La Porta XXV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Samantha s’havia llevat amb el peu esquerre perquè havia d’anar a veure l’agent 54 i explicar-li el que el Jonathan havia esbrinat de la Lícia. Estava irritable i qualsevol petit entrebanc la posava de mal humor. La torrada li havia caigut al terra i l’havia feta empipar, més tard aquell matí, el transbordador va tancar les portes davant dels seus nassos després d’una embranzida per agafar-lo i ella se sentí ridícula amb tots els rostres dels passatgers observant com no havia arribat a temps. I en aquells precisos moments caminava per l’ampla avinguda cap a les oficines d’administració tot pensant que ja feia dies que arrossegava un estat de descontentament que no aconseguia dominar amb l’elixir. Potser era perquè s’havia deixat engrescar pel Jonathan amb allò de vigilar a la Lícia i ara era més que obvi que l’agent 54 voldria aprofitar-se de les seves ganes d’ascens i privilegis. Havia de reconèixer que en un primer moment a ella també li semblà bona idea però l’actitud de la Lícia no li havia semblat prou escandalosa per demanar-ne una monitorització, però és clar, el Jonathan volia fer mèrits com fos. Ara li tocaria a ella anar a presentar-li l’informe al bavós de l’agent 54. I total, què era? Que la dona no tenia ganes de fer el seu traspàs? Doncs tampoc era tan estrany no? A la Lícia se la veia jove i amb empenta i per tant era normal que no tingués ganes de fer-lo. No calia esperar que la gent estigués gaire animada els darrers mesos de la seva existència. De fet el cas de la Lícia l’havia fet pensar. Realment era tan poc productiva la gent als cinquanta? Perquè ja portava uns anys a la feina i havia vist molts clients d’aquella edat que semblaven estar en el millor moment de la vida. Potser no tot era tenir la pell llisa i les carns turgents. Potser la ufanor que s’havia anat perdent amb l’edat es compensava amb l’experiència. Com més s’acostava a les oficines centrals, més poques ganes tenia d’entrar-hi. Intentà pensar en quelcom agradable però no se li acudí res. El mal humor l’amarà i es tragué l’ampolla amb l’elixir de la bossa per prendre’n la dosis de l’endemà que necessitava aquell mateix dia. L’efecte immediat es deixà sentir molt menys dels que era usual però li donà prou energia per prémer el botó i activar el dispositiu. L’agent 54 trigà uns minuts en respondre. Quan la Samantha ja pensava que podria tornar a la seva activitat habitual fent visites perquè el paio no responia, de cop s’obrí la porta i el seu dispositiu s’activà tot reproduint el missatge de veu «pugi i segui que l’atendré quan pugui». La Samantha anà al segon pis amb desgana i un pèl emboirada pel glop extra d’elixir. Quan fou davant del despatx el seu dispositiu s’activà de nou. Era el Jonathan que li demanava que la informés de com havia anat la visita quan acabés. Tenia molt poques ganes de fer-li el favor al seu company però no li quedava cap remei. Respirà fons abans d’accionar el dispositiu altre cop. S’obrí la porta i com la primera vegada amb el Jonathan, la Samantha veié una taula força gran i una cadira i s’hi assegué. El silenci i la manca d’activitat la posaven nerviosa però no volia accionar el seu dispositiu per escoltar música o enviar cap missatge perquè sabia que l’estarien monitoritzant a ella molt probablement. No obstant, com que sempre havia estat un cul inquiet, els minuts se li feien eterns i ja començava a observar les parets com si hi hagués de trobar-hi quadres que l’ajudessin a ocupar la seva ment àgil. Els minuts se li van fer eterns però finalment s’activa quelcom i davant la taula on seia la Samantha hi aparegué l’agent 54 assegut en una altra taula però d’esquena a ella. Estava observant a través de pantalles projectades a l’aire escenes de les vides de centenars de ciutadans. Amb un moviment de mà apagà les pantalles i es girà. El cabell grisós i les arrugues als voltant dels ulls indicaven que aquell home devia estar entre els quaranta i els quaranta-cinc o sis. En veure-la li somrigué però la Samantha no li pogué retornar el somriure. No li hagués sortit bé.
— Agent 978, quina il·lusió veure-la per aquí! L’havia esperada abans.
La noia se sorprengué perquè des de la seva visita amb el Jonathan només havien passat dues setmanes. No obstant, no gosà dir res.
— Què em pot explicar de la seva monitoritzada?
— Alícia Ferrer es diu. — Remarcà ella a qui no li agradava que les persones fossin tractades com a números.
— La senyora Ferrer, cert. Què em podria dir d’ella? — digué ell tot clavant indiscretament la seva mirada a l’escot de la noia.
— Hem escoltat una conversa entre ella i la seva filla en què queda palès que no té ganes de fer el traspàs.
L’agent 54 canvià l’expressió del seu rostre. La seva mirada s’enterbolí.
— I a vostè li sembla gaire anormal això? Perquè òbviament per molt que ho vulguem vendre així, ningú té gaires ganes de fer el traspàs…
— És clar. Però dubto que ho verbalitzin com ho fa ella perquè sap que li pot portar problemes. A més també hem escoltat que l’elixir no li funciona.
L’agent 54 arrugà el front.
— No li funciona, en quin sentit? No aconsegueix que pugui controlar les seves emocions?
La Samantha no havia fet la monitorització ella mateixa i per tant no sabia exactament què respondre però no tenia ganes de veure l’agent 54 emprenyat perquè ensumava que no seria una bona idea…
— Això sembla.
Per fi l’agent deixà de mirar els arrodoniments de la Samantha i la mirà als ulls. Volia dir-li quelcom però el dispositiu de sobre la seva taula s’activa i també un llum vermell del taulell de control. Una veu masculina informà «tenim deu casos més de resistents a l’elixir que han començat a donar senyals de descontentament amb el sistema. La situació comença a ser insostenible. Necessitem contactar amb les administracions dels altres punts d’Arda ». L’agent notà de seguida la importància de la informació que acabava d’escoltar l’agent 978 i respirà fons. Havia escollit el pitjor moment per deixar-la passar.
La Samantha també s’adonà de seguida de la gravetat del que havia succeït.
— I ara què faig agent 978? — li demanà a la noia.— Això que acaba de sentir no pot sortir d’aquí.
— I no sortirà. Jo només vull el millor pel sistema. Altrament el Jonathan i jo no hauríem decidit informar a les autoritats del seu comportament.
L’agent s’aixecà de la cadira i s’acostà a la noia. L’agafà pel cabell i la feu aixecar-se.
— A partir d’ara Samantha, el Jonathan i tu vigileu la Lícia però molt probablement dintre d’uns dies també l’haurem de fer fonedissa a ella. I jo ja no em puc permetre que tu campis per on vulguis amb el que has sentit. T’ascendeixo a ajudant personal. Tu t’encarregaràs personalment de fer desaparèixer qui hagi de desaparèixer.
La Samantha respirava amb dificultat i el seu cor s’accelerà de manera desorbitada. L’agent 54 li va passar les mans pels pis i li digué en veu baixa a cau d’orella: «Ara ves a acomiadar-te del teu company i et vull veure aquí dintre de set hores. Ni una més ni una menys».
Quan l’agent 54 la va deixar anar i ella va poder sortir d’aquella oficina va haver de córrer mig marejada com estava per anar al bany. Entrà al lavabo i el seu estómac va retornar tot l’esmorzar d’aquell matí. Alguna cosa li digué que el seu mal humor es devia a que l’elixir també li fallava a ella. I si era així potser ja seria millor deixar de prendre’l. Necessitava pensar clar perquè havia de sortir com fos del merder en què l’havia posada del Jonathan…

 

 

La Porta XXIV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Un cop els van tenir dintre, el vehicle va arrancar i el Benet va abraçar la Lícia, que era asseguda al costat d’una persona d’una tossa considerable que portava un passamuntanyes. Els dos es van abraçar i no gosaven dir res per por de no comprometre’s. La situació era ja prou complicada. El Benet notà que ella tremolava lleugerament i la va estrènyer més fort i va amagar el cap de la Lícia al seu pit. Passés el que passés ella havia de notar el seu escalf. El trajecte no va ser excessivament llarg. Uns vint-i-cinc minuts en que el silenci ofegà la por dels dos. De cop el vehicle s’aturà i s’encengueren les llums de l’interior. Les dues persones que seien davant van descobrir el seu rostre. Eren El Joel i l’Eva! La tercera persona que seia al costat de la Lícia no es va treure el passamuntanyes.
— Eva! — va exclamar la Lícia sorpresa i espantada.
—Em sap greu mare! Ho havíem de fer així perquè tenim una cosa molt important a dir-vos i no ens podíem arriscar. Sentim la por que heu pogut passar…
La Lícia i el Benet es van mirar. A ella li feia venir calfreds pensar que podia haver compromès el Benet i ell ho va poder llegir al seu esguard.
— Es veu que l’elixir està deixant de funcionar per moltíssima gent i les autoritats han activat l’estat d’alerta. Fan desaparèixer tots aquells que es manifesten contra el sistema perquè tenen por que comencin a fer pensar massa gent generant dubtes i inquietuds.
— Quanta gent ha desaparegut?
— Només aquesta setmana uns trenta a la ciutat. És una xifra molt alta per una sola localitat. Pensem que deuen ser els que ja havien perdut clarament el control, però pensem que n’hi haurà d’altres a qui l’elixir els comença a fallar i també hem de calcular que hi ha molts valents que han decidit des de fa temps viure sense la droga com el Benet però no gosen dir-ho.
— Vaja! Jo que em pensava que era especial! — digué el Benet enjogassat de nou.
— I ho ets Benet. No obstant, la veritat és que des de fa mig any estem desbordats amb la quantitat de gent que ha aconseguit arribar a nosaltres perquè han deixat de prendre l’elixir i volen viure lliurement. Ens demanen recolzament emocional i si intentem mobilitzar aquesta gent per lluitar per la causa crec que podríem desestabilitzar el sistema i guanyar temps.
— I què em toca fer ara Eva? — demanà la Lícia assumint la seva part de responsabilitat.
El Joel la mirà tendrament i li digué.
— Sospitem que intentaran fer-te desaparèixer a tu també. No crec que tinguin la intenció d’arriscar-se a esperar que facis una ximpleria i vagis dient que no et ve de gust fer el traspàs. No volen més dissidents. I Òbviament les cal fer-te fonedissa sense haver de pagar per la cerimònia. S’estalvien moltes unitats d’energia.
— Però tota aquesta gent desapareguda no té familiars o amics que els cerquin?— demanà ella.
— Aquí està la qüestió. — Digué el Joel entusiasmat. — Són ara tants que també ells han començat a trobar els canals per contactar-nos. El principal problema serà evitar que es descobreixi la xarxa perquè entre tots aquests que ens contacten pot haver-hi algun adepte al sistema. I podria intentar desintegrar l’organització a canvi de privilegis vitalicis.
— Llavors a mi potser només em queden uns pocs dies fins que m’interceptin oi? — digué la Lícia ensopida.
— Suposem que sí. No es voldran arriscar. — Digué l’Eva. — Per això us hem dut fins aquí. Era la única manera de fer-vos arribar la informació a tots dos de manera ràpida.
La Lícia i el Benet van entendre que allò volia dir que els quedava menys temps del que pensaven.
— El Joel i jo volíem que tinguéssiu uns moments per vosaltres. Si sortiu del cotxe i mireu davant vostre hi veureu un llum no gaire lluny. Seguiu-lo i anireu a parar a una antiga caravana mig abandonada dins aquest antic parc. La utilitzem sovint per reunir-nos amb membres d’altres cèl·lules. Els tres aquí l’hem feta tot lo còmoda possible perquè hi pugueu passar una bona estona plegats. — L’Eva va mirar la seva mare dolçament. — Aquests moments no s’haurien de cronometrar mai però creiem que dues hores i mitja són el màxim per tal de no aixecar sospites. Trigarem en tornar-vos a casa i per tant també hem hagut de calcular aquest temps. Aneu!
El Benet va agafar la mà de la Lícia i va accionar la maneta de la porta per obrir el cotxe. Un cop fora els dos van córrer com adolescents cap al llum amb una estranya sensació de monitorització i manca de llibertat que els avergonyia. Tanmateix no podien córrer el risc de no poder estar prop l’un de l’altre mai més.
Van entrar a la caravana i els dos van observar-la durant uns segons. Era un espai molt petit però immensament acollidor que no hagués pogut ser millor per una estona d’intimitat.
— És com la que van tenir els meus pares durant anys al jardí de casa seva. Havia estat dels meus avis quan eren joves i a mi sempre m’havia agradat imaginar-me com havien pogut viatjar ells.
— És magnífica! — digué la Lícia que s’havia fixat en el sofà del racó.
— Lícia,— digué ell pausat— m’hagués agradat que d’alguna manera haguéssim pogut tenir temps per anar al nostre ritme. Això potser et sembla molt ràpid, fred i programat.
— Benet, només ens queden unes setmanes i segons sembla podrien acabar sent només uns dies.
El Benet no s’ho va pensar i la va abraçar fort per donar-li un petó als llavis. Les cames li tremolaven però notà que ella també vibrava i potser amb sort ni s’adonaria dels seus nervis. Van tenir temps d’arribar al sofà i van perdre totes les inhibicions que tenien. La ment de la Lícia va quedar en blanc i va oblidar per complert que la seva filla era còmplice de la seva relació amb el Benet i es va deixar anar. El Benet estava més nerviós del que pensava perquè s’ho havia imaginat d’una altra manera però no va perdre l’oportunitat que li havia donat el destí. Quan els dos se’n van adonar havien passat una hora i mitja i no tenien cap ganes de separar-se l’un de l’altre. Però ho havien de fer. Si més no per anar recollint les peces de roba del terra i que no els passessin a buscar i els trobessin encara a mig vestir. Mentre ell plegava roba de terra la Lícia se’l mirava.
— Tant de bo pogués veure’t així cada matí!
Ell la fità i li agafà el braç que descansava sobre aquell sofà tan petit però que els havia estat tan còmode.
— És una bogeria però crec que hem de veure tot això com una lluita que guanyarem. M’has donat una injecció d’energia que ara aprofitaré més que mai!
— Com? — demanà ella.
— Ja fa temps que em ronda pel cap fer un experiment…
— Quin?
El Benet es va ajupir davant una Lícia encara estirada al sofà i mig coberta per una manta que s’hi havia trobat.
— Això t’ho diré quan em funcioni el pla… — vinga! Ens hem de vestir que ens passaran a buscar aviat!
La Lícia li va fer cas i es va posar la roba amb celeritat davant un Benet somrient que encara semblava més jove que feia unes hores. Els quedaven uns minuts només i la Lícia observà el Benet.
— Quan ens han fet entrar al vehicle pensava que serien agents del sistema i que t’havien monitoritzat també a tu. No m’ho hagués pogut perdonar!
— No crec que triguin gaire en detectar-me com a sospitós. Llavors s’haurà acabat el club de lectura…
La conversa quedà interrompuda per uns cops a la porta. Els dos encaputxats van entrar i es van treure el passamuntanyes. Eren el Joel i l’Eva altre cop. Al Benet no li va passar desapercebuda la mirada de complicitat entre mare i filla.
— Us portem en un lloc segur i des d’allà aneu a casa. Heu d’intentar fer vida normal. — El Joel s’acostà a la Lícia amb quelcom que semblava una pistola. — T’hem de posar un localitzador. Per fer-lo més discret i que no te’l treguin està dintre d’una arracada que és un pírcing.
— Mare, no et molesta oi portar-ne un?
— Per a res. Si això m’assegura que em podeu trobar…
— Sempre te’l podrien descobrir. — Digué el Joel.— Però és poc probable que s’hi fixin.
— Endavant.
La Lícia va dir on el volia i li van col·locar a l’orella esquerra per sobre d’on portava les arracades. Quedava cobert pel cabell però si se’l recollia lluïa amb gràcia.
— Molesta una mica.
— T’hi hauràs d’anar posanth-i alcohol fins que es guareixi.
— Cap problema.
Van afanyar-se a sortir i el vehicle els tornà fins prop de casa de la Lícia. Quan van sortir del cotxe La Lícia i el Benet van recuperar la seva sensació d’intimitat.
— És tard i hauríem d’anar a casa però no en tinc gens de ganes. De fet el més cruel és que no podem passar la nit plegats.
El Benet va abraçar a la Lícia.
— Si cal faré que em facin desaparèixer a mi també i així tindrem més temps per nosaltres.
— Però deuen mantenir els dissidents en cel·les separades… A més, has de protegir el club de lectura. Ets l’enllaç entre jo i la meva filla i et necessitem fora de tota sospita.
El Benet sabia que tenia raó. Aquell vespre van seure en silenci al banc on sempre conversaven abans de que la Lícia entrés a casa seva. Ell li agafà la mà.
— Vull que sàpigues que ha estat fantàstic. I que la propera vegada no hi haurà ningú controlant-nos el temps.
La Lícia el mirà amb llàgrimes als ulls.
— Saps perfectament que no tindrem una altra oportunitat.
Estrenyent-la li digué amb veu ferma:
— Ans al contrari. Cada cop estic més segur que sí la tindrem.
Ella sospirà.
— És hora d’anar a casa.
Es van aixecar i van caminar fins l’edifici on vivia la Lícia. Eren ja dins la zona que el xip del dispositiu de la Lícia retransmetria. El Benet li donà un petó i li xiuxiuejà a cau d’orella «no necessito cap dispositiu per sentir-me al teu costat». La Lícia somrigué però pensà que poder-se comunicar amb ell la faria sentir més segura. No havia estat mai cap entusiasta del dispositiu però ara que volia utilitzar-lo no podia. Havia d’aprendre a viure el que li quedava com els seus avantpassats.

la “Fast Fashion” o com enverinar el planeta efectivament II.

Uniqulo

Segueixo aquest dijous amb el tema de la “fast fashion” o moda ràpida i amb les conseqüències que està tenint al planeta.
Hauria d’haver estat suficient per fer-nos revoltar com a consumidors saber que hi ha fàbriques que s’ensorren colgant un miler de treballadors a la Índia. La conducta dels patrons que van obligar a entrar als empleats a l’edifici ple d’esquerdes és repulsiva i hauria d’haver provocat una onada d’oposició al món. No obstant, la notícia no va ressonar als medis tant com hauria calgut. Però ja no és la Xina només, o la Índia, on es violen drets humans fonamentals per afavorir les grans empreses que s’enriqueixen exponencialment per segons. A Cambodja, i més concretament a la ciutat de Pnom Pehn, la policia va obrir foc contra els manifestants d’una fàbrica de roba que reivindicaven una puja de salari fins als 160 dòlars mensuals. L’actuació de les autoritats va cobrar-se vides humanes i va fer palesa que l’economia mundial capitalista no coneix límits.
El cost real de la roba que comprem a les grans empreses explotadores s’ha de mesurar tenint en compte l’impacte d’aquesta en la salut i l’empobriment dels humans que treballen en la indústria de la moda i també en el deteriorament de la salut del planeta i l’explotació de la natura.
I no cal que pensem que només la salut dels treballadors dels països en vies de desenvolupament pateix a causa de la indústria de la moda. A Texas hi trobem la major superfície de producció de cotó del món. Un vuitanta per cent d’aquest cotó que es produeix està genèticament modificat per acceptar i tolerar els pesticides i fertilitzants amb què es tracten les plantes. Aquests components químics que enverinen el sol i la planta provoquen tumors als agricultors de la zona.
El capitalisme en què vivim ha comès l’error brutal de considerar la natura un recurs il·limitat. Lògic si pensem que el sistema se sustenta en la idea completament absurda de que s’ha de continuar creixent de manera il·limitada. No és possible. Sobre tot perquè la natura no creix ni es regenera infinitament si se l’explota de la manera que s’està fent ara. Dels 3,6 milions d’acres de superfície per conrear el cotó a Texas, se’n tracten tants amb productes químics que ja no és possible pensar en una recuperació dels cicles naturals. La natura es regenera a clapes però si es contaminen superfícies tan grans, com s’ha de poder renovar i guarir?
El cotó natural és car i escàs. És un cotó més difícil i costós de produir i no conté químics i per això agrada més a la nostra pell. Com pot ser que la majoria de nosaltres estiguem conscienciats que hem de menjar verdures o carn ecològiques però no pensem en els productes químics que penetren en el nostre cos amb el contacte d’aquests amb l’òrgan més gran del nostre organisme?
Seguim amb el tema de com enverinar efectivament el planeta i qui està darrere d’això.
Resulta que hi ha empreses que es dediquen a fabricar productes químics que teòricament han de controlar les plagues i augmentar i maximitzar la producció de la terra. Doncs resulta que la majoria de plantes s’han de modificar genèticament per tal que acceptin aquests productes químics que, suposadament, controlen les plagues. Curiosament l’empresa Monsanto, fabricant de pesticides i fertilitzants per a maximitzar els beneficis de les collites, resulta que també modifica les llavors de les plantes per tal que acceptin aquests químics. I on venen els productes? A la Índia.
Ara aclareixo com va la roda. Monsanto va començar amb pesticides i fertilitzants. Però les plantes de la Índia no acceptaven aquests químics i per això els va caler modificar les llavors per tal que les plantes els toleressin. I van convèncer els agricultors de la Índia que compressin els fertilitzants i els pesticides per les seves llavors per evitar qualsevol desgràcia a la collita. El problema està en què les llavors que ven Monsanto, i sobre les què té el monopol,i costen un 17 mil per cent més que les llavors normals i això vol dir que els camperols del país s’endeuten per comprar-les. Després ruixen els camps amb pesticides que també els costen molts diners i una quantitat esfereïdora d’ells no treu prou beneficis de les collites. El resultat és que cada trenta minuts se suïcida un agricultor a la Índia perquè no pot assumir el deute. I qui s’enriqueix? Una gran empresa multinacional que ara ja fabrica productes per tractar els càncers que pateixen els camperols de la zona.
No us provoca aquesta situació una ràbia immensa?
A mi sí.
Doncs potser seria hora de plantar cara a un sistema insostenible i començar a pensar globalment. En la meva opinió, pensar globalment passa per una redistribució dels recursos perquè desgraciadament que jo visqui tan bé, vol dir que d’altres no hi viuen. No hi ha prou recursos per a mantenir-nos a tots vivint en l’excés i això vol dir que per fer que una minoria pugui consumir més del que necessita, la immensa majoria ha de patir. Altrament el sistema capitalista no seria sostenible.
Però si jo em nego a consumir i a malbaratar recursos, si començo a adquirir menys però d’empreses ètiques, i si ho faig no només jo però milers. Llavors no podrem canviar el sistema? Sé que potser trigaré a veure-ho però sóc i espero ser sempre optimista. Hem arribat a un punt insostenible i crec que ara l’evolució i el progrés implicaran una involució. Haurem de consumir menys per tal que els països en vies de desenvolupament puguin tenir uns mínims. Hi ha empreses de comerç just i empreses que ofereixen treball digne a milers de persones. Siguem nosaltres també èticament correctes i canviem els nostres hàbits. Com va dir Gandhi: “ be the change that you wish to see in the world”, és a dir: “sigues el canvi que vols veure en el món”.

La “fast fashion” o com enverinar el planeta efectivament.

UniquloCom ja sabeu el blog no només em serveix per comentar curiositats lingüístiques o penjar lectures d’entreteniment sinó que sovint l’utilitzo per plasmar sobre el paper allò que em preocupa perquè veig que mig món s’esforça per no veure. I jo sóc una espina que es vol clavar a les consciències de la gent per fer-los adonar-se que la societat en què vivim està malalta des de fa temps però la podem guarir. Sona molt dramàtic, ho sé, però és que el nostre món i la natura estan emmalaltint i no em val la pobra excusa de: “això ho han de canviar els de dalt”. No senyor.
Si jo us demanés que em diguéssiu les dues industries més contaminants que existeixen en l’actualitat que diríeu? Potser la vostra resposta no s’allunyaria gaire de la dels meus alumnes que anomenen la del plàstic, els aliments, el petroli, la automobilística i la del turisme. Bé pels que diuen el petroli perquè segueix sent la número 1 en el rànking. Però és que el que m’amoïna realment és a cap alumne se li passi pel cap la número 2: la moda. Ho heu llegit bé. Fins els anys seixanta la moda estava a mans d’indústries majoritàriament nacionals que produïen als països on venien i que treien al mercat una gama de productes potser limitada i relativament cara, però que tenien una duració prou llarga.
Però tot va canviar fa no gaire més de quinze anys quan els països desenvolupats com els EEUU van començar a externalitzar la producció a països del tercer món per abaratir costos i oferir productes que fessin venir al consumidor ganes de comprar-los.
Una externalització de la producció a països en vies de desenvolupament volia dir que els marges de les grans companyies eren molt més grans perquè els treballadors a països com la índia o la Xina són una mà d’obra baratíssima. Allí el salari diari d’un treballador a una manufactura oscil·la entre els dos i els tres dòlars diaris. Una misèria que no es pot justificar dient que l’estil de vida en aquells països és més barat. Ho és només perquè la classe treballadora ni menja el que necessita realment, ni pot pagar-se cap mena d’educació ni assistència sanitària. Òbviament aquests avanços només es mantenen quan els treballadors d’un país poden pagar uns impostos que garanteixin uns mínims i aquest no és ni el cas d’una gran part de la Xina ni tampoc de la Índia. Per molt que vulguem amagar el cap sota l’ala ens hauria de fer pensar i molt que un producte d’higiene com una compresa, indispensable per al benestar mínim d’una dona en edat reproductiva, és quelcom desconegut en amplis territoris de la Índia. És lògic doncs que l’argument que esgrimeixen els països desenvolupats sigui que els dos o tres miserables dòlars que es paguen als treballadors de les manufactures de la Xina o la Índia són suficients per tal que visquin els empleats. Sí que viuen, però com?
I ara us demanareu: què té a veure això amb la salut del planeta? Doncs molt. Resulta que les grans marques com Iditex, H&M i tantes d’altres externalitzen la seva producció a països en vies de desenvolupament perquè la mà d’obra és més barata. En les fàbriques de la Xina o la Índia els treballadors cobren uns dos-cents dòlars al mes i això permet a les grans marques oferir una gran quantitat de productes a uns preus molt econòmics. Fa prop de vint anys i no més que un jersei costava uns trenta euros. La gent no es podia permetre tenir l’armari ple de roba. Però produir a països de baix cost redueix el preu final del producte de manera que el mercat s’inunda de roba pensada per consumir de manera ràpida i desfer-se’n després. El negoci de la moda amb els titans de la producció en massa és un fenomen que només té una dècada i mitja però que s’ha convertit en una màquina de guanyar diners impressionant. S’estima que una de cada 6 persones del món està involucrada en alguna part de la cadena de la indústria de la moda. Mou molts diners però també és la segona causa de pol·lució al planeta. La veritable pregunta és si els EEUU o Europa necessita tanta roba i tants complements. Consumir ràpida i compulsivament respon sovint a una necessitat de compensar un buit vital que precisament s’experimenta als països rics i no als pobres. Haití rep cada any tones de paquets de roba de segona mà que la gent d’Europa i Amèrica dona a entitats caritatives. Es tracta sovint de peces que estan prou bé però que ocupen lloc a l’armari i s’han de donar per comprar-ne d’altres per seguir consumint que és el que busca la societat capitalista actual. Però no tota la roba es reaprofita i per això es va acumulant en enormes abocadors. Es consumeix un 400% més de roba ara que fa dues dècades. De mitjana un estatunidenc llença 37 kilograms de roba a l’any. I la majoria de la roba no és biodegradable i resta apilada als abocadors durant més de dos-cents anys. Això ens hauria de fer pensar. Per quin motiu llencem tant? La resposta és fàcil: llencem perquè adquirir és barat. Si no fos així, ens ho pensaríem dues vegades. No obstant, quin és el cost real de produir a un preu tan baix?
Doncs en primer lloc costa recursos naturals que no es recuperen fàcilment, costa una degradació de la natura les conseqüències de la qual encara no podem albirar i costa també vides humanes.
Kanpur, a la Índia, s’ha especialitzat en la fabricació de productes de pell. Per tenyir-los es fan servir productes químics que s’han abocat durant anys als rius i que han contaminat l’aigua que consumeix la població i també el sol en el que creixen els aliments. El resultat evident que s’amaga al món és que els habitants dels petits pobles del voltant de les manufactures han emmalaltit. Els nadons tenen malformacions, els adults estan malalts del fetge i pateixen càncers deguts al consum d’aigua contaminada amb el crom que desprenen les fàbriques. Però les grans multinacionals no se senten responsables de les tragèdies humanes i el pitjor, nosaltres com a consumidors no som conscients que els productes que comprem han estat produïts a costa de la salut d’altres persones.
I si tornem al tema de les condicions laborals ens adonem de que el preu que paguem per la roba que comprem a les multinacionals és miserable perquè sovint ha costat la vida de la gent. El 24 d’abril del 2013 una fàbrica de productes tèxtils es va enfonsar a Dhaka, a Bangladesh, esclafant més de mil treballadors. El drama assoleix una magnitud tremenda quan surt a la llum que els mateixos obrers havien avisat als patrons de que l’edifici tenia esquerdes però se’ls va forçar a entrar a treballar probablement per acabar alguna comanda.
En els països en vies de desenvolupament les fàbriques lluiten per mantenir com a clients les grans multinacionals que pressionen els patrons i els obliguen a abaixar el preu.
I com lluitar contra aquest sistema capitalista brutal? Una de les principals dificultats és que tot i que els treballadors fan jornades laborals extensíssimes per un preu miserable, la feina a aquestes fàbriques és la millor alternativa que tenen. I els que reben són sempre els últims de la cadena.
El post d’avui tindrà una segona part la setmana vinent. Si algú vol veure un documental fantàstic sobre l’impacte de la “fast fashion” que vegi “The true cost”. I fins la propera potser hauríem de començar a pensar quines alternatives tenim per seguir vestint-nos sense contaminar i sense ser indirectament responsables de l’explotació directa dels treballadors d’altres països.
Jo de moment reflexionaré sobre si en el fons no he portat mai res al punt verd que no hagués pogut aprofitar més. Aquest és el primer pas per salvar el planeta.
Us desitjo una bona setmana i us animo a veure el documental i sobre tot a pensar en alternatives!

 

La Porta XXIII

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’endemà el Benet es llevà mig adolorit. El record de la nit anterior amb la Lícia l’havia accelerat de tal manera que sentia el seu cor bategar a les seves orelles. Les imatges d’aquella dona fascinant besant-lo foragitaven la seva ment mentre el seu cervell evocava el bri de la seva veu xiuxiuejant-li a ell «em moria de ganes de veure’t». La necessitava prop seu per abraçar-la i amanyagar-la i per dir-li que tots ells trobarien una solució al seu traspàs. No obstant, el malson d’aquella nit havia estat veure a la Lícia arrossegada per la força a la sala on s’havia preparat la cerimònia de les seves darreres hores. El Benet s’havia despertat tot sol cridant el seu nom. Feia mal pensar que el somni de vèncer el sistema no es faria realitat. Quan sonà el seu dispositiu per despertar-lo va anar directament a la dutxa i fregà el seu cos amb tanta virulència que la pell li quedà vermella. El dolor físic havia d’acompanyar al que sentia interiorment.
Aquell matí marxà de casa prou d’hora i agafà el transbordador uns minuts abans del que era habitual. Quan pujà mirà a dreta i esquerra i de seguida veié el Mohit. Ell també el veié i el saludà amb una mà de manera fugissera perquè no es podien permetre que els monitoritzessin. El noi semblava més despert que mai i el Benet pensà que devia ser l’efecte de la Jasmina. Les vesprades de lectura havien fet més que palès que hi havia química entre ells. Així és que el Benet s’endinsà en la lectura del seu nou llibre, el que li havia dut el Marc feia justament dos dies. De cop sentí un soroll anormal i aixecà el cap. Un home d’uns quaranta anys tenia llàgrimes als ulls i el nas vermell. Potser a ell tampoc li feia efecte l’elixir? Hagués volgut comentar-ho amb el Mohit però no podia. Calia ser discrets.
Quan sortí del transbordador la llum del sol l’enlluernà però l’escalfor natural el va reviscolar i li donà prou energia per arribar a la feina sense haver de prendre cap cafè i ja davant de l’edifici activà el dispositiu i entrà. Aquell dia havia de revisar diversos robots i controlar que no hi hagués hagut cap error de reciclatge. De tant en tant els androides no triaven bé els objectes i aquests anaven a parar a un contenidor equivocat. Qualsevol petita errada podia espatllar tot un procés que, dut a terme de la manera correcta, culminaria en la producció d’altres objectes nous amb materials reciclats que havien passat per un procés de desinfecció i remodelació. Les rodes de cotxe es convertien en cinturons, la ceràmica i el vidre en un polsim que s’utilitzaria per recobrir edificis, i alguns productes que encara contenien plàstic en teixits molt resistents amb el qual es fabricarien peces de roba que durarien tota la vida. El Benet entrà i va activar el plafó de control per tal d’ordenar a un quart dels androides i robots que retornessin a l’edifici de reciclatge. El procés trigà dues hores durant els quals el Benet tingué suficient temps per anar revisant els contenidors. No semblava que hi hagués aparegut cap error. Sospirà i mirà la sala. Li recordava a la Lícia. Ella era la única persona que havia deixat entrar al seu domini i ara havia de somriure en evocar la seva imatge encuriosida mirant reposar els androides. S’alegrà de veure el seu petit exercit de retorn. Els va fer col·locar-se en el lloc pertinent i els va anar inspeccionant per controlar-ne el funcionament. Tots portaven un o dos objectes per reciclar que el Benet va agafar i va posar directament ell al contenidor corresponent. Quan va arribar al Marc va observar els objectes que portava al seu gran carretó: diversos miralls trencats, articles de roba i sobre de tot això un llibre. El Benet va somriure i en observar l’androide notà que les seves llums verdes s’encenien. Altre cop tingué aquella sensació estranya d’estar davant d’un ésser molt més sofisticat del que la majoria d’enginyers volia creure.
— Marc! Ets fantàstic! No saps com de content em fas!
Mirà l’androide i aquest cop no notà cap llum verd que s’encengués i s’apagués. Com era habitual en el Benet, es dirigí a tots ells per explicar-los que volia fer. Li havien assegurat que no tenia cap sentit perquè els androides no ho entenien però ell seguia tenint la impressió que aquelles sofisticades peces de tecnologia havien desenvolupat capacitat de raonament. Per això els ho explicava tot.
La tasca de revisió durà pràcticament tota la jornada laboral del Benet perquè alguns robots presentaven disfuncions mecàniques i els havia de reparar. Llavors va arribar el moment en què els desconnectava i els connectava a tots altre cop. Però al Marc aquella tarda no el va desconnectar. Quan tots els androides reposaven ell parlà amb el seu amic com si fos un humà.
— És fantàstic que m’hagis portat aquest llibre Marc. — Mirà el cap de l’androide per veure els llums però es mantenia mig apagat. — Saps? De vegades tinc la impressió que tu saps molt més del que vols fer veure que saps. I si és així hauries de tenir clar que jo no et trairé. Però entenc que puguis tenir els teus dubtes. — De nou mirà al Marc a qui no se li encenia cap llum. — Molt bé. Tu no donis cap senyal que jo seguiré creient que sí podeu pensar per vosaltres mateixos d’acord. I jo m’emportaré aquest llibre que per mi és un regal fantàstic i potser encara podré fer feliç a la Lícia.
De cop, dos llums verds s’encengueren al cap de l’androide.
El Benet el mirà sorprès. No sabia com interpretar aquella reacció. Per un cantó feia temps que estava convençut que els androides havien evolucionat fins a ser capaços de desenvolupar pensaments i lògica pròpies. Havia llegit en ells emocions com la ràbia, l’alegria o la por. Però que ells connectessin quelcom d’aquelles reaccions amb la dels humans ja li semblava anar massa lluny.
De tota manera ho tornà a dir.
— Espero poder ensenyar-li a la Lícia el que m’has portat. Es posarà molt contenta! — i el mirà.
Altre cop uns llums s’encengueren i el Benet començà a posar-se nerviós. Una cosa era creure que els androides tenien un pensament propi i una altra veure que es podien sentir vinculats als humans. La manca d’hores de son li passaven factura en aquell moment. O potser començava a fer catúfols. Tot i així ho havia de provar.
— Marc. Saps que et pots intentar comunicar amb mi oi? Vull dir que jo no et faria res que et pogués fer mal? — El tornà a mirar de nou però no notà cap senyal.
Respirà fons una parell de vegades i continuà fent feina. Tots els androides estaven apagats menys el Marc perquè el Benet el tractava de manera especial. S’acostava l’hora de plegar i el Benet notà que el cor si li tornava a accelerar. Veure la Lícia cada dia era una font d’endorfines i dopamina per ell però se sentia inútil per no poder aturar el temps i trobar una manera de salvar-la. Potser encara se li acudiria?
Deixà els androides desconnectats i just quan volia apagar també el Marc notà que els llums vermells se li encenien. Altre cop tingué la sensació d’ésser observat.
— Marc. Si no et desconnecto demà no tindràs prou bateria per fer la feina i llavors potser si que tindrem un problema. Són només unes hores.— El Benet se sentia ximple parlant així amb el Marc.
Llavors, quan estava a punt de prémer el botó de desconnexió, el Marc va moure el braç i el va posar sobre el del Benet. El cor li saltà de tal manera que tingué la impressió que se’l trobaria a les orelles. No sabia si parlar o no. Òbviament podia ser una disfunció de l’androide però no li ho semblà. Era una ximpleria impossible però ho havia de comprovar.
— Si no et desconnecto Marc, què faràs?
El Benet no esperava resposta i havia de pensar ràpidament. No podia permetre’s perdre més temps perquè el necessitava tot per la Lícia. Sospirà i decidí amb el cor. Aquell vespre i nit no desconnectaria el Marc i l’endemà faria una incidència com si l’androide hagués tingut una petita errada que s’havia de solucionar. Així justificaria que hi hagués un robot menys treballant als carrers.
Sortí de la feina a quarts de sis desassossegat del tot, per fer-se passar els nervis caminava més ràpidament del que solia perquè necessitava veure la Lícia i explicar-li el que havia experimentat amb el Marc i saber com estava ella. De camí al transbordador veié tres persones amb llàgrimes pel carrer i el seu malestar es transformà en una espurna d’esperança. Quatre persones que havien perdut el control de les seves emocions en un dia eren moltes! Alguna cosa estava passant i es començava a generalitzar. O bé la gent no volia seguir prenent l’elixir o bé aquest definitivament estava fallant de manera estrepitosa i allò donava a la resistència una oportunitat única de mobilització.
Quan arribà a la parada de la Lícia el Benet era una barreja d’emocions que no podia ni volia controlar. Arrencà a córrer i en veure l’edifici on vivia ella va tenir una estranya sensació de familiaritat que no acabava d’entendre. Era com si fes segles que anés a aquell indret freqüentment. Tocà el timbre i al cap d’uns instants una Lícia radiant però ullerosa obrí la porta. Aquest cop va ser ell que la va estirar del braç i la va besar. Ella li demanà que esperés un moment i entrà un segon per agafar la seva jaqueta. Un cop fora tancaren la porta darrera seu i s’empaitaren fins al parc on ja tenien un racó favorit. Estaven a punt de seure-hi quan un vehicle fosc amb finestres negres es va aturar davant seu i dos individus vestits també de cap a peus amb roba negra i passa-muntanyes els van empènyer dintre. No van tenir ni temps de cridar.

La Porta XXII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia va aconseguir dormir només quatre hores i escaig perquè el cervell la bombardejava amb imatges d’aquell Benet tan rejovenit que s’havia convertit en el seu còmplice i també l’home que li feia bategar el cor. Les seves darreres setmanes— i només n’hi quedaven quatre— havia d’acomplir una missió que podria ajudar a moltíssimes persones i era conscient de la importància del seu paper. Tanmateix, aquell vespre hagués volgut fer entrar el Benet a casa per tenir-lo tan prop com ella desitjava i estava pràcticament segura que ell es delia per un instant d’intimitat amb ella. No podia ser i allò l’afonava. Per una banda havia de mantenir-se serena perquè tenia un objectiu i no podia fracassar, per altra banda no tenia clar si les seves emocions la deixarien pensar amb assossegament. El Benet havia passat a ocupar una part important dels seus pensaments. A dos quarts de sis estava completament esgotada de donar voltes pel llit i intentar adormir-se. No volia moure’s gaire perquè sabia que la monitoritzaven i potser s’adonarien de que estava desperta molt d’hora. Una de les virtuts de l’elixir era que regulava també els períodes de son i vetlla de manera que les males nits també havien desaparegut com a conseqüència d’una vida sense emocions ni preocupacions. Encengué el llum i obrí el llibre que li havia regalat el Benet. L’olor d’aquell paper i el seu tacte la van calmar i després d’unes línies la Lícia ja era a un altre món. Fins que s’adonà que els ulls se li tancaven. Eren les sis. Podia dormir fins les set. Va deixar el llibre sobre la tauleta de nit i apagà el llum. Quan el despertador va sonar obrí els ulls i el seu cor començà a bategar fortament. S’aixecà del llit, baixà a la planta baixa, es va fer un cafè que es begué mentre repassava les visites que tenia aquell dia i finalment va anar a dutxar-se. Es vestí amb uns pantalons blaus ajustats, una samarreta negra i una jaqueta vermella. Agafà el seu dispositiu i sospirà. Aquell dia per primera vegada des de feia molts mesos no li caldria fingir la seva tristor. Havia de mostrar clarament que no es prenia l’elixir i amb una mica de sort l’administració la faria desaparèixer. No s’ho podia negar. Tenia por. No li quedava clar com el grup de resistència podria trobar-la si en realitat encara no s’havia esbrinat on amagaven tots els resistents a l’elixir i els dissidents. S’avergonyí per un instant d’aquell pensament perquè de tota manera ella tenia els dies comptats. Per tant havia de ser valenta i, morir per morir, fer-ho ajudant als altres. Agafà el dispositiu i sortí de casa. Quan anava en transportador de cop li vingué al cap un altre cop la imatge del Benet. Quin maleït destí! No tindrien l’oportunitat d’estar junts com ella hagués volgut. Si l’hagués conegut abans! Tenien tantes coses a fer! Unes llàgrimes amargues i roents li brollaren dels ulls i dos dels passatgers del transportador se’n van adonar. La Lícia respirà fons mentre observava el seu voltant. La passatgera més jove que l’havia vista la fitava ara amb mirada d’odi. Era una dona jove d’uns trenta anys. L’home en canvi abaixà l’esguard com per senyalitzar que no diria res. «Viu i deixa viure» pensà la Lícia, allò era justament el que el sistema no permetia perquè tots contribuïen a que funcionés perfectíssimament tot denunciant a qui fos.
La dona jove de mirada maliciosa baixà. Les portes es fermaren i quan el transport engegà i passà davant ella, encara va tornar a dirigir una mirada inquisitiva a la Lícia. Aquella jove segur que li facilitaria la feina perquè probablement activaria l’alarma i avisaria que havia vist una passatgera amb llàgrimes als ulls. Arda 1 s’havia tornat en un món despietat en què als homes no els estava permès gaudir del més preciós de la seva condició humana: els sentiments. Tancà els ulls per un moment i per agafar força. En els seus darrers dies havia de ser capaç de posar-ho el més difícil possible al sistema perquè desitjava que l’Eva i el Joel poguessin gaudir de la llibertat.
Quan sortí al carrer la llum lluent del sol l’encegà. Els dies s’havien allargat i pogué gaudir de l’escalfor de l’astre rei sobre la seva pell mentre caminava els darrers mil metres fins al seu despatx. Activà el dispositiu per obrir la porta de l’edifici i entrà. Era la primera aquell dia. Disposà tots els aparells sobre el taulell de control i repassà la seva agenda. Havia rebut ja diversos permisos per tal que dues parelles accedissin als seus pisos. Això l’alegrà de manera escàpola perquè va pensar en què li hagués agradat poder veure que la seva filla i el seu company trobaven un pis per tots dos. Necessitava dir el que pensava però no podia utilitzar el maleït dispositiu per parlar amb el Benet. Ell segur que l’entendria.
— Bon dia Lícia! — Digué la Jordina tan eixerida com sempre. — Ei, estàs bé? Fas mala cara…
— Quina cara vols que faci si ja ha començat el meu compte enrere?
L’expressió de la Jordina va ser d’espant i tot seguit va mirar a un cantó i l’altre de la sala.
— Lícia! Saps que això que dius…—amb un moviment ràpid va agafar un paper i un bolígraf de sobre el taulell i va escriure-hi « saps que és perillós parlar així. Les parets tenen orelles. Ànims! Tots passem pel mateix al mateix moment». Després demanà amb veu clara. — T’has pres l’elixir?
— Aquella potinga a mi ja no em fa efecte! Pels mals de caps quotidians serveix però per estats d’ànim més forts és com beure’s un suc de taronja i prou.
— Has anat al metge?
— Hi aniré. T’ho prometo.
La Jordina li va passar la mà pel braç.
— Tens molta feina avui?
— No t’ho pots pas ni imaginar… — digué pensant en una altra cosa.
Just era a punt de sortir quan va arribar el Brian.
— Bon dia noies! Avui teniu molts objectius a acomplir! Us he portat un cafè per començar el dia amb energia!
Les dues li ho van agrair i van agafar les tasses. L’aroma intensa d’aquell beuratge va transportar a la Lícia vint anys enrere quan el seu marit li feia el cafè pel matí per tenir-la prou desperta per poder-la fer seva abans que hagués d’arrencar a córrer a la feina. De nou un pensament enrabiat li emboirà el cap. Necessitava poder gaudir d’un moment així amb el Benet però la vida la castigava sense donar-li aquesta oportunitat. Ja havia estat prou injusta enduent-se el Quim del seu costat. L’amargor del seu cafè es barrejà amb el de les llàgrimes que li rodolaven rostre avall. Si ho hagués volgut fer expressament no se n’hagués sortit. S’avergonyí de la seva tristor però la sensació quedà ofegada pel comentari del Brian.
— Lícia. Es pot saber què et passa? Amb aquesta actitud no vendràs cap pis avui encara que només es tracti de signar els darrers documents…
La Jordina fità al Brian amb reprovació.
— Li queda poc pel traspàs!
—Fantàstic! Però per això hi ha els metges que poden augmentar la dosis d’elixir si cal. Escenes a la feina no en vull perquè si no podem perdre vendes!
Aquell to desagradà profundament a les dues companyes però el Brian estava per sobre d’elles i per això no podien dir res.
La Lícia marxà a fer les visites a l’hora programada però amb un regust amarg a la boca. Sortosament la feina l’apassionava i veure que una parella jove podia començar una vida conjuntament en un nou pis la feia treballar amb més energia que mai. Observà els rostres de la noia i el noi de la primera parella. Ni tan sols l’elixir podia disseminar l’eufòria que sentien! Allò li donà esperança perquè aquell beuratge no havia estat mai prou fort per aclaparar emocions potents. En la segona parella observà una alegria continguda. A ells l’elixir els devia fer més efecte perquè les seus ulls no guspirejaven. Quan acabà la darrera visita tornà al despatx. Ja era tard i ella es delia per anar a casa on la recolliria el Benet. El cor li arrencà a córrer com el d’una adolescent. Ho deixà tot sobre el taulell de control i quan ja estava a punt de marxar el Brian li digué:
— Demà tens el matí lliure fins les 12:00 per anar al metge. No vull tornar a veure les llàgrimes d’avui!
Aquelles paraules li van fuetejar l’ànima. Ser tan adepte i addicte al sistema era malaltís. La gent com el Brian feien impossible el progrés però n’hi havia tants que era difícil eliminar-los a tots!
S’afanyà fins arribar al transbordador perquè tenia necessitat d’arribar a casa seva. Allí se sentia embolcallada de la presència del Quim i els records plàcids aconseguien calmar la seva inquietud. Desitjava trucar a sa filla per escoltar la seva veu però havia d’anar en compte de no comprometre-la.
A les sis i cinc minuts obrí la porta i deixà les seves pertinences sobre la taula junt amb el dispositiu. Anà a rentar-se les mans al bany i després l’activà. La seva filla respongué d’immediat.
El seu holograma la mostrava a casa menjant una cosa que semblava un pizza.
— Que molesto ara!
— Per res mare! Estava sopant que després vaig a donar una volta amb les amigues. Com va tot?
— Bé. He aconseguit vendre els tres pisos de la setmana en un sol dia avui. Hauria d’estar contenta suposo.
— I no ho estàs? — Digué l’Eva que havia vist de seguida una oportunitat per activar el seu pla i sabia del cert que la seva mare no li fallaria.
— Estic molt trista. No puc parar de donar-li voltes al traspàs, no tinc ganes de fer-lo!
— Què dius mare! Tu has tingut una vida plena! Ara et toca descansar!
— Ho sé però no em convenç.
— Ja t’estàs prenent l’elixir?
— Sí però no m’acaba de funcionar.
— I si vas al metge?
— El mateix m’ha dit el Brian. M’ha donat matí lliure per poder anar-hi.
— Doncs hi has d’anar. M’ho promets?
— T’ho prometo! — va dir la Lícia tot pensant que la seva filla tenia unes dots interpretatives fantàstiques. Sonava completament afí al sistema. — Eva, no et vull molestar més que tens pressa.
— Gràcies mare! Demà et truco!
— No, no cal. Estaré bé!
— Una abraçada!
— Una abraçada!
En concloure la conversa la Lícia mirà l’hora. Un antic i anacrònic rellotge de paret indicava el pas del temps de manera més senzilla que el dispositiu. Devien quedar uns cinc minuts fins que aparegués el Benet. Va anar al bany a mirar-se al mirall. La roba que portava era més que adequada però la seva cara mostrava la seva aflicció.
De cop sonà el dispositiu. Era el Benet! Baixà l’escala més ràpidament que mai i en obrí el trobà tan o més atractiu que el dia anterior i amb una rosa vermella a la mà. No reprimí el seu instint i el besà. Ell l’agafà de la mà i l’estirà cap a fora.
En aquells mateixos moments un Jonathan esgotat de la feina del dia feia el seguiment de la Lícia mentre es preparava el sopar. No esperava gran cosa així és que seguí pelant les verdures per fer-se el smoothie. Portava dies pensant que s’havia equivocat amb ella. Però de cop sentí la conversa amb la Jordina. Bingo! La Lícia no tenia cap ganes de fer el traspàs! Allò si que era una acusació en tota regla! Seguí escoltant fins a sentir la conversa entre la Lícia i sa filla. Hagués pogut saltar d’alegria perquè finalment ara podria demostrar a la Samatha que no s’havia equivocat. L’únic que no li agradava de tota aquella història era que ara ella hauria d’anar personalment a dir-li-ho a l’agent…

 

La Llebre i la Setmana Santa. Més sobre Alemanya.

IMG-20190410-WA0003[4466]

Queda ja molt poc per la Setmana Santa i amb ella ens arriben uns dies de vacances que tots hem estat esperant amb candeletes. I quan penso en aquest període em venen al cap les mones, les samarretes de màniga curta que treia de l’armari i frisava per posar-me, les catifes de flors del corpus a Tossa i aquell aroma de primavera que fa venir ganes d’estiu. Això és el que em ve al cap quan penso en la Setmana Santa de meva infantesa i l’adolescència. Això i les ganes boges d’aprofitar els primers rajos de sol per perdre el color blanquinós de l’hivern.
Però tot va canviar quan vaig marxar a Alemanya perquè si bé la Pasqua aquí és inestable, allà encara ho és més perquè el sol ni llu encara ni escalfa. Però els alemanys ho compensen amb una simpàtica tradició que fa molt feliços als nens. Va de la següent manera: els pares amaguen pel jardí o en racons de la casa ous de xocolata que, curiosament segons la tradició, porta una llebre. Llavors els nens, o no tan nens, els han de cercar per trobar-los. Això em porta a recordar i parlar-vos d’una de les expressions alemanyes que més sovint vaig sentir quan vivia allí i que és “da liegt der Hase im Pfeffer”, que literalment significa “allí està la llebre en pebre”. L’expressió és molt antiga i s’empra quan una cosa és el rerefons d’una altra. Si jo per exemple em demano per quin motiu una persona ha arribat a un càrrec determinat i llavors algú em diu que resulta que és la neboda o la neta d’alguna persona influent, en alemany la persona que m’ho fa saber em diria “da liegt die Hase im Pfeffer”, que equivaldria a “aquí en tens el motiu”. No cal que pensem que allà el nepotisme no existeix pas perquè no és cert. Angela Merkel ha arribat on és perquè el seu pare, un sacerdot luterà de l’oest, va decidir anar a treballar a l’est i va portar amb ell tota la família. El sacerdot es va dedicar a predicar però també potser a mantenir els seus feligresos a ratlla i això indubtablement va ajudar a la seva filla a accedir a la política i esdevenir mà dreta de Kohl. O algú s’ha preguntat mai com una doctora en física es posà en un partit on els seus coneixements i estudis no lluirien gaire? En fi. Això ja són figues d’un altre paner…
Tornem a la Setmana Santa. Malgrat que és cert que aquí les campanyes publicitàries ens volen vendre vacances i creuers i operacions bikini, he de reconèixer que aquest període no està tan vinculat al consum com a Alemanya. Allí, per primer cop a la meva vida, vaig rebre un regal per celebrar la festa. I és que la societat de consum ens fa ballar contínuament al ritme que li convé a ella, o com diuen els alemanys ens fa “ nach der Pfeife tanzen”, ens fa ballar segons el seu xiulet. Quan podem fer servir aquesta darrera expressió? Doncs cada cop que ens toca fer quelcom a gust d’algú altre. Si a mi per exemple em fan canviar dates d’exàmens perquè als alumnes no els van bé les que tenia previstes, llavors jo ballo al so del xiulet dels alumnes. Si els avis moderns que fan de mainadera gratuïta pels seus nets han de triar anar a les sortides pels jubilats depenent de les necessitats laborals dels seus fills, llavors direm en alemany que aquests avis “tanzen nach de Pfeife” dels seus fills.
I de vegades, perquè la vida diària, la feina i les nostres obligacions no ens deixen temps, acabem posposant coses que volem fer per més endavant perquè no són prioritàries. Estic parlant de coses com poden ser anar a visitar aquell indret que sempre havíem volgut veure, o redecorar una mica casa nostra o tornar a dedicar temps a un instrument. Per aquest fenomen tan usual els alemanys també tenen una frase feta i és “ etwas auf Eis legen” que literalment es podria traduir al català com posar quelcom en gel. Curiosament els anglesos no “congelen” els seus projectes sinó més aviat al contrari perquè quan posposen quelcom diuen “ to put something in the back burner”, és a dir que ho posen al cremador posterior.
Jo, com suposo que molts de vosaltres, sovint he de congelar molts projectes per manca de temps. Per això quan arriben les vacances i encara que siguin tan curtes, em poso contenta com un gínjol perquè potser podré fer allò que mai trobo temps per fer. Aquesta sensació d’alegrar-se extremadament d’una cosa té un verb propi en alemany “frohlocken”. I jo espero que vosaltres ja estigueu pensant en les vacances i us alegreu a l’alemanya “frohlocken”. Per acabar m’agradaria recordar una dita popular de per allí: “Vorfreude ist die beste Freude” que vol dir literalment que l’alegria d’abans és la millor alegria. Prefereixo no pensar que els alemanys volen insinuar amb això que quan el moment arriba, la realitat no és tan bona com les expectatives. Senzillament crec que l’expressió ens recorda que aquells moments de felicitat que experimentem abans que passi quelcom que esperem amb il·lusió són absolutament importants i ens alegren la vida i que ens proporcionen una joia tant o més bona que la que experimentem quan arriba el moment esperat. Jo us desitjo a tots uns bons dies de vacances i evidentment bon temps perquè tradicionalment la Setmana Santa porta sorpreses!

La Porta XXII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

S’activà el dispositiu del Mohit i obrí la porta. El Benet aparegué amb un aire jovenívol i alegre tot i que les circumstàncies no eren adequades per un somriure.
— Passa Benet! — va fer el Mohit amb una rialla forçada. La Jasmina era dreta al seu costat.— M’hagués agradat convidar-te a casa meva en una ocasió diferent però aquesta és prou bona perquè si més no ara ja tenim el Sam aquí.
Un noi ros i amb rostre rosat s’aixeca del sofà on seia davant un plat de menjar.
— Ha estat una temeritat venir aquí. Us estic posant a tots en perill però no sabia on anar!
La Jasmina caminà cap a ell li posà la mà al braç del Sam i li digué.
—Has fet el correcte. I per sort el Benet potser ens podrà ajudar.
Ell ja havia entrat del tot al pis i demanà si podia seure. Explicà que calia avisar a la filla de la Lícia perquè ella i la seva parella tenien contactes i probablement sabrien on portar al Sam sense comprometre ningú.
Tots van estar d’acord que havien de contactar l’Eva tan aviat com fos possible i el Benet va decidir fer-ho aquell mateix moment. La noia era a casa seva amb el Joel i van escoltar el missatge atentament. Van decidir que el Sam es quedés amb el Mohit fins l’endemà. L’havien de treure d’allà com fos perquè no podia posar en perill la vida del seu amic. Segur que el sistema no trigaria en enviar agents d’inspecció a les cases dels familiars i coneguts del noi. L’Eva ara ja es podia comunicar amb el Mohit i això facilitaria la feina. La tensió de la vetllada era insuportable. La Jasmina procurava calmar els ànims del Sam que es retreia haver anat a casa del Mohit i ell hagués volgut ajudar directament al Sam però no tenia recursos. S’havien de refiar de l’Eva i el Joel i no feia gaire que els coneixien. Es feia tard i el Benet volia tornar a casa. S’acomiadà amb una abraçada d’aquell noi jove i espantat que ara tenien la sort de tenir prop seu, sa i estalvi.
De camí a casa en el transbordador pensà en com li hauria agradat explicar-li a la Lícia el que passava i què havien decidit però per seguretat no podia. Havien après a estar tots interconnectats i vigilats a través dels dispositius i el fet d’haver de posposar un simple intercanvi d’informació provocava una impaciència que calia dominar. Quan arribà a casa el Benet es va beure una crema de verdures i anà a dormir sense dutxar-se. Volia el record de l’olor de la Lícia a la seva pell. S’adormí pensant en ella i en l’alegria que li donaria quan sàpigues que l’Eva i en Joel probablement ja estaven preparant un pla de fugida pel Sam.
El dijous va ser intensiu pel Mohit que va sortir de casa mirant a dreta i esquerra i amb aquella impressió estranya de que l’estaven vigilant. La Jasmina s’havia quedat a passar la nit amb ells i li havia deixat el seu llit per tal que estigués còmoda. El seu sofà, que havia compartit amb el Sam, era d’allò més incòmode i ara ell estava tot encarcarat. Les hores li van passar lentament però sortosament tingué missatges de la Jasmina que estava radiant. L’emoció de la clandestinitat li feia espurnejar els ulls d’una manera especial. S’hauria quedat a passar la nit a casa seva si no hi hagués hagut el Sam? De cop un dubte li martellejà el cap: i si li agradava el seu amic més que no pas ell? La Jasmina s’havia mostrat molt propera al Sam tota la vetllada i això l’havia posat nerviós. Sens dubte aquella noia li agradava però no gosava apropar-s’hi perquè ell era més aviat tímid i ella semblava més decidida que no pas ell. Aquell matí al tren, l’interès pel llibre del Benet els havia donat una oportunitat que moltes persones a la ciutat deixaven escapar. Quelcom s’estava fent malament perquè era difícil trobar amics i encara més parella en aquella societat que havia programat el sistema. Tots vivien connectats al dispositiu i als mons virtuals i a l’hora de comunicar-se cara a cara amb la gent els humans s’havien tornat uns beneits.
Tornà a casa carregat de vianda perquè volia preparar un sopar pel Sam, per ell i per la Jasmina. L’Eva havia dit que passarien a buscar el Sam i no sabia ben bé quan tornaria a veure al seu amic, o si ho faria mai més. Aquell pensament l’entristí enormement però calia ofegar-lo amb rialles i companyonia perquè cada instant podia ser el darrer.
Quan obrí la porta de casa seva hagué de xiular durant uns minuts la seva cançó favorita abans que el Sam sortís del seu amagatall. Era una mesura infantil però no podien arriscar-se a que algun veí veiés el Sam a la sala d’estar quan el Mohit entrés. El noi sortí somrient i amb uns papers a les mans.
— M’ha costat escriure a mà amb paper i bolígraf. Fa temps que no ho feia! Però aquí tens el resultat. Deu pàgines de la meva experiència des de que em van detenir fins que vaig arribar al cor del nucli urbà. He deixat d’esmentat el barri per si aquest document arriba mai a persones inadequades.
— El donarem a l’Eva avui perquè a ells els pot ajudar a esbrinar on són els laboratoris i on paren la resta de resistents. Tens gana?
— Sí però encara tinc més mal de cap. I ha tornat la visió borrosa durant unes hores i m’ha espantat.
— Això deu ser l’efecte del nou elixir. Espero que ens passi menjant. He preparat portat suficient per preparar una bona festa. I he convidat la Jasmina. Espero que no et sàpiga greu.
— És clar que no! És molt simpàtica. — Hi hagué una pausa—I molt bonica també. Suposo que ja ho deus haver notat per molt badoc que siguis…
— Però no deies que hi veies borrós? — va fer el Mohit amb un to enjogassat.
Els dos van disposar tot el menjar en plats i el portaren al menjador. La Jasmina arribà mitja hora més tard amb unes ampolles de cervesa. Cap dels dos havien tastat mai la beguda i els semblà que estaven fent quelcom extremadament nociu.
Van deixar de banda el tema punyent de l’escapada del Sam per tal d’assaborir l’àpat i la beguda. Es van explicar anècdotes de quan eren infants i el Mohit va confessar després de la primera cervesa que de petit somniava ser un dissident que lluitava contra el sistema. El comentari de la Jasmina i del Sam va ser que finalment ho havia aconseguit. El temps passà volant i de cop el dispositiu s’encengué. Tots miraren l’aparell com si fos capaç de tallar amb un ganivet una fracció de la seva vida que haurien volgut prolongar. Però havien de respondre. El missatge era clar: « som l’Eva i el Joel. Arribem en uns cinc minuts i estacionarem davant el vostre edifici». Van tenir prou temps per donar-se una abraçada.
— Espero que ens tornem a veure Sam! — va dir el Mohit emocionat.
— Jo també, p
erò potser trigarem. Moltes gràcies per la teva amistat! — va fitar a la Jasmina i després li digué. — Ha estat un plaer!
— Igualment.
El dispositiu s’activà insolent i el Mohit obrí la porta. L’Eva i el Joel aparegueren somrients i el Mohit va tancar. El company de l’Eva portava un maletí molt elegant i digué al Sam.
— Ara et transformarem en una bonica noia jove de cabells llargs. Necessitem que surtis de l’edifici sense que et puguin reconèixer per si ja estan monitoritzant les càmeres dels voltants de les cases dels teus amics i parents. Anem un moment al bany i t’ajudo. Sóc expert.
La Jasmina, el Mohit i l’Eva van conversar durant uns minuts. L’Eva volia saber com es trobava el Sam físicament. El Mohit ensenyà els fulls que havia escrit el seu amic aquell dia.
— Fantàstic perquè ens pot ajudar molt. M’ho emporto!
El Sam i el Joel van sortir del bany i el Mohit i la Jasmina van haver de mirar dues vegades per reconèixer el Sam. Tot i que la versió masculina era ideal, la femenina no estava gens malament.
— Estàs guapíssima Sam! — va dir el Mohit.
— Gràcies! Espero que serveixi per no despertar sospites.
— Ho tenim tot va dir l’Eva. Hem de marxar perquè tenim el temps cronometrat.
El Mohit i el Sam es van abraçar per darrer cop i després la Jasmina i el Mohit van quedar sols al pis. El rostre del noi havia quedat enterbolit i ella es va acostar per abraçar-lo.
— Tinc por de no veure’l mai més!
Ella li agafà el cap.
— Estarà bé!
— És estrany però és que em sento com sol sabent que potser no el tornaré a veure.
— Vols que em quedi aquí aquesta nit?
— Només si tu vols!
Els ulls de la Jasmina tornaren a espurnejar abans d’abraçar fort el Mohit.
A pocs metres dels dos el dispositiu de l’Eva es connectà al del Benet que era amb la Lícia al parc.
— Portem el Sam al centre de seguretat. La mare ha de saber que ja tenim un pla. Ha de començar a fer-se notar perquè necessitem que els agents s’adonin que no es pren l’elixir i que no està d’acord amb el sistema.
— La teva mare és amb mi. Li pots dir tu mateixa.
L’Eva parlà amb sa mare mentre el Joel conduïa. Finalment havia arribat l’hora d’actuar i havia d’estar contenta. No obstant se li acabava el temps de conquerir el Benet i allò l’enutjava.
Quan el dispositiu s’apagà el Benet abraçà a la Lícia i li digué:
— Se’ns acaba el temps i he de dir-t’ho perquè altrament exploto. Estic boig per tu!

La Porta XXI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia va arribar a casa i va deixar el dispositiu sobre la taula de centre. Com que l’Eva i el Joel no havien tingut temps de comprovar si hi havia un xip de seguiment, l’aparell l’incomodava i la feia sentir observada. De la mateixa manera la taula de centre s’havia convertit en una zona prohibida. Aquella tarda entrà a casa amb més energia que mai, penjà la jaqueta i la bossa a l’entrada i anà a dutxar-se. La calor de la primavera havia caigut sobre la ciutat de cop i havia notat que la suor li corria per l’esquena durant mitja jornada laboral. L’aigua la va reviscolar i mentre notava que queia vigorosa sobre la seva pell i s’emportava les partícules de brutícia de la ciutat, de cop li vingué al cap el terrible pensament: no podria gaudir durant gaire més temps d’aquell plaer tan simple i alhora tan immensament gran. Una fiblada travessà el seu cor perquè des de feia dies la seva vida havia guanyat en colors i intensitat i frisava per poder seguir sentint-se així. Però no seria possible. Tanmateix no podia plorar perquè el Benet la vindria a buscar i ella volia saber-se riallera com sempre perquè un dels seus reptes de les darreres setmanes de la seva vida havia de ser enamorar a aquell home tan interessant. Es va vestir amb uns texans i un jersei de canalé de màniga curta i s’estirà al llit una estona amb el llibre que li havia portat ell. Sabia que seria molt puntual. S’endinsà en la lectura mentre a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava a la Lícia entre visita i visita als ciutadans que havien de fer el traspàs. La seva companya se’l mirava escèptica amb un somriure impertinent que ell sabia que era una burla. El Jonathan començava a estar nerviós perquè li semblava que la Lícia no feia pràcticament res després de la feina. I a casa seva les converses que havia escoltat eren d’allò més avorrides.
La Lícia però encara no havia rebut instruccions de sa filla a través del Benet per entrar en acció. I es limitava a seguir la seva feina com sempre amb l’al·licient que sabia que ell la passaria a buscar i farien quelcom plegats.
A les sis va sonar el timbre i la Lícia va baixar escales avall, va agafar una jaqueta lleugera i va sortir disparada. En obrir la porta va veure un Benet que semblava deu anys més jove que feia dos dies. Com que la Lícia es va quedar mig muda observant-lo a ell amb els seus enormes ulls, ell es preocupà per si la seva indumentària o quelcom d’ell li desagradava. Al Benet el cor se li regirà pensant que potser havia fet quelcom malament.
— Hola Lícia. — Digué ell intentant llegir-li els pensaments. — He fet quelcom malament?
La Lícia se’l mirà encara amb més sorpresa. No hi havia res que el Benet hagués fet fins aquell moment que la pogués desplaure i per això la pregunta la sorprengué encara més.
— No! De cap manera! Què vols haver fet malament?
— No ho sé! Em mires amb una cara…
La Lícia s’enrojolà. Era certament una mica ridícul que una dona de la seva edat amb la seva experiència i a punt de fer el traspàs estigués observant un home de la manera que se’l mirava ella. No s’esqueia per molt que la seva filla opinés de manera diferent. Quequejà uns segons i llavors respongué amb sinceritat.
— Et trobo diferent!
— Diferent com? Estàs acostumada a veure’m vestit de blau marí i verd fosc i la indumentària clara t’ha sorprès? — En Benet havia passat una hora de rellotge davant del mirall comprovant si el que portava li esqueia o no. El verd clar i els pantalons texans li van semblar un canvi positiu. Però semblava que s’havia equivocat. Era ridícul que un home de la seva edat intentés semblar més jove!
— No! No és això! — digué la Lícia a qui li havia agradat el Benet vestit amb aquells color alegres.
— Doncs què és? — va fer ell amoïnat.
La Lícia trigà en respondre.
— Lícia?
— És que no sé què has fet però des d’abans d’ahir fins avui has rejovenit. Sembles moltíssim més jove!
— De debò? — digué el Benet afalagat i encuriosit.
La Lícia hagués volgut capturar la imatge del Benet amb el dispositiu però no podia perquè l’havia de deixar a casa. Però hagués desitjat posar el seu holograma a la galeria d’imatges per mirar-se’l cada cop que el volgués visualitzar. No obstant no era possible perquè no portava el dispositiu. Va intentar pensar en quelcom avorrit per apartar dels seus pensaments el que necessitava una mica lluny. No era convenient. El Benet la devia haver observat molt bé perquè reconegué les seves emocions.
— Estàs abstreta en algun pensament. Ho noto perquè has aixecat les celles. Ja t’ho he vist fer vàries vegades.
— Què m’has estudiat?
— No tant com voldria! — s’adonà de seguida que el que havia dit podia tenir un doble sentit que ella potser no es prendria bé. I veié que les seves galtes s’enrosaren.
— On anem avui? — va fer la lícia ràpida per canviar de conversa.
— Em podries ensenyar aquest cantó de la ciutat que no conec. Podem passejar pel parc que tens prop.
La Lícia hi estigué d’acord. Darrerament feien excursions per la ciutat però perdien un temps en trajectes que podien aprofitar d’una altra manera. Van començar a caminar i la Lícia s’interessà pel robot del braç defectuós. El Benet li respongué que ja estava a punt d’acabar d’arreglar-lo i que li semblava que havia fet un bon treball. El seu robot defectuós havia après a compensar el seu dèficit fent les tasques de manera més ràpida que els altres i allò era, segons el Benet, una prova que la intel·ligència artificial ja no estava sota el control dels humans. De cop digué.
— De fet de prova en tinc una altra però no goso dir-ho a ningú.
Davant l’aroma d’una confessió secreta el rostre de la Lícia s’il·luminà.
— Ah sí? I quina és?
— No m’atreveixo a dir-t’ho per por que em comencis a veure com un vell que fa catúfols.
La Lícia el fità als ulls. El Benet tenia una edat superior a la de la mitjana de població perquè el sistema eliminava els majors de cinquanta anys. Però no donava la impressió de ser cap ancià. Ans el contrari: tenia unes idees i una vitalitat que molts dels joves que l’envoltaven no aconseguirien mai.
— No ho diré ni pensaré mai això! Va home! No em pots dir què és?
El Benet somrigué i a la Lícia les cames li començaren a fer figa. La mirà i hagué de reprimir-se per no agafar-la per la cintura i fer-li un petó.
— Potser més tard. Després que m’ensenyis tota aquesta barriada…
Van caminar durant més d’una hora i la Lícia va aprofitar per anar-li explicant al Benet totes i cadascuna de les anècdotes de la seva vida que havien tingut com a escenari aquell barri. A ell l’indret li semblà màgic perquè ella era màgica i perquè era una dona que havia sabut mantenir-se al marge del sistema tot fent veure que hi pertanyia. El Benet va gaudir fent preguntes a la Lícia per esbrinar-ne encara més i de tant en tant tornava al passat mentalment i li explicava a ella on havia estat i què feia ell en els moments que havien estat per a ella importants. Tenia ganes de ser prop seu una estona més i sobre tot de gosar finalment fer el que li ballava pel cap fer des de feia ja unes setmanes però tenia por de fer.
— Hi ha algun restaurant per aquí? M’agradaria convidar-te a sopar.
La Lícia havia pensat que la tornaria a casa a l’hora habitual i llavors ella podria llegir. No obstant la idea del sopar li va semblar molt bona. Feia temps que cap home que li interessés de debò li proposava un àpat espontàniament.
— N’hi ha un no gaire lluny. Al peu del proper parc.
— Doncs anem-hi!
Van haver de caminar uns vint minuts més i quan van arribar tots dos estaven afamats. Tot i que el sistema els havia intentat fer creure que a partir d’una determinada edat el cos necessitava consumir menys i així s’estalviava recursos, ells dos sabien que el seu organisme els demanava vianda i no pas en les quantitats estipulades per l’administració. Van arribar al local. No estava ple però hi havia suficient gent per no sentir-se observats. Els dos decidiren triar plats diferents per compartir i el Benet va insistir en demanar un vi. La Lícia va accedir. L’endemà no tenia gaire feina. Els dos gaudiren del sopar i del vi que havia alentit una mica els pensaments de tots dos però que, a més, els havia fet abaixar la guàrdia. Era el que tenia aquella droga mil·lenària. Finalment, quan el Benet creia que la Lícia se n’hauria oblidat, ella l’atacà amb la pregunta.
— I quina és la prova irrefutable que la intel·ligència artificial ja no està sota el control humà.
El Benet pensà durant dos segons. La vetllada havia estat meravellosa i ell ara no la volia espatllar amb un pensament infantil nascut de la seva ment poc realista. Quequejà uns instants però sabia que la Lícia no desistiria.
— Vinga! Digues! Estic en el punt blau i et prometo que si el que em dius em sembla que no té sentit, demà faré veure que estava beguda i que no ho he entès…
Allò va relaxar una mica el Benet.
— Doncs bé. Resulta que el robot que vas veure i a qui considero el meu amic, el del braç espatllat, és el que més llibres troba de tots els robots. Els he preparat a tots per reconèixer-los però ell sembla que compleix amb la tasca millor que els altres. I sé que és ridícul però és com si sabés que per mi són importants i em vol agrair que vulgui ajudar-lo.
El Benet mirà el rostre de la Lícia que s’havia enterbolit i temé haver comès un error. Aquell pensament era una ximpleria i segur que a ella no li feia cap gràcia.
— Òndia! — va exclamar tan fort que la gent del bar es girà. Se n’adonà i moderà el to.— Saps què em va passar pel cap quan vaig veure com reparaves el seu braç? Vaig observar com se li encenien els llums i per un moment vaig pensar que el robot tenia por de que el desconnectessin. No vaig gosar a dir-t’ho perquè no volia que et pensessis que sóc una beneita…
El Benet posà la seva mà sobre el braç de la Lícia.
— No ho ets! I de veritat que crec que els robots pensen i senten. Les dues capacitats deuen anar estretament vinculades. Hem generat màquines que raonen i pensen i per tant poden generar també emocions.
— Ho has dit a algú això?
— No! No tinc pas ganes que em prenguin per boig!
— Molt bé! Però crec que hauries d’intentar esbrinar més sobre les capacitats dels androides…
— Em falta temps!
— Tu en tens Benet! Has de mantenir-te en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells t’ajudaran.
El Benet sabia què estava pensant la Lícia i no li agradava. Per això, instintivament l’agafà del braç amb força. Sortosament el cambrer interrompé les seves cabòries tot demanant-los si volien un cafè i ells digueren que no. Necessitaven passejar per tornar a casa i van volien assaborir la caminada a pas de tortuga per estar més temps plegats però l’ambient era fresc i la Lícia tenia calfreds. El Benet ho notà i s’hi apropà per passar-li el braç per l’espatlla i escalfar-la. Ella no digué res. Caminaren en silenci fins estar prop de l’edifici on era la Lícia. Sabien que ja no podien continuar amb la conversa íntima perquè el xip rastrejador la captaria i per tant s’aturaren a la distància on encara eren lliures.
— Gràcies per la vetllada Benet! — digué la Lícia que no volia que ell hagués de tornar a casa.
De cop el Benet no aconseguí resistir més i agafà la Lícia per la cintura i la besà. Ella envoltà amb els seus braços l’esquena d’ell per sentir la seva escalfor. El cor li bategava tan fort que pensà que li sortiria per les orelles. Tenien poc temps perquè era hora de tornar a casa i s’havia d’aprofitar cada instant. De cop el dispositiu del Benet s’activa.
— Oh. Ho sento! Ja el miraré després.
— No. Fes-ho ara Benet! Pot ser quelcom important.
—T’equivoques Lícia. No hi ha res més important que tu!
La Lícia sentí com alguna cosa li bleïa la sang però s’obligà a respondre com una persona assenyada.
— Per favor Benet! Fes-ho per mi. No vull tenir la impressió que descuides ningú per culpa meva…
— D’acord! — va fer el Benet amb reticència abans de connectar el dispositiu.
— Espera. Ja me’n vaig i així tens intimitat!
— Què dius! Jo no tinc secrets! — i va engegar el dispositiu.
Un holograma del Mohit aparegué. El missatge era breu i el noi semblava nerviós. « Benet! Ha aparegut el Sam. Ha fugit i és a casa meva. Què faig?» .
El Benet mirà a la Lícia i ella digué.
— S’han de posar en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells sabran on i com amagar el Sam. I sembla que a nosaltres se’ns gira feina…
El Benet abraçà la Lícia. No sabia com hauria de mantenir el cap fred perquè en aquells moments tots els seus pensaments giraven al voltant d’ella. I tot i així era el més gran del grup i el que havia de coordinar-ho tot.
— Gràcies per la nit Lícia. Ves a casa i jo ja faré la meva feina. Em penso que durant uns dies estaré molt en contacte amb la teva filla.
La Lícia somrigué i li donà un petó fugisser als llavis i marxà cap a casa seva.
El Benet pensà que era completament injust disposar de tan poc temps com tenien ells…

La Porta XX

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Es despertà quan ja era negra nit i li feien mal el cap i el braç. Intentà moure’s i sentia que tot el seu cos estava entumit i encarcarat. Hagué de pensar durant uns instants per recordar on era. Havia fugit i les forces l’havien traït perquè el seu darrer record era el de la llum del dia i un sol encegador i ara era ben fosc. Intentà aixecar-se i trontollà. Llavors notà un mal de cap intens i amb la mà es tocà el front. Tenia una textura diferent a la normal. Es fregà i va mirar el que tenia als dits. Era una espècie de polsim marronós. No trigà en deduir que s’havia donat un cop i havia sagnat en caure. La seva visió borrosa l’inquietà. Si allò era només l’efecte de la manca d’elixir potser marxaria en unes hores però si era el cop llavors no aconseguiria arribar al seu objectiu. Observà el que pogué de la ciutat guarnida de llums nocturnes com estels sospesos al cel de la nit però que havien caigut al terra. La imatge es doblava adesiara. Sortosament la Sagrada Família era il·luminada amb uns focus gegantins que la feien inconfusible. Havia de seguir aquella línia més o menys recta i aniria a parar al barri del seu amic. Inicià el descens del turó amb cura perquè els seus ulls no funcionaven al cent per cent i no es podia permetre caure i fer-se mal perquè llavors no arribaria al seu objectiu. Després d’unes escales empinades que baixà amb molt de compte, va arribar a un carrer amb molta pendent i cases encara antigues a banda i banda. L’administració no havia tingut temps de regularitzar tots els edificis de la ciutat i com que aquell era un punt allunyat no calia encara invertir-hi gaire. Al Sam li va saber greu no estar en plenes facultats per assaborir aquell passeig però havia de trobar al Mohit com fos. Potser no li quedava temps perquè no sabia exactament quin efecte tindria sobre el seu cos la manca d’elixir. Decidí seguir avall i tirar lleugerament a la dreta cada sisè carrer. Els peus li pesaven com lloses i les cames amenaçaven doblegar-se en qualsevol moment però la seva voluntat i les ganes de viure l’atiaven. De cop passà per davant d’un restaurant i veié que els empleats estaven llençant restes. L’instint de supervivència el féu amagar-se darrere d’un dels contenidors de reciclatge i allí romangué quiet escoltant la conversa dels cambrers del restaurant comentant la última novetat en entreteniments virtuals. El Sam no només esperà que els dos llencessin les restes i tornessin al local sinó que va tenir la paciència d’assegurar-se que no havien de desfer-se de res més. I llavors, com un gos famolenc, obrí el contenidor i s’hi posà. La pudor era insuportable però el seu mareig era encara pitjor. Necessitava menjar. Les dues bosses que acabaven de llençar els dos nois eren fàcils de trobar perquè encara estaven calentes. Les va agafar i va sortir del container com va poder. Un cop al carrer va seguir caminant fins ser suficientment lluny de local per poder obrir-les. La primera contenia el que els clients de la nit no havien ingerit. La segona semblaven les restes del que s’havia cuinat per tenir-ho llest però no s’havia consumit. Eren principalment acompanyaments. Fulles d’enciam, llegums, arròs i patates. Però al Sam li va semblar un festí i s’ho emportà a una vorera poc il·luminada per omplir-se la panxa. El menjar el va reprendre una mica perquè no havia menjat res des de feia moltíssimes hores i per tant va decidir esperar una mica per seguir el seu trajecte.
No havien passat ni quinze minuts quan va sentir remor al carrer. No era segur continuar assegut allí. Dubtà uns moments en si abandonar la bossa mig buida o endur-se-la però finalment se l’emportà. Una bossa mig buida podria ser un indici per esbrinar el seu recorregut si l’empaitaven. I segur que ho feien. Seguí caminant i trobà un contenidor a uns cinc cents metres. L’obrí per deixar aquell plàstic degradable. El menjar l’havia reconfortat però la seva visió seguia sent encara un pèl tèrbola i sentia calfreds al cos. Potser li havia tocat el sol tot el dia i estava deshidratat. Necessitava aigua urgentment. Creia recordar que havia calculat que hauria de caminar ben bé unes dues hores i mitja fins arribar a la Sagrada Família i només n’havia caminat una amb una pausa per menjar. Temia que li fallessin les forces i sabia que necessitava trobar alguna font per poder subministrar al seu cos el líquid que li mancava. Caminà pensant en la seva feina, en el seu amic Mohit amb qui anava a fer esport i a sopar divendres al vespre, en la seva mare que estaria molt amoïnada per ell i en la noia que havia conegut feia unes quatre setmanes i a qui li hagués volgut demanar per sortir. Tot allò que pertanyia al seu passat i que ja no podria recuperar perquè s’havia convertit en un perill pel sistema sense voler. Maleí el moment en què no pogué deixar de dissimular les pujades i baixades del seu ànim i encara més l’instant en què començà a comprar il·legalment dosis extra d’elixir. Si hagués sabut controlar el seu humor no hauria perdut la seva vida. Per això ara havia de caminar i caminar i no podia defallir. En alguns moments li semblà que unes llàgrimes rugoses rodolaven sobre les seves galtes pàl·lides. Hauria d’haver estat més astut! Les cames li començaven a fer figa i deduí que probablement ja portava unes dues hores caminant. Però s’havia desorientat i ja era molt tard i estava cansat. No hi havia pràcticament gent pel carrer. Els edificis alts no el deixaven albirar la basílica i no volia avançar en la direcció incorrecta. De cop se li va acudir que potser podria intentar pujar a uns dels fanals del carrer per d’esbrinar on seria la Sagrada Família. Ell sempre havia estat un bon escalador. En veié un i mirà a dreta i esquerra. Al carrer no s’hi veia ningú. Aquella solitud feia basarda però li era favorable. Començà a pujar i se sentí com l’adolescent del passat que havia estat i a qui admiraven tots els companys de l’escola enfilant-se als fanals. Ningú s’ho esperava d’un noi més aviat grassonet com el Sam. I ara, als seus trenta-dos anys, havia perdut tota la grassa i tirava amunt i amunt com si hagués de tornar a demostrar que ell podia arribar lluny. Pujà fins poder veure la clapa il·luminada. Només s’havia desviat lleugerament i allò el va omplir d’un orgull que ell considerà infantil. Era una proesa orientar-se sense dispositiu perquè tothom era depenent d’aquell aparell que li solucionava a un tota la vida. Baixà i amb forces renovades, com si li haguessin promès un premi en acabar una cursa, seguí caminant. Els genolls i els malucs li feien mal i tenia la llengua de drap de seca com estava. Pensava que defalliria però de cop i volta, entre els edificis gegantins i moderns, un oasis del temps aparegué ja no gaire lluny. El Sam veié aquelles cases més baixes, desiguals totes elles i amb una personalitat que havia gosat desafiar el temps i el sistema i que ara reivindicaven el seu dret a existència en una ciutat robotitzada: Era el barri del Mohit i ell s’hi sentia igual que a casa seva. No s’adonà ni de com de ràpidament pogué caminar fins a trobar-se en aquell punt que s’havia mantingut impertèrrit davant els canvis ocasionats pel sistema. Arribaria al seu objectiu! Com en estat d’embriaguesa total, el Sam caminà d’esma fins a la casa on residia el Mohit i quan fou davant de l’edifici arrencà a plorar. Alçà el dit i va prémer el botó de l’intèrfon que comunicava l’exterior amb el pis del Mohit. Quina sort tenir un amic que no vivia en un lloc robotitzat perquè altrament ell, sense el dispositiu, no hagués pogut entrar. En pocs segons una veu dubtosa respongué:
— Qui és?
— El Sam.