El clima i les expressions angleses I.

 

 

Aquesta setmana em sembla pràcticament inevitable parlar del temps i de les inclemències meteorològiques. La setmana ha estat passada per aigua i a més el vent ha bufat de tal manera que ha fet caure arbres i ha tombat contenidors. Els efectes de la tempesta Glòria han estat esfereïdors. D’aquí la fotografia de la Rambla del Poblenou i

de “sa barrumera” de Tossa del blog d’avui. El vídeo fa posar els pèls de punta i qui em coneix sap perfectament com de vinculada em sento jo a aquest poble. Les imatges són un testimoni del mal tràngol que hem passat tots i ens han de fer pensar si tot això no és un efecte més del canvi climàtic que molts polítics s’entossudeixen en negar.
El cas és que diumenge passat per la tarda, la Rambla del Poblenou, generalment plena de gent passejant amunt i avall, era pràcticament buida. Tots ens havíem amagat a casa i devíem estar sota una manta asseguts al sofà mirant alguna pel·lícula a la televisió o al netflix. I no es pot retreure a ningú l’episodi de ganduleria perquè el vent no té abric i el temps no convidava. Això em fa recordar la quantitat de vegades que vaig haver de sortir de casa quan feia un fred excepcional a Alemanya, o quan el vent em congelava les orelles i m’entumia els sentits. Sortir era un acte de valentia perquè el cos patia desmesuradament amb les temperatures extremes. No és d’estranyar que la gent dels països de l’Europa central i nord hagin de venir al sud a buscar bon temps i carregar els dipòsits de sol i calor. Jo vaig menjar-me una bona dosi de mal temps quan vaig viure a Dresden. Allà el fred, la pluja i el vent es converteixen en el pa de cada dia i un/una ha de enginyar-se-les per trobar aficions que permetin evadir-se a pesar de la meteorologia poc pietosa. I que consti que als mateixos alemanys el seu clima els avorreix. Els holandesos en canvi, si no veuen una gota de pluja durant més de quatre dies seguits es posen nerviosos. Aquí som el contrari perquè no estem acostumats al mal temps continuat i d’aquí la mala cara que fem en aquestes circumstàncies.
Però el tema d’aquesta setmana no ha estat el fred ni la pluja sinó el vent, que com ja sabeu no té abric i no deixa de ser perillós perquè quan arriba amb força pot tombar objectes que cauen sobre la gent i quan circulem ens pot desviar i provocar accidents greus.
El vent és protagonista de diverses expressions angleses. La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to wish someone a fair wind”, desitjar-li a algú un vent just o favorable. Aquesta frase feta vol dir desitjar-li a algú èxit. Per exemple, quan jo el juny acompanyi els meus estudiants de batxillerat a la selectivitat els desitjaré de tot cor “fair wind”.
No us deixeu enganyar que en canvi nosaltres quan desitgem a algú bon vent i barca nova, és que potser no ens ve gaire de gust tornar-lo a veure i volem que marxi ben lluny. I la locució “bon vent” es pot completar de moltes maneres: “bon vent i barca nova” que és la que coneixem, “bon vent per davant i que per darrere no te’n falti”, “bon vent i foc al cul” o “bon vent et pegui al cul i en popa que no s’encalli”. O sigui que nosaltres fem servir el vent en un altre sentit.
Dilluns vaig sentir xiulets a casa meva del vent que esbufegava de mala manera i aquests xiulets del vent em van fer pensar en l’expressió “to whistle in the wind”, és a dir, xiular al vent. Això significa parlar a algú sense obtenir cap resposta sensata. Sortosament a mi aquesta situació no m’ha passat gaire sovint perquè pot ser desesperant.
Com nosaltres els anglesos parlen d’aires de canvi però ho fan esmentant el vent: “a wind of change”. Ells empren aquesta locució quan es refereixen a idees i punts de vista nous. I qui els pot portar? Qualsevol persona que tingui ganes de canviar les coses i vulgui provar mètodes innovadors.
I jo ja fa temps que sento a parlar d’una imminent crisis que segons diuen els més pessimistes, serà igual o pitjor que la del 2008. La veritat és que a mi ja m’agradaria saber per on anirà la cosa o com diuen els anglesos m’agradaria poder saber “which way the wind is blowing”, cap a quina banda està bufant el vent. Però com que no ho puc saber, seguiré vivint de manera modesta per si de cas. No és moment per fer gaires inversions ni arriscar-se amb compres innecessàries.
Tant de bo poguéssim predir una crisis perquè llavors ens podríem preparar per afrontar-la. Jo però em conformo en no estar lluitant contra molins de vent o com diuen els anglesos “ to tilt at windmills”, inclinar-se davant els molins de vent. Els alemanys tenen l’expressió “lluita contra els molins de vent” que com l’anglesa fa referència al famosíssim episodi en què don Quixot es baralla amb els molins pensant que són gegants. Com podeu intuir la locució anglesa vol dir que es lluita contra uns enemics imaginaris.
I quan una persona provoca un conflicte per una fotesa o trivialitat que s’arregla fàcilment els anglesos anomenen el conflicte “a storm in a tea-cup”, una tempesta en una tassa de te. No cal que us recordi que hauríem d’evitar conflictes per tonteries perquè a la vida ja hi ha prou coses importants per les que sí ens hem d’emprenyar quan toca.
Per últim avui vull parlar d’una locució que conté la paraula “storm”, tempesta i és “to take the world by a storm”. S’utilitza quan quelcom esdevé un èxit a tot arreu. Només se m’acut com a exemple l’ús del patinet elèctric, una moda que s’ha escampat molt ràpidament i ha canviat la manera de desplaçar-se de molts ciutadans. Això sí, degut a la tempesta Glòria molts patinets han descansat durant uns dies.
Esperem que el dijous vinent el temps ja s’hagi estabilitzat i potser el sol ens hagi tornat a escalfar una mica després d’uns dies força freds i desagraïts. I sobre tot desitjo que totes les localitats afectades per la tempesta recuperin la normalita

Més expressions acolorides de l’anglès.

No us heu adonat de que els dies s’estan fent llargs rapidíssimament? Jo sí i em fa molt feliç perquè tinc la impressió que tinc més hores per fer coses i no em canso tan ràpidament. I també veig que la ciutat deixa enrere el color negre de la nit i la gent comença a posar-se roba més alegre. L’explosió de color arriba amb la primavera i encara ens queda lluny però jo ja em delejo per la seva arribada. Els marrons i negres de l’hivern ensorren els meus ànims i encara sort que aquest any s’han portat els colors teula i han estat de moda els vermells, el color de la passió i l’amor en moltes cultures.
Per als anglesos també és un color especial i tenen diverses locucions amb el vermell. Una de les meves favorites és “to paint the town red”, pintar de vermell la vila. S’utilitza quan algú vol dir que es deixarà anar per fer gresca, beurà desmesuradament i celebrarà un esdeveniment sense gaires miraments. Els estudiants tradicionalment ho fan quan es graduen. Molts d’ells surten després dels exàmens de selectivitat i són tot un perill. Per als batxillers d’altres països com Anglaterra s’ofereixen viatges organitzats a localitats com Lloret i Salou per tal que facin el boig tant com vulguin després dels esforços acadèmics. No és que a mi em faci gaire il·lusió que els adolescents ho hagin de celebrar tot amb un consum desmesurat d’alcohol, no obstant el sortir per emborratxar-se està molt arrelat a la cultura britànica i per això l’anglès té la paraula “booze” que es refereix a l’alcohol barat que es consumeix amb la finalitat de quedar com a mínim en el punt blau.
El vermell té un significat negatiu en la locució “to be a red rag to a bull” que ja us vaig explicar en un altre post en alemany. Ser un drap vermell per a algú i en alemany “für jemanden ein rotes Tuch sein” vol dir ser una persona que irrita profundament a una altra. Potser teniu la desgràcia de conèixer algú a la feina que és per vosaltres un drap vermell. En aquest cas us recomano evitar el contacte amb ella tant com us sigui possible.
L’expressió sembla que ve del món de la tauromàquia perquè als braus se’ls ensenya un drap vermell per provocar-los. Si una persona que és un “red rag” per nosaltres, la veiem i ens posem de mal humor i ens provoca fins i tot agressivitat.
Curiosament en anglès quan volem designar la burocràcia de manera col·loquial, l’anomenem “red tape”, és a dir cinta vermella, en referència a la cinta d’aquest color que feien servir els funcionaris per lligar la paperassa que havien de processar.
El vermell té però un significat positiu en la locució “a red-letter day”. Un dia de lletra vermella és una data assenyalada com per exemple el dia de la signatura de la compra de la casa o el de la boda o el naixement d’un fill.
I com que el tema avui són els colors, us he de parlar del rosa i d’una locució que és calcada a una nostra: “to look through rose-coloured espectacles”, veure el món a través d’unes ulleres color de rosa. No cal que us expliqui què vol dir oi?
Quan una persona no està al cent per cent com jo en aquests moments perquè estic mig engripada, llavors diem que està “off colour”, fora de color o sense color. I quan algú navega sota colors falsos, “sail under false colours” vol dir que una persona es fa passar per una altra o que fingeix la seva identitat per tal d’amagar les seves intencions.
Això ho conec del món de la docència. De vegades, algunes escoles, per esbrinar que fan les altres, envien professors propis a les jornades de portes obertes d’altres escoles per estar al cas de què fa la competència. Molt brut però cert.
Jo en tot cas us desitjo que no estigueu tan “off colour” com jo i que per tant ja feu plans pel cap de setmana que ja tenim ben prop.
Una abraçada a tots.

Locucions angleses molt acolorides.

Ara sí que ja tenim les festes nadalenques a sobre. Les dues primeres ja han passat però les celebracions, els llums al carrer, les decoracions amb guirlandes i coloraines encara guarneixen carrers, establiments i llars els colors alegren la vista.
Us heu fixat en com de màgic és passejar pels carrers enllumenats? Aquest any de totes les decoracions de carrer que he vist, la que més m’agrada és la del Passeig de Gràcia. Cert és que guarnir els carrers és una despesa molt gran però crec que els llums conviden a sortir al vespre en una època en què més aviat tendim a quedar-nos arraulits a casa.
La il·luminació nadalenca i els colors vius  ajuden a apujar els ànims i dissortadament també fan que els consumidors gastin més del que toca.
Precisament avui us vull fer conèixer unes quantes locucions que tenen a veure amb els colors.
Començo per la primera “with flying colours” amb “colors voladors”. Es fa servir quan quelcom ha estat un èxit total. Un exemple seria un polític en eleccions. Si aquest les guanya de manera clara i la victòria és rotunda, llavors diríem que ha guanyat les eleccions “with flying colours”.
I quan una persona es guanya a pols la seva reputació en el sentit positiu, llavors els anglesos diuen que “has won his/her colours”, que s’ha guanyat els colors. Això ve de quan a les escoles i universitats els alumnes havien de guanyar-se amb els seus mèrits un lloc destacat a l’equip.
Avui dia una persona també es pot guanyar els colors a la feina quan entra en un lloc nou i llavors ha de demostrar primer la seva vàlua.
Una expressió que també m’agrada molt és la de “to nail one’s colours to the mast”, que vol dir literalment clavar els colors d’un al pal. “mast” en anglès és el que els castellans anomenen mástil del vaixell. “Clavar els colours d’un al pal” vol dir, deixar molt clar les pròpies opinions i fer-ho sense embuts. Això que generalment la gent no sol fer per discreció i perquè donar el parer, sovint pot portar problemes.
Reconec que jo més aviat soc de les que dic de manera directa el que pensa però aquí he après que és millor no fer-ho si no sabem exactament de quin peu calça la persona amb qui estem conversant. Tanmateix, això no vol dir que jo sigui “colourless” o que no tingui personalitat, sinó que prefereixo guardar la meva opinió per la gent en qui realment confio. Com diuen els anglesos s’ha de poder “see the red light”, veure el llum vermell, que no és res més que reconèixer el perill.
I encara que no ens agradi admetre-ho, hi ha gent perillosa perquè la pròpia opinió és informació molt valuosa i es pot emprar de moltes maneres i poden acabar utilitzant-la en contra d’un mateix.
En tot cas a la feina és millor no penjar els propis colors al pal perquè si el nostre criteri difereix del de la direcció de l’empresa llavors ens pot passar que “ we are shown the red card”, que ens ensenyin la targeta vermella, que en anglès és un eufemisme per dir que se’ns acomiadi.
I ara quelcom apropiat per aquestes dates “to blue one’s money”. La nostra llengua no té la possibilitat de fer del color blau un verb com els anglesos. L’anglès agafa aquest color i el converteix en el verb “blauejar” que acompanya del substantiu “diners”. I què vol dir “blauejar diners?”, doncs senzillament gastar diners a la babalà. I curiosament nosaltres no blauegem diners però els podem blanquejar, que és tota una altra cosa.
Encara queden el cap d’any, primer d’any i reis que són una bogeria i ens fan gastar diners. Per tant procureu no blauejar-ne massa perquè altrament acabareu “in red”, en números vermells.
Un bon Sant Esteve a tots!!!!!!!!!

Quatre paraules més per reciclar!

IMG-20191030-WA0004

Bon dia el de tots sants per donar-nos un descans i passar una estona amb la família menjant panellets, castanyes i moniatos. Aquesta festivitat, malgrat el seu rerefons trist perquè és el dia en què recordem els que ens han deixat, ens convida a la reflexió, a aplegar-nos en un espai ínfim per donar la benvinguda a la tardor i ens fa sentir que els dies foscos dels propers mesos també tenen el seu encant. A qui no li agrada en un dia de pluja quedar amb els amics i posar-se una pel·lícula a la tele o l’ordinador? Recordo els diumenges de tardor i hivern quan seia amb els pares al menjador i jugàvem al parxís o al monopoli. Fora la meteorologia no convidava a sortir i jo ho agraïa perquè era un moment molt especial ja que finalment teníem els tres temps per fer quelcom plegats.
És curiós que aquesta setmana en què la gent celebra el Halloween jo hagi decidit dedicar altre cop l’entrada del blog a mots catalans. I per què? Potser per rebel·lió mental. Veure tanta decoració de Halloween em fa venir ganes de reivindicar el que és nostre. O potser és perquè fa poc vaig acabar de llegir una novel·la d’Isabel-Clara Simó que m’ha deixat el cor compungit i alterat alhora. La novel·la en qüestió és “T’imagines la vida sense ell?” i és el relat del passat ombrívol d’una dona narrat a través del seu diari personal descobert pel seu fill un cop és morta. Els dos moments de la narració se succeeixen de manera paral·lela i presenten dues visions ben diferents dels fets que s’hi expliquen. Òbviament no vull trencar l’emoció del final per si voleu llegir-lo. És un llibre dels que no s’obliden. Està escrit en un llenguatge planer però ben valencià. D’això un se n’adona quan llegeix la frase que el marit de la protagonista li diu a aquesta poc després de casar-se “ et vull en casa”. L’ús de la preposició “en” i no “a” delata la procedència de l’autora. I llegint aquesta meravellosa novel·la que m’ha posat els pèls de punta, he trobat un parell de paraules que m’han semblat interessants i vull comentar. La primera és un mot que jo coneixia de l’anglès però que no sabia que també s’emprava en català. Es tracta de l’adjectiu “rubicund” que denota la pell vermellosa d’algunes persones. És lògic que conegués la paraula en anglès primer perquè en terres anglosaxones hi ha més gent amb rostres rosats o pell vermellosa que no pas aquí. Per això em va sobtar llegir la paraula a la novel.la.
La segona paraula que ha captat la meva atenció ha estat el verb “anorrear”, que vol dir anihilar o reduir al no res. Malauradament un dels personatges de la novel·la intenta anorrear a l’altre. És un verb amb una significació altament negativa.
I també negatiu és el verb “enravenar” que no havia escoltat o llegit mai fins fa poc. “Enravenar” és el que fan els gats amb la cua quan estan tensos i la posen ben rígida. El verb es fa servir també en sentit figurat i llavors vol dir que algú de cop i volta fa un posat tibat. Ben segur que és un verb que podeu utilitzar freqüentment perquè de gent tibada i encimbellada n’hi ha prou.  Per cert el gat de la fotografia és el Pablo, que ja coneixeu d’una altra entrada, i com podeu veure  m’ha fet el favor d’enravenar la cua per deixar ben clar el significat del verb. Gràcies Pablo!
El següent mot d’avui que coneixia però que he recordat a través de les meves lectures és “falòrnia”. Una falòrnia és una idea errònia o una predicció sense evidència que es dona com a certa. De falòrnies en el món de la política n’hi ha moltes però prefereixo aparcar el tema durant unes setmanes.
Com que fins ara he escrit sobre tres paraules que, des del meu punt de vista són més aviat negatives, ara en necessito una que m’abelleixi per la seva positivitat. És un altre adjectiu: “adelerat o adelerada” que designa algú que fa quelcom “amb deler” o amb passió. Si una persona fa una cosa “adelerada”, la fa amb desig o vehemència. El deler en català és l’anhel. No sé a vosaltres però a mi la paraula “adelerat” m’enamora. Tot allò que tingui a veure amb la passió i les ganes és benvingut sobre tot perquè penso que és una llàstima viure sense emocions.
Us deixo amb aquestes quatre paraules i amb els panellets suposo. Bona castanyada a tots!!!!!!!

Let’s talk about Catalonia!

 

Last week I had a couple of friends from Europe asking me what was going on “again” in Catalonia because, so I have decided to devote this week’s post to the fight that has been going on in my country for centuries. I am not going to repeat what I said about Catalan history. Let me only point out that Catalonia was a nation long before the different crowns in Spain really knew they might one day be unified. To make things clear: on the 6th of June 1114 Ramon Berenguer III disembarked in Ibiza with 75,000 men and 900 horses to conquer back the island which was under Saracen control. It was round that time that Catalonia and Pisa, two very powerful territories in the Mediterranean, joined. In the Pisa chronicles of that time one can already read the name “Catalonia” and “Catalans” as there was already a clearly defined territory with its citizens that felt part of a nation back then. That was the period when Catalonia had a huge influence in the Mediterranean area. Unfortunately, these times go hand in hand with the darkest side of our history that we cannot hide easily cause it has coined some expressions in several countries in the world. For example, in Bulgaria if someone is cruel and capable of torturing another person he is called “son of a Catalan”. In Greece, if you want to curse someone you say “may Catalan revenge fall upon you” and in the Parnassos region, if one person gets out of the frying pan into the fire one says “ escaping from the Turks to fall into the Catalans”. Well, it seems our beginnings as a nation were covered with some blood.
Nevertheless, Catalans excelled at trade in the Middle Ages and when trade failed, industry flourished here. As a country Catalonia was more than prosperous till we lost the Succession War and The King Felipe V got to the Spanish throne. In 1714 the repression of the Catalan nation started, and it lasted till Franco’s death in 1975. Then, as you might know, Spain began a process to become a democracy which has not by far yet been completed as the recent event show.
Let’s say the situation in Catalonia was stable till 2008. Bancs had to be rescued with public money and the government forced autonomic regions to keep very tight budgets to face the recession. But the budgets were not equally tight in all regions. Catalonia was literally squeezed financially much more than other parts of Spain. Civil servants in Catalonia had to endure a very severe salary cut that lasted for years. The restricted government budget affected basic aspects of life. At the same time, the middle classes lost purchase power and many people from the working classes reached the poverty level. People cued at food banks those early days of the crisis here in Catalonia.
Exactly at that time Catalonia, which was enduring the consequences of the crisis, took the Spanish government to the Constitutional Court cause it owed— and stills owes— Catalonia the refund of the 0,7 % of the PIT – Personal income Tax— that our country needed to be able to pay for basic things for citizens. The outcome was that The Constitutional Court passed a sentence and ordered the Spanish government to refund the 0,7% to Catalonia. But the government didn’t do it. It never gave the money back. From 2012 to 2017 there have been 25 sentences that the Constitutional Court has passed, and the Spanish government has not executed any of them. Some of these mentioned in the video are the 177/2012 for the PIT, the 226/2012, the 21/2013, the 70/2013, the 154/2013, the 33/2014 and the 9/2017. All of them are sentences referring the 0,7% that the Spanish government must refund. But it seems the Spanish government does not have to obey the law, does it?
By the way, the man of the video is one of the Catalan politicians in prison and convicted for supporting the referendum of the 1st of October 2007. His name is Jordi Turull.
But let’s focus on the matter. Even before the crisis, the Catalan government had asked Spain to reconsider its status of autonomy since Catalonia wanted more freedom to rule itself. However, the result of this petition was a rejection from the Spanish government to negotiate anything.
Only a couple of years afterwards the crisis started, and the central government forced Catalonia to give such an amount of money that the population had to endure financial hardships. At the same time, the Spanish government was infringing the law by not obeying the Constitutional Court and simply forgetting to execute the sentence that urged it to give Catalonia back the money that it owed us.
As a nation and economic engine of the country we— because I am now talking about the way I felt back then and now— Catalans felt exploited and laughed at. Which is why the old dream of being independent from the oppressor was back in our minds and most importantly, in the minds of Catalan politicians.
Yet, in order to be independent you needed to know what percentage of the population really wanted to be “a separate state from Spain”. Catalonia has always had ties with the rest of the country because we have welcome immigrants from other parts of Spain to work here when we were short of labour force. They feel Spanish and Catalan at the same time. Therefore, the Catalan government wanted everyone to vote in a referendum. The problem is that it is forbidden to hold a referendum to decide on whether a part of Spain wants to be independent or not.
The negotiations with the Spanish government were impossible. Spain refused to have a referendum about independence.
It seems very logical to me that a democratic country should be able to hold referendums, otherwise it cannot be called democratic. The rejection of the Spanish government made us Catalans want to hold the referendum even more. For this reason, the Catalan government planned it carefully and it was held, illegally according to Spanish law, on the 1st of October 2017. I guess I don’t have to tell you to look at the videos about police violence against citizens voting, cause I am sure if you are reading the blog it’s because you are interested in the topic and you have seen them.
I am not sure what I am most ashamed of. If about the police beating harmless citizens or about their incapability to find the ballot boxes hidden in the most obvious places. We all have evidence of people in towns strolling peacefully in the streets while angry policemen search for the ballot boxes hidden in the crowns of the trees. It’s so ridiculous to think that policemen will be able to prevent people from voting by taking with violence some ballot boxes from some places!
But it is not only that. In the past years it has been in the spotlight here that some big fish in the country, some politicians or CEOs of big companies, had paid for University degrees that they have never completed. Corruption scandals at all levels were feeding people’s anger. Moreover, we had to face the scandals of a Royal Family that lives a luxury life at the expenses of our taxes in Spain. It’s outrageous to be paying the former King the huge amount of money he gets to lead a lavish life and have fun with his mistresses. It is such a waste of economical resources and dignity for a nation that we all in Catalonia wonder how people in other parts of Spain don’t stand up against the Monarchy or the immense corruption in the country.
But instead of that, it has been easier to keep citizens’ minds in the rest of Spain busy with our independence. If there is one big problem, you try to highlight another and if people are not clever enough, they won’t feel manipulated.
Which is why the focus is not on corruption in the country but on us and our referendum. It was against the Constitution, it’s true. But you can always make amendments to the holy Constitution. Otherwise women would have never voted anywhere probably and interracial marriage would still be forbidden. Law must adapt to democracy and justice and not the other way around.
Yet, as it seems, the referendum was such a crime that our Catalan politicians had to be in prison. They have been there till their trial has been celebrated and the sentence was passed last Wednesday. A completely unfair one. The least severe sentence was 9 years of prison and the most severe one 14.
If we take into account that it has been made public that some members of the Royal Family in Spain have stolen money and they have not even faced a trial, is it any wonder that Catalans went to the streets to raise their voice against the Spanish Government on Wednesday?
There is no way back now I tell you.
It would have been so much easier to make the referendum legal and then —of that I am nearly sure— maybe there would have only been a 49 % in favour and a 51% against independence. The problem would have not even been there. But Spain wanted it its way. The Spanish government had to refuse democratic means.
It would have also been easier to set our political politicians free when the government changed but then again, so much hatred has been instilled in the minds of Spanish citizens that it was not possible to set our Catalan politicians free and win elections. And once more, Spain had an opportunity for redemption with the sentence but instead of being mild it acted in revenge passing an unfair an undemocratic sentence that shows that politics and justice go hand in hand in this undemocratic corrupt country called Spain.
To be quite honest I find this is so terrible that I could cry for hours about it. It drives me crazy to see that Spain could have kept together if there had been signs of mercy on Spain’s side. But if you exploit and scorn a nation that is one of the most powerful economic engines in the country, then the scheme can backfire and this is what has happened here.
I truly believe Catalans are peaceful people, but we are also stubborn. We have gone through to many hardships and repression to knell once again. The mistreatment from the Spanish government has hardened our hearts and it has made our rage grow. I think we Catalans have given Spain enough chances. The sentence last week was a sign of fear from Spain.
Not in vain the words of our former Catalan president murdered in 1940 by the Spanish government are engraved in our Catalan minds: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer” which translates with “we will suffer again, we will fight again, we will win again. And that is what we are doing now: fight!

Demostrant on penja el martell. Més sobre la llengua i els costums alemanys.

IMG_20180731_155734_resized_20180731_040241845

Aquest dijous intento portar-vos un post positiu tot i que potser les meves explicacions tinguin un regust agre-dolç. I és que la sentència del dilluns m’ha desinflat un pèl perquè alguna esperança oculta en mi encara volia creure que els jutges serien més benèvols del que han estat. S’ha dictat sentència com dirien els alemanys “auf die harte Tour”, que es podria traduir amb un “en ruta dura”, i que en sentit metafòric equival a de manera severa. I de la mateixa manera “sense miraments” o a l’alemanya “auf die harte Tour”, molts joves catalans hauran après que la justícia a aquest país no és tan equitativa com hauria de ser.
És obvi que el govern central volia demostrar qui té la paella pel mànec i qui en sap més i té més força. Com dirien els alemanys han mostrat“ wo der Hammer hängt”, que es tradueix literalment amb on està penjat el martell. No hi ha una història clara per explicar aquesta locució però molts creuen que va néixer en l’entorn dels tallers. Quan l’amo o algun dels empleats ja havia après molt i ho sabia tot de l’ofici llavors ensenyava a l’aprenent on eren els estris. Avui dia aquesta locució es fa servir quan algú vol mostrar a una altra persona la seva autoritat, valor o coneixements.
Una altra locució de la que us vull parlar és “ Im Saus und Braus leben” que vol dir viure amb totes les comoditats possibles. Jo no conec pas gaire gent que visqui “Im Saus und Braus” i només se m’acut la família reial com a exemple. No tinc la impressió que els manqui res i tampoc estalvien enlloc. Per quin motiu ho haurien de fer si el sou els el paguem els ciutadans normals? Doncs tots els que no han de mirar gens ni mica prim per viure i s’ho poden permetre tot viuen a Alemanya “im Saus und Braus”.
I tornant a l’actualitat he de dir que amb tots els aldarulls que estan passant hem d’esperar que la gent mantingui la calma i no hi hagi gaires forassenyats que cometin actes de vandalisme com cremar containers que acabem pagant també els contribuents. I és que per anar destruint objectes que no et pertanyen s’ha d’estar tocat de l’ala o com diuen els alemanys s’ha de ser un “Knallkopf”. “Knallkopf” vol dir literalment “cap d’espetec” o “cap d’esclat”. I és que “knallen” en alemany és el verb que correspon a espetegar o fer soroll d’explotar una cosa. Per això quan una persona no hi toca o bé diem que “ hat nicht alle Tassen im Schrank” — no té totes les tasses a l’armari— o bé que té “ein Knall”.
Desitjo que no ens en trobem gaires d’aquests ni avui ni demà que també serà un dia calent. I per canviar finalment de tema us donar a conèixer una locució que es pot fer servir molt sovint. Probablement tots heu tingut ocasió de conèixer una persona d’aquelles que té molt bon concepte d’ella mateixa i que es pensa que ho sap tot. En aquests casos, quan el que els alemanys volen posar de manifest és que aquesta persona creu que sap més del que en realitat sap diuen: “Einbildung ist auch eine Bildung”. És un joc de paraules perquè “Einbildung” vol dir imaginació o fantasia i “Bildung” vol dir educació. Així doncs com la paraula “Einbildung” conté “Bildung” diuen literalment que la fantasia és també una educació, és a dir que creure’s que un té educació és també una mena d’educació. Evidentment el joc de paraules és difícil de traduir però l’expressió és d’ús comú a Alemanya i quan jo vivia allí la vaig sentir unes cent vegades mínim.
I el post és curt aquest cop també perquè porto un gran refredat a sobre i trigo el triple per fer el que generalment faig en un tres i no res. Senyal de que no estic gaire fina. A veure si els alemanys tenen raó quan diuen que els refredats “ 3 Tage kommen sie, 3 Tage bleiben sie und 3 Tage gehen sie”, és a dir “venen tres dies, es queden tres dies i marxen tres dies”. Això fan nou dies sense medicament i anant a pas de tortuga. Ja us ho diré la setmana vinent. Si dintre de tres dies veig que estic igual potser gosaré provar el típic remei contra els refredats en terres germàniques: un got de cervesa calenta. Falta saber si després no serà l’estómac que tindré malament. Sempre m’han sorprès els remeis casolans per afectacions comuns. Pel refredat cervesa calenta, pel mal de panxa pals de pa i coca-cola, i per la ressaca posterior a la borratxera o bé cafè amb sal— no gaire bo pels hipertensos— o bé començar el dia bevent el mateix que vas beure la nit anterior. I també hi havia qui deia que els cogombrets en vinagre ajudaven a fer passar la ressaca. Això evidentment si l’estómac permet menjar sòlid després d’un ingesta massiva d’alcohol. Em fa mal tot només de pensar-hi! No em digueu que no us sona a animalada! En fi, en això he de reconèixer que m’he mantingut molt fidel als nostres remeis. Pel refredat caldo, pel mal de panxa arròs bullit o infusió de farigola i per la borratxera paciència que així queden molt poques ganes de tornar-hi.
A tots vosaltres us desitjo una bona setmana!

La Porta XXIV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Al soterrani la Lícia intentava mantenir la calma endebades. Sabia que portava posat el localitzador i que la xarxa la trobaria. Potser. Eren en un lloc força enfonsat i probablement el senyal del transmissor de l’arracada no seria prou potent. I començava a perdre la calma i la fe. La fortor a humanitat era irrespirable i no hi havia pràcticament espai per caminar. La gent romania estirada completament apàtica i aquella visió atemoria a la Lícia. Li passaria a ella també? Quant temps portava aquella gent privada de llum solar, d’aire net i de suficients aliments? De ben segur que l’apatia era millor que la desesperació. Volia animar-se i recordava l’abraçada del Benet i la mirada dolça de la seva filla. Havia de viure per ells! De cop pensà en la Samatha i se li foragità el cor. Havia promès que l’avisaria i no ho havia fet. O era una traïdora? Alguna cosa devia haver anat malament i allò posava tota la missió en perill. Si la xarxa hagués sabut quan la volien fer desaparèixer l’haurien pogut seguir a distància prudencial per si no funcionava el rastrejador. Però tan ràpidament com havia passat tot, molt probablement la xarxa no havia tingut temps d’actuar. L’exasperava pensar que la seva filla, el Joel i el Benet podien estar patint per ella. Intuí que el temps se’ls acabava a tots.
En aquells mateixos moments la Samatha arribava a casa pàl·lida. Anà a rentar-se la cara i treure’s l’uniforme. El cap li donava voltes i se sentia el cor a les orelles però li calia actuar. Connectà el dispositiu i demanà contacte per holograma amb el Jonathan. Aquest respongué que estava a punt de sortir d’una visita amb un futur client de traspàs i que si podia parlar amb ella en deu minuts. La Samatha respongué afirmativament. Li costaria reprimir les llàgrimes durant aquell temps. Aprofità l’estona per pensar en què li diria exactament al Jonathan quan el veiés en persona. No pogué acabar de rumiar el discurs perquè el seu dispositiu es connectà al del seu company.
— Com et trobes?
— Sóc a casa. No estic gaire bé i només tinc un dia per recuperar-me. Et faria res venir aquí? Hem de parlar de feina.
— Sí és clar. Avui no tinc cap altra visita programada. Només em cal fer comandes.
— Ja les faràs més tard! de moment els agents esteu en estat d’alerta i és prioritari atendre ordres dels superiors.
— Sí, ho sé. Tots els agents de traspàs hem rebut la notificació. Si em dones l’adreça vinc immediatament.
— Ens veiem en mitja hora. —Va dir la Samantha sorpresa del seu to resolutiu.
Tenia prou temps per pensar què volia fer exactament. Primer trucà a la seva amiga Berta i li deixà un missatge. Feia dies que no en sabia res i li deia que la trobava a faltar. També tingué temps per un missatge curt a la seva germana i un per a la seva mare. Tenia cinquanta-tres anys. Li quedaven dos anys per fer el traspàs. Li vingué al cap que no podia imaginar com se li posaria haver de fer els preparatius per la cerimònia de la seva mare. Se l’estimava tant! Sentí una fiblada al cor, intensa i dolorosa però dolça alhora. Dos anys no eren res, la seva mare en podia viure molts més i s’ho mereixia! Estava posant els seus pensaments en ordre en el seu diari personal de paper quan el seu dispositiu anuncià l’arribada del Jonathan. Li obrí la porta i l’esperà dreta a l’entrada.
— Bon dia Samantha! — va fer ell amb un somriure als llavis.
Ella intentà retornar la salutació amb la mateixa afabilitat però el somriure era forçat perquè per dintre la por la sacsejava. Ensenyà al Jonathan un full del seu diari en blanc que consistia només en la frase «desconnecta el teu dispositiu» El Jonathan obeí i llavors ella el va fer passar i li oferí un cafè. Respirà fons i li explicà amb veu marfosa que el sistema trontollava i que li havien demanat que eliminés tots els resistents i dissidents empresonats. Observà el Jonathan i veié com l’expressió del seu rostre canvià immediatament.
— Això que ens demanen és un crim! És assassinar a tota aquella gent!
— Exactament Jonathan! Per mi fa ja unes setmanes que l’emoció de l’ascens i de treballar pel sistema s’han acabat. Jo no sóc cap assassina i no ho seré perquè prefereixo llevar-me jo la vida abans!
— Samantha no! — digué el Jonathan estrenyent el seu braç.
— Recordes que et vaig dir que potser m’hauries de fer un favor?
Els ulls del Jonathan s’il·luminaren.
— El que sigui!
— Necessito que m’ajudis a alliberar l’Alicia Ferrer.
— La nostra clienta?
— Sí la mateixa! Ara no tinc temps d’explicar-te’n el motiu però és molt important per mi. Pensa que t’han assignat com a ajudant meu i se suposa que demà hem de dirigir l’operació d’eliminació conjuntament amb dos agents de l’administració que ens poden donar un cop de mà.
— Però tu això no ho vols fer oi?
— I tu Jonathan?
— No per favor! Jo mai hagués imaginat haver d’eliminar tanta gent!
— I tanmateix tu i jo hem treballat durant anys com a ajudants de traspàs. Com si fos tan diferent!
El Jonathan abaixà la mirada. En el fons tenia raó però ell no s’havia plantejat mai si el que feia era o no moral perquè estava estipulat per la llei i els que havien de traspassar havien accedit a fer-ho voluntàriament a canvi de tenir fills. Hi hagué una pausa abans de la següent pregunta.
— I com ho faré? No podré entrar així com així al soterrani.
— Dona’m un minut que de fer una trucada. Queda’t aquí que vaig a la cuina a fer-la. Com menys sàpigues tu del que passa, menys et poden culpabilitzar de res. Tu i jo avui hem estat parlant de com dirigir l’operació, d’acord?
— Samantha, estic tan embolicat com tu en això. No intentis protegir-me que el que et passa ha estat culpa meva!
— És massa tard ara per parlar de responsabilitats!
La Samantha anà a la cuina i connectà el seu dispositiu il·legal per comunicar-se amb la Berta. Aquesta just estava fent la pausa del cafè i pogué parlar.
— Quina alegria veure el teu missatge aquest matí! Jo també t’he trobat a faltar i tinc moltes coses per explicar-te!
La veu de la Berta la va reviscolar.
— Jo també Berta. I espero poder fer-ho si tot va bé. Perquè si no hi va, potser ja no ens veurem més.
Hi hagué un silenci fosc a l’altre costat.
— Samantha, què passa, estàs bé?
— En un bon merder diria jo. Per culpa de l’administració.
— Et puc ajudar d’alguna manera?
— Doncs sí. La veritat és que sí.
La Samantha li digué a la Berta que necessitava treure una de les resistents del laboratori per parlar amb ella i li demanà si no podia demanar fer una prova amb la Lícia. La Berta s’hi avingué. Li seria fàcil ara des de la seva nova posició però volia saber què passava.
— No t’ho puc explicar ara. Digues que en vols unes anàlisis de sang o la necessites de conillet d’índies perquè ella de tota manera ja estava en edat de fer el traspàs.
—D’acord! Però em deus una tarda de la teva companyia que et vull explicar les novetats de la meva vida!
Aquella il.lusió era inusual en la seva amiga, més aviat tímida i discreta.
— Aquesta novetat porta pantalons? — demanà la Samantha agullonada per la curiositat.
— Una sí!
Allò deixà la Samantha encara més pensarosa. La seva millor amiga tenia dues novetats i ella no en sabia res! Li hagués agradat quedar amb ella aquell mateix vespre però era impossible perquè ella havia de fugir.
Quan acabà la conversa, la Samantha entrà a la sala d’estar amb un somriure dibuixat al seu rostre.
— T’encarrego un transport especial. Has d’anar a recollir la senyora Ferrer al soterrani per portar-la al laboratori. A mig camí hauràs d’anar al bany i et descuidaràs la porta oberta.
Els ulls del Jonathan s’obriren.
— Seré l’agent més estúpid d’Arda 1! — digué en senyal de protesta.
— I què prefereixes? Ser el més estúpid o el més assassí? A més jo vindré amb tu!
Al Jonathan li vingué al cap una antiga pel·lícula que havia vist amb el seu pare de petit però no en recordava el nom. Una parella de fugitius desafiaven tot un estat. En això es podien convertir ell i la Samantha en poques hores. Sentí la suor freda que li baixava per l’esquena i pensà que tot era millor que complir amb la missió assignada.

 

La Porta XXI

 


IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’agent 54 cridà la Samantha al seu despatx. Estava de mal humor perquè hauria desitjat un dia tranquil però hi havia hagut denúncies de nou i calia revisar els casos. Li va saltar a la vista veure el nom de l’Alícia Ferrer entre els ciutadans considerats perillosos. La Samatha entrà amb cara de prunes agres i amb molt poques ganes de tenir l’agent prop seu.
— Bon dia Samantha. He revisat la llista de denúncies i entre elles m’ha sorprès veure el nom de la Alícia Ferrer. Va ser per ella que el teu company de feina i tu vau posar-vos directament en contacte amb mi.
— Correcte. — Digué la Samatha a qui no li feia il·lusió que haguessin denunciat aquella dona a qui li havia agafat afecte…
— L’hem d’eliminar. Posa’t en contacte amb el Jonathan. Us posaré a disposició un vehicle i un esprai per adormir-la. Quan la tingueu al vehicle, activeu el pilot automàtic i us portarà al refugi.
La Samantha no va gosar dir res.
— Revisa la resta de casos per si algú et sembla realment sospitós. Per avui no tens cap més feina.
— Entenc que puc retirar-me, oi?
— Sí.
La Samantha ho agraí de tot cor. Estar a menys de deu metres d’aquell home li provocava repulsió. Es dirigí al seu despatx, revisà els expedients i es posà en contacte amb el Jonathan. Els segrestos eren usualment al vespre i calia saber què feia la Lícia a aquella hora per tal d’escollir el millor moment. Li va coure adonar-se que potser no tindria temps d’anar a casa per connectar-se amb la Lícia a través del canal secret. I que el segrest fos amb el Jonathan encara l’empipava més.
La conversa breu i freda amb el seu ex-company va complir la seva finalitat. Havien de segrestar la Lícia a la sortida de la feina de la dona perquè al vespre sortia a passejar acompanyada i el sistema no es podia permetre segrestar dues persones en lloc d’una. La Samantha no va passar un bon dia pensant en el que havia de fer i no volia.

A l’altre cantó de la ciutat la Lícia s’incorporava a la feina amb la mateixa energia habitual i disposada a no perdre cap oportunitat de posar en dubte l’efectivitat del sistema. El seu patró la rebé esquivant la seva mirada i la Lícia deduí que el Carles ja l’havia denunciada. Hagués volgut posar-se en contacte amb el Benet o sa filla. Ben segur que no trigarien en fer-la desaparèixer i desitjava deixar-los un missatge o un avís.
Sortí de la feina amb més ganes que mai de veure el Benet perquè sabia que aquell podia ser el seu darrer vespre. Es delia per d’abraçar-lo de nou i per això el viatge en transbordador se li va fer una eternitat. Només pensava en arribar a casa i dutxar-se per estar fresca quan ell la passés a recollir. A les sis de la tarda ja era molt clar i quan passava pel parc no va poder evitar pensar que aquell racó havia esdevingut molt especial per a ella. Mirà el que havia esdevingut “el seu banc” i un somriure es dibuixà als seus ulls. Llavors sentí el motor d’un cotxe rugint prop seu i una frenada brusca va fer parar un vehicle fosc davant seu. Pensà per uns instants que podria ser l’Eva o algú de la xarxa però en sortí un home vestit amb una granota fosca i un passamuntanyes que li va ruixar un esprai a la cara. La Lícia no va tenir temps de reaccionà i caigué al terra.
— Vigila beneit! L’havies d’entomar, no veus que amb la caiguda es pot haver fet mal! — digué la Samantha disgustada amb el pòtol del seu company.
— Creus que és important això Samantha? A la senyora Ferrer la faran traspassar d’immediat i sense festa de comiat ni mirament. Uns cops no canviaran res.
Una calrada li encengué les galtes tapades pel passamuntanyes. Com es podia ser tan fred?
La Samantha engegà el pilot automàtic i el vehicle enfosquí els vidres i els portà fins l’amagatall dels dissidents.
— No et sembla emocionant això? — va fer el Jonathan amb frivolitat.
— Recordes Jonathan que em vas dir que voldries fer qualsevol cosa per tal que et perdonés.
— Sí!
— Doncs jo crec que dintre de poc t’ho demanaré.
— Estaràs disposat a fer el que et digui?
— Samantha! — digué el Jonathan intentant posar-li la mà a la cama. — Faré el que em diguis per tenir-te prop! Què he de fer?
— De moment mantenir-te alerta. Et contactaré en qualsevol moment.
El vehicle es va detenir i les portes s’obriren. Dos homes vestits també amb granotes fosques s’aproparen al cotxe.
— Haureu d’acompanyar-nos fins al soterrani. Us cal omplir el registre.
Un dels homes, el que feia més tossa, la estirar la Lícia per les cames i quan ja la tenia mig fora del vehicle se la va posar a l’espatlla amb una empenta. Els braços de la Lícia queien sense reflexes sobre l’esquena d’aquell gegant. A la Samatha se li van posar els pèls de punta, No l’havia pogut avisar! Entraren a una mena de cova i de cop s’encengueren uns llums que enlluernaren la Samantha i el Jonathan no gaire després es van trobar davant d’un passadís fosc que van deduir que era una antiga claveguera. L’olor era desagradable i la Samatha va haver de contenir la nàusea. En un moment determinat va haver de parar i es posà la mà a l’estómac.
— Passa res? — demanà el Jonathan.
— Tinc ganes de vomitar!
— No cal que segueixi si no pot. El seu company ja omplirà el registre.
— No et vull deixar aquí sola! — Digué el Jonathan.
— No passa res, ja segueixo! — va fer la Samantha conscient que el seu estómac acabaria per treure el que hi tenia tard o d’hora.
Portaven uns vint minuts caminant quan van albirar un llum al final del passadís. L’atmosfera allí dins era irrespirable. A la pudor de clavegueram s’afegia una fortor de quelcom que la Samatha no podia identificar. En apropar-se a la llum van anar sentint gemecs i plors. El Jonathan s’acostà a la Samatha i li donà la mà i la noia no li va retirar. Aquell indret era tan sinistre que necessitava el contacte humà d’algú conegut. La basarda va callar els pensaments dels dos companys. Dintre d’una enorme cambra amb barrots i amb càmeres hi havia dos agents més de seguretat asseguts a una taula i jugant amb els seus dispositius.
— Passeu!
Els dos joves entraren i en mirar a la seva dreta van veure una altra sala encara més gran i fosca on hi havia una quantitat enorme de persones estirades al terra i amuntegades en un espai que se’ls havia quedat petit. Una dona vestida amb bata de laboratori extreia sang d’una altra dona jove mig estirada al terra. La seva mirada de terror es creuà amb la de la Samatha, que es va treure el passamuntanyes.
— Samantha no! — va fer el Jonathan.
— Ho sento, m’estic ofegant!
El noi la va abraçar.
L’agent de seguretat que havia portat la Lícia a coll, la va deixar ara asseguda a una cadira. La seva respiració era encara irregular.
Els dos companys van anar responent les preguntes de seguretat i van omplir el registre per la Lícia. De cop van sentir que aquesta tossia.
La Samatha es girà i veié que la Lícia s’estava movent. Li hagués agradat anar cap a ella o donar-li un senyal però no podia i just quan acabaven d’omplir el registre la Lícia va gemegar.
El Jonathan i la Samatha es van girar i van adonar-se que la segrestada tenia els ulls oberts. La seva expressió va canviar quan va veure la Samantha que era conscient de que no portava el passamuntanyes. La boca de la Lícia es va moure però no digué res. Una mirada de decepció va tenyir el rostre d’aquella dona tan bonica. La Samatha la fità altre cop abans de sortir amb un gemec a l’esguard. Desitjava dir-li que no havia tingut temps d’avisar-la però no podia fer-ho davant de tothom. Sentí una mena de fred que l’amarava. Va marxar d’aquell indret tan sinistre amb la certesa que havia fallat a una persona a qui ella havia escollit ajudar…

La Porta XXIV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Un cop els van tenir dintre, el vehicle va arrancar i el Benet va abraçar la Lícia, que era asseguda al costat d’una persona d’una tossa considerable que portava un passamuntanyes. Els dos es van abraçar i no gosaven dir res per por de no comprometre’s. La situació era ja prou complicada. El Benet notà que ella tremolava lleugerament i la va estrènyer més fort i va amagar el cap de la Lícia al seu pit. Passés el que passés ella havia de notar el seu escalf. El trajecte no va ser excessivament llarg. Uns vint-i-cinc minuts en que el silenci ofegà la por dels dos. De cop el vehicle s’aturà i s’encengueren les llums de l’interior. Les dues persones que seien davant van descobrir el seu rostre. Eren El Joel i l’Eva! La tercera persona que seia al costat de la Lícia no es va treure el passamuntanyes.
— Eva! — va exclamar la Lícia sorpresa i espantada.
—Em sap greu mare! Ho havíem de fer així perquè tenim una cosa molt important a dir-vos i no ens podíem arriscar. Sentim la por que heu pogut passar…
La Lícia i el Benet es van mirar. A ella li feia venir calfreds pensar que podia haver compromès el Benet i ell ho va poder llegir al seu esguard.
— Es veu que l’elixir està deixant de funcionar per moltíssima gent i les autoritats han activat l’estat d’alerta. Fan desaparèixer tots aquells que es manifesten contra el sistema perquè tenen por que comencin a fer pensar massa gent generant dubtes i inquietuds.
— Quanta gent ha desaparegut?
— Només aquesta setmana uns trenta a la ciutat. És una xifra molt alta per una sola localitat. Pensem que deuen ser els que ja havien perdut clarament el control, però pensem que n’hi haurà d’altres a qui l’elixir els comença a fallar i també hem de calcular que hi ha molts valents que han decidit des de fa temps viure sense la droga com el Benet però no gosen dir-ho.
— Vaja! Jo que em pensava que era especial! — digué el Benet enjogassat de nou.
— I ho ets Benet. No obstant, la veritat és que des de fa mig any estem desbordats amb la quantitat de gent que ha aconseguit arribar a nosaltres perquè han deixat de prendre l’elixir i volen viure lliurement. Ens demanen recolzament emocional i si intentem mobilitzar aquesta gent per lluitar per la causa crec que podríem desestabilitzar el sistema i guanyar temps.
— I què em toca fer ara Eva? — demanà la Lícia assumint la seva part de responsabilitat.
El Joel la mirà tendrament i li digué.
— Sospitem que intentaran fer-te desaparèixer a tu també. No crec que tinguin la intenció d’arriscar-se a esperar que facis una ximpleria i vagis dient que no et ve de gust fer el traspàs. No volen més dissidents. I Òbviament les cal fer-te fonedissa sense haver de pagar per la cerimònia. S’estalvien moltes unitats d’energia.
— Però tota aquesta gent desapareguda no té familiars o amics que els cerquin?— demanà ella.
— Aquí està la qüestió. — Digué el Joel entusiasmat. — Són ara tants que també ells han començat a trobar els canals per contactar-nos. El principal problema serà evitar que es descobreixi la xarxa perquè entre tots aquests que ens contacten pot haver-hi algun adepte al sistema. I podria intentar desintegrar l’organització a canvi de privilegis vitalicis.
— Llavors a mi potser només em queden uns pocs dies fins que m’interceptin oi? — digué la Lícia ensopida.
— Suposem que sí. No es voldran arriscar. — Digué l’Eva. — Per això us hem dut fins aquí. Era la única manera de fer-vos arribar la informació a tots dos de manera ràpida.
La Lícia i el Benet van entendre que allò volia dir que els quedava menys temps del que pensaven.
— El Joel i jo volíem que tinguéssiu uns moments per vosaltres. Si sortiu del cotxe i mireu davant vostre hi veureu un llum no gaire lluny. Seguiu-lo i anireu a parar a una antiga caravana mig abandonada dins aquest antic parc. La utilitzem sovint per reunir-nos amb membres d’altres cèl·lules. Els tres aquí l’hem feta tot lo còmoda possible perquè hi pugueu passar una bona estona plegats. — L’Eva va mirar la seva mare dolçament. — Aquests moments no s’haurien de cronometrar mai però creiem que dues hores i mitja són el màxim per tal de no aixecar sospites. Trigarem en tornar-vos a casa i per tant també hem hagut de calcular aquest temps. Aneu!
El Benet va agafar la mà de la Lícia i va accionar la maneta de la porta per obrir el cotxe. Un cop fora els dos van córrer com adolescents cap al llum amb una estranya sensació de monitorització i manca de llibertat que els avergonyia. Tanmateix no podien córrer el risc de no poder estar prop l’un de l’altre mai més.
Van entrar a la caravana i els dos van observar-la durant uns segons. Era un espai molt petit però immensament acollidor que no hagués pogut ser millor per una estona d’intimitat.
— És com la que van tenir els meus pares durant anys al jardí de casa seva. Havia estat dels meus avis quan eren joves i a mi sempre m’havia agradat imaginar-me com havien pogut viatjar ells.
— És magnífica! — digué la Lícia que s’havia fixat en el sofà del racó.
— Lícia,— digué ell pausat— m’hagués agradat que d’alguna manera haguéssim pogut tenir temps per anar al nostre ritme. Això potser et sembla molt ràpid, fred i programat.
— Benet, només ens queden unes setmanes i segons sembla podrien acabar sent només uns dies.
El Benet no s’ho va pensar i la va abraçar fort per donar-li un petó als llavis. Les cames li tremolaven però notà que ella també vibrava i potser amb sort ni s’adonaria dels seus nervis. Van tenir temps d’arribar al sofà i van perdre totes les inhibicions que tenien. La ment de la Lícia va quedar en blanc i va oblidar per complert que la seva filla era còmplice de la seva relació amb el Benet i es va deixar anar. El Benet estava més nerviós del que pensava perquè s’ho havia imaginat d’una altra manera però no va perdre l’oportunitat que li havia donat el destí. Quan els dos se’n van adonar havien passat una hora i mitja i no tenien cap ganes de separar-se l’un de l’altre. Però ho havien de fer. Si més no per anar recollint les peces de roba del terra i que no els passessin a buscar i els trobessin encara a mig vestir. Mentre ell plegava roba de terra la Lícia se’l mirava.
— Tant de bo pogués veure’t així cada matí!
Ell la fità i li agafà el braç que descansava sobre aquell sofà tan petit però que els havia estat tan còmode.
— És una bogeria però crec que hem de veure tot això com una lluita que guanyarem. M’has donat una injecció d’energia que ara aprofitaré més que mai!
— Com? — demanà ella.
— Ja fa temps que em ronda pel cap fer un experiment…
— Quin?
El Benet es va ajupir davant una Lícia encara estirada al sofà i mig coberta per una manta que s’hi havia trobat.
— Això t’ho diré quan em funcioni el pla… — vinga! Ens hem de vestir que ens passaran a buscar aviat!
La Lícia li va fer cas i es va posar la roba amb celeritat davant un Benet somrient que encara semblava més jove que feia unes hores. Els quedaven uns minuts només i la Lícia observà el Benet.
— Quan ens han fet entrar al vehicle pensava que serien agents del sistema i que t’havien monitoritzat també a tu. No m’ho hagués pogut perdonar!
— No crec que triguin gaire en detectar-me com a sospitós. Llavors s’haurà acabat el club de lectura…
La conversa quedà interrompuda per uns cops a la porta. Els dos encaputxats van entrar i es van treure el passamuntanyes. Eren el Joel i l’Eva altre cop. Al Benet no li va passar desapercebuda la mirada de complicitat entre mare i filla.
— Us portem en un lloc segur i des d’allà aneu a casa. Heu d’intentar fer vida normal. — El Joel s’acostà a la Lícia amb quelcom que semblava una pistola. — T’hem de posar un localitzador. Per fer-lo més discret i que no te’l treguin està dintre d’una arracada que és un pírcing.
— Mare, no et molesta oi portar-ne un?
— Per a res. Si això m’assegura que em podeu trobar…
— Sempre te’l podrien descobrir. — Digué el Joel.— Però és poc probable que s’hi fixin.
— Endavant.
La Lícia va dir on el volia i li van col·locar a l’orella esquerra per sobre d’on portava les arracades. Quedava cobert pel cabell però si se’l recollia lluïa amb gràcia.
— Molesta una mica.
— T’hi hauràs d’anar posanth-i alcohol fins que es guareixi.
— Cap problema.
Van afanyar-se a sortir i el vehicle els tornà fins prop de casa de la Lícia. Quan van sortir del cotxe La Lícia i el Benet van recuperar la seva sensació d’intimitat.
— És tard i hauríem d’anar a casa però no en tinc gens de ganes. De fet el més cruel és que no podem passar la nit plegats.
El Benet va abraçar a la Lícia.
— Si cal faré que em facin desaparèixer a mi també i així tindrem més temps per nosaltres.
— Però deuen mantenir els dissidents en cel·les separades… A més, has de protegir el club de lectura. Ets l’enllaç entre jo i la meva filla i et necessitem fora de tota sospita.
El Benet sabia que tenia raó. Aquell vespre van seure en silenci al banc on sempre conversaven abans de que la Lícia entrés a casa seva. Ell li agafà la mà.
— Vull que sàpigues que ha estat fantàstic. I que la propera vegada no hi haurà ningú controlant-nos el temps.
La Lícia el mirà amb llàgrimes als ulls.
— Saps perfectament que no tindrem una altra oportunitat.
Estrenyent-la li digué amb veu ferma:
— Ans al contrari. Cada cop estic més segur que sí la tindrem.
Ella sospirà.
— És hora d’anar a casa.
Es van aixecar i van caminar fins l’edifici on vivia la Lícia. Eren ja dins la zona que el xip del dispositiu de la Lícia retransmetria. El Benet li donà un petó i li xiuxiuejà a cau d’orella «no necessito cap dispositiu per sentir-me al teu costat». La Lícia somrigué però pensà que poder-se comunicar amb ell la faria sentir més segura. No havia estat mai cap entusiasta del dispositiu però ara que volia utilitzar-lo no podia. Havia d’aprendre a viure el que li quedava com els seus avantpassats.

La Porta XXII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia va aconseguir dormir només quatre hores i escaig perquè el cervell la bombardejava amb imatges d’aquell Benet tan rejovenit que s’havia convertit en el seu còmplice i també l’home que li feia bategar el cor. Les seves darreres setmanes— i només n’hi quedaven quatre— havia d’acomplir una missió que podria ajudar a moltíssimes persones i era conscient de la importància del seu paper. Tanmateix, aquell vespre hagués volgut fer entrar el Benet a casa per tenir-lo tan prop com ella desitjava i estava pràcticament segura que ell es delia per un instant d’intimitat amb ella. No podia ser i allò l’afonava. Per una banda havia de mantenir-se serena perquè tenia un objectiu i no podia fracassar, per altra banda no tenia clar si les seves emocions la deixarien pensar amb assossegament. El Benet havia passat a ocupar una part important dels seus pensaments. A dos quarts de sis estava completament esgotada de donar voltes pel llit i intentar adormir-se. No volia moure’s gaire perquè sabia que la monitoritzaven i potser s’adonarien de que estava desperta molt d’hora. Una de les virtuts de l’elixir era que regulava també els períodes de son i vetlla de manera que les males nits també havien desaparegut com a conseqüència d’una vida sense emocions ni preocupacions. Encengué el llum i obrí el llibre que li havia regalat el Benet. L’olor d’aquell paper i el seu tacte la van calmar i després d’unes línies la Lícia ja era a un altre món. Fins que s’adonà que els ulls se li tancaven. Eren les sis. Podia dormir fins les set. Va deixar el llibre sobre la tauleta de nit i apagà el llum. Quan el despertador va sonar obrí els ulls i el seu cor començà a bategar fortament. S’aixecà del llit, baixà a la planta baixa, es va fer un cafè que es begué mentre repassava les visites que tenia aquell dia i finalment va anar a dutxar-se. Es vestí amb uns pantalons blaus ajustats, una samarreta negra i una jaqueta vermella. Agafà el seu dispositiu i sospirà. Aquell dia per primera vegada des de feia molts mesos no li caldria fingir la seva tristor. Havia de mostrar clarament que no es prenia l’elixir i amb una mica de sort l’administració la faria desaparèixer. No s’ho podia negar. Tenia por. No li quedava clar com el grup de resistència podria trobar-la si en realitat encara no s’havia esbrinat on amagaven tots els resistents a l’elixir i els dissidents. S’avergonyí per un instant d’aquell pensament perquè de tota manera ella tenia els dies comptats. Per tant havia de ser valenta i, morir per morir, fer-ho ajudant als altres. Agafà el dispositiu i sortí de casa. Quan anava en transportador de cop li vingué al cap un altre cop la imatge del Benet. Quin maleït destí! No tindrien l’oportunitat d’estar junts com ella hagués volgut. Si l’hagués conegut abans! Tenien tantes coses a fer! Unes llàgrimes amargues i roents li brollaren dels ulls i dos dels passatgers del transportador se’n van adonar. La Lícia respirà fons mentre observava el seu voltant. La passatgera més jove que l’havia vista la fitava ara amb mirada d’odi. Era una dona jove d’uns trenta anys. L’home en canvi abaixà l’esguard com per senyalitzar que no diria res. «Viu i deixa viure» pensà la Lícia, allò era justament el que el sistema no permetia perquè tots contribuïen a que funcionés perfectíssimament tot denunciant a qui fos.
La dona jove de mirada maliciosa baixà. Les portes es fermaren i quan el transport engegà i passà davant ella, encara va tornar a dirigir una mirada inquisitiva a la Lícia. Aquella jove segur que li facilitaria la feina perquè probablement activaria l’alarma i avisaria que havia vist una passatgera amb llàgrimes als ulls. Arda 1 s’havia tornat en un món despietat en què als homes no els estava permès gaudir del més preciós de la seva condició humana: els sentiments. Tancà els ulls per un moment i per agafar força. En els seus darrers dies havia de ser capaç de posar-ho el més difícil possible al sistema perquè desitjava que l’Eva i el Joel poguessin gaudir de la llibertat.
Quan sortí al carrer la llum lluent del sol l’encegà. Els dies s’havien allargat i pogué gaudir de l’escalfor de l’astre rei sobre la seva pell mentre caminava els darrers mil metres fins al seu despatx. Activà el dispositiu per obrir la porta de l’edifici i entrà. Era la primera aquell dia. Disposà tots els aparells sobre el taulell de control i repassà la seva agenda. Havia rebut ja diversos permisos per tal que dues parelles accedissin als seus pisos. Això l’alegrà de manera escàpola perquè va pensar en què li hagués agradat poder veure que la seva filla i el seu company trobaven un pis per tots dos. Necessitava dir el que pensava però no podia utilitzar el maleït dispositiu per parlar amb el Benet. Ell segur que l’entendria.
— Bon dia Lícia! — Digué la Jordina tan eixerida com sempre. — Ei, estàs bé? Fas mala cara…
— Quina cara vols que faci si ja ha començat el meu compte enrere?
L’expressió de la Jordina va ser d’espant i tot seguit va mirar a un cantó i l’altre de la sala.
— Lícia! Saps que això que dius…—amb un moviment ràpid va agafar un paper i un bolígraf de sobre el taulell i va escriure-hi « saps que és perillós parlar així. Les parets tenen orelles. Ànims! Tots passem pel mateix al mateix moment». Després demanà amb veu clara. — T’has pres l’elixir?
— Aquella potinga a mi ja no em fa efecte! Pels mals de caps quotidians serveix però per estats d’ànim més forts és com beure’s un suc de taronja i prou.
— Has anat al metge?
— Hi aniré. T’ho prometo.
La Jordina li va passar la mà pel braç.
— Tens molta feina avui?
— No t’ho pots pas ni imaginar… — digué pensant en una altra cosa.
Just era a punt de sortir quan va arribar el Brian.
— Bon dia noies! Avui teniu molts objectius a acomplir! Us he portat un cafè per començar el dia amb energia!
Les dues li ho van agrair i van agafar les tasses. L’aroma intensa d’aquell beuratge va transportar a la Lícia vint anys enrere quan el seu marit li feia el cafè pel matí per tenir-la prou desperta per poder-la fer seva abans que hagués d’arrencar a córrer a la feina. De nou un pensament enrabiat li emboirà el cap. Necessitava poder gaudir d’un moment així amb el Benet però la vida la castigava sense donar-li aquesta oportunitat. Ja havia estat prou injusta enduent-se el Quim del seu costat. L’amargor del seu cafè es barrejà amb el de les llàgrimes que li rodolaven rostre avall. Si ho hagués volgut fer expressament no se n’hagués sortit. S’avergonyí de la seva tristor però la sensació quedà ofegada pel comentari del Brian.
— Lícia. Es pot saber què et passa? Amb aquesta actitud no vendràs cap pis avui encara que només es tracti de signar els darrers documents…
La Jordina fità al Brian amb reprovació.
— Li queda poc pel traspàs!
—Fantàstic! Però per això hi ha els metges que poden augmentar la dosis d’elixir si cal. Escenes a la feina no en vull perquè si no podem perdre vendes!
Aquell to desagradà profundament a les dues companyes però el Brian estava per sobre d’elles i per això no podien dir res.
La Lícia marxà a fer les visites a l’hora programada però amb un regust amarg a la boca. Sortosament la feina l’apassionava i veure que una parella jove podia començar una vida conjuntament en un nou pis la feia treballar amb més energia que mai. Observà els rostres de la noia i el noi de la primera parella. Ni tan sols l’elixir podia disseminar l’eufòria que sentien! Allò li donà esperança perquè aquell beuratge no havia estat mai prou fort per aclaparar emocions potents. En la segona parella observà una alegria continguda. A ells l’elixir els devia fer més efecte perquè les seus ulls no guspirejaven. Quan acabà la darrera visita tornà al despatx. Ja era tard i ella es delia per anar a casa on la recolliria el Benet. El cor li arrencà a córrer com el d’una adolescent. Ho deixà tot sobre el taulell de control i quan ja estava a punt de marxar el Brian li digué:
— Demà tens el matí lliure fins les 12:00 per anar al metge. No vull tornar a veure les llàgrimes d’avui!
Aquelles paraules li van fuetejar l’ànima. Ser tan adepte i addicte al sistema era malaltís. La gent com el Brian feien impossible el progrés però n’hi havia tants que era difícil eliminar-los a tots!
S’afanyà fins arribar al transbordador perquè tenia necessitat d’arribar a casa seva. Allí se sentia embolcallada de la presència del Quim i els records plàcids aconseguien calmar la seva inquietud. Desitjava trucar a sa filla per escoltar la seva veu però havia d’anar en compte de no comprometre-la.
A les sis i cinc minuts obrí la porta i deixà les seves pertinences sobre la taula junt amb el dispositiu. Anà a rentar-se les mans al bany i després l’activà. La seva filla respongué d’immediat.
El seu holograma la mostrava a casa menjant una cosa que semblava un pizza.
— Que molesto ara!
— Per res mare! Estava sopant que després vaig a donar una volta amb les amigues. Com va tot?
— Bé. He aconseguit vendre els tres pisos de la setmana en un sol dia avui. Hauria d’estar contenta suposo.
— I no ho estàs? — Digué l’Eva que havia vist de seguida una oportunitat per activar el seu pla i sabia del cert que la seva mare no li fallaria.
— Estic molt trista. No puc parar de donar-li voltes al traspàs, no tinc ganes de fer-lo!
— Què dius mare! Tu has tingut una vida plena! Ara et toca descansar!
— Ho sé però no em convenç.
— Ja t’estàs prenent l’elixir?
— Sí però no m’acaba de funcionar.
— I si vas al metge?
— El mateix m’ha dit el Brian. M’ha donat matí lliure per poder anar-hi.
— Doncs hi has d’anar. M’ho promets?
— T’ho prometo! — va dir la Lícia tot pensant que la seva filla tenia unes dots interpretatives fantàstiques. Sonava completament afí al sistema. — Eva, no et vull molestar més que tens pressa.
— Gràcies mare! Demà et truco!
— No, no cal. Estaré bé!
— Una abraçada!
— Una abraçada!
En concloure la conversa la Lícia mirà l’hora. Un antic i anacrònic rellotge de paret indicava el pas del temps de manera més senzilla que el dispositiu. Devien quedar uns cinc minuts fins que aparegués el Benet. Va anar al bany a mirar-se al mirall. La roba que portava era més que adequada però la seva cara mostrava la seva aflicció.
De cop sonà el dispositiu. Era el Benet! Baixà l’escala més ràpidament que mai i en obrí el trobà tan o més atractiu que el dia anterior i amb una rosa vermella a la mà. No reprimí el seu instint i el besà. Ell l’agafà de la mà i l’estirà cap a fora.
En aquells mateixos moments un Jonathan esgotat de la feina del dia feia el seguiment de la Lícia mentre es preparava el sopar. No esperava gran cosa així és que seguí pelant les verdures per fer-se el smoothie. Portava dies pensant que s’havia equivocat amb ella. Però de cop sentí la conversa amb la Jordina. Bingo! La Lícia no tenia cap ganes de fer el traspàs! Allò si que era una acusació en tota regla! Seguí escoltant fins a sentir la conversa entre la Lícia i sa filla. Hagués pogut saltar d’alegria perquè finalment ara podria demostrar a la Samatha que no s’havia equivocat. L’únic que no li agradava de tota aquella història era que ara ella hauria d’anar personalment a dir-li-ho a l’agent…