Ara fa cosa d’un any i escaig vaig descobrir que a Gràcia hi teníem un bocí de Jardí urbà d’aquells que ha guanyat i treballat el veïnat de la ciutat i que contribueix a fer teixit humà d’una metròpoli que cada cop se’ns fa més inhumana. El primer jardí urbà que vaig visitar va ser prop de Montjuïc i la persona que me’l va fer descobrir em va dir que el més bonic de tots era a un dels meus barris, a Gràcia. No vaig trigar a visitar-lo i quan ho vaig fer me’n vaig enamorar. La història d’aquest jardí és llarga i tortuosa. Tot va començar quan el 1885 en Joan Sanz Carbonell, un veí del barri que havia fet fortuna a Cuba va deixar per escrit en el seu testament que a les finques que tenia a la zona volia fer-hi una escola cristiana. Aquesta havia de ser per a noies desafavorides del barri i havia de tenir un jardí per a que en poguessin gaudir els veïns. Fins l’any 2000 on hi ha ara el jardí hi havia un convent que va haver de tancar per manca de monges i l’escola també va caure en desús. Com que el bisbat no sabia que fer-ne es van vendre els terrenys a una immobiliària i estava previst que es convertís en un pàrquing de 6 plantes. El 2012 van entrar les excavadores per trinxar els antics edificis i aplanar el terreny però la mobilització veïnal va frenar el projecte del pàrquing i pocs mesos després l’Ajuntament va adquirir la finca. Amb l’esforç i la il·lusió dels veïns activistes, l’espai es va convertir en un preciós jardí ple de plantes i flors on els vilatans graciencs poden cercar refugi i una estona de tranquil·litat. El 2014 l’associació “Salvem el Jardí” va aconseguir que l’Ajuntament frenés les obres i es va intentar convèncer l’administració de convertir l’espai en un centre cívic. El projecte no va prosperar però els 800 metres quadrats han ofert un racó de convivència pel barri i han generat un sentiment de companyonia que ben segur actua com a medicina contra moltes malalties com la soledat i la tristor. Fer barri i fer comunitat és primordial per al desenvolupament de la societat i indrets com el Jardí del Silenci fan que la vida sigui un pèl més humana i menys caòtica del que ens sembla adesiara.
Tot anava prou bé fins que l’AFA (associació de famílies d’alumnes) de l’escola que queda just davant del Jardí del silenci va començar a reclamar l’espai per als nens. El Jardí del silenci queda al carrer de l’Encarnació 64 i l’escola Les Teixidores de Gràcia al carrer de l’Encarnació 61. Els pares i mares de la quitxalla de l’escola reclamaven que el Jardí es convertís en un espai on hi poguessin jugar els nens. No obstant, per molt curosos que siguin els menuts, un jardí veïnal com el del Silenci no és el lloc ideal per fer-ne una extensió del pati de l’escola. És cert que a Gràcia ens manquen espais per a que els nens juguin i entrin en contacte amb la natura. Sempre ha estat l’aspecte del barri que més trist he trobat. Tot i el seu caràcter de poble, Gràcia manca espais oberts i verd per deixar respirar tant als adults com als nens. I aquests darrers necessiten jugar i córrer en zones verdes. Els veïns del barri ja van demanar a l’Ajuntament en el seu moment que el Mercat de l’Abaceria passés a ser una espai verd. La seva extensió és perfecta i hagués proporcionat als veïns del barri la possibilitat d’un passeig o una estona de lectura en mig dels carrers estrets i asfaltats del barri. D’altra banda la remodelació dels Jardinets ha aconseguit un espai més pla però ni una engruna més verd i és lògic que l’AFA vagi voler aconseguir un bocí d’espai per la quitxalla. La pregunta és: A quin preu? Doncs el preu ha estat que l’administració i l’Ajuntament, incapaços de proporcionar als ciutadans zones adequades, finalment ha volgut intercedir per l’AFA i ha donat el vistiplau a un projecte que deixarà el jardí reduït a la meitat per crear en l’altra meitat una extensió del patí de l’escola. I les opinions estan dividides: Els que creuen que el joc dels infants és més important que un jardí per a tots i els que reivindiquen que la zona sigui sent un espai de silenci pels veïns.
L’Ajuntament s’ha posicionat a favor de l’AFA i ha afavorit una inversió de 500.000 euros per reformar el jardí i adaptar-lo a la necessitat dels infants. Curt i ras s’esclafarà la meitat del terreny per fer-lo agradívol a l’AFA. Ens quedem amb la meitat de verd, plantes i espai veïnal. El pitjor del cas és que el mateix alcalde Collboni que afavoreix aquest projecte fa poc va declarar després de la visita a un terrat privat ple de tulipes i ubicat a l’Eixampla que “això també és fer ciutat: crear espais de trobada, cuidar el verd de proximitat i enfortir els vincles amb qui tenim més a prop”. I això com encaixa amb el projecte de carregar-se mig Jardí del Silenci per urbanitzar-lo i modernitzar-lo? Senzillament no encaixa perquè el que ha creat el teixit humà d’un barri no té res a veure amb la zona freda que endegaran els arquitectes del projecte de remodelació del Jardí. No seria més adequat que l’Ajuntament cerqués zones adients per a que els nens del barri poguessin córrer entre el verd? La resposta és: massa car. Les contradiccions de l’administració són sempre rocambolesques. D’una banda hem de ser sostenibles i anar més en bicicleta però per altra banda al costat de casa al carrer santa Teresa, s’han fet desaparèixer la majoria d’ancoratges per a bicicletes per afavorir l’estacionament de les motocicletes. Fa anys ens van fer retirar els cotxes dels carrers. Ara les motocicletes treuen l’espai d’estacionament de les bicicletes i la política és clara: les motos paguen impostos de circulació i les bicicletes no. Això sí, siguem tots per favor ben sostenibles perquè és el que l’Ajuntament vol. Veritat o hipocresia econòmica?

M’agradaria avui analitzar una mica des del punt de vista cultural què és típicament alemany, és a dir quines característiques, activitats o costums són típiques d’Alemanya.
Començaré per una concepte que m’abelleix especialment. És el de “Feierabend”. Aquest mot està compost del substantiu “Feier” que vol dir festa o celebració i “Abend” que és le vespre i designa la fi de la jornada laboral. No és gens rar desitjar als amics o col·legues de feina un bon “Feierabend” perquè certament els germànics valoren el treball però també l’equilibri entre la vida laboral i la personal i després de la jornada laboral consideren que s’ha de fer quelcom per gaudir de la vida. És una visió molt sana de l’ésser social. Per una banda ens cal ser productius i guanyar-nos el sou però per seguir funcionant hem de tenir temps de lleure. No conec un equivalent en altres idiomes. Suposo que el “Feierabend” denota que saben mantenir una línia i separar la vida professional de la privada, cosa que aquí potser no passa de manera tan clara.
El següent element que considero típicament d’allà és el fet d’anar a comprar panets frescos per esmorzar dissabte i diumenge. Recordo que quan vaig arribar a Alemanya em va sorprendre positivament la quantitat immensa de pans diferents que tenen mentre aquí en aquella època hi havia la barra, el pa de pagès i el de motllo. Allà em vaig habituar al multicerals, al pa de civada, d’espelta, etc. Sortosament la varietat ja ens ha arribat aquí però no en forma de panets com a allà. I per això encara no es fàcil gaudir d’un esmorzar de cap de setmana com els que feia a Berlín o Dresden posant els embotits i formatges sobre diversos panets amb gustos variats. L’esmorzar del cap de setmana es podia prolongar durant una hora i mitja o dues si s’hi conviden els amics. Els trobo a faltar aquells primers àpats del dia! I també saben fer esmorzars de forquilla. El “Bauernfrühstuck”, l’esmorzar de granger es prepara amb patates, cansalada, ceba i ous i procura tota la caloria, l’hidrat de carboni i la proteïna necessària per afrontar una jornada al camp. Aquest tipus d’esmorzar però és tan poc usual com el nostre de forquilla.
Seguint amb la gastronomia he de dir que els alemanys no tenen el que anomenem berenar. No obstant són propensos a prendre un cafè i menjar un bocí de pastís a mitja tarda i sobre tot si es vol xerrar una mica amb els amics. Els pastissos alemanys aptes per a la mitja tarda són amb fruites o de verdures com la pastanaga o el ruibarbre. No son excessivament dolços i es pot pretendre que la verdura que porten els fan més sans. El meu favorit però és l’”Apfelstrüdel” que no seria tant ja per una mitja tarda com per a unes postres. També és típic clausurar el cap de setmana convidant els amics a cafè i pastís. Penseu que l’hivern d’Alemanya no està fet per a passejar gaire pel carrer, la gent no pot passar-se hores amb un cafè i un bocí de pastís al bar i per tat han d’inventar alguna activitat per socialitzar-se sense exposar-se massa a les baixes temperatures. Què més és típic dels alemanys? La seva afició per la sauna. Els agrada perquè relaxa i perquè consideren molt saludable. Bé, però ara no penséssiu que són experts en sauna, no. El meu intercanvi bielorús m’ha explicat què és una sauna per a ells i les instal.lacions de suor col.lectiva alemanyes no donen el nivell. Segons el Dmitry una sauna ha de tenir un mínim de 5 cambres per les que vas passant per anar acostumant el cos a la calor per arribar a la de màxima temperatura. A Alemanya com a molt hi ha dues o tres habitacions de sauna i mai he vist ningú bevent te ni res abans i després d’entrar a les cambres. Pel que sembla a Bielorússia tothom porta les begudes de casa i entren i surten per beure amb els amics te i xerrar. A Alemanya anar a la sauna no és per estar-s’hi hores però a Bielorússia pel que m’han dit s’hi estan de 3 a 5 hores i és la seva manera de socialitzar-se.
I parlant d’activitats de temps lliure, els alemanys són adeptes a les caminades pel bosc que anomenen “wandern”. És una manera sana de fer esport que a més relaxa perquè s’està a la natura. Moltes d’aquestes caminades acaben en algun restaurant que queda prop del bosc per fer un àpat i tenir forces per tornar. I parlant d’activitats, és força típic a l’hivern anar a les pistes de patinatge sobre gel a moure una mica les cames. Evidentment allà amb el fred de l’hivern és fàcil mantenir una pista i per tant el preu no és excessivament car.
També són típics del país els “Biergärten” en singular “Biergarten” que traduït són el Jardí de la cervesa. Són locals amb una gran terrassa on se serveix cervesa i s’hi pot menjar quelcom senzill com les famoses salsitxes “Bratwurst” o un plat de “Kartoffelsalat”. De saludable no en té gaire però tant un menjar com l’altre és extremadament gustós.
Tenim la setmana santa pràcticament a la cantonada com qui diu i no podia deixar de fer-vos saber que els alemanys tenen un costum molt castís d’amagar ous de xocolata pels menuts de la casa als jardí per fer-los cercar la dolça recompensa. I no sé si ja ho havia comentat però a Alemanya els ous els porta la llebre tot i que no pon ous. Curiós oi? I és que tradicionalment i des del temps del paganisme la llebre i el conill són símbols de la fertilitat i precisament per Pasqua reprenem la tradició pagana de celebrar el renaixement de la natura i d’aquí els ous que són el principi de tot.
I si passem ara a descriure el caràcter alemany he de dir que són amants de les assegurances perquè els germànics necessiten sentir que han previst tot tipus de contingències i que hi poden fer front. Un altre tret característic és que fins fa uns anys tenien la certesa que al seu país s’hi vivia molt bé i que el seu estat del benestar era fort. Malauradament en aquests moments l’economia alemanya trontolla tant que s’estan planificant retallades que suposen en aquests moments una certa crisi d’identitat del que ha estat el motor d’Europa durant dècades. La reforma de les pensions proposta però no acceptada plantejava que els de la generació del Baby Boom amb una renta més alta prescindissin d’aquesta a favor de les rendes baixes. Òbviament s’hi va votar en contra però l’alternativa no és millor perquè Merz ha afirmat que a partir d’ara les jubilacions no es poden pagar des de les arques estatals únicament i que tothom s’ha de fer un pla d’estalvis. Un autèntic revés per l’estat del benestar al que ens havíem acostumat.
Segueixo a diari els esdeveniments a Alemanya i he de dir que estic amoïnada pel país. La indústria automobilística està en crisi i l’economia estancada. Merz ha d’inventar fórmules per activar-la i aquestes afavoreixen les companyies però potser colpejaran el ciutadà. I s’estan fent vagues perquè fallen infraestructures i fallen sous. Ara caldrà observar fins a quin punt els alemanys són com els seus veïns francesos i surten manifestar-se i fan vagues. De moment els campions en el tema són els nostres amics de l’altra banda dels Pirineus.
Espero que Merz o qui sigui encerti i activi l’economia sense que en pateixi gaire el ciutadà. És patètic que sempre ens toqui als de baix pagar per la mala gestió i la miopia dels governs.

El 19 de juny del 2025 vaig escriure un post sobre memòria i desmemòria i avui intentaré no repetir el que ja vaig explicar en aquell moment però sí que començaré citant de nou el famós vers del poeta Safi al-Din al-Hilli. És un poema bel·licós i venjatiu en què apareix la frase que va inspirar la bandera panàrab “blanques són les nostres obres, negres les nostres batalles, verds els nostres campaments i vermelles les nostres espases”. I recordeu-lo perquè més endavant sabreu el motiu pel que el cito. Vull parlar avui de Palestina i del que passa a la franja de Gaza i de la història de la primera Intifada que va començar vers l’any 1987. Aquest dijous en parlo ja que la setmana passada hi ha hagut a Barcelona una sèrie d’activitats per recaptar fons pels ajuts humanitaris a la franja de Gaza i jo vaig decidir anar a dues d’aquestes. La primera activitat era al carrer Regomir 3 i consistia en la projecció de dos curts i una pel·lícula i una exposició d’obres d’artistes de la regió. Em centraré avui en el contingut de la pel·lícula més llarga que vam veure i que porta per nom “The wanted 18”, les buscades 18. Basa en un fet real i aconsegueix explicar la història del que va representar la Primera Intifada. Aquesta deliciosa obra d’art va ser dirigida per palestí Amer Shomali i va ser co-dirigida pel canadenc Paul Cowan. L’estil narratiu és una barreja entre preses cinematogràfiques, memòria del director, documental amb testimonis de l’època i dibuixos animats. I per què es diu així? Doncs perquè aquestes 18 buscades són les vaques que els palestins van comprar als israelians perquè estaven tips d’haver-ho de comprar tot als colonitzadors ocupats i volien mantenir una certa independència. No els volien comprar la llet i per això els calien les vaques. El fet succeí a una població anomenada Beit Sahour. Allà, a l’igual que a d’altres poblacions palestines, va aparèixer un moviment de resistència a l’ocupació. I al grup de resistència de Ben Sahour se’ls va acudir poder-se abastir de llet tot comprant les vaques. I el més bo del cas és que els israelians ho van permetre. Com us podeu imaginar i es veu clarament a la pel·lícula els palestins no estaven acostumats a les vaques. No són pròpies ni autòctones de la zona de l’orient mitjà i per tant un cop van tenir les vaques van haver d’aprendre i llegir molt sobre la cura dels animals. I van haver de formar-se per a munyir-les que no és cosa fàcil. Per a tenir un expert van enviar un dels habitants de la comunitat a estudiar fora per tal que en tornar pogués ajudar a mantenir els animals en condicions dignes. Aviat al municipi es va organitzar la recollida i repartiment de llet de manera efectiva. A més dels vegetals i fruites que els palestins van aconseguir plantar a la seva terra per no dependre per tot dels israelians, ara tenien llet. Quan les autoritats es van assabentar del nivell d’organització dels colonitzats—no els podem anomenar d’altra manera— no els va agradar perquè no desitjaven que poguessin ser autònoms i es va demanar a l’exercit cercar on estaven amagades les vaques. La granja va convertir-se en un objectiu militar i dintre la granja s’hi amagaven també activistes dels que per exemple boicotejaven els camions que arribaven amb productes israelians.
La Primera Intifada es va organitzar a través de comunitats petites. La gent formava associacions i en elles es feien activitats com conrear verdures. Com que hi havia sovint revoltes al carrer i manifestacions els israelians van determinar tocs de queda. I els palestins no estaven disposats a deixar-se trepitjar i durant aquests, sortien als balcons amb els amics i familiars a preparar barbacoes, beure te i demostrar als ocupants que el toc de queda no els feia mal. El seu grau d’organització era tal que a l’hora del toc de queda quan passaven els soldats a vigilar que es respectés, tot Beit Sahour posava la mateixa cançó d’Um Kulthum, una famosa cantant egípcia. Era la seva manera de demostrar unitat i identitat.
El que va passar va ser que en un moment determinat, la distribució de llet i les vaques es va convertit en un tema d’orgull ferit pels israelians i es va començar a buscar la granja encaridament. Quan finalment la van descobrir els soldats van fer fotos de totes i cadascuna de les vaques que s’havien convertit en un signe de cohesió social palestí. Es va demanar al responsable de la granja que anés al carnisser perquè les havien de sacrificar. Òbviament els que s’encarregaven de les vaques sentien afecte cap als animals i a més no volien renunciar a la seva llet. Així és que van trobar-les hi amagatalls. La pel·lícula-documental ens parla de les batudes de l’exercit per perseguir els manifestants, de dones que compraven roba de colors per separat per cosir d’amagat les banderes palestines i penjar-les després de manera insurgent al carrer. La Primera Intifada va acabar cap el 1993 amb l’acord d’Oslo signat entre Isaac Rabin, el Primer Minstre Israelià, i Iàsser Arafat president del comitè executiu de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. El resultat va ser que es va apagar la revolta però la repressió del poble palestí seguí com sabem perfectíssimament. En lloc de la primerenca intifada organitzada i que unia als palestins, Hamas va crear una organització política i paramilitar que no contempla la possibilitat d’un estat israelià i un de palestí i que va culminar en la massacre d’israelians innocents del 7 d’octubre del 2023. Com ja sabeu la resposta d’Israel ha estat la guerra a Gaza. La identitat palestina s’està reprimint tant que als artistes de la franja de Gaza se’ls ha prohibit utilitzar qualsevol dels colors de la seva bandera. Per això la síndria que porta dos dels colors de la bandera és un símbol prohibit i s’ha convertit en un emblema palestí.
Jo no em puc ni imaginar com poden viure els nens de Gaza la situació en la que estan. Sé per un dels curts que vaig veure que tenen malsons sovint i que hi ha hagut programes per ajudar-los a millorar la qualitat del son a través del dibuix i l’expressió artística. No es pot entendre per quin motiu s’ha de començar una guerra. La de la franja de Gaza ha acabat amb el que és un genocidi dels palestins que hi viuen. I les Nacions Unides condemnen els fets però allà està Netanyahu assassinant impunement.
Palestina mereix ser reconeguda, mereix créixer i prosperar i que els seus nens puguin jugar tranquils al carrer. Evidentment igual que mereixen pau els ucraïnesos, els iemenites, els sudanesos i tots aquells que pateixen però no surten als mitjans.
La pel·lícula “The wanted 18” té un final que no us revelaré. Si teniu l’oportunitat de veure-la no dubteu en fer-ho. No era la primera producció àrab que veia i com les anteriors, no m’ha deixat ni molt menys indiferent. I certament a partir d’ara pensaré en Bait Sahour i en aquelles vaques que van convertir-se en assumpte de seguretat nacional igual que pintar síndries.
La foto és del carrer Mozart de Gràcia solidaritzat amb la causa palestina. Bona setmana a tots!

No sé si recordeu una mítica sèrie americana que portava el nom de la seva protagonista “Ally McBeal”. Es va emetre entre el 1997 i el 2002 i ens feia viure les aventures i desventures sobretot amoroses d’una jove advocada que entra a treballar al bufet d’un ex company d’universitat. Al bufet hi troba un ex company sentimental i coneix la dona d’aquest. Ally McBeal va ser per a mi la font que em va fer conèixer una manera diferent de veure la feina perquè els personatges de la sèrie, després de les llargues jornades laborals es troben al bar on segueixen relacionant-se els uns amb els altres. Recordo pensar que amb tota probabilitat la vida als EEUU i el concepte de feina allà absorbeix tant que es fa indispensable que els companys de feina esdevinguin amics perquè la jornada laboral deixa poc lloc a la vida personal. Amb Ally McBeal vaig descobrir el concepte de “Pyjama Party” que ara està tant de moda entre els adolescents. Jo veia la sèrie de tant en tant  a Alemanya on el model de feina que es preconitza no té gaire a veure amb el que segueixen els personatges principals. A Alemanya la feina és important però en cap de les empreses en les que vaig treballar vaig veure mai que la gent barregés massa la vida personal amb la privada. I la veritat és que una separació d’ambdues em sembla no només saludable sinó gairebé necessària.

És obvi que en totes les feines hi trobarem gent amb qui sentim afinitat. Per això mateix és lògic que sorgeixin amistats al lloc de treball. No obstant, a algunes empreses hi ha una certa pressió per aconseguir que els treballadors comparteixin estones del seu temps lliure amb els companys. L’objectiu pretès d’aquestes dinàmiques és fomentar un bon ambient laboral però jo ho vull posar en dubte en el post d’avui. En primer lloc crec que ara s’ha posat molt de moda això de les dinàmiques de grup que generalment es fan fora de les hores de feina. Això implica que el treballador o treballadora està posant part del seu temps de lleure a disposició de l’empresa. Si bé hi haurà gent a qui li sembla bé, d’altres potser preferirien passar l’estona amb la família o els amics. On jo treballo per exemple l’equip directiu és molt partidari d’organitzar trobades fora d’horari laboral. Les activitats proposades són sovint àpats com dinar o sopars, el que han anomenat ara “tardeos” que acaben en sessions nocturnes amb copes i fins i tot sortides de cap de setmana. Barrejar alcohol i feina mai m’ha semblat una bona idea perquè com ja deien els romans “in vino veritas” i potser que la gent xerri més del compte i després es creï una falsa sensació de familiaritat que des del punt de vista professional no toca. Qui no ha sentit mai a parlar d’aquell company o companya de feina que al sopar de Nadal va acabar amb una pítima que li va despullar l’ànima davant de tothom? Jo als sopars de feina no hi vaig. Un dels darrers que recordo va ser quan treballava a Centro Humboldt i un company meu va acabar la nit en un estat lamentable i el vam haver de posar en un taxi una altra companya i jo mateixa. Es fa difícil veure la gent amb els mateixos ulls quan han acabat tan passats de voltes. A més el fet de compartir temps lliure sovint fa que els companys potser s’agafin una confiança que de vegades pot ser improductiva. Quantes vegades les converses personals poden ocupar el temps que hauríem d’estar produint? És molt natural que s’organitzin trobades o àpats amb els companys per enfortir la cooperació entre els empleats. Ho fan tant les empreses d’aquí com les de fora. Però el límit l’haurem de posar nosaltres si ens deixen. En primer lloc no hauria de ser forçat tenir un xat de grup de la feina. Jo sé per experiència que quan un forma part del xat de feina moltes vegades serveix més per fer safareig que no pas per coses importants. I també vull plantejar fins a quin punt és necessari que als empleats se’ns contacti per WhatsApp fora de l’horari de feina. Es pot tenir el xat silenciat i arxivat i així no salten els missatges contínuament ,cert. Però també és cert que veure missatges dels companys de feina ens teletransporta automàticament a l’esfera laboral quan el que hauríem d’estar fent és desconnectar. Personalment penso que per rendir al lloc de treball he de tenir un equilibri i aquest passa per mantenir la meva vida privada. I així si tinc amistats i vida fora de la feina i per algun motiu passo una mala temporada a nivell laboral puc aconseguir que no m’afecti tant.

El problema comença quan ens sentim pressionats a participar del xat de feina, quan pertànyer o no al xat suposa que l’equip directiu et miri amb uns ulls o uns altres. Malauradament això també pot passar. Segons el grau de professionalitat del centre de treball, els vincles personals poden acabar fent de la feina un escenari de shows al més pur estil “Gran Hermano” en què els treballadors esbomben les seves intimitats al lloc de treball. No hi ha evidentment cap llei per regular el grau d’intromissió que s’ha de permetre fins ara. I tenim allò que s’anomena “dret de desconnexió digital” però és un dret que no està escrit enlloc i que regula cada empresa. Això vol dir que voluntàriament els empleats hi poden renunciar. I si renuncien uns quants, els que no volem renunciar-hi som “rara avis”.

Jo he de confessar que pertanyo a les que vol mantenir un grau alt de discreció sobre la pròpia vida privada a la feina. I que el meu propòsit per aquest 2026 és ser encara més reservada amb aquells a qui no els tinc confiança. És per a mi qüestió de supervivència. I senzillament la gent que esbomba les seves intimitats a la feina em fa més por que cap altra cosa. Òbviament però en aquest país som tan Quixots que precisament aquesta gent guanya la simpatia dels equips directius. Deu ser per allò de que “tenir informació és tenir poder” i la gent que dona molta informació dona poder als de dalt. A més jo seguiré sense voler formar part de cap xat perquè el fet que em puguin localitzar i teleportar mentalment a l’entorn laboral em sembla una estratègia per exercir control psicològic per la que no vull passar. I que consti que si el xat de whatsapp serveix per comunicar procediments d’empresa i exclou a aquells que volen exercir el seu dret a desconnexió digital, probablement ja s’està travessant una línia vermella.

Dit això és més que obvi que en l’entorn laboral molt probablement també farem amistats. Però ha de ser decisió nostra i no del centre el que volem arribar a explicar de la nostra vida i si volen o no trobar-nos amb els amics de la feina fora de la feina per fer un cafè.

Qualsevol empresa que vulgui vantar-se de tractar bé els treballadors hauria d’assegurar-se que els empleats poden desconnectar i tenir prou temps per compatibilitzar la seva vida personal amb la laboral.

Suposo que a hores d’ara ja deveu estar ben tips d’aquest temps nefast que ens ha tocat aquest Nadal. Ho he parlat amb força gent i la veritat és que ningú recorda unes festes tan passades per aigua com les que hem tingut enguany. No sé vosaltres però jo em llevava amb il·lusió per poder anar en bicicleta o a patinar i resulta que de tot això no podia fer res perquè el cel gris amenaçava aigua que tard o d’hora queia amb més o menys intensitat. El mal temps va començar el dimarts 16 i només hem tingut un parell de matins de treva amb sol. A mi m’ha començat a envair aquella sensació d’hivern que conec d’Alemanya amb dies que no convidaven a estar gaire pel carrer. No hi estem acostumats. Però ells sí i tenen les seves armes per combatre una mica l’aïllament que porten aquests dies com els que hem tingut. I fa poc em va venir al cap que trobo a faltar les “Laberpartys” que organitzàvem allí amb la meva parella. Ara no us penseu que aquest és un terme estès sinó que és una creació pròpia del meu ex company per designar una activitat que es du a terme sovint a Alemanya. El verb “labern” vol dir xerrar i parlar de foteses. Té un sentit prou pejoratiu. Pels alemanys es veu que xerrar hauria de ser de coses sempre rellevants per això distingeixen el “sprechen” parlar, el “sich unterhalten” que és conversar i entretenir-se alhora, el “quatschen” que vol dir també parlar de tonteries i el “labern” que és xerrar també de foteses. Amb el “labern” els alemanys també tenen el substantiu “Laberkopf” el cap que xerra sense sentit que es refereix a les persones que parlen i parlen i no diuen absolutament res. Tot un art que ens fa perdre temps. I Doncs que és una “Laberparty”? Doncs és senzillament una reunió on es convida diverses persones per xerrar i passar l’estona plegats però per la tarda fins al vespre. Aquest tipus de reunions i festes estan molt bé pels diumenges tarda plujosos per exemple. Què és el que necessitem per fer-les? Doncs generalment nosaltres aportàvem pastís que podia o no ser del fet casolà i cafè o te. De fet els que venien també solien portar quelcom per picar i el cafè de la tarda es convertia en un berenar-sopar. Al contrari de les festes vespertines, les “Laberpartys” són trobades on els convidats estan asseguts i no drets voltant pel pis amb un got de vi o cervesa a la mà. Es xerra de tot una mica i si la colla ho admet, llavors es proposa jugar a jocs de taula. El meu favorit era “Tabú” perquè s’havien d’aclarir diversos mots sense emprar unes paraules determinades de la llista. Em servia molt per aprendre i passar-m’ho bé.
Quan dic “colla” no em refereixo a un grup de gent que es troba generalment i que forma una agrupació fixa, el que anomenem “colla” aquí pràcticament no existeix a Alemanya i el propòsit de les “Laberpartys” és més aviat ajuntar gent que pertany a esferes diferents per fer-les més interessants. Això és quelcom que trobo a faltar aquí. En aquest país sembla que tots ens movem en uns circuits tancats i no barregem unes persones amb les altres. Jo ho intento i per tant sempre presento la gent que conec als amics i amigues però ells segueixen mantenint les seves amistats per si. Em sembla trist i elitista però així som o així ens veig.
La veritat és que jo trobo a faltar aquest tipus de festa però sé que no funcionarien aquí. Estem acostumats a sortir i haver d’anar a bars i cafès a fer consumicions. I és clar que si plou molt no anirem a fer un cafè i passarem hores amb una beguda que ens ha costat 1,75 amb la qual cosa finalment no sortim. Seria fàcil i agradable reunir a la gent per passar una estona xerrant i intercanviant idees però aquí no funcionaria. Cada país té la seva manera de fer i la nostra és d’anar-se a fer veure pel carrer i quan no podem estar al carrer tombem per casa com rates emmetzinades. A Bielorússia per exemple els amics es reuneixen a la sauna per socialitzar-se i una sessió de sauna pot durar de tres a cinc hores. I les consumicions que s’hi fan són generalment allò que et portes de casa que pot ser te per exemple. Això ho sé gràcies al meu intercanvi de rus que és un noi de Bielorússia que ha viscut a Rússia i Polònia i gràcies al que ara estic descobrint moltes coses dels països de l’est. Cada país s’organitza segons el temps i segons les possibilitats econòmiques però deixeu-me que us digui quelcom: Aquí ens agrada molt gastar i potser jo hauré de començar-me a plantejar ampliar el meu cercle d’amistats estrangeres per poder viure una mica més en consonància amb la meva frugalitat innata.
Bon cap d’any a tots i que tingueu un feliç 2026!

Un fet em va commoure la setmana del 17 al 23 de novembre. I aquest cop no va ser la política internacional que segueix estant malament ni cap fet profundament traumàtic. Va ser l’adonar-me de que el director del centre on treballo per primera vegada des de fa molt anys està desanimat i desmotivat amb la feina. Us puc ben assegurar que si hi ha una persona que posa el coll en el que fa i que aconsegueix que l’alumnat el segueixi i el respecti és ell. Fa més d’una dècada que treballa en educació i molts anys que és docent a Prat FP. No obstant, fa encara menys d’un any que és director. Ell sempre ha buscat fórmules per engrescar el jovent d’avui dia que ens arriba molt fluix de base i molt desmotivat. El nostre centre presenta la mateixa problemàtica que molts d’altres: tenim un alt nivell d’absentisme i un rendiment de l’alumnat que podem anomenar insuficient sense embuts.
Jo mateixa he de confessar que en aquests moments de la meva carrera professional em sento equilibrada i serena tot i aquells dies que he de rebre la manca de ganes i la mala educació de la jovenalla. Però no sempre ha estat així durant aquests darrers no menys de 16 anys que treballo a Prat FP. He tingut moments molt delicats, cursos en què arrancava a plorar anant a la feina i sortia abatuda pel tracte que rebia de l’alumnat i sovint també per la manca d’empatia dels companys. La feina de docent esgota. I avui dia encara més perquè una/un dona un 150% per tal que els discents només facin un esforç equivalent a un 20%. Els joves d’avui en general no estan acostumats a la disciplina i a més tenim un factor molt en contra de nosaltres i que provoca moltes distraccions a l’aula: els mòbils i les xarxes socials. Abans de l’arribada dels telèfons intel·ligents, quan un alumne era a classe es podia o no distreure sol amb els seus pensaments i amb els companys del voltant. Ara a més d’aquests estímuls, els nanos tenen l’input dels missatges que els arriben de WhatsApp de no se sap qui i que senten la necessitat de respondre urgentment. S’ha prohibit els mòbils a determinats nivells educatius i em sembla correcte. A Irlanda, més concretament a Greystones, un grup de pares va emprendre una iniciativa revolucionària: prohibir els mòbils als menors de 13 anys. Això pot fer que els nens pugin sense el grau de dependència que notem avui dia als nois i noies d’entre 17 i 25 anys.
Un altre factor negatiu dels mòbils és que l’algoritme està programat per anar-te mostrant contingut que et resulta agradívol i això fa que cada cop passem més temps enganxat a les pantalles. Aquest és el cas de joves i no tant joves. A més com que l’algoritme intenta donar-te sempre contingut similar al que ja has cercat, el que passa és que sovint manca informació contrastada i l’opinió dels alumnes, si en tenen, sol ser molt poc crítica i molt esbiaixada. Tot això fa que l’aula es converteixi sovint en un camp de batalla en què els professors intenten transmetre coneixements a uns alumnes poc receptius.
Que el director del centre estigui desanimat és molt lògic i humà. Potser ell no ha passat pels daltabaixos pels que he passat jo fins ara i ara li ve de nou. Vam estar parlant de que el que ens arribarà de cara a un futur encara serà pitjor i que a la llarga el professorat pot acabar molt desanimat. Conec del que parla.
Jo mateixa de vegades em faig creus del nivell de desinterès del joves pel món que els envolta. Això els fa immensament vulnerables i manipulables. Per algun motiu ens trobem davant de l’auge de l’extrema dreta que tenim ara. Aquest any faig força hores als grups de comerç internacional i transport i logística. Hauríem d’esperar que en un món on la seva feina dependrà en gran part de les relacions comercials internacionals ells estiguessin una mica interessats en allò que passa a nivell internacional. No obstant no és així. La immensa majoria no llegeix les notícies, ni veu cap canal per informar-se ni sent la necessitat de fer-ho. Demanar a alumnes de 20 anys qui és el canceller alemany és com demanar-los que resolguin un problema de física quàntica. Senzillament lamentable. Caldria plantejar-se on rau el motiu d’aquest desastre. Ben segur que les famílies són una primera font d’educació dels infants i els joves. Si ells no veuen que els pares tinguin interès en les notícies, potser ells tampoc en tindran. O potser és com em va comentar el director del meu centre que dintre de les famílies no hi ha ni comunicació.
El 12 de novembre vaig assistir a la reunió de xarxes de mobilitat. El principal tema de discussió van ser les prioritats horitzontals del programa Erasmus. Europa està intentant incloure conceptes com la inclusió, la digitalització, la sostenibilitat i l’educació per a la ciutadania dintre del programa. Des d’Europa s’ha vist com el jovent es radicalitza i què poc implicat està en processos democràtics. I amb això dels processos democràtics no vull dir només anar a votar a les eleccions, sinó ser membre actiu de la vida de la comunitat fent per exemple un voluntariat, o formant part d’associacions per moure aspectes dintre del propi barri.
Després d’haver fet una mobilitat per pràctiques els alumnes han de respondre un qüestionari llarg i una bona part de les preguntes d’aquest tenen a veure amb aquestes prioritats horitzontals. Se’ls demana per exemple si després de la mobilitat estan més disposats a participar en processos democràtics o si la seva consciència ecològica ha augmentat. De fet des de fa ara 2 anys s’ha inclòs al currículum les assignatures de digitalització i sostenibilitat. No obstant, no tenim en cicles formatius gaire espai per tractar el concepte de la ciutadania i només dintre de l’assignatura de GACI (gestió administrativa del comerç internacional) puc fer èmfasis en què vol dir ser part de la Unió Europea.
Sembla que Europa es desintegra o es dilueix i cal refermar la consciència dels joves per tal que aprenguin a valorar viure dintre de la nostra organització supraestatal que és la segona democràcia més gran del món.
Què podem fer pels joves? Doncs primer de tots acostumar-los a llegir de nou. Això de mirar vídeo rere vídeo els ha endormiscat les neurones i hem de tornar-los a despertar. A més cal que tots nosaltres, tots els que formem part de la societat ens impliquem en el procés educatiu que per cert ha de començar a casa i no pas a l’escola. També caldria mimar als docents perquè la nostra és una professió significativa, que desgasta moltíssim i no està gens ben pagada. I el més important és que jo es cuida gaire la nostra salut mental i emocional i hi ha moltes baixes entre nosaltres.
Aquest post d’avui ha de servir de reflexió perquè aquells que ens adonem de cap a on va la societat estem esfereïts. Convenia i molt que hi hagués una gran massa poc educada que estigués al servei de les grans multinacionals i sembla que les xarxes socials hauran aconseguit crear uns súbdits capaços de mantenir el nivell del vida dels de dalt perquè no es plantegen la validesa del que veuen ni estan disposats a llegir llibres com “Brave new world” que potser els obririen els ulls. Aquí ho deixo per a la vostra reflexió.

I finalment ja hem arribat a l’octubre i el curs escolar ha arrencat de ple i tot ha tornat a la normalitat. De les vacances ja ni ens en recordem o probablement ja no ho fem perquè el temps és fresc i la platja no convida a banys. I jo vull dedicar el meu primer post d’octubre a una de les meves grans passions: els animals. Que aquests companys de planeta feien bategar el meu cor de manera especial, això ja ho van percebre els meus pares quan jo era una nena. I recordo que en una ocasió la mare em va dir que s’imaginava que de gran viuria en una casa envoltada de natura i amb animals. La casa a la natura és un somni que no s’ha fet realitat. I certament m’abelliria molt tenir més animals a casa però ara per ara em conformo amb la meravellosa companyia del Safrà i el Sugus als que els hi dec tantíssim. Al Safrà el vaig adoptar el 2021 i ell va canviar la meva vida d’una manera espectacular. Gràcies a ells, els dies tristos ho eren menys, els moments de nervis quedaven compensats quan s’asseien a la meva falda a roncar i a més vaig començar a practicar un sa esport: quedar-me a casa i donar-me una estona de repòs el diumenge per la tarda. Com que vaig amb el cronòmetre posat tota la setmana, des que el Safrà va arribar a la meva vida vaig decidir que la tarda de diumenge seria la nostra tarda de família. I realment és d’agrair passar unes hores de la setmana aqueferada a la nostra llar, en aquest raconet on reprenem les energies i ens sentim segurs i que amb el Safrà i el Sugus ha esdevingut un lloc veritablement acollidor. El Safrà no va ser gaire temps gat únic perquè la meva idea havia estat sempre tenir mínim dos gats. No m’abellia la idea de marxar a la feina o on fos i deixar al Safrà tot sol. Per aquest motiu vaig adoptar al Sugus i va ser una gran decisió. Quan arribo a casa no me la trobo buida sinó que m’hi esperen ells sempre agraïts per les moixaines que els faig. Són el primer que veig i en què penso quan obro els ulls pel matí i el darrer que veig quan vaig a dormir. I crec fermament que tenir mascotes aporta moltíssims més beneficis que inconvenients.
Avui voldria parlar-vos de nou de dos articles recents al respecte. El primer va sortir en una pàgina de salut de Girona. D’aquest primer escrit vull destacar que s’afirma que la nostra ment humana està programada evolutivament per pensar de manera diferenciada sobre els animals i els objectes inanimats i que sentim una atracció innata per tot allò que tingui aparença de cria. És per aquest motiu que els humans van sentir l’impuls de domesticar certs tipus d’animals. A més els humans han atribuït qualitats humanes com el pensament o els sentiments als animals i això ha afavorit el vincle que s’ha format entre les persones i les mascotes. Avui dia se sap que els lligams que creen els nens amb les mascotes tenen una gran influència en el seu desenvolupament com a adults i els preparen per a assumir responsabilitats com tenir cura dels animals de la casa. Pel que fa a la població adulta ja fa anys que s’estudia que les persones amb mascotes gaudeixen d’una millor salut perquè el vincle amb els animals fa alliberar estrès, disminueix el cortisol i afavoreix la producció d’oxitocina. Aquesta hormona és clau per a la formació de vincles d’amor. Quan un humà acarona la seva mascota, no només ell allibera oxitocina sinó també l’animal. Tant els gossos com els gats estan preparats per respondre a les atencions dels seus cuidadors si s’ha establert un vincle d’aferrament segur. Ja fa anys que es fan teràpies amb animals per a nens malalts o amb trastorns mentals i que es recomana l’adopció de mascotes a persones amb problemes de solitud. Afortunadament avui dia la percepció social dels animals ha canviat i la llei de Benestar animal ha declarat les mascotes membres de la família. Això no només els dona l’estatus que es mereixen sinó que representa un reconeixement a la seva aportació a l’individu, la família o la societat.
Fins ara s’han fet nombrosos estudis sobre els lligams que es creen entre els gossos i els humans però el gat, considerat més independent, sempre s’ha deixat una mica de banda. No obstant, darrerament ja han aparegut diverses recerques i articles en què s’analitza l’aferrament d’aquests animals amb els seus cuidadors. El 2021 al Japó es va fer un experiment en què els investigadors van comprovar com les sessions de carícies amb els seus gats incrementaven significativament l’oxitocina dels cuidadors. Però no només és el fet d’acaronar el pèl suau d’un gat el que ens fa alliberar aquesta hormona de l’amor. El roncar dels gats també ens produeix el mateix efecte. A més el ronc del gat pot reduir la pressió arterial. Ho diu la ciència i jo només ho puc confirmar.
A mi els animals m’inspiren una tendresa que no sento gaire sovint per les persones. Amb això no vol dir que no la senti sinó que amb els animals la sento sense que ells hagin de fer res, pel sol fet de ser animals. Per les persones també la puc sentir però no es de manera automàtica. No és res del que m’hagi de preocupar perquè tenim la seguretat que els adults són éssers que poden valdre’s per si mateixos mentre que els animals necessiten la nostra cura i protecció.
Quan aquesta any vaig fer l’activitat de “get to know each other” per conèixer els alumnes i que em coneguessin ells a mi, els vaig dir que una de les meves grans passions són els animals i que molt probablement quan sigui gran em dedicaré a ells. I és que hi ha gent com jo o el meu amic del Poblenou que no ho podem evitar i si veiem un gos o un gat el nostre primer instint és anar a fer-li moixaines.
Estaré atenta a qualsevol estudi que reveli que les persones com jo a qui ens agraden tant els animals tenim el cervell programat de manera diferent. O potser és que senzillament tenim més neurones mirall.
En realitat a mi m’agraden en general tots els animals i sento empatia cap a ells d’immediat. Però el paper dels animals i com se’ls ha vist i tractat durant la història de la humanitat ha anat canviant molt. Els camells són molt important pels àrabs i hi tenen una relació especial. I la paraula camell i bonic tenen una arrel comú. En la religió musulmana els animals com la mula, el cavall o el gat tenen un lloc significatiu en el cor dels creients perquè són animals que han ajudat a la humanitat a prosperar. Cada poble té els seus animals venerats i com que són tan importants per nosaltres tenim infinitat de locucions en què en són protagonistes. Els anglesos quan tenen un problema que ningú vol afrontar en diuen “the elephant in the room”. El baix nivell educatiu és l’elefant a l’habitació en aquest país. Ningú vol parlar de les causes ni tampoc té fórmules miraculoses per resoldre’l. I quan algú cerca quelcom inútil els anglesos ho anomenen “a wild goose chase” la caça de l’oca salvatge. En francès com en català o castellà quan algú és molt tossut se’n diu “être têtu comme une mule” ser tossut com una mula. Jo només conec un francès bé, però reconec que el seu grau d’obstinació és tan gran que es fa difícil raonar amb ell. Només accepta la seva posició i la seva veritat. És molt difícil relacionar-se amb aquest tipus de persona. I quan en francès busquem problemes on no n’hi ha diem “chercher la petit bête” cercar la bestiola petita. Pels alemanys el porc és un animal de la sort i per això quan han tingut sort diuen “ich habe Schwein gehabt” he tingut porc i quan algú no està bé del cap diuen que té un ocell “einen Vogel haben”. La imatge d’avui és dels meus peluts, el Safrà i el Sugus que són la sal i el pebre de la meva vida. Bon octubre a tots!

Una mirada contemporània als vincles que es reinventen sense perdre el seu batec.

Ja fa dies que em balla pel cap el tema de la família i la rellevància d’aquesta per a l’estructura social. Fa uns anys va sortir a les Proves PAU un text molt interessant que sostenia que els bebès de l’edat de pedra tenien una millor criança que els d’avui. El text era com sempre una adaptació i en aquest cas provenia d’un article publicat a la revista “development psychology”. Afirmava que a l’edat de pedra a un sol nadó o infant el podien cuidar fins a quinze persones diferents de la tribu o assentament on naixia. Una criatura tenia unes nou hores d’atenció humana que no necessàriament era la de la mare o el pare biològic i que permetia a la progenitora descansar més. Sens dubte en una etapa tan primerenca de l’evolució humana els nostres ancestres van entendre millor que posteriorment la necessitat de preservar aquella nova vida i tota la comunitat s’hi implicava. Suposo que d’aquells primers models col·laboratius i a mida que la raça humana es va anar multiplicant i estenent el que van aparèixer són els nuclis familiars. La família nuclear domina molts models familiars especialment en el món occidental. Però en tribus de l’Amazònia la família es un concepte que es dilueix en la comunitat sobretot perquè els vincles entre homes i dones no són estables i la poligàmia i la poliàndria són totalment acceptables. Certament hi ha països on la poligàmia és acceptada com en els àrabs i la poliàndria fraternal es practica en una zona del Tibet, en algunes zones del Nepal i també en alguna regió del nord de la Índia. El principal motiu d’aquesta poliàndria és assegurar-se que les terres i els bens no es van quedant repartits i esmicolats. Aquests models familiars que a nosaltres ens resulten aliens també responen a una necessitat intrínseca humana que és la de sentir-se protegit i acompanyat en el recorregut vital i una externa, la de mantenir els recursos vitals per a tots.
Al món occidental tradicionalment a la família nuclear hi pertanyia un pare, una mare i els fills però durant un període prou llarg de la història, el vincle entre home i dona no venia donat per amor sinó sovint per interessos comercials, econòmics o polítics. D’això els romans ens sabien un munt.
En tot cas i en la seva vessant més purament biològica el concepte de família i la necessitat de protegir-la prové, com molt bé explica i demostra Robert Sapolsky en el seu “the psychology of behaviour” de la necessitat primària de perpetuar els propis gens i els dels individus amb els que hi ha consanguinitat. Tornaré a aquest punt més tard. Però segueixo primer amb el breu anàlisis de l’evolució de la família. La família com ens ve ara al cap es una estructura social que va néixer durant el període posterior a la Segona Guerra Mundial quan la prosperitat econòmica permetia a les famílies desenvolupar-se en escenaris urbans. Llavors els rols eren clars: els homes es guanyaven el pa i les dones eren mestresses de casa o això que els anglesos anomenen amb aquest preciosíssim nom de “homemaker”, la que fa la llar. Posteriorment va aparèixer la idea d’igualtat social i amb aquesta la reivindicació de la dona a treballar i per tant a no estar reclosa dintre de l’àmbit de la llar. A més s’entra en una fase on l’individualisme pren molta força i per tant es cerquen nous models de vida fora de les estructures clàssiques. Aquí voldria recordar una cosa que va dir Marx i em sembla immensament encertada “ people make families, but not under conditions of their choosing”, les persones fan famílies però no en condicions que trien ells. Amb això no vull dir que abans no es contemplés la idea de família com a tal. Penseu que la paraula “holiday” anglesa prové del “dia sagrat” i era una festivitat religiosa i que moltes festivitats han sorgit de la necessitat de permetre que les famílies es reunissin per celebrar el Nadal per exemple i que després tinguessin un sant Esteve que servia per donar un temps a la gent a tornar a les seves cases. Durant un període relativament llarg de la història contemporània visitar la família era un pla vacacional, sobre tot abans que nasqués la indústria turística. La gent anaven els uns a casa dels altres i els grans viatges estaven reservats als aristòcrates, nobles o rics. No obstant, la família nuclear com la tenim ara present és una construcció socio-històrica posterior. Repeteixo que durant una gran part de la història de la humanitat moltes famílies van néixer d’unions que no venien donades per amor sinó interessos. El concepte de família com a nucli d’amor és quelcom relativament modern.
El nostre model familiar està subjecte a allò que hem vist i mamat i a allò que ens hem trobat a la vida. Avui dia el patró ha canviat tant que a la nostra societat trobem famílies tradicionals, famílies mono-parentals, famílies homosexuals, i aquelles que en alemany s’anomenen “Patchwork Familien” i en anglès “blended families”. Són les famílies recompostes de ruptures d’anteriors famílies. També hi ha infinitat de famílies de parelles sense fills. El fet que la dona tingui el control sobre el ser o no mare ha provocat un canvi del model de família i el model més conservador és ara només una opció. Com que les dones no necessàriament són mares i poden treballar i guanyar-se el sou, ara també tenen una major facilitat de separar-se de la parella. I encara és més així quan el marc legal permet les relacions sense contracte matrimonial. Les separacions són més fàcils tot i que igualment doloroses suposo.
Hi encara ha dones que són mestresses de casa i no tenen ingressos? Indubtablement que sí i no totes elles són d’edat avançada! La seva ha estat una elecció personal totalment justificable. Com també és justificable la decisió de les dones que no han volgut tenir fills i les que no han format famílies perquè no han trobat la parella adequada o perquè senzillament pensen que poden sentir-se realitzades fora del marc familiar que creen elles. El mateix és cert dels homes. No tots volen crear famílies, n’hi ha que són perfectíssimament feliços sense tenir-ne una de pròpia i la societat ha d’aprendre a veure als “sense-família” com una realitat tan àmplia com la d’aquells individus que volen tenir-ne una.
Fa uns anys el meu advocat em va dir quelcom que no oblidaré mai. “Familia se es por consanguinidad o por afinidad”. I em va fer molt feliç perquè la meva família no és gaire gran però els meus amics per a mi són la meva família. I si analitzo el meu entorn hi veig de tot. La majoria d’alemanys que conec es reuneix amb els germans o els pares un o dos cops l’any. L’aferrament a la família no és gaire alt perquè a Alemanya entenen que per viure un ha de fer el seu propi camí i aquest pot portar lluny de la família. Recordo que el meu pare sempre deia “d’un germà comença-te’n a anar”. Volia dir que s’ha de fer la vida deslligada de la dels familiars fins i tot més propers. Quanta gent no opina que la família és un model que afavoreix sobre tot als infants més que als adults? Quantes parelles no se separen un cop ja han pujat els fills? Conviure amb una mateixa persona és difícil i feixuc i és una feina i un esforç continuat que cada cop aguantem menys. Dels amics alemanys que tinc he de dir que cap d’ells veu a la família massa regularment. I l’amic anglès que viu aquí i a qui conec molt bé tampoc. De les meves amistats properes potser un 50% està en un model familiar tradicional o ho ha estat i l’altre 50% no. Tinc amics divorciats, tinc amigues vídues sense fills, mares solteres, rejuntades sense fills, una com jo soltera amb o sense amic íntim, no ho sé, amics i amigues que viuen amb la mare i una que viu en un model tradicional. Felicitats! És una de totes perquè veieu la proporció! Pel que fa als meus amics en tinc un de vidu que no s’ha tornat a casar, en tinc de separats que tenen el fill en custòdia compartida però que mai han estat casats i en tinc de divorciats sense fills. O soc jo rara i atrac als “rara avis” o realment el model familiar avui dia és molt, molt fluid.
De totes les famílies que he conegut hagudes i per haver solament la família francesa que vaig tenir oportunitat de conèixer aquest 2025 encaixa gairebé al 100% dins el model tradicional. I això que si som exactes com que consistia en un matrimoni separat amb fills, reunit amb un altre cònjuge i amb fills de la nova parella no es pot considerar tradicional al 100%. No obstant, el grau d’aferrament d’ells sí m’ha semblat notable. No només per la freqüència en què es reuneixen i fan activitats plegats sinó pel grau en què s’ajuden els uns als altres. És una família-clan i segur que n’hi ha d’altres però jo era la primera vegada que en veia una.
Per a mi la família ha estat el niu que m’ha fet créixer però del que vaig arrancar el vol fa anys. I de fet els meus pares segur que em trobaven a faltar però el que més desitjaven és que fes el meu camí i el fes amb els meus recursos. Això sí que m’ho van inculcar de ben joveneta, que arribés on arribés havia de fer-ho sense ajut. Una estructura familiar massa densa i que proporciona massa recursos als que recórrer pot arribar a ser un impediment pel desenvolupament autònom individual en la meva modesta opinió. La família pot arribar a crear un núvol fictici de cotó-fluix i fer que els infants arribin a edat madura pensant que tot són flors i violes perquè la família els hi treu les castanyes del foc i els hi ho permet tot. Malauradament m’hi trobo sovint com a docent i veig que la sobreprotecció és una arma letal que acaba creant somnia-truites.
Tanmateix estic convençuda que aquesta afirmació que corre de que la família està en perill no és certa. La família i el model familiar està en canvi i transformació com la societat. Avui tenim més diversitat i hi ha un model de vida més o menys acceptat per cada tarannà. Encara en època de Franco era impensable ser mare soltera. Avui dia és la cosa més normal del món. També s’ha normalitzat el fet que no tothom vulgui viure dintre dels models familiars establerts. No ho hem de veure com una pèrdua sinó com un enriquiment. El que sí és cert és que l’actual situació econòmica fa molt difícil la subsistència pels models monoparentals. O pels solters. S’ha de ser molt millor en economia per viure sol i sense ajuts familiars que per viure en parella o saber que pots recórrer al compte d’algun parent proper o llunyà.
L’informe Federal d’Alemanya del 2024 posava de manifest que les parelles i els fills són una font fonamental de benestar per la majoria d’alemanys i que les persones amb fills eren de mitjana més felices que aquelles que no en tenien. Què vol dir això? Doncs que a pesar de la diversitat, en la que jo encaixo perfectíssimament, una proporció molt gran dels alemanys se sent millor dins de relacions familiars. I no crec que el cas dels alemanys sigui diferent al d’altres països. Per tant tots hauríem de mostrar un major grau de respecte i tolerància cap a les formes de vida diverses que avui dia hi ha a la nostra societat.
Acabo la reflexió d’avui amb un pensament que prové de Russel o de Foucault però que he re formulat amb un “la normalitat és allò que el vuitanta per cent de les persones creuen normal el vuitanta per cent del temps”. Això dona lloc a molta diversitat. I per citar persones concretes amb paraules concretes em quedo amb la cita de Xavier Guix a la revista dels valors “El problema no és la normalitat, sinó la normalització. La generació inconscient de realitats que es van assumint com a certes perquè són practicades per la majoria.” O la d’Òscar Martínez de la Facultat Pere Tarrés “Ser ‘normal’ és impossible, perquè l’ésser humà es caracteritza per la diversitat. La ‘normalitat’ no existeix, és només una construcció social.”.
Amb tot això el que vull dir és que trobarem tantes famílies diferents com persones diferents i que molt sovint el caràcter d’una persona sí que ve establert i condicionat pel que ha viscut a la ninesa. I en la majoria, però no tots els casos, aquesta transcorre dins d’un entorn familiar.
Les imatges que he escollit avui són del Safrà i el Sugus. Finalment la Llei dl benestar animal ha reconegut les mascotes com a membres de la família i per a mi els meus dos peluts ho són igual que els quatre cosins que tinc o la infinitat d’amics que m’acompanyen i comparteixen amb mi els meus millors i pitjors moments. I per què no? Els companys de feina a qui conec des de fa anys també ho són encara que de vegades em donen disgustos. Ben bé com la família…