Fa poc vaig esbrinar a través d’un article de recerca que el fet de poder o no tolerar la llet en edat adulta depenia de la nostra genètica i allò em va començar a fer reflexionar i voler esbrinar una mica més.
Resulta que l’ésser humà com la majoria de mamífers neix produint un enzim capaç de dissoldre la lactosa per tal de poder processar l’aliment que arriba directament de la mare a través de la llet materna. Però després del període en què l’infant deixa de beure llet materna, el deslletament, el cos humà i el de la resta mamífers, deixa de produir l’enzim lactasa que descompon la lactosa i fa que puguem digerir la llet. Per això ja no es posa bé i molts organismes no la toleren. No obstant, els humans que vivien en regions on depenien de la ramaderia, tenien tan prop la llet com a font addicional de calci, proteïnes i vitamina D que devien provar i seguir provant beure-la dels seu ramat com a aliment suplementari. Amb milers d’anys digerir la llet es va convertir en una avantatge evolutiva. En períodes de fam i manca de recursos, poder beure llet i aprofitar-ne els beneficis esdevingué un element de selecció natural i per tant la mutació genètica que afavoria la producció de l’enzim de la lactasa en edat adulta es va propagar. No obstant, no fou així a tot arreu. Trobem més tolerància a la lactosa a zones on la ramaderia era intensa coma les illes Britàniques o Escandinàvia. La mitjana de tolerància a la lactosa és d’un 75 fins a un 90 per cent en aquestes regions. Però a mida que avancem cap al sud o l’est aquesta tolerància disminueix. Al sud d’Itàlia o Grècia és de només un 30 per cent i a la Xina només tenim un 5% de la població capaç de digerir bé la llet. La nostra alimentació i genètica ha influït en el nostre genoma i això em serveix d’exemple per plantejar els següents casos.
El TDAH, que fa que molts estudiants fracassin en edat escolar, ha estat estudiat per antropòlegs i biòlegs i s’ha esbrinat que el que per a nosaltres és un inconvenient en el nostre sistema educatiu, representava un avantatge evolutiu. El cervell d’un TDAH es va desenvolupar en àrees on la cacera era indispensable i els caçadors necessitaven distingir canvis en l’entorn de manera clara en fons que comprenien distàncies enormes. I per això van desenvolupar un cervell capaç de percebre diferències en grans extensions. Això feia aquests humans més aptes per la supervivència. L’investigador Ronald D. Davis també dislèxic, va estudiar el cervell dels dislèxics i es va adonar de la seva gran capacitat de pensament tridimensional. Els indígenes d’Amèrica sabien que els dislèxics tenien una gran capacitat per processar informació de manera global, simultània i espacial. Poden detectar patrons de petjada entre centenars de senyals simultànies o reconèixer la silueta d’un animal en un paisatge i això els feia eficaços caçadors. De fet, els dislèxics són els millors rastrejadors, navegants i constructors. Però en el sistema escolar en què vivim des de fa algunes dècades, els cervells adaptats a la cacera, capaços de distingir rastres d’animals en kilòmetres i preparats per veure una totalitat, no eren bons per aprendre a llegir i fixar l’atenció en circuits tan limitats i superfícies planes. Són des del meu punt de vista els cervells dels TDAH desavantatjats? De cap manera. En la societat construïda en les darrers 200 anys potser, però en l’antiguitat rotundament no. Què vull dir amb tot això? Doncs que els éssers humans evolucionem i modifiquem la genètica per adaptar-nos a l’entorn. Però ens movem més ràpidament del que podem canviar la genètica de les properes generacions i per tant tenim una varietat genètica que influencia el nostre cervell però que potser no s’adapta als requeriments de la societat actual.
El mateix passa amb els cervells de les persones PAS —persones d’alta sensibilitat. Us puc parlar del meu cas. Els son forts em desconcerten, provoquen ansietat i aquest nerviosisme l’acabo sentint en forma de dolor físic. Per això inconscientment evito espais on hi ha massa rebombori o soroll i gent cridanera i no aniria mai a cap concert o festa major per evitar acabar mig boja. De la mateixa manera processo de manera negativa estímuls visuals, olfactius o tàctils potents. No puc entrar a cap perfumeria Druni de Barcelona perquè la il·luminació és tan forta que em marejo i m’agafa mal de cap. Tampoc puc passar per cap indret amb olors intenses perquè em produeix nerviosisme i inquietud. Pel que fa al tacte soc tan sensible que sento la gent prop meu fins i tot sense contacte físic i per tant evito esdeveniments i llocs amb aglomeracions. Des del meu punt de vista les persones d’alta Sensibilitat probablement tenim un cervell adaptat a un entorn que no és el post-industrial. A mi el brogit constant i la llum potent em fan trobar malament.
Quins són els reptes de la societat actual? Des de la revolució industrial es va convertir en imprescindible ser notori al teu entorn. Havies de sobresortir en un món de milers d’iguals tancats en fàbriques i amuntegats en nuclis urbans i això va activar la competència social agressiva. Avui dia l’hem convertida en “likes” i seguidors a les xarxes socials però el principi és el mateix. Qui més adeptes té guanya. Encara que sigui Epstein. I mentre això passa, aquells amb capacitats per veure a la llunyania les fonts d’aliment, queden etiquetats de problemàtics per ser diferents. Igual que aquells a qui els cal una mica de silenci i menys rebombori per treballar i prosperar.
I em demano jo. No seriem veritablement més inclusius si intentem que cadascú utilitzi el seu material genètic i cervell de la manera que millor pot? El problema és que tampoc tenim aules ni recursos per saber aprofitar el potencial de l’alumnat ni sovint el del professorat.

La foto d’avui és d’una flor perquè els cervells amb TDAH i les persones amb alta sensibilitat sensorial solen trobar-se bé en espais oberts a la natura.