes més pures de la història, concentrem-nos en la lingüística. Ja sabeu que els diners tenen només valor si ens poden permetre allò que és necessari per nosaltres. I això de les necessitats depèn de cadascú. Per recordar el valor dels diners els anglesos diuen “money is no object” que significa que la quantitat de diners que invertim en quelcom no té cap importància si la comparem amb l’objecte dels nostres desitjos. Sortosament jo no tinc gustos cars. Quan finalment decidim ajudar amb diners a una causa que hem estat defenent només de paraules o de fets els anglesos diuen “to put one’s money where the mouth is” és a dir, posar els diners al lloc de la boca. Si estem sent injustos i explotant gent que no es pot defensar recordeu que en anglès diem “to take money from blind beggars”, robar els diners de pidolaires cecs.
I parlant de tot tipus de diners el “cash-in-hand” són els diners en negre que no es declaren i que són moltíssims en aquest país on se’ns demana contínuament si volem la factura amb o sense I.V.A. Quan ens manquen els diners recordeu que diem que “money is tight” o bé que estem “cashstrapped”.
I pels babaus que ens guanyem honradament els diners amb la nostra feina direm que “we make an honest penny” que fem un penic honest.
Una de les expressions més simpàtiques d’avui és la de “to turn up like a bad penny” que traduïda seria com “tornar a aparèixer com un penic dolent”, és com si volessim fer córrer una moneda que no està bé i tornés sempre a la nostra mà o butxaca. Es fa servir quan un personatge que desitgem que desaparegui de la nostra vida no ho fa i apareix de nou.
La darrera expressió d’avui la farem servir molt, és la de “to go/be two a penny” anar o ser a dos el penic. Això vol dir que n’hi ha tants d’un determinat ofici que al final als professionals se’ls pot acabar per oferir pocs diners per la seva feina.
I això és tot per aquest primer dijous que per a molts haurà estat de retorn a la feina. I que no ens en falti!

Els camps d’internament anglesos, l’altre cara de la Segona Guerra Mundial.

Avui us vull parlar d’un tema certament desconegut per força gent, un tema del que els mateixos anglesos no en volen parlar gaire sovint o prefereixen passar per alt però que crec que cal saber per veure encara més clar el poc sentit que tenen les guerres.

Si ens situem en època de la Segona Guerra Mundial, a tots ens venen al cap les mateixes imatges i associacions mentals més o menys: l’esvàstica o creu gamada que utilitzava Hitler com a símbol del seu partit i ideologia, l’ofensiva Blitz, la guerra llampec que consistia en atacar ràpida però intensivament agafant l’enemic per sorpresa, la Luftwaffe que és la força aèria alemany, la RAF que és la força aèria anglesa que va lluitar contra l’aviació alemanya valentament, les batalles navals, com la de Dunkirk i la salvació heroica de milers de soldats que haguessin mort ofegats de no ser per la cooperació de tot tipus de vaixell anglès amb tripulació poc preparada a les costes franceses, el desembarcament de Normandia, el Pervitín que era la droga que prenia una gran part de la població alemanya per no patir por i per dissortadament, les imatges més tristes que ens venen al cap són les dels bombardejos brutals a ciutats com Coventry i més tard la revenja amb el bombardeig total de Dresden. I qui té la sort de pensar en la Segona Guerra Mundial i que no li vinguin al cap les imatges dels camps de concentració jues? Jo no puc deslligar aquesta guerra del crim inhumà que van cometre els alemanys als camps de concentració.

Val a dir que durant molt de temps Anglaterra va estar posposant la decisió d’entrar en guerra amb Alemanya. Hi va haver diversos intents no fructífers d’avisar a Hitler de que no podia anar més lluny però finalment Europa es va haver d’involucrar en un conflicte internacional.

Com sabeu el feixisme es va estendre a Europa i Mussolini va passar a ser el dictador d’Itàlia amic de Hitler i un cop va ser oficial que els dos països havien unit forces, la població britànica es va revoltar contra els italians que vivien a Anglaterra. El dia 10 de juny del 1940 ciutadans anglesos enfurismats i enrabiats van atacar geladeries i cafès italians a Londres, Edimburg i Manchester. En aquells moments es calcula que hi havia uns divuit mil italians que vivien a Gran Bretanya i quan se li va preguntar a Churchill que s’havia de fer amb ells, Churchill va respondre “collar the lot”. El verb “collar” en anglès vol dir subjectar una persona o animal de manera que no es pugui moure. I allò que Churchill va dir, els britànics s’ho van prendre molt seriosament. En dues setmanes es va fer abandonar a quatre mil italians les seves llars i els van portar a camps d’internament. Els camps d’internament anglesos no eren òbviament ni molt menys camps de concentració perquè els italians no hi feien cap mena de treball forçat i tampoc era la intenció del govern britànic exterminar els italians. Però senzillament se’ls volia junts i no barrejats amb la resta de població i per aquest motiu la majoria d’ells van acabar a la Illa de Mann. Aquesta preciosa illa anglesa va ser parcialment ballada i patrullada per tal que els “perillosos” italians no se’n poguessin escapar. I de fet cap d’ells havia comès un crim pitjor que preparar bons gelats o servir un cafè decent als britànics. Durant els anys en què es van mantenir els camps d’internament uns deu mil homes, dones i nens van estar-hi tancats o semi-tancats.

El camp d’internament de la Illa de Mann estava ubicat en una zona amb petites cases victorianes que ara mateix semblen un hotel. Però la realitat de la vida de l’intern és que hi va haver moments que els camps estaven tan plens que els residents havien de compartir llit.

La conseqüència d’aquesta bestiesa més immediata pels anglesos va ser que com George Orwell va denunciar, no era possible aconseguir fer un àpat decent a Londres per exemple perquè els cuiners més experts del Savoy, el Cafe Royal i els locals de Piccadilly eren tots a l’ illa de Mann.

I què en va sortir de l’internament dels italians, austríacs i alemanys? Doncs en primer lloc, com era d’esperar, poc temps després de que els austríacs arribessin als camps, van organitzar xerrades, tallers i classes per aprendre idiomes i art.  De fet un dels refugiats ja ho havia pronosticat quan va dir que si es posava a uns quants vienesos junts durant prou temps, farien dues coses: fundar una universitat i obri una pastisseria. Un cop es va veure que els “presoners” eren inofensius, als que els calia se’ls va permetre demanar feina fora de la zona tancada a granges i camps agrícoles. Altres van poder seguir exercint la seva professió dintre de la zona d’internament. I tot i sonar idíl·lic no ho va ser gens. Penseu que la moral dels que eren dintre no era bona perquè entenien que la situació era completament injusta.

El camp a l’illa de Mann, el Hutchinson camp es va inaugurar la segona setmana de juliol del 1940 i es va tancar el març del 1944.

Però no em voldria quedar avui amb un aspecte tan negatiu de la història d’Anglaterra i per això us vull explicar un petit miracle que va passar en un dels llocs menys acollidors i més plens que us pugueu imaginar: un refugi antibombes.

Ens situem ara altre cop a Gran Bretanya i més concretament a la zona d’Spitalfiels a Londres. Els bombardejos alemanys eren intensos i cruels i els refugis anti-aeris anglesos de la ciutat no gaire segurs. Doncs els habitants de la ciutat van descobrir un soterrani que els va semblar prou segur per amagar-s’hi durant els atacs. El soterrani tenia capacitat per cinc mil persones però la primera nit que es va decidir provar el seu grau de seguretat hi van arribar unes deu mil persones. Us podeu imaginar l’ambient, no cal que sigui explicita. Humanitat, foscor, manca d’aire i aigua i por, molta por. Claustrofòbia i no gaire bones vibracions. Doncs resulta que den un ambient tan hostil, un jove d’alçada notablement escassa que es deia Mickey Davis va posar ordre al refugi. Va establir un comitè del refugi votat democràticament i va organitzar una recollida d’un penic per setmana per pagar per la neteja i va pensar també en un mètode per poder pagar la llet pels nens. El soterrani es va convertir en el refugi del Mickey a qui degut a la seva alçada tothom anomenava “Mickey Midget”. Certament les autoritats britàniques van posar aquest cas com a exemple i paradigma de com funcionava la democràcia a Anglaterra.

Aquí deixo aquest capítol de la història europea tan terrible i ho faig si més no amb una nota positiva. Fins i tot en els pitjors moments i en les pitjors circumstàncies apareix gent que és capaç de crear optimisme i aportar positivitat on no n’hi ha.

Pézenas: una perla del Llenguadoc.

Avui us vull parlar d’una perla no gaire coneguda situada al Llenguadoc i que antigament havia estat capital de província fins que Montpeller li va arrancar el títol. Es tracta de la màgica Pézenas i és que amb els seus carrerons estrets i conservats des de l’època medieval i els seus establiments comercials i de restauració cuidats fins a l’últim detall ens recorden un Pals o Peratallada nostres, amb la diferència que Pézenas està situada a l’interior i és francesa.
El primer assentament humà que s’ha pogut documentar a la zona de Pézenas data del segle VII abans de Crist. A l’igual que la ciutat de fundació grega Agde, Pézenas estava ubicat en un lloc elevat i fàcil de defensar que els humans van modificar perquè encara fos més segur. En època romana Plini ja escriu sobre l’excel·lent qualitat de la llana produïda a aquest municipi i sobre les virtuts de l’aigua del riu Peyne que aquest estiu ni fluïa ja per Pézenas a causa de la forta sequera. Dels segles V a IX la Septimània que ara anomenem el Llenguadoc passa per una època molt problemàtica i la nostra bonica localitat sembla desaparèixer del mapa fins que al segle X el vescomtede Béziers li regala a sa filla Pézenas. Més tard el municipi passa a mans de Simon de Montfort i el 1261 es comprada pel rei Saint Louis qui permet que s’hi faci una fira anual. Gràcies a les fires que tenen lloc a Pézenas i a Montagnac l’època medieval resulta molt pròspera per ambdues.
A principis del segle XVI Pézenas es converteix en la capital del Llenguadoc i s’hi instal·len els governadors de la província, tots ells de la família Montmorency. La vila creix fora de la seva primitiva antiga muralla. Però tota la prosperitat de Pézenas s’acaba abruptament amb l’alçament del Llenguadoc contra el rei Louis XIII i a la batalla de Castelnaudary fan presoner el governador Henri II de Montmorency i el decapiten poc després a Toulouse, Tolosa.
Pézenas recupera una mica del seu resplendor antic a partir del 1650 quan el governador de la província Armand de Bourbon hi instal·la la seva cort. Aquesta és l’època en què Molière farà diverses estades a la vila que n’han marcat la seva història. Si un dia us hi arribeu us adonareu com d’orgullosos estan els habitants de Pézenas de que a Molière li hagués agradat tant aquesta localitat.
Quan el princep de Conti mor, Montpellier, en català Montpeller, esdevé capital de província i Pézenas passa a segon pla.
Aquesta vila no és pas gaire gran i se’n pot gaudir en un dia perfectíssimament. Val la pena fer parada a un o dos punts dels que ens recorden la presència de Molière al municipi i si és obert, és molt recomanable la visita del petit teatre de la localitat amb tot el regust d’un edifici clàssic i antic en què ens imaginem que d’un moment a un altre apareixeran vestits d’època els que van ser antics habitants de Pézenas en època de Molière. Així de clàssic és i si no us ho creieu, podeu comprovar-ho a la fotografia.
No sembla que hi hagi res de Pézenas que estigui fora de lloc, certament és una vila museu que ha sabut conservar l’encant a pesar del turisme massiu que hi va cada dia durant l’estiu. La gent és immensament amable i és un municipi de molt fàcil accés.
Us sorprendrà la gran quantitat de treballadors artesanals i artistes que s’apleguen a Pézenas per exhibir i vendre els seus productes als visitants. Aquest cop no he aconseguit trobar-ne la botiga perquè malauradament ha tancat però una de les meves botigues favorites era el taller de la Cricri, la fada del cuir que en mitja hora feia unes sandàlies de pell artesanals. La Cricri, que es diu Cristina de nom, va passar durant anys sis mesos a Pézenas treballant i els altres sis al Marroc d’on treu el cuir per fer les seves creacions. I de la mateixa manera que la fada del cuir venia el seu calçat a Pézenas, també podreu trobar altres creacions artesanals a aquest municipi tan pintoresc i artístic que molt probablement és car per llogar-hi un local com tots els indrets turístics que viuen de la temporada.
No dubteu en fer-hi una escapada perquè val molt la pena!

Locucions i música en alemany.

Segueixo aquesta segona setmana de juliol amb el tema de la música però en comptes de locucions en anglès, avui us vull parlar de locucions i frases fetes en alemany i si pot ser, explicar-ne la seva procedència.
La primera d’aquest dijous és la de “alles an die groβe Glocke hängen” que vol dir literalment penjar-ho tot a la campana gran. Ve de l’època en que s’anunciaven tots els esdeveniments importants amb campanades. Si algú ho penja tot de la gran campana el que vol dir això és senzillament que ho esbombaals quatre vents o que en parla i en fa difusió quan potser no és convenient.
Robert Schumann el compositor i pianista va encunyar el refrany “ wenn alle die erste Geige spielen wollen, kommt kein Orchester zusammen”, és a dir que si tots volen ser el violí principal, llavors no hi haurà cap orquestra. Crec que no cal pensar gaire què vol dir aquest refrany. Si hi ha massa gent que vol portar la veu cantant i no hi haurà un líder clar i llavors tot serà un caos. Ja havia comentat en un post anterior que “die erste Geige spielen”, tocar el primer violí, que vol dir portar la veu cantant. Com veieu la nostra expressió també té a veure amb el món de la música.
Un altre refrany interessant que és llarg però s’ha escurçat és el de “wo man singt, da legt dich ruhig nieder. Böse Menschen haben keine Lieder”. Traduït és “allà on es canti, et pots estirar tranquil. Els homes dolents no tenen cançons”. Segons aquest refrany si cantes no generes cap mal pensament i per regla general, cantant no donarem mai a conèixer una mala intenció. Avui dia s’ha deixat de dir la primera part del refrany i sovint només es diu això de que “böse Menschen haben keine Lieder”, les males persones no tenen cançons.
Per equivocació, perquè la majoria de parlants de llengua alemanya no saben l’etimologia de les paraules, la següent locució s’ha etiquetat dintre de la categoria de locucions que tenen a veure amb música però molt probablement no ho és. En alemany podem dir la nostra opinió “ die Meinung sagen” i llavors som neutrals. Dir la pròpia opinió no té perquè ser en un mal to. En canvi si diem “die Meinung geigen” llavors el que expressem és que deixem anar una riera de temes que no seran agradívoles per l’altra persona. “Geigen” és un verb derivat del nom “Geige” violí, que vol dir tocar aquest instrument. Per tant la idea que tenen molts alemanys d’aquesta expressió és que li donem l’opinió a algú tocant el violí. Però “geigen” és un verb molt antic que vol dir balancejar o caminar sense direcció concreta. Potser en aquest sentit de balancejar haurem d’entendre que quan li diem algú l’opinió “wir geigen die Meinung” movem els braços d’un cantó a l’altre efusivament perquè estem enfadats.
Quan una persona ens cansa amb un argument, que recordeu que en anglès seria “harps on the same string”, llavors en alemany li demanarem que canviï de disc amb un imperatiu directe i assertiu “leg mal eine andere Schallplatte”. Avui dia haurien d’actualitzar aquesta locució perquè ja de discs i vinils en queden poc tot i que ha tornar a ressorgir la moda.
La dita que es pot aplicar molt sovint és la de “Geide den Leuten, wie du willst, du geigst selten allen recht” toca el violí com vulguis, poques vegades el tocaràs al gust de tothom. Em sembla força optimista que la frase feta digui “poques vegades” perquè jo diria que és gairebé impossible fer les coses a gust de tothom.
La següent té connotacions tristes perquè en alemany diem que bufem (la flauta) de l’últim forat “aus dem letzten Loch pfeiffen” quan a un ja no li queda energia. He posat la flauta entre parèntesi perquè la locució original no porta l’instrument, només se sobreentén.
Una de les que més vaig sentir i vaig fer servir a Alemanya és la de “der Ton macht die Musik”, o sigui, que el to fa la música. Amb això els alemanys volen dir que no només és important el que es diu sinó el to amb què es diu. Recordo que jo amb un dels meus ex li ho podia dir tot, fins i tot expressar crítica sobre algun dels seus hàbits o actituds sempre i quan ho fes utilitzant el sentit de l’humor. Estic segura que si li hagués dit enfadada no hagués agafat tan bé la crítica. Però si més no l’acceptava.
Això és tot per avui perquè al cervell humà li costa retenir a la memòria a curt termini més de set ítems i jo, si comptem les paraules per cada locució, ja us n’he donat moltes més. Bona setmana a tots!

La música i les locucions angleses II.

Aquest és el segon dijous d’estiu que vull parlar de la música i també del ball en les locucions angleses. Comencem amb un instrument poc vist per les cases: l’arpa. En anglès l’arpa és “harp” però gràcies al mètode de derivació zero els anglesos tenen un verb “to harp” que han especialitzat per significar repetir de manera molesta un mateix argument o queixa. Així doncs “to harp on the same string” voldria dir tocar sempre la mateixa corda de l’arpa que no seria res més que incidir sempre en el mateix. Si per exemple la teva parella et retreu una vegada i una altra que beus massa cafè i que no és saludable, llavors podríem dir que aquesta persona “harps on the same string”. La locució es pot escurçar i dir “harp on something”. A l’escola on treballo l’equip directiu “harps on the need to get involved in extra curricular activities with our students”, és a dir que ens recorden i repeteixen la necessitat de que fem activitats extra curriculars amb els alumnes. Avui dia no n’hi ha prou en donar el temari sinó que s’ha de crear un clima de distracció i joc per tal que els alumnes se sentin bé.
Per si mai no hi heu parat atenció, un dels instruments que nosaltres els humans sempre portem sobre són els llavis. I amb ells podem fer música xiulant. Els xiulets també són protagonistes d’un parell de locucions que em semblen interessants. La primera és la de “to whistle in the dark”, xiular a les fosques. S’utilitza en un context molt concret. Quan una persona es va repetint un argument per donar-se coratge i persuadir-se a si mateix de quelcom llavors faríem servir el “whistle in the dark”. Si algú us parla contínuament de la seva inversió en el pis propi per vendre’l més tard i no sabeu si aquesta persona està plenament convençuda del que diu, llavors li podeu preguntar si el que està fent és “whistle in the dark”.
Si ens costa trobar el comportament o les paraules adequades en certes ocasions llavors direm que se’ns fa difícil “strike the right note”, tocar la nota correcta. També podem fer servir l’expressió pels casos contraris i dir per exemple que alguns tutors sempre aconsegueixen “strike the right note” amb els discursos de la cerimònia de graduació.
Quan quelcom ens sona direm en anglès que “strikes a chord” que toca un acord o que “rings a bell” fa sonar una campana. Com podeu veure, tant en català com en anglès els records que ens venen al cap sembla que tenen una representació acústica en el nostre ideari mental.
I dels acords passem a les tonades enteses com a melodies. Si desafinem en anglès diem “sing out of tune” o sigui, cantar fora de la tonada. En el moment en que ens entenem de meravella amb algú en anglès ho expressem amb el “to be in tune with someone” que seria com un estar en melodia, tonada o sintonia amb algú. Aquesta locució té un sentit molt positiu. Al contrari de la de “call the tune” que seria una cosa així com cridar la tonada i vol dir imposar la pròpia voluntat sobre algú.
I de les tonades al cantar. Si un convidat porta massa temps a casa nostra sense contribuir econòmicament a les despeses llavors el que hauríem de fer és fer-lo “sing for one’s supper” cantar pel sopar. I quan venem una cosa molt per sota del preu que val ho expressem en anglès dient “to go for a song”. El primer propietari del cotxe que tinc ara podria dir que el meu Peugeot “went for a song”, és a dir que va marxar per una cançó, perquè jo el vaig adquirir per molts pocs diners al concessionari i ells segur que encara en devien treure uns guanys. Per tant el senyor que va vendre el vehicle que vaig comprar jo ja fa uns anys se’n va despendre “for a song”. Qui hi va guanyar vaig ser jo perquè a mi tenir cotxe m’ha canviat la vida.
Coneixeu aquelles situacions en què una persona fa un drama d’una fotesa? El fet de fer una muntanya d’un gra de sorra els anglesos ho expressen amb la locució “to make a song and dance about something” fer una cançó i un ball de quelcom. És molt similar a la locució anglesa “to make a mountain out of a molehill” fer una muntanya de la muntanyeta que fa el talp.
La diferència rau en què en l’expressió “to make a song and dance about” ens referim més aviat a parlar i fer enrenou d’un tema que no té importància i en la de “to make a mountain out of a molehill” ja ens referim a exagerar la dificultat d’un problema.
Si causem una pila de problemes a algú abans d’estar d’acord en fer el que aquesta persona vol, llavors en anglès diem “to lead someone a dance”, fer ballar a algú, o marcar el pas del ball. També fem servir la locució quan forcem a la gent a fer coses innecessàries per nosaltres.
Per avui ja ho tenim. Us desitjo una bona primera setmana d’agost en què molts estareu de vacances. Gaudiu-ne!

La música i les locucions en anglès.

Sens dubte un dels majors regals que el cervell humà ens ha fet a nosaltres homes i dones, és la capacitat de valorar, entendre, fruir i fer música. El llenguatge musical és inherent als humans tant com el verbal i ambdós han servit a la humanitat no només per comunicar-se sinó per establir vincles entre ells. La música, ens acompanya tota la vida, és una molt potent activadora de les nostres emocions i per tant evoca records de manera immediata i a més està demostrat que és pràcticament l’única activitat que estimula, activa i utilitza tot el cervell. La pràctica musical provoca canvis en el cervell que es mantenen tota la vida i que són capaços d’estimular i reforçar capacitats com la matemàtica, la comprensió lectora, la competència lingüística, potencia les habilitats motores i de coordinació i reforça la memòria.

Pel que fa a la competència lingüística, la música facilita molt l’adquisició dels idiomes perquè el cervell comparteix àrees comuns per processar el llenguatge verbal i el musical. Aprendre una melodia ens ajuda a desenvolupar la lectura i òbviament l’adquisició de segones i terceres llengües perquè distingir notes i distingir fonemes pel cervell no és tan diferent. Estimular amb música el cervell dels infants farà que després aprenguin més ràpidament llengües. A més, la música ens pot ajudar a predir si un nen o nena pot patir dislèxia perquè li serà més difícil trobar patrons rítmics i reproduir-los. Això pot posar en alerta als mestres que atendran les necessitats del nen amb dislèxia abans.

I per si fossin pocs els beneficis que he esmentat fins ara, l’educació musical i el processament matemàtic activen les mateixes àrees del còrtex frontal esquerre.

També s’ha pogut provar que la música té una influència molt beneficiosa sobre el sistema immunològic. Estranya doncs que els currículums l’hagin deixat tan de banda. Potser caldria plantejar-se una menor càrrega d’assignatures però incloure la música com a troncal.

Com us podeu imaginar, les capacitats motores també milloren molt amb la pràctica musical. Hem d’executar moviments precisos i diferents amb les dues mans a l’hora que anticipem els moviments a fer per seguir tocant.

Perquè la música és universalment present a les nostres vides, hi ha una infinitat de frases fetes i locucions que tenen a veure amb ella. Avui em concentraré en unes quantes en anglès.

Si una notícia és molt bona per nosaltres diem en anglès que és “music to one’s ears” música per les nostres orelles. Per a mi per exemple seria com música celestial que quan arribés el setembre a la feina em diguessin que només treballaré de matins. Però ja m’he mentalitzat que tornaré a fer matins i tardes.

Una locució no tan positiva però sí justa és la de “to face the music” que podríem traduir com “fer front a la música”. La utilitzem quan paguem les conseqüències de les nostres accions. Si jo per exemple he oblidat de renovar-me el DNI i vull comprar algun aparell i finançar-lo, el més segur és que no m’ho deixin fer perquè es necessita un carnet d’identitat vigent per tal que un banc pugui finançar una compra. Així és que hauré de “face the music” i pagar-lo trinco-trinco. Hi ha gent que per molt que faci les coses malament no haurà mai de “face the music”. El nostre rei emèrit per exemple. Els de dalt sempre surten airosos de tot.

Si ens posem moltes medalles davant la gent els anglesos diuen “to blow one’s trumpet”, és a dir, “bufar la pròpia trompeta”. I com que les trompetes s’han fet servir tradicionalment per anunciar quelcom “to trumpet something”, és a dir “trompetejear quelcom” voldria dir anunciar quelcom fent-ne prou rebombori. Els casoris dels famosos sempre s’anuncien amb trompetes com si fossin d’interès internacional. En canvi els avanços en ciència que costen moltes hores d’esforç i dedicació mai “are trumpeted” malauradament, tot i ser de vital importància per tots.

Si volem ajudar a algú parlant-ne públicament, llavors diem en anglès que el que fem és “beat the drum for someone”, és a dir, tocar el tambor o bateria per algú. I és que la bateria es fa sentir molt. Espereu que ara quan tinguem eleccions municipals tindrem una pila d’artistes i personatges coneguts “playing the drums for Ada Colau”.

I com que el tambor té un so molt potent, si volem imbuir una idea o pensament a algú diem en anglès que li fem sonar el tambor fins dintre “to drum something into someone”, com si féssim que el so d’aquest instrument de percussió entrés dintre del cos o ment de la persona que volem influenciar. Des de fa un temps que l’Ajuntament de Barcelona drums the need to get rid of the cars into the town citizens”, que vol intentar que ens desprenguem dels cotxes per reduir la contaminació. Així doncs ens van imposar ja l’impost de diòxid de carboni segons les emissions que produeixen els nostres vehicles i va intentar forçar una eliminació de la circulació dels cotxes més antics. Sense tenir en consideració que els que tenim un cotxe antic és perquè no ens en podem permetre un de més modern. Si agafes o no el cotxe cada dia i contamines més o menys això ells no ho tenen en compte. I la propaganda que fa servir l’Ajuntament està encaminada a “drum the blame about the pollution in Barcelona into its citizens” inculcar-nos la idea de que la culpa de la pol·lució aquí és tota nostra. En canvi al port hi ha uns creuers enormes llençat a l’atmosfera una pila de diòxid de carboni i als que no se’ls demana cap etiqueta mediambiental. Tot plegat molt congruent com sempre.

Potser el que s’hauria de fer quan un alcalde o alcaldessa ha fet una tan mala gestió dels recursos públics és el que els britànics anomenen “to drum out” i alguna alcaldessa potser hauria de ser “drummed out”, és a dir ser feta fora de manera desagradable. Encara recordo quan van inaugurar el monument “presó de dones” de les Corts pel que tots vam pagar més de tres-cents mil euros. I això quan a cada carrer hi ha adoquins desenganxats que fan caure a la gent. En fi, deixem el tema.

Però no vull acabar sense una locució o una associació positiva. En anglès el violí o és “violin” o “fiddle” i quan una persona està en molt bona condició física i gaudeix de molt bona salut diem que “is as fit as a fiddle”, és a dir sà o sana com un violí. Ara no em pregunteu com han arribat a aquesta associació.

Us desitjo un bon dijous. Diuen que han de baixar les temperatures i llavors tots potser dormirem un xic millor.