Cap a una societat de la desinformació.

Obres de l’hotel Paxton al principi.

 

Escric el blog avui dimecres tot pensant quin podria ser el tema de la setmana. M’ha ballat pel cap dedicar-lo a allò que m’ha burxinat el cervell els darrers cinc dies: la gestió, o millor dit, la mala gestió dels diners públics. El tema m’ha tornat a fer bullir la sang perquè m’he assabentat per una notícia que diverses famílies han tingut el coratge de remoure cel i terra per esbrinar què ha passat i segueix succeint al mateix sociosanitari on va morir mon pare: El Palau Hestia. El que vaig llegir sobre el tema em va fer adonar que la negligència que havia patit mon pare quan li van subministrar per error la medicació del seu company d’habitació provocant-li una baixada de tensió que el va deixar inconscient, no devia ser un fenomen aïllat ni molt menys. El que passa és que fins aquell moment l’únic que mon pare i jo sí havíem notat era que el personal no era suficient per atendre els pacients com cal. Però es veu que la mala praxis del centre va més lluny. Jo puc afirmar que se’m van torejar quan vaig anar al sociosanitari i vaig trobar a mon pare inconscient un divendres al vespre i vaig demanar explicacions. Tots es van passar la patata calenta i ningú va treure la cara per aquell error que podria haver estat fatal. Només hagués calgut que Palau Hestia hagués tingut la dosis completa que li pertocava al company d’habitació del pare per fer acabar l’error en la seva mort prematura. Però és clar, quan vaig demanar que algú digués què havia passat tots em van assegurar que coses així succeeixen a tot arreu i que no era cap cosa greu. I la veritat és que el dissabte el meu pare ja tornava a ser pràcticament el de sempre i l’únic que el va fer sospitar que havia passat quelcom va ser que ja no duia la seva medalla d’or penjada al coll. Òbviament vaig fer saber al personal que si els hi havia caigut al terra mentre movien el pare d’un lloc a l’altre, el mínim que podien fer és intentar trobar-la. La medalla va aparèixer uns cinc dies després i el meu pare es va posar molt content.
El meu pare era exigent però no protestava sense motiu. Deia que aquell sociosanitari era una olla de grills i a jutjar per la pila d’ocasions que jo arribava i mon pare havia estat pitjant el botó per rebre l’atenció de la infermera endebades, no s’equivocava. Llegir la notícia sobre les famílies que han demanat responsabilitat al Palau Hestia m’ha fet veure que va tenir més sort del que jo sospitava.
El sociosanitari Palau Hestia, com molts d’altres, rep subvencions de la Generalitat i disposa de places públiques. Caldria esperar que quan un centre és receptor de diners públics és perquè ha passat uns controls de qualitat i es inspeccionat regularment.
Sembla ser que no és així. Igual que quan l’Ajuntament fa una concessió d’un terreny i permet que en sòl urbà s’hi construeixi un hotel, les obres per fer-lo no són supervisades per l’administració. Això malauradament ho vaig esbrinar quan ja fa uns anys un dels edificis del meu tram de carrer va patir danys estructurals i es va haver d’evacuar i apuntalar posteriorment.
Les investigacions apuntaven que la constructora havia emprat el maquinari incorrecte per fer l’hotel i s’havia produït una ruptura del mur de contenció de l’edifici més afectat.
Just quan es volia investigar el cas a fons els sensors van detectar un nou moviment de l’edifici i els bombers van procedir a una operació d’emergència en què es va injectar ciment als baixos de la casa per apuntalar-la. Òbviament aquest procediment va impedir les investigacions pertinents per esbrinar què havia produït el trencament dels fonaments del número 155 del carrer Llull.
Doncs bé l’hotel la construcció del qual va provocar danys en altres edificis està en terreny urbà no privat i des del meu modest parer havia de ser inspeccionada per l’administració.
De la mateixa manera o potser encara més clarament, si una entitat rep diners públics, és a dir els que hem pagat entre tots i són nostres, hauríem d’esperar que l’administració fes inspeccions regulars i s’assegurés que els diners no es malbaraten. La sanitat ha de ser un pilar sagrat i no es pot descuidar. M’abelliria arribar a saber qui són els propietaris del sociosanitari. Circula el rumor de que hi pot haver-hi gent que ja té immobiliàries i això voldria dir que amb els diners públics s’estarien enriquint fons privats.
Ja no em sorprèn res des de que fa anys i panys em va tocar un micropis de protecció oficial de lloguer i quan el vaig anar a veure el promotor era un empleat de banc. L’Ajuntament cedeix el terreny per tal que es facin habitatges públics però darrera la construcció hi ha bancs que després volen que el futur llogater tingui una nòmina mínima de mil sis-cents cinquanta euros per trenta-cinc metres quadrats de llauna de sardines. Quin lloguer social és aquest?
En general opino que estem molt informats pel que interessa als de dalt i molt poc informats pel que interessa també als dirigents.
I quan s’intenta estirar el fil per poder investigar a fons un tema escabrós que pot esquitxar tot són entrebancs. Amb el tema Palau Hestia jo vaig presentar una queixa a sanitat. El departament em va respondre que redirigien la qüestió al mateix sociosanitari per tal que ells responguessin a la meva demanda. És tan absurd com ara si jo com a treballadora em presento al Sindicat per denunciar una mala praxis del meu centre de treball i aquest envia la meva informació a l’equip directiu del centre. Quin ajut és aquest? Cap. És per cobrir l’expedient i continuar en el cercle tancat.
No només no m’estan ajudant sinó que a més els estan posant sobre avís sobre la meva reclamació i així poden “arreglar” les pífies en vigor a corre-cuita. Així es pot anar enlloc. Sembla ser que quan l’administració fa una concessió o subvenció, arribar a reclamar és un camí llarg i una batalla pràcticament perduda perquè entrem en un bucle.
A mi com a ciutadana m’agradaria tenir dades a la mà. Però sembla que només se’ns ofereix informació d’allò que interessa. En aquests moments només és el Covid-19 i mentre duri la crisis ja us dic jo que hi haurà una pila de gent a la cúpula de lobbys importants enriquint-se amb diners que no els pertoquen. No obstant, ara la nostra atenció i mirada està enfocada cap a un altre lloc i mentre, molts poden fer de les seves.
Ens ha estranyat molt a la meva parella i a mi, com pot ser que un vol del Pakistan International Airlines (PK8303) s’estavelli el 22 de maig a les 14:45 en una localitat propera a l’aeroport i cap diari no faci el rebombori pertinent. Sembla ser que les rodes de l’aparell necessàries en el rodatge previ a l’enlairament i l’aterratge estaven encallades i van fallar. A més l’avió no va anunciar les seves dificultats i no es va reaccionar, dues irregularitats més.
L’aparell es un model A320 que pertany als més venuts del món però que ha fallat estrepitosament passant, no obstant, desapercebut als ulls de les comunitats internacionals. A l’avió hi havia 99 persones de les quals només dos han sobreviscut l’accident. Per primer cop en moltíssim temps un accident aeri ha passat sense pena ni glòria i jo com sempre he de malpensar que potser a algú l’interessa enormement que tots ens mantinguem reconcentrats en el tema Covid-19 quan segueixen passant coses al nostre voltant que són greus també.
A la ciutadania se’ns ha de fer mirar a un lloc concret per tal que no ens adonem de com ens estan prenent el pèl…

Confinement IV.

confinement

Unbelievably enough, I have already survived my week of complete confinement and all I can do is wonder how human beings can deal with changes. I got used to my confinement routine, which is pretty relaxing, to working online and to communicating face to face only with my boyfriend. It all makes me wonder how much I was in need of disconnecting a bit from the rowdy hectic of city life. No more cars menacing to hit me while they’re crossing in red, no more morning shouting from those who got up in a bad mood and no more angry faces around me. Still refreshing. It seems that the slogan “you’re not locked at home, you’re safe there” has sunk in. I definitely feel unthreatened from the aggressivity I have to cope with everyday by merely going to the street.

There are already rumours about letting people go back to normal life in a gradual way but that is not going to happen before the fist week of May. The city’s voice now is the peace and quite of some birds chirping joyfully. We have all seen amazing pictures of wild boars taking up some desert avenues. It’s quiet here, so they don’t fear humans.

The most relevant event of the past 7 days has been visiting my father in hospital. I went there before lunch so that I could see him and help him with this simple and basic activity of eating once more. The wing in which Covid-19 patients are, was extremely quiet as if even nurses and doctors feared waking up the enraged fatal virus. I have been to several hospitals quite a few times n the past five months, and I have always found the cheerful talks of the staff very reassuring.

The silence in the pavilion gave me the creeps.  Most doctors and nurses where dressed up with enough protection to give Covid-19 no chance: gown, mask, gloves and most of them caps. My father’s doctor, a young woman, wasn’t wearing any head protection so I wondered whether mine was necessary.

I was allowed to be with my father and help him have lunch and we were given as much privacy as possible so that we could try to communicate. He seemed very calm and at one point I wondered whether he really understood that it was going to be the last time we see each other. As I was reflecting on his attitude, all of a sudden he gave me a very tender look and I perceived that he did know but he was short of words to express what he wanted.

My father has always been a bit of a mystery because he preferred to keep his feelings and thoughts concealed from everybody. It was only through analysis of his movements, smiles, silences, gestures and looks, that one could grasp what was going on with him. In that sense he is the complete opposite to me. I really have to be thankful for the past 5 months because they have helped me grasp his real personality, and to see the part of himself that has made me the way I am.

When I went back home, I felt I had done what I needed and felt I at peace with myself and my life with my parents.

From the moment I entered the flat I knew I shouldn’t get out for 14 days. I was definitely more anxious about it a week ago than now and it is definitely  because I know the total confinement is only a week more to go.

Some people go to Montserrat to enjoy a week of cloister life to detoxify from the brutality of the routine in a capitalist society. It has taken a Covid-19 crisis for me to have the break for the reflection I missed.

And maybe I feel less nervous due to the fact that I trust in the experience of the ones in charge of this crisis. They made their mistakes, and not few to be honest, might have learned from them and they won’t let people go back to their lives till it’s more or less safe.

In the meantime I have to see the bright side of everything: the confinement has made me save a lot of money on Easter holidays and day trips. Needless to say I hadn’t planned any lavish meals out or exotic travels but rather a 4-day camping holiday in Costa Brava to explore the towns I still don’t know. Instead of enjoying amazing views and the see, I have had to learn to cope with the day-to-day problems of working from home.

In spite of the fact that not having to wake up early is indeed alluring, telework involves never really switching off and sitting in front of the computer for long hours because you never leave your office. I bet most of us have been productive for half the day only because there was nothing really urgent to do with our lives any more.

In this Covid-19 scenario, replying to mails for work or trying to organise your tasks in a more efficient way, seemed like a very useful leisure activity. I don’t live in a house I can continuously embellish or have a garden I can take care of. And the only room I could still improve was the washing machine one, so the job did not take up too much time.

Maybe I am the only one pondering in which ways the confinement might have changed me, but I suppose there will be a before and an after this nightmare for some people anyway. I am sure I will have learned that staying at home is sometimes what we really need to have a rest and switch from the world. And the best option when we are far too tired to get out.  We are continuously put under pressure to be in perpetual motion or to rush into places clogged with people to take part in events. That is supposed to be “cool”.

Adapting to work from home has been the real challenge so far. I belong to the community of teachers that have been overwhelmed by the amount of work generated with the transfer from the teaching/learning in school to the teaching/learning from home. If any teacher has been mad enough to try to teach online the same way as in the usual classroom setting, he or she might have had no sleep at all during these 3 weeks. We have to adapt contents to the circumstances and take into account that most students don’t have a PC of their own at home.

For those families that struggle to make ends meet at the end of the month, buying a laptop for the whole family is already difficult, let alone one for each member. For this reason, when the confinement started and employees were sent home to work from there, teachers had to face a new challenge: becoming flexible and imaginative to allow those students with less technological resources to be able to complete tasks that did not demand so much time in front of the computer.

The workload to be handed in and the amount of work to be corrected will have to be carefully measured in order not to make the learning and teaching process a real nightmare. One more to add to this Covid-19 crisis that has made the world realise human beings don’t control nature at all. Will we have become a bit humbler after this?

With still a couple more confinement weeks ahead of us, we have to bear in mind that life requires constant adaptation and reassessment. Let’s see if many teachers then prefer to keep on being only on the other side of the screen to feel safe…

 

 

 

 

 

Confinement III

confinement

It’s Wednesday 20:10 as I find enough time to pen these lines for the post of the week and my eyes are aching from the tears shed today. It’s no secret, because I have written about my father in the blog many times before, that he has been very ill for some months already. And for the past few weeks my major concern has been not being able to see my father again alive due to the Covid-19. The hygienic measures do not allow visitors to the place my dad was living in, so I had to trust he would be fine where he was.

My fahter’s condition got worse again so he was taken back to hospital. I don’t know why but it had never crossed my mind that my father could get Covid-19, which is why when the doctors told me they would test whether he was positive or not, I was completely confident he would not have it. However, yesterday I was informed he is  Covid-19 positive.  An immediate stream of thoughts blurred my emotions for a second. Would he be isolated somewhere? Was he in pain? Did all the other diseases allow him to understand what was going on?

The most terrible thing about this virus is that a lot of old people lose contact with their beloved ones because it is dangerous for everybody to be exposed to it. All of a sudden, I felt the grief of my recent fears punching me so hard I could physically feel the pain. The best thing to do in these occasions is not to hold back tears and let emotions go.

Amid this nightmare called Covid-19 emergency, I thought it would be impossible to go see my father again to bid him farewell. But then my father’s doctor phoned me and told me close relatives are offered the chance to see their beloved ones for a last time. I didn’t need any reflection time and my answer was clear and straight: I would go.

Apparently they let sons and daughters be with the patients in the room until they die but of course that is a greater risk for the visitor than just paying a visit to get out of one’s chest, what one has always wanted to say.

I am glad I have had all these months with my father since he first was in hospital in November. They have given me the chance to prove him I love him and care for him, and they have given him the chance to tell me also, what he had not told me before.

Sometimes life plays fair on us and I have to say if it allows me to be there for very last time, I will be happy with mine for a while. It’s bad he got ill in such a terrible moment but it’s good I have been given the chance to show him I care.

And life has been more than generous with me because I have met a boyfriend who is sensitive enough to understand I want to see my father to tell him goodbye. My visit tomorrow means “prison for him as well” and the risk of getting the disease no matter how careful I am tomorrow.

It will be a strange feeling to be riding my bike in the rain tomorrow — it will be raining all day— knowing I will not be able to go to the street for a fortnight. I guess I might call that “real confinement experience” after that. At least I will have had the chance to get used to it gradually and I have the absolute advantage of having a lot of work to do for the school, so it won’t be boring to me.

This week has been so far successful because I have already started teaching online via zoom. Seeing my students again or listening to their voices has made happier than I thought. I reckon some groups seem a bunch of gremlins after having eaten a post-midnight meal, but I have missed them pretty much. To my astonishment most students hand in tasks more or less on time and participate in the classes quite actively, indeed an obvious sign of how awfully boring the confinement is.

If things go on this way, I will probably end up teaching my students and their parents too. In some sessions I have already had the pleasure to see some of my students’ moms getting in and out of my learners’ rooms.

We have to thank the holy technique for advances such as choosing a virtual background so that those “familiar moments” are hidden from the other viewers.

On the one hand teaching via internet seems cold and distant but the truth is students become more relaxed through it. Some simply switch on the camera while still having breakfast which makes me think I should find some time to write a guide on “videoconference learning manners”. The most interesting image was one of my students drinking water out of a hello kitty glass. Not very “male” but I know we want to do away with gender stereotypes so I didn’t’ mention it.

I have chosen to show them my real “office” cause I think it’s personal but neat and professional enough to make them feel I am not being extra distant with them. Interestingly enough, we have all become closer and more human the further away we are to each other. I have not changed my mind in the least about it!

The post today is short. It’s 21:00 I am tired of the stream of thoughts I am having, tired of thinking I have to be careful tomorrow and tired of the inevitable fear of losing my father. I say inevitable, because it has never been so imminent as now.

If everything goes well, I will be writing about my hospital experience next week and about the way I feel and how confinement is going in a small but cosy apartment like mine. Maybe I can come up with an idea for you about how to make your confinement more enjoyable in the case you ever happen to be forced to endure one!

Till next Thursday I hope!

 

 

 

confinement II.

confinement

All of us in Catalonia and Spain can now proudly say we are about to have survived the second week of confinement. As my tiredness vanishes away, my body and mind feel the pressure of the imprisonment in form of frustration. Even though work alleviates the boredom that would definitely loom up when one can’t get out for a simple stroll, my eyes are getting tired of screens and my mood is not yet a roller-coaster, but has ups and downs.

Nobody knows what the future holds, how teachers will have to carry on with the classes, how long they are going to be postponed or if we will be able to see our students again this academic year and this is really very sad. As days go by, I have the feeling that my morning ride to work was a liberating experience. Seeing other people’s faces, breathing the morning cold air, moving around, being exhausted from the street, all this has become rare and desirable. Many of us are convinced that we will not be able to go on holiday this year. The measures will not have been capable of eradicating the virus.  It will be probably still be too dangerous to let people move around. But when are we going to be able to go for a walk with somebody else? That is driving most of us crazy.

My doses of homely sport which consisted in going up and down the stairs as far as I can are now forbidden. The government does not allow any exercise in common areas of buildings and, unfortunately enough for me, I don’t have a house and barely any chances of having one ever, so I am also punished.

As always in those cases, Catalan celebrities have volunteered to be on TV Spots to spread the message “jo també em quedo a casa” “ I also stay home”. Not that it helps when you see them playing football with the kits in a kitchen bigger than my entire flat, or in training rooms that are an upper floor of a cottage. Confinement is definitely easier in bigger spaces than in small ones and if I had a private swimming pool at home, I wouldn’t be dying for some exercise as I am now.

I was lucky enough to have an excuse to get out again on Tuesday. I had to go to the clinic to pick up clothes for my father. The cold wind woke me up when I was riding my bike. The city seems a scenario for a post-nuclear world film. Very few cars moved around and only some people were enjoying the pavement when I was out. I saw several walking their dogs and some with their trolleys to go shopping, most of them with masks. Some empty streets are the witness of a past cheerful life that has been restricted to the very minimum, leaving us with empty spaces in our minds. It’s only now that I consider that thought and action have to be balanced in order to reach a healthy equilibrium. Till two weeks ago I had little time for thought and I missed the possibility of reflecting upon changes in my life. Now I have the minutes and hours to do it, but I lack the activity that can make me a happy person.

Inevitably, I have started to believe the entire world order has been turned upside down by the virus and will not be the way it was ever again. This sudden slow down of the economy will lead many medium-sized companies to their bankruptcy. And even bigger companies such as airlines will have to cut down costs and downsize when they start transporting passengers again. I know economy is not prior to human beings. Saving every life is the goal we have in this race against Covid-19. We are making the effort in order to go back to our lives as soon as possible, but will that be a reality soon? Truth is we are all convinced we are going to be locked for 2 months. And then maybe they will start letting us go for a walk or a stroll from time to time. On our own to avoid people flocking to go to places to meet even more people.

It’s only today I have seen on TV that some cities in China are slowly allowing citizens to commute to other parts. The Chinese Wall allows visitors again, albeit not the masses of tourists it used to have. It allowed only 20,000 in a day. For me still an incredible amount, yet it has nothing to do with what it used to endure only a couple of months ago. But then again, we have to wonder whether it was desirable to squeeze ourselves in claustrophobic planes to sit uncomfortably for hours in order to visit monuments and places we can’t enjoy because of the crowds.

Maybe our planet and also we needed a break from this madness: cars, trains, busses, lights, carbon dioxide, noise, food being transported from remote corners of the world to cater for our greed for the exotic.

The air is cleaner now and pollution has decreased astonishingly in less than two weeks. And our bodies, used to the everyday stress of breathing in exhaust fumes, can recover a bit from the burden of the excess of unnatural factors in our lives.

You can now argue that working in front of a screen and hardly moving around is not healthy and it’s true. But I guess most people have taken up yoga, or any other exercise to compensate for the lack of sport. I started my stretching exercises two weeks ago and now I want to complete the exercise with aerobics.

I still think that the confinement period is a break from everything and one that we will all remember for a long time. This event will for sure remain a situation that different generations will recall for years to come and that is positive too. Have you ever thought how different the worlds of 50-year-olds and those of 15-year-olds are? Teenagers grow up nowadays in an atmosphere of constant competition and distraction by the media. Their everyday life and worries have nothing to do with those in my generation. Of course, there are some things in common such as concern about the future and about finding a potential mate. But that’s just human nature. The life of my students bears no resemblance with the one I had at their age. And I sometimes feel there is a distance caused by the generation gap. However, the situation we are going through now has created a common place for all of us regardless of our age.

We start conversations with “how is confinement?” “How are you coping with it?” “How is your family?” the Covid-19 crisis has made us want to be less distant when the physical distance has become bigger.

I know human beings tend to forget quickly what they have learned or experienced. Most of them at least, but not all of us.

And a great amount of us have to reinvent ourselves in order to create spaces where we can keep in touch with our workmates, clients or students.

For next week the big challenge will be to hold lectures online. And you won’t believe it, you can bet your bottom dollar I’ll be just as nervous as the first time I entered a physical classroom.

The same as last week, I have to be eternally thankful for the possibilities technology offers us. I used to think it is alienating mankind but now I see it can bring us together too.

 

Confinement.

confinement

I started writing this post on Monday evening when I could say that the first day of confinement had nearly reached an end. Fortunately enough for me in this case, I have two old parents whose needs I have to attend so I am allowed to commute where they are from time to time and this means I know I won’t be locked in the flat as many other people will. Little did I know when we were forced to close the school last Thursday, that citizens would lose almost all their rights for a period of 15 days, which most of us think will extend in time. Long enough to abolish the few rights we still have because the confinement translates into an economic crisis that will enslave the vast majority. Enterprises will shut down, there will be dismissals and in order to get a job you will have to pay lip service and work overtime for little money. We are all grown-ups; we know what it means when half a country paralyzes and even more when the president himself speaks about sacrifices. The salaries of those on top won’t suffer in the least.

On Friday the government announced that people should practise social distancing, thus meaning that schools, libraries, fitness clubs, bars and restaurants would have to close to prevent people from gathering together and spreading the virus. But we still had one day of freedom to go for a stroll with someone if we kept the recommended distance. Not that I liked the idea of working from home in front of my computer instead of going to school. However, I still thought I could handle the situation. But then the bomb fell on us all. I was watching TV with my boyfriend when Pedro Sánchez gave his speech about protecting citizens and confining them. Going to the street was strictly forbidden if it wasn’t to go shopping for basics, to the chemistry or to the doctor.

I guess it was clear to most of us, what the measures would mean. First of all Spain reintroduced a concealed 155 with the state of alarm. People can’t get together, have to work from their homes, the government can use their properties if it finds it suitable and we have to endure the effects of the coming crisis. But I wonder why Spain didn’t close its borders and forbid tourists to visit the country to try to avoid the widespread of the virus weeks ago? And why for heaven’s sake, if the main focus was Madrid, did trains still travel there and depart from there to other parts of the country? The government in Catalonia was frantically asking Madrid to close Catalonia’s borders to protect us but also to prevent contagious Catalans from travelling elsewhere.

I reckon he mood was already sinking and it was only the first day. Some of us have to get used to work via internet. The other terrible thing is lack of movement. Monday I felt as if I had been on a plane for hours in a raw. Most of us are used to moving around continuously and I very often find it like a piece of heaven to be able to sit and read for a couple of hours to give my body a rest. On Monday though, I had the impression I would be glad if I could exercise outside for two hours. The most beautiful places in the city had been fenced to prevent people from the tantalizing thought of a stroll. What used to be so natural is now a forbidden dream.

On Tuesday I managed to be able to sit in front of my computer on time since I wasn’t asked to leave the house to solve something for my parents. The cloudy and rather cold day made it easy on me to stay home and to go for a real “confinement experience”. However, I was informed my father was to be moved to another clinic, so I needed to organise getting his things to a different part of the city.

I saw it as an opportunity to get out of the house legally. I did not go there very early cause I wanted to finish my working tasks and eat something before. A taxi driver yelled something at me for being in the street. There were other people on their bikes too, but I had just coughed the moment she was passing by. Jesus Christ! Every coughing human being is looked at as if he/she were a criminal. I wondered why people want to attack other people so quickly verbally, maybe it is a long-repressed anger that they can freely display now.

It must have been around five in the afternoon when I left home. There were really very few people in the streets in my neighbourhood and the streets seemed rather quiet until I got to the neighbourhood of Gràcia. Surprisingly enough, I saw as much movement there as we have here in Poblenou in a busy day.

No sooner had I got out of the clinic that I received a phone call. It didn’t last long yet enough for a man to shout at me and insult me from a balcony, he was threatening me to call the police. I finished the phone call in a rush and rode down the street hoping nobody would throw any stone at me. The neighbours in Poblenou had informed via Facebook that people where trying to hit the passers-by with stones and other objects and I felt pity for the human race because I believe we quickly turn into animals when we envy something or don’t stick to the established rules. It dawned on me that this confinement might show the best and the worst of us.

But I see in it a chance. For instance, when we learned that Spain was to be confined for 15 days, my first reaction was to ask my boyfriend to come and live in my flat with Pablo, his cat. People consider myself a loner, but I found myself choosing to be locked in my apartment with my boyfriend rather than wanting to spend the 15 days in solitude. To be honest, I am not a person that has to be continuously with a lot of people. I don’t like mass get-togethers; I avoid events such as concerts and local festivities cause I prefer to be with a close friend or two than lost in a crowd. Therefore, I had to redefine myself as not being unsociable but highly selective.

My boyfriend was probably right when he said that many couples might experience serious relationship problems since they have to be together non-stop and locked for a long period of time. There have been cases in China already. The situation is indeed extraordinarily rare and odd to all of us. But after a couple of days I can already see some advantages in it. This confinement has given me the change to find a space with my boyfriend that I could not have had without it. Because we both work from home now, a lot of our daily stress is not there. And I guess stress is what can destabilise relationships the most.

In a normal day I get up in a hurry, have a coffee, a shower and dress up and eat something and I cycle to work. Not an easy job if we take into account that cars drive in a reckless way, other bikes insult those slower than them and scooter riders who can drive at incredible speed their electric scooters try their best to make you fall off your bike. Thus, the pre-work period is full of distress. Then at school my ears are bombed with perpetual noise and I have to put up with the everyday school problems that include aggressive students, frustrated workmates and unhappy parents. And then go back home and still be productive for the rest of the day.

For the past five months I have had a lot of pressure in my life, so much that I have not found the time to listen to the silence or to my own thoughts. My days were flying away from me without any chance of any inner peace or reflection. Believe it or not the confinement has made us all slow down. You still could argue that I am not in the worst of the cases. My confinement isn’t so strict cause I have to get out of the house to attend my parents and on top of that I can work from home and this makes my day meaningful. Other people are locked in their flats and have been temporarily— let’s hope it is only for a couple of weeks– made redundant and don’t work from home. Shop assistants, barmaids, cooks, etc will be home without any particular task to do. Confinement for them might be boring to death.

It may also be awful for those used to get engaged in activities with bunches of people. That’s not my case either. I don’t dare say that I am enjoying the confinement, but it was the break I have needed for a long time. Mind you, I miss my swimming and cycling but I have taken up stretching exercises that I badly required and was short of time to do and I have discovered that going up and down the stairs is a cheap and effective way to move.

I wonder how I am going to feel about the confinement in a week but for the time being I have decided to see it as a chance to have some time off from the rest of the world. And let’s be quite honest: internet and the media are a great help because they keep us close to the people we care for without risking our or other people’s health.

 

 

Simpàtiques alternatives als allotjaments turístics.

20170803_180127_resized_20200311_01505468420190803_180506_resized_20200311_015021538

Inevitablement quan arriba aquesta època i s’acaba la segona avaluació el cansament i desgast del professor comencen a fer-se notar i jo m’evadeixo pensant ja en les vacances. Sé que molta gent les fa a l’estil tradicional. Agafen un vol, van a un hotel o pensió i visiten altres indrets. O bé tenen una segona residència que han d’amortitzar i retornen cada estiu al lloc conegut on tenen la impressió de ser a casa altre cop.

Els més aventurers fan càmping o tenen autocaravanes que els permeten moure’s de país en país portant les quatre parets a sobre. Aquesta darrera variant a mi m’atrau moltíssim però té l’inconvenient de que el vehicle té un manteniment car i per tenir-lo aparcat també s’ha de pagar.

En els darrers anys han sorgit una colla d’alternatives a les vacances tradicionals que són aptes per a la gent que no necessàriament vol recloure’s en un hotel o pensió impersonals després de les visites turístiques esgotadores reglamentàries.

Començo per la variant més plena d’encant. És l’anomenat “glamping”. La paraula ve de la fusió dels termes “glamour” i “camping” i vol dir fer càmping amb estil. Aquesta alternativa va néixer per la demanda de la gent d’experiències úniques en els dies de lleure. Per fugir de la massificació turística alguns viatgers escullen allotjaments fora del comú pels quals poden arribar a pagar fortunes. I ara us demanareu què té a veure això amb un càmping. Doncs bé, afortunats amb terrenys o jardins enormes o un tros de bosc que pertany a casa seva, van començar a posar-hi hi  casetes de fusta, tipis com els indis equipades amb tota mena de luxes i comoditats o a buscar arbres i construir-hi les típiques cabanes infantils de les pel·lícules americanes per allotjar-hi turistes selectes. La gràcia d’aquests glampings és que no hi ha molts turistes al mateix lloc alhora i els que s’allotgen en llocs d’aquests poden gaudir no només d’un emplaçament singular per pernoctar singular sinó de molta més intimitat que no pas els que acaben dormint en hotels.

Això sí. Aquest tipus de glamping és només apte per homes i dones de negocis que poden permetre’s pagar una barbaritat per una nit. Jo particularment penso que si un s’allotja en un lloc tan exquisit, la gràcia és no dormir sinó prendre prou cafè per fruir de l’indret el màxim temps possible.

La germaneta pobra del glamping és el “gamping”, que jo tinc moltíssimes ganes de provar. En aquest cas la paraula està formada per “garden” i “camping” i es tracta d’acampar en jardins i terrenys particulars que han estat habilitats per tal d’oferir un mínim de comoditats als viatgers. A França hi ha una xarxa prou bona de “gampings” perquè molta gent amb terreny ha instal·lat banys i dutxes – que sovint funcionen amb energia solar— i acullen a turistes per un preu encara més assequible que el d’un càmping normal. Hi ha pàgines web que diuen que va néixer a França però la veritat és que la majoria coincideix que va ser un producte “made in UK” a partir del 2010. És una variant que tinc moltíssimes ganes d’experimentar i no perquè no m’agradi el càmping sinó perquè si es viatja en parella de tant en tant és bo tenir una intimitat per fer un sopar romàntic al jardí del que un no disposa a la residència habitual.

Tot i que el càmping és una variant molt sostenible i immensament més divertida que l’hotel perquè ens permet estar a l’aire lliure i llevar-nos veient arbres i gespa, de vegades pot ser també sorollós. I no només pels nens que juguen cridant fins tard, sinó per tot el conjunt d’activitats d’entreteniment que s’organitzen als càmpings i que acaben amb la corresponent discoteca de càmping que no deixa dormir fins la matinada. El gamping permet als aventurers gaudir d’espais naturals en zones privades sense haver de participar del soroll que fan els altres. Els preus oscil·len entre els 5 i 20 euros per persona i per nit depenent de les instal·lacions que ofereixen els amfitrions. El cert és que des de que va sorgir el gamping, aques s’ha anat sofisticant perquè ara hi ha propietaris que lloguen el seu terreny i ofereixen també esmorzars, dinars o sopars als campistes.

Avui dia es ven com a variació ecològica i sostenible al turisme convencional. I en el cas en què els propietaris i campistes comparteixin àpats, el gamping proporciona al viatger una oportunitat d’amarar-se més del lloc que es visita.

No ens enganyem que anar a veure els monuments típics i fer-ho envoltats de turistes com nosaltres no ens aporta una visió gaire autèntica de la realitat del país o regió que visitem.

Si ans el contrari, quan viatgem tenim contacte amb gent del país i de la regió és molt més probable que esbrinem coses del lloc que visitem que no es poden percebre a través del prisma del turista.

El contetament o descontentament social, els costums i valors d’un lloc, els preus dels lloguers o la compra de immobles, els salaris, etc, són coses que no s’esbrinen fàcilment com a turista, sobre tot si el viatge és de menys d’un mes.

Per això el gamping és una alternativa més autèntica a l’allotjament tradicional.

I si no us veieu en cor d’acampar però us fa il·lusió ser partícips de les vivències dels locals i d’un bocinet de les seves vides, llavors us heu de plantejar el Couchsurfing. La traducció literal és “surf de sofà” i consisteix en allotjar-ser a pisos o cases de particulars que cedeixen el seu sofà per tal que el viatger pugui dormir. Normalment si un vol formar part de la xarxa del Couchsurfing cal estar disposat a rebre altres viatgers que vulguin allotjar-se al propi pis.

En general la gent que viatja així ho fa de manera econòmica. Tanmateix, la motivació principal no és l’estalvi de diners sinó cercar conèixer a persones del país que es visita que tinguin ganes de parlar i compartir un àpat amb els turistes.

La gent que practica el Couchsurfing sol ser gent d’un nivell educatiu alt i per això les experiències en general són bones. Òbviament l’avantatge d’aquest és que el període de vacances no està condicionat a les temperatures i la climatologia. No és el mateix dormir en una tenda de campanya pràcticament a la intempèrie que en un pis amb un sostre que protegeix  de les inclemències meteorològiques. No obstant, compartir un espai tan privat amb desconeguts no és apte per a tothom. Jo per exemple no ho faria. Ja em costa prou acceptar passar la nit a casa dels amics que conec de fa prou temps.

Tots tres tipus d’allotjament  han nascut com a contrapartida al turisme de masses que ha destrossat l’autenticitat dels llocs i que ha fet que molts de nosaltres agafem una mica de tírria al concepte de “turisme”. Els vols massa econòmics han fet que la gent ja no es plantegi el valor de les vacances i que vegi els viatges com un altre bé de consum. Malauradament i encara que la gent no ho entengui, els països no són un producte i el turisme barat sovint a acabat per esborrar la màgia d’alguns dels llocs. I és que dee tant cobejats, s’han convertit en un allau humà de viatgers fotografiant entre la multitud quelcom que es pot veure gràcies al google còmodament des de casa i sense haver de causar cap mena de contaminació. I el pitjor del turisme de masses convencional és que el viatger esbrina molt poc sobre l’essència del lloc visitat. Viatjar és avui quelcom  que molts fan per les aparences, l’anomenat “postureo”.

Falten pocs dies per Setmana Santa. Potser algun de vosaltres gosarà provar noves formes de viatjar. Jo vaig descobrir el camping perquè els hotels, pensions i apartaments no m’aportaven cap coneixement sobre el lloc que visitava i em resultaven immensament freds i impersonals. Potser amb una mica de sort aquest estiu m’atreveixo a anar de gamping ara que ja estic força acostumada al camping…

Bona setmana a tots!

Servicewüste Deutschland.

20170725_191501

Si heu viscut a Alemanya això del “Servicewüste Deutschland” us sonarà. “Servicewüste” és una paraula composta de “Service”, servei i “Wüste”, que vol dir desert. La paraula pròpiament Alemanya per servei seria “Dienst” però avui en dia l’Alemany també s’ha anat omplint de mots trets d’altres idiomes com l’anglès que refresquen la llengua i li donen un toc de modernitat. I ara potser us preguntareu, i què vol dir això de “Alemanya desert del servei”? Doncs és el que diuen els habitants d’allà quan es troben amb una atenció al públic pèssima i com us podeu imaginar, si han encunyat una expressió per fer referència al fenomen, és que aquest passa molt sovint.
No us mentiré. Jo ho vaig escoltar desenes de vegades quan vivia a Dresden perquè allà la cultura de l’atenció al client encara no estava arrelada. L’Est d’Alemanya havia estat part del bloc soviètic i la feina venia imposada per l’estat. Els botiguers despatxaven els pocs productes que tenien però no s’havien de preocupar per la competència perquè no n’hi havia gaire i d’aquí que tampoc els calgués esforçar-se per la clientela. Quan jo vaig ser allà del 1996 al 2004, la mentalitat de l’est encara no havia canviat i quan entrava a una botiga o restaurant gairebé m’havia de disculpar per fer-ho.
Recordo un dia que vaig anar a passejar pel bosc amb el meu company. A les dues hores jo estava un pèl cansada i vam decidir parar a un restaurant a fer un cafè. Van trigar una vida en portar-nos-el i quan va arribar vaig comprovar amb pena que el cafè, per anomenar-lo d’alguna manera, era una tassa petita plena d’aigua amb una muntanyeta d’un polsim marró al centre. No vaig entendre què era allò i li vaig demanar a la cambrera i em va respondre «això és el cafè soluble, no voldrà pas que li remeni jo?». No vaig saber què contestar. El cas és que el meu company i jo ens vam mirar dolguts i per si quedava algun dubte de les ganes de servir de la cambrera, aquesta digué en veu alta i clara mentre tornava darrere la barra« que la gent hagi de venir al restaurant al prendre cafè!». He de reconèixer que a Alemanya em vaig acostumar a ser clienta habitual dels establiments on m’havien tractat bé. Desgraciadament eren pocs perquè a Dresden la cultura del servei era mínima. D’aquí allò de l’expressió “Alemanya desert del servei”.
És obvi que quan vaig tornar aquí sabia que hi hauria coses que trobaria a faltar d’Alemanya però el clima i l’atenció al públic constaven a la meva llista. I de fet vaig gaudir d’un bon servei com a clienta durant una temporada però els mals hàbits s’estenen més fàcilment que els bons i el que ha passat és que en els darrers anys he notat una davallada espectacular a nivell d’atenció al públic en tots els àmbits.
Per posar un exemple pràctic. M’he adonat que a la majoria de botigues d’aquí els venedors i venedores et tracten com si et perdonessin la vida. És lògic pensar que com que avui dia els empleats de les botigues no són els mateixos propietaris, l’interès del treballador pot ser el mínim. També podem pensar que les condicions laborals dels que despatxen no són gaire bones i que per això no mostren entusiasme de cara a la clientela.
També he observat que si bé fa anys quan anaves regularment a una botiga, els dependents et tenien una deferència, avui dia sembla que si et converteixes en client habitual ja poden passar de tu olímpicament. Aquest fenomen es fa evident quan parlem de companyies de telefonia o de bancs. Si ets client de fa anys ni tan sols t’ofereixen un descompte en les comissions. Les avantatges se les emporten els clients nous, motiu pel qual amb les companyies de telèfon surt molt a compte anar canviant com a mínim cada tres anys. És molt pesat i feixuc però és la única manera d’estalviar en tarifes i potser aconseguir un móvil nou gratis.
Si parlem de botigues la cosa encara és pitjor. Ja sabem que les cadenes no són de fiar perquè el personal va voltant de botiga en botiga i llavors no coneix els clients habituals. Però és que el que eren les botigues de barri de tota la vida han canviat també la filosofia i això és el que m’espanta perquè ara ja no sé on anar per ser atesa de manera digna.
Fa poc vaig anar a una botiga del Poblenou de tota la vida, d’aquelles que no canvien l’aparador mai perquè porto onze anys vivint al barri i mai no he notat cap diferència. L’establiment és enorme i està buit sempre. Quan hi entro no hi trobo més que la dependenta i la seva mare de 83 anys asseguda a una cadira per omplir una mica. Doncs bé. Resulta que l’any passat hi vaig comprar una camiseta tèrmica fabricada a Portugal que em va de meravella, escalfa i no fa que transpiri. En un any no se m’ha esfilagarsat ni comença a transparentar motiu pel qual penso que el gènere i la fabricació són com cal. Val a dir que la samarreta costa vint-i-tres euros, que no és barata pel que estem acostumats. Però com diuen els veïns de la Península “lo barato sale caro” i nosaltres diem “els estalvis es mengen les estovalles” perquè el gènere econòmic no dura i només produeix residus que el medi ambient no pot gestionar.
Doncs quan vaig demanar per la samarreta fa una setmana i mitja la dependenta, que sospito que és també la propietària, em va dir que ja no en quedaven en talla petita. Li vaig demanar que si me’n podia encarregar unes quantes, que estava disposada a pagar-li deu samarretes per endavant si ho feia però s’hi va negar. No va haver-hi manera de que fes números perquè amb la poca clientela que té a la botiga els 230 euros segur que són més del que despatxa en una setmana. Vull donar negoci als petits empresaris però sembla que ells no volen.
És evident que aquesta botiguera no té clar que avui dia la opinió sobre els establiments corre per les xarxes social i que si un vol quedar-se a gust, pot posar la seva valoració al web. No m’agrada el sistema de puntuació dels establiments perquè acabarem tots pendents només de la nota que ens donin els altres com en un dels episodis de Black mirror que no pas de ser nosaltres mateixos. Però en el cas de les botigues, bars, restaurants i empreses potser sí que hauríem de plantejar-nos crear webs de valoració perquè l’oportunitat de negoci ha de ser per a qui tingui ganes de treballar.
És curiós que precisament aquest any jo tingui un curs de comunicació i atenció al client perquè així puc conscienciar als alumnes de la importància d’un tracte amable amb els consumidors a tots nivells. Al cap i a la fi crec que hem de ser conscients que sense nosaltres cap empresa pot sobreviure i per tant, perdre clients no és recomanable.
I vosaltres què en penseu? Preferiu establiments sense dependents fixos i on sou un número o botigues on us reconeguin quan aneu a comprar?

La llei de la dependència: un altre instrument per cobrir l’expedient o un ajut real?

Qui té gent gran a la família segur que ha sentit parlar de la llei de la dependència. Us sona oi? En sí la llei de la dependència és un instrument molt útil per a ajudar als ancians a desenvolupar les tasques del dia a dia segons el seu grau d’autonomia. La idea és bona i la implementació també. El problema és que els tràmits i el temps d’espera de les resolucions és tan llarg que sovint la ajuda no arriba.
En el cas de tenir ancians a la família o familiars que no són autònoms cal anar a serveis socials i omplir els formularis per sol·licitar els ajuts disponibles. En fer-ho és necessari adjuntar els informes mèdics pertinents, perquè òbviament d’ancians n’hi ha molts i si es valen per si mateixos no els cal ajut. O si més no això és el que pensa l’estat, ja sabem que el fons no són il·limitats.
Ara us explicaré una mica com funciona el procés i quines són les pegues. En el meu cas vaig sol·licitar l’ajut pels meus pares el juliol del 2018. Un cop fet el tràmit fan passar més de deu mesos fins que ens van trucar per fer la visita de protocol. I què és això? És una visita a la llar per part d’una treballadora social que fa als ancians sol·licitants preguntes per tal d’establir el seu grau de dependència. Una de les preguntes pot ser si la persona es pot calçar sola, o si frega el pis sol o si necessita ajuda per vestir-se.
En el moment en què es va fer l’entrevista als meus pares, la meva mare encara es movia i portava la casa gairebé sola. El meu pare ja no caminava bé pel carrer però per casa no necessitava bastó ni caminador.
Al meu pare, a qui amb els informes mèdics li van reconèixer un 75% de discapacitat, li van donar un grau 1 de dependència que es traduiria en 3,5 hores setmanals d’ajut en algun moment.
A la meva mare, que en el moment de l’entrevista era més móvil, no li van donar cap grau de dependència.
Doncs bé, per tal que us en feu una idea, des de que arriba la resolució del grau de dependència fins que hi ha un ajut al domicili poden passar uns deu mesos més si un no insisteix.
I quin és el principal problema de tot això? Doncs que quan parlem de gent gran, un període de 6 mesos pot ser absolutament significatiu en la pèrdua de les capacitats físiques i mentals de les persones. Des de que naixem fins que ens morim anem patint canvis i, desgraciadament, quan ens fem grans el cos es va espatllant per etapes i durant certes malalties ja no es recupera. Dit en altres paraules: en mig any la situació d’un ancià pot haver canviat moltíssim.
Aquest va ser el cas dels meus pares. Quan vaig sol.licitar l’ajut per ells, la avaluadora va considerar que ma mare no tenia cap grau de dependència i mon pare sí. Però amb un 1 de dependència, mon pare tenia dret a 3,5 hores setmanals d’ajut al domicili.
I si no hagués canviat res en els darrers sis mesos, aquest ajuda hagués estat un miracle molt benvingut.
No obstant això no és així. Pels meus pares, com per moltíssims d’altres ancians, la situació ha canviat de manera dramàtica en poc temps. El pare s’ha debilitat fins al punt que ja no pot caminar sense una persona que l’acompanyi. Ni en distàncies curtes podria. I no obstant, segons les autoritats mon pare té un grau 1 de dependència.
En aquests moments ell és a un sociosanitari. D’altres ancians poden no haver tingut tanta sort i poden haver perdut facultats ràpidament sense rebre l’ajut pertinent.
No obstant, si la situació empitjora cal demanar una revisió del grau de dependència. I ara ja us podeu posar a tremolar perquè encara que porteu la documentació a la central, que a Barcelona és el carrer Bruch 90-92, es triga encara uns quatre mesos en enviar una persona per valorar el grau de dependència de l’ancià que sol·licita l’ajut.
Us explico ara el que ha passat a la meva família. En 6 mesos des de la resolució del grau de dependència la salut de la mare, el seu estat ha empitjorat tant que no li permet portar la casa degudament.
Se l’ha d’assistir en la compra, en la neteja i en l’elaboració del menjar. Però com que té un grau zero i la revisió del grau trigarà, tot l’ajut recau en la família directa. En aquest cas soc jo i no compto amb ningú més.
El meu pare va emmalaltir en cosa de dos mesos com a màxim, la seva involució va ser esfereïdora.
Veient el ràpid declivi de la salut del meu pare, jo vaig anar al Centre de serveis socials de Gràcia per demanar una acceleració de l’ajut que ens pertocava pel grau. La visita llavors ja no va trigar gaire però l’ajut encara havia d’arribar dos mesos després.
I com ja sabeu l’estat de salut de la gent pot canviar molt ràpidament com li va passar a mon pare. El van ingressar just una setmana i mitja després de la visita de la treballadora social i de l’hospital va passar a un sociosanitari, on estan intentant recuperar-lo al màxim.
No obstant, mon pare, com tants altres ancians ha perdut la seva mobilitat i autonomia totalment. Això vol dir que necessita assistència 24 hores al dia per tal d’estar ben atès.
Doncs bé, l’assistenta social del sociosanitari va donar una mica de presses al metge del sociosanitari per fer un informe de salut del meu pare per tal que jo pogués presentar la sol·licitud de revisió del grau de dependència. Però és curiós que ella no es mogui d’oficines i no conegui personalment l’estat de mon pare.
Sigui com sigui, la revisió del grau de dependència trigarà uns quatre mesos i l’estada al sociosanitari s’acaba.
Desafortunadament sé de molts casos en què l’ajut arriba quan el sol·licitant és mort. Si s’han demanat diners i no assistència a domicili la família tindrà un ingrés de diners corresponent a l’ajut des del moment en què s’hagi concedit. Si es demana com jo assistència al domicili, llavors la família perd en certa manera la prestació.
L’atenció domiciliaria està bé per a persones autònomes o semi-autònomes. Però quan els ancians perden les facultats d’un dia per un altre, serveix de poc.
La tramitació dels ajuts és lenta i esgotadora i el barem per ser considerat persona depenent molt qüestionable. Una persona pot poder posar-se la jaqueta sola però no poder recordar si ha anat a comprar o no aquell mateix matí. O a l’inrevés. Pot no poder vestir-se sola però tenir un cap claríssim per gestionar les compres per internet.
Les treballadores socials de l’hospital van donar la impressió que esperaven de mi que deixés la feina per cuidar els meus dos pares. Això ja seria impossible perquè cuidar ancians és feina de 24 hores al dia i no només vuit hores diàries. Recordo que una de les assistentes de l’hospital em va demanar per la meva situació familiar. Pel que va dir dedueixo que si una dona en actiu té un marit amb ingressos suficients, la treballadora considera que la dona pot deixar la feina per cuidar els pares.
La meva situació personal o la meva relació de parella no han de poder influir en el fet que els meus pares rebin un ajut que sobradament han pagat amb els seu impostos o els meus.
Si les dones hem d’abandonar la feina o fer reducció horària per fer-nos càrrec dels grans de la família, llavors nosaltres perdem cotització i quedem més endavant en situació de vulnerabilitat.
En si la llei de la dependència és un avenç significatiu. El problema és la lentitud de la xarxa de serveis socials que triguen mesos en tancar tràmits. El sistema seria adequat amb una acceleració dels tràmits i també una major mobilització de les assistentes.
És obvi que avui dia amb els ordinadors la informació està a l’abast de qui està autoritzat per rebre-la en poc temps. Quan al sistema apareixen informes mèdics desfavorables i un empitjorament de la salut de l’ancià/anciana, no s’hi val que les assistentes s’enviïn correus les unes a les altres per informar de la situació. El que calen són protocols d’acció ràpids i substitucions de les absències laborals de les assistentes perquè els ancians o les famílies no desconnecten ni tenen descans.
Però a dia d’avui això no és així i per això més de vuitanta persones depenents han mort cada dia el 2019 sense rebre els ajuts que els pertoquen. A Catalunya la tramitació de l’expedient de dependència triga uns 576 dies en ser resolta. Un temps massa llarg. Sembla doncs que aquesta llei és només una mica per “rentar la cara” als governs més que no pas un instrument útil per al contribuent que ha pagat tota la vida impostos per estar mal atès.
No endebades sempre m’ha semblat que aquest país tot es fa només per “cobrir l’expedient”.
Pels que encara no ho sabeu. Si no esteu conforme amb la valoració de grau de dependència, és millor no recórrer. Perquè resulta que triguen més en fer una revisió del cas si es presenta una queixa que si es presenta una revisió als 6 mesos. Tot plegat ridícul com moltes d’altres coses d’aquet país tan mal gestionat.
Potser algun dia algú idearà un sistema per agilitzar els tràmits.

Els perills dels mercats nadalencs a Alemanya.

 

Fa dies que em moc pels entorns de la Sagrada Família que ara està més animada que mai gràcies al mercat de Nadal. No és que jo tingui darrerament gaire temps per deixar-me enlluernar per cap parada però sí que hi he anat a fer el tafaner. I no he pogut evitar pensar en la màgia escàpola dels mercats de Nadal a Alemanya. De “Weihnachtsmarkt” n’hi ha a totes les localitats alemanyes per aquestes èpoques i són un autèntic perill. Cal dir que la gama de productes d’allí no difereix gaire del que podem trobar aquí. S’hi va a comprar principalment decoració per l’arbre de Nadal i en algunes parades artesanals potser s’hi pot adquirir algun regal.
A L’est d’Alemanya és molt típic veure-hi parades de “Räuchermännchen”. Els homenets de fum són petites figures fetes de fusta que representen un home que porta una pipa o no però treu fum d’una espelma per la boca. S’utilitzen per fer-hi sortir fum de les espelmes de fum. Aquests objectes nadalencs són originaris de la regió del Erzgebirge de l’est d’Alemanya i ara es troben a totes les fires de Nadal de l’Est.
Tanmeteix, com als nostres mercats, als alemanys també s’hi troben parades de llaminadures i des productes típics de les festivitats hivernals com per exemple el Lebkuchen. El Lebkuchen és una galeta feta amb farina de sègol, ous, sucre, mel, ametlles i espècies molt aromàtiques com el cardamom, l’anís, el clau, el gingebre, la canyella i un parell més d’herbes potents. És dolça però com us podeu imagina no en excés.
I per descomptat, a tots els “Weihnachtsmärkte” hi ha les típiques parades de salsitxes alemanyes que amb el fred d’aquelles contrades entren molt fàcilment. Però la innocent Bratwurst o la Bockwurst no són l’autèntic perill dels mercats nadalencs germànics sinó la beguda de l’hivern per excel·lència: el Glühwein.
Comencem però amb el més inofensiu. Les “Bratwürste”, són unes botifarres molt semblants a les que ens mengem nosaltres amb mongetes. Allí es condimenten amb mostassa o quetxup i se serveixen amb un panet blanc força petit. També es molt típic demanar-les amb patates fregides.
Les “Bockwürste” són el que nosaltres coneixem com a frankfurts. El problema està en què les mengem de diferent manera. Aquí les passem per la graella i agafen gust a oli. Allà les bullen en aigua i les serveixen amb pa blanc. Si us agraden els frankfurts com a mi, les “Bockwürste” us semblaran insípides. Els berlinesos han sabut donar-li un toc especial condimentant la Bockwurst amb curri i acompanyant-la de quetxup. Aquestes són les “Currywürste”.
I ara anem al que a mi em sembla perillós del mercat de nadal: El Glühwein. Aquest vei, és un vi negre calent al que s’hi afegeix pell de taronja o llimona en escalfar-lo, una mica de clau, canyella, sucre, mel i cardamom. És una bomba que puja molt ràpidament al cap, ja us ho dic ara.
És part de la tradició nadalenca anar a fer un volta pel mercat de Nadal, menjar-se un salsitxa i remullar-ho tot amb el vi calent per entrar en calor. El Glühwein és una de les atraccions dels Weihnachtsmärkte i un dels pocs motius pel qual els homes hi van a passejar probablement.
No obstant és un perill. Penseu que generalment sempre hi ha al voltant de les parades de menjar i del Glühwein unes taules per poder-hi gaudir d’un àpat ràpidament mentre es fan les compres pertinents. Com en tantes d’altres fires, si vols beguda, has de pagar un dipòsit per la tassa en què es serveix. El vi calent té un inconvenient i és que només ve de gust calent. Per això molts en demanen un i amb el fred se’ls refreda, en deixen un parell de dits i en demanen un altre. I les tasses s’acumulen al terra al voltant de les taules.
I si el beuen els adults rai! Ara us explicaré el que em va passar a mi fa exactament 24 anys durant la meva primera visita al mercat de Nadal de Berlín.
Llavors jo acaba d’aterrar a Alemanya com qui diu. Tenia 21 anys i per guanyar-me la vida a l’estranger treballava de mainadera d’un infant a la capital d’Alemanya El recollia al parvulari, li feia el dinar, el posava a fer la becaina i estava amb ell tota la tarda. Els pares venien tard i cansats, feien quatre magarrufes al nen, en Ferdinand, i es retiraven a dormir rendits. Com que era el meu primer any i jo veia que el Ferdinand només anava de casa al parvulari i del parvulari a casa, vaig demanar als pares si no el podia portar a veure el mercat de Nadal. El Ferdinand estava contentíssim perquè els seus pares no anaven enlloc amb ell entre setmana.
Així doncs per la tarda me’l vaig endur al mercat de Nadal del Kurfürserdamm de Berlin. El Ferndinand, que no era precisament un infant fàcil, és va portar com tot un homenet i va fer cas tota l’estona. Jo no estava acostumada a un comportament així perquè quan estava amb els seus pares més aviat semblava un petit dèspota.
Doncs vàrem anar al mercat i vam fer una volta. El vaig aixecar per tal que veiés el que li agradava de les parades i vaig evitar passar pel costat del Santa Claus gegant que li feia por. Recordo que el fred em feia tremolar i de cop vaig veure la parada de les Bratwürste i em va venir gana. Li vaig demanar al Ferdinand si li venia de gust uns salsitxa i em va dir que sí. Em va estranyar i alegrar alhora. No era un nen que mengés gaire bé. Per això que volgués un salsitxa em va semblar millor que no pas que mengés un tros de pa amb formatge i xocolata per postres que era el que li donava sa mare per sopar. Vaig comprar dues Bratwürste pels dos. Li vaig donar a ella la seva i jo em vaig recolzar a la taula per menjar la meva i agafar forces.
Al Ferdinand li va encantar la salsitxa perquè se la va menjar abans que jo. Tanta dieta macrobiòtica per a un nen de quatre anys no pot pas ser bona. I jo vaig engolir-me la meva en una velocitat supersònica. Quan vaig acabar vaig deixar els cartrons bruts que servien de plat als seu lloc i vaig demanar al Ferdinand si volia veure res més al mercat. La resposta del nen em va semblar menys intel·ligible que de costum però no li vaig fer cas. Vaig decidir tornar a casa i per tant vam anar cap al metro. El comportament del Ferdi — així l’anomenàvem tots carinyosament— era més alegre del normal. Tot li feia gràcia i reia contínuament. Em vaig ajupir per parlar amb ell i de cop vaig notar un alè un pèl estrany!
— Ferdi! No hauràs pas begut res a la fira de Nadal!
Hi vaig caure de seguida. La gent deixa les tasses amb Glühwein mig buides al terra, ben a l’abast d’algun homenet amb ganes d’experimentar com el Ferdi.
Va riure amb una rialla molt dolça però a mi la sang se’m va glaçar a les venes. Quan vam arribar a casa els seus pares encara no havien arribat. Vaig aconseguir que el Ferdinand es begués un got de llet amb xocolata i el vaig posar a dormir. Mai m’havia costat tan poc adormir-lo. No vaig arribar ni a llegir tres línies del seu conte favorit.
Aquella nit vaig anar a la seva habitació diversos cops per veure si estava bé.
No sé quants gaires culs de tassa devia beure en Ferdi aquell vespre però no podien ser gaires perquè jo l’havia estat vigilant tota l’estona. Però l’efecte del Glühwein és ben clar.
Per això els mercats de Nadal són perillosos. Perquè amb el fred la beguda ve de gust però els graus es van acumulant i llavors més d’un i més de dos van de tort a cap a casa.
Aquí no tenim cap beguda nadalenca similar al Glühwein. Els angelesos tenen el seu Christmas punch que també pot fer venir mal de cap i més d’un mal de panxa també.
I malgrat els perills dels mercats de Nadal, he de reconèixer que els d’Alemanya són molt especials. I si no us ho creieu, mireu de les fotos del de Leipizig, amb pista de patinatge sobre gel al mig per acabar de garantir una bona estona. Cada terra fa sa guerra. Aquí tenim les figues del pessebre, els arbres, la molsa, el vesc, el caga tió i els torrons. No ens podem queixar! I tot i així no em faria res practicar un mestissatge de tradicions i agafar el que més m’agrada de cada país. I d’allà em quedo amb les salsitxes i el Lebkuchen per agafar forces per les festes.
Us desitjo un bon Nadal fins llavors!!!!!!

La tradició del Sant Nikolaus a Alemanya.

Demà dia 6 de desembre és un dia especial a Alemanya perquè se celebra el Nikolaus. Els nens i alguns adults també, deixen a l’entrada de casa les seves sabates i l’endemà al matí les troben plenes de llepolies o petits regals. Però per què se celebra el Nikolaus i d’on prové?
Sant Nicolau era un religiós de casa rica que es va dedicar a fer moltes obres bones i a qui segons sembla li agradaven molt els nens. El historiadors no saben del segur si el Nikolaus que coneixem ara va sorgir del bisbe Nikolaus de Myra o del Abat Nikolau de Sion. El primer va morir el 343 i el segon al segle VI. No obstant, ambdós van viure a la costa de l’actual Turquia i el que sí està clar és que la entranyable figura històrica va morir un sis de desembre.
Sant Nicolau era un home proper al poble. Entre d’altres coses se li atribueixen salvar una noia de la prostitució i també de regalar a tres noies verges suficients diners per pagar-se la dot. De fet d’aquí ve la tradició de les sabates. Segons sembla, el pare de les noies era un home sense recursos i no tenia cap bona intenció amb elles. Per salvar-les d’un futur nefast, sant Nicolau va deixar una bossa amb diners davant la porta de la casa durant tres nits seguides fins que el pare va tenir prou diners per pagar la dot de les noies i casar-les.
En alguns països la tradició diu que sant Nicolau pregunta al seu llibre daurat si els nens s’han portat bé o malament per deixar-los o no llaminadures i no treballa sol sinó que té un acompanyant malcarat que es diu o bé el vassall Hans Muff o un a qui anomenen Krampus. El cas és que sant Nicolau representa el bé i l’acompanyant el mal al servei del bé.
Aquest sant és el patró dels vaixells i per això als segle XV es fabricaven petites embarcacions de fusta que servien per a posar-hi els regals que portava el sant.
I ara vindrà un detall que us agradarà. A Sarland, regió alemanya propera a França, hi ha una localitat anomenada Sant Nikolaus on es troba una oficina postal dedicada només al correu de les cartes que escriuen els nens al sant. És com si aquí tinguéssim una oficina dedicada única i exclusivament al correu que s’envia als reis.
El sant Nikolaus ha donat lloc al Santa Claus americà que tots associem amb una barba llarga i blanca i roba vermella. Però és que la figura tradicional portava vestimenta verda però segons sembla l’empresa Coca-cola va influir en el canvi de color del sant.
I ja ho sabeu. Aquesta nit toca deixar les sabates a la porta d’entrada de casa vostra. A veure si Sant Nikolaus us porta algun regal.
Bona setmana a tots.