El negoci de la restauració a aquest país: tradició o enganyifa?

No sé si sou dels que aneu gaire sovint al restaurant. Jo no. Per a mi el restaurant és un lloc on vaig en ocasions especials per celebrar quelcom poc habitual. I les vegades que he fet l’experiment de dinar fora de casa per comprovar si és un luxe que val la pena, no he quedat gaire convençuda.
Fa unes setmanes vaig haver de fer-ho perquè tocava tarda d’avaluació al centre i l’espai que tenim habilitat per a menjar-hi estava tan ple que si m’hagués esperat per dinar, ho hagués acabat engolint-ho tot en deu minuts, cosa que no em semblava gaire saludable.
A falta d’idees vaig triar una pizzeria prop de la feina i em vaig sentir com una potentada per asseure’m a una taula i esperar que em servissin el dinar. Vaig triar el menú pizza que incloïa aquesta especialitat italiana, una beguda i els postres o un cafè. Vaig pagar nou euros pel dinar i vaig sortir força decebuda perquè la pizza d’espinacs de Dr. Oetker que em cruspeixo amb la meva parella cada dos dissabtes és infinitament més gustosa que la que em van portar i costa tan sols poc més de tres euros. La veritat és que em vaig sentir un pèl bleda per pagar el que per mi són força diners per un sol àpat. En sortir però del restaurant em vaig trobar diversos dels meus alumnes de batxillerat entaulats menjant també una pizza. Els conec i són habituals del restaurant perquè com els seus pares i una bona part de la societat d’aquest país, per a ells, menjar fora de casa és una cosa d’allò més comú.
Els negocis de la restauració a la Península Ibèrica són nombrosíssims i tot i ser un sector en què la feina és dura, si els restaurants estan ben gestionats, constitueixen un negoci rentable.
Us heu parat mai a comptar quants restaurants hi ha en un parell de quilòmetres a la rodona? Fins abans del Covid-19 molts obrien cap a les set i alguns baixaven la persiana a les onze o dotze de la nit. La vida de molts s’articula a partir dels bars i restaurants i per això són part de la nostra cultura ibèrica.
Anar al restaurant a Espanya no és res de l’altre món. El turisme i la gastronomia són importants fonts d’ingressos aquí i òbviament per això la Covid-19 ha estat un gran desastre.
El primer confinament va acabar amb el 20% dels negocis de restauració al país, una gran tragèdia si tenim en compte que molts d’ells eren de caire familiar i alimentaven tot un nucli de convivència i que les actuals restriccions estan amenaçant encara una part important del sector que va sobreviure el primer confinament.
I en tota aquesta disbauxa d’informació amb què ens bombardegen els medis i encara més les xarxes, en un moment en què molts locals lluiten per sobreviure, s’ha esbombat que Alemanya ofereix fins a 70% d’ajuts als restaurants que han de tancar durant les restriccions. Aquesta notícia enfurisma els més encesos però s’ha de saber interpretar correctament. En primer lloc cal tenir en compte que Espanya té quaranta-sis milions d’habitats mentre Alemanya en té vuitanta-tres. No és el doble però gairebé. Això vol dir automàticament que hi ha moltíssims més contribuents a les arques estatals. El número de restaurants d’Espanya però supera amb escreix el número de restaurants a Alemanya. Aquí, segons dades del diari El Mundo, hi ha un restaurant per cada 175 habitants. Una altra font parla de 81.000 restaurants a Espanya. Al país Germànic hi havia en canvi 71.619 restaurants el 2019 segons el web Statista. És a dir que amb més població allà hi ha força menys restaurants i per tant al govern també li serà més fàcil donar ajudes a aquest sector.
Per què no hi ha tants negocis dedicats a la gastronomia allí? Doncs perquè en general els alemanys no tenen una hora per dinar com aquí i anar a fer un menú no és tan usual. Els esmorzars són més pel cap de setmana i esmorzar fora no és la regla general.
Les subvencions impliquen que si un negoci de restauració allí només ha fet el 30% del que factura habitualment degut a la Covid-19, el govern ajudarà aquest negoci amb un 40% per tal que arribi a un 70% de la facturació de les èpoques anteriors a la Covid-19.
El sector gastronòmic està sobre-explotat des de fa anys aquí i a més pateix el problema endèmic que hi ha molt intrusisme. Joves sense formació o en formació es dediquen a ser cambrers perquè és una feina fàcil d’aconseguir el cambrer professional està des de fa anys en perill d’extinció.
Però aquest intrusisme i els sous miserables del sector també han repercutit de manera molt negativa en la qualitat del servei que s’ofereix. Poques vegades vaig al restaurant perquè en definitiva la meva mentalitat és molt més germànica que ibèrica i anar-hi ha de ser quelcom molt especial. Però de les poques vegades que hi vaig, rarament quedo veritablement satisfeta amb el que menjo i amb el servei.
Malauradament us he de donar dos mals exemples recents de com funciona el servei a molts restaurants i els dos són d’aquesta setmana santa.
Hem fet dues sortides llargues per Pasqua. A la primera vam anar a dinar a Palamós. Evidentment ens va costar trobar restaurant a les dues perquè tothom tenia reserva i anar a menjar espontàniament una paella va ser una missió impossible. Vam acabar en local on vam haver de triar unes tapes amb unes porcions esquifides i on ens van cobrar quatre euros per una cervesa sense alcohol. I si es gaudeix de la terrassa doncs tot es dona per ben pagat però el problema és que mentre menjàvem vam haver de presenciar com un cambrer escridassava a l’altre i li donava ordres com si fos un esclau. Cap dels que s’ocupaven del servei a les taules es va mostrar amable en el més mínim.
El dia que vam fer l’excursió a l’Estartit vam tenir la sensació de que havíem fet moltíssima més sort que a Palamós perquè ens vam entaular a la una en un restaurant on s’havia cancel·lat un dinar.
El menú de paella constava d’un entrant i una paella per dos i les postres. Les begudes no estaven incloses.
Quan vam arribar al restaurant —el nom del qual prefereixo no dir— només hi havia potser unes cinc taules ocupades. Doncs van trigar ben bé 20 a 30 minuts en agafar-nos la comanda i quan va venir el noi a fer-ho, primer només volia demanar-nos què volíem beure. Per seguretat li vaig fer agafar la comanda sencera perquè ja em vaig témer que podrien ser lents.
El restaurant es va anar omplint i a nosaltres ens van portar les begudes però van trigar mitja hora més en portar-nos l’entrant. En els casos en què s’ha de fer esperar els clients tantíssim és potser adequat portar-los quatre olives, unes ametlles o si més no el pa del menú. Però el pa no ens va arribar mai. Ni abans de l’entrant, ni amb el primer ni amb el segon.
L’amanida del meu company era un tomàquet en rodanxes amb una mica de tonyina per sobre. Per morir-se de gana. I els meus musclos al vapor me’ls vaig menjar de la fam que portava però de bons no n’eren gens. Us preguntareu què es pot fer malament amb uns musclos al vapor, doncs bé: me’ls van servir freds, salats i tampoc no es van molestar a portar-nos ni uns talls de llimona.
Del primer plat al segon van passar uns vint-i-cinc minuts i quan va arribar la paella ens va deixar no gaire satisfets perquè era excessivament greixosa. Seguíem esperant el pa. Com us podeu imaginar del segon plat a les postres gairebé havíem fet ja la digestió. Quan ja pensàvem que no podia anar res pitjor resulta que demanem les postres, esperem en va i al quart d’hora apareix el cambrer demanant que li repetim la comanda perquè se n’havia oblidat. Comencem a estar força emprenyats. Als deu minuts apareix el cambrer amb les postres correctes per la meva parella però s’ha equivocat amb les meves. Sospiro i li dic de manera contundent que només ens faltava l’error per acabar de quedar contents.
Ens mengem el pastís de formatge de la meva parella mentre esperem les meves postres. El cambrer està visiblement irritat i gairebé llença la cullera per la taula.
Amb tot això el meu company va a pagar i aprofita per dir-li al cambrer més veterà que el servei li ha semblat nefast perquè ni tan sols ens han portat el pa del menú. El cambrer es defensa dient que hem d’entendre com a clients que quan el restaurant és ple és impossible tenir pa per a tothom.
De ben segur aquell dia van fer caixa però no entenc de cap manera com poden aguantar restaurants com el de l’Estartit. Quan el menjar és regular i a sobre el servei falla més que una escopeta de fira i el client queda descontent només es pot fer una cosa: escriure una ressenya al Trip Advisor o al google i esperar que no tothom sigui ruc i s’empassi un mal servei sense queixa.
En vista de l’èxit he de dir que les meves ganes d’anar al restaurant a gastar diners que em costen de guanyar han quedat força tocades. Prefereixo anar només un cop a l’any al restaurant i quedar realment satisfeta que no pas anar-hi tres cops malament. És clar que si tots féssim el mateix, o bé els restaurants s’espavilarien o bé molts més encara tancarien. De fet, segons un article del diari El Mundo del divendres 19 de juny del 2020, Espanya era en aquell moment el país amb més bars i restaurants del món. Forma part de la nostra cultura però la quantitat no indica qualitat i a més com hem pogut veure amb la Covid-19, que l’economia de tantíssima gent depengui d’un sol sector és un error fatal.
En tot la meva experiència personal d’aquesta setmana santa m’ha ensenyat que més val no anar a cap restaurant si no se’n té referències d’algun conegut. Així ens podem evitar el que ens va passar al meu company i a mi: que tornem a casa amb mal de panxa i la butxaca visiblement més alleujada.
Dijous vinent ens veiem amb un nou post i no oblideu preparar-vos pel Sant Jordi!

Els famosós “Garten” alemany.

A pesar de ser un país no gaire ric, moltes famílies de les classes mitjanes s’han pogut permetre una segona residència a Espanya. A Catalunya hi ha segones residències a la costa i a la muntanya. Són un petit paradís que permet a molts desconnectar i desemboirar-se en indrets menys contaminats que les ciutats i on el ritme diari és tan lent que les hores s’estiren.
Mantenir una segona residència és d’allò més car perquè està vinculat a una despesa de gas, llum, aigua, IBI i de tant en tant també cauen les derrames i això fa que les segones residències semblin un luxe pels nostres veïns europeus. Tot i disposar d’un major poder adquisitiu, ells rarament mantenen dos pisos, sobre tot perquè les segones residències de la costa resten buides durant ben bé mig any.
Els alemanys més afortunats però, han comprat cases a la Costa Brava, al País Valencià o a Mallorca per tal de poder gaudir del nostre clima i menjar durant uns mesos sense haver de venir a viure aquí. I durant les darreres dues dècades s’ha convertit per a ells en una pràctica habitual venir a passar la seva jubilació a la Península aprofitant que hi tenen un habitatge per les vacances.
No obstant, tenir una segona residència al seu propi país és quelcom força estrany i contradiu l’esperit auster alemany, avesat a no fer dispendis innecessaris.
I si bé els alemanys no tenen per costum tenir un pis en una altra ciutat o poble del seu país, el que sí tenen alguns és un Garten, un jardí.
Quan vaig arribar a Alemanya sovint les meves companyes d’universitat deien que havien passat el cap de setmana al jardí “Garten” i per la manera com en parlaven jo entenia que no era el jardí de casa seva. Igual que a Barcelona, a Alemanya a les ciutats grans és extremadament car tenir una casa i una casa amb jardí és un luxe que només una minoria es pot permetre. Finalment algú em va convidar al seu “Garten” i vaig entendre de què es tractava.
El “Garten” dels alemanys és una mica com la nostra segona residència aquí: un lloc per desconnectar i fer quelcom diferent del que fem normalment. Els Gartens d’allà equivaldrien a bocins d’hort ubicats a les afores de les ciutats o a les mateixes ciutats, sovint delimitats per tanques o fins i tot murs no gaire alts i on hi ha terreny per plantar i conrear el que els propietaris considerin necessari. Molts són addictes a plantar les seves pròpies fruites i verdures perquè els alemanys sempre han tingut una consciència ecològica més desenvolupada que la nostra i l’ús dels insecticides i pesticides industrials els fa basarda. Anar a passar hores al “Garten” vol dir pels alemanys arremangar-se i posar-se a fer de pagès o jardiner ni que sigui per unes horetes.
Si el Garten és prou gran s’hi pot fer una barbacoa en un tros de terra que sembla el camp i s’hi pot anar a fer una sessió de lectura després d’haver suat per cuidar els fruits que proporciona la terra llaurada. Les imatges que veieu són del Garten que s’ha comprat un amic meu amb una amiga seva a Leipzig. En un principi estava una mica deixat de la mà de Déu però amb l’esforç comú estan posant-lo a punt per gaudir de la tasca d’agricultor i fer després una copa en el balancí mirant el sol.
De fet aquesta és la idea: reprendre el contacte amb la natura i gaudir de veure com gràcies a la nostra cura, aquesta ens dona uns fruits.
El Garten em semblava idíl·lic si no fos per un petit detall: aquestes petits horts per regla general estan mancats de lavabo per anar a alleujar-se quan un ho necessita. Com us podeu imaginar vaig quedar horroritzada quan ho vaig saber i em vaig demanar com aguantaven les bufetes alemanyes la pressió si s’havien de quedar unes hores al Garten. Suposo que alguns d’aquests jardins privats deuen tenir un bany però la majoria no. La caseta que es veu a la fotografia serveix més que res per a guardar-hi la mànega per regar el jardí i els estris per conrear la terra.
En altres paraules, que els alemanys són capaços de treballar de valent tota la setmana i per desconnectar de la feina, el cap de setmana van a plantar tomàquets i mongetes. Als vint-i-un anys que tenia quan vaig arribar a territori Alemany no acabava d’entendre què podien tenir els alemanys en contra de desconnectar anant a prendre un vermut a una terrassa per exemple. La idea de seguir treballant el cap de setmana em resultava poc relaxant.
Anys després, quan vaig entrar en contacte amb la cultura russa em vaig adonar que els russos superen als alemanys. La famosa “dacha” russa està generalment força apartada de la residència habitual i no és estrany que els russos facin dos-cents kilòmetres per anar a collir pomes i cols de la “dacha”. D’igual manera són capaços de llevar-se a les cinc el cap de setmana per anar a collir bolets. Digueu-me gandula però si més no el diumenge tarda per mi és per fer el gallòfol. Per això admiro els meus amics alemanys que van a treballar al Garden i reconec que part d’aquesta cultura del contacte amb la terra ens ha arribat fins aquí. I si no, fixeu-vos quants barris tenen el seu propi hort urbà on els veïns hi van a cultivar plantes i verdures i a compartir algun àpat frugal en companyia. És una mica l’esperit de pagès i el contacte amb la terra que ens manca als de ciutat i que aquests petits espais proporcionen als que hi van.
Els alemanys fa anys que practiquen l’esport del conreu com a mètode per relaxar-se i aquest costum ara ens ha arribat aquí i pot establir-se amb força. I pels que no tenim la possibilitat de comprar una parcel·la de terreny, si més no sí podem participar de la gestió dels horts urbans de la ciutat.

El 14 F, unes eleccions a una democràcia de pa sucat amb oli a una república bananera.

És el 26 de gener a dos quarts de quatre i truquen a la porta. Responc i m’avisen que pugen a entregar-me una notificació. El cor se m’esvera: he fet res malament? Quan veig que el repartidor de les notificacions és de l’Ajuntament se m’escapa la interjecció “merda”. Sé exactament què conté el sobre sense haver-lo obert. Just he tancat la porta darrere meu i estripo el sobre amb el mateix desconhort de qui rep un burofax avisant-lo que ha de deixar el pis que lloga perquè el necessita el propietari per ús personal. La situació no és tan greu aquest cop perquè total és un avís de la Junta electoral que m’ha escollit com a segona suplent de la vocal 1 de la mesa 58. No obstant d’ingènua no en tinc res perquè en les actuals circumstàncies sóc molt conscient que molta gent no voldrà ser a la mesa i que hi haurà moltes baixes. El meu mal humor incrementa per moments quan llegeixo que no comparèixer la pena serà de presó i pot anar dels tres mesos a un any o implicar una multa. M’indigna el to de la carta exigint un compliment d’un deure en un moment en què una immensa majoria creu que les eleccions s’haurien d’haver aplaçat per celebrar-les un moment on la taxa de contagi no és tan alta.
Es veu que els d’aquí ho van intentar però el Jutge va decidir que s’havia de celebrar els comicis tant sí com no. El problema és que el govern català devia confiar en un ajornament i quan es va refusar la possibilitat va caler organitzar-ho tot a corre-cuita.
A mida que anaven avançant els dies cada cop sentia més casos de gent enutjada per la celebració de les eleccions. Com és que envien a gent a meses que treballa tota la setmana i no miren ni tan sols si és de risc? Massa feina, està clar. Els expedients mèdics dels ciutadans són dades privades i la Junta Electoral no hi té accés. Això s’entén. Però tan difícil seria agafar les llistes de la INEM i cridar als que no tenen feina?
Vaig passar dues setmanes pensant en què faria en el pitjor dels casos, és a dir, si realment em toqués quedar-me a la mesa.
El 14 de febrer, dia de sant Valentí, jo i moltíssims altres ciutadans ens vam llevar amb el peu esquerre i de molt mal humor per haver d’anar a prestar servei en el nostre preuat temps lliure en nom d’una democràcia de pa sucat amb oli per una República Bananera.
El Ministre de Sanitat Illa, deixa el ministeri en plena pandèmia després de ser pescat in fragranti en una festa multitudinària quan ell mateix ens exigeix distanciament social.
Abandona la seva tasca al Ministeri per presentar-se a les eleccions i es nega a fer-se la PCR abans d’aparèixer al debat electoral. Tenim un rei que fuig de la justícia i viu com un sàtrapa després d’haver robat. Hem tingut presidentes de regions autonòmiques com la Cristina Cifuentes amb titulacions universitàries falses, un ex-president de la Generalitat fugitiu que va deixar Catalunya amb la merda al coll i va permetre que s’empresonés a tots els que l’havien encoratjat a celebrar el referèndum il·legal l’1 d’octubre. El país és d’acudit.
A les 8:00 del matí molts dels cridats ja ens hem aplegat davant del nostre col·legi electoral. El meu és el de Llacuna. Tots discuteixen el seu grau d’indignació per com ha anat la preparació i excussió de les eleccions. No cal que ens enganyin més: siguin de dretes o d’esquerres, els que són dalt mai pensen en els de baix i els tracten com insectes insignificants.
Com sempre callem i seguim les indicacions. Passen llista i ens anem agrupant sense distàncies de seguretat com podem. Apareixen els primers problemes visibles. El que ha de ser un dels presidents de taula d’una de les meses ha comparegut però es nega a ser-ho. Comença l’espectacle perquè l’home explica en veu cridanera que va rebre la notificació divendres i no ha pogut presentar l’al·legació que porta per escrit i insisteix que vol que li signin que està en el seu dret i que no serà president de la taula. Venen els mossos.
El primer vocal d’una altra mesa tampoc hi és. El suplent no ha aparegut. Les interventores porten la santa Bíblia a les mans i es llegeixen plegades el manual per interpretar què s’ha de fer després.
Els suplents en massa ens esperem drets fora amb el fred. La perspectiva que ens puguin cridar d’una altra mesa al mateix districte és descoratjadora. En aquestes circumstàncies els 65 euros de compensació pels que formen part de la mesa semblen més que ridículs.
Mentre espero parlo amb els del meu voltant. Una noia entre elles, un pèl més jove que jo, em diu que té una malaltia autoimmune, que està de baixa i no va enlloc per evitar posar-se malalta. Va presentar al·legació però li van denegar.
Una altra dona d’uns seixanta anys ens explica que sa mare està allitada per malaltia i se n’ocupa ella sola. També va presentar una al·legació però no la van resoldre.
És més que obvi que el govern actual en col·laboració amb els partits polítics ha tingut més que temps suficient per organitzar les eleccions i sabien que haurien de prendre mesures i que seria difícil. Però devien estar perdent el temps en una altra cosa perquè han aconseguit un caos i han generat una animadversió absoluta entre la ciutadania. Jo mateix per primer cop a la meva vida faré un vot nul perquè fins que no hi hagi un governant que es guanyi la meva confiança altre cop no tinc ganes de donar el meu suport a ningú.
Miro l’interior del col·legi electoral. Observo que no han portat les pantalles de protecció. Es veu que només les porten de 19:00 a 20:00 que és quan es recomana votar als positius. Repeteixo: es recomana. Però de fet poden anar-hi en qualsevol moment i per tant les pantalles hauries d’estar posades ja a les 8:00 del matí però brillen per la seva absència. Com si els positius que s’ha d’aïllar a casa 10 dies avui miraculosament no fossin contagiosos. O com si no calgués protegir els ciutadans de les meses dels asimptomàtics. Tot plegat un exemple clar i esfereïdor de la poca importància que tenim els ciutadans pels que ja tenen un càrrec polític.
L’exercit de suplents espera a l’exterior de l’escola fins que prop de les 10:00, quan ja estem tots congelats, ens diuen que podem marxar. Com que m’han fet llevar d’hora en un dels meus dies de descans, pregunto si ja que som allà podem votar i treure’ns la feina de sobre però les interventores ens responen que ens hem de posar a la cua. Aquests ja dona la volta a l’edifici. Em sento estafada però sé que si més no, no he de passar una jornada maratoniana amb unes darreres hores equipada amb una EPI asfixiant. En aquestes circumstàncies la compensació econòmica de 90 euros pel president de taula i 65 pels vocals semblen un pèl ridícules. A més ara ja no es porta el càtering als col·legis electorals així és que els que participen a la mesa s’han d’espavilar amb el menjar.
Esperem que a les properes eleccions ja no hi hagi cap pandèmia, que si hi és els de dalt n’hagin après una mica. El que està clar és que els que van aguantar el xàfec el diumenge passat es mereixen el nostre aplaudiment i aquests van ser els ciutadans valents que van prestar servei tot el dia.

Històries de la ciutat.

Serà perquè amb les restriccions del confinament no puc sortir de Barcelona però darrerament cada cop em martelleja més la curiositat per la nostra ciutat. No només perquè és antiga i ens porta mil i una històries i llegendes, sinó perquè ha engolit barriades tan diverses com Gràcia i el Poblenou de manera que sense sortir del municipi, només canviant de barri un té la impressió de ser a una localitat completament diferent.
Fa de bon passar l’estona, resseguir les descripcions dels carrers de Barcelona que surten a les novel·les. Alguns indrets estan descrits com a llocs tèrbols, ombrívols i plens de fantasmes. Aquest és el cas del meu actual barri, el Poblenou a la novel.la El Joc de l’àngel. Sens dubte algun dia dedicaré un post al Poblenou ja que sota la aparença riallera de barri tranquil, des de sempre ha estat un indret prou misteriós.
Barcelona ha estat d’antuvi una ciutat rica i enriquidora i la major part de la nostra opulència prové del fet que amb el seu port ens obria les portes al món i que aquest podia comerciar amb nosaltres. També ha estat una ciutat que ha patit invasions i com bona part de la Península, els sarraïns la van cobejar i atacar en el seu moment. De l’època del seu assetjament pels musulmans ens en queda una llegenda que Josep Amades va recollir en la seva obra “històries i llegendes de Barcelona”. Sembla ser que en un dels setges més llargs de la ciutat, quan aquesta ja no tenia més vianda que un sac de farina, un bot de vi i un anyell, el rei tingué consciència que ja no podien resistir més i se’n va pensar una per ensarronar els musulmans.
Veient que les provisions no eren ni suficients per tots els habitants, va aprofitar que era Pasqua i va fer pujar a un dels seus soltats a la muralla a parlar amb els invasors. Li va fer dir que com que s’acostava Pasqua i era molt important pels cristians, per tal a celebrar-ho i que els sarraïns coneguessin la generositat del cristians la ciutat els obsequiaria amb unes provisions. El rei va fer llençar muralla avall aquell sac de farina, la bota de vi i l’anyell per tal que els sarraïns pensessin que a la ciutat encara hi havia suficients provisions per aguantar el setge força més temps.
L’engany va funcionar perquè les tropes musulmanes ja estaven debilitades i no van voler aguantar el setge d’una ciutat que encara creien forta.
Aquella fita es va commemorar durant anys a la ciutat de Barcelona el dissabte de Glòria amb gent que sortia a cantar davant de les cases de les autoritats. A les colles que sortien a cantar se’ls obsequiava amb coques, vi i anyells. El costum va passar a anomenar-se Caramelles.
En aquell moment Barcelona encara estava reclosa dins la seva muralla que amaga carrers encisadors i amb molt història pels quals m’abelleix passejar en dies de pluja com els d’aquest darrer cap de setmana i poder esbrinar quins esdeveniments hi van tenir lloc.
Si aneu per ciutat vella, cal fixar-se en els noms dels carrers que són d’allò més curiós: carrer del pes de la palla, carrer d’escultors, carrer del paradís, carrer dels geperuts, carrer dels brocaters, etc. Un dia us faré cinc cèntims del carrer dels geperuts.
Sabeu que durant el segle XV els oficis de sabater i de sastre eren considerats dels més importants de la ciutat? I els sabaters d’aquí devien ser molt bons perquè es veu que hi havia rics de Venècia que venien a Barcelona a calçar-se. Els nostres sastres també tenien renom tot i que l’ofici no tenia bona fama perquè havia estat en mans de jues molt de temps i els cristians tenien molts prejudicis contra ells encara.
El cas és que sastres i sabaters no s’apreciaven gaire. D’això hi ha una altra llegenda, la de la Tomasa i els set sabaters. La Tomasa havia de ser la campana més grossa de la seu però la ciutat es va trobar sense prou metall per fer-la i llavors, com ara, els de dalt van demanar ajut al poble per finançar-la. Els sabaters, que feien bona caixa, es van avenir en finançar l’empresa amb la condició que la boca de la campana havia de ser prou ampla per fer-hi cabre set sabaters asseguts als seus tamborets. I la Tomasa no va ser beneïda fins que els set sabaters van haver comprovat que els hi podien encabir.
Com que els sastres no eren gaire amics dels sabaters ells van decidir que de sastres sota la volta de la campana n’hi havien de poder estar set i el vetllador asseguts. Es diu que els sastres hi van cabre i els sabaters, que també eren cabuts, no van voler ser menys. Així és que van decidir que sota la campana n’hi havia de poder de seure vuit.
Algú es va cansar de la pugna i va clavar un agulla dreta als seients dels tamborets i els sabaters es van punxar i van començar a gratar-se les seves parts posteriors. Si és o no veritable la història ja no es pot saber. El que sí sembla inversemblant és que les males llengües van dir que als sabaters la punxada se’ls va infectar i van morir tots. D’aquí ve que quan algú li picava el cul durant segles es preguntés si s’havia mort un sabater.
El cert és que els dos oficis tenien quelcom en comú perquè que mentre els uns i els altres treballaven solien cantar perquè es creia que la feina sortia millor. Per això encara avui es parla del cosir i cantar quan volem dir que una cosa és fàcil.
Avui us deixo amb unes imatges de la nostra Barcelona moderna però no per això menys encisadora.
Guardeu-vos bé del fred!

Sobre supersticions alemanyes.

Fa cosa d’una setmana li vaig comentar a la meva parella que em feia mandra anar a pujar al terrat a buscar la roba estesa i em va explicar una superstició alemanya que no coneixia.
Es veu que les nits entre el Nadal i el sis de gener, el que es coneix com les Raunächte o també Rauchnächte, antigament la gent no deixava roba estesa fora durant nit perquè es creia que s’impregnava d’esperits malèvols que un s’emportava llavors a casa. Em va sorprendre la creença perquè considero als alemanys una nació especialment supersticiosa però com tots els pobles, sí que ho són un xic.
Abans que passin massa dies del 6 de gener i acabin les misterioses Raunächte, m’agradaria escriure el blog sobre algunes de les supersticions germàniques.
En primer lloc el que sempre he sentit a dir de la boca dels alemanys és que si un pensa i creu que passarà quelcom dolent, això acaba passant. És el que ells anomenen la Selbsterfüllende Prophezeihung, la profecia que es fa realitat. De fet els alemanys afirmen que creure fermament en alguna cosa fa que modifiquem el nostre comportament de manera que allò que esperem s’acabi complint. Per tant més que no pas una superstició això de pensar que si creiem en una cosa, aquesta esdevé veritat, es converteix en una observació pràctica de com funcionem els humans. Potser aquesta no l’hauria de comptar com a superstició.
Del que estan convençuts és que una persona no hauria d’anar vantant-se de la seva bona sort perquè això fa que li passi quelcom no desitjable. Una mica com els russos, que desitgen bona sort sense esmentar la paraula sort perquè porta mala astruga.
La bona sort en aquelles contrades la porten els trossets de coses que esmicolem quan cauen a terra i se’ns trenquen. És a dir que la propera vegada que deixeu caure un got i n’hagueu de recollir els bocins traïdors que s’amaguen per tot arreu, en comptes de maleir el moment de distracció, penseu que us durà bona sort. Per aquesta regla de tres, jo aquesta setmana hauria de tenir molt bona sort perquè se m’han trencat dues coses i m’he passat una estona per assegurar-me que no queden trossos de vidre pel terra. Si m’ha portat fortuna ja us ho diré més endavant perquè de ben segur el que m’ha dut és el disgust d’haver hagut de passar l’aspirador a consciència dues vegades més del que toca!
Quan un alemany esternuda diem “Gesundheit”, és a dir salut, però no perquè li estiguem desitjant a l’altre persona que millori, sinó com a protecció nostra per espantar les malalties. A la Península Ibèrica es deia “Jesús” perquè en temps immemorials la gent creia que quan s’esternudava, els dimonis sortien del cos.
Es veu que també porta mala sort riure massa el divendres, ja ho diu el refrany “Wer am Freitag viel lacht, hat am Sonntag Grund zu weinen”, qui riu molt el divendres, el diumenge té motiu per plorar. Com era d’esperar, tot s’ha de fer en la seva justa mida per a ells. I de manera similar també es diu que si la núvia el dia de la boda riu molt, durant el matrimoni plorarà. De tràgics en són una estona!
Si algú ensopega, llavors s’ha de tornar a fer unes passes enrere per despistar la mala astruga. Aquesta superstició em recorda la russa que diu que si has de tornar a casa perquè t’has deixat quelcom, vol dir que el dia no comença bé. I per tal de trencar la maledicció, t’has de mirar al mirall abans de tornar a sortir.
No cal ni dir que totes aquestes supersticions van aparèixer en un moment en què la gent en general no vivia tan estressada com ara…
Antigament també es creia que deixar una bossa de diners al terra portava mala sort i era un senyal de que ja no hi hauria més diners per aquella persona.
La sal també té un paper fonamental en les creences alemanyes. Si l’escampem sense voler amb el saler, tindrem mala sort i a més seran 7 anys ni més ni menys. Però curiosament, quan una persona canvia de casa o de pis, s’acostuma a regalar-li sal i pa per dur bona sort al que s’acaba de mudar.
El porc és una animal que porta bones vibracions i sort, potser per això en alemany un sinònim de dir que un ha tingut sort “Glück haben”, és “Schwein haben”, tenir porc. També porten bona sort les marietes, les amanites muscana i com aquí les ferradures. El que és diferent és que el sutge que treu un escura-xemeneies també ens pot dur fortuna.
Tan aquí com allí veure un estel fugaç és sinònim de fortuna.
Pel que fa als costums i hàbits que criden la bona o mala sort podem dir que com aquí també, els collarets de perles no són gaire bon senyal i per tant allí no els hauria de portar una núvia. I el que el nuvi no hauria de fer mai és conduir el cotxe el dia de la seva boda.
No hem de felicitar mai algú pel seu aniversari abans d’hora i no és de gaire bon gust encendre’s la cigarreta amb una espelma, per molt que sembli que té glamur, perquè quan ho fem segons els alemanys mor un mariner.
De la mateixa manera que de Nadal al 6 de gener segons la superstició no s’ha d’estendre roba fora per la nit, la nit del 30 d’abril no és un bon moment per deambular sol pels carrers perquè és la Walpurgisnacht i hi ha mals esperits rondant.
I per avui ja n’hi ha prou. Només em queda desitjar-vos un bon retorn a la feina en plenes restriccions pandèmiques i a tots els professors molts ànims per fer front a un segon trimestre que serà gèlid per les temperatures hivernals.
Us deixo amb aquesta imatge perquè recordeu quins insectes ens duen bona sort i què no heu de fer si no voleu enviar a l’altre barri a un mariner.
Bon dijous!

Nadal i Covid-19.

S’acosta el Nadal que com sabeu és una festa pagana que els pares de l’església van reciclar per celebrar el naixement de la figura històrica de Jesús de Natzaret. El solstici d’hivern és la celebració de la tornada de la llum, ja que a partir del 21 els dies comencen a fer-se llargs i els éssers vius, revivim amb el sol. L’arbre de Nadal que acompanya aquestes festes, és una rememoració de l’adoració nòrdica de l’avet, l’arbre que miraculosament resta verd quan l’hivern sembla colgar amb la neu tota la vida en els indrets més freds. L’arbre ha estat vinculat al solstici d’hivern en moltes cultures. Recordem que els pobles germànics celebraven el Yuletide (el solstici) durant dotze dies i per a ells la figura del tronc era un símbol del poder de la natura. Aquí nosaltres tenim el caga-tió que no deixa de ser una mica el mateix. Una celebració al poder de renovació de la natura. Per això fem que els menuts de la família, donin menjar al tió per tal que aquest porti regals.

Crec que als adults ens cal prendre consciència de que hem de fer quelcom per la natura per tal que aquesta et recompensi. Per això sóc partidària de la celebració del Nadal com a festa del solstici d’hivern. I deixant de banda si una persona és o no creient, aquesta època porta moltes coses bones com les donacions al banc d’aliments, a entitats sense ànim de lucre, a la Marató i un cert esperit de benevolència.

Aquest any però el Nadal potser serà un pèl dur. I ho serà perquè encara no sabem si el podrem celebrar amb gaire gent i les famílies nombroses potser no podran reunir tots els membres per les restriccions de la Covid-19.

Entenc que molta gent patirà perquè hi ha famílies que es reuneixen només per aquestes dates i esdernegar l’oportunitat d’una trobada a l’any fa mal encara que sigui per un bé major.

El tema de la mobilitat serà fotut també perquè dubto que la gent pugui moure’s gaire ni per turisme, ni per caps de setmana d’esquí. Una altra cosa que canviarà radicalment són els sopars o dinars de nadal d’empresa. Aquests sí que estaran prohibidíssims i tot i que jo prefereixo no anar-hi, a molts els fa il·lusió. Qui havia de dir fa un any que passaria tot el que ha passat?

Sobreviurem sense amic invisible (a mi no m’ha agradat mai la idea) ni àpats familiars multitudinaris. Però com s’ho faran els restaurants i locals que esperaven ansiosos aquestes dates per fer caixa? Després d’un any dur per al sector hoteler i de la gastronomia, les restriccions per aquestes dates acabaran d’enfonsar molts negocis.

El que més m’amoïna de tot plegat és la pila de gent que quedarà en situació de vulnerabilitat després de la pandèmia.

I malauradament crec que les lliçons que podem haver après amb la Covid-19 només restaran a la consciència de la gent mentre no tornem a la vida d’abans. Però de lliçons n’hi ha. Jo he après per exemple, que el creixement sostingut de la economia és una utopia i que les crisis poden venir motivades per factors externs que no ens hem plantejat. O és que algú altre tret de Bill Gates, tenia clar que la propera crisis seria deguda a un virus?

He après que no necessito les botigues obertes consumint energia per abastir-me del que requerixo. Sigui o no un comerç just el que fa amazon, comprar a través d’aquesta empresa vol dir rebre el producte en menys de 48 hores sense haver de perdre el temps per anar a les botigues.

De fet, d’ençà de la Covid-19 que m’he adonat que si amazon pagués als seus treballadors un sou digne i els hi proporcionés un treball decent, moltes botigues podrien de fet desaparèixer del tot. Potser el que realment cal emprovar-se són la roba i les sabates però hi ha infinitat de productes que es poden comprar per amazon sense anar a una botiga física. Si fins ara ja començava a tenir clar que les empreses sense magatzem ni botiga eren les del futur, ara ho tinc més clar que mai.

La Covid-19 també m’ha ensenyat a valorar el temps i no perdre’l en foteses. Si fa un any creia imprescindible anar fins al centre de Barcelona a comprar el cafè a La Portoriqueña, amb el confinament vaig aprendre que hi ha supermercats que ofereixen un cafè en gra excel·lent a un preu competitiu i que no desplaçar-me al centre m’estalvia un temps que puc invertir en lectura per exemple.

També he après que un temps de recolliment per estar a casa en bona companyia  fa molt de bé però que un aïllament a la llarga és deshumanitzador.

Molta gent però va començar a practicar el teletreball al març i encara no ha recuperat la vida d’oficina. Cal pensar que les empreses han après que es poden estalviar una pila de diners en electricitat, aigua, servei de la neteja i sobre tot lloguer si prescindeixen de les oficines.

Així doncs una part considerable de la població encara treballa des de casa i això vol dir que les empreses de neteja ho passen magre i que els restaurants que vivien dels menús del migdia pengen d’un fil.

Fa un any la meva principal preocupació era ajudar als meus dos pares malalts a trobar una manera de viure digna que els fes la seva senectut un pèl agradívola. Qui m’hauria d’haver dit que just un any després la nostra vida hauria canviat tantíssim?

De tot el que he après de la Covid-19 amb totes les restriccions intermitents que fan impossible una planificació, n’hi ha una de molt important: Que cal fer les coses que ens venen de gust fer quan en tenim oportunitat perquè pot ser que si les posposem ja no les podrem fer.

Bon pont de la Puríssima per tots!

Covid-19 i retorn a l’escola.

Com no podria ser d’una altra manera, aquesta setmana em toca parlar de la temerària i improvisada tornada a l’escola. Per què temerària? Doncs perquè per assegurar-nos que tots l’alumnat respecta les mesures de seguretat, ens farien falta policies a l’escola i d’aquests no en tenim. Només cal que un alumne faci alguna tonteria i si aquest és positiu, la tragèdia està servida.

O és que creieu que els alumnes tenen un xip implantat per mantenir les distàncies de seguretat? O nosaltres mateixos els professors sense anar més lluny. Si bé és cert que la mascareta serà una gran protecció per a tots, també he de dir que els alumnes amb ansietat se la trauran perquè respirar amb el tros de tela a la boca no és fàcil. I pel professorat tampoc i estic segura que n’hi haurà d’inconscients.

A les escoles primàries el problema serà conscienciar als nens que mantinguin les distàncies perquè el contacte és vital per a ells. I a les de secundària els docents tindrem una mica de pànic de que facin coses tan habituals com passar-se l’ampolla d’aigua, mossegar el mateix entrepà o entrar al mateix lavabo de dos en dos, o en aquest cas de dues en dues. I pel que fa a la concertada les ratios es mantenen igual amb la qual cosa els centres petits estaran farcits d’alumnes i les aules a petar com sempre. Les primeres promeses del departament de proporcionar professors de reforç per la Covid-19 no s’han complert a la concertada i a la privada suposo que menys.

Cert és que cada escola ha aplicat mesures per controlar la pandèmia. Es prendrà la temperatura als alumnes per entrar a la classe per exemple. Això ja descartarà els simptomàtics.  Tanmateix només que un alumne doni positiu de Covid-19 tot el grup i els professors que hagin tingut tracte amb l’alumne hauran de fer la prova.

No s’entén. Perquè a qualsevol persona sospitosa de Covid-19 se li pregunta amb qui ha tingut contacte els darrers 14 dies i amb quines persones no ha fet servir la mascareta o no ha mantingut la distància de seguretat o ambdues. Les persones amb qui no s’ha mantingut la distància o no portaven mascareta són contactes directes.

El que passa és que es parteix de la base que alguna de les mesures fallaran als centres i llavors tots els alumnes i els docents del grup estable hauran de fer-se la prova. Qui ja hagi passat per aquesta sabrà que és immensament desagradable. Jo la descriuria com una violació de les fosses nasals. I el que també implica això és que fins a aber que un és negatiu, el que espera el resultat no pot anar a la feina, a l’escola ni sortir de casa tampoc.

De veritat ha pensat i previst el departament la quantitat de professors que poden faltar de cop en una escola si un alumne d’un grup de secundària dóna positiu?Per no parlar de la freqüència en que ens trobarem positius i les poques ganes que tindran els docents d’aïllar-se intermitentment i passar per una prova tan desagradable regularment.

Escric aquest post el dimarts. Portem dos dies a l’escola i el que m’ha quedat clar és que no caldrà que vinguin els alumnes per contagiar-nos en centres com el meu. Arribo al carrer on està ubicada l’escola i trobo tres companys prenent tranquil·lament cafè a una terrassa del bar de davant. Sense mascaretes ni distància de seguretat i jo em demano: què no s’ha entès de la paraula pandèmia?

Vaig a la sala de professors  i un company deixa l’ordinador i es descuida de desinfectar el lloc de treball. Li recordo que l’esprai amb alcohol i el paper sobre la taula estan per això i que no vull haver d’anar jo darrere de tothom netejant per si les mosques, per complir només jo amb les mesures. Els joves potser són uns insolidaris perquè no creuen que es poden posar malats. Els companys també i en tinc d’edat avançada. Em dedico a intentar no donar-li més voltes a què passarà aquest any degut a la manca de consciència en general. Entra una companya de feina a l’aula de professors de batxillerat. Una aula sense finestres i per tant sense ventilació. No porta la mascareta. Em toca com sempre fer de policia dolent i li recordo: “i la mascareta?” I ella contesta “a baix”. Amb això es refereix a secretaria perquè òbviament sembla que ella si no li donen al centre, no la comprarà.

Una altra cosa que no entenc és per quin motiu el gestor de Covid-19 és un membre del personal administratiu perquè crec convenient que sigui un sanitari el que gestioni el control del virus al centre. En alguns llocs el gestor és el mateix comptable i això comporta que potser les mesures higièniques preses siguin les mínimes dictades pel departament però insuficients de cara a mantenir la seguretat dels treballadors i l’alumnat. És obvi per exemple que és necessària una bona ventilació de les aules però si es deixen les finestres obertes tota la nit, en quines condicions faran classe els alumnes i els professors l’endemà a primera hora? Serà ja un risc per la salut entrar a una aula glaçada i no només per gent com jo amb el problema afegit del síndrome de Raynaud. Si fa uns anys algunes classes a la meva escola es veien obligades a tenir la bufanda i la gorra posades per la temperatura de l’aula, què passarà aquest any si en aquests mateixos espais no s’ha millorat el sistema de calefacció i han estat oberts durant hores? Els refredats entre els alumnes seran un problema perquè provoquen símptomes iguals a la Covid-19 i per tant molts hauran de fer-se la prova per assegurar-se que és un refredat i no el virus letal. I nosaltres mentre aïllats interrompent la nostra activitat quotidiana. Tenint tot això en consideració potser no és estrany que jo no tingui clar que tornar a la feina sigui segur i que tingui el rebost ple de valeriana i passiflora per no patir ansietat.

Què tinguem bon curs!

Feudalisme digital.

IMG_20190303_192949_resized_20190303_073007591

Ara que ja poc a poc anem tornant a la normalitat, o al que anomenem “nova normalitat” per designar que és una realitat que ha vingut per quedar-se, crec convenient analitzar què ha implicat la Covid-19.

En primer lloc l’estat d’alarma va forçar el tancament de molts locals i negocis per tal d’evitar contagis. Pel que fa a activitats d’oficina o de docència es va passar a la modalitat del teletreball.

Jo mateixa mai havia portat cursos de manera telemàtica i ben segur que molts dels meus companys d’ofici tampoc. Com que hem intentat fer-ho el millor possible, hem posat classes virtuals i infinitats de tasques pels alumnes que ens han costat moltes hores de correccions davant de l’ordinador. Potser ho va fer el que estàvem tancats a casa i no podíem fer gaire res, però molts vam acabar atenent l’alumnat en hores intempestives i responent correus quan ja portàvem més de deu hores treballant.

De ben segur moltes mares i pares han sabut valorar la possibilitat del teletreball perquè de cop han tingut més temps pels seus infants. Quants d’ells s’havien queixat de no tenir hores pels nanos i ara els han hagut de mantenir ocupats durant tota la seva jornada de treball per poder mantenir el seu ritme de feina? i ningú s’ha queixat perquè tots som prou conscients de la sort que tenim si no ens han fet un ERTE.

Que els professors haguem tingut molta feina no és cap secret. Hem hagut de dissenyar activitats noves, fer classes virtuals i corregir molt més que abans. No obstant em va sorprendre que també altres sectors hagin allargat les seves jornades laborals de manera desmesurada.

Per posar-vos un exemple. La gestora del banc de la meva mare em va trucar per aclarir un dubte a les set de la tarda. Des de quan fan els empleats de banca hores tan llargues? Suposo que volien fer la feina bé i com que no hi ha separació física ni distància entre el lloc de treball i la llar pròpia, hem acabat barrejant l’esfera privada amb la professional. Tot plegat tan poc saludable com les reunions en període de vacances o els correus electrònics que s’ha esperat que responguem en cap de setmana.

I amb tot el garbuix laboral ens han volgut fer creure que la connexió continuada amb l’esfera laboral és la cosa més normal del món. Doncs justament aquest diumenge vaig llegir un article sobre les hores de feina dels camperols a l’Edat Mitja. Sempre pensem que vivien angoixats per pagar els tributs al senyor feudal i que arribaven esgotats a casa seva. No obstant sembla que la seva jornada laboral era molt més curta que la nostra i que el seu calendari estava pleníssim de dies festius. Pel que fa a les vacances, durant l’Antic Règim  dels segles XV al XVIII, el període de vacances era d’un cinc mesos l’any. De fet, abans que arribés el sistema capitalista, la gent no treballava gaires hores i tenia força temps per gaudir de la pròpia família i de la vida, entre malaltia i malaltia, és clar.

Sembla que ens han volgut vendre que hem de ser esclaus de la feina sense descans i ens ho hem empassat. Com us expliqueu altrament que els empresaris gosin a contactar-nos fora de l’horari laboral per recordar-nos alguns deures pendents o no de la feina? És una manca de respecte i un missatge subliminal que indica “tu ets de la nostra empresa fins i tot quan no hi ets”.

Potser la nova normalitat ens farà a tots més conscients del que necessitem i què no. Jo per exemple vull poder desconnectar els dispositius i viure plenament del moment de descans sense que cap missatge al móvil em teletransporti altre cop al món laboral. Treballo i rendeixo moltíssim més quan he pogut oblidar-me de la feina per unes hores.

Si tothom pensa que l’època del feudalisme implicava una submissió i esclavitud total del serf cap al seu senyor, potser ara, després de quedar-nos sense descans ni hores de desconnexió amb el teletreball, hauríem de parlar de feudalisme digital.

Tenir el google calendar de la feina al mòbil implica que rebem notificacions de feina fins i tot en els moments de descans. Que esperin que el treballador respongui immediatament correus en mig del cap de setmana és d’una desconsideració tirànica que només s’arregla expressant amb claredat els propis límits i arriscant-se a ser l’únic, i en el meu cas l’única, de la plantilla que no s’ho empassa absolutament tot.

Hem barrejat la vida professional amb la personal i ha donat lloc a un batibull que a mi em sembla força perillós. Jo vull poder tancar la porta i gaudir del meu espai personal i la meva família sense interferències. Allò que és més íntim i sagrat per a mi, ho he de poder compartir només amb qui jo vull i per tant si vull mantenir la meva vida privada al marge de professional, hauria de poder fer-ho sense por a que em discriminin. Com sempre anem endarrerits en la matèria respecte altres països on ja hi ha una legislació que regula tots aquests casos.

 

Tradicions alemanyes: solteres que netegen poms de porta i solters que escombren escales.

 

La setmana passada vaig escriure sobre supersticions d’arreu d’Europa i avui vull donar-vos a conèixer un simpàtic costum d’algunes regions d’Alemanya que molt probablement ve d’una superstició també.

Me la van explicar quan vaig anar a passar un cap de setmana llarg a casa la mare del meu ex-company que vivia a la Frísia oriental, Ostfriesland. Vaig dedicar ja un post a aquesta cordial regió quan en el seu moment vaig parlar-vos de la tradició de beure el te en aquelles contrades.

La Frísia Oriental està ubicada al nord del país molt prop d’Holanda i comparteix amb el darrer els paisatges i una afinitat lingüística perquè el frisó recorda el neerlandès.

Els pobles del nord d’Alemanya que fan frontera amb Holanda són tranquils, pacífics i  suficientment petits per a que tothom s’hi conegui . La gent és afable i bromista però com totes les regions no industrialitzades, estan perdent habitants perquè el treball de camp no atrau els joves que acaben marxant per buscar-se la vida a les urbs més grans.

Això sí, algunes tradicions es mantenen entre els que encara hi habiten. La primera és la de beure el te. La segona és una mena de ritual per trencar la mala sort de les dones que arriben a la trentena i encara ni estan promeses ni s’han casat. Com podeu comprovar aquesta tradició ja està una mica passada de moda doncs avui dia poques s’han promès o unit en matrimoni als trenta.

No obstant, en complir la trentena i si la noia no té encara promès, els seus familiars i amics li prepararen una festa amb la que recordarà millor el seu aniversari.

El dia acordat pels participants en la cerimònia es va a buscar la noia a casa seva. En els indrets més rurals no és poc habitual fer-ho en tractor. Llavors se la porta a algun lloc i  se la posa davant d’una porta a netejar-ne el pom.

Com que la tradició s’ha anat sofisticant ara de vegades la porta és una porta que es fa expressament per l’ocasió i se situa en un lloc visible per tal que tothom vegi com la noia posa cura en deixar l’agafador impecable.

Segons com d’enjogassats siguin els amics i familiars la fan vestir d’una manera especial i li donen les eines que li calen per fer la seva feina. Generalment no se li posa la  tasca fàcil perquè els parents li embruten el pom diverses vegades per tal que ella no l’acabi de fer net. Mentre, li van fent preguntes i si no les respon bé, la fan tornar a netejar.

La feina s’acaba quan un vailet del poble, que ha de ser un noi verge, s’apropa a ella i li dóna un petó que l’allibera de netejar poms.

Com que avui dia ja no és tan fàcil trobar nois per desvirgar, es considera vàlid qualsevol noi que sigui verge d’horòscop o fins i tot n’hi ha prou amb un jove en edat de casar.

Però no vull que us quedeu amb la idea que només són les dones qui s’han de casar abans del trenta si no volen que els facin passar una estona netejant. De fet la tradició original va venir  de Bremen es va estendre ràpidament pel nord i tenia previst recordar als nois de trenta anys que potser ja era hora d’anar fent un pensament. Posteriorment es va inventar la variant femenina d’aquest simpàtic costum.

En el cas masculí els familiars i amics del solter que ja ha complert els trenta trien una data per anar a buscar al noi i emportar-se’l a algun lloc on hi hagi escales.

A Bremen el que es feia antigament era dur-lo  a la catedral i embrutar les escales tant com es podia per fer-li escombrar durant una bona estona. Com que els pobles petits no tenen catedral és suficient portar el solter a qualsevol edifici públic amb una escalinata. Pot ser l’Ajuntament, l’escola municipal, etc. Per embrutar l’escala sovint es fan servir fulles d’arbres i llavors es situa al noi al principi de l’edifici en qüestió i se’l fa escombrar fins que arriba una verge i li dona un petó al solter.

Ambdós costums estan fets per trencar l’encanteri —o malefici— que havia deixat aquell solter o soltera sense parella ni perspectiva de casori.

Jo recordo molt bé el dia que em van explicar la tradició. Jo era amb el meu company de llavors, la seva mare i la seva àvia a taula dinant. Vam parlar d’edats perquè ell havia complert els trenta i encara estava per casar i llavors va sortir el tema d’aquest costum. En aquells moments jo tenia vint-i-dos anys. Després d’explicar-me com funcionava la cerimònia ell va dir: “veus Mariona, tu ja no em podries alliberar” fent al·lusió clara al fet que jo ja no era verge. Ni llavors ni ara s’esperava d’algú de vint-i-dos anys que ho sigui, però com que a la taula hi havia la seva àvia de més de vuitanta anys jo em vaig enrojolar. L’anciana ho va trobar tan simpàtic que des d’aquell moment ella i jo ens vam convertir en unes grans amigues. Era una àvia molt maca i xiroia, pentinada tradicionalment amb un monyo gris i vestida amb faldilla. Ella sempre em va parlar en frisó i jo li responia en Alemany.

He de reconèixer que la Frisia oriental, els seus paisatges i les seves tradicions van deixar un pessic al meu cor. De tots els indrets per anar a passar un cap de setmana o unes petites vacances relaxants a Alemanya jo us recomanaria sens dubte Ostfriesland. És una regió fantàstica, pintoresca i a més molt curiosa per la seva similitud amb Holanda però el seu caràcter germànic. Té també a favor que no és una regió turística i que per tant és econòmica. I si ho voleu, podeu fer nit allí o agafar-vos un apartament a compartir allí i fer excursions a Holanda, que és infinitament més cara. Jo vaig estar a Dizum, que llavors es deia encara Dizummer Verlaat però que ara ja al mapa de google no figura amb aquest nom.

Però ja sabeu que els pobles, regions i petites poblacions poden transformar-se i passar a ser part d’un altre nucli. Això és el que va passar amb la comarca del Moianès que no existia fins l’1 de maig del 2015. Amb el meu Dizummer Verlaat deu haver succeït una cosa similar.

En tot cas amb un o altre nom és un lloc encantador que val la pena haver visitat una vegada a la vida.

Supersticions d’arreu d’Europa I.

Besteck

Aquesta setmana se m’ha acudit tornar a fer un post sobre diverses supersticions que circulen per arreu d’Europa. Jo no soc supersticiosa o, si més no, no me’n considero. Si és dimarts o divendres tretze no em fa patir. Passar per sota una escala em sembla divertit i si se’m creua un gat negre com a molt intentaré acaronar-lo perquè m’abelleixen molt aquests animals. No obstant sempre m’ha semblat molt curiós que a tots els països existeixin costums estrambòtics sobre el que podem i no podem fer per atraure o allunyar la mala astrugància  o preveure el destí segons els senyals que ens ofereix l’univers.

No em vull concentrar en totes aquelles supersticions que coneixeu: el què ha de portar la núvia el dia de la boda, que el futur marit no la pot veure amb el vestit posat abans, etc.

Anem per les que em semblen divertides de debò. A Anglaterra resulta que quan un s’acaba de menjar un ou passat per aigua, cal trencar el final de la closca buida per la part de sota amb la cullera per fer sortir el dimoni. Aquí per espantar el dimoni es deia “Jesús” cada cop que algú esternudava però que calgués fer alguna cosa amb el menjar no em sona del nostre país.

Si quan s’està menjant cau un ganivet, Anglaterra diuen que s’ha esperar visita masculina. Si el que es deixa anar és una forquilla, cal esperar visita femenina. Fins aquí tot positiu. El problema arriba si ens descuidem unes estovalles de color blanc a la taula durant la nit perquè llavors es diu que hem d’esperar la mort. La veritat és que fa posar una mica els cabells de punta.

I com no podria ser d’altra manera, també hi ha supersticions relacionades amb la seva refinada cultura del te. I amb això no vull dir que es dediquin a llegir els pòsits del te, que alguna mitja aficionada a l’endevinament segur que ho fa, sinó a servir el te.

A Anglaterra es diu que dues dones no poden servir te de la mateixa tetera quan n’han fet una perquè això porta baralles entre elles. Té una certa lògica. El te el prepara i serveix la mestressa de la casa i dues persones que ho facin segur que volen disputar-se la sobirania i el control sobre la llar. Així que ja ho sabeu. Si aneu a Anglaterra i us conviden a te i el serveix una dona, que ni se us acudeixi agafar la tetera per servir-vos-en una altra tassa.

A França el que no es pot fer es deixar la famosíssima baguets de cap per avall, és  dir amb la part que porta el tall sota la taula. I tampoc es pot portar roba nova el divendres —què tindrà la gent amb les divendres? Amb el que m’agraden a mi!—

Pel que fa als animals, els anglesos tenen com nosaltres moltes supersticions que giren al voltant dels nostres companys vius de planeta. Els ocells són molt protagonistes d’aquestes. Però em sembla especialment xiroia la que va de conills. Els negres són els que transporten ànimes de persones i els blancs es consideren bruixes. Per això mateix els anglesos creuen que porta bona sort dir “white rabbit”, conill blanc, el primer dia de cada mes. A veure si me’n recordo i ho desitjo a la gent més propera per provar a veure si fa efecte o no.

I els gats també són vistos com a animals màgics i acompanyen sovint les bruixes. A França si un gat esternuda davant d’una núvia s’augura que el matrimoni serà feliç.

I seguint amb els animals, en aquest mateix país si un trepitja excrements de gos amb el peu esquerre li durà sort. No ho faré expressament per provar-ho perquè no em vull emportar el record olfactiu a casa, òbviament.

A Rússia el que porta mala astrugància és desitjar bona sort. Així és que per fer-ho els Russos no esmenten la paraula sort i el que fan és dir “ни пуха ни пера”, que literalment vol dir ni pelussa ni ploma”.

Per avui ja tenim prou supersticions i regles per aprendre a no fer quelcom que es considera de mal gust en uns quants països. Us desitjo un bon dijous i un millor cap de setmana!