Goodbye Europe!


I have been reluctantly thinking of writing the post I am writing now for quite a long time. I suppose the disappointment about the European “project” I was sold as a young, dynamic and naive teenager has been growing with the years and reached its highest peak after the events of October the first in Catalonia.
But let me go back in history to the time “Spain” started campaigning for the EU. In those days people were talking about the “Europe of the nations” not the Europe of the states, which were and are, from my modest point of view, an ugly leftover of the colonial times when some countries claimed the right to patronise others. The Europe I used to believe when I was 16 and 17 was one that respected nations and minorities within nations, that allowed people from certain countries to keep their identity and language, way of thinking and the right to decide about their future. I did feel back then, and even more so now, that Catalonia or the Basque country are pretty distinct from the rest of Spain and, therefore, my dream was a united Europe in which each “nation” was considered as such.
The most attractive point about that megalomaniac project called “EU” was the fact that, according to the agreements, citizens of any of the countries that were in the treaty could move freely from country to country and work in any of them.
Nothing, as I found out later, was further away from reality as that. I reckon the general laws of the EU were only enforced to ensure big companies can move transport merchandise and products saving a lot of money from taxes. But for the insignificant citizen, the treaty has turned out to be mere paper.
My first big disappointment started with my experience in Germany, where I moved to improve my German and maybe start a degree at university. But after a 3-month stay I was sent a very formal and direct letter reminding me of the fact that I should leave the country cause I was not in possession of a residence permit. Residence permit. What was it? Was I supposed to have one as a European citizen? Of course I was. I found a sort of job to support myself and when I wanted to register to start a degree in Germany I had my next problem. I could not get my resident permit to become a student if I was working. I needed a work permit but then I wasn’t allowed to study.
It took me a while to understand the core of the problem and even longer to work out a solution. After hours and hours of standing in line at the “Auslandsamt” in Berlin and several days to enquire all the information needed, somebody was explicit enough about it. If I wanted to become a student at university I was supposed to have a regular income- coming for instance from my family- to live from. But work was still forbidden.
The solution to the problem was letting all my family send a big sum of money to my bank account in Germany to make it shiny enough to show it to the authorities. Then I was given the residence permit that entitled me to register for the University exams. Indeed I had to pass them cause, of course, my Spanish level had to be put to a test. I fully understood that.
Needless to say when you get your permit as student ,you can start working pretty easily cause Germans had, back then, the rule that they could hire students and pay them up to 600 DM a month – 300 euros- without having to settle the regular taxes. Students lived for years and years as such with low wages and state money for learners and were not particularly keen on finishing their degrees early. They knew very well some might face difficulties to find a job.
Anyway, I managed to finish the degree- working with the “Lohnsteuerkarte” at first- then as a freelance teacher.
The second big surprise came when I got to know my second German boyfriend who was working in the Finance Ministry . He had to watch over the state aid distributed to private companies in the region of the former GDR. Not only did Spain receive great sums from the EU to trigger the economy of the poorest regions that never really recovered, but also Germany, which took pride in contributing to a big extend to fund, was drying up money collected from all countries. Training programmes in East Germany started but only took place partially, as I suppose it might have been the case in other countries. Private institutions got the money to give future workers six hours of training but they only received four hours instruction. I have never had much faith in Spain cause it has always been corrupt, but finding such a behaviour in Germany was a hard blow for me.
My then boyfriend made his way to the European Commission with the help of the Ministry of Finance. He was becoming an inconvenient worker in Germany since he kept on discovering cases of illicit state aid. So he was sent to Brussels as a national expert, enjoying all the advantages of the EU bureaucrats such as a double salary. His job there seemed irrelevant even to himself.
I had to witness the waste of time and money myself. My boyfriend was German and his level of English was intermediate. He was expected to write the reports in English and then, other employees translated the reports into German again. Completely nonsense! After a while in Brussels I came back to Dresden where I finished my degree and decided to head for Barcelona in 2004.
My big surprise was that nobody, really nobody, could accept my German University degree and I had to go through a long procedure that involved money in translations and time to get it authorised so that I could work in my own country. I kept on wondering what was true about the whole EU project. In 2004 it was already clear to me the EU was only good for big enterprises to save money in the tolls, but as far as citizens were concerned, it wasn’t much help.
I reckon the final disappointment was after the events of the 1st October 2017 in Catalonia. We held a referendum to find out how many people would support independence. The referendum was, according to Spanish constitution, not legal. Well, the PP finances the party by means of ways that are not lawful and against the constitution too but, indeed, those who rule the country make the laws and enforce them only if it suits them.
Voters were dragged outside of polling stations with violence, thrown downstairs by armed policemen and citizens were intimidated by the authorities to prevent them from voting. VOTING FOR HEAVEN’S SAKE! Something engraved in all our democratic minds and hearts. We vote the representatives in our schools, the speakers in the buildings we live in, as a teacher we vote whenever we can,t find an agreement on whether to give a pass to a certain student or not. Are we going to be now hit by policemen to do so? Did we commit a crime for voting? How many times have rulers changed the constitution? Every time it suits them is the answer.
And what was Europe’s reaction to the undemocratic and dictatorial behaviour from Spain? Look away.
Europe has always taken pride in its pillars based on fundamental rights. It recognises the right to self-determination. It “supposedly” stands up for civil rights like freedom of speech. But we have had our Catalan politicians, voted democratically, imprisoned and our Parliament dissolved under the blessing of a Europe full of those fat cats that need to maintain the status quo no matter what. Game over. There are no real “moral” or ethical pillars sustaining the EU. It’s only big concerns and multinational companies that decide on the future of countries and citizens. And we, neglectable part of society, only exist to pay taxes to feel protected against evils that only those on top invent.
The first of October I was too busy to defend the right to vote to think of something else. But I have had enough time to reflect on what has happened till now. The 8th of October Europe died for me. And so did the dream that some politicians, and most certainly the big companies pulling the strings behind them, wanted to sell to me.
As far as I am concerned I’d better be living here among my people, cause there is no such thing like a European law that is going to defend my rights. When I cross the border I am even less valuable than here. I will have to stand up for my rights with the help of my friends, those at the same level and not over me. They, believe me, don’t care about whether I am an European citizen or not. People have always found ways to overcome barriers and borders when they feel empathy. It’s countries and their governments that have a special interest in building walls and I personally feel personal interests and socio-economic level makes us feel a boundary or hostility towards people much more that the piece of land they have been born in. So to start thinking positive I have to stop worrying about treaties that have been signed by politicians I don’t even know. I want to bid Europe farewell to become, for real, a world citizen willing to establish boundaries with anybody capable of standing up for basic human rights such as respect and also to start from scratch in any country where I feel those human rights are guaranteed!



La borsa d’interins: quan ser un número esdevé la quotidianitat.

El curs 2008-2009, després de passar-me anys i panys a Barcelona tombant com a docent a temps parcial amb contractes per obra i servei i un volum de feina irregular, algú de la meva família em va recomanar entrar dintre de la borsa d’interins. I potser m’hagués agradat continuar donant classes a adults, però fer-ho implicava treballar en diverses escoles universitàries a hores, no ser capaç de combinar les classes per fer blocs i arribar a una jornada més o menys digna, o senzillament haver d’esperar a tenir més sort amb la següent escola concertada on hi faltés una professora.
Presentar la documentació a la borsa ja és tot un repte. El procés de selecció només té lloc potser dos cops l’any i cal aportar-ho tot de cop i després s’ha d’esperar que a una li atorguin un número que, aquell curs, esdevindrà tan important com el número del document nacional d’identitat.
Quan vaig entrar a la borsa per primer cop, vaig escollir com a demarcació territorial el Baix Llobregat i l’Anoia i em vaig apuntar a tots els nivells formatius possibles, des de primària, que no havia fet mai, passant per ESO i Batxillerat i centres de formació d’adults.
En aquella època encara es portava allò dels actes de nomenaments. Dos cops per setmana anava fins a Sant Feliu de Llobregat on es cridaven els números i es cantaven els centres on s’havia d’anar “a servir”. Era un sistema ben estrany. Ni el centre em triava a mi, ni jo sabia on anava a parar. Acostumada com estava a enviar currículums i anar a entrevistes de feina on em donaven sovint proves escrites, els nomenaments em semblava d’allò més impersonal. I ho eren, però el sistema funcionava i molt bé de cara al departament d’ensenyament. Les vacants i baixes quedaven cobertes sempre per persones qualificades que cobraven només pel temps que feien la suplència i tornaven a donar-se d’alta a l’atur tan bon punt acabava el nomenament i el titular s’incorporava.

Tot i tenir un bon número, és a dir, que per experiència i mèrits diversos com a cursets especials i acreditacions d’idiomes no em can assignar un número gaire alt, el curs 2008-2009 jo vaig passar per nou centres diferents, dels quals només en recordo tres relativament bé, perquè m’hi vaig quedar potser més d’un mes.
El curs 2009-2010 va començar amb unes retallades brutals i des de la seu del departament d’ensenyament de Sant Feliu de Llobregat se’m va dir que aquell any només podia esperar treballar una setmana aquí, estar a l’atur tres setmanes més, tornar a treballar un mes i cobrar altre cop el subsidi, i així tot l’any. El departament s’havia quedat sense recursos i ja no es cobrien totes les baixes. La llista d’interins no es va tornar a obrir durant molt temps. Tot i haver agafat ja la rutina de llevar-me dos cops per setmana amb la bossa feta per si m’enviaven a qualsevol lloc, la perspectiva de viure mig any de l’atur i “cruspir-me” els meus estalvis escarransits no em feia el pes. I vaig tenir força sort, val a dir, perquè de cop i volta, al centre on treballo actualment va haver-hi una baixa i em van trucar. Em coneixien perquè hi havia impartit formació per adults.
Vaig fer l’entrevista i després vaig comentar la jugada amb les meves dues amigues d’interinatge perquè volia saber si consideraven correcte agafar la feina en cas que em triessin. Per una banda el meu cor solidari volia continuar a disposició del servei públic. Per altra banda, però, no acabava de veure clar que jo i centenars d’altres haguéssim de “gastar” l’atur per tal d’estar a disposició d’Ernest Maragall i el departament d’educació, que en aquell moment no em garantia un sou digne. Vaig entrar a treballar a un centre mig privat i mig concertat i quan vaig poder vaig canviar l’àmbit territorial on desitjava exercir la docència vaig escollir Barcelona. Amb el meu 20.000 i poc a Barcelona no tindria feina durant anys. Tenia raó. A més no hi havia diners per invertir en educació pública i les condicions estaven empitjorant per moments. Amb la crisi econòmica, a algú de dalt finalment li va arribar “la llum”, i va decidir canviar la normativa per no forçar a la precarietat l’exercit d’interins que estava a disposició del departament d’ensenyament. Es va permetre el que s’anomenà “congelar” el número de la borsa per no ser cridat si l’interí demostrava que tenia un contracte de treball pel curs en concret. Això permetia a molta gent no haver de deixar una feina penjada per agafar-ne una de durada molt curta, de vegades fins i tot de dies…
Durant els anys que vaig estar “congelada” va haver-hi força canvis en el funcionament de la borsa. Els nomenaments van passar a ser “telemàtics”, és a dir, que ja no calia anar a la seu on es cridaven els interins sinó que se’t comunicava si havies obtingut un treball a través del mòbil i calia connectar-se de deu a dotze per tal d’acceptar o rebutjar la destinació. Una “no acceptació” del nomenament implicava sortir volant de la borsa. S’hi ha d’estar a les dures i a les madures. I amb una mica de sort, si s’està cobrint una baixa llarga o una vacant, el centre et pot reclamar i un interí o interina que s’ha passat anys tombant, finalment troba un lloc on establir-se durant uns quants anys. No obstant, no tenir les oposicions guanyades vol dir que en qualsevol moment una persona pot saltar del centre on és. Quan algú guanya les oposicions i aquella plaça es destina a aquest “guanyador” llavors l’interí fa les bosses i marxa. Cap a un altre destinació. I de fet, el sistema està organitzat de manera que es retro-alimenta. Per treure’s les oposicions, a més dels mèrits per qualificacions acadèmiques, també cal tenir experiència laboral per ser apte. I òbviament l’experiència a la pública compta moltíssim més que a una privada o concertada. Així doncs, qui vol assegurar-se acabar sent un funcionari d’ensenyament, ha de passar, tant si vol com no, pel sedàs. Els primers anys estant a disposició total i absoluta del departament sense poder realment escollir a quin centre es vol treballar i després, havent d’agafar la feina allà on se’l destini. Una carambola total en la que el treballador té alguna opció però no gaires.
És d’admirar realment que encara n’hi hagi tants d’interins. I, de fet, a Rajoy fa poc li van tocar la cresta des d’Europa perquè a la Península hi ha tres vegades més interins que a d’altres països de la Unió Europea. És clar. No costen un duro i paguen amb la seva salut la precarietat laboral. Per això, i no per una altra cosa, es van anunciar dues onades d’oposicions aquest any i l’any vinent. Molts funcionaris estan en edat de jubilar-se i les places han de ser ocupades per gent a qui se’ls pugui donar una estabilitat. Tanmateix, dubto que si a Rajoy no li haguessin donat “un toc d’atenció” el seu govern hagués anunciat oposicions. És obvi que els interins són una mà d’obra fidel, barata i que a més salva la pell del sistema sense demanar gran cosa a canvi.
Des d’aquí una abraçada molt forta a aquests herois que donen el millor de si mateixos, sovint en escoles que no han vist mai i que aprenen a tenir la mateixa flexibilitat que un xicle! Ànims, que un dia o altre aconseguireu la plaça desitjada. No us oblideu però, de viure durant el llarg recorregut fins a l’estabilitat!

Les Bacha Posh. Quan ser una dona és un estigma!

Fa ja un temps, cercant reportatges en rus que em semblessin interessants en vaig trobar un de colpidor que em va fer anar a dormir més feliç que mai per la sort d’haver nascut a Europa i no a l’Afganistan ni a Pakistan. El documental es deia Bacha Posh i parlava d’una pràctica molt estesa als dos països mencionats i que està datada des de fa cent anys, però que pot venir encara de més lluny. Es tracta del costum d’algunes famílies on no ha nascut cap baró, de triar una de les filles més petites, tallar-li el cabell ben curt, vestir-la com a noi i educar-la com a tal. Aquest costum devia néixer en temps de guerra, quan les dones es quedaven sense homes a casa i elles havien de disfressar-se d’homes per no estar en perill o per poder abastir-se. Recordem que en alguns països les dones encara no poden anar soles pel carrer.
Per a una família a l’Afganistan o el Pakistan és tot un deshonor no tenir cap fill i per tant, molt sovint, tan el pare com la mare estan d’acord en tenir una Bacha Posh a casa, per tal que aquesta pugui gaudir dels privilegis d’un noi. I si la mare s’ha quedat vídua, per tenir una persona a casa que pugui anar a comprar i que estigui instruïda.
Si no es té fills mascles, tenir una Bacha Posh evita l’estigma social que representa no tenir descendència d’aquest gènere. Tenir un fill és indispensable si es vol preservar el nom de la família i que el descendent pugui heretar les propietats.
El terme Bacha Posh prové del persa i vol dir, literalment, vestida com a un noi. Per a les nenes a qui s’escull ser Bacha Posh la infantesa està plena de llibertats: poden anar a l’escola, en bicicleta, practicar esport, anar soles pels carrers i en definitiva, fer totes aquelles activitats que no estan permeses a les nenes. Però es passen el dia envoltades de nens i la seva personalitat esdevé masculina. No vull dir que això sigui pas dolent. Mai he pensat que jugar amb nines i aprendre a cuinar de petita siguin coses indispensables per a sentir-se auto realitzada o més femenina en absolut. Ni molt menys. Però cal pensar que no és el mateix tenir uns gustos “masculins” en una societat com la nostra que no pas en una com a Afganistan o Pakistan. M’explico. En una societat com la nostra no serà un gran problema si una dona no sap cuinar o cosir. Però en aquelles terres sí. I el que passa és que les Bacha Posh ho són fins que entren a l’adolescència i llavors estan en edat de casar-se. Després d’anys de llibertats i en què han sabut tastar la independència de poder anar soles pel carrer o a fer una cafè i una coca-cola amb els amics, de cop han de tornar a ser “noies”. Això evidentment perquè les han de casar. Però moltes, que han vist el món masculí des de dins, tenen por a la violència de gènere. I més encara perquè elles han perdut uns anys d’aprenentatge pels treballs de la casa que qualsevol espòs esperarà que compleixin a la perfecció.
Al reportatge retransmès en rus es documentava el testimoni de diverses Bacha Posh. Una d’elles la més joveneta, una nena d’uns set anys, patia moltíssim. No li abellia haver de fer les activitats dels nens. Es delia pels vestits de nena i per poder estar amb noies a les festes tradicionals. Les altres dues eren ja prou grans, una no volia tornar a la vida de “noia” perquè gaudia de tots els privilegis dels homes i no estava disposada a perdre’ls. I la tercera, que ja estava en l’edat crítica per casar-se, portava una doble vida: de dia treballava de secretària- pensem que en una gran ciutat hi haurà més dones treballant que en zones rurals- i quan sortida de la feina es treia el vel per vestir-se d’home, anar a practicar arts marcials i seguir l’escola nocturna. Una existència desdoblada molt dura amb una identitat partida per la meitat.
Lluny del benefici que aquesta enganyifa pugui aportar a les famílies caldria pensar en el dany psicològic que es pot causar a les Bacha Posh. Com es pot deixar a una noia viure en les llibertats totals que es concedeixen als homes per fer-la tornar a la submissió d’un món masclista després? Com es pot aniquilar la llibertat d’aquestes noies a triar ser noies o nois i que no ho facin les famílies per elles? Fins a quin punt el sexe masculí i femení és tan sols un tret biològic i no educacional? Per què es diu que les Bacha Posh són llavors noies masculines quan tornen a fer vida de noia? És que s’ha de saber cosir i cuinar per ser dona de veritat? O és que les dones que juguen a futbol, són competitives i volen anar soles pels carrers són en realitat mig homes?
Sobta i molt que en dos països com l’Afganistan i el Pakistan hagi sorgit el costum de fer nois a les noies que tenen. És un fet enormement trist i que ens ha de fer reflexionar sobre per quin motiu encara en molts països del món tenir només filles és una maledicció. L’homo sapiens va trigar 100.000 milions d’anys en arribar des de l’Àfrica a tots els continents del món. Com és que la raça humana encara pot arribar a considerar una dona menys valuosa o vàlida que un home? Què ho fa que evolucionem tan lentament?
Us deixo el dubte a veure si entre tots el resolem…








Can Masdeu: un projecte ocupa per traure’s el barret.



Ja vaig comentar a l’entrada del blog de la setmana passada el problema amb l’habitatge que tenim en aquests moments a la nostra ciutat. Recordo que vaig escriure que ens veiem gairebé obligats a viure encofurnats en pisos increïblement diminuts. I a sobre paguem per ells unes quantitats completament desorbitades. No obstant, el problema amb l’habitatge deu ser tan antic com la mateixa raça humana. Des de que l’home va decidir deixar de ser nòmada i assentar-se a un territori concret, ha hagut de lluitar per la vivenda. El manteniment i construcció d’habitatges ha estat un tema delicat sempre i, de fet, la RDA es va endeutar definitivament per tal de construir prou pisos per als seus ciutadans. Joseph Strauss va haver de concedir a la veïna soviètica un crèdit milionari per tal que Honecker pogués oferir els edificis que havia promès als habitants de la petita república. La solució al tema de l’habitatge és difícil i sovint s’encalla per temes de corrupció i pels interessos d’aquells que més es beneficien d’un sistema en què només els més rics poden dormir tranquils sota un sostre.

Amb l’entrada d’avui m’agradaria iniciar una sèrie d’articles sobre algunes formes “alternatives” d’accedir a la vivenda, una de les quals és el famosíssim i temut moviment “Ocupa”, també escrit “okupa”. Tot i tenir mala reputació aquest moviment té una història molt llarga, a Anglaterra molt més que al nostre país. La paraula ocupa designa l’acció d’ocupar terrenys i propietats privats de manera temporal o permanent, majoritàriament sense el consentiment dels que podrien atorgar l’ús dels espais. El moviment ocupa és principalment social i polític perquè afirma que l’habitatge és un dret de tothom i que no pot estar associat a un capital. Per escollir un nom adequat per al moviment en la nostra llengua hi va haver un estira i arronsa considerable es veu. Però finalment ocupa escrit amb “c” s’ha imposat sobre el mateix nom escrit amb la “k” anàrquica i revolucionària.

En un principi el moviment es denominà “squat” i a Anglaterra, un dels països precursors, té una tradició que ve de lluny. En època feudal si una casa es podia construir entre la posta i la sortida de sol, els seus ocupants tenien dret a viure-hi de manera indefinida sense que ningú els en fes fora. L’any  1649 hi hagué la revolta dels Diggers, també anomenats True levellers, uns pagesos que, basant-se en el cinquè llibre del Testament, el “Book of acts” clamaven que la terra no era propietat de ningú i volien reformar la societat estintolant-la en una estructura que explotava el subsòl de conreu, tot creant societats igualitàries de camperols. Tot això recorda i molt, els actuals models més solidaris i ecològics de masoveria urbana dels que escriure en algun post més endavant.

Però el tema d’avui és el del moviment ocupa que va aparèixer tal i com el coneixem ara durant els anys 60 i 70 del segle passat. Els països capdavanters van ser Holanda, Alemanya, Anglaterra, França, Suïssa i Itàlia i la corrent va arribar posteriorment a Espanya, Portugal i Polònia. Cal pensar que en aquella època va haver-hi una migració massiva de gent que venia del camp a treballar a les ciutats i aquestes no els podien oferir un lloc on viure. Lluny del que la majoria de nosaltres té al cap, el fenomen ocupa va estar molt d’hora vinculat a idees polítiques i a l’activisme social. Els ocupes s’organitzaven en grups per rehabilitar espais i edificis, incentivaven les tasques solidàries i en general intentaven difondre les seves idees contràries a les polítiques liberals. Alguns edificis ocupats han esdevinguts centres de trobada dels ciutadans i els mateixos ocupes organitzen tallers i xerrades per donar a conèixer els seus projectes. L’any 1994 els centres socials ocupes espanyols i italians organitzaven trobades internacionals i debats contra les polítiques neoliberals i globalitzadores que implicaven un empitjorament de les condicions laborals a països pobres.

Més endavant, l’any 1999, la protesta anti-globalització arribaria al seu punt àlgid amb la cimera de Seattle, que tingué lloc del 29 de novembre al 3 de desembre. En un principi l’Organització Mundial del Comerç tenia previst reunir-se per parlar d’aspectes bàsics de la globalització. Però milers i milers de persones convocades per sindicats, organitzacions ecologistes, anarquistes i persones crítiques amb els aspectes més durs de la globalització, es van mobilitzar als carrers de la ciutat per manifestar-se contra la corrent que estava enriquint només uns quants.

S’havia pensat en un acte reivindicatiu que consistia en què els assistents a la manifestació s’asseguessin a les escales d’entrada de l’edifici on tenia lloc la cimera per evitar que els 3.000 participants poguessin accedir al recinte. No obstant, va arribar tanta gent a l’acte ,la policia de Seattle diu que uns 40.000, que allò es va convertir en una autèntica revolta “anti-globalització”.

Fins aquell moment la paraula globalització s’associava tan sols a un aspecte comercial que era l’objectiu de les empreses multinacionals i els grans grups financers. Però a partir dels esdeveniments de Seattle, els mateixos ciutadans van encunyar el terme per representar la capacitat internacional de mobilització sense fronteres de persones que cercaven la millora de les condicions de treball i de vida per a tots. No només per a uns quants.

Aquesta és per a mi també la definició de globalització en el seu sentit més ampli. Globalització també vol dir que els que tenen més consumeixin menys per tal que els que no tenen res puguin accedir als recursos que són de tots.

I és també en aquest sentit i amb aquesta filosofia que va néixer l’slogan “ cases sense gent, gent sense cases”.

Dins d’aquest context trobem els orígens del grup de precursors del projecte ocupa Can Masdeu. Ells eren un conjunt de joves amb ment oberta i de diferents països que es van reunir i van decidir ocupar l’antiga leproseria ubicada a la Vall de Can Masdeu a Barcelona. L’edifici portava buit uns quaranta anys i els propietaris –tripartits- l’Ajuntament, la Generalitat i el Bisbat no en feien res i probablement no n’haguessin fet res durant un segle més si no l’hagués estat ocupat l’any 2000 per aquests joves dissidents, alternatius i arriscats. Els movia l’afany de viure de manera diferent a la programada i establerta.

El col·lectiu va ocupar l’enorme edifici i va començar a conrear els terrenys al voltant de l’antic hospital però les autoritats van intentar desallotjar-lo el 2002. Com que els ocupes estaven molt influïts pel moviment de resistència pacífica anglesa, van optar per oposar-se al desallotjament d’una manera molt original. Es van lligar amb cordes a les parets de la façana. Com podreu imaginar aquell acte de desobediència explosiva va tenir un ressò molt positiu a Nou Barris, una zona de Barcelona enormement activa des del punt de vista polític. Veïns i veïnes de la barriada van anar a Can Masdeu a expressar el seu suport als joves valents. I finalment el coratge va tenir la seva recompensa perquè després de 3 dies d’assetjament, la policia va deixar estar els ocupes i el barri va guanyar de cop un espai públic.

A Can Masdeu hi viuen actualment 23 adults i, si no m’equivoco, uns sis nens. A més de les tasques a la casa, el grup d’ocupes organitza tallers, conrea les terres del voltant de la vall i ha convertit el seu hort en un indret on els veïns de Nou Barris poden anar a gaudir de l’espai verd prop de la ciutat.

A l’antic hospital també hi ha una botiga de reciclatge on s’hi pot portar roba que ja no s’utilitza i emportar-te peces que t’agradin. També s’hi organitzen de tant en tant calçotades- això darrer m’ho ha dit un amic que ha tingut el temps d’anar-hi- tallers i activitats diverses.

Viure en una comunitat així implica també sacrificis, òbviament. No tothom sap o pot viure amb tanta gent de diverses procedències i amb ideologies diferents. A més també hem de pensar que els projectes de manteniment de la casa absorbeixen una bona part dels temps dels seus habitants i per això només un parell d’ells treballen a jornada completa en algun lloc. També ha de ser difícil explicar als coneguts que vius en un antic hospital i que t’has convertit en un ocupa legalment acceptat. I és que la majoria encara està ancorada en antigues estructures i aquestes per exemple basen la vàlua de la persona en el seu poder d’adquisició de bens materials.

Aquest és un dels motius pels quals al nostre país ha triomfat el negoci de la compra d’habitatges. Se’ns ha fet pensar que comprar un pis representa una inversió i una manera d’assegurar-nos el capital. Potser és veritat i pot representar una font d’ingressos posterior en cas de venta. No obstant, a una pila de països europeus el lloguer ha estat sempre un model viable i fins i tot aconsellable. No tots podem saber que voldrem viure a una determinada ciutat durant un llarg període de temps. I les circumstàncies familiars i personals també van canviant. Una mateixa persona pot viure sola, en parella, formar una família, tornar a separar-se, ajuntar-se amb algú altre, etc. I tot això implica que potser el més convenient és adaptar l’habitatge a la nostra situació personal i també professional. El lloguer representa una alternativa flexible al problema de la vivenda que ha torturat l’home des de que va sortir de les coves i va decidir establir assentaments.

Gent com el col·lectiu de Can Masdeu són ciutadans capaços de demostrar que potser cal replantejar-se els models en què es basa la societat. Ells ho han fet escollint una alternativa al lloguer. D’ençà de l’ocupació de Can Masdeu a Barcelona han anat sorgint projectes de masoveria urbana. Aquesta s’entén com el pacte entre una persona o grup de persones que ofereixen al propietari o propietària de l’edifici fer-se càrrec dels treballs de restauració i manutenció de l’edifici a canvi de no pagar cap lloguer.

A Barcelona hi ha diversos projectes de Masoveria urbana com la M.U.L.A del que escriuré un post més endavant. A més també han sorgit cooperatives com Sostre Cívic que promouen aquest tipus de projecte de llar alternativa. A Dinamarca un 20% dels habitatges ja pertanyen a cooperatives que ofereixen uns lloguers dignes. Aquí estem, per variar, vint anys endarrerits en el tema.

No totes les formes d’habitatge alternatiu han de ser tan radicals com el projecte Can Masdeu. Com ja he mencionat en aquest mateix article, no tothom és capaç de viure en una comunitat tan gran i encara menys de dedicar tant temps a la pròpia llar. Podem considerar que els lloguers abusius esclavitzen els ciutadans perquè ens tenen condemnats a fer, molt sovint, hores extres per satisfer l’avarícia dels propietaris. No obstant, dedicar i invertir hores de la teva vida i temps de lleure a projectes comunitaris és també sens dubte una activitat laboral. No remunerada però recompensada amb el dret a emprar un espai determinat i no menys digna en absolut que una activitat professional remunerada. En aquest sentit crec que cal felicitar gent com la que participa en el projecte can Masdeu. Són capaços de construir quelcom en comunitat i de prescindir una mica de les possessions materials. Contribueixen amb els seus projectes a crear vincles dintre del seu barri, mantenen un edifici i els terrenys del voltant en condicions i a més no els hem de pagar cap sou per fer-ho. Des d’aquest punt de vista potser seria interessant incentivar l’ocupació per treure profit d’espais abandonats i facilitar a gent amb empenta i poc solitària l’accés a una llar assequible.

Enllaç imatge:

The Ramadan


The ninth month of the Islamic calendar and the most important one for the Muslims started officially on the 27th of May 2017 this year. It is the month that turns their daily routine upside down and that astounds the whole world: The Ramadan.

As I am fortunate enough as to have a Moroccan friend who has lived in Barcelona for 20 years and whom I consider just as Catalan or even more so than myself, I have interviewed him so that he has been able to explain to me, from the perspective of an occidentalised Muslim, what the Ramadan means to him.

He replied to the questions I had about this sacred moth on Monday the 12th of June at 19:00, when after a long working day in which he had been fasting, Abdallah came arrived home and he had some time left before preparing his breakfast, at dinner time of course.

Many of us know that the Ramadan is a period of purification in which Muslims fast and only eat before the sunrise and a time when they devote themselves more intensively to prayer and they lead a more secluded life. However, it wasn’t very clear to me when the Ramadan started to be celebrated and for which reason. Abdallah elucidated that during the month they commemorate that the prophet Muhammad felt a voice that pulled him to a mountain. It was the angel Gabriel who started revealing him the word of Allah. As the father of the Islam couldn’t read or write, the first word he heard and that begins the Quran is the imperative “learn!” The prophet had to memorize everything Gabriel told him because he was illiterate. So when he came down the mountain he told the transcribers what had been explained to him. It took him one month to have everything written down. And one of the precepts of the Quran is the fasting during the Ramadan. Abdallah told me himself that it is written in the Holy Book of the Muslims that Allah can forgive anything, but not disobeying the precept of the Ramadan.

For the Muslims, as my friend explained to me, The Ramadan is not only a month in which they eat less than normal, sexual intercourse is also limited to the time after the sunset, this is, after the breakfast. And during the last 10 days there isn’t any sexual intercourse at all. The sacred month is a time to clean up the body and to make the soul be closer to the creator. Therefore, during the Ramadan people don’t even talk as much as usually.

While he was explaining this to me on Monday, I was observing my friend, who I have known already for some time now. He had already been fasting for two weeks and a day and I could easily see that he was thinner. In fact he admitted to having lost already 3 kg so, in a quick mathematic operation it’s easier to see that by the end of the Ramadan he will have lost about 6. I can’t help wondering whether this way to make your body suffer is really beneficious. However, Abdallah is convinced that the fasting purifies his organism and is, moreover, good for self-discipline. According to him the fasting makes you perceive the world differently and reflect upon what it means to be poor and to have to struggle with hunger every day. The prophet only demands that from Muslims once a year.

Even though Abdallah is not a practising Muslim, he hardly ever goes to the Mosque for instance, he likes Ramadan because, according to him, it helps him break with the routine of the year. It seems odd to me that someone who enjoys a good glass of wine and has the complete mushroom-search gear and who is a supporter of the Barça team, a good adoptive Catalan so to say, should feel the urge to stick to the Ramadan precept.

I am not clear about the meals and mealtimes during the Ramadan so I ask him about it. I know you can eat and drink after the sunset but I don’t know for sure if everything or if there are any restrictions. He explains it to me. Between 21:27 and 21:30 here in Spain you can break the fasting. The timetable, however, varies in every Arabic country according to the time the sun sets. Next year the schedule will be different because the Ramadan will take place 10 days before. This has to do with the fact that the Arabic world uses a lunar calendar and there are no months of 31 days.

After the sunset Muslims pray and have their breakfast, even though for us it is strange to think of such a meal when it starts being dark. In Muslim countries all the family get together and they eat what, traditionally, should be a light meal but that contains dates. Now in modern times sweets and pastries have become popular to keep the glucose levels in the blood high.

Once they have had breakfast many Muslims go to the Mosque to pray. Here in Barcelona, in order not to bother the neighbours, the Muslim centre has advanced by one and half hours the time of the prayer so that it starts at 22:30. The next and last meal of the day is the one you can eat around 4:15 before the sunrise.

It seems obvious that with the intense heat and a body plagued by hunger and tiredness, the performance of people can’t be the same as usual. In fact, in most Arabic countries Muslims have a different working schedule during the holy month. They start later and finish earlier. The same happens in schools. The Muslims that have to endure the worst part are, of course, those who live in the diaspora in western countries. They have the full timetable and have to meet the expectations of daily life without any or only little consideration.

I can read in Abdallahs eyes that the suffering is not merely due to the long timetable. The Ramadan is a festivity that is very much enjoyed in the family or with close friends and, according to him, it is a very special and magical period in Morocco.

Personally, I can say that I witnessed the Ramadan with my own eyes years ago when I was on holiday in Egypt. With a sun that could scorch anything that was not protected from it and a heat that could make your ideas evaporate, the citizens from Cairo bore the Ramadan till 18:00, the time where they were allowed to ingest food and drinks. Short before 18:00 people were distributing bottles of water or juices, exactly what the body had been craving for hours.

The breaking of the fasting is a sacred and familiar moment and therefore I understand that Abdallah yearns to have friends and culture mates around him during the time after breakfast.

One of my questions is how old children are when they start with the Ramadan. He replies that at the age of 13 or 14. In Egypt I saw children as young as 8 who practised a light version of the Ramadan, fasting only some hours and some days.

The Quran is merciful in this sense. The sick, the travellers and women who have their periods do not have to do the Ramadan. But the days they don’t do it will be replaced with some others afterwards. If someone breaks the rules and does a prohibited thing such as eating or drinking there is a punishment for it: the person has to do the Ramadan for 3 months in a raw or feed 40 poor people for 40 days. This very last rule makes me think of the papal bull, which allowed the rich to escape from the sacrifices of the fasting during the lent. It is engraved in my western mentality and rooted in experience, that the rich always have a legal way to avoid sacrifices. And it is obvious that feeding 40 poor people for 40 days is something the upper-classes can easily do. I am sorry to have grown with the idea that those on top don’t have to stick to laws of any kind. But am I right or not if I think like this about the punishment for not doing the Ramadan properly? There will be all sorts of people I suppose. And nevertheless, the self-discipline of my friend makes me grasp the amount of self-control that Muslims train once a year during the Ramadan. It is awesome.

Abdallah tells me the three first days are the worst ones and afterwards the body adapts little by little.

In spite of the fact that my friend experiences the Ramadan in its most spiritual side, this winter I watched a short TV report in Al Jazeera that showed clearly that the consumption of all sorts of edible products soared during the month. Capitalism has won the battle even in Arabic countries and companies make money by selling more food than what is really needed. So people eat the same amount but in fewer hours. The intention behind the Ramadan was not to make people have the same intake as always after the sun. That goes without saying. It was in fact to make the body struggle for a while. Abdallah keeps on insisting that those who consume more are not following the Ramadan as they should.

In only two weeks after the interview he will have passed the test, as millions and millions of other Muslims. One day after the last Ramadan day it is traditional to give children shoes and clothes but no toys.

In order to make Ramadan really effective, Muslims are asked to give alms to the poor because the idea behind the fasting is to remind people who are well-off of the fact that there are people who can’t eat.

To finish the interview, I asked Abdallah which Muslim festivities are important and he mentions the “Feast of the sheep” or of “the Sacrifice” that takes place 70 days after the Ramadan and the Muslim New Year that celebrates the birth of Muhammad. With the Feast of the sheep the Muslims want to thank Allah for having saved Ismael from the dead when his father Abraham was about to sacrifice him to show his submission to God’s will.

The “Feast of the sheep” is one of the best-known by Muslims but the Ramadan might be, if possible, even deeply rooted in the community. For the Muslims outside of the Arabic world it is a real test and very admirable too. And maybe it wouldn’t be a bad idea to fast for a couple of days the way they do. Not for religious reasons but to understand better what 160,000,000 Muslims do for a whole month every year. Out of curiosity and to clean up our bodies from the excess of food we are used to in the western world.

Abdallah, who is a very good host, does not want to let me leave without trying the pastries that his family has sent him from Morocco to celebrate the Ramadan. It reminds me of the time I lived in Germany and my parents used to send me parcels with the typical sweets such as “panellets” and “torrons”. Families, and more specifically mothers, clearly behave in a similar way no matter where they come from or which religious group they belong to. This is an infinitely reassuring feeling for me, because I want to see more the similarities humans share than the differences that separate us. And I’d like to believe that a great deal of people are the same way too…


El Ramadà.


El passat 27 de maig va començar el que per a la majoria de musulmans és el mes més important de tot l’any, el que trasbalsa la seva rutina i deixa el món bocabadat: El Ramadà.

Com que tinc la gran sort de tenir un amic marroquí que viu a Barcelona des de fa vint anys i a qui considero tant o més català que jo, he tingut l’oportunitat de fer-li una entrevista per tal que m’expliqui, des de la seva perspectiva de musulmà occidentalitzat, que significa per a ell el Ramadà.

Les preguntes que tenia sobre aquest mes sagrat me les va resoldre el dilluns a es 19:00 quan, després de la jornada laboral en dejú, l’Abdal.là va arribar a casa i tenia una estona per dedicar-me abans de preparar-se el sopar.

Molts de nosaltres sabem que el Ramadà és un període de purificació en què els musulmans fan dejuni i només mengen abans de la sortida de sol i en què es dediquen més intensivament a resar i a portar una vida recollida. No obstant, el que no tenia clar era quan es va començar a celebrar el Ramadà i per quin motiu. L’Abdal.là em va aclarir que durant el mes del Ramadà es commemora que el profeta Muhàmmad es va sentir cridat per una veu a pujar a la muntanya on, Gabriel, l’àngel, li va anar revelant la paraula d’Al.là. Com que el pare de l’Islam era un comerciant que no sabia llegir ni escriure, va haver de memoritzar els fragments que anava revelant Gabriel i els anava transmetent als escrivents de l’època. L’Abdal.là em va explicar que tot va començar amb la primera paraula en imperatiu “ estudia!” i que un dels preceptes bàsics recollits a l’Alcorà és que s’havia de practicar el dejuni durant un mes seguit.

Pels musulmans, em va aclarir el meu amic, el Ramadà no és només un mes en què es menja menys del que és habitual, les relacions sexuals també estan restringides a les hores després del trencament del dejuni, que són l’esmorzar, i els darrers 10 dies del mes es considera necessària l’abstinència total de les relacions íntimes. El mes sagrat és una època de depuració del cos per tal d’aconseguir que l’ànima estigui més en connexió amb el creador i per això, durant aquest període tampoc es parla tant com normalment.

Mentre m’ho explicava el dilluns, jo observava el meu amic, al que ja fa un temps que conec. Portava dues setmanes i un dia amb el Ramadà i ja el notava més prim. De fet ell em confirmà que ja havia perdut 3 kg i si faig números no és difícil calcular que quan s’acabi el mes potser n’arribaran a ser 6. Òbviament no puc deixar de demanar-me si aquesta manera de sotmetre el cos a patiment és beneficiosa de veritat, però l’Abdal.là està convençut de que al seu organisme li va bé perquè es purifica i a més és un bon exercici d’autodisciplina. Segons ell, estar en dejú el fa percebre la realitat d’una manera diferent i fa reflexionar sobre què és ser pobre i haver de patir fam cada dia. El profeta ho exigeix de tots els musulmans un cop l’any.

Tot i que l’Abdallah no és un musulmà practicant, perquè ja gairebé no va a la Mezquita, li agrada el Ramadà perquè segons diu ell l’ajuda a trencar amb tota la rutina de l’any. Se’m fa un pèl estrany que una persona que sap gaudir d’un bon vi de tant en tant, que té tot l’equip reglamentari per anar a buscar bolets i que, a sobre, és un aficionat culer, un bon català adoptiu en definitiva, senti la necessitat de seguir el Ramadà.

Això dels àpats durant el Ramadà no ho tinc del tot clar i per això li demano com va. Es pot menjar i beure després de la posta del sol, però no sé si de tot o amb restriccions.

M’ho aclareix. Entre les 21:27 i les 21:30 es pot trencar el dejuni. Això però varia a cada país musulmà segons l’hora de posta del sol. Aquí s’ha acordat aquest horari com a mitjana de l’hora de posta del sol al mes de juny. L’any vinent l’horari canviarà perquè el Ramadà serà 10 dies abans. Això té a veure amb el fet que els musulmans fan servir un calendari lunar i no solar i per a ells no hi ha mesos de 31 dies.

Després de la posta del sol els musulmans resen i fan l’esmorzar-encara que a nosaltres en sembli molt estrany que sigui al vespre. Generalment als països àrabs tota la família es reuneix i fan un àpat plegat que, segons els preceptes, ha de ser lleuger però que tradicionalment conté dàtils i altres dolços que ajuden a mantenir els nivells necessaris de glucosa a la sang.

Havent acabat el sopar molts musulmans van a la Mezquita a resar. Aquí a Barcelona, per tal de no molestar els veïns, el centre musulmà ha avançat una hora i mitja el moment de les oracions, i els àrabs resen cap a les 22:30. El següent àpat que es pot fer és cap a les 4:15, abans de que surti el sol. Els musulmans preguen i després de l’àpat ja no mengen ni beuen res fins la posta del sol.

És obvi que amb la calor intensa i un cos afamat el nivell de producció i de rendiment dels musulmans no és el mateix. I de fet als països musulmans els horaris són reduïts un pèl durant el mes. La gent entra més tard i surt més d’hora. Igual que a les escoles. Els musulmans que més pateixen el Ramadà són, evidentment, els que viuen al món occidentalitzat perquè aquests han de complir amb les exigències diàries com quan el seu cos no està sotmès al Ramadà.

Llegeixo clarament als ulls de l’Abdallàh que el patiment no només és per la jornada laboral extensa per als musulmans de la diàspora. La festa del Ramadà es viu en família i amb els amics i, segons diu ell, és un fet molt especial i màgic al Marroc. Aquí com és lògic, part de l’encant desapareix si un no està amb la família. El noto trist quan en parla. Encara bo que fa poc va tenir uns amics a “esmorzar” a l’hora de sopar a casa i amb ells va poder reviure el Ramadà d’una manera similar a com es viu al Marroc.

Personalment vaig viure un Ramadà fa anys en ple mes d’agost durant unes vacances a Egipte. Amb un sol que badava penyes i una escalfor que feia evaporar les idees, els habitants del Caire patien el Ramadà fins les 18:00 hora en què es veien homes per tota la ciutat ajupits davant plats de menjar, molt probablement donant gràcies pels aliments, i esperant que l’Imam donés el senyal que els permetia començar a ingerir aliments. Just abans de les 18:00 pel carrer es repartien ampolles d’aigua i sucs de fruita, just el que el cos havia estat demanant durant hores.

El trencament del dejuni és una celebració sagrada i familiar i per això entenc que l’Abdal.là es deleixi per tenir amics i companys de cultura al seu voltant durant les hores del vespre.

Una de les meves preguntes és a quina edat comencen els nens amb el Ramadà. Ell diu que als 13 o 14. A Egipte vaig veure que n’hi havia de tan menuts que tenien només 8 anys ja feien una “versió light” del Ramadà.

L’Alcorà es benèvol en aquest sentit. Ni els malalts, ni les dones amb la regla ni els que viatgen han de seguir el Ramadà quan no estan en condicions. Els dies de dejuni que es perden es recuperen quan es pot després del mes. No obstant, si algú comet una infracció com menjar o beure fora d’hora, el càstig és practicar el Ramadà durant 3 mesos seguits o alimentar durant 40 dies 40 pobres. Això darrer em fa pensar en les butlles papals, que permetien els més rics quedar absents de la pràctica del dejuni durant la quaresma per exemple. I és que la meva mentalitat occidental ha après per experiència que els rics sempre tenen una manera “lícita” per escapar dels sacrificis. I és obvi que alimentar a 40 pobres durant 40 dies és quelcom que les classes altes es poden permetre fàcilment. Em sap greu, he pujat amb la certesa que els de dalt sempre intenten saltar-se la llei. Però aniré o no desencaminada quan penso això sobre el càstig per infringir el Ramadà? Suposo que com a tot arreu, hi haurà de tot. I tanmateix la autodisciplina del meu amic em fa albirar el poder d’autocontrol dels musulmans que exerciten a través del Ramadà. És autènticament admirable. Assegura el meu amic que el pitjor són els tres primers dies perquè després el cos es va adaptant.

Tot i que ell viu l’aspecte més espiritual del Ramadà, aquest hivern vaig veure un reportatge al canal de televisió Al Jazeera que posava de manifest que el consum d’aliments augmentava espectacularment durant el mes sagrat. I és que en molts indrets el capitalisme ha vençut i la gent ingereix més del que cal en un sol àpat després de la posta del sol. No cal ni dir que la intenció de la pràctica del Ramadà no és consumir la mateix quantitat de sempre en poques hores, sinó fer patir una mica l’organisme. L’Abdal.là insisteix en que qui consumeix més no està practicant el Ramadà com cal.

Ja li queden dues setmanes i després haurà superat la prova, com a milions i milions d’altres musulmans. L’endemà del darrer dia del Ramadà és tradició regalar roba i sabates als nens. No sé per quin motiu havia pensat en joguines però es veu que no és el tradicional.

Per tal que el Ramadà sigui efectiu després d’aquest cal donar almoina als pobres perquè de fet la idea darrere el dejuni és recordar a la comunitat musulmana que no tothom té prou recursos per menjar.

Per acabar li vaig demanar a l’Abdal.là quines altres festivitats musulmanes eren importants i va esmentar la festa del xai, que té lloc dos mesos i deu dies després del Ramadà i el cap d’any musulmà que commemora el naixement del profeta Muhàmmad. Amb la festa del xai els musulmans volen donar gràcies a Déu per haver salvat la vida d’Ismael, fill d’Abraham, a qui aquest tenia la intenció de sacrificar per demostrar la seva submissió a la voluntat divina. Tot i que la festa del xai es considera una de les més importants i sentides pels musulmans, el Ramadà i la seva pràctica està ben arrelada en les ments i els cors dels que han crescut en la religió. Per això molts d’ells segueixen el precepte del dejuni fins i tot quan no són practicants regulars.

És ben cert que moltíssimes religions proposen períodes de dejuni i abstinència que faciliten la meditació, però potser estaven pensats per posar-los en pràctica conjuntament amb tota la comunitat. El Ramadà en diàspora és una prova de foc i d’autodisciplina molt digna d’admiració per part de tots els occidentals. I potser no estaria malament provar un dia o dos de fer el dejuni per així entendre el que practiquen mil sis-cents milions de persones durant tot un mes de l’any. No cal fer-ho per motius religiosos, es pot fer per curiositat i per netejar una mica el cos de l’excés d’aliments que es consumeixen als països desenvolupats.

L’, com a tot bon amfitrió que és, no em va voler deixar marxar a casa seva sense que provés tres deliciosos pastissets que la seva família li havia enviat des del Marroc per celebrar el Ramadà. Em va recordar els temps en què la meva feia paquets amb panellets o torrons per enviar-los a Alemanya. I és que claríssimament el capteniment de la família, i sobre tot el de les mares, arreu del món és afí, per molt que pertanyin a països i religions diferents. Aquest pensament és infinitament tranquil·litzant, si més no, per a mi i vull pensar que per a moltes persones que busquen més la similitud entre els humans que no pas les diferències…





Què va ser la RDA (VI)



A l’entrada del blog de dijous passat vaig escriure sobre al cas del malaurat Robert Havemann. Avui dedico el darrer post a tres personatges que van tenir un millor destí i que formarien part del que podríem anomenar “els guanyadors” de la reunificació, és a dir, els que van aconseguir obrir-se camí a l’oest perquè ja despuntaven a l’est.

El primer i un dels meus personatges favorits és Sigmund Jähn. Va néixer en una petita població amb el nom ressonant de Morgenröthe-Rautenkranz. Fantàstic per practicar fonètica alemanya! Va formar-se primer com a impressor però després va fer el servei militar aeri i va anar escalant posicions. Va fer l’Abitur, la selectivitat alemanya, el 1965 i posteriorment va poder anar a l’acadèmia militar J.A. Gagarin a Moscou. El 1976 va tenir la gran oportunitat de formar part del programa espacial Interkosmos i el 26 d’agost el 1978 va volar a l’espai durant més de 20 hores. Una fita històrica que tots recordaríem si l’haguessin dut a terme els americans. Per a molts nens de la RDA era un heroi nacional i va ser un astronauta conegut arreu de la URSS. El 1983 va fer el seu doctorat a Postdam i per a ell la caiguda del mur fou una plataforma de llançament mundial perquè a partir del 1993 va treballar a la ESA, la European Space Agency.

La cinematografia però no va donar un final tan digne a aquest personatge històric perquè en la pel·lícula “Goodby Lenin” el fan aparèixer com a taxista després de la reunificació. Com si no hagués aconseguit tampoc integrar-se al nou ordre de coses. Incert. El director però volia fer palès un fet molt trist que sí es va repetir en una quantitat infinita de casos. Persones que havien gaudit d’un cert estatus a la RDA van desaparèixer de la vida pública en ser diluïts en un país més gran. Això és el que vol mostrar la pel·lícula presentant-nos Sigmund Jähn com a taxita post RDA.

El següent gran heroi de la RDA, l’ídol dels adolescents de l’ època va ser Henry Maske. Va néixer a Treuenbrietzen, també a l’est d’Alemanya el 1961. Va ser medalla d’or als jocs Olímpics de Seul. Era un excel·lent esportista i un home amb educació i cultura, motiu pel qual li van posar el sobrenom de “el gentleman” a Alemanya. Després de la reunificació i al final de la seva carrera com a boxejador va crear una fundació “Faire Chancen für jungen Menschen”- oportunitats justes per als joves- que construeix centres esportius i cafès internet per a nois i noies sense recursos.

El darrer personatge és la dona que domina Europa en aquests moments i que absolutament tothom coneix. L’Angela Kasner va néixer a Hamburg el 17 de juliol del 1954 però es va traslladar amb la seva família a Brandenburg perquè al seu pare, que era un pastor luterà, li havien ofert una feina a aquesta regió. Així doncs els Kasners va fer el camí contrari a la de milers de ciutadans que volien anar a parar a la zona oest. No obstant no se’n van haver de penedir. Es diu que el pare de la darrera personalitat de la que escric, va ser pilar bàsic de l’església de la RDA i que va servir per controlar la colla de feligresos de la seva congregació. Les males llengües també diuen que el favor de les autoritats va fer que ella pogués gaudir d’uns estudis que altrament eren negats als fills dels clergues. Però fos com fos, Angela va despuntar com a estudiant de seguida. Era bona en ciències i també en llengües i de fet va guanyar un viatge a Moscou com a premi pel seu excel·lent rus.

Va entrar a la universitat de Leipzig el 1973 i com a moltes altres estudiants es guanyava els diners fent de cambrera. Tampoc va ser diferent de la resta de noies de la RDA perquè es va casar jove i va anar a viure en un pis sense bany ni aigua calenta amb el seu marit, un físic i company d’estudis que li donaria el cognom amb que la coneixem tots ara: Merkel. El 1986 Angela es va doctorar en química i el 1989 va començar la seva activitat en grups prodemocràtics. Només dos mesos després de la reunificació Merkel ja era al Bundestag representant Mecklenburg Vorpommern. Kohl confiava plenament en ella i l’anomenava “das Mädchen”, la noia. Li atorgà el càrrec de Ministra de les dones i la Joventud. Després es responsabilitzà de medi ambient i seguretat nuclear. El 1998 es convertí en secretària general del CDU i del 22 de novembre del 2005 en la primera dona cancellera d’Alemanya.

Merkel és una figura controvertida encara. Per una banda la seva política d’austeritat no agradà als que s’havien estat beneficiant d’un sistema social del benestar durant massa anys. Ha imposat retallades al seu país que els ciutadans no han paït bé. La introducció d’una matrícula per als estudiants que supera un preu simbòlic no va agradar a ningú per exemple. No obstant, el poble alemany, i vull creure que Europa en general, reconeix que és un dels personatges polítics del moment amb una millor preparació acadèmica i un major poder de lideratge. Llàstima que no sigui capaç de tenir un pensament més proper a les classes socials més baixes.

Suposo que és més fàcil entendre per quin motiu està exigint esforços econòmics i austeritat per part de tots sabent que va ser ciutadana de la RDA.

Personalment he de dir que vaig tenir la meravellosa sort d’haver-me pogut amarar-me del que havia estat la RDA gràcies als meus dos anys a Berlin i sis i mig a Dresden. Hi vaig arribar quan ja feia cinc anys que havia caigut el mur però la gent encara no havia superat la pèrdua del seu país. Vaig aterrar a una Alemanya on una immensa majoria de persones van resultar ser perdedores de la reunificació i en què molts se sentien perduts i no trobaven manera de reinventar-se. Com el Gerd, el personatge de la meva “La Vall dels ignorants”, que lluita per integrar-se a una societat que l’ha deixat sense res d’un dia per l’altre.

No vaig conèixer una Alemanya d’opulència i luxe on tots vivien feliços en pisos ben equipats. Vaig viure en un bocí de país en plena crisi on la imaginació era primordial per trobar formes d’entreteniment que no suposessin gastar uns diners que la gent no tenia. I vaig aprendre sens dubte dues coses immensament valuoses que no deixaré mai de transmetre: que es pot viure molt bé al marge de la societat de consum i que una societat que et valora pel que tens més que pel que fas no és vàlida.

Sense els 17 milions d’habitants de la RDA i la seva experiència Alemanya no seria el que és ara. I+ he d’afegir que sense haver viscut la història d’aquest país ja desaparegut, jo no hauria après a cercar maneres alternatives de viure de manera més sostenible i seria, molt probablement, força més ignorant.



Què va ser la RDA V


La caiguda del mur de Berlín després del 9 de novembre del 1989 ha estat l’esdeveniment més emotiu a Alemanya de les darreres dècades. Durant anys famílies senceres van quedar dividides i de cop la barrera arquitectònica va desaparèixer. Però la mental va romandre intacta i encara es farà sentir durant molt de temps.

L’Alemanya occidental havia entrat a la roda de la societat del consum i del capitalisme que deixava als ciutadans poc protegits pel que fa al mercat laboral. La societat del lliure mercat implicava una major competitivitat i molts alemanys de l’est van convertir-se en vulnerables després de la caiguda del mur.

Recordem que el sistema socialista soviètic preferia treballadors de fàbrica i pagesos a investigadors i metges. Bé, de fet la URSS tenia fantàstics cirurgians, però en general el sistema no discriminava, en base al sou, als que estaven en posicions inferiors. Això, juntament amb la necessitat de servir a l’exercit per entrar a la universitat en cas de no tenir unes notes més que excel·lents, va fer que una gran part de la gent es conformés amb una Berufslehre, una formació professional.

Es podia ser ferrer, mecànic, fuster o administratiu per un sou competitiu que li permetia a un formar ràpidament una família.

Com que els infants de la RDA anaven als jardins d’infància des de ben petits i no es quedaven amb la mare a casa com els nens de l’oest, les autoritats per ells eren diferents.

La figura dels pares passava una mica a segon terme perquè els companys i les colles prenien un paper molt important en les vides dels joves. Els nanos tenien amics d’escola, amics als grups dels “Pioniere” i després els companys de la FDJ.

El principal al·licient per als joves eren formar una família pròpia que, a més, els donava la possibilitat d’accedir a un pis més ràpidament.

Els que ho havien tingut millor eren aquells que vivien en grans cases que l’estat no va gosar a socialitzar, ja que per a aquests el problema amb l’habitatge era inexistent.

La mitjana d’edat per casar-se era els 22 i molts tenien dos fills del primer matrimoni. A la RDA al 1980 una de cada tres parelles fracassava i els dos membres buscaven un nou nucli familiar i tornaven a tenir fills.

El lloc de treball també representava quelcom sagrat. L’atorgava el govern i era, per a la majoria, de per vida. Conseqüentment, els vincles personals amb els companys de treball eren molt forts i estaven reforçats pels petits comitès de partit que vetllaven per l’harmonia de la convivència a la feina. Els empleats treballaven plegats, s’entretenien plegats i es controlaven els uns als altres.

Però el dia 9 de novembre del 1989 la rutina dels alemanys de l’est va quedar interrompuda i no tornaria a ser mai, allò al que estaven acostumats. Per començar, amb la reunificació el país es va trobar davant del fet que tenia una indústria doblada innecessària i la majoria de les fàbriques i empreses de la RDA no eren prou competitives a l’oest. Algunes es van desmantellar, altres es van vendre a inversors estrangers. Aquells que havien treballat tota la vida al mateix lloc van patir un xoc perquè o cercaven feina a una altra empresa, i els era difícil, poc avesats com estaven a la competitivitat, o havien d’adaptar-se a una nova estructura. Per als joves entre vint i quaranta anys no va ser gaire traumàtic. Per als de quaranta cap amunt sí.

Durant els primers mesos després de la reunificació l’economia d’Alemanya es va reactivar ràpidament. Això va ser degut a que la part occidental va incorporar al seu mercat 13 milions d’habitants amb unes butxaques prou plenes d’estalvis i afamats de bens de consum. El dia 1 de juliol del 1990 va tenir lloc la introducció d’una única moneda. Els alemanys orientals podien canviar fins a 4.000 mil marcs a raó d’1 a 1. Un marc oriental per un d’occidental i a partir de quatre mil es comptava a raó de dos marcs orientals com a equivalents d’un d’occidental. De cop i volta la gent tenia potser menys diners que abans. És a dir que havien entrat al mercat de consum, però sense el mateix poder adquisitiu que els de l’oest.

Pitjor encara va ser que una gran part dels treballadors del a RDA sense qualificacions acadèmiques no va trobar feina després de la reunificació i això comportà una disminució radical del seu nivell de vida. En qüestió d’un any un percentatge no gens menyspreable dels alemanys va veure desaparèixer el país on havia viscut potser gairebé tota la seva vida, va haver d’adaptar-se a una escala de valors diferents i aprendre a sobreviure a la societat capitalista, que suposava realment una competitivitat que no sabien afrontar.

Per sort Alemanya era prou potent econòmicament per poder mantenir, a base de rendes, a tots aquells que no es van poder incorporar a la societat de l’oest. En els darrers 15 anys el país ha invertit una quantitat substancial de diners en concepte d’ajudes de la Unió Europea per reciclar als treballadors de l’antiga RDA i preparar-los per reinserir-se al mercat laboral.

Òbviament la reunificació ha tingut dues cares. La que veuen els guanyadors i la dels perdedors. A la RDA tothom tenia diners però no hi havia productes. A l’actual Alemanya hi ha infinitat de productes a les botigues però l’estat no garanteix un salari suficient per a que tots els Alemanys es puguin permetre el que desitgen.

No seria just, no obstant, acabar la història de la RDA sense potser parlar d’alguns casos personals als que dedicaré part de l’entrada del blog d’avui i de la propera setmana.

El primer gran personatge de la RDA és Robert Havemann. Nasqué el 1910 a Múnic en una família benestant. Estudià química i començà la seva activitat política el 1932, quan ingressà en el moviment Neu beginnen (començar de nou) que endegava la resistència contra el nazisme. El 1933 ingressa al KPD, el partit comunista d’Alemanya. Va fundar un grup anomenat Europäische Union (Unió Europea) que planejava accions per enredar i esbordellar les accions dels nazis.

El règim però, sense saber res de les activitats subversives del científic, li donà la possibilitat de cooperar amb ell per investigar les armes químiques i Havemann acceptà per tal de poder encobrir millor encara la seva tasca a la resistència.

Però la seva doble vida no va romandre durant molt de temps en l’obagor i fou descobert per la Gestapo i posteriorment arrestat el 1943. Se’l va processar i condemnar diversos cops, tanmateix, la seva tasca com a investigador era tan valuosa que no el van executar. Va sobreviure al règim i fou alliberat del camp de concentració per l’exercit roig.

Havemann va accedir a un càrrec de director financer de l’institut científic Max Plank al Berlín occidental. No obstant, degut a la seva afiliació al KPD fou perseguit per les autoritats occidentals i finalment perdé la feina el 1948. Recordem que el món ja estava dividit en dos blocs. El capitalista i el comunista.

Havermann marxà a viure a l’Alemanya oriental que el rebé amb els braços oberts doncs havia lluitat contra el nazisme. Al Berlín oriental obtingué una càtedra a la universitat Humboldt. Però el 1956 començà a criticar el règim socialista de la RDA i el 1964 perdé la feina i també el seu càrrec al SED. L’any 1971 el seu fill fugí, com tots els que podien, a l’Alemanya occidental i ell i tota la seva família passà a estar sota la monitorització de la Stasi. El 1976 Havermann va ser condemnat a arrest domiciliari i morí tot estant-hi el 1982.

Havermann és, com a molts d’altres, una de les figures tristes de la història. Algú que per les seves ideologies va patir tant la repressió d’un cantó com la de l’altre. I també és un exemple de com una persona pot lluitar contra el mal i per la llibertat d’expressió durant tota la seva vida.

Ben segur la RDA estava plena de gent com ell que patí en silenci la violència del sistema i que no són menys valuosos que Havermann. Només són més ignorats perquè d’ells no s’ha escrit res enlloc. A tots ells els dedico l’entrada del blog d’aquesta setmana. Perquè la història també és d’aquells de quin no s’escriu mai res.

Què va ser la RDA (IV)

El successor de Walter Ulbricht fou un dels seus homes de confiança i també el que va dur a terme la planificació i implementació del mur de Berlín per assegurar l’estabilitat de la RDA. Com Honecker mateix diria en una entrevista després de deixar de ser president del SED, Ulbricht va donar l’ordre, Els russos la seva benedicció i el món va tancar els ulls perquè el mateix president dels Estats Units anà de pesca en rebre la notícia sobre la construcció del mur.

Erich Honecker va ser un dictador impassible i inescrutable fins els seus darrers anys demandat, quan les malalties van començar a enterbolir-li el cervell.

La seva vida va ser turbulenta. Dels tres grans personatges de la RDA, Wilhem Pieck, Walter Ulbricht i Erich Honecker, aquest últim fou l’únic que no va passar per cap fase social-demòcrata en la seva joventut. Venia d’una família de miners que simpatitzava amb els comunistes i ell es va afiliar al KPD el 1929, any en que fou enviat a l’escola Lenin de Moscou. En va tornar el 1931 i el 1935 no va tenir temps de fugir a l’exili quan el NSAPD va pujar al poder, per això va ser empresonat pels nazis. Mai va parlar de que hagués estat torturat i sovint es diu que va aconseguir aquest tracte de privilegi delatant a companys del seu partit. Durant l’època de presidi aconseguí fugir i va començar una relació amorosa amb una de les seves guardianes de garjola, una dona vuit anys més gran que ell. Gràcies a aquesta, Honecker tornà a la presó sense cap mena de represàlia i s’hi està fins el 1945. El jove impulsiu es va casar amb la seva carcellera temps després, en l’època de la planificació de la implantació del sistema socialista a l’Alemanya oriental.

Honecker tenia molt bona intuïció per saber on residia el poder i es va convertir aviat en una de les persones de confiança d’Ulbricht, podent així entrar a formar part del Politburó. Era un jove ambiciós amb les idees molt clares en el terreny polític però no gaire en l’amorós. Quan ja formava part del cercle d’Ulbricht, s’embolicà sentimentalment amb una altra companya de partit amb qui s’hagué de casar perquè havia quedat embarassada.

Durant els anys en que estigué a l’ombra d’Ulbricht, aquest darrer imposà una política d’austeritat que féu tirar l’economia del país endavant tot i que els ciutadans només sentien la manca de llibertat i d’al·licients a la seva Alemanya socialista. No obstant, els alemanys de la República Federal parlaven d’un miracle econòmic roig en referir-se a la RDA. Amb un país mancat de la millor maquinària industrial perquè se l’havien endut els russos i aquests explotant les riques fonts d’urani de la serralada Herzgebirge, els alemanys orientals continuaven pagant les reparacions de guerra i per tant, tot el que s’aconseguia a la “Alemanya sense Marshall” era una proesa. Ulbricht n’era conscient i no va perdre mai l’ocasió de recordar als russos que a pesar de les adversitats, a la RDA les coses anaven moltíssim millor que a qualsevol dels altres satèl·lits soviètics. Òbviament allò no abellia gaire als comunistes.

Just l’any en què Ulbricht havia de batallar amb els ciutadans i en el moment en què els ciutadans de la RDA es van revoltar contra la política socialista, Erich Honecker es casava amb Margot Feist, una líder de l’agrupació política FDJ. Ella serà, segons els historiadors i biògrafs, el gran amor d’Erich i la dona que el va fer anar de corcoll. L’única de les seves relacions de fins aquell moment que era més jove que ell.

Honecker va ser capaç de mantenir-se fins el 1970 a l’ombra d’Ulbricht quan aquest va cometre un altre error fatal a més de l’entrevista amb Brejnev: En un discurs públic l’ancià polític anticipà una reforma per aconseguir entrar en l’etapa del socialisme d’afluència pel que tant havia lluitat. El Maig del 1971 la Unió soviètica forçà a Ulbricht a retirar-se de la vida política i finalment Honecker esdevingué primer secretari del SED.

Ell va recollir des d’un bon principi la collita que Ulbricht havia sembrat, un creixement econòmic modest però estable i una industria que podia funcionar progressar perquè a la RDA s’havien construït una gran quantitat de central elèctriques, que funcionaven amb carbó.

Per això quan Honecker succeí a Ulbricht, el primer va apujar els sous i disminuir les hores de feina dels treballadors i l’edat de jubilació. Va subvencionar les vacances en hotels de luxe a la costa alemanya als treballadors escollits per sorteig, va obrir botigues amb productes de l’oest, les anomenades “intershops” on els ciutadans podien comprar capricis no produïts a al RDA amb els sous competitius que l’estat pagava. I va fer aparèixer tota una sèrie de botigues de productes gourmet per apaivagar la gana i set de luxe dels ciutadans més estalviadors i afortunats.

Amb Honecker va començar l’etapa del socialisme d’afluència perquè, segons volia donar a entendre al món, els habitants del país havien de ser capaços d’aprofitar els fruits del seu esforç sense esperar massa. Però tot i així a les prestatgeries dels supermercats continuaven faltant-hi productes perquè molt d’allò que es produïa, i que no era poc, anava a parar a l’oest, i el 40 % del que es fabricava a la RDA i s’hi venia era manufacturat a les encara 11.000 empreses privades que hi quedaven. I aquestes van passar a mans de l’estat el 1971, un any després de l’arribada del Volkswagen Golf d’importació a l’est. Era tres vegades més car que el Trabant, el cotxe de la RDA per excel·lència, el que costava 20.000 euros de produir i es venia per 10.000. No obstant, els diners no eren un problema pels alemanys de l’est. Mancats de productes per gastar els sous, una gran part de la població es va poder permetre comprar el Golf que tenia l’avantatge que es podia adquirir sense llistes d’espera.

La dècada dels 70 va fer palesos els dos problemes bàsics de la petita república. Un era la manca d’una industria plenament socialista capaç d’activar l’economia i proporcionar als ciutadans tots els bens de consum necessaris. L’altre era la precarietat de l’habitatge. Des de la segona guerra mundial la RDA havia fet un gran esforç per anar pagant les reparacions de guerra i endegar una economia que començava de zero. L’estat no havia tingut diners per ocupar-se del manteniment dels edificis i per això els barris antics de les ciutats queien literalment a trossos. Reconstruir el que havien estat cases magnífiques hagués suposat una inversió que la RDA no es podia permetre. Però la població anava creixent i calien habitatges. Honecker va començar a planificar i construir enormes complexes de blocs d’edificis. Durant la vuitena convenció del partit del SED, Honecker va anunciar el seu ambiciós pla d’edificació de 3 milions d’habitatges fins l’any 1990.

La majoria dels pisos del a RDA no disposava de calefacció central sinó que s’escalfava amb forns de carbó que produïen calor ràpidament però de manera contaminant. A més, sovint l’inodor era fora dels habitatges i alguns d’aquests pisos no teníen una cambra de bany. Les famílies preferien anar a viure a llocs més petits però amb les comoditats de la calefacció central, el bany i el balcó encara que aquests estiguessin en enormes blocs soviètics sense cap caliu. Un pis de tres habitacions podia costar uns 61 marcs al mes. Un regal pràcticament. Es prioritzà a les famílies de classes treballadores amb més fills.

I és que a la RDA els nens portaven un pa sota el braç literalment, perquè a les famílies se’ls concedia un crèdit de 7.000 euros pel primer fill. Això explica que la mitjana d’edat dels matrimonis de la república fos de 22 anys.

El més que necessari programa d’edificació d’habitatges endeutà la RDA definitivament. El 1982 aquesta acumulava uns números vermells de 25 milions de marcs i Joseph Strauss hagué de concedir, des de la Bundesrepublik, un crèdit d’un bilió de marcs a la RDA. D’això evidentment els habitants de l’Alemanya oriental no en van saber res. Van romandre en la ignorància.

Erich Honecker s’esforçà per renovar la imatge del seu país fent-hi fabricar alguns productes que eren una imitació dels que es venien a l’oest. Els texans per exemple, popularitazats als EEUU als anys 50, començaren a produir-se a la RDA el 1975 però en color marró. Un mal succedani. Els blaus no es comercialitzaren fins el 1978 i ni amb el color adequat s’assemblaven als que venien “a l’altra banda”.

També a la Coca-Cola li va sortir una germana comunista que s’anomenava “Vita cola” o “Club cola” i el hotdog de l’Alemanya oriental era la “Ketwurst” –una paraula formada per Ketchup i Wurst- que vol dir salsitxa. Òbviament l’hamburguesa tenia la parenta pobra “Triletta”.

Però el polític que es volia posar als alemanys a la butxaca continuava semblant distant. I a la seva vida privada feia temps que tenia greus problemes. Se li coneixien afers sentimentals amb dones més joves i la seva muller Margot Honecker, que ja era Ministra d’educació, també tenia les seves escapades. El matrimoni vivia plegat de portes cap enfora però de portes endins es distanciava. Molt a pesar de la voluntat de Honecker que, segons els historiadors i biògrafs, continuava enamorat de Margot.

Als anys vuitanta els ciutadans de la RDA estaven tan cansats com el mateix dictador de la república. Molts continuaven intentant fugir cap a l’oest i entre els que no ho aconseguien, alguns cercaven refugi en l’església. Aquesta esdevingué la llavor de l’oposició al règim. El mateix Honecker ho reconeixeria amb certa tristesa anys després de la reunificació. Tots els ciutadans esperaven un canvi en la seva política perquè Gorbatxov va ser escollit cap d’estat el 10 de març del 1985 i no va trigar en anunciar la seva intenció de reconstruir l’estat i de fer-lo més transparent i permeable a l’oest. Honecker no afluixà.

A finals dels anys vuitanta, més concretament el 1988, Honecker patí un revés del destí que li clavaria un punyal al cor. La seva neta favorita de dos anys, la Marianne, morí d’una infecció respiratòria agreujada per la pol·lució. L’home de ferro es trencà poc a poc. La seva esclerosi no li deixava el cap clar per veure la realitat del que estava passant als països aliats de Rússia. El 1989 Hongria obrí les fronteres i molts Alemanys fugiren a l’oest a través d’aquest país i de Txèquia.

El 6 de febrer del 1989 caigué la darrera víctima del mur de Berlin, un noi de 20 anys que es deia Chris Gueffroy i que no va aconseguir veure la revolució pacífica del 9 d’octubre d’aquell any. La gent sortí als carrers a reclamar més llibertats i fronteres obertes. Només a Leipzig 7.000 persones van eixir per demanar la renovació del país.

Un Honecker malalt que feia poc havia celebrat els 40 anys de la seva RDA s’assabentà del seu estat de salut i de que la seva república estava a les acaballes a través de la televisió. El Politburó l’obligà a dimitir pocs dies després de la darrera gran celebració.

Ja afeblit, el polític va ser acusat de totes les morts ocasionades pel mur de Berlin i de diversos casos de corrupció. Va cercar asil a Xile on l’esperava la seva dona Margot, fervent comunista fins el darrer moment i que donaria suport i consol al seu marit malalt fins a la seva mort el maig del 1994. La parella semblà reconciliada en el seus últims anys plegats.

Els alemanys occidentals encara anomenen la RDA “die Honecker Diktatur” –la dictadura Honecker- quan volen fer broma d’aquella època. Tant Walter Ulbricht com Erich Honecker van ser dictadors implacables que van aixecar un país del no res a través d’un dispositiu de força que mantenien amb la violència silenciosa de la por infosa als ciutadans. I en cadascun d’aquests dos grans dictadors, com potser de tots els dictadors del món, ens caldria buscar les persones insegures, inestables i vulnerables que van ser realment per poder entendre, si és possible fer-ho, el motiu del mal que van fer repercutir en aquells que tenien per sota seu.

Què va ser la RDA? Part II


Recapitulem una mica i retornem a l’article de la setmana passada. El 1950 Walter Ulbricht va passar a ser el primer secretari del SED, el partit format per la fusió del social-demòcrata SPD i el comunista KPD. De fet, tot i que el primer i únic president de la RDA fou Wilhem Pieck, Walter Ulbricht va ser l’home que més poder tenia a la RDA des de la seva fundació i potser fins i tot abans d’aquesta. El Juny de 1945 el grup Ulbricht s’havia reunit per programar la implantació del sistema socialista soviètic, és a dir, un sistema totalitari disfressat de socialisme a la Alemanya soviètica. Els historiadors parlen de la cúpula artífex de la RDA com a “grup Ulbricht” senzillament perquè ell portava la veu cantant. I d’ell són les famosíssimes paraules “ Es muss demokratisch aussehen aber wir müssen alles in der Hand haben”, és a dir “ha de semblar democràtic però ho hem de tenir tot a les mans”.

Doncs d’això que s’havia proposat Ulbricht només en va aconseguir la meitat: ho tenia tot ben controlat. No obstant la RDA no va semblar mai, ni als seus ciutadans ni a ulls del món, una democràcia.

Els principis fonamentals del socialisme es van fer oficials durant la segona Conferència del partit del SED el juny del 1952. Es va procedir a la col·lectivització dels mitjans productors del capital: la terra i les indústries i empreses. El sòl agrícola va passar a mans de cooperatives controlades per l’estat. Si algun pagès o terratinent gosava oposar-se a la expropiació forçosa de les seves terres era afusellat. La reforma agrària es va completar el 1960.

Pel que fa a les empreses privades i fàbriques la majoria també va ser col·lectivitzada segons principis soviètics i van passar a anomenar-se “Volkseigene Betriebe” és a dir, empresa propietat del poble.

Però així com el sòl va passar a mans de control estatal i a ser completament “del poble” de manera ràpida, les fàbriques i empreses i indústries no van ser totes col·lectivitzades accelaradament. Les darreres 11.000 van ser “socialitzades” el 1971, més o menys amb la pujada al poder d’Erich Honeker.

Com que l’economia era completament planificada per l’estat i no es podia produir excedents que es venguessin en el mercat negre l’Estat decidia quina quantitat s’havia de fabricar.

Però la producció a la RDA era pobra. Els russos s’havien emportat la millor maquinària industrial com a part dels 9 milions de marcs que l’Alemanya de l’Esta havia de pagar en reparacions de guerra. Els treballadors produïen amb escassos mitjans i els resultats eren insuficients. El 1953 Walter Ulbricht decidí augmentar la producció mentre els salaris dels treballadors es mantingueren intactes. El resultat d’aquesta decisió va ser una manifestació massiva que va ser reprimida durament amb ajut dels tancs russos.

I el govern d’Ulbricht també tenia una altra gran arma per imposar la seva voluntat sobre els ciutadans: La Stasi, la Staatssicherheit, el mal anomenat Ministeri de Seguretat, un òrgan que es fundà el 8 de febrer del 1950 i s’emmirallava en el model del KGB. El 1989 el gran dispositiu comptava amb 91.000 treballadors, 2000 espies al territori i 2000 més a l’estranger i uns 190.000 col·laboradors no oficials. Dels gairebé 17 milions de persones de la RDA, la Stasi va arribar a tenir arxius de gairebé 5 milions. Una de cada 5 persones estava involucrada amb aquesta entitat de control, seguiment i repressió i denunciar a un possible “enemic del sistema” podia suposar un ascens a la feina o una millor opció per ser acceptat a la universitat. La RDA estava dividida en partidaris del sistema, en enemics del sistema repressiu, i en aquells que intentaven sobreviure sense voler ser ni d’un bàndol ni de l’altre.

Es punxaven telèfons, es feien filmacions secretes i qualsevol afirmació que pogués haver sonat “anti-socialista” suposava un expedient que la Stasi guardava curosament per fer un seguiment exhaustiu de l’individu en concret que podia semblar “anti-sistema”.Cada gran nucli de població a la RDA comptava amb una presó on hi anaven a parar els sospitosos de la Stasi, els presoners polítics que no existien oficialment. En total unes 220 que van privar de la seva llibertat a unes 200.000 persones durant la època de la RDA.

A més la Stasi també controlava que cap ciutadà de la intentés fugir cap a l’oest.

Però la insubmissió al sistema es controlava des de les arrels a través de la FDJ. L’organització tenia petits comitès i grups en totes les escoles de la RDA i vetllava per l’adoctrinament sever del tots els futurs ciutadans.

I pels que es negaven a seguir els consells dels òrgans de control o que no volien fer la formació professional que els recomanava l’estat segons les seves necessitats, o simplement no estaven d’acord amb els llocs de treballs que els assignaven eren tancats en els “Jugenwerkhöfe”, que podria traduir com a “camp de treball juvenil” i equivalien a presons de menors. En total n’hi van haver 75 en tota la RDA. Es privava als joves de descans, se’ls feia produir en equips i si algun equip no arribava a acomplir el que es demanava es castigava severament a tots els membres. Quan els joves en sortien trigaven anys en ser els mateixos.

I de tota manera no tot estava sota control. El nombre de persones que fugien de la zona est a la oest augmentava cada any. És lògic perquè mentre a Berlin no hi va haver cap mur, hi havia ciutadans de l’est que treballaven a l’oest i veien que el pla Marshall havia donat una injecció econòmica a la ciutat i al país que feia que a les botigues hi hagués de tot i que als carrers hi circulessin cotxes moderns. A l’est la gent tenia els productes bàsics com el pa finançats parcialment per l’estat però no disposava de cap extra. Això feia que molts ciutadans volguessin anar a parar a “l’altre cantó”.

Només l’any 1950 cent vuitanta mil persones van fugir a l’oest.

El primer cop dur per als ciutadans de la RDA, com he mencionat abans, va ser el 1953 quan van decidir manifestar-se en contra del govern que els imposava un augment de la producció mentre que els salaris es mantenien intactes. Els ciutadans patien gana i s’exigia de nou als treballadors un esforç per mantenir l’estat socialista i finalment aquests van sortit al carrer a manifestar-se. El 17 de juny del 1953 el SED es va veure forçat a demanar ajut als militars russos per reprimir la manifestació que s’havia convertit en revolta. Es demanava llibertat, la reunificació de les dues Alemanyes i l’alliberament dels presos polítiques. 150 persones van morir i més d’un centenar van ser ferides i empresonades. El sistema s’aguantava només a través de la força.

Si alguns ciutadans havien tingut mai la il·lusió que la RDA seria en algun moment una democràcia la van perdre en aquells moments.

Quedava només, per subsistir en l’engany sense ofegar-se, estintolar-se en allò que aquell estat dictatorial sí els podia oferir. Un treball garantit de per vida encara que no fos el que els agradés. Places de guarderia i escola pels fills també garantides i gratuïtes. Fins i tot les colònies dels més petits estaven subvencionades.

Però la vida dels més menuts no deixava gaire espai als somnis. Es portaven els nens a les guarderies a les 7:00 del matí. Allí se’ls feia anar al bany i rentar-se les dents i se’ls ensenyava el que les mestres bonament podien tenint en compte que hi havia massa criatures per atendre-les a totes degudament.

Durant anys s’ha dit que la RDA era un estat ideal per la dona. No es pot discutir. Es rebia subvencions per tenir fills i formar una família augmentava les possibilitats d’aconseguir un pis assequible. El més positiu pel que fa a política familiar de la RDA va ser, sens dubte, el fet que milers d’empreses van ser capaces de tenir les seves pròpies llars d’infants i fins i tot escoles de formació pels treballadors. Algunes dones podien deixar els menuts a la feina, anar a treballar i recollir-los tranquil·lament en acabar. I alguns petits van créixer tan en contacte amb l’empresa que van acabar treballant-hi com els seus pares.

Però no totes les empreses eren així i no totes les guarderies aconseguien tenir cura dels infants com era degut. Ningú parla de com de sovint els menuts estaven malalts ni de les mancances emocionals que podien tenir. A més el sistema tampoc afavoria empreses fortes que prosperessin perquè un cop una empresa superava els 20.000 marcs en guanys l’estat la gravava amb uns impostos que només li permetia subsistir.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies no ens hauria d’estranyar que el desig d’una vida millor impulsés a la gent a fugir cap a l’oest, on l’economia creixia i les fronteres estaven obertes a bona part del món. El socialisme stalinista no convencia a tothom i per això el 1960 el nombre de persones que fugien cap a l’altre cantó era d’unes dues mil diàries.

Per aturar aquest flux negatiu per a la RDA i per a la imatge que el bloc soviètic volia donar de si mateix, Walter Ulbricht va proposar a Rússia isolar Berlin oriental per evitar la pèrdua massiva de treballadors. Els russos hi van estar d’acord.

A pesar de les seves paraules gravades per la televisió, el dotze d’agost del 1961, exactament a la una de la matinada, quan la majoria dormia, es començà construir el mur de Berlín. Allò que separaria el futur i la mentalitat dels alemanys molt més que dues generacions…