El pla d’estabilització de plantilles: un altre motiu de controvèrsia.

Faig un descans avui de la llengua anglesa i enceto un tema que aquest any ha estat més que candent i que em temo que ho seguirà sent fins com a mínim el setembre de l’any vinent. Es tracta del famós pla d’estabilització de plantilles que s’està duent a terme a Catalunya per tal de fer finalment funcionaris amb contracte fixe aquells interins que han estat treballant eternament a la borsa.
El context d’aquest pla d’estabilització ha estat molt probablement la protesta reiterada del personal docent, dels sindicats i he sentit a dir que fins i tot Europa, que han anat reivindicant unes millores substancials pel personal que treballa al sector públic sense plaça. Jo mateixa vaig ser substituta durant un any i estar a disposició de qualsevol centre de l’àmbit territorial al que t’has apuntat indefinidament és esgotador.
Els substituts i substitutes són aquells que entren a la borsa i tenen un número relativament alt perquè encara no han treballat prou. Quan un s’inscriu a la borsa i en funció de la titulació, els cursets que un ha fet i els anys d’experiència docents l’aspirant admès té un número determinat dintre de la borsa. A mida que va fent substitucions aquest número va baixant. Depenent de les especialitats obertes pot ser força difícil que a un docent que s’hagi acabat d’incorporar a la borsa li surti una substitució per tot un any. Si no recordo malament jo vaig treballar a uns set centres en tot un curs acadèmic i vaig ser substituta a primària, secundària, una AFA i un CFA. Vaig tocar moltes tecles i vaig aconseguir baixar molt el número, adquirir molt bona experiència, conèixer gent fantàstica i sobreviure econòmicament però el meu cos va quedar destarotat durant un temps.
Per arribar a segons quins centres com el Lluís De Requesens a Molins de Rei, m’havia de llevar a dos quarts de cinc del matí. A altres centres vaig fer torn de tarda i vespre i anar canviant d’horaris a la llarga té efectes secundaris. És un ritme que no l’aguanta tothom.
Ser funcionari públic és una carrera de fons per la que un o una s’ha de preparar molt bé i sobre tot ha d’estar molt motivat. Jo vaig deixar la borsa el curs 2010 perquè em van oferir una feina a jornada gairebé completa i vaig preferir un sou estable i fixe fins a juny que treballar una setmana i cobrar l’atur 3 al mes. El curs 2009-10 i el 2010-11 va ser nefast pel que fa a la feina dins la borsa. El departament va haver de retallar i no es cobrien les baixes, per aquest motiu molts substituts s’ho van passar molt prim durant uns anys.
Però seguir a la borsa té recompenses perquè quan el número és suficientment baix el docent té moltes més possibilitats d’aconseguir una vacant i poder treballar al mateix centre una temporada llarga. Llarga fins que el titular s’incorpora o fins que la plaça és reclamada per algun docent que s’ha tret les oposicions i vol la plaça. És tota una història.
Els substituts i interins roden amunt i avall durant anys i no tenen cap mena d’estabilitat. I d’interins la borsa n’anava plena fins que el col·lectiu docent i els sindicats o potser fins i tot el mateix departament va adonar-se que tenia molt de treballador “barat” en males condicions laborals. Així és que després d’anys de reclamació aquest curs 22-23 ha passat un miracle que s’ha anomenat pla d’estabilització de les plantilles.
Aquest pla ha consistit i consisteix en dos processos diferents. Per una banda es va convocar un concurs de mèrits al que podien presentar-se tots aquells interins i substituts que haguessin estat treballant a la borsa independentment de si s’havien presentat o no a les oposicions.
La jugada del departament, que no perd mai l’oportunitat de fer diners, ha estat que va endegar també un concurs d’oposicions exprés al que s’hi podia un inscriure abans de que sortissin les llistes definitives d’aprovats durant el concurs de mèrits. Davant la por de quedar fora de la borsa, tots els interins s’han apuntat a les oposicions i han pagat les taxes per si de cas.
La segona fase és un concurs d’oposicions que s’ha anomenat exprés perquè els temaris són reduïts i en el cas dels docents en comptes de tota una programació didàctica per un curs sencer, només es demana la preparació d’una unitat didàctica.
Finalment, i encara que amb una mica de retard, ja s’ha publicat el llistat d’aquells que han aprovat per mèrits i com s’havia d’esperar ja hi ha tota una pila de queixes. Per una banda sembla que en alguns casos s’han calculat malament els mèrits i per tant els sindicats ja han aconseguit un període de revisió i de reclamació pels mèrits calculats. Per altra banda hi ha interins que es van presentar a oposicions i les van aprovar però es van quedar sense plaça i ara no veuen amb bons ulls que hi hagi gent que entri sense ni tan sols haver-se presentat a oposicions. Em temo que el tema generarà controvèrsia i fins i tot mala sang.
El món del funcionariat és per a mi un misteri. Primer perquè s’ha d’estar contínuament pendent dels DOGS i resolucions publicades i en segon lloc perquè no conec gaire gent que hagi accedit a una plaça al costat de casa sense tombar gaire.
De fet, el que passa sovint és que quan un opositor aprova el concurs d’oposicions i aconsegueix una plaça definitiva, de vegades com que porta temps treballant a un altre lloc, resulta que no ocupa aquesta plaça sinó que segueix “en mans” d’algun interí a qui si li interessa. I en el moment en què el titular la vol ocupar llavors salta l’interí o interina. I puc parlar d’un cas proper d’una amiga que tenint plaça fixa no l’ha ocupada i penso que no ho farà perquè ha demanat concurs de trasllats.
El concurs de trasllats és un procés administratiu pel qual un funcionari demana una plaça de la seva especialitat en un altre lloc de treball diferent d’aquell on és.
Em sembla que aquest curs 22-23 i el següent el 23-24 seran ben calents. Amb un concurs d’oposicions exprés d’aquest calibre que ha estat el concurs en què més places s’han estabilitzat de la història, segur que arriba el setembre i una pila de concertades es troben que els seus docents han presentat la renúncia perquè han tret plaça a la pública. No en seran milers però, perquè el gran problema és que els punts per treballar en una concertada no valen gairebé res en comparació amb les substitucions a la pública.
Pel que fa a mi he de dir que sigui o no just passar a ser funcionari o funcionària sense haver passat les oposicions, personalment m’alegro moltíssim per una de les amigues que vaig fer durant el meu any d’interinatge. Ella ja porta potser setze o disset anys d’interina però ha tingut tota mena de problemes a la vida i no ha estat per fer oposicions i ara, als seus seixanta-un anys, no hagués estat d’humor per exàmens. Persones com elles es mereixen una mica de descans i seguretat després d’anys de lluita i d’estar al servei de l’escola pública. Això també s’ha de saber veure.

Més sobre l’Uzbekistan II.

I per no deixar a mitges el tema de l’Uzbekistan segueixo avui per no perdre aquest fil. M’havia quedat parlant dels conflictes que van sorgir durant els anys 80 a aquesta i d’altres repúbliques de la ex URSS. I com ja us vaig comentar la setmana passada el que va ser primer president de l’Uzbekistan va dirigir el país durant 26 anys i d’una manera no gaire transparent ni del tot democràtica. Per reflectir la manipulació dels medis us puc dir que curiosament el març del 1991 es va fer un referèndum i aquest va fer palès que el 94% dels habitants del país preferien seguir sent part de la Unió Soviètica. El desembre del mateix any, segons un altre referèndum, el 98% volia la independència d’aquesta unió. Sospitós que en tan poc temps una vasta majoria canviés d’opinió. Els números no quadren però la veritat serà de difícil descobrir.
Con ja sabeu, l’actual capital és Taixkent i l’antiga Samarcanda però l’Uzbekistan la segona gran ciutat és Namangan que té només sis-cents cinquanta mil habitants. Tot i que a Tashkent una gran majoria parla bé el rus, a Namangan la veritat és que es fa difícil trobar gent que es comuniqui amb fluïdesa en aquesta llengua. Namangan és una barreja d’elements àrabs i asiàtics alhora però li manca l’encís de les ciutats construïdes per captivar.
Un fet històric curiós de l’era soviètica del país és el que va ser anomenant “el cas del cotó”. Com ja vaig esmentar la principal font d’ingressos de l’Uzbekistan en època de domini rus era el cotó. El que en aquella època era el primer secretari del partit comunista del país Sharaf Rashidov va prometre a Moscou una producció de fins a sis tones de cotó per les que Moscou va pagar uns 3 mil milions de rubles. Però tal producció de cotó era senzillament inviable i això ho tenien clar tan Rashidov com els que treballaven amb ell. La producció de cotó creixia només en xifres sobre paper i el cotó que no s’arribava a produir es transportava en vagons buits a fàbriques en caps de setmana dels que ningú tenia constància. Quan va arribar el moment els responsables van dir que el cotó es va perdre a causa d’un foc. El govern central sabia que passava quelcom però va decidir fer com si no en sabés res. Fins que als anys vuitanta es va començar una investigació exhaustiva dels fets que va resultar opaca perquè un dels responsables es va suïcidar just en començar les indagacions. Es va jutjar i engarjolar alguns dels que havien estat involucrats en el cas. L’assumpte va portar molta cua perquè el conreu del cotó va tenir ressò mediàtic i de cop i volta el món s’adonà de què per a la collita de l’or blanc es feia servir mà d’obra infantil. Segons era costum al país, del setembre a meitat de novembre les escoles es tancaven i es portava als nens a cases rurals on ajudaven en la recol·lecció del cotó. Empreses com Adidas i Puma van declarar la guerra al cotó de l’Uzbekistan perquè tot i que és més que sabut que utilitzen fàbriques on els patrons dels països en vies de desenvolupament exploten els treballadors, empreses com Adidas i Puma han signat codis morals que els prohibeixen ser responsables de l’explotació infantil.
Uzbekistan ha experimentat ja un canvi cap a bé perquè no s’utilitza mà d’obra infantil per a les collites i perquè el cotó ara mateix és la tercera font d’ingressos del país. La primera és el gas i la segona l’or. A més l’actual president té la intenció de restringir la sembra de cotó i ampliar la indústria tèxtil. El conreu del cotó ja ha provocat un desastre ecològic perquè ha resultat en la gairebé absoluta desaparició del Mar Aral en cinquanta anys.
A conseqüència de l’assecament del Mar Aral, que no és res més que un gran llac salat, el que ha passat és que ciutats com Moynaq, que eren portuàries i els seus habitants vivien de la pesca, són ara ciutats fantasmes i el govern hi està invertint molts diners per convertir-les en atraccions turístiques. I sens dubte el cementiri de vaixells de Moynaq és digne de visitar a l’igual que l’illa de Vozrojdènia que vindria a ser l’illa de la resurrecció. Ara ja no és una illa perquè com que s’ha assecat el Mar Aral, ja s’hi pot accedir a peu, però ho havia estat i en ella s’havia construït un polígon secret per a l’experimentació amb armes biològiques. Als anys noranta experts dels Estats Units hi van anar senzillament per mesurar si l’illa encara representava un perill per als humans degut a tot el material químic que s’hi va manipular. Els experts van afirmar que ja no es podia considerar un territori perillós i avui dia també es pot visitar.
Però no només l’illa Vozrojdènia és un lloc desolador sinó tot el Mar Aral. La zona propera a aquest ha estat terra de conreu del cotó i el sòl està ple de pesticides que ara, un cop seca l’aigua, queden a la superfície i són transportats pel vent quan bufa. I Òbviament són de tot menys saludables.
A més del cementiri de vaixells a la ciutat de Moynaq s’hi ha d’anar a veure el cementiri dels seus habitants perquè les tombes són sorprenents. Resulta es fan molt profundes perquè els morts no es cobreixen de terra. Senzillament se’ls posa de cap per avall i se’ls gira el cap a un cantó. A la superfície es col·loca una mena d’escala de mà que servei al mort per ascendir a l’altre món i al voltant de les tombes s’hi posen boniques tanques.
L’Uzbekistan és un país amb una diversitat ètnica excepcional. Va servir com a asil en temps de la Segona Guerra Mundial. A més cal pensar que des del primer dia de la guerra, els russos van desmantellar les fàbriques d’armament i les van portar a l’Uzbekistan juntament amb la gent capaç de tornar-les a muntar allà. Us podeu imaginar la logística que implica una operació així? Us ben asseguro que crec que només els russos són capaços d’una tasca titànica de tal magnitud.
Les fàbriques es van organitzar a l’Uzbekistan i des d’allí es va començar a produir l’armament de guerra. Així Hitler no va poder utilitzar-les.
A la que tothom coneixia com a fàbrica 84 s’hi van produir uns nou mil avions i el darrer va ser el 2012. En aquesta fàbrica hi va passar una gran desgràcia el 1982. El març d’aquest any Leonid Brejnev va visitar l’Uzbekistan per tal de portar-hi l’ordre de Lenin, una menció honorífica que el país s’havia guanyat per la seva producció agrícola. Brejnev volia visitar la fàbrica 84 i volia saludar els seus empleats. L’estat de salut de Brejnev ja era força delicat i li van aconsellar no fer la visita però ell s’hi va entestar. Tanmateix a Brejnev també el volien anar a saludar els treballadors de la fàbrica i el dia de la seva visita s’hi van aplegar quinze mil persones. El problema és que les instal·lacions no estaven fetes per a suportar tantíssim pes i la gent va seure en un cantó de la fàbrica que va cedir amb el pes. Va haver-hi morts i el mateix Brejnev va resultar ferit. De fet mai no es va acabar de recuperar de les ferides ocasionades a l’accident i no va trigar en morir.
A l’Uzbekistan avui dia s’hi pot observar una progrés significatiu. Els nens ja no treballen a la recol·lecta del cotó, els habitants poden comprar divises estrangeres i s’està descentralitzant el govern. Tanmateix els salaris encara són tan bàsics que molts Uzbeks van a treballar a Rússia. Probablement les generacions que van viure en època soviètica encara senten una certa nostàlgia pels temps de l’antiga URSS. El 2011 Islam Karimov va fer un discurs per commemorar la constitució i va demanar al poble Uzbek que no es deixés endur pels sentiments de nostàlgia cap a l’era soviètica. Certament la generació actual ja només coneix l’antiga URSS a través dels discursos de pares i avis però els intel·lectuals del país segueixen llegint i escrivint en rus i el poble humil en Uzbek.
Sens dubte, igual que moltes de les repúbliques de l’Àsia central, riques en recursos i matèries primeres, l’Uzbekistan triomfarà en l’escenari internacional si els seus governants saben portar les regnes d’aquest país al que no li manca ni l’encant ni el potencial per esdevenir un país capdavanter.

Més sobre l’Uzbekistan.

Per trencar una mica amb la monotonia de tenir massa posts seguits dedicats a un mateix tema, avui em concentraré de nou en un d’aquells grans països que són uns desconeguts per a molts: L’Uzbekistan.

Aquest país situat al centre de l’Àsia Central a cavall entre la cultura àrab i l’asiàtica  representa una barreja tan interessant que em demano per quin motiu no se’n parla més. El territori que pertany avui a Uzbekistan va ser conquerit i reconquerit tantes vegades i va formar part de tants i diversos imperis que fins i tot un recompte ocuparia una pàgina sencera del blog. Va ser part de l’Imperi persa, va estar sota el domini d’Alexandre de Macedònia, el va conquerir Genguis Khan i els àrabs també hi van tenir interès. Lògic si pensem que sobre tot l’àrea situada entre els dos rius Amudarià (que en persa volia dir riu llarg) i el Sirdarià va atraure l’atenció de diversos imperis de l’època degut a la riquesa de la terra que regaven els dos rius.

La capital actual d’Uzbekistan és Tashkent i just al centre, prop d’on es troba el colossal hotel Uzbekistan ara hi ha una estàtua eqüestre d’Amir Timur, més conegut com a Tamerlà. Amir Timur va ser un conqueridor turcomongol conegut per la seva brutalitat i també efectivitat. Era descendent del mateix Genguis Khan i per tant ja ho devia portar a la sang. El seu nom però és més àrab que mongol. Amir en àrab vol dir princep i Timur ferro. El seu sobrenom de Tamerla prové del nom Timur i “lan” que vol dir “el coix”. Segons on el representin li veureu unes faccions més àrabs que asiàtiques, en canvi en d’altres pintures o estàtues les seves faccions són clarament orientals.

No és cap casualitat que la seva estàtua ocupi un lloc tan central a la capital. Allà on ara s’aixeca magnificent, en època socialista hi havia una estàtua de Karl Marx. Però l’any 1993 el president d’Uzbekistan Islam Karimov va inaugurar la de Tamerlà. Després de la dissolució de la URSS i la proclamació d’independència d’Uzbekistan, calia trobar un símbol d’identitat de la tot just ressorgida nació i es va escollir aquesta figura perquè va néixer i governar en territori de l’actual país. Islam Karimov, que en la seva joventut havia col·laborat activament amb la URSS, va construir tota la seva retòrica política partint d’una dura crítica a aquesta. Poc recorda ara que Uzbekistan va ser un país de l’antiga URSS perquè s’han esborrat els elements que l’evoquen i fins i tot s’han canviat noms de carrers.

Uzbekistan és una terra oberta als russos perquè no els cal un visat per viatjar-hi. Els russos tenen acords amb 72 països per tal de no haver de fer el tràmit per anar-hi. En canvi els ciutadans de l’Uzbekistan només poden viatjar sense visat a 24 països. Tampoc ho faran gaires perquè el sou mitjà mensual d’un habitant d’aquest país és de 280 dòlars.

Des de la caiguda de la molt temuda URSS el país ha experimentat un creixement intens i la seva població ha augmentat 1,5 vegades. I pel que fa a l’economia, l’agricultura i el seu producte interior brut només el supera Rússia. Així doncs i per ordre de major a menor creixement trobem: Rússia, Uzbekistan, Ucraïna (fins que va esclatar la maleïda guerra), Kazakhstan i Bielorússia. Desgraciadament segons l’opinió de periodistes com Ilia Varlamov, Uzbekistan no queda tan ben parada si el que s’està observant és el desenvolupament de la seva democràcia.

Durant les primeres eleccions que va guanayar Karimov els observadors internacionals ja van alertar d’irregularitats i certament el president va governar durant 26 anys el país en eleccions on sempre s’acostava al 90% dels vots a favor seu. Molt sospitós perquè tot i que es vulgui tenir fe en què un president ho hagi pogut fer molt bé, certament una majoria tan aclaparadora és molt de somni.

Seguim però amb Tamerlà per dibuixar una mica el que va ser la història del país fins la seva independència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

En morir Tamerlà el seu territori va quedar dividit en tres parts: L’emirat de Bukharà, el kanat de Khivà i el kanat de Kokand.

Al segle dinou Rússia es va començar a interessar pel territori i després de diverses incursions militars va acabar per annexar-se el kanat de Kokand que va passar a ser part de la Turkmenia que pertanyia a Rússia. La capital es va desplaçar a Tashkent quan havia estat d’antuvi Samarcanda. L’emirat de Bukharà i el kanat de Khivà van passar a ser vassalls de Rússia també.

Amb la revolució russa al territori d’Uzbekistan s’hi va formar una resistència contra els bolxevics que va aguantar fins el 1920. L’any 1922 a Àsia central hi apareixen dos nous països: Turkmenia i Uzbekistan i el desembre del 1922 es forma la Unió Soviètica i les repúbliques de Bukharà i la de Khorezm hi queden incloses.

Per tant el mapa fins a la dissolució de la URSS consta dels següents països a Àsia central: El Turkmenistan, Uzbekistan, la República socialista de Kirguísia,  i la república socialista de Tadjik.

Però no tot eren flors i violes a l’antic territori soviètic. Per exemple, a finals dels 80 a la zona de la vall de Fergana hi van aparèixer conflictes greus. En aquesta vall, perquè us en feu una idea hi viu un terç de la població total de l’Uzbekistan. Però per tal d’arribar fins a la capital Tashkent només s’hi podia anar a través del pas de Kamchik que passava per la república de Tadjik i només s’hi podia circular a l’estiu perquè a l’hivern amb la neu, les glaçades i les pendents del pas, els cotxes relliscaven. Com podeu imaginar la situació era incòmoda i per tant hi havia disputes entre els governs.

En disoldre’s la URSS Uzbekistan va voler agafar el toro per les banyes i es va posar a construir a la vall una àmplia carretera i a més una via pel tren amb un túnel de dinou kilòmetres que és el més llarg de tot Àsia central. Però Tadjik i Uzbekistan no es posaven d’acord amb els preus de la benzina i Uzbekistan va tancar l’aixeta dels subministraments a Tadjikistan diverses vegades. A més els agents de duanes d’Uzbekistan van impedir la circulació dels trens de Tadjikistan en vàries ocasions. Finalment Tadjikistan es va decidir a fer una central hidroelèctrica cosa que va portar mals de cap a Uzbekistan també. El conflicte no es va resoldre del tot fins que morí Islam Karimov i el nou president Mirziyoyev va beneir la construcció de la central hidroelèctrica que, com es va decidir després, pertany a Uzbekistan tot i estar en territori de Tadjikistan.

Els anys 80 van portar molts conflictes a totes les ex repúbliques socialistes soviètiques i Uzbekistan no se’n va escapar. El 1989 sembla que un comentari desafortunat  va ser el detonant d’un conflicte entre habitants de l’Uzbekistan i els turcs meshketians que habitaven també a la Vall de Fergana des de l’època en què Stalin els hi va fer deportar. El conflicte domèstic va escalar i va resultar en una revolta on van morir més de cent persones i d’altres van resultar ferides. S’hi va haver d’enviar la milícia i tots els turcs meshketians van ser evacuats o expulsats del territori.

Aquest desastre li va costar el càrrec a Rafik Nishonov, dotzè secretari del partit comunista d’Uzbekistan, un càrrec que va ocupar amb molt de gust Islam Karimov.

L’any 1990 hi va haver-hi un altre conflicte el resultat del qual va ser la mort de cinc soldats russos però ningú ja ni en parla.

Islam Karimov va governar amb mà dura durant vint-i-sis anys. A Uzbekistan pràcticament no hi havia oposició perquè la que hi havia era enviada a la presó amb la justificació de que s’havia d’evitar el perill islamista i l’amenaça terrorista.

Tot i que la immensa majoria d’habitants de l’Uzbekistan és musulmana, Uzbekistan no és territori de fanàtics. Hi ha hagut sempre molt poques llavors de radicalisme islàmic i sempre s’han aconseguit eliminar.

El país és una barreja de nacionalitats, races, costums i religions i en general la convivència no sembla problemàtica entre totes les ètnies. Per acabar avui el post sobre aquest meravellós país només us diré que la seva geografia variada el fa immensament interessant i que en època de l’ex URSS s’hi filmaven pel·lícules de l’oest americà perquè el paisatge recorda el de determinades regions d’USA. Uzbekistan tenia platja i mar fins fa ben poc. El Mar Aral que com ja sabeu és un gran llac, però que tenia gairebé totes les característiques d’un mar amb tots el ets i uts. Tanmateix en 50 anys ha desaparegut gairebé completament deixant els vaixells que hi navegaven com a testimoni cruel de la destrucció que sembra l’home sobre la terra.

Per avui ja n’hi ha prou. Seguiré molt probablement la setmana vinent escrivint sobre aquest fascinant país abans de reprendre els meus posts sobre la llengua anglesa.

Presentació de “Rostres d’arc iris”.

Durant setmanes he tingut al cap el dos de desembre com a data assenyalada perquè era la presentació de la meva tercera novel·la. Semblava llunyà el dia però ja l’he deixat enrere. I em queda molt bon record perquè amb el bateig de “Rostres d’arc iris” vaig sentir de nou la necessitat de seure a l’escriptori i seguir el fil de la història que ja vaig començar a teixir aquest estiu. Es repeteix l’experiència que vaig tenir quan vaig presentar “la Vall dels ignorants” en societat, aquell cop pels voltants de sant Jordi. Tot just acabo de batejar un llibre que em couen les ganes de fer-ne néixer un altre.

Aquest divendres passat també vaig escollir la biblioteca Manuel Arranz del Poblenou per l’esdeveniment. L’espai és immillorable i el barri segueix sent per a mi una part significativa de la meva vida perquè és al Poblenou, lluny dels sorolls desmesurats del centre de Barcelona on jo he trobat el bocí de paradís que puc assaborir cada dia. Pels qui em coneguin ja saben que Tossa és el meu indret d’aixopluc espiritual i el Poblenou és per a mi com una migdiada. L’espai diàfan i seré on retrobo l’equilibri després d’un dia atrafegat al centre.

La setmana ha estat carregada de tasques que em calia enllestir a l’escola fins dijous. Volia per tant gaudir sense entrebancs de les classes del divendres per omplir-me d’energia positiva i anar al bateig de “Rostres d’arc iris” completament relaxada. I ho vaig aconseguir. Divendres vaig poder posar l’atenció en allò que tocava en cada moment.

Les papallones a la panxa ja les havia sentit durant tota la setmana perquè em temia que amb la quantitat de gent malalta i tots els amics i amigues que havien de treballar divendres, finalment l’assistència fos escassa. Sortosament el públic va ser excel·lent i les cares amigues i també les desconegudes em van fer sentir a gust i a punt per parlar del meu llibre.

El director de la biblioteca va dirigir unes paraules abans de començar l’acte i seguidament va parlar el meu editor, el Jordi Castelló.

M’acompanyava aquest cop no qui ha escrit el pròleg de la meva novel·la com en la primera ocasió, sinó una altra editora filla del Poblenou, la Rosa Zaragoza. La Rosa a més de ser editora va tenir durant anys la seva pròpia editorial.

El Jordi em va presentar i va esmentar els meus estudis de filologia i les meves grans passions que són els idiomes, escriure i també la fotografia. Va voler mencionar que la coberta del llibre és una de les meves fotos i la vaig fer al Poblenou. Si sou del barri o hi aneu a passar estones ben segur que sabeu d’on és.

L’editor de Stonberg va comparar els meus llibres amb les pel·lícules d’autor com les que es projecte als cinemes Verdi perquè el que jo escric no està pensat per les masses. Em demano com ha de ser escriure una novel·la per vendre-la com xurros però el cert és que a mi el que m’interessa quan escric una història és el missatge i sovint aquest pot no ser gaire popular. Com a editor em coneix l’estil i va recalcar que tot i que “La Vall dels ignorants” i “Rostres d’Arc iris” són dues històries diferents, la veu narrativa és clarament la meva. I sembla que es caracteritza per un afany en el detall. Ara no us espanteu perquè si per exemple comparo el que escric amb alguna novel·la de Maria de la Pau Janer, jo no em concentro tantíssim en el detall per no perdre el fil de la trama.

“La Vall dels ignorants” i “Rostres d’arc iris” també tenen un punt en comú i és que cap de les dues està ambientada al cent per cent al nostre país. Un altre tema recurrent en els meus llibres perquè  la història de “Pintor de Boira” té lloc a Gavà, Barcelona, El Caire, Nova York i França.

Per què ambiento els meus llibres fora del país o tenen a veure amb l’estranger? Vaig viure durant nou anys a Alemanya. Això em va permetre assimilar una cultura que no era la meva i saber captar el que és bo i el que no ho és tant a la nostra. I tal i com passa a “la Vall dels ignorants” a “Rostres d’arc iris” també hi ha un punt força crític pels qui saben llegir entre línies.

Sense voler ara entrar massa en els dos llibre us diré que a “la Vall dels ignorants” poso el dit a la llaga quan parlo del tema del racisme i a “Rostre d’arc iris” també li poso quan obertament em demano per quin motiu les expectatives de la majoria encara poden condicionar les nostres vides. També és cert que els meus personatges mai no són només d’aquí i un altre element en comú en tot el que escric és que m’agrada trencar tabús o convencions.

Per fer la presentació més dinàmica la Rosa i jo vam establir un diàleg per tocar alguns dels aspectes que li havien semblat més rellevants a ella.

En primer lloc va esmentar que les primeres vuitanta pàgines del llibre la van sobtar perquè hi ha molta acció però no hi passa gaire res. En cedir-me el torn vaig aclarir que la primera part que jo anomeno “engabiada” al llibre serveix per a situar al lector en un context en què no només s’hi troba la protagonista del la novel·la sinó molta gent a qui la societat invisibilitza. L’Estel se sent atrapada en un entorn laboral hostil, altament competitiu i inhumà en què només compten les aparences. Tampoc està a gust en una societat hermètica on li costa trobar amics perquè tot i que potser pensem que els catalans som molt oberts, fer amics aquí és molt difícil. I per últim se sent estranya en un món en què estem obligats a consumir i tenir per sentir que som algú quan la protagonista és molt conscient de que sovint el buit existencial s’intenta omplir amb coses materials i efímeres.

Seguidament la Rosa va dir que la segona part la va captivar perquè dos personatges completament diferents emprenen un viatge plegats que els servirà per descobrir-se.

Certament l’Estel i el Salvador no poden ser més diferents. Ella vol donar l’esquena a la societat del consum i les aparences, ell, que li porta uns quants anys, és el rei de WallaPop. I com és que decideixen emprendre un viatge junts? Això ho haureu d’esbrinar tot llegint “Rostres d’arc iris”.

Els viatges sempre serveixen per descobrir l’entorn i aprendre sobre nosaltres mateixos i el recorregut per la Provença servirà perquè l’Estel i el Salvador sàpiguen a entendre’s i valorar-se i perquè sorgeixi una amistat. Una amistat que potser de vegades és difícil perquè en el món real les persones diferents no troben espais en comú per dialogar.

L’experiment literari per a mi aquest cop ha estat narrar la història des de dos perspectives diferents: la de l’Estel i la del Salvador, la femenina i la masculina.

Una de les coses que la Rosa volia esmentar del meu llibre era el nivell de detall de les ubicacions on transcorre la trama. He viatjat durant anys a la Provença i sovint he fet el mateix camí dues vegades o he anat a un mateix indret de nou per tal de documentar-lo i poder-lo descriure millor al llibre. Fins i tot l’artesana de sandàlies de Pézenas és un personatge real. Però les persones ens movem i canviem i just aquest estiu passat em vaig assabentar que “la fada del cuir” s’ha traslladat a viure més a l’interior de França: La intenció però és sempre la de ser fidel als paisatges i indrets que inspiren les meves històries.

El diàleg entre la Rosa i jo va acabar quan ella va dir que creia que “Rostres d’arc iris” tenia un final obert. Em resulta estrany pensar en llibres amb finals tancats i els que els hi tenen, solen ser tràgics. No em veig capaç encara d’escriure res que tingui un regust amarg. Reconec que els meus llibres estan plens de crítica, la crítica a la societat consumista, al viure per les aparences, a les expectatives que ens generen i ens veiem forçats a complir, al racisme i la segregació de classes. Però sempre procuro trencar els tabús que em molesten. Un dels protagonistes de “La Vall dels ignorants” és el Gerd i té problemes d’alcoholisme. A “Pintor de Boira” qui ajuda a la protagonista, la Laura, és un gitano a qui la família pressiona perquè deixi la seva amistat amb la noia, a “Rostres d’Arc iris” l’Estel toca fons i cau en un estat de letargia perquè se sent estranya en la societat en què viu i que l’esclafa.

El final de “Rostres d’arc iris” es pot interpretar de moltes maneres però una cosa està clara. Al principi del llibre els personatges són grisos com un dia de pluja. Al final tots ells han guanyat colors perquè el vincle que han creat amb els altres personatges els ajuda a veure la seva pròpia situació des d’una altra perspectiva.

La novel·la està dedicada a tots aquells que cerquen la veritat per ser més lliures. Si la llegiu entendreu la dedicatòria. Potser de vegades sembla més fàcil seguir vivint en enganys però la veritat sempre acabarà trencant les cadenes que ens lliguen.

Molt bona lectura!

L’origen del Black Friday.

Divendres de la setmana passada va ser Black Friday, el divendres negre que ja feia setmanes que s’anunciava per tot arreu. Els bancs enviant correu brossa per garantir-nos un crèdit per si en volem fer ús en cas de necessitar urgentment algun article dels que podem comprar en una data tan assenyalada. Les botigues van penjar els cartells de descomptes una setmana abans per assegurar-se que no perdien cap client de compres més o menys compulsives del cap de setmana de descomptes més sonat de l’any. I és que les rebaixes de gener arriben sempre en un moment en què la gent ja ha gastat molt pels Nadals i a més ja han sortit a la llum el que apujaran determinats productes així és que els compradors van amb un xic més de cura amb els calers que els manquen.
El Black Friday també és una invenció americana i el seu origen sembla que encara no ha quedat del tot clar. Hi ha diverses teories. La més sonada diu que el Black Friday és la que diu que va néixer a les plantacions on hi havia esclaus perquè el dia després del d’acció de gràcies, aquests es podien comprar amb descompte. Una altra barbaritat.
Entre les versions més plausibles n’hi ha una que diu que el Black Friday prové del 24 de setembre del 1869 quan dos especuladors van comprar tot l’or que pogueren de les reserves d’or nacional fent que el valor en pugés per poder vendre’l després i fer una fortuna. Però el parany va sortir a la llum i Wall Street va patir una de les seves pitjors crisis.
L’altra teoria diu que el nom de Black Friday ve del divendres anterior a la festa de Thanksgiving, el dia d’acció de gràcies, quan molts consumidors anaven a les ciutats de compres i els botiguers passaven finalment d’estar “in red” en números vermells o de pèrdua a “in black” en positiu o en guany.
El que sembla cert sobre el Black Friday i l’origen del nom és que es va encunyar a Filadèlfia i es referia al dia després de Thanksgiving quan molts turistes baixaven a la ciutat per veure el partit de futbol Army-Navy. Com us podeu imaginar hi havia soroll, baralles i aldarulls i per aquest motiu els policies de la ciutat havien de treballar torns dobles per tal de mantenir els problemes mínimament controlats. Ells van ser els que van donar el nom de Black Friday a aquest dia tan especial. Els botiguers van intentar endebades canviar el nom de Black a Big Friday però no hi va haver manera. El Black Friday s’havia establert i estava en boca de tothom de Filadèlfia. El 1961 ja era mig oficial però encara no s’havia estès per la resta dels EEUU. Finalment a la dècada dels noranta els botiguers i comerciants van reciclar el nom del divendres negre per fer-lo coincidir amb una campanya comercial amb preus rebaixats que havia d’ajudar a les famílies a fer les compres nadalenques un pèl més assequibles. I l’anomenen Black Friday perquè suposadament han de fer beneficis en aquest dia.
Del que hi ha de veritat sobre els grans descomptes no us en puc dir res. Aquest any m’ha arribat fins i tot una notificació de l’OCU advertint de les pràctiques fraudulentes d’algunes empreses que apugen els preus just abans del divendres negre per baixar-los després i fer que els consumidors comprin.
Per a mi el Black Friday és un dia per no anar de botigues precisament perquè ens hi trobem les masses comprant compulsivament i l’ambient està caldejat. I aquest any precisament el Black Friday ha estat especialment negre per a mi i per als meus companys de feina i per tant dubto que cap de nosaltres sortís a comprar gaire més que el que és imprescindible.
D’un temps ençà, anar a botigues plenes em fa venir mal de cap. Potser és que ja no estic acostumada a estar en mig de masses i encara menys a la il·luminació excessiva dels establiments. Prefereixo comprar única i exclusivament quan em cal quelcom i evitar en la mida possible caure en les compres ràpides que sovint no són prou reflexives i per tant ens poden fer venir remordiments després.
Bon dijous a tots!

Aplicacions mòbils i esclavatge digital.

I vet aquí que ara ja fa unes setmanes que em balla molt pel cap el tema de l’enfilall de dades que deixem sobre nosaltres a internet i m’he tornat un pèl aprensiva amb les xarxes i les aplicacions. Ja fa temps que es diu que els dispositius mòbils hi senten i que recopilen dades del que diem. A mi això em sonava a ciència ficció i fins i tot vaig fer un experiment amb un amic per tal de comprovar la fiabilitat de la llegenda urbana. Com que es diu que si parles d’un determinat objecte, de cop l’endemà o als pocs dies la publicitat que t’apareixerà per internet serà sobre aquest producte, jo i el meu amic vam decidir parlar una bona estona de les bicicletes Brompton per veure si el telèfon ens escoltava. Però evidentment ni a ell ni a mi ens va aparèixer cap anunci amb la famosa bicicleta plegable. Em vaig sentir alleujada. Fins que fa uns dies em va sortir al Facebook al llistat de persones que potser conec una dona argentina que conec de la platja. Si jo en tingués el seu telèfon no em sorprendria gens que m’aparegués al llistat de possibles amistats però és que no el tinc pas. I tampoc és amiga ni coneguda de cap altra persona amb les que tinc amistat al FB. Aquí ja em vaig començar a sentir un pèl molesta. Si més no m’agradaria saber per quins set sous FB ha arribat a la conclusió que la podria conèixer. I tot plegat m’ha començat a fer pensar sobre la quantitat d’informació que donem de nosaltres mateixos de manera conscient o inconscient. Ara ja fa unes setmanes vaig decidir que no publicaria tant a Facebook perquè quan escric quelcom sobre un bon moment que he passat amb algun amic o amiga, automàticament tinc la impressió que aquest instant fugisser perd la seva essència.
I fa poc es va publicar un article al 3/24 sobre la quantitat de dades que Amazon recopila sobre nosaltres i per quin motiu no és tan inofensiu.
Ara bé, sembla que tothom s’hagi posat d’acord per fer-nos dependents dels mòbils i tenir-los connectats utilitzant-lo contínuament. Totes les empreses, siguin del que siguin volen que et descarreguis la seva app. L’Eurofitness per exemple, el gimnàs on vaig a fer natació. Tenen el meu correu electrònic i m’envien dia sí i dia no informació sobre les seves activitats. No hi tinc res en contra. Molt sovint les esborro sense llegir-les però sempre podria haver-hi quelcom interessant. Però amb aquest nivell de connexió entre el club i el client no n’hi ha prou. Diumenge passat vaig anar a piscina com sempre. Entro i no veig res d’especial. En sortir de la piscina vaig a la dutxa i la sorpresa va ser meva quan m’adono que no hi ha manera de fer sortir aigua calenta de cap de les dutxes. Amb tota la celeritat que vaig poder aplicar, em vaig rentar cap i cos entre tremolor i tremolor tot recordant-me de la mare que havia matriculat a tots els de l’Eurofitness. Òbviament quan vaig ser a recepció vaig demanar al noi què passava i em va respondre de la manera més natural del món que la caldera del gimnàs estava espatllada des del divendres i que no portarien la nova fins dilluns. Vaig voler saber per quin motiu no s’havia informat als usuaris de la incidència tècnica per correu. Al cap i a la fi m’envien correus com a mínim un cop per setmana per foteses, aquesta incidència em semblava força més digna de notificació que la resta. El recepcionista em va respondre que la notificació s’havia passat a través de la app. Li vaig rebatre que ni tan sols sabia que hi havia una app i que en tot cas potser tampoc tenia ganes d’haver de descarregar-me una app per tot. Acabarem tenint-ne una per saber quan ens hem de sonar el nas! M’agrada tenir les aplicacions que decideixo jo i em semblen útils i que no hagin notificat la incidència a la resta d’usuaris sense aplicació em sembla discriminació tecnològica.
També va per aplicació l’assegurança del cotxe que tinc contractada. Que no em sembla malament però vaig haver d’insistir que volia també un telèfon físic d’assistència i saber quina pòlissa tenia jo per si de cas, en el moment que em calgués ajut en carretera, fallés la connexió del mòbil. No està mai malament tenir el pla B per si la tecnologia falla. I és que estic convençuda que hem arribat a un punt de tonteria tecnològica suprem. Poso per exemple l’escola mateix. Fa anys que ens atabalen amb allò que hem de fer servir la tecnologia, que fora llibres i que tot va amb pissarra digital. I el dia que ens quedem sense internet resulta que no es pot fer classe. Doncs jo segueixo defensant els llibres en paper. És obvi que els alumnes poden igualment estar pensant en la seva darrera aposta de la pàgina “apuestas deportivas” si tenen llibre. Però tenen molt menys possibilitats d’estar despistats davant del llibre. Per no dir que els escrits que em fan, me’ls fan en paper i sense deixar-los consultar cap dispositiu mòbil i és la mitja hora de classe més silenciosa i on els alumnes es concentren més de les que imparteixo.
S’han entestat en què comprem telèfons mòbils cada dos anys. Es queden tots curts de capacitat perquè hem de descarregar-nos infinitat d’aplicacions que com la del meu gimnàs potser només farem servir en el moment en què ens arribi una notificació important. Per no dir que no tinc cap ganes d’haver de donar més dades personals a ningú.
Per si no ho sabeu fins i tot els robots “Roomba” emmagatzemen dades sobre el mobiliari de la casa del consumidor. Només per això jo ja no me’n compraria cap ni un.
Suposo que em serà difícil fugir de l’ús de la tecnologia però intentaré que aquesta no controli la meva vida.
En el cas del gimnàs hagués estat molt efectiu posar un rètol a l’entrada que indiqués “Degut a un problema tècnic les dutxes de l’Eurofitness no tenen aigua calenta. Disculpin les molèsties”. Així si més no usuaris i usuàries com jo haguéssim pogut triar si fer la nostra sessió esportiva i congelar-nos a la sortida o deixar-ho per un altre dia.
L’escriptura sobre paper va ser un gran invent i sembla que ens hem oblidat de com d’útil és. De vegades el progrés també pot arribar a ser un regrés. A mi per exemple ja fa temps que el nivell de connexió digital de l’entorn laboral em sembla un abús. Els WhatsApps per feina fora de l’horari laboral o esperar que els empleats mirin els correus quatre cops al dia en el seu temps lliure per a mi equival a que tenen la idea que el meu salari no només compra el la meva feina dins l’horari laboral sinó també el meu temps de lleure. Potser algun dia reflexionem i aprenem a dir prou tots plegats…

Una mica sobre el Kazakhstan, la terra de guerrers rica en primeres matèries .

Segueixo avui el meu passeig virtual per l’Àsia central i els territoris situats en aquesta zona que van pertànyer a la URSS i m’ubico avui al Kazakhstan, un immens país amb zones muntanyoses, estepes, i un mar Caspi que no és res més que un gran llac d’aigua salada. És immensament ric en matèries primeres i això fa que en aquests moments sigui una de les regions del món amb un major desenvolupament financer. Però a diferència de l’Uzbekistan, el Kazakhstan no va tenir una ciutat esplendorosa com Samarcanda en el seu passat perquè el gran territori estava poblat per tribus que no van crear assentaments tan monumentals.
Comencem per la seva història primerenca. Les primeres restes que s’hi han trobat pertanyen al període del Paleolític. A l’edat de Bronze apareixen els primers poblats i es construeixen les primeres mines de coure. Els homes de l’època ja fabriquen armes i s’estableixen els primers poblats i fortificacions. Del segle VIII a.c fins al III d.c a la part del sud de Rússia hi apareix la primera civilització completa: la d’Escítia. Els perses els anomenaven saces. Els esquites eren avantpassats dels turcs i eren nòmades, guerrers i fantàstics arquers. Els agradava molt l’or i els seus monuments funeraris estan plens d’aquest metall preciós però pocs enemics gosaven acostar-s’hi perquè eren despietats amb ell i fins i tot les dones no podien casar-se fins haver matat al primer enemic en alguna batalla. Un encant de poble vaja! Però els esquites es van dividir en diverses tribus de parlar turca que es dedicaven a barallar-se les unes amb les altres i a expulsar-se dels seus terrenys. El territori de l’actual Kazakhstan es converteix en aquell període en un territori de migració dels turcs entre Europa i Àsia. Per l’oest van arribar les tribus dels Petxenegs i els Polovtsians, per l’est els Uzbeks i els Kiptxak i pel sud els turcmans i els habitants de Selçuklu. Un garbuix de tribus amb una parla similar. Del segle VI al segle XV es desenvolupen els Kaganats, unes organitzacions polítiques que exerceixen poder sobre un territori amb un governador que és el Kan. Sabíeu que la paraula Kan és d’origen turc? Doncs les tribus que poblaven el Kazakhstan i que estaven agrupades en territoris governats per un Kan seguien lluitant els uns contra els altres fins el segle XIII en què apareix el poderós mongol Genguis Kahn que va aconseguir agrupar moltes tribus rivals de l’Àsia central. Genguis Kahn fa del territoria del Kazakhstan part del seu però quan mort aquest es divideix entre els fills de la seva primera dona i el Kazakhstan queda també dividit en dues parts que com us podeu imaginar van començar a guerrejar entre elles. Al segle XV els mongols que quedaven en territori del Kazakhstan i que havien estat una minoria, ja estan completament assimilats als kazakhs i tots parlaven llengües parentes del turc. El territori queda dividit en Mogolistan, el kanat de Sibèria, Abul Khair i un territori anomenat Noganskaia ardá. El segle XVI es caracteritza per un seguit de guerres internes però el Kaganat del Kazakhstan està en el seu punt àlgid pel que fa a la població perquè ja compta amb un milió d’habitants. El territori és tan poderós que el principat de Moscou cerca aliar-se amb ells. Durant 100 anys els aliats centre-asiàtics del principat de Moscou arriben a Mogolistan i comencen a engolir altres territoris tot convertint-se en una sola civilització a les estepes. Però quan la civilització arriba al seu major moment apareix un poderós enemic el kanat de Jungària. Els jungars eren una barreja de pobles mongols i turcs i lluitaven aferrissadament pel territori del Kazakhstan de manera que els enfrontaments es van allargar uns 100 anys. Als segle XVIII els hi pertany una bona part del territori del Kazakhstan i per si fos poc els pobles veïns als Kazakhs aprofiten la debilitat per saquejar encara més els poblats kazakhs. Veient que no poden contra els jungars, els kazakhs s’alien amb Rússia al 1733 i el territori es converteix en un protectorat rus i gràcies al gran país finalment gaudeixen d’un període d’estabilitat. Durant la revolució russa el territori de Kazakhstan s’uneix a Kirguisia i més tard passa a ser part de la URSS com a república independent.
El gran territori vivia de la ramaderia, de la llana, de la llet i el formatge i de la mineria. Seran els russos que començaran a explotar el territori amb mines per extreure’n tot tipus d’elements de la taula periòdica. Ja el 1930 el Kazakhstan és el tercer territori on més carbó s’extreu després del Donbas i el Kuzbas (comenceu a comprendre ara per quin motiu a Rússia l’interessa el Donbas i que es desestabilitzi el mercat de l’energia?). Això només serà un petit apunt per anar-hi pensant però amb tot el tema de la guerra amb Ucraïna, de cop sembla que tot els acords referents a polítiques mediambientals han passat a segon terme. Si fins i tot es vol allargar a vida de les centrals nuclears!
Però seguim. El Kazakhstan produeix un 90% de fòsfor i un 60% de plata per a Rússia.
I no tot va ser explotació per part de la superpotència. Amb els russos va arribar l’alfabetització i l’escolarització. Els hospitals i els avanços en medicina van fer que menys dones morissin en el part i en general la població va guanyar també amb el domini rus del Kazakhstan.
Els russos fins i tot van endegar un programa per impulsar l’agricultura a l’estepa del Kazakstan que va costar milions de rubles i van portar molts russos i gent d’Ucraïna al Kazakhstan. Eren especialistes i tècnics que havien d’ajudar en el projecte i que es van quedar a viure al país. En total van ser 6 milions d’ells. Per això el 1991 la meitat de la població del Kazakhstan era russa. Però tornant a la implantació de terra agrícola, de fet la idea no era dolenta però es van cometre errors. No es va pensar per exemple en les tempestes de sorra de les estepes que van fer malbé bona part de les collites. I a més es va sobre explotar el sòl i aquest va deixar de produir.
Entre les activitats no desitjades que van practicar els russos en terra del Kazakstan sens dubte s’ha d’esmentar que els russos van crear un polígon d’experimentació amb armes nuclears a aquest país i que les conseqüències de les bombes atòmiques que s’hi van provar van causar danys en la salut dels habitants del país. Avui dia encara és un tema candent al Kazakhstan.
Ben segur que encara escriuré un post sobre aquest meravellós país que és una barreja fascinant entre orient i occident i que prové d’unes tribus guerreres que en una altra època foren temudes pels veïns. Ara els habitants del Kazakhstan poden ser temuts per la riquesa dels recursos naturals del seu país que el situa en un punt interessant a nivell GEO estratègic.

Uzbekistan: un país singular en la seva pluralitat.

Us vull escriure avui un post sobre l’Uzbekistan. I potser us demaneu ara, on surt aquesta amb aquest país ara i d’on li ve l’interès? Doncs molt fàcil, he començat unes sessions a l’EOI en què tractarem la part asiàtica de l’antiga URSS i la República d’Uzbekistan va pertànyer en la seva època a aquest bloc. Quan parlem d’Uzbekistan el primer que ens vindrà al cap és una situació geogràfica complexa perquè limita amb molts altres països. A l’est fa frontera amb Kirguizistan, en la seva part nord de est a oest amb Kazakhstan (aquest país el nom del qual fa de mal escriure) al sud oest amb Turkmenistan, pel sud amb Afganistan i en la zona est del sud amb Tadjikistan i al nord-oest amb el mar Aral del que parlaré més tard.
La denominació Uzbekistan és encara matèria de discussió però sembla ser que és una paraula composta del sufixe “stan” present en molts territoris d’aquesta part d’Àsia i que vol dir “terra de” i l’etnònim “uzbek” que sembla ser que designava un conjunt de gent de parla, religió, professió i procedència diferent que es consideraven lliures. “Uzbek” vol dir “amo propi, amo d’un mateix”. I ja és correcte que l’etnònim “Uzbek” denoti gent de diferents procedències perquè si una cosa salta a la vista si ens fixem en la gent que pobla aquest república és que hi ha una barreja impressionant de fisonomies. Alguns uzbeks ens poden semblar àrabs d’aparença, altres ens semblen clarament asiàtics com els Kazakhs. I és que el territori Uzbek ja va ser poblat pels neandertals en època paleolítica però després va passar a pertànyer a diversos imperis alguns dels quals agrupaven territoris que anaven des de l’actual Índia fins al mar Aral. Per això avui dia hi ha unes cent ètnies diferents, hi conviu gent amb parles distintes i el país està ple de minories.
L’actual llengua que s’hi parla és L’Uzbek i és un a llengua del grup de les turques.
El territori de l’actual Uzbekistan va estar sota el domini dels corasmis, la regió de la Sogdiana i també de Bàctria. El que més ens sonarà de l’Uzbekistan és probablement el nom d’una de les seves grans ciutats de l’antiguitat: Samarcanda. El territori de l’actual Uzbekistan passà després a formar part del khaganat turc, un imperi que s’estenia de la Xina fins al mar negre. Crec que aquestes dades us seran suficients per entendre el moviment de gent que va passar per territori Uzbek i capir la barreja ètnica de pobles que conformen l’actual Uzbekistan.
Com ja sabeu, a principis del segle XX la part central d’Àsia va passar a formar part de la URSS.
Dintre de la República de l’Uzbekistán hi ha una altra república que és la de Karakapalkistan amb una població que representa una de les grans ètnies del país.
Parlant de tot, l’Uzbekistan té una superfície lleugerament inferior a la d’Espanya i una densitat de població de 77 persones per km quadrat mentre que la d’Espanya és d’uns 95.
Durant època de la URSS l’Uzbekistan va concentrar-se en l’explotació del cotó per a la qual es necessitava molta aigua provinent dels rius i això va produir un assecament d’aquests. A aquest desastre ecològic se li ha de sumar l’assecament d’un 60% del Mar Aral. Amb l’actual situació de sequera els agricultors i ramaders de l’Uzbekistan tenen problemes per regar els seus conreus i donar de beure als seus animals.
Pel que fa a la religió, la majoritària és l’islam que va arribar a l’Uzbekistan al segle IX i és la confessió de més del 80 % de la població. Potser per motius religiosos, l’homosexualitat està encara fora de la llei com a molts països musulmans i es castiga amb fins a 3 anys de presó.
Un altre gran desastre ecològic i financer a Uzbekistan va ser l’accident que va haver en uns camps de gas el 1963 i que van produir una explosió i una flama de més de 70 metres que va cremar durant 3 anys fins que es va aconseguir apagar-la. No cal ni dir que juntament amb el gas es van cremar molts milions de dòlars. I per si amb aquest desastre no n’hi hagués prou, al mig del Mar Aral hi havia una illa que els soviètics utilitzaven per fer proves amb armes bioquímiques i que avui dia és un dels cementiris d’armes biològiques més grans del món.
Pel que fa a la política, El president Islom Karimov va governar Uzbekistán des de la seva independència de la unió soviètica el 1991 fins a la seva mort el 2016, sent així el polític que més anys va estar a poder de les ex-repúbliques soviètiques superant al de Bielorússia que es va mantenir en actiu durant 23 anys. Islom Karimov va aguantar-se al govern amb ajut de referèndums en algunes ocasions i els observadors occidentals de seguida van dir que potser no es jugava net. Algun dia se sabrà la veritat suposo.
Com a curiositat us diré que pels habitants d’Uzbekistan el pa és un menjar tan sagrat que no el deixen mai al terra encara que estigui envasat. Tot plegat un país molt interessant i complicat.
I per si us han quedat ganes de saber més d’aquest país segur que en un altre post encara us en faré saber més coses.

Més sobre Rússia: els àpats.

Dedico de nou el post d’avui a Rússia i al seu estil de vida i em concentraré avui en els àpats i en un quants plats típics que potser no coneixíeu.
Comencem pels àpats. Els russos en fan tres que són l’esmorzar, el dinar i el sopar i no tenen el que nosaltres diem berenar que tampoc tenen a Alemanya però on sovint es fa una pausa per la tarda per beure cafè i menjar Kuchen, pastís. Els russos són molt més frugals que nosaltres i solen fer-ne només tres. Per esmorzar normalment no mengen gaire, típicament poden ingerir un entrepà, una truita o llet amb cereals. Hi ha menjars típics i tradicionals per esmorzar però que ja ara formen part dels dies de lleure perquè el rus contemporani no té temps per preparar-lo i anar a la feina. Una d’aquestes menges serien els сырники que pronunciat és “cirniqui”. La paraula prové del mot formatge en rus сыр i diu molt dels productes amb què està fet i que són massa a la que s’hi afegeix el que per nosaltres seria el mató o formatge fresc i després es fregeix tot a la paella. Se serveixen amb nata àcida i sucre. També són típics de l’esmorzar els блины (blini) i els блинчики (blinchiki). Els primers no són ni més ni menys que els pancakes anglesos i els segons són fets amb la mateixa massa però són molt més prims. Generalment els blini es mengen amb mel o sucre. Els segons es poden menjar farcits amb carn, melmelada, formatge fresc o el més popular de tot, el blinchik amb caviar. Penseu que als russos els agrada molt el caviar i no pot faltar a la taula en dies festius. Els blinis i els blinchics es mengen sobre tot durant la celebració de la масленица (maslenitsa), denominació que deriva de la paraula mantega en rus i que té equival al nostre carnaval. Se celebra una setmana abans de la quaresma. Un altre menjar típic dels esmorzars tradicionals russos és la каша, pronunciat casha, que seria la versió russa de l’scotish pourridge. És una sopa que es fa bullint diversos cereals amb aigua o bé amb llet.
Els dinars russos consisteixen en tres plats que en la Rússia soviètica s’anomenaven primer, segon i tercer però el que sorprèn és que per ells el tercer era la beguda. No us espanteu però perquè també coneixen els postres.
Generalment el primer plat és una sopa i el segon la carn amb l’acompanyament i la beguda és o bé un cafè, un te o compot que tot seguit us explicaré què és. El compot és una beguda molt comú que es prepara bullint fruita amb panses o sucre. La fruita pot ser maduixes, préssec, albercocs, prunes, etc. El que us puc assegurar és que al principi es fa una mica estrany que t’ofereixin te per dinar perquè aquí estem acostumats a beure aigua i el te o el cafè ens semblen poc per acompanyar l’àpat. Els russos dinen entre les dotze i la una però al cap de setmana ho poden arribar a fer en un horari semblant al nostre.
Ja he esmentat que les sopes són un primer plat molt comú a Rússia. Les dues més famoses són la щи (pronunciat com xi) i la conegudíssima борщ (borsh). Cal recordar que la segona és originària d’Ucraïna i no pas de Rússia i s’assembla a la primera però conté a més dels altres ingredients remolatxa, d’aquí el seu color vermellós. El borsh és un gran invent per aquells a qui se’l fa difícil menjar remolatxa, una de les verdures que més ferro conté. Amb què es fan aquestes sopes, doncs la primera amb carn, col, patates, ceba, pastanagues i tomàquet. Quan la sopa està acabada se li afegeix nata. La segona és el mateix però amb remolatxa.
El pa és un complement principal dels àpats russos i pot ser o bé blanc o fosc perquè està fet amb cereals.
També és molt típic menjar amanides però ens les hem d’imaginar de manera diferent a les nostres i hem d’estar preparats per un sabor que ens pot sobtar. Una de les amanides més menjades s’anomena оливье, que es pronunciaria com olivié, i que està feta amb pollastre bullit, patates, pèsols de pot, cogombres en conserva, ceba i maionesa. D’enciam, el típic producte que associo jo a les amanides, no n’hi ha.
Però no tot són sopes, els russos tenen també una mena de raviolis autòctons que s’anomenen пельмени, (pelmeni).
Una altra beguda que per nosaltres seria com un primer plat és el квас (kvas). N’hi ha de blanc i de fosc i són molt diferents però per fer-nos una idea del que és jo us avanço que és com una espècie de gazpacho que alimenta molt i es pren a l’estiu. Es fa amb carn bullida, ous, herbes, cogombres, naps i llet. No l’he tastat mai però de ben segur que és tan difícil acostumar-se al seu gust com al del chupe de cranc típic del Perú.
El sopar és l’àpat més important pels russos perquè és quan la família es reuneix a la taula i s’intercanvien les impressions i emocions del dia. També és el moment en què més temps hi ha per menjar plegats i s’aprofita per tenir convidats i fer vida social. Els russos solen començar a sopar cap a les set però l’àpat pot durar hores.
Quan vaig ser per aquelles magnífiques terres he de dir que em vaig atipar dels blinis i dels pelmeni i que vaig menjar pollastre gairebé cada dia. El que més em va costar va ser beure te amb el dinar i sopar i finalment vaig acabar comprant una ampolla d’aigua mineral al supermercat perquè als dos dies de ser allà la meva pressió havia pujat amb tantíssim te. Per cert allà el te de vegades se’l beuen amb melmelada per obtenir una porció extra de calories.
Si alguna vegada aneu a un restaurant rus que no us enredin. Fa poc una amic em va parlar d’un al que l’havien convidat al carrer València i em vaig adonar que el restaurant oferia més especialitats no russes que no pas russes. El borsh per exemple ja és més famós que el xi però no és originari de Rússia. No obstant si més no el meu amic i els seus companys van poder beure un bon vodka que recordem que segueix sent una beguda nacional molt consumida i preuada.
Per últim us diré que també em va sorprendre que els russos tinguessin al supermercat cafè amb diversos gustos com canyella, vainilla, etc. A mi em va semblar un sacrilegi però per ells és d’allò més normal. I a vosaltres, us agradaria tastar el menjar rus?

Les noces a Rússia.

Segueixo avui amb el tema de la gran Rússia i les seves tradicions i costums més acolorides. M’agradaria parlar avui de com són les bodes en aquell país i quins aspectes d’aquestes ens resultaran familiars. Us recordo que per molt que alguns dirigents s’hi entestin, Rússia té una mentalitat occidental que ens resulta comú i un toc oriental que la fa exòtica.
Com ja us vaig comentar la setmana passada la família és un pilar fonamental de la societat Russa i la base de la família és el matrimoni. Per tant les bodes d’allí són també sonades i comporten una sèrie de costums que us vull explicar en aquesta entrada. El primer que s’ha de saber és que la celebració de la boda és un esdeveniment multitudinari gairebé i que com aquí la seva preparació requereix molt de temps. Tradicionalment les bodes russes no es fan a les esglésies sinó als registres civils però no són per això menys romàntiques com veureu. Generalment la núvia va de blanc i porta un vel com era també tradicional aquí a Espanya. El nuvi va amb un vestit jaqueta negres i un camisa blanca. Per endur-se la núvia al registre civil i fer-la la pròpia muller primer s’ha de passar el que podríem anomenar una “compra” de la núvia. Com hem d’entendre aquesta tradició? Doncs el nuvi i els seus amics van a casa de la noia que està acompanyada de família i amics i aquests li fan preguntes al nuvi sobre la seva xicota i la seva relació. Serveix per comprovar que la parella coneix la noia suficientment per casar-s’hi i després de l’interrogatori la cerimònia té lloc al registre civil. En sortir de la casa els pares de la núvia els llencen per la finestra arròs i monedes per invocar el benestar i la prosperitat. A més dels nuvis durant la cerimònia calen testimonis que són un noi i una noia. Per part de la núvia sol ser un noi i per part del nuvi una noia. Després de signar i intercanviar els anells que són senyal d’entrega l’un a l’altre, la comitiva nupcial amb els cotxes dels convidats ben guarnits amb flors, cintes de colors i globus es passegen per la ciutat o municipi i paren als monuments principals per tal que la parella es faci una foto. A cada parada s’hi farà un glopet en honor a la parella. La tradició també exigeix que el nuvi agafi la núvia en braços i travessi amb ella cada pont que hi hagi al municipi. Però com us podeu imaginar, en una ciutat com Sant Petersburg això seria impossible i per això només se’n trien uns quants per a fer-ho. Mentre els joves fan les seves parades als principals monuments, els pares del nuvi van a casa i els hi preparen sal i pa pel moment en que la parella entri al seu domicili. Segons la tradició l’amo o mestressa de la casa serà aquell que faci la mossegada més gran al pa. I suposo que generalment són els homes que mosseguen amb més ganes.
L’àpat a la boda es fa com aquí en un restaurant però si la família no s’ho pot permetre, llavors es fa a casa i es prepara suficient menjar per un regiment sencer.
Al restaurant o a casa els nuvis estan a una taula presidint tot el banquet. Durant l’àpat és molt típic sentir el crit de горько que vol dir literalment “amarg” i és el que diuen els convidats quan volen que els nuvis es besin. De tant en tant també es pot sentir un сладко que vol dir “dolç” i llavors el que volen els convidats és que els testimonis es donin un petó. Clar està que si els testimonis ja tenen respectives parelles potser no és gaire convenient perquè de ben segur que portaria cua.
A les bodes russes no hi pot faltar la figura del тамада que pronunciaríem tamada. És una mena de mestre de cerimònies encarregat de que l’ànim i les ganes de la celebració no caigui en cap moment. Ell també prepararà jocs que tenen com a objectiu endevinar el futur de la parella. Per exemple portarà dues safates i els convidats posaran monedes a una o a l’altra. Al final es compten les monedes. Una safata és la que representa un primer fill de sexe masculí, l’altra una pubilla. Ja us vaig explicar un dia que els russos són molt supersticiosos i els agrada molt llegir els senyals de l’univers per preveure el futur.
Una de les coses més civilitzades dels russos és que les bodes tenen lloc un dissabte. Generalment duren dos dies però al segon la núvia ja no porta el vestit blanc. Per què dic això de civilitzat? Doncs perquè les bodes en diumenge no són bones per tornar a la feina el dilluns i qualsevol altre dia requereixen que la gent agafi festa.
A vosaltres quina tradició us ha agradat més de les bodes russes? A mi la de “comprar” la núvia. Crec que estaria bé analitzar si el nuvi coneix la seva futura esposa suficientment abans de portar-la al registre civil i fer-la la seva muller. Em demano si alguna parella ha decidit no casar-se després d’unes quantes pífies del nuvi…
Bona setmana a tots.