El carrer Doctor Trueta, que temps enrere havia estat el carrer Wad-ras en honor a una vall del Marroc, és un carrer força ampli i curiosament ombrívol però net i endreçat i el pis que ha triat la Paula és prop de la Rambla del Poblenou que tant li agrada. Quan el Bernd descobreix de lluny aquesta artèria ciutadana s’il·lumina la seva mirada.
— Això ja és una altra cosa!
Arriben a l’entrada i a la Paula li costa trobar les claus entre el batibull de coses que du a la bossa. Finalment extreu el manyoc i obre la porta que dona a una escala no gaire ampla i alhora força fosca. El Bernd fa cara d’espantat. El seu pis a Sonnenallee no és cap meravella però les entrades a Alemanya són més àmplies que les de segons quins pisos Barcelonins. De fet, a alguns indrets de la ciutat era tota una aventura treure un difunt amb la caixa perquè les escales estretes no permetien baixar-lo de manera digna. Això la Paula tampoc li vol explicar avui al Bernd que primer s’ha de relaxar i estar de bon humor per escoltar històries com aquesta.
La porta del pis és de fusta antiga pintada amb un picaporta de bronze que mostra una mà sobre una pedra. Com que el timbre només funciona de tant en tant, el picaporta ha recuperat la seva funció. Observa divertida la cara del marit que sembla a punt d’arrencar a córrer. Sense saber-ho somriu. Obre la porta que dona a un passadís no gaire ample a la dreta del qual hi ha dues portes. Senyala al Bernd el penja-robes i ell hi posa la seva jaqueta prima. El fa passar pel menjador i arriben al dormitori. El pis estava completament moblat però el Bernd ha notat de seguida la mà de la Paula que hi ha posat uns detalls per fer-s’ho una mica més casa seva. Demana on és el bany i ella li indica. Quan en surt sembla de més bon humor.
— Petit però acollidor!
— I car! Nou-cents euros per cinquanta metres quadrats és un robatori però com que ho paga tothom no hi podem fer res. I el barri està molt bé. Ja ho veuràs!
L’estira pel braç i la porta a l’habitació tot traient-li la roba.
— Quina pressa! —fa la Paula entremaliada.
— El cafè ja el farem després que ara tenim feina!
Les parets del pis són primes i en un moment donat s’adonen que els veïns han posat música, segurament per no sentir massa els detalls. El Bernd està una mica suat.
— A Berlin ja no estaríem suant. Més aviat necessitaríem la manta… — observa ell.
Per la finestra entra encara una claror poc usual per ell per l’època de l’any.
— I a Alemanya ja tindríem de sensació de que no cal sortir perquè ja és fosc.
La Paula s’alegra que ell trobi aspectes positius.
Xerren una estona de les darreres novetats en terres germàniques. Força gent que enyora la ex-cancellera Merkel perquè la “Ampel Kaolition”, la coalició del semàfor no acaba de ser un govern prou ferm. El Bernd comenta les darreres batudes policials per enxampar traficants. Tot i que molts d’ells són estrangers, els que remenen les cireres són alemanys que renten el cap els joves de classes socials baixes i aquests es deixen enredar perquè no veuen perspectives laborals clares. La Paula es va acostumar a Neuköln perquè li semblava còmode no destacar com a estrangera. Però no s´hi ha sentit mai segura.
— Quan tornis podem intentar canviar de barri.
“Quan torni”. Aquestes dues paraules li deixen un regust a la boca que voldria treure’s de sobre i els petons del Bernd no li renten el sabor agre.
Passen el vespre passejant pel Poblenou i decideixen sopar a un dels restaurants libanesos de la Rambla. El Bernd vol convidar-la però no s’hi vol gastar el que ell considera uns preus desorbitats i la majoria dels restaurants li semblen cars. Des de fa un any té un cotxe nou i la seva intenció és pagar-lo el més ràpidament possible. Per això ara tota la resta passa a ser un luxe. Ni escapades romàntiques de cap de setmana, ni àpats fora de casa. La Paula calcula els anys que li queden de dieta financera hipocalòrica i aparta el pensament perquè sap que es posarà de mal humor. Amb l’estómac ple van a fer una passeig després del sopar i arriben fins al mar. Ell aprofita el bon humor de la Paula per demanar-li de nou si ja ha parlat amb el Marc i ella s’excusa dient que no l’ha trobat al pis i no vol fer-ho per telèfon. Ell la mira de reüll però no diu res i suposa que no vol espatllar la primera vetllada plegats a la ciutat. Per desviar el tema pregunta si li vindria de gust fer una sortida el dissabte o diumenge. Res d’especial, només anar a passar la tarda fora, potser a passejar per alguna zona de Collserola o anar al Maresme.
— M’agradaria explorar la ciutat primer. Voldria veure un parell de parcs i anar al MNAC. He llegit que és molt interessant. Podríem aprofitar per anar als Bunkers del Carmel que hi ha una vista espectacular m’han dit. Si et sembla bé, és clar. Potser estàs cansada de Barcelona i et cal sortir, llavors sortim…
— El que em proposes també em sembla bé. Ara als Búnkers ja no hi fa tanta calor i també em fa il·lusió anar a visitar parcs amb tu. El que passa és que acostumat a tenir extensions verdes enormes prop temo que els nostres parcs menuts et semblaran ridículs.
El Bernd és amant d’anar al parc a córrer i a Berlin els seus favorits són el Volkspark i el Landschaftspark. El primer també agrada a la Paula, sobre tot pel monument japonès, la campana de la pau que el país va regalar a Berlín oriental, però ella prefereix perdre’s pel Tierpark del districte de Mitte perquè va ser el primer que va conèixer just poc després d’arribar a la ciutat. Se’n recorda perfectament perquè va aterrar a Berlín un quatre de setembre però el gris del cel feia pensar més en un novembre. Els primers dies adaptar-se a la seva nova rutina se li va fer una muntanya. Les cares de la gent li resultaven hostils, els edificis impersonals, l’enllumenat als carrers li semblava pobre i a sobre els companys la veien com una intrusa. L’hotel Adlon queda al districte Mitte i un dels vespres que va aconseguir no sortir després de les vuit va anar fins al Tierpark. Se sentia estranya i perduda, com si hagués pres una decisió a la vida que la faria anar cap al cantó equivocat. Va deambular entre els arbres sentint la fullaraca sota els seus peus i sense trobar-se ni una ànima fins que va començar a ploure lleugerament. Es va refugiar sota un arbre i va pensar que potser hauria d’haver agafat la feina a l’hotel Arles Plaza que tenia menys categoria però era a una ciutat on la gent semblava, de bones a primeres, més acollidora que a la capital alemanya. Es va arraulir al banc tot olorant els arbres humits de la pluja incipient i es va posar a plorar. Potser aquesta darrera aventura se la podia haver estalviat… Això és el que estava pensant quan un home jove li va passar pel costat i li va dir “Ei noia! Que et mullaràs sense paraigües!” Va aixecar el cap i es va trobar amb un ros d’uns quaranta i pocs i de cabell rinxolat i més prim que no pas gras. Li va recordar de seguida el Tom i sentí de cop una forta enyorança que es va reflectir ben segur al seu rostre perquè el noi li va oferir el seu paraigües per acompanyar-la fins el metro. La Paula va dir que sí. Així va conèixer el Wilhem, que es feia dir Willi i que va ser el seu primer gran amic en terres teutones. Per això per a la Paula el Tierpark representa el toc d’esperança quan tot sembla gris. I a Berlin és el lloc que escull per refugiar-s’hi quan tot li va en contra. Intuïtivament espera que el parc li torni a enviar algú que l’ajudi quan ho necessita.
Decideix que començaran pel Parc de la Ciutadella, faran el parc del Carmel i el Parc del Laberint d’Horta i els Bunkers el cap de setmana. Vol fer-li al Bernd la ciutat el més agradable i seductora possible.
Per la nit en apagar el llum s’adona que és la primera vegada que ella i el Bernd passaran plegats a la seva ciutat. Un pensament estrany l’omple alhora d’alegria i tristor. En cinc anys de matrimoni ell no li ha dedicat prou temps per interessar-se per Barcelona, la ciutat on tots els Alemanys que troba a l’hotel voldrien viure. Ella però es va embolicar amb un dels pocs que no hi mostren cap atracció. El Bernd l’abraça i l’abraçada acaba en joc sensual. Està cansada però les carícies del seu marit la revifen fins que tots dos queden sadollats. S’adorm pensant en què ha de fer un esforç per veure tot el més positiu i deixar córrer el que no ho és tant…
El divendres li passa volant i quan plega de la feina decideix anar directament a veure la mare. Li posa un missatge al Bernd i li diu que arribarà cap a les cinc i que hi ha macarrons a la nevera. Ell no li respon perquè s’ha apuntat a un curset intensiu de Voleibol a la platja per passar les estones del matí de la seva setmana de vacances prop del mar però sense tenir la sensació de fer el gallòfol. Ella dina amb una companya d’escola un entrepà de truita de patates, una aigua i un tallat i va en bicicleta fins a Plaça Joanic. D’allí camina fins al centre on va ingressar a contracor a la Maite. En picar a la porta la veuen i se sorprenen de que hagi arribat fora del seu horari habitual però la Paula no es deixa intimidar i demana si pot anar a passejar a la mare abans. L’empleada, una peruana xamosa amb la cabellera negra carbó sempre recollida amb una cua, li respon que ara mateix la portarà a l’entrada. La Paula s’espera com un enamorat a l’enamorada i quan la veu a la seva cadira de rodes amb els ulls tancats se li ensorra el món. Tot i així agafà la cadira i quan la té agafada amb les dues mans s’acosta a la cara de sa mare, li fa un petó i li diu a l’orella “princesa avui anirem al parc, seurem de costat i mirarem com juga la quitxalla”. La seva princesa dorm en un altre món i li xerra en castellà episodis d’una escena que no és ni d’aquí ni d’ara. La Paula li ha comprat croissants de xocolata petits per fer-la berenar una mica. Està molt prima i tem que quan arribi l’hivern, aquest se l’emporti del tot. Li acarona la cara mentre l’anciana xiuxiueja quelcom i a la Paula li sembla que està dient que s’ha d’anar a comprar el peix a la Boqueria. Li acosta el croissant a la boca i intuïtivament la Maite l’obre i accepta un tros del berenar. Mastega i empassa a pesar de que fer un àpat no està potser dintre del guió escenogràfic que la Maite segueix en el seu segon món. “Si pogués saber on ets mare!” pensa a Paula mentre una llàgrima traïdora li rodola per la galta. Però no vol que els nens que corren entre rialles i crits de joc la vegin així i s’eixuga la gota i segueix donant-li el berena. Li sona el mòbil i el mira. El Bernd li demana si es poden trobar a la parada de metro de Diagonal Mar perquè vol anar a fer unes compres al centre comercial i a la sortida vol explorar el parc. La Paula li respon que ha de passar un moment per casa seva i podria arribar-hi cap a dos quarts per anar a passejar amb ell però el seu marit li respon que li agradaria anar amb ella de compres. És gairebé una ordre i automàticament elimina del seu imaginari la seva visita gairebé diària al pis. Quan la Maite s’ha acabat els tres croissants la Paula li explica com li ha anat el dia a l’escola. De cop ha de somriure perquè quan era menuda també arribava a casa de l’escola i li explicava a sa mare els envitricolls de la vida escolar. Les escaramusses de l’hora de l’esbarjo, qui no havia portat els deures fets i l’excusa que havia donat i com d’avorrida era l’assignatura de religió. Sempre amb la maleïda paràbola de la zitzània. Ara li pot explicar els problemes de pronunciació dels seus alumnes que enganxen el so “sh” de “ich” amb la hac de “heiβen” i en comptes de dir “jo em dic” diuen “jo cago”. Una anècdota amb què la Maite i el Jaume haguessin rigut de valent. Els seus pares mai no van estar gaire contents amb la decisió de la Paula d’estudiar Turisme. Semblava un grau amb poc futur i les sortides laborals que eren molt esclaves. I la portarien potser lluny de casa que és el que va passar. Ara, asseguda al banc amb la mare al costat i mentre li acarona la mà li diu a cau d’orella perquè percebi el seu olor i potser alguna espurna del seu cervell processi la informació:
— M’agrada molt ser professora d’idiomes mare. I saps què penso? Potser hauria d’haver estudiat filologia. No sé quina. Germàniques, anglesa o francesa però filologia. I així podria veure la mateixa “clientela” cada dia durant una temporada i no em sentiria com si tot fos tan efímer… Potser teníeu raó el pare i tu. —Li acarona suaument la mà, la mateixa que coneix de la seva infància, la que agafava fort quan anava pels carrers de Barcelona plens de gent fins l’escola. Aquella mà que li donava confiança i que ara toca suaument per gravar el seu tacte en la seva memòria sana—Potser no vaig escollir bé mare. Em perdoneu?
Un segon missatge sona i mira el mòbil. És el Willi que li demana com va tot. Ell l’arrenca de la realitat paral·lela que ha començat a construir i de cop s’adona de l’hora que és i s’aixeca disposada a tornar a sa mare al seu darrer refugi. Una imatge llarga i esprimatxada s’esbossa al fons de la plaça i el cor li fa de nou un salt. És la segona vegada que creu veure’l en poc temps. Aquest joc mental de tornar al passat no li va bé “creus veure’l on no hi és Paula, això t’ho has de fer mirar” es retreu mentre aferra amb força els agafadors de la cadira de rodes i la porta a la residència. Abans de que li tanquin la porta i se l’enduguin, la Paula li fa un petó i li diu “fins demà princesa” i ella se’n va a buscar la bicicleta amoïnada pels fantasmes del passat…

El carrer Doctor Trueta, que temps enrere havia estat el carrer Wad-ras en honor a una vall del Marroc, és un carrer força ampli i curiosament ombrívol però net i endreçat i el pis que ha triat la Paula és prop de la Rambla del Poblenou que tant li agrada. Quan el Bernd descobreix de lluny aquesta artèria ciutadana s’il·lumina la seva mirada.
— Això ja és una altra cosa!
Arriben a l’entrada i a la Paula li costa trobar les claus entre el batibull de coses que du a la bossa. Finalment extreu el manyoc i obre la porta que dona a una escala no gaire ampla i alhora força fosca. El Bernd fa cara d’espantat. El seu pis a Sonnenallee no és cap meravella però les entrades a Alemanya són més àmplies que les de segons quins pisos Barcelonins. De fet, a alguns indrets de la ciutat era tota una aventura treure un difunt amb la caixa perquè les escales estretes no permetien baixar-lo de manera digna. Això la Paula tampoc li vol explicar avui al Bernd que primer s’ha de relaxar i estar de bon humor per escoltar històries com aquesta.
La porta del pis és de fusta antiga pintada amb un picaporta de bronze que mostra una mà sobre una pedra. Com que el timbre només funciona de tant en tant, el picaporta ha recuperat la seva funció. Observa divertida la cara del marit que sembla a punt d’arrencar a córrer. Sense saber-ho somriu. Obre la porta que dona a un passadís no gaire ample a la dreta del qual hi ha dues portes. Senyala al Bernd el penja-robes i ell hi posa la seva jaqueta prima. El fa passar pel menjador i arriben al dormitori. El pis estava completament moblat però el Bernd ha notat de seguida la mà de la Paula que hi ha posat uns detalls per fer-s’ho una mica més casa seva. Demana on és el bany i ella li indica. Quan en surt sembla de més bon humor.
— Petit però acollidor!
— I car! Nou-cents euros per cinquanta metres quadrats és un robatori però com que ho paga tothom no hi podem fer res. I el barri està molt bé. Ja ho veuràs!
L’estira pel braç i la porta a l’habitació tot traient-li la roba.
— Quina pressa! —fa la Paula entremaliada.
— El cafè ja el farem després que ara tenim feina!
Les parets del pis són primes i en un moment donat s’adonen que els veïns han posat música, segurament per no sentir massa els detalls. El Bernd està una mica suat.
— A Berlin ja no estaríem suant. Més aviat necessitaríem la manta… — observa ell.
Per la finestra entra encara una claror poc usual per ell per l’època de l’any.
— I a Alemanya ja tindríem de sensació de que no cal sortir perquè ja és fosc.
La Paula s’alegra que ell trobi aspectes positius.
Xerren una estona de les darreres novetats en terres germàniques. Força gent que enyora la ex-cancellera Merkel perquè la “Ampel Kaolition”, la coalició del semàfor no acaba de ser un govern prou ferm. El Bernd comenta les darreres batudes policials per enxampar traficants. Tot i que molts d’ells són estrangers, els que remenen les cireres són alemanys que renten el cap els joves de classes socials baixes i aquests es deixen enredar perquè no veuen perspectives laborals clares. La Paula es va acostumar a Neuköln perquè li semblava còmode no destacar com a estrangera. Però no s´hi ha sentit mai segura.
— Quan tornis podem intentar canviar de barri.
“Quan torni”. Aquestes dues paraules li deixen un regust a la boca que voldria treure’s de sobre i els petons del Bernd no li renten el sabor agre.
Passen el vespre passejant pel Poblenou i decideixen sopar a un dels restaurants libanesos de la Rambla. El Bernd vol convidar-la però no s’hi vol gastar el que ell considera uns preus desorbitats i la majoria dels restaurants li semblen cars. Des de fa un any té un cotxe nou i la seva intenció és pagar-lo el més ràpidament possible. Per això ara tota la resta passa a ser un luxe. Ni escapades romàntiques de cap de setmana, ni àpats fora de casa. La Paula calcula els anys que li queden de dieta financera hipocalòrica i aparta el pensament perquè sap que es posarà de mal humor. Amb l’estómac ple van a fer una passeig després del sopar i arriben fins al mar. Ell aprofita el bon humor de la Paula per demanar-li de nou si ja ha parlat amb el Marc i ella s’excusa dient que no l’ha trobat al pis i no vol fer-ho per telèfon. Ell la mira de reüll però no diu res i suposa que no vol espatllar la primera vetllada plegats a la ciutat. Per desviar el tema pregunta si li vindria de gust fer una sortida el dissabte o diumenge. Res d’especial, només anar a passar la tarda fora, potser a passejar per alguna zona de Collserola o anar al Maresme.
— M’agradaria explorar la ciutat primer. Voldria veure un parell de parcs i anar al MNAC. He llegit que és molt interessant. Podríem aprofitar per anar als Bunkers del Carmel que hi ha una vista espectacular m’han dit. Si et sembla bé, és clar. Potser estàs cansada de Barcelona i et cal sortir, llavors sortim…
— El que em proposes també em sembla bé. Ara als Búnkers ja no hi fa tanta calor i també em fa il·lusió anar a visitar parcs amb tu. El que passa és que acostumat a tenir extensions verdes enormes prop temo que els nostres parcs menuts et semblaran ridículs.
El Bernd és amant d’anar al parc a córrer i a Berlin els seus favorits són el Volkspark i el Landschaftspark. El primer també agrada a la Paula, sobre tot pel monument japonès, la campana de la pau que el país va regalar a Berlín oriental, però ella prefereix perdre’s pel Tierpark del districte de Mitte perquè va ser el primer que va conèixer just poc després d’arribar a la ciutat. Se’n recorda perfectament perquè va aterrar a Berlín un quatre de setembre però el gris del cel feia pensar més en un novembre. Els primers dies adaptar-se a la seva nova rutina se li va fer una muntanya. Les cares de la gent li resultaven hostils, els edificis impersonals, l’enllumenat als carrers li semblava pobre i a sobre els companys la veien com una intrusa. L’hotel Adlon queda al districte Mitte i un dels vespres que va aconseguir no sortir després de les vuit va anar fins al Tierpark. Se sentia estranya i perduda, com si hagués pres una decisió a la vida que la faria anar cap al cantó equivocat. Va deambular entre els arbres sentint la fullaraca sota els seus peus i sense trobar-se ni una ànima fins que va començar a ploure lleugerament. Es va refugiar sota un arbre i va pensar que potser hauria d’haver agafat la feina a l’hotel Arles Plaza que tenia menys categoria però era a una ciutat on la gent semblava, de bones a primeres, més acollidora que a la capital alemanya. Es va arraulir al banc tot olorant els arbres humits de la pluja incipient i es va posar a plorar. Potser aquesta darrera aventura se la podia haver estalviat… Això és el que estava pensant quan un home jove li va passar pel costat i li va dir “Ei noia! Que et mullaràs sense paraigües!” Va aixecar el cap i es va trobar amb un ros d’uns quaranta i pocs i de cabell rinxolat i més prim que no pas gras. Li va recordar de seguida el Tom i sentí de cop una forta enyorança que es va reflectir ben segur al seu rostre perquè el noi li va oferir el seu paraigües per acompanyar-la fins el metro. La Paula va dir que sí. Així va conèixer el Wilhem, que es feia dir Willi i que va ser el seu primer gran amic en terres teutones. Per això per a la Paula el Tierpark representa el toc d’esperança quan tot sembla gris. I a Berlin és el lloc que escull per refugiar-s’hi quan tot li va en contra. Intuïtivament espera que el parc li torni a enviar algú que l’ajudi quan ho necessita.
Decideix que començaran pel Parc de la Ciutadella, faran el parc del Carmel i el Parc del Laberint d’Horta i els Bunkers el cap de setmana. Vol fer-li al Bernd la ciutat el més agradable i seductora possible.
Per la nit en apagar el llum s’adona que és la primera vegada que ella i el Bernd passaran plegats a la seva ciutat. Un pensament estrany l’omple alhora d’alegria i tristor. En cinc anys de matrimoni ell no li ha dedicat prou temps per interessar-se per Barcelona, la ciutat on tots els Alemanys que troba a l’hotel voldrien viure. Ella però es va embolicar amb un dels pocs que no hi mostren cap atracció. El Bernd l’abraça i l’abraçada acaba en joc sensual. Està cansada però les carícies del seu marit la revifen fins que tots dos queden sadollats. S’adorm pensant en què ha de fer un esforç per veure tot el més positiu i deixar córrer el que no ho és tant…
El divendres li passa volant i quan plega de la feina decideix anar directament a veure la mare. Li posa un missatge al Bernd i li diu que arribarà cap a les cinc i que hi ha macarrons a la nevera. Ell no li respon perquè s’ha apuntat a un curset intensiu de Voleibol a la platja per passar les estones del matí de la seva setmana de vacances prop del mar però sense tenir la sensació de fer el gallòfol. Ella dina amb una companya d’escola un entrepà de truita de patates, una aigua i un tallat i va en bicicleta fins a Plaça Joanic. D’allí camina fins al centre on va ingressar a contracor a la Maite. En picar a la porta la veuen i se sorprenen de que hagi arribat fora del seu horari habitual però la Paula no es deixa intimidar i demana si pot anar a passejar a la mare abans. L’empleada, una peruana xamosa amb la cabellera negra carbó sempre recollida amb una cua, li respon que ara mateix la portarà a l’entrada. La Paula s’espera com un enamorat a l’enamorada i quan la veu a la seva cadira de rodes amb els ulls tancats se li ensorra el món. Tot i així agafà la cadira i quan la té agafada amb les dues mans s’acosta a la cara de sa mare, li fa un petó i li diu a l’orella “princesa avui anirem al parc, seurem de costat i mirarem com juga la quitxalla”. La seva princesa dorm en un altre món i li xerra en castellà episodis d’una escena que no és ni d’aquí ni d’ara. La Paula li ha comprat croissants de xocolata petits per fer-la berenar una mica. Està molt prima i tem que quan arribi l’hivern, aquest se l’emporti del tot. Li acarona la cara mentre l’anciana xiuxiueja quelcom i a la Paula li sembla que està dient que s’ha d’anar a comprar el peix a la Boqueria. Li acosta el croissant a la boca i intuïtivament la Maite l’obre i accepta un tros del berenar. Mastega i empassa a pesar de que fer un àpat no està potser dintre del guió escenogràfic que la Maite segueix en el seu segon món. “Si pogués saber on ets mare!” pensa a Paula mentre una llàgrima traïdora li rodola per la galta. Però no vol que els nens que corren entre rialles i crits de joc la vegin així i s’eixuga la gota i segueix donant-li el berena. Li sona el mòbil i el mira. El Bernd li demana si es poden trobar a la parada de metro de Diagonal Mar perquè vol anar a fer unes compres al centre comercial i a la sortida vol explorar el parc. La Paula li respon que ha de passar un moment per casa seva i podria arribar-hi cap a dos quarts per anar a passejar amb ell però el seu marit li respon que li agradaria anar amb ella de compres. És gairebé una ordre i automàticament elimina del seu imaginari la seva visita gairebé diària al pis. Quan la Maite s’ha acabat els tres croissants la Paula li explica com li ha anat el dia a l’escola. De cop ha de somriure perquè quan era menuda també arribava a casa de l’escola i li explicava a sa mare els envitricolls de la vida escolar. Les escaramusses de l’hora de l’esbarjo, qui no havia portat els deures fets i l’excusa que havia donat i com d’avorrida era l’assignatura de religió. Sempre amb la maleïda paràbola de la zitzània. Ara li pot explicar els problemes de pronunciació dels seus alumnes que enganxen el so “sh” de “ich” amb la hac de “heiβen” i en comptes de dir “jo em dic” diuen “jo cago”. Una anècdota amb què la Maite i el Jaume haguessin rigut de valent. Els seus pares mai no van estar gaire contents amb la decisió de la Paula d’estudiar Turisme. Semblava un grau amb poc futur i les sortides laborals que eren molt esclaves. I la portarien potser lluny de casa que és el que va passar. Ara, asseguda al banc amb la mare al costat i mentre li acarona la mà li diu a cau d’orella perquè percebi el seu olor i potser alguna espurna del seu cervell processi la informació:
— M’agrada molt ser professora d’idiomes mare. I saps què penso? Potser hauria d’haver estudiat filologia. No sé quina. Germàniques, anglesa o francesa però filologia. I així podria veure la mateixa “clientela” cada dia durant una temporada i no em sentiria com si tot fos tan efímer… Potser teníeu raó el pare i tu. —Li acarona suaument la mà, la mateixa que coneix de la seva infància, la que agafava fort quan anava pels carrers de Barcelona plens de gent fins l’escola. Aquella mà que li donava confiança i que ara toca suaument per gravar el seu tacte en la seva memòria sana—Potser no vaig escollir bé mare. Em perdoneu?
Un segon missatge sona i mira el mòbil. És el Willi que li demana com va tot. Ell l’arrenca de la realitat paral·lela que ha començat a construir i de cop s’adona de l’hora que és i s’aixeca disposada a tornar a sa mare al seu darrer refugi. Una imatge llarga i esprimatxada s’esbossa al fons de la plaça i el cor li fa de nou un salt. És la segona vegada que creu veure’l en poc temps. Aquest joc mental de tornar al passat no li va bé “creus veure’l on no hi és Paula, això t’ho has de fer mirar” es retreu mentre aferra amb força els agafadors de la cadira de rodes i la porta a la residència. Abans de que li tanquin la porta i se l’enduguin, la Paula li fa un petó i li diu “fins demà princesa” i ella se’n va a buscar la bicicleta amoïnada pels fantasmes del passat…

La setmana se li fa curta i el dijous espès. Les dues classes surten prou bé però està nerviosa. Ara que el Bernd s’ha agafat uns dies lliures no podrà gaudir del seu llibre al parc de Diagonal Mar o a la vora de la platja perquè ell li reclamarà tota la seva atenció dia i nit. Després de la classe ha de fer un esforç per esborrar aquesta sensació apegalosa. Està contenta que vingui i poder gaudir de la ciutat amb ell però ha de dissimular que la vida a la seva ciutat li torna a fer bullir la sang. D’una manera estranya i assossegada la fa sentir vital i plena d’una energia que estava perdent a Berlin i poc a poc en va sent conscient. És com despertar d’un somni. Quan s’ha adonat d’això?
Emprèn el camí de sempre cap als Jardinets de Gràcia però aquest cop no hi va en metro perquè el sol ha tornat a la ciutat i ha restablert la lluentor a tots els edificis modernistes. Vol anar a la residència en bicicleta per tornar en aquell vehicle que li permet contemplar las façanes màgiques. Retrobant els bells edificis que l’han vist créixer ha percebut que enyorava el Modernisme a la seva vida perquè a Berlin cap dels edificis del Jugendstil té el toc màgic i enjogassat dels de Barcelona. El Modernisme a la ciutat alemanya sembla enfaixat en una estructura militar perquè les corbes sinuoses dels edificis Barcelonins es tornen modestos arcs o teulades similars a les de les cases holandeses en el moviment berlinès. Talment com si els mateixos arquitectes del Jugendstil no s’ho haguessin acabat de creure i haguessin introduït els elements modernistes dintre d’unes línies marcadament militars. Aquí en canvi gaudeix de l’abundor de les filigranes dels artistes seguidors de l’Art Nouveau que no van escatimar en ornaments.
Entre classes, visites a la mare i al seu pis, arriba dijous i s’atabala un xic. En anar a buscar el cotxe per recollir el Bernd, veu a la Sílvia darrera la barra servint cafès i li diu “fins després” i li pica l’ullet. Planeja portar-lo a fer un cafè o una cervesa abans d’arribar a casa, per donar-li la benvinguda i fer-li el barri agradívol.
L’anada a l’aeroport se li fa curta. És la primera vegada que el Bernd ve a passar una setmana amb la Paula perquè fins ara ha estat ella qui arribava el divendres per la tarda i tornava el diumenge de Berlin. Ho fa per complaure’l, veure que la casa està bé i tornar a corre-cuita a Barcelona per no perdre’s la cita amb la seva mare. El cor li batega amb força perquè avui la visita ha estat molt curta i estranyament dolorosa. Vol retenir en el record l’empremta de la mà de la mare per tornar a la infantesa i gravar per sempre al cervell que de petita la Maite era la protectora i ara ho intenta ser ella. Els cinc anys a Berlin li pesen com una llosa perquè li calia l’escalfor de les paraules d’uns pares entrats en edat als que té la sensació d’haver fallat. L’hora i mitja amb la Maite ha estat curta, igual que el recorregut a l’aeroport. Hi arriba justa i aparca ràpidament. Vol ser a temps per veure el Bernd sortir entre els flotons i regalar-li un somriure. Tanca la porta del vehicle i arrenca a córrer fins arribar allà per on ha de sortir ell. Li fa tanta il·lusió que finalment s’hagi agafat una setmana per estar amb ella a Barcelona! Vol fer-li la ciutat temptadora perquè se’n enamori i se la faci seva.
Passen els minuts i brollen d’entre les portes passatgers cansats amb maletes grans, maletes petites, bosses de mà i jaquetes i anoracs del tot inadequats per la temperatura de la ciutat. De cop el veu, va vestit amb unes bermudes de color gris i una samarreta blau marí. Desenfadat com un informàtic, que són una espècie que no sol mirar gaire per l’elegància. Quan ell la veu somriu amb picardia i s’hi acosta amb passes ràpides. Entre els dos hi ha la barana metàl·lica que els separa però el Bernd passa els braços per sobre d’aquesta, agafa el cap de la Paula i la besa als llavis amb golafreria.
—T’he enyorat moltíssim! No sé com puc viure tants dies lluny de la meva princesa!—declara ell llagoter.
—Jo també t’he trobat a faltar! —ho diu mimètica però dubta un moment si el troba a faltar a ell, a la seva vida a Berlin o a la companyia. Cinc anys de matrimoni no són ni molts ni pocs però suficients perquè la flama es vagi apagant. — Estàs bé o vols que prenguem quelcom abans d’anar cap a casa?
— Estic bé! Tinc coses més importants a fer amb tu que prendre un cafè ara… —diu ell enjogassat.
La Paula somriu i es demana si ell s’avindrà a fer un tallat al bar de la Sílvia o si ha de passar de llarg del seu petit ritual, el que tenia ganes de compartir amb ell.
El Bernd arrossega una maleta poc vistosa i poc plena. Coneixent-lo passarà tota la setmana amb les mateixes bermudes a no ser que de cop i volta arribi una onada de fred siberià. De camisetes potser si que n’ha portat un parell i amb una mica de sort una camisa per si volen anar a sopar a algun lloc. El Poblenou i Gràcia tenen tants restaurants assequibles que serà un pecat no fer-ho!
Posen les maletes al cotxe i el Bernd li demana la clau del vehicle.
— Ja el porto jo amor! — diu ell com fent-li un favor.
—Gràcies però jo em conec el camí molt millor i vull conduir jo…
— No siguis ximple! Ara ja soc aquí, deixa que et porti jo com una princesa que és el que ets!
— No Bernd. T’he vingut jo a buscar i conduiré jo que conec el camí molt bé.
— Que hi vens a buscar gent gaire sovint a l’aeroport?
— No diguis bajanades! No hi recullo ningú però sí que sé per on passar per arribar al Poblenou i aparcar. Ja tindràs altres maneres de tractar-me com una princesa… — rebat la Paula pensant que el comentari és una invitació més que no pas una confrontació.
— Tresor, què et passa? Normalment no reacciones així.
No li agrada que l’anomeni Schatz tresor, encara que a Alemanya sigui molt típic. Equival a un “nena”, quelcom impersonal i que es fa servir quan vols posar-te per sobre d’una altra persona més que no pas estar al mateix nivell. Però no li vol dir al Bernd perquè ja n’hi ha hagut prou amb l’enganxada pel tema de la conducció. Per desviar l’atenció la Paula li demana al seu marit com va la feina i ell respon que s’ha ofert com a traductor del francès a l’alemany perquè a més del seu coneixement tècnic també pot ajudar-los amb el lingüístic i això el pot fer guanyar punts a l’empresa. A la Paula no li sorprèn gens de l’ambició del seu marit.
— I la teva feina provisional com va? —demana ell posant èmfasi en la paraula “provisional”.
— M’agrada moltíssim. És cada dia diferent, creativa, entretinguda i a més em permet conèixer bé als meus alumnes.
— Curiós! No hagués dit mai que et podria agradar la feina de professora…
— Per què?
— No és un treball amb gaire encant. No vesteix el mateix ser a la recepció d’un hotel que davant d’una pissarra.
La Paula sent unes punxades al pit. Són les que l’indiquen que pot començar una discussió amb el Bernd. Generalment defensa breument la seva posició i després es retira però aquest cop li vol deixar clar el seu punt de vista.
—A la recepció vaig d’uniforme i em passo el dia al servei dels clients que generalment no m’agraeixen res. A la classe em vesteixo com vull i els alumnes queden contents, s’acomiaden de mi fins l’endemà amb un somriure als llavis i a més tinc la satisfacció de veure que han après. Potser la professió no està tan ben considerada però a mi de moment em sembla una glopada d’aire fresc. Fa molts anys que treballo a l’hostaleria i potser ja n’estava cansada…
El Bernd se la mira corprès i li engalta un comentari punyent.
— Caram! Doncs si que et prova l’estada aquí que no et reconec!
— Soc la mateixa de sempre, no t’amoïnis. Tan sols que estic descobrint noves facetes que no coneixia…
El silenci arriba fins al Poblenou i resulta un pèl incòmode. La Paula ha de donar un parell de voltes per trobar un forat on aparcar però finalment en localitza un i maniobra fins tenir el vehicle clarament col·locat dintre de les línies verdes. El Bernd agafa la seva maleta i fita a banda i banda com per intentar orientar-se. El carrer Badajoz cantonada amb Avinguda Icària és d’aquells indrets que encara conserva el seu caire industrial. Com més prop de la platja més recorda el barri que fou temps enrere. La fàbrica de System Action roman un testimoni del passat industrial d’aquesta barriada que ara s’ha convertit en indret de moda no només entre els estrangers sinó també entre els joves de la ciutat que hi venen a ballar, fer botellot i acabar torrats a la platja.
—Una zona sense gaire encís… —fa ell que s’esperava trobar una àmplia avinguda amb palmeres.
— Som un pèl lluny del centre neuràlgic. La vida aquí s’articula a partir de la Rambla que és on va a passejar mig barri.
Li mira la cara i hi llegeix una certa desil·lusió però ja el coneix. És com un nen per al que la realitat ha d’encaixar exactament amb les seves expectatives. La Paula prefereix no explicar-li que aquests carrers per on caminen són part del que s’havia anomenat el Barri de la Plata, que a pesar del seu nom era un bocí de Barcelona on encara estava tot per asfaltar i on les línies rectes del pla Cerdà no s’havien aplicat, l’enllumenat no s’hi havia instal·lat i per tant solia ser una zona un pèl perillosa de nit.
En silenci deixa que ell recorri els carrers tot contemplant el lloc on passarà la propera setmana.
— Recorda una mica Neuköln, oi?
— Vols dir? —replica ella incrèdula. —Aquí els edificis no són tan alts, les cases no tenen teulades nòrdiques sinó que són completament rectes i a pràcticament tots els edificis hi ha balcó. No sé com t’ho pot recordar.
— Neuköln tampoc és el millor barri de Berlin…
— Però Poblenou sí és un bon lloc per viure-hi. Només és que m’ha tocat aparcar lluny del que és el centre. Però vaja, si t’esperes una estació de metro com la de Hermanplatz ja podem plegar. Aquí cap de les dues estacions està prop d’una plaça… —la Paula ho diu enjogassada per fer-li veure al Bernd que la comparació ha estat totalment fora de lloc.
Són al carrer Llull i ella ja veu el bar de la Sílvia però la seva amiga deu feinejar dins perquè no la intueix darrere els vidres. S’hi acosten ràpidament i quan són davant ella ofereix:
— Un cafè per donar la benvinguda a la setmana de vacances?
— Millor dintre d’una estona. Estic esgotat, voldria dutxar-me i descansar una mica.
El Bernd no ha sabut mai llegir el que realment li ve de gust a ella i d’altra banda potser està realment cansat perquè abans d’agafar el vol ha hagut de treballar un parell d’hores. No sap quina arribada esperava però no és ben bé aquesta.

— Què fa que de cop hi hagi aquest silenci? Volen escoltar una conversa privada?

L’Enric tombava per allí perquè havien arribat unes comandes i havia de signar uns documents i de seguida va sortir a defensar la noia.
— Mestre! No sé pas si la Sílvia està per parlar amb tu i en tot cas no ho hauríeu de fer aquí.
— Em cal parlar-hi. —Va fer ell Lluís sense ni tan sols mirar a la Sílvia a la cara.
— Doncs ella potser no vol parlar amb tu. —Digué l’Enric assertiu.
— Ja n’hi ha de que tots diguin la seva i decideixin per mi. No tinc ganes de veure’t però si vols parlar, doncs parlem que crec que vull sentir un parell de coses dels teus propis llavis.
L’Enric va dir-li que el portés al magatzem per no fer cap escena davant dels clients perquè després tot el barri n’aniria ple.
La conversa va ser curta però intensa. La Sílvia li va demanar per quin motiu no li havia dit res sobre la seva dona i la seva filla petita i el Lluís va explicar que ja feia temps que es volia separar, que s’havia casat amb ella i poc després del part havia desenvolupat una esquizofrènia que no es podia tractar. No volia fer-li mal i tenia la intenció de passar-li una bona pensió vitalícia i de fer-se càrrec de la nena però que l’estimava. La Silvia s’ho va escoltar tot i va dir sanglotant i dolguda:
— I no creus que jo tenia dret a saber que tens dona i filla? I com vols fer-te càrrec de la nena? Vols que visqui amb tu?
— Amb nosaltres, si tu et vols casar amb mi…
El Lluís semblava sincer i decidit i el seu to va apaivagar la ira de la Sílvia que li va dir que s’ho havia de repensar tot. Però no va poder fer-ho perquè de fet, ell mateix va plantar-se a casa de la noia mentre aquesta era al bar treballant per donar explicacions a la seva família. La mare de la Sílvia va trucar al seu marit que va arribar a casa esperitat i amb els ànims encesos i ganes d’estomacar el Lluís. Però quan aquest els va demanar casar-se amb la Sílvia als dos se’ls va obrir el cel perquè no sabien què fer d’un net bastard. Entre tasses de cafè i copes d’Orujo van emparaular la boda que tindria lloc tan bon punt ell tingués el divorci. El petit detall final va ser explicar al Lluís que seria pare de nou. El rostre se li va desencaixar quan li ho va dir el pare de la Sílvia en to rialler després de tres copes d’Orujo.
— Proposo un darrer brindis pel pare del meu net o neta que ja està de camí! —va fer l’home sense adonar-se que no havia anunciat de cap manera l’embaràs de la seva filla.
La Sílvia es va trobar amb un matrimoni pactat i un marit contrariat des del moment que va saber que seria pare de nou. Aquella dolçor que gastava al principi es va convertir en amargor durant els mesos anteriors al casori i la Sílvia s’anava marcint amb cada setmana de gestació. S’aferrava al nen que havia de néixer i el cercava com a refugi del malson en què havia caigut. L’Albert s’ho mirava tot entristit, pensant que la Sílvia no havia fet sort, que potser els seus pares no l’haurien d’haver fet casar amb el Lluís i que els temps estaven canviant i les mares solteres ja no eren tan mal vistes.
— I qui vols que es casi amb ella doncs? —li demanava la Gabi a l’Albert quan aquest lamentava l’imminent casament infeliç. “Jo”, pensava ell enrabiat sense gosar dir-ho.
La sort però ha volgut somriure a la Sílvia en la seva època madura i ara, als seus cinquanta-nou anys amb un fill gran que l’adora per sobre de tot ha aconseguit el seu somni d’independència amb el seu propi bar al Poblenou. El bar és l’orgull que va perdre de jove i que ha recuperat ara. Amb un passat que li ha ensenyat de la vida més que tres carreres universitàries veu que s’acosta la Paula, li llegeix la cara i nota que quelcom la sotja.
—Un cafè? —li ofereix de manera franca. Ser propietària del bar li permet aquests petits luxes de convidar a la gent que aprecia.
La Paula mira el rellotge i el fet no passa desapercebut per la Sílvia.
— D’acord! Que sigui sol i ben fort si pot ser, que crec que em passaré una bona estona corregint encara.
— Com va la feina?
—M’agrada molt més del que em pensava. Cada dia és diferent perquè encara que la matèria sigui la mateixa els grups són diferents. I em permet ser creativa i fer experiments. Això no és possible a la recepció d’un hotel.
— Potser has descobert una vocació… —diu la Sílvia que fa volar coloms ràpidament.
Aquí ho tinc bé perquè soc professora d’alemany perquè el parlo i tinc la titulació però a Alemanya no arribaria gaire lluny amb això…
— Estàs contenta amb la teva feina a Berlin? —Sorprenentment aquesta és una pregunta molt personal i ella no en fa d’aquestes.
— Fa molts anys que faig el mateix i necessito un canvi. Treballant a la recepció d’un hotel fas moltes hores, cada dia és similar i l’únic que et treu de la rutina són els entrebancs i no solen ser agradables perquè neguitegen els clients. Quan vaig estudiar turisme ho vaig fer perquè necessitava obrir-me al món i vaig pensar que el grau em permetria viatjar i conèixer gent d’altres indrets. —
La Paula mira a la seva amiga perquè no sap si la podrà entendre. No ha sortit pràcticament de Catalunya i potser per a ella la sensació d’estar engabiada és pitjor.
—El que vull dir és que desitjava entrar en contacte amb altres països i cultures i ara m’adono que a la recepció certament coneixes molta gent però no estableixes mai cap relació ni vincle amb els clients. I ho trobo poc satisfactori. Fent de professora dono més i rebo molt més dels altres com a persones. —Fa una pausa per replantejar-se ella mateixa el que tot just acaba de dir.— O potser només idealitzo la feina perquè per a mi és una novetat, tinc bons horaris i puc fer molt més del que podria després d’un dia a la recepció. —De nou pensa que potser s’hauria d’haver mossegat la llengua perquè el bar encara és més esclau. —També pot ser que la feina d’aquí m’agradi més perquè quan l’acabo encara hi ha llum de dia i puc anar a passejar, llegir a la platja o a patinar i sento que tinc més vida. A Alemanya a les cinc ja és fosc abans de que arribi l’hivern.
— Ha de ser dur això! No podria viure sense el sol ni sense la platja.
—Ho trobo a faltar però procuro no pensar-hi…
La Sílvia li serveix el cafè i la Paula en treu tota la crema amb la cullera per assaborir-la abans que el líquid.
—Estàs molt tranquil·la avui sembla? No sé si havia vist el bar mai tan buit.
—L’octubre és un mes fosc per a la restauració perquè la gent s’adona del que ha gastat durant les vacances i ha d’ajustar el pressupost.
Les dues parlen de l’economia i els hàbits d’oci dels catalans i els alemanys una bona estona fins que arriben a la conclusió que per molt atrotinada que estigui l’economia ibèrica, el clima permet gaudir de la vida sense fer grans dispendis. Amb aquest pensament positiu les dues amigues s’acomiaden i la Paula marxa a casa per corregir i preparar classes. A dos quarts de deu s’adona que ha de sopar, es prepara una amanida i una truita i s’ho cruspeix tot amb fam. Quan és al llit llegint pensa que no ha enviat el missatge de bona nit al Bernd. Ho fa immediatament encara que no té cap intenció de deixar la lectura però no té ganes que després ell li pugui dir que va massa cansada perquè no es posa a dormir quan toca. A Berlin sempre és ell que decideix quan s’apaga el llum, com si detonar l’interruptor comportés automàticament que la Paula s’adormís de seguida. No és mai així però no li vol portar la contrària al marit. Apagar el llum i aclucar els ulls sense el seu permís és un acte de rebel·lia que li ha posat un somriure als llavis durant els darrers mesos. Potser enyora el Bernd molt menys del que seria normal i amb aquesta cabòria s’adorm acotxada per les imatges del que ha estat un altre dia serè a la seva vida a Barcelona. De cop un pensament tèrbol li emboira el cap: Els seus dies serens tenen caducitat. El rau-rau fa temps que hi és sense que ella el percebi conscientment. La sensació fetillera de benestar a la seva ciutat i d’emoció per la seva nova vida passa a basarda amenaçadora pel a la monotonia de la vida descolorida a Alemanya. I el que encara li fa més por és la certesa que per força es desvincularà de Barcelona quan la seva mare ja no respiri…

La Sílvia no sabia si entrar a casa seva o girar cua però son pare no l’hauria deixat tornar si ho hagués fet. Per tant va dirigir-se a la sala d’estar i va fitar aquella dona jove però que ja tenia les inclemències de la vida marcades a la cara en forma d’arrugues i ombres de mal dormir. La va deixar enraonar i va escoltar que vivia amb el Lluís des de feia deu anys. Que ell havia dit que volia una separació però que no sabia què podia fer tota sola amb una nena de cinc anys amb problemes de salut mental. Li va explicar que el Lluís era un mal marit i un pitjor pare i li va demanar si havia sabut que elles dues existien abans d’aquella tarda. La Sílvia va dir que no amb llàgrimes als ulls. Eren unes llàgrimes tan sentides que l’altra dona no va gosar retreure-li res. Ella també havia estat víctima d’un engany. Es van acomiadar i la Sílvia li va prometre que trencaria amb el Lluís.
Aquella nit se la va passar plorant. Què babaua i cega havia estat! Per això ell no l’havia portat mai a casa seva i havia insistit aquell cop en anar a una pensió del Passeig de Gràcia després de la sessió de tarda del cinema! Si tornava pel restaurant li diria sense embuts que allò seu s’havia acabat i que ja es podia buscar una altra joguina! Prop de les tres va aixecar-se i va escriure a la llibreta tot el que li volia dir al Lluís i s’ho va aprendre de memòria perquè de tota manera no va poder aclucar l’ull. L’endemà li esperava una bronca de son pare. D’això n’estava segura.
Però l’endemà son pare la va castigar amb un silenci total. Només sa mare li va passar la mà per l’espatlla quan intentava empassar-se el got de llet i dos melindros secs abans d’anar a la feina. El pare va fer un gest de reprovació cap a la seva muller i aquesta va entendre que ella també havia de castigar la Sílvia. Però no podia ni volia perquè era molt conscient del disgust que s’havia endut la seva filla.
La noia va esperar entre enrabiada i angoixada que el Lluís l’anés a buscar a la sortida de la feina com sempre però aquella setmana no va aparèixer. Els seus companys van començar a fer-li preguntes i l’Albert, que s’havia encaterinat d’ella, li va demanar si havien partir peres. La Sílvia li va respondre amb un “ tu no n’has de fer pas res!” i ell ja no va voler insistir. Cap a finals de mes la Sílvia va començar a notar-se molt cansada i el cansament li va coincidir amb la data de la regla que aquell mes no li volia baixar. Primer va pensar que era degut a la calor. Després al disgust i finalment va arribar a la conclusió que potser havia quedat prenyada. No tenia ningú amb qui parlar-ne més que amb la seva amiga i quan li ho va explicar va decidir acompanyar-la al metge. La Sílvia va demanar un matí de festa i l’Enric i la seva muller que portaven el negoci li van donar de bon grat. Feia dies que feia mala cara i no rendia. A més s’havia marejat dos matins. A la dècada dels vuitanta la Barcelona que havia sembrat Franco era encara retrògrada i per tant la visita al metge no va ser gens agradable. Quan el doctor Ferrer va veure que la noia anava acompanyada d’una amiga no li van caler explicacions per sospitar de què es tractava. La va examinar i dos dies després es va presentar al bar amb una carta per a la Sílvia. Era el resultat positiu del seu test d’embaràs. Aquella tarda a la feina va ser un infern. La Sílvia no es podia concentrar en els encàrrecs i li van caure tres tasses de cafè al terra. La dona de l’Enric la va fer anar a casa a descansar. Tothom començava a fer parlar de la noia sobre el que li passava i l’Hermínia volia la clientela tranquil·la. El senyor Eusebio ja havia deixat anar un comentari impertinent i l’Anselm, un jove amb idees progressistes, li havia aixecat la veu. No li interessava que hi hagués més disputes d’aquest tipus. Era més que obvi que la Sílvia no es trobava bé. I ella va acceptar de bon grat l’oferta i va marxar però no a casa seva sinó directament al despatx on treballava la seva amiga que ja era apunt de plegar. La va esperar al carrer per no molestar-la i quan la Marta va obrir la porta de l’edifici de Rambla Catalunya, la Silvia la va cridar. Només li va caler veure-la per saber què passava. Les dues es van abraçar i la Sílvia va començar a plorar. Les tres següents setmanes van ser un malson. Després de veure que no tenia cap altra possibilitat va acabar confessant a sa mare el seu problema. Aquesta no va trigar a dir-ho al pare que va tenir un atac d’ira tan fort que va estar a punt de pegar a la Sílvia i a sa mare quan volia defensar-la. El pare va anar a apagar la ràbia amb aiguardent al bar. Va tornar en un estat lamentable. Els dos dies següents el pare va lluitar perquè la filla li digués on vivia el Lluís. Però la noia no ho sabia. Això encara va treure més de polleguera els seus pares i el germà gran a qui el pare de la Sílvia ja havia informat de la situació. Es van plantejar fer marxar la noia a França per fer-la avortar però no tenien prou diners i finalment van dir-li a la Silvia que hauria de pujar el fill com a mare soltera o casar-se amb el mal parit del Lluís quan s’hagués separat o divorciat de la seva dona. Amb tot això no sabien ni s’havien casat amb totes les de la llei o no ni on vivien! Els pares de la Sílvia van entrar en mode pànic perquè a mida que la panxa se li anés arrodonint tot el barri n’aniria ple i ja seria un miracle si la Sílvia no perdia la feina. Una noia embarassada al Centre Moral i Cultural era com una taca negra en una paret blanca. Mentre tothom parlava d’ella com si hagués comès un crim i de com l’havia de purgar, òbviament ningú va demanar a la Sílvia el seu parer, es discutien el seu futur sense tenir les seves emocions en compte i ella s’anava aprimant i el seu rostre esbarrellat ja poc s’assemblava al de feia unes setmanes. Això també ho van acabar notant els seus patrons a la feina i els clients del bar i un mes després de l’aparició de la dona del Lluís i la seva filla, tothom feia hipòtesis sobre el que li passava a la noia. I tothom l’encertava perquè era un clàssic.

Una tarda plujosa de setembre, quan la Sílvia feinejava al bar cansada mentre l’Albert intentava animar-la amb alguna història de les seves, el Lluís es va presentar al bar. La cara de la Sílvia va ser tan expressiva que els clients que la van veure van deixar les seves xerrades, les partides de dominó i fins i tot el cafè a mig beure. El Lluís també s’adonà de les mirades intrusives de tothom i digué:
— Què fa que de cop hi hagi aquest silenci? Volen escoltar una conversa privada?

Sembla que ha estat només un instant fugisser i la cançó de l’alarma la desvetlla quan fora encara és fosc. No ha descansat prou perquè darrerament no té gaire temps per si mateixa. La feina a l’escola és motivadora però exigent alhora i després de la jornada laboral té una cita com cada tarda amb la mare. La Maite, a qui tothom recorda alta, esvelta i tendra ara ha quedat reduïda a una figura escardalenca i fràgil que depèn de la cadira de rodes i que ha perdut la darrera oportunitat que li va regalar la vida d’anar a la universitat. Amb una Paula emancipada de ben jove, la Maite podria haver iniciat la vida acadèmica que era el que deia que li mancava. I això que tenia el do de les arts que la Paula admirava però els déus li havien negat. Malgrat l’admiració que sentia el públic per la Maite, les arts són fruit del talent i en un món imminentment masculí les dones artistes no tenien l’estatus de les erudites o intel·lectuals. Ella volia que se la respectés no només pel seu talent sinó també per la seva ment curiosa i àvida de saber. En comptes d’aprofitar el temps quan la seva filla es va independitzar la Maite es va abocar a cuidar un net putatiu fill d’un nebot segon. I va deixar el seu sonni enrere. La vida als escenaris consumeix molt i quan finalment hagués pogut fer la seva, va quedar enganxada com una mosca a la mel de la maternitat manllevada, la de les tietes àvies.
La Paula es fa un cafè fort i entra al despatx. Llegeix les notícies del dia ràpidament per no perdre el contacte amb Alemanya i repassa també les del tres vint-i-quatre. Els temes principals són la sequera tant aquí com allà. Els rius alemanys han baixat amb poc cabdal i han deixat de ser navegables. Si no plou aviat s’haurà de buscar una alternativa al transport fluvial del carbó. Sortosament és a Barcelona i a l’hivern possiblement no serà necessari posar la calefacció. A Berlin es va trobar que quan va llogar el seu primer pis li van dir el preu calculant el Kaltmiete, el lloguer sense calefacció, però després la factura li va pujar dos-cents euros més mensuals només per la despesa energètica del consum de la caldera. El Bernd segur que escalfarà el mínim ara que ella és a Barcelona, pensa amb una mitja rialla dibuixada als llavis.
A un quart de vuit surt de casa i agafa la bicicleta per arribar puntual a la feina. Entre classe i classe mira el mòbil per si hi ha algun missatge de la directora del centre on ha ingressat a sa mare però no hi ha res. El temps passa volant potser perquè tot li sembla nou i estrany en aquesta escola. A l’hora de plegar s’acomiada dels companys afablement i va a buscar la bicicleta. No percep res però uns ulls la segueixen i l’acompanyen fins on ella ha lligat el seu vehicle. Està tan abstreta que no s’adona de que l’observen. El seu cervell viu en una comparació constant entre Barcelona i Berlin, entre el passat remot i un passat proper, entre la ciutat mediterrània i l’europea, entre la gent l’afable però sovint poc autèntica i la directa i sincera però seca . Durant el trajecte fins al Poblenou observa els edificis de la Diagonal que li agraden com la Casa Terrades, que de petita sempre havia sentit anomenar la casa de les Punxes. Per a la Paula era la caseta màgica i quan la veu ara encara li ho sembla. Potser el que troba a faltar de Berlin són els edificis amb teulades com a les cases dels pobles i els carrers amples. Però només gaudeix dels carrers dos mesos i escaig a l’any perquè fa massa fred. A Barcelona s’ha acostumat a anar en bicicleta amunt i avall i a portar-se un llibre a la platja i llegir prop del mar, l’havia trobat tant a faltar! Si en comptes de a Berlin, visquessin a Barcelona no els caldria una segona residència però això ni li ho pot plantejar al Bernd perquè en cinc anys de matrimoni encara no s’ha dignat a aprendre ni una mica de castellà. Diu que vol saber-ne però és un voler en sentit abstracte, ho vol sense apuntar-se a cap curs ni tenir planejat fer-ho. Abstreta en el seu batibull de pensaments arriba al Poblenou i lliga la bicicleta a Ciutat de Granada amb el carrer Llull. Del restaurant de la cantonada en surt la Silvia a saludar-la i la Paula se n’alegra. Tot i que la diferència d’edat entre les dues és considerable, la Sílvia és una de les poques amistats que ha fet la Paula des del seu darrer retorn a Barcelona per cuidar als seus pares. Prenen una cervesa de tant en tant i la Paula intenta animar una Sílvia que ha fet poca sort a la vida. Es va casar jove amb un home divorciat amb una filla que vivia d’uns negocis no gaire clars que feia per aquí i per allà. Ell la va conquerir tractant-la com una reina a ella, que venia d’una família sense recursos d’Andalusia i s’havia hagut de posar a treballar de cambrera i cuinera als setze anys. I ell en tenia trenta-dos anys quan es va fixar en la cambrera del Centre Moral i Cultural del Poblenou, una joveneta de disset anys amb un cos per acabar i molts somnis al cap. No li va resultar difícil seduir-la perquè la portava al cine, al teatre i a sopar fora, activitats que la Sílvia no s’hagués pogut pagar per res del món. La gran sorpresa va venir un dia que una dona d’uns trenta anys com a molt es va presentar a casa dels seus pares amb una nena de cinc i volia parlar amb la Sílvia. La van deixar passar a casa i li van oferir una gasosa que ella va rebutjar altiva. Era un diumenge d’agost i feia una calor espantosa. La Sílvia gaudia de dues setmanes de vacances i havia decidit anar a la platja de Montgat amb una amiga. Van dinar un entrepà i van tornar a mitja tarda. I quan va entrar a casa seva torrada pel sol que no veia mai dintre el bar, amb els ànims encesos de respondre a la seva amiga preguntes sobre el Lluís, resulta que son pare la va rebre a la porta amb cara de prunes agres i li va dir sense preàmbuls que a la sala d’estar l’esperava la dona del seu pretendent.

A les mans hi porta un cartró amb sis cerveses i darrere seu hi ha el que probablement és un company d’estudis que duu una bossa de patates fregides.
La Paula sent que fa nosa però alhora creu que té un cert dret d’anar al pis que ha estat casa seva. Al cap i a la fi el noi hi viu de franc com agraïment per l’ajut prestat durant l’any anterior a l’ingrés a la residència de la Maite.
— Com està la mare?
— Com ahir suposo. M’ha trucat la directora per dir-me que han canviat l’hora de la visita del metge i que no hi vagi.
El Marc sembla content amb l’explicació però ella es nota ruca havent de donar un motiu per passar pel que va ser la seva llar durant tants anys.
— Volies res? —demana el noi amb to impertinent, com si volgués que ella marxés el més ràpidament possible.
La Paula pensa què li pot respondre al Marc perquè no té ganes de justificar-se. Potser el Bernd té raó? Al cap i a la fi, allò ha estat casa seva fins que va marxar als divuit i sembla que el Marc pensa que hi té més dret que ella. Ja li ho deia la seva mare que el noi havia agafat ínfules…
— Com que no he pogut veure la mare volia si més no passar una estona aquí per sentir-me-la més prop.
Fa exactament un mes i tres dies que la Maite va deixar de saber que la Paula és la seva filla. Deu pensar que és algú del servei perquè sempre li parla en castellà ara.
Va ser una tarda grisa de setembre en què el cel es cobrí de núvols foscos i la claror de les cinc de la tarda es tornà foscor vespertina de cop. Una foscor similar a la de Berlin però que no s’esqueia. S’havia girat un aire fred i la jaqueta prima que duia no era cap barrera pel vent que li buscava la pell i li despentinava el cabell. Caminava amb un desànim que no era gens el seu tarannà però necessitava retardar l’arribada a casa encara que el preu que hagués de pagar fos xopar-se de la pluja que semblava imminent. Donà un cop d’ull a la Plaça Rovira i Tries i al cafè on cada tarda havia fet un tallat després de la passejada, però aquell dia no podia entrar-hi i permetre que ningú veiés com estava. Va agafar un dels carrerorns interiors de Gràcia i començà a caminar en direcció Diagonal tot adonant-se que aquell moment es gravaria en la seva memòria sana i la marcaria per sempre més. La seva mare l’havia deixada sola. El record més preuat i més íntim i l’últim detall que la vinculava al món real i el seu passat viscut s’havia esborrat. La Maite ja no l’havia reconeguda i ara ella apaivagava el dolor pensant en què així aquell cos esblanqueït de mans llargues i primes i aquells ulls que havien perdut el seu color i espurna no haurien de patir més els dolors recurrents que l’havien sotjada els darrers dos anys. Havia perdut a la seva mare i amb ella havia perdut una part de la seva vida.
Li passaren desapercebudes les cares dels que creuaven el seu camí i a diferència de les tardes anteriors, ni tan sols les façanes més boniques la van emocionar. Tenia ganes d’arribar a la Diagonal per agafar la bici i anar a veure el mar. Ell seguiria sent la constant que la calmava quan no tenia cap més recurs. No hi arribà seca perquè un xàfec de tardor va caure sobre la ciutat obligant els desprevinguts que caminaven sense paraigües com ella a aturar-se sota algun balcó o a entrar a un comerç per fer el nas mentre minvava la pluja. Era ja a l’alçada de Plaça de la Vila i es va quedar sota un balcó mirant com aquell espai sempre animat havia perdut el seu so típic. On devia haver-se posat tota la gent a qui com ella el xàfec els havia enxampat desprevinguts? Una figura alta i prima de cabell curt travessà la plaça amb gambades enèrgiques se li va disparar e cor, aquell noi que de lluny no distingia bé li havia recordat un fantasma del passat que ara no volia tornar a despertar. Què se n’hauria fet d’ell? Va haver de fer un esforç per apartar aquell pensament inapropiat. Potser era una estratagema del cervell perquè li calia un record viu que la vinculés a Barcelona? Es va concentrar en evocar la de vegades que havia passejat amb la mare per la plaça de la Vila i s’havia apropat als vailets que jugaven a pilota amb els seus amics, despreocupats i feliços. Li agradaven tant els nens a la Maite! Va perdre la noció del temps contemplant la plaça mig deserta fins que l’aigua que queia ja havia minva La ment li fa un salt. El pis és la moneda de canvi. A la Paula li agrada la idea de tenir un apartament a la costa perquè li cal sortir de la gran metròpolis de tant en tant però l’ensorra pensar que ha de perdre el raconet on se sentí segura de menuda. Les imatges d’aquella tarda es barregen amb les del seu present. La sensació de la pèrdua dolorosa i la visió inoportuna del noi de la Barcelona dels seus darrers anys. Un fantasma que havia volgut veure però que no podia haver estat veritat.
— Ja marxo. He d’anar a comprar i tinc exàmens per corregir. —Fa ella tot retornant mentalment al present.
— D’acord. —Diu ell en to sec.
La Paula agafa la bossa que ha deixat a l’entrada i marxa. A les escales mira el mòbil. Té un WhatsApp del Bernd preguntant si ja ha parlat amb el Marc i no vol respondre. Torna amb el metro de nou i quan arriba a Llacuna recorda aquells moments fugissers que havia passat amb el Luke al xinès de ciutat de Granada amb Llull. Ell, com la Paula, havia marxat fora del seu país per buscar la sort que no tenia al seu i a ell li havia sortit la mar de bé. Altre cop vol aturar els seus pensaments i concentrar-se en el present per gaudir-lo. Ara ho té tot, un marit que l’estima, un futur laboral més o menys clar, un projecte per comprar un pis a L’Escala i una missió clara: acompanyar a la seva mare en la seva recta final. La ferum del Poblenou embolcalla els carrers aquest vespre fresc i humit. El clavegueram put com de costum. És una de les poques coses que no li agrada del tot del seu barri adoptiu. Això i el fet que no és el més segur de Barcelona amb robatoris cada dos per tres i borratxos i antisocials calant foc als cotxes per vomitar ràbia contra la societat en la que no encaixen. Entra al pis i encén els llums. El mòbil torna a sonar i veu que el Bernd li demana si ha parlat amb el Marc. Li respon que no ha pogut i acte seguit ell la truca. El seu marit insisteix en la necessitat de fer fora el noi el més aviat possible de casa dels pares i la Paula se sent molesta. Sa mare encara és viva i no és bo tenir un pis buit a una ciutat on tanta gent no té recursos per pagar-se un habitatge digne. No vol començar un discussió però sense voler la conversa no va cap on ell desitja i ho nota. Intenta calmar el marit com pot.
— Avui no era el moment Bernd.
— No ho és mai! Portes així des de que van ingressar a la teva mare. El Marc vivia a casa teva perquè es cuidava d’ella, ara no hi ha cap motiu perquè segueixi vivint al teu pis.
— Al de la meva mare! —protesta malhumorada.
— La teva mare ja no hi és tota!
Aquelles paraules l’ofenen profundament. Coneix exactament l’estat de Maite però no vol veure-la com si ja no hi fos.
— En parlem quan vinguis si no et fa res. Ara he de corregir!
La conversa s’acaba abruptament i ella nota el silenci punyent abans de l’adeu. És la reacció
habitual del Bernd quan la Paula no fa el que ell vol. Sortosament els exàmens l’ajuden a no donar-li més voltes i en un no res són quarts d’onze i s’ha de fer el sopar ràpidament per no quedar amb l’estómac buit i mal dormir per la nit.
Quan es posa al llit li arriba una sensació de desassossec. L’endemà ha der parlar amb el Marc sens falta perquè quan ell sigui a Barcelona pugui dir que ha complert la missió encomanada. Intenta llegir unes pàgines del llibre “Girl on the train” que ha començat tot just fa tres dies i que l’ha enganxada fins el punt de fer-li apagar el llum a la una de la matinada. Avui no s’ho pot permetre. Cronometra el temps de lectura i es posa una alarma al mòbil però els ulls se li tanquen abans de que soni i quan sent la melodia per un segon pensa que ja és dimecres. Aixeca les parpelles pesades i veu el llibre sobre el seu pit i respira animada. Té unes sis hores i mitja de descans per davant seu i li cal el repòs per posar els sentiments en ordre.

Entre dos mons

Les portes del metro s’obren i les tres persones de davant d’ella s’afanyen per sortir. L’aire del vagó és com sempre una barreja desuor, perfum, túnel i resclosit que la colpeja com el soroll conegut anunciant que s’arriba a l’estació. Puja les escales amb celeritat perquè vol sentir la fresca a les galtes enrojolades per la calor tardana d’un octubre benèvol. Encara no s’ha acostumat a aquesta estació, ni al barri que d’antuvi fou el seu, ni a la gent parlant en català i encara menys a no anar a la que ha estat tota la vida casa seva per trobar-hi els seus pares, un assegut fent mots encreuats i l’altre sudokus. La vellesa els va venir de cop cobrint d’una ombra pesada una vida que en algun moment havia estat agraïda i alegre però que es va anar fent tèrbola amb les penúries financeres com els records de la Maite. Avui també surt a Joanic perquè li agrada recordar com durant els darrers vuit mesos ha anat caminant pels carrerons interiors de Gràcia fins arribar a casa dels pares, seva una mica també, una llar tan coneguda com llunyana. Cinc anys ha passat a Berlin després de casar-se amb el Bernd quan ja ningú no esperava d’ella un pas tan agosarat i alhora tan convencional. Ara, de retorn a la ciutat on s’havia sentit agombolada durant el temps de ninesa i joventut, intueix que els anys de separació de Barcelona li han esquerdat una mica l’optimisme vital i l’han desarrelada, com si estigués atrapada entre dos mons sense haver niat a cap dels dos. Un li és proper i ha esdevingut rutina i presó i l’altre la crida a tornar fent-la sentir traïdora. Amb tendresa i desconsol baixa pels carrers interiors d’una Gràcia endormiscada que queda remota als sorolls de les seves arteries. El recorregut fins els Jardinets se li fa sempre curt. El nom sempre li ha semblat poc adient. Per què anomenar Jardinets a un indret on no hi ha jardins? S’ha acostumat a un Berlin amb parcs plens de gespa, flors i arbres i l’apel·latiu “Jardinets” encara li sembla més inapropiat que abans. Seria fàcil convertir aquell espai diàfan en un pulmó verd si no fos per la presència d’un pàrquing en les seves entranyes.
Vol arribar a casa passant per Plaça de la Vila. A la cantonada amb carrer de Gràcia en un dia de pluja un noi de l’institut li fer el primer petó als llavis. Li agrada passar-hi i recordar les papallones que sentia a l’estómac quan el veia i les que va sentir durant els dos dies següents a aquell bes furtiu. Però avui s’ha girat un aire fresc des de que ha sortit de l’estació de Joanic i intuïtivament mirà cap amunt. El cel s’està embrutant de núvols moradencs i sent les primeres gotes a la pell nua. Les llàgrimes meteorològiques pràcticament imperceptibles al principi de cop es fan més gruixudes i brollen violentament. Accelera el pas i arriba a temps per aixoplugar-se sota un dels balcons de la Plaça de la Vila, just a l’altre cantó d’on el Tom i ella es van sentir els llavis per primera vegada. La Paula pràcticament no reconeix aquell espai quadrat que tantes vegades ha recorregut darrerament amb la seva mare. No en sap el motiu. La plaça està igual però tot li sembla diferent. Li ve altre cop a la ment el dia en què es va adonar que la Maite ja no la reconeixia i com es va esquinçar per dintre en adonar-se que el darrer vincle amb aquella ciutat s’havia perdut per sempre i ella hauria de tornar on sí en tenia un, a Berlín. Aquella tarda de l’oblit va fer el cor fort i va anar fins al bar Casa Vall de la Plaça Rovira i Tries però no va poder fer cap cafè com sempre perquè mai res tornaria a ser com abans. Mai més.
Amb el cap detingut entre passat i present s’apropa a l’edifici que la va veure créixer i que sap que trobarà buit perquè les persones que li van donar sentit i alè ja no hi són. Ni l’un ni l’altre. Primer va marxar son pare d’una grip galopant i va deixar una vídua amb uns records selectius que la memòria malaltissa anava esborrant sense que la Paula hi pogués fer res més que constatar la pèrdua irreversible. Li cal lluitar per apartar la sensació vertiginosa de no tenir més que un passat a la memòria per connectar-la a la seva essència. Està sola. Sola però casada. Aquesta darrera realitat ha aconseguit que la Paula hagi complert amb alguna de les expectatives que els seus pares tenien d’ella. O així ho creu i s’aferra a la idea.
Està suspesa entre dos mons, el de Berlín i el de Barcelona i aquest vincle amb el seu passat la fa sentir traïdora al seu present. La punxada de remordiment l’atordeix però una trucada al mòbil l’arrenca de les cabòries.

—Princesa, bona tarda com estàs? Com està la mare?
— Avui no hi he anat. La directora del centre m’ha dit que estarien molt ocupats amb el metge passant visita. Ara mateix entro a casa a veure com està tot.
— Ja li has dit a l’infermer que ha de marxar del pis?
— Encara no.
— No triguis gaire, saps que com més temps passi, més ben instal·lat hi estarà… Per cert arribo aquest dijous a les vuit de la tarda. Vindràs a buscar-me a l’aeroport?
— És clar!
— Et deixo que faig tard al pàdel. Un petó.
— Un petó.
— Et trobo a faltar!
— I jo a tu!

La Paula prem el mòbil per acabar la trucada i es demana perquè tenint-lo a ell se sent tant sola. El Bernd li porta flors i detalls quan menys s’ho espera, escolta tots els seus encaparraments quan en té, la recolza quan li cal. És atent, amable, callantívol i poc sociable però l’adora per sobre de tot. I tot i així ella sent solitud. Es repeteix que és cosa de l’edat, que deixar endarrere la joventut la fa sentir insegura.
La pluja minva i alleugereix el pas fins arribar al carrer Apel·les Fenosa. És un dels seus favorits perquè té al final una palmera exòtica plantificada al bell mig de l’encreuament entre aquest carrer i el de Gràcia. Baixa fins al de Bonavista i llavors gira a la dreta per tornar a pujar unes passes i arribar a casa. Perquè per a ella encara és una mica casa seva per molt que en marxés de joveneta per fer la seva vida. Sempre hi ha anat tornant. Primer després del seu contracte de pràctiques a la ciutat de Montpeller en acabar el cicle d’hostaleria i turisme. Després van arribar els anys als hotels de la Provença i finalment a Arle hi vaig mig arrelar. Els pares es feien grans i ella ja no era de la primera volada. Enyorava les tardors benèvoles i les primaveres lluminoses i no va parar fins a tornar a Barcelona per treballar a la seva ciutat i buscar-se el primer pis a la Barcelona que recordava de la seva joventud. Un privilegi que li arribava en època madura. Amb el cor mig afrancesat la feina al sector turístic a Barcelona li va resultar molt més precària del que havia esperat. I tanmateix desitjava fer-se camí a casa seva. Va ser un any i mig de visites al pis dels Jardinets per prendre cafè amb els pares a deshores. La jornada laboral dels hotels barcelonins donava poc joc i per això el cafè va ser una cerimònia que no tenia un horari en concret sinó que es convertí en una excusa per escoltar les històries de la Maite i el Jaume i ajudar-los quan ho necessitaven. Finalment la promoció li va arribar però no a casa. L’oportunitat es deia l’Adlon, era a Berlin i la va tornar a allunyar d’allò que ja començava a trobar a faltar vehement. Després del casori la Paula va seguir tornant regularment durant les vacances per acompanyar al Jaume i a la Maite en aquella època que tot té un color marronós com les fotos antigues. Els rostres se’ls anaven arrugant, el caminar s’anava fent feixuc i els ulls van perdre la seva espurna d’anys enrere. I malgrat tot, la mirada de son pare encara la feria una mica perquè li retreia que no tenia fills i que si arribaven els nets, ho farien quan ell ja no els podria fer d’avi. La Paula feia tots els possibles perquè no se sentissin sols i per no perdre el contacte amb aquella ciutat que li era coneguda i desconeguda alhora. Coneguda perquè sempre hi tornava i desconeguda perquè havia d’arrelar a Berlin com ho havia fet abans a Arle. Però ancorar ja és difícil quan la vida ha portat a una persona a ser nòmada per sobreviure.
La pluja s’ha tornat gotellada esclarissada i la Paula puja les escales de l’edifici lleugera. Per un segon no cal agafar l’ascensor. Posa la clau al pany i la fa girar. Li agrada el so que emet perquè li dona la benvinguda. L’olor de l’entrada li recorda la que era habitual de quan hi eren els dos. El primer que la rebia sempre era el perfum del cafè acabat de moldre perquè els seus pares també n’eren uns grans amants. Entrar i sentir l’aroma del cafè és un efecte del cervell de la Paula, que s’entesta en conservar-ho tot tal i com ells ho tenien perquè ara, l’aroma del beuratge fosc ha quedat diluït en el d’una ferum de cremat que la fa anar corrents cap a la cuina a l’altre cap del pis. La finestra està oberta i sobre els fogons hi ha un pot totalment cremat i brut amb les restes del malaurat menjar. El Marc pot ser un excel·lent estudiant d’infermeria i ha estat un gran ajut amb els pares però ara té la casa completament descuidada. Va de la cuina al balcó i també se’l troba obert tot i que ha repetit al noi que tanqui les portes i finestres perquè li fan por els lladres. L’habitació dels seus pares és prop del balcó. Quan la Paula era petita li semblava un lloc misteriós perquè li havien dit que sa mare necessitava repòs pel matí i no s’havia d’acostar al dormitori fins que la veiés desperta tombant per la casa. Però això passava només els caps de setmana que ella no sortia tan d’hora. Entre setmana l’ajudava a vestir-se i arreglar-se la Ramona, que a més li preparava l’esmorzar i la portava a l’escola.
Es va passejant per la casa i observa els objectes múltiples que haurà de regalar, vendre o embalar. El Bernd creu que el millor és vendre’s el pis i llavors comprar una segona residència a la costa on puguin venir a passar els estius i les vacances i carregar les piles de sol. Això és una de les coses que més troba a faltar a Alemanya, la claror i els cels blaus que a Berlin no veu gens sovint. A l’hivern a quarts de cinc ja és fosc i fred i la primavera no sempre porta dies assolellats com els que coneix de Barcelona. I aquest barri tampoc té res a veure amb el Neuköln on viu amb el Bernd. Va fins al menjador on hi ha el balcó des del que es veuen els Jardinets i la Casa Fuster que de menuda la tenia enamorada. Llavors però encara no s’havia convertit en un hotel de luxe pels turistes sinó que era una empresa que hi tenia les oficines. Quina era? Com es deia ENHER? Amb prou feines ho recorda. Estava massa ocupada de nena intentant inventar-se un món en què a casa seva hi hagués l’harmonia que hi mancava.
De cop sent la porta i es gira per anar a l’entrada. A aquestes hores generalment no hi va ningú al pis perquè les claus només les té el Marc. Unes veus juvenils i cridaneres s’escampen i ella s’acosta a l’entrada.
— Hola Paula què hi fas aquí? No t’esperava a aquestes hores! —fa el Marc mig enrojolat.