L’habitatge a Barcelona: una plaga sense solució immediata?

20180118_185915

 

Ja fa un temps vaig escriure un post sobre el barri del Poblenou i el problema que va generar el començament de la construcció de dos hotels prop de casa meva. Un gegantí edifici al carrer Ramón Turró, on ja hi ha un altre hotel mastodòntic a quatre passes , i el del carrer Llull, prop del Travelodge, que tampoc és precisament petit. Per causa de les males pràctiques de l’hotel, l’edifici del carrer Llull 155 va estar a punt d’enfonsar-se i aquest i els dos edificis del costat van ser desallotjats durant gairebé un més. El 155 més i tot.
En aquella època i, seguint el dictamen del meu cervell, vaig començar a buscar pis de lloguer. De tota manera a mi el contracte se m’acabava a finals de maig i pels pisos del bloc on visc, d’uns cinquanta cinc metres quadrats, ja s’estaven pagant a vuit-cents euros. Un preu que s’emporta una part substancial del meu sou per ser sincera. Buscar pis per un preu raonable va resultar ser, però, ser com buscar una agulla en un paller i ara us en faré cinc cèntims.
Els pisos de quaranta metres quadrats, fins i tots els situats en un àtic sense ascensor estaven entre 850 i 900 euros. Després de donar veus pel barri, els farmacèutics del carrer Marià Aguiló que tenen contactes amb mig Sant Martí, em van proporcionar el telèfon d’una coneguda seva que llogava un pis i cercava algú de confiança.
Vaig anar a veure el pis un dissabte al matí. L’edifici estava ben conservat i molt ben ubicat prop d’on visc jo. Però era un cinquè sense ascensor i molt petit. El bany era suficient i les dues habitacions més habitables eren interiors amb una finestra a l’escala. Vaja, que s’hi havia de posar cortines sí o sí. La cuina-menjador era tan petita que m’hagués hagut de vendre els mobles. Vaig agrair de tot cor que la mestressa fos tan sincera quan em va dir que les portes del menjador-cuina que donaven al carrer no tancaven prou bé i això el feia un espai molt fred. A l’estiu ja em va advertir que m’hi moriria de calor i que, en definitiva, hauria de fer vida a les dues habitacions interiors. Vaig caure de cul quan em van dir el preu que en demanaven: 900 euros mensuals! I el pitjor era que no podia fer el trasllat fins finals d’agost perquè l’havien llogat a uns americans durant tot el mes de juliol. Probablement a un preu encara superior. Això sí, la família era un encant. I em feia un preu d’amic perquè venia de part dels farmacèutics del barri. La qüestió és: quin preu m’haguessin volgut fer pagar per una capça de mistos si hagués anat per lliure?
És cert que durant la bombolla immobiliària els preus dels pisos es van inflar de manera extraordinària. Quan va petar i es van “humanitzar”, molta gent va poder pujar al tren de la hipoteca. Aquest és el cas d’uns veïns meus que van ser capaços de comprar el pis en 10 anys invertint el sou d’un dels dos membres de la parella. Unes condicions prou bones si mirem el mercat en aquests moments. El post d’aquest dijous va dedicat als que volen saber com funciona la venda de pisos en aquests moments. Des del maig de l’any passat es pot dir que, de tant en tant, he anat mirant pisos de compra, esfereïda pels preus abusius dels lloguers a la ciutat.
El primer que vaig veure era un pis per 185.000 euros situat al carrer Pallars,a mig camí entre Diagonal Mar i el metro de Poblenou. Ja em va emprenyar prou que a les fotos del portal immobiliari s’hi mostressin fotos de Can Felipa, el centre Esportiu municipal del barri que queda a un carrer de l’estació del metro i en ple centre de Poblenou. Però el pis en qüestió estava allunyat de la zona. Quan vaig fer la visita vaig trobar un menjador cuina a l’entrada sense cap mena de llum natural. El bany era ínfim i a continuació, en un passadís estret i petit s’hi trobava una habitació, òbviament sense llum natural. Només hi havia una cambra que disposava de ventilació i entrada per fer passar un raig esquifit de sol. Això sí, quan s’estirava el braç per la finestra es podia tocar la paret de l’edifici del davant. Pintada d’un blanc immaculat. Encara recordo l’explicació d’aquell home, que no era agent immobiliari sinó propietari: “això que sembla un inconvenient, en realitat és una gran avantatge perquè tens molta lluminositat a aquesta habitació gràcies a la paret”. Em vaig mossegar la llengua per no dir el que en pensava. Es va vanagloriar d’haver estat capaç de regalar un pis a cadascun dels seus tres fills i em vaig demanar si no ho va poder fer a base d’explotar als altres. Amb tota franquesa no em podia imaginar ni haver de passar una setmana sencera al pis. Durant la meva vida d’estudiant ja vaig viure en un apartament com aquell uns sis mesos i el vaig triar perquè l’habitació dels mals endreços que em pertocava i que estava situada fora del pis era prou gran per posar-hi el meu despatx per estudiar. I tenia llum i ventilació. Em va semblar infrahumà que s’intentés vendre un cau com aquell per un preu tan elevat!
Des de llavors he anat visitant pisos de compra fins arribar a la conclusió que potser no serà mala idea comprar-se un mobil home i anar a viure a la muntanya. Per 239.000 euros, un preu excel.lent per la zona on visc, es pot comprar un pis de 65 metres quadrats amb una sola entrada de llum i tot a reformar. El més bo del cas és que les fotografies dels portals immobiliaris no tenen absolutament res a veure amb la realitat. Les fan amb grans angulars de manera que els pisos semblen espaiosos i després resulta que només hi podrien habitar pigmeus.
La gent que no ha tingut l’oportunitat d’arriscar-se amb una hipoteca fins als quaranta ho té ben magre amb els preus d’avui dia. Ell lloguer no està gaire més bé. Com que no és possible dintre del marc legal vigent posar uns límits als preus dels pisos, els propietaris han anat pujant els lloguers altre cop en els darrers vuit anys. Als portals immobiliaris es veuen autèntiques bestieses com pisos de menys de cinquanta metres quadrats per a nou-cents euros al mes. O bé volen que visquem enxubats i compartim pis, o bé els amos i les mestresses que lloguen edificis pensen que tots tenim el sou d’un executiu.
I com que la situació és tan nefasta molta gent ha deixat ja la ciutat comtal per anar a viure a zones com Sant Cugat, Valldoreix, Premià de Mar, Gavà entre d’altres, que no queden excessivament lluny però són més assequibles. O ho eren fins ara, perquè Sant Cugat mateix ja comença a ser també privatiu.
Ens trobem a Barcelona amb un cas similar al de París, tot i que ja podem donar gràcies que la situació encara no és tan dramàtica. La ciutat és per a venir-hi a treballar perquè viure-hi és un privilegi gairebé.
Amb aquest panorama resulta fàcil d’entendre perquè cada cop hi ha més gent que s’interessa per projectes de masoveria urbana. La gent ocupa una casa i no paga lloguer, o en paga un de molt assequible a canvi de fer reformes a la propietat.
Sostre Cívic, una cooperativa d’aquí nascuda el 2005, porta força projectes per incentivar el lloguer social i ha finançat diversos habitatges d’aquest tipus. La casa al carrer Princesa 49 n’és un. A més també cal dir que inverteixen en comprar terrenys i edificis per membres de la cooperativa. Aquí al nostre país encara no estem acostumats a que l’habitatge estigui a mans d’una cooperativa. Coneixem només les immobiliàries que tramiten la compra o el lloguer. Però a països com Dinamarca ja gairebé el 30 per cent dels habitatges són propietat de cooperatives.
I com funcionen alguns dels projectes de Sostre Cívic? Posem com a exemple l’edifici de Princesa 49. Va ser comprat per la cooperativa i els membres que hi volien viure van pagar nou mil euros d’entrada/dipòsit per poder habitar-lo. El lloguer mensual que paguen és de 450 a 500 euros mensuals i la sessió és per 10 anys.
Pels més agosarats, i he de reconèixer que jo seria una d’ells, Sostre Cívic està obert a grups de persones que vulguin negociar amb un propietari l’arrendament d’un edifici a canvi d’obres de millora en ell.
Entitats com aquesta poden impulsar projectes com micro-pobles ecològics que representin una sortida al sistema brutal del lloguer actual.
Si la mensualitat per viure entre quatre parets s’emporta el 40 fins al 60 per cent dels ingressos, com pretenen els polítics que els ciutadans sortim i consumim per impulsar l’economia?
Estic enamorada de la ciutat. Ho reconec. Però viure aquí cada cop es farà més difícil per a mi perquè hauré d’anar a parar a barris desavinents amb concentracions desorbitades de col·lectius marginals per tal de poder pagar un lloguer digne. Semblarà rocambolesc però ja fa temps que em passa pel cap de comprar-me un mobil home i trobar un inversor que compri un terreny per a mi i uns quants d’altres en algun indret com Les Planes. Si una entitat com Sostre Cívic inverteix els diners per a comprar el sòl i quatre o cinc persones tenen prou valentia per “trencar” amb el sistema imposat fins ara, potser llavors hauríem posat una primera pedra per canviar quelcom.
De vegades per progressar cal fer, com diuen els anglesos, “think outside of the box”. A mi m’abelliria molt endegar un projecte així. Perquè si he d’anar a viure fora de la ciutat que estimo, si més no voldria fer-ho per anar a parar a un sistema d’habitatge ecològic i sostenible lluny dels blocs d’edificis mastodòntics que sempre m’han semblat impersonals…

 

El Nadal a Anglaterra i l’esperit de l’alcohol…

IMG-20171228-WA0006

Ara que ve Nadal em venen sempre unes ganes enormes de viure aquestes festes tan tradicionals i familiars de la manera en què es viuen en altres països. Com que una de les grans sorts que he tingut en aquesta vida ha estat poder tenir amics de fora, sempre m’ha resultat curiós saber què fan ells pels Nadals. I certament els anglesos i els seus tiberis m’han atret des de fa molts anys. Potser algun dia podré tenir la sort de viure aquestes dates a la gran illa!
Si nosaltres pensem en Nadal segur que no el podem desvincular dels torrons ni tampoc del caga-tió. Quan els britànics pensen en el 25 de desembre una de les coses que els venen al cap són els Christmas crackers, uns petards amb forma de caramel que inauguren l’àpat familiar.  Els podeu veure a la foto que m’ha enviat en viu i en directe el meu amic britànic. La tradició és que dues persones estiren les dues puntes del caramel amb força i quan es trenca, el que guanya és el que té el cantó més gran del caramel. Es diuen crackers perquè dintre dels embolcalls hi ha un petit petard que sona en esquinçar-se el paper. I dintre de la gran llaminadura d’enganyifa hi ha una corona de rei de paper, una endevinalla, que per regla general sol ser molt dolent, i una espècie de sorpresa. Per exemple, una de les endevinalles que s’hi poden trobar és “what’s the oldest part of a clock?” The second hand!. Tradueixo per si algú necessita ajuda: Quina és la part més vella del rellotge? La busca petita. En català no funciona perquè la busca petita no s’anomena com en anglès la “segona mà” i per tant no podem fer el joc de paraules.
Són molt típics del dinar de Nadal britànic els mince pies, uns pastissos que semblem unes mini Quiches Lorraines però versió dolça i alcoholitzada. Porten fruits secs i algun tipus licor dintre i serveixen per obrir la gana i posar de bon humor les famílies britàniques que celebren el 25 asseguts a taula durant hores—com nosaltres si fa no fa— però amb potser més alcohol a l’estómac.
Generalment i per anar-se deixant anar, a Anglaterra la beguda que acompanya l’àpat de Nadal és el mulled wine, que no és una altra cosa que el Glühwein alemany, el vi calent amb espècies que es pren als mercats de nadal i sense el qual seria impossible aconseguir veure totes les parades sense patir congelació de les extremitats. El mulled wine anglès, com el Glüwein, es prepara escalfant — no bullint— vi negre amb pells de taronja i cítrics com la llimona i afegint-hi espècies dolces com la canyella. Amb el vi de Nadal calent al cos els anglesos són uns campions aconseguint digerir el seu dinar altament nutritiu. La menja per excel·lència és el gall d’indi, que se sol fer farcit al gust de la família consumidora. Per guarnir la bèstia i que no quedi tan desprotegida a la taula, se l’acompanya amb cols de brussel·lès, patates guisades, castanyes guisades també i els pigs in a blanket— literalment porquets en una manta— que no són res més que bocins de salsitxa Frankfurt, sovint embolcallada amb formatge, i amb una pasta que l’envolta similar a la del croissant. Opcionalment poden portar bacó també. Per remullar la vianda hi posen una salsa anomenada gravy que es fa amb el suc concentrat de la cocció de les carns. Per si algú encara es pot aixecar de la taula després de la ingesta de tot això, per postres, mai millor dit, es menja el Christmas pudding, una mena de panettone molt més tou, esponjós i nutritiu ple de fruits secs com les panses i regat amb molt de licor. De fet se sol servir a taula tot flamejant-lo.
Moltes famílies també preparen el Christmas cake, que sol ser una base de pa de pessic banyada amb licor. I sort que es menja prou consistentment durant el dia 25 perquè amb tot l’alcohol que conté l’àpat, els anglesos podrien acabar ben torrats.
Com ja sabeu que tinc amics de molts llocs, un d’ells és un anglès molt eixerit i molt crític amb el seu país natal. Sempre m’ha explicat que pels britànics, l’autèntica amistat se celebra bevent fins estar borratxo perquè només en estat d’embriaguesa podem conèixer la persona veritablement. Serà allò que els romans anomenaven “in vino veritas”. Com més alcohol consumim, més ens desinhibim i més surt el nostre “jo” autèntic perquè generalment portem posat el nostre filtre emocional tota l’estona. És cert que aquesta droga líquida legal fa estralls a tot el món. Els alemanys mateix tenen una dita que fa “je später die Nacht, umso schöner die Gäste”, és a dir, “com més tard per la nit, més macos són els convidats”. Òbviament fa referència a que com més begudes s’han consumit per la nit, més capaços som de veure-ho tot i a tots amb bons ulls.
Bé però això passa en celebracions nòrdiques. Aquí nosaltres brindarem amb el nostre cava i gaudirem d’un bon àpat familiar sense haver de cometre excessos perquè, al cap i a la fi, amb el ritme de vida que portem, gairebé només ens podem entaular amb tota la família per Nadal.
Nois. Encara ens queden unes quantes celebracions en període del solstici d’hivern. Gaudiu-ne al màxim que estem a punt de canviar l’any i necessitem energia per rebre el 2018. Una abraçada a tots!

 

 

Els drets del treballador al nostre racó del món: simple paper higiènic.

20171128_205417

 

Fa uns anys vaig llegir un article de Cristina Sánchez Miret al Periódico que s’anomenava “de Kafka a las vacaciones”. En ell s’explicava la dantesca solució que van trobar les caixeres d’un supermercat a Xilè, que havia decidit que les empleades no podien anar al bany durant la seva jornada laboral de nou hores. Sense poder evitar haver de fer les seves necessitats les treballadores van haver de començar a fer servir bolquers. Cristina Sánchez esmentava en el seu article que les males condicions laborals eren, desgraciadament, tan habituals fins i tot al nostre país, entès en aquest cas com Espanya, que només eren notícia si provocaven situacions rocambolesques com la de la cadena de supermercats Santa Isabel.

D’ençà de l’article han passat uns anys i s’ha de reconèixer que les condicions laborals al nostre país s’han deteriorat de manera significativa com a resultat d’una política de dretes que afavoreix els empresaris. El curs passat es va aprovar una resolució per la qual un centre educatiu pot, per exemple, acomiadar un treballador que ha estat fora de la feina diversos cops en un any per malaltia, encara que sigui baixa mèdica, si aquesta és inferior a 3 setmanes. Resolucions com aquesta provoquen no només la indignació dels treballadors, que són el motor de l’economia, sinó que contribueixen, a passes agegantades, al deteriorament de la salut dels treballadors.
Com a empleada d’un centre educatiu en relació amb companys i companyes a altres centres puc exemplificar l’extrem al que s’ha arribat en el món de l’ensenyament.
Sense anar més lluny, una escola de Barcelona va tenir tres baixes per pneumònia en un sol hivern. En adonar-se el departament de salut que els tres malalts pertanyien al mateix centre hi va fer passar una inspecció ràpida.
Com que la sala de professors no disposava de ventilació natural adequada es va ordenar una neteja dels filtres dels aparells d’aire condicionat de les sales de professors, així com una neteja química de les sales, per evitar més contagis.
Per si fos poc insalubre que una sala de professors no disposi ni de llum ni de ventilació natutals, resultà que el remei fou gairebé pitjor que la malaltia.
L’escola contractà una empresa per dur a terme la neteja de la sala de professors però sembla ser que va fallar i en va contractar una altra per complir amb la normativa de maner més ràpida. Enlloc de desinfectar amb químics la sala de professors el divendres i mantenir-la tancada tot el cap de setmana com s’havia recomanat, la neteja es va fer entre setmana i els productes químics encara estaven en actuació quan el professorat començà a treballar al centre l’endemà. Pel que en sé no va haver cap queixa ni reclamació dels treballadors de l’escola, probablement perquè a aquestes alçades ja poca gent gosa queixar-se. Total, tots sabem que les denúncies es deuen arreglar amb feixos de diners. Si algú creu en la justícia que aixequi el dit.
Lamentable és també la situació en què es trobà un treballador xilè del sector de la restauració fa prop de mig any. Aquest és un cas que he viscut de prop perquè és un conegut del barri que treballava a un local de la zona on visc.
El noi de 47 anys d’edat treballava de cuiner en un restaurant fosc i ombrívol i es passava el dia al local des de que l’obria, cap a les dotze del migdia, fins que el tancava a la una o dues de la matinada. Per tenir-lo més disponible, la propietària del restaurant li havia facilitat un pis a l’edifici on hi havia el restaurant. Tot un detall que no ho era tant si sabem el que va passà a continuació. El conegut en qüestió patia de dolors d’esquena molt forts i al final li van diagnosticar una hèrnia discal que va caler operar. La propietària del restaurant però, no fou capaç de trobar cap altre treballador que fes tantes hores encofurnat en aquell local de mala mort i acabà obligant el noi a incorporar-se a la feina abans del que ell bonament havia d’haver fet. Com a conseqüència d’això el van haver de tornar a operar.
Per sort allò fou la gota que féu vessar el got i el xicot va entregar la carta de comiat a la seva patrona. D’allò ja fa uns mesos i el restaurant ha tancat perquè l’empresària no ha pogut trobar ningú que faci tantes hores per la misèria de salari per la que treballava ell. Bé, suposo que ha pogut tancar perquè ja ha fet prou caixa durant anys amb el que s’estalviava en un sou com cal amb el meu conegut.
I com que els que estem sota de tot ens envoltem dels de sota de tot, el millor amic del cuiner esmentat també podria escriure un article sobre l’explotació laboral. L’home del que parlo es dedica a fer instal·lacions elèctriques, de paleta, de pintor i de manyà, i serveix per tot una mica. O molt. El coneix tot el barri perquè treballa amb la calma però acaba les coses bé i és realment amable. Feineja, entre d’altres, per un propietari de diversos edificis de Barcelona que els lloga a gent com jo.
Fa un any va començar a treballar en la reforma d’uns baixos que s’havien de convertir en loft per a rics. Es va passar setmanes per netejar el pati ple de porqueria acumulada durant anys i rascant les parets del local per deixar l’obra vista. Per fer-ho va haver de menester una màquina que va pagar de la seva butxaca. Quan ja portava més d’un mes treballant sense veure ni un duro, li demanà al propietari dels edificis els diners per la broca i el seu sou. El senyor li contestà amablement que pagaria quan pogués i que aquell dia no li podia donar els diners de la broca perquè no portava res sobre.
Cal demanar-se com pot ser que gent amb aquestes galtes, dels que se sap que tenen diversos edificis de vàries plantes amb inquilins que paguen entre 650 i 850 euros al mes, siguin capaços d’engalipar treballadors com l’amic del cuiner. Es veu que com més ric és el propietari o patró, menys conscient és de que la gent “de sota” com ens anomeno als del meu club, treballa per viure i per cobrir unes necessitats. I el pitjor dels casos és que en els darrers dos anys, el temps de descans del treballador ha minvat molt perquè es demana, amb la gastada excusa de la crisi, que fem un esforç amb extres perquè altrament “l’empresa s’ensorra”.
No us vull enganyar. A mi també me l’han “colada” infinites vegades en aquesta vida en totes i cadascuna de les empreses per les que he treballat i en diversos països. I tot i que crec que el treball dignifica, i estic a més convençuda que no podria viure sense treballar, he de reconèixer que el que més em dol, és que no s’entengui que per rendir, els empleats han de poder descansar.
I descansar vol dir també tenir temps entre una jornada laboral i l’altra per pensar en les seves coses, per les seves activitats de lleure, les seves amistats i pel seu repòs, tan necessari per conservar l’estat de salut física i mental.
Malauradament veig al meu entorn una tendència al menyspreu dels drets del treballador. M’entristeix pensar que ens vanagloriem de viure en una societat avançada però sovint els de sota som uns esclaus. Quanta gent va pel carrer amb el mòbil responent correus de la feina en el seu temps lliure?
Quan la meva mare era jove i treballava de secretària, a l’hora de plegar marxava a la residència i ja no pensava més en la feina fins l’endemà. Ningú li embrutava l’espai mental lliure i propi amb WhatsApps que li recordessin l’entorn laboral que vivia cada dia.
No obstant la situació ha canviat i ara, la immensa majoria s’ha acostumat a estar a disposició de l’empresa vint-i-quatre hores al dia.
Tot plegat un panorama esfereïdor que ens ha de fer reflexionar. Hem de sotmetre sempre la nostra salut i sacrificar el nostre temps de lleure per satisfer els empresaris golafres o podem d’alguna manera fer valer allò que en un principi són drets fonamentals?
Si hi ha unes lleis que realment estan per protegir els nostres drets i tots sabem que hi són, com és que ens em acostumat a que no calgui respectar-les fins al punt que tenen el mateix valor o menys que el paper higiènic?
No en tinc la resposta. Us deixo amb la pregunta per si algú s’anima a obrir la boca i donar la seva opinió… tot i que ben pensat, sotjats com estem pel senyor google potser acabarem a la presó per fer-ho!

 

Goodbye Europe!

20171126_210025[1636]

I have been reluctantly thinking of writing the post I am writing now for quite a long time. I suppose the disappointment about the European “project” I was sold as a young, dynamic and naive teenager has been growing with the years and reached its highest peak after the events of October the first in Catalonia.
But let me go back in history to the time “Spain” started campaigning for the EU. In those days people were talking about the “Europe of the nations” not the Europe of the states, which were and are, from my modest point of view, an ugly leftover of the colonial times when some countries claimed the right to patronise others. The Europe I used to believe when I was 16 and 17 was one that respected nations and minorities within nations, that allowed people from certain countries to keep their identity and language, way of thinking and the right to decide about their future. I did feel back then, and even more so now, that Catalonia or the Basque country are pretty distinct from the rest of Spain and, therefore, my dream was a united Europe in which each “nation” was considered as such.
The most attractive point about that megalomaniac project called “EU” was the fact that, according to the agreements, citizens of any of the countries that were in the treaty could move freely from country to country and work in any of them.
Nothing, as I found out later, was further away from reality as that. I reckon the general laws of the EU were only enforced to ensure big companies can move transport merchandise and products saving a lot of money from taxes. But for the insignificant citizen, the treaty has turned out to be mere paper.
My first big disappointment started with my experience in Germany, where I moved to improve my German and maybe start a degree at university. But after a 3-month stay I was sent a very formal and direct letter reminding me of the fact that I should leave the country cause I was not in possession of a residence permit. Residence permit. What was it? Was I supposed to have one as a European citizen? Of course I was. I found a sort of job to support myself and when I wanted to register to start a degree in Germany I had my next problem. I could not get my resident permit to become a student if I was working. I needed a work permit but then I wasn’t allowed to study.
It took me a while to understand the core of the problem and even longer to work out a solution. After hours and hours of standing in line at the “Auslandsamt” in Berlin and several days to enquire all the information needed, somebody was explicit enough about it. If I wanted to become a student at university I was supposed to have a regular income- coming for instance from my family- to live from. But work was still forbidden.
The solution to the problem was letting all my family send a big sum of money to my bank account in Germany to make it shiny enough to show it to the authorities. Then I was given the residence permit that entitled me to register for the University exams. Indeed I had to pass them cause, of course, my Spanish level had to be put to a test. I fully understood that.
Needless to say when you get your permit as student ,you can start working pretty easily cause Germans had, back then, the rule that they could hire students and pay them up to 600 DM a month – 300 euros- without having to settle the regular taxes. Students lived for years and years as such with low wages and state money for learners and were not particularly keen on finishing their degrees early. They knew very well some might face difficulties to find a job.
Anyway, I managed to finish the degree- working with the “Lohnsteuerkarte” at first- then as a freelance teacher.
The second big surprise came when I got to know my second German boyfriend who was working in the Finance Ministry . He had to watch over the state aid distributed to private companies in the region of the former GDR. Not only did Spain receive great sums from the EU to trigger the economy of the poorest regions that never really recovered, but also Germany, which took pride in contributing to a big extend to fund, was drying up money collected from all countries. Training programmes in East Germany started but only took place partially, as I suppose it might have been the case in other countries. Private institutions got the money to give future workers six hours of training but they only received four hours instruction. I have never had much faith in Spain cause it has always been corrupt, but finding such a behaviour in Germany was a hard blow for me.
My then boyfriend made his way to the European Commission with the help of the Ministry of Finance. He was becoming an inconvenient worker in Germany since he kept on discovering cases of illicit state aid. So he was sent to Brussels as a national expert, enjoying all the advantages of the EU bureaucrats such as a double salary. His job there seemed irrelevant even to himself.
I had to witness the waste of time and money myself. My boyfriend was German and his level of English was intermediate. He was expected to write the reports in English and then, other employees translated the reports into German again. Completely nonsense! After a while in Brussels I came back to Dresden where I finished my degree and decided to head for Barcelona in 2004.
My big surprise was that nobody, really nobody, could accept my German University degree and I had to go through a long procedure that involved money in translations and time to get it authorised so that I could work in my own country. I kept on wondering what was true about the whole EU project. In 2004 it was already clear to me the EU was only good for big enterprises to save money in the tolls, but as far as citizens were concerned, it wasn’t much help.
I reckon the final disappointment was after the events of the 1st October 2017 in Catalonia. We held a referendum to find out how many people would support independence. The referendum was, according to Spanish constitution, not legal. Well, the PP finances the party by means of ways that are not lawful and against the constitution too but, indeed, those who rule the country make the laws and enforce them only if it suits them.
Voters were dragged outside of polling stations with violence, thrown downstairs by armed policemen and citizens were intimidated by the authorities to prevent them from voting. VOTING FOR HEAVEN’S SAKE! Something engraved in all our democratic minds and hearts. We vote the representatives in our schools, the speakers in the buildings we live in, as a teacher we vote whenever we can,t find an agreement on whether to give a pass to a certain student or not. Are we going to be now hit by policemen to do so? Did we commit a crime for voting? How many times have rulers changed the constitution? Every time it suits them is the answer.
And what was Europe’s reaction to the undemocratic and dictatorial behaviour from Spain? Look away.
Europe has always taken pride in its pillars based on fundamental rights. It recognises the right to self-determination. It “supposedly” stands up for civil rights like freedom of speech. But we have had our Catalan politicians, voted democratically, imprisoned and our Parliament dissolved under the blessing of a Europe full of those fat cats that need to maintain the status quo no matter what. Game over. There are no real “moral” or ethical pillars sustaining the EU. It’s only big concerns and multinational companies that decide on the future of countries and citizens. And we, neglectable part of society, only exist to pay taxes to feel protected against evils that only those on top invent.
The first of October I was too busy to defend the right to vote to think of something else. But I have had enough time to reflect on what has happened till now. The 8th of October Europe died for me. And so did the dream that some politicians, and most certainly the big companies pulling the strings behind them, wanted to sell to me.
As far as I am concerned I’d better be living here among my people, cause there is no such thing like a European law that is going to defend my rights. When I cross the border I am even less valuable than here. I will have to stand up for my rights with the help of my friends, those at the same level and not over me. They, believe me, don’t care about whether I am an European citizen or not. People have always found ways to overcome barriers and borders when they feel empathy. It’s countries and their governments that have a special interest in building walls and I personally feel personal interests and socio-economic level makes us feel a boundary or hostility towards people much more that the piece of land they have been born in. So to start thinking positive I have to stop worrying about treaties that have been signed by politicians I don’t even know. I want to bid Europe farewell to become, for real, a world citizen willing to establish boundaries with anybody capable of standing up for basic human rights such as respect and also to start from scratch in any country where I feel those human rights are guaranteed!

 

 

La borsa d’interins: quan ser un número esdevé la quotidianitat.

El curs 2008-2009, després de passar-me anys i panys a Barcelona tombant com a docent a temps parcial amb contractes per obra i servei i un volum de feina irregular, algú de la meva família em va recomanar entrar dintre de la borsa d’interins. I potser m’hagués agradat continuar donant classes a adults, però fer-ho implicava treballar en diverses escoles universitàries a hores, no ser capaç de combinar les classes per fer blocs i arribar a una jornada més o menys digna, o senzillament haver d’esperar a tenir més sort amb la següent escola concertada on hi faltés una professora.
Presentar la documentació a la borsa ja és tot un repte. El procés de selecció només té lloc potser dos cops l’any i cal aportar-ho tot de cop i després s’ha d’esperar que a una li atorguin un número que, aquell curs, esdevindrà tan important com el número del document nacional d’identitat.
Quan vaig entrar a la borsa per primer cop, vaig escollir com a demarcació territorial el Baix Llobregat i l’Anoia i em vaig apuntar a tots els nivells formatius possibles, des de primària, que no havia fet mai, passant per ESO i Batxillerat i centres de formació d’adults.
En aquella època encara es portava allò dels actes de nomenaments. Dos cops per setmana anava fins a Sant Feliu de Llobregat on es cridaven els números i es cantaven els centres on s’havia d’anar “a servir”. Era un sistema ben estrany. Ni el centre em triava a mi, ni jo sabia on anava a parar. Acostumada com estava a enviar currículums i anar a entrevistes de feina on em donaven sovint proves escrites, els nomenaments em semblava d’allò més impersonal. I ho eren, però el sistema funcionava i molt bé de cara al departament d’ensenyament. Les vacants i baixes quedaven cobertes sempre per persones qualificades que cobraven només pel temps que feien la suplència i tornaven a donar-se d’alta a l’atur tan bon punt acabava el nomenament i el titular s’incorporava.

Tot i tenir un bon número, és a dir, que per experiència i mèrits diversos com a cursets especials i acreditacions d’idiomes no em can assignar un número gaire alt, el curs 2008-2009 jo vaig passar per nou centres diferents, dels quals només en recordo tres relativament bé, perquè m’hi vaig quedar potser més d’un mes.
El curs 2009-2010 va començar amb unes retallades brutals i des de la seu del departament d’ensenyament de Sant Feliu de Llobregat se’m va dir que aquell any només podia esperar treballar una setmana aquí, estar a l’atur tres setmanes més, tornar a treballar un mes i cobrar altre cop el subsidi, i així tot l’any. El departament s’havia quedat sense recursos i ja no es cobrien totes les baixes. La llista d’interins no es va tornar a obrir durant molt temps. Tot i haver agafat ja la rutina de llevar-me dos cops per setmana amb la bossa feta per si m’enviaven a qualsevol lloc, la perspectiva de viure mig any de l’atur i “cruspir-me” els meus estalvis escarransits no em feia el pes. I vaig tenir força sort, val a dir, perquè de cop i volta, al centre on treballo actualment va haver-hi una baixa i em van trucar. Em coneixien perquè hi havia impartit formació per adults.
Vaig fer l’entrevista i després vaig comentar la jugada amb les meves dues amigues d’interinatge perquè volia saber si consideraven correcte agafar la feina en cas que em triessin. Per una banda el meu cor solidari volia continuar a disposició del servei públic. Per altra banda, però, no acabava de veure clar que jo i centenars d’altres haguéssim de “gastar” l’atur per tal d’estar a disposició d’Ernest Maragall i el departament d’educació, que en aquell moment no em garantia un sou digne. Vaig entrar a treballar a un centre mig privat i mig concertat i quan vaig poder vaig canviar l’àmbit territorial on desitjava exercir la docència vaig escollir Barcelona. Amb el meu 20.000 i poc a Barcelona no tindria feina durant anys. Tenia raó. A més no hi havia diners per invertir en educació pública i les condicions estaven empitjorant per moments. Amb la crisi econòmica, a algú de dalt finalment li va arribar “la llum”, i va decidir canviar la normativa per no forçar a la precarietat l’exercit d’interins que estava a disposició del departament d’ensenyament. Es va permetre el que s’anomenà “congelar” el número de la borsa per no ser cridat si l’interí demostrava que tenia un contracte de treball pel curs en concret. Això permetia a molta gent no haver de deixar una feina penjada per agafar-ne una de durada molt curta, de vegades fins i tot de dies…
Durant els anys que vaig estar “congelada” va haver-hi força canvis en el funcionament de la borsa. Els nomenaments van passar a ser “telemàtics”, és a dir, que ja no calia anar a la seu on es cridaven els interins sinó que se’t comunicava si havies obtingut un treball a través del mòbil i calia connectar-se de deu a dotze per tal d’acceptar o rebutjar la destinació. Una “no acceptació” del nomenament implicava sortir volant de la borsa. S’hi ha d’estar a les dures i a les madures. I amb una mica de sort, si s’està cobrint una baixa llarga o una vacant, el centre et pot reclamar i un interí o interina que s’ha passat anys tombant, finalment troba un lloc on establir-se durant uns quants anys. No obstant, no tenir les oposicions guanyades vol dir que en qualsevol moment una persona pot saltar del centre on és. Quan algú guanya les oposicions i aquella plaça es destina a aquest “guanyador” llavors l’interí fa les bosses i marxa. Cap a un altre destinació. I de fet, el sistema està organitzat de manera que es retro-alimenta. Per treure’s les oposicions, a més dels mèrits per qualificacions acadèmiques, també cal tenir experiència laboral per ser apte. I òbviament l’experiència a la pública compta moltíssim més que a una privada o concertada. Així doncs, qui vol assegurar-se acabar sent un funcionari d’ensenyament, ha de passar, tant si vol com no, pel sedàs. Els primers anys estant a disposició total i absoluta del departament sense poder realment escollir a quin centre es vol treballar i després, havent d’agafar la feina allà on se’l destini. Una carambola total en la que el treballador té alguna opció però no gaires.
És d’admirar realment que encara n’hi hagi tants d’interins. I, de fet, a Rajoy fa poc li van tocar la cresta des d’Europa perquè a la Península hi ha tres vegades més interins que a d’altres països de la Unió Europea. És clar. No costen un duro i paguen amb la seva salut la precarietat laboral. Per això, i no per una altra cosa, es van anunciar dues onades d’oposicions aquest any i l’any vinent. Molts funcionaris estan en edat de jubilar-se i les places han de ser ocupades per gent a qui se’ls pugui donar una estabilitat. Tanmateix, dubto que si a Rajoy no li haguessin donat “un toc d’atenció” el seu govern hagués anunciat oposicions. És obvi que els interins són una mà d’obra fidel, barata i que a més salva la pell del sistema sense demanar gran cosa a canvi.
Des d’aquí una abraçada molt forta a aquests herois que donen el millor de si mateixos, sovint en escoles que no han vist mai i que aprenen a tenir la mateixa flexibilitat que un xicle! Ànims, que un dia o altre aconseguireu la plaça desitjada. No us oblideu però, de viure durant el llarg recorregut fins a l’estabilitat!

Les Bacha Posh. Quan ser una dona és un estigma!

Fa ja un temps, cercant reportatges en rus que em semblessin interessants en vaig trobar un de colpidor que em va fer anar a dormir més feliç que mai per la sort d’haver nascut a Europa i no a l’Afganistan ni a Pakistan. El documental es deia Bacha Posh i parlava d’una pràctica molt estesa als dos països mencionats i que està datada des de fa cent anys, però que pot venir encara de més lluny. Es tracta del costum d’algunes famílies on no ha nascut cap baró, de triar una de les filles més petites, tallar-li el cabell ben curt, vestir-la com a noi i educar-la com a tal. Aquest costum devia néixer en temps de guerra, quan les dones es quedaven sense homes a casa i elles havien de disfressar-se d’homes per no estar en perill o per poder abastir-se. Recordem que en alguns països les dones encara no poden anar soles pel carrer.
Per a una família a l’Afganistan o el Pakistan és tot un deshonor no tenir cap fill i per tant, molt sovint, tan el pare com la mare estan d’acord en tenir una Bacha Posh a casa, per tal que aquesta pugui gaudir dels privilegis d’un noi. I si la mare s’ha quedat vídua, per tenir una persona a casa que pugui anar a comprar i que estigui instruïda.
Si no es té fills mascles, tenir una Bacha Posh evita l’estigma social que representa no tenir descendència d’aquest gènere. Tenir un fill és indispensable si es vol preservar el nom de la família i que el descendent pugui heretar les propietats.
El terme Bacha Posh prové del persa i vol dir, literalment, vestida com a un noi. Per a les nenes a qui s’escull ser Bacha Posh la infantesa està plena de llibertats: poden anar a l’escola, en bicicleta, practicar esport, anar soles pels carrers i en definitiva, fer totes aquelles activitats que no estan permeses a les nenes. Però es passen el dia envoltades de nens i la seva personalitat esdevé masculina. No vull dir que això sigui pas dolent. Mai he pensat que jugar amb nines i aprendre a cuinar de petita siguin coses indispensables per a sentir-se auto realitzada o més femenina en absolut. Ni molt menys. Però cal pensar que no és el mateix tenir uns gustos “masculins” en una societat com la nostra que no pas en una com a Afganistan o Pakistan. M’explico. En una societat com la nostra no serà un gran problema si una dona no sap cuinar o cosir. Però en aquelles terres sí. I el que passa és que les Bacha Posh ho són fins que entren a l’adolescència i llavors estan en edat de casar-se. Després d’anys de llibertats i en què han sabut tastar la independència de poder anar soles pel carrer o a fer una cafè i una coca-cola amb els amics, de cop han de tornar a ser “noies”. Això evidentment perquè les han de casar. Però moltes, que han vist el món masculí des de dins, tenen por a la violència de gènere. I més encara perquè elles han perdut uns anys d’aprenentatge pels treballs de la casa que qualsevol espòs esperarà que compleixin a la perfecció.
Al reportatge retransmès en rus es documentava el testimoni de diverses Bacha Posh. Una d’elles la més joveneta, una nena d’uns set anys, patia moltíssim. No li abellia haver de fer les activitats dels nens. Es delia pels vestits de nena i per poder estar amb noies a les festes tradicionals. Les altres dues eren ja prou grans, una no volia tornar a la vida de “noia” perquè gaudia de tots els privilegis dels homes i no estava disposada a perdre’ls. I la tercera, que ja estava en l’edat crítica per casar-se, portava una doble vida: de dia treballava de secretària- pensem que en una gran ciutat hi haurà més dones treballant que en zones rurals- i quan sortida de la feina es treia el vel per vestir-se d’home, anar a practicar arts marcials i seguir l’escola nocturna. Una existència desdoblada molt dura amb una identitat partida per la meitat.
Lluny del benefici que aquesta enganyifa pugui aportar a les famílies caldria pensar en el dany psicològic que es pot causar a les Bacha Posh. Com es pot deixar a una noia viure en les llibertats totals que es concedeixen als homes per fer-la tornar a la submissió d’un món masclista després? Com es pot aniquilar la llibertat d’aquestes noies a triar ser noies o nois i que no ho facin les famílies per elles? Fins a quin punt el sexe masculí i femení és tan sols un tret biològic i no educacional? Per què es diu que les Bacha Posh són llavors noies masculines quan tornen a fer vida de noia? És que s’ha de saber cosir i cuinar per ser dona de veritat? O és que les dones que juguen a futbol, són competitives i volen anar soles pels carrers són en realitat mig homes?
Sobta i molt que en dos països com l’Afganistan i el Pakistan hagi sorgit el costum de fer nois a les noies que tenen. És un fet enormement trist i que ens ha de fer reflexionar sobre per quin motiu encara en molts països del món tenir només filles és una maledicció. L’homo sapiens va trigar 100.000 milions d’anys en arribar des de l’Àfrica a tots els continents del món. Com és que la raça humana encara pot arribar a considerar una dona menys valuosa o vàlida que un home? Què ho fa que evolucionem tan lentament?
Us deixo el dubte a veure si entre tots el resolem…

 

 

 

 

 

 

 

Can Masdeu: un projecte ocupa per traure’s el barret.

icoy36111070-can-masdeu161101161813-1478013698023

 

Ja vaig comentar a l’entrada del blog de la setmana passada el problema amb l’habitatge que tenim en aquests moments a la nostra ciutat. Recordo que vaig escriure que ens veiem gairebé obligats a viure encofurnats en pisos increïblement diminuts. I a sobre paguem per ells unes quantitats completament desorbitades. No obstant, el problema amb l’habitatge deu ser tan antic com la mateixa raça humana. Des de que l’home va decidir deixar de ser nòmada i assentar-se a un territori concret, ha hagut de lluitar per la vivenda. El manteniment i construcció d’habitatges ha estat un tema delicat sempre i, de fet, la RDA es va endeutar definitivament per tal de construir prou pisos per als seus ciutadans. Joseph Strauss va haver de concedir a la veïna soviètica un crèdit milionari per tal que Honecker pogués oferir els edificis que havia promès als habitants de la petita república. La solució al tema de l’habitatge és difícil i sovint s’encalla per temes de corrupció i pels interessos d’aquells que més es beneficien d’un sistema en què només els més rics poden dormir tranquils sota un sostre.

Amb l’entrada d’avui m’agradaria iniciar una sèrie d’articles sobre algunes formes “alternatives” d’accedir a la vivenda, una de les quals és el famosíssim i temut moviment “Ocupa”, també escrit “okupa”. Tot i tenir mala reputació aquest moviment té una història molt llarga, a Anglaterra molt més que al nostre país. La paraula ocupa designa l’acció d’ocupar terrenys i propietats privats de manera temporal o permanent, majoritàriament sense el consentiment dels que podrien atorgar l’ús dels espais. El moviment ocupa és principalment social i polític perquè afirma que l’habitatge és un dret de tothom i que no pot estar associat a un capital. Per escollir un nom adequat per al moviment en la nostra llengua hi va haver un estira i arronsa considerable es veu. Però finalment ocupa escrit amb “c” s’ha imposat sobre el mateix nom escrit amb la “k” anàrquica i revolucionària.

En un principi el moviment es denominà “squat” i a Anglaterra, un dels països precursors, té una tradició que ve de lluny. En època feudal si una casa es podia construir entre la posta i la sortida de sol, els seus ocupants tenien dret a viure-hi de manera indefinida sense que ningú els en fes fora. L’any  1649 hi hagué la revolta dels Diggers, també anomenats True levellers, uns pagesos que, basant-se en el cinquè llibre del Testament, el “Book of acts” clamaven que la terra no era propietat de ningú i volien reformar la societat estintolant-la en una estructura que explotava el subsòl de conreu, tot creant societats igualitàries de camperols. Tot això recorda i molt, els actuals models més solidaris i ecològics de masoveria urbana dels que escriure en algun post més endavant.

Però el tema d’avui és el del moviment ocupa que va aparèixer tal i com el coneixem ara durant els anys 60 i 70 del segle passat. Els països capdavanters van ser Holanda, Alemanya, Anglaterra, França, Suïssa i Itàlia i la corrent va arribar posteriorment a Espanya, Portugal i Polònia. Cal pensar que en aquella època va haver-hi una migració massiva de gent que venia del camp a treballar a les ciutats i aquestes no els podien oferir un lloc on viure. Lluny del que la majoria de nosaltres té al cap, el fenomen ocupa va estar molt d’hora vinculat a idees polítiques i a l’activisme social. Els ocupes s’organitzaven en grups per rehabilitar espais i edificis, incentivaven les tasques solidàries i en general intentaven difondre les seves idees contràries a les polítiques liberals. Alguns edificis ocupats han esdevinguts centres de trobada dels ciutadans i els mateixos ocupes organitzen tallers i xerrades per donar a conèixer els seus projectes. L’any 1994 els centres socials ocupes espanyols i italians organitzaven trobades internacionals i debats contra les polítiques neoliberals i globalitzadores que implicaven un empitjorament de les condicions laborals a països pobres.

Més endavant, l’any 1999, la protesta anti-globalització arribaria al seu punt àlgid amb la cimera de Seattle, que tingué lloc del 29 de novembre al 3 de desembre. En un principi l’Organització Mundial del Comerç tenia previst reunir-se per parlar d’aspectes bàsics de la globalització. Però milers i milers de persones convocades per sindicats, organitzacions ecologistes, anarquistes i persones crítiques amb els aspectes més durs de la globalització, es van mobilitzar als carrers de la ciutat per manifestar-se contra la corrent que estava enriquint només uns quants.

S’havia pensat en un acte reivindicatiu que consistia en què els assistents a la manifestació s’asseguessin a les escales d’entrada de l’edifici on tenia lloc la cimera per evitar que els 3.000 participants poguessin accedir al recinte. No obstant, va arribar tanta gent a l’acte ,la policia de Seattle diu que uns 40.000, que allò es va convertir en una autèntica revolta “anti-globalització”.

Fins aquell moment la paraula globalització s’associava tan sols a un aspecte comercial que era l’objectiu de les empreses multinacionals i els grans grups financers. Però a partir dels esdeveniments de Seattle, els mateixos ciutadans van encunyar el terme per representar la capacitat internacional de mobilització sense fronteres de persones que cercaven la millora de les condicions de treball i de vida per a tots. No només per a uns quants.

Aquesta és per a mi també la definició de globalització en el seu sentit més ampli. Globalització també vol dir que els que tenen més consumeixin menys per tal que els que no tenen res puguin accedir als recursos que són de tots.

I és també en aquest sentit i amb aquesta filosofia que va néixer l’slogan “ cases sense gent, gent sense cases”.

Dins d’aquest context trobem els orígens del grup de precursors del projecte ocupa Can Masdeu. Ells eren un conjunt de joves amb ment oberta i de diferents països que es van reunir i van decidir ocupar l’antiga leproseria ubicada a la Vall de Can Masdeu a Barcelona. L’edifici portava buit uns quaranta anys i els propietaris –tripartits- l’Ajuntament, la Generalitat i el Bisbat no en feien res i probablement no n’haguessin fet res durant un segle més si no l’hagués estat ocupat l’any 2000 per aquests joves dissidents, alternatius i arriscats. Els movia l’afany de viure de manera diferent a la programada i establerta.

El col·lectiu va ocupar l’enorme edifici i va començar a conrear els terrenys al voltant de l’antic hospital però les autoritats van intentar desallotjar-lo el 2002. Com que els ocupes estaven molt influïts pel moviment de resistència pacífica anglesa, van optar per oposar-se al desallotjament d’una manera molt original. Es van lligar amb cordes a les parets de la façana. Com podreu imaginar aquell acte de desobediència explosiva va tenir un ressò molt positiu a Nou Barris, una zona de Barcelona enormement activa des del punt de vista polític. Veïns i veïnes de la barriada van anar a Can Masdeu a expressar el seu suport als joves valents. I finalment el coratge va tenir la seva recompensa perquè després de 3 dies d’assetjament, la policia va deixar estar els ocupes i el barri va guanyar de cop un espai públic.

A Can Masdeu hi viuen actualment 23 adults i, si no m’equivoco, uns sis nens. A més de les tasques a la casa, el grup d’ocupes organitza tallers, conrea les terres del voltant de la vall i ha convertit el seu hort en un indret on els veïns de Nou Barris poden anar a gaudir de l’espai verd prop de la ciutat.

A l’antic hospital també hi ha una botiga de reciclatge on s’hi pot portar roba que ja no s’utilitza i emportar-te peces que t’agradin. També s’hi organitzen de tant en tant calçotades- això darrer m’ho ha dit un amic que ha tingut el temps d’anar-hi- tallers i activitats diverses.

Viure en una comunitat així implica també sacrificis, òbviament. No tothom sap o pot viure amb tanta gent de diverses procedències i amb ideologies diferents. A més també hem de pensar que els projectes de manteniment de la casa absorbeixen una bona part dels temps dels seus habitants i per això només un parell d’ells treballen a jornada completa en algun lloc. També ha de ser difícil explicar als coneguts que vius en un antic hospital i que t’has convertit en un ocupa legalment acceptat. I és que la majoria encara està ancorada en antigues estructures i aquestes per exemple basen la vàlua de la persona en el seu poder d’adquisició de bens materials.

Aquest és un dels motius pels quals al nostre país ha triomfat el negoci de la compra d’habitatges. Se’ns ha fet pensar que comprar un pis representa una inversió i una manera d’assegurar-nos el capital. Potser és veritat i pot representar una font d’ingressos posterior en cas de venta. No obstant, a una pila de països europeus el lloguer ha estat sempre un model viable i fins i tot aconsellable. No tots podem saber que voldrem viure a una determinada ciutat durant un llarg període de temps. I les circumstàncies familiars i personals també van canviant. Una mateixa persona pot viure sola, en parella, formar una família, tornar a separar-se, ajuntar-se amb algú altre, etc. I tot això implica que potser el més convenient és adaptar l’habitatge a la nostra situació personal i també professional. El lloguer representa una alternativa flexible al problema de la vivenda que ha torturat l’home des de que va sortir de les coves i va decidir establir assentaments.

Gent com el col·lectiu de Can Masdeu són ciutadans capaços de demostrar que potser cal replantejar-se els models en què es basa la societat. Ells ho han fet escollint una alternativa al lloguer. D’ençà de l’ocupació de Can Masdeu a Barcelona han anat sorgint projectes de masoveria urbana. Aquesta s’entén com el pacte entre una persona o grup de persones que ofereixen al propietari o propietària de l’edifici fer-se càrrec dels treballs de restauració i manutenció de l’edifici a canvi de no pagar cap lloguer.

A Barcelona hi ha diversos projectes de Masoveria urbana com la M.U.L.A del que escriuré un post més endavant. A més també han sorgit cooperatives com Sostre Cívic que promouen aquest tipus de projecte de llar alternativa. A Dinamarca un 20% dels habitatges ja pertanyen a cooperatives que ofereixen uns lloguers dignes. Aquí estem, per variar, vint anys endarrerits en el tema.

No totes les formes d’habitatge alternatiu han de ser tan radicals com el projecte Can Masdeu. Com ja he mencionat en aquest mateix article, no tothom és capaç de viure en una comunitat tan gran i encara menys de dedicar tant temps a la pròpia llar. Podem considerar que els lloguers abusius esclavitzen els ciutadans perquè ens tenen condemnats a fer, molt sovint, hores extres per satisfer l’avarícia dels propietaris. No obstant, dedicar i invertir hores de la teva vida i temps de lleure a projectes comunitaris és també sens dubte una activitat laboral. No remunerada però recompensada amb el dret a emprar un espai determinat i no menys digna en absolut que una activitat professional remunerada. En aquest sentit crec que cal felicitar gent com la que participa en el projecte can Masdeu. Són capaços de construir quelcom en comunitat i de prescindir una mica de les possessions materials. Contribueixen amb els seus projectes a crear vincles dintre del seu barri, mantenen un edifici i els terrenys del voltant en condicions i a més no els hem de pagar cap sou per fer-ho. Des d’aquest punt de vista potser seria interessant incentivar l’ocupació per treure profit d’espais abandonats i facilitar a gent amb empenta i poc solitària l’accés a una llar assequible.

Enllaç imatge: http://www.elperiodico.com/es/noticias/nou-barris/historia-masia-can-masdeu-nou-barris-5601559

The Ramadan

 

The ninth month of the Islamic calendar and the most important one for the Muslims started officially on the 27th of May 2017 this year. It is the month that turns their daily routine upside down and that astounds the whole world: The Ramadan.

As I am fortunate enough as to have a Moroccan friend who has lived in Barcelona for 20 years and whom I consider just as Catalan or even more so than myself, I have interviewed him so that he has been able to explain to me, from the perspective of an occidentalised Muslim, what the Ramadan means to him.

He replied to the questions I had about this sacred moth on Monday the 12th of June at 19:00, when after a long working day in which he had been fasting, Abdallah came arrived home and he had some time left before preparing his breakfast, at dinner time of course.

Many of us know that the Ramadan is a period of purification in which Muslims fast and only eat before the sunrise and a time when they devote themselves more intensively to prayer and they lead a more secluded life. However, it wasn’t very clear to me when the Ramadan started to be celebrated and for which reason. Abdallah elucidated that during the month they commemorate that the prophet Muhammad felt a voice that pulled him to a mountain. It was the angel Gabriel who started revealing him the word of Allah. As the father of the Islam couldn’t read or write, the first word he heard and that begins the Quran is the imperative “learn!” The prophet had to memorize everything Gabriel told him because he was illiterate. So when he came down the mountain he told the transcribers what had been explained to him. It took him one month to have everything written down. And one of the precepts of the Quran is the fasting during the Ramadan. Abdallah told me himself that it is written in the Holy Book of the Muslims that Allah can forgive anything, but not disobeying the precept of the Ramadan.

For the Muslims, as my friend explained to me, The Ramadan is not only a month in which they eat less than normal, sexual intercourse is also limited to the time after the sunset, this is, after the breakfast. And during the last 10 days there isn’t any sexual intercourse at all. The sacred month is a time to clean up the body and to make the soul be closer to the creator. Therefore, during the Ramadan people don’t even talk as much as usually.

While he was explaining this to me on Monday, I was observing my friend, who I have known already for some time now. He had already been fasting for two weeks and a day and I could easily see that he was thinner. In fact he admitted to having lost already 3 kg so, in a quick mathematic operation it’s easier to see that by the end of the Ramadan he will have lost about 6. I can’t help wondering whether this way to make your body suffer is really beneficious. However, Abdallah is convinced that the fasting purifies his organism and is, moreover, good for self-discipline. According to him the fasting makes you perceive the world differently and reflect upon what it means to be poor and to have to struggle with hunger every day. The prophet only demands that from Muslims once a year.

Even though Abdallah is not a practising Muslim, he hardly ever goes to the Mosque for instance, he likes Ramadan because, according to him, it helps him break with the routine of the year. It seems odd to me that someone who enjoys a good glass of wine and has the complete mushroom-search gear and who is a supporter of the Barça team, a good adoptive Catalan so to say, should feel the urge to stick to the Ramadan precept.

I am not clear about the meals and mealtimes during the Ramadan so I ask him about it. I know you can eat and drink after the sunset but I don’t know for sure if everything or if there are any restrictions. He explains it to me. Between 21:27 and 21:30 here in Spain you can break the fasting. The timetable, however, varies in every Arabic country according to the time the sun sets. Next year the schedule will be different because the Ramadan will take place 10 days before. This has to do with the fact that the Arabic world uses a lunar calendar and there are no months of 31 days.

After the sunset Muslims pray and have their breakfast, even though for us it is strange to think of such a meal when it starts being dark. In Muslim countries all the family get together and they eat what, traditionally, should be a light meal but that contains dates. Now in modern times sweets and pastries have become popular to keep the glucose levels in the blood high.

Once they have had breakfast many Muslims go to the Mosque to pray. Here in Barcelona, in order not to bother the neighbours, the Muslim centre has advanced by one and half hours the time of the prayer so that it starts at 22:30. The next and last meal of the day is the one you can eat around 4:15 before the sunrise.

It seems obvious that with the intense heat and a body plagued by hunger and tiredness, the performance of people can’t be the same as usual. In fact, in most Arabic countries Muslims have a different working schedule during the holy month. They start later and finish earlier. The same happens in schools. The Muslims that have to endure the worst part are, of course, those who live in the diaspora in western countries. They have the full timetable and have to meet the expectations of daily life without any or only little consideration.

I can read in Abdallahs eyes that the suffering is not merely due to the long timetable. The Ramadan is a festivity that is very much enjoyed in the family or with close friends and, according to him, it is a very special and magical period in Morocco.

Personally, I can say that I witnessed the Ramadan with my own eyes years ago when I was on holiday in Egypt. With a sun that could scorch anything that was not protected from it and a heat that could make your ideas evaporate, the citizens from Cairo bore the Ramadan till 18:00, the time where they were allowed to ingest food and drinks. Short before 18:00 people were distributing bottles of water or juices, exactly what the body had been craving for hours.

The breaking of the fasting is a sacred and familiar moment and therefore I understand that Abdallah yearns to have friends and culture mates around him during the time after breakfast.

One of my questions is how old children are when they start with the Ramadan. He replies that at the age of 13 or 14. In Egypt I saw children as young as 8 who practised a light version of the Ramadan, fasting only some hours and some days.

The Quran is merciful in this sense. The sick, the travellers and women who have their periods do not have to do the Ramadan. But the days they don’t do it will be replaced with some others afterwards. If someone breaks the rules and does a prohibited thing such as eating or drinking there is a punishment for it: the person has to do the Ramadan for 3 months in a raw or feed 40 poor people for 40 days. This very last rule makes me think of the papal bull, which allowed the rich to escape from the sacrifices of the fasting during the lent. It is engraved in my western mentality and rooted in experience, that the rich always have a legal way to avoid sacrifices. And it is obvious that feeding 40 poor people for 40 days is something the upper-classes can easily do. I am sorry to have grown with the idea that those on top don’t have to stick to laws of any kind. But am I right or not if I think like this about the punishment for not doing the Ramadan properly? There will be all sorts of people I suppose. And nevertheless, the self-discipline of my friend makes me grasp the amount of self-control that Muslims train once a year during the Ramadan. It is awesome.

Abdallah tells me the three first days are the worst ones and afterwards the body adapts little by little.

In spite of the fact that my friend experiences the Ramadan in its most spiritual side, this winter I watched a short TV report in Al Jazeera that showed clearly that the consumption of all sorts of edible products soared during the month. Capitalism has won the battle even in Arabic countries and companies make money by selling more food than what is really needed. So people eat the same amount but in fewer hours. The intention behind the Ramadan was not to make people have the same intake as always after the sun. That goes without saying. It was in fact to make the body struggle for a while. Abdallah keeps on insisting that those who consume more are not following the Ramadan as they should.

In only two weeks after the interview he will have passed the test, as millions and millions of other Muslims. One day after the last Ramadan day it is traditional to give children shoes and clothes but no toys.

In order to make Ramadan really effective, Muslims are asked to give alms to the poor because the idea behind the fasting is to remind people who are well-off of the fact that there are people who can’t eat.

To finish the interview, I asked Abdallah which Muslim festivities are important and he mentions the “Feast of the sheep” or of “the Sacrifice” that takes place 70 days after the Ramadan and the Muslim New Year that celebrates the birth of Muhammad. With the Feast of the sheep the Muslims want to thank Allah for having saved Ismael from the dead when his father Abraham was about to sacrifice him to show his submission to God’s will.

The “Feast of the sheep” is one of the best-known by Muslims but the Ramadan might be, if possible, even deeply rooted in the community. For the Muslims outside of the Arabic world it is a real test and very admirable too. And maybe it wouldn’t be a bad idea to fast for a couple of days the way they do. Not for religious reasons but to understand better what 160,000,000 Muslims do for a whole month every year. Out of curiosity and to clean up our bodies from the excess of food we are used to in the western world.

Abdallah, who is a very good host, does not want to let me leave without trying the pastries that his family has sent him from Morocco to celebrate the Ramadan. It reminds me of the time I lived in Germany and my parents used to send me parcels with the typical sweets such as “panellets” and “torrons”. Families, and more specifically mothers, clearly behave in a similar way no matter where they come from or which religious group they belong to. This is an infinitely reassuring feeling for me, because I want to see more the similarities humans share than the differences that separate us. And I’d like to believe that a great deal of people are the same way too…

 

El Ramadà.

 

El passat 27 de maig va començar el que per a la majoria de musulmans és el mes més important de tot l’any, el que trasbalsa la seva rutina i deixa el món bocabadat: El Ramadà.

Com que tinc la gran sort de tenir un amic marroquí que viu a Barcelona des de fa vint anys i a qui considero tant o més català que jo, he tingut l’oportunitat de fer-li una entrevista per tal que m’expliqui, des de la seva perspectiva de musulmà occidentalitzat, que significa per a ell el Ramadà.

Les preguntes que tenia sobre aquest mes sagrat me les va resoldre el dilluns a es 19:00 quan, després de la jornada laboral en dejú, l’Abdal.là va arribar a casa i tenia una estona per dedicar-me abans de preparar-se el sopar.

Molts de nosaltres sabem que el Ramadà és un període de purificació en què els musulmans fan dejuni i només mengen abans de la sortida de sol i en què es dediquen més intensivament a resar i a portar una vida recollida. No obstant, el que no tenia clar era quan es va començar a celebrar el Ramadà i per quin motiu. L’Abdal.là em va aclarir que durant el mes del Ramadà es commemora que el profeta Muhàmmad es va sentir cridat per una veu a pujar a la muntanya on, Gabriel, l’àngel, li va anar revelant la paraula d’Al.là. Com que el pare de l’Islam era un comerciant que no sabia llegir ni escriure, va haver de memoritzar els fragments que anava revelant Gabriel i els anava transmetent als escrivents de l’època. L’Abdal.là em va explicar que tot va començar amb la primera paraula en imperatiu “ estudia!” i que un dels preceptes bàsics recollits a l’Alcorà és que s’havia de practicar el dejuni durant un mes seguit.

Pels musulmans, em va aclarir el meu amic, el Ramadà no és només un mes en què es menja menys del que és habitual, les relacions sexuals també estan restringides a les hores després del trencament del dejuni, que són l’esmorzar, i els darrers 10 dies del mes es considera necessària l’abstinència total de les relacions íntimes. El mes sagrat és una època de depuració del cos per tal d’aconseguir que l’ànima estigui més en connexió amb el creador i per això, durant aquest període tampoc es parla tant com normalment.

Mentre m’ho explicava el dilluns, jo observava el meu amic, al que ja fa un temps que conec. Portava dues setmanes i un dia amb el Ramadà i ja el notava més prim. De fet ell em confirmà que ja havia perdut 3 kg i si faig números no és difícil calcular que quan s’acabi el mes potser n’arribaran a ser 6. Òbviament no puc deixar de demanar-me si aquesta manera de sotmetre el cos a patiment és beneficiosa de veritat, però l’Abdal.là està convençut de que al seu organisme li va bé perquè es purifica i a més és un bon exercici d’autodisciplina. Segons ell, estar en dejú el fa percebre la realitat d’una manera diferent i fa reflexionar sobre què és ser pobre i haver de patir fam cada dia. El profeta ho exigeix de tots els musulmans un cop l’any.

Tot i que l’Abdallah no és un musulmà practicant, perquè ja gairebé no va a la Mezquita, li agrada el Ramadà perquè segons diu ell l’ajuda a trencar amb tota la rutina de l’any. Se’m fa un pèl estrany que una persona que sap gaudir d’un bon vi de tant en tant, que té tot l’equip reglamentari per anar a buscar bolets i que, a sobre, és un aficionat culer, un bon català adoptiu en definitiva, senti la necessitat de seguir el Ramadà.

Això dels àpats durant el Ramadà no ho tinc del tot clar i per això li demano com va. Es pot menjar i beure després de la posta del sol, però no sé si de tot o amb restriccions.

M’ho aclareix. Entre les 21:27 i les 21:30 es pot trencar el dejuni. Això però varia a cada país musulmà segons l’hora de posta del sol. Aquí s’ha acordat aquest horari com a mitjana de l’hora de posta del sol al mes de juny. L’any vinent l’horari canviarà perquè el Ramadà serà 10 dies abans. Això té a veure amb el fet que els musulmans fan servir un calendari lunar i no solar i per a ells no hi ha mesos de 31 dies.

Després de la posta del sol els musulmans resen i fan l’esmorzar-encara que a nosaltres en sembli molt estrany que sigui al vespre. Generalment als països àrabs tota la família es reuneix i fan un àpat plegat que, segons els preceptes, ha de ser lleuger però que tradicionalment conté dàtils i altres dolços que ajuden a mantenir els nivells necessaris de glucosa a la sang.

Havent acabat el sopar molts musulmans van a la Mezquita a resar. Aquí a Barcelona, per tal de no molestar els veïns, el centre musulmà ha avançat una hora i mitja el moment de les oracions, i els àrabs resen cap a les 22:30. El següent àpat que es pot fer és cap a les 4:15, abans de que surti el sol. Els musulmans preguen i després de l’àpat ja no mengen ni beuen res fins la posta del sol.

És obvi que amb la calor intensa i un cos afamat el nivell de producció i de rendiment dels musulmans no és el mateix. I de fet als països musulmans els horaris són reduïts un pèl durant el mes. La gent entra més tard i surt més d’hora. Igual que a les escoles. Els musulmans que més pateixen el Ramadà són, evidentment, els que viuen al món occidentalitzat perquè aquests han de complir amb les exigències diàries com quan el seu cos no està sotmès al Ramadà.

Llegeixo clarament als ulls de l’Abdallàh que el patiment no només és per la jornada laboral extensa per als musulmans de la diàspora. La festa del Ramadà es viu en família i amb els amics i, segons diu ell, és un fet molt especial i màgic al Marroc. Aquí com és lògic, part de l’encant desapareix si un no està amb la família. El noto trist quan en parla. Encara bo que fa poc va tenir uns amics a “esmorzar” a l’hora de sopar a casa i amb ells va poder reviure el Ramadà d’una manera similar a com es viu al Marroc.

Personalment vaig viure un Ramadà fa anys en ple mes d’agost durant unes vacances a Egipte. Amb un sol que badava penyes i una escalfor que feia evaporar les idees, els habitants del Caire patien el Ramadà fins les 18:00 hora en què es veien homes per tota la ciutat ajupits davant plats de menjar, molt probablement donant gràcies pels aliments, i esperant que l’Imam donés el senyal que els permetia començar a ingerir aliments. Just abans de les 18:00 pel carrer es repartien ampolles d’aigua i sucs de fruita, just el que el cos havia estat demanant durant hores.

El trencament del dejuni és una celebració sagrada i familiar i per això entenc que l’Abdal.là es deleixi per tenir amics i companys de cultura al seu voltant durant les hores del vespre.

Una de les meves preguntes és a quina edat comencen els nens amb el Ramadà. Ell diu que als 13 o 14. A Egipte vaig veure que n’hi havia de tan menuts que tenien només 8 anys ja feien una “versió light” del Ramadà.

L’Alcorà es benèvol en aquest sentit. Ni els malalts, ni les dones amb la regla ni els que viatgen han de seguir el Ramadà quan no estan en condicions. Els dies de dejuni que es perden es recuperen quan es pot després del mes. No obstant, si algú comet una infracció com menjar o beure fora d’hora, el càstig és practicar el Ramadà durant 3 mesos seguits o alimentar durant 40 dies 40 pobres. Això darrer em fa pensar en les butlles papals, que permetien els més rics quedar absents de la pràctica del dejuni durant la quaresma per exemple. I és que la meva mentalitat occidental ha après per experiència que els rics sempre tenen una manera “lícita” per escapar dels sacrificis. I és obvi que alimentar a 40 pobres durant 40 dies és quelcom que les classes altes es poden permetre fàcilment. Em sap greu, he pujat amb la certesa que els de dalt sempre intenten saltar-se la llei. Però aniré o no desencaminada quan penso això sobre el càstig per infringir el Ramadà? Suposo que com a tot arreu, hi haurà de tot. I tanmateix la autodisciplina del meu amic em fa albirar el poder d’autocontrol dels musulmans que exerciten a través del Ramadà. És autènticament admirable. Assegura el meu amic que el pitjor són els tres primers dies perquè després el cos es va adaptant.

Tot i que ell viu l’aspecte més espiritual del Ramadà, aquest hivern vaig veure un reportatge al canal de televisió Al Jazeera que posava de manifest que el consum d’aliments augmentava espectacularment durant el mes sagrat. I és que en molts indrets el capitalisme ha vençut i la gent ingereix més del que cal en un sol àpat després de la posta del sol. No cal ni dir que la intenció de la pràctica del Ramadà no és consumir la mateix quantitat de sempre en poques hores, sinó fer patir una mica l’organisme. L’Abdal.là insisteix en que qui consumeix més no està practicant el Ramadà com cal.

Ja li queden dues setmanes i després haurà superat la prova, com a milions i milions d’altres musulmans. L’endemà del darrer dia del Ramadà és tradició regalar roba i sabates als nens. No sé per quin motiu havia pensat en joguines però es veu que no és el tradicional.

Per tal que el Ramadà sigui efectiu després d’aquest cal donar almoina als pobres perquè de fet la idea darrere el dejuni és recordar a la comunitat musulmana que no tothom té prou recursos per menjar.

Per acabar li vaig demanar a l’Abdal.là quines altres festivitats musulmanes eren importants i va esmentar la festa del xai, que té lloc dos mesos i deu dies després del Ramadà i el cap d’any musulmà que commemora el naixement del profeta Muhàmmad. Amb la festa del xai els musulmans volen donar gràcies a Déu per haver salvat la vida d’Ismael, fill d’Abraham, a qui aquest tenia la intenció de sacrificar per demostrar la seva submissió a la voluntat divina. Tot i que la festa del xai es considera una de les més importants i sentides pels musulmans, el Ramadà i la seva pràctica està ben arrelada en les ments i els cors dels que han crescut en la religió. Per això molts d’ells segueixen el precepte del dejuni fins i tot quan no són practicants regulars.

És ben cert que moltíssimes religions proposen períodes de dejuni i abstinència que faciliten la meditació, però potser estaven pensats per posar-los en pràctica conjuntament amb tota la comunitat. El Ramadà en diàspora és una prova de foc i d’autodisciplina molt digna d’admiració per part de tots els occidentals. I potser no estaria malament provar un dia o dos de fer el dejuni per així entendre el que practiquen mil sis-cents milions de persones durant tot un mes de l’any. No cal fer-ho per motius religiosos, es pot fer per curiositat i per netejar una mica el cos de l’excés d’aliments que es consumeixen als països desenvolupats.

L’Abdal.la, com a tot bon amfitrió que és, no em va voler deixar marxar a casa seva sense que provés tres deliciosos pastissets que la seva família li havia enviat des del Marroc per celebrar el Ramadà. Em va recordar els temps en què la meva feia paquets amb panellets o torrons per enviar-los a Alemanya. I és que claríssimament el capteniment de la família, i sobre tot el de les mares, arreu del món és afí, per molt que pertanyin a països i religions diferents. Aquest pensament és infinitament tranquil·litzant, si més no, per a mi i vull pensar que per a moltes persones que busquen més la similitud entre els humans que no pas les diferències…

 

 

 

 

Què va ser la RDA (VI)

20170413_210341

 

A l’entrada del blog de dijous passat vaig escriure sobre al cas del malaurat Robert Havemann. Avui dedico el darrer post a tres personatges que van tenir un millor destí i que formarien part del que podríem anomenar “els guanyadors” de la reunificació, és a dir, els que van aconseguir obrir-se camí a l’oest perquè ja despuntaven a l’est.

El primer i un dels meus personatges favorits és Sigmund Jähn. Va néixer en una petita població amb el nom ressonant de Morgenröthe-Rautenkranz. Fantàstic per practicar fonètica alemanya! Va formar-se primer com a impressor però després va fer el servei militar aeri i va anar escalant posicions. Va fer l’Abitur, la selectivitat alemanya, el 1965 i posteriorment va poder anar a l’acadèmia militar J.A. Gagarin a Moscou. El 1976 va tenir la gran oportunitat de formar part del programa espacial Interkosmos i el 26 d’agost el 1978 va volar a l’espai durant més de 20 hores. Una fita històrica que tots recordaríem si l’haguessin dut a terme els americans. Per a molts nens de la RDA era un heroi nacional i va ser un astronauta conegut arreu de la URSS. El 1983 va fer el seu doctorat a Postdam i per a ell la caiguda del mur fou una plataforma de llançament mundial perquè a partir del 1993 va treballar a la ESA, la European Space Agency.

La cinematografia però no va donar un final tan digne a aquest personatge històric perquè en la pel·lícula “Goodby Lenin” el fan aparèixer com a taxista després de la reunificació. Com si no hagués aconseguit tampoc integrar-se al nou ordre de coses. Incert. El director però volia fer palès un fet molt trist que sí es va repetir en una quantitat infinita de casos. Persones que havien gaudit d’un cert estatus a la RDA van desaparèixer de la vida pública en ser diluïts en un país més gran. Això és el que vol mostrar la pel·lícula presentant-nos Sigmund Jähn com a taxita post RDA.

El següent gran heroi de la RDA, l’ídol dels adolescents de l’ època va ser Henry Maske. Va néixer a Treuenbrietzen, també a l’est d’Alemanya el 1961. Va ser medalla d’or als jocs Olímpics de Seul. Era un excel·lent esportista i un home amb educació i cultura, motiu pel qual li van posar el sobrenom de “el gentleman” a Alemanya. Després de la reunificació i al final de la seva carrera com a boxejador va crear una fundació “Faire Chancen für jungen Menschen”- oportunitats justes per als joves- que construeix centres esportius i cafès internet per a nois i noies sense recursos.

El darrer personatge és la dona que domina Europa en aquests moments i que absolutament tothom coneix. L’Angela Kasner va néixer a Hamburg el 17 de juliol del 1954 però es va traslladar amb la seva família a Brandenburg perquè al seu pare, que era un pastor luterà, li havien ofert una feina a aquesta regió. Així doncs els Kasners va fer el camí contrari a la de milers de ciutadans que volien anar a parar a la zona oest. No obstant no se’n van haver de penedir. Es diu que el pare de la darrera personalitat de la que escric, va ser pilar bàsic de l’església de la RDA i que va servir per controlar la colla de feligresos de la seva congregació. Les males llengües també diuen que el favor de les autoritats va fer que ella pogués gaudir d’uns estudis que altrament eren negats als fills dels clergues. Però fos com fos, Angela va despuntar com a estudiant de seguida. Era bona en ciències i també en llengües i de fet va guanyar un viatge a Moscou com a premi pel seu excel·lent rus.

Va entrar a la universitat de Leipzig el 1973 i com a moltes altres estudiants es guanyava els diners fent de cambrera. Tampoc va ser diferent de la resta de noies de la RDA perquè es va casar jove i va anar a viure en un pis sense bany ni aigua calenta amb el seu marit, un físic i company d’estudis que li donaria el cognom amb que la coneixem tots ara: Merkel. El 1986 Angela es va doctorar en química i el 1989 va començar la seva activitat en grups prodemocràtics. Només dos mesos després de la reunificació Merkel ja era al Bundestag representant Mecklenburg Vorpommern. Kohl confiava plenament en ella i l’anomenava “das Mädchen”, la noia. Li atorgà el càrrec de Ministra de les dones i la Joventud. Després es responsabilitzà de medi ambient i seguretat nuclear. El 1998 es convertí en secretària general del CDU i del 22 de novembre del 2005 en la primera dona cancellera d’Alemanya.

Merkel és una figura controvertida encara. Per una banda la seva política d’austeritat no agradà als que s’havien estat beneficiant d’un sistema social del benestar durant massa anys. Ha imposat retallades al seu país que els ciutadans no han paït bé. La introducció d’una matrícula per als estudiants que supera un preu simbòlic no va agradar a ningú per exemple. No obstant, el poble alemany, i vull creure que Europa en general, reconeix que és un dels personatges polítics del moment amb una millor preparació acadèmica i un major poder de lideratge. Llàstima que no sigui capaç de tenir un pensament més proper a les classes socials més baixes.

Suposo que és més fàcil entendre per quin motiu està exigint esforços econòmics i austeritat per part de tots sabent que va ser ciutadana de la RDA.

Personalment he de dir que vaig tenir la meravellosa sort d’haver-me pogut amarar-me del que havia estat la RDA gràcies als meus dos anys a Berlin i sis i mig a Dresden. Hi vaig arribar quan ja feia cinc anys que havia caigut el mur però la gent encara no havia superat la pèrdua del seu país. Vaig aterrar a una Alemanya on una immensa majoria de persones van resultar ser perdedores de la reunificació i en què molts se sentien perduts i no trobaven manera de reinventar-se. Com el Gerd, el personatge de la meva novel.la “La Vall dels ignorants”, que lluita per integrar-se a una societat que l’ha deixat sense res d’un dia per l’altre.

No vaig conèixer una Alemanya d’opulència i luxe on tots vivien feliços en pisos ben equipats. Vaig viure en un bocí de país en plena crisi on la imaginació era primordial per trobar formes d’entreteniment que no suposessin gastar uns diners que la gent no tenia. I vaig aprendre sens dubte dues coses immensament valuoses que no deixaré mai de transmetre: que es pot viure molt bé al marge de la societat de consum i que una societat que et valora pel que tens més que pel que fas no és vàlida.

Sense els 17 milions d’habitants de la RDA i la seva experiència Alemanya no seria el que és ara. I+ he d’afegir que sense haver viscut la història d’aquest país ja desaparegut, jo no hauria après a cercar maneres alternatives de viure de manera més sostenible i seria, molt probablement, força més ignorant.