El conegut desconegut VIII

El vi del sopar li havia pujat al cap a la Martina que amb les neurones fregides, pensava amb una lentitud anormal. Aquella nit havia portat moltes sorpreses perquè no s’hagués imaginat mai que l’Olivier apareixeria per Barcelona amb un fill adolescent i que el seu amic virtual, conegués tan bé el seu misteriós veí encara li semblava més desconcertant. No hagués sospitat mai del Dani que tingués afició per les motos però li esqueia. De nena havia pensat que el noi era un súper heroi dels que saben Tai Kwon Do i poden rescatar les noies de la classe dels atacs dels més fornits de la classe. Tampoc tenia ni idea que el Dani hagués estat amant de festes però era més que lògic que hagués volgut sortit a passar-s’ho bé com qualsevol altre jove. De fet la idea de que el Dani era diferent l’havia forjada la seva ment fantasiosa a partir del que observa. Li vingué una certa gelosia fruit del fet que ella s’havia interessat per ell durant tantíssims anys, però no havia mai tingut l’oportunitat de veure’l en la seva faceta més extravertida.
S’apropaven a casa i el pas del Dani s’alentí de manera tan evident que fins i tot la Martina ho notà. Aquell passeig vespertí els havia transportat a l’època en què el món els semblava no tenir límits per a ells, tot era possible perquè tenien una vida sencera per endavant. De cop un silenci caigué com una llosa entre els dos. La Martina pensava en si no havia fet prou sort de no trobar algú per tenir un fill amb ella i en que potser la vida té més sentit si gira al voltant d’una altra persona de qui ets responsable. El Dani pensava on havien quedat tots els seus somnis de jove i els de l’Olivier. Un sospir trencà l’encanteri de la falta de paraules.
— No sé si és gaire bona per la salut la visita de vells amics. Em fa sentir melangia.
— Melangia? Per què? Trobes a faltar l’Olivier? — demanà la Martina directa.
— El trobo a faltar a ell, a la seva il·lusió en els projectes futurs i a la meva pròpia de llavors. Crec que ell està un pèl perdut. Però estar-ho és un bon punt de partida per cercar un camí nou.
— Dani, ho dius com si saber el camí fos quelcom negatiu…
— Saber el camí està molt bé però quan tot és tan fixe i previsible els canvis es fan difícils i la rutina t’embolcalla de tal manera que sembla impossible tornar-ne a sortir.
— T’entenc més del que et penses. La meva vida em sembla una capsa tancada i sovint m’entristeix no saber com sortir del cercle viciós en què he caigut. Vaig de la feina a casa o al gimnàs i fa anys que només veig les mateixes amigues. La meva dosi d’aventura són les vacances d’estiu.
Al Dani allò que li explicava la Martina li era conegut dels correus que havia intercanviat amb l’Olivier. Però que ara li expliqués a ell personalment el feia sentir bé. Eren ja al carrer Sant Gabriel.
— Vols anar directament a casa o et ve de gust tombar una mica pel barri? A mi m’agrada de vegades endinsar-me pels carrers tranquils de Gràcia perquè vull per un moment tenir la sensació de ser a un poble conegut i no a una ciutat impersonal.
La Martina el mirà amb ulls de nena. Era una jugada bruta per part del Dani perquè sabia per un dels correus de l’Olivier que el brogit de la ciutat la intranquil·litzava i necessitava cercar la pau al barri.
— ¬Es fa difícil a vegades trobar indrets sense soroll. ¬— Va fer la Martina. — Passar-hi una estona em fa pensar en com devia ser el barri quan la mare era jove.
Quan va sentir el so de la paraula mare de la seva boca, la Martina va desitjar haver mesurat el que deia. No volia portar-li al Dani aquell record tan dolorós. Ell la va mirar amb ulls comprensius.
— La Barcelona dels nostres pares era molt diferent i potser més autèntica. S’ha perdut una mica el caliu perquè el barri ha deixat de ser de la gent de sempre. Avui dia tothom es mou i canvia de lloc i ja no coneixem ni els veïns.
— Tu i jo sí que ens coneixem! — va fer la Martina entremaliada.
— Sí i no. Ens hem vist centenars de vegades però som desconeguts l’un per l’altre. De fet jo sé moltíssim més de l’Olivier del que sé de tu i vivim al mateix edifici.
La Martina restà pensarosa. No havia estat pas per manca d’interés que no sabia res del Dani. Ell era massa tímid per apropar-s’hi o si més no això li havia semblat sempre. Hi hagué uns segons de silenci.
— Teniu planejat fer alguna cosa demà amb l’Olivier? — preguntà el Dani.
— No. Per què?
— L’he vist ensopit en sortir del bany. I si li proposem fer una ruta per la Barcelona menys vista? — va dir el Dani.
— La Barcelona menys vista? No ha viscut ell aquí uns anys? Ho deu haver visitat tot!
— No et pensis. Estic segur que no ha vist el parc de la creueta del Coll ni Can Masdeu, ni potser les xemeneies del Poblenou. Li puc enviar un missatge i proposar-li una sortida d’un dia. Què et sembla?
— Hi puc venir jo?
— Aquesta és la idea Martina! tu faràs d’ham. I això ens donarà l’oportunitat de parlar tu i jo també.
La Martina digué que sí de bon grat. No tenia res planificat pels dies de descans i la idea de passar el pont amb un Olivier amoïnat amb el comportament del seu fill adolescent no li hauria fet tanta gràcia com la descobrir una mica qui era el noi que havia observat secretament durant tants anys.
En arribar a casa de la seva passejada la Martina se sentia com si tingués ales als peus. No s’hagués pogut mai imaginar que finalment tindria l’oportunitat de passar unes hores amb la persona que la tenia encuriosida de feia tantíssim temps. Quan va tancar la porta de casa seva, en comptes d’assaborir el ganyol de la porta tancant-se, es concentrà en intuir les passes del Dani al pis de sota. Era tard i estava cansada però no va poder-se’n estar d’escriure un missatge a la seva millor amiga. “Endevina amb qui passaré demà el dia!”. No va trigar ni uns segons en sentir-se com una adolescent que esbomba les seves interioritats. La Noemí li respongué de seguida “amb l’Olivier” i ella escrigué per no deixar dubtes “amb l’Olivier i amb un desconegut conegut”. Eren dos quarts de dotze però la Noemí encara estava ben desperta i li envià tres signes d’interrogació. La resposta de la Martina fou “demà t’explico” i apagà el llum.
Al pis de sota el Dani seia davant l’ordinador per planificar el dia pels quatre. No podia perdre aquella ocasió de sorprendre la Martina, ara que havia aconseguit acostar-s’hi.

El conegut desconegut VII.

A les deu eren al restaurant l’Olivier i el Guillaume. El fill fitava el pare que mirava el mòbil nerviós i va pensar que potser seria el moment de dir-li el que havia sentit ell tants cops, que no podia haver res nou perquè el darrer cop que havia mirat el dispositiu era feia potser dos minuts com a màxim. Però va preferir deixar el comentari per més tard. Un somriure de triomf il.luminà la cara de l’Olivier i el va fer semblar moltíssim més jove sobtadament. Havia d’haver estat un jove atractiu perquè encara era un home de molt bona aparença. Això si més no és el que li havia dit una companya d’institut que havia reconegut al Guillaume que no tindria res en contra de tenir el pare del seu amic de sugar daddy. Aquella nit no va poder dormir. Havia volgut demanar-li per sortir perquè li agradava feia temps però si era capaç de fixar-se en el seu pare amb ulls de dona, llavors un cadell maldestre no li serviria. La decepció encara li durava.

  • Martina! Què bé que hagis pogut venir. Et presento el meu fill, el Guillaume. No sap català.

Una noia de cabells llargs i llisos entrà al local amb una energia inèdita. El seu pas era segur i jovenívol tot i que a mida que avançava es notava que ja n’havia vistes unes quantes. Els ulls del jove la sotjaren insolentment i el pare s’adonà de com d’encuriosit estava el fill i es girà. Aquella dona riallera era ni més ni menys que la Martina i la fotografia que li havia enviat ella no li feia gens de justícia. L’Olivier s’aixecà i notà que el seu fill també ho feia. En aquell moment desitjà no haver convidat el Dani.

El rostre de la noia canvià una mica. Devia ser la sorpresa de que li havia parlat l’Olivier. En tot el que portaven intercanviant correus, no havia esmentat que tenia un fill. Una mica de mal gust. Ara potser li sortiria amb una  parella?

El noi es presentà en francès i digué unes paraules en castellà que van treure de dubtes a l’Olivier. Al seu fill la Martina li semblava atractiva. La noia se sentí un pèl nerviosa. No havia esperat un sopar amb un pare i un fill però ja que l’havia convidat ella, ara no podia fer mal paper. Al cap i a la fi tot plegat havia estat una bogeria.

El cambrer els portà una carta i demanà si la volien en anglès i l’Olivier digué que en necessitaven una en l’idioma perquè el seu fill no parlava el català. Mentre estudiaven el menú la Martina demanà com havia anat el vol i si els agradava l’hotel on eren. L’Olivier puntualitzà que era una pensió perquè els hotels a Barcelona durant els festius s’havien tornat caríssims. De cop sonà un missatge i l’Olivier va voler-lo mirar. El Guillaume va aprofitar per dir-li a la Martina que son pare s’estava comportant com un adolescent que tocava el mòbil cada vint segons.

  • Tinc una sorpresa preparada per aquesta vetllada i vull saber si em sortirà bé o no.

La cara de la Martina s’il·luminà. Havia calculat que la sorpresa era que l’Olivier hagués vingut acompanyat del seu fill. Encara podia aparèixer la mare del noi, pensà un xic malhumorada.

Van demanar i el Dani encara no havia aparegut. Era tan típic del seu amic arribar tard! Però aquest cop no es podia queixar. No havia anunciat la seva visita a la ciutat i la idea del sopar li havia comunicat just unes hores abans. La gent no era tan flexible. Si apareixia durant les postres ja li anava bé. Així tindria temps d’observar bé aquella noia. No era beneit el Dani, la Martina no només era intel·ligent i alegre sinó que tenia quelcom que feia tombar-se per mirar-la. L’Olvier va decidir reprendre una de les seves múltiples converses amb la Martina.

  • Com van els desnonaments? Esteu encara amb el reportatge sobre el tema.

La Martina va dir-li que l’havien acabat i havia estat molt frustrant veure com es desnonaven famílies sense recursos, mentre d’altra banda grups organitzats d’okupes entraven en habitatges buits i els propietaris tenien problemes per treure’ls. En un moment donat la Martina digué.

  • Hauríem de parlar en francès. Altrament el teu fill s’avorrirà.
  • Tens raó. Podem alternar una mica els idiomes. Fa tantíssim temps que no parlo el català!

De fet la Martina estava sorpresa. L’Olivier l’escrivia molt bé no obstant s’entrebancava parlant-lo. Era lògic però ja que segur que utilitzava alguna de les cent aplicacions per corregir la gramàtica i el vocabulari. Avui dia presumir de coneixements lingüístics era bufar i fer ampolles.

Just quan el cambrer els portava el pa amb tomàquet i les olives, s’obrí de nou la porta del restaurant i va aparèixer el Dani amb uns pantalons texans, una camisa a quadres vermells i negres i unes sabates de cuir negre ben polides. De lluny el Dani també semblava més jove del que era. Veié el seu amic de seguida i els seus ulls llampeguejaren en notar que hi havia algú més que l’Olivier a la taula. El cor li feu un batec i seguí avançant. El noi del costat del seu amic era molt probablement el seu fill. Aquell marrec dolç i amable que havia conegut feia uns anys era ja més alt que son pare. Davant d’ell hi havia una noia asseguda i no trigà en reconèixer la silueta: era la Martina. Com que no s’havia girat encara tingué temps de gesticular al seu amic un interrogant gegantí a l’aire. L’Olivier però no entengué el missatge i va fer una ganyota. Alarmada per la cara del seu company de taula  la Martina es va girar i va veure qui arribava. Quedà desconcertada. Què hi feia allà comunicant-se a distància i per senyes amb el seu amic? Va trigar uns segons en adonar-se’n. El seu veí caminava empegueït cap a ells i el seu ull dret que parpellejava més sovint del compte i en dissonància amb l’esquerre. Allò indicava que estava nerviós. Definitivament era el seu veí Dani. Què hi feia allí?

  • Dani! Benvingut! Ja pensava que arribaries per les postres! — digué l’Olivier tot ullant la Martina i intentant llegir els seus pensaments.
  • Sento no haver pogut arribar abans. Veig que estàs en molt bona companyia. Una companyia que conec per cert…

La Martina fitava perplexa el Dani.

  • Us coneixeu?
  • Del temps en què ell va ser aquí fent un Erasmus. Una eternitat diria jo!
  • Va home! Ara no ens facis més vells del que som!
  • Han passat una parell de desenes d’anys…

El Dani va seure finalment al costat de la Martina i va demanar un plat de sèpia a la planxa mentre la mirada de la noia s’enterbolia. No acabava de tenir clar si tot allò era una broma de molt mal gust per riure’s de ella i la seva bona fe. En el fons, convidar un estrany havia estat molt mala idea.

Els dos vells amics es van posar al dia. A la Martina li semblà que el Dani i l’Olivier encara tenien una amistat molt estreta després de tantíssims anys. La va encuriosir com s’havien conegut i l’Olivier li va explicar que ell i el Dani havien coincidit fent trial un dissabte al matí i l’Olivier li havia demanat al Dani si no s’havien vist anteriorment en alguna festa d’estudiants. Va resultar que sí, que havien coincidit a la Facultat de Medicina. Això abans que el Dani s’adonés que no volia curar humans sinó animals i canviés la medicina per la veterinària. Aquell error li va costar un bon enrenou a casa perquè el seu pare en aquelles èpoques ja anava molt just de diners.

  • No t’hagués imaginat mai fent trial Olivier. I a tu Dani tampoc, per no dir menys.

Allò ofengué a l’Olivier que sabia que el seu amic, malgrat les aparences modestes, seguia sent un cul inquiet.

  • Compartíem i compartim l’afició per aquest esport i pel teatre.

La Martina se sorprengué. El Dani sempre havia estat un noi molt introvertit i no se’l podia imaginar dalt d’un escenari però ell s’afanyà a explicar-li que la idea del teatre havia estat de la psicòloga de l’escola per vèncer la seva timidesa.

Els dos conversaven sobre les festes en què anaven, les oportunitats amb mosses que el Dani havia perdut per sensibilitat i la Martina començà a pensar, entre mos i mos, que potser el seu veí era un pou de sorpreses que tenia prop seu però que havia ignorat durant anys.

En un moment donat del sopar el Guillaume va anar al bany. Quan ja feia ben bé deu minuts que hi era i no en tornava l’Olivier digué als seus amics.

  • Fa una temporada que no és el de sempre però no aconseguim treure-li què té..

Al Dani li passà pel cap com s’havia sentit d’adolescent amb la ràbia continguda d’un infant a qui li havien pres la mare i l’havien obligat a ser un adult abans d’hora. Mai no ho va voler parlar amb ningú.

  • Sé que no s’escau però vaig a veure si hi ha res. S’ho prendrà malament  però tan se val…

El Dani i la Martina van fer que sí amb el cap i es van quedar els dos callantívols fins que ell digué.

  • No està en el seu millor moment l’Olivier. No troba el seu lloc i a sobre la mare del Guillaume està tan desorientada que sembla una adolescent.
  • De debò?
  • Ell no ho vol admetre però crec que no sap per on tirar. La seva feina és dura, la seva ex només li demana diners i el nano té estones de tot. La d’avui és la seva cara de xocolata.
  • No sabia que parlaves francès!
  • La mare ens en va ensenyar al meu germà i a mi. Ella era de mare francesa i parlava la llengua com a nadiua. A l’escola apreníem l’anglès però jo em delia per parlar el francès. Em feia sentir prop seu…

La mirada de la Martina s’entristí. La mort de la mare del Dani devia have estat un fort trauma i de petita la seva mare sempre li havia parlat de com de difícil devia ser pels seus dos veïns.

  • Quan vaig conèixer l’Olivier en un dissabte de trial i em va dir que era belga li vaig començar a parlar en francès. Ell ho va agrair de seguida i allò va ser el principi de la nostra amistat.
  • És increïble que hagi durat tantíssim. Us felicito!
  • N’estic orgullós. Els dos no ens hem perdut gairebé res de la vida de l’altre.

Hi hagué un moment de silenci.

—Triguen molt oi? — digué la Martina amoïnada.

  • Sí. A mi tampoc em sembla normal…

Van seguir conversant fins que l’Olivier i el Guillaume aparegueren a la taula. El noi estava pàl·lid i la Martina ho va veure de seguida.

  • Esteu bé?
  • El Guillaume està una mica marejat. Deuen ser coses de l’edat de créixer. Si no us fa res, paguem el compte i marxem.

Els dos veïns van assentir i l’Olivier anà a la barra per pagar. El Guillaume va dirigir-se a la taula i va acomiadar-se de la Martina i el Daniel.

Ells es van mirar amb un interrogant dibuixat al front.

  • Demà a primera hora els truco. Ja fa temps que l’Olvier està molt amoïnat pel seu fill perquè creu que n’hi passa una de grossa…
  • Els adolescents canvien molt d’estat d’ànim.
  • Cert. Però més val vigilar que ser negligent….
  • Tens tota la raó. — Teniu pensat fer quelcom demà?
  • Què vols que tingui pensat si fins fa quatre hores no sabia que havia vingut a Barcelona!

La Martina restà callantívola. No tenia temps per cabòries. Senzillament digué.

  • I si passem el dia plegats demà? És festiu! 

El Dani se la mirà com si li haguessin dit que el seu número havia estat el primer premi de la loteria nacional.

  • Per mi perfecte!
  • M’acompanyes a casa? Crec que et ve de camí! — digué ella entremaliada.
  • I tant!

El recorregut no fou gaire llarg però als dos els rondava el mateix pel cap. La mirada del Guillame abans i després de la visita al bany  no eren la mateixa. Potser aquell viatge sorpresa no li servia a l’Olivier per escapar de la seva rutina sinó per portar al seu fill a un entorn diferent per tenir-lo més prop i més controlat…

El conegut desconegut.

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

  • Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.

  • I no em puc quedar a la pensió jo?
  • No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.
  • Em coneix?
  • Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

  • Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

  • Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.

  • Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?
  • Set. Però jo havia canviat.
  • En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.

  • Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.
  • I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

  • Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

  • Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
  • Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
  • Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
  • De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
  • Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

  • No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

  • Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

  • És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

  • T’has posat en algun embolic?
  • Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
  • I té a veure amb que estem aquí.
  • Sí.
  • Es pot saber què és?
  • Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

  • Però tu estàs de conya no papa?
  • No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

  • No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
  • Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
  • I què va dir el Dani?
  • Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
  • Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
  • Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
  • Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
  • Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
  • Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

  • Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

  • Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
  • Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

  • Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

  • Per què?
  • Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

  • No fotis que el teu amic també ve a sopar!
  • Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
  • És que tenies un pla?
  • La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

El desconegut conegut V.

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

  • Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.

  • I no em puc quedar a la pensió jo?
  • No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.
  • Em coneix?
  • Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

  • Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

  • Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.

  • Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?
  • Set. Però jo havia canviat.
  • En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.

  • Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.
  • I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

  • Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

  • Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
  • Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
  • Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
  • De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
  • Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

  • No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

  • Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

  • És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

  • T’has posat en algun embolic?
  • Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
  • I té a veure amb que estem aquí.
  • Sí.
  • Es pot saber què és?
  • Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

  • Però tu estàs de conya no papa?
  • No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

  • No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
  • Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
  • I què va dir el Dani?
  • Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
  • Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
  • Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
  • Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
  • Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
  • Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

  • Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

  • Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
  • Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

  • Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

  • Per què?
  • Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

  • No fotis que el teu amic també ve a sopar!
  • Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
  • És que tenies un pla?
  • La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

El desconegut conegut IV.

Gràciadivina

Era de poques paraules ell i per tant el missatge era clar i contundent. Probablement el Dani li hagués fet redactar quelcom més elaborat però com que tot plegat era una bogeria, si s’ho pensava gaire o si li exposava al Dani la seva idea, el seu amic no s’hi avindria o ell ho deixaria córrer tot. Com que havia de sortir de casa a les vuit per passar a buscar el Guillaume a casa de la seva ex, no va voler donar-hi va enviar el correu a la Martina. Al Dani ja li ho explicaria després. Li deia que seria a Barcelona del 6 al 12 de desembre i li tenia preparades dues sorpreses. Finalment una veritat com un temple perquè ella no s’ho esperava pas. No tenia temps de que el Dani repasses les errades perquè no li volia deixar llegir el mail. Òbviament l’estil del redactat i el nivell de català eren molt diferents al que la Martina havia rebut fins aquell moment d’ell però havia d’actuar amb rapidesa per no perdre l’oportunitat.

Quan va arribar a casa de la seva ex a Reixensart el matí s’havia llevat assolellat. Picà tres vegades per anunciar la seva arribada i la Caroline es va fer esperar. Potser tenia convidat masculí a casa. Ja feia temps que ella havia decidit refer la seva vida i buscava parella amb el sistema “speed date”. I de tant en tant la presa picava però quan s’adonava del tipus de dona amb què s’havia embolicat fugia tan aviat com podia. L’Olivier hagué de tornà a tocar el timbre tres cops i esperar. Per fi ella obrí. Semblava que acabava de sortir de la dutxa perquè encara portava els cabells molls.

—Bon dia Olivier.

—Bon dia. Està llest el Guillaume?

—Avui s’ha llevat amb el peu esquerre. Passa que està acabant de fer la bossa!

Mentre l’Olivier seia a la cuina la Caroline li oferí un cafè aigualit. Ell ja coneixia el beuratge de la seva ex i no estava per gastar diplomàcies que li espatllessin l’estómac aquell matí.

—Com va la feina? — demanà ell intentant mantenir una conversa digna amb la seva ex.

—La feina avorrida. Sort que el yoga em compensa la frustració.

«El ditxós yoga dels nassos que suposadament fa miracles » va pensar escèptic.

—El Marc diu que si segueixo amb el ritme de fins ara, dintre de poc podré donar classes jo. Llavors potser deixaré la farmàcia.

L’Olivier no volia dir-li a la Caroline el que pensava. Hi havia molts farsants en el món del yoga i els entrenaments físics, molt  de culte al cos i molt poc seny. El tal Marc mateix era un quissoflauta sense ofici ni ofici que havia trobat la pedra filosofal fent classes de yoga que cobrava a preu de consulta de cirurgià. La seva ex s’havia deixat enlluernar per aquella vida relaxada i el sou privilegiat del seu instructor. El noi tenia com a carta de referència un cos escultural amb què hipnotitzava totes les dones maduretes que arribaven a classe. Probablement de musculatura i articulacions no en sabia ni un borrall i la meitat de les seves alumnes acabarien amb lesions greus que hauria de curar ell, però això sí, totes haurien arribat a una pau còsmica i s’haurien il·luminat amb una nova filosofia vital. La filosofia de no fer més del que calia per viure. L’Olivier es demanava qui tiraria endavant els països si la gent només treballava per guanyar el necessari per subsistir. Adeu a pagar impostos inútils que no revertien en res. Li hagués agradat xerrar una estona amb el xitxarel·lo del que parlava tantíssim la seva ex. Però ben mirat potser no calia perdre el temps en ell perquè des de que el Marc i el yoga havien entrat a la vida de la seva ex, ella li estava menys a sobre i això era un descans. Tot li estava bé menys que el seu nano s’emmirallés en un personatge així.

Després d’uns vint minuts d’espera el Guillaume va baixar les escales amb la seva motxilla i la cara de desgana habitual.

—Bon dia! — va fer l’Olivier que augurava un cap de setmana de silencis o retrets amb el seu fill.

El noi passà pel costat del pare i es va dirigir a la porta.

—Anem?

L’Olivier va ullar la Caroline que posar mala cara. La mare va demanar al seu fill un petó de comiat i el noi li el va fer amb inapetència. En  pujar al cotxe l’Olivier anuncià.

—Estic molt content de les teves notes Guillaume.

El noi callava i mirava fixament la carretera com si hi volgués llegir el llenguatge ocult de l’univers.

—He pensat en fer-te un regal pel teu rendiment. Si segueixes així entraràs a la universitat que vulguis i podràs estudiar el que més et vingui de gust.

El noi se’l mirà de cua d’ull un moment i sense dir res continuà mirant la carretera. L’Olivier intuí que el cap de setmana seria funest. El Guillaume tenia quinze anys i estava en una etapa complicada. A pesar del que els hi deia la psicòloga de que el comportament del Guillaume era d’allò més normal, el passotisme de son fill l’empipava enormement. Ho feia expressament per acabar amb l’energia dels adults, com a càstig per haver-lo portat al món.

—Si hem d’estar així tot el cap de setmana, fes-m’ho saber que organitzo una barbacoa per fer-ho més suportable. — Digué l’Olivier a qui començava a acabar-se-li la paciència. — Mira, no sé què t’ha passat però potser m’oblido del teu regal. Pensava anar amb tu sis dies a Barcelona però no tinc ganes de portar un sord-mut de company de viatge.

El Guillaume se’l va mirar.

—Barcelona?

—Sí. Barcelona. On el temps és infinitament millor que aquí, es pot anar a passejar a la platja, hi ha una pila de coses interessants per veure i a més s’hi menja de conya.

—Com se t’ha acudit Barcelona?

—No t’agrada la idea?

Hi hagué altre cop una pausa llarga per part del Guillaume. L’Olivier es va mirar son fill de reüll i veié que l’expressió de la seva cara havia canviat.

—Ja em faràs saber si t’interessa el viatge. Suposo que ara et tancaràs a l’habitació a estudiar i xatejar. Si no et fa res, jo convidaré els amics perquè no tinc ganes de que paguis amb mi el que sigui que tens ara.

El Guillaume no badà boca. No podia explicar què li passava perquè ni ell realment ho sabia. Tot el que tenia eren les seves grans notes per fer-lo sentir segur de que la seva vida no seria un fracàs total i absolut. Quan mirava al seu pare hi veia un home cansat i estancat en una vida on ja no hi havia canvis. I quan es fixava en la seva mare es desesperava. Ella estava buscant desesperadament un nou lloc on encaixar però no l’acabava de trobar. Ara li havia agafat pel yoga i pel seu entrenador, el Marc. Es veia d’una hora lluny que era un xarlatà però havia ensarronat a sa mare. Li feia por fer-se gran i convertir-se en un d’ells. En un adult buscant un lloc a la vida o en un adult que l’havia trobat però s’hi ofegava com son pare. I això que era un home amb potencial.

L’Olivier va aparcar al garatge i el Guillaume va baixar del cotxe. Trencà el silenci per demanar.

—I quan anirem a Barcelona? Ho dic per si em cau prop d’algun examen, per estudiar abans i poder anar-hi sense llibres.

—A principis de desembre. — Va fer l’Olivier.— Els bitllets els reservaré aquesta tarda.

El noi pujà a la seva habitació i l’Olivier va anar al seu despatx a comprar els bitllets i a escriure un llarg correu al seu amic…

 

 

 

 

El desconegut conegut III.

Gràciadivina

A la una de la matinada el Dani encara hi donava voltes. Ara ja era massa tard. No podia desvelar el seu secret i calia continuar amb el joc. Un sentiment d’impotència s’amarà d’ell. L’havia feta massa grossa amb la seva fantasia i a més hi havia implicat un amic seu. Ara la Martina havia convidat l’Olivier a Barcelona i ell hauria d’inventar-se quelcom plausible sobre la seva vida al país való. Havia de ser quelcom que l’impedís viatjar a Barcelona. Però què? Una dona i uns fills era inacceptable. Ja havia dit a la Martina que era solter. Una àvia discapacitada potser? Un torneig de no sé què. Encara hi donava voltes. S’havia adonat del merder en què s’havia fotut a ell i al seu amic quan li va arribar un missatge al mòbil dient que havia de mirar el correu. El missatge no contenia cap mena de salutació com era usual en el seu amic. Alarmat el Dani mirà la bústia de correu electrònic en arribar a casa de la feina. El belga havia redirigit el correu al Dani per posar-lo al corrent del que passava.

Ja li ho havia advertit el seu amic que no era bo seguir amb una farsa, que en algun moment s’havia d’acabar i que viure en una mentida desgasta molt. Decidí dir-li a l’Olivier que no respongués al correu mentre els dos pensaven què fer amb la situació. Es va maleir els ossos per l’atzagaiada.

Aquell vespre la Martina dormí intranquil.la, martellejada per la curiositat. Per què no hauria escrit l’Olivier? Potser havia tingut un dia difícil a la feina, o potser es començava a cansar de l’intercanvi d’informació anodina sobre les seves respectives rutines. Al pis de sota el Dani seguia redactant un correu que ja no sonava tan xarbotant d’alegria com els que havia escrit fins aquell moment perquè l’enviés el seu amic. «Ho notarà i es cansarà» pensà ell entristit. Li agradava saber què feia la Martina, aquella noia que sempre li havia semblat fora del seu abast i de qui estava encaterinat des de sempre però no es volia embrancar en un joc tan brut i molt menys havia esperat d’ella que convidés a aquell desconegut a visitar la ciutat.

Escrigué el cos del correu i després demanà al seu amic que no l’enviés de seguida sinó que esperés un parell de dies per fer-ho. Molt probablement la Martina interpretaria que aquell convit estava fora de lloc i llavors potser es distanciaria de l’Olivier. Eren prop de les dotze quan acabà de redactar el mail.

L’endemà al matí el Dani sentí el despertador de la noia i les seves passes poc després com era habitual i es demanà si estaria inquieta per la manca de notícies del belga. Desitjà que no fos així. En el fons l’havia observada des de feia anys però la font d’informació més real que tenia d’ella era l’Olivier. A través d’ell havia esbrinat que els seus esports favorits eren la natació i el patinatge sobre gel, que detestava l’hivern perquè la feia sentir trista, que de tant en tant passava molts nervis a la feina i que enyorava la seva millor amiga, que havia marxat a viure a Tarragona després de treure’s les oposicions de professora de secundària feia un any i mig. I ella, què en sabia d’ell? El que havia anat explicant el seu pare a la Martina quan aquesta demanava pel Dani. I ho havia fet prou sovint es veu. Fins i tot el Joan li havia començat a fer bromes amb “la teva xicota del pis de dalt” durant una bona temporada després que ella tornés d’Holanda. El Dani s’enllestí per anar a la feina i s’ho va fer venir bé per sortir en el moment en que notà que la Martina també marxava. S’entretingué a la porta mentre ella baixava el replà i la ullà per veure com estava. S’havia vestit de manera alegre i les seves passes decidides feien joc amb els pantalons vermells però quelcom en la seva mirada era menys picardiós que durant les darreres setmanes.

—Bon dia Martina!

—Bon dia Dani.

Ella el mirà directament als ulls i al Dani li se li va foragitar el cor. Les hores d’aquell dia no passaven per la Martina tan ràpidament com hagués volgut. La seva feina no fluïa i estava desassossegada. Havia de redactar quatre notícies però el text li semblava inconnex i incoherent. Definitivament l’assumpte amb l’Olivier no se li estava posant bé i aquell debat interior sobre si seria convenient o no aferrar-se a una amistat tan llunyana i desconeguda, li estava drenant l’energia.

Per sort durant l’esmorzar la Martina pogué compartir la mitja hora d’esbarjo amb el Santi, que la va animar amb les seves bromes. El fotògraf i historiador portava gairebé vint anys treballant al diari i havia esdevingut un supervivent en temps de tempesta. Tenia quaranta-cinc anys i una panxa incipient que feia palès que era tan amant de la bona taula com de la seva família. En Santi parlava sovint dels canvis que havia experimentat Barcelona i havia esdevingut un detractor de la ciutat aparador en què s’havia convertit la capital catalana.

—Estic espessa avui Santi. M’hauré de prendre una dosis doble de cafè i quedar-me sense dinar per acabar els reportatges.

—Et passa quelcom?

—No estic gens inspirada. Em falten les ganes d’escriure.

—Però si precisament la bombolla immobiliària i els desnonaments és un tema que t’interessa!

—Ho sé. Però tinc el cap en un altre lloc.

El Santi la mirà encuriosida.

—En un lloc agradable o desagradable? —demanà ell encuriosit. La Martina era la dama de ferro de la redacció. Ni tan sols la mort de la seva mare s’havia emportat ni una engruna de la seva inspiració d’escriptora. Havia de ser quelcom greu.

—Encara no t’ho sabria dir. Crec que estic posant massa energia en conèixer algú que està molt lluny de mi.

—No em diguis que encara segueixes escrivint a aquell holandès catalanitzat? —digué ell incrèdul.

—És belga. I sí, encara segueixo amb la nostra amistat…

El Santi va sospirar.

—Vols que anem a fer un cafè avui a l’hora de plegar?

—Fet!

I mentre a la redacció la Martina lluitava per escriure un reportatge que fes posar als barcelonins els pèls de punta per l’encariment abusiu del preu de l’habitatge, a Bèlgica l’Olivier pensava entre visita mèdica i visita si no era el seu deure moral més noble ajudar al seu amic Dani a donar el primer pas amb la noia que li agradava. Ell havia estudiat medicina per guarir els seus pacients. El Dani se’n podria considerar un. La medicina havia absorbit la seva vida de tal manera que li quedava poc temps de lleure. I quan en tenia es dedicava a l’esquí i la hípica, a les barbacoes amb els pocs amics que tenia i al seu fill a qui veia cada dos caps de setmana i del que estava orgullosíssim. Era solter encara perquè mai s’havia casat i el seu fill Guillaume va ser el millor fruit de la relació més llarga i profitosa que havia tingut mai amb una dona. Desafortunadament la seva professió s’enduia bona part de l’energia necessària per buscar una persona nova. I el Dani tenia suficient temps lliure i la noia però li faltava l’impuls. Calia una solució mèdica invasiva.

 

 

El desconegut conegut.

Gràciadivina

Al pis de baix  el Dani parava la orella per sentir si la Martina havia arribat. Li hagués agradat tant poder demanar-li personalment com havia anat el dia! Feia moltíssim que es coneixien, de tota la vida gairebé perquè el Dani es va mudar a aquell pis amb el pare i el germà quan tenia només vuit anys. La seva mare s’havia mort d’un accident de carretera i s’havia emportat la poca il.lusió de viure que tenia el seu marit, l’Ignasi, que als trenta-set anys s’havia quedat amb dos nanos als que pujar sense tenir ni idea de com fer-ho. Per no saber no sabia ni cuinar. Va avorrir als seus dos fills a base de plats de pasta amb qualsevol salsa fins que es va atrevir a fer un pit de pollastre arrebossat. L’Ignasi veia a diari la cara de dolor dels seus fills en despertar-se en aquell pis que havia estat una llar plena de vida i garola a tota hora. Cada racó de la casa cridava el seu nom i al final, l’Ignasi va decidir “pel bé dels nens” però sobretot del seu, anar a viure a un altre lloc. Volia canviar de barri per no ensopegar-se amb la gent de sempre que el miraven amb compassió. Si començava de nou a un altre barri, ningú se’l miraria de cap manera especial. I un altre pis ajudaria a deixar enrere la Mercè. El Dani i el Joan van ajudar al seu pare a entaforar tot el que van poder en les caixes pel trasllat. Es van endur roba, vaixella, quadres, fotografies, llibres i els mobles. L’Ignasi no tenia diners per canviar-los tots i va pensar que ben mirat amb el canvi de pis i de barri ja n’hi hauria prou per passar full. L’esforç d’adaptació enterboliria el record de la dona que tots tres necessitaven encara. I així va ser que es van mudar al carrer de Sant Gabriel, sense conèixer ningú a Gràcia.

El Dani recordava perfectíssimament el dia del trasllat. Dos homes amb un camió traginaven coses amunt i avall mentre el seu pare anava dirigint l’operació tot avisant d’on havien d’anar els mobles i desembalant les caixes de mudança per col·locar-ho tot al seu lloc.

El Joan i el Dani ajudaven pujant objectes petits. L’Ignasi ho va voler així. El Dani estava pujant una capça amb un ninot seu i una pilota de futbol quan de sobte va veure la Martina que baixava l’escala davant de la que va saber que era la seva mare. La nena anava pentinada amb dues trenes i vestida amb un vestit de color cru amb un estampat de cireres.  Va mirar el Daniel amb curiositat fins que la mare li va dir que no badés que feien tard. La nena es va girar i li va somriure i el Daniel es va quedar palplantat aguantant la caixa i sentint-se inútil per no haver sabut presentar-se com calia. Son germà l’arrancà del seu estat d’ànim de letargia tot dient:

— Què fas babau que no et presentes?

Ja era massa tard, la Martina i la seva mare ja eren al primer pis i no hagués estat  elegant anar darrere d’elles. Es va estar tot el dia pensant en com es diria aquella nena del pis de dalt…

La Martina va créixer observant el Dani. De petita havia estat el seu ídol i un dia li va dir a una amiga de l’escola que un dia es casaria amb ell. Però les converses entre els dos no passaven mai del “bon dia” i la “bona tarda” que s’intercanviaven quan es trobaven per l’escala. I això que la Martina treia el cap per la finestra sovint per veure’l jugar amb el seu germà i altres nens al carrer. Algun d’aquells alguna vegada s’havia adonat dels ulls inquisitius de la nena i li havia tret la llengua. Llavors ella fugia del costat de la finestra empegueïda. Era curiós que el nen que li havia agradat tan hagués estat tan prop seu i no hagués mai gosat fer cap pas.

Aquella tarda de diumenge ensopida la Martina havia decidit posar ordre als seus records i va començar a escanejar fotografies antigues per guardar-les digitalment i es va trobar comparant-se als seus trenta-set anys amb la nena que havia estat. Mai no va gosar dir-li res al Dani i en canvi trenta anys després, estava a punt de convidar un desconegut a casa seva. Va pensar en allò que li havia dit feia dues setmanes sa mare i va començar a redactar un correu. Prop dels vuitanta la dona va confessar-li a la seva filla que es penedia més del que no havia fet que no pas d’allò que havia fet tot i que en la seva joventut no s’havia considerat adequat. La Martina va donar moltíssimes voltes al que li havia dit la seva mare però no va aconseguir recordar en quina una ocasió la seva mare no havia pogut fer el que volia. Es va quedar però amb aquesta idea de que més valia no penedir-se del que no s’havia intentat i va començar a escriure el correu que li enviaria a l’Olivier.

El desconegut conegut.

Gràciadivina

El sol envaí entremaliat el son de la Martina tot entrant sense permís a través de les escletxes de la persiana abaixada. El resquitx de claror l’arrencà del seu darrer somni i obrí un ull. Els sorolls inconnexos però familiars del carrer l’embolcaven i apercebé l’agradable sensació de benestar i seguretat. La paraula «Geborgenheit» li colpejà la ment. Era intraduïble però descrivia el seu sentiment d’assossec i tranquil·litat matiners. Seguí escoltant el batec del carrer fins que els seus ulls estigueren tan desperts com les seves orelles.  Els darrers minuts abans de llevar-se eren un ritual per a ella. Primer repassava amb la mirada el seu voltant i després estirava tot el seu cos fins que sentia com li petaven alguns ossos. Aquell cruixir l’abellia tant com els grinyols entranyables de les portes de casa seva que la saludaven en obrir-se i tancar-se. Era el pis que havia heretat dels seus pares i que l’havia vist créixer i marxar per forjar-se una vida pròpia en un altre país, lluny de tot el que li era familiar. Mentre recordava el seu retorn a la casa de la seva infantesa, una fiblada d’alegria li travessà el cor. El present era tant bo com el passat i potser li portaria una aventura insòlita com les que va viure quan vivia a Alemanya. La seva vida regulada era un ungüent que compensava els anys d’estretor que havia passat durant la seva joventut però el seu caràcter lluitador i alegre li feien veure-ho tot amb una alegria que la majoria envejava. Un pensament sobtat li donà una embranzida d’energia. Potser tindria algun correu? Considerà durant uns segons si potser no era excessiu esperar que aquell desconegut  l’hagués tornat a escriure tan ràpidament. Si encenia la tauleta i no tenia cap missatge seu sentiria una certa decepció però s’hi havia d’arriscar. En la foscor que l’habitació oferia amb les persianes abaixades i els porticons tancats, es va mig incorporar i allargà la mà per agafar la tauleta. L’aparell reaccionà d’immediat i la Martina accedí al correu. El seu cor s’accelerà en veure que tenia un missatge del seu desconegut conegut. Aquell noi que suposadament tenia la seva edat, l’havia contactada a ella a través d’una xarxa social perquè cercava contacte amb catalans. Era belga i havia après el català durant els dos anys que havia treballat a Barcelona. Ara, altre cop al seu país, aquest se li feia feixuc i anodí en comparació amb la Península i volia no perdre-hi el vincle. Només veure que tenia un missatge del Olivier s’alegrà. Allò li donà prou energia per arreglar-se a cent per hora. Hauria de respondre més tard perquè eren dos quarts de vuit i havia d’afanyar-se si no volia fer tard a la feina.

S’enllestí amb el tremp habitual mentre la seva curiositat felina pensava en el darrer missatge del belga i amb un somriure pintat als llavis sortí de casa i baixà les escales rabent. Al primer segona una porta s’obrí i aparegué el Dani que la saludà amb «un bon dia Martina» i amagà el seu esguard. Havien estat veïns tota la vida però el Dani era massa tímid per entaular cap conversa de més de cinc minuts. La Martina pensà que era una llàstima que un noi tan ben plantat fos tan apocat perquè segur que podria tenir força èxit amb les dones. Als seus trenta llargs encara no l’havia vist acompanyat de cap femella i això l’amoïnava. De petita, en canvi, el que l’havia preocupat era que ell no es fixés en ella. El Dani era el nen més guapo de tot el barri i semblava també moltíssim menys arrauxat que la resta dels que coneixia ella. El seu posat callantívol i els seus ulls blaus l’havien encisada.

La feina es va fer lleugera aquell dia i en acabat va voler fer les compres ràpidament per poder escriure el seu desconegut conegut i no deixar-lo penjat. Aquella relació virtual li havia aportat un punt de picardia que havia quedat soterrat en el seu cor. No li era fàcil trobar gent amb qui connectar. No li havien agradat mai els homes llagoters i  per això el flirteig portava una bona dosis de xerrola encaminada a ensabonar les dones per fer-les caure en una relació. Per això sempre li havien agradat els homes estrangers, menys aduladors que els ibèrics.

Va desar totes les compres lentament per poder assaborir posposar el moment de respondre el correu. S’assegué i redactà el missatge quatre vegades fins que quedà satisfeta. Aquell vespre la Martina anà a nedar una estona i quan arribà a casa es va dedicar a netejar una estona fins que arribà l’hora de sopar. Es va prometre a si mateixa no tornar a mirar el correu electrònic fins l’endemà. S’estava convertint en una addicta a l’Olivier i ni tan sols el coneixia…

 

L’home sense paraules i les paraules sense l’home.

 

Les passes contundents i mandroses colpejaven aquell terra de rajoles centenàries i feien trontollar alguns mobles de la casa cap a les set del matí. Les seves ablucions matineres seguien un ritme simètric i inamovible digne de la precisió temporal d’un rellotge suís que poc va canviar amb el pas dels anys. El clic de la radio amb la garola animada i irreverent dels presentadors em despertaven definitivament del son reparador en els meus anys d’infantesa. Amb les persianes abaixades i els porticons tancats, l’obagor del pis de Bonavista convidava a seguir en el món dels somnis en què ell semblava sumit des d’antuvi.

El record primerenc que tinc del meu pare és el del treballador artesà es passava bona part del dia tancat al seu taller per fer els abrics de pell que havien de mantenir-nos a tots tres i que sortia encaboriat per fer els àpats amb nosaltres, tot mirant àvidament les notícies de la televisió. No perdonava la radio del matí ni la migdiada que feia al sofà de casa després de prendre el cafè. La gent el recorda com a una persona entranyable, generosa i bromista i és cert. Però aquests trets de la seva personalitat els vaig anar descobrint de més gran perquè de menuda jo no l’analitzava sinó que l’observava només amb ulls d’intuïció i el que em deia aquesta era que mon pare necessitava soroll per fora però calma per dins.

Desconec quins diàlegs tenien els pares en aquells moments en què la televisió no era omnipresent a casa, però de ben segur que giraven prou sovint al voltant meu perquè no recordo cap aniversari en què els dos no encertessin a regalar-me just allò que em feia il·lusió. Em ve al cap en especial un set de maig en què vaig arribar a casa de l’escola i mon pare esperava al sofà amb dues nines menudes idèntiques però una rossa i una morena al seu costat. Els seus ulls espurnejaven perquè sabia com em delia per aquell regal.

El pare era alhora silenci i soroll. El silenci l’envoltava a ell i a la seva vida perquè no hi sentia bé i l’univers que l’embolcallava no el sacsejava a crits com als altres. I era soroll perquè inevitablement necessitava la radio i la tele a un volum que jo i la mare sentíem amb el cos tan o més que amb les orelles. Ell percebia el món amb una innocent clarividència i l’analitzava interiorment sense mostrar el que l’inquietava. O si més no aquesta era la impressió que jo tenia d’ell. No recordo que m’interrogués gaire a mi el meu pare i tampoc que fes massa preguntes a la mare. I tanmateix, quan apareixia un desconegut a la seva vida, el cosia a qüestions fins que el contrincant quedava extenuat. La curiositat del meu pare era infinita i ens va costar més d’un enrojolament a la mare i a mi. A la meva primera parella d’Holanda li va arribar a preguntar durant un dinar si els nens del seu país també jugaven a futbol. Aquell dia l’Arnold es va menjar l’àpat fred perquè respondre a l’interrogatori no permetia ser prou ràpid per devorar els aliments mínimament calents.

De vegades em demano si la seva curiositat i la tendència a ser un pèl xafarder li venien de la seva mare, la Lola, a qui el seu marit anomenava sovint sorneguer “gramòfon”. Com que la meva àvia es va quedar vídua molt jove i el meu pare era el menut nascut en un mal moment de la història, a ell  li va fer de pare el seu germà gran, el Tomàs. La família però no acabava de tenir la fortuna com a aliada i el Tomàs va morir d’una infecció d’oïda de molt jove i el pare va quedar molt afectat per la pèrdua de son germà gran. Era en aquella època el puntal de la família i la seva mort va significar moltes penúries econòmiques.

Sé del que m’explicava durant els àpats festius, que de petit va haver de canviar tretze o catorze vegades de casa i que van arribar fins i tot a viure a Premià. Però de totes les èpoques de la seva infantesa la que més em va cridar l’atenció va ser aquella en què la meva àvia, la Lola, va fer de portera a la família Moritz, els de la cerveseria. En aquell temps la fàbrica estava cap a Sant Antoni. El pare en parlava molt bé de la família Moritz perquè eren molt generosos amb els empleats i perquè ell jugava sovint amb els petits de la família germànica i de vegades fins i tot se l’emportaven a una segona residència que tenien al camp. Certament aquells moments li devien compensar les males estones a l’escola, que no li agradava gaire pel que explicava.

No he entès mai per quin motiu no s’hi va aficionar i  ara fa ben bé sis mesos que encara m’intriga més aquesta qüestió. Resulta que mon pare es considerava una nul·litat en qüestions acadèmiques però en canvi ma mare ha trobat un registre exhaustiu de la seva vida en forma de carpetes organitzades amb tanta cura que posarien en evidència el bibliotecari més eficaç. La meticulositat de mon pare ha deixat bocabadada a la meva mare, que és la secretària de la família. També em sorprèn que sense haver anat gaire a escola vagi aconseguir amb el seu treball i el de la mare reformar el pis de Barcelona, comprar una segona residència, canviar quatre vegades de cotxe i pagar la meva escola i totes les despeses fins que vaig voler marxar de casa, prou aviat això sí. Per força havia de ser destre en matemàtiques perquè altrament els números no haguessin pas sortit durant tants anys.

La infantesa de mon pare no va ser gaire dolça amb totes les trifulgues de la polsosa postguerra que va tenyir Barcelona del mateix gris que la pólvora que s’hi va cremar. Hi ha un proverbi de William Wordsworth que diu “the child is the father of the man”, el nen és el pare de l’home. I el nen espantat i vulnerable de la postguerra va fer un home molt fort per fora, però tan fràgil per dins que no volia mostrar a ningú com era.

El seu aspecte de jovencell neulit dels divuit anys va canviar radicalment i mon pare va anar guanyant pes i rialles fins convertir-se en l’home que conec jo, tots els de la família i els amics. Una cosa però no va canviar mai: La seva mirada enquimerada en mons llunyans i exòtics que feia sospitar que tot i ser-hi físicament, ell s’enlairava i marxava a algun altre racó somniat. Potser a Austràlia, que sempre m’ha dit que volia visitar. Desconec si de nen va llegir algun llibre que el va impressionar o si son pare, un viatjant, hi va arribar a anar i li va omplir el cap d’imatges de bells paisatges.

Ell ja ho deia que “feia volar coloms” i reconec que a ma mare i a mi aquella distància mental de vegades ens feia emprenyar perquè ens sentíem invisibles.  Però no ho hem estat mai. De fet del que estic convençuda és de que mon pare necessitava fermament una família pròpia i de que per aquest motiu li era tan sagrat que per Nadal es convidés a tots els membres a taula. Això l’omplia d’orgull. Igual que l’omplia d’orgull quan jo treia bones notes o feia quelcom que agradava a l’escola.

Una de les coses que més m’han sorprès de mon pare en aquests darrers mesos és que he descobert el seu món i el que el preocupa a través dels seus somnis. I és que al sociosanitari i a l’hospital la vida és tan ensopida que el més interessant eren el menú del centre i els propis somnis. N’hi ha un que m’ha quedat gravat per sempre perquè mon pare me’l va explicar tot amoïnat per fer-me’l interpretar a mi. Va somniar que a casa seva només hi havia un cor i que  en el somni no ho entenia i es preguntava per què només hi havia un cor, si a la família en som tres. És més que obvi que el martellejava que la mare estigués sola sense ell o sense mi, tantíssim com a mi m’amoïnava i desesperava la idea de no tornar a trobar l’aixopluc que coneixia de petita a casa amb els meus pares perquè ell ja no hi podria tornar.

Em demano com pot ser que es visqui tantíssim temps amb una persona sense aconseguir que exterioritzi el que sent. Sospito però que les seves reserves es devien a l’educació masclista típica d’aquells anys que no permetia als homes demostrar emocions i a la seva timidesa intrínseca molt ben disfressada.

Mon pare deia sempre que no se sabia expressar bé. Potser és cert. Potser per això ell, que no va anar pràcticament a escola, va farcir la sala d’estar de casa amb una petita biblioteca que li va costar molts calés. Era com si mon pare intentés trobar en aquells llibres les paraules que li mancaven per plasmar el seu univers i la seva vida i que jo vaig aprendre llegir en els seus gestos i en els seus ulls fetillers de vegades, ombrívols d’altres. S’ha de fer cas a la dita alemanya “Stille Wasser sind tief”. Les aigües tranquil·les són profundes.

Curiosament m’he adonat just aquests darrers mesos de que mon pare era força presumit. De fet jo fa un any no hagués dit mai d’ell que ho era. Al sociosanitari insistia en anar ben afaitat i que li posessin roba que l’afavorís. No havia caigut mai en què l’abellís tantíssim la roba però remenant els seus armaris la mare i jo hem descobert tot un fotral de pantalons, camises i jerseis que no havíem imaginat. Sabia que el pare no hagués tolerat que la mare o jo anéssim malgirbades i els darrers anys sempre es fixava en si jo portava mitges noves o un faldilla d’un color afavoridor. A ell el vestuari també l’enderiava es veu. Me’n vaig adonar quan un vespre al sociosanitari em va explicar totalment torbat que havia somniat que totes les peces de vestir de tots els pacients volaven per les habitacions! Li feia pànic perdre la seva roba però suposo que era perquè en aquests llocs on no et deixen tenir absolutament res, la vestimenta és una de les poques coses que et pertany i t’hi aferres. I també era és quelcom on es veu el gust o poc gust de la gent i al pare li va acabar sortint la vena de dandy. Els únics luxes que es va permetre van ser l’apartament, els cotxes, un parell de rellotges i les col·leccions de segells i monedes que estic convençuda que feia per tenir més ocasions de veure el seu germà Lluís.

Les dots d’observació de mon pare em van sorprendre fins al final. Notava si portava un anell o un altre i això em va fer recordar que quan ell tenia diners no els escatimava i ens obsequiava de tant en tant a la mare i a mi amb quelcom bonic per empolainar-nos. Per això no em va negar mai algun caprici en plata del que em vaig encaterinar a Tossa en algunes d’aquelles botigues de bijuteria fetes per atraure dones com la mare o jo, que quèiem en la temptació adesiara. Sortosament per mon pare jo no demanava gaire sovint res i potser per això ell no em va dir mai no.  Com a  bona filla però, sabia quan demanar aquestes coses al pare i els caps de setmana i les vacances a Tossa eren el moment ideal.

Els instants escàpols que vam passar plegats a l’apartament són uns records tan preuats per mi, que Tossa ha esdevingut el paradigma de la felicitat eterna. Ni abrics de pell per acabar, ni clientes pesades, ni despertador ni telèfons. Només els tres, els nostres àpats mariners, els plats de verdura fresca que preparava la Margarita, els bunyols casolans de la Maria del Gaspar i aquella bella vista al mar que se m’ha quedat esculpida a la memòria. Tossa era on els tres trobàvem el silenci més gustós.

Em burxina el cervell, i ho farà durant molt temps com va aconseguir cobrir amb un vel de pudor la seva naturalesa acurada i complexa. Sens dubte mon pare va fer honor al seu segon cognom i va ser un bon carceller de les seves emocions i dèries. Se l’havia de mirar als ulls al pare per adverar què pensava. Tan enraonador i bromista que era fora de casa, dins de la llar era sovint callantívol.

I si bé de parlar deia que no en sabia gaire, de preguntar ja us he dit que sí. No va perdre mai el costum d’interrogar tothom que se li posava bé. Formava part de la seva naturalesa curiosa i entremaliada, una característica que a ma mare de vegades la treia de polleguera però que a mi em semblava una expressió de les seves immenses ganes de conèixer. El costum li va quedar enganxat i no va marxar ni amb aigua calenta perquè a l’hospital de Sant Pau quan hi va entrar per primera vegada abans de la recta final del seu viatge, als dos dies de ser-hi ja sabia els noms de tot el personal, d’on venien i on vivien i és que ningú dubtava que de memòria i de capacitat en tenia molta, tanta com de panxa.

Era amant del bon menjar, dels dolços, que inevitablement menjaré ara en dies festius per recordar-lo a ell, dels objectes bonics i de la música. Hagués desitjat de tot cor saber tocar un instrument i per això em va pagar amb gust les classes de guitarra mentre les vaig fer i dos teclats electrònics per si jo sortia amb bona oïda. Desgraciadament sóc més apta per reproduir les melodies dels idiomes estrangers que les notes de les partitures però malgrat tot sé que algun dia em tornaré a posar amb això de la música perquè no ho he abandonat pas del tot perquè li ho dec.

Molts han retret al meu pare no tenir mà dura amb mi i em consta que a la mare també. No obstant, tant l’un com l’altre han estat sempre uns bons còmplices de totes les meves decisions, un senyal inequívoc de que confiaven en mi i en el meu enteniment. El pare fins i tot em va arribar a picar l’ullet en alguna ocasió en què la mare no estava d’acord amb algun dels meus propòsits. Crec que és precisament aquesta confiança muda, aquesta complicitat implícita en la nostra relació que a mi m’ha emocionat fins el darrer moment.

Com el dia que el vaig anar a buscar al sociosanitari per portar-lo a fer la prova d’audició. Jo no vaig gosar ni fer la migdiada malgrat una extenuant jornada laboral perquè no volia fer un sol minut tard a la nostra cita. Vaig arribar a dos quarts de sis com li havia promès i ell m’esperava ben vestit amb la certesa que jo no li fallaria. I en veure’m em va dir «avui anem a fer la prova d’audició». L’excursió i la tarda amb ell van ser una peripècia. Vaig patir com una condemnada mentre li feien passar el test perquè cada errada seva era com si m’hi anés a mi la vida. I cada encert com un gol dels que clamen els aficionats. Vam ser un equip i tot i que el resultat de la prova va ser nefast, jo vaig fruir de l’excursió i de la missió complerta entre tots dos.

És lògic està immers en un propi món quan no s’escolta bé el del teu voltant. I és lògic no ser gaire enraonador quan no se sent bé el ressò de les pròpies paraules. El callament del mon del pare es traduïa en un silenci que venia del seu interior i que li robava les paraules. Per això no explicava el que emboirava la seva alegria. Era la simfonia de silencis, els gestos amb el cap i les mans i sobre tot els seus ulls els que parlaven per ell.

Van ser precisament els seus ulls que em van mirar d’una manera que no m’havien mirat de feia temps els que em van dir que mon pare havia entès, ara fa dues setmanes el dos d’abril del 2020, que ja no ens veuríem més. I sense paraules, com solia fer ell, em va fitar amb tendresa i serenor i probablement amb un somriure mut, que no vaig veure per la mascareta. I sense paraules també vaig marxar jo quan feia la becaina després de donar-li el dinar i d’ensenyar-li les frases que havia escrit per tal que les llegís. Vaig marxar de l’habitació de l’hospital  després d’acaronar-li fins que va tancar els ulls, cansat i dèbil per la malaltia però alhora seré i pacífic. El vaig deixar en aquell moment per recordar-lo dormint tranquil com l’havia vist tantíssimes vegades abans quan feia la becaina.

Els que el coneixen coincideixen en definir-lo com una persona entranyable, generosa i bromista. Jo afegiré que mon pare era també una persona molt complexa que es va voler vestir de simplicitat per humilitat  i picardia.

 Espero saber honrar el que he m’ha donat i el que he aprés d’ell.

En Memòria del meu pare Jordi Martín Carceller.

La Porta XXIX.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet i el Max van arribar els primers. La Lícia era a la sala d’estar amb la Samantha a qui li havia hagut de fer una infusió perquè se la menjaven els nervis. El Joan no parava de comunicar-se amb membres d’altres cèdules de tot Arda I. Pel que semblava el sistema no només havia fallat de manera localitzada sinó que el problema era global. Tan bon punt la Lícia veié el Benet va anar cap a ell per abraçar-lo i li demanà on paraven l’Eva i el Joel.
— Els he perdut a la sortida però crec que estan bé. Suposo que no trigaran en arribar. — No n’estava segur del tot perquè l’atac aeri els havia agafat tots per sorpresa.
— Què està passant?
—El sistema ha perdut el control sobre la majoria de ciutadans. Feia temps que l’elixir havia deixat de funcionar per a molta gent i sense la droga el règim no és sostenible. No es pot eliminar la llibertat ni la voluntat de la gent sense oferir-los felicitat eterna. L’estat d’acontentament que provocava l’elixir va quedar eliminat i per tant, amb el cap clar, la gent ho veu tot diferent.— Digué la Samantha.
— Però fa mesos que s’anuncia una nova formulació de l’elixir. N’hem vist els cartells per tot arreu! — Digué la Lícia.
— No deu haver funcionat. O bé no han pogut crear un elixir segur o bé quelcom està impedint que l’elixir faci el seu efecte. — Conclogué el Joan.
— És un virus. — Digué la Samantha. En aquells moments tots la miraren atentament. — És informació confidencial però tan se val. Hi ha hagut una pandèmia i els infectats pel virus es converteixen en immunes a l’elixir. El virus s’ha escampat tan ràpidament que no ha estat possible trobar-ne una vacuna o aconseguir una reformulació de l’elixir suficientment ràpidament. L’administració no podrà aturar la voluntat o no voluntat a submissió per part de tanta gent.
En aquell moment es connectà el dispositiu i l’Eva i el Joel i van entrar a l’edifici. Tots esperaven amb impaciència que s’obrís la porta del pis del Benet. Finalment la parella aparegué somrient. El Joel portava el braç embolicat. La cara de l’Eva s’il·luminà en veure la seva mare.
Les dues dones es van abraçar mentre el Benet s’acostà al Joel per demanar-li què li havia passat al braç.
— En esclatar la primera bomba una dona ha caigut al terra i jo he sortit del cotxe per ajudar-la a pujar al nostre vehicle. I llavors ha caigut una segona bomba i ha rebentat una font propera i els fragments de pedra m’han impactat. Res de l’altre món però sagna una mica.
— I la dona?
— La dona i un dels agents de vigilància que havien pujat al nostre cotxe han preferit seguir el seu camí a peu. Suposo que aniran a buscar les seves famílies…
— El sistema ha perdut una batalla momentàniament. És obvi que l’administració d’Arda I no estava preparada per una situació d’emergència així. — Digué la Samantha. Però ens hem d’organitzar perquè no es deixaran vèncer fàcilment i voldran reconquerir el poder perdut.
— Com saps això del virus? — demanà el Joan escèptic.
— Tinc una amiga que treballa al laboratori. Normalment això és secret però ningú és capaç d’ocultar una informació tan valuosa sobre tot quan pot ser útil als éssers propers.
— Ha estat una indiscreció per part d’ella! — digué l’Eva.
— Cert. Però quan quelcom ens preocupa és molt difícil i feixuc portar la càrrega tot sol. Sense l’elixir som humans. I a ella ja li havia començat a fallar. Com a mi…
— I ara què? —Demanà la Lícia.
De cop el Joan, que seguia en un racó de la sala d’estar comunicant-se contínuament, digué:
— La gent ha sortit en massa i es dirigeix cap a les oficines de l’administració central. I no només està passant aquí sinó també a altres indrets d’Arda…
— Què volen? —demanà la Samantha.
— No ho sé. De moment només sé que a diverses grans ciutats d’Arda la gent s’ha aplegat davant dels òrgans d’administració i reclama un canvi de vida i llibertat.
La mirada de la Samantha es va cobrir amb un tel d’obagor.
— No te’n alegres? — demanà l’Eva.
— No tinc clar que la gent estigui preparada per a la llibertat. Se’ns ha donat la vida tota feta durant massa temps.
El Benet entrà a la sala amb el Joel.
— Companys! Jo acabo d’avisar als meus amics. Ells ja s’han assabentat de la marxa i volen anar a l’edifici de l’administració. Jo també hi vull anar! Algú em vol acompanyar?
La primera en dir que sí va ser la Lícia seguida del Joel. No van trigar en apuntar-s’hi tots. El Benet també va avisar el Mohit i la Jasmina, la Raquel i l’Elena i el Mirko. Van acordar prop de l’edifici de l’administració. Mentre avançaven pels carrers una sensació d’eufòria absoluta els va anar amarant. La Lícia perquè sabia que el que estava passant li donava un temps més de vida, el Benet perquè sabia que no perdria la Lícia i que podia pensar en nous projectes al seu costat. La Samantha no seria una fugitiva. L’Eva i el Joel potser no haurien de decidir entre tenir fills o seguir amb la seva lluita. Caminaven enèrgicament i cada cop més gent sortida de les seves cases i s’afegia a la gernació que s’havia acumulat al carrer. El Benet es volgué aturar un moment per besar la Lícia:
— Saps que no em perdràs de vista fàcilment ara oi? Tu i jo tenim moltes coses a fer!
La Lícia rigué enjogassada.
— Tu i jo rai que crec que seguirem tenint feina! Però què farà la Samantha?
— És una noia molt espavilada. Ja trobarà quelcom!
Trigaren dues hores i mitja en arribar a l’edifici de l’administració. Els va ser molt difícil localitzar els amics perquè en la multitud no es veia ningú i ja no quedaven punts estratègics per trobar-s’hi. El Benet es connectà al dispositiu.
— Són a l’altre banda, gairebé al costat de l’edifici. No crec que ens sigui possible obrir-nos pas…
— Els veurem quan la gent hagi començat a marxar cap a casa.
De cop una potentíssima llum va enlluernar els ciutadans i instintivament el Benet va abraçar la Lícia per protegir-la.
— Mireu! — digué una veu estranya assenyalant cap al cel.
Fent un gran esforç per mantenir els ulls oberts la gent mirà cap amunt.
— Dispararan! — digué algú prop seu.
Talment com si els ho haguessin demanat, la gent anà emmudint i als pocs minuts només se sentia el motor de les naus voladores que planaven sobre la multitud. La Lícia tremolava igual que l’Eva. Tots temien que hi pogués haver un segon atac. Però llavors uns rajos de llum enfocaren directament la gernació i van anar recorrent-la com si intentessin intimidar-la. Com més enlluernaven la gent més silenci hi havia. Transcorregueren uns minuts que es van fer eterns per tots. La Lícia es prometé que si aconseguien sobreviure aquell moment mai més en el que li quedava de vida s’emprenyaria per una fotesa com ho havia fet sovint. El Benet suava de valent pensant que potser les naus acabarien atacant i que no hauria d’haver animat a ningú a sortir al carrer fins que s’hagués aclarit la situació. D’altra desitjava ser part d’aquella revolució silenciosa que havia començat gràcies a un virus. Al final quelcom tan simple com un virus hauria salvat els humans de seguir sent màquines. De sobte les dues enormes naus es desplaçaren fins al terrat de l’edifici de l’administració i obriren les seves comportes inferiors.
— Estan fugint! — cridà una dona prop del Benet.
Els que van poder enfocaren la càmera del seu dispositiu cap a l’edifici per augmentar la imatge i veure què passava. Efectivament s’estava evacuant els dirigents i agents en cap de l’administració.
—Voldran fugir per organitzar-se de nou! — digué l’Eva.
— Tindrem feina! — digué el Joel. — Hem d’impedir que puguin tornar. Ara hem d’erigir un nou sistema sense ells.
Un altaveu sonà potent.
— Ciutadans! Homes i dones d’Arda! Ens tenien controlats a través dels dispositius i gràcies a ells ens poden seguir controlant siguin on siguin. Destruïm-los!
El Benet i la Lícia veieren de lluny una foguera. Molts estaven llençant els dispositius per alliberar-se de tota monitorització.
— I ara com ens comunicarem? — digué la Lícia.
— Hi ha aparells menys sofisticats que ens permetran mantenir-nos comunicats amb els altres però que no seran rastrejats per l’administració…
La Lícia semblava escèptica. Ella ja no portava el seu perquè l’havia deixat al centre de reclusió però tenia la impressió d’estar despullada sense ell.
— Què et passa? — demanà el Benet veient la cara de la Lícia.
— Em resultarà difícil viure sense el dispositiu, sense que em marquin el camí a seguir…
— A tu? Però si casa teva és un exemple de tecnologia mínima!
— Sí! Però m’anava bé per connectar-me amb els meus!
— No t’amoïnis que hi ha mètodes… No és això el que et preocupa crec.
La Lícia el mirà amb els seus enormes ulls mel.
— És la llibertat. El fet de poder escollir sense control que crec que pot portar-nos a tots a una situació insostenible. Ens complicarà la vida….
— Lícia! No et conec! L’home ha de ser capaç de triar! És part de l’encant de la vida. Pot triar malament i indubtablement molts ho faran. Però no pots privar l’esser humà de la seva llibertat d’elecció només per por que escolli malament. Llavors tu seràs igual que l’administració d’Arda. O és que et semblava bé haver de fer el traspàs a la teva edat?
— No! No gens! Però tinc por del caos que pot arribar ara amb tota Arda I sense control.
— No estarem sense control i sense vigilància. Ja l’organitzarem. Però sí hem de procurar que no ens tornin a furtar el dret a sentir, pensar i actuar a canvi d’una droga que ens redueix a màquines de consum.
La Lícia abaixà la mirada. El Benet tenia raó. Aquell era el moment que ella i el Quim havien somniat plegats durant tants anys. Aquella revolta d’octubre pacífica havia posat punt i final a un sistema equilibrat però injust. No hi havia hagut lloc per emocions fortes ni desajustos a l’Arda I que havien conegut. La vida s’havia tornat monòtona i gris. I tanmateix era cert que aquella llibertat sense monitoratge que l’esperava li feia basarda. La llibertat en general feia paüra perquè significava ser responsable única de tots els esdeveniments de la pròpia vida. Respirà profundament i abraçà el Benet.
— I què et semblaria començar aquesta nova etapa de la humanitat passant la nit a casa meva?
— Que seria perfecte! — digué el Benet tot abraçant-la de nou.
La multitud s’anà dispersant serena i silenciosa. S’havia enderrocat el règim d’autòmats, ara només calia veure què significava ser lliure. La majoria de ciutadans que eren al carrer tenia por i aquella sensació els provocava desassossec. La inquietud havia quedat anul·lada per l’elixir i no hi estaven acostumats i sabien que podia condicionar la vida de les persones. Potser la felicitat de l’elixir es basava en eliminar la por? O era possible ser feliç tenint por? Ho haurien d’esbrinar tots per si sols sense l’ajut del maleit beuratge anomenant elixir.
Els ciutadans s’anaven dispersant per tornar a les seves llars i a les seves rutines però amb la feixuga càrrega de l’autonomia d’acció. La il·lusió del triomf es barrejava amb la sensació de la incertesa. Els homes d’Arda I havien retrobat la seva condició humana perquè havien d’afrontar de nou el repte més gran de l’home: la vida en llibertat.