Fa gairebé set anys que publico el meu blog i en aquest he tingut l’oportunitat d’escriure relats curts, d’analitzar aspectes culturals, comentar temes d’actualitat però sobre tot, de fixar-me en l’ús del llenguatge i examinar diverses paraules mig oblidades del català i locucions en el nostre idioma o d’altres.
Avui em centraré en com neixen les paraules. El 2009 el Global Language Monitor va declarar el concepte de Web 2.0 com a paraula un milió de la llengua anglesa. Aquesta institució d’observació i anàlisis de la llengua basada a Austin, Texas, recopila documents i analitza les tendències lingüístiques sobre tot en llengua anglesa. Per triar la paraula un milió aquesta empresa va seleccionar les paraules de nova generació que més sovint apareixien en textos. Entre les finalistes hi havia la paraula” slumdog” que designa una persona amb pocs recursos que viu en xaboles. El mot es va popularitzar gràcies a la pel·lícula indio-britànica “slumdog millionaire”.
També va ser a punt d’ésser escollida la paraula tècnica “n00b” que denotava un usuari inexpert d’una professió o activitat cibernètica, el que fa anys anomenàvem “newbie” en anglès.
La llengua anglesa genera unes catorze paraules al dia, que venen a ser una cada noranta-vuit minuts segons el Global Language Monitor.
És ben cert que les paraules neixen o s’adapten segons les necessitats de la comunitat de parlants i per això els diccionaris estan canviant contínuament. Les paraules apareixen, es mantenen, s’especialitzen, experimenten canvis semàntics, segueixen vives o cauen en desús.
Avui vull escriure sobre com i per quin motiu ho fan i em centraré principalment en la llengua anglesa per exemplificar com funciona el procés de renovació de vocabulari.
El cas més estrambòtic d’entrada de paraules en una llengua succeeix quan un mot passa a formar part d’un diccionari per error. Sé que sona estrany però això ha passat en anglès i aquest idioma no serà una excepció.
El mot “Dord” va entrar al Merriam Webster International Dictionary per una falsa interpretació del que havia de ser una entrada. La paraula a definir era “density” i el lingüista en qüestió que analitzava la paraula volia deixar clar que “density” es podia escriure amb d majúscula o d minúscula. D’aquí el “D or d”. La següent persona encarregada de mecanografiar l’entrada no ho devia entendre i va pensar que “Dord” era un sinònim i d’aquí que alguns “dords” van passar a ser enregistrats com a paraules pròpies al diccionari.
Les paraules que adopta una llengua de vegades no són exactament errors sinó interpretacions populars d’una paraula estrangera. Tots coneixem l’hamaca oi? Doncs bé, la paraula prové del Taino, una llengua parlada al Carib per les poblacions indígenes. En un principi la seva paraula —que no sé pas com devia sonar—designava una xarxa per pescar. Com que els europeus no les fèiem servir per dormir-hi, vam adoptar l’objecte amb la paraula però la vam anar adaptant a les nostres llengües. En anglès és “hammock” en català hamaca, etc. Els alemanys però van fer el que els lingüistes anomenen “etimologia popular” van sentir el so i el van adaptar però emprant quelcom que ells coneixien. Així l’hamaca va passar a ser “Hängematte” per ells, és a dir “l’estora que es penja”. Els alemanys no són els únics que adapten els estrangerismes al seu món i practiquen l’etimologia popular activament. Penseu que el Cap Horn, als veïns peninsulars els sonava a “forn” i l’han convertit en “Cabo de Hornos” quan “horn” en anglès és una banya perquè la seva forma ho recorda.
Com ja he esmentat les paraules les podem adaptar d’un altre idioma quan designen objectes que no tenim. La paraula “shampoo” és de l’ Índia i “slogan” del Gaèlic. S’especula que la paraula pidgin que designa una llengua simplificada nascuda en comunitats en què s’utilitza una llengua vincular que no és la nadiua d’aquests grups, va néixer del xinés, d’una pronunciació errònia de la paraula “business”. La que sí prové del Xinès és “Ketchup” encara que sembli impossible que a un producte tan americà se’l designi amb un nom estranger. De l’àrab molts idiomes europeus tenen “sofà”.
Algunes paraules semblen desplaçar a d’altres per art de màgia. Això és el que va passar amb el nostre conegut “dog” que de cop va agafar el territori de la paraula vinguda de la germànica “hound” que s’assembla encara molt a “Hund”. Quan va aparèixer dog i va guanyar en popularitat, la paraula hound va passar a designar un tipus específic de gos de caça.
La paraula “harlot” era en temps de l’escriptor Geoffry Chaucer, mort prop del mil quatre-cents, volia dir persona jove de qualsevol edat. Més endavant va passar a designar les prostitutes i ara té el sentit de dona altament promíscua.
Altres paraules que en un principi tenien un significat, passen a tenir l’oposat. A aquest fenomen se l’anomena catacresis. Exemples d’això són les paraules “nice” que en un principi tenia el sentit d’estúpid o bajanada.
Les paraules també poden canviar de significat tornant-se més específiques. Això és el que va passar amb el verb anglès “starve” provinent del germànic que encara existeix en alemany com a “sterben” en el seu sentit original de morir. En algun moment “die” va agafar força com a verb per designar el deixar de viure i “starve” va especialitzar-se i va passar a voler dir morir-se de gana.
La llengua anglesa deu un fotimer de paraules al seu creatiu Shakespeare. Entre les seves invencions trobem “critical”, “hurry”, “hint” o “frugal”. Però no només ell va encunyar paraules i expressions. Ben Jonson va donar a la llengua anglesa paraules com “clumsy” que vindria a ser el nostre maldestre i Sir Thomas More va regalar-nos “absurdity” i el suadíssim “explain” a qui els meus alumnes sempre obliden d’afegir-li el “to” si volen addicionar el receptor de l’explicació després.
Com ja sabem també es poden crear noves paraules amb prefixes o sufixes com amb “helpful”.
De totes les maneres de crear paraules que té el vocabulari, si seguiu el meu blog ja us haureu adonat que la que més simpàtica em sembla és el mètode de la composició. L’anglès i l’alemany tenen moltes paraules compostes i en segueixen creant. Una de les darreres introduccions al vocabulari quotidià alemany ha estat “Maskenmuffel”. “Muffel” és una persona rondinaire i malhumorada. La paraula “Morgenmuffel” designa en alemany una persona que no està de gaire bon humor pel matí, vaja, una d’aquelles amb qui no pots parlar fins que no s’ha dutxat, ha pres el seu cafè i s’ha llegit tot el diari sencer. “Maskenmuffel” ha passat a designar avui dia la persona que es posa de mal humor quan ha de fer servir la mascareta i que sovint se la treu per mandra.
A mi em fascina la facilitat que tenim per crear paraules i conceptes nous segons els necessitem. Sovint les paraules les utilitzem en sentit metafòric i en to humorístic. Recordeu per quin motiu la paraula llatina per cap va derivar en “cap” en català i “cabeza” en castellà però és “tête” en francès i “testa” en italià? Doncs perquè els francesos i italians van adoptar la paraula que els soldats romans utilitzaven per cap i que era una paraula informal. La “testa” llatina equivalia a la “olla” nostra ara. O no us sona això de “se le ha ido la olla”? doncs en llenguatge familiar el cap passa a ser la olla i pels soldats romans era el mateix. No utilitzaven la paraula clàssica sinó una d’humorística i és aquesta que ha adoptat la comunitat de parlants del francès i d’Italià que no coneixia la diferència entre el llatí clàssic i el vulgar.
Em demano si dintre de cinc-cents anys a la península seguirà existint la paraula cap o serà substituïda per “olla”. Ara que la pregunta més transcendental és si seguirà la raça humana viva al ritme al que destruïm el planeta. Però això ja són figues d’un altre paner per un altre dia…