Els britànics i la música dels vuitanta.

Fa poc vaig veure per la televisió que els mítics Rolling Stones havien fet un concert i les imatges d’un Mick Jagger saltant per l’escenari als seus quasi vuitanta anys em van arribar al cor. Se’m fa estrany saber que el país europeu que ens ha donat tan bons músics ha deixat de voler ser part d’una unió europea per tossuderia i pels afanys de populisme d’uns polítics sense escrúpols. De fet el Brexit està costant als mateixos britànics molt car però d’això ja en parlaré en un altre post.
Cert és que el Regneu Unit sempre m’ha semblat un país misteriós i ple de contradiccions. Hi ha figures que em fascinen com la regna Elisabeth I, que en la seva època va saber regnar amb mà ferma tot i ser una dona en un món dominat per mascles. El Regne Unit també és el país on es va executar un rei condemnat per traïció, Charles I i on el científic Sir Galton defensaria la seva teoria de la eugenèsia segons la qual s’havia d’impedir que els de les classes pobres es reproduïssin. Desgraciadament el pensament Nazi europeu es va recolzar en la teoria d’aquest científic que va servir d’excusa per fer barbaritats..
Va ser el país on es va desenvolupar la bomba atòmica encara que després els Estats Units s’emportessin els tristos mèrits de produir una arma mortal.
Paradoxalment a Anglaterra s’ha lluitat per les millores socials però segueix sent una nació molt marcada per les classes socials que no són castes però gairebé. Boris Johnson per exemple és un d’aquells fills de família rica amb aires de grandesa que de petit deia que volia arribar a ser el rei del món. I va començar sent el rei de la mala educació perquè fins i tot a l’escola privada on anava i en què estaven acostumats que els alumnes de casa rica visquessin d’excessos es va haver de cridar l’atenció dels pares. I resulta que ara és Primer Ministre gràcies a defensar el Brexit per pur populisme.
No tot són aspectes negatius sobre el Regne Unit. Per a mi Anglaterra ha estat un país que ha produït una literatura excel·lent i una música fantàstica que va captivar les meves orelles ben aviat.
Avui vull escriure de dos grups rivals que van marcar el panorama musical de la dècada dels vuitanta en un moment en què fer-se famós no era tan fàcil com ara. Els meus grups de l’època adolescent eren Duran Duran i Spandau Ballet.
Spandau Ballet va ser un grup musical que va néixer el 1979 amb Gary Kemp i el seu germà Martin Kemp juntament amb un bateria John Keeble, el cantant Tony Hadley i el guitarrista i posterior saxofonista Steve Norman.
El nom del grup va generar controvèrsia perquè Spandau és una presó berlinesa i el nom de “ballet” es va dir que feia referència als espasmes que tenien els presos quan es penjaven. El grup ho va negar sempre però la llegenda urbana havia nascut.
En un principi l’estil d’aquest grup va estar adscrit al New Romantic però aviat van passar a fer pop, tan típic de l’època dels vuitanta.
Els seus èxits principals van ser “True” del 1983, “Gold” del mateix any, “Only when you leave” del 1983 i la preciosa i trista balada “Through the barricades” del 1986.
Els Spandau Ballet es van separar el 1989. Els germans Kemp van continuar sent focus d’atenció de la premsa britànica, entre d’altres perquè Martin Kemp va ser anomenat home més sexy del Regne Unit durant uns anys. En acabar la seva carrera musical Martin Kemp va seguir dalt de l’escenari com a actor fins que un tumor cerebral el va obligar a prendre’s un respir i ocupar-se de la seva salut durant una llarga temporada.
El 2009 el grup es va tornar a unir per produir un nou disc que principalment recopilava cançons antigues pels nostàlgics de la dècada dels vuitanta.
I mentre per aquí a Espanya sonaven algunes cançons mítiques com “al este del Edén” de la Unión i els Hombres G ens rebentaven el timpà amb una cançó tan surrealista com dissonant com “Marta tiene un marcapassos” del vuitanta-sis, la famosa “escuela del calor” dels Radio Futura del vuitanta-tres encara es podia escoltar prou sovint a la radio. Sort en vam tenir de Mecano amb peces més harmonioses i dels Duncan Dhu per compensar algunes estridències ibèriques del vuitanta. Potser per això jo fugia de les emissores que em portaven només la música d’aquí fins trobar les que ens importaven els èxits d’Europa.
I molts d’ells arribaven de les mans de la banda britànica rival dels Spandau Ballet: Duran Duran.
Des d’un principi Duran Duran va ser el principal oponent d’Spandau Ballet. Els primers van aparèixer a Birmingham i representaven molt més la classe treballadora britànica que els Spandau Ballet, que es consideraven més ídols de classe mitja.
Duran Duran es va formar en un principi amb John Taylor i Nick Rhodes el 1978. La primera banda la van formar ells dos amb Simon Le Bon de cantant i Andy Taylor, Roger Taylor y John Taylor que encara que ens ho pensem, no eren germans com el Gary i el Martin Kemp dels Spandau Ballet.
Jo tenia quatre anys quan Duran Duran començava a composar i tocar cançons a l’estil New Romantic. Aquestes primeres cançons les vaig descobrir després. Quan vaig ser conscient de la seva música, els Duran Duran ja tocaven pop i produïen vídeos controvertits per ser, segons deien, eròtics. Avui dia ja estem acostumats a coses més fortes i per tant els vídeos ens semblen un joc de nens.
En tot cas encara avui val la pena posar un parell de cançons del grup i escoltar-ne les lletres farcides de paraules i sentit. Els Duran Duran tenen peces amb molt de ritme que carreguen l’energia com el famós “hungry like a wolf”, “new religion” o “wild bots” però també cançons intimistes com “a matter of feeling” o “save a prayer”. Van gosar fins i tot a dedicar una peça a Margaret Thatcher, que havia practicat una política tan dura que molts joves britànics es trobaven en carrerons sense sortida. Una època molt negra de la història britànica contemporània que no serà res comparada amb la que ens arriba amb Boris Johnson.
Els Duran Duran es van mantenir en actiu durant molt de temps i el 2018 encara van treure “Paper Gods” amb un estil molt diferent al que solien produir. Estic parlant d’un grup que va sorgir el 1978 i que quaranta anys després encara podia sorprendre al públic. Admiro profundament els artistes i sobre tot els músics que aconsegueixen crear durant tantíssim temps.
Duran Duran i Spandau Ballet i la seva rivalitat es va veure reflectida en la dels grups Oasis, de Manchester i classe obrera i Blur, de Londres. Amb la diferència que els enfrontaments d’aquests dos darrers grups van ser més escandalosos que els dels grups capdavanters dels vuitanta.
Si algun dia teniu temps us recomano escoltar alguna de les cançons més conegudes d’ Spandau Ballet o Duran Duran. Tot i que alguns pensin que la seva música era comercial, quina música no ho és? La música la fem per gaudir-ne i per tant ha d’arribar a tanta gent com sigui possible.
Segueixo sent una amant de la música actual i per tant m’agrada assabentar-me de les novetats. I adesiara miro enrere i escolto el que van ser cançons d’altres èpoques que encara em fan posar la pell de gallina. Moltes d’elles les he anomenades en aquest post. Espero que potser n’escolteu unes quantes.
Bona setmana a tots!

Tradicions de tardor: El sant Martí.

Queden ja poquets dies d’aquest estiu que no ha estat ni tan calorós ni tan llarg com estem acostumats i el meu cervell es posa ja en mode tardor. Aquesta època de l’any ens porta el horrorós canvi d’hora que ens roba llum de sol, però també uns colors del bosc preciosos i dies de melangia veient la pluja regalimar per les finestres. La tardor és època d’introspecció i recolliment.
Avui vull parlar d’una tradició alemanya de tardor: el sant Martí, que se celebra en honor al sant nascut en terres hongareses i que va esdevenir el patró el vi. Sant Martí va néixer en una família d’un oficial de l’exercit romà cap al 316 i als 15 anys va començar a servir a la guàrdia imperial romana. Es convertí al cristianisme per una revelació durant un somni i es va unir als deixebles de Hilari però la corrent religiosa era oposada a les creences arrianes del bisbe Auxenci i sant Martí es traslladà a una illa per portar una vida de retir espiritual. Hi va ser fins que el bisbe Hilari va tornar a jugar un paper important dintre de l’església i llavors sant Martí es va traslladar a Poitiers i es convertí en diaca i prevere. Posteriorment el van fer bisbe. A l’Edat Mitja se celebrava Sant Martí la vesprada anterior al 11 de novembre i es feia amb un festí per preparar el cos pel dejuni anterior a l’època de Nadal. Tot i que associem el fet de menjar frugalment amb el període abans de setmana santa, el dejuni a aquestes dates és més aviat actual. De fet a l’església ortodoxa el dejuni encara és abans del Nadal. Es feia coincidir el Sant Martí amb l’època de sacrifici de les bèsties que no es podien mantenir a l’hivern per l’escassetat de pastures. A més durant centenars de segles el dia de sant Martí coincidia amb el final de l’any agrícola i el pagament d’impostos i rendes. Per fer el tiberi preparatori del dejuni es menjava sobre tot saïm, ous i evidentment porc. D’aquí allò de que “a todo cerdo le llega su san Martín”.
A Alemanya i a algunes regions d’Àustria, a Luxemburg, a Suïssa i al sud del Tirol el Sant Martí (Sankt Martin) se celebra amb els nens desfilant pels carrers amb llanternes enceses. Fins el segle XVIII la revetlla d’aquest sant s’encenien fogueres que s’havien de saltar com les nostres de sant Joan. La festa prové de França però ha arrelat a les terres de parla alemanya.
Però no us vull deixar amb la idea que les tradicions de tardor comencen tan tard perquè no és pas així. En realitat, tot i que el solstici de tardor no se celebra amb tantíssim rebombori com el d’hivern o el d’estiu, l’arribada de les fulles groguenques és motiu de festa a molts indrets. Els pobles eslaus mateix adoren la deessa Ovsen i li donen les gràcies per la collita durant la tardor. Durant aquest equinocci els eslaus feien pastís amb poma i col i si la massa pujava ràpidament ho interpretaven com a senyal de que la situació econòmica seria favorable el proper any de collites. Durant aquest dia es recollien andròmines velles de les granges i es cremaven. Què serà que l’home necessita cremar en fogueres les coses antigues i que vol perdre de vista? Ho devem portar inscrit al codi genètic.
A l’església ortodoxa es fa coincidir el naixement de verge maria amb el solstici, és a dir el 21 de setembre.
Sigui com sigui, aquesta època de l’any s’ha de gaudir de ple. El fred no ens arrauleix a casa i el paisatge de fulles daurades i rogenques és un espectacle visual d’una bellesa que em captiva any rere any. I per si la natura no oferís prou als nostres ulls, el paladar queda ben satisfet amb les receptes de tardor alemanyes que porten els ingredients típics com la col llombarda, la poma, la remolatxa que és una font boníssima de ferro, la carabassa, les peres i els moniatos.
Bona tardor a tots!

Visites interessants a la Costa Brava per evitar fer només platja.

Va voler el destí que aquest estiu jo no pogués acabar les vacances a França tal i com havia previst. A la meva parella i a mi ens va tocar venir a les poques hores d’arribar per una d’aquelles emergències mèdiques de la meva mare, que tan típiques són de la gent gran en època d’estiu. I com que l’edat no perdona no ens vam voler arriscar a haver de tornar a fer tants quilòmetres de cop i se’m va acudir fer unes vacances a casa per descobrir la part de la Costa Brava que encara no coneixia.
Així és que en el post d’avui us donaré unes recomanacions de com passar cinc dies a la Costa Brava i fer unes visites turístiques molt interessants que podeu compaginar amb algun bany refrescant d’alguna de les platges de per allí.
La base de les nostres incursions la vam tenir a l’Escala, més concretament a cala Montgó on hi ha dos càmpings prou grans i ben organitzats que a la meva parella i a mi ens serveixen per cobrir les necessitats bàsiques de dormir i esmorzar i sopar sense haver de pagar el gust i les ganes per un llit on han jagut una immensa quantitat de visitants.
Si sou d’aquí molt probablement coneixeu l’Escala perquè és un municipi força anomenat i prou gran. A més de les seves platges i el passeig Marítim, l’Escala és un indret ideal per accedir en poc temps a altres punts molt interessants de visitar.
Aquest estiu el primer mig dia de vacances el vam invertir per veure els següents poblets tots ells no gaire lluny del nostre càmping: Monells, Cruïlles, Madremanya i Palau-Sator. Si heu vist Pals i Peratallada aquestes poblacions us recordaran aquells diamants polits amb la diferència que no són ni molt menys tan conegudes i per tant pràcticament no hi havia turistes. Val la pena visitar aquests pobles i a més es poden fer còmodament en una tarda.
Pel que ja necessiteu un xic més de temps és pel conjunt monumental de Sant Pere de Rodes. Nosaltres hi vam passar un matí i només vam aconseguir veure bé el monestir. Avui dia amb els codis QR cadascú pot escoltar les explicacions del guia virtual al seu gust amb la qual cosa passejar pel recinte és molt relaxant. També s’hi fan visites amb guies de carn i ossos però aquestes només tenen lloc un cop a dia i nosaltres vam arribar massa tard per participar en la visita en català. Val a dir que arribar a Sant Pere de Rodes és un trajecte un xic pesat però la vista des del Monestir és impressionant i més encara si tenim en compte en quina època es va construir l’edificació i a quina altitud. Es va construir entre el segle X i XI i és d’estil romànic tot i que per la seva alçada, l’església podria ser gòtica. Segons la llegenda , sant Pere de Rodes va ser construïda per uns monjos que havien arribat a aquestes terres per ordre del Papa cercant un indret ideal per amagar les relíquies de sant Pere en un moment en què es temia que fossin saquejades. Els tres monjos van pujar a una de les muntanyes properes al monestir, hi van trobar una cova i van guardar les relíquies i van tornar a Roma. Un cop allà i quan el Papa ho cregué convenient, els va demanar que tornessin a buscar les relíquies però els monjos no van saber trobar la cova mai més i van romandre a la zona on ara és el monestir, en van impulsar la construcció i s’hi van quedar a viure. Els habitants de Sant Pere de Rodes pertanyien a l’ordre dels Benedictins i per tant en tot el Monestir només vivien dotze monjos i l’abat. Portaven una vida immensament recollida i ordenada i només menjaven un cop al dia escoltant les oracions d’un dels seus companys. Qui vagi a Sant Pere de Rodes no podrà evitar pensar com van poder construir el Monestir en un indret tan elevat havent de portar tot el material de construcció fins a aquell punt. També sorprèn el fet que fins ben entrat el segle XVIII a Sant Pere de Rodes s’hi produïa vi que després s’exportava a l’estranger i és que la producció de vins i espirituosos és molt típica de forces centres religiosos, però en el cas d’aquest monestir cal pensar que s’hi havia de fer arribar tot el raïm necessari a aquest lloc tan desavinent. Que els monjos s’han dedicat a la producció de begudes alcohòliques no és cap secret. De fet el que va inventar el xampany en tastar-lo va dir que “havia begut una copa d’estrelles”.
A l’església el detall més sorprenent és que els bells capitells de la part esquerre estan molt més malmesos que els de la dreta. Això s’explica perquè en perdre’s les finestres, el vent ha portat partícules de sal del mar que han erosionat la pedra amb que estaven fets els capitells.
No va ser fins el segle XVIII que els monjos que vivien a Sant Pere de Rodes van demanar permís per abandonar el monestir i anar a viure en un indret menys deixat de la mà de Déu si és que em permeteu fer aquesta comparació tan contradictòria.
Si us agrada la història, llavors sens dubte podeu prendre nota de les meves vacances perquè a més el monestir de Sant Pere de Rodes, a Roses es pot visitar la Ciutadella i en el seu museu es pot veure com el nivell de l’aigua ha baixat des de la seva construcció. Si bé la visita a la Ciutadella no ocupa tanta estona com la de sant Pere de Rodes també s’ha de dir que arribar a Roses no és tan difícil com arribar al conjunt de Sant Pere.
Encara més interessant que la Ciutadella de Roses és la visita a les ruïnes d’Empúries. Ara us explicaré el que no heu de fer de cap manera, és a dir, el que vaig fer jo. Vaig posar tota la meva atenció en la història de la part grega del jaciment i quan vaig arribar a la romana ja se m’havia acabat la concentració i la capacitat de retentiva. La visita és densa i plena d’informació i anècdotes. La imatge del déu Asclepi de la medicina em va quedar gravada al cervell de ben petita quan ja vaig visitar les ruïnes amb els pares. Dempeus al mig del recinte del que va ser l’enclavament grec, aquesta estàtua ha sobreviscut el temps i ens recorda amb fitant el mar que té davant, que els metges grecs tenien una manera molt poc científica de diagnosticar les malalties. Es veu que als malalts se’ls donava una substància que els provocava un son profund i se’ls posava a dormir en un dormitori amb altres malalts i quan es despertaven, els metges escoltaven els somnis dels pacients i segons aquests establien un diagnòstic. Sembla ser que de malalts se’n guarien pel que s’ha de pensar que a més dels somnis, els metges devien analitzar altres símptomes.
Però no us penseu que només els grecs eren imaginatius i volien llegir senyals per tot arreu. Els Quan els romans volien inaugurar una ciutat, contractaven als augurs per tal de demanar-los si l’empresa funcionaria o no. Els augurs llavors estudiaven el vol dels ocells i després d’una anàlisi d’aquest deien si era convenient o no fundar la ciutat en qüestió.
El museu d’Empúries proporciona teca per tot un matí o tota una tarda però si es té temps és recomanable veure’l en dos sessions diferents perquè altrament la quantitat d’informació es fa difícil de digerir.
I si gaudiu de la història antiga no us podeu perdre el poblat ibèric d’Ullastret, una meravella impressionant que no es prou coneguda per lo important que és.
El poblat ibèric d’Ullastret va ser el més gran de tot el món ibèric i va arribar a tenir fins a sis mil habitants segons els arqueòlegs. Els indikets que hi vivien van construir una muralla enorme per la època per dissuadir els altres ibers que els volien atacar de fer-ho. En aquella època era prou habitual quan hi havia mala collita i per sobreviure s’havien d’espoliar les sitges de les poblacions properes. No obstant el poblat d’Ullastret era de mal conquerir. I pels amants de la sang i fetge, el museu us depara una sorpresa: dos cranis travessats per un estri de metall que s’exhibien a la casa d’algun dels nobles indikets. Els caps pertanyien a uns enemics ibers també que van ser capturats. Aquest costum de penjar els caps els venia dels celtes.
Fins ara però us he parlat de museus, runes i conjunts arquitectònics però la zona propera a l’Escala és molt més que això. Si us heu cansat de la imatge de les platges de l’Escala i ja teniu les vostres anxoves en conserva, llavors potser és hora de fer una excursió a Llançà, un municipi d’uns cinc mil habitants que ens ofereix un passeig marítim ple de locals de restauració i comerços que garanteixen que no ens avorrim quan les hores de platja ja s’han acabat.
De tots els indrets visitats potser només Sant Martí d’Empúries ens va deixar un pèl eixuts. Si bé el poble és bonic, no ho és pas més que Monells o Madremanya però en canvi sí que sembla pensat per treure els calers als turistes nacionals o internacionals. El poble es visita en un tres i no res i en el seu centre conflueixen tots els restaurants de la localitat que lluiten per atraure uns clients afamats on no hi ha una competència que ofereixi preus econòmics. Sant Martí d’Empúries em va semblar una màquina de fer diners.
Roses té una platja gran i bonica però el municipi està sobreexplotat i ens fa pensar en què dels anys cinquanta als noranta ningú encara parlava de sostenibilitat en el sector turístic. Sens dubte encara hem de donar gràcies que ens queden uns quants indrets a la Costa Brava que han preservat el seu caràcter. Amb això no vull dir que Roses no valgui una visita, ans el contrari, però si el que voleu és un racó poc freqüentat, no us puc recomanar ni Roses ni sant Martí d’Empúries.
Per a llocs amb encís i poc coneguts em quedo amb Monells, Palau-Sator, Cruïlles i Madremanya.
I evidentment si aneu a qualsevol dels museus que us he recomanat no us trobareu pas cap cua llarga com quan heu d’entrar al McDonald’s o al cinema.
Fins aquí la meva recomanació per unes vacances entretingudes i locals per explorar la part alta de la Costa Brava.

Cats and humans: an ancestral bond II.

The Egyptians learned to adore the cat, the Persians took it as far as India, but it was with the Romans that the cat really colonized the homes of the greatest part of the European continent and the British Isles. Roman soldiers brought cats with them wherever they went, and they went a long way. In the capital the furry little animals soon replaced the ferret, used till the cat was introduced in human settlements to keep the number or rodents under control. As opposed to ferrets, cats did not stink so they had another advantage.
Although the Romans did not adore cats to the extreme Egyptians did, the goddess Libertas is depicted with a cat at her feet as a symbol of independence. Also in the northern mythology the cat is considered a magical animal. The love goddess Freya flies in the sky on a carriage pulled by wild cats.
Cats are also beloved pets in the Islam and the prophet Muhammad was known to be very fond of them. As for Buddhists, they believe that when a cat of the house dies, it speaks a few good words about its owner to Buddha so he is favourable to the human.
Israelis, who were in Egypt for such a long time, did not worship cats at all since they only needed a God to venerate.
And in fact cats’ good reputation and fame came to a bitter end when the leaders of the Christian Catholic Church considered them the embodiment of the devil. Inquisition pursued witches and cats and it sentenced a great deal of both to burn to death in bonfires and so cats were about to vanish completely from Europe.
And the extermination of our beloved furry friends had disastrous consequences for public health in the old continent. The pestilence, the plague that devastated Europe leading to the death of between a thirty to a sixty percent of the population depending on the area and the period, was caused by bacteria transmitted by fleas and also by the bites of rats. In humid areas with poor hygienic conditions such as most European cities at the time, the epidemy spread without any hope. Cats could not chase rats because there were hardly any felines in the streets any longer and it took humans quite a long time to understand cats could be very helpful allies against the plague and the epidemic. In spite of the fact that the Church had ruined the image of the cat, it returned to the cities to help fight the pestilence by controlling the proliferation of rats.
But the stigma lasted for ages and well into the XVIII century it was claimed that if there was a cat in a carriage the horses did not gallop as well as usual. Also, the superstition that asserts that if a black cat crosses our way it will bring us bad lack dates back from those times.
Thanks God not all countries were influenced by silly superstition. The inhabitants of Rome have a huge cat colony located in the remains of Torre Argentina in the capital of the Italic peninsula.
The inhabitants of the Coliseum city feed and adore the cats that wander in the remains because they consider they once saved the city from a pestilence episode.
And fortunately, nowadays hostility towards cats is over and they are the favourite pet in a vast number of countries.
A lot of celebrities and well-known people in the past and nowadays have had a special bond with our furry friends. Churchill for example always lived with at least one cat. Einstein had a stripped one that got depressed when the weather was bad. The scientist used to tell him “I know what the matter is, but I don’t know how to change it”. Dalí was photographed with his cats many times and the designer Karl Lagerfeld has what is probably the most spoilt cat in the world. It has two nannies of its own. Goethe once wrote a poem from the point of view of a cat happy about the caresses and cuddles. I apologise beforehand for my poor translation of the last lines of the poem.
“ sie stammeln und lallen und
huldigen mir.
Liebkosen mir glücklich Bauch, Ohrchen und Tatz.
Ich wählte es wieder. Das Leben der Katz“


„They stammer and babble and
worship me.
They caress happy my belly, ears and paws.
I would chose it again, the life of a cat”

I am not a cat expert yet. I know that my first serious contact with these felines was in Berlin where a female cat adopted me. During the lockdown I fell in love with my boyfriend’s cat Pablo so much that I decided to adopt mine. I spent moths in a raw browsing the webpage of Gats de Gràcia to find the ideal candidate for me. One day I saw Safràs picture and I went to Farigats to see him. From that moment he did not have to wait for a long time there because I adopted him a few days after.
I don’t have a scientific explanation about why Safrà has helped me balance my life. I only know that even when I have a lot of stress, as soon as I get home and see him a lot of the tension goes away. There was only one thing that worried me about having Safrà: I spend a long time outside home when I was at work he was alone. So I spoke again with Gats the Gràcia and they offered me the possibility to adopt a kitty so that Safrà would see it grow and accept it as a member of the family. The result of this has been happiness multiplied two times because now when I leave, I know none of them is on its own and when I get back home I have two adorable cats that want to keep me company.
I have no idea if cats are magical, and I have no scientific evidence for or against it but I know that my daily routine has been by far less tedious since I adopted them.
In case you are becoming fond of cats I have uploaded pictures of Safrà, who you might already know if you follow my blog, and the small one in the family: Sugus.
To finish this post I want to recommend you to have a cat in your lives and if you decide to do so, chose one from a shelter. They are very grateful animals that need and deserve a chance and wait for families willing to love them and provide for them.
Have a nice week!

Cats and humans: an ancestral bond.


They appeal to us with their smooth and elegant movements, they fascinate us with their gaze of vertical pupils and their physical strength. We fear their claws as sharp as their seemingly independence because they don’t yield to anything and as the German saying claims: “cat education is not that difficult, only after a few days they have taught us the most necessary things”. A saying that illustrates very well that we humans adapt to them more than they adapt to us. Despite having some detractors, the truth is that there are three times more domestic cats in the world than dogs. And if we translate these figures to our continent, there are hundred millions of domestic cats in Europe and eighty millions of dogs. Even though dogs are claimed to be man’s best friend, cats are the most chosen pet in the world and their allure is obvious if we think of the forty million people in the UK that watch cat videos every day. But why do we humans like these little felines so much? In this post, and the following one of the 12th of August, I will try to review the key aspects that have brought the furry animals to become allies with us and have made of them a number one star in the social media.
From all animal kingdom, the cat is the carnivore with the biggest eyes as compared to the size of its body. The cat’s eyes allow it to see with very little light and they cover 220 degrees. Its vertical pupils are specially suited to be able to measure correctly prey from the ground, which is extremely necessary since the cat can’t run for a long period of time.
But not only cats’ eyes are a technology wonder, also their sense of smell is extraordinary because they can hear six times better than us, poor humans. The muscles in their ears allow cats to turn them round independently.
As for their whiskers they act as an antenna and help them get oriented even in low light. And if we talk about their body muscles and flexibility it is important to highlight that they are proportionally stronger than tiggers. Cats are robust and strong, capable of incredible leaps, of falling on their four legs from impressive heights and they are real hunting machines. For all these reasons humans found them both fascinating and useful when they discovered us and decided to come and live in our homes about eight thousand years ago.
As Doctor John Badshaw claims, the decision of the humans to adopt the cat is a mixture of two factors: on the one hand, cats are outstanding hunters and they kept rodents far from our pantries and on the other hand, their facial features trigger in human beings natural instincts that make us want to protect them. If we analyse the face of a cat, the most remarkable traits are its big eyes, the small kin and nose and the round face. These features remind us of human babies and our brain is programmed to react positively to these. They are called by the German “Baby Schema” and they trigger what in English is called “cute response”. It has been scientifically proven that when humans observe babies, our bodies secrete the hormone dopamine at nearly the same level as when we watch cats. Moreover, when we are near babies or cats, we are automatically more careful in what we do. To sum up, cats were useful animals and with their lovely faces that resembled those of babies, we humans wanted them around.
In addition to their facial features, I would add that human beings were allured by the strength and power of cats because as Victor Hugo said: “we have home a tiger to stroke”.
The origin of our domestic cat dates back some eleven million years ago in the jungle of South-east Asia. This was the birthplace of the later “Felis Silvestris Lybica”, the wild cat that decided to come and live with us. But when did it come closer to humans? We might go back between eight and six thousand years BC in the fertile crescent. This was a vast area that covered the Mediterranean Levant and reached Mesopotamia and Persia and it was rich in corn and animals that could be kept in herds. Exactly in this part of earth, men put into practice the very basics of agriculture allowing them to grow the plants and grain they wanted to store afterwards in primitive warehouses, so that they could eat them at their convenience. Agriculture and livestock farming made it possible for men to have enough to eat without having to go hunting or collecting plants and fruits. This revolution meant humans had a great deal more time than ever before, hence this is the place where all ancient first magnificent civilizations were born. But with civilisation and the primitive warehouses the rodents took their chance to fill their stomachs without big efforts and the small creatures turned to be a threat to the well-being of these settlements. Until the wild cats, in their quest for food, came closer to the Neolithic settlements to take advantage of the great amount of opportunistic fresh meet there.
A grave was discovered in Cyprus with a young man buried approximately 40 centimetres away from a cat about eight years old. They were laid in the grave in a ceremonial way. Both are oriented to the west and the tomb is in the middle of a settlement that dates back to 7,500 BC. As the wild cat is not from Cyprus, one must consider that the first settlers brought it with them to control plagues. Since the cat was laid so accurately next to the man in the tomb, researchers have concluded there must have been an emotional bond between the two.
However, what scientists know for sure is that cats became part of the primitive homes as early as in Ancient Egypt. This country, with its river Nile fertilising the land it flowed through, was immensely rich in corn and grain and the use of the cats to control plagues was of pivotal importance to that civilisation.
Cats were adopted for being useful animals at first but with time they started being worshipped. Egyptians truly adored lions due to their strength and they were considered the guards of the Pharaohs. But this civilization worshipped different animals at different times and in a later stage, during the second Dynasty, cats were venerated, and they had an own goddess: Bastet. It was the divinity that represented protection, love and harmony.
The relationship between cats and Egyptians might seem contradictory. They adored them so much that when a cat of the family died, Egyptians shaved their eyebrows as a sign of mourning. Yet cats were mummified to be offered to the goddess Bastet in the temples devoted to her and the demand grew so fast that cats were held in temples only to be sacrificed and mummified later. It took seventy days to finish the mummification’s process, so you can imagine that the cat mummies turned to a very lucrative business with an imminent threat: cats were beginning to be scarce so the demand could not be met. This explains why a lot of cat mummies contain only parts of the animal and some not even animal matter.
In addition to it, Egypt had trade relations with Persia and Persians got to know cats, they liked them, and they imported them to Persia. Cats were suddenly goods to be smuggled since taking cats out of Egypt was forbidden by law in the lands of the Pharaohs. And the Persians took the cats to India. Cat started to inhabit in vast areas of the world, yet its real spread was still to come…
To get to know more, follow the post next week.

Els nyandús i els pagesos a Alemanya.

La setmana passada ja us vaig advertir que en alguna ocasió dedicaria una entrada a com de malament està el sector de l’agricultura i la ramaderia. Doncs bé, ha arribat el moment i aquesta setmana vull escriure sobre un fet que ha trastocat l’ordre dintre de la fauna i flora a l’Alemanya del Nord i més concretament a Mecklenburg-Pomerània occidental.
L’inici de la transformació involuntària data de fa una vintena d’anys a Groβ Gronau, a la regió de Schleswig Holstein. Allí un particular hi tenia un zoo privat amb sis nyandús que són una au similar a l’estruç i autòctona de Sud-Amèrica on ja fa anys que estan en perill d’extinció perquè a l’altre continent hi tenen molts depredadors com el jaguar. Al propietari privat del zoo li devia fer gràcia exhibir aquests animals inofensius i exòtics en aquest indret del món. I hagués tot estat la mar de bé si no fos que un bon dia, per un descuit d’algú de manteniment del zoo privat, la tanca que els mantenia en seguretat va quedar oberta i els animals van fugir.
En un principi ningú no hi va donar-hi importància. El propietari va acceptar les pèrdues però no va fer res per recuperar els animals i els guardaboscos de la zona van pensar que com que els nyandús són bèsties acostumades a viure en un clima calorós no sobreviurien el primer hivern.
Però resulta que els nyandús, que no volen però poden córrer fins a seixanta kilòmetres per hora, van arribar a una zona de Mecklenburg Pomerània occidental que els va agradar perquè hi havia conreus de colza que van adoptar com a àpat principal tot i ser omnívors. I és clar, de la colza se’n fa oli i per tant és una planta que porta moltes calories fet que explica el motiu pel qual els nyandús no només van sobreviure l’hivern següent, sinó molts d’altres i van reproduir-se exitosament de manera que el 2018 se’n van poder comptar sis-cents.
El que havia estat un petit descuit va esdevenir un problema pels pagesos de la zona perquè els nyandús són animals grans i les femelles poden arribar a fer un metre vint i els mascles un metre quaranta i unes aus d’aquesta tossa mengen corresponentment les collites de colza dels pagesos de Mecklenburg. Les pèrdues anuals per només un pagès poden ser de fins a deu mil euros perquè els treballadors del camp es veuen obligats a plantar un vint per cent més del que plantarien normalment per compensar els suculents àpats dels animalons.
Ara us demanareu què tenen a veure els nyandús a Alemanya amb les condicions de la feina del pagès? Doncs molt fàcil. Com ja sabeu tant l’agricultura com la ramaderia són sectors molt exposats a riscos diversos com la meteorologia. Una pluja a destemps o una pedregada i els guanys de l’any se’n van en orris. I amb els pagesos a Alemanya no és diferent perquè resulta que la majoria tenen una assegurança que els cobreix les destrosses ocasionades per animals salvatges però no per animals exòtics. I és que el nyandú no és un llop, una guineu o un porc senglar i per tant les pèrdues que pateixen els pagesos no són compensades.
La reproducció del nyandú a Alemanya ha estat tan fructífera que la Viquipèdia ja informa de la regió Alemanya com a territori on hi habiten aquestes aus. I s’ha de dir que a Sud-Amèrica estan contentíssims de que les collites alemanyes de colza siguin tan nutritives perquè de cop el nyandú ha deixat d’estar en perill d’extinció, si més no a l’altra punta del món.
En un principi els guardaboscos de la regió de Mecklenburg van pensar que per controlar la població de nyandús potser haurien de malmetre els ous. Per aconseguir-ho hi feien forats. Però aquestes aus són molt intel·ligents i van començar a posar-ne més. L’esperança pels pagesos llavors van ser els senglars. En general aquest tipus de porc salvatge també menja ous però la pega és que no els reconeixen com a tal per la seva grandària. Els agents forestals estaven convençuts que si els senglars els tastaven llavors el problema es podria acabar ràpidament perquè un senglar no es deixaria intimidar per un nyandú.
Però des de que algú es va adonar que els nyandús s’estaven reproduint massa ràpidament fins que es van començar a censar, els animals es van escampar.
De tot plegat només se n’ha tret profit perquè resulta que ara Mecklenburg és una regió que explota les visites guiades a les zones on es troba l’espècie, el nom científic de la qual és Rhea americana.
Com que el problema s’havia escapat al control de molts, finalment el 2020 es va permetre la caça de nyandús. Un altre turisme va sorgir, el turisme de safari de caça que en aquests moments ja està regulat perquè s’ha reduït la població de nyandús i no és la intenció de ningú acabar amb aquests animals que a més estan protegits com a espècie.
La simpàtica història ha canviat la fisonomia d’aquesta regió d’Alemanya on els seus habitants encara s’estan acostumant a veure passejar els ocells pels seus camps.
Aquest és un cop més un exemple de les conseqüències que pot tenir la manca de responsabilitat de la gent. La Suddutsche Zeitung en el seu moment ja va recordar el paral·lelisme d’aquest fet amb un altre que va passar a Colòmbia. Allà el famós narcotraficant Pablo Escobar tenia uns exemplars d’hipopòtam a la seva finca i se li van escapar. Estem parlant dels anys vuitanta. Quan va caure el seu imperi, les autoritats van reubicar els cavalls de riu a diversos zoos però alguns dels que havien fugit també van aconseguir reproduir-se i la població d’aquests animals fa uns anys era d’uns noranta. L’hipopòtam fa les seves necessitats a l’aigua i les seves femtes contenen uns nivells molt elevats de fosfat i nitrogen que alhora poden canviar l’estructura química de l’aigua dels aiguamolls afavorint la proliferació de bacteris que poden ser molt tòxics per a la fauna autòctona.
Resumint, que l’excentricitat de l’home la paga la natura molt cara. Per això cal realment actuar contra el tràfic d’animals exòtics i potser estaria bé regular la tinença d’aquest tipus d’animals de manera que qui vulgui tenir zoos privats no acabi provocant desequilibris ecològics.
Recordo però que no tots els animals exportats provoquen desequilibris als ecosistemes. Els gats per exemple s’han escampat arreu del món i són molt útils pel control de plagues com ja sabreu si vau llegir un anterior post meu.
Avui crec que calia fer veure dues coses: el nivell de desprotecció dels pagesos davant certes catàstrofes i les brutals conseqüències que pot tenir l’actuació irresponsable de l’home.
Bona resta de setmana i com que comencem l’agost i molts estareu de vacances, aprofito per desitjar-vos un merescut descans.

Els gats i els humans: un vincle ancestral.

Ens atrauen amb els seus moviments suaus i elegants, ens fascinen amb la seva mirada de pupil·les allargades i la seva fortalesa física. Temem les seves urpes esmolades tant com la seva aparent independència perquè no se sotmeten i com diu la dita alemanya “ l’educació dels gats no és tan difícil, només en un parell de dies ens han ensenyat el més necessari”, una dita que il·lustra molt bé que els humans ens adaptem a ells quasi més que ells a nosaltres. Encara que també hi ha detractors dels gats, el cert és que a nivell mundial hi ha tres vegades més gats domèstics que gossos i si ho traduïm en xifres del nostre continent, hi ha cent milions de gats domèstics a Europa i vuitanta de gossos. Per molt que es digui que el gos és el millor amic de l’home, el gat segueix sent la mascota més triada arreu del món i el poder de la seva seducció queda palès en els quaranta milions de persones al Regne unit que miren vídeos de gats a diari. Però per quin motiu ens agraden tant aquests felins als humans? En aquest post intentaré revisar els aspectes clau que han portat a aquests quatre potes a aliar-se amb nosaltres i els han fet esdevenir estrella número 1 de les xarxes socials.
De tot el regne animal, el gat és el carnívor que té els ulls més grans en proporció al seu cos. Aquests li permeten veure-hi a les fosques i abasten dos-cents vint graus. Les pupil·les verticals són especialment indicades per mesurar bé les distàncies quan l’animal està ajagut al terra. Això els permet ser més eficaços que altres felins a l’hora de caçar i és en el cas del gat molt necessari perquè no pot córrer durant massa estona seguida.
Però no només els ulls del gat són una petita meravella tècnica sinó també el seu sentit de l’oïda perquè hi senten sis vegades millor que nosaltres pobres humans. La musculatura de les seves orelles els permeten girar-les de manera independent.
Pel que fa al tacte els seus bigotis del gat li serveixen d’antena i l’ajuden a orientar-se fins i tot en situacions on no hi ha cap mena de llum. I si parlem de la musculatura i de la flexibilitat del gat és important esmentar que comparativament són més forts que el tigre. Els gats són robusts i forts, capaços de fer salts increïbles, de caure de quatre potes des d’alçades impressionants i són autèntiques màquines de caçar. Per tot això l’home els va trobar fascinants i útils alhora des de que els gats ens van descobrir i van decidir venir a viure amb nosaltres ara fa uns vuit mil anys.
Com el Doctor John Bradshaw afirma, la decisió de l’humà d’adoptar el gat és una barreja de dos factors: per una banda els gats com a excel·lents caçadors ens mantenien rates i ratolins allunyats dels rebosts i per altra els seus trets facials desperten en els humans uns instints naturals que fan que els vulguem protegir. Si s’observa la cara d’un gat el més significatiu són els grans ulls, cap rodó i barbeta i nas petits. Aquests trets recorden als dels bebès humans i el nostre cervell està programat per respondre positivament a aquests trets que els alemanys anomenen “Baby Schema”. Està demostrat científicament que quan els humans observem a nadons, el nostre cos segrega hormona dopamina en gairebé els mateixos nivells que quan mirem als gats. A més, automàticament, quan tenim bebès o gats al voltant els estudis científics han demostrat que els humans som més curosos amb el que fem. Resumint, que els gats eren animals útils i amb les seves cares adorables que ens recorden la dels bebès ens van fer voler-los tenir al nostre voltant.
A més dels trets facials, jo afegiria que als humans la força i poder dels felins ens atrauen perquè que com va dir Vicor Hugo referint-se al seu gat “tenim a casa un tigre per acaronar”.
L’origen del nostre gat domèstic es remunta a fa uns onze milions d’anys a la jungla del sud-est asiàtic. En aquesta zona va aparèixer el que més tard evolucionaria al gat salvatge “Felis Sivestris Lybica”, el que va decidir viure amb nosaltres. Però en quin moment van apropar-se a nosaltres? Haurem de situar-nos entre uns vuit mil a sis mil anys abans de la nostra era en la zona del creixent fèrtil. El creixent fèrtil és una extensa àrea que abastavael Llevant Mediterrani, Mesopotàmia i Pèrsia, molt rica en diversos tipus de gra cultivable i en espècies d’animals aptes per ser mantingudes en ramats. És aquí on l’home va aprendre a conrear la terra, fer la collita i guardar els fruits en magatzems primitius per tal de poder-ne fer ús quan fos necessari. L’agricultura i la ramaderia van fer possible a l’home assegurar-se els aliments de manera que no els calgués sortir a caçar ni a recol·lectar. Aquesta revolució va portar als humans a disposar d’un temps que no tenien abans i d’aquí que en aquesta regió es desenvolupessin les primeres grans civilitzacions. I amb aquestes i els grans magatzems de menjar van aparèixer també les plagues de rates i ratolins que amenaçaven el benestar dels nuclis de població. Fins que els gats salvatges van apropar-se als magatzems d’aquests assentaments primitius del neolític a aprofitar-se de l’abundància de carn fresca oportunista que hi corria.
A Xipre es va descobrir una tomba d’un home jove enterrat a 40 centímetres d’un gat d’uns vuit mesos de manera cerimonial. Ambdós estan orientats cap a l’oest i la tomba està al mig d’un assentament que data d’aproximadament el 7.500 abans de Crist. Com que el gat salvatge no és originari de Xipre, s’ha de partir del fet que els primers pobladors ja el van portar amb ells per controlar les plagues. Que a la tomba d’aquell humà jove hi aparegui un gat disposat tan curosament prop l’humà fa pensar als investigadors que hi havia un vincle emocional entre l’home i el gat.
No obstant, el que se sap del cert és que el gat va passar a formar part de les llars en temps de l’Antic Egipte. Aquest país, amb un Nil que fertilitzava les terres per les quals passava, era molt ric en gra i altres cultius i l’ús de gats com a controladors de les plagues va ser crucial per a aquella civilització.
De ser un animal útil, el gat va passar a ser un animal venerat. És cert que els egipcis ja adoraven els lleons per la seva fortalesa i els consideraven els guardians dels faraons, però els animals reverenciats van anar canviant amb la història de l’antiga civilització. Així doncs en època més tardana, durant la segona dinastia, el gat ja era un animal homenatjat i amb divinitat pròpia perquè la deessa Bastet representava la protecció, l’amor i l’harmonia. La relació dels egipcis amb els gats ens pot semblar contradictòria. Per una banda els adoraven fins al punt que quan un gat dels de la casa es moria, els que hi vivien s’afaitaven les celles. Per altra banda es van començar a momificar els gats per oferir-los a la deessa Bastet als temples dedicats a ella i la demanda de mòmies gat va créixer tant que els egipcis van començar a criar gats als temples només per sacrificar-los i momificar-los més tard. Setanta dies són necessaris per acabar el procés necessari per produir una mòmia, així és que ja us podeu imaginar que les mòmies dels felins es van convertir en una indústria lucrativa però amb un perill imminent: no hi havia prou gats per cobrir la demanda. Moltes mòmies de gat tardanes contenen només fragments d’aquest animal al seu interior i dintre d’algunes d’elles ni tan sols s’hi ha trobat restes animals. Els gats començaven a escassejar. Per altra banda, els egipcis tenien contactes comercials amb Pèrsia i els perses van descobrir aquests animals i els van començar a importar al seu territori. Els gats esdevingueren mercaderies de contraban ja que emportar-se els gats d’Egipte estava prohibit per llei a les terres faraòniques. Els perses van encarregar-se de fer arribar els peluts fins a la Índia.
L’autèntica expansió del gat es va produir quan els romans van començar a portar-los d’Egipte a Roma, on els petits felins va substituir la fura que era el que utilitzaven els romans per controlar les plagues de rates i ratolins. En contrast amb les boniques fures, els gats tenien l’avantatge que no feien pudor. I allà on anaven els romans a portar la seva civilització també hi anaven els gats que ben aviat van expandir el seu territori per arreu d’Europa.
Si bé la veneració dels romans pels gats no arriba a l’extrem de la dels egipcis, a la deessa Libertas se la representa sovint amb un gat als peus com a símbol de la independència. També la mitologia nòrdica amb la seva adoració a la natura considera el gat un animal màgic. La deessa de l’amor Freier vola pel cel empesa per un carruatge que porten dos gats.
En la mitologia nòrdica els gats també eren considerats animals màgics i la deessa Freia de l’amor i la fertilitat viatjava pel cel en un carruatge empès per dos gats salvatges.
L’Islam també té una bona imatge dels gats i el profeta Mahoma n’era un enamorat. I pel que fa als budistes, aquests creuen que quan mor un gat de la casa, aquest parla bé del seu amo a Buda per tal que aquest li sigui favorable.
El israelites que van estar tantíssim temps en territori egipci no veneraven els gats doncs per a ells només hi havia un únic Déu.
La bona reputació i la consideració cap al gat van acabar quan els pares de l’església el van considerar una encarnació del mal i del dimoni. La inquisició va perseguir bruixes i gats i va condemnar tantíssimes dones i gats a la foguera que el gat va estar a punt de desaparèixer d’Europa.
L’extermini dels nostres amics peluts va tenir unes conseqüències nefastes per a la salut pública al vell continent. La pesta, la pandèmia que va arrasar Europa provocant la mort d’entre un trenta a un seixanta per cent de la població depenent de les dates i les zones, era ocasionada per un bacteri que transmetien les puces i també les rates amb les seves mossegades. En zones humides i amb poca salubritat com eren les ciutats medievals europees, l’epidèmia es propagava sense poder-la aturar. Els gats ja no podien controlar les rates perquè ja no en quedaven. L’home va trigar molt en adonar-se de que els seus aliats peluts li podien ser útils i finalment els gats van tornar a la ciutat tot i el desprestigi que l’església catòlica els havia portat. L’estigma durà segles i encara al segle XVIII es deia que en un carruatge on hi hagués un gat els cavalls no galopaven com ho feien habitualment. També la superstició de que si ens creuem amb un gat negre tindrem mala sort prové d’aquesta època.
Però no tots els països van quedar tocats per la superstició infundada. Els romans tenen una colònia enorme de gats situada a les runes de Torre Argentina a la capital de la Península Itàlica. Els habitants de la ciutat del Coliseu encara alimenten i adoren els gats que campen per les runes perquè consideren que van salvar la ciutat d’un episodi de pesta.
Afortunadament avui dia ja està pràcticament superada l’animadversió cap als gats i són mascota predilecta a immensitat de països.
Grans personatges de la història han tingut una relació especial amb els nostres amics peludets. Churchill per exemple sempre va conviure amb mínim un gat. Einstein en tenia un de tigrat que patia depressió quan feia mal temps. Einstein deia “sé què et passa, però no sé com canviar-ho”. Dalí apareix en nombroses fotos amb el seu gat i el dissenyador Karl Lagerfeld té el que probablement és el gat més mimat del món perquè té dues mainaderes particulars. Goethe una vegada va escriure un poema des de la perspectiva del gat content de les moixaines dels humans. Demano disculpes als lletraferits per la ràpida traducció matussera dels darrers versos que diuen:
“ sie stammeln und lallen und
huldigen mir.
Liebkosen mir glücklich Bauch, Ohrchen und Tatz.
Ich wälte es wieder. Das Leben der Katz”
Traduïts aquests versos vindrien a dir:
“barbotegen i balbucegen i
em veneren.
M’acaronen contents la panxa, les orelletes i les potes.
En una altra ocasió també l’hagués triat: la vida del gat”
De gats jo no en soc experta encara. Sé que el meu primer contacte amb un gat va ser a Berlín i va ser la gateta que em va adoptar a mi. Durant el confinament em vaig enamorar tant del gat de la meva parella, el Pablo que vaig decidir adoptar-ne un de meu. Vaig passar mesos mirant la pàgina de Gats de Gràcia per trobar el candidat ideal. Un dia vaig veure la foto del Safrà i el vaig anar a conèixer. Ja no va estar-se gaire més dies a Farigats perquè el vaig adoptar.
No tinc una explicació científica per aclarir per quin motiu el Safrà m’ha ajudat a equilibrar la meva vida. Només sé que quan tinc molt estrès i arribo a casa i el veig a ell se’m passen tots els mals. Tan sols m’inquietava una cosa: que el meu peludet estigués a casa sol masses hores quan jo soc a la feina. Vaig parlar altre cop amb gats de Gràcia i finalment em van oferir la possibilitat d’adoptar un cadellet per tal que el Safrà el veiés créixer i l’acceptés com un membre més de la nostra família. El resultat ha estat la felicitat multiplicada per dos perquè ara sé que quan marxo no deixo sol a ningú i quan torno tinc dos felins adorables que cerquen la meva companyia.
Si són o no màgics no us ho puc assegurar científicament però a mi em sembla que la meva quotidianitat és infinitament menys feixuga des de que els tinc amb mi.
Per si agafeu gust als gats us he penjat unes fotos del Safrà, a qui els que seguiu el blog ja coneixeu, i el petit de la família: El Sugus.
Us deixo amb la recomanació de que poseu un gat a les vostres vides i que si decidiu fer-ho, opteu per un gat d’una protectora. Són animals infinitament agraïts que necessiten una oportunitat i que esperen famílies que els sàpiguen estimar.
Bona setmana a tots!

Un bocí de paradís: Tossa de Mar.

Hi ha un raconet de Catalunya que em té el cor robat, hi somnio sovint perquè per a mi és un indret on hi trobo la calma i recupero l’alegria quan estic ensopida. Fins i tot té el poder de posar-me de bon humor quan el cap em bull amb trifulgues i preocupacions. Potser ho fa que queda mig amagat i cal fer unes quantes corbes per arribar-hi, o potser em sembla un bocí de paradís perquè de tota la Costa Brava, en la meva opinió, representa l’equilibri perfecte entre mar i muntanya. Qui hagi llegit la meva primera novel·la o em conegui encara que sigui només una mica, sabrà que estic parlant de Tossa de Mar.
El poble de Tossa no arriba a sis mil habitants i el terme ocupa poc més de trenta-vuit quilòmetres quadrats. Queda protegit entre turons i puigs i amagat per una carretera plena de revolts si s’hi accedeix des de Lloret per la costa. La muntanya Montllor, que pertany al Massís de Cadiretes, és una visió característica que ens avisa que arribem a la població quan la veiem des del cotxe. De petita sempre em va cridar l’atenció aquesta enorme muntanya a qui jo anomenava “la del cap pelat” per una formació rocallosa que es veu al seu extrem de dalt i que la fa distinta a les altres que vetllen el poble i els seus habitants. En dies no emboirats des del Montllor es veu la vila, i és que té ni més ni menys que quatre-cents vuitanta-un metres d’alçada, és per tant una imponent visió.
No cal ni dir que Tossa és ideal pels amants de la platja perquè a més de la platja gran de Tossa i la Mar Menuda, als peus de la torre de l’homenatge hi trobarem la cala es Codolar que es diu així perquè temps enrere estava plena còdols. Encara avui dia al fons a la part dreta hi ha unes bones roques amb les que s’ha d’anar amb molt de compte a l’hora de banyar-s’hi. Una altra platja petita que enamora és la Banyera de ses dones i si gosem allunyar-nos de la població perquè disposem de vehicle per desplaçar-nos. adscrites al mateix municipi tenim Cala Llevadó, Cala Giveroleta, la platja Porto Pi, Santa Maria de Llorell, la cala Morisca, cala Pola, cala Salions, cala de’n Carlos, cala Figuera, cala Futadera, Cala Bona, Cala Giverola. És a dir que hi ha platja per tots els gustos.
Però així com prop de Cadaqués el paisatge esdevé més àrid i menys verd, Tossa ofereix uns puigs i muntanyes molt aptes per si us agrada anar a caminar per la natura. La vegetació amb els seu pins de troncs torts i capçades estarrufades guarneix les muntanyes i proporciona una bona ombra fins i tot en l’època de més calor. I a més del pi a Tossa també hi trobarem abundants alzines i suros. De fet al municipi hi va haver una manufactura de taps de suro el rastre de la qual es pot veure al Museu de les Dones de Tossa.
I com que d’arbres a Tossa n’hi ha molts, també n’hi ha un que hi és per equivocació i està catalogat com a arbre monumental de Catalunya. Es tracta del roure del Bon Retir, de vint-i-dos metres d’alçada i una capçada d’uns trenta metres, un senyor arbre en tota regla. El que passa és que aquest roure no és típic del litoral català i per tant encara és més especial trobar-lo a Tossa.
Però aquest poble no només és paisatge sinó caràcter. Tot un encert per part de Tossa és tenir un espai dedicat al paper que han tingut les del nostre gènere al municipi. Les remendadores, que són les que arreglaven les xarxes dels pescadors, eren tantíssim una part fonamental del paisatge quotidià que l’escultor Josep Puig Valls va fer una escultura d’una remendadora perquè el va impactar veure dones cosint xarxes a la platja. No obstant a Tossa també hi havia dones dedicades a la pagesia, a salar peix i d’ençà dels anys cinquanta al negoci de l’hostaleria, el turisme i l’atenció al client en qualsevol de les seves formes. Jo que conec Tossa molt bé, diria que la dona de Tossa per excel·lència és una dona treballadora. Potser per això les tossenques són especialment lliberals en el bon sentit de la paraula. I com entenc jo lliberals en el sentit de la paraula? Doncs que sí bé el agrada el model familiar tradicional no es deixaran dir pel marit el que han de fer i el que no. És la infinita avantatge que té el fet que la majoria ha treballat i ha contribuït amb el seu sou a l’economia familiar quan a ciutat encara n’hi havia moltes d’allunyades del món laboral.
Per això no és d’estranyar que a Tossa s’hi vagi celebrar durant anys “La festa de la dona”. Aquesta bonica tradició permetia a les noies i no tan noies, lluir un vestit de festa i amagar el rostre darrere una màscara per tal que treure a ballar al noi o home que els interessava. Coneixeu un altre poble que celebri els dia de les dones? Jo no.
Però no només les dones de Tossa són admirables! Una de les coses que més m’abelleix de la gent del poble independentment del seu gènere és que els vilatans són tal com raja, és a dir que diuen el que pensen sense embuts ni estan per afectacions i hipocresies molestes. Per això els de Can Fanga, així ens anomenen als de Barcelona, ens hi trobem tan bé.
I seguint amb el tema de les tradicions, a Tossa se n’hi celebren unes quantes de ben acolorides. El 20 i 21 de gener estan dedicats al Peregrí. Aquesta festa té una forta arrel cristiana i està basada en un esdeveniment del segle XV. En aquella època Tossa, com altres poblacions de la Península Ibèrica, van patir una epidèmia de pesta i els vilatans van demanar a Sant Sebastià que els en lliurés. Li van prometre que si la pesta remetia, ells anirien cada any a fer pelegrinatge fins la capella més propera dedicada a aquest sant. Els tossencs compliren religiosament amb el seu vot sagrat fins que demanaren permís eclesiàstic per enviar-hi un sol home en representació del poble. Cal pensar que la capella més propera dedicada a Sant Sebastià està a quaranta quilòmetres de Tossa i per tant es fa difícil desplaçar-hi tot el poble. La tradició segueix i abans de la Covid-19 hi anava el Peregrí i els vilatans que li volien acompanyar. Caminaven fins a Santa Coloma de Farnés i tornaven l’endemà, dia en què es feia una processó pel poble per commemorar la fita.
La setmana Santa a Tossa és també una època molt especial. En primer lloc pel concurs de creus guarnides amb flors que s’hi ha organitzat durant anys i que ha fet portar els meus menuts “una creu” simbòlica alegrant així la celebració de l’execució de Crist. Durant el Corpus Tossa guarnia els carrers més cèntrics amb catifes fetes amb pètals de flors per sobre les quals sovint hi passejaven els nens i nenes que havien rebut la primera comunió aquell any. Jo, que vaig fer la primera comunió a Tossa, encara recordo aixecar-me les faldilles llargues del vestit per no destrossar el dibuix del terra amb el frec de la roba. Enguany la preciosa catifa es va fer només davant l’església principal perquè la pandèmia no permetia res més.
El primer de juny, per assaborir un tastet del que serà l’estiu, se celebra a Tossa la sardinada. Com el seu nom indica els pescadors surten a mar i porten tanta sardina com troben, la couen prop de la platja i reparteixen sardina i pa amb tomàquet pels que s’hi vulguin arribar. Les sardines calentes sobre el pa són un esmorzar deliciós sobre tot si es pot gaudir prop de la platja, que a primers de juny no sol estar encara plena de banyistes.
I un cop acabada la temporada de bany i quan ja tots pensem en la tardor tristoia i l’hivern glaçat, Tossa celebra l’aplec de Sant Grau. Sant Grau és una església de les afores de Tossa al voltant de la qual s’hi organitza un àpat tipus barbacoa americana però de tot el poble. Es fa el tretze d’octubre. Tradicionalment es celebrava per tenir una excusa religiosa per anar a reunir-se amb familiars i amics situats en altres municipis i termes. A Sant Grau també hi he anat un parell de vegades. La festa començad’horaperò les taules i cadires no es pleguen fins tard al vespre quan ja fa fresa.
Bé, suposo que ja només amb el que us he explicat es farà fàcil entendre per quin motiu es diu popularment que “Tossa té mala entrada i pitjor sortida”. Mala entrada perquè és de difícil accés i queda mig amagat si s’hi arriba per terra, i pitjor sortida perquè quan coneixes el poble t’enamores d’ell i no vols marxar-ne. Potser per això per mi és el meu bocí terrenal de paradís i no me’n cal cap d’altre. I ho dic jo que he voltat la Seca, la Meca i la vall d’Andorra…

Un bocí de paradís: Tossa de Mar.

Hi ha un raconet de Catalunya que em té el cor robat, hi somnio sovint perquè per a mi és un indret on hi trobo la calma i recupero l’alegria quan estic ensopida. Fins i tot té el poder de posar-me de bon humor quan el cap em bull amb trifulgues i preocupacions. Potser ho fa que queda mig amagat i cal fer unes quantes corbes per arribar-hi, o potser em sembla un bocí de paradís perquè de tota la Costa Brava, en la meva opinió, representa l’equilibri perfecte entre mar i muntanya. Qui hagi llegit la meva primera novel·la o em conegui encara que sigui només una mica, sabrà que estic parlant de Tossa de Mar.
El poble de Tossa no arriba a sis mil habitants i el terme ocupa poc més de trenta-vuit quilòmetres quadrats. Queda protegit entre turons i puigs i amagat per una carretera plena de revolts si s’hi accedeix des de Lloret per la costa. La muntanya Montllor, que pertany al Massís de Cadiretes, és una visió característica que ens avisa que arribem a la població quan la veiem des del cotxe. De petita sempre em va cridar l’atenció aquesta enorme muntanya a qui jo anomenava “la del cap pelat” per una formació rocallosa que es veu al seu extrem de dalt i que la fa distinta a les altres que vetllen el poble i els seus habitants. En dies no emboirats des del Montllor es veu la vila, i és que té ni més ni menys que quatre-cents vuitanta-un metres d’alçada, és per tant una imponent visió.
No cal ni dir que Tossa és ideal pels amants de la platja perquè a més de la platja gran de Tossa i la Mar Menuda, als peus de la torre de l’homenatge hi trobarem la cala es Codolar que es diu així perquè temps enrere estava plena còdols. Encara avui dia al fons a la part dreta hi ha unes bones roques amb les que s’ha d’anar amb molt de compte a l’hora de banyar-s’hi. Una altra platja petita que enamora és la Banyera de ses dones i si gosem allunyar-nos de la població perquè disposem de vehicle per desplaçar-nos. adscrites al mateix municipi tenim Cala Llevadó, Cala Giveroleta, la platja Porto Pi, Santa Maria de Llorell, la cala Morisca, cala Pola, cala Salions, cala de’n Carlos, cala Figuera, cala Futadera, Cala Bona, Cala Giverola. És a dir que hi ha platja per tots els gustos.
Però així com prop de Cadaqués el paisatge esdevé més àrid i menys verd, Tossa ofereix uns puigs i muntanyes molt aptes per si us agrada anar a caminar per la natura. La vegetació amb els seu pins de troncs torts i capçades estarrufades guarneix les muntanyes i proporciona una bona ombra fins i tot en l’època de més calor. I a més del pi a Tossa també hi trobarem abundants alzines i suros. De fet al municipi hi va haver una manufactura de taps de suro el rastre de la qual es pot veure al Museu de les Dones de Tossa.
I com que d’arbres a Tossa n’hi ha molts, també n’hi ha un que hi és per equivocació i està catalogat com a arbre monumental de Catalunya. Es tracta del roure del Bon Retir, de vint-i-dos metres d’alçada i una capçada d’uns trenta metres, un senyor arbre en tota regla. El que passa és que aquest roure no és típic del litoral català i per tant encara és més especial trobar-lo a Tossa.
Però aquest poble no només és paisatge sinó caràcter. Tot un encert per part de Tossa és tenir un espai dedicat al paper que han tingut les del nostre gènere al municipi. Les remendadores, que són les que arreglaven les xarxes dels pescadors, eren tantíssim una part fonamental del paisatge quotidià que l’escultor Josep Puig Valls va fer una escultura d’una remendadora perquè el va impactar veure dones cosint xarxes a la platja. No obstant a Tossa també hi havia dones dedicades a la pagesia, a salar peix i d’ençà dels anys cinquanta al negoci de l’hostaleria, el turisme i l’atenció al client en qualsevol de les seves formes. Jo que conec Tossa molt bé, diria que la dona de Tossa per excel·lència és una dona treballadora. Potser per això les tossenques són especialment lliberals en el bon sentit de la paraula. I com entenc jo lliberals en el sentit de la paraula? Doncs que sí bé el agrada el model familiar tradicional no es deixaran dir pel marit el que han de fer i el que no. És la infinita avantatge que té el fet que la majoria ha treballat i ha contribuït amb el seu sou a l’economia familiar quan a ciutat encara n’hi havia moltes d’allunyades del món laboral.
Per això no és d’estranyar que a Tossa s’hi vagi celebrar durant anys “La festa de la dona”. Aquesta bonica tradició permetia a les noies i no tan noies, lluir un vestit de festa i amagar el rostre darrere una màscara per tal que treure a ballar al noi o home que els interessava. Coneixeu un altre poble que celebri els dia de les dones? Jo no.
Però no només les dones de Tossa són admirables! Una de les coses que més m’abelleix de la gent del poble independentment del seu gènere és que els vilatans són tal com raja, és a dir que diuen el que pensen sense embuts ni estan per afectacions i hipocresies molestes. Per això els de Can Fanga, així ens anomenen als de Barcelona, ens hi trobem tan bé.
I seguint amb el tema de les tradicions, a Tossa se n’hi celebren unes quantes de ben acolorides. El 20 i 21 de gener estan dedicats al Peregrí. Aquesta festa té una forta arrel cristiana i està basada en un esdeveniment del segle XV. En aquella època Tossa, com altres poblacions de la Península Ibèrica, van patir una epidèmia de pesta i els vilatans van demanar a Sant Sebastià que els en lliurés. Li van prometre que si la pesta remetia, ells anirien cada any a fer pelegrinatge fins la capella més propera dedicada a aquest sant. Els tossencs compliren religiosament amb el seu vot sagrat fins que demanaren permís eclesiàstic per enviar-hi un sol home en representació del poble. Cal pensar que la capella més propera dedicada a Sant Sebastià està a quaranta quilòmetres de Tossa i per tant es fa difícil desplaçar-hi tot el poble. La tradició segueix i abans de la Covid-19 hi anava el Peregrí i els vilatans que li volien acompanyar. Caminaven fins a Santa Coloma de Farnés i tornaven l’endemà, dia en què es feia una processó pel poble per commemorar la fita.
La setmana Santa a Tossa és també una època molt especial. En primer lloc pel concurs de creus guarnides amb flors que s’hi ha organitzat durant anys i que ha fet portar els meus menuts “una creu” simbòlica alegrant així la celebració de l’execució de Crist. Durant el Corpus Tossa guarnia els carrers més cèntrics amb catifes fetes amb pètals de flors per sobre les quals sovint hi passejaven els nens i nenes que havien rebut la primera comunió aquell any. Jo, que vaig fer la primera comunió a Tossa, encara recordo aixecar-me les faldilles llargues del vestit per no destrossar el dibuix del terra amb el frec de la roba. Enguany la preciosa catifa es va fer només davant l’església principal perquè la pandèmia no permetia res més.
El primer de juny, per assaborir un tastet del que serà l’estiu, se celebra a Tossa la sardinada. Com el seu nom indica els pescadors surten a mar i porten tanta sardina com troben, la couen prop de la platja i reparteixen sardina i pa amb tomàquet pels que s’hi vulguin arribar. Les sardines calentes sobre el pa són un esmorzar deliciós sobre tot si es pot gaudir prop de la platja, que a primers de juny no sol estar encara plena de banyistes.
I un cop acabada la temporada de bany i quan ja tots pensem en la tardor tristoia i l’hivern glaçat, Tossa celebra l’aplec de Sant Grau. Sant Grau és una església de les afores de Tossa al voltant de la qual s’hi organitza un àpat tipus barbacoa americana però de tot el poble. Es fa el tretze d’octubre. Tradicionalment es celebrava per tenir una excusa religiosa per anar a reunir-se amb familiars i amics situats en altres municipis i termes. A Sant Grau també hi he anat un parell de vegades. La festa comença d’hora però les taules i cadires no es pleguen fins tard al vespre quan ja fa fresa.
Bé, suposo que ja només amb el que us he explicat es farà fàcil entendre per quin motiu es diu popularment que “Tossa té mala entrada i pitjor sortida”. Mala entrada perquè és de difícil accés i queda mig amagat si s’hi arriba per terra, i pitjor sortida perquè quan coneixes el poble t’enamores d’ell i no vols marxar-ne. Potser per això per mi és el meu bocí terrenal de paradís i no me’n cal cap d’altre. I ho dic jo que he voltat la Seca, la Meca i la vall d’Andorra…

El negoci de la restauració a aquest país: tradició o enganyifa?

No sé si sou dels que aneu gaire sovint al restaurant. Jo no. Per a mi el restaurant és un lloc on vaig en ocasions especials per celebrar quelcom poc habitual. I les vegades que he fet l’experiment de dinar fora de casa per comprovar si és un luxe que val la pena, no he quedat gaire convençuda.
Fa unes setmanes vaig haver de fer-ho perquè tocava tarda d’avaluació al centre i l’espai que tenim habilitat per a menjar-hi estava tan ple que si m’hagués esperat per dinar, ho hagués acabat engolint-ho tot en deu minuts, cosa que no em semblava gaire saludable.
A falta d’idees vaig triar una pizzeria prop de la feina i em vaig sentir com una potentada per asseure’m a una taula i esperar que em servissin el dinar. Vaig triar el menú pizza que incloïa aquesta especialitat italiana, una beguda i els postres o un cafè. Vaig pagar nou euros pel dinar i vaig sortir força decebuda perquè la pizza d’espinacs de Dr. Oetker que em cruspeixo amb la meva parella cada dos dissabtes és infinitament més gustosa que la que em van portar i costa tan sols poc més de tres euros. La veritat és que em vaig sentir un pèl bleda per pagar el que per mi són força diners per un sol àpat. En sortir però del restaurant em vaig trobar diversos dels meus alumnes de batxillerat entaulats menjant també una pizza. Els conec i són habituals del restaurant perquè com els seus pares i una bona part de la societat d’aquest país, per a ells, menjar fora de casa és una cosa d’allò més comú.
Els negocis de la restauració a la Península Ibèrica són nombrosíssims i tot i ser un sector en què la feina és dura, si els restaurants estan ben gestionats, constitueixen un negoci rentable.
Us heu parat mai a comptar quants restaurants hi ha en un parell de quilòmetres a la rodona? Fins abans del Covid-19 molts obrien cap a les set i alguns baixaven la persiana a les onze o dotze de la nit. La vida de molts s’articula a partir dels bars i restaurants i per això són part de la nostra cultura ibèrica.
Anar al restaurant a Espanya no és res de l’altre món. El turisme i la gastronomia són importants fonts d’ingressos aquí i òbviament per això la Covid-19 ha estat un gran desastre.
El primer confinament va acabar amb el 20% dels negocis de restauració al país, una gran tragèdia si tenim en compte que molts d’ells eren de caire familiar i alimentaven tot un nucli de convivència i que les actuals restriccions estan amenaçant encara una part important del sector que va sobreviure el primer confinament.
I en tota aquesta disbauxa d’informació amb què ens bombardegen els medis i encara més les xarxes, en un moment en què molts locals lluiten per sobreviure, s’ha esbombat que Alemanya ofereix fins a 70% d’ajuts als restaurants que han de tancar durant les restriccions. Aquesta notícia enfurisma els més encesos però s’ha de saber interpretar correctament. En primer lloc cal tenir en compte que Espanya té quaranta-sis milions d’habitats mentre Alemanya en té vuitanta-tres. No és el doble però gairebé. Això vol dir automàticament que hi ha moltíssims més contribuents a les arques estatals. El número de restaurants d’Espanya però supera amb escreix el número de restaurants a Alemanya. Aquí, segons dades del diari El Mundo, hi ha un restaurant per cada 175 habitants. Una altra font parla de 81.000 restaurants a Espanya. Al país Germànic hi havia en canvi 71.619 restaurants el 2019 segons el web Statista. És a dir que amb més població allà hi ha força menys restaurants i per tant al govern també li serà més fàcil donar ajudes a aquest sector.
Per què no hi ha tants negocis dedicats a la gastronomia allí? Doncs perquè en general els alemanys no tenen una hora per dinar com aquí i anar a fer un menú no és tan usual. Els esmorzars són més pel cap de setmana i esmorzar fora no és la regla general.
Les subvencions impliquen que si un negoci de restauració allí només ha fet el 30% del que factura habitualment degut a la Covid-19, el govern ajudarà aquest negoci amb un 40% per tal que arribi a un 70% de la facturació de les èpoques anteriors a la Covid-19.
El sector gastronòmic està sobre-explotat des de fa anys aquí i a més pateix el problema endèmic que hi ha molt intrusisme. Joves sense formació o en formació es dediquen a ser cambrers perquè és una feina fàcil d’aconseguir el cambrer professional està des de fa anys en perill d’extinció.
Però aquest intrusisme i els sous miserables del sector també han repercutit de manera molt negativa en la qualitat del servei que s’ofereix. Poques vegades vaig al restaurant perquè en definitiva la meva mentalitat és molt més germànica que ibèrica i anar-hi ha de ser quelcom molt especial. Però de les poques vegades que hi vaig, rarament quedo veritablement satisfeta amb el que menjo i amb el servei.
Malauradament us he de donar dos mals exemples recents de com funciona el servei a molts restaurants i els dos són d’aquesta setmana santa.
Hem fet dues sortides llargues per Pasqua. A la primera vam anar a dinar a Palamós. Evidentment ens va costar trobar restaurant a les dues perquè tothom tenia reserva i anar a menjar espontàniament una paella va ser una missió impossible. Vam acabar en local on vam haver de triar unes tapes amb unes porcions esquifides i on ens van cobrar quatre euros per una cervesa sense alcohol. I si es gaudeix de la terrassa doncs tot es dona per ben pagat però el problema és que mentre menjàvem vam haver de presenciar com un cambrer escridassava a l’altre i li donava ordres com si fos un esclau. Cap dels que s’ocupaven del servei a les taules es va mostrar amable en el més mínim.
El dia que vam fer l’excursió a l’Estartit vam tenir la sensació de que havíem fet moltíssima més sort que a Palamós perquè ens vam entaular a la una en un restaurant on s’havia cancel·lat un dinar.
El menú de paella constava d’un entrant i una paella per dos i les postres. Les begudes no estaven incloses.
Quan vam arribar al restaurant —el nom del qual prefereixo no dir— només hi havia potser unes cinc taules ocupades. Doncs van trigar ben bé 20 a 30 minuts en agafar-nos la comanda i quan va venir el noi a fer-ho, primer només volia demanar-nos què volíem beure. Per seguretat li vaig fer agafar la comanda sencera perquè ja em vaig témer que podrien ser lents.
El restaurant es va anar omplint i a nosaltres ens van portar les begudes però van trigar mitja hora més en portar-nos l’entrant. En els casos en què s’ha de fer esperar els clients tantíssim és potser adequat portar-los quatre olives, unes ametlles o si més no el pa del menú. Però el pa no ens va arribar mai. Ni abans de l’entrant, ni amb el primer ni amb el segon.
L’amanida del meu company era un tomàquet en rodanxes amb una mica de tonyina per sobre. Per morir-se de gana. I els meus musclos al vapor me’ls vaig menjar de la fam que portava però de bons no n’eren gens. Us preguntareu què es pot fer malament amb uns musclos al vapor, doncs bé: me’ls van servir freds, salats i tampoc no es van molestar a portar-nos ni uns talls de llimona.
Del primer plat al segon van passar uns vint-i-cinc minuts i quan va arribar la paella ens va deixar no gaire satisfets perquè era excessivament greixosa. Seguíem esperant el pa. Com us podeu imaginar del segon plat a les postres gairebé havíem fet ja la digestió. Quan ja pensàvem que no podia anar res pitjor resulta que demanem les postres, esperem en va i al quart d’hora apareix el cambrer demanant que li repetim la comanda perquè se n’havia oblidat. Comencem a estar força emprenyats. Als deu minuts apareix el cambrer amb les postres correctes per la meva parella però s’ha equivocat amb les meves. Sospiro i li dic de manera contundent que només ens faltava l’error per acabar de quedar contents.
Ens mengem el pastís de formatge de la meva parella mentre esperem les meves postres. El cambrer està visiblement irritat i gairebé llença la cullera per la taula.
Amb tot això el meu company va a pagar i aprofita per dir-li al cambrer més veterà que el servei li ha semblat nefast perquè ni tan sols ens han portat el pa del menú. El cambrer es defensa dient que hem d’entendre com a clients que quan el restaurant és ple és impossible tenir pa per a tothom.
De ben segur aquell dia van fer caixa però no entenc de cap manera com poden aguantar restaurants com el de l’Estartit. Quan el menjar és regular i a sobre el servei falla més que una escopeta de fira i el client queda descontent només es pot fer una cosa: escriure una ressenya al Trip Advisor o al google i esperar que no tothom sigui ruc i s’empassi un mal servei sense queixa.
En vista de l’èxit he de dir que les meves ganes d’anar al restaurant a gastar diners que em costen de guanyar han quedat força tocades. Prefereixo anar només un cop a l’any al restaurant i quedar realment satisfeta que no pas anar-hi tres cops malament. És clar que si tots féssim el mateix, o bé els restaurants s’espavilarien o bé molts més encara tancarien. De fet, segons un article del diari El Mundo del divendres 19 de juny del 2020, Espanya era en aquell moment el país amb més bars i restaurants del món. Forma part de la nostra cultura però la quantitat no indica qualitat i a més com hem pogut veure amb la Covid-19, que l’economia de tantíssima gent depengui d’un sol sector és un error fatal.
En tot la meva experiència personal d’aquesta setmana santa m’ha ensenyat que més val no anar a cap restaurant si no se’n té referències d’algun conegut. Així ens podem evitar el que ens va passar al meu company i a mi: que tornem a casa amb mal de panxa i la butxaca visiblement més alleujada.
Dijous vinent ens veiem amb un nou post i no oblideu preparar-vos pel Sant Jordi!