Aquest dijous de nit de Nadal us porto un post diferent que és un experiment perquè mai abans havia escrit una entrada sobre un llibre.
I és que de novel·les jo en llegeixo tantes com em permet el temps i amb molt de gust perquè la literatura i les històries que trobo em permeten entrar de cop en mons on jo no hi podria entrar. Diuen que llegir és la millor manera d’evadir-se de la realitat. Això depèn del tipus d’història que triem. Si la lectura ens porta a un univers de ciència ficció en altres planetes o èpoques o en terres plenes d’éssers màgics sí. Però no sempre llegirem Tolkien o Orson Scott Card amb el seu Ender’s game. A voltes la literatura ens pot apropar a un món molt real totalment inaccessible tot relatant les experiències d’altres persones d’una manera tan viva que quan acabem el llibre ens sentim un pèl més coneixedors de la vida sense haver passat per un mal tràngol.
Coincidirem tots en què el 2020 no ha estat precisament un any afortunat oi? Doncs el que ha compensat una mica tot aquest daltabaix que hem passat han estat alguns dels llibres que he llegit durant el 2020. La història fascinant de L’ombra del vent va ser la novel.la que em va permetre fugir de la cruel realitat que vivíem durant el confinament. La història Nächsten Sommer de l’Edgar Rai, em va permetre posar-me a la pell d’uns personatges dispars embarcats en una petita aventura plegats en un moment baix per tots.
I sens dubte la novel.la que m’ha posat en la pell d’altres persones de manera més colpidora ha estat So, und jetzt kommst du de l’autor Arno Frank. La novel.la va ser el seu debut com a escriptor d’aquest gènere doncs ell es dedica al periodisme i treballa per diverses publicacions.
Quan vaig començar a llegir la història ni tan sols sabia que basava en fets reals. Ho vaig descobrir quan ja m’havia engolit la meitat del llibre i estava encuriosida per saber qui era l’autor d’un relat tan intens i xocant.
Tot comença quan el narrador relata el que ell anomena la primera mort de la seva mare. Sense haver llegir ni la sinopsis ni la crítica, en un primer moment el lector pot pensar que serà un relat de ciència ficció. Com pot haver-hi una primera mort d’altra manera? El final de la introducció ens deixa clar que la mort fictícia de la mare és una prova que li posa aquesta al seu fill per estudiar la seva reacció. El lector ja està sobre avís. Quin tipus de mare fa aquests experiments amb el seu fill? En el transcurs de les següents pàgines ens trobem la descripció de la família de l’infant narrador. Un pare nascut a França, una àvia paterna un pèl rígida que llegeix al seu net fragments de Tàcit i Heròdot mantenint al net lluny del món de fantasia en què, com després sabrem, estan immergits el seu pare i la seva mare.
Ens adonem que quelcom no va bé quan el nen pateix un accident per culpa del pare, perd uns dits d’una mà i el pare inventa una història per evadir la culpa. El temps de convalescència del nen a l’hospital coincideix amb un canvi de domicili forçós que porta a la família a viure en un indret infinitament menys confortable que el pis on vivien fins el moment.
La veu de l’infant se sent a través de tota la primera meitat de la novel.la amb força perquè Arno Frank aconsegueix retransmetre els esdeveniments amb els ulls d’un nen a qui li surt una germaneta no gaire ben rebuda per ell. La que els pares anomenen l’encisadora Jeany, al petit Arno no li ho sembla gaire. Tanmateix la menuda surt d’allò més espavilada i qüestiona el que fan els seus propis pares des de ben petita.
Anem coneixent el tarannà del pare a través de les accions i de les paraules adreçades al seu fill. En un moment donat de la novel.la el Jürgen li diu a l’Arno: “ Hi ha sens dubte ximples. Només cal trobar-los. O millor encara, un s’ha de deixar trobar pels ximples”.
Poc a poc ens adonem que el pare de la família es creu un ésser superior amb dret i poder d’ensarronar a tots perquè segons ell : “hi ha els que treballen i hi ha els que són prou intel·ligents per no haver de treballar”. Però els negocis no gaire nets del pare tornen a fracassar i la família, que ja ha crescut en un membre perquè ha nascut el Fabian, ha de marxar d’Alemanya quan el fill gran, el narrador, està ja a secundària. Aquí el narrador per primera vegada fa palesa la seva maduresa i qüestiona la necessitat dels seus pares de tenir un tercer fill.
I el lector no sap com el pare troba prou diners fins uns quants capítols més tard però després que la policia el va a buscar a casa seva, el Jürgen fa pujar al cotxe a la dona i als seus tres fills i els porta fins a França. Allà viuen la època daurada de la família en una casa de luxe i envoltats de totes les comoditats que desitgen. La germana del narrador en un moment donat demana al seu pare quan se’ls acabaran els diners i el pare sembla no entendre la seriositat de la pregunta. És un dels moments de la novel.la en què el lector adult s’ha de demanar fins a quin punt la immaduresa dels progenitors pot convertir en adults prematurs als fills.
Com ja us imagineu, la família no triga segles en ser interceptada per la Interpol i aquest cop ha de fugir a Portugal en un camió per passar unes setmanes de gana absoluta a la mercè del camioner que els ha portat fins allà.
La pregunta que ens fem tots el que tenim prou seny és: i on fugiran després quan ja són a l’altre punta d’Europa? A Amèrica? Certament és el que esperem els lectors però la vida retorna a la família a Alemanya no sense passar per un intent embogit del pare d’acabar amb l’èxode dels cinc en un accident familiar. Les paraules “ho podríem acabar tot aquí mateix” que el Jürgen li diu a la seva dona pensant que els tres nens estan adormits, són un martell potent al cap del lector.
És finalment la valentia de la Jeany la que aconsegueix reconduir la situació. La menuda és la que aprèn a Portugal a buscar la manera d’omplir-se l’estómac quan son pare ja no té diners. I és ella la que més desitja retornar a una vida normal.
Òbviament, si Arno Frank escriu la història és perquè va sobreviure i la va superar. I sembla ser que van ser els seus dos germans, la Jeany i el Fabian, que el van animar a posar en paper allò pel que havien passat.
No vaig poder fer altra cosa que demanar-me com ha de ser la infantesa i la joventut dels fills d’un pare criminal. Durant tota la novel·la em preguntava contínuament per quin motiu la mare dels fills aguantava tota la farsa, la pantomima i el patiment a què els portava el seu marit. El dubte queda aclarit al final de la novel.la quan diu: “veia al vostre pare com volia ser i no com era realment”.
So, und jetzt kommst du és la història d’un amor malaltís d’una dona incapaç de voler veure el seu marit com el farsant que era amb el mal que provocava. I també és la història que ens mostra com uns nens poden arribar a ser més madurs que els seus pares per sobreviure.
Personalment penso que cal llegir un llibre així per entendre l’experiència per la que poden passar els fills de pares que cometen delictes. Arno Frank no considera que la seva novel.la sigui educativa però ho acaba sent perquè ensenya al lector que el fet de tenir uns pares determinats no vol dir per a res, que els fills hagin de ser iguals. Els tres germans de la història han sortit airosos d’un passat en què van créixer amb un pare Peter Pan i una mare que li feia de Wendy. És una història que ens ensenya que els traumes es poden superar i per això la recomando.
Per qui la vulgui llegir en alemany i no sigui nadiu, potser haurà de recórrer al diccionari perquè Arno Frank empra paraules poc utilitzades en el llenguatge comú com “Saumseeligkeit” benaventurança, o “lukullisch” per ric. Una mostra més de la capacitat de l’autor de dir exactament allò que vol dir.
Espero que algun dia es tradueixi al català o al castellà perquè altrament es perdrà una experiència molt valuosa que només gaudiran els que llegeixin la novel.la.

La Martina i el Dani van passar a buscar a l’Olivier i al Guillaume a Il caffe di Francesco al Passeig de Gràcia. Els plats estaven buits tan o més com les mirades de pare i fill que els reberen amb la tristor a l’esguard. Segons van dir, el viatge se’ls havia fet curt i els feia mandra tornar a l’avorrit hivern gris de Bèlgica. L’Olivier va confessar que tornar a Barcelona l’havia trasbalsat perquè s’havia adonat de tot el que enyorava de la ciutat i no podia tenir a casa. El Dani li donà un cop a l’espatlla i li digué que havia de visitar-los més sovint per carregar les piles. Els dos vella amics van fer el recorregut en l’autobús un al costat de l’altre tot xerrant del que havien de fer per donar un nou impuls a la seva vida. Semblava que el belga estava del tot disposat a traslladar-se a Barcelona amb el seu fill.
— La vida a Bèlgica és segura però descolorida. Les tardors són fredes i els hiverns llargs. Trobo a faltar la proximitat al mar i la vida al carrer que feu aquí perquè allà només visc per la primavera i l’estiu.
— I com ho faràs amb el teu fill? Ha de seguir els estudis a Bèlgica no?
— Una opció seria que es preparés els exàmens de Bèlgica des d’aquí mentre estudia en un institut públic de Barcelona.
— No és molta feina?
— Jo el veig capaç. De moment no està distret ni amb videojocs, ni amb noies ni amb cap esport que l’absorbeixi.
El Dani escoltava al seu amic escèptic. Sabia que un any podia destarotar molt l’expedient acadèmic del noi i això li podia espatllar la nota d’entrada a la carrera que volia.
— I no podries esperar a que entrés a la universitat i que fes la carrera aquí?
L’Olivier sospirà i reconegué que potser seria el més adequat però que no sabia fins a quin punt el noi aguantaria viure amb la mare, ni si ell podria seguir enganyant-se amb una felicitat calculada i planificada des de feia anys. La seva vida estava mancada d’al·licients segons ell. El Dani li respongué que era del tot normal que se sentís d’aquella manera. Amb els anys les oportunitats s’anaven reduint i aquell fet provocava moltíssima inseguretat a la gent de la seva edat.
— Ara ja seria difícil fer un gir de cent vuitanta graus i buscar una vida diferent. Senzillament perquè deixaríem enrere tot allò pel que hem lluitat. No creus que els canvis radicals ens farien perdre la identitat? — demanà el Dani.
— Què vols dir?
— Que si per exemple ara jo volgués deixar la clínica veterinària per dedicar-me al teatre, estaria donant l’esquena a tot allò que m’ha fet arribar on soc ara. Em sentiria desarrelat i llavors potser sí que cauria en un pou. Penso que els que hem lluitat per arribar a un lloc determinat esborraríem part de la nostra identitat si de cop volguéssim deixar enrere la nostra feina i part de la nostra vida.
— No et confonguis Dani. Jo no voldria canviar de professió. Però deixar la meva casa a Bèlgica per venir aquí no em faria perdre qui soc. No canviaria la feina, canviaria el país. I al cap i a la fi, la meva experiència de jove a Barcelona em va ajudar a ser qui soc. A més penso que al Guillaume li aniria bé amarar-se del caràcter mediterrani. Aquí sou més alegres i crec que ell necessita una mica d’energia positiva. El veig ensopit per l’edat que té.
— Així no canviaries de feina?
— No home no! Això només ho fa qui no té cap altre remei. Els que hem dedicat anys d’estudis a una carrera feixuga és perquè teníem molt clar el què volíem fer. Fixa’t en el nostre amic el Robert.
— Encara hi tens contacte?
— Sí.
— I què fa?
— No ho saps?Doncs no va acabar cap de les carreres que va començar. Va fer una temporada de representant comercial a una editorial de llibres de text. Després va posar un negoci d’entrepans i ara es dedica a intentar vendre productes per aprimar-se. Jo no sabria viure sense una professió a la que em sento vinculat.
— Jo tampoc. M’agrada la veterinària encara que no m’arribarà a fer mai ric. Prou que se’n va queixar mon pare!
El Dani i l’Olivier van coincidir que amb o sense rutina, la feina que feien era la que havien triat i els seguia agradant. Van mirar a la Martina i el Guillaume que semblaven immersos en una conversa apassionant. Estaven discutint quin skateboard era millor. Òbviament era un tema que el Guillaume dominava. La Martina va advertir al noi que si tornaven aviat ella volia una segona lliçó d’skate per part del noi i aquest va dir de seguida que amb molt de gust li tornaria a fer de professor particular.
— Al meu fill li aniria molt bé viure una temporada aquí. Faré tot el possible per tal que el meu somni es faci realitat.
— I quin seria el teu somni?
— M’ha quedat clar durant les vacances aquí. Voldria venir a viure aquí amb el Guillaume en una casa.
— Ja te la podràs pagar? Saps que els preus aquí són abusius!
— Si vengués la casa a Bèlgica podria demanar una hipoteca per comprar-ne una aquí. Però lògicament abans de fer una atzagaiada, llogaré la que tinc allà i en buscaré una a Vallcarca o Penitents.
— Ha de ser una casa?
— Sí. A la zona de muntanya n’hi ha de boniques i no són exageradament cares. Ara no em veuria vivint en un pis. I el Guillaume tampoc probablement.
— Què fins ens hem tornat! — digué el Dani en to sorneguer.
El Dani no volgué esdernegar la il·lusió del seu amic però sabia que una casa a Barcelona a la zona de Penitents o Vallcarca costava més de cinc-cents mil euros. De fet ell n’havia vist per set-cents mil. I tot i que sabia que l’Olivier podia treure una bona picossada de la seva casa a Bèlgica, hauria de disposar d’uns dos-cents mil o tres-cents mil euros més per comprar un pis a Barcelona. Una hipoteca d’aquest import a la seva edat era difícil d’aconseguir. Si la felicitat de l’Olivier depenia d’estar confortable a casa seva, llavors el seu amic no vindria a Barcelona. Tanmateix preferí no dir res per no espatllar la màgia del moment.
Tingueren temps per anar a fer un cafè abans que els visitants haguessin de dirigir-se a la porta per embarcar. El Guillaume feia mala cara.
— No tinc ganes de tornar a casa…
— Jo tampoc fill!
Quan la Martina i el Dani van veure com l’Olivier i el seu fill desapareixien per la gran porta, un sentiment de tristor els va envair. La noia va ser la primera en verbalitzar el què li passava. L’Olivier havia estat un element màgic en la seva vida i la seva visita a Barcelona li havia portat una sorpresa que ja no esperava. El Dani va aprofitar l’ocasió per donar-li un petó als llavis. El tercer des de la nit anterior. S’havia hagut de reprimir les ganes per no refregar el seu triomf als nassos del seu amic. Al final ell, amb tota la seva timidesa i modesta vida, s’havia emportat la noia que feia anys que desitjava secretament. La seva alegria però estava un pèl enterbolida perquè els dies amb l’Olivier i el seu fill li havien donat un gran impuls. En el fons desitjava que el belga retornés per quedar-se a la ciutat perquè trobava a faltar la seva amistat.
Mentre els dos veïns planejaven la resta del dia plegats amb l’espurna d’alegria del que comença una relació nova, l’Olivier i el seu fill, entraven a l’avió amb poca il·lusió. El rostre del noi estava esbarrellat. La dieta a la que estava sotmetent el seu cos, li havia començat a passar factura. O hi hauria quelcom més? El Guillaume es posà a repassar història i l’Olivier va treure de la seva motxilla la revista de medicina que no havia aconseguit tocar els darrers dies.
— No tinc ganes de tornar! — digué de cop l’Olivier.
El Guillaume es mirà l’Olivier amb ensurt. No sabia com reaccionar.
— M’agrada la meva feina, m’agrada la casa, m’agraden les passejades pel bosc. Però m’ofego a la meva vida. M’ha quedat petita per tot el que jo podria fer.
El noi fità al seu pare amb ulls d’adult.
— Què vols dir?
— Que em cal l’estímul d’una gran ciutat amb el seu ritme caòtic i ivarsós per carregar-me d’energia i sortir a fer les activitats que m’omplen. Estic tip de les barbacoes. Sempre són el mateix! Em passo la setmana treballant i al cap de setmana quan estic amb tu, jo organitzo festes amb els amics i tu et tanques a estudiar. És desesperant.
La cara del Guillaume començava a ser de por. Ja en tenia prou amb una mare que no trobava el seu lloc a la vida. Ara no podia també aguantar un pare desorientat o que pretenia tornar a tenir trenta anys.
— Vols tornar a fer les activitats que feies de jove?
— Vull agafar la moto altre cop i tornar al teatre sí. I voldria viure a Barcelona per tenir el mar prop i una ciutat que ofereix entreteniment i cultura tot l’any.
— I la teva feina?
— Puc buscar una plaça aquí. No cobraré el mateix però podré viure.
Els ulls del noi s’entristiren. Son pare era un pèl avorrit i convencional però necessitava algú estable a la seva vida perquè la seva mare era un penell. Però això no li podia dir al seu pare.
— I vindràs aquí i llavors hauré d’estar tots les caps de setmana amb la mare?
— Ja sé que soc molt ensopit i massa racional Guillaume. Però potser podries venir a passar temporades amb mi aquí. O estar-t’hi amb mi definitivament un període llarg.
— Què vols dir? Que vingui jo també a viure a Barcelona? — digué amb una barreja de sorpresa i basarda.
— Però si prefereixes quedar-te amb la mare ho entendre. Només que penso que als dos ens aniria molt bé viure a Barcelona.
El Guillaume no sabia reaccionar. Molts dels seus antics amics d’escola passaven les vacances a Espanya i el país els semblava meravellós per a passar-hi l’estiu. Però viure-hi era diferent. El nivell adquisitiu no era el mateix.
— No creus que a Bèlgica les coses van millor?
— Algunes sí. Els sous per exemple o les prestacions socials també. Però a la gent li manca el temperament i l’alegria que hi ha aquí. — L’Olivier mirà al seu fill als ulls.— No et convenç la idea?
— No ho sé. No m’havia plantejat viure enlloc més. No sé com pot anar ni si puc seguir amb els meus estudis…
— Podem planejar-ho. Tu ara tens uns exàmens importants. Quan els acabis pensem plegats si no creus que podries començar la carrera a Barcelona. Això et donaria temps d’aprendre el castellà i el català.
El noi es mantingué silenciós.
— M’ho puc rumiar? I podem tornar a Barcelona per anar pensant en com ens hi instal·laríem?
L’Olivier somrigué. Allò volia dir que el seu fill no s’hi oposava radicalment. A més, agafar l’avió per passar uns dies a Barcelona amb el Guillaume era quelcom que els podia treure de la rutina i un projecte en comú segur que els uniria.
El noi s’adormí i quan van aterrar a Brussel·les el primer que digué el Guillaume va ser:
— Jo tampoc tinc ganes de tornar a la rutina pare. No vull punxar als estudis però ara mateix si pogués no tornaria ni a casa amb la mare ni a l’institut.
Aquella confessió agafà desprevingut a l’Olivier.
— Entenc que viure amb la mare sigui difícil però pensava que t’agradava estudiar!
— Estudiar sí pare. Però els companys no.
L’Olivier començà a albirar les dificultats que podia estar tenint el seu fill si tampoc hi havia cap lloc on es trobés realment bé. La conversa no prosseguí fins que van ser al cotxe els dos. Quan l’Olivier l’engegà, el so inconfusible del motor arrencà al Guillaume del descans en què havia viscut aquelles vacances. En aquell moment el móvil sonà i el noi no el volgué agafar.
— No hi ha excusa ara fill. Ja ets a Bèlgica. Pots contestar la trucada.
— Ara no és el moment…
Aquella reticència amoïnava al pare. Era més que obvi que el seu fill evitava respondre el mòvil. Amb les mans posades al volant però sense posar la primera per arrencar el cotxe, l’Olivier digué al seu fill.
— Crec que jo he estat molt sincer amb tu en mostrar-te el que em molesta de la meva vida. T’he ensenyat la meva cara més vulnerable. Ara tu, si vols, pots ser sincer amb mi. Guillaume què et passa?
Dues llàgrimes rodolaren per les galtes xuclades del noi.
— És el “skinny challenge”.
— El què? — demanà l’Olivier.
— L’skinny challenge. És un repte en el que em van fer entrar els companys dient que si era capaç d’aprimar-me onze quilos deixarien de molestar-me amb les històries que expliquen de la mare.
Arribat a aquest punt l’Olivier es va portar les mans al cap. Li ressonà allò de “les històries que expliquen de la mare ”. Les seves cames tremolaven i va haver d’apagar el motor perquè no es veia en cor de conduir.
— Guillaume! Per què no ho has dit abans?
— Com?
L’Olivier pensà un moment i entengué que la del seu fill no era una posició fàcil. Respirà fons i digué.
— Et porto a casa de la mare però hem d’anar pensant en si et canviem d’institut encara que això impliqui anar a viure en un pis compartit.
Els ulls del noi seguien enrojolats. El pare es descordà el cinturó de seguretat, li passà la mà per l’espatlla i li digué.
— Tranquil que ho resoldrem! Tu ara intenta fer com si res i si et molesten massa m’ho dius. Potser no és massa tard per un canvi d’institut. Sempre podem dir que jo vaig a viure a algun altre lloc i tu vens a viure amb mi.
— I la mare què en dirà?
— Mira. No ho sé. He de rumiar com li explico tot plegat. Deixa-m’ho pensar, d’acord? I si et passa quelcom, per favor envia un missatge. Els dos ens en sortirem!
El trajecte se’ls va fer curt perquè ambdós haguessin desitjat prolongar-lo per sentir-se encara a Barcelona en un núvol de cotó fluix. Quan l’Olivier va arribar davant la casa de la Caroline li digué al fill que no calia que hi anés si no volia.
— Sí pare. Ho tinc tot aquí. — Hi hagué un pausa.— A més la mare em necessita encara que creu que és a l’inrevés.
L’Olivier baixà del cotxe per donar un petó al seu fill abans de deixar-lo entrar a casa la Caroline. No era el nen que ell havia volgut veure. Era un adolescent més madur del que havia pensat. Un pou de sorpreses pel que valia la pena viure. Mirà el móvil. Tenia un WhatsApp de la Martina i un del Dani. Els dos preguntaven si havien arribat bé. Sense dubtar-ho va crear un xat per tenir-los als dos connectats i va escriure “gràcies pels dies meravellosos. Sense vosaltres no hagués esbrinat què li passa al meu fill. Esteu convidats a Bèlgica els dos però que sapigueu que la meva ferma intenció és tornar a Barcelona amb el Guillaume per quedar-m’hi.”
Aquella nit l’Olivier anà al llit amb una missió al cap: treure al seu fill de l’embolic en què estava. La Martina apagà el llum de la tauleta de nit pensant en que obrir la porta virtual a aquell belga cirurgià li havia portat la màgia a la vida. El Guillaume aguantà els sermons de sa mare amb optimisme pensant en que potser a no gaire trigar, començaria una vida nova a Barcelona. L’únic que no podia adormir-se era el Dani. Seguia pensant en si seria o no bo confessar-li a la Martina que havia demanat ajut a l’Olivier per poder saber més d’ella. Si aquell petit engany no hagués enterbolit el seu present de ben segur aquell moment de la seva vida hagués estat gloriós. Ara li calia només decidir si li deia o no a la Martina i com. Seria una veritat oculta el toc de màgia que li havia mancat per conquerir-la a ella?

Des de Diagonal Mar es van dirigir a Passeig de Gràcia, on es van acomiadar. El Dani va proposar a l’Olivier anar de birres com volia el seu amic la nit anterior però el belga va dir al barceloní que volia dedicar la seva darrera nit al seu fill i que li havia promès anar a un lloc especial a sopar amb ell. En aquell moment va ser el Dani que va posar cara de decepció i en llegir-la l’Olivier li digué al seu amic que potser ben aviat potser els dos podrien sortir altre cop “com quan eren joves”. El Dani no ho va entendre i l’Olivier li va fer cinc cèntims al seu amic de la idea que li ballava pel cap d’intentar venir a passar a Barcelona una temporada amb el seu fill.
— Això seria una gran idea!
— No la he rumiada bé perquè en primer lloc em caldria una feina aquí per anar tirant. I tampoc puc jugar amb els estudis del Guillaume. Però òbviament crec que als dos ens convé un canvi d’aires i sobre tot, mantenir-nos als dos allunyats de la Caroline.
El Dani va pensar que potser no seria tan fàcil perquè canviar de feina quan s’està tan ben establert pot ser perillós. I quanta gent gosaria deixar la seguretat per l’aventura? — Puc venir demà a acomiadar-vos a l’aeroport?
— Em faries molt content! Però t’he d’advertir una cosa.
— Què?
— Doncs que si no dones un pas amb la Martina, t’asseguro que si jo vinc aquí, el donaré jo per tu i aquest cop no serà per ajudar-te. M’entens oi?
— I tant! — digué el Dani que sabia que l’Olivier ho deia molt seriosament. Aquest cop no es deixaria prendre la noia per manca de decisió.
L’Olivier i el Guillaume van abraçar el Dani i la Martina abans d’anar al seu allotjament a dutxar-se per fer el darrer sopar a la ciutat comtal com s’esqueia. Els dos veïns van decidir anar caminant cap al carrer Sant Gabriel i el Dani de seguida va dir-li a la Martina que el seu amic volia tornar a Barcelona per quedar-s’hi una temporada i ella li comentà que l’Olivier li ho havia dit mentre patinaven i que trobava que seria una decisió difícil. Tot es veia molt més fàcil quan s’estava de vacances però un cop fossin a casa la rutina s’amararia dels dos altre cop. El Guillaume molt probablement es tancaria a casa a estudiar i son pare s’acontentaria amb les barbacoes amb els amics. Durant uns segons hi hagué silenci entre els dos abans que el Daní demanés a la Martina si el veia a ell també tan incapaç de canviar. La noia no entengué la pregunta.
— Vull dir que si creus que jo tampoc podria canviar les meves rutines, potser el meu estil de vida.
La Martina el mirà amb curiositat i un cert ensurt alhora.
— No t’estaràs plantejant anar a viure fora oi?
— No no! Jo no em referia a grans canvis sinó a petits, com per exemple començar aficions noves, animar-me a tornar al teatre per sortir de la closca, tenir parella…
— I tant si ho podries fer! De fet jo també m’estic plantejant començar un parell de coses per anar la meva vida. Però no acabo de tenir ben bé clar el què.
— Doncs jo sí. M’ha agradat això dels patins en línia i de l’skate i no requereix una gran inversió. Em demano si tindries la paciència de fer-me de professora particular?
— De patins sí! D’skate jo necessito unes sessions més.
— Segur que hi ha cursets on un pot aprendre les nocions bàsiques. Si vols ens hi apuntem!
— Sí que vull! — hi hagué un silenci de nou i de cop la Martina digué. — Ja sé que sóc xafardera de mena però m’agradaria veure’t fent trial…
— Això ja ho tenim més difícil perquè ja no tinc moto.
— I no se’n lloguen?
— Ho podem mirar. Estic desentrenat però em faria gràcia tornar a agafar la moto per la muntanya. I si l’Olivier vingués per aquí segur que ell m’acompanyaria. Hi ha alguna cosa més que t’agradaria fer Martina? alguna cosa nova com el paracaigudisme o quelcom més agosarat que em faci posar els pèls de punta?
— No. De fet sóc molt avorrida. Com a molt m’agradaria fer algun esport d’aigua perquè per a mi és el meu medi.
El Dani va fer un somriure picardiós que la Martina no va entendre i li va demanar si havia dit quelcom graciós.
— Estava intentant imaginar-te en banyador sobre una taula de surf. Crec que m’apuntaria a fer el ridícul només per veure’t!
La Martina no havia esperat un comentari tan agosarat per part del Dani però els seus ulls es clavaven als seus com punyals roents. De cop s’acostà al noi i li digué:
— De fet si que hi ha quelcom que m’agradaria provar…
— I què seria? — demanà el Dani interpretant que la noia volia canviar de tema.
— Voldria saber com és fer-te un petó!
El Dani se la quedà mirant i li vingué al cap la nena que havia estat la Martina amb la seva mirada fetillera i les seves preguntes incisives que el feien posar vermell. Com hagués volgut poder ser suficientment valent per respondre aquelles preguntes d’infant o per anar a jugar amb ella al carrer quan ella li va demanar. Quantes vegades se n’havia penedit! Va deixar escapar l’ocasió de fer-se amic seu i no volia deixar perdre l’oportunitat en aquell moment. Sense voler pensar més enllà del allí i en aquell moment, el Dani agafà la Martina per la cintura i la va besar amb totes les ganes reprimides que en tenia. Va ser un petó llarg i silenciós al carrer sant Gabriel, a l’ombra de l’edifici que els havia vist créixer.
— Pensava que aquest moment no arribaria mai! — va dir la Martina que sentia el seu cor a les orelles.
El Dani preferí que els seus llavis li diguessin a ella que ell també ho havia desitjat durant molt de temps.
Mentre els dos veïns es perdien en la il·lusió d’un somni retrobat, l’Olivier entrava a Can Txapela del Passeig de Gràcia amb el seu fill.
— Avui no mirem el preu! És la nostra darrera nit a Barcelona i n’hem de gaudir sense restriccions! — l’Olivier s’estava preparant el terreny.¬ — Però res de dietes sense sentit que estàs ja molt prim!
El Guillaume es mirà a son pare i pensà que per una nit de posar-se les botes no passaria res. Al cap i a la fi si seguia aprimant-se al mateix ritme aconseguiria guanyar el “challenge” i els nois del barri el deixarien estar. Aquella darrera nit amb el seu pare per ell no la volia passar pensant en el que l’esperava a la tornada. El viatge li havia mostrat una cara del seu pare que no coneixia i que li havia agradat molt.
— Gràcies per portar-me a Barcelona pare. És una ciutat fantàstica! La Martina i el Dani tenen una gran sort de viure aquí…
— No sé si ells la veuen aquesta sort. Estan tan acostumats a la seva ciutat i a la seva quotidianitat que no gaudeixen de totes les oportunitats que els ofereix Barcelona.
— Què vols dir?
— Doncs que surten sempre si fa o no fa als mateixos llocs, s’han quedat amb unes quantes aficions i ja les fan de manera rutinària i de vegades els dos se senten ofegats aquí.
— T’ho han dit?
— Sí.
— Wow! Com es pot sentir un ofegat en una ciutat que té mar i muntanya i uns barris tan diferents? I una infinitat de bars i restaurants per no menjar mai el mateix!
— Doncs mira, no ho sé. Tu i jo vivim en municipis petits i si volem extres hem d’anar a Brussel·les sí, però es veu que ells tenen totes aquestes possibilitats tant als nassos que ja no les veuen. — Un pensament creuà la ment de l’Olivier i va enterbolir una mica els seus ulls.
— Passa res? — digué el seu fill que de seguida s’adonà de la gravetat del seu pensament.
L’Olivier sospirà. Se li feia dur parlar dels seus sentiments amb el seu fill però segurament seria hora d’aprendre a fer-ho i donar exemple. Així potser el seu fill també ho faria amb ell. Sabia que era difícil esperar això d’un adolescent però ho havia d’intentar.
— Pensava que això que passa a la Martina i al Dani amb la seva ciutat és el mateix que els ha passat l’un amb l’altre. Es tenien tan prop que no es veien… i al Dani la Martina sempre li ha agradat.
— Ja, ja, si no cal que ho diguis que es notava d’una hora lluny… — hi hagué una pausa. ¬¬— Ara que també es nota d’una hora lluny que a tu t’agrada la Martina. Que no havíem quedat que li volies fer un favor al teu amic?
— M’has tocat el punt flac Guillaume. Havia esperat poder fer d’alcavota però m’ha enganxat per sorpresa que m’agradés tan a mi.
— Però ja havies vist fotos seves a l’insta? A més m’has dit que havies estat xatejant amb ella amb ajut del Dani, o per ajudar al Dani…
— De fotos seves a l’insta no n’he vist perquè sóc de la generació facebook. Però les imatges i el xatejar no tenen res a veure amb la realitat. Quan veus com una persona es mou, gesticula, somriu, s’entristeix, etc, és quan et pot començar a agradar de veritat. La resta són tonteries virtuals. O és que a tu t’agraden noies de l’insta que només coneixes en foto?
El Guillaume emmudí un segon.
— No. A mi el tipus de noia que m’agrada no sol penjar fotos a l’insta…
Aquell comentari alegrà a l’Olivier. Era bo veure que el seu fill no seria com la resta dels rucs de la seva edat que perdien el cul per la noia més maquillada de l’insti. O potser s’embalava massa i el seu fill sí s’encaterinava de noies amb mini-faldilles a ras de figa i pestanyes postisses?
De cop el mòbil del Guillaume sonà i el noi mirà la pantalla i deixà que el telèfon seguís sonant fins a el dispositiu callà.
L’Olivier havia observat aquella mateixa actitud diverses vegades i li semblava sospitosa.
— Ho fas gaire sovint això de no respondre les trucades?
— Són companys de l’insti i ara no vull haver d’explicar que estic de vacances i tota la pesca.
— Però això normalment t’ho diuen per whatsapp no? Si et truquen ja sembla quelcom més imminent oi?
— Ja se’ls passarà. Demà passat ja els ho explicaré tot…
Van demanar cinc tapes i una cervesa per l’Olivier i una coca-cola pel Guillaume però el pare va deixar al fill beure de la seva cervesa. Quan menjava amb ganes li retornava el color a la cara.
Un cop eren a l’habitació l’Olivier va aprofitar que el Dani era a la dutxa per agafar-li el mòbil. Va mirar el registre de trucades perdudes i no contestades i n’hi havia diverses del mateix número de mòbil. El seu fill no trigaria en sortir del bany i no volia que l’enganxés remenant les seves coses. Començà un debat intern. Per una banda no era ètic remenar res del Guillaume però tenia por que el seu fill li ocultés quelcom que podia posar-lo en perill. I si li estaven fent bullying? No estava justificat que els pares miressin el mòbil del fill si es temia per la salut d’aquest? En aquell moment el Guillaume va sortir del bany. Ja no tenia temps de mirar els missatge. Potser en tindria encara ocasió abans d’haver de portar-lo a casa de la Caroline. Això si més no és el que esperava ell…

L’endemà quan el Dani i la Martina van passar a buscar l’Olivier i el Guillaume a un bar del Passeig de Gràcia. Els dos feien cara d’haver tingut una discussió i la Martina s’ho va fer venir bé per tal que el Dani l’acompanyés a la barra. Li va comentar que el dia potser començaria tort veient com estaven els dos.
— Què vols fer? No dir-li-ho?
— Suposo que ho hauria de fer però sembla un moment difícil…
El Dani li va passar la mà pel cabell i un sentiment d’alegria va amarar la Martina. Quan van anar altre cop a la taula, l’Olivier ja havia pagat la consumició.
— M’ha sortir ben econòmic avui perquè no ha volgut esmorzar! — anuncià emprenyat.
— Diuen que és saludable pare…
— Qui ho diu això? Els metges? Jo soc metge i t’asseguro que no ho trobo gens saludable. Estàs creixent i a més farem un parell d’hores d’esport. Ho fas gaire sovint això quan estàs amb la mare?
— Ella ni s’assabenta de si esmorzo o no…
— Fantàstic! Em deixes molt tranquil!
El recorregut fins Poblenou va ser una mica tens. La Martina i el Dani s’assegueren en uns seients allunyats dels visitants de Bèlgica i van comentar com de difícil era pujar els fills. El Dani digué que ell havia estat un nen problemàtic pel seu pare perquè amb la mort de la seva mare es va tancar en si mateix.
— Jo tampoc vaig ser una filla modèlica Dani. La meva mare m’estava tant a sobre que vaig marxar de casa massa aviat i quan hi vaig tornar vaig haver de refer la relació amb ella perquè s’havia sentit abandonada.
— Els teus pares no es duien gaire bé oi? De vegades se sentien crits que venien del vostre pis. — El Dani quequejà i digué— perdona, no hauria de fer preguntes tan indiscretes….
— No ho són. Els meus pares em van amagar durant anys les seves desavinences però les coneixia tothom. Quan jo arribava a casa feien com si res però jo notava una manca d’harmonia que no em sabia explicar.
La Martina li confessà al Dani que quan uns anys després son pare va marxar de viatge i no va tornar, a l’escola les altres nenes la van començar a anomenar “l’abandonada” i no va gosar a dir-ho a ningú. La seva mare s’aferrà tantíssim a ella que als setze se sentia ofegada, i als divuit, quan el seu pare aparegué a la seva vida i volgué fer-se perdonar pagant-li els estudis i un pis a Gràcia per ella sola, ella no va saber dir que no. Allò va ferir a sa mare profundament però ella no ho va entendre fins molt després..
— No s’ho mereixia i jo no ho vaig saber veure.
— Eres jove i la teva mare difícil…
— Ho hauria d’haver sabut gestionar de manera diferent!
— Als divuit ningú és tan savi Martina! — El Dani tingué l’instint de passar-li el braç per l’espatlla però tenia por que ho veiés l’Olivier. Cada cop estava més convençut que al seu amic li agradava la noia i sabia que potser començarien una baralla per ella.
Van arribar a la parada de Poblenou i van baixar, la Martina va dir-los que ja havia reservat el material a una botiga propera. Quan van arribar només va caler pagar. El Guillaume va agafar l’skateboard com si li anés la vida i de seguida hi pujà. Va fer tres voltes al voltant dels tres adults com per demostrar la seva habilitat amb l’skate. El grup es va dirigir al Passeig Garcia Fària amb els patins i els dos skates.
— Primer començo jo amb la lliçó de patinatge. Mentre l’Olivier i el Dani entrenen el que els he ensenyat, el Guillaume m’ensenya quatre coses de l’skate.
Així ho van fer. La Martina va dir-los-hi quatre coses bàsiques per avançar i no caure i va explicar-los com girar. Els va posar de deures fer vint voltes i llavors es va asseure a un banc a escoltar el que el Guillaume li havia d’explicar de l’skate.
Semblava fàcil però no ho era perquè havia de coordinar el moviment d’un peu amb l’altre i feien coses diferents. La frenada encara ho era més perquè ella va ser la primera en anar de lloros. En veure-la tant l’Olivier com el Dani van intentar anar a l’altra punta a ajudar-la a aixecar-se però com que la frenada no era el seu fort, l’Olivier també va caure. El Guillaume, el Dani i la Martina li van demanar si s’havia fet mal.
— Físicament no però la moral la tinc per terra! I tu Martina?
— M’ho imaginava més fàcil però m’està encantant! — i va mirar el Dani que suava visiblement. — Tu Dani com vas?
— Aguantant, en el sentit literal de la paraula!
— Fem un canvi? Algú agafa l’skate i jo em poso els patins?
— Ni parlar-ne. — va fer el Dani— Tot just començo a rodar una mica segur!
Mitja hora més tard va ser el Guillaume que va demanar canviar als patins. A ell li agradava l’skate però volia provar els patins en línia. La Martina va demanar seguir amb l’skate i per tant o bé el Dani o bé l’Olivier havien de deixar els patins. Quan van veure que el Guillaume els feia un senyal els dos van anar cap a ell.
— Vull provar els patins!
El Dani i l’Olivier es van mirar. Cap dels dos volia deixar-los.
— Lògic seria que provessis tu l’skate, per veure a què s’ha aficionat el teu fill…
— Reconec que l’argument té pes. — Digué l’Olivier resignat.
La lliçó li va donar el seu propi fill mentre la Martina seguia amb l’skateboard intentant fer una carrera amb el Dani. Quan eren lluny de pare i fill la Martina digué que quan fes el canvi per posar-se els patins el Dani cedís els seus en cas que el Guillaume no volgués treure’s els patins. Això li donaria l’oportunitat de parlar amb l’Olivier. El Dani hi estigué d’acord.
Van veure com el Guillaume explicava al seu pare quatre coses i després aquest pujava a l’skate. El pare va tenir força més dificultats per avançar amb l’skate que el fill que sabia moure’s amb els patins en línia sense estar encarcarat.
Al cap d’uns vint minuts la Martina començà a notar que necessitava un canvi i va demanar posar-se els patins altre cop però com que ningú li feia cas i tots anaven a la seva es va asseure a un banc a descansar. L’Olivier no trigà en aparèixer.
— Cansada?
— Home! Tindria ganes de poder posar-me els patins per descansar una mica!
— Potser te’ls cedirà el meu fill o el Dani…
— Sí, ara li demano.— Hi hagué una breu pausa.— Escolta, et volia comentar una cosa, potser no té importància però prefereixo dir-t’ho.
La cara de l’Olivier va canviar i quan la Martina va acabar d’explicar el que havia observat l’Olivier estava pàl·lid.
— Però repeteixo que no és per treure conclusions ràpides, potser és coincidència…
— Coincidència? Després que jo he vist com el meu fill es negava a esmorzar? I després del mareig de l’altre dia? — L’Olivier es va portar les mans al cap.
— Com he pogut no veure-ho! A la velocitat a la que s’ha aprimat…
De cop el seu fill es va acostar amb els patins i va frenar elegantment.
— Has vist Martina? No me’n surto gens malament oi?
— En absolut! Ho fas molt bé!
El noi s’allunyà somrient i son pare digué a la Martina.
— Per què? Per quin motiu s’autocastiga?
— Això et toca a tu esbrinar-ho. Si és que la sospita és certa.
— Ho és. Totes les peces encaixen…
La Martina hagués volgut animar l’Olivier però era difícil. Li passà la mà pel braç per reconfortar-li i ell aprofità per agafar-li la mà. Per delicadesa la Martina no la volia retirar però no volia aquell grau de confiança amb ell.
— Aquestes vacances estan resultant molt profitoses per a mi saps? Sense venir aquí potser no m’hagués adonat del que li passa al meu fill. Ni tampoc t’hagués conegut a tu tan be.
— El Dani i jo ens hem alegrat molt de veure-us! Hem estat competint ell i jo per qui seria capaç de programar un dia més interessant pels dos. — Amb aquell missatge la Martina volia deixar entreveure la complicitat que havia sorgit entre el Dani i ella.
— És curiós oi que hagueu viscut prop tant de temps i en canvi us hagueu apropat ara que jo soc aquí…
— Coses de la vida.
— Potser és un senyal?
— Un senyal? — va fer la Martina confosa.
— Sí. Un senyal de que he de tornar per aquí. He tingut la ciutat abandonada durant massa temps…
— Al Dani i a mi ens faria molt il·lusió!
L’Olivier somrigué i donà les gràcies a la Martina abans de prosseguir amb l’exercici. A les dues hores de patinatge tots estaven cansats i van decidir dinar d’hora com els turistes que arribaven a Barcelona, al cap i a la fi, l’Olivier i el seu fill ho eren.
Van menjar plegats i després van decidir passejar pel Parc de la Llacuna del Poblenou. De cop el mòbil del Guillaume va sonar però el noi no va respondre la trucada. El seu rostre va perdre tot el color.
— Com és que no respons? — demanà el pare.
— Ja ho faré quan sigui a casa. Ara estic de vacances de moltes coses…
El Dani i la Martina es van mirar i l’Olivier ho va veure també. S’apropà a ells i els digué:
— Alguna de grossa passa amb el Guillaume. Ni la seva mare se n’ha adonat perquè està massa capficada en trobar un lloc a la vida. I jo també li he fallat abstret sempre per culpa del meu treball. Ahir vaig estar pensant que al noi li convé estar lluny de la Caroline. Miraré si hi hauria alguna possibilitat de que els dos vinguéssim aquí una bona temporada a partir de l’estiu. El noi necessita un canvi d’aires i jo un impuls.
— I la Caroline què dirà?
— Mentre li passi les quantitats suculentes de diners que li passo res. Ara la qüestió serà trobar una manera de subsistir aquí. A més el Guillaume ha de continuar els estudis en una ciutat que no coneix… M’ho he de replantejar tot plegat i pensar-m’ho molt bé. No voldria que per culpa meva el seu expedient acadèmic patís. És molt important per a ell!
— Si vens hem d’agafar la moto altre cop!
— Ho faré. Ja fa temps que ho tinc abandonat!
A la Martina no li passà desapercebuda la mirada que van intercanviar l’Olivier i el Dani perquè més que de vella complicitat, era de rivalitat.

L’Olivier proposà a la Martina i al Dani anar a fer una copa. El Guillaume volia tornar a la pensió perquè deia que havia de fer quelcom per l’institut. La Martina i el Dani es van mirar i amb els ulls es van dir que els caldria una bona excusa.
— Jo he de redactar un text encara avui. — Anuncià ella.
— Pensava que tenies lliure… — digué l’Olivier decebut.
— Tinc uns dies de festa però això no vol dir que no tingui res a fer per la feina…
— I tu Dani? — demanà l’Olivier que realment amb qui volia passar l’estona era amb la Martina i ho suggeria ara al seu amic per quedar bé.
— Jo estic prou cansat. No estaria ara per anar de copes, l’edat no perdona.
El rostre de l’Olivier delatà una certa tristesa. Al Dani li va saber molt greu. Ell no hagués tingut res en contra d’anar de farra amb el seu vell amic però la Martina li havia de dir quelcom i l’Olivier no podia saber-ho. Haurien d’empescar-se’n una per no deixar-se perdre les copes. Sabia que al belga li feia molta il·lusió per compensar la vida de monjo que portava al seu país des de feia temps.
Finalment s’acomiadaren i pare i fill marxaren plegats. El Dani i la Martina sortiren del restaurant i llavors la noia esmentà el fet que havia vist el Guillaume pesant-se a la farmàcia i que després al restaurant havia sentit les arcades al bany. El Dani va admetre que allò podria explicar perfectament el mareig del Guillaume i va estar d’acord amb la Martina que calia dir-ho a l’Olivier. Havien d’advertir al pare del que podia estar passant sense alarmar-lo perquè no en tenien proves. Quan ja estaven a punt d’arribar a casa seva el Dani va engolir saliva i s’escurà la gola per agafar forces i dir-li a la Martina que havia observat que el belga estava molt atent a ella. La Martina digué que ho feia per cortesia probablement i que era un paio excepcional però que havia de canviar una mica de xip.
— Què vols dir amb això de canviar de xip?
— Doncs que no pots quedar-te en un món tan tancat durant anys. Sempre surt amb els mateixos amics i s’ha entregat a la feina per compensar la seva vida personal un pèl escassa.
El Dani hagué de digerir el que deia la Martina. Si opinava això de l’Olivier, potser era millor no seguir intentant conquerir-la perquè ell encara es considerava més avorrit que el seu amic.
— ¬I tu Martina? tens una vida amb molta varietat?
— A veure. La feina a la redacció m’obliga a estar sempre en contacte amb gent diferent i de tant en tant surt algú amb qui em sembla que puc connectar. Acaba sempre en un no res però no tinc la impressió d’estar tan estancada com l’Olivier. Pensa que ell la varietat la té en els pacients i generalment els veu anestesiats…
El Dani esclafí a riure. Era ben cert que la professió podia fer que una persona se sentís més o menys engabiada. I si el seu amic només veia els pacients anestesiats, ell només tenia pacients que no podien ni parlar. Va haver de rumiar quan va ser la darrera vegada que va aparèixer alguna noia a la clínica veterinària que li hagués fet el pes… S’havia fet veterinari perquè segons ell, els animals decebien menys que les persones.
El silenci entre els dos es feia notar així que la Martina l’interrompé:
— Dani, no hauré dit res que t’ha ofès oi? L’Olivier em sembla un paio fantàstic i crec que pots estar molt orgullós de la vostra amistat.
El noi no volgué confessar que considerava la seva vida encara menys emocionant que la del seu amic però la Martina notà que quelcom l’encaboirava.
— Dani, què passa?
El Dani rumià un moment. No tenia cap sentit pretendre ser una cosa que no era per impressionar algú que durant anys havia estat fora del seu abast. Per tant preferia dir la veritat i tenir una mica de pau. Les mentides o mitges veritats no portaven enlloc i per molt que aquell viatge de l’Olivier hagués estat basat en un engany, no volia seguir amb més mentides.
— Martina, l’Olivier, per molt que la seva vida estigui un pèl estancada ara, és un home que ha aconseguit arribar molt lluny. Més que jo per exemple. Què hauria de dir jo de la meva vida si és que els meus pacients ni tan sols parlen!
La Martina restà callantívola. De vegades era millor pensar primer i parlar després. Era més que obvi que havia ofès el Dani amb la seva idea infantil de com havia de ser la vida. Ella havia triat ser periodista precisament per no caure en la rutina perquè li feia por. Però la quotidianitat formava part de la vida de la majoria de persones. Hauria de fer quelcom per arreglar aquella enorme espifiada amb el Dani. Per canviar de tema digué de maner abrupta:
— Creus que podràs demà trobar demà un moment per parlar amb l’Olivier del que t’he dit?
— Vols dir que no seria millor que ho fessis tu? Tu ets la testimoni directa. Si li dic jo sabrà que n’hem parlat i li podria doldre. A més, a tu se t’acostarà fàcilment, o no has notat com busca el contacte amb tu?
La Martina volia evitar aquella conversa. Qui li interessava era el Dani i no l’Olivier i ara que el tenia prop no el volia espantar amb un possible encaterinament del seu amic que no arribaria enlloc. A la ella el belga li resultava una persona enriquidora però no l’atreia i en canvi el Dani sí. Però ell era distant i misteriós.
— D’acord. Però si falla el pla m’ajudes, d’acord? No el podem deixar anar a Bèlgica amb el seu fill així. Pensa que està en mans d’una dona completament descentrada…
— Sí sí, ho tinc en compte.
Els dos s’acomiadaren a l’escala però el Dani insistí en acompanyar la Martina fins al pis de sobre del seu, com qui acompanya a la xicota a casa seva per tal que no hi vagi sola. Era d’adolescents però necessitava un pèl d’inconsciència.
Quan la Martina entrà al seu pis se sentí estranyament abatuda. El missatge que li havia volgut transmetre al Dani era que a ella li agradava ell i no el seu amic, que el veia molt endinsat en la seva vida i sense gaires sortides. Tanmateix li havia sortit al revés i havia donat a entendre al Dani que ella el podia considerar avorrit. Havia estat un moviment realment fracassat. Ja podria haver-li donat al seu veí una altra excusa. Que de prop no li semblava atractiu per exemple, que era més veritat que el que finalment li havia dit al Dani. Hagués estat tan fàcil dir el que era cert! Però no. Havia de dir una altra cosa que havia resultat ser una gran ximpleria.
Mentre es rentava les dents observà el seu rostre. L’edat començava a fer els seus estralls per fora però per dins encara seguia sent la mateixa adolescent indecisa que havia estat. Com podia ser que s’envellís sense madurar realment? Potser la mare del Guillaume i ella tampoc eren tan diferents al cap i a la fi…

Quan van ser al restaurant, la Martina seguia callantívola i tant el Dani com l’Olivier se n’havien adonat. Aquest cop El Dani s’assegué al costat de la noia perquè volia esbrinar si eren imaginacions seves o no que ella li havia volgut dir quelcom durant el dia. Per trencar aquell silenci del grup, l’Olivier li va demanar al seu fill que li havia agradat més i el noi respongué que l’estadi. El Dani fità als seu amic amb una interrogació dibuixada al rostre i aquest respongué sense embuts.
— Sí més no és una afició. Jo preferiria que ell fes esport però no li agrada gaire de moment.
El noi es defensà dient que anava a córrer tres cops per setmana i el pare explicà que era un esport solitari i que hagués preferit que el seu fill s’aficionés a un esport d’equip. El Dani notà la pressió que exercia el pare sobre el fill. No era bona. Ell havia tingut la gran sort que el seu mai li digués com creia que havia der ser per satisfer-lo a ell.
— Els esports d’equip m’estressen pare. A més els companys després esperen que vagis de farra amb ells i a mi no em ve mai de gust.
L’Olivier mirà el Dani i la Martina.
— Ho podeu entendre això? M’ha sortit un xaval solitari!
— Jo també ho era a la seva edat Olivier i no hi ha res de mal.
La conversa no anava cap a on la Martina i el Dani haguessin volgut, no era qüestió que el pare ara deixés anar la seva insatisfacció amb el seu fill en plenes vacances i davant de desconeguts pel noi.
— A mi tampoc m’han agradat mai els esports que es practiquen en equips. Crec que l’activitat física només ha de dependre de mi i no he volgut mai haver-me de coordinar amb ningú. Soc massa individualista. — Digué la Martina.
— Practiques algun esport? — va demanar el Guillaume.
— Faig patinatge i m’agrada córrer. Són activitats solitàries que només depenen de mi.
— Patines sobre gel o en línia? — aquest cop la pregunta la va fer el Dani.
— Vaig patinar sobre gel durant molts anys fins que van sortir els patines en línia. Ara tota la ciutat és la meva pista de patinatge.
— A mi m’agradava l’skateboard. — Digué el Guillaume.
— I l’has deixat? — va fer el Dani.
— Em segueix agradant però no encaixo en el món. No m’hi he seguit dedicant però encara m’agrada desplaçar-me en skate.
— Jo no sé anar en skate. Però cada cop hi veig més noies aficionades. A la meva època no es portava però reconec que m’agradaria probar-lo. —Confessà la noia.
— A mi m’agradaria provar els patins en línia. — Digué el Guillaume.
— Si no em fes por fer el ridícul, a mi també m’agradaria provar els patins en línia i l’skate. Però em sento massa ganàpia per fer-ho. — Va afirmar l’Olivier entristit.— Creieu que lloguen algun lloc patins en línia i skates? Si demà tenim un moment potser podríem provar allò que ens agrada. La Martina ens fa cinc cèntims de com anar en patins i tu Guillaume ens ensenyes el més bàsic de l’skate.
El rostre de la Martina s’il·luminà i de seguida va trobar un establiment al google per llogar tot el material que necessitaven. Podrien tornar a anar al Poblenou on hi havia força espais per patinar que eren aptes per a principiants. Quan el cambrer va arribar per fer la comanda, la Martina semblava tota una altra. L’Olivier i el Guillaume havien fet una aposta de qui seria el menys apte amb els patins en línia i feien broma. L’únic pensarós ara era el Dani. La Martina ho notà i li demanà a cau d’orella què li passava.
— T’ho diré si m’expliques tu què ha passat al metro que t’ha canviat d’humor completament.
— Comencem per tu Dani…
El Dani sospirà abans de dir mig quequejant.
— ¬Jo demà prefereixo agafar-me un dia lliure per no avorrir-vos a vosaltres. Soc molt maldestre en els esports i el meu orgull es veurà greument afectat si em veus fent el ridícul sobre rodes tan petites.
— De debò? Això és el que et passa pel cap? No seràs tu pitjor amb els patins en línia que jo amb l’skate! I encara que ho fossis, això no té cap importància! Passarem el dia plegats i farem quelcom nou per tots. I si ens oblidem per un instant de l’edat que tenim?
— Se’m fa difícil a vegades Martina. Penso que he perdut força el temps i que podria haver fet més si el meu caràcter m’ho hagués permès.
La Martina notà el pes d’aquella confessió. El Dani era un noi empegueït però en algun moment havia de sortir de la seva closca. Ella havia sospitat que ja ho havia fet feia temps i tanmateix el que li acabava de dir ell demostrava el contrari.
— Fes-ho per mi! Tinc ganes de passar el dia amb tu! I amb l’Olivier i el seu fill també però sobre tot amb tu!
Les paraules de la Martina es van embarbussar al cap del Dani. Segur que ho havia sentit malament o entès encara pitjor i no podia fer-li-ho repetir. Per despistar li demanà:
— Ara és el teu torn per la confessió. Què ha passat al metro?
El Dani notà que la Martina s’enrojolava i havia d’engolir salivera per parlar. En aquell moment el cambrer va arribar amb la comanda i ella se sentí alleugerida perquè pensà que allò li donaria un temps per rumiar.
— Ja trigues massa en respondre. — Féu el Dani incisiu.
— És el noi del metro que hem vist demanant diners…
— Què passa amb ell?
— Que el conec. Vam ser amics durant un temps…
— Amics? Entenc, i no has sabut com reaccionar perquè ell t’ha conegut. Potser li ha fet vergonya que el veiessis!
— Ho dubto! Va resultar ser una persona molt falsa i mesquina. Tu mateix dius que l’has vist pidolant un parell de vegades amb la mateixa excusa…
— Però tu no t’hauries de sentir malament pel que fa ell. — Reflexionà el Dani. — Ell no és la teva responsabilitat.
— Sí Dani. Perquè el vaig escollir jo com a amic. Jo vaig veure que anava de mal en pitjor durant molt de temps i si finalment vaig decidir apartar-me’n va ser perquè me’n va fer una de ben grossa. Encara estic emprenyada amb mi mateixa per no haver vist abans quin tipus de persona és.
— Esteu parlant del noi del metro? — va demanar l’Olivier.
El Dani i la Martina van interrompre la conversa. No calia tocar temes escabrosos quan en realitat el que volien tots era passar-ho bé. De cop el Guillaume demanà:
— Pare, creus que la mare pot acabar com el noi que hem vist al metro?
El rostre de l’Olivier s’enterbolí.
— No! Com se t’acut?
— Ho dic perquè ha deixat diverses feines i només fa que demanar diners a tothom.
La cara de sorpresa de l’Olivier no va passar desapercebuda ni al Dani ni a la Martina. Era obvi que no sabia tota la veritat sobre la Caroline.
— Què vols dir que demana diners?
— Que les amigues i els seus pares li han hagut de deixar diners pels seus projectes i no els pot tornar.
— Quins projectes? — demanà l’Olivier.
— Ara vol ser monitora de ioga però s’ha de treure el títol.
El Dani i la Martina es van mirar fugisserament. Es veia d’una hora lluny que el noi estava capficat amb la situació de la seva mare. No podia ser gaire fàcil tenir un referent que trontollava tant. S’acabaren les tapes i la conversa girà al voltant dels esports i les activitats de lleure. El Guillaume va anar al bany un moment i els tres van tenir l’oportunitat per intercanviar impressions.
— Ho sabies que la Caroline estava demanant diners?
— No! — va fer l’Olivier sulfurat. — A mi ja me’n reclama massa i si encara té altres fonts, m’he de demanar realment què està fent amb els calés. Sort que el Guillaume ho ha dit perquè necessito esbrinar què passa….
La cervesa que s’havien pres va fer el seu efecte i la Martina va haver d’anar al bany. Just quan volia entrar al de dones va sentir el soroll inconfusible d’unes arcades. Avança i un pensament li creuà la ment. Entrà al bany de dones i des d’aquest observà qui sortia el bany masculí. El primer fou el Guillaume. De cop una sospita emboirà el cap de la Martina: Potser el Guillaume tenia un trastorn de l’alimentació? Havia sentit queixar-se a l’Olivier de que la Caroline no alimentava prou bé el noi perquè estava perdent pes. Però i si en realitat el noi somatitzava les seves inquietuds psicològiques controlant el seu pes? La seva amiga sovint li havia dit que l’anorèxia i la bulímia eren trastorns que afectaven a noies i nois altament intel·ligents en situacions difícils que trobaven que només eren capaços de controlar una cosa de la seva vida: el seu pes. A més els servia per captar l’atenció d’uns progenitors que no estaven tot el que haurien d’estar pels seus fills.
La Martina desitjà que la vetllada s’acabés ràpidament per tal de parlar-ne amb el Dani. Tenien encara un dia i unes hores per intentar fer quelcom per l’Olivier i el Guillaume. En cas que la seva sospita fos certa i el Dani tingués una idea de com ajudar els dos és clar.

La primera visita fou al Camp Nou i va entusiasmar el fill de l’Olivier que era un fan total i absolut del Barça. El seu pare no havia estat mai gaire amant d’aquest esport i l’afició li venia de la mare, que era una seguidora de dos equips belgues que entomaven una derrota darrera l’altra però que comptaven amb uns membres del club molt benèvols. L’Olivier s’havia hagut d’empassar la pilota amb algun sopar del divendres, dissabte i diumenge amb el nen petit a la falda i la seva ex cridant i saltant d’alegria quan per fi l’equip marcava un gol. Desgraciadament la Caroline no havia portat mai l’Olivier a veure cap partit mentre van festejar. Sabia que al seu xicot aquest esport no li interessava i no tenia cap intenció d’espantar-lo amb els seus crits d’energúmena quan algun jugador perdia l’oportunitat de marcar. I de ben segur l’Olivier s’hagués replantejat el casori d’haver-la vist en plena eufòria futbolera. El seu fill, que havia menjat pilota des de nadó, havia sortit a la mare, així que ell seguia de mala gana. No obstant, veient l’entusiasme del seu fill, l’Olivier es va animar. Feia molt temps que ell havia perdut la passió per totes les aficions que havia tingut menys la seva professió i el català.
La Martina s’havia preparat una explicació sobre el club però el Guillaume coneixia la història del club blaugrana millor que ella i que el Dani mateix. En acabar la visita van anar al Poble Espanyol i van voltar fins l’hora de dinar. La Martina va demanar si volien tornar a menjar català o els venia de gust quelcom exòtic. Aquest cop decidí l’Olivier que volia novetats. Així doncs anaren cap a la zona del Poble sec a menjar àrab. El Dani feia cara d’ensurt. Es veia d’una hora lluny que no era d’àpats fora del que era habitual.
— Dani, no posis aquesta cara que no t’enverinaran! — digué la Martina pensant que el noi no era d’experiments.
— Tan transparent soc?
— Amb la cara pagues!— informà l’Olivier. A ell li agradava trencar la monotonia i la rutina i tenia la impressió que a la Martina també. El Dani en canvia, era de costums i idees fixes i li costava canviar. O potser s’ho estava repetint a ell mateix perquè volia tenir alguna avantatge respecte el seu amic.
— I tu Guillaume què dius? — va preguntar la Martina.
— Que si tenen Shawarma, jo ja estic content!
El Dani va fer cara de no saber què era un Schawarma però la Martina va preferir no saber si la ignorància culinària del seu conegut desconegut anava tan lluny.
El Dani volgué seure davant de la Martina per veure-la millor. L’Olivier trià el lloc al costat de la noia i allò irrità una mica el Dani, que hagués preferit que fos l’inofensiu Guillaume que estigués tan a tocar d’ella. Però ben pensat també li semblà que aquell marrec intentava impressionar la Martina. O s’ho estava imaginant tot ell perquè no volia competidors? Al cap i a la fi, havia estat ell que havia demanat a l’Olivier que sol·licités l’amistat de la Martina a través del Facebook. Ara no es podia queixar si al seu amic i a la seva descendència, la noia dels seus somnis també era més que interessant.
Van dinar a base de plats de Schawarma i humus, crema d’ albergínies i amanida libanesa. Per postres van demanar tots un te. El Dani feia cara de content.
— T’ha agradat? ¬— va dir la Martina que estava amoïnada que el seu veí s’ho hagués empassat tot per la força.
— Doncs m’ha sorprès gratament. El pare em va educar per considerar només menjar totes aquelles receptes tradicionals que coneixia. Totes elles catalanes.
— I tu cuines Dani?— va demanar la Martina martellejada per la curiositat.
— Sí. Ho faig però principalment perquè m’agrada menjar bé sense arruïnar-me: però reconec que de tant en tant sortir i que m’ho preparin tot és una autèntic plaer.
Per la tarda la Martina els va sorprendre amb un room escape que els va donar a tots la sensació de ser un equip. El Dani intentava acostar-se a la Martina que semblava voler-li dir quelcom però l’Olivier no la deixava de petja. Començava a sentir-se un pèl molest tot i que li devia al seu amic el fet de tenir l’oportunitat de conèixer la seva veïna de tota la vida. Ara estava quedant clar que a l’Olivier la noia li feia gràcia. Amb cada hora que passava li quedava més clar.
Quan van sortir ja eren dos quarts de vuit. La Martina va suggerir anar a algun bar a fer un entrepà o passar pel supermercat i fer uns entrepans a casa seva.
El Guillaume es va pronunciar ràpidament.
— Anem a un restaurant que jo no vull tornar a Bèlgica sense haver pogut tastar alguns plats típics d’aquí.
— Vols explicar-ho als amics oi? — demanà el seu pare innocent.
L’Olivier desconeixia que des del canvi d’escola el seu fill tenia només un amic, el de tota la vida. Havia anat perdent el contacte amb els altres perquè li feien preguntes incòmodes sobre la seva mare. Quan el pare preguntava al fill per l’Yves o el Gilbert, el Guillaume responia que estaven bé sense donar gaires detalls i l’Olivier no insistia perquè els adolescents, ja se sap, són reservats amb la seva vida privada.
Van agafar el metro a Passeig de Gràcia i just a l’entrada es van trobar amb un individu alt i esprimatxat amb el cabell fet un embull i la roba visiblement bruta que demanava un parell de monedes per agafar el metro. Segons ell li havien robat la cartera en aquell moment. L’entrada era ampla però com que anaven en comitiva no ho era prou per evitar que el paio s’acostés al grup. Quan va ser prop d’ells, fità la Martina amb intensitat i la seva expressió va canviar. Tant l’Olivier com el Dani se’n van adonar i van acostar-se més a ella.
— No tenim res, ho sentim. — Digué l’Olivier resolut.
El Dani veié amb preocupació que la Martina havia perdut el color de cop. S’hi acostà per dir-li.
— Tranquil·la, és inofensiu. Jo el veig sovint per aquí demanant.
Algun pensament funest havia envaït la ment de la Martina perquè no aconseguí arrencar-li cap paraula durant tot el recorregut.

— Què en penses d’això del mareig del fill de l’Olivier? — li demanà el Dani a la Martina.
— No sé què dir-te. I si li passa gaire sovint menys. De fet ja no em va agradar la cara que feia en Guillaume en sortir del bany ahir al restaurant.
— L’Olivier diu que la mare no l’alimenta prou bé…
— Si, pot ser que sigui un desastre integral com a mestressa de casa però el noi té edat de buscar-se una mica la vida per fer-se el menjar.
— I si no hi ha ni menjar a casa?
— Vols dir que no ho hagués dit a son pare?
— Pot ser una mica violent pel noi, no creus? Això de dir-li al teu pare que la teva mare et fa passar gana… I a més, l’Olivier ho notaria perquè llavors el Guillaume endraparia de valent quan fos amb ell…
— També tens raó. En tot cas l’Olivier l’hauria d’observar…
— Parlant d’un altre tema. Vols que tornem a passar el dia plegats demà? He observat que el meu amic fa cara de corder degollat quan estàs prou seu…— digué el Dani tot pensant que estava convençut que ell feia la mateixa cara de babau que el seu amic.
La Martina esclafí a riure. El dring de la seva veu era festiu i ressonava a les oïdes fins i tot després de que emmudís. Era un altre efecte màgic d’aquella noia que ara li semblava més prop que mai però alhora inconquerible com el més distant dels planetes.
— Per mi sí però serà difícil trobar quelcom que sorprengui el pare i el fill.
— També podem fer un dia de relax amb activitats que agradin al Guillaume. El pobre xaval, es passarà totes les vacances envoltat de concos…
— Demà et baixo a buscar. Vols que li escrigui jo un missatge a l’Olivier?
— Sí. Repartim la feina.
Ja eren a punt d’arribar al carrer Sant Gabriel. El Dani hagués volgut fer una petita passejada amb la Martina com el vespre anterior però ja hagués estat un excés d’emocions incontrolable per ell i prou content estava que la veuria bona part del dia següent.
Quan van ser a la porta del pis del noi, la Martina li donà les gràcies amb un somriure que pràcticament el va fer fondre.
— Ara em toca a mi pensar en un parell d’activitats que puguin agradar al Guillaume. Agafa forces que demà tindrem feina…
Posà la clau del pany i la Martina va assaborir el grinyol de la porta i l’olor casolà d’aquell pis tan conegut. Se sentia estranyament feliç. Havia tingut durant moltíssim temps la sensació que la seva vida s’havia quedat congelada i immòbil i que els canvis serien difícils d’aconseguir. Però de cop havia aconseguit trencar l’encanteri amb aquella amistat virtual que l’havia treta de la seva rutina maleïda. Una nova persona havia entrat en la seva vida i la feia sentir bé perquè es tornava a veure com aquella adolescent emocionada de sortir de la seva ciutat per explorar altres localitats i altres vides en indrets diferents. Curiosament, tot i haver pensat que qui la trauria de la monotonia seria l’Olivier, semblava que l’heroi resultaria ser el seu veí.
S’afanyà a fer-se un entrepà per sopar davant de l’ordinador i poder fer una mica de recerca per internet. Havia de presentar un bon pla per l’endemà però no sabia res d’adolescents i decidí escriure a la seva amiga. Mentre estudiava les possibilitats va rebre resposta i va començar a investigar. Necessitava forces per mantenir els ulls oberts però no podia ser menys que el Dani perquè no els volia decebre, l’Olivier i el Guillaume no s’ho mereixien però encara menys volia quedar malament davant del seu veí.
Mentre la Martina feia la seva recerca pel web, el Dani estava estirat al sofà intentant respirar els sons del pis de dalt. Li ho semblava a ell o havia nascut una mena de complicitat entre els dos?
A les vuit del matí del dia següent la Martina se sentia plena d’energia i a punt per baixar un pis i trucar a la porta del Dani. Ara podia fer-ho. De petita la seva mare li havia dit que no era adequat que anés a buscar el seu veí per anar a jugar. La mare de la Martina era molt tradicional i pensava que els pares havien d’educar els fills per fer el primer pas i les filles per esperar-lo passivament. Aquell matí tenia l’oportunitat de que el seu somni es fes realitat. Baixà vestida amb uns texans ajustats i una camiseta de punt vermella de màniga curta. Va prémer el timbre i el Dani obrí immediatament. La cara de sorpresa de la Martina fou un regal per ell i això li va donar suficient força per dir-li sense embuts.
— Estava a la porta esperant que em baixessis a buscar. Ja friso per començar el dia.
El cor de la Martina es va accelerar. Era bonic saber que finalment el Dani potser no era indiferent a ella.
— Creus que estaran a punt?
— L’Olivier és molt puntual. Ho fa la seva professió. Els quiròfans es reserven amb antelació i no pot haver-hi cap retard.
— Què ens tens preparat?
— Sorpresa! — i rigué enjogassada.
Quan estaven a punt d’arribar a la pensió, la Martina sentí unes fortes punxades a la panxa i s’adonà que la regla no trigaria en baixar-li i si li començava a fer mal no podria gaudir del dia com havia desitjat. Li demanà al Dani que anés a la pensió a buscar al seu amic i el Guillaume perquè necessitava passar per la farmàcia. Volia comprar paracetamol perquè no en tenia i no estava disposada que un mal de panxa s’endugués les seves ganes de viure el dia intensament. Li comentà al Dani que li digué que l’esperarien o bé a l’entrada de l’edifici o al cafè dea sota prenent quelcom. Amb les presses per arreglar-se el Dani no s’havia pres el seu cafè matiner i ara li calia la injecció de cafeïna en vena.
La Martina va veure que la farmàcia de prop de la Pedrera era oberta i hi va voler entrar. Hi havia força gent perquè era cèntrica. Es posà a la cua i de cop li cridà l’atenció un jove que es pesava. No trigà en adonar-se que era el Guillaume i sentí clarament que potser el noi no volia que el veiessin fent-ho. Girà cua per marxar i continuà Passeig de Gràcia avall. Si tenia mal de panxa ja compraria el paracetamol en alguna farmàcia de camí.
En arribar a l’edifici albirà el rostre desenfadat de l’Olivier i la cara de son el Dani. El Guillaume no hi era però quan encara no havia saludat els va fer un crit per darrera.
— On anem avui!— digué el Guillaume amb energia a la veu.
— Això t’ho dirà la Martina avui.— Respongué el Dani.
— Has pogut comprar les pastilles per la gola? —demanà l’Olivier.
— Sí. Ja les tinc.
La Martina romangué pensarosa. Potser el noi havia anat a comprar pastilles i havia decidit pesar-se però li semblava estrany. Els adolescents no solien amoïnar-se pel pes. Li vingué al cap la imatge del Guillaume després d’anar al bany el primer dia i no va poder evitar pensar en la darrer conversa amb la seva amiga especialista en adolescents. Havia de parlar del tema amb el Dani com fos. En tindria oportunitat aquell dia?