L’oportunitat.

El cel s’havia enterbolit a mitja tarda i els núvols grisos cobrien la ciutat com una capa senyorial, tot recordant als ciutadans que el poder era de la natura i no dels homes. I just abans d’agafar el metro, aquells gegants enfurismats suspesos a l’aire havien començat a deixar anar una tromba d’aigua rabiosa que ara corria fuent pels carrers de la ciutat comtal. No portava paraigües i la pluja l’anava xopant mentre refredava la seva pell i atiava l’emoció que li bleïa la sang des de que havia rebut el seu missatge. Arribaria amb els cabells a lloure i els texans ajustats enganxats a aquell cos que ell havia recorregut tantíssimes vegades amb la seva mirada i les seves mans, fins un dia que es van perdre sense ser conscients que el temps se’ls havia acabat. Trepitjava el terra enèrgicament i, tanmateix, per dins se sentia tremolosa, vulnerable i dolorosament fràgil. Escoltava el batec del seu cor a les orelles com una melodia malsonant mentre el cervell la burxinava dimanant-li per quin motiu no havia aconseguit soterrar el seu record en l’oblit. No havia esborrat tots aquells instants fugissers que durant anys havien estat un ungüent contra el tedi d’una vida mancada de sensacions i que la deixaren erma quan ell desaparegué. Mirà el rellotge abans d’entrar al cafè. La llum empegueïda no aconseguia il·luminar aquell local d’aire color sèpia que feia dues dècades havia estat lloc de trobada d’autors de renom, famosos bohemis i barcelonins famolencs d’ensumar l’èxit que emanava d’alguns clients del cafè. Només empènyer la porta de fusta i sentir-la grinyolar s’entristí. Aquell indret havia canviat i ella també. I sens dubte també hauria canviat ell i potser tots dos es penedirien d’haver-se retrobat tantíssims anys després. Els records emmudeixen els aspectes sòrdids dels instants més dèbils endolcint així el que en queda en la memòria. Calia sacsejar-los de nou? Era massa tard per repensar-s’ho. Entrà a la primera sala del cafè i amb mirada sotjadora recorregué totes les taules. Li va semblar que ell no hi era. De cop un pensament colpejà la seva memòria adormida per la galvana de la rutina: el Daniel no havia estat mai puntual a les seves cites habituals. Una cosa així no hauria canviat amb l’edat. No volia ser la primera i haver-lo d’esperar com havia fet anys enrere, i per això decidí anar a donar una volta pels voltants de la plaça Sant Jaume. S’embadalí contemplant la catedral i es deixà seduir pels aparadors de les botigues dels carrers que portaven a les Rambles fins que considerà que s’havia endarrerit prou per no semblar excessivament enllepolida per la cita. No s’esqueia. Un cop més avançà cap al local i empenyé la pesada porta de fusta. Un ferum de cafè barrejat amb reminiscències de tabac incrustat a les parets li colpejà el nas per un moment, no obstant, aquella no era l’olor que percebia realment sinó la de feia vint anys, quan ella era una joveneta enjogassada i morta de ganes de començar la seva vida d’adulta lluny de tota supervisió. Instintivament va recórrer amb la mirada les taules a dreta i esquerra i va enfilar escales amunt per anar al bany a donar un cop d’ull a la dona que trobaria al mirall. La sala del pis de dalt era buida i no hi havia cua als serveis. Aquell cafè havia canviat com ella. De la jove ansiosa d’una vida curulla d’emocions en restava una dona serena amb una vida estable. Massa. El cafè era també una remembrança d’un passat mogut i autèntic del que quedava només un present descolorit. Per això havia accedit a retrobar-lo a ell després del silenci. Davant del mirall observà el seu rostre cisellat amb unes diminutes arrugues tan imperceptibles que ningú li endevinava l’edat. Els pòmuls seguien ben alts i la seva mirada no havia perdut l’espurna de la curiositat. La vida l’havia tractada a ella millor que no pas ella a la vida. Havia gosat trencar molts plats i tot i així havia encarrilat quan ja pensava que no aconseguiria trobar ningú amb qui compartir la seva rutina monòtona i grisa. Estava contenta de la seva oportunitat i precisament per això no aconseguia entendre el seu sí a una cita que li feia basarda. D’una banda el record del desig li feia bullir la sang. Ell havia estat durant anys l’únic element que aportava color al seu paisatge monocrom. Les seves trobades escàpoles a hores incertes la feien sentir viva quan ja havia pensat que havia esdevingut invisible pel món. I malgrat tot, ara s’escoltava el cor rabiós a les orelles perquè tenia por del que veuria ella i del que veuria ell.
Baixà les escales i es fixà en la barra del cafè. La fusta vella però encara lluent li era més familiar que el seu propi cos. El taulell no havia canviat però ella sí. Per fora poc, com li demostrava el seu reflex al mirall, però per dintre havia perdut la inquietud d’aquells anys de jovenesa. Una estranya sensació de consol li provocà una rialla. L’edat tenia una gran avantatge perquè els interrogants de la vida es reduïen amb el pas dels anys i no es perdia el temps amb opcions futures sinó que es gaudia del camí recorregut. Arribà al darrer esglaó de l’escala amb aquell pensament, i ben bé com si hagués notat la seva presència estirant-la des del passat, va girar el cap a l’esquerra. Uns ulls verds emmarcats per unes arrugues entremaliades van somriure i ella no va poder evitar que els seus es tornessin fetillers també. L’home s’aixecà i ella tingué la impressió que no li havia passat el temps a ell perquè seguia amb el seu aspecte de cadell maldestre i descuidat. El cor se li accelerà i amenaçava a no deixar-se controlar fàcilment. Quan arribà a la taula ell s’hi acostà per donar-li dos petons i una calrada de foc li encengué les galtes. En seure ell es quedà uns moments en silenci i després confessà que havia esperat que el temps hagués passat de manera més contundent per la Teresa i ella hagué de reconèixer que a ell la vida també l’havia tractat bé. El cambrer arribà i ella demanà un cafè i el Daniel una cervesa i van conversar sobre allò que havien fet els darrers anys, però aquell buit temporal no importava perquè el temps es va aturar pels dos. O això els semblà fins que un to impertinent interrompé la conversa. Era el mòbil de la Teresa, que la retornava al món d’on havia fugit per un instant. El Daniel llegí amb claredat els ulls de la seva amiga i li donà uns segons per respondre el missatge. Posà el mòbil a la seva bossa i la mà a la tassa de cafè on ell la pogué agafar amb la seva durant uns breus instants fins que ella l’apartà. La seva calidesa l’amarà. Encara seria tan calent el seu cos o l’edat n’hauria minvat l’escalfor? Intentà arrencar aquella pregunta impròpia del seu pensament per seguir conversant civilitzadament. El Daniel havia tornat a la ciutat comtal cansat de la vida als pobles de la franja de ponent. Esperava que el ritme ivaçós de Barcelona el despertés una mica de la desgana que l’afonava. La Teresa havia tingut sort de conèixer el seu marit en un moment en què ja poques dones esperen trobar el príncep blau. El Joan li havia regalat la il·lusió que omple el cor de les jovenetes desitjoses de tendresa i havia endolcit una vida que s’havia estancat. El seu marit havia arribat a temps.
Es feia tard i ella havia de marxar. La tempesta trencà el silenci que havia caigut sobre ells amb un tro llunyà: « I ara què?» es demanà ella. S’acomiadà d’ell amb dos petons i desitjant no haver-lo d’esborrar un altre cop de la seva vida. Quan ja s’havia posat la jaqueta ell la va estrènyer fort com si volgués gravar la silueta del seu cos en el seu, com si ell fos plastilina i hagués de fer un motlle d’ella per no perdre-la. Els seus ulls verds estaven enrojolats. La Teresa sortí del cafè i una llàgrima fugaç rodolà per la seva galta. La pluja havia apaivagat i s’havia tornat humitat espessa i freda. Avançà ràpid pels carrers concentrant-se en les formes allargades que projectaven els llums dels carrers sobre el terra mullat per no pensar en el que la pertorbava. Va posar la clau al pany de casa seva i el grinyol de la porta li semblà el ganyol d’un gos que cridava l’amo. L’olor de cafè li pujà al nas i endevinà la veu del seu marit cantant a la cuina. Es tragué la jaqueta i la penjà a l’armari de l’entrada i anà on era ell. El Joan estava cuinant i el perfum atordidor de les espècies la transportà al Marroc, on havien fet el seu primer viatge. Abraçà el seu marit per l’esquena i ell es girà per besar-la pausadament. Tancà els ulls i es deixà emportar pel record d’aquell primer petó amb ell feia justament dotze anys. Pensà en el Daniel uns instants i el volgué lluny seu. I malgrat tot, l’empremta indeleble de la seva escalfor empenyia la seva ment cap a una realitat inoportuna. Havia tornat la certa inseguretat del desassossec.

L’oportunitat.

El cel s’havia enterbolit a mitja tarda i els núvols grisos cobrien la ciutat com una capa senyorial, tot recordant als ciutadans que el poder era de la natura i no dels homes. I just abans d’agafar el metro, aquells gegants enfurismats suspesos a l’aire havien començat a deixar anar una tromba d’aigua rabiosa que ara corria fuent pels carrers de la ciutat comtal. No portava paraigües i la pluja l’anava xopant mentre refredava la seva pell i atiava l’emoció que li bleïa la sang des de que havia rebut el seu missatge. Arribaria amb els cabells a lloure i els texans ajustats enganxats a aquell cos que ell havia recorregut tantíssimes vegades amb la seva mirada i les seves mans, fins un dia que es van perdre sense ser conscients que el temps se’ls havia acabat. Trepitjava el terra enèrgicament i, tanmateix, per dins se sentia tremolosa, vulnerable i dolorosament fràgil. Escoltava el batec del seu cor a les orelles com una melodia malsonant mentre el cervell la burxinava dimanant-li per quin motiu no havia aconseguit soterrar el seu record en l’oblit. No havia esborrat tots aquells instants fugissers que durant anys havien estat un ungüent contra el tedi d’una vida mancada de sensacions i que la deixaren erma quan ell desaparegué. Mirà el rellotge abans d’entrar al cafè. La llum empegueïda no aconseguia il·luminar aquell local d’aire color sèpia que feia dues dècades havia estat lloc de trobada d’autors de renom, famosos bohemis i barcelonins famolencs d’ensumar l’èxit que emanava d’alguns clients del cafè. Només empènyer la porta de fusta i sentir-la grinyolar s’entristí. Aquell indret havia canviat i ella també. I sens dubte també hauria canviat ell i potser tots dos es penedirien d’haver-se retrobat tantíssims anys després. Els records emmudeixen els aspectes sòrdids dels instants més dèbils endolcint així el que en queda en la memòria. Calia sacsejar-los de nou? Era massa tard per repensar-s’ho. Entrà a la primera sala del cafè i amb mirada sotjadora recorregué totes les taules. Li va semblar que ell no hi era. De cop un pensament colpejà la seva memòria adormida per la galvana de la rutina: el Daniel no havia estat mai puntual a les seves cites habituals. Una cosa així no hauria canviat amb l’edat. No volia ser la primera i haver-lo d’esperar com havia fet anys enrere, i per això decidí anar a donar una volta pels voltants de la plaça Sant Jaume. S’embadalí contemplant la catedral i es deixà seduir pels aparadors de les botigues dels carrers que portaven a les Rambles fins que considerà que s’havia endarrerit prou per no semblar excessivament enllepolida per la cita. No s’esqueia. Un cop més avançà cap al local i empenyé la pesada porta de fusta. Un ferum de cafè barrejat amb reminiscències de tabac incrustat a les parets li colpejà el nas per un moment, no obstant, aquella no era l’olor que percebia realment sinó la de feia vint anys, quan ella era una joveneta enjogassada i morta de ganes de començar la seva vida d’adulta lluny de tota supervisió. Instintivament va recórrer amb la mirada les taules a dreta i esquerra i va enfilar escales amunt per anar al bany a donar un cop d’ull a la dona que trobaria al mirall. La sala del pis de dalt era buida i no hi havia cua als serveis. Aquell cafè havia canviat com ella. De la jove ansiosa d’una vida curulla d’emocions en restava una dona serena amb una vida estable. Massa. El cafè era també una remembrança d’un passat mogut i autèntic del que quedava només un present descolorit. Per això havia accedit a retrobar-lo a ell després del silenci. Davant del mirall observà el seu rostre cisellat amb unes diminutes arrugues tan imperceptibles que ningú li endevinava l’edat. Els pòmuls seguien ben alts i la seva mirada no havia perdut l’espurna de la curiositat. La vida l’havia tractada a ella millor que no pas ella a la vida. Havia gosat trencar molts plats i tot i així havia encarrilat quan ja pensava que no aconseguiria trobar ningú amb qui compartir la seva rutina monòtona i grisa. Estava contenta de la seva oportunitat i precisament per això no aconseguia entendre el seu sí a una cita que li feia basarda. D’una banda el record del desig li feia bullir la sang. Ell havia estat durant anys l’únic element que aportava color al seu paisatge monocrom. Les seves trobades escàpoles a hores incertes la feien sentir viva quan ja havia pensat que havia esdevingut invisible pel món. I malgrat tot, ara s’escoltava el cor rabiós a les orelles perquè tenia por del que veuria ella i del que veuria ell.
Baixà les escales i es fixà en la barra del cafè. La fusta vella però encara lluent li era més familiar que el seu propi cos. El taulell no havia canviat però ella sí. Per fora poc, com li demostrava el seu reflex al mirall, però per dintre havia perdut la inquietud d’aquells anys de jovenesa. Una estranya sensació de consol li provocà una rialla. L’edat tenia una gran avantatge perquè els interrogants de la vida es reduïen amb el pas dels anys i no es perdia el temps amb opcions futures sinó que es gaudia del camí recorregut. Arribà al darrer esglaó de l’escala amb aquell pensament, i ben bé com si hagués notat la seva presència estirant-la des del passat, va girar el cap a l’esquerra. Uns ulls verds emmarcats per unes arrugues entremaliades van somriure i ella no va poder evitar que els seus es tornessin fetillers també. L’home s’aixecà i ella tingué la impressió que no li havia passat el temps a ell perquè seguia amb el seu aspecte de cadell maldestre i descuidat. El cor se li accelerà i amenaçava a no deixar-se controlar fàcilment. Quan arribà a la taula ell s’hi acostà per donar-li dos petons i una calrada de foc li encengué les galtes. En seure ell es quedà uns moments en silenci i després confessà que havia esperat que el temps hagués passat de manera més contundent per la Teresa i ella hagué de reconèixer que a ell la vida també l’havia tractat bé. El cambrer arribà i ella demanà un cafè i el Daniel una cervesa i van conversar sobre allò que havien fet els darrers anys, però aquell buit temporal no importava perquè el temps es va aturar pels dos. O això els semblà fins que un to impertinent interrompé la conversa. Era el mòbil de la Teresa, que la retornava al món d’on havia fugit per un instant. El Daniel llegí amb claredat els ulls de la seva amiga i li donà uns segons per respondre el missatge. Posà el mòbil a la seva bossa i la mà a la tassa de cafè on ell la pogué agafar amb la seva durant uns breus instants fins que ella l’apartà. La seva calidesa l’amarà. Encara seria tan calent el seu cos o l’edat n’hauria minvat l’escalfor? Intentà arrencar aquella pregunta impròpia del seu pensament per seguir conversant civilitzadament. El Daniel havia tornat a la ciutat comtal cansat de la vida als pobles de la franja de ponent. Esperava que el ritme ivaçós de Barcelona el despertés una mica de la desgana que l’afonava. La Teresa havia tingut sort de conèixer el seu marit en un moment en què ja poques dones esperen trobar el príncep blau. El Joan li havia regalat la il·lusió que omple el cor de les jovenetes desitjoses de tendresa i havia endolcit una vida que s’havia estancat. El seu marit havia arribat a temps.
Es feia tard i ella havia de marxar. La tempesta trencà el silenci que havia caigut sobre ells amb un tro llunyà: « I ara què?» es demanà ella. S’acomiadà d’ell amb dos petons i desitjant no haver-lo d’esborrar un altre cop de la seva vida. Quan ja s’havia posat la jaqueta ell la va estrènyer fort com si volgués gravar la silueta del seu cos en el seu, com si ell fos plastilina i hagués de fer un motlle d’ella per no perdre-la. Els seus ulls verds estaven enrojolats. La Teresa sortí del cafè i una llàgrima fugaç rodolà per la seva galta. La pluja havia apaivagat i s’havia tornat humitat espessa i freda. Avançà ràpid pels carrers concentrant-se en les formes allargades que projectaven els llums dels carrers sobre el terra mullat per no pensar en el que la pertorbava. Va posar la clau al pany de casa seva i el grinyol de la porta li semblà el ganyol d’un gos que cridava l’amo. L’olor de cafè li pujà al nas i endevinà la veu del seu marit cantant a la cuina. Es tragué la jaqueta i la penjà a l’armari de l’entrada i anà on era ell. El Joan estava cuinant i el perfum atordidor de les espècies la transportà al Marroc, on havien fet el seu primer viatge. Abraçà el seu marit per l’esquena i ell es girà per besar-la pausadament. Tancà els ulls i es deixà emportar pel record d’aquell primer petó amb ell feia justament dotze anys. Pensà en el Daniel uns instants i el volgué lluny seu. I malgrat tot, l’empremta indeleble de la seva escalfor empenyia la seva ment cap a una realitat inoportuna. Havia tornat la certa inseguretat del desassossec.

La Porta XXII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Berta entrà a la feina després del seu permís per primera vegada tard en tota la seva història laboral. En arribar a la sala del laboratori principal veié una part dels seus companys observant mostres a través del microscopi. Li hagués agradat aportar la mateixa energia i dinamisme de sempre però sabia que no en seria capaç perquè la feina de voluntària li havia fet veure una crua realitat que desconeixia fins feia poc. El sistema intentava sobreviure eliminant tots els resistents i dissidents però la situació era insostenible. En algun lloc del seu cervell s’havia forjat la romàntica idea de que el sistema sempre feia el millor per l’home. Però veure tots aquells ciutadans i ciutadanes privats de llum i d’oxigen, d’aliments bàsics, de llibertat i esperant el que probablement seria un traspàs forçós anticipat, havia colpejat el seu cor. Certament treballar per aconseguir una vacuna pel virus ajudaria al sistema i també evitaria que s’haguessin d’eliminar persones en massa. I només per això havia de posar tot el seu esforç per ajudar a l’equip. Anà a posar-se la bata i just quan se l’estava cordant notà una mà sobre la seva espatlla i va tenir un esglai.
— Berta! Sóc jo! Com estàs? — digué el Bernat content de tornar-la a veure.
Els ulls de la Berta altrament brillants i fetillers estaven coberts per un tel fosc.
— Estic bé! Gràcies per donar-nos els dies de permís. No sé com estan els companys però jo els necessitava de debò.
— Què vas veure Berta?
— Oblides que he signat un contracte de confidencialitat?
— Com vols que no ho recordi si el vaig preparar jo!
— No en puc parlar! — va fer ella en un to de gemec.
— Puc fer res per tu? — preguntà en Bernat retraient-se no haver-li demanat a la Berta que no fes de voluntària. L’hauria d’haver protegida.
— Després d’un cafè estaré com sempre, t’ho prometo!
El Bernat sabia que la Berta aniria a fer-se un cafè a la màquina i es va afanyar per portar-li ell un tallat. Ella tot just havia passat pel taulell de control per llegir els protocols i posar-se al dia quan el Bernat li acostà el cafè. L’aroma reconfortant li va fer girar el cap. El Bernat era de nou al seu costat amb una tassa a la mà. Aquell gest no va passar desapercebut pels companys de laboratori. Un tracte així estava estrictament prohibit però a la majoria aquella escena els va alegrar. Tantes regles enverinaven els moments més emocionants de la vida! Els empleats que no havien pres l’elixir en dies van viure el moment més intensament que els altres i s’intercanviaren mirades de complicitat amb la resta dels que havien captat el moment.
— Gràcies!
— De res! — digué el Bernat amb un somriure desvergonyit que va fer saltar el cor de la Berta.
Un seguit de pensaments confosos la van empaitar durant les dues següents hores de feina. De debò el Bernat havia gosat a demostrar simpatia per ella davant la resta d’empleats? S’havia de fer marxar aquells barrufs del cap. El seu treball com a voluntària l’havia trastocada.
El matí li passà lentament i a quarts d’onze es va sentir marejada.
— Berta? estàs bé? —demanà la seva companya notant que s’havia tret la mascareta i que respirava amb dificultat.
— Tinc un cansament inusual.
Des del seu despatx el Bernat veié un moviment estrany al taulell principal i la Berta amb la cara esbarrellada i hi anà per assegurar-se de que tot anava bé.
— La Berta està un pèl indisposada. — Va fer l’Ester amoïnada.
— No és res! Em passarà de seguida! Ara esmorzaré i prendré un altre cafè. No dec haver dormit gaire bé perquè em noto un pèl cansada.
El Bernat tornà a la sala de control no gaire tranquil. Tot i les precaucions que havien pres els voluntaris era molt possible que hi hagués hagut algun contagi. Els símptomes de la Berta no eren clars perquè de fet ningú sabia encara distingir com afectava el virus. I si hagués estat una epidèmia virulenta que impossibilitava la gent durant dies, els equips mèdics haurien activat una alerta global i s’hauria detectat el virus abans. Però no era així. La malaltia només causava unes molèsties passatgeres i per això tothom seguia la vida normal i el virus s’anava escampant. Potser li hauria de donar uns dies més de festa per evitar que algú es contagiés? Tenia clar el protocol però no el que era més convenient fer. Ell mateix començava a dubtar de la validesa del sistema perquè de totes maneres seria molt difícil aturar un virus a temps.
Abans de la pausa del migdia el Bernat cridà la Berta al seu despatx.
— Berta. Què tal l’equip?
— Molt bé! Sembla que les mostres del quaranta per cent dels exemplars que vam agafar estan en fase contagiosa. La resta ja s’estan recuperant perquè no trobem senyals d’infecció.
— Un quaranta per cent és suficient! Parlem de quaranta dels aïllats dels que vam extreure mostres de sang.
— Aïllats! Se’n podria dir així amb molt bona voluntat! — allò se li havia escapat.
— Què vols dir?
— Res! No em facis cas! No estic fina!
El Bernat la mirà amb dolçament. La Berta semblava diferent de la de sempre però podia ser l’efecte de la visita al centre d’aïllament. Potser l’experiència només es podia superar amb una dosis extra d’elixir i la Berta no el volia prendre. Bé podria estar-se obsessionant per ella sense motiu.
— Berta, et voldria demanar que treballessis directament amb mi els propers dies.
La noia trigà en reaccionar. Allò era una oportunitat per aprendre moltíssim sobre el funcionament i els protocols d’investigació. I per altra banda tindria molt prop el Bernat que per a ella era un referent del món científic i pel que sentia una profunda admiració. I potser també quelcom més… O era a partir de l’admiració que li va sorgir la curiositat? No ho tenia del tot clar. Però la seva resposta no deixà dubtes sobre el seu grau d’entusiasme.
— I quan començo? — va fer la seva veu amb el dring de la d’un infant a qui li han dit que li porten un regal.
— Avui mateix quan entreguis els protocols, després del dinar.
La Berta engolí el que s’havia portat de casa amb els seu companys i els comunicà que estaria parcialment en el seu equip i parcialment treballant directament amb el Bernat. La resposta va ser una felicitació dels companys. No obstant, una companya aprofità que la Berta fregava els seus quatre estris a la pica de la cuina per esbombar davant els seus companys.
— Aquesta és la favorita. Està clar que el Bernat es saltarà els protocols amb ella!
— Tu el que tens és enveja perquè ella és suficientment brillant per fer que un científic abstret com ell es fixi en quelcom altre que no sigui la ciència pura i dura!
La resta de l’equip rigué i l’Anastàsia s’hagué de mossegar la llengua. Els seus companys havien llegit la seva enveja.
Quan va acabar la jornada laboral el Bernat va adreçar unes paraules al seu equip. Havien pencat molt bé i els felicitava pels resultats. Tots s’estaven traient la bata i la Berta va demanar-li al Bernat que activés la porta per tal de poder sortir de la cabina principal i marxar també.
— Et podries quedar aquí un moment? No et faré marxar tard. T’ho prometo!
— Cap problema! — digué la Berta pensant que li havia d’aclarir alguna cosa de la feina o dir-li que havia fet quelcom malament.
Quan tothom fou fora i el Bernat s’assegurà de que no quedava ningú al laboratori respirà fons. La Berta començava a posar-se nerviosa i ja es temia el pitjor. Hauria comès algun error greu aquell dia? No podia haver estat el seu retard perquè era la primera vegada que li passava.
— Berta, he estat observant com et trobaves avui…
La noia alertada volgué respondre amb celeritat.
— Estic una mica indisposada però ja em passarà. Si et refereixes al retard de veritat que no tornarà passar Bernat!
— Ho sé. Ja he vist que no et trobes bé i el que m’amoïna és que puguis haver-te contagiat el virus que estem intentant aïllar.
— Oh! És per això que volies que treballés amb tu! Per evitar contagis amb els meu companys!
— Berta no! Tan sols vull observar si has agafat o no el virus. Per mi pots seguir treballant aquí amb mi i passejar-te per tota la planta si vols. Aquest pandèmia passarà a ser incontrolable dintre de no res.
La Berta s’empassà la saliva. No havia pensat en la possibilitat de ser portadora ella mateixa.
— Ja fa dies que em ronda pel cap que el millor que ens podia passar a tots és una pandèmia amb el virus que impossibilités l’efecte de l’elixir.
— Bernat! Què dius!
— Berta! Fixa’t bé en els protocols inhumans, en el sistema de control, en la manca de llibertat.
— En els presos que manté el sistema en condicions inadmissibles!
El Bernat s’hi acostà.
— Suposem que tinguessis el virus i volgués tenir-lo també. El millor que podria fer és estar contínuament respirant l’aire que tu exhales.
— Per això em volies amb tu!
— T’he trobat massa a faltar per tenir-te lluny més dies!
La Berta engolí més saliva. Potser tot el que li havia passat pel cap durant aquell dia no eren imaginacions seves.
— Et faria res que et donés un petó? Sempre podem excusar-nos dient que era per a fins científics. Així m’asseguro que em traspasses el virus si el tens.
La noia se’l mirà amb ulls de taronja.
— Però això va contra el protocol!
— A la merda el protocol Berta! Dintre de poc no hi haurà sistema.
Ella no digué ni sí ni no i el Bernat va avançar cap a ella. Aquell petó l’havien somniat els dos i se l’havien intentat treure del cap amb glops d’elixir. Quan van aconseguir allunyar-se l’un de l’altre la Berta demanà:
— I ara què?
— Doncs ara t’acompanyo a casa perquè demà dimiteixo. Tu seràs la cap de laboratori i si tens algun dubte t’esperaré a casa meva cada dia per parlar-ne.
— Això és una proposta seriosa?
— La més seriosa que he fet mai a ningú!
Aquell vespre sortiren del laboratori plegats i quan van ser al carrer es van agafar de la mà. No sabien si era la manca d’efecte de l’elixir o el virus però les papallones que sentien a la seva panxa feien que la resposta els fos enterament igual. Al carrer un empleats de les brigades nocturnes enganxaven cartells publicitaris anunciant el nou elixir que no arribava mai…

 

 

La Porta XXI

 


IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’agent 54 cridà la Samantha al seu despatx. Estava de mal humor perquè hauria desitjat un dia tranquil però hi havia hagut denúncies de nou i calia revisar els casos. Li va saltar a la vista veure el nom de l’Alícia Ferrer entre els ciutadans considerats perillosos. La Samatha entrà amb cara de prunes agres i amb molt poques ganes de tenir l’agent prop seu.
— Bon dia Samantha. He revisat la llista de denúncies i entre elles m’ha sorprès veure el nom de la Alícia Ferrer. Va ser per ella que el teu company de feina i tu vau posar-vos directament en contacte amb mi.
— Correcte. — Digué la Samatha a qui no li feia il·lusió que haguessin denunciat aquella dona a qui li havia agafat afecte…
— L’hem d’eliminar. Posa’t en contacte amb el Jonathan. Us posaré a disposició un vehicle i un esprai per adormir-la. Quan la tingueu al vehicle, activeu el pilot automàtic i us portarà al refugi.
La Samantha no va gosar dir res.
— Revisa la resta de casos per si algú et sembla realment sospitós. Per avui no tens cap més feina.
— Entenc que puc retirar-me, oi?
— Sí.
La Samantha ho agraí de tot cor. Estar a menys de deu metres d’aquell home li provocava repulsió. Es dirigí al seu despatx, revisà els expedients i es posà en contacte amb el Jonathan. Els segrestos eren usualment al vespre i calia saber què feia la Lícia a aquella hora per tal d’escollir el millor moment. Li va coure adonar-se que potser no tindria temps d’anar a casa per connectar-se amb la Lícia a través del canal secret. I que el segrest fos amb el Jonathan encara l’empipava més.
La conversa breu i freda amb el seu ex-company va complir la seva finalitat. Havien de segrestar la Lícia a la sortida de la feina de la dona perquè al vespre sortia a passejar acompanyada i el sistema no es podia permetre segrestar dues persones en lloc d’una. La Samantha no va passar un bon dia pensant en el que havia de fer i no volia.

A l’altre cantó de la ciutat la Lícia s’incorporava a la feina amb la mateixa energia habitual i disposada a no perdre cap oportunitat de posar en dubte l’efectivitat del sistema. El seu patró la rebé esquivant la seva mirada i la Lícia deduí que el Carles ja l’havia denunciada. Hagués volgut posar-se en contacte amb el Benet o sa filla. Ben segur que no trigarien en fer-la desaparèixer i desitjava deixar-los un missatge o un avís.
Sortí de la feina amb més ganes que mai de veure el Benet perquè sabia que aquell podia ser el seu darrer vespre. Es delia per d’abraçar-lo de nou i per això el viatge en transbordador se li va fer una eternitat. Només pensava en arribar a casa i dutxar-se per estar fresca quan ell la passés a recollir. A les sis de la tarda ja era molt clar i quan passava pel parc no va poder evitar pensar que aquell racó havia esdevingut molt especial per a ella. Mirà el que havia esdevingut “el seu banc” i un somriure es dibuixà als seus ulls. Llavors sentí el motor d’un cotxe rugint prop seu i una frenada brusca va fer parar un vehicle fosc davant seu. Pensà per uns instants que podria ser l’Eva o algú de la xarxa però en sortí un home vestit amb una granota fosca i un passamuntanyes que li va ruixar un esprai a la cara. La Lícia no va tenir temps de reaccionà i caigué al terra.
— Vigila beneit! L’havies d’entomar, no veus que amb la caiguda es pot haver fet mal! — digué la Samantha disgustada amb el pòtol del seu company.
— Creus que és important això Samantha? A la senyora Ferrer la faran traspassar d’immediat i sense festa de comiat ni mirament. Uns cops no canviaran res.
Una calrada li encengué les galtes tapades pel passamuntanyes. Com es podia ser tan fred?
La Samantha engegà el pilot automàtic i el vehicle enfosquí els vidres i els portà fins l’amagatall dels dissidents.
— No et sembla emocionant això? — va fer el Jonathan amb frivolitat.
— Recordes Jonathan que em vas dir que voldries fer qualsevol cosa per tal que et perdonés.
— Sí!
— Doncs jo crec que dintre de poc t’ho demanaré.
— Estaràs disposat a fer el que et digui?
— Samantha! — digué el Jonathan intentant posar-li la mà a la cama. — Faré el que em diguis per tenir-te prop! Què he de fer?
— De moment mantenir-te alerta. Et contactaré en qualsevol moment.
El vehicle es va detenir i les portes s’obriren. Dos homes vestits també amb granotes fosques s’aproparen al cotxe.
— Haureu d’acompanyar-nos fins al soterrani. Us cal omplir el registre.
Un dels homes, el que feia més tossa, la estirar la Lícia per les cames i quan ja la tenia mig fora del vehicle se la va posar a l’espatlla amb una empenta. Els braços de la Lícia queien sense reflexes sobre l’esquena d’aquell gegant. A la Samatha se li van posar els pèls de punta, No l’havia pogut avisar! Entraren a una mena de cova i de cop s’encengueren uns llums que enlluernaren la Samantha i el Jonathan no gaire després es van trobar davant d’un passadís fosc que van deduir que era una antiga claveguera. L’olor era desagradable i la Samatha va haver de contenir la nàusea. En un moment determinat va haver de parar i es posà la mà a l’estómac.
— Passa res? — demanà el Jonathan.
— Tinc ganes de vomitar!
— No cal que segueixi si no pot. El seu company ja omplirà el registre.
— No et vull deixar aquí sola! — Digué el Jonathan.
— No passa res, ja segueixo! — va fer la Samantha conscient que el seu estómac acabaria per treure el que hi tenia tard o d’hora.
Portaven uns vint minuts caminant quan van albirar un llum al final del passadís. L’atmosfera allí dins era irrespirable. A la pudor de clavegueram s’afegia una fortor de quelcom que la Samatha no podia identificar. En apropar-se a la llum van anar sentint gemecs i plors. El Jonathan s’acostà a la Samatha i li donà la mà i la noia no li va retirar. Aquell indret era tan sinistre que necessitava el contacte humà d’algú conegut. La basarda va callar els pensaments dels dos companys. Dintre d’una enorme cambra amb barrots i amb càmeres hi havia dos agents més de seguretat asseguts a una taula i jugant amb els seus dispositius.
— Passeu!
Els dos joves entraren i en mirar a la seva dreta van veure una altra sala encara més gran i fosca on hi havia una quantitat enorme de persones estirades al terra i amuntegades en un espai que se’ls havia quedat petit. Una dona vestida amb bata de laboratori extreia sang d’una altra dona jove mig estirada al terra. La seva mirada de terror es creuà amb la de la Samatha, que es va treure el passamuntanyes.
— Samantha no! — va fer el Jonathan.
— Ho sento, m’estic ofegant!
El noi la va abraçar.
L’agent de seguretat que havia portat la Lícia a coll, la va deixar ara asseguda a una cadira. La seva respiració era encara irregular.
Els dos companys van anar responent les preguntes de seguretat i van omplir el registre per la Lícia. De cop van sentir que aquesta tossia.
La Samatha es girà i veié que la Lícia s’estava movent. Li hagués agradat anar cap a ella o donar-li un senyal però no podia i just quan acabaven d’omplir el registre la Lícia va gemegar.
El Jonathan i la Samatha es van girar i van adonar-se que la segrestada tenia els ulls oberts. La seva expressió va canviar quan va veure la Samantha que era conscient de que no portava el passamuntanyes. La boca de la Lícia es va moure però no digué res. Una mirada de decepció va tenyir el rostre d’aquella dona tan bonica. La Samatha la fità altre cop abans de sortir amb un gemec a l’esguard. Desitjava dir-li que no havia tingut temps d’avisar-la però no podia fer-ho davant de tothom. Sentí una mena de fred que l’amarava. Va marxar d’aquell indret tan sinistre amb la certesa que havia fallat a una persona a qui ella havia escollit ajudar…

La Porta XX

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’endemà la Lícia es llevà un pèl aixafada. No havia aconseguit dormir del tot bé emprenyada amb si mateixa per la reacció que havia tingut amb el Benet. Però que ella la trobava molt justificada. Li havia vist als ulls la brillantor del nen que s’emociona amb un joc però el problema era que amb qui estaven jugant era amb ella i amb les poques setmanes que li quedaven de vida. I era obvi que si havia de fer el traspàs preferia ser útil a la xarxa però tenia por del que podia passar perquè no es veia preparada per marxar. Li quedaven massa assumptes pendents a Arda 1 i un d’ells era el Benet. Tants anys sola i ara apareixia quan ja no en podia gaudir!
Sortosament la jornada laboral era molt completa aquell dia i tenia tantes visites que no podria trencar-se gaire la closca. Quan va arribar l’hora de plegar es va adonar de que el temps li havia passat més ràpidament que mai i que no havia tingut de pensar com es disculparia amb el Benet per l’escena del dia anterior. Anà a casa i trucà a la seva filla amb qui va mantenir una conversa anodina que només servia per avorrir a que l’estava escoltant. Havien passat els dies i sense parlar-ne directament, l’Eva i la Lícia havien inventat un llenguatge secret que els permetia comunicar missatges desxifrables sense córrer riscos. Després de la conversa la Lícia es va canviar el calçat i va esperar que es connectés el dispositiu del Benet. Quan ho va fer el cor se li disparà. No era l’emoció que sentia normalment sinó la certesa que havia de demanar perdó. Com sempre deixà l’aparell sobre la taula, agafà la bossa i sortí. El Benet no tenia el mateix aspecte fresc i rejovenit dels darrers dies. Potser ell també havia tingut un dia dur a la feina. Va haver-hi uns segons de silenci però el Benet es va acostar a la Lícia, la va agafar per la cintura i li va donar un petó als llavis. La Lícia volia dir-li quelcom però el Benet va fer un senyal per tal que no digués res.
Quan ja eren més enllà del parc el Benet tornà a abraçar a la Lícia.
— Lícia. He estat pensant molt en el que vas dir ahir. —Ella l’interrompé de seguida.
— Perdona! No sé què em va passar. La veritat és que no ho volia dir. Sé que estic condemnada i he d’estar contenta amb l’oportunitat que tinc d’ajudar i tanmateix em fa una ràbia immensa haver de marxar.
El Benet la va abraçar fort.
— Jo no et deixaré. He pensat que jo també puc fer quelcom per tal que intentin eliminar-me i així podré estar prop teu.
A la Lícia se li van omplir els ulls de llàgrimes.
— No Benet! Això no vull que ho facis! Tu has de ser un pont i la meva filla et pot necessitar.
— Però jo et necessito a tu!
Hi hagué uns minuts de silenci. El Benet va mirar a una banda i altra del carrer per assegurar-se que ningú els observava.
— Anem a aquell banc. T’he de dir quelcom.
A la Lícia li començaren a tremolar les cames i li fallaven les forces. S’adonà que a més de la mala nit i la jornada laboral dura, pràcticament no havia menjat res en tot el dia.
— Lícia. La xarxa et necessita d’infiltrada. Es veu que els casos de desapareguts són tants que probablement si es mobilitzessin el sistema quedaria desestabilitzat. T’has de fer notar!
— Com? La Samantha em va dir que s’ha deixat de vigilar la majoria de la gent. Ara només es vigilen els que inciten a la revolució.
— Doncs aquí ho tenim! Has d’anar parlant de canviar el sistema, de plantar-li cara. Que es vegi que ets una revolucionària. Llavors el sistema et farà fonedissa però com que estàs comunicada perquè portes un dispositiu localitzador i transmissor la xarxa podrà actuar.
— Jo faré el mateix a veure si també em volen fer desaparèixer!
—No ho pots fer això. La meva filla et vol al peu del canó. A més has de continuar investigant si els androides han desenvolupat capacitat de pensar autònoma. Potser ens podrien ser útils!
El Benet no havia pensat encara en aquella possibilitat. Però era real. Ell podia reprogramar els androides per tal que fessin altres funcions. I potser en algun moment podrien ser d’utilitat a la xarxa. Però calia veure si eren o no capaços de pensar o si podien acabar desobeint ordres.
Aquell vespre fou un pèl trist pels dos. Sabien que potser ja no els quedaven gaires passejades plegats i que havien d’esgarrapar cadascun dels instants fugissers que tenien.
El petó de comiat aquell vespre fou més llarg del que era habitual. La Lícia es va fer un bon sopar per agafar energies i es posà al llit prou d’hora. Contràriament al que esperava va poder dormir sense interrupcions i es va aixecar d’un salt quan va sonar el despertador. Tenia una missió per complir i la volia fer molt bé perquè només es tractava de començar a parlar del que sentia i com ho sentia i no li caldria exagerar gens per fer-se notar.
Va entrar a la feina amb embranzida i anà a fer-se un segon cafè. Es trobà a la seva companya de feina que li demanà per cortesia:
— Com estàs avui Lícia?
— Com pot estar algú a qui faran desaparèixer en un dels millors moments de la seva vida.
— Lícia! — va fer la companya esfereïda— Saps que no es pot parlar així obertament! Vas anar al metge?
— Doncs no. No hi vaig anar. Només m’hagués volgut augmentar la dosis d’elixir per deixar-me sense voluntat i que continués servint al sistema com si fos una esclava. I no ho sóc!
— Sense l’elixir estaràs més irritable.
— Tant se val! No veus que l’elixir també ha començat a fallar en massa? O no t’has adonat de que hi ha rètols que anuncien un nou beuratge? Per què creus que el canvien?
La companya de feina de la Lícia la va mirar horroritzada.
— Això són rumors!
— Tu creu el que vulguis que jo començo a tenir clar què està passant!
Arribà el patró i saludà les dues dones.
— Bon dia! Lícia et felicito per la teva feina ahir! Tots els clients han signat contractes.
— No està malament per una dona de cinquanta-cinc anys que s’ha de retirar d’Arda 1 per no ser ja suficientment productiva, oi?
La companya de la Lícia i el patró van deixar el que estaven fent.
— Lícia! Jo no vull eliminar ningú. És normativa del sistema i ho saps! — digué l’home en to vehement.
— Doncs és una normativa que no té sentit. No està escrit que una persona de cinquanta-cinc hagi de rendir menys que una de trenta-tres. Ens hauríem de rebel·lar tots!
— Lícia! Entenc que és difícil per tu! El metge et pot ajudar en aquestes darreres setmanes! — cridà el patró.
— Amb drogues que ens emboiren per tal de convertir-nos en ovelletes d’un sistema injust!
En aquells moments la Lícia s’adonà que havien entrat dos companys més de feina que no gosaven dir res. Callà per un moment perquè pensà que no calia fer-ne un gra massa. Ja havia aconseguit l’atenció de tots els seus companys que era el que necessitava. Hi hagué uns segons més de silenci i llavors el patró de l’empresa digué.
— Ens posem a treballar?
I tots van continuar fent la seva. La Lícia agafà la seva tassa de cafè i se la begué lentament mentre revisava els contractes que es podrien signar aquell dia.
El Carles entrà al seu despatx i girà la seva cadira cap a la paret. Hi tenia unes fotografies del mar en un dia d’estiu que li retornaven la sensació d’assossec quan havia tingut alguna enganxada amb els seus treballadors. Aquell dia es temia que no li farien efecte sense un glop extra d’elixir. Una gota de suor li caigué cara avall. Se l’eixugà. Els ulls se li enrojolaren perquè es veia obligat a fer quelcom que no volia haver de fer. Però la Lícia no li havia deixat cap altre remei. L’hagués volgut tenir a l’oficina amb ell fins un dia abans del seu traspàs. Era una de les seves millors treballadores i també una de les que desprenia més vitalitat. El que havia de fer era odiós i sabia que es detestaria els propers vuit anys de la seva vida pel que estava a punt de fer. Activà el seu dispositiu i efectuà una connexió d’emergència que digué «la meva treballadora Alicia Ferrer està incitant a la resta de treballadors a la rebel·lió. »

La Porta XIX.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Bernat entrà murri al laboratori. No havia dormit perquè allò d’haver de dir-li al seu equip que havien d’abandonar el projecte pel que havien treballat tant era descoratjador. I d’altra banda en les hores d’insomni havia decidit deixar de prendre l’elixir. Ell no solia necessitar-ne però en dies com aquell hi recorria per endormiscar les seves emocions. No ho faria perquè de tota manera era conscient que si la droga havia deixat de funcionar a causa d’una mutació de la grip, era més que probable que ell es contagiés i era per tant molt important començar a afrontar la vida sense ajuts químics. Per si l’equip del nord d’Arda 1 trigava gaire en encertar una reformulació exitosa.
El lector de còrnia li obrí la porta i ell s’encarregà d’anar encenent els llums del laboratori. Abans que entrés cap empleat va fer una trucada a un dels guardes de la zona d’aïllament dels dissidents.
— Aquí el cap de laboratori de la planta dos. Necessitaríem diverses mostres de sang d’individus resistents a l’elixir. Preferiríem que les mostres fossin de persones ben diferents. Podria passar-me la fitxa tècnica d’ells?
Al Bernat li semblà per un moment que la comunicació s’havia tallat però no era així. El que rebia la informació l’estava processant.
— De tots ells senyor? Estem parlant d’una quantitat molt gran de retinguts. I d’alguns d’ells encara no hem tingut temps a accedir a les fitxes personals.
— De quanta gent estem parlant?
— Es fa difícil dir-ho. Deuen ser ja més de mil.
— Més de mil? — demanà el Bernat alarmat.— Tenim prou lloc per allotjar totes aquestes persones en condicions?
— En condicions no senyor. Estan amuntegats i estem racionant el menjar perquè estem desbordats.
— El soterrani tampoc disposa de suficient aire!
— Estem esperant ordres de l’administració.
— Quin tipus d’ordre? — va fer ell que es temia el pitjor—.
— Odres de traspassar-los abans d’hora. No podem mantenir més quantitat de resistents.
El cor del Bernat es disparà.
— Doni’ns setanta-dues hores. I passi’m la informació de tots els resistents que pugui. Deixaré que la màquina faci un triatge dels individus més genèticament dispars.
— Ho tindrà durant el matí.
— Enviaré a cinc empleats a extreure mostres de sang. En necessitarem com a mínim cent.
— Els hem d’adormir per portar-los aquí.
— Ho sé. Però ens han encomanat una feina i l’hem de fer.
Els primers treballadors anaven entrant. El Bernat va veure la Berta i els ulls li van espurnejar. Potser eren imaginacions seves però li semblà que ella també el mirava de manera especial.
Els empleats anaven cap a les seves taules i el Bernat va sortir del seu despatx i se situà davant d’ells.
— Benvolguts companys. Us demano que no comenceu encara la feina. Esperem deu minuts més fins que tothom hagi arribat. Us he de comunicar una decisió que arriba de la central d’Arda 1.
Les animades converses matineres dels seus companys es van aturar. Un comunicat de la central d’Arda 1 era un tema greu perquè volia dir que s’estava actuant a nivell global i no local. El silenci enfosquí l’aire del laboratori i els empleats que anaven arribant es dirigien cap als seus llocs de treball intuint la serietat del moment. Quan el Bernat veié que tots havien arribat començà el seu discurs.
— Benvolguts companys. Ahir vaig rebre una trucada de l’administració. La central d’Arda 1 ha decidit dividir els equips de laboratori en dos. Els de la meitat nord del nostre planeta treballaran en la reformulació. No obstant, i donat que tot sembla indicar que la manca d’efectivitat de l’elixir és causada per un virus comú, es fa absolutament necessari identificar el virus per tal de trobar-ne una vacuna. No cal que els digui que un virus com la grip és altament contagiós i que si l’elixir deixa de funcionar a causa del virus, l’estabilitat d’Arda 1 està en joc. — Hi hagué una pausa.— I la nostra existència tal i com l’hem coneguda fins ara també. Les emocions incontrolades podrien portar a la rebel·lia i una desobediència en massa seria difícil de controlar per part de les administracions. Els equips d’Arda 1 sud treballaran per trobar una vacuna pel virus. Espero que tots sapigueu treballar ara per identificar-lo amb tant entusiasme com ho heu fet per reformular l’elixir. Sou el meu equip i confio en vosaltres. Òbviament us he de fer signar un contracte de confidencialitat perquè cal mantenir en secret la teoria del virus.
Tots els empleats miraven el Bernat amb cara d’ensurt.
— Vull deu voluntaris per ser transportats al soterrani on hi ha els resistents. Necessitem mostres de sang de cent ciutadans. En breu l’ordinador haurà fet la tria dels individus més adequats. Us haurem d’adormir per transportar-vos fins el soterrani i per tornar. Com a compensació, els voluntaris tindran dos dies de permís.
Els empleats no van trigar en anar aixecant les mans. Entre els voluntaris hi havia la Berta. Allò va coure al Bernat perquè hagués preferit veure-la cada dia i perquè a més la necessitava al laboratori. Potser estava cansada de treballar sense resultats i necessitava uns dies. El Bernat la mirà comprensiu però decebut.
— Moltes gràcies als voluntaris. Dintre de dues hores us subministraré la pastilla sedant i us transportaran al soterrani. La resta de nosaltres comencem a preparar l’instrumental per treballar en la nova hipòtesis del virus.
Just uns minuts després la Samantha entrava altre cop mig marejada al despatx de l’agent 54. Les taques fosques sota els ulls d’aquell home denotaven que no havia dormit gens bé.
— Bon dia Samantha. Tinc un informe de primera hora. El comitè de l’administració ha decidit que només s’eliminaran a partir d’ara els resistents o dissidents que incitin a la rebel·lió.
Ella era conscient de que aquella era una ordre que podia donar lloc a interpretacions molt diferents.
— Què s’entén per incitar a la rebel·lió exactament? Fins ara em sembla que es monitoritzava a tots aquells sospitosos de no estar d’acord amb l’ordre administratiu d’Arda 1. Els que no volien fer el traspàs per exemple, o que no entenien el racionament.
— En el moment en què un ciutadà era acusat d’haver-se mostrat contrari al sistema, aquest era monitoritzat. Això ara deixarà de ser així.
— En puc demanar el motiu? — va fer la Samantha amb la seva àvida curiositat femenina.
L’agent li clavà la mirada freda i roent però respongué sense embuts.
— Perquè tenim ja massa resistents i dissidents en cel·les i fins que no habilitem espais més grans o els eliminem de quatre en quatre, no podem seguir gastant recursos en monitorització. S’ha de mobilitzar el personal per altres tasques.
— Entenc. — La Samantha albirà que la situació s’estava escapant de les mans de l’administració.
— Ahir va fugir un dissident que havia de fer el traspàs. Va ser durant la cerimònia. Va deixar tots els convidats i es va fer fonedís. Ha de comunicar als equips de monitorització que és imprescindible trobar aquest home. Així com un tal Sam, fugitiu d’una cel·la d’aïllament. No ens podem permetre que ells animin a més gent a fugir.
— Passaré una ordre de recerca i captura.
— Perfecte Samantha. Ara comença a treballar.
Aquell to d’ordre no se li posava gens bé però era el seu cap i no li podia fer notar el seu disgust.
La Samantha complí amb les ordres que li havien encomanat i rebé un intent de contacte del Jonathan. No tenia ganes de comunicar-se amb ell però el seu dispositiu li donava contínuament el senyal i era obligació seva respondre.
— Jonathan! Bon dia. A què dec la trucada?
— Es tracta de la Lícia. Tret de la darrera conversa en què es va mostrar contrària al traspàs només em fa sospitar que no s’emporta mai el dispositiu quan surt a passejar al vespre.
La Samatha s’ho pensà un moment. No era normal que els ciutadans passegessin sense el dispositiu. L’havien de portar sobre per identificar-se. La Lícia estava desobeint ordres.
— Vols que intenti esbrinar què passa?
Una monitorització més intensa de la senyora Ferrer no li interessava a ella. A més tampoc podien perdre el temps en vigilar massa gent perquè calia localitzar els dos fugitius.
— No Jonathan. Moltes gràcies però no cal de moment. Ara mateix volia passar un comunicat. Hem de concentrar totes les forces en trobar dos fugitius. Seguim organitzant els traspassos com sempre i intentem esbrinar on es troben aquestes dues persones.
— D’acord. — Digué el Jonathan amb veu seca. — Samantha, escolta. Jo volia dir-te que em sap molt greu el que va passar. I que espero que des de la teva nova posició ara tinguis privilegis més ràpidament…
— N’hagués tingut prou amb unes vacances al Nord d’Arda. Ara estic jo tan monitoritzada com els sospitosos.
Allò li va saber greu al Jonathan.
— Sé que no servirà de res però si puc fer res per tal que em perdonis…
La ment ràpida de la Samantha va veure una oportunitat d’or.
— I quan arribi el moment em sabràs fer costat?
— Costat en què?
— Potser sí que vull que em facis un favor per compensar el fet que he perdut gairebé tota la meva llibertat.
— El que sigui Samatha, el que vulguis!
— Quan arribi el moment, si arriba, t’ho faré saber. — Digué ella en to sec. — Que tinguis una bona jornada laboral Jonathan.
— Igualment. — Va poder dir ell abans que ella tallés la comunicació.
Va enllestir la feina amb celeritat i tornà al despatx de l’agent 54 per demanar què més havia de fer. El trobà endinsat en un mar de pantalles.
— Res Samantha. Ves a descansar. Els propers dies podrien ser durs per tots.
Ella no gosà dir res.
— En altres circumstàncies hagués pogut premiar la teva feina. — I la mirà directament a l’escot.— Ets una jove atractiva i intel·ligent i algú com jo, en altres circumstàncies, podria haver-te necessitat.
La Samantha s’ensumava que el que estava a punt de dir-li l’agent 54 no li agradaria gens.
— Vine aquí.
Ella es quedà on era.
— Que t’acostis et dic! — digué ell en to d’ordre.
Ella obeí.
— Agent si em disculpa estic indisposada. Si com diu els propers dies seran durs li demano que em deixi marxar a casa.
L’agent l’agafà pel braç i se la va acostar i la va besar. La Samantha el volgué empènyer lluny seu però el ja li estava magrejant l’escot amb una mà i amb l’altra avançava cap a la part inferior. De cop s’encengué el botó vermell d’alarma i el so inconfusible de la sirena emmudí el panteix de l’agent 54. Ell va prémer el botó. «Alerta màxima. El nombre de resistents és insostenible. Se suspenen les monitoritzacions de sospitosos i només es controlen els rebels declarats. Necessitem pla d’acció. Demà reunió d’emergència a k8 C1. El transport està reservat.»
— Entesos. — Digué l’agent 54.
La Samantha va reconèixer l’oportunitat i la va utilitzar.
— Agent 54. Jo seguiré ordres i marxaré ara. — Va fer tot desempallegant-se d’ell i escapant dels seus braços. — Vaig a fer la meva feina. Demà seré aquí a l’hora habitual. Si és de viatge li desitjo un bon trajecte.
— Gràcies!
La Samantha va acabar les tasques amb celeritat i anà a casa a connectar el seu dispositiu il·legal. Envià un missatge a la Lícia dient que podia estar tranquil·la que només es monitoritzarà als resistents dels que se sospités que poden incitar a la rebel·lió.
Aquell mateix vespre la Lícia li digué al Benet el que li havia comunicat la Samantha. Després d’uns minut de reflexió ell afirmà.
— Crec que el sistema està tenint problemes per controlar a tots els resistents. Parlaré amb ta filla però potser serà convenient que facis quelcom fora del normal per tal que et vulguin eliminar.
La Lícia es quedà davant del Benet.
—No t’importo gens oi? —va fer ella.
— Lícia! Com pots dir això?
— Estàs pensant en fer-me fer quelcom que em posa en perill!
El Benet sospirà.
— Hem d’ajudar la xarxa…
— Hem? A tu ni et coneixen! Fins ara t’emportes la millor part. Total aquí la que es juga unes setmanes de vida sóc jo!
— Lícia! Què dius! — va dir el Benet dolgut.
— Que la del traspàs immediat sóc jo! I a qui vigilen també. — Hi hagué una pausa.— Potser estic susceptible però em cal estar sola. Demà potser ja estaré millor.
— Lícia! — va cridar el Benet desesperat.
Ella li donà un petó als llavis i va córrer cap a casa seva. Necessitava soledat per reflexionar…

La Porta XXVIII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’equip 194 treballava feia molts dies més de deu hores seguides sense obtenir cap resultat. Les observacions que havien fet amb el resistent fugitiu abans que se’ls escapés van ser descoratjadores. La reformulació de l’elixir era tan potent que disminuïa les capacitats no només emotives sinó sensorials i cognitives. A més, el Sam havia parlat d’uns mal de cap molt forts que podien minvar la productivitat dels que havien de prendre l’elixir. La Berta s’havia agafat la tasca que els havia estat assignada molt seriosament i per això en aquells moments ja començava a patir frustració. Però no volia prendre la droga que estaven intentant reformular perquè desitjava estar al cent per cent i donar el seu màxim. Les hores extres de cansament li havien permès tenir molt prop el Bernat i deduir de l’expressió de la seva cara que quelcom anava realment malament. L’equip s’enfonsava en malestar perquè s’esperava que algú a Arda 1 fos capaç de trobar què fallava amb aquell elixir que havia funcionat tan bé durant tantíssim temps i tanmateix cap equip de cap cantó del planeta havia donat avís d’un èxit. La Berta no volia comentar-ho a ningú però a la seva família ja hi havia dos casos de resistència a l’elixir. Un d’ells era la seva germana, que li havia dit de manera confidencial que l’havia amarada un sentiment de desencís de tot que no podia controlar. La seva mare havia de fer el traspàs en un any i l’Ana estava neguitosa per aquest motiu. I el pitjor de tot és que també havien esbrinat que la seva mare estava comprant dosis extres il·legals perquè veia el dia del seu final molt prop i l’afonava el fet que encara tenia moltíssimes coses a fer a la vida. Per exemple veure a les seves dues filles aparellades. La Berta era conscient de que estava obligada a delatar fins i tot els membres de la seva família per resistents, no obstant, no seria mai capaç de subministrar cap dosis de l’elixir com la que estaven administrant als capturats. No volia que ningú de la família prengués mal i per això era la primera interessada en que es trobés una solució a aquell problema que ja era global.
— Berta, portes dies fent moltíssimes hores extra. Crec que seria bo que t’agafessis un dia lliure. A tots ens cal desconnectar perquè ens tornarem bojos aquí dintre.
La veu del Bernat sonava cansada també.
— No puc marxar i saber que tu et quedaràs aquí donant-hi voltes…
El Bernat la mirà amb tendresa. Si ell no fos el seu cap directe, faria temps que li hagués demanat de sopar amb ell. Però no s’esqueia. Per poder-hi tenir una relació personal l’havia de fer fora primer de la feina i ella era massa valuosa per a perdre-la.
— Diguem que és una ordre i com a cap teu, l’has d’obeir.
— Si és així marxo. — Digué desganada.
En aquell moment darrere del vidre del despatx del Bernat s’encengué el llum vermell d’alarma i la Berta el veié.
— Bernat, mira! Potser ja ens comuniquen que algú ha trobat una reformulació efectiva!
El Bernat anà amb pas ferm cap al despatx insonoritzat i enfosquí els vidres per poder connectar el seu dispositiu i escoltar el missatge sense les mirades inquisitives del seus empleats.
Una veu metàl·lica parlà amb un accent estranger.
— Estic connectat amb el cap 194?
— Sí. Jo mateix.
— Aquí el cap dels equips de laboratoris de la meitat sud d’Arda. Truquem per comunicar-li que un dels equips té una hipòtesis sobre el motiu de la innocuïtat de l’elixir.
El cor del Bernat es posà a bategar amb força.
— I es pot saber aquesta hipòtesis?
— Sembla que l’elixir no funciona a causa d’un virus de transmissió aèria. El virus no dona cap símptoma greu i per tant la gent que el té no interromp la seva activitat diària per guarir-se.
— I quin virus és?
— Es tracta d’una variant molt poc virulenta de la grip.
— Està confirmada la hipòtesis?
— No. S’hauria d’aïllar el virus, reconèixer-ne la mutació i llavors immunitzar tota la població. Serà més fàcil això que no pas trobar una reformulació de l’elixir.
— Hi ha cap equip que hagi obtingut un èxit per petit que sigui reformulant l’elixir?
— Negatiu.
— Entenc que ara hem de treballar en identificar el virus per trobar-ne una vacuna.
— Positiu.
— Però trobar una vacuna també pot ser un procés llarg! No haurien de treballar uns equips en reformulació i altres en aïllar el virus?
— I així es farà. La meitat sud d’Arda treballarà amb la hipòtesis de que la manca d’efecte de l’elixir és vírica. La meitat nord intenta reformular. Vostè és científic oi? Sabrà que un virus es pot escampar tan ràpida i fàcilment que afecti a un quart o un terç de la població en poc temps. La grip espanyola va matar més essers humans que la segona guerra mundial. Un percentatge elevat de la població a qui no li fa efecte l’elixir és un perill molt gran per l’estabilitat del sistema.
— Ho entenc perfectament. Farem el possible per ajudar!
— Això esperem tots. Tallo la comunicació.
El Bernat deixà de sentir la veu i es quedà durant uns minuts assegut a la taula del seu despatx. Si realment un virus era la causa del que estava passant, el sistema d’Arda 1 tal i com l’havien ideat les administracions estava en una fase molt vulnerable. Els contagiats començarien a sentir emocions i sentiments inesperats i a no poder controlar-los. Això volia dir més disputes entre la gent, possibles d’alt i baixos emocionals, desequilibris i potser també conduiria a una sensació de descontentament amb el sistema. Se li posà la pell de gallina. Agafaria ell el virus? Quanta gent estava fent desaparèixer el sistema que encara no estava en zones d’aïllament per fer de conillet d’índies per laboratoris? I què farien amb els que no calguessin per fer proves? Què havia fet el sistema amb tantíssims resistents de les darreres setmanes? Com a científic sabia que un virus podia causar estralls. Sospirà fort i pensà què seria el millor. Havia d’anunciar al seu equip canvi de projecte i sabia que els hauria de donar una explicació i fer-los signar un contracte de confidencialitat. Es posaria a treballar en el contracte però decidí donar a tot l’equip el dia lliure. I a més se saltaria les normes i s’enduria la Berta a sopar. L’endemà els esperava a tots una jornada molt dura. Sortí del seu despatx i tots els ulls dels seus empleats es dirigiren a ell. Estaven frisosos.
— Benvolguts companys i companyes. Han estat unes darreres setmanes molt dures i tots hem fet més hores de les que són saludables. Com a cap us demano a tots que deixeu el laboratori d’immediat i que intenteu refer-vos una mica reprenent les activitats que tots hem oblidat durant dies o setmanes. Demà seguirem les instruccions. Ara descansem!
Van deixar el laboratori moixos. Les hores lliures els anirien bé però no tenien res programat i fer front a la solitud feia basarda. Alguns anirien a casa per estar amb la família o sorprendrien la parella amb quelcom diferent. D’altres anirien a un saló de realitat virtual i alguns també farien esport per compensar tot l’esforç. Li hagués agradat saber què faria la Berta. Quedà sol dins el laboratori amb la meitat dels llums apagats.
I mentre el Bernat seia pensarós, la Berta marxava a casa desanimada. Aprofitaria per trucar a sa germana i sa mare o proposar a les dues anar a fer una volta. El Bernat hagués volgut retenir la Berta, la seva empleada favorita, per ser capaç d’infringir les normes tot demanar-li si volia prendre un cafè amb ell. Però no va poder. Seria l’efecte de l’elixir que l’acovardia i el feia mantenir-se dins els límits del que establia el sistema? Potser li calia contagiar-se del virus per poder deixar de ser un esclau del que volien els altres. En tot cas aquella tarda esdevingué trista per ell perquè la notícia que donaria l’endemà afonaria el seu equip.
I només unes hores més tard el Benet era a la cuina amb l’Eva i li explicava la visita que la Samantha havia fet a la Lícia. L’Eva reaccionà emocionada.
— T’adones Benet de l’oportunitat que això representa?
— Sí. Si juguem la carta correcta sí però em fa por que surti algun entrebanc.
L’Eva li agafà la mà.
— Hem de pensar que no i planejar amb anticipació. La monitoritzem nosaltres i si ara tenim algú de “dins” per ajudar-nos molt millor!
— Tant de bo ho fem bé! — digué el Benet amb veu tremolosa.
En aquell moment aparegué la Raquel.
— Crec que he fet curta amb les truites! La propera vegada en portaré una més!
— Ara en faig una i ja està. — Digué el Benet que tenia ganes d’estar uns instants sol.
— Vols que et doni un cop de mà? — preguntà la Raquel que desitjava estar a soles amb el Benet.
— No cal Raquel, tu ja has fet prou! Seu i continua amb la lectura que t’ho mereixes.
La Raquel va entendre el missatge i deixà el Benet a la cuina. Es veia d’una hora lluny que el que li mancava era la Lícia. Ella havia esdevingut completament prescindible pel Benet. Allò li va fer bleir la sang…

La Porta XXVII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Aquell dia la Lícia va haver de fer un esforç per tenir el cap a la feina. Estava estranyament excitada davant l’inesperat gir dels esdeveniments. No havia tingut temps de pensar com aniria la seva desaparició o el seu traspàs però imaginava que quan s’adonessin del seu grau de resistència psicològica al sistema la farien desaparèixer d’immediat. I tot fent-ho podria ajudar a la seva filla i la xarxa a descobrir què feien amb els dissidents perquè li podrien comunicar quan la voldrien fer fonedissa, cosa que seria enormement útil a la resistència. El seu sentiment d’emoció quedava enterbolit per un altre molt poc noble que era el seu afany secret de ser salvada d’un traspàs que no volia fer. Les hores li passaven lentament perquè volia que arribés el moment en què el Benet la passava a buscar per fer la seva passejada del vespre. Era una contradicció en el seu cas. Desitjava que certs esdeveniments arribessin amb celeritat però d’altra banda li calia aturar el temps per assaborir cada instant. Aquell vespre la trobada amb el Benet havia de ser curta perquè ell tenia cita amb el club de lectura. La Lícia aprofitaria per anar a fer una copa amb una de les seves amigues.
S’afanyà per arribar a casa perquè necessitava una dutxa freda per treure’s la suor de sobre. Es vestí ràpidament i es deixà el cabell moll per tenir la sensació de frescor. La jornada havia estat xardorosa i quan el sol marxava la temperatura ja no baixava prou per donar una treva justa. Quan s’accionà el seu dispositiu i veié l’holograma del Benet a la porta ella estava asseguda al sofà amb les cames arronsades fent el gallòfol. No tenia per costum donar-se temps de no fer res però li calien deu minuts de repòs. Agafà la jaqueta i les anacròniques claus i anà cap a la porta. Ell l’esperava amb una camisa altre cop molt jovenívola que l’engrescà de seguida, no obstant li calia transmetre el seu missatge de manera ràpida i eficaç per no malmetre cap instant de tendresa escàpola amb ell. Agafà de la mà del Benet i pràcticament el va fer córrer fins el parc, on sabien que no els podien escoltar ja.
— Benet avui ha vingut la noia de l’empresa de traspàs a buscar-me a la feina.
La mirada del Benet s’enfosquí.
— No venia per parlar-me dels traspàs sinó per dir-me que l’havien feta a ella responsable del meu monitoratge i possible desaparició des de les oficines centrals i que intentaria comunicar-se amb mi per avisar-me de quan em podrien fer desaparèixer.
El Benet s’alertà de seguida.
— Lícia! No ho trobes sospitós? Per què t’hauria d’ajudar una persona que treballa pel sistema? I com et pot avisar? Si ella és dels de dins se la jugaria per ajudar-te!
— Si vols que et digui la veritat, estic convençuda que quelcom l’ha feta passar a l’altre bàndol de cop.
Ell sospirà. Havia sentit a parlar de la intuïció femenina però no hi creia. Potser la Lícia tenia tantes ganes com ell de que pogués escapar del destí que li havia imposat el sistema. Calia però mantenir el cap clar i aquella novetat li semblà estranyíssima.
— Com t’ha dit que es posarà en contacte amb tu si els mateixos empleats d’administració estan controlats?
— Té un dispositiu il·legal amb un número no enregistrat pel sistema. Em contactarà a través d’aquest.
El Benet no ho acabava de veure clar.
— Lícia, avui ho comunicaré a la teva filla per si de cas. Potser ells sabran esbrinar si tot això és veritat.
— Sí, per favor! Digues-li-ho. Si és cert, tot plegat és una oportunitat d’or que no podem perdre…
El Benet se la mirà. En aquells moments semblava una jove de vint-i-cinc anys i no algú de cinquanta-cinc. De cop s’adonà de les ganes que tenia d’abraçar-la i ho va fer.
— Ja sé que et delies per d’explicar-me les novetats… però no volia marxar sense abraçar-te…
—Te’n vas ja?— digué ella decebuda.
— Sí. La Raquel volia preparar-nos a tots quelcom per sopar i la vull ajudar a la cuina. — Somrigué ell inconscient de l’efecte que tindria sobre ella.
Una calrada encengué les galtes de la Lícia.
— Passa res? — demanà el Benet innocent.
— No. — Digué la Lícia que no volia que el Benet sabés el que la inquietava de debò. Era un pensament molt egoista i se’n avergonyí. Tanmateix no el podia esborrar.
El Benet observà el rostre de la Lícia. Els seus ulls s’apagaren i la seva mirada color mel semblà un gemec.
— M’agradaria poder quedar-me avui més estona però no puc! Demà recuperarem el temps perdut. T’ho prometo!
— No t’amoïnis Benet. Avui he quedat amb una amiga que fa temps que no veig, m’anirà bé distreure’m…
El Benet li donà un petó als llavis i s’acomiadà d’ella amb recança. Potser hauria d’haver cancel·lat el club de lectura per dedicar-li tot el temps a ella. D’altra banda li calia mantenir el vincle amb l’Eva, el Joel i tota la colla. Potser ells també podrien ajudar a la Lícia.
El veié marxar més lentament que de costum. Ben segur que la Raquel sabria jugar el seu paper quan ella no hi fos. Havia notat de seguida el seu interès no correspost pel Benet. Les mirades d’aquella dona eren com ganivets roents que li esquinçaven la pell cada cop. Sabria com consolar el Benet per la seva pèrdua aviat. Potser ell llavors cauria en el parany en què no havia caigut abans. Un sentiment estrany l’amarà. Aquella nit es prendria una copa per ofegar el desassossec que s’havia anat intensificant els darrers dies. Intentà remembrar la darrera vegada que havia sentit quelcom així i el sentiment es barrejà amb les imatges d’una festa a la universitat feia uns quinze anys. Al Quim l’havia rondat tota la nit una estudiant jove i la Lícia se sentí insegura durant la vetllada. Què comprensible era que la humanitat hagués accedit tan fàcilment a viure sense patiments i sense passions! Per la majoria era preferible viure en l’anestèsia que sentir dolor, ànsia, por o joia sense poder-los controlar. Quan arribà a casa agafà el dispositiu i la bossa i caminà amb energia fins els transbordador. Feia temps que no anava al centre a fer una copa i li convenia.
A l’altre banda de la ciutat el Jonathan era a casa aixecant peses mentre escoltava la monitorització de la Lícia empipat. El seu somni havia quedat esmicolat pel seu moviment en fals i ara en pagaria les conseqüències. Hauria de monitoritzar la senyora Ferrer tot sol, aniria molt atabalat fent sense ajut les gestions dels traspassos fins que li assignessin una nova companya, no l’ascendirien i el que era pitjor de tot: havia perdut la Samantha.
Li havia estranyat que hagués refusat tots els intents de connexió aquell dia fins que cap a les cinc de la tarda el va sorprendre un missatge amb holograma «L’agent 54 em reclama com a assistent personal seva i per tant hauràs de continuar les tasques que teníem pendents tot sol fins que t’assignin una nova companya» . No hi havia inclòs cap explicació de com havia anat la trobada amb l’agent, ni el motiu pel qual ell l’havia anomenada a ella assistent personal però el Jonathan tenia clar que aquell home la volia a ella també i ara ella havia perdut tota la llibertat que li quedava amb aquell nou càrrec. Els subordinats dels alts agents no tenien ni intimitat. Els braços li feien mal de tant aixecar les peses però s’havia de castigar encara més. Suat com anava sortí al carrer a córrer per deixar enrere l’enuig que sentia contra si mateix i quan tan sols portava uns deu minuts d’entrenament, s’adonà que li venia de cara un altre corredor a qui tenia vist pel barri. No es coneixien però sempre es saludaven amablement. Al Jonathan aquell somriure li semblà entranyable. Avançava cap a ell quan de sobte un vehicle aparegué accelerant per la calçada darrere del corredor fins que s’aturà derrapant junt davant ell. Uns encaputxats sortiren del vehicle i van agafar el noi a qui empenyeren dins el cotxe que arrencà poc després deixant un Jonathan completament desorientat en mig del seu trajecte. Trigà uns segons en digerir el que havia passat. Primer se li va acudir que podia haver estat alguna espècie de màfia com la que coneixia hde les pel·lícules que havia vist però la idea era ridícula perquè feia temps que ja no existien. Llavors s’adonà que allò que havia presenciat era una de maniobres de detenció de dissidents del sistema. Acabava de ser testimoni directe de com uns agents de l’administració feien desaparèixer un dels ciutadans problemàtics. Quelcom es remogué en el seu interior. Aquella manera de prendre la vida d’una persona en uns instants inesperats el colpejà profundament. Era un empleat del sistema i sabia com aquest funcionava de manera virtual. Malgrat això no li havia calgut mai involucrar-se directament en accions tan brutes com aquella. Respirà fons per recuperar l’esma. Estava claríssim que no veuria mai més aquell esportista que es creuava durant les escapades nocturnes. I tampoc tornaria a veure la Samantha. Tornà a casa desanimat. Ell també era només un ninot del sistema.

 

La Porta XXVI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Es rentà la cara a la pica d’aquell lavabo impersonal de l’edifici de l’administració. L’ havia considerat fred la primera vegada que hi havia anat amb el Jonathan, però ara li semblava una construcció apta només per empetitir i deshumanitzar a qui hi entrava. Ben segur que havia estat una escola acollidora on hi corrien nens alegres i plens de virior feia només un segle, però en aquells moments era un conjunt de parets que allotjaven individus que eren un número i servien a un sistema controlat per màquines. L’elixir només els feia a tots submisos al sistema. L’amarà un pressentiment que intentà esborrar de la seva ment. Ara no era hora d’amoïnar-se perquè tenia només unes hores per actuar. Baixà les escales d’aquell maleït edifici en què hauria de treballar durant un temps i quan va ser al carrer va arrencar a córrer fins arribar al transbordador. Un cop allí anà a casa seva. Tenia una energia insòlita que l’enardia i la impulsava a fer allò que creia que havia de fer.
Arribà a casa seva i connectà el dispositiu. Pujà fins la sisena planta i entrà a casa seva. Sense saber com, tenia claríssim quines passes havia de seguir perquè les idees li havien anat apareixent de manera espontània durant el seu trajecte. Anà a la seva cambra i agafà roba còmoda que es posava pel temps de lleure. Es va desfer la cua de cavall i es va treure el maquillatge que portava. Es vestí d’una manera informal amb peces que feia anys que no es posava perquè no era l’adequada a l’estatus que havia aconseguit i que en aquells moments li era ben igual ja que havia perdut la seva llibertat. El darrer que faria aquell dia abans de tornar a les oficines centrals seria comunicar-se amb el seu company. Abans havia de fer quelcom més important.
Quan sortí al carrer se sentí com una persona nova. El mareig del matí li va tornar però no suficientment fort per fer-la aturar-se. Va recórrer mitja ciutat i quan ja era prop del seu objectiu s’apercebé que estava a punt d’infringir un dels preceptes de la seva feina i que allò la podia condemnar. Tanmateix ja tenia una condemna que pesava sobre ella. O potser fins i tot dues? Observà de lluny l’edifici on estava ubicada l’oficina on treballava la Lícia. Semblava un lloc alegre. S’hi acostà i activà el seu dispositiu i una veu robòtica li demanà que s’identifiqués. Ella es va presentar com a una coneguda de la Lícia i va demanar poder passar. La porta s’obrí i va entrar. No es podia connectar directament al dispositiu de la Lícia perquè això quedaria enregistrat i per això hagué d’esperar. El robot-recepcionista avisà a la Lícia de l’arribada d’una visita tot i que no esperava. El cor li va fer un salt pensant que ja havia arribat l’hora en què la farien desaparèixer. Avançà lentament fins la recepció que es trobava a l’entrada de l’edifici. Era una zona diàfana amb unes butaques blanques i unes taules rodones del mateix color i plena de plantes que donaven un punt de naturalitat a un ambient que ja de per si era agradable. L’oficina quedava insonoritzada per una porta de vidre emmarcada per una vidriera que anava de pany a pany de paret. L’efecte era fantàstic perquè just davant de la construcció hi havia una zona verda amb bancs, i equipament esportiu per tal que els ciutadans s’hi poguessin anar a relaxar. En una cantonada hi veié una noia rossa vestida de manera molt informal que llegia una de les revistes virtuals de sobre la taula. No la va reconèixer. S’hi acostà i la noia alçà la vista. Aquell rostre fresc i aquella melena indòmita la van confondre però la seva ment encara àgil la va revestir amb la roba d’uniforme en què l’havia vista.
— Samantha? — demanà ella insegura.
— Sí, sóc jo però no vinc en visita oficial i no cal que s’amoïni. Li concediran uns minuts amb mi fora per tal que puguem parlar?
La Lícia s’ho va pensar i digué:
— Sí. Ara aviso a la meva companya que necessito mitja hora. Saben perfectament que ja la recuperaré.
—Perfecte! — digué la Samantha. — L’espero aquí.
La Lícia no trigà ni cinc minuts en justificar la seva absència i quan arribà a la sala la Samantha li indicà:
— Jo deixaré el meu dispositiu aquí i li recomano que vostè també el deixi.
—Trigaré un minut. — Digué la Lícia que es dirigí al penjador on hi havia la seva bossa, hi deixà el dispositiu i tornà a la sala.
La Samantha col·locà el dispositiu desconnectat sobre aquella taula.
— No es preocupi. No me’l prendran. Està desconnectat perquè no vull que em rastregin.
Un cop al parc la Lícia observà la noia que al mateix temps la observava a ella.
— No vinc a parlar-li del traspàs. Jo mateixa em trobo acorralada pel sistema i només tinc unes hores fins a ser part monitoritzada d’ell. L’espien i ara jo formo part de l’equip que l’ha de fer desaparèixer. Però tinc els meus dubtes deguts a una situació personal delicada. — Hi hagué un silenci i prosseguí. — Vostè té bona memòria?
— Sí. Crec que sí. — Digué una Lícia intrigada.
— Li diré un codi del dispositiu il·legal. El sou ens permet aquest capricis als qui treballem amb el sistema, o en el meu cas, treballàvem. Li dic i el memoritza perquè només tenim aquesta possibilitat per comunicar-nos. Parlaré en clau i espero que l’entengui. Vols venir a jugar una partida aquest vespre? Voldrà dir que la desaparició ha de tenir lloc aquell mateix dia.
— D’acord. — Digué la Lícia sense tenir clar si allò era un parany.
— 2438767jardinsdelarosa.bcn
— M’ho repeteix, per favor?
— No té res per escriure?
De cop a la Lícia la tecnologia retrògrada li semblà una meravella. Tragué u bolígraf i paper de la bossa i s’apuntà la referència.
— Probablement seré jo sota les ordres de l’administració que la faci desaparèixer i no em puc permetre posar-la en risc. Li diré quan la volen capturar per si vol arreglar els seus assumptes. És el que puc fer per vostè.
La Lícia li va agafar el braç.
— Moltes gràcies i molta sort. — I la mirà amb gratitud.
La noia s’acomiada amb un somriure empegueït i la Lícia entrà a l’oficina amb un bri d’esperança. Ara tenien un contacte de dintre de l’administració i això els podria ajudar a tots.

 

La Porta XXV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Samantha s’havia llevat amb el peu esquerre perquè havia d’anar a veure l’agent 54 i explicar-li el que el Jonathan havia esbrinat de la Lícia. Estava irritable i qualsevol petit entrebanc la posava de mal humor. La torrada li havia caigut al terra i l’havia feta empipar, més tard aquell matí, el transbordador va tancar les portes davant dels seus nassos després d’una embranzida per agafar-lo i ella se sentí ridícula amb tots els rostres dels passatgers observant com no havia arribat a temps. I en aquells precisos moments caminava per l’ampla avinguda cap a les oficines d’administració tot pensant que ja feia dies que arrossegava un estat de descontentament que no aconseguia dominar amb l’elixir. Potser era perquè s’havia deixat engrescar pel Jonathan amb allò de vigilar a la Lícia i ara era més que obvi que l’agent 54 voldria aprofitar-se de les seves ganes d’ascens i privilegis. Havia de reconèixer que en un primer moment a ella també li semblà bona idea però l’actitud de la Lícia no li havia semblat prou escandalosa per demanar-ne una monitorització, però és clar, el Jonathan volia fer mèrits com fos. Ara li tocaria a ella anar a presentar-li l’informe al bavós de l’agent 54. I total, què era? Que la dona no tenia ganes de fer el seu traspàs? Doncs tampoc era tan estrany no? A la Lícia se la veia jove i amb empenta i per tant era normal que no tingués ganes de fer-lo. No calia esperar que la gent estigués gaire animada els darrers mesos de la seva existència. De fet el cas de la Lícia l’havia fet pensar. Realment era tan poc productiva la gent als cinquanta? Perquè ja portava uns anys a la feina i havia vist molts clients d’aquella edat que semblaven estar en el millor moment de la vida. Potser no tot era tenir la pell llisa i les carns turgents. Potser la ufanor que s’havia anat perdent amb l’edat es compensava amb l’experiència. Com més s’acostava a les oficines centrals, més poques ganes tenia d’entrar-hi. Intentà pensar en quelcom agradable però no se li acudí res. El mal humor l’amarà i es tragué l’ampolla amb l’elixir de la bossa per prendre’n la dosis de l’endemà que necessitava aquell mateix dia. L’efecte immediat es deixà sentir molt menys dels que era usual però li donà prou energia per prémer el botó i activar el dispositiu. L’agent 54 trigà uns minuts en respondre. Quan la Samantha ja pensava que podria tornar a la seva activitat habitual fent visites perquè el paio no responia, de cop s’obrí la porta i el seu dispositiu s’activà tot reproduint el missatge de veu «pugi i segui que l’atendré quan pugui». La Samantha anà al segon pis amb desgana i un pèl emboirada pel glop extra d’elixir. Quan fou davant del despatx el seu dispositiu s’activà de nou. Era el Jonathan que li demanava que la informés de com havia anat la visita quan acabés. Tenia molt poques ganes de fer-li el favor al seu company però no li quedava cap remei. Respirà fons abans d’accionar el dispositiu altre cop. S’obrí la porta i com la primera vegada amb el Jonathan, la Samantha veié una taula força gran i una cadira i s’hi assegué. El silenci i la manca d’activitat la posaven nerviosa però no volia accionar el seu dispositiu per escoltar música o enviar cap missatge perquè sabia que l’estarien monitoritzant a ella molt probablement. No obstant, com que sempre havia estat un cul inquiet, els minuts se li feien eterns i ja començava a observar les parets com si hi hagués de trobar-hi quadres que l’ajudessin a ocupar la seva ment àgil. Els minuts se li van fer eterns però finalment s’activa quelcom i davant la taula on seia la Samantha hi aparegué l’agent 54 assegut en una altra taula però d’esquena a ella. Estava observant a través de pantalles projectades a l’aire escenes de les vides de centenars de ciutadans. Amb un moviment de mà apagà les pantalles i es girà. El cabell grisós i les arrugues als voltant dels ulls indicaven que aquell home devia estar entre els quaranta i els quaranta-cinc o sis. En veure-la li somrigué però la Samantha no li pogué retornar el somriure. No li hagués sortit bé.
— Agent 978, quina il·lusió veure-la per aquí! L’havia esperada abans.
La noia se sorprengué perquè des de la seva visita amb el Jonathan només havien passat dues setmanes. No obstant, no gosà dir res.
— Què em pot explicar de la seva monitoritzada?
— Alícia Ferrer es diu. — Remarcà ella a qui no li agradava que les persones fossin tractades com a números.
— La senyora Ferrer, cert. Què em podria dir d’ella? — digué ell tot clavant indiscretament la seva mirada a l’escot de la noia.
— Hem escoltat una conversa entre ella i la seva filla en què queda palès que no té ganes de fer el traspàs.
L’agent 54 canvià l’expressió del seu rostre. La seva mirada s’enterbolí.
— I a vostè li sembla gaire anormal això? Perquè òbviament per molt que ho vulguem vendre així, ningú té gaires ganes de fer el traspàs…
— És clar. Però dubto que ho verbalitzin com ho fa ella perquè sap que li pot portar problemes. A més també hem escoltat que l’elixir no li funciona.
L’agent 54 arrugà el front.
— No li funciona, en quin sentit? No aconsegueix que pugui controlar les seves emocions?
La Samantha no havia fet la monitorització ella mateixa i per tant no sabia exactament què respondre però no tenia ganes de veure l’agent 54 emprenyat perquè ensumava que no seria una bona idea…
— Això sembla.
Per fi l’agent deixà de mirar els arrodoniments de la Samantha i la mirà als ulls. Volia dir-li quelcom però el dispositiu de sobre la seva taula s’activa i també un llum vermell del taulell de control. Una veu masculina informà «tenim deu casos més de resistents a l’elixir que han començat a donar senyals de descontentament amb el sistema. La situació comença a ser insostenible. Necessitem contactar amb les administracions dels altres punts d’Arda ». L’agent notà de seguida la importància de la informació que acabava d’escoltar l’agent 978 i respirà fons. Havia escollit el pitjor moment per deixar-la passar.
La Samantha també s’adonà de seguida de la gravetat del que havia succeït.
— I ara què faig agent 978? — li demanà a la noia.— Això que acaba de sentir no pot sortir d’aquí.
— I no sortirà. Jo només vull el millor pel sistema. Altrament el Jonathan i jo no hauríem decidit informar a les autoritats del seu comportament.
L’agent s’aixecà de la cadira i s’acostà a la noia. L’agafà pel cabell i la feu aixecar-se.
— A partir d’ara Samantha, el Jonathan i tu vigileu la Lícia però molt probablement dintre d’uns dies també l’haurem de fer fonedissa a ella. I jo ja no em puc permetre que tu campis per on vulguis amb el que has sentit. T’ascendeixo a ajudant personal. Tu t’encarregaràs personalment de fer desaparèixer qui hagi de desaparèixer.
La Samantha respirava amb dificultat i el seu cor s’accelerà de manera desorbitada. L’agent 54 li va passar les mans pels pis i li digué en veu baixa a cau d’orella: «Ara ves a acomiadar-te del teu company i et vull veure aquí dintre de set hores. Ni una més ni una menys».
Quan l’agent 54 la va deixar anar i ella va poder sortir d’aquella oficina va haver de córrer mig marejada com estava per anar al bany. Entrà al lavabo i el seu estómac va retornar tot l’esmorzar d’aquell matí. Alguna cosa li digué que el seu mal humor es devia a que l’elixir també li fallava a ella. I si era així potser ja seria millor deixar de prendre’l. Necessitava pensar clar perquè havia de sortir com fos del merder en què l’havia posada del Jonathan…