Fa poc vaig esbrinar a través d’un article de recerca que el fet de poder o no tolerar la llet en edat adulta depenia de la nostra genètica i allò em va començar a fer reflexionar i voler esbrinar una mica més.
Resulta que l’ésser humà com la majoria de mamífers neix produint un enzim capaç de dissoldre la lactosa per tal de poder processar l’aliment que arriba directament de la mare a través de la llet materna. Però després del període en què l’infant deixa de beure llet materna, el deslletament, el cos humà i el de la resta mamífers, deixa de produir l’enzim lactasa que descompon la lactosa i fa que puguem digerir la llet. Per això ja no es posa bé i molts organismes no la toleren. No obstant, els humans que vivien en regions on depenien de la ramaderia, tenien tan prop la llet com a font addicional de calci, proteïnes i vitamina D que devien provar i seguir provant beure-la dels seu ramat com a aliment suplementari. Amb milers d’anys digerir la llet es va convertir en una avantatge evolutiva. En períodes de fam i manca de recursos, poder beure llet i aprofitar-ne els beneficis esdevingué un element de selecció natural i per tant la mutació genètica que afavoria la producció de l’enzim de la lactasa en edat adulta es va propagar. No obstant, no fou així a tot arreu. Trobem més tolerància a la lactosa a zones on la ramaderia era intensa coma les illes Britàniques o Escandinàvia. La mitjana de tolerància a la lactosa és d’un 75 fins a un 90 per cent en aquestes regions. Però a mida que avancem cap al sud o l’est aquesta tolerància disminueix. Al sud d’Itàlia o Grècia és de només un 30 per cent i a la Xina només tenim un 5% de la població capaç de digerir bé la llet. La nostra alimentació i genètica ha influït en el nostre genoma i això em serveix d’exemple per plantejar els següents casos.
El TDAH, que fa que molts estudiants fracassin en edat escolar, ha estat estudiat per antropòlegs i biòlegs i s’ha esbrinat que el que per a nosaltres és un inconvenient en el nostre sistema educatiu, representava un avantatge evolutiu. El cervell d’un TDAH es va desenvolupar en àrees on la cacera era indispensable i els caçadors necessitaven distingir canvis en l’entorn de manera clara en fons que comprenien distàncies enormes. I per això van desenvolupar un cervell capaç de percebre diferències en grans extensions. Això feia aquests humans més aptes per la supervivència. L’investigador Ronald D. Davis també dislèxic, va estudiar el cervell dels dislèxics i es va adonar de la seva gran capacitat de pensament tridimensional. Els indígenes d’Amèrica sabien que els dislèxics tenien una gran capacitat per processar informació de manera global, simultània i espacial. Poden detectar patrons de petjada entre centenars de senyals simultànies o reconèixer la silueta d’un animal en un paisatge i això els feia eficaços caçadors. De fet, els dislèxics són els millors rastrejadors, navegants i constructors. Però en el sistema escolar en què vivim des de fa algunes dècades, els cervells adaptats a la cacera, capaços de distingir rastres d’animals en kilòmetres i preparats per veure una totalitat, no eren bons per aprendre a llegir i fixar l’atenció en circuits tan limitats i superfícies planes. Són des del meu punt de vista els cervells dels TDAH desavantatjats? De cap manera. En la societat construïda en les darrers 200 anys potser, però en l’antiguitat rotundament no. Què vull dir amb tot això? Doncs que els éssers humans evolucionem i modifiquem la genètica per adaptar-nos a l’entorn. Però ens movem més ràpidament del que podem canviar la genètica de les properes generacions i per tant tenim una varietat genètica que influencia el nostre cervell però que potser no s’adapta als requeriments de la societat actual.
El mateix passa amb els cervells de les persones PAS —persones d’alta sensibilitat. Us puc parlar del meu cas. Els son forts em desconcerten, provoquen ansietat i aquest nerviosisme l’acabo sentint en forma de dolor físic. Per això inconscientment evito espais on hi ha massa rebombori o soroll i gent cridanera i no aniria mai a cap concert o festa major per evitar acabar mig boja. De la mateixa manera processo de manera negativa estímuls visuals, olfactius o tàctils potents. No puc entrar a cap perfumeria Druni de Barcelona perquè la il·luminació és tan forta que em marejo i m’agafa mal de cap. Tampoc puc passar per cap indret amb olors intenses perquè em produeix nerviosisme i inquietud. Pel que fa al tacte soc tan sensible que sento la gent prop meu fins i tot sense contacte físic i per tant evito esdeveniments i llocs amb aglomeracions. Des del meu punt de vista les persones d’alta Sensibilitat probablement tenim un cervell adaptat a un entorn que no és el post-industrial. A mi el brogit constant i la llum potent em fan trobar malament.
Quins són els reptes de la societat actual? Des de la revolució industrial es va convertir en imprescindible ser notori al teu entorn. Havies de sobresortir en un món de milers d’iguals tancats en fàbriques i amuntegats en nuclis urbans i això va activar la competència social agressiva. Avui dia l’hem convertida en “likes” i seguidors a les xarxes socials però el principi és el mateix. Qui més adeptes té guanya. Encara que sigui Epstein. I mentre això passa, aquells amb capacitats per veure a la llunyania les fonts d’aliment, queden etiquetats de problemàtics per ser diferents. Igual que aquells a qui els cal una mica de silenci i menys rebombori per treballar i prosperar.
I em demano jo. No seriem veritablement més inclusius si intentem que cadascú utilitzi el seu material genètic i cervell de la manera que millor pot? El problema és que tampoc tenim aules ni recursos per saber aprofitar el potencial de l’alumnat ni sovint el del professorat.

La foto d’avui és d’una flor perquè els cervells amb TDAH i les persones amb alta sensibilitat sensorial solen trobar-se bé en espais oberts a la natura.

No fa pas tant que per a mi el nom de Belarús, que molts encara anomenem Bielorússia, no em feia venir més que una cosa al cap: En Lukashenko. En el meu imaginari aquest petit país compartia ideologia i idioma amb Rússia. Aquest era el meu grau d’ignorància vers una realitat prou complexa.
Farà cosa de més de sis mesos vaig començar a cercar un intercanvi lingüístic per tal de guanyar fluïdesa en rus i reprendre el seu estudi de manera més continuada. Ho vaig fer a través d’una pàgina internacional i no vaig trigar en tenir una persona interessada en fer un tàndem anglès rus. Gràcies a aquest home de 42 anys i nascut al que llavors encara era la URSS, m’he adonat que tenim un país a mig camí entre Rússia i Europa que mereix molt més la nostra atenció i que ens és un gran desconegut.
Belarús és per extensió només una tercera part d’Ucraïna amb els seus 207.596,76 km i té una població que no arriba als deu milions d’habitants. El més bonic d’aquest territori és que el 40% de la terra està coberta de boscos. Belarús no és muntanyosa i per als qui els agradi l’esquí s’haurien d’acontentar amb la seva estació d’esquí en un turonet d’uns 335 metres prop de la capital Minsk.
El país viu principalment dels serveis, la manufactura i l’exportació de béns de consum al seu principal comprador que és Rússia. Fins ara s’havia vist poc afectada per les sancions que li imposa la EU però darrerament la crisi ha començat perquè els russos no compren. Vulguin o no fer-nos veure que encara tenen recursos, els càstigs econòmics ja han afectat a la gran potència. La història de Belarús és força obscura per nosaltres perquè fins a finals del segle XX el territori que comprèn el país havia estat en mans de diversos estats com el Principat de Polotsk, el Gran Ducat de Lituània, la Confederació de Polònia i Lituània i l’Imperi Rus. El 1922 va néixer la República Soviètica de Belarús i les actuals fronteres es van establir posteriorment, el 1933 i desde la Segona Guerra Mundial el mapa no ha variat. El 1945 Belarús va ser un dels membres fundadors de les Nacions Unides.
La seva història actual ja la coneixem. Belarús va declarar la seva independència el 27 de juliol del 1990 i el 1994 Lukashenko va arribar a la presidència del país amb la típica mà de ferro dels dictadors autoritaris.
Curiosament abans el dia de la República de Belarús se celebrava el 27 de juliol però ara ha passat al 3 de juliol.
Els anys noranta van ser molt durs per aquest país al igual que per la resta de països de les ex repúbliques socialistes soviètiques. Hi mancaven tot tipus de productes de primera necessitat i la població només podia accedir a allò al que li donava dret la cartilla de racionament. El meu amic de Belarús recorda perfectíssimament que la llet o la mantega només es donaven en quantitats limitades.
Suposo que com jo teniu tots la idea de que Lukashenko és un vell amic de Putin. Doncs aquesta visió és discutible. Òbviament no li interessa estar a males amb un país que li compra productes, que és una potència militar i que té al costat. No obstant, quan va començar la guerra a Ucraïna i alguns —pocs— belarussos que es van allistar a l’exercit d’Ucraïna o de Rússia, cap d’ells va pensar en les conseqüències. En tornar al seu país Lukashenko ha posat a la presó tant els que han lluitat a un bàndol com els de l’altre.
I què en treu de la guerra? En un principi per exemple el fet de que exporta llet a Rússia perquè l’Europea no li arriba per les sancions. I el que passa és que com que Belarús no té prou vaques per produir prou llet i cobrir la demanda russa, ell la fa arribar d’altres llocs, l’etiqueta a Belarús i la ven als russos.
Aquesta guerra tan violenta i llarga ha provocat que molts ucraïnesos i russos fugin del seu país i una part ha cercat refugi al país veí. La política de Lukashenko és clara. Com que hi ha moltes cases buides per reformar a pobles mig perduts, el govern belarús les ofereix a canvi de que els que hi visquin treballin en algun lloc assignat pel govern durant uns 3 anys. De fet diria que la política d’habitatge és un dels punts forts del país. Si una persona adulta demostra que no té cap lloc on viure, el govern li demana si vol un terreny o un pis a la ciutat. La oferta està sempre vinculada a treballar en el lloc assignat durant uns anys.
I l’actual govern afavoreix la compra d’immobles i les famílies. Segons el meu amic Dmitry, Lukashenko diu que el el primer fill de la família és per la mare, el segon per la família i el tercer per ell. Per a famílies nombroses s’ofereixen crèdits i segons el que diu el meu tàndem —així anomeno el Dmitry sovint— una part considerable dels crèdits hipotecaris els assumeix el govern.
Pel que fa a la seguretat Belarús és un paradís de calma però només és perquè hi ha un control molt fort i el govern no permet infraccions. Per exemple, si una persona que va a peu travessa el semàfor en vermell i l’enganxa la policia i va begut tindrà una multa. Però a la tercera vegada que l’enxampin, aquest vianant anirà a la presó.
Belarús té el seu propi idioma però malauradament els mateixos ciutadans no el fan servir gaire. Estan més acostumats a parlar en rus que és la llengua d’instrucció en escoles a les ciutats. Tot i així tenen l’assignatura llengua Belarussa, literatura belarussa i història Belarussa. També llengua, literatura i història russes. El seu alfabet té algunes lletres diferents al rus.
Les principals avantatges del país són que és polit i ordenat i segur i que l’habitatge és assequible. Tot i així, els sous en comparació amb els europeus són baixos i per això molts belarussos van a viure i treballar a Polònia. Molts també han passat per Rússia i alguns van a viure a les repúbliques bàltiques.
M’imaginava Belarús com un país molt més caòtic del que és. Després de veure un reportatge sobre el país fet per uns turistes russos, m’he quedat meravellada, l’atmosfera de les ciutats que s’hi veuen és completament europea, o millor i tot pel grau de neteja i ordre que s’hi veu.
A pesar de ser un país tranquil amb un paisatge impressionant el gran interrogant dels joves i no tant joves és: què passarà quan Lukashenko no hi sigui? I això els provoca una sensació d’incertesa que fa que molts apostin per anar a viure a un altre país.
No us mentiré. M’abelliria moltíssim visitar aquest bocí de món a cavall entre Europa i Rússia. No obstant és de difícil accés. No hi ha vols directes des d’Europa. Hem d’anar a Moscou, Baku o Dubai i canviar de vol, o anem a Polònia i després agafem el bus fins a la frontera. I a la frontera ens hi podem passar fins a 12 o 13 hores i en arribar a Belorús controlaran als passatgers que els sembli i regiraran els objectes personals i mòbils per assegurar-se que no deixen entrar al país cap element subversiu.
Hi ha detalls que no m’agraden del país. El meu tàndem em va confirmar que ara havia canviat la llei i dir públicament que no es vol tenir fills ja no es penalitzat amb penes de presó però sí que suposa multes. Òbviament l’homosexualitat és tabú total i probablement aquells que no troben la mitja taronja deuen patir una mica els prejudicis socials.
No obstant per a fer turisme Belarús em sembla una bona opció i qui sap? Potser en un futur sí que podrem volar-hi directament. De moment us adverteixo que en Dmitry per arribar a casa seva de Barcelona va sortir amb el vol de les 8 del matí i va arribar al seu domicili a les 7:00 de l’endemà. Si es vol visitar el país s’ha d’anar amb una paciència per creuar la frontera a la que no estem acostumats però si aconseguim carregar-nos de paciència, el que visitarem després semblarà una perla europea de parla russa.

Vull pensar que tots ens escandalitzem si un govern o alguna entitat en concret vol portar un registre sobre nosaltres a partir del qual es decideix o no si una determinada persona és apta per accedir a un servei. Em refereixo directament al Sistema de Crèdit Social xinès que des del 2016 évalua la fiabilitat econòmica i social d’empreses i ciutadans. Venint de la Xina no ens estranya. El que sí que sobta és que els alemanys tinguin un instrument similar i que ningú en parli. Per fer-ho comprensible en poques paraules la “Schufa” és un document de fiabilitat financera. Comencem pel terme, “Schufa” és la forma curta de “Schutzgemeinde für allgemeine Kreditsicherung”, comunitat de protecció per la seguretat general del crèdit. El sistema es va crear per tal de tenir un estàndard que servís de comprovant de la fiabilitat de les persones privades i les empreses. El principal problema fou que durant uns quants anys la” Schufa “no ha definit els criteris que tenia en compte alhora de donar una puntuació als prop de 68 milions de ciutadans que estaven al registre. Durant un “Tagesschau” d’ara fa unes setmanes es va comentar que la “Schufa” havia resultat molt controvertida per totes les variables que es tenien en compte però que els mateixos ciutadans no sabien ni tenien clar. Entre les variants al “Tagesschau”, el telenotícies de la cadena ARD, es va comentar que es considerava per exemple el nombre de vegades que una persona havia canviat de domicili o si s’havia pagat alguna multa de tràfic. Les variables que es tenien en consideració entre les 100 no es van fer mai públiques i és precisament això el que molestava als ciutadans. Si per exemple es tenia en compte el canvi de domicili i la “Schufa” considerava més fiable la gent que menys s’havia mudat d’un lloc a l’altre o d’una ciutat a l’altra es podria haver estat discriminant injustificadament. S’ha de pensar per exemple que el canvi de domicili sovint no és voluntari sinó motivat per factors exògens. Si a un llogater se li acaba el contracte i li apugen el lloguer és lògic que intenti canviar de pis o casa i ajustar el lloguer a l’economia personal. Si per exemple algú canvia de ciutat per feina, també el més lògic és que estant sol o sola es prefereixi un canvi d’adreça a viatges i desplaçaments llargs. Jo per exemple, amb els meus 13 canvis de domicili no hagués estat considerada com a ciutadana tan fiable com els que només han fet dos o tres canvis de pis. La “Schufa” que ha entrat en vigor fa poc té en consideració quant de temps portem al domicili actual perquè a les entitats creditores els sembla important que aquells a qui deixen els diners estiguin arrelats a un determinat lloc.
Els dotze criteris que té en compte la nova “Schufa” semblen més transparents i també fa que aquells que vulguin demanar un crèdit puguin calcular quina “nota de tall” els posaran les entitats financeres. Sense voler entrar gaire en detall algun d’aquests factors que es controlen són: l’edat de la targeta de crèdit, com a més antiga millor, l’edat del compte bancari, si ens hem lligat a la mateixa entitat durant anys això ens farà més susceptibles a què ens donin un crèdit. El fet de tenir totes les finances centralitzades en una entitat i no en més d’una també dona més punts. Això suposo que és perquè els moviments de capital es fan més fàcils de seguir. Si tenim o no factures impagades pendents és un altre criteri. Això sembla lògic i transparent i gual que el del nombre de crèdits que tenim, com a més crèdits menys fiables ens tornem. Tan diàfan com aquest és el criteri de si hem estat o no pagadors puntuals. Però el que ha fet la “Schufa” més transparent de tot és que ara podem demanar informació sobre la nostra puntuació si tenim un compte “Schufa” pel que podem registrar-nos a través del web.
El “Schufa” és una escala de solvència segons la qual entitats de crèdit ens avaluaran com a persones fiables a qui se’ls pot atorgar un crèdit. Però també va més enllà, si volem llogar un pis a Alemanya el propietari pot voler indagar si tenim un bon historial i si el nostre crèdit de solvència és positiu.
En els darrers anys ja s’ha estès en aquest país nostre que si volem comprar quelcom a terminis, el mateix establiment tingui una financera que ofereixi la possibilitat i sovint és aquesta que controla la solvència del client. Tot i les crítiques per la nova “Schufa”, el canvi de 100 criteris per establir la puntuació a 12 sembla un pas significatiu i el fet de que els mateixos usuaris puguin controlar la seva “nota” o puntuació fa el sistema transparent i evita qualsevol tipus de possible error.
Em sembla molt interessant que hi hagi un portal a través del qual el ciutadà pugui comprovar quin grau de fiabilitat i solvència consideren les entitats financeres que té. Aquí potser no estaria malament saber quins criteris segueixen les financeres a l’hora de donar o no crèdits tot i que com que n’extreuen interessos, en el cas de quantitats petites, tendiran a concedir-los sense gaires miraments. El que sí és cert és que la “Schufa” pot servir com a sistema de control però a aquestes alçades ja em plantejo en quin sentit no estem plenaments controlats per empreses privades o governamentals. I vosaltres què en penseu?

La imatge d’avui també és de Dresden.

Vull pensar que tots ens escandalitzem si un govern o alguna entitat en concret vol portar un registre sobre nosaltres a partir del qual es decideix o no si una determinada persona és apta per accedir a un servei. Em refereixo directament al Sistema de Crèdit Social xinès que des del 2016 évalua la fiabilitat econòmica i social d’empreses i ciutadans. Venint de la Xina no ens estranya. El que sí que sobta és que els alemanys tinguin un instrument similar i que ningú en parli. Per fer-ho comprensible en poques paraules la “Schufa” és un document de fiabilitat financera. Comencem pel terme, “Schufa” és la forma curta de “Schutzgemeinde für allgemeine Kreditsicherung”, comunitat de protecció per la seguretat general del crèdit. El sistema es va crear per tal de tenir un estàndard que servís de comprovant de la fiabilitat de les persones privades i les empreses. El principal problema fou que durant uns quants anys la” Schufa “no ha definit els criteris que tenia en compte alhora de donar una puntuació als prop de 68 milions de ciutadans que estaven al registre. Durant un “Tagesschau” d’ara fa unes setmanes es va comentar que la “Schufa” havia resultat molt controvertida per totes les variables que es tenien en compte però que els mateixos ciutadans no sabien ni tenien clar. Entre les variants al “Tagesschau”, el telenotícies de la cadena ARD, es va comentar que es considerava per exemple el nombre de vegades que una persona havia canviat de domicili o si s’havia pagat alguna multa de tràfic. Les variables que es tenien en consideració entre les 100 no es van fer mai públiques i és precisament això el que molestava als ciutadans. Si per exemple es tenia en compte el canvi de domicili i la “Schufa” considerava més fiable la gent que menys s’havia mudat d’un lloc a l’altre o d’una ciutat a l’altra es podria haver estat discriminant injustificadament. S’ha de pensar per exemple que el canvi de domicili sovint no és voluntari sinó motivat per factors exògens. Si a un llogater se li acaba el contracte i li apugen el lloguer és lògic que intenti canviar de pis o casa i ajustar el lloguer a l’economia personal. Si per exemple algú canvia de ciutat per feina, també el més lògic és que estant sol o sola es prefereixi un canvi d’adreça a viatges i desplaçaments llargs. Jo per exemple, amb els meus 13 canvis de domicili no hagués estat considerada com a ciutadana tan fiable com els que només han fet dos o tres canvis de pis. La “Schufa” que ha entrat en vigor fa poc té en consideració quant de temps portem al domicili actual perquè a les entitats creditores els sembla important que aquells a qui deixen els diners estiguin arrelats a un determinat lloc.
Els dotze criteris que té en compte la nova “Schufa” semblen més transparents i també fa que aquells que vulguin demanar un crèdit puguin calcular quina “nota de tall” els posaran les entitats financeres. Sense voler entrar gaire en detall algun d’aquests factors que es controlen són: l’edat de la targeta de crèdit, com a més antiga millor, l’edat del compte bancari, si ens hem lligat a la mateixa entitat durant anys això ens farà més susceptibles a què ens donin un crèdit. El fet de tenir totes les finances centralitzades en una entitat i no en més d’una també dona més punts. Això suposo que és perquè els moviments de capital es fan més fàcils de seguir. Si tenim o no factures impagades pendents és un altre criteri. Això sembla lògic i transparent i gual que el del nombre de crèdits que tenim, com a més crèdits menys fiables ens tornem. Tan diàfan com aquest és el criteri de si hem estat o no pagadors puntuals. Però el que ha fet la “Schufa” més transparent de tot és que ara podem demanar informació sobre la nostra puntuació si tenim un compte “Schufa” pel que podem registrar-nos a través del web.
El “Schufa” és una escala de solvència segons la qual entitats de crèdit ens avaluaran com a persones fiables a qui se’ls pot atorgar un crèdit. Però també va més enllà, si volem llogar un pis a Alemanya el propietari pot voler indagar si tenim un bon historial i si el nostre crèdit de solvència és positiu.
En els darrers anys ja s’ha estès en aquest país nostre que si volem comprar quelcom a terminis, el mateix establiment tingui una financera que ofereixi la possibilitat i sovint és aquesta que controla la solvència del client. Tot i les crítiques per la nova “Schufa”, el canvi de 100 criteris per establir la puntuació a 12 sembla un pas significatiu i el fet de que els mateixos usuaris puguin controlar la seva “nota” o puntuació fa el sistema transparent i evita qualsevol tipus de possible error.
Em sembla molt interessant que hi hagi un portal a través del qual el ciutadà pugui comprovar quin grau de fiabilitat i solvència consideren les entitats financeres que té. Aquí potser no estaria malament saber quins criteris segueixen les financeres a l’hora de donar o no crèdits tot i que com que n’extreuen interessos, en el cas de quantitats petites, tendiran a concedir-los sense gaires miraments. El que sí és cert és que la “Schufa” pot servir com a sistema de control però a aquestes alçades ja em plantejo en quin sentit no estem plenaments controlats per empreses privades o governamentals. I vosaltres què en penseu?

La imatge d’avui també és de Dresden.

Ara fa cosa d’un any i escaig vaig descobrir que a Gràcia hi teníem un bocí de Jardí urbà d’aquells que ha guanyat i treballat el veïnat de la ciutat i que contribueix a fer teixit humà d’una metròpoli que cada cop se’ns fa més inhumana. El primer jardí urbà que vaig visitar va ser prop de Montjuïc i la persona que me’l va fer descobrir em va dir que el més bonic de tots era a un dels meus barris, a Gràcia. No vaig trigar a visitar-lo i quan ho vaig fer me’n vaig enamorar. La història d’aquest jardí és llarga i tortuosa. Tot va començar quan el 1885 en Joan Sanz Carbonell, un veí del barri que havia fet fortuna a Cuba va deixar per escrit en el seu testament que a les finques que tenia a la zona volia fer-hi una escola cristiana. Aquesta havia de ser per a noies desafavorides del barri i havia de tenir un jardí per a que en poguessin gaudir els veïns. Fins l’any 2000 on hi ha ara el jardí hi havia un convent que va haver de tancar per manca de monges i l’escola també va caure en desús. Com que el bisbat no sabia que fer-ne es van vendre els terrenys a una immobiliària i estava previst que es convertís en un pàrquing de 6 plantes. El 2012 van entrar les excavadores per trinxar els antics edificis i aplanar el terreny però la mobilització veïnal va frenar el projecte del pàrquing i pocs mesos després l’Ajuntament va adquirir la finca. Amb l’esforç i la il·lusió dels veïns activistes, l’espai es va convertir en un preciós jardí ple de plantes i flors on els vilatans graciencs poden cercar refugi i una estona de tranquil·litat. El 2014 l’associació “Salvem el Jardí” va aconseguir que l’Ajuntament frenés les obres i es va intentar convèncer l’administració de convertir l’espai en un centre cívic. El projecte no va prosperar però els 800 metres quadrats han ofert un racó de convivència pel barri i han generat un sentiment de companyonia que ben segur actua com a medicina contra moltes malalties com la soledat i la tristor. Fer barri i fer comunitat és primordial per al desenvolupament de la societat i indrets com el Jardí del Silenci fan que la vida sigui un pèl més humana i menys caòtica del que ens sembla adesiara.
Tot anava prou bé fins que l’AFA (associació de famílies d’alumnes) de l’escola que queda just davant del Jardí del silenci va començar a reclamar l’espai per als nens. El Jardí del silenci queda al carrer de l’Encarnació 64 i l’escola Les Teixidores de Gràcia al carrer de l’Encarnació 61. Els pares i mares de la quitxalla de l’escola reclamaven que el Jardí es convertís en un espai on hi poguessin jugar els nens. No obstant, per molt curosos que siguin els menuts, un jardí veïnal com el del Silenci no és el lloc ideal per fer-ne una extensió del pati de l’escola. És cert que a Gràcia ens manquen espais per a que els nens juguin i entrin en contacte amb la natura. Sempre ha estat l’aspecte del barri que més trist he trobat. Tot i el seu caràcter de poble, Gràcia manca espais oberts i verd per deixar respirar tant als adults com als nens. I aquests darrers necessiten jugar i córrer en zones verdes. Els veïns del barri ja van demanar a l’Ajuntament en el seu moment que el Mercat de l’Abaceria passés a ser una espai verd. La seva extensió és perfecta i hagués proporcionat als veïns del barri la possibilitat d’un passeig o una estona de lectura en mig dels carrers estrets i asfaltats del barri. D’altra banda la remodelació dels Jardinets ha aconseguit un espai més pla però ni una engruna més verd i és lògic que l’AFA vagi voler aconseguir un bocí d’espai per la quitxalla. La pregunta és: A quin preu? Doncs el preu ha estat que l’administració i l’Ajuntament, incapaços de proporcionar als ciutadans zones adequades, finalment ha volgut intercedir per l’AFA i ha donat el vistiplau a un projecte que deixarà el jardí reduït a la meitat per crear en l’altra meitat una extensió del patí de l’escola. I les opinions estan dividides: Els que creuen que el joc dels infants és més important que un jardí per a tots i els que reivindiquen que la zona sigui sent un espai de silenci pels veïns.
L’Ajuntament s’ha posicionat a favor de l’AFA i ha afavorit una inversió de 500.000 euros per reformar el jardí i adaptar-lo a la necessitat dels infants. Curt i ras s’esclafarà la meitat del terreny per fer-lo agradívol a l’AFA. Ens quedem amb la meitat de verd, plantes i espai veïnal. El pitjor del cas és que el mateix alcalde Collboni que afavoreix aquest projecte fa poc va declarar després de la visita a un terrat privat ple de tulipes i ubicat a l’Eixampla que “això també és fer ciutat: crear espais de trobada, cuidar el verd de proximitat i enfortir els vincles amb qui tenim més a prop”. I això com encaixa amb el projecte de carregar-se mig Jardí del Silenci per urbanitzar-lo i modernitzar-lo? Senzillament no encaixa perquè el que ha creat el teixit humà d’un barri no té res a veure amb la zona freda que endegaran els arquitectes del projecte de remodelació del Jardí. No seria més adequat que l’Ajuntament cerqués zones adients per a que els nens del barri poguessin córrer entre el verd? La resposta és: massa car. Les contradiccions de l’administració són sempre rocambolesques. D’una banda hem de ser sostenibles i anar més en bicicleta però per altra banda al costat de casa al carrer santa Teresa, s’han fet desaparèixer la majoria d’ancoratges per a bicicletes per afavorir l’estacionament de les motocicletes. Fa anys ens van fer retirar els cotxes dels carrers. Ara les motocicletes treuen l’espai d’estacionament de les bicicletes i la política és clara: les motos paguen impostos de circulació i les bicicletes no. Això sí, siguem tots per favor ben sostenibles perquè és el que l’Ajuntament vol. Veritat o hipocresia econòmica?

M’agradaria avui analitzar una mica des del punt de vista cultural què és típicament alemany, és a dir quines característiques, activitats o costums són típiques d’Alemanya.
Començaré per una concepte que m’abelleix especialment. És el de “Feierabend”. Aquest mot està compost del substantiu “Feier” que vol dir festa o celebració i “Abend” que és le vespre i designa la fi de la jornada laboral. No és gens rar desitjar als amics o col·legues de feina un bon “Feierabend” perquè certament els germànics valoren el treball però també l’equilibri entre la vida laboral i la personal i després de la jornada laboral consideren que s’ha de fer quelcom per gaudir de la vida. És una visió molt sana de l’ésser social. Per una banda ens cal ser productius i guanyar-nos el sou però per seguir funcionant hem de tenir temps de lleure. No conec un equivalent en altres idiomes. Suposo que el “Feierabend” denota que saben mantenir una línia i separar la vida professional de la privada, cosa que aquí potser no passa de manera tan clara.
El següent element que considero típicament d’allà és el fet d’anar a comprar panets frescos per esmorzar dissabte i diumenge. Recordo que quan vaig arribar a Alemanya em va sorprendre positivament la quantitat immensa de pans diferents que tenen mentre aquí en aquella època hi havia la barra, el pa de pagès i el de motllo. Allà em vaig habituar al multicerals, al pa de civada, d’espelta, etc. Sortosament la varietat ja ens ha arribat aquí però no en forma de panets com a allà. I per això encara no es fàcil gaudir d’un esmorzar de cap de setmana com els que feia a Berlín o Dresden posant els embotits i formatges sobre diversos panets amb gustos variats. L’esmorzar del cap de setmana es podia prolongar durant una hora i mitja o dues si s’hi conviden els amics. Els trobo a faltar aquells primers àpats del dia! I també saben fer esmorzars de forquilla. El “Bauernfrühstuck”, l’esmorzar de granger es prepara amb patates, cansalada, ceba i ous i procura tota la caloria, l’hidrat de carboni i la proteïna necessària per afrontar una jornada al camp. Aquest tipus d’esmorzar però és tan poc usual com el nostre de forquilla.
Seguint amb la gastronomia he de dir que els alemanys no tenen el que anomenem berenar. No obstant són propensos a prendre un cafè i menjar un bocí de pastís a mitja tarda i sobre tot si es vol xerrar una mica amb els amics. Els pastissos alemanys aptes per a la mitja tarda són amb fruites o de verdures com la pastanaga o el ruibarbre. No son excessivament dolços i es pot pretendre que la verdura que porten els fan més sans. El meu favorit però és l’”Apfelstrüdel” que no seria tant ja per una mitja tarda com per a unes postres. També és típic clausurar el cap de setmana convidant els amics a cafè i pastís. Penseu que l’hivern d’Alemanya no està fet per a passejar gaire pel carrer, la gent no pot passar-se hores amb un cafè i un bocí de pastís al bar i per tat han d’inventar alguna activitat per socialitzar-se sense exposar-se massa a les baixes temperatures. Què més és típic dels alemanys? La seva afició per la sauna. Els agrada perquè relaxa i perquè consideren molt saludable. Bé, però ara no penséssiu que són experts en sauna, no. El meu intercanvi bielorús m’ha explicat què és una sauna per a ells i les instal.lacions de suor col.lectiva alemanyes no donen el nivell. Segons el Dmitry una sauna ha de tenir un mínim de 5 cambres per les que vas passant per anar acostumant el cos a la calor per arribar a la de màxima temperatura. A Alemanya com a molt hi ha dues o tres habitacions de sauna i mai he vist ningú bevent te ni res abans i després d’entrar a les cambres. Pel que sembla a Bielorússia tothom porta les begudes de casa i entren i surten per beure amb els amics te i xerrar. A Alemanya anar a la sauna no és per estar-s’hi hores però a Bielorússia pel que m’han dit s’hi estan de 3 a 5 hores i és la seva manera de socialitzar-se.
I parlant d’activitats de temps lliure, els alemanys són adeptes a les caminades pel bosc que anomenen “wandern”. És una manera sana de fer esport que a més relaxa perquè s’està a la natura. Moltes d’aquestes caminades acaben en algun restaurant que queda prop del bosc per fer un àpat i tenir forces per tornar. I parlant d’activitats, és força típic a l’hivern anar a les pistes de patinatge sobre gel a moure una mica les cames. Evidentment allà amb el fred de l’hivern és fàcil mantenir una pista i per tant el preu no és excessivament car.
També són típics del país els “Biergärten” en singular “Biergarten” que traduït són el Jardí de la cervesa. Són locals amb una gran terrassa on se serveix cervesa i s’hi pot menjar quelcom senzill com les famoses salsitxes “Bratwurst” o un plat de “Kartoffelsalat”. De saludable no en té gaire però tant un menjar com l’altre és extremadament gustós.
Tenim la setmana santa pràcticament a la cantonada com qui diu i no podia deixar de fer-vos saber que els alemanys tenen un costum molt castís d’amagar ous de xocolata pels menuts de la casa als jardí per fer-los cercar la dolça recompensa. I no sé si ja ho havia comentat però a Alemanya els ous els porta la llebre tot i que no pon ous. Curiós oi? I és que tradicionalment i des del temps del paganisme la llebre i el conill són símbols de la fertilitat i precisament per Pasqua reprenem la tradició pagana de celebrar el renaixement de la natura i d’aquí els ous que són el principi de tot.
I si passem ara a descriure el caràcter alemany he de dir que són amants de les assegurances perquè els germànics necessiten sentir que han previst tot tipus de contingències i que hi poden fer front. Un altre tret característic és que fins fa uns anys tenien la certesa que al seu país s’hi vivia molt bé i que el seu estat del benestar era fort. Malauradament en aquests moments l’economia alemanya trontolla tant que s’estan planificant retallades que suposen en aquests moments una certa crisi d’identitat del que ha estat el motor d’Europa durant dècades. La reforma de les pensions proposta però no acceptada plantejava que els de la generació del Baby Boom amb una renta més alta prescindissin d’aquesta a favor de les rendes baixes. Òbviament s’hi va votar en contra però l’alternativa no és millor perquè Merz ha afirmat que a partir d’ara les jubilacions no es poden pagar des de les arques estatals únicament i que tothom s’ha de fer un pla d’estalvis. Un autèntic revés per l’estat del benestar al que ens havíem acostumat.
Segueixo a diari els esdeveniments a Alemanya i he de dir que estic amoïnada pel país. La indústria automobilística està en crisi i l’economia estancada. Merz ha d’inventar fórmules per activar-la i aquestes afavoreixen les companyies però potser colpejaran el ciutadà. I s’estan fent vagues perquè fallen infraestructures i fallen sous. Ara caldrà observar fins a quin punt els alemanys són com els seus veïns francesos i surten manifestar-se i fan vagues. De moment els campions en el tema són els nostres amics de l’altra banda dels Pirineus.
Espero que Merz o qui sigui encerti i activi l’economia sense que en pateixi gaire el ciutadà. És patètic que sempre ens toqui als de baix pagar per la mala gestió i la miopia dels governs.

El 19 de juny del 2025 vaig escriure un post sobre memòria i desmemòria i avui intentaré no repetir el que ja vaig explicar en aquell moment però sí que començaré citant de nou el famós vers del poeta Safi al-Din al-Hilli. És un poema bel·licós i venjatiu en què apareix la frase que va inspirar la bandera panàrab “blanques són les nostres obres, negres les nostres batalles, verds els nostres campaments i vermelles les nostres espases”. I recordeu-lo perquè més endavant sabreu el motiu pel que el cito. Vull parlar avui de Palestina i del que passa a la franja de Gaza i de la història de la primera Intifada que va començar vers l’any 1987. Aquest dijous en parlo ja que la setmana passada hi ha hagut a Barcelona una sèrie d’activitats per recaptar fons pels ajuts humanitaris a la franja de Gaza i jo vaig decidir anar a dues d’aquestes. La primera activitat era al carrer Regomir 3 i consistia en la projecció de dos curts i una pel·lícula i una exposició d’obres d’artistes de la regió. Em centraré avui en el contingut de la pel·lícula més llarga que vam veure i que porta per nom “The wanted 18”, les buscades 18. Basa en un fet real i aconsegueix explicar la història del que va representar la Primera Intifada. Aquesta deliciosa obra d’art va ser dirigida per palestí Amer Shomali i va ser co-dirigida pel canadenc Paul Cowan. L’estil narratiu és una barreja entre preses cinematogràfiques, memòria del director, documental amb testimonis de l’època i dibuixos animats. I per què es diu així? Doncs perquè aquestes 18 buscades són les vaques que els palestins van comprar als israelians perquè estaven tips d’haver-ho de comprar tot als colonitzadors ocupats i volien mantenir una certa independència. No els volien comprar la llet i per això els calien les vaques. El fet succeí a una població anomenada Beit Sahour. Allà, a l’igual que a d’altres poblacions palestines, va aparèixer un moviment de resistència a l’ocupació. I al grup de resistència de Ben Sahour se’ls va acudir poder-se abastir de llet tot comprant les vaques. I el més bo del cas és que els israelians ho van permetre. Com us podeu imaginar i es veu clarament a la pel·lícula els palestins no estaven acostumats a les vaques. No són pròpies ni autòctones de la zona de l’orient mitjà i per tant un cop van tenir les vaques van haver d’aprendre i llegir molt sobre la cura dels animals. I van haver de formar-se per a munyir-les que no és cosa fàcil. Per a tenir un expert van enviar un dels habitants de la comunitat a estudiar fora per tal que en tornar pogués ajudar a mantenir els animals en condicions dignes. Aviat al municipi es va organitzar la recollida i repartiment de llet de manera efectiva. A més dels vegetals i fruites que els palestins van aconseguir plantar a la seva terra per no dependre per tot dels israelians, ara tenien llet. Quan les autoritats es van assabentar del nivell d’organització dels colonitzats—no els podem anomenar d’altra manera— no els va agradar perquè no desitjaven que poguessin ser autònoms i es va demanar a l’exercit cercar on estaven amagades les vaques. La granja va convertir-se en un objectiu militar i dintre la granja s’hi amagaven també activistes dels que per exemple boicotejaven els camions que arribaven amb productes israelians.
La Primera Intifada es va organitzar a través de comunitats petites. La gent formava associacions i en elles es feien activitats com conrear verdures. Com que hi havia sovint revoltes al carrer i manifestacions els israelians van determinar tocs de queda. I els palestins no estaven disposats a deixar-se trepitjar i durant aquests, sortien als balcons amb els amics i familiars a preparar barbacoes, beure te i demostrar als ocupants que el toc de queda no els feia mal. El seu grau d’organització era tal que a l’hora del toc de queda quan passaven els soldats a vigilar que es respectés, tot Beit Sahour posava la mateixa cançó d’Um Kulthum, una famosa cantant egípcia. Era la seva manera de demostrar unitat i identitat.
El que va passar va ser que en un moment determinat, la distribució de llet i les vaques es va convertit en un tema d’orgull ferit pels israelians i es va començar a buscar la granja encaridament. Quan finalment la van descobrir els soldats van fer fotos de totes i cadascuna de les vaques que s’havien convertit en un signe de cohesió social palestí. Es va demanar al responsable de la granja que anés al carnisser perquè les havien de sacrificar. Òbviament els que s’encarregaven de les vaques sentien afecte cap als animals i a més no volien renunciar a la seva llet. Així és que van trobar-les hi amagatalls. La pel·lícula-documental ens parla de les batudes de l’exercit per perseguir els manifestants, de dones que compraven roba de colors per separat per cosir d’amagat les banderes palestines i penjar-les després de manera insurgent al carrer. La Primera Intifada va acabar cap el 1993 amb l’acord d’Oslo signat entre Isaac Rabin, el Primer Minstre Israelià, i Iàsser Arafat president del comitè executiu de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. El resultat va ser que es va apagar la revolta però la repressió del poble palestí seguí com sabem perfectíssimament. En lloc de la primerenca intifada organitzada i que unia als palestins, Hamas va crear una organització política i paramilitar que no contempla la possibilitat d’un estat israelià i un de palestí i que va culminar en la massacre d’israelians innocents del 7 d’octubre del 2023. Com ja sabeu la resposta d’Israel ha estat la guerra a Gaza. La identitat palestina s’està reprimint tant que als artistes de la franja de Gaza se’ls ha prohibit utilitzar qualsevol dels colors de la seva bandera. Per això la síndria que porta dos dels colors de la bandera és un símbol prohibit i s’ha convertit en un emblema palestí.
Jo no em puc ni imaginar com poden viure els nens de Gaza la situació en la que estan. Sé per un dels curts que vaig veure que tenen malsons sovint i que hi ha hagut programes per ajudar-los a millorar la qualitat del son a través del dibuix i l’expressió artística. No es pot entendre per quin motiu s’ha de començar una guerra. La de la franja de Gaza ha acabat amb el que és un genocidi dels palestins que hi viuen. I les Nacions Unides condemnen els fets però allà està Netanyahu assassinant impunement.
Palestina mereix ser reconeguda, mereix créixer i prosperar i que els seus nens puguin jugar tranquils al carrer. Evidentment igual que mereixen pau els ucraïnesos, els iemenites, els sudanesos i tots aquells que pateixen però no surten als mitjans.
La pel·lícula “The wanted 18” té un final que no us revelaré. Si teniu l’oportunitat de veure-la no dubteu en fer-ho. No era la primera producció àrab que veia i com les anteriors, no m’ha deixat ni molt menys indiferent. I certament a partir d’ara pensaré en Bait Sahour i en aquelles vaques que van convertir-se en assumpte de seguretat nacional igual que pintar síndries.
La foto és del carrer Mozart de Gràcia solidaritzat amb la causa palestina. Bona setmana a tots!

No sé si recordeu una mítica sèrie americana que portava el nom de la seva protagonista “Ally McBeal”. Es va emetre entre el 1997 i el 2002 i ens feia viure les aventures i desventures sobretot amoroses d’una jove advocada que entra a treballar al bufet d’un ex company d’universitat. Al bufet hi troba un ex company sentimental i coneix la dona d’aquest. Ally McBeal va ser per a mi la font que em va fer conèixer una manera diferent de veure la feina perquè els personatges de la sèrie, després de les llargues jornades laborals es troben al bar on segueixen relacionant-se els uns amb els altres. Recordo pensar que amb tota probabilitat la vida als EEUU i el concepte de feina allà absorbeix tant que es fa indispensable que els companys de feina esdevinguin amics perquè la jornada laboral deixa poc lloc a la vida personal. Amb Ally McBeal vaig descobrir el concepte de “Pyjama Party” que ara està tant de moda entre els adolescents. Jo veia la sèrie de tant en tant  a Alemanya on el model de feina que es preconitza no té gaire a veure amb el que segueixen els personatges principals. A Alemanya la feina és important però en cap de les empreses en les que vaig treballar vaig veure mai que la gent barregés massa la vida personal amb la privada. I la veritat és que una separació d’ambdues em sembla no només saludable sinó gairebé necessària.

És obvi que en totes les feines hi trobarem gent amb qui sentim afinitat. Per això mateix és lògic que sorgeixin amistats al lloc de treball. No obstant, a algunes empreses hi ha una certa pressió per aconseguir que els treballadors comparteixin estones del seu temps lliure amb els companys. L’objectiu pretès d’aquestes dinàmiques és fomentar un bon ambient laboral però jo ho vull posar en dubte en el post d’avui. En primer lloc crec que ara s’ha posat molt de moda això de les dinàmiques de grup que generalment es fan fora de les hores de feina. Això implica que el treballador o treballadora està posant part del seu temps de lleure a disposició de l’empresa. Si bé hi haurà gent a qui li sembla bé, d’altres potser preferirien passar l’estona amb la família o els amics. On jo treballo per exemple l’equip directiu és molt partidari d’organitzar trobades fora d’horari laboral. Les activitats proposades són sovint àpats com dinar o sopars, el que han anomenat ara “tardeos” que acaben en sessions nocturnes amb copes i fins i tot sortides de cap de setmana. Barrejar alcohol i feina mai m’ha semblat una bona idea perquè com ja deien els romans “in vino veritas” i potser que la gent xerri més del compte i després es creï una falsa sensació de familiaritat que des del punt de vista professional no toca. Qui no ha sentit mai a parlar d’aquell company o companya de feina que al sopar de Nadal va acabar amb una pítima que li va despullar l’ànima davant de tothom? Jo als sopars de feina no hi vaig. Un dels darrers que recordo va ser quan treballava a Centro Humboldt i un company meu va acabar la nit en un estat lamentable i el vam haver de posar en un taxi una altra companya i jo mateixa. Es fa difícil veure la gent amb els mateixos ulls quan han acabat tan passats de voltes. A més el fet de compartir temps lliure sovint fa que els companys potser s’agafin una confiança que de vegades pot ser improductiva. Quantes vegades les converses personals poden ocupar el temps que hauríem d’estar produint? És molt natural que s’organitzin trobades o àpats amb els companys per enfortir la cooperació entre els empleats. Ho fan tant les empreses d’aquí com les de fora. Però el límit l’haurem de posar nosaltres si ens deixen. En primer lloc no hauria de ser forçat tenir un xat de grup de la feina. Jo sé per experiència que quan un forma part del xat de feina moltes vegades serveix més per fer safareig que no pas per coses importants. I també vull plantejar fins a quin punt és necessari que als empleats se’ns contacti per WhatsApp fora de l’horari de feina. Es pot tenir el xat silenciat i arxivat i així no salten els missatges contínuament ,cert. Però també és cert que veure missatges dels companys de feina ens teletransporta automàticament a l’esfera laboral quan el que hauríem d’estar fent és desconnectar. Personalment penso que per rendir al lloc de treball he de tenir un equilibri i aquest passa per mantenir la meva vida privada. I així si tinc amistats i vida fora de la feina i per algun motiu passo una mala temporada a nivell laboral puc aconseguir que no m’afecti tant.

El problema comença quan ens sentim pressionats a participar del xat de feina, quan pertànyer o no al xat suposa que l’equip directiu et miri amb uns ulls o uns altres. Malauradament això també pot passar. Segons el grau de professionalitat del centre de treball, els vincles personals poden acabar fent de la feina un escenari de shows al més pur estil “Gran Hermano” en què els treballadors esbomben les seves intimitats al lloc de treball. No hi ha evidentment cap llei per regular el grau d’intromissió que s’ha de permetre fins ara. I tenim allò que s’anomena “dret de desconnexió digital” però és un dret que no està escrit enlloc i que regula cada empresa. Això vol dir que voluntàriament els empleats hi poden renunciar. I si renuncien uns quants, els que no volem renunciar-hi som “rara avis”.

Jo he de confessar que pertanyo a les que vol mantenir un grau alt de discreció sobre la pròpia vida privada a la feina. I que el meu propòsit per aquest 2026 és ser encara més reservada amb aquells a qui no els tinc confiança. És per a mi qüestió de supervivència. I senzillament la gent que esbomba les seves intimitats a la feina em fa més por que cap altra cosa. Òbviament però en aquest país som tan Quixots que precisament aquesta gent guanya la simpatia dels equips directius. Deu ser per allò de que “tenir informació és tenir poder” i la gent que dona molta informació dona poder als de dalt. A més jo seguiré sense voler formar part de cap xat perquè el fet que em puguin localitzar i teleportar mentalment a l’entorn laboral em sembla una estratègia per exercir control psicològic per la que no vull passar. I que consti que si el xat de whatsapp serveix per comunicar procediments d’empresa i exclou a aquells que volen exercir el seu dret a desconnexió digital, probablement ja s’està travessant una línia vermella.

Dit això és més que obvi que en l’entorn laboral molt probablement també farem amistats. Però ha de ser decisió nostra i no del centre el que volem arribar a explicar de la nostra vida i si volen o no trobar-nos amb els amics de la feina fora de la feina per fer un cafè.

Qualsevol empresa que vulgui vantar-se de tractar bé els treballadors hauria d’assegurar-se que els empleats poden desconnectar i tenir prou temps per compatibilitzar la seva vida personal amb la laboral.

Suposo que a hores d’ara ja deveu estar ben tips d’aquest temps nefast que ens ha tocat aquest Nadal. Ho he parlat amb força gent i la veritat és que ningú recorda unes festes tan passades per aigua com les que hem tingut enguany. No sé vosaltres però jo em llevava amb il·lusió per poder anar en bicicleta o a patinar i resulta que de tot això no podia fer res perquè el cel gris amenaçava aigua que tard o d’hora queia amb més o menys intensitat. El mal temps va començar el dimarts 16 i només hem tingut un parell de matins de treva amb sol. A mi m’ha començat a envair aquella sensació d’hivern que conec d’Alemanya amb dies que no convidaven a estar gaire pel carrer. No hi estem acostumats. Però ells sí i tenen les seves armes per combatre una mica l’aïllament que porten aquests dies com els que hem tingut. I fa poc em va venir al cap que trobo a faltar les “Laberpartys” que organitzàvem allí amb la meva parella. Ara no us penseu que aquest és un terme estès sinó que és una creació pròpia del meu ex company per designar una activitat que es du a terme sovint a Alemanya. El verb “labern” vol dir xerrar i parlar de foteses. Té un sentit prou pejoratiu. Pels alemanys es veu que xerrar hauria de ser de coses sempre rellevants per això distingeixen el “sprechen” parlar, el “sich unterhalten” que és conversar i entretenir-se alhora, el “quatschen” que vol dir també parlar de tonteries i el “labern” que és xerrar també de foteses. Amb el “labern” els alemanys també tenen el substantiu “Laberkopf” el cap que xerra sense sentit que es refereix a les persones que parlen i parlen i no diuen absolutament res. Tot un art que ens fa perdre temps. I Doncs que és una “Laberparty”? Doncs és senzillament una reunió on es convida diverses persones per xerrar i passar l’estona plegats però per la tarda fins al vespre. Aquest tipus de reunions i festes estan molt bé pels diumenges tarda plujosos per exemple. Què és el que necessitem per fer-les? Doncs generalment nosaltres aportàvem pastís que podia o no ser del fet casolà i cafè o te. De fet els que venien també solien portar quelcom per picar i el cafè de la tarda es convertia en un berenar-sopar. Al contrari de les festes vespertines, les “Laberpartys” són trobades on els convidats estan asseguts i no drets voltant pel pis amb un got de vi o cervesa a la mà. Es xerra de tot una mica i si la colla ho admet, llavors es proposa jugar a jocs de taula. El meu favorit era “Tabú” perquè s’havien d’aclarir diversos mots sense emprar unes paraules determinades de la llista. Em servia molt per aprendre i passar-m’ho bé.
Quan dic “colla” no em refereixo a un grup de gent que es troba generalment i que forma una agrupació fixa, el que anomenem “colla” aquí pràcticament no existeix a Alemanya i el propòsit de les “Laberpartys” és més aviat ajuntar gent que pertany a esferes diferents per fer-les més interessants. Això és quelcom que trobo a faltar aquí. En aquest país sembla que tots ens movem en uns circuits tancats i no barregem unes persones amb les altres. Jo ho intento i per tant sempre presento la gent que conec als amics i amigues però ells segueixen mantenint les seves amistats per si. Em sembla trist i elitista però així som o així ens veig.
La veritat és que jo trobo a faltar aquest tipus de festa però sé que no funcionarien aquí. Estem acostumats a sortir i haver d’anar a bars i cafès a fer consumicions. I és clar que si plou molt no anirem a fer un cafè i passarem hores amb una beguda que ens ha costat 1,75 amb la qual cosa finalment no sortim. Seria fàcil i agradable reunir a la gent per passar una estona xerrant i intercanviant idees però aquí no funcionaria. Cada país té la seva manera de fer i la nostra és d’anar-se a fer veure pel carrer i quan no podem estar al carrer tombem per casa com rates emmetzinades. A Bielorússia per exemple els amics es reuneixen a la sauna per socialitzar-se i una sessió de sauna pot durar de tres a cinc hores. I les consumicions que s’hi fan són generalment allò que et portes de casa que pot ser te per exemple. Això ho sé gràcies al meu intercanvi de rus que és un noi de Bielorússia que ha viscut a Rússia i Polònia i gràcies al que ara estic descobrint moltes coses dels països de l’est. Cada país s’organitza segons el temps i segons les possibilitats econòmiques però deixeu-me que us digui quelcom: Aquí ens agrada molt gastar i potser jo hauré de començar-me a plantejar ampliar el meu cercle d’amistats estrangeres per poder viure una mica més en consonància amb la meva frugalitat innata.
Bon cap d’any a tots i que tingueu un feliç 2026!