La porta (VI)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Quan va arribar fosquejava. Va activar el dispositiu i poc després s’obrí la porta. Travessà el vestíbul i es dirigí a l’ascensor. En entrar-hi no va poder evitar pensar que aquell holograma estàndard que mostrava l’espai amb una galàxia llunyana la començava a cansar. Com també la enfastijava la inversemblant sensació d’estar suspesa a l’aire quan en realitat tenia un terra sota els seus peus. Però era part del pla de les institucions. S’havia de fer sentir al ciutadà vulnerable davant d’un univers que no es podia controlar, i per aquell mateix motiu els humans necessitaven les institucions a Arda 1 per seguir dirigint la seva voluntat i manipulant els seus temors.
La clau de l’èxit del sistema implantat a tot el planeta era que els humans havien aconseguit deixar enrere les pors que enterbolien les seves existències a glop d’elixir. Aquell pensament l’entristí de nou però en comptes de treure el flascó amb el líquid atordidor, agafà amb força el coll de l’ampolla de vidre. S’adonà de com de fort l’estava estrenyent quan l’Elena la deixà passar a casa i en donar-li el regal sentí que els seus dits estaven entumits.
— Hola! — Digué la noia amb ulls enrojolats però un somriure als llavis. — No calia que portessis res, el vi és caríssim!
— Ho sé. Però tenia ganes de poder-lo assaborir amb tu. N’has begut mai?
— Que jo recordi no. Potser amb els pares quan era petita però no t’ho sabria dir.
La Raquel va anar fins la cuina, va posar l’ampolla sobre la taula i va treure un obridor de la seva bossa.
— Necessitem gots de vidre! — digué resolutiva.
— Ara venen! — féu l’Elena encuriosida. — Hi ha pollastre tikka masala amb verdures per sopar. No esperem a que surti del forn?
— No. El primer tast el farem sense que el paladar tingui interferències.
Els ulls de l’Elena s’engrandiren i va extreure dos gos de vidre que segurament havien estat dels seus pares i dient:
— Endavant!
La Raquel va abocar el líquid als dos gots, l’observà, l’olorà i llavors li digué a l’Elena:
— Ara has de fer-ne entrar un xic a la boca i passejar-lo uns segons pels paladar fins que l’aroma i el gust es despleguin. Després ja te’l pots empassar.
Les dues ho van fer i la Raquel va fer un gest estrany.
— Al principi potser no t’agradarà. — Digué la Raquel. — El primer glop és per acostumar-s’hi. Després ja li agafaràs el gust.
Sense badar boca l’Elena va emportar-se als llavis el segon glop.
— No és només el gust que em sorprèn. És la sensació que em provoca…
— És una droga. I havia estat legal durant molts segles a la major part de Arda 1. Es va prohibir perquè segons sembla els seus efectes no eren controlables.
— Ni permetien controlar la reacció dels individus. — Féu l’Elena que havia preguntat als seus pares més d’una vegada sobre aquell líquid prohibitiu. — L’elixir és un producte químic que domestica les nostres emocions però això em penso que les allibera…
— Totalment cert.
Les dues van assaborir un glop en silenci. Aquell núvol insonor espès que les cobrí més que no pas allunyar-les les acostava l’una a l’altra. La Raquel apreciava a l’Elena com si fos una filla perquè l’havia vist créixer i el traspàs de la seva mare s’havia endut un bocí de la vida de les dues. Costava omplir el buit.
— A la mare li hagués agradat aquest vi.
— Quan tu eres petita n’havíem pres alguna vegada amb els teus pares. El meu marit encara era viu llavors…
— Em feies de mainadera, recordes?
Els llavis de la Raquel dibuixaren un somriure en evocar la cara petita i rodoneta de l’Elena embolcallada amb els llençols mentre li llegia una història.
— Aquelles vetllades eren dels moments més feliços de la meva vida. Tots cinc aquí junts, despreocupats i la sensació reconfortant d’estar entre gent en qui confies…
A l’Elena se li van omplir els ulls de llàgrimes i en veure-ho la Raquel es va alarmar.
— Perdona! No hauria d’haver-ne parlat…
— Sí! — exclamà l’Elena— clar que sí en pots parlar! Però és que jo ja no puc reprimir gaire més temps el que porto dintre i l’elixir tampoc no em fa l’efecte esperat.
— Te l’estàs prenent?
— Al principi no volia i no el prenia. Feia un glop o dos abans d’anar a la feina per poder fer el cor fort. Servia per fer-me dissimular però no per atordir-me suficientment. Llavors, dues setmanes després del traspàs de la mare, quan creia que el dolor havia d’anar minvant i no ho feia vaig comprar dosis extra.
— Què? — féu la Raquel espantada. — Saps que és il·legal!
— Sí. Però com ja us vaig dir a casa del Benet, l’elixir no em fa efecte i si segueixo així algú em denunciarà. Prou feina tinc en dissimular les llàgrimes…
— No et fa gens d’efecte? Has anant al metge?
— Al metge a què? No vull que m’implantin un xip per tenir-me més vigilada. No, de cap manera, L’elixir no em funciona i ja està. Si el Benet em ven el seu me’l prendré també. Però ja he perdut l’esperança…
—Elena!— digué la Raquel fent un altre glop de vi. — El Benet el vol vendre però el necessitarà dintre de poc.
La noia va agafar l’ampolla i s’abocà el líquid semi-prohibit fins a omplir la copa.
— Què dius? Per què l’hauria de menester? Si ell mateix ens va dir a mi i al Mohit que ens el podria vendre…
La Raquel sospirà fort. Una calrada li enrojolà la cara i li va fer venir calor.
— S’ha encaterinat de la Lícia, la dona dels cabells negres que va venir també al vespre de lectura. Ha de fer el traspàs dintre de poc.
— Què vols dir que s’ha encaterinat?
— Li fa gràcia. Me’n va parlar el mateix dia d’haver-la coneguda i la va convidar al vespre de lectura sense pràcticament conèixer-la.
L’Elena clavà la seva mirada als ulls de la Raquel. Un sentiment soterrat endins havia aflorat perquè feia paleses les arrugues horitzontals que sorgien quan una persona reia. Però la Raquel no reia pas. Els grans inquisidors foscos envoltats de pestanyes llargues s’havien empetitit i aguaitaven la seva copa com si li demanessin quelcom impossible.
Feia temps que les emocions havien quedat enrere gràcies a l’elixir i per això als joves els costava reconèixer els sentiments dels altres. No havien crescut observant rostres enfadats, alegres, tristos o enutjats sinó cares impassibles que reflectien una felicitat maquillada. Sentir havia esdevingut un acte subversiu i per això es controlava la bioquímica del cervell amb l’elixir. Però l’Elena havia estat sempre especialment perceptiva i sabia quan algú ja no seguia les regles de les autoritats ni deixava d’emboirar-se quan els metges ho recomanaven. I s’havia mantingut sempre en contacte amb aquella gent rebel per observar les conseqüències de les emocions. Era tan fàcil descobrir-les en les arrugues de la cara i alguns gestos involuntaris! I ara el seu cervell li deia que la Raquel s’havia torbat.
— Et molesta que el Benet s’interessi per la Lícia?
— Perdona? — Va fer la Raquel a qui se li havien endurit les faccions en pocs segons.— Em molesta que s’impliqui en quelcom que el farà patir. I no sé com ajudar-lo si no és fent que es prengui l’elixir.
— Però vaig tenir la impressió que ell no vol.
— No! Va decidir fa temps córrer el risc de trobar-se malament però deixar de viure de manera descafeïnada.
— Jo m’he anat prenent l’elixir en les dosis recomanades i fins i tot l’he comprat fora de la legalitat dues vegades i he pres més del prescrit. Però la tristor no marxa i per altra banda he de dir que la sensació de buit em fa ser més prop de la meva mare…
La Raquel va pensar durant uns segons i va engolir un glop espès i aspre que acaronà la seva gola i la omplir de sensacions i records. Ella tampoc tenia clar que volgués seguir prenent l’elixir. En bevia una dosi mínima però ara sospitava que aquella incomoditat en veure la Lícia a casa del Benet destaparia un sentiment que fins ara havia aconseguit soterrar perfectament. Potser era millor sentir-lo i patir que ignorar-lo, per això ja feia temps que havia reduït la dosis i aquell mateix vespre havia deixat de prendre el beuratge manipulador. El resultat era que ara s’adonava de que una estranya sensació l’amarava i que sense l’elixir s’estava posant nerviosa.
— Mengem? — va fer l’Elena.
— I tant! Com va la gana?
— Una mica millor. Fins aquest matí he anat ingerint quelcom per obligació però sense gaire necessitat. Ara sí que tinc fam!
— T’ajudo?
— No! Ho tinc tot preparat. Pollastre Tikka Masala amb patates i verdures.
—Fantàstic!— digué la Raquel que ja s’havia aixecat per anar a buscar els coberts.
L’Elena era una bona cuinera perquè sa mare i la Raquel li havien ensenyat a preparar una infinitat de plats i ella havia agafat gust a aquella afició de petita. El pollastre d’aquella nit li havia quedat diví i la Raquel se’l menjava amb les mans per poder llepar-se els dits. A l’Elena li abellia veure que els seus plats podien provocar plaer. I havia de reconèixer que aquella recepta barrejada amb el vi tenia un efecte màgic. Quan ja estaven acabant i netejaven al plat amb una llesca petita de pa a la Raquel se li va engegar el dispositiu. S’eixugà les mans amb el tovalló de paper i mirà el missatge escrit. Les faccions del seu rostre van canviar de cop.
— Què és? Passa res? — va fer l’Elena alarmada.
La Raquel sospirà.
— Aquest pollastre estava deliciós! He quedat ben tipa. — Digué per dissimular.
— Espero que no. Encara hi ha postres!
— Mare meva Elena! Ja cal que m’espavili jo a provar receptes a casa perquè realment ara et dec un sopar!
L’Elena mirà a la Raquel. Tenia potser quatre anys més que la seva mare i encara mantenia molta vitalitat. La mateixa que potser hagués tingut la seva si no l’haguessin fet marxar. Begué un altre glop de vi i va omplir la copa de la Raquel. Li porta la beguda a la cuina on la Raquel preparava els plats de postres.
— La crema gelada és a la nevera. Però beu un glopet abans!
La Raquel obeí mentre disposava als plats de postres els dos gots petits amb la massa espessa groga.
— No em dirà què és? — Féu ella.
La Raquel sospirà i portà els plats a taula. Un cop assegudes la convidada va enfonsar la cullera al got, es va posar la crema a la boca i va exclamar:
— Mare meva Elena! Aquesta crema t’ha quedat més bona que a la teva mare! Com t’ho has fet?
— Preparar els plats que em va fer ella m’ajuda a sentir-la més prop. I m’agrada afegir-hi el meu toc.
L’Elena l’observà. Semblava abstreta assaborint la crema, prou per agafar-la amb la barrera abaixada.
— Em diràs ara què t’ha arribat del dispositiu per fer la cara què has fet abans?
— El Benet que em demana d’anar a comprar roba amb ell perquè ha quedat amb la Lícia. Es veu que vol estar especialment bé. I jo veig a venir què li passarà quan la Lícia hagi de fer el traspàs i no m’agrada.
L’Elena s’empassà el que tenia a la boca i deixà que transcorreguessin uns segons espessos entre elles.
— Tu també estàs patint. Però t’has demanat què hi ha de mal si el Benet prefereix gaudir d’aquell instant efímer amb la Lícia perquè necessita emocions per continuar vivint?
— Emocions? — digué la Raquel reactiva.— Sí. Si les necessita però potser no és bo sentir-les per algú que ha de marxar tan ràpidament, entens?
L’Elena restà pensívola durant uns instants. Havia llegit prou llibres clandestinament per saber què era aquella emoció que tantíssim podia trasbalsar l’ordre de les coses i la bioquímica de les persones.
— Sí. Ho entenc. És una argumentació molt lògica i raonable. Però tinc entès que les emocions no es deixaven controlar tan fàcilment pel cervell. I és obvi que el Benet sent alguna cosa per aquesta dona.
— Sent alguna cosa? — demanà la Raquel en to sorneguer. — Li farà gràcia i prou, però això està molt lluny de ser un sentiment. Hauria de ser més intel·ligent i no deixar-se encegar per quelcom de tan poca durada com una emoció. S’estavellarà i jo no ho vull veure!
L’Elena observà les arrugues al rostre de la Raquel. La coneixia des de que era un infant i sempre li havia semblat una dona molt dolça. Sempre tret d’aquell vespre en què quelcom havia sorgit en ella que l’Elena no coneixia.

 

La porta (V)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Raquel estava fent una visita a un pis amb una parella interessada en adquirir un habitatge més gran perquè la noia havia quedat embarassada. Els agradava la zona de Vila Olímpica degut a la proximitat a platja i a que la barriada seguia sent molt més tranquil.la que l’antic centre de la ciutat. Els mancava la calidesa dels edificis antics i senyorials d’altres districtes però els agradava que no s’haguessin alçat blocs moderns de vuit i nou plantes que esbordellaven l’encís de les edificacions més antigues que semblaven intimidades al costat dels titànics complexos moderns. La parella es passejava per l’estança i comprovava amb ajut del dispositiu com quedarien els mobles a cada racó. Tant el pare d’ella com el d’ell havien fet el traspàs no feia gaire i havien deixat als fills suficients unitats d’energia per poder adquirir aquell dúplex i formar una família. Era llei de vida: uns marxaven i els altres veien al món i ho feien amb totes les comoditats. D’això s’encarregaven les institucions, que comptaven els recursos emprats per tots els ciutadans minuciosament. Qui tenia més era, o bé perquè els pares havien estat en càrrecs alts i havien pogut fer guardiola, o bé perquè havien sabut viure austerament. Aquells dos pertanyien a la classe dels privilegiats però la Raquel no va poder evitar que creuessin el seu pensament dues idees que l’entristiren: Els pares de la parella no podrien veure mai el net o neta ni experimentar la joia de tenir un altre cop un infant als seus braços. I per altra banda aquells dos futurs pares havien bolcat tanta il·lusió en la seva nova vida que havien oblidat ja els pares traspassats.
Una gota de suor freda corregué per l’esquena de la Raquel en el mateix moment que li arribà un missatge al dispositiu. Aprofità un instant en què la parella inspeccionava el bany i es connectà. Aparegué l’holograma de l’Elena demanant si voldria sopar a casa amb ella. La Raquel digué que sí immediatament a través d’un breu missatge de text. Quan va acabar aquella visita ja eren dos quarts de set i decidí anar al mercat a buscar vianda. Portaria una ampolla de vi per l’ocasió. Era un luxe que no es podia permetre cada dia però tampoc sopava en companyia gaire sovint. Semblava però que es podia acostumar a aquella activitat conjunta perquè el vespre que va fer l’últim àpat de la jornada a casa del Benet va experimentar una bonica sensació d’assossec mentre tornava a casa seva. Caminà fins el seu barri que no quedava lluny i anà al mercat més proper. Hi havia força gent fent la compra i el rostre despreocupat d’aquells estranys martellejà el cervell de la Raquel amb una pregunta inevitable: estaven realment en pau amb si mateixos com semblava o senzillament es prenien la dosis d’elixir prescrita pels metges i subvencionada per les autoritats? Quan seria capaç de distingir una persona feliç d’una de drogada? Perquè estava clar que els que prenien l’elixir eren dependents de les drogues i ella n’era una. Com es trobaria ella sense aquell líquid dolç de color lleugerament rosat? Aguantaria el dolor de la pèrdua de la seva millor amiga i mare de l’Elena? No tenia valor per fer la prova. Era massa fàcil seguir bevent els temptadors flascons que emboiraven el pensament i l’alliberaven de les emocions. Però també la deixaven toixa durant pràcticament dos dies. Una pèrdua de consciència i sensibilitat que sovint havia pensat que li escurçava la vida perquè la deixava insensible al que passava al volant però més submisa del que hagués estat altrament. No obstant n’estava tipa. Els seus dos pares havien mort de manera natural i li havien ensenyat que viure amb por era viure només a mitges. L’Anton, el seu pare, era l’hereu d’una petita empresa vitivinícola que produïa vins de gran qualitat a preus que havien arribat a ser desorbitats quan es va implantar el sistema. Portava una empresa que donava feina a uns cent treballadors i provocava el plaer escàpol d’assaborir un bon vi a taula. Era un enamorat dels plaers terrenals que començaven a escassejar per manca de recursos: Un bon àpat amb amics, una ampolla de vi, un cafè fet amb maquines exprés que s’havien d’importar d’un altre racó de Arda 1. Fins i tot havia conquerit el cor de la Marisa tot preparant-li un àpat a la llum de les espelmes. La parella aconseguí que els vins d’aquella petita empresa s’exportessin arreu i es van fer un nom que tothom coneixia. Qui tenia prou unitats d’energia podia permetre’s una copa de la casa Castany. Però es clar, quan es va implantar el sistema les autoritats començaren una caça de bruixes contra l’alcohol per ser una droga que, per regla general, desinhibia i deixava aflorar emocions que calia controlar. Es va obligar a l’Anton i a tota la resta de vitivinícoles a gravar amb un impost del setanta per cent del cost del vi cada ampolla. El resultat era un preu desorbitat. Només es consumia vi en ocasions excepcionals però en canvi es començà a prescriure l’elixir de manera regular a tot el conjunt de la població. L’Anton i la Marisa foren dels primers en imprimir i fer circular tríptics antisistema de paper i fer-los volar pels carrers de la ciutat i de les localitats properes. L’administració volia un control total sobre els ciutadans.
No van trigar en ser descoberts. Un amic de la família va trobar els papers delators i els va denunciar. La Raquel encara recordava clarament com una nit d’hivern d’allò més freda tres agents els arrencaren a tots del son i s’endugueren a son pare emmordassat i a ella l’estiraren del llit amb pocs miraments, se l’emportaren a coll i bé i només pogué acaronar amb l’esguard de manera fugissera a la seva mare, que cridava al peu de la porta mentre un agent al costat seu l’emmanillava.
La Raquel agafà l’ampolla de vi de bursada de la prestatgeria. La ràbia latent continguda des de feia temps començava a agullonar el seu esperit. Aquell vespre no prendria l’elixir: de vegades era necessari despertar fantasmes del passat per començar a viure en el present.

La porta (IV)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia havia plegat i volia aprofitar per caminar fins a casa seva i gaudir de la ciutat. Els carrers espaiosos dibuixaven una amplia línia sotjada a banda i banda per arbres centenaris regats per corrents subterrànies i, un pèl més enllà, per un conjunt eclèctic d’edificis moderns que s’havien construït els darrers vint anys i s’alçaven arrogants fent sentir els ciutadans vulnerables i imposant la seva superioritat tecnològica sobre la resta d’edificis antics, supervivents d’una altra era. Aquells darrers podien tenir més de dos-cents anys però a les institucions els interessava mantenir-los perquè eren d’una època en la que encara no escassejaven els materials de construcció i prometien resistir força més temps.
El passeig li anava bé a la Lícia per posar els seus pensaments en ordre tot i que no sabia per quin motiu necessitava tanta neteja en la seva vida quan en realitat ja només li quedaven poques setmanes de vida. No podia evitar pensar que encara se sentia molt plena d’energia i curulla d’ambicions per deixar-ho tot enrere precipitadament. Bé, o potser no tan sobtadament perquè se l’havia preparada pel traspàs des de nena. I tot i així sentia una ràbia immensa contra la que no podia lluitar. Arribà a casa seva, un edifici baix que formava part d’un conjunt arquitectònic antic i que s’havia sanejat per fer-lo més còmode però que no disposava encara de tots els conforts. La caseta tenia dues plantes i només cinquanta-cinc metres quadrats. La Lícia hi havia arribat a viure amb el seu home quan va quedar embarassada i després amb ell i la seva filla. Tothom s’havia sorprès de que els dos fossin capaços d’habitar en un espai sense vídeo-vigilància i sense les comoditats de la casa robotitzada. Les portes no s’obrien soles quan un arribava, l’assistenta virtual no es connectava al dispositiu personal per recordar-li a un tot el que havia de fer aquell dia, la temperatura la regulaven ells manualment i no la decidia el robot principal i el rebost no anava repetint quins aliments bàsics faltaven. La Lícia no volia ser dependent de cap sistema electrònic durant tot el dia i la seva parella es va enamorar d’aquella casa antiga tan bon punt com la va veure. Allà no hi hauria cap holograma a la paret sinó plantes de debò o algun quadre que poguessin rescatar de les deixalles.
El Quim s’havia enamorat de la Lícia a la facultat. Ell era més gran que ella i infinitament més transgressor. No estava d’acord amb el sistema ni amb les autoritats i per això es negava a portar el dispositiu personal. La comunicació entre ells dos només tenia lloc els dies que es veien a la universitat i la resta de la setmana la Lícia havia de viure en la incògnita de què feia el Quim i si potser ell també pensava en ella. I la veritat és que sí ho feia. Ell mateix li confessà un quinze de setembre del dos mil vuitanta, quan el Quim ja coneixia la Lícia perfectament com a estudiant i la tenia molt analitzada com a persona també. El segon curs de carrera ells dos van aconseguir quedar i sortir sovint malgrat que el Quim seguia sense voler adquirir cap dispositiu personal. Aquell estiu ell va anar a viure a casa de la Lícia sense fer cas de les recomanacions familiars i de les institucions.
Quan la Lícia va posar la clau al pany el grinyol de la porta la va transportar a un temps llunyà, a l’època que havia viscut la seva mare, que encara havia estat lliure i havia pogut escollir tenir fills i morir de manera natural. Prémer l’interruptor del llum la va fer sentir viva. Quantes cases encenien els llums totes soles quan hi apareixia un dels habitants? Va penjar la camisa que li feia de jaqueta i la bossa al ganxo de la paret. Tot seguit tragué el dispositiu de la bossa i l’activà. Hi havia tres missatges. Va decidir escoltar el primer. L’holograma d’un noi jove aparegué davant seu i es va presentar: era l’Eric de la companyia Alfa i Omega i li volia demanar si ja tenia tots els detalls del traspàs organitzats perquè la seva empresa podria encarregar-se’n i deixar-la gaudir a ella de les darreres setmanes. A la Lícia se li va regirar l’estómac. Com es podia gaudir de les darreres setmanes si se li recordava a una el traspàs? Ella odiava aquell pensament i només desitjava apartar del pensament el moment en que se la obligaria a marxar contra la seva voluntat. Desconnectà el missatge i passà al següent. Aquest cop una dona jove vestida amb una brusa i una faldilla blanques li demanava si la podia ajudar organitzant la cerimònia de comiat i recordava com d’important era tenir un final emocionant per culminar una vida plena. La Lícia es va posar de molt mal humor.
Anà al l’habitació que estava al pis de dalt i es va treure tota la roba i se la va canviar per d’altra més còmoda. Aquell vespre el dedicaria a tocar la guitarra. Una cosa que li havia ensenyat el Quim i que havia estat l’activitat favorita de la Lícia. Fins que havia descobert la lectura de llibres. El que havia començat aquell vespre a casa del Benet la tenia tan intrigada que hagués volgut tornar a llegir l’endemà. Però la cita era només cada dos dies i ella frisava per agafar el llibre, acaronar-lo i entregar-se a l’aventura escrita. Just quan estava a punt de fer-se el sopar trucaren a la porta. En obrir veié davant seu una noia i un noi d’uns trenta i pocs vestits de blanc i amb un somriure postís que no augurava res de bo.
— Lícia Ferrer? — Demanà el noi amb to de baríton un pèl esquerdada. — Ens deixarà passar un moment? Venim de la institució perquè encara no hem rebut cap missatge de com desitja fer el traspàs.
La Lícia es va mossegar la llengua. Hagués volgut dir que en realitat no tenia cap ganes de fer el traspàs i que per tant li importava ben poc com pogués ser la cerimònia, però sabia que els havia de fer passar. Els va demanar que entressin sense entusiasme. Els dos ho van fer sense dubtar i un cop dintre ella els va oferir el sofà per seure.
— Senyora Ferrer— continuà la noia de cabells rossos tenyits— Està pensant en contractar alguna empresa externa per la cerimònia o bé voldria celebrar-ne una d’institucional? Pensi que tenim una quantitat immensa de maneres de personalitzar-la…
— La vull institucional. — Respongué la Lícia en to sec.— Vull deixar el màxim d’unitats d’energia a la meva filla i no vull gastar gaire en la festeta.
Els dos joves van creuar mirades.
— Però vostè es conscient que tot plegat costarà un mínim d’unitats d’energia oi? Unes cent mil per ser exactes si vol celebrar-ho de manera modesta…
— Ho tinc clar. Pagaré el mínim i punt. Ni una unitat llençada en un acte obligatori que cap de les persones que m’estimen podran gaudir en el més mínim!
De nou els dos noies s’esguardaren fugisserament. No era bo parlar en aquell moment però tan bon punt poguessin informarien de l’actitud subversiva de la Lícia.
– Contracto el servei amb vostès. On s’ha de firmar?— digué ella per treure-se’ls de sobre com més aviat millor.
— Aquí. — Va dir el noi assenyalant un requadre que havia aparegut sobre la taula de centre.
La Lícia signà i va afanyar-se a acompanyar aquella parella fora de casa seva. Quan va haver tancat la porta respirà profundament i aclucà els ulls. Uns segons després el seu dispositiu s’engegà i donà senyal de missatge. S’hi apropà tement que fos una altra empresa de traspàs però era el Benet. Li demanava com estava i si tindria ganes de fer quelcom amb ell l’endemà. Amb o sense lectura.
La Lícia sospirà. Sí tenia ganes de fer una cosa que la distragués però no volia implicar el Benet en les seves preocupacions. No obstant, l’expectativa de la grata companyia del Benet va superar el seu seny i va respondre activant un holograma per tal que ell la veiés dient «demà em va perfecte. On vols que quedem i què fem? Puc llegir unes pàgines més del llibre?»
A l’altra banda del carrer els dos agents s’assegueren a un banc per posar-se a la boca un xiclet de caipirinha. L’efecte atordidor provocava un estat de felicitat escàpol que si més no els permetia oblidar certes realitats per un instant.
— Què en penses de la senyora Ferrer? — Féu ell inquisitiu.
— Que no està gaire conforme amb el traspàs.
— Jo he tingut la mateixa impressió.
— Potser ens caldrà escriure un informe demà? — digué la noia amb veu de cascavell.
— I potser aquest informe ens fa arribar a ser cap de departament…
Els dos es miraren i somrigueren pensant en les avantatges de la possible denúncia.

La porta (III)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia avançava amb pas ferm pels carres il·luminats de la ciutat i farcits de ciutadans somrients que cercaven esbargir-se després de sis hores de feina. La jornada laboral els deixava suficient energia per gastar parts del seu sou a una sala d’entreteniment virtual on es vivien aventures de temps passats amb simulacions reals, o a restaurants de preus diversos on es podien tastar les especialitats d’altres llocs del planeta per a uns preus desorbitats o bé en establiments gastronòmics més modestos que oferien cuina de proximitat servida en un ambient exquisit. També hi havia les macro festes amb música atordidora per ballar, els centres esportius per seguir lluitant i aconseguir un cos excepcional i les sales d’espectacles on un podia anar a exhibir els seus talents per esser votat pel públic i passar al següent nivell. Però la Lícia ja havia passat per totes les fases i havia provat tots els entreteniments i encara no n’havia trobat cap que l’omplís del tot tret del de la música. I desgraciadament no tenia talent. Però malgrat no haver aconseguit enganxar-se a res en aquesta vida ara ella s’hi aferrava més que mai perquè sabia que només li quedava poc temps per fruir-la. A la feina l’havien enxampada plorant i la supervisora li havia recordat la importància de prendre la dosis diària d’elixir per no caure en el que va anomenar «un pou d’egoisme». La Lícia li va prometre a l’encarregada que se’l prendria però no ho va fer. No era capaç de lluitar contra les autoritats però no li podien robar les emocions durant més temps. I encara que només sentís tristor i ràbia, aquelles sensacions eren molt més autèntiques que tota una vida sencera de vivències descafeïnades.
Li semblà que algú la seguia i se li embalà el cor. Potser algun agent ja la seguia i estaria posant en perill el Benet! Sense adonar-se’n va accelerar. El so dels seus talons es convertí en un ritme ivarsós que era respost ràpidament per un altre de sec que s’havia tornat també ràpid. Es començà a posar nerviosa i va ficar una mà a la bossa. Afortunadament encara portava una ampolla amb l’elixir i si les coses no pintaven bé se la prendria sencera per poder controlar aquella angoixa que començava a brollar del seu interior. L’apartament del Benet ja no podia estar gaire lluny. Engegà el dispositiu i féu una ullada escàpola al mapa. La Plaça del Bonsuccés quedava just sota de Plaça Catalunya, el centre neuràlgic de la ciutat i el lloc més vigilat també perquè hi havia els dos bancs d’unitats d’energia i la seu dels dispositius personals més gran de la ciutat. La Lícia intentà reduir la velocitat dels seus passos però sentia el seu cor a la gola i això l’empenyia a caminar més veloçment. Just havia entrat al carrer que donava a la plaça del Bonsuccés quan de cop va notar que una mà li estirava el braç «merda! Ja m’han descobert» va pensar completament trasbalsada, però llavors es girà i descobrí el rostre serè i diàfan d’una dona que li somreia.
— Perdona la indiscreció! No seràs pas la Lícia?
Rumià durant uns instants quina havia de ser la resposta. Per una banda no havia vist mai un agent tractar mai cap ciutadà tan amablement com la aquella dona la tractava a ella. I encara no li havia demanat que engegués el dispositiu personal, ni l’havia immobilitzada.
— Disculpi! Em dec haver equivocat! — Va fer la Raquel conscient de que podia haver comès un gran error.
Quan la Raquel estava a punt d’endinsar-se pels porxos antics que donaven a una bonica plaça per no delatar el seu destí final, sentí una veu:
— Sí que sóc la Lícia. Com és que sap el meu nom?
La Raquel somrigué de nou.
— Sé on vas perquè jo també hi vaig! — i en notar l’expressió alarmada de la Lícia s’afanyà a dir— No pateixis que el Benet m’ha dit qui ets. Som amics des de fa temps i entenem el que et passa.
Els ulls castanys clars de la Lícia fitaren la Raquel per analitzar-la.
— Si vols anem plegades a casa del Benet. Però si no vols companyia ja ens hi trobarem allà. Està a pocs metres…
—I tu com et dius? I per què vas a casa el Benet avui també?
— Si no t’importa anem tirant que se’ns farà tard. El Benet ha reunit a un parell de persones que per la seva manera de fer o actuar pensa que són “diferents” a la resta. Per cert. Em dic Raquel i sóc una bona amiga del Benet.
— I quin tipus de gent hi anirà a casa del Benet?
— Som a punt d’arribar-hi. Si no et fa res en seguim parlant més tard. Aquí al carrer pot ser indiscret.
— Sí, és clar! Quin mal cap el meu!
En arribar a l’edifici on vivia el Benet van engegar els dispositius i des del pis del Benet aquest va obrir la porta. Llavors van travessar la freda entrada fins arribar a la porta de l’ascensor. La superfície blava que projectava les imatges de l’univers era realment estàndard. Es notava que el Benet treballava a una planta de reciclatge i no a una productora d’entreteniment, a un dels centres de les autoritats o a un restaurant propi. Aquells vivien en edificis més luxosos on les imatges de l’ascensor eren infinitament més càlides. Un cop a la porta de l’apartament un Benet somrient obrí i aparegué somrient i sostenint una safata amb un braç. Hi havia uns gots amb begudes de colors molt temptadors que cridaven l’atenció tant com la seva cara de felicitat.
—smoothies!— digué ell— Una barreja de les verdures més depuratives i les fruites més plenes de vitamines que he trobat.
A la Lícia se li il·luminà la cara i en va agafar un de color taronja que portava espinacs, pastanaga i molta taronja. La Raquel agafà el de bledes, pinya i coco.
— Passeu que ja han arribat els altres dos convidats. Estan prenent el refresc mentre decideixen quin llibre llegiran.
— Benet! — Va fer la Raquel. — L’ Elena també vindrà però més tard. Ha anat a nadar una estona.
— Perfecte! Com més serem millor. Ja has pensat quin tipus de llibre vols llegir?
— Més ben bé igual! El que em recomanis tu!
Van caminar fins a la sala d’estar del Benet plena de prestatges amb llibres a tot arreu. A la Lícia se li van posar els ulls com taronges!
— Quina sort que tens Benet! On has trobat tot això?
— Treballo programant robots de neteja a la planta de reciclatge. Els he ensenyat a reconèixer un llibre i salvar-lo de la trituradora. Me’ls he anat emportant a casa poc a poc.
— I els has llegit tots?
— Sí, la gran majoria. Però els d’aquell prestatge no. Avui en començo un.
La Jasmina i el Mohit es van aixecar en veure entrar les dues dones.
Us presento la Lícia i la Raquel que també formaran part del club de lectura.
— I potser l’Elena, si s’hi aficiona.
Tots van agafar un llibre i van seure còmodament al sofà. El Benet va ser el primer de descalçar-se i posar els peus sobre la taula del centre.
— Si algú ho vol fer endavant! No hi ha res com estar còmode per endinsar-se en la lectura.
Al cap d’una llarga estona que el Benet va calcular havia estat una hora tots estaven completament abstrets en els relats que havien escollit. Tots menys ell perquè no podia treure-li els ulls de sobre a la Lícia. El seu dispositiu el va arrencar del seu estat d’embadaliment. L’Elena havia arribat i va anar a obrir per rebre-la. Al cap de pocs minuts la noia entrà i els lectors la van saludar amablement sense voler interrompre la seva activitat. El Benet va pensar que allò era la experiència més mística que havia tingut mai.
A dos quarts de nou els llums van començar a fluixejar. Era part del programa del sistema per tal d’evitar un consum excessiu de recursos. La lectura es podia fer més dificultosa en aquelles condicions i el Benet va decidir oferir als seus convidats sopar.
La Jasmina va dir que havia de marxar però el Mohit va insistir. Volia compartir amb ella quelcom més que el sofà i era obvi. La Raquel va convèncer l’Elena d’estar a casa el Benet una estona més i la Lícia va dir que havia de marxar.
— De debò? — Digué el Benet.
— Em temo que si em quedo m’entristiré pensant en el futur immediat i no vull esdernegar aquest vespre tan meravellós.
— Entristir? — Va fer l’Elena encuriosida. — A tu tampoc et funciona l’elixir?
— Si me’l prengués funcionaria però no ho faig. No vull que cap droga m’emboiri el cap. Vull sentir el que em digui el cervell o el cor que he de sentir sense impediments químics.
— Què estrany! —Féu la Lícia.— L’elixir funciona sempre.
— Doncs si tu no el vols prendre me’l pots donar a mi. — Va dir l’Elena. — Jo m’he empassat la dosis dels propers sis mesos i segueixo trista. Hauré d’anar al metge però no vull que m’implantin cap xip.
— És molt curiós! — Digué el Benet. — Jo fa temps que no en prenc d’elixir. Si vols pots endur-te un parell d’ampolles de les meves perquè no el vull fer servir. Jo també tinc ganes de sentir lliurement.
De cop el Mohit es posà de peu. Tots el van mirar alarmats per si aquella conversa subversiva que havia sorgit espontàniament li resultava massa compromesa.
— Si està disposat a vendre’m una ampolla li estaré molt agraït. Conec un company de feina que té el mateix problema. S’ha empassat l’elixir dels propers sis mesos i segueix trist.
El Benet i la Raquel van creuar les mirades i es van entendre de seguida. Estava prohibit comerciar amb l’elixir però d’altra banda no volien veure patir ningú.
— Deixa’m que m’ho repensi Mohit. No sé fins a quin punt li fem un favor al teu amic. Potser hauria d’anar al metge.
— Com vostè vulgui. Estaré esperant el seu missatge per venir a llegir, si m’ho permet és clar…
— Cap problema. És un plaer meravellós tenir gent a casa. I gent que té ganes d’experimentar coses noves vull dir.
— Sí. I ara podríem experimentar com de bones estan les pizzes que has descongelat! — digué la Raquel amb tanta naturalitat que va fer esclafir a riure els altres convidats.
La vetllada va ser el més agradable dels darrers deu anys de la vida del Benet. Tots van parlar de la seva feina, de la seva vida, de com de vulnerables se sentien davant les autoritats i de com poc lliures eren en realitat. El temps va volar i se’ls va fer tard. A dos quarts d’onze es van adonar que era hora de tornar als seus respectius apartaments. La Raquel però es va voler quedar a ajudar al Benet. Un cop van haver marxat tots i havien tancat la porta ella digué.
— Ja he vist com la miraves! Espero que encara tinguis prou elixir perquè si vens el que et pertoca patiràs moltíssim. Ja saps quin futur té.
— Ho sé però prefereixo patir i sentir que no poder sentir en absolut.
Quan s’acomiadaren aquella nit la Raquel va abraçar al Benet ben fort i li digué a cau d’orella.
— Hauràs de ser molt fort Benet.
Ell no va badar boca però en el seu esguard es podia llegir un «ho sé».

 

La porta (II)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

No sabia què fer. El traspàs era un acte de solidaritat amb la comunitat i el planeta i alhora un cerimonial en que se li feien a un tots els honors. La festa de comiat de la vida era subvencionada per les institucions i moltes agències aconseguien un parell de desenes de milers d’unitats d’energia organitzant festes de luxe per tal que el darrer dia a Arda 1 fos el millor dels records que un s’emportava abans de deixar enrere la vida. I malgrat que s’educava als ciutadans per creure firmament que el traspàs era la manera més digna de morir, al Benet aquell acte de submissió a les autoritats i aquell suïcidi voluntari li havia semblat sempre contra natura. D’insubmisos n’hi havia però a ells se’ls negava la cerimònia de comiat i si s’entossudien en rebel·lar-se ni tan sols se’ls permetia dir adeu a la família. La tècnica persuasiva funcionava extremadament bé, cosa que entristia el Benet, que no havia cregut mai en el sistema.
Aquella estranya el fitava amb els seus ulls avellana recordant al Benet que no tots eren autòmats convençuts de la justícia inherent als sistema. Sense voler se li va escapar un somriure que en aquells moments era molt poc oportú.
— Li fa gràcia a vostè el traspàs?
— Gens ni mica! Ans al contrari! Penso que és un crim horrorós obligar la gent a deixar la vida pel benestar del planeta. Per això vaig triar no tenir fills i no haver de marxar sense ganes!
— Doncs imagini com estic jo! No puc creure que s’hagi d’acabar tot tan ràpidament! M’hi voldria negar però no em vull arriscar a perdre les darreres hores amb la meva filla.
El Benet s’hi acostà i li posà la mà a l’espatlla.
— De debò m’agradaria ajudar-la. Moralment si més no!
— No sé amb qui parlar-ne! Si es descobreix em tancaran!
— Cert. Per això no hauries d’haver parlat amb mi tan obertament,—començà a tutejar-la el Benet—saps que ens vigilen per tot arreu. Intercanviem dades dels xips personals si no et sap greu perquè en qualsevol moment podria passar un vigilant i identificar-nos.
— D’acord.
La dona morena aixecà la vista i dirigí els seu esguard directament als ulls del Benet que es va quedar per segona vegada mig mut.
— Passa res? Si no li resulta agradable o té por ho deixem córrer… jo ho entendré.
— No, no és això. — Féu el Benet a qui aquells ulls dolços li havien cridat l’atenció. Era el que més destacava d’aquell rostre colrat pels sol i per les emocions que deixava entreveure petites arrugues i solcs que li resultaren d’allò més agradable. Era obvi que aquella desconeguda no s’estirava la pell ni es feia cap tractament.
— Doncs ara li passo la informació. — Digué la dona a qui se li tornaven a envermellir els ulls.
— Perdona! Et puc fer dues preguntes?
— Sí, endavant.
— Com et dius? No tinc ganes de connectar-me al xip per saber-ho…
— Alícia. Però tothom em diu Lícia.
— Jo em dic Benet.
— I la segona pregunta? — Féu ella tota encuriosida.
— No prens l’elixir? Saps que ajuda a controlar les emocions…
— No. No vull aquesta merda ni cap de les que impedeixen al cos totes les reaccions naturals. I les emocions ho són.
— Ets conscient que et pots posar en un bon embolic si no el prens i estàs trista…
— Sí. Però aconseguiré calmar-me abans d’arribar a la feina. I si no és així porto una ampolla per si de cas…
La Lícia va obrir la bossa que portava i li mostrà al Benet un petit flascó de cristall de colors. Allò també havia de ser una peça molt valuosa.
— He de marxar! — Féu el Benet entristit. — Espero tornar-te a veure aviat!
— Estem en contacte! — digué ella tot dibuixant un somriure empegueït que no es corresponia per res amb el su nivell d’extraversió.
La resta del matí el Benet el passà complint les seves obligacions amb el cap a les trobades d’unes hores abans. Va escriure la Raquel i es van trobar al gimnàs a la sala de ciclisme. En Benet va ensopegar tres vegades des de l’entrada de la sala fins a les màquines i la Raquel el mirà amb recel. Li hagués volgut preguntar si estava bé però parlar d’emocions no estava ben vist i a la sala d’entrenament no tenien cap intimitat. Un grup de joves amb cossos musculats i malles blanques ajustades els miraren amb condescendència. Arda 1 era un planeta juvenil. El Benet i la Raquel van creuar mirades però no van gosar dir res i en acabar la sessió van decidir anar a donar una volta abans d’acomiadar-se. Es van posar al dia de les darreres peripècies a la feina i van criticar xardorosament el trist programa institucional d’entreteniment pel temps de lleure. Quan ells eren joves encara hi havia tallers per aprendre a jugar als escacs o fer manualitats. Ara només es portaven les aficions virtuals perquè no produïen deixalles ni costaven unitats d’energia. El Benet li va explicar a la seva amiga les dues trobades d’aquell matí.
— Ves en compte Benet! I si són agents de les institucions?
— No ho eren.
Va connectar-se al seu xip personal i de cop es va desplegar una imatge davant d’ell. El noi morè aparegué en forma d’holograma que sortia del seu dispositiu. Es deia Mohit i recordava el seu interès per llegir el llibre. Als dos segons aparegué l’holograma de la Jasmina amb un missatge contundent. Tenia ganes de llegir un llibre però no calia que fos el que havia vist aquell matí i en tot cas es podia adaptar a l’horari del Benet i de l’altre passatger del matí per no ocupar massa hores al Benet. Aquest va somriure. Li agradava estar envoltat de gent amb qui tingués algú en comú. Aquells dos joves eren més curiosos que la resta.
— Semblen molt macos! — Digué la Raquel amb sinceritat.
— I no són els únics que he conegut avui. Encara hi ha una altra dona, és diu Lícia. La he trobada avui plorant al carrer.
La Raquel emmudí. Poca gent plorava a Arda 1 i fer-ho era perillós. En Benet continuà.
— Li queden tres mesos per fer el traspàs.
— Benet! No t’emmerdis amb ella! Patiràs perquè ha de marxar aviat.
— Ho sé però no puc, quelcom dels seus ulls m’ha fascinat.
La Raquel se’l va mirar com si vingués d’un altre planeta.
— Potser la convidaré a un vespre de lectura a casa meva. Qui sap! Potser li farà goig llegir. Sempre la pot ajudar a no pensar més que no pas la porqueria d’entreteniment que ens preparen les institucions.
— I a mi? No em convides al club de lectura?
— Si t’interessa sí! — Digué el Benet eufòric.
— Doncs si ho fas en algun dels vespres que no ajudo l’Elena també vindré.
— Com porta el traspàs de sa mare?
— Molt malament! I la veritat és que començo a pensar que l’elixir no li funciona perquè noto sovint que ha plorat…
— Si els tres no tenen cap inconvenient podríem quedar un vespre per setmana tots. Ja poso jo les begudes i la teca.
— Quin pla més subversiu! Mira que si ens enxampen!
Van esclafir a riure, no sabien si els altres hi estarien d’acord però en principi aquella trobada clandestina era la cosa més saborosa que els havia passat en els darrers cinc anys. Amb l’al·licient que era completament il·legal.

La porta (I)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La porta blanca es va obrir automàticament i les dues meitats van desaparèixer a les ranures tot descobrint un espai blau que semblava no tenir ni terres ni parets. Entrar-hi sempre li havia fet por al Benet quan era petit i ara, als seus seixanta anys li seguia posant la carn de gallina. Un cop dintre el viatge fins la planta baixa transcorria pacíficament perquè els contorns de la cambra mostraven un tros d’espai ple d’estels i una galàxia. Era difícil saber si llunyana o propera perquè quan un intentava tocar-la amb la mà l’holograma desapareixia i tot es convertia només en un immens núvol blau.
Durant el descens un ordinador li anava dient el que havia de fer aquell dia: Acabar de programar els robots de neteja dels carres, anar al centre de reparació perquè a dos d’ells els fallava alguna cosa i havien deixat caure dos containers de les escombraries sobre tres transportadors particulars, passar pel gimnàs a la sortida de la feina per fer la seva dosi d’entrenament diari i anar a veure la Raquel per la tarda. En arribar a l’entrada de l’edifici va saludar els dos veïns que es va trobar. No els coneixia pràcticament però el miraven sempre com si fos una peça de museu. No hi havia gaires persones de seixanta anys a la ciutat i per això les seves arrugues i la panxa un pel caiguda i molsuda eren l’objecte de l’admiració de tots els que es trobava. Tanmateix a ell l’entristia. Només tenia a la Raquel, al Joan i al Mirko amb qui compartir les seves pors i la seva solitud. Sortir al carrer era fer front a un exercit de cossos joves i rostres túrgids que el miraven amb la curiositat amb que s’observaven les peces d’una exposició. Era un dinosaure que havia decidit pertànyer a una espècie en extinció i deambulava pels carrers a la recerca d’altres dinosaures. Creuar-se algú pels carrers o trobar algun dependent en un bar o botiga de la ciutat que li semblés un ancià l’omplia de joia. La majoria dels que es deixaven veure tenien fins als quaranta cinc anys. Passada aquesta edat la societat et relegava a les funcions més poc vistoses per tal de no recordar a gaires ciutadans que hi havia una possibilitat de viure més enllà dels cinquanta cinc.
Arda 1 s’havia convertit en un planeta sostenible en què tot estava sota la vigilància de les entitats supremes. El control natal només permetia a les dones tenir un fill i després del primer part se les esterilitzava per tal que no en poguessin tenir un altre. El mateix passava amb els homes. Tenia avantatges perquè els salaris eren suficients per criar el fill únic i donar-li allò que estava ben vist que tinguessin: joguines virtuals, un patinet volant als sis anys, un viatge a alguna illa exòtica on poder-se banyar en una platja com les de començament del segle vint-i-un i sobre tot una educació. No obstant, aquesta la triaven les institucions segons els tests d’intel·ligència del nens per ajudar-los a escollir el treball adequat a les seves capacitats i al sistema. No hi havia lloc per equivocacions.
Les tres setmanes de vacances en família a Mykonos, Sardenya, Menorca, les Canàries, les Feroe, o les Seychelles pel més benestants, constituïen el màxim moment de felicitat pels que havien escollit l’opció vital d’aparellar-se i tenir un fill. La resta de l’any tots, tant les famílies amb nens com les que no en tenien omplien el buit provocat per una societat de control total adquirint productes sostenibles autodestructibles o practicant esport grupal per tal d’augmentar les possibilitats d’arribar a l’edat del traspàs tan sà i sent tan útil que l’administració decidís concedir-te deu anys més de gràcia. Ho aconseguien poquíssims però els que ho feien es convertien en herois mundials. I sovint eren herois solitaris perquè des de que s’havia implantat el sistema encara cap parella havia aconseguit superar totes les proves necessàries per tal que els atorguessin els deu anys. Un dels dos havia de traspassar i l’altre quedava sol en un món de joves lluitant per aconseguir establir relacions amb els coetanis llunyans a través dels bars virtuals.
El Benet baixà les escales del metro d’alta velocitat i va esperar que passés el vehicle sense parades. Entrà al vagó i observà les cares dels del seu voltant. Tots estaven abstrets contemplant les figures hologràfiques que sortien dels seus xips personals i amb les que mantenien converses anodines segons li semblava al Benet.
Tragué de la bossa que portava un llibre verd de tapa tova mig nyaufat a causa de la humitat indeguda i del pas del temps. Era una novel·la del Kahled Hosseini que el transportava a un temps llunyà i a una regió que ja havia desaparegut del mapa com totes les altres.
En Benet havia deixat d’observar el seu entorn fins que un dels passatgers del vagó es va fixar en el llibre del Benet, va fer uns ulls com taronges i va interrompre les converses virtuals dels altres dient:
— És de veritat?
— Sí que ho és. — Digué emocionat de ser el propietari d’un d’aquells objectes tan preuats.
El noi d’ulls grans i foscos es va apropar a ell. Els seus cabells eren negres i la seva pell color cafè amb llet feia sospitar que devia pertànyer a la classe considerada no autòctona.
— Me’l deixa veure? — demanà amablement.
— I és clar! — féu el Benet que va doblegar la pàgina del llibre per tal de saber on s’havia quedat.
— M’agradaria poder tenir-ne uns quants! On el va trobar?
— A la planta de reciclatge de Collserola. L’havien recollit d’un edifici del mil nou-cents vuitanta que s’havia d’enderrocar. Es veu que havia estat un centre cívic i estava ple de llibres. Vaig rescatar-ne tants com vaig poder…
— En té d’altres?
— Uns quants! — féu el Benet sentint-se important.
De cop i volta ullà el vagó de nou i notà com quatre passatgers més havien apagat els xips personals i els miraven a ells. Una noia jove rossa també s’hi acosta encuriosida.
— N’hi podria comprar un? — demanà el noi.
— De ben segur. Si espera a que acabi aquest se’l pot endur!
— Quantes unitats d’energia en vol?
— Cinquanta.
— Això és molt!
— Ho sé. És que vull evitar que acabi com a objecte decoratiu en alguna lleixa o que el revengui vostè per tres-centes unitats d’energia.
— Entenc, però escolti, jo el vull per llegir-lo i no per decorar. Tothom parla de la lectura com una experiència meravellosa i jo ho vull provar.
El Benet sospirà pesarós. L’abellia que hi hagués algú interessat en recuperar aquella afició antiquada però no volia que aquell petit tresor es perdés per sempre.
— A mi també m’agradaria llegir-lo. — Digué la noia rossa tot abaixant els ulls.
— Per mi llibres com aquest són petites joies i no els vull perdre. Si els interessa l’experiència de llegir podrien venir a casa meva i a una hora convinguda i jo els el deixaria llegir. Un per un, és clar.
Els dos van assentir amb el cap i van donar el seu codi de xip personal per contactar amb el Benet. Tant el noi morè com la noia rossa es van acomiadar estrenyent la mà del Benet i van baixar tots amb presses per pujar altre cop al món exterior.
El llarg passadís i les escales del final semblaven eterns i el Benet va fer un esforç per anar més ràpidament perquè la fredor d’aquell indret se li feia irrespirable. Quan va arribar a les escales i va aixecar el cap, la llum del dia l’enlluernà. Pujà les escales mecàniques de dues en dues i just acabava de sortir que va sentir un ganyol estrany. Es girà per veure un gos assegut al costat d’una dona que s’estintolava a una farola. Amb el rostre amagat per unes mans de dits llargs, l’únic que el Benet podia veure de la seva cara era una mitja melena fosca.
— Es troba bé? — féu el Benet que feia temps que ni veia plorar a ningú ni havia plorat ell mateix.
La dona reaccionà de seguida a la pregunta i es descobrí el rostre.
— Tant bé com es pot trobar algú a qui només li queden tres mesos per fer el traspàs.
El Benet la fità als ulls però no veié cap senyal de ràbia en el seu esguard. Al contrari la dona guspirejava admiració i energia vital alhora malgrat que els seus ulls haguessin quedat enrojolats per les llàgrimes…

 

Les galetes (II)

IMG_20180730_162325_resized_20180730_045001752

 

El matí fou lent i la tarda es féu eterna dins el pis de la Carmen. El terra de gres marró fosc i les parets empaperades amb colors obscurs ofegaven la llum que entrava per les finestres per recordar que fora, on la gent passejava, treballava, comprava, es relacionava i s’enamorava, era l’indret on es podia viure de veritat. Però aquell habitatge havia esdevingut una presó per a la Carmen i per a tots els que hi entraven, i per això en fugien tan aviat com podien. Com el Toni, que passava només adesiara i s’hi quedava la mínima estona possible per no caure en el pou. L’única immune a les vibracions acumulades en aquella casa que no es ventilava mai era la Cuca. Ella sempre estava contenta i tenia ganes de sortir i passar-s’ho bé.

L’Eugènia i ella s’entenien molt perquè eren dues recluses per a les que les sortides curtes i fugisseres al parc representaven l’al·licient del dia. Bé, l’Eugènia sabia que per a la Cuca el seu pinso i les llepolies que li queien de tant en tant eren, de ben segur, un motiu d’alegria també. Ella només tenia aquella capça de galetes que li havia regalat el Toni. Representaven una tendresa i una consideració que no rebia des de feia temps de ningú perquè havia quedat exclosa de la societat. Es relacionava només amb les companyes de pis, amb els familiars de la Carmen i amb la gent que es trobava al parc quan passejava la Cuca. El seu món era tan reduït com l’apartament de la seva patrona. Se li escolaven els anys mentre esperava que finalment ell l’arranqués d’aquella rutina feixuga com una llosa a les seves espatlles.

Amb passes lentes però fermes la Carmen i l’Eugènia van anar a parar  fins a Diagonal Mar. Tot un record que la noia intentaria fer celebrar a la seva patrona tot deixant que mengés un dolç o begués un cafè. I la dona quedà  tan esgotada que aquell migdia que ni tan sols va tenir forces per blastomar davant el telenotícies com de costum. Es va menjar un plat de mongeta amb patata i un pit de pollastre a la planxa i per postres es prengué un cafè. Com quan era jove. Després s’assegué a veure la televisió. Aquella era la pitjor estona del dia perquè de la tarda al vespre gairebé no hi havia variació. Sort en tenia de la Cuca i del passejos fins al parc que li omplien els pulmons de quelcom que no fos la pols arrelada als mobles i parets d’aquell pis! I la gossa era la seva còmplice i, un cop havia fet les seves necessitats, alentia el pas per no tornar amb excessiva celeritat. De vegades trobava un company de joc al parc i llavors l’Eugenia tenia un respir més llarg. Com aquella mateixa tarda en què la Cuca, enjogassada, es va posar a ganyolar en veure un pastor alemany i començà un intercanvi caní que obsequià a l’Eugènia amb uns minuts més de llibertat. Necessitava estar fora de la monitorització de la vella que sotjava els seus pensaments. I ella els de la Carmen. La companyia forçosa per evitar les atzagaiades de la vídua carrinclona, l’estava tornant a ella també una controladora nata. Com que la patrona no podia menjar galetes amb sucre ella tampoc les podia assaborir prop seu, i aquella crueltat l’havia portada a vigilar la vella també. Havia esdevingut la guardiana de la mare del seu cap.

Aquella tarda havia hagut pràcticament d’arrossegar a la Cuca per fer-la tornar a casa. La bèstia no es volia tornar a encofurnar a la sala d’estar. Però l’Eugènia la va estirar amb prou força per vèncer la resistència de l’animaló cansat. Quan posà la clau al pany només hagué de donar una volta. El llum del rebedor estava encès. La patrona havia rebut visita i ella s’alegrava d’aquell ínfim canvi de rutina que li suposaria menys avorriment. En entrar a la sala no pogué evitar l’enrojolament. El Toni seia davant la televisió i conversava amb sa mare, no gaire animadament con es podia esperar. La fità i somrigué i a l’Eugènia la travessà una espasa roent. Li demanà com estava i ella respongué que bé. Quequejà per suavitzar el rogall de la seva veu i li demanà al noi si podia marxar abans perquè tenia una celebració. El Toni se la mirà un segon i respongué amb un «i tant! Surt i passa-ho bé que ho necessites» i clavà els ulls a la televisió altre cop.

L’Eugènia agafà una cadira i s’assegué al costat de la senyora Carmen. No gosà fer-ho al costat del Toni per por de posar-se a tremolar. La dona demanava quan el seu fill li portaria els néts i a l’Eugènia se li accelerà el cor. No hi pensava mai en els marrecs. Ni en la dona del Toni tampoc! Ella podria fer-li d’esposa molt millor que aquella catalana altiva i seca que ni tan sols se’l mirava amb tendresa! Un matrimoni com molts d’altres allà, ben avingut però sense passió. S’imaginava al Toni i ella fent un gelat a la Rambla del Poblenou, anant al cine un diumenge per la tarda, preparant un dinar plegats. A ella no li calia res d’especial. Havia vingut de molt lluny amb només una maleta i les seves possessions es reduïen a un seguit d’objectes que cabien en una capça de mudances. Amb el Toni ho hagués tingut tot. El noi interrompé aquell silenci tan colpidor per recordar a la noia que podia marxar.

Una tristor l’envaí immediatament. Per una banda necessitava respirar i aquell temps extra que no havia esperat era sens dubte un regal. D’altra banda desitjava tenir una estona més amb ell i li dolia profundament que ell no volgués retenir-la a ella, com ella hagués volgut capturar la seva imatge i la seva essència per posar-la en una ampolla. Marxà ferida i sense cap capça de galetes ni cap mirada d’aquells ulls fetillers que l’havien empresonada.

Pensà en el que considerava casa seva i que consistia en una habitació rònega amb un llit i un armari al costat d’una finestra amb vistes als taulats asimètrics del Poblenou. I tanmateix, aquella cambra amb les seves parets humides i el seu llit nyaufat, eren molt més una llar que el pis de la senyora Carmen amb les seves mil comoditats. A casa seva hi vivia gent plena d’energia, esperança, tristor, projectes i emocions. Tot allò que calia per fer bategar el cor. L’Eugènia entrà a l’apartament, es tragué les botes velles i anà en mitjons al bany. Es mirà al mirall esquitxat amb taques negres i es demanà si ella acabaria encara pitjor. Sola i sense un fill que la vingués a visitar. Dues llàgrimes amargues i incandescents li rodolaren galtes avall.

Sentí uns cops a la porta. La Fanny necessitava entrar urgentment al bany i obrí sense pensar-s’ho. Els ulls enrojolats de l’Eugènia mostraven el que totes les companyes de pis sabien i ella no diria mai.

— ¡Ay mamita! El té lo preparo yo ahora mismito que lo necesitas más que yo esta mañana…

 

 

 

 

 

Les galetes (I)

 

IMG_20180730_162325_resized_20180730_045001752

L’Eugenia feia cua descalça i coberta solament amb un enorme jersei de llana per entrar al bany. El terra estava glaçat i la gelor li anava pujant cames amunt i la feia pràcticament tremolar. Tant bon punt cobrés aquell mes es compraria unes sabatilles folrades de quelcom calent que la protegissin d’aquella sensació de desaixopluc que li esdernegava el matí. Llostrejava i la claror que s’escapolia per la finestra del passadís posava en evidència les taques d’humitat que el paper de les parets ja no podien dissimular. La Fanny  trigava molt en sortir del bany aquell matí i ella ja patia perquè no tindria temps d’arreglar-se l’embull que tenia als cabells. No era cap regal tenir aquells rinxols rebels i encrespats que cap perruquera sabia domesticar. Ni tan sols li podien trobar un tallat que li anés bé. La Carmen segur que li tornaria a fer un comentari desagradable sobre la seva melena indòmita i al final hauria de tallar-se-la. Sospirà pensarosa. La seva companya de pis seguia sense sortir i finalment va picar a la porta per saber si es trobava bé. Un fil de veu li respongué que un lleuger mareig matiner la feia toixa i lenta.

Començà a moure’s i fer saltirons per entrar en calor durant  l’espera. Les cinc joves que compartien sostre i trifulgues estaven acostumades a cronometrar-se les unes a les altres per evitar que cap d’elles anés massa justa després. La única que no havia de patir era la Belén que treballava de cambrera al carrer Casp i feia el torn de tarda. Ella sí que podia fer el gallòfol pel matí i per això li tenien una mica d’enveja. Sobre tot aquells dies d’hivern en què sortir de casa a segons quina hora era tota una crueltat perquè no se sentia encara bategar el cor de la ciutat.

La Fanny va sortir completament vestida del bany però mig ullerosa. Ni tan sols l’obagor d’aquell passadís podia encobertar aquell rostre esbarrellat. L’Eugènia li demanà si es trobava millor o si volia que li fes un te però ella respongué amb un «gracias mami, no hace falta» molt sincer. Temia que a la seva companya li caigués una bronca de la patrona per culpa seva.  A aquella dona de setanta-sis anys la fortuna li havia regalat una oportunitat a la Ciutat Comtal després d’arribar als sis anys en tren des de Múrcia amb els seus pares. La joventut i la seva bellesa li van procurar un marit treballador que li donà un fill fantàstic i una vida còmoda, però tot i la seva sort, el seu caràcter aspre i tèrbol aconseguia cobrir amb un vel de nequícia i frustració qualsevol dels aspectes més dolços de la vida.

L’Eugènia es dutxà ràpidament i es vestí al costat del radiador d’oli que s’havien comprat fent caixa entre totes. Es posà els texans i un jersei gruixut i uns mitjons de llana que la seva mare li havia fet a mà i enviat des del Perú. Eren cobejats per les seves companyes de pis perquè eren moltíssim més calents que els que es podien trobar a les millors botigues.

Amb els mitjons posats i l’escalfor del radiador reconfortant-la, l’Eugènia es fità al mirall. Els rínxols  havien quedat mig desfets i semblaven més aviat els cabells d’un rastafari que no pas els d’una noia de servei. Es va humitejar la melena per tornar-li a donar forma i va decidir deixar-la com volgués ella. No la podia canviar i la Carmen s’hauria d’aguantar. No tothom encaixava en el seu model de  bellesa perquè s’havia de fer un metre seixanta-quatre com a mínim, poder-se embotir en una talla trenta-vuit i tenir el cabell llis i domesticable i el nas i els llavis ben fins per fer-ho. Es tornà a mirar al mirall. Precisament la seva boca molsuda li havia agradat sempre però ara resultava ser la cosa més vulgar del món!

Sortí del bany per anar a la cuina i agafar cinc galetes de la capça. Se les cruspiria pel camí per tenir quelcom a l’estómac abans d’entrar a treballar. Baixà les escales amb celeritat per traspassar la porta que l’aïllava del món exterior. A aquella hora el carrer era encara fosc i mig buit. El gris de l’asfalt contrastava amb els edificis de color pedra i un cel blau tacat només per una lluna blanca i encimbellada que observava, des de la seva posició privilegiada, els primers sospirs dels matiners endormiscats.

En arribar, posà la clau al pany i la féu girar poc a poc per retardar el moment d’entrar al pis. El regust dolç de les galetes quedaria ràpidament cobert pel tel d’amargor amb què la Carmen era capaç d’enterbolir-ho tot. No havia ni acabat d’entrar que la sentí cridar el seu nom des de l’habitació. La patrona la reclamava.

La noia respirà fons, es tragué l’abric espellifat, el penjà i anà al dormitori. Va ajudar a aixecar aquell cos tan entumit com l’ànima que l’embolcallava. Li donà també un cop de mà per arreglar-se i la va vigilar mentre esmorzava amb el recel d’un carceller. Havia de tenir molta cura de la seva dieta perquè altrament la dona acabaria de nou hospitalitzada. La Carmen demanà pa amb melmelada i la resposta de la jove fou contundent. Hi hauria una galeta de “les seves”, és a dir de les que portaven edulcorants naturals, si feia una passejada prou llarga.

Examinant els racons del pis que ja coneixia de memòria, esperà que la Carmen s’acabés el pa amb tomàquet i pernil dolç i li posà les sabates. La gosseta de la propietària mogué la cua d’un cantó a l’altre per donar a entendre que volia sortir també.

— A tu ja et baixarà l’Eugènia després! — Digué l’anciana malhumorada.

I la gosseta es quedà mirant la mestressa, i després l’Eugènia, amb una cara que va compungir la noia. De vegades pensava que si encara s’ocupava de la vella rondinaire era per la Cuca, la Yorkshire Terrier que donava vida a aquella casa tan eixorca de pensaments positius què només hi podia néixer l’avorriment.

El dia era fred a Barcelona però el sol de després del solstici d’hivern anunciava la seva virior escalfant el rostre de l’Eugènia i la Carmen. Les noies del pis havien decidit anar a fer una espada nocturna aquell vespre i calia cansar la patrona per tal que la deixés marxar a passar-s’ho bé. Li hauria de dir al Toni, el fill de la Carmen i el que li pagava el sou i era, per tant, el seu cap. Amb passes enèrgiques l’Eugenia estirava del braç la seva patrona com si la volgués preparar pels jocs olímpics i la dona ho va notar i es va queixar.

— Vull seure una estona a descansar!

— Ja seurà quan arribem al parc! Si va fent tantes parades no crema el sucre! Recordi el que va dir el metge!

— Estic ben posada jo entre el metge, mon fill i tu! No podia tenir una vellesa digna jo no!

L’Eugènia sospirà. Aquella senyora no estava mai contenta i ella s’anava amarant de la seva negativitat. Darrerament ho veia tot negre i només li quedava un sentiment de felicitat escàpola quan baixava a passejar la Cuca i trobava altre gent del barri per xerrar. I els dies especials en què el Toni venia a veure a sa mare. Era tan ben plantat! I sempre tenia un detall amb ella; un somriure sincer, un compliment ben trobat, una tarda lliure que no esperava i que cobrava igualment o com la darrera vegada: una capça de galetes. Aquells dolços recoberts de xocolata que li va entregar d’amagat de sa mare quan sortia del pis, van acabar d’encendre l’espurna d’una esperança ja gairebé enterrada feia temps. Pensava en aquell moment un cop i un altre: quelcom en la seva mirada demostrava que hi havia més que una relació entre cap i subordinada malgrat la seva situació.

El Pla B (XIII)

20180127_110931

Quan va arribar a Barcelona se sentí amb les piles completament carregades i aconseguí desfer l’equipatge i pujar tots els paquets a casa en només una hora i escaig. Necessitava tenir-ho tot a lloc per començar a gaudir de la segona part de les vacances i pensar en com podia aprofitar-les al màxim. De fet, el primer que faria seria veure els seus nebots, pels qui havia portat llepolies de França que ben segur els agradarien. Anà a dinar a un restaurant nou de prop de casa seva de qui tothom parlava bé i quan ja s’havia entaulat sentí el telèfon. Era el Jérôme que la trucava. No podia seguir fugint d’ell. Seria millor dir-li que necessitava que ho deixessin córrer tot. Completament. Era massa tard per intentar-ho amb una amistat perquè en els amics s’hi havia de poder confiar. Despenjà el telèfon quan li acabaven de portar la beguda.
— Digues Jérôme!
— Elisenda! Gràcies a Déu! Pensava que no em respondries! T’he enviat dotzenes de missatges!
— Sí, ja ho he notat, però no tenia ganes de contestar. Comprendràs que no se m’hagi posat gaire bé el que has fet!
– T’ho vaig explicar. Estic en procés de separar-me de la Laure. No vaig poder evitar els sentiments que tinc cap a tu! No em pots culpar d’això!
— Cert. Però puc estar ressentida pel fet que no em vagis explicar que estaves casat i que vivies amb la teva dona quan vas venir a Barcelona.
— Tu tampoc m’ho vas preguntar!
—Home! Faltaria més! Algú que coqueteja com tu amb mi i envia el tipus de missatges que enviaves tu no respon al meu estereotip d’home casat honest. Per què hauria d’haver sospitat que ets una persona poc sincera?
— És que no ho sóc Elisenda! Crec que has guanyat una mala impressió de mi…
— Creus bé Jérôme. — Hi hagué una pausa.— Mira. De moment vull que no hi hagi cap contacte entre nosaltres. Si dintre d’un any o dos tu estàs separat del tot, llavors pots tornar-me a contactar pel Facebook i ja veurem si tinc ganes de tornar a intercanviar missatges amb tu…
— Elisenda! — Cridà ell vehement des de l’alatre banda de la línia. No obstant, no continuà. Se’l sentí respirar profundament fins que afegí. — D’acord. Si és això el que vols i no tens ganes de donar-me cap oportunitat, doncs així sigui. Et desitjo molta sort!
— Jo també Jérôme. Sort i força. — Allò precisament era el que pensava l’Elisenda que li faltava a ell.
Aquell dia gaudí del seu dinar de manera solitària, pensant en el moment en què retrobaria els seus nebodets i en si encara potser tindria la gran sort de poder-los portar a la platja amb el Toni… I ben mirat potser si ho desitjava ho havia de provocar ella. Agafà el mòbil de sobre la taula i escrigué a la seva germana que respongué de forma immediata que tenia moltes ganes de veure-la i li proposava anar a sopar plegades a algun indret. Deixaria els nanos amb el seu marit. A l’Elisenda aquell grau de complicitat entre les dues l’abellia molt així és que de seguida estigué d’acord en el sopar i es posaren d’acord per aquell mateix vespre..
Quedaren a un local prop del mercat del Born. Aquell cor vell de la ciutat bategava amb força i entre copa i copa les dues germanes deixaven anar el que portaven a l’ànima. Ja s’enfosquia el cel quan van triar una taula fora.
— No m’ha agradat mai aquest moment de l’estiu en què es comença a notar que li queden quatre dies. Sempre m’entristeix i em fa recordar com de ràpidament passa el temps.
— Jo tinc una sensació molt similar! — Digué l’Elisenda. —L’hivern té un punt nostàlgic que trobo molt romàntic però em fa venir basarda. Crec que és pel fet que es relaciona amb la senectut. A més, a l’estiu fem més coses a l’aire lliure i quan fa fred ens aixopluguem més a casa davant del sofà amb una manta i veient una peli. No està malament tampoc ben mirat. No obstant és trist.
— Tu això no ho fas gaire Elisenda!
— No! Massa coses que em tenen en actiu per aconseguir no adormir-me davant la televisió…
La Marta esclafí a riure.
— Jo em passo la vida veient pel·lícules de Disney amb el Joel i la Paula a l’hivern. I sovint sóc jo que es queda adormida…
De cop i volta el front de l’Elisenda s’arrugà. La Marta, a qui no podia amagar res, sabia que algun pensament tèrbol havia tacat l’humor de la seva germana.
— Passa res?
L’Elisenda sospirà, agafà aire i respongué.
— Aquesta història amb el Jérôme m’ha fet pensar massa en si potser m’hauré equivocat a la vida.
— Equivocat?
— Vull dir si no hauria d’haver fet un esforç per trobar parella i formar una família…
— Elisenda! — Exclamà la Marta amb un to tan alarmat que dos nois de la taulà del costat es giraren cap a elles. Reprengué la frase en un to més suau.—Si haguessis volgut o necessitat parella segur que la tindries! I a més a tu sempre t’ha agradat molt anar a la teva i tenir el teu espai. Amb família això és molt difícil durant llargs anys…
— Sí però potser m’hi hagués acostumat!
— Acostumat? I per quin motiu hauries de voler fer un esforç per acostumar-te a un estil de vida que no és el que t’escau naturalment?
Fità a la Marta. Era obvi que s’estava amoïnant.
— No ho sé. Per acabar encaixant en el que la societat i tothom espera de mi, suposo.
— Ep! Tothom no! Nosaltres sempre hem acceptat com ets Elisenda. Recorda el que dia l’àvia: que la gent són escarabats. I que si fas coses per complaure els altres, desgraciadament després no et donaran un cupó amb hores de temps per poder recuperar el que has perdut. La fotografia, les classes de dansa, el Frank, la Clara, la teva activitat social que t’omple! Deixa estar la gent! O és el Jérôme? O potser ha estat aquest amic de les classes de dansa que t’ha omplert el cap amb alguna tonteria de psicòleg! És que vol treure’t diners fent teràpia?
— El Toni? Què va! El Toni mai es posa en el que faig o deixo de fer i em penso que no té cap ganes de fer-me teràpia…
— Ah! Doncs llavors potser la història amb el Jérôme…
— Sí. No ha estat gaire encertada no!
Llavors, involuntàriament aprofità per buidar el pap de tot el que hi portava dins. Quan acabà la Marta digué sentenciosa.
— Ja està. Et complicava massa la vida i tu no en parlaves pas com si fos un home que et fes perdre els sentits… com a home vull dir.
— No ho era pas. Aquí està la qüestió…
Aquella nit l’Elisenda se’n va anar a dormir amb una sensació de placidesa immensa. Ajaguda al seu còmode llit i reposant els seu ossos cansats d’estirar-se pràcticament al terra, pensà que en el fons el millor que li havia passat era que el Jérôme hagués resultat ser un estafador. O mig estafador si se li atorgava el benefici del dubte. Ella era feliç amb la seva vida serena i sense complicacions. No trobava a faltar una família o una parella i per tant haver-se de replantejar la vida passava per obligar-se a si mateixa a encaixar en un motlle que li quedava petit. O gran. Pel cas era el mateix perquè no li era còmode. S’adormí pensant en la seva germana i en les seves dolces trifulgues amb el Joel i la Paula.
L’endemà quan es despertà eren ja les quarts de deu del matí i un sol esplèndid il·luminava les parets de casa seva de manera intensa. Es llevà d’un salt perquè no volia perdre el temps. Frisava per fer la seva ruta en bicicleta per la platja i llençar-se a l’aigua i no li abellia estar torrant-se al sol després de les dotze. Decidí fer el seu cafè ràpidament i menjar quatre galetes per no entretenir-se gaire. Mirà el mòbil. No tenia cap missatge del Toni però en tenia dos del Jérôme. Senzillament no els respondria i deixaria que s’anés refredant per part d’ell. No tenia ganes d’intentar construir quelcom del no res que en quedava. Redactà quatre línies al Toni i aquest no trigà en respondre. També tenia moltes ganes de veure-la deia i que li expliqués tot el que havia vist. Quedà amb el Toni a les cinc de la tarda i de cop i volta una sensació d’eufòria revitalitzant encengué el seu ànim. S’enllestí per gaudir de la volta en bicicleta i quan estava estirant la tovallola a la sorra mirà el mòbil. Tenia un missatge de la seva germana que li pregava si podria quedar-se amb els nanos aquella nit. Que l’Ivan i ella necessitaven un respir i volien anar al teatre. Li deia que si estava cansada ho entendrien i que deixarien la sortida per un altre moment. Però a ella li vingué una idea. Potser no caldria posposar allò que havia desitjat. Escrigué al Toni i li comentà el cas. De seguida va accedir a fer quelcom amb l’Elisenda i els seus nebots. Podrien anar al cine per exemple. La Marta oferí pagar l’entrada de l’Elisenda, els nens i “l’acompanyant” i van quedar que portarien els menuts a les sis a casa de la tieta. El Toni i l’Elisenda tingueren lloc per trobar-se una hora abans i ella proposà fer-ho a casa seva.
Quan el Toni entrà de seguida l’abellí el que veié. No s’havia imaginat l’Elisenda de cap altra manera. Tenia de tot, inclosos alguns objectes de decoració però res era excessiu. Les coses més simples estaven arranjades de manera natural. La disposició dels objectes semblava fruit d’una casualitat harmònica. Ella li oferí un cafè mentre parlava del desengany que s’havia endut amb el Jérôme en clau d’humor. Ell l’assaborí tot analitzant la sana reacció de l’Elisenda. L’encís del moment pel Toni quedà només interromput per un pensament seu: «no podia desconnectar el psicòleg que portava en ell i deixar d’analitzar la gent que li era propera?». Ella l’arrencà del seu món de les idees.
— De debò que no et fa res anar al cine amb els meus nebots?
— Què dius Eli! Amb el que he enyorat jo poder fer-ho! La meva filla ja és gran i ara ja no tinc l’accés a aquest món infantil tan tendre! A més, les produccions Walt Diseney o Pixar ara ja contenen acudits que només els adults podem comprendre…
El vespre fou llarg i cansat. Anaren al supermercat a comprar per preparar el sopar, després van fer menjar els nanos i per últim van estar al cine una hora i mitja. Quan van tornar el Joel i la Paula no van fer els seus rituals d’higiene gaire llargs. Es quedaren adormits al sofà de seguida i el Toni i l’Elisenda pogueren gaudir d’una copa de vi al menjador mentre vetllaven el son dels nens.
— El que més em molesta es pensar que jo potser he triat també el pla B de la meva vida. Com jo probablement era el pla B del Jérôme.
— Què vols dir?
— Que a ell no li va funcionar amb la Laure i em va cercar a mi. I a mi no m’ha funcionat amb les parelles i he triat un estil alternatiu de vida.
— Però tens els teus moments de felicitat oi?
— Home sí! Però felicitat absoluta no ho sé…
— Ai! — Sospirà el Toni. No sé qui diantre ha tret això de la felicitat absoluta però el meu filòsof favorit ho anomenaria una sobirana tonteria.
— I qui és el teu filòsof favorit?
— Richard David Precht.
— I què diu?
— Milers de coses, però entre les més sàvies que la felicitat absoluta ens estupiditzaria a tots. Necessitem una certa dosis de descontent o frustració per moure i canviar coses. I jo afegeixo queper a ser creatiu també. Si tu fossis cada dia mega-feliç no cercaries fer activitats noves per sentir-te bé i llavors la teva vida sí seria una rutina.
L’Elisenda restà pensativa.
— Llavors la felicitat no existeix? Només existeixen moments feliços?
— Segons ell sí. Només tenim moments feliços. O equilibri. La majoria d’éssers humans estan més pendents de no caure en desgràcia que no pas de ser feliços. No tenir excessives preocupacions o seguir en vida i poder omplir l’estómac és motiu d’alegria en molts més països del món dels que imaginem.
—Cert. Però no m’agrada mesurar la meva “sort” en comparació amb la no sort o desgràcia dels altres. Jo vull estar bé amb mi independentment de la resta.
— Absolutament sà Eli.
Ella notà per segona vegada que ell havia utilitzat aquell diminutiu.
— Perdona. Em dic Elisenda.
— Ai disculpa’m! No et puc escurçar el nom d’aquesta manera. Sense demanar permís.
— Els meus pares i ma germana em diuen Lisa de tant en tant. Que és com em pots dir si vols.
— Lisa! M’agrada! Doncs Elisenda o Lisa. Dependrà de l’ocasió. Però, per seguir la conversa, crec que la teva és una actitud molt sana.
— Sí, però què me’n dius d’això d’haver triat el pla B a la meva vida.
— Lisa. Has fet per les circumstàncies. Ets una amant de la llibertat i triar l’opció que més lliure et fa és el que et proporciona més felicitat. Per tant has triat el pla B potser per a molts però l’A per tu. I com a psicòleg et puc assegurar que molta gent té els problemes per no haver estat capaç d’escollir l’opció que més adient li era, sinó la que més l’apropava al ciutadà desitjable. Gaudeix del que tens i no et trenquis la closca.
La Lisa mirà els seus nebots i degustà el darrer got de vi. La llum tènue de la làmpada i l’ambient càlid d’aquella nit d’estiu l’embolcallaren. El Toni tenia raó. No tothom havia de ser feliç amb la versió A. I al capdavall, tampoc s’havia d’avergonyir de ser diferent a la majoria. Els que l’estimaven l’acceptaven tal i com era. Una persona alternativa que havia decidit no seguir a la corrent. Tancà els ulls per assaborir la darrera gota de vi i sentí que la suma de tantíssims moments com aquell la feien una persona ditxosa.

 

El Pla B (XII)

20180127_110931

Es quedà certament fora de joc per uns instants perquè el seu cervell volia arribar a la conclusió ràpidament de què fer per no penedir-se’n després. Li havia fet ràbia no poder-li dir el que pensava d’ell i ara tenia una segona oportunitat.
— Només tinc una cadira aquí com pots veure. Però al costat de la piscina hi ha uns bancs.
— No teniu cap restaurant en aquest càmping?
— Sí però no trigarem gaire, oi?
— Elisenda! Per favor! — Digué ell mentre s’hi estava acostant.
Per tal de guanyar distància física d’ell, accedí a anar al restaurant que estava a uns dos-cents metres. El Jérôme demanà una copa de vi i ella pensà uns moments. No tenien cafè descafeïnat i aquella conversa feia pinta de que si se’l prenia amb cafeïna no podria dormir després. Demanà doncs una cervesa.
— Escolta, no és el que penses. La Laure i jo encara estem casats però ens estem separant…
L’Elisenda no li deixà temps perquè aquella cançoneta li sonava al que deien tots els homes casats que cercaven una amant.
— Carai no em diguis! Ho esteu deixant i per això ella em volia dedicar temps per ensenyar-me la ciutat o ho esteu deixant i per això la Laure pensa que vas venir a Barcelona de viatge de negocis?
El Jérôme respirà fons i les seves faccions s’enterboliren mostrant una cara plena d’ombres que li marcaven encara més les arrugues. De cop i volta semblava més un home de seixanta que de cinquanta.
— La Laure i jo vam ser feliços set anys de matrimoni però el març de l’any passat vaig descobrir que m’estava fent el salt amb el seu entrenador de zumba.
— Perdona? — Va fer ella que s’havia pràcticament ennuegat amb la cervesa.
— El que et dic. Ho vaig esbrinar per una conversa que li vaig veure al mòbil. I li vaig demanar què volia dir tot allò. No m’ho va poder negar.
— D’acord. Podria creure’t. Però seguiu plegats oi?
— Seguim vivint sota el mateix sostre i la majoria de gent pensa que encara som una parella feliç. Però la veritat és que després de mig any intentant lluitar per la relació, el que hi havia s’ha trencat. I només ens queda la convivència.
L’Elisenda restà pensívola uns instants mentre deixava que el líquid groguenc li refresqués la gola i la aclarís un pèl els seus sentiments.
— Jérôme. Fins i tot si t’ha passat això que dius— veien la cara d’ell i el seu gest de protesta ella s’anticipà— que no dubto que no sigui veritat, d’això fa més d’un any i podríeu haver pres una decisió. Separar-vos per exemple…
— No és tan fàcil. Ella no ha gosat ni a dir-ho a sa germana, de fet no ho hem dit a ningú. — Hi hagué uns segons de silenci i seguí.— Diu que està tan avergonyida que no s’atreveix a parlar-ne ni a que surti la veritat a la llum.
— Perfecte! I Jo què hi pinto en tot això? Havia de ser el pla B de les vacances, la dona que vas a veure quan ja t’has cansat de la funció? T’hagués anat bé oi? Podies seguir tenint la teva vida “perfecta” a la ciutat perfecta a la casa perfecta per després anar a Barcelona i desfogar-te. Mira Jérôme, si no fos que estem en un local públic, m’estic reprimint totes les ganes de donar-te una bufetada.
— Ho entenc! Ho entenc! I t’ho hagués dit! Però la veritat és que quan vaig venir a Barcelona no sabia què passaria ni que m’enamoraria de tu! Sempre m’havia quedat la recança d’haver-te perdut i tenia ganes de tornar-te a tenir a la meva vida… De tota manera jo ja no estava amb la Laure i no feia res malament…
— Què no feies res malament? Perdona? No em vas dir res de que estaves casat i vivint sota el mateix sostre que la teva dona encara. És que ni esteu separats!
— És només circumstancial! Estem pagant la casa tots dos. Si ella marxa jo no sé com la pagaré!
— T’adones de com d’estúpid és aquest argument per a una persona com jo? Si es volen fer les coses es poden fer!
— No és tan fàcil. Tenim una hipoteca sobre aquesta casa que estem pagant els dos. I si ens separem l’hem de posar en venda i cercar quelcom. Jo no puc assumir el cost tot sol.
Un corrent de pensaments bombardejà l’Elisenda. Per què s’embrancava la gent en hipoteques que només es podien pagar amb dos sous? No era el salari del Jérôme suficient per pagar la casa? No es vanagloriava tan sovint de tot allò que havia aconseguit? Potser ell també vivia per sobre de les seves possibilitats…
— A més també hem passat una fase de desorientació tots dos.
— Ah. Mira per on! — Digué l’Elisenda amb un to sorneguer. — Per això hi ha psicòlegs saps? No cal aferrar-se a les amistats de l’estranger!
— Elisenda! M’estàs parlant com si t’hagués fet servir de psicòleg.
— De psicòleg potser no, però és obvi que et volies fer passar el mal tràngol amb una persona com jo que et fes oblidar potser la Laure. Com més parlem més empipada estic. Serà millor que marxis, no sigui que em vinguin ganes de clavar-te una bufetada.
— Elisenda, per favor! Jo t’estimo!
Ho digué amb tanta vehemència i tant d’ímpetu que els clients del bar dirigiren la seva vista cap a ell. No obstant, en lloc de trobar una parella d’enamorats veieren dues persones tan tenses que l’aire que hi havia entre elles s’hagués pogut tallar amb un ganivet.
— Jérôme, no sé exactament què esperava trobar aquí. Crec que sospitava que hi havia quelcom estrany des d’aquell dia que de sobte vas tallar la comunicació. No obstant, això de que tu estiguis casat i encara visquis amb ella, això supera amb escreix el límit de la meva imaginació!
El Jérôme li posà una mà sobre el braç i ella l’apartà. El seu contacte en aquell moment li produïa més aviat fàstic i per això necessitava distanciar-se’n.
—Elisenda! Volia dir-t’ho però no sabia com…
— Ni quan, pel que es veu! Barcelona hagués estat una bona oportunitat! — No tenia ganes de continuar aquella conversa. Necessitava temps per digerir aquell discurs del Jérôme i, de tota manera, ella ja havia arribat a la seva conclusió sobre ell feia unes hores. I ja li havia donat dret a defensa. — Encara que cregui tot el que dius, penso que la manera com has actuat amb mi no ha estat del tot correcta. Cal acabar un llibre per començar-ne un altre i fruir-ne. Jo em sento estafada i francament no necessitava aquesta experiència, sobre tot quan jo ja havia aconseguit un equilibri a la meva vida. Tinc la meva feina, els meus nebots i un amic especial amb qui compartir moments íntims i que apagava les meves necessitats animals més bàsiques amb un toc de tendresa. I arribes tu a la meva vida fent veure que ets un heroi!
El Jérôme la fità als ulls amb una mirada completament freda com la que havia rebut feia unes hores.
— Tens un home per les teves necessitats?
De tot el que havia dit, l’Elisenda considerava aquella part la menys interessant del seu discurs. No obstant, el cervell del Jérôme devia estar xapat a l’antiga perquè allò era el que semblava voler rebatre primer.
— Perdona. Què pensaves tu d’una dona del segle XXI? Que practico el celibat com les monges de l’edat mitja? Doncs vas ben posat noi!
— I us veieu gaire sovint? Perquè òbviament trigaràs el teu temps en oblidar-lo per estar amb mi! — féu ell en un to agressiu!
L’Elisenda s’aixecà de bursada de la cadira, anà cap a la barra i es demanà una altra cervesa. Li aniria bé perdre el filtre i dir-li tot allò que necessitava com a representant d’un gènere masculí no evolucionat que no havia entès que la dona era una entitat amb cervell propi i necessitats equiparables a les masculines.
Retornà a la taula amb la seva cervesa i va fer un glop abans de prosseguir.
— Mira Jérôme. Començo a veure de quin peu calces. Entenc que potser no puguis perdonar a la teva dona les banyes. I que vulguis trobar algú altre em sembla bé. Però penso que et vas recordar de mi pensant que jo devia ser un objecte en desús a qui un home com tu podia “endolcir” la vida. I encara t’hagués hagut d’estar agraïda perquè amb tu deixava d’estar “sola”. Probablement penses que una dona sola no és res. I per això devies calcular que esperaria com la bella dorment al seu príncep blau. Doncs t’equivoques. Jo, com a moltes amigues, tinc una vida independent, trio l’home amb qui me’n vaig al llit i a més, no necessito que em vegin com una princesa. Prefereixo no ser-ho i valdre’m per mi sola. I ara si em disculpes, voldria assaborir aquesta cervesa sola i que fotessis el camp!
El Jérôme se la mirà amb cara de sorpresa. Potser havia esperat entendrir-la i que ella piqués com potser ho haurien fet altres dones. O potser senzillament no s’esperava una reacció tan contundent. Però òbviament mig restaurant-bar es va girar quan l’Elisenda aixecà la veu i no li quedà altre remei que marxar. El cambrer ja s’estava acostant a la parella i quan arribà a la taula es dirigí a l’Elisenda i demanà.
— Tot bé?
— Perfectíssimament. El meu conegut ja marxa i jo, si no els fa res, m’acabaré la cervesa mentre responc un parell de mails importants.
— Faltaria més!
Quan el noi marxà el Jérôme continuava immòbil però abaixà el cap i finalment s’aixecà. Amb els ulls clavats a la taula, posà a lloc la cadira i fità a l’Elisenda.
— Entenc el teu disgust però jo tampoc no havia esperat que sorgissin els sentiments que van aparèixer a Barcelona. No havia planejat res. I comprenc perfectament que t’hagis enfadat amb mi. Però em mereixo una oportunitat…
L’Elisenda, amb la valentia que la caracteritzava, digué resolutiva:
— Potser d’aquí a uns dies hauré digerit i reinterpretat aquesta situació i voldré tornar a parlar amb tu. De moment però el que necessito és distància. I fruir de les meves vacances que no em mereixia que me les engeguessin a fer punyetes!
— Les has engegades tu a fer punyetes!
— I tant! Perquè tu m’haguessis mantingut en la més total ignorància fins que t’hagués semblat convenient… és millor que marxis!
I ell ho féu. Quan el veié desaparèixer per la porta notà que les cames li començaven a tremolar i envià un missatge WhatsApp al Toni. Li explicà què havia passat i com havia reaccionat ella. Però també li digué que no calia que respongués perquè necessitava descansar de tot i de tothom i refer-se del desengany. Reenvià el mateix missatge a la seva amiga i sa germana. Llegí les notícies del diari per internet i anà a dormir. Contràriament al que havia pensat s’adormí de seguida tot i que el seu son fou molt estrany perquè la tornava a la realitat del que havia estat el seu dia amb una claredat diàfana. S’anà despertant a intervals en què recuperava la seva consciència i s’adonava que l’experiència del dia havia estat suficientment traumàtica per a fer que el seu cervell intentés analitzar-la per la nit. Els somnis que generalment eren útils per a netejar la ment de porqueria, servirien aquella nit per a fer adonar a l’Elisenda que aquella relació a distància dels darrers mesos havia ocupat un espai vital més important del que volia reconèixer.
Quan es llevà l’endemà a les vuit es volia retrobar com l’Elisenda d’abans del Jérôme. Aixì és que prosseguiria les seves vacances posant una atenció especial en el seu descans per recuperar l’energia que volia pels projectes que feia temps que li ballava pel cap posar en pràctica però no gosava. Ja era hora de fer-ho.
Aquell dia sí que aconseguí anar a Nimes. La ciutat l’abellí t i que les seves arenes no li semblaren tan encisadores com les de Arles. La ciutat no tenia un toc tan italià. O senzillament s’havia enamorat de la primera tot i que la relacionés necessàriament amb el Jérôme. Aquell dia de passeig, botigues i fotos li serví per arribar a la conclusió que sovint era millor no mirar enrere. De fet ella sempre havia pensat així. Passava d’una etapa a una altra agraïda del que havia aprés de la vida però sense voler tornar al èpoques anteriors. Per això no havia cercat mai vells amics a través de facebook. La seva existència es concentrava en l’actualitat. Fins i tot en això el Jérôme havia representat un cert retrocés.
Els dies a França i les seves sortides i excursions l’anaren allunyant del mal tràngol. Rebia missatges d’ell però no els responia. Encara havia de guanyar tota la distància que necessitava per replantejar-se si volia quelcom com ell a la seva vida o no. I potser, ben mirat, ell no l’hagués mai fet feliç. No li agradava la idea de canviar d’activitats de lleure i sofisticar-les per complaure ningú. Ni tampoc haver de llogar més metres quadrats per tenir més espai només perquè ell volia més lloc. El Jerôme vivia en una casa de tres-cents metres quadrats. Tants com la del president de Suècia, que, a més, declarava que se la netejava tot sol a diferència del seu amic. Aquell sistema de viure de burgés hipòcrita l’havia enutjada d’un bon principi. No obstant, la vella amistat havia volgut cobrir amb un tel de comprensió una actitud que altrament l’Elisenda hagués considerat excèntrica i escarafallosa.
Cada vespre dedicava uns minuts a escriure algun missatge al Toni, que responia quan podia també. Li interessava com estava ella després del desencís i ella responia de manera molt positiva perquè només veia avantatges en el que havia passat i n’extreia un ensenyament positiu: La gent es coneix en un moment determinat de la vida i potser segueix camins diferents. Si és així no cal retrobar-se perquè les dues persones se sentiran estranyes l’una amb l’altra. Al Toni el tranquil·litzava veure que l’Elisenda parlava més del seu projecte nou per al seu blog de ball que no pas del Jerôme. Això el feia veure que ella era més una dona del present que del passat, molt saludable des de la seva perspectiva de psicòleg. Fer un esforç per oblidar experiències anteriors permetia a la gent tirar endavant i reinventar-se dia a dia. L’Elisenda era una triomfadora i un esperit independent com en coneixia pocs.
Dotze dies després del retrobament amb el Jérôme l’Elisenda va dir a sa germana, al Toni i a la seva amiga que ja tornava a casa. Que tenia ganes de passejar prop de l’hotel Vela, de fer un vespre de ball, d’una copa amb els amics i d’abraçar els seus nebodes. I també afegí, amb tota sinceritat, que necessitava un cafè digne pel matí i estirar els seus ossos al seu llit. Fou un dit i fet perquè l’endemà, un setze d’agost, l’Elisenda plegava la tenda, carregava el cotxe i s’acomiadava del personal del càmping i d’aquell racó de terreny que li havia estat una segona casa. S’hi havia trobat bé però també frisava per retornar a la seva vida normal. Un bon senyal pensà ella. Abans de pujar al cotxe mirà el mòbil. Tenia missatges de la seva germana que li enviava una foto dels seus nebots, del Toni que la convidava a sopar i del Jérôme. Aquest li demanava retrobar-se a algun lloc de la Provença per explicar-li tot de nou. Li envià fins i tot diversos missatges vehements de veu. Li pregava que li atorgués una segona oportunitat i li deia que no la volia perdre. Però allò només atiava la ràbia de l’Elisenda. No volia més interferències inútils i ell ho havia d’entendre.