L’origen del Black Friday.

Divendres de la setmana passada va ser Black Friday, el divendres negre que ja feia setmanes que s’anunciava per tot arreu. Els bancs enviant correu brossa per garantir-nos un crèdit per si en volem fer ús en cas de necessitar urgentment algun article dels que podem comprar en una data tan assenyalada. Les botigues van penjar els cartells de descomptes una setmana abans per assegurar-se que no perdien cap client de compres més o menys compulsives del cap de setmana de descomptes més sonat de l’any. I és que les rebaixes de gener arriben sempre en un moment en què la gent ja ha gastat molt pels Nadals i a més ja han sortit a la llum el que apujaran determinats productes així és que els compradors van amb un xic més de cura amb els calers que els manquen.
El Black Friday també és una invenció americana i el seu origen sembla que encara no ha quedat del tot clar. Hi ha diverses teories. La més sonada diu que el Black Friday és la que diu que va néixer a les plantacions on hi havia esclaus perquè el dia després del d’acció de gràcies, aquests es podien comprar amb descompte. Una altra barbaritat.
Entre les versions més plausibles n’hi ha una que diu que el Black Friday prové del 24 de setembre del 1869 quan dos especuladors van comprar tot l’or que pogueren de les reserves d’or nacional fent que el valor en pugés per poder vendre’l després i fer una fortuna. Però el parany va sortir a la llum i Wall Street va patir una de les seves pitjors crisis.
L’altra teoria diu que el nom de Black Friday ve del divendres anterior a la festa de Thanksgiving, el dia d’acció de gràcies, quan molts consumidors anaven a les ciutats de compres i els botiguers passaven finalment d’estar “in red” en números vermells o de pèrdua a “in black” en positiu o en guany.
El que sembla cert sobre el Black Friday i l’origen del nom és que es va encunyar a Filadèlfia i es referia al dia després de Thanksgiving quan molts turistes baixaven a la ciutat per veure el partit de futbol Army-Navy. Com us podeu imaginar hi havia soroll, baralles i aldarulls i per aquest motiu els policies de la ciutat havien de treballar torns dobles per tal de mantenir els problemes mínimament controlats. Ells van ser els que van donar el nom de Black Friday a aquest dia tan especial. Els botiguers van intentar endebades canviar el nom de Black a Big Friday però no hi va haver manera. El Black Friday s’havia establert i estava en boca de tothom de Filadèlfia. El 1961 ja era mig oficial però encara no s’havia estès per la resta dels EEUU. Finalment a la dècada dels noranta els botiguers i comerciants van reciclar el nom del divendres negre per fer-lo coincidir amb una campanya comercial amb preus rebaixats que havia d’ajudar a les famílies a fer les compres nadalenques un pèl més assequibles. I l’anomenen Black Friday perquè suposadament han de fer beneficis en aquest dia.
Del que hi ha de veritat sobre els grans descomptes no us en puc dir res. Aquest any m’ha arribat fins i tot una notificació de l’OCU advertint de les pràctiques fraudulentes d’algunes empreses que apugen els preus just abans del divendres negre per baixar-los després i fer que els consumidors comprin.
Per a mi el Black Friday és un dia per no anar de botigues precisament perquè ens hi trobem les masses comprant compulsivament i l’ambient està caldejat. I aquest any precisament el Black Friday ha estat especialment negre per a mi i per als meus companys de feina i per tant dubto que cap de nosaltres sortís a comprar gaire més que el que és imprescindible.
D’un temps ençà, anar a botigues plenes em fa venir mal de cap. Potser és que ja no estic acostumada a estar en mig de masses i encara menys a la il·luminació excessiva dels establiments. Prefereixo comprar única i exclusivament quan em cal quelcom i evitar en la mida possible caure en les compres ràpides que sovint no són prou reflexives i per tant ens poden fer venir remordiments després.
Bon dijous a tots!

Aplicacions mòbils i esclavatge digital.

I vet aquí que ara ja fa unes setmanes que em balla molt pel cap el tema de l’enfilall de dades que deixem sobre nosaltres a internet i m’he tornat un pèl aprensiva amb les xarxes i les aplicacions. Ja fa temps que es diu que els dispositius mòbils hi senten i que recopilen dades del que diem. A mi això em sonava a ciència ficció i fins i tot vaig fer un experiment amb un amic per tal de comprovar la fiabilitat de la llegenda urbana. Com que es diu que si parles d’un determinat objecte, de cop l’endemà o als pocs dies la publicitat que t’apareixerà per internet serà sobre aquest producte, jo i el meu amic vam decidir parlar una bona estona de les bicicletes Brompton per veure si el telèfon ens escoltava. Però evidentment ni a ell ni a mi ens va aparèixer cap anunci amb la famosa bicicleta plegable. Em vaig sentir alleujada. Fins que fa uns dies em va sortir al Facebook al llistat de persones que potser conec una dona argentina que conec de la platja. Si jo en tingués el seu telèfon no em sorprendria gens que m’aparegués al llistat de possibles amistats però és que no el tinc pas. I tampoc és amiga ni coneguda de cap altra persona amb les que tinc amistat al FB. Aquí ja em vaig començar a sentir un pèl molesta. Si més no m’agradaria saber per quins set sous FB ha arribat a la conclusió que la podria conèixer. I tot plegat m’ha començat a fer pensar sobre la quantitat d’informació que donem de nosaltres mateixos de manera conscient o inconscient. Ara ja fa unes setmanes vaig decidir que no publicaria tant a Facebook perquè quan escric quelcom sobre un bon moment que he passat amb algun amic o amiga, automàticament tinc la impressió que aquest instant fugisser perd la seva essència.
I fa poc es va publicar un article al 3/24 sobre la quantitat de dades que Amazon recopila sobre nosaltres i per quin motiu no és tan inofensiu.
Ara bé, sembla que tothom s’hagi posat d’acord per fer-nos dependents dels mòbils i tenir-los connectats utilitzant-lo contínuament. Totes les empreses, siguin del que siguin volen que et descarreguis la seva app. L’Eurofitness per exemple, el gimnàs on vaig a fer natació. Tenen el meu correu electrònic i m’envien dia sí i dia no informació sobre les seves activitats. No hi tinc res en contra. Molt sovint les esborro sense llegir-les però sempre podria haver-hi quelcom interessant. Però amb aquest nivell de connexió entre el club i el client no n’hi ha prou. Diumenge passat vaig anar a piscina com sempre. Entro i no veig res d’especial. En sortir de la piscina vaig a la dutxa i la sorpresa va ser meva quan m’adono que no hi ha manera de fer sortir aigua calenta de cap de les dutxes. Amb tota la celeritat que vaig poder aplicar, em vaig rentar cap i cos entre tremolor i tremolor tot recordant-me de la mare que havia matriculat a tots els de l’Eurofitness. Òbviament quan vaig ser a recepció vaig demanar al noi què passava i em va respondre de la manera més natural del món que la caldera del gimnàs estava espatllada des del divendres i que no portarien la nova fins dilluns. Vaig voler saber per quin motiu no s’havia informat als usuaris de la incidència tècnica per correu. Al cap i a la fi m’envien correus com a mínim un cop per setmana per foteses, aquesta incidència em semblava força més digna de notificació que la resta. El recepcionista em va respondre que la notificació s’havia passat a través de la app. Li vaig rebatre que ni tan sols sabia que hi havia una app i que en tot cas potser tampoc tenia ganes d’haver de descarregar-me una app per tot. Acabarem tenint-ne una per saber quan ens hem de sonar el nas! M’agrada tenir les aplicacions que decideixo jo i em semblen útils i que no hagin notificat la incidència a la resta d’usuaris sense aplicació em sembla discriminació tecnològica.
També va per aplicació l’assegurança del cotxe que tinc contractada. Que no em sembla malament però vaig haver d’insistir que volia també un telèfon físic d’assistència i saber quina pòlissa tenia jo per si de cas, en el moment que em calgués ajut en carretera, fallés la connexió del mòbil. No està mai malament tenir el pla B per si la tecnologia falla. I és que estic convençuda que hem arribat a un punt de tonteria tecnològica suprem. Poso per exemple l’escola mateix. Fa anys que ens atabalen amb allò que hem de fer servir la tecnologia, que fora llibres i que tot va amb pissarra digital. I el dia que ens quedem sense internet resulta que no es pot fer classe. Doncs jo segueixo defensant els llibres en paper. És obvi que els alumnes poden igualment estar pensant en la seva darrera aposta de la pàgina “apuestas deportivas” si tenen llibre. Però tenen molt menys possibilitats d’estar despistats davant del llibre. Per no dir que els escrits que em fan, me’ls fan en paper i sense deixar-los consultar cap dispositiu mòbil i és la mitja hora de classe més silenciosa i on els alumnes es concentren més de les que imparteixo.
S’han entestat en què comprem telèfons mòbils cada dos anys. Es queden tots curts de capacitat perquè hem de descarregar-nos infinitat d’aplicacions que com la del meu gimnàs potser només farem servir en el moment en què ens arribi una notificació important. Per no dir que no tinc cap ganes d’haver de donar més dades personals a ningú.
Per si no ho sabeu fins i tot els robots “Roomba” emmagatzemen dades sobre el mobiliari de la casa del consumidor. Només per això jo ja no me’n compraria cap ni un.
Suposo que em serà difícil fugir de l’ús de la tecnologia però intentaré que aquesta no controli la meva vida.
En el cas del gimnàs hagués estat molt efectiu posar un rètol a l’entrada que indiqués “Degut a un problema tècnic les dutxes de l’Eurofitness no tenen aigua calenta. Disculpin les molèsties”. Així si més no usuaris i usuàries com jo haguéssim pogut triar si fer la nostra sessió esportiva i congelar-nos a la sortida o deixar-ho per un altre dia.
L’escriptura sobre paper va ser un gran invent i sembla que ens hem oblidat de com d’útil és. De vegades el progrés també pot arribar a ser un regrés. A mi per exemple ja fa temps que el nivell de connexió digital de l’entorn laboral em sembla un abús. Els WhatsApps per feina fora de l’horari laboral o esperar que els empleats mirin els correus quatre cops al dia en el seu temps lliure per a mi equival a que tenen la idea que el meu salari no només compra el la meva feina dins l’horari laboral sinó també el meu temps de lleure. Potser algun dia reflexionem i aprenem a dir prou tots plegats…

Una mica sobre el Kazakhstan, la terra de guerrers rica en primeres matèries .

Segueixo avui el meu passeig virtual per l’Àsia central i els territoris situats en aquesta zona que van pertànyer a la URSS i m’ubico avui al Kazakhstan, un immens país amb zones muntanyoses, estepes, i un mar Caspi que no és res més que un gran llac d’aigua salada. És immensament ric en matèries primeres i això fa que en aquests moments sigui una de les regions del món amb un major desenvolupament financer. Però a diferència de l’Uzbekistan, el Kazakhstan no va tenir una ciutat esplendorosa com Samarcanda en el seu passat perquè el gran territori estava poblat per tribus que no van crear assentaments tan monumentals.
Comencem per la seva història primerenca. Les primeres restes que s’hi han trobat pertanyen al període del Paleolític. A l’edat de Bronze apareixen els primers poblats i es construeixen les primeres mines de coure. Els homes de l’època ja fabriquen armes i s’estableixen els primers poblats i fortificacions. Del segle VIII a.c fins al III d.c a la part del sud de Rússia hi apareix la primera civilització completa: la d’Escítia. Els perses els anomenaven saces. Els esquites eren avantpassats dels turcs i eren nòmades, guerrers i fantàstics arquers. Els agradava molt l’or i els seus monuments funeraris estan plens d’aquest metall preciós però pocs enemics gosaven acostar-s’hi perquè eren despietats amb ell i fins i tot les dones no podien casar-se fins haver matat al primer enemic en alguna batalla. Un encant de poble vaja! Però els esquites es van dividir en diverses tribus de parlar turca que es dedicaven a barallar-se les unes amb les altres i a expulsar-se dels seus terrenys. El territori de l’actual Kazakhstan es converteix en aquell període en un territori de migració dels turcs entre Europa i Àsia. Per l’oest van arribar les tribus dels Petxenegs i els Polovtsians, per l’est els Uzbeks i els Kiptxak i pel sud els turcmans i els habitants de Selçuklu. Un garbuix de tribus amb una parla similar. Del segle VI al segle XV es desenvolupen els Kaganats, unes organitzacions polítiques que exerceixen poder sobre un territori amb un governador que és el Kan. Sabíeu que la paraula Kan és d’origen turc? Doncs les tribus que poblaven el Kazakhstan i que estaven agrupades en territoris governats per un Kan seguien lluitant els uns contra els altres fins el segle XIII en què apareix el poderós mongol Genguis Kahn que va aconseguir agrupar moltes tribus rivals de l’Àsia central. Genguis Kahn fa del territoria del Kazakhstan part del seu però quan mort aquest es divideix entre els fills de la seva primera dona i el Kazakhstan queda també dividit en dues parts que com us podeu imaginar van començar a guerrejar entre elles. Al segle XV els mongols que quedaven en territori del Kazakhstan i que havien estat una minoria, ja estan completament assimilats als kazakhs i tots parlaven llengües parentes del turc. El territori queda dividit en Mogolistan, el kanat de Sibèria, Abul Khair i un territori anomenat Noganskaia ardá. El segle XVI es caracteritza per un seguit de guerres internes però el Kaganat del Kazakhstan està en el seu punt àlgid pel que fa a la població perquè ja compta amb un milió d’habitants. El territori és tan poderós que el principat de Moscou cerca aliar-se amb ells. Durant 100 anys els aliats centre-asiàtics del principat de Moscou arriben a Mogolistan i comencen a engolir altres territoris tot convertint-se en una sola civilització a les estepes. Però quan la civilització arriba al seu major moment apareix un poderós enemic el kanat de Jungària. Els jungars eren una barreja de pobles mongols i turcs i lluitaven aferrissadament pel territori del Kazakhstan de manera que els enfrontaments es van allargar uns 100 anys. Als segle XVIII els hi pertany una bona part del territori del Kazakhstan i per si fos poc els pobles veïns als Kazakhs aprofiten la debilitat per saquejar encara més els poblats kazakhs. Veient que no poden contra els jungars, els kazakhs s’alien amb Rússia al 1733 i el territori es converteix en un protectorat rus i gràcies al gran país finalment gaudeixen d’un període d’estabilitat. Durant la revolució russa el territori de Kazakhstan s’uneix a Kirguisia i més tard passa a ser part de la URSS com a república independent.
El gran territori vivia de la ramaderia, de la llana, de la llet i el formatge i de la mineria. Seran els russos que començaran a explotar el territori amb mines per extreure’n tot tipus d’elements de la taula periòdica. Ja el 1930 el Kazakhstan és el tercer territori on més carbó s’extreu després del Donbas i el Kuzbas (comenceu a comprendre ara per quin motiu a Rússia l’interessa el Donbas i que es desestabilitzi el mercat de l’energia?). Això només serà un petit apunt per anar-hi pensant però amb tot el tema de la guerra amb Ucraïna, de cop sembla que tot els acords referents a polítiques mediambientals han passat a segon terme. Si fins i tot es vol allargar a vida de les centrals nuclears!
Però seguim. El Kazakhstan produeix un 90% de fòsfor i un 60% de plata per a Rússia.
I no tot va ser explotació per part de la superpotència. Amb els russos va arribar l’alfabetització i l’escolarització. Els hospitals i els avanços en medicina van fer que menys dones morissin en el part i en general la població va guanyar també amb el domini rus del Kazakhstan.
Els russos fins i tot van endegar un programa per impulsar l’agricultura a l’estepa del Kazakstan que va costar milions de rubles i van portar molts russos i gent d’Ucraïna al Kazakhstan. Eren especialistes i tècnics que havien d’ajudar en el projecte i que es van quedar a viure al país. En total van ser 6 milions d’ells. Per això el 1991 la meitat de la població del Kazakhstan era russa. Però tornant a la implantació de terra agrícola, de fet la idea no era dolenta però es van cometre errors. No es va pensar per exemple en les tempestes de sorra de les estepes que van fer malbé bona part de les collites. I a més es va sobre explotar el sòl i aquest va deixar de produir.
Entre les activitats no desitjades que van practicar els russos en terra del Kazakstan sens dubte s’ha d’esmentar que els russos van crear un polígon d’experimentació amb armes nuclears a aquest país i que les conseqüències de les bombes atòmiques que s’hi van provar van causar danys en la salut dels habitants del país. Avui dia encara és un tema candent al Kazakhstan.
Ben segur que encara escriuré un post sobre aquest meravellós país que és una barreja fascinant entre orient i occident i que prové d’unes tribus guerreres que en una altra època foren temudes pels veïns. Ara els habitants del Kazakhstan poden ser temuts per la riquesa dels recursos naturals del seu país que el situa en un punt interessant a nivell GEO estratègic.

Uzbekistan: un país singular en la seva pluralitat.

Us vull escriure avui un post sobre l’Uzbekistan. I potser us demaneu ara, on surt aquesta amb aquest país ara i d’on li ve l’interès? Doncs molt fàcil, he començat unes sessions a l’EOI en què tractarem la part asiàtica de l’antiga URSS i la República d’Uzbekistan va pertànyer en la seva època a aquest bloc. Quan parlem d’Uzbekistan el primer que ens vindrà al cap és una situació geogràfica complexa perquè limita amb molts altres països. A l’est fa frontera amb Kirguizistan, en la seva part nord de est a oest amb Kazakhstan (aquest país el nom del qual fa de mal escriure) al sud oest amb Turkmenistan, pel sud amb Afganistan i en la zona est del sud amb Tadjikistan i al nord-oest amb el mar Aral del que parlaré més tard.
La denominació Uzbekistan és encara matèria de discussió però sembla ser que és una paraula composta del sufixe “stan” present en molts territoris d’aquesta part d’Àsia i que vol dir “terra de” i l’etnònim “uzbek” que sembla ser que designava un conjunt de gent de parla, religió, professió i procedència diferent que es consideraven lliures. “Uzbek” vol dir “amo propi, amo d’un mateix”. I ja és correcte que l’etnònim “Uzbek” denoti gent de diferents procedències perquè si una cosa salta a la vista si ens fixem en la gent que pobla aquest república és que hi ha una barreja impressionant de fisonomies. Alguns uzbeks ens poden semblar àrabs d’aparença, altres ens semblen clarament asiàtics com els Kazakhs. I és que el territori Uzbek ja va ser poblat pels neandertals en època paleolítica però després va passar a pertànyer a diversos imperis alguns dels quals agrupaven territoris que anaven des de l’actual Índia fins al mar Aral. Per això avui dia hi ha unes cent ètnies diferents, hi conviu gent amb parles distintes i el país està ple de minories.
L’actual llengua que s’hi parla és L’Uzbek i és un a llengua del grup de les turques.
El territori de l’actual Uzbekistan va estar sota el domini dels corasmis, la regió de la Sogdiana i també de Bàctria. El que més ens sonarà de l’Uzbekistan és probablement el nom d’una de les seves grans ciutats de l’antiguitat: Samarcanda. El territori de l’actual Uzbekistan passà després a formar part del khaganat turc, un imperi que s’estenia de la Xina fins al mar negre. Crec que aquestes dades us seran suficients per entendre el moviment de gent que va passar per territori Uzbek i capir la barreja ètnica de pobles que conformen l’actual Uzbekistan.
Com ja sabeu, a principis del segle XX la part central d’Àsia va passar a formar part de la URSS.
Dintre de la República de l’Uzbekistán hi ha una altra república que és la de Karakapalkistan amb una població que representa una de les grans ètnies del país.
Parlant de tot, l’Uzbekistan té una superfície lleugerament inferior a la d’Espanya i una densitat de població de 77 persones per km quadrat mentre que la d’Espanya és d’uns 95.
Durant època de la URSS l’Uzbekistan va concentrar-se en l’explotació del cotó per a la qual es necessitava molta aigua provinent dels rius i això va produir un assecament d’aquests. A aquest desastre ecològic se li ha de sumar l’assecament d’un 60% del Mar Aral. Amb l’actual situació de sequera els agricultors i ramaders de l’Uzbekistan tenen problemes per regar els seus conreus i donar de beure als seus animals.
Pel que fa a la religió, la majoritària és l’islam que va arribar a l’Uzbekistan al segle IX i és la confessió de més del 80 % de la població. Potser per motius religiosos, l’homosexualitat està encara fora de la llei com a molts països musulmans i es castiga amb fins a 3 anys de presó.
Un altre gran desastre ecològic i financer a Uzbekistan va ser l’accident que va haver en uns camps de gas el 1963 i que van produir una explosió i una flama de més de 70 metres que va cremar durant 3 anys fins que es va aconseguir apagar-la. No cal ni dir que juntament amb el gas es van cremar molts milions de dòlars. I per si amb aquest desastre no n’hi hagués prou, al mig del Mar Aral hi havia una illa que els soviètics utilitzaven per fer proves amb armes bioquímiques i que avui dia és un dels cementiris d’armes biològiques més grans del món.
Pel que fa a la política, El president Islom Karimov va governar Uzbekistán des de la seva independència de la unió soviètica el 1991 fins a la seva mort el 2016, sent així el polític que més anys va estar a poder de les ex-repúbliques soviètiques superant al de Bielorússia que es va mantenir en actiu durant 23 anys. Islom Karimov va aguantar-se al govern amb ajut de referèndums en algunes ocasions i els observadors occidentals de seguida van dir que potser no es jugava net. Algun dia se sabrà la veritat suposo.
Com a curiositat us diré que pels habitants d’Uzbekistan el pa és un menjar tan sagrat que no el deixen mai al terra encara que estigui envasat. Tot plegat un país molt interessant i complicat.
I per si us han quedat ganes de saber més d’aquest país segur que en un altre post encara us en faré saber més coses.

Més sobre Rússia: els àpats.

Dedico de nou el post d’avui a Rússia i al seu estil de vida i em concentraré avui en els àpats i en un quants plats típics que potser no coneixíeu.
Comencem pels àpats. Els russos en fan tres que són l’esmorzar, el dinar i el sopar i no tenen el que nosaltres diem berenar que tampoc tenen a Alemanya però on sovint es fa una pausa per la tarda per beure cafè i menjar Kuchen, pastís. Els russos són molt més frugals que nosaltres i solen fer-ne només tres. Per esmorzar normalment no mengen gaire, típicament poden ingerir un entrepà, una truita o llet amb cereals. Hi ha menjars típics i tradicionals per esmorzar però que ja ara formen part dels dies de lleure perquè el rus contemporani no té temps per preparar-lo i anar a la feina. Una d’aquestes menges serien els сырники que pronunciat és “cirniqui”. La paraula prové del mot formatge en rus сыр i diu molt dels productes amb què està fet i que són massa a la que s’hi afegeix el que per nosaltres seria el mató o formatge fresc i després es fregeix tot a la paella. Se serveixen amb nata àcida i sucre. També són típics de l’esmorzar els блины (blini) i els блинчики (blinchiki). Els primers no són ni més ni menys que els pancakes anglesos i els segons són fets amb la mateixa massa però són molt més prims. Generalment els blini es mengen amb mel o sucre. Els segons es poden menjar farcits amb carn, melmelada, formatge fresc o el més popular de tot, el blinchik amb caviar. Penseu que als russos els agrada molt el caviar i no pot faltar a la taula en dies festius. Els blinis i els blinchics es mengen sobre tot durant la celebració de la масленица (maslenitsa), denominació que deriva de la paraula mantega en rus i que té equival al nostre carnaval. Se celebra una setmana abans de la quaresma. Un altre menjar típic dels esmorzars tradicionals russos és la каша, pronunciat casha, que seria la versió russa de l’scotish pourridge. És una sopa que es fa bullint diversos cereals amb aigua o bé amb llet.
Els dinars russos consisteixen en tres plats que en la Rússia soviètica s’anomenaven primer, segon i tercer però el que sorprèn és que per ells el tercer era la beguda. No us espanteu però perquè també coneixen els postres.
Generalment el primer plat és una sopa i el segon la carn amb l’acompanyament i la beguda és o bé un cafè, un te o compot que tot seguit us explicaré què és. El compot és una beguda molt comú que es prepara bullint fruita amb panses o sucre. La fruita pot ser maduixes, préssec, albercocs, prunes, etc. El que us puc assegurar és que al principi es fa una mica estrany que t’ofereixin te per dinar perquè aquí estem acostumats a beure aigua i el te o el cafè ens semblen poc per acompanyar l’àpat. Els russos dinen entre les dotze i la una però al cap de setmana ho poden arribar a fer en un horari semblant al nostre.
Ja he esmentat que les sopes són un primer plat molt comú a Rússia. Les dues més famoses són la щи (pronunciat com xi) i la conegudíssima борщ (borsh). Cal recordar que la segona és originària d’Ucraïna i no pas de Rússia i s’assembla a la primera però conté a més dels altres ingredients remolatxa, d’aquí el seu color vermellós. El borsh és un gran invent per aquells a qui se’l fa difícil menjar remolatxa, una de les verdures que més ferro conté. Amb què es fan aquestes sopes, doncs la primera amb carn, col, patates, ceba, pastanagues i tomàquet. Quan la sopa està acabada se li afegeix nata. La segona és el mateix però amb remolatxa.
El pa és un complement principal dels àpats russos i pot ser o bé blanc o fosc perquè està fet amb cereals.
També és molt típic menjar amanides però ens les hem d’imaginar de manera diferent a les nostres i hem d’estar preparats per un sabor que ens pot sobtar. Una de les amanides més menjades s’anomena оливье, que es pronunciaria com olivié, i que està feta amb pollastre bullit, patates, pèsols de pot, cogombres en conserva, ceba i maionesa. D’enciam, el típic producte que associo jo a les amanides, no n’hi ha.
Però no tot són sopes, els russos tenen també una mena de raviolis autòctons que s’anomenen пельмени, (pelmeni).
Una altra beguda que per nosaltres seria com un primer plat és el квас (kvas). N’hi ha de blanc i de fosc i són molt diferents però per fer-nos una idea del que és jo us avanço que és com una espècie de gazpacho que alimenta molt i es pren a l’estiu. Es fa amb carn bullida, ous, herbes, cogombres, naps i llet. No l’he tastat mai però de ben segur que és tan difícil acostumar-se al seu gust com al del chupe de cranc típic del Perú.
El sopar és l’àpat més important pels russos perquè és quan la família es reuneix a la taula i s’intercanvien les impressions i emocions del dia. També és el moment en què més temps hi ha per menjar plegats i s’aprofita per tenir convidats i fer vida social. Els russos solen començar a sopar cap a les set però l’àpat pot durar hores.
Quan vaig ser per aquelles magnífiques terres he de dir que em vaig atipar dels blinis i dels pelmeni i que vaig menjar pollastre gairebé cada dia. El que més em va costar va ser beure te amb el dinar i sopar i finalment vaig acabar comprant una ampolla d’aigua mineral al supermercat perquè als dos dies de ser allà la meva pressió havia pujat amb tantíssim te. Per cert allà el te de vegades se’l beuen amb melmelada per obtenir una porció extra de calories.
Si alguna vegada aneu a un restaurant rus que no us enredin. Fa poc una amic em va parlar d’un al que l’havien convidat al carrer València i em vaig adonar que el restaurant oferia més especialitats no russes que no pas russes. El borsh per exemple ja és més famós que el xi però no és originari de Rússia. No obstant si més no el meu amic i els seus companys van poder beure un bon vodka que recordem que segueix sent una beguda nacional molt consumida i preuada.
Per últim us diré que també em va sorprendre que els russos tinguessin al supermercat cafè amb diversos gustos com canyella, vainilla, etc. A mi em va semblar un sacrilegi però per ells és d’allò més normal. I a vosaltres, us agradaria tastar el menjar rus?

Les noces a Rússia.

Segueixo avui amb el tema de la gran Rússia i les seves tradicions i costums més acolorides. M’agradaria parlar avui de com són les bodes en aquell país i quins aspectes d’aquestes ens resultaran familiars. Us recordo que per molt que alguns dirigents s’hi entestin, Rússia té una mentalitat occidental que ens resulta comú i un toc oriental que la fa exòtica.
Com ja us vaig comentar la setmana passada la família és un pilar fonamental de la societat Russa i la base de la família és el matrimoni. Per tant les bodes d’allí són també sonades i comporten una sèrie de costums que us vull explicar en aquesta entrada. El primer que s’ha de saber és que la celebració de la boda és un esdeveniment multitudinari gairebé i que com aquí la seva preparació requereix molt de temps. Tradicionalment les bodes russes no es fan a les esglésies sinó als registres civils però no són per això menys romàntiques com veureu. Generalment la núvia va de blanc i porta un vel com era també tradicional aquí a Espanya. El nuvi va amb un vestit jaqueta negres i un camisa blanca. Per endur-se la núvia al registre civil i fer-la la pròpia muller primer s’ha de passar el que podríem anomenar una “compra” de la núvia. Com hem d’entendre aquesta tradició? Doncs el nuvi i els seus amics van a casa de la noia que està acompanyada de família i amics i aquests li fan preguntes al nuvi sobre la seva xicota i la seva relació. Serveix per comprovar que la parella coneix la noia suficientment per casar-s’hi i després de l’interrogatori la cerimònia té lloc al registre civil. En sortir de la casa els pares de la núvia els llencen per la finestra arròs i monedes per invocar el benestar i la prosperitat. A més dels nuvis durant la cerimònia calen testimonis que són un noi i una noia. Per part de la núvia sol ser un noi i per part del nuvi una noia. Després de signar i intercanviar els anells que són senyal d’entrega l’un a l’altre, la comitiva nupcial amb els cotxes dels convidats ben guarnits amb flors, cintes de colors i globus es passegen per la ciutat o municipi i paren als monuments principals per tal que la parella es faci una foto. A cada parada s’hi farà un glopet en honor a la parella. La tradició també exigeix que el nuvi agafi la núvia en braços i travessi amb ella cada pont que hi hagi al municipi. Però com us podeu imaginar, en una ciutat com Sant Petersburg això seria impossible i per això només se’n trien uns quants per a fer-ho. Mentre els joves fan les seves parades als principals monuments, els pares del nuvi van a casa i els hi preparen sal i pa pel moment en que la parella entri al seu domicili. Segons la tradició l’amo o mestressa de la casa serà aquell que faci la mossegada més gran al pa. I suposo que generalment són els homes que mosseguen amb més ganes.
L’àpat a la boda es fa com aquí en un restaurant però si la família no s’ho pot permetre, llavors es fa a casa i es prepara suficient menjar per un regiment sencer.
Al restaurant o a casa els nuvis estan a una taula presidint tot el banquet. Durant l’àpat és molt típic sentir el crit de горько que vol dir literalment “amarg” i és el que diuen els convidats quan volen que els nuvis es besin. De tant en tant també es pot sentir un сладко que vol dir “dolç” i llavors el que volen els convidats és que els testimonis es donin un petó. Clar està que si els testimonis ja tenen respectives parelles potser no és gaire convenient perquè de ben segur que portaria cua.
A les bodes russes no hi pot faltar la figura del тамада que pronunciaríem tamada. És una mena de mestre de cerimònies encarregat de que l’ànim i les ganes de la celebració no caigui en cap moment. Ell també prepararà jocs que tenen com a objectiu endevinar el futur de la parella. Per exemple portarà dues safates i els convidats posaran monedes a una o a l’altra. Al final es compten les monedes. Una safata és la que representa un primer fill de sexe masculí, l’altra una pubilla. Ja us vaig explicar un dia que els russos són molt supersticiosos i els agrada molt llegir els senyals de l’univers per preveure el futur.
Una de les coses més civilitzades dels russos és que les bodes tenen lloc un dissabte. Generalment duren dos dies però al segon la núvia ja no porta el vestit blanc. Per què dic això de civilitzat? Doncs perquè les bodes en diumenge no són bones per tornar a la feina el dilluns i qualsevol altre dia requereixen que la gent agafi festa.
A vosaltres quina tradició us ha agradat més de les bodes russes? A mi la de “comprar” la núvia. Crec que estaria bé analitzar si el nuvi coneix la seva futura esposa suficientment abans de portar-la al registre civil i fer-la la seva muller. Em demano si alguna parella ha decidit no casar-se després d’unes quantes pífies del nuvi…
Bona setmana a tots.

Curiositats russes.

Dedico el post d’aquest dijous a un gran país en el sentit més vast de l’adjectiu, gran per la seva mida i gran per la seva complexa història i la valentia de la seva gent capaç d’aguantar adversitats i mantenir el que els alemanys anomenaven amb certa enveja l’ànima russa. Rússia segueix sent per a mi un territori immensament interessant perquè el caràcter rus és feréstec i tendre alhora, una barreja que em resulta molt estimulant.
Avui us vull parlar d’un parell de curiositats i també d’un indret prop de la ciutat de Iaroslavl i que es diu Uglich. Aquesta petita ciutat d’uns cinc mil habitants té un escut d’armes que és l’únic en el que hi surt representat un nen. Es tracta del net d’Ivan el Terrible, fill del seu fill més jove i que va ser assassinat als vuit anys. En commemoració a ell hi ha en aquesta localitat una preciosa església de colors vius en què hi domina el vermell. I tampoc lluny d’aquí, dintre de la regió de Iaroslavl, hi ha una altra deliciosa ciutat que es diu Myshkin, que és un nom que deriva de la paraula russa ratolí. Segons explica una llegenda, un dia el princep Fiódor Michaelovich va estirar-se a la vora d’un riu a descansar i de cop el va despertar un ratolí. El príncep es va enfadar perquè el ratolí havia gosat despertar-lo i el volia castigar però llavors es va adonar que prop seu reptava una serp verinosa. Per això en aquesta ciutat hi tenim un museu dels ratolins i quan els turistes s’hi passegen poden veure figures de ratolins humans per tot arreu, perquè els ciutadans de la ciutat els adoren i adoren aquesta llegenda.
A nosaltres els russos ens poden semblar un poble fer però la veritat és que hi ha molts aspectes de la seva cultura que podríem copiar perfectament i d’altres que em recorden a la nostra. El primer aspecte semblant és que la majoria dels russos no es refien ni un pèl del seu govern i dels governants perquè tenen més que assumit que els estafaran. Aquí a Catalunya també crec que tenim més que clar que el poder corromp i per tant no esperen res de bo dels dirigents. Una altra similitud amb la nostra cultura és el paper capdavanter que tenen les àvies a la societat russa. Estan completament entregades a la cura dels infants dels seus fills de tal manera que de vegades es descuiden a si mateixes. Jo diria que les àvies d’aquí estan potser més equilibrades i saben compaginar ajudar als fills amb gaudir del seu temps lliure. Un estereotip molt estès allà és que els gendres no estimen gaire les seves sogres i que aquestes fan tot el possible per tal de no donar-li mai la raó al gendre. De fet com que les àvies russes fan un servei tan gran a la família en general, als gendres els convé portar-se bé amb les seves sogres.
Potser el que més m’abelleix del tarannà rus és que la família s’ajuda incondicionalment. Els pares fan l’esforç que calgui per tal que es fills estudiïn i si han de demanar un préstec després no el faran tornar als fills com es fa en altres països. Si s’han de demanar diners a la família es fa i ningú reclamarà que s’hagin de tornar. Jo crec que aquí la qüestió ja va d’una altra manera. En general la família és molt important a Rússia i els parents llunyans són capaços de fer viatges llarguíssims per reunir-se amb els seus. Les trobades familiars aquí giren al voltant d’una taula enorme i quan falten cadires es van a buscar a casa els veïns. Aquests també tenen un paper força important a la societat Russa. Tant com a l’Alemanya. Potser aquí a Catalunya sembla que els veïns poden arribar a ser amics i que és important tenir bons veïns perquè com diu el refrany “més val un bon veí a la porta que un parent a Mallorca”, però la veritat és que les amistats amb els veïns que sorgeixen a Rússia i que per a mi van sorgir a Alemanya, aquí no les he tingudes mai.
L’amistat és un tema molt important i els russos se la prenen molt seriosament. Potser costa que un rus o russa confiï en tu però un cop establerta l’amistat, aquesta serà també incondicional. Es diu que un rus sempre et farà un favor i que per agrair-los-hi només cal dir gràcies perquè no volen res més. Això sí, al principi els russos semblen secs i distants i no somriuen gaire. Certament en una cosa coincideixen amb els anglesos i és que sembla que el començament d’una amistat entre dos homes la marca una sessió de beure vodka en el cas dels russos i cervesa en el dels anglesos. Quan beus amb un rus, aquest ho interpreta com si li tinguessis prou confiança per despullar la teva ànima que és el que sovint passa quan es consumeix una mica massa d’alcohol.
Pel que fa a les dones russes el que sí puc assegurar-vos és que mai els hi podeu demanar quina edat tenen perquè ho consideren de molt mal gust, i els agrada que les anomenen noies encara que tinguin vuitanta-nou anys. Realment això és quelcom que jo podria adoptar de la cultura russa. Aquí sempre ens demanem l’edat i la diem, a no ser que una sigui com la meva mare o la meva àvia que no la van voler dir mai. Els rols dona-home encara estan un pèl marcats a Rússia tot i que la situació gràcies a Déu està canviant. Els homes ja comencen a cuinar i la distribució de les tasques domèstiques no és la que hagués tingut una família dels anys seixanta a Espanya. Les noves generacions s’estan modernitzant finalment. De tota manera els homes a Rússia poden considerar-se el cap de família però com ells mateixos diuen, la dona és el coll i sovint ells donen el salari a la muller i aquest l’administra sàviament. I què és un símbol d’estatus pels homes russos? Doncs el cotxe. Es poden passar hores netejant i reparant el seu cotxe i si els apugen el salari, ben segur que es compren un cotxe. Us sona? Fa anys quan encara treballava de professora d’espanyol i anglès per als alemanys que venien a treballar a la SEAT, un dels caps, un paio amb un salari envejable amb el que jo faria meravelles em va dir que se sorprenia dels cotxassos que tenien els empleats amb els sous més baixos de l’empresa. Sembla que en aquest cas la cultura ibèrica també coincideix amb la russa.
I en definitiva l’escull principal és la llengua i el fet que durant anys els líders occidentals han volgut fer-nos creure que aquell país tan gran i poderós és molt diferent a nosaltres i jo us dic que realment no ho és ni de bon tros.

Els camps d’internament anglesos, l’altre cara de la Segona Guerra Mundial.

Avui us vull parlar d’un tema certament desconegut per força gent, un tema del que els mateixos anglesos no en volen parlar gaire sovint o prefereixen passar per alt però que crec que cal saber per veure encara més clar el poc sentit que tenen les guerres.

Si ens situem en època de la Segona Guerra Mundial, a tots ens venen al cap les mateixes imatges i associacions mentals més o menys: l’esvàstica o creu gamada que utilitzava Hitler com a símbol del seu partit i ideologia, l’ofensiva Blitz, la guerra llampec que consistia en atacar ràpida però intensivament agafant l’enemic per sorpresa, la Luftwaffe que és la força aèria alemany, la RAF que és la força aèria anglesa que va lluitar contra l’aviació alemanya valentament, les batalles navals, com la de Dunkirk i la salvació heroica de milers de soldats que haguessin mort ofegats de no ser per la cooperació de tot tipus de vaixell anglès amb tripulació poc preparada a les costes franceses, el desembarcament de Normandia, el Pervitín que era la droga que prenia una gran part de la població alemanya per no patir por i per dissortadament, les imatges més tristes que ens venen al cap són les dels bombardejos brutals a ciutats com Coventry i més tard la revenja amb el bombardeig total de Dresden. I qui té la sort de pensar en la Segona Guerra Mundial i que no li vinguin al cap les imatges dels camps de concentració jues? Jo no puc deslligar aquesta guerra del crim inhumà que van cometre els alemanys als camps de concentració.

Val a dir que durant molt de temps Anglaterra va estar posposant la decisió d’entrar en guerra amb Alemanya. Hi va haver diversos intents no fructífers d’avisar a Hitler de que no podia anar més lluny però finalment Europa es va haver d’involucrar en un conflicte internacional.

Com sabeu el feixisme es va estendre a Europa i Mussolini va passar a ser el dictador d’Itàlia amic de Hitler i un cop va ser oficial que els dos països havien unit forces, la població britànica es va revoltar contra els italians que vivien a Anglaterra. El dia 10 de juny del 1940 ciutadans anglesos enfurismats i enrabiats van atacar geladeries i cafès italians a Londres, Edimburg i Manchester. En aquells moments es calcula que hi havia uns divuit mil italians que vivien a Gran Bretanya i quan se li va preguntar a Churchill que s’havia de fer amb ells, Churchill va respondre “collar the lot”. El verb “collar” en anglès vol dir subjectar una persona o animal de manera que no es pugui moure. I allò que Churchill va dir, els britànics s’ho van prendre molt seriosament. En dues setmanes es va fer abandonar a quatre mil italians les seves llars i els van portar a camps d’internament. Els camps d’internament anglesos no eren òbviament ni molt menys camps de concentració perquè els italians no hi feien cap mena de treball forçat i tampoc era la intenció del govern britànic exterminar els italians. Però senzillament se’ls volia junts i no barrejats amb la resta de població i per aquest motiu la majoria d’ells van acabar a la Illa de Mann. Aquesta preciosa illa anglesa va ser parcialment ballada i patrullada per tal que els “perillosos” italians no se’n poguessin escapar. I de fet cap d’ells havia comès un crim pitjor que preparar bons gelats o servir un cafè decent als britànics. Durant els anys en què es van mantenir els camps d’internament uns deu mil homes, dones i nens van estar-hi tancats o semi-tancats.

El camp d’internament de la Illa de Mann estava ubicat en una zona amb petites cases victorianes que ara mateix semblen un hotel. Però la realitat de la vida de l’intern és que hi va haver moments que els camps estaven tan plens que els residents havien de compartir llit.

La conseqüència d’aquesta bestiesa més immediata pels anglesos va ser que com George Orwell va denunciar, no era possible aconseguir fer un àpat decent a Londres per exemple perquè els cuiners més experts del Savoy, el Cafe Royal i els locals de Piccadilly eren tots a l’ illa de Mann.

I què en va sortir de l’internament dels italians, austríacs i alemanys? Doncs en primer lloc, com era d’esperar, poc temps després de que els austríacs arribessin als camps, van organitzar xerrades, tallers i classes per aprendre idiomes i art.  De fet un dels refugiats ja ho havia pronosticat quan va dir que si es posava a uns quants vienesos junts durant prou temps, farien dues coses: fundar una universitat i obri una pastisseria. Un cop es va veure que els “presoners” eren inofensius, als que els calia se’ls va permetre demanar feina fora de la zona tancada a granges i camps agrícoles. Altres van poder seguir exercint la seva professió dintre de la zona d’internament. I tot i sonar idíl·lic no ho va ser gens. Penseu que la moral dels que eren dintre no era bona perquè entenien que la situació era completament injusta.

El camp a l’illa de Mann, el Hutchinson camp es va inaugurar la segona setmana de juliol del 1940 i es va tancar el març del 1944.

Però no em voldria quedar avui amb un aspecte tan negatiu de la història d’Anglaterra i per això us vull explicar un petit miracle que va passar en un dels llocs menys acollidors i més plens que us pugueu imaginar: un refugi antibombes.

Ens situem ara altre cop a Gran Bretanya i més concretament a la zona d’Spitalfiels a Londres. Els bombardejos alemanys eren intensos i cruels i els refugis anti-aeris anglesos de la ciutat no gaire segurs. Doncs els habitants de la ciutat van descobrir un soterrani que els va semblar prou segur per amagar-s’hi durant els atacs. El soterrani tenia capacitat per cinc mil persones però la primera nit que es va decidir provar el seu grau de seguretat hi van arribar unes deu mil persones. Us podeu imaginar l’ambient, no cal que sigui explicita. Humanitat, foscor, manca d’aire i aigua i por, molta por. Claustrofòbia i no gaire bones vibracions. Doncs resulta que den un ambient tan hostil, un jove d’alçada notablement escassa que es deia Mickey Davis va posar ordre al refugi. Va establir un comitè del refugi votat democràticament i va organitzar una recollida d’un penic per setmana per pagar per la neteja i va pensar també en un mètode per poder pagar la llet pels nens. El soterrani es va convertir en el refugi del Mickey a qui degut a la seva alçada tothom anomenava “Mickey Midget”. Certament les autoritats britàniques van posar aquest cas com a exemple i paradigma de com funcionava la democràcia a Anglaterra.

Aquí deixo aquest capítol de la història europea tan terrible i ho faig si més no amb una nota positiva. Fins i tot en els pitjors moments i en les pitjors circumstàncies apareix gent que és capaç de crear optimisme i aportar positivitat on no n’hi ha.

Pézenas: una perla del Llenguadoc.

Avui us vull parlar d’una perla no gaire coneguda situada al Llenguadoc i que antigament havia estat capital de província fins que Montpeller li va arrancar el títol. Es tracta de la màgica Pézenas i és que amb els seus carrerons estrets i conservats des de l’època medieval i els seus establiments comercials i de restauració cuidats fins a l’últim detall ens recorden un Pals o Peratallada nostres, amb la diferència que Pézenas està situada a l’interior i és francesa.
El primer assentament humà que s’ha pogut documentar a la zona de Pézenas data del segle VII abans de Crist. A l’igual que la ciutat de fundació grega Agde, Pézenas estava ubicat en un lloc elevat i fàcil de defensar que els humans van modificar perquè encara fos més segur. En època romana Plini ja escriu sobre l’excel·lent qualitat de la llana produïda a aquest municipi i sobre les virtuts de l’aigua del riu Peyne que aquest estiu ni fluïa ja per Pézenas a causa de la forta sequera. Dels segles V a IX la Septimània que ara anomenem el Llenguadoc passa per una època molt problemàtica i la nostra bonica localitat sembla desaparèixer del mapa fins que al segle X el vescomtede Béziers li regala a sa filla Pézenas. Més tard el municipi passa a mans de Simon de Montfort i el 1261 es comprada pel rei Saint Louis qui permet que s’hi faci una fira anual. Gràcies a les fires que tenen lloc a Pézenas i a Montagnac l’època medieval resulta molt pròspera per ambdues.
A principis del segle XVI Pézenas es converteix en la capital del Llenguadoc i s’hi instal·len els governadors de la província, tots ells de la família Montmorency. La vila creix fora de la seva primitiva antiga muralla. Però tota la prosperitat de Pézenas s’acaba abruptament amb l’alçament del Llenguadoc contra el rei Louis XIII i a la batalla de Castelnaudary fan presoner el governador Henri II de Montmorency i el decapiten poc després a Toulouse, Tolosa.
Pézenas recupera una mica del seu resplendor antic a partir del 1650 quan el governador de la província Armand de Bourbon hi instal·la la seva cort. Aquesta és l’època en què Molière farà diverses estades a la vila que n’han marcat la seva història. Si un dia us hi arribeu us adonareu com d’orgullosos estan els habitants de Pézenas de que a Molière li hagués agradat tant aquesta localitat.
Quan el princep de Conti mor, Montpellier, en català Montpeller, esdevé capital de província i Pézenas passa a segon pla.
Aquesta vila no és pas gaire gran i se’n pot gaudir en un dia perfectíssimament. Val la pena fer parada a un o dos punts dels que ens recorden la presència de Molière al municipi i si és obert, és molt recomanable la visita del petit teatre de la localitat amb tot el regust d’un edifici clàssic i antic en què ens imaginem que d’un moment a un altre apareixeran vestits d’època els que van ser antics habitants de Pézenas en època de Molière. Així de clàssic és i si no us ho creieu, podeu comprovar-ho a la fotografia.
No sembla que hi hagi res de Pézenas que estigui fora de lloc, certament és una vila museu que ha sabut conservar l’encant a pesar del turisme massiu que hi va cada dia durant l’estiu. La gent és immensament amable i és un municipi de molt fàcil accés.
Us sorprendrà la gran quantitat de treballadors artesanals i artistes que s’apleguen a Pézenas per exhibir i vendre els seus productes als visitants. Aquest cop no he aconseguit trobar-ne la botiga perquè malauradament ha tancat però una de les meves botigues favorites era el taller de la Cricri, la fada del cuir que en mitja hora feia unes sandàlies de pell artesanals. La Cricri, que es diu Cristina de nom, va passar durant anys sis mesos a Pézenas treballant i els altres sis al Marroc d’on treu el cuir per fer les seves creacions. I de la mateixa manera que la fada del cuir venia el seu calçat a Pézenas, també podreu trobar altres creacions artesanals a aquest municipi tan pintoresc i artístic que molt probablement és car per llogar-hi un local com tots els indrets turístics que viuen de la temporada.
No dubteu en fer-hi una escapada perquè val molt la pena!

Més sobre el cervell i la ment i les locucions en anglès.

Segueixo avui amb aquest tema tan fascinant del cervell i la ment i de les locucions en l’idioma anglès amb “brain” i “mind”.

Tenim la gran sort avui dia que a partir dels anys setanta la neurociència va començar a prendre forma com a disciplina científica. De fet la primera trobada per a neurocientífics va tenir lloc el 1974 i des de llavors les descobertes en aquest camp han revolucionat la manera com podem entendre l’ésser humà i sobre tot com podem reconduir l’educació per a obtenir-ne un major benefici per a l’estudiant. Gràcies als estudis en neurociència de la darrera dècada, avui dia entenem millor com funciona el cervell i la ment i coneixem quins factors influeixen positivament per aconseguir tenir allò que podríem anomenar una ment sana. Sabeu quins són segons els estudis de Richard J. Davidson i altres els quatre factors del benestar mental? Doncs ara us en faig cinc cèntims. El primer és la resiliència, és a dir la nostra capacitat de fer front a adversitats i superar-les el més ràpidament possible. En neurologia la resiliència quantifica el temps que triguem en recuperar-nos de l’adversitat, a més ràpidament ho fem, major és la nostra resiliència i més possibilitats tenim de que la nostra ment se senti sana. Resulta que la capacitat i rapidesa de superació a l’adversitat és quelcom mesurable i prediu el grau en que una ment pot ser més saludable que una altra. La podem adquirir a través de l’experiència i també l’entrenament. El segon factor per a una ment sana és el pensament positiu. La gent que tendeix a veure en altres persones la seva amabilitat i bondat, són molt més sanes que les que només veuen aspectes negatius. Sembla que el nostre cervell i la ment estan construïts per cercar la felicitat i per tant veure el més positiu ens fa més susceptibles de ser equilibrats. El tercer factor és l’atenció. Sí, ho heu llegit bé, l’atenció. Algú va dir “ a wandering mind is an unhappy mind” una ment que divaga és una ment infeliç. S’ha estudiat que la gent que tendeix a distreure’s i no ser capaç de concentrar-se percep un menor benestar que les persones que poden fixar la seva atenció. El quart factor de benestar mental és la generositat. Pel que s’ha vist en els estudis neurocientífics la generositat activa circuits al cervell que ens fan estar bé. Aquí generositat s’entén com el contrari d’egoisme, es tracta de pensar en els altres i fer coses pels altres. Tots aquests factors estan instaurats en circuits del nostre cervell que són plàstics, és a dir que es poden canviar. Una de les troballes més significatives de la neurociència és el fet que el nostre cervell es manté flexible durant tota la nostra vida i per això  tal i com va dir Ramon y Cajal “Tothom pot ser, si s’ho proposa, escultor del seu propi cervell”.

I vistes les sorprenents i enormement positives troballes de la neurociència podeu demanar-vos si com a espècie hem millorat o no. Doncs sí. Resulta que si mesurem la violència i el seu impacte avui dia amb el de l’edat mitja el que veurem és que el món i l’ésser humà ha millorat. El que passa és que hi ha un esforç continuat per part dels medis de comunicació de vendre només el que és més negatiu. I jo afegiria que els medis van molt a favor de grans empreses que es beneficien de la nostra por venent-nos una seguretat aparent. Però ara divago i no vull. Ja escriuré sobre això en un altre post.

Passo ara a l’aspecte purament lingüístic i vull recalcar un parell de locucions sobre el cervell i la ment en anglès.

Comencem per les que contenen la paraula “brain”, cervell per nosaltres. Si diem en anglès que “we have something on the brain” vol dir que estem obsessionats o preocupats amb alguna cosa. Jo de moment estic amoïnada pels horaris de l’any vinent i també per la pila de fracassos sentimentals de la meva vida. Són qüestions a les que el meu cervell li dóna voltes sense que jo pugui fer-hi res de moment. He d’aprendre a controlar els pensaments i això implica molta disciplina.

Però ara mateix entre les coses que em caldria fer està la de “pick someone’s brain”, collir el cervell d’algú per tal d’aprofitar-me dels coneixements d’expert en aplicacions de mòbil i poder resoldre totes les tasques del curset online al que m’he apuntat. Diem “pick someone’s brain” quan busquem l’ajut d’algú més intel·ligent o amb un coneixement més d’expert en una matèria determinada que nosaltres.

I com que el curset sobre les apps no està gaire ben organitzat, les explicacions són massa breus i la meitat de les coses queden explicades a mitges, doncs jo el que he de fer és el que els anglesos anomenen “rack one’s brain”, és a dir, esprémer el meu cervell per resoldre totes les tasques. I amb tot això el curset el que està fent és “to turn my brain”, és a dir que m’està tornant boja.

De tot se n’aprèn i l’any vinent ja sabré amb quina institució vull fer la meva formació d’estiu.

Una locució molt positiva és la de “to have presence of mind”, tenir presència de ment, que significa tenir una bona reacció en cas d’emergència. Més val no haver-la de demostrar perquè les emergències són sempre situacions de perill.

Si estem sorpresos llavors en anglès diem que quelcom fa que la nostra ment “boggles” per exemple en la frase “ my mind  boggles at the increase in the price of petrol and gas”. I és que ara omplir el dipòsit costa un 35% més que l’any passat i la factura del gas també ha estat astronòmica tot i que el meu consum segueix sent el mínim.

La locució més positiva de totes la he deixada pel final. És la de “to have a mind like a steel trap” és a dir, tenir una ment com una trampa d’acer. La ment de la persona que la té com una trampa d’acer és capaç de retenir una gran quantitat d’informació i és per tant prodigiosa.

Per avui ja en tenim prou. El nostre cervell no és capaç d’assimilar molt informació si la llegim. La hem d’aplicar en diversos contextos  per memoritzar-la i això ja no ho puc fer per vosaltres. Us desitjo una bona setmana i que sigueu capaços de guardar-vos de la calor.