Donant un cop d’ull a la darrera entrada del blog que vaig dedicar a les paraules catalanes, m’he adonat que des de meitat d’agost no us he tornat a escriure res dels nostres petits tresors lingüístics mig oblidats. I això que el català i el seu ús ha estat en la meva ment més que mai, per motius obvis, des del mes d’octubre. No he deixat de cantó la nostra llengua ni molt menys. Per això aquesta setmana us vull apropar tres mots interessants que fan palès com de ric és el català. El primer és un d’aquells verbs que vaig haver de cercar al diccionari la primera vegada que el vaig llegir perquè no l’havia sentit mai. Es tracta de “xarbotar” o també “xarbotejar” i que es refereix a l’acció d’agitar-se un líquid de la superfície d’un recipient quan se l’ha sacsejat. Ni tan sols m’havia passat pel cap que hi pogués haver un verb per això en el nostre idioma i en castellà només equival a “agitarse”, és a dir, la nostra variant més coneguda. El que més m’abelleix d’aquest verb és la seva fonètica perquè és potser una onomatopeia. Es podria fer servir en sentit metafòric referit als sentiments i, així doncs, una vida “xarbotant” d’emocions seria una existència en què qui ha força il·lusió, alegria, desconsol, aflicció i en general, tot allò que ens fa sentir éssers humans vius. De fet, probablement no és gaire bo que les emocions restin quietes sempre, perquè podem arribar a pensar que no hi són o que no les sentim. Certament en altres idiomes apareix la comparació entre l’estat de les emocions i el comportament de l’aigua. En alemany se sol dir que “stilles Wasser sind tief”, és a dir, que les aigües quietes són profundes. Els germànics doncs creuen que l’exteriorització dels sentiments és més aviat senyal de poca profunditat. Els russos opinen de manera similar i així ho expressà A. Marlinski amb la seva frase “ глубокие чувства редко проявляются имено потому, что они глубоки” Els sentiments profunds rarament surten a la superfície perquè són això mateix, profunds. Bé, jo em quedo amb la idea que de tant en tant cal sacsejar-los i fer-los sortir a passejar una mica. Amagar-los sempre no és del tot saludable però això ja ho deixo pels psicòlegs.
La segona paraula d’avui també és un verb en què penso sovint quan em llevo. Es tracta de “llostrejar” i significa fer una claror fluixa durant la matinada quan s’aixeca el sol, i per la nit, quan ja va desapareixent. Com que quan vaig a la feina em llevo a dos quarts de set i a l’hivern és encara fosc, els dies que tinc la gran sort d’obrir els ulls i comprovar que ja llostreja em sento doblement contenta. Per una banda perquè no m’ha calgut interrompre el son amb l’alarma del despertador arrencant-me del meu món de ficció, i per altra perquè vol dir que em llevo suficientment d’hora per aprofitar tot el dia. A més, quan llostreja en el moment en què em sona el despertador, és quan ja definitivament puc dir que s’acaba l’hivern i s’apropa la primavera. I que consti que no em desagrada la època de fred, però és que llevar-se quan és de nit fa molta, molta mandra!
El darrer petit tresor lingüístic d’aquesta entrada de blog és un substantiu que desgraciadament m’ha vingut molt sovint al cap des de principis d’octubre cada cop que he engegat la televisió i he vist les notícies. La paraula és “atzagaida”. En el seu sentit més primitiu designa un cop que es dona amb una llança curta i lleugera. Evidentment si “atzagaiada” no tingués també un sentit metafòric molt probablement hagués caigut en complet desús. No obstant, també significa acció irreflexiva, poc considerada o inoportuna, i és un sinònim de bajanada o disbarat. I bé, tot i que tots anem sempre amb peus de plom, de vegades no podem evitar fer alguna atzagaiada. En definitiva som humans i no sempre posem la lògica i la raó per davant de les emocions i els impulsos oi? En fi. Jo us desitjo una setmana en què pugueu veure llostrejar el cel al capvespre i no al matí, tingueu prou temps per entretenir-vos contemplant com xarbota el líquid dels vostres gots o de la banyera si en teniu i podeu omplir-la per relaxar-vos-hi una estona, i sobre tot, una setmana en què no hagueu d’aguantar atzagaiades de ningú…

Bon dijous a tots! L’entrada d’avui va dedicada de nou a unes paraules catalanes que m’han agradat molt perquè serveixen per fer el nostre llenguatge diari molt més llaminer i menys repetitiu. El primer mot d’avui ens sona a tots però no perquè el coneguem i l’emprem sinó perquè en la seva arrel apareix reflectit en el nom que es va donar a uns essers fantàstics de dibuixos animats, immensament entranyables i que ens van alegrar les tardes dels diumenges a molts de nosaltres quan érem infants. Són petits, de color blau, porten barretina i estan tots enamoradíssims d’una femelleta que va crear, per equivocació, el seu gran enemic Gargamel. Us sona? Estic parlant dels barrufets i el seu nom, qui sigui que va decidir que fos aquest i no un altre, ve d’un substantiu català molt cofoi: barruf. Un barruf és una cosa imaginària que es pren o considera com a real. Els ovnis podrien ser un barruf, els fantasmes, tot allò que no és cert sinó imaginari. Un barruf podria ser també una idea fixa que tenim però que no es correspon amb la realitat. Jo coneixia la paraula barrufet abans de creuar-me amb la de barruf. I us asseguro que en memòria als meus dolços amics d’infantesa a partir d’ara utilitzaré molt barruf.
Desgraciadament no hi ha cap verb que es correspongui amb barruf. No puc barrufar i imaginar coses que no són. Per molt que els personatges dels dibuixos animats parlessin contínuament de “em barrufa” o “no em barrufa”. Però si ho recordeu ells utilitzaven el verb com a sinònim de “agradar” o “no agradar”.
La segona paraula màgica d’avui és platxèria, que ja té una acústica captivadora. Aquest nom designa el fet de passar el temps xalant, alegrement dues o més persones fent gatzara. O com ja vaig comentar en un post anterior garolant. La platxèria és quelcom que hauríem de practicar més sovint però que estic segur que tots fem durant el període de vacances, quan tenim realment temps per la comunicació distesa.
El tercer mot d’avui és un verb que jo no he sentit gaire sovint, bleir. És un sinònim de cremar i es pot emprar de manera reflexiva. Un plat de sopes ben calenta ens pot bleir les mans mentre el portem a taula, o el sol de la platja a les dotze d’un migdia de juliol ens pot bleir la pell. Quelcom ens pot fer bleir la sang. Els casos de corrupció política, els tràmits per fer la declaració d’hisenda, les caravanes per entrar a les localitats costaneres en plena temporada, o senzillament la mirada fetillera d’algú a no ser que tinguem orxata a les venes és clar.
Bé. I com que ja queden poques setmanes per a gaudir d’un astre rei bleïdor, espero i us desitjo que pugueu passar tots una bona estona estirats a una gandula fent volar coloms i gaudint de la platxèria amb els vostres companys i companyes de vacances. I no deixeu que cap barruf desagradable us esbordelli els dies de descans. Fins la setmana propera!!!!

Link de la imatge: https://goo.gl/images/nd7iPN

Aquesta setmana, amb la galvana que m’ha envaït per aquesta calor d’estiu apegalosa que no ens deixa moure’ns amb la celeritat habitual, he decidit fer una entrada lleugera, com si fos un tastet per prendre-se’l ràpidament. Us vull apropar de nou l’ús de quatre paraules que potser no coneixeu o heu oblidat. Són com sempre meravelles oblidades que caldria tornar a integrar a la nostra llengua per no fer-la insípida amb el vocabulari de sempre. La primera és el verb envescar, un petit tresor lingüístic que en sentit metafòric podem emprar molt sovint. Prové del nom “vesc” i vol dir untar amb vesc, que com podeu imaginar no és una cosa que fem pas gaire. Envescar, no obstant, té el sentit de deixar-se agafar per afalacs o abelliments, és a dir, deixar-se ensabonar, com diem repetidament. Algú que està envescat, és algú a qui s’ha ensarronat tot afalagant-lo o fent-li la pilota.
El segon mot d’avui és reblert, que és un sinònim de ple o curull. Així per exemple un bosc pot estar reblert de bolets quan n’és temporada, el carrer està reblert de turistes que passegen amunt i avall amb càmeres per fotografiar tot el que poden, i les aules al juliol estan reblertes d’estudiants que s’han apuntat a cursos d’estius per apaivagar la seva mala consciència, però que estan a la classe maleint-se els ossos per haver-ho fet i no estar ajaguts a la platja o prenent una cervesa amb els amics enlloc de tancats a una aula…
La tercera paraula d’avui és un adjectiu que equivaldria al castellà “haraposo”, és a dir, vestit amb parracs. És espellingat. Literalment designa a qui porta roba destrossada i feta pelleringues.
Espero que vosaltres no aneu espellingats i menys ara que els grans magatzems estan reblerts d’ofertes i rebaixes per poder adquirir, a uns preus menys abusius que normalment, roba per jubilar definitivament el que ja està esparracat.
I no deixeu que us envesquin a les botigues i acabeu comprant finalment el doble del que teníeu previst només perquè la venedora o venedor ha sabut engalipar-vos… Això sí, amb la calor que fa, ben segur estarem tots molt millor dintre d’algun establiment o centre comercial que no pas al carrer..
Que tingueu una molt bona setmana!!!!

I a l’entrada del blog d’avui, com que ja fa dies que no us recordo com de bonica n’és la llengua catalana i quantes paraules té que hem oblidat i podríem tornar a fer servir, us en vull fer arribar tres.

La primera és el substantiu avern que és un sinònim d’infern. Ja sé que en el sentit bíblic de cel i infern ja no utilitzem aquesta terminologia però sí que li donem un ús metafòric a la segona paraula. Així per exemple podem dir que el transit per sortir de la ciutat un divendres per la tarda és un avern, o la calor a les dues del migdia d’un més de juny o juliol en un país com el nostre i sobre tot a les ciutats grans. Deixant-nos de bromes, el que sí és un avern és el que passen milers d’essers humans en època de guerra, o quan hi ha sequera a països africans i la gent ha de caminar kilòmetres i kilòmetres cada dia per anar a cercar aigua.

La segona paraula d’avui és un verb derivat d’un substantiu. El verb és encofurnar-se, que prové del nom “cofurna” que és un lloc tancat, fosc i mal endreçat. L’acció significa tancar-se i recloure’s en una habitació fosca i petita.

Segons com, molts pisos dels que s’ofereixen a la ciutat comtal són tan foscos i diminuts que viure-hi és encofurnar-se a casa. Jo m’hagués sentit absolutament encofurnada si hagués decidit entrar a viure al pis que em van ensenyar ara farà tres divendres al carrer Pallars de Poblenou. Uns baixos sense llum i amb només una habitació amb finestra a l’exterior. Malauradament aquesta donava a una paret que podia tocar jo amb el braç, i això sent menuda com sóc. La cambra, que era la privilegiada per poder tenir llum natural, em féu sentir com una reclusa a una presó, i això que per aquell cau es demanava una hipoteca milionària! El piset costa cent vuitanta-cinc mil euros i em van voler fer entendre que era tota una ganga. En fi. I de pisos per sentir-s’hi encofurnat Barcelona n’és ple, perquè de la manera que s’han disparat els preus els que no som rics no ens podem permetre gaires metres quadrats…

La darrera paraula que us vull apropar avui és xalar-se, que vol dir passar-s’ho bé, gaudir i esbargir-se. És un verb que no he sentit gaire sovint però que aporta molt de color al ja tan rebregat passar-s’ho bé. Esbargir-se sembla que queda un pèl curt al seu costat perquè no aporta el sentit d’alegria.

Jo per exemple xalo quan patino tot escoltant música pel Passeig Marítim, a l’hivern és clar, perquè ara amb els grups de bicicletes turístiques, patinets elèctrics, Seeways, nens que juguen a pilota i creuen sense mirar, gossos que corren lluny dels amos i tampoc són conscients del codi de circulació i, des de fa uns anys, els pedicaps, taxi-bicicletes i les guaguacletes –autobusos amb pedals- doncs resulta que amb tots aquests elements tombant pel Passeig Marítim jo ja no patino a la Barceloneta fins que deixi de ser una temeritat. Ja xalaré a partir de la tardor per compensar el tedi de la feina.

També xalo tot prenent una cerveseta amb el meu amic de Poblenou. Això sí, la fem al xinès perquè la Rambla de Poblenou és ja prohibitiva. I és que als barcelonins ens han apujat els preus com si tinguéssim els sous dels turistes europeus que ens venen a visitar. Bé, sempre hi ha dues cares de la mateixa moneda. Els Jocs Olímpics van impulsar la ciutat i ara agrada tant que ja gairebé no és nostra…. Ens cal reinventar maneres de xalar més econòmiques a la nostra ciutat.

Què tingueu molt bona setmana!

No sé si mai heu tingut aquella sensació de decaïment que sense arribar a ser tristesa, perquè la tristesa si la notem, ens fa estar menys vitals que normalment. És com si un tel pesat ens embolcallés i no poguéssim moure’ns amb lleugeresa. Aquest estat d’ànim s’anomena llangor i no és un sentiment fort que colpeja amb virior, no és com una pluja que ens deixa xops, és més aviat un plugim que ens va deixant molls sense adonar-nos.

Sempre m’ha sorprès que hi hagi vocables en un idioma que no existeixin en un altre. Llangor en seria una perquè és menys que un pesadumbre en castellà per exemple i és diferent de tristor o marriment.

Encara que la següent no sigui una paraula catalana, m’agradaria comentar el cas d’un substantiu alemany pel que no puc trobar traducció en català. És el Schadenfreude i descriu la sensació, ben desgraciada i maligna, de sentir alegria davant la mala sort o la desgràcia d’algú. Realment és un dels termes més llastimosos de la llengua alemanya. Llangor, pel contrari, només expressa un estat anímic baix que tots experimentem alguna vegada però que no implica maldat moral.

El següent mot d’avui és garola que prové del verb garlar, és a dir, parlar de coses no transcendentals, només per passar el temps. La garola és tot allò que diem quan ens trobem un veí o veïna a l’ascensor i el silenci ens és incòmode. Parlem del temps, del preu de l’electricitat i sovint, en aquest país i a Alemanya també, de futbol. Ara els aficionats em rebatran que aquest esport és important i no se’l pot considerar transcendental. Cert, sobre tot des del punt de vista de l’economia, perquè mou molts diners. Només cal pensar en els contractes milionaris de les grans estrelles. I en els titulars del diaris quan hi ha hagut un partit. Tant si perd o guanya el Barça és motiu per dedicar-li la portada a l’esport. I tanmateix a la Península Ibèrica tenim altres esportistes que competeixen a nivell internacional regalant bona part de la seva joventut a modalitats menys populars. Malauradament la seva devoció no es retribueix amb cap nòmina ni cap cotització i per tant, quan passen dels trenta, molts han d’espavilar per reinserir-se a la societat.

La darrera paraula d’avui és l’adjectiu toix, que defineix un objecte que no té punta, i que en sentit figurat ha passat a designar les persones a qui els costa entendre les coses i són lentes de ment.

Com que gairebé totes les paraules de l’entrada d’avui tenen un regust negatiu m’agradaria acabar per recalcar l’aspecte positiu de la llangor. Per tal de saber apreciar què és sentir-se ple d’energia és imprescindible tenir períodes- millor si són curts- en què experimentem no i és que els alemanys ja ho diuen ben clar “ohne Tiefen keine Höhen”, sense baixades no hi ha pujades i en aquesta vida tot ho sentim i ho vivim en relació a coses contràries. Definim fred en relació a calor, claror a foscor i llangor a vitalitat. I ben mirat potser és una gran pèrdua lingüística que l’alemany no tingui una paraula per designar el contrari a la Schadenfreude. Llàstima!

Bé i el proper dimecres, per qui tingui temps i ganes, espero no garolar i fer una xerrada com cal sobre la RDA que ajudi una mica a albirar, què hi ha de veritat i què de mentida en tot allò que ens van voler fer creure del país perdut…

Aquesta dijous dedico l’entrada a tres paraules que em criden l’atenció per la seva fonètica especial. Obagor, adverar i xardorós. La primera és un substantiu que designa la condició d’ombrívol. A mi particularment em recorda a l’adjectiu castellà “opaco” que tinc associat amb fosc i dens i els espais ombrívols són generalment obscurs. Obagor es pot utilitzar en sentit metafòric i així si jo dic que quelcom m’alleuja l’obagor de la vida el que voldré dir és que hi ha un element que aporta llum a quelcom més aviat fosc. L’obagor pot ser també positiva perquè en una xardorosa tarda d’estiu en què el sol “bada penyes”, o com diuen a Ses Illes, “crema es cul i ses cabres”, trobar un espai amagat de l’astre rei que ens permeti descansar a l’obagor, ben segur ens resulta agradable. I aquí ja ha sortit l’adjectiu xardorós, que vol dir calorós però també afable i cordial. Es pot discutir xardorosament o saludar a algú amb una abraçada xardorosa.

Adverar és un verb que em resulta molt pràctic per evitar desgastar massa el famosíssim “intuir”. Es pot adverar què passarà en un futur pròxim, el resultat de quelcom, que una persona que acabem de conèixer esdevindrà un amic o amiga nostra o la causa d’una situació. I com que escric l’entrada del blog d’aquesta setmana avui dimecres 15, dia en què han hagut de desallotjar l’edifici al número 155 per causa de danys estructurals greus, aprofito per dir-vos que jo, i tots els veïns del tram comprès entre el 147 i el 157 del carrer Llull, adverem que les esquerdes del nostre edifici han estat provocades per la construcció irregular del que ha de ser un hotel de 5 estrelles davant de les nostres cases.

Ben segur demà els afectats del número 155 mantindran una xardorosa conversa amb els tècnics de l’Ajuntament, a qui hem avisat contínuament dels problemes que notem a casa nostra. I esperem que els veïns que han reubicat al centre d’emergències socials- es veu que un hotel seria massa car per l’Ajuntament- tinguin un espai on no hi hagi obagor de cap mena, que prou trist és haver de deixar casa teva i estar incòmode només perquè el teu habitatge ha deixat de ser segur d’un dia per l’altre. I això tot i les repetides peticions del veïnat de revisió de la construcció del macro-hotel.

Esperem que la setmana vinent encara pugui escriure l’entrada des de casa meva perquè queda al costat dels edificis afectats.

Per cert. La foto de sota l’ha passada l’Adrià Calvo, un dels pocs periodistes que ha gosat dir quelcom més que la versió diplomàtica permesa sobre el tema dels edificis del carrer Llull al twitter. Es tracta del soterrani de l’edifici de Llull 155, el que  s’ha desallotjat “per precaució”. Tot i no ser arquitecte em sembla força greu l’anomenada “esquerda”. No cal que us digui que no féu cas de les notícies perquè s’està maquillant la realitat.   Òbviament la veritat romandrà en l’obagor perquè hi ha prou interessos en joc…

Ja fa temps que vaig incloure al meu repertori de paraules catalanes boniques i poc usades tres adquisicions d’aquelles que vull posar de moda de pràctiques que són.

La primera és el substantiu “bursada” que descriu una revolada, una estirada, una empenta o qualsevol acció violenta i momentània. Es pot emprar en l’expressió “de bursada” per designar quelcom que es fa ràpidament, d’un cop, sense pensar-s’hi gaire. Generalment fem “de bursada” les coses que no ens venen gaire de gust com les compres setmanals, corregir exàmens- que és una tasca de vegades feixuga si no fos per les pífies simpàtiques dels alumnes- o netejar i endreçar la casa. Bé, jo no sé vosaltres però jo totes aquestes coses procuro fer-les de bursada perquè no són el que més m’abelleix. I quan utilitzo aquesta expressió, sovint penso que encara no he trobat una paraula catalana que expressi amb l’exactitud de l’anglesa “procastinate”, el fet d’anar aplaçant tot allò que ens fa mandra fer. De fet la millor tàctica per totes aquelles activitats que ens avorreixen, és fer-les de bursada. Així tenim més temps lliure per pensar i fer les coses que sí ens complauen.

La segona paraula és estintolar que és un sinònim d’apuntalar i que es pot fer servir de manera reflexiva en sentit figuratiu. Estintolar-se en algú és apuntalar-se o repenjar-se en algú que ens fa de guia, quelcom que solem necessitar vàries vegades a la vida.

Per últim m’agradaria convidar-vos a utilitzar l’adjectiu empegueït o empegueïda que és un sinònim de tímid o tímida, entès com a qualitat de la persona que a més de no sentir-se còmode destacant o fent-se notar, és algú que sent molta vergonya. Algú empegueït és una persona que desitjaria que se l’empassés la terra si se l’anomena públicament i les mirades es dirigeixen cap a ella. Té una mica la connotació de tímid fins a un extrem no saludable. Jo fa ja potser anys que no em trobo cap persona empegueïda. Més aviat tot el contrari, crec que la societat actual més aviat ha generat gent molt desinhibida. És clar però, que una immensa majoria porta una doble vida. Al món real són tímids i al virtual, que és on sembla que existeix la gent realment segons ens volen fer creure, és totalment desinhibida. Bé. Un altre dia ja parlaré sobre el personal branding, el vendre’s a un mateix com a producte i el que comporta. I ja us ben dic que avui dia per triomfar cal ser el contrari a empegueït. O si més no és la imatge que s’ha de donar en una societat on pràcticament tot allò virtual sembla més real que el que podem tocar…

En primer lloc avui vull felicitat l’any nou a tothom! Espero que hagueu començat el 2017 amb bon peu i tota l’energia positiva del món.

Després de l’article sobre el Nadal de la setmana passada avui em venia de gust escriure la primera entrada dels propers 365 dies amb tres paraules que poden ser adients per descriure aquestes festes. Els mots en qüestió són acaramullar, gernació i gallòfol.

El verb acaramullar és un sinònim d’acumular, amuntegar o curullar. Al voltant d’aquestes dates, per exemple, hem vist que s’acaramullaven dues coses probablement. Una eren els plats i gots i copes a les taules de les cases on es feien dinars familiars, i l’altra una pila de regals que, per a les famílies adeptes a les tradicions anglo-saxones, devien estar curosament disposats sota l’arbre de Nadal.

A la nostra societat de consum és molt típic acaramullar coses, sovint innecessàries, però que ens provoquen una sensació fugissera de felicitat. Els que més acaramullen són els col·leccionistes que ho tenen per costum. I què fem avui dia de totes aquelles possessions que ens fan nosa per casa? Tenim tres opcions. O les portem al punt verd, o les venem al Wallapop o les regalem mitjançant Freecycle.

Per si de cas no ho sabeu, hi ha una iniciativa pels usuaris de Yahoo que es diu Freecycle, paraula que s’ha format amb els mots “free” i “recycle”, i que permet desprendre’s de coses que no considerem útils i oferir-les al grup donat d’alta al Freecycle. Cada ciutat gran en té el seu propi grup.

La gent ofereix de tot. Des d’objectes decoratius fins a mobles dels que s’han cansat. Dues vegades hi he vist ofertes de cotxes i força sovint d’electrodomèstics. I per a aquells que no van gaire bé de diners, Freecycle, ofereix la possibilitat de “cercar” quelcom que necessitem.

Jo per exemple no sóc gens amant d’acaramullar objectes que no utilitzo i per això considero que Freecycle és una manera sostenible i ecològica de donar una altra vida a les coses tot i fent un favor a algú. Una alternativa molt pràctica perquè la gent et ve a buscar els objectes a casa i econòmicament interessant perquè estalvia calés.

La segona paraula de la que vull parlar avui és gernació. Es servir en el sentit de munió de gent. Dic que és una paraula que podríem haver fet servir aquests dies perquè pels carrers del centre hi havia una gernació de gent fent les darreres compres nadalenques o, com avui, esperant la cavalcada dels reis mags.

El darrer mot d’aquesta entrada és gallòfol. M’agrada per com sona i perquè afegeix un aspecte afectuós a un adjectiu força negatiu. És un sinònim de gandul. Una persona que s’entrega a la galvana i acaba fent sempre molt menys del que havia de fer o s’havia proposat, és un gallòfol.

I no sé si vosaltres sou treballadors o no però de ben segur que aquestes festes les heu aprofitades per fer ser una mica gallòfols i fer una mica el manta, que de tant en tant ja ens convé a tots! Sobre tot si tenim en compte que avui dia anem cronometrats des de que ens llevem fins que anem a dormir. Aprofitem doncs el descans que ens porten els reis i el cap de setmana que dilluns serà Sant tornem-hi!

A l’entrada d’avui vull parlar-vos de dues paraules catalanes curioses i una expressió que em va semblar molt útil quan la vaig veure per primer cop.

La primera paraula és espona, que s’utilitza només per designar o bé el costat del llit o l’espai que tenim entre aquest i la paret. Quantes vegades de petits hem tingut la mare- avui dia també és el pare- asseguda a l’espona del llit quan ens trobàvem malament i ens volia fer companyia? O quan ens llegien rondalles per tal que ens adormíssim? Doncs bé, aquest espai que ocupaven en aquells moments i que potser no sabíem com anomenar és l’espona.

La segona paraula que em va captivar és ivarsós, un adjectiu que té com a sinònims ràpid i rabent i que podria molt bé descriure la velocitat en la que circula la gent pel metro barceloní entre les vuit i les nou del matí o segons quines bicicletes pel carrer. Ivarsós pot ser també el ritme de les nostres vides, sobre tot a les grans metròpolis com Nova York, on els seus habitants es beuen els gots de litre i mig de cafè mentre caminen acuitadament per arribar al lloc de treball.

Finalment avui voldria fer-vos cinc cèntims de l’expressió “fer marrada” o fer “marrades”. Marrada designa la volta que fa un quan, per equivocació, s’agafa un camí més llarg que l’habitual. La marrada vindria a ser el contrari de la drecera. L’expressió “fer marrades” es pot utilitzar en el sentit metafòric per designar el temps que perdem a la vida fent coses que no porten enlloc perquè anem fent provatures. Es poden “fer marrades” quan un no troba la carrera que li agrada i en comença diverses- d’aquests casos en conec diversos- o quan una persona posa negocis que no acaben de rutllar, o quan senzillament cerquem una afició pel nostre temps de lleure i res sembla ser prou adequat per nosaltres.

Bé. Espero que vosaltres no “feu marrada” i que a més pugueu adoptar algun d’aquests mots que necessiten ser rescatats del diccionari del que sembla que ja gairebé mai surten…

Avui torno a dedicar l’entrada de la setmana a dues boniques paraules que m’han aparegut a un dels llibres que he llegit fa poc. El llibre en qüestió és “L’amor prohibit de la Gioconda”, un diamant escrit per Josep Maria Serra i que ens fa reviure l’època de Leonardo Da Vinci com si fos abans d’ahir com qui diu.

La primera paraula que em va cridar l’atenció és esdernegar. És un sinònim que jo no coneixia d’espatllar o esbordellar i vol dir literalment fer dernes alguna cosa. I una derna, per qui com jo no hagués sentit mai el mot, és cadascun dels bocins de quelcom que es trenca. També existeix l’adjectiu “esdernec” que s’empra com a sinònim d’escarràs.

El segon petit tresor del que vull parlar avui és la paraula neulir-se. Potser m’erro però m’aventuro a dir que força gent coneix neulit com a sinònim de prim o esprimatxat. Tanmateix també existeix el verb neulir-se en el sentit de decandir-se, perdre les forces o el pes i debilitar-se. L’autor el fa servir en el context d’un home que perd les forces a causa del patiment en un amor impossible tot i que correspost.

Així doncs un imprevist ens pot esdernegar el dia i una situació difícil a la llarga ens pot anar neulint. Espero però que per a vosaltres no s’esdernegui res i que continueu plens d’energia positiva!