La historia de l’Edat Mitjana a Espanya una realitat que supera “joc de trons”.

El dos de desembre de l’any passat vaig escriure un post sobre Tossa i els seus noms i vaig anunciar que ja escriuria sobre l’Edat Medieval a aquest municipi més endavant. Avui us el post us portarà el context històric anterior al que es trobava la preciosa localitat en el moment en què es fa constar el nom de la fortalesa per primera vegada en un document escrit: el 966. Per situar-vos bé en l’eix del temps però tiraré força més enrere a una època de canvis, guerres i inestabilitats que han deixat un patrimoni cultural riquíssim tant a Catalunya com a tota la Península Ibèrica. Avui us convido a fer una llambregada per l’Europa d’abans de Carlemany.
Recordem que el que avui dia és Espanya era un territori poblat per diversos grups culturals en aquells moments. Per una banda a partir del 415 tenim a tota la Península les primeres onades migratòries dels visigots que més tard, el 418, esdevindrien els governadors de les terres del sud de la Gàl·lia quan Ataulf pacta amb Roma una col·laboració amb l’imperi a canvi d’un immens territori. Els gots són una mica un misteri pels historiadors. Alguns els consideren un poble germànic oriental però avui dia hi ha evidències que fan pensar a d’altres estudiosos que la terra natal dels gots, posteriors visigots i els ostrogots, fou la part sud de Suècia. En tot cas la llengua germànica els ha batejat com a bevedors incansables i quan es mama massa els alemanys diuen “saufen wie die Goten” que beuen per emborratxar-se com els gots.
Els gots van ser els que van fundar Tolosa i van governar un extens regne que arribava fins a la Península ibèrica. Van lluitar contra els germànics fins que el 507 van ser derrotats per Clodoveu rei dels francs i es van veure obligats a desplaçar-se al sud de la Gàl·lia, és a dir a la Península Ibèrica. Aquí funden Toledo i s’hi estableixen com a classe dominant. En un principi els visigots pertanyien a la branca arriana del cristianisme que rebutja el dogma de la trinitat per exemple. L’arrianisme no els permetia casar-se amb els autòctons de la Península Ibèrica. Per tant en un principi van ser una classe social poc propensa a les barreges. Tot i així el que van aconseguir a en el nostre país no tenia precedents perquè van integrar els romans, els autòctons ibèrics i a ells mateixos i van fundar la base d’un estat i un imperi que va ser capaç de plantar-li cara al bizantí, la potència de la època. Els visigots, ja haguessin estat germànics o escandinaus en el seu origen van trobar molt de gust en el llegat romà i van fer construccions on hi reproduïen espectacles similars al circ de l’antic imperi.
A l’Espanya visigoda van conviure diverses confessions: la catòlica, la arriana que era la branca cristiana dels visigots, i la jueva. I això va ser així fins que el penúltim rei visigot Leovigild va posar fi el 589 a les dues confessions cristianes quan va fer convertir tots els aristòcrates i bisbes visigots al cristianisme. Aquest rei ha passat a la història per vestir-se amb un mantell luxós per assemblar-se a l’emperador bizantí. A més, quan anava a batalla es feia portar un tron. Molt modest i pràctic ell.
L’imperi bizantí era també una amenaça pels visigots. El 552 Justinià va fundar Cartagena per tenir una província a la Península i així expandir a l’occident el seu imperi. El visigots però van lluitar contra els bizantins i els van fer fora del territori el 662.
Sens dubte Espanya deu molt als visigots. Ells van aplanar el camí del feudalisme fins que el 711 els musulmans aconsegueixen la victòria a la batalla de Guadalete i comença el període de dominació islàmica a la Península Ibèrica. Les epidèmies, la fam i la corrupció i lluita pel poder dels visigots havien afeblit el seu regne.
Molts visigots van caure en les batalles contra els invasors infidels, altres van adaptar-se al nou ordre àrab i alguns fugiren cap a la zona dels Pirineus. Els més afortunats també van escapar i van aconseguir barrejar-se amb la classe dominant franca després per seguir exercint el poder que coneixien. Ho van fer però ja supeditats als nous vencedors, els francs.
La història de la Península Ibèrica dels segles V al X està marcada per moltes lluites pel poder i moltes traïcions. Posem com a exemple els musulmans. Van conquerir la Península de manera relativament fàcil ja que els visigots estaven afeblits. El berber Tariq es va dirigir després de derrotar Roderic cap a Toledo per tal començar l’ocupació sistemàtica del regne visigot. Per a terres que ara són Catalunya la invasió musulmana tingué una durada que pot anar de 100 anys per a la Catalunya vella fins als 400 on s’hi estigueren a la Catalunya nova. Castelldefels per exemple va ser durant un temps el territori fronterer entre el món cristià i l’àrab. Però durant el període de temps més extens el límit va ser Tortosa, que els francs van intentar conquerir diverses vegades fins a desistir.
Cal pensar que els àrabs van penetrar fins al territori de l’actual França el Rosselló, Tolosa Narbona, Nimes, Agde, etc.
El regne àrab no fou tampoc un pou de pau a la Península Ibèrica degut a les discrepàncies entre les tribus nord-africanes i les orientals. El 740 mateix els berbers d’al-Andalus es van revoltar a causa de la discriminació que patien ja que no se’ls concedien posicions gaire altes. Llavors es va fer arribar 7.000 sirians i alguns egipcis de Ceuta per aturar la revolta. Aquests van contribuir a fer encara més gran les diferències entre les diverses ètnies del món musulmà a la Península. En un primer moment es van imposar els sirians però més tard es va formar una coalició entre els kalbís i els berbers que antigament havien estat enemics però que ara lluitaven plegats contra els sirians.
Els musulmans perderen la Septimània el 752 quan sota el comandament de Pipí el Breu, el primer de la dinastia carolíngia al poder, els comtes i jutges de Nimes, Magalona, Agde i Besiers obriren les portes d’aquestes ciutats als francs desobeint l’ordre sarraí.
Tot i que els àrabs van preferir conquerir el territori cristià i mantenir els seus comtes, jutges i bisbes i moltes ciutats es van rendir als àrabs per evitar vessaments de sang, la cultura nòmada dels invasors no s’acontentava amb els impostos recollits i practicava el saqueig i pillatge regular. Això va provocar el descontentament dels cristians.
Els carolingis van ser una dinastia que rebé aquest nom perquè durant els seus regnats hi hagué molts Carles que han marcat la història de l’Europa actual. Curiosament, els carolingis van pujar al poder perquè els reis francs merovingis tenien per costum dividir la terra i el poder entre els fills i això va fer que els fratricidis fossin molt comuns en aquesta dinastia. Els merovingis, per així dir-ho, no van necessitar gaires enemics per eliminar-se perquè es van pràcticament eliminar ells. A la caiguda de l’Imperi Romà l’antiga Gàl·lia se la disputaven diversos clans bàrbars. Els francs van acabar sent dominants gràcies al seu cap Clodoveu I, que va ser el primer rei franc en convertir-se al cristianisme. Quan el seu regne va acabar el seu domini s’havia estès per la part occidental d’Europa notablement. Però dos-cents anys després, els merovingis havien perdut tot el poder.
Només a títol d’exemple i perquè veieu que la història d’aquesta dinastia supera la ficció presentada a sèries de televisió com “joc de trons”, resulta que com que els francs dividien el territori entre els seus fills, els uns van començar a assassinar els altres per aconseguir més terres i poder. El 568 l’imperi dels merovingis es va dividir entre els tres fills de Clotari que eren Chilpheric, Sigebert i Contran que es repartiren els regnes de Neustria, Austràsia i de Borgonya. El rei Chilpheric es va enamorar d’una serva anomenada Frédégonde que va eliminar la primera i segona dona del rei per esdevenir ella l’esposa del monarca. La segona dona del rei assassinada va resultar ser la germana del rei Sigebert i llavors, la Brunilda, la dona de Sigebert va reclamar que s’apliqués la Faide, la justícia privada germànica. Per evitar vessaments de sang al final un rei va regalar a l’altre un vast territori com a compensació. Per quedar bé només, perquè de fet el germà va intentar assassinar l’altre per recuperar les terres. A partir d’aquell moment van començar les matances dintre de la família dels merovingis. De fet, Frédégonde va arribar a matar a la primera dona del seu marit com ja he comentat abans, va fer violar la filla del matrimoni per tal que no pogués governar i després fins i tot va intentar matar a la seva pròpia filla per assegurar-se que el seu fill Clotari II pugés al poder.
La veritat és que en 40 anys els merovingis van haver d’anar regalant terres i poder a l’aristocràcia per tal d’obtenir-ne el seu suport.
Entre els títols que atorgaven hi havia el càrrec administratiu de Maior Domus (majordom) que permetia declarar guerres, dirigir exercits, controlar la tresoreria, negociar tractats amb estrangers i escollir bisbes, ducs i comtes al regne. El Maior Domus tenia moltíssim més poder que el rei.
Al segle VIII hi havia dos poderosos Majordoms a l’Imperi Merovingi i un va amenaçar de conquerir el territori de l’altre. Però l’amenaça es va acabar quan el Maior Domus de Neustria va ser assassinat també i llavors tot el poder del gran imperi va passar a mans de Pipí Herstal, que es va autoproclamar duc i princep dels francs. Pipí va morir el 714 i el seu fill, Carles Martell, molt conscient de que el seu poder superava el del rei, va demanar al Papa que el rei fos destituït i el van proclamar a ell rei. Així doncs la dinastia Carolíngia prové de l’aristocràcia intel·ligent de l’època.
El successor de Carles Martell va ser Carlemany a qui l’Europa actual deu tantíssim i el seu fill, Pipí el Breu aconseguí establir al Pirineu la frontera del seu regne.
L’Imperi Carolingi va marcar tant la història d’Europa que fins i tot la paraula rei en rus, король, pronunciat (carol) prové del nom Carles. La paraula turca per rei és “kral” i també prové de Carles. No fou però fins que, el fill de Carlemany Lluís el Piadós va arribar al poder que els francs van aconseguir crear un districte de frontera que s’anomenaria Marca Hispànica i que seria el començament del nostre país. Sota la dinastia Carolíngia els sarraïns varen perdre territori i la Marca Hispànica es va desplaçar fins a Tortosa.
La història de Catalunya vella i la nova amb els seus comtes i els envitricolls polítics la deixo per un altre dia perquè aquest post de reis, mai millor dit, ja és prou llarg.
Per avui només em cal destacar que si voleu sentir la història del nostre país viva podeu per exemple visitar el castell de Castelldefels (el castell dels fidels) on s’explica entre d’altres coses com aquesta població va ser en un passat llunyà territori fronterer. O si per exemple voleu seguir el rastre dels visigots a Catalunya podeu visitar l’església de Santa Maria a Terrassa, una perla amagada.
Us deixo avui amb unes fotografies de la fortalesa de Castelldefels.

Mesures Covid-19 i incongruències.

Com ja sabeu el tema de la Covid-19 i l’augment dels contagis segueix sent la notícia per excel·lència tant aquí com a d’altres països europeus com Alemanya. Sortosament a partir d’ara es demanarà el DNI acompanyat del passaport Covid-19 perquè aquí ens ho prenem tot a molt a la lleugera i ja una pila de gent feia servir passaports de vacunacions falsos per seguir accedint a restaurants, bars i sales de festa sense passar per la punxada i possibles efectes secundaris.
Alguns dels meus alumnes al centre es vanten de que entren a les discoteques amb el pdf d’algun amic. Però no penséssim que això només ho fa la jovenalla perquè no és cert. Just divendres de la setmana passada quan sortia de la feina em va saludar un dels empleats d’una botiga de reformes prop de l’escola. Estava fent una pausa per fumar un cigarret fora i vam començar a petar la xerrada mentre jo deslligava la bici i la preparava per tornar a casa. Es va queixar de que no tenia clar que es poguessin les festes amb normalitat i em va comentar que havia dit al seu patró que ell no aniria a cap sopar de Nadal si se’n feia. També em va comentar que un company seu no vacunat li havia demanat el passaport Covid-19 perquè volia anar a una festa amb ball i no hi pot accedir sense el certificat. Òbviament el noi li va dir que no li el deixava ni boig. Però de gent que presta els passaports Covid-19 n’hi deu haver suficients i aquí no controlem tot el que caldria.
La meva parella va viatjar a Colònia la setmana passada per motius familiars. En aterrar l’avió, quan tots baixaven, la Bundespolizei, la policia alemanya estava esperant a un dels passatgers molt probablement perquè van controlar el passaport Covid i era fals. I evidentment allà les multes i sancions són molt superiors a les d’aquí.
Però ja no només és la inconsciència de la gent que pot impossibilitar que sortim del cercle viciós d’aquest virus horrorós, el mateix sistema amb les seves incongruències fa que ens posem en perill els uns als altres. Per exemple, ara s’ha de portar el passaport Covid-19 als centres esportius però fa dues setmanes quan vaig ensenyar el meu per entrar a la piscina em van dir que no era necessari. No vaig entendre el motiu i de fet l’endemà, quan ja no tenia tanta pressa vaig preguntar al noi de l’entrada què feia que els de piscina no haguéssim d’ensenyar el certificat. Va respondre que perquè la piscina estava més ventilada que les sales d’exercici. Una altra usuària també es va sorprendre i va recordar que als vestidors tant si són de piscina com si no ho són tots anem sense mascareta i que els que no estan vacunats, si no els cal el passaport, poden respirar sense mascareta i contagiar a la resta. Com us podeu imaginar la resposta del l’empleat de Can Felipa va ser: nosaltres seguim la normativa. I és que si la normativa no és congruent els del gimnàs tampoc intentaran endurir les mesures per garantir la salut dels usuaris.
Ja em direu si és gaire saludable anar a nedar quan en un mateix carril s’hi mouen cinc persones i no hi ha distància de seguretat perquè els carrils de dreta i esquerra estan plens de nens i nenes fent cursets. Els usuaris ens hem de conformar en nedar en dos o tres carrils més que plens on la distància de seguretat és nul·la. No sé jo si no seria millor tornar a repensar els límits d’aforament altre cop…
Que van tots a ulls clucs m’ho va deixar claríssim una amiga meva de Gavà aquesta mateixa setmana. La xicota del seu fill va donar positiu en un test d’antígens i viu amb la meva amiga i el seu fill. Seria lògic pensar que si algú és positiu, els que formen unitat de convivència han de passar per la PCR per evitar que si porten el virus el puguin anar transmetent.
Com que la meva amiga Pili i el seu fill es regeixen per la lògica van anar al CAP. El dia anterior els havien dit que hi havien de ser-hi a les vuit i ells van ser puntuals. Després d’esperar fora un temps els del CAP els van dir que no podien entrar fins prop les nou. La Pili i el seu fill van aguantar el fred i el fort vent fins que una parella d’ancians va arribar i van explicar que hi anaven per fer la PCR i els fan fer entrar d’immediat. Veient això la Pili va recordar al personal que ella i el fill esperaven per la mateixa prova i que a ells els havien dit que s’havien d’esperar encara. Els van fer entrar després d’haver aguantat un fred suficient per fer-los agafar un refredat i finalment els van atendre. La sorpresa va venir quan els van dir que no era necessari fer-los la PCR perquè estaven vacunats.
La vacuna, això ho sabem tots, no salva de possibles contagis sinó que evita que la malaltia pugui ser greu. Per tant el que s’ha de desitjar és que no hi hagi possibles positius tombant pel món. Doncs van fer anar a casa a la meva amiga i el seu fill. La Pili va haver d’anar a la feina perquè evidentment sense PCR feta no podia aïllar-se a casa. El patró del seu fill es va guiar pel sentit comú i va dir al seu empleat que es quedés a casa teletreballant. Era preferible no tenir-lo presencialment a la feina que no pas arriscar-se a que el treballador fos positiu i anés escampant el virus.
Em va semblar de poc senderi no fer la PCR a la unitat de convivència d’una persona que ha donat positiu. Així no acabarem mai amb el virus.
Per si no em semblés prou escandalós aquest fet, la Pili em va dir que al cap d’uns dies a la xicota del fill li van enviar un SMS de Catsalut dient que la seva parella havia donat positiu. Òbviament això sí que és una vergonya perquè al noi no li havien fet cap prova. Quin nivell de descontrol hi ha en aquests moments al sistema sanitari que s’envien resultats a qui no toca? Crec que aquesta anècdota ja il·lustra prou bé com de malament van les coses a sanitat.
Per sort a mare i fill els van fer la PCR després d’insistir i ha resultat negativa. Tanmateix crec que no hagués hagut de ser necessari que ells perseveressin per tal que els fessin un test que evita contagis.
Ja no sé què pensar. Pel que fa a mi m’han de repetir una prova diagnòstica perquè la mostra que van extraure fa quatre mesos s’ha perdut. M’ha calgut demanar repetidament els resultats fins que els del CAP han arribat a la conclusió que la mostra s’ha extraviat.
Cal molt d’optimisme per pensar que tot va bé quan a tot arreu veiem senyals de que no hi ha control suficient sobre res.
Falten quatre dies per Nadal i començaran les disbauxes de dinars i sopars d’empresa i familiars. Tinguem tots una mica de seny que la Covid-19 segueix sent un problema real que ens pot tornar a confinar a tots.
Encara som a temps de replantejar les festes i fer-les més íntimes i més segures. Bona setmana a tots.

La fotografia d’avui és del Centre Cívic i esportiu Can Felipa que va ser una antiga fàbrica de tèxtil al Poblenou.

Tossa i els seus diversos noms.

Retorno avui al meu bocinet de paradís per explicar-vos-en un parell de coses més. I quan dic bocí de paradís qui ja em coneix sap perfectament que estic parlant de Tossa de Mar. Avui però m’agradaria concentrar-me una mica en la seva història més llunyana i més concretament en el seu origen i l’evolució del nom amb que coneixem avui aquesta vila.
Sembla que els primers assentaments ibers de la vila daten del segle IV abans de Crist. Coromines de fet opinava que el nom de Tossa provenia del basc “iturri” que volia dir “font” i això explicaria la posterior llatinització “Turissa” que coincidia amb el nom d’una localitat de Navarra. La llengua dels poblats i tribus ibèriques només ha sobreviscut en el basc i en topònims i reconstruir una història anterior a la romana es fa molt difícil perquè historiadors, arqueòlegs i etnògrafs han de formular hipòtesis a partir d’estris, indumentària i inscripcions rudimentàries i mites i llegendes recollides molt segles després dels esdeveniments que volen datar. Rafael Lapesa ja recorda en la seva gran obra “historia de la lengua espanyola” que l’única relació que podem establir amb certesa entre el basc i l’ibèric – que devia consistir en una varietat de dialectes – és que tant la llengua dels ibèrics com la basca no tenen ni /r/ ni /f/ inicials. A més tant l’iber com el basc mostren la presència del sufix -tar en gentilicis i la existència d’un pronom -en fa pensar en la terminació del genitiu basc. A més d’això tenim els toponímics començats en ili- com el de Ilerda que va donar pas a Lleida. Tots aquests es consideren d’origen ibèric per la seva similitud amb els bascs iri-, uli-, i uri- que volien dir “ciutat”. Tanmateix és un passat tan llunyà que tot són especulacions. El cert és que del segle I al III després de Crist ens trobem en l’àrea de Tossa assentaments romans i que en els mosaics de la vil·la romana dels Ametllers apareix la primera inscripció amb el nom de Tossa com a “Turissa”.
La vil·la romana dels Ametllers va ser descoberta el 1914 mentre es feia una obra a l’Avinguda del Pelegrí. El que llavors era metge del poble va notar quelcom d’extraordinari en el terreny que s’havia aixecat i ell mateix amb ajut d’un vilatà a qui anomenaven “carinyu” van anar desenterrant el que havia estat una residència senyorial al més pur estil romà. I és que aquell amo d’aquella vil·la no tenia gens de mal gust perquè va situar la seva residència en un indret amb vistes a la badia de Tossa. Un punt molt estratègic. La vil·la romana dels Ametllers constava d’una “pars rústica” i una “pars urbana”. El tros de terreny urbà era pel propietari i la seva família i tenia dos jardins, un al nord i un al sud i termes. A més també hi havia dues piscines, una per l’estiu i una amb calefacció per l’hivern. Qui pogués viure en el luxe d’aquella antiga vil·la oi? Per si el luxe no sembla poc, la residència disposava de cambres pels convidats i menjadors exteriors. Les habitacions estaven decorades amb mosaics i en una d’elles es trobà la inscripció amb el nom de “Turissia”.
La “pars rústica” era el terreny en què s’explotaven els productes agrícoles i ramaders.
Us imagineu una gran casa d’aquest estil amb vistes a la badia de Tossa? Què més es podia demanar a la vida?
Tossa va anar una mica d’unes mans a altres durant un temps. El 966 el comte Miró de Barcelona va entregar la vall de Tossa al monestir de Ripoll i el 992 el comte Borrell II confirmà la donació. Òbviament als habitants de Tossa no els van demanar el parer. El topònim de Tossa apareix altre cop documentat el 1158 en una carta però de “Turissia” ha passat a ser “Torsa”. Posteriorment el nom es retocà i es tornà a llatinitzar fent-lo “Tursia”. El 1240 el nom però havia passat a ser “Tursa”. A la darreria del segle XIII que Tossa ja es designa amb el seu nom actual. Del 1365 al 1370 es parla del “castell de Tossa” però el 1372 Jaume II va donar la jurisdicció criminal de la vila a Horta de Montcada i en els documents hi fa constar altre cop “Tursia”. Quin desgavell de noms pensareu, oi? Doncs sí. No va ser fins començaments del segle XIX que a Tossa se li va afegir això de “de Mar” i va ser per recomanació de la mestra nacional Pepita Riera que volia distingir la població de Tona.
Tossa va tenir tants noms com propietaris perquè durant l’Edat Mitjana va passar d’unes mans a unes altres com si res. Podríem però dir que Tossa va néixer com a població el 1187 quan l’abat de Ripoll va establir els usatges i costums dels habitants en fundar el castell de la vila en el Mont Guardi i la Parròquia de Sant Vicenç de Torsa. Molt probablement a partir d’aquest moment es va permetre als tossencs tenir casa dins i fora del recinte i de fer el que volguessin amb els seus bens i el que els vilatans havien de pagar per any es reduïa a una gallina.
La història del poder del bisbat de Ripoll sobre Tossa també és llarga però resumint-la cal destacar que des del 1189 fins al 1784 els tossencs van fer estira i arronsa per no pagar algunes de les delmes que en altres indrets ja no es pagaven però que encara s’exigia als tossencs.
Tanmateix avui no em volia estendre escrivint sobre la història de la població en època medieval perquè això ja serà per un altre blog, sinó il·lustrar com de divers a estat el nom de Tossa fins a quedar-se amb l’actual i com ha passat, a l’igual que altres indrets de Catalunya, d’unes mans a altres fins a independitzar-se de qualsevol senyor.
Vull acabar recordant lo bell que és aquest municipi que, com ja vaig esmentar en un anterior post, fa de mal entrar i de pitjor sortir. Tossa ara, just arribat el desembre, es converteix en un altre paradís de tranquil·litat on només queden els vilatans i alguns pixapins enamorats del poble fins al moll de l’os que escapen del soroll de la ciutat fins i tot quan la vila entra en estat de letargia.
Bona setmana a tots!

Fashion: A pleasure or a burden?

“Fashion is the armour to survive the reality of everyday life” —Bill Cunningham—

Love it or hate, fashion is not a modern invention and it has been around ever since men emerged from their cave-dwelling, or almost. The primary function of clothing was a purely physiological one: protecting us from the elements. This explains why the earliest possible evidence for clothing in ancient humas is some stone tools found at archaeological sites like Gran Dolina, in Atapuerca, and dates back to 78,000 years ago. Humans were clearly using needles and awls made of stone and bones some 40,000 years ago. In fact, archaeologists believe men started wearing clothes as early as 170,000 years ago. This allowed people to migrate from Africa to colder regions and conquer the whole globe. However, clothing does not only satisfy a physiological urge. From the evolutionary point of view, we have learned that it is much easier to survive if we are integrated in a group. We therefore strive to fit in it. If we are part of a bigger group, finding food and other resources becomes easier, so it is quite convenient to be part of one.
Let’s explain that in terms of Maslow’s pyramid of human needs.
Clothing satisfies our physiological need of protecting us from the elements and it helps us feel safe. When primitive men covered their feet with sandals, they were safer because they avoided getting their feet burned in the hot sand for example. And there is more to it than that. On a third level all humans need to develop a feeling of love and belonging to be part of a tribe or group that might protect them from enemies and other dangers. Not being alone meant also more security.
A good proof that clothing does not only meet a physiological need is that in tropical regions, where clothes were not required, humans tattooed their bodies to decorate them and signal group membership, believes or marital status. One of the earliest clues abour tattoos is in the body of the 5,200 year-old frozen man Ötzi, found in the border of Italy with Austria. His tattoo has shown that ornaments were used by humans to express themselves and to present themselves to others in a certain way, to increase their esteem by means of showing their status and gaining recognition. We have 4,000 year-old tattooed mummies in Egypt that indicate that tattooing was a relatively common body decoration. So early humans used fashion as a sign hierarchy, to show off or to simply decorate their bodies and increase their self-esteem.
Civilisation as we know it began when men stopped being hunters and developed agriculture. This revolution took place in what is called the Fertile Crescent, a vast area that covered the Mediterranean Levant and reached Mesopotamia and Persia and that had plenty of grain and a great variety of animals that could be kept in herds. When humans started to live in settlements where they kept their food stored, they had more free time for “unnecessary” things such as production of fine clothing and jewellery because they were no longer forced to go hunting or collecting every day.
The first loom weaving we have dates back to 6,000 BC and it was made of flax, wool, hemp and nettle.
Clothing soon became a visual way to distinguish the ruling from the non-ruling classes though. In Mesopotamian society the longer the skirt, he higher the social rank.
Regarding Egyptians it must be said that they were extremely demanding about their appearance. The rich classes wore expensive outfits and wigs and make up was worn by men and women. They used fashion for self-actualisation.
The kohl sold nowadays for women around the world was widely used by Egyptians to protect their eyes from the bright sun of the dessert. This eye make-up was the first “sunglasses” humans produced. We must also thank the Egyptians for the first eye-drops and the taming and export of cats, but that is really a different topic.
As mentioned earlier, dresses and garments communicated one belonged to a certain class -often the ruling one- or signaled marital status. Romans for example only allowed togas for those in power and the use of clothing restricted to the ruling by the non-ruling was severely punished by law. Married women wore a different attire to convey the idea that they were no longer available.
Humans have desired to distinguish themselves and mark to which class they belonged to from the very beginning. And in order to avoid confusion and “intruders”, a lot of countries had sumptuary laws to ensure upper-class clothing and jewellery were worn exclusively by the ones in the highest ranks.
During the Sui dynasty, only the emperor was allowed to dress in yellow. In later Europe, purple was a colour for the aristocrats or Royal Family for a long time since the pigments to dye clothes and turn them purple were extremely expensive. As it can easily be seen, fashion has been used to segregate people.
And as far as gender is concerned, fashion became a burden to many women in vast areas from an early stage too. Chinese women bound their feet with bandages to prevent them from growing since the beauty canon required women with small feet. Beauty conventions in Europe changed women’s shape in such a horrendous way they all suffered from dismays and respiratory problems.
It was only with the Great War that European women saw how their clothes became less oppressive.
The fashion industry and the textile production have moved a lot of money for centuries, yet globalisation has led to the mass manufacturing of cheap attire in poor countries to make us westerners believe clothes are just another disposable item. The true cost of it being the destruction and pollution of the developing countries where these clothes are churned out. And also the pollution and exploitation of the soil of the cotton fields in USA.
Believe it or not fast fashion has become the second most polluting industry of fresh water in the world and the first to pay the consequences of it are the developing countries that manufacture our clothes.
Fashion, even though we love it, has now an undesirable impact on this planet: it pollutes, it oppresses workers in manufactures in poor countries such as Bangladesh, it accumulates wealth in the hands of a privileged few and finally, if we are not critical enough, it makes us believe if we can’t afford it, we are nothing.
We all should take our time to become aware of the real problem by watching documentaries such as “The true cost” or “China blue”. Maybe then we might consider our needs before buying.
It is time for us humans to reassess which aspects of progress really mean a regress: plastics, pesticides, processed and packaged food, etc. And to go a step further maybe we should think of what we can do to change what we can to reverse the trend.

Les Borges Blanques: un indret autèntic.

Avui us vull parlar d’un municipi amb el que estic indirectament vinculada des de fa anys però que conec millor a través de les històries que n’he escoltat des de casa, que no pas per haver-m’hi passejat i haver-hi anat el que cal per conèixer-lo suficientment bé.
Les Borges Blanques és la capital de les Garrigues i està situada al final de la plana de Lleida en una zona de secà però que tenint prop el canal d’Urgell és suficientment humit per ser bona per conrear-hi fruites i verdures. Fins i tot per a qui no hi ha estat mai, el nom de Borges no pot ser un desconegut perquè aquest racó de pau i tranquil·litat de Lleida és famós per la seva producció d’oli d’alta qualitat. Les Borges són el bressol de l’or líquid més necessari per l’home, el greix saludable per excel·lència que fa els aliments més saborosos i per tant de més bon menjar. I de fet el que ara ens sembla una localitat petita i serena va ser durant el segle XIX el centre neuràlgic del comerç de l’oli, que es va desplaçar d’Itàlia cap a les Garrigues quan la primera i segona Guerra Mundials van fer minvar la producció de l’oli allà. Tot i que els italians exporten oli arreu del món, durant anys han comprat el nostre de les Borges per millorar la qualitat del seu. Us ho cregueu o no, durant el segle XIX a les Borges s’hi van posar bars, casinos, bancs i establiments d’oci perquè l’oli havia portat una immensa riquesa al municipi. Tot es va acabar però quan el sector agrícola va entrar en crisi i la producció d’oli va disminuir. Això el fa encara més valuós perquè és difícil d’obtenir. L’oli El Terrall comercialitzat per la cooperativa de Sant Isidre només es ven a Barcelona al supermercat Plusfresc.
Tanmateix, com que mai no he tastat cap oli millor que el de les Borges fet i produït allí, una excursió a aquest municipi es fa indispensable per abastir-se del preuat or líquid. Cert que tenint família allà que va i ve, me’l poden dur. Però si me’l porten em cal una altra excusa per arribar-me a fer el nas a les Borges i el voltant de les Borges i llavors perdria l’oportunitat de passar un dia a un d’aquells indrets on un pot deixar els nervis de la ciutat de banda perquè a les Borges no hi ha estrès.
De les Borges us en puc explicar el que en sé dels relats de la mare, el meu oncle i les cosines de la mare. Que fa seixanta anys hi feia molt de fred a l’hivern i molta calor a l’estiu. Que un cop a la setmana hi passava un carro amb peix de Tarragona per tal que els borgencs poguessin menjar productes del mar. Que com a altres pobles no es tancaven les portes perquè de lladres no n’hi havia i que Borges va tenir una piscina de 50 metres que devia ser l’enveja de tota la comarca.
El que no ha canviat de les Borges de llavors és que la vida del municipi s’articula al voltant del Terrall. El Terrall ara és una zona enjardinada amb dues enormes basses d’aigua on hi neden peixos i s’hi veuen ànecs i fins i tot cignes. Bé, ara mateix de cignes només n’hi ha un però m’han dit que ja n’han comprat un altre per no deixar-lo solitari.
Les basses del Terral eren en principi només una i en els seu origen quedava apartada del nucli urbà. Servia per recollir l’aigua de pluja dels carrers propers i així el bestiar del poble tenia un abeurador. A principis del segle XX es va enjardinar el terreny del voltant i llavors el Terrall es va convertir en el centre de trobada de la gent del poble. Els joves hi anaven a conèixer els nois i noies que els agradaven, els avis a fer la xerrada amb els contemporanis i els infants a jugar-hi.
Les Borges de la ninesa de la meva mare eren d’hiverns gèlids. Les basses del Terrall es gelaven i molts nens (o com n’hi diuen a Borges) xiquets, hi anaven a córrer per sobre o fins i tot algun més agosarat havia arribat a anar-hi en bicicleta sense pensar en el perill que suposava que es trenqués el gel. De fet sé del cert que una persona del poble es va comprar una escopeta de bales de sal per disparar als nens que ho feien i treure’ls la mala costum de jugar en un lloc tan perillós. Jo fins la setmana passada no sabia que hi havia escopetes que podien disparar bales de sal i encara menys que el tret, si t’encertava, provocava una coïssor intensa durant si més no unes quantes hores. Tanmateix era un efecte colateral necessari per evitar alguna desgràcia més gran.
El Terrall d’avui és una zona de descans i pau que ofereix l’oportunitat de fer un cafè tot contemplant els ànecs xipollejant a l’aigua i la mainada amunt i avall enjogassada. Prop del Terral s’hi troba la biblioteca municipal amb una moderna façana decorada per qui va ser l’alcaldessa del municipi. Si el que voleu és una mica d’esport al Poliesportiu Municipal Francesc Macià potser trobareu alguna activitat que us faci el pes. I per als que ens agrada caminar de les Borges es pot anar als bessons, un turó amb una vista espectacular al paisatge típic de les Garrigues.
El que no ens podem perdre en tot cas és el parc temàtic de l’oli per acabar d’aprendre el que cal de la seva producció a la comarca.
Parlava fa poc amb la família a un dels restaurants de les Borges prop del Terral i va sortir a la conversa que als mateixos borgencs els sembla que s’han quedat una mica enrere en alguns aspectes. El cert és que les comarques d’interior semblen anar sempre a remolc de les de la costa, on la indústria i el turisme sempre impulsen l’economia. Potser sí que a les Garrigues els cal un pèl d’impuls. Lleida ha fet un esforç per destacar les seves ofertes culturals i esportives i els seus bells paisatges naturals i crec que se n’està sortint pro bé. Potser els borgencs voldrien més moviment i infraestructura a la localitat. Jo però soc partidària, potser una mica per romanticisme, de que cal mantenir alguns indrets el més genuïns possibles i per això mateix a mi les Borges ja m’abelleix tal i com és. S’hi fa un oli excel·lent, s’hi produeix un pa de ronyó típic de la zona que és deliciós sobre tot acompanyat d’un bon embotit d’una de les cansaladeries del poble o d’un parell d’olives arbequines i té una plaça dels porxos tan bonica i polida amb uns carrerons del voltant tan ben cuidats, menuts i polits, que no voldria que res canviés.
Per a qui no sabeu el que és el pa de ronyó o pa petit, és un pa cuit amb llenya i amb molta flama que fa que al pa li surtin una espècie de bonys i que s’assembli a un ronyó. És un pa tendríssim que cal comprar quan s’hi va. Aquest darrer cop ho no me n’he pogut endur perquè m’hi he acostat en dia festiu. Però a més de l’obligatòria visita a la botiga del sindicat, us recomano que visiteu el forn i en compreu. Tampoc podeu deixar de tastar la botifarra de les Borges que tot i no ser recomanable pel colesterol sí que ho és pel paladar i a aquest cal mimar-lo un parell de cops l’any.
I per si les Borges encara no us sembla prou pintoresc us he d’explicar una altra cosa d’aquesta localitat que me la fa d’allò més castís. Era costum del poble de batejar cada casa i cada família amb una mena de sobrenom que no tenia res a veure amb els cognoms. Així doncs la meva mare, la meva padrina i el meu oncle encara parlaven de la gent del poble com “a cal Marino” o els de “cal Butxaquer” o els de “cal Mitja Armilla”, aquest darrer sobrenom sempre m’ha fet molta gràcia. La família de la mare pertanyia i pertany a “cal Nepra”. Una de les imatges que incloc avui és de l’edifici on vivien “els de cal Nepra”. Tant de bo no es perdi mai el costum de designar les famílies i llurs cases amb noms que tothom coneix. Tradicions com aquestes fan dels pobles localitats més humanes i humanitzades. Potser per això les Borges, tot i ser un pèl lluny per anar-hi sovint, és un indret que m’ha cridat sempre l’atenció perquè tinc la impressió que romandrà pràcticament igual i aquesta aparent i falsa manca de canvi proporciona una serenitat i pau.

El “Roll-Royce” i el “The Mirror” com a paradigmes del començament de l’Anglaterra moderna.

Segueixo avui amb un dels meus temes favorits: Gran Bretanya i la seva rica història, i és que per si no us haveu adonat fins ara de la fascinació que exerceix aquest país sobre mi, amb el post d’aquest dijous us vull fer conèixer un dels capítols més interessants de la història d’aquest racó del món.
Com ja us vaig comentar ara fa dues setmanes, Anglaterra és un país de contradiccions perquè per una banda s’ha lluitat molt contra les desigualtats socials, però per altra banda, en ple segle vint-i-u encara existeixen escoles i universitats privades on la gent de classe mitja no hi podria arribar mai i que perpetuen la segregació de classes.
Però quan exactament es va començar a notar la lluita per una millora de les condicions socials? D’això és exactament del que vull parlar avui al meu post. Podríem dir que l’Anglaterra moderna va néixer amb l’època victoriana ja que quan la reina Victoria va morir a principis del segle XX, el país havia passat de ser bàsicament rural a viure una revolució industrial i l’escolarització i alfabetització havien passat a estar a l’abast de tothom independentment de la classe social.
Tot i així les condicions de vida de la classe obrera eren infrahumanes. La gent vivia apilada en habitacions de cases sense ventilar, als carrers dels barris pobres de la ciutat no hi havia canalització i per tant els humans convivien amb els excrements i els salaris dels obrers eren tan baixos que la majoria estaven mal alimentats i patien malalties sovint mortals.
Els sindicats existien però tenien poca força i als treballadors en general no els quedava altre remei que acontentar-se amb el que els donaven. Però un esdeveniment important al sud de Gales a l’estiu del 1900 va canviar l’estat de les coses.
Resulta que un dels treballadors de la Taff Vale Railway company, la companyia ferroviària de Gales va destinat a treballar a un districte a gairebé 28 kilòmetres d’Abercynon, el poble on vivia. Quan va preguntar el motiu del trasllat, els seus caps senzillament li van respondre que la reubicació s’havia d’entendre com un càstig perquè ell havia demanat repetidament un augment de sou. Però és que el bon home tenia deu fills i una dona malalta per cuidar. Aquest podia ser un dels molts casos de l’època si no fos que en aquest concret, els sindicats van respondre davant la injustícia convocant una vaga de tots els treballadors de la Taff Vale Railway. I a la vaga s’hi van afegir els treballadors massivament de manera que el servei ferroviari del Sud de Gales va quedar aturat completament. El carbó de les mines s’apilava sense que es pogués transportar enlloc degut a la manca de trens. Uns setze mil miners van ser acomiadats durant la segona setmana de vaga. La crisis començava a ser molt més seria del que s’havia pensat en un moment. El director general de la Taff Vale Railway estava completament en contra dels sindicats i per tant va decidir tornar a fer funcionar el tren sense els seus treballadors.
Per fer-ho va contractar personal extern i esquirols disposats a trair els sindicats i els seus companys. Però els obrers més lluitadors van tenir una pensada genial. Van posar grassa a les vies del tren de manera que les rodes fallaven i en el moment en què el tren s’aturava, els treballadors sortien dels seus amagatalls i desenganxaven els vagons. A Ammon Beasley, el director general de l’empresa ferroviària no li va quedar cap altre remei que seure en una taula de negociació a parlar dels sous dels seus empleats.
Semblava una victòria dels sindicats oi? Tanmateix, temps després Beasley va denunciar als sindicats i va demanar danys i perjudicis per les pèrdues causades pels dies de vaga i el tribunal va sentenciar que els treballadors havien de pagar les vint-i-tres mil lliures de danys a Beasley. Amb la sentència els sindicats van quedar mutilats perquè el que estava clar és que fer vaga podia costar clar. I el que també va quedar clar a nivell nacional és que si es volien canviar les condicions dels treballadors, el canvi s’havia de fer des de dins, és a dir, introduint MPs al Palau de Westminster per canviar les lleis i defensar al Parlament els drets dels treballadors.
Des d’aquell principi del segle XX al canvi real no van passar gaires anys. El millor exemple de com estava evolucionant la societat el proporciona la marca Roll-Royce coneguda mundialment.
De petita jo sempre deia que un dia volia tenir un Roll-Royce negre, descapotable i amb les llums grogues. De cotxes jo en aquella època no n’entenia ni un borrall però el que sí tenia clar és que Roll-Royce era una marca de luxe i que qui teniu un d’aquests cotxes era un triomfador nat. Francament no sé per quin motiu jo aspirava a un vehicle de luxe però en tot cas el que m’havia quedat clar és que Roll-Royce és i era sinònim de qualitat.
Però si avui escric sobre aquesta empresa de ben segur no és perquè m’interessi el luxe i la moda sinó perquè l’aparició de l’empresa i la seva història són un paradigma del que estava succeint a Anglaterra a principis del segle XX.
Per si no ho sabeu Roll-Royce és una companyia conjunta nata de l’afició incondicional a la velocitat i el talent del màrqueting d’un aristòcrata i l’enginy d’un home de la classe treballadora.
Charles Rolls era un hereu de títols nobiliaris i propietats a qui l’apassionava la velocitat però no estava gens convençut dels cotxes que es fabricaven fins al moment i que arribaven tots de l’estranger. Els primers automòbils feien molt de soroll i només funcionaven bé uns quants kilòmetres fins fer un pet com una gla i deixant els passatgers a mig trajecte. Eren a més immensament cars.
Rolls però va sentir rumors sobre un enginyer anglès que havia desmuntat i muntat un cotxe estranger i havia produït un vehicle molt superior en rendiment als comercialitzats fins aquell moment. L’enginyer en qüestió era Henry Royce, un jove de classe pobre que va deixar l’escola als nou anys i dirigia al 1904 una companyia d’enginyeria a Manchester, una ciutat que encara ara es considera “de classe obrera”.
Resulta que Rolls va contactar amb Royce i el va convidar a anar a Londres a parlar sobre aquest nou motor que havia construït. Però Royce no estava per tonteries de nen ric i tenia molta feina, així és que Charles Rolls no va tenir cap més remei que agafar el tren i anar a veure a Henry Royce. Heus aquí un moment significatiu de la història d’Anglaterra que demostra com el poder estava canviant de mans. No va ser l’enginyer de classe treballadora que va anar a demanar finançament a l’aristòcrata, sinó que va ser l’aristòcrata que va anar a conèixer l’empresari que es va fer ell sol.
I es veu que el dinar plegats va ser un èxit tot i venir de mons tan diferents i que després de l’àpat plegats, Royce va portar a Rolls a donar una volta en el seu nou vehicle.
Un cop va arribar a Londres Charles Rolls va treure pràcticament del llit a un dels seus col·laboradors per explicar-li que havia conegut el millor enginyer de motors del món.
L’aristòcrata i l’empresari autodidacta es van associar per començar a produir el que van ser en el seu moment els millors cotxes a nivell internacional: eren ràpids, fiables i silenciosos. Gràcies a l’instint pel màrqueting de Rolls, les carreteres de Gran Bretanya aviat es van omplir d’aquests vehicles.
Rolls però era un cul inquiet. Després d’haver conquerit les carreteres va posar la vista al cel. Volia evitar vies massificades i impostos i es va aficionar a l’aviació. Es va convertir en heroi nacional en completar el primer vol de noranta minuts fins a França i de retorn.
Però el món de l’aviació era molt precari encara i Charles Rolls es va matar el 12 de juliol del 1910 durant una exhibició aèria . Era un dia de mal temps i el pilot francès que s’havia enlairat abans que ell i havia caigut en ple vol ja li havia advertit que no s’enlairés. Charles no en va fer cas i va enlairar-se en el seu darrer trajecte. Aparentment l’avioneta es va desmuntar durant el vol i la caiguda va ser mortal per Rolls.
Però no cal quedar-se només amb Royce com a membre de la classe obrera que arriba a l’èxit perquè una flor ja sabem que no fa estiu.
Un dels altres grans noms del començament de segle és Alfred Harmsworth. Ell arribaria a ser conegut com el Napoleó de la premsa perquè va aconseguir comprar tres diaris Anglesos i donar les notícies i el sensacionalisme que calia a les classes emergents: les masses de la classe obrera britànica. Alfred Harmsworth va néixer en una família pobre i de petit el van haver d’embolicar amb paper de diari per tal que no es morís de fred a l’hivern. Els veïns de la seva mare es van arruïnar i la família sencera dels veïns de l’Alfred Harmsworth es van suïcidar. Ell però va sobreviure i va desenvolupar un instint fantàstic pel que volia llegir el treballador britànic. Es veu que va encunyar el terme “tabloid press”, que és una premsa sensacionalista plena de notícies impactants. Harmsworth té dues famoses frases. Una d’elles és que segons l’empresari, “quan un gos mossega un home no és notícia. Quan un home mossega un gos sí”. Als seus treballadors els va dir que principalment les qüestions que interessaven al públic eren, coses de salut, coses de sexe i coses de diners. I tots sabem que tenia raó. Amb Alfred Harmsworth es van posar de moda els titulars sensacionalistes, les narracions en primera persona i les fotografies al diari.
Què seria de la història del Regne Unit sense els diaris Daily Mail, el The Mirror i el darrer que va comprar l’any The Times?
Tant Henry Royce com Alfred Harmsworth i els que llegien la seva premsa eren la nova força a Gran Bretanya. Una classe obrera alfabetitzada i amb ganes d’anar a conquerir un lloc al Parlament per canviar poc a poc el país des de dins.
Particularment no puc deixar d’admirar gent que ve de baix i que ha lluitat per guanyar-se un lloc i influència a la societat. Per a mi són un exemple a seguir i una font d’inspiració perquè la lluita de classes segueix encara ben viva.

Els britànics i la música dels vuitanta.

Fa poc vaig veure per la televisió que els mítics Rolling Stones havien fet un concert i les imatges d’un Mick Jagger saltant per l’escenari als seus quasi vuitanta anys em van arribar al cor. Se’m fa estrany saber que el país europeu que ens ha donat tan bons músics ha deixat de voler ser part d’una unió europea per tossuderia i pels afanys de populisme d’uns polítics sense escrúpols. De fet el Brexit està costant als mateixos britànics molt car però d’això ja en parlaré en un altre post.
Cert és que el Regneu Unit sempre m’ha semblat un país misteriós i ple de contradiccions. Hi ha figures que em fascinen com la regna Elisabeth I, que en la seva època va saber regnar amb mà ferma tot i ser una dona en un món dominat per mascles. El Regne Unit també és el país on es va executar un rei condemnat per traïció, Charles I i on el científic Sir Galton defensaria la seva teoria de la eugenèsia segons la qual s’havia d’impedir que els de les classes pobres es reproduïssin. Desgraciadament el pensament Nazi europeu es va recolzar en la teoria d’aquest científic que va servir d’excusa per fer barbaritats..
Va ser el país on es va desenvolupar la bomba atòmica encara que després els Estats Units s’emportessin els tristos mèrits de produir una arma mortal.
Paradoxalment a Anglaterra s’ha lluitat per les millores socials però segueix sent una nació molt marcada per les classes socials que no són castes però gairebé. Boris Johnson per exemple és un d’aquells fills de família rica amb aires de grandesa que de petit deia que volia arribar a ser el rei del món. I va començar sent el rei de la mala educació perquè fins i tot a l’escola privada on anava i en què estaven acostumats que els alumnes de casa rica visquessin d’excessos es va haver de cridar l’atenció dels pares. I resulta que ara és Primer Ministre gràcies a defensar el Brexit per pur populisme.
No tot són aspectes negatius sobre el Regne Unit. Per a mi Anglaterra ha estat un país que ha produït una literatura excel·lent i una música fantàstica que va captivar les meves orelles ben aviat.
Avui vull escriure de dos grups rivals que van marcar el panorama musical de la dècada dels vuitanta en un moment en què fer-se famós no era tan fàcil com ara. Els meus grups de l’època adolescent eren Duran Duran i Spandau Ballet.
Spandau Ballet va ser un grup musical que va néixer el 1979 amb Gary Kemp i el seu germà Martin Kemp juntament amb un bateria John Keeble, el cantant Tony Hadley i el guitarrista i posterior saxofonista Steve Norman.
El nom del grup va generar controvèrsia perquè Spandau és una presó berlinesa i el nom de “ballet” es va dir que feia referència als espasmes que tenien els presos quan es penjaven. El grup ho va negar sempre però la llegenda urbana havia nascut.
En un principi l’estil d’aquest grup va estar adscrit al New Romantic però aviat van passar a fer pop, tan típic de l’època dels vuitanta.
Els seus èxits principals van ser “True” del 1983, “Gold” del mateix any, “Only when you leave” del 1983 i la preciosa i trista balada “Through the barricades” del 1986.
Els Spandau Ballet es van separar el 1989. Els germans Kemp van continuar sent focus d’atenció de la premsa britànica, entre d’altres perquè Martin Kemp va ser anomenat home més sexy del Regne Unit durant uns anys. En acabar la seva carrera musical Martin Kemp va seguir dalt de l’escenari com a actor fins que un tumor cerebral el va obligar a prendre’s un respir i ocupar-se de la seva salut durant una llarga temporada.
El 2009 el grup es va tornar a unir per produir un nou disc que principalment recopilava cançons antigues pels nostàlgics de la dècada dels vuitanta.
I mentre per aquí a Espanya sonaven algunes cançons mítiques com “al este del Edén” de la Unión i els Hombres G ens rebentaven el timpà amb una cançó tan surrealista com dissonant com “Marta tiene un marcapassos” del vuitanta-sis, la famosa “escuela del calor” dels Radio Futura del vuitanta-tres encara es podia escoltar prou sovint a la radio. Sort en vam tenir de Mecano amb peces més harmonioses i dels Duncan Dhu per compensar algunes estridències ibèriques del vuitanta. Potser per això jo fugia de les emissores que em portaven només la música d’aquí fins trobar les que ens importaven els èxits d’Europa.
I molts d’ells arribaven de les mans de la banda britànica rival dels Spandau Ballet: Duran Duran.
Des d’un principi Duran Duran va ser el principal oponent d’Spandau Ballet. Els primers van aparèixer a Birmingham i representaven molt més la classe treballadora britànica que els Spandau Ballet, que es consideraven més ídols de classe mitja.
Duran Duran es va formar en un principi amb John Taylor i Nick Rhodes el 1978. La primera banda la van formar ells dos amb Simon Le Bon de cantant i Andy Taylor, Roger Taylor y John Taylor que encara que ens ho pensem, no eren germans com el Gary i el Martin Kemp dels Spandau Ballet.
Jo tenia quatre anys quan Duran Duran començava a composar i tocar cançons a l’estil New Romantic. Aquestes primeres cançons les vaig descobrir després. Quan vaig ser conscient de la seva música, els Duran Duran ja tocaven pop i produïen vídeos controvertits per ser, segons deien, eròtics. Avui dia ja estem acostumats a coses més fortes i per tant els vídeos ens semblen un joc de nens.
En tot cas encara avui val la pena posar un parell de cançons del grup i escoltar-ne les lletres farcides de paraules i sentit. Els Duran Duran tenen peces amb molt de ritme que carreguen l’energia com el famós “hungry like a wolf”, “new religion” o “wild bots” però també cançons intimistes com “a matter of feeling” o “save a prayer”. Van gosar fins i tot a dedicar una peça a Margaret Thatcher, que havia practicat una política tan dura que molts joves britànics es trobaven en carrerons sense sortida. Una època molt negra de la història britànica contemporània que no serà res comparada amb la que ens arriba amb Boris Johnson.
Els Duran Duran es van mantenir en actiu durant molt de temps i el 2018 encara van treure “Paper Gods” amb un estil molt diferent al que solien produir. Estic parlant d’un grup que va sorgir el 1978 i que quaranta anys després encara podia sorprendre al públic. Admiro profundament els artistes i sobre tot els músics que aconsegueixen crear durant tantíssim temps.
Duran Duran i Spandau Ballet i la seva rivalitat es va veure reflectida en la dels grups Oasis, de Manchester i classe obrera i Blur, de Londres. Amb la diferència que els enfrontaments d’aquests dos darrers grups van ser més escandalosos que els dels grups capdavanters dels vuitanta.
Si algun dia teniu temps us recomano escoltar alguna de les cançons més conegudes d’ Spandau Ballet o Duran Duran. Tot i que alguns pensin que la seva música era comercial, quina música no ho és? La música la fem per gaudir-ne i per tant ha d’arribar a tanta gent com sigui possible.
Segueixo sent una amant de la música actual i per tant m’agrada assabentar-me de les novetats. I adesiara miro enrere i escolto el que van ser cançons d’altres èpoques que encara em fan posar la pell de gallina. Moltes d’elles les he anomenades en aquest post. Espero que potser n’escolteu unes quantes.
Bona setmana a tots!

Tradicions de tardor: El sant Martí.

Queden ja poquets dies d’aquest estiu que no ha estat ni tan calorós ni tan llarg com estem acostumats i el meu cervell es posa ja en mode tardor. Aquesta època de l’any ens porta el horrorós canvi d’hora que ens roba llum de sol, però també uns colors del bosc preciosos i dies de melangia veient la pluja regalimar per les finestres. La tardor és època d’introspecció i recolliment.
Avui vull parlar d’una tradició alemanya de tardor: el sant Martí, que se celebra en honor al sant nascut en terres hongareses i que va esdevenir el patró el vi. Sant Martí va néixer en una família d’un oficial de l’exercit romà cap al 316 i als 15 anys va començar a servir a la guàrdia imperial romana. Es convertí al cristianisme per una revelació durant un somni i es va unir als deixebles de Hilari però la corrent religiosa era oposada a les creences arrianes del bisbe Auxenci i sant Martí es traslladà a una illa per portar una vida de retir espiritual. Hi va ser fins que el bisbe Hilari va tornar a jugar un paper important dintre de l’església i llavors sant Martí es va traslladar a Poitiers i es convertí en diaca i prevere. Posteriorment el van fer bisbe. A l’Edat Mitja se celebrava Sant Martí la vesprada anterior al 11 de novembre i es feia amb un festí per preparar el cos pel dejuni anterior a l’època de Nadal. Tot i que associem el fet de menjar frugalment amb el període abans de setmana santa, el dejuni a aquestes dates és més aviat actual. De fet a l’església ortodoxa el dejuni encara és abans del Nadal. Es feia coincidir el Sant Martí amb l’època de sacrifici de les bèsties que no es podien mantenir a l’hivern per l’escassetat de pastures. A més durant centenars de segles el dia de sant Martí coincidia amb el final de l’any agrícola i el pagament d’impostos i rendes. Per fer el tiberi preparatori del dejuni es menjava sobre tot saïm, ous i evidentment porc. D’aquí allò de que “a todo cerdo le llega su san Martín”.
A Alemanya i a algunes regions d’Àustria, a Luxemburg, a Suïssa i al sud del Tirol el Sant Martí (Sankt Martin) se celebra amb els nens desfilant pels carrers amb llanternes enceses. Fins el segle XVIII la revetlla d’aquest sant s’encenien fogueres que s’havien de saltar com les nostres de sant Joan. La festa prové de França però ha arrelat a les terres de parla alemanya.
Però no us vull deixar amb la idea que les tradicions de tardor comencen tan tard perquè no és pas així. En realitat, tot i que el solstici de tardor no se celebra amb tantíssim rebombori com el d’hivern o el d’estiu, l’arribada de les fulles groguenques és motiu de festa a molts indrets. Els pobles eslaus mateix adoren la deessa Ovsen i li donen les gràcies per la collita durant la tardor. Durant aquest equinocci els eslaus feien pastís amb poma i col i si la massa pujava ràpidament ho interpretaven com a senyal de que la situació econòmica seria favorable el proper any de collites. Durant aquest dia es recollien andròmines velles de les granges i es cremaven. Què serà que l’home necessita cremar en fogueres les coses antigues i que vol perdre de vista? Ho devem portar inscrit al codi genètic.
A l’església ortodoxa es fa coincidir el naixement de verge maria amb el solstici, és a dir el 21 de setembre.
Sigui com sigui, aquesta època de l’any s’ha de gaudir de ple. El fred no ens arrauleix a casa i el paisatge de fulles daurades i rogenques és un espectacle visual d’una bellesa que em captiva any rere any. I per si la natura no oferís prou als nostres ulls, el paladar queda ben satisfet amb les receptes de tardor alemanyes que porten els ingredients típics com la col llombarda, la poma, la remolatxa que és una font boníssima de ferro, la carabassa, les peres i els moniatos.
Bona tardor a tots!

Visites interessants a la Costa Brava per evitar fer només platja.

Va voler el destí que aquest estiu jo no pogués acabar les vacances a França tal i com havia previst. A la meva parella i a mi ens va tocar venir a les poques hores d’arribar per una d’aquelles emergències mèdiques de la meva mare, que tan típiques són de la gent gran en època d’estiu. I com que l’edat no perdona no ens vam voler arriscar a haver de tornar a fer tants quilòmetres de cop i se’m va acudir fer unes vacances a casa per descobrir la part de la Costa Brava que encara no coneixia.
Així és que en el post d’avui us donaré unes recomanacions de com passar cinc dies a la Costa Brava i fer unes visites turístiques molt interessants que podeu compaginar amb algun bany refrescant d’alguna de les platges de per allí.
La base de les nostres incursions la vam tenir a l’Escala, més concretament a cala Montgó on hi ha dos càmpings prou grans i ben organitzats que a la meva parella i a mi ens serveixen per cobrir les necessitats bàsiques de dormir i esmorzar i sopar sense haver de pagar el gust i les ganes per un llit on han jagut una immensa quantitat de visitants.
Si sou d’aquí molt probablement coneixeu l’Escala perquè és un municipi força anomenat i prou gran. A més de les seves platges i el passeig Marítim, l’Escala és un indret ideal per accedir en poc temps a altres punts molt interessants de visitar.
Aquest estiu el primer mig dia de vacances el vam invertir per veure els següents poblets tots ells no gaire lluny del nostre càmping: Monells, Cruïlles, Madremanya i Palau-Sator. Si heu vist Pals i Peratallada aquestes poblacions us recordaran aquells diamants polits amb la diferència que no són ni molt menys tan conegudes i per tant pràcticament no hi havia turistes. Val la pena visitar aquests pobles i a més es poden fer còmodament en una tarda.
Pel que ja necessiteu un xic més de temps és pel conjunt monumental de Sant Pere de Rodes. Nosaltres hi vam passar un matí i només vam aconseguir veure bé el monestir. Avui dia amb els codis QR cadascú pot escoltar les explicacions del guia virtual al seu gust amb la qual cosa passejar pel recinte és molt relaxant. També s’hi fan visites amb guies de carn i ossos però aquestes només tenen lloc un cop a dia i nosaltres vam arribar massa tard per participar en la visita en català. Val a dir que arribar a Sant Pere de Rodes és un trajecte un xic pesat però la vista des del Monestir és impressionant i més encara si tenim en compte en quina època es va construir l’edificació i a quina altitud. Es va construir entre el segle X i XI i és d’estil romànic tot i que per la seva alçada, l’església podria ser gòtica. Segons la llegenda , sant Pere de Rodes va ser construïda per uns monjos que havien arribat a aquestes terres per ordre del Papa cercant un indret ideal per amagar les relíquies de sant Pere en un moment en què es temia que fossin saquejades. Els tres monjos van pujar a una de les muntanyes properes al monestir, hi van trobar una cova i van guardar les relíquies i van tornar a Roma. Un cop allà i quan el Papa ho cregué convenient, els va demanar que tornessin a buscar les relíquies però els monjos no van saber trobar la cova mai més i van romandre a la zona on ara és el monestir, en van impulsar la construcció i s’hi van quedar a viure. Els habitants de Sant Pere de Rodes pertanyien a l’ordre dels Benedictins i per tant en tot el Monestir només vivien dotze monjos i l’abat. Portaven una vida immensament recollida i ordenada i només menjaven un cop al dia escoltant les oracions d’un dels seus companys. Qui vagi a Sant Pere de Rodes no podrà evitar pensar com van poder construir el Monestir en un indret tan elevat havent de portar tot el material de construcció fins a aquell punt. També sorprèn el fet que fins ben entrat el segle XVIII a Sant Pere de Rodes s’hi produïa vi que després s’exportava a l’estranger i és que la producció de vins i espirituosos és molt típica de forces centres religiosos, però en el cas d’aquest monestir cal pensar que s’hi havia de fer arribar tot el raïm necessari a aquest lloc tan desavinent. Que els monjos s’han dedicat a la producció de begudes alcohòliques no és cap secret. De fet el que va inventar el xampany en tastar-lo va dir que “havia begut una copa d’estrelles”.
A l’església el detall més sorprenent és que els bells capitells de la part esquerre estan molt més malmesos que els de la dreta. Això s’explica perquè en perdre’s les finestres, el vent ha portat partícules de sal del mar que han erosionat la pedra amb que estaven fets els capitells.
No va ser fins el segle XVIII que els monjos que vivien a Sant Pere de Rodes van demanar permís per abandonar el monestir i anar a viure en un indret menys deixat de la mà de Déu si és que em permeteu fer aquesta comparació tan contradictòria.
Si us agrada la història, llavors sens dubte podeu prendre nota de les meves vacances perquè a més el monestir de Sant Pere de Rodes, a Roses es pot visitar la Ciutadella i en el seu museu es pot veure com el nivell de l’aigua ha baixat des de la seva construcció. Si bé la visita a la Ciutadella no ocupa tanta estona com la de sant Pere de Rodes també s’ha de dir que arribar a Roses no és tan difícil com arribar al conjunt de Sant Pere.
Encara més interessant que la Ciutadella de Roses és la visita a les ruïnes d’Empúries. Ara us explicaré el que no heu de fer de cap manera, és a dir, el que vaig fer jo. Vaig posar tota la meva atenció en la història de la part grega del jaciment i quan vaig arribar a la romana ja se m’havia acabat la concentració i la capacitat de retentiva. La visita és densa i plena d’informació i anècdotes. La imatge del déu Asclepi de la medicina em va quedar gravada al cervell de ben petita quan ja vaig visitar les ruïnes amb els pares. Dempeus al mig del recinte del que va ser l’enclavament grec, aquesta estàtua ha sobreviscut el temps i ens recorda amb fitant el mar que té davant, que els metges grecs tenien una manera molt poc científica de diagnosticar les malalties. Es veu que als malalts se’ls donava una substància que els provocava un son profund i se’ls posava a dormir en un dormitori amb altres malalts i quan es despertaven, els metges escoltaven els somnis dels pacients i segons aquests establien un diagnòstic. Sembla ser que de malalts se’n guarien pel que s’ha de pensar que a més dels somnis, els metges devien analitzar altres símptomes.
Però no us penseu que només els grecs eren imaginatius i volien llegir senyals per tot arreu. Els Quan els romans volien inaugurar una ciutat, contractaven als augurs per tal de demanar-los si l’empresa funcionaria o no. Els augurs llavors estudiaven el vol dels ocells i després d’una anàlisi d’aquest deien si era convenient o no fundar la ciutat en qüestió.
El museu d’Empúries proporciona teca per tot un matí o tota una tarda però si es té temps és recomanable veure’l en dos sessions diferents perquè altrament la quantitat d’informació es fa difícil de digerir.
I si gaudiu de la història antiga no us podeu perdre el poblat ibèric d’Ullastret, una meravella impressionant que no es prou coneguda per lo important que és.
El poblat ibèric d’Ullastret va ser el més gran de tot el món ibèric i va arribar a tenir fins a sis mil habitants segons els arqueòlegs. Els indikets que hi vivien van construir una muralla enorme per la època per dissuadir els altres ibers que els volien atacar de fer-ho. En aquella època era prou habitual quan hi havia mala collita i per sobreviure s’havien d’espoliar les sitges de les poblacions properes. No obstant el poblat d’Ullastret era de mal conquerir. I pels amants de la sang i fetge, el museu us depara una sorpresa: dos cranis travessats per un estri de metall que s’exhibien a la casa d’algun dels nobles indikets. Els caps pertanyien a uns enemics ibers també que van ser capturats. Aquest costum de penjar els caps els venia dels celtes.
Fins ara però us he parlat de museus, runes i conjunts arquitectònics però la zona propera a l’Escala és molt més que això. Si us heu cansat de la imatge de les platges de l’Escala i ja teniu les vostres anxoves en conserva, llavors potser és hora de fer una excursió a Llançà, un municipi d’uns cinc mil habitants que ens ofereix un passeig marítim ple de locals de restauració i comerços que garanteixen que no ens avorrim quan les hores de platja ja s’han acabat.
De tots els indrets visitats potser només Sant Martí d’Empúries ens va deixar un pèl eixuts. Si bé el poble és bonic, no ho és pas més que Monells o Madremanya però en canvi sí que sembla pensat per treure els calers als turistes nacionals o internacionals. El poble es visita en un tres i no res i en el seu centre conflueixen tots els restaurants de la localitat que lluiten per atraure uns clients afamats on no hi ha una competència que ofereixi preus econòmics. Sant Martí d’Empúries em va semblar una màquina de fer diners.
Roses té una platja gran i bonica però el municipi està sobreexplotat i ens fa pensar en què dels anys cinquanta als noranta ningú encara parlava de sostenibilitat en el sector turístic. Sens dubte encara hem de donar gràcies que ens queden uns quants indrets a la Costa Brava que han preservat el seu caràcter. Amb això no vull dir que Roses no valgui una visita, ans el contrari, però si el que voleu és un racó poc freqüentat, no us puc recomanar ni Roses ni sant Martí d’Empúries.
Per a llocs amb encís i poc coneguts em quedo amb Monells, Palau-Sator, Cruïlles i Madremanya.
I evidentment si aneu a qualsevol dels museus que us he recomanat no us trobareu pas cap cua llarga com quan heu d’entrar al McDonald’s o al cinema.
Fins aquí la meva recomanació per unes vacances entretingudes i locals per explorar la part alta de la Costa Brava.

Cats and humans: an ancestral bond II.

The Egyptians learned to adore the cat, the Persians took it as far as India, but it was with the Romans that the cat really colonized the homes of the greatest part of the European continent and the British Isles. Roman soldiers brought cats with them wherever they went, and they went a long way. In the capital the furry little animals soon replaced the ferret, used till the cat was introduced in human settlements to keep the number or rodents under control. As opposed to ferrets, cats did not stink so they had another advantage.
Although the Romans did not adore cats to the extreme Egyptians did, the goddess Libertas is depicted with a cat at her feet as a symbol of independence. Also in the northern mythology the cat is considered a magical animal. The love goddess Freya flies in the sky on a carriage pulled by wild cats.
Cats are also beloved pets in the Islam and the prophet Muhammad was known to be very fond of them. As for Buddhists, they believe that when a cat of the house dies, it speaks a few good words about its owner to Buddha so he is favourable to the human.
Israelis, who were in Egypt for such a long time, did not worship cats at all since they only needed a God to venerate.
And in fact cats’ good reputation and fame came to a bitter end when the leaders of the Christian Catholic Church considered them the embodiment of the devil. Inquisition pursued witches and cats and it sentenced a great deal of both to burn to death in bonfires and so cats were about to vanish completely from Europe.
And the extermination of our beloved furry friends had disastrous consequences for public health in the old continent. The pestilence, the plague that devastated Europe leading to the death of between a thirty to a sixty percent of the population depending on the area and the period, was caused by bacteria transmitted by fleas and also by the bites of rats. In humid areas with poor hygienic conditions such as most European cities at the time, the epidemy spread without any hope. Cats could not chase rats because there were hardly any felines in the streets any longer and it took humans quite a long time to understand cats could be very helpful allies against the plague and the epidemic. In spite of the fact that the Church had ruined the image of the cat, it returned to the cities to help fight the pestilence by controlling the proliferation of rats.
But the stigma lasted for ages and well into the XVIII century it was claimed that if there was a cat in a carriage the horses did not gallop as well as usual. Also, the superstition that asserts that if a black cat crosses our way it will bring us bad lack dates back from those times.
Thanks God not all countries were influenced by silly superstition. The inhabitants of Rome have a huge cat colony located in the remains of Torre Argentina in the capital of the Italic peninsula.
The inhabitants of the Coliseum city feed and adore the cats that wander in the remains because they consider they once saved the city from a pestilence episode.
And fortunately, nowadays hostility towards cats is over and they are the favourite pet in a vast number of countries.
A lot of celebrities and well-known people in the past and nowadays have had a special bond with our furry friends. Churchill for example always lived with at least one cat. Einstein had a stripped one that got depressed when the weather was bad. The scientist used to tell him “I know what the matter is, but I don’t know how to change it”. Dalí was photographed with his cats many times and the designer Karl Lagerfeld has what is probably the most spoilt cat in the world. It has two nannies of its own. Goethe once wrote a poem from the point of view of a cat happy about the caresses and cuddles. I apologise beforehand for my poor translation of the last lines of the poem.
“ sie stammeln und lallen und
huldigen mir.
Liebkosen mir glücklich Bauch, Ohrchen und Tatz.
Ich wählte es wieder. Das Leben der Katz“


„They stammer and babble and
worship me.
They caress happy my belly, ears and paws.
I would chose it again, the life of a cat”

I am not a cat expert yet. I know that my first serious contact with these felines was in Berlin where a female cat adopted me. During the lockdown I fell in love with my boyfriend’s cat Pablo so much that I decided to adopt mine. I spent moths in a raw browsing the webpage of Gats de Gràcia to find the ideal candidate for me. One day I saw Safràs picture and I went to Farigats to see him. From that moment he did not have to wait for a long time there because I adopted him a few days after.
I don’t have a scientific explanation about why Safrà has helped me balance my life. I only know that even when I have a lot of stress, as soon as I get home and see him a lot of the tension goes away. There was only one thing that worried me about having Safrà: I spend a long time outside home when I was at work he was alone. So I spoke again with Gats the Gràcia and they offered me the possibility to adopt a kitty so that Safrà would see it grow and accept it as a member of the family. The result of this has been happiness multiplied two times because now when I leave, I know none of them is on its own and when I get back home I have two adorable cats that want to keep me company.
I have no idea if cats are magical, and I have no scientific evidence for or against it but I know that my daily routine has been by far less tedious since I adopted them.
In case you are becoming fond of cats I have uploaded pictures of Safrà, who you might already know if you follow my blog, and the small one in the family: Sugus.
To finish this post I want to recommend you to have a cat in your lives and if you decide to do so, chose one from a shelter. They are very grateful animals that need and deserve a chance and wait for families willing to love them and provide for them.
Have a nice week!