La setmana se li fa curta i el dijous espès. Les dues classes surten prou bé però està nerviosa. Ara que el Bernd s’ha agafat uns dies lliures no podrà gaudir del seu llibre al parc de Diagonal Mar o a la vora de la platja perquè ell li reclamarà tota la seva atenció dia i nit. Després de la classe ha de fer un esforç per esborrar aquesta sensació apegalosa. Està contenta que vingui i poder gaudir de la ciutat amb ell però ha de dissimular que la vida a la seva ciutat li torna a fer bullir la sang. D’una manera estranya i assossegada la fa sentir vital i plena d’una energia que estava perdent a Berlin i poc a poc en va sent conscient. És com despertar d’un somni. Quan s’ha adonat d’això?
Emprèn el camí de sempre cap als Jardinets de Gràcia però aquest cop no hi va en metro perquè el sol ha tornat a la ciutat i ha restablert la lluentor a tots els edificis modernistes. Vol anar a la residència en bicicleta per tornar en aquell vehicle que li permet contemplar las façanes màgiques. Retrobant els bells edificis que l’han vist créixer ha percebut que enyorava el Modernisme a la seva vida perquè a Berlin cap dels edificis del Jugendstil té el toc màgic i enjogassat dels de Barcelona. El Modernisme a la ciutat alemanya sembla enfaixat en una estructura militar perquè les corbes sinuoses dels edificis Barcelonins es tornen modestos arcs o teulades similars a les de les cases holandeses en el moviment berlinès. Talment com si els mateixos arquitectes del Jugendstil no s’ho haguessin acabat de creure i haguessin introduït els elements modernistes dintre d’unes línies marcadament militars. Aquí en canvi gaudeix de l’abundor de les filigranes dels artistes seguidors de l’Art Nouveau que no van escatimar en ornaments.
Entre classes, visites a la mare i al seu pis, arriba dijous i s’atabala un xic. En anar a buscar el cotxe per recollir el Bernd, veu a la Sílvia darrera la barra servint cafès i li diu “fins després” i li pica l’ullet. Planeja portar-lo a fer un cafè o una cervesa abans d’arribar a casa, per donar-li la benvinguda i fer-li el barri agradívol.
L’anada a l’aeroport se li fa curta. És la primera vegada que el Bernd ve a passar una setmana amb la Paula perquè fins ara ha estat ella qui arribava el divendres per la tarda i tornava el diumenge de Berlin. Ho fa per complaure’l, veure que la casa està bé i tornar a corre-cuita a Barcelona per no perdre’s la cita amb la seva mare. El cor li batega amb força perquè avui la visita ha estat molt curta i estranyament dolorosa. Vol retenir en el record l’empremta de la mà de la mare per tornar a la infantesa i gravar per sempre al cervell que de petita la Maite era la protectora i ara ho intenta ser ella. Els cinc anys a Berlin li pesen com una llosa perquè li calia l’escalfor de les paraules d’uns pares entrats en edat als que té la sensació d’haver fallat. L’hora i mitja amb la Maite ha estat curta, igual que el recorregut a l’aeroport. Hi arriba justa i aparca ràpidament. Vol ser a temps per veure el Bernd sortir entre els flotons i regalar-li un somriure. Tanca la porta del vehicle i arrenca a córrer fins arribar allà per on ha de sortir ell. Li fa tanta il·lusió que finalment s’hagi agafat una setmana per estar amb ella a Barcelona! Vol fer-li la ciutat temptadora perquè se’n enamori i se la faci seva.
Passen els minuts i brollen d’entre les portes passatgers cansats amb maletes grans, maletes petites, bosses de mà i jaquetes i anoracs del tot inadequats per la temperatura de la ciutat. De cop el veu, va vestit amb unes bermudes de color gris i una samarreta blau marí. Desenfadat com un informàtic, que són una espècie que no sol mirar gaire per l’elegància. Quan ell la veu somriu amb picardia i s’hi acosta amb passes ràpides. Entre els dos hi ha la barana metàl·lica que els separa però el Bernd passa els braços per sobre d’aquesta, agafa el cap de la Paula i la besa als llavis amb golafreria.
—T’he enyorat moltíssim! No sé com puc viure tants dies lluny de la meva princesa!—declara ell llagoter.
—Jo també t’he trobat a faltar! —ho diu mimètica però dubta un moment si el troba a faltar a ell, a la seva vida a Berlin o a la companyia. Cinc anys de matrimoni no són ni molts ni pocs però suficients perquè la flama es vagi apagant. — Estàs bé o vols que prenguem quelcom abans d’anar cap a casa?
— Estic bé! Tinc coses més importants a fer amb tu que prendre un cafè ara… —diu ell enjogassat.
La Paula somriu i es demana si ell s’avindrà a fer un tallat al bar de la Sílvia o si ha de passar de llarg del seu petit ritual, el que tenia ganes de compartir amb ell.
El Bernd arrossega una maleta poc vistosa i poc plena. Coneixent-lo passarà tota la setmana amb les mateixes bermudes a no ser que de cop i volta arribi una onada de fred siberià. De camisetes potser si que n’ha portat un parell i amb una mica de sort una camisa per si volen anar a sopar a algun lloc. El Poblenou i Gràcia tenen tants restaurants assequibles que serà un pecat no fer-ho!
Posen les maletes al cotxe i el Bernd li demana la clau del vehicle.
— Ja el porto jo amor! — diu ell com fent-li un favor.
—Gràcies però jo em conec el camí molt millor i vull conduir jo…
— No siguis ximple! Ara ja soc aquí, deixa que et porti jo com una princesa que és el que ets!
— No Bernd. T’he vingut jo a buscar i conduiré jo que conec el camí molt bé.
— Que hi vens a buscar gent gaire sovint a l’aeroport?
— No diguis bajanades! No hi recullo ningú però sí que sé per on passar per arribar al Poblenou i aparcar. Ja tindràs altres maneres de tractar-me com una princesa… — rebat la Paula pensant que el comentari és una invitació més que no pas una confrontació.
— Tresor, què et passa? Normalment no reacciones així.
No li agrada que l’anomeni Schatz tresor, encara que a Alemanya sigui molt típic. Equival a un “nena”, quelcom impersonal i que es fa servir quan vols posar-te per sobre d’una altra persona més que no pas estar al mateix nivell. Però no li vol dir al Bernd perquè ja n’hi ha hagut prou amb l’enganxada pel tema de la conducció. Per desviar l’atenció la Paula li demana al seu marit com va la feina i ell respon que s’ha ofert com a traductor del francès a l’alemany perquè a més del seu coneixement tècnic també pot ajudar-los amb el lingüístic i això el pot fer guanyar punts a l’empresa. A la Paula no li sorprèn gens de l’ambició del seu marit.
— I la teva feina provisional com va? —demana ell posant èmfasi en la paraula “provisional”.
— M’agrada moltíssim. És cada dia diferent, creativa, entretinguda i a més em permet conèixer bé als meus alumnes.
— Curiós! No hagués dit mai que et podria agradar la feina de professora…
— Per què?
— No és un treball amb gaire encant. No vesteix el mateix ser a la recepció d’un hotel que davant d’una pissarra.
La Paula sent unes punxades al pit. Són les que l’indiquen que pot començar una discussió amb el Bernd. Generalment defensa breument la seva posició i després es retira però aquest cop li vol deixar clar el seu punt de vista.
—A la recepció vaig d’uniforme i em passo el dia al servei dels clients que generalment no m’agraeixen res. A la classe em vesteixo com vull i els alumnes queden contents, s’acomiaden de mi fins l’endemà amb un somriure als llavis i a més tinc la satisfacció de veure que han après. Potser la professió no està tan ben considerada però a mi de moment em sembla una glopada d’aire fresc. Fa molts anys que treballo a l’hostaleria i potser ja n’estava cansada…
El Bernd se la mira corprès i li engalta un comentari punyent.
— Caram! Doncs si que et prova l’estada aquí que no et reconec!
— Soc la mateixa de sempre, no t’amoïnis. Tan sols que estic descobrint noves facetes que no coneixia…
El silenci arriba fins al Poblenou i resulta un pèl incòmode. La Paula ha de donar un parell de voltes per trobar un forat on aparcar però finalment en localitza un i maniobra fins tenir el vehicle clarament col·locat dintre de les línies verdes. El Bernd agafa la seva maleta i fita a banda i banda com per intentar orientar-se. El carrer Badajoz cantonada amb Avinguda Icària és d’aquells indrets que encara conserva el seu caire industrial. Com més prop de la platja més recorda el barri que fou temps enrere. La fàbrica de System Action roman un testimoni del passat industrial d’aquesta barriada que ara s’ha convertit en indret de moda no només entre els estrangers sinó també entre els joves de la ciutat que hi venen a ballar, fer botellot i acabar torrats a la platja.
—Una zona sense gaire encís… —fa ell que s’esperava trobar una àmplia avinguda amb palmeres.
— Som un pèl lluny del centre neuràlgic. La vida aquí s’articula a partir de la Rambla que és on va a passejar mig barri.
Li mira la cara i hi llegeix una certa desil·lusió però ja el coneix. És com un nen per al que la realitat ha d’encaixar exactament amb les seves expectatives. La Paula prefereix no explicar-li que aquests carrers per on caminen són part del que s’havia anomenat el Barri de la Plata, que a pesar del seu nom era un bocí de Barcelona on encara estava tot per asfaltar i on les línies rectes del pla Cerdà no s’havien aplicat, l’enllumenat no s’hi havia instal·lat i per tant solia ser una zona un pèl perillosa de nit.
En silenci deixa que ell recorri els carrers tot contemplant el lloc on passarà la propera setmana.
— Recorda una mica Neuköln, oi?
— Vols dir? —replica ella incrèdula. —Aquí els edificis no són tan alts, les cases no tenen teulades nòrdiques sinó que són completament rectes i a pràcticament tots els edificis hi ha balcó. No sé com t’ho pot recordar.
— Neuköln tampoc és el millor barri de Berlin…
— Però Poblenou sí és un bon lloc per viure-hi. Només és que m’ha tocat aparcar lluny del que és el centre. Però vaja, si t’esperes una estació de metro com la de Hermanplatz ja podem plegar. Aquí cap de les dues estacions està prop d’una plaça… —la Paula ho diu enjogassada per fer-li veure al Bernd que la comparació ha estat totalment fora de lloc.
Són al carrer Llull i ella ja veu el bar de la Sílvia però la seva amiga deu feinejar dins perquè no la intueix darrere els vidres. S’hi acosten ràpidament i quan són davant ella ofereix:
— Un cafè per donar la benvinguda a la setmana de vacances?
— Millor dintre d’una estona. Estic esgotat, voldria dutxar-me i descansar una mica.
El Bernd no ha sabut mai llegir el que realment li ve de gust a ella i d’altra banda potser està realment cansat perquè abans d’agafar el vol ha hagut de treballar un parell d’hores. No sap quina arribada esperava però no és ben bé aquesta.