Per començar a entendre com funciona el llenguatge, potser seria convenient donar-ne una definició. El llenguatge és un sistema de comunicació que consisteix en sons i paraules articulades a través d’un altre sistema d’organització que podríem anomenar gramàtica. Qualsevol persona que sàpiga paraules en una altra llengua però no tingui una idea mínima de com organitzar aquestes paraules en l’altra llengua no serà un comunicador competent.
I ja havent definit llenguatge ens trobem amb una primera dificultat quan comparem la nostra llengua amb la de l’anglès per exemple. Nosaltres en català distingim entre llengua i llenguatge i entenem llenguatge com a la capacitat de l’ésser humà d’expressar les seves idees a través de paraules i la llengua cadascuna de les diferents manifestacions de la capacitat del llenguatge que s’han desenvolupat en diferents cultures amb el pas del temps.
Reprenem el concepte de llenguatge com a sistema de comunicació i primer caldrà definir què és exactament la comunicació. Sobre això ja han escrit suficients filòlegs i filòsofs però podríem definir comunicació com una transmissió d’un missatge d’un emissor a un receptor a través d’un canal. Per tal de que s’estableixi una comunicació emissor i receptor han de tenir en comú el codi o llengua i tenir coneixement de la situació o context lingüístic en què apareix la comunicació.
Aquests primers models de comunicació i sistema de comunicació no van tenir un element d’importància vital en consideració: la voluntat. I és que quan van aparèixer les primeres teories de la comunicació, va ser el moment en què es veia la llengua com un ésser viu i independent amb un cicle vital de naixement, desenvolupament i mort que tenia una vida pròpia. D’acord amb aquests elements de la comunicació enumerats abans, Roman Jakobson va postular que la llengua tenia diverses funcions depenent de quin era el focus de comunicació important en l’acte comunicatiu concret. Si el missatge requeia sobre l’emissor la funció comunicativa era expressiva. Si requeia en el receptor era directiva o apel·lativa, si requeia en el context, era referencial, si pel contrari requeia en el canal era fàtica perquè el que es busca quan es comunica d’aquesta manera és mantenir la conversa i el fluix comunicatiu. Si jo demano a algú com està al telèfon no necessàriament és perquè vulgui saber com està l’altra persona sinó perquè vull que el meu interlocutor em presti atenció. i si requeia en el codi llavors parlarem d’una funció metalingüística. Jo per exemple ara mateix estic utilitzant la funció metalingüística per explicar el que em cal explicar avui. Tanmateix si em centro més en el missatge que en el contingut d’aquest, llavors la funció del llenguatge és poètica.
Molt bé fins aquí però el model que tan furor va ser en el seu moment (i el moment van ser els anys seixanta del segle passat) oblida un factor imprescindible de la situació comunicativa. Jo als meus alumnes de l’assignatura de comunicació sempre els he dit que aquest model fa aigües perquè els meus gats que no comparteixen amb mi el mateix codi, saben fer-se entendre i fer entendre les seves necessitats. O dit d’altra manera: el detonant de la llengua és la voluntat suprema d’expressar i molt probablement d’expressar primer de tot necessitats. Ara hauríem de recular als primers homínids i l’ús del seu llenguatge i això no és possible. Però el que sí està clar és que el llenguatge neix de la capacitat d’expressió juntament amb la voluntat d’expressar-se i aquí és on entra un gran lingüista australià d’origen britànic que va saber veure que el llenguatge era una semiòtica social que neix de la necessitat de construir conjuntament. Halliday no pot ni vol separar llenguatge de societat i el seu plantejament és en el meu modest punt de vista el més encertat perquè explica un gran nombre de fenòmens estranys dels que he anat parlant en els meus posts. Ell és el que va postular la gran importància del llenguatge com a forma d’expressió i el seu reflex en la nostra elecció del registre dins el sistema.
I si no recordeu l’exemple de com es pronuncien o no les “r” finals a la ciutat de Nova York. Com a més alt l’estatus social, més es pronunciava el so de la “r” final. Aquesta diferència en pronunciació no deixa de ser una diferència en registre que William Labov va estudiar a la no gaire coneguda universitat de Pennsilvanià.
Per a Halliday la llengua té tres macrofuncions. La primera és ideativa (en anglès ideational), la segona interpersonal i la tercera és textual. La primera macrofunció ens permet expressar la nostra experiència del fenòmens del món i ordenar el missatge que volem transmetre. La segona funció, la que anomenem interpersonal se centra en l’emissor i el receptor i en la manera en què es transmet el llenguatge per exemple tenint en compte el grau de familiaritat o la jerarquia entre les dues persones i la darrera funció, la textual es refereix a si la comunicació es fa de manera oral o escrita. Halliday va triomfar en demostrar el valor intercultural del llenguatge per entendre’l.
En relació a aquestes macrofuncions, Halliday va assumir que hi havia set funcions de la llengua. La primera és la funció instrumental que fa que utilitzem la llengua per aconseguir allò que ens cal.
La reguladora que serveix per dirigir i redirigir la conducta d’altres, està formada per regles, instruccions, ordres i suggeriments.
La funció d’interacció que serveix per establir i mantenir vincles socials, la funció personal que proporciona informació sobre les persones i les relacions entre elles. Aquí entrarien l’ús dels pronoms per exemple. La funció heurística és la que ens permet fer preguntes i utilitzar la llengua per resoldre problemes i prendre decisions.
La funció imaginativa de la llengua és la que ens fa possible crear imatges mentals o escenes que no són reals i per últim la funció representativa de la llengua serveix per presentar i descriure el món i la realitat del voltant.
Per a Halliday la llengua és una eina social i simbòlica.
I tot que una comunitat lingüística comparteixi una llengua com a codi, dintre del sistema de la llengua, com ja va dir Ferdinand de Saussure, cada parlant fa una elecció personal i el que comunica ho fa amb el seu propi llenguatge. Però per anar més lluny, aquest llenguatge que emprem s’acomodarà al context i també al receptor si som parlants competents.
La competència lingüística d’una persona depèn de la seva capacitat de comunicar efectivament allò que vol comunicar i adaptar-ho al context i al receptor i en certa manera també a la societat en la que es troba. I no només em refereixo a una variant dialectal o un sociolecte sinó també a l’adopció d’una manera de parlar que es desenvolupa dintre d’una comunitat d’individus que interactuen entre si repetidament durant un temps més o menys llarg. Ells estableixen unes convencions i també per imitació acabaran utilitzant paraules, locucions i frases fetes que són habituals dintre de la comunitat per petita que sigui.
Recordem el que vaig dir fa unes setmanes sobre les diverses paraules que hi ha en japonès per adreçar-se a una persona i com la podem saludar segons si aquesta té la mateixa posició que nosaltres o no.
I resulta que el que fan els japonesos també ho fan els anglesos i ho fem nosaltres d’una altra manera. En qualsevol comunitat per petita que sigui s’estableixen vincles de filiació i afinitat i marquem o no distàncies a través de la llengua. El que parlem i com ho diem i les expressions que hem inventat i adoptat tots a la sala de professors de l’escola on treballo, no s’entendrien fàcilment fora del seu context. Utilitzar un llenguatge similar ens apropa a un grup de persones i per això neixen, creixen i es reprodueixen els sociolectes. I també per això existeix l’argot que permet que un determinat grup de persones es comuniqui sense que un altre aliè els entengui. Al centre on treballo es va posar molt de moda fa uns anys traduir locucions modernes a l’anglès i fer-les servir en aquest idioma. Així doncs el nostre “per la cara” es va convertir en “per la face” i quan expressem sorpresa els professors que no són d’idiomes diuen “mother of the good love!” que s’apropa a l’expressió castellana de “madre mía del amor hermoso”. Són maneres de parlar i locucions que compartim perquè coneixem i que ens fan sentir membres d’una mateixa comunitat.
El que vull dir amb això és que la llengua es construeix en societat i es modifica en societat i per tant és lògic entendre que hi hagi unes variants tan enormes.
Torno ara a un punt al que m’he referit al principi. Per tal que existeixi una comunicació efectiva cal que hi hagi un desig de comunicació i una voluntat per tal que aquesta persisteixi. I cal també dominar quelcom més que la gramàtica i el vocabulari per entendre la intencionalitat de l’acte comunicatiu. Si jo entro dimarts a la sala de profes i dic “quin fred fa!” potser sembla que estic expressant de manera neutra la temperatura ambient que percebo i que la funció lingüística que estic fent servir sigui la referencial però potser el que vull és que els meus companys s’adonin que tinc fred i ofereixin posar la bomba de calor sense que jo ho hagi de demanar directament. De vegades la funció lingüística sembla una cosa i la intencionalitat comunicativa n’és una altra. Si jo vaig pel carrer a Anglaterra i demano “can you tell me what time it is?” a algú que passa pel meu costat, consideraré que aquest vianant és socialment incompetent si em respon “Yes I can” però no em diu quina hora és. Però de fet ell estarà simplement responent a la pregunta que he fet.
En general el grau en què els humans som o no som directes en una llengua també depèn molt de la nostra cultura. Si entrem a algun lloc que fa pudor, el més segur és que un anglès en un context formal digui “it smells funny here” que traduït seria “ fa una olor curiosa aquí”. Potser un alemany seria més directe i diria que “es stinkt hier”, aquí fa pudor. Però la manera com diem les coses depèn molt també de la cultura. I per ser un parlant competent hem de conèixer en cada moment no només el codi sinó també la situació per no equivocar-nos, donar la nota i interrompre el procés comunicatiu.
marionamar 