Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes.
Segueixo amb el tema de les fruites en aquest primer dijous de vacances en què encara tinc l’humor tèrbol per les darreres decisions de l’equip directiu que afectaran la meva qualitat de vida i la meva salut. No sé per quin motiu ens estan collant cada dia més i ens han de deixar clar que a més d’exprimir-nos com a llimones, a sobre hem d’estar donant les gràcies contínuament per la feina. Em sembla que els de dalt estan entestats en tirar enrere els nostres drets i això passa a nivell europeu. Més hores de feina, igual retribució i sense dret a protestar. I a sobre encara esperen que el poc temps de qualitat que ens queda per viure els hi dediquem a ells, a les empreses i companys d’empresa per generar “bon rotllo”. Aparco el tema i ja en tornaré a parlar en algun moment no gaire futur.
Començo avui parlant de les fruites amb les delicioses cireres que sempre m’han semblat tan decoratives com bones i representatives de l’estiu. Pels francesos però tenen una connotació no tan positiva perquè quan diuen que algú “a la cerise” que algú te la cirera, el que volen dir és que té mala sort. Potser és perquè els francesos no volen anomenar es coses pel seu nom i fan servir la cirera com a eufemisme per la mala sort per no cridar-la. El contrari, néixer amb la flor al cul s’anomena en francès o bé “être né sous une bonne étoile” néixer sota una bona estrella, o “être en veine” estar en vena o per últim “être né coiffé” haver nascut pentinat. Aquesta darrera és molt graciosa perquè reflecteix el fet que el pentinat els sembla una tasca dificultosa als francesos. Quan es posen vermells i es ruboritzen ells diuen “être rouge comme une cerise” i tal i com els veïns ibèrics, quan quelcom arrodoneix una tasca ben feta diuen “la cerise sur le gâteau” la cirera del pastís i en castellà “la guindilla”. Si hem estat malalts i ens recuperem direm en francès que “refem la cirera” “refaire la cerise”.
Les llimones també són molt productives lingüísticament en francès. Si un és intel·ligent en diuen “en avoir dans le citron” tenir-ne a la llimona i si un fa un esforça mental, s’esprem la llimona “se presser le citron”. Això em sembla que per a molts ja ha passat a la història perquè amb el chat gpt i ara amb el Claude, la darrera IA que ha semblat tan potent als EEUU que n’han prohibit una versió, cada cop pensarem menys. On anirem a parar? No ho tinc clar. Perquè a mi aquest estiu m’han fet un curs-tastet de Claude a la feina i ens han mostrat com descarregar les tasques de l’alumnat i en fa les correccions que es poden pujar a l’aula virtual. Quelcom molt perillós si em demaneu. Oi que no volem que ells facin un “tallar i enganxar” de la feina? Doncs per quin motiu ho hem de fer nosaltres? I si ho corregeix la IA, nosaltres farem un bon seguiment del progrés de l’alumnat? No ho tinc clar. Ja ho sabeu, si no voleu “vous presser le citron” feu servir a IA i avall. Avui dia ho fa tothom. Només que de tota aquest auge de la IA en fa 4 dies i jo ja m’he cansat de veure contingut que l’ha creat o el chat gpt, o el gemini o alguna d’aquestes entitats. És com si hi notés la manca de caliu humà.
Per cert, si voleu una alternativa sense fruita per aquesta darrera expressió també podeu dir que un es rasca la sopera en francès “se racler la soupière” i és que en molts idiomes la metàfora familiar que designa el cap és o bé una olla, o un test, d’aquí la paraula italiana per cap que és “testa” i la francesa “tête” i també tenim en francès la sopera, “la soupière”.
Com els anglesos i com nosaltres si algú treu tot el suc i explota als altres diem que aquesta persona “presse quelqu’un comme un citron”.
I per últim avui vull parlar de les pomes. Si una cosa és perfecta diem que és “aux pommes” i si algú és massa babau i es deixa enredar o és una bona pera com hem vist abans o una bona poma “une bonne pomme”, una persona baixeta com jo seria alta com tres pomes “haut comme trois pommes”. D’un altre post ja sabeu que desmaiar-se és “tomber dans les pommes” però ja us en vaig explicar l’etimologia i no em vull repetir.
Pel que fa a les prunes, si hem fer quelcom pel dimoni els nostres veïns diuen “pour des prunes” i recordo que si us posen una multa en francès és “prendre une prune”. Ja ho tenim per avui. Espero que el juliol ens porti pluja de nou per apaivagar la set dels nostres boscos i muntanyes i evitar incendis. El cor se’m trenca veient les imatges de la Costa Brava cremant. Per què no serem capaços de reduir el consum humà per tal de no destrossar més el planeta? L’ésser humà és egoista de mena i sembla que som incapaços de rectificar. Com va dir Al-Gore amb la seva famosa metàfora “junkies find veins in their toes when the veins in their arms collapse”. Hem d’esperar un cataclisme per tal de repensar el món…

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes.

Quan arriba el març ja començo a tenir aquella sensació de que l’hivern s’ha acabat i mentalment el meu cervell pensa en l’estiu. Enguany hem tingut molts dies de pluges i temperatures fresques però finalment aquest maig ens ha dut la sensació d’estiu que tants
bons records em porta a mi. És una època màgica perquè els dies són llargs i si no ens morim deshidratats suant, podem fer una pila de coses a l’exterior. Com a professora que soc l’estiu és a més l’època de vacances i per tant l’espero amb ganes.
Probablement aquesta època de l’any de bonança és agradívola a moltes cultures. I la francesa ho recorda amb un seguit de locucions que us vull apropar avui. Les relaciono totes amb l’estiu perquè tenen a veure amb el descans, el poder fer les coses amb calma,el sol, el viatjar, etc. Tot això que associo amb el període de vacances. Deixo però que ho jutgeu vosaltres mateixos.
La primera expressió d’avui és sinònim d’agafar-se el temps per fer les coses amb calma i gaudir de cada instant sense pressa, no estressar-se vaja. És l’expressió francesa “se la couler douce” Jo per exemple aquest estiu que per a mi ha començat ja tot i que el solstici serà el 21 de juny, no tinc intenció d’estressar-me fent més formació de professors. La deixaré pel setembre quan ja estigui plenament recuperada. És a dir que vull “me la couler douce”. Quan el que fem és reposar, hi ha una expressió que prové de l’Edat Mitja que és la de “les doigts de pied en évantail” que literalment seria els dits del peu en vano. Era aquella època en què els pacients de fongs als dits dels peus deixaven el peu descalç amb els dits separats perquè s’assequés la micosis. La història, ho sé, no és especialment apetitosa. La següent també té un rerefons fosc però m’agrada l’associació mental que em fa venir. “Prendre la clé des champs” vol dir literalment “agafar la clau dels camps en el sentit de engegar-ho tot a fer punyetes per marxar i no tornar mai més. Allò que tenim alguns i algunes ganes de fer però no fem mai. Aquesta és de les que s’utilitzaven quan finalment deixaven lliures els presidiaris i està datada del segle XIV. Una expressió similar i que té a veure amb els presidiaris és la de “prendre la poudre d’escampette”. No sé si sabieu que “escampette” és el fugitiu i prendre la pols del fugitiu vol dir també fer-se fonedís, marxar dissimuladament o escapar d’un perill.
Les dues següents ens arriben del llenguatge marítim. La primera és la de “mettre les voiles”, posar les veles que vol dir que un marxa en vaixell. També molt marítima és l’expressió “prendre la large” del segle XV. En llenguatge mariner, la “large” és la costa més llunyana. Evoca tot tipus de viatge i de sortida sigui per terra, per mar o per aire.
Les següents les podem fer servir molt més sovint durant l’estiu perquè no necessàriament volen dir “marxar”. Una crec que ja us l’havia comentada anteriorment “soleil du plomb” un sol de plom, és un sol molt potent, un sol que nosaltres anomenem de justícia.
I una cosa que si m’agrada molt fer quan tinc vacances és oblidar-me del despertador i fer allò que s’anomena “faire la grasse matinée”, és a dir fer el matí greixós o gras en el sentit de fer el gallòfol i dormir fins que el cor digui prou. En general els francesos l’utilitzen quan un es lleva després de que hagi sortit el sol.
Una altra cosa que farem tots a l’estiu és el que els francesos anomenen “dorer la pilule” daurar la píndola que vol dir torrar-se el cap al sol i descansar.
I vosaltres de tot això què fareu exactament? Jo intentaré fer una pila de “grasses matinées”.
Si teniu facilitat per arrepenjar el peu a l’accelerador i conduir de pressa això en francès és “appuyer sur le champignon” repenjar-se al xampinyó.
Parlant de vacances us he de dir que no m’abelleix complicar-me la vida. No vaig a destinacions difícils i exòtiques perquè de vegades resulten més estressants que no pas relaxants No em complico la vida i vaig de càmping a França que és una opció econòmica, distreta i que em permet estar en contacte amb la natura. Per cert, els francesos tenen una expressió familiar i no gaire fina que significa “no complicar-se la vida”, és la de “ne pas s’en chier une pendule” no cagar (amb perdó) un pèndol. I per aquelles ocasions en les que us treuen de polleguera i ens hem de calmar tenim això de “mettre de l’eau dans son vin” posar aigua al vi, com per diluir el vi que representa el mal humor o el disgust.

I per avui ja ho tenim. Bon dijous i fins la propera.

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes.

Estem en plena onada de calor, però no només aquí sinó a tot Europa i a ells els ha vingut de nou perquè arribar a 41 graus a Alemanya a finals de juny ha estat un rècord històric. A França, Holanda i Gran Bretanya la calor també s’ha deixat sentir i els centres d’urgències s’han vist desbordats de gent amb problemes derivats de les temperatures. El centre i el nord d’Europa no està preparat per arribar als 40 graus i l’aire condicionat no és present a tot arreu amb la qual cosa fer vida normal es fa impossible. Jo també he de dir que m’amoïna enormement tenir la sensació que hem arribat al pic de calor de la canícula quan encara no és època de ser-hi. I amb aquest aire que crema pel carrer i suant tot el dia sort en tenim de la fruita que ens aporta glucosa, minerals i moltes vitamines. Fins i tot he aguditzat l’enginy per inventar plats amb fruita que m’ajudin a fer entrar la carn i les verdures. Què faríem a l’estiu sense les fruites que ens permeten rehidratar-nos? Jo malviuria.
Avui us vull portar unes quantes locucions franceses que tenen com a protagonistes les fruites. Començo per una fruita que es cultiva des de fa quatre mil anys però que es va introduir a Europa a l’Edat Mitja: la pera. Aquesta fruita dolça i versàtil que podem cuinar per exemple amb carn per amorosir-la és la protagonista de diverses expressions. Quan estem en una situació molt difícil en francès diem “avaler des poires d’angoisse” menjar peres d’angoixa. En aquests moments a Veneçuela moltes famílies que lluiten per trobar els seus familiars entre les runes mengen peres d’angoixa. Aquesta és malauradament una catàstrofe que no es podia preveure i Veneçuela està ubicada en una zona de risc de terratrèmols com Xile. Però això no fa les pèrdues menys doloroses. Us deixo una imatge en aquest post per tal que pugueu fer donació del que creieu que podeu fer-ne que el comitè de festes de Mozart s’encarregarà de fer arribar el vostre ajut on cal.
Però canviem de tema i anem a la següent locució que m’agrada perquè es fa servir quan repartim quelcom equitativament “couper la poire en deux”, tallar la pera en dos per donar-ne dues meitats iguals a qui li corresponguin. I si aquesta expressió és bonica, la següent encara m’ho sembla més. És la d’estar “entre la poire et le fromage”, estar entre la pera i el formatge que denota sentir-se relaxat i lliure. L’origen d’aquesta expressió m’abelleix. També prové de l’Edat Mitja quan el formatge es menjava després de la fruita quan els comensal ja s’havien acabat els plats forts. Era el moment de l’àpat on amb la panxa plena les converses anaven pel bon camí. D’aquí que quan ens sentim relaxats diem que estem entre la pera i el formatge.
I les peres igual que les pomes representen una persona ingènua i per això dir que algú és “une bonne poire” és sinònim de que aquesta persona és de fàcil enredar.
La següent ja us la vaig dir anteriorment “garder une poire pour la soif” guardar-se una pera per la set vol dir estalviar recursos per quan les coses no van gaire bé. És el que els anglesos anomenen “to save for a rainy day”, estalviar per un dia plujós. I d’un tema prou pragmàtic a un altre més carnal, “se sucer la poire”, xuclar-se la pera no vol dir res més que besar-se. La pera és un sinònim de cara o cap i d’aquí aquesta associació.
De riure amb ganes els francesos en diuen “se fendre la poire” que literalment és partir-se la pera i si se’n riuen d’una persona és “se payer la poire de quelqu’un” pagar-se la pera d’algú.
De les peres, amb les que podeu fer un plat deliciós amb pollastre, albergínia i condimentant-lo amb llorer, farigola i pebre vermell, passem ara a les maduixes. Aquest estiu tinc la sensació que han estat més delicioses que mai! La primera és “aller aux fraises” anar a les maduixes. Pot voler dir diverses coses. L’emprem per designar aquells passejos que fem amb tota la calma del món i també per quan dos enamorats cerquen algun lloc amagat i poc sovintejat per fer de les seves. Aquest darrer ús ve del fet que per collir maduixes hem d’anar per camins poc habituals i prou amagats i això sovint donava peu a que hi hagués intimitat entre aquells que cercaven maduixes. I es veu que “aller aux fraises” també significa portar un pantaló massa curt.
No tan positiva és la de “ramener sa fraise” portar la seva maduixa que utilitzem per quan algú es manifesta de manera inoportuna o impertinent. És apta quan ve algú a dir la seva sense que se li hagi demanat parer. Durant l’època d’Enric IV la “fraise” era un coll pompós que portaven els nobles, aristòcrates i gents adinerades. I qui volia fer notar la seva superioritat movia el cap perquè es veiés més el coll ostentós.
La darrera amb maduixes avui no és gens positiva. Quan algú comença a demostrar senilitat i té els problemes físics o psíquics propis de l’envelliment ells diuen que aquesta persona en concret “sucre les fraises” que ensucra les maduixes.
I per avui ja en tenim prou perquè altrament les confondrem totes. Realment desitjo que tingueu la manera de poder fugir una mica d’aquesta calor sufocant que ens ha tocat viure amb un estiu acabat d’encetar. Aquesta calor no és bona per ningú i desequilibra la natura. No obstant, els governs a pesar de les cimeres contra el canvi climàtic no estan disposats a endegar el canvi radical que ens portaria a un alentiment de l’escalfament global: l’adaptació de la indústria a la demanda i una conseqüent reducció de la producció innecessària, un fre a la importació i exportació del productes no necessaris, un canvi de societat de la del consum a la de l’activitat. No produir tant i no consumir tant apaivagarien el canvi climàtic i així també deixaríem de generar tants residus però és clar, l’economia global es col·lapsaria. Hem prosperat a base de crear multinacionals que ho controlen tot però ens hem menjat els petits productors locals i els negocis artesanals. Potser per anar endavant hauríem de tirar enrere? Una utopia perquè els que controlen els negocis grans no ens volen menys consumistes

La setmana passada quan vaig arribar a la classe de conversa de francès el tema era si teníem o no paraules favorites en alguna llengua. Un dels meus companys és un periodista i poeta xilè i és més sensible que la majoria de la gent al so i les associacions mentals que li provoquen les paraules. Em van demanar quina era la meva paraula favorita i vaig dir que fa mols anys a Moscou la que era la meva professora del curs d’estiu, em va fer la mateixa pregunta i jo li vaig respondre que en alemany en tenia dues. La primera era per a mi “Geborgenheit” que sona com “geborgenjait” per nosaltres. Curiosament la meva professora estava molt ben informada i em va sorprendre dient que precisament aquesta que havia escollit jo també havia estat la que la majoria dels alemanys enquestats havien triat com a segona més bonica després de “Habseligkeiten” l’any 2004. Tot seguit us explico el significat de les dues. La primera “Habseligkeiten” designa els objectes personals i les poques coses que queden a les persones després de que un desastre s’hagi endut la majoria del que tenien. També pot designar allò que s’endu una persona quan ha de fugir d’un país i que per tant és el més preuat per a ells. “Habseligkeiten” és una paraula en plural es fa servir en el context de la gent més vulnerable i que menys té per designar aquells pocs objectes que els pertanyen. Jo per exemple no la triaria com a paraula bonica perquè l’associo a una situació d’emergència i de pobresa crònica. El que em sorprèn de la paraula és que és compon del verb “haben” tenir i “seligkeit” que vol dir felicitat o joia. És com si aquestes poquetes coses representessin la joia i l’alegria d’algú. És una paraula que no es pot traduir a altres idiomes però que té aquella idea de que la gent que té poc, està molt aferrada a aquelles coses que li queden.
La que va ser escollida com a segona paraula a mi m’emociona pel que representa. Tampoc té traducció a cap dels idiomes que conec. “Geborgenheit” designa una sensació de benestar que prové del fet de sentir-se en seguretat i agombolat. És el que generalment haurien de sentir els infants amb els seus pares perquè aquests els protegeixen. L’arrel primera d’aquesta paraula és un substantiu “Berg” que vol dir muntanya. D’aquest substantiu tenim el verb “bergen” que vol dir posar quelcom en un lloc segur. Suposo que ve del fet que les muntanyes ens donen la sensació d’estabilitat i seguretat i quan hi posem quelcom ho estem protegint. Si fem servir aquest verb amb el prefix “ver” que té el significat de portar una cosa fins a l’extrem tenim el verb “verbergen” que vol dir amagar. Deriva de la idea de guardar una cosa tant i tant bé que l’acabem fent difícil de trobar o inaccessible. La llengua alemanya té molta tendència a la derivació i no només a través de prefixes o sufixes sinó a través de canvis en les vocals de l’arrel. De “Berg” tenim “Burg” que és la fortalesa que se situa sobre una muntanya o en un lloc elevat. Aquest “Burg” el mantenim el la toponímia en la ciutat castellana de “Burgos” o el sufixe “ “-burgh” a Edinburgh. Ara bé, la pronunciació d’Edinburgh que en fan els britànics poc recorda a la seva arrel germànica. “Geborgenheit” no només és una paraula bonica pel seu significat, perquè expressa quelcom que no podem transmetre amb una sola paraula en altres llengües, sinó que a més ens serveix per entendre com funciona la llengua alemanya. En català tenim la paraula “agombolar” que seria un verb que correspondria al substantiu “Geborgenheit”, si agombolem a algú el fem sentir “geborgen” i per tant en seguretat.
Òbviament l’alemany té altres mots que sonen d’una manera especial com “Schmetterling” que és la papallona i que m’abelleixen però el meu favorit segueix sent “Geborgenheit”. Si us demanés quina és la vostra paraula favorita en algun dels idiomes que sabeu què em respondríeu?
Us deixo amb dues imatges d’Edimburg. La preciosa ciutat d’Escòcia on el verd és exuberant i la temperatura a l’estiu pot semblar-nos la nostra de l’hivern.

Reprenc avui el tema dels números que vaig començar el quatre de desembre. M’ha tornat a venir al cap perquè ara que s’apropa el final de curs els professors anem comptant les classes que ens queden per poder acabar el temari. I d’altres ho fan perquè estan ja pensant en les vacances. Fa anys vaig tenir un company que quan començaven les vacances ens deia els dies que ens quedaven fins a tornar a la feina. I un altre, a la mateixa empresa per cert, que marcava amb una creueta tots els dies que passaven fins al proper descans. A mi més aviat em va basarda comptar els dies per ser sincera. Diuen que per tenir la sensació que el temps no passa tan ràpidament hem de fer coses noves i donar reptes al nostre cervell. Jo m’ho he proposat. I de fet el meu viatge de dos dies a València amb un company alemany i un de bielorús va ser la cosa més refrescant que he fet pel meu cervell des de fa temps. En tornar em vaig dir de seguida que havia de repetir una experiència així. Tres persones diferents, de nacionalitats diferents i amb vides diferents compartint un viatge curt ens va omplir a tots d’experiències personals i riures sans de manera que els dos dies es van traduir en la sensació que el temps es va multiplicar. Per tant el secret és intentar fer coses noves. Així els dies no són només números sinó que esdevenen experiències i això ens enriqueix.
Però seguim amb els post sobre els números i avui torno a l’anglès. Parlant de feina i de deixar de treballar és especialment adient la locució “a back number”. Aquesta designa a una persona que ja no és activa en una feina. El company que he mencionat abans que ens deia els dies que ens quedaven per tornar de vacances en començar-les és un “back number” perquè es va prejubiliar. Quina sort que va tenir! Ja veurem si els de la meva jubilació ho podem fer algun dia de la manera que van les coses. I si en anglès diem “to take care of number one” això vol dir que una persona s’ocupa de si mateixa i pensa en els seus propis interessos abans que en els dels altres. D’aquests en trobem força sovint. I precisament quan una situació es repeteix molt freqüentment diem “time out number”. Les vegades que a l’escola fem sortides pels alumnes són “time out number”. Seguint amb el número 1, quan una persona passa la mà per la cara a una altra en un tema determinat diem que aquesta persona és “one too many for someone” una de massa per una altra. Amb el dos també tenim un parell d’expressions força interessants. Sabeu allò de “blanco y en botella” dels veïns ibèrics? Doncs pels anglesos és “to put two and two together”. Una de molt positiva és la de “to have two strings to one bow” tenir dues cordes de l’arc que vol dir tenir dues opcions per aconseguir un determinat objectiu. Però per aconseguir-ho primer s’ha de tenir un objectiu i ja és molt. I si aquesta locució és molt positiva la següent es pot fer servir molt i equival a importar un rave. És el de “not to care two hoots”, el que no tinc clar és a què es refereix el “hoots”. En sí podrien ser el so que et fan amb el clàxon del cotxe. I si no donaríem cinc cèntims per algú en anglès diem “not to give two pints for someone”. Recordeu que una “pint” és una mesura que equival a 568 mil·lilitres i que generalment s’aplica a les cerveses. Jo per exemple quan vaig veure a Trump i vaig escoltar-lo per primera vegada “I wouldn’t have given two pints for him” i ara ja veieu, president dels EEUU i procurant molt mal estar a nivell internacional. I d’una cervesa a una altra. Quan els anglesos diuen que farien una cosa “for two pints” el que volen dir és que no s’ho pensarien dues vegades per molt rocambolesc que semblés el que intenten fer. Jo per exemple viatjaria a Florència “for two pints” tot i que el moment en què estem més aviat convida a reduir els costos per si les mosques. Però si em sortís l’oportunitat no m’ho pensaria dues vegades perquè en tinc moltes ganes.
La setmana vinent si tot va bé, per sant Jordi us duré més números. I per cert, quan el meu intercanvi lingüístic de Bielorússia va venir aquí i li vaig explicar la llegenda de Sant Jordi em va sortir del cor dir-li que reflectia una societat classista. Si us hi fixeu a la història el poble va donant noies per sadollar les necessitats del drac i sant Jordi no apareix fins que és la filla del rei a qui li toca fer d’àpat a la bestiola. Què ens volien ensenyar amb aquesta llegenda? Que els de classes socials baixes no podem esperar que ens salvin? Hi haurem de donar un parell de voltes perquè la llegenda fa anys que tomba i quan va néixer ningú pensava en la igualtat social.
Bona setmana calorosa!
 
Us vaig avançar que aquest dijous seguiria amb el tema dels números en francès i aquí em teniu. Anirem per ordre, és a dir començant pel numero u. En francès quan diem que alguna cosa “il était moins une” vol dir que ens va anar pels pèls que no passés algun tipus de desastre. Aquest “une” es refereix al “une minute” en el sentit que si haguéssim esperat un minut més hauríem vist una catàstrofe. Ho podeu fer servir per exemple si us va anar d’un pèl agafar o no un vol i ja sabem que perdre el vol pot voler dir fer-se malbé les vacances. Per exemple a mi m’ha passat aquesta darrera setmana que amb el final de curs ple d’activitats i dates que cal tenir en compte i programant el següent, resultat que “il était moins une” perquè em va anar de res d’oblidar-me de preparar un examen de recuperació per a dos dels meus alumnes que van suspendre una assignatura fa dos cursos. I si estem molt prop de fer quelcom o gairebé a punt de fer-la diem “être à deux doigts” estar a dos dits. Jo per exemple ja soc “à deux doigts” de planificar les meves vacances d’aquest estiu amb tot el que vull fer. En aquests moments és però una mica complicat perquè planificar unes vacances per anar a algun lloc que impliqui agafar un avió ens pot deixar escurats i amb un pla incomplert perquè segons com vagin les coses les retallades en petroli i querosè ens portaran mal de caps molt pitjors que el de no anar enlloc de vacances.
I sabeu allò de “no hay dos sin tres”? doncs els francesos també ho expressen amb el “jamais deux sans trois”. A mi em va passar aquesta darrera setmana que vaig tenir un primer accident amb la bici diumenge. Dilluns no va arribar a ser un accident però anant en bici se’m va creuar un nen amb la seva sense mirar i amb la frenada vaig pegar una estrebada que em va deixar amb torticolis immediata. I llavors vaig pensar això mateix “jamais deux sans trois” i així va ser. Em vaig cremar cuinant. Ara si fem cas a la locució ja estic servida i no caldrà seguir amb aquesta mala ratxa.
Per a aquelles persones amb molta gana que mengen molt els francesos tenen el “manger comme 4”. Tots sabem que la sobrealimentació porta a l’obesitat i que aquesta és una de les principals causes de malalties modernes. Per això no és bo ni saludable menjar com quatre. No obstant també he de dir que tinc 3 amics que practiquen regularment uns dejunis que s’han posat molt de moda i que impliquen estar com a mínim cinc dies sense menjar absolutament res. No sé quin vídeo deuen haver vist ni quin podcast han escoltat, però hi ha una teoria de que si deixes de menjar les cèl·lules del teu cos, afamades com estan, es mengen les toxines i possibles cèl·lules dolentes. Però és clar, també en 5 dies es perden minerals al cos i el podem afeblir. El meu raonament em diu que això no pot ser sa però tampoc sé quins arguments més donar als meus amics. No cal ni menjar per quatre ni passar fam i fer aquests dejunis poc naturals. La següent expressió d’avui s’empra en aquelles situacions en què ens sentim completament inútils i fora de lloc, aquelles en les que notem que fem nosa. És la d’”être la cinquième roue du carrosse”, ser la cinquena roda de la carrossa. La trobo extremadament visual. Us heu sentit mai així? I quan ens hauríem de mossegar la llengua i no ser tan impulsius els francesos diuen que hem de “tourner la langue sept fois dans la bouche” donar set vegades la volta a la llengua dins la boca. S’empra molt per als nens que encara no han après a controlar el que diuen i no tenen filtre. Bé, de fet d’adults que no reflexionen també en tenim i d’aquí el proverbi català que ens recorda que hem de ser cautelosos “paraula i pedra solta no tenen volta”. I els nostres amics ibèrics també ho diuen amb allò de “en boca cerrada no entran moscas”.
I ara per la graduació dels nostres alumnes em tocarà fer el que els francesos anomenen “se mettre sur son 31” posar-se en els seus 31 que no vol dir res més que posar-se la millor roba, que tenim. I per què 31? Sembla ser que els “trente-et-un” eren un teixit de llana fina que s’utilitzava per fer roba elegant i cara. Una altra teoria diu que el 31 es refereix al darrer dia de l’any en què tradicionalment la gent s’empolaina i es pentina per acomiadar l’any vell i donar la benvinguda al nou. Sigui com sigui per a mi “il n’y a pas 36 solutions” no hi ha 36 solucions, és a dir que no tindré cap altre remei que enfundar-me en l’únic vestit digne que tinc i posar-me les botes d’hivern que m’he comprat per l’any vinent per anar a la festa de graduació. Una festa a la que, val a dir, ens arriben els alumnes i les seves respectives famílies i que cada cop fem més ostentosa. Però del que podeu estar segurs és de que no faré “les 100 pas” les 100 passes anant amunt i avall sense direcció del nervis i de l’expectació per la cerimònia. Senzillament hi aniré perquè toca, això sí, sense passar per la perruqueria ni la manicura i la pedicura perquè els diners no cauen del cel i al cap i a la fi es graduen els meus alumnes i no jo. I jo em vaig graduar per la TU Dresden en texans i un jersei negre i no va passar absolutament res.
Fins aquí per avui. Molt bona setmana i fins la propera.

Reprenc avui el tema dels números que vaig començar el quatre de desembre. M’ha tornat a venir al cap perquè ara que s’apropa el final de curs els professors anem comptant les classes que ens queden per poder acabar el temari. I d’altres ho fan perquè estan ja pensant en les vacances. Fa anys vaig tenir un company que quan començaven les vacances ens deia els dies que ens quedaven fins a tornar a la feina. I un altre, a la mateixa empresa per cert, que marcava amb una creueta tots els dies que passaven fins al proper descans. A mi més aviat em va basarda comptar els dies per ser sincera. Diuen que per tenir la sensació que el temps no passa tan ràpidament hem de fer coses noves i donar reptes al nostre cervell. Jo m’ho he proposat. I de fet el meu viatge de dos dies a València amb un company alemany i un de bielorús va ser la cosa més refrescant que he fet pel meu cervell des de fa temps. En tornar em vaig dir de seguida que havia de repetir una experiència així. Tres persones diferents, de nacionalitats diferents i amb vides diferents compartint un viatge curt ens va omplir a tots d’experiències personals i riures sans de manera que els dos dies es van traduir en la sensació que el temps es va multiplicar. Per tant el secret és intentar fer coses noves. Així els dies no són només números sinó que esdevenen experiències i això ens enriqueix.

Però seguim amb els post sobre els números i avui torno a l’anglès. Parlant de feina i de deixar de treballar és especialment adient la locució “a back number”. Aquesta designa a una persona que ja no és activa en una feina. El company que he mencionat abans que ens deia els dies que ens quedaven per tornar de vacances en començar-les és un “back number” perquè es va prejubiliar. Quina sort que va tenir! Ja veurem si els de la meva jubilació ho podem fer algun dia de la manera que van les coses. I si en anglès diem “to take care of number one” això vol dir que una persona s’ocupa de si mateixa i pensa en els seus propis interessos abans que en els dels altres. D’aquests en trobem força sovint. I precisament quan una situació es repeteix molt freqüentment diem “time out number”. Les vegades que a l’escola fem sortides pels alumnes són “time out number”. Seguint amb el número 1, quan una persona passa la mà per la cara a una altra en un tema determinat diem que aquesta persona és “one too many for someone” una de massa per una altra. Amb el dos també tenim un parell d’expressions força interessants. Sabeu allò de “blanco y en botella” dels veïns ibèrics? Doncs pels anglesos és “to put two and two together”. Una de molt positiva és la de “to have two strings to one bow” tenir dues cordes de l’arc que vol dir tenir dues opcions per aconseguir un determinat objectiu. Però per aconseguir-ho primer s’ha de tenir un objectiu i ja és molt. I si aquesta locució és molt positiva la següent es pot fer servir molt i equival a importar un rave. És el de “not to care two hoots”, el que no tinc clar és a què es refereix el “hoots”. En sí podrien ser el so que et fan amb el clàxon del cotxe. I si no donaríem cinc cèntims per algú en anglès diem “not to give two pints for someone”. Recordeu que una “pint” és una mesura que equival a 568 mil·lilitres i que generalment s’aplica a les cerveses. Jo per exemple quan vaig veure a Trump i vaig escoltar-lo per primera vegada “I wouldn’t have given two pints for him” i ara ja veieu, president dels EEUU i procurant molt mal estar a nivell internacional. I d’una cervesa a una altra. Quan els anglesos diuen que farien una cosa “for two pints” el que volen dir és que no s’ho pensarien dues vegades per molt rocambolesc que semblés el que intenten fer. Jo per exemple viatjaria a Florència “for two pints” tot i que el moment en què estem més aviat convida a reduir els costos per si les mosques. Però si em sortís l’oportunitat no m’ho pensaria dues vegades perquè en tinc moltes ganes.

La setmana vinent si tot va bé us duré més números. I per cert, quan el meu intercanvi lingüístic de Bielorússia va venir aquí i li vaig explicar la llegenda de Sant Jordi em va sortir del cor dir-li que reflectia una societat classista. Si us hi fixeu a la història el poble va donant noies per sadollar les necessitats del drac i sant Jordi no apareix fins que és la filla del rei a qui li toca fer d’àpat a la bestiola. Què ens volien ensenyar amb aquesta llegenda? Que els de classes socials baixes no podem esperar que ens salvin? Hi haurem de donar un parell de voltes perquè la llegenda fa anys que tomba i quan va néixer ningú pensava en la igualtat social. De tota manera la festa és preciosa i ens omple la ciutat de llibres i roses, us desitjo que la gaudiu el màxim!

Bona setmana de calor intens!

Tan bon punt arriba el març que ja penso en la primavera, els dies assolellats, les sessions de platja amb el sol colrant la meva pell i les flors lluint els seus colors més ostentosos. Sens dubte la natura ofereix un espectacle visual que revifa amb l’explosió cromàtica per tot arreu. Els cirerers o els ametllers florits són atraccions turístiques pel seu alt grau de bellesa. Sens dubte les flors són alhora una petita o gran alegria de la vida perquè la seva aparició i el seu cultiu pot ser espontani o comportar un esforç i cura i esdevenir tot un art. Per aquest motiu i prop de la diada de sant Jordi, el 18 d’abril, hem decidit amb el fill de la meva cosina, l’Arnau, fer una sessió conjunta de presentació de llibres i flors. Però ell es centrarà en les orquídies, aquestes flors exòtiques i fins a cert punt cares que semblen capricioses però que ens alegren enormement quan floreixen i jo en “La Vall dels Ignorants” que per la seva temàtica torna a ser actual.
Fa poc parlava amb el meu intercanvi rus-anglès i em va dir que avui dia existeix el tràfic d’unes flors dels EEUU que són enormement cares degut a les tarifes d’importació. D’altra banda hi ha flors el cultiu de les quals implica un rec abundant i que per tant són cares de fer créixer i mantenir. Aquest és el cas de les tulipes. Però no us vull parlar de la cura de flors ni de plantes perquè no en soc experta sinó d’expressions idiomàtiques en les que apareixen elles com a protagonistes. Començaré per les expressions angleses. Els anys seixanta van dur als EEUU un moviment social que creia fermament que l’amor era capaç de vèncer l’odi. Aquest moviment que ara faria moltíssima falta al mateix país s’anomenava “Flower Power” és a dir el poder de les flors. I la veritat és que si ara aparegués un corrent tan poderós i amb tants adeptes com el Flower Power de llavors seria el que els angloparlants anomenen “as welcome as flowers in May” tan benvingut com les flors al maig. Altres coses que de ben segur serien benvingudes són per exemple una mica d’estabilitat meteorològica i de sol. Dissabte passat vam tenir un altre dia de pluja intensa que ens va deixar sense poder gaudir del dia aprofitant-lo al sol. I òbviament el que a tots ens alegraria seria que acabessin d’una vegada per totes els conflictes bèl·lics que s’estan estenent com un virus per tot arreu i que només produeixen patiment i pèrdues.
Deixant aquest tema tan nefast, quan quelcom és un gran èxit en què hi ha hagut implicada molta gent diem “it was roses, roses all the way” que eren roses i roses durant tot el camí. I si una carrera professional està lliure d’obstacles en diem “a path strewn with roses” un camí on s’han escampat les roses.
Sembla que les roses pels angloparlants tenen aquest significat de regal i per això quan algú té una vida agradable i plaent l’anomenen “bed of roses” llit de roses. Per a molta gent la vida no ho és i quan hi ha conflictes bèl·lics i s’ha de fugir del propi país, sovint s’acaba a l’estranger en situació irregular. A Barcelona hi ha unes cinc mil persones dormint i vivint al carrer i segons l’ONG Agapemas, quan s’escolta la història personal dels sense llar un s’adona que hi ha gent que ha patit cops molt durs, que ha treballat molt i que de tota manera ho ha acabat perdent tot. Els que gaudim d’una certa estabilitat econòmica, un sostre i amics i família hauríem de saber apreciar-ho. Quan en canvi volem dir que a la vida no tot són flors i violes llavors diem el contrari “it isn’t a bed of roses”. Una altra manera de designar aquesta vida que és un regal de fàcil i confortable és la de “to be in clover” està en trèvol.
Els anglesos saben perfectament que quan una persona es dedica a l’autocomplaença pot acabar molt malament i portar-la a la ruïna i per expressar-ho tenen la locució “a primrose path” un camí de prímula.
Anem per un altre camí. Quan algú està pàl·lid diem “as pale as a lily” tan pàl·lid com un lliri que és precisament com estarem si seguim sense poder anar a la platja!
Us vull parlar ara d’una manera molt curiosa de designar a les persones tímides a qui els manca l’autoconfiança. Els angloparlants els anomenen “shrinking violet” una violeta encongida. I seguint amb els menys afortunats una “wallflower” una flor de paret és la que designa a aquella noia a qui no s’ha tret a ballar en una festa. Sovint és fa servir com a eufemisme per “marginat o marginada”. I ara una expressió que m’agrada molt per parlar del fet de tractar alguna cosa amb molta cura per ser especialment preciosa per nosaltres i voler-la guardar per a ocasions especials “to lay up in lavender” guardar quelcom en espígol. És el que feien per exemple la generació dels meus pares o avis amb la vaixella bonica o la roba de llit brodada que no utilitzaven cada dia. Jo particularment penso que les coses les gaudim més si les fem servir i per això sí que utilitzo tota la roba que van cosir en el seu moment la mare o l’àvia. És la millor manera d’honorar-les.
I per aquest tercer dijous de mes ja en tenim prou. No oblideu felicitar als Joseps, i les Josefines que avui és el seu dia, el dia també de la Constitució.
Per a si us interessa i això espero, la presentació i explicació de “La vall dels ignorants” i la xerrada sobre orquídies i com trasplantar-les tindrà lloc el 18 d’abril a les 19:00 al Jardí del silenci a Gràcia.

Sembla nois que tindrem de nou una setmana passada per aigua. Jo ja em vaig habituant als dies parisencs i grisos. De fet vaig viure durant molts anys a Alemanya i ja sé com combatre el mal humor. A més els dies conviden a reflexió, bons llibres i bona companyia i tampoc em cal gran cosa per estar contenta. Aparcaré bicicleta i patins fins a que la meteorologia sigui més convenient. I aquest dijous voldria seguir amb el tema de les locucions franceses per descriure el tarannà. Començo per una que té un sentit molt semblant a una altra que ja us vaig escriure la setmana passada. És la de “être une pipelette” és a dir ser molt xerraire. Seria més o menys el mateix que “être un moulin à paroles” amb la diferència que una “pipelette” és algú que parlar de coses inútils. A la meva feina hi ha una pila de “pipelettes”. Les persones xerraires solen ser el contrari del que els francesos anomenen “un ours”, un os, que és com els nostres veïns anomenen les persones solitàries i no gaire sociables. Quan a una persona li agraden molt les festes i sempre acaba sent animador o animadora és un “boute-en-train” . Aquest tipus de persona està sempre contenta i feliç i a més encomana el seu bon humor als altres. De la mateixa manera d’aquells que s’entenen bé amb els altres i saben tenir-hi bones relacions diem “avoir un bon relationnel”. I ara que analitzo les meves amistats, totes són afables però potser cap d’elles és un “boute-en-train” perquè més aviat ens relacionem amb gent que té un caràcter afí i les meves amistats són moderades en les seves maneres de fer.
Quan una persona sap estar al seu lloc i comportar-se els francesos diuen “se tenir à carreau” és a dir mantenir-se dintre del quadrat, com si tots tinguéssim una determinada superfície i ens poguéssim moure només segons aquesta. A mi em fa sentir segura estar amb gent que sap “se tenir à carreau” perquè no soc amant d’aquells que donen la nota o son massa estridents i estrafolaris. I el que sí aprecio són els bons cuiners, a qui els francesos anomenen “un cordon-bleu”. Això de saber cuinar ja és ben important, de fet ho considero tan important que crec que seria una bona idea per una assignatura a la bàsica. Això i economia domèstica, per evitar que els nens, quan siguin joves adults comencin a menjar plats preparats i alimentar-se malament. Menjar sa i bé és indispensable per a una bona salut i per tant s’hauria de veure com una inversió. Si no recordo malament un amic meu francès va dir que a França li donaven cuina com a assignatura. El problema seria suposo equipar les escoles amb cuines suficientment grans per a tenir-hi l’alumnat.
Si algú vol demostrar el seu descontentament llavors en francès diem “faire la tête”, seria com un fer morros. I ara en ve una de les que més m’agraden que es fa servir quan algú modera el seu grau d’exigència o comportament, és “mettre l’eau dans son vin”, posar aigua al vi. Aquesta s’entén molt bé perquè quan posem aigua al vi el diluïm i l’efecte de l’alcohol és menys. Sabeu que estaria bé? Que ho fes Trump per exemple però em penso que amb els darrers esdeveniment podem estar pràcticament segurs que no es moderarà sinó més aviat tot el contrari. Seguim, quan una persona no demostra cap mena d’emoció es diu que “reste de marbre”.
Per aquelles situacions en què “metemos la pata” que en anglès és “to put your foot in it” ells diuen “mettre les pieds dans le plat” és a dir posar els peus al plat. Les darreres d’avui m’abelleixen especialment perquè demostren un tret de caràcter que admiro profundament: la perseverança, la valentia i el no abandonar fàcilment els projectes. La primera és “ne pas lâcher le morceau” no deixar anar el bocí. Aquí ens hem d’imaginar un animaló com un gos o un gat que té un tros de carn per exemple i que no el vol perdre. És la locució que es fa servir quan una persona no abandona una tasca ni una idea fàcilment. És molt similar a la de “ne pas baisser le bras”, no abaixar el braç que s’empra quan no renunciem a quelcom a pesar de les dificultats. He d’admetre que a mi m’agraden els homes així. I és que al cap i a la fi la vida és d’aquells que saben lluitar pels seus somnis perquè no es pot esperar que tot sigui bufar i fer ampolles. Dit d’una altra manera que m’agraden els homes lluitadors. I aquí els francesos ho diuen així mateix “être battant”, és a dir ser combatiu. I una que té relació amb aquestes però no és ben bé igual és la de “avoir du cran” que és tenir sang freda en el sentit de coratge i determinació.
I per avui ja ho tenim. Esperem que la setmana vinent el temps sigui més agradívol i puguem compensar les tempestes geopolítiques internacionals amb una bona ració de passejos al sol.