Categoria: Societat i cultura

Curiositats russes.

Deixa un comentari

Dedico el post d’aquest dijous a un gran país en el sentit més vast de l’adjectiu, gran per la seva mida i gran per la seva complexa història i la valentia de la seva gent capaç d’aguantar adversitats i mantenir el que els alemanys anomenaven amb certa enveja l’ànima russa. Rússia segueix sent per a mi un territori immensament interessant perquè el caràcter rus és feréstec i tendre alhora, una barreja que em resulta molt estimulant.
Avui us vull parlar d’un parell de curiositats i també d’un indret prop de la ciutat de Iaroslavl i que es diu Uglich. Aquesta petita ciutat d’uns cinc mil habitants té un escut d’armes que és l’únic en el que hi surt representat un nen. Es tracta del net d’Ivan el Terrible, fill del seu fill més jove i que va ser assassinat als vuit anys. En commemoració a ell hi ha en aquesta localitat una preciosa església de colors vius en què hi domina el vermell. I tampoc lluny d’aquí, dintre de la regió de Iaroslavl, hi ha una altra deliciosa ciutat que es diu Myshkin, que és un nom que deriva de la paraula russa ratolí. Segons explica una llegenda, un dia el princep Fiódor Michaelovich va estirar-se a la vora d’un riu a descansar i de cop el va despertar un ratolí. El príncep es va enfadar perquè el ratolí havia gosat despertar-lo i el volia castigar però llavors es va adonar que prop seu reptava una serp verinosa. Per això en aquesta ciutat hi tenim un museu dels ratolins i quan els turistes s’hi passegen poden veure figures de ratolins humans per tot arreu, perquè els ciutadans de la ciutat els adoren i adoren aquesta llegenda.
A nosaltres els russos ens poden semblar un poble fer però la veritat és que hi ha molts aspectes de la seva cultura que podríem copiar perfectament i d’altres que em recorden a la nostra. El primer aspecte semblant és que la majoria dels russos no es refien ni un pèl del seu govern i dels governants perquè tenen més que assumit que els estafaran. Aquí a Catalunya també crec que tenim més que clar que el poder corromp i per tant no esperen res de bo dels dirigents. Una altra similitud amb la nostra cultura és el paper capdavanter que tenen les àvies a la societat russa. Estan completament entregades a la cura dels infants dels seus fills de tal manera que de vegades es descuiden a si mateixes. Jo diria que les àvies d’aquí estan potser més equilibrades i saben compaginar ajudar als fills amb gaudir del seu temps lliure. Un estereotip molt estès allà és que els gendres no estimen gaire les seves sogres i que aquestes fan tot el possible per tal de no donar-li mai la raó al gendre. De fet com que les àvies russes fan un servei tan gran a la família en general, als gendres els convé portar-se bé amb les seves sogres.
Potser el que més m’abelleix del tarannà rus és que la família s’ajuda incondicionalment. Els pares fan l’esforç que calgui per tal que es fills estudiïn i si han de demanar un préstec després no el faran tornar als fills com es fa en altres països. Si s’han de demanar diners a la família es fa i ningú reclamarà que s’hagin de tornar. Jo crec que aquí la qüestió ja va d’una altra manera. En general la família és molt important a Rússia i els parents llunyans són capaços de fer viatges llarguíssims per reunir-se amb els seus. Les trobades familiars aquí giren al voltant d’una taula enorme i quan falten cadires es van a buscar a casa els veïns. Aquests també tenen un paper força important a la societat Russa. Tant com a l’Alemanya. Potser aquí a Catalunya sembla que els veïns poden arribar a ser amics i que és important tenir bons veïns perquè com diu el refrany “més val un bon veí a la porta que un parent a Mallorca”, però la veritat és que les amistats amb els veïns que sorgeixen a Rússia i que per a mi van sorgir a Alemanya, aquí no les he tingudes mai.
L’amistat és un tema molt important i els russos se la prenen molt seriosament. Potser costa que un rus o russa confiï en tu però un cop establerta l’amistat, aquesta serà també incondicional. Es diu que un rus sempre et farà un favor i que per agrair-los-hi només cal dir gràcies perquè no volen res més. Això sí, al principi els russos semblen secs i distants i no somriuen gaire. Certament en una cosa coincideixen amb els anglesos i és que sembla que el començament d’una amistat entre dos homes la marca una sessió de beure vodka en el cas dels russos i cervesa en el dels anglesos. Quan beus amb un rus, aquest ho interpreta com si li tinguessis prou confiança per despullar la teva ànima que és el que sovint passa quan es consumeix una mica massa d’alcohol.
Pel que fa a les dones russes el que sí puc assegurar-vos és que mai els hi podeu demanar quina edat tenen perquè ho consideren de molt mal gust, i els agrada que les anomenen noies encara que tinguin vuitanta-nou anys. Realment això és quelcom que jo podria adoptar de la cultura russa. Aquí sempre ens demanem l’edat i la diem, a no ser que una sigui com la meva mare o la meva àvia que no la van voler dir mai. Els rols dona-home encara estan un pèl marcats a Rússia tot i que la situació gràcies a Déu està canviant. Els homes ja comencen a cuinar i la distribució de les tasques domèstiques no és la que hagués tingut una família dels anys seixanta a Espanya. Les noves generacions s’estan modernitzant finalment. De tota manera els homes a Rússia poden considerar-se el cap de família però com ells mateixos diuen, la dona és el coll i sovint ells donen el salari a la muller i aquest l’administra sàviament. I què és un símbol d’estatus pels homes russos? Doncs el cotxe. Es poden passar hores netejant i reparant el seu cotxe i si els apugen el salari, ben segur que es compren un cotxe. Us sona? Fa anys quan encara treballava de professora d’espanyol i anglès per als alemanys que venien a treballar a la SEAT, un dels caps, un paio amb un salari envejable amb el que jo faria meravelles em va dir que se sorprenia dels cotxassos que tenien els empleats amb els sous més baixos de l’empresa. Sembla que en aquest cas la cultura ibèrica també coincideix amb la russa.
I en definitiva l’escull principal és la llengua i el fet que durant anys els líders occidentals han volgut fer-nos creure que aquell país tan gran i poderós és molt diferent a nosaltres i jo us dic que realment no ho és ni de bon tros.

Els camps d’internament anglesos, l’altre cara de la Segona Guerra Mundial.

Deixa un comentari

Avui us vull parlar d’un tema certament desconegut per força gent, un tema del que els mateixos anglesos no en volen parlar gaire sovint o prefereixen passar per alt però que crec que cal saber per veure encara més clar el poc sentit que tenen les guerres.

Si ens situem en època de la Segona Guerra Mundial, a tots ens venen al cap les mateixes imatges i associacions mentals més o menys: l’esvàstica o creu gamada que utilitzava Hitler com a símbol del seu partit i ideologia, l’ofensiva Blitz, la guerra llampec que consistia en atacar ràpida però intensivament agafant l’enemic per sorpresa, la Luftwaffe que és la força aèria alemany, la RAF que és la força aèria anglesa que va lluitar contra l’aviació alemanya valentament, les batalles navals, com la de Dunkirk i la salvació heroica de milers de soldats que haguessin mort ofegats de no ser per la cooperació de tot tipus de vaixell anglès amb tripulació poc preparada a les costes franceses, el desembarcament de Normandia, el Pervitín que era la droga que prenia una gran part de la població alemanya per no patir por i per dissortadament, les imatges més tristes que ens venen al cap són les dels bombardejos brutals a ciutats com Coventry i més tard la revenja amb el bombardeig total de Dresden. I qui té la sort de pensar en la Segona Guerra Mundial i que no li vinguin al cap les imatges dels camps de concentració jues? Jo no puc deslligar aquesta guerra del crim inhumà que van cometre els alemanys als camps de concentració.

Val a dir que durant molt de temps Anglaterra va estar posposant la decisió d’entrar en guerra amb Alemanya. Hi va haver diversos intents no fructífers d’avisar a Hitler de que no podia anar més lluny però finalment Europa es va haver d’involucrar en un conflicte internacional.

Com sabeu el feixisme es va estendre a Europa i Mussolini va passar a ser el dictador d’Itàlia amic de Hitler i un cop va ser oficial que els dos països havien unit forces, la població britànica es va revoltar contra els italians que vivien a Anglaterra. El dia 10 de juny del 1940 ciutadans anglesos enfurismats i enrabiats van atacar geladeries i cafès italians a Londres, Edimburg i Manchester. En aquells moments es calcula que hi havia uns divuit mil italians que vivien a Gran Bretanya i quan se li va preguntar a Churchill que s’havia de fer amb ells, Churchill va respondre “collar the lot”. El verb “collar” en anglès vol dir subjectar una persona o animal de manera que no es pugui moure. I allò que Churchill va dir, els britànics s’ho van prendre molt seriosament. En dues setmanes es va fer abandonar a quatre mil italians les seves llars i els van portar a camps d’internament. Els camps d’internament anglesos no eren òbviament ni molt menys camps de concentració perquè els italians no hi feien cap mena de treball forçat i tampoc era la intenció del govern britànic exterminar els italians. Però senzillament se’ls volia junts i no barrejats amb la resta de població i per aquest motiu la majoria d’ells van acabar a la Illa de Mann. Aquesta preciosa illa anglesa va ser parcialment ballada i patrullada per tal que els “perillosos” italians no se’n poguessin escapar. I de fet cap d’ells havia comès un crim pitjor que preparar bons gelats o servir un cafè decent als britànics. Durant els anys en què es van mantenir els camps d’internament uns deu mil homes, dones i nens van estar-hi tancats o semi-tancats.

El camp d’internament de la Illa de Mann estava ubicat en una zona amb petites cases victorianes que ara mateix semblen un hotel. Però la realitat de la vida de l’intern és que hi va haver moments que els camps estaven tan plens que els residents havien de compartir llit.

La conseqüència d’aquesta bestiesa més immediata pels anglesos va ser que com George Orwell va denunciar, no era possible aconseguir fer un àpat decent a Londres per exemple perquè els cuiners més experts del Savoy, el Cafe Royal i els locals de Piccadilly eren tots a l’ illa de Mann.

I què en va sortir de l’internament dels italians, austríacs i alemanys? Doncs en primer lloc, com era d’esperar, poc temps després de que els austríacs arribessin als camps, van organitzar xerrades, tallers i classes per aprendre idiomes i art.  De fet un dels refugiats ja ho havia pronosticat quan va dir que si es posava a uns quants vienesos junts durant prou temps, farien dues coses: fundar una universitat i obri una pastisseria. Un cop es va veure que els “presoners” eren inofensius, als que els calia se’ls va permetre demanar feina fora de la zona tancada a granges i camps agrícoles. Altres van poder seguir exercint la seva professió dintre de la zona d’internament. I tot i sonar idíl·lic no ho va ser gens. Penseu que la moral dels que eren dintre no era bona perquè entenien que la situació era completament injusta.

El camp a l’illa de Mann, el Hutchinson camp es va inaugurar la segona setmana de juliol del 1940 i es va tancar el març del 1944.

Però no em voldria quedar avui amb un aspecte tan negatiu de la història d’Anglaterra i per això us vull explicar un petit miracle que va passar en un dels llocs menys acollidors i més plens que us pugueu imaginar: un refugi antibombes.

Ens situem ara altre cop a Gran Bretanya i més concretament a la zona d’Spitalfiels a Londres. Els bombardejos alemanys eren intensos i cruels i els refugis anti-aeris anglesos de la ciutat no gaire segurs. Doncs els habitants de la ciutat van descobrir un soterrani que els va semblar prou segur per amagar-s’hi durant els atacs. El soterrani tenia capacitat per cinc mil persones però la primera nit que es va decidir provar el seu grau de seguretat hi van arribar unes deu mil persones. Us podeu imaginar l’ambient, no cal que sigui explicita. Humanitat, foscor, manca d’aire i aigua i por, molta por. Claustrofòbia i no gaire bones vibracions. Doncs resulta que den un ambient tan hostil, un jove d’alçada notablement escassa que es deia Mickey Davis va posar ordre al refugi. Va establir un comitè del refugi votat democràticament i va organitzar una recollida d’un penic per setmana per pagar per la neteja i va pensar també en un mètode per poder pagar la llet pels nens. El soterrani es va convertir en el refugi del Mickey a qui degut a la seva alçada tothom anomenava “Mickey Midget”. Certament les autoritats britàniques van posar aquest cas com a exemple i paradigma de com funcionava la democràcia a Anglaterra.

Aquí deixo aquest capítol de la història europea tan terrible i ho faig si més no amb una nota positiva. Fins i tot en els pitjors moments i en les pitjors circumstàncies apareix gent que és capaç de crear optimisme i aportar positivitat on no n’hi ha.

Pézenas: una perla del Llenguadoc.

Deixa un comentari

Avui us vull parlar d’una perla no gaire coneguda situada al Llenguadoc i que antigament havia estat capital de província fins que Montpeller li va arrancar el títol. Es tracta de la màgica Pézenas i és que amb els seus carrerons estrets i conservats des de l’època medieval i els seus establiments comercials i de restauració cuidats fins a l’últim detall ens recorden un Pals o Peratallada nostres, amb la diferència que Pézenas està situada a l’interior i és francesa.
El primer assentament humà que s’ha pogut documentar a la zona de Pézenas data del segle VII abans de Crist. A l’igual que la ciutat de fundació grega Agde, Pézenas estava ubicat en un lloc elevat i fàcil de defensar que els humans van modificar perquè encara fos més segur. En època romana Plini ja escriu sobre l’excel·lent qualitat de la llana produïda a aquest municipi i sobre les virtuts de l’aigua del riu Peyne que aquest estiu ni fluïa ja per Pézenas a causa de la forta sequera. Dels segles V a IX la Septimània que ara anomenem el Llenguadoc passa per una època molt problemàtica i la nostra bonica localitat sembla desaparèixer del mapa fins que al segle X el vescomtede Béziers li regala a sa filla Pézenas. Més tard el municipi passa a mans de Simon de Montfort i el 1261 es comprada pel rei Saint Louis qui permet que s’hi faci una fira anual. Gràcies a les fires que tenen lloc a Pézenas i a Montagnac l’època medieval resulta molt pròspera per ambdues.
A principis del segle XVI Pézenas es converteix en la capital del Llenguadoc i s’hi instal·len els governadors de la província, tots ells de la família Montmorency. La vila creix fora de la seva primitiva antiga muralla. Però tota la prosperitat de Pézenas s’acaba abruptament amb l’alçament del Llenguadoc contra el rei Louis XIII i a la batalla de Castelnaudary fan presoner el governador Henri II de Montmorency i el decapiten poc després a Toulouse, Tolosa.
Pézenas recupera una mica del seu resplendor antic a partir del 1650 quan el governador de la província Armand de Bourbon hi instal·la la seva cort. Aquesta és l’època en què Molière farà diverses estades a la vila que n’han marcat la seva història. Si un dia us hi arribeu us adonareu com d’orgullosos estan els habitants de Pézenas de que a Molière li hagués agradat tant aquesta localitat.
Quan el princep de Conti mor, Montpellier, en català Montpeller, esdevé capital de província i Pézenas passa a segon pla.
Aquesta vila no és pas gaire gran i se’n pot gaudir en un dia perfectíssimament. Val la pena fer parada a un o dos punts dels que ens recorden la presència de Molière al municipi i si és obert, és molt recomanable la visita del petit teatre de la localitat amb tot el regust d’un edifici clàssic i antic en què ens imaginem que d’un moment a un altre apareixeran vestits d’època els que van ser antics habitants de Pézenas en època de Molière. Així de clàssic és i si no us ho creieu, podeu comprovar-ho a la fotografia.
No sembla que hi hagi res de Pézenas que estigui fora de lloc, certament és una vila museu que ha sabut conservar l’encant a pesar del turisme massiu que hi va cada dia durant l’estiu. La gent és immensament amable i és un municipi de molt fàcil accés.
Us sorprendrà la gran quantitat de treballadors artesanals i artistes que s’apleguen a Pézenas per exhibir i vendre els seus productes als visitants. Aquest cop no he aconseguit trobar-ne la botiga perquè malauradament ha tancat però una de les meves botigues favorites era el taller de la Cricri, la fada del cuir que en mitja hora feia unes sandàlies de pell artesanals. La Cricri, que es diu Cristina de nom, va passar durant anys sis mesos a Pézenas treballant i els altres sis al Marroc d’on treu el cuir per fer les seves creacions. I de la mateixa manera que la fada del cuir venia el seu calçat a Pézenas, també podreu trobar altres creacions artesanals a aquest municipi tan pintoresc i artístic que molt probablement és car per llogar-hi un local com tots els indrets turístics que viuen de la temporada.
No dubteu en fer-hi una escapada perquè val molt la pena!

Més sobre el cervell i la ment i les locucions en anglès.

Deixa un comentari

Segueixo avui amb aquest tema tan fascinant del cervell i la ment i de les locucions en l’idioma anglès amb “brain” i “mind”.

Tenim la gran sort avui dia que a partir dels anys setanta la neurociència va començar a prendre forma com a disciplina científica. De fet la primera trobada per a neurocientífics va tenir lloc el 1974 i des de llavors les descobertes en aquest camp han revolucionat la manera com podem entendre l’ésser humà i sobre tot com podem reconduir l’educació per a obtenir-ne un major benefici per a l’estudiant. Gràcies als estudis en neurociència de la darrera dècada, avui dia entenem millor com funciona el cervell i la ment i coneixem quins factors influeixen positivament per aconseguir tenir allò que podríem anomenar una ment sana. Sabeu quins són segons els estudis de Richard J. Davidson i altres els quatre factors del benestar mental? Doncs ara us en faig cinc cèntims. El primer és la resiliència, és a dir la nostra capacitat de fer front a adversitats i superar-les el més ràpidament possible. En neurologia la resiliència quantifica el temps que triguem en recuperar-nos de l’adversitat, a més ràpidament ho fem, major és la nostra resiliència i més possibilitats tenim de que la nostra ment se senti sana. Resulta que la capacitat i rapidesa de superació a l’adversitat és quelcom mesurable i prediu el grau en que una ment pot ser més saludable que una altra. La podem adquirir a través de l’experiència i també l’entrenament. El segon factor per a una ment sana és el pensament positiu. La gent que tendeix a veure en altres persones la seva amabilitat i bondat, són molt més sanes que les que només veuen aspectes negatius. Sembla que el nostre cervell i la ment estan construïts per cercar la felicitat i per tant veure el més positiu ens fa més susceptibles de ser equilibrats. El tercer factor és l’atenció. Sí, ho heu llegit bé, l’atenció. Algú va dir “ a wandering mind is an unhappy mind” una ment que divaga és una ment infeliç. S’ha estudiat que la gent que tendeix a distreure’s i no ser capaç de concentrar-se percep un menor benestar que les persones que poden fixar la seva atenció. El quart factor de benestar mental és la generositat. Pel que s’ha vist en els estudis neurocientífics la generositat activa circuits al cervell que ens fan estar bé. Aquí generositat s’entén com el contrari d’egoisme, es tracta de pensar en els altres i fer coses pels altres. Tots aquests factors estan instaurats en circuits del nostre cervell que són plàstics, és a dir que es poden canviar. Una de les troballes més significatives de la neurociència és el fet que el nostre cervell es manté flexible durant tota la nostra vida i per això  tal i com va dir Ramon y Cajal “Tothom pot ser, si s’ho proposa, escultor del seu propi cervell”.

I vistes les sorprenents i enormement positives troballes de la neurociència podeu demanar-vos si com a espècie hem millorat o no. Doncs sí. Resulta que si mesurem la violència i el seu impacte avui dia amb el de l’edat mitja el que veurem és que el món i l’ésser humà ha millorat. El que passa és que hi ha un esforç continuat per part dels medis de comunicació de vendre només el que és més negatiu. I jo afegiria que els medis van molt a favor de grans empreses que es beneficien de la nostra por venent-nos una seguretat aparent. Però ara divago i no vull. Ja escriuré sobre això en un altre post.

Passo ara a l’aspecte purament lingüístic i vull recalcar un parell de locucions sobre el cervell i la ment en anglès.

Comencem per les que contenen la paraula “brain”, cervell per nosaltres. Si diem en anglès que “we have something on the brain” vol dir que estem obsessionats o preocupats amb alguna cosa. Jo de moment estic amoïnada pels horaris de l’any vinent i també per la pila de fracassos sentimentals de la meva vida. Són qüestions a les que el meu cervell li dóna voltes sense que jo pugui fer-hi res de moment. He d’aprendre a controlar els pensaments i això implica molta disciplina.

Però ara mateix entre les coses que em caldria fer està la de “pick someone’s brain”, collir el cervell d’algú per tal d’aprofitar-me dels coneixements d’expert en aplicacions de mòbil i poder resoldre totes les tasques del curset online al que m’he apuntat. Diem “pick someone’s brain” quan busquem l’ajut d’algú més intel·ligent o amb un coneixement més d’expert en una matèria determinada que nosaltres.

I com que el curset sobre les apps no està gaire ben organitzat, les explicacions són massa breus i la meitat de les coses queden explicades a mitges, doncs jo el que he de fer és el que els anglesos anomenen “rack one’s brain”, és a dir, esprémer el meu cervell per resoldre totes les tasques. I amb tot això el curset el que està fent és “to turn my brain”, és a dir que m’està tornant boja.

De tot se n’aprèn i l’any vinent ja sabré amb quina institució vull fer la meva formació d’estiu.

Una locució molt positiva és la de “to have presence of mind”, tenir presència de ment, que significa tenir una bona reacció en cas d’emergència. Més val no haver-la de demostrar perquè les emergències són sempre situacions de perill.

Si estem sorpresos llavors en anglès diem que quelcom fa que la nostra ment “boggles” per exemple en la frase “ my mind  boggles at the increase in the price of petrol and gas”. I és que ara omplir el dipòsit costa un 35% més que l’any passat i la factura del gas també ha estat astronòmica tot i que el meu consum segueix sent el mínim.

La locució més positiva de totes la he deixada pel final. És la de “to have a mind like a steel trap” és a dir, tenir una ment com una trampa d’acer. La ment de la persona que la té com una trampa d’acer és capaç de retenir una gran quantitat d’informació i és per tant prodigiosa.

Per avui ja en tenim prou. El nostre cervell no és capaç d’assimilar molt informació si la llegim. La hem d’aplicar en diversos contextos  per memoritzar-la i això ja no ho puc fer per vosaltres. Us desitjo una bona setmana i que sigueu capaços de guardar-vos de la calor.

Vampirs energètics: el concepte i la realitat.

Deixa un comentari

Els sentim anomenar en clau humorística, aquesta espècie xucladora de les bones vibracions dels altres que ens deixa a nosaltres exhausts i de mal humor. Són el que ja s’anomena oficialment vampirs energètics, però que hi ha darrere aquest concepte i qui el va encunyar?
Una de les primeres persones en parlar del parasitisme psicològic i més concretament del vampirisme psicològic va ser Dion Fortune una ocultista, maga i escriptora britànica nascuda el 1890 en una família benestant. Molt més tard l’autor americà Albert Bernstein va emprar el terme “vampir emocional” per a designar gent amb diversos trastorns de la personalitat que xuclaven l’energia d’altres. Sembla però que finalment “vampir energètic” va ser encunyat definitivament pel violinista Graham Smith que va utilitzar la designació per referir-se als seus admiradors més intrusius i entusiastes que li absorbien bona part de la seva energia. Estem parlant de la dècada dels 70. I des de llavors els “vampirs energètics” amb un terme tan pintoresc com explícit per descriure’ls han aparegut als llibres de psicologia perquè s’ha observat i gairebé quantificat que ells són sovint responsables del mal estar dels qui els envolten.
No és broma i jo us ho ben asseguro perquè he tingut vampirs energètics al meu voltant i conec el seu comportament i els seus efectes sobre el meu estat d’ànim. Per a tots els que vulguin conèixer què és el vampirisme energètic i veure un exemple pràctic aquest article és per a ells.
Un vampir energètic és una persona que desplega un comportament que fa que nosaltres ens sentim exhaust, tristos o deprimits quan tenim aquesta persona durant massa temps al nostre entorn. D’aquest tipus de persona tòxica en podem trobar a tot arreu. Poden ser els nostres veïns o algun col·lega de la feina però generalment el nostre sentit comú ens alerta de seguida que no són “agradables” per nosaltres i sense adonar-nos inconscientment acabem evitant-los en la mesura en què podem. Però què passa si un vampir energètic és un familiar directe, la parella o el fill o filla? Doncs que llavors sí que si no ens protegim podem acabar perdent bona part de la nostra salut mental i també física.
El professor en psicologia Steve Ornelas adverteix que un vampir energètic intenta controlar les nostres emocions alimentant les nostres pors i inseguretats. Però no tots els vampirs practiquen el vampirisme de la mateixa manera i per tant poden ser tan subtils que nosaltres no ens adonem que estem dintre del cercle viciós d’un vampir energètic fins que ja és massa tard.
De senyals per reconèixer un d’ells n’hi ha molts i no sempre han de coincidir tots alhora ni presentar-se tots de manera continuada. Altrament a tots ens saltarien les alarmes ràpidament i els deixaríem sols.
Sis dels indicadors que ens fan pensar que estem davant d’un vampir energètic són els següents que aclariré amb exemples. El primer és que es fan les víctimes. Això poden fer-ho de diverses maneres, cridant l’atenció sobre les seves malalties per fer-nos llàstima, queixant-se de les circumstàncies adverses de la seva vida com la feina, o del fet que els ha deixat la dona o home, etc. Generalment els vampirs energètics volen quedar ells com uns sants i per això mateix sempre explicaran històries de tot el que han fet pels altres i com no ha quedat recompensat.
Deixeu-me aquí que interfereixi amb un pensament propi. Si fem les coses pels altres és perquè volem fer-les. No hauríem mai d’anar amb una llista mental que podem treure en qualsevol moment per tal que el que ens envolten s’adonin de com de bons som i quant ens deuen. Si fem favors els fem perquè volem i si volem complaure a l’altra persona ho hem de fer perquè ens surt de dins i punt. Si quan fem una cosa per una persona, li hem d’acabar retraient, llavors millor que ho deixem córrer. Les amistats i relacions sanes són altruistes i els nostres fets i accions no són monedes de canvi que ens compren el comportament dels altres.
I seguint amb el tema de la toxicitat, un amic o amiga que sempre explica desgràcies de la seva vida no és un persona equilibrada.
Com que els vampirs energètics són víctimes i no tenen mai la culpa de res, el seu sentit de la responsabilitat sobre les seves vides és nul o pràcticament nul. I això els porta a un segon problema: si culpabilitzen a tothom de les desgràcies que els passen, mai se sentiran com a autors de la seva pròpia història personal. Els éssers humans fem el nostre destí amb les nostres accions. Penseu que poden arribar a fer-vos sentir a vosaltres culpables del seu mal estar per fer-vos sentir malament i manipular-vos, alterta!
Lligat a aquest punt hi ha el fet de que no deixen que els donis cap consell. Com que volen ser les víctimes tampoc els agradaran les solucions que els proposes amb tota la bona fe del món. Ells disposen del que el professor Ornelas ha anomenat “Yes, but button”. El botó del “sí, però”. No solen acceptar els consells. Els vampirs víctimes et fan caure en el síndrome del salvador perquè els vols ajudar encara que ells no volen l’ajut sinó la teva atenció total i continuda.
El segon indicador de que tenim davant nostre un vampir energètic és que són éssers molt narcisistes. Ara us explicaré una anècdota que em va passar fa molts anys amb un noi amb qui tot just començava a sortir i que em va fer veure que seria millor tallar la relació ràpidament per no sentir-me esclavitzada al servei d’un paio tan narcisista. El cafè és el meu gran vici i és a més un aliat per mi perquè sense cafè pel matí jo no soc capaç de fer res bé. Doncs un bon matí resulta que el primer que vaig fer en llevar-me va ser anar-me a fer un cafè al càmping. En veure-ho de seguida em va fer mala cara i em va mirar amb ulls assassins. Jo, que no sabia què havia fet malament però que interiorment ja tremolava, finalment li vaig demanar si estava de mal humor i em va respondre que estava enfadat perquè “la meva parella no pot voler un cafè pel matí abans que el meu somriure”. Vaig estalviar-me dir-li que la frase contenia un grau de narcisisme exagerat. El cert és que la relació va durar un mes perquè en quatre setmanes jo vaig quedar xuclada de pes i d’energia. Ja us dic que les persones que pensen que hem d’estar a la seva disposició sempre tenen un efecte altament nociu sobre nostre.
De narcisistes n’hi ha de totes menes i a alguns se’ls nota menys. Però si ensopegueu amb un home o dona que pretén ser irresistible per vosaltres potser que comenceu a pensar si no és una personalitat narcisista també. Per regla general els vampirs energètics poden ser persones adorables i molt amables i simpàtiques però ho són només si un o una compleix amb els rols que ells ens han assignat. Per això aquests vampirs no volen saber res de les seves ex parelles quan la relació ja s’ha acabat. Per a ells, el company o companya només existeix quan té una funció determinada. Instrumentalitzen les persones del seu voltant i només els importen els seus sentiments i emocions amb les que sovint us aclapararan. No us deixeu enganyar per ells, només fan veure que els interesseu si es poden beneficiar de vosaltres d’alguna manera. En el moment en què deixeu de fer-los-hi servei, us llençaran com una xancleta vella.
Un altre indicador dels vampirs energètics és que són dominants i competitius i és perquè necessiten sentir-se superiors per tal de compensar la seva baixa autoestima. De vegades no queda clar que se sentin superiors però un senyal d’un comportament anormal el podem reconèixer ràpidament quan una persona critica els altres un 90% del temps. Està clar que tots critiquem el que no ens agrada i, molt sovint els polítics i les seves decisions o els de dalt i les seves pífies, però algú que repetidament només veu l’aspecte negatiu de les coses o dels companys de feina és perquè necessita elevar-se a ell mateix tot enfonsant els altres.
I compte amb aquests hàbits que si el vampir energètic és un company o un veí, com he dit abans el podreu evitar. Però si és una parella aquesta crítica repetida i ininterrompuda pot arribar a ser molt perjudicial perquè sense adonar-vos-en podeu adoptar aquest mal hàbit. Com deia la meva mare i la meva àvia: “qui viu amb un porc, al cap de l’any porc i mig”. Per això és important apartar-se dels vampirs energètics i si ho aconseguiu us adonareu de seguida que de cop i volta sou més tolerants amb les adversitats que apareixen a la vostra vida. I per experiència us dic que no trigareu tampoc en veure més el cantó positiu de la vida i del que ens envolta que el negatiu. O senzillament el vostre cervell serà capaç d’esborrar més fàcilment el negatiu per concentrar-se en el positiu.
A mi això m’ha passat fa poc. He deixat la relació en la que estava i en només dues setmanes de no tenir contacte amb el meu ex, de cop i volta els meus problemes m’han semblat tots de molt fàcil portar, les tonteries del dia a dia que fins feia un mes i mig m’haguessin esguerrat l’humor, ara són només un motiu per fer un canvi de plans o per improvisar una part del dia. Però no m’entengueu malament, trencar una relació amb algú és molt difícil i més si s’estima a aquesta persona. El problema és que els vampirs energètics han après a ser-ho i ho han estat durant tota la seva vida i per canviar el seu comportament primer haurien d’acceptar que són un problema i acceptar crítica i generalment ells critiquen però no accepten bé les crítiques, o quan critiques algun comportament solen atacar retraient quelcom. Per això és molt difícil reconduir la situació.
El meu consell és que si teniu la sospita que esteu sota la influència d’un vampir energètic us aparteu d’ell o ella una temporada i mireu com us sentiu quan no esteu prop d’aquesta persona. Si recupereu l’energia i l’optimisme ja sabeu què heu de fer.
I seguim amb els trets distintius dels vampirs: molts d’ells solen generar drames al volant seu. Deixeu que m’expliqui millor perquè en aquest cas el drama no es refereix a una situació personal nefasta sinó a la sobre valoració o escenificació d’algun aspecte de la vida del vampir. Us en dono un exemple. Recordo en una ocasió que vaig començar a sortir amb un noi i el mateix dia que ens vàrem donar el primer petó ell em va manifestar que allò li havia representat una pujada d’adrenalina significativa. Però el mateix noi va arribar a casa meva l’endemà amb cara de prunes agres i em va dir que l’havia d’abraçar perquè se sentia molt trist perquè en comparació amb el dia del nostre primer petó la seva felicitat del dia següent no era la mateixa. Potser l’hauria d’haver engegat a dida aquell mateix dia. No es pot esperar de la vida que et proporcioni pujades d’adrenalina continuades i molt menys fer a la parella responsable de les pròpies pujades o baixades.
Si un escenifica un drama al seu voltant és molt més susceptible de captar l’atenció i l’empatia dels altres que aquells mortals que vivim vides normals i insípides.
Els vampirs energètics són tossuts, manipuladors i se senten amb drets per fer coses que altres no farien i a més són egocèntrics.
Per manipular sovint et critiquen per rebaixar la teva autoestima. I és que recordem que només ells són perfectes i els altres no podem ni donar consells. Ull viu amb la manipulació perquè alguns no dubtaran en mentir si és necessari. Si els cal inventar una explicació pel seu comportament que ha sortit d’una presumpta conversa amb el seu psicòleg que no ha tingut lloc mai, ho faran. El que sigui per guanyar temps i que els escolteu de nou i en la conversa tornaran a sortir amb alguna maquinació per fer-vos sentir culpable a vosaltres. Vull deixar clar que els vampirs energètics són manipuladors però que sovint han estat manipulats ells mateixos perquè els hàbits s’adquireixen i es copien i són molt difícils de canviar. Això ja ho diu el nostre refrany “ruc vell treu-lo del vici”.
Però per què seguim al volant dels vampirs energètics? Doncs perquè saben ser encisadors quan ho necessiten. Perquè et faran la pilota el que calgui quan els convingui per seguir-te tenint al seu costat perquè et necessiten i nosaltres caurem als seus peus perquè són molt bons esgrimint els seus arguments. Fins a cert punt només.
Aquest tipus de persona explota la teva amabilitat. S¡ ells noten que ets empàtic o empàtica, llavors intentaran portar-te al teu terreny per utilitzar la teva energia. I és que ells són persones infinitament necessitades d’afecte, molt enganxoses i dependents.
Tornem al psicòleg Steve Ornelas que diu que en cadascú de nosaltres hi ha les següents llums:, la llum de l’amor, la llum de l’alegria, la llum de l’esperança i la llum de la pau. Si ens arriba un vampir i ens vol fer sentir malament tirant-nos un gerro d’aigua freda li hem de contestar de manera que noti que no ens ha fet sentir malament. D’aquesta manera ell o ella no té control sobre nosaltres.
Per últim m’agradaria dir que la meva intuïció em diu que hi ha persones que sense ser tòxiques per si soles si ho són quan entren en contacte amb una altra persona que tampoc sol ser tòxica. És un fenomen que encara no té nom i no està estudiat però sovint penso que cal veure si dues persones encaixen l’una amb l’altra i es nodreixen de pensaments i emocions positives o si en la proximitat de cop només veuen ombres o pors. I és que cadascú de nosaltres reacciona de manera diferent segons la persona que tenim davant.
El primer pas per establir relacions sanes amb les altres persones és estar bé amb un mateix. Aquest és un aspecte que no cultivem però cal fer-ho. Si estem bé amb nosaltres serà molt més fàcil fer feliç i estar bé amb una altra persona. Però no n’hi ha prou. Hem d’analitzar si aquesta persona és un corrent d’energia positiva per nosaltres o si per altra banda ens intoxica. I si ho fa tampoc cal pensar sempre que és culpa de l’altre. Nosaltres podem estar reflectint com en un mirall quelcom de nosaltres mateixos que nodreix una reciprocitat negativa.
Per últim voldria afegir que hem de ser molt auto-crítics i pensar què ens ha impulsat a seguir en una relació amb un vampir energètic. És el fet de sentir-se important per algú? Un sentiment de culpa amagat en un racó del subconscient? Cal analitzar aquestes qüestions per no tornar a caure en una relació amb un vampir. I un cop ja l’hem superada, sobre tot cal treballar per eliminar totes les influències i mals hàbits que podem haver adquirit en aquesta relació. Si tendeixo a explicar tot el que m’amoïna a una persona, he d’aprendre a gestionar-ho sola, si he après a criticar massa, cal tornar a aprendre a concentrar-se en els aspectes positius i etc. No cal fer partícip de les nostres vides a ningú. No tenim prou temps per reflexionar sobre elles i a sobre compartir-ho amb els altres per tant hem de viure-les i compartir-les però sense imposar les nostres existències sobre les dels altres. Tots tenim dret a intimitat i soledat i no ho hem de compartir absolutament tot. Qui vulgui que ho compatim tot potser no gira rodó. Acabaré amb una cita altre cop del professor en psicologia Steve Ornelas “Nobody can die your death, so don’t let them live your life”. Ningú pot morir la teva mort, per tant no els deixis viure la teva vida. S’enganxen i volen saber-ho tot de tu perquè necessiten la teva vida per omplir la seva.
No donis el control de la teva a cap vampir energètic. Que maduri i aprengui a ser independent i llavors serà feliç i podrà establir llaços saludables.

Els peluts i nosaltres.

Deixa un comentari

Retorno avui a un tema que m’apassiona des de fa dos anys. Més concretamente des de que vaig tenir el plaer de conéixer el gat més xerraire que he vist mai i que es deia Pablo i que em va fer ganes d’adoptar un peludet.
El vint de juny va fer un any que vaig adoptar el meu segon gat a qui li vaig posar Sugus, un nom molt encertat per un gat tan afectuós i dolç com ell. I el 17 de juliol en farà dos que vaig adoptar el Safrà, el pèl-roig de la família perquè com predica la dita tradicional alemanya “Katzen sind wie Kartoffelchips-man kann nicht nur eine haben”, els gats són com les patates chip, no se’n pot tenir només una. O l’altre dita popular “was ist besser als eine Katze? Zwei Katzen, oder drei oder vier”, què és millor que un gat? Dos gats o tres o quatre. Imagineu com d’aficionats són els alemanys als gats. I és que en territori teutó hi ha uns 15 milions de felins a les llars, omplint de pèl i alegria els raconets de les cases.
Fa cosa d’un any ja vaig publicar dos posts sobre el vincle mil·lenari entre els felins i nosaltres imperfectes humans. No vull repetir el que ja vaig escriure en el seu moment en català i en anglès. Sabem del cert que els egipcis van ser els primers en adorar els gats i que les mòmies de gat són una mostra del sentiment contradictori que provocaven aquests animals domèstics. Per una banda els estimaven per sobre de tot però els van arribar a criar per sacrificar-los i fer-ne mòmies en honor a la deessa Bastet. Es veu que en època antiga hi havia un pelegrinatge de dones a la ciutat Temple de Bastet per fer-li ofrenes i que en aquell camí fins al temple es bevia més vi que durant la resta de l’any. Però la deessa Bastet no va ser el primer gat divinitzat. A la tomba de Beni Hassan es pot trobar una imatge clara del que era un gat de jungla i data de l’any 2000 abans de crist. Algunes hipòtesis sostenen que el gat domèstic actual podria haver estat un híbrid entre el gat africà salvatge i el gat de jungla egipci que resulta molt menys agressiu.
Com ja vaig comentar en el post d’ara fa un any, hagués estat força útil per la ciència disposar de més gats momificats per examinar-ne els esquelets i arribar a conclusions sobre la genètica dels gats domèstics. Però resulta que el vaixell de vapor Pharaohs va dur ni més ni menys que dinou tones de gats momificats que es van fer servir com a fertilitzant i les poques restes que hi ha als museus no són suficients per donar resultats certs i verídics. De fet al temple de Hatshepsut del 1470 abans de Crist es va edificar un magnífic santuari de gats excavat a la roca. És a dir que el culte al gat no es reduïa a la deessa Bastet ni molt menys. El gat de jungla era mantingut captiu pels sacerdots que també en feien mòmies. Què tindran els gats que fins que va arribar la Inquisició eren màgics per a molts? A l’Anglaterra medieval, s’enterraven els felins de la família a les parets de les cases per tal que portessin bona sort. Serà el fet que l’home sempre els hi ha reconegut una força i unes capacitats espectaculars? La seva visió nocturna els fa aptes per caçar mosques quan no hi ha llum. I és que els ulls d’un gat no detecten els colors amb tota la gama de la dels humans però en canvi poden detectar els canvis en els moviments a una velocitat molt més ràpida que la nostra. I aquesta visió de depredador la han pagada amb una visió molt defectuosa a menys de trenta centímetres, o és que no us heu preguntat mai per quin motiu el vostre peludet no pot veure les croquetes que li poseu davant dels nassos i les ha de buscar ensumant? Doncs perquè de prop no hi veuen i per compensar-ho fan servir els seus bigotis llargs que estan arrelats tres cops més profundament dins la pell que els altres pèls. I si teniu gats ja sabreu que també tenen aquests pèls anomenats “whiskers” sobre els ulls i als turmells. El sentit de l’oïda, que desenvolupen poc a poc perquè els gats neixen sords, també és extraordinari en aquests animals perquè poden sentir tons molt més aguts que els humans. Jo tinc la prova irrefutable que els gats hi senten de meravella perquè si alguna vegada he intentat donar al Sugus una llepolia d’amagat del Safrà, aquest ho ha sentit des de l’altra punta de la casa i ha vingut corrents. De la mateixa manera si algun dia he fet magarrufes al Safrà quan el Sugus era a una altra habitació i el segon ha vingut rabent per no quedar-se amb la seva dosi de moixaines. Senyal que quan estan a gust deuen emetre un so que nosaltres no sentim però ells sí perceben. Recordeu que ells poden rotar les orelles a 180 graus. Entre les seves altes capacitats i el seu aspecte seductor amb els seus grans ulls, el gat s’ha convertit en un dels animals domèstics més comuns arreu del món. I com que ja fa anys que van crear el seu vincle amb nosaltres, doncs de dites on hi apareix el gat en tenim un fotimer. N’hi ha de populars que no tenen pare ni mare i seguidament us en dono a conèixer unes quantes d’alemanyes. Una de les meves favorites és la que fa “ein Haus ohne Katze, ist wie ein Aquarium ohne Fisch”, una casa sense gat és com un aquari sense peix. No podria estar-hi més d’acord. Casa meva ha esdevingut una autèntica llar des de que tinc el Safrà i ara també el Sugus. I és que com va afirmar l’escriptor anglès Daniel Defoe “qui té un gat no cal que tingui por a la soledat”. Els gats són una companyia fantàstica i incondicional. Jo tinc la impressió que els gats porten felicitat i bona sort, per això els alemanys diuen “das Glück ist eine Katze”. Aquí he de puntualitzar que la paraula Glück vol dir sort però l’adjectiu que deriva d’aquest substantiu “glücklich” vol dir feliç. I és que “Glück” vol dir les dues coses, sort i felicitat alhora. Més maca encara trobo la dita “Katzen halten unsere Herzen warm, wenn die Welt um uns herum kälter wird”, que vol dir que els gats mantenen el nostre cor calent quan el món que ens envolta es torna més fred. I és que “eine Katze weiβ nicht, wie man Liebe schreibt, aber sie weiβ ganz genau, wie man sie täglich zeigt”, és a dir que un gat no sap com s’escriu amor però demostra cada dia que sap què és. Els meus per exemple em segueixen per tota la casa, s’estiren al meu costat a l’hora de dormir, em llepen perquè vagi ben neta i em miren quan els parlo. I jo a canvi els faig moixaines sempre que puc, els pentino, els dono el menjar que els agrada i jugo amb ells quan en tenen ganes. Ara a l’estiu no gaires perquè fa massa calor. I els animals el que tenen és que no jutgen per l’aparença i per tant no cal ser la persona més afavorida del món per tenir-los com a amics inseparables. En alemany es diu que “Einer Katze ist es egal, wie du aussiehst. Gibst du ihr dein Herz, gibt sie Dir ihres”. En català això vol dir que a un gat li és igual com ets físicament. Si li dones el teu cor, ell et dona el seu”.
Ja vaig comentar en el meu post sobre els gats i els humans i el seu vincle ancestral que des de que tinc el Safrà i el Sugus a la meva vida, l’estrès no m’afecta tant. I és que aquest curs 21-22 ha estat ple d’incidents molt greus per a mi i sé del cert que tenir el Safrà i el Sugus m’ha donat una energia i una pau interior que sense ells no hagués tingut. Els alemanys ho “claven” quan diuen que “das wirkungsvollste Mittel gegen Stress hat vier Pfoten, Fell und schnurt”, que el remei més efectiu contra l’estrès té quatre potes, pèl i ronca. Aquí el “roncar” es refereix al seu filar, allò que en castellà anomenen “ronronear”. En aquest sentit trobo a faltar un verb específic per aquest so tan curiós i tranquil·litzador que emeten els gats. Una dita una mica més dura és la de “ früher oder später muss man einsehen, dass ein Partner kein vollwertiger Ersatz für eine Katze ist”. Aquí el que es diu és que tard o d’hora s’ha de reconèixer que una parella no és cap substitut igual de valuós que un gat. Bé, de fet el que passa és que per a mi tenir un gat o dos o tres és molta més responsabilitat que una parella perquè quan la relació s’acaba, la parella és autònoma i pot continuar la seva vida sense tu. En canvi els animals depenen d’un i per tant s’ha de rumiar més tenir una mascota que una parella. Ja sabem que les relacions no sempre funcionen i aguantar i aguantar si no s’és feliç no val la pena. La vida és massa curta per viure-la en blanc i negre.
A mi els meus gats sempre m’inspiren tendresa fins i tot quan fan alguna entremaliadura. Però quan els miro i em miren amb els seus enormes ulls grans els hi puc perdonar tot, inclús que m’hagin mossegat els cables dels carregadors i hagi de voltar la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra per comprar-ne un de segona mà i no quedar-me sense equip informàtic.
I amb els seus ulls grans, els seus moviments graciosos i la seva cara rodoneta a mi em semblen irresistibles. Per això els alemanys diuen que “Katzen liegen nicht einfach nur faul herum, sie verschönern den Raum”, ells gats no només estan estirats gandulejant sinó que decoren l’espai.
Com ja va dir Erasmus Darwin de manera tan encertada “el respecte als gats és el començament del sentit de l’estètica”.
I a mi tots els gats em semblen preciosos, siguin pèl-rojos com el Safrà, blancs com el Pablo, a ratlles o negres com la meva pantera el Sugus. Però sembla que la gent té molt arrelada la superstició de que els gats negres porten mala sort però aquí Max O’Rell ja ho tenia molt clar quan va dir que si un gat negre portava o no mala astrugància depèn de si ets un humà o un ratolí.
En tot cas al Safrà i a mi el Sugus ens ha dut molt bona sort i conec molta gent a qui els fascinen els gats negres. Un dels meus amics del Poblenou s’ha instal·lat fins i tot un salva pantalla amb una pantera negra perquè es va enamorar del meu Sugus. Altres amics i amigues troben el Safrà irresistible i jo estic enamorada dels dos i recomano a tothom que posi un gat o un pelut o dos o tres o els que siguin i pugui mantenir a la seva vida. Els animals són una de les millors coses que tenim en aquesta vida.
Bona setmana a tots!

Reformes: un maldecap que saps quan comença però no quan acaba.

Deixa un comentari

Reformes: un malson que pot no acabar…
Els que em coneixeu i seguiu el blog ja sabreu que aquest curs 21-22 hi ha hagut dos temes centrals a la meva vida: la cura de la meva mare malalta d’Alzheimer que va morir el 12 d’octubre del 2021 i la reforma del pis dels meus pares.
Després del trasbals que suposa la pèrdua d’algú que ha estat un referent durant tantíssims anys de la meva vida i un cop superat l’envitricoll de tràmits i pagaments d’impostos, em vaig trobar amb el pis de Bonavista com a herència. L’habitatge és gran però feia anys que no s’hi havia fet res i ja m’imaginava que una reforma podria ser massa costosa per dur-la a terme. Per aquest motiu, enlloc de llençar-me de cap amb una opció, vaig contemplar-ne dues paral·lelament. La primera era la venda del pis per adquirir-ne jo un al barri on ja portava 14 anys vivint. Tanmateix, de seguida em vaig adonar que l’opció de vendre per tornar a comprar no era gens bona perquè implicava perdre molts diners i energia. Diners perquè un cop pagada l’agència immobiliària per vendre el pis i els impostos, amb el que treia del pis dels pares amb prou feines hagués pogut comprar al Poblenou res que no fos tan gran com una capça de mistos. I de pisos en vaig visitar suficients per sortir-ne i acabar pensant que la millor opció de totes seria poder arreglar Bonavista. Tanmateix com tot era una qüestió de pressupost. No em volia arriscar a demanar un crèdit hipotecari massa elevat per por de quedar-me sense feina i acabar perdent el pis que com tots sabem és una gran garantia de pau i tranquil·litat.
D’empreses de reformes en van passar vàries per Bonavista però totes pecaven de supèrbia si em permeteu la franquesa. Supèrbia perquè et volen encolomar elements innecessaris o tirar parets per crear espais com ells pensen que han de ser segons les últimes tendències en decoració. La primera empresa que vaig contactar va ser Fustadojo. El matrimoni que la porta semblava força maco però després de diverses xerrades amb la patrona ja vaig veure que no anàvem per bon camí. Enlloc de trobar solucions fàcils per aprofitar la distribució de la casa, Fustadojo buscava solucions cares pels petits problemes. Per exemple, vaig decidir ubicar el meu dormitori en una zona de pas per ser el lloc més il·luminat i espaiós de la casa però no tenir el soroll del carrer Bonavista per la nit. En principi hi va estar d’acord —penseu que amb els interioristes acabareu sempre negociant amb ells com ha de ser casa vostra— però assegurava que aquest espai diàfan que volia jo s’havia de mig tancar amb una paret de vidre. I aquesta no va ser la pitjor atzagaiada que vaig sentir. Quan jo encara estava rumiant què posar a cada habitació, la patrona de l’empresa només em parlava d’elements decoratius. Va insinuar que potser em posaria un jardí japonès a l’entrada! Un jardí japonès per l’amor de Déu! De què serveix? Vaig intentar fer-li entendre que a mi el que em calia era que em posessin els espais a to i que ja decoraria jo la casa com em semblés. Però res. Seguia amb la seva. Volia buscar-me un banc de vímet per l’entrada per donar un aspecte més de platja al pis. Jo ja començava a tenir clar que amb els elements decoratius que a mi no em calien jo acabaria tenint una factura que no podria.
Teníem visita el 28 de desembre per parlar del projecte de reforma però la patrona la va anul·lar poc abans. Tot van ser excuses per trobar un altre moment. Probablement ja va veure que no em podria encolomar segons què i no li va interessar la feina.
Però Fustadojo no va ser la única empresa que em va deixar penjada ni molt menys. Després de parlar amb sis d’elles vaig arribar a la conclusió que els que porten aquest tipus d’empreses són com els artistes que no poden treballar si no estan inspirats o si l’espai no els inspira prou.
Del Facebook del Poblenou em va venir recomanat un noi força jove que de ben segur hagués fet una reforma espectacular però que no vaig contractar perquè quan li vaig dir el pressupost que tenia em va dir que no li hauria d’haver dit perquè el condicionaria. I és clar, jo no vaig voler que ell em condicionés amb mals de cap per finançar una obra que em podria quedar massa gran.
Quan ja estava a punt de deixar-me d’històries i contractar per separat tots els especialistes vaig ensopegar amb una empresa que es diu Crea Projects. L’home que es va plantar a Bonavista a parlar del que jo volia fer em va semblar una persona sensata. Va notar de seguida el meu esperit pràctic i tot i insistir en tirar un envà per fer-me una sala enorme quan li vaig dir que volia la distribució actual no va insistir. Al cap i a la fi jo tenia un pressupost molt just.
Crea projects em va demanar avançar dos mil euros per la compra de material d’obra que volien pujar al pis el 21 de febrer. No hi vaig tenir cap inconvenient tot i que de sobrada de diners en aquells moments no hi anava pas gens. No obstant la sorpresa va ser però meva quan vaig passar a inspeccionar el pis i em vaig trobar que ja havien repicat i llençat part de la cuina i part del bany. Com us podeu imaginar se’m van posar els pèls de punta perquè jo en aquell moment encara no tenia el crèdit hipotecari per reforma que havia demanat al banc i si fallava poca cosa podia fer amb un pis sense cuina ni bany. Llogar-lo ni de bon tros! Malauradament el primer dia ja hi va haver un problema. Els operaris van marxar de Bonavista sense posar massa atenció i no van veure que una antiga aixeta del que era el bany perdia aigua. Tot i avisar al patró de Crea Projects i anar a buscar un tap per segellar l’aixeta el mal ja estava fet perquè la fuita va provocar una taca al bany del veí.
Això em va deixar mal cos i va ser simptomàtic del que aniria passant després. Entrava al pis i per exemple havien quedat llums encesos perquè el material per treballar l’havien deixat sobre un interruptor que no es podia apagar. Més endavant un divendres vaig arribar a Bonavista passades les set de la tarda i em vaig trobar tres operaris bevent cervesa i fumant a casa meva. L’alcohol en horari laboral està renyit amb el treballar bé i el fum i les burilles de cigarreta escampades pel terra del que seria la meva futura casa em sobraven. De fet està prohibit fumar en obres però jo vaig haver de veure vàries vegades com els treballadors es passaven la normativa pel forro.
Vaig avisar al patró de Crea Projects però sense insistir perquè els dibuixos del disseny del bany i la cuina i la rapidesa amb que avançaven les obres em feien tan feliç que el meu cervell esborrava tot allò que de fet no hauria d’haver permès en cap moment.
Recordo una ocasió en què un dels paletes va escopir al terra de casa meva davant meu. Vaig començar a dubtar seriosament de la capacitat de l’empresa de fer les coses bé contractant un personal tan poc fi.
Abans de setmana santa, un dels socis de Crea projects em va dir que acabarien Bonavista abans del que tenien previst. Vaig demanar si podia planificar el trasllat per finals de maig doncs em calia avisar al propietari del pis de lloguer on vivia de que marxava i s’acabava el contracte. El Jaume em va assegurar que tot estaria acabat.
No obstant per setmana santa les coses es van començar a tòrcer encara més. Els obrers van començar a trencar coses com un vidre del finestral, el sòcol d’una de les habitacions que no s’ha tornat a posar perquè segons el cap de reformes “no estava previst”, el pom centenari de la porta que havia sobreviscut de tot menys aquestes obres i peces del terra hidràulic. El pom i les rajoles em van fer mal. Les peces del terra hidràulic trinxades no ho haguessin estat mai si els operaris haguessin protegit el terra en treballar. Ara no el puc recuperar i les peces trencades, trencades estan. També és cert que el cap de reformes ha fet molt que en un principi no estava previst i el resultat del pis ha estat més espectacular del que em pensava amb el pressupost just. De tota manera des de l’abril fins al trasllat el modus operandi de Crea Projects m’ha fet una mica de por.
Darrerament quan havia de parlar amb el cap d’obres no podia per temes diversos. La finalització de la instal·lació elèctrica es va retardar per manca de temps per quedar amb el cap i aclarir diversos temes i perquè es va comprar el material just i es va haver de tornar a demanar.
El divendres 27, un dia abans del trasllat, jo hagués pogut plorar tot el dia. Després de prometre que el pis estaria acabat per finals de maig, el 27 encara estava brut, inacabat i ple de material. Sortosament van venir dos amics a ajudar-me amb la mudança i tres membres de la meva família propera. Perquè a Bonavista no només s’hi havien de posar els mobles i les caixes sinó que s’havia de netejar el que no s’havia pogut netejar abans perquè l’empresa no va complir els terminis.
Dubto que totes les empreses treballin igual. Els operaris de Crea Projects em van deixar taques de pintura per tot arreu, les peces trencades i el sòcol desenganxat a diverses habitacions. Vaig entrar amb la instal·lació elèctrica sense acabar i amb la confiança en Crea Projects un pèl tocada.
De ben segur l’empresa es posa en vint mil projecte alhora i contracta personal com sigui per avançar les obres i seguir agafant nous projectes. Però un cop pagada la major part del projecte els treballs s’alenteixen.
Just un dissabte després del trasllat jo vaig arribar a casa a les deu del vespre i a casa no hi havia electricitat. No sabia què fer ni a qui trucar. Havien saltat els ploms però després d’haver-ho desconnectat tot un dels diferencials seguia sense poder pujar. Vaig haver de trucar un electricista d’emergència que em va fer pagar 275,88 euros per reemplaçar un general. Evidentment la factura la he reclamada diverses vegades al cap d’obres. Em va prometre un cop més que abonaria l’import aquella mateixa setmana del tall de subministrament. Però el dissabte 11 jo seguia sense l’ingrés que es va fer finalment el 13 de juny. Just un dia després de l’ensurt amb l’electricitat vaig notar al bany una taca enorme. La vaig passar per foto al cap d’obres i el paleta va venir a inspeccionar el que passava. Va ser molt sincer quan va dir que ell havia advertit al cap d’obres que el baixant estava malament i tenia un forat, però es va mig tapar el forat i es va prosseguir l’obra del bany.
Vaig sentir una vergonya immensa en trucar a l’administrador i explicar-li el problema. Ell mateix em va dir que una empresa de professionals no tapa uns baixants que estan malament sinó que avisa per reparar-los abans de continuar l’obra. Però és clar, l’administrador tampoc és parcial perquè afavoreix l’empresa de reformes que treballa amb ell. No sé a qui m’he de creure però si realment són els baixants potser hagués estat bé arreglar-los quan estava el pis de cap per avall i no ara que hi visc. S’hauria d’haver avisat en el moment en què es va descobrir el forat al baixant. Jo m’hagués estalviat molts problemes que tindré ara.
Amb tota sinceritat Crea Projects és una empresa genial per dissenyar els espais i treure el màxim partit d’ells. A nivell d’idees són altament competents però sí que han fallat a última hora en el seguiment dels treballs de reformes i en el termini per completar la feina. Probablement perquè estan posats en massa projectes i no arriben a tot arreu i el meu no era el projecte amb què han guanyat més diners, això estpa clar. Òbviament no puc comparar-los a ells amb altres empreses perquè només he treballat amb ells. I si bé dos mesos abans d’entrar a Bonavista vaig pensar que en un futur voldria arreglar una cosa o una altra, la veritat és que he acabat com la majoria que ja té experiència en aquest camp, força farta de les obres a casa. Deixaré doncs les idees d’obrir espais de ventilació per si algun dia torno a estar d’humor. De moment em dedicaré a fruir de tot com ha quedat i de fer jo mateixa quatre coses que em vegi capaç d’arreglar amb l’ajut de sant google i els tutorials d’internet. Ara entenc perquè tanta gent s’hi posa un cop a la vida i no s’hi atreveix més. Com diu el refrany castellà “una vez y no más como santo Tomás”.

El naixement de la BBC i les cases de propietat angleses.

Deixa un comentari

Escric el blog en diumenge, just una setmana i un dia després del meu trasllat que ha estat precedit d’un seguit de fets que han capgirat la meva vida en un moment en que el canvi de barri ja me l’hagués regirat prou. La primera setmana a Bonavista ha estat marcada per un no poder trobar descans perquè el pis no estava acabat tal i com havien promès els de Crea Projects. Això ha volgut dir que jo he hagut de sacrificar les meves hores de descans després d’un enrenou considerable per deixar entrar els obrers per acabar la feina pendent. I el dissabte, primer dia en què pensava fer un mos de la meva futura vida i rutina, resulta que en arribar a casa no tenia electricitat i vaig haver de trucar el servei d’emergències que va venir a les dotze i va marxar del meu pis a dos quarts de dues.
Cansada i esgotada físicament i emocionalment aquest diumenge per la tarda vaig fer el que ja somniava feia temps poder fer. Asseurem a la sala d’estar a amarar-me una mica de la història del Regne Unit, un país que em fascina d’una manera que no puc explicar però que em fa respecte alhora.
Avui vull escriure sobre dos productes de la cultura britànica que jo associo directament al país i que per a mi han modelat des de fa anys la manera que tinc de veure aquest país tan distant però tan vinculat a la nostra vella Europa.
Començo per la història de la primera retransmissió de ràdio a escala mundial que es va fer des d’Anglaterra, més concretament des de Chelmsford a Essex. La retransmissió es va fer en un edifici modest anomenat Marconi Works i per a la gran ocasió es va convidar ni més ni menys que a la millor cantant d’òpera del món del moment, l’australiana Nellie Melba. Era el juny del 1920 i la tecnologia de la radiofonia no era coneguda per tothom. Així és que quan l’enginyer que va muntar el sarau li va explicar a la diva que la seva veu aniria a parar a una torre de 137,16 metres d’alçada, la cantant va respondre esperitada que si pensava que ella pujaria allà dalt de la torre a cantar, ja s’ho podia treure del cap.
El concert de mitja hora es va retransmetre a partir de les 19:10 de la tarda i Nelli Melba va cantar en anglès, en italià i en francès i la seva veu va sonar alta i clara a Anglaterra, a París, Madrid i Berlin.
Però des d’aquell primer esdeveniment radiofònic fins que les retransmissions es van convertir en quelcom regular encara va passar força temps. El 1922 es van començar a escriure els guions dels programes radiofònics al municipi de Writtle, també a Essex i es feien sota la direcció d’un ex-enginyer de la RAF anomenat Capità Peter Eckersley. Cada dimarts per la nit es retransmetia un programa de mitja hora en què es posaven cançons i es llegien obres de teatre. També es feien paròdies de les prediccions meteorològiques. El que va començar sent un programa d’entreteniment va acabar sent una exhibició del narcisisme d’Eckersley que en una ocasió va ser capaç de prometre mitja hora d’opera i va acabar defraudant el seu públic i cantant ell mateix les àries promeses. No cal ni dir que el timpà dels pobres aficionats a la radio en va quedar tocat.
Tot va acabar quan el que coneixem avui dia com la BBC, i que jo considero un dels més grans assoliments d’aquest país, va ser fundada el 14 de novembre del 1922. Com a director general es va escollir l’escocès John Reith, un paio alt com un sant pau i amb una cicatriu impressionant que li travessava una galta. Reith era un purità convençut i considerava que la radio havia de servir com a mitjà educatiu i de difusió de la informació i la cultura. Eckersley va trobar un nou lloc en la nova etapa de la radiofonia anglesa perquè Reith el va anomenar enginyer en cap. No obstant, la bona vida no li va durar gaire a Eckersley perquè quan es va divorciar, Reith el va despatxar. Les separacions i divorcis mai han estat ben vistes pels puritans i conservadors, ja se sap…
Però la BBC ja estava consolidada i com ja sabeu va créixer fins a convertir-se en una de les millors emissores. Els reportatges i documentals de la BBC destaquen pel seu rigor científic acompanyat per la seva amenitat. I si us agrada el món dels animals no us podeu perdre el BBC earth amb curiositats sobre el regne animal que mai haguéssiu imaginat.
I de la BBC passo ara a quelcom que també em sembla una marca d’identitat dels anglesos: les seves casetes unifamiliars amb jardí. Similars totes elles però amb un tret distintiu per cadascuna. I sabeu a qui li hem de donar gràcies per elles? Doncs ni més ni menys que a un adolescent que es deia Frank Taylor.
Resulta que als seus setze anys Frank Taylor es va dirigir al director del banc de Blackpool i li va demanar un préstec de 400 lliures per construir dues cases, una pels seus pares i una pel seu oncle. I sembla que l’adolescent decidit va tenir èxit perquè el banc li va deixar els diners i ell es va posar a aprendre tot el que calia saber per construir la seva pròpia casa. Des de posar les totxanes fins a fer els marcs de les finestres. Doncs quan el 347 i 349 de Central Drive a Blackpool encara no tenien ni el sostre, els vianants es paraven per demanar-li al noi que els vengués la casa. I finalment no va poder resistir la temptació i va vendre cadascuna de les dues cases per 1.000 lliures. Llavors se li va acudir al jove emprenedor si potser el negoci de la construcció no podria portar diners. Així és que de nou es va posar a buscar terreny per construir cases. Tanmateix com a adolescent ell no podia comprar terreny, així és que per a fer-ho legal tot va demanar al seu oncle Jack Woodrow que s’associés amb ell i d’aquí en va néixer “Taylor and Woodrow property developers”. Aquest parell d’emprenedors van endegar el negoci que els faria rics perquè el que llavors era Primer Ministre Lloyd George somniava en construir cases públiques pels herois de la guerra però faltaven diners i els seus projectes no avançaven.
Taylor and Woodrow va construir quatre milions de cases en vint anys i van canviar el paisatge de moltes viles i ciutats a Anglaterra i les van convertir en allò que ens ve al cap quan hi pensem, vaja, si més no a mi…
Fins aquí per aquest dijous de calor intensa. Molt bona setmana a tots!

Per qui està pensada Barcelona?

Deixa un comentari

Just ara fa uns dies al Facebook de Vila de Gràcia un dels membres va publicar una foto d’un rètol enganxat a una taula que incloc com a foto d’avui i en què es deia que només se servia per a menjars. El local en qüestió és un dels molts de la Plaça de la Vila i el que passa és que a partir de les sis de la tarda un no s’hi pot asseure a prendre un cafè. El rètol va ser motiu de controvèrsia al grup. Mentre uns deien que era lògic que els bars i restaurants preferissin els clients estrangers que sopen d’hora i poden fer caixa als d’aquí que prenem un cafè, petem la xerrada i ja està, altres defenien que la nostra pròpia ciutat s’ha convertit en un indret hostil pels d’aquí. Què poc recorden ja els del sector de l’hostaleria la injecció d’ajuts per a la seva supervivència durant la pandèmia, i com ens demanaven als ciutadans que hi anéssim a consumir. Gràcia a l’igual que altres indrets de moda com la Rambla del Poblenou, s’han convertit en zones d’entreteniment turístic i jo també m’he trobat alguna vegada que m’han discriminat per no ser turista.

El dissabte mateix. Resulta que em calia dur dos mobles petits del pis del Poblenou al de Gràcia al meu. Per no complicar-me la vida i anar per feina, volia demanar un monovolum. Un monovolum és un taxi amb cabuda per unes sis persones que he fet servir alguna vegada per transportar mobles o la meva bicicleta el dia que vaig punxar la roda al mig de la Diagonal lluny tan de Gràcia com del Poblenou. Doncs bé, a Urban taxi ja no hi vaig voler trucar perquè el servei és tan nefast que en comptes de dir-te de seguida si hi ha algun taxi amb disponibilitat et fan esperar per dir-te potser en uns vint minuts que no hi ha cap taxi per fer el recorregut necessari. Però d’empreses d’aquest ram n’hi ha muntanyes i per tant vaig començar a marcar els suggeriments que em sortien al google. La resposta sempre era que el dia era complicat, que de monovolums no en tenen gaires i estaven tots enfeinats.

Com que prop d’on visc hi ha dues parades de taxi, finalment vaig decidir anar a la recerca i captura de taxi personalment. Davant de l’hotel Ilunion en vaig veure un que acabava d’arribar carregat de passatgers. Quan ja havien sortit del taxi li vaig explicar al taxista en què consistiria la carrera i em va contestar de seguida que no l’interessava perquè només portava estrangers dels hotels a l’aeroport. Vaig demanar un company aparcat a l’altra banda i em va respondre que ho sentia molt però que el dissabte era un bon dia pel taxi i per tant no els calia fer transport de persones amb mobiliari.

L’amic amb què anava i jo vam finalment comprovat si els dos mobles no em cabrien al cotxe. Ben mirat el taxi em costaria més que la gasolina i l’aparcament a Gràcia per descarregar. Quan ja estàvem davant del meu cotxe vam veure aparcat a una cantonada un altre vehicle taxi monovolum i el meu amic va anar a preguntar si ens portaria a Gràcia. Ens va dir que esperessim una mitja hora que en aquells moments estava ocupat – encara és hora que esbrinem amb què estava ocupat— i després de l’experiència tan fructífera vam agafar el meu cotxe i vam portar els mobles amb el meu Peugeot sense cap més problema.

Durant el trajecte el meu amic va queixar-se perquè tots els taxistes havien preferit portar turistes amunt i avall que no pas prestar-nos a nosaltres habitants de Barcelona un servei. Com diria un dels meus cosins, l’home té una molt bona mala memòria. De la pandèmia i de que els comerços i establiments van viure gràcies al nostre consum no se’n recorda ningú ja. I la veritat és que potser de vegades hauríem de saber fer el buit a tots aquests establiments que discriminen els d’aquí. Algú s’ha parat a pensar el guany que representa per un bar fer dos cafès? Els cobren a 1,50 i potser tenen un preu de trenta cèntims! Per compensar la frustració i aprofitant que m’havia estalviat mínim 15 euros per un viatge que vaig poder fer jo tranquil·lament amb el meu cotxe, després de descarregar els mobles i els llibres al meu pis de Gràcia, vam tornar al Poblenou i vam anar a fer una cervesa a un local on sempre anem. El bar el porta un matrimoni xinès i no té cap encant especial però està ben ubicat, els banys sempre estan nets i el preu per la cervesa o el menjar està molt bé. Vam prendre unes cerveses i vam fer dues tapes. Crec que de tant en tant també hem de premiar els establiments d’aquí on ens tracten bé i accepten que sovint la nostra consumició sigui només un cafè o una cervesa. Jo acabaré sent fidel als llocs on no se’m pren el pèl amb preus desmesurats i sobre tot on no em discriminen per no ser turista. No pot ser que pagant els impostos que paguem els barcelonins per tot, ara no puguem ni gaudir de la nostra ciutat. I de vegades es fa dificilíssim perquè a Gràcia mateix el Facebook va ple de fotografies de containers a petar i bosses d’escombraries al voltant d’aquests. Recordo que quan vaig anar al Caire em va sorprendre que prop del Sheraton, un dels hotels més cars de la ciutat, hi hagués tantes escombraries apilades al carrer. Doncs ara aquella brutícia ens ha arribat aquí perquè és més que obvi que no passen a recollir prou sovint. I no serà que no paguem suficient! Per això em demano si la nostra ciutat a la que m’estimo tantíssim no s’ha convertit en un lloc on poden gaudir els turistes. Passarà això també a altres ciutats?

Problemes de la societat actual: la generació de vidre.

Deixa un comentari

Ara farà potser una setmana, vaig llegir un article molt interessant que van publicar a la pàgina de Facebook “docents de Catalunya”. L’article parlava de la generació “de cristal” o també anomenada de “blanditos” que es refereixals joves que tenen ara de deu a vint anys. El que deia el text és que hem pujat una generació de nanos a qui hem volgut estalviar tant alguns aspectes desagradables de la vida que no han après a fer front a les adversitats, ni tan sols les més insignificants. Això ha estat recolzat des de fa anys per uns psicòlegs que ens han parlat d’uns grans traumes que podem generar al nens si no fem tot el que ells volen. El resultat d’això és una colla d’infants i joves que no saben com menjar-se la seva frustració perquè els hi hem evitat la frustració i l’avorriment. A casa aquesta generació ha après que els pares treballen per donar-los a ells tot el que els cal i més quan ells volen. Molts pares no han sabut lluitar amb els seus fills i ensenyar-los que hi ha límits perquè en un principi és més fàcil aviciar els nens i que et facin bona cara que aguantar les seves enrabiades. Però el resultat és que hi ha una bona part dels adolescents i joves d’avui que són uns dèspotes i que tenen assumit que la societat els ha de fer favors contínuament i els ha d’oferir una feina que els auto realitzi i els diverteixi, proporcionant-los a més un sou de collons per tal de no haver-se d’estar de cap dels seus capricis. I el problema és que hi ha una competitivitat enorme i que pot molt ben ser que aquests joves no aconsegueixin a mitjà termini accedir a una feina que els diverteixi. O potser en el pitjor dels casos no ho aconsegueixin mai. I per cert, qui ha dit que la feina ha de ser entretinguda? És obvi que tots treballem millor si ens agrada el que fem però dubto molt que la majoria vagi a treballar cada matí amb la motivació al màxim. Senzillament tots penquem perquè d’alguna cosa hem de viure.
Des del punt de vista dels docents, el fet d’haver pujat els nens amb la idea que no es poden avorrir ni frustrar i que la classe ha de ser entretinguda, ha implicat que de vegades les escoles s’han convertit en un parc d’atraccions. O si més no això creuen alguns experts. La gamificació, terme que ha passat al nostre idioma de l’anglès “game” que vol dir joc, ha significat que s’ha substituït sovint l’esforç de l’alumne per assolir uns coneixements per un premi que és el joc. Aprendre no sempre es fa jugant. O t’asseus a fer-te entrar les declinacions al cap o per més jocs que es facin a classe no quedaran gravades al cervell sense més. Per a mi com a docent el joc a classe ha de servir per repassar els continguts donats per exemple i és positiu perquè genera una competitivitat entre els aprenents que els fa estar més atents.
El dimarts passat dia de la dona van faltar molts alumnes per reivindicar el dia de la dona dormint fins a les tantes i sense anar a la manifestació. Els quatre que van venir em van fer arribar el seu disgust perquè al centre on treballo, segons ells, els professors ens hem entestat en fer-los aprendre jugant. I no és que jo no vulgui fer un joc mai però no el vull fer sempre cosa que sembla diametralment oposada a la idea general de l’aprenentatge que circula avui dia.
Com que l’alumnat cada cop té coneixements més bàsics i una atenció limitada, nosaltres hem de fer-los jugar per tal que no els traumatitzi venir al centre i evitar l’absentisme. Ja em direu quin joc es pot inventar una professora de comptabilitat o de gestió del transport!
Fa poc va haver-hi enrenou dins el món educatiu perquè segons la nova nomenclatura, ara ja no es pot dir que un alumne o alumna està suspès o suspesa sinó que s’ha de dir que està “en procés d’assoliment dels coneixements”. Quin eufemisme més ruc per favor! El mateix Antoni Basses va escriure un article d’opinió sobre el que implicava “estalviar” a l’alumnat el seu propi fracàs.
I arriba ara el següent gran repte pels docents, l’ABP, l’aprenentatge basat en problemes o projectes que segons els més progressistes és la bicoca. El plantejament està bé, el grup classe pot buscar un problema que creu que hi hagi a la societat i ha d’intentar solucionar-lo amb un projecte. L’ABP si es vol implementar bé comporta moltes hores de classe invertides en el projecte i té un perill imminent: que hi haurà alumnes que no faran res i d’altres que faran la feina de la majoria.
Quan vaig fer el curs d’ABP obligatori pel centre l’any passat resulta que ja ens van avisar que per anar bé hi hauria una auto avaluació de l’alumnat, una avaluació del mateix alumnat cap als companys de projecte i per últim una avaluació del professor i a poder ser un examen. O sigui que ens passem tant temps avaluant com treballant a classe.
Aquest any he vist clar que les ABPs poden estar bé però amb una justa mesura i que si a l’alumnat se l’atipa de projectes, també perd ràpidament l’interès. A més, en algun moment s’han d’impartir els continguts.
A mi em sembla que per desgràcia les anomenades “metodologies actives” només serveixen per “camuflar” un fracàs educatiu que porten els nanos des de la ESO. Es permet que vagin passant de curs en curs amb els coneixements mínims i finalment arriben a batxillerat o a un grau mig o superior sense base i el que encara és pitjor sense un hàbit d’estudi i d’esforç.
No estranya que aquesta setmana, després que al centre ens hagin intentat “entaforar” una formació en ABP en mig de la segona avaluació, uns quants dels meus companys hagin començat a dir entre nosaltres el que pensem de la realitat de l’aprenentatge per projectes. Útil sí però només segons com i quan i no amb exageració.
Prou amoïnada estic intentant imaginar com dinamitzar les meves classes però transmetent els continguts necessaris quan el meu primer competidor és el mòbil que porta l’alumnat a classe. M’escolten només un 30% del que m’haurien d’escoltar per retenir una part dels coneixements que intento fer-los arribar a classe.
Crec que de cara a tenir més èxit amb el que faig a classe no hauria d’incrementar el nombre de projectes que faig amb els alumnes sinó aconseguir captar la seva atenció encara que fos explicant històries com ho feia un dels meus millors professors d’alemany en Wolfgang Eisenhut. Ell és qui em va fer veure que per ser professor cal de vegades ser actor.
Serà imprescindible buscar noves formes per tal que reorganitzar el caos educatiu establert. Potser seria millor treballar menys amb tecnologia i més amb llibres i lectures per millorar la comprensió lectora.
Com va dir una companya meva de feina tot esmorzant la setmana passada, no és bo que adaptem els temaris al que interessa a l’alumnat. A massa d’ells probablement només els motiven els vídeo-jocs, els “botellones” i com convertir-se en “influencer” i guanyar diners sense fer grans esforços. Però el que requereix el món actual són uns coneixements bàsics que poden ser avorrits però són necessaris. A veure qui no s’ha avorrit mai a alguna classe i se l’ha passada fent volar la fantasia?
Soc retrògrada? No en tot. Però en educació com en ecologia penso que malauradament per anar endavant hauríem de fer passes enrere i estic veient que no estic sola amb el que penso…