La Porta X

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Tots es van quedar mirant com l’holograma s’apagava. Aquella veu que suplicava ajut ressonava en els seus caps com si fos un timbal al costat de les seves orelles. Un silenci espès va cobrir la sala d’estar. Seguien estant units però ara tenien por. Tots menys tres persones: La Lícia, el Benet i l’Eva.
— Li he de fer arribar elixir! — digué el Mohit.
— És perillós! — exclamà la Raquel. — I a més no sabem ni on és a hores d’ara el teu amic.
— Cert, però hem d’intentar fer quelcom! Tothom sap que hi ha gent que desapareix misteriosament i ja ningú en torna a saber res…
Al Benet no se li va escapar la mirada de dolor de la Lícia.
— Estic amb l’Elena. — Va afanyar-se a dir l’Eva. — Jo tinc un parell de contactes. Miraré què puc esbrinar…
— Però no et pots arriscar! — contestà l’Elena.
— Jo sé perfectíssimament què és anar en contra del sistema. Els meus pares hi van anar i també van desaparèixer com qui diu. Ens hi juguem tots la pell! — volgué alertar la Raquel.
— Tots menys jo! — va exclamar la Lícia resolutiva. Si tens uns pista Eva jo la seguiré. Tu has de quedar al marge que encara pots viure. A mi m’obligaran a marxar dintre de poc per tant ja ho puc fer ara…
Al Benet el cor li va fer un salt. La seva reacció instintiva va ser apropar-se a ella i hagués volgut abraçar-la però s’havia de controlar.
— Lícia! — exclamà i emmudí després.
El silenci va tornar a governar sobre aquell espai. Trencar-lo era dur però necessari. La Lícia no volia acabar la vetllada d’una manera tan desagradable.
— Ho faré jo. Intentaré esbrinar jo què ha passat amb l’amic del Mohit perquè a mi tampoc em resta gaire temps de vida. Sé que us tinc al meu costat i faré tot el possible per ajudar-lo. Però no només ho faig per ell, ho faig per tots aquells a qui el sistema ha fet desaparèixer per tenir el control sobre les nostres vides. I ho faig per l’Eva. Perquè vull que pugui escollir la seva vida sense condicionants. — En aquells moments la mirà als ulls. L’Eva seguida alçada i amb rostre serè i assossegat però els seus ulls s’enrojolaven.
— Jo t’ajudaré! —digué la noia amb complicitat.
— Estàs arriscant massa la teva pell! Encara has de viure!
— Sí però viure com? Sense cap llibertat? Amb un sistema que ho controla tot? Sense poder gaudir de la vida o amb por que algú un dia facin desaparèixer el Joel com van fer desaparèixer el pare? Jo no vull haver de viure una existència sense llibertat. I ell tampoc crec. Per tant escullo la intensitat de desafiar les normes i reptar el sistema mare. Estic convençuda que no estic sola.
Aquell diàleg entre mare i filla va posar la carn de gallina a la Raquel. El record de la nit en què es van endur al seu pare la colpejà amb virulència i la ràbia continguda aparegué de sobte.
— Jo estic amb vosaltres! — anuncià la Raquel.
De nou el temps s’alentí i els silencis allargaven l’escrutini dels rostres dels que eren a casa del Benet.
— I jo faré tot el que calgui. Li ho dec al meu amic, al Sam. Amb ell he compartit la meva infantesa i els meus somnis d’home lliure. — I mirà als ulls a la Jasmina.
— I per part meva prometo solemnement fer tel necessari per posar el meu granet de sorra. Però ja us puc dir que no serviré de molt. No tinc cap contacte ni una feina impressionant. — La Jasmina semblava un pèl frustada.
El Mohit s’hi va acostar.
— Tens fam de saber més. Per això estàs aquí i per tant no ets diferent a nosaltres! Tots tenim prou coratge per saltar-nos les regles establertes perquè sabem que són injustes, aixñi que tu no ets menys.
El Benet sabia que no podria aclucar els ulls aquella nit. Durant anys havia desitjat trobar algú que com la Raquel tingués una espurna de rancúnia contra el sistema per començar a creure en revoltar-se contra aquest. Però ells dos no podien afrontar aquell món tan controlat. I just ara que ja creia que havia de conformar-se amb mantenir una biblioteca prohibida a casa seva, just en aquell moment havia aparegut la Lícia, el Mohit i la Jasmina i amb ells havia tingut l’oportunitat de conèixer l’Elena i l’Eva. I si aquell estrany grup de lectura era capaç de fer pinya ben segur que d’altres també. Només caldria trobar un canal comú per començar la feina.
El seu moment d’eufòria quedà entelat quan veié com l’Eva abraçava a sa mare. Aquell ésser meravellós i que arrebossava tanta salut i a qui voldria indefinidament al seu costat tenia els dies comptats.
— T’ajudaré en tot el que pugui a trobar el teu amic, Mohit! Prefereixo mil vegades que em facin fonedissa que no pas presentar-me voluntàriament a una cerimònia de traspàs!
— Jo sé per on començar mare…
— D’això en parlem després!
La Raquel observà que l’Elena estava commoguda. No havia assumit la pèrdua de sa mare i sentia una ràbia que no podia contenir. La mateixa que ella també havia intentat soterrar sense gaire èxit i veure la Lícia tan decidida li va donar un nou impuls. No va gosar dir-ho per si por de patir un atac de covardia més tard. En el fons estava desitjant una oportunitat per lluitar des de feia temps i tanmateix no es volia arriscar massa per l’Elena, perquè no la volia deixar encara sola a la vida. Era massa fràgil i la necessitaria. Li ho devia a la seva amiga.
Observà el Benet. Els seus ulls delataven una tristor implacable que encara es tornaria més amarga imminentment. A ell també li devia ser cautelosa i vetllar per tots.
— No sé com agrair-vos aquest compromís vostre però no vull posar a ningú en perill. — Digué el Mohit. El Sam és amic meu i no hauria d’haver dit mai que l’hem d’ajudar!
— Al contrari! — exclamà la Jasmina. — Som amics teus i els amics s’ajuden encara que el sistema ens vol fer creure que només serveixen per fer-los-hi regals, fer-nos hologrames amb ells i per fer partides virtuals.
El Mohit fità a la Jasmina als ulls. Estava clar que hi havia quelcom més en comú entre els dos que un interès en la lectura. De fet el Benet s’havia fixat que aquell dia al metro havien creuat mirades abans que ell tragués el seu llibre. Potser ja portaven temps observant-se l’un a l’altre però no s’atrevien a fer el primer pas.
— Quan ens tornem a veure aquí per seguir llegint?
— Demà passat si voleu! — respongué el Benet. — Per ser sincer aquests vespres amb vosaltres són molt millor que cap altra cosa que he fet en els darrers deu anys.
—Home gràcies! — exclamà la Raquel veritablement ofesa. — Pensava que anar al centre esportiu i a sopar amb mi i el Mirko et feia feliç!
— I me’n fa Raquel! Però ara hem trobat un grup de gent en contra del sistema i em sento com si de cop i volta pogués respirar millor. Oi que m’entens? — i la mirà amb ulls tendres.
La Raquel sospirà profundament. Ho comprenia perquè el Mirko i ella eren bons amics però cap d’ells s’hagués atrevit a endegar una cerca d’un desaparegut o una lluita en la clandestinitat. Però potser podia ser suficientment forta per formar part d’aquella cèdula subversiva. Allò que havia passat era mèrit de la Lícia i ella era molt capaç d’albirar per quin motiu havia encès una espurna en el Benet.
L’Elena anuncià que havia de marxar perquè començava el torn l’endemà molt d’hora i la Raquel volgué marxar amb ella. Llavors la Jasmina també digué que havia de tornar a casa i el Mohit es va oferir a acompanyar-la a casa. Allò va fer esvair totes les sospites del Benet. No s’havia pas equivocat, aquells dos s’agradaven.
La Lícia i l’Eva però encara no semblaven tenir intenció d’anar a casa seva i el Benet hagués volgut poder-les retenir oferint els llits plegables de la sala d’estar, no obstant no es va atrevir.
— Ha estat un plaer poder-te conèixer Benet! — la veu de l’Eva ressonava encara enèrgica a aquelles hores del vespre. — Jo he de tornar a casa perquè m’hi espera algú però vosaltres dos potser voleu seguir xerrant una estona.
El Benet va sentir com una calrada li encenia les galtes ja magres i un pèl flàccides. No sabia que encara es podia ruboritzar davant d’un comentari tan directe amb un objectiu tan clar. Alçà els ulls i veié com la Lícia també s’havia enrojolat com una joveneta. Aquell vermell vigorós i sà la feia semblar minyonívola i el Benet intuí en ella la xicota que havia estat feia anys.
— Què passa? No reaccioneu?
— Doncs jo sí que ho faig filla, amb una pregunta. Quan em presentaràs el noi aquest que t’espera sempre… ja fa un temps no que estàs amb ell? O és un altre?
— És el mateix mare. Es diu Joel però em sembla d’hora per presentar-te’l. Vull estar segura que pensa com nosaltres abans de fer cap pas en fals. N’estic pràcticament convençuda però el vull posa a prova.
— Quant de temps Eva? Jo ja no en tinc…
De nou un punyal roent es clavà al cor del Benet.
— Vuit dies. Necessito vuit dies més per assegurar-me d’una cosa.
— Els tinc crec.
L’Eva quequejà.
— Mare. Tinc una pista que podem seguir per trobar el Sam i és de fonts fiables.
La Lícia mirà el Benet als ulls.
— Com pots veure la meva filla es dedica a activitats no permeses…
El Benet somrigué i la rialla va tornar-li l’aspecte d’un jove.
— Vuit dies. Si no m’han fet desaparèixer me’l presentes, entesos?
— Sí. I vosaltres dos us serviu una copa i continueu xerrant.
— He de tornar a casa Eva. Demà tinc molta feina.
L’Eva guaità l’esguard del Benet. Claríssimament mostrava decepció.
— Llàstima que no tingueu temps per vosaltres amb el club de lectura…
— Això ho podem arreglar d’una altra manera! —deixà anar el Benet veient l’oportunitat que li havia donat l’Eva. — Si ta mare té temps podríem quedar demà i fer quelcom plegats.
Els ulls color avellana de la Lícia es van passejar primer pel rostre de sa filla i després pel del Benet. Durant uns segons ell dubtà que l’Eva hagués posat en un compromís desagradable a sa mare perquè la Lícia semblava empegueïda ara i allò no era gens natural.
— Plegaré un pèl tard demà. Però si tens paciència i temps podríem anar a donar una volta i al parc. — Hi hagué un segon de silenci.— I podríem portar el llibre i llegir una estona plegats.
— Si no tens temps o no et ve de gust no cal Lícia. Ens veurem demà passat pel club de lectura…
Un moment pesat caigué sobre ells dos i l’Eva tingué por que cap d’ells sabés salvar la situació. No obstant no podia intercedir tant.
— No per favor! M’alegrarà el dia saber que fem quelcom plegats! Això del llibre només ho he dit perquè amb el Quim de tant en tant anàvem al parc a llegir. És una activitat que et permet estar en un altre món però prop d’una altra persona. I després sempre es pot parlar del que s’ha llegit.
— Llegíeu llibres?
— En vàrem tenir uns quants a les mans fins que es van confiscar…
L’Eva els feu entendre que havia de marxar i la Lícia volgué sortir amb ella. En acomiadar-se el Benet donà un petó a les dues però agafà un moment la mà de la Lícia per dir-li que es veurien l’endemà. Un cop al carrer l’Eva va descarregar l’artilleria.
— Us agradeu mare! A veure si us afanyeu una mica que heu de gaudir tot el temps que us queda… i no ho dic per ser cruel sinó per recordar-te que l’has d’apropitar.
— I també tinc una tasca per complir, recordes? No deixaré el Sam penjat.
— Ho sé, però m’has de prometre que si ens quedem sense temps et concentraràs en el Benet. Hauries de veure quins ulls feu tots dos. Seria un crim còsmic no deixar-vos aprofitar el temps!
— Ja ho estic fent Eva. Em sento ara més viva que en els darrers deu anys de la meva existència. I potser és aquest aspecte tan escàpol de la vida el que em fa sentir-la amb més intensitat ara mateix.
Una estranya boira que no s’havia vist a la ciutat durant molt de temps enterbolia els carrers i la visió de mare i filla. Avançaven una al costat de l’altra plegades però endinsades les dues en els seus mons sensorials. A l’Eva li bleïa la sang perquè volia lluitar i a la Lícia perquè volia seguir sentint aquelles sensacions adormides durant tantíssim temps…

Les galetes (II)

IMG_20180730_162325_resized_20180730_045001752

 

El matí fou lent i la tarda es féu eterna dins el pis de la Carmen. El terra de gres marró fosc i les parets empaperades amb colors obscurs ofegaven la llum que entrava per les finestres per recordar que fora, on la gent passejava, treballava, comprava, es relacionava i s’enamorava, era l’indret on es podia viure de veritat. Però aquell habitatge havia esdevingut una presó per a la Carmen i per a tots els que hi entraven, i per això en fugien tan aviat com podien. Com el Toni, que passava només adesiara i s’hi quedava la mínima estona possible per no caure en el pou. L’única immune a les vibracions acumulades en aquella casa que no es ventilava mai era la Cuca. Ella sempre estava contenta i tenia ganes de sortir i passar-s’ho bé.

L’Eugènia i ella s’entenien molt perquè eren dues recluses per a les que les sortides curtes i fugisseres al parc representaven l’al·licient del dia. Bé, l’Eugènia sabia que per a la Cuca el seu pinso i les llepolies que li queien de tant en tant eren, de ben segur, un motiu d’alegria també. Ella només tenia aquella capça de galetes que li havia regalat el Toni. Representaven una tendresa i una consideració que no rebia des de feia temps de ningú perquè havia quedat exclosa de la societat. Es relacionava només amb les companyes de pis, amb els familiars de la Carmen i amb la gent que es trobava al parc quan passejava la Cuca. El seu món era tan reduït com l’apartament de la seva patrona. Se li escolaven els anys mentre esperava que finalment ell l’arranqués d’aquella rutina feixuga com una llosa a les seves espatlles.

Amb passes lentes però fermes la Carmen i l’Eugènia van anar a parar  fins a Diagonal Mar. Tot un record que la noia intentaria fer celebrar a la seva patrona tot deixant que mengés un dolç o begués un cafè. I la dona quedà  tan esgotada que aquell migdia que ni tan sols va tenir forces per blastomar davant el telenotícies com de costum. Es va menjar un plat de mongeta amb patata i un pit de pollastre a la planxa i per postres es prengué un cafè. Com quan era jove. Després s’assegué a veure la televisió. Aquella era la pitjor estona del dia perquè de la tarda al vespre gairebé no hi havia variació. Sort en tenia de la Cuca i del passejos fins al parc que li omplien els pulmons de quelcom que no fos la pols arrelada als mobles i parets d’aquell pis! I la gossa era la seva còmplice i, un cop havia fet les seves necessitats, alentia el pas per no tornar amb excessiva celeritat. De vegades trobava un company de joc al parc i llavors l’Eugenia tenia un respir més llarg. Com aquella mateixa tarda en què la Cuca, enjogassada, es va posar a ganyolar en veure un pastor alemany i començà un intercanvi caní que obsequià a l’Eugènia amb uns minuts més de llibertat. Necessitava estar fora de la monitorització de la vella que sotjava els seus pensaments. I ella els de la Carmen. La companyia forçosa per evitar les atzagaiades de la vídua carrinclona, l’estava tornant a ella també una controladora nata. Com que la patrona no podia menjar galetes amb sucre ella tampoc les podia assaborir prop seu, i aquella crueltat l’havia portada a vigilar la vella també. Havia esdevingut la guardiana de la mare del seu cap.

Aquella tarda havia hagut pràcticament d’arrossegar a la Cuca per fer-la tornar a casa. La bèstia no es volia tornar a encofurnar a la sala d’estar. Però l’Eugènia la va estirar amb prou força per vèncer la resistència de l’animaló cansat. Quan posà la clau al pany només hagué de donar una volta. El llum del rebedor estava encès. La patrona havia rebut visita i ella s’alegrava d’aquell ínfim canvi de rutina que li suposaria menys avorriment. En entrar a la sala no pogué evitar l’enrojolament. El Toni seia davant la televisió i conversava amb sa mare, no gaire animadament con es podia esperar. La fità i somrigué i a l’Eugènia la travessà una espasa roent. Li demanà com estava i ella respongué que bé. Quequejà per suavitzar el rogall de la seva veu i li demanà al noi si podia marxar abans perquè tenia una celebració. El Toni se la mirà un segon i respongué amb un «i tant! Surt i passa-ho bé que ho necessites» i clavà els ulls a la televisió altre cop.

L’Eugènia agafà una cadira i s’assegué al costat de la senyora Carmen. No gosà fer-ho al costat del Toni per por de posar-se a tremolar. La dona demanava quan el seu fill li portaria els néts i a l’Eugènia se li accelerà el cor. No hi pensava mai en els marrecs. Ni en la dona del Toni tampoc! Ella podria fer-li d’esposa molt millor que aquella catalana altiva i seca que ni tan sols se’l mirava amb tendresa! Un matrimoni com molts d’altres allà, ben avingut però sense passió. S’imaginava al Toni i ella fent un gelat a la Rambla del Poblenou, anant al cine un diumenge per la tarda, preparant un dinar plegats. A ella no li calia res d’especial. Havia vingut de molt lluny amb només una maleta i les seves possessions es reduïen a un seguit d’objectes que cabien en una capça de mudances. Amb el Toni ho hagués tingut tot. El noi interrompé aquell silenci tan colpidor per recordar a la noia que podia marxar.

Una tristor l’envaí immediatament. Per una banda necessitava respirar i aquell temps extra que no havia esperat era sens dubte un regal. D’altra banda desitjava tenir una estona més amb ell i li dolia profundament que ell no volgués retenir-la a ella, com ella hagués volgut capturar la seva imatge i la seva essència per posar-la en una ampolla. Marxà ferida i sense cap capça de galetes ni cap mirada d’aquells ulls fetillers que l’havien empresonada.

Pensà en el que considerava casa seva i que consistia en una habitació rònega amb un llit i un armari al costat d’una finestra amb vistes als taulats asimètrics del Poblenou. I tanmateix, aquella cambra amb les seves parets humides i el seu llit nyaufat, eren molt més una llar que el pis de la senyora Carmen amb les seves mil comoditats. A casa seva hi vivia gent plena d’energia, esperança, tristor, projectes i emocions. Tot allò que calia per fer bategar el cor. L’Eugènia entrà a l’apartament, es tragué les botes velles i anà en mitjons al bany. Es mirà al mirall esquitxat amb taques negres i es demanà si ella acabaria encara pitjor. Sola i sense un fill que la vingués a visitar. Dues llàgrimes amargues i incandescents li rodolaren galtes avall.

Sentí uns cops a la porta. La Fanny necessitava entrar urgentment al bany i obrí sense pensar-s’ho. Els ulls enrojolats de l’Eugènia mostraven el que totes les companyes de pis sabien i ella no diria mai.

— ¡Ay mamita! El té lo preparo yo ahora mismito que lo necesitas más que yo esta mañana…

 

 

 

 

 

El pla B (X)

20180127_110931

L’Elisenda dormí com un soc fins a quarts de deu, així doncs només tingué temps d’enllestir-se i trobar l’establiment Leclerc on treballava el Jérôme. Hi arribà cap a les onze i decidí anar a fer una volta pels voltants i regalar-se un bon esmorzar. Llàstima però que els entrepans com els de Catalunya no eren especialitat francesa. El pa blanc era bo però les baguettes no estaven ni ben sucades ni farcides de manera prou temptadora. Trobà un lloc on pogué menjar un croque monsier que se li feu una mica espès tot i remullar-lo amb un capuccino com els d’Itàlia. Decididament l’endemà compraria tots els avituallaments necessaris per esmorzar al seu gust: Un bon pa, uns tomàquets i algun embotit que li fes el pes. A les dotze en punt era a la porta del Leclerc i envià un missatge al Jérôme, que no trigà ni dos segons en deixar-se veure sortir per la porta principal del gegantí establiment. S’apropa a l’Elisenda amb un somriure que a ella li resultà un pèl postís. S’hi acostà i li donà un petó a la galta:
— Quina alegria veure’t aquí! No m’hagués imaginat mai que vindries!
— Em va picar la curiositat i com que no quedava lluny i tampoc tenia plans per vacances he decidit fer el nas.
El Jérôme la va guiar fins al seu despatx. Mentre travessaven l’establiment ell anava saludant alguns empleats i preguntava a l’Elisenda si havia trobat un allotjament còmode.
— Sí. He anat a un càmping. —Digué l’Elisenda innocentment.
— A un càmping? — Demanà ell absolutament sorprès.
— Sí. Passa res? — Féu ella molestà pel to de la preguntà d’ell i encara més per l’expressió de la seva cara.
— Dona! Potser estaries més còmoda a un hotel?
— I també pagaria el triple com a mínim. El càmping em permet viure a l’aire lliure. Em passo ben bé el seixanta per cent del temps que tinc tancada en quatre parets. He pensat que per vacances vull variar una mica.
— Però no és gaire còmode, oi? Vull dir, que si per exemple necessites anar al bany per la nit has de sortir de la tenda i caminar fins al lavabo.
— Sí. Però per una vegada que utilitzi el bany durant la nit no estic disposada a pagar els seixanta o fins i tot setanta euros de diferència que hi entre un càmping i un hotel senzill.
La breu conversa des de l’entrada fins al despatx del Jérôme ja havia irritat l’Elisenda, que detestava la gent que necessitava una dosis de confort extrem i per això quan ell obrí la porta del seu despatx ella ja hagués desitjat girar cua.
— Aquí el tens. El despatx on treballo uns quatre cops a la setmana!
L’Elisenda el mirà. L’havia vist en fotografia però ara s’adonava de com de fred i impersonal era. Digne d’un home sense caràcter o que s’acabava d’instal·lar.
— Et puc oferir un cafè? — Demanà ell.
— No gràcies, acabo de prendre’m un capuccino i estic bé.— Rabiüda com estava amb la pregunta sobre l’hotel l’Elisenda disparà l’artilleria.— Com és que has trigat tant en respondre? Quan sóc a Barcelona m’envies missatges sis cops al dia o més!
El Jérôme, assegut ara en la cadira del seu despatx i amb l’Elisenda a l’altre banda de la taula com si li fes una entrevista de feina, li respongué.
— Ja t’ho he dit. He estat molt ocupat.
Els ulls dels Jérôme semblaven un iceberg la gelor del qual va travessar l’Elisenda. De cop necessitava tornar a un lloc càlid perquè una sensació de fred l’havia deixat glaçada. No obstant el fità als ulls durant uns segons sense dir res. L’ombra de la sospita que havia enterbolit aquella comunicació la primera vegada havia aparegut de nou. Amb virulència perquè la reacció del Jérôme era gairebé agressiva, tot i ser silenciosa. Frisava per saber què li feia pensar a ell que podia aparèixer en la seva vida i plantar-se a Barcelona i ara ella, que l’havia acollit tan càlidament, havia d’aguantar una callada per resposta.
Una frase no estudiada li sortí de l’ànima com un esternut impertinent al que no es pot controlar.
— No sé què havia esperat però aquesta rebuda segur que no. Ja em va semblar estrany que em contactessis de cop i volta i intentessis entrar en la meva vida d’una manera tan insistent. I de la nit al dia vas desaparèixer. No m’agrada. No m’agrada no tenir clar amb qui estic tenint una relació ni cap a on va, ni qui és, ni que la relació no sigui del tot equitativa.
El Jérôme s’alçà de la cadira però no tingué temps de fer res més perquè la porta s’obrí i entrà una dona alta, rossa i prima, vestida de manera esportiva que duia una bossa d’aquelles on pràcticament no hi cap res.
— Amor! T’he interromput! Ho sento. Ningú m’ha dit que tenies visita…
Aquella dona rossa i esvelta fitava el Jérôme incisivament mentre repassava de dalt a baix l’Elisenda a qui les anteriors sospites li permeteren albirar el què passava.
Amb totes les taules corresponents a una dona que havia volat molt d’hora i havia vist el món tal i com era, s’aixecà de la cadira, caminà cap a la contrincant i li digué:
— No em tingut el plaer. Em presento. Sóc l’Elisenda, una coneguda del Jérôme de fa molt anys. He vingut a passar les vacances a la Provença i no podia deixar de venir-lo a visitar.
Malauradament estava d’esquena a ella perquè estava davant de la dona rossa estenent-li la mà. Li hagués agradat veure quina cara feia ell. Hagués donat fins a tres-cents euros per a fer-ho però no li era possible.
— Ohh! Féu ella sorpresa! En Jérôme no me n’havia dit res. Altrament l’hauríem convidat a sopar…
Les sospites es corroboraren. Aquell «l’hauríem convidat a sopar» donava a entendre que vivia amb el Jérôme. Començava a tenir-ho tot clar.
— No s’hi amoïni. Estic de passada i faig un recorregut que ja m’he fixat prèviament. Quan arribo al vespre al càmping estic rendida… sopo frugalment i vaig a dormir d’hora per tenir suficient energia l’endemà…
— Doncs potser podríem dedicar-li unes hores per a ensenyar-li bé la ciutat!
— Un dia més i ja ho tinc. Em quedo avui i demà per veure allò que és essencial. Demà passat segueixo en direcció a Frejús.
Aquella dona de cabells daurats que en un primer moment havia semblat freda a l’Elisenda, semblava ara completament càndida amb els seus innocents ulls blaus mostrant une pupil·les negres que es feien grans per instants.
— Jérôme! Digués quelcom! No pots deixar que la teva visita marxi sense fer res per a ella.
Llavors l’Elisenda es girà i el veié amb un rostre completament esbarrellat, com si li hagués agafat un mal de panxa espantós i comprengué com d’incòmoda devia ser aquella situació per a ell.
— No es molestin, de veritat! Volia dir hola però tinc un itinerari força rígid. M’ha agradat molt conèixer-la senyora… — No acabà la frase perquè volia sentir-ne el nom dels seus propis llavis.
— Laure! — El Jérôme no li ha parlat de mi? — digué ella mostrant veritable atordiment.
— Sóc un desastre pels noms! Un plaer conèixer-la. Té una gran sort de viure en una ciutat tan encisadora com Arle i amb una gent tan acollidora. La felicito!
— És vostè l’Elisenda? El Jérôme em va dir que la visitaria a Barcelona quan hi tornés per negocis. Vostè sí que viu a una ciutat meravellosa! M’encantaria poder viure-hi una temporada.
Arribat aquell punt es mig girà per quedar de perfil a tots dos.
— Potser tampoc seria tan difícil… — I li clavà una mirada al Jérôme com un punyal roent. Una mirada que aconseguí el que pretenia, plantar una bufetada a qui la rebia.
— He de marxar. Tinc la intenció d’anar a Nimes avui i no m’agradaria arribar-hi massa tard no sigui que hagi de fer cua per mirar les arenes!
Donà la mà a la Laure i va fer un gest al Jérôme mentre sortia per la porta rabent. Hagués volgut començar a córrer passadís avall per allunyar-se d’aquella imatge grotesca que li havia quedat al cap. Pensant en la sensació apegalosa i pudent d’aquella relació que li havia pres l’equilibri de la seva vida i li havia embrutat l’espai mental, hagué de reprimir les ganes de tornar al despatx per dir-li al Jérôme que pensava d’ell que era un home covard i miserable. Estava a uns pocs metres de la porta quan sentí el seu nom però no es va girar. Es va dirigir al cotxe i el va engegar i va retornar cap al centre d’Arle sense saber ben bé que volia fer.

 

El Pla B (VII)

20180127_110931

L’endemà es llevà a quarts de deu i amb el crit d’una gavina persistent que l’Elisenda escoltà encara mig entre somnis embolcallada pels llençols frescos de cotó. Obrí i tancà els ulls amb celeritat per assaborir el so d’aquella au marítima mentre recordava que aquell dia no s’hauria d’afanyar a vestir-se per esmorzar amb el Jérôme. Aquell pensament la colpejà com un martell impertinent picant una paret veïna a hores intempestives de la nit. Hauria d’estar un pèl més trista del que estava perquè en realitat havia enyorat durant uns dies no tenir ni suficient temps per a cultivar els seus propis pensaments. Ell els havia aclaparat tots. Mirà el despertador de la tauleta de nit per corroborar allò que li deia el seu cos: que devia ser tard perquè se sentia plenament descansada. Quelcom que no tenia l’oportunitat d’experimentar gaire sovint per la seva agenda atapeïda i el seu ritme ivarsós. Gaudiria d’aquell dia lliure per carregar piles i tornar a la feina podent treballar una setmana més abans de començar les seves vacances definitives d’estiu. Quan la seva esquena ja havia fet prou estiraments, s’aixecà del llit deixant que cruixissin tots el seus ossos. Li abellia aquell missatge del seu cos perquè la feia sentir viva. La majoria de gent només pensava en aquella part tan important que suportava tota l’estructura de l’organisme tan bon punt es trencaven quelcom amb una caiguda o practicant esport. Ella tenia la sort de pensar-hi cada dia sense haver de patir cap dany. Sempre havia cregut que la gent parava poca atenció a la maquinària del seu organisme. A ella li abellia estar agraïda pel bon funcionament del seu cos. No s’obsessionava per a res però procurava donar-li suficient descans per exemple. Allò que li havia mancat durant els dies de visita del Jérôme. Tot i que el nivell d’activitat dels dos havia estar menor, ella no havia pogut fer cap becaina ni tampoc fruir de la seva hora de lectura estirada al llit, sense cap mena de soroll d’ambient. Aquells dos moments dels dia i el seu cafè al matí seguit d’uns minuts que dedicava a posar ordre als seus pensaments davant de l’ordinador, representaven per a ella una font d’equilibri que no havia tingut durant uns dies. I l’havia trobada a faltar!
Aquell matí es llevà pensant que ser mestressa del propi temps era un autèntic regal. Anà a la cuina a fer-se un cafè i aprofità per mirar el mòbil mentre es bevia el líquid cremós. El Jérôme li havia escrit que la trobava ja a faltar i que tenia ganes de saber com estava. Respongué que s’acabava de llevar i que aprofitaria el magnífic dia per descansar una mica. Seguidament volia respondre amb calma els missatges de la Clara i del Toni. Als dos els interessava com estava ella i com s’havia sentit amb el Jérôme. Decidí proposar fer un cafè per la tarda i convidar-los als dos. També era bo que els seus amics es coneguessin per si podien fer alguna activitat plegats. Les sortides en cotxe eren més econòmiques si les despeses de benzina i peatge es pagaven entre tres i no només dos.
L’Elisenda quedà sorpresa de que tots dos responguessin gairebé de manera automàtica que un cafè era una idea excel·lent. Així doncs passà la primera meitat del dia en una solitud no forçada sabent que la tarda li portaria l’agradable companyia de dues persones que havia trobat a faltar durant una setmana. A un quart de cinc sortí de casa i travessà tot el Parc de la Ciutadella fins arribar a l’avinguda Wellington, aquell refugi del sol punxegut de l’estiu que clavava fiblades calentes fins quarts de vuit. En arribar a Vila Olímpica, l’Elisenda es demanà per quin motiu s’havia perdut la moda de portar paraigües per defendre’s del sol. Es va plantejar tenir la valentia de posar-se sota un d’aquells para-sols portàtils la propera vegada. Probablement la gent la començaria a imitar sense trigar gaire. No es podia estar exposat als rajos de l’astre rei gaire estona sense notar com la pell se’n ressentia.
Quan arribà al cafè on havia quedat amb la Clara i el Toni no trigà gens en veure-la a ella amb el seu somriure diàfan i el seu aspecte jovenívol. No sabia si ella mostrava la mateixa frescor que la seva amiga però en tot cas s’esforçava per a fer-ho. S’hi apropà i les dues s’abraçaren. L’aroma fresc de la Clara fou un impacte agradable pel nas de l’Elisenda, a qui la proximitat del Parc Zoològic li havia deixat una impressió olfactiva més aviat desagradable.
— Com ha anat? —Va fer la Clara sense poder esperar ni que la seva amiga s’assegués còmodament a la cadira.
L’Elisenda respirà tot traient aire per la boca de manera notablement sorollosa. La Clara arronsà el nas.
— No sabria què dir-te. Encara ho estic analitzant tot plegat. El que sí et puc dir és que ha estat molt intensiu i que penso que ell espera molt de mi i massa de pressa.
La Clara posà cara d’estar processant la informació però l’Elisenda es veié obligada a interrompre el fluix de pensaments de la seva amiga per afegir una informació important.
— Escolta. Al final sí que vindrà el meu company de ball. És psicòleg i està al corrent de tot així és que no cal que et tallis amb ell. És un paio fantàstic.
— Perfecte! Ja saps que m’agrada conèixer gent nova!
Arribà el Toni amb un somriure que enlluernà la Clara i encengué els ulls de l’Elisenda. En una fracció de segon aconseguí demanar-se si era degut a la companyia de la seva amiga perquè ella no podia recordar haver-li vist mai els clots de les galtes tan pronunciats. La pertorbà aquell pensament que podia ser una gelosia encoberta, deguda a la seva inseguretat latent.
Els presenta i després de saludar-se amb els dos petons reglamentaris que a l’Elisenda li continuaven semblant ridículs tantíssims anys després del seu retorn al país, la Clara reprengué la conversa amb l’Elisenda per incloure-hi el nou participant. Una jugada molt encertada perquè va trencar el gel de cop i volta.
— I com l’has vist el Jérôme? S’han portat bé amb ell els anys?
— Jo diria que sí. Òbviament té les xacres que tenim tots quan ja passem dels quaranta però no està cascat ni s’ha engreixat com un toixó com la majoria d’homes…
— Home gràcies! Jo tampoc no he posat gaire pes des dels meus vint anys!
Era cert que el Toni era com el seu amant Frank, un d’aquells homes que sempre havien estat secalls i que ni tan sols havien acumulat uns grams de grassa a la panxa. O això pensava l’Elisenda que l’havia palpat una mica durant les sessions de ball.
— Pertanyeu a una minoria! — Digué la Clara. — I em sembla que l’Elisenda és experta en retrobar flames del passat que s’han deixat anar molt…
— Sí, és ben cert! A veure, tampoc es pot dir que el Jérôme no hagi posat gens ni mica de pes. Sí que fa una mica més de panxa però en general s’ha sabut cuidar. Bé, de fet és que li agrada viure còmodament, fer el possible per veure només el cantó positiu de tot i sobre tot no anar mai amb presses…
— Vaja! El que no estàs acostumada a fer tu, oi?
— Sí. Exacte. M’ha fet anar a càmera lenta aquests dies, en realitat jo hagués volgut fer més del que m’ha donat temps fer amb ell. M’ha mancat temps per ensenyar-li millor la ciutat.
— I li ha agradat Barcelona? — Demanà la Clara, convençuda que diria que sí perquè sabia que la seva ciutat era com una pereta dolça per als estrangers.
— Sí. Imagineu-vos, fins i tot diu que voldria instal·lar-s’hi en un futur, cosa que m’ha sorprès molt.
— Vol venir a viure aquí? — preguntà el Toni en un to alarmat que li havia sortit tan espontàniament que no l’havia pogut reprimir.
— Sembla que sí. I és clar, li deu anar de conya això de tenir una vella amistat per aquí…
La manera amb què ho va dir l’Elisenda va sonar com un violí desafinat a oïdes del Toni i la Clara. Els dos van creuar una mirada fugissera barreja de preocupació i curiositat. No els va caler posar oli a la maquina que grinyolava perquè ella endegà de nou la conversa que havia quedat en un incòmode punt silenciós.
— Vam reprendre l’amistat d’una manera molt inesperada i ell s’ho va prendre amb un ímpetu que ja no s’escau a la nostra edat. No vaig trobar gaire lògic que comencéssim un intercanvi tan intensiu de missatges després de tantíssim temps sense saber res l’un de l’altre…
El Toni se la mirà. Amb tota seguretat l’Elisenda era menys romàntica del que molts homes desitjaven perquè amb un esperit tan pràctic els seria molt més difícil engalipar-la. Aquell realisme la feia semblar menys càndida però li atorgava el poder màgic de salvar-se de molts sinistres sentimentals en què queien moltes dones. Tot tenia avantatges i inconvenients.
— Vols dir que li agrada la ciutat i potser li aniria bé que l’ajudessis a prendre la decisió de venir a viure aquí? — Digué la Clara amb una pregunta que era més aviat una reflexió.
— Em sap greu no poder deixar-me endur per sentiments i estar entre núvols. Però és que senzillament el Jérôme és massa reposat per ser apassionat i haver-se tornat a enamorar de mi. I tinc una visió d’ell que no m’acaba de quadrar. El veig completament aburgesat, aferrat a moltíssimes comoditats, conservador fins i tot. I això no encaixa amb voler-ho deixar tot per venir aquí a començar una vida nova en una ciutat que no coneix i on no té ningú ni sap la llengua.
Una Clara pensívola abaixava els ulls per ocultar el dubte que l’Elisenda pogué llegir perfectament. El Toni mirà les dues dones i entengué que una no volgués donar la raó a l’altra. No obstant la incredulitat de l’Elisenda tenia fonaments sòlids.
— Bé. Ara de moment ell és allà i tu aquí i caldrà veure quan té intenció de tornar-te a visitar. Perquè si realment vol venir a viure a Barcelona haurà d’intentar, si més no, aprendre la llengua. No pot deixar-ho per quan vingui i tampoc seria just que esperés que tu li fessis tots els tràmits… Et cal esbrinar de quin peu calça.
— Cert. Però de moment respiro. És trist però ja no estic avesada a estar tantíssimes hores amb la mateixa persona ni tampoc tants dies seguits…
El Toni la mirà. Se la veia més cansada del que caldria tenint en compte que s’havia agafat uns dies de vacances. Estava clar que havia fet un esforç en algun sentit.
Van gaudir de la resta de la tarda parlant de les vacances properes i de la feina dels tres i van riure de gust amb les anècdotes de psicòleg del Toni i de coordinadora de projectes europeus de l’Elisenda. Quan s’acomiadaren ja eren quarts de vuit. L’Elisenda anà a fer una volta en bicicleta. Volia acompanyar la platja per acabar de fruir d’aquell dia en què havia tornat a ser mestressa i senyora de tot el seu temps i en què havia recuperat la sensació perduda durant uns dies de poder escoltar els seus pensaments. En arribar a casa, s’adonà que tenia set missatges del Jérôme. Li anava explicant la seva rutina i li demanava a ella què feia i si l’enyorava. Va resoldre tots els seus dubtes menys aquell darrer. Encara estava assaborint el respir per adonar-se de si el trobava a faltar. Ell en canvi li escrivia que tenia ganes de veure-la i sentir-la prop. Sense un repòs i la distància no calia encara fer una valoració dels seus sentiments. Les hores nocturnes se li feren solitàries aquell dia, però podia ben ser el resultat de l’efecte de la companyia continuada més que no pas de la seva necessitat d’estar amb ell. O amb algú altre. I tampoc ho analitzà gaire perquè havia de tornar a la feina i enllestir-ho tot abans les vacances dels estudiants i per tant necessitava rendir i ser la de sempre. La rutina esborraria el record de la companyia en pocs dies. O això, si més no, era el que pensava…

 

 

 

El vuit de març: recordem que cal lluitar!

IMG_20180308_182022_resized_20180308_062055053

Poc sabia, fa cosa d’un any, quan vaig pujar al blog un post sobre els orígens del dia 8 de març, que aquest any tornaria a sentir la necessitat d’escriure’n un altre. I si miro enrere i recordo com vaig apuntar-me al curs d’anglès per estudis de gènere que m’oferia la Universitat Tècnica de Dresden, m’adono que, amb els anys, m’he anat tornant cada cop més combativa i més feminista. I és que quan vaig escollir el curs, ho vaig fer perquè m’encaixava dintre l’horari i me’l podia compaginar amb la feina, no perquè l’assignatura em semblés interessant ni necessària. No obstant, només em van caler dues classes per albirar fins a quin punt encara s’havia de lluitar molt per arribar a una igualtat entre homes i dones. I això que vaig estudiar a la TU Dresden, una de les universitats amb més dones catedràtiques d’Alemanya. En aquella època potser encara no havia obert els ulls a la crua realitat de la discriminació entre sexes, potser en part, perquè havent-me criat a Barcelona, els rols i els estereotips encara em semblaven d’allò més natural.
La desgràcia és que des de la meva època d’estudiant fins ara han passat gairebé vint anys i la igualtat de les dones en aquest país encara va en bolquers. No hem avançat pas gaire i un dels àmbits més clars és el mercat laboral. Només ens hem de fixar que el sou anual per una jornada completa de les treballadores catalanes és de 25.509,9 euros i el dels homes 30.164,2 euros. Ells cobren una mitja de quatre mil euros més que nosaltres i el més trist és que, sovint, la discrepància salarial no està justificada per una diferència en les tasques a desenvolupar.
Per posar exemples clars. Una de les meves millors amigues, una peruana que viu aquí des de fa 15 anys i que treballa de caixera en un restaurant turístic de la zona de Vila Olímpica, reconeix que els homes cambrers guanyen més que les cambreres tot i que demostren el mateix rendiment. Irònicament la Patricia diu que el seu patró pensa que les dones mengen menys i per tant se’ls pot pagar un sou inferior. Senzillament indignant!
A més, ja sabem que quan es tracta de viure en parella i de parelles en què treballen tots dos, la dona acaba posant més hores del seu temps lliure per a la realització de les tasques domèstiques que els homes. Nosaltres en consagrem quatre i els nostres companys dos a la cura de la llar.
Això em recorda la gran enrabiada que vaig patir jo fa anys amb una de les meves parelles alemanyes. Jo treballava i estudiava alhora i ell era jurista al Ministeri d’Economia. Pel que fa a la repartició de les feines domèstiques ell s’encarregava de fer les compres i jo de la neteja, de cuinar i de la bogada. Quan ens vam traslladar a Bèlgica, jo vaig continuar fent les feines de casa que, segons ell, tampoc eren gran cosa. No obstant, quan vaig decidir tornar a Alemanya per acabar el treball de final de carrera i ell es va veure sol fent totes les feines de casa, només va aguantar tres setmanes sense ajut. Va contractar una dona de fer feines que li netejava l’apartament i li preparava un parell de plats calents a la setmana. La qual cosa vol dir que la meva “negligible” feina no ho era tant i que potser no estaria malament que les mestresses de casa rebessin un sou. Reconec que en el temps que vaig ser a Bèlgica, on em vaig traslladar perquè s’havia esperat de mi que seguís a la meva parella per ser-li una bona companya, em vaig sentir increïblement babaua. Deixar la meva feina de docent a Alemanya per dedicar-me a la casa no em va omplir gens ni mica i crec que totes aquelles dones que tenen cura de les seves famílies sense ser assalariades contribueixen enormement a la família i no haurien de ser, com ha anomenat una amiga del barri, invisibles com ho són per a una majoria. Ans al contrari, haurien de rebre un sou per la seva feina.
I és que a països un pèl més desenvolupats que el nostre com Alemanya i França una dona pot quedar-se a casa tenint cura dels infants durant tres anys i l’estat li remunera la seva dedicació a la família. Aquí les dones donen a llum, agafen el temps de baixa reglamentari per no fer anar malament les empreses i han de deixar als menuts a mans de mainaderes, avies i avis i llars d’infants.
Pel que fa a la violència de gènere sembla que l’evolució en el camp de la tecnologia i els avenços en les ciències no han anat acompanyades d’una evolució mental de l’espècie humana en el seu tracte vers la dona. És esfereïdor, i l’adjectiu es queda curt, llegir les estadístiques sobre la violència domèstica que hi ha a internet de fonts fiables. A països que considerem paradisos de progrés l’índex d’atacs d’homes a la seva parella íntima ens haurien de fer redefinir el concepte de societat avançada. A Nova Zelanda la violència domèstica està al voltant del 35 %, a Suïssa la xifra és d’un 21%, a Canada d’un 29%, un país que molts dels joves d’avui dia veuen com una escapatòria a la crisis que es viu al vell continent. Als Estats Units l’agressivitat d’alguns contra la seva parella se situa al voltant d’un 33%. Si comparem aquests percentatges amb els d’un país com Egipte amb el seu 34% ens haurem de demanar si podem titllar una societat de més o menys masclista només per pertànyer al bloc de països desenvolupats o no. A Catalunya es van atendre 12.907 dones per violència domèstica el 2017. Les estadístiques deixen clar que el nivell econòmic d’un país no té gaire a veure amb el seu índex de violència de gènere. Potser caldria veure i estudiar si aquesta apareix més en el nivell socioeconòmic més baix de la societat.
I parlant d’Egipte he de treure un tema que surt a la meva segona novel.la “Pintor de boira”:el de la violació dintre del matrimoni. Una qüestió molt delicada perquè en moltes cultures els marits encara consideren que tenen el dret de forçar les seves mullers a sexe. I els casos no es denuncien perquè segueix sent “acceptat” que les dones tenen unes funcions que han de complir de cara als seus marits. Escabrós i vergonyós alhora i tan cert i trist que hauria de provocar la repulsió dels homes íntegres. Llastimós sobre tot perquè fa palès que la igualtat entre homes i dones encara no existeix ni de bon tros i que, per això, hem de seguir recordant, cada vuit de març, que encara patim injustícies.
I és que, per a molts, el gènere femení és un producte de la natura que compleix una finalitat reproductiva. Quantes dones han de justificar contínuament no voler tenir fills? N’hi ha que estan completament entregades a la ciència, l’art, la cultura o que senzillament no tenen ganes de tenir-ne. O de lligar-se a un home. Aquestes pateixen la mania persecutòria d’una societat que encara insisteix en què la feminitat és igual a la maternitat.
Vaig demanar a unes quantes conegudes que em diguessin quins aspectes de la vida quotidiana les feien sentir molestes i en desigualtat i en diversos casos ha sortit la “pressió social” per ser mare. Si no es considerés a les dones com a persones incapacitades o malaurades quan no tenen fills, potser algunes triarien no ser mares.
Desgraciadament he sentit massa cops al gimnàs allò de que “quin horror les vacances, ara hauré d’estar amb els nens tot el dia”. Si tan feixuc és per a algunes, per què han tingut fills? Potser perquè encara es titlla a les que no volen nens d’errors de la natura!
I la pressió social no acaba aquí. En ple segle XXI seguim tractant les dones solteres sense parella d’éssers imperfectes. Em recorda el cas d’una altra amiga que va acompanyar al seu pare a una celebració. Quan els amics del seu pare la van veure es van sorprendre de que fos tan bonica. És clar, una dona bonica i soltera no entra al cap de molts mascles encara perquè resulta que nosaltres no podem triar. Ens hem d’aparellar sí o sí encara que només ens passin per davant “Nosferatus” amb qui no podríem tenir cap conversa digna, o homes que ens poden avorrir fins a la somnolència més profunda. Però és així, la nostra societat ens vol aparellades i per això algunes dones aguanten companys que no les acaben de convèncer. I és que ser el solter d’or té encant, però ser la soltera d’or no s’entén de cap manera.
Res. Que hem de seguir celebrant el vuit de març perquè encara se’ns tracta com a éssers no complets sense un home al costat. I aquí arriba un dels aspectes que més m’indigna a mi. L’exemplificaré amb una anècdota que em va passar no fa gaire. Un home que, per la seva posició, té la paella pel mànec, em va demanar anar a sopar. En fer-me la proposta ja sabia que havia caigut en un parany mortal. Per una banda no m’abellia per a res una vetllada en la seva comanyia però per una altra sabia que dir-li que “no” podria suposar-me un problema dintre de poc. Li vaig comentar el meu dilema a un amic que va trobar una solució molt “masclista” al contratemps. Em va recomanar dir-li al senyor en qüestió que soparia de grat amb ell si no tingués parella.
Em va semblar una sortida fàcil i repulsiva alhora. És que hem de tenir por sempre d’afrontar soles la vida per por a trobar algú en posicions superiors que es vulgui aprofitar de nosaltres? I el que és pitjor: És que necessito l’excusa de tenir parella per poder dir que no a un home? La solució del meu conegut em va semblar tan patètica com la seva mentalitat i l’estat d’hipocresia total en què continuem vivint.
Som una societat avançada però les dones hem d’anar amb compte de no portar una faldilla curta per tal que no se’ns diguin bestieses pel carrer. Som una societat avançada, però els homes segueixen trobant bé anar a prostíbuls però malament que les dones siguin massa experimentades. Som una societat avançada, però els pediatres segueixen mirant a les dones quan expliquen quines cures necessiten els infants malalts. Som una societat avançada, però a fires i congressos sempre es demana que hi hagi hostesses joves i boniques amb faldilles ben curtes i ajustades però mai es demana que hi hagi hostesses masculins que ensenyin uns pectorals treballats i una panxa de persiana. Som una societat avançada, però els homes segueixen esperant que les dones es pintin amb cosmètics plens de disruptors hormonals, s’empolainin, facin dietes tiràniques per estar “bones” i es posin uns talons insans per augmentar la libido masculina però maltractar-se els peus i l’esquena alhora. Volem una igualtat però algunes segueixen coquetejant amb els homes i desitgen que els diguin que són boniques i que tenen unes corbes impressionats. Això és lògic? O és que la igualtat passa per copiar les males pràctiques masculines? Ara les dones ens hauríem de dedicar a potser a dir als homes que necessiten implants als glutis per fer-los ser més atractius potser? De cap manera!
Jo he hagut d’escoltar diverses vegades que segur que desitjaria tenir uns pits més grans. La meva resposta va ser sempre que no ho havia desitjat mai ,però que en canvi sí desitjaria més homes amb més cervell per no haver d’escolar bestieses. A veure a quants els agradaria que els diguessin que necessiten un parell de centímetres més a les seves parts baixes?
Avui no he fet vaga. Però crec que no em cal perquè continuo plantant cara al masclisme cada dia que passa i sempre que puc. I encara recordo que vaig canviar les regles del joc a la fira de Berlín fa molts anys. Quan jo en tenia vint-i-tres i se’m va contractar com a traductora simultània de l’anglès a l’alemany. Em van demanar que hi anés amb brusa i faldilla curta. Era hivern i a Berlin estàvem a uns deu sota zero. La fira era a l’interior d’una superfície enorme amb una calefacció insuficient i jo patia moltíssim el fred. Em vaig presentar mitja hora abans a la recepció amb la meva faldilla curta i un mocador— molt semblant a la hijab àrab— i em van demanar que em tragués el mocador del cap. Els vaig dir que havien de triar entre veure’m les cames, que no servien per a res com a traductora simultània, o la cara. Les noies del meu voltant no van poder aguantar la rialla. Em van deixar posar-me uns pantalons en conjunt amb la jaqueta i em vaig treure el mocador del cap. Va ser una manera de fer-los-hi veure com de ridícul era exigir que el meu uniforme fos sexista i més encara en unes condicions meteorològiques extremes. Se’m contractava pels idiomes no com a objecte. Per cert, tot això va passar abans d’inscriure’m al curs “Language for gender studies”, llengua pels estudis de gènere. Es veu que sense saber-ho ja era feminista abans d’adonar-me de debò de com de greu és el problema en el món.
El feminisme no és una opció. En la societat en la que vivim és malauradament sovint qüestió de supervivència!

El pla B (IV)

20180127_110931

El Jérôme reprengué la comunicació amb l’Elisenda de manera que després d’aquella misteriosa interrupció, seguí enviant-li diversos missatges cada dia. Li digué que trobava que la vida l’havia tractada molt bé a jutjar per la foto, que se la veia jove i amb energia i que no coneixia ningú amb tantes aficions com ella. En un moment donat li demanà a l’Elisenda què en pensava ella de com havien passat els anys per a ell. Fou sincera en dir-li que, en veure les arrugues d’ell, ella s’havia adonat que el temps passa per a tots i que, no obstant això, el veia encara força jove. I era cert. Tenia contacte amb diversos nois amb els que havia estat en la seva època minyonívola i cap d’ells li resultava en el més mínim interessant. El Jérôme s’havia sabut cuidar. O potser només era genètica. Els intercanvis de missatges s’anaven allargant tant com el dia i va arribar un punt en què les converses podien durar tot una hora. L’Elisenda no trobava a faltar el temps que dedicava a aquella estranya amistat però sí anava més de bòlit que habitualment. Un dia, el Jérôme li proposà fer una vídeo-conferència per WhatsApp. L’Elisenda s’ho va rumiar una bona estona però finalment va decidir que podia ser divertit i enriquidor conversar amb aquell home amb qui ja havia compartit tantíssims detalls. Li proposà fer-ho per Skype còmodament des de casa perquè estar davant de l’ordinador permetia veure l’altra persona en un mida més gran que la pantalla del mòbil. A ell la idea li semblà genial. I una tarda de dijous, quan l’Elisenda tornava a casa de córrer per la Barceloneta, es dutxà amb més rapidesa que habitualment i engegà el seu portàtil.
El Jérôme ja tenia la manera de localitzar-la. Només havia d’esperar la trucada i despenjar. Quan començà a sonar el dispositiu l’Elisenda notà unes papallones a la panxa. Una cosa era comunicar-se per WhatsApp enviant missatges i fotos i l’altra veure a l’altra persona en moviment. Deixà sonar el programa tantes vegades que ell va penjar. Li hagué de demanar per WhatsApp que la tornés a trucar per Skype. Aquell cop estaria preparada per respondre. Així és que en sentir el senyal acústic mogué el ratolí per prémer vídeo i esperà uns moments fins que la càmera de l’altra banda li enviés la imatge. El començament de la comunicació enganxà desprevingut el Jérôme que mirava la pantalla cercant la imatge de l’Elisenda amb ulls de cérvol. L’Elisenda somrigué i el noi la saludà en francès. No van poder evitar pensar en quants anys havien passat des de que s’havien vist per darrera vegada i com havia avançat el món. La tecnologia els permetia estar en contacte tot i viure relativament lluny l’un de l’altre. Van parlar de la seva feina i de com els ordinadors i els mòbils havien facilitat la gestió de moltes tasques. De fins a quin punt els avenços els permetien ser més lliures i sentir-se més segurs i quins aspectes havien empitjorat amb la tècnica. El Jérôme vivia en una casa moderna i intel·ligent en què un ordinador central decidia si la temperatura era l’adequada o si s’havia d’engegar automàticament la calefacció o l’aire condicionat. Abaixava les persianes a una determinada hora del dia i encenia el llum del dormitori a les set del matí per llevar el Jérôme. L’Elisenda trobà aquell grau de sofisticació exagerat. El seu interlocutor tenia programada fins i tot la màquina de cafè per tenir la seva beguda llesta en sortit del dormitori. L’Elisenda no entenia per quin motiu era necessària tanta tècnica per viure però reconegué que si visqués en una casa de més de tres-cents metres quadrats amb prop de catorze finestres, potser seria pràctic que les persianes o cortines baixessin automàticament. En certa manera s’alegrà de habitar en un pis més petit. Li estalviava mal de caps i també despesa en dones de la neteja.
Tot i dur un estil de vida molt diferent, els dos conversaren animadament i quan se’n va adonar ja havia passat gairebé una hora i mitja. S’acomiadaren i l’Elisenda tingué l’estranya sensació de familiaritat completa amb el Jérôme, algú que havia fet una aparició curta en la seva vida, havia deixat una dolça petjada durant anys i ara tornava per entrar en la seva quotidianitat amb virulència. I tanmateix, una ombra tèrbola de dubte emboirava la imatge feliç del seu amic retrobat. Per quin motiu havia interromput la comunicació durant uns dies? Era possible estar tan ocupat que no es podia enviar cap missatge? Decidí no deixar-se espatllar el moment. Acabà el dia amb una passejada pel Parc del Clot i una cervesa freda per acompanyar el nou llibre que havia tret de la biblioteca. Les seves necessitats comunicatives estaven cobertes.
A partir d’aquell dijous el Jérôme va demanar a l’Elisenda fer un Skype els dilluns i ella digué sempre que sí, tot i que sovint hagué de reconèixer que una hora i mitja de conversa entre setmana li ocupava un espai que havia de menester per fer altres coses. Així per exemple deixà el seu hàbit de treballar l’italià una mica de banda, perquè només disposava d’unes dues hores a la setmana i una i mitja ara la passava conversant amb el Jérôme. Les classes de ball i el Toni no les volia deixar i, òbviament, tampoc volia prescindir del seu pla del dijous al vespre. Així que aparcà l’italià.
Aquell estiu començà amb una nit de Sant Joan en què, per primera vegada durant anys, l’Elisenda sortí a ballar i ho féu amb el Toni, però amb el cap a la darrera visita del seu amic especial feia uns dies. Havia estat molt curta i mancada de tendresa i a l’Elisenda la deixà un pèl aixafada. Potser ell estava perdent l’interès en ella! Per això digué que sí a sortir amb el Toni tot i el cansament que havia acumulat les darreres setmanes. Sense adonar-se responia els missatges del Jérôme de manera immediata, i aquest li podia fer unes quinze preguntes al dia. L’Elisenda sovint interrompia el que feia per respondre i acabava la jornada havent de córrer més del compte. Aquella revetlla de Sant Joan se’n va adonar gràcies precisament al seu company de ball.
— Ja tenia ganes de veure’t una mica relaxada Elisenda! Darrerament arribes sempre esperitada i tard a classe. Passa res?
L’Elisenda reflexionà breument i no trigà en adonar-se que el Jérôme era la causa d’aquell canvi d’actitud. De fet portava ja uns dilluns pensant que les converses amb ell la feien anar a dormir massa tard i llavors el dia següent no es despertava del tot fresca.
— Estic dedicant un temps a una activitat que potser m’absorbeix una mica massa… — Digué conscient del seu problema.
—Però és una activitat positiva? — Féu el Toni encuriosit.
— Suposo que sí. Em permet practicar el francès altre cop. El tenia rovellat. Però és clar, com que jo ja tenia tota l’agenda prou plena i m’ho noto.
El Toni no va saber què respondre. Ell tenia un parell d’aficions però no una dotzena com l’Elisenda. No havia de córrer mai enlloc i tampoc anava a dormir massa tard. Excepte quan la seva filla adolescent anava a la discoteca i ell no aclucava l’ull fins que sentia les claus a la porta.
Per regla general el Toni no insistia mai i no burxava amb preguntes a les persones. Se les quedava per ell i intentava observar per cercar les respostes a allò que desitjava saber. L’Elisenda seria objecte del seu estudi perquè la notava distreta i atabalada i li semblava que havia perdut tota la seva aparent serenitat. Després de dos mojitos, tan l’un com l’altre no aconseguiren ballar com haguessin volgut però no estaven sota la supervisió de la seva professora i per tant es podien permetre ser maldestres per una nit. Rigueren de valent amb les seves pífies i s’acomiadaren al metro amb una abraçada entre crit i crit dels borratxos que desfilaven cap al darrer bar. Quan l’Elisenda es posà al llit aquella nit quedà adormida pensant en la mirada analítica del Toni. Hi havia quelcom d’ell que la feia sentir molt bé. Potser era precisament la seva paciència. Les dones inquietes com ella necessitaven homes pacients…

 

El “run for fun” que provoca estralls: la història de les maratons.

20180212_114353

De ben segur que tots coneixeu la sensació d’incertesa que provoquen les tanques que barren el pas. I si viviu al meu barri encara us són més familiars perquè les veiem molt sovint tallant els carrers que van a la platja. De vegades el motiu és una festa tradicional com la rua del carnestoltes però en la majoria dels casos aquests dispositius de seguretat anuncien una marató, mitja marató, triatló o cursa de qualsevol mena. I és que la ciutat de Barcelona s’ha convertit en capdavantera organitzant aquesta activitat esportiva que s’ha posat de moda entre gent de totes les edats i de totes les nacionalitats. El “running” i les maratons són per a molts una activitat de lleure molt seriosa que acaba, sovint, provocant un trasbals als mateixos que la practiquen i als de l’entorn.
Però fixem-nos en la història de la marató com a cursa esportiva perquè té una tradició força llarga. El precursor d’aquesta activitat va ser un missatger anomenat Pheidippides que, segons informa Herodot, l’any 490 abans de Crist va córrer d’Atenes a Esparta en dos dies per tal d’anar a demanar ajut contra una incursió dels perses. Aprofitant aquesta fita històrica, uns cinc-cents anys després Plutarc va confeccionar una llegenda que narrava la cursa d’un home des de Marató, on s’havia lliurat una batalla, fins a Atenes, on va anar a donar la bona notícia sobre la victòria. Plutarc, al més pur estil grec, va donar molt mal final a l’heroi perquè després d’anunciar que havien vençut va caure mort al terra. Ja sabem que als hel·lènics els agradaven les tragèdies!
El cas és que la llegenda i el pobre corredor Pheidippides van caure en l’oblit totalment fins que l’any 1890, durant uns treballs d’excavacions a la localitat de Marató es va descobrir un pujol. En aquest s’hi va trobar la tomba de corredor d’Atenes i als historiadors els va despertar l’interès pels fets remots.
En realitat, al segle XVIII, tant a Anglaterra com als Estats Units s’havia estès la moda de fer curses compreses entre els 32, 18 Kilòmetres (20 milles) i 48,27 Kilòmetres (30 milles). L’esport es va anomenar “pedestrianism” i va guanyar adeptes ràpidament.
Potser perquè la nova tendència ja arribava al continent, el filòleg Michel Bréal va tenir la idea de commemorar la llegendària cursa de Pheiddipides als Jocs Olímpics. Així doncs va proposar per carta al seu amic el baró Pierre de Coubertin, fundador del comitè Olímpic Internacional, que hi hagués una modalitat de competició que consistís en una cursa. Al baró li abellí la idea i el 1896 es va organitzar la primera marató als Jocs Olímpics.
I la disciplina de córrer ha perdurat fins ara i durant els darrers vint anys, i encara diria més, en el darrers deu, ha agafat un impuls tan gran que mou gent d’un país a un altre per participar en les maratons més conegudes. L’any 2000 a Nova York 52.000 corredors van participar en la marató més gran dels EEUU. Una xifra que és una autèntica barbaritat!
I la nostra ciutat també ha passat a les llistes de ciutats maratonianes juntament amb Atenes, Berlín, Boston, Chicago, Londres, Madrid i Miami. I és clar, estar situat dins el rànking té el seu preu: En primer lloc ciutadans i ciutadanes com jo es troben la ciutat “segrestada” als peus dels maratonians durant hores i cada dos per tres. Quantes vegades m’he trobat que volia fer una volta en bicicleta pel matí i tenia el pas barrat? “Tenen dret a fer esport” diuen els agents que vigilen les tanques. No obstant, jo mateixa també faig esport quan vaig en bici des de Poblenou fins el Vela i després fins el Fòrum per tornar al meu barri. La diferència és que jo no ho faig de manera notòria, no molesto a ningú i, a sobre, i aquest és el pitjor crim, no pago per la samarreta amb el dorsal ni pago per participar en cap cursa. I és clar, llavors amb mi no fan negoci i per tant sóc ciutadana de segona a qui se li pot barrar el pas a la platja si convé. Això per no parlar del que passa si tens la intenció de sortir de la ciutat comtal en cotxe i et trobés amb una d’aquestes mil maratons barrant la sortida per la Ronda Litoral. S’ha d’anar a buscar una altra alternativa que implica donar una volta impressionant i gastar més en gasolina i provocar unes emissions de carboni innecessàries. I jo em pregunto: Per què no s’anuncien les maratons al telenotícies com es fa amb les tempestes? Així els ciutadans estaríem ben informats.
He vist més d’una persona perdre els estreps davant les tanques que impedien passar a l’altra banda del carrer. S’ha de creuar quan sigui segur per als corredors i no se’ls faci ensopegar perquè això els faria perdre uns segons per fer la marató i s’hi juguen l’honor. Ens ho hem de fer mirar tots plegats.
No sé per quin motiu tinc la impressió que el “running” ha esdevingut per a molts una moda poc saludable com la d’estar prim en excés, que porta a una anorèxia encoberta, o la d’estar morè, amb la seva tanorèxia malaltissa, o la d’estar massa musculat com passa amb la vigorèxia. La gent surt a córrer en manada i mancada de preparació física adequada. Molts corredors dels que participen en maratons regularment acaben amb els genolls destrossats o amb problemes a les cames. Altres arriben a la feina del dilluns completament extenuats. Aquest és el cas d’una ex-companya de feina i substituta d’un altre company que va anar un divendres a Pamplona a córrer una marató, tornà un diumenge i el dilluns se l’havien d’emportar a urgències per connectar-la al gota a gota. Va venir deshidratada, esgotada i mal menjada. I és que molts dels corredors no fan el correcte per restablir la normalitat al seu organisme després de l’esforç titànic.
No només sóc jo que s’ha adonat de que encara no se saben les conseqüències d’un esforç físic sostingut tan elevat. L’hospital de Michigan William Beaumont va realitzar un estudi als corredors després d’una marató i va constatar que el 40 per cent patia una lesió als ronyons després de la cursa. Els ronyons tornaven al seu estat habitual en uns dies però és obvi que encara no se sap quina conseqüència té una inflamació regular dels ronyons sobre la salut de la persona.
Coneixem que de tant en tan algun corredor no arriba a la meta i mor pel camí. Potser perquè el seu cor no està en prou bon estat, perquè la deshidratació és extrema o perquè, senzillament els sobre-esforços no són saludables. I tot i així cada cop més gent s’apunta al running.
Em demano si als humans els ve de la necessitat antropològica de sentir-se com els animals que corren en esbarts per fugir d’un perill. O si les maratons són una expressió de la lluita per la vida i si els corredors senten la necessitat de superar-se a ells mateixos per vèncer les seves pors.
Conec algú al barri que viu per córrer. Entrena cada dia i s’apunta a totes les maratons agudes i per haver. Una afició com una altra, val a dir. Tanmateix, tot i que m’empipa profundament que s’interrompi el meu espai de lleure i es segresti la meva ciutat per l’entreteniment patrocinat per les grans marques que es fan publicitat a les maratons, encara m’emprenya més que les autoritats locals recolzin aquesta activitat sense que hi hagi res que controli el nivell de perill que suposa un esforç físic d’aquesta magnitud per les persones. I és que la moda és tan potent que no interessen els estudis. Les begudes energètiques i les marques que venen les samarretes fan massa negoci per aturar una bogeria com la de les maratons. Però jo, per acabar aquesta entrada, vull recordar que Plutarc ja va fer acabar el seu heroi corredor mort del sobreesforç després d’haver recorregut uns 43 kilòmetres. I això que ho devia fer en un ambient infinitament més net que el que respirem a les ciutats maratonianes d’avui dia. No caldria mirar l’impacte d’aquestes activitats sobre els humans abans d’impulsar-ne la pràctica?
Us deixo una setmana per a pensar-hi. Bon dijous i bon cap de setmana, que ja el tenim a sobre!

Com l’arc iris (I)

20171019_191612.jpg

Primera Part: engabiada

El dia se’m va tòrcer just començar-lo i el so de la melodia del mòbil no aconseguí donar-me prou energia per aixecar-me d’aquell llit que darrerament havia esdevingut l’únic indret on em sentia reconfortada. En escoltar la cançó per segona vegada vaig fer un esforç de tità i vaig encendre el llum. Potser així la il·lusió de tenir uns segons per mi s’esvairia per deixar pas a la rutina matinera. Vaig fer un salt i em vaig posar un jersei llarg per anar a la cuina gèlida a preparar-me el cafè. Aquell beuratge amarg i fosc m’il·luminava els primers minuts de vigília esdernegats pel despertador des de que era una adolescent. Vaig omplir la cassoleta de la màquina i vaig anar al bany. Quan em volia rentar les mans vaig sentir un soroll metàl·lic contra les rajoles del terra i de seguida vaig saber que la cafetera havia decidit declarar-me la guerra per no netejar-la ni descalcificar-la tan sovint com era recomanable. De fet li faig el manteniment pertinent només quan m’adono que el porta-filtres ja no encaixa a la rotllana del dispositiu. Em vaig maleir els ossos i vaig recollir amb l’escombra i els ulls encara mig tancats, l’escampall del marronós del terra. Aquell matí hauria de fer servir l’ Oroley de ma mare, vella i deslluïda però eficaç. Vaig mirar el rellotge de la cuina. El contratemps potser em faria no arribar tant puntual com volia. M’havia proposat escriure un parell d’idees a casa perquè aquell matí només tindria una hora per inventar-me una frase prou encertada per captar nous clients per a una empresa que n’havia anat perdent d’ençà de la crisi.
En sortir de la dutxa vaig abocar el cafè en una tassa i vaig anar a la cambra del pis on hi tinc el minúscul estudi. Poca gent visita el meu habitatge però els que ho fan sempre queden sorpresos de que el lloc més lluminós i espaiós estigui destinat a ser un espai de treball. Em costa fer-los entendre que una humil secretària dediqui el seu temps de lleure a aprendre llengües i escriure perquè creuen que no s’ha de malbaratar temps en coses que no aporten ni diners, ni fama ni la fan a una més coneguda a les xarxes socials. Encara recordo el dia que un noi de la meva edat amb qui havia començat a sortir em va demanar per què no convertia l’estudi en dormitori i em quedava la cambra petita com a despatx. Quan li vaig dir que passava més temps conscient treballant que dormint em va fitar amb cara d’aflicció i jo vaig albirar no arribaríem gaire lluny.
I aquell vint de març a dos quarts de set del matí la menuda alcova amb l’escriptori em semblà un petit palau que feia més dolç el començament d’un dia que estaria marcat, ineludiblement, per una feina que m’entuixegava el viure.
A les vuit en punt vaig sortir de casa i vaig girar el primer carrer fins on tenia aparcada la meva bicicleta. Mentre la deslligava els meus llavis dibuixaren un somriure un pèl sorneguer dedicat a uns companys laborals pels que el transport urbà dels triomfadors era el cotxe. Anar en aquell vehicle tan poc sofisticat era per mi una empremta emocional que posava de manifest una manera de ser. M’abelleix tot allò que em fa sentir bé amb mi mateixa de manera continuada i no només per uns instants. No sóc amant de les disfresses de la realitat i per això no m’ha fet mai cap gràcia utilitzar maquillatge per millorar la meva aparença, ni anar amb el cabell tenyit o planxat i sóc conscient que el membre d’una empresa de màrqueting hauria de tenir molta més cura de la imatge personal que jo. Potser aquell primer pensament rebel del dia fou el que em donà una injecció d’eufòria desmesurada i vaig aconseguir fer la meitat del recorregut batent un temps record fins a l’alçada de la casa Terrades. Quan vaig voler girar a l’esquerra per agafar el carrer Bruc un altre ciclista més ràpid que jo em va encalçar i se’m va tirar a sobre fent-me caure al terra. El cop va ser colossal perquè vaig repenjar tot el meu pes i el de la meva bicicleta, que no era el model més lleuger del mercat precisament, sobre el meu maluc i el braç esquerra. El meu esgarip ben segur se sentí fins al Passeig de Gràcia perquè els vianants de la vora, a qui creia androides similar a humans però mancats d’emocions, van alterar la seva fisonomia per expressar sorpresa. Alguns van córrer a ajudar-me però van desistir quan van veure que el malfactor ocasionant de l’accident s’aturava per a fer-ho.
Tot va passar molt ràpidament i no en recordo tots els detalls: els rostres perplexos de la gent, el meu dolor lateral, els cotxes amb les botzines que ens cridaven l’atenció i jo estirada al terra vaig sentir una veu amb un accent estranger que em diu:
— Estàs bé?
Ni en aquest moment ni en cap d’altre penso gaire en el que dic. Tot i tenir per costum no badar boca si no es necessari perquè sempre m’havien dit que només tenim control sobre allò que no diem, quan bado boca llavors surt el que tinc a la meva ment sense filtrar.
— I a tu què et sembla? —Vaig dir tot aixecant el cap per veure el culpable de l’escena. Un noi d’una edat similar a la meva, cap rapat i unes seies rosses i espesses que emmarcaven uns ulls verd-blaus em fità inquisitivament.
—Em sap greu.
La seva expressió era eixuta i el seu posat encimbellat però duia uns pantalons desgastats i una camisa a quadres a la que li faltaven dos botons.
—M’ajudes o et quedes com un estaquirot? —digué jo que intentava incorporar-me.
Ell va aixecar la bicicleta que jo tenia damunt i llavors em va allargar la seva mà aspre i rugosa i em va estirar tot apropant-me a ell. Llavors em posà els braços a la seva espatlla per no deixar que la meva cama esquerra aguantés tot el pes. Llavors vaig notar la seva olor. Era una fragància feréstec que feia temps que no sentia i que recordava només de la meva infantesa a Begur. Aquell noi desprenia una olor barreja a llenya, all i suor que a la majoria de persones els hagués semblat desagradable. A mi però em va resultà refrescant per tota la naturalitat que comportava. N’estava tipa de les ferums artificials dels sabons i dels productes cosmètics que feien servir tant homes com dones. Al meu cervell no se l’enganya tan fàcilment.
—Gràcies. –Vaig dir tímidament.
— Pots caminar bé? Si vols t’acompanyo fins on anaves. Crec que el cop et farà mai. Has fet una bona patacada…
—Treballo una cantonada més avall al següent carrer. Si vens amb mi em faràs un favor.
Vaig dir-ho sense reflexionar. Per una banda aquell noi potser tenia un assumpte pendent urgent i per d’altra probablement no seria bo que a la feina em veiessin acompanyada d’un paio amb aquell aspecte tan descuidat. Ja em tenien prou martiritzada perquè no responia a les seves expectatives pel que feia a la meva presència. Si algú em veia amb aquell home m’acabarien de titllar d’espècie estranya. Però ja no podia tirar enrere les meves paraules i vaig fer aquells darrers tres-cents metres fins al meu lloc de tortura habitual envoltada del seu aroma, que definitivament emboirà el meu cervell. Sense parlar-ho jo vaig aguantar la meva bicicleta i ell em va passar un braç per la cintura per ajudar-me a caminar a mi mentre sostenia la seva Orbea amb l’altre braç. El seu cos desprenia també força escalfor. Era reconfortant perquè el sol enteranyinat lluitava per lluir una mica entre uns núvols espessos i grisos i l’aire que passava era fred i humit. Un ambient no gens primaveral. Em va acompanyar fins a l’empresa i quan hi érem em va tornar a demanar si em trobava bé. El vaig fitar als ulls i seguidament vaig apartar l’esguard empegueïda amb por que notés l’agullonament de la meva curiositat. Vaig abaixar la mirada i llavors adonar-me que tenia un trau als pantalons i acte seguit vaig notar la calrada al rostre. A la feina, on tots em criticaven sovint per darrera i també per davant, ara tindrien un motiu per riure ben fort de mi. No podia amagar de cap manera aquell accident matiner. Quan vaig tornar-lo a mirar els seus ulls verds-blaus continuaven fitant-me.
— Sí, estic bé. No t’amoïnis. –Vaig mentir tot pensant que desitjava tenir un nom per aquell olor i aquell tacte que de ben segur s’haurien impregnat al meu cervell altrament buit de sensacions interessants.
Ens vam acomiadar i jo vaig lligar la bicicleta davant de l’oficina a una senyalització de prohibició d’aparcament. En entrar vaig assegurar-me que la recepcionista estigués prou ocupada per no veure’m. Arribava deu minuts tard i clarament trasbalsada. A dos quarts de deu teníem una reunió amb un client important i jo havia de fer una presentació que ja m’encaboriava prou però que ara a més l’hauria de fer en uns pantalons que degut al trau ja no estaven a l’alçada. Quan vaig entrar a la cambra on tenim el despatx quatre companys i jo la vaig trobar buida. La directora creativa els havia reunit a tots per repassar l’estratègia a seguir amb el client. Jo m’assegué a la taula, encengué l’ordinador i vaig començar a llegir els correus. Òbviament s’esperava de mi que els tingués sincronitzats amb el mòbil per tenir-me treballant vint-i-quatre hores al dia però jo seguia mirant-los en hores de feina. Tenia dues tasques a fer i eren dos PowerPoints amb les idees de tot l’equip per presentar-les al client. En definitiva es podia resumir tot en una sola diapositiva. Es tractava de presentar les xarxes socials com a mitjà infal·lible per aconseguir clientela, fidelitzar la que ja es tenia i proposar al client fer els antics alumnes membres seguidors del facebook per promocionar l’escola. Vaig enllestir aquella primera tasca mig adolorida per la caiguda i quan tot just l’havia acabada entrà el Toni al despatx:
— Bon dia Estel. On eres? —La directora ha preguntat tres cops per tu.
Vaig sentir la calrada que m’escalfava el rostre. El color m’aniria bé vaig pensar perquè jo no utilitzava maquillatge i sovint havia d’escoltar de les companyes que estava pàl·lida. Tenia just temps per anar a fer una aigua i acabar de posar a punt el que em calia per a la presentació amb els clients.
— He tingut un petit accident matiner. Res de greu.
— Has acabat totes les tasques? La Laia està amoïnada perquè aquest client ens pot portar molta feina si tot va bé i no vol que falli res.
— Sí, ja ho tinc tot.
— Perfecte. Vaig a fer un cafè…
Vaig sortir del despatx, un cau poc il·luminat equipat amb quatre taules i tres ordinadors per retirar on havíem de tenir idees innovadores per seduir una clientela que cada cop prescindia més de les agències de màrqueting i comunicació. Per no posar-me de mal humor vaig decidir remullar-me la gola amb una ampolla d’aigua de la màquina a la segona planta on cap de les meves companyes vindria a fer-me companyia.

 

 

Amor virtual (IX)

20171019_184954[1577]

El Joan no s’havia esperat pas gaire d’aquella cita amb la Carol i per tant va fer un esforç mental per tal d’imaginar-se el pitjor dels escenaris i no emportar-se una gran desil·lusió. Pensà en la Carol posant cara de circumstàncies en veure’l, també li vingué al cap que potser no tindria cap tema de conversa i ella voldria marxar cap a casa amb qualsevol excusa. Se li va acudir fins i tot que ella podria ser molt diferent a la noia de la foto. Potser s’hauria engreixat engolint llepolies tot el dia per calmar l’ansietat que deia que patia per la feina, o potser semblaria molt més gran que a la foto. De fet, segons la imatge, la Carol aparentava menys edat de la que tenia. Al Joan no li hagués estranyat que ella escollís la fotografia més afavoridora de si mateixa per atreure l’atenció del personal. Però realment era algú que tanta necessitat tenia de companyia?
Aquell divendres fresc de tardor primerenca se li havia fet d’allò més curt. I això que les darreres dues setmanes havia après què volia dir avorrir-se se debò. Però entre el massatge del matí, netejar el pis, fer la bogada i acabar de llegir la novel.la que s’havia emportat de la biblioteca, no va tenir gaire oportunitat de preparar-se les frases d’emergència en cas que la companyia de la Carol se li fes per algun motiu ingrata. Era una possibilitat remota però existia. I si ella era similar a la Marta aquella del xat i li semblava antipàtica de seguida? Bé havia de pensar en sortides de fugida, no? A les sis en punt va sortir de casa i va agafar la bicicleta fins al parc de la Ciutadella. Era l’indret que havia triat la Carol i a ell li va semblar bé perquè el vehicle de dues rodes encara no era del tot apte per una zona lumbar a mig recuperar. Per tant no volia haver de fer grans recorreguts encara. Havien quedat a tres quarts i entre deslligar la bicicleta, pedalejar fins al parc i trobar un aparcament on lligar-la, poc li va faltar per arribar tard a l’entrada del parc que quedava just davant de l’arc del triomf. Va deixar la seva fidel companya al lloc reglamentari i va donar unes passes fins a la porta. El que primer albirà el Joan fou la mitja melena negra de la Carol brillant al sol. Estava convençut que era ella però no li va semblar digne apropar-s’hi per darrere. Per això va caminar fins estar davant d’ella i llavors li somrigué. Els enormes ulls foscos d’ella van guspirejar però amb timidesa, no pas amb la irreverència de les noies que se senten massa segures de si mateixes. Aquell rostre clar i emmarcat per la cabellera fosca recordà al Joan el conte de la Blancaneus.
— Carol? — Digué ell tot intentant imitar el seu somriure.
— Hola Joan! — Féu ella tot allargant-li la mà.
Es va quedar una mica sobtat perquè estava acostumat als dos petons. Tanmateix li va agradar que ella escollís aquella salutació més reservada.
— Com va l’esquena?
— Molt bé gràcies! Dilluns aniré al metge a buscar l’alta. Ja tinc ganes de tornar a la normalitat!
— I no preferiries uns dies més de descans?
— No! Ni parlar-ne, ja n’he tingut ben bé prou de fer el manta…
Tot i que en Joan no considerava que fos cap persona ni interessant ni especial, la Carol va aconseguir fer-li suficients preguntes per sentir-se una estrella del pop. Mentre responia, l’anava observant. No tenia un caminar enèrgic sinó més aviat suau, com si no gosés trepitjar el terra amb massa força per no fer soroll. Conversava també en un to de veu baix que al Joan li resultà d’allò més agradable. La seva ex tenia la capacitat de fer rebentar el timpà de qualsevol ésser humà sense estar enfadada. I havia quedat de les explosions d’energia incontinguda força saturat. La delicadesa de la Carol el relaxava. Al cap d’una estona va aconseguir girar la truita per poder preguntar ell el que li interessava. El sorprengué el grau de modèstia de la Carol perquè no era gens fingit. Es considerava una noia senzilla i allò li va cridar l’atenció al Joan de seguida.
I li seguia cridant l’atenció dos mesos després d’aquella trobada de la que, segons es van confessar uns dies després, ni l’un ni l’altre havien pensat que en pogués sortir res de bo. La Carol perquè esperava que en qualsevol moment el Joan resultés ser un Don Joan com el Sergi, i el Joan perquè assumia que algú del web de cites no li faria el pes.
No obstant, no va ser així. El Joan i la Carol van trobar l’un en l’altre la companyia desitjada que omplia els espais buits. Ella va aprendre a gaudir de les tardes i estones que tenia per si mateixa. Va continuar fent esport, reinventant la seva rutina diària, veient la Silvia més regularment que mesos enrere i quan quedava amb el Joan, retrobava l’escalfor de tenir un company. Ell tornava a tenir algú de qui ocupar-se cada dia una mica. A qui explicar-li la rutina diària encara que fos tan ensopida com la seva. I algú que sabia que esperaria la seva trucada. La Carol era un llac pacífic on un podia nedar relaxadament. No era un mar o oceà amb dies d’onades ferotges que fessin venir basarda als nadadors més temeraris. La Carol no donaria cap sorpresa. O si més no aquella era la impressió que en tenia el Joan. Tanmateix, encara de tant en tant es demanava si potser la Silvia, aquella noia híbrida d’equilibri exquisit entre l’extraversió i la introversió, entre l’energia i la calma, la serenitat i el dinamisme, si potser ella no hagués estat un complement més actiu per la seva vida. Però aquella tarda amb la Carol al parc el va fer canviar d’idea. La Silvia no hagués estat una dona adequada per ell. Una pastilla efervescent s’avorriria completament amb un anti Bruce Willis. I en tot cas la Carol havia entrat en la seva vida sigil·losament però de manera efectiva, perquè ja l’havia presentada a les seves dues filles i a elles la serenitat de la noia les havia encisat. La Carol preguntava molt i les feia sentir importants. I el Joan va desaparèixer del web de cites discretament. Dues setmanes després de la primera trobada amb la Carol es va donar de baixa. Ella, i això no li digué mai, ho féu tan sols dos dies després. Tenia molt clar que aquell món virtual era molt decebedor i no tenia ganes de perdre el temps. I això tot i que havia arribat a pensar que en tenia massa de temps! Però la relació amb el Joan li donava les estones de “família” que ella desitjava sense haver de renunciar també a estones lliures. Era la relació perfecta amb una persona al cent per cent compatible. I de fet, ell havia entrat de manera tant contundent a la seva vida que ella va pensar que ja era hora de presentar-li les seves amistats. Havia de començar per la Silvia, òbviament, que era qui la coneixia des de la seva època d’adolescent i l’havia vista passar per nombroses etapes: La de l’adolescent amb problemes familiars; la de la desorientada universitària que anà a viure amb la seva parella convertint-se en la primera de la promoció en haver de pagar lloguer cada mes; la de la jove amb problemes en la seva relació; la titulada universitària acabada de separar i buscant parella la de la Carol a la recerca i captura d’un noi per tornar a viure amb ell, i des de feia uns anys, la Carol independent que havia aconseguit una certa estabilitat econòmica però no emocional. Amb el Joan al seu costat inaugurava una nova etapa de la seva vida en què no hi podia faltar al seva millor amiga. Convèncer al Joan d’un sopar de divendres nit tots tres no va ser gens difícil. A ell li abellia conèixer gent nova i si era de l’entorn de la Carol, hi posava encara més interès. Aquell divendres havia plogut tot el dia i quan el Joan va arribar a casa d’ella, la va trobar a punt d’entrar a la dutxa per treure’s el fred de sobre. Es va arreglar mentre ell posava música d’ambient i se servia una cervesa. La Carol sempre comprava la marca que li agradava a ell per a les ocasions en què tenien un temps per passar plegats escoltant música, xerrant de temes d’actualitat o de foteses sense importància. Per relaxar-se i disminuir el grau de preocupació i tensió que s’anava acumulant durant tota la setmana.
Aquell vespre la Carol es va posar un vestit negre amb un estampat de colors que jugava perfectament amb ella. El seu cabell color carbó i brillant, tenyit només un parell de cabells grisos per donar un to més personal a la melena, encaixaven de manera fantàstica amb el seu rostre més aviat pàl·lid però amb galtes naturalment enrojolades. Amb el seu cutis blanc i aquells ulls negres emmarcats per llargues pestanyes, la Carol no necessitava maquillatge. El vermell de l’estampat del vestit li donava et toc de color que li calia. Quan va sortir de la cambra el Joan quedà enfavat. La Carol era exquisidament elegant sense ser ni ostentosa ni excessivament vistosa. En aquell vestit se la veia més fràgil que de costum.
Per celebrar la trobada de la parella amb la seva millor amiga, ella havia triat un restaurant elegant però de mitjà preu situat a ciutat vella, prop de la Via Laietana. No li quedava ni gaire lluny a la Carol, ni tampoc a la Silvia. La parella arribà puntual i s’assegué a la taula reservada. Ella se sentia com una princesa perquè durant molt de temps no havia anat a un restaurant d’aquella categoria. Sense la companyia adequada no calia esmerçar ni temps ni diners. Ara però la situació havia canviat finalment.
Estaven xerrant un davant de l’altre amb el Joan situat a la cadira des de la qual es veia la porta de l’entrada. De cop es va obrir i una imatge fresca i dinàmica aparegué il·luminant amb la seva espontaneïtat i frescor aquell indret elegant però també un pèl massa tocat i posat. El Joan es quedà, per segona vegada aquell vespre, sense paraules. La noia de la porta era la Silvia i un pressentiment el travessà com una fletxa esmolada. La Silvia donà un cop d’ull a la gran sala amb els seus ulls vius i de cop veié que la Carol girava el cap. L’expressió de la seva cara era incert. Què passava? Mentre es dirigia a la taula amb un somriure que volia amagar aquella sensació de preocupació que havia tingut feia un segon en veure la seva amiga, s’adona que coneixia l’acompanyant de taula. El Joan! El que havia estat client seu durant dues setmanes i fins no feia tant! Quina casualitat!

Quan arribà a la taula, donà dos petons a la Carol i l’abraçà abrandadament. Com per confortar-la per la incomoditat que li havia llegit als ulls feia uns segons. I si li havia llegit volia dir que era ben clara ja que els ulls negres de la Carol eren transparents com el plom. S’adonà de seguida que havia estat la cara de sorpresa del Joan que l’havia amoïnada. Potser seria millor aclarir aquella casualitat…
— Joan! Quina casualitat! — Féu ella de la manera més natural del món.
— Us coneixeu? — Demanà la Carol amb la seva inseguretat innata.
— Sí, i tant! — s’afanyà a dir el Joan. — La Silvia i els seus massatges m’han accelerat la recuperació!
— Home! No n’hi ha per tant! La inflamació hagués baixat per si sola!
Finalment la Carol somrigué. És el que volien tant la Silvia com el Joan.
— No m’ho puc creure! Ja us coneixíeu! I jo sense saber que les dues persones que més properes em són en aquests moments ja s’havien que l’altre existia! Increïble!
L’alegria de la Carol va quedar esvaïda en el núvol de dubtes del Joan. I com més estona passaven plegats més enterbolida era la seva percepció de la realitat. La Carol va quedar dissipada en la conversa animada de la Silvia, que amb la seva exuberant energia explicava els seus progressos musicals i que havia començat a fer un curs per ser guia turística. No li corria pressa però tenia ganes de tenir una altra titulació. La Carol quedà en segon terme mentre la Silvia portava la veu cantant i el Joan la interrogava. Aquella combinació prometia! No sempre li havia passat que a les millors amigues li caiguessin bé les seves parelles, o que les seves parelles no s’avorrissin amb les seves amistats. Però aquell no era el cas. La vetllada fou agradable i distesa. O això pensà la Carol.
Quan s’acomiadaren, la Silvia donà abraçades i petons als dos i agafà un taxi per marxar. Estava contenta de que la Carol finalment hagués trobat algú amb cara i ulls. La Carol s’acomiadà de la seva amiga dient-li que aviat havien de quedar per fer una cervesa “al local de sempre” per xerrar de les seves coses. Es delia per demanar-li quina impressió havia tingut d’ell quan el va veure per primera vegada a la consulta i ara que sabia que estava amb ella.
Dels tres el Joan va ser, decididament, el que menys eufòric estava. Finalment havia tingut l’oportunitat de conèixer la Silvia i de sopar amb ella. I no l’havia decebut el més mínim. Era la injecció d’energia renovada que el podia transformar. Que l’arrancaria de la seva monotonia per transportar-lo a un món de possibilitats noves i engrescadores en què ell no hagués pensat mai.
— Ei! — Digué la Carol veient que el Joan estava emboirat en els seus pensaments. — Dormiràs a casa avui?
— I tant! — Féu el Joan amb menys entusiasme de l’habitual.
Aquell divendres nit, amb la Carol entortolligada amb el seu cos i la seva escalfor al costat, el Joan sentí una fiblada de dubte. Era completament adorable. Una persona amb qui no tindria mai una discussió, a qui tot el que ell feia li semblava bé, que no li exigiria mai que fos Bruce Willis per estimar-lo. I estava content d’haver-la trobada en una ciutat tan gran i amb una vida tan entaforada de moments buits i sorolls, que no permet conèixer gent fora de l’entorn quotidià. La Carol era la calma i la serenitat. I era compatible amb ell. Això havia dit l’ordinador del web de cites. Però i si no hi hagués entrat mai? I si, senzillament amb aquell atac de ciàtica hagués conegut la Silvia sense que hi hagués hagut cap Carol a l’abast? I si no hagués tingut una pantalla d’ordinador per protegir-se? I si hagués gosat convidar la Silvia a passejar amb ell?
El Joan es començava a abaltir amb les imatges confuses de la pantalla de seu ordinador, dels missatges de whatsapp que intercanviava diàriament per no sentir-se sol i perdut. Tan sol i perdut com ho estava en aquell moment, en la foscor de la cambra sense la fressa de les notícies de les ràdios enceses properes a ell, sense els missatges fugissers en pantalles de gran o petit format , sense el núvol d’informació arribada per canals retransmesos que controlava la seva vida. Tant, que havia estat capaç d’escollir una persona per ell. I les pampallugues lumíniques de les pantalles protectores dels éssers vulnerables i fràgils com el Joan i la Carol desaparegueren només per unes hores de descans nocturn. L’endemà la seva realitat quedaria emboirada per la tempesta de pseudo-coneixement retransmès per mitjans electrònics. I el seu amor virtual, seguiria encès gràcies a la tecnologia que havia permès la seva relació i que, potser, havia impedit altres camins menys matemàticament correctes. I és que, de vegades, la tècnica ens pot fer arribar a la lluna però no ens deixa contemplar els núvols…