La setmana passada quan vaig arribar a la classe de conversa de francès el tema era si teníem o no paraules favorites en alguna llengua. Un dels meus companys és un periodista i poeta xilè i és més sensible que la majoria de la gent al so i les associacions mentals que li provoquen les paraules. Em van demanar quina era la meva paraula favorita i vaig dir que fa mols anys a Moscou la que era la meva professora del curs d’estiu, em va fer la mateixa pregunta i jo li vaig respondre que en alemany en tenia dues. La primera era per a mi “Geborgenheit” que sona com “geborgenjait” per nosaltres. Curiosament la meva professora estava molt ben informada i em va sorprendre dient que precisament aquesta que havia escollit jo també havia estat la que la majoria dels alemanys enquestats havien triat com a segona més bonica després de “Habseligkeiten” l’any 2004. Tot seguit us explico el significat de les dues. La primera “Habseligkeiten” designa els objectes personals i les poques coses que queden a les persones després de que un desastre s’hagi endut la majoria del que tenien. També pot designar allò que s’endu una persona quan ha de fugir d’un país i que per tant és el més preuat per a ells. “Habseligkeiten” és una paraula en plural es fa servir en el context de la gent més vulnerable i que menys té per designar aquells pocs objectes que els pertanyen. Jo per exemple no la triaria com a paraula bonica perquè l’associo a una situació d’emergència i de pobresa crònica. El que em sorprèn de la paraula és que és compon del verb “haben” tenir i “seligkeit” que vol dir felicitat o joia. És com si aquestes poquetes coses representessin la joia i l’alegria d’algú. És una paraula que no es pot traduir a altres idiomes però que té aquella idea de que la gent que té poc, està molt aferrada a aquelles coses que li queden.
La que va ser escollida com a segona paraula a mi m’emociona pel que representa. Tampoc té traducció a cap dels idiomes que conec. “Geborgenheit” designa una sensació de benestar que prové del fet de sentir-se en seguretat i agombolat. És el que generalment haurien de sentir els infants amb els seus pares perquè aquests els protegeixen. L’arrel primera d’aquesta paraula és un substantiu “Berg” que vol dir muntanya. D’aquest substantiu tenim el verb “bergen” que vol dir posar quelcom en un lloc segur. Suposo que ve del fet que les muntanyes ens donen la sensació d’estabilitat i seguretat i quan hi posem quelcom ho estem protegint. Si fem servir aquest verb amb el prefix “ver” que té el significat de portar una cosa fins a l’extrem tenim el verb “verbergen” que vol dir amagar. Deriva de la idea de guardar una cosa tant i tant bé que l’acabem fent difícil de trobar o inaccessible. La llengua alemanya té molta tendència a la derivació i no només a través de prefixes o sufixes sinó a través de canvis en les vocals de l’arrel. De “Berg” tenim “Burg” que és la fortalesa que se situa sobre una muntanya o en un lloc elevat. Aquest “Burg” el mantenim el la toponímia en la ciutat castellana de “Burgos” o el sufixe “ “-burgh” a Edinburgh. Ara bé, la pronunciació d’Edinburgh que en fan els britànics poc recorda a la seva arrel germànica. “Geborgenheit” no només és una paraula bonica pel seu significat, perquè expressa quelcom que no podem transmetre amb una sola paraula en altres llengües, sinó que a més ens serveix per entendre com funciona la llengua alemanya. En català tenim la paraula “agombolar” que seria un verb que correspondria al substantiu “Geborgenheit”, si agombolem a algú el fem sentir “geborgen” i per tant en seguretat.
Òbviament l’alemany té altres mots que sonen d’una manera especial com “Schmetterling” que és la papallona i que m’abelleixen però el meu favorit segueix sent “Geborgenheit”. Si us demanés quina és la vostra paraula favorita en algun dels idiomes que sabeu què em respondríeu?
Us deixo amb dues imatges d’Edimburg. La preciosa ciutat d’Escòcia on el verd és exuberant i la temperatura a l’estiu pot semblar-nos la nostra de l’hivern.

Reprenc avui el tema dels números que vaig començar el quatre de desembre. M’ha tornat a venir al cap perquè ara que s’apropa el final de curs els professors anem comptant les classes que ens queden per poder acabar el temari. I d’altres ho fan perquè estan ja pensant en les vacances. Fa anys vaig tenir un company que quan començaven les vacances ens deia els dies que ens quedaven fins a tornar a la feina. I un altre, a la mateixa empresa per cert, que marcava amb una creueta tots els dies que passaven fins al proper descans. A mi més aviat em va basarda comptar els dies per ser sincera. Diuen que per tenir la sensació que el temps no passa tan ràpidament hem de fer coses noves i donar reptes al nostre cervell. Jo m’ho he proposat. I de fet el meu viatge de dos dies a València amb un company alemany i un de bielorús va ser la cosa més refrescant que he fet pel meu cervell des de fa temps. En tornar em vaig dir de seguida que havia de repetir una experiència així. Tres persones diferents, de nacionalitats diferents i amb vides diferents compartint un viatge curt ens va omplir a tots d’experiències personals i riures sans de manera que els dos dies es van traduir en la sensació que el temps es va multiplicar. Per tant el secret és intentar fer coses noves. Així els dies no són només números sinó que esdevenen experiències i això ens enriqueix.
Però seguim amb els post sobre els números i avui torno a l’anglès. Parlant de feina i de deixar de treballar és especialment adient la locució “a back number”. Aquesta designa a una persona que ja no és activa en una feina. El company que he mencionat abans que ens deia els dies que ens quedaven per tornar de vacances en començar-les és un “back number” perquè es va prejubiliar. Quina sort que va tenir! Ja veurem si els de la meva jubilació ho podem fer algun dia de la manera que van les coses. I si en anglès diem “to take care of number one” això vol dir que una persona s’ocupa de si mateixa i pensa en els seus propis interessos abans que en els dels altres. D’aquests en trobem força sovint. I precisament quan una situació es repeteix molt freqüentment diem “time out number”. Les vegades que a l’escola fem sortides pels alumnes són “time out number”. Seguint amb el número 1, quan una persona passa la mà per la cara a una altra en un tema determinat diem que aquesta persona és “one too many for someone” una de massa per una altra. Amb el dos també tenim un parell d’expressions força interessants. Sabeu allò de “blanco y en botella” dels veïns ibèrics? Doncs pels anglesos és “to put two and two together”. Una de molt positiva és la de “to have two strings to one bow” tenir dues cordes de l’arc que vol dir tenir dues opcions per aconseguir un determinat objectiu. Però per aconseguir-ho primer s’ha de tenir un objectiu i ja és molt. I si aquesta locució és molt positiva la següent es pot fer servir molt i equival a importar un rave. És el de “not to care two hoots”, el que no tinc clar és a què es refereix el “hoots”. En sí podrien ser el so que et fan amb el clàxon del cotxe. I si no donaríem cinc cèntims per algú en anglès diem “not to give two pints for someone”. Recordeu que una “pint” és una mesura que equival a 568 mil·lilitres i que generalment s’aplica a les cerveses. Jo per exemple quan vaig veure a Trump i vaig escoltar-lo per primera vegada “I wouldn’t have given two pints for him” i ara ja veieu, president dels EEUU i procurant molt mal estar a nivell internacional. I d’una cervesa a una altra. Quan els anglesos diuen que farien una cosa “for two pints” el que volen dir és que no s’ho pensarien dues vegades per molt rocambolesc que semblés el que intenten fer. Jo per exemple viatjaria a Florència “for two pints” tot i que el moment en què estem més aviat convida a reduir els costos per si les mosques. Però si em sortís l’oportunitat no m’ho pensaria dues vegades perquè en tinc moltes ganes.
La setmana vinent si tot va bé, per sant Jordi us duré més números. I per cert, quan el meu intercanvi lingüístic de Bielorússia va venir aquí i li vaig explicar la llegenda de Sant Jordi em va sortir del cor dir-li que reflectia una societat classista. Si us hi fixeu a la història el poble va donant noies per sadollar les necessitats del drac i sant Jordi no apareix fins que és la filla del rei a qui li toca fer d’àpat a la bestiola. Què ens volien ensenyar amb aquesta llegenda? Que els de classes socials baixes no podem esperar que ens salvin? Hi haurem de donar un parell de voltes perquè la llegenda fa anys que tomba i quan va néixer ningú pensava en la igualtat social.
Bona setmana calorosa!
 
Us vaig avançar que aquest dijous seguiria amb el tema dels números en francès i aquí em teniu. Anirem per ordre, és a dir començant pel numero u. En francès quan diem que alguna cosa “il était moins une” vol dir que ens va anar pels pèls que no passés algun tipus de desastre. Aquest “une” es refereix al “une minute” en el sentit que si haguéssim esperat un minut més hauríem vist una catàstrofe. Ho podeu fer servir per exemple si us va anar d’un pèl agafar o no un vol i ja sabem que perdre el vol pot voler dir fer-se malbé les vacances. Per exemple a mi m’ha passat aquesta darrera setmana que amb el final de curs ple d’activitats i dates que cal tenir en compte i programant el següent, resultat que “il était moins une” perquè em va anar de res d’oblidar-me de preparar un examen de recuperació per a dos dels meus alumnes que van suspendre una assignatura fa dos cursos. I si estem molt prop de fer quelcom o gairebé a punt de fer-la diem “être à deux doigts” estar a dos dits. Jo per exemple ja soc “à deux doigts” de planificar les meves vacances d’aquest estiu amb tot el que vull fer. En aquests moments és però una mica complicat perquè planificar unes vacances per anar a algun lloc que impliqui agafar un avió ens pot deixar escurats i amb un pla incomplert perquè segons com vagin les coses les retallades en petroli i querosè ens portaran mal de caps molt pitjors que el de no anar enlloc de vacances.
I sabeu allò de “no hay dos sin tres”? doncs els francesos també ho expressen amb el “jamais deux sans trois”. A mi em va passar aquesta darrera setmana que vaig tenir un primer accident amb la bici diumenge. Dilluns no va arribar a ser un accident però anant en bici se’m va creuar un nen amb la seva sense mirar i amb la frenada vaig pegar una estrebada que em va deixar amb torticolis immediata. I llavors vaig pensar això mateix “jamais deux sans trois” i així va ser. Em vaig cremar cuinant. Ara si fem cas a la locució ja estic servida i no caldrà seguir amb aquesta mala ratxa.
Per a aquelles persones amb molta gana que mengen molt els francesos tenen el “manger comme 4”. Tots sabem que la sobrealimentació porta a l’obesitat i que aquesta és una de les principals causes de malalties modernes. Per això no és bo ni saludable menjar com quatre. No obstant també he de dir que tinc 3 amics que practiquen regularment uns dejunis que s’han posat molt de moda i que impliquen estar com a mínim cinc dies sense menjar absolutament res. No sé quin vídeo deuen haver vist ni quin podcast han escoltat, però hi ha una teoria de que si deixes de menjar les cèl·lules del teu cos, afamades com estan, es mengen les toxines i possibles cèl·lules dolentes. Però és clar, també en 5 dies es perden minerals al cos i el podem afeblir. El meu raonament em diu que això no pot ser sa però tampoc sé quins arguments més donar als meus amics. No cal ni menjar per quatre ni passar fam i fer aquests dejunis poc naturals. La següent expressió d’avui s’empra en aquelles situacions en què ens sentim completament inútils i fora de lloc, aquelles en les que notem que fem nosa. És la d’”être la cinquième roue du carrosse”, ser la cinquena roda de la carrossa. La trobo extremadament visual. Us heu sentit mai així? I quan ens hauríem de mossegar la llengua i no ser tan impulsius els francesos diuen que hem de “tourner la langue sept fois dans la bouche” donar set vegades la volta a la llengua dins la boca. S’empra molt per als nens que encara no han après a controlar el que diuen i no tenen filtre. Bé, de fet d’adults que no reflexionen també en tenim i d’aquí el proverbi català que ens recorda que hem de ser cautelosos “paraula i pedra solta no tenen volta”. I els nostres amics ibèrics també ho diuen amb allò de “en boca cerrada no entran moscas”.
I ara per la graduació dels nostres alumnes em tocarà fer el que els francesos anomenen “se mettre sur son 31” posar-se en els seus 31 que no vol dir res més que posar-se la millor roba, que tenim. I per què 31? Sembla ser que els “trente-et-un” eren un teixit de llana fina que s’utilitzava per fer roba elegant i cara. Una altra teoria diu que el 31 es refereix al darrer dia de l’any en què tradicionalment la gent s’empolaina i es pentina per acomiadar l’any vell i donar la benvinguda al nou. Sigui com sigui per a mi “il n’y a pas 36 solutions” no hi ha 36 solucions, és a dir que no tindré cap altre remei que enfundar-me en l’únic vestit digne que tinc i posar-me les botes d’hivern que m’he comprat per l’any vinent per anar a la festa de graduació. Una festa a la que, val a dir, ens arriben els alumnes i les seves respectives famílies i que cada cop fem més ostentosa. Però del que podeu estar segurs és de que no faré “les 100 pas” les 100 passes anant amunt i avall sense direcció del nervis i de l’expectació per la cerimònia. Senzillament hi aniré perquè toca, això sí, sense passar per la perruqueria ni la manicura i la pedicura perquè els diners no cauen del cel i al cap i a la fi es graduen els meus alumnes i no jo. I jo em vaig graduar per la TU Dresden en texans i un jersei negre i no va passar absolutament res.
Fins aquí per avui. Molt bona setmana i fins la propera.

Reprenc avui el tema dels números que vaig començar el quatre de desembre. M’ha tornat a venir al cap perquè ara que s’apropa el final de curs els professors anem comptant les classes que ens queden per poder acabar el temari. I d’altres ho fan perquè estan ja pensant en les vacances. Fa anys vaig tenir un company que quan començaven les vacances ens deia els dies que ens quedaven fins a tornar a la feina. I un altre, a la mateixa empresa per cert, que marcava amb una creueta tots els dies que passaven fins al proper descans. A mi més aviat em va basarda comptar els dies per ser sincera. Diuen que per tenir la sensació que el temps no passa tan ràpidament hem de fer coses noves i donar reptes al nostre cervell. Jo m’ho he proposat. I de fet el meu viatge de dos dies a València amb un company alemany i un de bielorús va ser la cosa més refrescant que he fet pel meu cervell des de fa temps. En tornar em vaig dir de seguida que havia de repetir una experiència així. Tres persones diferents, de nacionalitats diferents i amb vides diferents compartint un viatge curt ens va omplir a tots d’experiències personals i riures sans de manera que els dos dies es van traduir en la sensació que el temps es va multiplicar. Per tant el secret és intentar fer coses noves. Així els dies no són només números sinó que esdevenen experiències i això ens enriqueix.

Però seguim amb els post sobre els números i avui torno a l’anglès. Parlant de feina i de deixar de treballar és especialment adient la locució “a back number”. Aquesta designa a una persona que ja no és activa en una feina. El company que he mencionat abans que ens deia els dies que ens quedaven per tornar de vacances en començar-les és un “back number” perquè es va prejubiliar. Quina sort que va tenir! Ja veurem si els de la meva jubilació ho podem fer algun dia de la manera que van les coses. I si en anglès diem “to take care of number one” això vol dir que una persona s’ocupa de si mateixa i pensa en els seus propis interessos abans que en els dels altres. D’aquests en trobem força sovint. I precisament quan una situació es repeteix molt freqüentment diem “time out number”. Les vegades que a l’escola fem sortides pels alumnes són “time out number”. Seguint amb el número 1, quan una persona passa la mà per la cara a una altra en un tema determinat diem que aquesta persona és “one too many for someone” una de massa per una altra. Amb el dos també tenim un parell d’expressions força interessants. Sabeu allò de “blanco y en botella” dels veïns ibèrics? Doncs pels anglesos és “to put two and two together”. Una de molt positiva és la de “to have two strings to one bow” tenir dues cordes de l’arc que vol dir tenir dues opcions per aconseguir un determinat objectiu. Però per aconseguir-ho primer s’ha de tenir un objectiu i ja és molt. I si aquesta locució és molt positiva la següent es pot fer servir molt i equival a importar un rave. És el de “not to care two hoots”, el que no tinc clar és a què es refereix el “hoots”. En sí podrien ser el so que et fan amb el clàxon del cotxe. I si no donaríem cinc cèntims per algú en anglès diem “not to give two pints for someone”. Recordeu que una “pint” és una mesura que equival a 568 mil·lilitres i que generalment s’aplica a les cerveses. Jo per exemple quan vaig veure a Trump i vaig escoltar-lo per primera vegada “I wouldn’t have given two pints for him” i ara ja veieu, president dels EEUU i procurant molt mal estar a nivell internacional. I d’una cervesa a una altra. Quan els anglesos diuen que farien una cosa “for two pints” el que volen dir és que no s’ho pensarien dues vegades per molt rocambolesc que semblés el que intenten fer. Jo per exemple viatjaria a Florència “for two pints” tot i que el moment en què estem més aviat convida a reduir els costos per si les mosques. Però si em sortís l’oportunitat no m’ho pensaria dues vegades perquè en tinc moltes ganes.

La setmana vinent si tot va bé us duré més números. I per cert, quan el meu intercanvi lingüístic de Bielorússia va venir aquí i li vaig explicar la llegenda de Sant Jordi em va sortir del cor dir-li que reflectia una societat classista. Si us hi fixeu a la història el poble va donant noies per sadollar les necessitats del drac i sant Jordi no apareix fins que és la filla del rei a qui li toca fer d’àpat a la bestiola. Què ens volien ensenyar amb aquesta llegenda? Que els de classes socials baixes no podem esperar que ens salvin? Hi haurem de donar un parell de voltes perquè la llegenda fa anys que tomba i quan va néixer ningú pensava en la igualtat social. De tota manera la festa és preciosa i ens omple la ciutat de llibres i roses, us desitjo que la gaudiu el màxim!

Bona setmana de calor intens!

Tan bon punt arriba el març que ja penso en la primavera, els dies assolellats, les sessions de platja amb el sol colrant la meva pell i les flors lluint els seus colors més ostentosos. Sens dubte la natura ofereix un espectacle visual que revifa amb l’explosió cromàtica per tot arreu. Els cirerers o els ametllers florits són atraccions turístiques pel seu alt grau de bellesa. Sens dubte les flors són alhora una petita o gran alegria de la vida perquè la seva aparició i el seu cultiu pot ser espontani o comportar un esforç i cura i esdevenir tot un art. Per aquest motiu i prop de la diada de sant Jordi, el 18 d’abril, hem decidit amb el fill de la meva cosina, l’Arnau, fer una sessió conjunta de presentació de llibres i flors. Però ell es centrarà en les orquídies, aquestes flors exòtiques i fins a cert punt cares que semblen capricioses però que ens alegren enormement quan floreixen i jo en “La Vall dels Ignorants” que per la seva temàtica torna a ser actual.
Fa poc parlava amb el meu intercanvi rus-anglès i em va dir que avui dia existeix el tràfic d’unes flors dels EEUU que són enormement cares degut a les tarifes d’importació. D’altra banda hi ha flors el cultiu de les quals implica un rec abundant i que per tant són cares de fer créixer i mantenir. Aquest és el cas de les tulipes. Però no us vull parlar de la cura de flors ni de plantes perquè no en soc experta sinó d’expressions idiomàtiques en les que apareixen elles com a protagonistes. Començaré per les expressions angleses. Els anys seixanta van dur als EEUU un moviment social que creia fermament que l’amor era capaç de vèncer l’odi. Aquest moviment que ara faria moltíssima falta al mateix país s’anomenava “Flower Power” és a dir el poder de les flors. I la veritat és que si ara aparegués un corrent tan poderós i amb tants adeptes com el Flower Power de llavors seria el que els angloparlants anomenen “as welcome as flowers in May” tan benvingut com les flors al maig. Altres coses que de ben segur serien benvingudes són per exemple una mica d’estabilitat meteorològica i de sol. Dissabte passat vam tenir un altre dia de pluja intensa que ens va deixar sense poder gaudir del dia aprofitant-lo al sol. I òbviament el que a tots ens alegraria seria que acabessin d’una vegada per totes els conflictes bèl·lics que s’estan estenent com un virus per tot arreu i que només produeixen patiment i pèrdues.
Deixant aquest tema tan nefast, quan quelcom és un gran èxit en què hi ha hagut implicada molta gent diem “it was roses, roses all the way” que eren roses i roses durant tot el camí. I si una carrera professional està lliure d’obstacles en diem “a path strewn with roses” un camí on s’han escampat les roses.
Sembla que les roses pels angloparlants tenen aquest significat de regal i per això quan algú té una vida agradable i plaent l’anomenen “bed of roses” llit de roses. Per a molta gent la vida no ho és i quan hi ha conflictes bèl·lics i s’ha de fugir del propi país, sovint s’acaba a l’estranger en situació irregular. A Barcelona hi ha unes cinc mil persones dormint i vivint al carrer i segons l’ONG Agapemas, quan s’escolta la història personal dels sense llar un s’adona que hi ha gent que ha patit cops molt durs, que ha treballat molt i que de tota manera ho ha acabat perdent tot. Els que gaudim d’una certa estabilitat econòmica, un sostre i amics i família hauríem de saber apreciar-ho. Quan en canvi volem dir que a la vida no tot són flors i violes llavors diem el contrari “it isn’t a bed of roses”. Una altra manera de designar aquesta vida que és un regal de fàcil i confortable és la de “to be in clover” està en trèvol.
Els anglesos saben perfectament que quan una persona es dedica a l’autocomplaença pot acabar molt malament i portar-la a la ruïna i per expressar-ho tenen la locució “a primrose path” un camí de prímula.
Anem per un altre camí. Quan algú està pàl·lid diem “as pale as a lily” tan pàl·lid com un lliri que és precisament com estarem si seguim sense poder anar a la platja!
Us vull parlar ara d’una manera molt curiosa de designar a les persones tímides a qui els manca l’autoconfiança. Els angloparlants els anomenen “shrinking violet” una violeta encongida. I seguint amb els menys afortunats una “wallflower” una flor de paret és la que designa a aquella noia a qui no s’ha tret a ballar en una festa. Sovint és fa servir com a eufemisme per “marginat o marginada”. I ara una expressió que m’agrada molt per parlar del fet de tractar alguna cosa amb molta cura per ser especialment preciosa per nosaltres i voler-la guardar per a ocasions especials “to lay up in lavender” guardar quelcom en espígol. És el que feien per exemple la generació dels meus pares o avis amb la vaixella bonica o la roba de llit brodada que no utilitzaven cada dia. Jo particularment penso que les coses les gaudim més si les fem servir i per això sí que utilitzo tota la roba que van cosir en el seu moment la mare o l’àvia. És la millor manera d’honorar-les.
I per aquest tercer dijous de mes ja en tenim prou. No oblideu felicitar als Joseps, i les Josefines que avui és el seu dia, el dia també de la Constitució.
Per a si us interessa i això espero, la presentació i explicació de “La vall dels ignorants” i la xerrada sobre orquídies i com trasplantar-les tindrà lloc el 18 d’abril a les 19:00 al Jardí del silenci a Gràcia.

Sembla nois que tindrem de nou una setmana passada per aigua. Jo ja em vaig habituant als dies parisencs i grisos. De fet vaig viure durant molts anys a Alemanya i ja sé com combatre el mal humor. A més els dies conviden a reflexió, bons llibres i bona companyia i tampoc em cal gran cosa per estar contenta. Aparcaré bicicleta i patins fins a que la meteorologia sigui més convenient. I aquest dijous voldria seguir amb el tema de les locucions franceses per descriure el tarannà. Començo per una que té un sentit molt semblant a una altra que ja us vaig escriure la setmana passada. És la de “être une pipelette” és a dir ser molt xerraire. Seria més o menys el mateix que “être un moulin à paroles” amb la diferència que una “pipelette” és algú que parlar de coses inútils. A la meva feina hi ha una pila de “pipelettes”. Les persones xerraires solen ser el contrari del que els francesos anomenen “un ours”, un os, que és com els nostres veïns anomenen les persones solitàries i no gaire sociables. Quan a una persona li agraden molt les festes i sempre acaba sent animador o animadora és un “boute-en-train” . Aquest tipus de persona està sempre contenta i feliç i a més encomana el seu bon humor als altres. De la mateixa manera d’aquells que s’entenen bé amb els altres i saben tenir-hi bones relacions diem “avoir un bon relationnel”. I ara que analitzo les meves amistats, totes són afables però potser cap d’elles és un “boute-en-train” perquè més aviat ens relacionem amb gent que té un caràcter afí i les meves amistats són moderades en les seves maneres de fer.
Quan una persona sap estar al seu lloc i comportar-se els francesos diuen “se tenir à carreau” és a dir mantenir-se dintre del quadrat, com si tots tinguéssim una determinada superfície i ens poguéssim moure només segons aquesta. A mi em fa sentir segura estar amb gent que sap “se tenir à carreau” perquè no soc amant d’aquells que donen la nota o son massa estridents i estrafolaris. I el que sí aprecio són els bons cuiners, a qui els francesos anomenen “un cordon-bleu”. Això de saber cuinar ja és ben important, de fet ho considero tan important que crec que seria una bona idea per una assignatura a la bàsica. Això i economia domèstica, per evitar que els nens, quan siguin joves adults comencin a menjar plats preparats i alimentar-se malament. Menjar sa i bé és indispensable per a una bona salut i per tant s’hauria de veure com una inversió. Si no recordo malament un amic meu francès va dir que a França li donaven cuina com a assignatura. El problema seria suposo equipar les escoles amb cuines suficientment grans per a tenir-hi l’alumnat.
Si algú vol demostrar el seu descontentament llavors en francès diem “faire la tête”, seria com un fer morros. I ara en ve una de les que més m’agraden que es fa servir quan algú modera el seu grau d’exigència o comportament, és “mettre l’eau dans son vin”, posar aigua al vi. Aquesta s’entén molt bé perquè quan posem aigua al vi el diluïm i l’efecte de l’alcohol és menys. Sabeu que estaria bé? Que ho fes Trump per exemple però em penso que amb els darrers esdeveniment podem estar pràcticament segurs que no es moderarà sinó més aviat tot el contrari. Seguim, quan una persona no demostra cap mena d’emoció es diu que “reste de marbre”.
Per aquelles situacions en què “metemos la pata” que en anglès és “to put your foot in it” ells diuen “mettre les pieds dans le plat” és a dir posar els peus al plat. Les darreres d’avui m’abelleixen especialment perquè demostren un tret de caràcter que admiro profundament: la perseverança, la valentia i el no abandonar fàcilment els projectes. La primera és “ne pas lâcher le morceau” no deixar anar el bocí. Aquí ens hem d’imaginar un animaló com un gos o un gat que té un tros de carn per exemple i que no el vol perdre. És la locució que es fa servir quan una persona no abandona una tasca ni una idea fàcilment. És molt similar a la de “ne pas baisser le bras”, no abaixar el braç que s’empra quan no renunciem a quelcom a pesar de les dificultats. He d’admetre que a mi m’agraden els homes així. I és que al cap i a la fi la vida és d’aquells que saben lluitar pels seus somnis perquè no es pot esperar que tot sigui bufar i fer ampolles. Dit d’una altra manera que m’agraden els homes lluitadors. I aquí els francesos ho diuen així mateix “être battant”, és a dir ser combatiu. I una que té relació amb aquestes però no és ben bé igual és la de “avoir du cran” que és tenir sang freda en el sentit de coratge i determinació.
I per avui ja ho tenim. Esperem que la setmana vinent el temps sigui més agradívol i puguem compensar les tempestes geopolítiques internacionals amb una bona ració de passejos al sol.

Ja hem començat el gener i just fa una setmana que vaig tornar a la feina. Amb els petits inconvenients que suposa i el gran ventall de personalitats que es reuneixen a les quatre parets del centre on treballo. Les sinèrgies són clares i els grups d’amics també. I entre els meus companys n’hi ha pocs que siguin el que els alemanys anomenen “Einzelgänger” i que equival a l’anglès “loner”. La majoria van en grup a fer el cafè, en ramat que dic jo però jo prefereixo quedar-me tranquil·lament al centre a l’hora de l’esmorzar. I que consti que no soc en absolut asocial. Ans el contrari. El que passa és que soc molt selectiva i m’agrada molt escollir amb qui em relaciono si puc. I generalment escullo la gent discreta perquè m’inspira més confiança.
Avui però no us vull parlar ni del meu centre, ni del món educatiu sinó de diverses expressions franceses per descriure el tarannà. La primera és la de “avoir le coeur sur la main”, és a dir tenir el cor a la mà que vol dir ser generós i estar sempre disposat a ajudar als altres. I si algú és honest i íntegre se’n diu que és “droit comme un i” dret com una i. Aquesta m’agrada especialment perquè no sé a qui se li va acudir relacionar aquesta característica moral amb precisament una lletra. A mi m’agrada la gent íntegra, i de fet el meu propòsit pel 2026 és apartar-me d’aquells que no ho són, que van pel darrere o que senzillament oculten part de la veritat per aprofitar-se de la gent. I d’aquests n’hi ha hagut a la meva vida però en algun moment s’ha de saber dir prou. I va bé perquè quan ho fem ens adonem que hi ha gent que resta. Resta energia, seguretat i escalf. També m’agrada i molt la gent que com diuen els francesos “ont de la suite dans les idées” és a dir que són perseverants i no abandonen fàcilment. L’èxit en aquesta vida pot venir d’un cop de sort, però generalment ens arriba a través de l’esforça continuat i de no deixar enrere mai els nostres somnis. De vegada costa que es facin realitat però si anem deixant els projectes, acabarem frustrats i tristos. Com va dir l’ex jugador i després entrenador de bàsquet Bill Laimbeer “a winner ist just a loser who tried one more time”, un guanyador és un perdedor que ho va intentar un cop més. I quan algú té coratge i és audaç els francesos diuen “ne pas avoir froid aux yeux” no tenir fred als ulls. Els francesos com nosaltres fan servir això de “tener la cabeza sobre los hombros” “avoir la tête sur les épaules” és a dir ser una persona raonable.
Fins ara tots aquestes trets són positius. Ara us parlaré d’unes quantes expressions que descriuen trets no tan agradables. La primera és la següent: “avoir un poil dans la main” tenir un pèl dintre la mà. Sabeu que significa? Doncs ser un gandul. I pels arrogants i pretensiosos cal dir que tenen “la grosse tête” el cap gran. Els anglesos diuen el mateix “to be bigheaded”. Malauradament d’aquest tipus de gent si que en conec. Estan per tot arreu. També abunden els que com diuen els nostres veïns de l’altra banda dels Pirineus “ont de mauvais foi” tenen mala fe. Aquests són els que no reconeixen els seus defectes. Si coneixeu a gent imprudent o que arrisca massa, d’ells els francesos diuen que “ont une tête brûlée” tenen el cap cremat. I per últim si algú s’enfada fàcilment ells diuen com nosaltres “avoir le sang chaud”, ser de sang calenta. La següent ja us la vaig comentar en el seu moment quan parlàvem d’animals i d’expressions amb animals “être un ours mal léché” ser un os mal llepat que vol dir ser un asocial o algú que no té cap mena de tacte. Prové del fet que quan les mares osses tenen cadells, aquests són molt petits i els van llepant per netejar-los. Els francesos associaven que la mare ossa els donava forma tot llepant-los i que si els petits no estaven prou llepats quedarien deformats. És una interpretació molt legítima.
La següent pot o no ser negativa “avoir la langue bien pendue” tenir la llengua ben penjada que vol dir parlar moltíssim i de vegades arribar a dir impertinències. Si senzillament volem descriure una persona que parla molt diem “un moulin à paroles” un molí de paraules. Els alemanys dirien que algú parla com una cascada “wie ein Wasserfall reden”. Si estem despistats el que direm és “avoir la tête dans les nuages” tenir el cap als núvols.
Vull acabar com sempre amb positivisme i per tant les tres darreres locucions denoten característiques positives. La primera és “être une lumière” ser una llum que vol dir ser molt intel.ligent. La segona “avoir l’esprit vif” que vol dir ser ràpid comprenent les coses i reaccionant i la darrera d’avui és “être un fin limier” que literalment és ser un bon gos de sabana que significa ser perspicaç i capaç de descobrir coses amagades i ocultes. I us deixo avui amb unes imatges de cels ennuvolat que a mi m’abelleixen molt.

Com que els números regeixen la nostra vida trobem una pila d’expressions en molts idiomes i avui us en duc unes quantes en anglès. Segur que el tema torna a ser apropiat perquè ara just abans del sorteig del “niño” algunes persones van boges per aconseguir un número de loteria determinat i altres observen els números que veuen embadalits com si el mateix dècim els hagués de dir si serà o no el guanyador. Jo però em conformo en arribar a les meves vacances de Nadal “all in one piece” tota d’una peça, és a dir sencera a pesar de tots els nervis acumulats durant el trimestre i la gestió poc transparent de les eleccions a la meva escola. Quelcom que em molestarà durant un temps perquè en una escola centenària i amb un membre de la mesa electoral amb una titulació d’advocada, el que no és de rebut és que s’informi sobre el procediment del vot en diferit a través del canal de whatsapp en què només hi participen uns quants professors però no tots. Ridícul perquè és com si s’hagués volgut excloure expressament aquells que no participen dels esmorzars del dilluns a l’escola. En fi. El procediment ha estat tan poc transparent que CCOO s’ha plantejat impugnar les eleccions i repetir el procés per tornar al principi, és a dir per anar “back to square one” tornar al primer quadrat. Però això no aconseguirà minvar en el més mínim la meva alegria per les properes i imminents vacances que comencen demà mateix. Molta gent ja fa una setmana o dues que ha gaudit dels típics sopars de Nadal d’empresa en què es menja força, es beu encara més i es fa allò que els anglesos anomenen “have one too many”, prendre’n una de més. Es refereix òbviament a les copes. I quantes vegades no es diuen coses que no s’haurien d’haver dit o s’han d’escoltar coses que no es volen escoltar? Ja sabeu allò que diem els catalans tan sàviament “paraula i pedra solta, no tenen volta”. Els anglesos a l’última beguda abans de marxar l’anomenen “one for the road”.
Seguint amb el número 1, quan volem indicar una gran quantitat diem “a million and one”. Ara per aquestes dates “a million and one” són els regals que comprem pels més propers per fer palès el nostre afecte a les persones que ens envolten. I si diem que quelcom és “ten to one” és que és molt probable. Del número 1 passem al 2 amb una expressió que també coneixem nosaltres “kill two birds with one stone” és a dir solucionar dos problemes amb un sol moviment. I quan el que fem és donar la nostra opinió els anglesos diuen “put in one’s two cents” posar els propis dos cèntims. En alemany això s’expressa dient que hi afegim la pròpia mostassa. Ja sabeu però que expressar l’opinió pot ser un esport de risc segons com. Probablement serem més feliços i viurem millor si només l’expressem davant d’aquells a qui tenim veritable confiança perquè ells no ens jutjaran. De fet quan es critica o ataca a algú els anglesos també fan servir l’expressió de llençar la primera pedra, “to cast the first stone”. La setmana passada va ser Trump qui va criticar Europa i es va permetre dir que anàvem pel mal camí i que era molt dolenta per a la gent. La crítica es referia probablement a la multa de la EU a X. En tot cas Trump vol que Amèrica pugui seguir fent la seva per molt que això vagi en contra de les directrius europees.
Quan ens qüestionen de manera exhaustiva sobre quelcom els anglesos diuen que obtenen el tercer grau “to get the third degree”. Per exemple quan en una parella un dels integrants ha de donar sempre explicacions a l’altre sobre el que fa o deixa de fer això seria “get the third degree”. A certes edats els pares també volen saber exactament què fan els seus fills i de vegades o sovint els sometent a interrogatoris. I si una cosa passa amb freqüència diem que és “nine times out of ten” nou de cada deu vegades. I per avui ho deixem perquè amb les festes imminents i els preparatius d’aquestes segur que esteu ben saturats. No sé si us agraden les festes tan seguides però a Catalunya molta gent celebra la nit de Nadal que no és típica nostra, el dia de Nadal i el 26 que ja estem tots ben tips. I les festes segueixen amb el cap d’any i el primer de gener i acaben amb el 6 del dia de reis. Una simfonia d’àpats socials i hores amb el cul enganxat a la cadira. I si no hi ha vacances que permetin fer una mica d’esport entre mig, em demano si els Nadals no es tradueixen en un excés calòric i de colesterol. Tot i així entenc que agradin d’allò més a una immensa majoria de gent. Jo us desitjo un Nadal en molt bona companyia i un temps per a vosaltres i els vostres que poden ser o bé família o bé amics perquè aquests darrers acaben sent igual d’importants.

La setmana passada vaig escriure un post sobre els números i avui, en certa manera, seguiré amb ells. Us vull dur expressions idiomàtiques en què ells en són protagonistes i començaré avui per les del zero en francès. Oi que nosaltres diem tallar el cabell al zero? Doncs ells quan porten el cabell del tot rasurat també diuen “avoir la boule à zéro” que literalment seria tenir la pilota a zero. Si el que estem és desmoralitzats llavors en francès diem “avoir la moral à zéro”. Jo per exemple tenia la moral a zero la setmana passada quan el director del centre on treballo ens va dir que a partir d’ara, encara que un alumne tregui un zero o un u a un examen, la nota mínima que li hem de posar és un quatre I com comprendreu, d’un zero a un quatre hi ha una distància enorme. Com d’un vuit a un deu. Els números quantifiquen els resultats però els professors ja no podem fer-ho com correspondria perquè els nois d’avui dia són de sucre. Amb això el que vull dir és que no els han pujat per acceptar el fracàs i per tant l’hem de dissimular perquè no es traumatitzin. Així el que fa la societat és autoenganyar-se i permetre que tots els alumnes puguin acabar aprovant. Però és una enganyifa i una estafa i posant un quatre on hi hauria d’haver un dos només contribuïm a la davallada del nivell educatiu del país. I suposo que en algun moment també se’ns prohibirà fer fora aquells alumnes de l’aula que amb el seu comportament impedeixen que la classe avanci. A França hi ha l’expressió “avoir de zéro conduite” que vol dir tenir una sanció escolar per mal comportament. Nosaltres ja no posem zeros de comportament, que ara suposo que esdevindran quatres automàticament, sinó que expulsem als alumnes que han demostrat un comportament escandalós. Però fer-ho és passar per un procés burocràtic llarguíssim. Per això es fa de tot abans d’expulsar. Deixo el tema per no quedar altre cop amb la moral a zero. La següent expressió conté una paraula fictícia i inventada que és el “trouillomètre” que seria com el comptador de la por. “Avoir le trouillomètre à zéro” vol dir no tenir por d’absolutament res. I el pol oposat és “les avoir à zéro” que seria tenir molta por. Jo per exemple estic esfereïda amb el panorama polític internacional. Trump ha mig amenaçat a Europa i sembla que vol forçar a Ucraïna a passar pel sedàs que vol Rússia. I Europa evidentment no volia un enfrontament directe amb els EEUU però sembla que serà gairebé inevitable. El conflicte a Gaza i el que ha fet Israel no té nom i la comunitat internacional sencera condemna Israel però ningú pot fer res. Tot plegat no dona sensació de seguretat. I també molt preocupant és el nivell de manipulació que patim tots a través de les xarxes socials que ens van nodrint d’aquell contingut que ens agrada i al que ens quedem enganxats. I així, en comptes d’estar fent coses útils, tots estem amb el nas a la pantalla dels mòbils i ens anem tornant més rucs.
Passo ara a expressions alemanyes també curioses. Començo amb el tres perquè els alemanys diuen “aller guten Dinge sind drei” tot allò bo és tres. És a dir que les coses bones venen de tres en tres o que el tres és un número que indica la perfecció. Potser estic una mica influïda pel pensament i per això vaig portar el Sucre a casa quan ja tenia un Safrà i un Sugus i havíem trobat el nostre equilibri. Amb el quatre en tenen una de molt castissa que és “alle viere vor sich strecken” que literalment seria estirar tots els quatre davant d’un. Aquest quatre es refereix a les extremitats que estirem quan ens relaxem per exemple al llit després d’un dia dur. I també amb el tres tenim l’expressió “drei Kreuze machen” fer tres creus que s’empra quan un queda alleujat després d’un esforç. Aquestes tres creus es refereixen a les de Gòlgota on segons la tradició Jesús va ser crucificat. Jo per exemple faré tres creus aquest any quan aconsegueixi enviar i col·locar els 6 alumnes que tenen beca per anar a fer les pràctiques Erasmus. Del tres passo al cinc perquè en alemany quan diem “Fünfe gerade sein lassen” és a dir fer que els cinc siguin parells, el que volem dir és no ser gaire estricte i fer els ulls grossos.
Quan parlem d’una cosa misteriosa, complicada o difícil de desxifrar parlem del “Buch mit sieben Siegel” el llibre amb set segells.
En alemany quan deixem una cosa molt clara i a més sabem expressar-nos molt bé diem “etwas mit tausend Zungen predigen”, predicar quelcom amb mil llengües. Aquestes llengües es refereix a les físiques no als idiomes que un pugui saber parlar.
I la darrera d’avui la podríem aplicar a Trump “seine fünf Sinne nicht beisammen haben” no tenir els cinc sentits tots junts que vol dir no tenir seny o fer ximpleries.
I per avui ja ho tenim. Us desitjo bona setmana i molta alegria amb la preparació dels nadals.

No sé a vosaltres però a mi em passen els dies volant, i amb ells les setmanes i dintre de poc celebrarem un altre Nadal i un cap d’any i començarem un nou any. “The traveller” van cantar “days are numbers” com si no fossin importants ni els uns ni els altres però ho són i molt. Tenim el nostre preciós temps dividit en unitats com les hores i ens passem bona part de la vida quantificant, el nombre d’exàmens, les hores de feina, els dies, setmanes, mesos i anys, la quantitat de colesterol de la sang o de kilòmetres del nostre cotxe, etc. Els números i la quantificació pertanyen a la nostra vida i en formen part. Suposo que els éssers humans tenim la necessitat de recomptar allò que aconseguim per portar una espècie de llibre mental del nostre progrés. És curiós que des del punt de vista lingüístic algú em va fer notar una vegada que quan comptem tendim a fer-ho sempre en la nostra llengua materna per molt que dominem les altres. M’hi hauré de fixar. El que sí us puc dir és que els números en idiomes com el rus o l’àrab se’ns fan difícils i en alemany als meus alumnes els és complicat que a partir del vint-i-u primer es diuen les unitats i després les desenes. Així vint-i-u és “einundzwanzig” literalment u i vint. Això fins el 99 és clar. Després les centenes i els milers es llegeixen començant pels milers i seguint per les centenes com estem ja acostumats a fer-ho. I parlant d’embolics amb els números avui vull parlar del zero, aquest invent indi revolucionari que va canviar les matemàtiques, perquè en anglès tenim diverses maneres de dir-lo i dominar el zero no és bufar i fer ampolles. Per començar zero és “zero” en anglès en matemàtiques i ciències. Fins aquí bé. No obstant per exemple quan estem parlant de decimals i volen dir 0,4 això seria “nought point five”. I seguint amb les curiositats si tenim un decimal com 0.465 això seria “nought point four, six, five” i hem de llegir els números per separat. Recordeu per favor que allà on nosaltres posem el punt pels milers, els britànics posen una coma. I allà on nosaltres posem una coma pels decimals ells hi posen un punt. Això us salvarà d’empassar-vos diverses “fake news” que donen dades en anglès però si citen les xifres amb punts on hi van comes o comes on hi van punts no cal que perdeu el temps llegint l’article. Aquest “nought” anglès és el “naught” americà i prové de l’anglès antic “nāwiht” que volia dir literalment no cosa. I si seguim amb els números, en esports per parlar d’un marcador de zero aquest és “nil”. Si el Barça guanya al Madrid per cinc a zero això seria “five nil”. I seguim. Deixem el totpoderós futbol i passem al criquet perquè en aquest esport el zero és “duck”, sí sí ho heu llegit bé, “duck” com l’ànec i en tenis el zero és “love” és a dir amor. Aquest té però una explicació fàcil perquè és una deformació de la paraula francesa “œuf” amb el seu article determinat. I com que als anglesos els costa l’accent francès van adaptar la paraula i avall. Ja sabeu que “œuf” és ou en francès. La relació entre l’ou i el zero és clara per la forma. I per això en americà i quan es parla del marcador zero en esport en comptes de zero o “nil” podreu sentir “goose egg” és a dir ou d’oca. Però la complicació encara no s’ha acabat aquí. Per a números de telèfon i codis fem servir “oh” o “o”. Molt arcaic és el “cipher” que és el zero que ens ha vingut directament de l’àrab. Nosaltres l’hem conservat en la paraula xifra. El “cipher” que prové de l’àrab vol dir senzillament buit. En anglès americà també podreu sentir el “zip” per a zero, per exemple en la frase “I have zip idea about chemistry” tinc zero idea de química. Per si voleu saber d’on prové el “nil” dels marcadors, és del llatí “nihil”. El rus com l’alemany denominen el zero amb un “ноль” o “Null” que prové del llatí “nullus” que volia dir cap o ningú.
Fixeu-vos si tenim maneres d’anomenar el zero i com d’important és! Els números que utilitzem ara són els indis, els àrabs encara avui fan servir uns números diferents però el cert és que van ser ells que els van difondre.
També m’agradaria recalcar que el nostre sistema de càlcul actual és decimal però la civilització sumèria basava el càlcul en el sis. És a dir que tenien un sistema sexagesimal que en part hem heretat en les unitats de temps, una hora són 60 minuts i dividim el dia en 4 parts de sis hores cadascuna i a més comptem els ous en dotzenes.
Per cert sabeu que un número és una abstracció d’una abstracció oi? Però els nostres actuals números van aparèixer de manera més concreta perquè cada xifra tenia un certa quantitat d’angles que era igual al número que representava. Us deixo la imatge que ha trobat copilot a internet per exemplificar-ho.
I seguint la reflexió amb que he començat, ja podeu anar comptant allò que heu aconseguit aquest any i allò que voleu fer el proper i els dies que manquen per les vacances de Nadal que ja en tenim ganes. Bon dijous a tots.

Cadascú de nosaltres té una certa preferència per determinades paraules. A mi m’abelleixen especialment les compostes que relacionem amb les llengües germàniques. Això no és així per casualitat sinó perquè llengües com l’anglès o l’alemany creen una pila de mots a partir de la fusió de dos lexemes. Allà on nosaltres tenim un test, ells tenen un “flowerpot” en anglès o un “Blummentopf” en alemany. El nostre estoig és senzillament un “pencil case” anglès o una “Federmappe” en alemany. Aquesta és literalment la carpeta de les plomes, perquè abans que existissin les estilogràfiques i els bolígrafs, la gent escrivia amb plomes d’au i tinta. De paraules compostes en alemany n’hi ha que són ben curioses. La nevera és l’armari fred “Kühlschrank” i la bombeta que fem servir per il·luminar una habitació és la “Glühbirne” la pera incandescent.
No us penseu però que nosaltres en català no tenim mots compostos. De fet sempre m’han cridat l’atenció aquells que tenen a veure amb trets de caràcter com somniatruites, capsigrany que és algú que no té gaire enteniment, busca-raons, que sempre porta discussions, el llepafils m’agrada particularment perquè els llepafils em posen molt nerviosa i prefereixo no anar a menjar enlloc amb ells, els torracollons dels que el món n’és ple, tenim els esgarriacries que és aquella persona que es posa on no la demanen i esgavella la situació i també tenim els tocacampanes que són aquells que fan ximpleries per manca d’intel·ligència. Per no oblidar el baliga-balaga que és la persona de la que no podem esperar cap mena de formalitat. El que avui dia anomenen un impresentable vaja. Jo ara fa poc que m’he tret un tocacampanes de sobre i m’he quedat molt a gust. I és que ja estava tipa d’haver d’escoltar ximpleries i de que em piqués el timbre de casa i es presentés a qualsevol hora a dinar o sopar o senzillament interrompre la meva vida sense que li ho demanés. I a sobre havia d’aguantar que m’expliqués que ell cobra ajuts socials no perquè sigui inútil i no pugui trobar feina sinó perquè com que no hi ha treball per a tothom ell, que no ha treballat mai més de tres anys seguits al nostre país, té tot el dret d’endur-se les pagues socials perquè té el mèrit de tenir quatre fills de dues dones diferents. Un capsigrany en la meva opinió perquè si es vol ser un penques el mínim que es pot fer és no badar boca ni vantar-se d’endur-se els diners dels impostos dels que sí treballem.
Però no és precisament dels compostos catalans dels que us vull parlar avui sinó d’uns quants mots compostos anglesos que designen trets de caràcter o maneres de viure. Començo pel “bigwig”, el gran perruca és una persona que té poder o influència i aquesta paraula devia néixer d’aquella època en que els rics i influents portaven perruques. El “blabbermouth” és la persona que xerra desmesuradament i explica secrets a la resta de persones. A la feina en tenim uns quants i unes quantes d’aquests. Sort que jo sempre tinc present allò que deia sàviament la meva àvia: “val més conèixer que donar a conèixer”. Per als que els agraden els llibres i llegeixen molt tenim el “bookworm” cuc de llibre literalment. Tant de bo tingués jo més temps per a la lectura. Senzillament quan vull posar-m’hi és tard i quedo sempre adormida amb el llibre sobre el nas.
Dos paraules compostes fan referència als rols dintre de la família. La primera és el “breadwinner” el que guanya el pa, és a dir el puntal econòmic de l’agrupació. I aquella persona que es queda a casa i s’ocupa de la llar i la criança dels fills és el “homemaker” en anglès, literalment el que fa la llar.
Els meus alumnes em senten sovint anomenar-los “chatterbox” caixa de xerrameca perquè n’hi ha que no són capaços de callar ni un moment. Pels maldestres tenim el terme “butterfingers”, dits de mantega, que són aquelles persones a qui els hi cau tot o no entomen allò que els hi llences.
Per a les persones que es dediquen a copiar i seguir allò que fan els altres tenim en anglès el terme “copycat” i a aquells que sobresurten en alguna cosa se’ls anomena “crackerjack” i si algú és capaç d’engegar canvis i fer que les coses finalment es facin realitat són els “movers and shakers” els que mouen o agiten. Jo espero que m’escullin representant sindical perquè estic ben tipa que al centre on treballo tothom només critiqui però ningú es mobilitzi per canviar res. I com que hi ha coses que vull canviar he decidit moure les eleccions sindicals jo mateixa. Ja sabeu allò de que “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”. I per avui ja ho tenim. Bona setmana i bona preparació de les festes nadalenques que ja les tenim a tocar. Us deixo amb dos imatges de la platja del Bogatell que aquest darrer cap de setmana han estat un bocí de paradís de nou!