Tres fantàstiques paraules per adoptar!

420589[1]

Bon dijous a tots! L’entrada d’avui va dedicada de nou a unes paraules catalanes que m’han agradat molt perquè serveixen per fer el nostre llenguatge diari molt més llaminer i menys repetitiu. El primer mot d’avui ens sona a tots però no perquè el coneguem i l’emprem sinó perquè en la seva arrel apareix reflectit en el nom que es va donar a uns essers fantàstics de dibuixos animats, immensament entranyables i que ens van alegrar les tardes dels diumenges a molts de nosaltres quan érem infants. Són petits, de color blau, porten barretina i estan tots enamoradíssims d’una femelleta que va crear, per equivocació, el seu gran enemic Gargamel. Us sona? Estic parlant dels barrufets i el seu nom, qui sigui que va decidir que fos aquest i no un altre, ve d’un substantiu català molt cofoi: barruf. Un barruf és una cosa imaginària que es pren o considera com a real. Els ovnis podrien ser un barruf, els fantasmes, tot allò que no és cert sinó imaginari. Un barruf podria ser també una idea fixa que tenim però que no es correspon amb la realitat. Jo coneixia la paraula barrufet abans de creuar-me amb la de barruf. I us asseguro que en memòria als meus dolços amics d’infantesa a partir d’ara utilitzaré molt barruf.
Desgraciadament no hi ha cap verb que es correspongui amb barruf. No puc barrufar i imaginar coses que no són. Per molt que els personatges dels dibuixos animats parlessin contínuament de “em barrufa” o “no em barrufa”. Però si ho recordeu ells utilitzaven el verb com a sinònim de “agradar” o “no agradar”.
La segona paraula màgica d’avui és platxèria, que ja té una acústica captivadora. Aquest nom designa el fet de passar el temps xalant, alegrement dues o més persones fent gatzara. O com ja vaig comentar en un post anterior garolant. La platxèria és quelcom que hauríem de practicar més sovint però que estic segur que tots fem durant el període de vacances, quan tenim realment temps per la comunicació distesa.
El tercer mot d’avui és un verb que jo no he sentit gaire sovint, bleir. És un sinònim de cremar i es pot emprar de manera reflexiva. Un plat de sopes ben calenta ens pot bleir les mans mentre el portem a taula, o el sol de la platja a les dotze d’un migdia de juliol ens pot bleir la pell. Quelcom ens pot fer bleir la sang. Els casos de corrupció política, els tràmits per fer la declaració d’hisenda, les caravanes per entrar a les localitats costaneres en plena temporada, o senzillament la mirada fetillera d’algú a no ser que tinguem orxata a les venes és clar.
Bé. I com que ja queden poques setmanes per a gaudir d’un astre rei bleïdor, espero i us desitjo que pugueu passar tots una bona estona estirats a una gandula fent volar coloms i gaudint de la platxèria amb els vostres companys i companyes de vacances. I no deixeu que cap barruf desagradable us esbordelli els dies de descans. Fins la setmana propera!!!!

Link de la imatge: https://goo.gl/images/nd7iPN

 

 

Les Bacha Posh. Quan ser una dona és un estigma!

Fa ja un temps, cercant reportatges en rus que em semblessin interessants en vaig trobar un de colpidor que em va fer anar a dormir més feliç que mai per la sort d’haver nascut a Europa i no a l’Afganistan ni a Pakistan. El documental es deia Bacha Posh i parlava d’una pràctica molt estesa als dos països mencionats i que està datada des de fa cent anys, però que pot venir encara de més lluny. Es tracta del costum d’algunes famílies on no ha nascut cap baró, de triar una de les filles més petites, tallar-li el cabell ben curt, vestir-la com a noi i educar-la com a tal. Aquest costum devia néixer en temps de guerra, quan les dones es quedaven sense homes a casa i elles havien de disfressar-se d’homes per no estar en perill o per poder abastir-se. Recordem que en alguns països les dones encara no poden anar soles pel carrer.
Per a una família a l’Afganistan o el Pakistan és tot un deshonor no tenir cap fill i per tant, molt sovint, tan el pare com la mare estan d’acord en tenir una Bacha Posh a casa, per tal que aquesta pugui gaudir dels privilegis d’un noi. I si la mare s’ha quedat vídua, per tenir una persona a casa que pugui anar a comprar i que estigui instruïda.
Si no es té fills mascles, tenir una Bacha Posh evita l’estigma social que representa no tenir descendència d’aquest gènere. Tenir un fill és indispensable si es vol preservar el nom de la família i que el descendent pugui heretar les propietats.
El terme Bacha Posh prové del persa i vol dir, literalment, vestida com a un noi. Per a les nenes a qui s’escull ser Bacha Posh la infantesa està plena de llibertats: poden anar a l’escola, en bicicleta, practicar esport, anar soles pels carrers i en definitiva, fer totes aquelles activitats que no estan permeses a les nenes. Però es passen el dia envoltades de nens i la seva personalitat esdevé masculina. No vull dir que això sigui pas dolent. Mai he pensat que jugar amb nines i aprendre a cuinar de petita siguin coses indispensables per a sentir-se auto realitzada o més femenina en absolut. Ni molt menys. Però cal pensar que no és el mateix tenir uns gustos “masculins” en una societat com la nostra que no pas en una com a Afganistan o Pakistan. M’explico. En una societat com la nostra no serà un gran problema si una dona no sap cuinar o cosir. Però en aquelles terres sí. I el que passa és que les Bacha Posh ho són fins que entren a l’adolescència i llavors estan en edat de casar-se. Després d’anys de llibertats i en què han sabut tastar la independència de poder anar soles pel carrer o a fer una cafè i una coca-cola amb els amics, de cop han de tornar a ser “noies”. Això evidentment perquè les han de casar. Però moltes, que han vist el món masculí des de dins, tenen por a la violència de gènere. I més encara perquè elles han perdut uns anys d’aprenentatge pels treballs de la casa que qualsevol espòs esperarà que compleixin a la perfecció.
Al reportatge retransmès en rus es documentava el testimoni de diverses Bacha Posh. Una d’elles la més joveneta, una nena d’uns set anys, patia moltíssim. No li abellia haver de fer les activitats dels nens. Es delia pels vestits de nena i per poder estar amb noies a les festes tradicionals. Les altres dues eren ja prou grans, una no volia tornar a la vida de “noia” perquè gaudia de tots els privilegis dels homes i no estava disposada a perdre’ls. I la tercera, que ja estava en l’edat crítica per casar-se, portava una doble vida: de dia treballava de secretària- pensem que en una gran ciutat hi haurà més dones treballant que en zones rurals- i quan sortida de la feina es treia el vel per vestir-se d’home, anar a practicar arts marcials i seguir l’escola nocturna. Una existència desdoblada molt dura amb una identitat partida per la meitat.
Lluny del benefici que aquesta enganyifa pugui aportar a les famílies caldria pensar en el dany psicològic que es pot causar a les Bacha Posh. Com es pot deixar a una noia viure en les llibertats totals que es concedeixen als homes per fer-la tornar a la submissió d’un món masclista després? Com es pot aniquilar la llibertat d’aquestes noies a triar ser noies o nois i que no ho facin les famílies per elles? Fins a quin punt el sexe masculí i femení és tan sols un tret biològic i no educacional? Per què es diu que les Bacha Posh són llavors noies masculines quan tornen a fer vida de noia? És que s’ha de saber cosir i cuinar per ser dona de veritat? O és que les dones que juguen a futbol, són competitives i volen anar soles pels carrers són en realitat mig homes?
Sobta i molt que en dos països com l’Afganistan i el Pakistan hagi sorgit el costum de fer nois a les noies que tenen. És un fet enormement trist i que ens ha de fer reflexionar sobre per quin motiu encara en molts països del món tenir només filles és una maledicció. L’homo sapiens va trigar 100.000 milions d’anys en arribar des de l’Àfrica a tots els continents del món. Com és que la raça humana encara pot arribar a considerar una dona menys valuosa o vàlida que un home? Què ho fa que evolucionem tan lentament?
Us deixo el dubte a veure si entre tots el resolem…

 

 

 

 

 

 

 

Expressions similars en anglès i català.

petrol_prices_cost_an_arm_and_a_leg_by_sopecartoons-d9ipdmp[1]

Com que ja fa temps que no publico cap post a la categoria curiositats lingüístiques se m’ha acudit que ja toca altre cop. Aquest dijous vull parlar d’expressions fetes de l’anglès que utilitzen parts del cos. Algunes d’elles tenen un equivalent en el nostre idioma, altres no. Les llengües, ja ho sabem, no són tan fàcils, altrament només ens caldria aprendre paraules i verbs i sintaxi i emprant el mateix codi de la nostra llengua amb les nostres metàfores aniríem a tot arreu. Però no és així. Cada comunitat de parlants ha escollit un codi determinant i pel que fa a les frases fetes, si les canviem en el més mínim, molt probablement ja no ens entenen. La primera frase feta de la que vull parlar avui és la de “let my hair down” que podríem traduir al castellar com a “desmelenarse”. Es refereix a actuar sense seguir les normes de conducta que es creuen necessàries, sense tota l’artificialitat que imposa la societat. Està clar que l’expressió faci servir el cabell per fer arribar el missatge. Un cabell pentinat i arreglat pressuposa un empolainament que, sovint, resulta poc natural. Quan ens deixem anar, el que en castellà s’anomena ens “desmelenamos” som impetuosos i naturals.
La segona expressió anglesa fa referència a quelcom que desgraciadament tots fem amb regularitat: pagar excessivament per una cosa o producte. Quan un angloparlant vol dir que ha pagat el gust i les ganes de manera cara diu “ to pay through the nose”, literalment pagar a través del nas. Curiós. I quan una cosa és molt costosa o dispendiosa nosaltres diem que costa un ronyó. Però als anglesos els costa “an arm and a leg” un braç i una cama.
Nosaltres donem carabasses a un pretendent o a una pretendent, depenent del cas, però els angloparlants donen literalment el colze “to give the elbow”. I aquí quan prenem el pèl a algú resulta que els nostres veïns britànics estiren la cama d’una persona “to pull one’s leg”.
Aquí som prosaics i aprenem les coses de memòria però el anglesos, calcant semànticament els francesos, aprenen quelcom de cor “par cour” o en anglès “by heart”. I aquí he de dir que això em recorda a mi el que vaig aprendre en una magistral lliçó de psicolingüística, que tot el que interioritzem de debò, per molt que hagi estat processat pel cervell, perquè aquest ho processa tot, ha d’haver estat vinculat a emocions per tal de que se’ns gravi permanentment. Potser els francesos i anglesos amb la seva sapiència popular ja ho coneixien i per això van optar la memòria amb el cor.
En castellà podem “salvar a un el pellejo” però en anglès li salvem el coll “save one’s neck”. Però no totes les expressions són diferents en els diversos idiomes perquè els anglesos, com nosaltres poden tenir quelcom a la punta de la llengua “to have something on the tip of one’s tongue”. Curiosament als russos allò els dona voltes a la llengua… A més tant nosaltres com els angloparlants sentim quelcom a la gola quan ens emocionem de debò. A nosaltres se’ns fa un nus a ells un grumoll. “ A lump in one’s throat”.
Nosaltres tenim “pebrots” per fer quelcom, que deu ser ben segur una manera eufemística de dir “collons” o “nassos” mentre que els anglesos tenen “guts” budells o bé “balls” pilotes per fer-ho.
Sigui com sigui, i tot i que aparentment aprendre l’anglès és relativament fàcil, el que no ho és gens, i aquí aplico un estereotip que puc corroborar amb la meva experiència amb ells, aconseguir que demostrin les seves emocions. Ells mateixos dirien amb una expressió molt eixerida que és com arrencar les dents, “like pulling teeth” és a dir, quelcom extremadament dificultós. Qui sap. Potser algun dia coneixeré un britànic que no entri en estat de xoc si algú expressa les seves emocions obertament. O algun capaç de fer-ho sense avergonyir-se’n. Molt bona setmana a tots!

Link de la imatge: http://sopecartoons.deviantart.com/art/Petrol-prices-cost-an-arm-and-a-leg-575612737

Pintor de Boira (XII)

 

Va agafar el cotxe en direcció a l’aeroport. Havia esbrinat a quina hora arribaria l’Alfred dels Emirats Àrabs i li havien concedit el matí lliure a la redacció. La seva germana era més important que una reunió. Un cop va haver sortit de Manhattan, el trajecte se li va fer molt agradable. Amb un sol tímid il·luminant el verd dels arbres, conduir era senzillament relaxant.
Arribà força abans de l’hora que havia d’aterrar el vol i comprovà en un dels panells informatius que no tingués cap retard. No seria el cas. Decidí fer temps en una de les cafeteries. Assegut a la taula, fullejava un diari i es prenia un suc de taronja. Darrere les grans portes d’accés als corredors que conduïen fins als avions, podia veure com centenars de viatgers feien llargues cues en els controls de duana. Molts turistes europeus s’emocionaven en posar un peu a la ciutat dels gratacels. Havien vist tantes vegades els seus carrers a les pel·lícules, que trepitjar-la de debò esdevenia un somni fet realitat. Els més joves es deixaven enlluernar per l’encís de la metròpoli de l’Empire State Building.
Quan l’avió hagué aterrat, l’Igor s’acostà a la barrera d’entrada, però mantenint una certa distància, i barrejat entre la gent que esperava familiars, coneguts, amics o clients d’agències. Els primers passatgers van sortir uns trenta minuts després de l’arribada del vol. Eren els homes de negocis del país que podien eludir l’interrogatori a les duanes. Un dels primers a travessar la porta va ser l’Alfred. Havia arribat cinc dies abans del que la Masha l’esperava.
Es va quedar davant la barrera, es va treure les ulleres de sol i va escorcollar la sala. L’Igor va tenir sort de dissimular la seva gran tossa darrere un altíssim americà de color que devia ser jugador de bàsquet.
De cop i volta, l’Alfred va aixecar el braç i va fer una diàfana rialla. L’Igor el va seguir amb la mirada. Una dona vestida de negre, alta, esvelta, morena i amb uns grans ulls el va anar a rebre fent-li un petó als llavis. El seu cunyat va retornar-li el bes tot abraçant-la. L’Igor va prémer les dents. Tenia sort, el paio, de no ser prop seu, perquè no hauria pogut reprimir l’instint de donar-li un cop de puny.
La parella es va dirigir a l’entrada. Ell els va seguir a una distància més que prudencial. La dona havia aparcat el cotxe pràcticament a la sortida de la terminal i l’Igor va haver de córrer per anar a buscar el seu vehicle. A aquelles hores la circulació era fluïda i havia de procurar que l’Alfred no s’adonés que els seguia. Coneixia el seu Chevrolet Malibú i no els separaven gaires cotxes. Van circular per la 678 fins a Howard Beach, allà on la majoria de visitants de Nova York agafaven el tren cap a Manhattan. Després el Ford va girar cap a l’Atlantic Ave. L’Igor havia d’anar amb cura, s’estava apropant massa. El Ford va aparcar i l’Igor continuà conduint. La parella va baixar del cotxe i va entrar en una de les nombroses casetes de dos pisos d’aquesta simpàtica avinguda. Va reduir la velocitat en passar per davant. A la planta baixa hi havia un antiquari i la façana era de color lila. Fàcil de recordar.
Si accelerava arribaria a la redacció a punt per a la darrera reunió. Enfonsà el peu al pedal del gas pensant que havia estat una sort convèncer la Masha de quedar-se uns dies amb ell. Això li donava un marge per planificar què faria o com li ho diria.
L’entrada a Manhattan estava congestionada. El trajecte va durar més del que tenia previst i no va poder assistir a la reunió. Quan va ser a l’edifici va anar directament a la taula del Daniel.
—Hola, Daniel! Com ha anat la sessió?
—Res d’interessant. Hem discutit les notícies que van sortir a la portada ahir i la reacció del públic. I tu on eres?
—Tenia un assumpte familiar pendent. Et ve de gust un cafè? Hauríem de parlar un moment.
—És del nostre viatge a Egipte? —va preguntar el Daniel, alarmat—. T’hi has repensat? Ho sabia, sabia que alguna cosa passaria!
—Escolta, parlem-ne tot prenent un cafè, si et plau.
El noi va agafar d’una bursada la jaqueta que tenia penjada a la cadira. L’Igor li va llegir la decepció als ulls.
La immensa sala de la cafeteria, inundada amb una lluminària encegadora i blindada dins l’estructura metàl·lica que protegia els enormes finestrals, recordava una nau espacial. La vista a la ciutat potenciava aquella impressió, que quedava només esmorteïda pels colors groc intens de les parets i vermell sang de les catifes.
L’Igor va agafar una safata per demanar un cafè sol i un Mocaccino per al Daniel. Ja li coneixia les preferències.
El Daniel, que ja havia triat una taula vora la finestra, l’esperava assegut amb cara de circumstàncies.
—El teu. Espero haver-ho encertat —digué l’Igor apropant-li la tassa.
—Ja saps què m’agrada… Anem per feina. Què m’has de dir? Si són males notícies prefereixo saber-les aviat.
—Vols no ser tan impacient?
El Daniel va fer un glop sense mirar l’Igor.
—M’ha sorgit un petit problema que he de resoldre abans d’anar a Egipte.
—Ho sabia! Sabia que no hi aniríem!
—Jo no t’estic dient que no hi anem. Només informo que no serà dintre de tres setmanes, ni potser de quatre. No serem dels primers a viatjar, si encara vols comptar amb mi, però tinc la intenció ferma d’anar-hi. És només que necessito resoldre un assumpte que tinc pendent aquí.
El Daniel alçà la mirada. La seva desil·lusió es va convertir en interrogant.
—Tot va bé? Tens problemes familiars? No cal que em responguis, si no vols. No et demano cap explicació.
—No me la demanes, però te la donaré. Vull ajudar a ma germana a superar una situació difícil. A més, ma mare està molt delicada i voldria assegurar-me que li fan una bona revisió abans de marxar. Però tan bon punt tingui això solucionat, per mi podem fer la maleta.
—De debò? —va fer el Daniel amb un gran somriure—. Creia que t’ho hauries repensat…
—Sí, ja m’ho he imaginat. Per això t’he dit que has de ser pacient. Et toca esperar, noi. No sé ben bé quant de temps trigaré a enllestir aquests dos temes…
—Puc fer quelcom per tu?
—De moment no, gràcies. Però si et necessito, t’ho faré saber. Al cap i a la fi, serem un equip a Egipte, oi?
Els enormes ulls blaus i guspirejants del Daniel van arrencar a l’impassible Igor un petit somriure.

 

Envescar, reblert i espellingat

 

Aquesta setmana, amb la galvana que m’ha envaït per aquesta calor d’estiu apegalosa que no ens deixa moure’ns amb la celeritat habitual, he decidit fer una entrada lleugera, com si fos un tastet per prendre-se’l ràpidament. Us vull apropar de nou l’ús de quatre paraules que potser no coneixeu o heu oblidat. Són com sempre meravelles oblidades que caldria tornar a integrar a la nostra llengua per no fer-la insípida amb el vocabulari de sempre. La primera és el verb envescar, un petit tresor lingüístic que en sentit metafòric podem emprar molt sovint. Prové del nom “vesc” i vol dir untar amb vesc, que com podeu imaginar no és una cosa que fem pas gaire. Envescar, no obstant, té el sentit de deixar-se agafar per afalacs o abelliments, és a dir, deixar-se ensabonar, com diem repetidament. Algú que està envescat, és algú a qui s’ha ensarronat tot afalagant-lo o fent-li la pilota.
El segon mot d’avui és reblert, que és un sinònim de ple o curull. Així per exemple un bosc pot estar reblert de bolets quan n’és temporada, el carrer està reblert de turistes que passegen amunt i avall amb càmeres per fotografiar tot el que poden, i les aules al juliol estan reblertes d’estudiants que s’han apuntat a cursos d’estius per apaivagar la seva mala consciència, però que estan a la classe maleint-se els ossos per haver-ho fet i no estar ajaguts a la platja o prenent una cervesa amb els amics enlloc de tancats a una aula…
La tercera paraula d’avui és un adjectiu que equivaldria al castellà “haraposo”, és a dir, vestit amb parracs. És espellingat. Literalment designa a qui porta roba destrossada i feta pelleringues.
Espero que vosaltres no aneu espellingats i menys ara que els grans magatzems estan reblerts d’ofertes i rebaixes per poder adquirir, a uns preus menys abusius que normalment, roba per jubilar definitivament el que ja està esparracat.
I no deixeu que us envesquin a les botigues i acabeu comprant finalment el doble del que teníeu previst només perquè la venedora o venedor ha sabut engalipar-vos… Això sí, amb la calor que fa, ben segur estarem tots molt millor dintre d’algun establiment o centre comercial que no pas al carrer..
Que tingueu una molt bona setmana!!!!

Can Masdeu: un projecte ocupa per traure’s el barret.

icoy36111070-can-masdeu161101161813-1478013698023

 

Ja vaig comentar a l’entrada del blog de la setmana passada el problema amb l’habitatge que tenim en aquests moments a la nostra ciutat. Recordo que vaig escriure que ens veiem gairebé obligats a viure encofurnats en pisos increïblement diminuts. I a sobre paguem per ells unes quantitats completament desorbitades. No obstant, el problema amb l’habitatge deu ser tan antic com la mateixa raça humana. Des de que l’home va decidir deixar de ser nòmada i assentar-se a un territori concret, ha hagut de lluitar per la vivenda. El manteniment i construcció d’habitatges ha estat un tema delicat sempre i, de fet, la RDA es va endeutar definitivament per tal de construir prou pisos per als seus ciutadans. Joseph Strauss va haver de concedir a la veïna soviètica un crèdit milionari per tal que Honecker pogués oferir els edificis que havia promès als habitants de la petita república. La solució al tema de l’habitatge és difícil i sovint s’encalla per temes de corrupció i pels interessos d’aquells que més es beneficien d’un sistema en què només els més rics poden dormir tranquils sota un sostre.

Amb l’entrada d’avui m’agradaria iniciar una sèrie d’articles sobre algunes formes “alternatives” d’accedir a la vivenda, una de les quals és el famosíssim i temut moviment “Ocupa”, també escrit “okupa”. Tot i tenir mala reputació aquest moviment té una història molt llarga, a Anglaterra molt més que al nostre país. La paraula ocupa designa l’acció d’ocupar terrenys i propietats privats de manera temporal o permanent, majoritàriament sense el consentiment dels que podrien atorgar l’ús dels espais. El moviment ocupa és principalment social i polític perquè afirma que l’habitatge és un dret de tothom i que no pot estar associat a un capital. Per escollir un nom adequat per al moviment en la nostra llengua hi va haver un estira i arronsa considerable es veu. Però finalment ocupa escrit amb “c” s’ha imposat sobre el mateix nom escrit amb la “k” anàrquica i revolucionària.

En un principi el moviment es denominà “squat” i a Anglaterra, un dels països precursors, té una tradició que ve de lluny. En època feudal si una casa es podia construir entre la posta i la sortida de sol, els seus ocupants tenien dret a viure-hi de manera indefinida sense que ningú els en fes fora. L’any  1649 hi hagué la revolta dels Diggers, també anomenats True levellers, uns pagesos que, basant-se en el cinquè llibre del Testament, el “Book of acts” clamaven que la terra no era propietat de ningú i volien reformar la societat estintolant-la en una estructura que explotava el subsòl de conreu, tot creant societats igualitàries de camperols. Tot això recorda i molt, els actuals models més solidaris i ecològics de masoveria urbana dels que escriure en algun post més endavant.

Però el tema d’avui és el del moviment ocupa que va aparèixer tal i com el coneixem ara durant els anys 60 i 70 del segle passat. Els països capdavanters van ser Holanda, Alemanya, Anglaterra, França, Suïssa i Itàlia i la corrent va arribar posteriorment a Espanya, Portugal i Polònia. Cal pensar que en aquella època va haver-hi una migració massiva de gent que venia del camp a treballar a les ciutats i aquestes no els podien oferir un lloc on viure. Lluny del que la majoria de nosaltres té al cap, el fenomen ocupa va estar molt d’hora vinculat a idees polítiques i a l’activisme social. Els ocupes s’organitzaven en grups per rehabilitar espais i edificis, incentivaven les tasques solidàries i en general intentaven difondre les seves idees contràries a les polítiques liberals. Alguns edificis ocupats han esdevinguts centres de trobada dels ciutadans i els mateixos ocupes organitzen tallers i xerrades per donar a conèixer els seus projectes. L’any 1994 els centres socials ocupes espanyols i italians organitzaven trobades internacionals i debats contra les polítiques neoliberals i globalitzadores que implicaven un empitjorament de les condicions laborals a països pobres.

Més endavant, l’any 1999, la protesta anti-globalització arribaria al seu punt àlgid amb la cimera de Seattle, que tingué lloc del 29 de novembre al 3 de desembre. En un principi l’Organització Mundial del Comerç tenia previst reunir-se per parlar d’aspectes bàsics de la globalització. Però milers i milers de persones convocades per sindicats, organitzacions ecologistes, anarquistes i persones crítiques amb els aspectes més durs de la globalització, es van mobilitzar als carrers de la ciutat per manifestar-se contra la corrent que estava enriquint només uns quants.

S’havia pensat en un acte reivindicatiu que consistia en què els assistents a la manifestació s’asseguessin a les escales d’entrada de l’edifici on tenia lloc la cimera per evitar que els 3.000 participants poguessin accedir al recinte. No obstant, va arribar tanta gent a l’acte ,la policia de Seattle diu que uns 40.000, que allò es va convertir en una autèntica revolta “anti-globalització”.

Fins aquell moment la paraula globalització s’associava tan sols a un aspecte comercial que era l’objectiu de les empreses multinacionals i els grans grups financers. Però a partir dels esdeveniments de Seattle, els mateixos ciutadans van encunyar el terme per representar la capacitat internacional de mobilització sense fronteres de persones que cercaven la millora de les condicions de treball i de vida per a tots. No només per a uns quants.

Aquesta és per a mi també la definició de globalització en el seu sentit més ampli. Globalització també vol dir que els que tenen més consumeixin menys per tal que els que no tenen res puguin accedir als recursos que són de tots.

I és també en aquest sentit i amb aquesta filosofia que va néixer l’slogan “ cases sense gent, gent sense cases”.

Dins d’aquest context trobem els orígens del grup de precursors del projecte ocupa Can Masdeu. Ells eren un conjunt de joves amb ment oberta i de diferents països que es van reunir i van decidir ocupar l’antiga leproseria ubicada a la Vall de Can Masdeu a Barcelona. L’edifici portava buit uns quaranta anys i els propietaris –tripartits- l’Ajuntament, la Generalitat i el Bisbat no en feien res i probablement no n’haguessin fet res durant un segle més si no l’hagués estat ocupat l’any 2000 per aquests joves dissidents, alternatius i arriscats. Els movia l’afany de viure de manera diferent a la programada i establerta.

El col·lectiu va ocupar l’enorme edifici i va començar a conrear els terrenys al voltant de l’antic hospital però les autoritats van intentar desallotjar-lo el 2002. Com que els ocupes estaven molt influïts pel moviment de resistència pacífica anglesa, van optar per oposar-se al desallotjament d’una manera molt original. Es van lligar amb cordes a les parets de la façana. Com podreu imaginar aquell acte de desobediència explosiva va tenir un ressò molt positiu a Nou Barris, una zona de Barcelona enormement activa des del punt de vista polític. Veïns i veïnes de la barriada van anar a Can Masdeu a expressar el seu suport als joves valents. I finalment el coratge va tenir la seva recompensa perquè després de 3 dies d’assetjament, la policia va deixar estar els ocupes i el barri va guanyar de cop un espai públic.

A Can Masdeu hi viuen actualment 23 adults i, si no m’equivoco, uns sis nens. A més de les tasques a la casa, el grup d’ocupes organitza tallers, conrea les terres del voltant de la vall i ha convertit el seu hort en un indret on els veïns de Nou Barris poden anar a gaudir de l’espai verd prop de la ciutat.

A l’antic hospital també hi ha una botiga de reciclatge on s’hi pot portar roba que ja no s’utilitza i emportar-te peces que t’agradin. També s’hi organitzen de tant en tant calçotades- això darrer m’ho ha dit un amic que ha tingut el temps d’anar-hi- tallers i activitats diverses.

Viure en una comunitat així implica també sacrificis, òbviament. No tothom sap o pot viure amb tanta gent de diverses procedències i amb ideologies diferents. A més també hem de pensar que els projectes de manteniment de la casa absorbeixen una bona part dels temps dels seus habitants i per això només un parell d’ells treballen a jornada completa en algun lloc. També ha de ser difícil explicar als coneguts que vius en un antic hospital i que t’has convertit en un ocupa legalment acceptat. I és que la majoria encara està ancorada en antigues estructures i aquestes per exemple basen la vàlua de la persona en el seu poder d’adquisició de bens materials.

Aquest és un dels motius pels quals al nostre país ha triomfat el negoci de la compra d’habitatges. Se’ns ha fet pensar que comprar un pis representa una inversió i una manera d’assegurar-nos el capital. Potser és veritat i pot representar una font d’ingressos posterior en cas de venta. No obstant, a una pila de països europeus el lloguer ha estat sempre un model viable i fins i tot aconsellable. No tots podem saber que voldrem viure a una determinada ciutat durant un llarg període de temps. I les circumstàncies familiars i personals també van canviant. Una mateixa persona pot viure sola, en parella, formar una família, tornar a separar-se, ajuntar-se amb algú altre, etc. I tot això implica que potser el més convenient és adaptar l’habitatge a la nostra situació personal i també professional. El lloguer representa una alternativa flexible al problema de la vivenda que ha torturat l’home des de que va sortir de les coves i va decidir establir assentaments.

Gent com el col·lectiu de Can Masdeu són ciutadans capaços de demostrar que potser cal replantejar-se els models en què es basa la societat. Ells ho han fet escollint una alternativa al lloguer. D’ençà de l’ocupació de Can Masdeu a Barcelona han anat sorgint projectes de masoveria urbana. Aquesta s’entén com el pacte entre una persona o grup de persones que ofereixen al propietari o propietària de l’edifici fer-se càrrec dels treballs de restauració i manutenció de l’edifici a canvi de no pagar cap lloguer.

A Barcelona hi ha diversos projectes de Masoveria urbana com la M.U.L.A del que escriuré un post més endavant. A més també han sorgit cooperatives com Sostre Cívic que promouen aquest tipus de projecte de llar alternativa. A Dinamarca un 20% dels habitatges ja pertanyen a cooperatives que ofereixen uns lloguers dignes. Aquí estem, per variar, vint anys endarrerits en el tema.

No totes les formes d’habitatge alternatiu han de ser tan radicals com el projecte Can Masdeu. Com ja he mencionat en aquest mateix article, no tothom és capaç de viure en una comunitat tan gran i encara menys de dedicar tant temps a la pròpia llar. Podem considerar que els lloguers abusius esclavitzen els ciutadans perquè ens tenen condemnats a fer, molt sovint, hores extres per satisfer l’avarícia dels propietaris. No obstant, dedicar i invertir hores de la teva vida i temps de lleure a projectes comunitaris és també sens dubte una activitat laboral. No remunerada però recompensada amb el dret a emprar un espai determinat i no menys digna en absolut que una activitat professional remunerada. En aquest sentit crec que cal felicitar gent com la que participa en el projecte can Masdeu. Són capaços de construir quelcom en comunitat i de prescindir una mica de les possessions materials. Contribueixen amb els seus projectes a crear vincles dintre del seu barri, mantenen un edifici i els terrenys del voltant en condicions i a més no els hem de pagar cap sou per fer-ho. Des d’aquest punt de vista potser seria interessant incentivar l’ocupació per treure profit d’espais abandonats i facilitar a gent amb empenta i poc solitària l’accés a una llar assequible.

Enllaç imatge: http://www.elperiodico.com/es/noticias/nou-barris/historia-masia-can-masdeu-nou-barris-5601559

Tres boniques paraules: avern, encofurnar i xalar.

 

I a l’entrada del blog d’avui, com que ja fa dies que no us recordo com de bonica n’és la llengua catalana i quantes paraules té que hem oblidat i podríem tornar a fer servir, us en vull fer arribar tres.

La primera és el substantiu avern que és un sinònim d’infern. Ja sé que en el sentit bíblic de cel i infern ja no utilitzem aquesta terminologia però sí que li donem un ús metafòric a la segona paraula. Així per exemple podem dir que el transit per sortir de la ciutat un divendres per la tarda és un avern, o la calor a les dues del migdia d’un més de juny o juliol en un país com el nostre i sobre tot a les ciutats grans. Deixant-nos de bromes, el que sí és un avern és el que passen milers d’essers humans en època de guerra, o quan hi ha sequera a països africans i la gent ha de caminar kilòmetres i kilòmetres cada dia per anar a cercar aigua.

La segona paraula d’avui és un verb derivat d’un substantiu. El verb és encofurnar-se, que prové del nom “cofurna” que és un lloc tancat, fosc i mal endreçat. L’acció significa tancar-se i recloure’s en una habitació fosca i petita.

Segons com, molts pisos dels que s’ofereixen a la ciutat comtal són tan foscos i diminuts que viure-hi és encofurnar-se a casa. Jo m’hagués sentit absolutament encofurnada si hagués decidit entrar a viure al pis que em van ensenyar ara farà tres divendres al carrer Pallars de Poblenou. Uns baixos sense llum i amb només una habitació amb finestra a l’exterior. Malauradament aquesta donava a una paret que podia tocar jo amb el braç, i això sent menuda com sóc. La cambra, que era la privilegiada per poder tenir llum natural, em féu sentir com una reclusa a una presó, i això que per aquell cau es demanava una hipoteca milionària! El piset costa cent vuitanta-cinc mil euros i em van voler fer entendre que era tota una ganga. En fi. I de pisos per sentir-s’hi encofurnat Barcelona n’és ple, perquè de la manera que s’han disparat els preus els que no som rics no ens podem permetre gaires metres quadrats…

La darrera paraula que us vull apropar avui és xalar-se, que vol dir passar-s’ho bé, gaudir i esbargir-se. És un verb que no he sentit gaire sovint però que aporta molt de color al ja tan rebregat passar-s’ho bé. Esbargir-se sembla que queda un pèl curt al seu costat perquè no aporta el sentit d’alegria.

Jo per exemple xalo quan patino tot escoltant música pel Passeig Marítim, a l’hivern és clar, perquè ara amb els grups de bicicletes turístiques, patinets elèctrics, Seeways, nens que juguen a pilota i creuen sense mirar, gossos que corren lluny dels amos i tampoc són conscients del codi de circulació i, des de fa uns anys, els pedicaps, taxi-bicicletes i les guaguacletes –autobusos amb pedals- doncs resulta que amb tots aquests elements tombant pel Passeig Marítim jo ja no patino a la Barceloneta fins que deixi de ser una temeritat. Ja xalaré a partir de la tardor per compensar el tedi de la feina.

També xalo tot prenent una cerveseta amb el meu amic de Poblenou. Això sí, la fem al xinès perquè la Rambla de Poblenou és ja prohibitiva. I és que als barcelonins ens han apujat els preus com si tinguéssim els sous dels turistes europeus que ens venen a visitar. Bé, sempre hi ha dues cares de la mateixa moneda. Els Jocs Olímpics van impulsar la ciutat i ara agrada tant que ja gairebé no és nostra…. Ens cal reinventar maneres de xalar més econòmiques a la nostra ciutat.

Què tingueu molt bona setmana!

 

La bicicleta

20170629_150117

Era una d’aquelles tardes que la Silvia sortia de la feina, cames ajudeu-me, per evitar que les llàgrimes li rodolessin galtes avall abans d’estar fora del camp de mira dels seus alumnes. De vegades es maleïa els ossos per la seva elecció. Si en lloc de Filologia hagués triat arqueologia ben segur estaria en aquells moments traient la pols d’alguns objectes històrics rescatats de les profunditats de l’oblit i que parlaven de temps on, si més no, la vida no es regia per la immediatesa de la societat actual en què vivia ella. Esperà que el semàfor es posés verd impacient per pujar a la bicicleta i arribar al Passeig Marítim on podria pedalar amb força per espolsar els mals esperits. Darrerament tot anava del revés. El propietari del pis on vivia havia decidit apujar el lloguer de tal manera que la Silvia hauria de deixar-lo, a la feina alguns grups li feien la vida impossible i, per si fos poc, feia una setmana el seu cosí, que era també el seu millor amic, li havia dit que marxava a treballar a Suïssa. Que s’avorriria molt durant tres anys però que faria caixa. L’univers s’havia posat en contra seva. Travessà rabent per arrancar la seva bicicleta del pes de les cadenes que la immobilitzaven a les zones d’aparcament reglamentàries. No obstant, quan va fitar la renglera de barres de ferro de subjecció va haver de fregar-se els ulls per creure el que li deien. Passejà la mirada altre cop per totes les bicis esperant trobar la seva entortolligada al ferro fred. Una il·lusió òptica deguda al sobreesforç de les darreres setmanes li devia haver enterbolit la visió. No. No hi era. Palplantada davant les bicicletes alienes intentà reflexionar, asserenadament, si amb les presses de la primera hora de la tarda hauria lligat la bici en un lloc no habitual i ara no ho recordava. No. Tampoc era el cas. Amb el cor en mode bradicàrdia, amb un batec que es feia cada cop més lent després de l’acceleració brutal de les darreres setmanes, la Silvia començà a suar. Confosa però conscient que podria haver lligat malament la bicicleta amb els nervis que la rosegaven feia setmanes intentà visualitzar el moment en que havia posat els cadenats. De sobte pensà en el dependent de la botiga que la saludava cada dia. Entrà a l’establiment i albirà, sense cap dificultat, el noi darrere el mostrador amb el cap cot i la vista fixada en uns documents. La Silvia s’apropà al taulell.

— Perdona. No sé si em recordes. Vaig venir fa poc a demanar pressupost per un matalàs i treballo aquí al costat.

— I tant! Ens saludem cada dia. Quan entres per la tarda ens veiem sempre. —El noi es va escurar la gola i va quequejar—Bé. De fet ens veiem si casualment estic fent un cigarret fora.

— No sé si t’hi has fixat però és que generalment lligo aquí la meva bicicleta blanca.

— Sé que vens amb bici però ara no te’n hagués sabut dir el color.

— Doncs tot just he sortit de la feina i venia a buscar la meva bici i no hi és. Ja sé que deus haver estat enfeinat però, no hauràs vist pas cap moviment estrany ni ningú que se l’endugués. Fa un més que només rebo pals i amb els nervis potser no la he ni lligada com cal i me l’han robada.

El telèfon sonà, inoportú com sol passar en aquests casos, per deixar la Silvia a l’espera de la resposta mentre el noi, tot agafant l’auricular li deia:

— Sí, sí que he vist que passava. Ara t’ho explico.

A la Silvia li tremolaven les cames. Aquell vehicle de dues rodes que havia comprat a preu de saldo a una gran superfície havia esdevingut la seva fidel companya i també el mitjà que li permetia desplaçar-se d’un cantó a l’altre de la ciutat sense deixar-se els més de cinc-cents euros l’any per la targeta T-Mes, que no garantia en absolut una arribada puntual a cap lloc. Pensava en la seva bici i en les ganes que tenia de recuperar-la com fos. La conversa telefònica amb el client se li va fer llarguíssima. Semblava que la veu a l’altra banda de l’auricular volgués repassar tot el catàleg Pikolin amb avantatges i desavantatges abans de passar per la botiga i triar un model per quedar-se’l. A la Silvia se li acabava la paciència. Havia de recuperar la bicicleta, en cas que fos possible, passar per casa d’un amic a tornar-li els quaranta euros que li havia deixat quan el maleït caixer se li va empassar la targeta en un atac de golafreria financera i corregir a més trenta set exàmens de dos grups diferents. I a ser possible, però ja no ho seria, fer quelcom que li fes oblidar el mal tràngol de les darreres setmanes. Tanmateix, això ho hauria de posposar per més endavant.

— Uff. Ja està.— Digué el noi a qui la llarga explicació probablement li havia ressecat la gola. — Ha estat un show. Es veu que sense voler has lligat la cadena a la roda de la bici del costat i el propietari, quan l’ha vinguda a buscar, no la podia treure i ha avisat a la urbana. Han hagut de tallar la cadena amb una radial i se l’han endut al dipòsit.

Arribat aquest punt a la Silvia ja se li havien omplert els ulls de llàgrimes. Realment no valia la pena ser una heroïna i aguantar el que fos a la feina perquè òbviament anava en detriment de la seva salut i ningú no li ho agrairia. El noi, veient els seus ulls enrosats, s’afanyà a dir:

— Ei que la recuperaràs! No passa res. —Digué en intuir la llangor de la Silvia que començava a marcir-li la mirada.

— Suposo. Però truco ara mateix perquè ja sé que el problema de vegades és demostrar que la bicicleta és la teva.

Els pensaments li van anar ben ràpidament. Va trucar a la guàrdia urbana que li va facilitar el telèfon del dipòsit. Encara bo que no tancaven i podria recuperar el vehicle aquell mateix dia.

Es va acomiadar del botiguer tot agraint la seva paciència i el noi se la va mirar entristit, pensant que potser hauria pogut evitar el mal tràngol a la noia si s’hagués arribat a l’escola per avisar-la. No obstant no podia deixar la botiga desatesa. Li anava la feina i la subsistència passava per sobre d’absolutament tot, lògicament.

La Silvia va baixar al metro de Llacuna per caminar fins al carrer Badajoz. El dipòsit quedava just darrere la colossal torre Agbar, que servia de far als veïns de Sant Martí que necessitaven orientar-se. El recorregut en metro i la caminada l’havien anat calmant i quan va arribar al taulell on havia de reclamar la bici va adonar-se, que de les tres persones de la sala que hi eren per recollir vehicles, ella era la única que no sanglotava. Probablement hi havia un miler de persones a la ciutat a qui les coses no li anaven de cara i per tant no calia fer un drama de res. Era important canviar d’actitud i somriure a la vida per tal que les coses canviessin.

Els dos empleats amb qui va ensopegar van ser d’allò més amables i gairebé es van disculpar pel fet d’haver-se endut la seva bicicleta. La broma li costaria els quaranta euros del trasllat a dipòsit i una multa. Com que havia anat a buscar la bici sens perdre temps no li van cobrar el recàrrec que es cobra en aquests casos per cada hora d’estacionament a dipòsit. La Silvia va pensar que potser encara havia tingut sort considerant-ho tot. No va trigar en localitzar la seva bicicleta i tampoc va costar gaire demostrar que era la seva. En tenia una fotografia al mòbil i havia anat a buscar una factura a casa. A més, tenia la clau de la U que encara portava enganxada la roda del darrere. L’empleada la va ajudar a pujar la bicicleta a planta i li va enllestir la factura mentre la Silvia tornava a col·locar el cistell sobre aquell vehicle de dues rodes a qui li acabava de demostrar la seva fidelitat. La recollida i l’abonament de la multa van costar-li més que la bicicleta nova. I tot i així la Silvia era la persona més feliç del món. L’endemà podria fer el recorregut fins la feina tot i gaudint de l’aspecte de la ciutat comtal mig endormiscada però curulla de colors, sons i tenyida del to sèpia de les primeres hores del dia. El metro li hagués esdernegat aquells moments tan màgics que li donaven energia per aguantar fins i tot els adolescents més malintencionats. O bé aprenia a aguantar tot aquell maltracte continuat o potser s’hauria de plantejar tornar al contracte per obra i servei que oferien les acadèmies d’idiomes per adults. Les classes si més no li resultarien més agradables i la seva vida tornaria a ser la d’una protagonista de novel.la picaresca, amb una existència plena de trifulgues però saborosa.

Quan arribà a casa eren ja quarts d’onze de la nit. Va fer-se l’amanida d’enciam i tomàquet amb celeritat i se la cruspí encara amb més rapidesa. No gosà posar la televisió per por de veure notícies catastròfiques embolcallades de retransmissions de fites esportives que havien de compensar les desgràcies de països llunyans.

Llegí quatre pàgines de la seva novel.la i quedà fregida al llit. I de cop el mòbil l’arrencà del seu son profund amb la música programada de cada dia. La que li recordava l’època de l’adolescència en què pensava que tenia totes les portes obertes i que només calia triar l’opció correcta.

El ritual matiner va quedar reduir al cafè i la dutxa perquè el tedi que l’envoltava no la deixava actuar amb rapidesa. I això li passava des de feia ja temps. Intentar convèncer al seu propi jo que allò que estava fent era el que l’havia impulsat a estudiar la carrera ja no l’empenyia a continuar. Durant anys havia entrat a aules plenes de gent amb ganes d’aprendre i de fer un petit esforç per aconseguir resultats. Ara tot es reduïa a que els alumnes s’ho passessin pipa mentre el professor invertia tot l’afany en fer que els aprenents posessin quelcom als seus cervells sense fer res. L’ofici havia canviat i no tenia res a veure amb el que havia fet uns anys enrere.

Encara bo que la sobredosi de cortisol que produïa el seu organisme li donava suficient força per fer el seu recorregut en temps rècord. Així doncs arribà a l’escola puntual. Les tres primeres hores van ser relativament fàcils però a l’hora de l’esbarjo la coordinadora la cridà al seu despatx. Li demanà explicacions de per quin motiu no era capaç de controlar el grup. “ Perquè són adolescents amb trastorns de tota mena que s’han passat cinc hores tancats potser” hagués volgut dir. Però callà.

Afortunadament aquell dia plegava a les tres i tindria la tarda lliure per donar una volta per la platja i quedar amb algun amic i esbargir-se un xic aquell dimecres.

I el dijous es llevà més d’hora del que era usual perquè quelcom no la deixava descansar tranquil.la i li burxinava el cervell i també el cor. Sota un cel llivanyós va fer el seu recorregut cap a la feina amb tota la tranquil·litat que permetia la ciutat rabiosa i plena de contrastos i de ciutadans espolsant-se la son enganxada per tota arreu encara. Es demanava si no estaria llençant la seva joventut dedicada a un públic al qui no podia transmetre el que desitjava transmetre. L’esperit de lluita i superació necessaris per sortir del cercle viciós de la ignorància i la precarietat que no deixa lloc al progrés. Com podia ella contribuir amb el seu granet de sorra i la seva experiència en una escola de gent acomodada? No l’escoltaven, no la respectaven i tampoc tenia armes per afrontar la deixadesa de l’alumnat.

Arribà al seu pàrquing de bicicletes més d’hora del que era habitual. El noi de la matalasseria just obria l’establiment. Mentre lligava la bicicleta al ferro doblegat notà la mirada roent d’un jove vestit amb uns pantalons texans acabats de planxar, unes sabatilles esportives Nike i una camiseta Tommy Hilfiger. Es va sentir molesta per l’esguard incisiu del noi, que semblava, a més, un jove burgés en tota regla.

Se la va quedar mirant fins i tot quan ella seguia batallant amb els cadenat de la bici. Però finalment va girar el cap i es va dirigir al col·legi d’advocats. La Silvia notà un soroll com el que es fa als cambrers quan els clients volen pagar i, sense saber el nom del servent, emeten un soroll indefinible per atreure’n l’atenció.

—Psi psi— va fer el noi de la matalasseria— és ell!

— Qui ell? — va fer la Silvia que no hi va caure en un primer moment.

— El noi de la denúncia. El que va fer trucar la urbana perquè havies lligat la bici malament.

La Silvia es va quedar uns instants pensativa. Sí que tenia pinta de ser un cabró integral aquell paio, però no hagués imaginat que fos capaç de ser l’autor de l’atrocitat de feia dos dies. Es veu que no podia pensar que algú havia lligat incorrectament la bicicleta per nervis més que no pas per mala fe.

— Ah! Gràcies! Si ho hagués sabut potser li hagués donat la meva opinió al respecte.

Es va quedar pensívola durant uns instants. La ràbia i la sensació d’impotència dels dies anteriors li van tornar de cop. Va treure un full d’una petita agenda que sempre portava sobre i hi va escriure un missatge “ Em va costar 40 euros recollir-la del dipòsit i 20 més de multa que van acabar d’enverinar-me el dia miserable que havia tingut. Per humanitat, abans de trucar la urbana, demana’t si no pots anar en metro a casa per no fotre la gent”. El noi de la botiga ja havia entrat i estava encenent els llums. La Silvia va entrar i li va demanar si tenia cinta adhesiva.

— I tant! —respongué el noi amablement — Aquí la tens.

La Silvia va enganxar el missatge al seient de la bicicleta i li va tornar la cinta al noi tot agraint-li amb un gran somriure. Va marxar a la feina un pèl desfogada perquè havia fet el que no hagués pensat mai que tindria l’oportunitat de fer.

En sortir a les tres de la tarda es va dirigir al pàrquing de bicicletes. Sobre el seient del seu vehicle hi havia un missatge:

— M’agradaria parlar-ne quan tinguis temps. Pots deixar el teu número de mòbil enganxat a la bicicleta o trucar-me directament al 670 32 41 53. Aparco aquí o davant del col·legi d’advocats.

La Silvia va fer tot el camí a casa seva molt intrigada. Potser havia jutjat malament aquell noi vestit amb indumentària esportiva però de marca. Però era advocat? No havia d’anar més arreglats si n’era un? El seu esperit de reportera ja li martellejava el cap. Definitivament no hauria de tenir temps per indagacions antropològiques. Prou feina tenia a descarregar la pressió de la feina com per embolicar-se en aventures inconsistents.

No obstant, al dia següent es trobà davant la matalasseria completament esmaperduda en no albirar la bicicleta rival, aquella que li havia fet anar a buscar al seva al dipòsit. Havia decidit en el fons escoltar els arguments d’aquell noi? Potser és que potser tenia massa temps lliure per perdre encara en foteses com l’assumpte de la bicicleta. Contrariada i confosa es dirigí al pàrquing de davant el col·legi d’advocats. Res de res. No recordava la marca de la bici però estava segura que la reconeixeria en veure-la. Entrà a la feina un pèl compungida. S’hauria de quedar amb l’interrogant.

El dia transcorregué sense més incidents dels habituals. I el divendres d’aquella setmana la Silvia ja havia oblidat l’esglai en no veure la bicicleta lligada on havia esperat trobar-la. Senzillament el vehicle expectant on l’havia deixat i li recordava que per a ella la felicitat consistia en una cosa tan senzilla com una volta pel Passeig Marítim a última hora de la tarda o una cervesa al xinès del barri per comentar les notícies amb el seus amics. Això és clar, si els ximples amb qui de vegades treballava no es comportaven com a troglodites sense cap educació ni respecte i li amarguessin l’existència.

Aquell divendres sortí puntual perquè tenia previst anar a patinar per la tarda. Quan estava deslligant la seva companya de trajectes notà la proximitat d’un altre persona que es va situar davant seu, a uns pocs metres d’ella.

— Sento el que va passar. — Va fer la veu masculina.

La Silvia alçà el cap. Era el noi de la samarreta Tommy Hilfiger. Ella estava fora de joc i va trigar uns segons en processar la informació i extreure’n la conclusió correcta. De cop l’expressió de la seva cara s’enterbolí.

— Espero de debò que et corregués molta pressa emportar-te la bici perquè a mi la brometa em va costar força cara- — Digué amb un to sec que no la caracteritzava pas gaire.

— Estàs emprenyada? — féu ell inquisitiu.

— Mira, és que jo, de bones a primeres no hagués avisat la urbana de seguida per tal que s’enduguessin la bicicleta de l’altre persona. Poden passar milers de coses i per tant espero si arriba el propietari i la deslliga. I com a màxim estic un dia sense bici.

— I com podia saber que no ho havies fet intencionadament?

— Perdona? — Exclamà amb incredulitat— per què hauria de voler lligar la teva bicicleta a la meva?

— Per tal que no me la pogués emportar i poder-la robar per la nit per exemple.

La Silvia li va fer una ullada de cap a peus. Es veia d’una hora lluny que a aquell noi no li faltava res i es comportava, a més, com si tothom hagués de voler el que ell tenia.

— Vas pensar que et volia robar la bicicleta?

— No sabia que eres tu. Podia haver estat una tàctica per assegurar que la deixo aquí i venir-la a robar per la nit.

La Silvia es va quedar corpresa. No li abellia gens pensar que hi hagués gent tan malpensada al món.

— Escolta, fes-t’ho mirar això, de debò t’ho dic. Si tanta por tens que et fotin la bici, compra’n una de més econòmica que no et faci patir tant. O sigues usuari del metro. O no, perdona, no sigui que et pispin la T-10! Marxo que tinc pressa. Vull fruir del dia lluny de determinats tipus de persones.

— Ei, què vols dir amb tot això?

— Que és una llàstima que siguis tan malpensat. Que et farà viure molt malament per molt bona que sigui la teva bici. Em sap greu, jo no em compraria una bicicleta tan cara per permetre que m’agafessin paranoies d’aquest tipus.

— Doncs és que a la feina ja és prou poc usual que un advocat vingui en bicicleta com per, a sobre, venir amb una de quatre duros.

— Me’n vaig que tinc tard.— Va fer la Silvia mentre acabava de posar les cadenes al cistell.

— Escolta et convido a un cafè per demanar-te perdó.

— No crec que ens puguem entendre tu i jo. Tu tens més i com tots els que teniu més us passeu el dia obsessionats en no perdre el que teniu. És una manera molt poc sana de viure aquesta. A mi em vas ben fotre el vespre i els calés. Espero que t’aprofiti. Que tinguis un bon cap de setmana!

I la Silvia marxà sense fitar el i que es quedà, pensarós, mirant com anava carrer amunt.

El dilluns següent, en sortir de la feina el noi de la matalasseria sortí de la botiga corrents.

— Tinc una cosa per tu. — Digué amb un somriure d’orella a orella. I es dirigí ràpidament al fons de la botiga per agafar quelcom i sortir a la porta de l’establiment. Allargà el braç amb una capsa de bombons Lady Godiva i un sobre. — És de l’advocat de la bicicleta.

La Silvia pensà uns instants si havia d’acceptar o no. Observà la petita i delicada caixa tant de temps que el venedor de matalassos li va recordar que aquell objecte no la mossegaria. Finalment l’agafà, diposità la capseta al cistell de la bicicleta i llegí la targeta.

“Espero que em perdonis. I potser vulguis fer un cafè amb mi i m’il·luminis amb la teva filosofia de vida. Els advocats som éssers molt pràctics. Potser massa. M’ha dit un ocellet que ets professora. Es dignaria algú com tu a fer un cafè amb algú com jo?”

La Silvia somrigué. Potser aquell noi era com els seus alumnes. Algú que havia crescut en unes circumstàncies favorables en un entorn en què tothom pensa que cal lluitar amb les urpes per no perdre el que un té. Era tota una sort no haver de passar-se l’existència intentant no perdre el que es tenia perquè era gran cosa. Mirà la seva bicicleta, la que li havia costat tant de compra com de recuperar del dipòsit, i es va adonar que el valor de les coses era justament aquell que se li volia donar. El seu vehicle de menys de cent euros era per a ella tan valuós com la bici d’aquell noi advocat i ella tampoc era ningú per jutjar el que havia fet ell feia una setmana. Marxà cap a casa amb el dolç gust a la boca d’una d’aquells deliciosos bombons belgues. D’on els hauria tret el portador de la Tommy Hilfiger?

 

 

 

 

 

 

 

 

The Ramadan

 

The ninth month of the Islamic calendar and the most important one for the Muslims started officially on the 27th of May 2017 this year. It is the month that turns their daily routine upside down and that astounds the whole world: The Ramadan.

As I am fortunate enough as to have a Moroccan friend who has lived in Barcelona for 20 years and whom I consider just as Catalan or even more so than myself, I have interviewed him so that he has been able to explain to me, from the perspective of an occidentalised Muslim, what the Ramadan means to him.

He replied to the questions I had about this sacred moth on Monday the 12th of June at 19:00, when after a long working day in which he had been fasting, Abdallah came arrived home and he had some time left before preparing his breakfast, at dinner time of course.

Many of us know that the Ramadan is a period of purification in which Muslims fast and only eat before the sunrise and a time when they devote themselves more intensively to prayer and they lead a more secluded life. However, it wasn’t very clear to me when the Ramadan started to be celebrated and for which reason. Abdallah elucidated that during the month they commemorate that the prophet Muhammad felt a voice that pulled him to a mountain. It was the angel Gabriel who started revealing him the word of Allah. As the father of the Islam couldn’t read or write, the first word he heard and that begins the Quran is the imperative “learn!” The prophet had to memorize everything Gabriel told him because he was illiterate. So when he came down the mountain he told the transcribers what had been explained to him. It took him one month to have everything written down. And one of the precepts of the Quran is the fasting during the Ramadan. Abdallah told me himself that it is written in the Holy Book of the Muslims that Allah can forgive anything, but not disobeying the precept of the Ramadan.

For the Muslims, as my friend explained to me, The Ramadan is not only a month in which they eat less than normal, sexual intercourse is also limited to the time after the sunset, this is, after the breakfast. And during the last 10 days there isn’t any sexual intercourse at all. The sacred month is a time to clean up the body and to make the soul be closer to the creator. Therefore, during the Ramadan people don’t even talk as much as usually.

While he was explaining this to me on Monday, I was observing my friend, who I have known already for some time now. He had already been fasting for two weeks and a day and I could easily see that he was thinner. In fact he admitted to having lost already 3 kg so, in a quick mathematic operation it’s easier to see that by the end of the Ramadan he will have lost about 6. I can’t help wondering whether this way to make your body suffer is really beneficious. However, Abdallah is convinced that the fasting purifies his organism and is, moreover, good for self-discipline. According to him the fasting makes you perceive the world differently and reflect upon what it means to be poor and to have to struggle with hunger every day. The prophet only demands that from Muslims once a year.

Even though Abdallah is not a practising Muslim, he hardly ever goes to the Mosque for instance, he likes Ramadan because, according to him, it helps him break with the routine of the year. It seems odd to me that someone who enjoys a good glass of wine and has the complete mushroom-search gear and who is a supporter of the Barça team, a good adoptive Catalan so to say, should feel the urge to stick to the Ramadan precept.

I am not clear about the meals and mealtimes during the Ramadan so I ask him about it. I know you can eat and drink after the sunset but I don’t know for sure if everything or if there are any restrictions. He explains it to me. Between 21:27 and 21:30 here in Spain you can break the fasting. The timetable, however, varies in every Arabic country according to the time the sun sets. Next year the schedule will be different because the Ramadan will take place 10 days before. This has to do with the fact that the Arabic world uses a lunar calendar and there are no months of 31 days.

After the sunset Muslims pray and have their breakfast, even though for us it is strange to think of such a meal when it starts being dark. In Muslim countries all the family get together and they eat what, traditionally, should be a light meal but that contains dates. Now in modern times sweets and pastries have become popular to keep the glucose levels in the blood high.

Once they have had breakfast many Muslims go to the Mosque to pray. Here in Barcelona, in order not to bother the neighbours, the Muslim centre has advanced by one and half hours the time of the prayer so that it starts at 22:30. The next and last meal of the day is the one you can eat around 4:15 before the sunrise.

It seems obvious that with the intense heat and a body plagued by hunger and tiredness, the performance of people can’t be the same as usual. In fact, in most Arabic countries Muslims have a different working schedule during the holy month. They start later and finish earlier. The same happens in schools. The Muslims that have to endure the worst part are, of course, those who live in the diaspora in western countries. They have the full timetable and have to meet the expectations of daily life without any or only little consideration.

I can read in Abdallahs eyes that the suffering is not merely due to the long timetable. The Ramadan is a festivity that is very much enjoyed in the family or with close friends and, according to him, it is a very special and magical period in Morocco.

Personally, I can say that I witnessed the Ramadan with my own eyes years ago when I was on holiday in Egypt. With a sun that could scorch anything that was not protected from it and a heat that could make your ideas evaporate, the citizens from Cairo bore the Ramadan till 18:00, the time where they were allowed to ingest food and drinks. Short before 18:00 people were distributing bottles of water or juices, exactly what the body had been craving for hours.

The breaking of the fasting is a sacred and familiar moment and therefore I understand that Abdallah yearns to have friends and culture mates around him during the time after breakfast.

One of my questions is how old children are when they start with the Ramadan. He replies that at the age of 13 or 14. In Egypt I saw children as young as 8 who practised a light version of the Ramadan, fasting only some hours and some days.

The Quran is merciful in this sense. The sick, the travellers and women who have their periods do not have to do the Ramadan. But the days they don’t do it will be replaced with some others afterwards. If someone breaks the rules and does a prohibited thing such as eating or drinking there is a punishment for it: the person has to do the Ramadan for 3 months in a raw or feed 40 poor people for 40 days. This very last rule makes me think of the papal bull, which allowed the rich to escape from the sacrifices of the fasting during the lent. It is engraved in my western mentality and rooted in experience, that the rich always have a legal way to avoid sacrifices. And it is obvious that feeding 40 poor people for 40 days is something the upper-classes can easily do. I am sorry to have grown with the idea that those on top don’t have to stick to laws of any kind. But am I right or not if I think like this about the punishment for not doing the Ramadan properly? There will be all sorts of people I suppose. And nevertheless, the self-discipline of my friend makes me grasp the amount of self-control that Muslims train once a year during the Ramadan. It is awesome.

Abdallah tells me the three first days are the worst ones and afterwards the body adapts little by little.

In spite of the fact that my friend experiences the Ramadan in its most spiritual side, this winter I watched a short TV report in Al Jazeera that showed clearly that the consumption of all sorts of edible products soared during the month. Capitalism has won the battle even in Arabic countries and companies make money by selling more food than what is really needed. So people eat the same amount but in fewer hours. The intention behind the Ramadan was not to make people have the same intake as always after the sun. That goes without saying. It was in fact to make the body struggle for a while. Abdallah keeps on insisting that those who consume more are not following the Ramadan as they should.

In only two weeks after the interview he will have passed the test, as millions and millions of other Muslims. One day after the last Ramadan day it is traditional to give children shoes and clothes but no toys.

In order to make Ramadan really effective, Muslims are asked to give alms to the poor because the idea behind the fasting is to remind people who are well-off of the fact that there are people who can’t eat.

To finish the interview, I asked Abdallah which Muslim festivities are important and he mentions the “Feast of the sheep” or of “the Sacrifice” that takes place 70 days after the Ramadan and the Muslim New Year that celebrates the birth of Muhammad. With the Feast of the sheep the Muslims want to thank Allah for having saved Ismael from the dead when his father Abraham was about to sacrifice him to show his submission to God’s will.

The “Feast of the sheep” is one of the best-known by Muslims but the Ramadan might be, if possible, even deeply rooted in the community. For the Muslims outside of the Arabic world it is a real test and very admirable too. And maybe it wouldn’t be a bad idea to fast for a couple of days the way they do. Not for religious reasons but to understand better what 160,000,000 Muslims do for a whole month every year. Out of curiosity and to clean up our bodies from the excess of food we are used to in the western world.

Abdallah, who is a very good host, does not want to let me leave without trying the pastries that his family has sent him from Morocco to celebrate the Ramadan. It reminds me of the time I lived in Germany and my parents used to send me parcels with the typical sweets such as “panellets” and “torrons”. Families, and more specifically mothers, clearly behave in a similar way no matter where they come from or which religious group they belong to. This is an infinitely reassuring feeling for me, because I want to see more the similarities humans share than the differences that separate us. And I’d like to believe that a great deal of people are the same way too…

 

El Ramadà.

 

El passat 27 de maig va començar el que per a la majoria de musulmans és el mes més important de tot l’any, el que trasbalsa la seva rutina i deixa el món bocabadat: El Ramadà.

Com que tinc la gran sort de tenir un amic marroquí que viu a Barcelona des de fa vint anys i a qui considero tant o més català que jo, he tingut l’oportunitat de fer-li una entrevista per tal que m’expliqui, des de la seva perspectiva de musulmà occidentalitzat, que significa per a ell el Ramadà.

Les preguntes que tenia sobre aquest mes sagrat me les va resoldre el dilluns a es 19:00 quan, després de la jornada laboral en dejú, l’Abdal.là va arribar a casa i tenia una estona per dedicar-me abans de preparar-se el sopar.

Molts de nosaltres sabem que el Ramadà és un període de purificació en què els musulmans fan dejuni i només mengen abans de la sortida de sol i en què es dediquen més intensivament a resar i a portar una vida recollida. No obstant, el que no tenia clar era quan es va començar a celebrar el Ramadà i per quin motiu. L’Abdal.là em va aclarir que durant el mes del Ramadà es commemora que el profeta Muhàmmad es va sentir cridat per una veu a pujar a la muntanya on, Gabriel, l’àngel, li va anar revelant la paraula d’Al.là. Com que el pare de l’Islam era un comerciant que no sabia llegir ni escriure, va haver de memoritzar els fragments que anava revelant Gabriel i els anava transmetent als escrivents de l’època. L’Abdal.là em va explicar que tot va començar amb la primera paraula en imperatiu “ estudia!” i que un dels preceptes bàsics recollits a l’Alcorà és que s’havia de practicar el dejuni durant un mes seguit.

Pels musulmans, em va aclarir el meu amic, el Ramadà no és només un mes en què es menja menys del que és habitual, les relacions sexuals també estan restringides a les hores després del trencament del dejuni, que són l’esmorzar, i els darrers 10 dies del mes es considera necessària l’abstinència total de les relacions íntimes. El mes sagrat és una època de depuració del cos per tal d’aconseguir que l’ànima estigui més en connexió amb el creador i per això, durant aquest període tampoc es parla tant com normalment.

Mentre m’ho explicava el dilluns, jo observava el meu amic, al que ja fa un temps que conec. Portava dues setmanes i un dia amb el Ramadà i ja el notava més prim. De fet ell em confirmà que ja havia perdut 3 kg i si faig números no és difícil calcular que quan s’acabi el mes potser n’arribaran a ser 6. Òbviament no puc deixar de demanar-me si aquesta manera de sotmetre el cos a patiment és beneficiosa de veritat, però l’Abdal.là està convençut de que al seu organisme li va bé perquè es purifica i a més és un bon exercici d’autodisciplina. Segons ell, estar en dejú el fa percebre la realitat d’una manera diferent i fa reflexionar sobre què és ser pobre i haver de patir fam cada dia. El profeta ho exigeix de tots els musulmans un cop l’any.

Tot i que l’Abdallah no és un musulmà practicant, perquè ja gairebé no va a la Mezquita, li agrada el Ramadà perquè segons diu ell l’ajuda a trencar amb tota la rutina de l’any. Se’m fa un pèl estrany que una persona que sap gaudir d’un bon vi de tant en tant, que té tot l’equip reglamentari per anar a buscar bolets i que, a sobre, és un aficionat culer, un bon català adoptiu en definitiva, senti la necessitat de seguir el Ramadà.

Això dels àpats durant el Ramadà no ho tinc del tot clar i per això li demano com va. Es pot menjar i beure després de la posta del sol, però no sé si de tot o amb restriccions.

M’ho aclareix. Entre les 21:27 i les 21:30 es pot trencar el dejuni. Això però varia a cada país musulmà segons l’hora de posta del sol. Aquí s’ha acordat aquest horari com a mitjana de l’hora de posta del sol al mes de juny. L’any vinent l’horari canviarà perquè el Ramadà serà 10 dies abans. Això té a veure amb el fet que els musulmans fan servir un calendari lunar i no solar i per a ells no hi ha mesos de 31 dies.

Després de la posta del sol els musulmans resen i fan l’esmorzar-encara que a nosaltres en sembli molt estrany que sigui al vespre. Generalment als països àrabs tota la família es reuneix i fan un àpat plegat que, segons els preceptes, ha de ser lleuger però que tradicionalment conté dàtils i altres dolços que ajuden a mantenir els nivells necessaris de glucosa a la sang.

Havent acabat el sopar molts musulmans van a la Mezquita a resar. Aquí a Barcelona, per tal de no molestar els veïns, el centre musulmà ha avançat una hora i mitja el moment de les oracions, i els àrabs resen cap a les 22:30. El següent àpat que es pot fer és cap a les 4:15, abans de que surti el sol. Els musulmans preguen i després de l’àpat ja no mengen ni beuen res fins la posta del sol.

És obvi que amb la calor intensa i un cos afamat el nivell de producció i de rendiment dels musulmans no és el mateix. I de fet als països musulmans els horaris són reduïts un pèl durant el mes. La gent entra més tard i surt més d’hora. Igual que a les escoles. Els musulmans que més pateixen el Ramadà són, evidentment, els que viuen al món occidentalitzat perquè aquests han de complir amb les exigències diàries com quan el seu cos no està sotmès al Ramadà.

Llegeixo clarament als ulls de l’Abdallàh que el patiment no només és per la jornada laboral extensa per als musulmans de la diàspora. La festa del Ramadà es viu en família i amb els amics i, segons diu ell, és un fet molt especial i màgic al Marroc. Aquí com és lògic, part de l’encant desapareix si un no està amb la família. El noto trist quan en parla. Encara bo que fa poc va tenir uns amics a “esmorzar” a l’hora de sopar a casa i amb ells va poder reviure el Ramadà d’una manera similar a com es viu al Marroc.

Personalment vaig viure un Ramadà fa anys en ple mes d’agost durant unes vacances a Egipte. Amb un sol que badava penyes i una escalfor que feia evaporar les idees, els habitants del Caire patien el Ramadà fins les 18:00 hora en què es veien homes per tota la ciutat ajupits davant plats de menjar, molt probablement donant gràcies pels aliments, i esperant que l’Imam donés el senyal que els permetia començar a ingerir aliments. Just abans de les 18:00 pel carrer es repartien ampolles d’aigua i sucs de fruita, just el que el cos havia estat demanant durant hores.

El trencament del dejuni és una celebració sagrada i familiar i per això entenc que l’Abdal.là es deleixi per tenir amics i companys de cultura al seu voltant durant les hores del vespre.

Una de les meves preguntes és a quina edat comencen els nens amb el Ramadà. Ell diu que als 13 o 14. A Egipte vaig veure que n’hi havia de tan menuts que tenien només 8 anys ja feien una “versió light” del Ramadà.

L’Alcorà es benèvol en aquest sentit. Ni els malalts, ni les dones amb la regla ni els que viatgen han de seguir el Ramadà quan no estan en condicions. Els dies de dejuni que es perden es recuperen quan es pot després del mes. No obstant, si algú comet una infracció com menjar o beure fora d’hora, el càstig és practicar el Ramadà durant 3 mesos seguits o alimentar durant 40 dies 40 pobres. Això darrer em fa pensar en les butlles papals, que permetien els més rics quedar absents de la pràctica del dejuni durant la quaresma per exemple. I és que la meva mentalitat occidental ha après per experiència que els rics sempre tenen una manera “lícita” per escapar dels sacrificis. I és obvi que alimentar a 40 pobres durant 40 dies és quelcom que les classes altes es poden permetre fàcilment. Em sap greu, he pujat amb la certesa que els de dalt sempre intenten saltar-se la llei. Però aniré o no desencaminada quan penso això sobre el càstig per infringir el Ramadà? Suposo que com a tot arreu, hi haurà de tot. I tanmateix la autodisciplina del meu amic em fa albirar el poder d’autocontrol dels musulmans que exerciten a través del Ramadà. És autènticament admirable. Assegura el meu amic que el pitjor són els tres primers dies perquè després el cos es va adaptant.

Tot i que ell viu l’aspecte més espiritual del Ramadà, aquest hivern vaig veure un reportatge al canal de televisió Al Jazeera que posava de manifest que el consum d’aliments augmentava espectacularment durant el mes sagrat. I és que en molts indrets el capitalisme ha vençut i la gent ingereix més del que cal en un sol àpat després de la posta del sol. No cal ni dir que la intenció de la pràctica del Ramadà no és consumir la mateix quantitat de sempre en poques hores, sinó fer patir una mica l’organisme. L’Abdal.là insisteix en que qui consumeix més no està practicant el Ramadà com cal.

Ja li queden dues setmanes i després haurà superat la prova, com a milions i milions d’altres musulmans. L’endemà del darrer dia del Ramadà és tradició regalar roba i sabates als nens. No sé per quin motiu havia pensat en joguines però es veu que no és el tradicional.

Per tal que el Ramadà sigui efectiu després d’aquest cal donar almoina als pobres perquè de fet la idea darrere el dejuni és recordar a la comunitat musulmana que no tothom té prou recursos per menjar.

Per acabar li vaig demanar a l’Abdal.là quines altres festivitats musulmanes eren importants i va esmentar la festa del xai, que té lloc dos mesos i deu dies després del Ramadà i el cap d’any musulmà que commemora el naixement del profeta Muhàmmad. Amb la festa del xai els musulmans volen donar gràcies a Déu per haver salvat la vida d’Ismael, fill d’Abraham, a qui aquest tenia la intenció de sacrificar per demostrar la seva submissió a la voluntat divina. Tot i que la festa del xai es considera una de les més importants i sentides pels musulmans, el Ramadà i la seva pràctica està ben arrelada en les ments i els cors dels que han crescut en la religió. Per això molts d’ells segueixen el precepte del dejuni fins i tot quan no són practicants regulars.

És ben cert que moltíssimes religions proposen períodes de dejuni i abstinència que faciliten la meditació, però potser estaven pensats per posar-los en pràctica conjuntament amb tota la comunitat. El Ramadà en diàspora és una prova de foc i d’autodisciplina molt digna d’admiració per part de tots els occidentals. I potser no estaria malament provar un dia o dos de fer el dejuni per així entendre el que practiquen mil sis-cents milions de persones durant tot un mes de l’any. No cal fer-ho per motius religiosos, es pot fer per curiositat i per netejar una mica el cos de l’excés d’aliments que es consumeixen als països desenvolupats.

L’Abdal.la, com a tot bon amfitrió que és, no em va voler deixar marxar a casa seva sense que provés tres deliciosos pastissets que la seva família li havia enviat des del Marroc per celebrar el Ramadà. Em va recordar els temps en què la meva feia paquets amb panellets o torrons per enviar-los a Alemanya. I és que claríssimament el capteniment de la família, i sobre tot el de les mares, arreu del món és afí, per molt que pertanyin a països i religions diferents. Aquest pensament és infinitament tranquil·litzant, si més no, per a mi i vull pensar que per a moltes persones que busquen més la similitud entre els humans que no pas les diferències…