edf

cof

Aquest cop dedico el post de la setmana a una regió francesa molt propera històricament a nosaltres i que evoca l’aroma de l’espígol. Només dient això crec que tots sabreu que avui vull parlar de la Provença.
Aquesta gran àrea comprèn un territori que té només uns cinc cents kilòmetres menys que Catalunya i va des de la ribera esquerra del riu Roine fins la frontera amb Itàlia. És una regió històrica i cultural que es subdivideix en diversos departaments.
Antigament havia estat un reialme independent i va estar sota el domini de la Casa de Barcelona, per això la nostra història ens porta fins alguns dels racons més bells de la Provença. Òbviament no tinc cap ganes d’escriure de tot allò que es pot cercar fàcilment al web perquè no és aquest el sentit del meu blog. Però sí m’agradaria donar un parell de consells pràctics per si algun cop desitgeu fer un viatge al nostre país veí.
Un dels indrets turístics més visitats és Les Baux en Provence, una petita vila medieval erigida en un punt àlgid dels turons de les Alpilles. El primer que cal destacar de l’emplaçament és que es troba situat en un paisatge completament pintoresc en el que destaquen unes formacions rocoses que han donat nom al mineral Bauxita. La vila era un lloc de difícil accés i que gaudia de ser un punt estratègic perquè des d’ella s’observaven de lluny els creuaments d’importants camins comercials. Això va fer que fos cobejada per la Casa de Tolosa que reclamava drets hereditaris per tenir-la sota control. I de fet el desig de la Casa de Barcelona i la de Tolosa per aconseguir l’enclavament va resultar en un seguit de guerres que van acabar amb la destrucció del castell. El domini de la casa de Barcelona sobre Les Baux prové del temps en què Ramon Berenguer es casà amb Dolça de Provença. Aquesta va cedir el 1113 tots els drets i títols al seu marit i d’aquí que la Casa de Barcelona aconseguís aquest bell territori. Quan Ramon Berenguer morí, l’herència passà al seu fill però la germana de Dolça, Estefania de Gavaldà que estava casada amb Ramon I dels Baus, reclamà el seu dret successori sobre Les Baux.
Les guerres van devastar castell de Les Baux i per tant avui dia si un el visita li cal força imaginació i ullades constant als panells informatius per fer-se una idea de la magnificència del lloc.
Doncs ara bé, el primer consell que us puc donar és no visitar el castell de cap manera si fa massa calor. La visita costa uns deu euros i són diners llençats quan la temperatura és alta perquè no hi ha manera humana de passejar-se al sol de segons quines hores i aguantar l’explicació de la guia electrònica sense gaires ombres al recinte. La visita inclou unes actuacions d’uns artesans que van vestits amb la roba de l’època i fan veure que exerceixen els seus oficis, el que coneixem tots de les fires medievals. Només les vistes a tot el territori valen, i encara no ho tinc clar, els deu euros de la visita.
En tot cas el dia que se’m va acudir pujar-hi la temperatura era de 43 graus i un cop s’entra al castell no hi ha cap indret on es pugui comprar una ampolla d’aigua. Quelcom que hauran de canviar si el termòmetre es dispara tant com els darrers dos estius.
De tota la vista al castell, que vaig fer a punt de deshidratar-me i amb unes butllofes als peus que em converteixen amb heroïna fotogràfica, el que més em va agradar va ser la llegenda de Barbe de les Baux, potser perquè en el fons sóc una mica romàntica.
Barbe era la princesa de les Baux i segons els escrits se la considerava una perla per la seva bellesa. Als vint anys se li cercava marit i després de que diversos pretendents demostressin el seu interès per la noia al final es va decidir que l’afortunat havia de ser el seu cosí Guilhem d’Estoc nascut a Aix-en-Provence. Li van demanar al jove que havia d’esperar tres anys a casar-se amb Barbe. La llegenda diu que Guilhem s’hi va avenir i va esperar pacient els tres anys i quan ja havien passat ell, els seus pares i dos ajudants van anar cap a les Baux. Tanmateix, en arribar al castell no el reberen com al futur fill de la casa. El motiu era que la vila estava de dol perquè Barbe estava immòbil al llit amb una febre molt alta i no sabien si se’n sortirà. Segons diu la llegenda Guilhem encara va tenir temps de veure la seva promesa abans que aquesta tanqués els ulls i perdés tot el color. Barbe havia mort. El promès afligit es va enfonsar i morí no gaire després. Els pares dels dos joves van decidir enterrar-los un al costat de l’altre i a la vila es van començar els preparatius per l’enterro. Al vespre unes noies que coneixien a Barba la van voler veure abans no segellessin el taüt i en fer-ho van observar que Barbe tenia els ulls oberts! No estava morta! Evidentment la van treure del fèretre fred i dur i la van retornar al seu llit. Quan ja estigué millor el primer que va fer va ser preguntar pel seu promès, a qui havia pogut veure durant uns instants. Llavors li van haver d’explicar dolçament que el jove havia mort de dolor i ella va decidir que no seria de ningú més que de Déu. Un cop estigué guarida va ingressar a un convent a la ciutat natal del seu promès d’on ja només en sortí morta per ser enterrada a les Baux al costat de Guilhem d’Estoc.
El cert és que al segle XIII em sembla molt estrany que els pares de Barbe fessin esperar el pretendent tres anys. Eren èpoques dures i la gent es casava jove per deixar descendència el més aviat possible. Però si ve de gust creure en la bonica llegenda llavors hem de pensar que els pares de la princesa no volien que hagués de passar per un embaràs i un part massa jove.
En tot cas la llegenda, la vista del paisatge des del castell enrunat i les catapultes gegantines van fer que els deu euros em semblessin prou ben gastats. I he de recordar al lector que aquestes localitats petites franceses poden ser molt provincianes. Ho dic perquè en sortir del castell el primer que necessitava era una beguda freda i vaig demanar un granissat. No és poc habitual a França que et diguin el preu de la beguda per endur-se però que et cobrin mig euro més si vols seure a una taula a l’interior del local. Pitjor encara trobo el fet que la beguda que es paga no dona dret a utilitzar el bany perquè molts establiments no en tenen pel públic. Repeteixo però que es tracta de les localitats petites.
Per acabar el post d’avui us vull parlar de la ciutat Salon-de-Provence, una autèntica perla amb un castell imponent que es pot visitar gratuïtament, un centre de la vila que es pot voltar fàcilment en dues o tres hores i unes botigues de sabó artesanal de tota la vida on un s’hi pot deixar un dineral si no es fa un gran esforç per vèncer la temptació.
A Saló-de-Provence també vaig passar pel que els anglesos i els alemanys anomenen un “flop”. Un flop és quelcom que resulta ser un fracàs i aquest cas el flop va ser la visita a la casa de Nostradamus.
Nostradamus, va néixer a Saint-Rémy, molt prop de les Baux-en-Provence si un és capaç de trobar els rètols que indiquen aquesta primera població, però va canviar moltíssim de residència durant la seva vida. Era d’origen jueu i d’aquí que li agradés interpretar els números i fer prediccions a partir d’ells. Era un humanista en tots sentits i de ben jove s’interessà per les plantes i les seves propietats, més tard estudià medicina a Montpellier amb el desig de poder ajudar guarir la pesta. No obstant igual que un Leonardo da Vinci, Nostradamus tocava moltes tecles.
La visita a la casa de l’autor de les profecies costa 5 euros i s’inicia amb un petit vídeo on es mostren en forma de pel·lícula fragments de la vida de Nostradamus com el naixement del seu fill, que es convertí en el seu biògraf. Aquest fou un fill del segon matrimoni ja que la primera dona del visionari morí de pesta igual que els seus dos infants.
Si he de ser sincera les tres persones que vam veure el vídeo vam haver de demanar a les recepcionistes que pugessin el volum perquè se les sentia moltíssim més a elles que no pas a la gravació. Això ja em va fer mala ganya i va ser un preludi del desastre posterior. Després del vídeo els visitants han d’esperar que hi hagi prou turistes del mateix idioma per iniciar el recorregut per la casa. Aquesta consisteix en passar per unes sales en les que hi ha uns ninots gegants que representen algun personatge amb qui es relacionà Nostradamus i escoltar una gravació amb converses fictícies entre Nostradamus i els personatges. Em vaig sentir completament ximple observant els ninots i escoltant aquelles gravacions que no contenien cap mena d’informació ni dada rellevant sobre Nostradamus però que pretenien donar una impressió del que podien haver estat escenes de la vida del famós metge i visionari. Òbviament a la casa no hi ha aire condicionat ni cap tristíssim ventilador per fer córrer l’aire més que espès de les diminutes habitacions. Tot plegat una presa de pèl que només va servir per mantenir-me allunyada del sol en l’hora més xardorosa del dia. Això sí, en sortir de la casa no vaig poder evitar en absolut mirar a banda i banda de la porta no fos que hi hagués una càmera oculta enregistrant la cara de babaus dels visitants que surten amb 5 euros menys i la impressió que els han pres el pèl de mala manera.
Potser la propera vegada aniré al museu de Van Gogh que amb tota seguretat serà més profitós.
Per acabar el post d’avui he de recomanar una visita d’una tarda al poble medieval Gordes. No és dels més famosos però sens dubte va ser el que més em va agradar de tot el que vaig veure en sis dies de passeig per la Provença aquest cop. Us deixo amb una imatge de l’indret meravellós en què vaig passar una tarda rodona perquè ni em van cobrar per seure quan vaig voler una aigua, ni em vaig deixar els calés en visites que no aporten res. Els quatre euros de pàrquing a l’entrada de la vila s’ho valen perquè la localitat és una autèntica perla a la Provença.
Espero haver-vos fet venir ganes de viatjar-hi. En tot cas jo hi tornaré el proper estiu amb tota certesa.

Per cert, la primera fotografia és una de les catapultes del castell de les Baux i la segona Gordes, la troballa d’aquest estiu.

Bona tarda i aprofiteu les vacances que passen volant!