Dues crisis migratòries recents m’han fet posar la pell de gallina i plantejar-me el grau d’humanitat de la nostra espècie. Una és la que van viure fa poc a Ceuta. L’entrada massiva de marroquins de totes edats va ser, amb tota seguretat, instigada pel mateix rei de Marroc per castigar la política de Pedro Sánchez, i recolzada pels Estats Units i el seu aliat Israel. Sigui quin sigui el rerefons, quan milers de persones es llencen a l’aventura per fugir d’on són, per molt ignorants que siguem, podem entendre la desesperació que els impulsa a marxar dels seus països. La crisi del juliol va ser prou cruel, però és que per Nadal de 2025, a tocar de casa— a Badalona— en vam viure una que va fer encara més palès com de roí és l’ésser humà. En el cas de Badalona, els mateixos veïns prop de l’assentament que havien organitzat uns quatre-cents sense llars van pressionar pel desallotjament del campament improvisat. Ho feien en un moment de pluges torrencials i en l’ambient fred de l’hivern. El pitjor va ser que  la gent que demanava que els fessin fora eren, ells mateixos, gent d’orígens modestos.

Em porta això a una reflexió trista i sòrdida sobre els pilars de la societat. Cada cop es parla més sovint del concepte aporofòbia, que cala fins el moll de l’os l’esperit de la majoria de gent. La fòbia als pobres és el que explica les nostres diferents designacions pels vinguts de fora. Dintre del repertori tenim “immigrant o persona migrada”, que recalca el desplaçament inherent a la condició de les persones que marxen. “Estranger” és un dels termes més usuals i neutres i no té cap mena de regust de condició social o procedència. Tenim els “guiris”, un terme popular que sovint s’associa a turistes d’Europa del Nord, i, finalment, tenim els “expats”, que formen un altre perfil de residents estrangers. Aquests darrers són una massa de gent benestant que arriba al nostre país per elecció pròpia més que no pas per necessitat. Sovint ni lluiten per integrar-se a casa nostra i, amb els seus sous europeus, viuen aquí força millor que nosaltres. Últimament estan en el punt de mira igual que els turistes, perquè si observem el sector de la gastronomia, ens adonem que els horaris per fer un cafè o entaular-se a sopar s’han adaptat a ells. Amb això vull dir que moltes terrasses ja no serveixen cafès a partir de les sis del vespre; han de reservar els espais pels turistes i expats que volen sopar i fer un mos a una ciutat que ha esdevingut un aparador.

No obstant, no se’ls considera pas un perill ni res molest perquè disposen de recursos suficients per viure còmodament a casa nostra.

Els immigrants però, aquells que venen perquè cerquen fugir de la fam, la por, o un futur negre, aquests són el blanc fàcil dels populistes de dretes. I també ho són de l’angúnia o fòbia de la gent classista. En el fons penso que el racisme no existeix, que només existeix l’aporofòbia o el classisme, i que el món gira al voltant del somni d’ascens social.

D’antuvi les classes altes han triat dur indumentària que els distingís de les classes pobres, i això ha portat sovint a la prohibició d’usar, per exemple, determinats colors a una immensa part de la població. A l’antiga Xina només l’emperador podia vestir de groc. L’estatus social s’ha vinculat sempre a la indumentària rica i les cures estètiques sofisticades. Tant l’una com les altres han esdevingut imprescindibles alhora de poder-se acostar la esferes immediatament superiors. Ningú vol admetre orígens humils, ningú vol situar-se en una capa molt baixa de la societat. El nostre afany d’escalar posicions ens fa vulnerables i, pitjor encara, manipulables. D’alguna manera, les classes dirigents i poderoses dicten el que és acceptable o no, i al mateix temps, ells ens venen el somni de l’ascens social que ens porta freqüentment a consumir. I això darrer els enriqueix a ells. És la roda perfecta.

La indústria de la moda i la cosmètica ens promet sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i “encaixar amb els cànons del moment”. De fet, ens permet formar part d’un grup determinat. Em faig creus de la quantitat de roba que una gran part de la població segueix consumint i llençat, i dels diners gastats en perruqueries, salons de manicura i pedicura, centres d’estètica i etc. Una part no menyspreable de la societat està disposada a gastar-se un dineral per anar arreglat i ser digne de les mirades dels superiors i sobretot; cal aparentar tenir més diners i posició de la que potser tenim, perquè no volem ser vistos com a pobres. És una por que mou el món. El mou perquè la por a ser pobre és funcional al manteniment de l’ordre social. I en certa manera penso que per això també molta gent té més d’una feina i més d’un sou, perquè acumulen diners al banc per sentir-se segurs. Però aquesta seguretat és escàpola i enganyosa ja que en aquest món som masses per poder fer-nos tots rics. O si més no, per a poder portar una vida econòmicament relaxada. Una immensa majoria de nosaltres haurà de fer sempre molts números i no podrà estar mai tranquil.la. I cal acceptar-ho per viure millor. Explico el meu raonament. He observat i segueixo observant un entestament perniciós en consumir i gastar per tal que els altres no notin que no ens ho podem permetre. Voler aparentar ser d’una classe que no som ens du hàbits de consum que no ens podem costejar. I tanmateix això és un motor de l’economia. La prioritat és “pertànyer a un grup” per sobre de mantenir l’equilibri financer. Malauradament, una part d’aquells que es consideren classe mitjana, en realitat, poden en qualsevol moment desplaçar-se un graó cap avall en l’escala social. Quanta gent de la nostra societat no té un gran capital estalviat ni propietats?  Dos requisits indispensables per estar una mica tranquil i que suposen la diferència real entre els de la classe mitjana estable i els de la classe mitjana inestable, abocats a davallar a nivells econòmics dels de la obrera quan va maldades.

La por a ser dels de la classe desafavorida ens impulsa a participar en activitats que poden ser econòmicament inviables per la nostra economia. Però si practicar-les ens fa sentir més prop de les classes dirigents, les practiquem.

Les fortunes s’acumulen per mitjans poc honestos i per molt que sigui conegut, quan ho diem, ens titllen d’envejosos i de ressentits. Mirar amb escepticisme als que són dalt es considera una patologia social, mentre que l’aporofòbia i la por a ser dels de més avall de l’escala social, s’ha normalitzat. Aquesta generalització interessa al sistema perquè implica que  “si ets pobre, és culpa teva”. Si no tens més diners és perquè no agafes dues feines, no fas hores extres o no te busques la vida. El que hauria de fer saltar les alarmes és que la tendència actual és a empobrir una gran massa de població i enriquir uns quants, pocs, de sobre del tot. El fenomen de les migracions es repetirà per diversos motius que coneixíem fins ara: governs corruptes que acumulen riquesa però no creen estructures justes, les conseqüències del colonialisme que ha explotat terres i recursos humans en països que ara no aixequen cap, les guerres que deixen milions de persones sense res, i ara en tenim una altra: la crisi climàtica que desertitzarà els països del sud. Una darrera ens fa basarda també: la IA. Aquesta automatitzarà tasques com les dels programadors, els correctors, els traductors i etc. Això farà que molta gent s’hagi de reconvertir o quedi, temporalment, en situació vulnerable.

És necessari atacar la discriminació i la por a ser pobres perquè serà, en un futur, un ganivet roent que ferirà una quantitat de gent que ara potser no podem ni imaginar. Si ens fixem en Alemanya, amb la seva recessió deixa una petjada dels efectes de la crisi que ens esfereeix: 20 milions d’alemanys son pobres. I parlem d’un país desenvolupat. A Barcelona fa dos anys hi teníem més de quatre mil sense llars. D’entre d’ells n’hi ha una quantitat gens menyspreable amb estudis universitaris i que havien fins i tot tingut una empresa pròpia.

El somni de la promoció social és això: un somni. Poca gent aconsegueix un ascens real i, tot i així, l’intent d’ascens ha esdevingut una roda de l’economia. L’ésser humà aspira a pertànyer a les classes riques i defuig ser vist com a pobre pel fracàs social que implica. El problema resideix en caure en el pensament què has d’haver fet quelcom malament per ser pobre, igual que no sempre els rics són casos d’èxit. De fet, molts són desferres morals com Donald Trump o Epstein. Per posar només dos exemples.

Personalment fa temps que prefereixo desmarcar-me de la classe que es considera mitja. Jo no hi pertanyo. I no m’esforçaré per fer-ho. Primer perquè no vull hàbits que em siguin econòmicament insostenibles i perquè, en el fons, he trobat sempre més recolzament en la gent humil que en la que ja ha acumulat uns quants recursos. Tinc cor de classe obrera, i això em fa lluitar pels de més avall. Potser realment tampoc està tan malament: em permeto el luxe de gaudir de tot allò que no costa diners però em fa rica: passejades per la platja, llegir, escriure, aprendre de mica en mica idiomes complexes i adherir-me a moviments socials alternatius, és a dir, anticonsumistes. Res que comprin els diners.

Alemanya 30 anys després

Aquest post segueix al que ja vaig escriure fa unes setmanes perquè ja sabeu que havent viscut a Alemanya una part significativa de la meva joventut, sento que aquella terra i els seus problemes són els meus.
Ja us vaig aclarir alguns dels problemes que travessa el país i ara de nou les notícies parlen del fantasma de l’extrema dreta. Ja no queda tant per les eleccions al parlament regional de Sachsen-Anhalt, que en català és Saxònia-Anhalt. Aquesta, juntament amb Saxònia, Turíngia, Brandenburg i Mecklenburg-Pomerània occidental pertanyien a l’antiga RDA. Com ja he comentat repetidament en el meu blog, l’Alemanya oriental mai ha arribat al nivell econòmic de la part occidental i això fa del territori un bon caldo de cultiu de les dretes i en particular del partit considerat d’extrema dreta AFD. AFD és Alternative für Deutschland, l’alternativa per Alemanya i està guanyant terreny gràcies al descontentament general de la població. Va ser fundat el 2013, és a dir que encara no ha tingut una llarga trajectòria. A les enquestes i sondejos previs que volen preveure una mica l’escenari futur, AFD obté un 41 per cent dels vots, molt per endavant del CDU amb 24 %. La sorpresa és que un partit també relativament modern fundat el 2007 i anomenant die Linke, és a dir l’esquerra, aconsegueix un 13% i passa la mà per la cara al tradicional SPD que es quedaria amb un trist 7%. Els verds, que en un passat gloriós va arribar força amunt es quedaria segons les estimacions actuals amb un 5% i el BSW (Bündnis Sahra Wagenknecht) podria arribar a un 4%. El 6% restant seria per altres partits. Aquest escenari fa por perquè reflecteix el mal estar de l’est i dona una oportunitat a un partit populista de guanyar unes eleccions regionals sobre tot esgrimint el tema de les jubilacions. Aquest punt pot fer guanyar adeptes a l’AFD a l’est perquè en aquest territori els sous encara són relativament baixos i la gent no es podrà permetre un pla de pensions. Si es retallen les jubilacions finançades per les arques estatals, molts arribaran al llindar de pobresa després de la seva vida laboral. És el que repeteixo una vegada i una altra, que malauradament encara hi ha una Alemanya més desafavorida que l’altra.
A més a l’est la gent no sol percebre herències que els garanteixin un coixí econòmic i molts també tenen un problema d’habitatge. Viure de lloguer quan un és pensionista és un gran problema i pot derivar en l’increment de gent que viu al llindar de la pobresa. Ja us vaig comentar en el post anterior que a Alemanya hi ha en aquests moments 20 milions de pobres. A aquests s’hi poden afegir els que ho seran a l’est quan estiguin en edat de jubilació.
I Saxònia-Anhalt no serà la darrera Land o regió on l’AFD guanyi força. No obstant, i per impedir que AWD pugi o guanyi a aquesta Land, hi ha una Linke que està disposada a pactar amb el CDU per bloquejar el govern de l’AFD.
Die Linke, l’esquerra, és un partit que agrupa ara molts desencisats del SPD i molts dels que han deixat de votar als verds i té una trajectòria força interssant.
Per si algú no sap d’on prové aquest partir us en faig un resum. Després de la caiguda del mur, el SED (sozialistische Einheitspartei Deutschlands) el partir únic d’Alemanya es va transformar en el PDS (Partei des Demokratischen Sozialismus) Partit del socialisme democràtic. És el partit que votaven els desencisats per la reunificació i els perdedors de la nova Alemanya. Però no va poder evolucionar cap a un partit socialdemòcrata clàssic perquè aquest ja existeix i és l’SPD. Podríem dir que l’SPD equival al nostre PSOE. El que té el PDS que no tenen potser altres partits és la crítica al sistema capitalista que és herència de la tradició comunista del SED.
Durant l’època de govern d’Schröder sota el SPD, també molts ciutadans de l’oest estaven profundament disgustats amb les reformes imposades. Jo recordo clarament que algunes de les mesures d’Schröder no em van semblar gens socialistes. La conseqüència de totes aquelles reformes va ser una escissió dintre del partit i amb els sindicats. Com a resposta a tot això neix el partit WASG (Arbeit & soziale Gerechtigkeit – Die Wahlalternative) Treball i Justícia social, l’alternativa. Aquest nou partit té l’oportunitat d’unir als desencisats tant d’una Alemanya com de l’altra i reclamar de manera clara mesures més radicals. El 2007 el PDS i el WASG s’uneixen i creen “die Linke”. Certament el malestar actual ha provocat que alguns dels votants del die Linke ara votin AFD. No obstant, no s’ha de descartar aquesta força política per contrarestar el poder de l’extrema dreta. Die Linke reclama polítiques socials contundents en temes habitatge, salari i pensions i és alhora antimilitarista i molt crítica amb el capitalisme. Defensa el dret de sobirania d’Ucraïna però aposta per una sortida diplomàtica amb negociació amb Rússia. És un els pocs partits que declara que un cop acabada la Guerra Freda s’havia d’haver creat una estructura de seguretat amb Rússia. Una posició molt agosarada però no gens ximpla. A més el partit és europeista però amb matisos perquè veu els problemes que afronta aquesta unió i reclama una reforma de la política econòmica i de desenvolupament de la EU.
Tot plegat un escenari prou interessant. Haurem d’esperar al 6 de setembre per veure cap a on tomba la balança. És un moment delicat per Alemanya. El juny d’aquest any la inflació era d’un 2,3% segons informacions del Tagesschau del 31 de juliol. S’ha acabat el descompte finançat pel govern per la gasolina i la inflació ja ha pujat fins el 2,8 per cent aquest juliol. Espero i desitjo que el meu país adoptiu sigui capaç de remuntar ben aviat perquè no sé on anirem a parar a Europa sense una Alemanya forta econòmicament…

Ara fa precisament una setmana que vaig tornar d’una de les ciutats que feia temps que volia visitar: Florència. Certament partia d’unes expectatives clares per un senzill motiu, que vaig viure durant més de sis anys a Dresden i se l’anomena la Florència de l’Elba. Esperava per tant una ciutat similar en dimensions i bellesa però el que he trobat m’ha sorprès de diverses maneres. Pel que fa a les seves dimensions Florència és més petita que Dresden i té a menys en el seu nucli urbà menys gent. Això la fa ideal per a visitar el centre històric i poder-se orientar en pocs dies. De l’aeroport al centre de la ciutat s’hi va en tramvia i el preu del bitllet no és car. De fet és probablement l’únic preu que sembla fet a la mida per als florentins. Al centre històric tot és car perquè la ciutat, com la nostra, fa temps que ha quedat sufocada per les masses de turistes que impedeixen als mateixos habitants d’allí gaudir de la pròpia ciutat. Us recomano anar a visitar Florència fora de les temporades altes perquè anar-hi i voler veure tot allò que ofereix implica fer llargues cues fins i tot si s’han comprat amb anticipació les entrades. Des de la parada de Santa Maria Novella fins al nucli on trobarem una perla de l’art darrera l’altra només hi ha una passejada d’uns vint a vint-i-cinc minuts. Aquesta seria generalment agradable si no aneu carregats amb l’equipatge i arribeu a Florència en plena onada de calor. Dimarts 14 es va arribar als 37 graus i la calor seca de la ciutat s’emporta les nostres reserves d’aigua més ràpidament del que estem acostumats. No és una calor que fa suar visiblement però et deixa sec igual perquè et va evaporant fins que quedes com un carquinyoli. Cal portar aigua i beure encara que no hi hagi set. El dia que vam arribar de seguida ens vam adonar que s’està imposant la moda de fer de turista sota el paraigües per evitar una mica els rajos solars. Jo em vaig deixar de tonteries i ho vaig fer també i us adverteixo que a Florència és necessari perquè no és una ciutat d’ombralls doncs no hi ha arbres al centre. Potser això va ser un dels aspectes que més m’ha mancat de la ciutat. Un bombó de l’art tan recollit i polit en mig de la Toscana mereixeria que se’l guarnís amb arbres i plantes per acabar-la d’embellir. Però no és així. També us heu d’acostumar a caminar sobre un empedrat irregular i malmès que us cansarà no només els peus sinó també tota l’esquena. Hi heu d’anar doncs mentalitzats de que si porteu sandàlies a l’estiu potser us podeu tòrcer el turmell per haver posat el peu en un forat i ensopegat sense voler. No us puc recomanar res en especial d’aquesta ciutat perquè senzillament tot val la pena. La galeria dels Uffizi és una joia que ens presenta pintures i escultures que hem vist als llibres d’història de l’art i que de cop i volta estan vius davant nostres després de tants segles d’existència. Tot i tenir les entrades haureu de fer cua per passar el control de seguretat pertinent per entrar a l’edifici. Lògic perquè malauradament sempre hi ha ximples disposats a malmetre obres d’art. A més ens van fer llençar l’ampolla d’aigua de litre que portàvem a les motxilles perquè només permeten les petites de mig litre. I ja us dic jo que amb la calor inhumana que feia us l’acabeu de seguida i tombeu per les sales com ànimes en pena mortes de set. Si hi aneu feu atenció a la segona cua que hi ha dintre d’una de les sales. Vam estar de peu per accedir a una de les habitacions de la galeria uns trenta-cinc i minuts i quan ens va tocar poder accedir a la cambra resulta que només es podien contemplar les obres d’art des de fora de la sala i a través d’un vidre. Penseu molt bé si us val la pena.
En algun moment del passat el famosíssim David de Michelangelo va estar exposat a aquesta Galeria abans de passar a la seva residència permanent a la Galeria de les arts. De la galeria Uffizi em van impressionar els quadres “La Primavera” de Boticelli i “el naixement de Venus” també de Boticelli. I de Leonardo da Vinci em emocionar veure “La Verge de la Cadernera”. Malauradament els Caravaggios que volia veure estaven just a la sala on no es podia ni entrar. Si hi aneu amb temps us recomano fer una visita guiada que aquest cop jo no vaig poder fer per manca de temps. Sempre és millor que un expert o experta us expliqui el significat de les obres que no pas intentar copsar la bellesa de totes elles i deixar el cervell completament estabornit en l’intent, que és el que em va passar a mi.
Òbviament vam anar a contemplar el David de Michelangelo a l’Acadèmia de les arts. L’estàtua de marbre fa 5,17 metres i representa David abans d’enfrontar-se a Goliat. Va esdevenir un símbol de la República florentina perquè el va encarregar el govern de la ciutat després de la mort de Lorenzo Medici. Va estar exposat durant molt de temps a la Piazzale Michelangelo però ara ja està a cobert. És l’estrella de l’acadèmia i una obra mestra que impressiona i aclapara tots els ulls de la sala.
Al centre de Florència haureu d’anar a descansar els ulls d’obres d’art i les cames d’estar drets als bars i les cafeteries perquè si hi ha una altra cosa a la ciutat que m’ha mancat han estat sens dubte els bancs per seure. N’hi ha ben pocs així és que sovint ens ha tocat reposar a les escales dels edificis. Però sigui com sigui els ulls no s’afarten de veure estàtues precioses a la ciutat monumental. A la Piazza della Signoria mateix s’hi troba la Loggia dei Lanzi que és una mena de museu a l’aire lliure.
He mencionat ja diverses coses que he trobat a faltar a Florència: Arbres i vegetació, bancs per seure i sens dubte també papereres. I és quelcom que no requereix una forta inversió però així com aquí a Barcelona podem llençar la brossa sovint on toca i si la gent no ho fa és per manca de civisme, a Florència haureu de traginar les ampolles d’aigua buides fins trobar una paperera on dipositar-les.
Els preus de Florència són els típics dels indrets turístics. Els allotjaments són cars i amb els restaurants haureu de pagar la taxa pel cobert que no és res més que una manera d’assegurar-se uns ingressos extra. L’especialitat de Florència és la vedella i la fan deliciosa. Us puc recomanar el Peposo alla Chaiantiagiana del restaurant Francesco vini al centre. No és econòmic però considero que quan viatgem també hem de contribuir a l’economia local i deixar-nos els diners en la gastronomia.
Ara no penseu que només vam visitar el que he esmentat. També vam veure el Palazzo Vecchio i el Palazzo Medici i ens vam arriscar a pujar fins a la Piazzale Michelangelo des d’on es contempla una vista preciosa a la ciutat. He trobat a faltar poder fer la catedral però és que la cua era enorme i la temperatura extrema.
Per fer quelcom menys turístic vam visitar el museu antropològic que va ser el que ens va resultar veritablement econòmic i agradable perquè estava pràcticament buit tot i que el que s’hi exposa és immensament interessant.
D’italians en trobareu de tota mena. Des dels que potser estan farts dels turistes fins els veritablement amables. A mi però em va semblar que dels de la segona categoria n’hi havia molts per la pressió turística que pateix la ciutat. Aprecien que una/un intenti comunicar-se en el seu idioma. De l’italià m’ha sorprès el grau extrem de pragmatisme que els ha dut a suprimir totes les has mudes “h”. Si voleu que digui la veritat m’ha fet una mica de mal llegir “ipotetico” o “orarios” però m’hi he acostumat ràpidament. Això sí, el que treuen d’una banda ho posen a l’altra perquè els abelleix repetir lletres com a “piazza”, “loggia”, “vecchio” però sempre és per motius fonètics i no per caprici. I ara que he esmentat el “vecchio” no us podeu perdre el Ponte Vecchio al vespre. Les cases a banda i banda del riu em van recordar les de Girona però certament el pont té un encant especial que enamora qui el contempla.
Els italians són força xamosos. No es pot generalitzar però els que m’he ensopegat durant aquest viatge majoritàriament ho eren. El mateix recepcionista de l’hotel on vaig ser em va resultar una persona enormement entranyable. Es diu Fabrizio i ens va rebre molt càlidament.
Tots els italians a qui els he anant demanant si la temperatura extrema era normal m’han respost que no. Que durant els tres darrers estius la calor s’ha anat fent intensa i que si bé generalment a la Toscana al vespre baixa la temperatura, els darrers estius ja no ha estat el cas. Alguns locals tenen aire condicionat però per regla general no el posen tan fred com aquí. I d’altres ni en tenen i per això no hem pogut gaudir de la nostra estada a la bella ciutat com es mereix. El meu cor s’ha quedat però també en el patiment de la ciutat que veu com els preus i els lloguers pugen degut a l’especulació turística, un mal de poc remei que està descafeïnant els paisatges de moltes de les nostres ciutats europees. Florència però és una parada obligatòria per a tots els amants de l’art i de les humanitats.

Ara fa precisament una setmana que vaig tornar d’una de les ciutats que feia temps que volia visitar: Florència. Certament partia d’unes expectatives clares per un senzill motiu, que vaig viure durant més de sis anys a Dresden i se l’anomena la Florència de l’Elba. Esperava per tant una ciutat similar en dimensions i bellesa però el que he trobat m’ha sorprès de diverses maneres. Pel que fa a les seves dimensions Florència és més petita que Dresden i té a menys en el seu nucli urbà menys gent. Això la fa ideal per a visitar el centre històric i poder-se orientar en pocs dies. De l’aeroport al centre de la ciutat s’hi va en tramvia i el preu del bitllet no és car. De fet és probablement l’únic preu que sembla fet a la mida per als florentins. Al centre històric tot és car perquè la ciutat, com la nostra, fa temps que ha quedat sufocada per les masses de turistes que impedeixen als mateixos habitants d’allí gaudir de la pròpia ciutat. Us recomano anar a visitar Florència fora de les temporades altes perquè anar-hi i voler veure tot allò que ofereix implica fer llargues cues fins i tot si s’han comprat amb anticipació les entrades. Des de la parada de Santa Maria Novella fins al nucli on trobarem una perla de l’art darrera l’altra només hi ha una passejada d’uns vint a vint-i-cinc minuts. Aquesta seria generalment agradable si no aneu carregats amb l’equipatge i arribeu a Florència en plena onada de calor. Dimarts 14 es va arribar als 37 graus i la calor seca de la ciutat s’emporta les nostres reserves d’aigua més ràpidament del que estem acostumats. No és una calor que fa suar visiblement però et deixa sec igual perquè et va evaporant fins que quedes com un carquinyoli. Cal portar aigua i beure encara que no hi hagi set. El dia que vam arribar de seguida ens vam adonar que s’està imposant la moda de fer de turista sota el paraigües per evitar una mica els rajos solars. Jo em vaig deixar de tonteries i ho vaig fer també i us adverteixo que a Florència és necessari perquè no és una ciutat d’ombralls doncs no hi ha arbres al centre. Potser això va ser un dels aspectes que més m’ha mancat de la ciutat. Un bombó de l’art tan recollit i polit en mig de la Toscana mereixeria que se’l guarnís amb arbres i plantes per acabar-la d’embellir. Però no és així. També us heu d’acostumar a caminar sobre un empedrat irregular i malmès que us cansarà no només els peus sinó també tota l’esquena. Hi heu d’anar doncs mentalitzats de que si porteu sandàlies a l’estiu potser us podeu tòrcer el turmell per haver posat el peu en un forat i ensopegat sense voler. No us puc recomanar res en especial d’aquesta ciutat perquè senzillament tot val la pena. La galeria dels Uffizi és una joia que ens presenta pintures i escultures que hem vist als llibres d’història de l’art i que de cop i volta estan vius davant nostres després de tants segles d’existència. Tot i tenir les entrades haureu de fer cua per passar el control de seguretat pertinent per entrar a l’edifici. Lògic perquè malauradament sempre hi ha ximples disposats a malmetre obres d’art. A més ens van fer llençar l’ampolla d’aigua de litre que portàvem a les motxilles perquè només permeten les petites de mig litre. I ja us dic jo que amb la calor inhumana que feia us l’acabeu de seguida i tombeu per les sales com ànimes en pena mortes de set. Si hi aneu feu atenció a la segona cua que hi ha dintre d’una de les sales. Vam estar de peu per accedir a una de les habitacions de la galeria uns trenta-cinc i minuts i quan ens va tocar poder accedir a la cambra resulta que només es podien contemplar les obres d’art des de fora de la sala i a través d’un vidre. Penseu molt bé si us val la pena.

Ja fa dies i si seguiu el blog ho sabeu, que estic més que amoïnada per Alemanya. Després d’anys i anys d’una política social que feia sentir els ciutadans completament segurs i privilegiats, ara han arribat els temps de les vaques magres i s’ha de reduir les despeses a marxes forçades. Merz ho ha tingut molt difícil per tirar endavant el paquet de reformes del 2 de juliol però finalment ha aconseguit anar de vacances amb les deures fets. El més significatiu del paquet es redueix al que us explico a continuació. S’augmenta gradualment l’edat de jubilació durant els propers 10 anys per equiparar-la a l’esperança de vida i un podrà cobrar la renda als 70. Una altra mesura prou agosarada però probablement efectiva i que aplaudeixo és la de l’augment del tipus impositiu per a les rendes més altes. Pel que fa al mercat laboral i la sanitat s’han acabat les baixes laborals telefòniques perquè un dels problemes de l’Alemanya de fins ara és que de mitjana un alemany estava 18 dies a l’any de baixa. També s’intentarà incentivar el treball a jornada completa i es donarà facilitats de contractació i acomiadament a les empreses. En el terreny de la sanitat el copagament dels medicaments passarà a ser de 7,5 a 15 euros.
Principalment el problema més greu de l’Alemanya actual és amb tota seguretat la indústria. Un dels pilars de l’economia del país era la indústria automobilística i aquesta està fent aigües perquè els vehicles del mercat asiàtic són molt més competitius. Volkswagen vol acomiadar uns 100.000 treballadors per adaptar la plantilla a les necessitats productives.
Ens trobem davant una nova crisi d’identitat d’Alemanya. Ja us vaig comentar fa unes quantes setmanes i ho he anat esmentant repetidament, que la reunificació va provocar una profunda crisi d’identitat dels ciutadans del que havia estat la República Democràtica Alemanya. Ells van perdre un país i un sistema i van haver de lluitar en un món capitalista sense prèvia preparació. A la República Democràtica la vida del ciutadà girava al voltant de la feina i com ja us vaig comentar les empreses sovint organitzaven les mainaderies pels infants i fins i tot les vacances dels treballadors. A més la feina estava gairebé garantida per a tots. I és clar, en entrar a la roda del capitalisme i perdre estabilitat laboral i poder adquisitiu, el que va passar va ser que una bona part dels 13 milions d’alemanys de l’est van quedar tocats i perduts.
La crisi econòmica ja es feia notar però llavors, durant la dècada posterior a la reunificació. Penseu que Alemanya va integrar a 13 milions de ciutadans de la nit al dia i per tant l’economia coixejava a l’est sobre tot.
Recordo perfectament ser conscient que hi havia gent necessitada poc després de la meva arribada al país al noranta-sis. A Berlín vaig tenir l’oportunitat de conèixer persones que vivien dels ajuts socials i havien esdevingut una mica una càrrega pel sistema. Algunes d’elles podrien haver treballat però altres eren difícilment incorporables. Això feia el panorama i l’atmosfera al Berlín i Dresden que vaig conèixer prou tèrbols.
A Dresden jo anava amb peus de plom. Tampoc tenia la sensació que els que m’envoltaven nedessin en abundància. Ho tenia molt present. I jo mateixa subsistia amb uns mínims perquè com a estudiant no podia guanyar més de 600 DM o 300 euros al mes el primer any que vaig entrar a la facultat. És el que permetia la Lohnsteuerkarte, una espècie de quartilla on registraven els treballs puntuals dels estudiants. A Dresden però ja vaig compaginar els meus estudis amb la feina de docent autònoma i el topall era una mica més alt. Però cap meravella evidentment perquè també havia d’anar a classes i fer la feina per treure’m la carrera.
Recordo un dissabte matí en què havia d’anar a fer les compres. Vaig retirar els darrers 50 DM del banc. Un cop al supermercat anava posant al carretó tot allò que em calia i comptava mentalment si m’arribarien els diners. Hi havia al supermercat un noi jove que em va somriure i a l’hora de pagar es va situar just darrere meu. Em va preguntar d’on era i li vaig respondre que de Barcelona. Ell va seguir fent preguntes mentre el meu cap anava a cent per hora i jo intentava imaginar si podria pagar o no. Aquell dia havia comprat també un estenedor per la roba i no volia que l’import de la compra fossin més de cinquanta marcs perquè senzillament no tenia res més per passar la resta del mes. La meva preocupació per les meves finances era tal que li vaig comentar al noi del darrere que no estava segura si m’arribarien els diners i ell va dir que no patís que me’ls podria deixar ell. Que era exactament el que no volia jo. Finalment quan la caixera em va sumar el que havia de pagar eren uns quaranta-nou euros i jo vaig entregar aquell darrer bitllet que em comprava les queviures que necessitaria fins a cobrar als pocs dies. Notant la insistència en les preguntes del noi em vaig afanyar a posar la compra a la bossa i vaig sortir al carrer tan ràpidament com vaig poder. Els carrers tenien mig pam de neu i jo no vaig conviure amb la neu de petita i avançar amb la bossa i l’estenedor sense relliscar era difícil. El noi del supermercat em va anar seguint i em va demanar si em podia ajudar. Li vaig dir que no i me’n vaig acomiadar amablement. Als pocs metres es va posar al meu costat i em va dir senzillament “l’ajudo” i em va agafar la bossa amb els queviures. Aquella insistència de la seva part em va semblar tan summament sospitosa que vaig pensar que em volia pispar la bossa. De gent que anava justa n’hi havia suficient i per tant no em podia arriscar. La meva reacció va ser immediata, li vaig dir que si em volia ajudar que em portés l’estenedor, va ser una reacció de supervivència perquè l’estenedor no me’l podia menjar i a la cartera només m’hi quedava un euro.
El noi en qüestió no en necessitava de diners i realment només em volia ajudar però en aquella època hi havia a l’est d’Alemanya prou gent que feia piruetes per arribar a final de mes.
Cap a finals de carrera el govern va introduir una reforma per pal·liar una mica el dèficit de la sanitat pública. Es va introduir el que es va anomenar Praxisgebühr, la taxa de la consulta que marcava que la primera vegada dintre d’un trimestre que es consultava el metge de capçalera o un especialista s’havia de pagar 10 euros. Va ser un xoc per a molts i moltes perquè indicava que les coses no anaven massa bé.
Durant anys l’estat Alemany ha proporcionat uns ajuts dels que molts han abusat. I ara toca posar una mica d’ordre. Els costarà però renunciar a certs privilegis perquè no hi estan acostumats. Per a mi sembla ciència ficció que un es pugui agafar el dia de l’aniversari festiu però a Alemanya els meus amics ho fan i no passa res.
De tot el que està permès allà el que em sembla més sorprenent són les baixes telefòniques. I 18 baixes a l’any per cap em sembla una exageració. Haurem d’esperar els resultats de les mesures que ha pres Merz i que no apareixeran d’un dia per un altre. De moment Alemanya haurà de fer front a la realitat dels 20 milions de persones que viuen en situació de pobresa i que canvien la percepció de l’Alemanya que segurament tenim tots.

Fa poc vaig esbrinar a través d’un article de recerca que el fet de poder o no tolerar la llet en edat adulta depenia de la nostra genètica i allò em va començar a fer reflexionar i voler esbrinar una mica més.
Resulta que l’ésser humà com la majoria de mamífers neix produint un enzim capaç de dissoldre la lactosa per tal de poder processar l’aliment que arriba directament de la mare a través de la llet materna. Però després del període en què l’infant deixa de beure llet materna, el deslletament, el cos humà i el de la resta mamífers, deixa de produir l’enzim lactasa que descompon la lactosa i fa que puguem digerir la llet. Per això ja no es posa bé i molts organismes no la toleren. No obstant, els humans que vivien en regions on depenien de la ramaderia, tenien tan prop la llet com a font addicional de calci, proteïnes i vitamina D que devien provar i seguir provant beure-la dels seu ramat com a aliment suplementari. Amb milers d’anys digerir la llet es va convertir en una avantatge evolutiva. En períodes de fam i manca de recursos, poder beure llet i aprofitar-ne els beneficis esdevingué un element de selecció natural i per tant la mutació genètica que afavoria la producció de l’enzim de la lactasa en edat adulta es va propagar. No obstant, no fou així a tot arreu. Trobem més tolerància a la lactosa a zones on la ramaderia era intensa coma les illes Britàniques o Escandinàvia. La mitjana de tolerància a la lactosa és d’un 75 fins a un 90 per cent en aquestes regions. Però a mida que avancem cap al sud o l’est aquesta tolerància disminueix. Al sud d’Itàlia o Grècia és de només un 30 per cent i a la Xina només tenim un 5% de la població capaç de digerir bé la llet. La nostra alimentació i genètica ha influït en el nostre genoma i això em serveix d’exemple per plantejar els següents casos.
El TDAH, que fa que molts estudiants fracassin en edat escolar, ha estat estudiat per antropòlegs i biòlegs i s’ha esbrinat que el que per a nosaltres és un inconvenient en el nostre sistema educatiu, representava un avantatge evolutiu. El cervell d’un TDAH es va desenvolupar en àrees on la cacera era indispensable i els caçadors necessitaven distingir canvis en l’entorn de manera clara en fons que comprenien distàncies enormes. I per això van desenvolupar un cervell capaç de percebre diferències en grans extensions. Això feia aquests humans més aptes per la supervivència. L’investigador Ronald D. Davis també dislèxic, va estudiar el cervell dels dislèxics i es va adonar de la seva gran capacitat de pensament tridimensional. Els indígenes d’Amèrica sabien que els dislèxics tenien una gran capacitat per processar informació de manera global, simultània i espacial. Poden detectar patrons de petjada entre centenars de senyals simultànies o reconèixer la silueta d’un animal en un paisatge i això els feia eficaços caçadors. De fet, els dislèxics són els millors rastrejadors, navegants i constructors. Però en el sistema escolar en què vivim des de fa algunes dècades, els cervells adaptats a la cacera, capaços de distingir rastres d’animals en kilòmetres i preparats per veure una totalitat, no eren bons per aprendre a llegir i fixar l’atenció en circuits tan limitats i superfícies planes. Són des del meu punt de vista els cervells dels TDAH desavantatjats? De cap manera. En la societat construïda en les darrers 200 anys potser, però en l’antiguitat rotundament no. Què vull dir amb tot això? Doncs que els éssers humans evolucionem i modifiquem la genètica per adaptar-nos a l’entorn. Però ens movem més ràpidament del que podem canviar la genètica de les properes generacions i per tant tenim una varietat genètica que influencia el nostre cervell però que potser no s’adapta als requeriments de la societat actual.
El mateix passa amb els cervells de les persones PAS —persones d’alta sensibilitat. Us puc parlar del meu cas. Els son forts em desconcerten, provoquen ansietat i aquest nerviosisme l’acabo sentint en forma de dolor físic. Per això inconscientment evito espais on hi ha massa rebombori o soroll i gent cridanera i no aniria mai a cap concert o festa major per evitar acabar mig boja. De la mateixa manera processo de manera negativa estímuls visuals, olfactius o tàctils potents. No puc entrar a cap perfumeria Druni de Barcelona perquè la il·luminació és tan forta que em marejo i m’agafa mal de cap. Tampoc puc passar per cap indret amb olors intenses perquè em produeix nerviosisme i inquietud. Pel que fa al tacte soc tan sensible que sento la gent prop meu fins i tot sense contacte físic i per tant evito esdeveniments i llocs amb aglomeracions. Des del meu punt de vista les persones d’alta Sensibilitat probablement tenim un cervell adaptat a un entorn que no és el post-industrial. A mi el brogit constant i la llum potent em fan trobar malament.
Quins són els reptes de la societat actual? Des de la revolució industrial es va convertir en imprescindible ser notori al teu entorn. Havies de sobresortir en un món de milers d’iguals tancats en fàbriques i amuntegats en nuclis urbans i això va activar la competència social agressiva. Avui dia l’hem convertida en “likes” i seguidors a les xarxes socials però el principi és el mateix. Qui més adeptes té guanya. Encara que sigui Epstein. I mentre això passa, aquells amb capacitats per veure a la llunyania les fonts d’aliment, queden etiquetats de problemàtics per ser diferents. Igual que aquells a qui els cal una mica de silenci i menys rebombori per treballar i prosperar.
I em demano jo. No seriem veritablement més inclusius si intentem que cadascú utilitzi el seu material genètic i cervell de la manera que millor pot? El problema és que tampoc tenim aules ni recursos per saber aprofitar el potencial de l’alumnat ni sovint el del professorat.

La foto d’avui és d’una flor perquè els cervells amb TDAH i les persones amb alta sensibilitat sensorial solen trobar-se bé en espais oberts a la natura.

No fa pas tant que per a mi el nom de Belarús, que molts encara anomenem Bielorússia, no em feia venir més que una cosa al cap: En Lukashenko. En el meu imaginari aquest petit país compartia ideologia i idioma amb Rússia. Aquest era el meu grau d’ignorància vers una realitat prou complexa.
Farà cosa de més de sis mesos vaig començar a cercar un intercanvi lingüístic per tal de guanyar fluïdesa en rus i reprendre el seu estudi de manera més continuada. Ho vaig fer a través d’una pàgina internacional i no vaig trigar en tenir una persona interessada en fer un tàndem anglès rus. Gràcies a aquest home de 42 anys i nascut al que llavors encara era la URSS, m’he adonat que tenim un país a mig camí entre Rússia i Europa que mereix molt més la nostra atenció i que ens és un gran desconegut.
Belarús és per extensió només una tercera part d’Ucraïna amb els seus 207.596,76 km i té una població que no arriba als deu milions d’habitants. El més bonic d’aquest territori és que el 40% de la terra està coberta de boscos. Belarús no és muntanyosa i per als qui els agradi l’esquí s’haurien d’acontentar amb la seva estació d’esquí en un turonet d’uns 335 metres prop de la capital Minsk.
El país viu principalment dels serveis, la manufactura i l’exportació de béns de consum al seu principal comprador que és Rússia. Fins ara s’havia vist poc afectada per les sancions que li imposa la EU però darrerament la crisi ha començat perquè els russos no compren. Vulguin o no fer-nos veure que encara tenen recursos, els càstigs econòmics ja han afectat a la gran potència. La història de Belarús és força obscura per nosaltres perquè fins a finals del segle XX el territori que comprèn el país havia estat en mans de diversos estats com el Principat de Polotsk, el Gran Ducat de Lituània, la Confederació de Polònia i Lituània i l’Imperi Rus. El 1922 va néixer la República Soviètica de Belarús i les actuals fronteres es van establir posteriorment, el 1933 i desde la Segona Guerra Mundial el mapa no ha variat. El 1945 Belarús va ser un dels membres fundadors de les Nacions Unides.
La seva història actual ja la coneixem. Belarús va declarar la seva independència el 27 de juliol del 1990 i el 1994 Lukashenko va arribar a la presidència del país amb la típica mà de ferro dels dictadors autoritaris.
Curiosament abans el dia de la República de Belarús se celebrava el 27 de juliol però ara ha passat al 3 de juliol.
Els anys noranta van ser molt durs per aquest país al igual que per la resta de països de les ex repúbliques socialistes soviètiques. Hi mancaven tot tipus de productes de primera necessitat i la població només podia accedir a allò al que li donava dret la cartilla de racionament. El meu amic de Belarús recorda perfectíssimament que la llet o la mantega només es donaven en quantitats limitades.
Suposo que com jo teniu tots la idea de que Lukashenko és un vell amic de Putin. Doncs aquesta visió és discutible. Òbviament no li interessa estar a males amb un país que li compra productes, que és una potència militar i que té al costat. No obstant, quan va començar la guerra a Ucraïna i alguns —pocs— belarussos que es van allistar a l’exercit d’Ucraïna o de Rússia, cap d’ells va pensar en les conseqüències. En tornar al seu país Lukashenko ha posat a la presó tant els que han lluitat a un bàndol com els de l’altre.
I què en treu de la guerra? En un principi per exemple el fet de que exporta llet a Rússia perquè l’Europea no li arriba per les sancions. I el que passa és que com que Belarús no té prou vaques per produir prou llet i cobrir la demanda russa, ell la fa arribar d’altres llocs, l’etiqueta a Belarús i la ven als russos.
Aquesta guerra tan violenta i llarga ha provocat que molts ucraïnesos i russos fugin del seu país i una part ha cercat refugi al país veí. La política de Lukashenko és clara. Com que hi ha moltes cases buides per reformar a pobles mig perduts, el govern belarús les ofereix a canvi de que els que hi visquin treballin en algun lloc assignat pel govern durant uns 3 anys. De fet diria que la política d’habitatge és un dels punts forts del país. Si una persona adulta demostra que no té cap lloc on viure, el govern li demana si vol un terreny o un pis a la ciutat. La oferta està sempre vinculada a treballar en el lloc assignat durant uns anys.
I l’actual govern afavoreix la compra d’immobles i les famílies. Segons el meu amic Dmitry, Lukashenko diu que el el primer fill de la família és per la mare, el segon per la família i el tercer per ell. Per a famílies nombroses s’ofereixen crèdits i segons el que diu el meu tàndem —així anomeno el Dmitry sovint— una part considerable dels crèdits hipotecaris els assumeix el govern.
Pel que fa a la seguretat Belarús és un paradís de calma però només és perquè hi ha un control molt fort i el govern no permet infraccions. Per exemple, si una persona que va a peu travessa el semàfor en vermell i l’enganxa la policia i va begut tindrà una multa. Però a la tercera vegada que l’enxampin, aquest vianant anirà a la presó.
Belarús té el seu propi idioma però malauradament els mateixos ciutadans no el fan servir gaire. Estan més acostumats a parlar en rus que és la llengua d’instrucció en escoles a les ciutats. Tot i així tenen l’assignatura llengua Belarussa, literatura belarussa i història Belarussa. També llengua, literatura i història russes. El seu alfabet té algunes lletres diferents al rus.
Les principals avantatges del país són que és polit i ordenat i segur i que l’habitatge és assequible. Tot i així, els sous en comparació amb els europeus són baixos i per això molts belarussos van a viure i treballar a Polònia. Molts també han passat per Rússia i alguns van a viure a les repúbliques bàltiques.
M’imaginava Belarús com un país molt més caòtic del que és. Després de veure un reportatge sobre el país fet per uns turistes russos, m’he quedat meravellada, l’atmosfera de les ciutats que s’hi veuen és completament europea, o millor i tot pel grau de neteja i ordre que s’hi veu.
A pesar de ser un país tranquil amb un paisatge impressionant el gran interrogant dels joves i no tant joves és: què passarà quan Lukashenko no hi sigui? I això els provoca una sensació d’incertesa que fa que molts apostin per anar a viure a un altre país.
No us mentiré. M’abelliria moltíssim visitar aquest bocí de món a cavall entre Europa i Rússia. No obstant és de difícil accés. No hi ha vols directes des d’Europa. Hem d’anar a Moscou, Baku o Dubai i canviar de vol, o anem a Polònia i després agafem el bus fins a la frontera. I a la frontera ens hi podem passar fins a 12 o 13 hores i en arribar a Belorús controlaran als passatgers que els sembli i regiraran els objectes personals i mòbils per assegurar-se que no deixen entrar al país cap element subversiu.
Hi ha detalls que no m’agraden del país. El meu tàndem em va confirmar que ara havia canviat la llei i dir públicament que no es vol tenir fills ja no es penalitzat amb penes de presó però sí que suposa multes. Òbviament l’homosexualitat és tabú total i probablement aquells que no troben la mitja taronja deuen patir una mica els prejudicis socials.
No obstant per a fer turisme Belarús em sembla una bona opció i qui sap? Potser en un futur sí que podrem volar-hi directament. De moment us adverteixo que en Dmitry per arribar a casa seva de Barcelona va sortir amb el vol de les 8 del matí i va arribar al seu domicili a les 7:00 de l’endemà. Si es vol visitar el país s’ha d’anar amb una paciència per creuar la frontera a la que no estem acostumats però si aconseguim carregar-nos de paciència, el que visitarem després semblarà una perla europea de parla russa.

Vull pensar que tots ens escandalitzem si un govern o alguna entitat en concret vol portar un registre sobre nosaltres a partir del qual es decideix o no si una determinada persona és apta per accedir a un servei. Em refereixo directament al Sistema de Crèdit Social xinès que des del 2016 évalua la fiabilitat econòmica i social d’empreses i ciutadans. Venint de la Xina no ens estranya. El que sí que sobta és que els alemanys tinguin un instrument similar i que ningú en parli. Per fer-ho comprensible en poques paraules la “Schufa” és un document de fiabilitat financera. Comencem pel terme, “Schufa” és la forma curta de “Schutzgemeinde für allgemeine Kreditsicherung”, comunitat de protecció per la seguretat general del crèdit. El sistema es va crear per tal de tenir un estàndard que servís de comprovant de la fiabilitat de les persones privades i les empreses. El principal problema fou que durant uns quants anys la” Schufa “no ha definit els criteris que tenia en compte alhora de donar una puntuació als prop de 68 milions de ciutadans que estaven al registre. Durant un “Tagesschau” d’ara fa unes setmanes es va comentar que la “Schufa” havia resultat molt controvertida per totes les variables que es tenien en compte però que els mateixos ciutadans no sabien ni tenien clar. Entre les variants al “Tagesschau”, el telenotícies de la cadena ARD, es va comentar que es considerava per exemple el nombre de vegades que una persona havia canviat de domicili o si s’havia pagat alguna multa de tràfic. Les variables que es tenien en consideració entre les 100 no es van fer mai públiques i és precisament això el que molestava als ciutadans. Si per exemple es tenia en compte el canvi de domicili i la “Schufa” considerava més fiable la gent que menys s’havia mudat d’un lloc a l’altre o d’una ciutat a l’altra es podria haver estat discriminant injustificadament. S’ha de pensar per exemple que el canvi de domicili sovint no és voluntari sinó motivat per factors exògens. Si a un llogater se li acaba el contracte i li apugen el lloguer és lògic que intenti canviar de pis o casa i ajustar el lloguer a l’economia personal. Si per exemple algú canvia de ciutat per feina, també el més lògic és que estant sol o sola es prefereixi un canvi d’adreça a viatges i desplaçaments llargs. Jo per exemple, amb els meus 13 canvis de domicili no hagués estat considerada com a ciutadana tan fiable com els que només han fet dos o tres canvis de pis. La “Schufa” que ha entrat en vigor fa poc té en consideració quant de temps portem al domicili actual perquè a les entitats creditores els sembla important que aquells a qui deixen els diners estiguin arrelats a un determinat lloc.
Els dotze criteris que té en compte la nova “Schufa” semblen més transparents i també fa que aquells que vulguin demanar un crèdit puguin calcular quina “nota de tall” els posaran les entitats financeres. Sense voler entrar gaire en detall algun d’aquests factors que es controlen són: l’edat de la targeta de crèdit, com a més antiga millor, l’edat del compte bancari, si ens hem lligat a la mateixa entitat durant anys això ens farà més susceptibles a què ens donin un crèdit. El fet de tenir totes les finances centralitzades en una entitat i no en més d’una també dona més punts. Això suposo que és perquè els moviments de capital es fan més fàcils de seguir. Si tenim o no factures impagades pendents és un altre criteri. Això sembla lògic i transparent i gual que el del nombre de crèdits que tenim, com a més crèdits menys fiables ens tornem. Tan diàfan com aquest és el criteri de si hem estat o no pagadors puntuals. Però el que ha fet la “Schufa” més transparent de tot és que ara podem demanar informació sobre la nostra puntuació si tenim un compte “Schufa” pel que podem registrar-nos a través del web.
El “Schufa” és una escala de solvència segons la qual entitats de crèdit ens avaluaran com a persones fiables a qui se’ls pot atorgar un crèdit. Però també va més enllà, si volem llogar un pis a Alemanya el propietari pot voler indagar si tenim un bon historial i si el nostre crèdit de solvència és positiu.
En els darrers anys ja s’ha estès en aquest país nostre que si volem comprar quelcom a terminis, el mateix establiment tingui una financera que ofereixi la possibilitat i sovint és aquesta que controla la solvència del client. Tot i les crítiques per la nova “Schufa”, el canvi de 100 criteris per establir la puntuació a 12 sembla un pas significatiu i el fet de que els mateixos usuaris puguin controlar la seva “nota” o puntuació fa el sistema transparent i evita qualsevol tipus de possible error.
Em sembla molt interessant que hi hagi un portal a través del qual el ciutadà pugui comprovar quin grau de fiabilitat i solvència consideren les entitats financeres que té. Aquí potser no estaria malament saber quins criteris segueixen les financeres a l’hora de donar o no crèdits tot i que com que n’extreuen interessos, en el cas de quantitats petites, tendiran a concedir-los sense gaires miraments. El que sí és cert és que la “Schufa” pot servir com a sistema de control però a aquestes alçades ja em plantejo en quin sentit no estem plenaments controlats per empreses privades o governamentals. I vosaltres què en penseu?

La imatge d’avui també és de Dresden.

Vull pensar que tots ens escandalitzem si un govern o alguna entitat en concret vol portar un registre sobre nosaltres a partir del qual es decideix o no si una determinada persona és apta per accedir a un servei. Em refereixo directament al Sistema de Crèdit Social xinès que des del 2016 évalua la fiabilitat econòmica i social d’empreses i ciutadans. Venint de la Xina no ens estranya. El que sí que sobta és que els alemanys tinguin un instrument similar i que ningú en parli. Per fer-ho comprensible en poques paraules la “Schufa” és un document de fiabilitat financera. Comencem pel terme, “Schufa” és la forma curta de “Schutzgemeinde für allgemeine Kreditsicherung”, comunitat de protecció per la seguretat general del crèdit. El sistema es va crear per tal de tenir un estàndard que servís de comprovant de la fiabilitat de les persones privades i les empreses. El principal problema fou que durant uns quants anys la” Schufa “no ha definit els criteris que tenia en compte alhora de donar una puntuació als prop de 68 milions de ciutadans que estaven al registre. Durant un “Tagesschau” d’ara fa unes setmanes es va comentar que la “Schufa” havia resultat molt controvertida per totes les variables que es tenien en compte però que els mateixos ciutadans no sabien ni tenien clar. Entre les variants al “Tagesschau”, el telenotícies de la cadena ARD, es va comentar que es considerava per exemple el nombre de vegades que una persona havia canviat de domicili o si s’havia pagat alguna multa de tràfic. Les variables que es tenien en consideració entre les 100 no es van fer mai públiques i és precisament això el que molestava als ciutadans. Si per exemple es tenia en compte el canvi de domicili i la “Schufa” considerava més fiable la gent que menys s’havia mudat d’un lloc a l’altre o d’una ciutat a l’altra es podria haver estat discriminant injustificadament. S’ha de pensar per exemple que el canvi de domicili sovint no és voluntari sinó motivat per factors exògens. Si a un llogater se li acaba el contracte i li apugen el lloguer és lògic que intenti canviar de pis o casa i ajustar el lloguer a l’economia personal. Si per exemple algú canvia de ciutat per feina, també el més lògic és que estant sol o sola es prefereixi un canvi d’adreça a viatges i desplaçaments llargs. Jo per exemple, amb els meus 13 canvis de domicili no hagués estat considerada com a ciutadana tan fiable com els que només han fet dos o tres canvis de pis. La “Schufa” que ha entrat en vigor fa poc té en consideració quant de temps portem al domicili actual perquè a les entitats creditores els sembla important que aquells a qui deixen els diners estiguin arrelats a un determinat lloc.
Els dotze criteris que té en compte la nova “Schufa” semblen més transparents i també fa que aquells que vulguin demanar un crèdit puguin calcular quina “nota de tall” els posaran les entitats financeres. Sense voler entrar gaire en detall algun d’aquests factors que es controlen són: l’edat de la targeta de crèdit, com a més antiga millor, l’edat del compte bancari, si ens hem lligat a la mateixa entitat durant anys això ens farà més susceptibles a què ens donin un crèdit. El fet de tenir totes les finances centralitzades en una entitat i no en més d’una també dona més punts. Això suposo que és perquè els moviments de capital es fan més fàcils de seguir. Si tenim o no factures impagades pendents és un altre criteri. Això sembla lògic i transparent i gual que el del nombre de crèdits que tenim, com a més crèdits menys fiables ens tornem. Tan diàfan com aquest és el criteri de si hem estat o no pagadors puntuals. Però el que ha fet la “Schufa” més transparent de tot és que ara podem demanar informació sobre la nostra puntuació si tenim un compte “Schufa” pel que podem registrar-nos a través del web.
El “Schufa” és una escala de solvència segons la qual entitats de crèdit ens avaluaran com a persones fiables a qui se’ls pot atorgar un crèdit. Però també va més enllà, si volem llogar un pis a Alemanya el propietari pot voler indagar si tenim un bon historial i si el nostre crèdit de solvència és positiu.
En els darrers anys ja s’ha estès en aquest país nostre que si volem comprar quelcom a terminis, el mateix establiment tingui una financera que ofereixi la possibilitat i sovint és aquesta que controla la solvència del client. Tot i les crítiques per la nova “Schufa”, el canvi de 100 criteris per establir la puntuació a 12 sembla un pas significatiu i el fet de que els mateixos usuaris puguin controlar la seva “nota” o puntuació fa el sistema transparent i evita qualsevol tipus de possible error.
Em sembla molt interessant que hi hagi un portal a través del qual el ciutadà pugui comprovar quin grau de fiabilitat i solvència consideren les entitats financeres que té. Aquí potser no estaria malament saber quins criteris segueixen les financeres a l’hora de donar o no crèdits tot i que com que n’extreuen interessos, en el cas de quantitats petites, tendiran a concedir-los sense gaires miraments. El que sí és cert és que la “Schufa” pot servir com a sistema de control però a aquestes alçades ja em plantejo en quin sentit no estem plenaments controlats per empreses privades o governamentals. I vosaltres què en penseu?

La imatge d’avui també és de Dresden.