Uns quants tresors oblidats

llivanyós

I ara ja fa massa temps que no dedico cap post als nostres tresors lingüístics catalans i aquest dijous toca deixar-nos estar d’allò que és de fora per concentrar-nos en allò nostre. Us vull parlar de cinc paraules d’aquelles que m’ha robat el cor.
La primera és envescar. Aquest verb designa l’acció d’untar amb vesc quelcom i, de fet, el que se solia untar amb aquesta matèria extreta dels fruits del vesc o de l’escorça del grèvol eren vímets o joncs per tal que els ocells s’hi quedessin enganxats i poder-los caçar. D’aquí el seu ús en sentit figurat perquè envescar vol dir afalagar a algú per engalipar-lo. Si els vostres fills de cop i volta us canten les mil i una virtuts molt probablement és perquè us volen demanar quelcom, és a dir, us volen envescar. Les perruqueres i les estilistes per exemple intenten envescar la clientela amb frases com «amb aquests ulls tan vius i aquests pòmuls alts uns reflexes li quedarien de primera. Aquest color tan fosc li apaga el rostre i és una llàstima» i llavors, amb aquests abelliments de vegades aconsegueixin que la clienta es faci el tractament que elles volen i que sol ser extremadament car. Una altra típica situació on un envesca l’altre és en el món de la parella. Quants homes no afalaguen apegalosament les dones per tal de conquerir-ne el cor? Crec que ha quedat clar el sentit d’aquesta paraula oi?
La següent és un adjectiu que té una sonoritat impressionat i que em sembla evocar la seva significació. Es tracta d’espitllant, que vol dir resplendent, que brilla. En sentit figurat podem utilitzar espitllant per referir-nos per exemple a una posició alta, o una feina de molt bona reputació. En general quelcom que llueix i sobresurt és espitllant.
I ara passo a quelcom que no és un antònim d’espitllant però que denota tot el contrari: baldraga. Una baldraga era una calça ampla que portaven els pagesos i en sentit figurat designa un sapastre. Podem derivar-ne un verb i tot: embaldragar que voldria dir fer que quelcom sigui un desastre. Unes copes de més per exemple poden embaldragar el nostre cervell de tal manera que se’ns torni la llengua de drap i els nostres reflexes es facin lents i llavors ens tornem uns sapastres perquè fem les coses malament.
Avui encara us vull parlar d’un adjectiu que a mi em sembla molt ric en possibilitats: llivanyós. En sí una llivanya és una fissura o esquerda com les que es pot veure sovint en algun tipus de pedres o roques. Però llivanyós també pot ser el cel depenent de quins núvols el taquin. La fotografia d’avui és un exemple de cel llivanyós d’aquests que em semblen tan bonics.
La següent troballa és una locució adverbial absolutament deliciosa pel que significa. Es tracta de a lloure, que vol dir en llibertat o sense subjecció. Quan uns pares deixen que els seus fills facin una festa sense supervisió parental els nanos van a lloure, és a dir que fan el que els sembla i van completament al seu aire.
Un altre exemple serien per exemple les meves vacances. Jo seria completament incapaç d’anar a un viatge organitzat i haver de seguir com una ovelleta tota la planificació de l’agència. A mi em plau anar a lloure encara que això de vegades impliqui que les coses em surtin menys bé perquè no sóc una experta del territori que visito i no encerti tot el que faig.
Alguns oficis que exerceixen els autònoms els permeten treballar a lloure, és a dir fer els horaris que els convingui i no haver d’adaptar-se als que els imposin els altres.
A lloure es pot fer servir en molts contextos. Per exemple, a mi per exemple no m’ha agradat mai portar el cabell recollit, el duc sempre a lloure, és a dir deixats anar i sense intentar dominar-los per a res. I per altra banda si una persona fa les coses al seu lloure vol dir que les fa al seu gust. Com jo les vacances o les activitats de cap de setmana.
Bé, per avui ja estem que altrament els mots i les expressions no es poden digerir. Fins dijous vinent us desitjo que ningú us envesqui i que pugueu fer-ho tot al vostre lloure.

 

Expressions de Vila-real que reviscolen la llengua.

IMG-20140815-WA0004

Ja fa dies, massa pel meu gust que no publico cap entrada al racó de les paraules catalanes. I ara, precisament a final de curs, se m’ha acudit escriure’n una sobre expressions de Castelló i València? Per què? Doncs per dos motius: el primer és que una de les millors amigues és de Vila-real. Parla un Català perfecte, acolorit i ple d’expressions molt gràfiques i humorístiques que aixequen el meu estat d’ànim fins i tot quan estic més ensorrada. I és que per tots els que vam gaudir de menuts o joves del programa “tres pics i repicó”, la Vicenteta era l’encarnació de l’esperit d’aquelles terres, molt agut i directe, amb un llenguatge sonor i un accent que m’ha robat el cor des de sempre. He de confessar que de totes les variants del Català la que menys m’agrada és la que es parla a Barcelona— disculpa’m lector per la meva sinceritat rotunda— i per això el parlar d’allà em resulta absolutament reviscolant i alegre. L’altre motiu és que enguany he tingut una companya de feina de València que a principi de curs parlava amb el seu accent local. Però a mida que ha anat avançant el curs i perquè els alumnes, de vegades intolerants, per dir-ho finament, li han preguntat massa vegades per quin motiu diu “eixida” i no “sortida” o pronuncia algunes “e” com a “a” i ha acabat el curs adaptat el seu llenguatge a la nostra manera de parlar per no donar explicacions. I jo em posaria a plorar. Perquè ho trobo una pèrdua.
Per això aquesta setmana us vull fer arribar un parell d’expressions castisses de per aquelles terres. Dues d’elles són molt properes a unes que tenim nosaltres. Començo doncs per aquestes. Tots sabeu que quan una persona diu quelcom que està fora de lloc o no s’escau per ser massa exagerat diem que “pixa fora de test”. També l’emprem quan algú fa una cosa que no és adient al moment. Doncs bé, a Vila-real, quan algú diu una tonteria molt gran es diu “ta mare quan pixa fa clotet”. Molt original i gràfic. Què curiós que ambdues varietats relacionin el fet de fer pipí amb el fer o dir una cosa que no és adient.
La següent és una expressió que tots fem servir molt sovint quan algú ens emprenya i el volem engegar a dida. És allò d’anar a fer punyetes, que a Vila-Real es diu “anar a fer la mà”. Jo enviaria a fer mà milers de vegades a tots aquells que van en bici sense saber circular per exemple. I desgraciadament també als ramats de turistes motoritzats que s’encanten mirant edificis i bloquegen completament el carril bicicleta. A les vuit del matí quan vaig a la feina per la Diagonal no estic per romanços!
El que us diré a continuació em va agradar tant que ja l’he fet servir en vàries ocasions i crec que acabaré per posar-lo de moda aquí. Quan una persona està perduda i desorientada es veu que a Vila-Real s’expressa amb la frase feta “anar com cagalló per sèquia”. No vaig poder aguantar el riure quan me la va explicar la meva amiga. Per assegurar-me que havia entès bé el significat i l’aplicaria bé li vaig demanar si podria dir “que els nostres alumnes anaven com cagalló per sèquia” quan els vam fer deixar el mòbil sobre la taula de professor abans de l’examen. Ella em confirmà que, exactament, aquella era una situació on es podia emprar l’expressió ja que els alumnes devien quedar desorientats en veure que no tindrien cap opció de consultar amb google les preguntes de l’examen.
I pel que he observat la paraula “figa” es repeteix força sovint en el llenguatge col·loquial per allà. I ben mirat és un eufemisme prou discret.
Quan una noia, a qui per allí deuen anomenar xica o xiqueta, o potser si és molt jove xicoteta i segons on també he sentit “fadrina”, porta una faldilla molt curta, una d’aquelles que just li cobreix les natges, es diu que porta una faldilla “a ras de figa”. I quan una dona plora molt se l’anomena “figamolla” mentre aquí senzillament és una ploranera.
La figa però també s’utilitza en expressions positives. Per exemple, si a una noia li agrada molt un noi es diu que “la figa li fa palmes”, que a mi personalment em fa molta gràcia perquè com pot fer-li a una la figa palmes? Bé, no em posaré a analitzar-ho. Però curiós, no m’ho negareu, ho és i molt.
Les darreres dues expressions les he adoptades igual que la de “cagalló per sèquia” perquè es poden fer servir contínuament. Una és la de “maripensaments” que és una persona que rumia i rumia tantíssim les coses que no arriba mai a prendre una decisió ràpidament. Un “cagadubtes” com diríem aquí. Curiosament en aquest cas la nostra variant és més explícita que la seva. Jo de “maripensaments” en conec pocs perquè realment em posen molt nerviosa i per tant me’ls trec de sobre. Sovint quan esperes massa a la vida per prendre una decisió, ella, la decisió vull dir, es presenta per si sola i tu ja no hi pots fer-hi res. Cal per això ser una mica àgil perquè altrament pot ser que et quedis sense poder fer la tria…
I l’altra expressió que tinc intenció d’apadrinar de manera immediata és la de “torna-li la trompa al xic” que es fa servir quan algú insisteix en quelcom quan tu ja has dit que no. Si algú t’envia un missatge per WhatsApp per dir-te que baixis al carrer a fer una cervesa quan ja ets en pijama al llit i tu escrius amablement «No gràcies. Un altre dia serà, que ja estava a punt d’anar a llit» i la persona et truca al cap de cinc minuts de la teva resposta per insistir que baixis, llavors li pots dir: “torna-li la trompa al xic”, és a dir, «ja he dit que no i no m’ho repeteixis». O quan un nen vol que la seva mare li compri el berenar al forn però la mare ja li ha preparat l’àpat i el xiquet insisteix: «Compra’m un dònut mare!” llavors aquesta pot dir: «torna-li la trompa al xic» que equival a un “no em maregis que ja he dit que no”.
Jo aquesta setmana espero que no hagueu d’enviar a fer mà a ningú i que no li hagueu de dir a cap pesat o pesada “torna-li la trompa al xic” i encara menys que en algun moment “aneu com cagalló per sèquia” però sí us desitjaria que apadrinéssiu alguna d’aquestes expressions tan eixerides que poden fer revifar en nostre llenguatge cada dia més tècnic i més explícit i avorrit.

Per cert. La foto és del riu de Vila-real però de fa uns anys.  Enguany espero que les pluges hagin fet pujar el nivell de l’aigua i que els habitants de la ciutat aconsegueixin refrescar-se  al riu i no hagin de fugir tots als masets.
Una bona setmana a tots!!!!!

 

Endevades, blastomar i esbarrellat.

20171126_191133

Aquest dijous pre-nadalenc, us vull apropar, de nou, un parell de paraules catalanes que potser no coneixeu, o que si coneixeu, heu oblidat utilitzar. Als mots cal treure’ls la pols de tant en tant, i si algú comença a emprar-ne un que als altres ens sembla útil i original, llavors pot esdevenir popular i l’haurem rescatat del pou de l’oblit o fins i tot de la desaparició. Rarament som conscients de que moltíssimes expressions de les que fem servir s’han posat de moda perquè algú les ha utilitzades a un anunci i ens han agradat. Òbviament, cap de nosaltres té el poder de persuasió dels mitjans com la televisió o l’internet, però no podem descuidar el nostre granet de sorra, i per tant, us animo a reciclar paraules arraconades que ens caldran si no volem repetir massa el de sempre.
La primera d’avui és l’adverbi endebades que de ben segur serà molt aprofitable per tots, perquè a tots ens passa, per desgràcia, que fem les coses endebades, és a dir, inútilment. Jo fa poc vaig fregar el terra de la cuina endebades, perquè una hora després em va caure el cafè pel terra i vaig haver de netejar-ho tot altre cop. Endebades pot substituir la frase feta “ en va” acceptada de ple pel valencià. Com a professora, sovint corregeixo els treballs dels meus alumnes endebades ja que després, ells no es miren la correcció i fan el mateix error inútilment. I no us ha passat mai que feu la bogada, l’esteneu i de cop plou a bots i barrals quan sou fora i heu de tornar a posar la rentadora? Doncs això és fer feina endebades. I quan us passa això segur que us agafen ganes de blastomar. Aquest verb vol dir “blasfemar”, que fem, adesiara, sense mala intenció quan les coses no ens surten prou bé.
La següent paraula d’avui resulta curiosa per allò que ja he comentat sovint del grau de sofisticació que poden arribar a demostrar les llengües com la nostra.
Es tracta de l’adjectiu esbarrellat o esbarrellada que s’aplica a les cares magres o grogues o magres i grogues alhora. Com podeu imaginar designa un rostre d’aspecte poc saludable com pot ser el nostre després de passar per uns nervis considerables que ens han tret la gana i la son. És un adjectiu original i molt específic que espero que no us hagueu d’aplicar mai referit a vosaltres mateixos.
I com que ja estem tots pensant en els darrers preparatius pel Nadal només cal desitjar-vos que no aneu de botiga en botiga endebades per no poder allò que us faci el pes per regalar. I que no comenceu a blastomar quan veieu les cues immenses de gent a determinats locals d’alguns centres comercials de la ciutat. I tot per satisfer la nostra necessitat de regalar i que ens regalin quelcom. Potser algun dia m’animo a escriure un post sobre si aquesta tradició del Nadal només serveix per fer-nos gastar els pocs diners que ens queden després de pagar el lloguer, l’electricitat, que per cert han tornat a apujar de nou, l’aigua i la teca. I és que amb els pocs estalvis que ens queden, la gent normal com jo necessita que li enviïn missatges subliminals de compra per tal d’acabar gastant els diners de vegades endebades.
Però que res ens tregui la il·lusió del Nadal que per mi és el banc d’aliments, la joguina solidària, la Marató de TV3, que en les iniciatives similars els veïns de la península ibèrica es queden ben curts, i si us seré sincera, sí per a mi també és la grossa de Nadal que em permetria anar menys ofegada del que vaig ara… I si no em toca si més no m’hauré passat tot un mes fent volar coloms!
Ai! Què bonic és somniar! Bona setmana i bons somnis!

 

Xarbotar, llostrejar i atzagaiada.

20171124_173536[1627]Donant un cop d’ull a la darrera entrada del blog que vaig dedicar a les paraules catalanes, m’he adonat que des de meitat d’agost no us he tornat a escriure res dels nostres petits tresors lingüístics mig oblidats. I això que el català i el seu ús ha estat en la meva ment més que mai, per motius obvis, des del mes d’octubre. No he deixat de cantó la nostra llengua ni molt menys. Per això aquesta setmana us vull apropar tres mots interessants que fan palès com de ric és el català. El primer és un d’aquells verbs que vaig haver de cercar al diccionari la primera vegada que el vaig llegir perquè no l’havia sentit mai. Es tracta de “xarbotar” o també “xarbotejar” i que es refereix a l’acció d’agitar-se un líquid de la superfície d’un recipient quan se l’ha sacsejat. Ni tan sols m’havia passat pel cap que hi pogués haver un verb per això en el nostre idioma i en castellà només equival a “agitarse”, és a dir, la nostra variant més coneguda. El que més m’abelleix d’aquest verb és la seva fonètica perquè és potser una onomatopeia. Es podria fer servir en sentit metafòric referit als sentiments i, així doncs, una vida “xarbotant” d’emocions seria una existència en què qui ha força il·lusió, alegria, desconsol, aflicció i en general, tot allò que ens fa sentir éssers humans vius. De fet, probablement no és gaire bo que les emocions restin quietes sempre, perquè podem arribar a pensar que no hi són o que no les sentim. Certament en altres idiomes apareix la comparació entre l’estat de les emocions i el comportament de l’aigua. En alemany se sol dir que “stilles Wasser sind tief”, és a dir, que les aigües quietes són profundes. Els germànics doncs creuen que l’exteriorització dels sentiments és més aviat senyal de poca profunditat. Els russos opinen de manera similar i així ho expressà A. Marlinski amb la seva frase “ глубокие чувства редко проявляются имено потому, что они глубоки” Els sentiments profunds rarament surten a la superfície perquè són això mateix, profunds. Bé, jo em quedo amb la idea que de tant en tant cal sacsejar-los i fer-los sortir a passejar una mica. Amagar-los sempre no és del tot saludable però això ja ho deixo pels psicòlegs.
La segona paraula d’avui també és un verb en què penso sovint quan em llevo. Es tracta de “llostrejar” i significa fer una claror fluixa durant la matinada quan s’aixeca el sol, i per la nit, quan ja va desapareixent. Com que quan vaig a la feina em llevo a dos quarts de set i a l’hivern és encara fosc, els dies que tinc la gran sort d’obrir els ulls i comprovar que ja llostreja em sento doblement contenta. Per una banda perquè no m’ha calgut interrompre el son amb l’alarma del despertador arrencant-me del meu món de ficció, i per altra perquè vol dir que em llevo suficientment d’hora per aprofitar tot el dia. A més, quan llostreja en el moment en què em sona el despertador, és quan ja definitivament puc dir que s’acaba l’hivern i s’apropa la primavera. I que consti que no em desagrada la època de fred, però és que llevar-se quan és de nit fa molta, molta mandra!
El darrer petit tresor lingüístic d’aquesta entrada de blog és un substantiu que desgraciadament m’ha vingut molt sovint al cap des de principis d’octubre cada cop que he engegat la televisió i he vist les notícies. La paraula és “atzagaida”. En el seu sentit més primitiu designa un cop que es dona amb una llança curta i lleugera. Evidentment si “atzagaiada” no tingués també un sentit metafòric molt probablement hagués caigut en complet desús. No obstant, també significa acció irreflexiva, poc considerada o inoportuna, i és un sinònim de bajanada o disbarat. I bé, tot i que tots anem sempre amb peus de plom, de vegades no podem evitar fer alguna atzagaiada. En definitiva som humans i no sempre posem la lògica i la raó per davant de les emocions i els impulsos oi? En fi. Jo us desitjo una setmana en què pugueu veure llostrejar el cel al capvespre i no al matí, tingueu prou temps per entretenir-vos contemplant com xarbota el líquid dels vostres gots o de la banyera si en teniu i podeu omplir-la per relaxar-vos-hi una estona, i sobre tot, una setmana en què no hagueu d’aguantar atzagaiades de ningú…

Tres fantàstiques paraules per adoptar!

420589[1]

Bon dijous a tots! L’entrada d’avui va dedicada de nou a unes paraules catalanes que m’han agradat molt perquè serveixen per fer el nostre llenguatge diari molt més llaminer i menys repetitiu. El primer mot d’avui ens sona a tots però no perquè el coneguem i l’emprem sinó perquè en la seva arrel apareix reflectit en el nom que es va donar a uns essers fantàstics de dibuixos animats, immensament entranyables i que ens van alegrar les tardes dels diumenges a molts de nosaltres quan érem infants. Són petits, de color blau, porten barretina i estan tots enamoradíssims d’una femelleta que va crear, per equivocació, el seu gran enemic Gargamel. Us sona? Estic parlant dels barrufets i el seu nom, qui sigui que va decidir que fos aquest i no un altre, ve d’un substantiu català molt cofoi: barruf. Un barruf és una cosa imaginària que es pren o considera com a real. Els ovnis podrien ser un barruf, els fantasmes, tot allò que no és cert sinó imaginari. Un barruf podria ser també una idea fixa que tenim però que no es correspon amb la realitat. Jo coneixia la paraula barrufet abans de creuar-me amb la de barruf. I us asseguro que en memòria als meus dolços amics d’infantesa a partir d’ara utilitzaré molt barruf.
Desgraciadament no hi ha cap verb que es correspongui amb barruf. No puc barrufar i imaginar coses que no són. Per molt que els personatges dels dibuixos animats parlessin contínuament de “em barrufa” o “no em barrufa”. Però si ho recordeu ells utilitzaven el verb com a sinònim de “agradar” o “no agradar”.
La segona paraula màgica d’avui és platxèria, que ja té una acústica captivadora. Aquest nom designa el fet de passar el temps xalant, alegrement dues o més persones fent gatzara. O com ja vaig comentar en un post anterior garolant. La platxèria és quelcom que hauríem de practicar més sovint però que estic segur que tots fem durant el període de vacances, quan tenim realment temps per la comunicació distesa.
El tercer mot d’avui és un verb que jo no he sentit gaire sovint, bleir. És un sinònim de cremar i es pot emprar de manera reflexiva. Un plat de sopes ben calenta ens pot bleir les mans mentre el portem a taula, o el sol de la platja a les dotze d’un migdia de juliol ens pot bleir la pell. Quelcom ens pot fer bleir la sang. Els casos de corrupció política, els tràmits per fer la declaració d’hisenda, les caravanes per entrar a les localitats costaneres en plena temporada, o senzillament la mirada fetillera d’algú a no ser que tinguem orxata a les venes és clar.
Bé. I com que ja queden poques setmanes per a gaudir d’un astre rei bleïdor, espero i us desitjo que pugueu passar tots una bona estona estirats a una gandula fent volar coloms i gaudint de la platxèria amb els vostres companys i companyes de vacances. I no deixeu que cap barruf desagradable us esbordelli els dies de descans. Fins la setmana propera!!!!

Link de la imatge: https://goo.gl/images/nd7iPN

 

 

Envescar, reblert i espellingat

 

Aquesta setmana, amb la galvana que m’ha envaït per aquesta calor d’estiu apegalosa que no ens deixa moure’ns amb la celeritat habitual, he decidit fer una entrada lleugera, com si fos un tastet per prendre-se’l ràpidament. Us vull apropar de nou l’ús de quatre paraules que potser no coneixeu o heu oblidat. Són com sempre meravelles oblidades que caldria tornar a integrar a la nostra llengua per no fer-la insípida amb el vocabulari de sempre. La primera és el verb envescar, un petit tresor lingüístic que en sentit metafòric podem emprar molt sovint. Prové del nom “vesc” i vol dir untar amb vesc, que com podeu imaginar no és una cosa que fem pas gaire. Envescar, no obstant, té el sentit de deixar-se agafar per afalacs o abelliments, és a dir, deixar-se ensabonar, com diem repetidament. Algú que està envescat, és algú a qui s’ha ensarronat tot afalagant-lo o fent-li la pilota.
El segon mot d’avui és reblert, que és un sinònim de ple o curull. Així per exemple un bosc pot estar reblert de bolets quan n’és temporada, el carrer està reblert de turistes que passegen amunt i avall amb càmeres per fotografiar tot el que poden, i les aules al juliol estan reblertes d’estudiants que s’han apuntat a cursos d’estius per apaivagar la seva mala consciència, però que estan a la classe maleint-se els ossos per haver-ho fet i no estar ajaguts a la platja o prenent una cervesa amb els amics enlloc de tancats a una aula…
La tercera paraula d’avui és un adjectiu que equivaldria al castellà “haraposo”, és a dir, vestit amb parracs. És espellingat. Literalment designa a qui porta roba destrossada i feta pelleringues.
Espero que vosaltres no aneu espellingats i menys ara que els grans magatzems estan reblerts d’ofertes i rebaixes per poder adquirir, a uns preus menys abusius que normalment, roba per jubilar definitivament el que ja està esparracat.
I no deixeu que us envesquin a les botigues i acabeu comprant finalment el doble del que teníeu previst només perquè la venedora o venedor ha sabut engalipar-vos… Això sí, amb la calor que fa, ben segur estarem tots molt millor dintre d’algun establiment o centre comercial que no pas al carrer..
Que tingueu una molt bona setmana!!!!

Tres boniques paraules: avern, encofurnar i xalar.

 

I a l’entrada del blog d’avui, com que ja fa dies que no us recordo com de bonica n’és la llengua catalana i quantes paraules té que hem oblidat i podríem tornar a fer servir, us en vull fer arribar tres.

La primera és el substantiu avern que és un sinònim d’infern. Ja sé que en el sentit bíblic de cel i infern ja no utilitzem aquesta terminologia però sí que li donem un ús metafòric a la segona paraula. Així per exemple podem dir que el transit per sortir de la ciutat un divendres per la tarda és un avern, o la calor a les dues del migdia d’un més de juny o juliol en un país com el nostre i sobre tot a les ciutats grans. Deixant-nos de bromes, el que sí és un avern és el que passen milers d’essers humans en època de guerra, o quan hi ha sequera a països africans i la gent ha de caminar kilòmetres i kilòmetres cada dia per anar a cercar aigua.

La segona paraula d’avui és un verb derivat d’un substantiu. El verb és encofurnar-se, que prové del nom “cofurna” que és un lloc tancat, fosc i mal endreçat. L’acció significa tancar-se i recloure’s en una habitació fosca i petita.

Segons com, molts pisos dels que s’ofereixen a la ciutat comtal són tan foscos i diminuts que viure-hi és encofurnar-se a casa. Jo m’hagués sentit absolutament encofurnada si hagués decidit entrar a viure al pis que em van ensenyar ara farà tres divendres al carrer Pallars de Poblenou. Uns baixos sense llum i amb només una habitació amb finestra a l’exterior. Malauradament aquesta donava a una paret que podia tocar jo amb el braç, i això sent menuda com sóc. La cambra, que era la privilegiada per poder tenir llum natural, em féu sentir com una reclusa a una presó, i això que per aquell cau es demanava una hipoteca milionària! El piset costa cent vuitanta-cinc mil euros i em van voler fer entendre que era tota una ganga. En fi. I de pisos per sentir-s’hi encofurnat Barcelona n’és ple, perquè de la manera que s’han disparat els preus els que no som rics no ens podem permetre gaires metres quadrats…

La darrera paraula que us vull apropar avui és xalar-se, que vol dir passar-s’ho bé, gaudir i esbargir-se. És un verb que no he sentit gaire sovint però que aporta molt de color al ja tan rebregat passar-s’ho bé. Esbargir-se sembla que queda un pèl curt al seu costat perquè no aporta el sentit d’alegria.

Jo per exemple xalo quan patino tot escoltant música pel Passeig Marítim, a l’hivern és clar, perquè ara amb els grups de bicicletes turístiques, patinets elèctrics, Seeways, nens que juguen a pilota i creuen sense mirar, gossos que corren lluny dels amos i tampoc són conscients del codi de circulació i, des de fa uns anys, els pedicaps, taxi-bicicletes i les guaguacletes –autobusos amb pedals- doncs resulta que amb tots aquests elements tombant pel Passeig Marítim jo ja no patino a la Barceloneta fins que deixi de ser una temeritat. Ja xalaré a partir de la tardor per compensar el tedi de la feina.

També xalo tot prenent una cerveseta amb el meu amic de Poblenou. Això sí, la fem al xinès perquè la Rambla de Poblenou és ja prohibitiva. I és que als barcelonins ens han apujat els preus com si tinguéssim els sous dels turistes europeus que ens venen a visitar. Bé, sempre hi ha dues cares de la mateixa moneda. Els Jocs Olímpics van impulsar la ciutat i ara agrada tant que ja gairebé no és nostra…. Ens cal reinventar maneres de xalar més econòmiques a la nostra ciutat.

Què tingueu molt bona setmana!

 

Llangor, garolar i toix. Paraules per reciclar!

20170524_203756

 

No sé si mai heu tingut aquella sensació de decaïment que sense arribar a ser tristesa, perquè la tristesa si la notem, ens fa estar menys vitals que normalment. És com si un tel pesat ens embolcallés i no poguéssim moure’ns amb lleugeresa. Aquest estat d’ànim s’anomena llangor i no és un sentiment fort que colpeja amb virior, no és com una pluja que ens deixa xops, és més aviat un plugim que ens va deixant molls sense adonar-nos.

Sempre m’ha sorprès que hi hagi vocables en un idioma que no existeixin en un altre. Llangor en seria una perquè és menys que un pesadumbre en castellà per exemple i és diferent de tristor o marriment.

Encara que la següent no sigui una paraula catalana, m’agradaria comentar el cas d’un substantiu alemany pel que no puc trobar traducció en català. És el Schadenfreude i descriu la sensació, ben desgraciada i maligna, de sentir alegria davant la mala sort o la desgràcia d’algú. Realment és un dels termes més llastimosos de la llengua alemanya. Llangor, pel contrari, només expressa un estat anímic baix que tots experimentem alguna vegada però que no implica maldat moral.

El següent mot d’avui és garola que prové del verb garlar, és a dir, parlar de coses no transcendentals, només per passar el temps. La garola és tot allò que diem quan ens trobem un veí o veïna a l’ascensor i el silenci ens és incòmode. Parlem del temps, del preu de l’electricitat i sovint, en aquest país i a Alemanya també, de futbol. Ara els aficionats em rebatran que aquest esport és important i no se’l pot considerar transcendental. Cert, sobre tot des del punt de vista de l’economia, perquè mou molts diners. Només cal pensar en els contractes milionaris de les grans estrelles. I en els titulars del diaris quan hi ha hagut un partit. Tant si perd o guanya el Barça és motiu per dedicar-li la portada a l’esport. I tanmateix a la Península Ibèrica tenim altres esportistes que competeixen a nivell internacional regalant bona part de la seva joventut a modalitats menys populars. Malauradament la seva devoció no es retribueix amb cap nòmina ni cap cotització i per tant, quan passen dels trenta, molts han d’espavilar per reinserir-se a la societat.

La darrera paraula d’avui és l’adjectiu toix, que defineix un objecte que no té punta, i que en sentit figurat ha passat a designar les persones a qui els costa entendre les coses i són lentes de ment.

Com que gairebé totes les paraules de l’entrada d’avui tenen un regust negatiu m’agradaria acabar per recalcar l’aspecte positiu de la llangor. Per tal de saber apreciar què és sentir-se ple d’energia és imprescindible tenir períodes- millor si són curts- en què experimentem no i és que els alemanys ja ho diuen ben clar “ohne Tiefen keine Höhen”, sense baixades no hi ha pujades i en aquesta vida tot ho sentim i ho vivim en relació a coses contràries. Definim fred en relació a calor, claror a foscor i llangor a vitalitat. I ben mirat potser és una gran pèrdua lingüística que l’alemany no tingui una paraula per designar el contrari a la Schadenfreude. Llàstima!

Bé i el proper dimecres, per qui tingui temps i ganes, espero no garolar i fer una xerrada com cal sobre la RDA que ajudi una mica a albirar, què hi ha de veritat i què de mentida en tot allò que ens van voler fer creure del país perdut…

Obagor, adverar i xardor

20170315_152737

Aquesta dijous dedico l’entrada a tres paraules que em criden l’atenció per la seva fonètica especial. Obagor, adverar i xardorós. La primera és un substantiu que designa la condició d’ombrívol. A mi particularment em recorda a l’adjectiu castellà “opaco” que tinc associat amb fosc i dens i els espais ombrívols són generalment obscurs. Obagor es pot utilitzar en sentit metafòric i així si jo dic que quelcom m’alleuja l’obagor de la vida el que voldré dir és que hi ha un element que aporta llum a quelcom més aviat fosc. L’obagor pot ser també positiva perquè en una xardorosa tarda d’estiu en què el sol “bada penyes”, o com diuen a Ses Illes, “crema es cul i ses cabres”, trobar un espai amagat de l’astre rei que ens permeti descansar a l’obagor, ben segur ens resulta agradable. I aquí ja ha sortit l’adjectiu xardorós, que vol dir calorós però també afable i cordial. Es pot discutir xardorosament o saludar a algú amb una abraçada xardorosa.

Adverar és un verb que em resulta molt pràctic per evitar desgastar massa el famosíssim “intuir”. Es pot adverar què passarà en un futur pròxim, el resultat de quelcom, que una persona que acabem de conèixer esdevindrà un amic o amiga nostra o la causa d’una situació. I com que escric l’entrada del blog d’aquesta setmana avui dimecres 15, dia en què han hagut de desallotjar l’edifici al número 155 per causa de danys estructurals greus, aprofito per dir-vos que jo, i tots els veïns del tram comprès entre el 147 i el 157 del carrer Llull, adverem que les esquerdes del nostre edifici han estat provocades per la construcció irregular del que ha de ser un hotel de 5 estrelles davant de les nostres cases.

Ben segur demà els afectats del número 155 mantindran una xardorosa conversa amb els tècnics de l’Ajuntament, a qui hem avisat contínuament dels problemes que notem a casa nostra. I esperem que els veïns que han reubicat al centre d’emergències socials- es veu que un hotel seria massa car per l’Ajuntament- tinguin un espai on no hi hagi obagor de cap mena, que prou trist és haver de deixar casa teva i estar incòmode només perquè el teu habitatge ha deixat de ser segur d’un dia per l’altre. I això tot i les repetides peticions del veïnat de revisió de la construcció del macro-hotel.

Esperem que la setmana vinent encara pugui escriure l’entrada des de casa meva perquè queda al costat dels edificis afectats.

Per cert. La foto de sota l’ha passada l’Adrià Calvo, un dels pocs periodistes que ha gosat dir quelcom més que la versió diplomàtica permesa sobre el tema dels edificis del carrer Llull al twitter. Es tracta del soterrani de l’edifici de Llull 155, el que  s’ha desallotjat “per precaució”. Tot i no ser arquitecte em sembla força greu l’anomenada “esquerda”. No cal que us digui que no féu cas de les notícies perquè s’està maquillant la realitat.   Òbviament la veritat romandrà en l’obagor perquè hi ha prou interessos en joc…

 

IMG-20170316-WA0002

Tres paraules aprofitables: bursada, estintolar i empegueït.

 

Ja fa temps que vaig incloure al meu repertori de paraules catalanes boniques i poc usades tres adquisicions d’aquelles que vull posar de moda de pràctiques que són.

La primera és el substantiu “bursada” que descriu una revolada, una estirada, una empenta o qualsevol acció violenta i momentània. Es pot emprar en l’expressió “de bursada” per designar quelcom que es fa ràpidament, d’un cop, sense pensar-s’hi gaire. Generalment fem “de bursada” les coses que no ens venen gaire de gust com les compres setmanals, corregir exàmens- que és una tasca de vegades feixuga si no fos per les pífies simpàtiques dels alumnes- o netejar i endreçar la casa. Bé, jo no sé vosaltres però jo totes aquestes coses procuro fer-les de bursada perquè no són el que més m’abelleix. I quan utilitzo aquesta expressió, sovint penso que encara no he trobat una paraula catalana que expressi amb l’exactitud de l’anglesa “procastinate”, el fet d’anar aplaçant tot allò que ens fa mandra fer. De fet la millor tàctica per totes aquelles activitats que ens avorreixen, és fer-les de bursada. Així tenim més temps lliure per pensar i fer les coses que sí ens complauen.

La segona paraula és estintolar que és un sinònim d’apuntalar i que es pot fer servir de manera reflexiva en sentit figuratiu. Estintolar-se en algú és apuntalar-se o repenjar-se en algú que ens fa de guia, quelcom que solem necessitar vàries vegades a la vida.

Per últim m’agradaria convidar-vos a utilitzar l’adjectiu empegueït o empegueïda que és un sinònim de tímid o tímida, entès com a qualitat de la persona que a més de no sentir-se còmode destacant o fent-se notar, és algú que sent molta vergonya. Algú empegueït és una persona que desitjaria que se l’empassés la terra si se l’anomena públicament i les mirades es dirigeixen cap a ella. Té una mica la connotació de tímid fins a un extrem no saludable. Jo fa ja potser anys que no em trobo cap persona empegueïda. Més aviat tot el contrari, crec que la societat actual més aviat ha generat gent molt desinhibida. És clar però, que una immensa majoria porta una doble vida. Al món real són tímids i al virtual, que és on sembla que existeix la gent realment segons ens volen fer creure, és totalment desinhibida. Bé. Un altre dia ja parlaré sobre el personal branding, el vendre’s a un mateix com a producte i el que comporta. I ja us ben dic que avui dia per triomfar cal ser el contrari a empegueït. O si més no és la imatge que s’ha de donar en una societat on pràcticament tot allò virtual sembla més real que el que podem tocar…