He fet enguany, com ja és típic per a mi, una escapada rústica per tal que no totes les meves vacances fossin les típiques dintre dels circuits comercials i turístics sobreexplotats. I les passes m’han dut de nou als Pirineus orientals on ja hi havia estat els dos estius anteriors. Penso que per tal de dir que es coneix una regió una mica, ens hi hem de passejar diversos cops per amarar-nos dels paisatges i intentar copsar l’essència dels indrets.
Volia retornar al meu càmping dels darrers dos estius, Le Maurynate, perquè el primer any que hi vaig ser just l’havien inaugurat i l’any passat ja havia hi havia notat una transformació. La família que el porta és molt agradable i les instal·lacions són netes i boniques i a més l’entorn és bellíssim. No obstant, com que el cotxe ja m’hi va sol, el meu pla era fer una visita a un castell preciós segons les fotos que a més queda a l’alçada de la Jonquera. No sé si n’heu sentit a parlar mai però és el castell de Requesens. El podreu trobar fàcilment si el cerqueu al navegador. Em va sorprendre gratament que s’hi organitzessin visites guiades per deu euros amb reserva prèvia. Així doncs la vaig fer per al meu company de viatge i per a mi.
La ruta fins al castell està prou ben senyalitzada i tanmateix no hi vam poder arribar. Malauradament enlloc del web s’adverteix que el camí en pendent no està asfaltat i és un camí de bosc pedregós que un turisme com el meu Peugeot 206 no pot acabar sense desperfectes. Ho vam intentar. Anava avançant pendent amunt per un camí estret i costerut perquè pensava que en algun moment milloraria. No obstant el meu company em va demanar de girar cua. Havíem fet un recorregut curt però quedaven 20 minuts per un camí de cabres on m’hagués tornat a deixar el tub d’escapament com a mínim. I escric “tornar a deixar el tub d’escapament” perquè l’any passat en voler accedir al Moulin de Ribautes Mr. Google em va portar per un camí que no tocava i el meu company de viatge tossut va voler seguir. Ell conduïa un cotxe adequat per muntanya i el seu no va prendre mal però jo en tornar vaig haver de canviar el tub d’escapament i el bany a les piscines naturals em va sortir caríssim. Aquest any el meu company és molt més assenyat i els dos vam veure la necessitat de desistir per poder arribar a gaudir de les vacances. Així doncs, preneu-ne nota: El castell no és accessible per a turismes normals. L’experiència va ser un pèl frustrant però en aquests casos el que cal fer és advertir a futurs visitants i posar un comentari al google. Per cert, vam parar a Cantallops a fer un cafè i vaig preguntar al propietari del bar si hi havia alguna altra ruta per accedir al castell i ens va dir que no. Em vaig quedar doncs més tranquil.la. L’avantatge de no haver fet la visita és que vam arribar a Maury més frescos i ens vam poder instal·lar abans de la pluja que vam rebre amb alegria.
El primer dia d’estada vaig voler visitar el castell de Termes. Aquest és el darrer castell càtar de la regió que em mancava per veure. Heu de saber tots els castells càtars dels que he escrit i que són Quéribus, Peyrepertuse, Montsegur, Puilaurens i Aguilar, tots s’anunciaven com a castells càtars fins aquest darrer 26 de juliol. No pas perquè els haguessin construït ells sinó perquè els càtars perseguits hi van trobar refugi. No obstant, per tal de passar a ser patrimoni de la UNESCO han hagut de ser rebatejats com a fortaleses reials —forteresses royales— que en realitat correspon molt més a la veritat històrica. I ara ,des del 26 de juliol, són igualment coneguts pel seu vincle amb els càtars però s’anomenen fortaleses reials. Tanmateix, el responsable del càmping va assegurar-me que molta gent no ha estat d’acord amb la denominació que han hagut d’adoptar per ser part del patrimoni mundial.
Entenc però que la gent dels Pirineus Orientals tingui interès en què els seus preciosos castells siguin part de la UNESCO perquè és una regió que podria menester els diners i fons per tal d’activar una mica el turisme. Òbviament sense que ara hi comencin a passejar masses de turistes perquè els farien perdre la seva essència.

El castell de Termes no representa un esforç físic per accedir-hi com el de Peyrepertuse. De fet el camí que hi porta és força planer. Aquesta és l’avantage. L’inconvenient és que no s’hi organitzen visites guiades com a Montsegur o Puilaurens i per tant llegir les informacions en paper que et donen en pagar l’entrada no és tan didàctic.
Les primeres referències sobre el castell apareixen cap al 950 i el nom de Termes prové del fet que era proper a diversos comptats i per tant marcava el límit d’aquests, “terminus” en llatí. Quan vaig sentir el nom vaig pensar en “termes” com les que utilitzaven els romans per banyar-s’hi perquè és un paratge amb aigua i el rierol encara circula net. I de fet l’indret compta amb prou aigua provinent de diferents gorges i per tant la fortificació tenia l’aigua a l’abast. Durant els segles XI i XII els senyors de Termes guanyen poder gràcies a als minerals extrets de les mines properes. Un dels senyors de Termes, Benoit de Termes va ser un religiós càtar que va ser perseguit i morí al castell de Quèribus. Al segle XIII comencen les creuades albigeses que van del 1209 al 1229. El 1210 Simon de Montfort amb els seus soldats ataca el castell que en aquells moments era de Raimond de Termes. Cap al 1223 els senyors de Termes aconsegueixen tornar al seu castell però la creuada real del 1226 fa que el castell passi a ser dels francesos. Entre la fi del segle XIII i el començament del XIV els enginyers del rei reorganitzen i reconstrueixen el castell per fer-ne un de doble muralla que passà a ser un dels cinc fills de Carcassona. El 1652 s’ordena desmantellar el castell per inutilitzar-lo i el castell cau en desús fins que el 1989 l’Ajuntament del municipi el compra per restaurar-lo parcialment i obrir-lo al públic. Com he esmentat abans, de moment no es fan visites guiades al castell però amb el codi QR es pot resseguir la seva història. A més a l’entrada et proporcionen el llibret amb el text per poder anar llegint les explicacions dels punts d’interès.
Si us interessa la regió i la seva història us recomano visitar-la o bé a la primavera o a la tardor. A l’estiu es fa difícil seguir les explicacions extensives del QR mentre es visita el castell a ple sol i a 34 graus. Potser el maig és un millor moment per visitar la zona o la tardor que deu oferir un paisatge acolorit meravellós.

El segon castell del dia va ser Villerouge-Termenès. Està a poc del de Termes i té l’atractiu de que s’ha reconstruït íntegrament per fer que els visitants tinguin una idea de com era en època medieval.
Villerouge va ser residència de l’arquebisbe de Narbona. Està integrada al recinte emmurallat de la vila i en defensa el cantó més vulnerable. Durant el segle XIV va ser el centre fiscal, administratiu i judicial de la zona del Termenès. Aquest castell no és dels que s’anomenaven càtars però el darrer prefecte càtar va morir en aquest castell. Per tant forma part de la història dels càtars.
Durant la visita amb àudio guia escoltareu la història de Bélibaste i Bernard de Farges. Estem a l’any 1321. Ja no queden càtars perquè s’han cremat tots a la foguera però Guillaume de Bélibaste, el darrer prefecte càtar, encara viu i manté la flama de la branca herètica viva. Pel que sembla l’autoritat religiosa al territori on vivia Guillaume de Bélibaste i que es deia Bernard de Farges va utilitzar el fet que Guillaume va matar un pastor per confiscar els territoris a Bélibaste. Aquest darrer era sospitós de ser adepte a la doctrina càtara i per tant ja estava al punt de mira de Bernard, autoritat inquisitorial. Bélibaste va fugir i va arribar a territori de l’actual Catalunya on es va refugiar entre els càtars vinguts aquí. Va viure a Poblet, Flix, Morella, Lleida i Sant Mateu. Però en aquesta darrera localitat va mantenir relacions amb una dona anomenada Raymonde Piquier i va quedar embarassada. Això el va fer perdre credibilitat davant els que seguien les doctrines càtares. Per acabar amb els rumors, els seu fidel amic es va casar amb Raymonde. Ell no va arribar gaire més lluny perquè un agent infiltrat de la santíssima inquisició es va fer passar per càtar fugitiu i va dir a Bélibaste que els seus pares moribunds volien rebre el “consulamentum” i ell va decidir tornar. Va caure en la trampa perquè va ser empresonat, dut a Carcassona, torturat i finalment executat a Viellerouge-Termenès. La localitat és bonica de veure si teniu suficient temps.
Us recomano també fer l’Abadia de Lagrasse. Aquesta ja queda un xic més lluny de Maury i no pertany a la història dels càtars. Jo vaig decidir anar-la a visitar perquè el castell càtar de Lastours ja ens quedava força lluny i el deixaré per més endavant. Nosaltres la vam fer després de visitar ràpidament dues localitats petites Duilhac-sous-Peyrepertuse i Rouffiac-des-Corbières.

A Lagrasse us hi podeu passar un mig dia llarg ben bo perquè el municipi té un encant especial que ens recorda a una barreja entre Besalú amb el seu pont i Rupit. És una localitat amb riu, lOrbieu, i l’aigua corria prou neta perquè hi vam trobar banyistes i tot. Aquesta abadia pertanyia a l’abat de Lagrasse que era ric i poderós i tenia de monjos amics de famílies nobles. Aquesta era l’abadia més poderosa de tot el Llenguadoc a l’Edat Mitja. Els seus dominis anaven des de Catalunya fins a la localitat d’Albi no gaire lluny de Tolosa. L’abadia està en la seva meitat encara ocupada per monjos i per tant no es pot visitar sencera. Es va fundar el segle VIII i ho sabem perquè als arxius del Departament hi ha un escrit merovingi en que Carlemany atorga privilegis a l’abat Nimfridus, que alhora era amic del conseller del fill de Carlemany. Ja veieu que el nepotisme és recurrent en el fil històric del nostre món, oi? El més remarcable d’aquella carta de privilegis va ser que el fill de Carlemany va reformar la regla benedictina i sota la reforma els dominis de l’abadia van aconseguir una gran prosperitat.
Resulta interessant que els monjos generalment dormien sense separació entre ells en grans dormitoris però en el cas d’aquesta abadia en un moment determinat es va permetre separació entre cel·les amb parets de fusta.
Del municipi cal destacar l’estructura del mercat medieval que està tal i com era en aquella època i és un testimoni de la seva prosperitat en aquella època. Una de les vistes més boniques de la localitat és el pintoresc pont de pedra. Us recomano una parada a Lagrasse per dinar-hi amb tranquil·litat i sobre tot no hi aneu per la tarda perquè fins i tot en ple agost us trobareu que no podeu fer un mos enlloc perquè de cafès i bars no n’hi ha gaires.

En definitiva l’escapada a França va resultar molt productiva. Si podeu i teniu ganes de visitar aquests indrets us recomanaria fer-ho per primavera o durant la tardor. Els paisatges seran igualment bells però en gaudireu més quan la temperatura sigui més benèvola. A mi no em queda cap més remei que gaudir-me quan tinc les vacances reglamentàries a l’escola però si pogués m’hi escaparia en un altre moment. I no pas per les masses de turistes que no hi ha, sinó perquè la calor és de vegades prou forta per atordir fins i tot les meves ganes de mirar-m’ho tot amb calma.
Vam acabar aquesta incursió per terres franceses amb un bany a la platja de Sant Jordi prop de Llançà perquè el camí fins allí és tan llarg que valia la pena descobrir una nova platja.

Fins aquí la meva narració d’aquest curt i intens viatge. I no us oblideu que un dels millors records que us podeu endur de la regió és una ampolla de vi. O dues o tres. Jo vaig comprar-les al càmping Le Maurynate perquè les dues que em vaig endur l’any passat em van semblar excel·lents.