Embolica que fa fort: l’anglès en el seu context IV.

Ara fa quatre setmanes que vaig començar una sèrie d’entrades al blog sobre la llengua anglesa. Avui em cal emmarcar-la dintre del seu context com a idioma i per tal em referiré més aviat a aspectes generals que no pas als específics de l’anglès.

Com ja vaig comentar de passada en l’anterior post, Noam Chomsky va ser el primer en postular que els nens neixen amb una capacitat innata per la llengua que s’activa a tots per un igual a una determinada edat. A més el cervell de l’infant sembla que està dotat d’una capacitat per deduir la gramàtica que és compartida universalment. Òbviament això no vol dir que si un nen creix aïllat dels humans pugui desenvolupar la parla, però sí que els infants  tenen una habilitat per adquirir estructures gramàtiques fins i tot quan no se’ls dona implícitament. El millor exemple d’això és que s’ha estudiat que les mares, que en principi són les que tenen una comunicació amb l’infant més efectiva i afectiva i generalment més extensa si més no anys enrere, es dirigeixen als infants amb preguntes o imperatius i tot i així els nens el primer que aprenen són les frases assertives. De la mateixa manera els nens tendeixen a formular participis incorrectes perquè els fan regulars cosa que és del tot lògica. I encara hi ha dades més interessants: els infants potser no saben diferenciar entre temps verbals però el seu cervell sí és capaç de distingir els verbs d’estat dels que no ho són de manera que solen dominar el fet que en una llengua diem “m’agrada el pa” en comptes de “m’està agradant el pa”. Els nens d’aproximadament un mes ja prefereixen els son que són de parla humana a qualsevol altre. Això implica una predisposició del cervell.

D’igual manera s’ha estudiat que hi ha altres aspectes universals de la llengua dels infants: Per exemple que tots ells aprenen a dir “no” abans que “sí”. I el més interessant de tot és que un estudi de la John F. Kennedy de Baltimore va revelar que nadons de diferents nacionalitats i orígens i en van escollir d’Anglaterra, països àrabs, Xina, Espanya i Noruega tots ells començaven a barbotejar a la mateix edat i de manera sistemàtica, és a dir amb els mateixos sons al mateix temps en un determinat moment del seu desenvolupament que és entre els 4 i 6 mesos abans de pronunciar les primeres paraules intel·ligibles.

I de la mateixa manera i segons els lingüistes i arqueòlegs sembla que la humanitat va començar a parlar en un moment determinat de la història que va ser simultani per tots. Com si hagués sonat una alarma. L’homo Sapiens és originari d’Àfrica i va aparèixer fa uns cent mil anys. Va ser el responsable de les pintures de Lascaraux i Altamira que daten d’uns vint mil anys abans de la domesticació d’animals i del començament de l’agricultura a la zona coneguda com a Creixent Fèrtil. Certament l’àrea de les Coves del Cromanyó es correspon a la zona d’una de les ètnies més antigues d’Europa: els bascos. L’estudiós Sir William Jones, que despuntava en aprendre llengües difícil sense grans ajudes, va reconèixer el 1783  la similitud del Sànscrit amb determinades llengües europees i d’allà va néixer la hipòtesis d’una llengua comú que és l’Indoeuropeu. Però a mida que s’ha anat aprofundint en la recerca del llenguatge s’han trobat resultats més impressionants. Resulta que l’estudi dels “cognats”, en anglès “cognates” que en lingüística són paraules d’idiomes diferents que coincideixen en la seva transcripció fonètica i significat, ha resultat demostrar que llengües que en un principi no pertanyien a cap família lingüística tenen paraules en comú amb idiomes de parts del món allunyadíssimes. Aquest és el cas del Basc amb  les parles na-dené. Per si no ho sabíeu són llengües autòctones de la població indígena del nord est d’Amèrica del nord. De la mateixa manera, la llengua finesa té “cognates” en la llengua esquimo-aleutina que es parla al la part més nòrdica del continent americà. Les similituds són massa nombroses per creure en coincidències.

Fa anys s’especulava sobre famílies de llengües i ara algunes teories apunten que l’origen de totes les llengües pot ser-ne una d’única. A aquesta conclusió s’ha arribat a través de les similituds entre llengües geogràficament llunyanes.

De teories sobre la primera llengua n’hi ha moltes i tenen noms força ridículs. Moltes d’elles es recolzen en la idea que en un començament es denominaven determinats objectes amb sons onomatopeics. L’anglès per exemple tendeix a utilitzar el so “sp-” per paraules que denoten humitat. Les accions abruptes pel contrari porten sovint el so-“sh” com en les paraules “flash”, “crash” i “smash”. Però d’aquí a arribar a conceptes com amor, cobdícia o “wishful thinking” hi ha un desenvolupament i una complexitat que costa explicar.

I per tal d’esbrinar una mica com funcionen les llengües els lingüistes han observat sempre el procés d’aprenentatge de la parla dels infants. La conclusió a la que s’ha arribat és que les llengües criolles, les que sorgeixen en comunitats amb persones de diferents procedències, tenen punts en comú amb la llengua dels infants. Aquests tendeixen a aprendre els pronoms d’objecte abans que els de subjecte i diuen per tant “mi vull” abans que “jo vull”. Les llengües criolles són altament interessants perquè sovint utilitzen metàfores per designar realitats. Així per exemple barba en neo-malasi és “grass bilong face” que literalment és “herba pertany cara” i submarí és “bottom bottom wata wata” que seria “fons, fons, aigua aigua”. A la llengua Krio que es parla a Sierra Leone l’aire que tenim a la panxa s’anomena “bad briz”, mala brisa. Podeu riure el que vulgueu però les llengües criolles són tan o més expressives que les natives de molts països. El Swahili sense anar més lluny es va originar com a criolla per exemple.

La llengua de la que descendeix l’anglès és la Indo-Eropea. Una llengua de la que no tenim testimoni escrit i que es basa en les similituds entre altres llengües d’Europa. Devia néixer cap a l’any 7.000 abans de Crist en època del Paleolític i s’ha arribat a la conclusió de que va ser la mare de la que van sortir altres llengües a Europa a través de la coincidència en la fonètica i significat de paraules d’ús comú com les que designen individus de la mateixa família, parts del cos o animals. No se sap on habitaven exactament aquests Indo-europeus, però de la branca Indo-europea en tenim una, la germànica de la que prové l’anglès. De llengües germàniques n’hi ha de tres branques que són l’occidental amb l’alemany, l’anglès, l’holandès i el Frisó i el Flamenc, les germàniques orientals amb la llengua gòtica, la burgundi, i la vandàlica i la celta aquesta darrera encara viva. La tercera branca germànica és la del Germànic del nord de la que han sorgit les escandinaves.

De les llengües germàniques ja en parlarem en un altre post perquè la informació per avui ja ha estat suficient. Bona setmana a tots i pels que retornem a la feina ànims!

Embolica que fa fort: L’anglès III.

És la tercera setmana que dedico el meu blog a l’anglès en comparació amb altres llengües i si seguiu el que escric encara no tindreu clar si jo mateixa considero l’anglès fàcil o difícil. La resposta és que una llengua no és ni una cosa ni una altra perquè la veiem d’una manera determinada segons el que analitzem d’ella sigui més o menys complex.

Si vull avui emfatitzar la senzillesa de l’anglès ho puc fer fàcilment posant per exemple un sol pronom, el “you” que equival com molt bé sabeu al tu o al vosaltres sense distingir entre un i altre. Si agafem aquest meravellós “you” i volem l’equivalent en alemany resulta que pel que designem amb “you” en alemany hem d’aprendre un “du”, “dich”, “dir” o   “Sie”, Ihnen, “ihr” o “euch”. Els tres primers designarien una segona persona del singular sense tractament formal (és a dir el nostre vostè). L’únic que canvia és el cas, és a dir la funció sintàctica que compleixen dintre la frase. Els dos següents “Sie” i “Ihnen” és corresponen al vostè o vostès en dos casos diferents i el “ihr” i “euch” són dos casos diferents pel que nosaltres designem com a vosaltres. Sense voler entrar en més detalls sobre l’àrab perquè en el seu moment ja vaig dedicar un post sobre el tema, el “you” àrab distingiria entre si és un tu masculí o femení i el vosaltres si és un vosaltres masculí, femení o dual (de només dues persones).

L’anglès també ha resultat ser una llengua molt diplomàtica i ha eliminat la distinció entre el tu i el vostè i s’ha quedat amb la forma que deriva del vostè. El “tu” el podreu trobar en llibres que usen un llenguatge antic en forma de “thou” que com podeu veure fàcilment s’assembla al “du” alemany.

I si voleu que l’anglès us sembli un joc de nens només cal que penseu que en coreà haureu de triar entre un dels sis sufixos del verb per tal d’adreçar-vos adequadament a l’interlocutor segons el seu estatuts social. A mi que m’agraden tan poc les distincions entre classes em posaria dels nervis! D’aquest tipus de distinció els lingüistes n’anomenen “honorífics”. De manera similar en japonès i depenent de amb qui parlem donarem les gràcies amb l’ultra famós “arigató” o bé amb un “makoti go shinsetsu de gozaimasu” que podríem traduir amb una cursileria com “el que has fet o vols fer és realment i profundament honorable”. I tota la tirallonga total per dir un sobri “gràcies”.

A més l’anglès també ha prescindit de l’envitricoll que representen els gèneres en altres llengües. I si no penseu en el nombre de vegades que heu sentit a l’ex entrenador del Barça Van Gaal equivocar-se en l’article i dir “el oportunidad” o “la error” i nosaltres en català, castellà i francès només tenim paraules femenines o masculines però en altres llengües com l’alemany i el rus també en tenen de neutres. Així que el sol és per nosaltres masculí però pels alemanys femení i pels russos neutre. En anglès no cal trencar-nos el cap ni memoritzar generes perquè tot té el mateix i creieu-me que és un gran avantatge d’aquesta meravellosa llengua.

Pel que fa als articles també he de dir que l’anglès en prescindeix molt més sovint que altres idiomes. Els noms abstractes no en porten i així per exemple “els diners no fan la felicitat” seria “Money doesn’t make happiness” tot i que la manera més natural de traduir-ho seria “Money doesn’t  make you happy”. Els plurals en general tampoc tenen article i així doncs una frase com “els cotxes alemanys són bons” seria “German cars are good”. Tampoc anem “al llit” en anglès sinó “go to bed” ni a la feina sinó “to work”. Aixó sí, curiosament els llocs d’entreteniment sí que porten “the” “go to the cinema”, go to theatre i per contra “the doctor” and “the dentist” on no ens divertim gaire en general. No obstant sí que majoritàriament utilitzem menys articles que en altres idiomes.

I posats a parlar de les dificultats d’altres idiomes penseu que els russos no només “van a peu” o en transport sinó que tenen diferents verbs per denotar si l’anar és a peu i unidireccional que és “идти” pronunciat “idti”, o acció repetitiva d’anada i tornada “ходить” que es pronuncia “jodit” o si anem en mitjà de transport que és “ехать” (ejat) i si és repetitiva i recurrent l’acció és “ездить” (iesdit). I encara si anem en patins o esquís el verb serà un altre: “кататься” (catatza). Senzillíssim oi?

I si parlem del reialme de les paraules llargues de seguida ens adonem que l’anglès sembla també bufar i fer ampolles perquè prefereix els mots curts. L’alemany crea paraules com “Sehenswürdigkeiten” amb el seu equivalent rus de “достопримечательности” que són una delícia per als aprenents. Per no parlar del “Kriegsgefangenenentschädigungsgesetzt” lla llei per indemnitzar els presoners de guerra.

L’anglès pot expressar tot una frase convertint-ho tot en adjectiu i així doncs l’hotel de cinc estrelles és un five-star hotel. I el bebè del milió de dòlars un “million-dollar baby”. Tot molt ràpid i efectiu.

Tampoc agraden als anglesos les denominacions llargues i així doncs tendeixen a escurçar tot el que poden i no només noms d’empreses com IBM sinó que creen nous termes com FOMO que vol dir “fear of missing out” la por que tenim de no assabentar-nos de les coses i no ser-hi present que ens porta sovint a estar contínuament connectats i a tenir la sensació que la vida dels altres és més emocionant que la nostra.

La capacitat d’expressió de l’ésser humà és un dels grans regals que ens ha fet la natura. Recordem que abans que nosaltres la terra la van poblar altres homínids com l’home del Neandertal que van viure sobre la terra des de fa 150.000 anys fins a que van desaparèixer fa uns trenta mil anys. Ells també tenien sentiments i ho demostraven enterrant els seus morts i cuidant dels malalts però el que potser no tenien era una capacitat lingüística tan gran com la nostra perquè la nostra laringe està en un lloc que ens permet una major articulació de sons. És difícil pensar en una cultura i civilització sense que hi hagi una parla complexa. I pel que sembla tots els humans van desenvolupar llengües en un moment similar tots. Però d’això i de les implicacions lingüístiques que té ja en parlaré en un altre post.

Per fer boca només us diré que el cervell humà sembla predisposat a adquirir llengües com ja molt bé va dir Noam Chomsky. Però això ja són figues d’un altre paner que deixarem per un proper dijous. Per aquest només em cal desitjar-vos que sobrevisqueu al darrer tiberi: el de reis!                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         v

Embolica que fa fort: la llengua anglesa II.

I aquest dijous post-Nadal segueixo amb la sèrie de posts que ja vaig començar la setmana passada sobre la llengua anglesa en comparació amb d’altres llengües. I és que l’anglès ha esdevingut la llengua Franca arreu del món tot i que no resulta tan fàcil ni transparent com ens volen fer creure com ja vaig comentar el dijous 22.

Durant tota la història de la humanitat la llengua de comunicació entre pobles ha anat canviant. A Europa va ser el llatí durant molt temps però en època moderna el francès era el predecessor de l’anglès i recordo que jo mateixa vaig ser de les primeres generacions en aprendre anglès com a segona llengua i no francès. I potser perquè els francesos durant segles van tenir el domini lingüístic i mig món s’havia d’adaptar a la seva llengua, són dels més reticents a l’hora de parlar l’anglès. Van fer fins i tot un esforç titànic per no adoptar anglicismes escampats com el del famós “walkman” i van crear la paraula “baladeur” que les noves generacions ja han deixat mig aparcada.

Però no es pot lluitar contra una tendència global generalitzada i finalment el 1989, el cèlebre Institute Pasteur va decidir que publicaria els seus articles de medicina en anglès i no francès perquè altrament no els llegiria suficient gent. La velocitat amb la que l’anglès ha conquerit el món queda reflectida amb una sola xifra: el 1990 a la Xina hi havia més aprenents i estudiants d’anglès que angloparlants als Estats Units.

Tot i que la paraula Web 2.0 va ser declarada paraula un milió pel Global Language Monitor, s’estima que l’anglès té unes dues-centes mil paraules d’ús comú entre els usuaris d’aquest idioma. Més que les cent vuitanta-cinc mil de l’alemany. Ja vaig mencionar en una ocasió que l’anglès té sinònims per moltes coses perquè sovint utilitza una paraula de base germànica i una provinent del francès per expressar el mateix fet. Recordem l’exemple “hearty” i “cordial”. I com totes les llengües també té mots que denoten quelcom que no podem expressar en altres idiomes. El francès per exemple no distingeix entre “casa” que en anglès seria “house” i llar que seria “home”. Val a dir que nosaltres la paraula llar no la fem servir gaire però si més no la tenim. El francès tampoc té una diferència entre cervell i ment “brain” and “mind”. L’espanyol i el català no capta gaire la diferència entre un “chairman” i un “president” d’una companyia en anglès. Resulta que el primer és el més important dels que presideixen la junta dels directius i el segon és el cap de la companyia.

I no cal ni dir que ni el francès, ni l’anglès, ni l’alemany ni el rus que jo sàpiga poden expressar la idea del “wishful thinking” dels anglesos que denota un estat mental en què la persona veu més el que desitja que les obvietats que li presenta el cervell racionalment. En català l’hem traduït amb “pensament desideratiu” però no fem servir aquesta terminologia gaire sovint.

Però no ens posem nerviosos perquè tots els idiomes tenen termes que no es poden traduir. En francès, castellà, català i alemany hi ha una diferència entre el verb “conaître”, que en alemany és “kennen” i el “savoir” o alemany “wissen”. El primer es defineix més com un “reconèixer” i el segon com un resultat del procés de comprendre. En anglès no existeix aquesta diferència.

Cada llengua pot ser o no complexa pel que li cal. Així sovint ens podem trobar paraules que considerem completament irrellevants en el nostre idioma però si existeixen en un altre és perquè els parlants d’aquell la consideren important. Els parlants de gaèlic tenen la paraula “sgriob” que designa la picor que tens al llavi superior abans de fer un glop de whisky. Un substantiu molt necessari oi?

Els italians tenen una paraula per designar la marca que produeix un got humit sobre la taula “culacino” i els parlants d’escocès que viuen a les terres altes “Highlands” tenen el terme “giomlaireachd” que descriu l’inoportú costum de presentar-se a les cases a l’hora dels àpats. Serà que molts ho feien que tenen un terme per això?

I tots sabem que els esquimals tenen moltes paraules per designar la neu però cap hiperònim per aquesta. És a dir que no tenen cap mot que vulgui dir neu a seques. D’igual manera els habitants de Tasmània tenen un nom per cada arbre però desconeixen la paraula general arbre.

Amb això el que us vull dir és que hem d’aprendre la llengua tal i com és sense buscar-li els cinc peus al gat i estimar-la com a producte cultural que és.

El que és indiscutible és que sovint la gramàtica de l’anglès és un pèl desconcertant perquè la van escriure per adaptar-la a la del llatí que és una llengua completament diferent. El resultat és tan natural com intentar viure en iglús a Andalusia. Us ho exemplifico. En anglès a la frase “I went swimming” es considera “swimming” un participi i en canvi al la frase “swimming is good for you” un gerundi tot i que morfològicament la paraula és la mateixa. Un envitricoll general produït en intentar descriure l’anglès a partir de la gramàtica del llatí.

I ara anem a la següent dificultat que és la pronunciació. No us negaré que la pronunciació de l’anglès és desconcertant. El verb “put” es pronuncia amb “u” però “run” que també només té una síl·laba amb “a”. D’igual manera a  “student” la “u” sona “iu” mentre que  a “study” és una a. Fàcil no és. Però comparem-la amb la pronunciació de la paraula gal·lesa “cwrw”. I no penseu que serà impossible pronunciar-la? Us ajudo perquè la (w) sóna com una “u”. I si us dic que la paraula irlandesa per gràcies és “Beadhchais” que es pronuncia (bekkas)? Oi que ara la pronunciació anglesa sembla pràcticament transparent?

Òbviament si entrem al realme de les frases fetes i locucions ens tornarem bojos i boges i per això porto tantíssims posts del blog dedicats a aquestes. Aquí ens acomiadem a la francesa com en anglès que diuen “take the French leave” però els francesos i italians diuen que si marxes sense dir gran cosa ho fas com un anglès i els alemanys si et retires com un covard en diuen “losgehen wie ein Holländer”. I si marxes perquè t’interessa desaparèixer llavors diuen “sich davon machen wie ein Holländer”.

Els taxistes belgues anomenen als clients que deixen poca propina “un Anglais” i en francès estar mortalment avorrit és “être de Birmingham”.  Hi hauré d’anar per veure si són avorrits aquella gent.

I pels anglesos deixar que el cotxe el renti la pluja és fer “Mexican carwash”.

Aprendre una llengua és un viatge fascinant cap una altra cultura i manera d’entendre la vida. Si encara no ho feu us ho recomano. No només us obrirà portes sinó que activarà el vostre cervell i la vostra creativitat.

La setmana vinent una mica més encara. Bon cap d’any i un 2023 que es porti bé amb tots.

Embolica que fa fort: la llengua anglesa I.

Sovint em trobo en la difícil situació en què la gent que em coneix i sap de què treballo em demana què m’agrada més ensenyar si anglès o alemany. D’igual manera m’han preguntat sovint quina llengua és la meva preferida i jo reacciono com si a una mare li preguntessin quin dels seus fills estima més. No em puc decidir. No obstant, el que sí que us puc ben assegurar és que es fa força més fàcil fer classes d’alemany que d’anglès per un motiu ben senzill: la gent que comença alemany ha escoltat que és una llengua amb una gramàtica complicada i una pronunciació que deixa la boca seca i per tant, quan veuen que fan progressos amb les classes es posarien a donar salts d’alegria. Amb l’anglès passa pràcticament el contrari. La gent sent a dir que és fàcil en la seva estructura, que no costa dominar-lo a nivell de conversa i quan ja porten tota la primària i secundària fent anglès i hores extraescolars d’anglès a dojo i tot i així els costa entendre o parlar la llengua, llavors li agafen una mena de tírria que és difícil d’esborrar dels cors dels alumnes. Quan acumulem frustració i una sensació de no arribar allà on volíem, ens costarà molt tornar a agafar amb ganes una llengua que sembla que parla més de mig món però que roman un secret inescrutable per a d’altres.

I no és estrany perquè en primer lloc la llengua anglesa suposa un esforç mental suprem en el seu grau màxim de simplicitat. M’explico. Certament a nivell de conjugació i sistema verbal l’anglès ens simplifica força la vida. No tenim ni subjuntius pesats d’aprendre, ni tampoc temps passats que indiquin que l’acció no està acabada. Pensem que en català i castellà tenim el pretèrit imperfet que del verb “”perdre seria en primera persona per exemple “perdia”, el perfet simple que en la mateixa persona seria “perdí” i un pretèrit anterior en desús “haguí perdut”. Explicar la diferència entre “ell bevia una tassa de cafè” i “ell begué una tassa de cafè” no és bufar i fer ampolles. La diferència resideix en si l’acció de beure es contempla com a acabada en el temps o inacabada.

L’anglès no és excessivament complicat si ens fixem en els temps verbals. Potser els més embolicats són els de futur perquè l’advenir es pot expressar tant en present simple pels horaris oficials, com en present continu pels esdeveniments concertats, en “going to” seguit d’infinitiu per a plans i prediccions amb evidència i el totpoderós “will” que per ser el primer que estudien els alumnes és el que sempre utilitzen. S’empra per promeses, prediccions de futur sense evidència, decisions espontànies i opinions. Etimològicament prové del “wollen” alemany que en la seva tercera persona del singular és “will” i vol dir “voler”. A més d’aquestes maneres per expressar el futur els angloparlants també tenen el futur perfecte i el futur continu.

Però res del temps verbals de passat, present o futur fa de la llengua anglesa un idioma complicat. El seu grau d’entortolligament al nostre cervell ve d’altres bandes.

En primer lloc l’anglès tendeix a ser una llengua curta i ràpida i aquesta brevetat el fa de vegades de difícil desxifrar. Posem el cas d’una notificació informàtica com “empty disk”. Aquí “empty” pot ser o bé un adjectiu o bé un verb i per tant el que ens estan indicant aquestes dues paraules és “disc buit” o “buidi el disk” en imperatiu. Caldrà el context i altres informacions per treure’n l’entrellat. En altres llengües gramaticalment més complexes com l’alemany la informació quedarà clara de la següent manera, disc buit en alemany seria “leere Diskette” i l’imperatiu “buidi el disc” seria “leeren Sie die Diskette”. Hi ha una diferència estructural entre les dues frases que no existeix en anglès.

Per si fos poc l’anglès utilitza sovint la derivació zero que vol dir que pot fer d’un substantiu un verb o un adjectiu sense afegir res a la paraula de la que deriva el nou mot que pertany a una altra categoria gramatical. Això és fàcil d’explicar amb l’exemple anterior. “Empty” pot ser un adjectiu i bé un verb. Igual que “ water” pot ser el substantiu aigua o el verb regar.

Un altre tema força complicat en anglès són els phrasal verbs que són aquells verbs que funcionen amb una preposició i adquireixen amb aquesta un sentit completament diferent al del verb al que acompanyen. Un exemple seria “look” veure, “look after” cuidar, o “look down on someone” mirar per sobre de l’espatlla, és a dir despectivament o amb aires de superioritat.

El verb comodí per excel·lència en anglès és el “get”. No m’estranya que pugui haver aprenents de l’anglès que pensin que si memoritzen el get i totes les preposicions amb què es pot fer servir, llavors ja dominaran l’anglès.

I les expressions angleses no sempre són el que semblen ser. Cito un exemple ara de l’autor del llibre “Mother tongue” Bill Bryson. Un rètol d’una botiga anglesa indicava que “all items not on sale” qualsevol que hagi après anglès traduirà la frase com “tots els articles no a la venda” però en realitat el que es vol dir és que no tots els articles estan a la venda però probablement una majoria sí.

L’homonímia també és un fenomen recurrent en llengua anglesa que ens farà ballar el cap. Posem pel cas la paraula “issue” que pot ser tema o podem fer-la servir com a sinònim de “problema”. Però és que a més “issue” pot ser l’entrega d’una revista per exemple i el verb “issue” vol dir produir o entregar quelcom oficial com els visats. O la paraula “fly” que pot voler dir volar, mosca o corbata de llacet.

La polisèmia també fa por en anglès. “Performance” pot ser actuació però també vol dir rendiment i d’aquests exemples en trobarem en anglès a carretades.

Però no ens espantem que per a una vasta majoria dels que parlen l’anglès, aquesta no és una llengua materna. De fet els membres de l’empresa Iveco  que són França, Itàlia, Alemanya i Suïssa van escollir l’anglès com a llengua comercial perquè com un dels seus fundadors va dir “deixava a tots en igual desavantatge”.  I és que no es pot esperar d’una llengua en què tota la informació es comprimeix en les mínimes paraules possibles que sigui gens fàcil.

Per acabar-ho d’adobar, com a llengua internacional tothom ha adoptat paraules de l’anglès en les seves llengües pròpies. Els francesos parlen del “weekend”, els alemanys han oblidat el “Steckenpferd” i fan servir només “Hobby”, els castellans ja no diuen “balonpié” perquè com nosaltres han adoptat la paraula “football” a la seva fonètica, els japonesos també van de “Piknunikku” i etc. I el més contradictori de tot: La llengua anglesa segueix encara sent poc dominada però ens agrada tant que ens inventem paraules en els nostres idiomes que sonin angleses. A Espanya diem que fem “footing” que en anglès no existeix perquè és “jogging”. Els alemanys anomenen als telèfons mòbils “Handy” de la paraula “Hand” que és igual en anglès o alemany i la terminació -y que és impròpia d’aquesta llengua germànica. Els francesos s’han inventat el “recordman” i els italians en lloc d’anar a una “sex-sho” són més eixerits i van a una “sexy-shop”. Els italians com nosaltres es fan un “lífting” que en anglès seria un “facelift” i un “peeling”que seria en anglès correcte un “face scrub”.

Així és que ja veieu que l’anglesa és una llengua incompresa que tothom tracta com vol o com pot i heus aquí que jo, com a enamorada d’ella m’he entestat a escriure’n uns quants articles del blog perquè potser així aprendreu a estimar-la com jo.

Per cert i per acabar, la paraula entestar que tant m’agrada prové de l’eufemisme humorístic “testa” que no volia dir res més que test o olla en llatí vulgar i feien servir els soldats romans en el seu sociolecte per referir-se al cap. Els francesos i italians van agafar la seva paraula “cap” de la que empraven els soldats romans i nosaltres i els espanyols l’hem adoptada del llatí clàssic.

Bona setmana  a tots i bon nadal que per a mi serà el primer al lloc que finalment puc anomenar casa meva. Això sí que ho he de celebrar!

Locucions i esports III.

Avui segueixo amb el tema de les locucions angleses que tenen a veure amb l’esport però deixem ja de banda les pilotes tot i que no s’hagi acabat el mundial encara. I de futbol en tindrem per dies perquè sembla que després ve alguna altra competició de la que no estic al cas. Ja m’informaran els meus alumnes que ells si que les segueixen. Aquest dijous començo l’entrada amb una expressió que té a veure amb el ciclisme “to ride in tandem with”. Si anem en una bici tàndem amb algú el que volem dir és que treballem en harmonia amb aquesta persona. Una parella o matrimoni també pot anar en tàndem si s’entenen quan fan els seus projectes conjunts. I de fet també conec matrimonis que treballen plegats en harmonia. Un exemple per a mi era una botiga de roba interior que hi havia prop del mercat de la Llibertat a Gràcia. A casa sempre hi vam comprar les samarretes, calcetes, calçotets, mitjons i altres gèneres de punt. Quan era nena el matrimoni ja despatxava tot el dia i quan em vaig fer gran hi seguien venent fins que es van jubilar. Sempre tenia la impressió que la parella funcionava en tàndem i no em podia imaginar una baralla entre ells tot i que suposo que en devien tenir. Al Poblenou també hi ha un negoci de dietètica i nutrició que el porta un matrimoni jove. Ells dos fan rutllar el negoci a la perfecció.

I seguint amb el tema de les bicicletes, si emprem el verb “to back-pedal” pedalejar enrere, l’expressió vol dir que ens hem retractat de quelcom que hem dit o hem ofert.  I ara en ve una de molt negativa “to take someone for a ride” portar a algú en una passejada en bici, moto, en cotxe, entre d’altres vehicles i vol dir prendre el pèl a algú. A mi si em volen cobrar dos euro per un cafè sol em penso que em prenen la cabellera. O si he d’agafar un número per fer cua i seure com a màxim trenta minuts a un local per prendre un refresc amb els amics em sembla un abús. Que em diguin que m’han de retirar l’amistat al Facebook perquè necessiten oblidar-me però m’enviïn encara missatges de WhatsApp em sembla tan poc coherent que he de pensar que se’n foten de mi. El que també us puc dir és que molt establiments han aprofitat que s’encareix tot per encarir encara més els productes amb l’excusa de la pujada del petroli. Sempre n’hi ha de llestos. I també es força negativa l’expressió “to ride roughshod over someone” que vol dir fer el que et surt dels nassos sense tenir cap mena de consideració amb ningú. La meva veïna de dalt ho fa sovint quan organitza festes amb un exercit d’incivilitzats que no només crida i canta a altes hores de la matinada sinó que va llençant les puntes de cigarreta per la finestra que em trobo després incrustades a la meva roba estesa.

També Elon Musk va “rode roughshod over his employees” quan va començar a acomiadar-los per telèfon.

Si pel contrari quelcom és un “easy ride” un viatge en vehicle fàcil, vol dir el temps al que ens hem referit ha passat sense dificultats ni problemes. Per mi el temps que vaig treballar a alguns dels instituts d’alemanya com TUDIAS o Lingus das Sprachinstitut van ser un “easy ride”. M’ho passava bé, els estudiants no eren problemàtics i a sobre no hi havia tota la burocràcia que implica ser professora a la reglada.

I si el que fem és “to ride for a fall” llavors ens guanyem l’antipatia de la gent perquè ens hem comportat de manera arrogant o provocativa. Sovint hi ha gent a la feina a qui els ascendeixen o promouen i llavors se’ls apugen els fums i es comporten de manera molt arrogant amb els companys. I si ho fan llavors ells “ride for a fall”, estan anant en bici per caure.

I el selló de la bici o un cavall és en anglès “saddle” i quan diem que a algú li han posat el selló amb quelcom “to be saddled with” el que vol dir és que es carrega a una persona amb responsabilitat. A mi per exemple em volen posar una noia en pràctiques per assistir-me a les classes d’anglès i és una responsabilitat que probablement se’m farà feixuga.

Quan un polític o càrrec administratiu no vol deixar-lo i vol seguir ben assegut a la poltrona per continuar exercint el poder i l’autoriat que té, els anglesos ho expressen amb un “remain in the saddle”, seguir al selló. Jo em temo que la nostra estimada alcaldessa farà tot el que pugui per “reamain in the saddle”.

I pels companys de consistori que gosin criticar-la ben segur que ella farà el que els anglesos anomenen “to keep on a tight rein” manteir en unes regnes tenses, o el que seria el mateix lligar curt per no donar massa llibertat d’acció a la persona.

Per aquest dijous ja hem acabat. Espero que hagueu pogut aprofitar el pont de la Puríssima per fer les compres nadalenques perquè no ens n’adonarem i ja tindrem les festes a sobre.

Bona setmana a tots!

Més locucions angleses relacionades amb l’esport.

Torno avui, després d’un cap de setmana que se m’ha fet curt, al tema dels esports i les locucions angleses. La setmana podria haver semblat breu perquè vam començar el dimecres degut al dia de festa i al de lliure disposició que van generar un pont llarguíssim. Quatre dies donen per a molt i sobre tot per a desconnectar, sortir de la rutina i dormir i descansar el que ens cal. I aprofitant que havíem d’estar descansats a la feina ens han col·locat una primera jornada de cohesió després de totes les hores lectives del divendres. Així és que a dos quarts de tres i sense avisar-nos que ens portarien fora de Barcelona, ens van fer pujar a un autocar i ens van dur al casino de Tiana on ens havien preparat un àpat de cohesió. En total érem unes vint persones i la idea era generar idees i propostes per l’escola després de l’àpat. Però és que la sessió de treball va resultar ser de només una hora i no sé jo si vam ser prou creatius per justificar l’àpat de germanor prenadalenc. Això sí, el menjar va ser boníssim i el lloc immillorable. O sigui que la setmana laboral va ser un pèl estranya i més encara perquè els nanos només parlaven d’un sol tema: que en Piqué es retira del futbol. Amb la de notícies preocupants que tomben pel món i als meus alumnes de comerç només els va sobtar aquesta! Això perquè veieu que l’esport pot servir de cortina de fum per no fer-nos veure les realitats més alarmants com per exemple l’increment en defensa i despesa militar que ens costarà altre cop unes retallades brutals en educació, sanitat i ja veurem on més…
Però no vull divagar. Aquest dijous el que vull és parlar-vos de més locucions que tenen a veure amb els esports. La primera és la de “to kick an addiction”, donar una puntada de peu a una addicció. La imatge és clara i vol dir acabar definitivament amb una addicció. A mi m’han demanat moltes vegades si no vull deixar el cafè però crec que la meva vida seria infinitament més avorrida sense el cafè i per tant no penso deixar aquesta addicció. També amb el verb “kick”, que és el que faríem servir per donar una puntada a una pilota de futbol, tenim el “to trust someone as far as one can kick/throw him/her” confiar en algú només fins al punt en què el podem llençar o donar-li una puntada de peu”. Òbviament vol dir que no confiem en algú en absolut. Jo per exemple a nivell polític només confiaria en Putin “as far as I can kick him”. En general me’n refio gaire en els que estan al poder perquè es mouen per motius econòmics. Per exemple, un dels arguments en contra de que Turquia entri a la Unió Europea ha estat sempre que és un país on no es respecten tots els principis democràtics. Però ara resulta que els mundials de futbol se celebraran a Qatar, un indret on la justícia, la igualtat i la democràcia són molt discutibles i l’organització no es demana si és ètic que se celebrin allí. Tot qüestió de diners i hipocresia a dojo.
I parlant de política i futbol, una “political football” és una causa honorable però que s’esgrimeix com a tema polític. Ja veureu que aquí a les properes municipals es tornarà a parlar de lloguers assequibles i d’alguna llei per regularitzar els preus dels habitatges. Una qüestió de supervivència de que es parla principalment quan hi ha eleccions. Després d’aquestes s’afirma que els propietaris tenen dret a demanar el que vulguin pels pisos i cases que posen en lloguer i tot queda igual. Una altra “polítical football” podria ser la violència de gènere. Quan sigui el moment els partits que ho necessitin prometran un increment del pressupost per vigilància i policia per garantir la seguretat i integritat de dones i col·lectius discriminats però les paraules se les endurà el vent després de les eleccions.
Quan algú actua de manera agressiva i dura sobre tot en el món dels negocis o de la política, llavors diem que aquesta persona “plays a hardball” juga a la pilota dura. Elon Musk ho està fent ara mateix tot acomiadant pràcticament una meitat de la plantilla de Twitter. I el tema m’està la mar de bé per exemplificar la següent locució, la de “that’s not cricket”, això no és cricket que es fa servir quan considerem que alguna cosa no és justa o honorable. Doncs que Elon Musk acomiadi els empleats a través d’un correu electrònic o que no hagi donat l’avís públic requerit als EEUU necessari per a qualsevol empresa que acomiadi més de 500 treballadors no és cricket. El departament de desenvolupament del treball de California encara no havia rebut cap notificació per part de Twitter un cop ja havien començat els acomiadaments massius. Serà que el multimilionari pensa que per ser ell es pot saltar totes les regles i protocols. I el més trist és que tindrà raó.
Si ell actués de manera honesta podríem dir en anglès que ell “plays a straight bat”, juga un bat correcte, recte.
Quan ens hem de donar pressa per fer quelcom diem que hem de “put the skates on” posar-nos els patins de gel. I si ens dediquem a quelcom de manera superficial llavors diem “to skate over” patinar sobre quelcom.
Bé, per avui ja en tenim prou. Espero que fins dijous vinent no passi res excessivament greu al món perquè m’he adonat que estic desenvolupant la capacitat de no reaccionar davant de fets insòlits. I és que des de fa un temps en tenim un darrere un altre. L’atac al capítol, la pandèmia, la guerra entre Rússia i Ucraïna, els talibans al poder… no anem bé. Potser per això els meus alumnes es refugien en el futbol. Aquest esport és fàcil d’entendre, té una bona cobertura per part dels medis i no s’ha de fer un gran esforç per seguir-lo i a més distreu i fa que no pensem en coses que segurament ens amoïnaran més si les tenim massa presents.
Bona setmana a tots.

Esports, pilotes i locucions.

No sé si sabíeu que avui dia els professors i professores gairebé hem de demanar permís als alumnes per poder començar la classe i no interrompre les seves converses transcendentals abans que entri el docent a l’aula.
Aquesta darrera setmana m’ha passar dues vegades i les dues he hagut de trencar una “emocionantíssima” conversa sobre el partit del Barça contra no sé qui. Tinc un amic que té una teoria molt bona sobre el futbol i altres aficions de masses. Afirma que a l’home per sentir-se realitzat en la vida li cal no només tenir cobertes les necessitats primordials sinó poder dedicar temps a una cosa que sigui per si sola completament supèrflua i irrellevant. Jo per exemple, si tinc temps per quelcom més que no sigui treballar per pagar-me el menjar i l’habitatge i les despeses associades, em dedico a fer esport, a mirar documentals interessants a youtube o a tocar la guitarra. I amb això em puc sentir satisfeta perquè tinc la sensació de luxe en la meva vida. Si a més l’afició és compartida per més gent, aquesta es converteix en un mite que omple el buit que podem sentir en la nostre existència si ens parem a analitzar-la massa. El mite no cal que sigui el futbol. Pot ser el ioga que es practica sovint en grup, el pàdel o un grup musical. La qüestió és tenir quelcom que no sigui completament necessari i així podem tenir la sensació que vivim en l’abundància. I de fet les addiccions no deixen de ser el mateix. Jo soc molt conscient que no em cal el cafè per viure i que nodriria el meu cos igual sense ell. Però permetre’m el luxe del cafè cada dia em fa sentir feliç perquè tinc més del que el meu cos requereix estrictament. I vet aquí que tant parlar de futbol aquesta setmana només em venen al cap expressions que tenen a veure amb pilotes i joc.
La primera locució que us vull presentar és la de “and the name of the game is…” que introdueix la característica principal d’una empresa, institució o escola. Jo per exemple podria dir que allà on treballo “the name of the game is innovation”. Tot el que soni a innovació a la meva escola serà considerat sagrat per tots els adeptes encara que no s’hagi provat l’eficàcia i se sàpiga que dels mètodes antics també hi havia coses que eren molt positives. Si demà la innovació és que tots hem d’anar en pilotes per fer fluir les energies millor, no patiu que a l’escola s’hi apuntaran encara que sigui una gran bajanada. El temps demostrarà que hi ha estratègies de l’antic sistema d’ensenyament que funcionaven i que no cal descartar del tot.
Quan gaudim d’una avantatge sobre un contrincant, llavors diem que “we know our oppenent’s game” és a dir que li coneixem el joc. De vegades el nostre avantatge pot ser conèixer de quin peu calça el nostre rival. I si en anglès tenim un “deep game” un joc profund, el que volem dir és que tenim un pla secret. El meu únic “deep game” és que a la feina so sàpiguen res de la meva tercera novel·la fins que no l’hagi publicada perquè no tinc ganes que l’equip directiu em faci sentir malament perquè dedico el meu temps lliure a escriure i no a fer cursets per a docents sempre. Però si per algun motiu se m’escapés això de la meva tercera novel·la i en sabessin quelcom a la feina, llavors “I would kick myself” em donaria una puntada de peu perquè m’empiparia molt amb mi mateixa.
Hi ha una expressió anglesa que m’abelleix especialment i té a veure amb pilotes. És la de “the ball is in your court” la pilota és al teu terreny. S’empra quan volem designar que el proper en prendre la iniciativa ha de ser l’altra persona. A mi per exemple quan m’agrada un home i ell ja m’ha proposat sortir un cop, jo li proposo un altre i la següent vegada “the ball is in his court”. Igual que quan em comunico amb algú. La comunicació ha de ser recíproca i per tant una vegada prenc jo la iniciativa i l’altra l’ha de prendre l’altra persona. I amb això vull dir que en general per saber quin grau d’interès tenen els altres en nosaltres hem d’esperar que “retornin la pilota”.
Una ocasió excepcional és quan tenim “the ball at our feet”, la pilota als nostres peus. I si estem alerta i vigilant contínuament llavors diem en anglès que estem “on the ball” és a dir a la pilota. Aquest expressió em recorda a l’alemanya “am Ball bleiben” que vol dir estar a l’ombra esperant l’oportunitat de superar a algú o senzillament seguir perseguint els propis objectius de manera sostinguda fins que ens arribi l’ocasió d’aprofitar l’espera i el coneixement guanyat i adquirit.
I per continuar amb el tema futbolístic i acabar el post d’avui tenim l’expressió anglesa “to blow the whistle on” és a dir bufar el xiulet, o xiular (amb l’aparell) a algú quan volem denunciar públicament una activitat deshonesta o il·legal.
Espero i desitjo que les temperatures baixin tot el necessari per celebrar una castanyada amb castanyes i moniatos. I no ho faig perquè m’interessi massa el folklore sinó perquè m’amoïna i m’obsessiona el canvi climàtic tant com als més fatalistes que ja preveuen que hem contaminat tantíssim el planeta que només queden prou recursos per a dues generacions més. Amb el nostre comportament egoista ens hem carregat el món i ara es fa visible amb aquest estiu en plena tardor. Qui encara pensi que tot és una fabulació és que o és boig, o no vol veure la realitat…

El vestuari en les locucions alemanyes.

Com tots sabreu el tema del vestuari i el calçat ha estat principal per la humanitat des de temps immemorials. Sobre això ja vaig escriure un article de blog en el seu dia. Vestir-nos no només ens serveix per evitar passar fred i no agafar infeccions sinó que també ens serveix per dir quelcom de nosaltres mateixos a través de la roba que ens posem. En altres èpoques determinats colors com el lila només els podien portar els reis i nobles i així la roba es va convertir en un instrument de disgregació social. Res de nou fins aquí. Fins fa relativament poc, vestir-se era una despesa cara però els darrers quinze anys el món occidental ha inventat el que s’anomena “fast fashion” per convertir la roba en un objecte de consum que es produeix en països en vies de desenvolupament per un preu baixíssim. D’aquesta manera nosaltres els rics occidentals podem permetre’ns tenir més roba a l’armari a costa d’una explotació dels treballadors de les fàbriques tèxtils d’altres indrets del món on la majoria de la gent viu amb menys del que li cal.
Sortosament i per contrarestar la “fast fashion” ha sorgit un moviment de gent que prefereix no seguir nodrint l’afany dels diners dels gegants del món de la moda i ha preferit adquirir les peces de roba de segona mà en mercats, per Wallapop, Vinted o a través d’un d’intercanvi. Tot indica que la roba és quelcom que ens interessa als humans de manera encara exagerada i per això mateix tots els idiomes tenen multitud de locucions en les que apareixen peces de roba i calçat. Avui us en vull portar unes quantes d’alemanyes.
Començo per una que té un equivalent en anglès que ja vaig comentar la setmana passada. Recordeu allò de “to have one’s heart in one’s boots”? doncs l’equivalent en alemany per denotar que una persona està desmoralitzada seria que a algú “fällt/rutscht das Herz in die Hose”, li cau o li rellisca el cor als pantalons. A mi em va passar això quan la directora de l’escola on treballo va decidir que els docents vivim massa bé i ens ha encasquetat unes quantes sessions de treball el divendres tarda per tal de veure si arribem finalment a fer les hores màximes legals.
N’hi ha que no entenen que els treballadors ben tractats són més feliços i obtenen millors resultats.
Dels pantalons passem a la camisa. Si en alemany diem “für jemanden das letzte Hemd hergeben”, entregar-li a algú la darrera camisa que tenim, el que volem dir com us podeu imaginar és que estem disposats a fer de tot per una persona determinada. I si en canvi diem que “das Hemd is mir näher als die Hose” que literalment és que tinc la camisa més prop que no pas els pantalons, el que volem expressar és que defensarem els nostres interessos per sobre dels interessos dels altres. Quan volem indicar que una acció determinada no anirà bé i no tindrà el resultat que havíem esperat, llavors diem “ daraus wird so kein Schuh”, que d’això ( i no s’especifica el què) no en sortirà cap sabata. I si designem a algú de “Pantoffelheld” és a dir heroi de la sabatilla, llavors el que estem dient és que aquest home en concret es deixa manipular i dominar per la seva parella. Coneixeu algun Pantoffelheld? Jo no.
Quan ens cal molta diplomàcia i mà esquerra amb algú en alemany diem que toquem o agafem a algú amb guants de vellut “jemand mit Samthandschuhe anfassen”. D’això sí que en tinc pràctica amb els meus alumnes. Avui dia s’ha d’anar molt en compte per no ferir la susceptibilitat de ningú. Si un home és un Don Juan i li interessen moltes dones alhora és un “Schürzenjäger” un caça davantals. I si pel contrari algú és molt innocent i no ha trencat mai un plat llavors diem que té una armilla neta “hat eine saubere Weste”.
En el cas de responsabilitzar a algú d’una cosa només cal que li dieu que aquesta cosa va a la seva gorra “das geht auf deine Kappe” o si us en feu vosaltres mateixos responsables llavors ho expressem amb un “ich nehme das auf meine Kappe”.
I per avui ja en tenim prou. Espero que hagueu pogut gaudir del dimecres festiu com cal encara que a mi que anomenin el dia del Pilar, “dia de la Hispanidad” em toca molt els nassos. Molt pitjor era allò de “el orgullo de la raza” que crec que s’hauria d’enterrar definitivament.
Bon dijous post-festa nacional.

Més locucions sobre calçat i vestuari.

Segueixo avui amb el tema del calçat i la roba i les locucions en anglès. En un altre post ja comentaré les que hi ha en alemany sobre el vestuari. La setmana passada ens vàrem quedar en les botes i per les botes continuo avui. La primera locució és la de “to have one’s heart in one’s boots”, és a dir tenir el cor a les botes. Com potser podeu deduir això passa quan ens ha caigut e cor als peus i estem ensorrats o desmoralitzats. Així em vaig sentir dijous passat quan tenia cita a cementiris de Barcelona per fer una retrocessió d’un nínxol que ja havia d’haver fet fa un any. Només és que en aquella ocasió no vaig poder fer el tràmit per un error administratiu d’una empleada de cementiris i aquest cop no l’he pogut fer perquè el pressupost per les retrocessions es va acabar el 23 de setembre i jo tenia cita per fer el tràmit el 29. Dijous passat em van dir que em tocava esperar fins el dia 1 de juliol per agafar hora per principis de setembre per tal que no em torni a passar el mateix. I mentre hauria de seguir pagant el manteniment que no és gens barat. Sabeu que va fer que el meu cor estigues a les botes? Doncs que els funcionaris que no s’hi maten gaire cometin errors que després hem d’assumir els ciutadans. Vaig arribar a les Corts a dos quarts de nou, a l’oficina d’atenció al ciutadà no hi havia ni cua. Dues empleades molt ben pentinades i vestides em van comunicar que no podia fer la retrocessió i els vaig explicar que ja no l’havia poguda fer l’any passat per un error seu. Em van dir que escrivís una queixa i es van quedar tan contentes. Quan ja arribava a la sortida més decebuda que enrabiada se’m va acudir una pregunta i vaig recular. Una de les empleades tornava de la cafeteria amb un cafè amb llet i a l’altra la vaig enxampar amb el mòbil a la mà. Sort que aquest cop s’ho han rumiat i han comentat el meu cas i han resolt tirar endavant la retrocessió fora de termini. També vaig sentir que el cor em queia a les botes un set de gener després de fer 4 hores de cua davant l’oficina de serveis socials i família. En aquella ocasió feia més fred del normal i jo havia aguantat estoicament la temperatura i el vent per poder entrar a fer una reclamació. Just quan jo era la següent per entrar i a vint minuts de que s’acabés l’horari d’atenció al ciutadà, em van tancar la porta als nassos. A qualsevol altre lloc l’horari s’ha de complir religiosament i no es pot marxar en grup vint minuts abans d’acabar la jornada. Em vaig endur la frustració a casa i me la vaig fer passar com vaig poder Els funcionaris no saben la sort que tenen de gaudir d’una feina fixa i ben retribuïda!
La següent expressió es fa servir només per a aquelles persones que són extremadament fortes i aguanten tot tipus de condicions sense caure malalts ni fer figa, és la de “to be as tough as old boots”, ser tan dur com botes velles. La veritat és que a les pel·lícules de Holliwood com la del Bruce Willis de “die hard” sembla que el món estigui farcit d’aquests tipus però a la realitat la majoria dels humans no som tan forts. Recordem que Hitler tenia gran part de la població alemanya ben drogada amb Pervitín que feia que els soldats aguantessin el dolor físic i el cansament gràcies a l’eufòria que els hi provocava la droga. Però sense ella potser la guerra s’hagués acabat abans. Els pobres immigrants que sobreviuen un viatge en pastera de ben segur que són “as tough as boots”.
I si algú es retira i deixa de treballar llavors es diu que “hang one’s boots” penja les botes com els futbolistes. Ara ja fa un temps que no se sent a parlar de les jubilacions anticipades. Serà que l’economia no està prou bé per oferir-les. De tota manera de cara a un futur s’hauran de replantejar voler prolongar l’edat activa de la gent d’aquest país. De feina no n’hi ha per tots, altrament no s’hagués aprovat mai la renda mínima que ha de fer que la gent que ja no té res pugui seguir consumint si més no una mica en un país on l’habitatge s’ha convertit en un luxe total. Algun dirigent d’empresa que ja fa catúfols s’ho hauria de plantejar i penjar les botes, però a ells els agrada massa sentir que tenen el control per fer-ho. En canvi, com també diem aquí, quan un s’ha mort mentre treballava es diu que s’ha mort “with the boots on” amb les botes posades. No deixa de ser una locució que ve dels militars.
La següent locució només la farem servir per a gent cruel, és la de “to put the boot in”, posar-hi la bota. Es refereix a atacar a algú en el moment en que aquesta persona està en desavantatge.
Com a exemple se m’acut el que va passar durant les festes de la Mercè de Barcelona. Com ja sabeu es van produir aldarulls i actes vandàlics al voltant de la Plaça Espanya. Una companya de feina que viu a Sants em va comentar que com cada any per la Mercè, uns brètols sense nom i a qui no es va agafar, van destruir l’aparador d’una botiga del seu barri. A la botiga s’hi ven roba de marca per a gent una mica gran i la persona que porta l’establiment no és la primera vegada que pateix la destrucció de la seva botiga. Aquest botiguer en concret no és pas ric, ni està explotant a ningú, ni té enemics. El negoci sobreviu gràcies a la gent del barri que hi va a comprar peces de roba d’una determinada qualitat per a gent gran i ancians. Per això podríem dir que els animals que van destrossar la botiga “put the boot in” perquè fan mal a una persona que ja ha patit atacs diverses vegades i que necessita el negoci per sobreviure. No és un explotador capitalista ni un gran terratinent a qui han destrossat la botiga sinó un ciutadà honrat que es guanya la vida com millor sap.
Només en queden dues de locucions per avui. La primera és la de “to pull one’s socks”, apujar-se els mitjons que en certa manera equivaldria a la nostra “arremangar-se” perquè és el que fem quan ens hem de posar a treballar de valent. En anglès es fa servir aquesta expressió quan es vol revertir una situació desfavorable. Per exemple, els alumnes que no portin bé el curs fins Nadal i que hagin suspès vàries UFs, és a dir, unitats formatives, hauran d’apujar-se els mitjons per tirar endavant.
La darrera locució d’avui és una que jo m’hauria d’aplicar més sovint “to put a sock in it”, posar-hi un mitjó literalment i aquest “in it” se suposa que és la boca per tal de no parlar. La nostra expressió seria la de mossegar-se la llengua per no dir quelcom que no toca. Jo ho hauria de fer més sovint per no tenir problemes a l’escola. Com molt bé diuen els castellans “en boca cerrada no entran moscas”.
Bona primera setmana d’octubre. Fins ara han baixat les temperatures però el darrer diumenge encara va fer prou bo per tornar a donar-me un remullada al mar. A veure si aquesta setmana seguim amb una temperatura agradable i si en algun moment ens torna a ploure que encara en necessitem!

El calçat a les locucions angleses.

Ens trobem en aquell moment en què hem de tenir a mà peces de roba d’estiu i alguna de tardor o hivern. A mi com cada any em passa que acabo la temporada amb poques peces en bon estat i començaré la temporada d’hivern vestint com pugui fins que tingui l’oportunitat d’anar trobant ofertes de rebaixes. Realment és una llàstima que la qualitat de la roba hagi disminuït tant, que poques vegades duri més de quatre o cinc temporades. Jo estaria disposada a pagar més per no haver d’estar sempre amb l’ai al cor i amb la roba justa a l’armari.
Per no parlar de les sabates. Això sí que és tot un problema i més encara en el meu cas amb un peu del número trenta-quatre.
I com que el tema que em balla pel cap és la roba i el calçat, avui us escric el post sobre locucions angleses que tenen a veure amb les sabates i les botes.
La primera locució d’aquest dijous és la de “where the shoe pinches”, on la sabata pessiga i equival a l’origen del malestar. Si jo per exemple sé què vol dir haver de fer molts números per no arribar a final de mes sense diners i haver de fer un racó per poder anar de vacances cinc dies a l’estiu de càmping, jo que no soc cap potentada puc dir que quan veig que altres també van justos sé on pessiga la sabata perquè ho he sentit també abans. I parlant de diners a qui li toca portar un negoci amb molt poc capital pot dir en anglès que “works on a shoe-string” és a dir que treballa en un cordill de sabata. No conec cap persona que ho faci però en principi hi ha hagut infinitat de negocis en els darrers anys que van començar sense pràcticament capital com el de Wallapop. El que passa és que de seguida va créixer i va donar fruits i per tant els fundadors no van treballar durant gaire temps en un cordill de sabata.
Si una persona substitueix a una altra en un càrrec els anglesos diuen “to step into another person’s shoes” és a dir que fas un pas dintre de las sabates d’un altre. Aquest any a l’escola un dels professors nous ha entrat a substituir un company que ha marxat a la pública perquè s’ha tret les oposicions i “has stepped into Joan Carles’ shoes” i ho ha fet de ple perquè a més de totes les assignatures del meu ex-company de feina, ha agafat també la funció de tutor. Més trist és quan l’expressió esdevé “to step into a dead man’s shoes” és a dir fer un pas dintre de les sabates d’un mort. S’utilitza quan algú hereta o es beneficia del càrrec que ha deixat una persona que ha mort. Aquesta expressió la podríem aplicar al rei Charles III d’Anglaterra que als seus 73 anys finalment és el rei del Regne Unit. Per als docents interins i interines hi ha hagut un mem molt divertit sobre el seu cas. S’hi veia una foto actual del rei i hi posava una cosa així com interines, aquí teniu un exemple de perseverança i paciència: plaça als setanta-tres anys. No n’hi ha per menys. La reina mare no ha deixat el ceptre fins que se n’ha anat del tot.
Quan una persona tremola de por llavors els anglesos diuen “to shake in one’s shoes” és a dir tremolar a les sabates. I una locució d’allò més curiosa per designar la gent que sempre es comporta be i mai no fa res que pot incomodar ningú. A ells o elles se’ls anomena un o una “goodie-two shoes” un o una bon o bona dues sabates. Aquesta locució prové d’un llibre per a nens que portava com a títol “The History of Goody Two-shoes”. I de les sabates passem a les botes, el meu calçat favorit a l’hivern. Si diem que algú “licks someone’s boots”, llepa les botes d’una altra persona el que estem dient és que l’afalaga de manera exagerada i servil.
Una que potser haurem de fer servir en més d’una ocasió i que equivaldria a “pujar-li a un els fums al cap” és al de ser “too big for one’s boots”. D’aquí en tinc un exemple també del meu entorn laboral. Fa uns anys va entrar un xicot estranger a treballar amb nosaltres que va agradar molt a l’equip directiu per les seves idees innovadores i pel seu caràcter d’anar de bon rotllo amb els alumnes i de fer-los jugar més que treballar. Doncs com que de seguida va escalar posicions, el company va començar a no venir quan tenia permanència i no classe i a permetre’s moltes coses que molts a la feina no gosaríem fer perquè no ens acomiadessin. Doncs d’ell podríem dir que és “too big for his boots”, massa gran per les seves botes. El que li pot passar a ell, com a molts d’altres en diverses feines és que quan els de dalt se’n cansin li donaran la bota, “he’ll be given the boot” és a dir que l’acomiadaran.
I parlant de caràcters de persones un “bossy boots” és una persona a qui li agrada molt manar i tiranitzar els altres i l’”smarty-boots” és el setciències tot i que no té una connotació tan negativa com la de l’”smart Alec” del que ja us vaig parlar en el post sobre els noms.
Per avui ja n’hi ha prou. Us desitjo un bon dijous i un bon cap de setmana imminent que potser ja serà un dels darrers en què es pugui gaudir de la platja…