La llei de la dependència: un altre instrument per cobrir l’expedient o un ajut real?

Qui té gent gran a la família segur que ha sentit parlar de la llei de la dependència. Us sona oi? En sí la llei de la dependència és un instrument molt útil per a ajudar als ancians a desenvolupar les tasques del dia a dia segons el seu grau d’autonomia. La idea és bona i la implementació també. El problema és que els tràmits i el temps d’espera de les resolucions és tan llarg que sovint la ajuda no arriba.
En el cas de tenir ancians a la família o familiars que no són autònoms cal anar a serveis socials i omplir els formularis per sol·licitar els ajuts disponibles. En fer-ho és necessari adjuntar els informes mèdics pertinents, perquè òbviament d’ancians n’hi ha molts i si es valen per si mateixos no els cal ajut. O si més no això és el que pensa l’estat, ja sabem que el fons no són il·limitats.
Ara us explicaré una mica com funciona el procés i quines són les pegues. En el meu cas vaig sol·licitar l’ajut pels meus pares el juliol del 2018. Un cop fet el tràmit fan passar més de deu mesos fins que ens van trucar per fer la visita de protocol. I què és això? És una visita a la llar per part d’una treballadora social que fa als ancians sol·licitants preguntes per tal d’establir el seu grau de dependència. Una de les preguntes pot ser si la persona es pot calçar sola, o si frega el pis sol o si necessita ajuda per vestir-se.
En el moment en què es va fer l’entrevista als meus pares, la meva mare encara es movia i portava la casa gairebé sola. El meu pare ja no caminava bé pel carrer però per casa no necessitava bastó ni caminador.
Al meu pare, a qui amb els informes mèdics li van reconèixer un 75% de discapacitat, li van donar un grau 1 de dependència que es traduiria en 3,5 hores setmanals d’ajut en algun moment.
A la meva mare, que en el moment de l’entrevista era més móvil, no li van donar cap grau de dependència.
Doncs bé, per tal que us en feu una idea, des de que arriba la resolució del grau de dependència fins que hi ha un ajut al domicili poden passar uns deu mesos més si un no insisteix.
I quin és el principal problema de tot això? Doncs que quan parlem de gent gran, un període de 6 mesos pot ser absolutament significatiu en la pèrdua de les capacitats físiques i mentals de les persones. Des de que naixem fins que ens morim anem patint canvis i, desgraciadament, quan ens fem grans el cos es va espatllant per etapes i durant certes malalties ja no es recupera. Dit en altres paraules: en mig any la situació d’un ancià pot haver canviat moltíssim.
Aquest va ser el cas dels meus pares. Quan vaig sol.licitar l’ajut per ells, la avaluadora va considerar que ma mare no tenia cap grau de dependència i mon pare sí. Però amb un 1 de dependència, mon pare tenia dret a 3,5 hores setmanals d’ajut al domicili.
I si no hagués canviat res en els darrers sis mesos, aquest ajuda hagués estat un miracle molt benvingut.
No obstant això no és així. Pels meus pares, com per moltíssims d’altres ancians, la situació ha canviat de manera dramàtica en poc temps. El pare s’ha debilitat fins al punt que ja no pot caminar sense una persona que l’acompanyi. Ni en distàncies curtes podria. I no obstant, segons les autoritats mon pare té un grau 1 de dependència.
En aquests moments ell és a un sociosanitari. D’altres ancians poden no haver tingut tanta sort i poden haver perdut facultats ràpidament sense rebre l’ajut pertinent.
No obstant, si la situació empitjora cal demanar una revisió del grau de dependència. I ara ja us podeu posar a tremolar perquè encara que porteu la documentació a la central, que a Barcelona és el carrer Bruch 90-92, es triga encara uns quatre mesos en enviar una persona per valorar el grau de dependència de l’ancià que sol·licita l’ajut.
Us explico ara el que ha passat a la meva família. En 6 mesos des de la resolució del grau de dependència la salut de la mare, el seu estat ha empitjorat tant que no li permet portar la casa degudament.
Se l’ha d’assistir en la compra, en la neteja i en l’elaboració del menjar. Però com que té un grau zero i la revisió del grau trigarà, tot l’ajut recau en la família directa. En aquest cas soc jo i no compto amb ningú més.
El meu pare va emmalaltir en cosa de dos mesos com a màxim, la seva involució va ser esfereïdora.
Veient el ràpid declivi de la salut del meu pare, jo vaig anar al Centre de serveis socials de Gràcia per demanar una acceleració de l’ajut que ens pertocava pel grau. La visita llavors ja no va trigar gaire però l’ajut encara havia d’arribar dos mesos després.
I com ja sabeu l’estat de salut de la gent pot canviar molt ràpidament com li va passar a mon pare. El van ingressar just una setmana i mitja després de la visita de la treballadora social i de l’hospital va passar a un sociosanitari, on estan intentant recuperar-lo al màxim.
No obstant, mon pare, com tants altres ancians ha perdut la seva mobilitat i autonomia totalment. Això vol dir que necessita assistència 24 hores al dia per tal d’estar ben atès.
Doncs bé, l’assistenta social del sociosanitari va donar una mica de presses al metge del sociosanitari per fer un informe de salut del meu pare per tal que jo pogués presentar la sol·licitud de revisió del grau de dependència. Però és curiós que ella no es mogui d’oficines i no conegui personalment l’estat de mon pare.
Sigui com sigui, la revisió del grau de dependència trigarà uns quatre mesos i l’estada al sociosanitari s’acaba.
Desafortunadament sé de molts casos en què l’ajut arriba quan el sol·licitant és mort. Si s’han demanat diners i no assistència a domicili la família tindrà un ingrés de diners corresponent a l’ajut des del moment en què s’hagi concedit. Si es demana com jo assistència al domicili, llavors la família perd en certa manera la prestació.
L’atenció domiciliaria està bé per a persones autònomes o semi-autònomes. Però quan els ancians perden les facultats d’un dia per un altre, serveix de poc.
La tramitació dels ajuts és lenta i esgotadora i el barem per ser considerat persona depenent molt qüestionable. Una persona pot poder posar-se la jaqueta sola però no poder recordar si ha anat a comprar o no aquell mateix matí. O a l’inrevés. Pot no poder vestir-se sola però tenir un cap claríssim per gestionar les compres per internet.
Les treballadores socials de l’hospital van donar la impressió que esperaven de mi que deixés la feina per cuidar els meus dos pares. Això ja seria impossible perquè cuidar ancians és feina de 24 hores al dia i no només vuit hores diàries. Recordo que una de les assistentes de l’hospital em va demanar per la meva situació familiar. Pel que va dir dedueixo que si una dona en actiu té un marit amb ingressos suficients, la treballadora considera que la dona pot deixar la feina per cuidar els pares.
La meva situació personal o la meva relació de parella no han de poder influir en el fet que els meus pares rebin un ajut que sobradament han pagat amb els seu impostos o els meus.
Si les dones hem d’abandonar la feina o fer reducció horària per fer-nos càrrec dels grans de la família, llavors nosaltres perdem cotització i quedem més endavant en situació de vulnerabilitat.
En si la llei de la dependència és un avenç significatiu. El problema és la lentitud de la xarxa de serveis socials que triguen mesos en tancar tràmits. El sistema seria adequat amb una acceleració dels tràmits i també una major mobilització de les assistentes.
És obvi que avui dia amb els ordinadors la informació està a l’abast de qui està autoritzat per rebre-la en poc temps. Quan al sistema apareixen informes mèdics desfavorables i un empitjorament de la salut de l’ancià/anciana, no s’hi val que les assistentes s’enviïn correus les unes a les altres per informar de la situació. El que calen són protocols d’acció ràpids i substitucions de les absències laborals de les assistentes perquè els ancians o les famílies no desconnecten ni tenen descans.
Però a dia d’avui això no és així i per això més de vuitanta persones depenents han mort cada dia el 2019 sense rebre els ajuts que els pertoquen. A Catalunya la tramitació de l’expedient de dependència triga uns 576 dies en ser resolta. Un temps massa llarg. Sembla doncs que aquesta llei és només una mica per “rentar la cara” als governs més que no pas un instrument útil per al contribuent que ha pagat tota la vida impostos per estar mal atès.
No endebades sempre m’ha semblat que aquest país tot es fa només per “cobrir l’expedient”.
Pels que encara no ho sabeu. Si no esteu conforme amb la valoració de grau de dependència, és millor no recórrer. Perquè resulta que triguen més en fer una revisió del cas si es presenta una queixa que si es presenta una revisió als 6 mesos. Tot plegat ridícul com moltes d’altres coses d’aquet país tan mal gestionat.
Potser algun dia algú idearà un sistema per agilitzar els tràmits.

Els perills dels mercats nadalencs a Alemanya.

 

Fa dies que em moc pels entorns de la Sagrada Família que ara està més animada que mai gràcies al mercat de Nadal. No és que jo tingui darrerament gaire temps per deixar-me enlluernar per cap parada però sí que hi he anat a fer el tafaner. I no he pogut evitar pensar en la màgia escàpola dels mercats de Nadal a Alemanya. De “Weihnachtsmarkt” n’hi ha a totes les localitats alemanyes per aquestes èpoques i són un autèntic perill. Cal dir que la gama de productes d’allí no difereix gaire del que podem trobar aquí. S’hi va a comprar principalment decoració per l’arbre de Nadal i en algunes parades artesanals potser s’hi pot adquirir algun regal.
A L’est d’Alemanya és molt típic veure-hi parades de “Räuchermännchen”. Els homenets de fum són petites figures fetes de fusta que representen un home que porta una pipa o no però treu fum d’una espelma per la boca. S’utilitzen per fer-hi sortir fum de les espelmes de fum. Aquests objectes nadalencs són originaris de la regió del Erzgebirge de l’est d’Alemanya i ara es troben a totes les fires de Nadal de l’Est.
Tanmeteix, com als nostres mercats, als alemanys també s’hi troben parades de llaminadures i des productes típics de les festivitats hivernals com per exemple el Lebkuchen. El Lebkuchen és una galeta feta amb farina de sègol, ous, sucre, mel, ametlles i espècies molt aromàtiques com el cardamom, l’anís, el clau, el gingebre, la canyella i un parell més d’herbes potents. És dolça però com us podeu imagina no en excés.
I per descomptat, a tots els “Weihnachtsmärkte” hi ha les típiques parades de salsitxes alemanyes que amb el fred d’aquelles contrades entren molt fàcilment. Però la innocent Bratwurst o la Bockwurst no són l’autèntic perill dels mercats nadalencs germànics sinó la beguda de l’hivern per excel·lència: el Glühwein.
Comencem però amb el més inofensiu. Les “Bratwürste”, són unes botifarres molt semblants a les que ens mengem nosaltres amb mongetes. Allí es condimenten amb mostassa o quetxup i se serveixen amb un panet blanc força petit. També es molt típic demanar-les amb patates fregides.
Les “Bockwürste” són el que nosaltres coneixem com a frankfurts. El problema està en què les mengem de diferent manera. Aquí les passem per la graella i agafen gust a oli. Allà les bullen en aigua i les serveixen amb pa blanc. Si us agraden els frankfurts com a mi, les “Bockwürste” us semblaran insípides. Els berlinesos han sabut donar-li un toc especial condimentant la Bockwurst amb curri i acompanyant-la de quetxup. Aquestes són les “Currywürste”.
I ara anem al que a mi em sembla perillós del mercat de nadal: El Glühwein. Aquest vei, és un vi negre calent al que s’hi afegeix pell de taronja o llimona en escalfar-lo, una mica de clau, canyella, sucre, mel i cardamom. És una bomba que puja molt ràpidament al cap, ja us ho dic ara.
És part de la tradició nadalenca anar a fer un volta pel mercat de Nadal, menjar-se un salsitxa i remullar-ho tot amb el vi calent per entrar en calor. El Glühwein és una de les atraccions dels Weihnachtsmärkte i un dels pocs motius pel qual els homes hi van a passejar probablement.
No obstant és un perill. Penseu que generalment sempre hi ha al voltant de les parades de menjar i del Glühwein unes taules per poder-hi gaudir d’un àpat ràpidament mentre es fan les compres pertinents. Com en tantes d’altres fires, si vols beguda, has de pagar un dipòsit per la tassa en què es serveix. El vi calent té un inconvenient i és que només ve de gust calent. Per això molts en demanen un i amb el fred se’ls refreda, en deixen un parell de dits i en demanen un altre. I les tasses s’acumulen al terra al voltant de les taules.
I si el beuen els adults rai! Ara us explicaré el que em va passar a mi fa exactament 24 anys durant la meva primera visita al mercat de Nadal de Berlín.
Llavors jo acaba d’aterrar a Alemanya com qui diu. Tenia 21 anys i per guanyar-me la vida a l’estranger treballava de mainadera d’un infant a la capital d’Alemanya El recollia al parvulari, li feia el dinar, el posava a fer la becaina i estava amb ell tota la tarda. Els pares venien tard i cansats, feien quatre magarrufes al nen, en Ferdinand, i es retiraven a dormir rendits. Com que era el meu primer any i jo veia que el Ferdinand només anava de casa al parvulari i del parvulari a casa, vaig demanar als pares si no el podia portar a veure el mercat de Nadal. El Ferdinand estava contentíssim perquè els seus pares no anaven enlloc amb ell entre setmana.
Així doncs per la tarda me’l vaig endur al mercat de Nadal del Kurfürserdamm de Berlin. El Ferndinand, que no era precisament un infant fàcil, és va portar com tot un homenet i va fer cas tota l’estona. Jo no estava acostumada a un comportament així perquè quan estava amb els seus pares més aviat semblava un petit dèspota.
Doncs vàrem anar al mercat i vam fer una volta. El vaig aixecar per tal que veiés el que li agradava de les parades i vaig evitar passar pel costat del Santa Claus gegant que li feia por. Recordo que el fred em feia tremolar i de cop vaig veure la parada de les Bratwürste i em va venir gana. Li vaig demanar al Ferdinand si li venia de gust uns salsitxa i em va dir que sí. Em va estranyar i alegrar alhora. No era un nen que mengés gaire bé. Per això que volgués un salsitxa em va semblar millor que no pas que mengés un tros de pa amb formatge i xocolata per postres que era el que li donava sa mare per sopar. Vaig comprar dues Bratwürste pels dos. Li vaig donar a ella la seva i jo em vaig recolzar a la taula per menjar la meva i agafar forces.
Al Ferdinand li va encantar la salsitxa perquè se la va menjar abans que jo. Tanta dieta macrobiòtica per a un nen de quatre anys no pot pas ser bona. I jo vaig engolir-me la meva en una velocitat supersònica. Quan vaig acabar vaig deixar els cartrons bruts que servien de plat als seu lloc i vaig demanar al Ferdinand si volia veure res més al mercat. La resposta del nen em va semblar menys intel·ligible que de costum però no li vaig fer cas. Vaig decidir tornar a casa i per tant vam anar cap al metro. El comportament del Ferdi — així l’anomenàvem tots carinyosament— era més alegre del normal. Tot li feia gràcia i reia contínuament. Em vaig ajupir per parlar amb ell i de cop vaig notar un alè un pèl estrany!
— Ferdi! No hauràs pas begut res a la fira de Nadal!
Hi vaig caure de seguida. La gent deixa les tasses amb Glühwein mig buides al terra, ben a l’abast d’algun homenet amb ganes d’experimentar com el Ferdi.
Va riure amb una rialla molt dolça però a mi la sang se’m va glaçar a les venes. Quan vam arribar a casa els seus pares encara no havien arribat. Vaig aconseguir que el Ferdinand es begués un got de llet amb xocolata i el vaig posar a dormir. Mai m’havia costat tan poc adormir-lo. No vaig arribar ni a llegir tres línies del seu conte favorit.
Aquella nit vaig anar a la seva habitació diversos cops per veure si estava bé.
No sé quants gaires culs de tassa devia beure en Ferdi aquell vespre però no podien ser gaires perquè jo l’havia estat vigilant tota l’estona. Però l’efecte del Glühwein és ben clar.
Per això els mercats de Nadal són perillosos. Perquè amb el fred la beguda ve de gust però els graus es van acumulant i llavors més d’un i més de dos van de tort a cap a casa.
Aquí no tenim cap beguda nadalenca similar al Glühwein. Els angelesos tenen el seu Christmas punch que també pot fer venir mal de cap i més d’un mal de panxa també.
I malgrat els perills dels mercats de Nadal, he de reconèixer que els d’Alemanya són molt especials. I si no us ho creieu, mireu de les fotos del de Leipizig, amb pista de patinatge sobre gel al mig per acabar de garantir una bona estona. Cada terra fa sa guerra. Aquí tenim les figues del pessebre, els arbres, la molsa, el vesc, el caga tió i els torrons. No ens podem queixar! I tot i així no em faria res practicar un mestissatge de tradicions i agafar el que més m’agrada de cada país. I d’allà em quedo amb les salsitxes i el Lebkuchen per agafar forces per les festes.
Us desitjo un bon Nadal fins llavors!!!!!!

La tradició del Sant Nikolaus a Alemanya.

Demà dia 6 de desembre és un dia especial a Alemanya perquè se celebra el Nikolaus. Els nens i alguns adults també, deixen a l’entrada de casa les seves sabates i l’endemà al matí les troben plenes de llepolies o petits regals. Però per què se celebra el Nikolaus i d’on prové?
Sant Nicolau era un religiós de casa rica que es va dedicar a fer moltes obres bones i a qui segons sembla li agradaven molt els nens. El historiadors no saben del segur si el Nikolaus que coneixem ara va sorgir del bisbe Nikolaus de Myra o del Abat Nikolau de Sion. El primer va morir el 343 i el segon al segle VI. No obstant, ambdós van viure a la costa de l’actual Turquia i el que sí està clar és que la entranyable figura històrica va morir un sis de desembre.
Sant Nicolau era un home proper al poble. Entre d’altres coses se li atribueixen salvar una noia de la prostitució i també de regalar a tres noies verges suficients diners per pagar-se la dot. De fet d’aquí ve la tradició de les sabates. Segons sembla, el pare de les noies era un home sense recursos i no tenia cap bona intenció amb elles. Per salvar-les d’un futur nefast, sant Nicolau va deixar una bossa amb diners davant la porta de la casa durant tres nits seguides fins que el pare va tenir prou diners per pagar la dot de les noies i casar-les.
En alguns països la tradició diu que sant Nicolau pregunta al seu llibre daurat si els nens s’han portat bé o malament per deixar-los o no llaminadures i no treballa sol sinó que té un acompanyant malcarat que es diu o bé el vassall Hans Muff o un a qui anomenen Krampus. El cas és que sant Nicolau representa el bé i l’acompanyant el mal al servei del bé.
Aquest sant és el patró dels vaixells i per això als segle XV es fabricaven petites embarcacions de fusta que servien per a posar-hi els regals que portava el sant.
I ara vindrà un detall que us agradarà. A Sarland, regió alemanya propera a França, hi ha una localitat anomenada Sant Nikolaus on es troba una oficina postal dedicada només al correu de les cartes que escriuen els nens al sant. És com si aquí tinguéssim una oficina dedicada única i exclusivament al correu que s’envia als reis.
El sant Nikolaus ha donat lloc al Santa Claus americà que tots associem amb una barba llarga i blanca i roba vermella. Però és que la figura tradicional portava vestimenta verda però segons sembla l’empresa Coca-cola va influir en el canvi de color del sant.
I ja ho sabeu. Aquesta nit toca deixar les sabates a la porta d’entrada de casa vostra. A veure si Sant Nikolaus us porta algun regal.
Bona setmana a tots.

El 7 de novembre a Rússia.

 

 

I dijous passat vaig escriure un post sobre els “temps inquiets a Rússia” i ja vaig explicar que la celebració és recent perquè substitueix una antiga celebració soviètica: La revolució d’octubre que se celebrava el 7 de novembre perquè va ser quan va tenir lloc. Doncs per seguir amb el fil de la moguda història Russa avui vull dedicar uns paràgrafs a la revolució d’octubre.
Reculem una mica en el temps per situar-nos. El 20 de març de l’any 1917 el darrer emperador rus, Nicolau II de Rússia, va abdicar. La política no era el seu fort i ha passat a la història com un home de cultura, pacífic i molt romàntic a qui ni el seu pare veia capaç de governar els 23.000 kilòmetres quadrats d’un país ple de conflictes. Parlava anglès i alemany perfectament i estava emparentat amb la casa reial britànica. L’evidència la trobareu en com s’assemblaven Nicolau II i Jordi V d’Anglaterra. Es va enamorar perdudament d’una cosina seva alemanya amb qui es va casar a pesar dels interessos internacionals. En poques paraules: Nicolau II era un home de món i de pau i no un amant de les trifulgues i envitricolls que comporten el govern d’un país.
Es va treure un pes de sobre renunciant a portar una càrrega tan gran i deixant-la en mans dels soviets que havien de formar un govern per a una nova Rússia. En aquell mateix moment comença a sembrar-se una llavor del que havia de ser una República Democràtica a Rússia. Es formen grups i partits que han de ser escollits pel poble de manera Democràtica. També es treballa en la redacció d’una constitució per part dels soviets. Un dels líders de la futura República democràtica era Kérenski, un advocat a qui Lenin coneixia prou bé.
El fet és que tan bon punt Lenin va assabentar-se des del seu exili a Suïssa de que Nicolau II havia abdicat, va decidir tornar a Rússia. Des d’allí va organitzar un moviment contrari al govern temporal que havia d’assolir implantar una República democràtica a Rússia. Lenin, conjuntament amb Trotski, liderà els bolxevics per portar a terme la revolució d’octubre per enderrocar el govern provisional.
Els bolxevics tenien solucions pràctiques als problemes russos. Afirmaven voler retornar la pau a Rússia, donar terra als pagesos per tal que poguessin viure, i posar a l’abast les fàbriques pels treballadors. I amb aquest “simple però efectiu” programa electoral van aconseguir suficient gent per assaltar el Palau d’Hivern de Sant Petersburg, seu provisional del govern temporal i prendre’l per la força.
De tots els líders del govern provisional Kerenski fou el personatge més notable que aconseguí fugir en un vehicle oficial. Després de la fugida, s’exilià als Estats Units on treballà de catedràtic.
El més curiós és que Kerenski aconseguís fugir. Tot i ser partidaris d’idees diferents, el pare de Kerenski va ser professor de Lenin i el pare de Lenin era inspector d’escoles a la mateixa localitat on treballava el pare de Kerenski. Sens dubte es coneixien. Mai no sabrem com Kerenski un va poder fugir del palau d’hivern. En tot cas el curiós és que la revolució d’octubre tingués lloc en realitat el 7 de novembre. No cal ni dir que el que va venir amb la revolució d’octubre no va ser gaire bo perquè els pagesos no van aconseguir terres, els treballadors tenien fàbriques però no decidien sobre cap aspecte de la seva vida laboral i el que havia de ser l’òrgan de govern del poble “els soviets”, que en rus vol dir “els consells”, van acabar per desaparèixer en detriment d’un únic partit, el socialista, que tenia el poder absolut sobre tot.
No és doncs d’estranyar que el 2005 Rússia decidís posar fi a al commemoració d’una revolució que acabà en dictadura i vagi escollir una altra data per celebrar una altra fita de la història d’aquest gegantí país. La celebració del 4 de novembre no deixa de ser part de la campanya per netejar la imatge d’un país que encara no és una democràcia plena. Però cal recordar allò de que «qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra». I el nostre país tampoc és encara un país democràtic.
A tots vosaltres una bona setmana!

El 4 de novembre: una diada especial a Rússia!

Avui he decidit dedicar el post al 4 de novembre perquè té un significat especial per un veí nostre d’unes dimensions descomunals i que continua fent por a la majoria dels països d’Europa encara que no ho vulguin reconèixer: Rússia. El 4 de novembre és el dia de laUnitat Nacional i ha substituït el 7 de novembre, la celebració soviètica que commemorava la revolució d’octubre.
Doncs bé. El quatre de novembre se celebra a Rússia des del 2005 i vol recordar la fi del que els russos anomenen “els temps inquiets”. De fet em pregunto si Rússia ha tingut mai un període de tranquil·litat perquè la història del país és plena de revoltes i èpoques extremadament dures pel poble. I tot i així el final del segle XVI i el començament del XVII és vist pels historiadors com una època especialment desastrosa en la història d’aquest país.
El període “d’inquietud” va començar quan el tsar Ivan el Terrible va morir el 1584 deixant una Rússia en la que havia implantat una monarquia absoluta però sense deixeble possible per conduir-la. Durant set-cents anys, havia governat al país la dinastia dels Riurik que segons la llegenda era d’origen viking.
A la mort d’Ivan el Terrible el tron va quedar per ocupar. El fill més gran del tsar va morir a mans del seu pare. Teòricament el tsar no volia matar el seu fill sinó només pegar-lo i castigar-lo, tanmateix la força va poder més que ell i el va assassinar. El segon fill del tsar, Fiodor, era totalment inepte per regnar Rússia perquè era curt de gambals. I el tercer fill d’Ivan el Terrible va morir als vuit anys mentre jugava amb un ganivet. Alguns diuen que el van matar però no hi ha evidències i la història ha escrit que el nen va patir un accident i va morir. Sense cap hereu possible va pujar al tron una persona molt propera a Ivan el Terrible, en Borís Godunov, que intentà endegar una sèrie de reformes progressistes per millorar la vida de la gent del poble. Va convidar especialistes internacionals a anar a Rússia per modernitzar-la, va fundar diverses ciutats importants com Tomsk, Arcàngel, Samara i etc. Però els seus esforços van ser endebades, perquè el seu govern va coincidir en un moment de catàstrofe climàtica que va deixar a Rússia més freda del que era habitual. Es parla de que durant un any no va arribar l’estiu al país i això va suposar una pèrdua de collites que va acabar amb una fam generalitzada. Un agost gèlid va fer que el riu de Moscou no aconseguís desglaçar-se! A més també hi hagué una epidèmia que va delmar la població. Godunov va intentar repartir pa gratis però en un país tan gran no va donar a l’abast. El poble va començar a estar descontent i finalment la gent va arribar a la conclusió que el que els passava era un càstig diví perquè al tron no hi seia un autèntic tsar.
L’explicació lògica d’aquell fred històric és que durant aquella època hi va haver un vulcà en erupció al Perú i aquest provocà un refredament del planeta que afectà també a Rússia. Però això la gent no ho sabia i van agafar com a cap de turc al pobre Borís Godunov que desaparegué del mapa desbancat per un impostor. Sorgeix a Polònia un personatge que afirma ser Dimitri Ivanovich, el fill legítim d’Ivan el Terrible que no ha mort ni ha estat assassinat. Des de Polònia organitza un exercit i va a Moscou i es presenta al Kremlin. I el poble té tantes ganes de tenir un tsar autèntic que s’empassa la història del fill d’Ivan el Terrible. Al mateix temps Borís Godunov, vell i malalt morí, o el van ajudar a morir, no se sap del cert. Ja res impedia al nou tsar fruir del seu regnat i, de fet, al principi tot va anar sobre rodes durant un temps. No obstant, la gent va començar a sospitar del fals Dimitri perquè no coneixia ni es comportava segons les convencions russes. I és clar! L’impostor era un monjo polonès escapat d’un monestir i no s’havia pas impregnat dels costums russes. Caminava massa acuitadament per un tsar, es vestia de manera estrafolària i el que encara era pitjor, no respectava el període d’austeritat adient a l’època de Pasqua. Aviat corregué la veu que era un catòlic i no pas el fill autèntic d’Ivan el Terrible i finalment el poble es van revoltar contra ell i el van matar i cremar. Es veu que van tenir la delicadesa d’escampar les seves cendres en direcció a Polònia cridant: “Marxa per on has vingut!”. La jugada no li va sortir bé ni a aquest ni als altres impostors que vindrien darrere ell fins que diversos països van posar els nassos en l’assumpte rus i van presentar candidats al tron del seu gust. Polònia i Suècia van oferir els seus i com que a Rússia no hi havia acord, esclatà una guerra civil en què es va perdre tant gent com territori.
No obstant, a pesar de no tenir cap cap tsar, la gent es va organitzar “des de baix” per tal de formar un exercit del poble i defensar el país. Els promotors d’aquest van ser l’aristòcrata Posharsky i el comerciant Minin que van posar els recursos i van endegar el projecte. I quan ja tot estava preparat van anar al Kremlin, ple llavors de fraccions d’estrangers que controlaven el país, i el van assetjar fins que van aconseguir ocupar-lo. I el període inquiet de Rússia s’acabà en aquell mateix moment: el 4 de novembre del 1612, amb una victòria del poble rus sobre els oportunistes internacionals. Un any després els russos van escollir un nou tsar: Mijhail Romanov, el primer d’una dinastia que governà durant 300 anys.
El 4 de novembre doncs, és un dia en què es commemoren els temps convulsos que ha patit el país, però potser més, el fet que el país hagi seguit endavant en tot moment.
S’ha de dir que la història d’aquest gegant veí nostre sempre m’ha admirat i alhora m’ha atemorit. Els russos, amb la seva ànima poètica i la seva passió nòrdica, són un poble capaç d’esforços titànics i amb un govern digne del seu poble, sens dubte passarien la mà per la cara a altes potències mundials.
Bona setmana a tots!

Trends in society. A scary reality.

IMG_20190303_192949_resized_20190303_073007591

Sometimes I am in a philosophical mood and I really feel the urge to reflect upon how society is changing and which aspects I consider good or bad and dangerous. It is obvious that technology has turned the world upside down and that social networks have become such a powerful marketing instrument that many people use them to create a personal image and brand and sell themselves as if they were a product. This phenomenon is called personal branding. We live in a world where social networks rule our lives and they don’t only help us keep in touch with the ones we care for, but they are also a shop window through which we introduce ourselves to society and by means of which we hope to be “haunted”. Nearly everything nowadays is managed with the help of our cell phone, but it certainly provides other people with a lot of information about ourselves. If I introduce a number in my mobile phone, it will automatically search if this number belongs to a WhatsApp user and it will add it to my list. The only way I for me to avoid this is by blocking the number, so that the other person can only contact me calling me or sending me a short text message, which is considered already old-fashioned. The problem is that WhatsApp allows others to see your state and if you are or not using the app at that moment and maybe I don’t want people to know as much. We lose a little bit of our intimacy the very moment we download the App.
As a teacher I know that social networks absorb so much attention from our students that it is impossible for them to spend hours without looking at their mobiles. They have to be connected to Instagram, called “insta” by them, so they can upload their photos and get enough “likes” from their followers. Most people nowadays need constant recognition to feel good and this is dangerous because we have lost the capability to seize the moment on our own. We have become puppets of ourselves that showcase themselves to the world through the virtual window which is internet. If you are not in any social network, you simply don’t exist.
Pressure on the young ones now exceeds the pressure teenagers suffered when I was one of them, that is thirty years ago. Back then, boys and girls at school only had to struggle for the respect of their classmates or those that shared their environment. It wasn’t an easy task because we all know that it is not possible to made everybody like you and also that adapting to groups very often means losing part of the own identity. However, teenagers’ environment thirty years ago was somehow limited. But this does no longer apply for teenagers’ environment now. Internet and social networks are an open door to the world, so the young ones must compete to become remarkable and noticeable not only in their immediate environment but in a global market. That causes them a lot of distress. When I was a teenager, having only two friends was not cool but not everybody knew it. And if your character was strong enough you ended up not caring at all about what the world thought about you. Now the world doesn’t give a damn about you, if you don’t stand out or have five hundred followers at least. The universe of a lot of young people consists in searching for admiration from others even if this is only for a few seconds. And the worst about this is that while searching for others’ eyes to lay on them, they lose the chance to find themselves.
A very big part of the daily routine of young people now turns round and is controlled by their phones. And it is also through their mobile that they try to find an identity or a role model to follow. Which is partly why the character of the “influencer” has been born. An influencer is a young person that spends his or her time uploading videos in YouTube to recommend their followers certain brands, to talk about fashion or to tell them how they should behave. These influencers make very good money without any degree or extraordinary capabilities because brands hire them to talk about their products only because they have followers. This way of life appeals to teenagers and young people because they see that being in the limelight is an easy money spinner. This is not exactly good for society because the ones that are supposed to be the workforce in a near future haven’t had as a role model people who have made too much of an effort to be where they are. They live in a world where they have everything they want immediately and those in western societies haven’t learned to fight to reach their objectives and they will have to struggle for a place in a planet that can only offer luxury to the very few. For a minority to be able to have everything they want it takes a vast majority to cope with far less than they need.
Our current western society lets children grow up in an overprotected environment. It sells them the idea that they will reach whatever they want in life, that they have to be happy and that their slightest effort will be taken into account. In schools, institutes and educational institutions we have ended up treating children and young people as if they were something so fragile that they can’t face failure. Therefore, we have helped them to go through a next step when we shouldn’t have. A poor result is a poor result and a person needs to learn to cope with failure to grow up and learn from mistakes. Yet we live in a society in which youth, dynamism, energy, drive and being impulsive are more important than experience, than thinking before acting and more than reflecting upon things. And maybe this will lead us nowhere because even if the young ones have the drive, society needs to rest on balanced pillars and to achieve balance experience is needed, that goes without saying.
Sometimes I envy eastern societies because the elder members and the senior ones in a company are admired and asked for advice. Here in Spain the opposite is true because our culture has become momentary and is based on things that don’t last long. Life itself is experienced as something which is consumed and burned quickly. As all the rest: food, objects, travels, etc.
But if we look at the world today, we can very easily see that from all trends that involve speed sustainable and healthy alternatives have sooner or later evolved reinforcing opposite values. Because of the “fast food” movement we now have the “slow food” movement, because of the “fast fashion” we now have a very trendy “slow fashion” movement and as opposed to “fast travel” we now have the “slow travel” movement. In a near future— and we know in Spain it is going to take ten more years than in countries such as Sweden or Finland — I am sure a slow life trend will soon arise. And it will teach people not to look at what is projected quickly and vanishes up just as fast. It will also probably show us not to follow trends because it makes us tired and, last but not least, it will persuade people to not try to be the centre and to concentrate in living life intensely. This way we will not miss out important moments in life.
But we still have a long way to go. And for those like me who need to enjoy simple and quiet things and don’t want to become network stars, life will be still hard for a while cause we are a rara avis and regarded as if we needed a psychologist immediately. Perhaps we should ask ourselves if living to be in the limelight is not a disorder caused by the society we live in.
I call all this “big brother syndrome”. In the famous programme, common people engaged in living together with strangers in a surveyed house to share their intimacy with the TV audience. The programme was a real success and it showed how the vast majority of the population feels empty. Otherwise it would be impossible to devote time to what happens to people locked out in an artificial environment for the world to see. I can only think of the film “ the Truman show”. Is it that we have too much time? I really think the TV programme made a lot of people realise that one could become a TV star without being outstanding at absolutely anything at all and this lead to a trend in which private things have become public because they sell.
I will keep on following the “slow life” philosophy because I am sure I am capable of distinguishing what is real from what is toxic. I don’t want to live to be judged only due to my “virtual show ups” that I could fake any minute. I don’t. I am aware companies nowadays only search for people who are capable of selling themselves in the virtual world but I also consider that when enterprises ask their employees to share personal details with clients to “hook them” we are simply going to far. We have lost the right to our own intimacy and to be exclusive. Exclusive for those we trust, and we feel at ease and not simply “everybody”. I don’t think it will take young people nowadays very long to realise that sharing a lot of private information does not make them very special. We will then have the opposite tendency to the one nowadays: we will preserve our intimacy and private space. Something absolutely important for our mental and emotional hygiene.

 

Cap a on va la societat actual?

Adesiara tinc un episodi filosòfic en què necessito pensar en com està canviant la societat i quins aspectes em semblen bons i quins perillosos. És obvi que les tecnologies han revolucionat el món i que les xarxes socials han esdevingut un instrument de màrqueting tan potent, que molts les acaben fent servir per crear una marca personal i vendre’s com si fossin un producte. És el que ja ha passat a anomenar-se personal branding, que vindria a ser “marca personal”. Vivim en la època de l’explosió de les xarxes socials i aquestes no tan sols ens ajuden a mantenir-nos comunicats amb gent que ens importa i considerem important, sinó també són un aparador on ens presentem i esperem “ser caçats” per algú que ens ofereixi una oportunitat. Tot avui dia passa pel nostre mòbil i aquest dóna accés a tothom a tenir informació personal nostra. Pensem només en el WhatsApp. Si jo vull introduir un número a la memòria del meu telèfon, aquest automàticament cercarà si el número és usuari de WhatsApp i me l’afegirà a la llista de contactes. La única manera que tinc d’evitar-ho és bloquejant el número de manera que només em pugui contactar telefònicament o per SMS, mètode que es considera obsolet. Però és que el WhatsApp permet veure l’estat dels altres, si estan o no en línia, és a dir utilitzant el servei de missatgeria instantània aquell mateix moment i jo aquesta informació potser no la vull donar. Perdem una mica de la nostra intimitat en el moment de baixar-nos l’aplicació.

Com a docent sé que les xarxes socials aclaparen tantíssima atenció dels nostres alumnes que és impossible que ells siguin capaços de passar des hores seguides de classe sense mirar el mòbil. Han d’estar connectats a l’instagram, que tots anomenen “insta” per penjar les seves fotos i captar suficients “m’agrada” dels seguidors. La majoria de gent avui dia necessita un reconeixement continu per sentir-se bé amb si mateixa i això és perillós perquè hem oblidat viure el moment per nosaltres en solitud. Ens hem convertit en uns ninots de nosaltres que es presenten al món a través d’una finestra virtual que és la internet. Si no estàs en cap xarxa social, no existeixes.

La pressió dels adolescents d’avui dia supera amb escreix la que patíem els adolescents de la meva edat. Fa trenta anys els nois i noies a l’escola només havien de conquerir el respecte dels companys de classe o de tots aquells que pertanyien al seu entorn immediat. Era una tasca feixuga perquè tots sabem que agradar a tothom és impossible i que adaptar-se als grups sovint comporta una pèrdua de la pròpia identitat. No obstant, els cercles en què ens movíem eren limitats. Ara no és així. Internet i les xarxes són una porta al món i per tant els adolescents i els joves ara han de fer-se destacar i notar competint amb els altres no ja del seu entorn immediat, sinó del món sencer. Això els ha de provocar per força un estrès absolut. Abans tenir dos amics i prou estava mal vist però no ho sabia tothom. I si un o una tenia prou caràcter acabava passant del món. Ara el món passa de tu si no et fas veure o notar o si no tens mil cinc-cents seguidors. L’univers de molts joves, i no tan joves, es redueix a buscar que les mirades dels altres recaiguin sobre un mateix si més no durant uns moments escàpols. I el pitjor de tot això és que mentre busquen aquest reconeixement perden l’oportunitat de trobar-se a sí mateixos.

Avui dia la gran part del dia d’una persona jove gira al voltant i està controlada pel seu mòbil. A través d’ell es comuniquen contínuament amb els amics i cerquen informació i els ajuda a trobar una identitat o algun referent proper. D’aquí la figura de l’anomenat influencer. Un influencer és un jove que es dedica a penjar vídeos a YouTube per recomanar als seus seguidors unes marques determinades, parlar del que està de moda o de com actuar. I aquests influencers es guanyen molt bé la vida sense tenir cap mena d’estudis ni de capacitats extraordinàries perquè les marques els contracten per tal que parlin dels seus productes. Aquesta manera de viure atrau a molts joves perquè veuen que ser el centre d’atenció genera diners de manera ràpida i sense esforç. Això té unes implicacions gravíssimes per la societat en general perquè els que han de ser motor de l’economia no han tingut com a referent gaire gent que s’hagi esforçat en arribar on han arribat i ells tampoc voldran fer-ho. Viuen en el món de la immediatesa, del tenir-ho tot quan ho volen, el de no haver après a lluitar per les seves fites i a sobre en un món mancat de recursos que només oferirà una vida planera a uns pocs. Està clar que per tal de que uns quants puguin viure a “cor que vols, cor que desitges” una immensa majoria haurà de pencar de valent i és aquí on la majoria dels joves se sentiran frustrats.

La societat occidental actual fa créixer als infants entre coto fluix. Els ven la idea de que arribaran on vulguin, de que han de ser feliços, de que compta que facin un mínim esforç. A les escoles, instituts i centres educatius hem acabat tractant els nanos com si fossin quelcom fràgil que no pot fer front als fracassos i per tant els hem ajudat a superar etapes quan no s’havia de fer. Un treball mal fet és un treball mal fet i una persona per fer-se adulta ha de poder assumir que ho ha fet malament i aprendre dels errors. No obstant vivim en una societat en que la joventut, el dinamisme, l’energia, la irreflexió i la impulsivitat són més importants que no pas l’experiència, el pensar abans d’actuar i la reflexió. I això potser no ens portarà enlloc perquè per molt que la gent jove impulsi idees, una societat ha d’estar basada en l’equilibri i per arribar a aquest cal experiència.

De vegades envejo les societats orientals perquè els membres més grans i els que porten més temps en una empresa són venerats i consultats. Aquí ens passa el contrari perquè la nostra cultura ha esdevingut efímera i es basa en elements de curta durada. La vida s’experimenta com a quelcom que es consumeix i es crema ràpidament. Com la resta: el menjar, els objectes de consum, els viatges, etc.

Però si ens fixem en el món actual veurem que de totes les tendències que implicaven una rapidesa, han sorgit alternatives sostenibles i saludables que tenen com a objectiu el contrari. A causa del fast food va sorgir el “slow food” a causa del “fast fashion” ha nascut la tendència del “slow fashion” que cada cop té més adeptes. I en contrapartida al “fast travel” s’ha creat un “slow travel”. Dintre d’uns anys — que ja sabem que sempre seran més a la Península Ibèrica que a indrets com Suècia i Finlàndia perquè sempre anem uns 10 anys endarrerits— estic segura que sorgirà el moviment contrari, el “slow life”. I consistirà en no fer cas del que es projecta de manera ràpida, de no seguir modes, de no voler ser el centre de l’atenció perquè cansa i de replegar-nos en nosaltres mateixos altre cop per no perdre moments importants de la nostra vida.

Però d’aquí a allí ens queda un camí llarg i feixuc perquè als que ens agrada assaborir el més profund i autèntic de la vida i els que no volem lluitar per cer cèlebres a les xarxes socials, som un rara avis a qui tothom mira com si necessitéssim un psicòleg immediatament. Quan en realitat potser ens hauríem de plantejar si viure per ser el centre d’atenció i el que implica no és un trastorn que ens ha generat la societat actual.

De tot això jo ho anomeno “síndrome gran hermano”. En el famosíssim programa gent d’allò més comú es comprometia a tancar-se dins una casa i compartir totes les intimitats amb la resta del món. I el programa va ser un èxit d’audiència i va demostrar que una immensa part de la població se sent buida perquè altrament qui pot seguir el que li passa a una altra persona envoltada d’estranys en una casa artificial? és l’excés de temps? En tot cas crec que aquell programa va fer adonar-se a molt gent que es podia ser “prominent” sense excel·lir en absolutament res i això va generar un corrent perillós en què allò “privat” ha esdevingut “públic” perquè ven.

Jo seguiré adscrita al moviment “slow life” perquè estic convençuda que sóc capaç de discernir entre el que és real o el que és irreal i tòxic. No vull viure per tal de ser jutjada com a persona només per les meves “aparicions virtuals” que es poden escenificar en qualsevol moment. No. Sé que les empreses cerquen només gent apta per vendre’s a si mateixa a través de l’espai virtual, però també considero que quan es demana als treballadors que comparteixin detalls personals de la seva vida amb els “clients” per “enganxar-los anem massa lluny. Hem perdut el dret a intimitat i el dret a ser exclusius. Exclusius per aquells en què confiem i amb qui ens sentim còmodes i no simplement “amb tothom”.  No crec que els joves d’avui triguin gaire a adonar-se que compartit massa informació amb massa gent no els fa especials. Llavors tornarem a tenir una tendència contrària a l’actual que serà la de preservar la intimitat i l’espai personal. Quelcom absolutament imprescindible per al nostra higiene mental i emocional.

la “Fast Fashion” o com enverinar el planeta efectivament II.

Uniqulo

Segueixo aquest dijous amb el tema de la “fast fashion” o moda ràpida i amb les conseqüències que està tenint al planeta.
Hauria d’haver estat suficient per fer-nos revoltar com a consumidors saber que hi ha fàbriques que s’ensorren colgant un miler de treballadors a la Índia. La conducta dels patrons que van obligar a entrar als empleats a l’edifici ple d’esquerdes és repulsiva i hauria d’haver provocat una onada d’oposició al món. No obstant, la notícia no va ressonar als medis tant com hauria calgut. Però ja no és la Xina només, o la Índia, on es violen drets humans fonamentals per afavorir les grans empreses que s’enriqueixen exponencialment per segons. A Cambodja, i més concretament a la ciutat de Pnom Pehn, la policia va obrir foc contra els manifestants d’una fàbrica de roba que reivindicaven una puja de salari fins als 160 dòlars mensuals. L’actuació de les autoritats va cobrar-se vides humanes i va fer palesa que l’economia mundial capitalista no coneix límits.
El cost real de la roba que comprem a les grans empreses explotadores s’ha de mesurar tenint en compte l’impacte d’aquesta en la salut i l’empobriment dels humans que treballen en la indústria de la moda i també en el deteriorament de la salut del planeta i l’explotació de la natura.
I no cal que pensem que només la salut dels treballadors dels països en vies de desenvolupament pateix a causa de la indústria de la moda. A Texas hi trobem la major superfície de producció de cotó del món. Un vuitanta per cent d’aquest cotó que es produeix està genèticament modificat per acceptar i tolerar els pesticides i fertilitzants amb què es tracten les plantes. Aquests components químics que enverinen el sol i la planta provoquen tumors als agricultors de la zona.
El capitalisme en què vivim ha comès l’error brutal de considerar la natura un recurs il·limitat. Lògic si pensem que el sistema se sustenta en la idea completament absurda de que s’ha de continuar creixent de manera il·limitada. No és possible. Sobre tot perquè la natura no creix ni es regenera infinitament si se l’explota de la manera que s’està fent ara. Dels 3,6 milions d’acres de superfície per conrear el cotó a Texas, se’n tracten tants amb productes químics que ja no és possible pensar en una recuperació dels cicles naturals. La natura es regenera a clapes però si es contaminen superfícies tan grans, com s’ha de poder renovar i guarir?
El cotó natural és car i escàs. És un cotó més difícil i costós de produir i no conté químics i per això agrada més a la nostra pell. Com pot ser que la majoria de nosaltres estiguem conscienciats que hem de menjar verdures o carn ecològiques però no pensem en els productes químics que penetren en el nostre cos amb el contacte d’aquests amb l’òrgan més gran del nostre organisme?
Seguim amb el tema de com enverinar efectivament el planeta i qui està darrere d’això.
Resulta que hi ha empreses que es dediquen a fabricar productes químics que teòricament han de controlar les plagues i augmentar i maximitzar la producció de la terra. Doncs resulta que la majoria de plantes s’han de modificar genèticament per tal que acceptin aquests productes químics que, suposadament, controlen les plagues. Curiosament l’empresa Monsanto, fabricant de pesticides i fertilitzants per a maximitzar els beneficis de les collites, resulta que també modifica les llavors de les plantes per tal que acceptin aquests químics. I on venen els productes? A la Índia.
Ara aclareixo com va la roda. Monsanto va començar amb pesticides i fertilitzants. Però les plantes de la Índia no acceptaven aquests químics i per això els va caler modificar les llavors per tal que les plantes els toleressin. I van convèncer els agricultors de la Índia que compressin els fertilitzants i els pesticides per les seves llavors per evitar qualsevol desgràcia a la collita. El problema està en què les llavors que ven Monsanto, i sobre les què té el monopol,i costen un 17 mil per cent més que les llavors normals i això vol dir que els camperols del país s’endeuten per comprar-les. Després ruixen els camps amb pesticides que també els costen molts diners i una quantitat esfereïdora d’ells no treu prou beneficis de les collites. El resultat és que cada trenta minuts se suïcida un agricultor a la Índia perquè no pot assumir el deute. I qui s’enriqueix? Una gran empresa multinacional que ara ja fabrica productes per tractar els càncers que pateixen els camperols de la zona.
No us provoca aquesta situació una ràbia immensa?
A mi sí.
Doncs potser seria hora de plantar cara a un sistema insostenible i començar a pensar globalment. En la meva opinió, pensar globalment passa per una redistribució dels recursos perquè desgraciadament que jo visqui tan bé, vol dir que d’altres no hi viuen. No hi ha prou recursos per a mantenir-nos a tots vivint en l’excés i això vol dir que per fer que una minoria pugui consumir més del que necessita, la immensa majoria ha de patir. Altrament el sistema capitalista no seria sostenible.
Però si jo em nego a consumir i a malbaratar recursos, si començo a adquirir menys però d’empreses ètiques, i si ho faig no només jo però milers. Llavors no podrem canviar el sistema? Sé que potser trigaré a veure-ho però sóc i espero ser sempre optimista. Hem arribat a un punt insostenible i crec que ara l’evolució i el progrés implicaran una involució. Haurem de consumir menys per tal que els països en vies de desenvolupament puguin tenir uns mínims. Hi ha empreses de comerç just i empreses que ofereixen treball digne a milers de persones. Siguem nosaltres també èticament correctes i canviem els nostres hàbits. Com va dir Gandhi: “ be the change that you wish to see in the world”, és a dir: “sigues el canvi que vols veure en el món”.

La “fast fashion” o com enverinar el planeta efectivament.

UniquloCom ja sabeu el blog no només em serveix per comentar curiositats lingüístiques o penjar lectures d’entreteniment sinó que sovint l’utilitzo per plasmar sobre el paper allò que em preocupa perquè veig que mig món s’esforça per no veure. I jo sóc una espina que es vol clavar a les consciències de la gent per fer-los adonar-se que la societat en què vivim està malalta des de fa temps però la podem guarir. Sona molt dramàtic, ho sé, però és que el nostre món i la natura estan emmalaltint i no em val la pobra excusa de: “això ho han de canviar els de dalt”. No senyor.
Si jo us demanés que em diguéssiu les dues industries més contaminants que existeixen en l’actualitat que diríeu? Potser la vostra resposta no s’allunyaria gaire de la dels meus alumnes que anomenen la del plàstic, els aliments, el petroli, la automobilística i la del turisme. Bé pels que diuen el petroli perquè segueix sent la número 1 en el rànking. Però és que el que m’amoïna realment és a cap alumne se li passi pel cap la número 2: la moda. Ho heu llegit bé. Fins els anys seixanta la moda estava a mans d’indústries majoritàriament nacionals que produïen als països on venien i que treien al mercat una gama de productes potser limitada i relativament cara, però que tenien una duració prou llarga.
Però tot va canviar fa no gaire més de quinze anys quan els països desenvolupats com els EEUU van començar a externalitzar la producció a països del tercer món per abaratir costos i oferir productes que fessin venir al consumidor ganes de comprar-los.
Una externalització de la producció a països en vies de desenvolupament volia dir que els marges de les grans companyies eren molt més grans perquè els treballadors a països com la índia o la Xina són una mà d’obra baratíssima. Allí el salari diari d’un treballador a una manufactura oscil·la entre els dos i els tres dòlars diaris. Una misèria que no es pot justificar dient que l’estil de vida en aquells països és més barat. Ho és només perquè la classe treballadora ni menja el que necessita realment, ni pot pagar-se cap mena d’educació ni assistència sanitària. Òbviament aquests avanços només es mantenen quan els treballadors d’un país poden pagar uns impostos que garanteixin uns mínims i aquest no és ni el cas d’una gran part de la Xina ni tampoc de la Índia. Per molt que vulguem amagar el cap sota l’ala ens hauria de fer pensar i molt que un producte d’higiene com una compresa, indispensable per al benestar mínim d’una dona en edat reproductiva, és quelcom desconegut en amplis territoris de la Índia. És lògic doncs que l’argument que esgrimeixen els països desenvolupats sigui que els dos o tres miserables dòlars que es paguen als treballadors de les manufactures de la Xina o la Índia són suficients per tal que visquin els empleats. Sí que viuen, però com?
I ara us demanareu: què té a veure això amb la salut del planeta? Doncs molt. Resulta que les grans marques com Iditex, H&M i tantes d’altres externalitzen la seva producció a països en vies de desenvolupament perquè la mà d’obra és més barata. En les fàbriques de la Xina o la Índia els treballadors cobren uns dos-cents dòlars al mes i això permet a les grans marques oferir una gran quantitat de productes a uns preus molt econòmics. Fa prop de vint anys i no més que un jersei costava uns trenta euros. La gent no es podia permetre tenir l’armari ple de roba. Però produir a països de baix cost redueix el preu final del producte de manera que el mercat s’inunda de roba pensada per consumir de manera ràpida i desfer-se’n després. El negoci de la moda amb els titans de la producció en massa és un fenomen que només té una dècada i mitja però que s’ha convertit en una màquina de guanyar diners impressionant. S’estima que una de cada 6 persones del món està involucrada en alguna part de la cadena de la indústria de la moda. Mou molts diners però també és la segona causa de pol·lució al planeta. La veritable pregunta és si els EEUU o Europa necessita tanta roba i tants complements. Consumir ràpida i compulsivament respon sovint a una necessitat de compensar un buit vital que precisament s’experimenta als països rics i no als pobres. Haití rep cada any tones de paquets de roba de segona mà que la gent d’Europa i Amèrica dona a entitats caritatives. Es tracta sovint de peces que estan prou bé però que ocupen lloc a l’armari i s’han de donar per comprar-ne d’altres per seguir consumint que és el que busca la societat capitalista actual. Però no tota la roba es reaprofita i per això es va acumulant en enormes abocadors. Es consumeix un 400% més de roba ara que fa dues dècades. De mitjana un estatunidenc llença 37 kilograms de roba a l’any. I la majoria de la roba no és biodegradable i resta apilada als abocadors durant més de dos-cents anys. Això ens hauria de fer pensar. Per quin motiu llencem tant? La resposta és fàcil: llencem perquè adquirir és barat. Si no fos així, ens ho pensaríem dues vegades. No obstant, quin és el cost real de produir a un preu tan baix?
Doncs en primer lloc costa recursos naturals que no es recuperen fàcilment, costa una degradació de la natura les conseqüències de la qual encara no podem albirar i costa també vides humanes.
Kanpur, a la Índia, s’ha especialitzat en la fabricació de productes de pell. Per tenyir-los es fan servir productes químics que s’han abocat durant anys als rius i que han contaminat l’aigua que consumeix la població i també el sol en el que creixen els aliments. El resultat evident que s’amaga al món és que els habitants dels petits pobles del voltant de les manufactures han emmalaltit. Els nadons tenen malformacions, els adults estan malalts del fetge i pateixen càncers deguts al consum d’aigua contaminada amb el crom que desprenen les fàbriques. Però les grans multinacionals no se senten responsables de les tragèdies humanes i el pitjor, nosaltres com a consumidors no som conscients que els productes que comprem han estat produïts a costa de la salut d’altres persones.
I si tornem al tema de les condicions laborals ens adonem de que el preu que paguem per la roba que comprem a les multinacionals és miserable perquè sovint ha costat la vida de la gent. El 24 d’abril del 2013 una fàbrica de productes tèxtils es va enfonsar a Dhaka, a Bangladesh, esclafant més de mil treballadors. El drama assoleix una magnitud tremenda quan surt a la llum que els mateixos obrers havien avisat als patrons de que l’edifici tenia esquerdes però se’ls va forçar a entrar a treballar probablement per acabar alguna comanda.
En els països en vies de desenvolupament les fàbriques lluiten per mantenir com a clients les grans multinacionals que pressionen els patrons i els obliguen a abaixar el preu.
I com lluitar contra aquest sistema capitalista brutal? Una de les principals dificultats és que tot i que els treballadors fan jornades laborals extensíssimes per un preu miserable, la feina a aquestes fàbriques és la millor alternativa que tenen. I els que reben són sempre els últims de la cadena.
El post d’avui tindrà una segona part la setmana vinent. Si algú vol veure un documental fantàstic sobre l’impacte de la “fast fashion” que vegi “The true cost”. I fins la propera potser hauríem de començar a pensar quines alternatives tenim per seguir vestint-nos sense contaminar i sense ser indirectament responsables de l’explotació directa dels treballadors d’altres països.
Jo de moment reflexionaré sobre si en el fons no he portat mai res al punt verd que no hagués pogut aprofitar més. Aquest és el primer pas per salvar el planeta.
Us desitjo una bona setmana i us animo a veure el documental i sobre tot a pensar en alternatives!

 

La Llebre i la Setmana Santa. Més sobre Alemanya.

IMG-20190410-WA0003[4466]

Queda ja molt poc per la Setmana Santa i amb ella ens arriben uns dies de vacances que tots hem estat esperant amb candeletes. I quan penso en aquest període em venen al cap les mones, les samarretes de màniga curta que treia de l’armari i frisava per posar-me, les catifes de flors del corpus a Tossa i aquell aroma de primavera que fa venir ganes d’estiu. Això és el que em ve al cap quan penso en la Setmana Santa de meva infantesa i l’adolescència. Això i les ganes boges d’aprofitar els primers rajos de sol per perdre el color blanquinós de l’hivern.
Però tot va canviar quan vaig marxar a Alemanya perquè si bé la Pasqua aquí és inestable, allà encara ho és més perquè el sol ni llu encara ni escalfa. Però els alemanys ho compensen amb una simpàtica tradició que fa molt feliços als nens. Va de la següent manera: els pares amaguen pel jardí o en racons de la casa ous de xocolata que, curiosament segons la tradició, porta una llebre. Llavors els nens, o no tan nens, els han de cercar per trobar-los. Això em porta a recordar i parlar-vos d’una de les expressions alemanyes que més sovint vaig sentir quan vivia allí i que és “da liegt der Hase im Pfeffer”, que literalment significa “allí està la llebre en pebre”. L’expressió és molt antiga i s’empra quan una cosa és el rerefons d’una altra. Si jo per exemple em demano per quin motiu una persona ha arribat a un càrrec determinat i llavors algú em diu que resulta que és la neboda o la neta d’alguna persona influent, en alemany la persona que m’ho fa saber em diria “da liegt die Hase im Pfeffer”, que equivaldria a “aquí en tens el motiu”. No cal que pensem que allà el nepotisme no existeix pas perquè no és cert. Angela Merkel ha arribat on és perquè el seu pare, un sacerdot luterà de l’oest, va decidir anar a treballar a l’est i va portar amb ell tota la família. El sacerdot es va dedicar a predicar però també potser a mantenir els seus feligresos a ratlla i això indubtablement va ajudar a la seva filla a accedir a la política i esdevenir mà dreta de Kohl. O algú s’ha preguntat mai com una doctora en física es posà en un partit on els seus coneixements i estudis no lluirien gaire? En fi. Això ja són figues d’un altre paner…
Tornem a la Setmana Santa. Malgrat que és cert que aquí les campanyes publicitàries ens volen vendre vacances i creuers i operacions bikini, he de reconèixer que aquest període no està tan vinculat al consum com a Alemanya. Allí, per primer cop a la meva vida, vaig rebre un regal per celebrar la festa. I és que la societat de consum ens fa ballar contínuament al ritme que li convé a ella, o com diuen els alemanys ens fa “ nach der Pfeife tanzen”, ens fa ballar segons el seu xiulet. Quan podem fer servir aquesta darrera expressió? Doncs cada cop que ens toca fer quelcom a gust d’algú altre. Si a mi per exemple em fan canviar dates d’exàmens perquè als alumnes no els van bé les que tenia previstes, llavors jo ballo al so del xiulet dels alumnes. Si els avis moderns que fan de mainadera gratuïta pels seus nets han de triar anar a les sortides pels jubilats depenent de les necessitats laborals dels seus fills, llavors direm en alemany que aquests avis “tanzen nach de Pfeife” dels seus fills.
I de vegades, perquè la vida diària, la feina i les nostres obligacions no ens deixen temps, acabem posposant coses que volem fer per més endavant perquè no són prioritàries. Estic parlant de coses com poden ser anar a visitar aquell indret que sempre havíem volgut veure, o redecorar una mica casa nostra o tornar a dedicar temps a un instrument. Per aquest fenomen tan usual els alemanys també tenen una frase feta i és “ etwas auf Eis legen” que literalment es podria traduir al català com posar quelcom en gel. Curiosament els anglesos no “congelen” els seus projectes sinó més aviat al contrari perquè quan posposen quelcom diuen “ to put something in the back burner”, és a dir que ho posen al cremador posterior.
Jo, com suposo que molts de vosaltres, sovint he de congelar molts projectes per manca de temps. Per això quan arriben les vacances i encara que siguin tan curtes, em poso contenta com un gínjol perquè potser podré fer allò que mai trobo temps per fer. Aquesta sensació d’alegrar-se extremadament d’una cosa té un verb propi en alemany “frohlocken”. I jo espero que vosaltres ja estigueu pensant en les vacances i us alegreu a l’alemanya “frohlocken”. Per acabar m’agradaria recordar una dita popular de per allí: “Vorfreude ist die beste Freude” que vol dir literalment que l’alegria d’abans és la millor alegria. Prefereixo no pensar que els alemanys volen insinuar amb això que quan el moment arriba, la realitat no és tan bona com les expectatives. Senzillament crec que l’expressió ens recorda que aquells moments de felicitat que experimentem abans que passi quelcom que esperem amb il·lusió són absolutament importants i ens alegren la vida i que ens proporcionen una joia tant o més bona que la que experimentem quan arriba el moment esperat. Jo us desitjo a tots uns bons dies de vacances i evidentment bon temps perquè tradicionalment la Setmana Santa porta sorpreses!