Els famosós “Garten” alemany.

A pesar de ser un país no gaire ric, moltes famílies de les classes mitjanes s’han pogut permetre una segona residència a Espanya. A Catalunya hi ha segones residències a la costa i a la muntanya. Són un petit paradís que permet a molts desconnectar i desemboirar-se en indrets menys contaminats que les ciutats i on el ritme diari és tan lent que les hores s’estiren.
Mantenir una segona residència és d’allò més car perquè està vinculat a una despesa de gas, llum, aigua, IBI i de tant en tant també cauen les derrames i això fa que les segones residències semblin un luxe pels nostres veïns europeus. Tot i disposar d’un major poder adquisitiu, ells rarament mantenen dos pisos, sobre tot perquè les segones residències de la costa resten buides durant ben bé mig any.
Els alemanys més afortunats però, han comprat cases a la Costa Brava, al País Valencià o a Mallorca per tal de poder gaudir del nostre clima i menjar durant uns mesos sense haver de venir a viure aquí. I durant les darreres dues dècades s’ha convertit per a ells en una pràctica habitual venir a passar la seva jubilació a la Península aprofitant que hi tenen un habitatge per les vacances.
No obstant, tenir una segona residència al seu propi país és quelcom força estrany i contradiu l’esperit auster alemany, avesat a no fer dispendis innecessaris.
I si bé els alemanys no tenen per costum tenir un pis en una altra ciutat o poble del seu país, el que sí tenen alguns és un Garten, un jardí.
Quan vaig arribar a Alemanya sovint les meves companyes d’universitat deien que havien passat el cap de setmana al jardí “Garten” i per la manera com en parlaven jo entenia que no era el jardí de casa seva. Igual que a Barcelona, a Alemanya a les ciutats grans és extremadament car tenir una casa i una casa amb jardí és un luxe que només una minoria es pot permetre. Finalment algú em va convidar al seu “Garten” i vaig entendre de què es tractava.
El “Garten” dels alemanys és una mica com la nostra segona residència aquí: un lloc per desconnectar i fer quelcom diferent del que fem normalment. Els Gartens d’allà equivaldrien a bocins d’hort ubicats a les afores de les ciutats o a les mateixes ciutats, sovint delimitats per tanques o fins i tot murs no gaire alts i on hi ha terreny per plantar i conrear el que els propietaris considerin necessari. Molts són addictes a plantar les seves pròpies fruites i verdures perquè els alemanys sempre han tingut una consciència ecològica més desenvolupada que la nostra i l’ús dels insecticides i pesticides industrials els fa basarda. Anar a passar hores al “Garten” vol dir pels alemanys arremangar-se i posar-se a fer de pagès o jardiner ni que sigui per unes horetes.
Si el Garten és prou gran s’hi pot fer una barbacoa en un tros de terra que sembla el camp i s’hi pot anar a fer una sessió de lectura després d’haver suat per cuidar els fruits que proporciona la terra llaurada. Les imatges que veieu són del Garten que s’ha comprat un amic meu amb una amiga seva a Leipzig. En un principi estava una mica deixat de la mà de Déu però amb l’esforç comú estan posant-lo a punt per gaudir de la tasca d’agricultor i fer després una copa en el balancí mirant el sol.
De fet aquesta és la idea: reprendre el contacte amb la natura i gaudir de veure com gràcies a la nostra cura, aquesta ens dona uns fruits.
El Garten em semblava idíl·lic si no fos per un petit detall: aquestes petits horts per regla general estan mancats de lavabo per anar a alleujar-se quan un ho necessita. Com us podeu imaginar vaig quedar horroritzada quan ho vaig saber i em vaig demanar com aguantaven les bufetes alemanyes la pressió si s’havien de quedar unes hores al Garten. Suposo que alguns d’aquests jardins privats deuen tenir un bany però la majoria no. La caseta que es veu a la fotografia serveix més que res per a guardar-hi la mànega per regar el jardí i els estris per conrear la terra.
En altres paraules, que els alemanys són capaços de treballar de valent tota la setmana i per desconnectar de la feina, el cap de setmana van a plantar tomàquets i mongetes. Als vint-i-un anys que tenia quan vaig arribar a territori Alemany no acabava d’entendre què podien tenir els alemanys en contra de desconnectar anant a prendre un vermut a una terrassa per exemple. La idea de seguir treballant el cap de setmana em resultava poc relaxant.
Anys després, quan vaig entrar en contacte amb la cultura russa em vaig adonar que els russos superen als alemanys. La famosa “dacha” russa està generalment força apartada de la residència habitual i no és estrany que els russos facin dos-cents kilòmetres per anar a collir pomes i cols de la “dacha”. D’igual manera són capaços de llevar-se a les cinc el cap de setmana per anar a collir bolets. Digueu-me gandula però si més no el diumenge tarda per mi és per fer el gallòfol. Per això admiro els meus amics alemanys que van a treballar al Garden i reconec que part d’aquesta cultura del contacte amb la terra ens ha arribat fins aquí. I si no, fixeu-vos quants barris tenen el seu propi hort urbà on els veïns hi van a cultivar plantes i verdures i a compartir algun àpat frugal en companyia. És una mica l’esperit de pagès i el contacte amb la terra que ens manca als de ciutat i que aquests petits espais proporcionen als que hi van.
Els alemanys fa anys que practiquen l’esport del conreu com a mètode per relaxar-se i aquest costum ara ens ha arribat aquí i pot establir-se amb força. I pels que no tenim la possibilitat de comprar una parcel·la de terreny, si més no sí podem participar de la gestió dels horts urbans de la ciutat.

El 14 F, unes eleccions a una democràcia de pa sucat amb oli a una república bananera.

És el 26 de gener a dos quarts de quatre i truquen a la porta. Responc i m’avisen que pugen a entregar-me una notificació. El cor se m’esvera: he fet res malament? Quan veig que el repartidor de les notificacions és de l’Ajuntament se m’escapa la interjecció “merda”. Sé exactament què conté el sobre sense haver-lo obert. Just he tancat la porta darrere meu i estripo el sobre amb el mateix desconhort de qui rep un burofax avisant-lo que ha de deixar el pis que lloga perquè el necessita el propietari per ús personal. La situació no és tan greu aquest cop perquè total és un avís de la Junta electoral que m’ha escollit com a segona suplent de la vocal 1 de la mesa 58. No obstant d’ingènua no en tinc res perquè en les actuals circumstàncies sóc molt conscient que molta gent no voldrà ser a la mesa i que hi haurà moltes baixes. El meu mal humor incrementa per moments quan llegeixo que no comparèixer la pena serà de presó i pot anar dels tres mesos a un any o implicar una multa. M’indigna el to de la carta exigint un compliment d’un deure en un moment en què una immensa majoria creu que les eleccions s’haurien d’haver aplaçat per celebrar-les un moment on la taxa de contagi no és tan alta.
Es veu que els d’aquí ho van intentar però el Jutge va decidir que s’havia de celebrar els comicis tant sí com no. El problema és que el govern català devia confiar en un ajornament i quan es va refusar la possibilitat va caler organitzar-ho tot a corre-cuita.
A mida que anaven avançant els dies cada cop sentia més casos de gent enutjada per la celebració de les eleccions. Com és que envien a gent a meses que treballa tota la setmana i no miren ni tan sols si és de risc? Massa feina, està clar. Els expedients mèdics dels ciutadans són dades privades i la Junta Electoral no hi té accés. Això s’entén. Però tan difícil seria agafar les llistes de la INEM i cridar als que no tenen feina?
Vaig passar dues setmanes pensant en què faria en el pitjor dels casos, és a dir, si realment em toqués quedar-me a la mesa.
El 14 de febrer, dia de sant Valentí, jo i moltíssims altres ciutadans ens vam llevar amb el peu esquerre i de molt mal humor per haver d’anar a prestar servei en el nostre preuat temps lliure en nom d’una democràcia de pa sucat amb oli per una República Bananera.
El Ministre de Sanitat Illa, deixa el ministeri en plena pandèmia després de ser pescat in fragranti en una festa multitudinària quan ell mateix ens exigeix distanciament social.
Abandona la seva tasca al Ministeri per presentar-se a les eleccions i es nega a fer-se la PCR abans d’aparèixer al debat electoral. Tenim un rei que fuig de la justícia i viu com un sàtrapa després d’haver robat. Hem tingut presidentes de regions autonòmiques com la Cristina Cifuentes amb titulacions universitàries falses, un ex-president de la Generalitat fugitiu que va deixar Catalunya amb la merda al coll i va permetre que s’empresonés a tots els que l’havien encoratjat a celebrar el referèndum il·legal l’1 d’octubre. El país és d’acudit.
A les 8:00 del matí molts dels cridats ja ens hem aplegat davant del nostre col·legi electoral. El meu és el de Llacuna. Tots discuteixen el seu grau d’indignació per com ha anat la preparació i excussió de les eleccions. No cal que ens enganyin més: siguin de dretes o d’esquerres, els que són dalt mai pensen en els de baix i els tracten com insectes insignificants.
Com sempre callem i seguim les indicacions. Passen llista i ens anem agrupant sense distàncies de seguretat com podem. Apareixen els primers problemes visibles. El que ha de ser un dels presidents de taula d’una de les meses ha comparegut però es nega a ser-ho. Comença l’espectacle perquè l’home explica en veu cridanera que va rebre la notificació divendres i no ha pogut presentar l’al·legació que porta per escrit i insisteix que vol que li signin que està en el seu dret i que no serà president de la taula. Venen els mossos.
El primer vocal d’una altra mesa tampoc hi és. El suplent no ha aparegut. Les interventores porten la santa Bíblia a les mans i es llegeixen plegades el manual per interpretar què s’ha de fer després.
Els suplents en massa ens esperem drets fora amb el fred. La perspectiva que ens puguin cridar d’una altra mesa al mateix districte és descoratjadora. En aquestes circumstàncies els 65 euros de compensació pels que formen part de la mesa semblen més que ridículs.
Mentre espero parlo amb els del meu voltant. Una noia entre elles, un pèl més jove que jo, em diu que té una malaltia autoimmune, que està de baixa i no va enlloc per evitar posar-se malalta. Va presentar al·legació però li van denegar.
Una altra dona d’uns seixanta anys ens explica que sa mare està allitada per malaltia i se n’ocupa ella sola. També va presentar una al·legació però no la van resoldre.
És més que obvi que el govern actual en col·laboració amb els partits polítics ha tingut més que temps suficient per organitzar les eleccions i sabien que haurien de prendre mesures i que seria difícil. Però devien estar perdent el temps en una altra cosa perquè han aconseguit un caos i han generat una animadversió absoluta entre la ciutadania. Jo mateix per primer cop a la meva vida faré un vot nul perquè fins que no hi hagi un governant que es guanyi la meva confiança altre cop no tinc ganes de donar el meu suport a ningú.
Miro l’interior del col·legi electoral. Observo que no han portat les pantalles de protecció. Es veu que només les porten de 19:00 a 20:00 que és quan es recomana votar als positius. Repeteixo: es recomana. Però de fet poden anar-hi en qualsevol moment i per tant les pantalles hauries d’estar posades ja a les 8:00 del matí però brillen per la seva absència. Com si els positius que s’ha d’aïllar a casa 10 dies avui miraculosament no fossin contagiosos. O com si no calgués protegir els ciutadans de les meses dels asimptomàtics. Tot plegat un exemple clar i esfereïdor de la poca importància que tenim els ciutadans pels que ja tenen un càrrec polític.
L’exercit de suplents espera a l’exterior de l’escola fins que prop de les 10:00, quan ja estem tots congelats, ens diuen que podem marxar. Com que m’han fet llevar d’hora en un dels meus dies de descans, pregunto si ja que som allà podem votar i treure’ns la feina de sobre però les interventores ens responen que ens hem de posar a la cua. Aquests ja dona la volta a l’edifici. Em sento estafada però sé que si més no, no he de passar una jornada maratoniana amb unes darreres hores equipada amb una EPI asfixiant. En aquestes circumstàncies la compensació econòmica de 90 euros pel president de taula i 65 pels vocals semblen un pèl ridícules. A més ara ja no es porta el càtering als col·legis electorals així és que els que participen a la mesa s’han d’espavilar amb el menjar.
Esperem que a les properes eleccions ja no hi hagi cap pandèmia, que si hi és els de dalt n’hagin après una mica. El que està clar és que els que van aguantar el xàfec el diumenge passat es mereixen el nostre aplaudiment i aquests van ser els ciutadans valents que van prestar servei tot el dia.

Afitorar, llosca, esburbat i unes quantes paraules més per reciclar.

Ara ja fa massa dies que no trec del bagul de la nostra llengua mots i paraules d’aquells que no surten gaire sovint a les converses però s’amaguen per exemple entre pàgines de llibres i que cal reciclar per tal que no facin olor de resclosit.
Començaré avui per la paraula sàtrapa que designava un governador d’una província a l’antiga Pèrsia. Els sàtrapes eren persones influents i adinerades que vivien sense passar cap mena de penúria i per això si diem que algú viu com un sàtrapa, és que ho fa com si fos un príncep. Com viu encara el rei emèrit d’Espanya que ha tingut la barra de fugir del país per no haver de fer front a la justícia que el persegueix per la muntanya de diners que durant anys es va embutxacar. El que fa més ràbia és que gaudirà de la seva existència com un sàtrapa fins el darrer minut havent-nos robat a tots.
Si pel contrari a algú li va minvant la riquesa, direm que aquesta persona és aperduada, del verb perdre. Aquest adjectiu no només es fa servir per denotar aquells desafortunats la riquesa del quals va decreixent, sinó tota persona que experimenta una reducció de quelcom: la seva moralitat, la integritat, la memòria, el rang, la fama, etc. Aquí també ens serviria el rei emèrit com a exemple. Molts el van admirar profundament perquè creien que la transició pacífica va ser deguda a ell. Però la seva fama de monarca jocós, proper i benintencionat s’ha anat perdent a mida que hem anant coneixent totes les seves males arts. És un rei aperduat també.
En Maradona seria un exemple de jugador de futbol aperduat. Va ser un símbol i un ídol per a molts joves, tanmateix la seva vida marcada per l’èxit però acompanyada del consum de drogues i els abusos contra les dones van fer que la seva fama es taqués. Va acabar sent un jugador aperduat perquè la seva bona reputació va decréixer.
Un altre adjectiu força interessant és el d’esburbat o esburbada que és un sinònim molt poc habitual d’eixelebrat. L’heu escoltat mai?
Si em permeteu jo diria que escau a l’ex Ministre de Sanitat Salvador. En plena pandèmia va a una festa multitudinària quan tots estem mig tancats i se’ns demanen sacrificis i responsabilitat. En el moment en què podem parlar de situació crítica i rebrot, deixa penjat el Ministeri de Sanitat per presentar-se a les eleccions i la darrera atzagaiada ha estat negar-se a fer-se la PCR abans d’assistir al debat electoral. Si ell no es un personatge esburbat, ja em direu qui? El pitjor de tot és que encara hi haurà gent que el votarà.
Encara més sonor trobo el substantiu jutipiris que és una variació de vituperis.
I quan algú us clava una mirada assassina o us fita fixament, llavors podrem dir que aquesta persona us afitora. El verb afitorar prové del substantiu “fitora” que no és ni més ni menys que una eina de ferro amb tres puntes que s’utilitza per pescar. Com que la fitora és un utensili punxegut, si dieu que algú us afitora és que la sensació no és agradable, com si uns clavessin les puntes de ferro.
Un altre substantiu d’aquells que m’ha robat el cor és el de llucana. Aquest també prové del verb llucar, sinònim d’esguardar o guaitar. Una llucana és una finestra o claraboia oberta en la inclinació d’una teulada. Allò tan romàntic que coneixem de les golfes de les pel·lícules americanes. Les finestres inclinades dels teulats. Val a dir que aquesta paraula a ciutat no la devem fer servir gaire sovint perquè a la ciutat comtal de cases amb teulats inclinats no n’hi ha gaires i de pisos amb habitacions amb llucanes aquí pocs.
I una dues paraules més aptes per arquitectes són la de trespol, que designa el sostre duna habitació i el sòtil o sòtol que és el fonament d’una paret.
Per acabar avui us porto un substantiu molt altiu: desconhort que vol dir desconsol i una paraula que pot ser un adjectiu o bé un substantiu. Aquesta darrera és llosc, que vol dir curt de vista. Us imagineu la cara que farien els vostres amics o coneguts si dieu que tal persona és llosca? De ben segur que no entenen el que voleu dir. La qüestió és si seran suficientment sincers per demanar-vos el significat del mot. En sentit figurat llosc o llosca vol dir també curt d’enteniment o altrament dit curt de gambals. És un sinònim de toix.
Però com us he dit, aquesta paraula també té un altre significat com a substantiu i és que pot substituir a la malaurada paraula burilla per designar les desagradabilíssimes puntes de cigarreta que ens trobem a tot arreu al terra i a l’estiu de manera inoportuna a la sorra de la platja.
Aquest mot és per a mi un descobriment i la adoptar per fer-la servir per substituir la de burilla, que em resulta desagradable pel seu segon significat, o potser va ser el primer?
En tot cas per aquest dijous ja hem reciclat unes quantes paraules, ara toca fer-les servir…

Expressions russes molt castisses.

Ara fa 5 dies es commemorava l’aniversari de l’oficial naval soviètic Vasili Alexandrovich Arkhipov, nascut el 30 de gener del 1926 i a qui tots hauríem de fer un petit homenatge cada any. Aquest home que va impedir el llançament d’un torpede nuclear i va evitar així el que podia haver estat una guerra nuclear desencadenada durant la crisis dels míssils a Cuba del 1962. A ell li devem estar vius encara i com que era rus, avui dedico el post de la setmana a la seva llengua materna.
Per trencar una mica amb la dinàmica de les dues darreres entrades sobre l’àrab, avui no tinc intenció de fer-vos cinc cèntims sobre les característiques del rus, sinó que passaré a explicar-vos unes quantes frases fetes i locucions en aquest idioma que em semblen curioses.
La primera i una de les meves favorites és la de душа в пятки ушла (dusha fpiatki ushla) que literalment vol dir que “l’anima ha anat al taló”. Es fa servir quan volem dir que quelcom ens ha espantat o que ens hem endut un ensurt tan gran que la nostra ànima ha buscat un amagatall a la part menys visible que tenim, és a dir el taló. Tradicionalment els russos també entenen que l’ànima habita en algun lloc del cos proper al pit o entre el pit i la panxa. Així doncs quan una cosa ens sobresalta, l’esperit busca refugi on no el puguin trobar. Tot i que l’expressió m’agrada moltíssim, espero no haver-la de fer servir gaire sovint per explicar com m’he sentit.
En català quan un indret o una cosa ens queda molt lluny, en un lloc desavinent o de difícil accés diem que està a la quinta forca. A l’època medieval a Barcelona hi havia quatre forques per penjar els condemnats a mort i la cinquena la van posar a la Trinitat que es considerava ja a les afores de la ciutat. D’aquí que la quinta forca sigui molt lluny. L’equivalent rus de l’expressió es у чёрта на куличках (u chorta na kulichkaj) que traduït vindria a ser “als carrerons on es troba el dimoni”. En castellà diem sovint “donde Cristo perdió la alpargata, el poncho —expressió que es fa servir a Chile,— el gorro i infinitat de coses més. El meu diccionari rus/espanyol tradueix la frase feta russa amb una castellana que no he sentit mai però de ben segur encara es fa servir en algun racó de la Península “donde Cristo dio las tres voces”, ho dic per si tampoc l’heu escoltat mai.
I si heu d’aconseguir quelcom costi el que costi en rus direu достать из-под земли (dastat is pot semli), apoderar-se d’una cosa o treure-la de sota terra.
Ara ve una de les meves expressions favorites галопом по Европам (galopam pa Efropam), que literalment vol dir a galop per Europa. Aquesta locució s’ulitlitza quan fem una cosa de manera molt superficial. Si per exemple a mi em toca preparar un article sobre l’ús de les noves tecnologies a les escoles i no tinc gaire ganes de llegir prou literatura ni de consultar gaires fonts per fer-ho com cal, llavors ho faré tot ràpidament i per sobre i escriuré l’article галопом по Европам, sense posar-hi ni gaire esforç ni tampoc tot el temps que hauria calgut.
La història d’aquesta expressió és d’allò més interessant. Com ja sabeu durant els segles XVIII i XIX era una pràctica habitual pels membres de l’aristocràcia europea continental i americana viatjar durant anys als centres culturals del vell continent per tal d’assolir uns coneixements a l’alçada de la classe social a la que pertanyien. Aquests viatges culturals eren considerats essencials i han deixat el seu rastre en la literatura. O és que mai heu llegit algun clàssic on els jove aristòcrates de diversos països coincideixen en vetllades de música o tertúlies en alguna ciutat europea de moda? En aquella època els de dalt es prenien força més d’un any sabàtic amb l’excusa de l’educació. Però és clar, també passava que alguns membres de famílies de nobles i aristòcrates ja no tenien el poder adquisitiu necessari per fer estades llargues i per tant complien amb l’itinerari cultural molt més ràpidament que els seus homòlegs més adinerats. Per això potser recorrien Europa en un any en comptes d’estar cinc anys viatjant per fer cultura. D’aquí que els russos diguin “a galop per Europa” per referir-se a aquella temporada de recorreguts per l’estranger que els menys adinerats havien de fer ràpidament i per sobre per no deixar de complir amb les expectatives de la societat.
Això d’aparentar per tal que a un el considerin d’una determinada classe social sempre ha existit. Recordem el pobre hidalgo amb qui el Lazarillo de Tormes va passar una agradable temporada encara més famolenc que amb la resta d’amos. Es moria de gana però el noble havia d’aparentar una fortuna inexistent. I avui dia seguim igual perquè molts es compren I-phones i Macs perquè són marques que la gent relaciona amb un cert nivell adquisitiu.
I en rus, a l’igual que en alemany, quan volem denotar que un fet concret és la clau o la raó d’un enigma diem вот где собака зарыта (bot guidié sabaka sarita), o en alemany “da liegt der Hund begraben”, aquí està el gos enterrat. No cal confondre aquesta expressió amb la castellana “aquí hay gato encerrado” que utilitzem quan sospitem que hi ha quelcom obscur i no gaire net. Quan diem вот где собака зарыта, vet aquí on està enterrat el gos, és quan presentem el motiu o la clau d’allò que ens semblava obscur o estrany. Si de cop i volta el vostre veí estrena cotxe, poc després canvia de mobles i de cop us diu que se’n va de viatge al Carib i uns mesos després apareix als diaris com a presumpte implicat en un cas de corrupció perquè s’embutxacava diners de manera il·lícita, llavors és quan podreu fer servir aquesta expressió.
Per acabar avui us vull parlar d’una frase feta que té traducció directa a l’anglès i al castellà. És la de в чужой монастир со своим уставом не ходят ( fchuxoi monestir sa suaim ustabom ne jodiat), que literalment vol dir que a un monestir estrany no s’hi pot anar amb el propi estatut o amb les pròpies regles. Com us podeu imaginar vol dir que quan vas a un lloc determinat t’has d’adaptar a les normes i els costums d’allí i no pots pas intentar que s’adaptin a les teves. En anglès diem “if you are in Rome, do what the Romans do”. Com que la frase feta és tan llarga, els anglesos igual que els russos l’escurcen i diuen “if you are in Rome”, de la mateixa manera a Rússia només cal començar la frase perquè tothom sàpiga a què fa referència. En castellà tenim allò de “allí donde fueres, haz lo que vieres”, una expressió útil per fer sobreviure el futur de subjuntiu que està agonitzant des de fa temps.
Per avui ja n’hi ha prou. Us desitjo una bona setmana i si us avorriu us recomano ferventment analitzar els lemes de les pancartes electorals que pengen per tot arreu. No sé quina és pitjor però potser la que menys m’agrada és la de Ciutadans amb “vota abrazo”. Em va faltar poc per no caure de la bicicleta quan la vaig veure. Què hauran pensat els de l’equip de màrqueting quan la van dissenyar? Tot un enigma per mi. I recordeu que després de setmanes de restriccions severes ara us podeu saltar el confinament sortint de municipi per anar a mítings electorals. No tinc paraules per descriure com d’estafada em sento per la classe política. Però no sóc la única oi?

L’àrab: una llengua per exercitar les neurones II.

Avui volia seguir amb la meva introducció a la llengua àrab per a aquells que encara no estudien aquest idioma i he pensat que el millor serà començar per un dels punts que vaig deixar en l’aire la setmana passada: les 14 paraules diferents per descriure l’amor en àrab. La primera que s’aprèn és الحُبّ que es llegeix com (aljub) amb una j molt suau. En aquesta paraula ja està inclòs l’article. لحُبّ designa l’amor en general i el verb el podríem fer servir pel que sentim pels nostres pares o per la nostra parella indistintament. L’arrel d’aquesta paraula és حَبّ (jab) que són les llavors. Així doncs la paraula amor per als àrabs té a veure amb una llavor que creix i ens fa sentir quelcom cap a aquells amb qui ja tenim un vincle.
Si pel contrari volem descriure l’atracció inicial que podem sentir per algú, llavors la paraula amb que es descriu en àrab és الهَوى (alhaua) aquest cop amb una h aspirada.
Quan ja s’ha passat de l’atracció inicial i estem bojament enamorats d’algú, llavors el que sentim és الشَّغَف (shagaf) la passió, الكَلَف, (alkalf), العِشق (alguishk) que equivaldria a l’amor sense límits, i d’aquest substantiu prové la paraula derivada عاشق (gashik) que vol dir l’amant. Sembla doncs que els amants en llengua àrab són aquells que s’estimen sense límits. Val a dir que per a ells aquesta paraula també denota a les persones que tenen una relació il·lícita fora del seu vincle matrimonial. النَّجوى (alnajua) és un substantiu molt especial per designar l’amor. Resulta que també hi ha un nom que s’empra per persones ho és. La traducció de النَّجوى és un xiuxiueig o secret. الوُد (aluud) designa un amor pur i net i الغَرام (algaram) és un amor del que no pots desfer-te ni alliberar-te, i encara pitjor és الهُيام (alhuiam) que és aquell amor que et fa embogir i perdre completament el nord i la raó. És a dir que més que un amor seria una maledicció. I per un grau menor encara tenim els substantius الخُلّة (aljula), الشَّوق (shauak) que seria l’enyorança que sentim quan no estem amb una persona i volem estar prop seu i encara tenim الصَّبوة (alsabua), que no sé ni com traduir. O sigui que aprendre a dir què sentim exactament no es redueix en àrab a estar encaterinat, enamorat, estimar algú i enyorar la persona.
Ja veieu que el món de la llengua àrab és molt màgic. Un dels altres aspectes que m’enamora d’aquesta llengua és la seva capacitat de designar objectes nous a partir de metàfores. M’explico: una moto en àrab és la دراجة نارية (dareja naharia) que literalment seria la bicicleta de foc, i l’aspiradora és مكنسة كهربائية (miknasatu karabahia) l’escombra elèctrica. Molt ben trobat oi?
Una de les coses que més m’ha fascinat sempre de la llengua àrab són els noms propis i ja m’abellien abans de saber que molts d’ells són en realitat adjectius. Exemples d’aquests tipus de nom serien امين (Amin) que vol dir fidel i també té la seva variant femenina aquest nom, o نظير (Nadir) que vol dir rar o únic. També molt màgic és el nom جمال (Jamal), del que també tenim una forma femenina جميله (Jamila) que prové de bellesa. Curiosament aquest nom té com arrel la mateixa paraula que camell. Recordo que el meu professor d’àrab ens va explicar que l’arrel és la mateixa perquè els camells a les zones desèrtiques són animals precisos. També un nom molt afortunat és el de جالد (Khalid) que significa etern o el de كريم (Karim), el generós.
Si us fixeu en tots aquests noms, la majoria conté el fonema i. És típic construir adjectius a partir de substantius i aquests derivats adjectius portaran una i. Per exemple de جمال (Jamala) la bellesa, tenim la جميله (Jamila) la noia bonica.
Afortunadament, la construcció d’adjectius és relativament simple si la comparem amb la construcció dels plurals en àrab que és un altre mal de cap.
L’àrab té tres tipus de plurals, els regulars per grups de persones que solen acabar en ون (un) pel cas nominatiu, és a dir en funció de subjecte o atribut. A aquest tipus de plural se l’anomena plural masculí sa. I com ja us podeu imaginar, si hi ha un plural masculí sa, també hi ha un femení sa. Aquest s’utilitza per a referir-se a grups de persones on només hi ha persones de gènere femení i per algunes paraules tan siguin masculines o femenines en plural. Entenc que pot ser complicat i per tant us ho explico amb un exemple.
Posem que tenim la paraula bany (entès com el lloc on ens netegem). Aquesta paraula en àrab és el حمام , el Jamam. Doncs el plural de Jamam té la mateixa terminació que els plurals que designen grups de persones de gènere femení com poden ser les infermeres. I si infermera és ممرضه (mumarreda), el plural dels grups de gènere femení es forma amb el morfema de plural ات (at) igual que per bany (hamam). El plural d’infermera és ممرضات (mumarredat) i el plural de bany és (jamamat) حمامات Potser us sembli estrany que els objectes que poden tenir gènere masculí, formin un plural amb un morfema que és de femení. No obstant, en la llengua alemanya, l’article determinat pel nominatiu i l’acusatiu en plural és “die”, que és també l’article determinat en nominatiu i acusatiu pel femení singular. És a dir, que fins aquí els plurals no semblen cap cosa de l’altre món. Però sí ho són quan arribem als plurals no sans, és a dir irregulars perquè aquí ja comença l’envitricoll.
Tots sabem que hi ha llengües que tenen uns plurals irregulars. En anglès sabem que el plural de child és children i fins aquí bé. En rus hi ha plurals que no tenen cap similitud amb el singular. Aquest seria el cas de la paraula persona i persones. Persona és человек (chelobek) i el plural gent o persones és люди (liudi). Doncs en àrab hi ha nou patrons diferents per a construir els plurals irregulars. Un altre dia dedicaré un altre post a explicar-vos-ho però per ara, només us avanço que són les vocals el que va canviant del singular al plural. Això implica però que de vegades apareixen vocals llargues com la ا, و o la ي. A més, òbviament molt sovint canvien els sons vocàlics curts i hem de reconèixer el plural de la paraula a partir de les consonants que tenim visibles.
Us poso dos exemples de dos dels patrons de construcció del plural no sa per acabar el post d’avui. Posem la paraula habitació غرفة (gurfa) doncs el plural és غرف (guraf). O la paraula forn فرن (furn) amb el seu plural no sa افران pronunciat (afran). S’ha de reconèixer que de furn a afran hi ha una gran diferència oi?
Doncs bé, m’ensumo que per avui ja n’heu tingut prou del tastet de la llengua àrab. Us desitjo un bon dijous i un excel·lent cap de setmana que amb el nivell de restriccions que tenim, de ben segur que no serà consumista.

L’àrab, una llengua per exercitar les neurones.


Ja fa molts dies que em balla pel cap que hauria de reprendre l’estudi de l’àrab que m’he vist obligada a deixar temporalment per manca de temps i diners. Estudiar llengües em relaxa però requereix tenir un lleure que et permeti seure amb els teus llibres i un cap prou lliure de preocupacions per posar-hi la concentració necessària per aprendre.
Potser us demanareu per quin motiu vaig decidir-me a estudiar àrab? Doncs perquè en primer lloc és una llengua de les més parlades a la Mediterrània, perquè obre portes i perquè és una bona gimnàstica mental ja que és molt diferent a totes les que havia estudiat fins que la vaig començar.


L’àrab és una llengua semítica que només representa els sons consonàntics en l’escriptura. Per tant, quan s’aprèn a llegir i escriure l’àrab no s’estudia un alfabet —que és la transcripció dels fonemes vocàlics i consonàntics alhora— sinó que s’estudia un abjad, és a dir un alfabet que només transcriu fonemes consonàntics i no vocàlics. Val a dir que l’abjad de l’àrab sí transcriu els sons semiconsonàntics (i) que és el ي i el fonema (u) و i també el fonema (a) ا. Per tant la primera dificultat que tenim en aquesta llengua és que hi ha paraules que s’escriuen amb les mateixes consonants però segons les vocals que tingui i que no es transcriuen són mots diferents. Això comporta que en llegir s’ha de conèixer el context per saber quina paraula és la correcta. Que consti que per als nens i principiants d’àrab es senyalitzen les vocals amb una mena d’apòstrofs sobre de les consonants per saber si el fonema posterior és una (a) una (i) o una (u). L’Àrab no té gaires vocals. De fet la e és una barreja entre la “e” i la “i” i la “o” tampoc existeix i és una “u”. Cal acostumar-se a que la coca-cola sigui cuca-cula. Un altre fonema inexistent per a ells és el que correspon a la nostra lletra “p”. Per a ells la pizza serà una *bizza i el piano sona com *bianu.
Reconeixereu aviat un àrab que no porta gaires anys aquí si en lloc de porta o puerta us diu *borta o *buerta. A ells el fonema els costa tantíssim com a nosaltres algun dels sons impossibles d’articular de la seva llengua.
La següent dificultat de l’àrab resideix en el seu sistema verbal i degut a tres motius. El primer és que l’àrab té 12 persones a la seva conjugació. Us sorprèn oi? Doncs sí. Repassem d’on surten aquestes dotze persones.
Per la primera del singular hi ha una única persona tant si la persona que parla és una dona o un home. El pronom és أَنَا‎ i es pronuncia com (aná). Per mostrar-vos de manera aproximada com sonen les paraules, no faig servir en aquest post els claudàtors perquè tampoc faig servir el sistema de transcripció fonètica. No parteixo de la base que tothom l’hagi de saber.
La segona persona ja es complica un pèl perquè tenim dos pronoms i dues persones de la conjugació diferents segons si estem parlant a un home أَنْتَ (anta) , o a una dona أَنْتِ‎ (anti). Òbviament el verb es conjuga de diferent manera però d’això ja us en parlaré més tard.
Com en la nostra llengua hi ha una tercera persona pel masculí هُوَ‎ (hua) que es pronuncia amb una h aspirada i la tercera del femení que és هِيَ‎ (hia) també pronunciat com si portés una h aspirada.
La primera persona del plural és نَحْنُ‎ (najnu) pronunciat amb una j que seria molt suau. En aquesta persona de la conjugació no es distingeix pas si els que parlen, el nosaltres, són dones només, homes només o homes i dones plegades i tampoc no se sap si el nosaltres es refereix a tan sols dues persones o més de dues. Això ho comento perquè en àrab el nombre no només consisteix en singular o plural sinó que també hi ha el nombre dual que s’empra per referir-nos a dues unitats siguin persones o coses.
Seguim. La segona persona el plural ja es complica. Per a una segona persona del plural masculina tenim el pronom أَنْتُمْ‎ (antum) corresponent al castellà “vosotros”. Per a un vosaltres femení tenim el أَنْتُنَّ‎ (antuna) que en castellà seria el “vosotras”. I ara la segona persona per al dual (quan ens referim a un vosaltres que són només dues persones) és أَنْتُمَا‎ (antuma). En aquesta forma no es distingeix si les dues persones a que ens referim són només femenines o masculines, senzillament val per tot, per només femení, per només masculí o per ‎masculí i femení barrejat.
La tercera persona del plural pel masculí és هُمْ (hum) es correspon al castellà ellos i la tercera del plural pel femení és هُنَّ‎ (huna), que seria elles. També tenim un dual per la forma ells o elles i aquest és هُمَا‎ (huma).
Ara bé, si parlem de conjugació com a flexió del verb diferent per a cada persona, llavors resulta que tenim 13 maneres diferents de flexionar un verb en present, com si hi haguessin 13 persones de la conjugació que es corresponen als 12 pronoms que us he escrit fins ara.


Per acabar-ho s’adobar, els verbs en àrab en present es conjugen no només amb sufixes, és a dir flexionant la part final del verb, sinó també amb prefixes, és a dir canviant la part del principi. Un s’hi ha d’acostumar i és la segona dificultat que presenta el sistema verbal àrab.
Posem ara un exemple per entendre la conjugació d’aquesta gernació de persones gramaticals. Si agafem el verb escriure que trobariem al diccionari a partir del passat tríliter كتب (kataba), conjugant totes les seves persones tindríem el següent.
انا كتب (ana aktubu) jo escric.
انت تكتب (anta taktubu) tu masculí, escrius.
انت تكتبين (anti taktubina) tu femení, escrius.
هؤ يكتب ( hua iaktubu) ell escriu.
هي تكتب (hia taktubina) ella escriu.
نحن نكتب (najnu naktubu) nosaltres (independentment de si dos o més o del gènere, escrivim).
انتما تكتبان (antuma tuktabaani) la a és més llarga en aquest cas. Vosaltres dos escriviu. Aquest dual no distingeix si parlem de dues unitats femenines, masculines o barrejades.
انتم تكتبون (antum taktubun) vosaltres dos (per dos unitats masculines) escriviu.
انتن تكتبن (antuna taktubna) vosaltres dues (per dues unitats femenines) escriviu.
انتما تكتبان (antuma taktubaani) amb la a llarga. Vosaltres dos o dues escriviu.
هم يكتبون (hum iuktabuna) ells, per masculí només, escriuen.
هن يكتبن (huna iuktabna) elles, més de dues, escriuen.
هما يكتبان (huma iuktabaani) ells dos per masculí només, escriuen.
هما تكتبان (humà tuktabaani) elles dues pel femení només, escriuen.
Si feu el recompte surten 14 flexions diferents pel present d’indicatiu.
Ara bé, sense ànim de voler desanimar a qualsevol futur lingüista amateur, us he de dir que si ja és prou difícil dominar el present d’indicatiu, l’àrab té un indicatiu, un imperatiu i dintre el mode no indicatiu, a més del subjuntiu, ells també tenen el iussiu. Com us podeu imaginar, el subjuntiu que nosaltres també tenim en català i castellà suposa un autèntic malson per a qualsevol anglès, alemany o rus que aprengui els nostres idiomes romànics. A nosaltres mateixos en resultaria força difícil explicar quan i per quin motiu emprem el subjuntiu en frases com “no vull que vinguis”. I si ja en tenim prou de petits aprenent els verbs en subjuntiu, imagineu els àrabs que també tenen un iussiu amb totes les corresponents persones de la conjugació per aprendre.
Es diu que llengua àrab té uns dotze milions de paraules mentre que l’anglès potser només en té un de milió. L’àrab té vuit paraules diferents per designar el lleó i catorze paraules diferents per distingir els diversos tipus i intensitat de l’amor. Oi que comenceu a entendre per quin motiu només els àrabs nadius amb titulació universitària aconsegueixen ser realment competents en el seu idioma?
L’àrab és un idioma extremadament complex i dominar-ne els matisos és una tasca faraònica. No obstant és una llengua immensament rica i que amaga un món d’associacions i una manera de veure el món molt màgica.
Per no centrar-me sempre en l’alemany i l’anglès, de tant en tant escriuré algun post sobre aquest idioma per si arriba a despertar la vostra curiositat i interès i us venen ganes boges de saber-ne més com jo.
Per avui crec que probablement ja us surt prou fum del cap.
Esperem que poc a poc el nivell de contagis vaig baixant i la pressió que pateix el personal sanitari també disminueixi perquè per molt que els polítics vulguin evitar-ho, si seguim com aquestes dues darreres setmanes al final ens caldrà un segon confinament. Porteu-vos bé doncs!

Històries de la ciutat.

Serà perquè amb les restriccions del confinament no puc sortir de Barcelona però darrerament cada cop em martelleja més la curiositat per la nostra ciutat. No només perquè és antiga i ens porta mil i una històries i llegendes, sinó perquè ha engolit barriades tan diverses com Gràcia i el Poblenou de manera que sense sortir del municipi, només canviant de barri un té la impressió de ser a una localitat completament diferent.
Fa de bon passar l’estona, resseguir les descripcions dels carrers de Barcelona que surten a les novel·les. Alguns indrets estan descrits com a llocs tèrbols, ombrívols i plens de fantasmes. Aquest és el cas del meu actual barri, el Poblenou a la novel.la El Joc de l’àngel. Sens dubte algun dia dedicaré un post al Poblenou ja que sota la aparença riallera de barri tranquil, des de sempre ha estat un indret prou misteriós.
Barcelona ha estat d’antuvi una ciutat rica i enriquidora i la major part de la nostra opulència prové del fet que amb el seu port ens obria les portes al món i que aquest podia comerciar amb nosaltres. També ha estat una ciutat que ha patit invasions i com bona part de la Península, els sarraïns la van cobejar i atacar en el seu moment. De l’època del seu assetjament pels musulmans ens en queda una llegenda que Josep Amades va recollir en la seva obra “històries i llegendes de Barcelona”. Sembla ser que en un dels setges més llargs de la ciutat, quan aquesta ja no tenia més vianda que un sac de farina, un bot de vi i un anyell, el rei tingué consciència que ja no podien resistir més i se’n va pensar una per ensarronar els musulmans.
Veient que les provisions no eren ni suficients per tots els habitants, va aprofitar que era Pasqua i va fer pujar a un dels seus soltats a la muralla a parlar amb els invasors. Li va fer dir que com que s’acostava Pasqua i era molt important pels cristians, per tal a celebrar-ho i que els sarraïns coneguessin la generositat del cristians la ciutat els obsequiaria amb unes provisions. El rei va fer llençar muralla avall aquell sac de farina, la bota de vi i l’anyell per tal que els sarraïns pensessin que a la ciutat encara hi havia suficients provisions per aguantar el setge força més temps.
L’engany va funcionar perquè les tropes musulmanes ja estaven debilitades i no van voler aguantar el setge d’una ciutat que encara creien forta.
Aquella fita es va commemorar durant anys a la ciutat de Barcelona el dissabte de Glòria amb gent que sortia a cantar davant de les cases de les autoritats. A les colles que sortien a cantar se’ls obsequiava amb coques, vi i anyells. El costum va passar a anomenar-se Caramelles.
En aquell moment Barcelona encara estava reclosa dins la seva muralla que amaga carrers encisadors i amb molt història pels quals m’abelleix passejar en dies de pluja com els d’aquest darrer cap de setmana i poder esbrinar quins esdeveniments hi van tenir lloc.
Si aneu per ciutat vella, cal fixar-se en els noms dels carrers que són d’allò més curiós: carrer del pes de la palla, carrer d’escultors, carrer del paradís, carrer dels geperuts, carrer dels brocaters, etc. Un dia us faré cinc cèntims del carrer dels geperuts.
Sabeu que durant el segle XV els oficis de sabater i de sastre eren considerats dels més importants de la ciutat? I els sabaters d’aquí devien ser molt bons perquè es veu que hi havia rics de Venècia que venien a Barcelona a calçar-se. Els nostres sastres també tenien renom tot i que l’ofici no tenia bona fama perquè havia estat en mans de jues molt de temps i els cristians tenien molts prejudicis contra ells encara.
El cas és que sastres i sabaters no s’apreciaven gaire. D’això hi ha una altra llegenda, la de la Tomasa i els set sabaters. La Tomasa havia de ser la campana més grossa de la seu però la ciutat es va trobar sense prou metall per fer-la i llavors, com ara, els de dalt van demanar ajut al poble per finançar-la. Els sabaters, que feien bona caixa, es van avenir en finançar l’empresa amb la condició que la boca de la campana havia de ser prou ampla per fer-hi cabre set sabaters asseguts als seus tamborets. I la Tomasa no va ser beneïda fins que els set sabaters van haver comprovat que els hi podien encabir.
Com que els sastres no eren gaire amics dels sabaters ells van decidir que de sastres sota la volta de la campana n’hi havien de poder estar set i el vetllador asseguts. Es diu que els sastres hi van cabre i els sabaters, que també eren cabuts, no van voler ser menys. Així és que van decidir que sota la campana n’hi havia de poder de seure vuit.
Algú es va cansar de la pugna i va clavar un agulla dreta als seients dels tamborets i els sabaters es van punxar i van començar a gratar-se les seves parts posteriors. Si és o no veritable la història ja no es pot saber. El que sí sembla inversemblant és que les males llengües van dir que als sabaters la punxada se’ls va infectar i van morir tots. D’aquí ve que quan algú li picava el cul durant segles es preguntés si s’havia mort un sabater.
El cert és que els dos oficis tenien quelcom en comú perquè que mentre els uns i els altres treballaven solien cantar perquè es creia que la feina sortia millor. Per això encara avui es parla del cosir i cantar quan volem dir que una cosa és fàcil.
Avui us deixo amb unes imatges de la nostra Barcelona moderna però no per això menys encisadora.
Guardeu-vos bé del fred!

Sobre supersticions alemanyes.

Fa cosa d’una setmana li vaig comentar a la meva parella que em feia mandra anar a pujar al terrat a buscar la roba estesa i em va explicar una superstició alemanya que no coneixia.
Es veu que les nits entre el Nadal i el sis de gener, el que es coneix com les Raunächte o també Rauchnächte, antigament la gent no deixava roba estesa fora durant nit perquè es creia que s’impregnava d’esperits malèvols que un s’emportava llavors a casa. Em va sorprendre la creença perquè considero als alemanys una nació especialment supersticiosa però com tots els pobles, sí que ho són un xic.
Abans que passin massa dies del 6 de gener i acabin les misterioses Raunächte, m’agradaria escriure el blog sobre algunes de les supersticions germàniques.
En primer lloc el que sempre he sentit a dir de la boca dels alemanys és que si un pensa i creu que passarà quelcom dolent, això acaba passant. És el que ells anomenen la Selbsterfüllende Prophezeihung, la profecia que es fa realitat. De fet els alemanys afirmen que creure fermament en alguna cosa fa que modifiquem el nostre comportament de manera que allò que esperem s’acabi complint. Per tant més que no pas una superstició això de pensar que si creiem en una cosa, aquesta esdevé veritat, es converteix en una observació pràctica de com funcionem els humans. Potser aquesta no l’hauria de comptar com a superstició.
Del que estan convençuts és que una persona no hauria d’anar vantant-se de la seva bona sort perquè això fa que li passi quelcom no desitjable. Una mica com els russos, que desitgen bona sort sense esmentar la paraula sort perquè porta mala astruga.
La bona sort en aquelles contrades la porten els trossets de coses que esmicolem quan cauen a terra i se’ns trenquen. És a dir que la propera vegada que deixeu caure un got i n’hagueu de recollir els bocins traïdors que s’amaguen per tot arreu, en comptes de maleir el moment de distracció, penseu que us durà bona sort. Per aquesta regla de tres, jo aquesta setmana hauria de tenir molt bona sort perquè se m’han trencat dues coses i m’he passat una estona per assegurar-me que no queden trossos de vidre pel terra. Si m’ha portat fortuna ja us ho diré més endavant perquè de ben segur el que m’ha dut és el disgust d’haver hagut de passar l’aspirador a consciència dues vegades més del que toca!
Quan un alemany esternuda diem “Gesundheit”, és a dir salut, però no perquè li estiguem desitjant a l’altre persona que millori, sinó com a protecció nostra per espantar les malalties. A la Península Ibèrica es deia “Jesús” perquè en temps immemorials la gent creia que quan s’esternudava, els dimonis sortien del cos.
Es veu que també porta mala sort riure massa el divendres, ja ho diu el refrany “Wer am Freitag viel lacht, hat am Sonntag Grund zu weinen”, qui riu molt el divendres, el diumenge té motiu per plorar. Com era d’esperar, tot s’ha de fer en la seva justa mida per a ells. I de manera similar també es diu que si la núvia el dia de la boda riu molt, durant el matrimoni plorarà. De tràgics en són una estona!
Si algú ensopega, llavors s’ha de tornar a fer unes passes enrere per despistar la mala astruga. Aquesta superstició em recorda la russa que diu que si has de tornar a casa perquè t’has deixat quelcom, vol dir que el dia no comença bé. I per tal de trencar la maledicció, t’has de mirar al mirall abans de tornar a sortir.
No cal ni dir que totes aquestes supersticions van aparèixer en un moment en què la gent en general no vivia tan estressada com ara…
Antigament també es creia que deixar una bossa de diners al terra portava mala sort i era un senyal de que ja no hi hauria més diners per aquella persona.
La sal també té un paper fonamental en les creences alemanyes. Si l’escampem sense voler amb el saler, tindrem mala sort i a més seran 7 anys ni més ni menys. Però curiosament, quan una persona canvia de casa o de pis, s’acostuma a regalar-li sal i pa per dur bona sort al que s’acaba de mudar.
El porc és una animal que porta bones vibracions i sort, potser per això en alemany un sinònim de dir que un ha tingut sort “Glück haben”, és “Schwein haben”, tenir porc. També porten bona sort les marietes, les amanites muscana i com aquí les ferradures. El que és diferent és que el sutge que treu un escura-xemeneies també ens pot dur fortuna.
Tan aquí com allí veure un estel fugaç és sinònim de fortuna.
Pel que fa als costums i hàbits que criden la bona o mala sort podem dir que com aquí també, els collarets de perles no són gaire bon senyal i per tant allí no els hauria de portar una núvia. I el que el nuvi no hauria de fer mai és conduir el cotxe el dia de la seva boda.
No hem de felicitar mai algú pel seu aniversari abans d’hora i no és de gaire bon gust encendre’s la cigarreta amb una espelma, per molt que sembli que té glamur, perquè quan ho fem segons els alemanys mor un mariner.
De la mateixa manera que de Nadal al 6 de gener segons la superstició no s’ha d’estendre roba fora per la nit, la nit del 30 d’abril no és un bon moment per deambular sol pels carrers perquè és la Walpurgisnacht i hi ha mals esperits rondant.
I per avui ja n’hi ha prou. Només em queda desitjar-vos un bon retorn a la feina en plenes restriccions pandèmiques i a tots els professors molts ànims per fer front a un segon trimestre que serà gèlid per les temperatures hivernals.
Us deixo amb aquesta imatge perquè recordeu quins insectes ens duen bona sort i què no heu de fer si no voleu enviar a l’altre barri a un mariner.
Bon dijous!

Els estereotips sobre nacionalitats a la llengua anglesa.


Hola a tots en aquest darrer dia del 2020. Un any que portarà a molts records desagradables per tots els mals moments que ens ha fet patir. Però també hem de recordar que el 2020 ens haurà ensenyat coses valuoses que ens calia aprendre com el fet que la nostra vida estava plena de superficialitats que no consideràvem un luxe però que ho eren, com l’anar a restaurants. Ens ha mostrat que la música i la literatura són clau per a fer-nos passar el malestar i que per això no s’hauria de menysprear la seva funció dintre la societat. També hem vist com en un tres i no res ens podem organitzar per treballar des de casa, com som capaços de canviar les nostres rutines i adaptar-les a les circumstàncies i com a més hem fet de la tecnologia una aliada per mantenir-nos en contacte amb els éssers més propers quan hi havia distància física. També hem après que per molt intel·ligents que ens pensem, els homes continuem estan a mercè de la natura. I amb una mica de sort potser alguns polítics s’hauran adonat de la importància d’invertir en ciència i en sanitat.
Ho comentava el diumenge amb la meva parella. El 2020 ha estat com un any en què he caigut en un somni profund per despertar-ne i adonar-me que han passat 365 dies però sense haver-me’n adonat. Potser ho ha fet que hem sortit poc, hem anat poc al restaurant o a espectacles i en general ens hem replegat en un cercle més petit del habitual perquè de fet, aquest ha estat un any que he deixat enrere sense adonar-me’n. I això que per a mi ha estat especialment difícil durant els quatre primers mesos. No obstant, no l’esborraria perquè m’ha canviat la manera de veure les coses i les persones.
Així és que en aquest darrer post del 2020 vull tornar a portar-vos un parell de locucions angleses sobre altres nacionalitats.
Començaré pel que els anglesos anomenen Prussian efficiency, que no només designa eficàcia, energia, disciplina i paciència sinó també meticulositat. Es veu que les figures destacades de l’antic imperi eren un pou d’aquestes virtuts perquè els britànics encara els recorden així.
Però no només els de Prússia tenien bona fama, als Teutons també els consideraven molt acurats d’aquí allò de la Teutonic thoroughness. Encara que el regne dels Teutons no coincideix amb el territori de l’actual alemanya, sovint ens trobem que s’emprà teutó com a sinònim d’alemany perquè els Teutons eren una tribu germànica i van sortir de la zona de l’Alt Rin, que sí està clarament ubicada a Alemanya.
Passem ara als nostres veïns francesos a qui ja vaig esmentar fa dues setmanes per la locució take French leave, acomiadar-se a la francesa. Doncs es veu que els anglesos els tenen una certa enveja que demostren amb l’expressió the French enigma, que es refereix al misteri que els planteja que els francesos tinguin la capacitat d’omplir-se de menjars grassos però no tinguin gaires problemes de colesterol. La veritat és que no tinc cap estudi sobre els nivells dels lípids en sang dels nostres veïns però és cert que no són gent amb fama de mala salut cardiovascular, cosa que sorprèn amb la de formatge, mantega, i paté que arriben a consumir. I si un anglès vol parlar de mitjans contraceptius amb un eufemisme, heu de saber que allà en diran French letter. Potser hauríem d’estudiar si d’entre els primers països en comercialitzar els condons s’hi pot comptar França perquè curiosament als preservatius a alemanya també se’ls anomena Pariser, és a dir, de París.
Per a les joventuts revolucionàries que volen canviar l’ordre de les coses els anglesos els reserven el terme de Young Turks, com si només els turcs poguessin ser revolucionaris, oi?
Els que sí tenien mala fama pels anglesos eren els Tàrtars. Devien ser d’allò més incivilitzat perquè quan en anglès es designa a algú com a Tàrtar és perquè la persona té molt mal caràcter i porta molts problemes. De fet devien ser tan poc controlables els Tàrtars, que en anglès hi ha una locució to catch a Tartar, capturar un Tàrtar que equival a dir fer un presoner tan summament difícil que el que l’ha capturat desitja no haver-ho fet mai.
I si alguna vegada us fan un regal que porta problemes, en anglès el podeu anomenar a Greek gift. Recordeu que la setmana passada us vaig parlar de la locució it’s all Greek to me, que fan servir els anglesos quan no entenen ni un borrall de quelcom.
Per acabar avui en vull una de positiva, la de work like a Trojan que vol dir treballar dur.
I per aquesta setmana ja hem fet prou feina perquè avui és cap d’any, demà festiu i després ve el dissabte i diumenge que molts poden gaudir. Són quatre dies lliures que es poden aprofitar molt bé.
Acomiadeu bé el 2020 que ens ha ensenyat moltes coses i rebeu el 2021 amb els braços oberts que la vacuna ja ha arribat i ja se n’estan administrant les primeres dosis. Espero que no oblidem el 2020 que hem deixat enrere i el que hem pogut aprendre d’ell si hem volgut. Em temo però que com diu mon cosí Joan, l’home té molt bona mala memòria i només alguns interioritzarem la lliçó que n’hem rebut.
La foto d’avui és d’aquest estiu a França en un bonic poblet prop de Tolosa. La caixeta és un orfenat de llibres on la gent pot deixar els que ja ha llegit per reciclar-los o endur-se els que hi ha. Aquí ho podem fer al punt verd però amb molt menys glamur que la variant francesa. En algunes coses els nostres veïns encara ens passen la mà per la cara…
Bona setmana i bon 2021!

Sobre el llibre “So, und jetzt kommst du”: xocant, intens i real.

Aquest dijous de nit de Nadal us porto un post diferent que és un experiment perquè mai abans havia escrit una entrada sobre un llibre.
I és que de novel·les jo en llegeixo tantes com em permet el temps i amb molt de gust perquè la literatura i les històries que trobo em permeten entrar de cop en mons on jo no hi podria entrar. Diuen que llegir és la millor manera d’evadir-se de la realitat. Això depèn del tipus d’història que triem. Si la lectura ens porta a un univers de ciència ficció en altres planetes o èpoques o en terres plenes d’éssers màgics sí. Però no sempre llegirem Tolkien o Orson Scott Card amb el seu Ender’s game. A voltes la literatura ens pot apropar a un món molt real totalment inaccessible tot relatant les experiències d’altres persones d’una manera tan viva que quan acabem el llibre ens sentim un pèl més coneixedors de la vida sense haver passat per un mal tràngol.
Coincidirem tots en què el 2020 no ha estat precisament un any afortunat oi? Doncs el que ha compensat una mica tot aquest daltabaix que hem passat han estat alguns dels llibres que he llegit durant el 2020. La història fascinant de L’ombra del vent va ser la novel.la que em va permetre fugir de la cruel realitat que vivíem durant el confinament. La història Nächsten Sommer de l’Edgar Rai, em va permetre posar-me a la pell d’uns personatges dispars embarcats en una petita aventura plegats en un moment baix per tots.
I sens dubte la novel.la que m’ha posat en la pell d’altres persones de manera més colpidora ha estat So, und jetzt kommst du de l’autor Arno Frank. La novel.la va ser el seu debut com a escriptor d’aquest gènere doncs ell es dedica al periodisme i treballa per diverses publicacions.
Quan vaig començar a llegir la història ni tan sols sabia que basava en fets reals. Ho vaig descobrir quan ja m’havia engolit la meitat del llibre i estava encuriosida per saber qui era l’autor d’un relat tan intens i xocant.
Tot comença quan el narrador relata el que ell anomena la primera mort de la seva mare. Sense haver llegir ni la sinopsis ni la crítica, en un primer moment el lector pot pensar que serà un relat de ciència ficció. Com pot haver-hi una primera mort d’altra manera? El final de la introducció ens deixa clar que la mort fictícia de la mare és una prova que li posa aquesta al seu fill per estudiar la seva reacció. El lector ja està sobre avís. Quin tipus de mare fa aquests experiments amb el seu fill? En el transcurs de les següents pàgines ens trobem la descripció de la família de l’infant narrador. Un pare nascut a França, una àvia paterna un pèl rígida que llegeix al seu net fragments de Tàcit i Heròdot mantenint al net lluny del món de fantasia en què, com després sabrem, estan immergits el seu pare i la seva mare.
Ens adonem que quelcom no va bé quan el nen pateix un accident per culpa del pare, perd uns dits d’una mà i el pare inventa una història per evadir la culpa. El temps de convalescència del nen a l’hospital coincideix amb un canvi de domicili forçós que porta a la família a viure en un indret infinitament menys confortable que el pis on vivien fins el moment.
La veu de l’infant se sent a través de tota la primera meitat de la novel.la amb força perquè Arno Frank aconsegueix retransmetre els esdeveniments amb els ulls d’un nen a qui li surt una germaneta no gaire ben rebuda per ell. La que els pares anomenen l’encisadora Jeany, al petit Arno no li ho sembla gaire. Tanmateix la menuda surt d’allò més espavilada i qüestiona el que fan els seus propis pares des de ben petita.
Anem coneixent el tarannà del pare a través de les accions i de les paraules adreçades al seu fill. En un moment donat de la novel.la el Jürgen li diu a l’Arno: “ Hi ha sens dubte ximples. Només cal trobar-los. O millor encara, un s’ha de deixar trobar pels ximples”.
Poc a poc ens adonem que el pare de la família es creu un ésser superior amb dret i poder d’ensarronar a tots perquè segons ell : “hi ha els que treballen i hi ha els que són prou intel·ligents per no haver de treballar”. Però els negocis no gaire nets del pare tornen a fracassar i la família, que ja ha crescut en un membre perquè ha nascut el Fabian, ha de marxar d’Alemanya quan el fill gran, el narrador, està ja a secundària. Aquí el narrador per primera vegada fa palesa la seva maduresa i qüestiona la necessitat dels seus pares de tenir un tercer fill.
I el lector no sap com el pare troba prou diners fins uns quants capítols més tard però després que la policia el va a buscar a casa seva, el Jürgen fa pujar al cotxe a la dona i als seus tres fills i els porta fins a França. Allà viuen la època daurada de la família en una casa de luxe i envoltats de totes les comoditats que desitgen. La germana del narrador en un moment donat demana al seu pare quan se’ls acabaran els diners i el pare sembla no entendre la seriositat de la pregunta. És un dels moments de la novel.la en què el lector adult s’ha de demanar fins a quin punt la immaduresa dels progenitors pot convertir en adults prematurs als fills.
Com ja us imagineu, la família no triga segles en ser interceptada per la Interpol i aquest cop ha de fugir a Portugal en un camió per passar unes setmanes de gana absoluta a la mercè del camioner que els ha portat fins allà.
La pregunta que ens fem tots el que tenim prou seny és: i on fugiran després quan ja són a l’altre punta d’Europa? A Amèrica? Certament és el que esperem els lectors però la vida retorna a la família a Alemanya no sense passar per un intent embogit del pare d’acabar amb l’èxode dels cinc en un accident familiar. Les paraules “ho podríem acabar tot aquí mateix” que el Jürgen li diu a la seva dona pensant que els tres nens estan adormits, són un martell potent al cap del lector.
És finalment la valentia de la Jeany la que aconsegueix reconduir la situació. La menuda és la que aprèn a Portugal a buscar la manera d’omplir-se l’estómac quan son pare ja no té diners. I és ella la que més desitja retornar a una vida normal.
Òbviament, si Arno Frank escriu la història és perquè va sobreviure i la va superar. I sembla ser que van ser els seus dos germans, la Jeany i el Fabian, que el van animar a posar en paper allò pel que havien passat.
No vaig poder fer altra cosa que demanar-me com ha de ser la infantesa i la joventut dels fills d’un pare criminal. Durant tota la novel·la em preguntava contínuament per quin motiu la mare dels fills aguantava tota la farsa, la pantomima i el patiment a què els portava el seu marit. El dubte queda aclarit al final de la novel.la quan diu: “veia al vostre pare com volia ser i no com era realment”.
So, und jetzt kommst du és la història d’un amor malaltís d’una dona incapaç de voler veure el seu marit com el farsant que era amb el mal que provocava. I també és la història que ens mostra com uns nens poden arribar a ser més madurs que els seus pares per sobreviure.
Personalment penso que cal llegir un llibre així per entendre l’experiència per la que poden passar els fills de pares que cometen delictes. Arno Frank no considera que la seva novel.la sigui educativa però ho acaba sent perquè ensenya al lector que el fet de tenir uns pares determinats no vol dir per a res, que els fills hagin de ser iguals. Els tres germans de la història han sortit airosos d’un passat en què van créixer amb un pare Peter Pan i una mare que li feia de Wendy. És una història que ens ensenya que els traumes es poden superar i per això la recomando.
Per qui la vulgui llegir en alemany i no sigui nadiu, potser haurà de recórrer al diccionari perquè Arno Frank empra paraules poc utilitzades en el llenguatge comú com “Saumseeligkeit” benaventurança, o “lukullisch” per ric. Una mostra més de la capacitat de l’autor de dir exactament allò que vol dir.
Espero que algun dia es tradueixi al català o al castellà perquè altrament es perdrà una experiència molt valuosa que només gaudiran els que llegeixin la novel.la.