L’acolorit esperit germànic reflectit en les expressions alemanyes.

IMG_20180331_125731_resized_20180401_083209463

Doncs aquest dijous i per seguir una mica amb la tendència dels meus darrers posts sobre lingüística, avui voldria donar a conèixer unes quantes expressions alemanyes d’aquelles que vaig sentir aproximadament cent vegades en els prop de nou anys que vaig viure en terres teutones.
Potser és que les llengües germàniques em són més afins que les romàniques però he de reconèixer que les frases fetes alemanyes sempre m’han semblat més acolorides i pintoresques que les franceses per exemple.
Una de les primeres expressions que vaig aprendre va ser la de “nicht alle Tassen im Schrank haben” que literalment vol dir “no tenir totes les tasses a l’armari”. Es fa servir quan es vol expressar que una persona no hi toca o que fa coses molt poc normals. En català diríem que “li falta un bull”. Es veu que allí la gent pensa que molts no giren rodó perquè va ser de les coses que més aviat van escoltar les meves orelles. No s’empra en general per foteses, quan algú fa quelcom fora d’allò que és habitual, i que en llenguatge modern anomenem “flipar-se”. No tenir totes les tasses a l’armari designa un estat permanent de no fer les coses bé per falta de llums. Quan una persona que hi és tota fa quelcom que sobta i no té lògica, els alemanys li demanen “spinnst du?”, “teixeixes”? És una expressió d’ús comú que ha donat lloc a substantius com “Spinner” el boig, el que flipa sempre, el que fa coses que no tenen sentit.
Les següents tres expressions tenen un origen religiós tot i que gairebé ningú no hi pensi ja. Per recordar que a Alemanya hi va viure, fins a la Segona Guerra Mundial, una gran quantitat de jueus que van deixar una petjada importantíssima en la història del país, els Alemanys utilitzen una frase feta arrelada en la tradició jueva. I és que quan a ells una cosa els sembla sospitosa o estranya i els desperta desconfiança diuen “ das ist mir nicht ganz kosher”, que literalment seria “no em resulta gaire Kosher”. Tots els que tinguin una mica d’idea dels preceptes religiosos jueus ja sabran que es designen amb l’adjectiu “kosher”, els aliments que es poden consumir sense cap mena de preocupació com la fruita o la verdura. La carn, la llet i el peix ja estan subjectes a una sèrie de regles per poder ser consumits. La llet i la carn no es poden barrejar per exemple. I de peix només es pot menjar el que té escates. La resta és impur. Pel que fa a la carn no es pot consumir la d’animals que hagin estat matats per altres animals. Ni la d’animals rosegadors ni la d’animals no remugadors ni que no tinguin la peülla partida. Així doncs no es pot menjar el porc. Per tal que la carn sigui apta per al consum, la bèstia ha de ser sacrificada d’una manera concreta que ara no és necessari comentar. El cas és que la tradició de la cuina jueva i el que és o no permès ha passat a formar part de la cultura alemanya que, en la seva llengua quotidiana, qualifica algunes situacions, coses o esdeveniments de “kosher” o no “kosher” tenint en compte el grau de confiança que desperten.
Una expressió que coneixem nosaltres del castellà i que es fa servir en alemany també perquè prové de la bíblia lutherana és la de “Perlen für die Säuer werfen”, literalment “llençar perles als porcs”. És curiós que en castellà s’hagin canviat les perles per les margarides, aquesta flor boscana tan fàcil de trobar. Martin Luther feia servir força sovint metàfores i algunes han esdevingut d’ús comú i estès. La meva favorita és la de “den Teufel an die Wand malen”, que traduïda seria “pintar el dimoni a la paret”. S’empra quan algú és molt pessimista i parteix del pitjor dels casos o quan algú és fatalista de mena. La dita prové de que a l’Edat mitjana es pintaven a les portes de les cases el símbol C+M+B del llatí “Christus mansionem benedicat “, és a dir, “que Jesús beneeixi aquesta casa”. Era una manera de fer que el dimoni passés de llarg. La societat d’aquella època era molt supersticiosa i així doncs no es podien anomenar certes realitats per por a que esdevinguessin veritat. Es tractava de no dir les coses pel seu nom per no cridar el mal. En català també diem això de cridar el mal temps. Per això es pintava a les portes el C+M+B i no es podia parlar del dimoni per no cridar-li l’atenció. Luther, conscient del grau de superstició de la societat, deia que no calia “pintar el dimoni a la paret” com es pintaven a les portes les tres lletres per tal de no arribar a provocar el mal que precisament es volia evitar. També va ser de Luther la famosa frase de “Ich habe den Teufel mit Tinte bekämpft”, traduït com “he lluitat contra el dimoni amb tinta”, és a dir que ho va fer amb els seus escrits.
Per demostrar que no tota la llengua alemanya està dominada per la bíblia de Luther m’agradaria comentar una altra frase feta que prové, en aquest cas, de la religió catòlica. Es tracta de la frase “ drei Kreuze machen” “fer tres creus” que s’utilitza quan algú vol superar una situació desagradable com uns exàmens, una mudança, un treball de final de carrera, els exàmens de les opos, etc i veient ja el final del tràngol diu que “farà tres creus quan s’acabi” “ich mache drei Kreuze, wenn das vorbei ist”. Les tres creus són les que fan els catòlics amb el senyal de la creu després d’alguna de les seves oracions. És curiós que jo vagi sentir aquesta frase col·loquial tan sovint i no se m’acudís mai que podia provenir d’aquest gest catòlic que em van ensenyar a fer a les classes de religió. I amb l’objectiu d’ajudar-vos retenir a la memòria aquesta frase feta he penjat al blog la imatge que veieu encapçalant el post d’aquest dijous i que mostra les creus que visibles a la platja de Port de la Selva aquesta setmana santa. En aquest cas, no volien commemorar la passió de Jesucrist sinó l’empresonament dels nostres polítics per les seves ideologies…
Bé i per acabar voldria recordar una expressió que sempre em va semblar molt divertida perquè em feia venir al cap una imatge molt divertida que no permetia cap tipus de malentès. És la de “ Wie ein Elephant in Porzelanladen” ser com un “elefant a la botiga de porcellana”. Us imagineu la trencadissa, oi? Un animal de les dimensions de l’elefant i del seu pes no seria un bon aliat en un establiment amb un producte tan fràgil. Doncs bé, algunes persones són tan poc delicades amb els sentiments dels altres que són com un elefant trencant porcellana. Es pot fer servir quan algú és maldestre, desmanyotat i graponer. Jo sóc una gran amant dels elefants. Els trobo uns animals esplèndids que sempre he admirat i per això potser encara utilitzo amb més entusiasme aquesta expressió tan familiar i cofoia de l’alemany. Una de les moltes que tenen i que us aniré donant a conèixer a través de propers posts. A veure si aconsegueixo fer canviar la imatge que tenen alguns dels habitants d’aquelles terres, molt menys freds i immensament més creatius del que la majoria dels d’aquí pensem…
Una bona setmana a tots!

Expressions angleses properes a les nostres: tan bones com l’or!

20180125_173105

 

Aquesta setmana m’he adonat que ja he escrit unes quantes entrades de blog dedicades a expressions curioses en anglès o francès, però que no he escrit encara res que tingui a veure amb frases fetes que siguin properes entre l’anglès i les que coneixem del català o l’espanyol. Per això avui toca realment posar l’atenció en allò que és semblant entre les llengües que coneixem i l’anglès, aquest idioma que porta tants mals de caps a la majoria de la gent d’aquí. De vegades és important fixar-nos en allò que és afí per ajudar-nos a expressar aquells fets i situacions que aquestes frases fetes comuniquen de manera tan efectiva i acolorida.
La primera frase feta d’avui és una que en castellà fem servir molt sovint i que correspon a l’anglesa “Jack of all trades, master of none” és a dir, “aprendiz de mucho, maestro de nada”. Aquesta me la repeteixo jo com a mínim un o dos cops per setmana perquè tinc moltes aficions i la meva atenció es dispersa en tantes direccions que penso que no arribaré mai a fer res prou bé. És el que té això d’apassionar-se per diverses coses!
I ara ve una de les meves favorites: la castellana “más pobre que un maestro de escuela”, a la que no he fet gaire cas mai perquè, com sabeu, segueixo sent mestra o “profe” i “teacher” com m’anomenen els meus alumnes i alumnes. Es veu però que els mestres a Anglaterra devien cobrar una mica més que per aquí a la Península Ibèrica, perquè ells no associen la misèria amb el meu ofici i diuen “as poor as a church mouse”, és a dir, tan pobre com una rata d’església. Aparentment allí els recintes sagrats no devien ser un lloc gaire opulent i per això, fins i tot els animalons s’hi morien de gana!
Si hi ha una cosa que m’agrada de totes aquestes frases fetes o “idioms”, com es diuen en anglès, és que reflecteixen molt bé la cultura i l’escala de valors de cada societat. Fixem-nos sinó en allò tan típic de “más bueno que el pan”. En anglès el pa no és prou bo i ja piquen una mica més amunt quan diuen “as good as gold”, tan bo com l’or! Aparentment a ells el pa els deu semblar una fotesa i van directament a buscar el metall preciós!
Altres expressions idiomàtiques que sempre m’han fet força gràcia han estat el nostre “costar un ronyó” o “costar un ull de la cara” que als britànics senzillament els costa “an arm and a leg”, un braç i una cama. I quan paguen massa per una cosa, acaben dient que ells “pay through the nose” , paguen “a través del nas”, que caldria saber com es pot fer oi?
Ells, com nosaltres, si tenen una idea massa simplificada del que està bé o malament diuen “ to see in black and white” veure les coses en blanc o negre, sense poder discernir els colors entre mig com el gris ni els matisos entre dos extrems.
Si una persona connecta amb nosaltres i té una manera molt similar de pensar direm en anglès “ to be on the same wavelength”, literalment “estar a la mateixa longitud d’ona”, o el que fa uns anys, potser més de vint i tot, s’anomenava “estar en la misma onda”. Potser vam calcar nosaltres dels anglesos aquesta expressió en plena era radiofònica…
Per a tots aquells que cometen sovint errors que altres han d’arreglar hi ha la famosíssima “sacar las castañas del fuego” castellana, amb una germana bessona anglesa que diu “pull chestnuts out of the fire”, que en anglès té, a més, el sentit afegit de “fer una cosa perillosa” per algú altre. Per sort jo ja fa temps que sé envoltar-me de gent que no es posa en cap situació perillosa i em demana ajut i per tant no he de treure les castanyes del foc de ningú. I de ben segur que si no em poso en cap problema greu és perquè  vaig aprendre de ben joveneta a tocar de peus a terra, és a dir, a ser una persona molt pràctica, o com diuen els britànics “down-to-earth”. Reconec que a les persones que toquem excessivament de peus a terra sovint se’ns titlla de poc romàntiques, però la veritat és que el pragmatisme és immensament útil en el dia a dia, més que res per no endur-se decepcions gegantines. I malgrat ser una persona molt sensata i poc enfilada als núvols,  sóc capaç de moure cel i terra, igual que els anglesos quan diuen “move heaven and earth” per ajudar als meus amics si ho necessiten o per aconseguir allò que em proposo.
A vosaltres us desitjo aquesta setmana que no us calgui  “pull chestnuts out of the fire” per ningú, que no uns facin “pay through the nose” en cap establiment i que trobeu algú que sigui “as good as gold” per ajudar-vos quan ho necessiteu de debò!

 

 

 

Expressions franceses II

20171230_110409

Just fa dues setmanes escrivia, per primera vegada, una breu entrada sobre frases fetes en francès. Avui vull reprendre el tema i donar-vos- en a conèixer un parell més. Potser tinc la sort de que no les hagueu sentides mai. A veure si encerto! La primera es fa servir quan a un li han pres el pèl i se n’adona. Un exemple d’això podria ser quan fem una compra d’un producte i poc després tots els nostres amics ens fan veure que hem pagat un preu desorbitat per aquell objecte que, en la majoria de botigues, costa només la meitat. En aquest cas, els francesos dirien que són “le dindon de la farce”, el gall dindi de la farsa. També, i amb el mateix sentit, diuen “être pigeon”, ser el colom. Es veu que són bèsties confiades i que cauen fàcilment en trampes. També relacionada amb els animals tenim l’expressió “poser un lapin” posar un conill, que s’utilitza quan t’han deixat plantat i algú no ha aparegut al lloc i l’hora convinguts. Això que passa sovint si fem tractes amb la gent pel wallapop. En aquesta situació ja s’hi han trobat diversos companys de la feina a qui els hi “han posat un conill” i el comprador no ha aparegut. Com podeu veure no és un frase feta útil només per a cites amoroses.
I per continuar amb el bestiari tenim una expressió que els anglesos probablement han copiat i que és “mettre la charrue avant les boefs”, és a dir, posar el carro davant dels bous. En anglès senzillament es diu posar el carro davant el cavall “to put the cart in front of/before the horse”. En aquest cas la frase vol dir fer una cosa contrària a l’ordre convencional o anar massa ràpid en les conclusions que traiem de quelcom. Segons els entesos, l’expressió francesa tindria l’origen a l’edat mitjana i venia carregada d’un doble sentit eròtic. Però aquest sentit ja s’ha perdut i per tant la idea és la que transmet a la majoria de gent. I en aquets moments és prou innocent. El nostre equivalent seria començar la casa per la teulada.
Continuem en el regne animal per analitzar l’expressió que va néixer el segle XV “achter le chat en poche” o també “dans le sac”. Aquesta es fa servir quan es conclou un negoci sense tenir en compte tots els factors i mig a cegues i sense haver vist l’objecte concret que està en joc. La “poche” era el sac on la gent portava els diners en aquella època. Quan podem utilitzar aquesta frase feta? Per exemple si compréssim una casa per internet sense veure-la personalment. Mal assumpte perquè ens podrien donar gat per llebre.
I com a bons veïns que som, els francesos també pensen que una persona molt orgullosa és un “paó”. Per això diuen “être fier com un paon“. Pel que sembla l’exhibició de les seves meravelloses plomes ha fet enveja sempre als humans que consideren aquest animal orgullós…
Per acabar amb l’animalari d’avui, una darrera frase feta “quand le chat n’est pas là, les souris dancent” que traduïda és “quan el gat no hi és, els ratolins ballen”. Una típica situació per exemplificar-la seria uns pares que marxen de cap de setmana i deixen els fills sols casa. I què fan els fills? Doncs una festa ben sonada, ja us ho dic! Ara, ja cal que després netegin bé el pis perquè sinó els acabaran enxampant! Això és el que va passar a un conegut i la seva germana a Anglaterra. Van aprofitar que els pares no hi eren per organitzar una festa al pur estil de Holywood i es van fer un croquis i tot de com estaven les coses per poder-ho deixar tot després ben endreçat. I realment la casa els va quedar com si no hi hagués hagut més que els dos germans. Tanmateix, havien oblidat un petit detall, perquè al jardí de la casa, els pares hi van trobar un gran escampall de tasses que van delatar la malifeta dels fills. Crec recordar que el meu conegut em va dir que els pares no els van renyar. Es veu que la casa l’havien deixada com una patena i no van gosar. I en part ja devien tenir prou clar quan van marxar que “quan el gat no hi és els ratolins ballen”. Bona setmana a tots!

Expressions curioses del francès (I)

 

IMG-20171220-WA0008[1783]

 

Avui per primera vegada escric una entrada sobre una llengua veïna i preciosa que tenia, he de reconèixer, un pèl oblidada fins fa cosa de mig any. Endevineu quina? La francesa! I sí, des de fa uns sis mesos tinc el privilegi de tenir contacte amb aquest idioma melodiós i absolutament dolç capaç d’embolcallar infinitat de conceptes de la manera més tendra possible. Un anàlisis superficial ens de tres llengües europees ens permet extreure conclusions encertades sobre cadascuna d’elles. Per exemplificar-ho us diré que l’anglès és una llengua que té l’enorme capacitat de dir moltíssim en breu. Hi ha una quantitat esfereïdora de paraules monosíl·labes, cosa que permet ser fluid i ràpid. Pensem en el concepte de la posta de sol, que en anglès és el “sunset”, increïblement curt i eficaç. El podríem anomenar “el posar del sol”. El mateix fenomen en alemany s’anomena“ Sonnenuntergang” i esdevé així una llengua altament descriptiva i científica. “Sonnenuntergang” vol dir exactament “L’anar cap avall del sol”. Molt encertat. El francès en canvi anomena al concepte “le coucher du soleil” és a dir, el “anar a dormir del sol”, absolutament metafòric i per a mi, romàntic.
Una de les coses més interessants del francès, com en d’altres idiomes, són les frases fetes. I fa dues setmanes vaig tenir l’oportunitat que un belga me’n ensenyés unes quantes de molt útils i absolutament simpàtiques que ara vull compartir amb vosaltres.
La primera i gairebé la més original d’avui és “couper les cheveux en quatre”, Literalment “tallar els cabells en quatre” que s’utilitza quan fem les coses molt més complicades del que ja són de per si. Equivaldria a l’expressió castellana “rizar el rizo” que també té a veure amb cabells.
També relacionada amb els cabells hi ha una frase feta que diu “tomber comme un cheveu dans la soupe”, és a dir, caure com un cabell a la sopa, que designa aquella situació tan extremadament desagradable en què “posem la pota fins al fons”, ja sigui perquè hem dit quelcom desafortunat o perquè som inadequats en una situació determinada. Si, per exemple, en un sopar d’empresa anem massa arreglats i veiem que tothom va en texans i que donem la nota, doncs llavors haurem “caigut com un cabell a la sopa”.
Curiós és també que l’alemany tingui una expressió similar a aquesta “ ein Haar in der Suppe finden” “ trobar un cabell a la sopa” que té un sentit completament diferent perquè vol dir veure sempre les pegues a tot, és a dir, ser un aixafa-guitarres i un pessimista nat. Els francesos en aquest sentit dirien “ chercher la petite bête” buscar la bèstia petita.
Una altra expressió que m’abelleix moltíssim i que s’assembla a una que ja coneixia de l’alemany és la de “avoir un chiat dans la gorge” que vol dir traduïda literalment “tenir un gat a la gola”, cosa que passa quan tenim veu de rogall perquè estem refredats. Jo el tinc sovint el gat. O el gripau, perquè els alemanys ho anomenen “ein Frosch im Hals haben” tenir un gripau a la gola, i com a bons parents germànics els flamencs ho anomenen també “ een kikker in de geel”. Sembla impossible oi? quina similitud hi ha de vegades entre les llengües!
Una de les coses que més m’agrada del meu contacte més intensiu i recent del francès és que estic descobrint que l’anglès ha calcat moltes coses del francès. Per exemple en l’expressió “nouer les deux bouts”,” lligar els dos finals” que té el seu equivalent anglosaxó “make ends meet” i que vol dir estar en la situació en la que s’han de fer molts números per arribar a final de mes. I en francès hi ha una frase feta equivalent a aquesta per designar la mateixa situació: “tirer le diable par la queue” és a dir, “estirar el diable per la cua”. No us sembla molt simpàtica aquesta expressió? Serà que jo l’he de menester sovint! I suposo que vosaltres també ho notareu a final de gener després de tots els tiberis i compres de Nadal.
Els que ja em coneixeu ja sabeu perfectament que jo no necessito ni àpats ni regals. A mi em fan feliç petites coses de la vida com els tresors lingüístics que descobreixo de tant en tant i que comparteixo amb vosaltres, i les xerrades amb els meus amics amb qui visc, sovint a distància, part de la meva rutina diària. Aquests no em poden faltar! Com tampoc em podria faltar aquest amic belga tan intensament especial i responsable del meu modest progrés en llengua francesa i a qui li dec la bonica foto del blog d’avui. Gràcies Yves!
M’acomiado aquesta setmana tot desitjant-vos un bon Nadal envoltats del qui us estimen i a qui estimeu. Ja sabeu que l’amistat no té preu! Bones festes!

 

Argentian Spanish: you need to be “piola” to get it right.

tango[1]

When summer comes with its long and hot days, one of the things that helps me more to get rid of the sticky heat of the city is the beach. Or better said, the Mediterranean sea water, which freshens up my ideas and cools me down enough as to survive the first hours of the afternoon. I live in the city but my neighbourhood is more like a village. We all know each other and we run into each other on the beach. Year after year. We are all a bit older and a bit wiser. Some years ago I got to know a charming couple from Argentina that comes to Barcelona to spend part of the summer. Their very lettered language with its peculiarities woke my immediate curiosity as a non-stop linguist. And since they come here with plenty of time and I go to the beach eager to listen and learn, I asked them to recall typical words from Argentina so that I could write an article for my blog. But before I uncover these terms to you, I must explain a couple of general things about the Spanish of Argentina.
First of all, it must be said that there is a huge amount of words that are commonly used in Argentina but have become old-fashioned in Spanish. The first term that we quickly associate with the Country of the Río de la Plata is the “vos” , which is “you” in old English. This pronoun was used to address authorities in Spain round the 1500. The “tu”, which was in old English “thou”, was only applied to people with whom one had a very familiar relationship. In Spain, “vuestra Merced” -translated as “your Mercy”- later became “Usted” and replaced the “vos” during the XVII and XVIII centuries. Nowadays nobody uses the last one. But Argentinian Spanish does so for the second person singular and so does Paraguayan and Uruguayan, the Spanish of Central America and the Mexican State of Chiapas.
Argentinians use the “vos” with a second person of the singular without the typical Spanish diphthong. They say “vos andás”, “vos querés” instead of “vos andáis” or “vos queréis”. And interestingly enough they use it with the possessive pronoun “tu” for the nominative “vos”: “vos leés tu libro”, “vos ganás tu plata”. The same way they use the nominative “vos” with the pronoun “te” “vos te comportás”.
Just as in the Spanish of the western part of Andalusia and the one on the Canary Islands, the Spanish of America has done away with the distinction made between “vosotros”, you for a third person singular formal, and “ustedes” for the same person but in formal level.
“Vos” agrees with the verb forms that were plural in their origins and the imperatives lack the final “d” of the Spanish. “Anda” would be an example for that.
Another feature that tickles our ears, used to the non-melodic Spanish, is the vibrant pronunciation of everything that contains the [ll]. A delicious sound for every listener.
Other less remarkable features of the Spanish in Argentina are the use of the future periphrasis “voy a viajar”, “I am going to travel” instead of the simple future “viajaré” or the preference for the simple pasts “comí” – I ate- instead of the perfect tense “he comido”- I have eaten-. In addition to it, Argentinians are used to dactylic stress in words such as “austríaco” or “cardíaco” rather than the non-dactylic stress used in Spain *”austriáco” *”cardiáco”. These words are not written with the stress mark [´]but I have used it only to help the reader know in which syllable will be stressed in any case.
A lot has been written about the Castilian spoken in the Río de la Plata States, and a great deal about the Spanish in Argentina because it is a Spanish that has been deeply modified. In fact, it has been so altered, that some renowned linguists such as Fontanella de Weinberg claim that Argentinian is a language on its own.
Moreover, there are two things that add some extra difficulty to this language: the Lunfardo and the Vesre.
The Lunfardo is the slang invented by prisoners so that the jailers would not understand them. It dates back from the XIX century. A lot of words from the Lunfardo came to the Argentinian language through immigrants, and most of them were Italian- According to Rafael Lapesa, the great Spanish linguist a lot of words from the Lunfardo came from the gaucho language also.
Words such as “laboro” or “laburo” for work have a clear Italian origin. The initial Lunfardo, that was forbidden by the authorities for a long time, has been immortalized in a great number of Tango lyrics that we would by no means understand without the help of a dictionary of this slang. In order to preserve this succulent cultural heritage, the Real Academia del Lunfardo was founded on the 21st of December 1962.
And to make Argentinian even less easy to understand, this language has adopted a great quantity of words from the “Vesre” and introduced them into everyday language. The “Vesre” is a way to speak in which one inverts the syllables. This way “negro” -black- becomes “grone” and the “timbo” is “botín” a shoe, whereas a woman, “mujer” in Spanish, becomes “jermu”.
In addition to those words, there are a great deal more that are widely used and that differ from ours. Money is “plata”, this is “silver”, petrol is “nafta” instead of “gasolina” and a woman is called “mina” instead of mujer. And a “papusa” is a young girl, the same way as a “percanta” and the masculine counterpart would be a “pibe”. A person that keeps on telling lies and shows off, a braggart so to say, is called a “chanta in Argentinian”. A gay person is a “trolo”, a word that reminds us of the Catalan “trola” meaning “whopper”. Somebody who is quick learning things is “piola” and when women walk topless on the beach they “van en Lolas”.
Two words that torture Argentinians because for us in Spain they are normal but for them they are absolutely not are the verb “coger” which for us means “take” but for them it means “to have intercourse”. And the second taboo word is “Concha”, which is a rather common yet a bit old-fashioned female name for us, but designates the female sex for them. So, when we say “cojo el autobús”- I take the bus- a rather funny picture comes to their minds. The word that names the male reproductive organ is “pija” which is only a screw in Mexico. Therefore, in this country you can often read “pijas de todas las medidas” at the ironmonger’s, something that could be translated as “screws of all sizes”. But then again, Argentinians might laugh their lungs out if they read the sign.
The telo is a hotel and a “bulín” is the apartment of a single man which is often used by young couples to have some intimacy when they need to. If the “bulín” is “mistongo” as the tango says, then it is particularly cosy.
As Spaniards, we might understand some words because we know them from other languages. “Gambas” for instance are legs and it’s a similar word to the French “jambes”. Some other words such as the verb “juncar”-observe- will only be understood by context because they don’t remind us of any other word. “El coche no funca” means “the car is not working” and in this case, we might have to use the “bondi”, the bus to go along the “lleca” which is the street.
Talking with Susi she reminded me that the 15th of August was a day “feriado” and not “festivo” as we call the holidays in Spain. But this word was easier to guess than “vento”, “croto” and “cocoliche”, which I found really amazing. “Vento”, and only Lord knows where this word might come from, means “money”. A “croto” is someone that dresses in rags and is dirty and a “cocoliche” is a person who is uncappable of dressing in a harmonious way. In Argentina when someone swears all the time, what we keep on doing here as a national sport nearly, you say that he or she is a “cloaca”, a sewer. And if we know someone very well we say “lo tenemos bien mangiado”, literally we have this person well-eaten.
I am still not sunburnt although I have been lying on the beach writing down what this lovely couple has been explaining to me. They are two excellent people who, due to our senseless laws and a sometimes more than unfair foreigner policy, can only enjoy our beach for 90 days a year. And this even though they are retired and they could be here for much longer together… But before I consider this post finished I will tell them by heart the words I have learned from them. Let’s see if this way, in Argentinian Spanish, they don’t “bochan”me, which means they don’t let me fail the exam. And I wish you a very nice week. Make the most out of it cause the summer is about to end!

Link for the image: https://www.bing.com/images/search?view=detailV2&ccid=AzGtB3SF&id=083747C5FE0D3916D156AB571DDB925C2138FED0&thid=OIP.

Expressions similars en anglès i català.

petrol_prices_cost_an_arm_and_a_leg_by_sopecartoons-d9ipdmp[1]

Com que ja fa temps que no publico cap post a la categoria curiositats lingüístiques se m’ha acudit que ja toca altre cop. Aquest dijous vull parlar d’expressions fetes de l’anglès que utilitzen parts del cos. Algunes d’elles tenen un equivalent en el nostre idioma, altres no. Les llengües, ja ho sabem, no són tan fàcils, altrament només ens caldria aprendre paraules i verbs i sintaxi i emprant el mateix codi de la nostra llengua amb les nostres metàfores aniríem a tot arreu. Però no és així. Cada comunitat de parlants ha escollit un codi determinant i pel que fa a les frases fetes, si les canviem en el més mínim, molt probablement ja no ens entenen. La primera frase feta de la que vull parlar avui és la de “let my hair down” que podríem traduir al castellar com a “desmelenarse”. Es refereix a actuar sense seguir les normes de conducta que es creuen necessàries, sense tota l’artificialitat que imposa la societat. Està clar que l’expressió faci servir el cabell per fer arribar el missatge. Un cabell pentinat i arreglat pressuposa un empolainament que, sovint, resulta poc natural. Quan ens deixem anar, el que en castellà s’anomena ens “desmelenamos” som impetuosos i naturals.
La segona expressió anglesa fa referència a quelcom que desgraciadament tots fem amb regularitat: pagar excessivament per una cosa o producte. Quan un angloparlant vol dir que ha pagat el gust i les ganes de manera cara diu “ to pay through the nose”, literalment pagar a través del nas. Curiós. I quan una cosa és molt costosa o dispendiosa nosaltres diem que costa un ronyó. Però als anglesos els costa “an arm and a leg” un braç i una cama.
Nosaltres donem carabasses a un pretendent o a una pretendent, depenent del cas, però els angloparlants donen literalment el colze “to give the elbow”. I aquí quan prenem el pèl a algú resulta que els nostres veïns britànics estiren la cama d’una persona “to pull one’s leg”.
Aquí som prosaics i aprenem les coses de memòria però el anglesos, calcant semànticament els francesos, aprenen quelcom de cor “par cour” o en anglès “by heart”. I aquí he de dir que això em recorda a mi el que vaig aprendre en una magistral lliçó de psicolingüística, que tot el que interioritzem de debò, per molt que hagi estat processat pel cervell, perquè aquest ho processa tot, ha d’haver estat vinculat a emocions per tal de que se’ns gravi permanentment. Potser els francesos i anglesos amb la seva sapiència popular ja ho coneixien i per això van optar la memòria amb el cor.
En castellà podem “salvar a un el pellejo” però en anglès li salvem el coll “save one’s neck”. Però no totes les expressions són diferents en els diversos idiomes perquè els anglesos, com nosaltres poden tenir quelcom a la punta de la llengua “to have something on the tip of one’s tongue”. Curiosament als russos allò els dona voltes a la llengua… A més tant nosaltres com els angloparlants sentim quelcom a la gola quan ens emocionem de debò. A nosaltres se’ns fa un nus a ells un grumoll. “ A lump in one’s throat”.
Nosaltres tenim “pebrots” per fer quelcom, que deu ser ben segur una manera eufemística de dir “collons” o “nassos” mentre que els anglesos tenen “guts” budells o bé “balls” pilotes per fer-ho.
Sigui com sigui, i tot i que aparentment aprendre l’anglès és relativament fàcil, el que no ho és gens, i aquí aplico un estereotip que puc corroborar amb la meva experiència amb ells, aconseguir que demostrin les seves emocions. Ells mateixos dirien amb una expressió molt eixerida que és com arrencar les dents, “like pulling teeth” és a dir, quelcom extremadament dificultós. Qui sap. Potser algun dia coneixeré un britànic que no entri en estat de xoc si algú expressa les seves emocions obertament. O algun capaç de fer-ho sense avergonyir-se’n. Molt bona setmana a tots!

Link de la imatge: http://sopecartoons.deviantart.com/art/Petrol-prices-cost-an-arm-and-a-leg-575612737

Una expressió comú en dues llengües distants…la condició humana reflectida en els idiomes.

Una de les coses més extremadament curioses de l’aprenentatge de les llengües és, sens dubte, el meravellós món de les frases fetes i les metàfores que emprem per descriure certes realitats. I és que sovint trobem a faltar poder dir quelcom en l’idioma que estem aprenent que en la nostra llengua podem expressar amb exactitud amb una dita. Si voleu total sinceritat he de confessar que quan vivia a Alemanya durant els nous anys de la meva estada a les gèlides terres, vaig enyorar molt sovint la nostra frase feta “donar una gla per fer cagar un roure”. Sortia del pas traduint-la com a “donar una poma per fer cagar un pomer”. Evidentment la gent se’m quedava mirant amb cara de sorpresa total i absoluta, però la metàfora l’entenien a la perfecció.

Algunes frases fetes són tan metafòriques i visuals que les entenem fins i tot quan les escoltem per primer cop. Aquest és el cas de les expressions angleses “ to try to get blood out of a Stone”, intentar treure sang d’una pedra o el que és el mateix “ to try to teach the cat to play the fiddle”, és a dir ensenyar al gat a tocar el violí, una missió completament impossible.

Sovint però aquestes expressions tan quotidianes i típiques no s’entenen fàcilment. Posem pel cas l’anglès “bark up the wrong tree” literalment “bordar a l’arbre incorrecte”, que es fa servir quan algú escull l’interlocutor incorrecte per un tema determinat o quan es demana ajut a una persona que no ens farà cas.

Curiosament altres frases fetes es troben en dos idiomes diferents. Aquest és el cas del “ to talk to a brick wall” que nosaltres utilitzem sovint perquè, desgraciadament, amb freqüència ens trobem parlant amb la paret.

També és francament desconcertant que de vegades dues llengües tan dispars com l’àrab i el rus, que en principi no s’assemblen de res, tinguin una expressió idèntica. Aquest és el cas d’una que s’utilitza per designar que una activitat o una actitud comença en una persona quan aquesta és un nen o nena. En castellà diríem “desde la tierna infància” i en rus i en àrab diuen “des de les ungles toves” en rus с млалых ногтей i en àrab مند نعمة لاظار . Això té a veure ben segur en el fet que moltes comunitats lingüístiques es fixen en les parts del cos humà per descriure l’edat de les persones. Tots reconeixem el típic “ quan tingui cabells blancs” com a metàfora per “quan sigui gran” i és obvi que les ungles toves són una característica dels nadons.

També curiós és que els àrabs, per no parlar d’ancians perquè potser la paraula “vell” o ancià els ocasiona incomoditat diuen كبير في اسن, “kabir fi assin” és a dir, gran a les dents. Tant els cabells com les dents delaten de manera efectiva l’edat d’una persona.

I és que suposo que hi ha realitats humanes ineludibles que ens preocupen a tots els humans i que per això es reflecteixen en totes les llengües. I això, tot i que les cultures que han bressolat aquestes llengües siguin tan diferents com l’àrab i la musulmana.

slogan, xampú i “fulano” tres paraules amb molta història.

20170406_105224.jpg

No sé si us ha passat mai de fixar-vos un dia en una paraula concreta que sabeu del cert que ve d’una llengua estrangera i és un préstec i intentar deduir de quin idioma l’hem adoptada. I la veritat és que la majoria de vegades n’encertarem l’origen, sobre tot ara, perquè la majoria del que ens arriba és de l’anglès. Avui m’agradaria parlar-vos de tres paraules d’ús estès i de la seva procedència, perquè potser no la coneixeu.

La primera la emprem molt sovint en la societat actual en què el màrqueting ho és tot. Contràriament al que la gent pot pensar el mot no ve de l’anglès sinó que aquesta llengua el va adoptar de l’escocesa, que és una llengua gaèlica pertanyent al grup celta. La paraula original era composta de “sluagh-gharim”, amb un primer terme que vol dir “exercit” i un segon que vol dir “crit o plor”. Slogan és una de les poquíssimes paraules modernes que s’ha exportat i ha arrelat arreu perquè, per desgràcia, del gaèlic en queda ben poc i el seu rastre romandrà dintre de poc reduït inexorablement als toponímics. Són d’origen celta els que porten els sufixes –briga com Vallabriga o – dunum com en Londres- que va ser Loudun- i Lió que va ser Lugdunum, o el nostre Besalú que era Bisuldunum. El Celta també ha quedat en prefixes com Cambo-, en Cambridge i verno- com en Verona i en molts d’altres prefixes i sufixes que costa reconèixer si no es mira les denominacions antigues dels nuclis de població.

El gaèlic va ser introduït a Escòcia pels invasors Irlandesos al segle V després de Crist i es va mantenir com a llengua majoritària en un vast territori fins la primera meitat del segle IX. Els manuscrits que ens han arribat daten del segle VII. Al segle XIII la llengua evolucionà de diferent manera en les diverses regions i donà lloc a l’ irlandès per una banda i al gaèlic de Gran Bretanya per una altra i només dos segles més tard encara naixerien dues altres branques, el gaèlic d’Escòcia i el de la Illa de Man.

És un miracle que hagi arrelat la paraula slogan i ja cal que la cuidem perquè el gaèlic està, des de fa molt temps, en retrocés i clar perill d’extinció tant a Irlanda com a Escòcia i sobreviu, amb respiració assistida, només a la regió de la Bretanya Francesa on se l’anomena Bretó.

El 1093 morí el darrer rei d’Escòcia capaç de parlar gaèlic com a llengua materna. La dominació britànica sobre la illa tampoc no va ajudar res perquè els anglesos prohibiren durant molt de temps les llengües minoritàries. I curiosament, el 1960, any el que el govern Britànic va reconèixer l’estatus de llengua oficial del gal·lès, va morir el darrer parlant de la variant gaèlica de la illa de Man. Quina ironia!

Si parlem del gaèlic d’Irlanda, que oficialment s’anomena irlandès, les coses no estan tampoc molt millor. Només un 94% de la població parla irlandès regularment i de manera fluida i el procés d’abandonament de la llengua va començar inclús abans de l’èxode de centenars de milers d’Irlandesos a causa de l’episodi de fam del 1845.

Com el català, el gaèlic va ser durament reprimit durant molt temps. Tanmateix, des de fa ja unes dècades, el govern britànic s’ha esforçat per reviscolar-lo però el seu grau de dificultat vers la llengua franca universal, que és la del país veí, ha fet que els seus parlants l’oblidin cada cop més. Fixem-nos només en tres noms de ciutat: “Llwchmynydd”, “Bwlchtocyn” “Dwygyfylchi” i “Cwmystwyth”. Una de les ciutats amb un nom més llarg seria “Llanfairpwllgwyngyll”, no és cap Password i m’he l’he hagut de mirar tres vegades. Desglossat vol dir “ Llan”- església- “fair”- Maria- “Pwll” –estany- “gwyn”- blanc i “gyll” “avellanat”. Com per estar pendent de veure en nom de l’estació des del tren! No resulta gaire difícil esbrinar per quin motiu al príncep Charles li va costar tants esforços parlar la llengua abans de poder ser envestit “Princep de Gal·les” el 1969.

I per cert. Slogan és una paraula que només fem servir al vell continent. El mateix concepte als EEUU s’anomena “taglines”. Bé i amb slogan o sense cal esperar que el cor dels escocesos, irlandesos i gal·lesos bategui ben fort per la seva llengua perquè només és necessària la voluntat del poble per mantenir-la viva.

La segona paraula que us porto avui és xampú. Un mot que per la seva fonètica sempre ha seduït les meves orelles perquè amb la seva “x” em fa pessigolles com el nostre verb onomatopeic “xiuxiuejar”. Aquesta paraula també ha passat als nostres respectius idiomes a partir de l’anglès però prové del mot de la llengua Hindi “Champo” amb vocal llarga “a”, que alhora el va treure del Sànscrit Champayati, que com a verb equival a prémer o pastar. La paraula va arribar a l’anglès el 1762 i del costum oriental se’n va fer un producte de cura personal que ara utilitzem tots. Curiós que aquesta paraula provingui del Sànscrit que és una llengua de culte que ja no parla ningú ni parlava ningú quan Sir William Jones, un jutge enviat a servir a la Índia, va començar a estudiar-la per passar l’estona. L’afició d’aquest amateur lingüista el portaria a descobrir la semblança entre mots de diversos idiomes tan llunyans com el llatí, el grec, el persa el celta i el gòtic i a afirmar que totes devien provenir d’una mateixa font que ara anomenem Indoeuropeu. Qui havia de dir-nos que el xampú venia d’un verb tan antic oi?

La darrera paraula d’avui és la castellana “fulano” o “fulana” que ve de l’àrab, on no té cap sentit pejoratiu i que designa només a una persona determinada i equival a un “tal”. Al segle XIII encara s’emprava com a adjectiu en construccions com “fulán río” com a “tal río”. Ja veieu que els parlants adaptem a les nostres necessitats expressives el material lingüístic d’on sigui, transformant-ne tot sovint el significat inicial de tal manera que rarament descobrim la semàntica que embolcallava la paraula primitiva.

 

 

 

El verb escriure en rus i els seus cosins amb preposició: tot un repte!

20170209_211108.jpg

Ja fa uns mesos vaig voler il·lustrar la complexitat de la llengua alemanya tot explicant-vos quants verbs diferents utilitzen per expressar el sentit de canviar. Bé,– avui vull mostrar-vos, amb un únic exemple també, el grau de complexitat de la llengua russa.

Com vaig comentar en l’entrada del blog sobre el verb alemany, sovint les llengües tenen un verb base al que hi uneixen prefixes o sufixes per canviar-ne el significat. Doncs bé, la llengua russa és una de les campiones afegint preposicions als verbs base.

Fixem-nos avui en el verb d’us diari “писать” –pisat- que vol dir escriure. Apuntar-se quelcom per no oblidar-ho és “записать»-sapisat- i apuntar-se a un curs “записаться”-sapissatsa-. Fins aquí bé perquè no hi ha res nou. Nosaltres també tenim apuntar i apuntar-se i els estrangers també deuen tenir els seus problemes al principi per aprendre quan han de fer servir un verb o un altre. Descriure, que també té el verb “escriure” és “описать” –opisat. No obstant, quan jo m’equivoco escrivint, en rus utilitzo el mateix verb que per descriure però en reflexiu, “описаться”- opisatsa-. Fixeu-vos que pràctic! No cal gastar gaire paraules per dir que s’ha comès un error en l’escriptura perquè amb un verb ja transmeten la idea sencera.

Seguim doncs amb el verb escriure en rus. Si faig una anotació en un llibre o escric l’adreça en un sobre, o a un paquet que vull enviar, llavors el verb és “ надписать”- nadpisat- i el mateix lexema amb preposició però en verb reflexiu és el que s’ultilitza quan volem dir que posem el nostre nom, per exemple, a un llibre o una llibreta per identificar aquests objectes com a nostres.

No s’acaba aquí. Per signar una cosa oficial s’empra “подписать”- pronunciat com a podpisat- i també designa el fet de signar una cosa conforme en som l’autor o bé subscriure, de manera regular com un diari o periòdic. En reflexiu s’utilitza per signar una cosa per tal de demostrar la nostra conformitat amb quelcom.

I la llengua russa encara va més lluny. Amb el prefixe “раз” el verb pot voler dir dibuixar, esbossar o posar per escrit i de manera sistemàtica l’ordre de quelcom. I en reflexiu “разписаться” és el verb que utilitzem quan signem un document conforme hem rebut quelcom, per exemple una carta certificada. També es fa servir en el sentit de signar el document matrimonial, potser per allò que quan signes la conformitat del contracte matrimonial reps “un marit” o “una muller” a canvi. En fi, algun truc s’ha d’inventar una per recordar totes les accepcions dels verbs amb els seus corresponents prefixes…

Desgraciadament encara no s’acaba aquí. Per manifestar que s’han escrit i fet malbé molts papers abans de considerar un text acabat, els russos fan servir el verb “писать” amb el prefix “ис”, així doncs “исписать” pronunciat – ispisat-. I ara sí que sí que ben segur us quedareu bocabadats quan us digui que aquest mateix verb en reflexiu- que certament ja us imaginàveu que existia en aquesta variant- s’utilitza per expressar el fet que a una persona se li ha acabat la inspiració per escriure. Vaja, allò que a tots els autors de novel·les i personal docent de la universitat, obligat a anar publicant sovint, ens fa tantíssim pànic. Ara que el conec em costa creure que la nostra llengua no tingui un verb propi per expressar aquest terrible fenomen!

Si algú s’oblida quelcom quan escriu i ho afegeix al text, evidentment els russos no ho diuen amb moltes paraules sinó afegint la preposició “при” –pri-al nostre versàtil verb escriure.

Empadronar a algú seria amb el prefixe “про” –pro- i amb el prefix “пре”-pre- el verb voldrà dir prescriure un règim o una medicina a un malalt per exemple.

Copiar a un examen és “списать” – spisat, aquest esport que tan agrada practicar als estudiants de totes les èpoques i que sovint fa que cometin errades fenomenals perquè no es pot copiar amb garanties intentant que no et vegin i pensar en el que s’està escrivint alhora…

I per últim, per acabar d’escriure aquesta entrada, tenim el verb “дописать” –dopisat-, que vol dir acabar d’escriure quelcom.

Suposo que a hores d’ara ja us surt fum del cap i això que no he apuntat totes i cadascuna de les accepcions dels verbs i tampoc he comentat que per a tots ells hi ha una variant en aspecte imperfectiu. Un altre dia ja us en parlaré d’això. Per avui jo crec que potser ja hauré aconseguit fer-vos entendre per quin motiu aquesta llengua tan immensament bonica i complexa, fa ballar el cap a tots aquells que no volem deixar d’aprendre-la.

Alguns d’aquests verbs tenen el seu equivalent en alemany, que també és una llengua campiona en reciclar verbs i ampliar el seu significat tot afegint prefixes. Del verb “schreiben” tenim “beschreiben”, descriure, “abschreiben”, copiar, “verschreiben” ,prescriure, i pensant una mica en trobaré algun més. No obstant, mai fins fa poc hagués pensat que una llengua tindria un verb que expressés el fet de fer malbé fulls tot escrivint esborranys, o escriure fins a esgotar la inspiració.

Suposo que precisament aquesta immensa complexitat és la que fa de la llengua russa una de les més belles que es poden estudiar. Això sí. Us heu d’enamorar d’ella perquè com tot el que val la pena en aquesta vida, de fàcil no n’és gaire. Però a qui li agraden les coses massa fàcils al cap i a la fi? I què seria de la nostra existència sense els reptes?

Us desitjo una bona setmana i espero que bon aprenentatge del que sigui. Que no som vells fins que no tenim ganes de continuar descobrint coses noves…

 

 

Les “bull-conills”i les paraules compostes.

Una de les maneres més originals i productives de crear paraules noves quan una llengua les necessita és el mètode de composició. Pica-plets, poca-solta, cara-xuclat o panxa-content en són exemples. No sempre, però, les escrivim amb guionet. Picabaralla l’ha perdut fa temps i en invencions més modernes combinem el mètode de la composició amb el de la derivació i així vam formar el “mileurista” que tan sovint utilitzem.

Les llengües anglesa i l’alemanya són extremadament propenses a crear noves paraules mitjançant la composició. Paraules curioses que es fan servir de manera habitual en l’anglès i que estan formades amb composició i derivació alhora són penny-pincher, bad-tempered o open-mided és a dir garrepa, malhumorat i obert de caràcter respectivament. D’aquestes la més original i metafòrica potser és penny-pincher, el pessiga pennys, perquè ens podem imaginar algú agafant la moneda tan fort que no la vol deixar anar.

Fa poc vaig sentir una d’aquestes paraules, una que encara no coneixia, de boca d’un anglès. El mot era bunny-boiler, literalment “bull-conills”. La vaig entendre pel context perquè s’utilitza per designar al tipus de dona, o noia, que es converteix en una assetjadora de la ex parella quan l’home la deixa.

Es veu que la paraula es va començar a estendre a partir de la pel·lícula “atracció fatal”, perquè el personatge representat per la Glenn Close bull, literalment, el conill que era la mascota del seu ex. La crueltat va quedar gravada en la ment dels espectadors de les illes britàniques de tal manera que van començar a emprar “bull-conills” per designar el tipus de dona que no accepta que la relació s’ha acabat i vol venjança.

Jo de fet espero no conèixer mai cap dona que es comporti així i tampoc, evidentment, cap home. Triar per triar prefereixo els penny-pinchers als que ja estic ben acostumada i que són inofensius.