La Porta XXIX.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet i el Max van arribar els primers. La Lícia era a la sala d’estar amb la Samantha a qui li havia hagut de fer una infusió perquè se la menjaven els nervis. El Joan no parava de comunicar-se amb membres d’altres cèdules de tot Arda I. Pel que semblava el sistema no només havia fallat de manera localitzada sinó que el problema era global. Tan bon punt la Lícia veié el Benet va anar cap a ell per abraçar-lo i li demanà on paraven l’Eva i el Joel.
— Els he perdut a la sortida però crec que estan bé. Suposo que no trigaran en arribar. — No n’estava segur del tot perquè l’atac aeri els havia agafat tots per sorpresa.
— Què està passant?
—El sistema ha perdut el control sobre la majoria de ciutadans. Feia temps que l’elixir havia deixat de funcionar per a molta gent i sense la droga el règim no és sostenible. No es pot eliminar la llibertat ni la voluntat de la gent sense oferir-los felicitat eterna. L’estat d’acontentament que provocava l’elixir va quedar eliminat i per tant, amb el cap clar, la gent ho veu tot diferent.— Digué la Samantha.
— Però fa mesos que s’anuncia una nova formulació de l’elixir. N’hem vist els cartells per tot arreu! — Digué la Lícia.
— No deu haver funcionat. O bé no han pogut crear un elixir segur o bé quelcom està impedint que l’elixir faci el seu efecte. — Conclogué el Joan.
— És un virus. — Digué la Samantha. En aquells moments tots la miraren atentament. — És informació confidencial però tan se val. Hi ha hagut una pandèmia i els infectats pel virus es converteixen en immunes a l’elixir. El virus s’ha escampat tan ràpidament que no ha estat possible trobar-ne una vacuna o aconseguir una reformulació de l’elixir suficientment ràpidament. L’administració no podrà aturar la voluntat o no voluntat a submissió per part de tanta gent.
En aquell moment es connectà el dispositiu i l’Eva i el Joel i van entrar a l’edifici. Tots esperaven amb impaciència que s’obrís la porta del pis del Benet. Finalment la parella aparegué somrient. El Joel portava el braç embolicat. La cara de l’Eva s’il·luminà en veure la seva mare.
Les dues dones es van abraçar mentre el Benet s’acostà al Joel per demanar-li què li havia passat al braç.
— En esclatar la primera bomba una dona ha caigut al terra i jo he sortit del cotxe per ajudar-la a pujar al nostre vehicle. I llavors ha caigut una segona bomba i ha rebentat una font propera i els fragments de pedra m’han impactat. Res de l’altre món però sagna una mica.
— I la dona?
— La dona i un dels agents de vigilància que havien pujat al nostre cotxe han preferit seguir el seu camí a peu. Suposo que aniran a buscar les seves famílies…
— El sistema ha perdut una batalla momentàniament. És obvi que l’administració d’Arda I no estava preparada per una situació d’emergència així. — Digué la Samantha. Però ens hem d’organitzar perquè no es deixaran vèncer fàcilment i voldran reconquerir el poder perdut.
— Com saps això del virus? — demanà el Joan escèptic.
— Tinc una amiga que treballa al laboratori. Normalment això és secret però ningú és capaç d’ocultar una informació tan valuosa sobre tot quan pot ser útil als éssers propers.
— Ha estat una indiscreció per part d’ella! — digué l’Eva.
— Cert. Però quan quelcom ens preocupa és molt difícil i feixuc portar la càrrega tot sol. Sense l’elixir som humans. I a ella ja li havia començat a fallar. Com a mi…
— I ara què? —Demanà la Lícia.
De cop el Joan, que seguia en un racó de la sala d’estar comunicant-se contínuament, digué:
— La gent ha sortit en massa i es dirigeix cap a les oficines de l’administració central. I no només està passant aquí sinó també a altres indrets d’Arda…
— Què volen? —demanà la Samantha.
— No ho sé. De moment només sé que a diverses grans ciutats d’Arda la gent s’ha aplegat davant dels òrgans d’administració i reclama un canvi de vida i llibertat.
La mirada de la Samantha es va cobrir amb un tel d’obagor.
— No te’n alegres? — demanà l’Eva.
— No tinc clar que la gent estigui preparada per a la llibertat. Se’ns ha donat la vida tota feta durant massa temps.
El Benet entrà a la sala amb el Joel.
— Companys! Jo acabo d’avisar als meus amics. Ells ja s’han assabentat de la marxa i volen anar a l’edifici de l’administració. Jo també hi vull anar! Algú em vol acompanyar?
La primera en dir que sí va ser la Lícia seguida del Joel. No van trigar en apuntar-s’hi tots. El Benet també va avisar el Mohit i la Jasmina, la Raquel i l’Elena i el Mirko. Van acordar prop de l’edifici de l’administració. Mentre avançaven pels carrers una sensació d’eufòria absoluta els va anar amarant. La Lícia perquè sabia que el que estava passant li donava un temps més de vida, el Benet perquè sabia que no perdria la Lícia i que podia pensar en nous projectes al seu costat. La Samantha no seria una fugitiva. L’Eva i el Joel potser no haurien de decidir entre tenir fills o seguir amb la seva lluita. Caminaven enèrgicament i cada cop més gent sortida de les seves cases i s’afegia a la gernació que s’havia acumulat al carrer. El Benet es volgué aturar un moment per besar la Lícia:
— Saps que no em perdràs de vista fàcilment ara oi? Tu i jo tenim moltes coses a fer!
La Lícia rigué enjogassada.
— Tu i jo rai que crec que seguirem tenint feina! Però què farà la Samantha?
— És una noia molt espavilada. Ja trobarà quelcom!
Trigaren dues hores i mitja en arribar a l’edifici de l’administració. Els va ser molt difícil localitzar els amics perquè en la multitud no es veia ningú i ja no quedaven punts estratègics per trobar-s’hi. El Benet es connectà al dispositiu.
— Són a l’altre banda, gairebé al costat de l’edifici. No crec que ens sigui possible obrir-nos pas…
— Els veurem quan la gent hagi començat a marxar cap a casa.
De cop una potentíssima llum va enlluernar els ciutadans i instintivament el Benet va abraçar la Lícia per protegir-la.
— Mireu! — digué una veu estranya assenyalant cap al cel.
Fent un gran esforç per mantenir els ulls oberts la gent mirà cap amunt.
— Dispararan! — digué algú prop seu.
Talment com si els ho haguessin demanat, la gent anà emmudint i als pocs minuts només se sentia el motor de les naus voladores que planaven sobre la multitud. La Lícia tremolava igual que l’Eva. Tots temien que hi pogués haver un segon atac. Però llavors uns rajos de llum enfocaren directament la gernació i van anar recorrent-la com si intentessin intimidar-la. Com més enlluernaven la gent més silenci hi havia. Transcorregueren uns minuts que es van fer eterns per tots. La Lícia es prometé que si aconseguien sobreviure aquell moment mai més en el que li quedava de vida s’emprenyaria per una fotesa com ho havia fet sovint. El Benet suava de valent pensant que potser les naus acabarien atacant i que no hauria d’haver animat a ningú a sortir al carrer fins que s’hagués aclarit la situació. D’altra desitjava ser part d’aquella revolució silenciosa que havia començat gràcies a un virus. Al final quelcom tan simple com un virus hauria salvat els humans de seguir sent màquines. De sobte les dues enormes naus es desplaçaren fins al terrat de l’edifici de l’administració i obriren les seves comportes inferiors.
— Estan fugint! — cridà una dona prop del Benet.
Els que van poder enfocaren la càmera del seu dispositiu cap a l’edifici per augmentar la imatge i veure què passava. Efectivament s’estava evacuant els dirigents i agents en cap de l’administració.
—Voldran fugir per organitzar-se de nou! — digué l’Eva.
— Tindrem feina! — digué el Joel. — Hem d’impedir que puguin tornar. Ara hem d’erigir un nou sistema sense ells.
Un altaveu sonà potent.
— Ciutadans! Homes i dones d’Arda! Ens tenien controlats a través dels dispositius i gràcies a ells ens poden seguir controlant siguin on siguin. Destruïm-los!
El Benet i la Lícia veieren de lluny una foguera. Molts estaven llençant els dispositius per alliberar-se de tota monitorització.
— I ara com ens comunicarem? — digué la Lícia.
— Hi ha aparells menys sofisticats que ens permetran mantenir-nos comunicats amb els altres però que no seran rastrejats per l’administració…
La Lícia semblava escèptica. Ella ja no portava el seu perquè l’havia deixat al centre de reclusió però tenia la impressió d’estar despullada sense ell.
— Què et passa? — demanà el Benet veient la cara de la Lícia.
— Em resultarà difícil viure sense el dispositiu, sense que em marquin el camí a seguir…
— A tu? Però si casa teva és un exemple de tecnologia mínima!
— Sí! Però m’anava bé per connectar-me amb els meus!
— No t’amoïnis que hi ha mètodes… No és això el que et preocupa crec.
La Lícia el mirà amb els seus enormes ulls mel.
— És la llibertat. El fet de poder escollir sense control que crec que pot portar-nos a tots a una situació insostenible. Ens complicarà la vida….
— Lícia! No et conec! L’home ha de ser capaç de triar! És part de l’encant de la vida. Pot triar malament i indubtablement molts ho faran. Però no pots privar l’esser humà de la seva llibertat d’elecció només per por que escolli malament. Llavors tu seràs igual que l’administració d’Arda. O és que et semblava bé haver de fer el traspàs a la teva edat?
— No! No gens! Però tinc por del caos que pot arribar ara amb tota Arda I sense control.
— No estarem sense control i sense vigilància. Ja l’organitzarem. Però sí hem de procurar que no ens tornin a furtar el dret a sentir, pensar i actuar a canvi d’una droga que ens redueix a màquines de consum.
La Lícia abaixà la mirada. El Benet tenia raó. Aquell era el moment que ella i el Quim havien somniat plegats durant tants anys. Aquella revolta d’octubre pacífica havia posat punt i final a un sistema equilibrat però injust. No hi havia hagut lloc per emocions fortes ni desajustos a l’Arda I que havien conegut. La vida s’havia tornat monòtona i gris. I tanmateix era cert que aquella llibertat sense monitoratge que l’esperava li feia basarda. La llibertat en general feia paüra perquè significava ser responsable única de tots els esdeveniments de la pròpia vida. Respirà profundament i abraçà el Benet.
— I què et semblaria començar aquesta nova etapa de la humanitat passant la nit a casa meva?
— Que seria perfecte! — digué el Benet tot abraçant-la de nou.
La multitud s’anà dispersant serena i silenciosa. S’havia enderrocat el règim d’autòmats, ara només calia veure què significava ser lliure. La majoria de ciutadans que eren al carrer tenia por i aquella sensació els provocava desassossec. La inquietud havia quedat anul·lada per l’elixir i no hi estaven acostumats i sabien que podia condicionar la vida de les persones. Potser la felicitat de l’elixir es basava en eliminar la por? O era possible ser feliç tenint por? Ho haurien d’esbrinar tots per si sols sense l’ajut del maleit beuratge anomenant elixir.
Els ciutadans s’anaven dispersant per tornar a les seves llars i a les seves rutines però amb la feixuga càrrega de l’autonomia d’acció. La il·lusió del triomf es barrejava amb la sensació de la incertesa. Els homes d’Arda I havien retrobat la seva condició humana perquè havien d’afrontar de nou el repte més gran de l’home: la vida en llibertat.

La Porta XXVIII.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Aquell mandat els havien deixat a tots tan atordits que cap d’ells es va adonar que també s’havia encès un altre llum vermell del panell de control. De fet, només havia fet pampallugues uns instants i s’havia apagat de nou. Fora el Benet i el Max ja havien sortit del vehicle perquè l’Eva i el Joel també havien arribat. Es van saludar ràpidament i van avançar cap a la porta que el Max va desactivar fàcilment. L’entrada s’obrí i els quatre es van sorprendre que encara no hagués aparegut cap agent de vigilància a la zona.
— És molt sospitós. — Digué el Benet a qui seguien els androides.
— No tenim temps per pensar-nos-ho gaire. — Digué l’Eva tot tocant-se l’orella. — Samantha. Som dins. Si no recordo malament hem de seguir recte oi?
La Samantha respongué d’immediat dient que sí. Avançaren gairebé corrents fins a trobar una bifurcació. Un cop allà la Samantha digué que havien d’agafar el camí situat a la dreta. La foscor els feia veure-hi malament i a més la fortor era irrespirable però el que més els amoïnava era no haver trobat ningú encara seguint-los.
— Potser els han traslladat a un altre amagatall? — va dir el Max.
— No crec que hagin pas tingut temps. — Digué l’Eva.
Mentrestant els agents de vigilància discutien sobre la seguretat de la comporta.
— Si obrim la comporta de les aigües residuals i tanquem la que ens comunica amb la sala de reclusió dels presos, quina probabilitat hi ha que aquesta d’aquí no cedeixi? — digué un dels agents que havia estat enginyer.
— No sabria respondre la teva pregunta. Hem rebut l’ordre i l’hem de complir. — Hi hagué una pausa i seguí.— Teòricament.
Tots es van mirar perquè estava molt clar què volia dir l’agent.
— Veniu! —digué ell indicant-los que anessin tots darrere el panell. El veterà assenyalà amb el dit un dels botons. Aquest obre la comporta de seguretat però hi ha una roda que s’ha d’anar a afluixar a la mateixa porta manualment. Un de nosaltres hi ha d’anar. Quan arribi aquí podrem prémer el botó. La sala no s’inundarà d’immediat i per això tenim uns cinc minuts per sortir d’aquí un cop haguem tancat la porta darrere nostre. Algun voluntari per girar la roda. Millor que hi vagin dues persones. El silenci dels agents contrastava amb els crits desesperats d’algun dels presoners. Aquell emmudiment estava donant una avantatge immensa als quatre intrusos que avançaven segons les instruccions de la Samantha i seguits pels fidels androides.
De nou un llum vermell s’encengué a la sala de vigilància. Les altes esferes demanaven comunicació amb els vigilants. El veterà polsà el botó i una veu distorsionada preguntà:
— Trigaran gaire en complir les ordres? Volem que ens facin saber d’immediat quan les hagin complert!
— Dos agents es dirigeixen ara mateix a la comporta per girar la roda manualment. Quan siguin aquí i s’hagi activat el botó li ho comunicaré amb immediatesa.
— Que així sigui. No volem perdre ni un minut més.
— Vostè i vostè! — assenyalà el més veterà. — Vagin a obrir manualment la part mecànica de la comporta d’aigües residuals.
Els dos agents es miraren però van deixar la sala sense protestar. Un cop fora un d’ells digué.
—No vull haver de fer el que fem.
— Nosaltres només girem la roda. No serem qui hagi de prémer el botó que aixequi la comporta i per tant no serem responsables directes de les morts.
— Sí. Però no vull fer-ho. I si no girem la roda?
— Molt segurament el sistema de seguretat detectarà que no s’ha fet girar la part mecànica i per molt que premin el botó saltarà una alerta.
— Vols dir?
— Estic pràcticament segur.
— No faré res d’això. No em puc imaginar ser responsable directe de la mort de tots aquests presoners. Com he de viure jo amb aquest càrrec de consciència?
— Amb sobredosis d’elixir. De ben segur que el sistema te’n proporcionarà a dojo després de la missió.
—Seré un drogoaddicte!
— No hi pateixis no seràs tu sol. No he tingut la impressió que a cap de nosaltres ens faci gràcia dur a terme aquesta missió.
— I si obrim la comporta i quan siguem a la sala passa quelcom?
— Què vols dir?
— Que el panell de control s’espatlli per exemple. Amb una baralla es podria malmetre. Llavors no podrem prémer el botó i de moment això ja farà que guanyem tots un temps preciós…
— M’agrada la idea. — Digué tot veient la comporta. — Ja hi som. Ara nosaltres complirem amb la primera part de la missió.
Els dos companys van fer girar la roda fins afluixar-la. No va ser una tasca fàcil perquè devia fer temps que ningú ho feia i estava mig rovellada. Quan ja ho havien fet un d’ells digué.
— Corre!
— Per què?
— Per si no ens esperen perquè volen assegurar-se que compleixen la missió.
El noi es quedà pensant en les paraules del seu company. No veia clar què se’n podia treure però va arrencar a córrer també fins a arribar pocs metres abans de la sala de vigilància.
— Creus que pots tornar a provocar el perdedor del joc de cartes? Se’l veia molt susceptible a començar una baralla fàcilment.
— Ho intentaré!
Els quatre infiltrats ja estaven prop de la sala de vigilància. Els capficava ho haver trobat cap vigilant que els saltés al coll. A uns pocs metres de distància els seria fàcil veure’ls si algú enfocava un llum potent en la seva direcció. Però el clavegueram era tan fosc i la sala estava tan il·luminada que dubtaven que algú els veiés. Es quedaren a pocs metres pensant en un pla. Ara ja no es podrien comunicar amb ningú perquè els podrien sentir. Havien de parlar en veu baixa.
— Mireu! — digué l’Eva que havia vist dos persones caminant ràpidament cap a la sala de vigilància. — Haurem d’entrar ara…
— Com? — digué el Joel. Creus que ens deixaran passar?
— Max. Pots desactivar el codi d’autentificació des d’aquí.
— Ho intento.
— I llavors què? — va demanar el Joel.
— No teniu cap pla? — digué el Benet en to d’incredulitat.
— El pla era arribar fins aquí i improvisar…
—doncs fins ara ho estem fent fantàsticament! — digué el Benet amb ironia.
Ells no ho sabien però el transmissor encara funcionava i la Samantha i la Lícia van escoltar aquell fragment de conversa.
— Què vol dir que no tenen cap pla? — preguntà la Samantha espantada.
La Lícia estava blanca al seu costat. Els seus enormes ulls de color mel reflectien sorpresa i basarda a la vegada. La Lícia estava a punt de perdre el seu capteniment serè.
— Era una missió massa arriscada! No els hauríem d’haver deixat sortir…
— No crec que cap de nosaltres hagués pogut viure bé sabent que els presoners estaven condemnats a una mort immediata. — Digué la Samantha.
— Com també ho estava jo! Jo mateixa havia de fer el traspàs d’aquí a no res! Però ningú es mou per una persona, cert?
— Més aviat crec que té a veure amb la manca de resistència dels individus. És fàcil doblegar les persones que lluiten en minoria contra el sistema perquè no representen cap perill. Però en massa poden desestabilitzar el sistema.
Les dues abaixaren la vista. Se sentien impotents perquè no podien fer res absolutament per ajudar a cap dels de l’equip.
— Hem de tenir esperança… — digué la Lícia.
El senyal era molt dèbil i havien d’estar les dues molt quietes per poder sentir quelcom. De tota manera estaven massa capficades per converses. El Joan havia entrat a la sala d’estar i notà de seguida que les dues dones estaven amoïnades. Decidí seure al seu costat i esperar.
L’Eva el Joel, el Max, el Benet i els androides romanien quiets intentant escoltar quelcom que els pogués donar una pista de quan actuar. Sabien que membres d’altres cèdules estaven al corrent de la seva missió i potser els vindrien a ajudar. No obstant seria millor pensar que estaven sols per fer el que encara no tenien ben bé clar que havien de fer. L’únic que feia quelcom era el Max que estava intentant descodificar l’entrada.
— Ja ho tinc! L’entrada està oberta! — digué ell amb alegria però sense alçar massa la veu.
En aquells moments se sentí un terrabastall i intuïtivament tots van córrer cap a l’entrada sense pensar en el pas següent. Els androides seguien el Benet com a fidels majordoms.
Els primers en arribar van ser el Max i el Joel seguits de l’Eva. Van entrar a la sala de vigilància sense cap problema i van trobar dos homes donant-se cops de puny i un va empènyer l’altre damunt el panell de control. El cos d’un dels homes va impactar sobre el maquinari de tal manera que es començaren a encendre i apagar llums. Dos homes intentaven apartar els dos que es barallaven i un s’estava connectant al seu dispositiu potser per de comunicar aquella situació d’emergència. Va ser qui va veure entrar els tres intrusos. De cop un home molt jove que estava dret i sostenint un altre pel coll, va deixar el contrincant en un moment de distracció i aquest va aprofitar per reincorporar-se i endegar-li un cop de puny. El jove, que encara estava dret, va trontollar i per no perdre l’equilibri es va agafar a la paret on hi havia una palanca vermella. El noi que li havia pegat el cop de puny estava davant seu i li va clavar un segon cop de puny i el jove va caure voler-se repenjar a la paret i es va agafar a palanca vermella que va cedir immediatament. Llavors uns llums verds es van encendre a la sala de reclusió i hi hagué un soroll molt fort i els barrots que separaven els reclusos dels vigilants van aixecar-se amb ràpidament. Els presoners que estaven més prop de la sortida ho van veure i dos d’ells van cridar «la porta s’ha obert!» i van començar a córrer en direcció a la sala de vigilància que no estava tancada. Llavors tot va passar a tal velocitat que cap de les persones del soterrani va tenir temps de processar els fets. Els presoners van començar a eixir, el Joel i el Max van accelerar el pas cap a la sortida. En veure el Benet li digueren «marxem afanya’t, anem al vehicle amb els androides!» El Benet només entengué què passava quan veié de cop desenes de persones donant-se empentes per sortir de la sala. Únicament un dels vigilants romangué dins la sala de vigilància juntament amb un altre agent. Va prémer el botó d’obertura de la comporta d’aigües residuals pensant que al cap i a la fi tots havien complert les ordres que els havien donat però hi havia hagut un contratemps. Llavors ell també va dirigir-se cap a la sortida tot cridant:
« Si voleu sortir m’heu de seguir!» i quan es girà veié que efectivament molts dels presoners el seguien.
A casa del Benet, la Lícia i la Samantha estaven pendents de la transmissió del xip de l’orella de l’Eva. De cop escoltaren un soroll molt fort i confós, tanmateix no acabaven d’identificar què era.
El Joel perdé el seu equip de vista entre tanta confusió. Tot i l’angoixa aconseguí trobar la sortida correcta i va dirigir-se cap al vehicle en què havia arribat amb l’Eva. Aquesta no apareixia. Sortí de nou del cotxe i anà cap a l’entrada però encara hi havia massa gent que avançava cap a aquella gola gegant que els havia engolit feia temps i els havia mantingut presos. El cor del Joel es disparà. No veia l’Eva i començà a cridar amb desesperació el seu nom. Veié el Max que sí el reconegué i s’afanyà a arribar on era ell.
— I l’Eva? I el Benet?
— No ho sé! Ha passat tot molt ràpidament!
Tot just havien dit això que el Benet aparegué seguit dels androides. No corria com els altres però tampoc era lent.
— Pugeu al vehicle de reciclatge i marxeu d’aquí! Ens veurem a casa del Benet quan trobi l’Eva!
Però la gent seguia sortint i ell no la veia. Decidí entrar un altre cop però li va caler obrir-se pas entre tota aquella multitud que s’havia convertit pràcticament en una barrera infranquejable. Potser estava fent una bajanada perquè ella sortiria i no la veuria. Però quelcom li digué que havia de tornar enrere. Agafà forces i seguí pel mateix camí que li era familiar. El terra del subterrani s’estava omplint d’una aigua fètida que el marejava però no tenia temps per pensar. Havia de trobar l’Eva! Quan ja tenia l’aigua que li arribava gairebé al genoll veié el llum de la sala de vigilància anterior a la sala de reclusió. Avançava lentament i com més s’hi apropava més clar tenia que la missió havia estat un suïcidi. Però en arribar hi veié l’Eva parlant amb un dels vigilants.
— Ens en sortirem! Vingui amb mi!
— No puc! He de dir que he estat jo el responsable. Tindran un cap de turc i deixaran la resta en pau!
— No es faci l’heroi, sé com sortir d’aquí i on amagar-lo! — això darrer no era cert però havia de convèncer aquell home per poder salvar-lo.
— Eva! — exclamà el Joel!
L’Eva es va girar.
— Joel!
— Sortim!
— Jo em quedo! Algú ha de pagar per això!
— Ningú no ho pagarà! — digué el Joel assertiu. — El sistema està fallant, l’elixir no funciona, la gent s’està revoltant. No ha vist quanta gent hi havia aquí tancada? Vingui que serem o tots o cap.
El veterà abaixà els ulls. Sóc responsable per l’errada dels nois!
— Ningú serà responsable de la caiguda del sistema. S’ha enfonsat per si sol.— digué l’Eva.
L’home finalment es mirà els peus. L’aigua ja li arribava per sobre dels genolls.
— Si no ens anem ràpid, no caldrà pas que ens preocupem de res més!
I l’home finalment va anar cap on era el Joel.
— Ens hem d’afanyar. La porta de l’exterior es tancarà automàticament per evitar fuites dintre d’uns pocs minuts.
I tots van avançar amb cames feixugues i inhalant aquella pestilència fins trobar la sortida. El darrer tram feia pujada i els va costar però tan bon punt van ser fora l’Eva i el Joel es van abraçar.
— Vostè ve amb nosaltres! — digué l’Eva. Estarà en seguretat!
En aquells mateixos moments veié com un gran nombre dels presoners que havien sortit s’havien apilat no gaire lluny de l’entrada del centre de reclusió. Les alarmes dels arbres de la ciutat començaren a fer pampallugues i de cop se sentí una sirena. Miraren enlaire en notar que la llum natural s’esvaí de cop. Unes avionetes sobrevolaven el refugi una bomba caigué prop del grup de presos tot causant el pànic i la fugida de tothom.
— Al vehicle! — digué el Joel agafant l’Eva per la mà.
El veterà els seguí i en arribar al cotxe també hi pujà. El Joel va prémer l’accelerador mentre observava amb espant les cares de la gent. Tots corrien amb por de que caigués una segona bomba. El sistema estava atacant amb violència perquè havia perdut definitivament el control.

La Porta XXVII.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Van passar la nit desperts bevent cafè i planejant l’alliberament dels dissidents i resistents a casa del Benet. L’havien convertit en una mena de sucursal del quarter general de la xarxa i en aquells moments hi havia el Joel, l’Eva, el Benet i la Lícia, la Samantha, el Sam, el Joan i el Max. El Joan era psicòleg i lingüista i mantenia la comunicació de la xarxa amb altres cèdules a Arda I. El Max era expert en informàtica i tecnologia i havia inventat el xip que la Lícia portava a l’orella. Estava dibuixant un mapa dels amagatalls subterranis de la ciutat on podien estar captius els presoners. I amb l’ajut de la Samantha i la seva descripció de l’entorn de l’entrada del centre d’internament el Max estava calculant les probabilitats de que fos un dels tres llocs que havia plantejat en un principi. Va introduir les dades que havia donat la Samantha a l’ordinador i que coincidien amb el que havia dit el Sam. La descripció de la Samantha però era molt més acurada i per tant el marge d’error ara era pràcticament zero. Quan l’ordinador va tenir la localització exacta la Lícia i la Samantha van relaxar-se una mica i el Benet els va voler preparar quelcom per menjar.
— Et fa res que ho faci jo mateixa Benet? Necessito alguna activitat quotidiana que em faci esborrar del cervell tot el que he vist aquests dies al centre d’internament.
El Benet li va fer un petó al front.
— Clar que no! Tinc la nevera plena i un armari amb provisions. Agafa el que vulguis!
La Samantha va mirar aquell aparell refrigerador amb delit.
— M’ho podria menjar tot ara mateix!
El Joel i el Max estaven parlant de com entrar i sorprendre els guardes de seguretat que vigilaven el centre d’internament.
— Desxifrar el codi d’obertura del la porta principal serà fàcil. El realment complicat serà que no saltin les alarmes immediatament després i no tinguem a vint agents acorralant-nos en pocs minuts. No vull arriscar-me a perdre cap dels meus. — Digué el Max.
— Un cop obrim la porta saltaran les alarmes si la visita no és anunciada oi?
— Exacte.
— Quants agents de seguretat hi ha al centre.
— la Samantha va dir que en va veure dos a l’entrada i els dos que vigilaven la sala gran. Però segur que hi ha més agents amagats en altres indrets de les antigues clavegueres que podrien arribar de manera immediata.
— Per què estàs tan segur? — demanà el Joel.
— Perquè vigilar tantíssima gent no pot ser cosa de quatre agents.
— Però fins fa un any no hi havia tantíssims resistents o dissidents. I segurament els feien desaparèixer poc a poc… o els mantenien reclusos en cel·les privades monitoritzats per una càmera. Ara seria impossible. Els han posat a la sala gran perquè no es poden vigilar un miler de persones contínuament.
— Cert. Això fa pensar que o bé els espais habilitats al clavegueram no són tan grans, o no hi ha prou agents de vigilància.
— Podria ben bé ser que generalment els reclusos ja no tinguessin cap ànim d’escapar després de l’internament. De fet estar aïllat o tancat sense saber quina hora o quin dia és pot arribar a anular la voluntat humana. — Digué en Joan.
— Per tant ens podem trobar en què només hi hagi un parell d’agents de seguretat…
De cop la Samantha entrà a la sala d’estar amb un plat de pasta amb verdures i truita.
— El sistema està col·lapsat. S’ha demanat aplaçar tots els traspassos perquè la prioritat és aconseguir altre cop el control sobre la situació…
— Això vol dir que potser els agents desocupats podrien estar al subterrani.
— Se’m va demanar l’eliminació immediata dels dissidents i resistents. Suposo que enviaran més agents per portar-la a terme. Havia de ser jo qui ho fes però els he fallat…
Les cares de tots van expressar disgust.
—No em dedicava a això jo. Vaig caure de rebot a les altes esferes i el mal paper me’l van encomanar ahir. Però el que sí sé és que no podem perdre temps perquè si s’havia d’eliminar els ciutadans presos o faran amb o sense mi. Però potser més tard del que tenien previst.
El Max i el Joel van sospirar i el Joan abaixà la mirada.
— Només es pot tractar d’unes hores de diferència. — Digué l’Eva.— No podem continuar pensant en si funcionarà o no el pla. Hem d’allistar tantes persones com sigui possible i alliberar els presos.
De cop el rostre del Benet canvià per complert.
— Se m’acut que podríem fer servir els androides de reciclatge per neutralitzar possibles agents de seguretat.
El Max de seguida va demostrar entusiasme.
— Els pots programar per obeir ordres?
— És el que faig cada dia. El que passa és que el que fan es rutinari. Això seria nou i un perill. Els puc ordenar atacar a agressors, però qui no em diu que els androides no prenen els presos com a agressors?
— Però és la única manera de no arriscar la vida de gaires agents de la xarxa.
El Max i el Benet van anar al dormitori del Benet a treballar en el pla. Havien d’actuar l’endemà a trenc d’alba i això suposava que depenent de l’èxit de l’operació el Benet estaria en perill.
La Lícia aparegué amb una tassa de cafè pel Benet i escoltà el pla.
— No és una mica agosarat això? No has pogut comprovar si els robots responen…— digué amoïnada.
— No els faré servir tots perquè les activitats de neteja segueixen ara i seguiran durant la matinada i molts d’ells estaran descarregats. Faré servir els de reserva.
El Benet allargà el braç i es begué el cafè mentre la Lícia li posava una mà sobre l’espatlla.
— En teniu per molt?
—Una horeta potser. — Respongué el Max.
— Creieu que tindreu temps de descansar una mica?
— Dues hores com a molt. — Digué el Benet.
— La Samantha i jo volem ajudar.
— Ni parlar-ne! — digué el Benet. Vosaltres esteu més segures aquí perquè ja sou fugitives!
Els ulls color mel de la Lícia es van enterbolir i el Benet se n’adonà de seguida.
— Tu has de ser aquí amb la Samantha i estar a punt per si us necessitem. Ens mantindrem en contacte amb vosaltres!
La Lícia i el Benet es van estirar una estona al llit d’aquest. Ella va poder dormir però el Benet notà els espasmes nerviosos que la sacsejaven i la va agafar fort. No sabien com funcionaria el pla però tenien clar que era arriscat.
A les quatre el Joel, El Benet, el Max i l’Eva ja estaven preparats. Per no despertar sospites havien de sortir de l’edifici en moments diferents i pujar en vehicles diferents. La Lícia s’aixecà per acomiadar-se de tots i va veure que la Samantha dormia al sofà.
— Recordes com funciona l’ordinador? — va dir el Joel que li havia explicat la nit anterior.
— Sí i tant!
Tots portaven a la orella un transmissor perquè així la Lícia els tindria a tots localitzats. Abraçà la seva filla i el Benet.
— Pensava que no havies d’anar-hi tu!
— Es queda el Joan que és qui pot comunicar-se més ràpidament amb les altres xarxes. Ell parla diverses llengües. — Volia acaronar la Lícia i tanmateix desitjava mantenir el cap fred. Entendrir-se ara podia ser perillós.
El Benet va sortir amb el Max i a la cantonada els esperava el vehicle de reciclatge amb tres androides darrere. El Max conduïa i mentrestant el Benet intentava programar els androides. El Joel i l’Eva van sortir en un altre vehicle també en direcció a l’entrada del subterrani. Els primers que van arribar a la zona van ser el Benet i el Joan. Van situar el vehicle de neteja darrere un antic edifici mig enderrocat per cobrir-se i esperar que arribessin els altres. Segurament però el radar els detectaria en pocs segons i enviaria el senyal que els guardes processarien ràpidament. En moments com aquells en què el sistema havia de complir una missió i algú dels de dalt havia desertat, probablement la majoria d’agents estaria en estat d’alerta permanent i hi hauria més personal disponible que mai vigilant. Tenien doncs poc temps i un pla només mig embastat. El Benet suava inoportunament.
— Com a molt hauríem d’entrar en cinc minuts. I cal que l’Eva i el Joel també arribin a temps perquè sols potser no ens en sortirem.
El Benet no gosava parlar. No tenia cap idea clara de com seria l’entrada al recinte. La Samantha els n’havia parlat però tingué la impressió que amb els nervis hauria oblidat tota la informació.
En aquells moments la Samantha intentava convèncer la Lícia de que ell havia d’anar al centre d’internament.
— Però si no en tens les coordenades! — protestà la Lícia.— No és el que havíem pactat amb els altres.
— No recordaran les instruccions que els he donat de com arribar a la sala central! És un recorregut llarg. Es poden perdre pel clavegueram i llavors els localitzaran fàcilment!
La Lícia sospirà fons. Sabia que la Samantha tenia raó.
— No pots sortir ara! No veus que ets fugitiva? Han posat preu al teu cap! La teva imatge circula per tots el dispositius de tots els ciutadans connectats! — el Joan no li hagués dit res a la Samantha si aquesta no hagués insistit. Però ara havia d’impedir que fes quelcom que la posés a ella en perill o a tots els membres de la xarxa.
— Què? — digué la Samantha incrèdula.
El Joel va connectar els avisos del seu dispositiu. En sortia un amb una foto de la Samantha a qui havien descrit com a una terrorista armada i perillosa. S’oferia una suculenta recompensa al ciutadà que aconseguís donar informació exacta d’on es trobava.
La Samantha es posà a tremolar.
— Poden connectar els seus dispositius? Amb ajut d’una càmera jo els podria anar orientant.
El Max i l’Eva en porten una a l’orella.
— l la connectaran?
— Si tenen prou energia sí.
La Samantha abaixà la mirada. Sabia que sense indicacions seria molt difícil que l’equip arribés a la sala on retenien els presos. La Lícia va interpretar aquell gest de la manera correcta i un calfred li recorregué tot el cos. Aquella missió els portaria a tots a la perdició. Ella estava condemnada de tota manera però la seva filla, el Joel, el Benet i els altres no. I tot i així es feia indispensable pensar en els ciutadans tancats a les cloaques. Encara que no els coneixes n’eren molts i havien d’intentar ajudar-los. Era el seu deure però era també una bogeria.
Dintre el refugi els agents de seguretat que havien arribat de reforç s’havien aplegat dins l’entrada de la sala principal i se sentien anxovats. Ni ells mateixos sabien com ocupar el seu temps en aquell espai sense al·licients, sense aire i sense natural. Per passar l’estona jugaven a cartes però les males vibracions d’aquell indret inhumà els estaven alterant els nervis.
— Estàs fent trampes malparit! — digué uns dels cinc jugadors.
— Demostra-ho! Que guanyi diverses vegades consecutives no vol dir que faci trampa. Senzillament jugo millor que tu mitja merda!
— Ei! Calmeu-vos que només és un joc. — Digué un dels vigilants que ja feia anys que treballava a la cel·la. — L’ambient us està afectant, però ja us hi acostumareu.
— Jo no penso estar-me aquí gaire més temps! — digué el mateix que havia acusat al company de fer trampes.
— I què faràs? Fugiràs? — digué el contrincant guanyador en to sorneguer.
Els quatre vigilants esclafiren a riure i el vigilant jove se sentí atacat. Era realment un càstig haver d’estar tancat amb aquells individus. Havia de pensar en una manera per lliurar-se d’aquella tasca o acabaria donant cops de puny a algú. De sobte veié com s’encenia el llum vermell del taulell de control.
— Una comunicació! — exclamà.
— Apa vinga! No canviïs ara tu de tema! — digué un dels veterans de la sala de vigilància.
— No. Va de debò!
El veterà girà el cap i albirà el llum amenaçador cridant-los la atenció. Tots van emmudir però els crits dels presoners seguien sent encara eixordadors i se’ls clavaven encara més dins el cervell. Un dels veterans anà cap al taulell i activà el missatge. El seu rostre es tornà tan ombrívol que els companys notaren el seu grau de torbació. Quan acabà d’escoltar el missatge teclejà quelcom. Llavors romangué mut durant uns instants. No gosava aixecar la vista per mirar els companys. Els quatre agents asseguts a la taula estaven a l’expectativa però tots intuïen que aquell senyal d’alarma no portava res de bo. L’agent que havia rebut el missatge caminà abatut cap a la taula i digué en veu trèmula.
— Tenim ordres de tancar les comportes anteriors i posteriors a la sala i marxar abans d’obrir la comporta de les aigües de tractament de residus.
— Però això els ofegarà a tots!
Una llàgrima rodolà sobre la galta de l’agent portador d’aquella ordre. Es tragué una ampolla de la jaqueta i se la begué sencera. Era l’elixir.
— Hem de ser prou ràpids nosaltres també perquè no sé segur si la comporta d’aquesta sala aguantarà tanta pressió i hem de trobar la sortida a temps.
Els cinc agents es miraren els uns als altres i llucaren els presoners. «Potser millor morir que viure en condicions inhumanes durant suficient temps per perdre el cap» Pensà el noi que acusà el company de trampós. I tanmateix una espurna de sentiment li esquinçà el cor. Com podrien viure tots ells després de complir les ordres? No seria millor que la porta de seguretat cedís i se’ls endugués també a ells?
— Companys. Ara us explico el procés. En una hora com a màxim hem d’haver-ho fet tot. Qui arribi primer a l’exterior haurà d’informar de la finalització de la tasca.
— Si hi arribem, voldràs dir…
— Sí que hi arribarem. — Digué l’agent que havia comunicat les ordres. I espero de debò que siguem tots.
Mirà un altre cop els presoners. S’havia familiaritzat amb les cares i el capteniment d’algun d’ells. Quelcom li deia que ell no voldria sortir a l’exterior. Un sistema que ordenava l’extermini de tanta gent no podia ser bo i no desitjava seguir més ordres.

La Porta XXVI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’Eva era a casa del Benet pàl·lida com la llet. El Joel seia al seu costat i li agafava la mà.
— No va donar avís del que passava però tenim el darrer senyal que hem rastrejat i hem localitzat el punt de la ciutat en què es trobava. Ara estem comparant el senyal amb la descripció que el Sam va fer de la zona d’aïllament.
— Què pot haver passat? — digué el Benet amb veu tremolosa.
— Treballem sobre la hipòtesis que la Samantha fos una doble agent. Però fins ara cap de nosaltres ha estat arrestat.
El Benet s’emportà les mans al cap. Només havia aconseguit dormir durant quatre hores les dues darreres nits.
L’estat de torbació dels tres era tan gran que cap d’ells s’adonà de que al dispositiu que havien col·locat sobre la taula se li havia encès el llum verd.
— Segons el que tenim i la descripció del Sam demà podrem tenir quatre possibles amagatalls als voltants de la ciutat. — Va dir el Joel pausat.
— Però i si han trobat el transmissor a la Lícia?
— Llavors sabran que treballava per la xarxa. Però no ens poden localitzar. — Va dir el Joel.— El que no podrem saber és on para ella.
Un so intens els va arrencar de les seves cabòries i tots miraren el dispositiu de la taula.
— És el rastrejador de la mare! — va dir l’Eva exaltada.
El Joel se la mirà alarmat.
— Que potser porta ta mare o no! Vaig a comprovar la seva posició.
Connectaren el rastrejador al dispositiu del Joel que va localitzar de seguida en un mapa on estava el xip en moviment.
En un carrer de la ciutat les dues fugitives anaven perdent energia.
— No puc més! — va fer la Samantha. — Aquest matí no em trobava bé i he hagut de menjar lleuger. Ara la gana ja no em deixa córrer. No podem parar a comprar quelcom?
La Lícia pensà durant uns segons.
— Tots els establiments estan monitoritzats. És molt perillós. Nosaltres no podem comprar. — El seu rostre canvià. — Tens unitats d’energia a sobre?
La Samantha en portava un bon feix en forma de targetes. Gairebé ja no les feia servir ningú però permetien no haver-se d’identificar amb el dispositiu per pagar.
— Busquem primer un centre d’alimentació i esperem que passi un vailet. Li oferirem unitats d’energia per tal que ens faci la compra.
— Però i si no en passa cap? — digué la Samantha amoïnada.
— Si veiem que no passa ningú durant una estona, llavors ja inventarem un altre pla. De tota manera necessitem descansar.
La Lícia va explicar a la Samantha què farien per no despertar sospites. La Samantha hauria de fer veure que estava marejada i li calia menjar. Llavors li demanarien a algun noi o noia que els portés quelcom.
— Fas mala cara. Et trobes bé? — va fer la Lícia.
— M’han dit que és pitjor els tres primers mesos. Després els marejos marxaran per si sols.
La Lícia la llucà amb els seus enormes ulls de color mel.
— Ho sap el pare? Estarà patint per tu…
— No n’hi ha de pare senyora Ferrer. I el sistema m’hagués rebutjat igualment pel meu delicte i jo hagués quedat fora de la llei.
Eren assegudes a una portalada del carrer. La Lícia li agafà la cara i la girà cap a ella.
— Quan arribem on et porto estaràs com una reina. Has de pensar en el nen que vindrà perquè t’ajudarà a agafar forces.
Els ulls blaus de la Samantha es dirigiren cap al terra i una ombra de torbació cobrí el seu rostre.
— No t’has d’avergonyir de res per més que ho vulgui el sistema, em sents?
En aquell moment un noiet d’uns tretze anys passà per davant d’elles. Era molt alt i esprimatxat però la seva cara encara arrodonida delatava la seva edat.
— Ei tu! Perdona! — va fer la Lícia que encara tenia veu.
El noiet les mirà.
— La meva filla està molt marejada i necessita menjar. No voldria deixar-la sola. Saps si hi ha algun establiment d’alimentació per aquí? No som del barri…
El nano les mirà amb rostre de curiositat.
— Sí. Un carrer més avall. Vol que les acompanyi?
— La meva filla no es pot moure gaire. Tinc por que caigui. Et puc donar vint unitats d’energia per portar-li quelcom per menjar. Si ho fas te’n donaré trenta de propina quan siguis aquí.
El noi mirà la Lícia.
— És de debò això?
La Samantha tragué unes quantes targetes d’unitats d’energia.
— Per favor! — va fer.
El noi agafà una targeta de vint i anà a l’establiment. Trigà una bona estona en arribar però pensaren que era normal perquè els nois d’aquella edat no feien sovint la compra i havia de rumiar bé què podria fer de les unitats d’energia. Havia de comprar coses que es poguessin menjar de seguida. La Lícia desitjà que no portes només bosses de patates fregides i porqueries similars. La figura llarga i prima aparegué al cap de carrer no gaire més tard. Portava un cabàs reciclable força ple.
— Aquí teniu. Pà i formatge, iogurt líquid i dues peces de fruita. Va bé?
— És fantàstic! — digué la Samantha tot donant-li les trenta unitats d’energia.
— Puc fer res més per vosaltres?
— No gràcies. Quan hagi posat quelcom al cos, de seguida es trobarà millor. Ens has fet un gran favor!
Un cop hagué marxat la Lícia li preparà com pogué un entrepà a la Samantha i aquest va voler donar-ne un tros a la seva mare fictícia.
— Per mare i filla no passem! Vostè és molt fosca de cabell i jo sóc rossa.
— No em tractis més de vostè que no sóc pas tan gran jo! — i esclafí a riure.
Mentrestant l’Eva mirava com hipnotitzada el dispositiu.
— S’ha aturat oi?— demanà de manera retòrica.
— Això sembla. —digué el Joel.
— Podríem anar-hi amb el vehicle especial i veure qui porta el dispositiu.— Digué el Joel.
La cara de l’Eva s’entristí perquè el que havia dit significava que no creia que el portés la seva mare.
— Espereu! —exclamà el Benet. — Podem anar-hi amb un vehicle de reciclatge. Els controlo tots remotament. Normalment no em cal fer-ho a casa però puc perquè s’activen amb el meu dispositiu.
L’Eva i el Joel es van mirar.
— Sempre serà millor que anar-hi nosaltres i posar-nos directament al parany.
El Benet activà la sala de reciclatge de manera remota i va fer pujar el seu androide preferit a un vehicle i llavors el va fer arribar a casa seva. Els vehicles de neteja que transportaven robots no eren poc usuals als carrers a qualsevol hora. I de la planta de reciclatge a casa del Benet el vehicle va trigar només vint minuts. Tots tres ja estaven preparats per marxar.
—Seguirem detingudament el senyal. No crec que trigui a moure’s. Altrament seria un parany per a pòtols! — va dir el Joel.
Mentre circulaven per la ruta que els havia de portar on feia poc havien monitoritzat el senyal quiet, de cop veieren que el senyal del xip es movia.
— Canvio la ruta! — digué el Benet.
Al darrere l’Eva i el Joel seien entre els enormes cubells sense poder veure res.
— Marc amic meu, avui anem en missió secreta!— digué el Benet amb energia.
El Benet passà a control manual de l’androide que conduïa el vehicle. Volia resseguir bé el xip. Es movia lentament i això els donava avantatge. No trigarien en ser al punt on es trobava.
— Nois! Ja som prop! Quan tinguem l’individu localitzat, què voleu fer?
El Joel i l’Eva es van posar el passamuntanyes i van agafar l’esprai anestèsic per adormir qui fos que portava el xip en cas de no ser un androide.
— Improvisarem!
Les cames de la Lícia començaven a fer figa però ja no eren tan lluny de casa del Benet. A uns quaranta-cinc minuts a peu.
— Aguantaràs? — va fer la Lícia.
— Jo sí! Em demano d’on treus les forces per seguir, és fantàstic!
Van sentir un soroll darrere seu. S’havia fet fosc i hi havia poca gent al carrer. Uns llums il·luminaren l’asfalt i el cor se’ls va disparar. Potser eren els vehicles policials que ja les havien localitzades. Van començar a córrer però el camió les empaità. En ser al costat seu una veu cridà:
— Lícia!
La Lícia mirà el vehicle però el seu cervell no processà la informació prou ràpidament. Mig a les fosques li costà reconèixer l’Androide de neteja dins el gran vehicle. Al seu costat la silueta coneguda li semblà un miratge. Li ho semblava o era ell? La porta del vehicle s’obrí i el Benet saltà del camió de reciclatge i s’abraonà sobre la Lícia.
— Benet! — va fer ella abraçant-lo amb força.
— No tenim temps! Puja!
El Benet veié de cop la noia rossa.
— Ella és dels nostres!
I el Benet obrí la porta del darrere i deixà pujar les dues dones. Hagués pogut cridar d’alegria però s’havia de reprimir.
— Mare! — digué l’Eva encara amb el passamuntanyes posat.
L’abraçada fou llarga. Una estranya sensació d’assossegament s’apoderà de la Samantha. Havia seguit l’instint correcte perquè potser salvar l’Alicia la salvaria a ella.

 

La Porta XXV.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Samantha es quedà a casa recuperant-se del seu mal estat. Intentaria fer un dinar lleuger però suficientment calòric per dur a terme la seva missió perquè seria una fugitiva en poques hores i no podia estar dèbil. No tenia ni idea de quant temps trigarien els agents en adonar-se que la Samantha havia fallat l’endemà. Ni de com activarien la seva cerca. No havia estat suficientment prop de l’elit per assabentar-se’n, així és que s’hauria d’arriscar com també ho havien fet els dissidents contraris al sistema. Ells lluitaven per una causa i a ella li tocava fer-ho de la mateixa manera.
A un quart de quatre el Jonathan arribà a casa la Samantha. Ella l’observà i notà que el seu company no feia tan bona cara com de costum i allò la va tranquil·litzar. No era tan superficial com havia pensat.
— Estàs preparat?
— Suposo, perquè no sé què m’espera però l’alternativa no m’agrada i no podria viure amb ella.
La Samantha va somriure. És tot el que li calia saber. Era molt fàcil treballar pel sistema si la feina més bruta la feien els altres però si l’havia de fer un, es convertia en un malson.
— El transbordador ens espera! — digué ella.
Baixaren al carrer i justament davant de l’edifici hi havia un vehicle negre. La Samantha activà la porta per tal que s’obrís.
— Ara quan entrem el vehicle, aquest s’enfosquirà per no deixar-nos veure on anem.
— Ho sé. Ja vam passar per això una vegada.
— Quan arribem al soterrani ens hem de comportar amb normalitat. Si em venen ganes de vomitar dius que estic en estat.
De cop la cara del Jonathan va canviar.
— Què?
— Ja ho has sentit.
No hi hagué cap altre intercanvi de paraules entre els dos. La Samantha estava concentrada intentant calcular tots i cadascun dels moviments que haurien de fer. I el Jonathan estava capficat amb el que havia dit la Samantha. No s’havia parat a pensar d’on li havia vingut el mareig la darrera vegada però era cert que la fortor del soterrani li havia regirat l’estómac fins i tot a ell i per això no es va amoïnar. Seria una excusa que donava ella o era veritat? El Jonathan no sabia que ella tenia parella, però era obvi que de vegades no calia per tenir un accident no previst pel sistema. I potser per això a ella ja no li importava ser fugitiva. Devia fer cara de babau perquè la Samantha digué.
— Jonathan. T’hi veus en cor? Altrament ja ho faig sola i m’invento quelcom.
— No. Estic bé. — Va mentir ell a qui li bleïa la sang que la Samantha pogués estar embarassada perquè allò condicionaria tota la seva vida. Un embaràs fora del previst pel sistema era una condemna.
El viatge se’ls va fer curt. A la Samantha perquè necessitava forces i al Jonathan perquè li calia un temps per analitzar el que havia dit ella. Potser només era part del pla.
Quan van arribar, el vehicle va obrir les portes i ells es van trobar davant la gran porta. La Samantha va activar el dispositiu i l’entrada de ferro es va aixecar ombrívola i ferotge per deixar només a la vista tres individus vestits de negre i armats.
– Identificació?
La Samantha i el Jonathan van ensenyar els dispositius.
— Passeu! — digué la veu d’un dels homes que la Samantha reconegué immediatament.
El recorregut es va fer llar pels dos altre cop. I de nou la Samantha sentí la necessitat de vomitar però aquest cop es pogué controlar. Potser només era qüestió d’acostumar el nas a tot aquell ferum.
Un cop a la gran sala el Jonathan i la Samantha es van mirar amb por. Alguns jeien somicant i mig esmaperduts. Una dona de les que van veure els dos companys de feina s’arrancava els cabells tot cargolant-se’n uns quants als dits. La seva mirada enterbolida indicava la pitjor de les condicions mentals. Dues persones, una dona i un home, donaven cops de puny a la paret i cridaven uns mots inintel·ligibles pels altres. La Samantha abaixà la mirada per tal que no li llegissin els pensaments.
— Alícia Ferrer. És la dona que necessiten al laboratori.
Aquell home se situà davant del panell de control i repetí l’ordre dos cops. «Alícia Ferrer, vingui a la zona d’apertura de la cel·la». Passaren uns minuts però no s’hi presentà ningú. El vigilant tornà a repetir el missatge. La Samantha i el Jonathan tenien temps de cobrir-se la cara per tal que no els reconeguessin. Als pocs uns minuts, la Lícia aparegué a la porta amb barrots. Els seus cabells jeien encara perfectes sobre la seva espatlla però el seu rostre estava esbarrellat.
— Alicia Ferrer? — demanà l’agent.
— Jo mateixa. — digué ella en to sorprenentment serè.
— Haurà d’acompanyar a aquests agents al laboratori.
La Lícia no digué res. Entenia que podia ser veritat o no perquè probablement no interessava posar a ningú nerviós. No tenia cap opció i ben pensat un canvi de lloc potser activaria el xip que portava a l’arracada i donaria una pista a la seva filla i la xarxa.
— D’acord!
Pocs minuts després la Lícia caminà fins la sortida acompanyada de dos agents armats i dos sense armes. Devia haver despertat molt interès per tal que l’escortessin tantes persones. Un pensament li va fer venir esgarrifances. D’alguna manera s’haurien assabentat dels seus plans i potser volien desarticular la xarxa. La Lícia va haver de fer un esforç per caminar dreta perquè les cames li feien figa. Quan van ser prop del vehicle un dels agents dels soterrani va fer pujar la Lícia al cotxe i el Jonathan i la Samantha van seure a la part del davant. Les portes es tancaren i el vehicle s’enfosquí. La Lícia només pensava en sa filla, el Joel i el Benet. Quan ja portaven uns deu minuts de trajecte la noia del seien de l’acompanyant es va descobrir la cara. Era la Samantha!
— Senyora Ferrer, bona tarda!
La Lícia havia perdut completament la noció del temps i no sabia ni que era de dia. Al soterrani sense llum tots estaven desorientats i ella havia intentat calcular els dies que podia haver estat tancada però tampoc ho havia aconseguit. Veure la Samantha no la va agafar per sorpresa i va lligar caps de seguida: segur que era una infiltrada i ella s’havia deixat enredar. Què beneita havia estat! Havia posat en perill la xarxa per culpa de la seva ingenuïtat!
— Dintre de cinc minuts aturarem el vehicle i el meu company haurà de sortir-ne per una urgència biològica i jo activaré la sortida quan ell ja porti dos minuts fora. Llavors haurem d’arrencar a córrer tant ràpidament com puguem. —Hi hagué una pausa— No fallo mai a ningú i no li podia fallar tampoc a vostè. Em vaig comprometre a dir-li quan la volien fer desaparèixer i no hi vaig ser a temps.
La ment de la Lícia processava ràpidament la informació i el cervell li oferia dues opcions: o bé allò era en aquell moment el parany real, o bé la noia estava posada en un bon merder. Cosa que també era possible perquè s’havia avingut a ajudar a algú a qui s’havia d’eliminar.
—Gaudeixi dels cinc minuts i agafi forces perquè hem d’arribar tan lluny com sigui possible en poc temps.
— Gràcies! — digué la Lícia amb un fil de veu pràcticament imperceptible.
El cor dels tres passatgers del vehicle començà a bategar ràpidament.
— Tu dius que he estat jo i et presentes a l’administració!
— No vull Samantha! Et vaig posar jo en aquesta situació i vinc amb tu!
— Si fugim els dos serà més sospitós!
— No estaré tranquil sense saber on pares!
— Doncs no tenim cap altra opció! — digué ella vehement. — I no hem tingut temps de pensar en cap pla de fugida.
La Samantha mirà el rellotge del panell.
— En tres minuts s’activarà la porta.
La Samantha mirà fixament el rellotge desitjant que no li faltessin energies per córrer amb el seu mareig.
En el moment en què s’aturà el cotxe tot va passar molt ràpidament. Primer el Jonathan sortí del vehicle amb celeritat. Després la Samantha desitjà a la Lícia molta sort i emmudí.
— On anirà vostè? — digué la Lícia.
— No ho sé! Procuri no parlar ara. S’ha de concentrar en les seves cames senyora Ferrer.
— Lícia, em dic Lícia. — Pensà altre cop en el dia en què la Samatha l’havia anat a visitar a la feina. Per algun estrany motiu hi havia confiat. — Vingui amb mi!
La Samantha girà el cap cap a la Lícia. Quedava un minut.
— Vingui amb mi que sé on ens podem amagar!
La Samantha no tenia clar cap a on fugiria però tampoc creia que la Lícia la pogués amagar.
— A casa seva ens buscaran de seguida!
— No és a casa meva. Ni de ningú de la família.
De cop el so d’una alarma s’activà. Era el braçalet de la Samantha.
— Ara!
Les portes s’obriren i la Lícia i la Samantha sortiren del vehicle. La Lícia mirà dos segons al seu voltant i s’orientà de seguida. Ensenyar habitatges era molt pràctic perquè coneixia la ciutat com la seva pròpia casa gairebé.
Va prémer a córrer i de cop notà que algú corria darrere ella. Era la Samantha.

La Porta XXIII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Samantha es llevà de mal humor amb la mirada de desconsol de la senyora Ferrer clavada en la seva ment com un punyal roent. No podia fallar-li a ella i menys ara que sabia que el sistema començava a ser vulnerable. Potser podria haver trobat una manera de fer-la fugir! Les cares de desesperació d’aquelles persones al soterrani li feien posar la carn de gallina. Com podia l’administració mantenir tanta gent en aquelles condicions inhumanes? I com podria assumir fer-les desaparèixer a totes de cop? Qui seria capaç d’encarregar-se d’un homicidi en massa similar? Un pensament obscur creuà la seva ment. Potser l’administració subministrava alguna mena de droga als agents que havien d’assumir una feina tan bruta, altrament no es podia ser artífex d’un acte així. En mirar el dispositiu veié que tenia un missatge del Jonathan demanant-li com estava. Semblava sincer. Tot i el disgust que sentia per ell alguna cosa la va impulsar a respondre’l amb un holograma. Li digué que no es trobava bé, que no tenia gaire forces per anar a veure l’agent 54 i que una cosa era ajudar a la gent a traspassar amb dignitat i una altra eliminar gent d’amagat. Era un discurs agosarat que podia fer-la caure en una denúncia que suposaria un ascens directe pel Jonathan. No obstant quelcom la impulsà a dir el que sentia. La reacció va ser immediata perquè el Jonathan demanava contacte amb ella a través en forma d’holograma i ella va accedir.
Aparegué la imatge del Jonathan ja vestit amb la seva indumentària de treball.
— Si no et trobes bé Samantha, agafa’t un dia lliure. Saps que pots.
— No em servirà d’absolutament res perquè demà tampoc estaré bé. A tu no et va afectar el que vas veure ahir? — va ser una pregunta directa i comprometedora.
— Sí perquè no m’esperava aquella multitud empresonada. L’elixir deu estar fallant per molta gent. No sé com seguirà funcionant amb tants ciutadans desapareguts. Tu creus que és l’única ciutat a Arda 1 on està passant.
— No ho crec.
— Tens por?
— Estic confosa. No sé si el sistema intentarà guanyar el control a través de la violència. Va ser així que van sotmetre tota la població al principi oi?
— Sí. Però d’això millor no parlar-ne. Em diràs si et puc ajudar en res?
— T’ho diré.
La Samantha interrompé la connexió amb una estranya sensació de complicitat que li donà suficient energia per anar a veure al bavallós agent 54. Potser també hauria d’haver-li dit al Jonathan com la feia sentir aquell individu que abusava de la seva posició de poder per satisfer els seus instints. Però aquells missatges només els podia comunicar a través del seu dispositiu il·legal. I no sabia si en Jonathan en tenia un o si el seu ex-company podria acabar sent un traïdor que l’extorsionés a ella. Amb aquelles reflexions tan poc encoratjadores es va prendre el seu cafè i va esmorzar frugalment. No tenia excessiva gana i havia de fer un esforç per menjar.
En pujar al transbordador va veure de seguida una cara coneguda però ja era massa tard per baixar del vagó i anar a un altre. Només li faltava allò aquell matí. El Roger la veié i s’apropà a ella per donar-li dos petons. La Samantha no el volia prop però una escena no semblava pertinent. El noi li demanà si podien quedar en algun lloc amb més intimitat i a la Samatha se li va regirar l’estómac. Per treure-se’l de sobre li digué que ja el contactaria ella. Va agrair que acabés el seu trajecte perquè volia baixar del transbordador per respirar. Notava una pressió molt forta al pit i el cap li donava voltes. Què més podia anar malament aquell matí? Quan estava a punt d’arribar a la central de vigilància li tremolaven les mans i les cames li feien figa. Mirà el seu dispositiu. Només es podia permetre estar uns minuts fora i respirar fons perquè altrament faria tard i estava penalitzat. Activà el seu dispositiu i la porta s’obrí. Pujà les escales per donar-se una mica més de temps i asserenar-se. Potser un glop d’elixir l’ajudaria però no tenia ganes d’enterbolir-se el cervell. L’elixir només la faria toixa i lenta i no li permetria veure les coses clarament.
Trobà l’agent 54 davant de la seva taula i volia escoltar l’informe de la desaparició de la Lícia directament de boca de la Samatha. Amb veu marfosa ella explicà el que havia vist intentant eliminar qualsevol senyal d’emoció en el seu relat. Per complaure al sistema li calia no demostrar sentiments. Just en acabar l’exposició dels fets s’encengué el dispositiu d’alerta de sobre el taulell de l’agent 54. Aquest connectà. Una veu metàl·lica distorsionada per un robot comunicà un missatge urgent. S’havien de fer desaparèixer tots els dissidents i resistents en els propers tres dies i fins llavors no hi hauria cap més detenció. Es requeria que l’agent 54 tornés a marxar i aquest cop era per uns dies. La fità als ulls i li digué.
— Et deixo el codi de contacte dels agents 53 i 55. Ells t’ajudaran en el que calgui per complir les ordres.
La Samatha estava pàl·lida. Entenia perfectament què volia dir allò de “complir ordres”.
— Sé que sabràs treballar de manera professional. Pots agafar com a auxiliar el teu ex-company. Com es diu? Jonathan?
La Samantha no gosava a dir res per reprimir la nàusea que sentia. Ella es dedicava a endolcir el traspàs forçós de la gent. Allò no era cap tasca abominable, però el que li havien encomanat ara sí que ho era.
— Acostat Samantha.
La noia no donà ni un pas.
— Que t’acostis t’he dit!
Ella ho va fer reprimint la ràbia que portava dintre.
L’agent l’estirà del braç se la va apropar per agafar-la per la cintura. L’olor corporal d’aquell home colpejà el nas de la Samatha a qui li retornà el record olfactiu a humanitat del soterrani on havien portat la Lícia. Li vingué una arcada i tot el que portava a l’estómac va sortir en forma de vòmit i va anar a parar als pantalons de l’agent 54. Aquest l’apartà amb angúnia.
— Què fas? — digué ell prement un botó del taulell.
— No he vingut en condicions avui, em trobo malament, ho sento!
— Ets una figaflor, marxa! Et faig venir un vehicle privat de transport i que et porti a casa. Demà has d’estar bé, em sents?
Amb vergonya la Samantha s’apartà d’aquell home. El seu estómac l’havia salvada d’alguna cosa molt pitjor que uns crits fora de lloc.
Va sortir al carrer per esperar el seu vehicle i de cop sonà una sirena i s’encengueren els llums vermells d’emergència. Era obvi que el sistema havia entrat en alerta.

 

 

L’oportunitat.

El cel s’havia enterbolit a mitja tarda i els núvols grisos cobrien la ciutat com una capa senyorial, tot recordant als ciutadans que el poder era de la natura i no dels homes. I just abans d’agafar el metro, aquells gegants enfurismats suspesos a l’aire havien començat a deixar anar una tromba d’aigua rabiosa que ara corria fuent pels carrers de la ciutat comtal. No portava paraigües i la pluja l’anava xopant mentre refredava la seva pell i atiava l’emoció que li bleïa la sang des de que havia rebut el seu missatge. Arribaria amb els cabells a lloure i els texans ajustats enganxats a aquell cos que ell havia recorregut tantíssimes vegades amb la seva mirada i les seves mans, fins un dia que es van perdre sense ser conscients que el temps se’ls havia acabat. Trepitjava el terra enèrgicament i, tanmateix, per dins se sentia tremolosa, vulnerable i dolorosament fràgil. Escoltava el batec del seu cor a les orelles com una melodia malsonant mentre el cervell la burxinava dimanant-li per quin motiu no havia aconseguit soterrar el seu record en l’oblit. No havia esborrat tots aquells instants fugissers que durant anys havien estat un ungüent contra el tedi d’una vida mancada de sensacions i que la deixaren erma quan ell desaparegué. Mirà el rellotge abans d’entrar al cafè. La llum empegueïda no aconseguia il·luminar aquell local d’aire color sèpia que feia dues dècades havia estat lloc de trobada d’autors de renom, famosos bohemis i barcelonins famolencs d’ensumar l’èxit que emanava d’alguns clients del cafè. Només empènyer la porta de fusta i sentir-la grinyolar s’entristí. Aquell indret havia canviat i ella també. I sens dubte també hauria canviat ell i potser tots dos es penedirien d’haver-se retrobat tantíssims anys després. Els records emmudeixen els aspectes sòrdids dels instants més dèbils endolcint així el que en queda en la memòria. Calia sacsejar-los de nou? Era massa tard per repensar-s’ho. Entrà a la primera sala del cafè i amb mirada sotjadora recorregué totes les taules. Li va semblar que ell no hi era. De cop un pensament colpejà la seva memòria adormida per la galvana de la rutina: el Daniel no havia estat mai puntual a les seves cites habituals. Una cosa així no hauria canviat amb l’edat. No volia ser la primera i haver-lo d’esperar com havia fet anys enrere, i per això decidí anar a donar una volta pels voltants de la plaça Sant Jaume. S’embadalí contemplant la catedral i es deixà seduir pels aparadors de les botigues dels carrers que portaven a les Rambles fins que considerà que s’havia endarrerit prou per no semblar excessivament enllepolida per la cita. No s’esqueia. Un cop més avançà cap al local i empenyé la pesada porta de fusta. Un ferum de cafè barrejat amb reminiscències de tabac incrustat a les parets li colpejà el nas per un moment, no obstant, aquella no era l’olor que percebia realment sinó la de feia vint anys, quan ella era una joveneta enjogassada i morta de ganes de començar la seva vida d’adulta lluny de tota supervisió. Instintivament va recórrer amb la mirada les taules a dreta i esquerra i va enfilar escales amunt per anar al bany a donar un cop d’ull a la dona que trobaria al mirall. La sala del pis de dalt era buida i no hi havia cua als serveis. Aquell cafè havia canviat com ella. De la jove ansiosa d’una vida curulla d’emocions en restava una dona serena amb una vida estable. Massa. El cafè era també una remembrança d’un passat mogut i autèntic del que quedava només un present descolorit. Per això havia accedit a retrobar-lo a ell després del silenci. Davant del mirall observà el seu rostre cisellat amb unes diminutes arrugues tan imperceptibles que ningú li endevinava l’edat. Els pòmuls seguien ben alts i la seva mirada no havia perdut l’espurna de la curiositat. La vida l’havia tractada a ella millor que no pas ella a la vida. Havia gosat trencar molts plats i tot i així havia encarrilat quan ja pensava que no aconseguiria trobar ningú amb qui compartir la seva rutina monòtona i grisa. Estava contenta de la seva oportunitat i precisament per això no aconseguia entendre el seu sí a una cita que li feia basarda. D’una banda el record del desig li feia bullir la sang. Ell havia estat durant anys l’únic element que aportava color al seu paisatge monocrom. Les seves trobades escàpoles a hores incertes la feien sentir viva quan ja havia pensat que havia esdevingut invisible pel món. I malgrat tot, ara s’escoltava el cor rabiós a les orelles perquè tenia por del que veuria ella i del que veuria ell.
Baixà les escales i es fixà en la barra del cafè. La fusta vella però encara lluent li era més familiar que el seu propi cos. El taulell no havia canviat però ella sí. Per fora poc, com li demostrava el seu reflex al mirall, però per dintre havia perdut la inquietud d’aquells anys de jovenesa. Una estranya sensació de consol li provocà una rialla. L’edat tenia una gran avantatge perquè els interrogants de la vida es reduïen amb el pas dels anys i no es perdia el temps amb opcions futures sinó que es gaudia del camí recorregut. Arribà al darrer esglaó de l’escala amb aquell pensament, i ben bé com si hagués notat la seva presència estirant-la des del passat, va girar el cap a l’esquerra. Uns ulls verds emmarcats per unes arrugues entremaliades van somriure i ella no va poder evitar que els seus es tornessin fetillers també. L’home s’aixecà i ella tingué la impressió que no li havia passat el temps a ell perquè seguia amb el seu aspecte de cadell maldestre i descuidat. El cor se li accelerà i amenaçava a no deixar-se controlar fàcilment. Quan arribà a la taula ell s’hi acostà per donar-li dos petons i una calrada de foc li encengué les galtes. En seure ell es quedà uns moments en silenci i després confessà que havia esperat que el temps hagués passat de manera més contundent per la Teresa i ella hagué de reconèixer que a ell la vida també l’havia tractat bé. El cambrer arribà i ella demanà un cafè i el Daniel una cervesa i van conversar sobre allò que havien fet els darrers anys, però aquell buit temporal no importava perquè el temps es va aturar pels dos. O això els semblà fins que un to impertinent interrompé la conversa. Era el mòbil de la Teresa, que la retornava al món d’on havia fugit per un instant. El Daniel llegí amb claredat els ulls de la seva amiga i li donà uns segons per respondre el missatge. Posà el mòbil a la seva bossa i la mà a la tassa de cafè on ell la pogué agafar amb la seva durant uns breus instants fins que ella l’apartà. La seva calidesa l’amarà. Encara seria tan calent el seu cos o l’edat n’hauria minvat l’escalfor? Intentà arrencar aquella pregunta impròpia del seu pensament per seguir conversant civilitzadament. El Daniel havia tornat a la ciutat comtal cansat de la vida als pobles de la franja de ponent. Esperava que el ritme ivaçós de Barcelona el despertés una mica de la desgana que l’afonava. La Teresa havia tingut sort de conèixer el seu marit en un moment en què ja poques dones esperen trobar el príncep blau. El Joan li havia regalat la il·lusió que omple el cor de les jovenetes desitjoses de tendresa i havia endolcit una vida que s’havia estancat. El seu marit havia arribat a temps.
Es feia tard i ella havia de marxar. La tempesta trencà el silenci que havia caigut sobre ells amb un tro llunyà: « I ara què?» es demanà ella. S’acomiadà d’ell amb dos petons i desitjant no haver-lo d’esborrar un altre cop de la seva vida. Quan ja s’havia posat la jaqueta ell la va estrènyer fort com si volgués gravar la silueta del seu cos en el seu, com si ell fos plastilina i hagués de fer un motlle d’ella per no perdre-la. Els seus ulls verds estaven enrojolats. La Teresa sortí del cafè i una llàgrima fugaç rodolà per la seva galta. La pluja havia apaivagat i s’havia tornat humitat espessa i freda. Avançà ràpid pels carrers concentrant-se en les formes allargades que projectaven els llums dels carrers sobre el terra mullat per no pensar en el que la pertorbava. Va posar la clau al pany de casa seva i el grinyol de la porta li semblà el ganyol d’un gos que cridava l’amo. L’olor de cafè li pujà al nas i endevinà la veu del seu marit cantant a la cuina. Es tragué la jaqueta i la penjà a l’armari de l’entrada i anà on era ell. El Joan estava cuinant i el perfum atordidor de les espècies la transportà al Marroc, on havien fet el seu primer viatge. Abraçà el seu marit per l’esquena i ell es girà per besar-la pausadament. Tancà els ulls i es deixà emportar pel record d’aquell primer petó amb ell feia justament dotze anys. Pensà en el Daniel uns instants i el volgué lluny seu. I malgrat tot, l’empremta indeleble de la seva escalfor empenyia la seva ment cap a una realitat inoportuna. Havia tornat la certa inseguretat del desassossec.

L’oportunitat.

El cel s’havia enterbolit a mitja tarda i els núvols grisos cobrien la ciutat com una capa senyorial, tot recordant als ciutadans que el poder era de la natura i no dels homes. I just abans d’agafar el metro, aquells gegants enfurismats suspesos a l’aire havien començat a deixar anar una tromba d’aigua rabiosa que ara corria fuent pels carrers de la ciutat comtal. No portava paraigües i la pluja l’anava xopant mentre refredava la seva pell i atiava l’emoció que li bleïa la sang des de que havia rebut el seu missatge. Arribaria amb els cabells a lloure i els texans ajustats enganxats a aquell cos que ell havia recorregut tantíssimes vegades amb la seva mirada i les seves mans, fins un dia que es van perdre sense ser conscients que el temps se’ls havia acabat. Trepitjava el terra enèrgicament i, tanmateix, per dins se sentia tremolosa, vulnerable i dolorosament fràgil. Escoltava el batec del seu cor a les orelles com una melodia malsonant mentre el cervell la burxinava dimanant-li per quin motiu no havia aconseguit soterrar el seu record en l’oblit. No havia esborrat tots aquells instants fugissers que durant anys havien estat un ungüent contra el tedi d’una vida mancada de sensacions i que la deixaren erma quan ell desaparegué. Mirà el rellotge abans d’entrar al cafè. La llum empegueïda no aconseguia il·luminar aquell local d’aire color sèpia que feia dues dècades havia estat lloc de trobada d’autors de renom, famosos bohemis i barcelonins famolencs d’ensumar l’èxit que emanava d’alguns clients del cafè. Només empènyer la porta de fusta i sentir-la grinyolar s’entristí. Aquell indret havia canviat i ella també. I sens dubte també hauria canviat ell i potser tots dos es penedirien d’haver-se retrobat tantíssims anys després. Els records emmudeixen els aspectes sòrdids dels instants més dèbils endolcint així el que en queda en la memòria. Calia sacsejar-los de nou? Era massa tard per repensar-s’ho. Entrà a la primera sala del cafè i amb mirada sotjadora recorregué totes les taules. Li va semblar que ell no hi era. De cop un pensament colpejà la seva memòria adormida per la galvana de la rutina: el Daniel no havia estat mai puntual a les seves cites habituals. Una cosa així no hauria canviat amb l’edat. No volia ser la primera i haver-lo d’esperar com havia fet anys enrere, i per això decidí anar a donar una volta pels voltants de la plaça Sant Jaume. S’embadalí contemplant la catedral i es deixà seduir pels aparadors de les botigues dels carrers que portaven a les Rambles fins que considerà que s’havia endarrerit prou per no semblar excessivament enllepolida per la cita. No s’esqueia. Un cop més avançà cap al local i empenyé la pesada porta de fusta. Un ferum de cafè barrejat amb reminiscències de tabac incrustat a les parets li colpejà el nas per un moment, no obstant, aquella no era l’olor que percebia realment sinó la de feia vint anys, quan ella era una joveneta enjogassada i morta de ganes de començar la seva vida d’adulta lluny de tota supervisió. Instintivament va recórrer amb la mirada les taules a dreta i esquerra i va enfilar escales amunt per anar al bany a donar un cop d’ull a la dona que trobaria al mirall. La sala del pis de dalt era buida i no hi havia cua als serveis. Aquell cafè havia canviat com ella. De la jove ansiosa d’una vida curulla d’emocions en restava una dona serena amb una vida estable. Massa. El cafè era també una remembrança d’un passat mogut i autèntic del que quedava només un present descolorit. Per això havia accedit a retrobar-lo a ell després del silenci. Davant del mirall observà el seu rostre cisellat amb unes diminutes arrugues tan imperceptibles que ningú li endevinava l’edat. Els pòmuls seguien ben alts i la seva mirada no havia perdut l’espurna de la curiositat. La vida l’havia tractada a ella millor que no pas ella a la vida. Havia gosat trencar molts plats i tot i així havia encarrilat quan ja pensava que no aconseguiria trobar ningú amb qui compartir la seva rutina monòtona i grisa. Estava contenta de la seva oportunitat i precisament per això no aconseguia entendre el seu sí a una cita que li feia basarda. D’una banda el record del desig li feia bullir la sang. Ell havia estat durant anys l’únic element que aportava color al seu paisatge monocrom. Les seves trobades escàpoles a hores incertes la feien sentir viva quan ja havia pensat que havia esdevingut invisible pel món. I malgrat tot, ara s’escoltava el cor rabiós a les orelles perquè tenia por del que veuria ella i del que veuria ell.
Baixà les escales i es fixà en la barra del cafè. La fusta vella però encara lluent li era més familiar que el seu propi cos. El taulell no havia canviat però ella sí. Per fora poc, com li demostrava el seu reflex al mirall, però per dintre havia perdut la inquietud d’aquells anys de jovenesa. Una estranya sensació de consol li provocà una rialla. L’edat tenia una gran avantatge perquè els interrogants de la vida es reduïen amb el pas dels anys i no es perdia el temps amb opcions futures sinó que es gaudia del camí recorregut. Arribà al darrer esglaó de l’escala amb aquell pensament, i ben bé com si hagués notat la seva presència estirant-la des del passat, va girar el cap a l’esquerra. Uns ulls verds emmarcats per unes arrugues entremaliades van somriure i ella no va poder evitar que els seus es tornessin fetillers també. L’home s’aixecà i ella tingué la impressió que no li havia passat el temps a ell perquè seguia amb el seu aspecte de cadell maldestre i descuidat. El cor se li accelerà i amenaçava a no deixar-se controlar fàcilment. Quan arribà a la taula ell s’hi acostà per donar-li dos petons i una calrada de foc li encengué les galtes. En seure ell es quedà uns moments en silenci i després confessà que havia esperat que el temps hagués passat de manera més contundent per la Teresa i ella hagué de reconèixer que a ell la vida també l’havia tractat bé. El cambrer arribà i ella demanà un cafè i el Daniel una cervesa i van conversar sobre allò que havien fet els darrers anys, però aquell buit temporal no importava perquè el temps es va aturar pels dos. O això els semblà fins que un to impertinent interrompé la conversa. Era el mòbil de la Teresa, que la retornava al món d’on havia fugit per un instant. El Daniel llegí amb claredat els ulls de la seva amiga i li donà uns segons per respondre el missatge. Posà el mòbil a la seva bossa i la mà a la tassa de cafè on ell la pogué agafar amb la seva durant uns breus instants fins que ella l’apartà. La seva calidesa l’amarà. Encara seria tan calent el seu cos o l’edat n’hauria minvat l’escalfor? Intentà arrencar aquella pregunta impròpia del seu pensament per seguir conversant civilitzadament. El Daniel havia tornat a la ciutat comtal cansat de la vida als pobles de la franja de ponent. Esperava que el ritme ivaçós de Barcelona el despertés una mica de la desgana que l’afonava. La Teresa havia tingut sort de conèixer el seu marit en un moment en què ja poques dones esperen trobar el príncep blau. El Joan li havia regalat la il·lusió que omple el cor de les jovenetes desitjoses de tendresa i havia endolcit una vida que s’havia estancat. El seu marit havia arribat a temps.
Es feia tard i ella havia de marxar. La tempesta trencà el silenci que havia caigut sobre ells amb un tro llunyà: « I ara què?» es demanà ella. S’acomiadà d’ell amb dos petons i desitjant no haver-lo d’esborrar un altre cop de la seva vida. Quan ja s’havia posat la jaqueta ell la va estrènyer fort com si volgués gravar la silueta del seu cos en el seu, com si ell fos plastilina i hagués de fer un motlle d’ella per no perdre-la. Els seus ulls verds estaven enrojolats. La Teresa sortí del cafè i una llàgrima fugaç rodolà per la seva galta. La pluja havia apaivagat i s’havia tornat humitat espessa i freda. Avançà ràpid pels carrers concentrant-se en les formes allargades que projectaven els llums dels carrers sobre el terra mullat per no pensar en el que la pertorbava. Va posar la clau al pany de casa seva i el grinyol de la porta li semblà el ganyol d’un gos que cridava l’amo. L’olor de cafè li pujà al nas i endevinà la veu del seu marit cantant a la cuina. Es tragué la jaqueta i la penjà a l’armari de l’entrada i anà on era ell. El Joan estava cuinant i el perfum atordidor de les espècies la transportà al Marroc, on havien fet el seu primer viatge. Abraçà el seu marit per l’esquena i ell es girà per besar-la pausadament. Tancà els ulls i es deixà emportar pel record d’aquell primer petó amb ell feia justament dotze anys. Pensà en el Daniel uns instants i el volgué lluny seu. I malgrat tot, l’empremta indeleble de la seva escalfor empenyia la seva ment cap a una realitat inoportuna. Havia tornat la certa inseguretat del desassossec.

La Porta XXII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Berta entrà a la feina després del seu permís per primera vegada tard en tota la seva història laboral. En arribar a la sala del laboratori principal veié una part dels seus companys observant mostres a través del microscopi. Li hagués agradat aportar la mateixa energia i dinamisme de sempre però sabia que no en seria capaç perquè la feina de voluntària li havia fet veure una crua realitat que desconeixia fins feia poc. El sistema intentava sobreviure eliminant tots els resistents i dissidents però la situació era insostenible. En algun lloc del seu cervell s’havia forjat la romàntica idea de que el sistema sempre feia el millor per l’home. Però veure tots aquells ciutadans i ciutadanes privats de llum i d’oxigen, d’aliments bàsics, de llibertat i esperant el que probablement seria un traspàs forçós anticipat, havia colpejat el seu cor. Certament treballar per aconseguir una vacuna pel virus ajudaria al sistema i també evitaria que s’haguessin d’eliminar persones en massa. I només per això havia de posar tot el seu esforç per ajudar a l’equip. Anà a posar-se la bata i just quan se l’estava cordant notà una mà sobre la seva espatlla i va tenir un esglai.
— Berta! Sóc jo! Com estàs? — digué el Bernat content de tornar-la a veure.
Els ulls de la Berta altrament brillants i fetillers estaven coberts per un tel fosc.
— Estic bé! Gràcies per donar-nos els dies de permís. No sé com estan els companys però jo els necessitava de debò.
— Què vas veure Berta?
— Oblides que he signat un contracte de confidencialitat?
— Com vols que no ho recordi si el vaig preparar jo!
— No en puc parlar! — va fer ella en un to de gemec.
— Puc fer res per tu? — preguntà en Bernat retraient-se no haver-li demanat a la Berta que no fes de voluntària. L’hauria d’haver protegida.
— Després d’un cafè estaré com sempre, t’ho prometo!
El Bernat sabia que la Berta aniria a fer-se un cafè a la màquina i es va afanyar per portar-li ell un tallat. Ella tot just havia passat pel taulell de control per llegir els protocols i posar-se al dia quan el Bernat li acostà el cafè. L’aroma reconfortant li va fer girar el cap. El Bernat era de nou al seu costat amb una tassa a la mà. Aquell gest no va passar desapercebut pels companys de laboratori. Un tracte així estava estrictament prohibit però a la majoria aquella escena els va alegrar. Tantes regles enverinaven els moments més emocionants de la vida! Els empleats que no havien pres l’elixir en dies van viure el moment més intensament que els altres i s’intercanviaren mirades de complicitat amb la resta dels que havien captat el moment.
— Gràcies!
— De res! — digué el Bernat amb un somriure desvergonyit que va fer saltar el cor de la Berta.
Un seguit de pensaments confosos la van empaitar durant les dues següents hores de feina. De debò el Bernat havia gosat a demostrar simpatia per ella davant la resta d’empleats? S’havia de fer marxar aquells barrufs del cap. El seu treball com a voluntària l’havia trastocada.
El matí li passà lentament i a quarts d’onze es va sentir marejada.
— Berta? estàs bé? —demanà la seva companya notant que s’havia tret la mascareta i que respirava amb dificultat.
— Tinc un cansament inusual.
Des del seu despatx el Bernat veié un moviment estrany al taulell principal i la Berta amb la cara esbarrellada i hi anà per assegurar-se de que tot anava bé.
— La Berta està un pèl indisposada. — Va fer l’Ester amoïnada.
— No és res! Em passarà de seguida! Ara esmorzaré i prendré un altre cafè. No dec haver dormit gaire bé perquè em noto un pèl cansada.
El Bernat tornà a la sala de control no gaire tranquil. Tot i les precaucions que havien pres els voluntaris era molt possible que hi hagués hagut algun contagi. Els símptomes de la Berta no eren clars perquè de fet ningú sabia encara distingir com afectava el virus. I si hagués estat una epidèmia virulenta que impossibilitava la gent durant dies, els equips mèdics haurien activat una alerta global i s’hauria detectat el virus abans. Però no era així. La malaltia només causava unes molèsties passatgeres i per això tothom seguia la vida normal i el virus s’anava escampant. Potser li hauria de donar uns dies més de festa per evitar que algú es contagiés? Tenia clar el protocol però no el que era més convenient fer. Ell mateix començava a dubtar de la validesa del sistema perquè de totes maneres seria molt difícil aturar un virus a temps.
Abans de la pausa del migdia el Bernat cridà la Berta al seu despatx.
— Berta. Què tal l’equip?
— Molt bé! Sembla que les mostres del quaranta per cent dels exemplars que vam agafar estan en fase contagiosa. La resta ja s’estan recuperant perquè no trobem senyals d’infecció.
— Un quaranta per cent és suficient! Parlem de quaranta dels aïllats dels que vam extreure mostres de sang.
— Aïllats! Se’n podria dir així amb molt bona voluntat! — allò se li havia escapat.
— Què vols dir?
— Res! No em facis cas! No estic fina!
El Bernat la mirà amb dolçament. La Berta semblava diferent de la de sempre però podia ser l’efecte de la visita al centre d’aïllament. Potser l’experiència només es podia superar amb una dosis extra d’elixir i la Berta no el volia prendre. Bé podria estar-se obsessionant per ella sense motiu.
— Berta, et voldria demanar que treballessis directament amb mi els propers dies.
La noia trigà en reaccionar. Allò era una oportunitat per aprendre moltíssim sobre el funcionament i els protocols d’investigació. I per altra banda tindria molt prop el Bernat que per a ella era un referent del món científic i pel que sentia una profunda admiració. I potser també quelcom més… O era a partir de l’admiració que li va sorgir la curiositat? No ho tenia del tot clar. Però la seva resposta no deixà dubtes sobre el seu grau d’entusiasme.
— I quan començo? — va fer la seva veu amb el dring de la d’un infant a qui li han dit que li porten un regal.
— Avui mateix quan entreguis els protocols, després del dinar.
La Berta engolí el que s’havia portat de casa amb els seu companys i els comunicà que estaria parcialment en el seu equip i parcialment treballant directament amb el Bernat. La resposta va ser una felicitació dels companys. No obstant, una companya aprofità que la Berta fregava els seus quatre estris a la pica de la cuina per esbombar davant els seus companys.
— Aquesta és la favorita. Està clar que el Bernat es saltarà els protocols amb ella!
— Tu el que tens és enveja perquè ella és suficientment brillant per fer que un científic abstret com ell es fixi en quelcom altre que no sigui la ciència pura i dura!
La resta de l’equip rigué i l’Anastàsia s’hagué de mossegar la llengua. Els seus companys havien llegit la seva enveja.
Quan va acabar la jornada laboral el Bernat va adreçar unes paraules al seu equip. Havien pencat molt bé i els felicitava pels resultats. Tots s’estaven traient la bata i la Berta va demanar-li al Bernat que activés la porta per tal de poder sortir de la cabina principal i marxar també.
— Et podries quedar aquí un moment? No et faré marxar tard. T’ho prometo!
— Cap problema! — digué la Berta pensant que li havia d’aclarir alguna cosa de la feina o dir-li que havia fet quelcom malament.
Quan tothom fou fora i el Bernat s’assegurà de que no quedava ningú al laboratori respirà fons. La Berta començava a posar-se nerviosa i ja es temia el pitjor. Hauria comès algun error greu aquell dia? No podia haver estat el seu retard perquè era la primera vegada que li passava.
— Berta, he estat observant com et trobaves avui…
La noia alertada volgué respondre amb celeritat.
— Estic una mica indisposada però ja em passarà. Si et refereixes al retard de veritat que no tornarà passar Bernat!
— Ho sé. Ja he vist que no et trobes bé i el que m’amoïna és que puguis haver-te contagiat el virus que estem intentant aïllar.
— Oh! És per això que volies que treballés amb tu! Per evitar contagis amb els meu companys!
— Berta no! Tan sols vull observar si has agafat o no el virus. Per mi pots seguir treballant aquí amb mi i passejar-te per tota la planta si vols. Aquest pandèmia passarà a ser incontrolable dintre de no res.
La Berta s’empassà la saliva. No havia pensat en la possibilitat de ser portadora ella mateixa.
— Ja fa dies que em ronda pel cap que el millor que ens podia passar a tots és una pandèmia amb el virus que impossibilités l’efecte de l’elixir.
— Bernat! Què dius!
— Berta! Fixa’t bé en els protocols inhumans, en el sistema de control, en la manca de llibertat.
— En els presos que manté el sistema en condicions inadmissibles!
El Bernat s’hi acostà.
— Suposem que tinguessis el virus i volgués tenir-lo també. El millor que podria fer és estar contínuament respirant l’aire que tu exhales.
— Per això em volies amb tu!
— T’he trobat massa a faltar per tenir-te lluny més dies!
La Berta engolí més saliva. Potser tot el que li havia passat pel cap durant aquell dia no eren imaginacions seves.
— Et faria res que et donés un petó? Sempre podem excusar-nos dient que era per a fins científics. Així m’asseguro que em traspasses el virus si el tens.
La noia se’l mirà amb ulls de taronja.
— Però això va contra el protocol!
— A la merda el protocol Berta! Dintre de poc no hi haurà sistema.
Ella no digué ni sí ni no i el Bernat va avançar cap a ella. Aquell petó l’havien somniat els dos i se l’havien intentat treure del cap amb glops d’elixir. Quan van aconseguir allunyar-se l’un de l’altre la Berta demanà:
— I ara què?
— Doncs ara t’acompanyo a casa perquè demà dimiteixo. Tu seràs la cap de laboratori i si tens algun dubte t’esperaré a casa meva cada dia per parlar-ne.
— Això és una proposta seriosa?
— La més seriosa que he fet mai a ningú!
Aquell vespre sortiren del laboratori plegats i quan van ser al carrer es van agafar de la mà. No sabien si era la manca d’efecte de l’elixir o el virus però les papallones que sentien a la seva panxa feien que la resposta els fos enterament igual. Al carrer un empleats de les brigades nocturnes enganxaven cartells publicitaris anunciant el nou elixir que no arribava mai…

 

 

La Porta XXI

 


IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’agent 54 cridà la Samantha al seu despatx. Estava de mal humor perquè hauria desitjat un dia tranquil però hi havia hagut denúncies de nou i calia revisar els casos. Li va saltar a la vista veure el nom de l’Alícia Ferrer entre els ciutadans considerats perillosos. La Samatha entrà amb cara de prunes agres i amb molt poques ganes de tenir l’agent prop seu.
— Bon dia Samantha. He revisat la llista de denúncies i entre elles m’ha sorprès veure el nom de la Alícia Ferrer. Va ser per ella que el teu company de feina i tu vau posar-vos directament en contacte amb mi.
— Correcte. — Digué la Samatha a qui no li feia il·lusió que haguessin denunciat aquella dona a qui li havia agafat afecte…
— L’hem d’eliminar. Posa’t en contacte amb el Jonathan. Us posaré a disposició un vehicle i un esprai per adormir-la. Quan la tingueu al vehicle, activeu el pilot automàtic i us portarà al refugi.
La Samantha no va gosar dir res.
— Revisa la resta de casos per si algú et sembla realment sospitós. Per avui no tens cap més feina.
— Entenc que puc retirar-me, oi?
— Sí.
La Samantha ho agraí de tot cor. Estar a menys de deu metres d’aquell home li provocava repulsió. Es dirigí al seu despatx, revisà els expedients i es posà en contacte amb el Jonathan. Els segrestos eren usualment al vespre i calia saber què feia la Lícia a aquella hora per tal d’escollir el millor moment. Li va coure adonar-se que potser no tindria temps d’anar a casa per connectar-se amb la Lícia a través del canal secret. I que el segrest fos amb el Jonathan encara l’empipava més.
La conversa breu i freda amb el seu ex-company va complir la seva finalitat. Havien de segrestar la Lícia a la sortida de la feina de la dona perquè al vespre sortia a passejar acompanyada i el sistema no es podia permetre segrestar dues persones en lloc d’una. La Samantha no va passar un bon dia pensant en el que havia de fer i no volia.

A l’altre cantó de la ciutat la Lícia s’incorporava a la feina amb la mateixa energia habitual i disposada a no perdre cap oportunitat de posar en dubte l’efectivitat del sistema. El seu patró la rebé esquivant la seva mirada i la Lícia deduí que el Carles ja l’havia denunciada. Hagués volgut posar-se en contacte amb el Benet o sa filla. Ben segur que no trigarien en fer-la desaparèixer i desitjava deixar-los un missatge o un avís.
Sortí de la feina amb més ganes que mai de veure el Benet perquè sabia que aquell podia ser el seu darrer vespre. Es delia per d’abraçar-lo de nou i per això el viatge en transbordador se li va fer una eternitat. Només pensava en arribar a casa i dutxar-se per estar fresca quan ell la passés a recollir. A les sis de la tarda ja era molt clar i quan passava pel parc no va poder evitar pensar que aquell racó havia esdevingut molt especial per a ella. Mirà el que havia esdevingut “el seu banc” i un somriure es dibuixà als seus ulls. Llavors sentí el motor d’un cotxe rugint prop seu i una frenada brusca va fer parar un vehicle fosc davant seu. Pensà per uns instants que podria ser l’Eva o algú de la xarxa però en sortí un home vestit amb una granota fosca i un passamuntanyes que li va ruixar un esprai a la cara. La Lícia no va tenir temps de reaccionà i caigué al terra.
— Vigila beneit! L’havies d’entomar, no veus que amb la caiguda es pot haver fet mal! — digué la Samantha disgustada amb el pòtol del seu company.
— Creus que és important això Samantha? A la senyora Ferrer la faran traspassar d’immediat i sense festa de comiat ni mirament. Uns cops no canviaran res.
Una calrada li encengué les galtes tapades pel passamuntanyes. Com es podia ser tan fred?
La Samantha engegà el pilot automàtic i el vehicle enfosquí els vidres i els portà fins l’amagatall dels dissidents.
— No et sembla emocionant això? — va fer el Jonathan amb frivolitat.
— Recordes Jonathan que em vas dir que voldries fer qualsevol cosa per tal que et perdonés.
— Sí!
— Doncs jo crec que dintre de poc t’ho demanaré.
— Estaràs disposat a fer el que et digui?
— Samantha! — digué el Jonathan intentant posar-li la mà a la cama. — Faré el que em diguis per tenir-te prop! Què he de fer?
— De moment mantenir-te alerta. Et contactaré en qualsevol moment.
El vehicle es va detenir i les portes s’obriren. Dos homes vestits també amb granotes fosques s’aproparen al cotxe.
— Haureu d’acompanyar-nos fins al soterrani. Us cal omplir el registre.
Un dels homes, el que feia més tossa, la estirar la Lícia per les cames i quan ja la tenia mig fora del vehicle se la va posar a l’espatlla amb una empenta. Els braços de la Lícia queien sense reflexes sobre l’esquena d’aquell gegant. A la Samatha se li van posar els pèls de punta, No l’havia pogut avisar! Entraren a una mena de cova i de cop s’encengueren uns llums que enlluernaren la Samantha i el Jonathan no gaire després es van trobar davant d’un passadís fosc que van deduir que era una antiga claveguera. L’olor era desagradable i la Samatha va haver de contenir la nàusea. En un moment determinat va haver de parar i es posà la mà a l’estómac.
— Passa res? — demanà el Jonathan.
— Tinc ganes de vomitar!
— No cal que segueixi si no pot. El seu company ja omplirà el registre.
— No et vull deixar aquí sola! — Digué el Jonathan.
— No passa res, ja segueixo! — va fer la Samantha conscient que el seu estómac acabaria per treure el que hi tenia tard o d’hora.
Portaven uns vint minuts caminant quan van albirar un llum al final del passadís. L’atmosfera allí dins era irrespirable. A la pudor de clavegueram s’afegia una fortor de quelcom que la Samatha no podia identificar. En apropar-se a la llum van anar sentint gemecs i plors. El Jonathan s’acostà a la Samatha i li donà la mà i la noia no li va retirar. Aquell indret era tan sinistre que necessitava el contacte humà d’algú conegut. La basarda va callar els pensaments dels dos companys. Dintre d’una enorme cambra amb barrots i amb càmeres hi havia dos agents més de seguretat asseguts a una taula i jugant amb els seus dispositius.
— Passeu!
Els dos joves entraren i en mirar a la seva dreta van veure una altra sala encara més gran i fosca on hi havia una quantitat enorme de persones estirades al terra i amuntegades en un espai que se’ls havia quedat petit. Una dona vestida amb bata de laboratori extreia sang d’una altra dona jove mig estirada al terra. La seva mirada de terror es creuà amb la de la Samatha, que es va treure el passamuntanyes.
— Samantha no! — va fer el Jonathan.
— Ho sento, m’estic ofegant!
El noi la va abraçar.
L’agent de seguretat que havia portat la Lícia a coll, la va deixar ara asseguda a una cadira. La seva respiració era encara irregular.
Els dos companys van anar responent les preguntes de seguretat i van omplir el registre per la Lícia. De cop van sentir que aquesta tossia.
La Samatha es girà i veié que la Lícia s’estava movent. Li hagués agradat anar cap a ella o donar-li un senyal però no podia i just quan acabaven d’omplir el registre la Lícia va gemegar.
El Jonathan i la Samatha es van girar i van adonar-se que la segrestada tenia els ulls oberts. La seva expressió va canviar quan va veure la Samantha que era conscient de que no portava el passamuntanyes. La boca de la Lícia es va moure però no digué res. Una mirada de decepció va tenyir el rostre d’aquella dona tan bonica. La Samatha la fità altre cop abans de sortir amb un gemec a l’esguard. Desitjava dir-li que no havia tingut temps d’avisar-la però no podia fer-ho davant de tothom. Sentí una mena de fred que l’amarava. Va marxar d’aquell indret tan sinistre amb la certesa que havia fallat a una persona a qui ella havia escollit ajudar…