La Porta XXVI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Es rentà la cara a la pica d’aquell lavabo impersonal de l’edifici de l’administració. L’ havia considerat fred la primera vegada que hi havia anat amb el Jonathan, però ara li semblava una construcció apta només per empetitir i deshumanitzar a qui hi entrava. Ben segur que havia estat una escola acollidora on hi corrien nens alegres i plens de virior feia només un segle, però en aquells moments era un conjunt de parets que allotjaven individus que eren un número i servien a un sistema controlat per màquines. L’elixir només els feia a tots submisos al sistema. L’amarà un pressentiment que intentà esborrar de la seva ment. Ara no era hora d’amoïnar-se perquè tenia només unes hores per actuar. Baixà les escales d’aquell maleït edifici en què hauria de treballar durant un temps i quan va ser al carrer va arrencar a córrer fins arribar al transbordador. Un cop allí anà a casa seva. Tenia una energia insòlita que l’enardia i la impulsava a fer allò que creia que havia de fer.
Arribà a casa seva i connectà el dispositiu. Pujà fins la sisena planta i entrà a casa seva. Sense saber com, tenia claríssim quines passes havia de seguir perquè les idees li havien anat apareixent de manera espontània durant el seu trajecte. Anà a la seva cambra i agafà roba còmoda que es posava pel temps de lleure. Es va desfer la cua de cavall i es va treure el maquillatge que portava. Es vestí d’una manera informal amb peces que feia anys que no es posava perquè no era l’adequada a l’estatus que havia aconseguit i que en aquells moments li era ben igual ja que havia perdut la seva llibertat. El darrer que faria aquell dia abans de tornar a les oficines centrals seria comunicar-se amb el seu company. Abans havia de fer quelcom més important.
Quan sortí al carrer se sentí com una persona nova. El mareig del matí li va tornar però no suficientment fort per fer-la aturar-se. Va recórrer mitja ciutat i quan ja era prop del seu objectiu s’apercebé que estava a punt d’infringir un dels preceptes de la seva feina i que allò la podia condemnar. Tanmateix ja tenia una condemna que pesava sobre ella. O potser fins i tot dues? Observà de lluny l’edifici on estava ubicada l’oficina on treballava la Lícia. Semblava un lloc alegre. S’hi acostà i activà el seu dispositiu i una veu robòtica li demanà que s’identifiqués. Ella es va presentar com a una coneguda de la Lícia i va demanar poder passar. La porta s’obrí i va entrar. No es podia connectar directament al dispositiu de la Lícia perquè això quedaria enregistrat i per això hagué d’esperar. El robot-recepcionista avisà a la Lícia de l’arribada d’una visita tot i que no esperava. El cor li va fer un salt pensant que ja havia arribat l’hora en què la farien desaparèixer. Avançà lentament fins la recepció que es trobava a l’entrada de l’edifici. Era una zona diàfana amb unes butaques blanques i unes taules rodones del mateix color i plena de plantes que donaven un punt de naturalitat a un ambient que ja de per si era agradable. L’oficina quedava insonoritzada per una porta de vidre emmarcada per una vidriera que anava de pany a pany de paret. L’efecte era fantàstic perquè just davant de la construcció hi havia una zona verda amb bancs, i equipament esportiu per tal que els ciutadans s’hi poguessin anar a relaxar. En una cantonada hi veié una noia rossa vestida de manera molt informal que llegia una de les revistes virtuals de sobre la taula. No la va reconèixer. S’hi acostà i la noia alçà la vista. Aquell rostre fresc i aquella melena indòmita la van confondre però la seva ment encara àgil la va revestir amb la roba d’uniforme en què l’havia vista.
— Samantha? — demanà ella insegura.
— Sí, sóc jo però no vinc en visita oficial i no cal que s’amoïni. Li concediran uns minuts amb mi fora per tal que puguem parlar?
La Lícia s’ho va pensar i digué:
— Sí. Ara aviso a la meva companya que necessito mitja hora. Saben perfectament que ja la recuperaré.
—Perfecte! — digué la Samantha. — L’espero aquí.
La Lícia no trigà ni cinc minuts en justificar la seva absència i quan arribà a la sala la Samantha li indicà:
— Jo deixaré el meu dispositiu aquí i li recomano que vostè també el deixi.
—Trigaré un minut. — Digué la Lícia que es dirigí al penjador on hi havia la seva bossa, hi deixà el dispositiu i tornà a la sala.
La Samantha col·locà el dispositiu desconnectat sobre aquella taula.
— No es preocupi. No me’l prendran. Està desconnectat perquè no vull que em rastregin.
Un cop al parc la Lícia observà la noia que al mateix temps la observava a ella.
— No vinc a parlar-li del traspàs. Jo mateixa em trobo acorralada pel sistema i només tinc unes hores fins a ser part monitoritzada d’ell. L’espien i ara jo formo part de l’equip que l’ha de fer desaparèixer. Però tinc els meus dubtes deguts a una situació personal delicada. — Hi hagué un silenci i prosseguí. — Vostè té bona memòria?
— Sí. Crec que sí. — Digué una Lícia intrigada.
— Li diré un codi del dispositiu il·legal. El sou ens permet aquest capricis als qui treballem amb el sistema, o en el meu cas, treballàvem. Li dic i el memoritza perquè només tenim aquesta possibilitat per comunicar-nos. Parlaré en clau i espero que l’entengui. Vols venir a jugar una partida aquest vespre? Voldrà dir que la desaparició ha de tenir lloc aquell mateix dia.
— D’acord. — Digué la Lícia sense tenir clar si allò era un parany.
— 2438767jardinsdelarosa.bcn
— M’ho repeteix, per favor?
— No té res per escriure?
De cop a la Lícia la tecnologia retrògrada li semblà una meravella. Tragué u bolígraf i paper de la bossa i s’apuntà la referència.
— Probablement seré jo sota les ordres de l’administració que la faci desaparèixer i no em puc permetre posar-la en risc. Li diré quan la volen capturar per si vol arreglar els seus assumptes. És el que puc fer per vostè.
La Lícia li va agafar el braç.
— Moltes gràcies i molta sort. — I la mirà amb gratitud.
La noia s’acomiada amb un somriure empegueït i la Lícia entrà a l’oficina amb un bri d’esperança. Ara tenien un contacte de dintre de l’administració i això els podria ajudar a tots.

 

La Porta XXV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Samantha s’havia llevat amb el peu esquerre perquè havia d’anar a veure l’agent 54 i explicar-li el que el Jonathan havia esbrinat de la Lícia. Estava irritable i qualsevol petit entrebanc la posava de mal humor. La torrada li havia caigut al terra i l’havia feta empipar, més tard aquell matí, el transbordador va tancar les portes davant dels seus nassos després d’una embranzida per agafar-lo i ella se sentí ridícula amb tots els rostres dels passatgers observant com no havia arribat a temps. I en aquells precisos moments caminava per l’ampla avinguda cap a les oficines d’administració tot pensant que ja feia dies que arrossegava un estat de descontentament que no aconseguia dominar amb l’elixir. Potser era perquè s’havia deixat engrescar pel Jonathan amb allò de vigilar a la Lícia i ara era més que obvi que l’agent 54 voldria aprofitar-se de les seves ganes d’ascens i privilegis. Havia de reconèixer que en un primer moment a ella també li semblà bona idea però l’actitud de la Lícia no li havia semblat prou escandalosa per demanar-ne una monitorització, però és clar, el Jonathan volia fer mèrits com fos. Ara li tocaria a ella anar a presentar-li l’informe al bavós de l’agent 54. I total, què era? Que la dona no tenia ganes de fer el seu traspàs? Doncs tampoc era tan estrany no? A la Lícia se la veia jove i amb empenta i per tant era normal que no tingués ganes de fer-lo. No calia esperar que la gent estigués gaire animada els darrers mesos de la seva existència. De fet el cas de la Lícia l’havia fet pensar. Realment era tan poc productiva la gent als cinquanta? Perquè ja portava uns anys a la feina i havia vist molts clients d’aquella edat que semblaven estar en el millor moment de la vida. Potser no tot era tenir la pell llisa i les carns turgents. Potser la ufanor que s’havia anat perdent amb l’edat es compensava amb l’experiència. Com més s’acostava a les oficines centrals, més poques ganes tenia d’entrar-hi. Intentà pensar en quelcom agradable però no se li acudí res. El mal humor l’amarà i es tragué l’ampolla amb l’elixir de la bossa per prendre’n la dosis de l’endemà que necessitava aquell mateix dia. L’efecte immediat es deixà sentir molt menys dels que era usual però li donà prou energia per prémer el botó i activar el dispositiu. L’agent 54 trigà uns minuts en respondre. Quan la Samantha ja pensava que podria tornar a la seva activitat habitual fent visites perquè el paio no responia, de cop s’obrí la porta i el seu dispositiu s’activà tot reproduint el missatge de veu «pugi i segui que l’atendré quan pugui». La Samantha anà al segon pis amb desgana i un pèl emboirada pel glop extra d’elixir. Quan fou davant del despatx el seu dispositiu s’activà de nou. Era el Jonathan que li demanava que la informés de com havia anat la visita quan acabés. Tenia molt poques ganes de fer-li el favor al seu company però no li quedava cap remei. Respirà fons abans d’accionar el dispositiu altre cop. S’obrí la porta i com la primera vegada amb el Jonathan, la Samantha veié una taula força gran i una cadira i s’hi assegué. El silenci i la manca d’activitat la posaven nerviosa però no volia accionar el seu dispositiu per escoltar música o enviar cap missatge perquè sabia que l’estarien monitoritzant a ella molt probablement. No obstant, com que sempre havia estat un cul inquiet, els minuts se li feien eterns i ja començava a observar les parets com si hi hagués de trobar-hi quadres que l’ajudessin a ocupar la seva ment àgil. Els minuts se li van fer eterns però finalment s’activa quelcom i davant la taula on seia la Samantha hi aparegué l’agent 54 assegut en una altra taula però d’esquena a ella. Estava observant a través de pantalles projectades a l’aire escenes de les vides de centenars de ciutadans. Amb un moviment de mà apagà les pantalles i es girà. El cabell grisós i les arrugues als voltant dels ulls indicaven que aquell home devia estar entre els quaranta i els quaranta-cinc o sis. En veure-la li somrigué però la Samantha no li pogué retornar el somriure. No li hagués sortit bé.
— Agent 978, quina il·lusió veure-la per aquí! L’havia esperada abans.
La noia se sorprengué perquè des de la seva visita amb el Jonathan només havien passat dues setmanes. No obstant, no gosà dir res.
— Què em pot explicar de la seva monitoritzada?
— Alícia Ferrer es diu. — Remarcà ella a qui no li agradava que les persones fossin tractades com a números.
— La senyora Ferrer, cert. Què em podria dir d’ella? — digué ell tot clavant indiscretament la seva mirada a l’escot de la noia.
— Hem escoltat una conversa entre ella i la seva filla en què queda palès que no té ganes de fer el traspàs.
L’agent 54 canvià l’expressió del seu rostre. La seva mirada s’enterbolí.
— I a vostè li sembla gaire anormal això? Perquè òbviament per molt que ho vulguem vendre així, ningú té gaires ganes de fer el traspàs…
— És clar. Però dubto que ho verbalitzin com ho fa ella perquè sap que li pot portar problemes. A més també hem escoltat que l’elixir no li funciona.
L’agent 54 arrugà el front.
— No li funciona, en quin sentit? No aconsegueix que pugui controlar les seves emocions?
La Samantha no havia fet la monitorització ella mateixa i per tant no sabia exactament què respondre però no tenia ganes de veure l’agent 54 emprenyat perquè ensumava que no seria una bona idea…
— Això sembla.
Per fi l’agent deixà de mirar els arrodoniments de la Samantha i la mirà als ulls. Volia dir-li quelcom però el dispositiu de sobre la seva taula s’activa i també un llum vermell del taulell de control. Una veu masculina informà «tenim deu casos més de resistents a l’elixir que han començat a donar senyals de descontentament amb el sistema. La situació comença a ser insostenible. Necessitem contactar amb les administracions dels altres punts d’Arda ». L’agent notà de seguida la importància de la informació que acabava d’escoltar l’agent 978 i respirà fons. Havia escollit el pitjor moment per deixar-la passar.
La Samantha també s’adonà de seguida de la gravetat del que havia succeït.
— I ara què faig agent 978? — li demanà a la noia.— Això que acaba de sentir no pot sortir d’aquí.
— I no sortirà. Jo només vull el millor pel sistema. Altrament el Jonathan i jo no hauríem decidit informar a les autoritats del seu comportament.
L’agent s’aixecà de la cadira i s’acostà a la noia. L’agafà pel cabell i la feu aixecar-se.
— A partir d’ara Samantha, el Jonathan i tu vigileu la Lícia però molt probablement dintre d’uns dies també l’haurem de fer fonedissa a ella. I jo ja no em puc permetre que tu campis per on vulguis amb el que has sentit. T’ascendeixo a ajudant personal. Tu t’encarregaràs personalment de fer desaparèixer qui hagi de desaparèixer.
La Samantha respirava amb dificultat i el seu cor s’accelerà de manera desorbitada. L’agent 54 li va passar les mans pels pis i li digué en veu baixa a cau d’orella: «Ara ves a acomiadar-te del teu company i et vull veure aquí dintre de set hores. Ni una més ni una menys».
Quan l’agent 54 la va deixar anar i ella va poder sortir d’aquella oficina va haver de córrer mig marejada com estava per anar al bany. Entrà al lavabo i el seu estómac va retornar tot l’esmorzar d’aquell matí. Alguna cosa li digué que el seu mal humor es devia a que l’elixir també li fallava a ella. I si era així potser ja seria millor deixar de prendre’l. Necessitava pensar clar perquè havia de sortir com fos del merder en què l’havia posada del Jonathan…

 

 

La Porta XXIII

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’endemà el Benet es llevà mig adolorit. El record de la nit anterior amb la Lícia l’havia accelerat de tal manera que sentia el seu cor bategar a les seves orelles. Les imatges d’aquella dona fascinant besant-lo foragitaven la seva ment mentre el seu cervell evocava el bri de la seva veu xiuxiuejant-li a ell «em moria de ganes de veure’t». La necessitava prop seu per abraçar-la i amanyagar-la i per dir-li que tots ells trobarien una solució al seu traspàs. No obstant, el malson d’aquella nit havia estat veure a la Lícia arrossegada per la força a la sala on s’havia preparat la cerimònia de les seves darreres hores. El Benet s’havia despertat tot sol cridant el seu nom. Feia mal pensar que el somni de vèncer el sistema no es faria realitat. Quan sonà el seu dispositiu per despertar-lo va anar directament a la dutxa i fregà el seu cos amb tanta virulència que la pell li quedà vermella. El dolor físic havia d’acompanyar al que sentia interiorment.
Aquell matí marxà de casa prou d’hora i agafà el transbordador uns minuts abans del que era habitual. Quan pujà mirà a dreta i esquerra i de seguida veié el Mohit. Ell també el veié i el saludà amb una mà de manera fugissera perquè no es podien permetre que els monitoritzessin. El noi semblava més despert que mai i el Benet pensà que devia ser l’efecte de la Jasmina. Les vesprades de lectura havien fet més que palès que hi havia química entre ells. Així és que el Benet s’endinsà en la lectura del seu nou llibre, el que li havia dut el Marc feia justament dos dies. De cop sentí un soroll anormal i aixecà el cap. Un home d’uns quaranta anys tenia llàgrimes als ulls i el nas vermell. Potser a ell tampoc li feia efecte l’elixir? Hagués volgut comentar-ho amb el Mohit però no podia. Calia ser discrets.
Quan sortí del transbordador la llum del sol l’enlluernà però l’escalfor natural el va reviscolar i li donà prou energia per arribar a la feina sense haver de prendre cap cafè i ja davant de l’edifici activà el dispositiu i entrà. Aquell dia havia de revisar diversos robots i controlar que no hi hagués hagut cap error de reciclatge. De tant en tant els androides no triaven bé els objectes i aquests anaven a parar a un contenidor equivocat. Qualsevol petita errada podia espatllar tot un procés que, dut a terme de la manera correcta, culminaria en la producció d’altres objectes nous amb materials reciclats que havien passat per un procés de desinfecció i remodelació. Les rodes de cotxe es convertien en cinturons, la ceràmica i el vidre en un polsim que s’utilitzaria per recobrir edificis, i alguns productes que encara contenien plàstic en teixits molt resistents amb el qual es fabricarien peces de roba que durarien tota la vida. El Benet entrà i va activar el plafó de control per tal d’ordenar a un quart dels androides i robots que retornessin a l’edifici de reciclatge. El procés trigà dues hores durant els quals el Benet tingué suficient temps per anar revisant els contenidors. No semblava que hi hagués aparegut cap error. Sospirà i mirà la sala. Li recordava a la Lícia. Ella era la única persona que havia deixat entrar al seu domini i ara havia de somriure en evocar la seva imatge encuriosida mirant reposar els androides. S’alegrà de veure el seu petit exercit de retorn. Els va fer col·locar-se en el lloc pertinent i els va anar inspeccionant per controlar-ne el funcionament. Tots portaven un o dos objectes per reciclar que el Benet va agafar i va posar directament ell al contenidor corresponent. Quan va arribar al Marc va observar els objectes que portava al seu gran carretó: diversos miralls trencats, articles de roba i sobre de tot això un llibre. El Benet va somriure i en observar l’androide notà que les seves llums verdes s’encenien. Altre cop tingué aquella sensació estranya d’estar davant d’un ésser molt més sofisticat del que la majoria d’enginyers volia creure.
— Marc! Ets fantàstic! No saps com de content em fas!
Mirà l’androide i aquest cop no notà cap llum verd que s’encengués i s’apagués. Com era habitual en el Benet, es dirigí a tots ells per explicar-los que volia fer. Li havien assegurat que no tenia cap sentit perquè els androides no ho entenien però ell seguia tenint la impressió que aquelles sofisticades peces de tecnologia havien desenvolupat capacitat de raonament. Per això els ho explicava tot.
La tasca de revisió durà pràcticament tota la jornada laboral del Benet perquè alguns robots presentaven disfuncions mecàniques i els havia de reparar. Llavors va arribar el moment en què els desconnectava i els connectava a tots altre cop. Però al Marc aquella tarda no el va desconnectar. Quan tots els androides reposaven ell parlà amb el seu amic com si fos un humà.
— És fantàstic que m’hagis portat aquest llibre Marc. — Mirà el cap de l’androide per veure els llums però es mantenia mig apagat. — Saps? De vegades tinc la impressió que tu saps molt més del que vols fer veure que saps. I si és així hauries de tenir clar que jo no et trairé. Però entenc que puguis tenir els teus dubtes. — De nou mirà al Marc a qui no se li encenia cap llum. — Molt bé. Tu no donis cap senyal que jo seguiré creient que sí podeu pensar per vosaltres mateixos d’acord. I jo m’emportaré aquest llibre que per mi és un regal fantàstic i potser encara podré fer feliç a la Lícia.
De cop, dos llums verds s’encengueren al cap de l’androide.
El Benet el mirà sorprès. No sabia com interpretar aquella reacció. Per un cantó feia temps que estava convençut que els androides havien evolucionat fins a ser capaços de desenvolupar pensaments i lògica pròpies. Havia llegit en ells emocions com la ràbia, l’alegria o la por. Però que ells connectessin quelcom d’aquelles reaccions amb la dels humans ja li semblava anar massa lluny.
De tota manera ho tornà a dir.
— Espero poder ensenyar-li a la Lícia el que m’has portat. Es posarà molt contenta! — i el mirà.
Altre cop uns llums s’encengueren i el Benet començà a posar-se nerviós. Una cosa era creure que els androides tenien un pensament propi i una altra veure que es podien sentir vinculats als humans. La manca d’hores de son li passaven factura en aquell moment. O potser començava a fer catúfols. Tot i així ho havia de provar.
— Marc. Saps que et pots intentar comunicar amb mi oi? Vull dir que jo no et faria res que et pogués fer mal? — El tornà a mirar de nou però no notà cap senyal.
Respirà fons una parell de vegades i continuà fent feina. Tots els androides estaven apagats menys el Marc perquè el Benet el tractava de manera especial. S’acostava l’hora de plegar i el Benet notà que el cor si li tornava a accelerar. Veure la Lícia cada dia era una font d’endorfines i dopamina per ell però se sentia inútil per no poder aturar el temps i trobar una manera de salvar-la. Potser encara se li acudiria?
Deixà els androides desconnectats i just quan volia apagar també el Marc notà que els llums vermells se li encenien. Altre cop tingué la sensació d’ésser observat.
— Marc. Si no et desconnecto demà no tindràs prou bateria per fer la feina i llavors potser si que tindrem un problema. Són només unes hores.— El Benet se sentia ximple parlant així amb el Marc.
Llavors, quan estava a punt de prémer el botó de desconnexió, el Marc va moure el braç i el va posar sobre el del Benet. El cor li saltà de tal manera que tingué la impressió que se’l trobaria a les orelles. No sabia si parlar o no. Òbviament podia ser una disfunció de l’androide però no li ho semblà. Era una ximpleria impossible però ho havia de comprovar.
— Si no et desconnecto Marc, què faràs?
El Benet no esperava resposta i havia de pensar ràpidament. No podia permetre’s perdre més temps perquè el necessitava tot per la Lícia. Sospirà i decidí amb el cor. Aquell vespre i nit no desconnectaria el Marc i l’endemà faria una incidència com si l’androide hagués tingut una petita errada que s’havia de solucionar. Així justificaria que hi hagués un robot menys treballant als carrers.
Sortí de la feina a quarts de sis desassossegat del tot, per fer-se passar els nervis caminava més ràpidament del que solia perquè necessitava veure la Lícia i explicar-li el que havia experimentat amb el Marc i saber com estava ella. De camí al transbordador veié tres persones amb llàgrimes pel carrer i el seu malestar es transformà en una espurna d’esperança. Quatre persones que havien perdut el control de les seves emocions en un dia eren moltes! Alguna cosa estava passant i es començava a generalitzar. O bé la gent no volia seguir prenent l’elixir o bé aquest definitivament estava fallant de manera estrepitosa i allò donava a la resistència una oportunitat única de mobilització.
Quan arribà a la parada de la Lícia el Benet era una barreja d’emocions que no podia ni volia controlar. Arrencà a córrer i en veure l’edifici on vivia ella va tenir una estranya sensació de familiaritat que no acabava d’entendre. Era com si fes segles que anés a aquell indret freqüentment. Tocà el timbre i al cap d’uns instants una Lícia radiant però ullerosa obrí la porta. Aquest cop va ser ell que la va estirar del braç i la va besar. Ella li demanà que esperés un moment i entrà un segon per agafar la seva jaqueta. Un cop fora tancaren la porta darrera seu i s’empaitaren fins al parc on ja tenien un racó favorit. Estaven a punt de seure-hi quan un vehicle fosc amb finestres negres es va aturar davant seu i dos individus vestits també de cap a peus amb roba negra i passa-muntanyes els van empènyer dintre. No van tenir ni temps de cridar.

La Porta XXII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

S’activà el dispositiu del Mohit i obrí la porta. El Benet aparegué amb un aire jovenívol i alegre tot i que les circumstàncies no eren adequades per un somriure.
— Passa Benet! — va fer el Mohit amb una rialla forçada. La Jasmina era dreta al seu costat.— M’hagués agradat convidar-te a casa meva en una ocasió diferent però aquesta és prou bona perquè si més no ara ja tenim el Sam aquí.
Un noi ros i amb rostre rosat s’aixeca del sofà on seia davant un plat de menjar.
— Ha estat una temeritat venir aquí. Us estic posant a tots en perill però no sabia on anar!
La Jasmina caminà cap a ell li posà la mà al braç del Sam i li digué.
—Has fet el correcte. I per sort el Benet potser ens podrà ajudar.
Ell ja havia entrat del tot al pis i demanà si podia seure. Explicà que calia avisar a la filla de la Lícia perquè ella i la seva parella tenien contactes i probablement sabrien on portar al Sam sense comprometre ningú.
Tots van estar d’acord que havien de contactar l’Eva tan aviat com fos possible i el Benet va decidir fer-ho aquell mateix moment. La noia era a casa seva amb el Joel i van escoltar el missatge atentament. Van decidir que el Sam es quedés amb el Mohit fins l’endemà. L’havien de treure d’allà com fos perquè no podia posar en perill la vida del seu amic. Segur que el sistema no trigaria en enviar agents d’inspecció a les cases dels familiars i coneguts del noi. L’Eva ara ja es podia comunicar amb el Mohit i això facilitaria la feina. La tensió de la vetllada era insuportable. La Jasmina procurava calmar els ànims del Sam que es retreia haver anat a casa del Mohit i ell hagués volgut ajudar directament al Sam però no tenia recursos. S’havien de refiar de l’Eva i el Joel i no feia gaire que els coneixien. Es feia tard i el Benet volia tornar a casa. S’acomiadà amb una abraçada d’aquell noi jove i espantat que ara tenien la sort de tenir prop seu, sa i estalvi.
De camí a casa en el transbordador pensà en com li hauria agradat explicar-li a la Lícia el que passava i què havien decidit però per seguretat no podia. Havien après a estar tots interconnectats i vigilats a través dels dispositius i el fet d’haver de posposar un simple intercanvi d’informació provocava una impaciència que calia dominar. Quan arribà a casa el Benet es va beure una crema de verdures i anà a dormir sense dutxar-se. Volia el record de l’olor de la Lícia a la seva pell. S’adormí pensant en ella i en l’alegria que li donaria quan sàpigues que l’Eva i en Joel probablement ja estaven preparant un pla de fugida pel Sam.
El dijous va ser intensiu pel Mohit que va sortir de casa mirant a dreta i esquerra i amb aquella impressió estranya de que l’estaven vigilant. La Jasmina s’havia quedat a passar la nit amb ells i li havia deixat el seu llit per tal que estigués còmoda. El seu sofà, que havia compartit amb el Sam, era d’allò més incòmode i ara ell estava tot encarcarat. Les hores li van passar lentament però sortosament tingué missatges de la Jasmina que estava radiant. L’emoció de la clandestinitat li feia espurnejar els ulls d’una manera especial. S’hauria quedat a passar la nit a casa seva si no hi hagués hagut el Sam? De cop un dubte li martellejà el cap: i si li agradava el seu amic més que no pas ell? La Jasmina s’havia mostrat molt propera al Sam tota la vetllada i això l’havia posat nerviós. Sens dubte aquella noia li agradava però no gosava apropar-s’hi perquè ell era més aviat tímid i ella semblava més decidida que no pas ell. Aquell matí al tren, l’interès pel llibre del Benet els havia donat una oportunitat que moltes persones a la ciutat deixaven escapar. Quelcom s’estava fent malament perquè era difícil trobar amics i encara més parella en aquella societat que havia programat el sistema. Tots vivien connectats al dispositiu i als mons virtuals i a l’hora de comunicar-se cara a cara amb la gent els humans s’havien tornat uns beneits.
Tornà a casa carregat de vianda perquè volia preparar un sopar pel Sam, per ell i per la Jasmina. L’Eva havia dit que passarien a buscar el Sam i no sabia ben bé quan tornaria a veure al seu amic, o si ho faria mai més. Aquell pensament l’entristí enormement però calia ofegar-lo amb rialles i companyonia perquè cada instant podia ser el darrer.
Quan obrí la porta de casa seva hagué de xiular durant uns minuts la seva cançó favorita abans que el Sam sortís del seu amagatall. Era una mesura infantil però no podien arriscar-se a que algun veí veiés el Sam a la sala d’estar quan el Mohit entrés. El noi sortí somrient i amb uns papers a les mans.
— M’ha costat escriure a mà amb paper i bolígraf. Fa temps que no ho feia! Però aquí tens el resultat. Deu pàgines de la meva experiència des de que em van detenir fins que vaig arribar al cor del nucli urbà. He deixat d’esmentat el barri per si aquest document arriba mai a persones inadequades.
— El donarem a l’Eva avui perquè a ells els pot ajudar a esbrinar on són els laboratoris i on paren la resta de resistents. Tens gana?
— Sí però encara tinc més mal de cap. I ha tornat la visió borrosa durant unes hores i m’ha espantat.
— Això deu ser l’efecte del nou elixir. Espero que ens passi menjant. He preparat portat suficient per preparar una bona festa. I he convidat la Jasmina. Espero que no et sàpiga greu.
— És clar que no! És molt simpàtica. — Hi hagué una pausa—I molt bonica també. Suposo que ja ho deus haver notat per molt badoc que siguis…
— Però no deies que hi veies borrós? — va fer el Mohit amb un to enjogassat.
Els dos van disposar tot el menjar en plats i el portaren al menjador. La Jasmina arribà mitja hora més tard amb unes ampolles de cervesa. Cap dels dos havien tastat mai la beguda i els semblà que estaven fent quelcom extremadament nociu.
Van deixar de banda el tema punyent de l’escapada del Sam per tal d’assaborir l’àpat i la beguda. Es van explicar anècdotes de quan eren infants i el Mohit va confessar després de la primera cervesa que de petit somniava ser un dissident que lluitava contra el sistema. El comentari de la Jasmina i del Sam va ser que finalment ho havia aconseguit. El temps passà volant i de cop el dispositiu s’encengué. Tots miraren l’aparell com si fos capaç de tallar amb un ganivet una fracció de la seva vida que haurien volgut prolongar. Però havien de respondre. El missatge era clar: « som l’Eva i el Joel. Arribem en uns cinc minuts i estacionarem davant el vostre edifici». Van tenir prou temps per donar-se una abraçada.
— Espero que ens tornem a veure Sam! — va dir el Mohit emocionat.
— Jo també, p
erò potser trigarem. Moltes gràcies per la teva amistat! — va fitar a la Jasmina i després li digué. — Ha estat un plaer!
— Igualment.
El dispositiu s’activà insolent i el Mohit obrí la porta. L’Eva i el Joel aparegueren somrients i el Mohit va tancar. El company de l’Eva portava un maletí molt elegant i digué al Sam.
— Ara et transformarem en una bonica noia jove de cabells llargs. Necessitem que surtis de l’edifici sense que et puguin reconèixer per si ja estan monitoritzant les càmeres dels voltants de les cases dels teus amics i parents. Anem un moment al bany i t’ajudo. Sóc expert.
La Jasmina, el Mohit i l’Eva van conversar durant uns minuts. L’Eva volia saber com es trobava el Sam físicament. El Mohit ensenyà els fulls que havia escrit el seu amic aquell dia.
— Fantàstic perquè ens pot ajudar molt. M’ho emporto!
El Sam i el Joel van sortir del bany i el Mohit i la Jasmina van haver de mirar dues vegades per reconèixer el Sam. Tot i que la versió masculina era ideal, la femenina no estava gens malament.
— Estàs guapíssima Sam! — va dir el Mohit.
— Gràcies! Espero que serveixi per no despertar sospites.
— Ho tenim tot va dir l’Eva. Hem de marxar perquè tenim el temps cronometrat.
El Mohit i el Sam es van abraçar per darrer cop i després la Jasmina i el Mohit van quedar sols al pis. El rostre del noi havia quedat enterbolit i ella es va acostar per abraçar-lo.
— Tinc por de no veure’l mai més!
Ella li agafà el cap.
— Estarà bé!
— És estrany però és que em sento com sol sabent que potser no el tornaré a veure.
— Vols que em quedi aquí aquesta nit?
— Només si tu vols!
Els ulls de la Jasmina tornaren a espurnejar abans d’abraçar fort el Mohit.
A pocs metres dels dos el dispositiu de l’Eva es connectà al del Benet que era amb la Lícia al parc.
— Portem el Sam al centre de seguretat. La mare ha de saber que ja tenim un pla. Ha de començar a fer-se notar perquè necessitem que els agents s’adonin que no es pren l’elixir i que no està d’acord amb el sistema.
— La teva mare és amb mi. Li pots dir tu mateixa.
L’Eva parlà amb sa mare mentre el Joel conduïa. Finalment havia arribat l’hora d’actuar i havia d’estar contenta. No obstant se li acabava el temps de conquerir el Benet i allò l’enutjava.
Quan el dispositiu s’apagà el Benet abraçà a la Lícia i li digué:
— Se’ns acaba el temps i he de dir-t’ho perquè altrament exploto. Estic boig per tu!

La Porta XXI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia va arribar a casa i va deixar el dispositiu sobre la taula de centre. Com que l’Eva i el Joel no havien tingut temps de comprovar si hi havia un xip de seguiment, l’aparell l’incomodava i la feia sentir observada. De la mateixa manera la taula de centre s’havia convertit en una zona prohibida. Aquella tarda entrà a casa amb més energia que mai, penjà la jaqueta i la bossa a l’entrada i anà a dutxar-se. La calor de la primavera havia caigut sobre la ciutat de cop i havia notat que la suor li corria per l’esquena durant mitja jornada laboral. L’aigua la va reviscolar i mentre notava que queia vigorosa sobre la seva pell i s’emportava les partícules de brutícia de la ciutat, de cop li vingué al cap el terrible pensament: no podria gaudir durant gaire més temps d’aquell plaer tan simple i alhora tan immensament gran. Una fiblada travessà el seu cor perquè des de feia dies la seva vida havia guanyat en colors i intensitat i frisava per poder seguir sentint-se així. Però no seria possible. Tanmateix no podia plorar perquè el Benet la vindria a buscar i ella volia saber-se riallera com sempre perquè un dels seus reptes de les darreres setmanes de la seva vida havia de ser enamorar a aquell home tan interessant. Es va vestir amb uns texans i un jersei de canalé de màniga curta i s’estirà al llit una estona amb el llibre que li havia portat ell. Sabia que seria molt puntual. S’endinsà en la lectura mentre a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava a la Lícia entre visita i visita als ciutadans que havien de fer el traspàs. La seva companya se’l mirava escèptica amb un somriure impertinent que ell sabia que era una burla. El Jonathan començava a estar nerviós perquè li semblava que la Lícia no feia pràcticament res després de la feina. I a casa seva les converses que havia escoltat eren d’allò més avorrides.
La Lícia però encara no havia rebut instruccions de sa filla a través del Benet per entrar en acció. I es limitava a seguir la seva feina com sempre amb l’al·licient que sabia que ell la passaria a buscar i farien quelcom plegats.
A les sis va sonar el timbre i la Lícia va baixar escales avall, va agafar una jaqueta lleugera i va sortir disparada. En obrir la porta va veure un Benet que semblava deu anys més jove que feia dos dies. Com que la Lícia es va quedar mig muda observant-lo a ell amb els seus enormes ulls, ell es preocupà per si la seva indumentària o quelcom d’ell li desagradava. Al Benet el cor se li regirà pensant que potser havia fet quelcom malament.
— Hola Lícia. — Digué ell intentant llegir-li els pensaments. — He fet quelcom malament?
La Lícia se’l mirà encara amb més sorpresa. No hi havia res que el Benet hagués fet fins aquell moment que la pogués desplaure i per això la pregunta la sorprengué encara més.
— No! De cap manera! Què vols haver fet malament?
— No ho sé! Em mires amb una cara…
La Lícia s’enrojolà. Era certament una mica ridícul que una dona de la seva edat amb la seva experiència i a punt de fer el traspàs estigués observant un home de la manera que se’l mirava ella. No s’esqueia per molt que la seva filla opinés de manera diferent. Quequejà uns segons i llavors respongué amb sinceritat.
— Et trobo diferent!
— Diferent com? Estàs acostumada a veure’m vestit de blau marí i verd fosc i la indumentària clara t’ha sorprès? — En Benet havia passat una hora de rellotge davant del mirall comprovant si el que portava li esqueia o no. El verd clar i els pantalons texans li van semblar un canvi positiu. Però semblava que s’havia equivocat. Era ridícul que un home de la seva edat intentés semblar més jove!
— No! No és això! — digué la Lícia a qui li havia agradat el Benet vestit amb aquells color alegres.
— Doncs què és? — va fer ell amoïnat.
La Lícia trigà en respondre.
— Lícia?
— És que no sé què has fet però des d’abans d’ahir fins avui has rejovenit. Sembles moltíssim més jove!
— De debò? — digué el Benet afalagat i encuriosit.
La Lícia hagués volgut capturar la imatge del Benet amb el dispositiu però no podia perquè l’havia de deixar a casa. Però hagués desitjat posar el seu holograma a la galeria d’imatges per mirar-se’l cada cop que el volgués visualitzar. No obstant no era possible perquè no portava el dispositiu. Va intentar pensar en quelcom avorrit per apartar dels seus pensaments el que necessitava una mica lluny. No era convenient. El Benet la devia haver observat molt bé perquè reconegué les seves emocions.
— Estàs abstreta en algun pensament. Ho noto perquè has aixecat les celles. Ja t’ho he vist fer vàries vegades.
— Què m’has estudiat?
— No tant com voldria! — s’adonà de seguida que el que havia dit podia tenir un doble sentit que ella potser no es prendria bé. I veié que les seves galtes s’enrosaren.
— On anem avui? — va fer la lícia ràpida per canviar de conversa.
— Em podries ensenyar aquest cantó de la ciutat que no conec. Podem passejar pel parc que tens prop.
La Lícia hi estigué d’acord. Darrerament feien excursions per la ciutat però perdien un temps en trajectes que podien aprofitar d’una altra manera. Van començar a caminar i la Lícia s’interessà pel robot del braç defectuós. El Benet li respongué que ja estava a punt d’acabar d’arreglar-lo i que li semblava que havia fet un bon treball. El seu robot defectuós havia après a compensar el seu dèficit fent les tasques de manera més ràpida que els altres i allò era, segons el Benet, una prova que la intel·ligència artificial ja no estava sota el control dels humans. De cop digué.
— De fet de prova en tinc una altra però no goso dir-ho a ningú.
Davant l’aroma d’una confessió secreta el rostre de la Lícia s’il·luminà.
— Ah sí? I quina és?
— No m’atreveixo a dir-t’ho per por que em comencis a veure com un vell que fa catúfols.
La Lícia el fità als ulls. El Benet tenia una edat superior a la de la mitjana de població perquè el sistema eliminava els majors de cinquanta anys. Però no donava la impressió de ser cap ancià. Ans el contrari: tenia unes idees i una vitalitat que molts dels joves que l’envoltaven no aconseguirien mai.
— No ho diré ni pensaré mai això! Va home! No em pots dir què és?
El Benet somrigué i a la Lícia les cames li començaren a fer figa. La mirà i hagué de reprimir-se per no agafar-la per la cintura i fer-li un petó.
— Potser més tard. Després que m’ensenyis tota aquesta barriada…
Van caminar durant més d’una hora i la Lícia va aprofitar per anar-li explicant al Benet totes i cadascuna de les anècdotes de la seva vida que havien tingut com a escenari aquell barri. A ell l’indret li semblà màgic perquè ella era màgica i perquè era una dona que havia sabut mantenir-se al marge del sistema tot fent veure que hi pertanyia. El Benet va gaudir fent preguntes a la Lícia per esbrinar-ne encara més i de tant en tant tornava al passat mentalment i li explicava a ella on havia estat i què feia ell en els moments que havien estat per a ella importants. Tenia ganes de ser prop seu una estona més i sobre tot de gosar finalment fer el que li ballava pel cap fer des de feia ja unes setmanes però tenia por de fer.
— Hi ha algun restaurant per aquí? M’agradaria convidar-te a sopar.
La Lícia havia pensat que la tornaria a casa a l’hora habitual i llavors ella podria llegir. No obstant la idea del sopar li va semblar molt bona. Feia temps que cap home que li interessés de debò li proposava un àpat espontàniament.
— N’hi ha un no gaire lluny. Al peu del proper parc.
— Doncs anem-hi!
Van haver de caminar uns vint minuts més i quan van arribar tots dos estaven afamats. Tot i que el sistema els havia intentat fer creure que a partir d’una determinada edat el cos necessitava consumir menys i així s’estalviava recursos, ells dos sabien que el seu organisme els demanava vianda i no pas en les quantitats estipulades per l’administració. Van arribar al local. No estava ple però hi havia suficient gent per no sentir-se observats. Els dos decidiren triar plats diferents per compartir i el Benet va insistir en demanar un vi. La Lícia va accedir. L’endemà no tenia gaire feina. Els dos gaudiren del sopar i del vi que havia alentit una mica els pensaments de tots dos però que, a més, els havia fet abaixar la guàrdia. Era el que tenia aquella droga mil·lenària. Finalment, quan el Benet creia que la Lícia se n’hauria oblidat, ella l’atacà amb la pregunta.
— I quina és la prova irrefutable que la intel·ligència artificial ja no està sota el control humà.
El Benet pensà durant dos segons. La vetllada havia estat meravellosa i ell ara no la volia espatllar amb un pensament infantil nascut de la seva ment poc realista. Quequejà uns instants però sabia que la Lícia no desistiria.
— Vinga! Digues! Estic en el punt blau i et prometo que si el que em dius em sembla que no té sentit, demà faré veure que estava beguda i que no ho he entès…
Allò va relaxar una mica el Benet.
— Doncs bé. Resulta que el robot que vas veure i a qui considero el meu amic, el del braç espatllat, és el que més llibres troba de tots els robots. Els he preparat a tots per reconèixer-los però ell sembla que compleix amb la tasca millor que els altres. I sé que és ridícul però és com si sabés que per mi són importants i em vol agrair que vulgui ajudar-lo.
El Benet mirà el rostre de la Lícia que s’havia enterbolit i temé haver comès un error. Aquell pensament era una ximpleria i segur que a ella no li feia cap gràcia.
— Òndia! — va exclamar tan fort que la gent del bar es girà. Se n’adonà i moderà el to.— Saps què em va passar pel cap quan vaig veure com reparaves el seu braç? Vaig observar com se li encenien els llums i per un moment vaig pensar que el robot tenia por de que el desconnectessin. No vaig gosar a dir-t’ho perquè no volia que et pensessis que sóc una beneita…
El Benet posà la seva mà sobre el braç de la Lícia.
— No ho ets! I de veritat que crec que els robots pensen i senten. Les dues capacitats deuen anar estretament vinculades. Hem generat màquines que raonen i pensen i per tant poden generar també emocions.
— Ho has dit a algú això?
— No! No tinc pas ganes que em prenguin per boig!
— Molt bé! Però crec que hauries d’intentar esbrinar més sobre les capacitats dels androides…
— Em falta temps!
— Tu en tens Benet! Has de mantenir-te en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells t’ajudaran.
El Benet sabia què estava pensant la Lícia i no li agradava. Per això, instintivament l’agafà del braç amb força. Sortosament el cambrer interrompé les seves cabòries tot demanant-los si volien un cafè i ells digueren que no. Necessitaven passejar per tornar a casa i van volien assaborir la caminada a pas de tortuga per estar més temps plegats però l’ambient era fresc i la Lícia tenia calfreds. El Benet ho notà i s’hi apropà per passar-li el braç per l’espatlla i escalfar-la. Ella no digué res. Caminaren en silenci fins estar prop de l’edifici on era la Lícia. Sabien que ja no podien continuar amb la conversa íntima perquè el xip rastrejador la captaria i per tant s’aturaren a la distància on encara eren lliures.
— Gràcies per la vetllada Benet! — digué la Lícia que no volia que ell hagués de tornar a casa.
De cop el Benet no aconseguí resistir més i agafà la Lícia per la cintura i la besà. Ella envoltà amb els seus braços l’esquena d’ell per sentir la seva escalfor. El cor li bategava tan fort que pensà que li sortiria per les orelles. Tenien poc temps perquè era hora de tornar a casa i s’havia d’aprofitar cada instant. De cop el dispositiu del Benet s’activa.
— Oh. Ho sento! Ja el miraré després.
— No. Fes-ho ara Benet! Pot ser quelcom important.
—T’equivoques Lícia. No hi ha res més important que tu!
La Lícia sentí com alguna cosa li bleïa la sang però s’obligà a respondre com una persona assenyada.
— Per favor Benet! Fes-ho per mi. No vull tenir la impressió que descuides ningú per culpa meva…
— D’acord! — va fer el Benet amb reticència abans de connectar el dispositiu.
— Espera. Ja me’n vaig i així tens intimitat!
— Què dius! Jo no tinc secrets! — i va engegar el dispositiu.
Un holograma del Mohit aparegué. El missatge era breu i el noi semblava nerviós. « Benet! Ha aparegut el Sam. Ha fugit i és a casa meva. Què faig?» .
El Benet mirà a la Lícia i ella digué.
— S’han de posar en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells sabran on i com amagar el Sam. I sembla que a nosaltres se’ns gira feina…
El Benet abraçà la Lícia. No sabia com hauria de mantenir el cap fred perquè en aquells moments tots els seus pensaments giraven al voltant d’ella. I tot i així era el més gran del grup i el que havia de coordinar-ho tot.
— Gràcies per la nit Lícia. Ves a casa i jo ja faré la meva feina. Em penso que durant uns dies estaré molt en contacte amb la teva filla.
La Lícia somrigué i li donà un petó fugisser als llavis i marxà cap a casa seva.
El Benet pensà que era completament injust disposar de tan poc temps com tenien ells…

La Porta XX

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Es despertà quan ja era negra nit i li feien mal el cap i el braç. Intentà moure’s i sentia que tot el seu cos estava entumit i encarcarat. Hagué de pensar durant uns instants per recordar on era. Havia fugit i les forces l’havien traït perquè el seu darrer record era el de la llum del dia i un sol encegador i ara era ben fosc. Intentà aixecar-se i trontollà. Llavors notà un mal de cap intens i amb la mà es tocà el front. Tenia una textura diferent a la normal. Es fregà i va mirar el que tenia als dits. Era una espècie de polsim marronós. No trigà en deduir que s’havia donat un cop i havia sagnat en caure. La seva visió borrosa l’inquietà. Si allò era només l’efecte de la manca d’elixir potser marxaria en unes hores però si era el cop llavors no aconseguiria arribar al seu objectiu. Observà el que pogué de la ciutat guarnida de llums nocturnes com estels sospesos al cel de la nit però que havien caigut al terra. La imatge es doblava adesiara. Sortosament la Sagrada Família era il·luminada amb uns focus gegantins que la feien inconfusible. Havia de seguir aquella línia més o menys recta i aniria a parar al barri del seu amic. Inicià el descens del turó amb cura perquè els seus ulls no funcionaven al cent per cent i no es podia permetre caure i fer-se mal perquè llavors no arribaria al seu objectiu. Després d’unes escales empinades que baixà amb molt de compte, va arribar a un carrer amb molta pendent i cases encara antigues a banda i banda. L’administració no havia tingut temps de regularitzar tots els edificis de la ciutat i com que aquell era un punt allunyat no calia encara invertir-hi gaire. Al Sam li va saber greu no estar en plenes facultats per assaborir aquell passeig però havia de trobar al Mohit com fos. Potser no li quedava temps perquè no sabia exactament quin efecte tindria sobre el seu cos la manca d’elixir. Decidí seguir avall i tirar lleugerament a la dreta cada sisè carrer. Els peus li pesaven com lloses i les cames amenaçaven doblegar-se en qualsevol moment però la seva voluntat i les ganes de viure l’atiaven. De cop passà per davant d’un restaurant i veié que els empleats estaven llençant restes. L’instint de supervivència el féu amagar-se darrere d’un dels contenidors de reciclatge i allí romangué quiet escoltant la conversa dels cambrers del restaurant comentant la última novetat en entreteniments virtuals. El Sam no només esperà que els dos llencessin les restes i tornessin al local sinó que va tenir la paciència d’assegurar-se que no havien de desfer-se de res més. I llavors, com un gos famolenc, obrí el contenidor i s’hi posà. La pudor era insuportable però el seu mareig era encara pitjor. Necessitava menjar. Les dues bosses que acabaven de llençar els dos nois eren fàcils de trobar perquè encara estaven calentes. Les va agafar i va sortir del container com va poder. Un cop al carrer va seguir caminant fins ser suficientment lluny de local per poder obrir-les. La primera contenia el que els clients de la nit no havien ingerit. La segona semblaven les restes del que s’havia cuinat per tenir-ho llest però no s’havia consumit. Eren principalment acompanyaments. Fulles d’enciam, llegums, arròs i patates. Però al Sam li va semblar un festí i s’ho emportà a una vorera poc il·luminada per omplir-se la panxa. El menjar el va reprendre una mica perquè no havia menjat res des de feia moltíssimes hores i per tant va decidir esperar una mica per seguir el seu trajecte.
No havien passat ni quinze minuts quan va sentir remor al carrer. No era segur continuar assegut allí. Dubtà uns moments en si abandonar la bossa mig buida o endur-se-la però finalment se l’emportà. Una bossa mig buida podria ser un indici per esbrinar el seu recorregut si l’empaitaven. I segur que ho feien. Seguí caminant i trobà un contenidor a uns cinc cents metres. L’obrí per deixar aquell plàstic degradable. El menjar l’havia reconfortat però la seva visió seguia sent encara un pèl tèrbola i sentia calfreds al cos. Potser li havia tocat el sol tot el dia i estava deshidratat. Necessitava aigua urgentment. Creia recordar que havia calculat que hauria de caminar ben bé unes dues hores i mitja fins arribar a la Sagrada Família i només n’havia caminat una amb una pausa per menjar. Temia que li fallessin les forces i sabia que necessitava trobar alguna font per poder subministrar al seu cos el líquid que li mancava. Caminà pensant en la seva feina, en el seu amic Mohit amb qui anava a fer esport i a sopar divendres al vespre, en la seva mare que estaria molt amoïnada per ell i en la noia que havia conegut feia unes quatre setmanes i a qui li hagués volgut demanar per sortir. Tot allò que pertanyia al seu passat i que ja no podria recuperar perquè s’havia convertit en un perill pel sistema sense voler. Maleí el moment en què no pogué deixar de dissimular les pujades i baixades del seu ànim i encara més l’instant en què començà a comprar il·legalment dosis extra d’elixir. Si hagués sabut controlar el seu humor no hauria perdut la seva vida. Per això ara havia de caminar i caminar i no podia defallir. En alguns moments li semblà que unes llàgrimes rugoses rodolaven sobre les seves galtes pàl·lides. Hauria d’haver estat més astut! Les cames li començaven a fer figa i deduí que probablement ja portava unes dues hores caminant. Però s’havia desorientat i ja era molt tard i estava cansat. No hi havia pràcticament gent pel carrer. Els edificis alts no el deixaven albirar la basílica i no volia avançar en la direcció incorrecta. De cop se li va acudir que potser podria intentar pujar a uns dels fanals del carrer per d’esbrinar on seria la Sagrada Família. Ell sempre havia estat un bon escalador. En veié un i mirà a dreta i esquerra. Al carrer no s’hi veia ningú. Aquella solitud feia basarda però li era favorable. Començà a pujar i se sentí com l’adolescent del passat que havia estat i a qui admiraven tots els companys de l’escola enfilant-se als fanals. Ningú s’ho esperava d’un noi més aviat grassonet com el Sam. I ara, als seus trenta-dos anys, havia perdut tota la grassa i tirava amunt i amunt com si hagués de tornar a demostrar que ell podia arribar lluny. Pujà fins poder veure la clapa il·luminada. Només s’havia desviat lleugerament i allò el va omplir d’un orgull que ell considerà infantil. Era una proesa orientar-se sense dispositiu perquè tothom era depenent d’aquell aparell que li solucionava a un tota la vida. Baixà i amb forces renovades, com si li haguessin promès un premi en acabar una cursa, seguí caminant. Els genolls i els malucs li feien mal i tenia la llengua de drap de seca com estava. Pensava que defalliria però de cop i volta, entre els edificis gegantins i moderns, un oasis del temps aparegué ja no gaire lluny. El Sam veié aquelles cases més baixes, desiguals totes elles i amb una personalitat que havia gosat desafiar el temps i el sistema i que ara reivindicaven el seu dret a existència en una ciutat robotitzada: Era el barri del Mohit i ell s’hi sentia igual que a casa seva. No s’adonà ni de com de ràpidament pogué caminar fins a trobar-se en aquell punt que s’havia mantingut impertèrrit davant els canvis ocasionats pel sistema. Arribaria al seu objectiu! Com en estat d’embriaguesa total, el Sam caminà d’esma fins a la casa on residia el Mohit i quan fou davant de l’edifici arrencà a plorar. Alçà el dit i va prémer el botó de l’intèrfon que comunicava l’exterior amb el pis del Mohit. Quina sort tenir un amic que no vivia en un lloc robotitzat perquè altrament ell, sense el dispositiu, no hagués pogut entrar. En pocs segons una veu dubtosa respongué:
— Qui és?
— El Sam.

La Porta XVIII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet li va indicar que anés a encendre el dispositiu i la Lícia ho va fer. En fer-ho aparegué l’holograma d’un home jove vestit amb una granota blanca.
— Bona tarda senyora Férrer. Sóc el Jonathan, vinc a fer-li unes preguntes més sobre la cerimònia de traspàs. Puc passar?
— Sí, és clar. Doni’m uns segons. No estic visible.— Va fer la Lícia que volia parlar amb el Benet. Va desconnectar el dispositiu i llavors li va dir a ell.
— Són molt inoportuns. I generalment venen dos. M’estranya que ara només vingui ell. No em fa bona espina….
Ell va veure que la Lícia estava amoïnada.
— Saps què? Aniré dalt a alguna habitació i m’amagaré allà.
— Em sembla genial. Ves al bany, és la porta del mig.
El Benet va pujar els esglaons de dos en dos i va obrir la porta del mig per entrar-hi. La va deixar mig oberta per sentir la conversa.
La Lícia va fer asseure a l’agent i llavors el noi li comentà que venia per acabar de demanar-li si tenia algun desig especial.
— Em pensava que el que demanava ja era el màxim.
— Està pràcticament al límit. Però si trobem alguna oferta en el menjar, llavors encara ens sobren uns diners amb els que es pot permetre algun altre caprici…
— L’últim, és clar.
Al Benet no li va passar desapercebut el to burleta de la Lícia. Era un pas en fals perquè havia d’aparentar estar relativament contenta amb el sistema. I ella també se’n va adonar d’immediat. Però el que més preocupava al Benet en aquell instant era que l’agent hagués aparegut sol perquè solien anar en parelles.
— No sé si haurà rebut el missatge de la meva companya. Li enviava un simulació de com quedaria la sala.
— No n’he rebut cap.
— Segur? Ho pot comprovar? La Samantha no falla mai.
— Juraria que no.
— Li fa res que ho verifiquem? — insistí el noi incisivament.
La Lícia revisà els missatges i no en va trobar cap de la Samantha.
— Se’n deu haver oblidat… — va fer el noi amb sorpresa.
La Lícia se’l mirà dubtosa.
— Disculpi. Tinc una set immensa. Em podria oferir un got d’aigua?
— I tant! — va fer la Lícia. — Ara mateix li porto.
Al Benet la conversa li començava a semblar estranya, per això va decidir arriscar-se i treure el cap per la porta. Havia de veure quina cara feia el noi amb molt de compte. No volia que el veiessin perquè llavors hauria d’improvisar una mentida i a ell allò no se li donava gaire bé.
Va tenir temps d’observar com el Jonathan es posava unes ulleres i treia una cosa de la bossa. Llavors va veure com manipulava la taula de centre de la Lícia i el seu dispositiu i com es posava quelcom a la butxaca. Es va treure les ulleres abans que arribés ella.
— Moltíssimes gràcies senyora Férrer, tenia la gola completament seca. Em penso que el dinar avui ha stat un pèl massa salat per mi.
— No hi pateixi! Tots sabem què és patir set.
— He comprovat que la meva companya no li ha pogut enviar la simulació. No sap el greu que em sap haver-la molestada! Ahir la Samantha no es trobava bé però em va dir que aconseguiria enviar-li el missatge.
— Què té la seva companya? — va dir la Lícia preocupada.
— Res de greu. Un refredat fort que li ha fet pujar la febre. Dintre de dos dies es trobarà millor i llavors ja li enviarà i tornarem a passar. En parella. Li volia estalviar la visita perquè se’ns acumula feina però no m’ha sortit bé
— Entenc…
— Senyora Férrer, no la vull molestar més. Em sap molt de greu haver interromput el que estava fent.
— No s’amoïni. No era res d’especial…
El Benet ho va sentir amb claredat i va fer una ganyota. Realment el Jonathan havia estat molt inoportú i ell sí que considerava que havia interromput un moment que prometia arribar a ser íntim.
L’agent s’acomiadà donant la mà a la Lícia i quan aquesta va tancar la porta, el primer que va fer va ser mirar cap a la porta del pis de dalt on s’havia amagat el Benet i aquest li va fer un gest indicant-li que havia de guardar silenci. La Lícia ho va entendre de seguida i quan el Benet va ser a la primera planta del dúplex li va donar instruccions en mímica. S’havia de posar altre cop la jaqueta. La Lícia va anar cap a la taula de centre per agafar el dispositiu però el Benet va fer que no amb el cap. La Lícia estava encuriosida. Ell va indicar amb el cap la porta i la Lícia va entendre que havien de sortir. El Benet va posar el dit als llavis de la Lícia per mostrar-li que encara no volia que parlessin. Quan van ser tres carrers per sota casa de la Lícia el Benet digué:
— T’han manipulat alguna cosa a la taula de centre. També l’he vist tocar el teu dispositiu. Crec que et vigilen per tant ara encara hem d’anar amb més compte que mai.
— Merda!
— O no. Perquè si et vigilen els podem donar una pista falsa però evidentment hem d’estar en contacte amb algú que sàpiga dirigir l’operació.
— La meva filla i el Joel!
— I els seus contactes, sí.
Els dos es van mirar amb complicitat.
— Estic emprenyat saps? — digué el Benet.
— Emprenyat, per què?
— Què vol dir allò de que no estaves fent res especial?
La Lícia hi va caure de seguida.
— Què volies que digues?
— No ho sé. Però el noi ja podria haver arribat cinc minuts més tard perquè ara estaré pensant en el que podia haver passat si no s’hagués activat el teu dispositiu…
La Lícia esclafí a riure. Se sentia com una adolescent i més viva que mai. I a poques setmanes del seu previst final ara estava més prop de la seva filla que abans i a més tornava a tenir papallones a l’estómac. Aquella lluita li estava donant un significat renovat a la seva existència.
El Benet hagués volgut retornar a l’instant de feia una estona a casa la Lícia però el que havia vist era prou greu per haver de deixar de banda els sentiments.
— Per quin motiu creus que t’hauran volgut manipular el mòbil? Saps per què et volen tenir vigilada?
La Lícia sospirà.
— Suposo i espero que el motiu és que han notat la meva reticència cap al sistema. No em vaig controlar prou quan van venir a la primera visita i devien informar-ne a les autoritats. Això és el que vull creure. — De cop la Lícia va quedar blanca.
— Passa res?
— Espero que no m’hagin estat vigilant des de fa gaire temps. Això podria posar en perill la meva filla, el Joel, la xarxa i tots vosaltres al club de lectura.
El Benet reflexionà.
— No crec que faci molt que et segueixen. Altrament ja hi hauria hagut detencions. No perden temps eliminant dissidents.
— Jo penso com tu! I com ho faré ara per advertir l’Eva?
— Ho faré jo si me’n dones el codi quan. Potser els de la xarxa sabran com desactivar l’aparell…
— Si el desactivem llavors sí que sospitaran!
— Hem de confiar en la xarxa. L’Eva i el Joel tenen contactes i potser sabran com funcionen els xips. El que és cert és que de moment no pots mantenir cap conversa comprometedora dins de casa. I el que més em preocupa és que t’hagin pogut posar algun xip al dispositiu perquè llavors ens empaperaran a tots.
— Benet, contacta ara mateix amb l’Eva. Hem de saber què passa.
—Me’n dones el codi?
La Lícia li va dictar i el dispositiu es va connectar. Havien de deixar un missatge ràpid. El Benet va donar el seu dispositiu a la Lícia per tal que digués quelcom a la seva filla.
— Eva. Avui ha tornat un dels agents de traspàs sol. El Benet era a casa i s’ha amagat i ha vist com el noi manipulava la meva taula de centre i el meu dispositiu. No em puc comunicar amb ell lliurement ara.
L’Eva es va connectar a l’instant i la seva veu sonà contundent i resolutiva a l’altra banda.
— Haurem d’estar en contacte a través del Benet. Però de moment no és segur que vagis al club de lectura. Si tens el dispositiu controlat ens trobaran a tots i una reunió tan multitudinària a casa del Benet serà sospitosa. A la propera vetllada et portaré el llibre.
El rostre de la Lícia s’entristí.
— Sé que les vesprades de lectura són genials però de moment hem de veure què passa. A més, potser ens anirà bé que estiguis controlada perquè podem despistar als agents de traspàs i del sistema.
Tu en tot cas hauràs de sortir amb el Benet sempre sense el teu dispositiu. Haureu d’estar en contacte. I tu i jo de moment només tindrem converses trivials…
El Benet hi va caure de seguida. De cop ell també esdevindria protagonista perquè podia portar missatges d’un cantó a l’altre. I per fer-ho hauria de veure la Lícia més sovint, potser cada dia.
— Mare, Benet, escolteu: creieu que podeu representar el paper d’enamorats? És perquè així si vigilen a la mare ningú se sorprendrà que us veieu cada dia.
El Benet es posà lleugerament nerviós. Ell ja estava enamorat però li feia por la resposta de la Lícia.
— Filla, crec que me’n sortiré!
— D’acord. Doncs demà enviaré instruccions al Benet quan arribi al club de lectura. Ja hauré parlat amb el Joel. Si et vigilen tenim una gran oportunitat de despistar-los…
—D’acord! — va fer la Lícia. — Però si necessito parlar amb tu contacto igualment oi?
— Sí. En cap cas han de sospitar que el nostre comportament no és normal.
— Eva. — Digué la Lícia. — T’estimo.
— I jo mare!
Al Benet se li van il·luminar els ulls. Aquella connexió entre mare i filla era fascinant.
— S’està fent tard. — Va fer la Lícia. — Demà tinc un dia dur a la feina.
Van tornar caminant cap a casa seva i quan eren a la porta el Benet va dir:
— Ara comença l’entrenament per fer veure que estem enamorats.
— Perdona?
El Benet va besar a la Lícia i ella li va retornar el petó amb una càlida abraçada. Els dos havien de vigilar què deien perquè ja eren dintre d’una zona on un xip de vigilància rebia el senyal.
— Ha estat una tarda fantàstica! —Digué ella.
— I espero que es repeteixi ben aviat.
— Jo també!
Quan la va veure desaparèixer per la porta va pensar que la vesprada de lectura seria insípida sense la Lícia. Gaudia de la reunió amb aquell grup d’amics però encara en gaudia més quan tenia la impressió que la podia organitzar amb ella. Hauria d’esperar i precisament el que no tenien era temps…

La porta XVII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet i la Lícia havien quedat a la sortida de la feina d’ell perquè a ella li feia gràcia veure la sala de controls d’aquella maquinària impressionant que mantenia neta la ciutat. La central robòtica es trobava dins del que havia estat una nau industrial que l’estat havia volgut conservar al barri de Poblenou. L’indret era un vestigi del passat ple de tecnologia d’última generació i robots per apedaçar a qui el Benet considerava els seus amics. De fet li va comentar a la Lícia que sovint hi havia tingut converses per no sentir-s’hi sol.
El centre s’havia convertit en una planta de reciclatge i els robots hi portaven els “objectes” ja inútils per la societat moderna a “Arda 1”. I com que els llibres, diccionaris i quadres eren obsolets i el sistema els considerava perniciosos, el Benet havia programat els robots per tal que no llencessin aquests objectes a la trituradora. Pels quadres havia trobat compradors igual que pels diccionaris. Els llibres se’ls anava quedant ell. La Lícia es va quedar bocabadada davant la gran sala. Els ordinadors centrals desprenien prou escalfor per tal que l’enorme espai fos prou càlid a pesar de ser com l’interior d’una nau espacial de les que coneixia de les pel·lícules i jocs virtuals. El Benet observà amb avidesa els ulls encuriosits de la Lícia.
—No vols entrar? t’ensenyo com reparo un dels robots.
I la va agafar per la mà i la va dur fins al mig de la sala on hi havia un taulell gegant i tot d’eines. Un robot estava assegut a la taula amb el cap cot.
— Puc veure com treballes?
El Benet va somriure a la Lícia.
— Era una feina que em volia reservar per demà que serà un dia lleuger perquè avui ja ho he acabat gairebé tot…
— Per mi! Fes-ho per mi!
—D’acord. A veure si puc arreglar ara el Marc. Li falla la mecànica de la mà i li cauen les coses.
El Benet va activar el taulell de control manualment. I llavors va prémer un botó que el Marc tenia al clatell.
— Tenen noms de debò?
— No. De fàbrica ens venen amb uns números que els identifiquen. Però jo aquí els reprogramo per tal que responguin a un nom humà. Si ara el crides pels seu número de sèrie i d’identificador et demanarà si és ell.
— Per què els hi poses noms?
— Perquè per mi són éssers individuals. I amb els anys he après que tenen el seu caràcter i tot. Els vam dotar de suficient capacitat per desenvolupar els seus propis pensaments tot i que estan sota el nostre control. Però la seva habilitat per pensar els fa també actuar com a individus. Al Marc per exemple se li espatlla la mà. I com que sap que si se li espatlla ha de venir a reparació i el desconnecto sovint, he observat que només fa la feina amb l’altra mà.
— De veritat? — va dir la Lícia incrèdula.
— Amb la meva feina he descobert que saben que podem prémer un botó i ells deixen de funcionar i pensar i això no els agrada.
— Creus que tenen por? Perquè el comportament del Marc és el d’un nen que s’amaga de quelcom per temor..
— No tinc prou temps per estudiar les seves reaccions. Pensa que he d’assegurar-me que tots funcionen adequadament per portar a terme l reciclatge a tota la ciutat. Sovint m’he de dedicar al reciclatge i les reparacions i res més.
El Marc va aixecar el cap i es va moure. Tot de llums es van encendre de cop i van espantar a la Lícia.
— Bona tarda Marc! Com estàs?
— Bé. — va respondre el robot amb so metàl·lic.
— He observat que el braç i la mà no et funcionen correctament. Vaig a veure què passa.
Uns llums vermells es van encendre al cap del Marc.
— No pateixis Marc! Ho faig per tu. Així podràs fer servir les dues mans a la feina…
Els llums vermells s’encengueren de nou.
— Què volen dir els llums?
— Vol dir que el Marc està activant diverses de les seves funcions alhora.
— Per?
— Jo n’hi dic pensar. Està pensant què vol dir que li hagi de reparar el braç. Després t’explico quelcom.
— Marc no t’inquietis que no et vull pas retirar. Trobarem què falla i buscarem una solució. Em sap greu que hagis d’estar desconnectat massa temps. A mi m’agrada veure’t en actiu!
Altre cop s’encengueren els llums.
I llavors el Benet va agafar una clau anglesa i obrí el braç del Marc. Uns cables prims que semblaven artèries humanes van quedar al descobert. El Benet els anà tocant un per un per comprovar que tots provoquessin un lleuger moviment a la mà del Marc. Però un només funcionava si se’l premia fort.
— Marc, ja ho tenim. Sé quin cable no funciona. Demà miraré si li falta coure o si l’he de canviar tot. Canviar-lo costa molta feina però ho faré.
El cap del Marc estava pràcticament tot de color vermell.
— Ho faré Marc. Et tindré desconnectat fins que calgui però tornaràs a funcionar. No acabaràs sent una deixalla. T’ho prometo!
Altre cop la Lícia va veure que el cap del Mar estava ple de llumetes però no va gosar dir el que pensava que significava allò. Va callar i va veure com el Benet feia de metge i amic al robot. Tot i que el Marc era una màquina però l’escena la va entendrir.
— Marc. Avui estic fent hores extres. Demà tinc bona part del matí lliure per dedicar-me a tu.
Unes llums de color blanc i vermells van il·luminar el cap del Marc.
— T’apago que jo ja estic fora del meu horari i a més he de portar a la noia del meu costat a fer una volta…
La Lícia va haver de somriure. Feia moltíssim temps que ningú no l’anomenava noia. Allò i que el Benet l’hagués agafada de la mà la van fer sentir com una joveneta altre cop.
Els dos van sortir i llavors el Benet li va demanar a la Lícia què li venia de gust fer.
— Acabem de veure un lloc ultramodern. Vols visitar ara el meu pis antiquat ple d’objectes que els teus robots portarien immediatament a reciclatge?
El Benet no podia acabar de creure el que sentia.
— I tant si vull!
Els dos van anar en transportador fins la parada més propera a la casa de la Lícia. Llavors van caminar uns minuts i van travessar un parc. No era el més gran de la ciutat però sens dubte servia de refugi a la majoria dels ciutadans d’aquella zona de la ciutat. Era modern però acollidor.
El Benet hagués volgut gaudir més del parc però casa la Lícia estava just al final d’aquest. Un carreró d’edificis baixos supervivents de l’època anterior la implantació del sistema lluïa el seu aspecte retrògrada amb modèstia i innocència alhora. Aquelles casetes similars romanien ignorants al progrés tecnològic i la remodelació dels espais de la ciutat per fer-los més eficaços, sostenibles i homogeneïtzats. El carreró desafiava el temps i també el sistema. La Lícia va treure les claus de casa seva i va obrir amb aquell sistema anacrònic que al Benet li va fer venir bons records. Just entrar ella va encendre els llums també prement uns interruptors que el Benet ja havia oblidat. Els únics als que estava acostumat eren els de la sala de controls de la nau de reciclatge on treballava. A les cases tot s’activava a través del dispositiu. Una modernitat que de vegades no era gaire pràctica perquè si s’espatllava el dispositiu s’havia de deixar tot penjat i esperar que arribés el tècnic. Per sort hi havia a cada llar un botó d’emergència per connectar amb el servei d’emergència. Al Benet li espurnejaven els ulls en veure aquella tecnologia retrògrada però que en molts casos era molt més pràctica que l’actual. Tanta automatització acabaria per fallar i les persones ja havien perdut la capacitat de trobar solucions. Van deixar les jaquetes a l’entrada i llavors la Lícia va dir-li al Benet que s’assegués al sofà i li demanà què volia beure.
— Un cafè. Sol i sense sucre si pot ser.
La Lícia va anar a preparar-lo a la cuina i va tornar amb un cafè pel Benet i un suc de taronja per ella. El Benet es va fixar en els quadres de les parets i li va demanar a la Lícia d’on els havia tret.
— Al Quim li encantaven els quadres i quan la gent es va començar a aficionar a projectar imatges a la paret i s’anaven trobant pintures i litografies pel carrer ell les va anar guardant. A mi em van agradar de seguida i els vam anar penjant per les parets. El nostre somni era aconseguir llibres per tenir una petita biblioteca…
— Llavors ja no era fàcil aconseguir llibres. L’art es considerava subversiu però la literatura encara més. Jo tampoc els hagués aconseguit si no tingués la feina que tinc.
El Benet es va fixar en un dels quadres i li demanà a la Lícia si li feia res que se’l mirés de prop. Li havia cridat l’atenció la composició de colors i el motiu. Unes flors que podrien haver estar galàxies i de les que sortien rajos de tots colors que es difonien en el fons. Era bonic de veure.
— M’agrada aquesta pintura. És de les autèntiques, pintades a l’oli. L’artista tenia molta energia, es veu en el predomini del groc. —Va afirmà el Benet com si fos un expert en psicologia.
Es va girar i va veure la Lícia darrere seu amb una rialla encisadora i uns ulls que espurnejaven malícia.
— I què més me’n diries de l’artista?
El Benet se la va quedar mirant. Estava deliciosa i aquella mirada fetillera li va donar una pista.
— Coneixies a l’artista?
— Podríem dir que sí. — Va fer ella enjogassada.
La Lícia ja estava darrere del Benet i va esclafir a riure desarmant al Benet, que va abaixar la guàrdia i la va agafar per la cintura. La Lícia va reaccionar abraçant el Benet.
— L’artista sóc jo babau! Això és un quadre que vaig fer pels meus pares quan celebraven quinze anys de casats! — i va seguir rient.
El Benet no va poder resistir-se. S’hi va acostar per sentir la calidesa dels seus llavis però de cop i volta el dispositiu de la Lícia es va activar sobre la taula de davant del sofà. Ella, que no estava acostumada a rebre cap missatge que no fos de la seva filla a aquelles hores es va alarmar i el Benet va llegir la intranquil·litat de la Lícia a la seva mirada.
— L’engegués?
— Sí. Ara mateix. Ho sento, però és que normalment només l’Eva contacta amb mi a aquestes hores. He acostumat els amics i amigues a que necessito les hores del vespre per mi…

 

La Porta XVI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’assistent quatre estava acabant de posar la barreja al tub d’assaig. El líquid tenia un color groguenc desagradable que caldria dissimular amb un colorant potent. Havien rebut una visita del supervisor en cap dels laboratoris de l’elixir i havien passat per una reunió d’urgència de més de vuit hores en les que havien participat equips d’altres indrets d’Arda 1. S’havia activat el sistema d’alerta perquè havien augmentat els casos de resistència a l’elixir. Ciutadans de diversos indrets de la ciutat i condicions diferents començaven a experimentar emocions que volien controlar i les dosis recomanades de l’elixir no els feien efecte. Durant l’eterna reunió havia quedat claríssim que el problema era global. El cos humà estava desenvolupant la capacitat d’alterar la seva bioquímica per tal de tornar a sentir aquelles emocions que precisament es consideraven nocives: la tristor, la ràbia, la por. Totes elles havien estat eradicades de manera efectiva durant anys i allò mantenia als ciutadans suficientment contents per adaptar-se al sistema. Suprimir les emocions havia estat la millor manera d’acabar amb el patiment humà i aconseguir un món sostenible amb habitants que treballaven per un bé comú: el progrés del sistema. Si ara els habitants d’Arda 1 tornaven a sentir emocions negatives l’equilibri del planeta i les institucions estava en perill. Des del punt de vista de l’evolució les emocions havien estat útils per assegurar la supervivència de l’espècie. Però en un planeta superpoblat ja no eren necessàries i s’havien de substituir per estímuls controlables que produïssin un estat de felicitat instantani però de curt termini. Era molt pràctic pels humans eliminar sentiments del repertori de sensacions dels humans perquè ara tot funcionava millor. I per això durant la reunió d’emergència es va parlar del perill de la pèrdua d’efecte de l’elixir. Es va demanar a diferents equips científics que treballessin diferents aspectes per tal d’arribar a resultats palpables en menys de dos mesos. El comitè d’emergència d’Arda 1 havia calculat que l’increment dels casos de resistència a l’elixir podria tenir conseqüències devastadores pel sistema sencer. L’equip científic 194 s’havia d’encarregar de produir un canvi en l’elixir per fer-lo altre cop efectiu. Hi havia uns altres cinquanta equips treballant en el mateix i per això els calia ser l’equip que primer trobés la solució. Si ho feien, a tots els membres se’ls permetria allargar la seva vida durant deu anys més.
El cap d’equip 194 estava examinant el líquid quan la seva ajudant li digué:
—Hem augmentat la dopamina i la serotonina de la composició. Però òbviament l’efecte secundari serà que el consumidor en necessitarà més molt més ràpidament i es convertirà en un addicte en perill.
— Entenc que aquesta és només una solució passatgera i pels que estan desenvolupant resistència. Per trobar una solució a llarg termini caldrà que els equips encarregats d’esbrinar per quin motiu l’elixir deixa de fer efecte a algunes persones, tinguin èxit en la seva recerca. A més ara el que ens cal és comprovar si l’elixir funciona tal i com l’hem reformulat.
— Com podrem comprovar el seu efecte?
— Hem de provar-lo.
— Les rates semblen sobre- estimulades però fins ara només n’han mort dues de les quatre amb les que hem experimentat.
— Berta, quan dic fer un assaig clínic no em refereixo a les rates. Hem de provar l’elixir en humans.
La Berta va fer cara d’espantada.
— Però no sabem si als humans els pot passar també el mateix… vull dir , si es poden morir…
El Robert va posar mala cara. A ell tampoc li agradava aquella part de la seva feina però era absolutament imprescindible i encara que les experiments costessin algun sacrifici, s’havien de fer.
— Si això funciona, ni que sigui per tenir als resistents controlats, ja haurem guanyat temps. I els altres equips trobaran el motiu pel qual l’elixir no els funciona i llavors ja trobarem una nova formula que no sigui perillosa.
La Berta entenia el que deia el Robert però no li agradava el que suposava.
— Berta, el resistents estan a la seva cambra oi?
— Sí.
— Ha dinat?
— Sí, és clar. Els resistents no són presos, Robert. Estan només sota estudi i procurem que els agents no els molestin ni els monitoritzin.
— Això està bé. Podries portar-ne un?
— Quin?
— Un de jove a poder ser. Tindrà el cor més fort per si la sobredosi de dopamina i serotonina és massa potent.
—Hem comprovat les constants i hem sotmès els resistents a una prova d’esforç.
— D’acord. Llavors porta’n un o una que hagi passat tots els tests.
La Berta es va mig emprenyar. Havia de ser ella qui decidís qui havia de rebre la dosis experimental? Ho deixaria a la sort. Va cridar els seus companys i els va portar a la sala habilitada per prendre cafè. Aleatòriament va donar uns números diferents als de les cambres dels resistents per tal que la votació fos neutral. Llavors va demanar que cadascú escrivís un número del 1 al 15 al dispositiu. Si algun es repetia aquell seria l’escollit. Va explicar als seus companys l motiu del que demanava i ho van entendre. Ningú volia triar cap dels que estaven reclusos a les cambres des de feia dies, perquè a tots els sabia greu. A més eren conscients que l’experiment podria tenir conseqüències sobre la salut dels resistents a l’elixir. Finalment tots van apuntar un número i va resultar ser el quinze. La Berta va mirar el seu dispositiu i va dir en veu alta:
— Porteu el Sam de la cambra vuit. A ell li donaren l’elixir…
Tots van abaixar el cap. L’experimentació amb humans era horripilant.
Van portar al Sam al laboratori i el van fer seure. El noi estava molt més serè del que es podia esperar en una situació com la seva perquè quan el sistema retirava una persona, aquesta ja desapareixia per sempre. No era cap misteri.
La Berta va ser la encarregada de portar a terme el protocol. Li va demanar al Sam com es trobava i si estava nerviós. El noi va dir que nerviós sí però que per la resta no sentia cap molèstia.
— Sam, et volem ajudar i potser tu també ens pots ajudar a nosaltres.
El noi va mirar incrèdul a la Berta mentre intentava cercar una sortida d’emergència d’aquell espai. Tot semblava però hermètic.
— Hem estat treballant en una variació de l’elixir per la gent com tu a qui ja no li fa efecte. Així no hauran de cercar dosi extra al mercat negre…
El Sam va fitar la noia als ulls. Estava claríssim que havia de fer de conillet d’Índies.
— Jo poso el meu cos per un experiment i m’arrisco i vosaltres feu un favor al sistema. I com que jo ja estic condemnat tampoc cal donar-me res a canvi…
La Berta es va començar a sentir incòmoda.
— Nosaltres no sabem del cert què passa amb els detinguts.
El Sam es mantenia completament impertèrrit. Probablement aquella manca de reaccions també era un efecte secundari de la falta d’elixir. Havien tingut el Sam sense donar-li cap dosi durant uns dies i el seu organisme s’havia alentit.
— I tampoc no m’hi puc negar entens perquè em teniu aquí tancat i negar-me m’escurçarà el que em queda…
La Berta no sabia què respondre perquè tot eren només llegendes urbanes. Ningú sabia res del cert.
— Ens vols ajudar? — va preguntar la Berta amb el to més neutral que va trobar.
Després d’uns dies d’angoixa i taquicàrdies el Sam havia aconseguit començar a pensar que no prendre d’elixir era el millor que li havia passat els darrers anys. Llàstima que ho feia de manera involuntària i a més no li quedava temps per assaborir què volia dir seguir sense prendre l’elixir.
— Puc dir no?
La Berta el va mirar amb comprensió i sospirà.
— Pots. Però eres el millor exemplar. La resta de resistents són o molt grans o els hi hem detectat algun problema de salut que ens fa témer que potser no aguantarien la dosis bé….
— Què en trec jo de dir que sí?
— Què desitjaries a canvi?
— Una habitació amb llum natural. No demano res més.
La Berta li digué al Sam que s’esperés un moment i consultà amb el Robert la petició del noi. Uns minuts després li digué que s’organitzaria una cambra pel noi en un altre edifici i que si s’avenia a prendre aquella dosi d’elixir el transportarien a un altre lloc. Tanmateix hauria d’anar i tornar cada dia en vehicle privat al laboratori perquè se li havien de fer unes proves. El Sam veié una oportunitat de sortir d’aquella cofurna on l’havien empresonat. Havia de guanyar-se la confiança de la gent del laboratori i al mateix temps mantenir el cap clar. Rumià un moment i digué.
— D’acord! Em sembla bé.
El Robert i Berta van portar-li al Sam un got amb el nou elixir.
— El gust encara no l’hem encertat del tot. — Va dir el Robert disculpant-se.
— El color tampoc! — va fer el Sam queixós. — Aquest líquid sembla orina pura.
— Esperem que el gust compensi. Encara no el podràs assaborir però certament no serà dolent de prendre… — digué la Berta.
El Sam va agafar el got i va fer el primer glop. Quelcom en ell es regirava en aquell moment. Hagués desitjat no haver de drogar-se més però fer-ho era la única possibilitat que tenia per intentar escapar.
A mida que anava bevent el seu cervell s’enterbolia i la seva llengua es tornava de cartró. El beuratge amb gust a llimona li provocà una sensació d’eufòria immediata i la seva ment s’activà. Definitivament sabria aprofitar l’oportunitat perquè tampoc tenia res a perdre.

 

 

La Porta XV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

 

L’Eva havia quedat amb sa mare a la sortida de la feina. L’estava esperant tota contenta perquè volia demanar-li que li semblava la idea de presentar el Joel al club de lectura i es va adonar que somreia quan un noi que passava pel carrer se la va mirar amb interès i li va picar l’ullet. Llavors pensà que potser havia de fer una cara més neutra perquè no volia que la gent pensés que s’havia pres una dosi extra d’elixir. No hi havia gaires ciutadans naturalment contents en el món que li havia tocat viure. Ni tampoc és clar, naturalment infeliços.
Per no despertar sospites l’Eva va intenta posar una expressió facial més neutra. I de cop va veure sortir a sa mare de l’edifici amb un rostre que clarament no denotava alegria en absolut però que canvià en veure l’Eva.
— Què aviat que has arribat! Pensava que t’hauria d’esperar jo!
— He tingut torn de nit per això he pogut venir tan puntual. — Se la mirà bé.— Mare fas mala cara. Què passa?
— Eva! No vull espatllar una tarda meravellosa en què tenim temps per les dues. No veus que ara d’això ja no ens en queda gaire?
L’Eva sospirà perquè el que havia dit sa mare era una veritat com un temple. Però tot i així la volia sense cortines que amaguessin la veritat.
— Mare, què et passa? Estàs amoïnada pel traspàs?
— No. De fet això ha deixat d’amoïnar-me. Ahir vaig contractar un paquet que ho inclou tot pel preu que cobreix el sistema i que em va deixar bocabadada. Però òbviament sense prendre l’elixir m’he de demanar un cop i un altre com és que el sistema es gastà tantíssims diners en la nostra mort.
— I en dosis extra d’elixir. És una manera de no deixar-nos pensar. Una mena d’orgia de tot allò que normalment no podem tenir: menjar, beguda, companyia nombrosa i una dosi extra de l’elixir pel que fa el traspàs. Per emboirar-lo suficientment i que marxi feliç després d’una vida de feina i de mantenir-se dintre del sistema.
— Vaig anar a donar una volta amb el Benet després que vinguessin els agents saps? Necessitava algú prop que tingués el cap clar.
— Jo també li hagués tingut! Saps que no prenc l’elixir! — l’Eva va mirar a la seva mare i amb un somriure encisador li digué— Però entenc que el volguessis veure a ell. És un paio molt interessant! Tant com el Joel!
La Lícia va mirar a la seva filla atentament. L’Eva en portava alguna de cap.
— Què em vos dir?
— Mira, doncs resulta que fa poc he esbrinat quelcom del Joel que ni jo sabia. I crec que t’alegrarà moltíssim saber-ho!
Les dues es van aturar un moment al carrer.
— Eva canta que no aguanto les intrigues!
La noia va agafar la mà de sa mare i la va mirar als ulls.
— Mare! El Joel també treballa per la resistència!
La Lícia va fer una gran rialla i abraçà a l’Eva.
— No saps com de contenta em fas! Hagués patit molt sabent que ell no sap res de la teva dedicació secreta. Hagués posat la vostra relació en perill!
— El seu treball és molt més important que el meu penso. Ell domina altres idiomes que no són l’anglès i està en contacte amb més gent que jo. Plegats podem lluitar per un objectiu comú!
Un pensament negre enterbolí la mirada de la Lícia, que havia estat espurnejant durant uns minuts.
— Què passa?
La Lícia sospirà.
— Saps que la vostra dedicació demanarà sacrificis. I potser haureu de triar viure més però sense fills.
L’Eva la mirà amb tendresa i respongué.
— Ho sabem. Ho sabem tots dos i som conscients que necessitarem temps. I també que hi haurà molts sacrificis i que molta gent caurà, fins i tot nosaltres. Però cal restablir la llibertat. I qui sap? Potser arriba quan encara hi som a temps…
El primer impuls de la Lícia va ser dir a la seva filla que no s’havia de fer il.lusions però es mossegà la llengua. Ella era a setmanes del traspàs i una estranya esperança la feia creure que el moment no arribaria. Què hagués estat de la humanitat si no hagués cregut mai en l’impossible? L’Eva tenia el Joel i junts farien coses meravelloses però també es podien perdre l’una a l’altre com ell havia perdut el seu company.
— Però i si us descobreixen? O a un dels dos?
— Prefereixo patir i estar amb una persona en què puc confiar que no patir però haver d’amagar la veritat. La dissidència és perillosa pel sistema i tu ho saps. Ens van vigilar durant anys! Però és una obligació moral.
La Lícia va acaronar la cara de la seva filla. Ella i el seu marit van saber donar-li l’empenta i el coratge necessaris per no prendre l’elixir.
— Mare! Sé que tens poc temps però m’agradaria que coneguessis el Joel. Està mort de ganes de veure’t! Pensa que vol saber com seré a la teva edat!
La Lícia va esclafir a riure i respongué.
— Entenc que hagis tingut els teus dubtes en presentar-me’l. A mi se’m deu notar de seguida que em desvio de la norma… però ara que saps que ell és dels nostres com més aviat me’l presentis millor!
— Havia pensat presentar-vos el Joel a la vesprada de lectura. Et sembla que el Benet hi estarà d’acord?
— Ara mateix li demano! — Va fer ella que es connectà al dispositiu immediatament.
El Benet va respondre de seguida al missatge i hi va estar d’acord. Van quedar a l’hora usual l’endemà i la Lícia i l’Eva van gaudir de la companyia durant dues llargues hores.
Aquella nit la Lícia no tornà a utilitzar el dispositiu. Estava massa amoïnada endreçant coses que volia deixar per la seva filla i fent hologrames de les que tenia per casa i es volia vendre. Hauria d’haver-ho fet fa molt temps però la galvana va poder més que el seu esperit de reciclatge. Havia anat acumulant coses que no feia servir des de que havia perdut el Quim. Aquella nit quan anà a dormir, el Jonathan monitoritzà els senyals que havia rebut quan ella era a casa amb incredulitat. Aquella dona no es comunicava amb ningú, ni havia utilitzat cap joc virtual. Allò era completament anormal. Si seguia sense rebre cap senyal la Samantha i ell haurien d’anar a fer-li una visita un altre cop per assegurar-se que el dispositiu funcionava correctament. Apagà el llum de la làmpada de la tauleta de nit intrigat per la possibilitat de que aquell xip de monitorització estigués fallant. O potser l’havien trobat?
A dos quarts de set de l’endemà la primera convidada arribà a la cita del club de lectura. Era la Lícia, que havia portat una bossa plena de menjar per servir durant la sessió.
— No calia! Això costa moltes unitats d’energia!
— Benet! Oblides que jo ja dintre de poc no en gastaré cap ni una!
El comentari era una fuetada salvatge que ferí el Benet. Havia de despertar a la realitat: La Lícia ja no estaria entre ells durant gaire més temps.
Els dos van parlar dels dos agents i de la segona visita, de la seva jornada laboral i de com de feliç havia fet l’Eva a la Lícia volent-li presentar el seu xicot. Ara, més que mai, desitjava conèixer-lo perquè sabia que era també un dissident.
— Patiran! — va fer ell.
— També vam patir jo i el Quim però teníem quelcom que ens unia i era un llaç molt fort. Molt més encara perquè anàvem els dos contra corrent i això feia que no em sentís sola. No hagués pogut confiar en una persona que no hagués estat en contra del sistema. Sempre hi hauria hagut un espai en mi que hagués hagut de mantenir en secret i no m’hagués sentit còmoda. Estic convençuda que per l’Eva és el mateix. Té un caràcter similar al meu i necessita un home semblant al meu.
Una sensació de malestar va enterbolir aquells instants màgics amb la Lícia. Ella sempre pensaria en el Quim i probablement ja no hi hauria lloc per cap altre home. Era un pensament irracional, estúpid i enormement egoista perquè malauradament ell ja no tenia gaire temps per conquerí el cor d’aquella dona fascinant. Però tot i així el Benet sentí una ràbia inexplicable contra el Quim.
El seu dispositiu s’anà connectant i tots anaven arribant puntuals, saludaven i agafaven el llibre per seguir amb la lectura on l’havien deixada. La Lícia, a qui en Benet havia permés que s’endugués un llibre a casa seva, l’ havia acabat la nit anterior, i va anar doncs a la biblioteca per agafar-ne un altre. L’Elena va presentar-se acompanyada de la Raquel i de seguida va demanar on era l’Eva. Les dues noies s’havien caigut bé. La Lícia li respongué que aquell vespre els visitaria acompanyada del seu xicot.
— És segur que vingui tanta gent al club? — Va fer el Mohit alarmat. –
— Has d’estar ben tranquil Mohit! El xicot de la meva filla és tant o més antisistema que tots nosaltres! — va fer la Lícia fent l’ullet.
Tots estaven ja prou encuriosits i la jove parella no va trigar en aparèixer. Portaven tres ampolles de vi clandestí per celebrar aquella solemne ocasió: L’Eva va presentar al Joel com a la seva parella i ho va fer des de la certesa que ell era un dels seus. El grup va llegir prop d’una hora i mitja i sense voler es va començar un debat sobre els llibres que estaven llegint. Llavors la Lícia va fer un senyal al Benet per anar a la cuina a preparar la vianda i l’Eva i el Joel van anar-hi també per obrir les ampolles. El Joel va tenir la sensació que allò era una autèntica festa. Com la que els seus pares havien pogut celebrar sense de restriccions. El menjar i la beguda va anar animant el grup fins que el dispositiu del Joel es va connectar. Rebé un missatge i la seva cara canvià completament.
— Passa res Joel? — va dir l’Eva.
— M’informen que hi ha hagut vint desapareguts més durant els darrers dos dies només a la nostra ciutat. Demà establiré contacte amb els meus informants per saber si també està passant el mateix a altres llocs.
— Jo també demanaré als meus si en saben res. Són moltes desaparicions oi?
— Moltes sí. I això vol dir que al sistema li costarà amagar el que està passant…. potser el Sam no estarà del tot sol. —Va dir el Joel mirant al Mohit.
S’havia fet molt tard perquè havien estat conversant durant molta estona tots plegats. Agafar el transport a aquelles hores estaria monitoritzat i a ningú li feia il·lusió ser el centre d’atenció de la càmera d’un vagó buit. Podrien llogar un mini-bus a aquelles hores?
— Sé que això no és gaire còmode però el que us puc oferir és que passeu la nit aquí. Tinc suficients mantes per tal que us pugueu estirar al terra i demà al matí hi haurà dutxa i cafè per tots si matinem prou. És el més semblant als campaments d’estiu dels que em parlaven els meus pares quan era petit…
Es van mirar els uns als altres. La majoria d’ells no havia passat mai la nit en un espai que no era el que estava estricament enregistrat a les màquines de l’administració i allò de dormir al terra i matinar per anar a la feina era definitivament una aventura que en una altra època s’hauria considerat infantil, però que ara era molt adulta. Tots van decidir apuntar-se a l’experiència. La Raquel perquè li agradava la proximitat a l’Elena, la noia que havia vist créixer i a la que havia de protegir. La Lícia perquè volia estar a casa del Benet. El Mohit i la Jasmina perquè era una oportunitat per dormir un prop de l’altre en un escenari irrepetible, el Benet i la Lícia perquè se sentien líders d’una petita revolució casolana i el Joel i l’Eva perquè no haguessin pogut mai pagar amb unitats d’energia una cerimònia de compromís més íntima i real. Aquella nit tots van dormir amb l’emoció que suposava fer una cosa prohibida.
Però a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava alarmat la manca de senyal del xip que havien col·locat a la taula de la Lícia. Com li explicaria ara a la Samantha que el xip no estava funcionant? Quedaria com un absolut inepte? Ja podia pensar quina excusa li donaria a la noia per tornar per casa de la senyora Ferrer, perquè segur que a la seva companya no li faria gaire gràcia…