Teachers nowadays: underrated slaves with heart!


Nearly two weeks ago two friends sent me a message in the morning cause they were in the neighbourhood and thought they could see me. I was really surprised because both took for granted I was still on holiday and that I would be till the 12th or 14th of September. It seems in general people think that being a teacher and standing in front of a class with twenty five students is an easy task that requires no preparation at all. Moreover, the vast majority lives in the complete ignorance and believes we have just as many days off as our students.
I would really like to see all those naive people trying to give only a sixty-minute class and make them go through the wonderful experience of having to motivate, integrate and learn an entire classroom full of youngsters absorbed with their mobile phones and, in the case of the teenagers I have in my lessons, up to their eyeballs with an explosion of sexual hormones that prevent them from concentrating.
I already commented on a previous post that the profession “teacher” has never been really valued and as a vocational teacher the fact that people despise the task hurts me deeply since it can’t be denied that it is a pillar of society.
Teachers nowadays have little to do, to say the least, with teachers fifty years ago. Those ones used to transfer the same knowledge to children and youngsters sitting down in lines of desks decade after decade. Those students might have bored themselves to death but they kept still and did not prevent their mates from listening and learning if they felt like it.
The classroom of the 21st century integrates students from different social layers and nationalities that make the teaching experience very rich but require from us a role of mediators that teachers fifty years ago did not have to fulfill. Moreover, students come from families in which both father and mother are fully devoted to their highly competitive and hard jobs that take all the energy needed from them to accomplish the most important task: the attention and education of their children. Parents are so exhausted when they come home that they prefer to yield to their children’s pressure rather than struggling with children and setting limits. The result is a whole amount of undisciplined children and teenagers that can hardly adapt to decent behaviour rules in the classroom. The educator’s task is overwhelming and drains you completely. When we teachers come home we need to recover our vital energy.
To make matters worse, we teachers nowadays have, and I am surely underrating the figures, one student with anxiety disorders, one with eating disorders, several with addictions and a vast majority of children that have been over-protected and many more of them who feel completely lost. In order to motivate them and teach them a meaningful content they might need not only to pass exams but for life, we need to analyse our students to figure out first what kind of person he/she is.
Teachers, and I am one, don’t work with bricks one can manufacture in the suitable size to build something. We work with fragile people with different egos, fears, shortcomings, talents and intelligences and we must try to get the most out of them in an environment that is heterogeneous and in little time.
When I talk about different intelligences I refer to the eight ones described by Howard Gardner that should be taken into account in the classroom because students perform differently according to which sort of intelligence is more developed in them.
Effective and professional teaching stuff with experienced trainers will learn quickly how each of the students is and will try to “engage” the maximum number of learners during the lesson but it is nearly impossible to motivate each one of them. We aren’t “show men” or “show women” every day because we would develop a side personality and we would end up as loonies anyway in the long run if we had to act as actors and actresses every day.
Fifty of sixty years ago if a student did not keep pace with the lessons he failed and that was all. Now the teacher’s task is to continuously invent strategies to make students contribute to the class making it more dynamic.
I hope some of my readers have children. Parents know how difficult it is to keep the attention of children and teenagers for too long a time. And yet society makes the mistake: It forces students to sit for six hours a day in classrooms and we teachers, even if we try to make the class interesting, end up having absent-minded learners that see us as oppressors when in fact we are just trying to enable them to face the challenges of our society. I don’t want to sound as an enemy of those who wrote the curricula but in Finland students get better results but they are fewer hours in class. But then again, fewer hours in class would mean that grandparents would turn into slaves because their children wouldn’t be able to attend their own children since parents have to sit endlessly at work. This is again a topic I would like to talk about in another post.
The result of all this is that a great amount of time our children’s and teenagers’ brains and bodies would need to be outside moving around, they are sitting still in classrooms instead. And where they lack the physical movement the virtual world has recreated spaces for them to move in front of screens. Needless to say that the effect on the health is not the same. This is the first mistake and first battle we teachers lose. To adapt to the changing world for youngsters we have made the learning process dependent on technology tools and they have become boring too. It’s a hard world for us right now.
In addition the classroom itself has changed a lot. Teachers sixty years ago taught the same content all their lives. We nowadays have to mediate between our learners and a knowledge that multiplies itself every day and in order to do so we have to be updated.
If someone ever thought that we are capable of starting the 12th of September he or she is completely crazy cause we adapt the curricula to what society requires continuously. We don’t always succeed but we do try. And on top of that I must confess that it is fairly difficult to teach because you have to explain to learners clearly what you want to teach them, we have to increase their self-esteem which, from my point of view, should have been fed in the family, and we do have to end up educating our learners cause parents very often neglected their jobs as such.
Teachers act as sponges that soak up all the bad vibes and vibrations of our students and too often of their parents. We put up with far much more than we should because we are sympathetic and understand that in order to make up for lost time parents always defend their children’s bad behaviour and we are rebuked by them.
I have to be honest about it. This profession wears yourself out. It wears yourself out because we have to take into account a lot of egos and we very often can’t assist all our students at a time. It wears yourself out because we might have a bad day but we can’t take it out on them as they take it out on us. It wears yourself out because seeing out students lost doesn’t let us sleep for nights and it wears yourself out because we care about the personal background of our students.
And sometimes when we struggle in our every day life we are overwhelmed because it requires from us both brain and feelings. This is why sometimes some of us suffer from depressions and feel we are to blame for not being capable to give our hundred per cent because we are only human.
Teachers have long holidays, it’s true. But we have to make a huge effort to understand each one of our students. How many people have to interact with so many different egos every year? I have to deal with some hundred new students every year and I do make the effort to get to know each one of them, to grasp who they really are and what they need. Teachers try to be empathetic to students, to understand their backgrounds and worries and we have to face attacks and offences when we do have enough in our personal lives. And another thing people don’t often consider: we are continuously monitored by students and parents.
I’d like to see non-teachers trying to conduct a class. Once there was a politician invited to act as a teacher in a class for a few hours and after the hard morning he admitted we don’t get enough money.
Teaching is beatiful but hard so I would really wish people to appreciate a bit more the teacher’s task. I have enganged myself so much in the destiny of some of my students that I have arrived home crying. Teachers are people and not machines and we also haver our bad days and need to be on a sick leave to regain lost energy. At the end of the day we deal with the most precious thing in the world: Children and teenagers.
This summer I met a couple with a child from France in my campsite. When I told them I am a teacher they told me French teachers have no energy at all. The man boasted about having hit one of his son’s teachers. It broke my heart. They should see me with ring round my eyes around April when I am exhausted and worn out and hurt due to my students’ and their parents’ behaviour. Is it really so difficult to imagine what our task is like? Or is it that we have become everybody’s scape goat?
I have been teaching for more than twenty years now. I have been up and down and I have been on a sick leave to recover a bit emotionally. I can’t change the idilic idea people have of our professions but I might make you reflect a bit on that. If so many people admit they would not be able to stand in front of a class, why is this profession so underrated?
I leave it here for now. I wish all students in the world a new academic year full of joy and all teachers an overdose of energy because we lose enery with every week. For this reason I have chosen the image for today. We always give more than our students but sometimes we are also really worn out. This is why we have such a long holidays. Take i tinto account.
Have a nice week and a good academic year!

La docència: ase dels cops d’una societat malalta.


Ara fa gairebé ja una setmana, dos amics meus van enviar-me un missatge pel matí perquè eren casualment al barri i pensaven que ens podríem veure. Em vaig quedar certament sorpresa ja que estaven convençuts que jo encara estava de vacances i que ho estaria fins el dotze o el catorze. Es veu que en general la gent creu que ser professor i posar-se davant d’una classe de vint-i-cinc a trenta alumnes és una tasca facilíssima i que no requereix cap mena de preparació. Ah! i m’oblidava que a sobre la immensa majoria viu en la falsa il.lusió que tenim tantes vacances com els nostres alumnes a l’estiu.
Doncs a tots aquests ingenus m’agradaria veure’ls només una hora de classe i fer-los passar per la meravellosa experiència de motivar, integrar i fer aprendre a tota una aula de nanos desconcentrats pels mòbils i, en el meu cas, en plena ebullició de les hormones sexuals que els trastornen la capacitat de concentració.
Ja vaig comentar en un post anterior que l’ofici del mestre no ha estat mai gens ben valorat i com a docent vocacional em fereix aquest menyspreu cap a la nostra professió que sens dubte constitueix un pilar fonamental de tota societat.
El docent d’avui dia poc té a veure amb el docent de fa cinquanta anys, que transmetia any rere any els mateixos coneixements a nanos asseguts en rengleres en pupitres. Aquells potser s’avorrien mortalment però romanien callats a l’aula i no impedien que els companys escoltessin i aprenguessin si els abellia.
L’aula d’avui dia integra alumnes de diferents condicions socials i sovint nacionalitats diverses que fan l’experiència docent molt enriquidora però que exigeixen de nosaltres un paper de mediadors que potser no tenien fa cinquanta anys. A més, els alumnes venen d’unes famílies en què tan pare com mare estan immersos en un món laboral altament competitiu i dur que els deixa sovint sense energies quan tornen a casa per la tasca més important de la seva vida: l’atenció i educació dels fills. Estan tan esgotats que prefereixen cedir a les coaccions infantils i juvenils que batallar i imposar límits. El resultat és un col·lectiu de nens i joves indisciplinats que costa adaptar a unes normes de comportament decents a l’aula. La tasca és titànica i absorbent. Quan arribem a casa els que necessitem recuperar energia vital som nosaltres.
Per més inri el docent d’avui dia té a l’aula, calculant a la baixa, un alumne amb problemes d’ansietat, un de trastorn de l’alimentació, diversos amb addiccions, una gran majoria de nanos sobre protegits i moltíssims en estat de desorientació total. Per tal de motivar-los i ensenyar-los uns continguts que els siguin importants més enllà de les competències demanades als exàmens ens cal analitzar el alumne per veure de quin peu calça.
Els professors no treballem amb totxanes totes iguales i que es poden fer a la nostra mida per construir una casa. Treballem amb persones fràgils amb els seus egos personals, les seves pors, les seves mancances i els seus talents i intel·ligències i hem d’intentar treure el millor d’ells en un entorn completament heterogeni i en un temps ínfim.
I quan dic intel·ligències em refereixo a que de les vuit intel·ligències descrites per Howard Gardner que es distingeixen clarament a l’aula perquè els alumnes assoleixen uns resultats d’aprenentatge millor o pitjors segons quines d’elles tinguin més o menys desenvolupades. Un equip docent com cal integrat per professors experimentats aprèn ràpidament com és cadascun dels alumnes asseguts a les taules. I a l’hora de fer la classe s’intenta “enganxar” el màxim nombre d’alumnes possible però és pràcticament impossible aconseguir que segueixin tots. No som “show men or women” cada dia perquè desenvoluparíem tots una segona personalitat i acabaríem al manicomi probablement.
Fa cinquanta o seixanta anys si un alumne no seguia les classes suspenia i punt. Ara la tasca docent és “inventar” estratègies per fer que els alumnes contribueixin a les classes tot fent-les amenes.
Espero que algun dels meus lectors tingui fills. Els pares i mares sabran ben segur com de difícil és mantenir l’atenció d’un infant o d’un adolescent durant gaire temps. I ara bé el més dur: La societat els tanca a l’aula durant unes sis hores seguides i els docents, per molt que intentem fer la classe amena, acabem tenint un conjunt de nanos distrets que ens veuen com a opressors quan en realitat el que intentem és dotar-los de capacitats que els caldran per fer front als reptes de la societat actual. No vull convertir-me en enemiga dels que fan els plans d’estudi però a Finlàndia s’aconsegueixen millors resultats amb uns alumnes que estan menys hores a classe. És clar que llavors, de la manera que ho tenim organitzat, aquí els avis es convertiran en esclaus no assalariats perquè els fills no podran estar pels seus fills perquè han de fer moltíssimes hores a la feina. Un altre tema del que parlaré en un altre post.
El resultat de tot això és que una bona part del període actiu d’un nen o adolescent aquest està a una aula assegut quan el seu cos i ment li demana espais lliures i moviment. I on no tenim moviment físic el tenim virtual però el resultat en termes de salut no és el mateix. El món infantil i juvenil és a un indret entre ells i la pantalla d’un ordinador. Primer error i primera guerra que perdem els professors. Per adaptar-nos hem supeditat l’aprenentatge a les eines TIC i aquestes han acabat convertint-se en avorrides també. Ho tenim ben cru.
A més l’aula actual ha canviat moltíssim. El professor de fa seixanta anys impartia els mateixos continguts durant tota la seva vida. Nosaltres els docents d’avui dia hem de fer de mediadors entre un coneixement que es multiplica i s’estén per minuts i els nanos. Se’ns demana que els ensenyem a fer les coses i no a memoritzar i per fer-ho hem d’estar contínuament a la última.
Qui hagi pensat que podem començar directament el dotze de setembre s’ha begut l’enteniment perquè adaptem cada any el nostre temari al que exigeix la societat. No sempre ens en sortim, però ho intenten. I a sobre he de confessar que no és gens fàcil fer classe perquè als alumnes se’ls ha de deixar clar el que els vols ensenyar i el motiu pel qual els ho vols ensenyar. Però és que a més els hem de motivar, els hem d’aixecar una autoestima que, des del meu modest punt de vista, hauria d’haver sorgit en l’àmbit familiar i a sobre sovint els hem d’educar perquè els pares se’n obliden.
L’estiu passat un amic meu em va dir que el seu fill havia dit a la professora “eres una basura de profe”. El pare del nano ho va justificar dient que el professor perdia contínuament els deures dels nens i llavors els posava un zero.
No entraré en si això és veritat o no. Els professors no solem perdre els treballs dels alumnes i en tot cas he de dir que aquest mateix amic es dedica a impartir anglès i va perdre en una ocasió els exàmens dels alumnes. Quelcom que es penalitza avui dia perquè conté dades personals. En canvi em va confessar que no havia renyat el seu fill. Vaig sospirar fons perquè va ser un revés per mi. Els professors estem contínuament exposats a les frustracions i agressions verbals d’alumnes i de vegades pares. Aguantem xàfecs perquè intentem ser empàtics i sabem que per desgràcia els pares intenten compensar les seves mancances afectives i les hores que no han dedicat als seus fills tot posant-se incondicionalment al seu costat dels nanos inclús quan a l’altra banda hi ha algú que intenta fer el millor per ells.
I seré sincera. La professió del professor desgasta. Desgasta perquè hem de tenir en compte moltes susceptibilitats i sovint no arribem a tot arreu, desgasta perquè tenim els nostres mals dies però no els podem fer pagar a l’alumnat així com ells ens el fan pagar a nosaltres, desgasta perquè veure alumnes desorientats ens fa passar nits en blanc i desgasta perquè la situació personal dels nostres alumnes no ens és mai indiferent.
I passa que de tant en tant quan lidiem amb el nostre dia a dia ple d’adversitats de vegades la feina ens desborda perquè requereix de nosaltres no només cervell sinó emocions. Llavors és quan alguns cauen en depressions i s’auto culpabilitzen de no poder donar el cent per cent com voldrien perquè al cap i a la fi només som persones.
Els professors tenim unes vacances llargues és cert. Però també ho és que fem un esforç brutal per entendre cadascun dels nostres alumnes. Quanta gent ha de tractar amb tantes susceptibilitats diferents cada dia? Jo mateixa tinc uns cent alumnes diferents per any i faig sempre un esforç per conèixer-los a tots, per treure el millor d’ells sense ofegar massa, per atendre les seves necessitats quan estic cansada. Els docents ens posem a la pell de diferents persones de diverses edats amb situacions dispars cada dia i estem sotmesos als atacs i atzagaiades dels alumnes que hem d’aguantar estoicament quan a casa no tenim potser quadres familiars gaire agradables.
I un altre factor que sovint es desconsidera: Estem sotmesos sense pausa a l’escrutini crític d’alumnes i pares i al soroll gairebé continuat de les aules.
M’agradaria veure per un forat a qualsevol persona intentant fer una classe per tota aquesta gent. Si no m’erro en un programa de TV3 van portar un polític que va sortir de l’aula esfereït tot dient que el sou que cobrem no és suficient.
La docència és dura i maca a la vegada però desitjaria de veritat que el món aprengués a apreciar una mica més la figura del professor i la seva tasca. Jo mateixa m’he implicat en el destí d’algun alumne de tal manera que he arribat plorant a casa. Els professors som persones i no màquines i també tenim els nostres mal moments o ens han de donar la baixa quan se’ns ha acabat l’energia.
Aquest estiu vaig conèixer una parella de l’Alsàcia francesa al meu càmping. Quan els vaig dir que era professora van respondre que hauria de treballar a França, que els professors francesos eren horribles i que el pare del nen que tenien havia pegat un dels docent del seu fill. Que als professors el falta energia. Se’m va trencar el cor. A mi també m’haurien de veure amb les meves bosses blavoses sota els ulls a mig curs i l’ànima esgratinyada d’aguantar miquels de pares i fills. Tan difícil és posar-se en la nostra situació? O és que ara resulta que el professor ha de ser s’ase dels cops de tothom?
He passat per tot jo ja després de vint anys com a docent. I sí, fa dos anys vaig estar de baixa durant quinze dies que podien haver estat molt més perquè emocionalment la feina em va drenar totalment. No podré canviar la visió idíl·lica que la gent té de la nostra professió però potser els puc fer reflexionar una mica sobre què representa en realitat. Si la majoria reconeix no ser capaç de posar-se davant una classe per què segueixen menystenint una professió tan important?
Ho deixo aquí aquest dijous i desitjo a tots els alumnes del món un curs carregat d’il.lusió. I també desitjo a tots els professors una bona dosi d’energia perquè a mida que avança el curs ens quedem sense reserves…d’aquí la imatge del blog d’avui i d’aquí que ens calguin les vacances que tenim.
Una abraçada a tos i bon curs.

La nostra petjada de carboni i el granet de sorra per salvar la terra.


Aquesta setmana em posaré una mica seriosa escrivint sobre un tema que ja fa temps que em preocupa i molt. I darrerament hi he hagut de tornar a pensar quan un dels meus amics de Bèlgica m’ha enviat diversos missatges alarmat per la terrible sequera que pateix el seu país. La veritat és que a principis d’abril, quan a Europa van començar a pujar les temperatures desmesuradament, a tots els va semblar una meravella i sortien a celebrar-ho a les terrasses, però després d’un llarg període sense pluja els jardins particulars s’han mort i la gent es comença a demanar què està passant. El comentari del meu amic ha estat: S’ha invertit el temps: vosaltres teniu pluja i nosaltres no. Doncs no és ben bé així perquè de petita recordo que era d’allò més habitual veure xàfecs inesperats a l’estiu i per tant les temperatures i el comportament meteorològic d’aquest any no em semblen insòlits al nostre país. Més aviat és normal que a la primavera i tardor plogui, que a l’hivern necessitem un abric també i que a l’estiu quatre núvols deixin caure aigua i quedem molls.
Sovint em trobo amb gent que diu allò de que durant la vida de la terra hi ha hagut més d’un canvi climàtic i que aquests són inherents al planeta. I és correcte. Durant el període de les glaciacions la terra es va cobrir de gel i alguns mars es van poder creuar a peu. Per això l’home va arribar a tots els continents, i per cert, segons els estudiosos va trigar uns 800.000 anys en fer-ho, així és que ja podeu imaginar que una etapa climàtica pot durar el que a un humà li sembla una eternitat. També hi ha hagut altres períodes de més calor. Groenlàndia, que en anglès s’anomena Greenland, és a dir, terra verda, es va batejar així perquè els que li van donar nom la van trobar verda i no pas coberta de neu i gel. I la caiguda de l’imperi Egipci va tenir molt a veure amb una etapa de sequera força sobtada que va matar els ramats i les collites i va fer morir de fam una gran part de la població de l’imperi. Testimoni d’aquella sequera són els escrits en alguns temples en que es veuen dibuixos terrorífics de pares devorant els seus propis fills per manca de menjar.
Ningú dubta que la natura hagi provocat canvis que han vingut induïts per molts motius com poden ser els mateixos volcans. El problema resideix en què en poquíssims anys l’home ha causat un escalfament global antinatural que la terra ara no pot compensar. I encara pitjor, la societat del benestar i del consum en què vivim sumada a una superpoblació mundial genera una pila de residus no controlables i requereix un consum de recursos i energia que simplement no és sostenible. L’antropòloga i estudiosa dels primats Jane Goodall ja ho va afirmar corrent el risc que ser titllada d’inhumana. La població mundial ha arribat a un límit insostenible. Ara convé un decreixement. La següent dada és esgarrifosa: en aquest moment hi ha més gent viva sobre el planeta que tota la que ha nascut i ha mort des de la història de l’aparició de l’home.
Quan rumio tot el que representa el món en el que estem sempre em demano si no hi ha absolutament res que la gent com jo pugui fer per a sentir-se millor i en pau amb el planeta. No tothom pot fer-se el suec i auto enganyar-me dient «total jo no tinc la culpa d’haver nascut i ara que sóc aquí vull aprofitar al màxim, encara que això suposi destruir la terra». Jo no puc. He d’admetre que m’angoixà no ser capaç de fer més del que faig. Des d’aquest blog avui voldria llençar una crida i recalcar la importància de l’anàlisi de la nostra petjada de carboni. Pel qui encara no sàpiga que és la petjada de carboni o “carbon footprint”, aquesta és el càlcul de la quantitat d’emissions de gasos d’efecte hivernacle produïts per una persona o una entitat. També es pot mesurar la petjada ecològica de cada persona intentant observar quin impacte pot tenir la activitat humana individual en el medi ambient. Hi ha força aplicatius per a calcular-la i amb les preguntes que ens fa podem imaginar què és ecològic i què està provocant massa impacte al medi ambient. La petjada ecològica té en compte diversos àmbits, només cal entrar a algunes de les pàgines que les mesuren i mirar-ho. Responent un senzill qüestionari el web ens fa un càlcul del nostre impacte sobre el medi ambient. Els aspectes que es tenen en compte són en general els següents: costums alimentaris, sortides a restaurants, eficiència energètica a casa, transport i viatges, ús de productes cosmètics roba i calçat i reciclatge.
Pel que fa als costum alimentaris està clar que no és el mateix menjar carn vermella que carn blanca o peix, perquè s’ha de tenir en compte que per tal de criar una vedella o un xai és necessari molt més pinso i vegetals que no pas per criar un pollastre.
Amèrica és un dels països on es consumeix més carn vermella que, com sabem, en quantitats exagerades aporta un colesterol excessiu.
Però no només amb la carn acaba el tema. Si volem menjar papaies, lichis i altres productes que no es conreen prop de casa nostra resulta que estem contribuint a contaminar el planeta ja que es necessita un transport marítim potent que embruta els mars per portar aquests aliments a casa nostra. El millor és menjar productes de proximitat— ja sabem que el kilòmetre zero és difícil— i conformar-nos en assaborir la fruita i verdura de temporada. Deixem els productes exòtics per a ocasions excepcionals si estimem el planeta.
Els aplicatius també solen demanar quina quantitat d’aliments acaben a les escombraries de casa nostra. Segur que sou conscients que els supermercats aposten per deixar els dos quilos de taronges a molt bon preu però sovint no donem a l’abast per acabar-los i se’ns fan malbé a casa.
Si us he de ser sincera, mai compro bosses grans de res enlloc. Compro per unitats i prefereixo escapar-me entre setmana a la botiga si he esgotat les existències de quelcom que no pas que se’m faci malmeti a casa. De fet, comprar a granel surt força bé de preu i tenim sempre el producte força fresc i evitem, a més, l’excés d’embalatge. No vull ni recordar quant de plàstic flota als nostres mars.
I lligat amb això està també la pregunta obligatòria de si anem o no gaire a restaurants. Aquests no són una alternativa gaire ecològica perquè compren en grans quantitats i es veuen obligats a llençar força. Cal destacar però que alguns d’aquests tenen consciència mediambiental i donen el que els ha sobrat a entitats benèfiques i bancs d’aliments. Només cal aconseguir que ara aquesta pràctica s’estengui perquè de gent necessitada a la nostra ciutat n’hi ha.
L’altre factor que té en consideració qualsevol màquina que es dediqui a calcular la nostra petjada ecològica és el transport. Si ens desplacem en cotxe o fem servir el transport públic o bicicleta a la ciutat i també, quants vols nacionals i internacionals fem en un any. I és que aquí m’agradaria fer una crida a un consum responsable també dels viatges. Desgraciadament les companyies low cost han posat a l’abast de tothom les escapades ràpides i com a conseqüència d’això “anem a passar el cap de setmana fora” “o de compres a Londres” com qui diu. Però és que el Querosè és un potent contaminant de l’atmosfera senyors i potser ens hem de plantejar si realment necessitem tots aquests desplaçaments per portar una vida feliç. Ens estem passant! El turisme de congressos ja em sembla des de fa anys un escàndol. Amb l’excusa del “networking” la gent viatja en nom del progrés a qualsevol lloc i després, i aquest és el cas de Barcelona, els conferenciants sovint fan més visites a les sales d’oci nocturnes — per dir-ho amb aquest eufemisme— que no pas a les sales on es fan les xerrades.
Un altre turisme que s’ha posat de moda: el futbol. No tenim prou amb la retransmissió de partits a la televisió que hem d’anar de manera massiva a veure l’equip en directe. I el fet que contaminem per fer-ho ens és ben bé igual.
En la meva modesta opinió la gent hauria de posar en una balança el que aprèn del viatge i el que contamina. I sobre tot ara que el món és tan global que trobem el mateix a tot arreu.
Personalment o vaig prop i no embruto l’aire o si agafo un avió ja ha de ser per quedar-me al meu destí durant mínim tres setmanes. Em vull saturar del lloc perquè necessito viatjar no només per veure els típics monuments i museus del país, sinó per barrejar-me amb els locals i per amarar-me una mica de la cultura i, si pot ser, també de la llengua. Però el turisme de masses és un gran negoci i serà difícil canviar la mentalitat de la gent.
Una web que calculi la petjada ecològica no seria prou bona si no tingués en consideració l’eficiència energètica de casa nostra, és a dir, si fem servir bombetes de baix consum, si tenim doble finestra, si utilitzem aire condicionat que contribueix a l’escalfament global, com escalfem les nostres llars i quina qualificació energètica tenen els nostres electrodomèstics. Bé, en aquest sentit faig tot el que puc perquè com que estic de lloguer no puc invertit en el pis i fer-lo una llar més sostenible. Però els propietaris sí que poden.
Un cop més a la Península Ibèrica les lleis han desafavorit la instal·lació de panells solars perquè òbviament els lobbys de l’energia estan a mans dels polítics, i no cal esmentar partits.
Deixem-ho aquí perquè en el post d’avui m’agradaria concentrar-me en el que sí podem fer nosaltres individualment perquè cada granet de sorra compta.
Quins altres factors té en consideració el web? La quantitat de roba i calçat que gastem en un any. I també la quantitat de diners que gastem en cosmètica. Avui dia la indústria de la moda s’ha convertit en una de les més contaminants perquè es produeix amb una qualitat molt baixa i la roba no dura més d’una temporada. Ja està pensada per això, per fer-nos consumir.
A la tendència del fast food, s’hi ha de sumar la del fast fashion, no obstant els compradors comencen a ser conscients de l’impacte del món de la moda en el medi ambient, i certament també en el grau d’explotació que representa pels treballadors del sector tèxtil haver de produir tones i tones per uns preus tan baixos. Aquest també és un tema delicat. Avui però em centro en l’aspecte ecològic. Des de fa uns anys se sent parlar del slow fashion, de les empreses de moda que fabriquen productes amb teixits de qualitat preparats per a durar mitja vida i amb un disseny clàssic que no segueixi la moda. I és que la millor moda, penso jo, és la que defineix el teu estil i aquest és independent del que vulgui Mango o Inditex.
Per donar un revés a la sobre producció de roba barata han sorgit els mercats de segona mà. Comprar roba de segona mà és molt habitual a països com Anglaterra i Àustria però aquí no ho era tantíssim fins fa uns anys. Degut a la crisi i també als escrúpols de la gent, no tothom pot comprar i comprar i no pensar en quina qualitat té la roba i com s’ha produït, han sorgit una pila d’iniciatives de “mercats ambulants” amb roba usada que estan força concorreguts. Per si tenim roba de qualitat i ens hem cansat d’ella o bé hem canviat de talla i volem vendre-la.
Però la slow fashion no va per als que compren de segona mà. Les empreses que produeixen aquesta roba la venen a preus molt alts però amb la garantia que s’han fet en condicions justes pels treballadors i amb teixits i tintures no tòxiques que faran que la nostra roba ens agradi durant molt de temps.
Crec fermament que hem arribat a un punt en què un sector gens menyspreable de consumidors aposta per un consum responsable. Si cada cop més de nosaltres intentem comprar roba de qualitat també creixerà una indústria més saludable. Però trigarem encara perquè molts prefereixen consumir productes de baixa qualitat però que no els costi tant.
El darrer factor que té en compte la calculadora de petjada ecològica és si reciclem o no. No cal que gasti gaire paraules aquí perquè estic convençuda que tots sabem que és fonamental.
I en aquest sentit vull esmentar la iniciativa Freecyle. Freecycle és un grup que té uns usuaris registrats a cada ciutat gran. Si una persona té un compte de correu a yahoo pot fer-se del grup i aquest permet enviar mails als altres usuaris per tal d’oferir quelcom que ja no utilitzem o per tal de demanar-ho.
Jo he regalat moltíssimes coses que tenia per casa i no necessitava. I és que segons Ikea Espanya, que ha endegat una nova iniciativa de la que parlaré tot seguit, cada llar a Espanya guarda de mitjana 2000 productes que no fa servir. Terrorífic! Doncs jo també tenia una pila de coses a casa que no utilitzava i o bé me les he venudes o regalades a Freecycle.
Segur que google té un grup similar, encara no ho he explorat però no m’estranyaria.
I precisament avui que m’havia posat a escriure aquest article pel blog he rebut un correu d’Ikea. Han començat una campanya per tal que els clients no llencin els mobles que ja no volen. Ikea fa tallers per customitzar-los i redecorar-los per donar-los-hi una nova vida i et compra els mobles vells també. Sí, sí, heu llegit bé. Els compra! I és que els nòrdics estan a anys llum de nosaltres en qüestions de sostenibilitat.
Doncs bé. Jo només vull afegir que fa anys i panys que tinc les mateixes coses. En compro molt poques. Però el que sí us puc dir és que m’he convertit en experta en descobrir nous usos per als meus objectes. Bosses un pèl atrotinades em fan de necesser per anar a piscina, el penja-robes el tinc al bany per a posar-hi les tovalloles, el meu bagul de vímet on primer hi tenia llibres va passar a servir per guardar-hi roba de casa i ara és a la cuina on hi deso les ampolles de beguda.
I ja vaig pensant en fer cortines de la roba antiga de llit que té ma mare per casa. Recordeu les tres erres de l’ecologia: Reduir, reciclar i reutilitzar. I gairebé afegiria reinventar i regalar. Jo que ja porto anys intentant practicar-les us he de dir que això de trobar nous usos als objectes pot ser molt i molt interessant i és una tasca molt creativa.

Us apunto tres links per tal que calculeu la vostra empremta ecològica i us convido a fer-ho. Com veureu les variables són diferents perquè els aplicatius han estat dissenyats a països diferents.


Una bona setmana de reciclatge!





Curiositats d’Ostfriesland, la regió alemanya amb la millor cultura del te.


En el post d’aquesta setmana us vull parlar d’una simpàtica regió d’Alemanya que vaig tenir el plaer de conèixer a fons i que té un idioma propi i unes costums i un caràcter que els fan diferents a la resta del país. Es tracta de la Frisia oriental o Ostfriestland, com s’anomena a Alemanya. Aquesta part tant propera a Holanda i a Dinamarca a la vegada, comprenia històricament el territori entre el mar de Wadden i el mar del nord. Els romans ja coneixien aquesta àrea i Plini el vell, Tàcit i Estrabó ja en parlaren en els seus textos. Plini escrivia del poble xauc que era una comunitat que es dedicava a la pesca als aiguamolls. Però a aquests habitants s’hi afegiren els saxons i els frisons que van trobar-hi un lloc per viure molt abans del temps de Carlemany. De fet, de la barreja dels xaucs els saxons i frisons en sorgiria un poble que aconseguiria tenir un territori reconegut com a regne de Frísia, que durà tan poc com un pastís davant d’una escola. Molts dels habitants de la regió s’embarcaren en la conquesta de les illes britàniques el segle V i els que restaren al continent foren absorbit uns segles després per l’imperi de Carlemany el 785, any en que el regne de Frisia passà a mans dels Francs. L’antiga regió que havia estat la llar dels xaucs va estar governada pels personatges més influents dels nuclis poblats importants que eren càrrecs electes fins van passar a ser hereditaris. Ulrich I va reunir uns territoris d’aquella zona i el 1464 fou anomenat comte imperial. La seva dinastia continuaria governant fins que el un dels comtes va morir sense descendència masculina i llavors Prússia va ocupar el territori i Frederic el gran va esdevenir sobirà.
D’aquell antic assentament que havia arribat a ser un regne només en quedaren uns habitants que estaven dispersos en el que esdevingueren països diferents: Bèlgica, Països Baixos i al sud-oest de Dinamarca, vinculats entre ells només a través de la seva llengua, extremadament similar a la que es parla avui a Anglaterra.
La variant alemanya s’anomena allà Plattdeutsch.
Com que jo ja havia estat a Holanda diverses vegades, el Plattdeutsch no se’m va fer estrany i la gent que vaig conèixer i el parlaven es van sorprendre de que fos capaç d’entendre’l sense haver-lo estudiat.
Malauradament, com a totes les llengües minoritàries, el Plattdeutsch no ha estat protegida com a llengua i la generació que avui té uns quaranta anys ha estat a punt de perdre’l. Això és perquè molts pares que parlaven la variant preferien comunicar-se amb els seus fills alemany estàndard per por que després els costés aprendre l’idioma oficial del país. Una tonteria si m’ho demaneu a mi, perquè precisament els bilingües creixen comparant llengües i desenvolupen una facilitat per aprendre-les que la resta no tenen.
Però bé. Em concentraré en la Frísia oriental i en els seus aspectes més pintorescos. Per començar cal saber que els habitants d’aquella zona equivalen als de “Lepe” pels espanyols. Se’ls considera un pèl obtusos. Particularment penso que deu venir del fet de que els pobles del nord en general són pobles pausats i la manca de dinamisme, de vegades es pot interpretar com una manca d’espurna des de fora.
Cert és que la regió de la Frísia oriental és d’una bellesa i calma extraordinàries. Té les superfícies planes típiques d’Holanda amb els seus paisatges verds, però sense haver agafat fama de ser una zona de permissivitat total. A Ostfriestland no hi ha ni coffee shops ni red line districts perquè la moral i les lleis són les alemanyes. Però el paisatge és el que coneixem d’Holanda.
Què més és típic d’aquesta regió? Doncs el té. L’hora del te a la Frisia oriental és sagrat i la cerimònia per prendre’l es podria comparar a la dels anglesos. La seva tradició ha estat declarada patrimoni cultural de la UNESCO.
La típica tetera que s’utilitza allà és metal·litzada, molt similar a les del Marroc però sense filigranes. El te que consumeixen és el negre i no està aromatitzat però el que no perdonen els frisons és que s’endolceixi amb Kluntjen, que són unes pedres de sucre o blanc o morè amb les que els frisis edulcoren el seu te negre.
Tradicionalment el te s’ha de fer de la següent manera: s’agafa la tetera metàl·lica i se li passa aigua per esbandir-la perquè no es renta amb sabó. Es posa el te al filtre i se li aboca l’aigua bullint i se’l deixa dos minuts. El te se serveix de manera tradicional en petites tasses de porcellana. Primer s’hi posa els Kluntjen— no més de dos perquè altrament el te és massa dolç— després s’hi aboca el te i per últim s’hi tira la crema de llet. Ara bé. Qui vol beure el te tal i com marca la tradició no el remena. I té un motiu molt clar. Si no es fa, la beguda té tres gustos diferents clarament distingibles: el del te amarg de les vores de la tassa, el de l’interior de la tassa que és cremós per la crema de llet, i a mida que es va prenent el te, aquest esdevé dolç per efecte del Kluntje, la pedra de sucre.
De tasses de te se’n solen beure tres i antigament era considerat una ofensa no beure-les totes. El te a la Frisia oriental encara és un hàbit que es conserva tot i que per motius laborals la gent ja no se’l pren tres cops al dia com es feia abans: a les onze del matí unes hores abans del dinar, a les tres de la tarda després de fer la digesgtió i a les nou del vespre molt després del sopar. Per manca de temps això ha passat a la història.
Fer el te és un hàbit que es transmet de pares a fills allà i que aquests porten sovint amb ells on es traslladen. I això ho sé del cert perquè la afició pel te va néixer de l’època en que jo sortia amb un noi d’aquella regió. Em va ensenyar a fer una pausa per la tarda per prendre el te amb tranquil·litat i seguir amb l’activitat planejada. Ara, per manca de temps durant les tardes, no faig el te. Però espero sempre a les vacances per reincorporar aquest costum tan saludable i relaxant a la meva vida. I ben mirat és meravellós convidar als amics per xerrar a fer a l’hora del te. Ens estalvia els diners de sopar fora per xerrar amb ells i ens dona l’oportunitat d’obrir les portes de casa nostra per crear una estona d’esbarjo en la intimitat de la llar. És clar que això és molt típic de les cultures del centre d’Europa, poc habituades a tenir la quantitat de cafès i bars que tenim aquí al carrer.
El negoci del te a Ostfriesland és tan important que avui dia encara proporciona feina a una gran part de la població que viu en aquella zona. Les tres cases de te principals de la regió són: Büntling, Thiele, i Onno Behrends, agrupades ara en el grup Büntling. He de reconèixer que el meu xicot i la seva família era completament fidel a la marca Thiele que és la que conec jo.
Però no només de te viu l’home i els frisons orientals, que eren poble de pescadors, són aficionats al peix i encara més a l’angula fumada, que per a ells és una exquisidesa. Com ho és també anar a passejar pels aiguamolls. Per a fer-ho cal equipar-se de les botes de pluja de canya ben alta i uns pantalons vells que quedaran enfangats. Qualsevol que pensi que l’activitat és bufar i fer ampolles està ben equivocat. El fang de les platges fa que t’ensorris molt avall i que per a aixecar la cama i seguir caminant hagis de fer un esforç considerable. El passeig no és tan l’activitat esportiva en sí com ho és la força i el moviment que s’ha de fer per desplaçar-se.
I per tal que veieu què curioses són les tradicions d’aquella regió n’explicaré una de molt graciosa. Quan un home fa els trenta i no està casat, el dia del seu aniversari se’l posa a netejar poms de porta i no pot deixar de fer-ho fins que apareix una noia verge i li dona un petó. Desconec quants homes encara segueixen la broma però en cas de no estar casats fins els trenta i encara viure a la regió, segur que els amics els fan complir amb la normativa local per riure una estona.
Quan pensem en Alemanya ens venen al cap ciutats com Múnic, Berlin o Hamburg. Però Alemanya té una diversitat cultural i regional increïble i uns paisatges espectaculars. Les illes del mar del nord com Borkum ofereixen unes platges netes i envoltades de verd que sortosament els grans inversors internacionals encara no deuen haver descobert. Hi fan vacances els mateixos alemanys i potser els danesos i els holandesos a qui el territori no els queda gaire lluny.
D’aquella zona a qui els britànics deuen la seva llengua em vaig endur uns records extraordinaris per la gent assossegada i amable que hi vivia, pels pobles simpàtics i endreçats i per la immensa pau que s’hi respira. Mai durant tota la meva carrera vaig aconseguir anar a parar a un lloc més plàcid on poder desconnectar i oblidar-me de l’estrès com a estudiant que a Ostfriesland. I quan hi penso em ve al cap que part de l’encís de la zona residia en la llengua. M’abellia escoltar parlar el meu xicot en un altre idioma que no fos l’alemany i m’agradava veure que el podia entendre.
Si alguna vegada teniu l’oportunitat de visitar Alemanya heu de fer una incursió en terres frisones. Penseu que us trobareu amb un racó de món proper a Holanda on hi podreu fer un te tan bo com el que podeu fer a Anglaterra.
I si no hi podeu anar, si més no espero que us hagi fet entrar ganes d’adoptar el costum de fer una tassa de te i d’utilitzar-la com a excusa per a parlar amb les amics.
Bona setmana a tots!

Introverts: creatures struggling to survive.


I really have been thinking for quite a long time whether I should or not write the post I am going to upload today. I usually write about topics related to languages and linguistics, culture and society, about my mother tongue Catalan, or I simply give my imagination free rein and write short stories. And if there is one category where this post goes, it is certainly society, since every now and then I comment on new trends or social issues that are doing my head in.
And today I have to touch upon a subject that affects me, and probably lots of people like me, and is making a lot of workers feel underestimated and discriminated against. The same way I have written about the unfair treatment women still receive, or the problems that arise from poverty, this Thursday I want to deal with the modern trend of over-rating “extroverts” and looking at “introverts” with disdain.
I am appalled, I must say, to have to witness every day that the entire working world has evolved to value only the most outgoing ones whereas the more introspective types are seen as boring, uncreative and less desirable in enterprises than the loud party-goers always ready to be amongst people.
Our school system now favours a sort of education where there is constant interaction between peers and rarely allows any space for those students who need to do their thinking individually. And being a teacher myself I have realised that, generally speaking, the educational community forces learners to continuously interact with other students and tends to qualify the quieter types as “less social” and less brilliant, although the peaceful types are more accurate when they perform most tasks.
I got very concerned about this topic when I realised it has become now nearly compulsory to be “socially” active in every sense. Not only are we supposed to socialize all the time, but we are expected to show it off. If you, as me, prefer a quiet beer with your closest friend in a more or less hidden bar rather than a cocktail party with lots of people around, you will be considered an outcast. And this attitude is forcing us introverts to fake a life and a character that is not in our nature and that will ultimately make us feel really unease, to say the least.
Sociability, whether real of fake, is a must in our working environment. One of my colleagues confessed to me that in her previous job, if people turned down the invitation to the Christmas dinner party, the head of the department they were in asked them to have a quiet word with them. Once in the private office, he enquired why they were not coming to the party. Something that I consider off the limits since these activities are scheduled outside our working day. Do we have to justify ourselves for our urge to have some peace and quiet? The answer seems to be: Yes we do.
It is terrible that we live in a society in which we all have a virtual persona that we try to sell and that has very often little or nothing to do with our real “self”. And that the world has become a “big brother” with everyone around us observing our movements should be food for thought.
I am constantly reminded that I should be more outgoing and attend more parties to meet new people and talk even more than I do as a teacher every day.
And maybe a year ago, when an acquaintance advised me to “give up some of my hobbies to spend more time with people”, I really started to feel quite annoyed at this intimidating trend against introverts. So I began my search for information to see if I am the only person suffering from the “extrovert fobia”. It didn’t take me long to find a TED talk by Susan Cain that made me feel relieved. She claims there is absolutely nothing wrong with introverts and that, quite honestly, the world “needs them” as she puts it. Our quite natures let other people’s ideas flourished easily, whereas outgoing people tend to want to speak more than listen and get their point across. Thanks Susan for writing “the quiet revolution” and defending our right to exist.
I found it really very well observed that the demand for a more outgoing type of person appeared when people left the countryside to go and live in the city, where they had to become remarkable to survive in a the world of masses.
And following her stream of thought I have to add that our society definitely demands from us so much sociability that we might sometimes even lose the capability to be alone and think by ourselves. Besides, we are connected to the outer world rather than our inner world by means of all our electronic devices: smart phones, tablets, computers, smart watches etc. Our introvert nature is forced to fade away.
Being introvert does not mean fear of social contact. It refers, and that is the point Susan Cain emphasises, to how we receive our stimulus and how we can work and develop better. Extroverts might want to be involved in big get togethers, while we prefer quiet activities with maybe fewer people around.
Today’s workplaces and classrooms don’t allow for much quietness or individual work for those like me who need their space to think and work better. And that is a problem. We might be forcing people to be extrovert against their nature and we are putting them under pressure to make an effort and be “different”. This continuous effort surely makes them waste energy they could invest in being creative.
The best ideas for me have never aroused when I was with people I have to say. I feel the urge to be on my own so that my brain can come up with something new. Mind you, it might not be the relativity theory I admit, but it could be an quick mental draft for a short story, an idea about how to rearrange my place to make it more orderly and practical or a way to make my students practice English, etc.
And it is also true that some introverts are loners. But not all. And perhaps it is rather an impression people have from us because we tend to be more selective than other people and prefer interaction in small groups. The fact that we do feel more of the urge to be in quiet places makes us avoid crowds and we are more likely to want to have a nice bike ride with a friend at dusk than to go out with a bigger number of people.
But all theses aspects are pretty in contradiction to what is “fashionable” today and what we are all supposed to like and enjoy. And there is the point when society exaggerates the need to turn introverts into extroverts for the sake of better world. And it is on top of that convinced it is doing us a favour.
I suppose Susan Cain might agree with me if I say that the ideal society should create spaces that are suitable for introverts to develop the best way they can. This involves that schools should not always make students sit in circles to communicate but could also allot enough time for activities where students are fulfilling tasks individually.
And I am going further than that and want to stand up for the right we introverts have to stay home and read a good book instead of having to struggle continuously to be more “outgoing” and socialise more. I think introverts wish for a greater amount of time on their own to regain balance and come up with ideas.
As a woman I often have to argue with men that wish to keep me company when I don’t want it. They seem to think that I must be extremely sad because I am alone and try to rescue me from loneliness. And to be quite honest, I have had to go very often from a polite tone to a dry one to make them understand that I need to do my bike ride on my own after work , or that I prefer to be on the beach reading a book or listening to music by myself than to get engaged in small talk.
We certainly have to change the image we have of introverts. There is nothing wrong with us, we have simply different needs and want to be respected. And at the end of the day, as the German saying claims “stille Wasser sind tief”, introverts can surprise you because we are not dull but very analytical so we tend to concentrate on very important things. For these reasons, next time you realise someone around you is a quiet, introvert person, think before trying to make this person mutate into one of the types that are so trendy nowadays…



Els lloguer: el mal endèmic a la ciutat de Barcelona.



Un dels grans avantatges de tenir un blog és que és un espai que em permet esplaiar-me i en què només jo, si més no de moment, decideixo què em ve de gust escriure. Un gran regal perquè si us hi fixeu bé, la vida que portem no ens deixa gaire llibertat d’acció sobre què hem de fer o com. Els horaris els marca la feina i el què diem està sovint condicionat pel que és políticament correcte. Mai millor dit tenint en consideració els moments en els que ens trobem. I com que ara fa dos anys més o menys vaig decidir dedicar part del meu temps a escriure en aquest blog, tinc el poder de decidir algunes coses. He d’admetre amb recança que en la meva existència hi ha poques coses sobre les quals tinc control. I bé, com a autora del blog, he volgut deixar aparcada la història de l’Elisenda i el Jérôme, que encara són a Barcelona retrobant-se, per tornar a incidir en un tema que ja he tocat diverses vegades però que encara m’amoïna perquè el pateixo en primera persona: el dels lloguers a la ciutat comtal.
Just el dimarts vaig assistir a una reunió del meu barri que tenia com a nucli central el tema dels lloguers. Dues hores em van servir per adonar-me de com de preocupant és el tema per a tots els ciutadans i què poc s’ha fet a nivell institucional per a protegir als llogaters, que ho són, cal recordar, per manca de recursos per comprar un habitatge. Doncs bé, les autoritats, lluny de voler arremangar-se per posar una mica d’ordre al desgavell, van canviar fa uns anys la llei d’arrendaments urbans de manera que els contractes de cinc anys passaven a ser de tres. Això permet que quan a un llogater se li acaba el contracte, el propietari pugui apujar el lloguer tot el que li sembla i més. Durant la reunió es van sentir casos de gent a qui havien apujat el lloguer 300 o 350 euros. Pel mateix pis i sense fer-hi cap millora. Resulta que quan es van deixar de comprar pisos perquè la bombolla immobiliària va esclatar, la gent es va llençar de cap als lloguers i com que hi havia demanada, els preus han augmentat de manera brutal. Per ser més concrets un 20% en els darrers dos anys. De mitjana un català destina gairebé un 50% del seu sou només en vivenda mentre que la ONU afirma que per a garantir una vida digna una persona no hauria de destinar més d’un 33% del seus ingressos a l’habitatge.
La llei però no posa límits als augments desmesurats i el pitjor del cas és que tampoc pot aturar l’adquisició de blocs sencers de pisos per especuladors que expulsen els llogaters per reformar els habitatges i llogar-los després als estrangers rics. Si cap autoritat té temps suficient per posar ordre al tema, només els estrangers, els únics amb sous dignes, podran fer front als preus dels pisos.
I és que ni els mateixos barcelonins s’adonen del que està passant fins que no es veuen obligats a mirar els portals immobiliaris. Ahir dimecres mateix, i per una activitat que he demanat als meus alumnes d’alemany, vam haver de mirar un parell de pàgines per cercar un habitatge a Barcelona. Al meu barri, a Poblenou, s’estan demanant ara mateix 850 euros per un pis de 37 metres quadrats. Els meus alumnes es van quedar esfereïts. I això que encara no tenen gaire ideal del que són els sous dels treballadors acadèmics després d’una dècada a la mateixa empresa!
A la reunió, desgraciadament, es va parlar moltíssim del lloguer social com a solució al problema. No obstant he de dir que, des del meu punt de vista, aquest no existeix en absolut. Si ens referim als pisos de protecció oficial, he de reconèixer que vaig quedar molt decebuda quan em van demanar unes nòmines de mil sis-cents euros per accedir a un micro-pis de trenta-cinc metres quadrats. Els que estaven entre els cinquanta i els cinquanta-cinc eren tan sols per nòmines superiors o per a parelles. Les persones solteres tenim només opció a llaunes de sardines.
El motiu pel qual darrere d’algunes adjudicacions de pisos hi ha uns ingressos mínims tan alts que s’han de demostrar és ben fàcil: L’Ajuntament construeix pisos socials amb l’ajut econòmic d’entitats bancàries i són aquestes les primeres interessades en tenir arrendataris solvents. A més, en la majoria dels casos, pels pisos més petits es demanen uns dipòsits d’uns deu mesos per assegurar el pagament de les mensualitats. Pels pisos més econòmics això representen uns tres mil o tres mil cinc-cents euros. Llavors, un lloguer social tampoc resulta una avantatge tan gran en el mercat comparat al sector privat, on es una pràctica usual demanar avals bancaris per aquesta quantitat de diners.
El segon tipus d’habitatge de protecció oficial és el lloguer de pisos de particulars a través de la borsa de l’Ajuntament. Aquest té principalment dues avantatges. En primer lloc l’Ajuntament concedeix fins a uns vint mil euros d’ajut per sanejar el pis i deixar-lo en condicions per a futurs llogaters. No obstant, per cobrar aquest ajut el propietari del pis ha de passar una inspecció i és el mateix ajuntament que decideix quines reformes és necessari fer per llogar-lo. Això vol dir que pot passar, i no és gens estrany perquè tinc una coneguda al barri que s’hi ha trobat, que l’Ajuntament ja li demanava unes reformes molt costoses per llogar-lo a través de la seva borsa i la propietària només rebia uns vint mil euros d’ajut per a fer-ho que, a més, havia de declarar com a ingressos dintre de la declaració de renta de l’exercici on hagués cobrat l’ajut. Si tenim en consideració que l’Ajuntament exigeix que el lloguer sigui assequible, el problema que pot tenir molta gent és que no els surti a compte llogar-lo d’aquesta manera. De fet aquesta coneguda del barri al final va decidir fer la reforma que podia ella bonament i llogar-lo pel seu compte per cent euros més del que l’hauria llogat a través de l’Ajuntament.
I és que les autoritats no es demanen si hi ha gent que es conformaria en viure en pisos on l’aïllament tèrmic no és l’adequat a canvi de que el preu fos just. Al cap i a la fi, al mercat lliure es paga una barbaritat per pisos sense condicions. Però és clar, s’ha de complir amb la normativa que exigeix l’Ajuntament i llavors molts propietaris es decanten pel sector privat. I no és d’estranyar.
Ja fa temps vaig proposar a una reunió de la plataforma de barri “ens plantem” fer un web o obrir un facebook on les propietaris del barri es poguessin posar en contacte amb possibles llogaters sense haver de passar pels administradors i portals immobiliaris que s’enduen sempre una comissió del 10% del lloguer anual. La idea va semblar bona a molta gent però no s’ha endegat i també he de dir que ja he perdut la fe que pugui funcionar. Perquè més enllà dels depredadors especuladors i dels propietaris de diversos edificis que volen enriquir-se llogant els pisos als rics, els mateixos propietaris humils es tornen verinosos davant la perspectiva dels diners.
Quantes vegades no m’he trobat que algú que de cop hereta un pis quan ja té la vida solucionada i que ha deixat de l’alçada del betum als propietaris que lloguen per preus abusius sobtadament vol llogar el seu per un preu desorbitat?
D’això se’n diu cobdícia humana i desgraciadament molta gent la pateix. I com que tothom es vol fer ric amb el pis que lloga, ningú s’adona que Barcelona acabarà sent dels potentats o dels turistes i que els que hem de lluitar més per tirar endavant cada cop anem més endarrere.
Aquest post va dedicat a tots aquells que s’omplen la boca criticant els especuladors però després no són capaços de demanar un lloguer assumible als llogaters. I això fins i tot quan aquests són coneguts de confiança.
Potser la solució al problema seria, com es va proposar a la reunió del dimarts una vaga de lloguers. I és que quan la injustícia es fa llei, la rebel·lió es converteix en un deure, com molt bé digué Thomas Jefferson.


The 8th of March: A day to stand up for our rights!


Little did I know when I uploaded the post about the origins of the 8th of March approximately a year ago, that I would feel the urge to write one again a year later. And if I look back in time and remember how I registered for the English course “language for gender studies” that the TU Dresden was offering that semester, I quickly realise that as the years have gone by, I have become more and more concerned with gender related issues and have turned into a feminist.
I have to reckon that when I choose that course I only did it because I could make it fit into my schedule, however, only a few classes after starting it I began to grasp to which extend gender studies were necessary to fight for equality between men and women. And this despite the fact that I was studying in one of the German Universities with more female lecturers. In those days I still lacked the awareness of the cruel reality about the discrimination against women. Maybe it was because I had been raised in Barcelona with roles and stereotypes that were, to me, quite natural.
The most bitter thing about it all is that my salad days as a student were no less than twenty years ago and equality between men and women in this country is nothing but a toddler. We have not made great progress and one of the clearest examples is the labour market. We only need to look at the average yearly income for Catalan women which is 25,509 euros, whereas men earn 30,164. They receive on average about four thousand euros more and the difference in the salaries is, very often, not justified with a difference in the tasks carried out.
To provide a clear example. One of my best friends, a Peruvian women who has been living here for 15 years already, works as a cashier in a touristic restaurant in the area Vila Olímpica. She is outraged because waiters and waitresses who work the same amount of hours and show equal performance don’t receive the same money. Men of course get more. The boss apparently thinks that women need less to eat, says my friend ironically.
Besides, when it comes down to living with your partner in a couple where both work, it is always women who end up devoting more of their free time to the household tasks. Women spend on average 4 hours a week with house duties and men only two.
This reminds me that I once really lost temper with my then German boyfriend with whom I was living together. I was studying and working part-time at the same time and he was working for the Finance Ministry. As for the household division I was in charge of cooking, cleaning and the laundry. He went shopping and cleaned a part of the flat. When we moved to Belgium because he was going to work for the EU I was expected to follow my partner and so I did. Since I was out of job, I overtook the household nearly completely. After all “it wasn’t really too much work” as my partner nicely put it. However, once in Brussels I quickly understood that I would not finish my degree as I really wished since I could not go to Germany as often as I needed to for my end- of-degree project and exam preparation. So I decided to go back to Germany. And my boyfriend had to take care of himself again and this involved cooking, cleaning, laundry etc. It took him less than a month to hire someone for the cleaning and part of the cooking. Which means that my “neglectable” work wasn’t so neglectable at all and that it might be a good idea if housewives received a salary. I have to admit that in my time in Belgium, where I moved to be a good “girlfriend” to my partner, I felt completely stupid. Quitting my job as a teacher to stay home did not fulfil me as a person at all and I strongly believe that all those women that give up their jobs to take care of their families should not be, as one of my friends in the neighbourhood has called them, “invisible”. Quite the opposite is the case, they should receive a salary for their work.
And the truth is that in more developed countries such as Germany of France, a woman can stay home and take care of the children for three years and the state grants her some money for her time and work in the family. In our country women give birth, they are on a maternity leave only for 5 months maximum so they don’t cause any inconvenience to companies, and then they leave their babies with nannies, grandpas and grandmas or in nurseries.
As for domestic violence it seems that progress in the field of technology and science does not keep pace with de mental development of the human species as shown in its treatment towards women. It is appalling, and the adjective is far from expressing what it should, to read the statistics about domestic violence that circulate in internet out of reliable sources. In countries that we surely consider “developed” the quantity of assaults of men attacking their partners should make us really redefine the concept of “progress”. In New Zeeland domestic violence is about 35% and in Switzerland 21% . In Canada— a country that a lot of my students see as a possible scape from the eternal crisis in Europe— domestic violence represents a 27 % and in the United States no less than a 33%. If we compare these percentages to the percentage of a country such as Egypt with its 34% we will have to stop seeing those “developed” countries as such. In Catalonia, the number of women treated in health centres due to domestic violence in 2017 was 12.907. It’s clear that this sort of violence does not go hand in hand with the level of economic development of a country. It should be interesting to carry out research to find out if this sort of violence appears in socioeconomic low layers of society or simply in all of them.
And talking about Egypt there is one very uncomfortable issue I deal with in my second novel “Pintor de boira” and has to be placed in the limelight at some point: violation within marriage. It is still a very delicate matter since in many cultures husbands consider they have the right to force their wives to intercourse. Sickening and shameful yet so true and sad that it should cause the outrage of honest men. It is all the worst because it shows that equality between men and women still does not exist and we therefore have to make the problem evident in days such as the 8th of March.
For many people, women still have a purely reproductive function. How many of us need to justify not wanting to have children? Some of them want to devote themselves to science, art, culture or they simply don’t feel like having kids. Or to be tied up to a man forever. They suffer from the pressure of a society for which womanhood is still a synonym of motherhood.
I asked some of my acquaintances to tell me what they still felt annoyed with in their everyday life and in several cases they have mentioned this pressure to become a mother. If women were not seen as incomplete creatures if they did not have children, how many more would opt not to have them?
Unfortunately I have heard in the fitness centre too often “ how terrible, the holiday is approaching and I will have to be with my children all day”. If motherhood is such a burden to them why be a mother then? Maybe because they don’t want to feel as an imperfect nature’s creature.
And social pressure does not finish here. We keep on considering, in the XXI century, a woman without a partner as a sort of “half woman”. I have to mention what happened to another friend of mine that had to go to a celebration with her father. She is still single and when the friends of my friend’s father saw her, they were astonished because she is beautiful. They can’t accept or understand that a woman who is not ugly does not have a boyfriend or husband. We have to find someone even if he is “Nosferatu” or someone with whom we can’t have no decent conversation or someone that bores us to death.
But it is simply like that: society wants us married and because of this fact some women put up with partners that are not really what they wish for. Being an old bachelor is charming but being a happy single woman it is not.
We have to continue celebrating the 8th of March because we are still considered as incomplete creatures without a man at our side and this is, to me, absolutely outrageous. I’ll explain to you something that happened to me not long ago. Somebody who is in a much better position than me asked me to have dinner with him. I knew I was in trouble the minute he came up with the idea for the evening. It was a deadly trap. I did not feel like a wine and dine session with him but on the other hand I knew if he felt rejected I would have a problem later. I commented on this to a friend of mine and he recommended me telling the man that if I didn’t have a boyfriend, I would gladly dine with him. I found that a very “sexist” way out to the problem. Completely unfair and undignifying for me. Why should I pretend to have a boyfriend I don’t to be able to tell him that I don’t feel like dining with him? Do we always have to be afraid of finding someone in a higher position that wants to take advantage of our vulnerability because we are alone? Do I need the excuse of having a partner to say “no”? the solution proposed by my friend was so pathetic as the mentality and hypocrisy in which we live.
We are a progressive society but women still have to be careful and not wear too much of a short skirt in order to avoid men telling them dirty things. We are progressive but men still go to so-called night clubs to satisfy their needs but women can’t have the same needs cause then they are considered nymphomaniac probably. We are an advanced society but paediatricians still talk to mothers and not fathers when both show up with their children and the procedure for the cure has to be explained. We are a progressive society but in fairs and congresses young stewardesses are required to wear tight skirts but there are no male stewards with tight shirts or trousers to enhance their trained chests and six-pack bellies. We proud ourselves on being an advanced society but women are still expected to put on make up which is proven to be a highgly dangerous hormone disruptive and to go on diets to starve ourselves to death to look as beautiful as to fit the “canon” of the time. Or to wear high-heel ill shoes that make us look “sexy” but completely destroy our backs and feet. We strive for equality but some women still chase for compliments and wish to be told they have impressive curves. Is it logic at all? Or does equality mean we, women, have to mimic male’s behaviour? Should we tell men now they should have implants in their bottoms to make them more attractive to us? Not at all!
I have been asked several times in my life whether I would not like to have bigger breasts. My answer has always been the only thing I wish for is more men with brain so that I don’t have to put up with those offensive stupid questions. Let’s see how many of them would like to be told they could do with a couple more centimetres in their most intimate parts!
I did not strike last Thursday. But I don’t think I need to because I stand up for my rights every time I have to. And I still remember I once changed the rules in the Berlin Fair when I was only 23 years old. I had been hired as an interpreter English-German and I was asked to dress in a blouse and skirt. The temperature was below freezing and the congress facilities were so big that it was really as cold as in Siberia there. On my first work day I appeared with my uniform but wearing a sort of scarf on my head. Worn pretty similarly to the hijab. I was asked why I had put that on and I simply told them they could either see my head or my legs. I had been hired for my language skills and not for my legs and I was in bad need for some trousers in that cold weather.
The girls next to me grinned in agreement. They had to allow an exception so that I could wear uniform trousers to cover my legs and protect me a bit from the cold. It was my way to let them see how ridiculous that sexist uniform was, even more so in the middle of the winter! And all this happened long before I registered for the course “language for gender studies”. I must have been a feminist even before I was aware of how bad the problem still is in the world.
Feminism is not an option. In the society we live in is, unfortunately, still a matter of survival!


L’habitatge a Barcelona: una plaga sense solució immediata?



Ja fa un temps vaig escriure un post sobre el barri del Poblenou i el problema que va generar el començament de la construcció de dos hotels prop de casa meva. Un gegantí edifici al carrer Ramón Turró, on ja hi ha un altre hotel mastodòntic a quatre passes , i el del carrer Llull, prop del Travelodge, que tampoc és precisament petit. Per causa de les males pràctiques de l’hotel, l’edifici del carrer Llull 155 va estar a punt d’enfonsar-se i aquest i els dos edificis del costat van ser desallotjats durant gairebé un més. El 155 més i tot.
En aquella època i, seguint el dictamen del meu cervell, vaig començar a buscar pis de lloguer. De tota manera a mi el contracte se m’acabava a finals de maig i pels pisos del bloc on visc, d’uns cinquanta cinc metres quadrats, ja s’estaven pagant a vuit-cents euros. Un preu que s’emporta una part substancial del meu sou per ser sincera. Buscar pis per un preu raonable va resultar ser, però, ser com buscar una agulla en un paller i ara us en faré cinc cèntims.
Els pisos de quaranta metres quadrats, fins i tots els situats en un àtic sense ascensor estaven entre 850 i 900 euros. Després de donar veus pel barri, els farmacèutics del carrer Marià Aguiló que tenen contactes amb mig Sant Martí, em van proporcionar el telèfon d’una coneguda seva que llogava un pis i cercava algú de confiança.
Vaig anar a veure el pis un dissabte al matí. L’edifici estava ben conservat i molt ben ubicat prop d’on visc jo. Però era un cinquè sense ascensor i molt petit. El bany era suficient i les dues habitacions més habitables eren interiors amb una finestra a l’escala. Vaja, que s’hi havia de posar cortines sí o sí. La cuina-menjador era tan petita que m’hagués hagut de vendre els mobles. Vaig agrair de tot cor que la mestressa fos tan sincera quan em va dir que les portes del menjador-cuina que donaven al carrer no tancaven prou bé i això el feia un espai molt fred. A l’estiu ja em va advertir que m’hi moriria de calor i que, en definitiva, hauria de fer vida a les dues habitacions interiors. Vaig caure de cul quan em van dir el preu que en demanaven: 900 euros mensuals! I el pitjor era que no podia fer el trasllat fins finals d’agost perquè l’havien llogat a uns americans durant tot el mes de juliol. Probablement a un preu encara superior. Això sí, la família era un encant. I em feia un preu d’amic perquè venia de part dels farmacèutics del barri. La qüestió és: quin preu m’haguessin volgut fer pagar per una capça de mistos si hagués anat per lliure?
És cert que durant la bombolla immobiliària els preus dels pisos es van inflar de manera extraordinària. Quan va petar i es van “humanitzar”, molta gent va poder pujar al tren de la hipoteca. Aquest és el cas d’uns veïns meus que van ser capaços de comprar el pis en 10 anys invertint el sou d’un dels dos membres de la parella. Unes condicions prou bones si mirem el mercat en aquests moments. El post d’aquest dijous va dedicat als que volen saber com funciona la venda de pisos en aquests moments. Des del maig de l’any passat es pot dir que, de tant en tant, he anat mirant pisos de compra, esfereïda pels preus abusius dels lloguers a la ciutat.
El primer que vaig veure era un pis per 185.000 euros situat al carrer Pallars,a mig camí entre Diagonal Mar i el metro de Poblenou. Ja em va emprenyar prou que a les fotos del portal immobiliari s’hi mostressin fotos de Can Felipa, el centre Esportiu municipal del barri que queda a un carrer de l’estació del metro i en ple centre de Poblenou. Però el pis en qüestió estava allunyat de la zona. Quan vaig fer la visita vaig trobar un menjador cuina a l’entrada sense cap mena de llum natural. El bany era ínfim i a continuació, en un passadís estret i petit s’hi trobava una habitació, òbviament sense llum natural. Només hi havia una cambra que disposava de ventilació i entrada per fer passar un raig esquifit de sol. Això sí, quan s’estirava el braç per la finestra es podia tocar la paret de l’edifici del davant. Pintada d’un blanc immaculat. Encara recordo l’explicació d’aquell home, que no era agent immobiliari sinó propietari: “això que sembla un inconvenient, en realitat és una gran avantatge perquè tens molta lluminositat a aquesta habitació gràcies a la paret”. Em vaig mossegar la llengua per no dir el que en pensava. Es va vanagloriar d’haver estat capaç de regalar un pis a cadascun dels seus tres fills i em vaig demanar si no ho va poder fer a base d’explotar als altres. Amb tota franquesa no em podia imaginar ni haver de passar una setmana sencera al pis. Durant la meva vida d’estudiant ja vaig viure en un apartament com aquell uns sis mesos i el vaig triar perquè l’habitació dels mals endreços que em pertocava i que estava situada fora del pis era prou gran per posar-hi el meu despatx per estudiar. I tenia llum i ventilació. Em va semblar infrahumà que s’intentés vendre un cau com aquell per un preu tan elevat!
Des de llavors he anat visitant pisos de compra fins arribar a la conclusió que potser no serà mala idea comprar-se un mobil home i anar a viure a la muntanya. Per 239.000 euros, un preu excel.lent per la zona on visc, es pot comprar un pis de 65 metres quadrats amb una sola entrada de llum i tot a reformar. El més bo del cas és que les fotografies dels portals immobiliaris no tenen absolutament res a veure amb la realitat. Les fan amb grans angulars de manera que els pisos semblen espaiosos i després resulta que només hi podrien habitar pigmeus.
La gent que no ha tingut l’oportunitat d’arriscar-se amb una hipoteca fins als quaranta ho té ben magre amb els preus d’avui dia. Ell lloguer no està gaire més bé. Com que no és possible dintre del marc legal vigent posar uns límits als preus dels pisos, els propietaris han anat pujant els lloguers altre cop en els darrers vuit anys. Als portals immobiliaris es veuen autèntiques bestieses com pisos de menys de cinquanta metres quadrats per a nou-cents euros al mes. O bé volen que visquem enxubats i compartim pis, o bé els amos i les mestresses que lloguen edificis pensen que tots tenim el sou d’un executiu.
I com que la situació és tan nefasta molta gent ha deixat ja la ciutat comtal per anar a viure a zones com Sant Cugat, Valldoreix, Premià de Mar, Gavà entre d’altres, que no queden excessivament lluny però són més assequibles. O ho eren fins ara, perquè Sant Cugat mateix ja comença a ser també privatiu.
Ens trobem a Barcelona amb un cas similar al de París, tot i que ja podem donar gràcies que la situació encara no és tan dramàtica. La ciutat és per a venir-hi a treballar perquè viure-hi és un privilegi gairebé.
Amb aquest panorama resulta fàcil d’entendre perquè cada cop hi ha més gent que s’interessa per projectes de masoveria urbana. La gent ocupa una casa i no paga lloguer, o en paga un de molt assequible a canvi de fer reformes a la propietat.
Sostre Cívic, una cooperativa d’aquí nascuda el 2005, porta força projectes per incentivar el lloguer social i ha finançat diversos habitatges d’aquest tipus. La casa al carrer Princesa 49 n’és un. A més també cal dir que inverteixen en comprar terrenys i edificis per membres de la cooperativa. Aquí al nostre país encara no estem acostumats a que l’habitatge estigui a mans d’una cooperativa. Coneixem només les immobiliàries que tramiten la compra o el lloguer. Però a països com Dinamarca ja gairebé el 30 per cent dels habitatges són propietat de cooperatives.
I com funcionen alguns dels projectes de Sostre Cívic? Posem com a exemple l’edifici de Princesa 49. Va ser comprat per la cooperativa i els membres que hi volien viure van pagar nou mil euros d’entrada/dipòsit per poder habitar-lo. El lloguer mensual que paguen és de 450 a 500 euros mensuals i la sessió és per 10 anys.
Pels més agosarats, i he de reconèixer que jo seria una d’ells, Sostre Cívic està obert a grups de persones que vulguin negociar amb un propietari l’arrendament d’un edifici a canvi d’obres de millora en ell.
Entitats com aquesta poden impulsar projectes com micro-pobles ecològics que representin una sortida al sistema brutal del lloguer actual.
Si la mensualitat per viure entre quatre parets s’emporta el 40 fins al 60 per cent dels ingressos, com pretenen els polítics que els ciutadans sortim i consumim per impulsar l’economia?
Estic enamorada de la ciutat. Ho reconec. Però viure aquí cada cop es farà més difícil per a mi perquè hauré d’anar a parar a barris desavinents amb concentracions desorbitades de col·lectius marginals per tal de poder pagar un lloguer digne. Semblarà rocambolesc però ja fa temps que em passa pel cap de comprar-me un mobil home i trobar un inversor que compri un terreny per a mi i uns quants d’altres en algun indret com Les Planes. Si una entitat com Sostre Cívic inverteix els diners per a comprar el sòl i quatre o cinc persones tenen prou valentia per “trencar” amb el sistema imposat fins ara, potser llavors hauríem posat una primera pedra per canviar quelcom.
De vegades per progressar cal fer, com diuen els anglesos, “think outside of the box”. A mi m’abelliria molt endegar un projecte així. Perquè si he d’anar a viure fora de la ciutat que estimo, si més no voldria fer-ho per anar a parar a un sistema d’habitatge ecològic i sostenible lluny dels blocs d’edificis mastodòntics que sempre m’han semblat impersonals…


El Nadal a Anglaterra i l’esperit de l’alcohol…


Ara que ve Nadal em venen sempre unes ganes enormes de viure aquestes festes tan tradicionals i familiars de la manera en què es viuen en altres països. Com que una de les grans sorts que he tingut en aquesta vida ha estat poder tenir amics de fora, sempre m’ha resultat curiós saber què fan ells pels Nadals. I certament els anglesos i els seus tiberis m’han atret des de fa molts anys. Potser algun dia podré tenir la sort de viure aquestes dates a la gran illa!
Si nosaltres pensem en Nadal segur que no el podem desvincular dels torrons ni tampoc del caga-tió. Quan els britànics pensen en el 25 de desembre una de les coses que els venen al cap són els Christmas crackers, uns petards amb forma de caramel que inauguren l’àpat familiar.  Els podeu veure a la foto que m’ha enviat en viu i en directe el meu amic britànic. La tradició és que dues persones estiren les dues puntes del caramel amb força i quan es trenca, el que guanya és el que té el cantó més gran del caramel. Es diuen crackers perquè dintre dels embolcalls hi ha un petit petard que sona en esquinçar-se el paper. I dintre de la gran llaminadura d’enganyifa hi ha una corona de rei de paper, una endevinalla, que per regla general sol ser molt dolent, i una espècie de sorpresa. Per exemple, una de les endevinalles que s’hi poden trobar és “what’s the oldest part of a clock?” The second hand!. Tradueixo per si algú necessita ajuda: Quina és la part més vella del rellotge? La busca petita. En català no funciona perquè la busca petita no s’anomena com en anglès la “segona mà” i per tant no podem fer el joc de paraules.
Són molt típics del dinar de Nadal britànic els mince pies, uns pastissos que semblem unes mini Quiches Lorraines però versió dolça i alcoholitzada. Porten fruits secs i algun tipus licor dintre i serveixen per obrir la gana i posar de bon humor les famílies britàniques que celebren el 25 asseguts a taula durant hores—com nosaltres si fa no fa— però amb potser més alcohol a l’estómac.
Generalment i per anar-se deixant anar, a Anglaterra la beguda que acompanya l’àpat de Nadal és el mulled wine, que no és una altra cosa que el Glühwein alemany, el vi calent amb espècies que es pren als mercats de nadal i sense el qual seria impossible aconseguir veure totes les parades sense patir congelació de les extremitats. El mulled wine anglès, com el Glüwein, es prepara escalfant — no bullint— vi negre amb pells de taronja i cítrics com la llimona i afegint-hi espècies dolces com la canyella. Amb el vi de Nadal calent al cos els anglesos són uns campions aconseguint digerir el seu dinar altament nutritiu. La menja per excel·lència és el gall d’indi, que se sol fer farcit al gust de la família consumidora. Per guarnir la bèstia i que no quedi tan desprotegida a la taula, se l’acompanya amb cols de brussel·lès, patates guisades, castanyes guisades també i els pigs in a blanket— literalment porquets en una manta— que no són res més que bocins de salsitxa Frankfurt, sovint embolcallada amb formatge, i amb una pasta que l’envolta similar a la del croissant. Opcionalment poden portar bacó també. Per remullar la vianda hi posen una salsa anomenada gravy que es fa amb el suc concentrat de la cocció de les carns. Per si algú encara es pot aixecar de la taula després de la ingesta de tot això, per postres, mai millor dit, es menja el Christmas pudding, una mena de panettone molt més tou, esponjós i nutritiu ple de fruits secs com les panses i regat amb molt de licor. De fet se sol servir a taula tot flamejant-lo.
Moltes famílies també preparen el Christmas cake, que sol ser una base de pa de pessic banyada amb licor. I sort que es menja prou consistentment durant el dia 25 perquè amb tot l’alcohol que conté l’àpat, els anglesos podrien acabar ben torrats.
Com ja sabeu que tinc amics de molts llocs, un d’ells és un anglès molt eixerit i molt crític amb el seu país natal. Sempre m’ha explicat que pels britànics, l’autèntica amistat se celebra bevent fins estar borratxo perquè només en estat d’embriaguesa podem conèixer la persona veritablement. Serà allò que els romans anomenaven “in vino veritas”. Com més alcohol consumim, més ens desinhibim i més surt el nostre “jo” autèntic perquè generalment portem posat el nostre filtre emocional tota l’estona. És cert que aquesta droga líquida legal fa estralls a tot el món. Els alemanys mateix tenen una dita que fa “je später die Nacht, umso schöner die Gäste”, és a dir, “com més tard per la nit, més macos són els convidats”. Òbviament fa referència a que com més begudes s’han consumit per la nit, més capaços som de veure-ho tot i a tots amb bons ulls.
Bé però això passa en celebracions nòrdiques. Aquí nosaltres brindarem amb el nostre cava i gaudirem d’un bon àpat familiar sense haver de cometre excessos perquè, al cap i a la fi, amb el ritme de vida que portem, gairebé només ens podem entaular amb tota la família per Nadal.
Nois. Encara ens queden unes quantes celebracions en període del solstici d’hivern. Gaudiu-ne al màxim que estem a punt de canviar l’any i necessitem energia per rebre el 2018. Una abraçada a tots!



Els drets del treballador al nostre racó del món: simple paper higiènic.



Fa uns anys vaig llegir un article de Cristina Sánchez Miret al Periódico que s’anomenava “de Kafka a las vacaciones”. En ell s’explicava la dantesca solució que van trobar les caixeres d’un supermercat a Xilè, que havia decidit que les empleades no podien anar al bany durant la seva jornada laboral de nou hores. Sense poder evitar haver de fer les seves necessitats les treballadores van haver de començar a fer servir bolquers. Cristina Sánchez esmentava en el seu article que les males condicions laborals eren, desgraciadament, tan habituals fins i tot al nostre país, entès en aquest cas com Espanya, que només eren notícia si provocaven situacions rocambolesques com la de la cadena de supermercats Santa Isabel.

D’ençà de l’article han passat uns anys i s’ha de reconèixer que les condicions laborals al nostre país s’han deteriorat de manera significativa com a resultat d’una política de dretes que afavoreix els empresaris. El curs passat es va aprovar una resolució per la qual un centre educatiu pot, per exemple, acomiadar un treballador que ha estat fora de la feina diversos cops en un any per malaltia, encara que sigui baixa mèdica, si aquesta és inferior a 3 setmanes. Resolucions com aquesta provoquen no només la indignació dels treballadors, que són el motor de l’economia, sinó que contribueixen, a passes agegantades, al deteriorament de la salut dels treballadors.
Com a empleada d’un centre educatiu en relació amb companys i companyes a altres centres puc exemplificar l’extrem al que s’ha arribat en el món de l’ensenyament.
Sense anar més lluny, una escola de Barcelona va tenir tres baixes per pneumònia en un sol hivern. En adonar-se el departament de salut que els tres malalts pertanyien al mateix centre hi va fer passar una inspecció ràpida.
Com que la sala de professors no disposava de ventilació natural adequada es va ordenar una neteja dels filtres dels aparells d’aire condicionat de les sales de professors, així com una neteja química de les sales, per evitar més contagis.
Per si fos poc insalubre que una sala de professors no disposi ni de llum ni de ventilació natutals, resultà que el remei fou gairebé pitjor que la malaltia.
L’escola contractà una empresa per dur a terme la neteja de la sala de professors però sembla ser que va fallar i en va contractar una altra per complir amb la normativa de maner més ràpida. Enlloc de desinfectar amb químics la sala de professors el divendres i mantenir-la tancada tot el cap de setmana com s’havia recomanat, la neteja es va fer entre setmana i els productes químics encara estaven en actuació quan el professorat començà a treballar al centre l’endemà. Pel que en sé no va haver cap queixa ni reclamació dels treballadors de l’escola, probablement perquè a aquestes alçades ja poca gent gosa queixar-se. Total, tots sabem que les denúncies es deuen arreglar amb feixos de diners. Si algú creu en la justícia que aixequi el dit.
Lamentable és també la situació en què es trobà un treballador xilè del sector de la restauració fa prop de mig any. Aquest és un cas que he viscut de prop perquè és un conegut del barri que treballava a un local de la zona on visc.
El noi de 47 anys d’edat treballava de cuiner en un restaurant fosc i ombrívol i es passava el dia al local des de que l’obria, cap a les dotze del migdia, fins que el tancava a la una o dues de la matinada. Per tenir-lo més disponible, la propietària del restaurant li havia facilitat un pis a l’edifici on hi havia el restaurant. Tot un detall que no ho era tant si sabem el que va passà a continuació. El conegut en qüestió patia de dolors d’esquena molt forts i al final li van diagnosticar una hèrnia discal que va caler operar. La propietària del restaurant però, no fou capaç de trobar cap altre treballador que fes tantes hores encofurnat en aquell local de mala mort i acabà obligant el noi a incorporar-se a la feina abans del que ell bonament havia d’haver fet. Com a conseqüència d’això el van haver de tornar a operar.
Per sort allò fou la gota que féu vessar el got i el xicot va entregar la carta de comiat a la seva patrona. D’allò ja fa uns mesos i el restaurant ha tancat perquè l’empresària no ha pogut trobar ningú que faci tantes hores per la misèria de salari per la que treballava ell. Bé, suposo que ha pogut tancar perquè ja ha fet prou caixa durant anys amb el que s’estalviava en un sou com cal amb el meu conegut.
I com que els que estem sota de tot ens envoltem dels de sota de tot, el millor amic del cuiner esmentat també podria escriure un article sobre l’explotació laboral. L’home del que parlo es dedica a fer instal·lacions elèctriques, de paleta, de pintor i de manyà, i serveix per tot una mica. O molt. El coneix tot el barri perquè treballa amb la calma però acaba les coses bé i és realment amable. Feineja, entre d’altres, per un propietari de diversos edificis de Barcelona que els lloga a gent com jo.
Fa un any va començar a treballar en la reforma d’uns baixos que s’havien de convertir en loft per a rics. Es va passar setmanes per netejar el pati ple de porqueria acumulada durant anys i rascant les parets del local per deixar l’obra vista. Per fer-ho va haver de menester una màquina que va pagar de la seva butxaca. Quan ja portava més d’un mes treballant sense veure ni un duro, li demanà al propietari dels edificis els diners per la broca i el seu sou. El senyor li contestà amablement que pagaria quan pogués i que aquell dia no li podia donar els diners de la broca perquè no portava res sobre.
Cal demanar-se com pot ser que gent amb aquestes galtes, dels que se sap que tenen diversos edificis de vàries plantes amb inquilins que paguen entre 650 i 850 euros al mes, siguin capaços d’engalipar treballadors com l’amic del cuiner. Es veu que com més ric és el propietari o patró, menys conscient és de que la gent “de sota” com ens anomeno als del meu club, treballa per viure i per cobrir unes necessitats. I el pitjor dels casos és que en els darrers dos anys, el temps de descans del treballador ha minvat molt perquè es demana, amb la gastada excusa de la crisi, que fem un esforç amb extres perquè altrament “l’empresa s’ensorra”.
No us vull enganyar. A mi també me l’han “colada” infinites vegades en aquesta vida en totes i cadascuna de les empreses per les que he treballat i en diversos països. I tot i que crec que el treball dignifica, i estic a més convençuda que no podria viure sense treballar, he de reconèixer que el que més em dol, és que no s’entengui que per rendir, els empleats han de poder descansar.
I descansar vol dir també tenir temps entre una jornada laboral i l’altra per pensar en les seves coses, per les seves activitats de lleure, les seves amistats i pel seu repòs, tan necessari per conservar l’estat de salut física i mental.
Malauradament veig al meu entorn una tendència al menyspreu dels drets del treballador. M’entristeix pensar que ens vanagloriem de viure en una societat avançada però sovint els de sota som uns esclaus. Quanta gent va pel carrer amb el mòbil responent correus de la feina en el seu temps lliure?
Quan la meva mare era jove i treballava de secretària, a l’hora de plegar marxava a la residència i ja no pensava més en la feina fins l’endemà. Ningú li embrutava l’espai mental lliure i propi amb WhatsApps que li recordessin l’entorn laboral que vivia cada dia.
No obstant la situació ha canviat i ara, la immensa majoria s’ha acostumat a estar a disposició de l’empresa vint-i-quatre hores al dia.
Tot plegat un panorama esfereïdor que ens ha de fer reflexionar. Hem de sotmetre sempre la nostra salut i sacrificar el nostre temps de lleure per satisfer els empresaris golafres o podem d’alguna manera fer valer allò que en un principi són drets fonamentals?
Si hi ha unes lleis que realment estan per protegir els nostres drets i tots sabem que hi són, com és que ens em acostumat a que no calgui respectar-les fins al punt que tenen el mateix valor o menys que el paper higiènic?
No en tinc la resposta. Us deixo amb la pregunta per si algú s’anima a obrir la boca i donar la seva opinió… tot i que ben pensat, sotjats com estem pel senyor google potser acabarem a la presó per fer-ho!