Els nyandús i els pagesos a Alemanya.

La setmana passada ja us vaig advertir que en alguna ocasió dedicaria una entrada a com de malament està el sector de l’agricultura i la ramaderia. Doncs bé, ha arribat el moment i aquesta setmana vull escriure sobre un fet que ha trastocat l’ordre dintre de la fauna i flora a l’Alemanya del Nord i més concretament a Mecklenburg-Pomerània occidental.
L’inici de la transformació involuntària data de fa una vintena d’anys a Groβ Gronau, a la regió de Schleswig Holstein. Allí un particular hi tenia un zoo privat amb sis nyandús que són una au similar a l’estruç i autòctona de Sud-Amèrica on ja fa anys que estan en perill d’extinció perquè a l’altre continent hi tenen molts depredadors com el jaguar. Al propietari privat del zoo li devia fer gràcia exhibir aquests animals inofensius i exòtics en aquest indret del món. I hagués tot estat la mar de bé si no fos que un bon dia, per un descuit d’algú de manteniment del zoo privat, la tanca que els mantenia en seguretat va quedar oberta i els animals van fugir.
En un principi ningú no hi va donar-hi importància. El propietari va acceptar les pèrdues però no va fer res per recuperar els animals i els guardaboscos de la zona van pensar que com que els nyandús són bèsties acostumades a viure en un clima calorós no sobreviurien el primer hivern.
Però resulta que els nyandús, que no volen però poden córrer fins a seixanta kilòmetres per hora, van arribar a una zona de Mecklenburg Pomerània occidental que els va agradar perquè hi havia conreus de colza que van adoptar com a àpat principal tot i ser omnívors. I és clar, de la colza se’n fa oli i per tant és una planta que porta moltes calories fet que explica el motiu pel qual els nyandús no només van sobreviure l’hivern següent, sinó molts d’altres i van reproduir-se exitosament de manera que el 2018 se’n van poder comptar sis-cents.
El que havia estat un petit descuit va esdevenir un problema pels pagesos de la zona perquè els nyandús són animals grans i les femelles poden arribar a fer un metre vint i els mascles un metre quaranta i unes aus d’aquesta tossa mengen corresponentment les collites de colza dels pagesos de Mecklenburg. Les pèrdues anuals per només un pagès poden ser de fins a deu mil euros perquè els treballadors del camp es veuen obligats a plantar un vint per cent més del que plantarien normalment per compensar els suculents àpats dels animalons.
Ara us demanareu què tenen a veure els nyandús a Alemanya amb les condicions de la feina del pagès? Doncs molt fàcil. Com ja sabeu tant l’agricultura com la ramaderia són sectors molt exposats a riscos diversos com la meteorologia. Una pluja a destemps o una pedregada i els guanys de l’any se’n van en orris. I amb els pagesos a Alemanya no és diferent perquè resulta que la majoria tenen una assegurança que els cobreix les destrosses ocasionades per animals salvatges però no per animals exòtics. I és que el nyandú no és un llop, una guineu o un porc senglar i per tant les pèrdues que pateixen els pagesos no són compensades.
La reproducció del nyandú a Alemanya ha estat tan fructífera que la Viquipèdia ja informa de la regió Alemanya com a territori on hi habiten aquestes aus. I s’ha de dir que a Sud-Amèrica estan contentíssims de que les collites alemanyes de colza siguin tan nutritives perquè de cop el nyandú ha deixat d’estar en perill d’extinció, si més no a l’altra punta del món.
En un principi els guardaboscos de la regió de Mecklenburg van pensar que per controlar la població de nyandús potser haurien de malmetre els ous. Per aconseguir-ho hi feien forats. Però aquestes aus són molt intel·ligents i van començar a posar-ne més. L’esperança pels pagesos llavors van ser els senglars. En general aquest tipus de porc salvatge també menja ous però la pega és que no els reconeixen com a tal per la seva grandària. Els agents forestals estaven convençuts que si els senglars els tastaven llavors el problema es podria acabar ràpidament perquè un senglar no es deixaria intimidar per un nyandú.
Però des de que algú es va adonar que els nyandús s’estaven reproduint massa ràpidament fins que es van començar a censar, els animals es van escampar.
De tot plegat només se n’ha tret profit perquè resulta que ara Mecklenburg és una regió que explota les visites guiades a les zones on es troba l’espècie, el nom científic de la qual és Rhea americana.
Com que el problema s’havia escapat al control de molts, finalment el 2020 es va permetre la caça de nyandús. Un altre turisme va sorgir, el turisme de safari de caça que en aquests moments ja està regulat perquè s’ha reduït la població de nyandús i no és la intenció de ningú acabar amb aquests animals que a més estan protegits com a espècie.
La simpàtica història ha canviat la fisonomia d’aquesta regió d’Alemanya on els seus habitants encara s’estan acostumant a veure passejar els ocells pels seus camps.
Aquest és un cop més un exemple de les conseqüències que pot tenir la manca de responsabilitat de la gent. La Suddutsche Zeitung en el seu moment ja va recordar el paral·lelisme d’aquest fet amb un altre que va passar a Colòmbia. Allà el famós narcotraficant Pablo Escobar tenia uns exemplars d’hipopòtam a la seva finca i se li van escapar. Estem parlant dels anys vuitanta. Quan va caure el seu imperi, les autoritats van reubicar els cavalls de riu a diversos zoos però alguns dels que havien fugit també van aconseguir reproduir-se i la població d’aquests animals fa uns anys era d’uns noranta. L’hipopòtam fa les seves necessitats a l’aigua i les seves femtes contenen uns nivells molt elevats de fosfat i nitrogen que alhora poden canviar l’estructura química de l’aigua dels aiguamolls afavorint la proliferació de bacteris que poden ser molt tòxics per a la fauna autòctona.
Resumint, que l’excentricitat de l’home la paga la natura molt cara. Per això cal realment actuar contra el tràfic d’animals exòtics i potser estaria bé regular la tinença d’aquest tipus d’animals de manera que qui vulgui tenir zoos privats no acabi provocant desequilibris ecològics.
Recordo però que no tots els animals exportats provoquen desequilibris als ecosistemes. Els gats per exemple s’han escampat arreu del món i són molt útils pel control de plagues com ja sabreu si vau llegir un anterior post meu.
Avui crec que calia fer veure dues coses: el nivell de desprotecció dels pagesos davant certes catàstrofes i les brutals conseqüències que pot tenir l’actuació irresponsable de l’home.
Bona resta de setmana i com que comencem l’agost i molts estareu de vacances, aprofito per desitjar-vos un merescut descans.

Els gats i els humans: un vincle ancestral.

Ens atrauen amb els seus moviments suaus i elegants, ens fascinen amb la seva mirada de pupil·les allargades i la seva fortalesa física. Temem les seves urpes esmolades tant com la seva aparent independència perquè no se sotmeten i com diu la dita alemanya “ l’educació dels gats no és tan difícil, només en un parell de dies ens han ensenyat el més necessari”, una dita que il·lustra molt bé que els humans ens adaptem a ells quasi més que ells a nosaltres. Encara que també hi ha detractors dels gats, el cert és que a nivell mundial hi ha tres vegades més gats domèstics que gossos i si ho traduïm en xifres del nostre continent, hi ha cent milions de gats domèstics a Europa i vuitanta de gossos. Per molt que es digui que el gos és el millor amic de l’home, el gat segueix sent la mascota més triada arreu del món i el poder de la seva seducció queda palès en els quaranta milions de persones al Regne unit que miren vídeos de gats a diari. Però per quin motiu ens agraden tant aquests felins als humans? En aquest post intentaré revisar els aspectes clau que han portat a aquests quatre potes a aliar-se amb nosaltres i els han fet esdevenir estrella número 1 de les xarxes socials.
De tot el regne animal, el gat és el carnívor que té els ulls més grans en proporció al seu cos. Aquests li permeten veure-hi a les fosques i abasten dos-cents vint graus. Les pupil·les verticals són especialment indicades per mesurar bé les distàncies quan l’animal està ajagut al terra. Això els permet ser més eficaços que altres felins a l’hora de caçar i és en el cas del gat molt necessari perquè no pot córrer durant massa estona seguida.
Però no només els ulls del gat són una petita meravella tècnica sinó també el seu sentit de l’oïda perquè hi senten sis vegades millor que nosaltres pobres humans. La musculatura de les seves orelles els permeten girar-les de manera independent.
Pel que fa al tacte els seus bigotis del gat li serveixen d’antena i l’ajuden a orientar-se fins i tot en situacions on no hi ha cap mena de llum. I si parlem de la musculatura i de la flexibilitat del gat és important esmentar que comparativament són més forts que el tigre. Els gats són robusts i forts, capaços de fer salts increïbles, de caure de quatre potes des d’alçades impressionants i són autèntiques màquines de caçar. Per tot això l’home els va trobar fascinants i útils alhora des de que els gats ens van descobrir i van decidir venir a viure amb nosaltres ara fa uns vuit mil anys.
Com el Doctor John Bradshaw afirma, la decisió de l’humà d’adoptar el gat és una barreja de dos factors: per una banda els gats com a excel·lents caçadors ens mantenien rates i ratolins allunyats dels rebosts i per altra els seus trets facials desperten en els humans uns instints naturals que fan que els vulguem protegir. Si s’observa la cara d’un gat el més significatiu són els grans ulls, cap rodó i barbeta i nas petits. Aquests trets recorden als dels bebès humans i el nostre cervell està programat per respondre positivament a aquests trets que els alemanys anomenen “Baby Schema”. Està demostrat científicament que quan els humans observem a nadons, el nostre cos segrega hormona dopamina en gairebé els mateixos nivells que quan mirem als gats. A més, automàticament, quan tenim bebès o gats al voltant els estudis científics han demostrat que els humans som més curosos amb el que fem. Resumint, que els gats eren animals útils i amb les seves cares adorables que ens recorden la dels bebès ens van fer voler-los tenir al nostre voltant.
A més dels trets facials, jo afegiria que als humans la força i poder dels felins ens atrauen perquè que com va dir Vicor Hugo referint-se al seu gat “tenim a casa un tigre per acaronar”.
L’origen del nostre gat domèstic es remunta a fa uns onze milions d’anys a la jungla del sud-est asiàtic. En aquesta zona va aparèixer el que més tard evolucionaria al gat salvatge “Felis Sivestris Lybica”, el que va decidir viure amb nosaltres. Però en quin moment van apropar-se a nosaltres? Haurem de situar-nos entre uns vuit mil a sis mil anys abans de la nostra era en la zona del creixent fèrtil. El creixent fèrtil és una extensa àrea que abastavael Llevant Mediterrani, Mesopotàmia i Pèrsia, molt rica en diversos tipus de gra cultivable i en espècies d’animals aptes per ser mantingudes en ramats. És aquí on l’home va aprendre a conrear la terra, fer la collita i guardar els fruits en magatzems primitius per tal de poder-ne fer ús quan fos necessari. L’agricultura i la ramaderia van fer possible a l’home assegurar-se els aliments de manera que no els calgués sortir a caçar ni a recol·lectar. Aquesta revolució va portar als humans a disposar d’un temps que no tenien abans i d’aquí que en aquesta regió es desenvolupessin les primeres grans civilitzacions. I amb aquestes i els grans magatzems de menjar van aparèixer també les plagues de rates i ratolins que amenaçaven el benestar dels nuclis de població. Fins que els gats salvatges van apropar-se als magatzems d’aquests assentaments primitius del neolític a aprofitar-se de l’abundància de carn fresca oportunista que hi corria.
A Xipre es va descobrir una tomba d’un home jove enterrat a 40 centímetres d’un gat d’uns vuit mesos de manera cerimonial. Ambdós estan orientats cap a l’oest i la tomba està al mig d’un assentament que data d’aproximadament el 7.500 abans de Crist. Com que el gat salvatge no és originari de Xipre, s’ha de partir del fet que els primers pobladors ja el van portar amb ells per controlar les plagues. Que a la tomba d’aquell humà jove hi aparegui un gat disposat tan curosament prop l’humà fa pensar als investigadors que hi havia un vincle emocional entre l’home i el gat.
No obstant, el que se sap del cert és que el gat va passar a formar part de les llars en temps de l’Antic Egipte. Aquest país, amb un Nil que fertilitzava les terres per les quals passava, era molt ric en gra i altres cultius i l’ús de gats com a controladors de les plagues va ser crucial per a aquella civilització.
De ser un animal útil, el gat va passar a ser un animal venerat. És cert que els egipcis ja adoraven els lleons per la seva fortalesa i els consideraven els guardians dels faraons, però els animals reverenciats van anar canviant amb la història de l’antiga civilització. Així doncs en època més tardana, durant la segona dinastia, el gat ja era un animal homenatjat i amb divinitat pròpia perquè la deessa Bastet representava la protecció, l’amor i l’harmonia. La relació dels egipcis amb els gats ens pot semblar contradictòria. Per una banda els adoraven fins al punt que quan un gat dels de la casa es moria, els que hi vivien s’afaitaven les celles. Per altra banda es van començar a momificar els gats per oferir-los a la deessa Bastet als temples dedicats a ella i la demanda de mòmies gat va créixer tant que els egipcis van començar a criar gats als temples només per sacrificar-los i momificar-los més tard. Setanta dies són necessaris per acabar el procés necessari per produir una mòmia, així és que ja us podeu imaginar que les mòmies dels felins es van convertir en una indústria lucrativa però amb un perill imminent: no hi havia prou gats per cobrir la demanda. Moltes mòmies de gat tardanes contenen només fragments d’aquest animal al seu interior i dintre d’algunes d’elles ni tan sols s’hi ha trobat restes animals. Els gats començaven a escassejar. Per altra banda, els egipcis tenien contactes comercials amb Pèrsia i els perses van descobrir aquests animals i els van començar a importar al seu territori. Els gats esdevingueren mercaderies de contraban ja que emportar-se els gats d’Egipte estava prohibit per llei a les terres faraòniques. Els perses van encarregar-se de fer arribar els peluts fins a la Índia.
L’autèntica expansió del gat es va produir quan els romans van començar a portar-los d’Egipte a Roma, on els petits felins va substituir la fura que era el que utilitzaven els romans per controlar les plagues de rates i ratolins. En contrast amb les boniques fures, els gats tenien l’avantatge que no feien pudor. I allà on anaven els romans a portar la seva civilització també hi anaven els gats que ben aviat van expandir el seu territori per arreu d’Europa.
Si bé la veneració dels romans pels gats no arriba a l’extrem de la dels egipcis, a la deessa Libertas se la representa sovint amb un gat als peus com a símbol de la independència. També la mitologia nòrdica amb la seva adoració a la natura considera el gat un animal màgic. La deessa de l’amor Freier vola pel cel empesa per un carruatge que porten dos gats.
En la mitologia nòrdica els gats també eren considerats animals màgics i la deessa Freia de l’amor i la fertilitat viatjava pel cel en un carruatge empès per dos gats salvatges.
L’Islam també té una bona imatge dels gats i el profeta Mahoma n’era un enamorat. I pel que fa als budistes, aquests creuen que quan mor un gat de la casa, aquest parla bé del seu amo a Buda per tal que aquest li sigui favorable.
El israelites que van estar tantíssim temps en territori egipci no veneraven els gats doncs per a ells només hi havia un únic Déu.
La bona reputació i la consideració cap al gat van acabar quan els pares de l’església el van considerar una encarnació del mal i del dimoni. La inquisició va perseguir bruixes i gats i va condemnar tantíssimes dones i gats a la foguera que el gat va estar a punt de desaparèixer d’Europa.
L’extermini dels nostres amics peluts va tenir unes conseqüències nefastes per a la salut pública al vell continent. La pesta, la pandèmia que va arrasar Europa provocant la mort d’entre un trenta a un seixanta per cent de la població depenent de les dates i les zones, era ocasionada per un bacteri que transmetien les puces i també les rates amb les seves mossegades. En zones humides i amb poca salubritat com eren les ciutats medievals europees, l’epidèmia es propagava sense poder-la aturar. Els gats ja no podien controlar les rates perquè ja no en quedaven. L’home va trigar molt en adonar-se de que els seus aliats peluts li podien ser útils i finalment els gats van tornar a la ciutat tot i el desprestigi que l’església catòlica els havia portat. L’estigma durà segles i encara al segle XVIII es deia que en un carruatge on hi hagués un gat els cavalls no galopaven com ho feien habitualment. També la superstició de que si ens creuem amb un gat negre tindrem mala sort prové d’aquesta època.
Però no tots els països van quedar tocats per la superstició infundada. Els romans tenen una colònia enorme de gats situada a les runes de Torre Argentina a la capital de la Península Itàlica. Els habitants de la ciutat del Coliseu encara alimenten i adoren els gats que campen per les runes perquè consideren que van salvar la ciutat d’un episodi de pesta.
Afortunadament avui dia ja està pràcticament superada l’animadversió cap als gats i són mascota predilecta a immensitat de països.
Grans personatges de la història han tingut una relació especial amb els nostres amics peludets. Churchill per exemple sempre va conviure amb mínim un gat. Einstein en tenia un de tigrat que patia depressió quan feia mal temps. Einstein deia “sé què et passa, però no sé com canviar-ho”. Dalí apareix en nombroses fotos amb el seu gat i el dissenyador Karl Lagerfeld té el que probablement és el gat més mimat del món perquè té dues mainaderes particulars. Goethe una vegada va escriure un poema des de la perspectiva del gat content de les moixaines dels humans. Demano disculpes als lletraferits per la ràpida traducció matussera dels darrers versos que diuen:
“ sie stammeln und lallen und
huldigen mir.
Liebkosen mir glücklich Bauch, Ohrchen und Tatz.
Ich wälte es wieder. Das Leben der Katz”
Traduïts aquests versos vindrien a dir:
“barbotegen i balbucegen i
em veneren.
M’acaronen contents la panxa, les orelletes i les potes.
En una altra ocasió també l’hagués triat: la vida del gat”
De gats jo no en soc experta encara. Sé que el meu primer contacte amb un gat va ser a Berlín i va ser la gateta que em va adoptar a mi. Durant el confinament em vaig enamorar tant del gat de la meva parella, el Pablo que vaig decidir adoptar-ne un de meu. Vaig passar mesos mirant la pàgina de Gats de Gràcia per trobar el candidat ideal. Un dia vaig veure la foto del Safrà i el vaig anar a conèixer. Ja no va estar-se gaire més dies a Farigats perquè el vaig adoptar.
No tinc una explicació científica per aclarir per quin motiu el Safrà m’ha ajudat a equilibrar la meva vida. Només sé que quan tinc molt estrès i arribo a casa i el veig a ell se’m passen tots els mals. Tan sols m’inquietava una cosa: que el meu peludet estigués a casa sol masses hores quan jo soc a la feina. Vaig parlar altre cop amb gats de Gràcia i finalment em van oferir la possibilitat d’adoptar un cadellet per tal que el Safrà el veiés créixer i l’acceptés com un membre més de la nostra família. El resultat ha estat la felicitat multiplicada per dos perquè ara sé que quan marxo no deixo sol a ningú i quan torno tinc dos felins adorables que cerquen la meva companyia.
Si són o no màgics no us ho puc assegurar científicament però a mi em sembla que la meva quotidianitat és infinitament menys feixuga des de que els tinc amb mi.
Per si agafeu gust als gats us he penjat unes fotos del Safrà, a qui els que seguiu el blog ja coneixeu, i el petit de la família: El Sugus.
Us deixo amb la recomanació de que poseu un gat a les vostres vides i que si decidiu fer-ho, opteu per un gat d’una protectora. Són animals infinitament agraïts que necessiten una oportunitat i que esperen famílies que els sàpiguen estimar.
Bona setmana a tots!

Un bocí de paradís: Tossa de Mar.

Hi ha un raconet de Catalunya que em té el cor robat, hi somnio sovint perquè per a mi és un indret on hi trobo la calma i recupero l’alegria quan estic ensopida. Fins i tot té el poder de posar-me de bon humor quan el cap em bull amb trifulgues i preocupacions. Potser ho fa que queda mig amagat i cal fer unes quantes corbes per arribar-hi, o potser em sembla un bocí de paradís perquè de tota la Costa Brava, en la meva opinió, representa l’equilibri perfecte entre mar i muntanya. Qui hagi llegit la meva primera novel·la o em conegui encara que sigui només una mica, sabrà que estic parlant de Tossa de Mar.
El poble de Tossa no arriba a sis mil habitants i el terme ocupa poc més de trenta-vuit quilòmetres quadrats. Queda protegit entre turons i puigs i amagat per una carretera plena de revolts si s’hi accedeix des de Lloret per la costa. La muntanya Montllor, que pertany al Massís de Cadiretes, és una visió característica que ens avisa que arribem a la població quan la veiem des del cotxe. De petita sempre em va cridar l’atenció aquesta enorme muntanya a qui jo anomenava “la del cap pelat” per una formació rocallosa que es veu al seu extrem de dalt i que la fa distinta a les altres que vetllen el poble i els seus habitants. En dies no emboirats des del Montllor es veu la vila, i és que té ni més ni menys que quatre-cents vuitanta-un metres d’alçada, és per tant una imponent visió.
No cal ni dir que Tossa és ideal pels amants de la platja perquè a més de la platja gran de Tossa i la Mar Menuda, als peus de la torre de l’homenatge hi trobarem la cala es Codolar que es diu així perquè temps enrere estava plena còdols. Encara avui dia al fons a la part dreta hi ha unes bones roques amb les que s’ha d’anar amb molt de compte a l’hora de banyar-s’hi. Una altra platja petita que enamora és la Banyera de ses dones i si gosem allunyar-nos de la població perquè disposem de vehicle per desplaçar-nos. adscrites al mateix municipi tenim Cala Llevadó, Cala Giveroleta, la platja Porto Pi, Santa Maria de Llorell, la cala Morisca, cala Pola, cala Salions, cala de’n Carlos, cala Figuera, cala Futadera, Cala Bona, Cala Giverola. És a dir que hi ha platja per tots els gustos.
Però així com prop de Cadaqués el paisatge esdevé més àrid i menys verd, Tossa ofereix uns puigs i muntanyes molt aptes per si us agrada anar a caminar per la natura. La vegetació amb els seu pins de troncs torts i capçades estarrufades guarneix les muntanyes i proporciona una bona ombra fins i tot en l’època de més calor. I a més del pi a Tossa també hi trobarem abundants alzines i suros. De fet al municipi hi va haver una manufactura de taps de suro el rastre de la qual es pot veure al Museu de les Dones de Tossa.
I com que d’arbres a Tossa n’hi ha molts, també n’hi ha un que hi és per equivocació i està catalogat com a arbre monumental de Catalunya. Es tracta del roure del Bon Retir, de vint-i-dos metres d’alçada i una capçada d’uns trenta metres, un senyor arbre en tota regla. El que passa és que aquest roure no és típic del litoral català i per tant encara és més especial trobar-lo a Tossa.
Però aquest poble no només és paisatge sinó caràcter. Tot un encert per part de Tossa és tenir un espai dedicat al paper que han tingut les del nostre gènere al municipi. Les remendadores, que són les que arreglaven les xarxes dels pescadors, eren tantíssim una part fonamental del paisatge quotidià que l’escultor Josep Puig Valls va fer una escultura d’una remendadora perquè el va impactar veure dones cosint xarxes a la platja. No obstant a Tossa també hi havia dones dedicades a la pagesia, a salar peix i d’ençà dels anys cinquanta al negoci de l’hostaleria, el turisme i l’atenció al client en qualsevol de les seves formes. Jo que conec Tossa molt bé, diria que la dona de Tossa per excel·lència és una dona treballadora. Potser per això les tossenques són especialment lliberals en el bon sentit de la paraula. I com entenc jo lliberals en el sentit de la paraula? Doncs que sí bé el agrada el model familiar tradicional no es deixaran dir pel marit el que han de fer i el que no. És la infinita avantatge que té el fet que la majoria ha treballat i ha contribuït amb el seu sou a l’economia familiar quan a ciutat encara n’hi havia moltes d’allunyades del món laboral.
Per això no és d’estranyar que a Tossa s’hi vagi celebrar durant anys “La festa de la dona”. Aquesta bonica tradició permetia a les noies i no tan noies, lluir un vestit de festa i amagar el rostre darrere una màscara per tal que treure a ballar al noi o home que els interessava. Coneixeu un altre poble que celebri els dia de les dones? Jo no.
Però no només les dones de Tossa són admirables! Una de les coses que més m’abelleix de la gent del poble independentment del seu gènere és que els vilatans són tal com raja, és a dir que diuen el que pensen sense embuts ni estan per afectacions i hipocresies molestes. Per això els de Can Fanga, així ens anomenen als de Barcelona, ens hi trobem tan bé.
I seguint amb el tema de les tradicions, a Tossa se n’hi celebren unes quantes de ben acolorides. El 20 i 21 de gener estan dedicats al Peregrí. Aquesta festa té una forta arrel cristiana i està basada en un esdeveniment del segle XV. En aquella època Tossa, com altres poblacions de la Península Ibèrica, van patir una epidèmia de pesta i els vilatans van demanar a Sant Sebastià que els en lliurés. Li van prometre que si la pesta remetia, ells anirien cada any a fer pelegrinatge fins la capella més propera dedicada a aquest sant. Els tossencs compliren religiosament amb el seu vot sagrat fins que demanaren permís eclesiàstic per enviar-hi un sol home en representació del poble. Cal pensar que la capella més propera dedicada a Sant Sebastià està a quaranta quilòmetres de Tossa i per tant es fa difícil desplaçar-hi tot el poble. La tradició segueix i abans de la Covid-19 hi anava el Peregrí i els vilatans que li volien acompanyar. Caminaven fins a Santa Coloma de Farnés i tornaven l’endemà, dia en què es feia una processó pel poble per commemorar la fita.
La setmana Santa a Tossa és també una època molt especial. En primer lloc pel concurs de creus guarnides amb flors que s’hi ha organitzat durant anys i que ha fet portar els meus menuts “una creu” simbòlica alegrant així la celebració de l’execució de Crist. Durant el Corpus Tossa guarnia els carrers més cèntrics amb catifes fetes amb pètals de flors per sobre les quals sovint hi passejaven els nens i nenes que havien rebut la primera comunió aquell any. Jo, que vaig fer la primera comunió a Tossa, encara recordo aixecar-me les faldilles llargues del vestit per no destrossar el dibuix del terra amb el frec de la roba. Enguany la preciosa catifa es va fer només davant l’església principal perquè la pandèmia no permetia res més.
El primer de juny, per assaborir un tastet del que serà l’estiu, se celebra a Tossa la sardinada. Com el seu nom indica els pescadors surten a mar i porten tanta sardina com troben, la couen prop de la platja i reparteixen sardina i pa amb tomàquet pels que s’hi vulguin arribar. Les sardines calentes sobre el pa són un esmorzar deliciós sobre tot si es pot gaudir prop de la platja, que a primers de juny no sol estar encara plena de banyistes.
I un cop acabada la temporada de bany i quan ja tots pensem en la tardor tristoia i l’hivern glaçat, Tossa celebra l’aplec de Sant Grau. Sant Grau és una església de les afores de Tossa al voltant de la qual s’hi organitza un àpat tipus barbacoa americana però de tot el poble. Es fa el tretze d’octubre. Tradicionalment es celebrava per tenir una excusa religiosa per anar a reunir-se amb familiars i amics situats en altres municipis i termes. A Sant Grau també hi he anat un parell de vegades. La festa començad’horaperò les taules i cadires no es pleguen fins tard al vespre quan ja fa fresa.
Bé, suposo que ja només amb el que us he explicat es farà fàcil entendre per quin motiu es diu popularment que “Tossa té mala entrada i pitjor sortida”. Mala entrada perquè és de difícil accés i queda mig amagat si s’hi arriba per terra, i pitjor sortida perquè quan coneixes el poble t’enamores d’ell i no vols marxar-ne. Potser per això per mi és el meu bocí terrenal de paradís i no me’n cal cap d’altre. I ho dic jo que he voltat la Seca, la Meca i la vall d’Andorra…

Un bocí de paradís: Tossa de Mar.

Hi ha un raconet de Catalunya que em té el cor robat, hi somnio sovint perquè per a mi és un indret on hi trobo la calma i recupero l’alegria quan estic ensopida. Fins i tot té el poder de posar-me de bon humor quan el cap em bull amb trifulgues i preocupacions. Potser ho fa que queda mig amagat i cal fer unes quantes corbes per arribar-hi, o potser em sembla un bocí de paradís perquè de tota la Costa Brava, en la meva opinió, representa l’equilibri perfecte entre mar i muntanya. Qui hagi llegit la meva primera novel·la o em conegui encara que sigui només una mica, sabrà que estic parlant de Tossa de Mar.
El poble de Tossa no arriba a sis mil habitants i el terme ocupa poc més de trenta-vuit quilòmetres quadrats. Queda protegit entre turons i puigs i amagat per una carretera plena de revolts si s’hi accedeix des de Lloret per la costa. La muntanya Montllor, que pertany al Massís de Cadiretes, és una visió característica que ens avisa que arribem a la població quan la veiem des del cotxe. De petita sempre em va cridar l’atenció aquesta enorme muntanya a qui jo anomenava “la del cap pelat” per una formació rocallosa que es veu al seu extrem de dalt i que la fa distinta a les altres que vetllen el poble i els seus habitants. En dies no emboirats des del Montllor es veu la vila, i és que té ni més ni menys que quatre-cents vuitanta-un metres d’alçada, és per tant una imponent visió.
No cal ni dir que Tossa és ideal pels amants de la platja perquè a més de la platja gran de Tossa i la Mar Menuda, als peus de la torre de l’homenatge hi trobarem la cala es Codolar que es diu així perquè temps enrere estava plena còdols. Encara avui dia al fons a la part dreta hi ha unes bones roques amb les que s’ha d’anar amb molt de compte a l’hora de banyar-s’hi. Una altra platja petita que enamora és la Banyera de ses dones i si gosem allunyar-nos de la població perquè disposem de vehicle per desplaçar-nos. adscrites al mateix municipi tenim Cala Llevadó, Cala Giveroleta, la platja Porto Pi, Santa Maria de Llorell, la cala Morisca, cala Pola, cala Salions, cala de’n Carlos, cala Figuera, cala Futadera, Cala Bona, Cala Giverola. És a dir que hi ha platja per tots els gustos.
Però així com prop de Cadaqués el paisatge esdevé més àrid i menys verd, Tossa ofereix uns puigs i muntanyes molt aptes per si us agrada anar a caminar per la natura. La vegetació amb els seu pins de troncs torts i capçades estarrufades guarneix les muntanyes i proporciona una bona ombra fins i tot en l’època de més calor. I a més del pi a Tossa també hi trobarem abundants alzines i suros. De fet al municipi hi va haver una manufactura de taps de suro el rastre de la qual es pot veure al Museu de les Dones de Tossa.
I com que d’arbres a Tossa n’hi ha molts, també n’hi ha un que hi és per equivocació i està catalogat com a arbre monumental de Catalunya. Es tracta del roure del Bon Retir, de vint-i-dos metres d’alçada i una capçada d’uns trenta metres, un senyor arbre en tota regla. El que passa és que aquest roure no és típic del litoral català i per tant encara és més especial trobar-lo a Tossa.
Però aquest poble no només és paisatge sinó caràcter. Tot un encert per part de Tossa és tenir un espai dedicat al paper que han tingut les del nostre gènere al municipi. Les remendadores, que són les que arreglaven les xarxes dels pescadors, eren tantíssim una part fonamental del paisatge quotidià que l’escultor Josep Puig Valls va fer una escultura d’una remendadora perquè el va impactar veure dones cosint xarxes a la platja. No obstant a Tossa també hi havia dones dedicades a la pagesia, a salar peix i d’ençà dels anys cinquanta al negoci de l’hostaleria, el turisme i l’atenció al client en qualsevol de les seves formes. Jo que conec Tossa molt bé, diria que la dona de Tossa per excel·lència és una dona treballadora. Potser per això les tossenques són especialment lliberals en el bon sentit de la paraula. I com entenc jo lliberals en el sentit de la paraula? Doncs que sí bé el agrada el model familiar tradicional no es deixaran dir pel marit el que han de fer i el que no. És la infinita avantatge que té el fet que la majoria ha treballat i ha contribuït amb el seu sou a l’economia familiar quan a ciutat encara n’hi havia moltes d’allunyades del món laboral.
Per això no és d’estranyar que a Tossa s’hi vagi celebrar durant anys “La festa de la dona”. Aquesta bonica tradició permetia a les noies i no tan noies, lluir un vestit de festa i amagar el rostre darrere una màscara per tal que treure a ballar al noi o home que els interessava. Coneixeu un altre poble que celebri els dia de les dones? Jo no.
Però no només les dones de Tossa són admirables! Una de les coses que més m’abelleix de la gent del poble independentment del seu gènere és que els vilatans són tal com raja, és a dir que diuen el que pensen sense embuts ni estan per afectacions i hipocresies molestes. Per això els de Can Fanga, així ens anomenen als de Barcelona, ens hi trobem tan bé.
I seguint amb el tema de les tradicions, a Tossa se n’hi celebren unes quantes de ben acolorides. El 20 i 21 de gener estan dedicats al Peregrí. Aquesta festa té una forta arrel cristiana i està basada en un esdeveniment del segle XV. En aquella època Tossa, com altres poblacions de la Península Ibèrica, van patir una epidèmia de pesta i els vilatans van demanar a Sant Sebastià que els en lliurés. Li van prometre que si la pesta remetia, ells anirien cada any a fer pelegrinatge fins la capella més propera dedicada a aquest sant. Els tossencs compliren religiosament amb el seu vot sagrat fins que demanaren permís eclesiàstic per enviar-hi un sol home en representació del poble. Cal pensar que la capella més propera dedicada a Sant Sebastià està a quaranta quilòmetres de Tossa i per tant es fa difícil desplaçar-hi tot el poble. La tradició segueix i abans de la Covid-19 hi anava el Peregrí i els vilatans que li volien acompanyar. Caminaven fins a Santa Coloma de Farnés i tornaven l’endemà, dia en què es feia una processó pel poble per commemorar la fita.
La setmana Santa a Tossa és també una època molt especial. En primer lloc pel concurs de creus guarnides amb flors que s’hi ha organitzat durant anys i que ha fet portar els meus menuts “una creu” simbòlica alegrant així la celebració de l’execució de Crist. Durant el Corpus Tossa guarnia els carrers més cèntrics amb catifes fetes amb pètals de flors per sobre les quals sovint hi passejaven els nens i nenes que havien rebut la primera comunió aquell any. Jo, que vaig fer la primera comunió a Tossa, encara recordo aixecar-me les faldilles llargues del vestit per no destrossar el dibuix del terra amb el frec de la roba. Enguany la preciosa catifa es va fer només davant l’església principal perquè la pandèmia no permetia res més.
El primer de juny, per assaborir un tastet del que serà l’estiu, se celebra a Tossa la sardinada. Com el seu nom indica els pescadors surten a mar i porten tanta sardina com troben, la couen prop de la platja i reparteixen sardina i pa amb tomàquet pels que s’hi vulguin arribar. Les sardines calentes sobre el pa són un esmorzar deliciós sobre tot si es pot gaudir prop de la platja, que a primers de juny no sol estar encara plena de banyistes.
I un cop acabada la temporada de bany i quan ja tots pensem en la tardor tristoia i l’hivern glaçat, Tossa celebra l’aplec de Sant Grau. Sant Grau és una església de les afores de Tossa al voltant de la qual s’hi organitza un àpat tipus barbacoa americana però de tot el poble. Es fa el tretze d’octubre. Tradicionalment es celebrava per tenir una excusa religiosa per anar a reunir-se amb familiars i amics situats en altres municipis i termes. A Sant Grau també hi he anat un parell de vegades. La festa comença d’hora però les taules i cadires no es pleguen fins tard al vespre quan ja fa fresa.
Bé, suposo que ja només amb el que us he explicat es farà fàcil entendre per quin motiu es diu popularment que “Tossa té mala entrada i pitjor sortida”. Mala entrada perquè és de difícil accés i queda mig amagat si s’hi arriba per terra, i pitjor sortida perquè quan coneixes el poble t’enamores d’ell i no vols marxar-ne. Potser per això per mi és el meu bocí terrenal de paradís i no me’n cal cap d’altre. I ho dic jo que he voltat la Seca, la Meca i la vall d’Andorra…

El negoci de la restauració a aquest país: tradició o enganyifa?

No sé si sou dels que aneu gaire sovint al restaurant. Jo no. Per a mi el restaurant és un lloc on vaig en ocasions especials per celebrar quelcom poc habitual. I les vegades que he fet l’experiment de dinar fora de casa per comprovar si és un luxe que val la pena, no he quedat gaire convençuda.
Fa unes setmanes vaig haver de fer-ho perquè tocava tarda d’avaluació al centre i l’espai que tenim habilitat per a menjar-hi estava tan ple que si m’hagués esperat per dinar, ho hagués acabat engolint-ho tot en deu minuts, cosa que no em semblava gaire saludable.
A falta d’idees vaig triar una pizzeria prop de la feina i em vaig sentir com una potentada per asseure’m a una taula i esperar que em servissin el dinar. Vaig triar el menú pizza que incloïa aquesta especialitat italiana, una beguda i els postres o un cafè. Vaig pagar nou euros pel dinar i vaig sortir força decebuda perquè la pizza d’espinacs de Dr. Oetker que em cruspeixo amb la meva parella cada dos dissabtes és infinitament més gustosa que la que em van portar i costa tan sols poc més de tres euros. La veritat és que em vaig sentir un pèl bleda per pagar el que per mi són força diners per un sol àpat. En sortir però del restaurant em vaig trobar diversos dels meus alumnes de batxillerat entaulats menjant també una pizza. Els conec i són habituals del restaurant perquè com els seus pares i una bona part de la societat d’aquest país, per a ells, menjar fora de casa és una cosa d’allò més comú.
Els negocis de la restauració a la Península Ibèrica són nombrosíssims i tot i ser un sector en què la feina és dura, si els restaurants estan ben gestionats, constitueixen un negoci rentable.
Us heu parat mai a comptar quants restaurants hi ha en un parell de quilòmetres a la rodona? Fins abans del Covid-19 molts obrien cap a les set i alguns baixaven la persiana a les onze o dotze de la nit. La vida de molts s’articula a partir dels bars i restaurants i per això són part de la nostra cultura ibèrica.
Anar al restaurant a Espanya no és res de l’altre món. El turisme i la gastronomia són importants fonts d’ingressos aquí i òbviament per això la Covid-19 ha estat un gran desastre.
El primer confinament va acabar amb el 20% dels negocis de restauració al país, una gran tragèdia si tenim en compte que molts d’ells eren de caire familiar i alimentaven tot un nucli de convivència i que les actuals restriccions estan amenaçant encara una part important del sector que va sobreviure el primer confinament.
I en tota aquesta disbauxa d’informació amb què ens bombardegen els medis i encara més les xarxes, en un moment en què molts locals lluiten per sobreviure, s’ha esbombat que Alemanya ofereix fins a 70% d’ajuts als restaurants que han de tancar durant les restriccions. Aquesta notícia enfurisma els més encesos però s’ha de saber interpretar correctament. En primer lloc cal tenir en compte que Espanya té quaranta-sis milions d’habitats mentre Alemanya en té vuitanta-tres. No és el doble però gairebé. Això vol dir automàticament que hi ha moltíssims més contribuents a les arques estatals. El número de restaurants d’Espanya però supera amb escreix el número de restaurants a Alemanya. Aquí, segons dades del diari El Mundo, hi ha un restaurant per cada 175 habitants. Una altra font parla de 81.000 restaurants a Espanya. Al país Germànic hi havia en canvi 71.619 restaurants el 2019 segons el web Statista. És a dir que amb més població allà hi ha força menys restaurants i per tant al govern també li serà més fàcil donar ajudes a aquest sector.
Per què no hi ha tants negocis dedicats a la gastronomia allí? Doncs perquè en general els alemanys no tenen una hora per dinar com aquí i anar a fer un menú no és tan usual. Els esmorzars són més pel cap de setmana i esmorzar fora no és la regla general.
Les subvencions impliquen que si un negoci de restauració allí només ha fet el 30% del que factura habitualment degut a la Covid-19, el govern ajudarà aquest negoci amb un 40% per tal que arribi a un 70% de la facturació de les èpoques anteriors a la Covid-19.
El sector gastronòmic està sobre-explotat des de fa anys aquí i a més pateix el problema endèmic que hi ha molt intrusisme. Joves sense formació o en formació es dediquen a ser cambrers perquè és una feina fàcil d’aconseguir el cambrer professional està des de fa anys en perill d’extinció.
Però aquest intrusisme i els sous miserables del sector també han repercutit de manera molt negativa en la qualitat del servei que s’ofereix. Poques vegades vaig al restaurant perquè en definitiva la meva mentalitat és molt més germànica que ibèrica i anar-hi ha de ser quelcom molt especial. Però de les poques vegades que hi vaig, rarament quedo veritablement satisfeta amb el que menjo i amb el servei.
Malauradament us he de donar dos mals exemples recents de com funciona el servei a molts restaurants i els dos són d’aquesta setmana santa.
Hem fet dues sortides llargues per Pasqua. A la primera vam anar a dinar a Palamós. Evidentment ens va costar trobar restaurant a les dues perquè tothom tenia reserva i anar a menjar espontàniament una paella va ser una missió impossible. Vam acabar en local on vam haver de triar unes tapes amb unes porcions esquifides i on ens van cobrar quatre euros per una cervesa sense alcohol. I si es gaudeix de la terrassa doncs tot es dona per ben pagat però el problema és que mentre menjàvem vam haver de presenciar com un cambrer escridassava a l’altre i li donava ordres com si fos un esclau. Cap dels que s’ocupaven del servei a les taules es va mostrar amable en el més mínim.
El dia que vam fer l’excursió a l’Estartit vam tenir la sensació de que havíem fet moltíssima més sort que a Palamós perquè ens vam entaular a la una en un restaurant on s’havia cancel·lat un dinar.
El menú de paella constava d’un entrant i una paella per dos i les postres. Les begudes no estaven incloses.
Quan vam arribar al restaurant —el nom del qual prefereixo no dir— només hi havia potser unes cinc taules ocupades. Doncs van trigar ben bé 20 a 30 minuts en agafar-nos la comanda i quan va venir el noi a fer-ho, primer només volia demanar-nos què volíem beure. Per seguretat li vaig fer agafar la comanda sencera perquè ja em vaig témer que podrien ser lents.
El restaurant es va anar omplint i a nosaltres ens van portar les begudes però van trigar mitja hora més en portar-nos l’entrant. En els casos en què s’ha de fer esperar els clients tantíssim és potser adequat portar-los quatre olives, unes ametlles o si més no el pa del menú. Però el pa no ens va arribar mai. Ni abans de l’entrant, ni amb el primer ni amb el segon.
L’amanida del meu company era un tomàquet en rodanxes amb una mica de tonyina per sobre. Per morir-se de gana. I els meus musclos al vapor me’ls vaig menjar de la fam que portava però de bons no n’eren gens. Us preguntareu què es pot fer malament amb uns musclos al vapor, doncs bé: me’ls van servir freds, salats i tampoc no es van molestar a portar-nos ni uns talls de llimona.
Del primer plat al segon van passar uns vint-i-cinc minuts i quan va arribar la paella ens va deixar no gaire satisfets perquè era excessivament greixosa. Seguíem esperant el pa. Com us podeu imaginar del segon plat a les postres gairebé havíem fet ja la digestió. Quan ja pensàvem que no podia anar res pitjor resulta que demanem les postres, esperem en va i al quart d’hora apareix el cambrer demanant que li repetim la comanda perquè se n’havia oblidat. Comencem a estar força emprenyats. Als deu minuts apareix el cambrer amb les postres correctes per la meva parella però s’ha equivocat amb les meves. Sospiro i li dic de manera contundent que només ens faltava l’error per acabar de quedar contents.
Ens mengem el pastís de formatge de la meva parella mentre esperem les meves postres. El cambrer està visiblement irritat i gairebé llença la cullera per la taula.
Amb tot això el meu company va a pagar i aprofita per dir-li al cambrer més veterà que el servei li ha semblat nefast perquè ni tan sols ens han portat el pa del menú. El cambrer es defensa dient que hem d’entendre com a clients que quan el restaurant és ple és impossible tenir pa per a tothom.
De ben segur aquell dia van fer caixa però no entenc de cap manera com poden aguantar restaurants com el de l’Estartit. Quan el menjar és regular i a sobre el servei falla més que una escopeta de fira i el client queda descontent només es pot fer una cosa: escriure una ressenya al Trip Advisor o al google i esperar que no tothom sigui ruc i s’empassi un mal servei sense queixa.
En vista de l’èxit he de dir que les meves ganes d’anar al restaurant a gastar diners que em costen de guanyar han quedat força tocades. Prefereixo anar només un cop a l’any al restaurant i quedar realment satisfeta que no pas anar-hi tres cops malament. És clar que si tots féssim el mateix, o bé els restaurants s’espavilarien o bé molts més encara tancarien. De fet, segons un article del diari El Mundo del divendres 19 de juny del 2020, Espanya era en aquell moment el país amb més bars i restaurants del món. Forma part de la nostra cultura però la quantitat no indica qualitat i a més com hem pogut veure amb la Covid-19, que l’economia de tantíssima gent depengui d’un sol sector és un error fatal.
En tot la meva experiència personal d’aquesta setmana santa m’ha ensenyat que més val no anar a cap restaurant si no se’n té referències d’algun conegut. Així ens podem evitar el que ens va passar al meu company i a mi: que tornem a casa amb mal de panxa i la butxaca visiblement més alleujada.
Dijous vinent ens veiem amb un nou post i no oblideu preparar-vos pel Sant Jordi!

Els famosós “Garten” alemany.

A pesar de ser un país no gaire ric, moltes famílies de les classes mitjanes s’han pogut permetre una segona residència a Espanya. A Catalunya hi ha segones residències a la costa i a la muntanya. Són un petit paradís que permet a molts desconnectar i desemboirar-se en indrets menys contaminats que les ciutats i on el ritme diari és tan lent que les hores s’estiren.
Mantenir una segona residència és d’allò més car perquè està vinculat a una despesa de gas, llum, aigua, IBI i de tant en tant també cauen les derrames i això fa que les segones residències semblin un luxe pels nostres veïns europeus. Tot i disposar d’un major poder adquisitiu, ells rarament mantenen dos pisos, sobre tot perquè les segones residències de la costa resten buides durant ben bé mig any.
Els alemanys més afortunats però, han comprat cases a la Costa Brava, al País Valencià o a Mallorca per tal de poder gaudir del nostre clima i menjar durant uns mesos sense haver de venir a viure aquí. I durant les darreres dues dècades s’ha convertit per a ells en una pràctica habitual venir a passar la seva jubilació a la Península aprofitant que hi tenen un habitatge per les vacances.
No obstant, tenir una segona residència al seu propi país és quelcom força estrany i contradiu l’esperit auster alemany, avesat a no fer dispendis innecessaris.
I si bé els alemanys no tenen per costum tenir un pis en una altra ciutat o poble del seu país, el que sí tenen alguns és un Garten, un jardí.
Quan vaig arribar a Alemanya sovint les meves companyes d’universitat deien que havien passat el cap de setmana al jardí “Garten” i per la manera com en parlaven jo entenia que no era el jardí de casa seva. Igual que a Barcelona, a Alemanya a les ciutats grans és extremadament car tenir una casa i una casa amb jardí és un luxe que només una minoria es pot permetre. Finalment algú em va convidar al seu “Garten” i vaig entendre de què es tractava.
El “Garten” dels alemanys és una mica com la nostra segona residència aquí: un lloc per desconnectar i fer quelcom diferent del que fem normalment. Els Gartens d’allà equivaldrien a bocins d’hort ubicats a les afores de les ciutats o a les mateixes ciutats, sovint delimitats per tanques o fins i tot murs no gaire alts i on hi ha terreny per plantar i conrear el que els propietaris considerin necessari. Molts són addictes a plantar les seves pròpies fruites i verdures perquè els alemanys sempre han tingut una consciència ecològica més desenvolupada que la nostra i l’ús dels insecticides i pesticides industrials els fa basarda. Anar a passar hores al “Garten” vol dir pels alemanys arremangar-se i posar-se a fer de pagès o jardiner ni que sigui per unes horetes.
Si el Garten és prou gran s’hi pot fer una barbacoa en un tros de terra que sembla el camp i s’hi pot anar a fer una sessió de lectura després d’haver suat per cuidar els fruits que proporciona la terra llaurada. Les imatges que veieu són del Garten que s’ha comprat un amic meu amb una amiga seva a Leipzig. En un principi estava una mica deixat de la mà de Déu però amb l’esforç comú estan posant-lo a punt per gaudir de la tasca d’agricultor i fer després una copa en el balancí mirant el sol.
De fet aquesta és la idea: reprendre el contacte amb la natura i gaudir de veure com gràcies a la nostra cura, aquesta ens dona uns fruits.
El Garten em semblava idíl·lic si no fos per un petit detall: aquestes petits horts per regla general estan mancats de lavabo per anar a alleujar-se quan un ho necessita. Com us podeu imaginar vaig quedar horroritzada quan ho vaig saber i em vaig demanar com aguantaven les bufetes alemanyes la pressió si s’havien de quedar unes hores al Garten. Suposo que alguns d’aquests jardins privats deuen tenir un bany però la majoria no. La caseta que es veu a la fotografia serveix més que res per a guardar-hi la mànega per regar el jardí i els estris per conrear la terra.
En altres paraules, que els alemanys són capaços de treballar de valent tota la setmana i per desconnectar de la feina, el cap de setmana van a plantar tomàquets i mongetes. Als vint-i-un anys que tenia quan vaig arribar a territori Alemany no acabava d’entendre què podien tenir els alemanys en contra de desconnectar anant a prendre un vermut a una terrassa per exemple. La idea de seguir treballant el cap de setmana em resultava poc relaxant.
Anys després, quan vaig entrar en contacte amb la cultura russa em vaig adonar que els russos superen als alemanys. La famosa “dacha” russa està generalment força apartada de la residència habitual i no és estrany que els russos facin dos-cents kilòmetres per anar a collir pomes i cols de la “dacha”. D’igual manera són capaços de llevar-se a les cinc el cap de setmana per anar a collir bolets. Digueu-me gandula però si més no el diumenge tarda per mi és per fer el gallòfol. Per això admiro els meus amics alemanys que van a treballar al Garden i reconec que part d’aquesta cultura del contacte amb la terra ens ha arribat fins aquí. I si no, fixeu-vos quants barris tenen el seu propi hort urbà on els veïns hi van a cultivar plantes i verdures i a compartir algun àpat frugal en companyia. És una mica l’esperit de pagès i el contacte amb la terra que ens manca als de ciutat i que aquests petits espais proporcionen als que hi van.
Els alemanys fa anys que practiquen l’esport del conreu com a mètode per relaxar-se i aquest costum ara ens ha arribat aquí i pot establir-se amb força. I pels que no tenim la possibilitat de comprar una parcel·la de terreny, si més no sí podem participar de la gestió dels horts urbans de la ciutat.

El 14 F, unes eleccions a una democràcia de pa sucat amb oli a una república bananera.

És el 26 de gener a dos quarts de quatre i truquen a la porta. Responc i m’avisen que pugen a entregar-me una notificació. El cor se m’esvera: he fet res malament? Quan veig que el repartidor de les notificacions és de l’Ajuntament se m’escapa la interjecció “merda”. Sé exactament què conté el sobre sense haver-lo obert. Just he tancat la porta darrere meu i estripo el sobre amb el mateix desconhort de qui rep un burofax avisant-lo que ha de deixar el pis que lloga perquè el necessita el propietari per ús personal. La situació no és tan greu aquest cop perquè total és un avís de la Junta electoral que m’ha escollit com a segona suplent de la vocal 1 de la mesa 58. No obstant d’ingènua no en tinc res perquè en les actuals circumstàncies sóc molt conscient que molta gent no voldrà ser a la mesa i que hi haurà moltes baixes. El meu mal humor incrementa per moments quan llegeixo que no comparèixer la pena serà de presó i pot anar dels tres mesos a un any o implicar una multa. M’indigna el to de la carta exigint un compliment d’un deure en un moment en què una immensa majoria creu que les eleccions s’haurien d’haver aplaçat per celebrar-les un moment on la taxa de contagi no és tan alta.
Es veu que els d’aquí ho van intentar però el Jutge va decidir que s’havia de celebrar els comicis tant sí com no. El problema és que el govern català devia confiar en un ajornament i quan es va refusar la possibilitat va caler organitzar-ho tot a corre-cuita.
A mida que anaven avançant els dies cada cop sentia més casos de gent enutjada per la celebració de les eleccions. Com és que envien a gent a meses que treballa tota la setmana i no miren ni tan sols si és de risc? Massa feina, està clar. Els expedients mèdics dels ciutadans són dades privades i la Junta Electoral no hi té accés. Això s’entén. Però tan difícil seria agafar les llistes de la INEM i cridar als que no tenen feina?
Vaig passar dues setmanes pensant en què faria en el pitjor dels casos, és a dir, si realment em toqués quedar-me a la mesa.
El 14 de febrer, dia de sant Valentí, jo i moltíssims altres ciutadans ens vam llevar amb el peu esquerre i de molt mal humor per haver d’anar a prestar servei en el nostre preuat temps lliure en nom d’una democràcia de pa sucat amb oli per una República Bananera.
El Ministre de Sanitat Illa, deixa el ministeri en plena pandèmia després de ser pescat in fragranti en una festa multitudinària quan ell mateix ens exigeix distanciament social.
Abandona la seva tasca al Ministeri per presentar-se a les eleccions i es nega a fer-se la PCR abans d’aparèixer al debat electoral. Tenim un rei que fuig de la justícia i viu com un sàtrapa després d’haver robat. Hem tingut presidentes de regions autonòmiques com la Cristina Cifuentes amb titulacions universitàries falses, un ex-president de la Generalitat fugitiu que va deixar Catalunya amb la merda al coll i va permetre que s’empresonés a tots els que l’havien encoratjat a celebrar el referèndum il·legal l’1 d’octubre. El país és d’acudit.
A les 8:00 del matí molts dels cridats ja ens hem aplegat davant del nostre col·legi electoral. El meu és el de Llacuna. Tots discuteixen el seu grau d’indignació per com ha anat la preparació i excussió de les eleccions. No cal que ens enganyin més: siguin de dretes o d’esquerres, els que són dalt mai pensen en els de baix i els tracten com insectes insignificants.
Com sempre callem i seguim les indicacions. Passen llista i ens anem agrupant sense distàncies de seguretat com podem. Apareixen els primers problemes visibles. El que ha de ser un dels presidents de taula d’una de les meses ha comparegut però es nega a ser-ho. Comença l’espectacle perquè l’home explica en veu cridanera que va rebre la notificació divendres i no ha pogut presentar l’al·legació que porta per escrit i insisteix que vol que li signin que està en el seu dret i que no serà president de la taula. Venen els mossos.
El primer vocal d’una altra mesa tampoc hi és. El suplent no ha aparegut. Les interventores porten la santa Bíblia a les mans i es llegeixen plegades el manual per interpretar què s’ha de fer després.
Els suplents en massa ens esperem drets fora amb el fred. La perspectiva que ens puguin cridar d’una altra mesa al mateix districte és descoratjadora. En aquestes circumstàncies els 65 euros de compensació pels que formen part de la mesa semblen més que ridículs.
Mentre espero parlo amb els del meu voltant. Una noia entre elles, un pèl més jove que jo, em diu que té una malaltia autoimmune, que està de baixa i no va enlloc per evitar posar-se malalta. Va presentar al·legació però li van denegar.
Una altra dona d’uns seixanta anys ens explica que sa mare està allitada per malaltia i se n’ocupa ella sola. També va presentar una al·legació però no la van resoldre.
És més que obvi que el govern actual en col·laboració amb els partits polítics ha tingut més que temps suficient per organitzar les eleccions i sabien que haurien de prendre mesures i que seria difícil. Però devien estar perdent el temps en una altra cosa perquè han aconseguit un caos i han generat una animadversió absoluta entre la ciutadania. Jo mateix per primer cop a la meva vida faré un vot nul perquè fins que no hi hagi un governant que es guanyi la meva confiança altre cop no tinc ganes de donar el meu suport a ningú.
Miro l’interior del col·legi electoral. Observo que no han portat les pantalles de protecció. Es veu que només les porten de 19:00 a 20:00 que és quan es recomana votar als positius. Repeteixo: es recomana. Però de fet poden anar-hi en qualsevol moment i per tant les pantalles hauries d’estar posades ja a les 8:00 del matí però brillen per la seva absència. Com si els positius que s’ha d’aïllar a casa 10 dies avui miraculosament no fossin contagiosos. O com si no calgués protegir els ciutadans de les meses dels asimptomàtics. Tot plegat un exemple clar i esfereïdor de la poca importància que tenim els ciutadans pels que ja tenen un càrrec polític.
L’exercit de suplents espera a l’exterior de l’escola fins que prop de les 10:00, quan ja estem tots congelats, ens diuen que podem marxar. Com que m’han fet llevar d’hora en un dels meus dies de descans, pregunto si ja que som allà podem votar i treure’ns la feina de sobre però les interventores ens responen que ens hem de posar a la cua. Aquests ja dona la volta a l’edifici. Em sento estafada però sé que si més no, no he de passar una jornada maratoniana amb unes darreres hores equipada amb una EPI asfixiant. En aquestes circumstàncies la compensació econòmica de 90 euros pel president de taula i 65 pels vocals semblen un pèl ridícules. A més ara ja no es porta el càtering als col·legis electorals així és que els que participen a la mesa s’han d’espavilar amb el menjar.
Esperem que a les properes eleccions ja no hi hagi cap pandèmia, que si hi és els de dalt n’hagin après una mica. El que està clar és que els que van aguantar el xàfec el diumenge passat es mereixen el nostre aplaudiment i aquests van ser els ciutadans valents que van prestar servei tot el dia.

Històries de la ciutat.

Serà perquè amb les restriccions del confinament no puc sortir de Barcelona però darrerament cada cop em martelleja més la curiositat per la nostra ciutat. No només perquè és antiga i ens porta mil i una històries i llegendes, sinó perquè ha engolit barriades tan diverses com Gràcia i el Poblenou de manera que sense sortir del municipi, només canviant de barri un té la impressió de ser a una localitat completament diferent.
Fa de bon passar l’estona, resseguir les descripcions dels carrers de Barcelona que surten a les novel·les. Alguns indrets estan descrits com a llocs tèrbols, ombrívols i plens de fantasmes. Aquest és el cas del meu actual barri, el Poblenou a la novel.la El Joc de l’àngel. Sens dubte algun dia dedicaré un post al Poblenou ja que sota la aparença riallera de barri tranquil, des de sempre ha estat un indret prou misteriós.
Barcelona ha estat d’antuvi una ciutat rica i enriquidora i la major part de la nostra opulència prové del fet que amb el seu port ens obria les portes al món i que aquest podia comerciar amb nosaltres. També ha estat una ciutat que ha patit invasions i com bona part de la Península, els sarraïns la van cobejar i atacar en el seu moment. De l’època del seu assetjament pels musulmans ens en queda una llegenda que Josep Amades va recollir en la seva obra “històries i llegendes de Barcelona”. Sembla ser que en un dels setges més llargs de la ciutat, quan aquesta ja no tenia més vianda que un sac de farina, un bot de vi i un anyell, el rei tingué consciència que ja no podien resistir més i se’n va pensar una per ensarronar els musulmans.
Veient que les provisions no eren ni suficients per tots els habitants, va aprofitar que era Pasqua i va fer pujar a un dels seus soltats a la muralla a parlar amb els invasors. Li va fer dir que com que s’acostava Pasqua i era molt important pels cristians, per tal a celebrar-ho i que els sarraïns coneguessin la generositat del cristians la ciutat els obsequiaria amb unes provisions. El rei va fer llençar muralla avall aquell sac de farina, la bota de vi i l’anyell per tal que els sarraïns pensessin que a la ciutat encara hi havia suficients provisions per aguantar el setge força més temps.
L’engany va funcionar perquè les tropes musulmanes ja estaven debilitades i no van voler aguantar el setge d’una ciutat que encara creien forta.
Aquella fita es va commemorar durant anys a la ciutat de Barcelona el dissabte de Glòria amb gent que sortia a cantar davant de les cases de les autoritats. A les colles que sortien a cantar se’ls obsequiava amb coques, vi i anyells. El costum va passar a anomenar-se Caramelles.
En aquell moment Barcelona encara estava reclosa dins la seva muralla que amaga carrers encisadors i amb molt història pels quals m’abelleix passejar en dies de pluja com els d’aquest darrer cap de setmana i poder esbrinar quins esdeveniments hi van tenir lloc.
Si aneu per ciutat vella, cal fixar-se en els noms dels carrers que són d’allò més curiós: carrer del pes de la palla, carrer d’escultors, carrer del paradís, carrer dels geperuts, carrer dels brocaters, etc. Un dia us faré cinc cèntims del carrer dels geperuts.
Sabeu que durant el segle XV els oficis de sabater i de sastre eren considerats dels més importants de la ciutat? I els sabaters d’aquí devien ser molt bons perquè es veu que hi havia rics de Venècia que venien a Barcelona a calçar-se. Els nostres sastres també tenien renom tot i que l’ofici no tenia bona fama perquè havia estat en mans de jues molt de temps i els cristians tenien molts prejudicis contra ells encara.
El cas és que sastres i sabaters no s’apreciaven gaire. D’això hi ha una altra llegenda, la de la Tomasa i els set sabaters. La Tomasa havia de ser la campana més grossa de la seu però la ciutat es va trobar sense prou metall per fer-la i llavors, com ara, els de dalt van demanar ajut al poble per finançar-la. Els sabaters, que feien bona caixa, es van avenir en finançar l’empresa amb la condició que la boca de la campana havia de ser prou ampla per fer-hi cabre set sabaters asseguts als seus tamborets. I la Tomasa no va ser beneïda fins que els set sabaters van haver comprovat que els hi podien encabir.
Com que els sastres no eren gaire amics dels sabaters ells van decidir que de sastres sota la volta de la campana n’hi havien de poder estar set i el vetllador asseguts. Es diu que els sastres hi van cabre i els sabaters, que també eren cabuts, no van voler ser menys. Així és que van decidir que sota la campana n’hi havia de poder de seure vuit.
Algú es va cansar de la pugna i va clavar un agulla dreta als seients dels tamborets i els sabaters es van punxar i van començar a gratar-se les seves parts posteriors. Si és o no veritable la història ja no es pot saber. El que sí sembla inversemblant és que les males llengües van dir que als sabaters la punxada se’ls va infectar i van morir tots. D’aquí ve que quan algú li picava el cul durant segles es preguntés si s’havia mort un sabater.
El cert és que els dos oficis tenien quelcom en comú perquè que mentre els uns i els altres treballaven solien cantar perquè es creia que la feina sortia millor. Per això encara avui es parla del cosir i cantar quan volem dir que una cosa és fàcil.
Avui us deixo amb unes imatges de la nostra Barcelona moderna però no per això menys encisadora.
Guardeu-vos bé del fred!

Sobre supersticions alemanyes.

Fa cosa d’una setmana li vaig comentar a la meva parella que em feia mandra anar a pujar al terrat a buscar la roba estesa i em va explicar una superstició alemanya que no coneixia.
Es veu que les nits entre el Nadal i el sis de gener, el que es coneix com les Raunächte o també Rauchnächte, antigament la gent no deixava roba estesa fora durant nit perquè es creia que s’impregnava d’esperits malèvols que un s’emportava llavors a casa. Em va sorprendre la creença perquè considero als alemanys una nació especialment supersticiosa però com tots els pobles, sí que ho són un xic.
Abans que passin massa dies del 6 de gener i acabin les misterioses Raunächte, m’agradaria escriure el blog sobre algunes de les supersticions germàniques.
En primer lloc el que sempre he sentit a dir de la boca dels alemanys és que si un pensa i creu que passarà quelcom dolent, això acaba passant. És el que ells anomenen la Selbsterfüllende Prophezeihung, la profecia que es fa realitat. De fet els alemanys afirmen que creure fermament en alguna cosa fa que modifiquem el nostre comportament de manera que allò que esperem s’acabi complint. Per tant més que no pas una superstició això de pensar que si creiem en una cosa, aquesta esdevé veritat, es converteix en una observació pràctica de com funcionem els humans. Potser aquesta no l’hauria de comptar com a superstició.
Del que estan convençuts és que una persona no hauria d’anar vantant-se de la seva bona sort perquè això fa que li passi quelcom no desitjable. Una mica com els russos, que desitgen bona sort sense esmentar la paraula sort perquè porta mala astruga.
La bona sort en aquelles contrades la porten els trossets de coses que esmicolem quan cauen a terra i se’ns trenquen. És a dir que la propera vegada que deixeu caure un got i n’hagueu de recollir els bocins traïdors que s’amaguen per tot arreu, en comptes de maleir el moment de distracció, penseu que us durà bona sort. Per aquesta regla de tres, jo aquesta setmana hauria de tenir molt bona sort perquè se m’han trencat dues coses i m’he passat una estona per assegurar-me que no queden trossos de vidre pel terra. Si m’ha portat fortuna ja us ho diré més endavant perquè de ben segur el que m’ha dut és el disgust d’haver hagut de passar l’aspirador a consciència dues vegades més del que toca!
Quan un alemany esternuda diem “Gesundheit”, és a dir salut, però no perquè li estiguem desitjant a l’altre persona que millori, sinó com a protecció nostra per espantar les malalties. A la Península Ibèrica es deia “Jesús” perquè en temps immemorials la gent creia que quan s’esternudava, els dimonis sortien del cos.
Es veu que també porta mala sort riure massa el divendres, ja ho diu el refrany “Wer am Freitag viel lacht, hat am Sonntag Grund zu weinen”, qui riu molt el divendres, el diumenge té motiu per plorar. Com era d’esperar, tot s’ha de fer en la seva justa mida per a ells. I de manera similar també es diu que si la núvia el dia de la boda riu molt, durant el matrimoni plorarà. De tràgics en són una estona!
Si algú ensopega, llavors s’ha de tornar a fer unes passes enrere per despistar la mala astruga. Aquesta superstició em recorda la russa que diu que si has de tornar a casa perquè t’has deixat quelcom, vol dir que el dia no comença bé. I per tal de trencar la maledicció, t’has de mirar al mirall abans de tornar a sortir.
No cal ni dir que totes aquestes supersticions van aparèixer en un moment en què la gent en general no vivia tan estressada com ara…
Antigament també es creia que deixar una bossa de diners al terra portava mala sort i era un senyal de que ja no hi hauria més diners per aquella persona.
La sal també té un paper fonamental en les creences alemanyes. Si l’escampem sense voler amb el saler, tindrem mala sort i a més seran 7 anys ni més ni menys. Però curiosament, quan una persona canvia de casa o de pis, s’acostuma a regalar-li sal i pa per dur bona sort al que s’acaba de mudar.
El porc és una animal que porta bones vibracions i sort, potser per això en alemany un sinònim de dir que un ha tingut sort “Glück haben”, és “Schwein haben”, tenir porc. També porten bona sort les marietes, les amanites muscana i com aquí les ferradures. El que és diferent és que el sutge que treu un escura-xemeneies també ens pot dur fortuna.
Tan aquí com allí veure un estel fugaç és sinònim de fortuna.
Pel que fa als costums i hàbits que criden la bona o mala sort podem dir que com aquí també, els collarets de perles no són gaire bon senyal i per tant allí no els hauria de portar una núvia. I el que el nuvi no hauria de fer mai és conduir el cotxe el dia de la seva boda.
No hem de felicitar mai algú pel seu aniversari abans d’hora i no és de gaire bon gust encendre’s la cigarreta amb una espelma, per molt que sembli que té glamur, perquè quan ho fem segons els alemanys mor un mariner.
De la mateixa manera que de Nadal al 6 de gener segons la superstició no s’ha d’estendre roba fora per la nit, la nit del 30 d’abril no és un bon moment per deambular sol pels carrers perquè és la Walpurgisnacht i hi ha mals esperits rondant.
I per avui ja n’hi ha prou. Només em queda desitjar-vos un bon retorn a la feina en plenes restriccions pandèmiques i a tots els professors molts ànims per fer front a un segon trimestre que serà gèlid per les temperatures hivernals.
Us deixo amb aquesta imatge perquè recordeu quins insectes ens duen bona sort i què no heu de fer si no voleu enviar a l’altre barri a un mariner.
Bon dijous!

Nadal i Covid-19.

S’acosta el Nadal que com sabeu és una festa pagana que els pares de l’església van reciclar per celebrar el naixement de la figura històrica de Jesús de Natzaret. El solstici d’hivern és la celebració de la tornada de la llum, ja que a partir del 21 els dies comencen a fer-se llargs i els éssers vius, revivim amb el sol. L’arbre de Nadal que acompanya aquestes festes, és una rememoració de l’adoració nòrdica de l’avet, l’arbre que miraculosament resta verd quan l’hivern sembla colgar amb la neu tota la vida en els indrets més freds. L’arbre ha estat vinculat al solstici d’hivern en moltes cultures. Recordem que els pobles germànics celebraven el Yuletide (el solstici) durant dotze dies i per a ells la figura del tronc era un símbol del poder de la natura. Aquí nosaltres tenim el caga-tió que no deixa de ser una mica el mateix. Una celebració al poder de renovació de la natura. Per això fem que els menuts de la família, donin menjar al tió per tal que aquest porti regals.

Crec que als adults ens cal prendre consciència de que hem de fer quelcom per la natura per tal que aquesta et recompensi. Per això sóc partidària de la celebració del Nadal com a festa del solstici d’hivern. I deixant de banda si una persona és o no creient, aquesta època porta moltes coses bones com les donacions al banc d’aliments, a entitats sense ànim de lucre, a la Marató i un cert esperit de benevolència.

Aquest any però el Nadal potser serà un pèl dur. I ho serà perquè encara no sabem si el podrem celebrar amb gaire gent i les famílies nombroses potser no podran reunir tots els membres per les restriccions de la Covid-19.

Entenc que molta gent patirà perquè hi ha famílies que es reuneixen només per aquestes dates i esdernegar l’oportunitat d’una trobada a l’any fa mal encara que sigui per un bé major.

El tema de la mobilitat serà fotut també perquè dubto que la gent pugui moure’s gaire ni per turisme, ni per caps de setmana d’esquí. Una altra cosa que canviarà radicalment són els sopars o dinars de nadal d’empresa. Aquests sí que estaran prohibidíssims i tot i que jo prefereixo no anar-hi, a molts els fa il·lusió. Qui havia de dir fa un any que passaria tot el que ha passat?

Sobreviurem sense amic invisible (a mi no m’ha agradat mai la idea) ni àpats familiars multitudinaris. Però com s’ho faran els restaurants i locals que esperaven ansiosos aquestes dates per fer caixa? Després d’un any dur per al sector hoteler i de la gastronomia, les restriccions per aquestes dates acabaran d’enfonsar molts negocis.

El que més m’amoïna de tot plegat és la pila de gent que quedarà en situació de vulnerabilitat després de la pandèmia.

I malauradament crec que les lliçons que podem haver après amb la Covid-19 només restaran a la consciència de la gent mentre no tornem a la vida d’abans. Però de lliçons n’hi ha. Jo he après per exemple, que el creixement sostingut de la economia és una utopia i que les crisis poden venir motivades per factors externs que no ens hem plantejat. O és que algú altre tret de Bill Gates, tenia clar que la propera crisis seria deguda a un virus?

He après que no necessito les botigues obertes consumint energia per abastir-me del que requerixo. Sigui o no un comerç just el que fa amazon, comprar a través d’aquesta empresa vol dir rebre el producte en menys de 48 hores sense haver de perdre el temps per anar a les botigues.

De fet, d’ençà de la Covid-19 que m’he adonat que si amazon pagués als seus treballadors un sou digne i els hi proporcionés un treball decent, moltes botigues podrien de fet desaparèixer del tot. Potser el que realment cal emprovar-se són la roba i les sabates però hi ha infinitat de productes que es poden comprar per amazon sense anar a una botiga física. Si fins ara ja començava a tenir clar que les empreses sense magatzem ni botiga eren les del futur, ara ho tinc més clar que mai.

La Covid-19 també m’ha ensenyat a valorar el temps i no perdre’l en foteses. Si fa un any creia imprescindible anar fins al centre de Barcelona a comprar el cafè a La Portoriqueña, amb el confinament vaig aprendre que hi ha supermercats que ofereixen un cafè en gra excel·lent a un preu competitiu i que no desplaçar-me al centre m’estalvia un temps que puc invertir en lectura per exemple.

També he après que un temps de recolliment per estar a casa en bona companyia  fa molt de bé però que un aïllament a la llarga és deshumanitzador.

Molta gent però va començar a practicar el teletreball al març i encara no ha recuperat la vida d’oficina. Cal pensar que les empreses han après que es poden estalviar una pila de diners en electricitat, aigua, servei de la neteja i sobre tot lloguer si prescindeixen de les oficines.

Així doncs una part considerable de la població encara treballa des de casa i això vol dir que les empreses de neteja ho passen magre i que els restaurants que vivien dels menús del migdia pengen d’un fil.

Fa un any la meva principal preocupació era ajudar als meus dos pares malalts a trobar una manera de viure digna que els fes la seva senectut un pèl agradívola. Qui m’hauria d’haver dit que just un any després la nostra vida hauria canviat tantíssim?

De tot el que he après de la Covid-19 amb totes les restriccions intermitents que fan impossible una planificació, n’hi ha una de molt important: Que cal fer les coses que ens venen de gust fer quan en tenim oportunitat perquè pot ser que si les posposem ja no les podrem fer.

Bon pont de la Puríssima per tots!