El mobiliari en les expressions angleses II.

Segueixo avui amb el tema del mobiliari a les frases fetes angleses perquè encara n’hi ha unes quantes de molt útils. Recordeu que la setmana passada vaig comentar que un “wet blanket” era un esgarriacries? Doncs amb la paraula manta encara tenim una locució molt emprada en aquests moments, és la de “blanket regulation” que literalment és una regulació manta i que denota un conjunt de normes o regles que s’apliquen a tothom per un igual sense fer les distincions que caldria. Per exemple, durant aquest darrer tancament perimetral Catalunya no ha permès la mobilitat fora de la comunitat igual que no ho va fer en Ximo Puig per Nadal. Ellno va deixar entrar a la comunitat Valenciana cap no resident per molt que aquest hagués nascut a València o Castelló. Òbviament s’han de limitar els desplaçaments perquè com menys ens moguem, més es pot controlar la Covid-19 però el tancament indiscriminat de la comunitat va voler dir que hi va haver gent que es va quedar sense poder estar amb la seva família propera a qui no veia des de gairebé mig any. Hem de tenir en compte que a Catalunya hi treballen molts interins de la pública que són de Castelló o de València i que no van poder anar a casa pels Nadals. Aquest reglament va ser un “blanket regulation” perquè no va tenir en compte casos molt puntuals. Durant aquesta pandèmia el que ha quedat clar és la salut mental de les persones s’ha descuidat molt. De la mateixa manera que es permetien desplaçaments per cuidar persones dependents, s’haurien d’haver fet excepcions per no mantenir separades famílies durant tantíssim temps. Jo no recordo mai no haver pogut veure els meus pares si més no dos cops l’any. Així és que la pandèmia i les seves “blanket regulations” han fet molt de mal i espero que no n’hagi de fer més encara.
I parlant de governs i normatives, fa poc hi va haver a Barcelona una manifestació contra la nostra famosíssima alcaldessa Ada Colau que cada dia treu una idea pitjor que la del dia anterior i la imposa peti que peti. Doncs estaria bé que davant de tanta crítica i descontent de la ciutadania fes el que els anglesos anomenen “take a back seat”, és a dir agafar un seient de darrere, dimitir i deixar que agafi el control de l’Alcaldia alguna altra persona. No obstant, no ho farà perquè el sou que cobra li agrada molt i perquè ha procurat posicions molt beneficioses a qui li ha convingut. I això que ella anava de progressista i té un passat d’okupa!
Quan em vaig assabentar del nou impost d’emissions que vol fer entrar en vigor em vaig enfadar de valent i com dirien els britànics, em va faltar poc per “to bite the carpet”, per mossegar la catifa. Ens han apujat tota mena d’impostos a Barcelona i no ho noto enlloc. La ciutat està més bruta i deixada que mai. Us heu fixat en els parcs? Fan pena de veure! El Parc central del Poblenou té totes les plantes que creixen enfilant-se a les parets del seu recinte en estat d’agonia. Els clubs de cànnabis han proliferat com bolets al bosc sense cap control, el problema dels okupes és tan greu que Tecnocasa regala l’alarma als clients que volen vendre un immoble buit per por a que s’hi posin uns okupes i ja no es pugui vendre. Tenim més robatoris que mai, més jovenalla bevent pel carrer i destrossant el mobiliari urbà que en les darreres dues dècades. La nostra alcaldessa ha convertit Barcelona en una ciutat apta pels turistes però de la que els ciutadans no en podem gaudir. Procuro no fer-me mala sang però mossegaria la catifa cada cop que llegeixo quelcom sobre les seves decisions.
I de les catifes i els seients passem als tamborets amb la locució “stool-pidgeon”, colom de tamboret. Un “stool-pidgeon” és algú a qui han contractat per tal que vagi explicant a l’equip directiu coses sobre els seus companys de feina. Nosaltres els anomenem espietes o delators. A aquests de vegades no cal contractar-los, s’ofereixen ells mateixos a ser-ho, el problema és que se’ls veu el llautó de seguida i llavors la gent en fuig.
Recordeu que la setmana passada us vaig parlar de les “cradle-snatcher” i vaig comentar que hi havia una gran diferència entre una dona madura que té un company més jove i que és en castellà una “asalta cunas” i un “pare de sucre” sugar daddy que és un home molt més gran que la seva companya? El llenguatge segueix sent purament masclista i encara estem ancorats en tradicions del segle passat. Per això en anglès quan una dona ja ha passat l’edat perquè la demanin en matrimoni, ells ho expressen amb un “to be on the shelf”, estar al prestatge. És com si la dona fos un producte que s’ha de comprar a la botiga i si no es compra, es queda allí. Horrible. Sobre tot perquè el matrimoni no té cap edat ni per l’home ni per la dona. I de fet a la meva feina he conegut un parell de casos de matrimonis molt ben avinguts amb parelles que s’han trobat en edat madura. Tenir fills no és una obligació per a les dones i per tant el matrimoni ha de ser un acte simbòlic de reconeixement de la intenció d’una parella de restar junts fins el darrer moment. I l’amor no té edat i casar-se tampoc. Ni per les dones ni pels homes.
I seguint amb els prestatges hi ha una locució “shelf-life” vida de prestatgeria que designa en anglès quelcom que serà de durada determinada i més aviat curta. Quan vaig veure que de cop més gent es comprava un patinet elèctric vaig pensar que la moda tindria “shelf-life” però ha resultat no ser així. El patinet té l’avantatge que transporta ràpidament, es pot veure el carrer i prendre l’aire mentre un es desplaça i evita haver d’agafar el transport públic ple de gom a gom. A més te’l deixen dur amb tu per tot arreu, cosa que no passa amb la bici que he de deixar al carrer. O sigui que tot són avantatges només i per tant de “shelf-life” res de res.
Igual que amb els nostres veïns ibèrics, quan no volem parlar d’un tema que ens resulta molest els anglesos diuen “to draw a curtain over”, és a dir tirar la cortina sobre quelcom. Recordeu que els castellans ho expressen dient la locució “correr un tupido velo”.
I d’unes cortines a unes altres perquè en llenguatge vulgar quan volem dir que a algú se li ha acabat el bròquil en anglès diem “it’s curtains for” i el nom de la persona. Per acabar avui us volia comentar que si algú és el contrari d’un gentleman o una lady, en anglès direm que aquesta persona és “not out of the top drawer”, és a dir que no ha sortir del calaix de dalt.
Per aquest dijous ja hem acabat que avui ja porto nou expressions i locucions. Tinc pendent un post sobre la negació en àrab de la que vaig parlar per sobre fa poc. Us desitjo un bon cap de setmana aquest dijous de vigília del meu aniversari.
La fotografia d’avui torna a ser del meu despatx però avui el podeu veure amb llum de dia i amb un element molt important: el Safrà assegut a la meva cadira intentant gaudir del sol que entra pel balcó.

El mobiliari en les expressions angleses I.

Ja he comentat alguna vegada que m’abelleix molt tot el que és la decoració de la llar. Tant, que estic fins i tot subscrita a la newsletter d’Ikea només per veure les idees que treuen sobre com decorar la casa. I és que per molt que diguin que els mobles d’aquesta empresa no són de qualitat, jo fins ara el que vaig comprar fa vint anys encara ho tinc i a més quan ja no té una funció determinada ho reciclo i li dono una vida nova amb una utilitat diferent. És la filosofia d’aquesta empresa que ja fa temps que fa tallers per ensenyar als seus clients a donar un nou aire als seus mobles per evitar això que fa tantíssima gent de llençar-los. Fins i tot han arribat a impulsar una iniciativa per recomprar-los als seus clients. El que encara no sé és què en fan dels mobles de segona mà adquirits a antics clients. Del recycle passem al upcycle, que vol dir donar una millor vida a un producte tot pujant-lo de categoria. Si tenim ampolles de plàstic buides i les utilitzem per fer-ne un sistema de rec per les plantes, això seria upcycle. O si agafem les de vidre, les pintem amb esprai de colors i les fem servir de gerros per les flors, llavors també estem practicant l’upcycle. Una cadira vella pintada pot convertir-se en una tauleta de nit. Un penja-robes que ja no fem servir pot tenir una nova utilitat al bany per penjar-hi les tovalloles, etc. Només cal una mica d’imaginació per rescatar i fer reviure els mobles que creiem que no són ja necessaris. Per això m’agrada la pàgina d’Ikea, perquè sempre em fa venir idees que després puc posar en pràctica per poquíssims diners.
Els mobles són protagonistes a les nostres llars tot i que no ens en adonem. Què faríem sense taula o cadires a casa? I no trobaríeu a faltar el sofà si de cop i volta us quedéssiu sense ell? Els utilitzem però no els apreciem tant com es mereixen. Per això mateix els anglesos diuen que una persona és “part of the furniture” quan se la ignora i se sent que no forma ja més part de la família. A mi em va passar un cop amb la meva. Resulta que algú de la branca de la meva mare va organitzar una trobada amb tots els Badells coneguts. Me’n vaig assabentar quan ella em va comentar que la passaria a buscar el meu cosí per anar a Gelida en cotxe per celebrar aquella reunió de Badells. Com ja sabeu el meu segon cognom és Badell però a mi ni em van esmentar i tampoc es van recordar de convidar-m’hi. Aquell dia jo em vaig sentir claríssimament “part of the furniture”.
Relacionat amb el mobiliari els anglesos tenen un parell de locucions clavades a les nostres. La primera és la de aixecar-se del llit amb el peu esquerre, que per a ells és “ to get out of the bed on the wrong side”, és a dir, aixecar-se pel cantó equivocat. Per a mi no hi ha cantó equivocat perquè una banda del llit està enganxada a la paret. És el que té viure en un pis no gaire gran, que no s’ha de netejar gaire i no s’hi pot acumular res innecessari però l’espai s’ha d’aprofitar al màxim. El que sí conec és la sensació d’haver-me llevat pel cantó que no toca. O no us ha passat mai que de vegades comenceu el dia de mal humor sense cap motiu aparent? Reconec que no em passa sovint però quan arriba el moment no soc capaç de controlar el meu estat d’ànim. Hauré de proposar-m’ho fermament de cara als meus objectius del 2021.
I també com nosaltres els anglesos diuen que algú surt de l’armari quan un homosexual o lesbiana que ho han mantingut en secret, de cop i volta fan pública la seva orientació sexual. Pels anglesos això és “to come out of the closet”. I ara en ve una que només he sentit en castellà, la de “asaltacunas”. Una “asaltacunas” o en anglès “cradle-snatcher”, una raptadora de bressols és un mot pejoratiu que designa a les dones madures que tenen una parella molt més jove que elles. D’exemples n’hi ha molts pel món, la Madonna per exemple. Quan va tenir la seva filla ja ho va fer amb un home molt més jove que ella. La diva del pop té seixanta-un anys i el noiet que li fa de parella actualment en té vint-i-set. Aquí ho deixo. A la nostra societat estem acostumats a que la diferència d’edat en una parella consisteix en què l’home sigui molt més gran que la dona i per tant no tenim un qualificatiu tan pejoratiu per a designar un home madur que va amb una noia joveneta. Darrerament es parla del “sugar daddy” que literalment seria el papi de sucre. Crec que no cal que recalqui la diferència en la connotació d’una paraula com “sucre” i una com “raptadora” perquè és més que evident.
Però no totes les expressions que tenen a veure amb el mobiliari són similars a les nostres. En anglès per exemple, quan hem pres una decisió errònia i després n’hem de patir les conseqüències diem “to have made one’s bed and have to lie on it”, és a dir, haver-se fet el llit i haver-s’hi d’estirar. Si algú canvia de feina i al cap d’uns mesos s’adona que la nova feina no és en absolut millor a l’antiga, llavors aquesta persona dirà “I have made my bed and I have to lie on it”.
Pels governs que ajuden mitjançant diners públics a les indústries per mitigar els efectes d’una pujada dels costos o de la competència de l’estranger tenim el verb “to featherbed” és a dir, posar en llit de plomes.
I si en canvi estem en una situació o tenim un deure que ens és molt desagradable llavors el designarem en anglès amb la locució “a bed of nails” un llit de claus per recordar els faquirs que s’empassen foc o jauen en una superfície plena de punxes. I parlant de faquirs, sabeu que aquest substantiu prové de l’adjectiu àrab فقير que vol dir pobre? Per a mi “a bed of nails” seria que em m’obliguessin a fer el discurs de final de curs pels meus alumnes acompanyat amb la corresponent sessió de fotografies per sortir al Facebook i l’instagram de l’escola. Desgraciadament avui dia s’espera dels treballadors que es venguin a les xarxes com si fossin un producte o un polític que ha de guanyar adeptes. A mi el que hagi de fer per “vendre’m” em representa “a bed of nails”.
Pels esgarrariacries d’aquí tenim els “wet blankets” anglesos, és a dir els “manta mullada”, la típica persona que amb un excés de serietat o mal humor espatlla la festa de tothom. I parlant de mantes, si en anglès diem que una persona “was born the wrong side of the blanket”, que va néixer del cantó equivocat de la manta, vol dir que és fill o filla no legítim o legítima.
Quan algú de cop i volta ens demostra moltíssim afecte però ho fa de manera interessada, llavors diem que és “cupboard love” amor d’armari també. Diuen que els gats són molt poc afectuosos i només volen moixaines quan tenen gana. Si és així llavors el seu afecte és només cupboard love. Jo però amb el meu gat el Safrà estic molt contenta perquè és efusiu i té ganes d’estar amb mi i de que l’acaronin tant si té gana com si va tip.
La fotografia del post d’avui és del meu escriptori d’Ikea que ja fa dinou anys que tinc i que és protagonista total i indiscutible de casa meva.
Us desitjo una bona setmana i un bon dia del treball. Aquest any ens cau en dissabte però algunes empreses com la meva han decidit donar-nos un dia de lliure disposició el 30 d’abril per tal que no perdem la festa així és que a fruir-la de valent!

Similituds entre el rus i l’àrab.

Més similituds entre el rus i l’àrab.
Ja fa unes setmanes vaig escriure un post per il·lustrar de manera ràpida la complexitat de l’idioma àrab que tan em fascina. Avui vull dedicar el d’aquest dijous a comparar aspectes similars en dues llengües completament diferents: la russa i l’àrab.
Com ja vaig mencionar amb anterioritat una de les coses que més ens sorprèn als que aprenem aquests idiomes en un principi és que el verb ser/ estar en present no s’empra en cap dels dos. Això explica per quin motiu als russos i àrabs els és tan difícil utilitzar-los quan aprenen un altre idioma. De fet, si ens hi fixem el verb ser en una frase com “sóc professora” és copulatiu i l’anomenem així perquè només servei de nexe entre el subjecte i l’atribut però en sí no aporta un significat concret a la frase. Si jo digués “jo professora” tothom m’entendria igual. Doncs el verb ser o estar en aquests casos no s’utilitza ni en àrab ni en rus. Jo sóc professora en rus és Я преподавательница (ia prepadabatelinitsa) i en àrab seria أنا معلمة (ana mualima). Per a professora també hi ha una altra paraula en rus i una altra en àrab com en català tenim professor, mestre o docent. El cas és que veieu que hi manca el verb.
Si vull parlar de la ubicació com en la frase “sóc a casa” per exemple, en rus i en àrab també ho farem sense verb. En rus seria Я дома (ia doma) i en àrab أنا في المنزل (ana fi almansili). L’atribut o el complement adverbial fan que els verbs ser o estar siguin completament irrellevants per la comprensió de la frase. Ara bé, en cas de que vulguem expressar aquests mateixos fets en passat, llavors es fa necessari el verb per tal d’indicar el punt concret del que parlem. Jo era professora en rus és я была преподавательницей ( ia buila prepadabatelnitsei). En emprar el verb ser en passat o en futur, l’atribut s’ha de declinar en cas instrumental. Són les coses del rus, que s’ha de declinar contínuament. En àrab seria كنت معلمة (kuntyu mualima). En el cas de la frase “era a casa” en rus seria Я была дома (ia buila doma) i en àrab seria انا كنت في المنزل ( ana kunto fi almansil). Si neguem que som una cosa el rus segueix sense afegir el verb en present “jo no sóc professora” я не преподавательница (ia ne prepadabatelnitsa) però en àrab es fa imprescindible afegir un verb que no és el ser en sí ( كان) pronunciat kaana, sinó el ليس (leisa) un verb que serveix per negar el ser o l’estar en passat.
La negació en àrab és tot un repte del que us parlaré un altre dia en un post sobre com es nega en altres llengües.
A més de no fer servir el ser o estar en present, el rus i l’àrab coincideixen en que no fan servir el verb tenir per expressar possessió. El “jo tinc gana” “jo tinc un cotxe” o “jo tinc vacances” o “jo no tinc temps” s’expressen fent servir construccions que a nosaltres ens poden semblar més o menys complicades. Per dir jo tinc gana els russos i àrabs senzillament dirien “jo estic afamada”, però per jo tinc un cotxe els russos dirien у меня машина o bé у меня есть машина que equival a dir una cosa així com de mi està cotxe. De la mateixa manera l’àrab té diferents construccions per expressar possessió sense utilitzar un verb tenir. Tinc un cotxe és لدي سيارة (ladei sayaratun) que equival a un “de mi un cotxe” o bé amb el عندي سيارة (agndi sayaratun). Aquest عند té la mateixa funció del chez francès si volem expressar per exemple “al metge” amb und “chez le médicin”. En anglès la preposició pertinent seria un “at “i en alemany “bei dem”. És a dir que quan expressem possessió en àrab el que en realitat designem és el que està amb nosaltres, a casa nostra o al nostre voltant. Si volem negar que tenim una cosa en rus afegim un нет. No tinc cotxe seria у меня нет машини, amb la particularitat que en negar el cas del substantiu cotxe passa a ser genitiu. En àrab els verbs es neguen amb el conegut لا, però com que l’expressió de possessió no es fa amb un verb sinó amb una construcció diferent llavors ens trobem que si neguem podem dir ليس لدي سيارة (leisa ladeia sayara) amb el “leisa” o bé ما عندي سيارة (ma agndi sayaratun). Aquesta partícula negativa ما (ma) només es fa servir en frases nominals. Com ja he comentat la negació en àrab mereix tot un post i no vull entrar en detalls ara.
Cal saber aquestes coses sobre tot si s’ensenya una llengua com l’anglès, l’alemany el castellà o el català, vaja una llengua on sí s’utilitzi el verb tenir perquè s’haurà tenir un xic de paciència si hem repetit vint vegades que cal posar aquest verb i els russos o àrabs l’obliden.
Aquesta absència del verb “tenir” és curiosa des del punt de vista psicològic. Si ho pensem bé, el verb tenir no expressa cap acció ni activitat sinó més aviat un estat. Potser per això en llengües com la russa i l’àrab no s’expressa amb un verb.
No m’agradaria acabar el post d’avui sense recordar que demà és Sant Jordi un dia especial ple de roses i llibres que per a mi son fonamentals. Per a mi sempre és un motiu d’alegria tenir un llibre nou a casa per llegir. És com tenir una aventura esperant-me sense haver-me de moure de casa. Us podeu imaginar un món sense llibres? Seria impensable, per tant fem-los-hi els honors demà!

El “Nachholbedarf” alemany.

Ara fa gairebé un any tots els nostres plans per setmana santa se’n van anar en orris. Potser alguns només havien pensat en quedar-se a la ciutat i visitar allò que no tenen mai temps de veure, i molts ben segur es delien per anar a la seva segona residència i desconnectar de la vida diària a la ciutat però ens ho vam haver de pintar a l’oli perquè ens vam quedar tancats i se’ns va permetre només sortir per coses essencials també durant la Pasqua.
Ens van robar la primavera i ens van furtar també aquestes vacances tan preuades que gaudim just començar l’època de l’any que ens carrega les piles per aguantar els dies grisos i freds de la tardor i l’hivern. El 2020 vam haver d’esperar per estirar-nos a la platja, per seure a una terrassa a prendre un cafè o un gelat, per sortir a fer esport a l’aire lliure, per deixar que el sol acaronés la nostra pell blanquinosa i que ens tenyís de cafè en llet els rostres esbarrellats dels mesos de dies curts.
I com que fa un any no ho vàrem poder fer, aquest any jo he aprofitat la setmana santa com feia anys que no ho feia i he omplert els deu dies de vacances que tenia d’activitats que no sempre puc fer. He anat a passar un matí a Calella per passejar per uns carrers que conec sobradament però que per primer cop puc veure amb tranquil·litat. El dimarts vaig passar bona part del dia a Badalona amb una amiga mirant botigues i passejant pel magnífic passeig marítim. Fins i tot vam dinar un entrepà en un bar de prop de la platja. El dimecres vaig anar a patinar per la Barceloneta i després em vaig estirar prop del mar per prendre el primer bany de sol, omplir el dipòsit de vitamina D, i relaxar-me tot escoltant música. El dijous vam anar amb la meva parella a visitar la casa Vicenç, la primera obra de Gaudí que l’arquitecte va acabar abans que el Modernisme arribés oficialment a Catalunya. Una perla amagada entre edificis moderns al barri de Gràcia però que alegra la vista del que passa pel carrer i encara més del que pot entrar a visitar-la. En acabar vam anar al parc del Putxet, un dels que encara no coneixíem de Barcelona per ser una mica menys ignorants. La vista a la ciutat s’ho val.
El divendres vam anar a descobrir Platja d’Aro, una localitat on ni la meva parella ni jo havíem estat mai però que no ens va omplir tot el dia perquè el centre es visita ràpidament. La resta del dia la vam passar a Palamós. Dissabte vaig reprendre una mica el ritme habitual del cap de setmana amb una volta en bicicleta, una estona a la platja i la meva típica sessió de natació del dia festiu. Per la tarda vaig poder anar a fer el tafaner a botigues no essencials a les que no hi trec el nas per manca de temps. El diumenge vam anar a fer el tafaner a l’Estarti, i el dilluns vaig tornar a fer la meva sessió de bicicleta i piscina però afegint-hi una estona a la platja. En resum: una setmana santa ben aprofitada.
I ara segur que us demanareu, i a què ve tota aquesta explicació de la seva setmana santa? Doncs molt fàcil, el que he fet jo aquest 2021 amb el meu temps exemplifica a la perfecció quelcom que en alemany s’anomena “Nachholbedarf”.
“Nachholbedarf” és la necessitat que se sent de recuperar temps perdut fent quelcom que no s’ha pogut fer per algun motiu determinat abans.
Si un nen ha patit molta fam de petit a causa de penúries econòmiques i potser de menut passava davant les pastisseries i mirava els dolços amb un desig contingut que sap que no serà satisfet, probablement aquest nen de gran, quan ja tingui prou recursos per fer-ho, es comprarà de tant en tant pastissos per la necessitat de recuperar el que no va poder fer abans, és a dir per “Nachholbedarf”.
Les immigrants andaluses que vaig conèixer jo a la AFA Flora Tristán, anaven a escola a aprendre a llegir, escriure i matemàtiques simples per tal de compensar la necessitat de posar-se al dia i recuperar el temps i els coneixements que no havien pogut adquirir abans.
Doncs jo aquesta setmana santa tenia “Nachholbedarf” i per tant he fet tot el que no vaig poder fer la passada i he afegit més activitat per tal de gaudir la d’aquest any.
Encara se’m posa la pell de gallina quan penso que el 2020 per setmana santa estàvem tots connectats al correu electrònic pràcticament sense interrupció ni els caps de setmana, per tal de planificar al centre com seguiríem amb la nostra activitat docent de manera telemàtica.
Aquest any gràcies a Déu no ha calgut i jo, que també tenia “Nachholbedarf” de desconnexió digital, no he mirat ni una sola vegada el correu en totes les vacances.
Sens dubte el descans primaveral d’aquest any el recordaré gratament durant molt de temps i per si de cas, m’esforçaré en que totes les meves vacances properes estiguin tan plenes d’activitats diferents i agradables que realment em carreguin el dipòsit d’energia positiva com aquestes darreres.
Per cert, el concepte de “Nachholbedarf” s’utilitza extremadament sovint en alemany. Potser els germànics tenen la necessitat de posar-se al dia i recuperar temps perdut més que nosaltres. En tot cas aquest concepte em sembla molt pràctic i necessari i trobo a faltar tenir una paraula catalana per expressar-lo.
I per acabar l’entrada d’avui, us vull explicar una altra locució que crec que serà molt necessària ara en reprendre el ritme els professors i els estudiants. És la de “zu Pote kommen”. Seria molt difícil de traduir i literalment és gairebé impossible. “Zu Potte kommen” volia dir en altres temps, entrar dintre de la barca de rem. Avui en dia s’utilitza per designar que algú o quelcom es posa en marxa i comença a ser productiu.
Els alumnes trigaran potser un parell de dies després de les vacances en “zu Potte kommen” perquè l’estat de relaxament total de les vacances sovint es tradueix en que volen fer el gallòfol encara un parell de dies tot i que les vacances s’hagin acabat.
Jo espero amb molta il·lusió sempre el diumenge per la tarda per fer una mica el gandul i quedar-me llegint a casa. I vosaltres com feu el gandul?
Les fotografies d’avui són la platja de l’Estartit, seguida de la de Platja d’Aro, la casa Vicenç i la vista de Barcelona des del parc del Putxet.

Més expressions alemanyes i russes similars.

Reprenc per tercer dijous consecutiu el tema de les expressions alemanyes que en tenen una de similar en rus i com ja veurem, sovint també en castellà o català. I és que com ja us vaig comentar la setmana passada, algunes d’aquestes expressions provenen de la bíblia i d’altres potser ja pertanyien al refranyer llatí que els monjos es van dedicar a escampar. D’aquí que les trobem en diversos idiomes.
La primera expressió és pels més conservadors, vaja, per aquells que opten per allò que és segur. És la de “besser ein Spatz in der Hand als eine Taube auf dem Dach”, que literalment és “millor un pardal a la mà que un colom al taulat” i que en rus és не сули журавля в небе, а дай мне синицу в руки. Els russos el que diuen és “no em prometis una grua al cel, dona’m un parus majores a la mà. Certament aquests dos ocells no són dels més coneguts per aquí. Per si hi ha un ornitòleg entre vosaltres, el segon en castellà es denomina “carbonero”. És obvi que l’expressió s’adapta amb els animals típics de cada lloc. Els ibèrics diuen “más vale pájaro en mano que ciento volando” com segur que haureu escoltat desenes de vegades.
La propera expressió també la coneixem del castellà i és en alemany e”ine Hand wäscht die andere” i d’igual manera en rus рука руку моёт. Quan diem que una mà renta l’altra ens referim a que entre lladres i criminals no hi ha baralles i que un es tapa els delictes dels altres.
També molt coneguda és la castellana “ a caballo regalado no le mires el dentado” que té una equivalent alemanya “ Einem geschenkten Gaul, schaut mal nicht ins Maul” i una russa дарёному коню в зубы не смотрят. Realment cal recordar aquesta frase feta perquè hi ha molts desagraïts pel món a qui se’ls regalen coses i encara es permeten el luxe de criticar-les o encara pitjor, demanen coses en plataformes internet perquè no volen estalviar-se els diners però si els objectes o electrodomèstics tenen algun petit defecte els rebutgen a l’espera de que els donin quelcom perfecte gratis. A mi de regals me n’han fet uns quants en els darrers anys. Sobre tot mobles que els veïns de l’escala que marxaven deixaven a la brossa i en veure’ls els he rescatat i afegit al meu mobiliari. I sempre he donat mil vegades les gràcies per aquests regals perquè sempre va bé estalviar-se uns diners, oi?
Una altra veritat que sembla ser universal és la de la frase feta “Dios los cría y ellos se juntan” i d’igual manera allò de “dime con quién andes y te diré quién eres”. Els alemanys ho deixen clar tot afirmant que “Gleich und Gleich gesellen sich” que literalment significa que igual i igual es troben. L’expressió anglesa equivalent per aquestes ja la vaig comentar anteriorment en una altra entrada de blog. És la de “birds of a feather flock together”, que si recordeu vol dir que els ocells d’una mateixa ploma volen en un mateix esbart. La dita russa varia una mica i amb el seu Рыбак рыбака видит издалека, un pescador en veu un altre de lluny. En aquest cas els russos no diuen que els dos s’ajuntaran per anar plegats enlloc però sí que es reconeixeran.
És ben cert que tenim tendència a anar amb gent que és similar a nosaltres. Jo per exemple no tinc amics i amigues que estan tot el dia de festa i són éssers altament socials perquè senzillament m’agrada més portar una vida recollida i evito ser on hi ha multituds. Els extravertits més aviat em posen nerviosa. Però a ells generalment els encanten les masses i per això necessiten estar amb persones igualment socials i a qui els agradi tant el rebombori com a ells.
La següent també la coneixeu del castellà i el català, és la que diu que és més fàcil agafar a un mentider que a un coix. Doncs els alemanys el que diuen literalment igual que els russos és que “Lügen haben kürze Beine” que les mentides tenen les cames curtes que en rus és у лжи ноги коротки.
I per acabar el post d’avui en vull comentar una que sembla ser que va dir Ovidi i s’ha traduït a diversos idiomes. És la de “Gutta cavat lapidem” que una gota fa forat. Els alemanys han concretat una mica dient que “steter Tropfen höhlt den Stein”, que la gota perseverant fa forat en la pedra i d’igual manera els russos tenen l’expressió de Капля камень точит, la gota forada la pedra. Em sembla que tots tenim clar en molts idiomes que la tenacitat i el treball i esforç continuat acaben produint els seus fruits encara que costi molt de temps veure els resultats.
Aquest dijous el post ha estat curt perquè com que les frases fetes que tracto les tenim en castellà o català no han requerit una explicació gaire llarga.
El divendres alguns comencen vacances de setmana santa. Fa un any estàvem mig tancats i no vam gaudir del temps de lleure. Toca doncs recuperar les hores que no vam poder gaudir la primavera passada. Això, és clar, si no ens fan la punyeta amb el toc de queda avançat. Soc pacífica però em començo a atipar que no em deixin fer res però en canvi em permetin anar a la feina on una gran part d’aquells amb qui treballo se salten les normes posant la meva salut i la de la meva família en perill. Si seguim així acabaré explotant jo també…

Expressions similars en alemany i rus.

Segueixo aquesta setmana caçant locucions i expressions castisses i ho faig aquest cop centrant-me en aquelles russes que tenen una germaneta germànica i de vegades fins i tot ibèrica. No us heu preguntat mai, com és que hi ha expressions idiomàtiques tan similars en idiomes tan diferents? I és que lògicament les locucions i frases fetes tenen molt a veure amb la nostra cultura i sovint venen d’alguna tradició antiga. Sovint us he explicat algunes expressions i d’on provenen i altres vegades, quan són calcades les unes a les altres no és gens estrany que provinguin de la bíblia, com la l’alemanya “Perlen für de Säue” literalment perles per les truges, i que els nostres veïns ibèrics tenen com “margarites para los cerdos”. Per mi tan interessant és trobar locucions originals i diferents com descobrir les que s’assemblen i aquesta setmana toca veure’n unes quantes de les que s’assemblen.
La primera és una que nosaltres tenim en català i que també apareix de manera molt semblant en alemany i rus. Quan els catalans diem que una flor no fa estiu, els alemanys diuen que “eine Schwalbe macht keinen Sommer” és a dir que una oreneta no fa estiu. Els russos també diuen que Первая ласточка весны не делает. És a dir que la primera oreneta no porta l’estiu.
També curiós em sembla el fet que la frase feta alemanya “der Krug geht so lange zum Brunnen, bis er bricht”, que literalment és que el gerro va a la font fins que es trenca, tingui una expressió homòloga en rus повадился кувшин по воду ходить, там ему и голову сломить, que en aquest idoma rima perquè el verb de moviment ходить (jadit) rima amb сломить (slamit) i traduït literalment seria que el gerro va a buscar aigua fins que se li trenca el cap. I els castellans fan servir el mateix quan afirmen que “tanto va el cántaro a la fuente…” i no cal afegir el fina de “que al final se rompe”. L’expressió es fa servir per dir que algú no pararà de fer una cosa fins que en pateixi les conseqüències. Per això tinc un exemple clar. Cada setmana hi ha una dona a la piscina que s’eixuga els cabells sense mascareta quan està terminantment prohibit perquè el lloc habilitat per fer-ho no està ventilat. Fa tres setmanes no només ja s’havia eixugat el cabell i no ens deixava entrar sinó que estava fent-se un pentinat de pel·lícula. Semblava la princesa Leia de la Guerra de les Galàxies. Una de les meves veïnes que també s’enllestia per marxar com jo també volia entrar amb els seus dos fills petits per eixugar-los els cabells. La dona infractora va estar-se a la cambra habilitada tot el que va poder sense deixar-nos-hi entrar. Tant la veïna com els nens i jo vam anar a casa amb el cap xop. La setmana passada vaig enxampar aquella usuària de Can Felipa eixugant-se el cabell en una zona no habilitada i evidentment sense mascareta i el diumenge passat va passar absolutament el mateix. Està clar que ho seguirà fent fins que Can Felipa no li imposi una sanció per infracció repetida o la doni de baixa del centre esportiu. Doncs per això mateix el gerro va a la font fins que es trenca.
També calcada en tres idiomes tenim l’expressió alemanya de “Unglück kommt selten allein”, la desgràcia no ve mai sola, que els castellans també tenen. L’equivalent en rus és пришла беда – отворяй ворота, que es traduiria amb “ha arribat la desgràcia, obriu les portes” i se sobreentén que “obriu les portes perquè en venen més”. Els catalans diem de manera curta i clara allò de que sempre plou sobre mullat.
I també sembla ser una veritat universal amb què no puc estar d’acord allò de que “ Der Zweck heilt die Mittel” o en rus цель оправдывает средства, la fi justifica els mitjans com també diem nosaltres.
També són calcades l’una de l’altra les expressions alemanya“der Apfel fällt nicht weit vom Stamm”, que es tradueix amb la poma no cau lluny de la seva arrel i la russa яблочко от яблони недалеко падает, és a dir que la poma no cau lluny del pomer. Nosaltres en català diem allò de que els testos s’assemblen a les olles i els castellans que “de tal palo tal astilla”.
Les dues següents són pràcticament idèntiques en alemany i rus però que no se m’acut que en tinguin una corresponent en català. La primera és la de que “alte Liebe rostet nicht” que literalment vol dir que l’amor que l’amor vell no s’oxida. Aquest expressió pot voler dir que quan es porta molt de temps amb una persona, l’amor és tan fort que no es fa malbé. Però també es pot interpretar com que en una parella l’amor d’una parella que es va estimar i va partir peres, mai acaba de desaparèixer del tot.
I per últim avui una expressió amb la que no podria estar més d’acord i és en alemany “ Jeder ist seines Glückes Schmied” que literalment vol dir que cadascú és el ferrer de la seva pròpia felicitat. Els russos diuen exactament el mateix que Всяк – кузнец своего счастья. Per molt que alguns no ho vulguin reconèixer tenim la felicitat que ens hem buscat. Òbviament si un ha nascut a un país com Àfrica o Índia en una família pobra i a sobre és dona, les possibilitats de poder arribar a controlar el propi destí i buscar una vida millor de la que imposen la vida i les circumstàncies són poques. No obstant aquí a Europa tenim les condicions òptimes per poder arribar a ser feliços si ens ho proposem. I parlant de felicitat ja queda poc per setmana santa i si tot va bé podrem sortir una mica a esbargir-nos ara que sembla que s’ha aixecat el confinament comarcal que crec que romandrà aixecat fins que s’acabi la setmana santa. Recordem que als de dalt els interessa no ofegar massa l’economia i a Catalunya les restriccions han estat prou dures i ja han fet molt mal a molta gent.
Per cert les imatges del blog d’avui són la catedral de Sant Basili de Moscou, la que està situada a la famosa i maquíssima Plaça Roja i la Frauenkirche, l’església de la mare de Déu de Dresden que va ser completament destruïda durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial i que va ser reconstruïda fa anys gràcies a les donacions dels particulars. Frauenkirche en realitat es traduiria com a Església de les dones. Com a anècdota sobre la primera us he de dir que Ivan el terrible va fer arrencar els ulls de l’arquitecte que la va construir per tal que no en pogués fer cap d’igual. De la segona us puc dir que durant anys va ser una església en construcció, la visió de la qual m’acompanyava cada matí quan anava a la universitat en tramvia. La vaig veure créixer i renéixer i la van acabar quan jo ja havia tornat però en el meu darrer viatge a aquesta ciutat la vaig poder contemplar completa amb tota la seva magnificència. Realment l’únic que li manca a Dresden és un clima millor i un pèl d’impuls perquè té tot el que es necessita per poder-hi ser feliç. Si no hi heu anat mai no us la podeu perdre.
Per si no teniu idees d’on anar per setmana santa. Perquè de ben segur que les fronteres estaran obertes per anar i tornar de molts països…

Expressions russes II.

Gairebé inevitablement aquest dijous el post havia de ser sobre el rus perquè amb la celebració del 8 de març he tingut el cap a Rússia tota la setmana. No és que la celebració sigui exclusiva d’aquest país i no tornaré a repassar la història del 8 de març com ja ho vaig fer en una entrada de fa uns anys. No obstant aquesta és una data assenyalada pels russos i allà el dia de les dones treballadores és especial perquè els marits regalen flors a les seves dones i a totes les femelles del seu entorn proper i els xicots a les seves xicotes. Tant a Rússia com a Ucraïna el 8 de març és un festiu que se celebra amb molt de rebombori.
I com que el dilluns va començar amb felicitacions a les meves amigues russes pel dia de la dona, per seguir amb el meu estat d’ànim rus, avui us explico un parell d’expressions d’aquest idioma d’entre les quals, algunes tenen una expressió corresponent en alemany.
La primera de la que us vull parlar és la de положить в долгий ящик que traduït vol dir literalment “posar-ho en el calaix de per llarg”. Aquest expressió com la de “red tape” en anglès ens arriba del llenguatge burocràtic de l’administració. Fa molts anys quan s’havien d’arxivar documents amb qüestions més o menys rellevants a resoldre, els buròcrates els posaven en caixes o calaixos que qualificaven de “urgents” o menys urgents. Les qüestions menys urgents i que podien esperar anaven a parar a la caixa de “per llarg” i per això avui dia quan posposem un assumpte diem que el deixem a la caixa de temes que poden esperar. Jo per exemple отложила в долгий ящик el pintar els sostres de casa meva perquè hi han aparegut taques per la humitat. Però com que sempre tinc moltes coses a fer i amb taques o sense al sostre jo puc continuar vivint igual, doncs ho vaig posposant.
La segona locució que trobo molt interessant és la de дёшего и сердито que literalment vol dir “barat i enfadat o enrabiadament”. Cal entendre-la dins del context perquè literalment mai no arribaríem a imaginar-nos que es tracta de quelcom molt positiu. Quan quelcom és дёшего и сердито és una ganga. Per cert, jo no sé si sabeu que una ganga és un ocell que s’assembla a la perdiu. El primer significat de ganga va ser el concret, és a dir que es feia servir per designar a l’ocell. Però el 1734 ganga va passar a aplicar-se per a coses de difícil profit perquè sembla ser que les gangues ocell eren difícils de caçar, molt pesades de plomar i dures per menjar. I d’aquí la gent en va començar a fer un ús irònic i ara una ganga ha acabat sent just el contrari del que era el 1734, és a dir, quelcom molt bo que s’adquireix per un preu molt baix.
Com que ja estem parlant d’aus i ocells ja segueixo amb la següent locució russa глухая тетеря, que vol dir tetraoní sord. Pels que no sou zoòlegs us aclariré que els tetraonins són una espècie d’ocell que té plomes fins i tot al nas i que habita a les regions del nord. És conegut per no tenir gaire bona oïda i per això és fàcil de caçar. Quan nosaltres en rus anomenem a algú глухая тетеря no ho fem perquè aquesta persona tingui cap defecte auditiu sinó perquè no para atenció al que li diem i per tant no processa la informació. Si dieu a la vostra parella que baixi les escombraries per favor i us adoneu que no ho ha fet, llavors podeu anomenar-lo o la (a ella) глухая тетеря perquè no us ha fet cas. Per donar un exemple molt clar extret de la vida mateixa us puc assegurar que podria anomenar al 90% dels meus alumnes глухые тетери perquè la majoria no escolta i acabo havent de repetir-ho tot cinc cops.
I en rus quan diem quelcom inconvenient i “posem la pota” hem de dir попасть впросак. Cal aprendre aquesta locució així mateix perquè la paraula впросак no es troba al diccionari.
Tot seguit comento un parell d’expressions en rus que tenen equivalents en alemany. Per algun motiu que no conec els alemanys afirmen que “alle gute Dinge sind drei”, és a dir que tota bona cosa són tres. Ho diem quan hem intentat una cosa dues vegades però encara ho intentem una tercera perquè com ja sabem, a la tercera va la vençuda. O quan hem fet un viatge dos vegades al mateix lloc ja que un tercer serà perfecte perquè el número es perfecte. Aparentment en alemany aquesta expressió ve de l’edat mitjana perquè en aquella època la reunió de consell tenia lloc tres cops l’any i els acusats tenien tres oportunitats de comparèixer davant dels jutges. Si l’acusat no apareixia, el jutge dictava sentència sense ell. També hem de recordar que el número tres és un número sagrat en la tradició cristina. Recordeu que els reis mags són tres i el misteri de la trinitat. M’inclino més a pensar que aquest origen religiós hagi donat peu a que el número tres sigui el de la fortuna perquè en rus la traducció de l’expressió alemanya “Alle gute Dinge sind drei” és Бог троицу любит, és a dir que Déu estima allò que són tres.
En alemany qui s’aixeca d’hora té sort i així ho expressen quan diuen “der frühe Vögel fängt den Wurm”, és a dir que l’ocell matiner caça el cuc. Com podeu veure els germànics són un poble molt vinculat a la natura. La mateixa idea la transmeten els russos com nosaltres amb un кто рано встает, тому Бог падает. Literalment seria que a qui s’aixeca d’hora, Déu li envia. Calcada gairebé a la castellana “ a quien madruga Dios le ayuda”.
Bé i jo no sé si a mi matinar em va bé o no. Certament els dies que em llevo abans de les sis potser sí que faig moltes coses però a les tres de la tarda ja no serveixo per a res. I dormir fins que el cor em diu prou el cap de setmana és una activitat molt sana i regeneradora. No entenc com pot haver-hi gent que a les sis del matí fa cua per entrar al centre esportiu municipal perquè sé del cert que així és. Jo us ben asseguro que els dies que el Safrà em fa llevar abans de les sis o fins i tot els dies que em llevo a les sis a toc de despertador, més que una sessió de gimnàstica el que necessito és un cafè doble per ser persona. I és que amb això coincideixo amb els russos i afirmo que si no bec cafè pel matí no soc persona. Les sessions d’esport les deixo per quan ja estic desperta i de fet, anar en bici a la feina m’acaba de despertar.
Us desitjo un profitós divendres i molt bon descans el cap de setmana.

Expressions russes molt castisses.

Ara fa 5 dies es commemorava l’aniversari de l’oficial naval soviètic Vasili Alexandrovich Arkhipov, nascut el 30 de gener del 1926 i a qui tots hauríem de fer un petit homenatge cada any. Aquest home que va impedir el llançament d’un torpede nuclear i va evitar així el que podia haver estat una guerra nuclear desencadenada durant la crisis dels míssils a Cuba del 1962. A ell li devem estar vius encara i com que era rus, avui dedico el post de la setmana a la seva llengua materna.
Per trencar una mica amb la dinàmica de les dues darreres entrades sobre l’àrab, avui no tinc intenció de fer-vos cinc cèntims sobre les característiques del rus, sinó que passaré a explicar-vos unes quantes frases fetes i locucions en aquest idioma que em semblen curioses.
La primera i una de les meves favorites és la de душа в пятки ушла (dusha fpiatki ushla) que literalment vol dir que “l’anima ha anat al taló”. Es fa servir quan volem dir que quelcom ens ha espantat o que ens hem endut un ensurt tan gran que la nostra ànima ha buscat un amagatall a la part menys visible que tenim, és a dir el taló. Tradicionalment els russos també entenen que l’ànima habita en algun lloc del cos proper al pit o entre el pit i la panxa. Així doncs quan una cosa ens sobresalta, l’esperit busca refugi on no el puguin trobar. Tot i que l’expressió m’agrada moltíssim, espero no haver-la de fer servir gaire sovint per explicar com m’he sentit.
En català quan un indret o una cosa ens queda molt lluny, en un lloc desavinent o de difícil accés diem que està a la quinta forca. A l’època medieval a Barcelona hi havia quatre forques per penjar els condemnats a mort i la cinquena la van posar a la Trinitat que es considerava ja a les afores de la ciutat. D’aquí que la quinta forca sigui molt lluny. L’equivalent rus de l’expressió es у чёрта на куличках (u chorta na kulichkaj) que traduït vindria a ser “als carrerons on es troba el dimoni”. En castellà diem sovint “donde Cristo perdió la alpargata, el poncho —expressió que es fa servir a Chile,— el gorro i infinitat de coses més. El meu diccionari rus/espanyol tradueix la frase feta russa amb una castellana que no he sentit mai però de ben segur encara es fa servir en algun racó de la Península “donde Cristo dio las tres voces”, ho dic per si tampoc l’heu escoltat mai.
I si heu d’aconseguir quelcom costi el que costi en rus direu достать из-под земли (dastat is pot semli), apoderar-se d’una cosa o treure-la de sota terra.
Ara ve una de les meves expressions favorites галопом по Европам (galopam pa Efropam), que literalment vol dir a galop per Europa. Aquesta locució s’ulitlitza quan fem una cosa de manera molt superficial. Si per exemple a mi em toca preparar un article sobre l’ús de les noves tecnologies a les escoles i no tinc gaire ganes de llegir prou literatura ni de consultar gaires fonts per fer-ho com cal, llavors ho faré tot ràpidament i per sobre i escriuré l’article галопом по Европам, sense posar-hi ni gaire esforç ni tampoc tot el temps que hauria calgut.
La història d’aquesta expressió és d’allò més interessant. Com ja sabeu durant els segles XVIII i XIX era una pràctica habitual pels membres de l’aristocràcia europea continental i americana viatjar durant anys als centres culturals del vell continent per tal d’assolir uns coneixements a l’alçada de la classe social a la que pertanyien. Aquests viatges culturals eren considerats essencials i han deixat el seu rastre en la literatura. O és que mai heu llegit algun clàssic on els jove aristòcrates de diversos països coincideixen en vetllades de música o tertúlies en alguna ciutat europea de moda? En aquella època els de dalt es prenien força més d’un any sabàtic amb l’excusa de l’educació. Però és clar, també passava que alguns membres de famílies de nobles i aristòcrates ja no tenien el poder adquisitiu necessari per fer estades llargues i per tant complien amb l’itinerari cultural molt més ràpidament que els seus homòlegs més adinerats. Per això potser recorrien Europa en un any en comptes d’estar cinc anys viatjant per fer cultura. D’aquí que els russos diguin “a galop per Europa” per referir-se a aquella temporada de recorreguts per l’estranger que els menys adinerats havien de fer ràpidament i per sobre per no deixar de complir amb les expectatives de la societat.
Això d’aparentar per tal que a un el considerin d’una determinada classe social sempre ha existit. Recordem el pobre hidalgo amb qui el Lazarillo de Tormes va passar una agradable temporada encara més famolenc que amb la resta d’amos. Es moria de gana però el noble havia d’aparentar una fortuna inexistent. I avui dia seguim igual perquè molts es compren I-phones i Macs perquè són marques que la gent relaciona amb un cert nivell adquisitiu.
I en rus, a l’igual que en alemany, quan volem denotar que un fet concret és la clau o la raó d’un enigma diem вот где собака зарыта (bot guidié sabaka sarita), o en alemany “da liegt der Hund begraben”, aquí està el gos enterrat. No cal confondre aquesta expressió amb la castellana “aquí hay gato encerrado” que utilitzem quan sospitem que hi ha quelcom obscur i no gaire net. Quan diem вот где собака зарыта, vet aquí on està enterrat el gos, és quan presentem el motiu o la clau d’allò que ens semblava obscur o estrany. Si de cop i volta el vostre veí estrena cotxe, poc després canvia de mobles i de cop us diu que se’n va de viatge al Carib i uns mesos després apareix als diaris com a presumpte implicat en un cas de corrupció perquè s’embutxacava diners de manera il·lícita, llavors és quan podreu fer servir aquesta expressió.
Per acabar avui us vull parlar d’una frase feta que té traducció directa a l’anglès i al castellà. És la de в чужой монастир со своим уставом не ходят ( fchuxoi monestir sa suaim ustabom ne jodiat), que literalment vol dir que a un monestir estrany no s’hi pot anar amb el propi estatut o amb les pròpies regles. Com us podeu imaginar vol dir que quan vas a un lloc determinat t’has d’adaptar a les normes i els costums d’allí i no pots pas intentar que s’adaptin a les teves. En anglès diem “if you are in Rome, do what the Romans do”. Com que la frase feta és tan llarga, els anglesos igual que els russos l’escurcen i diuen “if you are in Rome”, de la mateixa manera a Rússia només cal començar la frase perquè tothom sàpiga a què fa referència. En castellà tenim allò de “allí donde fueres, haz lo que vieres”, una expressió útil per fer sobreviure el futur de subjuntiu que està agonitzant des de fa temps.
Per avui ja n’hi ha prou. Us desitjo una bona setmana i si us avorriu us recomano ferventment analitzar els lemes de les pancartes electorals que pengen per tot arreu. No sé quina és pitjor però potser la que menys m’agrada és la de Ciutadans amb “vota abrazo”. Em va faltar poc per no caure de la bicicleta quan la vaig veure. Què hauran pensat els de l’equip de màrqueting quan la van dissenyar? Tot un enigma per mi. I recordeu que després de setmanes de restriccions severes ara us podeu saltar el confinament sortint de municipi per anar a mítings electorals. No tinc paraules per descriure com d’estafada em sento per la classe política. Però no sóc la única oi?

L’àrab: una llengua per exercitar les neurones II.

Avui volia seguir amb la meva introducció a la llengua àrab per a aquells que encara no estudien aquest idioma i he pensat que el millor serà començar per un dels punts que vaig deixar en l’aire la setmana passada: les 14 paraules diferents per descriure l’amor en àrab. La primera que s’aprèn és الحُبّ que es llegeix com (aljub) amb una j molt suau. En aquesta paraula ja està inclòs l’article. لحُبّ designa l’amor en general i el verb el podríem fer servir pel que sentim pels nostres pares o per la nostra parella indistintament. L’arrel d’aquesta paraula és حَبّ (jab) que són les llavors. Així doncs la paraula amor per als àrabs té a veure amb una llavor que creix i ens fa sentir quelcom cap a aquells amb qui ja tenim un vincle.
Si pel contrari volem descriure l’atracció inicial que podem sentir per algú, llavors la paraula amb que es descriu en àrab és الهَوى (alhaua) aquest cop amb una h aspirada.
Quan ja s’ha passat de l’atracció inicial i estem bojament enamorats d’algú, llavors el que sentim és الشَّغَف (shagaf) la passió, الكَلَف, (alkalf), العِشق (alguishk) que equivaldria a l’amor sense límits, i d’aquest substantiu prové la paraula derivada عاشق (gashik) que vol dir l’amant. Sembla doncs que els amants en llengua àrab són aquells que s’estimen sense límits. Val a dir que per a ells aquesta paraula també denota a les persones que tenen una relació il·lícita fora del seu vincle matrimonial. النَّجوى (alnajua) és un substantiu molt especial per designar l’amor. Resulta que també hi ha un nom que s’empra per persones ho és. La traducció de النَّجوى és un xiuxiueig o secret. الوُد (aluud) designa un amor pur i net i الغَرام (algaram) és un amor del que no pots desfer-te ni alliberar-te, i encara pitjor és الهُيام (alhuiam) que és aquell amor que et fa embogir i perdre completament el nord i la raó. És a dir que més que un amor seria una maledicció. I per un grau menor encara tenim els substantius الخُلّة (aljula), الشَّوق (shauak) que seria l’enyorança que sentim quan no estem amb una persona i volem estar prop seu i encara tenim الصَّبوة (alsabua), que no sé ni com traduir. O sigui que aprendre a dir què sentim exactament no es redueix en àrab a estar encaterinat, enamorat, estimar algú i enyorar la persona.
Ja veieu que el món de la llengua àrab és molt màgic. Un dels altres aspectes que m’enamora d’aquesta llengua és la seva capacitat de designar objectes nous a partir de metàfores. M’explico: una moto en àrab és la دراجة نارية (dareja naharia) que literalment seria la bicicleta de foc, i l’aspiradora és مكنسة كهربائية (miknasatu karabahia) l’escombra elèctrica. Molt ben trobat oi?
Una de les coses que més m’ha fascinat sempre de la llengua àrab són els noms propis i ja m’abellien abans de saber que molts d’ells són en realitat adjectius. Exemples d’aquests tipus de nom serien امين (Amin) que vol dir fidel i també té la seva variant femenina aquest nom, o نظير (Nadir) que vol dir rar o únic. També molt màgic és el nom جمال (Jamal), del que també tenim una forma femenina جميله (Jamila) que prové de bellesa. Curiosament aquest nom té com arrel la mateixa paraula que camell. Recordo que el meu professor d’àrab ens va explicar que l’arrel és la mateixa perquè els camells a les zones desèrtiques són animals precisos. També un nom molt afortunat és el de جالد (Khalid) que significa etern o el de كريم (Karim), el generós.
Si us fixeu en tots aquests noms, la majoria conté el fonema i. És típic construir adjectius a partir de substantius i aquests derivats adjectius portaran una i. Per exemple de جمال (Jamala) la bellesa, tenim la جميله (Jamila) la noia bonica.
Afortunadament, la construcció d’adjectius és relativament simple si la comparem amb la construcció dels plurals en àrab que és un altre mal de cap.
L’àrab té tres tipus de plurals, els regulars per grups de persones que solen acabar en ون (un) pel cas nominatiu, és a dir en funció de subjecte o atribut. A aquest tipus de plural se l’anomena plural masculí sa. I com ja us podeu imaginar, si hi ha un plural masculí sa, també hi ha un femení sa. Aquest s’utilitza per a referir-se a grups de persones on només hi ha persones de gènere femení i per algunes paraules tan siguin masculines o femenines en plural. Entenc que pot ser complicat i per tant us ho explico amb un exemple.
Posem que tenim la paraula bany (entès com el lloc on ens netegem). Aquesta paraula en àrab és el حمام , el Jamam. Doncs el plural de Jamam té la mateixa terminació que els plurals que designen grups de persones de gènere femení com poden ser les infermeres. I si infermera és ممرضه (mumarreda), el plural dels grups de gènere femení es forma amb el morfema de plural ات (at) igual que per bany (hamam). El plural d’infermera és ممرضات (mumarredat) i el plural de bany és (jamamat) حمامات Potser us sembli estrany que els objectes que poden tenir gènere masculí, formin un plural amb un morfema que és de femení. No obstant, en la llengua alemanya, l’article determinat pel nominatiu i l’acusatiu en plural és “die”, que és també l’article determinat en nominatiu i acusatiu pel femení singular. És a dir, que fins aquí els plurals no semblen cap cosa de l’altre món. Però sí ho són quan arribem als plurals no sans, és a dir irregulars perquè aquí ja comença l’envitricoll.
Tots sabem que hi ha llengües que tenen uns plurals irregulars. En anglès sabem que el plural de child és children i fins aquí bé. En rus hi ha plurals que no tenen cap similitud amb el singular. Aquest seria el cas de la paraula persona i persones. Persona és человек (chelobek) i el plural gent o persones és люди (liudi). Doncs en àrab hi ha nou patrons diferents per a construir els plurals irregulars. Un altre dia dedicaré un altre post a explicar-vos-ho però per ara, només us avanço que són les vocals el que va canviant del singular al plural. Això implica però que de vegades apareixen vocals llargues com la ا, و o la ي. A més, òbviament molt sovint canvien els sons vocàlics curts i hem de reconèixer el plural de la paraula a partir de les consonants que tenim visibles.
Us poso dos exemples de dos dels patrons de construcció del plural no sa per acabar el post d’avui. Posem la paraula habitació غرفة (gurfa) doncs el plural és غرف (guraf). O la paraula forn فرن (furn) amb el seu plural no sa افران pronunciat (afran). S’ha de reconèixer que de furn a afran hi ha una gran diferència oi?
Doncs bé, m’ensumo que per avui ja n’heu tingut prou del tastet de la llengua àrab. Us desitjo un bon dijous i un excel·lent cap de setmana que amb el nivell de restriccions que tenim, de ben segur que no serà consumista.

L’àrab, una llengua per exercitar les neurones.


Ja fa molts dies que em balla pel cap que hauria de reprendre l’estudi de l’àrab que m’he vist obligada a deixar temporalment per manca de temps i diners. Estudiar llengües em relaxa però requereix tenir un lleure que et permeti seure amb els teus llibres i un cap prou lliure de preocupacions per posar-hi la concentració necessària per aprendre.
Potser us demanareu per quin motiu vaig decidir-me a estudiar àrab? Doncs perquè en primer lloc és una llengua de les més parlades a la Mediterrània, perquè obre portes i perquè és una bona gimnàstica mental ja que és molt diferent a totes les que havia estudiat fins que la vaig començar.


L’àrab és una llengua semítica que només representa els sons consonàntics en l’escriptura. Per tant, quan s’aprèn a llegir i escriure l’àrab no s’estudia un alfabet —que és la transcripció dels fonemes vocàlics i consonàntics alhora— sinó que s’estudia un abjad, és a dir un alfabet que només transcriu fonemes consonàntics i no vocàlics. Val a dir que l’abjad de l’àrab sí transcriu els sons semiconsonàntics (i) que és el ي i el fonema (u) و i també el fonema (a) ا. Per tant la primera dificultat que tenim en aquesta llengua és que hi ha paraules que s’escriuen amb les mateixes consonants però segons les vocals que tingui i que no es transcriuen són mots diferents. Això comporta que en llegir s’ha de conèixer el context per saber quina paraula és la correcta. Que consti que per als nens i principiants d’àrab es senyalitzen les vocals amb una mena d’apòstrofs sobre de les consonants per saber si el fonema posterior és una (a) una (i) o una (u). L’Àrab no té gaires vocals. De fet la e és una barreja entre la “e” i la “i” i la “o” tampoc existeix i és una “u”. Cal acostumar-se a que la coca-cola sigui cuca-cula. Un altre fonema inexistent per a ells és el que correspon a la nostra lletra “p”. Per a ells la pizza serà una *bizza i el piano sona com *bianu.
Reconeixereu aviat un àrab que no porta gaires anys aquí si en lloc de porta o puerta us diu *borta o *buerta. A ells el fonema els costa tantíssim com a nosaltres algun dels sons impossibles d’articular de la seva llengua.
La següent dificultat de l’àrab resideix en el seu sistema verbal i degut a tres motius. El primer és que l’àrab té 12 persones a la seva conjugació. Us sorprèn oi? Doncs sí. Repassem d’on surten aquestes dotze persones.
Per la primera del singular hi ha una única persona tant si la persona que parla és una dona o un home. El pronom és أَنَا‎ i es pronuncia com (aná). Per mostrar-vos de manera aproximada com sonen les paraules, no faig servir en aquest post els claudàtors perquè tampoc faig servir el sistema de transcripció fonètica. No parteixo de la base que tothom l’hagi de saber.
La segona persona ja es complica un pèl perquè tenim dos pronoms i dues persones de la conjugació diferents segons si estem parlant a un home أَنْتَ (anta) , o a una dona أَنْتِ‎ (anti). Òbviament el verb es conjuga de diferent manera però d’això ja us en parlaré més tard.
Com en la nostra llengua hi ha una tercera persona pel masculí هُوَ‎ (hua) que es pronuncia amb una h aspirada i la tercera del femení que és هِيَ‎ (hia) també pronunciat com si portés una h aspirada.
La primera persona del plural és نَحْنُ‎ (najnu) pronunciat amb una j que seria molt suau. En aquesta persona de la conjugació no es distingeix pas si els que parlen, el nosaltres, són dones només, homes només o homes i dones plegades i tampoc no se sap si el nosaltres es refereix a tan sols dues persones o més de dues. Això ho comento perquè en àrab el nombre no només consisteix en singular o plural sinó que també hi ha el nombre dual que s’empra per referir-nos a dues unitats siguin persones o coses.
Seguim. La segona persona el plural ja es complica. Per a una segona persona del plural masculina tenim el pronom أَنْتُمْ‎ (antum) corresponent al castellà “vosotros”. Per a un vosaltres femení tenim el أَنْتُنَّ‎ (antuna) que en castellà seria el “vosotras”. I ara la segona persona per al dual (quan ens referim a un vosaltres que són només dues persones) és أَنْتُمَا‎ (antuma). En aquesta forma no es distingeix si les dues persones a que ens referim són només femenines o masculines, senzillament val per tot, per només femení, per només masculí o per ‎masculí i femení barrejat.
La tercera persona del plural pel masculí és هُمْ (hum) es correspon al castellà ellos i la tercera del plural pel femení és هُنَّ‎ (huna), que seria elles. També tenim un dual per la forma ells o elles i aquest és هُمَا‎ (huma).
Ara bé, si parlem de conjugació com a flexió del verb diferent per a cada persona, llavors resulta que tenim 13 maneres diferents de flexionar un verb en present, com si hi haguessin 13 persones de la conjugació que es corresponen als 12 pronoms que us he escrit fins ara.


Per acabar-ho s’adobar, els verbs en àrab en present es conjugen no només amb sufixes, és a dir flexionant la part final del verb, sinó també amb prefixes, és a dir canviant la part del principi. Un s’hi ha d’acostumar i és la segona dificultat que presenta el sistema verbal àrab.
Posem ara un exemple per entendre la conjugació d’aquesta gernació de persones gramaticals. Si agafem el verb escriure que trobariem al diccionari a partir del passat tríliter كتب (kataba), conjugant totes les seves persones tindríem el següent.
انا كتب (ana aktubu) jo escric.
انت تكتب (anta taktubu) tu masculí, escrius.
انت تكتبين (anti taktubina) tu femení, escrius.
هؤ يكتب ( hua iaktubu) ell escriu.
هي تكتب (hia taktubina) ella escriu.
نحن نكتب (najnu naktubu) nosaltres (independentment de si dos o més o del gènere, escrivim).
انتما تكتبان (antuma tuktabaani) la a és més llarga en aquest cas. Vosaltres dos escriviu. Aquest dual no distingeix si parlem de dues unitats femenines, masculines o barrejades.
انتم تكتبون (antum taktubun) vosaltres dos (per dos unitats masculines) escriviu.
انتن تكتبن (antuna taktubna) vosaltres dues (per dues unitats femenines) escriviu.
انتما تكتبان (antuma taktubaani) amb la a llarga. Vosaltres dos o dues escriviu.
هم يكتبون (hum iuktabuna) ells, per masculí només, escriuen.
هن يكتبن (huna iuktabna) elles, més de dues, escriuen.
هما يكتبان (huma iuktabaani) ells dos per masculí només, escriuen.
هما تكتبان (humà tuktabaani) elles dues pel femení només, escriuen.
Si feu el recompte surten 14 flexions diferents pel present d’indicatiu.
Ara bé, sense ànim de voler desanimar a qualsevol futur lingüista amateur, us he de dir que si ja és prou difícil dominar el present d’indicatiu, l’àrab té un indicatiu, un imperatiu i dintre el mode no indicatiu, a més del subjuntiu, ells també tenen el iussiu. Com us podeu imaginar, el subjuntiu que nosaltres també tenim en català i castellà suposa un autèntic malson per a qualsevol anglès, alemany o rus que aprengui els nostres idiomes romànics. A nosaltres mateixos en resultaria força difícil explicar quan i per quin motiu emprem el subjuntiu en frases com “no vull que vinguis”. I si ja en tenim prou de petits aprenent els verbs en subjuntiu, imagineu els àrabs que també tenen un iussiu amb totes les corresponents persones de la conjugació per aprendre.
Es diu que llengua àrab té uns dotze milions de paraules mentre que l’anglès potser només en té un de milió. L’àrab té vuit paraules diferents per designar el lleó i catorze paraules diferents per distingir els diversos tipus i intensitat de l’amor. Oi que comenceu a entendre per quin motiu només els àrabs nadius amb titulació universitària aconsegueixen ser realment competents en el seu idioma?
L’àrab és un idioma extremadament complex i dominar-ne els matisos és una tasca faraònica. No obstant és una llengua immensament rica i que amaga un món d’associacions i una manera de veure el món molt màgica.
Per no centrar-me sempre en l’alemany i l’anglès, de tant en tant escriuré algun post sobre aquest idioma per si arriba a despertar la vostra curiositat i interès i us venen ganes boges de saber-ne més com jo.
Per avui crec que probablement ja us surt prou fum del cap.
Esperem que poc a poc el nivell de contagis vaig baixant i la pressió que pateix el personal sanitari també disminueixi perquè per molt que els polítics vulguin evitar-ho, si seguim com aquestes dues darreres setmanes al final ens caldrà un segon confinament. Porteu-vos bé doncs!