Cap a on va la societat actual?

Adesiara tinc un episodi filosòfic en què necessito pensar en com està canviant la societat i quins aspectes em semblen bons i quins perillosos. És obvi que les tecnologies han revolucionat el món i que les xarxes socials han esdevingut un instrument de màrqueting tan potent, que molts les acaben fent servir per crear una marca personal i vendre’s com si fossin un producte. És el que ja ha passat a anomenar-se personal branding, que vindria a ser “marca personal”. Vivim en la època de l’explosió de les xarxes socials i aquestes no tan sols ens ajuden a mantenir-nos comunicats amb gent que ens importa i considerem important, sinó també són un aparador on ens presentem i esperem “ser caçats” per algú que ens ofereixi una oportunitat. Tot avui dia passa pel nostre mòbil i aquest dóna accés a tothom a tenir informació personal nostra. Pensem només en el WhatsApp. Si jo vull introduir un número a la memòria del meu telèfon, aquest automàticament cercarà si el número és usuari de WhatsApp i me l’afegirà a la llista de contactes. La única manera que tinc d’evitar-ho és bloquejant el número de manera que només em pugui contactar telefònicament o per SMS, mètode que es considera obsolet. Però és que el WhatsApp permet veure l’estat dels altres, si estan o no en línia, és a dir utilitzant el servei de missatgeria instantània aquell mateix moment i jo aquesta informació potser no la vull donar. Perdem una mica de la nostra intimitat en el moment de baixar-nos l’aplicació.

Com a docent sé que les xarxes socials aclaparen tantíssima atenció dels nostres alumnes que és impossible que ells siguin capaços de passar des hores seguides de classe sense mirar el mòbil. Han d’estar connectats a l’instagram, que tots anomenen “insta” per penjar les seves fotos i captar suficients “m’agrada” dels seguidors. La majoria de gent avui dia necessita un reconeixement continu per sentir-se bé amb si mateixa i això és perillós perquè hem oblidat viure el moment per nosaltres en solitud. Ens hem convertit en uns ninots de nosaltres que es presenten al món a través d’una finestra virtual que és la internet. Si no estàs en cap xarxa social, no existeixes.

La pressió dels adolescents d’avui dia supera amb escreix la que patíem els adolescents de la meva edat. Fa trenta anys els nois i noies a l’escola només havien de conquerir el respecte dels companys de classe o de tots aquells que pertanyien al seu entorn immediat. Era una tasca feixuga perquè tots sabem que agradar a tothom és impossible i que adaptar-se als grups sovint comporta una pèrdua de la pròpia identitat. No obstant, els cercles en què ens movíem eren limitats. Ara no és així. Internet i les xarxes són una porta al món i per tant els adolescents i els joves ara han de fer-se destacar i notar competint amb els altres no ja del seu entorn immediat, sinó del món sencer. Això els ha de provocar per força un estrès absolut. Abans tenir dos amics i prou estava mal vist però no ho sabia tothom. I si un o una tenia prou caràcter acabava passant del món. Ara el món passa de tu si no et fas veure o notar o si no tens mil cinc-cents seguidors. L’univers de molts joves, i no tan joves, es redueix a buscar que les mirades dels altres recaiguin sobre un mateix si més no durant uns moments escàpols. I el pitjor de tot això és que mentre busquen aquest reconeixement perden l’oportunitat de trobar-se a sí mateixos.

Avui dia la gran part del dia d’una persona jove gira al voltant i està controlada pel seu mòbil. A través d’ell es comuniquen contínuament amb els amics i cerquen informació i els ajuda a trobar una identitat o algun referent proper. D’aquí la figura de l’anomenat influencer. Un influencer és un jove que es dedica a penjar vídeos a YouTube per recomanar als seus seguidors unes marques determinades, parlar del que està de moda o de com actuar. I aquests influencers es guanyen molt bé la vida sense tenir cap mena d’estudis ni de capacitats extraordinàries perquè les marques els contracten per tal que parlin dels seus productes. Aquesta manera de viure atrau a molts joves perquè veuen que ser el centre d’atenció genera diners de manera ràpida i sense esforç. Això té unes implicacions gravíssimes per la societat en general perquè els que han de ser motor de l’economia no han tingut com a referent gaire gent que s’hagi esforçat en arribar on han arribat i ells tampoc voldran fer-ho. Viuen en el món de la immediatesa, del tenir-ho tot quan ho volen, el de no haver après a lluitar per les seves fites i a sobre en un món mancat de recursos que només oferirà una vida planera a uns pocs. Està clar que per tal de que uns quants puguin viure a “cor que vols, cor que desitges” una immensa majoria haurà de pencar de valent i és aquí on la majoria dels joves se sentiran frustrats.

La societat occidental actual fa créixer als infants entre coto fluix. Els ven la idea de que arribaran on vulguin, de que han de ser feliços, de que compta que facin un mínim esforç. A les escoles, instituts i centres educatius hem acabat tractant els nanos com si fossin quelcom fràgil que no pot fer front als fracassos i per tant els hem ajudat a superar etapes quan no s’havia de fer. Un treball mal fet és un treball mal fet i una persona per fer-se adulta ha de poder assumir que ho ha fet malament i aprendre dels errors. No obstant vivim en una societat en que la joventut, el dinamisme, l’energia, la irreflexió i la impulsivitat són més importants que no pas l’experiència, el pensar abans d’actuar i la reflexió. I això potser no ens portarà enlloc perquè per molt que la gent jove impulsi idees, una societat ha d’estar basada en l’equilibri i per arribar a aquest cal experiència.

De vegades envejo les societats orientals perquè els membres més grans i els que porten més temps en una empresa són venerats i consultats. Aquí ens passa el contrari perquè la nostra cultura ha esdevingut efímera i es basa en elements de curta durada. La vida s’experimenta com a quelcom que es consumeix i es crema ràpidament. Com la resta: el menjar, els objectes de consum, els viatges, etc.

Però si ens fixem en el món actual veurem que de totes les tendències que implicaven una rapidesa, han sorgit alternatives sostenibles i saludables que tenen com a objectiu el contrari. A causa del fast food va sorgir el “slow food” a causa del “fast fashion” ha nascut la tendència del “slow fashion” que cada cop té més adeptes. I en contrapartida al “fast travel” s’ha creat un “slow travel”. Dintre d’uns anys — que ja sabem que sempre seran més a la Península Ibèrica que a indrets com Suècia i Finlàndia perquè sempre anem uns 10 anys endarrerits— estic segura que sorgirà el moviment contrari, el “slow life”. I consistirà en no fer cas del que es projecta de manera ràpida, de no seguir modes, de no voler ser el centre de l’atenció perquè cansa i de replegar-nos en nosaltres mateixos altre cop per no perdre moments importants de la nostra vida.

Però d’aquí a allí ens queda un camí llarg i feixuc perquè als que ens agrada assaborir el més profund i autèntic de la vida i els que no volem lluitar per cer cèlebres a les xarxes socials, som un rara avis a qui tothom mira com si necessitéssim un psicòleg immediatament. Quan en realitat potser ens hauríem de plantejar si viure per ser el centre d’atenció i el que implica no és un trastorn que ens ha generat la societat actual.

De tot això jo ho anomeno “síndrome gran hermano”. En el famosíssim programa gent d’allò més comú es comprometia a tancar-se dins una casa i compartir totes les intimitats amb la resta del món. I el programa va ser un èxit d’audiència i va demostrar que una immensa part de la població se sent buida perquè altrament qui pot seguir el que li passa a una altra persona envoltada d’estranys en una casa artificial? és l’excés de temps? En tot cas crec que aquell programa va fer adonar-se a molt gent que es podia ser “prominent” sense excel·lir en absolutament res i això va generar un corrent perillós en què allò “privat” ha esdevingut “públic” perquè ven.

Jo seguiré adscrita al moviment “slow life” perquè estic convençuda que sóc capaç de discernir entre el que és real o el que és irreal i tòxic. No vull viure per tal de ser jutjada com a persona només per les meves “aparicions virtuals” que es poden escenificar en qualsevol moment. No. Sé que les empreses cerquen només gent apta per vendre’s a si mateixa a través de l’espai virtual, però també considero que quan es demana als treballadors que comparteixin detalls personals de la seva vida amb els “clients” per “enganxar-los anem massa lluny. Hem perdut el dret a intimitat i el dret a ser exclusius. Exclusius per aquells en què confiem i amb qui ens sentim còmodes i no simplement “amb tothom”.  No crec que els joves d’avui triguin gaire a adonar-se que compartit massa informació amb massa gent no els fa especials. Llavors tornarem a tenir una tendència contrària a l’actual que serà la de preservar la intimitat i l’espai personal. Quelcom absolutament imprescindible per al nostra higiene mental i emocional.

la “Fast Fashion” o com enverinar el planeta efectivament II.

Uniqulo

Segueixo aquest dijous amb el tema de la “fast fashion” o moda ràpida i amb les conseqüències que està tenint al planeta.
Hauria d’haver estat suficient per fer-nos revoltar com a consumidors saber que hi ha fàbriques que s’ensorren colgant un miler de treballadors a la Índia. La conducta dels patrons que van obligar a entrar als empleats a l’edifici ple d’esquerdes és repulsiva i hauria d’haver provocat una onada d’oposició al món. No obstant, la notícia no va ressonar als medis tant com hauria calgut. Però ja no és la Xina només, o la Índia, on es violen drets humans fonamentals per afavorir les grans empreses que s’enriqueixen exponencialment per segons. A Cambodja, i més concretament a la ciutat de Pnom Pehn, la policia va obrir foc contra els manifestants d’una fàbrica de roba que reivindicaven una puja de salari fins als 160 dòlars mensuals. L’actuació de les autoritats va cobrar-se vides humanes i va fer palesa que l’economia mundial capitalista no coneix límits.
El cost real de la roba que comprem a les grans empreses explotadores s’ha de mesurar tenint en compte l’impacte d’aquesta en la salut i l’empobriment dels humans que treballen en la indústria de la moda i també en el deteriorament de la salut del planeta i l’explotació de la natura.
I no cal que pensem que només la salut dels treballadors dels països en vies de desenvolupament pateix a causa de la indústria de la moda. A Texas hi trobem la major superfície de producció de cotó del món. Un vuitanta per cent d’aquest cotó que es produeix està genèticament modificat per acceptar i tolerar els pesticides i fertilitzants amb què es tracten les plantes. Aquests components químics que enverinen el sol i la planta provoquen tumors als agricultors de la zona.
El capitalisme en què vivim ha comès l’error brutal de considerar la natura un recurs il·limitat. Lògic si pensem que el sistema se sustenta en la idea completament absurda de que s’ha de continuar creixent de manera il·limitada. No és possible. Sobre tot perquè la natura no creix ni es regenera infinitament si se l’explota de la manera que s’està fent ara. Dels 3,6 milions d’acres de superfície per conrear el cotó a Texas, se’n tracten tants amb productes químics que ja no és possible pensar en una recuperació dels cicles naturals. La natura es regenera a clapes però si es contaminen superfícies tan grans, com s’ha de poder renovar i guarir?
El cotó natural és car i escàs. És un cotó més difícil i costós de produir i no conté químics i per això agrada més a la nostra pell. Com pot ser que la majoria de nosaltres estiguem conscienciats que hem de menjar verdures o carn ecològiques però no pensem en els productes químics que penetren en el nostre cos amb el contacte d’aquests amb l’òrgan més gran del nostre organisme?
Seguim amb el tema de com enverinar efectivament el planeta i qui està darrere d’això.
Resulta que hi ha empreses que es dediquen a fabricar productes químics que teòricament han de controlar les plagues i augmentar i maximitzar la producció de la terra. Doncs resulta que la majoria de plantes s’han de modificar genèticament per tal que acceptin aquests productes químics que, suposadament, controlen les plagues. Curiosament l’empresa Monsanto, fabricant de pesticides i fertilitzants per a maximitzar els beneficis de les collites, resulta que també modifica les llavors de les plantes per tal que acceptin aquests químics. I on venen els productes? A la Índia.
Ara aclareixo com va la roda. Monsanto va començar amb pesticides i fertilitzants. Però les plantes de la Índia no acceptaven aquests químics i per això els va caler modificar les llavors per tal que les plantes els toleressin. I van convèncer els agricultors de la Índia que compressin els fertilitzants i els pesticides per les seves llavors per evitar qualsevol desgràcia a la collita. El problema està en què les llavors que ven Monsanto, i sobre les què té el monopol,i costen un 17 mil per cent més que les llavors normals i això vol dir que els camperols del país s’endeuten per comprar-les. Després ruixen els camps amb pesticides que també els costen molts diners i una quantitat esfereïdora d’ells no treu prou beneficis de les collites. El resultat és que cada trenta minuts se suïcida un agricultor a la Índia perquè no pot assumir el deute. I qui s’enriqueix? Una gran empresa multinacional que ara ja fabrica productes per tractar els càncers que pateixen els camperols de la zona.
No us provoca aquesta situació una ràbia immensa?
A mi sí.
Doncs potser seria hora de plantar cara a un sistema insostenible i començar a pensar globalment. En la meva opinió, pensar globalment passa per una redistribució dels recursos perquè desgraciadament que jo visqui tan bé, vol dir que d’altres no hi viuen. No hi ha prou recursos per a mantenir-nos a tots vivint en l’excés i això vol dir que per fer que una minoria pugui consumir més del que necessita, la immensa majoria ha de patir. Altrament el sistema capitalista no seria sostenible.
Però si jo em nego a consumir i a malbaratar recursos, si començo a adquirir menys però d’empreses ètiques, i si ho faig no només jo però milers. Llavors no podrem canviar el sistema? Sé que potser trigaré a veure-ho però sóc i espero ser sempre optimista. Hem arribat a un punt insostenible i crec que ara l’evolució i el progrés implicaran una involució. Haurem de consumir menys per tal que els països en vies de desenvolupament puguin tenir uns mínims. Hi ha empreses de comerç just i empreses que ofereixen treball digne a milers de persones. Siguem nosaltres també èticament correctes i canviem els nostres hàbits. Com va dir Gandhi: “ be the change that you wish to see in the world”, és a dir: “sigues el canvi que vols veure en el món”.

La “fast fashion” o com enverinar el planeta efectivament.

UniquloCom ja sabeu el blog no només em serveix per comentar curiositats lingüístiques o penjar lectures d’entreteniment sinó que sovint l’utilitzo per plasmar sobre el paper allò que em preocupa perquè veig que mig món s’esforça per no veure. I jo sóc una espina que es vol clavar a les consciències de la gent per fer-los adonar-se que la societat en què vivim està malalta des de fa temps però la podem guarir. Sona molt dramàtic, ho sé, però és que el nostre món i la natura estan emmalaltint i no em val la pobra excusa de: “això ho han de canviar els de dalt”. No senyor.
Si jo us demanés que em diguéssiu les dues industries més contaminants que existeixen en l’actualitat que diríeu? Potser la vostra resposta no s’allunyaria gaire de la dels meus alumnes que anomenen la del plàstic, els aliments, el petroli, la automobilística i la del turisme. Bé pels que diuen el petroli perquè segueix sent la número 1 en el rànking. Però és que el que m’amoïna realment és a cap alumne se li passi pel cap la número 2: la moda. Ho heu llegit bé. Fins els anys seixanta la moda estava a mans d’indústries majoritàriament nacionals que produïen als països on venien i que treien al mercat una gama de productes potser limitada i relativament cara, però que tenien una duració prou llarga.
Però tot va canviar fa no gaire més de quinze anys quan els països desenvolupats com els EEUU van començar a externalitzar la producció a països del tercer món per abaratir costos i oferir productes que fessin venir al consumidor ganes de comprar-los.
Una externalització de la producció a països en vies de desenvolupament volia dir que els marges de les grans companyies eren molt més grans perquè els treballadors a països com la índia o la Xina són una mà d’obra baratíssima. Allí el salari diari d’un treballador a una manufactura oscil·la entre els dos i els tres dòlars diaris. Una misèria que no es pot justificar dient que l’estil de vida en aquells països és més barat. Ho és només perquè la classe treballadora ni menja el que necessita realment, ni pot pagar-se cap mena d’educació ni assistència sanitària. Òbviament aquests avanços només es mantenen quan els treballadors d’un país poden pagar uns impostos que garanteixin uns mínims i aquest no és ni el cas d’una gran part de la Xina ni tampoc de la Índia. Per molt que vulguem amagar el cap sota l’ala ens hauria de fer pensar i molt que un producte d’higiene com una compresa, indispensable per al benestar mínim d’una dona en edat reproductiva, és quelcom desconegut en amplis territoris de la Índia. És lògic doncs que l’argument que esgrimeixen els països desenvolupats sigui que els dos o tres miserables dòlars que es paguen als treballadors de les manufactures de la Xina o la Índia són suficients per tal que visquin els empleats. Sí que viuen, però com?
I ara us demanareu: què té a veure això amb la salut del planeta? Doncs molt. Resulta que les grans marques com Iditex, H&M i tantes d’altres externalitzen la seva producció a països en vies de desenvolupament perquè la mà d’obra és més barata. En les fàbriques de la Xina o la Índia els treballadors cobren uns dos-cents dòlars al mes i això permet a les grans marques oferir una gran quantitat de productes a uns preus molt econòmics. Fa prop de vint anys i no més que un jersei costava uns trenta euros. La gent no es podia permetre tenir l’armari ple de roba. Però produir a països de baix cost redueix el preu final del producte de manera que el mercat s’inunda de roba pensada per consumir de manera ràpida i desfer-se’n després. El negoci de la moda amb els titans de la producció en massa és un fenomen que només té una dècada i mitja però que s’ha convertit en una màquina de guanyar diners impressionant. S’estima que una de cada 6 persones del món està involucrada en alguna part de la cadena de la indústria de la moda. Mou molts diners però també és la segona causa de pol·lució al planeta. La veritable pregunta és si els EEUU o Europa necessita tanta roba i tants complements. Consumir ràpida i compulsivament respon sovint a una necessitat de compensar un buit vital que precisament s’experimenta als països rics i no als pobres. Haití rep cada any tones de paquets de roba de segona mà que la gent d’Europa i Amèrica dona a entitats caritatives. Es tracta sovint de peces que estan prou bé però que ocupen lloc a l’armari i s’han de donar per comprar-ne d’altres per seguir consumint que és el que busca la societat capitalista actual. Però no tota la roba es reaprofita i per això es va acumulant en enormes abocadors. Es consumeix un 400% més de roba ara que fa dues dècades. De mitjana un estatunidenc llença 37 kilograms de roba a l’any. I la majoria de la roba no és biodegradable i resta apilada als abocadors durant més de dos-cents anys. Això ens hauria de fer pensar. Per quin motiu llencem tant? La resposta és fàcil: llencem perquè adquirir és barat. Si no fos així, ens ho pensaríem dues vegades. No obstant, quin és el cost real de produir a un preu tan baix?
Doncs en primer lloc costa recursos naturals que no es recuperen fàcilment, costa una degradació de la natura les conseqüències de la qual encara no podem albirar i costa també vides humanes.
Kanpur, a la Índia, s’ha especialitzat en la fabricació de productes de pell. Per tenyir-los es fan servir productes químics que s’han abocat durant anys als rius i que han contaminat l’aigua que consumeix la població i també el sol en el que creixen els aliments. El resultat evident que s’amaga al món és que els habitants dels petits pobles del voltant de les manufactures han emmalaltit. Els nadons tenen malformacions, els adults estan malalts del fetge i pateixen càncers deguts al consum d’aigua contaminada amb el crom que desprenen les fàbriques. Però les grans multinacionals no se senten responsables de les tragèdies humanes i el pitjor, nosaltres com a consumidors no som conscients que els productes que comprem han estat produïts a costa de la salut d’altres persones.
I si tornem al tema de les condicions laborals ens adonem de que el preu que paguem per la roba que comprem a les multinacionals és miserable perquè sovint ha costat la vida de la gent. El 24 d’abril del 2013 una fàbrica de productes tèxtils es va enfonsar a Dhaka, a Bangladesh, esclafant més de mil treballadors. El drama assoleix una magnitud tremenda quan surt a la llum que els mateixos obrers havien avisat als patrons de que l’edifici tenia esquerdes però se’ls va forçar a entrar a treballar probablement per acabar alguna comanda.
En els països en vies de desenvolupament les fàbriques lluiten per mantenir com a clients les grans multinacionals que pressionen els patrons i els obliguen a abaixar el preu.
I com lluitar contra aquest sistema capitalista brutal? Una de les principals dificultats és que tot i que els treballadors fan jornades laborals extensíssimes per un preu miserable, la feina a aquestes fàbriques és la millor alternativa que tenen. I els que reben són sempre els últims de la cadena.
El post d’avui tindrà una segona part la setmana vinent. Si algú vol veure un documental fantàstic sobre l’impacte de la “fast fashion” que vegi “The true cost”. I fins la propera potser hauríem de començar a pensar quines alternatives tenim per seguir vestint-nos sense contaminar i sense ser indirectament responsables de l’explotació directa dels treballadors d’altres països.
Jo de moment reflexionaré sobre si en el fons no he portat mai res al punt verd que no hagués pogut aprofitar més. Aquest és el primer pas per salvar el planeta.
Us desitjo una bona setmana i us animo a veure el documental i sobre tot a pensar en alternatives!

 

La Llebre i la Setmana Santa. Més sobre Alemanya.

IMG-20190410-WA0003[4466]

Queda ja molt poc per la Setmana Santa i amb ella ens arriben uns dies de vacances que tots hem estat esperant amb candeletes. I quan penso en aquest període em venen al cap les mones, les samarretes de màniga curta que treia de l’armari i frisava per posar-me, les catifes de flors del corpus a Tossa i aquell aroma de primavera que fa venir ganes d’estiu. Això és el que em ve al cap quan penso en la Setmana Santa de meva infantesa i l’adolescència. Això i les ganes boges d’aprofitar els primers rajos de sol per perdre el color blanquinós de l’hivern.
Però tot va canviar quan vaig marxar a Alemanya perquè si bé la Pasqua aquí és inestable, allà encara ho és més perquè el sol ni llu encara ni escalfa. Però els alemanys ho compensen amb una simpàtica tradició que fa molt feliços als nens. Va de la següent manera: els pares amaguen pel jardí o en racons de la casa ous de xocolata que, curiosament segons la tradició, porta una llebre. Llavors els nens, o no tan nens, els han de cercar per trobar-los. Això em porta a recordar i parlar-vos d’una de les expressions alemanyes que més sovint vaig sentir quan vivia allí i que és “da liegt der Hase im Pfeffer”, que literalment significa “allí està la llebre en pebre”. L’expressió és molt antiga i s’empra quan una cosa és el rerefons d’una altra. Si jo per exemple em demano per quin motiu una persona ha arribat a un càrrec determinat i llavors algú em diu que resulta que és la neboda o la neta d’alguna persona influent, en alemany la persona que m’ho fa saber em diria “da liegt die Hase im Pfeffer”, que equivaldria a “aquí en tens el motiu”. No cal que pensem que allà el nepotisme no existeix pas perquè no és cert. Angela Merkel ha arribat on és perquè el seu pare, un sacerdot luterà de l’oest, va decidir anar a treballar a l’est i va portar amb ell tota la família. El sacerdot es va dedicar a predicar però també potser a mantenir els seus feligresos a ratlla i això indubtablement va ajudar a la seva filla a accedir a la política i esdevenir mà dreta de Kohl. O algú s’ha preguntat mai com una doctora en física es posà en un partit on els seus coneixements i estudis no lluirien gaire? En fi. Això ja són figues d’un altre paner…
Tornem a la Setmana Santa. Malgrat que és cert que aquí les campanyes publicitàries ens volen vendre vacances i creuers i operacions bikini, he de reconèixer que aquest període no està tan vinculat al consum com a Alemanya. Allí, per primer cop a la meva vida, vaig rebre un regal per celebrar la festa. I és que la societat de consum ens fa ballar contínuament al ritme que li convé a ella, o com diuen els alemanys ens fa “ nach der Pfeife tanzen”, ens fa ballar segons el seu xiulet. Quan podem fer servir aquesta darrera expressió? Doncs cada cop que ens toca fer quelcom a gust d’algú altre. Si a mi per exemple em fan canviar dates d’exàmens perquè als alumnes no els van bé les que tenia previstes, llavors jo ballo al so del xiulet dels alumnes. Si els avis moderns que fan de mainadera gratuïta pels seus nets han de triar anar a les sortides pels jubilats depenent de les necessitats laborals dels seus fills, llavors direm en alemany que aquests avis “tanzen nach de Pfeife” dels seus fills.
I de vegades, perquè la vida diària, la feina i les nostres obligacions no ens deixen temps, acabem posposant coses que volem fer per més endavant perquè no són prioritàries. Estic parlant de coses com poden ser anar a visitar aquell indret que sempre havíem volgut veure, o redecorar una mica casa nostra o tornar a dedicar temps a un instrument. Per aquest fenomen tan usual els alemanys també tenen una frase feta i és “ etwas auf Eis legen” que literalment es podria traduir al català com posar quelcom en gel. Curiosament els anglesos no “congelen” els seus projectes sinó més aviat al contrari perquè quan posposen quelcom diuen “ to put something in the back burner”, és a dir que ho posen al cremador posterior.
Jo, com suposo que molts de vosaltres, sovint he de congelar molts projectes per manca de temps. Per això quan arriben les vacances i encara que siguin tan curtes, em poso contenta com un gínjol perquè potser podré fer allò que mai trobo temps per fer. Aquesta sensació d’alegrar-se extremadament d’una cosa té un verb propi en alemany “frohlocken”. I jo espero que vosaltres ja estigueu pensant en les vacances i us alegreu a l’alemanya “frohlocken”. Per acabar m’agradaria recordar una dita popular de per allí: “Vorfreude ist die beste Freude” que vol dir literalment que l’alegria d’abans és la millor alegria. Prefereixo no pensar que els alemanys volen insinuar amb això que quan el moment arriba, la realitat no és tan bona com les expectatives. Senzillament crec que l’expressió ens recorda que aquells moments de felicitat que experimentem abans que passi quelcom que esperem amb il·lusió són absolutament importants i ens alegren la vida i que ens proporcionen una joia tant o més bona que la que experimentem quan arriba el moment esperat. Jo us desitjo a tots uns bons dies de vacances i evidentment bon temps perquè tradicionalment la Setmana Santa porta sorpreses!

Sant tornem-hi amb l’esclavitud moderna!

IMG_20190303_192949_resized_20190303_073007591

Em sap greu haver de tornar al tema de l’esclavitud moderna que ja havia comentat anteriorment, però és que si no ho faig, exploto. Se m’acut que estem tots molt conscienciats sobre el nivell d’explotació laboral dels treballadors en alguns països com a la Xina i això és bo. Han contribuït a obrir-nos els ulls reportatges com el de China blue que retrata la vida d’una adolescent segona filla d’una família pobre del país que ha d’anar a buscar feina a la ciutat. La contracten a una fàbrica de roba texana que produeix gènere que després compren empreses dels països desenvolupats per vendre a uns preus moltíssim més alts que els preus de cost. Els treballadors viuen i treballen a la fàbrica i també hi mengen perquè els àpats se’ls descompten del sou miserable amb que pràcticament no poden estalviar res. Si arriba una comanda urgent, els treballadors estan obligats a treballar hores extra i si algú s’adorm se’l penalitza abaixant-li el sou. El reportatge és colpidor i em va acabar de fer decidir no comprar mai més res produït a la Xina, perquè no puc estar segura que els treballadors allà tinguin unes condicions de treball dignes i no vull contribuir a l’engranatge de l’explotació. El reportatge recorda la brutalitat del sistema capitalista d’explotació del més dèbil i ens fa adonar que a molts llocs del món hi ha una gran majoria de gent que viu en condicions d’esclavitud. Però també nosaltres al nostre país hauríem d’adonar-nos de fins a quin punt se’ns han trepitjat els drets.
Per treballar i rendir és absolutament necessari que el treballador pugui desconnectar. Que pugui marxar de la feina i tingui unes hores lliures per ell des d’una jornada laboral a l’altre. Deixar la feina aparcada per dedicar el propi temps a la família, els amics o les aficions ens retorna l’equilibri i ens fa sentir persones valorades amb dret a vida pròpia. Ara bé, la societat actual amb els seus avanços tecnològics i les seves tendències socials ha esdevingut un autèntic perill per l’espai del treballador. Hi ha llocs de treball on els caps o els companys es permeten la llibertat d’enviar missatges per tractar assumptes feiners fora de l’horari laboral. I llavors, quan l’empleat rep la notificació el fan tornar mentalment al seu lloc de treball. Potser em trobareu exagerada si dic que em sembla una crueltat enviar missatges telefònics als subordinats o als companys fora d’hores, perquè és una manca de respecte vers el treballador i la seva vida privada. Tenir connectat el correu electrònic al telèfon mòbil ha obligat a molta gent a ser esclava de la feina i això és un pas enrere enorme.
A més, el món de la docència s’ha convertit en un dels més precaris en aquest sentit. Per una banda algunes escoles esperen que els personal estigui disponible i localitzable telefònicament per mantenir-lo “ben unit” al seu lloc de treball. Però a la llarga això pot provocar una sensació de manca de llibertat personal força perniciós. Conec professors que tenen els alumnes afegits al WhatsApp i aquests aprofiten per demanar-los hi les notes a qualsevol hora. Certament aquests docents van molt més enllà del que és la seva obligació donant el seu número als alumnes, perquè els telèfons ja pertanyen a l’esfera privada. No obstant suposo que aquí cada professor pot escollir si ho vol fer o no.
Per motius legals convé guardar-se’n. Sabíeu que per la llei de protecció de dades perdre per exemple un mòbil que conté dades d’alumnes pot portar al professor i l’escola problemes legals? Doncs és així. I per això és molt recomanable no tenir mai res que tingui dades d’alumnes fora de l’àmbit de l’escola. Però és clar, no tot són els mòbils amb els números dels alumnes que són evitables. Un examen o un treball amb el nom i cognom dels alumnes és quelcom privat i per això mateix, a partir de fa poc, els exàmens han de ser protegits com si fossin valuoses llavors d’una espècie de planta exòtica en extinció. Exagerat però verídic.
Com ja us podeu imaginar, els docents i el personal sanitari rebem sovint el mal humor del públic amb el que tractem. No obstant, els metges i infermers probablement no s’emporten els historials mèdics dels pacients per revisar-los a casa. Tanmateix nosaltres ens enduem redaccions, treballs i exàmens d’alumnes per corregir cap a casa perquè és part de la feina d’un professor.
Particularment a mi no m’havia molestat mai massa haver de corregir feina de tant en tant. Ho considerava part del paquet que ve amb la professió docent. Quan sóc a l’escola procuro concentrar-me i rendir al màxim i no tinc per costum sortir a l’hora de l’esbarjo per anar-me traient la feina dels dits. Però si de vegades m’enduia feina a casa, fins fa poc ho feia tranquil.la i punt. El problema està en què ara resulta que per la llei de privacitat de dades, si per alguna desgràcia perdéssim els exàmens dels alumnes, aquests mateixos o l’escola ens podria demandar.
No sé si podeu imaginar la de vegades que he somniat que em prenen la motxilla amb els exàmens de camí de casa i que em demanden per això? Prou per haver decidit un pla B per no portar-me’ls mai més a casa. Ja sé que sembla una situació extrema però que li robin a un o una la bossa a Barcelona no és pas ciència-ficció. És a dir que ara el més adequat és no emportar-se res per corregir i així evitar problemes. O si ho fem ha de ser només quelcom penjat al núvol o encriptat.
Doncs bé, per tirar endavant de vegades potser cal anar enrere. Si no tens mòbil o el desconnectes en sortir de la feina, podràs gaudir del temps lliure sense interferències molestes. I si no t’emportes cap treball per corregir a casa també serà una mesura més higiènica. I de fet potser és millor dedicar el temps que es dedicava a la correcció a casa a preparar activitats pels alumnes perquè si més no, així no hi ha cap perill de perdre res. A més millorem la qualitat de la nostra tasca. A casa, en un entorn sense tant estrès, podem desenvolupar la creativitat per fer classes més dinàmiques i llavors deixem per la rutina a l’escola les tasques més feixugues. Com diuen els castellans “a grandes males, grandes remedios”.
Potser seria bo que tots plegats recordéssim que tenim dret a ésser i existir fora de la feina perquè si estem disponibles en cos i ment durant tantes hores seguides, per molt que ens entusiasmi el nostre lloc de treball, ens estarem convertint en esclaus a un preu ridícul. I no hauríem d’haver de justificar per què no responem correus de feina fora del nostre horari perquè llavors implicaria que hem assumit que les empreses tenen dret sobre nosaltres també durant el nostre espai lliure i llavors hauríem perdut una gran batalla. Deixo que hi doneu unes quantes voltes. Bona setmana a tots!

El Nadal (II)

IMG-20181218-WA0002

I heus aquí que sento la necessitat de tornar a parlar del Nadal. Però aquest cop més que mai potser em cal fer-ho des de la vessant més crítica i dura perquè la vida de vegades ens impedeix posar-nos les ulleres de color de rosa i llavors tot ho veiem més fosc però més lúcidament.
Hem començat el període de dotze dies que els germànics anomenaven el Yuletide i que celebrava el solstici d’hivern i el retorn de la llum. Els romans, a l’altre extrem d’Europa festejaven el naixement del Déu sol d’origen persa Mithra i van acabar fent-ho tot deixant-se endur pels excessos per retornar a la normalitat passada la celebració. Els soldats romans van seguir celebrant la seva “Saturnàlia” als països conquerits i així aquest costum pagà o els costums germànics de celebrar amb rituals el solstici d’hivern van sobreviure el procés de cristianització ja que el poble continuava els rituals d’amagat. I quan l’església s’adonà de la seva incapacitat per desarrelar aquestes tradicions, es va decretar que s’havien de cristianitzar totes.
Com ja sabem el Nadal cristià celebra el naixement de Jesús i ho fa el 25 de desembre, lluny de la data real en què podria haver nascut aquella figura històrica, i ho fem, senzillament perquè l’església va voler adoptar totes les celebracions paganes i adaptar-les a la nova religió. El 25 es celebrava Saturnàlia, la festa que van exportar els soldats romans de l’imperi i els pobles germànics celebraven el Yuletide amb cerimònies i sacrificis. Per tant “cristianitzar” la data va ser una tasca fàcil i el període festiu va arrelar a Europa fàcilment. Molts segles després, quan es va descobrir i conquerir Amèrica, el nou continent romangué un bastió de cristianisme “no tacat” i els puritans es negaren a celebrar el Nadal rotundament. Va caler l’obra de Charles Dickens “Christmas Carol” per entendrir el cor dels més reticents i acabar acceptant la celebració amb regust pagà.
I és ben cert que el nostre Nadal ara ha deixat de ser una festa de disbauxa gairebé en tot. La televisió ens posa una pel·lícula romàntica i familiar darrera l’altra, els anuncis ens recorden el missatge de “vuelve a casa por Navidad” i el poder del vint-i-cinc de desembre i del crit de retornar a la família d’on vam sortir és tan fort que pot arribar a desarmar guerrilles.
Aquesta és la part positiva de la que parlaré més tard.
Però juntament amb l’esperit d’ajut i solidaritat i amb el retorn al nucli familiar el Nadal és l’època del consumisme per excel·lència. Avui dia vint-i-quatre de desembre he anat a comprar amb la meva mare tota la vianda per fer l’escudella i carn d’olla i les dues hem quedat esfereïdes dels preus del menjar per aquestes dates. Tothom vol fer el seu juliol i de cop paguem un ull de la cara per un pollastre. Les botigues estaven plenes de gent per tot arreu gastant un sou en aliments que els seus cossos probablement no necessiten. Ma mare i jo ens hem fet la mateixa reflexió: que és una autèntica barbaritat gastar tantíssims diners en els àpats festius. Però és el que té en Nadal. No volem quedar malament i acabem claudicant. Als seus vuitanta-dos anys s’ha tornat una persona pràctica i en veure els preus de la vianda ha dit « Mariona, l’any vinent celebrem Nadal a l’estiu». Ho ha dit mig de broma però realment és per fer-ne cas. Si més no evitarem els reclams bombardejant-nos per tot arreu per fer-nos comprar encara més del que toca i cal. I a més potser també ho gaudirem una mica més perquè durant les festes nadalenques no parem gaire a casa i mengem fora i diferent. El dia 25 és el dia de Nadal i moltes famílies fan un àpat suculent. Els catalans tradicionals no sopem bé el 24, però com que moltes llars catalanes tenen arrels a la Península i allí sí és típic, molts celebren el 24 també. I és clar, nosaltres fem el famosíssim Sant Esteve el 26. Pels més agosarats encara hi ha un 31 de desembre per fer un sopar luxós i un 1 de gener per atipar-se el primer dia de l’any. I sort que tot acaba el 6 perquè estic convençuda que tots desitgem tornar a la sopa de verdures. El Nadal és una “Saturnàlia gastronòmica”, no ens enganyem.
Els Nadals a casa meva sempre havien estat una època de moltíssims nervis per la meva mare. Com que la professió de mon pare era de temporada d’hivern i, per acabar-ho d’adobar, ma mare era la primera treballadora no assalariada de mon pare, resulta que durant el Nadal ella havia de cosir fins les tantes i al matí llevar-se d’hora a preparar els àpats de les diades. I de petita recordo que en alguna ocasió havíem arribat a ser uns catorze a taula. Aquella època que generalment sol ser feliç pels infants perquè somnien durant totes les festes en els regals de reis, ho va deixar de ser tan bon punt vaig ser conscient de l’esforç titànic de ma mare per complir totes les seves “obligacions”. I ho poso entre cometes perquè en realitat hauria d’haver estat lliure per dir que no podia amb tot. Però és clar, d’alguna manera de vegades és difícil plantar-se i dir prou quan es va en contra de les expectatives de la societat.
I avui mateix he pogut sentir en carn pròpia una mica allò que ma mare devia haver sentit durant anys per Nadal. Les festes aporten la feinada extra d’anar a comprar més del normal i cuinar força més del que ho fem generalment. I jo només cuino un cop l’any per la família però entenc la frustració de ma mare. Després dels sobre esforços encara trobava algun llepafils a taula que deia «això no m’ho menjo perquè porta ceba». Creieu-me, jo vaig convidar la família durant dos anys i per poc moro en l’intent perquè és difícil fer feliç a tothom. Per això em vaig apuntar a la moda de convidar al restaurant perquè d’aquella manera si més no jo també gaudiria ni que fos una mica de la festa. Però tampoc va ser així perquè per molt que et deixis tot el pressupost de les vacances en el restaurant sempre hi ha membres de la família que et fan cara de pam i tu et quedes amb un pam de nas.
No és pràctic. Gens ni mica. I acaba sent frustrant del tot. I sort que ma mare entén que arribarà algun dia que els Nadals els celebraré sense trencar-me gaire la closca posant una pizza al forn i obrint un parell de llaunes de cervesa o coca-cola. I Nadal no és per estar plegats i compartir? Doncs per quin motiu ens hem de tornar tan llepafils?
Sóc transgressora de mena i ho sé. No m’abelleix celebrar absolutament res perquè “toca” o perquè “tothom ho fa”. Passaria dels menjar olímpicament. Però certament no em relliscarien coses que em semblen més essencials com la Marató de TV3 o el donar diners al banc d’aliments. I posats a celebrar m’estimaria més fer-ho el dia que per algun motiu concret em llevo i em sento feliç, perquè sempre m’he demanat per quins set sous hem de demostrar alegria en determinades dates. Potser coincideixen en un moment de la nostra vida dolent. Per què posar-nos la mascara i fer el paperet? Que no el fem prou a la feina ja? Sóc més de celebrar fites jo. M’abelleix convidar als amics o a la gent especial quan hi ha quelcom que m’ha alegrat. Pot ser una fotesa si voleu però per a mi sigui especial. Haver canviat els mobles de lloc i pintat una habitació per exemple. O haver retornat íntegrament tots els diners d’algun crèdit que he hagut de demanar. Qualsevol cosa em sembla un motiu per celebrar. I l’avantatge és que aquestes fites les celebrem quan surten del cor i no quan ens les imposen ni l’església ni els supermercats ni les grans superfícies que volen fer la primera pela.
I tot i així si per alguna cosa serveix el Nadal és per acostar la gent i de vegades per aturar la violència. Sabeu que l’esperit del Nadal va ser capaç de fer deixar la lluita armada a molts membres armats de la guerrilla de Colòmbia? Voleu saber com el Nadal i els experts en màrqueting ho van fer? Doncs bé. Resulta que en un moment determinat el govern de Colòmbia, després de quaranta anys de guerra al país, va decidir contactar amb les guerrilles directament per establir un diàleg. Però com que les guerrilles s’amagaven al cor de la selva i era perillós endinsar-s’hi massa, finalment el govern va contactar uns especialistes en màrqueting i comunicació per demanar ajut. I aquests van crear un seguit d’accions que van acabar tenint un efecte moltíssim més positiu del que es pensava des d’un principi. En primer lloc es va anar al bosc i es van guarnir arbres enormes amb llums de Nadal i s’hi van posar cartells que deien: Si els arbres de Nadal poden venir fins aquí, tu pots anar a casa”. Òbviament la campanya apel·lava als soldats desarrelats per fer-los pensar en casa seva i les seves famílies, a qui no havien vist durant anys, alguns d’ells dècades. La campanya va desmobilitzar diversos soldats però potser no prou. Per això es va crear una segona campanya on la gent dels pobles de la vora del riu posaven en petits paquets missatges i diminuts obsequis dintre de vaixells pels membres de les guerrilles. Els regals podien ser caramels i xocolata o bé alguna fotografia personal o fins i tot alguna joia. Però per tal d’aconseguir un major impacte en els membres de les guerrilles, molts dels quals eren infants segrestats i estaven sota amenaça en cas de voler abandonar la lluita armada, l’empresa de comunicació va pensar el següent: van demanar a les mares de membres de les guerrilles que entreguessin alguna foto dels seus fills quan eren petits. Una foto en què els guerrillers es reconeguessin però que no permetés als caps de la guerrilla reconèixer els soldats. Els missatge que es va escriure en aquestes fotografies i que es van fer circular per tot arreu era: “antes de ser guerrillero eras mi hijo/a”. Va ser un tret de gràcia perquè això i les històries dels ex-guerrillers retransmeses per la ràdio van fer que molts d’ells tinguessin el valor de fugir de la lluita armada.
La darrera part de la campanya va ser retransmetre anuncis en que es deia explícitament que es guardava un lloc per membres de la guerrilla per veure els partits de futbol. No m’agrada el futbol però s’ha de reconèixer que té un efecte unificador.
Però tot això no ho he explicat per parlar d’aquest esport tan comercial ni tampoc per fer deixar pels núvols els responsables de comunicació, sinó per fer-vos veure que tot i la pressió social que patim molts per Nadal, aquestes dates encara tenen un efecte màgic sobre la gent. I per això potser se m’acudirà una manera més natural, menys consumista i molt més autèntica de celebrar-lo. I qui sap? Com que la màgia del Nadal per mi és tenir temps pels que estimo i això vol dir la meva família, el meu xicot i els meus amics, potser l’any vinent els sorprendré a tots dient que cadascú ha de portar quelcom per menjar i que ho posarem a taula tots. Tal com es fa als sopars de veïns dels barris per Festa Major. La feina no cal carregar-la a un i la butxaca tampoc hauria de patir perquè no és el menjar el que compta, sinó ben segur el fet de tenir temps pels que de debò ens importen.
Una abraçada a tots!

Teachers nowadays: underrated slaves with heart!

IMG-20180419-WA0004

Nearly two weeks ago two friends sent me a message in the morning cause they were in the neighbourhood and thought they could see me. I was really surprised because both took for granted I was still on holiday and that I would be till the 12th or 14th of September. It seems in general people think that being a teacher and standing in front of a class with twenty five students is an easy task that requires no preparation at all. Moreover, the vast majority lives in the complete ignorance and believes we have just as many days off as our students.
I would really like to see all those naive people trying to give only a sixty-minute class and make them go through the wonderful experience of having to motivate, integrate and learn an entire classroom full of youngsters absorbed with their mobile phones and, in the case of the teenagers I have in my lessons, up to their eyeballs with an explosion of sexual hormones that prevent them from concentrating.
I already commented on a previous post that the profession “teacher” has never been really valued and as a vocational teacher the fact that people despise the task hurts me deeply since it can’t be denied that it is a pillar of society.
Teachers nowadays have little to do, to say the least, with teachers fifty years ago. Those ones used to transfer the same knowledge to children and youngsters sitting down in lines of desks decade after decade. Those students might have bored themselves to death but they kept still and did not prevent their mates from listening and learning if they felt like it.
The classroom of the 21st century integrates students from different social layers and nationalities that make the teaching experience very rich but require from us a role of mediators that teachers fifty years ago did not have to fulfill. Moreover, students come from families in which both father and mother are fully devoted to their highly competitive and hard jobs that take all the energy needed from them to accomplish the most important task: the attention and education of their children. Parents are so exhausted when they come home that they prefer to yield to their children’s pressure rather than struggling with children and setting limits. The result is a whole amount of undisciplined children and teenagers that can hardly adapt to decent behaviour rules in the classroom. The educator’s task is overwhelming and drains you completely. When we teachers come home we need to recover our vital energy.
To make matters worse, we teachers nowadays have, and I am surely underrating the figures, one student with anxiety disorders, one with eating disorders, several with addictions and a vast majority of children that have been over-protected and many more of them who feel completely lost. In order to motivate them and teach them a meaningful content they might need not only to pass exams but for life, we need to analyse our students to figure out first what kind of person he/she is.
Teachers, and I am one, don’t work with bricks one can manufacture in the suitable size to build something. We work with fragile people with different egos, fears, shortcomings, talents and intelligences and we must try to get the most out of them in an environment that is heterogeneous and in little time.
When I talk about different intelligences I refer to the eight ones described by Howard Gardner that should be taken into account in the classroom because students perform differently according to which sort of intelligence is more developed in them.
Effective and professional teaching stuff with experienced trainers will learn quickly how each of the students is and will try to “engage” the maximum number of learners during the lesson but it is nearly impossible to motivate each one of them. We aren’t “show men” or “show women” every day because we would develop a side personality and we would end up as loonies anyway in the long run if we had to act as actors and actresses every day.
Fifty of sixty years ago if a student did not keep pace with the lessons he failed and that was all. Now the teacher’s task is to continuously invent strategies to make students contribute to the class making it more dynamic.
I hope some of my readers have children. Parents know how difficult it is to keep the attention of children and teenagers for too long a time. And yet society makes the mistake: It forces students to sit for six hours a day in classrooms and we teachers, even if we try to make the class interesting, end up having absent-minded learners that see us as oppressors when in fact we are just trying to enable them to face the challenges of our society. I don’t want to sound as an enemy of those who wrote the curricula but in Finland students get better results but they are fewer hours in class. But then again, fewer hours in class would mean that grandparents would turn into slaves because their children wouldn’t be able to attend their own children since parents have to sit endlessly at work. This is again a topic I would like to talk about in another post.
The result of all this is that a great amount of time our children’s and teenagers’ brains and bodies would need to be outside moving around, they are sitting still in classrooms instead. And where they lack the physical movement the virtual world has recreated spaces for them to move in front of screens. Needless to say that the effect on the health is not the same. This is the first mistake and first battle we teachers lose. To adapt to the changing world for youngsters we have made the learning process dependent on technology tools and they have become boring too. It’s a hard world for us right now.
In addition the classroom itself has changed a lot. Teachers sixty years ago taught the same content all their lives. We nowadays have to mediate between our learners and a knowledge that multiplies itself every day and in order to do so we have to be updated.
If someone ever thought that we are capable of starting the 12th of September he or she is completely crazy cause we adapt the curricula to what society requires continuously. We don’t always succeed but we do try. And on top of that I must confess that it is fairly difficult to teach because you have to explain to learners clearly what you want to teach them, we have to increase their self-esteem which, from my point of view, should have been fed in the family, and we do have to end up educating our learners cause parents very often neglected their jobs as such.
Teachers act as sponges that soak up all the bad vibes and vibrations of our students and too often of their parents. We put up with far much more than we should because we are sympathetic and understand that in order to make up for lost time parents always defend their children’s bad behaviour and we are rebuked by them.
I have to be honest about it. This profession wears yourself out. It wears yourself out because we have to take into account a lot of egos and we very often can’t assist all our students at a time. It wears yourself out because we might have a bad day but we can’t take it out on them as they take it out on us. It wears yourself out because seeing out students lost doesn’t let us sleep for nights and it wears yourself out because we care about the personal background of our students.
And sometimes when we struggle in our every day life we are overwhelmed because it requires from us both brain and feelings. This is why sometimes some of us suffer from depressions and feel we are to blame for not being capable to give our hundred per cent because we are only human.
Teachers have long holidays, it’s true. But we have to make a huge effort to understand each one of our students. How many people have to interact with so many different egos every year? I have to deal with some hundred new students every year and I do make the effort to get to know each one of them, to grasp who they really are and what they need. Teachers try to be empathetic to students, to understand their backgrounds and worries and we have to face attacks and offences when we do have enough in our personal lives. And another thing people don’t often consider: we are continuously monitored by students and parents.
I’d like to see non-teachers trying to conduct a class. Once there was a politician invited to act as a teacher in a class for a few hours and after the hard morning he admitted we don’t get enough money.
Teaching is beatiful but hard so I would really wish people to appreciate a bit more the teacher’s task. I have enganged myself so much in the destiny of some of my students that I have arrived home crying. Teachers are people and not machines and we also haver our bad days and need to be on a sick leave to regain lost energy. At the end of the day we deal with the most precious thing in the world: Children and teenagers.
This summer I met a couple with a child from France in my campsite. When I told them I am a teacher they told me French teachers have no energy at all. The man boasted about having hit one of his son’s teachers. It broke my heart. They should see me with ring round my eyes around April when I am exhausted and worn out and hurt due to my students’ and their parents’ behaviour. Is it really so difficult to imagine what our task is like? Or is it that we have become everybody’s scape goat?
I have been teaching for more than twenty years now. I have been up and down and I have been on a sick leave to recover a bit emotionally. I can’t change the idilic idea people have of our professions but I might make you reflect a bit on that. If so many people admit they would not be able to stand in front of a class, why is this profession so underrated?
I leave it here for now. I wish all students in the world a new academic year full of joy and all teachers an overdose of energy because we lose enery with every week. For this reason I have chosen the image for today. We always give more than our students but sometimes we are also really worn out. This is why we have such a long holidays. Take i tinto account.
Have a nice week and a good academic year!

La docència: ase dels cops d’una societat malalta.

IMG-20180419-WA0004

Ara fa gairebé ja una setmana, dos amics meus van enviar-me un missatge pel matí perquè eren casualment al barri i pensaven que ens podríem veure. Em vaig quedar certament sorpresa ja que estaven convençuts que jo encara estava de vacances i que ho estaria fins el dotze o el catorze. Es veu que en general la gent creu que ser professor i posar-se davant d’una classe de vint-i-cinc a trenta alumnes és una tasca facilíssima i que no requereix cap mena de preparació. Ah! i m’oblidava que a sobre la immensa majoria viu en la falsa il.lusió que tenim tantes vacances com els nostres alumnes a l’estiu.
Doncs a tots aquests ingenus m’agradaria veure’ls només una hora de classe i fer-los passar per la meravellosa experiència de motivar, integrar i fer aprendre a tota una aula de nanos desconcentrats pels mòbils i, en el meu cas, en plena ebullició de les hormones sexuals que els trastornen la capacitat de concentració.
Ja vaig comentar en un post anterior que l’ofici del mestre no ha estat mai gens ben valorat i com a docent vocacional em fereix aquest menyspreu cap a la nostra professió que sens dubte constitueix un pilar fonamental de tota societat.
El docent d’avui dia poc té a veure amb el docent de fa cinquanta anys, que transmetia any rere any els mateixos coneixements a nanos asseguts en rengleres en pupitres. Aquells potser s’avorrien mortalment però romanien callats a l’aula i no impedien que els companys escoltessin i aprenguessin si els abellia.
L’aula d’avui dia integra alumnes de diferents condicions socials i sovint nacionalitats diverses que fan l’experiència docent molt enriquidora però que exigeixen de nosaltres un paper de mediadors que potser no tenien fa cinquanta anys. A més, els alumnes venen d’unes famílies en què tan pare com mare estan immersos en un món laboral altament competitiu i dur que els deixa sovint sense energies quan tornen a casa per la tasca més important de la seva vida: l’atenció i educació dels fills. Estan tan esgotats que prefereixen cedir a les coaccions infantils i juvenils que batallar i imposar límits. El resultat és un col·lectiu de nens i joves indisciplinats que costa adaptar a unes normes de comportament decents a l’aula. La tasca és titànica i absorbent. Quan arribem a casa els que necessitem recuperar energia vital som nosaltres.
Per més inri el docent d’avui dia té a l’aula, calculant a la baixa, un alumne amb problemes d’ansietat, un de trastorn de l’alimentació, diversos amb addiccions, una gran majoria de nanos sobre protegits i moltíssims en estat de desorientació total. Per tal de motivar-los i ensenyar-los uns continguts que els siguin importants més enllà de les competències demanades als exàmens ens cal analitzar el alumne per veure de quin peu calça.
Els professors no treballem amb totxanes totes iguales i que es poden fer a la nostra mida per construir una casa. Treballem amb persones fràgils amb els seus egos personals, les seves pors, les seves mancances i els seus talents i intel·ligències i hem d’intentar treure el millor d’ells en un entorn completament heterogeni i en un temps ínfim.
I quan dic intel·ligències em refereixo a que de les vuit intel·ligències descrites per Howard Gardner que es distingeixen clarament a l’aula perquè els alumnes assoleixen uns resultats d’aprenentatge millor o pitjors segons quines d’elles tinguin més o menys desenvolupades. Un equip docent com cal integrat per professors experimentats aprèn ràpidament com és cadascun dels alumnes asseguts a les taules. I a l’hora de fer la classe s’intenta “enganxar” el màxim nombre d’alumnes possible però és pràcticament impossible aconseguir que segueixin tots. No som “show men or women” cada dia perquè desenvoluparíem tots una segona personalitat i acabaríem al manicomi probablement.
Fa cinquanta o seixanta anys si un alumne no seguia les classes suspenia i punt. Ara la tasca docent és “inventar” estratègies per fer que els alumnes contribueixin a les classes tot fent-les amenes.
Espero que algun dels meus lectors tingui fills. Els pares i mares sabran ben segur com de difícil és mantenir l’atenció d’un infant o d’un adolescent durant gaire temps. I ara bé el més dur: La societat els tanca a l’aula durant unes sis hores seguides i els docents, per molt que intentem fer la classe amena, acabem tenint un conjunt de nanos distrets que ens veuen com a opressors quan en realitat el que intentem és dotar-los de capacitats que els caldran per fer front als reptes de la societat actual. No vull convertir-me en enemiga dels que fan els plans d’estudi però a Finlàndia s’aconsegueixen millors resultats amb uns alumnes que estan menys hores a classe. És clar que llavors, de la manera que ho tenim organitzat, aquí els avis es convertiran en esclaus no assalariats perquè els fills no podran estar pels seus fills perquè han de fer moltíssimes hores a la feina. Un altre tema del que parlaré en un altre post.
El resultat de tot això és que una bona part del període actiu d’un nen o adolescent aquest està a una aula assegut quan el seu cos i ment li demana espais lliures i moviment. I on no tenim moviment físic el tenim virtual però el resultat en termes de salut no és el mateix. El món infantil i juvenil és a un indret entre ells i la pantalla d’un ordinador. Primer error i primera guerra que perdem els professors. Per adaptar-nos hem supeditat l’aprenentatge a les eines TIC i aquestes han acabat convertint-se en avorrides també. Ho tenim ben cru.
A més l’aula actual ha canviat moltíssim. El professor de fa seixanta anys impartia els mateixos continguts durant tota la seva vida. Nosaltres els docents d’avui dia hem de fer de mediadors entre un coneixement que es multiplica i s’estén per minuts i els nanos. Se’ns demana que els ensenyem a fer les coses i no a memoritzar i per fer-ho hem d’estar contínuament a la última.
Qui hagi pensat que podem començar directament el dotze de setembre s’ha begut l’enteniment perquè adaptem cada any el nostre temari al que exigeix la societat. No sempre ens en sortim, però ho intenten. I a sobre he de confessar que no és gens fàcil fer classe perquè als alumnes se’ls ha de deixar clar el que els vols ensenyar i el motiu pel qual els ho vols ensenyar. Però és que a més els hem de motivar, els hem d’aixecar una autoestima que, des del meu modest punt de vista, hauria d’haver sorgit en l’àmbit familiar i a sobre sovint els hem d’educar perquè els pares se’n obliden.
L’estiu passat un amic meu em va dir que el seu fill havia dit a la professora “eres una basura de profe”. El pare del nano ho va justificar dient que el professor perdia contínuament els deures dels nens i llavors els posava un zero.
No entraré en si això és veritat o no. Els professors no solem perdre els treballs dels alumnes i en tot cas he de dir que aquest mateix amic es dedica a impartir anglès i va perdre en una ocasió els exàmens dels alumnes. Quelcom que es penalitza avui dia perquè conté dades personals. En canvi em va confessar que no havia renyat el seu fill. Vaig sospirar fons perquè va ser un revés per mi. Els professors estem contínuament exposats a les frustracions i agressions verbals d’alumnes i de vegades pares. Aguantem xàfecs perquè intentem ser empàtics i sabem que per desgràcia els pares intenten compensar les seves mancances afectives i les hores que no han dedicat als seus fills tot posant-se incondicionalment al seu costat dels nanos inclús quan a l’altra banda hi ha algú que intenta fer el millor per ells.
I seré sincera. La professió del professor desgasta. Desgasta perquè hem de tenir en compte moltes susceptibilitats i sovint no arribem a tot arreu, desgasta perquè tenim els nostres mals dies però no els podem fer pagar a l’alumnat així com ells ens el fan pagar a nosaltres, desgasta perquè veure alumnes desorientats ens fa passar nits en blanc i desgasta perquè la situació personal dels nostres alumnes no ens és mai indiferent.
I passa que de tant en tant quan lidiem amb el nostre dia a dia ple d’adversitats de vegades la feina ens desborda perquè requereix de nosaltres no només cervell sinó emocions. Llavors és quan alguns cauen en depressions i s’auto culpabilitzen de no poder donar el cent per cent com voldrien perquè al cap i a la fi només som persones.
Els professors tenim unes vacances llargues és cert. Però també ho és que fem un esforç brutal per entendre cadascun dels nostres alumnes. Quanta gent ha de tractar amb tantes susceptibilitats diferents cada dia? Jo mateixa tinc uns cent alumnes diferents per any i faig sempre un esforç per conèixer-los a tots, per treure el millor d’ells sense ofegar massa, per atendre les seves necessitats quan estic cansada. Els docents ens posem a la pell de diferents persones de diverses edats amb situacions dispars cada dia i estem sotmesos als atacs i atzagaiades dels alumnes que hem d’aguantar estoicament quan a casa no tenim potser quadres familiars gaire agradables.
I un altre factor que sovint es desconsidera: Estem sotmesos sense pausa a l’escrutini crític d’alumnes i pares i al soroll gairebé continuat de les aules.
M’agradaria veure per un forat a qualsevol persona intentant fer una classe per tota aquesta gent. Si no m’erro en un programa de TV3 van portar un polític que va sortir de l’aula esfereït tot dient que el sou que cobrem no és suficient.
La docència és dura i maca a la vegada però desitjaria de veritat que el món aprengués a apreciar una mica més la figura del professor i la seva tasca. Jo mateixa m’he implicat en el destí d’algun alumne de tal manera que he arribat plorant a casa. Els professors som persones i no màquines i també tenim els nostres mal moments o ens han de donar la baixa quan se’ns ha acabat l’energia.
Aquest estiu vaig conèixer una parella de l’Alsàcia francesa al meu càmping. Quan els vaig dir que era professora van respondre que hauria de treballar a França, que els professors francesos eren horribles i que el pare del nen que tenien havia pegat un dels docent del seu fill. Que als professors el falta energia. Se’m va trencar el cor. A mi també m’haurien de veure amb les meves bosses blavoses sota els ulls a mig curs i l’ànima esgratinyada d’aguantar miquels de pares i fills. Tan difícil és posar-se en la nostra situació? O és que ara resulta que el professor ha de ser s’ase dels cops de tothom?
He passat per tot jo ja després de vint anys com a docent. I sí, fa dos anys vaig estar de baixa durant quinze dies que podien haver estat molt més perquè emocionalment la feina em va drenar totalment. No podré canviar la visió idíl·lica que la gent té de la nostra professió però potser els puc fer reflexionar una mica sobre què representa en realitat. Si la majoria reconeix no ser capaç de posar-se davant una classe per què segueixen menystenint una professió tan important?
Ho deixo aquí aquest dijous i desitjo a tots els alumnes del món un curs carregat d’il.lusió. I també desitjo a tots els professors una bona dosi d’energia perquè a mida que avança el curs ens quedem sense reserves…d’aquí la imatge del blog d’avui i d’aquí que ens calguin les vacances que tenim.
Una abraçada a tos i bon curs.

La nostra petjada de carboni i el granet de sorra per salvar la terra.

 

Aquesta setmana em posaré una mica seriosa escrivint sobre un tema que ja fa temps que em preocupa i molt. I darrerament hi he hagut de tornar a pensar quan un dels meus amics de Bèlgica m’ha enviat diversos missatges alarmat per la terrible sequera que pateix el seu país. La veritat és que a principis d’abril, quan a Europa van començar a pujar les temperatures desmesuradament, a tots els va semblar una meravella i sortien a celebrar-ho a les terrasses, però després d’un llarg període sense pluja els jardins particulars s’han mort i la gent es comença a demanar què està passant. El comentari del meu amic ha estat: S’ha invertit el temps: vosaltres teniu pluja i nosaltres no. Doncs no és ben bé així perquè de petita recordo que era d’allò més habitual veure xàfecs inesperats a l’estiu i per tant les temperatures i el comportament meteorològic d’aquest any no em semblen insòlits al nostre país. Més aviat és normal que a la primavera i tardor plogui, que a l’hivern necessitem un abric també i que a l’estiu quatre núvols deixin caure aigua i quedem molls.
Sovint em trobo amb gent que diu allò de que durant la vida de la terra hi ha hagut més d’un canvi climàtic i que aquests són inherents al planeta. I és correcte. Durant el període de les glaciacions la terra es va cobrir de gel i alguns mars es van poder creuar a peu. Per això l’home va arribar a tots els continents, i per cert, segons els estudiosos va trigar uns 800.000 anys en fer-ho, així és que ja podeu imaginar que una etapa climàtica pot durar el que a un humà li sembla una eternitat. També hi ha hagut altres períodes de més calor. Groenlàndia, que en anglès s’anomena Greenland, és a dir, terra verda, es va batejar així perquè els que li van donar nom la van trobar verda i no pas coberta de neu i gel. I la caiguda de l’imperi Egipci va tenir molt a veure amb una etapa de sequera força sobtada que va matar els ramats i les collites i va fer morir de fam una gran part de la població de l’imperi. Testimoni d’aquella sequera són els escrits en alguns temples en que es veuen dibuixos terrorífics de pares devorant els seus propis fills per manca de menjar.
Ningú dubta que la natura hagi provocat canvis que han vingut induïts per molts motius com poden ser els mateixos volcans. El problema resideix en què en poquíssims anys l’home ha causat un escalfament global antinatural que la terra ara no pot compensar. I encara pitjor, la societat del benestar i del consum en què vivim sumada a una superpoblació mundial genera una pila de residus no controlables i requereix un consum de recursos i energia que simplement no és sostenible. L’antropòloga i estudiosa dels primats Jane Goodall ja ho va afirmar corrent el risc que ser titllada d’inhumana. La població mundial ha arribat a un límit insostenible. Ara convé un decreixement. La següent dada és esgarrifosa: en aquest moment hi ha més gent viva sobre el planeta que tota la que ha nascut i ha mort des de la història de l’aparició de l’home.
Quan rumio tot el que representa el món en el que estem sempre em demano si no hi ha absolutament res que la gent com jo pugui fer per a sentir-se millor i en pau amb el planeta. No tothom pot fer-se el suec i auto enganyar-me dient «total jo no tinc la culpa d’haver nascut i ara que sóc aquí vull aprofitar al màxim, encara que això suposi destruir la terra». Jo no puc. He d’admetre que m’angoixà no ser capaç de fer més del que faig. Des d’aquest blog avui voldria llençar una crida i recalcar la importància de l’anàlisi de la nostra petjada de carboni. Pel qui encara no sàpiga que és la petjada de carboni o “carbon footprint”, aquesta és el càlcul de la quantitat d’emissions de gasos d’efecte hivernacle produïts per una persona o una entitat. També es pot mesurar la petjada ecològica de cada persona intentant observar quin impacte pot tenir la activitat humana individual en el medi ambient. Hi ha força aplicatius per a calcular-la i amb les preguntes que ens fa podem imaginar què és ecològic i què està provocant massa impacte al medi ambient. La petjada ecològica té en compte diversos àmbits, només cal entrar a algunes de les pàgines que les mesuren i mirar-ho. Responent un senzill qüestionari el web ens fa un càlcul del nostre impacte sobre el medi ambient. Els aspectes que es tenen en compte són en general els següents: costums alimentaris, sortides a restaurants, eficiència energètica a casa, transport i viatges, ús de productes cosmètics roba i calçat i reciclatge.
Pel que fa als costum alimentaris està clar que no és el mateix menjar carn vermella que carn blanca o peix, perquè s’ha de tenir en compte que per tal de criar una vedella o un xai és necessari molt més pinso i vegetals que no pas per criar un pollastre.
Amèrica és un dels països on es consumeix més carn vermella que, com sabem, en quantitats exagerades aporta un colesterol excessiu.
Però no només amb la carn acaba el tema. Si volem menjar papaies, lichis i altres productes que no es conreen prop de casa nostra resulta que estem contribuint a contaminar el planeta ja que es necessita un transport marítim potent que embruta els mars per portar aquests aliments a casa nostra. El millor és menjar productes de proximitat— ja sabem que el kilòmetre zero és difícil— i conformar-nos en assaborir la fruita i verdura de temporada. Deixem els productes exòtics per a ocasions excepcionals si estimem el planeta.
Els aplicatius també solen demanar quina quantitat d’aliments acaben a les escombraries de casa nostra. Segur que sou conscients que els supermercats aposten per deixar els dos quilos de taronges a molt bon preu però sovint no donem a l’abast per acabar-los i se’ns fan malbé a casa.
Si us he de ser sincera, mai compro bosses grans de res enlloc. Compro per unitats i prefereixo escapar-me entre setmana a la botiga si he esgotat les existències de quelcom que no pas que se’m faci malmeti a casa. De fet, comprar a granel surt força bé de preu i tenim sempre el producte força fresc i evitem, a més, l’excés d’embalatge. No vull ni recordar quant de plàstic flota als nostres mars.
I lligat amb això està també la pregunta obligatòria de si anem o no gaire a restaurants. Aquests no són una alternativa gaire ecològica perquè compren en grans quantitats i es veuen obligats a llençar força. Cal destacar però que alguns d’aquests tenen consciència mediambiental i donen el que els ha sobrat a entitats benèfiques i bancs d’aliments. Només cal aconseguir que ara aquesta pràctica s’estengui perquè de gent necessitada a la nostra ciutat n’hi ha.
L’altre factor que té en consideració qualsevol màquina que es dediqui a calcular la nostra petjada ecològica és el transport. Si ens desplacem en cotxe o fem servir el transport públic o bicicleta a la ciutat i també, quants vols nacionals i internacionals fem en un any. I és que aquí m’agradaria fer una crida a un consum responsable també dels viatges. Desgraciadament les companyies low cost han posat a l’abast de tothom les escapades ràpides i com a conseqüència d’això “anem a passar el cap de setmana fora” “o de compres a Londres” com qui diu. Però és que el Querosè és un potent contaminant de l’atmosfera senyors i potser ens hem de plantejar si realment necessitem tots aquests desplaçaments per portar una vida feliç. Ens estem passant! El turisme de congressos ja em sembla des de fa anys un escàndol. Amb l’excusa del “networking” la gent viatja en nom del progrés a qualsevol lloc i després, i aquest és el cas de Barcelona, els conferenciants sovint fan més visites a les sales d’oci nocturnes — per dir-ho amb aquest eufemisme— que no pas a les sales on es fan les xerrades.
Un altre turisme que s’ha posat de moda: el futbol. No tenim prou amb la retransmissió de partits a la televisió que hem d’anar de manera massiva a veure l’equip en directe. I el fet que contaminem per fer-ho ens és ben bé igual.
En la meva modesta opinió la gent hauria de posar en una balança el que aprèn del viatge i el que contamina. I sobre tot ara que el món és tan global que trobem el mateix a tot arreu.
Personalment o vaig prop i no embruto l’aire o si agafo un avió ja ha de ser per quedar-me al meu destí durant mínim tres setmanes. Em vull saturar del lloc perquè necessito viatjar no només per veure els típics monuments i museus del país, sinó per barrejar-me amb els locals i per amarar-me una mica de la cultura i, si pot ser, també de la llengua. Però el turisme de masses és un gran negoci i serà difícil canviar la mentalitat de la gent.
Una web que calculi la petjada ecològica no seria prou bona si no tingués en consideració l’eficiència energètica de casa nostra, és a dir, si fem servir bombetes de baix consum, si tenim doble finestra, si utilitzem aire condicionat que contribueix a l’escalfament global, com escalfem les nostres llars i quina qualificació energètica tenen els nostres electrodomèstics. Bé, en aquest sentit faig tot el que puc perquè com que estic de lloguer no puc invertit en el pis i fer-lo una llar més sostenible. Però els propietaris sí que poden.
Un cop més a la Península Ibèrica les lleis han desafavorit la instal·lació de panells solars perquè òbviament els lobbys de l’energia estan a mans dels polítics, i no cal esmentar partits.
Deixem-ho aquí perquè en el post d’avui m’agradaria concentrar-me en el que sí podem fer nosaltres individualment perquè cada granet de sorra compta.
Quins altres factors té en consideració el web? La quantitat de roba i calçat que gastem en un any. I també la quantitat de diners que gastem en cosmètica. Avui dia la indústria de la moda s’ha convertit en una de les més contaminants perquè es produeix amb una qualitat molt baixa i la roba no dura més d’una temporada. Ja està pensada per això, per fer-nos consumir.
A la tendència del fast food, s’hi ha de sumar la del fast fashion, no obstant els compradors comencen a ser conscients de l’impacte del món de la moda en el medi ambient, i certament també en el grau d’explotació que representa pels treballadors del sector tèxtil haver de produir tones i tones per uns preus tan baixos. Aquest també és un tema delicat. Avui però em centro en l’aspecte ecològic. Des de fa uns anys se sent parlar del slow fashion, de les empreses de moda que fabriquen productes amb teixits de qualitat preparats per a durar mitja vida i amb un disseny clàssic que no segueixi la moda. I és que la millor moda, penso jo, és la que defineix el teu estil i aquest és independent del que vulgui Mango o Inditex.
Per donar un revés a la sobre producció de roba barata han sorgit els mercats de segona mà. Comprar roba de segona mà és molt habitual a països com Anglaterra i Àustria però aquí no ho era tantíssim fins fa uns anys. Degut a la crisi i també als escrúpols de la gent, no tothom pot comprar i comprar i no pensar en quina qualitat té la roba i com s’ha produït, han sorgit una pila d’iniciatives de “mercats ambulants” amb roba usada que estan força concorreguts. Per si tenim roba de qualitat i ens hem cansat d’ella o bé hem canviat de talla i volem vendre-la.
Però la slow fashion no va per als que compren de segona mà. Les empreses que produeixen aquesta roba la venen a preus molt alts però amb la garantia que s’han fet en condicions justes pels treballadors i amb teixits i tintures no tòxiques que faran que la nostra roba ens agradi durant molt de temps.
Crec fermament que hem arribat a un punt en què un sector gens menyspreable de consumidors aposta per un consum responsable. Si cada cop més de nosaltres intentem comprar roba de qualitat també creixerà una indústria més saludable. Però trigarem encara perquè molts prefereixen consumir productes de baixa qualitat però que no els costi tant.
El darrer factor que té en compte la calculadora de petjada ecològica és si reciclem o no. No cal que gasti gaire paraules aquí perquè estic convençuda que tots sabem que és fonamental.
I en aquest sentit vull esmentar la iniciativa Freecyle. Freecycle és un grup que té uns usuaris registrats a cada ciutat gran. Si una persona té un compte de correu a yahoo pot fer-se del grup i aquest permet enviar mails als altres usuaris per tal d’oferir quelcom que ja no utilitzem o per tal de demanar-ho.
Jo he regalat moltíssimes coses que tenia per casa i no necessitava. I és que segons Ikea Espanya, que ha endegat una nova iniciativa de la que parlaré tot seguit, cada llar a Espanya guarda de mitjana 2000 productes que no fa servir. Terrorífic! Doncs jo també tenia una pila de coses a casa que no utilitzava i o bé me les he venudes o regalades a Freecycle.
Segur que google té un grup similar, encara no ho he explorat però no m’estranyaria.
I precisament avui que m’havia posat a escriure aquest article pel blog he rebut un correu d’Ikea. Han començat una campanya per tal que els clients no llencin els mobles que ja no volen. Ikea fa tallers per customitzar-los i redecorar-los per donar-los-hi una nova vida i et compra els mobles vells també. Sí, sí, heu llegit bé. Els compra! I és que els nòrdics estan a anys llum de nosaltres en qüestions de sostenibilitat.
Doncs bé. Jo només vull afegir que fa anys i panys que tinc les mateixes coses. En compro molt poques. Però el que sí us puc dir és que m’he convertit en experta en descobrir nous usos per als meus objectes. Bosses un pèl atrotinades em fan de necesser per anar a piscina, el penja-robes el tinc al bany per a posar-hi les tovalloles, el meu bagul de vímet on primer hi tenia llibres va passar a servir per guardar-hi roba de casa i ara és a la cuina on hi deso les ampolles de beguda.
I ja vaig pensant en fer cortines de la roba antiga de llit que té ma mare per casa. Recordeu les tres erres de l’ecologia: Reduir, reciclar i reutilitzar. I gairebé afegiria reinventar i regalar. Jo que ja porto anys intentant practicar-les us he de dir que això de trobar nous usos als objectes pot ser molt i molt interessant i és una tasca molt creativa.

Us apunto tres links per tal que calculeu la vostra empremta ecològica i us convido a fer-ho. Com veureu les variables són diferents perquè els aplicatius han estat dissenyats a països diferents.

https://calculator.carbonfootprint.com/calculator.aspx?lang=es
https://www.wwf.ch/fr/vie-durable/calculateur-d-empreinte-ecologique
https://www.terrapass.com/carbon-footprint-calculator

Una bona setmana de reciclatge!

 

 

 

 

Curiositats d’Ostfriesland, la regió alemanya amb la millor cultura del te.

IMG_20180701_180945_resized_20180701_061005143

En el post d’aquesta setmana us vull parlar d’una simpàtica regió d’Alemanya que vaig tenir el plaer de conèixer a fons i que té un idioma propi i unes costums i un caràcter que els fan diferents a la resta del país. Es tracta de la Frisia oriental o Ostfriestland, com s’anomena a Alemanya. Aquesta part tant propera a Holanda i a Dinamarca a la vegada, comprenia històricament el territori entre el mar de Wadden i el mar del nord. Els romans ja coneixien aquesta àrea i Plini el vell, Tàcit i Estrabó ja en parlaren en els seus textos. Plini escrivia del poble xauc que era una comunitat que es dedicava a la pesca als aiguamolls. Però a aquests habitants s’hi afegiren els saxons i els frisons que van trobar-hi un lloc per viure molt abans del temps de Carlemany. De fet, de la barreja dels xaucs els saxons i frisons en sorgiria un poble que aconseguiria tenir un territori reconegut com a regne de Frísia, que durà tan poc com un pastís davant d’una escola. Molts dels habitants de la regió s’embarcaren en la conquesta de les illes britàniques el segle V i els que restaren al continent foren absorbit uns segles després per l’imperi de Carlemany el 785, any en que el regne de Frisia passà a mans dels Francs. L’antiga regió que havia estat la llar dels xaucs va estar governada pels personatges més influents dels nuclis poblats importants que eren càrrecs electes fins van passar a ser hereditaris. Ulrich I va reunir uns territoris d’aquella zona i el 1464 fou anomenat comte imperial. La seva dinastia continuaria governant fins que el un dels comtes va morir sense descendència masculina i llavors Prússia va ocupar el territori i Frederic el gran va esdevenir sobirà.
D’aquell antic assentament que havia arribat a ser un regne només en quedaren uns habitants que estaven dispersos en el que esdevingueren països diferents: Bèlgica, Països Baixos i al sud-oest de Dinamarca, vinculats entre ells només a través de la seva llengua, extremadament similar a la que es parla avui a Anglaterra.
La variant alemanya s’anomena allà Plattdeutsch.
Com que jo ja havia estat a Holanda diverses vegades, el Plattdeutsch no se’m va fer estrany i la gent que vaig conèixer i el parlaven es van sorprendre de que fos capaç d’entendre’l sense haver-lo estudiat.
Malauradament, com a totes les llengües minoritàries, el Plattdeutsch no ha estat protegida com a llengua i la generació que avui té uns quaranta anys ha estat a punt de perdre’l. Això és perquè molts pares que parlaven la variant preferien comunicar-se amb els seus fills alemany estàndard per por que després els costés aprendre l’idioma oficial del país. Una tonteria si m’ho demaneu a mi, perquè precisament els bilingües creixen comparant llengües i desenvolupen una facilitat per aprendre-les que la resta no tenen.
Però bé. Em concentraré en la Frísia oriental i en els seus aspectes més pintorescos. Per començar cal saber que els habitants d’aquella zona equivalen als de “Lepe” pels espanyols. Se’ls considera un pèl obtusos. Particularment penso que deu venir del fet de que els pobles del nord en general són pobles pausats i la manca de dinamisme, de vegades es pot interpretar com una manca d’espurna des de fora.
Cert és que la regió de la Frísia oriental és d’una bellesa i calma extraordinàries. Té les superfícies planes típiques d’Holanda amb els seus paisatges verds, però sense haver agafat fama de ser una zona de permissivitat total. A Ostfriestland no hi ha ni coffee shops ni red line districts perquè la moral i les lleis són les alemanyes. Però el paisatge és el que coneixem d’Holanda.
Què més és típic d’aquesta regió? Doncs el té. L’hora del te a la Frisia oriental és sagrat i la cerimònia per prendre’l es podria comparar a la dels anglesos. La seva tradició ha estat declarada patrimoni cultural de la UNESCO.
La típica tetera que s’utilitza allà és metal·litzada, molt similar a les del Marroc però sense filigranes. El te que consumeixen és el negre i no està aromatitzat però el que no perdonen els frisons és que s’endolceixi amb Kluntjen, que són unes pedres de sucre o blanc o morè amb les que els frisis edulcoren el seu te negre.
Tradicionalment el te s’ha de fer de la següent manera: s’agafa la tetera metàl·lica i se li passa aigua per esbandir-la perquè no es renta amb sabó. Es posa el te al filtre i se li aboca l’aigua bullint i se’l deixa dos minuts. El te se serveix de manera tradicional en petites tasses de porcellana. Primer s’hi posa els Kluntjen— no més de dos perquè altrament el te és massa dolç— després s’hi aboca el te i per últim s’hi tira la crema de llet. Ara bé. Qui vol beure el te tal i com marca la tradició no el remena. I té un motiu molt clar. Si no es fa, la beguda té tres gustos diferents clarament distingibles: el del te amarg de les vores de la tassa, el de l’interior de la tassa que és cremós per la crema de llet, i a mida que es va prenent el te, aquest esdevé dolç per efecte del Kluntje, la pedra de sucre.
De tasses de te se’n solen beure tres i antigament era considerat una ofensa no beure-les totes. El te a la Frisia oriental encara és un hàbit que es conserva tot i que per motius laborals la gent ja no se’l pren tres cops al dia com es feia abans: a les onze del matí unes hores abans del dinar, a les tres de la tarda després de fer la digesgtió i a les nou del vespre molt després del sopar. Per manca de temps això ha passat a la història.
Fer el te és un hàbit que es transmet de pares a fills allà i que aquests porten sovint amb ells on es traslladen. I això ho sé del cert perquè la afició pel te va néixer de l’època en que jo sortia amb un noi d’aquella regió. Em va ensenyar a fer una pausa per la tarda per prendre el te amb tranquil·litat i seguir amb l’activitat planejada. Ara, per manca de temps durant les tardes, no faig el te. Però espero sempre a les vacances per reincorporar aquest costum tan saludable i relaxant a la meva vida. I ben mirat és meravellós convidar als amics per xerrar a fer a l’hora del te. Ens estalvia els diners de sopar fora per xerrar amb ells i ens dona l’oportunitat d’obrir les portes de casa nostra per crear una estona d’esbarjo en la intimitat de la llar. És clar que això és molt típic de les cultures del centre d’Europa, poc habituades a tenir la quantitat de cafès i bars que tenim aquí al carrer.
El negoci del te a Ostfriesland és tan important que avui dia encara proporciona feina a una gran part de la població que viu en aquella zona. Les tres cases de te principals de la regió són: Büntling, Thiele, i Onno Behrends, agrupades ara en el grup Büntling. He de reconèixer que el meu xicot i la seva família era completament fidel a la marca Thiele que és la que conec jo.
Però no només de te viu l’home i els frisons orientals, que eren poble de pescadors, són aficionats al peix i encara més a l’angula fumada, que per a ells és una exquisidesa. Com ho és també anar a passejar pels aiguamolls. Per a fer-ho cal equipar-se de les botes de pluja de canya ben alta i uns pantalons vells que quedaran enfangats. Qualsevol que pensi que l’activitat és bufar i fer ampolles està ben equivocat. El fang de les platges fa que t’ensorris molt avall i que per a aixecar la cama i seguir caminant hagis de fer un esforç considerable. El passeig no és tan l’activitat esportiva en sí com ho és la força i el moviment que s’ha de fer per desplaçar-se.
I per tal que veieu què curioses són les tradicions d’aquella regió n’explicaré una de molt graciosa. Quan un home fa els trenta i no està casat, el dia del seu aniversari se’l posa a netejar poms de porta i no pot deixar de fer-ho fins que apareix una noia verge i li dona un petó. Desconec quants homes encara segueixen la broma però en cas de no estar casats fins els trenta i encara viure a la regió, segur que els amics els fan complir amb la normativa local per riure una estona.
Quan pensem en Alemanya ens venen al cap ciutats com Múnic, Berlin o Hamburg. Però Alemanya té una diversitat cultural i regional increïble i uns paisatges espectaculars. Les illes del mar del nord com Borkum ofereixen unes platges netes i envoltades de verd que sortosament els grans inversors internacionals encara no deuen haver descobert. Hi fan vacances els mateixos alemanys i potser els danesos i els holandesos a qui el territori no els queda gaire lluny.
D’aquella zona a qui els britànics deuen la seva llengua em vaig endur uns records extraordinaris per la gent assossegada i amable que hi vivia, pels pobles simpàtics i endreçats i per la immensa pau que s’hi respira. Mai durant tota la meva carrera vaig aconseguir anar a parar a un lloc més plàcid on poder desconnectar i oblidar-me de l’estrès com a estudiant que a Ostfriesland. I quan hi penso em ve al cap que part de l’encís de la zona residia en la llengua. M’abellia escoltar parlar el meu xicot en un altre idioma que no fos l’alemany i m’agradava veure que el podia entendre.
Si alguna vegada teniu l’oportunitat de visitar Alemanya heu de fer una incursió en terres frisones. Penseu que us trobareu amb un racó de món proper a Holanda on hi podreu fer un te tan bo com el que podeu fer a Anglaterra.
I si no hi podeu anar, si més no espero que us hagi fet entrar ganes d’adoptar el costum de fer una tassa de te i d’utilitzar-la com a excusa per a parlar amb les amics.
Bona setmana a tots!