La Porta XVIII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet li va indicar que anés a encendre el dispositiu i la Lícia ho va fer. En fer-ho aparegué l’holograma d’un home jove vestit amb una granota blanca.
— Bona tarda senyora Férrer. Sóc el Jonathan, vinc a fer-li unes preguntes més sobre la cerimònia de traspàs. Puc passar?
— Sí, és clar. Doni’m uns segons. No estic visible.— Va fer la Lícia que volia parlar amb el Benet. Va desconnectar el dispositiu i llavors li va dir a ell.
— Són molt inoportuns. I generalment venen dos. M’estranya que ara només vingui ell. No em fa bona espina….
Ell va veure que la Lícia estava amoïnada.
— Saps què? Aniré dalt a alguna habitació i m’amagaré allà.
— Em sembla genial. Ves al bany, és la porta del mig.
El Benet va pujar els esglaons de dos en dos i va obrir la porta del mig per entrar-hi. La va deixar mig oberta per sentir la conversa.
La Lícia va fer asseure a l’agent i llavors el noi li comentà que venia per acabar de demanar-li si tenia algun desig especial.
— Em pensava que el que demanava ja era el màxim.
— Està pràcticament al límit. Però si trobem alguna oferta en el menjar, llavors encara ens sobren uns diners amb els que es pot permetre algun altre caprici…
— L’últim, és clar.
Al Benet no li va passar desapercebut el to burleta de la Lícia. Era un pas en fals perquè havia d’aparentar estar relativament contenta amb el sistema. I ella també se’n va adonar d’immediat. Però el que més preocupava al Benet en aquell instant era que l’agent hagués aparegut sol perquè solien anar en parelles.
— No sé si haurà rebut el missatge de la meva companya. Li enviava un simulació de com quedaria la sala.
— No n’he rebut cap.
— Segur? Ho pot comprovar? La Samantha no falla mai.
— Juraria que no.
— Li fa res que ho verifiquem? — insistí el noi incisivament.
La Lícia revisà els missatges i no en va trobar cap de la Samantha.
— Se’n deu haver oblidat… — va fer el noi amb sorpresa.
La Lícia se’l mirà dubtosa.
— Disculpi. Tinc una set immensa. Em podria oferir un got d’aigua?
— I tant! — va fer la Lícia. — Ara mateix li porto.
Al Benet la conversa li començava a semblar estranya, per això va decidir arriscar-se i treure el cap per la porta. Havia de veure quina cara feia el noi amb molt de compte. No volia que el veiessin perquè llavors hauria d’improvisar una mentida i a ell allò no se li donava gaire bé.
Va tenir temps d’observar com el Jonathan es posava unes ulleres i treia una cosa de la bossa. Llavors va veure com manipulava la taula de centre de la Lícia i el seu dispositiu i com es posava quelcom a la butxaca. Es va treure les ulleres abans que arribés ella.
— Moltíssimes gràcies senyora Férrer, tenia la gola completament seca. Em penso que el dinar avui ha stat un pèl massa salat per mi.
— No hi pateixi! Tots sabem què és patir set.
— He comprovat que la meva companya no li ha pogut enviar la simulació. No sap el greu que em sap haver-la molestada! Ahir la Samantha no es trobava bé però em va dir que aconseguiria enviar-li el missatge.
— Què té la seva companya? — va dir la Lícia preocupada.
— Res de greu. Un refredat fort que li ha fet pujar la febre. Dintre de dos dies es trobarà millor i llavors ja li enviarà i tornarem a passar. En parella. Li volia estalviar la visita perquè se’ns acumula feina però no m’ha sortit bé
— Entenc…
— Senyora Férrer, no la vull molestar més. Em sap molt de greu haver interromput el que estava fent.
— No s’amoïni. No era res d’especial…
El Benet ho va sentir amb claredat i va fer una ganyota. Realment el Jonathan havia estat molt inoportú i ell sí que considerava que havia interromput un moment que prometia arribar a ser íntim.
L’agent s’acomiadà donant la mà a la Lícia i quan aquesta va tancar la porta, el primer que va fer va ser mirar cap a la porta del pis de dalt on s’havia amagat el Benet i aquest li va fer un gest indicant-li que havia de guardar silenci. La Lícia ho va entendre de seguida i quan el Benet va ser a la primera planta del dúplex li va donar instruccions en mímica. S’havia de posar altre cop la jaqueta. La Lícia va anar cap a la taula de centre per agafar el dispositiu però el Benet va fer que no amb el cap. La Lícia estava encuriosida. Ell va indicar amb el cap la porta i la Lícia va entendre que havien de sortir. El Benet va posar el dit als llavis de la Lícia per mostrar-li que encara no volia que parlessin. Quan van ser tres carrers per sota casa de la Lícia el Benet digué:
— T’han manipulat alguna cosa a la taula de centre. També l’he vist tocar el teu dispositiu. Crec que et vigilen per tant ara encara hem d’anar amb més compte que mai.
— Merda!
— O no. Perquè si et vigilen els podem donar una pista falsa però evidentment hem d’estar en contacte amb algú que sàpiga dirigir l’operació.
— La meva filla i el Joel!
— I els seus contactes, sí.
Els dos es van mirar amb complicitat.
— Estic emprenyat saps? — digué el Benet.
— Emprenyat, per què?
— Què vol dir allò de que no estaves fent res especial?
La Lícia hi va caure de seguida.
— Què volies que digues?
— No ho sé. Però el noi ja podria haver arribat cinc minuts més tard perquè ara estaré pensant en el que podia haver passat si no s’hagués activat el teu dispositiu…
La Lícia esclafí a riure. Se sentia com una adolescent i més viva que mai. I a poques setmanes del seu previst final ara estava més prop de la seva filla que abans i a més tornava a tenir papallones a l’estómac. Aquella lluita li estava donant un significat renovat a la seva existència.
El Benet hagués volgut retornar a l’instant de feia una estona a casa la Lícia però el que havia vist era prou greu per haver de deixar de banda els sentiments.
— Per quin motiu creus que t’hauran volgut manipular el mòbil? Saps per què et volen tenir vigilada?
La Lícia sospirà.
— Suposo i espero que el motiu és que han notat la meva reticència cap al sistema. No em vaig controlar prou quan van venir a la primera visita i devien informar-ne a les autoritats. Això és el que vull creure. — De cop la Lícia va quedar blanca.
— Passa res?
— Espero que no m’hagin estat vigilant des de fa gaire temps. Això podria posar en perill la meva filla, el Joel, la xarxa i tots vosaltres al club de lectura.
El Benet reflexionà.
— No crec que faci molt que et segueixen. Altrament ja hi hauria hagut detencions. No perden temps eliminant dissidents.
— Jo penso com tu! I com ho faré ara per advertir l’Eva?
— Ho faré jo si me’n dones el codi quan. Potser els de la xarxa sabran com desactivar l’aparell…
— Si el desactivem llavors sí que sospitaran!
— Hem de confiar en la xarxa. L’Eva i el Joel tenen contactes i potser sabran com funcionen els xips. El que és cert és que de moment no pots mantenir cap conversa comprometedora dins de casa. I el que més em preocupa és que t’hagin pogut posar algun xip al dispositiu perquè llavors ens empaperaran a tots.
— Benet, contacta ara mateix amb l’Eva. Hem de saber què passa.
—Me’n dones el codi?
La Lícia li va dictar i el dispositiu es va connectar. Havien de deixar un missatge ràpid. El Benet va donar el seu dispositiu a la Lícia per tal que digués quelcom a la seva filla.
— Eva. Avui ha tornat un dels agents de traspàs sol. El Benet era a casa i s’ha amagat i ha vist com el noi manipulava la meva taula de centre i el meu dispositiu. No em puc comunicar amb ell lliurement ara.
L’Eva es va connectar a l’instant i la seva veu sonà contundent i resolutiva a l’altra banda.
— Haurem d’estar en contacte a través del Benet. Però de moment no és segur que vagis al club de lectura. Si tens el dispositiu controlat ens trobaran a tots i una reunió tan multitudinària a casa del Benet serà sospitosa. A la propera vetllada et portaré el llibre.
El rostre de la Lícia s’entristí.
— Sé que les vesprades de lectura són genials però de moment hem de veure què passa. A més, potser ens anirà bé que estiguis controlada perquè podem despistar als agents de traspàs i del sistema.
Tu en tot cas hauràs de sortir amb el Benet sempre sense el teu dispositiu. Haureu d’estar en contacte. I tu i jo de moment només tindrem converses trivials…
El Benet hi va caure de seguida. De cop ell també esdevindria protagonista perquè podia portar missatges d’un cantó a l’altre. I per fer-ho hauria de veure la Lícia més sovint, potser cada dia.
— Mare, Benet, escolteu: creieu que podeu representar el paper d’enamorats? És perquè així si vigilen a la mare ningú se sorprendrà que us veieu cada dia.
El Benet es posà lleugerament nerviós. Ell ja estava enamorat però li feia por la resposta de la Lícia.
— Filla, crec que me’n sortiré!
— D’acord. Doncs demà enviaré instruccions al Benet quan arribi al club de lectura. Ja hauré parlat amb el Joel. Si et vigilen tenim una gran oportunitat de despistar-los…
—D’acord! — va fer la Lícia. — Però si necessito parlar amb tu contacto igualment oi?
— Sí. En cap cas han de sospitar que el nostre comportament no és normal.
— Eva. — Digué la Lícia. — T’estimo.
— I jo mare!
Al Benet se li van il·luminar els ulls. Aquella connexió entre mare i filla era fascinant.
— S’està fent tard. — Va fer la Lícia. — Demà tinc un dia dur a la feina.
Van tornar caminant cap a casa seva i quan eren a la porta el Benet va dir:
— Ara comença l’entrenament per fer veure que estem enamorats.
— Perdona?
El Benet va besar a la Lícia i ella li va retornar el petó amb una càlida abraçada. Els dos havien de vigilar què deien perquè ja eren dintre d’una zona on un xip de vigilància rebia el senyal.
— Ha estat una tarda fantàstica! —Digué ella.
— I espero que es repeteixi ben aviat.
— Jo també!
Quan la va veure desaparèixer per la porta va pensar que la vesprada de lectura seria insípida sense la Lícia. Gaudia de la reunió amb aquell grup d’amics però encara en gaudia més quan tenia la impressió que la podia organitzar amb ella. Hauria d’esperar i precisament el que no tenien era temps…

La porta XVII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet i la Lícia havien quedat a la sortida de la feina d’ell perquè a ella li feia gràcia veure la sala de controls d’aquella maquinària impressionant que mantenia neta la ciutat. La central robòtica es trobava dins del que havia estat una nau industrial que l’estat havia volgut conservar al barri de Poblenou. L’indret era un vestigi del passat ple de tecnologia d’última generació i robots per apedaçar a qui el Benet considerava els seus amics. De fet li va comentar a la Lícia que sovint hi havia tingut converses per no sentir-s’hi sol.
El centre s’havia convertit en una planta de reciclatge i els robots hi portaven els “objectes” ja inútils per la societat moderna a “Arda 1”. I com que els llibres, diccionaris i quadres eren obsolets i el sistema els considerava perniciosos, el Benet havia programat els robots per tal que no llencessin aquests objectes a la trituradora. Pels quadres havia trobat compradors igual que pels diccionaris. Els llibres se’ls anava quedant ell. La Lícia es va quedar bocabadada davant la gran sala. Els ordinadors centrals desprenien prou escalfor per tal que l’enorme espai fos prou càlid a pesar de ser com l’interior d’una nau espacial de les que coneixia de les pel·lícules i jocs virtuals. El Benet observà amb avidesa els ulls encuriosits de la Lícia.
—No vols entrar? t’ensenyo com reparo un dels robots.
I la va agafar per la mà i la va dur fins al mig de la sala on hi havia un taulell gegant i tot d’eines. Un robot estava assegut a la taula amb el cap cot.
— Puc veure com treballes?
El Benet va somriure a la Lícia.
— Era una feina que em volia reservar per demà que serà un dia lleuger perquè avui ja ho he acabat gairebé tot…
— Per mi! Fes-ho per mi!
—D’acord. A veure si puc arreglar ara el Marc. Li falla la mecànica de la mà i li cauen les coses.
El Benet va activar el taulell de control manualment. I llavors va prémer un botó que el Marc tenia al clatell.
— Tenen noms de debò?
— No. De fàbrica ens venen amb uns números que els identifiquen. Però jo aquí els reprogramo per tal que responguin a un nom humà. Si ara el crides pels seu número de sèrie i d’identificador et demanarà si és ell.
— Per què els hi poses noms?
— Perquè per mi són éssers individuals. I amb els anys he après que tenen el seu caràcter i tot. Els vam dotar de suficient capacitat per desenvolupar els seus propis pensaments tot i que estan sota el nostre control. Però la seva habilitat per pensar els fa també actuar com a individus. Al Marc per exemple se li espatlla la mà. I com que sap que si se li espatlla ha de venir a reparació i el desconnecto sovint, he observat que només fa la feina amb l’altra mà.
— De veritat? — va dir la Lícia incrèdula.
— Amb la meva feina he descobert que saben que podem prémer un botó i ells deixen de funcionar i pensar i això no els agrada.
— Creus que tenen por? Perquè el comportament del Marc és el d’un nen que s’amaga de quelcom per temor..
— No tinc prou temps per estudiar les seves reaccions. Pensa que he d’assegurar-me que tots funcionen adequadament per portar a terme l reciclatge a tota la ciutat. Sovint m’he de dedicar al reciclatge i les reparacions i res més.
El Marc va aixecar el cap i es va moure. Tot de llums es van encendre de cop i van espantar a la Lícia.
— Bona tarda Marc! Com estàs?
— Bé. — va respondre el robot amb so metàl·lic.
— He observat que el braç i la mà no et funcionen correctament. Vaig a veure què passa.
Uns llums vermells es van encendre al cap del Marc.
— No pateixis Marc! Ho faig per tu. Així podràs fer servir les dues mans a la feina…
Els llums vermells s’encengueren de nou.
— Què volen dir els llums?
— Vol dir que el Marc està activant diverses de les seves funcions alhora.
— Per?
— Jo n’hi dic pensar. Està pensant què vol dir que li hagi de reparar el braç. Després t’explico quelcom.
— Marc no t’inquietis que no et vull pas retirar. Trobarem què falla i buscarem una solució. Em sap greu que hagis d’estar desconnectat massa temps. A mi m’agrada veure’t en actiu!
Altre cop s’encengueren els llums.
I llavors el Benet va agafar una clau anglesa i obrí el braç del Marc. Uns cables prims que semblaven artèries humanes van quedar al descobert. El Benet els anà tocant un per un per comprovar que tots provoquessin un lleuger moviment a la mà del Marc. Però un només funcionava si se’l premia fort.
— Marc, ja ho tenim. Sé quin cable no funciona. Demà miraré si li falta coure o si l’he de canviar tot. Canviar-lo costa molta feina però ho faré.
El cap del Marc estava pràcticament tot de color vermell.
— Ho faré Marc. Et tindré desconnectat fins que calgui però tornaràs a funcionar. No acabaràs sent una deixalla. T’ho prometo!
Altre cop la Lícia va veure que el cap del Mar estava ple de llumetes però no va gosar dir el que pensava que significava allò. Va callar i va veure com el Benet feia de metge i amic al robot. Tot i que el Marc era una màquina però l’escena la va entendrir.
— Marc. Avui estic fent hores extres. Demà tinc bona part del matí lliure per dedicar-me a tu.
Unes llums de color blanc i vermells van il·luminar el cap del Marc.
— T’apago que jo ja estic fora del meu horari i a més he de portar a la noia del meu costat a fer una volta…
La Lícia va haver de somriure. Feia moltíssim temps que ningú no l’anomenava noia. Allò i que el Benet l’hagués agafada de la mà la van fer sentir com una joveneta altre cop.
Els dos van sortir i llavors el Benet li va demanar a la Lícia què li venia de gust fer.
— Acabem de veure un lloc ultramodern. Vols visitar ara el meu pis antiquat ple d’objectes que els teus robots portarien immediatament a reciclatge?
El Benet no podia acabar de creure el que sentia.
— I tant si vull!
Els dos van anar en transportador fins la parada més propera a la casa de la Lícia. Llavors van caminar uns minuts i van travessar un parc. No era el més gran de la ciutat però sens dubte servia de refugi a la majoria dels ciutadans d’aquella zona de la ciutat. Era modern però acollidor.
El Benet hagués volgut gaudir més del parc però casa la Lícia estava just al final d’aquest. Un carreró d’edificis baixos supervivents de l’època anterior la implantació del sistema lluïa el seu aspecte retrògrada amb modèstia i innocència alhora. Aquelles casetes similars romanien ignorants al progrés tecnològic i la remodelació dels espais de la ciutat per fer-los més eficaços, sostenibles i homogeneïtzats. El carreró desafiava el temps i també el sistema. La Lícia va treure les claus de casa seva i va obrir amb aquell sistema anacrònic que al Benet li va fer venir bons records. Just entrar ella va encendre els llums també prement uns interruptors que el Benet ja havia oblidat. Els únics als que estava acostumat eren els de la sala de controls de la nau de reciclatge on treballava. A les cases tot s’activava a través del dispositiu. Una modernitat que de vegades no era gaire pràctica perquè si s’espatllava el dispositiu s’havia de deixar tot penjat i esperar que arribés el tècnic. Per sort hi havia a cada llar un botó d’emergència per connectar amb el servei d’emergència. Al Benet li espurnejaven els ulls en veure aquella tecnologia retrògrada però que en molts casos era molt més pràctica que l’actual. Tanta automatització acabaria per fallar i les persones ja havien perdut la capacitat de trobar solucions. Van deixar les jaquetes a l’entrada i llavors la Lícia va dir-li al Benet que s’assegués al sofà i li demanà què volia beure.
— Un cafè. Sol i sense sucre si pot ser.
La Lícia va anar a preparar-lo a la cuina i va tornar amb un cafè pel Benet i un suc de taronja per ella. El Benet es va fixar en els quadres de les parets i li va demanar a la Lícia d’on els havia tret.
— Al Quim li encantaven els quadres i quan la gent es va començar a aficionar a projectar imatges a la paret i s’anaven trobant pintures i litografies pel carrer ell les va anar guardant. A mi em van agradar de seguida i els vam anar penjant per les parets. El nostre somni era aconseguir llibres per tenir una petita biblioteca…
— Llavors ja no era fàcil aconseguir llibres. L’art es considerava subversiu però la literatura encara més. Jo tampoc els hagués aconseguit si no tingués la feina que tinc.
El Benet es va fixar en un dels quadres i li demanà a la Lícia si li feia res que se’l mirés de prop. Li havia cridat l’atenció la composició de colors i el motiu. Unes flors que podrien haver estar galàxies i de les que sortien rajos de tots colors que es difonien en el fons. Era bonic de veure.
— M’agrada aquesta pintura. És de les autèntiques, pintades a l’oli. L’artista tenia molta energia, es veu en el predomini del groc. —Va afirmà el Benet com si fos un expert en psicologia.
Es va girar i va veure la Lícia darrere seu amb una rialla encisadora i uns ulls que espurnejaven malícia.
— I què més me’n diries de l’artista?
El Benet se la va quedar mirant. Estava deliciosa i aquella mirada fetillera li va donar una pista.
— Coneixies a l’artista?
— Podríem dir que sí. — Va fer ella enjogassada.
La Lícia ja estava darrere del Benet i va esclafir a riure desarmant al Benet, que va abaixar la guàrdia i la va agafar per la cintura. La Lícia va reaccionar abraçant el Benet.
— L’artista sóc jo babau! Això és un quadre que vaig fer pels meus pares quan celebraven quinze anys de casats! — i va seguir rient.
El Benet no va poder resistir-se. S’hi va acostar per sentir la calidesa dels seus llavis però de cop i volta el dispositiu de la Lícia es va activar sobre la taula de davant del sofà. Ella, que no estava acostumada a rebre cap missatge que no fos de la seva filla a aquelles hores es va alarmar i el Benet va llegir la intranquil·litat de la Lícia a la seva mirada.
— L’engegués?
— Sí. Ara mateix. Ho sento, però és que normalment només l’Eva contacta amb mi a aquestes hores. He acostumat els amics i amigues a que necessito les hores del vespre per mi…

 

La Porta XVI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’assistent quatre estava acabant de posar la barreja al tub d’assaig. El líquid tenia un color groguenc desagradable que caldria dissimular amb un colorant potent. Havien rebut una visita del supervisor en cap dels laboratoris de l’elixir i havien passat per una reunió d’urgència de més de vuit hores en les que havien participat equips d’altres indrets d’Arda 1. S’havia activat el sistema d’alerta perquè havien augmentat els casos de resistència a l’elixir. Ciutadans de diversos indrets de la ciutat i condicions diferents començaven a experimentar emocions que volien controlar i les dosis recomanades de l’elixir no els feien efecte. Durant l’eterna reunió havia quedat claríssim que el problema era global. El cos humà estava desenvolupant la capacitat d’alterar la seva bioquímica per tal de tornar a sentir aquelles emocions que precisament es consideraven nocives: la tristor, la ràbia, la por. Totes elles havien estat eradicades de manera efectiva durant anys i allò mantenia als ciutadans suficientment contents per adaptar-se al sistema. Suprimir les emocions havia estat la millor manera d’acabar amb el patiment humà i aconseguir un món sostenible amb habitants que treballaven per un bé comú: el progrés del sistema. Si ara els habitants d’Arda 1 tornaven a sentir emocions negatives l’equilibri del planeta i les institucions estava en perill. Des del punt de vista de l’evolució les emocions havien estat útils per assegurar la supervivència de l’espècie. Però en un planeta superpoblat ja no eren necessàries i s’havien de substituir per estímuls controlables que produïssin un estat de felicitat instantani però de curt termini. Era molt pràctic pels humans eliminar sentiments del repertori de sensacions dels humans perquè ara tot funcionava millor. I per això durant la reunió d’emergència es va parlar del perill de la pèrdua d’efecte de l’elixir. Es va demanar a diferents equips científics que treballessin diferents aspectes per tal d’arribar a resultats palpables en menys de dos mesos. El comitè d’emergència d’Arda 1 havia calculat que l’increment dels casos de resistència a l’elixir podria tenir conseqüències devastadores pel sistema sencer. L’equip científic 194 s’havia d’encarregar de produir un canvi en l’elixir per fer-lo altre cop efectiu. Hi havia uns altres cinquanta equips treballant en el mateix i per això els calia ser l’equip que primer trobés la solució. Si ho feien, a tots els membres se’ls permetria allargar la seva vida durant deu anys més.
El cap d’equip 194 estava examinant el líquid quan la seva ajudant li digué:
—Hem augmentat la dopamina i la serotonina de la composició. Però òbviament l’efecte secundari serà que el consumidor en necessitarà més molt més ràpidament i es convertirà en un addicte en perill.
— Entenc que aquesta és només una solució passatgera i pels que estan desenvolupant resistència. Per trobar una solució a llarg termini caldrà que els equips encarregats d’esbrinar per quin motiu l’elixir deixa de fer efecte a algunes persones, tinguin èxit en la seva recerca. A més ara el que ens cal és comprovar si l’elixir funciona tal i com l’hem reformulat.
— Com podrem comprovar el seu efecte?
— Hem de provar-lo.
— Les rates semblen sobre- estimulades però fins ara només n’han mort dues de les quatre amb les que hem experimentat.
— Berta, quan dic fer un assaig clínic no em refereixo a les rates. Hem de provar l’elixir en humans.
La Berta va fer cara d’espantada.
— Però no sabem si als humans els pot passar també el mateix… vull dir , si es poden morir…
El Robert va posar mala cara. A ell tampoc li agradava aquella part de la seva feina però era absolutament imprescindible i encara que les experiments costessin algun sacrifici, s’havien de fer.
— Si això funciona, ni que sigui per tenir als resistents controlats, ja haurem guanyat temps. I els altres equips trobaran el motiu pel qual l’elixir no els funciona i llavors ja trobarem una nova formula que no sigui perillosa.
La Berta entenia el que deia el Robert però no li agradava el que suposava.
— Berta, el resistents estan a la seva cambra oi?
— Sí.
— Ha dinat?
— Sí, és clar. Els resistents no són presos, Robert. Estan només sota estudi i procurem que els agents no els molestin ni els monitoritzin.
— Això està bé. Podries portar-ne un?
— Quin?
— Un de jove a poder ser. Tindrà el cor més fort per si la sobredosi de dopamina i serotonina és massa potent.
—Hem comprovat les constants i hem sotmès els resistents a una prova d’esforç.
— D’acord. Llavors porta’n un o una que hagi passat tots els tests.
La Berta es va mig emprenyar. Havia de ser ella qui decidís qui havia de rebre la dosis experimental? Ho deixaria a la sort. Va cridar els seus companys i els va portar a la sala habilitada per prendre cafè. Aleatòriament va donar uns números diferents als de les cambres dels resistents per tal que la votació fos neutral. Llavors va demanar que cadascú escrivís un número del 1 al 15 al dispositiu. Si algun es repetia aquell seria l’escollit. Va explicar als seus companys l motiu del que demanava i ho van entendre. Ningú volia triar cap dels que estaven reclusos a les cambres des de feia dies, perquè a tots els sabia greu. A més eren conscients que l’experiment podria tenir conseqüències sobre la salut dels resistents a l’elixir. Finalment tots van apuntar un número i va resultar ser el quinze. La Berta va mirar el seu dispositiu i va dir en veu alta:
— Porteu el Sam de la cambra vuit. A ell li donaren l’elixir…
Tots van abaixar el cap. L’experimentació amb humans era horripilant.
Van portar al Sam al laboratori i el van fer seure. El noi estava molt més serè del que es podia esperar en una situació com la seva perquè quan el sistema retirava una persona, aquesta ja desapareixia per sempre. No era cap misteri.
La Berta va ser la encarregada de portar a terme el protocol. Li va demanar al Sam com es trobava i si estava nerviós. El noi va dir que nerviós sí però que per la resta no sentia cap molèstia.
— Sam, et volem ajudar i potser tu també ens pots ajudar a nosaltres.
El noi va mirar incrèdul a la Berta mentre intentava cercar una sortida d’emergència d’aquell espai. Tot semblava però hermètic.
— Hem estat treballant en una variació de l’elixir per la gent com tu a qui ja no li fa efecte. Així no hauran de cercar dosi extra al mercat negre…
El Sam va fitar la noia als ulls. Estava claríssim que havia de fer de conillet d’Índies.
— Jo poso el meu cos per un experiment i m’arrisco i vosaltres feu un favor al sistema. I com que jo ja estic condemnat tampoc cal donar-me res a canvi…
La Berta es va començar a sentir incòmoda.
— Nosaltres no sabem del cert què passa amb els detinguts.
El Sam es mantenia completament impertèrrit. Probablement aquella manca de reaccions també era un efecte secundari de la falta d’elixir. Havien tingut el Sam sense donar-li cap dosi durant uns dies i el seu organisme s’havia alentit.
— I tampoc no m’hi puc negar entens perquè em teniu aquí tancat i negar-me m’escurçarà el que em queda…
La Berta no sabia què respondre perquè tot eren només llegendes urbanes. Ningú sabia res del cert.
— Ens vols ajudar? — va preguntar la Berta amb el to més neutral que va trobar.
Després d’uns dies d’angoixa i taquicàrdies el Sam havia aconseguit començar a pensar que no prendre d’elixir era el millor que li havia passat els darrers anys. Llàstima que ho feia de manera involuntària i a més no li quedava temps per assaborir què volia dir seguir sense prendre l’elixir.
— Puc dir no?
La Berta el va mirar amb comprensió i sospirà.
— Pots. Però eres el millor exemplar. La resta de resistents són o molt grans o els hi hem detectat algun problema de salut que ens fa témer que potser no aguantarien la dosis bé….
— Què en trec jo de dir que sí?
— Què desitjaries a canvi?
— Una habitació amb llum natural. No demano res més.
La Berta li digué al Sam que s’esperés un moment i consultà amb el Robert la petició del noi. Uns minuts després li digué que s’organitzaria una cambra pel noi en un altre edifici i que si s’avenia a prendre aquella dosi d’elixir el transportarien a un altre lloc. Tanmateix hauria d’anar i tornar cada dia en vehicle privat al laboratori perquè se li havien de fer unes proves. El Sam veié una oportunitat de sortir d’aquella cofurna on l’havien empresonat. Havia de guanyar-se la confiança de la gent del laboratori i al mateix temps mantenir el cap clar. Rumià un moment i digué.
— D’acord! Em sembla bé.
El Robert i Berta van portar-li al Sam un got amb el nou elixir.
— El gust encara no l’hem encertat del tot. — Va dir el Robert disculpant-se.
— El color tampoc! — va fer el Sam queixós. — Aquest líquid sembla orina pura.
— Esperem que el gust compensi. Encara no el podràs assaborir però certament no serà dolent de prendre… — digué la Berta.
El Sam va agafar el got i va fer el primer glop. Quelcom en ell es regirava en aquell moment. Hagués desitjat no haver de drogar-se més però fer-ho era la única possibilitat que tenia per intentar escapar.
A mida que anava bevent el seu cervell s’enterbolia i la seva llengua es tornava de cartró. El beuratge amb gust a llimona li provocà una sensació d’eufòria immediata i la seva ment s’activà. Definitivament sabria aprofitar l’oportunitat perquè tampoc tenia res a perdre.

 

 

La Porta XV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

 

L’Eva havia quedat amb sa mare a la sortida de la feina. L’estava esperant tota contenta perquè volia demanar-li que li semblava la idea de presentar el Joel al club de lectura i es va adonar que somreia quan un noi que passava pel carrer se la va mirar amb interès i li va picar l’ullet. Llavors pensà que potser havia de fer una cara més neutra perquè no volia que la gent pensés que s’havia pres una dosi extra d’elixir. No hi havia gaires ciutadans naturalment contents en el món que li havia tocat viure. Ni tampoc és clar, naturalment infeliços.
Per no despertar sospites l’Eva va intenta posar una expressió facial més neutra. I de cop va veure sortir a sa mare de l’edifici amb un rostre que clarament no denotava alegria en absolut però que canvià en veure l’Eva.
— Què aviat que has arribat! Pensava que t’hauria d’esperar jo!
— He tingut torn de nit per això he pogut venir tan puntual. — Se la mirà bé.— Mare fas mala cara. Què passa?
— Eva! No vull espatllar una tarda meravellosa en què tenim temps per les dues. No veus que ara d’això ja no ens en queda gaire?
L’Eva sospirà perquè el que havia dit sa mare era una veritat com un temple. Però tot i així la volia sense cortines que amaguessin la veritat.
— Mare, què et passa? Estàs amoïnada pel traspàs?
— No. De fet això ha deixat d’amoïnar-me. Ahir vaig contractar un paquet que ho inclou tot pel preu que cobreix el sistema i que em va deixar bocabadada. Però òbviament sense prendre l’elixir m’he de demanar un cop i un altre com és que el sistema es gastà tantíssims diners en la nostra mort.
— I en dosis extra d’elixir. És una manera de no deixar-nos pensar. Una mena d’orgia de tot allò que normalment no podem tenir: menjar, beguda, companyia nombrosa i una dosi extra de l’elixir pel que fa el traspàs. Per emboirar-lo suficientment i que marxi feliç després d’una vida de feina i de mantenir-se dintre del sistema.
— Vaig anar a donar una volta amb el Benet després que vinguessin els agents saps? Necessitava algú prop que tingués el cap clar.
— Jo també li hagués tingut! Saps que no prenc l’elixir! — l’Eva va mirar a la seva mare i amb un somriure encisador li digué— Però entenc que el volguessis veure a ell. És un paio molt interessant! Tant com el Joel!
La Lícia va mirar a la seva filla atentament. L’Eva en portava alguna de cap.
— Què em vos dir?
— Mira, doncs resulta que fa poc he esbrinat quelcom del Joel que ni jo sabia. I crec que t’alegrarà moltíssim saber-ho!
Les dues es van aturar un moment al carrer.
— Eva canta que no aguanto les intrigues!
La noia va agafar la mà de sa mare i la va mirar als ulls.
— Mare! El Joel també treballa per la resistència!
La Lícia va fer una gran rialla i abraçà a l’Eva.
— No saps com de contenta em fas! Hagués patit molt sabent que ell no sap res de la teva dedicació secreta. Hagués posat la vostra relació en perill!
— El seu treball és molt més important que el meu penso. Ell domina altres idiomes que no són l’anglès i està en contacte amb més gent que jo. Plegats podem lluitar per un objectiu comú!
Un pensament negre enterbolí la mirada de la Lícia, que havia estat espurnejant durant uns minuts.
— Què passa?
La Lícia sospirà.
— Saps que la vostra dedicació demanarà sacrificis. I potser haureu de triar viure més però sense fills.
L’Eva la mirà amb tendresa i respongué.
— Ho sabem. Ho sabem tots dos i som conscients que necessitarem temps. I també que hi haurà molts sacrificis i que molta gent caurà, fins i tot nosaltres. Però cal restablir la llibertat. I qui sap? Potser arriba quan encara hi som a temps…
El primer impuls de la Lícia va ser dir a la seva filla que no s’havia de fer il.lusions però es mossegà la llengua. Ella era a setmanes del traspàs i una estranya esperança la feia creure que el moment no arribaria. Què hagués estat de la humanitat si no hagués cregut mai en l’impossible? L’Eva tenia el Joel i junts farien coses meravelloses però també es podien perdre l’una a l’altre com ell havia perdut el seu company.
— Però i si us descobreixen? O a un dels dos?
— Prefereixo patir i estar amb una persona en què puc confiar que no patir però haver d’amagar la veritat. La dissidència és perillosa pel sistema i tu ho saps. Ens van vigilar durant anys! Però és una obligació moral.
La Lícia va acaronar la cara de la seva filla. Ella i el seu marit van saber donar-li l’empenta i el coratge necessaris per no prendre l’elixir.
— Mare! Sé que tens poc temps però m’agradaria que coneguessis el Joel. Està mort de ganes de veure’t! Pensa que vol saber com seré a la teva edat!
La Lícia va esclafir a riure i respongué.
— Entenc que hagis tingut els teus dubtes en presentar-me’l. A mi se’m deu notar de seguida que em desvio de la norma… però ara que saps que ell és dels nostres com més aviat me’l presentis millor!
— Havia pensat presentar-vos el Joel a la vesprada de lectura. Et sembla que el Benet hi estarà d’acord?
— Ara mateix li demano! — Va fer ella que es connectà al dispositiu immediatament.
El Benet va respondre de seguida al missatge i hi va estar d’acord. Van quedar a l’hora usual l’endemà i la Lícia i l’Eva van gaudir de la companyia durant dues llargues hores.
Aquella nit la Lícia no tornà a utilitzar el dispositiu. Estava massa amoïnada endreçant coses que volia deixar per la seva filla i fent hologrames de les que tenia per casa i es volia vendre. Hauria d’haver-ho fet fa molt temps però la galvana va poder més que el seu esperit de reciclatge. Havia anat acumulant coses que no feia servir des de que havia perdut el Quim. Aquella nit quan anà a dormir, el Jonathan monitoritzà els senyals que havia rebut quan ella era a casa amb incredulitat. Aquella dona no es comunicava amb ningú, ni havia utilitzat cap joc virtual. Allò era completament anormal. Si seguia sense rebre cap senyal la Samantha i ell haurien d’anar a fer-li una visita un altre cop per assegurar-se que el dispositiu funcionava correctament. Apagà el llum de la làmpada de la tauleta de nit intrigat per la possibilitat de que aquell xip de monitorització estigués fallant. O potser l’havien trobat?
A dos quarts de set de l’endemà la primera convidada arribà a la cita del club de lectura. Era la Lícia, que havia portat una bossa plena de menjar per servir durant la sessió.
— No calia! Això costa moltes unitats d’energia!
— Benet! Oblides que jo ja dintre de poc no en gastaré cap ni una!
El comentari era una fuetada salvatge que ferí el Benet. Havia de despertar a la realitat: La Lícia ja no estaria entre ells durant gaire més temps.
Els dos van parlar dels dos agents i de la segona visita, de la seva jornada laboral i de com de feliç havia fet l’Eva a la Lícia volent-li presentar el seu xicot. Ara, més que mai, desitjava conèixer-lo perquè sabia que era també un dissident.
— Patiran! — va fer ell.
— També vam patir jo i el Quim però teníem quelcom que ens unia i era un llaç molt fort. Molt més encara perquè anàvem els dos contra corrent i això feia que no em sentís sola. No hagués pogut confiar en una persona que no hagués estat en contra del sistema. Sempre hi hauria hagut un espai en mi que hagués hagut de mantenir en secret i no m’hagués sentit còmoda. Estic convençuda que per l’Eva és el mateix. Té un caràcter similar al meu i necessita un home semblant al meu.
Una sensació de malestar va enterbolir aquells instants màgics amb la Lícia. Ella sempre pensaria en el Quim i probablement ja no hi hauria lloc per cap altre home. Era un pensament irracional, estúpid i enormement egoista perquè malauradament ell ja no tenia gaire temps per conquerí el cor d’aquella dona fascinant. Però tot i així el Benet sentí una ràbia inexplicable contra el Quim.
El seu dispositiu s’anà connectant i tots anaven arribant puntuals, saludaven i agafaven el llibre per seguir amb la lectura on l’havien deixada. La Lícia, a qui en Benet havia permés que s’endugués un llibre a casa seva, l’ havia acabat la nit anterior, i va anar doncs a la biblioteca per agafar-ne un altre. L’Elena va presentar-se acompanyada de la Raquel i de seguida va demanar on era l’Eva. Les dues noies s’havien caigut bé. La Lícia li respongué que aquell vespre els visitaria acompanyada del seu xicot.
— És segur que vingui tanta gent al club? — Va fer el Mohit alarmat. –
— Has d’estar ben tranquil Mohit! El xicot de la meva filla és tant o més antisistema que tots nosaltres! — va fer la Lícia fent l’ullet.
Tots estaven ja prou encuriosits i la jove parella no va trigar en aparèixer. Portaven tres ampolles de vi clandestí per celebrar aquella solemne ocasió: L’Eva va presentar al Joel com a la seva parella i ho va fer des de la certesa que ell era un dels seus. El grup va llegir prop d’una hora i mitja i sense voler es va començar un debat sobre els llibres que estaven llegint. Llavors la Lícia va fer un senyal al Benet per anar a la cuina a preparar la vianda i l’Eva i el Joel van anar-hi també per obrir les ampolles. El Joel va tenir la sensació que allò era una autèntica festa. Com la que els seus pares havien pogut celebrar sense de restriccions. El menjar i la beguda va anar animant el grup fins que el dispositiu del Joel es va connectar. Rebé un missatge i la seva cara canvià completament.
— Passa res Joel? — va dir l’Eva.
— M’informen que hi ha hagut vint desapareguts més durant els darrers dos dies només a la nostra ciutat. Demà establiré contacte amb els meus informants per saber si també està passant el mateix a altres llocs.
— Jo també demanaré als meus si en saben res. Són moltes desaparicions oi?
— Moltes sí. I això vol dir que al sistema li costarà amagar el que està passant…. potser el Sam no estarà del tot sol. —Va dir el Joel mirant al Mohit.
S’havia fet molt tard perquè havien estat conversant durant molta estona tots plegats. Agafar el transport a aquelles hores estaria monitoritzat i a ningú li feia il·lusió ser el centre d’atenció de la càmera d’un vagó buit. Podrien llogar un mini-bus a aquelles hores?
— Sé que això no és gaire còmode però el que us puc oferir és que passeu la nit aquí. Tinc suficients mantes per tal que us pugueu estirar al terra i demà al matí hi haurà dutxa i cafè per tots si matinem prou. És el més semblant als campaments d’estiu dels que em parlaven els meus pares quan era petit…
Es van mirar els uns als altres. La majoria d’ells no havia passat mai la nit en un espai que no era el que estava estricament enregistrat a les màquines de l’administració i allò de dormir al terra i matinar per anar a la feina era definitivament una aventura que en una altra època s’hauria considerat infantil, però que ara era molt adulta. Tots van decidir apuntar-se a l’experiència. La Raquel perquè li agradava la proximitat a l’Elena, la noia que havia vist créixer i a la que havia de protegir. La Lícia perquè volia estar a casa del Benet. El Mohit i la Jasmina perquè era una oportunitat per dormir un prop de l’altre en un escenari irrepetible, el Benet i la Lícia perquè se sentien líders d’una petita revolució casolana i el Joel i l’Eva perquè no haguessin pogut mai pagar amb unitats d’energia una cerimònia de compromís més íntima i real. Aquella nit tots van dormir amb l’emoció que suposava fer una cosa prohibida.
Però a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava alarmat la manca de senyal del xip que havien col·locat a la taula de la Lícia. Com li explicaria ara a la Samantha que el xip no estava funcionant? Quedaria com un absolut inepte? Ja podia pensar quina excusa li donaria a la noia per tornar per casa de la senyora Ferrer, perquè segur que a la seva companya no li faria gaire gràcia…

La porta (XIV)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Jonathan anava darrera la Samantha que semblava voler entrenar-se per una marató perquè no la podia encalçar. Havia intentat saludar-la aquell matí però ella havia respost amb un to sec. Era obvi que no calia ni disculpar-se per la situació en què l’havia posada a ella. Probablement ella trauria les urpes que el Jonathan intuïa que tenia ben amagades. Havien d’agafar el transport comunitari subterrani i va estar a punt de perdre-la perquè la Samantha va baixar les escales automàtiques tot saltant els esglaons i per poc les portes del vagó on anava ella es van tancar sense que el Jonathan hi pogués entrar. Però va aconseguir que li quedés mig cos dintre i els sensors de la porta es van obrir. Allò era un senyal clar del disgust de la noia. A partir d’aquell moment la Samantha estava més lluny del que havia estat mai d’ell. No va trobar un lloc per seure i ella restà dreta al costat de la porta. Tragué el seu dispositiu de la butxaca i es va posar a respondre missatges dels seus amics.
— Samantha, escolta, jo no volia que anés així. No tenia ni idea que et farien vigilar-la a ella tan de prop. Aquesta feina extra no et tocava a tu.

Ella mirà al seu dispositiu i seguí responent els missatges. Volia castigar-lo amb el seu silenci.
— No pots seguir en silenci. Treballem plegats!
Ella aixecà els seus ulls i li va clavar una mirada d’odi que al Jonathan li va trencar el cor. Potser ja no la podria recuperar mai. O encara pitjor, mai ja no tindria una oportunitat amb ella perquè ella se n’apartaria ara.
— Tenia el contacte d’algú de confiança. Esperava que la denúncia ens proporcionés un ascens ràpid.
Tot mirant el seu dispositiu la Samantha respongué:
— Doncs ara tinc el plaer de tenir feina extra per culpa teva!
El Jonathan havia de respondre amb rapidesa perquè sabia que la Samantha podia romandre callada durant no només la resta de la jornada laboral, sinó els mesos posteriors. Tenia les coses clares i era resolutiva.
— Me’n encarregaré jo de la vigilància exhaustiva! Tu continua amb la teva vida. Només et demanaré que em deixis acompanyar-te a parlar amb l’agent quan et calgui presentar l’informe. No vull que hi vagis tota sola.
Sense apartar la mirada del seu dispositiu la Samatha respongué:
— Perfecte doncs. Col·loquem el dispositiu de vigilància a casa de l’Alicia avui, però tu t’encarregues de monitoritzar-la
— Ho faré. — Respongué el Jonathan que desitjava no perdre la Samantha per res.
Esperava que després de l’oferta ella voldria parlar altre cop amb ell però no fou així. Quan van arribar al carrer, la Samantha seguí caminant veloç i ell tenia prou feina per anar-li al darrere. Just uns metres abans d’arribar a la casa ella demanà:
—Has pensat com podríem fer-ho per col·locar-li el xip al dispositiu? O si vols posar-lo a casa seva?
El Jonathan tenia ara por de semblar un marrec desvalgut perquè no tenia cap pla pensat. De fet la única cosa que havia estat ocupant els seus pensaments havia estat què podia fer per recuperar la confiança de la Samantha. No volia ni saber quina cara devia estar posant en aquell moment perquè de ben segur no era la d’una persona intel·ligent. Al seu rostre aparegué un interrogant. Sentí els ulls de la noia sotjant-lo i notà una calrada que de ben segur li encenia les galtes.
— Bé. Ja veig que no. — Va fer ella en to sorneta.
Estava quedant com un autèntic idiota i allò no li agradava genH. havia d’inventar quelcom.
— Quan arribem a casa de l’Alicia demanem el de sempre. Si podem passar per parlar del traspàs. La fem seure al sofà on mostrem amb el simulador totes les versions estàndard i demanem si no s’ho ha repensat.
— O sigui. El programa estàndard.
— Exacte. — Digué ell tot pensant com seguir.— En un moment determinat tu t’has de trobar malament.
— Jo? Per què jo?
— Per la regla. Perquè t’ha baixat la regla. Una indirecta discreta l’entendrà i no et pot pas negar anar al bany. Llavors potser t’hi acompanyarà. Si ho fa, jo tindré temps de posar el xip al seu dispositiu. Altrament tu en poses un a algun punt de la casa. Són molt potents i segueixen el rastre del dispositiu a cinquanta metres.
— Tenim dos xips?
— Sí. — Va dir ell amb veu triomfant.— Si més no allò sí que li havia sortit rodó.
Esperava una reacció verbal de la Samantha però ella només estengué el palmell de la mà per tal que el Jonathan hi posés el xip. Ella no n’havia vist mai cap.
— Està aquí dins. En el moment en que el treguis de l’embolcall s’encendrà un llum petit que romandrà encès fins que l’hagis posat en alguna superfície plana. Llavors s’apaga i es torna pràcticament imperceptible.
La Samantha mirava amb incredulitat el Jonathan. Tan petit eraallò que no es veuria? Llavors ell li va allargar una lent.
— T’has de posar això per veure’l ampliat. És realment imperceptible.
La Samantha respirà tranquil.la. El pla no era molt elaborat però podia sortir bé. I ella ja no tindria més feina perquè el Jonathan s’encarregaria de la monitorització de l’Alicia. Hagué de fer un esforç per no somriure. Amb una mica de sort ella s’emportaria els mèrits sense haver de fer gran cosa. No li havia pas passat desapercebut com la mirava l’agent el dia que van anar a informar-lo del comportament de la dona. Potser encara podria fer mèrits sense fer la feina bruta. Una cosa era preparar cerimònies de traspàs pels atrafegats o aquells que no volien gastar unitats d’energia. Una altra de ben diferent haver d’espiar a la gent i avorrir-se mortalment sabent-ho tot de la vida privada dels altres. Amb el pla del Jonathan en ment la Samantha va assentir.
Ja eren prop l’edifici on vivia la Lícia. A la llum de mitja tarda els semblava un lloc tret d’alguna pel·lícula d’època. Van mirar-se l’un a l’altre per dir-se que havien de semblar dos companys de feina ben avinguts que volien el millor per la seva clienta. Res més. La Samantha va accionar el timbre antiquat de l’intercomunicador. No van haver d’esperar gaire perquè la Lícia era a casa. Havien tingut sort perquè a aquella hora era probable que tingués alguna activitat després de la feina. Per això generalment feien aquella mena de visites al vespre. La Lícia els obrí la porta i posà cara de sorpresa. Ells la observaren i després, com si ho haguessin estat assajant repetides vegades van somriure en estèreo. Semblaven robots programats.
— Bona tarda senyora Ferrer! — digué el Jonathan. — Hem vingut per veure si li podem oferir un parell més d’opcions pel traspàs.
La Lícia hagués volgut tancar-los la porta als nassos però sabia que era perillós. A més no volia despertar cap sospita ara que tenia una missió pels darrers mesos. Va fer el cor fort i els va deixar passar, com havia fet la primera vegada.
— Passin. Anava a fer-me un cafè, en volen un?
— Jo li agrairia molt! — va dir la Samatha que havia fet tres hores d’esport i estava massa cansada per la quantitat de visites que tenien programades.
La Lícia els va fer passar i va els va oferir el sofà com la darrera vegada i va anar a la cuina. Molt ràpidament el Jonathan i la Samatha van mirar l’habitació per veure si hi veien el dispositiu. Potser el tindria a algun altre lloc. El Jonathan va dir:
— Hem d’actuar ràpidament, no podem perdre temps. Col·loquem-lo en algun lloc de per aquí.
Però no van tenir temps de desembolcallar el xip perquè la Lícia ja portava dos cafès.
— A vostè no li he demanat què vol. Puc oferir-li res?
— Un got d’aigua si no és molt demanar.
La Lícia es va tornar a aixecar i anà a la cuina. Llavors el Jonathan es posà les ulleres, tragué el xip i el va enganxar a la taula de centre. Aquell xip era capaç d’enregistrar el so del que passava en aquell pis i rebre senyals del dispositiu de la Lícia en cent metres a la rodona. Quan ella va arribar amb el got d’aigua el Jonathan i la Samantha ja havien fet la feina més difícil.
Tots tres van beure un glop i la Samatha va encetar la conversa incòmoda. Li va dir a la Lícia que tot i que estigués enfeinada ells volien assegurar-se que ella tenia un traspàs digne i que per això havien fet unes combinacions dels efectes de la festa per tal que ella les veiés i en triés la que més li agradava. Finalment aquell era el record que s’enduria abans la porta blanca s’obrís i ella ho deixés tot enrere.
La Lícia estava nerviosa. Només de pensar que havia de marxar en aquell moment de la vida hagués pogut cridar de ràbia. Però va fer el cor fort.
— Quines opcions tenen?
La Samantha li va presentar l’opció que havia triat ella per la Lícia després d’haver estat a casa seva. Era un espai decorat amb parets de colors i una taula central de fusta amb cadires també de fusta pels convidat que volguessin seure. La decoració de l’indret eren plantes enlloc de flors que es disposarien al voltant de la sala i també penjades del sostre amb testos sospesos i aguantats per cordes de les antigues. La llum natural era tènue i l’habitació es decoraria també amb canelobres.
— Això és la versió estàndard? La que menys costa?
— Sí. — Va respondre la Samantha satisfeta.
La cara de la Lícia reflectia sorpresa i la de la Samantha una certa satisfacció. Desitjava que la gent quedés ben contenta en el darrer dia de la seva vida. I sabia com personalitzar les festes finançades pel sistema.
— No està gens malament he de dir! No m’ho havia esperat així. Potser hi ha un detall que em faria il·lusió però no crec que sigui possible…
— Digui! Nosaltres veurem què podem fer! — digué el Jonathan.
— Sempre m’han fascinat les llars de foc. I m’agradaria tenir-ne una prop el darrer dia. I potser un sofà davant de la llar de foc. Per poder seure amb la gent i conversar una mica. Sé que és una idea molt poc habitual i que potser surt del pressupost…
La Samantha reaccionà de seguida.
— Una llar de foc implica una xemeneia. Això no ho podem construir d’un dia per un altre. Però sí que puc aconseguir quatre o cinc calderes que són com llars de foc petites i es poden encendre i fan molt de caliu.
— Doncs jo amb això ja estaria contenta.
— Amb el preu estàndard també pot triar el pastís de postres. El vol de nata, xocolata, crema o cafè?
— Xocolata. No tinc cap amistat a qui no li agradi la xocolata!
— Només li he de demanar que faci una llista de la música que vol i que esculli dels següents plats el que desitja que entri al menú. També hi ha un aperitiu inclòs i ha de triar-lo. — La Samantha li va fer arribar una llista al dispositiu que va sonar immediatament.
— Quant temps tinc per pensar-ho bé?
— Dues setmanes. Com podrà veure molts dels productes que oferim no són fàcils d’aconseguir i per tant els fem portar de ben lluny. Hem de tenir temps d’organitzar-ho tot bé.
La Lícia somrigué. Era obvi que el sistema estava molt interessat en mantenir la gent feliç i fer-los marxar sense gaire resistència. Les cerimònies de traspàs s’havien convertit en els únics esdeveniments on hi havia el menjar i les begudes que la gent hagués volgut assaborir normalment. Però per raons de “sostenibilitat” era impossible. No volia discutir absolutament res perquè havia de semblar dòcil.
— Doncs m’ho penso aquesta setmana i com a molt tard dimarts vinent tenen la meva resposta.
El Jonathan i la Samantha van estar contents amb l’actitud de la Lícia i es van acomiadar. Un cop fora ell digué:
— Genial Samantha! Quedarà contenta amb la cerimònia!
— Sí. I he de dir que avui l’Alicia no em sembla tan reticent com la darrera vegada. Potser ens hem equivocat…
En aquells moments la Lícia engegava el dispositiu per connectar amb el Benet i li envià el següent missatge: «Benet, han vingut a parlar de la meva cerimònia de traspàs. No em trobo gaire bé. Tens temps per anar a fer una volta?» . La Lícia no trigà gens a rebre un «quedem al parc central en mitja hora».
El Jonathan va rebre el senyal de seguida. Connectà el dispositiu i rebé el missatge.
— O potser només estava fingint Samantha! — digué triomfant.
— Dubto que ningú pugui pair bé haver de preparar la cerimònia de traspàs… —va fer la Samantha sense pensar.
— Què dius? — va dir el Jonathan maliciosament.
I en aquells moments la Samantha pensà que la reacció de la Lícia no era anormal, el Jonathan pensà que podria acabar denunciant a la Lícia i que si denunciava també a la Samantha ella estaria a la seva disposició. I a uns metres d’ells la Lícia pensava com podia entabanar als agents i el Benet en canvi, des de l’altra punta de Barcelona, com podia confortar a la Lícia….

La Porta XIII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Restà immòbil a la porta que el Joel havia tancat darrere seu i notà una calrada que li encenia la cara i una fuetada li accelerà el cor altre cop. No podia deixar-lo marxar pensant que ella n’estimava una altre perquè no era veritat. Sortí de casa seva deixant-la oberta però ell no havia baixat per l’escala i probablement li seria difícil encalçar-lo al carrer. Però ho havia de fer perquè havia aprés que no es poden deixar moments com aquell suspesos a l’aire doncs només enverinaven fragments de la vida. Amb totes les forces que li restaven després de la jornada laboral baixà al carrer i mirà en totes direccions. No li va costar veure la figura del Joel avançant lentament en direcció al metro més proper.
— Joel! — va crida l’Eva tan fort com va poder.
El noi era prou lluny com per no escoltar el seu nom si estava distret, però es girà de seguida perquè amb les passes lentes desitjava donar a l’Eva l’oportunitat de fer el que estava fent.
L’Eva va arrencar a córrer darrere el noi que s’havia quedat quiet esperant-la.
— Joel espera! No és el que et penses! Jo no tinc a ningú més, no estic enamorada de ningú ni estic veient a ningú, de veritat.
Els ulls del noi van demostrar alleujament i tendresa alhora però no digué paraula. L’Eva tampoc arrencava la conversa i un silenci molt pesat els va caure a sobre. Li tocava fer el pas a ella.
— No estic veient a ningú i a més m’ha fet molta il·lusió trobar-te a casa meva! Fa temps que desitjo que t’atreveixis a venir per sorpresa!
— Però t’ha sobtat perquè m’has rebut d’una manera molt freda… i a més, no has volgut escoltar el missatge del dispositiu davant meu Eva. És lògic que sospiti que m’amagues quelcom.
La llengua va ser més ràpida que el seu pensament i de cop digué:
— Tu també m’amagues quelcom, oi?
El noi la fità amb mirada incrèdula primer i al cap d’uns segons el seu rostre canvià.
—Què sospites?
L’Eva, prudent com sempre mirà dissimuladament a banda i banda del carrer.
— No podem parlar aquí. No és segur. Anem a casa. Potser hi hauran entrat a robar perquè he deixat la porta oberta però no podia deixar-te marxar així…
— Que has deixat la porta oberta? Ja podem començar a córrer!
Els dos van fer una embranzida formidable i van arribar a l’entrada de l’edifici panteixant. Van pujar fins al cinquè i entraren a casa de l’Eva mirant en totes direccions per si notaven la presència d’algú altre. No semblava que hi hagués ningú. Potser cap dels veïns s’hi havia fixat tot i que tothom vivia pendent de poder denunciar a algú sospitós a les autoritats pels beneficis que comportava. En aquella ocasió els mal intencionats s’havien adormit.
L’Eva va tancar la porta del pis i agafà el Joel de la mà.
— Vull saber què m’amagues Joel. Perquè no ho sé tot de tu, oi?
El noi abaixà els ulls uns instants i després la mirà a ella.
— No et vull posar en perill explicant-ho…
L’Eva emmudir. El cor enfurismat ara volgué aturar-se i notà que se li alentia fruit dels nervis. Tenia por de sentir de boca del Joel que era un agent perquè això els allunyaria als dos definitivament.
— Seiem un moment?
L’Eva digué que sí els dos van posar còmodes al sofà i el Joel agafà a l’Eva per la cintura.
— Eva, jo no sé si has notat que jo de vegades estic extremadament cansat. — La noia digué que sí.— De fet tinc una doble feina podríem dir-ne. — El noi emmudí. — Potser no t’agradarà el que et diré però fa anys que treballo també per una organització anti-sistema per tal d’intentar que deixin de controlar-nos sempre. És una tasca llarga, feixuga, frustrant i molt perillosa.
En aquells moments el Joel llegí la sorpresa a la cara de l’Eva.
— Sé que això et sorprèn… — digué ell. — I no volia dir-t’ho per protegir-te.
L’Eva somrigué i la rialla li il·luminà el rostre enterbolit fins feia uns instants.
— Dons jo també t’he de dir quelcom Joel. — Anuncià. — Ja fa anys que escric articles sobre el sistema, els grups de resistència i la vida a altres indrets del món. Estic en contacte amb ciutadans del cantó oposat de la terra. Espero que la meva feina algun dia obri els ulls a molta gent perquè estic convençuda que ens han robat la llibertat i amb aquesta també la vida.
El Joel l’abraçà i la va estrènyer tan fort que a l’Eva li costava de respirar.
— En quin idioma parles amb “els altres”? — feu ell.
— En anglès. I tu?
— En francès, alemany i rus.
— No sabia que els parlaves?
— Saps que no t’ho podia dir. Era massa perillós. I segueix sent-ho però ara si més no ens podem ajudar mútuament i fins i tot establir contactes en comú…
L’Eva es va disculpar per no haver volgut connectar-se al dispositiu davant ell i llavors li va explicar les trobades del club de lectura i li va parlar del Benet i la seva mare. El noi va fer una mirada trista.
— Què passa? No et sembla bé que ma mare s’il·lusioni amb algú? Això li podria endolcir el temps que li queda.
— Sí! Però m’enfonsa que hagi de marxar precisament ara que torna a haver-hi tanta emoció a la seva vida i m’omple de ràbia perquè ningú hauria de morir pel sistema. És injust!
— Ma mare prefereix arriscar-se per l’organització que permetre que la facin traspassar a la força. I s’ha ofert a ajudar-nos en una missió…
— Eva, has pensat en el Benet? En com quedarà ell quan arribi l’hora?
— Per algun motiu em nego a pensar que ma mare hagi de traspassar. Tinc una estranya idea de que se salvarà.
— Amor! Aquesta idea la tenen molts! I per desgràcia res atura la màquina del sistema.
L’Eva sospirà.
— Hi ha una altra cosa de la que et vull parlar.
El Joel escoltà la narració atentament. Aquell club de lectura havia estat una casualitat magnífica perquè havia reunit gent amb les mateixes inquietuds. Ara caldria però concentrar-se en trobar l’amic del Mohit. El Joel hi va estar d’acord. Era una persona en perill imminent i que els podria proporcionar molta informació.
Encara hi ha una cosa que hem de fer a més de salvar el Mohit.
— I què és?
— Res arriscat. M’agradaria que coneguessis a la meva mare. Li he parlat molt de tu i frisa per conèixer-te.
Aquell era un dels millors moments que havia viscut amb l’Eva fins aquell moment. No podia assaborir tota la alegria perquè senzillament el superava i perquè quedava coberta pel tel de la certesa de que a la Lícia li mancava poc temps fins al traspàs. No obstant, la seva xicota també era dissident i ara podien confiar l’un en l’altre d’una manera que no hagués sospitat mai però que hauria pogut somniar en secret. A més hi havia un altre detall: l’Eva s’havia decidit a donar-li a la seva relació el caràcter oficial que el Joel havia desitjat feia temps que tingués. Aquell vespre van triar aconseguir triar un moment per celebrar-ho. Potser ho farien amb una aparició al club de lectura si el Benet hi estava d’acord. Seria el cercle ideal per donar a conèixer l’home que havia aconseguit entrar definitivament a la vida de l’Eva.

 

La Porta XII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Jasmina i el Mohit havien quedat en un parc d’entreteniment virtual després de la feina i tots dos van arribar puntuals. El somriure de la noia en veure’l a ell va foragitar el cor del Mohit, poc avesat a sensacions fortes a la seva vida. La Jasmina en canvi, a pesar de la seva aparent serenitat amagava una vida interior plena d’anhels i xarbotant d’experiències extres. Sense que ningú se n’adonés havia deixat de prendre l’elixir feia temps i s’havia adonat que el seu món havia esdevingut una pluja d’esdeveniments inquietants i impressions acolorides que necessitava compartir amb algú que tingués també el valor d’infringir les regles. Quan va arribar a la porta de l’espai recreatiu el Mohit feia cara de babau.
— Bona tarda! — va dir ella decidida mentre s’hi acostava per donar-li dos petons a les galtes.
Una calrada de vergonya encengué les galtes fosques del noi perquè per uns moments havia de deixat de pensar en el seu amic Sam i tota la seva atenció va quedar concentrada en la noia. Ja feia temps que s’hi fixava quan anaven en transport pel matí, però el seu rostre impassible no el deixava albirar la fam de viure que havia vist en aquell moment en ella. La visió va desfermar uns pensaments molt poc adequats a la situació i els havia de controlar.
— Tens ganes de jugar una partida contra mi o vols que busquem equip per jugar contra ells?
— De fet Mohit em vindria de gust parlar amb tu i crec que si juguem una partida jo em quedaré amb les ganes de saber més de tu.
El noi es va haver d’empassar la saliva per escurar-se una gola que li semblava un cartró. No havia esperat ser prou interessant per ella.
— Què et ve de gust fer?
La Jasmina va moure els ulls d’un cantó a l’altre pensarosa.
— M’agradaria anar a veure el mar. Fa temps que no hi vaig!
— Doncs en un moment hi serem!
Van agafar el transportador ràpid i van arribar a l’estació més propera a la platja. L’aire era més pesat en aquell indret de la ciutat degut a la humitat apegalosa del mar. Quan van ser davant les onades tímides la Jasmina li digué al Mohit que es migrava per anar a nedar i que l’hivern i la primavera se li feien molt llargs.
Ell no era gaire amant de l’aigua perquè no sabia nedar bé però va decidir en aquell mateix moment que faria un curset accelerat per no fer el ridícul i poder acompanyar-la a ella i ser un escorta digne. Amb els ulls clavats a l’aigua van restar muts durant uns segons. De cop la Jasmina va demanar al Mohit.
— I tu com et trobes?
El noi, que certament estava amb els seus pensaments a un altre lloc, va respondre sense pensar.
— Jo bé! Per què?
Els ulls de la Jasmina van demostrar incredulitat.
— No estàs preocupat pel Sam?
El Mohit va notar que un ganivet roent travessava el seu cor. Era indigne del Sam perquè per unes hores havia aconseguit oblidar-lo.
— M’he passat dues nits sense dormir. Em ve al cap la imatge del darrer holograma que vam veure. Crec que ell necessitava la sobredosis d’elixir per vèncer la por. — El Mohit va abaixar la mirada. — No puc suportar la idea de que si fan amb els rebels el que es diu, jo ja no tornaré a veure al Sam mai més i ell haurà mort tot sol!
La Jasmina va agafar el braç del Mohit.
— No ho diguis això! El teu amic és viu i et necessita! I a més ens cal esbrinar què passa amb aquells a qui no els funciona l’elixir. Quelcom em diu que n’hi ha uns quants.
— I com aconsegueixen vèncer la por?
La Jasmina es va apropar al Mohit tant que al noi li va arribar la seva flaira fresca. Una simfonia de colors li va omplir els sentits mig endormiscats.
— Et puc dir un secret? — Sense esperar resposta ella continuà. — Jo no l’he pres gairebé mai l’elixir. Perquè he descobert que les sensacions que tinc sense ell són molt més intenses que amb ell. I fins i tot estar trista té un gust especial que l’elixir faria desaparèixer de la meva vida. A tu t’agrada prendre l’elixir? — demanà ella agullonada per la curiositat.
— Encara no l’he necessitat!
La Jasmina se’l mirà incrèdula. No havia conegut fins aquell moment ningú que no hagués tastat l’elixir. A l’adolescència per equilibrar la muntanya russa d’emocions, per fer front al traspàs d’algun familiar o conegut, o senzillament per oblidar algun mal d’amors. Tots havien de menester el líquid per no pensar excessivament i caure en un pou. O per no enlairar-se massa tampoc.
— No m’ho puc creure!
— Doncs és ben cert. A casa meva, des de fa quatre generacions, tots hem hagut de lluitar per arribar on som. La jornada laboral dels meus avis al restaurant era de dotze hores al dia i sense cap dia lliure per gaudir amb la família. Eren altres temps i els meus pares, com a fills d’immigrants, van haver de fer un esforç que els locals no havien de fer. I a mi em van inculcar el sentit del treball. Havia d’aconseguir moure’m en l’escala social i m’he dedicat a això i no hi ha hagut lloc per cap altre pensament al meu cervell…
La Jasmina va quedar impressionada i la seva curiositat augmentava per instants. El Mohit seguí.
— I de fet m’he anat permetent participar en activitats “subversives” sense que els nervis m’hagin fet venir ganes de prendre l’elixir. He anat a trobades clandestines amb gent inquieta, he visitat arxius secrets per veure imatges de com era la vida abans de la implantació del sistema, he mirat pel·lícules prohibides… I quan vaig veure el Benet amb aquell llibre el cor em va donar un salt.
— A mi també! Per això havia de parlar amb ell…
Els dos van romandre un moment en silenci però la màgia de la manca de soroll quedà fosa en sentir una música estrident que venia d’una de les guinguetes de la platja. Els dos van decidir continuar caminant.
— Només vaig començar a patir de debò quan vaig adonar-me que el Sam no estava bé. Llavors vaig estar temptat de provar l’elixir… però no ho vaig fer perquè vull tenir el cervell ben clar per actuar correctament. Em cal estar lúcid per ajudar-lo a ell.
— Ets molt valent! — Va fer la Jasmina.
— No m’ho sembla. Senzillament he estat molt ocupat intentant tirar endavant en un sistema on els teus orígens encara poden condicionar-te la vida.
Una brisa fresca va fer venir un calfred a la Jasmina i El Mohit li va oferir la seva jaqueta per tal que la noia no passés fred. Ella va acceptar de grat perquè estava tremolosa i tots dos van decidir prosseguir el seu passeig a la vora del mar en un altre moment d’un dia més xardorós.
A dotze quilòmetres de distància en aquell instant l’Eva arribava a casa seva i llençava la seva bossa— amb dispositiu inclòs— a la cadira de l’entrada del pis. La seva mirada d’escrutini notà de seguida un llum sota una de les portes del pis i l’Eva es posà en estat d’alerta. Se sentia el soroll del que podia ser un dispositiu encès al despatx però aquell aparell diminut no hauria pogut fer tantíssim bruit. Romangué dreta davant la porta per intentar percebre quelcom. La pertorbà la veu del Joel parlant en una llengua que no era l’arcaic anglès que coneixia, però que no era capaç de reconèixer. Un pensament ombrívol enterbolí el seu estat d’ànim: i si el Joel era un agent encobert que intentava esbrinar a què es dedicava l’Eva? Ella estava convençuda que havia estat completament discreta però la xarxa d’agents que treballaven pel sistema era tan potent que n’hi havia un per cada cinquanta ciutadans. Va optar per sortir del pis altre cop i connectar-se al dispositiu per parlar amb el seu xicot. Potser així ell no sospitaria que l’havia enxampat. Un calfred recorregué el seu cos i pensà en sa mare. No estarien vigilades les dues?
Agafà la jaqueta i tornà a sortir de casa. Un cop fora donà un cop d’ull al les finestres properes però no va veure ningú que tragués el cap. Caminà fins a la cantonada més propera i es connectà al dispositiu. L’holograma del Joel aparegué a l’instant.
— Hola Eva! Sóc a casa teva! Espero que no et molesti perquè et volia fer una visita sorpresa! — digué l’holograma somrient.
L’Eva va pensar per un instant que els agents ja les solien fer aquelles coses i el seu cor foragitat va començar a bategar tan fort que se’l sentia a les orelles. Tindria problemes per dissimular la seva torbació. Agafà aire un parell de vegades i es posà la mà al pit. El cor s’havia de calmar perquè altrament la podia delatar. Va esperar uns minuts per asserenar-se i quan es va sentir millor va anar a casa seva, va obrir la porta i va entrar. La porta del despatx era oberta i el Joel estava assegut davant l’escriptori cercant quelcom. En sentir-la es va girar.
— Hola amor! — va dir amb el to de sempre.
— Hola! — va fer l’Eva resolutiva per intentar dissimular els nervis.
— Com ha anat el dia? — digué ell seguint el ritual establert entre els dos.
— No em puc queixar, ha estat un dia llarg però no gaire complicat.
El Joel va apropar-se a ella per agafar-la per la cintura.
— Tu com estàs? I la teva mare?
—+Prou animada tenint en compte les circumstàncies. Segueix tan ocupada que ni tan sols pensa en la cerimònia de traspàs. Però jo ho prefereixo així. — A l’Eva li va venir un calfred que no va poder ocultar.
El Joel ho va percebre i la va abraçar. En fer-ho va notar com s’estremia.
— De debò estàs bé? — demanà ell altre cop.
— Cansada… —i l’Eva va abaixar la vista. En aquell moment només pensava que li hagués volgut presentar el Joel a sa mare. L’home amb qui fins feia poc havia pensat que tindria fills. Però ara ja no ho tenia tan clar.
— Em vols dir què et passa? — Va fer el Joel tot sotjant la mirada desconcertant de la seva xicota.
— ja t’ho he dit. Estic cansada.
En aquell moment el dispositiu de l’Eva es va connectar. No volia rebre el missatge en davant del Joel però quan ell va veure que ella posava el missatge a l’espera va arronsar el nas i a l’Eva aquell gest no li va passar desapercebut.
— No vull que res em molesti quan estic amb tu. — Mentí ella.
—Però podria ser la teva mare…
L’Eva connectà el dispositiu de nou per visualitzar l’usuari que li havia enviat el missatge. Era el Benet.
— No hi pateixis que no és ma mare. Tot va bé.
El Joel va sospirar. Havia analitzat l’Eva suficientment bè per saber que quelcom no acabava de rutllar i el molestava que ella no confiés en ell.
— T’ha disgustat que vingués aquí sense dir-te res, és això?
— No! — va exclamar l’Eva amb sinceritat. — No és això, m’ha agradat que hagis fet el pas!
— Doncs alguna cosa dec haver fet malament perquè et trobo estranya.
De nou el dispositiu donà un senyal.
— Connecta’l que ja marxo. Em penso que no he vingut en bon moment.
El cor de l’Eva es va glaçar en un instant. No volia deixar marxar el Joel. Ans el contrari! El necessitava prop seu i hagués volgut fer-lo còmplice de la seva activitat subversiva però ara havia de desconfiar d’ell.
— Marxo. Crec que venir per sorpresa ha estat un error!
A l’Eva una llàgrima traïdora l’amenaçava d’escapolir-se dels seus ulls.
El Joel avançava amb pas ferm cap a la porta i ella volia llençar-se-li als braços però no es podia arriscar a estimar a un agent. S’hi jugava la vida. I la dels seus companys del club de lectura ara.
—Joel espera! — va exclamar.
I el noi es va girar amb rostre de decepció.
— Eva. Ja fa temps que sospito que hi ha algú altre a la teva vida però no goses dir-m’ho. Per això no has connectat el dispositiu i per això encara no em deixes entrar en segons quins àmbits de la teva vida. No cal que diguis res que ja sé llegir-te la mirada.
Avançà cap a la porta i l’obrí, es quedà dret uns segons com si intentés acomiadar-se d’aquell indret. L’Eva restà immòbil darrere seu mantenint una discussió sense resolució amb ella mateixa. No volia deixar escapar l’home a qui estimava però d’altra banda com podia saber si no era un agent?

La Porta XI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet es llevà completament entumit i amb un dolor muscular que no havia patit durant anys. Era obvi que el primer que es pensava era que la maquinària ja començava a fallar per l’edat, no obstant no era el seu cas. Que la musculatura estigués tensa tenia a veure amb el fet que no havia pràcticament aclucat l’ull i s’havia dedicat a perdre el temps intentant agafar el son quan el seu cervell el bombardejava amb preguntes sense resposta. Tenia el pols accelerat i no l’havia aconseguit calmar en tota la nit. El resultat seria una jornada laboral pesada en què les hores es farien eternes perquè estaria frisós esperant el moment de tornar a veure la Lícia. I precisament allò que sentia el feia experimentar una alegria que no recordava, tanmateix havia conegut una dona a qui li mancaven només tres mesos fins al traspàs i ell ja havia començat a patir. Una intuïció totalment irracional li deia que la Lícia no hauria de marxar mentre un altre racó de la seva consciència establia un diàleg contradictori amb el seu jo més somniador i l’advertia que aquella imatge feliç que projectava era fruit només d’un desig de negar la realitat. Quant de temps portava sense sentir-se atret per una dona? Sospitava de feia temps que la seva manca d’interès tenia a veure amb la edat malgrat que totes les novel·les que llegia deixaven entreveure que els sentiments no tenien data de caducitat. I hagués volgut poder-se rebel·lar tot sol contra el sistema per robar-li la Lícia i poder prolongar indefinidament els moments amb ella.
El Benet havia dormit poc i a més havia tingut malsons en què apareixia una Lícia emmanillada i la seva filla tancada. Per sentir-se persona altre cop va haver de preparar-se un cafè triple i gastar el doble d’unitats d’energia del que era habitual sota la dutxa per reaccionar. Feia mala cara i allò els homes no ho podien dissimular amb el maquillatge.
Abans de sortir de casa va voler enviar-li un missatge a la Lícia. Encara era al seu domicili i no aniria a la feina fins dintre d’una hora. Al Benet se li va acudir una idea mentre anava en metro: va avisar a una empresa missatgera i va encarregar un ram de roses vermelles per ella. Es va passar la resta de trajecte somrient i pensant en la cara que faria ella quan rebés el ram. La presència de la Lícia en la seva vida el feia sentir molt millor perquè s’aïllava d’aquell món tan fred i mancat d’espontaneïtat que havia esdevingut el racó d’Arda 1 on s’havia criat i evocar les imatges que tenia a la memòria de la Lícia li donaven un nou contingut vital.
Va mirar el rellotge tres cops per hora. El dinar a la sala de control de màquines no li volia baixar pel ganyot i havia mig perdut la gana. Li semblava estrany que la Lícia no s’hagués comunicat amb ell. Hauria rebut les roses? I si havia estat un pas en fals perquè ella es volia concentrar en la missió que tenia amb la seva filla? Una suor freda li va començar a baixar clatell avall. I encara bo que dos robots s’havien espatllat i els va haver de reprogramar perquè això el va desencaboriar un xic fins a les quatre. Llavors el dispositiu es va connectar i aparegué la Lícia en forma d’holograma. Romangué quieta un instant i el Benet va témer el pitjor: que volgués cancel·lar la cita. Els segons fins que ella començà a parlar a través de l’holograma se li van fer eterns. Li donava les gràcies per les roses que li havien fet molta il.lusió i es disculpava per no haver-li pogut dir res abans perquè havia estat enfeinada.
— Oh! — exclamà el Benet. — Potser no et va bé quedar? O necessites qu ens trobem més tard?
La Lícia li digué que a l’hora prevista ja li anava bé i que tenia moltes ganes de veure’l. Que la il·lusió la faria treballar millor i ser més productiva.
El Benet penjà amb un dubte imminent: com es podia pensar en un altre i ser productiu? Ell no se’n sentia pas gaire i no havia acabat tota la feina que s’havia proposat. Allò era un senyal claríssim de que la Lícia no tenia per ell el mateix interès que ell per ella. Més li valia tenir-ho clar per no endur-se un desengany.
A les cinc el Benet plegà i va arrencar a córrer pràcticament per arribar molt abans del que tenia previst al parc. Però el destí estava contra seu i el metro es va aturar dues vegades. Es començà a mossegar les ungles dels nervis i això que havia deixat aquell mal costum feia anys i quan finalment es van obrir les portes del metro va enfilar escales amunt pujant els esglaons de dos en dos com si tingués vint anys. Portava tanta embranzida que en posar el peu al carrer es va abraonar sobre una dona que tenia al davant. Aquesta es girà de bursada.
— Benet! — va fer la Lícia.
Va haver de respirar fons i agafar aire. Aquell exercici intens ja no li era usual. Va somriure en veure l’expressió de sorpresa de la Lícia que l’observava atentament.
— Perdona! Pensava que no arribaria a temps i he arrancat a córrer.
— Prou que ho veig! — esclafí ella a riure.
Ell somrigué i el seu rostre s’il·luminà i a la Lícia li va semblar que era el d’un jove de trenta anys més que no pas el d’un home que havia arribat ja als seixanta. Com podia estar tan en forma?
No van trigar en arribar al parc. Aquell racó de la ciutat estava encara ple de gent i allò els agradava perquè deixava clar que a molts encara els abellien els espais a l’aire lliure plens de desconeguts. I precisament perquè estaven lluny de tots els que coneixien se sentien un pèl indefensos però la sensació també era reconfortant. Massa control del sistema els deixava sense la possibilitat de decisió. Ara estaven relativament sols en un entorn poc controlat. Al Benet les cames li tremolaven perquè era la primera trobada amb la Lícia després del sopar i ara ja la començava a conèixer millor i li havia quedat clar que aquella dona li agradava perillosament. Per aquell motiu tenia el ganyot sec. Sortosament ella va cercar un tema de conversa:
— Feia temps que no venia per aquí i enyorava aquest parc. Hi venia de petita amb els meus pares disfressada i sovint havíem celebrat festes d’aniversari. Havíem de portar les taules plegables de casa per poder menjar el pastís aquí! — va assenyalar el racó del costat de la pèrgola amb un somriure als llavis.
— Eren altres temps Lícia, els nostres pares encara podien comprar el menjar que volien i no estava tot racionat.
— Cert, ara ens ho controlen tot. Com pot ser que ens puguis convidar a sopar cada cop que fem una vesprada de lectura?
— He viscut molt austerament. El que m’agrada no costa gaires unitats d’energia perquè em dedico al reciclatge en el sentit més ampli de la paraula. Faig el manteniment dels equips però a la vegada també he anat recollint moltes coses que he restaurat i venut. I per això he arribat a acumular unitats d’energia.
— O sigui que tu també estàs al marge de la llei?
— Crec que en el fons si sabéssim quantes persones hi estan endegarien tots una revolució. L’estil de vida que ens proposa el sistema només es pot aguantar a glops d’elixir. Jo em demano com ho has aguantat tu?
— Jo tenia al Quim i l’Eva per refugiar-me en el meu propi univers. La gent del meu entorn, els que seguien les regles sense plantejar-se res com els companys de feina, de saló esportiu, de supermercat, aquells només eren per mi com màquines programades i per això no intentava tenir-hi una relació més íntima. No era possible perquè tots anaven igual de drogats.
— Et refereixes a l’elixir oi?
— Sí. El Quim, el meu marit, es va negar sempre a prendre’l i jo només l’he anat utilitzant quan m’ha estat completament indispensable. Com quan ell… —una ombra enterbolí el rostre de la Lícia i de cop al Benet li va saber greu el camí que havia pres la conversa. Però era inevitable esborrar el passat i la Lícia en tenia un de molt més ple que el seu.
— No cal que en parlis si no vols. Jo intento allunyar tots els pensaments foscos quan m’arriben. I ho faig sense l’elixir tot i que de reconèixer que em costa.
— Però en tens una reserva oi?
— Sí. Perquè no me’l prenc més que quan és absolutament necessari. I tot i així no sé si ho és mai. Quan no existia la gent no el prenia i s’havia d’aguantar.
— És clar. El problema és que els humans es van acostumar a viure sense incerteses ni pors ni trasbalsos. Va ser el regal a canvi de perdre la llibertat total.
Els dos es van quedar pensívols mentre observaven el groc del sol de la vesprada tenyint de color sèpia els arbres del parc.
— No sé si val la pena, per mi no. Prefereixo viure amb intensitat que drogar-me. No em feia por el dolor però si em feia por viure sense sentir. Per això em vaig enamorar del Quim i ho vaig arriscar tot i no me’n penedeixo.
El Benet se la va quedar mirant una estona. Mai no podria estar a l’alçada d’una dona com ella que s’havia arriscat a tenir un fill amb una persona dissident i que havia apostat per l’amor tenint una filla que suposava que hauria de morir potser abans del que ella desitjava. Ell havia escollit no tenir fills i quan es va separar de la seva parella va quedar completament buit. Buit i sense ànims de compensar la insatisfacció amb l’elixir. No pertanyia ni al món dels valents ni al dels covards però allò no s’atrevia a dir-ho. Un pensament dolorós creuà la ment del Benet: ell no era digne d’una dona tan valenta perquè havia escollit la via fàcil. Le llàgrimes traïdores li ompliren els ulls i va decidir mirar al terra per evitar que la Lícia notés la seva emoció. I tingué la sort que de cop quelcom atragué la mirada d’aquella dona fascinant perquè es va quedar plantada amb la mirada fixada en un cartell. Ell alçà la vista i va poder llegir el cartell «El nou elixir: sabor nou, sensació nova. Demana’l».
— Has vist això Benet?
El Benet alçà els ulls empegueït i poruc que la Lícia veiés les llàgrimes fugisseres als seus ulls. Uns segons de silenci transcorregueren fins que ell processà la informació.
— Un nou elixir? Per què? Potser el vell ja no els funciona? O han notat que la gent ha començat a no prendre’l?
Ell notà la mà de la Lícia que estrenyia la seva. Volgué reprimir el pensament instintiu que li vingué al cap i ho aconseguí perquè el missatge de la Lícia era clar.
— Crec que l’elixir està deixant de fer efecte…

La Porta (IX)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’edifici ubicat a l’avinguda Diagonal a l’entrada de la ciutat havia estat una escola durant més d’un segle. Quan es va implantar el sistema, tots els centres d’ensenyament es van reubicar en edificis moderns completament monitoritzats per ordinadors centrals que controlaven cadascun dels moviments dels seus alumnes, des dels infants en edats més tendres, fins als que ja començaven en pensar com havien de ser els propers trenta anys de la seva vida. Aquella antiga escola prop de l’Avinguda Marina mantenia un aspecte sobri, retrògrada i modest que contrastava amb l’activitat que es duia a terme dintre del mateix. En donar-li una nova funció també se li va donar un nou nom: Centre Unió. L’edifici consistia en múltiples oficines equipades amb potents ordinadors i sales amb pantalles disposades una al costat de l’altre que transmetien dia i nit els moviments de tots els ciutadans. A més, tot el que havia estat una ala de l’escola era ara un ordinador potentíssim connectat amb altres ordinadors d’altres indrets d’Arda 1 on es guardava informació privada dels dispositius de tots els ciutadans. En deu de les altres sales hi havia unes màquines poderoses que havien estat programades per pensar per si soles i deduir quin seria el proper moviment dels ciutadans que havien passat a ser monitoritzats amb absoluta cura. Quan una persona era denunciada un equip de funcionaris de l’administració s’ocupava de vigilar de prop tots els seus moviments i els dels seus familiars. Era una tasca feixuga però que suposava moltes avantatges a Arda 1. Els funcionaris a qui es confiava aquesta feina tenien accés a aliments de luxe un cop per setmana, podien comprar bens materials i renovar el mobiliari de les seves cases cada cinc anys i a més se’ls permetia viatjar en transportador aeri a indrets remots d’Arda 1, quelcom absolutament impossible per a la majoria de ciutadans perquè suposava un estalvi d’unitats d’energia equivalent a deu anys de vida mínim. I l’estalvi a Arda 1 era una tasca que enfastijava a qualsevol perquè suposava prescindir de tota mena de capricis. Tanmateix els funcionaris que monitoritzaven i sotjaven l’activitat diürna i nocturna dels ciutadans sospitosos tenien aquells deliciosos privilegis que els feien oblidar les estones d’avorriment i tedi insuportables.
La Samantha i el Jonathan van travessar el patí interior i es van dirigir a l’ala oest. Ell coneixia perfectament l’edifici perquè un dels seus amics li havia descrit. Les càmeres estaven molt ben amagades i no es feien notar com a ulls zeladors dels que gosaven traspassar el llindar d’un dels òrgans més poderosos de l’administració.
— Es respira certa pau aquí, no et sembla? —digué ella innocentment.
— Cadascú fa la seva feina i els que treballen aquí no saben gairebé ni els noms dels seus companys. Motius de seguretat.
— I aquest patí interior? Qui el gaudeix?
— Tots els funcionaris que treballen aquí tenen dret a vint minuts de descans sols. Però l’horari de descans està estrictament controlat.
— I com ho saps tu això?
— Tinc contactes… — va dir el Jonathan amb la intenció d’impressionar a la Samantha.
Quan van ser a un dels passadissos el Jonathan va girar a la dreta i va enfilar escales amunt seguit de la Samantha.
— També saps amb qui hem de parlar?
— Codi 024. El vaig activar després de la visita a la nostra amiga Alícia. Ells em van enviar les indicacions.
— Per què no me’n vas dir res?
— Perquè volia que fos una sorpresa.
El Jonathan es va girar i va quedar un esglaó per sobre de la Samantha per poder-la guaitar. Era increïblement bonica i havia de guanyar-se la seva confiança com fos.
— Escolta! — digué ell excitat. — Parlaré jo i tu has d’anar confirmant tot el que dic. Si aconsegueixo que aquesta denúncia ens doni el crèdit de l’administració això suposarà uns beneficis que podrem gaudir durant temps!
La Samantha va respirar fons. Ben segur que ella havia trobat l’actitud de la Lícia una mica hostil i havia volgut escriure un informe per deixar constància del comportament de l’Alícia. No obstant, qualsevol podia haver tingut un mal dia a la feina. I tampoc calia esperar que la gent saltés d’il·lusió havent de pensar en el traspàs. El que passava és que una immensa majoria anava reservant una part de la dosis recomanada d’elixir per començar a prendre-se-la abans del traspàs i no patir. Altrament ella estava convençuda que poca gent podria encarar el dolor del darrer any. Però creia en el sistema fermament perquè el planeta ja no podia mantenir més humans i els desastres ecològics havien minvat els recursos de tal manera que s’havia de comptar tot. Tanmateix no tenia del tot clar que el Jonathan tingués la intenció de fer el que era correcte.
El noi es dirigí a un dels despatxos amb una energia que a la Samantha li era desconeguda. Aparentment pensar en una promoció immediata feia posar al Jonathan content. En arribar davant la porta amb el número vint-i-tres ell va treure’s el dispositiu de la butxaca però no va tenir ni temps d’activar-lo perquè la porta s’obrí sola. La parella es trobà davant un bosc d’hologrames diminuts que compartien l’espai un al costat de l’altre. Aquell espectacle de representacions virtuals paral·leles feia basarda, tanta que els dos van emmudir fins que una veu ressonà a la sala dient.
— Camineu cap endavant fins veure una taula i seieu a la cadira.
El Jonathan fità la Samantha. Els seus ulls denotaven intranquil·litat. Ell se sentia també desassossegat però no podia deixar que se li notés perquè la idea havia estat seva.
Els joves avançaren amb passes tímides fins veure la enorme taula blanca i les dues cadires negres davant d’ella. S’assegueren seguint les ordres i no fan gosar dir res. El temps transcorregué lentament. Quan ja portaven una estona asseguts van notar que les cadires no eren del tot còmodes i van moure’s lleugerament. Volien donar la impressió d’estar relaxats però la musculatura se’ls estava entumint. Encara esperaren una bona estona més. El Jonathan la mirà a ella. No sabia si començar una conversa o no. Era obvi que els estaven observant però finalment es va decidir.
— M’agraden aquestes taules blanques. Tinc un amic que en té una però aquella és pintada. Originàriament era de fusta però li han canviat el color diverses vegades.
— Jo en tinc una de fusta. Era de la meva besàvia. Hem aconseguit entre tota la família mantenir el color original i l’hem tractada amb productes per conservar-la.
— De fusta! Què bé! És un tresor!
— Ho és. A casa en tinc diversos perquè a la meva família els meus besavis es van dedicar a recollir palets del carrer i fer-ne mobles. Alguns se’ls van vendre però a mi me’n queden uns quants. Mantenir-los en forma és una afició.
— Me’n ensenyaràs imatges?
— I tant! — respongué la Samantha.
En aquell mateix moment una porta al final de la sala que ni l’un ni l’altre havien percebut es va obrir i un home d’uns quaranta anys amb cabell grisós i ulls blaus i petits va aparèixer amb el seu uniforme negre ajustat.
— Moltíssimes gràcies per la paciència. Els he fet esperar una bona estona.
— No hi fa res! — assegurà el Jonathan que tenia clar que allò era una tàctica usual intimidatòria amb els que gosaven molestar els peixos grossos de l’administració.
— En què puc ajudar-los? — seguí ell en el seu to sec. Probablement havien vingut a fer-li la visita quan estava jugant una partida virtual amb algun amic de l’altra punta de la ciutat.
El Jonathan quequejà.
— Com potser ja ha llegit en el nostre dispositiu som agents de traspàs. Ens ocupem d’organitzar el traspàs per tots aquells que encara no se n’han preocupat. Treballem per vostès, l’administració, captant a aquells que no es volen gastar diners o volen deixar més unitats d’energia als fills.
— No cal que m’expliqui en què consisteix la seva feina Jonathan, prou bé que ho sé.
— Sí. Disculpi. Doncs resulta que fa poc vam visitar a algú a qui ja li falta molt poc pel traspàs però que es mostrava reticent a pensar com havia de ser la cerimònia del seu darrer dia.
L’home dels cabells grisos arrugà el front en senyal d’interès.
— Li quedà gaire pel traspàs?
— Tres mesos i li vam demanar si voldria personalitzar la cerimònia i només ens va respondre que volia la variant més econòmica que hi hagués.
Aquell home pausat i elegant de mirada freda però punyent estava despertant.
— I vostès sospiten d’ella, m’equivoco?
— No. De fet tots dos vam tenir una impressió molt estranya en sortir de casa de l’Alícia. Així és diu la ciutadana.
— Quina impressió van tenir? — demanà l’home clavant els ulls a la Samantha per tal que respongués ella.
— Doncs semblava irritada per la nostra presencia i molesta amb el sistema. Una persona que està a punt de fer el traspàs vol deixar un bon record a tots els qui l’envolten i ella no semblava gaire preocupada per aquest detall.
L’home girà aquella cadira giratòria un moment i es mantingué en silenci.
— Saben quantes acusacions i sospites infundades rebo cada dia?
Cap dels dos va saber respondre. Imaginaven que moltes perquè descobrir detractors del sistema portava moltíssimes avantatges.
— Molts agents suposo. — Digué el Jonathan.
— Suposa bé. Treballadors famolencs dels privilegis de la denúncia. I jo llavors els he de vigilar i monitoritzar de prop. Una vida consumida en la vida dels altres en la recerca de proves, en aquella paraula o aquella trobada amb els amics que està fora del reglament. És una feina esgotadora.
La Samantha començava a desitjar no haver posat mai un peu en aquell lloc.
Amb un moviment de la mà d’aquell home la paret de davant la taula es convertí en un espai ple d’hologrames de persones movent-se i parlant sense interrupció. La cadira girà i l’home els fità.
— El vuitanta per cent de les sospites no resulten ser justificades però jo he perdut el temps de la meva feina observant la vida d’aquests ciutadans innocents.
De cop la mirada de l’home, l’agent 54, es clavà en l’escot de la Samantha.
— Aquest cop el procediment serà diferent.
La noia mirà de reüll el Jonathan però aquest seia completament rígid davant de l’agent. Una gota de suor li corria clatell avall. No era possible haver passat per alt la mirada de l’agent posada a les corbes de la Samantha. Ella hagués volgut donar una bufetada als dos però no podia.
— Vostès col·locaran un dispositiu de vigilància intensiva al dispositiu de l’Alicia Ferrer. D’aquesta manera encara que desconnecti la podrem monitoritzar. I també seran vostès els qui segueixin el moviment de la dona nit i dia. Els informes els presentarà l’agent 978.
Al Jonathan el cor li va fer un salt. L’agent 978 era la Samantha. Les coses no havien sortit en absolut com ell esperava i ara potser no només no tindria cap privilegi sinó que a més perdria la Samantha.
— Com vostè vulgui. — Digué el Jonathan ensopit.
— I ara si no els fa res preferiria continuar amb les meves vigilàncies!
Els dos s’aixecaren i s’acomiadaren de l’agent veterà sense rebre resposta. Un cop es va tancar la porta darrere ells la Samantha va arrancar a córrer escales avall.
— Samantha on vas?
La noia es va deixar anar la cua de cavall rossa i va fitar als ulls al seu company de feina.
— Vaig a córrer una estona pel carrer per oblidar que m’acabes d’encolomar una tasca que jo no volia!
— Samantha! Jo no sabia que aniria així!
Es tornà a girar i la seva mirada s’endurí.
— No necessitava cap privilegi jo! Em conformava amb la vida que duia!
El Jonathan baixà l’escala saltant els esglaons de dos en dos i aconseguir agafar-li el braç.
— Ens veiem demà a la feina. Però no farem cap cafè enlloc abans de començar la jornada! — digué la Samantha resolutiva.
El Jonathan se la quedà mirant entristit. La jugada no li havia sortit com ell volia. I això que a ell es privilegis li eren absolutament indiferents perquè només volia una cosa: la Samantha.

La porta (VIII)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Aquell dijous les hores semblaven equivaldre a cent setanta minuts cadascuna i van passar lentament per a dues persones en particular: El Benet i la Raquel. Pel Benet perquè estava mort de curiositat per conèixer la filla de la Lícia i veure com era amb ella, i per la Raquel perquè sabia que ell havia convidat al vespre de lectura a la filla de la Lícia, l’Eva, i albirava que el Benet només tindria ulls per les dues. Un sentiment estrany l’amarava des de feia dies: ella no era tan interessant com la Lícia perquè no s’havia entregat a tenir fills i en aquells moments els anys extra que el sistema li regalava semblaven anar en contra seu. La Raquel sospitava que l’essència efímera de la Lícia havia captivat el Benet. Ella en canvi restava l’amiga que sempre estaria al seu costat i no calia fer esforços per ella.
La Raquel va quedar amb l’Elena per anar al vespre de lectura plegades i la Lícia es va passar el dia a la feina absorbida per les cinc mil tasques que li havien encomanat i que havia de resoldre amb celeritat sobrehumana. No obstant tingué temps de pensar en la vesprada i gaudir de l’emoció que li produïa saber que l’Eva l’acompanyaria en aquell acte subversiu. La seva filla havia reaccionat molt positivament quan sa mare li havia explicat com havia conegut “l’home de la biblioteca prohibida” i a l’Eva tot allò que estava al marge de la legalitat li feia venir salivera. Feia anys que escrivia articles sobre “realitats paral·leles” en el seu temps lliure. Un amic li havia obert un canal secret a través del qual es connectaven tots els ciutadans que necessitaven fugir del sistema. Cadascú explicava les seves experiències com a “alienígena” dintre d’un món en què tots havien deixat de sentir. I ella havia començat a esbrinar coses sobre una subcultura jove molt potent que lluitava per una revolució alliberadora. Havia esdevingut l’escriptora que narrava la vida dels éssers “fora del sistema” que donava esperança a tants. I és que en el fons molts començaven a voler trobar una vida alternativa lliure que no els imposés els lligams dictats per les autoritats. Ser infermera l’havia ajudat a descobrir la cara oculta de les persones i ser prou valenta per reconèixer les debilitats dels humans.
Ella també va estar comptant les hores fins a la sortida. Després va anar a casa seva, es va connectar al dispositiu per parlar amb el seu xicot i després amb sa mare i va estar escrivint fins que va ser hora de passar-la a buscar a ella per anar a casa del Benet. No tenia clar si l’encuriosia més tenir un llibre a les mans o veure aquell home que havia fet que els ulls de sa mare es tornessin fetillers tot i l’angoixa del traspàs. Volia compartir aquells pensaments amb el Joel però no gosava. Necessitava assegurar-se que a ell no li agafaria por. Portaven mig anys plegats però s’entenien tant que probablement no trigarien gaire en fer el seu estat de parella consolidada oficial davant les autoritats. I això els portaria a escollir si volien tenir fills o no. L’Eva estava enamorada del Joel però volia esbrinar quina mena d’home era perquè ella tenia una missió clara des de feia temps: endegar una lluita contra el sistema que l’acabés enderrocant. Havia de patir per la pèrdua prematura de sa mare però desitjava de tot cor que aquells sacrificis humans no fossin permesos durant gaire més temps.
Estava redactant la historia colpidora d’un indigent que havia escapat del traspàs però que vivia en la foscor dels passadissos subterranis de la ciutat quan s’adonà que se li havia fet tard. Li envià un missatge a sa mare i la Lícia li respongué que ja es trobarien a Plaça Catalunya. Que ella havia de fer una darrera visita amb uns clients que volien veure el pis per segona vegada. Generalment sa mare era taxativa però en aquest cas havia volgut donar l’oportunitat a la parella perquè l’havia entendrida. Es va afanyar i malgrat l’endarreriment inicial va acabar esperant a sa mare. Tragué el dispositiu i començà a revisar l’article que havia escrit. De cop un agent li cridà l’atenció:
— Espera algú senyora? — demanà aquell home vestit amb el la indumentària fosca oficial que identificava els agents: un mono ajustat negre en què només destacava l’emblema triangular fet amb uns triangles entrellaçats de color groc situat més o menys on era el cor.
— Sí. — Digué ella resolutiva i sense quequejar. — Espero a ma mare que anem a casa d’un amic a sopar.
L’agent la fità i no li notà res estrany.
— No vol enviar-li un missatge per saber què la fa arribar tard? Vostè s’està esperant des de fa uns minuts cert?
— Sí. Però ma mare és agent immobiliària i de vegades les visites s’allarguen més del que un es pensa. Ella no deixaria mai uns futurs clients amb preguntes no resoltes. — I ho va dir amb un somriure als llavis que no va deixar indiferent aquell agent.
— Bona feina! Disculpi que l’hagi molestada! — digué el jove i li va fer un gest per acomiadar-se’n.
«Llàstima d’home que s’ha equivocat de professió» i es fixà en les parts posteriors d’aquell noi amb aquell uniforme tan ajustat.
— Quina mirada li has clavat! — Digué la Lícia enjogassada.
— Mare!
— No està malament el paio oi?
L’Eva va esclafir a riure i li confessà a sa mare que havia pensat el mateix però que trobava que era una pèrdua que un home així treballés d’agent.
Mare i filla es van donar un petó i van començar a caminar en direcció a casa del Benet. A aquelles hores ja no es veia gent pel carrer. S’havien tancat la majoria de botigues i establiments de la ciutat feia unes cinc dècades i des de llavors la ciutat havia perdut vianants a la cacera dels productes cobejats. Ja no hi havia aparadors il·luminats i la ciutat emmudia després de la jornada laboral perquè les entregues dels productes necessaris i dels capricis arribava a casa per missatger. Alguns grups de radicals es dedicaven a passejar per la ciutat i captar amb la càmera hologrames d’alguns edificis o dels vianants despistats per fer-ne després imatges que projectaven a casa. La gent que tombava a aquelles hores pels carrers o bé anaven a casa d’amics o a prendre quelcom fora. Visitar a coneguts i amics era una activitat que es podia permetre la majoria de gent. Generalment cadascú es portava el menjar de casa perquè tot estava racionat per les autoritats i anava en funció de la fisiologia de la persona. La dosis de menjar requerida la decidien els metges. Les festes per assaborir àpats suculents costaven tantes unitats d’energia que la gent no se les podia permetre. Per tant els amics seien plegats i cadascú ingeria el que li estava permès. Els vespres a casa del Benet eren un luxe total perquè ell havia viscut modestament amb les seves aficions econòmiques i ara podia permetre’s convidar a tothom.
— De què treballa el Benet? — va demanar l’Eva a qui els ulls fetillers de sa mare en parlar d’aquell home l’havien intrigada.
— S’encarrega dels robots d’una planta de reciclatge. D’aquí que hagi pogut salvar tants llibres!
— Caram! Què interessant! I fa molt temps que es dedica a organitzar vespres de lectura?
— Em sembla que no. Va ser més aviat una casualitat que ens convidés als que hi som. Probablement no li seria fàcil trobar gent interessada…
L’Eva restà pensívola. Estava convençuda que hi havia una pila de gent que voldria tenir un llibre entre les mans i experimentar el plaer de la lectura. I a més aquells que desitjaven fer-ho ben segur no serien adeptes al sistema.
Mentre elles dues caminaven amb celeritat el Benet servia begudes als seus convidats que ja seien còmodament al sofà. Tots menys la Raquel que va insistir en ajudar el Benet a preparar-ho tot. Amb els nervis a ell li anaven caient coses de les mans i la Raquel no pogué reprimir-se la pregunta.
— Estàs bé?
— Sí. Només un pèl nerviós. — Va fer amb una mirada d’infant il·lusionat que intentava convertir la Raquel en la seva còmplice.
— Per què, si es pot saber?
— Perquè la Lícia ve avui amb la seva filla Eva i tinc moltíssimes ganes de conèixer-la.
A la Raquel li va semblar que la saliva de la seva boca es feia espessa, tant que li va costar empassar-se-la.
— Triguen una mica oi?
— Hauran trobat algun entrebanc… — les disculpà el Benet.
Just acabava de dir això que se li va activar el dispositiu. L’engegà i veié l’holograma de la Lícia i l’Eva. La càmera proporcionava una vista aèria de les dues com si les imatges les hagués enregistrat un dron. Des d’aquella perspectiva resultava difícil saber qui era la mare i qui la filla perquè les dues siluetes eren esveltes. Obrí la porta i ell i la Raquel s’afanyaren a portar les begudes fins a la taula central. L’enorme sofà envoltava la taula i estava pensat per fer-lo servir en ocasions en què els convidats feien una partida virtual. Un entreteniment permès a Arda 1 i que resultava completament sostenible. Quan s’obrí la porta dues dones aparegueren darrere aquell mur arquitectònic d’alta seguretat. Tenien la mateixa alçada i complexió però el cabell de l’Eva era molt més clar que el de la Lícia i els seus llavis molt més molsuts. Tret d’aquelles foteses es podia reconèixer fàcilment que eren mare i filla. El Benet quedà tan embadalit que la Raquel les va haver de fer passar i va demanar que seguessin. El seu amic estava abstret pensant si la Lícia havia estat més clara de cabell quan era jove i ara senzillament utilitzava algun producte per tenyir-se’l.
— Bon vespre a tots! Sóc l’Eva, la filla de la Lícia a qui ja coneixeu. Moltíssimes gràcies per deixar-me participar d’aquesta experiència. Friso per agafar un llibre!
— Doncs si és així vine amb mi que encara n’has de triar un!
La Lícia mirà el que hi havia sobre la taula. Al costat d’una de les begudes hi havia el llibre que havia començat no feia gaire. El cor li va donar un salt i s’assegué d’immediat. Dementre el Benet mentre portà a l’Eva prop de l’estanteria plena de llibres que havia alegrat la seva vida durant tantíssims anys. La noia quedà bocabadada.
— Vostè sap quanta gent s’emocionaria veient això?
— No, no ho sé perquè la lectura ha caigut en desús, està prohibida i requereix molta més concentració que totes les aficions que ens proposa el sistema. Llegir és subversiu perquè els llibres estan prohibits i a més tampoc és comercial. No interessa a ningú.
Els ulls de l’Eva van fixar-se en una prestatgeria plena de llibres en llengües estrangeres.
— I aquests llibres?
— Aquests fa molts anys que poca gent els pot llegir. Jo només sé anglès i alemany però conservo els altres per si tinc la sort de trobar algú que els pugui llegir. Són un tresor.
L’Eva agafà un llibre en anglès i n’obrí la primera pàgina. Els seus ulls acaronaven les línies lentament.
— Puc triar aquest?
El Benet quedà completament sorprès que l’Eva volgués aquell llibre en un idioma que no era el seu.
— Però si no el pots llegir!
— I tant que puc! El pare em va ensenyar anglès de petita. A mi i a ma mare. Totes dues el podríem llegir. Òbviament em resultarà més difícil però el llegiré. Per ser encara més revolucionaria…
— Però no preferiries un llibre en el teu idioma?
— Doncs no. No el preferiria perquè estic en contacte amb gent d’altres indrets d’Arda 1 i ens comuniquem en anglès. Necessitem una llengua per seguir sent una comunitat.
El Benet va fer uns ulls com taronges. Aquella noia era un diamant en brut com ho era sa mare.
— Agafa el que vulguis que si tens dubtes ja els resoldrem entre tots!
L’Eva va agafar “Saturday” de l’Ian McEwan i va anar a la sala d’estar on tots estaven llegint i semblaven tan concentrats que un podria pensar que cadascun d’ells estava a soles. S’assegué en un dels espais buits prop de l’Elena, una noia que li va semblar de la seva edat. Cap s’adonà que el Benet apartava de tant en tant els ulls del seu llibre per observar-los a ells. Era màgic presenciar com aquell grup de persones gaudien de la lectura i gairebé se li ompliren els ulls de llàgrimes pensant en com de feliç era per l’oportunitat de poder oferir la seva petita biblioteca. Transcorregué gairebé una hora i mitja que el Benet aprofità per captar en forma d’holograma amb el dispositiu tota aquella gent. Però era ben conscient que per cada imatge que prenia d’un dels participants en prenia quatre de la Lícia. Ella no havia apartat els ulls del llibre i això el va irritar una mica. Els fulls groguencs plens de lletres eren més interessants que ell. S’havia quedat entrebancat amb aquell pensament quan l’Elena de cop digué.
— Ups! La panxa em va fent soroll però no goso moure’m perquè necessito llegir una pàgina més. Crec que m’he aturat en acabar cadascun dels darrers cinc fulls en la meva lluita interna entre la necessitat intel·lectual i la física.
— Molt ben dit! — observà l’Eva. —La veritat és que a mi em passa una cosa similar.
El Benet reaccionà de seguida. Sabia que quan la sessió de lectura s’acabés podia començar un moment fascinant de companyonia amb un sopar en comú.
— He preparat quelcom per qui en vulgui. És una recepta xinesa força fàcil de fer. Arròs, brots de soja i carn de vedella picada amb pebre.
Va haver una reacció general d’aplaudiment seguida d’un comentari del Mohit.
— No puc permetre que a més de deixar-me llegir aquest valuós llibre que vostè ha rescatat em regali també un àpat que no em podria permetre fàcilment!
— Noi! Gaudeix del moment que jo fa molts anys que treballo, que estalvio unitats d’energia i creu-me que el vespre amb vosaltres fa poc va ser un dels millors moments dels darrers quinze anys de la meva vida. Menjar amb gent fantàstica no té preu! I avui no hi ha racionaments que valguin!
La Raquel es va aixecar per ajudar el Benet. Ell hagués desitjat poder parar taula amb la Lícia però òbviament ella era una estranya mentre que la Raquel se sentia com a casa. Així és que va aprofitar per veure-la conversar animadament amb l’Elena que estava explicant la seva mala experiència amb l’elixir. Un cop els plats van ser a taula tots van començar a menjar i l’àpat era tan deliciós que anaven agafant pa per aprofitar el suc. En un moment donat les mans del Mohit i la Jazmina es van tocar i els dos es van ruboritzar. La Raquel i la Lícia van creuar una mirada i somrigueren mentre el Benet observava analític i feliç els llaços que començaven a establir-se entre tots ells. I també li va agradar veure que l’Elena i l’Eva s’entenien tan bé.
Quan es van acabar l’arròs asiàtic el Mohit va aclarir-se la veu i llavors digué:
—Benet, li he de tornar a demanar una cosa…
— No em tractis de vostè per favor que no sóc tan gran encara!
— D’acord. T’he de tornar a demanar si no em vols vendre el teu elixir perquè e meu amic està patint molt i la dosis prescrita ja no li funciona. En necessita més.
— A ell tampoc li fa efecte? — demanà l’Elena encuriosida. — Perquè jo ja no en puc comprar més al meu— quequejà abans de continuar— contacte.
— Tens un contacte? —va demanar el Mohit vehementment.
— Sí. Però té diverses persones que necessiten dosis extra d’elixir i ja no me’n pot vendre més.
— Ei! Un moment! — digué l’Eva.— Això vol dir que hi ha més persones a qui no els funciona l’elixir. I quanta gent ho sap això? I el que encara és més important: a quanta gent posaria nerviós la idea que l’elixir pugui deixar de funcionar? Els pot deixar de fer veure la crua realitat en què viuen i jo crec que la majoria veu vol continuar cega.
El Benet fità a la Lícia els ulls de la qual brillaven d’emoció en veure la seva filla tan excitada.
— Tinc una idea! — exclamà l’Eva.
En aquell mateix moment el dispositiu del Mohit es connectà i va poder veure l’holograma del seu amic tancat entre quatre parets.
— Mohit! Els agents m’han descobert. Algú a la feina m’ha delatat perquè m’han vist comprant dosis extra d’elixir. És el darrer missatge que puc enviar abans s’emportin el dispositiu. Per favor, m’has d’ajudar! — Cridà el noi visiblement espantat.
Van tenir temps de veure com dos agents s’apropaven al noi i desconnectaven el dispositiu. El senyal desaparegué deixant una ralla horitzontal blava suspesa en l’espai. L’amic del Mohit havia quedat reduït a una veu que ressonava als seus caps. Què passava amb aquells ciutadans a qui se’ls extreia el dispositiu? I on era l’amic del Mohit?