La Porta XXII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

S’activà el dispositiu del Mohit i obrí la porta. El Benet aparegué amb un aire jovenívol i alegre tot i que les circumstàncies no eren adequades per un somriure.
— Passa Benet! — va fer el Mohit amb una rialla forçada. La Jasmina era dreta al seu costat.— M’hagués agradat convidar-te a casa meva en una ocasió diferent però aquesta és prou bona perquè si més no ara ja tenim el Sam aquí.
Un noi ros i amb rostre rosat s’aixeca del sofà on seia davant un plat de menjar.
— Ha estat una temeritat venir aquí. Us estic posant a tots en perill però no sabia on anar!
La Jasmina caminà cap a ell li posà la mà al braç del Sam i li digué.
—Has fet el correcte. I per sort el Benet potser ens podrà ajudar.
Ell ja havia entrat del tot al pis i demanà si podia seure. Explicà que calia avisar a la filla de la Lícia perquè ella i la seva parella tenien contactes i probablement sabrien on portar al Sam sense comprometre ningú.
Tots van estar d’acord que havien de contactar l’Eva tan aviat com fos possible i el Benet va decidir fer-ho aquell mateix moment. La noia era a casa seva amb el Joel i van escoltar el missatge atentament. Van decidir que el Sam es quedés amb el Mohit fins l’endemà. L’havien de treure d’allà com fos perquè no podia posar en perill la vida del seu amic. Segur que el sistema no trigaria en enviar agents d’inspecció a les cases dels familiars i coneguts del noi. L’Eva ara ja es podia comunicar amb el Mohit i això facilitaria la feina. La tensió de la vetllada era insuportable. La Jasmina procurava calmar els ànims del Sam que es retreia haver anat a casa del Mohit i ell hagués volgut ajudar directament al Sam però no tenia recursos. S’havien de refiar de l’Eva i el Joel i no feia gaire que els coneixien. Es feia tard i el Benet volia tornar a casa. S’acomiadà amb una abraçada d’aquell noi jove i espantat que ara tenien la sort de tenir prop seu, sa i estalvi.
De camí a casa en el transbordador pensà en com li hauria agradat explicar-li a la Lícia el que passava i què havien decidit però per seguretat no podia. Havien après a estar tots interconnectats i vigilats a través dels dispositius i el fet d’haver de posposar un simple intercanvi d’informació provocava una impaciència que calia dominar. Quan arribà a casa el Benet es va beure una crema de verdures i anà a dormir sense dutxar-se. Volia el record de l’olor de la Lícia a la seva pell. S’adormí pensant en ella i en l’alegria que li donaria quan sàpigues que l’Eva i en Joel probablement ja estaven preparant un pla de fugida pel Sam.
El dijous va ser intensiu pel Mohit que va sortir de casa mirant a dreta i esquerra i amb aquella impressió estranya de que l’estaven vigilant. La Jasmina s’havia quedat a passar la nit amb ells i li havia deixat el seu llit per tal que estigués còmoda. El seu sofà, que havia compartit amb el Sam, era d’allò més incòmode i ara ell estava tot encarcarat. Les hores li van passar lentament però sortosament tingué missatges de la Jasmina que estava radiant. L’emoció de la clandestinitat li feia espurnejar els ulls d’una manera especial. S’hauria quedat a passar la nit a casa seva si no hi hagués hagut el Sam? De cop un dubte li martellejà el cap: i si li agradava el seu amic més que no pas ell? La Jasmina s’havia mostrat molt propera al Sam tota la vetllada i això l’havia posat nerviós. Sens dubte aquella noia li agradava però no gosava apropar-s’hi perquè ell era més aviat tímid i ella semblava més decidida que no pas ell. Aquell matí al tren, l’interès pel llibre del Benet els havia donat una oportunitat que moltes persones a la ciutat deixaven escapar. Quelcom s’estava fent malament perquè era difícil trobar amics i encara més parella en aquella societat que havia programat el sistema. Tots vivien connectats al dispositiu i als mons virtuals i a l’hora de comunicar-se cara a cara amb la gent els humans s’havien tornat uns beneits.
Tornà a casa carregat de vianda perquè volia preparar un sopar pel Sam, per ell i per la Jasmina. L’Eva havia dit que passarien a buscar el Sam i no sabia ben bé quan tornaria a veure al seu amic, o si ho faria mai més. Aquell pensament l’entristí enormement però calia ofegar-lo amb rialles i companyonia perquè cada instant podia ser el darrer.
Quan obrí la porta de casa seva hagué de xiular durant uns minuts la seva cançó favorita abans que el Sam sortís del seu amagatall. Era una mesura infantil però no podien arriscar-se a que algun veí veiés el Sam a la sala d’estar quan el Mohit entrés. El noi sortí somrient i amb uns papers a les mans.
— M’ha costat escriure a mà amb paper i bolígraf. Fa temps que no ho feia! Però aquí tens el resultat. Deu pàgines de la meva experiència des de que em van detenir fins que vaig arribar al cor del nucli urbà. He deixat d’esmentat el barri per si aquest document arriba mai a persones inadequades.
— El donarem a l’Eva avui perquè a ells els pot ajudar a esbrinar on són els laboratoris i on paren la resta de resistents. Tens gana?
— Sí però encara tinc més mal de cap. I ha tornat la visió borrosa durant unes hores i m’ha espantat.
— Això deu ser l’efecte del nou elixir. Espero que ens passi menjant. He preparat portat suficient per preparar una bona festa. I he convidat la Jasmina. Espero que no et sàpiga greu.
— És clar que no! És molt simpàtica. — Hi hagué una pausa—I molt bonica també. Suposo que ja ho deus haver notat per molt badoc que siguis…
— Però no deies que hi veies borrós? — va fer el Mohit amb un to enjogassat.
Els dos van disposar tot el menjar en plats i el portaren al menjador. La Jasmina arribà mitja hora més tard amb unes ampolles de cervesa. Cap dels dos havien tastat mai la beguda i els semblà que estaven fent quelcom extremadament nociu.
Van deixar de banda el tema punyent de l’escapada del Sam per tal d’assaborir l’àpat i la beguda. Es van explicar anècdotes de quan eren infants i el Mohit va confessar després de la primera cervesa que de petit somniava ser un dissident que lluitava contra el sistema. El comentari de la Jasmina i del Sam va ser que finalment ho havia aconseguit. El temps passà volant i de cop el dispositiu s’encengué. Tots miraren l’aparell com si fos capaç de tallar amb un ganivet una fracció de la seva vida que haurien volgut prolongar. Però havien de respondre. El missatge era clar: « som l’Eva i el Joel. Arribem en uns cinc minuts i estacionarem davant el vostre edifici». Van tenir prou temps per donar-se una abraçada.
— Espero que ens tornem a veure Sam! — va dir el Mohit emocionat.
— Jo també, p
erò potser trigarem. Moltes gràcies per la teva amistat! — va fitar a la Jasmina i després li digué. — Ha estat un plaer!
— Igualment.
El dispositiu s’activà insolent i el Mohit obrí la porta. L’Eva i el Joel aparegueren somrients i el Mohit va tancar. El company de l’Eva portava un maletí molt elegant i digué al Sam.
— Ara et transformarem en una bonica noia jove de cabells llargs. Necessitem que surtis de l’edifici sense que et puguin reconèixer per si ja estan monitoritzant les càmeres dels voltants de les cases dels teus amics i parents. Anem un moment al bany i t’ajudo. Sóc expert.
La Jasmina, el Mohit i l’Eva van conversar durant uns minuts. L’Eva volia saber com es trobava el Sam físicament. El Mohit ensenyà els fulls que havia escrit el seu amic aquell dia.
— Fantàstic perquè ens pot ajudar molt. M’ho emporto!
El Sam i el Joel van sortir del bany i el Mohit i la Jasmina van haver de mirar dues vegades per reconèixer el Sam. Tot i que la versió masculina era ideal, la femenina no estava gens malament.
— Estàs guapíssima Sam! — va dir el Mohit.
— Gràcies! Espero que serveixi per no despertar sospites.
— Ho tenim tot va dir l’Eva. Hem de marxar perquè tenim el temps cronometrat.
El Mohit i el Sam es van abraçar per darrer cop i després la Jasmina i el Mohit van quedar sols al pis. El rostre del noi havia quedat enterbolit i ella es va acostar per abraçar-lo.
— Tinc por de no veure’l mai més!
Ella li agafà el cap.
— Estarà bé!
— És estrany però és que em sento com sol sabent que potser no el tornaré a veure.
— Vols que em quedi aquí aquesta nit?
— Només si tu vols!
Els ulls de la Jasmina tornaren a espurnejar abans d’abraçar fort el Mohit.
A pocs metres dels dos el dispositiu de l’Eva es connectà al del Benet que era amb la Lícia al parc.
— Portem el Sam al centre de seguretat. La mare ha de saber que ja tenim un pla. Ha de començar a fer-se notar perquè necessitem que els agents s’adonin que no es pren l’elixir i que no està d’acord amb el sistema.
— La teva mare és amb mi. Li pots dir tu mateixa.
L’Eva parlà amb sa mare mentre el Joel conduïa. Finalment havia arribat l’hora d’actuar i havia d’estar contenta. No obstant se li acabava el temps de conquerir el Benet i allò l’enutjava.
Quan el dispositiu s’apagà el Benet abraçà a la Lícia i li digué:
— Se’ns acaba el temps i he de dir-t’ho perquè altrament exploto. Estic boig per tu!

La Porta XXI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia va arribar a casa i va deixar el dispositiu sobre la taula de centre. Com que l’Eva i el Joel no havien tingut temps de comprovar si hi havia un xip de seguiment, l’aparell l’incomodava i la feia sentir observada. De la mateixa manera la taula de centre s’havia convertit en una zona prohibida. Aquella tarda entrà a casa amb més energia que mai, penjà la jaqueta i la bossa a l’entrada i anà a dutxar-se. La calor de la primavera havia caigut sobre la ciutat de cop i havia notat que la suor li corria per l’esquena durant mitja jornada laboral. L’aigua la va reviscolar i mentre notava que queia vigorosa sobre la seva pell i s’emportava les partícules de brutícia de la ciutat, de cop li vingué al cap el terrible pensament: no podria gaudir durant gaire més temps d’aquell plaer tan simple i alhora tan immensament gran. Una fiblada travessà el seu cor perquè des de feia dies la seva vida havia guanyat en colors i intensitat i frisava per poder seguir sentint-se així. Però no seria possible. Tanmateix no podia plorar perquè el Benet la vindria a buscar i ella volia saber-se riallera com sempre perquè un dels seus reptes de les darreres setmanes de la seva vida havia de ser enamorar a aquell home tan interessant. Es va vestir amb uns texans i un jersei de canalé de màniga curta i s’estirà al llit una estona amb el llibre que li havia portat ell. Sabia que seria molt puntual. S’endinsà en la lectura mentre a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava a la Lícia entre visita i visita als ciutadans que havien de fer el traspàs. La seva companya se’l mirava escèptica amb un somriure impertinent que ell sabia que era una burla. El Jonathan començava a estar nerviós perquè li semblava que la Lícia no feia pràcticament res després de la feina. I a casa seva les converses que havia escoltat eren d’allò més avorrides.
La Lícia però encara no havia rebut instruccions de sa filla a través del Benet per entrar en acció. I es limitava a seguir la seva feina com sempre amb l’al·licient que sabia que ell la passaria a buscar i farien quelcom plegats.
A les sis va sonar el timbre i la Lícia va baixar escales avall, va agafar una jaqueta lleugera i va sortir disparada. En obrir la porta va veure un Benet que semblava deu anys més jove que feia dos dies. Com que la Lícia es va quedar mig muda observant-lo a ell amb els seus enormes ulls, ell es preocupà per si la seva indumentària o quelcom d’ell li desagradava. Al Benet el cor se li regirà pensant que potser havia fet quelcom malament.
— Hola Lícia. — Digué ell intentant llegir-li els pensaments. — He fet quelcom malament?
La Lícia se’l mirà encara amb més sorpresa. No hi havia res que el Benet hagués fet fins aquell moment que la pogués desplaure i per això la pregunta la sorprengué encara més.
— No! De cap manera! Què vols haver fet malament?
— No ho sé! Em mires amb una cara…
La Lícia s’enrojolà. Era certament una mica ridícul que una dona de la seva edat amb la seva experiència i a punt de fer el traspàs estigués observant un home de la manera que se’l mirava ella. No s’esqueia per molt que la seva filla opinés de manera diferent. Quequejà uns segons i llavors respongué amb sinceritat.
— Et trobo diferent!
— Diferent com? Estàs acostumada a veure’m vestit de blau marí i verd fosc i la indumentària clara t’ha sorprès? — En Benet havia passat una hora de rellotge davant del mirall comprovant si el que portava li esqueia o no. El verd clar i els pantalons texans li van semblar un canvi positiu. Però semblava que s’havia equivocat. Era ridícul que un home de la seva edat intentés semblar més jove!
— No! No és això! — digué la Lícia a qui li havia agradat el Benet vestit amb aquells color alegres.
— Doncs què és? — va fer ell amoïnat.
La Lícia trigà en respondre.
— Lícia?
— És que no sé què has fet però des d’abans d’ahir fins avui has rejovenit. Sembles moltíssim més jove!
— De debò? — digué el Benet afalagat i encuriosit.
La Lícia hagués volgut capturar la imatge del Benet amb el dispositiu però no podia perquè l’havia de deixar a casa. Però hagués desitjat posar el seu holograma a la galeria d’imatges per mirar-se’l cada cop que el volgués visualitzar. No obstant no era possible perquè no portava el dispositiu. Va intentar pensar en quelcom avorrit per apartar dels seus pensaments el que necessitava una mica lluny. No era convenient. El Benet la devia haver observat molt bé perquè reconegué les seves emocions.
— Estàs abstreta en algun pensament. Ho noto perquè has aixecat les celles. Ja t’ho he vist fer vàries vegades.
— Què m’has estudiat?
— No tant com voldria! — s’adonà de seguida que el que havia dit podia tenir un doble sentit que ella potser no es prendria bé. I veié que les seves galtes s’enrosaren.
— On anem avui? — va fer la lícia ràpida per canviar de conversa.
— Em podries ensenyar aquest cantó de la ciutat que no conec. Podem passejar pel parc que tens prop.
La Lícia hi estigué d’acord. Darrerament feien excursions per la ciutat però perdien un temps en trajectes que podien aprofitar d’una altra manera. Van començar a caminar i la Lícia s’interessà pel robot del braç defectuós. El Benet li respongué que ja estava a punt d’acabar d’arreglar-lo i que li semblava que havia fet un bon treball. El seu robot defectuós havia après a compensar el seu dèficit fent les tasques de manera més ràpida que els altres i allò era, segons el Benet, una prova que la intel·ligència artificial ja no estava sota el control dels humans. De cop digué.
— De fet de prova en tinc una altra però no goso dir-ho a ningú.
Davant l’aroma d’una confessió secreta el rostre de la Lícia s’il·luminà.
— Ah sí? I quina és?
— No m’atreveixo a dir-t’ho per por que em comencis a veure com un vell que fa catúfols.
La Lícia el fità als ulls. El Benet tenia una edat superior a la de la mitjana de població perquè el sistema eliminava els majors de cinquanta anys. Però no donava la impressió de ser cap ancià. Ans el contrari: tenia unes idees i una vitalitat que molts dels joves que l’envoltaven no aconseguirien mai.
— No ho diré ni pensaré mai això! Va home! No em pots dir què és?
El Benet somrigué i a la Lícia les cames li començaren a fer figa. La mirà i hagué de reprimir-se per no agafar-la per la cintura i fer-li un petó.
— Potser més tard. Després que m’ensenyis tota aquesta barriada…
Van caminar durant més d’una hora i la Lícia va aprofitar per anar-li explicant al Benet totes i cadascuna de les anècdotes de la seva vida que havien tingut com a escenari aquell barri. A ell l’indret li semblà màgic perquè ella era màgica i perquè era una dona que havia sabut mantenir-se al marge del sistema tot fent veure que hi pertanyia. El Benet va gaudir fent preguntes a la Lícia per esbrinar-ne encara més i de tant en tant tornava al passat mentalment i li explicava a ella on havia estat i què feia ell en els moments que havien estat per a ella importants. Tenia ganes de ser prop seu una estona més i sobre tot de gosar finalment fer el que li ballava pel cap fer des de feia ja unes setmanes però tenia por de fer.
— Hi ha algun restaurant per aquí? M’agradaria convidar-te a sopar.
La Lícia havia pensat que la tornaria a casa a l’hora habitual i llavors ella podria llegir. No obstant la idea del sopar li va semblar molt bona. Feia temps que cap home que li interessés de debò li proposava un àpat espontàniament.
— N’hi ha un no gaire lluny. Al peu del proper parc.
— Doncs anem-hi!
Van haver de caminar uns vint minuts més i quan van arribar tots dos estaven afamats. Tot i que el sistema els havia intentat fer creure que a partir d’una determinada edat el cos necessitava consumir menys i així s’estalviava recursos, ells dos sabien que el seu organisme els demanava vianda i no pas en les quantitats estipulades per l’administració. Van arribar al local. No estava ple però hi havia suficient gent per no sentir-se observats. Els dos decidiren triar plats diferents per compartir i el Benet va insistir en demanar un vi. La Lícia va accedir. L’endemà no tenia gaire feina. Els dos gaudiren del sopar i del vi que havia alentit una mica els pensaments de tots dos però que, a més, els havia fet abaixar la guàrdia. Era el que tenia aquella droga mil·lenària. Finalment, quan el Benet creia que la Lícia se n’hauria oblidat, ella l’atacà amb la pregunta.
— I quina és la prova irrefutable que la intel·ligència artificial ja no està sota el control humà.
El Benet pensà durant dos segons. La vetllada havia estat meravellosa i ell ara no la volia espatllar amb un pensament infantil nascut de la seva ment poc realista. Quequejà uns instants però sabia que la Lícia no desistiria.
— Vinga! Digues! Estic en el punt blau i et prometo que si el que em dius em sembla que no té sentit, demà faré veure que estava beguda i que no ho he entès…
Allò va relaxar una mica el Benet.
— Doncs bé. Resulta que el robot que vas veure i a qui considero el meu amic, el del braç espatllat, és el que més llibres troba de tots els robots. Els he preparat a tots per reconèixer-los però ell sembla que compleix amb la tasca millor que els altres. I sé que és ridícul però és com si sabés que per mi són importants i em vol agrair que vulgui ajudar-lo.
El Benet mirà el rostre de la Lícia que s’havia enterbolit i temé haver comès un error. Aquell pensament era una ximpleria i segur que a ella no li feia cap gràcia.
— Òndia! — va exclamar tan fort que la gent del bar es girà. Se n’adonà i moderà el to.— Saps què em va passar pel cap quan vaig veure com reparaves el seu braç? Vaig observar com se li encenien els llums i per un moment vaig pensar que el robot tenia por de que el desconnectessin. No vaig gosar a dir-t’ho perquè no volia que et pensessis que sóc una beneita…
El Benet posà la seva mà sobre el braç de la Lícia.
— No ho ets! I de veritat que crec que els robots pensen i senten. Les dues capacitats deuen anar estretament vinculades. Hem generat màquines que raonen i pensen i per tant poden generar també emocions.
— Ho has dit a algú això?
— No! No tinc pas ganes que em prenguin per boig!
— Molt bé! Però crec que hauries d’intentar esbrinar més sobre les capacitats dels androides…
— Em falta temps!
— Tu en tens Benet! Has de mantenir-te en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells t’ajudaran.
El Benet sabia què estava pensant la Lícia i no li agradava. Per això, instintivament l’agafà del braç amb força. Sortosament el cambrer interrompé les seves cabòries tot demanant-los si volien un cafè i ells digueren que no. Necessitaven passejar per tornar a casa i van volien assaborir la caminada a pas de tortuga per estar més temps plegats però l’ambient era fresc i la Lícia tenia calfreds. El Benet ho notà i s’hi apropà per passar-li el braç per l’espatlla i escalfar-la. Ella no digué res. Caminaren en silenci fins estar prop de l’edifici on era la Lícia. Sabien que ja no podien continuar amb la conversa íntima perquè el xip rastrejador la captaria i per tant s’aturaren a la distància on encara eren lliures.
— Gràcies per la vetllada Benet! — digué la Lícia que no volia que ell hagués de tornar a casa.
De cop el Benet no aconseguí resistir més i agafà la Lícia per la cintura i la besà. Ella envoltà amb els seus braços l’esquena d’ell per sentir la seva escalfor. El cor li bategava tan fort que pensà que li sortiria per les orelles. Tenien poc temps perquè era hora de tornar a casa i s’havia d’aprofitar cada instant. De cop el dispositiu del Benet s’activa.
— Oh. Ho sento! Ja el miraré després.
— No. Fes-ho ara Benet! Pot ser quelcom important.
—T’equivoques Lícia. No hi ha res més important que tu!
La Lícia sentí com alguna cosa li bleïa la sang però s’obligà a respondre com una persona assenyada.
— Per favor Benet! Fes-ho per mi. No vull tenir la impressió que descuides ningú per culpa meva…
— D’acord! — va fer el Benet amb reticència abans de connectar el dispositiu.
— Espera. Ja me’n vaig i així tens intimitat!
— Què dius! Jo no tinc secrets! — i va engegar el dispositiu.
Un holograma del Mohit aparegué. El missatge era breu i el noi semblava nerviós. « Benet! Ha aparegut el Sam. Ha fugit i és a casa meva. Què faig?» .
El Benet mirà a la Lícia i ella digué.
— S’han de posar en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells sabran on i com amagar el Sam. I sembla que a nosaltres se’ns gira feina…
El Benet abraçà la Lícia. No sabia com hauria de mantenir el cap fred perquè en aquells moments tots els seus pensaments giraven al voltant d’ella. I tot i així era el més gran del grup i el que havia de coordinar-ho tot.
— Gràcies per la nit Lícia. Ves a casa i jo ja faré la meva feina. Em penso que durant uns dies estaré molt en contacte amb la teva filla.
La Lícia somrigué i li donà un petó fugisser als llavis i marxà cap a casa seva.
El Benet pensà que era completament injust disposar de tan poc temps com tenien ells…

La Porta XX

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Es despertà quan ja era negra nit i li feien mal el cap i el braç. Intentà moure’s i sentia que tot el seu cos estava entumit i encarcarat. Hagué de pensar durant uns instants per recordar on era. Havia fugit i les forces l’havien traït perquè el seu darrer record era el de la llum del dia i un sol encegador i ara era ben fosc. Intentà aixecar-se i trontollà. Llavors notà un mal de cap intens i amb la mà es tocà el front. Tenia una textura diferent a la normal. Es fregà i va mirar el que tenia als dits. Era una espècie de polsim marronós. No trigà en deduir que s’havia donat un cop i havia sagnat en caure. La seva visió borrosa l’inquietà. Si allò era només l’efecte de la manca d’elixir potser marxaria en unes hores però si era el cop llavors no aconseguiria arribar al seu objectiu. Observà el que pogué de la ciutat guarnida de llums nocturnes com estels sospesos al cel de la nit però que havien caigut al terra. La imatge es doblava adesiara. Sortosament la Sagrada Família era il·luminada amb uns focus gegantins que la feien inconfusible. Havia de seguir aquella línia més o menys recta i aniria a parar al barri del seu amic. Inicià el descens del turó amb cura perquè els seus ulls no funcionaven al cent per cent i no es podia permetre caure i fer-se mal perquè llavors no arribaria al seu objectiu. Després d’unes escales empinades que baixà amb molt de compte, va arribar a un carrer amb molta pendent i cases encara antigues a banda i banda. L’administració no havia tingut temps de regularitzar tots els edificis de la ciutat i com que aquell era un punt allunyat no calia encara invertir-hi gaire. Al Sam li va saber greu no estar en plenes facultats per assaborir aquell passeig però havia de trobar al Mohit com fos. Potser no li quedava temps perquè no sabia exactament quin efecte tindria sobre el seu cos la manca d’elixir. Decidí seguir avall i tirar lleugerament a la dreta cada sisè carrer. Els peus li pesaven com lloses i les cames amenaçaven doblegar-se en qualsevol moment però la seva voluntat i les ganes de viure l’atiaven. De cop passà per davant d’un restaurant i veié que els empleats estaven llençant restes. L’instint de supervivència el féu amagar-se darrere d’un dels contenidors de reciclatge i allí romangué quiet escoltant la conversa dels cambrers del restaurant comentant la última novetat en entreteniments virtuals. El Sam no només esperà que els dos llencessin les restes i tornessin al local sinó que va tenir la paciència d’assegurar-se que no havien de desfer-se de res més. I llavors, com un gos famolenc, obrí el contenidor i s’hi posà. La pudor era insuportable però el seu mareig era encara pitjor. Necessitava menjar. Les dues bosses que acabaven de llençar els dos nois eren fàcils de trobar perquè encara estaven calentes. Les va agafar i va sortir del container com va poder. Un cop al carrer va seguir caminant fins ser suficientment lluny de local per poder obrir-les. La primera contenia el que els clients de la nit no havien ingerit. La segona semblaven les restes del que s’havia cuinat per tenir-ho llest però no s’havia consumit. Eren principalment acompanyaments. Fulles d’enciam, llegums, arròs i patates. Però al Sam li va semblar un festí i s’ho emportà a una vorera poc il·luminada per omplir-se la panxa. El menjar el va reprendre una mica perquè no havia menjat res des de feia moltíssimes hores i per tant va decidir esperar una mica per seguir el seu trajecte.
No havien passat ni quinze minuts quan va sentir remor al carrer. No era segur continuar assegut allí. Dubtà uns moments en si abandonar la bossa mig buida o endur-se-la però finalment se l’emportà. Una bossa mig buida podria ser un indici per esbrinar el seu recorregut si l’empaitaven. I segur que ho feien. Seguí caminant i trobà un contenidor a uns cinc cents metres. L’obrí per deixar aquell plàstic degradable. El menjar l’havia reconfortat però la seva visió seguia sent encara un pèl tèrbola i sentia calfreds al cos. Potser li havia tocat el sol tot el dia i estava deshidratat. Necessitava aigua urgentment. Creia recordar que havia calculat que hauria de caminar ben bé unes dues hores i mitja fins arribar a la Sagrada Família i només n’havia caminat una amb una pausa per menjar. Temia que li fallessin les forces i sabia que necessitava trobar alguna font per poder subministrar al seu cos el líquid que li mancava. Caminà pensant en la seva feina, en el seu amic Mohit amb qui anava a fer esport i a sopar divendres al vespre, en la seva mare que estaria molt amoïnada per ell i en la noia que havia conegut feia unes quatre setmanes i a qui li hagués volgut demanar per sortir. Tot allò que pertanyia al seu passat i que ja no podria recuperar perquè s’havia convertit en un perill pel sistema sense voler. Maleí el moment en què no pogué deixar de dissimular les pujades i baixades del seu ànim i encara més l’instant en què començà a comprar il·legalment dosis extra d’elixir. Si hagués sabut controlar el seu humor no hauria perdut la seva vida. Per això ara havia de caminar i caminar i no podia defallir. En alguns moments li semblà que unes llàgrimes rugoses rodolaven sobre les seves galtes pàl·lides. Hauria d’haver estat més astut! Les cames li començaven a fer figa i deduí que probablement ja portava unes dues hores caminant. Però s’havia desorientat i ja era molt tard i estava cansat. No hi havia pràcticament gent pel carrer. Els edificis alts no el deixaven albirar la basílica i no volia avançar en la direcció incorrecta. De cop se li va acudir que potser podria intentar pujar a uns dels fanals del carrer per d’esbrinar on seria la Sagrada Família. Ell sempre havia estat un bon escalador. En veié un i mirà a dreta i esquerra. Al carrer no s’hi veia ningú. Aquella solitud feia basarda però li era favorable. Començà a pujar i se sentí com l’adolescent del passat que havia estat i a qui admiraven tots els companys de l’escola enfilant-se als fanals. Ningú s’ho esperava d’un noi més aviat grassonet com el Sam. I ara, als seus trenta-dos anys, havia perdut tota la grassa i tirava amunt i amunt com si hagués de tornar a demostrar que ell podia arribar lluny. Pujà fins poder veure la clapa il·luminada. Només s’havia desviat lleugerament i allò el va omplir d’un orgull que ell considerà infantil. Era una proesa orientar-se sense dispositiu perquè tothom era depenent d’aquell aparell que li solucionava a un tota la vida. Baixà i amb forces renovades, com si li haguessin promès un premi en acabar una cursa, seguí caminant. Els genolls i els malucs li feien mal i tenia la llengua de drap de seca com estava. Pensava que defalliria però de cop i volta, entre els edificis gegantins i moderns, un oasis del temps aparegué ja no gaire lluny. El Sam veié aquelles cases més baixes, desiguals totes elles i amb una personalitat que havia gosat desafiar el temps i el sistema i que ara reivindicaven el seu dret a existència en una ciutat robotitzada: Era el barri del Mohit i ell s’hi sentia igual que a casa seva. No s’adonà ni de com de ràpidament pogué caminar fins a trobar-se en aquell punt que s’havia mantingut impertèrrit davant els canvis ocasionats pel sistema. Arribaria al seu objectiu! Com en estat d’embriaguesa total, el Sam caminà d’esma fins a la casa on residia el Mohit i quan fou davant de l’edifici arrencà a plorar. Alçà el dit i va prémer el botó de l’intèrfon que comunicava l’exterior amb el pis del Mohit. Quina sort tenir un amic que no vivia en un lloc robotitzat perquè altrament ell, sense el dispositiu, no hagués pogut entrar. En pocs segons una veu dubtosa respongué:
— Qui és?
— El Sam.

La Porta XVIII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet li va indicar que anés a encendre el dispositiu i la Lícia ho va fer. En fer-ho aparegué l’holograma d’un home jove vestit amb una granota blanca.
— Bona tarda senyora Férrer. Sóc el Jonathan, vinc a fer-li unes preguntes més sobre la cerimònia de traspàs. Puc passar?
— Sí, és clar. Doni’m uns segons. No estic visible.— Va fer la Lícia que volia parlar amb el Benet. Va desconnectar el dispositiu i llavors li va dir a ell.
— Són molt inoportuns. I generalment venen dos. M’estranya que ara només vingui ell. No em fa bona espina….
Ell va veure que la Lícia estava amoïnada.
— Saps què? Aniré dalt a alguna habitació i m’amagaré allà.
— Em sembla genial. Ves al bany, és la porta del mig.
El Benet va pujar els esglaons de dos en dos i va obrir la porta del mig per entrar-hi. La va deixar mig oberta per sentir la conversa.
La Lícia va fer asseure a l’agent i llavors el noi li comentà que venia per acabar de demanar-li si tenia algun desig especial.
— Em pensava que el que demanava ja era el màxim.
— Està pràcticament al límit. Però si trobem alguna oferta en el menjar, llavors encara ens sobren uns diners amb els que es pot permetre algun altre caprici…
— L’últim, és clar.
Al Benet no li va passar desapercebut el to burleta de la Lícia. Era un pas en fals perquè havia d’aparentar estar relativament contenta amb el sistema. I ella també se’n va adonar d’immediat. Però el que més preocupava al Benet en aquell instant era que l’agent hagués aparegut sol perquè solien anar en parelles.
— No sé si haurà rebut el missatge de la meva companya. Li enviava un simulació de com quedaria la sala.
— No n’he rebut cap.
— Segur? Ho pot comprovar? La Samantha no falla mai.
— Juraria que no.
— Li fa res que ho verifiquem? — insistí el noi incisivament.
La Lícia revisà els missatges i no en va trobar cap de la Samantha.
— Se’n deu haver oblidat… — va fer el noi amb sorpresa.
La Lícia se’l mirà dubtosa.
— Disculpi. Tinc una set immensa. Em podria oferir un got d’aigua?
— I tant! — va fer la Lícia. — Ara mateix li porto.
Al Benet la conversa li començava a semblar estranya, per això va decidir arriscar-se i treure el cap per la porta. Havia de veure quina cara feia el noi amb molt de compte. No volia que el veiessin perquè llavors hauria d’improvisar una mentida i a ell allò no se li donava gaire bé.
Va tenir temps d’observar com el Jonathan es posava unes ulleres i treia una cosa de la bossa. Llavors va veure com manipulava la taula de centre de la Lícia i el seu dispositiu i com es posava quelcom a la butxaca. Es va treure les ulleres abans que arribés ella.
— Moltíssimes gràcies senyora Férrer, tenia la gola completament seca. Em penso que el dinar avui ha stat un pèl massa salat per mi.
— No hi pateixi! Tots sabem què és patir set.
— He comprovat que la meva companya no li ha pogut enviar la simulació. No sap el greu que em sap haver-la molestada! Ahir la Samantha no es trobava bé però em va dir que aconseguiria enviar-li el missatge.
— Què té la seva companya? — va dir la Lícia preocupada.
— Res de greu. Un refredat fort que li ha fet pujar la febre. Dintre de dos dies es trobarà millor i llavors ja li enviarà i tornarem a passar. En parella. Li volia estalviar la visita perquè se’ns acumula feina però no m’ha sortit bé
— Entenc…
— Senyora Férrer, no la vull molestar més. Em sap molt de greu haver interromput el que estava fent.
— No s’amoïni. No era res d’especial…
El Benet ho va sentir amb claredat i va fer una ganyota. Realment el Jonathan havia estat molt inoportú i ell sí que considerava que havia interromput un moment que prometia arribar a ser íntim.
L’agent s’acomiadà donant la mà a la Lícia i quan aquesta va tancar la porta, el primer que va fer va ser mirar cap a la porta del pis de dalt on s’havia amagat el Benet i aquest li va fer un gest indicant-li que havia de guardar silenci. La Lícia ho va entendre de seguida i quan el Benet va ser a la primera planta del dúplex li va donar instruccions en mímica. S’havia de posar altre cop la jaqueta. La Lícia va anar cap a la taula de centre per agafar el dispositiu però el Benet va fer que no amb el cap. La Lícia estava encuriosida. Ell va indicar amb el cap la porta i la Lícia va entendre que havien de sortir. El Benet va posar el dit als llavis de la Lícia per mostrar-li que encara no volia que parlessin. Quan van ser tres carrers per sota casa de la Lícia el Benet digué:
— T’han manipulat alguna cosa a la taula de centre. També l’he vist tocar el teu dispositiu. Crec que et vigilen per tant ara encara hem d’anar amb més compte que mai.
— Merda!
— O no. Perquè si et vigilen els podem donar una pista falsa però evidentment hem d’estar en contacte amb algú que sàpiga dirigir l’operació.
— La meva filla i el Joel!
— I els seus contactes, sí.
Els dos es van mirar amb complicitat.
— Estic emprenyat saps? — digué el Benet.
— Emprenyat, per què?
— Què vol dir allò de que no estaves fent res especial?
La Lícia hi va caure de seguida.
— Què volies que digues?
— No ho sé. Però el noi ja podria haver arribat cinc minuts més tard perquè ara estaré pensant en el que podia haver passat si no s’hagués activat el teu dispositiu…
La Lícia esclafí a riure. Se sentia com una adolescent i més viva que mai. I a poques setmanes del seu previst final ara estava més prop de la seva filla que abans i a més tornava a tenir papallones a l’estómac. Aquella lluita li estava donant un significat renovat a la seva existència.
El Benet hagués volgut retornar a l’instant de feia una estona a casa la Lícia però el que havia vist era prou greu per haver de deixar de banda els sentiments.
— Per quin motiu creus que t’hauran volgut manipular el mòbil? Saps per què et volen tenir vigilada?
La Lícia sospirà.
— Suposo i espero que el motiu és que han notat la meva reticència cap al sistema. No em vaig controlar prou quan van venir a la primera visita i devien informar-ne a les autoritats. Això és el que vull creure. — De cop la Lícia va quedar blanca.
— Passa res?
— Espero que no m’hagin estat vigilant des de fa gaire temps. Això podria posar en perill la meva filla, el Joel, la xarxa i tots vosaltres al club de lectura.
El Benet reflexionà.
— No crec que faci molt que et segueixen. Altrament ja hi hauria hagut detencions. No perden temps eliminant dissidents.
— Jo penso com tu! I com ho faré ara per advertir l’Eva?
— Ho faré jo si me’n dones el codi quan. Potser els de la xarxa sabran com desactivar l’aparell…
— Si el desactivem llavors sí que sospitaran!
— Hem de confiar en la xarxa. L’Eva i el Joel tenen contactes i potser sabran com funcionen els xips. El que és cert és que de moment no pots mantenir cap conversa comprometedora dins de casa. I el que més em preocupa és que t’hagin pogut posar algun xip al dispositiu perquè llavors ens empaperaran a tots.
— Benet, contacta ara mateix amb l’Eva. Hem de saber què passa.
—Me’n dones el codi?
La Lícia li va dictar i el dispositiu es va connectar. Havien de deixar un missatge ràpid. El Benet va donar el seu dispositiu a la Lícia per tal que digués quelcom a la seva filla.
— Eva. Avui ha tornat un dels agents de traspàs sol. El Benet era a casa i s’ha amagat i ha vist com el noi manipulava la meva taula de centre i el meu dispositiu. No em puc comunicar amb ell lliurement ara.
L’Eva es va connectar a l’instant i la seva veu sonà contundent i resolutiva a l’altra banda.
— Haurem d’estar en contacte a través del Benet. Però de moment no és segur que vagis al club de lectura. Si tens el dispositiu controlat ens trobaran a tots i una reunió tan multitudinària a casa del Benet serà sospitosa. A la propera vetllada et portaré el llibre.
El rostre de la Lícia s’entristí.
— Sé que les vesprades de lectura són genials però de moment hem de veure què passa. A més, potser ens anirà bé que estiguis controlada perquè podem despistar als agents de traspàs i del sistema.
Tu en tot cas hauràs de sortir amb el Benet sempre sense el teu dispositiu. Haureu d’estar en contacte. I tu i jo de moment només tindrem converses trivials…
El Benet hi va caure de seguida. De cop ell també esdevindria protagonista perquè podia portar missatges d’un cantó a l’altre. I per fer-ho hauria de veure la Lícia més sovint, potser cada dia.
— Mare, Benet, escolteu: creieu que podeu representar el paper d’enamorats? És perquè així si vigilen a la mare ningú se sorprendrà que us veieu cada dia.
El Benet es posà lleugerament nerviós. Ell ja estava enamorat però li feia por la resposta de la Lícia.
— Filla, crec que me’n sortiré!
— D’acord. Doncs demà enviaré instruccions al Benet quan arribi al club de lectura. Ja hauré parlat amb el Joel. Si et vigilen tenim una gran oportunitat de despistar-los…
—D’acord! — va fer la Lícia. — Però si necessito parlar amb tu contacto igualment oi?
— Sí. En cap cas han de sospitar que el nostre comportament no és normal.
— Eva. — Digué la Lícia. — T’estimo.
— I jo mare!
Al Benet se li van il·luminar els ulls. Aquella connexió entre mare i filla era fascinant.
— S’està fent tard. — Va fer la Lícia. — Demà tinc un dia dur a la feina.
Van tornar caminant cap a casa seva i quan eren a la porta el Benet va dir:
— Ara comença l’entrenament per fer veure que estem enamorats.
— Perdona?
El Benet va besar a la Lícia i ella li va retornar el petó amb una càlida abraçada. Els dos havien de vigilar què deien perquè ja eren dintre d’una zona on un xip de vigilància rebia el senyal.
— Ha estat una tarda fantàstica! —Digué ella.
— I espero que es repeteixi ben aviat.
— Jo també!
Quan la va veure desaparèixer per la porta va pensar que la vesprada de lectura seria insípida sense la Lícia. Gaudia de la reunió amb aquell grup d’amics però encara en gaudia més quan tenia la impressió que la podia organitzar amb ella. Hauria d’esperar i precisament el que no tenien era temps…

La porta XVII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet i la Lícia havien quedat a la sortida de la feina d’ell perquè a ella li feia gràcia veure la sala de controls d’aquella maquinària impressionant que mantenia neta la ciutat. La central robòtica es trobava dins del que havia estat una nau industrial que l’estat havia volgut conservar al barri de Poblenou. L’indret era un vestigi del passat ple de tecnologia d’última generació i robots per apedaçar a qui el Benet considerava els seus amics. De fet li va comentar a la Lícia que sovint hi havia tingut converses per no sentir-s’hi sol.
El centre s’havia convertit en una planta de reciclatge i els robots hi portaven els “objectes” ja inútils per la societat moderna a “Arda 1”. I com que els llibres, diccionaris i quadres eren obsolets i el sistema els considerava perniciosos, el Benet havia programat els robots per tal que no llencessin aquests objectes a la trituradora. Pels quadres havia trobat compradors igual que pels diccionaris. Els llibres se’ls anava quedant ell. La Lícia es va quedar bocabadada davant la gran sala. Els ordinadors centrals desprenien prou escalfor per tal que l’enorme espai fos prou càlid a pesar de ser com l’interior d’una nau espacial de les que coneixia de les pel·lícules i jocs virtuals. El Benet observà amb avidesa els ulls encuriosits de la Lícia.
—No vols entrar? t’ensenyo com reparo un dels robots.
I la va agafar per la mà i la va dur fins al mig de la sala on hi havia un taulell gegant i tot d’eines. Un robot estava assegut a la taula amb el cap cot.
— Puc veure com treballes?
El Benet va somriure a la Lícia.
— Era una feina que em volia reservar per demà que serà un dia lleuger perquè avui ja ho he acabat gairebé tot…
— Per mi! Fes-ho per mi!
—D’acord. A veure si puc arreglar ara el Marc. Li falla la mecànica de la mà i li cauen les coses.
El Benet va activar el taulell de control manualment. I llavors va prémer un botó que el Marc tenia al clatell.
— Tenen noms de debò?
— No. De fàbrica ens venen amb uns números que els identifiquen. Però jo aquí els reprogramo per tal que responguin a un nom humà. Si ara el crides pels seu número de sèrie i d’identificador et demanarà si és ell.
— Per què els hi poses noms?
— Perquè per mi són éssers individuals. I amb els anys he après que tenen el seu caràcter i tot. Els vam dotar de suficient capacitat per desenvolupar els seus propis pensaments tot i que estan sota el nostre control. Però la seva habilitat per pensar els fa també actuar com a individus. Al Marc per exemple se li espatlla la mà. I com que sap que si se li espatlla ha de venir a reparació i el desconnecto sovint, he observat que només fa la feina amb l’altra mà.
— De veritat? — va dir la Lícia incrèdula.
— Amb la meva feina he descobert que saben que podem prémer un botó i ells deixen de funcionar i pensar i això no els agrada.
— Creus que tenen por? Perquè el comportament del Marc és el d’un nen que s’amaga de quelcom per temor..
— No tinc prou temps per estudiar les seves reaccions. Pensa que he d’assegurar-me que tots funcionen adequadament per portar a terme l reciclatge a tota la ciutat. Sovint m’he de dedicar al reciclatge i les reparacions i res més.
El Marc va aixecar el cap i es va moure. Tot de llums es van encendre de cop i van espantar a la Lícia.
— Bona tarda Marc! Com estàs?
— Bé. — va respondre el robot amb so metàl·lic.
— He observat que el braç i la mà no et funcionen correctament. Vaig a veure què passa.
Uns llums vermells es van encendre al cap del Marc.
— No pateixis Marc! Ho faig per tu. Així podràs fer servir les dues mans a la feina…
Els llums vermells s’encengueren de nou.
— Què volen dir els llums?
— Vol dir que el Marc està activant diverses de les seves funcions alhora.
— Per?
— Jo n’hi dic pensar. Està pensant què vol dir que li hagi de reparar el braç. Després t’explico quelcom.
— Marc no t’inquietis que no et vull pas retirar. Trobarem què falla i buscarem una solució. Em sap greu que hagis d’estar desconnectat massa temps. A mi m’agrada veure’t en actiu!
Altre cop s’encengueren els llums.
I llavors el Benet va agafar una clau anglesa i obrí el braç del Marc. Uns cables prims que semblaven artèries humanes van quedar al descobert. El Benet els anà tocant un per un per comprovar que tots provoquessin un lleuger moviment a la mà del Marc. Però un només funcionava si se’l premia fort.
— Marc, ja ho tenim. Sé quin cable no funciona. Demà miraré si li falta coure o si l’he de canviar tot. Canviar-lo costa molta feina però ho faré.
El cap del Marc estava pràcticament tot de color vermell.
— Ho faré Marc. Et tindré desconnectat fins que calgui però tornaràs a funcionar. No acabaràs sent una deixalla. T’ho prometo!
Altre cop la Lícia va veure que el cap del Mar estava ple de llumetes però no va gosar dir el que pensava que significava allò. Va callar i va veure com el Benet feia de metge i amic al robot. Tot i que el Marc era una màquina però l’escena la va entendrir.
— Marc. Avui estic fent hores extres. Demà tinc bona part del matí lliure per dedicar-me a tu.
Unes llums de color blanc i vermells van il·luminar el cap del Marc.
— T’apago que jo ja estic fora del meu horari i a més he de portar a la noia del meu costat a fer una volta…
La Lícia va haver de somriure. Feia moltíssim temps que ningú no l’anomenava noia. Allò i que el Benet l’hagués agafada de la mà la van fer sentir com una joveneta altre cop.
Els dos van sortir i llavors el Benet li va demanar a la Lícia què li venia de gust fer.
— Acabem de veure un lloc ultramodern. Vols visitar ara el meu pis antiquat ple d’objectes que els teus robots portarien immediatament a reciclatge?
El Benet no podia acabar de creure el que sentia.
— I tant si vull!
Els dos van anar en transportador fins la parada més propera a la casa de la Lícia. Llavors van caminar uns minuts i van travessar un parc. No era el més gran de la ciutat però sens dubte servia de refugi a la majoria dels ciutadans d’aquella zona de la ciutat. Era modern però acollidor.
El Benet hagués volgut gaudir més del parc però casa la Lícia estava just al final d’aquest. Un carreró d’edificis baixos supervivents de l’època anterior la implantació del sistema lluïa el seu aspecte retrògrada amb modèstia i innocència alhora. Aquelles casetes similars romanien ignorants al progrés tecnològic i la remodelació dels espais de la ciutat per fer-los més eficaços, sostenibles i homogeneïtzats. El carreró desafiava el temps i també el sistema. La Lícia va treure les claus de casa seva i va obrir amb aquell sistema anacrònic que al Benet li va fer venir bons records. Just entrar ella va encendre els llums també prement uns interruptors que el Benet ja havia oblidat. Els únics als que estava acostumat eren els de la sala de controls de la nau de reciclatge on treballava. A les cases tot s’activava a través del dispositiu. Una modernitat que de vegades no era gaire pràctica perquè si s’espatllava el dispositiu s’havia de deixar tot penjat i esperar que arribés el tècnic. Per sort hi havia a cada llar un botó d’emergència per connectar amb el servei d’emergència. Al Benet li espurnejaven els ulls en veure aquella tecnologia retrògrada però que en molts casos era molt més pràctica que l’actual. Tanta automatització acabaria per fallar i les persones ja havien perdut la capacitat de trobar solucions. Van deixar les jaquetes a l’entrada i llavors la Lícia va dir-li al Benet que s’assegués al sofà i li demanà què volia beure.
— Un cafè. Sol i sense sucre si pot ser.
La Lícia va anar a preparar-lo a la cuina i va tornar amb un cafè pel Benet i un suc de taronja per ella. El Benet es va fixar en els quadres de les parets i li va demanar a la Lícia d’on els havia tret.
— Al Quim li encantaven els quadres i quan la gent es va començar a aficionar a projectar imatges a la paret i s’anaven trobant pintures i litografies pel carrer ell les va anar guardant. A mi em van agradar de seguida i els vam anar penjant per les parets. El nostre somni era aconseguir llibres per tenir una petita biblioteca…
— Llavors ja no era fàcil aconseguir llibres. L’art es considerava subversiu però la literatura encara més. Jo tampoc els hagués aconseguit si no tingués la feina que tinc.
El Benet es va fixar en un dels quadres i li demanà a la Lícia si li feia res que se’l mirés de prop. Li havia cridat l’atenció la composició de colors i el motiu. Unes flors que podrien haver estar galàxies i de les que sortien rajos de tots colors que es difonien en el fons. Era bonic de veure.
— M’agrada aquesta pintura. És de les autèntiques, pintades a l’oli. L’artista tenia molta energia, es veu en el predomini del groc. —Va afirmà el Benet com si fos un expert en psicologia.
Es va girar i va veure la Lícia darrere seu amb una rialla encisadora i uns ulls que espurnejaven malícia.
— I què més me’n diries de l’artista?
El Benet se la va quedar mirant. Estava deliciosa i aquella mirada fetillera li va donar una pista.
— Coneixies a l’artista?
— Podríem dir que sí. — Va fer ella enjogassada.
La Lícia ja estava darrere del Benet i va esclafir a riure desarmant al Benet, que va abaixar la guàrdia i la va agafar per la cintura. La Lícia va reaccionar abraçant el Benet.
— L’artista sóc jo babau! Això és un quadre que vaig fer pels meus pares quan celebraven quinze anys de casats! — i va seguir rient.
El Benet no va poder resistir-se. S’hi va acostar per sentir la calidesa dels seus llavis però de cop i volta el dispositiu de la Lícia es va activar sobre la taula de davant del sofà. Ella, que no estava acostumada a rebre cap missatge que no fos de la seva filla a aquelles hores es va alarmar i el Benet va llegir la intranquil·litat de la Lícia a la seva mirada.
— L’engegués?
— Sí. Ara mateix. Ho sento, però és que normalment només l’Eva contacta amb mi a aquestes hores. He acostumat els amics i amigues a que necessito les hores del vespre per mi…

 

La Porta XVI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’assistent quatre estava acabant de posar la barreja al tub d’assaig. El líquid tenia un color groguenc desagradable que caldria dissimular amb un colorant potent. Havien rebut una visita del supervisor en cap dels laboratoris de l’elixir i havien passat per una reunió d’urgència de més de vuit hores en les que havien participat equips d’altres indrets d’Arda 1. S’havia activat el sistema d’alerta perquè havien augmentat els casos de resistència a l’elixir. Ciutadans de diversos indrets de la ciutat i condicions diferents començaven a experimentar emocions que volien controlar i les dosis recomanades de l’elixir no els feien efecte. Durant l’eterna reunió havia quedat claríssim que el problema era global. El cos humà estava desenvolupant la capacitat d’alterar la seva bioquímica per tal de tornar a sentir aquelles emocions que precisament es consideraven nocives: la tristor, la ràbia, la por. Totes elles havien estat eradicades de manera efectiva durant anys i allò mantenia als ciutadans suficientment contents per adaptar-se al sistema. Suprimir les emocions havia estat la millor manera d’acabar amb el patiment humà i aconseguir un món sostenible amb habitants que treballaven per un bé comú: el progrés del sistema. Si ara els habitants d’Arda 1 tornaven a sentir emocions negatives l’equilibri del planeta i les institucions estava en perill. Des del punt de vista de l’evolució les emocions havien estat útils per assegurar la supervivència de l’espècie. Però en un planeta superpoblat ja no eren necessàries i s’havien de substituir per estímuls controlables que produïssin un estat de felicitat instantani però de curt termini. Era molt pràctic pels humans eliminar sentiments del repertori de sensacions dels humans perquè ara tot funcionava millor. I per això durant la reunió d’emergència es va parlar del perill de la pèrdua d’efecte de l’elixir. Es va demanar a diferents equips científics que treballessin diferents aspectes per tal d’arribar a resultats palpables en menys de dos mesos. El comitè d’emergència d’Arda 1 havia calculat que l’increment dels casos de resistència a l’elixir podria tenir conseqüències devastadores pel sistema sencer. L’equip científic 194 s’havia d’encarregar de produir un canvi en l’elixir per fer-lo altre cop efectiu. Hi havia uns altres cinquanta equips treballant en el mateix i per això els calia ser l’equip que primer trobés la solució. Si ho feien, a tots els membres se’ls permetria allargar la seva vida durant deu anys més.
El cap d’equip 194 estava examinant el líquid quan la seva ajudant li digué:
—Hem augmentat la dopamina i la serotonina de la composició. Però òbviament l’efecte secundari serà que el consumidor en necessitarà més molt més ràpidament i es convertirà en un addicte en perill.
— Entenc que aquesta és només una solució passatgera i pels que estan desenvolupant resistència. Per trobar una solució a llarg termini caldrà que els equips encarregats d’esbrinar per quin motiu l’elixir deixa de fer efecte a algunes persones, tinguin èxit en la seva recerca. A més ara el que ens cal és comprovar si l’elixir funciona tal i com l’hem reformulat.
— Com podrem comprovar el seu efecte?
— Hem de provar-lo.
— Les rates semblen sobre- estimulades però fins ara només n’han mort dues de les quatre amb les que hem experimentat.
— Berta, quan dic fer un assaig clínic no em refereixo a les rates. Hem de provar l’elixir en humans.
La Berta va fer cara d’espantada.
— Però no sabem si als humans els pot passar també el mateix… vull dir , si es poden morir…
El Robert va posar mala cara. A ell tampoc li agradava aquella part de la seva feina però era absolutament imprescindible i encara que les experiments costessin algun sacrifici, s’havien de fer.
— Si això funciona, ni que sigui per tenir als resistents controlats, ja haurem guanyat temps. I els altres equips trobaran el motiu pel qual l’elixir no els funciona i llavors ja trobarem una nova formula que no sigui perillosa.
La Berta entenia el que deia el Robert però no li agradava el que suposava.
— Berta, el resistents estan a la seva cambra oi?
— Sí.
— Ha dinat?
— Sí, és clar. Els resistents no són presos, Robert. Estan només sota estudi i procurem que els agents no els molestin ni els monitoritzin.
— Això està bé. Podries portar-ne un?
— Quin?
— Un de jove a poder ser. Tindrà el cor més fort per si la sobredosi de dopamina i serotonina és massa potent.
—Hem comprovat les constants i hem sotmès els resistents a una prova d’esforç.
— D’acord. Llavors porta’n un o una que hagi passat tots els tests.
La Berta es va mig emprenyar. Havia de ser ella qui decidís qui havia de rebre la dosis experimental? Ho deixaria a la sort. Va cridar els seus companys i els va portar a la sala habilitada per prendre cafè. Aleatòriament va donar uns números diferents als de les cambres dels resistents per tal que la votació fos neutral. Llavors va demanar que cadascú escrivís un número del 1 al 15 al dispositiu. Si algun es repetia aquell seria l’escollit. Va explicar als seus companys l motiu del que demanava i ho van entendre. Ningú volia triar cap dels que estaven reclusos a les cambres des de feia dies, perquè a tots els sabia greu. A més eren conscients que l’experiment podria tenir conseqüències sobre la salut dels resistents a l’elixir. Finalment tots van apuntar un número i va resultar ser el quinze. La Berta va mirar el seu dispositiu i va dir en veu alta:
— Porteu el Sam de la cambra vuit. A ell li donaren l’elixir…
Tots van abaixar el cap. L’experimentació amb humans era horripilant.
Van portar al Sam al laboratori i el van fer seure. El noi estava molt més serè del que es podia esperar en una situació com la seva perquè quan el sistema retirava una persona, aquesta ja desapareixia per sempre. No era cap misteri.
La Berta va ser la encarregada de portar a terme el protocol. Li va demanar al Sam com es trobava i si estava nerviós. El noi va dir que nerviós sí però que per la resta no sentia cap molèstia.
— Sam, et volem ajudar i potser tu també ens pots ajudar a nosaltres.
El noi va mirar incrèdul a la Berta mentre intentava cercar una sortida d’emergència d’aquell espai. Tot semblava però hermètic.
— Hem estat treballant en una variació de l’elixir per la gent com tu a qui ja no li fa efecte. Així no hauran de cercar dosi extra al mercat negre…
El Sam va fitar la noia als ulls. Estava claríssim que havia de fer de conillet d’Índies.
— Jo poso el meu cos per un experiment i m’arrisco i vosaltres feu un favor al sistema. I com que jo ja estic condemnat tampoc cal donar-me res a canvi…
La Berta es va començar a sentir incòmoda.
— Nosaltres no sabem del cert què passa amb els detinguts.
El Sam es mantenia completament impertèrrit. Probablement aquella manca de reaccions també era un efecte secundari de la falta d’elixir. Havien tingut el Sam sense donar-li cap dosi durant uns dies i el seu organisme s’havia alentit.
— I tampoc no m’hi puc negar entens perquè em teniu aquí tancat i negar-me m’escurçarà el que em queda…
La Berta no sabia què respondre perquè tot eren només llegendes urbanes. Ningú sabia res del cert.
— Ens vols ajudar? — va preguntar la Berta amb el to més neutral que va trobar.
Després d’uns dies d’angoixa i taquicàrdies el Sam havia aconseguit començar a pensar que no prendre d’elixir era el millor que li havia passat els darrers anys. Llàstima que ho feia de manera involuntària i a més no li quedava temps per assaborir què volia dir seguir sense prendre l’elixir.
— Puc dir no?
La Berta el va mirar amb comprensió i sospirà.
— Pots. Però eres el millor exemplar. La resta de resistents són o molt grans o els hi hem detectat algun problema de salut que ens fa témer que potser no aguantarien la dosis bé….
— Què en trec jo de dir que sí?
— Què desitjaries a canvi?
— Una habitació amb llum natural. No demano res més.
La Berta li digué al Sam que s’esperés un moment i consultà amb el Robert la petició del noi. Uns minuts després li digué que s’organitzaria una cambra pel noi en un altre edifici i que si s’avenia a prendre aquella dosi d’elixir el transportarien a un altre lloc. Tanmateix hauria d’anar i tornar cada dia en vehicle privat al laboratori perquè se li havien de fer unes proves. El Sam veié una oportunitat de sortir d’aquella cofurna on l’havien empresonat. Havia de guanyar-se la confiança de la gent del laboratori i al mateix temps mantenir el cap clar. Rumià un moment i digué.
— D’acord! Em sembla bé.
El Robert i Berta van portar-li al Sam un got amb el nou elixir.
— El gust encara no l’hem encertat del tot. — Va dir el Robert disculpant-se.
— El color tampoc! — va fer el Sam queixós. — Aquest líquid sembla orina pura.
— Esperem que el gust compensi. Encara no el podràs assaborir però certament no serà dolent de prendre… — digué la Berta.
El Sam va agafar el got i va fer el primer glop. Quelcom en ell es regirava en aquell moment. Hagués desitjat no haver de drogar-se més però fer-ho era la única possibilitat que tenia per intentar escapar.
A mida que anava bevent el seu cervell s’enterbolia i la seva llengua es tornava de cartró. El beuratge amb gust a llimona li provocà una sensació d’eufòria immediata i la seva ment s’activà. Definitivament sabria aprofitar l’oportunitat perquè tampoc tenia res a perdre.

 

 

La Porta XV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

 

L’Eva havia quedat amb sa mare a la sortida de la feina. L’estava esperant tota contenta perquè volia demanar-li que li semblava la idea de presentar el Joel al club de lectura i es va adonar que somreia quan un noi que passava pel carrer se la va mirar amb interès i li va picar l’ullet. Llavors pensà que potser havia de fer una cara més neutra perquè no volia que la gent pensés que s’havia pres una dosi extra d’elixir. No hi havia gaires ciutadans naturalment contents en el món que li havia tocat viure. Ni tampoc és clar, naturalment infeliços.
Per no despertar sospites l’Eva va intenta posar una expressió facial més neutra. I de cop va veure sortir a sa mare de l’edifici amb un rostre que clarament no denotava alegria en absolut però que canvià en veure l’Eva.
— Què aviat que has arribat! Pensava que t’hauria d’esperar jo!
— He tingut torn de nit per això he pogut venir tan puntual. — Se la mirà bé.— Mare fas mala cara. Què passa?
— Eva! No vull espatllar una tarda meravellosa en què tenim temps per les dues. No veus que ara d’això ja no ens en queda gaire?
L’Eva sospirà perquè el que havia dit sa mare era una veritat com un temple. Però tot i així la volia sense cortines que amaguessin la veritat.
— Mare, què et passa? Estàs amoïnada pel traspàs?
— No. De fet això ha deixat d’amoïnar-me. Ahir vaig contractar un paquet que ho inclou tot pel preu que cobreix el sistema i que em va deixar bocabadada. Però òbviament sense prendre l’elixir m’he de demanar un cop i un altre com és que el sistema es gastà tantíssims diners en la nostra mort.
— I en dosis extra d’elixir. És una manera de no deixar-nos pensar. Una mena d’orgia de tot allò que normalment no podem tenir: menjar, beguda, companyia nombrosa i una dosi extra de l’elixir pel que fa el traspàs. Per emboirar-lo suficientment i que marxi feliç després d’una vida de feina i de mantenir-se dintre del sistema.
— Vaig anar a donar una volta amb el Benet després que vinguessin els agents saps? Necessitava algú prop que tingués el cap clar.
— Jo també li hagués tingut! Saps que no prenc l’elixir! — l’Eva va mirar a la seva mare i amb un somriure encisador li digué— Però entenc que el volguessis veure a ell. És un paio molt interessant! Tant com el Joel!
La Lícia va mirar a la seva filla atentament. L’Eva en portava alguna de cap.
— Què em vos dir?
— Mira, doncs resulta que fa poc he esbrinat quelcom del Joel que ni jo sabia. I crec que t’alegrarà moltíssim saber-ho!
Les dues es van aturar un moment al carrer.
— Eva canta que no aguanto les intrigues!
La noia va agafar la mà de sa mare i la va mirar als ulls.
— Mare! El Joel també treballa per la resistència!
La Lícia va fer una gran rialla i abraçà a l’Eva.
— No saps com de contenta em fas! Hagués patit molt sabent que ell no sap res de la teva dedicació secreta. Hagués posat la vostra relació en perill!
— El seu treball és molt més important que el meu penso. Ell domina altres idiomes que no són l’anglès i està en contacte amb més gent que jo. Plegats podem lluitar per un objectiu comú!
Un pensament negre enterbolí la mirada de la Lícia, que havia estat espurnejant durant uns minuts.
— Què passa?
La Lícia sospirà.
— Saps que la vostra dedicació demanarà sacrificis. I potser haureu de triar viure més però sense fills.
L’Eva la mirà amb tendresa i respongué.
— Ho sabem. Ho sabem tots dos i som conscients que necessitarem temps. I també que hi haurà molts sacrificis i que molta gent caurà, fins i tot nosaltres. Però cal restablir la llibertat. I qui sap? Potser arriba quan encara hi som a temps…
El primer impuls de la Lícia va ser dir a la seva filla que no s’havia de fer il.lusions però es mossegà la llengua. Ella era a setmanes del traspàs i una estranya esperança la feia creure que el moment no arribaria. Què hagués estat de la humanitat si no hagués cregut mai en l’impossible? L’Eva tenia el Joel i junts farien coses meravelloses però també es podien perdre l’una a l’altre com ell havia perdut el seu company.
— Però i si us descobreixen? O a un dels dos?
— Prefereixo patir i estar amb una persona en què puc confiar que no patir però haver d’amagar la veritat. La dissidència és perillosa pel sistema i tu ho saps. Ens van vigilar durant anys! Però és una obligació moral.
La Lícia va acaronar la cara de la seva filla. Ella i el seu marit van saber donar-li l’empenta i el coratge necessaris per no prendre l’elixir.
— Mare! Sé que tens poc temps però m’agradaria que coneguessis el Joel. Està mort de ganes de veure’t! Pensa que vol saber com seré a la teva edat!
La Lícia va esclafir a riure i respongué.
— Entenc que hagis tingut els teus dubtes en presentar-me’l. A mi se’m deu notar de seguida que em desvio de la norma… però ara que saps que ell és dels nostres com més aviat me’l presentis millor!
— Havia pensat presentar-vos el Joel a la vesprada de lectura. Et sembla que el Benet hi estarà d’acord?
— Ara mateix li demano! — Va fer ella que es connectà al dispositiu immediatament.
El Benet va respondre de seguida al missatge i hi va estar d’acord. Van quedar a l’hora usual l’endemà i la Lícia i l’Eva van gaudir de la companyia durant dues llargues hores.
Aquella nit la Lícia no tornà a utilitzar el dispositiu. Estava massa amoïnada endreçant coses que volia deixar per la seva filla i fent hologrames de les que tenia per casa i es volia vendre. Hauria d’haver-ho fet fa molt temps però la galvana va poder més que el seu esperit de reciclatge. Havia anat acumulant coses que no feia servir des de que havia perdut el Quim. Aquella nit quan anà a dormir, el Jonathan monitoritzà els senyals que havia rebut quan ella era a casa amb incredulitat. Aquella dona no es comunicava amb ningú, ni havia utilitzat cap joc virtual. Allò era completament anormal. Si seguia sense rebre cap senyal la Samantha i ell haurien d’anar a fer-li una visita un altre cop per assegurar-se que el dispositiu funcionava correctament. Apagà el llum de la làmpada de la tauleta de nit intrigat per la possibilitat de que aquell xip de monitorització estigués fallant. O potser l’havien trobat?
A dos quarts de set de l’endemà la primera convidada arribà a la cita del club de lectura. Era la Lícia, que havia portat una bossa plena de menjar per servir durant la sessió.
— No calia! Això costa moltes unitats d’energia!
— Benet! Oblides que jo ja dintre de poc no en gastaré cap ni una!
El comentari era una fuetada salvatge que ferí el Benet. Havia de despertar a la realitat: La Lícia ja no estaria entre ells durant gaire més temps.
Els dos van parlar dels dos agents i de la segona visita, de la seva jornada laboral i de com de feliç havia fet l’Eva a la Lícia volent-li presentar el seu xicot. Ara, més que mai, desitjava conèixer-lo perquè sabia que era també un dissident.
— Patiran! — va fer ell.
— També vam patir jo i el Quim però teníem quelcom que ens unia i era un llaç molt fort. Molt més encara perquè anàvem els dos contra corrent i això feia que no em sentís sola. No hagués pogut confiar en una persona que no hagués estat en contra del sistema. Sempre hi hauria hagut un espai en mi que hagués hagut de mantenir en secret i no m’hagués sentit còmoda. Estic convençuda que per l’Eva és el mateix. Té un caràcter similar al meu i necessita un home semblant al meu.
Una sensació de malestar va enterbolir aquells instants màgics amb la Lícia. Ella sempre pensaria en el Quim i probablement ja no hi hauria lloc per cap altre home. Era un pensament irracional, estúpid i enormement egoista perquè malauradament ell ja no tenia gaire temps per conquerí el cor d’aquella dona fascinant. Però tot i així el Benet sentí una ràbia inexplicable contra el Quim.
El seu dispositiu s’anà connectant i tots anaven arribant puntuals, saludaven i agafaven el llibre per seguir amb la lectura on l’havien deixada. La Lícia, a qui en Benet havia permés que s’endugués un llibre a casa seva, l’ havia acabat la nit anterior, i va anar doncs a la biblioteca per agafar-ne un altre. L’Elena va presentar-se acompanyada de la Raquel i de seguida va demanar on era l’Eva. Les dues noies s’havien caigut bé. La Lícia li respongué que aquell vespre els visitaria acompanyada del seu xicot.
— És segur que vingui tanta gent al club? — Va fer el Mohit alarmat. –
— Has d’estar ben tranquil Mohit! El xicot de la meva filla és tant o més antisistema que tots nosaltres! — va fer la Lícia fent l’ullet.
Tots estaven ja prou encuriosits i la jove parella no va trigar en aparèixer. Portaven tres ampolles de vi clandestí per celebrar aquella solemne ocasió: L’Eva va presentar al Joel com a la seva parella i ho va fer des de la certesa que ell era un dels seus. El grup va llegir prop d’una hora i mitja i sense voler es va començar un debat sobre els llibres que estaven llegint. Llavors la Lícia va fer un senyal al Benet per anar a la cuina a preparar la vianda i l’Eva i el Joel van anar-hi també per obrir les ampolles. El Joel va tenir la sensació que allò era una autèntica festa. Com la que els seus pares havien pogut celebrar sense de restriccions. El menjar i la beguda va anar animant el grup fins que el dispositiu del Joel es va connectar. Rebé un missatge i la seva cara canvià completament.
— Passa res Joel? — va dir l’Eva.
— M’informen que hi ha hagut vint desapareguts més durant els darrers dos dies només a la nostra ciutat. Demà establiré contacte amb els meus informants per saber si també està passant el mateix a altres llocs.
— Jo també demanaré als meus si en saben res. Són moltes desaparicions oi?
— Moltes sí. I això vol dir que al sistema li costarà amagar el que està passant…. potser el Sam no estarà del tot sol. —Va dir el Joel mirant al Mohit.
S’havia fet molt tard perquè havien estat conversant durant molta estona tots plegats. Agafar el transport a aquelles hores estaria monitoritzat i a ningú li feia il·lusió ser el centre d’atenció de la càmera d’un vagó buit. Podrien llogar un mini-bus a aquelles hores?
— Sé que això no és gaire còmode però el que us puc oferir és que passeu la nit aquí. Tinc suficients mantes per tal que us pugueu estirar al terra i demà al matí hi haurà dutxa i cafè per tots si matinem prou. És el més semblant als campaments d’estiu dels que em parlaven els meus pares quan era petit…
Es van mirar els uns als altres. La majoria d’ells no havia passat mai la nit en un espai que no era el que estava estricament enregistrat a les màquines de l’administració i allò de dormir al terra i matinar per anar a la feina era definitivament una aventura que en una altra època s’hauria considerat infantil, però que ara era molt adulta. Tots van decidir apuntar-se a l’experiència. La Raquel perquè li agradava la proximitat a l’Elena, la noia que havia vist créixer i a la que havia de protegir. La Lícia perquè volia estar a casa del Benet. El Mohit i la Jasmina perquè era una oportunitat per dormir un prop de l’altre en un escenari irrepetible, el Benet i la Lícia perquè se sentien líders d’una petita revolució casolana i el Joel i l’Eva perquè no haguessin pogut mai pagar amb unitats d’energia una cerimònia de compromís més íntima i real. Aquella nit tots van dormir amb l’emoció que suposava fer una cosa prohibida.
Però a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava alarmat la manca de senyal del xip que havien col·locat a la taula de la Lícia. Com li explicaria ara a la Samantha que el xip no estava funcionant? Quedaria com un absolut inepte? Ja podia pensar quina excusa li donaria a la noia per tornar per casa de la senyora Ferrer, perquè segur que a la seva companya no li faria gaire gràcia…

La porta (XIV)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Jonathan anava darrera la Samantha que semblava voler entrenar-se per una marató perquè no la podia encalçar. Havia intentat saludar-la aquell matí però ella havia respost amb un to sec. Era obvi que no calia ni disculpar-se per la situació en què l’havia posada a ella. Probablement ella trauria les urpes que el Jonathan intuïa que tenia ben amagades. Havien d’agafar el transport comunitari subterrani i va estar a punt de perdre-la perquè la Samantha va baixar les escales automàtiques tot saltant els esglaons i per poc les portes del vagó on anava ella es van tancar sense que el Jonathan hi pogués entrar. Però va aconseguir que li quedés mig cos dintre i els sensors de la porta es van obrir. Allò era un senyal clar del disgust de la noia. A partir d’aquell moment la Samantha estava més lluny del que havia estat mai d’ell. No va trobar un lloc per seure i ella restà dreta al costat de la porta. Tragué el seu dispositiu de la butxaca i es va posar a respondre missatges dels seus amics.
— Samantha, escolta, jo no volia que anés així. No tenia ni idea que et farien vigilar-la a ella tan de prop. Aquesta feina extra no et tocava a tu.

Ella mirà al seu dispositiu i seguí responent els missatges. Volia castigar-lo amb el seu silenci.
— No pots seguir en silenci. Treballem plegats!
Ella aixecà els seus ulls i li va clavar una mirada d’odi que al Jonathan li va trencar el cor. Potser ja no la podria recuperar mai. O encara pitjor, mai ja no tindria una oportunitat amb ella perquè ella se n’apartaria ara.
— Tenia el contacte d’algú de confiança. Esperava que la denúncia ens proporcionés un ascens ràpid.
Tot mirant el seu dispositiu la Samantha respongué:
— Doncs ara tinc el plaer de tenir feina extra per culpa teva!
El Jonathan havia de respondre amb rapidesa perquè sabia que la Samantha podia romandre callada durant no només la resta de la jornada laboral, sinó els mesos posteriors. Tenia les coses clares i era resolutiva.
— Me’n encarregaré jo de la vigilància exhaustiva! Tu continua amb la teva vida. Només et demanaré que em deixis acompanyar-te a parlar amb l’agent quan et calgui presentar l’informe. No vull que hi vagis tota sola.
Sense apartar la mirada del seu dispositiu la Samatha respongué:
— Perfecte doncs. Col·loquem el dispositiu de vigilància a casa de l’Alicia avui, però tu t’encarregues de monitoritzar-la
— Ho faré. — Respongué el Jonathan que desitjava no perdre la Samantha per res.
Esperava que després de l’oferta ella voldria parlar altre cop amb ell però no fou així. Quan van arribar al carrer, la Samantha seguí caminant veloç i ell tenia prou feina per anar-li al darrere. Just uns metres abans d’arribar a la casa ella demanà:
—Has pensat com podríem fer-ho per col·locar-li el xip al dispositiu? O si vols posar-lo a casa seva?
El Jonathan tenia ara por de semblar un marrec desvalgut perquè no tenia cap pla pensat. De fet la única cosa que havia estat ocupant els seus pensaments havia estat què podia fer per recuperar la confiança de la Samantha. No volia ni saber quina cara devia estar posant en aquell moment perquè de ben segur no era la d’una persona intel·ligent. Al seu rostre aparegué un interrogant. Sentí els ulls de la noia sotjant-lo i notà una calrada que de ben segur li encenia les galtes.
— Bé. Ja veig que no. — Va fer ella en to sorneta.
Estava quedant com un autèntic idiota i allò no li agradava genH. havia d’inventar quelcom.
— Quan arribem a casa de l’Alicia demanem el de sempre. Si podem passar per parlar del traspàs. La fem seure al sofà on mostrem amb el simulador totes les versions estàndard i demanem si no s’ho ha repensat.
— O sigui. El programa estàndard.
— Exacte. — Digué ell tot pensant com seguir.— En un moment determinat tu t’has de trobar malament.
— Jo? Per què jo?
— Per la regla. Perquè t’ha baixat la regla. Una indirecta discreta l’entendrà i no et pot pas negar anar al bany. Llavors potser t’hi acompanyarà. Si ho fa, jo tindré temps de posar el xip al seu dispositiu. Altrament tu en poses un a algun punt de la casa. Són molt potents i segueixen el rastre del dispositiu a cinquanta metres.
— Tenim dos xips?
— Sí. — Va dir ell amb veu triomfant.— Si més no allò sí que li havia sortit rodó.
Esperava una reacció verbal de la Samantha però ella només estengué el palmell de la mà per tal que el Jonathan hi posés el xip. Ella no n’havia vist mai cap.
— Està aquí dins. En el moment en que el treguis de l’embolcall s’encendrà un llum petit que romandrà encès fins que l’hagis posat en alguna superfície plana. Llavors s’apaga i es torna pràcticament imperceptible.
La Samantha mirava amb incredulitat el Jonathan. Tan petit eraallò que no es veuria? Llavors ell li va allargar una lent.
— T’has de posar això per veure’l ampliat. És realment imperceptible.
La Samantha respirà tranquil.la. El pla no era molt elaborat però podia sortir bé. I ella ja no tindria més feina perquè el Jonathan s’encarregaria de la monitorització de l’Alicia. Hagué de fer un esforç per no somriure. Amb una mica de sort ella s’emportaria els mèrits sense haver de fer gran cosa. No li havia pas passat desapercebut com la mirava l’agent el dia que van anar a informar-lo del comportament de la dona. Potser encara podria fer mèrits sense fer la feina bruta. Una cosa era preparar cerimònies de traspàs pels atrafegats o aquells que no volien gastar unitats d’energia. Una altra de ben diferent haver d’espiar a la gent i avorrir-se mortalment sabent-ho tot de la vida privada dels altres. Amb el pla del Jonathan en ment la Samantha va assentir.
Ja eren prop l’edifici on vivia la Lícia. A la llum de mitja tarda els semblava un lloc tret d’alguna pel·lícula d’època. Van mirar-se l’un a l’altre per dir-se que havien de semblar dos companys de feina ben avinguts que volien el millor per la seva clienta. Res més. La Samantha va accionar el timbre antiquat de l’intercomunicador. No van haver d’esperar gaire perquè la Lícia era a casa. Havien tingut sort perquè a aquella hora era probable que tingués alguna activitat després de la feina. Per això generalment feien aquella mena de visites al vespre. La Lícia els obrí la porta i posà cara de sorpresa. Ells la observaren i després, com si ho haguessin estat assajant repetides vegades van somriure en estèreo. Semblaven robots programats.
— Bona tarda senyora Ferrer! — digué el Jonathan. — Hem vingut per veure si li podem oferir un parell més d’opcions pel traspàs.
La Lícia hagués volgut tancar-los la porta als nassos però sabia que era perillós. A més no volia despertar cap sospita ara que tenia una missió pels darrers mesos. Va fer el cor fort i els va deixar passar, com havia fet la primera vegada.
— Passin. Anava a fer-me un cafè, en volen un?
— Jo li agrairia molt! — va dir la Samatha que havia fet tres hores d’esport i estava massa cansada per la quantitat de visites que tenien programades.
La Lícia els va fer passar i va els va oferir el sofà com la darrera vegada i va anar a la cuina. Molt ràpidament el Jonathan i la Samatha van mirar l’habitació per veure si hi veien el dispositiu. Potser el tindria a algun altre lloc. El Jonathan va dir:
— Hem d’actuar ràpidament, no podem perdre temps. Col·loquem-lo en algun lloc de per aquí.
Però no van tenir temps de desembolcallar el xip perquè la Lícia ja portava dos cafès.
— A vostè no li he demanat què vol. Puc oferir-li res?
— Un got d’aigua si no és molt demanar.
La Lícia es va tornar a aixecar i anà a la cuina. Llavors el Jonathan es posà les ulleres, tragué el xip i el va enganxar a la taula de centre. Aquell xip era capaç d’enregistrar el so del que passava en aquell pis i rebre senyals del dispositiu de la Lícia en cent metres a la rodona. Quan ella va arribar amb el got d’aigua el Jonathan i la Samantha ja havien fet la feina més difícil.
Tots tres van beure un glop i la Samatha va encetar la conversa incòmoda. Li va dir a la Lícia que tot i que estigués enfeinada ells volien assegurar-se que ella tenia un traspàs digne i que per això havien fet unes combinacions dels efectes de la festa per tal que ella les veiés i en triés la que més li agradava. Finalment aquell era el record que s’enduria abans la porta blanca s’obrís i ella ho deixés tot enrere.
La Lícia estava nerviosa. Només de pensar que havia de marxar en aquell moment de la vida hagués pogut cridar de ràbia. Però va fer el cor fort.
— Quines opcions tenen?
La Samantha li va presentar l’opció que havia triat ella per la Lícia després d’haver estat a casa seva. Era un espai decorat amb parets de colors i una taula central de fusta amb cadires també de fusta pels convidat que volguessin seure. La decoració de l’indret eren plantes enlloc de flors que es disposarien al voltant de la sala i també penjades del sostre amb testos sospesos i aguantats per cordes de les antigues. La llum natural era tènue i l’habitació es decoraria també amb canelobres.
— Això és la versió estàndard? La que menys costa?
— Sí. — Va respondre la Samantha satisfeta.
La cara de la Lícia reflectia sorpresa i la de la Samantha una certa satisfacció. Desitjava que la gent quedés ben contenta en el darrer dia de la seva vida. I sabia com personalitzar les festes finançades pel sistema.
— No està gens malament he de dir! No m’ho havia esperat així. Potser hi ha un detall que em faria il·lusió però no crec que sigui possible…
— Digui! Nosaltres veurem què podem fer! — digué el Jonathan.
— Sempre m’han fascinat les llars de foc. I m’agradaria tenir-ne una prop el darrer dia. I potser un sofà davant de la llar de foc. Per poder seure amb la gent i conversar una mica. Sé que és una idea molt poc habitual i que potser surt del pressupost…
La Samantha reaccionà de seguida.
— Una llar de foc implica una xemeneia. Això no ho podem construir d’un dia per un altre. Però sí que puc aconseguir quatre o cinc calderes que són com llars de foc petites i es poden encendre i fan molt de caliu.
— Doncs jo amb això ja estaria contenta.
— Amb el preu estàndard també pot triar el pastís de postres. El vol de nata, xocolata, crema o cafè?
— Xocolata. No tinc cap amistat a qui no li agradi la xocolata!
— Només li he de demanar que faci una llista de la música que vol i que esculli dels següents plats el que desitja que entri al menú. També hi ha un aperitiu inclòs i ha de triar-lo. — La Samantha li va fer arribar una llista al dispositiu que va sonar immediatament.
— Quant temps tinc per pensar-ho bé?
— Dues setmanes. Com podrà veure molts dels productes que oferim no són fàcils d’aconseguir i per tant els fem portar de ben lluny. Hem de tenir temps d’organitzar-ho tot bé.
La Lícia somrigué. Era obvi que el sistema estava molt interessat en mantenir la gent feliç i fer-los marxar sense gaire resistència. Les cerimònies de traspàs s’havien convertit en els únics esdeveniments on hi havia el menjar i les begudes que la gent hagués volgut assaborir normalment. Però per raons de “sostenibilitat” era impossible. No volia discutir absolutament res perquè havia de semblar dòcil.
— Doncs m’ho penso aquesta setmana i com a molt tard dimarts vinent tenen la meva resposta.
El Jonathan i la Samantha van estar contents amb l’actitud de la Lícia i es van acomiadar. Un cop fora ell digué:
— Genial Samantha! Quedarà contenta amb la cerimònia!
— Sí. I he de dir que avui l’Alicia no em sembla tan reticent com la darrera vegada. Potser ens hem equivocat…
En aquells moments la Lícia engegava el dispositiu per connectar amb el Benet i li envià el següent missatge: «Benet, han vingut a parlar de la meva cerimònia de traspàs. No em trobo gaire bé. Tens temps per anar a fer una volta?» . La Lícia no trigà gens a rebre un «quedem al parc central en mitja hora».
El Jonathan va rebre el senyal de seguida. Connectà el dispositiu i rebé el missatge.
— O potser només estava fingint Samantha! — digué triomfant.
— Dubto que ningú pugui pair bé haver de preparar la cerimònia de traspàs… —va fer la Samantha sense pensar.
— Què dius? — va dir el Jonathan maliciosament.
I en aquells moments la Samantha pensà que la reacció de la Lícia no era anormal, el Jonathan pensà que podria acabar denunciant a la Lícia i que si denunciava també a la Samantha ella estaria a la seva disposició. I a uns metres d’ells la Lícia pensava com podia entabanar als agents i el Benet en canvi, des de l’altra punta de Barcelona, com podia confortar a la Lícia….

La Porta XIII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Restà immòbil a la porta que el Joel havia tancat darrere seu i notà una calrada que li encenia la cara i una fuetada li accelerà el cor altre cop. No podia deixar-lo marxar pensant que ella n’estimava una altre perquè no era veritat. Sortí de casa seva deixant-la oberta però ell no havia baixat per l’escala i probablement li seria difícil encalçar-lo al carrer. Però ho havia de fer perquè havia aprés que no es poden deixar moments com aquell suspesos a l’aire doncs només enverinaven fragments de la vida. Amb totes les forces que li restaven després de la jornada laboral baixà al carrer i mirà en totes direccions. No li va costar veure la figura del Joel avançant lentament en direcció al metro més proper.
— Joel! — va crida l’Eva tan fort com va poder.
El noi era prou lluny com per no escoltar el seu nom si estava distret, però es girà de seguida perquè amb les passes lentes desitjava donar a l’Eva l’oportunitat de fer el que estava fent.
L’Eva va arrencar a córrer darrere el noi que s’havia quedat quiet esperant-la.
— Joel espera! No és el que et penses! Jo no tinc a ningú més, no estic enamorada de ningú ni estic veient a ningú, de veritat.
Els ulls del noi van demostrar alleujament i tendresa alhora però no digué paraula. L’Eva tampoc arrencava la conversa i un silenci molt pesat els va caure a sobre. Li tocava fer el pas a ella.
— No estic veient a ningú i a més m’ha fet molta il·lusió trobar-te a casa meva! Fa temps que desitjo que t’atreveixis a venir per sorpresa!
— Però t’ha sobtat perquè m’has rebut d’una manera molt freda… i a més, no has volgut escoltar el missatge del dispositiu davant meu Eva. És lògic que sospiti que m’amagues quelcom.
La llengua va ser més ràpida que el seu pensament i de cop digué:
— Tu també m’amagues quelcom, oi?
El noi la fità amb mirada incrèdula primer i al cap d’uns segons el seu rostre canvià.
—Què sospites?
L’Eva, prudent com sempre mirà dissimuladament a banda i banda del carrer.
— No podem parlar aquí. No és segur. Anem a casa. Potser hi hauran entrat a robar perquè he deixat la porta oberta però no podia deixar-te marxar així…
— Que has deixat la porta oberta? Ja podem començar a córrer!
Els dos van fer una embranzida formidable i van arribar a l’entrada de l’edifici panteixant. Van pujar fins al cinquè i entraren a casa de l’Eva mirant en totes direccions per si notaven la presència d’algú altre. No semblava que hi hagués ningú. Potser cap dels veïns s’hi havia fixat tot i que tothom vivia pendent de poder denunciar a algú sospitós a les autoritats pels beneficis que comportava. En aquella ocasió els mal intencionats s’havien adormit.
L’Eva va tancar la porta del pis i agafà el Joel de la mà.
— Vull saber què m’amagues Joel. Perquè no ho sé tot de tu, oi?
El noi abaixà els ulls uns instants i després la mirà a ella.
— No et vull posar en perill explicant-ho…
L’Eva emmudir. El cor enfurismat ara volgué aturar-se i notà que se li alentia fruit dels nervis. Tenia por de sentir de boca del Joel que era un agent perquè això els allunyaria als dos definitivament.
— Seiem un moment?
L’Eva digué que sí els dos van posar còmodes al sofà i el Joel agafà a l’Eva per la cintura.
— Eva, jo no sé si has notat que jo de vegades estic extremadament cansat. — La noia digué que sí.— De fet tinc una doble feina podríem dir-ne. — El noi emmudí. — Potser no t’agradarà el que et diré però fa anys que treballo també per una organització anti-sistema per tal d’intentar que deixin de controlar-nos sempre. És una tasca llarga, feixuga, frustrant i molt perillosa.
En aquells moments el Joel llegí la sorpresa a la cara de l’Eva.
— Sé que això et sorprèn… — digué ell. — I no volia dir-t’ho per protegir-te.
L’Eva somrigué i la rialla li il·luminà el rostre enterbolit fins feia uns instants.
— Dons jo també t’he de dir quelcom Joel. — Anuncià. — Ja fa anys que escric articles sobre el sistema, els grups de resistència i la vida a altres indrets del món. Estic en contacte amb ciutadans del cantó oposat de la terra. Espero que la meva feina algun dia obri els ulls a molta gent perquè estic convençuda que ens han robat la llibertat i amb aquesta també la vida.
El Joel l’abraçà i la va estrènyer tan fort que a l’Eva li costava de respirar.
— En quin idioma parles amb “els altres”? — feu ell.
— En anglès. I tu?
— En francès, alemany i rus.
— No sabia que els parlaves?
— Saps que no t’ho podia dir. Era massa perillós. I segueix sent-ho però ara si més no ens podem ajudar mútuament i fins i tot establir contactes en comú…
L’Eva es va disculpar per no haver volgut connectar-se al dispositiu davant ell i llavors li va explicar les trobades del club de lectura i li va parlar del Benet i la seva mare. El noi va fer una mirada trista.
— Què passa? No et sembla bé que ma mare s’il·lusioni amb algú? Això li podria endolcir el temps que li queda.
— Sí! Però m’enfonsa que hagi de marxar precisament ara que torna a haver-hi tanta emoció a la seva vida i m’omple de ràbia perquè ningú hauria de morir pel sistema. És injust!
— Ma mare prefereix arriscar-se per l’organització que permetre que la facin traspassar a la força. I s’ha ofert a ajudar-nos en una missió…
— Eva, has pensat en el Benet? En com quedarà ell quan arribi l’hora?
— Per algun motiu em nego a pensar que ma mare hagi de traspassar. Tinc una estranya idea de que se salvarà.
— Amor! Aquesta idea la tenen molts! I per desgràcia res atura la màquina del sistema.
L’Eva sospirà.
— Hi ha una altra cosa de la que et vull parlar.
El Joel escoltà la narració atentament. Aquell club de lectura havia estat una casualitat magnífica perquè havia reunit gent amb les mateixes inquietuds. Ara caldria però concentrar-se en trobar l’amic del Mohit. El Joel hi va estar d’acord. Era una persona en perill imminent i que els podria proporcionar molta informació.
Encara hi ha una cosa que hem de fer a més de salvar el Mohit.
— I què és?
— Res arriscat. M’agradaria que coneguessis a la meva mare. Li he parlat molt de tu i frisa per conèixer-te.
Aquell era un dels millors moments que havia viscut amb l’Eva fins aquell moment. No podia assaborir tota la alegria perquè senzillament el superava i perquè quedava coberta pel tel de la certesa de que a la Lícia li mancava poc temps fins al traspàs. No obstant, la seva xicota també era dissident i ara podien confiar l’un en l’altre d’una manera que no hagués sospitat mai però que hauria pogut somniar en secret. A més hi havia un altre detall: l’Eva s’havia decidit a donar-li a la seva relació el caràcter oficial que el Joel havia desitjat feia temps que tingués. Aquell vespre van triar aconseguir triar un moment per celebrar-ho. Potser ho farien amb una aparició al club de lectura si el Benet hi estava d’acord. Seria el cercle ideal per donar a conèixer l’home que havia aconseguit entrar definitivament a la vida de l’Eva.

 

La Porta XII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Jasmina i el Mohit havien quedat en un parc d’entreteniment virtual després de la feina i tots dos van arribar puntuals. El somriure de la noia en veure’l a ell va foragitar el cor del Mohit, poc avesat a sensacions fortes a la seva vida. La Jasmina en canvi, a pesar de la seva aparent serenitat amagava una vida interior plena d’anhels i xarbotant d’experiències extres. Sense que ningú se n’adonés havia deixat de prendre l’elixir feia temps i s’havia adonat que el seu món havia esdevingut una pluja d’esdeveniments inquietants i impressions acolorides que necessitava compartir amb algú que tingués també el valor d’infringir les regles. Quan va arribar a la porta de l’espai recreatiu el Mohit feia cara de babau.
— Bona tarda! — va dir ella decidida mentre s’hi acostava per donar-li dos petons a les galtes.
Una calrada de vergonya encengué les galtes fosques del noi perquè per uns moments havia de deixat de pensar en el seu amic Sam i tota la seva atenció va quedar concentrada en la noia. Ja feia temps que s’hi fixava quan anaven en transport pel matí, però el seu rostre impassible no el deixava albirar la fam de viure que havia vist en aquell moment en ella. La visió va desfermar uns pensaments molt poc adequats a la situació i els havia de controlar.
— Tens ganes de jugar una partida contra mi o vols que busquem equip per jugar contra ells?
— De fet Mohit em vindria de gust parlar amb tu i crec que si juguem una partida jo em quedaré amb les ganes de saber més de tu.
El noi es va haver d’empassar la saliva per escurar-se una gola que li semblava un cartró. No havia esperat ser prou interessant per ella.
— Què et ve de gust fer?
La Jasmina va moure els ulls d’un cantó a l’altre pensarosa.
— M’agradaria anar a veure el mar. Fa temps que no hi vaig!
— Doncs en un moment hi serem!
Van agafar el transportador ràpid i van arribar a l’estació més propera a la platja. L’aire era més pesat en aquell indret de la ciutat degut a la humitat apegalosa del mar. Quan van ser davant les onades tímides la Jasmina li digué al Mohit que es migrava per anar a nedar i que l’hivern i la primavera se li feien molt llargs.
Ell no era gaire amant de l’aigua perquè no sabia nedar bé però va decidir en aquell mateix moment que faria un curset accelerat per no fer el ridícul i poder acompanyar-la a ella i ser un escorta digne. Amb els ulls clavats a l’aigua van restar muts durant uns segons. De cop la Jasmina va demanar al Mohit.
— I tu com et trobes?
El noi, que certament estava amb els seus pensaments a un altre lloc, va respondre sense pensar.
— Jo bé! Per què?
Els ulls de la Jasmina van demostrar incredulitat.
— No estàs preocupat pel Sam?
El Mohit va notar que un ganivet roent travessava el seu cor. Era indigne del Sam perquè per unes hores havia aconseguit oblidar-lo.
— M’he passat dues nits sense dormir. Em ve al cap la imatge del darrer holograma que vam veure. Crec que ell necessitava la sobredosis d’elixir per vèncer la por. — El Mohit va abaixar la mirada. — No puc suportar la idea de que si fan amb els rebels el que es diu, jo ja no tornaré a veure al Sam mai més i ell haurà mort tot sol!
La Jasmina va agafar el braç del Mohit.
— No ho diguis això! El teu amic és viu i et necessita! I a més ens cal esbrinar què passa amb aquells a qui no els funciona l’elixir. Quelcom em diu que n’hi ha uns quants.
— I com aconsegueixen vèncer la por?
La Jasmina es va apropar al Mohit tant que al noi li va arribar la seva flaira fresca. Una simfonia de colors li va omplir els sentits mig endormiscats.
— Et puc dir un secret? — Sense esperar resposta ella continuà. — Jo no l’he pres gairebé mai l’elixir. Perquè he descobert que les sensacions que tinc sense ell són molt més intenses que amb ell. I fins i tot estar trista té un gust especial que l’elixir faria desaparèixer de la meva vida. A tu t’agrada prendre l’elixir? — demanà ella agullonada per la curiositat.
— Encara no l’he necessitat!
La Jasmina se’l mirà incrèdula. No havia conegut fins aquell moment ningú que no hagués tastat l’elixir. A l’adolescència per equilibrar la muntanya russa d’emocions, per fer front al traspàs d’algun familiar o conegut, o senzillament per oblidar algun mal d’amors. Tots havien de menester el líquid per no pensar excessivament i caure en un pou. O per no enlairar-se massa tampoc.
— No m’ho puc creure!
— Doncs és ben cert. A casa meva, des de fa quatre generacions, tots hem hagut de lluitar per arribar on som. La jornada laboral dels meus avis al restaurant era de dotze hores al dia i sense cap dia lliure per gaudir amb la família. Eren altres temps i els meus pares, com a fills d’immigrants, van haver de fer un esforç que els locals no havien de fer. I a mi em van inculcar el sentit del treball. Havia d’aconseguir moure’m en l’escala social i m’he dedicat a això i no hi ha hagut lloc per cap altre pensament al meu cervell…
La Jasmina va quedar impressionada i la seva curiositat augmentava per instants. El Mohit seguí.
— I de fet m’he anat permetent participar en activitats “subversives” sense que els nervis m’hagin fet venir ganes de prendre l’elixir. He anat a trobades clandestines amb gent inquieta, he visitat arxius secrets per veure imatges de com era la vida abans de la implantació del sistema, he mirat pel·lícules prohibides… I quan vaig veure el Benet amb aquell llibre el cor em va donar un salt.
— A mi també! Per això havia de parlar amb ell…
Els dos van romandre un moment en silenci però la màgia de la manca de soroll quedà fosa en sentir una música estrident que venia d’una de les guinguetes de la platja. Els dos van decidir continuar caminant.
— Només vaig començar a patir de debò quan vaig adonar-me que el Sam no estava bé. Llavors vaig estar temptat de provar l’elixir… però no ho vaig fer perquè vull tenir el cervell ben clar per actuar correctament. Em cal estar lúcid per ajudar-lo a ell.
— Ets molt valent! — Va fer la Jasmina.
— No m’ho sembla. Senzillament he estat molt ocupat intentant tirar endavant en un sistema on els teus orígens encara poden condicionar-te la vida.
Una brisa fresca va fer venir un calfred a la Jasmina i El Mohit li va oferir la seva jaqueta per tal que la noia no passés fred. Ella va acceptar de grat perquè estava tremolosa i tots dos van decidir prosseguir el seu passeig a la vora del mar en un altre moment d’un dia més xardorós.
A dotze quilòmetres de distància en aquell instant l’Eva arribava a casa seva i llençava la seva bossa— amb dispositiu inclòs— a la cadira de l’entrada del pis. La seva mirada d’escrutini notà de seguida un llum sota una de les portes del pis i l’Eva es posà en estat d’alerta. Se sentia el soroll del que podia ser un dispositiu encès al despatx però aquell aparell diminut no hauria pogut fer tantíssim bruit. Romangué dreta davant la porta per intentar percebre quelcom. La pertorbà la veu del Joel parlant en una llengua que no era l’arcaic anglès que coneixia, però que no era capaç de reconèixer. Un pensament ombrívol enterbolí el seu estat d’ànim: i si el Joel era un agent encobert que intentava esbrinar a què es dedicava l’Eva? Ella estava convençuda que havia estat completament discreta però la xarxa d’agents que treballaven pel sistema era tan potent que n’hi havia un per cada cinquanta ciutadans. Va optar per sortir del pis altre cop i connectar-se al dispositiu per parlar amb el seu xicot. Potser així ell no sospitaria que l’havia enxampat. Un calfred recorregué el seu cos i pensà en sa mare. No estarien vigilades les dues?
Agafà la jaqueta i tornà a sortir de casa. Un cop fora donà un cop d’ull al les finestres properes però no va veure ningú que tragués el cap. Caminà fins a la cantonada més propera i es connectà al dispositiu. L’holograma del Joel aparegué a l’instant.
— Hola Eva! Sóc a casa teva! Espero que no et molesti perquè et volia fer una visita sorpresa! — digué l’holograma somrient.
L’Eva va pensar per un instant que els agents ja les solien fer aquelles coses i el seu cor foragitat va començar a bategar tan fort que se’l sentia a les orelles. Tindria problemes per dissimular la seva torbació. Agafà aire un parell de vegades i es posà la mà al pit. El cor s’havia de calmar perquè altrament la podia delatar. Va esperar uns minuts per asserenar-se i quan es va sentir millor va anar a casa seva, va obrir la porta i va entrar. La porta del despatx era oberta i el Joel estava assegut davant l’escriptori cercant quelcom. En sentir-la es va girar.
— Hola amor! — va dir amb el to de sempre.
— Hola! — va fer l’Eva resolutiva per intentar dissimular els nervis.
— Com ha anat el dia? — digué ell seguint el ritual establert entre els dos.
— No em puc queixar, ha estat un dia llarg però no gaire complicat.
El Joel va apropar-se a ella per agafar-la per la cintura.
— Tu com estàs? I la teva mare?
—+Prou animada tenint en compte les circumstàncies. Segueix tan ocupada que ni tan sols pensa en la cerimònia de traspàs. Però jo ho prefereixo així. — A l’Eva li va venir un calfred que no va poder ocultar.
El Joel ho va percebre i la va abraçar. En fer-ho va notar com s’estremia.
— De debò estàs bé? — demanà ell altre cop.
— Cansada… —i l’Eva va abaixar la vista. En aquell moment només pensava que li hagués volgut presentar el Joel a sa mare. L’home amb qui fins feia poc havia pensat que tindria fills. Però ara ja no ho tenia tan clar.
— Em vols dir què et passa? — Va fer el Joel tot sotjant la mirada desconcertant de la seva xicota.
— ja t’ho he dit. Estic cansada.
En aquell moment el dispositiu de l’Eva es va connectar. No volia rebre el missatge en davant del Joel però quan ell va veure que ella posava el missatge a l’espera va arronsar el nas i a l’Eva aquell gest no li va passar desapercebut.
— No vull que res em molesti quan estic amb tu. — Mentí ella.
—Però podria ser la teva mare…
L’Eva connectà el dispositiu de nou per visualitzar l’usuari que li havia enviat el missatge. Era el Benet.
— No hi pateixis que no és ma mare. Tot va bé.
El Joel va sospirar. Havia analitzat l’Eva suficientment bè per saber que quelcom no acabava de rutllar i el molestava que ella no confiés en ell.
— T’ha disgustat que vingués aquí sense dir-te res, és això?
— No! — va exclamar l’Eva amb sinceritat. — No és això, m’ha agradat que hagis fet el pas!
— Doncs alguna cosa dec haver fet malament perquè et trobo estranya.
De nou el dispositiu donà un senyal.
— Connecta’l que ja marxo. Em penso que no he vingut en bon moment.
El cor de l’Eva es va glaçar en un instant. No volia deixar marxar el Joel. Ans el contrari! El necessitava prop seu i hagués volgut fer-lo còmplice de la seva activitat subversiva però ara havia de desconfiar d’ell.
— Marxo. Crec que venir per sorpresa ha estat un error!
A l’Eva una llàgrima traïdora l’amenaçava d’escapolir-se dels seus ulls.
El Joel avançava amb pas ferm cap a la porta i ella volia llençar-se-li als braços però no es podia arriscar a estimar a un agent. S’hi jugava la vida. I la dels seus companys del club de lectura ara.
—Joel espera! — va exclamar.
I el noi es va girar amb rostre de decepció.
— Eva. Ja fa temps que sospito que hi ha algú altre a la teva vida però no goses dir-m’ho. Per això no has connectat el dispositiu i per això encara no em deixes entrar en segons quins àmbits de la teva vida. No cal que diguis res que ja sé llegir-te la mirada.
Avançà cap a la porta i l’obrí, es quedà dret uns segons com si intentés acomiadar-se d’aquell indret. L’Eva restà immòbil darrere seu mantenint una discussió sense resolució amb ella mateixa. No volia deixar escapar l’home a qui estimava però d’altra banda com podia saber si no era un agent?