Per qui està pensada Barcelona?

Just ara fa uns dies al Facebook de Vila de Gràcia un dels membres va publicar una foto d’un rètol enganxat a una taula que incloc com a foto d’avui i en què es deia que només se servia per a menjars. El local en qüestió és un dels molts de la Plaça de la Vila i el que passa és que a partir de les sis de la tarda un no s’hi pot asseure a prendre un cafè. El rètol va ser motiu de controvèrsia al grup. Mentre uns deien que era lògic que els bars i restaurants preferissin els clients estrangers que sopen d’hora i poden fer caixa als d’aquí que prenem un cafè, petem la xerrada i ja està, altres defenien que la nostra pròpia ciutat s’ha convertit en un indret hostil pels d’aquí. Què poc recorden ja els del sector de l’hostaleria la injecció d’ajuts per a la seva supervivència durant la pandèmia, i com ens demanaven als ciutadans que hi anéssim a consumir. Gràcia a l’igual que altres indrets de moda com la Rambla del Poblenou, s’han convertit en zones d’entreteniment turístic i jo també m’he trobat alguna vegada que m’han discriminat per no ser turista.

El dissabte mateix. Resulta que em calia dur dos mobles petits del pis del Poblenou al de Gràcia al meu. Per no complicar-me la vida i anar per feina, volia demanar un monovolum. Un monovolum és un taxi amb cabuda per unes sis persones que he fet servir alguna vegada per transportar mobles o la meva bicicleta el dia que vaig punxar la roda al mig de la Diagonal lluny tan de Gràcia com del Poblenou. Doncs bé, a Urban taxi ja no hi vaig voler trucar perquè el servei és tan nefast que en comptes de dir-te de seguida si hi ha algun taxi amb disponibilitat et fan esperar per dir-te potser en uns vint minuts que no hi ha cap taxi per fer el recorregut necessari. Però d’empreses d’aquest ram n’hi ha muntanyes i per tant vaig començar a marcar els suggeriments que em sortien al google. La resposta sempre era que el dia era complicat, que de monovolums no en tenen gaires i estaven tots enfeinats.

Com que prop d’on visc hi ha dues parades de taxi, finalment vaig decidir anar a la recerca i captura de taxi personalment. Davant de l’hotel Ilunion en vaig veure un que acabava d’arribar carregat de passatgers. Quan ja havien sortit del taxi li vaig explicar al taxista en què consistiria la carrera i em va contestar de seguida que no l’interessava perquè només portava estrangers dels hotels a l’aeroport. Vaig demanar un company aparcat a l’altra banda i em va respondre que ho sentia molt però que el dissabte era un bon dia pel taxi i per tant no els calia fer transport de persones amb mobiliari.

L’amic amb què anava i jo vam finalment comprovat si els dos mobles no em cabrien al cotxe. Ben mirat el taxi em costaria més que la gasolina i l’aparcament a Gràcia per descarregar. Quan ja estàvem davant del meu cotxe vam veure aparcat a una cantonada un altre vehicle taxi monovolum i el meu amic va anar a preguntar si ens portaria a Gràcia. Ens va dir que esperessim una mitja hora que en aquells moments estava ocupat – encara és hora que esbrinem amb què estava ocupat— i després de l’experiència tan fructífera vam agafar el meu cotxe i vam portar els mobles amb el meu Peugeot sense cap més problema.

Durant el trajecte el meu amic va queixar-se perquè tots els taxistes havien preferit portar turistes amunt i avall que no pas prestar-nos a nosaltres habitants de Barcelona un servei. Com diria un dels meus cosins, l’home té una molt bona mala memòria. De la pandèmia i de que els comerços i establiments van viure gràcies al nostre consum no se’n recorda ningú ja. I la veritat és que potser de vegades hauríem de saber fer el buit a tots aquests establiments que discriminen els d’aquí. Algú s’ha parat a pensar el guany que representa per un bar fer dos cafès? Els cobren a 1,50 i potser tenen un preu de trenta cèntims! Per compensar la frustració i aprofitant que m’havia estalviat mínim 15 euros per un viatge que vaig poder fer jo tranquil·lament amb el meu cotxe, després de descarregar els mobles i els llibres al meu pis de Gràcia, vam tornar al Poblenou i vam anar a fer una cervesa a un local on sempre anem. El bar el porta un matrimoni xinès i no té cap encant especial però està ben ubicat, els banys sempre estan nets i el preu per la cervesa o el menjar està molt bé. Vam prendre unes cerveses i vam fer dues tapes. Crec que de tant en tant també hem de premiar els establiments d’aquí on ens tracten bé i accepten que sovint la nostra consumició sigui només un cafè o una cervesa. Jo acabaré sent fidel als llocs on no se’m pren el pèl amb preus desmesurats i sobre tot on no em discriminen per no ser turista. No pot ser que pagant els impostos que paguem els barcelonins per tot, ara no puguem ni gaudir de la nostra ciutat. I de vegades es fa dificilíssim perquè a Gràcia mateix el Facebook va ple de fotografies de containers a petar i bosses d’escombraries al voltant d’aquests. Recordo que quan vaig anar al Caire em va sorprendre que prop del Sheraton, un dels hotels més cars de la ciutat, hi hagués tantes escombraries apilades al carrer. Doncs ara aquella brutícia ens ha arribat aquí perquè és més que obvi que no passen a recollir prou sovint. I no serà que no paguem suficient! Per això em demano si la nostra ciutat a la que m’estimo tantíssim no s’ha convertit en un lloc on poden gaudir els turistes. Passarà això també a altres ciutats?

Problemes de la societat actual: la generació de vidre.

Ara farà potser una setmana, vaig llegir un article molt interessant que van publicar a la pàgina de Facebook “docents de Catalunya”. L’article parlava de la generació “de cristal” o també anomenada de “blanditos” que es refereixals joves que tenen ara de deu a vint anys. El que deia el text és que hem pujat una generació de nanos a qui hem volgut estalviar tant alguns aspectes desagradables de la vida que no han après a fer front a les adversitats, ni tan sols les més insignificants. Això ha estat recolzat des de fa anys per uns psicòlegs que ens han parlat d’uns grans traumes que podem generar al nens si no fem tot el que ells volen. El resultat d’això és una colla d’infants i joves que no saben com menjar-se la seva frustració perquè els hi hem evitat la frustració i l’avorriment. A casa aquesta generació ha après que els pares treballen per donar-los a ells tot el que els cal i més quan ells volen. Molts pares no han sabut lluitar amb els seus fills i ensenyar-los que hi ha límits perquè en un principi és més fàcil aviciar els nens i que et facin bona cara que aguantar les seves enrabiades. Però el resultat és que hi ha una bona part dels adolescents i joves d’avui que són uns dèspotes i que tenen assumit que la societat els ha de fer favors contínuament i els ha d’oferir una feina que els auto realitzi i els diverteixi, proporcionant-los a més un sou de collons per tal de no haver-se d’estar de cap dels seus capricis. I el problema és que hi ha una competitivitat enorme i que pot molt ben ser que aquests joves no aconsegueixin a mitjà termini accedir a una feina que els diverteixi. O potser en el pitjor dels casos no ho aconsegueixin mai. I per cert, qui ha dit que la feina ha de ser entretinguda? És obvi que tots treballem millor si ens agrada el que fem però dubto molt que la majoria vagi a treballar cada matí amb la motivació al màxim. Senzillament tots penquem perquè d’alguna cosa hem de viure.
Des del punt de vista dels docents, el fet d’haver pujat els nens amb la idea que no es poden avorrir ni frustrar i que la classe ha de ser entretinguda, ha implicat que de vegades les escoles s’han convertit en un parc d’atraccions. O si més no això creuen alguns experts. La gamificació, terme que ha passat al nostre idioma de l’anglès “game” que vol dir joc, ha significat que s’ha substituït sovint l’esforç de l’alumne per assolir uns coneixements per un premi que és el joc. Aprendre no sempre es fa jugant. O t’asseus a fer-te entrar les declinacions al cap o per més jocs que es facin a classe no quedaran gravades al cervell sense més. Per a mi com a docent el joc a classe ha de servir per repassar els continguts donats per exemple i és positiu perquè genera una competitivitat entre els aprenents que els fa estar més atents.
El dimarts passat dia de la dona van faltar molts alumnes per reivindicar el dia de la dona dormint fins a les tantes i sense anar a la manifestació. Els quatre que van venir em van fer arribar el seu disgust perquè al centre on treballo, segons ells, els professors ens hem entestat en fer-los aprendre jugant. I no és que jo no vulgui fer un joc mai però no el vull fer sempre cosa que sembla diametralment oposada a la idea general de l’aprenentatge que circula avui dia.
Com que l’alumnat cada cop té coneixements més bàsics i una atenció limitada, nosaltres hem de fer-los jugar per tal que no els traumatitzi venir al centre i evitar l’absentisme. Ja em direu quin joc es pot inventar una professora de comptabilitat o de gestió del transport!
Fa poc va haver-hi enrenou dins el món educatiu perquè segons la nova nomenclatura, ara ja no es pot dir que un alumne o alumna està suspès o suspesa sinó que s’ha de dir que està “en procés d’assoliment dels coneixements”. Quin eufemisme més ruc per favor! El mateix Antoni Basses va escriure un article d’opinió sobre el que implicava “estalviar” a l’alumnat el seu propi fracàs.
I arriba ara el següent gran repte pels docents, l’ABP, l’aprenentatge basat en problemes o projectes que segons els més progressistes és la bicoca. El plantejament està bé, el grup classe pot buscar un problema que creu que hi hagi a la societat i ha d’intentar solucionar-lo amb un projecte. L’ABP si es vol implementar bé comporta moltes hores de classe invertides en el projecte i té un perill imminent: que hi haurà alumnes que no faran res i d’altres que faran la feina de la majoria.
Quan vaig fer el curs d’ABP obligatori pel centre l’any passat resulta que ja ens van avisar que per anar bé hi hauria una auto avaluació de l’alumnat, una avaluació del mateix alumnat cap als companys de projecte i per últim una avaluació del professor i a poder ser un examen. O sigui que ens passem tant temps avaluant com treballant a classe.
Aquest any he vist clar que les ABPs poden estar bé però amb una justa mesura i que si a l’alumnat se l’atipa de projectes, també perd ràpidament l’interès. A més, en algun moment s’han d’impartir els continguts.
A mi em sembla que per desgràcia les anomenades “metodologies actives” només serveixen per “camuflar” un fracàs educatiu que porten els nanos des de la ESO. Es permet que vagin passant de curs en curs amb els coneixements mínims i finalment arriben a batxillerat o a un grau mig o superior sense base i el que encara és pitjor sense un hàbit d’estudi i d’esforç.
No estranya que aquesta setmana, després que al centre ens hagin intentat “entaforar” una formació en ABP en mig de la segona avaluació, uns quants dels meus companys hagin començat a dir entre nosaltres el que pensem de la realitat de l’aprenentatge per projectes. Útil sí però només segons com i quan i no amb exageració.
Prou amoïnada estic intentant imaginar com dinamitzar les meves classes però transmetent els continguts necessaris quan el meu primer competidor és el mòbil que porta l’alumnat a classe. M’escolten només un 30% del que m’haurien d’escoltar per retenir una part dels coneixements que intento fer-los arribar a classe.
Crec que de cara a tenir més èxit amb el que faig a classe no hauria d’incrementar el nombre de projectes que faig amb els alumnes sinó aconseguir captar la seva atenció encara que fos explicant històries com ho feia un dels meus millors professors d’alemany en Wolfgang Eisenhut. Ell és qui em va fer veure que per ser professor cal de vegades ser actor.
Serà imprescindible buscar noves formes per tal que reorganitzar el caos educatiu establert. Potser seria millor treballar menys amb tecnologia i més amb llibres i lectures per millorar la comprensió lectora.
Com va dir una companya meva de feina tot esmorzant la setmana passada, no és bo que adaptem els temaris al que interessa a l’alumnat. A massa d’ells probablement només els motiven els vídeo-jocs, els “botellones” i com convertir-se en “influencer” i guanyar diners sense fer grans esforços. Però el que requereix el món actual són uns coneixements bàsics que poden ser avorrits però són necessaris. A veure qui no s’ha avorrit mai a alguna classe i se l’ha passada fent volar la fantasia?
Soc retrògrada? No en tot. Però en educació com en ecologia penso que malauradament per anar endavant hauríem de fer passes enrere i estic veient que no estic sola amb el que penso…

Malvestats de l’Ajuntament. El cas de les colonies de gats.

Fa només dos dies a Gats de Gràcia s’hi va publicar un post dient que l’Ajuntament havia demolit sense avisar i en només tres dies la colònia de gats de E. Terrades. Em va alarmar el fet perquè sempre he suposat que l’Ajuntament ha de comunicar una acció d’aquestes als afectats abans de fer-hi entrar les màquines i destruir la llar dels gats. Com que no entenia què passava vaig contactar amb una voluntària de l’associació Gats de Gràcia i li vaig preguntar què en sabia. Em va esclafar el cor assabentar-me que no els havien dit res i havien enderrocat els murs de la colònia deixant els gats desprotegits i desorientats i tombant en algun lloc proper sense saber on anar. Aquest no ha estat un fet aïllat. Just fa un any l’Ajuntament meravellós que tenim va procedir d’igual manera amb la colònia que estava situada al carrer Granollers, prop del carrer de les Bugaderes. En aquella ocasió va haver de donar l’avís a la protectora una de les alimentadores que havia anat a portar el menjar i s’havia trobat les màquines. Va ser un drama. La majoria de gats es van perdre i els voluntaris de la protectora després de posar moltes hores i esforç només en van poder recuperar nou. Sense saber on portar els gats finalment es va decidir que podien estar al viver de Tres Pins a Montjuic on els animalons van quedar tancats en una horrible gàbia sense l’espai vital pel que estaven acostumats a moure’s. Un any ha trigat la protectora Gats de Gràcia en trobar un lloc digne per a ells i ara estan a la colònia de Schönberg que queda prop del Parc Güell. Però quan de temps s’hi podran quedar? Sembla que l’Ajuntament no comunica cap decisió important als afectats. Els gats o els ciutadans que treballen a la protectora no li semblen importants i tira pel dret. Això passa però en un moment en què s’ha aprovat finalment aquí a Espanya la llei el benestar animal gràcies a la qual les mascotes són considerades per fi membres de la família. El nou codi preveu sortosament càstigs pels propietaris d’animals de companyia que els abandonin o maltractin. I ja era hora perquè com sempre anem a la cua d’Europa amb el tema. Els primers en legislar van ser els britànics. El 1979 els anglesos van fer constar que era absolutament necessari que els propietaris de mascotes poguessin garantir la seva alimentació, benestar, salut i comoditat. Aquesta darrera és molt important perquè implica que un animal ha de poder estar confortable allà on sigui. El maltractar un animal comporta multes o fins i tot un possible càstig de presó i no n’hi ha per menys.
Alemanya també és amant dels animals i ho ha demostrat amb una legislació que castiga les persones que fan mal als animals amb fins a tres anys de presó. A Suïssa els animals tenen un advocat assignat per l’estat en cas que s’hagi de jutjar al propietari per negligència de la seva mascota. França i Itàlia també són països on la llei protegeix els animals. I aquí què passa? Doncs en primer lloc que hi ha molt poc control sobre qui compra o adopta una mascota. Un animal és un esser viu carregat de sensibilitat i emocions i capaç de sentir goig o sofriment i per tant s’ha de garantir que no vagi a parar a mans de forassenyats o persones amb trastorns mentals diversos. Quantes famílies espanyoles abandonen el gos quan el cadell ha crescut i no saben que fer-ne per vacances? A mi encara em fa saltar les llàgrimes aquell famós anunci de “ell no ho faria!” qui no el recorda? Aquí no s’ha de passar cap test psicològic per tenir un animal i després la conseqüència la paguen les bestioles que no en tenen cap culpa.
Recordo que un dels meus dos professors d’autoescola em va dir que havien tingut un gat a casa però un dia va esgarrapar la seva filla. El home va agafar el gat, el va apallissar i el va abandonar al bosc. Jo vaig haver d’acabar la classe de conducció com vaig poder però no vaig tornar a tenir ganes de tenir res a veure amb un individu tan cruel. La nostra capacitat d’estimar els animals diu molt de com som com a persones.
De fet jo aniria més lluny i diria que abans de comprar o adoptar un animal, aquesta mascota ha de tenir uns padrins legals que se’n facin càrrec en cas que el propietari o propietària no pugui.
Quan estava pensant adoptar en Safrà i encara no sabia que seria ell a qui aniria a buscar, mirava cada dia la pàgina de Gats de Gràcia per llegir la descripció del caràcter dels gats. El que llavors era el cuidador de la meva mare em va dir que m’estava rumiant molt adoptar un gat i em va demanar per quin motiu em costava tant. Li vaig respondre que una mascota era una responsabilitat més gran que casar-se. Si et cases i el matrimoni no va bé sempre et pots divorciar i la parella és adulta i autosuficient i seguirà la seva vida. En canvi quan adoptes un animal ho fas per la resta de la vida i és una decisió que no es pot prendre a la lleugera. La mare va estar molt contenta quan vaig adoptar el Safrà i després també li va agradar que adoptés el Sugus per millorar el benestar del Safrà i el meu de retruc.
I tornant al tema de les llibertats dels animals em pregunto si el que ha fet l’Ajuntament no és directament denunciable perquè és un maltractament animal intencionat i evitable.
A Roma els gats tenen un propi santuari a les ruïnes romanes de Largo di Torre Argentina. Ja ho vaig esmentar quan vaig escriure el post sobre els gats i el seu vincle amb els humans. Els ciutadans de la meravellosa ciutat van a portar menjar als peluts perquè consideren que van salvar Roma de la pestilència. Per quin motiu no podem ser nosaltres així? I per què ens havia de tocar un Ajuntament tan cruel i sense escrúpols?
Fa un temps Ada Colau demanava als ciutadans que adoptéssim gossos. Ara n’ha prohibit l’entrada a la majoria de parcs. Si tingués una mica de seny sabria que els animals necessiten sortir a esbargir-se.
Malauradament que està de moda imposar el despotisme i la tirania. Ho hem vist les darreres setmanes amb decisions preses sense debat des del departament d’ensenyament. I l’Ajuntament, tot i que no és res sense el vot dels ciutadans, porta a terme accions com la destrucció de les colònies de gats sense que hagin d’avisar en cap moment. Sembla lògic doncs que no ens hagi d’estranyar que un Putin rus, armat fins a les dents i amb el recolzament de prou homes de negocis rics a Rússia i una vasta població manipulada, hagi decidit envair Ucraïna i entrar en guerra sense diàleg i amb un pretext inversemblant. Tothom que conegui com actua sap perfectament que ell és el primer nazi d’Europa i que no cal esgrimir que Ucraïna estigui controlada per nazis i drogoaddictes. El president del país envaït és un president electe i el govern d’Ucraïna no té res de manipulador com els nazis.
I era inevitable que d’un tema passés a l’altre perquè quan la injustícia esdevé el pa nostre de cada dia, la desobediència es converteix en una obligació. Com ho és també per nosaltres plantar cara als actes de crueltat de la mena que siguin.
Jo soc per naturalesa pacífica però el que tinc clar és que de vegades cal aturar els peus als que estan per sobre. A Rússia caldrà que els russos surtin a defensar que no estan d’acord amb la invasió a Ucraïna i a Europa ens caldrà aplegar forces i prestar un ajut a un país que tot i no estar a l’ OTAN mereix que se’l protegeixi d’algú que ha demostrat una supèrbia digna de Hitler. No ens calen dictadors ni tirans. Ens cal el que els alemanys anomenen “Zivilcourage”, la valentia dels ciutadans, per tal de no abaixar el cap i permetre que facin de nosaltres el que volen. A petita o gran escala cal plantar cara a les injustícies.
Segueixo les notícies sobre Ucraïna al canal català però també a la televisió alemanya i a la d’Ucraïna. És més que obvi que Putin està aprofitant la feblesa d’Europa amb una Anglaterra malmesa pel Brèxit i una Alemanya amb un govern per consolidar. Si ja s’ha atrevit a exigir que Suència i Finlàndia no entrin a la OTAN qui no ens garanteix que no les vol engolir també?
Quelcom està passant des de fa un temps. La decència dels polítics i les administracions ha desaparegut del tot i em sento, com d’altres, cada cop més enrabiada i vulnerable. Potser necessitem tots més ràbia encara per fer esclatar l’olla i acabar sortint al carrer a canviar l’ordre de les coses.

Us deixo amb una imatge del Safrà i el Sugus, que m’han convertit en una amant incondicional d’aquests petits felins que ens mantenen la casa i la ciutat neta de plagues i a més són uns animals de companyia fabulosos.

Madurem els humans? l’exemple de la picabaralla entre Lituània i la Xina.

Sovint em pregunto si els humans som o no capaços d’aprendre. Em sembla a mi que pares i mares intenten inculcar una escala de valors als fills que després no es posa en pràctica a més altes esferes. Deixeu que m’expliqui millor. Recordo de petita que quan alguna companya de classe s’enfadava amb una altra, la primera demanava a les seves amistats que no parlessin amb la nena que les havia molestat. Els grans entenien que aquest comportament era propi dels infants i si s’adonaven del que passava, alliçonaven els nens i demanaven el que fessin les paus i intentessin no fer-se la punyeta. I com que érem petits, doncs ens ho empassàvem o no i a callar.
I ara que ja tinc una edat miro les notícies i m’adono que els adults no deixen mai de comportar-se com a criatures amb una gran diferència: que els majors d’edat si entren als governs poden portar conflictes internacionals.
Un exemple de la sobirana tonteria generalitzada dels governs és el conflicte diplomàtic entre la Xina i Lituània del que aquí no en sabem gairebé res perquè òbviament Russa i Ucraïna ara són un punt calent al planeta. Resulta que a Lituània se’ls va acudir obrir una representació de Taiwan al seu país i els xinesos no volen reconèixer la autonomia de Taiwan ja que la consideren un apèndix seu. En adonar-se de l’apertura d’aquesta seu representativa de la illa asiàtica a Lituània, el govern xinès va amenaçar amb blocar les importacions lituanes a la Xina i de fet del sis de desembre el Tagesschau ja informava de que els contenidors de cervesa lituana que havien d’entregar-se al gegant de l’Àsia estaven retinguts a Lituània perquè Xina havia cancel·lat les comandes. En aquell moment la gran república ja havia començat a retirar dels supermercats la cervesa d’aquest petit país. El Tagesschau és el telenotícies del canal 1 d’Alemanya.
El conflicte no es va resoldre ni molt menys perquè si bé la no exportació de cervesa era quelcom amb què Lituània podia sobreviure, la Xina va decidir picar per on més mal feia. Les exportacions del país bàltic a la Xina només representen un u per cent amb la qual cosa als lituans els podia ser enterament igual que els declaressin una guerra comercial il·legal. El problema va venir quan la Xina va fer entrar en el conflicte altres països europeus com Alemanya. Com ho va fer? Doncs perquè Lituània produeix parts dels cotxes Volkswagen i BMW que també s’exporten a la Xina, així és que aquest país va decidir pujar els impostos de tots el productes provinents de Lituània i com que diverses parts de cotxe estan produïdes allí, el resultat va ser que les exportacions dels Volkswagen i BMW a la Xina haguessin caigut en picat. I aquí va intervenir la diplomàcia Alemanya, per dir-ho irònicament, i va demanar a Lituània que repensés obrir una delegació en representació de Taiwan. Després de negociacions tenses es va proposar que la delegació no s’anomenés Taiwan sinó d’una altra manera per no ofendre els poders imperials del gegant asiàtic. En altres països les delegacions de Taiwan s’anomenen Taipé que no molesta a la Xina. No sé quin adjectiu adequat emprar pel comportament de la Xina però se m’acut “infantil”.
Ja fa un temps que penso que un dels grans mals de la humanitat és la necessitat de fer-se notar i exercir el poder. Això es pot palpar a gran escala i a petita escala en el dia a dia. Qui puja als càrrecs directius? Generalment aquells que necessiten una posició per satisfer una necessitat personal d’afirmació i autoestima. I una persona a qui li cal reafirmar-se controlant i fent-se notar és una persona desequilibrada. No estic dient que absolutament totes les persones amb càrrec tinguin algun trastorn ni molt menys, però d’aquests n’hi ha suficients. Per començar per acceptar un càrrec un ha d’estar molt convençut de si mateix, i amb una mica d’esperit crític la majoria tenim seriosos dubtes en les nostres capacitats que resulten sovint en una major reflexió i també en una anàlisis constant del que fem. La gent amb una autoestima baixa sovint la compensa amb una seguretat personal inflada que els porta a no acceptar crítiques. Dins una empresa aquest tipus de directius ja fan prou mal però a nivell governamental són un perill. No hagués estat més fàcil deixar que s’obrís una delegació de Taiwan a un país com Lituània? S’havia de respondre amb una guerra comercial d’aquesta magnitud?
Si pensem en la història de l’home potser sí que hi va haver una fase en què els humans van haver d’abandonar els seus territoris i lluitar contra altres humans per assegurar-se el menjar i sobreviure. Però el clima no sempre ha estat inestable i el saqueig, pillatge i invasions no han estat contínuament justificats amb un “matar o morir”. Hi ha quelcom que ens fa als humans especialment ineficaços i que ve donat no sé si per genètica o per influència social. Algú molt savi i filòsof va dir “l’esser humà és competitiu perquè no és competent” i no podria estar-hi més d’acord. No sabem construir i destruir barreres i sembla que tot el que aconseguim amb la nostra existència és acabar amb les coses més belles que ens ha donat el planeta: els boscos, els mars i els animals. Amb el nostre comportament i estil de vida hem fet desaparèixer una cinquena part de totes les espècies d’ocells que hi havia al món. Amb cada espècie que mor desequilibrem el ecosistema i posem en perill encara més la supervivència d’altres animals, plantes i la nostra mateixa. Som la única espècie del planeta capaç de posar-se tan en perill que fem la vida impossible per a nosaltres mateixos. Jo d’això n’anomeno incompetència.
Hem arribat a augmentar tant la temperatura que el carboni i el metà atrapat en el permagel pot anar-se alliberant i produir un empitjorament de l’escalfament global. I no només això. El permagel també reté en el seu interior virus, bacteris i microbis que han estat inactius durant mil·lennis i que poden tornar a reviscolar i provocar un daltabaix molt més seriós que el coronavirus en els éssers humans. I em sap greu dir-ho però si la Covid-19 ha estat una mena d’assaig general o control davant d’un examen per veure com ens en sortirem amb el proper virus amb què ens enfrontem, des del meu punt de vista hem suspès. Com també hem suspès perquè una immensa majoria només viu per tenir i consumir més i per tal que uns tinguin més, els altres han de tenir entre poc i gens. Hi ha actualment al món més persones de les que han viscut i mort fins el moment i no sabem repartir els recursos. Tampoc sabem treballar plegats per un objectiu comú ni resoldre conflictes amb modèstia.
La picabaralla entre Lituània i la Xina és només un exemple de com de rucs som els humans. Una dita alemanya diu “erst stirbt der Baum, dann der Mensch”, primer mor l’arbre, després l’home i és ben cert. Ens hem dedicat a viure massa bé en una part del planeta de manera que hem destruït ben bé una altra meitat sencera. I quan llegeixo notícies com les del conflicte entre el gegant asiàtic i Lituània em plantejo quants centenars d’anys més de vida poden quedar al planeta amb uns inquilins com nosaltres.
Aquest dijous el post entra dins del que jo anomeno “food for thought”. Ara toca reflexionar com podem reduir la nostra petjada ecològica i com dominar els instints de competitivitat. Bona setmana a tots!

Immobiliàries i interioristes: un mal comú de la nostra època.

Els que em coneixeu i aneu seguint el meu blog ja sabreu que un dels temes que més em balla pel cap és el de la casa. He publicat ja amb anterioritat un post sobre el preu abusiu dels lloguers a Barcelona i de l’habitatge al nostre país en general. Aquest dijous completo el panorama nefast del que representa avui dia la despesa principal de la majoria de les llars. La única manera d’aconseguir una certa estabilitat pel que fa a l’habitatge és indubtablement comprar un pis o casa i la immensa majoria de nosaltres no ho poden pagar al comptat, sinó que els cal un crèdit hipotecari per fer-ho. El tema dels bancs el deixarem per un altre dia. Tot i que certament hi deu haver afortunats que aconsegueixen comprar a vendre un pis o casa de un particular o a un particular, generalment per vendre o comprar ens cal l’ajut d’una immobiliària. Aquesta s’encarrega de revistar l’estat de l’immoble, recopilar tots els document que tenen a veure amb aquest, fer fotografies de l’habitacle i penjar-los a un o més portals immobiliaris per tal d’organitzar les visites en cas de que algú tingui interès en l’immoble. Una feina que potser és feixuga però no gaire complicada. El que em va sorprendre és que per la venda d’un immoble els agents arribin a cobrar uns deu mil euros. Si per altra banda el que volem és comprar, quan veiem un pis que ens interessa, reservar-lo ens costarà tres mil euros que perdrem si després de pagar-los esbrinem quelcom que no ens fa el pes de la finca o el pis en qüestió i acabem no comprant-lo. El tema de les arres també és per fer posar els pèls de punta perquè si la venda acaba per no realitzar-se, generalment el que era el venedor ha de tornar les arres doblades al que volia comprar. A més si ens cal adquirir un immoble hem de comptar que al preu que veiem als portals s’hi ha d’afegir un 10% en impostos diversos.
Jo he vist molts pisos i principalment al Poblenou. Els dos darrers m’han fet caure l’ànima als peus perquè per un d’ells en demanaven tres-cent vuit mil euros i era un tercer sense ascensor en una finca amb una escala on hagués estat difícil fer-hi pujar una nevera d’estreta com era i la superfície eren uns cinquanta metres quadrats. El dormitori era prou ampli i donava a un petit balcó on no hi hagués cabut cap tauleta ni cadira. Les dues altres habitacions eren interiors i per acabar-ho d’adobar al bany s’hi accedia a través de la cuina. De llum no en tenia gaire. Doncs per aquest pis situat a la Rambla del Poblenou se n’haurà de pagar un preu final d’uns tres-cents trenta-vuit mil euros, una ganga com qui diu.
De l’altre pis tampoc en vull dir gran cosa. Era encara més car i tenia dues habitacions interiors i una sala d’estar gran però sense llum. La il·luminació al pis quedava tota a la cuina i a un dormitori doble. Per aquest se’n demanaven tres-cents quaranta mil euros que amb impostos arriben a ser uns tres-cents vuitanta mil.
No m’estranya gens que les famílies joves es vegin obligades a sortir de la ciutat per adquirir quelcom. Quan els meus pares es van casar van poder pagar el pis en uns quinze anys. Ara per comprar el mateix pis que es van quedar ells s’han de tenir uns estalvis considerables i demanar un crèdit hipotecari a probablement trenta anys.
Un altre dels guanys de les immobiliàries és que anuncien pisos que estan per reformar i que fan vendre a un preu no gaire alt als venedors per llavors presentar un projecte de reforma al futur comprador que també els hi és un benefici. D’aquesta manera cobren d’ambdues parts.
Que això és així en molts casos ho corroboren la immensitat d’empreses de reformes que poden viure, i bé, de la seva feina.
Precisament d’aquest tipus de negocis també en vull dir un parell de coses.
La primera empresa de reformes que vaig contactar la vaig trobar cercant a través d’una pàgina del Facebook de Gràcia un especialista que em posés parquet a una de les habitacions de casa els pares. Em van contactar ells mateixos, em van ensenyar les mostres i em van fer la feina en dos dies. Com que vaig quedar prou satisfeta, vaig decidir contactar-los novament quan vaig pensar que la millor opció i més segura per accedir a un habitatge seria quedar-me el pis dels meus pares. Però aquest necessita una bona actualització i jo no conec ningú que es dediqui al tema. Vaig decidir tornar a contactar amb Fustadojo. La que suposo que és la patrona de l’empresa es va mostrar molt interessada en el projecte i va venir a casa a mirar el pis per fer propostes. El que més em va sorprendre és la facilitat amb que anava afegint tasques a fer que podien pujar la factura i elements decoratius que a mi em semblaven irrellevants i cars.
Em va parlar de fer-me un jardí japonès per crear un ambient més relaxat. Jo penso que les cases i els pisos han de reflectir el caràcter dels que hi viuen i vaig quedar una mica tocada per la idea del jardí japonès. Al cap i a la fi a mi el Japó no és el país que més m’atreu encara.
També em vaig adonar de la insistència en comprar o fer mobles pel pis que no volia. Crec que els mobles els hem de comprar nosaltres mateixos i no encarregar-los a interioristes que acabaran comprant el que està més de moda sense que potser ens agradi.
El color de parets que volia jo per casa meva tampoc va acabar de convèncer a la patrona de l’empresa i encara recordo amb claredat com em va dir que el groc estaria bé per una de les habitacions però no per totes. Arribat aquell punt ja vaig començar a sospitar que quan contractem una empresa de reformes, potser ens acaben encolomant el que no volem ni ens agrada.
Per si no fos poc em va semblar que d’esperit pràctic no en tenien gaire. Jo volia cortines per separar un espai d’un altre perquè no engavanyen, pots posar-les plegades a un costat i no molesten i són de fàcil rentar. Però es veu que això no era una solució prou bona perquè la cap de l’empresa de reformes em va dir que ella havia pensat en posar-me allà on jo volia la cortina una paret de vidre. Tenint en compte que jo havia de dormir en aquell espai em va semblar una idea forassenyada perquè jo prefereixo un teixit que permet l’aire a una paret de vidre que em pot donar sensació de claustrofòbia en una estança sense ventilació pròpia.
Havíem quedat per parlar de la reforma el 28 de desembre però aquell mateix dia em van dir que no podien venir a Barcelona. De fet no em van contactar ells en tota una setmana i a finals de les meves vacances de Nadal vaig decidir seguir buscant qui em portés la reforma.
Si Fustadojo em va semblar una empresa amb idees poc pràctiques, la següent va resultar ser pitjor. De fet, durant el primer matí que el cap —aquest cop un aparellador jove—va venir a mirar-se el pis, jo ja vaig veure que no parlàvem el mateix idioma, és a dir que les seves idees i les meves eren antagòniques.
Per començar en mirar la cuina va decidir tapiar-me una obertura de vidre que em permet entrada de llum natural al bany. Quan vaig protestar dient que volia una mica de llum al bany que no fos només la de les bombetes, va dir que ho podia arreglar posant-me una porta amb vidre al bany. Una idea molt moderna però a mi no m’agrada que s’intueixi ni tan sols on és la persona que està al lavabo.
Li vaig preguntar per quin motiu em volia tapiar l’entrada de llum de la cuina i va dir que si no ho feia jo li condicionava a ell els mobles que volia posar-me a la cuina.
El següent pas va ser dir-me que havia de canviar el lloc on estava la caldera tant sí com no. Però això òbviament implica una feina que després es cobra. Li vaig recordar que havia pensat en la distribució de tot el mobiliari de manera que no s’hagués de tocar ni la disposició de la caldera ni cap dels radiadors. No em va escoltar tampoc.
No em va fer el pes com volia col·locar-me el bany perquè just obrint la porta el primer que s’hagués vist hagués estat l’inodor. Jo particularment prefereixo entrar a un bany i veure la pica i un mirall bonic que em semblen més estètics que l’inodor. En fer-me la proposta jo ja m’estava plantejant si calien tants anys d’estudis d’arquitectura per convertir-se en interiorista i col·locar l’inodor en el lloc més visible en comptes del més dissimulat.
Però sembla que els estudis els té per creure que pot saltar-se la norma. Quan li vaig dir que la finestra posterior havia de ser de fusta perquè és façana protegida i el model de finestra ha de ser coherent amb la finestra original, em va voler discutir si això era així realment. Finalment em va dir que si el pis fos seu a l’entrada hi posaria la cuina, cosa que no em sembla gens pràctica, i que ell tenia a casa una cuina-menjador sala d’estar i que li resulta molt pràctic. Que al pis se li havien de tirar parets per crear espais més grans perquè l’actual distribució no es porta.
Vaig estar de dir-li el que en pensava. Una reforma no pot seguir una moda concreta com unes ulleres perquè costa molts més diners. A més jo no he seguit des de fa anys cap moda sinó que porto el que m’agrada i em sembla pràctic independentment del que diguin els altres.
Contràriament al que ens volen fer pensar els interioristes els “lofts” no són pràctics perquè a falta de parets per posar-ho tot acoblat a aquestes, als lofts tot va pel mig i els espais acaben semblant desendreçats. A més, si hi ha diverses estances, cadascuna d’elles pot tenir una decoració i ambient diferents. Per no parlar del fet que en pisos amb parets altes no convé fer-hi lofts perquè es fa impossible o immensament car escalfar-los.
La conclusió que vaig treure de les empreses d’interiorisme que han passat pel meu pis és que la feina que fan és equiparable a la de les perruqueres estilistes. M’explico. Fa quinze anys una anava a la perruquera i demanava que li tallessin un dit els cabells en línia recta. Ho feien, cobraven i avall. Una sortia amb el cabell sanejat i prou. Avui dia vas a una perruquera estilista, s’entesta en què el que vols portar no t’escau, et talla el cabell com li sembla i et fa pagar un dineral per un tallat amb el que no et sents a gust només perquè “t’ha arreglat l’estil”.
Els interioristes són el mateix. Miren el que es porta i volen vendre’t el que ni tan sols t’agrada per un preu desorbitat. I és clar, si algú no té caràcter o han de reformar un pis per a un inversor bé, però si ho volen intentar amb algú que té un pressupost just i les idees molt precises, els interioristes acaben sent una presa de pèl i una pèrdua de temps.
Tots sabem què ens agrada i què no i per tant tots podem dissenyar-nos casa nostra al nostre gust. Pel que fa a mi acabaré contractant el paleta, lampista, fuster i pintor per separat i els deixaré que m’aconsellin però no que em condicionin. Casa meva serà tal i com jo vulgui amb l’únic límit del pressupost.
Fins fa cinc mesos jo només sabia que les immobiliàries eren unes màfies. Ara també he après que les empreses de reformes ho poden ser. S’ha d’anar molt en compte amb aquests tipus de negoci perquè ens poden acabar arruïnant.

La historia de l’Edat Mitjana a Espanya una realitat que supera “joc de trons”.

El dos de desembre de l’any passat vaig escriure un post sobre Tossa i els seus noms i vaig anunciar que ja escriuria sobre l’Edat Medieval a aquest municipi més endavant. Avui us el post us portarà el context històric anterior al que es trobava la preciosa localitat en el moment en què es fa constar el nom de la fortalesa per primera vegada en un document escrit: el 966. Per situar-vos bé en l’eix del temps però tiraré força més enrere a una època de canvis, guerres i inestabilitats que han deixat un patrimoni cultural riquíssim tant a Catalunya com a tota la Península Ibèrica. Avui us convido a fer una llambregada per l’Europa d’abans de Carlemany.
Recordem que el que avui dia és Espanya era un territori poblat per diversos grups culturals en aquells moments. Per una banda a partir del 415 tenim a tota la Península les primeres onades migratòries dels visigots que més tard, el 418, esdevindrien els governadors de les terres del sud de la Gàl·lia quan Ataulf pacta amb Roma una col·laboració amb l’imperi a canvi d’un immens territori. Els gots són una mica un misteri pels historiadors. Alguns els consideren un poble germànic oriental però avui dia hi ha evidències que fan pensar a d’altres estudiosos que la terra natal dels gots, posteriors visigots i els ostrogots, fou la part sud de Suècia. En tot cas la llengua germànica els ha batejat com a bevedors incansables i quan es mama massa els alemanys diuen “saufen wie die Goten” que beuen per emborratxar-se com els gots.
Els gots van ser els que van fundar Tolosa i van governar un extens regne que arribava fins a la Península ibèrica. Van lluitar contra els germànics fins que el 507 van ser derrotats per Clodoveu rei dels francs i es van veure obligats a desplaçar-se al sud de la Gàl·lia, és a dir a la Península Ibèrica. Aquí funden Toledo i s’hi estableixen com a classe dominant. En un principi els visigots pertanyien a la branca arriana del cristianisme que rebutja el dogma de la trinitat per exemple. L’arrianisme no els permetia casar-se amb els autòctons de la Península Ibèrica. Per tant en un principi van ser una classe social poc propensa a les barreges. Tot i així el que van aconseguir a en el nostre país no tenia precedents perquè van integrar els romans, els autòctons ibèrics i a ells mateixos i van fundar la base d’un estat i un imperi que va ser capaç de plantar-li cara al bizantí, la potència de la època. Els visigots, ja haguessin estat germànics o escandinaus en el seu origen van trobar molt de gust en el llegat romà i van fer construccions on hi reproduïen espectacles similars al circ de l’antic imperi.
A l’Espanya visigoda van conviure diverses confessions: la catòlica, la arriana que era la branca cristiana dels visigots, i la jueva. I això va ser així fins que el penúltim rei visigot Leovigild va posar fi el 589 a les dues confessions cristianes quan va fer convertir tots els aristòcrates i bisbes visigots al cristianisme. Aquest rei ha passat a la història per vestir-se amb un mantell luxós per assemblar-se a l’emperador bizantí. A més, quan anava a batalla es feia portar un tron. Molt modest i pràctic ell.
L’imperi bizantí era també una amenaça pels visigots. El 552 Justinià va fundar Cartagena per tenir una província a la Península i així expandir a l’occident el seu imperi. El visigots però van lluitar contra els bizantins i els van fer fora del territori el 662.
Sens dubte Espanya deu molt als visigots. Ells van aplanar el camí del feudalisme fins que el 711 els musulmans aconsegueixen la victòria a la batalla de Guadalete i comença el període de dominació islàmica a la Península Ibèrica. Les epidèmies, la fam i la corrupció i lluita pel poder dels visigots havien afeblit el seu regne.
Molts visigots van caure en les batalles contra els invasors infidels, altres van adaptar-se al nou ordre àrab i alguns fugiren cap a la zona dels Pirineus. Els més afortunats també van escapar i van aconseguir barrejar-se amb la classe dominant franca després per seguir exercint el poder que coneixien. Ho van fer però ja supeditats als nous vencedors, els francs.
La història de la Península Ibèrica dels segles V al X està marcada per moltes lluites pel poder i moltes traïcions. Posem com a exemple els musulmans. Van conquerir la Península de manera relativament fàcil ja que els visigots estaven afeblits. El berber Tariq es va dirigir després de derrotar Roderic cap a Toledo per tal començar l’ocupació sistemàtica del regne visigot. Per a terres que ara són Catalunya la invasió musulmana tingué una durada que pot anar de 100 anys per a la Catalunya vella fins als 400 on s’hi estigueren a la Catalunya nova. Castelldefels per exemple va ser durant un temps el territori fronterer entre el món cristià i l’àrab. Però durant el període de temps més extens el límit va ser Tortosa, que els francs van intentar conquerir diverses vegades fins a desistir.
Cal pensar que els àrabs van penetrar fins al territori de l’actual França el Rosselló, Tolosa Narbona, Nimes, Agde, etc.
El regne àrab no fou tampoc un pou de pau a la Península Ibèrica degut a les discrepàncies entre les tribus nord-africanes i les orientals. El 740 mateix els berbers d’al-Andalus es van revoltar a causa de la discriminació que patien ja que no se’ls concedien posicions gaire altes. Llavors es va fer arribar 7.000 sirians i alguns egipcis de Ceuta per aturar la revolta. Aquests van contribuir a fer encara més gran les diferències entre les diverses ètnies del món musulmà a la Península. En un primer moment es van imposar els sirians però més tard es va formar una coalició entre els kalbís i els berbers que antigament havien estat enemics però que ara lluitaven plegats contra els sirians.
Els musulmans perderen la Septimània el 752 quan sota el comandament de Pipí el Breu, el primer de la dinastia carolíngia al poder, els comtes i jutges de Nimes, Magalona, Agde i Besiers obriren les portes d’aquestes ciutats als francs desobeint l’ordre sarraí.
Tot i que els àrabs van preferir conquerir el territori cristià i mantenir els seus comtes, jutges i bisbes i moltes ciutats es van rendir als àrabs per evitar vessaments de sang, la cultura nòmada dels invasors no s’acontentava amb els impostos recollits i practicava el saqueig i pillatge regular. Això va provocar el descontentament dels cristians.
Els carolingis van ser una dinastia que rebé aquest nom perquè durant els seus regnats hi hagué molts Carles que han marcat la història de l’Europa actual. Curiosament, els carolingis van pujar al poder perquè els reis francs merovingis tenien per costum dividir la terra i el poder entre els fills i això va fer que els fratricidis fossin molt comuns en aquesta dinastia. Els merovingis, per així dir-ho, no van necessitar gaires enemics per eliminar-se perquè es van pràcticament eliminar ells. A la caiguda de l’Imperi Romà l’antiga Gàl·lia se la disputaven diversos clans bàrbars. Els francs van acabar sent dominants gràcies al seu cap Clodoveu I, que va ser el primer rei franc en convertir-se al cristianisme. Quan el seu regne va acabar el seu domini s’havia estès per la part occidental d’Europa notablement. Però dos-cents anys després, els merovingis havien perdut tot el poder.
Només a títol d’exemple i perquè veieu que la història d’aquesta dinastia supera la ficció presentada a sèries de televisió com “joc de trons”, resulta que com que els francs dividien el territori entre els seus fills, els uns van començar a assassinar els altres per aconseguir més terres i poder. El 568 l’imperi dels merovingis es va dividir entre els tres fills de Clotari que eren Chilpheric, Sigebert i Contran que es repartiren els regnes de Neustria, Austràsia i de Borgonya. El rei Chilpheric es va enamorar d’una serva anomenada Frédégonde que va eliminar la primera i segona dona del rei per esdevenir ella l’esposa del monarca. La segona dona del rei assassinada va resultar ser la germana del rei Sigebert i llavors, la Brunilda, la dona de Sigebert va reclamar que s’apliqués la Faide, la justícia privada germànica. Per evitar vessaments de sang al final un rei va regalar a l’altre un vast territori com a compensació. Per quedar bé només, perquè de fet el germà va intentar assassinar l’altre per recuperar les terres. A partir d’aquell moment van començar les matances dintre de la família dels merovingis. De fet, Frédégonde va arribar a matar a la primera dona del seu marit com ja he comentat abans, va fer violar la filla del matrimoni per tal que no pogués governar i després fins i tot va intentar matar a la seva pròpia filla per assegurar-se que el seu fill Clotari II pugés al poder.
La veritat és que en 40 anys els merovingis van haver d’anar regalant terres i poder a l’aristocràcia per tal d’obtenir-ne el seu suport.
Entre els títols que atorgaven hi havia el càrrec administratiu de Maior Domus (majordom) que permetia declarar guerres, dirigir exercits, controlar la tresoreria, negociar tractats amb estrangers i escollir bisbes, ducs i comtes al regne. El Maior Domus tenia moltíssim més poder que el rei.
Al segle VIII hi havia dos poderosos Majordoms a l’Imperi Merovingi i un va amenaçar de conquerir el territori de l’altre. Però l’amenaça es va acabar quan el Maior Domus de Neustria va ser assassinat també i llavors tot el poder del gran imperi va passar a mans de Pipí Herstal, que es va autoproclamar duc i princep dels francs. Pipí va morir el 714 i el seu fill, Carles Martell, molt conscient de que el seu poder superava el del rei, va demanar al Papa que el rei fos destituït i el van proclamar a ell rei. Així doncs la dinastia Carolíngia prové de l’aristocràcia intel·ligent de l’època.
El successor de Carles Martell va ser Carlemany a qui l’Europa actual deu tantíssim i el seu fill, Pipí el Breu aconseguí establir al Pirineu la frontera del seu regne.
L’Imperi Carolingi va marcar tant la història d’Europa que fins i tot la paraula rei en rus, король, pronunciat (carol) prové del nom Carles. La paraula turca per rei és “kral” i també prové de Carles. No fou però fins que, el fill de Carlemany Lluís el Piadós va arribar al poder que els francs van aconseguir crear un districte de frontera que s’anomenaria Marca Hispànica i que seria el començament del nostre país. Sota la dinastia Carolíngia els sarraïns varen perdre territori i la Marca Hispànica es va desplaçar fins a Tortosa.
La història de Catalunya vella i la nova amb els seus comtes i els envitricolls polítics la deixo per un altre dia perquè aquest post de reis, mai millor dit, ja és prou llarg.
Per avui només em cal destacar que si voleu sentir la història del nostre país viva podeu per exemple visitar el castell de Castelldefels (el castell dels fidels) on s’explica entre d’altres coses com aquesta població va ser en un passat llunyà territori fronterer. O si per exemple voleu seguir el rastre dels visigots a Catalunya podeu visitar l’església de Santa Maria a Terrassa, una perla amagada.
Us deixo avui amb unes fotografies de la fortalesa de Castelldefels.

Mesures Covid-19 i incongruències.

Com ja sabeu el tema de la Covid-19 i l’augment dels contagis segueix sent la notícia per excel·lència tant aquí com a d’altres països europeus com Alemanya. Sortosament a partir d’ara es demanarà el DNI acompanyat del passaport Covid-19 perquè aquí ens ho prenem tot a molt a la lleugera i ja una pila de gent feia servir passaports de vacunacions falsos per seguir accedint a restaurants, bars i sales de festa sense passar per la punxada i possibles efectes secundaris.
Alguns dels meus alumnes al centre es vanten de que entren a les discoteques amb el pdf d’algun amic. Però no penséssim que això només ho fa la jovenalla perquè no és cert. Just divendres de la setmana passada quan sortia de la feina em va saludar un dels empleats d’una botiga de reformes prop de l’escola. Estava fent una pausa per fumar un cigarret fora i vam començar a petar la xerrada mentre jo deslligava la bici i la preparava per tornar a casa. Es va queixar de que no tenia clar que es poguessin les festes amb normalitat i em va comentar que havia dit al seu patró que ell no aniria a cap sopar de Nadal si se’n feia. També em va comentar que un company seu no vacunat li havia demanat el passaport Covid-19 perquè volia anar a una festa amb ball i no hi pot accedir sense el certificat. Òbviament el noi li va dir que no li el deixava ni boig. Però de gent que presta els passaports Covid-19 n’hi deu haver suficients i aquí no controlem tot el que caldria.
La meva parella va viatjar a Colònia la setmana passada per motius familiars. En aterrar l’avió, quan tots baixaven, la Bundespolizei, la policia alemanya estava esperant a un dels passatgers molt probablement perquè van controlar el passaport Covid i era fals. I evidentment allà les multes i sancions són molt superiors a les d’aquí.
Però ja no només és la inconsciència de la gent que pot impossibilitar que sortim del cercle viciós d’aquest virus horrorós, el mateix sistema amb les seves incongruències fa que ens posem en perill els uns als altres. Per exemple, ara s’ha de portar el passaport Covid-19 als centres esportius però fa dues setmanes quan vaig ensenyar el meu per entrar a la piscina em van dir que no era necessari. No vaig entendre el motiu i de fet l’endemà, quan ja no tenia tanta pressa vaig preguntar al noi de l’entrada què feia que els de piscina no haguéssim d’ensenyar el certificat. Va respondre que perquè la piscina estava més ventilada que les sales d’exercici. Una altra usuària també es va sorprendre i va recordar que als vestidors tant si són de piscina com si no ho són tots anem sense mascareta i que els que no estan vacunats, si no els cal el passaport, poden respirar sense mascareta i contagiar a la resta. Com us podeu imaginar la resposta del l’empleat de Can Felipa va ser: nosaltres seguim la normativa. I és que si la normativa no és congruent els del gimnàs tampoc intentaran endurir les mesures per garantir la salut dels usuaris.
Ja em direu si és gaire saludable anar a nedar quan en un mateix carril s’hi mouen cinc persones i no hi ha distància de seguretat perquè els carrils de dreta i esquerra estan plens de nens i nenes fent cursets. Els usuaris ens hem de conformar en nedar en dos o tres carrils més que plens on la distància de seguretat és nul·la. No sé jo si no seria millor tornar a repensar els límits d’aforament altre cop…
Que van tots a ulls clucs m’ho va deixar claríssim una amiga meva de Gavà aquesta mateixa setmana. La xicota del seu fill va donar positiu en un test d’antígens i viu amb la meva amiga i el seu fill. Seria lògic pensar que si algú és positiu, els que formen unitat de convivència han de passar per la PCR per evitar que si porten el virus el puguin anar transmetent.
Com que la meva amiga Pili i el seu fill es regeixen per la lògica van anar al CAP. El dia anterior els havien dit que hi havien de ser-hi a les vuit i ells van ser puntuals. Després d’esperar fora un temps els del CAP els van dir que no podien entrar fins prop les nou. La Pili i el seu fill van aguantar el fred i el fort vent fins que una parella d’ancians va arribar i van explicar que hi anaven per fer la PCR i els fan fer entrar d’immediat. Veient això la Pili va recordar al personal que ella i el fill esperaven per la mateixa prova i que a ells els havien dit que s’havien d’esperar encara. Els van fer entrar després d’haver aguantat un fred suficient per fer-los agafar un refredat i finalment els van atendre. La sorpresa va venir quan els van dir que no era necessari fer-los la PCR perquè estaven vacunats.
La vacuna, això ho sabem tots, no salva de possibles contagis sinó que evita que la malaltia pugui ser greu. Per tant el que s’ha de desitjar és que no hi hagi possibles positius tombant pel món. Doncs van fer anar a casa a la meva amiga i el seu fill. La Pili va haver d’anar a la feina perquè evidentment sense PCR feta no podia aïllar-se a casa. El patró del seu fill es va guiar pel sentit comú i va dir al seu empleat que es quedés a casa teletreballant. Era preferible no tenir-lo presencialment a la feina que no pas arriscar-se a que el treballador fos positiu i anés escampant el virus.
Em va semblar de poc senderi no fer la PCR a la unitat de convivència d’una persona que ha donat positiu. Així no acabarem mai amb el virus.
Per si no em semblés prou escandalós aquest fet, la Pili em va dir que al cap d’uns dies a la xicota del fill li van enviar un SMS de Catsalut dient que la seva parella havia donat positiu. Òbviament això sí que és una vergonya perquè al noi no li havien fet cap prova. Quin nivell de descontrol hi ha en aquests moments al sistema sanitari que s’envien resultats a qui no toca? Crec que aquesta anècdota ja il·lustra prou bé com de malament van les coses a sanitat.
Per sort a mare i fill els van fer la PCR després d’insistir i ha resultat negativa. Tanmateix crec que no hagués hagut de ser necessari que ells perseveressin per tal que els fessin un test que evita contagis.
Ja no sé què pensar. Pel que fa a mi m’han de repetir una prova diagnòstica perquè la mostra que van extraure fa quatre mesos s’ha perdut. M’ha calgut demanar repetidament els resultats fins que els del CAP han arribat a la conclusió que la mostra s’ha extraviat.
Cal molt d’optimisme per pensar que tot va bé quan a tot arreu veiem senyals de que no hi ha control suficient sobre res.
Falten quatre dies per Nadal i començaran les disbauxes de dinars i sopars d’empresa i familiars. Tinguem tots una mica de seny que la Covid-19 segueix sent un problema real que ens pot tornar a confinar a tots.
Encara som a temps de replantejar les festes i fer-les més íntimes i més segures. Bona setmana a tots.

La fotografia d’avui és del Centre Cívic i esportiu Can Felipa que va ser una antiga fàbrica de tèxtil al Poblenou.

Tossa i els seus diversos noms.

Retorno avui al meu bocinet de paradís per explicar-vos-en un parell de coses més. I quan dic bocí de paradís qui ja em coneix sap perfectament que estic parlant de Tossa de Mar. Avui però m’agradaria concentrar-me una mica en la seva història més llunyana i més concretament en el seu origen i l’evolució del nom amb que coneixem avui aquesta vila.
Sembla que els primers assentaments ibers de la vila daten del segle IV abans de Crist. Coromines de fet opinava que el nom de Tossa provenia del basc “iturri” que volia dir “font” i això explicaria la posterior llatinització “Turissa” que coincidia amb el nom d’una localitat de Navarra. La llengua dels poblats i tribus ibèriques només ha sobreviscut en el basc i en topònims i reconstruir una història anterior a la romana es fa molt difícil perquè historiadors, arqueòlegs i etnògrafs han de formular hipòtesis a partir d’estris, indumentària i inscripcions rudimentàries i mites i llegendes recollides molt segles després dels esdeveniments que volen datar. Rafael Lapesa ja recorda en la seva gran obra “historia de la lengua espanyola” que l’única relació que podem establir amb certesa entre el basc i l’ibèric – que devia consistir en una varietat de dialectes – és que tant la llengua dels ibèrics com la basca no tenen ni /r/ ni /f/ inicials. A més tant l’iber com el basc mostren la presència del sufix -tar en gentilicis i la existència d’un pronom -en fa pensar en la terminació del genitiu basc. A més d’això tenim els toponímics començats en ili- com el de Ilerda que va donar pas a Lleida. Tots aquests es consideren d’origen ibèric per la seva similitud amb els bascs iri-, uli-, i uri- que volien dir “ciutat”. Tanmateix és un passat tan llunyà que tot són especulacions. El cert és que del segle I al III després de Crist ens trobem en l’àrea de Tossa assentaments romans i que en els mosaics de la vil·la romana dels Ametllers apareix la primera inscripció amb el nom de Tossa com a “Turissa”.
La vil·la romana dels Ametllers va ser descoberta el 1914 mentre es feia una obra a l’Avinguda del Pelegrí. El que llavors era metge del poble va notar quelcom d’extraordinari en el terreny que s’havia aixecat i ell mateix amb ajut d’un vilatà a qui anomenaven “carinyu” van anar desenterrant el que havia estat una residència senyorial al més pur estil romà. I és que aquell amo d’aquella vil·la no tenia gens de mal gust perquè va situar la seva residència en un indret amb vistes a la badia de Tossa. Un punt molt estratègic. La vil·la romana dels Ametllers constava d’una “pars rústica” i una “pars urbana”. El tros de terreny urbà era pel propietari i la seva família i tenia dos jardins, un al nord i un al sud i termes. A més també hi havia dues piscines, una per l’estiu i una amb calefacció per l’hivern. Qui pogués viure en el luxe d’aquella antiga vil·la oi? Per si el luxe no sembla poc, la residència disposava de cambres pels convidats i menjadors exteriors. Les habitacions estaven decorades amb mosaics i en una d’elles es trobà la inscripció amb el nom de “Turissia”.
La “pars rústica” era el terreny en què s’explotaven els productes agrícoles i ramaders.
Us imagineu una gran casa d’aquest estil amb vistes a la badia de Tossa? Què més es podia demanar a la vida?
Tossa va anar una mica d’unes mans a altres durant un temps. El 966 el comte Miró de Barcelona va entregar la vall de Tossa al monestir de Ripoll i el 992 el comte Borrell II confirmà la donació. Òbviament als habitants de Tossa no els van demanar el parer. El topònim de Tossa apareix altre cop documentat el 1158 en una carta però de “Turissia” ha passat a ser “Torsa”. Posteriorment el nom es retocà i es tornà a llatinitzar fent-lo “Tursia”. El 1240 el nom però havia passat a ser “Tursa”. A la darreria del segle XIII que Tossa ja es designa amb el seu nom actual. Del 1365 al 1370 es parla del “castell de Tossa” però el 1372 Jaume II va donar la jurisdicció criminal de la vila a Horta de Montcada i en els documents hi fa constar altre cop “Tursia”. Quin desgavell de noms pensareu, oi? Doncs sí. No va ser fins començaments del segle XIX que a Tossa se li va afegir això de “de Mar” i va ser per recomanació de la mestra nacional Pepita Riera que volia distingir la població de Tona.
Tossa va tenir tants noms com propietaris perquè durant l’Edat Mitjana va passar d’unes mans a unes altres com si res. Podríem però dir que Tossa va néixer com a població el 1187 quan l’abat de Ripoll va establir els usatges i costums dels habitants en fundar el castell de la vila en el Mont Guardi i la Parròquia de Sant Vicenç de Torsa. Molt probablement a partir d’aquest moment es va permetre als tossencs tenir casa dins i fora del recinte i de fer el que volguessin amb els seus bens i el que els vilatans havien de pagar per any es reduïa a una gallina.
La història del poder del bisbat de Ripoll sobre Tossa també és llarga però resumint-la cal destacar que des del 1189 fins al 1784 els tossencs van fer estira i arronsa per no pagar algunes de les delmes que en altres indrets ja no es pagaven però que encara s’exigia als tossencs.
Tanmateix avui no em volia estendre escrivint sobre la història de la població en època medieval perquè això ja serà per un altre blog, sinó il·lustrar com de divers a estat el nom de Tossa fins a quedar-se amb l’actual i com ha passat, a l’igual que altres indrets de Catalunya, d’unes mans a altres fins a independitzar-se de qualsevol senyor.
Vull acabar recordant lo bell que és aquest municipi que, com ja vaig esmentar en un anterior post, fa de mal entrar i de pitjor sortir. Tossa ara, just arribat el desembre, es converteix en un altre paradís de tranquil·litat on només queden els vilatans i alguns pixapins enamorats del poble fins al moll de l’os que escapen del soroll de la ciutat fins i tot quan la vila entra en estat de letargia.
Bona setmana a tots!

Fashion: A pleasure or a burden?

“Fashion is the armour to survive the reality of everyday life” —Bill Cunningham—

Love it or hate, fashion is not a modern invention and it has been around ever since men emerged from their cave-dwelling, or almost. The primary function of clothing was a purely physiological one: protecting us from the elements. This explains why the earliest possible evidence for clothing in ancient humas is some stone tools found at archaeological sites like Gran Dolina, in Atapuerca, and dates back to 78,000 years ago. Humans were clearly using needles and awls made of stone and bones some 40,000 years ago. In fact, archaeologists believe men started wearing clothes as early as 170,000 years ago. This allowed people to migrate from Africa to colder regions and conquer the whole globe. However, clothing does not only satisfy a physiological urge. From the evolutionary point of view, we have learned that it is much easier to survive if we are integrated in a group. We therefore strive to fit in it. If we are part of a bigger group, finding food and other resources becomes easier, so it is quite convenient to be part of one.
Let’s explain that in terms of Maslow’s pyramid of human needs.
Clothing satisfies our physiological need of protecting us from the elements and it helps us feel safe. When primitive men covered their feet with sandals, they were safer because they avoided getting their feet burned in the hot sand for example. And there is more to it than that. On a third level all humans need to develop a feeling of love and belonging to be part of a tribe or group that might protect them from enemies and other dangers. Not being alone meant also more security.
A good proof that clothing does not only meet a physiological need is that in tropical regions, where clothes were not required, humans tattooed their bodies to decorate them and signal group membership, believes or marital status. One of the earliest clues abour tattoos is in the body of the 5,200 year-old frozen man Ötzi, found in the border of Italy with Austria. His tattoo has shown that ornaments were used by humans to express themselves and to present themselves to others in a certain way, to increase their esteem by means of showing their status and gaining recognition. We have 4,000 year-old tattooed mummies in Egypt that indicate that tattooing was a relatively common body decoration. So early humans used fashion as a sign hierarchy, to show off or to simply decorate their bodies and increase their self-esteem.
Civilisation as we know it began when men stopped being hunters and developed agriculture. This revolution took place in what is called the Fertile Crescent, a vast area that covered the Mediterranean Levant and reached Mesopotamia and Persia and that had plenty of grain and a great variety of animals that could be kept in herds. When humans started to live in settlements where they kept their food stored, they had more free time for “unnecessary” things such as production of fine clothing and jewellery because they were no longer forced to go hunting or collecting every day.
The first loom weaving we have dates back to 6,000 BC and it was made of flax, wool, hemp and nettle.
Clothing soon became a visual way to distinguish the ruling from the non-ruling classes though. In Mesopotamian society the longer the skirt, he higher the social rank.
Regarding Egyptians it must be said that they were extremely demanding about their appearance. The rich classes wore expensive outfits and wigs and make up was worn by men and women. They used fashion for self-actualisation.
The kohl sold nowadays for women around the world was widely used by Egyptians to protect their eyes from the bright sun of the dessert. This eye make-up was the first “sunglasses” humans produced. We must also thank the Egyptians for the first eye-drops and the taming and export of cats, but that is really a different topic.
As mentioned earlier, dresses and garments communicated one belonged to a certain class -often the ruling one- or signaled marital status. Romans for example only allowed togas for those in power and the use of clothing restricted to the ruling by the non-ruling was severely punished by law. Married women wore a different attire to convey the idea that they were no longer available.
Humans have desired to distinguish themselves and mark to which class they belonged to from the very beginning. And in order to avoid confusion and “intruders”, a lot of countries had sumptuary laws to ensure upper-class clothing and jewellery were worn exclusively by the ones in the highest ranks.
During the Sui dynasty, only the emperor was allowed to dress in yellow. In later Europe, purple was a colour for the aristocrats or Royal Family for a long time since the pigments to dye clothes and turn them purple were extremely expensive. As it can easily be seen, fashion has been used to segregate people.
And as far as gender is concerned, fashion became a burden to many women in vast areas from an early stage too. Chinese women bound their feet with bandages to prevent them from growing since the beauty canon required women with small feet. Beauty conventions in Europe changed women’s shape in such a horrendous way they all suffered from dismays and respiratory problems.
It was only with the Great War that European women saw how their clothes became less oppressive.
The fashion industry and the textile production have moved a lot of money for centuries, yet globalisation has led to the mass manufacturing of cheap attire in poor countries to make us westerners believe clothes are just another disposable item. The true cost of it being the destruction and pollution of the developing countries where these clothes are churned out. And also the pollution and exploitation of the soil of the cotton fields in USA.
Believe it or not fast fashion has become the second most polluting industry of fresh water in the world and the first to pay the consequences of it are the developing countries that manufacture our clothes.
Fashion, even though we love it, has now an undesirable impact on this planet: it pollutes, it oppresses workers in manufactures in poor countries such as Bangladesh, it accumulates wealth in the hands of a privileged few and finally, if we are not critical enough, it makes us believe if we can’t afford it, we are nothing.
We all should take our time to become aware of the real problem by watching documentaries such as “The true cost” or “China blue”. Maybe then we might consider our needs before buying.
It is time for us humans to reassess which aspects of progress really mean a regress: plastics, pesticides, processed and packaged food, etc. And to go a step further maybe we should think of what we can do to change what we can to reverse the trend.

Les Borges Blanques: un indret autèntic.

Avui us vull parlar d’un municipi amb el que estic indirectament vinculada des de fa anys però que conec millor a través de les històries que n’he escoltat des de casa, que no pas per haver-m’hi passejat i haver-hi anat el que cal per conèixer-lo suficientment bé.
Les Borges Blanques és la capital de les Garrigues i està situada al final de la plana de Lleida en una zona de secà però que tenint prop el canal d’Urgell és suficientment humit per ser bona per conrear-hi fruites i verdures. Fins i tot per a qui no hi ha estat mai, el nom de Borges no pot ser un desconegut perquè aquest racó de pau i tranquil·litat de Lleida és famós per la seva producció d’oli d’alta qualitat. Les Borges són el bressol de l’or líquid més necessari per l’home, el greix saludable per excel·lència que fa els aliments més saborosos i per tant de més bon menjar. I de fet el que ara ens sembla una localitat petita i serena va ser durant el segle XIX el centre neuràlgic del comerç de l’oli, que es va desplaçar d’Itàlia cap a les Garrigues quan la primera i segona Guerra Mundials van fer minvar la producció de l’oli allà. Tot i que els italians exporten oli arreu del món, durant anys han comprat el nostre de les Borges per millorar la qualitat del seu. Us ho cregueu o no, durant el segle XIX a les Borges s’hi van posar bars, casinos, bancs i establiments d’oci perquè l’oli havia portat una immensa riquesa al municipi. Tot es va acabar però quan el sector agrícola va entrar en crisi i la producció d’oli va disminuir. Això el fa encara més valuós perquè és difícil d’obtenir. L’oli El Terrall comercialitzat per la cooperativa de Sant Isidre només es ven a Barcelona al supermercat Plusfresc.
Tanmateix, com que mai no he tastat cap oli millor que el de les Borges fet i produït allí, una excursió a aquest municipi es fa indispensable per abastir-se del preuat or líquid. Cert que tenint família allà que va i ve, me’l poden dur. Però si me’l porten em cal una altra excusa per arribar-me a fer el nas a les Borges i el voltant de les Borges i llavors perdria l’oportunitat de passar un dia a un d’aquells indrets on un pot deixar els nervis de la ciutat de banda perquè a les Borges no hi ha estrès.
De les Borges us en puc explicar el que en sé dels relats de la mare, el meu oncle i les cosines de la mare. Que fa seixanta anys hi feia molt de fred a l’hivern i molta calor a l’estiu. Que un cop a la setmana hi passava un carro amb peix de Tarragona per tal que els borgencs poguessin menjar productes del mar. Que com a altres pobles no es tancaven les portes perquè de lladres no n’hi havia i que Borges va tenir una piscina de 50 metres que devia ser l’enveja de tota la comarca.
El que no ha canviat de les Borges de llavors és que la vida del municipi s’articula al voltant del Terrall. El Terrall ara és una zona enjardinada amb dues enormes basses d’aigua on hi neden peixos i s’hi veuen ànecs i fins i tot cignes. Bé, ara mateix de cignes només n’hi ha un però m’han dit que ja n’han comprat un altre per no deixar-lo solitari.
Les basses del Terral eren en principi només una i en els seu origen quedava apartada del nucli urbà. Servia per recollir l’aigua de pluja dels carrers propers i així el bestiar del poble tenia un abeurador. A principis del segle XX es va enjardinar el terreny del voltant i llavors el Terrall es va convertir en el centre de trobada de la gent del poble. Els joves hi anaven a conèixer els nois i noies que els agradaven, els avis a fer la xerrada amb els contemporanis i els infants a jugar-hi.
Les Borges de la ninesa de la meva mare eren d’hiverns gèlids. Les basses del Terrall es gelaven i molts nens (o com n’hi diuen a Borges) xiquets, hi anaven a córrer per sobre o fins i tot algun més agosarat havia arribat a anar-hi en bicicleta sense pensar en el perill que suposava que es trenqués el gel. De fet sé del cert que una persona del poble es va comprar una escopeta de bales de sal per disparar als nens que ho feien i treure’ls la mala costum de jugar en un lloc tan perillós. Jo fins la setmana passada no sabia que hi havia escopetes que podien disparar bales de sal i encara menys que el tret, si t’encertava, provocava una coïssor intensa durant si més no unes quantes hores. Tanmateix era un efecte colateral necessari per evitar alguna desgràcia més gran.
El Terrall d’avui és una zona de descans i pau que ofereix l’oportunitat de fer un cafè tot contemplant els ànecs xipollejant a l’aigua i la mainada amunt i avall enjogassada. Prop del Terral s’hi troba la biblioteca municipal amb una moderna façana decorada per qui va ser l’alcaldessa del municipi. Si el que voleu és una mica d’esport al Poliesportiu Municipal Francesc Macià potser trobareu alguna activitat que us faci el pes. I per als que ens agrada caminar de les Borges es pot anar als bessons, un turó amb una vista espectacular al paisatge típic de les Garrigues.
El que no ens podem perdre en tot cas és el parc temàtic de l’oli per acabar d’aprendre el que cal de la seva producció a la comarca.
Parlava fa poc amb la família a un dels restaurants de les Borges prop del Terral i va sortir a la conversa que als mateixos borgencs els sembla que s’han quedat una mica enrere en alguns aspectes. El cert és que les comarques d’interior semblen anar sempre a remolc de les de la costa, on la indústria i el turisme sempre impulsen l’economia. Potser sí que a les Garrigues els cal un pèl d’impuls. Lleida ha fet un esforç per destacar les seves ofertes culturals i esportives i els seus bells paisatges naturals i crec que se n’està sortint pro bé. Potser els borgencs voldrien més moviment i infraestructura a la localitat. Jo però soc partidària, potser una mica per romanticisme, de que cal mantenir alguns indrets el més genuïns possibles i per això mateix a mi les Borges ja m’abelleix tal i com és. S’hi fa un oli excel·lent, s’hi produeix un pa de ronyó típic de la zona que és deliciós sobre tot acompanyat d’un bon embotit d’una de les cansaladeries del poble o d’un parell d’olives arbequines i té una plaça dels porxos tan bonica i polida amb uns carrerons del voltant tan ben cuidats, menuts i polits, que no voldria que res canviés.
Per a qui no sabeu el que és el pa de ronyó o pa petit, és un pa cuit amb llenya i amb molta flama que fa que al pa li surtin una espècie de bonys i que s’assembli a un ronyó. És un pa tendríssim que cal comprar quan s’hi va. Aquest darrer cop ho no me n’he pogut endur perquè m’hi he acostat en dia festiu. Però a més de l’obligatòria visita a la botiga del sindicat, us recomano que visiteu el forn i en compreu. Tampoc podeu deixar de tastar la botifarra de les Borges que tot i no ser recomanable pel colesterol sí que ho és pel paladar i a aquest cal mimar-lo un parell de cops l’any.
I per si les Borges encara no us sembla prou pintoresc us he d’explicar una altra cosa d’aquesta localitat que me la fa d’allò més castís. Era costum del poble de batejar cada casa i cada família amb una mena de sobrenom que no tenia res a veure amb els cognoms. Així doncs la meva mare, la meva padrina i el meu oncle encara parlaven de la gent del poble com “a cal Marino” o els de “cal Butxaquer” o els de “cal Mitja Armilla”, aquest darrer sobrenom sempre m’ha fet molta gràcia. La família de la mare pertanyia i pertany a “cal Nepra”. Una de les imatges que incloc avui és de l’edifici on vivien “els de cal Nepra”. Tant de bo no es perdi mai el costum de designar les famílies i llurs cases amb noms que tothom coneix. Tradicions com aquestes fan dels pobles localitats més humanes i humanitzades. Potser per això les Borges, tot i ser un pèl lluny per anar-hi sovint, és un indret que m’ha cridat sempre l’atenció perquè tinc la impressió que romandrà pràcticament igual i aquesta aparent i falsa manca de canvi proporciona una serenitat i pau.