This year, as has become typical for me, I took a rustic getaway so that not all my holidays would be the usual ones within commercial, over exploited tourist circuits. And my steps led me once again to the eastern Pyrenees, where I had already been the previous two summers. I believe that to truly say you know a region, you need to wander through it several times, soak in its landscapes, and try to grasp the essence of its places.
I wanted to return to my campsite from the last two summers, Le Maurynate, because the first year I stayed there it had just opened, and last year I already noticed it had changed. The family who runs it is very pleasant, the facilities are clean and lovely, and the surroundings are beautiful. However, since my car practically drives there on its own, my plan was to visit a gorgeous castle I had seen in photos, located near La Jonquera. I don’t know if you’ve ever heard of it, but it’s the Castle of Requesens. You can easily find it online. I was pleasantly surprised to see that they offered guided tours for ten euros with prior reservation. So I booked one for my travel companion and myself.
The route to the castle is well signposted, yet we couldn’t reach it. Unfortunately, nowhere on the website does it warn that the uphill road is not paved: it’s a rocky dirt track that a regular car like my Peugeot 206 cannot handle without damage. We tried. I kept driving uphill along a narrow, steep path, thinking it would improve at some point. But my companion asked me to turn around. We had only covered a short stretch, but there were still twenty minutes left on a goat track where I would have lost my exhaust pipe again at the very least. And I say “lose my exhaust pipe again” because last year, when trying to reach the Moulin de Ribautes, Mr. Google sent me down the wrong road and my stubborn travel companion insisted on continuing. He was driving a car suited for mountain terrain, so his didn’t suffer, but mine needed a new exhaust pipe when I got home — that natural pool swim turned out very expensive. This year my companion is much more sensible, and we both saw the need to give up so we could actually enjoy our holiday. So take note: the castle is not accessible for regular cars. The experience was a bit frustrating, but in such cases the best thing to do is warn future visitors and leave a comment on Google. By the way, we stopped in Cantallops for a coffee, and I asked the bar owner if there was any alternative route to the castle. He said no. That reassured me. The advantage of not having done the visit was that we arrived in Maury fresher and were able to settle in before the rain, which we welcomed gladly.
On the first day of our stay, I wanted to visit the Castle of Termes. It was the last Cathar castle in the region I had yet to see. You should know that all the Cathar castles I’ve written about — Quéribus, Peyrepertuse, Montsegur, Puilaurens, and Aguilar — were all advertised as Cathar castles until this past 26 July. Not because the Cathars built them, but because persecuted Cathars found refuge there. However, in order to become UNESCO heritage sites, they had to be renamed royal fortresses — forteresses royales — which is actually much more historically accurate. And now, since 26 July, they are still known for their link to the Cathars but officially called royal fortresses. The campsite manager told me that many people disagree with the new name required for UNESCO recognition.
I understand, though, that the people of the Eastern Pyrenees want their beautiful castles to be part of UNESCO, because the region could use the funds to boost tourism — obviously without attracting masses of tourists that would strip the area of its essence.
The Castle of Termes does not require the physical effort of Peyrepertuse. In fact, the path leading to it is quite flat. That’s the advantage. The drawback is that they don’t offer guided tours like in Montsegur or Puilaurens, so reading the paper information they give you at the entrance is not as educational.
The first references to the castle appear around 950, and the name Termes comes from its proximity to several counties, marking their boundary — terminus in Latin. When I heard the name, I thought of termes as in Roman baths, because the place has water and the stream still runs clean. And indeed, the site has plenty of water from various gorges, so the fortress had water at hand. During the 11th and 12th centuries, the lords of Termes gained power thanks to minerals extracted from nearby mines. One of them, Benoit de Termes, was a Cathar religious figure who was persecuted and died at the Castle of Quéribus. In the 13th century, the Albigensian Crusades began, lasting from 1209 to 1229. In 1210, Simon de Montfort and his soldiers attacked the castle, which at the time belonged to Raimond de Termes. Around 1223, the lords of Termes managed to return, but the royal crusade of 1226 placed the castle under French control. Between the late 13th and early 14th centuries, royal engineers reorganised and rebuilt the castle, giving it a double wall and making it one of the “five sons of Carcassonne.” In 1652, the castle was ordered to be dismantled and fell into disuse until 1989, when the local council bought it to partially restore it and open it to the public. As I mentioned, there are no guided tours yet, but you can follow its history through a QR code, and they give you a booklet with explanations of the main points of interest.
If you’re interested in the region and its history, I recommend visiting either in spring or autumn. In summer, it’s hard to follow the extensive QR explanations while walking around the castle under the blazing sun at 34 degrees. May might be a better time, or autumn, which must offer a wonderfully colourful landscape.
The second castle of the day was Villerouge Termenès. It’s close to Termes and has the appeal of being fully reconstructed so visitors can get an idea of what it looked like in medieval times.
Villerouge was the residence of the Archbishop of Narbonne. It is integrated into the walled village and protects its most vulnerable side. During the 14th century, it was the fiscal, administrative, and judicial centre of the Termenès area. This castle is not one of the so called Cathar castles, but the last Cathar perfect died there, so it is part of Cathar history.
During the audio guided visit, you’ll hear the story of Bélibaste and Bernard de Farges. We’re in 1321. There are no Cathars left — they have all been burned at the stake — but Guillaume de Bélibaste, the last Cathar perfect, is still alive and keeps the heretical flame burning. It seems that the religious authority in the territory where Bélibaste lived, Bernard de Farges, used the fact that Guillaume had killed a shepherd to confiscate his lands. Bélibaste was suspected of following Cathar doctrine and was already under Bernard’s inquisitorial scrutiny. Bélibaste fled and reached what is now Catalonia, where he found refuge among Cathars who had settled there. He lived in Poblet, Flix, Morella, Lleida, and Sant Mateu. But in that last town, he had relations with a woman named Raymonde Piquier, who became pregnant. This made him lose credibility among those who followed Cathar teachings. To end the rumours, his loyal friend married Raymonde. Bélibaste didn’t get much further, because an infiltrated agent of the Holy Inquisition pretended to be a fugitive Cathar and told him that his dying parents wanted to receive the consolamentum. Bélibaste decided to return. He fell into the trap, was imprisoned, taken to Carcassonne, tortured, and finally executed in Villerouge Termenès. The village is lovely if you have enough time.
I also recommend visiting the Abbey of Lagrasse. It’s a bit farther from Maury and not related to Cathar history. I decided to visit it because the Cathar castle of Lastours was too far away, and I’ll leave it for another time. We visited it after quickly stopping in two small villages: Duilhac sous Peyrepertuse and Rouffiac des Corbières.
You can easily spend a long half day in Lagrasse, because the town has a special charm that feels like a mix between Besalú with its bridge and Rupit. It’s a town with a river, the Orbieu, and the water was clean enough that we even saw swimmers. The abbey belonged to the Abbot of Lagrasse, who was rich and powerful and had monks who were friends of noble families. It was the most powerful abbey in all of Languedoc during the Middle Ages. Its domains stretched from Catalonia to the town of Albi, not far from Toulouse. Half of the abbey is still occupied by monks, so it cannot be fully visited. It was founded in the 8th century, and we know this because the departmental archives contain a Merovingian document in which Charlemagne grants privileges to Abbot Nimfridus, who was also a friend of the adviser to Charlemagne’s son. As you can see, nepotism is a recurring thread in our world’s history. The most remarkable part of that charter was that Charlemagne’s son reformed the Benedictine rule, and under that reform the abbey’s domains prospered greatly.
It is interesting that monks generally slept together in large dormitories, but at one point this abbey allowed separate cells with wooden partitions.
The town’s medieval market structure is still exactly as it was, a testament to its prosperity at the time. One of the most beautiful views is the picturesque stone bridge. I recommend stopping in Lagrasse for a relaxed lunch — and don’t go in the late afternoon, because even in August you’ll find there’s nowhere to grab a bite, as there are very few cafés or bars.
All in all, the trip to France was very rewarding. If you can and feel like visiting these places, I’d recommend going in spring or autumn. The landscapes will be just as beautiful, but you’ll enjoy them more when the temperature is kinder. I have no choice but to enjoy them when I have my school holidays, but if I could, I’d go at another time. Not because of crowds — there aren’t any — but because the heat can be strong enough to dull even my desire to take everything in calmly.
We ended our journey through French lands with a swim at Sant Jordi beach near Llançà, because the drive there is long enough that discovering a new beach felt worthwhile.
That’s the end of my account of this short but intense trip. And don’t forget: one of the best souvenirs you can take from the region is a bottle of wine. Or two or three. I bought mine at the Le Maurynate campsite, because the two I brought home last year seemed excellent.
Enjoy the rest of August, and make the most of your holidays — they’re essential for returning to work with dignity.

He fet enguany, com ja és típic per a mi, una escapada rústica per tal que no totes les meves vacances fossin les típiques dintre dels circuits comercials i turístics sobreexplotats. I les passes m’han dut de nou als Pirineus orientals on ja hi havia estat els dos estius anteriors. Penso que per tal de dir que es coneix una regió una mica, ens hi hem de passejar diversos cops per amarar-nos dels paisatges i intentar copsar l’essència dels indrets.
Volia retornar al meu càmping dels darrers dos estius, Le Maurynate, perquè el primer any que hi vaig ser just l’havien inaugurat i l’any passat ja havia hi havia notat una transformació. La família que el porta és molt agradable i les instal·lacions són netes i boniques i a més l’entorn és bellíssim. No obstant, com que el cotxe ja m’hi va sol, el meu pla era fer una visita a un castell preciós segons les fotos que a més queda a l’alçada de la Jonquera. No sé si n’heu sentit a parlar mai però és el castell de Requesens. El podreu trobar fàcilment si el cerqueu al navegador. Em va sorprendre gratament que s’hi organitzessin visites guiades per deu euros amb reserva prèvia. Així doncs la vaig fer per al meu company de viatge i per a mi.
La ruta fins al castell està prou ben senyalitzada i tanmateix no hi vam poder arribar. Malauradament enlloc del web s’adverteix que el camí en pendent no està asfaltat i és un camí de bosc pedregós que un turisme com el meu Peugeot 206 no pot acabar sense desperfectes. Ho vam intentar. Anava avançant pendent amunt per un camí estret i costerut perquè pensava que en algun moment milloraria. No obstant el meu company em va demanar de girar cua. Havíem fet un recorregut curt però quedaven 20 minuts per un camí de cabres on m’hagués tornat a deixar el tub d’escapament com a mínim. I escric “tornar a deixar el tub d’escapament” perquè l’any passat en voler accedir al Moulin de Ribautes Mr. Google em va portar per un camí que no tocava i el meu company de viatge tossut va voler seguir. Ell conduïa un cotxe adequat per muntanya i el seu no va prendre mal però jo en tornar vaig haver de canviar el tub d’escapament i el bany a les piscines naturals em va sortir caríssim. Aquest any el meu company és molt més assenyat i els dos vam veure la necessitat de desistir per poder arribar a gaudir de les vacances. Així doncs, preneu-ne nota: El castell no és accessible per a turismes normals. L’experiència va ser un pèl frustrant però en aquests casos el que cal fer és advertir a futurs visitants i posar un comentari al google. Per cert, vam parar a Cantallops a fer un cafè i vaig preguntar al propietari del bar si hi havia alguna altra ruta per accedir al castell i ens va dir que no. Em vaig quedar doncs més tranquil.la. L’avantatge de no haver fet la visita és que vam arribar a Maury més frescos i ens vam poder instal·lar abans de la pluja que vam rebre amb alegria.
El primer dia d’estada vaig voler visitar el castell de Termes. Aquest és el darrer castell càtar de la regió que em mancava per veure. Heu de saber tots els castells càtars dels que he escrit i que són Quéribus, Peyrepertuse, Montsegur, Puilaurens i Aguilar, tots s’anunciaven com a castells càtars fins aquest darrer 26 de juliol. No pas perquè els haguessin construït ells sinó perquè els càtars perseguits hi van trobar refugi. No obstant, per tal de passar a ser patrimoni de la UNESCO han hagut de ser rebatejats com a fortaleses reials —forteresses royales— que en realitat correspon molt més a la veritat històrica. I ara ,des del 26 de juliol, són igualment coneguts pel seu vincle amb els càtars però s’anomenen fortaleses reials. Tanmateix, el responsable del càmping va assegurar-me que molta gent no ha estat d’acord amb la denominació que han hagut d’adoptar per ser part del patrimoni mundial.
Entenc però que la gent dels Pirineus Orientals tingui interès en què els seus preciosos castells siguin part de la UNESCO perquè és una regió que podria menester els diners i fons per tal d’activar una mica el turisme. Òbviament sense que ara hi comencin a passejar masses de turistes perquè els farien perdre la seva essència.

El castell de Termes no representa un esforç físic per accedir-hi com el de Peyrepertuse. De fet el camí que hi porta és força planer. Aquesta és l’avantage. L’inconvenient és que no s’hi organitzen visites guiades com a Montsegur o Puilaurens i per tant llegir les informacions en paper que et donen en pagar l’entrada no és tan didàctic.
Les primeres referències sobre el castell apareixen cap al 950 i el nom de Termes prové del fet que era proper a diversos comptats i per tant marcava el límit d’aquests, “terminus” en llatí. Quan vaig sentir el nom vaig pensar en “termes” com les que utilitzaven els romans per banyar-s’hi perquè és un paratge amb aigua i el rierol encara circula net. I de fet l’indret compta amb prou aigua provinent de diferents gorges i per tant la fortificació tenia l’aigua a l’abast. Durant els segles XI i XII els senyors de Termes guanyen poder gràcies a als minerals extrets de les mines properes. Un dels senyors de Termes, Benoit de Termes va ser un religiós càtar que va ser perseguit i morí al castell de Quèribus. Al segle XIII comencen les creuades albigeses que van del 1209 al 1229. El 1210 Simon de Montfort amb els seus soldats ataca el castell que en aquells moments era de Raimond de Termes. Cap al 1223 els senyors de Termes aconsegueixen tornar al seu castell però la creuada real del 1226 fa que el castell passi a ser dels francesos. Entre la fi del segle XIII i el començament del XIV els enginyers del rei reorganitzen i reconstrueixen el castell per fer-ne un de doble muralla que passà a ser un dels cinc fills de Carcassona. El 1652 s’ordena desmantellar el castell per inutilitzar-lo i el castell cau en desús fins que el 1989 l’Ajuntament del municipi el compra per restaurar-lo parcialment i obrir-lo al públic. Com he esmentat abans, de moment no es fan visites guiades al castell però amb el codi QR es pot resseguir la seva història. A més a l’entrada et proporcionen el llibret amb el text per poder anar llegint les explicacions dels punts d’interès.
Si us interessa la regió i la seva història us recomano visitar-la o bé a la primavera o a la tardor. A l’estiu es fa difícil seguir les explicacions extensives del QR mentre es visita el castell a ple sol i a 34 graus. Potser el maig és un millor moment per visitar la zona o la tardor que deu oferir un paisatge acolorit meravellós.

El segon castell del dia va ser Villerouge-Termenès. Està a poc del de Termes i té l’atractiu de que s’ha reconstruït íntegrament per fer que els visitants tinguin una idea de com era en època medieval.
Villerouge va ser residència de l’arquebisbe de Narbona. Està integrada al recinte emmurallat de la vila i en defensa el cantó més vulnerable. Durant el segle XIV va ser el centre fiscal, administratiu i judicial de la zona del Termenès. Aquest castell no és dels que s’anomenaven càtars però el darrer prefecte càtar va morir en aquest castell. Per tant forma part de la història dels càtars.
Durant la visita amb àudio guia escoltareu la història de Bélibaste i Bernard de Farges. Estem a l’any 1321. Ja no queden càtars perquè s’han cremat tots a la foguera però Guillaume de Bélibaste, el darrer prefecte càtar, encara viu i manté la flama de la branca herètica viva. Pel que sembla l’autoritat religiosa al territori on vivia Guillaume de Bélibaste i que es deia Bernard de Farges va utilitzar el fet que Guillaume va matar un pastor per confiscar els territoris a Bélibaste. Aquest darrer era sospitós de ser adepte a la doctrina càtara i per tant ja estava al punt de mira de Bernard, autoritat inquisitorial. Bélibaste va fugir i va arribar a territori de l’actual Catalunya on es va refugiar entre els càtars vinguts aquí. Va viure a Poblet, Flix, Morella, Lleida i Sant Mateu. Però en aquesta darrera localitat va mantenir relacions amb una dona anomenada Raymonde Piquier i va quedar embarassada. Això el va fer perdre credibilitat davant els que seguien les doctrines càtares. Per acabar amb els rumors, els seu fidel amic es va casar amb Raymonde. Ell no va arribar gaire més lluny perquè un agent infiltrat de la santíssima inquisició es va fer passar per càtar fugitiu i va dir a Bélibaste que els seus pares moribunds volien rebre el “consulamentum” i ell va decidir tornar. Va caure en la trampa perquè va ser empresonat, dut a Carcassona, torturat i finalment executat a Viellerouge-Termenès. La localitat és bonica de veure si teniu suficient temps.
Us recomano també fer l’Abadia de Lagrasse. Aquesta ja queda un xic més lluny de Maury i no pertany a la història dels càtars. Jo vaig decidir anar-la a visitar perquè el castell càtar de Lastours ja ens quedava força lluny i el deixaré per més endavant. Nosaltres la vam fer després de visitar ràpidament dues localitats petites Duilhac-sous-Peyrepertuse i Rouffiac-des-Corbières.

A Lagrasse us hi podeu passar un mig dia llarg ben bo perquè el municipi té un encant especial que ens recorda a una barreja entre Besalú amb el seu pont i Rupit. És una localitat amb riu, lOrbieu, i l’aigua corria prou neta perquè hi vam trobar banyistes i tot. Aquesta abadia pertanyia a l’abat de Lagrasse que era ric i poderós i tenia de monjos amics de famílies nobles. Aquesta era l’abadia més poderosa de tot el Llenguadoc a l’Edat Mitja. Els seus dominis anaven des de Catalunya fins a la localitat d’Albi no gaire lluny de Tolosa. L’abadia està en la seva meitat encara ocupada per monjos i per tant no es pot visitar sencera. Es va fundar el segle VIII i ho sabem perquè als arxius del Departament hi ha un escrit merovingi en que Carlemany atorga privilegis a l’abat Nimfridus, que alhora era amic del conseller del fill de Carlemany. Ja veieu que el nepotisme és recurrent en el fil històric del nostre món, oi? El més remarcable d’aquella carta de privilegis va ser que el fill de Carlemany va reformar la regla benedictina i sota la reforma els dominis de l’abadia van aconseguir una gran prosperitat.
Resulta interessant que els monjos generalment dormien sense separació entre ells en grans dormitoris però en el cas d’aquesta abadia en un moment determinat es va permetre separació entre cel·les amb parets de fusta.
Del municipi cal destacar l’estructura del mercat medieval que està tal i com era en aquella època i és un testimoni de la seva prosperitat en aquella època. Una de les vistes més boniques de la localitat és el pintoresc pont de pedra. Us recomano una parada a Lagrasse per dinar-hi amb tranquil·litat i sobre tot no hi aneu per la tarda perquè fins i tot en ple agost us trobareu que no podeu fer un mos enlloc perquè de cafès i bars no n’hi ha gaires.

En definitiva l’escapada a França va resultar molt productiva. Si podeu i teniu ganes de visitar aquests indrets us recomanaria fer-ho per primavera o durant la tardor. Els paisatges seran igualment bells però en gaudireu més quan la temperatura sigui més benèvola. A mi no em queda cap més remei que gaudir-me quan tinc les vacances reglamentàries a l’escola però si pogués m’hi escaparia en un altre moment. I no pas per les masses de turistes que no hi ha, sinó perquè la calor és de vegades prou forta per atordir fins i tot les meves ganes de mirar-m’ho tot amb calma.
Vam acabar aquesta incursió per terres franceses amb un bany a la platja de Sant Jordi prop de Llançà perquè el camí fins allí és tan llarg que valia la pena descobrir una nova platja.

Fins aquí la meva narració d’aquest curt i intens viatge. I no us oblideu que un dels millors records que us podeu endur de la regió és una ampolla de vi. O dues o tres. Jo vaig comprar-les al càmping Le Maurynate perquè les dues que em vaig endur l’any passat em van semblar excel·lents.

Aquest darrer dissabte dia 8 de març vaig celebrar el dia internacional dels drets de les dones fent quelcom que m’abelleix especialment: visitar castells. D’on em ve aquesta afició no ho tinc clar, suposo que en part de la fascinació que sento per l’Edat Mitja, una època feréstec en què els homes devien viure molt intensament perquè les malalties, les guerres o les inclemències meteorològiques els feien extremadament fràgils. Els camperols i els serfs poc temps devien tenir per pensar massa en l’avenir i quan ho feien probablement les seves idees estaven tenyides de religió, una arma potent per mantenir el poble controlat. I tanmateix la vida dels senyors feudals tampoc devia ser gens fàcil i d’aquí la meva fascinació pels castells. Per una banda els nobles havien de mantenir els territoris units davant d’enemics, evitar gelosies d’altres nobles poderosos que els podien fer quedar malament davant el rei i ocasionar la seva perdició i a sobre gestionar d’alguna manera els recursos que els oferia la terra per mantenir els regnes i imperis llustrosos. Els homes havien d’anar sovint a la guerra i a les dones, si venien de llinatges nobles, les casaven amb homes poderosos que no triaven elles per assegurar una pau entre territoris. No eren èpoques pel que després hem anomenat amor romàntic. El matrimoni i els fills esdevenien una obligació. Pels homes poc arriscat però quantes dones morien de part?
Els castells, siguin els que siguin, ens evoquen aquelles històries i geografies que ara han quedat desdibuixades.
De la meva darrera visita a un castell ja en feia massa mesos i el següent castell ja el tenia triat: el de Montsoriu. Així és que finalment vaig posar data i el vaig visitar amb el meu amic franco-català en un dia en què el paisatge del Montseny podria haver estat l’escenari natural d’una pel·lícula de cavallers ambientada a Escòcia. Dissabte 8 de març el dia va ser plujós i va dur no només núvols sinó una boira espessa que amagava el paisatge i entelava el castell. Si el voleu visitar del cotxe al recinte hi ha uns 40 minuts d’ascens. Montsoriu es troba situat d’alt d’un turó a 600 metres d’altitud i va ser construït per tal de poder controlar visualment el que havia estat en altres èpoques la Via Augusta. De fet, aquest castell podia comunicar-se amb senyals de fum amb d’altres de relativament propers per avisar de possibles incursions procedents de França.
La primera referència del castell que constava només de la torre de l’homenatge és de l’any 1002. El document en què se l’anomena és una donació de terres de i en aquell moment el castell pertanyia a la família Montsoriu. L’any 1002 coincideix amb l’aparició documentada del primer senyor de la dinastia dels Cabrera, Gaufred de Cabrera. El seu fill Guerau de Cabrera es va casar amb Ermessenda de Montsoriu. Aquesta era filla del vescomte de Girona. Amb aquesta unió els cabrera i els Montsoriu van unir els seus llinatges. Al que fou aquell primer castell primerenc, més tard s’hi va construir un pati d’armes que és del voltant del 1200 i fou amb Bernat II de Cabrera que finalment es desenvoluparà el castell i el deixarà com el recinte que coneixem actualment. Amb Bernat de Cabrera es construirà fins el 1348 les muralles del recinte sobirà. El recinte Jussà és la part inferior del castell formada per les muralles i les torres que defensen el castell. També en vida de Bernat II aquest fa transformar el castell per poder-ne fer la seva residència. Bernat II va ser un vescompte a qui el rei Pere III li va concedir molts privilegis com per exemple la creació a favor seu del vescomptat d’Osona. Els Cabrera s’havien convertit en molt poderosos però la dona del rei va començar a escampar rumors sobre Bernat II i la seva lleialtat. Finalment sembla que Leonor d’Aragó va saber manipular prou bé el seu marit perquè Bernat II fou executat a Saragossa el 26 de juliol del 1364. El castell va quedar en mans de la vídua de Bernat II i la seva jove. El fill del matrimoni, Bernat III seguí sent fidel súbdit i va arribar a tenir un territori d’uns 14.000 km. Amb ell el vescomtat de Cabrera tingué la seva època de major esplendor a pesar de la revolta que hi hagué a les seves terres degut a la mort injusta de Bernat II i que suposà un setge del castell amb 1.200 homes per part del rei.
La visita a Montsoriu val la pena perquè és una obra ideada per tal que aguanti qualsevol setge. En primer lloc el recinte Jussà amb la seva inclinació fa difícils que els soldats puguin escalar i entrar a la primera capa del castell. I mentre ho intentaven per les espitlleres els ballesters els llençaven fletxes, pels murs calç viva o quelcom efectiu i dissuasiu com aigües fecals. En el cas en que superessin l’obstacle i accedissin al pati d’armes, les portes de la fortificació estan fetes de manera que queden en angle i és difícil llavors tenir un ariet que s’adapti a la superfície escassa per poder maniobrar. El castell de Montsoriu estava preparat per aguantar un setge de fins a dos anys i això és gràcies en part als grans dipòsits d’aigua que conté. El més gran d’aquests pot arribar a acumular 250.000 litres d’aigua. Els dipòsits estaven recoberts de calç o argila per conservar bé el líquid. De tota manera, beure’n en aquella època suposava un risc significatiu. Per saber si encara era potable s’utilitzaven bioindicadors. Sona sofisticat però en aquella època eren les salamandres. Si vivien al dipòsit és que l’aigua era prou bona.
La beguda però que consumia la gent a l’Edat Mitja era el vi. Aquest no portava tants agents patògens com l’aigua de l’època i a més tenia l’avantatge de que era molt calòric.
Pensem generalment que l’època medieval era prou gris i que la gent no tenia recursos però els del castell de Montsoriu vivien prou bé. El port de Blanes els abastia de peix que conservaven de diverses maneres i sembla que en aquest període s’hi venien fins a deu tipus diferents de sucre segons ens va dir la guia. El peix havia de ser fonamental per la dieta perquè un detall que em va deixar molt pensívola durant la visita és que a l’Edat Mitja la quaresma durava 150 dies! Imagineu què vol dir no menjar carn durant cinc mesos de l’any!
El vescomptat de Cabrera al que pertanyé el castell de Montsoriu s’estengué per la Selva, L’Alt Camp, l’Alt Maresme, l’extrem est del Vallès Oriental i Collsacabra i la capital fou Hostalric. Va ser una obra defensiva, un castell que servia als Cabrera per fer ostentació i que havia de ser refugi de pagesos i vilatans en temps convulsos.
Durant el segle XV Montsoriu deixa de ser residència dels senyors feudals o vescomtes i durant la Guerra Civil Catalana el castell va passar a mans de les tropes del Principat. Posteriorment Ana I de Cabrera es casà per designi del rei amb Fadrique Enríquez almirall de Castella que va acumular deutes i va acabar venent Montoriu a Francesc de Montcada compte d’Aitona. A partir d’aquest moment el castell passa d’unes mans a d’altres i serveix de punt d’ocupació durant enfrontaments bèl·lics com el 1653 amb la Guerra dels Segadors on dona refugi a un terç de soldats irlandesos. Interessant oi esbrinar que a terres catalanes hi van arribar irlandesos oi?
Vam acabar la visita un pèl xops perquè se’ns va posar a ploure. La sort però va ser que la guia, una noia molt jove i eixerida que es diu Ivette es va oferir a baixar-nos amb el seu cotxe fins al pàrquing on jo havia aparcat el meu.
Aquesta visita em va fer agafar ganes de conèixer més sobre la història del vescomtat de Cabrera. I també de fer el nas a una obra que va esmentar la guia i que he hagut de buscar per internet que és el receptari més antic d’Europa. Es diu Sents Soví i és del 1324.
Espero que el meu post us hagi fet sentir curiositat pels castells i la seva història. Jo vaig tornar a casa amb les imatges d’un Montsoriu imponent en la boira i el bosc fresc per la humitat.
Ara només cal decidir quin dels castells del vescomtat serà el següent perquè de ben segur en seguiran més. I per cert, si aneu a Montsoriu cal passar per Breda i veure’n l’església que estan reconstruint.

 

 

Aquest cop dedico el post de la setmana a una regió francesa molt propera històricament a nosaltres i que evoca l’aroma de l’espígol. Només dient això crec que tots sabreu que avui vull parlar de la Provença.
Aquesta gran àrea comprèn un territori que té només uns cinc cents kilòmetres menys que Catalunya i va des de la ribera esquerra del riu Roine fins la frontera amb Itàlia. És una regió històrica i cultural que es subdivideix en diversos departaments.
Antigament havia estat un reialme independent i va estar sota el domini de la Casa de Barcelona, per això la nostra història ens porta fins alguns dels racons més bells de la Provença. Òbviament no tinc cap ganes d’escriure de tot allò que es pot cercar fàcilment al web perquè no és aquest el sentit del meu blog. Però sí m’agradaria donar un parell de consells pràctics per si algun cop desitgeu fer un viatge al nostre país veí.
Un dels indrets turístics més visitats és Les Baux en Provence, una petita vila medieval erigida en un punt àlgid dels turons de les Alpilles. El primer que cal destacar de l’emplaçament és que es troba situat en un paisatge completament pintoresc en el que destaquen unes formacions rocoses que han donat nom al mineral Bauxita. La vila era un lloc de difícil accés i que gaudia de ser un punt estratègic perquè des d’ella s’observaven de lluny els creuaments d’importants camins comercials. Això va fer que fos cobejada per la Casa de Tolosa que reclamava drets hereditaris per tenir-la sota control. I de fet el desig de la Casa de Barcelona i la de Tolosa per aconseguir l’enclavament va resultar en un seguit de guerres que van acabar amb la destrucció del castell. El domini de la casa de Barcelona sobre Les Baux prové del temps en què Ramon Berenguer es casà amb Dolça de Provença. Aquesta va cedir el 1113 tots els drets i títols al seu marit i d’aquí que la Casa de Barcelona aconseguís aquest bell territori. Quan Ramon Berenguer morí, l’herència passà al seu fill però la germana de Dolça, Estefania de Gavaldà que estava casada amb Ramon I dels Baus, reclamà el seu dret successori sobre Les Baux.
Les guerres van devastar castell de Les Baux i per tant avui dia si un el visita li cal força imaginació i ullades constant als panells informatius per fer-se una idea de la magnificència del lloc.
Doncs ara bé, el primer consell que us puc donar és no visitar el castell de cap manera si fa massa calor. La visita costa uns deu euros i són diners llençats quan la temperatura és alta perquè no hi ha manera humana de passejar-se al sol de segons quines hores i aguantar l’explicació de la guia electrònica sense gaires ombres al recinte. La visita inclou unes actuacions d’uns artesans que van vestits amb la roba de l’època i fan veure que exerceixen els seus oficis, el que coneixem tots de les fires medievals. Només les vistes a tot el territori valen, i encara no ho tinc clar, els deu euros de la visita.
En tot cas el dia que se’m va acudir pujar-hi la temperatura era de 43 graus i un cop s’entra al castell no hi ha cap indret on es pugui comprar una ampolla d’aigua. Quelcom que hauran de canviar si el termòmetre es dispara tant com els darrers dos estius.
De tota la vista al castell, que vaig fer a punt de deshidratar-me i amb unes butllofes als peus que em converteixen amb heroïna fotogràfica, el que més em va agradar va ser la llegenda de Barbe de les Baux, potser perquè en el fons sóc una mica romàntica.
Barbe era la princesa de les Baux i segons els escrits se la considerava una perla per la seva bellesa. Als vint anys se li cercava marit i després de que diversos pretendents demostressin el seu interès per la noia al final es va decidir que l’afortunat havia de ser el seu cosí Guilhem d’Estoc nascut a Aix-en-Provence. Li van demanar al jove que havia d’esperar tres anys a casar-se amb Barbe. La llegenda diu que Guilhem s’hi va avenir i va esperar pacient els tres anys i quan ja havien passat ell, els seus pares i dos ajudants van anar cap a les Baux. Tanmateix, en arribar al castell no el reberen com al futur fill de la casa. El motiu era que la vila estava de dol perquè Barbe estava immòbil al llit amb una febre molt alta i no sabien si se’n sortirà. Segons diu la llegenda Guilhem encara va tenir temps de veure la seva promesa abans que aquesta tanqués els ulls i perdés tot el color. Barbe havia mort. El promès afligit es va enfonsar i morí no gaire després. Els pares dels dos joves van decidir enterrar-los un al costat de l’altre i a la vila es van començar els preparatius per l’enterro. Al vespre unes noies que coneixien a Barba la van voler veure abans no segellessin el taüt i en fer-ho van observar que Barbe tenia els ulls oberts! No estava morta! Evidentment la van treure del fèretre fred i dur i la van retornar al seu llit. Quan ja estigué millor el primer que va fer va ser preguntar pel seu promès, a qui havia pogut veure durant uns instants. Llavors li van haver d’explicar dolçament que el jove havia mort de dolor i ella va decidir que no seria de ningú més que de Déu. Un cop estigué guarida va ingressar a un convent a la ciutat natal del seu promès d’on ja només en sortí morta per ser enterrada a les Baux al costat de Guilhem d’Estoc.
El cert és que al segle XIII em sembla molt estrany que els pares de Barbe fessin esperar el pretendent tres anys. Eren èpoques dures i la gent es casava jove per deixar descendència el més aviat possible. Però si ve de gust creure en la bonica llegenda llavors hem de pensar que els pares de la princesa no volien que hagués de passar per un embaràs i un part massa jove.
En tot cas la llegenda, la vista del paisatge des del castell enrunat i les catapultes gegantines van fer que els deu euros em semblessin prou ben gastats. I he de recordar al lector que aquestes localitats petites franceses poden ser molt provincianes. Ho dic perquè en sortir del castell el primer que necessitava era una beguda freda i vaig demanar un granissat. No és poc habitual a França que et diguin el preu de la beguda per endur-se però que et cobrin mig euro més si vols seure a una taula a l’interior del local. Pitjor encara trobo el fet que la beguda que es paga no dona dret a utilitzar el bany perquè molts establiments no en tenen pel públic. Repeteixo però que es tracta de les localitats petites.
Per acabar el post d’avui us vull parlar de la ciutat Salon-de-Provence, una autèntica perla amb un castell imponent que es pot visitar gratuïtament, un centre de la vila que es pot voltar fàcilment en dues o tres hores i unes botigues de sabó artesanal de tota la vida on un s’hi pot deixar un dineral si no es fa un gran esforç per vèncer la temptació.
A Saló-de-Provence també vaig passar pel que els anglesos i els alemanys anomenen un “flop”. Un flop és quelcom que resulta ser un fracàs i aquest cas el flop va ser la visita a la casa de Nostradamus.
Nostradamus, va néixer a Saint-Rémy, molt prop de les Baux-en-Provence si un és capaç de trobar els rètols que indiquen aquesta primera població, però va canviar moltíssim de residència durant la seva vida. Era d’origen jueu i d’aquí que li agradés interpretar els números i fer prediccions a partir d’ells. Era un humanista en tots sentits i de ben jove s’interessà per les plantes i les seves propietats, més tard estudià medicina a Montpellier amb el desig de poder ajudar guarir la pesta. No obstant igual que un Leonardo da Vinci, Nostradamus tocava moltes tecles.
La visita a la casa de l’autor de les profecies costa 5 euros i s’inicia amb un petit vídeo on es mostren en forma de pel·lícula fragments de la vida de Nostradamus com el naixement del seu fill, que es convertí en el seu biògraf. Aquest fou un fill del segon matrimoni ja que la primera dona del visionari morí de pesta igual que els seus dos infants.
Si he de ser sincera les tres persones que vam veure el vídeo vam haver de demanar a les recepcionistes que pugessin el volum perquè se les sentia moltíssim més a elles que no pas a la gravació. Això ja em va fer mala ganya i va ser un preludi del desastre posterior. Després del vídeo els visitants han d’esperar que hi hagi prou turistes del mateix idioma per iniciar el recorregut per la casa. Aquesta consisteix en passar per unes sales en les que hi ha uns ninots gegants que representen algun personatge amb qui es relacionà Nostradamus i escoltar una gravació amb converses fictícies entre Nostradamus i els personatges. Em vaig sentir completament ximple observant els ninots i escoltant aquelles gravacions que no contenien cap mena d’informació ni dada rellevant sobre Nostradamus però que pretenien donar una impressió del que podien haver estat escenes de la vida del famós metge i visionari. Òbviament a la casa no hi ha aire condicionat ni cap tristíssim ventilador per fer córrer l’aire més que espès de les diminutes habitacions. Tot plegat una presa de pèl que només va servir per mantenir-me allunyada del sol en l’hora més xardorosa del dia. Això sí, en sortir de la casa no vaig poder evitar en absolut mirar a banda i banda de la porta no fos que hi hagués una càmera oculta enregistrant la cara de babaus dels visitants que surten amb 5 euros menys i la impressió que els han pres el pèl de mala manera.
Potser la propera vegada aniré al museu de Van Gogh que amb tota seguretat serà més profitós.
Per acabar el post d’avui he de recomanar una visita d’una tarda al poble medieval Gordes. No és dels més famosos però sens dubte va ser el que més em va agradar de tot el que vaig veure en sis dies de passeig per la Provença aquest cop. Us deixo amb una imatge de l’indret meravellós en què vaig passar una tarda rodona perquè ni em van cobrar per seure quan vaig voler una aigua, ni em vaig deixar els calés en visites que no aporten res. Els quatre euros de pàrquing a l’entrada de la vila s’ho valen perquè la localitat és una autèntica perla a la Provença.
Espero haver-vos fet venir ganes de viatjar-hi. En tot cas jo hi tornaré el proper estiu amb tota certesa.

Per cert, la primera fotografia és una de les catapultes del castell de les Baux i la segona Gordes, la troballa d’aquest estiu.

Bona tarda i aprofiteu les vacances que passen volant!