No sé si vosaltres ja heu començat a notar el moviment de turistes a la ciutat després del relaxament gairebé total de les mesures Covid-19. Però jo que visc al Poblenou he de dir que aquest darrer cap de setmana he vist francesos per donar i per vendre i suposo que jo seran els únics turistes de Barcelona.
Després de més d’un any de veure en municipi com una bassa d’oli de tranquil, de cop ara em trobo al Passeig Marítim els rickshaws que tantíssimes vegades m’han impedit el pas al carril bicicleta quan més pressa tenia per anar a la feina. Amb l’arribada dels creuers el 6 de juny la ciutat tornarà al seu ritme frenètic durant els mesos d’estiu, si és que no passa res i hem de fer passes enrere. Però ho dubto molt però perquè a nivell econòmic no interessa.
Aquest dijous i per celebrar amb nostàlgia que el que havia estat durant una temporada la ciutat pels ciutadans s’ha acabat vull que el post sigui sobre la nostra llengua.
La primera locució de la que vull parlar l’emprem quan hi ha quelcom en abundància, per exemple rickshaws al passeig marítim. Per no utilitzar sempre el suadíssim “a dojo” o “per donar i per vendre” podem fer servir “a gavadals”. L’heu sentida mai? Un gavadal és un recipient semblant a un gibrell que es fa servir per rentar-hi els plats. Doncs bé el darrer cap de setmana de maig a l’aigua del mar de la platja del Bogatell hi havia algues a gavadals. Tanmateix jo no vaig “tocar pirandó”, es a dir que no vaig “tocar el dos” ni marxar de la platja perquè tenia massa ganes d’inaugurar la temporada de bany que aquest any s’ha fet esperar. Així doncs m’hi vaig quedar i em vaig remullar ràpidament en comptes de fer “pirandó”. Si l’expressió no us resulta familiar potser reconeixeu la similitud amb “pirar”.
Un altre verb interessant que no s’escolta sovint és “galivar” que significa veure-hi sobre tot en sentit figurat perquè si diem que algú no hi galiva vol dir que no s’adona de res. Recordeu la mítica sèrie de la BBC “sí, ministre”. Doncs el pobre ministre no hi galivava pas i li costava moltíssim entendre per on anaven els trets. Jo de vegades estic abstreta en els meus pensaments i tampoc hi galivo. Diumenge passat per exemple quan tornava de la piscina en bici vaig veure un home de mitjana edat que furgava a una paperera. No vaig pensar res estrany perquè desgraciadament de gent remenant en containers i a les escombraries n’hi ha “a gavadals” però aquest de cop va treure una ampolla de plàstic i la va llençar en la meva direcció. I jo, que no vaig galivar prou ràpidament, vaig notar que anava traient objectes de les escombraries i me les anava llençant fins que per fi em vaig adonar que allò era un atac en tota regla. Vaig tenir sort que anava en bicicleta i no tenia bona punteria però aquell homenet va seguir fent punteria amb el que trobava pel camí i sembla ser que una estona després va fer mal a una noia a qui li va tirar una moto sobre. Els de la urbana no van anar pou ràpidament per trobar-lo molt possiblement. Si és que al final el van trobar.
L’home tenia els cabells cendrosos i estava sec com un gaig, és a dir magre. Pels aficionats ornitòlegs entre vosaltres, un gaig és un ocell de plomall blanc i negre.
Malauradament de desequilibrats d’aquesta mena se’n veuen força pel carrer i no tots són inofensius. Ara fa també cosa d’una setmana al Poblenou un home li va clavar un juli a un altre sense motiu aparent. Clavar un juli, com ja deveu sospitar vol dir “pegar a algú”. L’agressivitat és quelcom que es viu diàriament al carrer. Fa quinze dies, prop de Glòries vaig veure com dos homes llençaven amb violència un altre sobre un cotxe aparcat al carrer. Després el van seguir pegant i els tres o quatre que anàvem amb bicicleta ens vam aturar a uns metres del grup per trucar al 112. I sovint la violència és verbal perquè els insults estan a l’odre del dia. Es veu que s’ha posat de moda dir-se de tot menys maco a la primera de canvi. Què ens fa estar tan malament? És la ciutat? La inseguretat a les nostres vides? El buit de l’existència? Hisenda? Tots hauríem de fer un curs de tant en tant de com gestionar les emocions de manera ecològica o si més no tots hauríem de veure què ens ajuda a compensar les emocions negatives.
Per cert, clavar un juli no necessàriament ha de ser físicament. També podem esbroncar algú i llavors utilitzem “clavar un juli” de la mateixa manera que podem dir “clavar un miquel”.
Per acabar el post d’avui us vull explicar dues locucions que em semblen molt castisses. La primera és la de “tenir llana al clatell” que vol dir ser ignorant, poc despert i deixar-se ensarronar fàcilment. Això de la llana deu ser perquè tradicionalment les ovelles semblen toixes i dòcils i fa l’efecte que es pot fer d’elles el que un vol.
La següent locució la vaig sentir de boca de la meva amiga de Vila-real. Estàvem comentant el tema de si ens posàvem l’AstraZeneca o la Pfizer si ens deixaven triar i ella va reconèixer que estava “més perduda que un bancal de cols”. Òbviament és molt expressiva i clara aquesta locució perquè una cabra a un bancal de cols poca feina hi farà. El significat és molt proper a la locució també emprada a Castelló i que ja vaig comentar una vegada, la que diu “anar com cagalló per sèquia”. Bé. Doncs ara ja sabeu que si no voleu ser escatològics podeu recordar les cabres i les cols i acolorir la vostra parla amb una nova expressió.
Per cert. Jo vaig ser de les poques que va optar per barrejar vacunes amb una primera dosi d’AstraZeneca i una segona de Pfizer. Des d’un principi la de Biontech prometia un major grau d’efectivitat. Certament una sola dosis amb la Pfizer no em garanteix el 90% que prometen les dues però espero que hagi augmentat la immunitat màxima prevista per l’AstraZeneca. Al cap i a la fi, el més important és portar la vacuna i les vacunes gratuïtes són un privilegi que sovint no apreciem.
I vosaltres, ja esteu vacunats?
Per cert, la foto d’avui és de la zona més interessant de tot el parc de Sigean que s’anuncia amb grans pancartes per Barcelona amb uns lleons ferotges i impressionants. Jo hi vaig anar fa dos anys amb la meva parella i vam arribar a la conclusió que el lleó era de peluix. L’entrada era caríssima i el safari fotogràfic no era res de l’altre món. El Rioleón safari que teníem per aquí superava amb escreix el Sigean francès. De fet, el més interessant de Sigean va ser la part del safari on es podia estar en contacte amb els animals, en aquest cas les cabres. Ho dic per si a algú se li acut fer tot el recorregut per endur-se una decepció faraònica.