Ara sí que inevitablement comença l’època de l’any on una gran majoria s’agafa vacances i deixa la rutina enrere per tal de fer coses que normalment no es poden fer per manca de temps. Uns trien anar a l’altra punta del món a sadollar la seva necessitat d’exotisme i potser també per revestir-se de sofisticació a la tornada i poder presumir d’haver fet quelcom envejable. D’altres trien una destinació més propera i s’endinsen en la cultura, l’arquitectura i la gastronomia del racó del món que visiten. I d’altres senzillament no tenen temps per fer vacances o no se les poden permetre. Sí, sí, el que escric, que hi ha una part prou significativa de la població que no es pot pagar unes vacances i ni tan sols pot permetre’s el luxe de deixar de treballar un mes per assegurar-se que el cos i la ment descansa com cal. El 17 d’abril d’aquest any a RNE Àudio van dir que un 30% dels catalans no es podia permetre ni fer una setmana de vacances l’any. Una xifra preocupant com també ho és el fet que s’hagi de vincular per força aquest 30% a unes rendes baixes i a gent amb risc d’exclusió social. En la mateixa línia està l’estadística del 2023 presentada al diari ARA en què es fixava el percentatge de gent que s’ha de quedar sense descans en un terç. És a dir que si podeu anar de vacances o si podeu ni que sigui estar uns dies sense haver de pensar contínuament en obligacions laborals sou uns privilegiats.
Però no us penseu per favor que la situació és només la que és aquí. Justament al Tagesschau d’aquest darrer 26 de juliol es va dir afirmar que un de cada cinc alemanys no es poden finançar ni una setmana de vacances. Això afecta sobre tot a les famílies monoparentals i té a veure també amb el fet que l’estructura familiar a Alemanya és cada cop més precària, on abans hi havia avis o parents disposats a ajudar, ara no en queden. Tanmateix el Kinderhilfswerk afirma que hi ha una oferta a diverses Länder, regions d’Alemanya, per permetre als fills de les famílies més desafavorides unes vacances dignes i profitoses. El Jugenderholungswerk Hamburg, una institució dedicada al descans dels joves, organitza campaments a Alemanya per a nens que costen només 105 euros i que permeten que els nens estiguin unes setmanes gaudint d’activitats i jocs que els pares no els poden oferir. La resta del cost d’aquestes vacances l’aporta la ciutat d’Hamburg. En total són mil els nens que gaudiran del seu descans gràcies a l’iniciativa i a aquests diners solidaris. Em va semblar esfereïdor que al Telenotícies alemany es digués que al país hi ha una taxa alta de pobresa infantil.
De vegades es sorprenent com d’acostumada està la gent a pensar que les vacances han de ser llargues i costoses. Ara fa poc vaig quedar per anar a dinar amb un company de feina. És un home molt treballador que quan no fa d’informàtic fa classes i per tant de possibilitats de viatjar en té poques. De fet ell considera vacances tenir només una feina en lloc de les dues que compagina. Doncs es va quedar molt sorprès quan li vaig dir que jo aniria als Pirineus Orientals 5 dies de vacances i prou. Tothom s’imagina que he d’estar més dies fora. Les economies no m’ho permeten i amb l’edat una es torna més prudent. A més no vull dilapidar tot el pressupost de lleure en les vacances d’estiu perquè durant l’any també m’agrada fer quelcom de tant en tant. S’ha acabat per a mi això de fer un viatge car a l’estiu i després anar curta durant mesos. No em compensa.
El precursor de les vacances tal i com les coneixem ara va ser el tren de vapor perquè va permetre que la gent, sense ser rica, es pogués desplaçar per canviar d’aires de manera ràpida i relativament econòmica. I a Anglaterra vacances i campaments vacacionals és sinònim de Billy Butlin, l’empresari que va veure el futur en posar a l’abast un allotjament econòmic a una classe social que havia aconseguit un major poder adquisitiu i volia gastar els diners escadussers en oci.
De pioners del sector de les vacances n’hi ha molts però vull esmentar especialment a Juan Farré que va ser el propulsor del càmping a Catalunya? Com ho va fer? Doncs deixant a un grup de viatgers allotjar-se en un terreny que ell tenia a casa seva a la Fosca, a Palamós. Era l’any 1953 i segur que ell no tenia ni idea que estava a punt de fer néixer el càmping i el concepte de càmping al nostre país.
Però d’on prové el terme vacances? El nostre mot, el francès i l’anglès provenen del llatí vacāre que vol dir senzillament estar fent pausa de les ocupacions habituals. En anglès tenim el “vacation” i també el “holiday”. El primer terme es fa servir més als EEUU i el segon és britànic. És originari del temps en què els dies festius eren els que les institucions religioses havien previst i es consideraven per tant sagrats.
En alemany la paraula vacances és “Urlaub” del verb “erlauben” que vol dir permetre. Les vacances són doncs el permís que tenim per escapolir-nos de la feina i desconnectar. En rus també hi ha dos termes. El primer és “каникулы” pronunciat com “canícula” que té a veure amb la nostra paraula “canícula”, és a dir l’època de l’any en què fa més calor. Aquest terme es refereix a les vacances escolars o acadèmiques. El segon terme és “отпуск” pronunciat com “otpuck”que té com a arrel el verb “отпустить” “otpustit” que no vol dir res més que deixar anar. Pel que fa a l’àrab us he de confessar que la paraula vacances també té dos termes. El primer i el que jo ja conec és “عطلة” de difícil pronunciació per a mi però que transcriuria com a “outlà”. Vol dir període d’inactivitat. També tenen la paraula “إجازة” “ijaça” que té gran similitud de significat amb l’alemanya “Urlaub” per la idea de permís.
Sigui quin sigui l’idioma en què parlem d’aquest meravellós període hem de ser conscients del privilegi que suposa poder-ne gaudir.
El meu post d’avui no estaria complert sense un parell de cites sobre vacances. De totes les que he llegit les meves favorites són les que us escric. La primera de Jacob Braude diu “A vacation should be just long enough that your boss misses you, and not long enough for him to discover how well he can get along without you” és a dir que unes vacances han de ser suficientment llargues que el patró et trobi a faltar però no tant per a que s’adoni que pot passar sense tu.
Sam Ewin al contrari devia tenir una experiència similar a la meva i no gaires recursos perquè va escriure la definició de vacances com a “Vacation: Two weeks on the sunny sands and the rest of the year on the financial rocks.” És a dir que les vacances són dues setmanes en platges de sorra i la resta de l’any en roques de finances. Marcel Proust va dir que “un petit viatge és suficient per renovar-nos el món, Agustí Aureli va afirmar que “Die Welt ist ein Buch. Wer nie reist, sieht nur eine Seite davon“ que vol dir que el món és com un llibre. Qui no viatja mai només en veu una pàgina. I per acabar Herman Löns va dir que “Das wichtigste Stück des Reisegepäcks ist und bleibt ein fröhliches Herz.“ El més important de l’equipatge per vitajar és i roman sempre un cor alegre. Ni cal anar lluny ni estar fora gaires dies. L’important és descansar si tenim la gran oportunitat de fer-ho i viatjar per ampliar el nostre món. Hem de ser conscients del luxe que això suposa.

I heus aquí que ja fa setmanes que parlo de la llengua i d’expressions idiomàtiques en francès i en alemany i que deixo de banda una mica la cultura d’aquestes dos països. Precisament dissabte passat vaig tenir la gran oportunitat de dinar amb una família francesa i vaig aprendre una cosa essencial de la seva cultura que només sabia a mitges. Associo França a la mantega, a les cebes, al formatge, als croissants que provenen originàriament de Viena però els forners francesos van millorar afegint-hi mantega i a l’ànec. I evidentment són mestres produint vins i espirituosos, però de tot això pel que són famosos per a mi el més gran invent és el formatge. Durant la guerra Winston Churchill va afirmar que un país que era capaç de produir 360 formatges no podia morir i en canvi el general Charles de Gaulle va declarar que era absolutament impossible governar un país amb 246 varietats de formatge. Jo trobo fascinant que hagin aconseguit produir-ne tants.
Que el formatge és una part de l’ànima de la gastronomia francesa m’era conegut però que hi ha un protocol per menjar-lo, això ho desconeixia. Dissabte passat vaig declarar el meu amor per aquest país on m’hi escapo quan tinc vacances en adonar-me que abans de les postres apareixia a taula un plat de formatges per a compartir. Tant de bo m’hagués espavilat una mica a mirar regles de bones maneres a taula abans de l’àpat familiar perquè resulta que tallar el formatge té les seves pròpies regles que ignorava completament. Malauradament sempre s’aprèn de les patacades que ens emportem i jo devia quedar com una bàrbara mirant els formatges però sense saber com tallar-los.
En realitat el principi que hi ha darrere la manera de tallar el formatge és molt igualitari perquè cada tipus requereix que se’l trossegi de manera que tothom degusti un bocí de la part més tendra i un de la part més seca. Així doncs per exemple el camembert, un dels meus formatges favorits, no l’heu mai de tallar a rodanxes perquè quedarien els cantons secs que no són tan bons al final. Per aquest motiu es talla a triangles a partir del mig per tal que en repartir-lo tothom tingui una part del cor que és la més tova i la part de l’exterior seca. Si el que teniu davant és un Roquefort en un bocí que és triangular, llavors s’ha de tallar a partir de la part exterior i amb talls paral·lels al costat del formatge. Jo ho anomenaria a llesques. D’aquesta manera tots els talls tindran una mica de la part central més blava i una mica de l’exterior. Un Saintncter es tallaria de manera similar a un Roquefort. La forma correcta de menjar i assaborir el formatge és posant-lo sobre un bocí de pa que podem trencar amb les mans a partir del tros de baguette que tinguem. A aquest fragment de pa i formatge se l’anomena “cavalier” i permet que puguem assaborir més el formatge que estem menjant. I en cas de dubte el que s’ha de fer és esperar que un francès autèntic talli el formatge i senzillament copiar el que hem vist.
Vaig reflexionar una estona sobre aliments típics de França i vaig arribar a la conclusió que l’ànec també forma part de la seva cultura. I si voleu saber la veritat a Alemanya aquesta au també surt sovint a taula sobre tot en grans ocasions com per Nadal. Tot i que els meus amics germànics no en mengen tant ni de tantes maneres el consideren un àpat refinat.
Si hagués de pensar en allò que és típic de la cultura gastronòmica alemanya diria que el producte estrella és la patata. I ben bona que és. La fan servir tant en la deliciosa Kartoffelsalat com en el Kartoffelpuffer que és una mena de “tortita” que es fa amb patata rallada, ou i ceba i que es menja sovint acompanyat de Apfelmus, és a dir mus de poma però salat. Ajuda a recuperar ràpidament l’energia perquè la patata és altament glucèmica. També és força famós el “Bauernfrühstück” que és l’esmorzar de pagès que consisteix en una truita consistent amb patates guisades amb cansalada. També porta all i ceba. Les salsitxes són també un producte estrella i els alemanys saben com fer-les i com acompanyar-les de la “choucroute”. I no sé si ho sabeu ja però el mot “choucroute” és una deformació de la paraula alemanya Sauerkraut que és la col agre, un producte molt ple de vitamines i que va de meravella amb les salsitxes.
No cal que us parli de la cervesa perquè ja sabeu que a Alemanya s’anomena “flüssiges Brot” és a dir pa líquid. Pels alemanys la cervesa és tan miraculosa que es fa servir per a tot: per a netejar finestres o calenta per matar refredats. La cervesa calenta és només apta per a nazis de les papil·les gustatives però és efectiva perquè fa suar i orinar i per tant ajuda a fer desaparèixer els bacteris i virus més ràpidament.
De rituals a l’hora de menjar a Alemanya no n’hi ha gaires. Es desitja bona gana a tots abans de començar i s’espera que tothom sigui a taula i poca cosa més. El que sí és tot un art és el te a Ostfriesland i si us interessa com el beuen els alemanys del nord podeu cercar el post que vaig escriure ja fa uns anys.
He de confessar que de tot el que m’ha sorprès dels diferents països, allò al que em va costar acostumar-me a Rússia va ser a beure te amb els àpats. I de fet al menjador universitari es considera el te com a un plat, és a dir que el primer el segon i la beguda ja constitueixen tot un àpat. Per a mi el te i el cafè són per quan s’acaba de dinar o sopar o a mitja tarda però beure’n amb el dinar se’m va fer difícil. Malgrat tot preferia acompanyar el dinar amb el te que amb la vodka que em deixava fora de joc de seguida.
I per avui fins aquí la lliçó sobre gastronomia i cultura. Gaudiu del cap de setmana que se’ns acaba el maig!