Introverts: creatures struggling to survive.


I really have been thinking for quite a long time whether I should or not write the post I am going to upload today. I usually write about topics related to languages and linguistics, culture and society, about my mother tongue Catalan, or I simply give my imagination free rein and write short stories. And if there is one category where this post goes, it is certainly society, since every now and then I comment on new trends or social issues that are doing my head in.
And today I have to touch upon a subject that affects me, and probably lots of people like me, and is making a lot of workers feel underestimated and discriminated against. The same way I have written about the unfair treatment women still receive, or the problems that arise from poverty, this Thursday I want to deal with the modern trend of over-rating “extroverts” and looking at “introverts” with disdain.
I am appalled, I must say, to have to witness every day that the entire working world has evolved to value only the most outgoing ones whereas the more introspective types are seen as boring, uncreative and less desirable in enterprises than the loud party-goers always ready to be amongst people.
Our school system now favours a sort of education where there is constant interaction between peers and rarely allows any space for those students who need to do their thinking individually. And being a teacher myself I have realised that, generally speaking, the educational community forces learners to continuously interact with other students and tends to qualify the quieter types as “less social” and less brilliant, although the peaceful types are more accurate when they perform most tasks.
I got very concerned about this topic when I realised it has become now nearly compulsory to be “socially” active in every sense. Not only are we supposed to socialize all the time, but we are expected to show it off. If you, as me, prefer a quiet beer with your closest friend in a more or less hidden bar rather than a cocktail party with lots of people around, you will be considered an outcast. And this attitude is forcing us introverts to fake a life and a character that is not in our nature and that will ultimately make us feel really unease, to say the least.
Sociability, whether real of fake, is a must in our working environment. One of my colleagues confessed to me that in her previous job, if people turned down the invitation to the Christmas dinner party, the head of the department they were in asked them to have a quiet word with them. Once in the private office, he enquired why they were not coming to the party. Something that I consider off the limits since these activities are scheduled outside our working day. Do we have to justify ourselves for our urge to have some peace and quiet? The answer seems to be: Yes we do.
It is terrible that we live in a society in which we all have a virtual persona that we try to sell and that has very often little or nothing to do with our real “self”. And that the world has become a “big brother” with everyone around us observing our movements should be food for thought.
I am constantly reminded that I should be more outgoing and attend more parties to meet new people and talk even more than I do as a teacher every day.
And maybe a year ago, when an acquaintance advised me to “give up some of my hobbies to spend more time with people”, I really started to feel quite annoyed at this intimidating trend against introverts. So I began my search for information to see if I am the only person suffering from the “extrovert fobia”. It didn’t take me long to find a TED talk by Susan Cain that made me feel relieved. She claims there is absolutely nothing wrong with introverts and that, quite honestly, the world “needs them” as she puts it. Our quite natures let other people’s ideas flourished easily, whereas outgoing people tend to want to speak more than listen and get their point across. Thanks Susan for writing “the quiet revolution” and defending our right to exist.
I found it really very well observed that the demand for a more outgoing type of person appeared when people left the countryside to go and live in the city, where they had to become remarkable to survive in a the world of masses.
And following her stream of thought I have to add that our society definitely demands from us so much sociability that we might sometimes even lose the capability to be alone and think by ourselves. Besides, we are connected to the outer world rather than our inner world by means of all our electronic devices: smart phones, tablets, computers, smart watches etc. Our introvert nature is forced to fade away.
Being introvert does not mean fear of social contact. It refers, and that is the point Susan Cain emphasises, to how we receive our stimulus and how we can work and develop better. Extroverts might want to be involved in big get togethers, while we prefer quiet activities with maybe fewer people around.
Today’s workplaces and classrooms don’t allow for much quietness or individual work for those like me who need their space to think and work better. And that is a problem. We might be forcing people to be extrovert against their nature and we are putting them under pressure to make an effort and be “different”. This continuous effort surely makes them waste energy they could invest in being creative.
The best ideas for me have never aroused when I was with people I have to say. I feel the urge to be on my own so that my brain can come up with something new. Mind you, it might not be the relativity theory I admit, but it could be an quick mental draft for a short story, an idea about how to rearrange my place to make it more orderly and practical or a way to make my students practice English, etc.
And it is also true that some introverts are loners. But not all. And perhaps it is rather an impression people have from us because we tend to be more selective than other people and prefer interaction in small groups. The fact that we do feel more of the urge to be in quiet places makes us avoid crowds and we are more likely to want to have a nice bike ride with a friend at dusk than to go out with a bigger number of people.
But all theses aspects are pretty in contradiction to what is “fashionable” today and what we are all supposed to like and enjoy. And there is the point when society exaggerates the need to turn introverts into extroverts for the sake of better world. And it is on top of that convinced it is doing us a favour.
I suppose Susan Cain might agree with me if I say that the ideal society should create spaces that are suitable for introverts to develop the best way they can. This involves that schools should not always make students sit in circles to communicate but could also allot enough time for activities where students are fulfilling tasks individually.
And I am going further than that and want to stand up for the right we introverts have to stay home and read a good book instead of having to struggle continuously to be more “outgoing” and socialise more. I think introverts wish for a greater amount of time on their own to regain balance and come up with ideas.
As a woman I often have to argue with men that wish to keep me company when I don’t want it. They seem to think that I must be extremely sad because I am alone and try to rescue me from loneliness. And to be quite honest, I have had to go very often from a polite tone to a dry one to make them understand that I need to do my bike ride on my own after work , or that I prefer to be on the beach reading a book or listening to music by myself than to get engaged in small talk.
We certainly have to change the image we have of introverts. There is nothing wrong with us, we have simply different needs and want to be respected. And at the end of the day, as the German saying claims “stille Wasser sind tief”, introverts can surprise you because we are not dull but very analytical so we tend to concentrate on very important things. For these reasons, next time you realise someone around you is a quiet, introvert person, think before trying to make this person mutate into one of the types that are so trendy nowadays…



Els lloguer: el mal endèmic a la ciutat de Barcelona.



Un dels grans avantatges de tenir un blog és que és un espai que em permet esplaiar-me i en què només jo, si més no de moment, decideixo què em ve de gust escriure. Un gran regal perquè si us hi fixeu bé, la vida que portem no ens deixa gaire llibertat d’acció sobre què hem de fer o com. Els horaris els marca la feina i el què diem està sovint condicionat pel que és políticament correcte. Mai millor dit tenint en consideració els moments en els que ens trobem. I com que ara fa dos anys més o menys vaig decidir dedicar part del meu temps a escriure en aquest blog, tinc el poder de decidir algunes coses. He d’admetre amb recança que en la meva existència hi ha poques coses sobre les quals tinc control. I bé, com a autora del blog, he volgut deixar aparcada la història de l’Elisenda i el Jérôme, que encara són a Barcelona retrobant-se, per tornar a incidir en un tema que ja he tocat diverses vegades però que encara m’amoïna perquè el pateixo en primera persona: el dels lloguers a la ciutat comtal.
Just el dimarts vaig assistir a una reunió del meu barri que tenia com a nucli central el tema dels lloguers. Dues hores em van servir per adonar-me de com de preocupant és el tema per a tots els ciutadans i què poc s’ha fet a nivell institucional per a protegir als llogaters, que ho són, cal recordar, per manca de recursos per comprar un habitatge. Doncs bé, les autoritats, lluny de voler arremangar-se per posar una mica d’ordre al desgavell, van canviar fa uns anys la llei d’arrendaments urbans de manera que els contractes de cinc anys passaven a ser de tres. Això permet que quan a un llogater se li acaba el contracte, el propietari pugui apujar el lloguer tot el que li sembla i més. Durant la reunió es van sentir casos de gent a qui havien apujat el lloguer 300 o 350 euros. Pel mateix pis i sense fer-hi cap millora. Resulta que quan es van deixar de comprar pisos perquè la bombolla immobiliària va esclatar, la gent es va llençar de cap als lloguers i com que hi havia demanada, els preus han augmentat de manera brutal. Per ser més concrets un 20% en els darrers dos anys. De mitjana un català destina gairebé un 50% del seu sou només en vivenda mentre que la ONU afirma que per a garantir una vida digna una persona no hauria de destinar més d’un 33% del seus ingressos a l’habitatge.
La llei però no posa límits als augments desmesurats i el pitjor del cas és que tampoc pot aturar l’adquisició de blocs sencers de pisos per especuladors que expulsen els llogaters per reformar els habitatges i llogar-los després als estrangers rics. Si cap autoritat té temps suficient per posar ordre al tema, només els estrangers, els únics amb sous dignes, podran fer front als preus dels pisos.
I és que ni els mateixos barcelonins s’adonen del que està passant fins que no es veuen obligats a mirar els portals immobiliaris. Ahir dimecres mateix, i per una activitat que he demanat als meus alumnes d’alemany, vam haver de mirar un parell de pàgines per cercar un habitatge a Barcelona. Al meu barri, a Poblenou, s’estan demanant ara mateix 850 euros per un pis de 37 metres quadrats. Els meus alumnes es van quedar esfereïts. I això que encara no tenen gaire ideal del que són els sous dels treballadors acadèmics després d’una dècada a la mateixa empresa!
A la reunió, desgraciadament, es va parlar moltíssim del lloguer social com a solució al problema. No obstant he de dir que, des del meu punt de vista, aquest no existeix en absolut. Si ens referim als pisos de protecció oficial, he de reconèixer que vaig quedar molt decebuda quan em van demanar unes nòmines de mil sis-cents euros per accedir a un micro-pis de trenta-cinc metres quadrats. Els que estaven entre els cinquanta i els cinquanta-cinc eren tan sols per nòmines superiors o per a parelles. Les persones solteres tenim només opció a llaunes de sardines.
El motiu pel qual darrere d’algunes adjudicacions de pisos hi ha uns ingressos mínims tan alts que s’han de demostrar és ben fàcil: L’Ajuntament construeix pisos socials amb l’ajut econòmic d’entitats bancàries i són aquestes les primeres interessades en tenir arrendataris solvents. A més, en la majoria dels casos, pels pisos més petits es demanen uns dipòsits d’uns deu mesos per assegurar el pagament de les mensualitats. Pels pisos més econòmics això representen uns tres mil o tres mil cinc-cents euros. Llavors, un lloguer social tampoc resulta una avantatge tan gran en el mercat comparat al sector privat, on es una pràctica usual demanar avals bancaris per aquesta quantitat de diners.
El segon tipus d’habitatge de protecció oficial és el lloguer de pisos de particulars a través de la borsa de l’Ajuntament. Aquest té principalment dues avantatges. En primer lloc l’Ajuntament concedeix fins a uns vint mil euros d’ajut per sanejar el pis i deixar-lo en condicions per a futurs llogaters. No obstant, per cobrar aquest ajut el propietari del pis ha de passar una inspecció i és el mateix ajuntament que decideix quines reformes és necessari fer per llogar-lo. Això vol dir que pot passar, i no és gens estrany perquè tinc una coneguda al barri que s’hi ha trobat, que l’Ajuntament ja li demanava unes reformes molt costoses per llogar-lo a través de la seva borsa i la propietària només rebia uns vint mil euros d’ajut per a fer-ho que, a més, havia de declarar com a ingressos dintre de la declaració de renta de l’exercici on hagués cobrat l’ajut. Si tenim en consideració que l’Ajuntament exigeix que el lloguer sigui assequible, el problema que pot tenir molta gent és que no els surti a compte llogar-lo d’aquesta manera. De fet aquesta coneguda del barri al final va decidir fer la reforma que podia ella bonament i llogar-lo pel seu compte per cent euros més del que l’hauria llogat a través de l’Ajuntament.
I és que les autoritats no es demanen si hi ha gent que es conformaria en viure en pisos on l’aïllament tèrmic no és l’adequat a canvi de que el preu fos just. Al cap i a la fi, al mercat lliure es paga una barbaritat per pisos sense condicions. Però és clar, s’ha de complir amb la normativa que exigeix l’Ajuntament i llavors molts propietaris es decanten pel sector privat. I no és d’estranyar.
Ja fa temps vaig proposar a una reunió de la plataforma de barri “ens plantem” fer un web o obrir un facebook on les propietaris del barri es poguessin posar en contacte amb possibles llogaters sense haver de passar pels administradors i portals immobiliaris que s’enduen sempre una comissió del 10% del lloguer anual. La idea va semblar bona a molta gent però no s’ha endegat i també he de dir que ja he perdut la fe que pugui funcionar. Perquè més enllà dels depredadors especuladors i dels propietaris de diversos edificis que volen enriquir-se llogant els pisos als rics, els mateixos propietaris humils es tornen verinosos davant la perspectiva dels diners.
Quantes vegades no m’he trobat que algú que de cop hereta un pis quan ja té la vida solucionada i que ha deixat de l’alçada del betum als propietaris que lloguen per preus abusius sobtadament vol llogar el seu per un preu desorbitat?
D’això se’n diu cobdícia humana i desgraciadament molta gent la pateix. I com que tothom es vol fer ric amb el pis que lloga, ningú s’adona que Barcelona acabarà sent dels potentats o dels turistes i que els que hem de lluitar més per tirar endavant cada cop anem més endarrere.
Aquest post va dedicat a tots aquells que s’omplen la boca criticant els especuladors però després no són capaços de demanar un lloguer assumible als llogaters. I això fins i tot quan aquests són coneguts de confiança.
Potser la solució al problema seria, com es va proposar a la reunió del dimarts una vaga de lloguers. I és que quan la injustícia es fa llei, la rebel·lió es converteix en un deure, com molt bé digué Thomas Jefferson.


The 8th of March: A day to stand up for our rights!


Little did I know when I uploaded the post about the origins of the 8th of March approximately a year ago, that I would feel the urge to write one again a year later. And if I look back in time and remember how I registered for the English course “language for gender studies” that the TU Dresden was offering that semester, I quickly realise that as the years have gone by, I have become more and more concerned with gender related issues and have turned into a feminist.
I have to reckon that when I choose that course I only did it because I could make it fit into my schedule, however, only a few classes after starting it I began to grasp to which extend gender studies were necessary to fight for equality between men and women. And this despite the fact that I was studying in one of the German Universities with more female lecturers. In those days I still lacked the awareness of the cruel reality about the discrimination against women. Maybe it was because I had been raised in Barcelona with roles and stereotypes that were, to me, quite natural.
The most bitter thing about it all is that my salad days as a student were no less than twenty years ago and equality between men and women in this country is nothing but a toddler. We have not made great progress and one of the clearest examples is the labour market. We only need to look at the average yearly income for Catalan women which is 25,509 euros, whereas men earn 30,164. They receive on average about four thousand euros more and the difference in the salaries is, very often, not justified with a difference in the tasks carried out.
To provide a clear example. One of my best friends, a Peruvian women who has been living here for 15 years already, works as a cashier in a touristic restaurant in the area Vila Olímpica. She is outraged because waiters and waitresses who work the same amount of hours and show equal performance don’t receive the same money. Men of course get more. The boss apparently thinks that women need less to eat, says my friend ironically.
Besides, when it comes down to living with your partner in a couple where both work, it is always women who end up devoting more of their free time to the household tasks. Women spend on average 4 hours a week with house duties and men only two.
This reminds me that I once really lost temper with my then German boyfriend with whom I was living together. I was studying and working part-time at the same time and he was working for the Finance Ministry. As for the household division I was in charge of cooking, cleaning and the laundry. He went shopping and cleaned a part of the flat. When we moved to Belgium because he was going to work for the EU I was expected to follow my partner and so I did. Since I was out of job, I overtook the household nearly completely. After all “it wasn’t really too much work” as my partner nicely put it. However, once in Brussels I quickly understood that I would not finish my degree as I really wished since I could not go to Germany as often as I needed to for my end- of-degree project and exam preparation. So I decided to go back to Germany. And my boyfriend had to take care of himself again and this involved cooking, cleaning, laundry etc. It took him less than a month to hire someone for the cleaning and part of the cooking. Which means that my “neglectable” work wasn’t so neglectable at all and that it might be a good idea if housewives received a salary. I have to admit that in my time in Belgium, where I moved to be a good “girlfriend” to my partner, I felt completely stupid. Quitting my job as a teacher to stay home did not fulfil me as a person at all and I strongly believe that all those women that give up their jobs to take care of their families should not be, as one of my friends in the neighbourhood has called them, “invisible”. Quite the opposite is the case, they should receive a salary for their work.
And the truth is that in more developed countries such as Germany of France, a woman can stay home and take care of the children for three years and the state grants her some money for her time and work in the family. In our country women give birth, they are on a maternity leave only for 5 months maximum so they don’t cause any inconvenience to companies, and then they leave their babies with nannies, grandpas and grandmas or in nurseries.
As for domestic violence it seems that progress in the field of technology and science does not keep pace with de mental development of the human species as shown in its treatment towards women. It is appalling, and the adjective is far from expressing what it should, to read the statistics about domestic violence that circulate in internet out of reliable sources. In countries that we surely consider “developed” the quantity of assaults of men attacking their partners should make us really redefine the concept of “progress”. In New Zeeland domestic violence is about 35% and in Switzerland 21% . In Canada— a country that a lot of my students see as a possible scape from the eternal crisis in Europe— domestic violence represents a 27 % and in the United States no less than a 33%. If we compare these percentages to the percentage of a country such as Egypt with its 34% we will have to stop seeing those “developed” countries as such. In Catalonia, the number of women treated in health centres due to domestic violence in 2017 was 12.907. It’s clear that this sort of violence does not go hand in hand with the level of economic development of a country. It should be interesting to carry out research to find out if this sort of violence appears in socioeconomic low layers of society or simply in all of them.
And talking about Egypt there is one very uncomfortable issue I deal with in my second novel “Pintor de boira” and has to be placed in the limelight at some point: violation within marriage. It is still a very delicate matter since in many cultures husbands consider they have the right to force their wives to intercourse. Sickening and shameful yet so true and sad that it should cause the outrage of honest men. It is all the worst because it shows that equality between men and women still does not exist and we therefore have to make the problem evident in days such as the 8th of March.
For many people, women still have a purely reproductive function. How many of us need to justify not wanting to have children? Some of them want to devote themselves to science, art, culture or they simply don’t feel like having kids. Or to be tied up to a man forever. They suffer from the pressure of a society for which womanhood is still a synonym of motherhood.
I asked some of my acquaintances to tell me what they still felt annoyed with in their everyday life and in several cases they have mentioned this pressure to become a mother. If women were not seen as incomplete creatures if they did not have children, how many more would opt not to have them?
Unfortunately I have heard in the fitness centre too often “ how terrible, the holiday is approaching and I will have to be with my children all day”. If motherhood is such a burden to them why be a mother then? Maybe because they don’t want to feel as an imperfect nature’s creature.
And social pressure does not finish here. We keep on considering, in the XXI century, a woman without a partner as a sort of “half woman”. I have to mention what happened to another friend of mine that had to go to a celebration with her father. She is still single and when the friends of my friend’s father saw her, they were astonished because she is beautiful. They can’t accept or understand that a woman who is not ugly does not have a boyfriend or husband. We have to find someone even if he is “Nosferatu” or someone with whom we can’t have no decent conversation or someone that bores us to death.
But it is simply like that: society wants us married and because of this fact some women put up with partners that are not really what they wish for. Being an old bachelor is charming but being a happy single woman it is not.
We have to continue celebrating the 8th of March because we are still considered as incomplete creatures without a man at our side and this is, to me, absolutely outrageous. I’ll explain to you something that happened to me not long ago. Somebody who is in a much better position than me asked me to have dinner with him. I knew I was in trouble the minute he came up with the idea for the evening. It was a deadly trap. I did not feel like a wine and dine session with him but on the other hand I knew if he felt rejected I would have a problem later. I commented on this to a friend of mine and he recommended me telling the man that if I didn’t have a boyfriend, I would gladly dine with him. I found that a very “sexist” way out to the problem. Completely unfair and undignifying for me. Why should I pretend to have a boyfriend I don’t to be able to tell him that I don’t feel like dining with him? Do we always have to be afraid of finding someone in a higher position that wants to take advantage of our vulnerability because we are alone? Do I need the excuse of having a partner to say “no”? the solution proposed by my friend was so pathetic as the mentality and hypocrisy in which we live.
We are a progressive society but women still have to be careful and not wear too much of a short skirt in order to avoid men telling them dirty things. We are progressive but men still go to so-called night clubs to satisfy their needs but women can’t have the same needs cause then they are considered nymphomaniac probably. We are an advanced society but paediatricians still talk to mothers and not fathers when both show up with their children and the procedure for the cure has to be explained. We are a progressive society but in fairs and congresses young stewardesses are required to wear tight skirts but there are no male stewards with tight shirts or trousers to enhance their trained chests and six-pack bellies. We proud ourselves on being an advanced society but women are still expected to put on make up which is proven to be a highgly dangerous hormone disruptive and to go on diets to starve ourselves to death to look as beautiful as to fit the “canon” of the time. Or to wear high-heel ill shoes that make us look “sexy” but completely destroy our backs and feet. We strive for equality but some women still chase for compliments and wish to be told they have impressive curves. Is it logic at all? Or does equality mean we, women, have to mimic male’s behaviour? Should we tell men now they should have implants in their bottoms to make them more attractive to us? Not at all!
I have been asked several times in my life whether I would not like to have bigger breasts. My answer has always been the only thing I wish for is more men with brain so that I don’t have to put up with those offensive stupid questions. Let’s see how many of them would like to be told they could do with a couple more centimetres in their most intimate parts!
I did not strike last Thursday. But I don’t think I need to because I stand up for my rights every time I have to. And I still remember I once changed the rules in the Berlin Fair when I was only 23 years old. I had been hired as an interpreter English-German and I was asked to dress in a blouse and skirt. The temperature was below freezing and the congress facilities were so big that it was really as cold as in Siberia there. On my first work day I appeared with my uniform but wearing a sort of scarf on my head. Worn pretty similarly to the hijab. I was asked why I had put that on and I simply told them they could either see my head or my legs. I had been hired for my language skills and not for my legs and I was in bad need for some trousers in that cold weather.
The girls next to me grinned in agreement. They had to allow an exception so that I could wear uniform trousers to cover my legs and protect me a bit from the cold. It was my way to let them see how ridiculous that sexist uniform was, even more so in the middle of the winter! And all this happened long before I registered for the course “language for gender studies”. I must have been a feminist even before I was aware of how bad the problem still is in the world.
Feminism is not an option. In the society we live in is, unfortunately, still a matter of survival!


L’habitatge a Barcelona: una plaga sense solució immediata?



Ja fa un temps vaig escriure un post sobre el barri del Poblenou i el problema que va generar el començament de la construcció de dos hotels prop de casa meva. Un gegantí edifici al carrer Ramón Turró, on ja hi ha un altre hotel mastodòntic a quatre passes , i el del carrer Llull, prop del Travelodge, que tampoc és precisament petit. Per causa de les males pràctiques de l’hotel, l’edifici del carrer Llull 155 va estar a punt d’enfonsar-se i aquest i els dos edificis del costat van ser desallotjats durant gairebé un més. El 155 més i tot.
En aquella època i, seguint el dictamen del meu cervell, vaig començar a buscar pis de lloguer. De tota manera a mi el contracte se m’acabava a finals de maig i pels pisos del bloc on visc, d’uns cinquanta cinc metres quadrats, ja s’estaven pagant a vuit-cents euros. Un preu que s’emporta una part substancial del meu sou per ser sincera. Buscar pis per un preu raonable va resultar ser, però, ser com buscar una agulla en un paller i ara us en faré cinc cèntims.
Els pisos de quaranta metres quadrats, fins i tots els situats en un àtic sense ascensor estaven entre 850 i 900 euros. Després de donar veus pel barri, els farmacèutics del carrer Marià Aguiló que tenen contactes amb mig Sant Martí, em van proporcionar el telèfon d’una coneguda seva que llogava un pis i cercava algú de confiança.
Vaig anar a veure el pis un dissabte al matí. L’edifici estava ben conservat i molt ben ubicat prop d’on visc jo. Però era un cinquè sense ascensor i molt petit. El bany era suficient i les dues habitacions més habitables eren interiors amb una finestra a l’escala. Vaja, que s’hi havia de posar cortines sí o sí. La cuina-menjador era tan petita que m’hagués hagut de vendre els mobles. Vaig agrair de tot cor que la mestressa fos tan sincera quan em va dir que les portes del menjador-cuina que donaven al carrer no tancaven prou bé i això el feia un espai molt fred. A l’estiu ja em va advertir que m’hi moriria de calor i que, en definitiva, hauria de fer vida a les dues habitacions interiors. Vaig caure de cul quan em van dir el preu que en demanaven: 900 euros mensuals! I el pitjor era que no podia fer el trasllat fins finals d’agost perquè l’havien llogat a uns americans durant tot el mes de juliol. Probablement a un preu encara superior. Això sí, la família era un encant. I em feia un preu d’amic perquè venia de part dels farmacèutics del barri. La qüestió és: quin preu m’haguessin volgut fer pagar per una capça de mistos si hagués anat per lliure?
És cert que durant la bombolla immobiliària els preus dels pisos es van inflar de manera extraordinària. Quan va petar i es van “humanitzar”, molta gent va poder pujar al tren de la hipoteca. Aquest és el cas d’uns veïns meus que van ser capaços de comprar el pis en 10 anys invertint el sou d’un dels dos membres de la parella. Unes condicions prou bones si mirem el mercat en aquests moments. El post d’aquest dijous va dedicat als que volen saber com funciona la venda de pisos en aquests moments. Des del maig de l’any passat es pot dir que, de tant en tant, he anat mirant pisos de compra, esfereïda pels preus abusius dels lloguers a la ciutat.
El primer que vaig veure era un pis per 185.000 euros situat al carrer Pallars,a mig camí entre Diagonal Mar i el metro de Poblenou. Ja em va emprenyar prou que a les fotos del portal immobiliari s’hi mostressin fotos de Can Felipa, el centre Esportiu municipal del barri que queda a un carrer de l’estació del metro i en ple centre de Poblenou. Però el pis en qüestió estava allunyat de la zona. Quan vaig fer la visita vaig trobar un menjador cuina a l’entrada sense cap mena de llum natural. El bany era ínfim i a continuació, en un passadís estret i petit s’hi trobava una habitació, òbviament sense llum natural. Només hi havia una cambra que disposava de ventilació i entrada per fer passar un raig esquifit de sol. Això sí, quan s’estirava el braç per la finestra es podia tocar la paret de l’edifici del davant. Pintada d’un blanc immaculat. Encara recordo l’explicació d’aquell home, que no era agent immobiliari sinó propietari: “això que sembla un inconvenient, en realitat és una gran avantatge perquè tens molta lluminositat a aquesta habitació gràcies a la paret”. Em vaig mossegar la llengua per no dir el que en pensava. Es va vanagloriar d’haver estat capaç de regalar un pis a cadascun dels seus tres fills i em vaig demanar si no ho va poder fer a base d’explotar als altres. Amb tota franquesa no em podia imaginar ni haver de passar una setmana sencera al pis. Durant la meva vida d’estudiant ja vaig viure en un apartament com aquell uns sis mesos i el vaig triar perquè l’habitació dels mals endreços que em pertocava i que estava situada fora del pis era prou gran per posar-hi el meu despatx per estudiar. I tenia llum i ventilació. Em va semblar infrahumà que s’intentés vendre un cau com aquell per un preu tan elevat!
Des de llavors he anat visitant pisos de compra fins arribar a la conclusió que potser no serà mala idea comprar-se un mobil home i anar a viure a la muntanya. Per 239.000 euros, un preu excel.lent per la zona on visc, es pot comprar un pis de 65 metres quadrats amb una sola entrada de llum i tot a reformar. El més bo del cas és que les fotografies dels portals immobiliaris no tenen absolutament res a veure amb la realitat. Les fan amb grans angulars de manera que els pisos semblen espaiosos i després resulta que només hi podrien habitar pigmeus.
La gent que no ha tingut l’oportunitat d’arriscar-se amb una hipoteca fins als quaranta ho té ben magre amb els preus d’avui dia. Ell lloguer no està gaire més bé. Com que no és possible dintre del marc legal vigent posar uns límits als preus dels pisos, els propietaris han anat pujant els lloguers altre cop en els darrers vuit anys. Als portals immobiliaris es veuen autèntiques bestieses com pisos de menys de cinquanta metres quadrats per a nou-cents euros al mes. O bé volen que visquem enxubats i compartim pis, o bé els amos i les mestresses que lloguen edificis pensen que tots tenim el sou d’un executiu.
I com que la situació és tan nefasta molta gent ha deixat ja la ciutat comtal per anar a viure a zones com Sant Cugat, Valldoreix, Premià de Mar, Gavà entre d’altres, que no queden excessivament lluny però són més assequibles. O ho eren fins ara, perquè Sant Cugat mateix ja comença a ser també privatiu.
Ens trobem a Barcelona amb un cas similar al de París, tot i que ja podem donar gràcies que la situació encara no és tan dramàtica. La ciutat és per a venir-hi a treballar perquè viure-hi és un privilegi gairebé.
Amb aquest panorama resulta fàcil d’entendre perquè cada cop hi ha més gent que s’interessa per projectes de masoveria urbana. La gent ocupa una casa i no paga lloguer, o en paga un de molt assequible a canvi de fer reformes a la propietat.
Sostre Cívic, una cooperativa d’aquí nascuda el 2005, porta força projectes per incentivar el lloguer social i ha finançat diversos habitatges d’aquest tipus. La casa al carrer Princesa 49 n’és un. A més també cal dir que inverteixen en comprar terrenys i edificis per membres de la cooperativa. Aquí al nostre país encara no estem acostumats a que l’habitatge estigui a mans d’una cooperativa. Coneixem només les immobiliàries que tramiten la compra o el lloguer. Però a països com Dinamarca ja gairebé el 30 per cent dels habitatges són propietat de cooperatives.
I com funcionen alguns dels projectes de Sostre Cívic? Posem com a exemple l’edifici de Princesa 49. Va ser comprat per la cooperativa i els membres que hi volien viure van pagar nou mil euros d’entrada/dipòsit per poder habitar-lo. El lloguer mensual que paguen és de 450 a 500 euros mensuals i la sessió és per 10 anys.
Pels més agosarats, i he de reconèixer que jo seria una d’ells, Sostre Cívic està obert a grups de persones que vulguin negociar amb un propietari l’arrendament d’un edifici a canvi d’obres de millora en ell.
Entitats com aquesta poden impulsar projectes com micro-pobles ecològics que representin una sortida al sistema brutal del lloguer actual.
Si la mensualitat per viure entre quatre parets s’emporta el 40 fins al 60 per cent dels ingressos, com pretenen els polítics que els ciutadans sortim i consumim per impulsar l’economia?
Estic enamorada de la ciutat. Ho reconec. Però viure aquí cada cop es farà més difícil per a mi perquè hauré d’anar a parar a barris desavinents amb concentracions desorbitades de col·lectius marginals per tal de poder pagar un lloguer digne. Semblarà rocambolesc però ja fa temps que em passa pel cap de comprar-me un mobil home i trobar un inversor que compri un terreny per a mi i uns quants d’altres en algun indret com Les Planes. Si una entitat com Sostre Cívic inverteix els diners per a comprar el sòl i quatre o cinc persones tenen prou valentia per “trencar” amb el sistema imposat fins ara, potser llavors hauríem posat una primera pedra per canviar quelcom.
De vegades per progressar cal fer, com diuen els anglesos, “think outside of the box”. A mi m’abelliria molt endegar un projecte així. Perquè si he d’anar a viure fora de la ciutat que estimo, si més no voldria fer-ho per anar a parar a un sistema d’habitatge ecològic i sostenible lluny dels blocs d’edificis mastodòntics que sempre m’han semblat impersonals…


El Nadal a Anglaterra i l’esperit de l’alcohol…


Ara que ve Nadal em venen sempre unes ganes enormes de viure aquestes festes tan tradicionals i familiars de la manera en què es viuen en altres països. Com que una de les grans sorts que he tingut en aquesta vida ha estat poder tenir amics de fora, sempre m’ha resultat curiós saber què fan ells pels Nadals. I certament els anglesos i els seus tiberis m’han atret des de fa molts anys. Potser algun dia podré tenir la sort de viure aquestes dates a la gran illa!
Si nosaltres pensem en Nadal segur que no el podem desvincular dels torrons ni tampoc del caga-tió. Quan els britànics pensen en el 25 de desembre una de les coses que els venen al cap són els Christmas crackers, uns petards amb forma de caramel que inauguren l’àpat familiar.  Els podeu veure a la foto que m’ha enviat en viu i en directe el meu amic britànic. La tradició és que dues persones estiren les dues puntes del caramel amb força i quan es trenca, el que guanya és el que té el cantó més gran del caramel. Es diuen crackers perquè dintre dels embolcalls hi ha un petit petard que sona en esquinçar-se el paper. I dintre de la gran llaminadura d’enganyifa hi ha una corona de rei de paper, una endevinalla, que per regla general sol ser molt dolent, i una espècie de sorpresa. Per exemple, una de les endevinalles que s’hi poden trobar és “what’s the oldest part of a clock?” The second hand!. Tradueixo per si algú necessita ajuda: Quina és la part més vella del rellotge? La busca petita. En català no funciona perquè la busca petita no s’anomena com en anglès la “segona mà” i per tant no podem fer el joc de paraules.
Són molt típics del dinar de Nadal britànic els mince pies, uns pastissos que semblem unes mini Quiches Lorraines però versió dolça i alcoholitzada. Porten fruits secs i algun tipus licor dintre i serveixen per obrir la gana i posar de bon humor les famílies britàniques que celebren el 25 asseguts a taula durant hores—com nosaltres si fa no fa— però amb potser més alcohol a l’estómac.
Generalment i per anar-se deixant anar, a Anglaterra la beguda que acompanya l’àpat de Nadal és el mulled wine, que no és una altra cosa que el Glühwein alemany, el vi calent amb espècies que es pren als mercats de nadal i sense el qual seria impossible aconseguir veure totes les parades sense patir congelació de les extremitats. El mulled wine anglès, com el Glüwein, es prepara escalfant — no bullint— vi negre amb pells de taronja i cítrics com la llimona i afegint-hi espècies dolces com la canyella. Amb el vi de Nadal calent al cos els anglesos són uns campions aconseguint digerir el seu dinar altament nutritiu. La menja per excel·lència és el gall d’indi, que se sol fer farcit al gust de la família consumidora. Per guarnir la bèstia i que no quedi tan desprotegida a la taula, se l’acompanya amb cols de brussel·lès, patates guisades, castanyes guisades també i els pigs in a blanket— literalment porquets en una manta— que no són res més que bocins de salsitxa Frankfurt, sovint embolcallada amb formatge, i amb una pasta que l’envolta similar a la del croissant. Opcionalment poden portar bacó també. Per remullar la vianda hi posen una salsa anomenada gravy que es fa amb el suc concentrat de la cocció de les carns. Per si algú encara es pot aixecar de la taula després de la ingesta de tot això, per postres, mai millor dit, es menja el Christmas pudding, una mena de panettone molt més tou, esponjós i nutritiu ple de fruits secs com les panses i regat amb molt de licor. De fet se sol servir a taula tot flamejant-lo.
Moltes famílies també preparen el Christmas cake, que sol ser una base de pa de pessic banyada amb licor. I sort que es menja prou consistentment durant el dia 25 perquè amb tot l’alcohol que conté l’àpat, els anglesos podrien acabar ben torrats.
Com ja sabeu que tinc amics de molts llocs, un d’ells és un anglès molt eixerit i molt crític amb el seu país natal. Sempre m’ha explicat que pels britànics, l’autèntica amistat se celebra bevent fins estar borratxo perquè només en estat d’embriaguesa podem conèixer la persona veritablement. Serà allò que els romans anomenaven “in vino veritas”. Com més alcohol consumim, més ens desinhibim i més surt el nostre “jo” autèntic perquè generalment portem posat el nostre filtre emocional tota l’estona. És cert que aquesta droga líquida legal fa estralls a tot el món. Els alemanys mateix tenen una dita que fa “je später die Nacht, umso schöner die Gäste”, és a dir, “com més tard per la nit, més macos són els convidats”. Òbviament fa referència a que com més begudes s’han consumit per la nit, més capaços som de veure-ho tot i a tots amb bons ulls.
Bé però això passa en celebracions nòrdiques. Aquí nosaltres brindarem amb el nostre cava i gaudirem d’un bon àpat familiar sense haver de cometre excessos perquè, al cap i a la fi, amb el ritme de vida que portem, gairebé només ens podem entaular amb tota la família per Nadal.
Nois. Encara ens queden unes quantes celebracions en període del solstici d’hivern. Gaudiu-ne al màxim que estem a punt de canviar l’any i necessitem energia per rebre el 2018. Una abraçada a tots!



Els drets del treballador al nostre racó del món: simple paper higiènic.



Fa uns anys vaig llegir un article de Cristina Sánchez Miret al Periódico que s’anomenava “de Kafka a las vacaciones”. En ell s’explicava la dantesca solució que van trobar les caixeres d’un supermercat a Xilè, que havia decidit que les empleades no podien anar al bany durant la seva jornada laboral de nou hores. Sense poder evitar haver de fer les seves necessitats les treballadores van haver de començar a fer servir bolquers. Cristina Sánchez esmentava en el seu article que les males condicions laborals eren, desgraciadament, tan habituals fins i tot al nostre país, entès en aquest cas com Espanya, que només eren notícia si provocaven situacions rocambolesques com la de la cadena de supermercats Santa Isabel.

D’ençà de l’article han passat uns anys i s’ha de reconèixer que les condicions laborals al nostre país s’han deteriorat de manera significativa com a resultat d’una política de dretes que afavoreix els empresaris. El curs passat es va aprovar una resolució per la qual un centre educatiu pot, per exemple, acomiadar un treballador que ha estat fora de la feina diversos cops en un any per malaltia, encara que sigui baixa mèdica, si aquesta és inferior a 3 setmanes. Resolucions com aquesta provoquen no només la indignació dels treballadors, que són el motor de l’economia, sinó que contribueixen, a passes agegantades, al deteriorament de la salut dels treballadors.
Com a empleada d’un centre educatiu en relació amb companys i companyes a altres centres puc exemplificar l’extrem al que s’ha arribat en el món de l’ensenyament.
Sense anar més lluny, una escola de Barcelona va tenir tres baixes per pneumònia en un sol hivern. En adonar-se el departament de salut que els tres malalts pertanyien al mateix centre hi va fer passar una inspecció ràpida.
Com que la sala de professors no disposava de ventilació natural adequada es va ordenar una neteja dels filtres dels aparells d’aire condicionat de les sales de professors, així com una neteja química de les sales, per evitar més contagis.
Per si fos poc insalubre que una sala de professors no disposi ni de llum ni de ventilació natutals, resultà que el remei fou gairebé pitjor que la malaltia.
L’escola contractà una empresa per dur a terme la neteja de la sala de professors però sembla ser que va fallar i en va contractar una altra per complir amb la normativa de maner més ràpida. Enlloc de desinfectar amb químics la sala de professors el divendres i mantenir-la tancada tot el cap de setmana com s’havia recomanat, la neteja es va fer entre setmana i els productes químics encara estaven en actuació quan el professorat començà a treballar al centre l’endemà. Pel que en sé no va haver cap queixa ni reclamació dels treballadors de l’escola, probablement perquè a aquestes alçades ja poca gent gosa queixar-se. Total, tots sabem que les denúncies es deuen arreglar amb feixos de diners. Si algú creu en la justícia que aixequi el dit.
Lamentable és també la situació en què es trobà un treballador xilè del sector de la restauració fa prop de mig any. Aquest és un cas que he viscut de prop perquè és un conegut del barri que treballava a un local de la zona on visc.
El noi de 47 anys d’edat treballava de cuiner en un restaurant fosc i ombrívol i es passava el dia al local des de que l’obria, cap a les dotze del migdia, fins que el tancava a la una o dues de la matinada. Per tenir-lo més disponible, la propietària del restaurant li havia facilitat un pis a l’edifici on hi havia el restaurant. Tot un detall que no ho era tant si sabem el que va passà a continuació. El conegut en qüestió patia de dolors d’esquena molt forts i al final li van diagnosticar una hèrnia discal que va caler operar. La propietària del restaurant però, no fou capaç de trobar cap altre treballador que fes tantes hores encofurnat en aquell local de mala mort i acabà obligant el noi a incorporar-se a la feina abans del que ell bonament havia d’haver fet. Com a conseqüència d’això el van haver de tornar a operar.
Per sort allò fou la gota que féu vessar el got i el xicot va entregar la carta de comiat a la seva patrona. D’allò ja fa uns mesos i el restaurant ha tancat perquè l’empresària no ha pogut trobar ningú que faci tantes hores per la misèria de salari per la que treballava ell. Bé, suposo que ha pogut tancar perquè ja ha fet prou caixa durant anys amb el que s’estalviava en un sou com cal amb el meu conegut.
I com que els que estem sota de tot ens envoltem dels de sota de tot, el millor amic del cuiner esmentat també podria escriure un article sobre l’explotació laboral. L’home del que parlo es dedica a fer instal·lacions elèctriques, de paleta, de pintor i de manyà, i serveix per tot una mica. O molt. El coneix tot el barri perquè treballa amb la calma però acaba les coses bé i és realment amable. Feineja, entre d’altres, per un propietari de diversos edificis de Barcelona que els lloga a gent com jo.
Fa un any va començar a treballar en la reforma d’uns baixos que s’havien de convertir en loft per a rics. Es va passar setmanes per netejar el pati ple de porqueria acumulada durant anys i rascant les parets del local per deixar l’obra vista. Per fer-ho va haver de menester una màquina que va pagar de la seva butxaca. Quan ja portava més d’un mes treballant sense veure ni un duro, li demanà al propietari dels edificis els diners per la broca i el seu sou. El senyor li contestà amablement que pagaria quan pogués i que aquell dia no li podia donar els diners de la broca perquè no portava res sobre.
Cal demanar-se com pot ser que gent amb aquestes galtes, dels que se sap que tenen diversos edificis de vàries plantes amb inquilins que paguen entre 650 i 850 euros al mes, siguin capaços d’engalipar treballadors com l’amic del cuiner. Es veu que com més ric és el propietari o patró, menys conscient és de que la gent “de sota” com ens anomeno als del meu club, treballa per viure i per cobrir unes necessitats. I el pitjor dels casos és que en els darrers dos anys, el temps de descans del treballador ha minvat molt perquè es demana, amb la gastada excusa de la crisi, que fem un esforç amb extres perquè altrament “l’empresa s’ensorra”.
No us vull enganyar. A mi també me l’han “colada” infinites vegades en aquesta vida en totes i cadascuna de les empreses per les que he treballat i en diversos països. I tot i que crec que el treball dignifica, i estic a més convençuda que no podria viure sense treballar, he de reconèixer que el que més em dol, és que no s’entengui que per rendir, els empleats han de poder descansar.
I descansar vol dir també tenir temps entre una jornada laboral i l’altra per pensar en les seves coses, per les seves activitats de lleure, les seves amistats i pel seu repòs, tan necessari per conservar l’estat de salut física i mental.
Malauradament veig al meu entorn una tendència al menyspreu dels drets del treballador. M’entristeix pensar que ens vanagloriem de viure en una societat avançada però sovint els de sota som uns esclaus. Quanta gent va pel carrer amb el mòbil responent correus de la feina en el seu temps lliure?
Quan la meva mare era jove i treballava de secretària, a l’hora de plegar marxava a la residència i ja no pensava més en la feina fins l’endemà. Ningú li embrutava l’espai mental lliure i propi amb WhatsApps que li recordessin l’entorn laboral que vivia cada dia.
No obstant la situació ha canviat i ara, la immensa majoria s’ha acostumat a estar a disposició de l’empresa vint-i-quatre hores al dia.
Tot plegat un panorama esfereïdor que ens ha de fer reflexionar. Hem de sotmetre sempre la nostra salut i sacrificar el nostre temps de lleure per satisfer els empresaris golafres o podem d’alguna manera fer valer allò que en un principi són drets fonamentals?
Si hi ha unes lleis que realment estan per protegir els nostres drets i tots sabem que hi són, com és que ens em acostumat a que no calgui respectar-les fins al punt que tenen el mateix valor o menys que el paper higiènic?
No en tinc la resposta. Us deixo amb la pregunta per si algú s’anima a obrir la boca i donar la seva opinió… tot i que ben pensat, sotjats com estem pel senyor google potser acabarem a la presó per fer-ho!


Goodbye Europe!


I have been reluctantly thinking of writing the post I am writing now for quite a long time. I suppose the disappointment about the European “project” I was sold as a young, dynamic and naive teenager has been growing with the years and reached its highest peak after the events of October the first in Catalonia.
But let me go back in history to the time “Spain” started campaigning for the EU. In those days people were talking about the “Europe of the nations” not the Europe of the states, which were and are, from my modest point of view, an ugly leftover of the colonial times when some countries claimed the right to patronise others. The Europe I used to believe when I was 16 and 17 was one that respected nations and minorities within nations, that allowed people from certain countries to keep their identity and language, way of thinking and the right to decide about their future. I did feel back then, and even more so now, that Catalonia or the Basque country are pretty distinct from the rest of Spain and, therefore, my dream was a united Europe in which each “nation” was considered as such.
The most attractive point about that megalomaniac project called “EU” was the fact that, according to the agreements, citizens of any of the countries that were in the treaty could move freely from country to country and work in any of them.
Nothing, as I found out later, was further away from reality as that. I reckon the general laws of the EU were only enforced to ensure big companies can move transport merchandise and products saving a lot of money from taxes. But for the insignificant citizen, the treaty has turned out to be mere paper.
My first big disappointment started with my experience in Germany, where I moved to improve my German and maybe start a degree at university. But after a 3-month stay I was sent a very formal and direct letter reminding me of the fact that I should leave the country cause I was not in possession of a residence permit. Residence permit. What was it? Was I supposed to have one as a European citizen? Of course I was. I found a sort of job to support myself and when I wanted to register to start a degree in Germany I had my next problem. I could not get my resident permit to become a student if I was working. I needed a work permit but then I wasn’t allowed to study.
It took me a while to understand the core of the problem and even longer to work out a solution. After hours and hours of standing in line at the “Auslandsamt” in Berlin and several days to enquire all the information needed, somebody was explicit enough about it. If I wanted to become a student at university I was supposed to have a regular income- coming for instance from my family- to live from. But work was still forbidden.
The solution to the problem was letting all my family send a big sum of money to my bank account in Germany to make it shiny enough to show it to the authorities. Then I was given the residence permit that entitled me to register for the University exams. Indeed I had to pass them cause, of course, my Spanish level had to be put to a test. I fully understood that.
Needless to say when you get your permit as student ,you can start working pretty easily cause Germans had, back then, the rule that they could hire students and pay them up to 600 DM a month – 300 euros- without having to settle the regular taxes. Students lived for years and years as such with low wages and state money for learners and were not particularly keen on finishing their degrees early. They knew very well some might face difficulties to find a job.
Anyway, I managed to finish the degree- working with the “Lohnsteuerkarte” at first- then as a freelance teacher.
The second big surprise came when I got to know my second German boyfriend who was working in the Finance Ministry . He had to watch over the state aid distributed to private companies in the region of the former GDR. Not only did Spain receive great sums from the EU to trigger the economy of the poorest regions that never really recovered, but also Germany, which took pride in contributing to a big extend to fund, was drying up money collected from all countries. Training programmes in East Germany started but only took place partially, as I suppose it might have been the case in other countries. Private institutions got the money to give future workers six hours of training but they only received four hours instruction. I have never had much faith in Spain cause it has always been corrupt, but finding such a behaviour in Germany was a hard blow for me.
My then boyfriend made his way to the European Commission with the help of the Ministry of Finance. He was becoming an inconvenient worker in Germany since he kept on discovering cases of illicit state aid. So he was sent to Brussels as a national expert, enjoying all the advantages of the EU bureaucrats such as a double salary. His job there seemed irrelevant even to himself.
I had to witness the waste of time and money myself. My boyfriend was German and his level of English was intermediate. He was expected to write the reports in English and then, other employees translated the reports into German again. Completely nonsense! After a while in Brussels I came back to Dresden where I finished my degree and decided to head for Barcelona in 2004.
My big surprise was that nobody, really nobody, could accept my German University degree and I had to go through a long procedure that involved money in translations and time to get it authorised so that I could work in my own country. I kept on wondering what was true about the whole EU project. In 2004 it was already clear to me the EU was only good for big enterprises to save money in the tolls, but as far as citizens were concerned, it wasn’t much help.
I reckon the final disappointment was after the events of the 1st October 2017 in Catalonia. We held a referendum to find out how many people would support independence. The referendum was, according to Spanish constitution, not legal. Well, the PP finances the party by means of ways that are not lawful and against the constitution too but, indeed, those who rule the country make the laws and enforce them only if it suits them.
Voters were dragged outside of polling stations with violence, thrown downstairs by armed policemen and citizens were intimidated by the authorities to prevent them from voting. VOTING FOR HEAVEN’S SAKE! Something engraved in all our democratic minds and hearts. We vote the representatives in our schools, the speakers in the buildings we live in, as a teacher we vote whenever we can,t find an agreement on whether to give a pass to a certain student or not. Are we going to be now hit by policemen to do so? Did we commit a crime for voting? How many times have rulers changed the constitution? Every time it suits them is the answer.
And what was Europe’s reaction to the undemocratic and dictatorial behaviour from Spain? Look away.
Europe has always taken pride in its pillars based on fundamental rights. It recognises the right to self-determination. It “supposedly” stands up for civil rights like freedom of speech. But we have had our Catalan politicians, voted democratically, imprisoned and our Parliament dissolved under the blessing of a Europe full of those fat cats that need to maintain the status quo no matter what. Game over. There are no real “moral” or ethical pillars sustaining the EU. It’s only big concerns and multinational companies that decide on the future of countries and citizens. And we, neglectable part of society, only exist to pay taxes to feel protected against evils that only those on top invent.
The first of October I was too busy to defend the right to vote to think of something else. But I have had enough time to reflect on what has happened till now. The 8th of October Europe died for me. And so did the dream that some politicians, and most certainly the big companies pulling the strings behind them, wanted to sell to me.
As far as I am concerned I’d better be living here among my people, cause there is no such thing like a European law that is going to defend my rights. When I cross the border I am even less valuable than here. I will have to stand up for my rights with the help of my friends, those at the same level and not over me. They, believe me, don’t care about whether I am an European citizen or not. People have always found ways to overcome barriers and borders when they feel empathy. It’s countries and their governments that have a special interest in building walls and I personally feel personal interests and socio-economic level makes us feel a boundary or hostility towards people much more that the piece of land they have been born in. So to start thinking positive I have to stop worrying about treaties that have been signed by politicians I don’t even know. I want to bid Europe farewell to become, for real, a world citizen willing to establish boundaries with anybody capable of standing up for basic human rights such as respect and also to start from scratch in any country where I feel those human rights are guaranteed!



La borsa d’interins: quan ser un número esdevé la quotidianitat.

El curs 2008-2009, després de passar-me anys i panys a Barcelona tombant com a docent a temps parcial amb contractes per obra i servei i un volum de feina irregular, algú de la meva família em va recomanar entrar dintre de la borsa d’interins. I potser m’hagués agradat continuar donant classes a adults, però fer-ho implicava treballar en diverses escoles universitàries a hores, no ser capaç de combinar les classes per fer blocs i arribar a una jornada més o menys digna, o senzillament haver d’esperar a tenir més sort amb la següent escola concertada on hi faltés una professora.
Presentar la documentació a la borsa ja és tot un repte. El procés de selecció només té lloc potser dos cops l’any i cal aportar-ho tot de cop i després s’ha d’esperar que a una li atorguin un número que, aquell curs, esdevindrà tan important com el número del document nacional d’identitat.
Quan vaig entrar a la borsa per primer cop, vaig escollir com a demarcació territorial el Baix Llobregat i l’Anoia i em vaig apuntar a tots els nivells formatius possibles, des de primària, que no havia fet mai, passant per ESO i Batxillerat i centres de formació d’adults.
En aquella època encara es portava allò dels actes de nomenaments. Dos cops per setmana anava fins a Sant Feliu de Llobregat on es cridaven els números i es cantaven els centres on s’havia d’anar “a servir”. Era un sistema ben estrany. Ni el centre em triava a mi, ni jo sabia on anava a parar. Acostumada com estava a enviar currículums i anar a entrevistes de feina on em donaven sovint proves escrites, els nomenaments em semblava d’allò més impersonal. I ho eren, però el sistema funcionava i molt bé de cara al departament d’ensenyament. Les vacants i baixes quedaven cobertes sempre per persones qualificades que cobraven només pel temps que feien la suplència i tornaven a donar-se d’alta a l’atur tan bon punt acabava el nomenament i el titular s’incorporava.

Tot i tenir un bon número, és a dir, que per experiència i mèrits diversos com a cursets especials i acreditacions d’idiomes no em can assignar un número gaire alt, el curs 2008-2009 jo vaig passar per nou centres diferents, dels quals només en recordo tres relativament bé, perquè m’hi vaig quedar potser més d’un mes.
El curs 2009-2010 va començar amb unes retallades brutals i des de la seu del departament d’ensenyament de Sant Feliu de Llobregat se’m va dir que aquell any només podia esperar treballar una setmana aquí, estar a l’atur tres setmanes més, tornar a treballar un mes i cobrar altre cop el subsidi, i així tot l’any. El departament s’havia quedat sense recursos i ja no es cobrien totes les baixes. La llista d’interins no es va tornar a obrir durant molt temps. Tot i haver agafat ja la rutina de llevar-me dos cops per setmana amb la bossa feta per si m’enviaven a qualsevol lloc, la perspectiva de viure mig any de l’atur i “cruspir-me” els meus estalvis escarransits no em feia el pes. I vaig tenir força sort, val a dir, perquè de cop i volta, al centre on treballo actualment va haver-hi una baixa i em van trucar. Em coneixien perquè hi havia impartit formació per adults.
Vaig fer l’entrevista i després vaig comentar la jugada amb les meves dues amigues d’interinatge perquè volia saber si consideraven correcte agafar la feina en cas que em triessin. Per una banda el meu cor solidari volia continuar a disposició del servei públic. Per altra banda, però, no acabava de veure clar que jo i centenars d’altres haguéssim de “gastar” l’atur per tal d’estar a disposició d’Ernest Maragall i el departament d’educació, que en aquell moment no em garantia un sou digne. Vaig entrar a treballar a un centre mig privat i mig concertat i quan vaig poder vaig canviar l’àmbit territorial on desitjava exercir la docència vaig escollir Barcelona. Amb el meu 20.000 i poc a Barcelona no tindria feina durant anys. Tenia raó. A més no hi havia diners per invertir en educació pública i les condicions estaven empitjorant per moments. Amb la crisi econòmica, a algú de dalt finalment li va arribar “la llum”, i va decidir canviar la normativa per no forçar a la precarietat l’exercit d’interins que estava a disposició del departament d’ensenyament. Es va permetre el que s’anomenà “congelar” el número de la borsa per no ser cridat si l’interí demostrava que tenia un contracte de treball pel curs en concret. Això permetia a molta gent no haver de deixar una feina penjada per agafar-ne una de durada molt curta, de vegades fins i tot de dies…
Durant els anys que vaig estar “congelada” va haver-hi força canvis en el funcionament de la borsa. Els nomenaments van passar a ser “telemàtics”, és a dir, que ja no calia anar a la seu on es cridaven els interins sinó que se’t comunicava si havies obtingut un treball a través del mòbil i calia connectar-se de deu a dotze per tal d’acceptar o rebutjar la destinació. Una “no acceptació” del nomenament implicava sortir volant de la borsa. S’hi ha d’estar a les dures i a les madures. I amb una mica de sort, si s’està cobrint una baixa llarga o una vacant, el centre et pot reclamar i un interí o interina que s’ha passat anys tombant, finalment troba un lloc on establir-se durant uns quants anys. No obstant, no tenir les oposicions guanyades vol dir que en qualsevol moment una persona pot saltar del centre on és. Quan algú guanya les oposicions i aquella plaça es destina a aquest “guanyador” llavors l’interí fa les bosses i marxa. Cap a un altre destinació. I de fet, el sistema està organitzat de manera que es retro-alimenta. Per treure’s les oposicions, a més dels mèrits per qualificacions acadèmiques, també cal tenir experiència laboral per ser apte. I òbviament l’experiència a la pública compta moltíssim més que a una privada o concertada. Així doncs, qui vol assegurar-se acabar sent un funcionari d’ensenyament, ha de passar, tant si vol com no, pel sedàs. Els primers anys estant a disposició total i absoluta del departament sense poder realment escollir a quin centre es vol treballar i després, havent d’agafar la feina allà on se’l destini. Una carambola total en la que el treballador té alguna opció però no gaires.
És d’admirar realment que encara n’hi hagi tants d’interins. I, de fet, a Rajoy fa poc li van tocar la cresta des d’Europa perquè a la Península hi ha tres vegades més interins que a d’altres països de la Unió Europea. És clar. No costen un duro i paguen amb la seva salut la precarietat laboral. Per això, i no per una altra cosa, es van anunciar dues onades d’oposicions aquest any i l’any vinent. Molts funcionaris estan en edat de jubilar-se i les places han de ser ocupades per gent a qui se’ls pugui donar una estabilitat. Tanmateix, dubto que si a Rajoy no li haguessin donat “un toc d’atenció” el seu govern hagués anunciat oposicions. És obvi que els interins són una mà d’obra fidel, barata i que a més salva la pell del sistema sense demanar gran cosa a canvi.
Des d’aquí una abraçada molt forta a aquests herois que donen el millor de si mateixos, sovint en escoles que no han vist mai i que aprenen a tenir la mateixa flexibilitat que un xicle! Ànims, que un dia o altre aconseguireu la plaça desitjada. No us oblideu però, de viure durant el llarg recorregut fins a l’estabilitat!

Les Bacha Posh. Quan ser una dona és un estigma!

Fa ja un temps, cercant reportatges en rus que em semblessin interessants en vaig trobar un de colpidor que em va fer anar a dormir més feliç que mai per la sort d’haver nascut a Europa i no a l’Afganistan ni a Pakistan. El documental es deia Bacha Posh i parlava d’una pràctica molt estesa als dos països mencionats i que està datada des de fa cent anys, però que pot venir encara de més lluny. Es tracta del costum d’algunes famílies on no ha nascut cap baró, de triar una de les filles més petites, tallar-li el cabell ben curt, vestir-la com a noi i educar-la com a tal. Aquest costum devia néixer en temps de guerra, quan les dones es quedaven sense homes a casa i elles havien de disfressar-se d’homes per no estar en perill o per poder abastir-se. Recordem que en alguns països les dones encara no poden anar soles pel carrer.
Per a una família a l’Afganistan o el Pakistan és tot un deshonor no tenir cap fill i per tant, molt sovint, tan el pare com la mare estan d’acord en tenir una Bacha Posh a casa, per tal que aquesta pugui gaudir dels privilegis d’un noi. I si la mare s’ha quedat vídua, per tenir una persona a casa que pugui anar a comprar i que estigui instruïda.
Si no es té fills mascles, tenir una Bacha Posh evita l’estigma social que representa no tenir descendència d’aquest gènere. Tenir un fill és indispensable si es vol preservar el nom de la família i que el descendent pugui heretar les propietats.
El terme Bacha Posh prové del persa i vol dir, literalment, vestida com a un noi. Per a les nenes a qui s’escull ser Bacha Posh la infantesa està plena de llibertats: poden anar a l’escola, en bicicleta, practicar esport, anar soles pels carrers i en definitiva, fer totes aquelles activitats que no estan permeses a les nenes. Però es passen el dia envoltades de nens i la seva personalitat esdevé masculina. No vull dir que això sigui pas dolent. Mai he pensat que jugar amb nines i aprendre a cuinar de petita siguin coses indispensables per a sentir-se auto realitzada o més femenina en absolut. Ni molt menys. Però cal pensar que no és el mateix tenir uns gustos “masculins” en una societat com la nostra que no pas en una com a Afganistan o Pakistan. M’explico. En una societat com la nostra no serà un gran problema si una dona no sap cuinar o cosir. Però en aquelles terres sí. I el que passa és que les Bacha Posh ho són fins que entren a l’adolescència i llavors estan en edat de casar-se. Després d’anys de llibertats i en què han sabut tastar la independència de poder anar soles pel carrer o a fer una cafè i una coca-cola amb els amics, de cop han de tornar a ser “noies”. Això evidentment perquè les han de casar. Però moltes, que han vist el món masculí des de dins, tenen por a la violència de gènere. I més encara perquè elles han perdut uns anys d’aprenentatge pels treballs de la casa que qualsevol espòs esperarà que compleixin a la perfecció.
Al reportatge retransmès en rus es documentava el testimoni de diverses Bacha Posh. Una d’elles la més joveneta, una nena d’uns set anys, patia moltíssim. No li abellia haver de fer les activitats dels nens. Es delia pels vestits de nena i per poder estar amb noies a les festes tradicionals. Les altres dues eren ja prou grans, una no volia tornar a la vida de “noia” perquè gaudia de tots els privilegis dels homes i no estava disposada a perdre’ls. I la tercera, que ja estava en l’edat crítica per casar-se, portava una doble vida: de dia treballava de secretària- pensem que en una gran ciutat hi haurà més dones treballant que en zones rurals- i quan sortida de la feina es treia el vel per vestir-se d’home, anar a practicar arts marcials i seguir l’escola nocturna. Una existència desdoblada molt dura amb una identitat partida per la meitat.
Lluny del benefici que aquesta enganyifa pugui aportar a les famílies caldria pensar en el dany psicològic que es pot causar a les Bacha Posh. Com es pot deixar a una noia viure en les llibertats totals que es concedeixen als homes per fer-la tornar a la submissió d’un món masclista després? Com es pot aniquilar la llibertat d’aquestes noies a triar ser noies o nois i que no ho facin les famílies per elles? Fins a quin punt el sexe masculí i femení és tan sols un tret biològic i no educacional? Per què es diu que les Bacha Posh són llavors noies masculines quan tornen a fer vida de noia? És que s’ha de saber cosir i cuinar per ser dona de veritat? O és que les dones que juguen a futbol, són competitives i volen anar soles pels carrers són en realitat mig homes?
Sobta i molt que en dos països com l’Afganistan i el Pakistan hagi sorgit el costum de fer nois a les noies que tenen. És un fet enormement trist i que ens ha de fer reflexionar sobre per quin motiu encara en molts països del món tenir només filles és una maledicció. L’homo sapiens va trigar 100.000 milions d’anys en arribar des de l’Àfrica a tots els continents del món. Com és que la raça humana encara pot arribar a considerar una dona menys valuosa o vàlida que un home? Què ho fa que evolucionem tan lentament?
Us deixo el dubte a veure si entre tots el resolem…








Can Masdeu: un projecte ocupa per traure’s el barret.



Ja vaig comentar a l’entrada del blog de la setmana passada el problema amb l’habitatge que tenim en aquests moments a la nostra ciutat. Recordo que vaig escriure que ens veiem gairebé obligats a viure encofurnats en pisos increïblement diminuts. I a sobre paguem per ells unes quantitats completament desorbitades. No obstant, el problema amb l’habitatge deu ser tan antic com la mateixa raça humana. Des de que l’home va decidir deixar de ser nòmada i assentar-se a un territori concret, ha hagut de lluitar per la vivenda. El manteniment i construcció d’habitatges ha estat un tema delicat sempre i, de fet, la RDA es va endeutar definitivament per tal de construir prou pisos per als seus ciutadans. Joseph Strauss va haver de concedir a la veïna soviètica un crèdit milionari per tal que Honecker pogués oferir els edificis que havia promès als habitants de la petita república. La solució al tema de l’habitatge és difícil i sovint s’encalla per temes de corrupció i pels interessos d’aquells que més es beneficien d’un sistema en què només els més rics poden dormir tranquils sota un sostre.

Amb l’entrada d’avui m’agradaria iniciar una sèrie d’articles sobre algunes formes “alternatives” d’accedir a la vivenda, una de les quals és el famosíssim i temut moviment “Ocupa”, també escrit “okupa”. Tot i tenir mala reputació aquest moviment té una història molt llarga, a Anglaterra molt més que al nostre país. La paraula ocupa designa l’acció d’ocupar terrenys i propietats privats de manera temporal o permanent, majoritàriament sense el consentiment dels que podrien atorgar l’ús dels espais. El moviment ocupa és principalment social i polític perquè afirma que l’habitatge és un dret de tothom i que no pot estar associat a un capital. Per escollir un nom adequat per al moviment en la nostra llengua hi va haver un estira i arronsa considerable es veu. Però finalment ocupa escrit amb “c” s’ha imposat sobre el mateix nom escrit amb la “k” anàrquica i revolucionària.

En un principi el moviment es denominà “squat” i a Anglaterra, un dels països precursors, té una tradició que ve de lluny. En època feudal si una casa es podia construir entre la posta i la sortida de sol, els seus ocupants tenien dret a viure-hi de manera indefinida sense que ningú els en fes fora. L’any  1649 hi hagué la revolta dels Diggers, també anomenats True levellers, uns pagesos que, basant-se en el cinquè llibre del Testament, el “Book of acts” clamaven que la terra no era propietat de ningú i volien reformar la societat estintolant-la en una estructura que explotava el subsòl de conreu, tot creant societats igualitàries de camperols. Tot això recorda i molt, els actuals models més solidaris i ecològics de masoveria urbana dels que escriure en algun post més endavant.

Però el tema d’avui és el del moviment ocupa que va aparèixer tal i com el coneixem ara durant els anys 60 i 70 del segle passat. Els països capdavanters van ser Holanda, Alemanya, Anglaterra, França, Suïssa i Itàlia i la corrent va arribar posteriorment a Espanya, Portugal i Polònia. Cal pensar que en aquella època va haver-hi una migració massiva de gent que venia del camp a treballar a les ciutats i aquestes no els podien oferir un lloc on viure. Lluny del que la majoria de nosaltres té al cap, el fenomen ocupa va estar molt d’hora vinculat a idees polítiques i a l’activisme social. Els ocupes s’organitzaven en grups per rehabilitar espais i edificis, incentivaven les tasques solidàries i en general intentaven difondre les seves idees contràries a les polítiques liberals. Alguns edificis ocupats han esdevinguts centres de trobada dels ciutadans i els mateixos ocupes organitzen tallers i xerrades per donar a conèixer els seus projectes. L’any 1994 els centres socials ocupes espanyols i italians organitzaven trobades internacionals i debats contra les polítiques neoliberals i globalitzadores que implicaven un empitjorament de les condicions laborals a països pobres.

Més endavant, l’any 1999, la protesta anti-globalització arribaria al seu punt àlgid amb la cimera de Seattle, que tingué lloc del 29 de novembre al 3 de desembre. En un principi l’Organització Mundial del Comerç tenia previst reunir-se per parlar d’aspectes bàsics de la globalització. Però milers i milers de persones convocades per sindicats, organitzacions ecologistes, anarquistes i persones crítiques amb els aspectes més durs de la globalització, es van mobilitzar als carrers de la ciutat per manifestar-se contra la corrent que estava enriquint només uns quants.

S’havia pensat en un acte reivindicatiu que consistia en què els assistents a la manifestació s’asseguessin a les escales d’entrada de l’edifici on tenia lloc la cimera per evitar que els 3.000 participants poguessin accedir al recinte. No obstant, va arribar tanta gent a l’acte ,la policia de Seattle diu que uns 40.000, que allò es va convertir en una autèntica revolta “anti-globalització”.

Fins aquell moment la paraula globalització s’associava tan sols a un aspecte comercial que era l’objectiu de les empreses multinacionals i els grans grups financers. Però a partir dels esdeveniments de Seattle, els mateixos ciutadans van encunyar el terme per representar la capacitat internacional de mobilització sense fronteres de persones que cercaven la millora de les condicions de treball i de vida per a tots. No només per a uns quants.

Aquesta és per a mi també la definició de globalització en el seu sentit més ampli. Globalització també vol dir que els que tenen més consumeixin menys per tal que els que no tenen res puguin accedir als recursos que són de tots.

I és també en aquest sentit i amb aquesta filosofia que va néixer l’slogan “ cases sense gent, gent sense cases”.

Dins d’aquest context trobem els orígens del grup de precursors del projecte ocupa Can Masdeu. Ells eren un conjunt de joves amb ment oberta i de diferents països que es van reunir i van decidir ocupar l’antiga leproseria ubicada a la Vall de Can Masdeu a Barcelona. L’edifici portava buit uns quaranta anys i els propietaris –tripartits- l’Ajuntament, la Generalitat i el Bisbat no en feien res i probablement no n’haguessin fet res durant un segle més si no l’hagués estat ocupat l’any 2000 per aquests joves dissidents, alternatius i arriscats. Els movia l’afany de viure de manera diferent a la programada i establerta.

El col·lectiu va ocupar l’enorme edifici i va començar a conrear els terrenys al voltant de l’antic hospital però les autoritats van intentar desallotjar-lo el 2002. Com que els ocupes estaven molt influïts pel moviment de resistència pacífica anglesa, van optar per oposar-se al desallotjament d’una manera molt original. Es van lligar amb cordes a les parets de la façana. Com podreu imaginar aquell acte de desobediència explosiva va tenir un ressò molt positiu a Nou Barris, una zona de Barcelona enormement activa des del punt de vista polític. Veïns i veïnes de la barriada van anar a Can Masdeu a expressar el seu suport als joves valents. I finalment el coratge va tenir la seva recompensa perquè després de 3 dies d’assetjament, la policia va deixar estar els ocupes i el barri va guanyar de cop un espai públic.

A Can Masdeu hi viuen actualment 23 adults i, si no m’equivoco, uns sis nens. A més de les tasques a la casa, el grup d’ocupes organitza tallers, conrea les terres del voltant de la vall i ha convertit el seu hort en un indret on els veïns de Nou Barris poden anar a gaudir de l’espai verd prop de la ciutat.

A l’antic hospital també hi ha una botiga de reciclatge on s’hi pot portar roba que ja no s’utilitza i emportar-te peces que t’agradin. També s’hi organitzen de tant en tant calçotades- això darrer m’ho ha dit un amic que ha tingut el temps d’anar-hi- tallers i activitats diverses.

Viure en una comunitat així implica també sacrificis, òbviament. No tothom sap o pot viure amb tanta gent de diverses procedències i amb ideologies diferents. A més també hem de pensar que els projectes de manteniment de la casa absorbeixen una bona part dels temps dels seus habitants i per això només un parell d’ells treballen a jornada completa en algun lloc. També ha de ser difícil explicar als coneguts que vius en un antic hospital i que t’has convertit en un ocupa legalment acceptat. I és que la majoria encara està ancorada en antigues estructures i aquestes per exemple basen la vàlua de la persona en el seu poder d’adquisició de bens materials.

Aquest és un dels motius pels quals al nostre país ha triomfat el negoci de la compra d’habitatges. Se’ns ha fet pensar que comprar un pis representa una inversió i una manera d’assegurar-nos el capital. Potser és veritat i pot representar una font d’ingressos posterior en cas de venta. No obstant, a una pila de països europeus el lloguer ha estat sempre un model viable i fins i tot aconsellable. No tots podem saber que voldrem viure a una determinada ciutat durant un llarg període de temps. I les circumstàncies familiars i personals també van canviant. Una mateixa persona pot viure sola, en parella, formar una família, tornar a separar-se, ajuntar-se amb algú altre, etc. I tot això implica que potser el més convenient és adaptar l’habitatge a la nostra situació personal i també professional. El lloguer representa una alternativa flexible al problema de la vivenda que ha torturat l’home des de que va sortir de les coves i va decidir establir assentaments.

Gent com el col·lectiu de Can Masdeu són ciutadans capaços de demostrar que potser cal replantejar-se els models en què es basa la societat. Ells ho han fet escollint una alternativa al lloguer. D’ençà de l’ocupació de Can Masdeu a Barcelona han anat sorgint projectes de masoveria urbana. Aquesta s’entén com el pacte entre una persona o grup de persones que ofereixen al propietari o propietària de l’edifici fer-se càrrec dels treballs de restauració i manutenció de l’edifici a canvi de no pagar cap lloguer.

A Barcelona hi ha diversos projectes de Masoveria urbana com la M.U.L.A del que escriuré un post més endavant. A més també han sorgit cooperatives com Sostre Cívic que promouen aquest tipus de projecte de llar alternativa. A Dinamarca un 20% dels habitatges ja pertanyen a cooperatives que ofereixen uns lloguers dignes. Aquí estem, per variar, vint anys endarrerits en el tema.

No totes les formes d’habitatge alternatiu han de ser tan radicals com el projecte Can Masdeu. Com ja he mencionat en aquest mateix article, no tothom és capaç de viure en una comunitat tan gran i encara menys de dedicar tant temps a la pròpia llar. Podem considerar que els lloguers abusius esclavitzen els ciutadans perquè ens tenen condemnats a fer, molt sovint, hores extres per satisfer l’avarícia dels propietaris. No obstant, dedicar i invertir hores de la teva vida i temps de lleure a projectes comunitaris és també sens dubte una activitat laboral. No remunerada però recompensada amb el dret a emprar un espai determinat i no menys digna en absolut que una activitat professional remunerada. En aquest sentit crec que cal felicitar gent com la que participa en el projecte can Masdeu. Són capaços de construir quelcom en comunitat i de prescindir una mica de les possessions materials. Contribueixen amb els seus projectes a crear vincles dintre del seu barri, mantenen un edifici i els terrenys del voltant en condicions i a més no els hem de pagar cap sou per fer-ho. Des d’aquest punt de vista potser seria interessant incentivar l’ocupació per treure profit d’espais abandonats i facilitar a gent amb empenta i poc solitària l’accés a una llar assequible.

Enllaç imatge: