La Porta XXIV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Un cop els van tenir dintre, el vehicle va arrancar i el Benet va abraçar la Lícia, que era asseguda al costat d’una persona d’una tossa considerable que portava un passamuntanyes. Els dos es van abraçar i no gosaven dir res per por de no comprometre’s. La situació era ja prou complicada. El Benet notà que ella tremolava lleugerament i la va estrènyer més fort i va amagar el cap de la Lícia al seu pit. Passés el que passés ella havia de notar el seu escalf. El trajecte no va ser excessivament llarg. Uns vint-i-cinc minuts en que el silenci ofegà la por dels dos. De cop el vehicle s’aturà i s’encengueren les llums de l’interior. Les dues persones que seien davant van descobrir el seu rostre. Eren El Joel i l’Eva! La tercera persona que seia al costat de la Lícia no es va treure el passamuntanyes.
— Eva! — va exclamar la Lícia sorpresa i espantada.
—Em sap greu mare! Ho havíem de fer així perquè tenim una cosa molt important a dir-vos i no ens podíem arriscar. Sentim la por que heu pogut passar…
La Lícia i el Benet es van mirar. A ella li feia venir calfreds pensar que podia haver compromès el Benet i ell ho va poder llegir al seu esguard.
— Es veu que l’elixir està deixant de funcionar per moltíssima gent i les autoritats han activat l’estat d’alerta. Fan desaparèixer tots aquells que es manifesten contra el sistema perquè tenen por que comencin a fer pensar massa gent generant dubtes i inquietuds.
— Quanta gent ha desaparegut?
— Només aquesta setmana uns trenta a la ciutat. És una xifra molt alta per una sola localitat. Pensem que deuen ser els que ja havien perdut clarament el control, però pensem que n’hi haurà d’altres a qui l’elixir els comença a fallar i també hem de calcular que hi ha molts valents que han decidit des de fa temps viure sense la droga com el Benet però no gosen dir-ho.
— Vaja! Jo que em pensava que era especial! — digué el Benet enjogassat de nou.
— I ho ets Benet. No obstant, la veritat és que des de fa mig any estem desbordats amb la quantitat de gent que ha aconseguit arribar a nosaltres perquè han deixat de prendre l’elixir i volen viure lliurement. Ens demanen recolzament emocional i si intentem mobilitzar aquesta gent per lluitar per la causa crec que podríem desestabilitzar el sistema i guanyar temps.
— I què em toca fer ara Eva? — demanà la Lícia assumint la seva part de responsabilitat.
El Joel la mirà tendrament i li digué.
— Sospitem que intentaran fer-te desaparèixer a tu també. No crec que tinguin la intenció d’arriscar-se a esperar que facis una ximpleria i vagis dient que no et ve de gust fer el traspàs. No volen més dissidents. I Òbviament les cal fer-te fonedissa sense haver de pagar per la cerimònia. S’estalvien moltes unitats d’energia.
— Però tota aquesta gent desapareguda no té familiars o amics que els cerquin?— demanà ella.
— Aquí està la qüestió. — Digué el Joel entusiasmat. — Són ara tants que també ells han començat a trobar els canals per contactar-nos. El principal problema serà evitar que es descobreixi la xarxa perquè entre tots aquests que ens contacten pot haver-hi algun adepte al sistema. I podria intentar desintegrar l’organització a canvi de privilegis vitalicis.
— Llavors a mi potser només em queden uns pocs dies fins que m’interceptin oi? — digué la Lícia ensopida.
— Suposem que sí. No es voldran arriscar. — Digué l’Eva. — Per això us hem dut fins aquí. Era la única manera de fer-vos arribar la informació a tots dos de manera ràpida.
La Lícia i el Benet van entendre que allò volia dir que els quedava menys temps del que pensaven.
— El Joel i jo volíem que tinguéssiu uns moments per vosaltres. Si sortiu del cotxe i mireu davant vostre hi veureu un llum no gaire lluny. Seguiu-lo i anireu a parar a una antiga caravana mig abandonada dins aquest antic parc. La utilitzem sovint per reunir-nos amb membres d’altres cèl·lules. Els tres aquí l’hem feta tot lo còmoda possible perquè hi pugueu passar una bona estona plegats. — L’Eva va mirar la seva mare dolçament. — Aquests moments no s’haurien de cronometrar mai però creiem que dues hores i mitja són el màxim per tal de no aixecar sospites. Trigarem en tornar-vos a casa i per tant també hem hagut de calcular aquest temps. Aneu!
El Benet va agafar la mà de la Lícia i va accionar la maneta de la porta per obrir el cotxe. Un cop fora els dos van córrer com adolescents cap al llum amb una estranya sensació de monitorització i manca de llibertat que els avergonyia. Tanmateix no podien córrer el risc de no poder estar prop l’un de l’altre mai més.
Van entrar a la caravana i els dos van observar-la durant uns segons. Era un espai molt petit però immensament acollidor que no hagués pogut ser millor per una estona d’intimitat.
— És com la que van tenir els meus pares durant anys al jardí de casa seva. Havia estat dels meus avis quan eren joves i a mi sempre m’havia agradat imaginar-me com havien pogut viatjar ells.
— És magnífica! — digué la Lícia que s’havia fixat en el sofà del racó.
— Lícia,— digué ell pausat— m’hagués agradat que d’alguna manera haguéssim pogut tenir temps per anar al nostre ritme. Això potser et sembla molt ràpid, fred i programat.
— Benet, només ens queden unes setmanes i segons sembla podrien acabar sent només uns dies.
El Benet no s’ho va pensar i la va abraçar fort per donar-li un petó als llavis. Les cames li tremolaven però notà que ella també vibrava i potser amb sort ni s’adonaria dels seus nervis. Van tenir temps d’arribar al sofà i van perdre totes les inhibicions que tenien. La ment de la Lícia va quedar en blanc i va oblidar per complert que la seva filla era còmplice de la seva relació amb el Benet i es va deixar anar. El Benet estava més nerviós del que pensava perquè s’ho havia imaginat d’una altra manera però no va perdre l’oportunitat que li havia donat el destí. Quan els dos se’n van adonar havien passat una hora i mitja i no tenien cap ganes de separar-se l’un de l’altre. Però ho havien de fer. Si més no per anar recollint les peces de roba del terra i que no els passessin a buscar i els trobessin encara a mig vestir. Mentre ell plegava roba de terra la Lícia se’l mirava.
— Tant de bo pogués veure’t així cada matí!
Ell la fità i li agafà el braç que descansava sobre aquell sofà tan petit però que els havia estat tan còmode.
— És una bogeria però crec que hem de veure tot això com una lluita que guanyarem. M’has donat una injecció d’energia que ara aprofitaré més que mai!
— Com? — demanà ella.
— Ja fa temps que em ronda pel cap fer un experiment…
— Quin?
El Benet es va ajupir davant una Lícia encara estirada al sofà i mig coberta per una manta que s’hi havia trobat.
— Això t’ho diré quan em funcioni el pla… — vinga! Ens hem de vestir que ens passaran a buscar aviat!
La Lícia li va fer cas i es va posar la roba amb celeritat davant un Benet somrient que encara semblava més jove que feia unes hores. Els quedaven uns minuts només i la Lícia observà el Benet.
— Quan ens han fet entrar al vehicle pensava que serien agents del sistema i que t’havien monitoritzat també a tu. No m’ho hagués pogut perdonar!
— No crec que triguin gaire en detectar-me com a sospitós. Llavors s’haurà acabat el club de lectura…
La conversa quedà interrompuda per uns cops a la porta. Els dos encaputxats van entrar i es van treure el passamuntanyes. Eren el Joel i l’Eva altre cop. Al Benet no li va passar desapercebuda la mirada de complicitat entre mare i filla.
— Us portem en un lloc segur i des d’allà aneu a casa. Heu d’intentar fer vida normal. — El Joel s’acostà a la Lícia amb quelcom que semblava una pistola. — T’hem de posar un localitzador. Per fer-lo més discret i que no te’l treguin està dintre d’una arracada que és un pírcing.
— Mare, no et molesta oi portar-ne un?
— Per a res. Si això m’assegura que em podeu trobar…
— Sempre te’l podrien descobrir. — Digué el Joel.— Però és poc probable que s’hi fixin.
— Endavant.
La Lícia va dir on el volia i li van col·locar a l’orella esquerra per sobre d’on portava les arracades. Quedava cobert pel cabell però si se’l recollia lluïa amb gràcia.
— Molesta una mica.
— T’hi hauràs d’anar posanth-i alcohol fins que es guareixi.
— Cap problema.
Van afanyar-se a sortir i el vehicle els tornà fins prop de casa de la Lícia. Quan van sortir del cotxe La Lícia i el Benet van recuperar la seva sensació d’intimitat.
— És tard i hauríem d’anar a casa però no en tinc gens de ganes. De fet el més cruel és que no podem passar la nit plegats.
El Benet va abraçar a la Lícia.
— Si cal faré que em facin desaparèixer a mi també i així tindrem més temps per nosaltres.
— Però deuen mantenir els dissidents en cel·les separades… A més, has de protegir el club de lectura. Ets l’enllaç entre jo i la meva filla i et necessitem fora de tota sospita.
El Benet sabia que tenia raó. Aquell vespre van seure en silenci al banc on sempre conversaven abans de que la Lícia entrés a casa seva. Ell li agafà la mà.
— Vull que sàpigues que ha estat fantàstic. I que la propera vegada no hi haurà ningú controlant-nos el temps.
La Lícia el mirà amb llàgrimes als ulls.
— Saps perfectament que no tindrem una altra oportunitat.
Estrenyent-la li digué amb veu ferma:
— Ans al contrari. Cada cop estic més segur que sí la tindrem.
Ella sospirà.
— És hora d’anar a casa.
Es van aixecar i van caminar fins l’edifici on vivia la Lícia. Eren ja dins la zona que el xip del dispositiu de la Lícia retransmetria. El Benet li donà un petó i li xiuxiuejà a cau d’orella «no necessito cap dispositiu per sentir-me al teu costat». La Lícia somrigué però pensà que poder-se comunicar amb ell la faria sentir més segura. No havia estat mai cap entusiasta del dispositiu però ara que volia utilitzar-lo no podia. Havia d’aprendre a viure el que li quedava com els seus avantpassats.

La Porta XXII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia va aconseguir dormir només quatre hores i escaig perquè el cervell la bombardejava amb imatges d’aquell Benet tan rejovenit que s’havia convertit en el seu còmplice i també l’home que li feia bategar el cor. Les seves darreres setmanes— i només n’hi quedaven quatre— havia d’acomplir una missió que podria ajudar a moltíssimes persones i era conscient de la importància del seu paper. Tanmateix, aquell vespre hagués volgut fer entrar el Benet a casa per tenir-lo tan prop com ella desitjava i estava pràcticament segura que ell es delia per un instant d’intimitat amb ella. No podia ser i allò l’afonava. Per una banda havia de mantenir-se serena perquè tenia un objectiu i no podia fracassar, per altra banda no tenia clar si les seves emocions la deixarien pensar amb assossegament. El Benet havia passat a ocupar una part important dels seus pensaments. A dos quarts de sis estava completament esgotada de donar voltes pel llit i intentar adormir-se. No volia moure’s gaire perquè sabia que la monitoritzaven i potser s’adonarien de que estava desperta molt d’hora. Una de les virtuts de l’elixir era que regulava també els períodes de son i vetlla de manera que les males nits també havien desaparegut com a conseqüència d’una vida sense emocions ni preocupacions. Encengué el llum i obrí el llibre que li havia regalat el Benet. L’olor d’aquell paper i el seu tacte la van calmar i després d’unes línies la Lícia ja era a un altre món. Fins que s’adonà que els ulls se li tancaven. Eren les sis. Podia dormir fins les set. Va deixar el llibre sobre la tauleta de nit i apagà el llum. Quan el despertador va sonar obrí els ulls i el seu cor començà a bategar fortament. S’aixecà del llit, baixà a la planta baixa, es va fer un cafè que es begué mentre repassava les visites que tenia aquell dia i finalment va anar a dutxar-se. Es vestí amb uns pantalons blaus ajustats, una samarreta negra i una jaqueta vermella. Agafà el seu dispositiu i sospirà. Aquell dia per primera vegada des de feia molts mesos no li caldria fingir la seva tristor. Havia de mostrar clarament que no es prenia l’elixir i amb una mica de sort l’administració la faria desaparèixer. No s’ho podia negar. Tenia por. No li quedava clar com el grup de resistència podria trobar-la si en realitat encara no s’havia esbrinat on amagaven tots els resistents a l’elixir i els dissidents. S’avergonyí per un instant d’aquell pensament perquè de tota manera ella tenia els dies comptats. Per tant havia de ser valenta i, morir per morir, fer-ho ajudant als altres. Agafà el dispositiu i sortí de casa. Quan anava en transportador de cop li vingué al cap un altre cop la imatge del Benet. Quin maleït destí! No tindrien l’oportunitat d’estar junts com ella hagués volgut. Si l’hagués conegut abans! Tenien tantes coses a fer! Unes llàgrimes amargues i roents li brollaren dels ulls i dos dels passatgers del transportador se’n van adonar. La Lícia respirà fons mentre observava el seu voltant. La passatgera més jove que l’havia vista la fitava ara amb mirada d’odi. Era una dona jove d’uns trenta anys. L’home en canvi abaixà l’esguard com per senyalitzar que no diria res. «Viu i deixa viure» pensà la Lícia, allò era justament el que el sistema no permetia perquè tots contribuïen a que funcionés perfectíssimament tot denunciant a qui fos.
La dona jove de mirada maliciosa baixà. Les portes es fermaren i quan el transport engegà i passà davant ella, encara va tornar a dirigir una mirada inquisitiva a la Lícia. Aquella jove segur que li facilitaria la feina perquè probablement activaria l’alarma i avisaria que havia vist una passatgera amb llàgrimes als ulls. Arda 1 s’havia tornat en un món despietat en què als homes no els estava permès gaudir del més preciós de la seva condició humana: els sentiments. Tancà els ulls per un moment i per agafar força. En els seus darrers dies havia de ser capaç de posar-ho el més difícil possible al sistema perquè desitjava que l’Eva i el Joel poguessin gaudir de la llibertat.
Quan sortí al carrer la llum lluent del sol l’encegà. Els dies s’havien allargat i pogué gaudir de l’escalfor de l’astre rei sobre la seva pell mentre caminava els darrers mil metres fins al seu despatx. Activà el dispositiu per obrir la porta de l’edifici i entrà. Era la primera aquell dia. Disposà tots els aparells sobre el taulell de control i repassà la seva agenda. Havia rebut ja diversos permisos per tal que dues parelles accedissin als seus pisos. Això l’alegrà de manera escàpola perquè va pensar en què li hagués agradat poder veure que la seva filla i el seu company trobaven un pis per tots dos. Necessitava dir el que pensava però no podia utilitzar el maleït dispositiu per parlar amb el Benet. Ell segur que l’entendria.
— Bon dia Lícia! — Digué la Jordina tan eixerida com sempre. — Ei, estàs bé? Fas mala cara…
— Quina cara vols que faci si ja ha començat el meu compte enrere?
L’expressió de la Jordina va ser d’espant i tot seguit va mirar a un cantó i l’altre de la sala.
— Lícia! Saps que això que dius…—amb un moviment ràpid va agafar un paper i un bolígraf de sobre el taulell i va escriure-hi « saps que és perillós parlar així. Les parets tenen orelles. Ànims! Tots passem pel mateix al mateix moment». Després demanà amb veu clara. — T’has pres l’elixir?
— Aquella potinga a mi ja no em fa efecte! Pels mals de caps quotidians serveix però per estats d’ànim més forts és com beure’s un suc de taronja i prou.
— Has anat al metge?
— Hi aniré. T’ho prometo.
La Jordina li va passar la mà pel braç.
— Tens molta feina avui?
— No t’ho pots pas ni imaginar… — digué pensant en una altra cosa.
Just era a punt de sortir quan va arribar el Brian.
— Bon dia noies! Avui teniu molts objectius a acomplir! Us he portat un cafè per començar el dia amb energia!
Les dues li ho van agrair i van agafar les tasses. L’aroma intensa d’aquell beuratge va transportar a la Lícia vint anys enrere quan el seu marit li feia el cafè pel matí per tenir-la prou desperta per poder-la fer seva abans que hagués d’arrencar a córrer a la feina. De nou un pensament enrabiat li emboirà el cap. Necessitava poder gaudir d’un moment així amb el Benet però la vida la castigava sense donar-li aquesta oportunitat. Ja havia estat prou injusta enduent-se el Quim del seu costat. L’amargor del seu cafè es barrejà amb el de les llàgrimes que li rodolaven rostre avall. Si ho hagués volgut fer expressament no se n’hagués sortit. S’avergonyí de la seva tristor però la sensació quedà ofegada pel comentari del Brian.
— Lícia. Es pot saber què et passa? Amb aquesta actitud no vendràs cap pis avui encara que només es tracti de signar els darrers documents…
La Jordina fità al Brian amb reprovació.
— Li queda poc pel traspàs!
—Fantàstic! Però per això hi ha els metges que poden augmentar la dosis d’elixir si cal. Escenes a la feina no en vull perquè si no podem perdre vendes!
Aquell to desagradà profundament a les dues companyes però el Brian estava per sobre d’elles i per això no podien dir res.
La Lícia marxà a fer les visites a l’hora programada però amb un regust amarg a la boca. Sortosament la feina l’apassionava i veure que una parella jove podia començar una vida conjuntament en un nou pis la feia treballar amb més energia que mai. Observà els rostres de la noia i el noi de la primera parella. Ni tan sols l’elixir podia disseminar l’eufòria que sentien! Allò li donà esperança perquè aquell beuratge no havia estat mai prou fort per aclaparar emocions potents. En la segona parella observà una alegria continguda. A ells l’elixir els devia fer més efecte perquè les seus ulls no guspirejaven. Quan acabà la darrera visita tornà al despatx. Ja era tard i ella es delia per anar a casa on la recolliria el Benet. El cor li arrencà a córrer com el d’una adolescent. Ho deixà tot sobre el taulell de control i quan ja estava a punt de marxar el Brian li digué:
— Demà tens el matí lliure fins les 12:00 per anar al metge. No vull tornar a veure les llàgrimes d’avui!
Aquelles paraules li van fuetejar l’ànima. Ser tan adepte i addicte al sistema era malaltís. La gent com el Brian feien impossible el progrés però n’hi havia tants que era difícil eliminar-los a tots!
S’afanyà fins arribar al transbordador perquè tenia necessitat d’arribar a casa seva. Allí se sentia embolcallada de la presència del Quim i els records plàcids aconseguien calmar la seva inquietud. Desitjava trucar a sa filla per escoltar la seva veu però havia d’anar en compte de no comprometre-la.
A les sis i cinc minuts obrí la porta i deixà les seves pertinences sobre la taula junt amb el dispositiu. Anà a rentar-se les mans al bany i després l’activà. La seva filla respongué d’immediat.
El seu holograma la mostrava a casa menjant una cosa que semblava un pizza.
— Que molesto ara!
— Per res mare! Estava sopant que després vaig a donar una volta amb les amigues. Com va tot?
— Bé. He aconseguit vendre els tres pisos de la setmana en un sol dia avui. Hauria d’estar contenta suposo.
— I no ho estàs? — Digué l’Eva que havia vist de seguida una oportunitat per activar el seu pla i sabia del cert que la seva mare no li fallaria.
— Estic molt trista. No puc parar de donar-li voltes al traspàs, no tinc ganes de fer-lo!
— Què dius mare! Tu has tingut una vida plena! Ara et toca descansar!
— Ho sé però no em convenç.
— Ja t’estàs prenent l’elixir?
— Sí però no m’acaba de funcionar.
— I si vas al metge?
— El mateix m’ha dit el Brian. M’ha donat matí lliure per poder anar-hi.
— Doncs hi has d’anar. M’ho promets?
— T’ho prometo! — va dir la Lícia tot pensant que la seva filla tenia unes dots interpretatives fantàstiques. Sonava completament afí al sistema. — Eva, no et vull molestar més que tens pressa.
— Gràcies mare! Demà et truco!
— No, no cal. Estaré bé!
— Una abraçada!
— Una abraçada!
En concloure la conversa la Lícia mirà l’hora. Un antic i anacrònic rellotge de paret indicava el pas del temps de manera més senzilla que el dispositiu. Devien quedar uns cinc minuts fins que aparegués el Benet. Va anar al bany a mirar-se al mirall. La roba que portava era més que adequada però la seva cara mostrava la seva aflicció.
De cop sonà el dispositiu. Era el Benet! Baixà l’escala més ràpidament que mai i en obrí el trobà tan o més atractiu que el dia anterior i amb una rosa vermella a la mà. No reprimí el seu instint i el besà. Ell l’agafà de la mà i l’estirà cap a fora.
En aquells mateixos moments un Jonathan esgotat de la feina del dia feia el seguiment de la Lícia mentre es preparava el sopar. No esperava gran cosa així és que seguí pelant les verdures per fer-se el smoothie. Portava dies pensant que s’havia equivocat amb ella. Però de cop sentí la conversa amb la Jordina. Bingo! La Lícia no tenia cap ganes de fer el traspàs! Allò si que era una acusació en tota regla! Seguí escoltant fins a sentir la conversa entre la Lícia i sa filla. Hagués pogut saltar d’alegria perquè finalment ara podria demostrar a la Samatha que no s’havia equivocat. L’únic que no li agradava de tota aquella història era que ara ella hauria d’anar personalment a dir-li-ho a l’agent…

 

La Porta XIX

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Sam ja s’havia habituat a la seva nova cel.la amb llum i al trajecte matiner cap al laboratori on li donaven el nou elixir i li feien proves i analítiques per comprovar els resultats. Però no havia aconseguit encara trobar cap forat de seguretat que el permetés una fugida ràpida. I després de la dosis d’elixir quedava suficientment atordit per no poder pensar clar en unes hores. Era més que obvi que aquella potinga només era apta pels cossos resistents a l’anterior elixir i que a més no eren capaços de dissimular el seu estat d’ànim. D’una dosis a l’altra el Sam tenia únicament unes set hores de consciència plena que coincidien amb el seu transport, però que no eren suficients per poder tramar cap pla. El conductor del vehicle privat recollia el Sam, el saludava amablement i el pujava al vehicle. A mig trajecte parava davant d’un bar per anar a buscar un cafè amb llet que es bevia parcialment del bar al vehicle, assaborint els darrers glops al cotxe. Com a màxim podia intentar donar-li un cop al cap mentre el conductor s’asseia al volant. Però amb què? I aconseguiria fer-ho? Ell no era partidari de la violència i sabia que no podria aplicar-la. Però aquell matí mentre esperava que el conductor sortís del cafè amb la seva beguda calenta a la mà, quelcom va canviar en la rutina. El conductor va trigar molt en sortir del local i el Sam va començar a mirar el panell de control del vehicle. Desgraciadament s’activava amb la veu del conductor i no el podia dirigir ell. Les portes també estaven tancades. Sospirà i pensà que li mancaven només unes hores de consciència fins la propera dosis d’elixir que el deixaria atordit. S’empipà amb si mateix per no haver estat capaç de pensar en cap pla d’escapada i s’inquietà en veure que el guarda i conductor no arribava. El Sam patia d’una lleugera claustrofòbia que només tenia dominada gràcies a l’elixir però que ara començava a oprimir-li el pit. La pausa per demanar el cafè era molt més llarga del que havia estat els darrers dies i ell no podia aguantar estar tancat en un lloc tan petit. De cop va començar a suar desmesuradament i la seva respiració s’accelerà. El Sam es demanà si allò seria un efecte secundari de l’elixir. Ja estava molt prop de la seva propera dosis. Quan li faltava poc per hiperventilar veié el conductor sortir del bar. El més probable és que el cambrer hagués trigat més del necessari en fer el cafè o que el conductor hagués hagut d’anar al bany. No obstant el Sam, com tots els que prenien l’elixir, no estaven acostumats a la incertesa. Per això gairebé somrigué quan va veure el conductor que s’apropava al vehicle i encenia el dispositiu. La porta s’obrí i aquell home que devia tenir uns quaranta anys tornà la rialla al Sam.
— Disculpa Sam. Sé que necessites la teva dosi però he hagut d’anar al bany a rentar-me la cara. Em sento marejat.
— No passa res.
El rostre esbarrellat del noi denotava malestar o fins i tot dolor. L’instint natural del Sam era oferir-se a ajudar-lo però no era la circumstància adient. Ell era un “desaparegut”, un pres del sistema a qui calia controlar. Per molt que oferís el seu ajut el conductor no el podria acceptar. De cop el noi es va portar la mà al pit i com si li haguessin donat un cop a les cames, aquestes se li van doblegar i va caure primer sobre el vehicle i després al terra. El Sam s’espantà. El conductor estava estirat a l’asfalt respirant amb dificultat.
El noi va sortir del cotxe perquè la barrera de seguretat quedava oberta en el moment en què s’obria la porta. S’ajupí sobre el conductor.
— Estàs bé? Puc avisar a algú?
El conductor panteixava però li assenyalava quelcom al Sam. Ell no ho acabava d’entendre però finalment hi va caure. Era el dispositiu que el conductor portava a la butxaca. S’activava amb la veu o amb l’empremta dactilar. Aquell home jove pràcticament ja no podia dir res i per això el Sam va agafar el seu dit i el situà sobre l’aparell que s’encengué de seguida. Marcà el número d’urgència i deixà ell un missatge de veu ja que el conductor no podia. «El conductor d’un vehicle d’escorta s’ha marejat i està estirat al terra a…» va haver d’aixecar-se per anar a inspeccionar la matrícula. Un cop la tingué va acabar de deixar el missatge de veu «no sé on però el vehicle és el 27789». Els cotxes eren fàcilment identificables perquè portaven localitzador. El Sam s’acostà al conductor que ja no podia parlar i li digué.
—Tranquil company que ara et venen a buscar! Tot anirà bé. — I li agafà la mà uns moments per reconfortar-lo.
Després mirà a dreta i esquerra. No reconeixia ben bé l’indret on era però havia d’aprofitar aquella oportunitat. D’una banda el cor li deia que s’havia de quedar al costat del conductor, però d’altra sabia que havia de fugir perquè potser no ho podria tornar a fer. Va arrencar a córrer amb totes les seves forces. Era en un lloc que feia pendent, en un dels set turons de la ciutat. Només li calia pujar suficientment amunt per tenir una vista panoràmica i orientar-se. Havia d’anar a casa del Mohit i ell vivia sortosament prop de la Sagrada Família en un dels indrets on s’havia prohibit l’enderrocament dels antics edificis per construir gegants mastodòntics. Els punts emblemàtics de Barcelona eren com clapes del passat vistes des dels turons perquè a dos kilòmetres a la rodona tot havia restat com feia segles i la resta de la ciutat havia esdevingut un lloc de gratacels robotitzats. La Sagrada Família, l’església de Santa Maria del Mar i la de Barcelona, la casa Batlló i la Pedrera i el Monestir de Pedralbes constituïen els eixos de l’antiga ciutat. La resta havia estat engolida pels blocs moderns de figures geomètriques que sotjaven els edificis modernistes que el sistema va considerar dignes de conservar. Aquests records del passat havien esdevingut llocs de visita pels habitants de la ciutat amb ganes de conèixer com havia estat la ciutat on havien nascut els seus avis. Barcelona havia quedat enclaustrada dins les seves muralles durant anys fins que les trencà per expandir-se definitivament amb la construcció de l’Eixample. I gràcies a aquesta la ciutat va anar annexant barriades que havien estat residències d’estiueig pels barcelonins. La ciutat que havia presentat uns edificis desiguals amb finestrals diferents i alçades dispars, es va convertir en una ciutat que seguí el model del districte 22@ i l’aplicà a tot el nucli urbà. En poc més de cent anys Barcelona esdevingué una ciutat molt similar a Astana. Però no calia plorar l’adversitat del destí de Barcelona, perquè no va ser diferent al del de la resta de ciutats del món. Totes van quedar uniformitzades amb gratacels intel·ligents que assolien una major eficiència energètica i un control absolut dels seus habitants. Només els edificis que havien estat emblemàtics de cada ciutat van ser salvats de l’exterminació. Els habitants de tots els països tenien els mateixos costums, vestien similar, i portaven vides similars perquè era molt fàcil dirigir el control a escala global si es feien desaparèixer les diferències.
Mentre el Sam pujava el turó s’adonà que la seva visió s’enterbolia. Devia ser l’efecte de la manca d’elixir. A aquelles hores ja hauria d’haver pres la seva dosis però no ho havia fet i ara el cos li passava factura. Estava cansat i tenia gana però no es podia permetre aturar-se. Seguí caminant i caminat fins arribar a un punt molt elevat. Quina hora devia ser? Migdia potser? Feia una calor immensa i tenia molta set. Uns darrers esglaons irregulars s’imposaven entre ell i la magnifica vista de la ciutat. Es posà la mà al clatell i notà tota la suor que li baixava de la cara. Si no aconseguia beure res es deshidrataria. Alçà la cama tant com pogué i va aconseguir pujar aquell darrer esglaó. Des d’aquell turó es veia tota la ciutat. De seguida va albirar la Sagrada Família però els seus ulls no es van quedar pas clavats a l’edifici perquè volgué copsar aquelles clapes supervivents de l’antiga ciutat. Eren taques d’una altra època i un altre color entre l’ordre i la regulació moderna. I ben mirat l’efecte no era tan devastador. Alguns gratacels eren diferents i havien estat dissenyats per servir de referent als ciutadans. També ells eren bells d’alguna manera. Uns perquè els havien fet de colors diversos, altres perquè no eren rectes sinó com espirals. Altres tenien formes geomètriques i colors que els feien entretinguts. Com és que no havia tingut mai el temps de gaudir de la seva ciutat? Va intentar gravar la imatge de la Sagrada Família al seu cervell. Sense el dispositiu havia d’orientar-se per arribar-hi memoritzant els edificis singulars. Havia de resseguir una línia pràcticament recta però lleugerament inclinada a l’esquerra. De cop li va agafar un mareig i la seva visió s’enterbolí. Notà una suor freda i tot es tornà foscor…

Més expressions alemanyes

brot

I avui trenco una mica el que ha esdevingut part de la meva rutina de les darreres setmanes, cosa que sempre va bé, perquè així tinc la impressió que el temps es multiplica. I per això els últims dies he estat pensant quines expressions alemanyes us puc fer arribar. I precisament degut a la manca de temps per fer les coses amb la calma que requereixen considero que la primera frase feta d’avui és molt útil en alemany. Doncs bé, quan algú va directe al gra per parlar d’un tema o fer una pregunta i no perd ni un minut en cap mena de diplomàcia per no semblar brusc, els alemanys diuen que aquesta persona “fällt mit der Tür ins Haus”, que es podria traduir literalment com “cau amb la porta a casa”. Jo crec que aquesta expressió s’ha d’entendre com la imatge que hi associem mentalment: algú diu el que li cal sense ni tan sols entrar a casa, des de la porta i deixant de banda qualsevol mena de conversació fàtica.
En els anys que vaig viure a Alemanya he de reconèixer que vaig haver d’aprendre que els teutons són molt més directes que nosaltres en molts sentits. Els seus parents germànics a les Illes Britàniques van adoptar l’art de l’ambigüitat i del discurs en doble sentit i per això els anglesos que tracten amb alemanys per negocis els troben poc subtils. Certament al començament de la meva estada per aquelles terres a mi em van pujar els colors a la cara més sovint del que m’hagués agradat perquè com a mediterrània no estava acostumada a que la gent fos tan tal com raja i m’enganxaven sempre desprevinguda. Suposo que el costum de no gastar gaire temps en floritures ni circumlocucions els ha fet haver d’inventar una expressió per designar aquest comportament.
La segona expressió de la que us vull parlar avui també té a veure amb el temps. S’utilitza quan una persona ha de fer quelcom amb moltes presses i fins i tot sense poder-hi pensar gaire. Llavors els alemanys diuen que ho fan “auf Teufel komm raus” és a dir “a dimoni surt”. També es fa servir quan fem una cosa posant-hi tot ell nostre esforç i energia. A mi per exemple m’ha calgut fer dues mudances “ auf Teufel komm raus” dos cops fins ara. I òbviament quan hem de fer les coses a corre cuita el nivell d’estrès és considerable.
I deixant el tema temps de banda. A Alemanya quan una persona no sembla tenir gaires llums els alemanys la consideren “dumm wie Brot”, que vol dir literalment pallús com el pa. No sé per quin motiu pels alemanys el pa és un producte toix i francament la locució em sembla més sorprenent si la comparo amb la castellana “ bueno como el pan”. Aquí és veu què valora cada país oi?
També curiós és que quan quelcom és susceptible de millora els alemanys diuen que “hat viel Luft nach oben”, que vol dir literalment que té molt aire cap amunt. En els gairebé nou anys que vaig viure a Alemanya he de dir que els habitants d’aquell país en general em van semblar molt poc propensos a l’exageració. Per tant ,per a ells gairebé tot era millorable, és a dir, “ hatte viel Luft nach oben” o com deien ells molt tècnicament era “steigerungsfähig”. Sempre m’ha sorprès la capacitat de les llengües germàniques de produir adjectius que descriuen característiques per les que les llengües romàniques necessitem més d’una paraula. Si comparem “steigerungsfähig” amb “susceptible de millora” evidentment l’adjectiu alemany sembla molt eficaç. Potser ens caldria demanar-nos per quin motiu l’alemany té una paraula així. També pot ser un una qüestió cultural. Encara recordo que un dels meus xicots era incapaç de dir mai que quelcom li semblava molt bé o fantàstic. Sempre deia que estava o bé o força bé. Amb el meu caràcter llatí un dia li vaig preguntar mig emprenyada per quins set sous no deia mai que alguna cosa li semblava realment fantàstica i em va respondre: “man muss immer Steigerungsmöglichkeiten offen halten” que podria traduir com “ s’han de deixar sempre possibilitats per millorar obertes”. El que era el meu xicot llavors em va contagiar els seu esperit crític i m’he pres molt seriosament això de que sempre es pot millorar. Amb ell vaig aprendre a relativitzar-ho tot.
Per acabar avui m’agradaria parlar d’una expressió que s’utilitza quan refreguem pels nassos quelcom a algú i no deixem de fer-ho. Per exemple, si jo m’entesto en anar de vacances a Alemanya a l’estiu amb el meu company i després resulta que ens plou tots els dies, llavors molt probablement ell em retraurà durant uns anys que jo vagi voler anar d vacances a aquell país i no a Itàlia, on el temps és molt millor. Doncs bé, els alemanys tenen una expressió molt castissa per aquests casos i diuen “ etwas ewig aufs Butterbrot geschmiert bekommen” que literalment vol dir que t’unten el pa amb quelcom eternament, és a dir que amb el teu pa diari surt el tema aquell que a una persona se li ha posat malament. A mi, sortosament, no hi ha ningú que m’unti el pa amb cap tema eternament i espero ser capaç de passar full i oblidar el que se m’ha posat malament per no refregar res pels nassos de ningú eternament.
I per avui us deixo. Amb poques expressions però com diuen els alemanys “ in der Kürze liegt die Würze”, que podríem traduir amb en allò curt s’hi troba el condiment, la substància. O com ja saben els nostres veïns ibèrics: “ lo bueno si breve dos veces bueno”.
Potser per això només tenim dos dies de cap de setmana i no tres. Per poder tenir ganes de cap de setmana un altre cop oi?
Fins dijous vinent!

 

La Porta X

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Tots es van quedar mirant com l’holograma s’apagava. Aquella veu que suplicava ajut ressonava en els seus caps com si fos un timbal al costat de les seves orelles. Un silenci espès va cobrir la sala d’estar. Seguien estant units però ara tenien por. Tots menys tres persones: La Lícia, el Benet i l’Eva.
— Li he de fer arribar elixir! — digué el Mohit.
— És perillós! — exclamà la Raquel. — I a més no sabem ni on és a hores d’ara el teu amic.
— Cert, però hem d’intentar fer quelcom! Tothom sap que hi ha gent que desapareix misteriosament i ja ningú en torna a saber res…
Al Benet no se li va escapar la mirada de dolor de la Lícia.
— Estic amb l’Elena. — Va afanyar-se a dir l’Eva. — Jo tinc un parell de contactes. Miraré què puc esbrinar…
— Però no et pots arriscar! — contestà l’Elena.
— Jo sé perfectíssimament què és anar en contra del sistema. Els meus pares hi van anar i també van desaparèixer com qui diu. Ens hi juguem tots la pell! — volgué alertar la Raquel.
— Tots menys jo! — va exclamar la Lícia resolutiva. Si tens uns pista Eva jo la seguiré. Tu has de quedar al marge que encara pots viure. A mi m’obligaran a marxar dintre de poc per tant ja ho puc fer ara…
Al Benet el cor li va fer un salt. La seva reacció instintiva va ser apropar-se a ella i hagués volgut abraçar-la però s’havia de controlar.
— Lícia! — exclamà i emmudí després.
El silenci va tornar a governar sobre aquell espai. Trencar-lo era dur però necessari. La Lícia no volia acabar la vetllada d’una manera tan desagradable.
— Ho faré jo. Intentaré esbrinar jo què ha passat amb l’amic del Mohit perquè a mi tampoc em resta gaire temps de vida. Sé que us tinc al meu costat i faré tot el possible per ajudar-lo. Però no només ho faig per ell, ho faig per tots aquells a qui el sistema ha fet desaparèixer per tenir el control sobre les nostres vides. I ho faig per l’Eva. Perquè vull que pugui escollir la seva vida sense condicionants. — En aquells moments la mirà als ulls. L’Eva seguida alçada i amb rostre serè i assossegat però els seus ulls s’enrojolaven.
— Jo t’ajudaré! —digué la noia amb complicitat.
— Estàs arriscant massa la teva pell! Encara has de viure!
— Sí però viure com? Sense cap llibertat? Amb un sistema que ho controla tot? Sense poder gaudir de la vida o amb por que algú un dia facin desaparèixer el Joel com van fer desaparèixer el pare? Jo no vull haver de viure una existència sense llibertat. I ell tampoc crec. Per tant escullo la intensitat de desafiar les normes i reptar el sistema mare. Estic convençuda que no estic sola.
Aquell diàleg entre mare i filla va posar la carn de gallina a la Raquel. El record de la nit en què es van endur al seu pare la colpejà amb virulència i la ràbia continguda aparegué de sobte.
— Jo estic amb vosaltres! — anuncià la Raquel.
De nou el temps s’alentí i els silencis allargaven l’escrutini dels rostres dels que eren a casa del Benet.
— I jo faré tot el que calgui. Li ho dec al meu amic, al Sam. Amb ell he compartit la meva infantesa i els meus somnis d’home lliure. — I mirà als ulls a la Jasmina.
— I per part meva prometo solemnement fer tel necessari per posar el meu granet de sorra. Però ja us puc dir que no serviré de molt. No tinc cap contacte ni una feina impressionant. — La Jasmina semblava un pèl frustada.
El Mohit s’hi va acostar.
— Tens fam de saber més. Per això estàs aquí i per tant no ets diferent a nosaltres! Tots tenim prou coratge per saltar-nos les regles establertes perquè sabem que són injustes, aixñi que tu no ets menys.
El Benet sabia que no podria aclucar els ulls aquella nit. Durant anys havia desitjat trobar algú que com la Raquel tingués una espurna de rancúnia contra el sistema per començar a creure en revoltar-se contra aquest. Però ells dos no podien afrontar aquell món tan controlat. I just ara que ja creia que havia de conformar-se amb mantenir una biblioteca prohibida a casa seva, just en aquell moment havia aparegut la Lícia, el Mohit i la Jasmina i amb ells havia tingut l’oportunitat de conèixer l’Elena i l’Eva. I si aquell estrany grup de lectura era capaç de fer pinya ben segur que d’altres també. Només caldria trobar un canal comú per començar la feina.
El seu moment d’eufòria quedà entelat quan veié com l’Eva abraçava a sa mare. Aquell ésser meravellós i que arrebossava tanta salut i a qui voldria indefinidament al seu costat tenia els dies comptats.
— T’ajudaré en tot el que pugui a trobar el teu amic, Mohit! Prefereixo mil vegades que em facin fonedissa que no pas presentar-me voluntàriament a una cerimònia de traspàs!
— Jo sé per on començar mare…
— D’això en parlem després!
La Raquel observà que l’Elena estava commoguda. No havia assumit la pèrdua de sa mare i sentia una ràbia que no podia contenir. La mateixa que ella també havia intentat soterrar sense gaire èxit i veure la Lícia tan decidida li va donar un nou impuls. No va gosar dir-ho per si por de patir un atac de covardia més tard. En el fons estava desitjant una oportunitat per lluitar des de feia temps i tanmateix no es volia arriscar massa per l’Elena, perquè no la volia deixar encara sola a la vida. Era massa fràgil i la necessitaria. Li ho devia a la seva amiga.
Observà el Benet. Els seus ulls delataven una tristor implacable que encara es tornaria més amarga imminentment. A ell també li devia ser cautelosa i vetllar per tots.
— No sé com agrair-vos aquest compromís vostre però no vull posar a ningú en perill. — Digué el Mohit. El Sam és amic meu i no hauria d’haver dit mai que l’hem d’ajudar!
— Al contrari! — exclamà la Jasmina. — Som amics teus i els amics s’ajuden encara que el sistema ens vol fer creure que només serveixen per fer-los-hi regals, fer-nos hologrames amb ells i per fer partides virtuals.
El Mohit fità a la Jasmina als ulls. Estava clar que hi havia quelcom més en comú entre els dos que un interès en la lectura. De fet el Benet s’havia fixat que aquell dia al metro havien creuat mirades abans que ell tragués el seu llibre. Potser ja portaven temps observant-se l’un a l’altre però no s’atrevien a fer el primer pas.
— Quan ens tornem a veure aquí per seguir llegint?
— Demà passat si voleu! — respongué el Benet. — Per ser sincer aquests vespres amb vosaltres són molt millor que cap altra cosa que he fet en els darrers deu anys.
—Home gràcies! — exclamà la Raquel veritablement ofesa. — Pensava que anar al centre esportiu i a sopar amb mi i el Mirko et feia feliç!
— I me’n fa Raquel! Però ara hem trobat un grup de gent en contra del sistema i em sento com si de cop i volta pogués respirar millor. Oi que m’entens? — i la mirà amb ulls tendres.
La Raquel sospirà profundament. Ho comprenia perquè el Mirko i ella eren bons amics però cap d’ells s’hagués atrevit a endegar una cerca d’un desaparegut o una lluita en la clandestinitat. Però potser podia ser suficientment forta per formar part d’aquella cèdula subversiva. Allò que havia passat era mèrit de la Lícia i ella era molt capaç d’albirar per quin motiu havia encès una espurna en el Benet.
L’Elena anuncià que havia de marxar perquè començava el torn l’endemà molt d’hora i la Raquel volgué marxar amb ella. Llavors la Jasmina també digué que havia de tornar a casa i el Mohit es va oferir a acompanyar-la a casa. Allò va fer esvair totes les sospites del Benet. No s’havia pas equivocat, aquells dos s’agradaven.
La Lícia i l’Eva però encara no semblaven tenir intenció d’anar a casa seva i el Benet hagués volgut poder-les retenir oferint els llits plegables de la sala d’estar, no obstant no es va atrevir.
— Ha estat un plaer poder-te conèixer Benet! — la veu de l’Eva ressonava encara enèrgica a aquelles hores del vespre. — Jo he de tornar a casa perquè m’hi espera algú però vosaltres dos potser voleu seguir xerrant una estona.
El Benet va sentir com una calrada li encenia les galtes ja magres i un pèl flàccides. No sabia que encara es podia ruboritzar davant d’un comentari tan directe amb un objectiu tan clar. Alçà els ulls i veié com la Lícia també s’havia enrojolat com una joveneta. Aquell vermell vigorós i sà la feia semblar minyonívola i el Benet intuí en ella la xicota que havia estat feia anys.
— Què passa? No reaccioneu?
— Doncs jo sí que ho faig filla, amb una pregunta. Quan em presentaràs el noi aquest que t’espera sempre… ja fa un temps no que estàs amb ell? O és un altre?
— És el mateix mare. Es diu Joel però em sembla d’hora per presentar-te’l. Vull estar segura que pensa com nosaltres abans de fer cap pas en fals. N’estic pràcticament convençuda però el vull posa a prova.
— Quant de temps Eva? Jo ja no en tinc…
De nou un punyal roent es clavà al cor del Benet.
— Vuit dies. Necessito vuit dies més per assegurar-me d’una cosa.
— Els tinc crec.
L’Eva quequejà.
— Mare. Tinc una pista que podem seguir per trobar el Sam i és de fonts fiables.
La Lícia mirà el Benet als ulls.
— Com pots veure la meva filla es dedica a activitats no permeses…
El Benet somrigué i la rialla va tornar-li l’aspecte d’un jove.
— Vuit dies. Si no m’han fet desaparèixer me’l presentes, entesos?
— Sí. I vosaltres dos us serviu una copa i continueu xerrant.
— He de tornar a casa Eva. Demà tinc molta feina.
L’Eva guaità l’esguard del Benet. Claríssimament mostrava decepció.
— Llàstima que no tingueu temps per vosaltres amb el club de lectura…
— Això ho podem arreglar d’una altra manera! —deixà anar el Benet veient l’oportunitat que li havia donat l’Eva. — Si ta mare té temps podríem quedar demà i fer quelcom plegats.
Els ulls color avellana de la Lícia es van passejar primer pel rostre de sa filla i després pel del Benet. Durant uns segons ell dubtà que l’Eva hagués posat en un compromís desagradable a sa mare perquè la Lícia semblava empegueïda ara i allò no era gens natural.
— Plegaré un pèl tard demà. Però si tens paciència i temps podríem anar a donar una volta i al parc. — Hi hagué un segon de silenci.— I podríem portar el llibre i llegir una estona plegats.
— Si no tens temps o no et ve de gust no cal Lícia. Ens veurem demà passat pel club de lectura…
Un moment pesat caigué sobre ells dos i l’Eva tingué por que cap d’ells sabés salvar la situació. No obstant no podia intercedir tant.
— No per favor! M’alegrarà el dia saber que fem quelcom plegats! Això del llibre només ho he dit perquè amb el Quim de tant en tant anàvem al parc a llegir. És una activitat que et permet estar en un altre món però prop d’una altra persona. I després sempre es pot parlar del que s’ha llegit.
— Llegíeu llibres?
— En vàrem tenir uns quants a les mans fins que es van confiscar…
L’Eva els feu entendre que havia de marxar i la Lícia volgué sortir amb ella. En acomiadar-se el Benet donà un petó a les dues però agafà un moment la mà de la Lícia per dir-li que es veurien l’endemà. Un cop al carrer l’Eva va descarregar l’artilleria.
— Us agradeu mare! A veure si us afanyeu una mica que heu de gaudir tot el temps que us queda… i no ho dic per ser cruel sinó per recordar-te que l’has d’apropitar.
— I també tinc una tasca per complir, recordes? No deixaré el Sam penjat.
— Ho sé, però m’has de prometre que si ens quedem sense temps et concentraràs en el Benet. Hauries de veure quins ulls feu tots dos. Seria un crim còsmic no deixar-vos aprofitar el temps!
— Ja ho estic fent Eva. Em sento ara més viva que en els darrers deu anys de la meva existència. I potser és aquest aspecte tan escàpol de la vida el que em fa sentir-la amb més intensitat ara mateix.
Una estranya boira que no s’havia vist a la ciutat durant molt de temps enterbolia els carrers i la visió de mare i filla. Avançaven una al costat de l’altra plegades però endinsades les dues en els seus mons sensorials. A l’Eva li bleïa la sang perquè volia lluitar i a la Lícia perquè volia seguir sentint aquelles sensacions adormides durant tantíssim temps…

Les galetes (II)

IMG_20180730_162325_resized_20180730_045001752

 

El matí fou lent i la tarda es féu eterna dins el pis de la Carmen. El terra de gres marró fosc i les parets empaperades amb colors obscurs ofegaven la llum que entrava per les finestres per recordar que fora, on la gent passejava, treballava, comprava, es relacionava i s’enamorava, era l’indret on es podia viure de veritat. Però aquell habitatge havia esdevingut una presó per a la Carmen i per a tots els que hi entraven, i per això en fugien tan aviat com podien. Com el Toni, que passava només adesiara i s’hi quedava la mínima estona possible per no caure en el pou. L’única immune a les vibracions acumulades en aquella casa que no es ventilava mai era la Cuca. Ella sempre estava contenta i tenia ganes de sortir i passar-s’ho bé.

L’Eugènia i ella s’entenien molt perquè eren dues recluses per a les que les sortides curtes i fugisseres al parc representaven l’al·licient del dia. Bé, l’Eugènia sabia que per a la Cuca el seu pinso i les llepolies que li queien de tant en tant eren, de ben segur, un motiu d’alegria també. Ella només tenia aquella capça de galetes que li havia regalat el Toni. Representaven una tendresa i una consideració que no rebia des de feia temps de ningú perquè havia quedat exclosa de la societat. Es relacionava només amb les companyes de pis, amb els familiars de la Carmen i amb la gent que es trobava al parc quan passejava la Cuca. El seu món era tan reduït com l’apartament de la seva patrona. Se li escolaven els anys mentre esperava que finalment ell l’arranqués d’aquella rutina feixuga com una llosa a les seves espatlles.

Amb passes lentes però fermes la Carmen i l’Eugènia van anar a parar  fins a Diagonal Mar. Tot un record que la noia intentaria fer celebrar a la seva patrona tot deixant que mengés un dolç o begués un cafè. I la dona quedà  tan esgotada que aquell migdia que ni tan sols va tenir forces per blastomar davant el telenotícies com de costum. Es va menjar un plat de mongeta amb patata i un pit de pollastre a la planxa i per postres es prengué un cafè. Com quan era jove. Després s’assegué a veure la televisió. Aquella era la pitjor estona del dia perquè de la tarda al vespre gairebé no hi havia variació. Sort en tenia de la Cuca i del passejos fins al parc que li omplien els pulmons de quelcom que no fos la pols arrelada als mobles i parets d’aquell pis! I la gossa era la seva còmplice i, un cop havia fet les seves necessitats, alentia el pas per no tornar amb excessiva celeritat. De vegades trobava un company de joc al parc i llavors l’Eugenia tenia un respir més llarg. Com aquella mateixa tarda en què la Cuca, enjogassada, es va posar a ganyolar en veure un pastor alemany i començà un intercanvi caní que obsequià a l’Eugènia amb uns minuts més de llibertat. Necessitava estar fora de la monitorització de la vella que sotjava els seus pensaments. I ella els de la Carmen. La companyia forçosa per evitar les atzagaiades de la vídua carrinclona, l’estava tornant a ella també una controladora nata. Com que la patrona no podia menjar galetes amb sucre ella tampoc les podia assaborir prop seu, i aquella crueltat l’havia portada a vigilar la vella també. Havia esdevingut la guardiana de la mare del seu cap.

Aquella tarda havia hagut pràcticament d’arrossegar a la Cuca per fer-la tornar a casa. La bèstia no es volia tornar a encofurnar a la sala d’estar. Però l’Eugènia la va estirar amb prou força per vèncer la resistència de l’animaló cansat. Quan posà la clau al pany només hagué de donar una volta. El llum del rebedor estava encès. La patrona havia rebut visita i ella s’alegrava d’aquell ínfim canvi de rutina que li suposaria menys avorriment. En entrar a la sala no pogué evitar l’enrojolament. El Toni seia davant la televisió i conversava amb sa mare, no gaire animadament con es podia esperar. La fità i somrigué i a l’Eugènia la travessà una espasa roent. Li demanà com estava i ella respongué que bé. Quequejà per suavitzar el rogall de la seva veu i li demanà al noi si podia marxar abans perquè tenia una celebració. El Toni se la mirà un segon i respongué amb un «i tant! Surt i passa-ho bé que ho necessites» i clavà els ulls a la televisió altre cop.

L’Eugènia agafà una cadira i s’assegué al costat de la senyora Carmen. No gosà fer-ho al costat del Toni per por de posar-se a tremolar. La dona demanava quan el seu fill li portaria els néts i a l’Eugènia se li accelerà el cor. No hi pensava mai en els marrecs. Ni en la dona del Toni tampoc! Ella podria fer-li d’esposa molt millor que aquella catalana altiva i seca que ni tan sols se’l mirava amb tendresa! Un matrimoni com molts d’altres allà, ben avingut però sense passió. S’imaginava al Toni i ella fent un gelat a la Rambla del Poblenou, anant al cine un diumenge per la tarda, preparant un dinar plegats. A ella no li calia res d’especial. Havia vingut de molt lluny amb només una maleta i les seves possessions es reduïen a un seguit d’objectes que cabien en una capça de mudances. Amb el Toni ho hagués tingut tot. El noi interrompé aquell silenci tan colpidor per recordar a la noia que podia marxar.

Una tristor l’envaí immediatament. Per una banda necessitava respirar i aquell temps extra que no havia esperat era sens dubte un regal. D’altra banda desitjava tenir una estona més amb ell i li dolia profundament que ell no volgués retenir-la a ella, com ella hagués volgut capturar la seva imatge i la seva essència per posar-la en una ampolla. Marxà ferida i sense cap capça de galetes ni cap mirada d’aquells ulls fetillers que l’havien empresonada.

Pensà en el que considerava casa seva i que consistia en una habitació rònega amb un llit i un armari al costat d’una finestra amb vistes als taulats asimètrics del Poblenou. I tanmateix, aquella cambra amb les seves parets humides i el seu llit nyaufat, eren molt més una llar que el pis de la senyora Carmen amb les seves mil comoditats. A casa seva hi vivia gent plena d’energia, esperança, tristor, projectes i emocions. Tot allò que calia per fer bategar el cor. L’Eugènia entrà a l’apartament, es tragué les botes velles i anà en mitjons al bany. Es mirà al mirall esquitxat amb taques negres i es demanà si ella acabaria encara pitjor. Sola i sense un fill que la vingués a visitar. Dues llàgrimes amargues i incandescents li rodolaren galtes avall.

Sentí uns cops a la porta. La Fanny necessitava entrar urgentment al bany i obrí sense pensar-s’ho. Els ulls enrojolats de l’Eugènia mostraven el que totes les companyes de pis sabien i ella no diria mai.

— ¡Ay mamita! El té lo preparo yo ahora mismito que lo necesitas más que yo esta mañana…

 

 

 

 

 

El pla B (X)

20180127_110931

L’Elisenda dormí com un soc fins a quarts de deu, així doncs només tingué temps d’enllestir-se i trobar l’establiment Leclerc on treballava el Jérôme. Hi arribà cap a les onze i decidí anar a fer una volta pels voltants i regalar-se un bon esmorzar. Llàstima però que els entrepans com els de Catalunya no eren especialitat francesa. El pa blanc era bo però les baguettes no estaven ni ben sucades ni farcides de manera prou temptadora. Trobà un lloc on pogué menjar un croque monsier que se li feu una mica espès tot i remullar-lo amb un capuccino com els d’Itàlia. Decididament l’endemà compraria tots els avituallaments necessaris per esmorzar al seu gust: Un bon pa, uns tomàquets i algun embotit que li fes el pes. A les dotze en punt era a la porta del Leclerc i envià un missatge al Jérôme, que no trigà ni dos segons en deixar-se veure sortir per la porta principal del gegantí establiment. S’apropa a l’Elisenda amb un somriure que a ella li resultà un pèl postís. S’hi acostà i li donà un petó a la galta:
— Quina alegria veure’t aquí! No m’hagués imaginat mai que vindries!
— Em va picar la curiositat i com que no quedava lluny i tampoc tenia plans per vacances he decidit fer el nas.
El Jérôme la va guiar fins al seu despatx. Mentre travessaven l’establiment ell anava saludant alguns empleats i preguntava a l’Elisenda si havia trobat un allotjament còmode.
— Sí. He anat a un càmping. —Digué l’Elisenda innocentment.
— A un càmping? — Demanà ell absolutament sorprès.
— Sí. Passa res? — Féu ella molestà pel to de la preguntà d’ell i encara més per l’expressió de la seva cara.
— Dona! Potser estaries més còmoda a un hotel?
— I també pagaria el triple com a mínim. El càmping em permet viure a l’aire lliure. Em passo ben bé el seixanta per cent del temps que tinc tancada en quatre parets. He pensat que per vacances vull variar una mica.
— Però no és gaire còmode, oi? Vull dir, que si per exemple necessites anar al bany per la nit has de sortir de la tenda i caminar fins al lavabo.
— Sí. Però per una vegada que utilitzi el bany durant la nit no estic disposada a pagar els seixanta o fins i tot setanta euros de diferència que hi entre un càmping i un hotel senzill.
La breu conversa des de l’entrada fins al despatx del Jérôme ja havia irritat l’Elisenda, que detestava la gent que necessitava una dosis de confort extrem i per això quan ell obrí la porta del seu despatx ella ja hagués desitjat girar cua.
— Aquí el tens. El despatx on treballo uns quatre cops a la setmana!
L’Elisenda el mirà. L’havia vist en fotografia però ara s’adonava de com de fred i impersonal era. Digne d’un home sense caràcter o que s’acabava d’instal·lar.
— Et puc oferir un cafè? — Demanà ell.
— No gràcies, acabo de prendre’m un capuccino i estic bé.— Rabiüda com estava amb la pregunta sobre l’hotel l’Elisenda disparà l’artilleria.— Com és que has trigat tant en respondre? Quan sóc a Barcelona m’envies missatges sis cops al dia o més!
El Jérôme, assegut ara en la cadira del seu despatx i amb l’Elisenda a l’altre banda de la taula com si li fes una entrevista de feina, li respongué.
— Ja t’ho he dit. He estat molt ocupat.
Els ulls dels Jérôme semblaven un iceberg la gelor del qual va travessar l’Elisenda. De cop necessitava tornar a un lloc càlid perquè una sensació de fred l’havia deixat glaçada. No obstant el fità als ulls durant uns segons sense dir res. L’ombra de la sospita que havia enterbolit aquella comunicació la primera vegada havia aparegut de nou. Amb virulència perquè la reacció del Jérôme era gairebé agressiva, tot i ser silenciosa. Frisava per saber què li feia pensar a ell que podia aparèixer en la seva vida i plantar-se a Barcelona i ara ella, que l’havia acollit tan càlidament, havia d’aguantar una callada per resposta.
Una frase no estudiada li sortí de l’ànima com un esternut impertinent al que no es pot controlar.
— No sé què havia esperat però aquesta rebuda segur que no. Ja em va semblar estrany que em contactessis de cop i volta i intentessis entrar en la meva vida d’una manera tan insistent. I de la nit al dia vas desaparèixer. No m’agrada. No m’agrada no tenir clar amb qui estic tenint una relació ni cap a on va, ni qui és, ni que la relació no sigui del tot equitativa.
El Jérôme s’alçà de la cadira però no tingué temps de fer res més perquè la porta s’obrí i entrà una dona alta, rossa i prima, vestida de manera esportiva que duia una bossa d’aquelles on pràcticament no hi cap res.
— Amor! T’he interromput! Ho sento. Ningú m’ha dit que tenies visita…
Aquella dona rossa i esvelta fitava el Jérôme incisivament mentre repassava de dalt a baix l’Elisenda a qui les anteriors sospites li permeteren albirar el què passava.
Amb totes les taules corresponents a una dona que havia volat molt d’hora i havia vist el món tal i com era, s’aixecà de la cadira, caminà cap a la contrincant i li digué:
— No em tingut el plaer. Em presento. Sóc l’Elisenda, una coneguda del Jérôme de fa molt anys. He vingut a passar les vacances a la Provença i no podia deixar de venir-lo a visitar.
Malauradament estava d’esquena a ella perquè estava davant de la dona rossa estenent-li la mà. Li hagués agradat veure quina cara feia ell. Hagués donat fins a tres-cents euros per a fer-ho però no li era possible.
— Ohh! Féu ella sorpresa! En Jérôme no me n’havia dit res. Altrament l’hauríem convidat a sopar…
Les sospites es corroboraren. Aquell «l’hauríem convidat a sopar» donava a entendre que vivia amb el Jérôme. Començava a tenir-ho tot clar.
— No s’hi amoïni. Estic de passada i faig un recorregut que ja m’he fixat prèviament. Quan arribo al vespre al càmping estic rendida… sopo frugalment i vaig a dormir d’hora per tenir suficient energia l’endemà…
— Doncs potser podríem dedicar-li unes hores per a ensenyar-li bé la ciutat!
— Un dia més i ja ho tinc. Em quedo avui i demà per veure allò que és essencial. Demà passat segueixo en direcció a Frejús.
Aquella dona de cabells daurats que en un primer moment havia semblat freda a l’Elisenda, semblava ara completament càndida amb els seus innocents ulls blaus mostrant une pupil·les negres que es feien grans per instants.
— Jérôme! Digués quelcom! No pots deixar que la teva visita marxi sense fer res per a ella.
Llavors l’Elisenda es girà i el veié amb un rostre completament esbarrellat, com si li hagués agafat un mal de panxa espantós i comprengué com d’incòmoda devia ser aquella situació per a ell.
— No es molestin, de veritat! Volia dir hola però tinc un itinerari força rígid. M’ha agradat molt conèixer-la senyora… — No acabà la frase perquè volia sentir-ne el nom dels seus propis llavis.
— Laure! — El Jérôme no li ha parlat de mi? — digué ella mostrant veritable atordiment.
— Sóc un desastre pels noms! Un plaer conèixer-la. Té una gran sort de viure en una ciutat tan encisadora com Arle i amb una gent tan acollidora. La felicito!
— És vostè l’Elisenda? El Jérôme em va dir que la visitaria a Barcelona quan hi tornés per negocis. Vostè sí que viu a una ciutat meravellosa! M’encantaria poder viure-hi una temporada.
Arribat aquell punt es mig girà per quedar de perfil a tots dos.
— Potser tampoc seria tan difícil… — I li clavà una mirada al Jérôme com un punyal roent. Una mirada que aconseguí el que pretenia, plantar una bufetada a qui la rebia.
— He de marxar. Tinc la intenció d’anar a Nimes avui i no m’agradaria arribar-hi massa tard no sigui que hagi de fer cua per mirar les arenes!
Donà la mà a la Laure i va fer un gest al Jérôme mentre sortia per la porta rabent. Hagués volgut començar a córrer passadís avall per allunyar-se d’aquella imatge grotesca que li havia quedat al cap. Pensant en la sensació apegalosa i pudent d’aquella relació que li havia pres l’equilibri de la seva vida i li havia embrutat l’espai mental, hagué de reprimir les ganes de tornar al despatx per dir-li al Jérôme que pensava d’ell que era un home covard i miserable. Estava a uns pocs metres de la porta quan sentí el seu nom però no es va girar. Es va dirigir al cotxe i el va engegar i va retornar cap al centre d’Arle sense saber ben bé que volia fer.

 

El Pla B (VII)

20180127_110931

L’endemà es llevà a quarts de deu i amb el crit d’una gavina persistent que l’Elisenda escoltà encara mig entre somnis embolcallada pels llençols frescos de cotó. Obrí i tancà els ulls amb celeritat per assaborir el so d’aquella au marítima mentre recordava que aquell dia no s’hauria d’afanyar a vestir-se per esmorzar amb el Jérôme. Aquell pensament la colpejà com un martell impertinent picant una paret veïna a hores intempestives de la nit. Hauria d’estar un pèl més trista del que estava perquè en realitat havia enyorat durant uns dies no tenir ni suficient temps per a cultivar els seus propis pensaments. Ell els havia aclaparat tots. Mirà el despertador de la tauleta de nit per corroborar allò que li deia el seu cos: que devia ser tard perquè se sentia plenament descansada. Quelcom que no tenia l’oportunitat d’experimentar gaire sovint per la seva agenda atapeïda i el seu ritme ivarsós. Gaudiria d’aquell dia lliure per carregar piles i tornar a la feina podent treballar una setmana més abans de començar les seves vacances definitives d’estiu. Quan la seva esquena ja havia fet prou estiraments, s’aixecà del llit deixant que cruixissin tots el seus ossos. Li abellia aquell missatge del seu cos perquè la feia sentir viva. La majoria de gent només pensava en aquella part tan important que suportava tota l’estructura de l’organisme tan bon punt es trencaven quelcom amb una caiguda o practicant esport. Ella tenia la sort de pensar-hi cada dia sense haver de patir cap dany. Sempre havia cregut que la gent parava poca atenció a la maquinària del seu organisme. A ella li abellia estar agraïda pel bon funcionament del seu cos. No s’obsessionava per a res però procurava donar-li suficient descans per exemple. Allò que li havia mancat durant els dies de visita del Jérôme. Tot i que el nivell d’activitat dels dos havia estar menor, ella no havia pogut fer cap becaina ni tampoc fruir de la seva hora de lectura estirada al llit, sense cap mena de soroll d’ambient. Aquells dos moments dels dia i el seu cafè al matí seguit d’uns minuts que dedicava a posar ordre als seus pensaments davant de l’ordinador, representaven per a ella una font d’equilibri que no havia tingut durant uns dies. I l’havia trobada a faltar!
Aquell matí es llevà pensant que ser mestressa del propi temps era un autèntic regal. Anà a la cuina a fer-se un cafè i aprofità per mirar el mòbil mentre es bevia el líquid cremós. El Jérôme li havia escrit que la trobava ja a faltar i que tenia ganes de saber com estava. Respongué que s’acabava de llevar i que aprofitaria el magnífic dia per descansar una mica. Seguidament volia respondre amb calma els missatges de la Clara i del Toni. Als dos els interessava com estava ella i com s’havia sentit amb el Jérôme. Decidí proposar fer un cafè per la tarda i convidar-los als dos. També era bo que els seus amics es coneguessin per si podien fer alguna activitat plegats. Les sortides en cotxe eren més econòmiques si les despeses de benzina i peatge es pagaven entre tres i no només dos.
L’Elisenda quedà sorpresa de que tots dos responguessin gairebé de manera automàtica que un cafè era una idea excel·lent. Així doncs passà la primera meitat del dia en una solitud no forçada sabent que la tarda li portaria l’agradable companyia de dues persones que havia trobat a faltar durant una setmana. A un quart de cinc sortí de casa i travessà tot el Parc de la Ciutadella fins arribar a l’avinguda Wellington, aquell refugi del sol punxegut de l’estiu que clavava fiblades calentes fins quarts de vuit. En arribar a Vila Olímpica, l’Elisenda es demanà per quin motiu s’havia perdut la moda de portar paraigües per defendre’s del sol. Es va plantejar tenir la valentia de posar-se sota un d’aquells para-sols portàtils la propera vegada. Probablement la gent la començaria a imitar sense trigar gaire. No es podia estar exposat als rajos de l’astre rei gaire estona sense notar com la pell se’n ressentia.
Quan arribà al cafè on havia quedat amb la Clara i el Toni no trigà gens en veure-la a ella amb el seu somriure diàfan i el seu aspecte jovenívol. No sabia si ella mostrava la mateixa frescor que la seva amiga però en tot cas s’esforçava per a fer-ho. S’hi apropà i les dues s’abraçaren. L’aroma fresc de la Clara fou un impacte agradable pel nas de l’Elisenda, a qui la proximitat del Parc Zoològic li havia deixat una impressió olfactiva més aviat desagradable.
— Com ha anat? —Va fer la Clara sense poder esperar ni que la seva amiga s’assegués còmodament a la cadira.
L’Elisenda respirà tot traient aire per la boca de manera notablement sorollosa. La Clara arronsà el nas.
— No sabria què dir-te. Encara ho estic analitzant tot plegat. El que sí et puc dir és que ha estat molt intensiu i que penso que ell espera molt de mi i massa de pressa.
La Clara posà cara d’estar processant la informació però l’Elisenda es veié obligada a interrompre el fluix de pensaments de la seva amiga per afegir una informació important.
— Escolta. Al final sí que vindrà el meu company de ball. És psicòleg i està al corrent de tot així és que no cal que et tallis amb ell. És un paio fantàstic.
— Perfecte! Ja saps que m’agrada conèixer gent nova!
Arribà el Toni amb un somriure que enlluernà la Clara i encengué els ulls de l’Elisenda. En una fracció de segon aconseguí demanar-se si era degut a la companyia de la seva amiga perquè ella no podia recordar haver-li vist mai els clots de les galtes tan pronunciats. La pertorbà aquell pensament que podia ser una gelosia encoberta, deguda a la seva inseguretat latent.
Els presenta i després de saludar-se amb els dos petons reglamentaris que a l’Elisenda li continuaven semblant ridículs tantíssims anys després del seu retorn al país, la Clara reprengué la conversa amb l’Elisenda per incloure-hi el nou participant. Una jugada molt encertada perquè va trencar el gel de cop i volta.
— I com l’has vist el Jérôme? S’han portat bé amb ell els anys?
— Jo diria que sí. Òbviament té les xacres que tenim tots quan ja passem dels quaranta però no està cascat ni s’ha engreixat com un toixó com la majoria d’homes…
— Home gràcies! Jo tampoc no he posat gaire pes des dels meus vint anys!
Era cert que el Toni era com el seu amant Frank, un d’aquells homes que sempre havien estat secalls i que ni tan sols havien acumulat uns grams de grassa a la panxa. O això pensava l’Elisenda que l’havia palpat una mica durant les sessions de ball.
— Pertanyeu a una minoria! — Digué la Clara. — I em sembla que l’Elisenda és experta en retrobar flames del passat que s’han deixat anar molt…
— Sí, és ben cert! A veure, tampoc es pot dir que el Jérôme no hagi posat gens ni mica de pes. Sí que fa una mica més de panxa però en general s’ha sabut cuidar. Bé, de fet és que li agrada viure còmodament, fer el possible per veure només el cantó positiu de tot i sobre tot no anar mai amb presses…
— Vaja! El que no estàs acostumada a fer tu, oi?
— Sí. Exacte. M’ha fet anar a càmera lenta aquests dies, en realitat jo hagués volgut fer més del que m’ha donat temps fer amb ell. M’ha mancat temps per ensenyar-li millor la ciutat.
— I li ha agradat Barcelona? — Demanà la Clara, convençuda que diria que sí perquè sabia que la seva ciutat era com una pereta dolça per als estrangers.
— Sí. Imagineu-vos, fins i tot diu que voldria instal·lar-s’hi en un futur, cosa que m’ha sorprès molt.
— Vol venir a viure aquí? — preguntà el Toni en un to alarmat que li havia sortit tan espontàniament que no l’havia pogut reprimir.
— Sembla que sí. I és clar, li deu anar de conya això de tenir una vella amistat per aquí…
La manera amb què ho va dir l’Elisenda va sonar com un violí desafinat a oïdes del Toni i la Clara. Els dos van creuar una mirada fugissera barreja de preocupació i curiositat. No els va caler posar oli a la maquina que grinyolava perquè ella endegà de nou la conversa que havia quedat en un incòmode punt silenciós.
— Vam reprendre l’amistat d’una manera molt inesperada i ell s’ho va prendre amb un ímpetu que ja no s’escau a la nostra edat. No vaig trobar gaire lògic que comencéssim un intercanvi tan intensiu de missatges després de tantíssim temps sense saber res l’un de l’altre…
El Toni se la mirà. Amb tota seguretat l’Elisenda era menys romàntica del que molts homes desitjaven perquè amb un esperit tan pràctic els seria molt més difícil engalipar-la. Aquell realisme la feia semblar menys càndida però li atorgava el poder màgic de salvar-se de molts sinistres sentimentals en què queien moltes dones. Tot tenia avantatges i inconvenients.
— Vols dir que li agrada la ciutat i potser li aniria bé que l’ajudessis a prendre la decisió de venir a viure aquí? — Digué la Clara amb una pregunta que era més aviat una reflexió.
— Em sap greu no poder deixar-me endur per sentiments i estar entre núvols. Però és que senzillament el Jérôme és massa reposat per ser apassionat i haver-se tornat a enamorar de mi. I tinc una visió d’ell que no m’acaba de quadrar. El veig completament aburgesat, aferrat a moltíssimes comoditats, conservador fins i tot. I això no encaixa amb voler-ho deixar tot per venir aquí a començar una vida nova en una ciutat que no coneix i on no té ningú ni sap la llengua.
Una Clara pensívola abaixava els ulls per ocultar el dubte que l’Elisenda pogué llegir perfectament. El Toni mirà les dues dones i entengué que una no volgués donar la raó a l’altra. No obstant la incredulitat de l’Elisenda tenia fonaments sòlids.
— Bé. Ara de moment ell és allà i tu aquí i caldrà veure quan té intenció de tornar-te a visitar. Perquè si realment vol venir a viure a Barcelona haurà d’intentar, si més no, aprendre la llengua. No pot deixar-ho per quan vingui i tampoc seria just que esperés que tu li fessis tots els tràmits… Et cal esbrinar de quin peu calça.
— Cert. Però de moment respiro. És trist però ja no estic avesada a estar tantíssimes hores amb la mateixa persona ni tampoc tants dies seguits…
El Toni la mirà. Se la veia més cansada del que caldria tenint en compte que s’havia agafat uns dies de vacances. Estava clar que havia fet un esforç en algun sentit.
Van gaudir de la resta de la tarda parlant de les vacances properes i de la feina dels tres i van riure de gust amb les anècdotes de psicòleg del Toni i de coordinadora de projectes europeus de l’Elisenda. Quan s’acomiadaren ja eren quarts de vuit. L’Elisenda anà a fer una volta en bicicleta. Volia acompanyar la platja per acabar de fruir d’aquell dia en què havia tornat a ser mestressa i senyora de tot el seu temps i en què havia recuperat la sensació perduda durant uns dies de poder escoltar els seus pensaments. En arribar a casa, s’adonà que tenia set missatges del Jérôme. Li anava explicant la seva rutina i li demanava a ella què feia i si l’enyorava. Va resoldre tots els seus dubtes menys aquell darrer. Encara estava assaborint el respir per adonar-se de si el trobava a faltar. Ell en canvi li escrivia que tenia ganes de veure-la i sentir-la prop. Sense un repòs i la distància no calia encara fer una valoració dels seus sentiments. Les hores nocturnes se li feren solitàries aquell dia, però podia ben ser el resultat de l’efecte de la companyia continuada més que no pas de la seva necessitat d’estar amb ell. O amb algú altre. I tampoc ho analitzà gaire perquè havia de tornar a la feina i enllestir-ho tot abans les vacances dels estudiants i per tant necessitava rendir i ser la de sempre. La rutina esborraria el record de la companyia en pocs dies. O això, si més no, era el que pensava…

 

 

 

El vuit de març: recordem que cal lluitar!

IMG_20180308_182022_resized_20180308_062055053

Poc sabia, fa cosa d’un any, quan vaig pujar al blog un post sobre els orígens del dia 8 de març, que aquest any tornaria a sentir la necessitat d’escriure’n un altre. I si miro enrere i recordo com vaig apuntar-me al curs d’anglès per estudis de gènere que m’oferia la Universitat Tècnica de Dresden, m’adono que, amb els anys, m’he anat tornant cada cop més combativa i més feminista. I és que quan vaig escollir el curs, ho vaig fer perquè m’encaixava dintre l’horari i me’l podia compaginar amb la feina, no perquè l’assignatura em semblés interessant ni necessària. No obstant, només em van caler dues classes per albirar fins a quin punt encara s’havia de lluitar molt per arribar a una igualtat entre homes i dones. I això que vaig estudiar a la TU Dresden, una de les universitats amb més dones catedràtiques d’Alemanya. En aquella època potser encara no havia obert els ulls a la crua realitat de la discriminació entre sexes, potser en part, perquè havent-me criat a Barcelona, els rols i els estereotips encara em semblaven d’allò més natural.
La desgràcia és que des de la meva època d’estudiant fins ara han passat gairebé vint anys i la igualtat de les dones en aquest país encara va en bolquers. No hem avançat pas gaire i un dels àmbits més clars és el mercat laboral. Només ens hem de fixar que el sou anual per una jornada completa de les treballadores catalanes és de 25.509,9 euros i el dels homes 30.164,2 euros. Ells cobren una mitja de quatre mil euros més que nosaltres i el més trist és que, sovint, la discrepància salarial no està justificada per una diferència en les tasques a desenvolupar.
Per posar exemples clars. Una de les meves millors amigues, una peruana que viu aquí des de fa 15 anys i que treballa de caixera en un restaurant turístic de la zona de Vila Olímpica, reconeix que els homes cambrers guanyen més que les cambreres tot i que demostren el mateix rendiment. Irònicament la Patricia diu que el seu patró pensa que les dones mengen menys i per tant se’ls pot pagar un sou inferior. Senzillament indignant!
A més, ja sabem que quan es tracta de viure en parella i de parelles en què treballen tots dos, la dona acaba posant més hores del seu temps lliure per a la realització de les tasques domèstiques que els homes. Nosaltres en consagrem quatre i els nostres companys dos a la cura de la llar.
Això em recorda la gran enrabiada que vaig patir jo fa anys amb una de les meves parelles alemanyes. Jo treballava i estudiava alhora i ell era jurista al Ministeri d’Economia. Pel que fa a la repartició de les feines domèstiques ell s’encarregava de fer les compres i jo de la neteja, de cuinar i de la bogada. Quan ens vam traslladar a Bèlgica, jo vaig continuar fent les feines de casa que, segons ell, tampoc eren gran cosa. No obstant, quan vaig decidir tornar a Alemanya per acabar el treball de final de carrera i ell es va veure sol fent totes les feines de casa, només va aguantar tres setmanes sense ajut. Va contractar una dona de fer feines que li netejava l’apartament i li preparava un parell de plats calents a la setmana. La qual cosa vol dir que la meva “negligible” feina no ho era tant i que potser no estaria malament que les mestresses de casa rebessin un sou. Reconec que en el temps que vaig ser a Bèlgica, on em vaig traslladar perquè s’havia esperat de mi que seguís a la meva parella per ser-li una bona companya, em vaig sentir increïblement babaua. Deixar la meva feina de docent a Alemanya per dedicar-me a la casa no em va omplir gens ni mica i crec que totes aquelles dones que tenen cura de les seves famílies sense ser assalariades contribueixen enormement a la família i no haurien de ser, com ha anomenat una amiga del barri, invisibles com ho són per a una majoria. Ans al contrari, haurien de rebre un sou per la seva feina.
I és que a països un pèl més desenvolupats que el nostre com Alemanya i França una dona pot quedar-se a casa tenint cura dels infants durant tres anys i l’estat li remunera la seva dedicació a la família. Aquí les dones donen a llum, agafen el temps de baixa reglamentari per no fer anar malament les empreses i han de deixar als menuts a mans de mainaderes, avies i avis i llars d’infants.
Pel que fa a la violència de gènere sembla que l’evolució en el camp de la tecnologia i els avenços en les ciències no han anat acompanyades d’una evolució mental de l’espècie humana en el seu tracte vers la dona. És esfereïdor, i l’adjectiu es queda curt, llegir les estadístiques sobre la violència domèstica que hi ha a internet de fonts fiables. A països que considerem paradisos de progrés l’índex d’atacs d’homes a la seva parella íntima ens haurien de fer redefinir el concepte de societat avançada. A Nova Zelanda la violència domèstica està al voltant del 35 %, a Suïssa la xifra és d’un 21%, a Canada d’un 29%, un país que molts dels joves d’avui dia veuen com una escapatòria a la crisis que es viu al vell continent. Als Estats Units l’agressivitat d’alguns contra la seva parella se situa al voltant d’un 33%. Si comparem aquests percentatges amb els d’un país com Egipte amb el seu 34% ens haurem de demanar si podem titllar una societat de més o menys masclista només per pertànyer al bloc de països desenvolupats o no. A Catalunya es van atendre 12.907 dones per violència domèstica el 2017. Les estadístiques deixen clar que el nivell econòmic d’un país no té gaire a veure amb el seu índex de violència de gènere. Potser caldria veure i estudiar si aquesta apareix més en el nivell socioeconòmic més baix de la societat.
I parlant d’Egipte he de treure un tema que surt a la meva segona novel.la “Pintor de boira”:el de la violació dintre del matrimoni. Una qüestió molt delicada perquè en moltes cultures els marits encara consideren que tenen el dret de forçar les seves mullers a sexe. I els casos no es denuncien perquè segueix sent “acceptat” que les dones tenen unes funcions que han de complir de cara als seus marits. Escabrós i vergonyós alhora i tan cert i trist que hauria de provocar la repulsió dels homes íntegres. Llastimós sobre tot perquè fa palès que la igualtat entre homes i dones encara no existeix ni de bon tros i que, per això, hem de seguir recordant, cada vuit de març, que encara patim injustícies.
I és que, per a molts, el gènere femení és un producte de la natura que compleix una finalitat reproductiva. Quantes dones han de justificar contínuament no voler tenir fills? N’hi ha que estan completament entregades a la ciència, l’art, la cultura o que senzillament no tenen ganes de tenir-ne. O de lligar-se a un home. Aquestes pateixen la mania persecutòria d’una societat que encara insisteix en què la feminitat és igual a la maternitat.
Vaig demanar a unes quantes conegudes que em diguessin quins aspectes de la vida quotidiana les feien sentir molestes i en desigualtat i en diversos casos ha sortit la “pressió social” per ser mare. Si no es considerés a les dones com a persones incapacitades o malaurades quan no tenen fills, potser algunes triarien no ser mares.
Desgraciadament he sentit massa cops al gimnàs allò de que “quin horror les vacances, ara hauré d’estar amb els nens tot el dia”. Si tan feixuc és per a algunes, per què han tingut fills? Potser perquè encara es titlla a les que no volen nens d’errors de la natura!
I la pressió social no acaba aquí. En ple segle XXI seguim tractant les dones solteres sense parella d’éssers imperfectes. Em recorda el cas d’una altra amiga que va acompanyar al seu pare a una celebració. Quan els amics del seu pare la van veure es van sorprendre de que fos tan bonica. És clar, una dona bonica i soltera no entra al cap de molts mascles encara perquè resulta que nosaltres no podem triar. Ens hem d’aparellar sí o sí encara que només ens passin per davant “Nosferatus” amb qui no podríem tenir cap conversa digna, o homes que ens poden avorrir fins a la somnolència més profunda. Però és així, la nostra societat ens vol aparellades i per això algunes dones aguanten companys que no les acaben de convèncer. I és que ser el solter d’or té encant, però ser la soltera d’or no s’entén de cap manera.
Res. Que hem de seguir celebrant el vuit de març perquè encara se’ns tracta com a éssers no complets sense un home al costat. I aquí arriba un dels aspectes que més m’indigna a mi. L’exemplificaré amb una anècdota que em va passar no fa gaire. Un home que, per la seva posició, té la paella pel mànec, em va demanar anar a sopar. En fer-me la proposta ja sabia que havia caigut en un parany mortal. Per una banda no m’abellia per a res una vetllada en la seva comanyia però per una altra sabia que dir-li que “no” podria suposar-me un problema dintre de poc. Li vaig comentar el meu dilema a un amic que va trobar una solució molt “masclista” al contratemps. Em va recomanar dir-li al senyor en qüestió que soparia de grat amb ell si no tingués parella.
Em va semblar una sortida fàcil i repulsiva alhora. És que hem de tenir por sempre d’afrontar soles la vida per por a trobar algú en posicions superiors que es vulgui aprofitar de nosaltres? I el que és pitjor: És que necessito l’excusa de tenir parella per poder dir que no a un home? La solució del meu conegut em va semblar tan patètica com la seva mentalitat i l’estat d’hipocresia total en què continuem vivint.
Som una societat avançada però les dones hem d’anar amb compte de no portar una faldilla curta per tal que no se’ns diguin bestieses pel carrer. Som una societat avançada, però els homes segueixen trobant bé anar a prostíbuls però malament que les dones siguin massa experimentades. Som una societat avançada, però els pediatres segueixen mirant a les dones quan expliquen quines cures necessiten els infants malalts. Som una societat avançada, però a fires i congressos sempre es demana que hi hagi hostesses joves i boniques amb faldilles ben curtes i ajustades però mai es demana que hi hagi hostesses masculins que ensenyin uns pectorals treballats i una panxa de persiana. Som una societat avançada, però els homes segueixen esperant que les dones es pintin amb cosmètics plens de disruptors hormonals, s’empolainin, facin dietes tiràniques per estar “bones” i es posin uns talons insans per augmentar la libido masculina però maltractar-se els peus i l’esquena alhora. Volem una igualtat però algunes segueixen coquetejant amb els homes i desitgen que els diguin que són boniques i que tenen unes corbes impressionats. Això és lògic? O és que la igualtat passa per copiar les males pràctiques masculines? Ara les dones ens hauríem de dedicar a potser a dir als homes que necessiten implants als glutis per fer-los ser més atractius potser? De cap manera!
Jo he hagut d’escoltar diverses vegades que segur que desitjaria tenir uns pits més grans. La meva resposta va ser sempre que no ho havia desitjat mai ,però que en canvi sí desitjaria més homes amb més cervell per no haver d’escolar bestieses. A veure a quants els agradaria que els diguessin que necessiten un parell de centímetres més a les seves parts baixes?
Avui no he fet vaga. Però crec que no em cal perquè continuo plantant cara al masclisme cada dia que passa i sempre que puc. I encara recordo que vaig canviar les regles del joc a la fira de Berlín fa molts anys. Quan jo en tenia vint-i-tres i se’m va contractar com a traductora simultània de l’anglès a l’alemany. Em van demanar que hi anés amb brusa i faldilla curta. Era hivern i a Berlin estàvem a uns deu sota zero. La fira era a l’interior d’una superfície enorme amb una calefacció insuficient i jo patia moltíssim el fred. Em vaig presentar mitja hora abans a la recepció amb la meva faldilla curta i un mocador— molt semblant a la hijab àrab— i em van demanar que em tragués el mocador del cap. Els vaig dir que havien de triar entre veure’m les cames, que no servien per a res com a traductora simultània, o la cara. Les noies del meu voltant no van poder aguantar la rialla. Em van deixar posar-me uns pantalons en conjunt amb la jaqueta i em vaig treure el mocador del cap. Va ser una manera de fer-los-hi veure com de ridícul era exigir que el meu uniforme fos sexista i més encara en unes condicions meteorològiques extremes. Se’m contractava pels idiomes no com a objecte. Per cert, tot això va passar abans d’inscriure’m al curs “Language for gender studies”, llengua pels estudis de gènere. Es veu que sense saber-ho ja era feminista abans d’adonar-me de debò de com de greu és el problema en el món.
El feminisme no és una opció. En la societat en la que vivim és malauradament sovint qüestió de supervivència!