Petits tresors lingüístics de València.

Mercat de Nadal del Moll de la Fusta 2021.

Arriba l’entrega del blog d’avui desproporcionadament tard. Sempre m’ha semblat que quan comencen les vacances el temps s’estira. Menys aquest cop. Massa vida social, massa coses per organitzar, prou son acumulada per ser matinera i arribar a tot arreu i un pèl de mandra també.
És el nostre segon Nadal atípic perquè hem hagut de fer el contrari del que diu el refrany “cada ovella al seu corral” i molts no han pogut reunir-se amb la part més llunyana de la família. M’explicava l’altre dia el veterinari que no s’agafava vacances perquè no tenia pensat agrupar més família que la nuclear. I sembla que ha estat bona decisió perquè ahir la seva dona em va explicar que la família per part d’ella tots havien agafat la Covid-19 encara que de manera molt lleu. Així és que pel que veig aquest any hem fet molt poc corral i per Sant Esteve, seguint amb la dita “cadascú a casa seva”. No sé si ja sabeu que sant Esteve el van fer festiu per permetre a la gent tornar a la seva llar després d’ajuntar-se amb els parents i familiars llunyans que vivien en altres municipis.
Aquest dijous i després d’haver llegit la meitat de la novel·la “Purgatori” de Joan F.Mira, se’m fa indispensable escriure sobre uns quants mots que hi he trobat i que provenen del valencià.
El llibre toca un tema un pèl escabrós del que ara no vull escriure perquè és Nadal i cal alegrar-nos una mica els dies de festa. I tot i que la temàtica no és gaire alegre l’autor aconsegueix fer-nos arribar una mica d’història de València que a mi em resulta d’allò més interessant. Fins que vaig començar a llegir aquest llibre ignorava que el Marquès de Túria era un net d’Irlandesos que es va fer ric important excrements d’ocell de Sud-Amèrica per adobar els camps. Es veu que amb els residus biològics de les aus d’aquell continent els camps valencians produïen més que mai i per això el seu negoci va créixer i prosperar i va fer enriquir-se a molts terratinents d’aquelles terres. Per aquest motiu se li va atorgar el títol de Marqués.
Avui doncs us vull portar un parell de mots simpàtics que s’empren al País Valencià. I és que la llengua de Castelló i València és molt acolorida i per tant val la pena rescatar les paraules que ens poden ser útils. La primera i més sonora d’avui és la de “borumballa”. Una borumballa és un encenall o reganyol de fusta. Allò que els castellà anomena “viruta”. És una paraula en perill de caure en desús perquè ja no tenim llars de foc i de borumballes ja pràcticament no en veiem.
Aquesta tarda he estat dues vegades a Plaça Catalunya i m’he permès el luxe de passar pel mig de la plaça envoltada de les parades de fusta del mercat de Nadal i veure-hi els coloms. Però no els he portat molles de pa perquè tenia pressa sinó que he passat corrent i he “escarotat” l’agrupació d’ocells que hi passejaven al centre. Escarotat vol dir com us podeu imaginar dispersar o desbandar i en sentir figurar pot significar avalotar.
I les parades de fusta de la plaça envoltaven els coloms que formaven rogle (rotlle) com dirien els valencians.
A un laic els valencians l’anomenen llec i a una galleda de les que fem servir per netejar el terra poal. La paraula poal també s’empra per designar el càntir. Tant un poal com una escombra o un martell són atifells, és a dir utensilis o instruments en general.
I jo per avui ja m’acomiado perquè he de fer servir un parell d’atifells per netejar casa meva i deixar-la preparada pel sopar de cap d’any que serà a casa meva i amb la meva parella després d’una setmana de veure a molta gent, més de la que estic acostumada a veure. Demà el raïm i el cava seran en companyia del meu xicot i els meus peluts.
No sé si vosaltres teniu alguna cerimònia especial de benvinguda de l’any. Ja vaig escriure fa uns anys sobre les supersticions de cap d’any. Potser us posareu roba interior de color vermell, fareu dues voltes pel carrer amb una maleta buida o menjareu llenties. Jo intentaré empassar-me els dotze grans de raïm a temps i m’agradarà pensar que el nou any no em decebrà i que les tristors i alegries del 2021 sumaran experiències que em faran més capaç de gaudir del 2022. Bon any a tots!

La llengua anglesa i les indisposicions.

Com ja potser heu observat sovint escric en l’apartat de curiositats lingüístiques sobre frases idiomàtiques que em venen al cap segons el que m’ocupa a mi en un moment determinat.
Ara ja fa setmanes que la situació a Alemanya degut a la Covid-19 ha arribat a uns extrems insostenibles. Desgraciadament hi ha encara un percentatge relativament baix de la població vacunada amb la pauta completa. Evidentment la taxa de vacunació és diferent segons la Land però n’hi ha alguna com Saxònia on només s’arriba a un 58% de vacunats. En aquests moments els ingressos a la UCI són tan nombrosos a Alemanya que s’ha arribat a una situació molt delicada: alguns pacients s’han de traslladar amb helicòpter a una altra regió per proporcionar-los el llit que els cal. El pitjor de tot és que la immensa majoria dels hospitalitzats greus són no malalts que no s’han volgut vacunar i ara els sistema ha de fer un esforç important per salvar-los quan ells no s’han protegit tot i tenir-ne els mitjans.
Per aquest motiu es vol tirar endavant el projecte d’obligatorietat de la vacuna de la Covid-19 a Alemanya. Però és difícil, està clar, perquè la coalició del semàfor —així s’anomena a la coalició entre SPD, FDP i els verds—fent honor als seus colors, s’ha de posar del tot d’acord. Com ja va esmentar un polític alemany “la llibertat sense responsabilitat es pot anomenar en el millor dels casos egoisme”. Amb llibertat es referia a la llibertat personal dels que no es volen vacunar i amb responsabilitat es referia a la que té l’individu vers la societat.
Els alemanys han decidit que han tingut prou consideració amb els no vacunats, ara els toca no tenir-la per protegir els vacunats. I em sembla bé.
Doncs amb tot aquest allau de notícies sobre aquest virus maleït i els estralls que ha provocat mundialment i ara en especial als veïns europeus, evidentment aquesta setmana el tema de les malalties em balla pel cap i us vull transmetre un parell de locucions que tenen a veure amb elles.
La primera és la de “doomsday virus” és a dir un virus del dia del judici final. Se’n diu així d’un virus capaç de matar milions de persones en poc temps. L’Ebola és un virus que els britànics anomenarien “doomsday virus”. Jo cada cop soc més pessimista i veient com d’egoistes som els humans que hem demostrat no ser capaços de canviar els nostres hàbits els més mínim per tal d’evitar un mal major, pràcticament estic convençuda que el covid-19 pot acabar produint una mutació altament letal que nosaltres no sabrem controlar per falta de disciplina.
Quan els anglesos tenen alguna molèstia que pot estar causada per un virus o bacteri però que no és gaire important sovint l’anomenen “bug” que es pot traduir com a insecte, bestiola o microbi. Quan no estan del tot fins diuen “I’ve got a bug” tinc un microbi. Quan els agafa per un passatemps molt fort és com si es posessin malalts i llavors diuen “ I’ve got the reading bug”, he agafat el microbi del llegir. És el que els nostres veïns anomenarien “el gusanillo”.
I molt més que curiós em sembla el fet que la llengua anglesa tingui el que s’anomena “sick-building syndrome” o síndrome de l’edifici malalt que designa una afecció causada per la pols que s’acumula a les pantalles d’ordinadors i televisors i que pot ocasionar picor d’ulls i nas congestionat com si d’una reacció al·lèrgica es tractés. De fet el síndrome s’anomena així perquè els edificis antics poden provocar aquests símptomes a persones amb alguna al·lèrgia.
De síndromes a la llengua anglesa n’hi ha molts, recordeu el de “dead grand-mother”? Doncs els britànics també tenen el “economy-class syndrome”, el síndrome de la classe econòmica que no és altra cosa que un eufemisme per designar la trombosis ocasionada per haver d’estar assegut durant moltes hores en un avió sense moure les cames. I és que potser ja sabreu que les persones amb problemes vascular de vegades s’han d’endur injeccions amb anticoagulants per vols molt llargs. Això mateix ja em fa passar les ganes de viatjar a països remots. El vol més llarg que he fet mai ha estat Barcelona Nova-York i les vuit hores se’m van fer eternes!
La llengua anglesa és tan exhaustiva que ha creat fins i tot la locució “dying-baby syndrome” que s’aplica al fenomen que passa quan els reporters són incapaços de mantenir-se objectius en descriure moments colpidors que ells mateixos han presenciat.
I si algú és inexpert i s’ha comprat un aparell nou i no sap fer-lo servir els anglesos diuen que la persona té “teething problems” és a dir problemes de dentició. Un pot tenir “teething problems” avui dia fins i tot amb una impressora. I si no pregunteu-m’ho a mi que la penúltima impressora que vaig comprar no l’entenia ningú, ni es connectava al wifi ni volia imprimir documents Doc i vaig acabar esbrinant per casualitat que només imprimia el que volia si seleccionava una altra impressora que no era ella. Devia tenir problemes de doble personalitat? Com que les màquines avui dia són tan complexes!
Al final he acabat retornant la impressora perquè el propi programa que requeria es penjava sovint i jo havia d’anar al pakistanès a imprimir… de la revolució tecnològica ja us en parlaré un altre dia.
Com a darrera locució d’avui us vull comentar la de “serial sickies” els malalts en sèrie que és com s’anomena als treballadors que sovint cauen en la temptació d’agafar-se un dia de festa del treball amb excusa d’alguna malaltia o afecció i que ho fan especialment en dilluns o divendres.
Jo en tot cas espero que vosaltres estigueu la mar després d’aquesta setmana amb dos festius. La veritat és que el cos ho agraeix.

Els gats i els humans: un vincle ancestral.

Ens atrauen amb els seus moviments suaus i elegants, ens fascinen amb la seva mirada de pupil·les allargades i la seva fortalesa física. Temem les seves urpes esmolades tant com la seva aparent independència perquè no se sotmeten i com diu la dita alemanya “ l’educació dels gats no és tan difícil, només en un parell de dies ens han ensenyat el més necessari”, una dita que il·lustra molt bé que els humans ens adaptem a ells quasi més que ells a nosaltres. Encara que també hi ha detractors dels gats, el cert és que a nivell mundial hi ha tres vegades més gats domèstics que gossos i si ho traduïm en xifres del nostre continent, hi ha cent milions de gats domèstics a Europa i vuitanta de gossos. Per molt que es digui que el gos és el millor amic de l’home, el gat segueix sent la mascota més triada arreu del món i el poder de la seva seducció queda palès en els quaranta milions de persones al Regne unit que miren vídeos de gats a diari. Però per quin motiu ens agraden tant aquests felins als humans? En aquest post intentaré revisar els aspectes clau que han portat a aquests quatre potes a aliar-se amb nosaltres i els han fet esdevenir estrella número 1 de les xarxes socials.
De tot el regne animal, el gat és el carnívor que té els ulls més grans en proporció al seu cos. Aquests li permeten veure-hi a les fosques i abasten dos-cents vint graus. Les pupil·les verticals són especialment indicades per mesurar bé les distàncies quan l’animal està ajagut al terra. Això els permet ser més eficaços que altres felins a l’hora de caçar i és en el cas del gat molt necessari perquè no pot córrer durant massa estona seguida.
Però no només els ulls del gat són una petita meravella tècnica sinó també el seu sentit de l’oïda perquè hi senten sis vegades millor que nosaltres pobres humans. La musculatura de les seves orelles els permeten girar-les de manera independent.
Pel que fa al tacte els seus bigotis del gat li serveixen d’antena i l’ajuden a orientar-se fins i tot en situacions on no hi ha cap mena de llum. I si parlem de la musculatura i de la flexibilitat del gat és important esmentar que comparativament són més forts que el tigre. Els gats són robusts i forts, capaços de fer salts increïbles, de caure de quatre potes des d’alçades impressionants i són autèntiques màquines de caçar. Per tot això l’home els va trobar fascinants i útils alhora des de que els gats ens van descobrir i van decidir venir a viure amb nosaltres ara fa uns vuit mil anys.
Com el Doctor John Bradshaw afirma, la decisió de l’humà d’adoptar el gat és una barreja de dos factors: per una banda els gats com a excel·lents caçadors ens mantenien rates i ratolins allunyats dels rebosts i per altra els seus trets facials desperten en els humans uns instints naturals que fan que els vulguem protegir. Si s’observa la cara d’un gat el més significatiu són els grans ulls, cap rodó i barbeta i nas petits. Aquests trets recorden als dels bebès humans i el nostre cervell està programat per respondre positivament a aquests trets que els alemanys anomenen “Baby Schema”. Està demostrat científicament que quan els humans observem a nadons, el nostre cos segrega hormona dopamina en gairebé els mateixos nivells que quan mirem als gats. A més, automàticament, quan tenim bebès o gats al voltant els estudis científics han demostrat que els humans som més curosos amb el que fem. Resumint, que els gats eren animals útils i amb les seves cares adorables que ens recorden la dels bebès ens van fer voler-los tenir al nostre voltant.
A més dels trets facials, jo afegiria que als humans la força i poder dels felins ens atrauen perquè que com va dir Vicor Hugo referint-se al seu gat “tenim a casa un tigre per acaronar”.
L’origen del nostre gat domèstic es remunta a fa uns onze milions d’anys a la jungla del sud-est asiàtic. En aquesta zona va aparèixer el que més tard evolucionaria al gat salvatge “Felis Sivestris Lybica”, el que va decidir viure amb nosaltres. Però en quin moment van apropar-se a nosaltres? Haurem de situar-nos entre uns vuit mil a sis mil anys abans de la nostra era en la zona del creixent fèrtil. El creixent fèrtil és una extensa àrea que abastavael Llevant Mediterrani, Mesopotàmia i Pèrsia, molt rica en diversos tipus de gra cultivable i en espècies d’animals aptes per ser mantingudes en ramats. És aquí on l’home va aprendre a conrear la terra, fer la collita i guardar els fruits en magatzems primitius per tal de poder-ne fer ús quan fos necessari. L’agricultura i la ramaderia van fer possible a l’home assegurar-se els aliments de manera que no els calgués sortir a caçar ni a recol·lectar. Aquesta revolució va portar als humans a disposar d’un temps que no tenien abans i d’aquí que en aquesta regió es desenvolupessin les primeres grans civilitzacions. I amb aquestes i els grans magatzems de menjar van aparèixer també les plagues de rates i ratolins que amenaçaven el benestar dels nuclis de població. Fins que els gats salvatges van apropar-se als magatzems d’aquests assentaments primitius del neolític a aprofitar-se de l’abundància de carn fresca oportunista que hi corria.
A Xipre es va descobrir una tomba d’un home jove enterrat a 40 centímetres d’un gat d’uns vuit mesos de manera cerimonial. Ambdós estan orientats cap a l’oest i la tomba està al mig d’un assentament que data d’aproximadament el 7.500 abans de Crist. Com que el gat salvatge no és originari de Xipre, s’ha de partir del fet que els primers pobladors ja el van portar amb ells per controlar les plagues. Que a la tomba d’aquell humà jove hi aparegui un gat disposat tan curosament prop l’humà fa pensar als investigadors que hi havia un vincle emocional entre l’home i el gat.
No obstant, el que se sap del cert és que el gat va passar a formar part de les llars en temps de l’Antic Egipte. Aquest país, amb un Nil que fertilitzava les terres per les quals passava, era molt ric en gra i altres cultius i l’ús de gats com a controladors de les plagues va ser crucial per a aquella civilització.
De ser un animal útil, el gat va passar a ser un animal venerat. És cert que els egipcis ja adoraven els lleons per la seva fortalesa i els consideraven els guardians dels faraons, però els animals reverenciats van anar canviant amb la història de l’antiga civilització. Així doncs en època més tardana, durant la segona dinastia, el gat ja era un animal homenatjat i amb divinitat pròpia perquè la deessa Bastet representava la protecció, l’amor i l’harmonia. La relació dels egipcis amb els gats ens pot semblar contradictòria. Per una banda els adoraven fins al punt que quan un gat dels de la casa es moria, els que hi vivien s’afaitaven les celles. Per altra banda es van començar a momificar els gats per oferir-los a la deessa Bastet als temples dedicats a ella i la demanda de mòmies gat va créixer tant que els egipcis van començar a criar gats als temples només per sacrificar-los i momificar-los més tard. Setanta dies són necessaris per acabar el procés necessari per produir una mòmia, així és que ja us podeu imaginar que les mòmies dels felins es van convertir en una indústria lucrativa però amb un perill imminent: no hi havia prou gats per cobrir la demanda. Moltes mòmies de gat tardanes contenen només fragments d’aquest animal al seu interior i dintre d’algunes d’elles ni tan sols s’hi ha trobat restes animals. Els gats començaven a escassejar. Per altra banda, els egipcis tenien contactes comercials amb Pèrsia i els perses van descobrir aquests animals i els van començar a importar al seu territori. Els gats esdevingueren mercaderies de contraban ja que emportar-se els gats d’Egipte estava prohibit per llei a les terres faraòniques. Els perses van encarregar-se de fer arribar els peluts fins a la Índia.
L’autèntica expansió del gat es va produir quan els romans van començar a portar-los d’Egipte a Roma, on els petits felins va substituir la fura que era el que utilitzaven els romans per controlar les plagues de rates i ratolins. En contrast amb les boniques fures, els gats tenien l’avantatge que no feien pudor. I allà on anaven els romans a portar la seva civilització també hi anaven els gats que ben aviat van expandir el seu territori per arreu d’Europa.
Si bé la veneració dels romans pels gats no arriba a l’extrem de la dels egipcis, a la deessa Libertas se la representa sovint amb un gat als peus com a símbol de la independència. També la mitologia nòrdica amb la seva adoració a la natura considera el gat un animal màgic. La deessa de l’amor Freier vola pel cel empesa per un carruatge que porten dos gats.
En la mitologia nòrdica els gats també eren considerats animals màgics i la deessa Freia de l’amor i la fertilitat viatjava pel cel en un carruatge empès per dos gats salvatges.
L’Islam també té una bona imatge dels gats i el profeta Mahoma n’era un enamorat. I pel que fa als budistes, aquests creuen que quan mor un gat de la casa, aquest parla bé del seu amo a Buda per tal que aquest li sigui favorable.
El israelites que van estar tantíssim temps en territori egipci no veneraven els gats doncs per a ells només hi havia un únic Déu.
La bona reputació i la consideració cap al gat van acabar quan els pares de l’església el van considerar una encarnació del mal i del dimoni. La inquisició va perseguir bruixes i gats i va condemnar tantíssimes dones i gats a la foguera que el gat va estar a punt de desaparèixer d’Europa.
L’extermini dels nostres amics peluts va tenir unes conseqüències nefastes per a la salut pública al vell continent. La pesta, la pandèmia que va arrasar Europa provocant la mort d’entre un trenta a un seixanta per cent de la població depenent de les dates i les zones, era ocasionada per un bacteri que transmetien les puces i també les rates amb les seves mossegades. En zones humides i amb poca salubritat com eren les ciutats medievals europees, l’epidèmia es propagava sense poder-la aturar. Els gats ja no podien controlar les rates perquè ja no en quedaven. L’home va trigar molt en adonar-se de que els seus aliats peluts li podien ser útils i finalment els gats van tornar a la ciutat tot i el desprestigi que l’església catòlica els havia portat. L’estigma durà segles i encara al segle XVIII es deia que en un carruatge on hi hagués un gat els cavalls no galopaven com ho feien habitualment. També la superstició de que si ens creuem amb un gat negre tindrem mala sort prové d’aquesta època.
Però no tots els països van quedar tocats per la superstició infundada. Els romans tenen una colònia enorme de gats situada a les runes de Torre Argentina a la capital de la Península Itàlica. Els habitants de la ciutat del Coliseu encara alimenten i adoren els gats que campen per les runes perquè consideren que van salvar la ciutat d’un episodi de pesta.
Afortunadament avui dia ja està pràcticament superada l’animadversió cap als gats i són mascota predilecta a immensitat de països.
Grans personatges de la història han tingut una relació especial amb els nostres amics peludets. Churchill per exemple sempre va conviure amb mínim un gat. Einstein en tenia un de tigrat que patia depressió quan feia mal temps. Einstein deia “sé què et passa, però no sé com canviar-ho”. Dalí apareix en nombroses fotos amb el seu gat i el dissenyador Karl Lagerfeld té el que probablement és el gat més mimat del món perquè té dues mainaderes particulars. Goethe una vegada va escriure un poema des de la perspectiva del gat content de les moixaines dels humans. Demano disculpes als lletraferits per la ràpida traducció matussera dels darrers versos que diuen:
“ sie stammeln und lallen und
huldigen mir.
Liebkosen mir glücklich Bauch, Ohrchen und Tatz.
Ich wälte es wieder. Das Leben der Katz”
Traduïts aquests versos vindrien a dir:
“barbotegen i balbucegen i
em veneren.
M’acaronen contents la panxa, les orelletes i les potes.
En una altra ocasió també l’hagués triat: la vida del gat”
De gats jo no en soc experta encara. Sé que el meu primer contacte amb un gat va ser a Berlín i va ser la gateta que em va adoptar a mi. Durant el confinament em vaig enamorar tant del gat de la meva parella, el Pablo que vaig decidir adoptar-ne un de meu. Vaig passar mesos mirant la pàgina de Gats de Gràcia per trobar el candidat ideal. Un dia vaig veure la foto del Safrà i el vaig anar a conèixer. Ja no va estar-se gaire més dies a Farigats perquè el vaig adoptar.
No tinc una explicació científica per aclarir per quin motiu el Safrà m’ha ajudat a equilibrar la meva vida. Només sé que quan tinc molt estrès i arribo a casa i el veig a ell se’m passen tots els mals. Tan sols m’inquietava una cosa: que el meu peludet estigués a casa sol masses hores quan jo soc a la feina. Vaig parlar altre cop amb gats de Gràcia i finalment em van oferir la possibilitat d’adoptar un cadellet per tal que el Safrà el veiés créixer i l’acceptés com un membre més de la nostra família. El resultat ha estat la felicitat multiplicada per dos perquè ara sé que quan marxo no deixo sol a ningú i quan torno tinc dos felins adorables que cerquen la meva companyia.
Si són o no màgics no us ho puc assegurar científicament però a mi em sembla que la meva quotidianitat és infinitament menys feixuga des de que els tinc amb mi.
Per si agafeu gust als gats us he penjat unes fotos del Safrà, a qui els que seguiu el blog ja coneixeu, i el petit de la família: El Sugus.
Us deixo amb la recomanació de que poseu un gat a les vostres vides i que si decidiu fer-ho, opteu per un gat d’una protectora. Són animals infinitament agraïts que necessiten una oportunitat i que esperen famílies que els sàpiguen estimar.
Bona setmana a tots!

Els testos s’assemblen a les olles. Apunts sobre com neixen les paraules.

Fa gairebé set anys que publico el meu blog i en aquest he tingut l’oportunitat d’escriure relats curts, d’analitzar aspectes culturals, comentar temes d’actualitat però sobre tot, de fixar-me en l’ús del llenguatge i examinar diverses paraules mig oblidades del català i locucions en el nostre idioma o d’altres.
Avui em centraré en com neixen les paraules. El 2009 el Global Language Monitor va declarar el concepte de Web 2.0 com a paraula un milió de la llengua anglesa. Aquesta institució d’observació i anàlisis de la llengua basada a Austin, Texas, recopila documents i analitza les tendències lingüístiques sobre tot en llengua anglesa. Per triar la paraula un milió aquesta empresa va seleccionar les paraules de nova generació que més sovint apareixien en textos. Entre les finalistes hi havia la paraula” slumdog” que designa una persona amb pocs recursos que viu en xaboles. El mot es va popularitzar gràcies a la pel·lícula indio-britànica “slumdog millionaire”.
També va ser a punt d’ésser escollida la paraula tècnica “n00b” que denotava un usuari inexpert d’una professió o activitat cibernètica, el que fa anys anomenàvem “newbie” en anglès.
La llengua anglesa genera unes catorze paraules al dia, que venen a ser una cada noranta-vuit minuts segons el Global Language Monitor.
És ben cert que les paraules neixen o s’adapten segons les necessitats de la comunitat de parlants i per això els diccionaris estan canviant contínuament. Les paraules apareixen, es mantenen, s’especialitzen, experimenten canvis semàntics, segueixen vives o cauen en desús.
Avui vull escriure sobre com i per quin motiu ho fan i em centraré principalment en la llengua anglesa per exemplificar com funciona el procés de renovació de vocabulari.
El cas més estrambòtic d’entrada de paraules en una llengua succeeix quan un mot passa a formar part d’un diccionari per error. Sé que sona estrany però això ha passat en anglès i aquest idioma no serà una excepció.
El mot “Dord” va entrar al Merriam Webster International Dictionary per una falsa interpretació del que havia de ser una entrada. La paraula a definir era “density” i el lingüista en qüestió que analitzava la paraula volia deixar clar que “density” es podia escriure amb d majúscula o d minúscula. D’aquí el “D or d”. La següent persona encarregada de mecanografiar l’entrada no ho devia entendre i va pensar que “Dord” era un sinònim i d’aquí que alguns “dords” van passar a ser enregistrats com a paraules pròpies al diccionari.
Les paraules que adopta una llengua de vegades no són exactament errors sinó interpretacions populars d’una paraula estrangera. Tots coneixem l’hamaca oi? Doncs bé, la paraula prové del Taino, una llengua parlada al Carib per les poblacions indígenes. En un principi la seva paraula —que no sé pas com devia sonar—designava una xarxa per pescar. Com que els europeus no les fèiem servir per dormir-hi, vam adoptar l’objecte amb la paraula però la vam anar adaptant a les nostres llengües. En anglès és “hammock” en català hamaca, etc. Els alemanys però van fer el que els lingüistes anomenen “etimologia popular” van sentir el so i el van adaptar però emprant quelcom que ells coneixien. Així l’hamaca va passar a ser “Hängematte” per ells, és a dir “l’estora que es penja”. Els alemanys no són els únics que adapten els estrangerismes al seu món i practiquen l’etimologia popular activament. Penseu que el Cap Horn, als veïns peninsulars els sonava a “forn” i l’han convertit en “Cabo de Hornos” quan “horn” en anglès és una banya perquè la seva forma ho recorda.
Com ja he esmentat les paraules les podem adaptar d’un altre idioma quan designen objectes que no tenim. La paraula “shampoo” és de l’ Índia i “slogan” del Gaèlic. S’especula que la paraula pidgin que designa una llengua simplificada nascuda en comunitats en què s’utilitza una llengua vincular que no és la nadiua d’aquests grups, va néixer del xinés, d’una pronunciació errònia de la paraula “business”. La que sí prové del Xinès és “Ketchup” encara que sembli impossible que a un producte tan americà se’l designi amb un nom estranger. De l’àrab molts idiomes europeus tenen “sofà”.
Algunes paraules semblen desplaçar a d’altres per art de màgia. Això és el que va passar amb el nostre conegut “dog” que de cop va agafar el territori de la paraula vinguda de la germànica “hound” que s’assembla encara molt a “Hund”. Quan va aparèixer dog i va guanyar en popularitat, la paraula hound va passar a designar un tipus específic de gos de caça.
La paraula “harlot” era en temps de l’escriptor Geoffry Chaucer, mort prop del mil quatre-cents, volia dir persona jove de qualsevol edat. Més endavant va passar a designar les prostitutes i ara té el sentit de dona altament promíscua.
Altres paraules que en un principi tenien un significat, passen a tenir l’oposat. A aquest fenomen se l’anomena catacresis. Exemples d’això són les paraules “nice” que en un principi tenia el sentit d’estúpid o bajanada.
Les paraules també poden canviar de significat tornant-se més específiques. Això és el que va passar amb el verb anglès “starve” provinent del germànic que encara existeix en alemany com a “sterben” en el seu sentit original de morir. En algun moment “die” va agafar força com a verb per designar el deixar de viure i “starve” va especialitzar-se i va passar a voler dir morir-se de gana.
La llengua anglesa deu un fotimer de paraules al seu creatiu Shakespeare. Entre les seves invencions trobem “critical”, “hurry”, “hint” o “frugal”. Però no només ell va encunyar paraules i expressions. Ben Jonson va donar a la llengua anglesa paraules com “clumsy” que vindria a ser el nostre maldestre i Sir Thomas More va regalar-nos “absurdity” i el suadíssim “explain” a qui els meus alumnes sempre obliden d’afegir-li el “to” si volen addicionar el receptor de l’explicació després.
Com ja sabem també es poden crear noves paraules amb prefixes o sufixes com amb “helpful”.
De totes les maneres de crear paraules que té el vocabulari, si seguiu el meu blog ja us haureu adonat que la que més simpàtica em sembla és el mètode de la composició. L’anglès i l’alemany tenen moltes paraules compostes i en segueixen creant. Una de les darreres introduccions al vocabulari quotidià alemany ha estat “Maskenmuffel”. “Muffel” és una persona rondinaire i malhumorada. La paraula “Morgenmuffel” designa en alemany una persona que no està de gaire bon humor pel matí, vaja, una d’aquelles amb qui no pots parlar fins que no s’ha dutxat, ha pres el seu cafè i s’ha llegit tot el diari sencer. “Maskenmuffel” ha passat a designar avui dia la persona que es posa de mal humor quan ha de fer servir la mascareta i que sovint se la treu per mandra.
A mi em fascina la facilitat que tenim per crear paraules i conceptes nous segons els necessitem. Sovint les paraules les utilitzem en sentit metafòric i en to humorístic. Recordeu per quin motiu la paraula llatina per cap va derivar en “cap” en català i “cabeza” en castellà però és “tête” en francès i “testa” en italià? Doncs perquè els francesos i italians van adoptar la paraula que els soldats romans utilitzaven per cap i que era una paraula informal. La “testa” llatina equivalia a la “olla” nostra ara. O no us sona això de “se le ha ido la olla”? doncs en llenguatge familiar el cap passa a ser la olla i pels soldats romans era el mateix. No utilitzaven la paraula clàssica sinó una d’humorística i és aquesta que ha adoptat la comunitat de parlants del francès i d’Italià que no coneixia la diferència entre el llatí clàssic i el vulgar.
Em demano si dintre de cinc-cents anys a la península seguirà existint la paraula cap o serà substituïda per “olla”. Ara que la pregunta més transcendental és si seguirà la raça humana viva al ritme al que destruïm el planeta. Però això ja són figues d’un altre paner per un altre dia…

El desconegut conegut V.

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

– Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.I no em puc quedar a la pensió jo?

No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.

-Em coneix?

-Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

-Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

-Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?

-Set. Però jo havia canviat.

-En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.

-I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

—Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

  • Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
  • Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
  • Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
  • De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
  • Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

  • No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

  • Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

  • És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

  • T’has posat en algun embolic?
  • Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
  • I té a veure amb que estem aquí.
  • Sí.
  • Es pot saber què és?
  • Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

  • Però tu estàs de conya no papa?
  • No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

  • No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
  • Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
  • I què va dir el Dani?
  • Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
  • Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
  • Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
  • Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
  • Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
  • Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

  • Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

  • Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
  • Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

  • Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

  • Per què?
  • Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

  • No fotis que el teu amic també ve a sopar!
  • Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
  • És que tenies un pla?
  • La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

Feudalisme digital.

IMG_20190303_192949_resized_20190303_073007591

Ara que ja poc a poc anem tornant a la normalitat, o al que anomenem “nova normalitat” per designar que és una realitat que ha vingut per quedar-se, crec convenient analitzar què ha implicat la Covid-19.

En primer lloc l’estat d’alarma va forçar el tancament de molts locals i negocis per tal d’evitar contagis. Pel que fa a activitats d’oficina o de docència es va passar a la modalitat del teletreball.

Jo mateixa mai havia portat cursos de manera telemàtica i ben segur que molts dels meus companys d’ofici tampoc. Com que hem intentat fer-ho el millor possible, hem posat classes virtuals i infinitats de tasques pels alumnes que ens han costat moltes hores de correccions davant de l’ordinador. Potser ho va fer el que estàvem tancats a casa i no podíem fer gaire res, però molts vam acabar atenent l’alumnat en hores intempestives i responent correus quan ja portàvem més de deu hores treballant.

De ben segur moltes mares i pares han sabut valorar la possibilitat del teletreball perquè de cop han tingut més temps pels seus infants. Quants d’ells s’havien queixat de no tenir hores pels nanos i ara els han hagut de mantenir ocupats durant tota la seva jornada de treball per poder mantenir el seu ritme de feina? i ningú s’ha queixat perquè tots som prou conscients de la sort que tenim si no ens han fet un ERTE.

Que els professors haguem tingut molta feina no és cap secret. Hem hagut de dissenyar activitats noves, fer classes virtuals i corregir molt més que abans. No obstant em va sorprendre que també altres sectors hagin allargat les seves jornades laborals de manera desmesurada.

Per posar-vos un exemple. La gestora del banc de la meva mare em va trucar per aclarir un dubte a les set de la tarda. Des de quan fan els empleats de banca hores tan llargues? Suposo que volien fer la feina bé i com que no hi ha separació física ni distància entre el lloc de treball i la llar pròpia, hem acabat barrejant l’esfera privada amb la professional. Tot plegat tan poc saludable com les reunions en període de vacances o els correus electrònics que s’ha esperat que responguem en cap de setmana.

I amb tot el garbuix laboral ens han volgut fer creure que la connexió continuada amb l’esfera laboral és la cosa més normal del món. Doncs justament aquest diumenge vaig llegir un article sobre les hores de feina dels camperols a l’Edat Mitja. Sempre pensem que vivien angoixats per pagar els tributs al senyor feudal i que arribaven esgotats a casa seva. No obstant sembla que la seva jornada laboral era molt més curta que la nostra i que el seu calendari estava pleníssim de dies festius. Pel que fa a les vacances, durant l’Antic Règim  dels segles XV al XVIII, el període de vacances era d’un cinc mesos l’any. De fet, abans que arribés el sistema capitalista, la gent no treballava gaires hores i tenia força temps per gaudir de la pròpia família i de la vida, entre malaltia i malaltia, és clar.

Sembla que ens han volgut vendre que hem de ser esclaus de la feina sense descans i ens ho hem empassat. Com us expliqueu altrament que els empresaris gosin a contactar-nos fora de l’horari laboral per recordar-nos alguns deures pendents o no de la feina? És una manca de respecte i un missatge subliminal que indica “tu ets de la nostra empresa fins i tot quan no hi ets”.

Potser la nova normalitat ens farà a tots més conscients del que necessitem i què no. Jo per exemple vull poder desconnectar els dispositius i viure plenament del moment de descans sense que cap missatge al móvil em teletransporti altre cop al món laboral. Treballo i rendeixo moltíssim més quan he pogut oblidar-me de la feina per unes hores.

Si tothom pensa que l’època del feudalisme implicava una submissió i esclavitud total del serf cap al seu senyor, potser ara, després de quedar-nos sense descans ni hores de desconnexió amb el teletreball, hauríem de parlar de feudalisme digital.

Tenir el google calendar de la feina al mòbil implica que rebem notificacions de feina fins i tot en els moments de descans. Que esperin que el treballador respongui immediatament correus en mig del cap de setmana és d’una desconsideració tirànica que només s’arregla expressant amb claredat els propis límits i arriscant-se a ser l’únic, i en el meu cas l’única, de la plantilla que no s’ho empassa absolutament tot.

Hem barrejat la vida professional amb la personal i ha donat lloc a un batibull que a mi em sembla força perillós. Jo vull poder tancar la porta i gaudir del meu espai personal i la meva família sense interferències. Allò que és més íntim i sagrat per a mi, ho he de poder compartir només amb qui jo vull i per tant si vull mantenir la meva vida privada al marge de professional, hauria de poder fer-ho sense por a que em discriminin. Com sempre anem endarrerits en la matèria respecte altres països on ja hi ha una legislació que regula tots aquests casos.

 

Paraules compostes per designar tarannàs estereotípics en alemany.

20190811_192503

Us porto aquesta setmana unes quantes paraules compostes curioses en alemany que designen tarannàs prototípics. Per algun estrany motiu sempre m’han cridat l’atenció els mots compostos com capsigrany, cagadubtes, poca-solta,  primmirat, etc. Com ja vaig escriure temps enrere, la composició és un sistema molt productiu per a formar paraules noves en alemany.

Avui em centraré en un grapat d’aquelles que denoten prototipus de persones.

Començo per una que li vaig explicar a una amiga el darrer dissabte durant una de les nostres trobades virtuals. És la paraula “Laberkopf” formada per un verb “labern” que vol dir parlar de foteses ininterrompudament i el substantiu “Kopf” que vol dir cap. El o la “Laberkopf” és el típic personatge que t’omple el cap xerrant massa, podríem dir que s’aproxima al “flibbertigibbet” anglès però sense que necessàriament el “Laberkopf” hagi de ser un ximple.

El  o la ploramiques en alemany és un o una “Heulbeule”. La paraula també està formada per una forma verbal abreviada que ve del verb “heulen” que podem traduir com plorar de manera sorollosa i vistosa. En alemany es pot plorar només “weinen” o “heulen” que és el que es fa quan un a més de plorar exterioritza les seves penes verbalment. La segona paraula és “Beule” que és un bony, així doncs el ploramiques és el bony que sanglota.

Diem que algú és una “Heulbeule” quan es passa el dia queixant-se de tots els seus mals i desgràcies als altres. Com us podeu imaginar aquest tipus de gent no té gaires amics perquè si algú només et parla sempre del cantó negatiu, tots l’acabem evitant.

Certament també hi ha gent que tendeix més a la llàgrima fàcil i aquests també es poden designar amb l’adjectiu “Heulbeulen”.

Quan algú és un tou o un calçasses en alemany l’anomenen “Weichei” que és ou tou com ja us vaig fer saber en el seu dia. Els que sempre acaben cedint en tot són els ous tous i no són gaire convenients com a professors sobre tot amb el tipus d’alumnat que tenim avui dia perquè els estudiants acabarien no fent absolutament res.

També m’ha vingut al cap una altra paraula composta que porta “Ei” com a segon terme i és el “Landei”, l’ou de camp. El “Landei” és el que en anglès s’anomena un “country bumpkin”, una carabassa de camp, és a dir una persona que viu al poble i que a més se li nota perquè no està avesat a sortir del seu petit món. Els ous de camp es troben incòmodes a la ciutat perquè estan acostumats a entorns reduïts. Quan algú és un “Landei” s’entén que no s’adaptaria mai al ritme frenètic de les metròpolis. Aquesta paraula també crec haver-la esmentada en un post anterior.

La següent paraula d’avui que designa un tarannà típic és la de “Miesepeter”. El terme està compost per un adjectiu “mies” que vol dir dolent, lleig, penós o fins i tot en sentit moral mesquí i el nom propi “Peter” és a dir Pere. El “Miesepeter” és la típica persona queixosa i infeliç que sempre troba motiu de protesta i no està mai content amb res. Pertany al grup del que podríem anomenar gent tòxica perquè quan estàs massa amb ells acabes tu mateix veient les coses de color negre com el carbó. De vegades aquestes persones tan amargades i entossudides en veure només el cantó negatiu s’anomenen “Giftzwerge”, del substantiu “Gift”, verí i “Zwerg”, nan. Entre les meves amistats alemanes n’hi ha una que és el típic nan verinós. L’aprecio molt però és del que només em llença gerres d’aigua freda i no pot compartir mai el meu entusiasme per res, és un esgarriacries vaja. Aquest tipus d’amistat convé dosificar-la per no acabar nosaltres en un pou de negativitat.

Ara venen dues paraules que fdenoten una dona desagradable i una de molt maca i jove. La primera, la que s’utilitza per a les menys agraciades física o psíquicament és “Schreckschraube”.

Aquest mot està format del substantiu “Schreck”, que vol dir ensurt, i del nom “Schraube”, que és el cargol dels que fem servir per montar mobles per exemple. Una “Schreckschraube” és el cargol que espanta, és a dir una dona tan desagradable que en fugim perquè ens és desagradable. En canvi els homes designen a les dones joves i boniques amb l’adjectiu “Sahnechnitte”, un tall o una llesca de nata.

La següent paraula és “Schleimbeutel”. La recordeu? Els “Schleimbeutel” o traduït “sacs de mocs” són les persones pilotes i llagoteres que volen guanyar-se el favor i la simpatia dels altres amb insinceritats.

Quan una persona és irreverent, fresca i pretensiosa en alemany l’anomenem “Naseweis” que vé del substantiu “Nase”, nas i “weis” de l’adjectiu “Weise” derivat del verb “wissen” , el que sap, el sabi. En un principi era “Naseweis” el que tenia un bon olfacte o un bon instint. Però amb el temps va passar a designar  aquells que creien massa en les seves capacitats i sovint es convertien en descarats.

La darrera paraula m’agrada perquè l’aplicaria a la meva mare. És “Nachteule” i vol dir òliva nocturna. S’utilitza per a les persones que estan més despertes de  nit que de dia, que es troben millor en horari nocturn que no pas diürn o que senzillament van a dormir tard per anar de festa o treballar.

Ma mare era una estudiant “òliva nocturna” perquè ella havia d’aprendre per la nit.

Curiosament a mi no m’agrada estar desperta per anar de festa però en canvi quan he estudiat sempre m’he quedat fins tard per la nit perquè tinc la impressió que retinc més les coses. La nit per a mi sempre ha estat per ensorrar el cap en els llibres però sense ajut del cafè no aguanto massa desperta.

I per avui  ja n’hi ha prou. La imatge d’aquest dijous és d’una de les pífies circulatòries que vaig veure a França el darrer estiu. Podríem dir que aparcar de tal manera només es pot esperar o bé d’un ximple o d’un “Landei” que viu en un poble tan petit que tothom aparca com vol.

Us deixo amb una recomanació: No us llenceu al carrer ara que s’han relaxat una mica el confinament que ens hi juguem molt. Ja tindrem temps de recuperar el temps perdut quan sigui segur.

Una bona setmana a tots!

 

Paraules compostes per designar tarannàs estereotípics en alemany.

20190811_192503

Us porto aquesta setmana unes quantes paraules compostes curioses en alemany que designen tarannàs prototípics. Per algun estrany motiu sempre m’han cridat l’atenció els mots compostos com capsigrany, cagadubtes, poca-solta,  primmirat, etc. Com ja vaig escriure temps enrere, la composició és un sistema molt productiu per a formar paraules noves en alemany.

Avui em centraré en un grapat d’aquelles que denoten prototipus de persones.

Començo per una que li vaig explicar a una amiga el darrer dissabte durant una de les nostres trobades virtuals. És la paraula “Laberkopf” formada per un verb “labern” que vol dir parlar de foteses ininterrompudament i el substantiu “Kopf” que vol dir cap. El o la “Laberkopf” és el típic personatge que t’omple el cap xerrant massa, podríem dir que s’aproxima al “flibbertigibbet” anglès però sense que necessàriament el “Laberkopf” hagi de ser un ximple.

El  o la ploramiques en alemany és un o una “Heulbeule”. La paraula també està formada per una forma verbal abreviada que ve del verb “heulen” que podem traduir com plorar de manera sorollosa i vistosa. En alemany es pot plorar només “weinen” o “heulen” que és el que es fa quan un a més de plorar exterioritza les seves penes verbalment. La segona paraula és “Beule” que és un bony, així doncs el ploramiques és el bony que sanglota.

Diem que algú és una “Heulbeule” quan es passa el dia queixant-se de tots els seus mals i desgràcies als altres. Com us podeu imaginar aquest tipus de gent no té gaires amics perquè si algú només et parla sempre del cantó negatiu, tots l’acabem evitant.

Certament també hi ha gent que tendeix més a la llàgrima fàcil i aquests també es poden designar amb l’adjectiu “Heulbeulen”.

Quan algú és un tou o un calçasses en alemany l’anomenen “Weichei” que és ou tou com ja us vaig fer saber en el seu dia. Els que sempre acaben cedint en tot són els ous tous i no són gaire convenients com a professors sobre tot amb el tipus d’alumnat que tenim avui dia perquè els estudiants acabarien no fent absolutament res.

També m’ha vingut al cap una altra paraula composta que porta “Ei” com a segon terme i és el “Landei”, l’ou de camp. El “Landei” és el que en anglès s’anomena un “country bumpkin”, una carabassa de camp, és a dir una persona que viu al poble i que a més se li nota perquè no està avesat a sortir del seu petit món. Els ous de camp es troben incòmodes a la ciutat perquè estan acostumats a entorns reduïts. Quan algú és un “Landei” s’entén que no s’adaptaria mai al ritme frenètic de les metròpolis. Aquesta paraula també crec haver-la esmentada en un post anterior.

La següent paraula d’avui que designa un tarannà típic és la de “Miesepeter”. El terme està compost per un adjectiu “mies” que vol dir dolent, lleig, penós o fins i tot en sentit moral mesquí i el nom propi “Peter” és a dir Pere. El “Miesepeter” és la típica persona queixosa i infeliç que sempre troba motiu de protesta i no està mai content amb res. Pertany al grup del que podríem anomenar gent tòxica perquè quan estàs massa amb ells acabes tu mateix veient les coses de color negre com el carbó. De vegades aquestes persones tan amargades i entossudides en veure només el cantó negatiu s’anomenen “Giftzwerge”, del substantiu “Gift”, verí i “Zwerg”, nan. Entre les meves amistats alemanes n’hi ha una que és el típic nan verinós. L’aprecio molt però és del que només em llença gerres d’aigua freda i no pot compartir mai el meu entusiasme per res, és un esgarriacries vaja. Aquest tipus d’amistat convé dosificar-la per no acabar nosaltres en un pou de negativitat.

Ara venen dues paraules que fdenoten una dona desagradable i una de molt maca i jove. La primera, la que s’utilitza per a les menys agraciades física o psíquicament és “Schreckschraube”.

Aquest mot està format del substantiu “Schreck”, que vol dir ensurt, i del nom “Schraube”, que és el cargol dels que fem servir per montar mobles per exemple. Una “Schreckschraube” és el cargol que espanta, és a dir una dona tan desagradable que en fugim perquè ens és desagradable. En canvi els homes designen a les dones joves i boniques amb l’adjectiu “Sahnechnitte”, un tall o una llesca de nata.

La següent paraula és “Schleimbeutel”. La recordeu? Els “Schleimbeutel” o traduït “sacs de mocs” són les persones pilotes i llagoteres que volen guanyar-se el favor i la simpatia dels altres amb insinceritats.

Quan una persona és irreverent, fresca i pretensiosa en alemany l’anomenem “Naseweis” que vé del substantiu “Nase”, nas i “weis” de l’adjectiu “Weise” derivat del verb “wissen” , el que sap, el sabi. En un principi era “Naseweis” el que tenia un bon olfacte o un bon instint. Però amb el temps va passar a designar  aquells que creien massa en les seves capacitats i sovint es convertien en descarats.

La darrera paraula m’agrada perquè l’aplicaria a la meva mare. És “Nachteule” i vol dir òliva nocturna. S’utilitza per a les persones que estan més despertes de  nit que de dia, que es troben millor en horari nocturn que no pas diürn o que senzillament van a dormir tard per anar de festa o treballar.

Ma mare era una estudiant “òliva nocturna” perquè ella havia d’aprendre per la nit.

Curiosament a mi no m’agrada estar desperta per anar de festa però en canvi quan he estudiat sempre m’he quedat fins tard per la nit perquè tinc la impressió que retinc més les coses. La nit per a mi sempre ha estat per ensorrar el cap en els llibres però sense ajut del cafè no aguanto massa desperta.

I per avui  ja n’hi ha prou. La imatge d’aquest dijous és d’una de les pífies circulatòries que vaig veure a França el darrer estiu. Podríem dir que aparcar de tal manera només es pot esperar o bé d’un ximple o d’un “Landei” que viu en un poble tan petit que tothom aparca com vol.

Us deixo amb una recomanació: No us llenceu al carrer ara que s’han relaxat una mica el confinament que ens hi juguem molt. Ja tindrem temps de recuperar el temps perdut quan sigui segur.

Una bona setmana a tots!

 

 

 

 

 

Frases fetes tan genuïnes com els cogombres en vinagre i la Fanta.

confinement

Ja fa un temps que em venen al cap un seguit d’expressions que es fan servir força en alemany i contenen elements escatològics. No obstant, quan em poso a escriure el blog sempre prefereixo totes les que deixen de banda les secrecions humanes i em començo a qüestionar si realment cal i per quin motiu ho faig. En Català no dubto mai a dir que quelcom és “una merda”, que “em donen una gla i em fan cagar un roure” i que vaig “cagant llets” a un determinat lloc. I com aquestes suposo que faig servir altres expressions sense ni adonar-me que són purament escatològiques però no em molesten. Així és que avui em toca treure’m de sobre el sentit desmesurat del bon gust i escriure sobre unes quantes frases fetes molt gràfiques que fa temps que estic reprimint.

La primera expressió és “ jemandem ins Nest kacken” que vol dir literalment “cagar-se-li a algú al niu”. Es fa servir quan el comportament d’una persona ens incomoda o quan senzillament la seva presència sobra i percebem que ens prenen l’espai personal. De vegades a la feina quan arriba un company o companya nova a qui se li ha d’explicar tot en detall i que ens fa perdre temps i ocupa lloc al despatx  podem fer sentir al nouvingut com si “s’estigués cagant al nostre niu”.  O també passa adesiara quan un fill únic té un germà o germana i de cop deixa de rebre tota l’atenció de la família i a més ha d’aprendre a compartir la llar amb ell o ella.  Llavors el menut o menuda pot fer sentir als pares que el segon fill de la parella “kackt ihm ins Nest”. Li és una nosa, si més no al principi.

Quan ens hem equivocat rotundament fent o comprant una cosa o fins i tot amb una persona diem en alemany que la compra ha estat “ein Griff ins Klo” que vol dir literalment “ficar – la mà se suposa–  al lavabo”, la qual cosa equival a que n’hem tret només una merda. I quan tenim “la merda al coll” en alemany diem que tenim “die Kacke am dampfen”, la merda fumejant. I per avui ja en tenim prou del tema escatològic i passo a altres expressions més agradables.

No sé si uns passa a vosaltres que quan miro enrere i procuro recordar com era la vida diària fa només tres mesos, m’adono que em sorprenia que Barcelona no perdés la capacitat de fer aparèixer restaurants i bars per la ciutat.  A Poblenou n’hi havia uns quants però a Gràcia per exemple sempre m’he demanat com podien sobreviure tots. Quan feia un temps que no passava per un determinat carrer i m’hi tornava a arribar en veia un de nou. Tenia la impressió que sortien com a bolets. Doncs els alemanys quan d’una determinada cosa n’hi ha molta també diuen que això “schiesst auf dem Boden wie Pilze”, que surt del terra com bolets.

De fet fins la restauració era un negoci molt corrent i tot i ser molt esclau permetia a gran quantitat de gent guanyar-se la vida dignament. Els alemanys però em sembla que pensen que per portar un restaurant no cal tenir gaire talent i ho demostren amb la dita “wer nichts wird, wird Wirt”, que com podeu veure sense saber ni un borrall de la llengua, és un joc de paraules. Podríem traduir la dita com “el que no pot esdevenir res, es fa amo de restaurant”. Bé, que els hi ho diguin ara als que tenen els restaurants tancats si cal tenir o no talent per mantenir el negoci obert. Ja és prou dur guanyar-se la clientela que havia d’arribar un Covid-19! Per cert, els veïns ibèrics el que diuen i recorda a la dita alemanya però canviant de professió és allò de “el que vale, vale y el que no para político”.

Se m’ha acudit aquest tema dels restaurants perquè el que em temo és que amb tot el que està passant molts negocis hauran de tancar definitivament. No tots es podran permetre obrir i oferir una carta variada podent rebre només la meitat dels clients. A més, per molt que ens intentin tranquil·litzar, no cal ser un Einstein de l’economia per saber que ve una època en què ens haurem d’estrènyer el cinturó. Serà període de vaques magres o com diuen els alemanys “Saure-Gurken Zeit” període de cogombres àcids. L’expressió ve de que els alemanys conserven en vinagre les verdures per l’hivern o per temps d’escassedat. El temps dels cogombres en vinagre són les èpoques de restriccions i fins i tot de patiment.

Es podria dir que nosaltres ja estem passant per una “Saure-Gurken Zeit” perquè les condicions en què vivim ens fan patir si més no una mica. No tenim llibertat per passejar, entrar, sortir i anar a comprar quan volem. El que passa és que ho fem perquè entenem que és el que cal. Ara haurem de veure com ens en sortim i per on els de dalt voldran estalviar recursos.

I abans he escrit sobre l’expressió “wie die Pilze auf dem Boden schiessen” que és molt similar a la nostra “sortir com bolets” i ara us en vull escriure una altra que també s’assembla molt a una catalana. Sabeu allò de que “una flor no fa estiu”? doncs en alemany el que no fa estiu són les orenetes perquè ells diuen “eine Schwalbe macht noch keinen Sommer”.

Particularment a mi no m’ha agradat mai la dita. La he sentida molt sovint dir a professors quan han vist que algun alumne un gallòfol de cop feia un esforç i presentava una bona feina. Llavors sortien amb allò de “una flor no fa estiu” i ensorraven probablement l’alumne que ben segur s’havia hagut d’automotivar per presentar la feina com cal per una vegada. No m’han agradat mai els esgarriacries a mi, els que com ja sabeu s’anomenen “party poopers” en anglès.

Per acabar el post d’avui us deixo amb un mot provinent del món de les armes i que en el seu temps designava un model molt usual de metralladora durant la Segona Guerra Mundial: la 0/8-15. En alemany resulta que quan trobem una cosa extremadament ordinària i normal, quan opinem que quelcom no té absolutament res d’especial diem que és 0/8-15. Un terme molt bèl·lic però que sentireu sovint. I parlant de la Segona Guerra Mundial i per acabar de fugir de tema us vull preguntar: recordeu que la famosíssima Fanta va ser un invent alemany? Durant la Segona Guerra Mundial era difícil subministrar la Coca-Cola a Alemanya i trobar els productes necessaris per produir-la al país era impossible. Llavors, el director de l’empresa Coca-Cola a Alemanya va decidir fabricar un altre tipus de refresc amb ingredients que sí es trobessin allí fàcilment. La beguda afruitada va sorgir en aquella època però el gust no tenia res a veure. No se sap del cert si el nom de Fanta és una abreviació de Fantastisch “fantàstica” o si segons s’explica es va treure del principi de la reunió en què el director alemany Max Keith de l’empresa  va demanar en una sessió de pluja d’idees que els empleats hi posessin imaginació, en alemany “Fantasie” i d’allì va venir el nom del refresc.

Un dels grups alemanys que més èxit tingué durant els noranta a Alemanya es diu die Fantastischen Vier, abreviat Fanta 4, potser per recordar que la beguda de la Coca-Cola va sortir d’Alemanya.

Bé. Ja n’hi ha prou per aquest dijous ennuvolat d’avui. Es veu que el clima s’ha tornat ben boig perquè la setmana passada jo vaig celebrar el meu aniversari amb faldilla curta i tirants i avui m’he hagut de tornar a posar la màniga llarga. Potser el temps ens vol posar fàcil no poder gaudir de la platja a causa del confinament.

Què tingueu una bona setmana!

 

 

Set paraules en anglès per sonar com un entès aquest 7 de maig.

els46

Segueixo avui aquest set de maig, el dia del meu quaranta-sisè aniversari, amb el tema de la setmana passada i les paraules inusuals que enriqueixen el nostre lèxic en anglès. I us en porto set de noves. Començaré amb un vocable que em sembla molt necessari: “persnickety”. L’adjectiu en català seria primmirat i designa tota aquella gent que posa una atenció desmesurada en coses que no tenen cap importància. Jo puc ser sovint “persnickety” sobre tot quan no tinc el pis amb tot l’ordre que necessito o quan em fa l’efecte que casa meva no tan harmoniosa com cal. Em fa falta que les coses siguin a lloc i que òpticament l’espai que ocupo tingui colors alegres i que no desentonin els uns amb els altres. Reconec que és una fotesa sense cap rellevància però per a mi tenir la casa endreçada és vital. O sigui que sóc en aquest sentit sóc  primmirada, “persnickety”.

La següent paraula és “flibbertigibbet” i per aquesta no em ve cap paraula immediatament al cap en català. Un o una “flibbertigibbet” és una persona ximple i que xerra massa. Designa molt sovint personatges superficials capaços de parlar de tot tipus de detalls de la seva vida que no interessen a ningú. Un o una “flibbertigibbet” és la típica persona que intentem esquivar quan ens la trobem al carrer per por que ens ompli el cap. Solen ser persones sociables però curtes de gambals. Un sinònim d’aquesta paraula podria ser “nincompoop” però aquest terme no necessàriament denota una persona que parla massa. En canvi, els els i les “flibbertigibbets” sovint expliquen tonteries i beneiteries o el que seria en anglès “poppycock”.

Aquesta setmana a les xarxes socials he llegit una pila d’informació i he vist algun vídeo que m’ha semblat autèntic “poppycock”. Sembla que els humans no podem acceptar que la natura ens ha enviat el Covid-19 i que ens està costant adonar-nos d’una veritat contundent: nosaltres encara estem supeditats a les forces de la natura i no les podem dominar sinó que estem a mercè seva. Ni controlem terratrèmols, ni tsunamis, ni pluges torrencials, ni glaçades. En coneixem els mecanismes però no podem doblegar tots aquests fenòmens. I per això les malalties ens fan tanta por. No sé si uns heu adonat de la quantitat de teories de conspiracions que circulen per les xarxes. Relacionen l’aparició del Covid-19 amb la tecnologia 5-G que s’ha convertit en el nou dimoni. Asseguren que amb la vacuna pel corona se’ns implantarà un xip que permetrà que se’ns controli en tot moment. I què hi ha darrere de tot això? Una incapacitat rotunda a admetre que l’humà no té sempre la paella pel mànec. No penso avorrir-vos amb dotzenes de teories psicodèliques sobre el Covid-19 perquè totes són una beneiteria o com diuen els anglesos “poppycock”.

El que sí pot ser, és que mentre la gent està perdent el temps útil de la seva vida llegint tot aquest “poppycock” altres de més amunt aprofiten l’oportunitat per fer el que els anglesos anomenen “shenanigans”. I què són? Doncs són activitats i fets deshonestos que es fan d’amagat. El diari fa anys que de tant en tant ens porta notícies sobre els “shenanigans” del rei emèrit. Els “shenanigans” en anglès són els tripijocs en català.

I quan quelcom produeix molt d’enrenou i agitació i la gent surt al carrer i provoca aldarulls en anglès tenim moltes paraules per expressar aquest estat d’intranquil·litat sonora. Podem anomenar-ho “turmoil”,  o “uproar” (paraula gairebé onomatopeica)  o amb dues paraules que per a mi són molt melòdiques i no em semblen angleses, la primera és “brouhaha” i la segona “hullaballoo”.

Catalunya ha passat uns anys amb força “brouhaha” i “hullaballoo” i gairebé em temo que no sembla que pugui arribar el moment en què la gent pugui quedar-se a casa tranquil.la i no reivindicar res. Dintre de no gaire veurem si les promeses del govern d’ajudar als autònoms i persones afectades per les mesures del Covid-19 realment es compleixen. I ja us asseguro que quan ja s’hagi trobat una vacuna pel virus no hi haurà res que impedeixi als treballadors estafats sortir el carrer a fer-se sentir. Llavors amb l’agitació o “kerfuffle” es tornaran a trencar vidres i cremar containers.

M’agradaria pensar que el confinament ha calmat els ànims de molts com ho ha succeït amb els meus. A mi m’ha suposat una ruptura amb una pressió diària i un excés de moviment que feia temps que m’anava rosegant per dins. Per tant l’estat d’alarma, malgrat tots els inconvenients que suposa, m’ha donat l’oportunitat de netejar una mica la tensió acumulada durant anys. Malauradament però, veig que no tothom ha pogut adaptar-se a la situació i treure’n profit com jo. Per una banda hi ha molta gent que penja d’un fil perquè els negocis en què treballaven poden no tornar a obrir. I per altra el confinament ociós pot tornar a qualsevol ximple i crispar els nervis de la gent que en general ja estava prou encesa.

Haurem d’anar veient setmana a setmana com evolucionen els fets i aprendre a viure una mica el dia a dia. Jo en tot cas avui assaboriré un aniversari del tot diferent als que he tingut els darrers anys. Treballo de tarda avui i per tant podré gaudir per primera vegada durant molts anys, d’un matí d’anversari de lleure entre setmana i en molt bona companyia.

Com diu la dita: qui no es conforma és perquè no vol.