Segueixo aquesta segona setmana de juliol amb el tema de la música però en comptes de locucions en anglès, avui us vull parlar de locucions i frases fetes en alemany i si pot ser, explicar-ne la seva procedència.
La primera d’aquest dijous és la de “alles an die groβe Glocke hängen” que vol dir literalment penjar-ho tot a la campana gran. Ve de l’època en que s’anunciaven tots els esdeveniments importants amb campanades. Si algú ho penja tot de la gran campana el que vol dir això és senzillament que ho esbombaals quatre vents o que en parla i en fa difusió quan potser no és convenient.
Robert Schumann el compositor i pianista va encunyar el refrany “ wenn alle die erste Geige spielen wollen, kommt kein Orchester zusammen”, és a dir que si tots volen ser el violí principal, llavors no hi haurà cap orquestra. Crec que no cal pensar gaire què vol dir aquest refrany. Si hi ha massa gent que vol portar la veu cantant i no hi haurà un líder clar i llavors tot serà un caos. Ja havia comentat en un post anterior que “die erste Geige spielen”, tocar el primer violí, que vol dir portar la veu cantant. Com veieu la nostra expressió també té a veure amb el món de la música.
Un altre refrany interessant que és llarg però s’ha escurçat és el de “wo man singt, da legt dich ruhig nieder. Böse Menschen haben keine Lieder”. Traduït és “allà on es canti, et pots estirar tranquil. Els homes dolents no tenen cançons”. Segons aquest refrany si cantes no generes cap mal pensament i per regla general, cantant no donarem mai a conèixer una mala intenció. Avui dia s’ha deixat de dir la primera part del refrany i sovint només es diu això de que “böse Menschen haben keine Lieder”, les males persones no tenen cançons.
Per equivocació, perquè la majoria de parlants de llengua alemanya no saben l’etimologia de les paraules, la següent locució s’ha etiquetat dintre de la categoria de locucions que tenen a veure amb música però molt probablement no ho és. En alemany podem dir la nostra opinió “ die Meinung sagen” i llavors som neutrals. Dir la pròpia opinió no té perquè ser en un mal to. En canvi si diem “die Meinung geigen” llavors el que expressem és que deixem anar una riera de temes que no seran agradívoles per l’altra persona. “Geigen” és un verb derivat del nom “Geige” violí, que vol dir tocar aquest instrument. Per tant la idea que tenen molts alemanys d’aquesta expressió és que li donem l’opinió a algú tocant el violí. Però “geigen” és un verb molt antic que vol dir balancejar o caminar sense direcció concreta. Potser en aquest sentit de balancejar haurem d’entendre que quan li diem algú l’opinió “wir geigen die Meinung” movem els braços d’un cantó a l’altre efusivament perquè estem enfadats.
Quan una persona ens cansa amb un argument, que recordeu que en anglès seria “harps on the same string”, llavors en alemany li demanarem que canviï de disc amb un imperatiu directe i assertiu “leg mal eine andere Schallplatte”. Avui dia haurien d’actualitzar aquesta locució perquè ja de discs i vinils en queden poc tot i que ha tornar a ressorgir la moda.
La dita que es pot aplicar molt sovint és la de “Geide den Leuten, wie du willst, du geigst selten allen recht” toca el violí com vulguis, poques vegades el tocaràs al gust de tothom. Em sembla força optimista que la frase feta digui “poques vegades” perquè jo diria que és gairebé impossible fer les coses a gust de tothom.
La següent té connotacions tristes perquè en alemany diem que bufem (la flauta) de l’últim forat “aus dem letzten Loch pfeiffen” quan a un ja no li queda energia. He posat la flauta entre parèntesi perquè la locució original no porta l’instrument, només se sobreentén.
Una de les que més vaig sentir i vaig fer servir a Alemanya és la de “der Ton macht die Musik”, o sigui, que el to fa la música. Amb això els alemanys volen dir que no només és important el que es diu sinó el to amb què es diu. Recordo que jo amb un dels meus ex li ho podia dir tot, fins i tot expressar crítica sobre algun dels seus hàbits o actituds sempre i quan ho fes utilitzant el sentit de l’humor. Estic segura que si li hagués dit enfadada no hagués agafat tan bé la crítica. Però si més no l’acceptava.
Això és tot per avui perquè al cervell humà li costa retenir a la memòria a curt termini més de set ítems i jo, si comptem les paraules per cada locució, ja us n’he donat moltes més. Bona setmana a tots!

Els que em coneixeu i seguiu el blog ja sabreu que aquest curs 21-22 hi ha hagut dos temes centrals a la meva vida: la cura de la meva mare malalta d’Alzheimer que va morir el 12 d’octubre del 2021 i la reforma del pis dels meus pares.
Després del trasbals que suposa la pèrdua d’algú que ha estat un referent durant tantíssims anys de la meva vida i un cop superat l’envitricoll de tràmits i pagaments d’impostos, em vaig trobar amb el pis de Bonavista com a herència. L’habitatge és gran però feia anys que no s’hi havia fet res i ja m’imaginava que una reforma podria ser massa costosa per dur-la a terme. Per aquest motiu, enlloc de llençar-me de cap amb una opció, vaig contemplar-ne dues paral·lelament. La primera era la venda del pis per adquirir-ne jo un al barri on ja portava 14 anys vivint. Tanmateix, de seguida em vaig adonar que l’opció de vendre per tornar a comprar no era gens bona perquè implicava perdre molts diners i energia. Diners perquè un cop pagada l’agència immobiliària per vendre el pis i els impostos, amb el que treia del pis dels pares amb prou feines hagués pogut comprar al Poblenou res que no fos tan gran com una capça de mistos. I de pisos en vaig visitar suficients per sortir-ne i acabar pensant que la millor opció de totes seria poder arreglar Bonavista. Tanmateix com tot era una qüestió de pressupost. No em volia arriscar a demanar un crèdit hipotecari massa elevat per por de quedar-me sense feina i acabar perdent el pis que com tots sabem és una gran garantia de pau i tranquil·litat.
D’empreses de reformes en van passar vàries per Bonavista però totes pecaven de supèrbia si em permeteu la franquesa. Supèrbia perquè et volen encolomar elements innecessaris o tirar parets per crear espais com ells pensen que han de ser segons les últimes tendències en decoració. La primera empresa que vaig contactar va ser Fustadojo. El matrimoni que la porta semblava força maco però després de diverses xerrades amb la patrona ja vaig veure que no anàvem per bon camí. Enlloc de trobar solucions fàcils per aprofitar la distribució de la casa, Fustadojo buscava solucions cares pels petits problemes. Per exemple, vaig decidir ubicar el meu dormitori en una zona de pas per ser el lloc més il·luminat i espaiós de la casa però no tenir el soroll del carrer Bonavista per la nit. En principi hi va estar d’acord —penseu que amb els interioristes acabareu sempre negociant amb ells com ha de ser casa vostra— però assegurava que aquest espai diàfan que volia jo s’havia de mig tancar amb una paret de vidre. I aquesta no va ser la pitjor atzagaiada que vaig sentir. Quan jo encara estava rumiant què posar a cada habitació, la patrona de l’empresa només em parlava d’elements decoratius. Va insinuar que potser em posaria un jardí japonès a l’entrada! Un jardí japonès per l’amor de Déu! De què serveix? Vaig intentar fer-li entendre que a mi el que em calia era que em posessin els espais a to i que ja decoraria jo la casa com em semblés. Però res. Seguia amb la seva. Volia buscar-me un banc de vímet per l’entrada per donar un aspecte més de platja al pis. Jo ja començava a tenir clar que amb els elements decoratius que a mi no em calien jo acabaria tenint una factura que no podria.
Teníem visita el 28 de desembre per parlar del projecte de reforma però la patrona la va anul·lar poc abans. Tot van ser excuses per trobar un altre moment. Probablement ja va veure que no em podria encolomar segons què i no li va interessar la feina.
Però Fustadojo no va ser la única empresa que em va deixar penjada ni molt menys. Després de parlar amb sis d’elles vaig arribar a la conclusió que els que porten aquest tipus d’empreses són com els artistes que no poden treballar si no estan inspirats o si l’espai no els inspira prou.
Del Facebook del Poblenou em va venir recomanat un noi força jove que de ben segur hagués fet una reforma espectacular però que no vaig contractar perquè quan li vaig dir el pressupost que tenia em va dir que no li hauria d’haver dit perquè el condicionaria. I és clar, jo no vaig voler que ell em condicionés amb mals de cap per finançar una obra que em podria quedar massa gran.
Quan ja estava a punt de deixar-me d’històries i contractar per separat tots els especialistes vaig ensopegar amb una empresa que es diu Crea Projects. L’home que es va plantar a Bonavista a parlar del que jo volia fer em va semblar una persona sensata. Va notar de seguida el meu esperit pràctic i tot i insistir en tirar un envà per fer-me una sala enorme quan li vaig dir que volia la distribució actual no va insistir. Al cap i a la fi jo tenia un pressupost molt just.
Crea projects em va demanar avançar dos mil euros per la compra de material d’obra que volien pujar al pis el 21 de febrer. No hi vaig tenir cap inconvenient tot i que de sobrada de diners en aquells moments no hi anava pas gens. No obstant la sorpresa va ser però meva quan vaig passar a inspeccionar el pis i em vaig trobar que ja havien repicat i llençat part de la cuina i part del bany. Com us podeu imaginar se’m van posar els pèls de punta perquè jo en aquell moment encara no tenia el crèdit hipotecari per reforma que havia demanat al banc i si fallava poca cosa podia fer amb un pis sense cuina ni bany. Llogar-lo ni de bon tros! Malauradament el primer dia ja hi va haver un problema. Els operaris van marxar de Bonavista sense posar massa atenció i no van veure que una antiga aixeta del que era el bany perdia aigua. Tot i avisar al patró de Crea Projects i anar a buscar un tap per segellar l’aixeta el mal ja estava fet perquè la fuita va provocar una taca al bany del veí.
Això em va deixar mal cos i va ser simptomàtic del que aniria passant després. Entrava al pis i per exemple havien quedat llums encesos perquè el material per treballar l’havien deixat sobre un interruptor que no es podia apagar. Més endavant un divendres vaig arribar a Bonavista passades les set de la tarda i em vaig trobar tres operaris bevent cervesa i fumant a casa meva. L’alcohol en horari laboral està renyit amb el treballar bé i el fum i les burilles de cigarreta escampades pel terra del que seria la meva futura casa em sobraven. De fet està prohibit fumar en obres però jo vaig haver de veure vàries vegades com els treballadors es passaven la normativa pel forro.
Vaig avisar al patró de Crea Projects però sense insistir perquè els dibuixos del disseny del bany i la cuina i la rapidesa amb que avançaven les obres em feien tan feliç que el meu cervell esborrava tot allò que de fet no hauria d’haver permès en cap moment.
Abans de setmana santa, un dels socis de Crea projects em va dir que acabarien Bonavista abans del que tenien previst. Vaig demanar si podia planificar el trasllat per finals de maig doncs em calia avisar al propietari del pis de lloguer on vivia de que marxava i s’acabava el contracte. El cap em va assegurar que tot estaria acabat.
No obstant per setmana santa les coses es van començar a tòrcer. Els obrers van carregar-se objectes com un vidre del finestral, el sòcol d’una de les habitacions que no s’ha tornat a posar perquè segons el cap de reformes “no estava previst”, el pom centenari de la porta que havia sobreviscut de tot menys aquestes obres i peces del terra hidràulic. El pom i les rajoles em van fer mal. Les peces del terra hidràulic trinxades no ho haguessin estat mai si els operaris haguessin protegit el terra en treballar. Ara no el puc recuperar i les peces trencades, trencades estan. També és cert que el cap de reformes ha fet molt que en un principi no estava previst i el resultat del pis ha estat més espectacular del que em pensava amb el pressupost just del que partia. De tota manera des de l’abril fins al trasllat el modus operandi de Crea Projects m’ha deixat un pèl insatisfeta.
Darrerament quan havia de parlar amb el cap d’obres no podia per temes diversos. La finalització de la instal·lació elèctrica es va retardar per manca de temps per quedar amb el cap i aclarir diversos temes i perquè es va comprar el material just i es va haver de tornar a demanar.
El divendres 27, un dia abans del trasllat, jo hagués pogut plorar tot el dia. Després de prometre que el pis estaria acabat per finals de maig, el 27 encara estava brut, inacabat i ple de material. Sortosament van venir dos amics a ajudar-me amb la mudança i tres membres de la meva família propera. Perquè a Bonavista no només s’hi havien de posar els mobles i les caixes sinó que s’havia de netejar el que no s’havia pogut netejar abans perquè l’empresa no va complir els terminis.
Dubto que totes les empreses treballin igual. Els operaris de Crea Projects em van deixar taques de pintura per tot arreu, les peces trencades i el sòcol desenganxat a diverses habitacions. Vaig entrar amb la instal·lació elèctrica sense acabar i amb la confiança en Crea Projects un pèl tocada.
De ben segur l’empresa es posa en vint mil projecte alhora i contracta personal com sigui per avançar les obres i seguir agafant nous projectes. Però un cop pagada la major part del projecte els treballs en el meu cas es van alentir.
Just un dissabte després del trasllat jo vaig arribar a casa a les deu del vespre i a casa no hi havia electricitat. No sabia què fer ni a qui trucar. Havien saltat els ploms però després d’haver-ho desconnectat tot un dels diferencials seguia sense poder pujar. Vaig haver de trucar un electricista d’emergència que em va fer pagar 275,88 euros per reemplaçar un general. Evidentment la factura la he reclamada diverses vegades al cap d’obres. Em va prometre un cop més que abonaria l’import aquella mateixa setmana del tall de subministrament. Però el dissabte 11 jo seguia sense l’ingrés que es va fer finalment el 13 de juny. Just un dia després de l’ensurt amb l’electricitat vaig notar al bany una taca enorme. La vaig passar per foto al cap d’obres i el paleta va venir a inspeccionar el que passava. Va ser molt sincer quan va dir que ell havia advertit al cap d’obres que el baixant estava malament i tenia un forat, però es va mig tapar el forat i es va prosseguir l’obra del bany.
Vaig sentir una vergonya immensa en trucar a l’administrador i explicar-li el problema. Ell mateix em va dir que una empresa de professionals no tapa uns baixants que estan malament sinó que avisa per reparar-los abans de continuar l’obra. Però és clar, l’administrador tampoc és parcial perquè afavoreix l’empresa de reformes que treballa amb ell. No sé a qui m’he de creure però si realment són els baixants potser hagués estat bé arreglar-los quan estava el pis de cap per avall i no ara que hi visc. S’hauria d’haver avisat en el moment en què es va descobrir el forat al baixant. Jo m’hagués estalviat molts problemes que tindré ara.
Amb tota sinceritat Crea Projects és una empresa genial per dissenyar els espais i treure el màxim partit d’ells. A nivell d’idees són altament competents però sí que han fallat a última hora en el seguiment dels treballs de reformes i en el termini per completar la feina. Probablement perquè estan posats en massa projectes i no arriben a tot arreu i el meu no era el projecte amb què han guanyat més diners, això està clar. Òbviament no puc comparar-los a ells amb altres empreses perquè només he treballat amb ells. I si bé dos mesos abans d’entrar a Bonavista vaig pensar que en un futur voldria arreglar una cosa o una altra, la veritat és que he acabat, com la majoria que ja té experiència en aquest camp, força farta de les obres a casa. Deixaré doncs les idees d’obrir espais de ventilació per si algun dia torno a estar d’humor. De moment em dedicaré a fruir de tot com ha quedat i de fer jo mateixa quatre coses que em vegi capaç d’arreglar amb l’ajut de sant google i els tutorials d’internet. Ara entenc perquè tanta gent s’hi posa un cop a la vida i no s’hi atreveix més. Com diu el refrany castellà “una vez y no más como santo Tomás”.

Arriba l’entrega del blog d’avui desproporcionadament tard. Sempre m’ha semblat que quan comencen les vacances el temps s’estira. Menys aquest cop. Massa vida social, massa coses per organitzar, prou son acumulada per ser matinera i arribar a tot arreu i un pèl de mandra també.
És el nostre segon Nadal atípic perquè hem hagut de fer el contrari del que diu el refrany “cada ovella al seu corral” i molts no han pogut reunir-se amb la part més llunyana de la família. M’explicava l’altre dia el veterinari que no s’agafava vacances perquè no tenia pensat agrupar més família que la nuclear. I sembla que ha estat bona decisió perquè ahir la seva dona em va explicar que la família per part d’ella tots havien agafat la Covid-19 encara que de manera molt lleu. Així és que pel que veig aquest any hem fet molt poc corral i per Sant Esteve, seguint amb la dita “cadascú a casa seva”. No sé si ja sabeu que sant Esteve el van fer festiu per permetre a la gent tornar a la seva llar després d’ajuntar-se amb els parents i familiars llunyans que vivien en altres municipis.
Aquest dijous i després d’haver llegit la meitat de la novel·la “Purgatori” de Joan F.Mira, se’m fa indispensable escriure sobre uns quants mots que hi he trobat i que provenen del valencià.
El llibre toca un tema un pèl escabrós del que ara no vull escriure perquè és Nadal i cal alegrar-nos una mica els dies de festa. I tot i que la temàtica no és gaire alegre l’autor aconsegueix fer-nos arribar una mica d’història de València que a mi em resulta d’allò més interessant. Fins que vaig començar a llegir aquest llibre ignorava que el Marquès de Túria era un net d’Irlandesos que es va fer ric important excrements d’ocell de Sud-Amèrica per adobar els camps. Es veu que amb els residus biològics de les aus d’aquell continent els camps valencians produïen més que mai i per això el seu negoci va créixer i prosperar i va fer enriquir-se a molts terratinents d’aquelles terres. Per aquest motiu se li va atorgar el títol de Marqués.
Avui doncs us vull portar un parell de mots simpàtics que s’empren al País Valencià. I és que la llengua de Castelló i València és molt acolorida i per tant val la pena rescatar les paraules que ens poden ser útils. La primera i més sonora d’avui és la de “borumballa”. Una borumballa és un encenall o reganyol de fusta. Allò que els castellà anomena “viruta”. És una paraula en perill de caure en desús perquè ja no tenim llars de foc i de borumballes ja pràcticament no en veiem.
Aquesta tarda he estat dues vegades a Plaça Catalunya i m’he permès el luxe de passar pel mig de la plaça envoltada de les parades de fusta del mercat de Nadal i veure-hi els coloms. Però no els he portat molles de pa perquè tenia pressa sinó que he passat corrent i he “escarotat” l’agrupació d’ocells que hi passejaven al centre. Escarotat vol dir com us podeu imaginar dispersar o desbandar i en sentir figurar pot significar avalotar.
I les parades de fusta de la plaça envoltaven els coloms que formaven rogle (rotlle) com dirien els valencians.
A un laic els valencians l’anomenen llec i a una galleda de les que fem servir per netejar el terra poal. La paraula poal també s’empra per designar el càntir. Tant un poal com una escombra o un martell són atifells, és a dir utensilis o instruments en general.
I jo per avui ja m’acomiado perquè he de fer servir un parell d’atifells per netejar casa meva i deixar-la preparada pel sopar de cap d’any que serà a casa meva i amb la meva parella després d’una setmana de veure a molta gent, més de la que estic acostumada a veure. Demà el raïm i el cava seran en companyia del meu xicot i els meus peluts.
No sé si vosaltres teniu alguna cerimònia especial de benvinguda de l’any. Ja vaig escriure fa uns anys sobre les supersticions de cap d’any. Potser us posareu roba interior de color vermell, fareu dues voltes pel carrer amb una maleta buida o menjareu llenties. Jo intentaré empassar-me els dotze grans de raïm a temps i m’agradarà pensar que el nou any no em decebrà i que les tristors i alegries del 2021 sumaran experiències que em faran més capaç de gaudir del 2022. Bon any a tots!

Com ja potser heu observat sovint escric en l’apartat de curiositats lingüístiques sobre frases idiomàtiques que em venen al cap segons el que m’ocupa a mi en un moment determinat.
Ara ja fa setmanes que la situació a Alemanya degut a la Covid-19 ha arribat a uns extrems insostenibles. Desgraciadament hi ha encara un percentatge relativament baix de la població vacunada amb la pauta completa. Evidentment la taxa de vacunació és diferent segons la Land però n’hi ha alguna com Saxònia on només s’arriba a un 58% de vacunats. En aquests moments els ingressos a la UCI són tan nombrosos a Alemanya que s’ha arribat a una situació molt delicada: alguns pacients s’han de traslladar amb helicòpter a una altra regió per proporcionar-los el llit que els cal. El pitjor de tot és que la immensa majoria dels hospitalitzats greus són no malalts que no s’han volgut vacunar i ara els sistema ha de fer un esforç important per salvar-los quan ells no s’han protegit tot i tenir-ne els mitjans.
Per aquest motiu es vol tirar endavant el projecte d’obligatorietat de la vacuna de la Covid-19 a Alemanya. Però és difícil, està clar, perquè la coalició del semàfor —així s’anomena a la coalició entre SPD, FDP i els verds—fent honor als seus colors, s’ha de posar del tot d’acord. Com ja va esmentar un polític alemany “la llibertat sense responsabilitat es pot anomenar en el millor dels casos egoisme”. Amb llibertat es referia a la llibertat personal dels que no es volen vacunar i amb responsabilitat es referia a la que té l’individu vers la societat.
Els alemanys han decidit que han tingut prou consideració amb els no vacunats, ara els toca no tenir-la per protegir els vacunats. I em sembla bé.
Doncs amb tot aquest allau de notícies sobre aquest virus maleït i els estralls que ha provocat mundialment i ara en especial als veïns europeus, evidentment aquesta setmana el tema de les malalties em balla pel cap i us vull transmetre un parell de locucions que tenen a veure amb elles.
La primera és la de “doomsday virus” és a dir un virus del dia del judici final. Se’n diu així d’un virus capaç de matar milions de persones en poc temps. L’Ebola és un virus que els britànics anomenarien “doomsday virus”. Jo cada cop soc més pessimista i veient com d’egoistes som els humans que hem demostrat no ser capaços de canviar els nostres hàbits els més mínim per tal d’evitar un mal major, pràcticament estic convençuda que el covid-19 pot acabar produint una mutació altament letal que nosaltres no sabrem controlar per falta de disciplina.
Quan els anglesos tenen alguna molèstia que pot estar causada per un virus o bacteri però que no és gaire important sovint l’anomenen “bug” que es pot traduir com a insecte, bestiola o microbi. Quan no estan del tot fins diuen “I’ve got a bug” tinc un microbi. Quan els agafa per un passatemps molt fort és com si es posessin malalts i llavors diuen “ I’ve got the reading bug”, he agafat el microbi del llegir. És el que els nostres veïns anomenarien “el gusanillo”.
I molt més que curiós em sembla el fet que la llengua anglesa tingui el que s’anomena “sick-building syndrome” o síndrome de l’edifici malalt que designa una afecció causada per la pols que s’acumula a les pantalles d’ordinadors i televisors i que pot ocasionar picor d’ulls i nas congestionat com si d’una reacció al·lèrgica es tractés. De fet el síndrome s’anomena així perquè els edificis antics poden provocar aquests símptomes a persones amb alguna al·lèrgia.
De síndromes a la llengua anglesa n’hi ha molts, recordeu el de “dead grand-mother”? Doncs els britànics també tenen el “economy-class syndrome”, el síndrome de la classe econòmica que no és altra cosa que un eufemisme per designar la trombosis ocasionada per haver d’estar assegut durant moltes hores en un avió sense moure les cames. I és que potser ja sabreu que les persones amb problemes vascular de vegades s’han d’endur injeccions amb anticoagulants per vols molt llargs. Això mateix ja em fa passar les ganes de viatjar a països remots. El vol més llarg que he fet mai ha estat Barcelona Nova-York i les vuit hores se’m van fer eternes!
La llengua anglesa és tan exhaustiva que ha creat fins i tot la locució “dying-baby syndrome” que s’aplica al fenomen que passa quan els reporters són incapaços de mantenir-se objectius en descriure moments colpidors que ells mateixos han presenciat.
I si algú és inexpert i s’ha comprat un aparell nou i no sap fer-lo servir els anglesos diuen que la persona té “teething problems” és a dir problemes de dentició. Un pot tenir “teething problems” avui dia fins i tot amb una impressora. I si no pregunteu-m’ho a mi que la penúltima impressora que vaig comprar no l’entenia ningú, ni es connectava al wifi ni volia imprimir documents Doc i vaig acabar esbrinant per casualitat que només imprimia el que volia si seleccionava una altra impressora que no era ella. Devia tenir problemes de doble personalitat? Com que les màquines avui dia són tan complexes!
Al final he acabat retornant la impressora perquè el propi programa que requeria es penjava sovint i jo havia d’anar al pakistanès a imprimir… de la revolució tecnològica ja us en parlaré un altre dia.
Com a darrera locució d’avui us vull comentar la de “serial sickies” els malalts en sèrie que és com s’anomena als treballadors que sovint cauen en la temptació d’agafar-se un dia de festa del treball amb excusa d’alguna malaltia o afecció i que ho fan especialment en dilluns o divendres.
Jo en tot cas espero que vosaltres estigueu la mar després d’aquesta setmana amb dos festius. La veritat és que el cos ho agraeix.

Fa gairebé set anys que publico el meu blog i en aquest he tingut l’oportunitat d’escriure relats curts, d’analitzar aspectes culturals, comentar temes d’actualitat però sobre tot, de fixar-me en l’ús del llenguatge i examinar diverses paraules mig oblidades del català i locucions en el nostre idioma o d’altres.
Avui em centraré en com neixen les paraules. El 2009 el Global Language Monitor va declarar el concepte de Web 2.0 com a paraula un milió de la llengua anglesa. Aquesta institució d’observació i anàlisis de la llengua basada a Austin, Texas, recopila documents i analitza les tendències lingüístiques sobre tot en llengua anglesa. Per triar la paraula un milió aquesta empresa va seleccionar les paraules de nova generació que més sovint apareixien en textos. Entre les finalistes hi havia la paraula” slumdog” que designa una persona amb pocs recursos que viu en xaboles. El mot es va popularitzar gràcies a la pel·lícula indio-britànica “slumdog millionaire”.
També va ser a punt d’ésser escollida la paraula tècnica “n00b” que denotava un usuari inexpert d’una professió o activitat cibernètica, el que fa anys anomenàvem “newbie” en anglès.
La llengua anglesa genera unes catorze paraules al dia, que venen a ser una cada noranta-vuit minuts segons el Global Language Monitor.
És ben cert que les paraules neixen o s’adapten segons les necessitats de la comunitat de parlants i per això els diccionaris estan canviant contínuament. Les paraules apareixen, es mantenen, s’especialitzen, experimenten canvis semàntics, segueixen vives o cauen en desús.
Avui vull escriure sobre com i per quin motiu ho fan i em centraré principalment en la llengua anglesa per exemplificar com funciona el procés de renovació de vocabulari.
El cas més estrambòtic d’entrada de paraules en una llengua succeeix quan un mot passa a formar part d’un diccionari per error. Sé que sona estrany però això ha passat en anglès i aquest idioma no serà una excepció.
El mot “Dord” va entrar al Merriam Webster International Dictionary per una falsa interpretació del que havia de ser una entrada. La paraula a definir era “density” i el lingüista en qüestió que analitzava la paraula volia deixar clar que “density” es podia escriure amb d majúscula o d minúscula. D’aquí el “D or d”. La següent persona encarregada de mecanografiar l’entrada no ho devia entendre i va pensar que “Dord” era un sinònim i d’aquí que alguns “dords” van passar a ser enregistrats com a paraules pròpies al diccionari.
Les paraules que adopta una llengua de vegades no són exactament errors sinó interpretacions populars d’una paraula estrangera. Tots coneixem l’hamaca oi? Doncs bé, la paraula prové del Taino, una llengua parlada al Carib per les poblacions indígenes. En un principi la seva paraula —que no sé pas com devia sonar—designava una xarxa per pescar. Com que els europeus no les fèiem servir per dormir-hi, vam adoptar l’objecte amb la paraula però la vam anar adaptant a les nostres llengües. En anglès és “hammock” en català hamaca, etc. Els alemanys però van fer el que els lingüistes anomenen “etimologia popular” van sentir el so i el van adaptar però emprant quelcom que ells coneixien. Així l’hamaca va passar a ser “Hängematte” per ells, és a dir “l’estora que es penja”. Els alemanys no són els únics que adapten els estrangerismes al seu món i practiquen l’etimologia popular activament. Penseu que el Cap Horn, als veïns peninsulars els sonava a “forn” i l’han convertit en “Cabo de Hornos” quan “horn” en anglès és una banya perquè la seva forma ho recorda.
Com ja he esmentat les paraules les podem adaptar d’un altre idioma quan designen objectes que no tenim. La paraula “shampoo” és de l’ Índia i “slogan” del Gaèlic. S’especula que la paraula pidgin que designa una llengua simplificada nascuda en comunitats en què s’utilitza una llengua vincular que no és la nadiua d’aquests grups, va néixer del xinés, d’una pronunciació errònia de la paraula “business”. La que sí prové del Xinès és “Ketchup” encara que sembli impossible que a un producte tan americà se’l designi amb un nom estranger. De l’àrab molts idiomes europeus tenen “sofà”.
Algunes paraules semblen desplaçar a d’altres per art de màgia. Això és el que va passar amb el nostre conegut “dog” que de cop va agafar el territori de la paraula vinguda de la germànica “hound” que s’assembla encara molt a “Hund”. Quan va aparèixer dog i va guanyar en popularitat, la paraula hound va passar a designar un tipus específic de gos de caça.
La paraula “harlot” era en temps de l’escriptor Geoffry Chaucer, mort prop del mil quatre-cents, volia dir persona jove de qualsevol edat. Més endavant va passar a designar les prostitutes i ara té el sentit de dona altament promíscua.
Altres paraules que en un principi tenien un significat, passen a tenir l’oposat. A aquest fenomen se l’anomena catacresis. Exemples d’això són les paraules “nice” que en un principi tenia el sentit d’estúpid o bajanada.
Les paraules també poden canviar de significat tornant-se més específiques. Això és el que va passar amb el verb anglès “starve” provinent del germànic que encara existeix en alemany com a “sterben” en el seu sentit original de morir. En algun moment “die” va agafar força com a verb per designar el deixar de viure i “starve” va especialitzar-se i va passar a voler dir morir-se de gana.
La llengua anglesa deu un fotimer de paraules al seu creatiu Shakespeare. Entre les seves invencions trobem “critical”, “hurry”, “hint” o “frugal”. Però no només ell va encunyar paraules i expressions. Ben Jonson va donar a la llengua anglesa paraules com “clumsy” que vindria a ser el nostre maldestre i Sir Thomas More va regalar-nos “absurdity” i el suadíssim “explain” a qui els meus alumnes sempre obliden d’afegir-li el “to” si volen addicionar el receptor de l’explicació després.
Com ja sabem també es poden crear noves paraules amb prefixes o sufixes com amb “helpful”.
De totes les maneres de crear paraules que té el vocabulari, si seguiu el meu blog ja us haureu adonat que la que més simpàtica em sembla és el mètode de la composició. L’anglès i l’alemany tenen moltes paraules compostes i en segueixen creant. Una de les darreres introduccions al vocabulari quotidià alemany ha estat “Maskenmuffel”. “Muffel” és una persona rondinaire i malhumorada. La paraula “Morgenmuffel” designa en alemany una persona que no està de gaire bon humor pel matí, vaja, una d’aquelles amb qui no pots parlar fins que no s’ha dutxat, ha pres el seu cafè i s’ha llegit tot el diari sencer. “Maskenmuffel” ha passat a designar avui dia la persona que es posa de mal humor quan ha de fer servir la mascareta i que sovint se la treu per mandra.
A mi em fascina la facilitat que tenim per crear paraules i conceptes nous segons els necessitem. Sovint les paraules les utilitzem en sentit metafòric i en to humorístic. Recordeu per quin motiu la paraula llatina per cap va derivar en “cap” en català i “cabeza” en castellà però és “tête” en francès i “testa” en italià? Doncs perquè els francesos i italians van adoptar la paraula que els soldats romans utilitzaven per cap i que era una paraula informal. La “testa” llatina equivalia a la “olla” nostra ara. O no us sona això de “se le ha ido la olla”? doncs en llenguatge familiar el cap passa a ser la olla i pels soldats romans era el mateix. No utilitzaven la paraula clàssica sinó una d’humorística i és aquesta que ha adoptat la comunitat de parlants del francès i d’Italià que no coneixia la diferència entre el llatí clàssic i el vulgar.
Em demano si dintre de cinc-cents anys a la península seguirà existint la paraula cap o serà substituïda per “olla”. Ara que la pregunta més transcendental és si seguirà la raça humana viva al ritme al que destruïm el planeta. Però això ja són figues d’un altre paner per un altre dia…

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

– Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.I no em puc quedar a la pensió jo?

No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.

-Em coneix?

-Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

-Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

-Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?

-Set. Però jo havia canviat.

-En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.

-I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

—Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

• Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
• Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
• Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
• De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
• Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

• No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

• Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

• És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

• T’has posat en algun embolic?
• Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
• I té a veure amb que estem aquí.
• Sí.
• Es pot saber què és?
• Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

• Però tu estàs de conya no papa?
• No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

• No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
• Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
• I què va dir el Dani?
• Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
• Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
• Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
• Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
• Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
• Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

• Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

• Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
• Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

• Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

• Per què?
• Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

• No fotis que el teu amic també ve a sopar!
• Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
• És que tenies un pla?
• La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

Us porto aquesta setmana unes quantes paraules compostes curioses en alemany que designen tarannàs prototípics. Per algun estrany motiu sempre m’han cridat l’atenció els mots compostos com capsigrany, cagadubtes, poca-solta,  primmirat, etc. Com ja vaig escriure temps enrere, la composició és un sistema molt productiu per a formar paraules noves en alemany.

Avui em centraré en un grapat d’aquelles que denoten prototipus de persones.

Començo per una que li vaig explicar a una amiga el darrer dissabte durant una de les nostres trobades virtuals. És la paraula “Laberkopf” formada per un verb “labern” que vol dir parlar de foteses ininterrompudament i el substantiu “Kopf” que vol dir cap. El o la “Laberkopf” és el típic personatge que t’omple el cap xerrant massa, podríem dir que s’aproxima al “flibbertigibbet” anglès però sense que necessàriament el “Laberkopf” hagi de ser un ximple.

El  o la ploramiques en alemany és un o una “Heulbeule”. La paraula també està formada per una forma verbal abreviada que ve del verb “heulen” que podem traduir com plorar de manera sorollosa i vistosa. En alemany es pot plorar només “weinen” o “heulen” que és el que es fa quan un a més de plorar exterioritza les seves penes verbalment. La segona paraula és “Beule” que és un bony, així doncs el ploramiques és el bony que sanglota.

Diem que algú és una “Heulbeule” quan es passa el dia queixant-se de tots els seus mals i desgràcies als altres. Com us podeu imaginar aquest tipus de gent no té gaires amics perquè si algú només et parla sempre del cantó negatiu, tots l’acabem evitant.

Certament també hi ha gent que tendeix més a la llàgrima fàcil i aquests també es poden designar amb l’adjectiu “Heulbeulen”.

Quan algú és un tou o un calçasses en alemany l’anomenen “Weichei” que és ou tou com ja us vaig fer saber en el seu dia. Els que sempre acaben cedint en tot són els ous tous i no són gaire convenients com a professors sobre tot amb el tipus d’alumnat que tenim avui dia perquè els estudiants acabarien no fent absolutament res.

També m’ha vingut al cap una altra paraula composta que porta “Ei” com a segon terme i és el “Landei”, l’ou de camp. El “Landei” és el que en anglès s’anomena un “country bumpkin”, una carabassa de camp, és a dir una persona que viu al poble i que a més se li nota perquè no està avesat a sortir del seu petit món. Els ous de camp es troben incòmodes a la ciutat perquè estan acostumats a entorns reduïts. Quan algú és un “Landei” s’entén que no s’adaptaria mai al ritme frenètic de les metròpolis. Aquesta paraula també crec haver-la esmentada en un post anterior.

La següent paraula d’avui que designa un tarannà típic és la de “Miesepeter”. El terme està compost per un adjectiu “mies” que vol dir dolent, lleig, penós o fins i tot en sentit moral mesquí i el nom propi “Peter” és a dir Pere. El “Miesepeter” és la típica persona queixosa i infeliç que sempre troba motiu de protesta i no està mai content amb res. Pertany al grup del que podríem anomenar gent tòxica perquè quan estàs massa amb ells acabes tu mateix veient les coses de color negre com el carbó. De vegades aquestes persones tan amargades i entossudides en veure només el cantó negatiu s’anomenen “Giftzwerge”, del substantiu “Gift”, verí i “Zwerg”, nan. Entre les meves amistats alemanes n’hi ha una que és el típic nan verinós. L’aprecio molt però és del que només em llença gerres d’aigua freda i no pot compartir mai el meu entusiasme per res, és un esgarriacries vaja. Aquest tipus d’amistat convé dosificar-la per no acabar nosaltres en un pou de negativitat.

Ara venen dues paraules que fdenoten una dona desagradable i una de molt maca i jove. La primera, la que s’utilitza per a les menys agraciades física o psíquicament és “Schreckschraube”.

Aquest mot està format del substantiu “Schreck”, que vol dir ensurt, i del nom “Schraube”, que és el cargol dels que fem servir per montar mobles per exemple. Una “Schreckschraube” és el cargol que espanta, és a dir una dona tan desagradable que en fugim perquè ens és desagradable. En canvi els homes designen a les dones joves i boniques amb l’adjectiu “Sahnechnitte”, un tall o una llesca de nata.

La següent paraula és “Schleimbeutel”. La recordeu? Els “Schleimbeutel” o traduït “sacs de mocs” són les persones pilotes i llagoteres que volen guanyar-se el favor i la simpatia dels altres amb insinceritats.

Quan una persona és irreverent, fresca i pretensiosa en alemany l’anomenem “Naseweis” que vé del substantiu “Nase”, nas i “weis” de l’adjectiu “Weise” derivat del verb “wissen” , el que sap, el sabi. En un principi era “Naseweis” el que tenia un bon olfacte o un bon instint. Però amb el temps va passar a designar  aquells que creien massa en les seves capacitats i sovint es convertien en descarats.

La darrera paraula m’agrada perquè l’aplicaria a la meva mare. És “Nachteule” i vol dir òliva nocturna. S’utilitza per a les persones que estan més despertes de  nit que de dia, que es troben millor en horari nocturn que no pas diürn o que senzillament van a dormir tard per anar de festa o treballar.

Ma mare era una estudiant “òliva nocturna” perquè ella havia d’aprendre per la nit.

Curiosament a mi no m’agrada estar desperta per anar de festa però en canvi quan he estudiat sempre m’he quedat fins tard per la nit perquè tinc la impressió que retinc més les coses. La nit per a mi sempre ha estat per ensorrar el cap en els llibres però sense ajut del cafè no aguanto massa desperta.

I per avui  ja n’hi ha prou. La imatge d’aquest dijous és d’una de les pífies circulatòries que vaig veure a França el darrer estiu. Podríem dir que aparcar de tal manera només es pot esperar o bé d’un ximple o d’un “Landei” que viu en un poble tan petit que tothom aparca com vol.

Us deixo amb una recomanació: No us llenceu al carrer ara que s’han relaxat una mica el confinament que ens hi juguem molt. Ja tindrem temps de recuperar el temps perdut quan sigui segur.

Una bona setmana a tots!