Quatre paraules més per reciclar!

IMG-20191030-WA0004

Bon dia el de tots sants per donar-nos un descans i passar una estona amb la família menjant panellets, castanyes i moniatos. Aquesta festivitat, malgrat el seu rerefons trist perquè és el dia en què recordem els que ens han deixat, ens convida a la reflexió, a aplegar-nos en un espai ínfim per donar la benvinguda a la tardor i ens fa sentir que els dies foscos dels propers mesos també tenen el seu encant. A qui no li agrada en un dia de pluja quedar amb els amics i posar-se una pel·lícula a la tele o l’ordinador? Recordo els diumenges de tardor i hivern quan seia amb els pares al menjador i jugàvem al parxís o al monopoli. Fora la meteorologia no convidava a sortir i jo ho agraïa perquè era un moment molt especial ja que finalment teníem els tres temps per fer quelcom plegats.
És curiós que aquesta setmana en què la gent celebra el Halloween jo hagi decidit dedicar altre cop l’entrada del blog a mots catalans. I per què? Potser per rebel·lió mental. Veure tanta decoració de Halloween em fa venir ganes de reivindicar el que és nostre. O potser és perquè fa poc vaig acabar de llegir una novel·la d’Isabel-Clara Simó que m’ha deixat el cor compungit i alterat alhora. La novel·la en qüestió és “T’imagines la vida sense ell?” i és el relat del passat ombrívol d’una dona narrat a través del seu diari personal descobert pel seu fill un cop és morta. Els dos moments de la narració se succeeixen de manera paral·lela i presenten dues visions ben diferents dels fets que s’hi expliquen. Òbviament no vull trencar l’emoció del final per si voleu llegir-lo. És un llibre dels que no s’obliden. Està escrit en un llenguatge planer però ben valencià. D’això un se n’adona quan llegeix la frase que el marit de la protagonista li diu a aquesta poc després de casar-se “ et vull en casa”. L’ús de la preposició “en” i no “a” delata la procedència de l’autora. I llegint aquesta meravellosa novel·la que m’ha posat els pèls de punta, he trobat un parell de paraules que m’han semblat interessants i vull comentar. La primera és un mot que jo coneixia de l’anglès però que no sabia que també s’emprava en català. Es tracta de l’adjectiu “rubicund” que denota la pell vermellosa d’algunes persones. És lògic que conegués la paraula en anglès primer perquè en terres anglosaxones hi ha més gent amb rostres rosats o pell vermellosa que no pas aquí. Per això em va sobtar llegir la paraula a la novel.la.
La segona paraula que ha captat la meva atenció ha estat el verb “anorrear”, que vol dir anihilar o reduir al no res. Malauradament un dels personatges de la novel·la intenta anorrear a l’altre. És un verb amb una significació altament negativa.
I també negatiu és el verb “enravenar” que no havia escoltat o llegit mai fins fa poc. “Enravenar” és el que fan els gats amb la cua quan estan tensos i la posen ben rígida. El verb es fa servir també en sentit figurat i llavors vol dir que algú de cop i volta fa un posat tibat. Ben segur que és un verb que podeu utilitzar freqüentment perquè de gent tibada i encimbellada n’hi ha prou.  Per cert el gat de la fotografia és el Pablo, que ja coneixeu d’una altra entrada, i com podeu veure  m’ha fet el favor d’enravenar la cua per deixar ben clar el significat del verb. Gràcies Pablo!
El següent mot d’avui que coneixia però que he recordat a través de les meves lectures és “falòrnia”. Una falòrnia és una idea errònia o una predicció sense evidència que es dona com a certa. De falòrnies en el món de la política n’hi ha moltes però prefereixo aparcar el tema durant unes setmanes.
Com que fins ara he escrit sobre tres paraules que, des del meu punt de vista són més aviat negatives, ara en necessito una que m’abelleixi per la seva positivitat. És un altre adjectiu: “adelerat o adelerada” que designa algú que fa quelcom “amb deler” o amb passió. Si una persona fa una cosa “adelerada”, la fa amb desig o vehemència. El deler en català és l’anhel. No sé a vosaltres però a mi la paraula “adelerat” m’enamora. Tot allò que tingui a veure amb la passió i les ganes és benvingut sobre tot perquè penso que és una llàstima viure sense emocions.
Us deixo amb aquestes quatre paraules i amb els panellets suposo. Bona castanyada a tots!!!!!!!

Let’s talk about Catalonia!

 

Last week I had a couple of friends from Europe asking me what was going on “again” in Catalonia because, so I have decided to devote this week’s post to the fight that has been going on in my country for centuries. I am not going to repeat what I said about Catalan history. Let me only point out that Catalonia was a nation long before the different crowns in Spain really knew they might one day be unified. To make things clear: on the 6th of June 1114 Ramon Berenguer III disembarked in Ibiza with 75,000 men and 900 horses to conquer back the island which was under Saracen control. It was round that time that Catalonia and Pisa, two very powerful territories in the Mediterranean, joined. In the Pisa chronicles of that time one can already read the name “Catalonia” and “Catalans” as there was already a clearly defined territory with its citizens that felt part of a nation back then. That was the period when Catalonia had a huge influence in the Mediterranean area. Unfortunately, these times go hand in hand with the darkest side of our history that we cannot hide easily cause it has coined some expressions in several countries in the world. For example, in Bulgaria if someone is cruel and capable of torturing another person he is called “son of a Catalan”. In Greece, if you want to curse someone you say “may Catalan revenge fall upon you” and in the Parnassos region, if one person gets out of the frying pan into the fire one says “ escaping from the Turks to fall into the Catalans”. Well, it seems our beginnings as a nation were covered with some blood.
Nevertheless, Catalans excelled at trade in the Middle Ages and when trade failed, industry flourished here. As a country Catalonia was more than prosperous till we lost the Succession War and The King Felipe V got to the Spanish throne. In 1714 the repression of the Catalan nation started, and it lasted till Franco’s death in 1975. Then, as you might know, Spain began a process to become a democracy which has not by far yet been completed as the recent event show.
Let’s say the situation in Catalonia was stable till 2008. Bancs had to be rescued with public money and the government forced autonomic regions to keep very tight budgets to face the recession. But the budgets were not equally tight in all regions. Catalonia was literally squeezed financially much more than other parts of Spain. Civil servants in Catalonia had to endure a very severe salary cut that lasted for years. The restricted government budget affected basic aspects of life. At the same time, the middle classes lost purchase power and many people from the working classes reached the poverty level. People cued at food banks those early days of the crisis here in Catalonia.
Exactly at that time Catalonia, which was enduring the consequences of the crisis, took the Spanish government to the Constitutional Court cause it owed— and stills owes— Catalonia the refund of the 0,7 % of the PIT – Personal income Tax— that our country needed to be able to pay for basic things for citizens. The outcome was that The Constitutional Court passed a sentence and ordered the Spanish government to refund the 0,7% to Catalonia. But the government didn’t do it. It never gave the money back. From 2012 to 2017 there have been 25 sentences that the Constitutional Court has passed, and the Spanish government has not executed any of them. Some of these mentioned in the video are the 177/2012 for the PIT, the 226/2012, the 21/2013, the 70/2013, the 154/2013, the 33/2014 and the 9/2017. All of them are sentences referring the 0,7% that the Spanish government must refund. But it seems the Spanish government does not have to obey the law, does it?
By the way, the man of the video is one of the Catalan politicians in prison and convicted for supporting the referendum of the 1st of October 2007. His name is Jordi Turull.
But let’s focus on the matter. Even before the crisis, the Catalan government had asked Spain to reconsider its status of autonomy since Catalonia wanted more freedom to rule itself. However, the result of this petition was a rejection from the Spanish government to negotiate anything.
Only a couple of years afterwards the crisis started, and the central government forced Catalonia to give such an amount of money that the population had to endure financial hardships. At the same time, the Spanish government was infringing the law by not obeying the Constitutional Court and simply forgetting to execute the sentence that urged it to give Catalonia back the money that it owed us.
As a nation and economic engine of the country we— because I am now talking about the way I felt back then and now— Catalans felt exploited and laughed at. Which is why the old dream of being independent from the oppressor was back in our minds and most importantly, in the minds of Catalan politicians.
Yet, in order to be independent you needed to know what percentage of the population really wanted to be “a separate state from Spain”. Catalonia has always had ties with the rest of the country because we have welcome immigrants from other parts of Spain to work here when we were short of labour force. They feel Spanish and Catalan at the same time. Therefore, the Catalan government wanted everyone to vote in a referendum. The problem is that it is forbidden to hold a referendum to decide on whether a part of Spain wants to be independent or not.
The negotiations with the Spanish government were impossible. Spain refused to have a referendum about independence.
It seems very logical to me that a democratic country should be able to hold referendums, otherwise it cannot be called democratic. The rejection of the Spanish government made us Catalans want to hold the referendum even more. For this reason, the Catalan government planned it carefully and it was held, illegally according to Spanish law, on the 1st of October 2017. I guess I don’t have to tell you to look at the videos about police violence against citizens voting, cause I am sure if you are reading the blog it’s because you are interested in the topic and you have seen them.
I am not sure what I am most ashamed of. If about the police beating harmless citizens or about their incapability to find the ballot boxes hidden in the most obvious places. We all have evidence of people in towns strolling peacefully in the streets while angry policemen search for the ballot boxes hidden in the crowns of the trees. It’s so ridiculous to think that policemen will be able to prevent people from voting by taking with violence some ballot boxes from some places!
But it is not only that. In the past years it has been in the spotlight here that some big fish in the country, some politicians or CEOs of big companies, had paid for University degrees that they have never completed. Corruption scandals at all levels were feeding people’s anger. Moreover, we had to face the scandals of a Royal Family that lives a luxury life at the expenses of our taxes in Spain. It’s outrageous to be paying the former King the huge amount of money he gets to lead a lavish life and have fun with his mistresses. It is such a waste of economical resources and dignity for a nation that we all in Catalonia wonder how people in other parts of Spain don’t stand up against the Monarchy or the immense corruption in the country.
But instead of that, it has been easier to keep citizens’ minds in the rest of Spain busy with our independence. If there is one big problem, you try to highlight another and if people are not clever enough, they won’t feel manipulated.
Which is why the focus is not on corruption in the country but on us and our referendum. It was against the Constitution, it’s true. But you can always make amendments to the holy Constitution. Otherwise women would have never voted anywhere probably and interracial marriage would still be forbidden. Law must adapt to democracy and justice and not the other way around.
Yet, as it seems, the referendum was such a crime that our Catalan politicians had to be in prison. They have been there till their trial has been celebrated and the sentence was passed last Wednesday. A completely unfair one. The least severe sentence was 9 years of prison and the most severe one 14.
If we take into account that it has been made public that some members of the Royal Family in Spain have stolen money and they have not even faced a trial, is it any wonder that Catalans went to the streets to raise their voice against the Spanish Government on Wednesday?
There is no way back now I tell you.
It would have been so much easier to make the referendum legal and then —of that I am nearly sure— maybe there would have only been a 49 % in favour and a 51% against independence. The problem would have not even been there. But Spain wanted it its way. The Spanish government had to refuse democratic means.
It would have also been easier to set our political politicians free when the government changed but then again, so much hatred has been instilled in the minds of Spanish citizens that it was not possible to set our Catalan politicians free and win elections. And once more, Spain had an opportunity for redemption with the sentence but instead of being mild it acted in revenge passing an unfair an undemocratic sentence that shows that politics and justice go hand in hand in this undemocratic corrupt country called Spain.
To be quite honest I find this is so terrible that I could cry for hours about it. It drives me crazy to see that Spain could have kept together if there had been signs of mercy on Spain’s side. But if you exploit and scorn a nation that is one of the most powerful economic engines in the country, then the scheme can backfire and this is what has happened here.
I truly believe Catalans are peaceful people, but we are also stubborn. We have gone through to many hardships and repression to knell once again. The mistreatment from the Spanish government has hardened our hearts and it has made our rage grow. I think we Catalans have given Spain enough chances. The sentence last week was a sign of fear from Spain.
Not in vain the words of our former Catalan president murdered in 1940 by the Spanish government are engraved in our Catalan minds: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer” which translates with “we will suffer again, we will fight again, we will win again. And that is what we are doing now: fight!

Demostrant on penja el martell. Més sobre la llengua i els costums alemanys.

IMG_20180731_155734_resized_20180731_040241845

Aquest dijous intento portar-vos un post positiu tot i que potser les meves explicacions tinguin un regust agre-dolç. I és que la sentència del dilluns m’ha desinflat un pèl perquè alguna esperança oculta en mi encara volia creure que els jutges serien més benèvols del que han estat. S’ha dictat sentència com dirien els alemanys “auf die harte Tour”, que es podria traduir amb un “en ruta dura”, i que en sentit metafòric equival a de manera severa. I de la mateixa manera “sense miraments” o a l’alemanya “auf die harte Tour”, molts joves catalans hauran après que la justícia a aquest país no és tan equitativa com hauria de ser.
És obvi que el govern central volia demostrar qui té la paella pel mànec i qui en sap més i té més força. Com dirien els alemanys han mostrat“ wo der Hammer hängt”, que es tradueix literalment amb on està penjat el martell. No hi ha una història clara per explicar aquesta locució però molts creuen que va néixer en l’entorn dels tallers. Quan l’amo o algun dels empleats ja havia après molt i ho sabia tot de l’ofici llavors ensenyava a l’aprenent on eren els estris. Avui dia aquesta locució es fa servir quan algú vol mostrar a una altra persona la seva autoritat, valor o coneixements.
Una altra locució de la que us vull parlar és “ Im Saus und Braus leben” que vol dir viure amb totes les comoditats possibles. Jo no conec pas gaire gent que visqui “Im Saus und Braus” i només se m’acut la família reial com a exemple. No tinc la impressió que els manqui res i tampoc estalvien enlloc. Per quin motiu ho haurien de fer si el sou els el paguem els ciutadans normals? Doncs tots els que no han de mirar gens ni mica prim per viure i s’ho poden permetre tot viuen a Alemanya “im Saus und Braus”.
I tornant a l’actualitat he de dir que amb tots els aldarulls que estan passant hem d’esperar que la gent mantingui la calma i no hi hagi gaires forassenyats que cometin actes de vandalisme com cremar containers que acabem pagant també els contribuents. I és que per anar destruint objectes que no et pertanyen s’ha d’estar tocat de l’ala o com diuen els alemanys s’ha de ser un “Knallkopf”. “Knallkopf” vol dir literalment “cap d’espetec” o “cap d’esclat”. I és que “knallen” en alemany és el verb que correspon a espetegar o fer soroll d’explotar una cosa. Per això quan una persona no hi toca o bé diem que “ hat nicht alle Tassen im Schrank” — no té totes les tasses a l’armari— o bé que té “ein Knall”.
Desitjo que no ens en trobem gaires d’aquests ni avui ni demà que també serà un dia calent. I per canviar finalment de tema us donar a conèixer una locució que es pot fer servir molt sovint. Probablement tots heu tingut ocasió de conèixer una persona d’aquelles que té molt bon concepte d’ella mateixa i que es pensa que ho sap tot. En aquests casos, quan el que els alemanys volen posar de manifest és que aquesta persona creu que sap més del que en realitat sap diuen: “Einbildung ist auch eine Bildung”. És un joc de paraules perquè “Einbildung” vol dir imaginació o fantasia i “Bildung” vol dir educació. Així doncs com la paraula “Einbildung” conté “Bildung” diuen literalment que la fantasia és també una educació, és a dir que creure’s que un té educació és també una mena d’educació. Evidentment el joc de paraules és difícil de traduir però l’expressió és d’ús comú a Alemanya i quan jo vivia allí la vaig sentir unes cent vegades mínim.
I el post és curt aquest cop també perquè porto un gran refredat a sobre i trigo el triple per fer el que generalment faig en un tres i no res. Senyal de que no estic gaire fina. A veure si els alemanys tenen raó quan diuen que els refredats “ 3 Tage kommen sie, 3 Tage bleiben sie und 3 Tage gehen sie”, és a dir “venen tres dies, es queden tres dies i marxen tres dies”. Això fan nou dies sense medicament i anant a pas de tortuga. Ja us ho diré la setmana vinent. Si dintre de tres dies veig que estic igual potser gosaré provar el típic remei contra els refredats en terres germàniques: un got de cervesa calenta. Falta saber si després no serà l’estómac que tindré malament. Sempre m’han sorprès els remeis casolans per afectacions comuns. Pel refredat cervesa calenta, pel mal de panxa pals de pa i coca-cola, i per la ressaca posterior a la borratxera o bé cafè amb sal— no gaire bo pels hipertensos— o bé començar el dia bevent el mateix que vas beure la nit anterior. I també hi havia qui deia que els cogombrets en vinagre ajudaven a fer passar la ressaca. Això evidentment si l’estómac permet menjar sòlid després d’un ingesta massiva d’alcohol. Em fa mal tot només de pensar-hi! No em digueu que no us sona a animalada! En fi, en això he de reconèixer que m’he mantingut molt fidel als nostres remeis. Pel refredat caldo, pel mal de panxa arròs bullit o infusió de farigola i per la borratxera paciència que així queden molt poques ganes de tornar-hi.
A tots vosaltres us desitjo una bona setmana!

La Porta XXIV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Al soterrani la Lícia intentava mantenir la calma endebades. Sabia que portava posat el localitzador i que la xarxa la trobaria. Potser. Eren en un lloc força enfonsat i probablement el senyal del transmissor de l’arracada no seria prou potent. I començava a perdre la calma i la fe. La fortor a humanitat era irrespirable i no hi havia pràcticament espai per caminar. La gent romania estirada completament apàtica i aquella visió atemoria a la Lícia. Li passaria a ella també? Quant temps portava aquella gent privada de llum solar, d’aire net i de suficients aliments? De ben segur que l’apatia era millor que la desesperació. Volia animar-se i recordava l’abraçada del Benet i la mirada dolça de la seva filla. Havia de viure per ells! De cop pensà en la Samatha i se li foragità el cor. Havia promès que l’avisaria i no ho havia fet. O era una traïdora? Alguna cosa devia haver anat malament i allò posava tota la missió en perill. Si la xarxa hagués sabut quan la volien fer desaparèixer l’haurien pogut seguir a distància prudencial per si no funcionava el rastrejador. Però tan ràpidament com havia passat tot, molt probablement la xarxa no havia tingut temps d’actuar. L’exasperava pensar que la seva filla, el Joel i el Benet podien estar patint per ella. Intuí que el temps se’ls acabava a tots.
En aquells mateixos moments la Samatha arribava a casa pàl·lida. Anà a rentar-se la cara i treure’s l’uniforme. El cap li donava voltes i se sentia el cor a les orelles però li calia actuar. Connectà el dispositiu i demanà contacte per holograma amb el Jonathan. Aquest respongué que estava a punt de sortir d’una visita amb un futur client de traspàs i que si podia parlar amb ella en deu minuts. La Samatha respongué afirmativament. Li costaria reprimir les llàgrimes durant aquell temps. Aprofità l’estona per pensar en què li diria exactament al Jonathan quan el veiés en persona. No pogué acabar de rumiar el discurs perquè el seu dispositiu es connectà al del seu company.
— Com et trobes?
— Sóc a casa. No estic gaire bé i només tinc un dia per recuperar-me. Et faria res venir aquí? Hem de parlar de feina.
— Sí és clar. Avui no tinc cap altra visita programada. Només em cal fer comandes.
— Ja les faràs més tard! de moment els agents esteu en estat d’alerta i és prioritari atendre ordres dels superiors.
— Sí, ho sé. Tots els agents de traspàs hem rebut la notificació. Si em dones l’adreça vinc immediatament.
— Ens veiem en mitja hora. —Va dir la Samantha sorpresa del seu to resolutiu.
Tenia prou temps per pensar què volia fer exactament. Primer trucà a la seva amiga Berta i li deixà un missatge. Feia dies que no en sabia res i li deia que la trobava a faltar. També tingué temps per un missatge curt a la seva germana i un per a la seva mare. Tenia cinquanta-tres anys. Li quedaven dos anys per fer el traspàs. Li vingué al cap que no podia imaginar com se li posaria haver de fer els preparatius per la cerimònia de la seva mare. Se l’estimava tant! Sentí una fiblada al cor, intensa i dolorosa però dolça alhora. Dos anys no eren res, la seva mare en podia viure molts més i s’ho mereixia! Estava posant els seus pensaments en ordre en el seu diari personal de paper quan el seu dispositiu anuncià l’arribada del Jonathan. Li obrí la porta i l’esperà dreta a l’entrada.
— Bon dia Samantha! — va fer ell amb un somriure als llavis.
Ella intentà retornar la salutació amb la mateixa afabilitat però el somriure era forçat perquè per dintre la por la sacsejava. Ensenyà al Jonathan un full del seu diari en blanc que consistia només en la frase «desconnecta el teu dispositiu» El Jonathan obeí i llavors ella el va fer passar i li oferí un cafè. Respirà fons i li explicà amb veu marfosa que el sistema trontollava i que li havien demanat que eliminés tots els resistents i dissidents empresonats. Observà el Jonathan i veié com l’expressió del seu rostre canvià immediatament.
— Això que ens demanen és un crim! És assassinar a tota aquella gent!
— Exactament Jonathan! Per mi fa ja unes setmanes que l’emoció de l’ascens i de treballar pel sistema s’han acabat. Jo no sóc cap assassina i no ho seré perquè prefereixo llevar-me jo la vida abans!
— Samantha no! — digué el Jonathan estrenyent el seu braç.
— Recordes que et vaig dir que potser m’hauries de fer un favor?
Els ulls del Jonathan s’il·luminaren.
— El que sigui!
— Necessito que m’ajudis a alliberar l’Alicia Ferrer.
— La nostra clienta?
— Sí la mateixa! Ara no tinc temps d’explicar-te’n el motiu però és molt important per mi. Pensa que t’han assignat com a ajudant meu i se suposa que demà hem de dirigir l’operació d’eliminació conjuntament amb dos agents de l’administració que ens poden donar un cop de mà.
— Però tu això no ho vols fer oi?
— I tu Jonathan?
— No per favor! Jo mai hagués imaginat haver d’eliminar tanta gent!
— I tanmateix tu i jo hem treballat durant anys com a ajudants de traspàs. Com si fos tan diferent!
El Jonathan abaixà la mirada. En el fons tenia raó però ell no s’havia plantejat mai si el que feia era o no moral perquè estava estipulat per la llei i els que havien de traspassar havien accedit a fer-ho voluntàriament a canvi de tenir fills. Hi hagué una pausa abans de la següent pregunta.
— I com ho faré? No podré entrar així com així al soterrani.
— Dona’m un minut que de fer una trucada. Queda’t aquí que vaig a la cuina a fer-la. Com menys sàpigues tu del que passa, menys et poden culpabilitzar de res. Tu i jo avui hem estat parlant de com dirigir l’operació, d’acord?
— Samantha, estic tan embolicat com tu en això. No intentis protegir-me que el que et passa ha estat culpa meva!
— És massa tard ara per parlar de responsabilitats!
La Samantha anà a la cuina i connectà el seu dispositiu il·legal per comunicar-se amb la Berta. Aquesta just estava fent la pausa del cafè i pogué parlar.
— Quina alegria veure el teu missatge aquest matí! Jo també t’he trobat a faltar i tinc moltes coses per explicar-te!
La veu de la Berta la va reviscolar.
— Jo també Berta. I espero poder fer-ho si tot va bé. Perquè si no hi va, potser ja no ens veurem més.
Hi hagué un silenci fosc a l’altre costat.
— Samantha, què passa, estàs bé?
— En un bon merder diria jo. Per culpa de l’administració.
— Et puc ajudar d’alguna manera?
— Doncs sí. La veritat és que sí.
La Samantha li digué a la Berta que necessitava treure una de les resistents del laboratori per parlar amb ella i li demanà si no podia demanar fer una prova amb la Lícia. La Berta s’hi avingué. Li seria fàcil ara des de la seva nova posició però volia saber què passava.
— No t’ho puc explicar ara. Digues que en vols unes anàlisis de sang o la necessites de conillet d’índies perquè ella de tota manera ja estava en edat de fer el traspàs.
—D’acord! Però em deus una tarda de la teva companyia que et vull explicar les novetats de la meva vida!
Aquella il.lusió era inusual en la seva amiga, més aviat tímida i discreta.
— Aquesta novetat porta pantalons? — demanà la Samantha agullonada per la curiositat.
— Una sí!
Allò deixà la Samantha encara més pensarosa. La seva millor amiga tenia dues novetats i ella no en sabia res! Li hagués agradat quedar amb ella aquell mateix vespre però era impossible perquè ella havia de fugir.
Quan acabà la conversa, la Samantha entrà a la sala d’estar amb un somriure dibuixat al seu rostre.
— T’encarrego un transport especial. Has d’anar a recollir la senyora Ferrer al soterrani per portar-la al laboratori. A mig camí hauràs d’anar al bany i et descuidaràs la porta oberta.
Els ulls del Jonathan s’obriren.
— Seré l’agent més estúpid d’Arda 1! — digué en senyal de protesta.
— I què prefereixes? Ser el més estúpid o el més assassí? A més jo vindré amb tu!
Al Jonathan li vingué al cap una antiga pel·lícula que havia vist amb el seu pare de petit però no en recordava el nom. Una parella de fugitius desafiaven tot un estat. En això es podien convertir ell i la Samantha en poques hores. Sentí la suor freda que li baixava per l’esquena i pensà que tot era millor que complir amb la missió assignada.

 

La Porta XXI

 


IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’agent 54 cridà la Samantha al seu despatx. Estava de mal humor perquè hauria desitjat un dia tranquil però hi havia hagut denúncies de nou i calia revisar els casos. Li va saltar a la vista veure el nom de l’Alícia Ferrer entre els ciutadans considerats perillosos. La Samatha entrà amb cara de prunes agres i amb molt poques ganes de tenir l’agent prop seu.
— Bon dia Samantha. He revisat la llista de denúncies i entre elles m’ha sorprès veure el nom de la Alícia Ferrer. Va ser per ella que el teu company de feina i tu vau posar-vos directament en contacte amb mi.
— Correcte. — Digué la Samatha a qui no li feia il·lusió que haguessin denunciat aquella dona a qui li havia agafat afecte…
— L’hem d’eliminar. Posa’t en contacte amb el Jonathan. Us posaré a disposició un vehicle i un esprai per adormir-la. Quan la tingueu al vehicle, activeu el pilot automàtic i us portarà al refugi.
La Samantha no va gosar dir res.
— Revisa la resta de casos per si algú et sembla realment sospitós. Per avui no tens cap més feina.
— Entenc que puc retirar-me, oi?
— Sí.
La Samantha ho agraí de tot cor. Estar a menys de deu metres d’aquell home li provocava repulsió. Es dirigí al seu despatx, revisà els expedients i es posà en contacte amb el Jonathan. Els segrestos eren usualment al vespre i calia saber què feia la Lícia a aquella hora per tal d’escollir el millor moment. Li va coure adonar-se que potser no tindria temps d’anar a casa per connectar-se amb la Lícia a través del canal secret. I que el segrest fos amb el Jonathan encara l’empipava més.
La conversa breu i freda amb el seu ex-company va complir la seva finalitat. Havien de segrestar la Lícia a la sortida de la feina de la dona perquè al vespre sortia a passejar acompanyada i el sistema no es podia permetre segrestar dues persones en lloc d’una. La Samantha no va passar un bon dia pensant en el que havia de fer i no volia.

A l’altre cantó de la ciutat la Lícia s’incorporava a la feina amb la mateixa energia habitual i disposada a no perdre cap oportunitat de posar en dubte l’efectivitat del sistema. El seu patró la rebé esquivant la seva mirada i la Lícia deduí que el Carles ja l’havia denunciada. Hagués volgut posar-se en contacte amb el Benet o sa filla. Ben segur que no trigarien en fer-la desaparèixer i desitjava deixar-los un missatge o un avís.
Sortí de la feina amb més ganes que mai de veure el Benet perquè sabia que aquell podia ser el seu darrer vespre. Es delia per d’abraçar-lo de nou i per això el viatge en transbordador se li va fer una eternitat. Només pensava en arribar a casa i dutxar-se per estar fresca quan ell la passés a recollir. A les sis de la tarda ja era molt clar i quan passava pel parc no va poder evitar pensar que aquell racó havia esdevingut molt especial per a ella. Mirà el que havia esdevingut “el seu banc” i un somriure es dibuixà als seus ulls. Llavors sentí el motor d’un cotxe rugint prop seu i una frenada brusca va fer parar un vehicle fosc davant seu. Pensà per uns instants que podria ser l’Eva o algú de la xarxa però en sortí un home vestit amb una granota fosca i un passamuntanyes que li va ruixar un esprai a la cara. La Lícia no va tenir temps de reaccionà i caigué al terra.
— Vigila beneit! L’havies d’entomar, no veus que amb la caiguda es pot haver fet mal! — digué la Samantha disgustada amb el pòtol del seu company.
— Creus que és important això Samantha? A la senyora Ferrer la faran traspassar d’immediat i sense festa de comiat ni mirament. Uns cops no canviaran res.
Una calrada li encengué les galtes tapades pel passamuntanyes. Com es podia ser tan fred?
La Samantha engegà el pilot automàtic i el vehicle enfosquí els vidres i els portà fins l’amagatall dels dissidents.
— No et sembla emocionant això? — va fer el Jonathan amb frivolitat.
— Recordes Jonathan que em vas dir que voldries fer qualsevol cosa per tal que et perdonés.
— Sí!
— Doncs jo crec que dintre de poc t’ho demanaré.
— Estaràs disposat a fer el que et digui?
— Samantha! — digué el Jonathan intentant posar-li la mà a la cama. — Faré el que em diguis per tenir-te prop! Què he de fer?
— De moment mantenir-te alerta. Et contactaré en qualsevol moment.
El vehicle es va detenir i les portes s’obriren. Dos homes vestits també amb granotes fosques s’aproparen al cotxe.
— Haureu d’acompanyar-nos fins al soterrani. Us cal omplir el registre.
Un dels homes, el que feia més tossa, la estirar la Lícia per les cames i quan ja la tenia mig fora del vehicle se la va posar a l’espatlla amb una empenta. Els braços de la Lícia queien sense reflexes sobre l’esquena d’aquell gegant. A la Samatha se li van posar els pèls de punta, No l’havia pogut avisar! Entraren a una mena de cova i de cop s’encengueren uns llums que enlluernaren la Samantha i el Jonathan no gaire després es van trobar davant d’un passadís fosc que van deduir que era una antiga claveguera. L’olor era desagradable i la Samatha va haver de contenir la nàusea. En un moment determinat va haver de parar i es posà la mà a l’estómac.
— Passa res? — demanà el Jonathan.
— Tinc ganes de vomitar!
— No cal que segueixi si no pot. El seu company ja omplirà el registre.
— No et vull deixar aquí sola! — Digué el Jonathan.
— No passa res, ja segueixo! — va fer la Samantha conscient que el seu estómac acabaria per treure el que hi tenia tard o d’hora.
Portaven uns vint minuts caminant quan van albirar un llum al final del passadís. L’atmosfera allí dins era irrespirable. A la pudor de clavegueram s’afegia una fortor de quelcom que la Samatha no podia identificar. En apropar-se a la llum van anar sentint gemecs i plors. El Jonathan s’acostà a la Samatha i li donà la mà i la noia no li va retirar. Aquell indret era tan sinistre que necessitava el contacte humà d’algú conegut. La basarda va callar els pensaments dels dos companys. Dintre d’una enorme cambra amb barrots i amb càmeres hi havia dos agents més de seguretat asseguts a una taula i jugant amb els seus dispositius.
— Passeu!
Els dos joves entraren i en mirar a la seva dreta van veure una altra sala encara més gran i fosca on hi havia una quantitat enorme de persones estirades al terra i amuntegades en un espai que se’ls havia quedat petit. Una dona vestida amb bata de laboratori extreia sang d’una altra dona jove mig estirada al terra. La seva mirada de terror es creuà amb la de la Samatha, que es va treure el passamuntanyes.
— Samantha no! — va fer el Jonathan.
— Ho sento, m’estic ofegant!
El noi la va abraçar.
L’agent de seguretat que havia portat la Lícia a coll, la va deixar ara asseguda a una cadira. La seva respiració era encara irregular.
Els dos companys van anar responent les preguntes de seguretat i van omplir el registre per la Lícia. De cop van sentir que aquesta tossia.
La Samatha es girà i veié que la Lícia s’estava movent. Li hagués agradat anar cap a ella o donar-li un senyal però no podia i just quan acabaven d’omplir el registre la Lícia va gemegar.
El Jonathan i la Samatha es van girar i van adonar-se que la segrestada tenia els ulls oberts. La seva expressió va canviar quan va veure la Samantha que era conscient de que no portava el passamuntanyes. La boca de la Lícia es va moure però no digué res. Una mirada de decepció va tenyir el rostre d’aquella dona tan bonica. La Samatha la fità altre cop abans de sortir amb un gemec a l’esguard. Desitjava dir-li que no havia tingut temps d’avisar-la però no podia fer-ho davant de tothom. Sentí una mena de fred que l’amarava. Va marxar d’aquell indret tan sinistre amb la certesa que havia fallat a una persona a qui ella havia escollit ajudar…

La Porta XXIV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Un cop els van tenir dintre, el vehicle va arrancar i el Benet va abraçar la Lícia, que era asseguda al costat d’una persona d’una tossa considerable que portava un passamuntanyes. Els dos es van abraçar i no gosaven dir res per por de no comprometre’s. La situació era ja prou complicada. El Benet notà que ella tremolava lleugerament i la va estrènyer més fort i va amagar el cap de la Lícia al seu pit. Passés el que passés ella havia de notar el seu escalf. El trajecte no va ser excessivament llarg. Uns vint-i-cinc minuts en que el silenci ofegà la por dels dos. De cop el vehicle s’aturà i s’encengueren les llums de l’interior. Les dues persones que seien davant van descobrir el seu rostre. Eren El Joel i l’Eva! La tercera persona que seia al costat de la Lícia no es va treure el passamuntanyes.
— Eva! — va exclamar la Lícia sorpresa i espantada.
—Em sap greu mare! Ho havíem de fer així perquè tenim una cosa molt important a dir-vos i no ens podíem arriscar. Sentim la por que heu pogut passar…
La Lícia i el Benet es van mirar. A ella li feia venir calfreds pensar que podia haver compromès el Benet i ell ho va poder llegir al seu esguard.
— Es veu que l’elixir està deixant de funcionar per moltíssima gent i les autoritats han activat l’estat d’alerta. Fan desaparèixer tots aquells que es manifesten contra el sistema perquè tenen por que comencin a fer pensar massa gent generant dubtes i inquietuds.
— Quanta gent ha desaparegut?
— Només aquesta setmana uns trenta a la ciutat. És una xifra molt alta per una sola localitat. Pensem que deuen ser els que ja havien perdut clarament el control, però pensem que n’hi haurà d’altres a qui l’elixir els comença a fallar i també hem de calcular que hi ha molts valents que han decidit des de fa temps viure sense la droga com el Benet però no gosen dir-ho.
— Vaja! Jo que em pensava que era especial! — digué el Benet enjogassat de nou.
— I ho ets Benet. No obstant, la veritat és que des de fa mig any estem desbordats amb la quantitat de gent que ha aconseguit arribar a nosaltres perquè han deixat de prendre l’elixir i volen viure lliurement. Ens demanen recolzament emocional i si intentem mobilitzar aquesta gent per lluitar per la causa crec que podríem desestabilitzar el sistema i guanyar temps.
— I què em toca fer ara Eva? — demanà la Lícia assumint la seva part de responsabilitat.
El Joel la mirà tendrament i li digué.
— Sospitem que intentaran fer-te desaparèixer a tu també. No crec que tinguin la intenció d’arriscar-se a esperar que facis una ximpleria i vagis dient que no et ve de gust fer el traspàs. No volen més dissidents. I Òbviament les cal fer-te fonedissa sense haver de pagar per la cerimònia. S’estalvien moltes unitats d’energia.
— Però tota aquesta gent desapareguda no té familiars o amics que els cerquin?— demanà ella.
— Aquí està la qüestió. — Digué el Joel entusiasmat. — Són ara tants que també ells han començat a trobar els canals per contactar-nos. El principal problema serà evitar que es descobreixi la xarxa perquè entre tots aquests que ens contacten pot haver-hi algun adepte al sistema. I podria intentar desintegrar l’organització a canvi de privilegis vitalicis.
— Llavors a mi potser només em queden uns pocs dies fins que m’interceptin oi? — digué la Lícia ensopida.
— Suposem que sí. No es voldran arriscar. — Digué l’Eva. — Per això us hem dut fins aquí. Era la única manera de fer-vos arribar la informació a tots dos de manera ràpida.
La Lícia i el Benet van entendre que allò volia dir que els quedava menys temps del que pensaven.
— El Joel i jo volíem que tinguéssiu uns moments per vosaltres. Si sortiu del cotxe i mireu davant vostre hi veureu un llum no gaire lluny. Seguiu-lo i anireu a parar a una antiga caravana mig abandonada dins aquest antic parc. La utilitzem sovint per reunir-nos amb membres d’altres cèl·lules. Els tres aquí l’hem feta tot lo còmoda possible perquè hi pugueu passar una bona estona plegats. — L’Eva va mirar la seva mare dolçament. — Aquests moments no s’haurien de cronometrar mai però creiem que dues hores i mitja són el màxim per tal de no aixecar sospites. Trigarem en tornar-vos a casa i per tant també hem hagut de calcular aquest temps. Aneu!
El Benet va agafar la mà de la Lícia i va accionar la maneta de la porta per obrir el cotxe. Un cop fora els dos van córrer com adolescents cap al llum amb una estranya sensació de monitorització i manca de llibertat que els avergonyia. Tanmateix no podien córrer el risc de no poder estar prop l’un de l’altre mai més.
Van entrar a la caravana i els dos van observar-la durant uns segons. Era un espai molt petit però immensament acollidor que no hagués pogut ser millor per una estona d’intimitat.
— És com la que van tenir els meus pares durant anys al jardí de casa seva. Havia estat dels meus avis quan eren joves i a mi sempre m’havia agradat imaginar-me com havien pogut viatjar ells.
— És magnífica! — digué la Lícia que s’havia fixat en el sofà del racó.
— Lícia,— digué ell pausat— m’hagués agradat que d’alguna manera haguéssim pogut tenir temps per anar al nostre ritme. Això potser et sembla molt ràpid, fred i programat.
— Benet, només ens queden unes setmanes i segons sembla podrien acabar sent només uns dies.
El Benet no s’ho va pensar i la va abraçar fort per donar-li un petó als llavis. Les cames li tremolaven però notà que ella també vibrava i potser amb sort ni s’adonaria dels seus nervis. Van tenir temps d’arribar al sofà i van perdre totes les inhibicions que tenien. La ment de la Lícia va quedar en blanc i va oblidar per complert que la seva filla era còmplice de la seva relació amb el Benet i es va deixar anar. El Benet estava més nerviós del que pensava perquè s’ho havia imaginat d’una altra manera però no va perdre l’oportunitat que li havia donat el destí. Quan els dos se’n van adonar havien passat una hora i mitja i no tenien cap ganes de separar-se l’un de l’altre. Però ho havien de fer. Si més no per anar recollint les peces de roba del terra i que no els passessin a buscar i els trobessin encara a mig vestir. Mentre ell plegava roba de terra la Lícia se’l mirava.
— Tant de bo pogués veure’t així cada matí!
Ell la fità i li agafà el braç que descansava sobre aquell sofà tan petit però que els havia estat tan còmode.
— És una bogeria però crec que hem de veure tot això com una lluita que guanyarem. M’has donat una injecció d’energia que ara aprofitaré més que mai!
— Com? — demanà ella.
— Ja fa temps que em ronda pel cap fer un experiment…
— Quin?
El Benet es va ajupir davant una Lícia encara estirada al sofà i mig coberta per una manta que s’hi havia trobat.
— Això t’ho diré quan em funcioni el pla… — vinga! Ens hem de vestir que ens passaran a buscar aviat!
La Lícia li va fer cas i es va posar la roba amb celeritat davant un Benet somrient que encara semblava més jove que feia unes hores. Els quedaven uns minuts només i la Lícia observà el Benet.
— Quan ens han fet entrar al vehicle pensava que serien agents del sistema i que t’havien monitoritzat també a tu. No m’ho hagués pogut perdonar!
— No crec que triguin gaire en detectar-me com a sospitós. Llavors s’haurà acabat el club de lectura…
La conversa quedà interrompuda per uns cops a la porta. Els dos encaputxats van entrar i es van treure el passamuntanyes. Eren el Joel i l’Eva altre cop. Al Benet no li va passar desapercebuda la mirada de complicitat entre mare i filla.
— Us portem en un lloc segur i des d’allà aneu a casa. Heu d’intentar fer vida normal. — El Joel s’acostà a la Lícia amb quelcom que semblava una pistola. — T’hem de posar un localitzador. Per fer-lo més discret i que no te’l treguin està dintre d’una arracada que és un pírcing.
— Mare, no et molesta oi portar-ne un?
— Per a res. Si això m’assegura que em podeu trobar…
— Sempre te’l podrien descobrir. — Digué el Joel.— Però és poc probable que s’hi fixin.
— Endavant.
La Lícia va dir on el volia i li van col·locar a l’orella esquerra per sobre d’on portava les arracades. Quedava cobert pel cabell però si se’l recollia lluïa amb gràcia.
— Molesta una mica.
— T’hi hauràs d’anar posanth-i alcohol fins que es guareixi.
— Cap problema.
Van afanyar-se a sortir i el vehicle els tornà fins prop de casa de la Lícia. Quan van sortir del cotxe La Lícia i el Benet van recuperar la seva sensació d’intimitat.
— És tard i hauríem d’anar a casa però no en tinc gens de ganes. De fet el més cruel és que no podem passar la nit plegats.
El Benet va abraçar a la Lícia.
— Si cal faré que em facin desaparèixer a mi també i així tindrem més temps per nosaltres.
— Però deuen mantenir els dissidents en cel·les separades… A més, has de protegir el club de lectura. Ets l’enllaç entre jo i la meva filla i et necessitem fora de tota sospita.
El Benet sabia que tenia raó. Aquell vespre van seure en silenci al banc on sempre conversaven abans de que la Lícia entrés a casa seva. Ell li agafà la mà.
— Vull que sàpigues que ha estat fantàstic. I que la propera vegada no hi haurà ningú controlant-nos el temps.
La Lícia el mirà amb llàgrimes als ulls.
— Saps perfectament que no tindrem una altra oportunitat.
Estrenyent-la li digué amb veu ferma:
— Ans al contrari. Cada cop estic més segur que sí la tindrem.
Ella sospirà.
— És hora d’anar a casa.
Es van aixecar i van caminar fins l’edifici on vivia la Lícia. Eren ja dins la zona que el xip del dispositiu de la Lícia retransmetria. El Benet li donà un petó i li xiuxiuejà a cau d’orella «no necessito cap dispositiu per sentir-me al teu costat». La Lícia somrigué però pensà que poder-se comunicar amb ell la faria sentir més segura. No havia estat mai cap entusiasta del dispositiu però ara que volia utilitzar-lo no podia. Havia d’aprendre a viure el que li quedava com els seus avantpassats.

La Porta XXII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia va aconseguir dormir només quatre hores i escaig perquè el cervell la bombardejava amb imatges d’aquell Benet tan rejovenit que s’havia convertit en el seu còmplice i també l’home que li feia bategar el cor. Les seves darreres setmanes— i només n’hi quedaven quatre— havia d’acomplir una missió que podria ajudar a moltíssimes persones i era conscient de la importància del seu paper. Tanmateix, aquell vespre hagués volgut fer entrar el Benet a casa per tenir-lo tan prop com ella desitjava i estava pràcticament segura que ell es delia per un instant d’intimitat amb ella. No podia ser i allò l’afonava. Per una banda havia de mantenir-se serena perquè tenia un objectiu i no podia fracassar, per altra banda no tenia clar si les seves emocions la deixarien pensar amb assossegament. El Benet havia passat a ocupar una part important dels seus pensaments. A dos quarts de sis estava completament esgotada de donar voltes pel llit i intentar adormir-se. No volia moure’s gaire perquè sabia que la monitoritzaven i potser s’adonarien de que estava desperta molt d’hora. Una de les virtuts de l’elixir era que regulava també els períodes de son i vetlla de manera que les males nits també havien desaparegut com a conseqüència d’una vida sense emocions ni preocupacions. Encengué el llum i obrí el llibre que li havia regalat el Benet. L’olor d’aquell paper i el seu tacte la van calmar i després d’unes línies la Lícia ja era a un altre món. Fins que s’adonà que els ulls se li tancaven. Eren les sis. Podia dormir fins les set. Va deixar el llibre sobre la tauleta de nit i apagà el llum. Quan el despertador va sonar obrí els ulls i el seu cor començà a bategar fortament. S’aixecà del llit, baixà a la planta baixa, es va fer un cafè que es begué mentre repassava les visites que tenia aquell dia i finalment va anar a dutxar-se. Es vestí amb uns pantalons blaus ajustats, una samarreta negra i una jaqueta vermella. Agafà el seu dispositiu i sospirà. Aquell dia per primera vegada des de feia molts mesos no li caldria fingir la seva tristor. Havia de mostrar clarament que no es prenia l’elixir i amb una mica de sort l’administració la faria desaparèixer. No s’ho podia negar. Tenia por. No li quedava clar com el grup de resistència podria trobar-la si en realitat encara no s’havia esbrinat on amagaven tots els resistents a l’elixir i els dissidents. S’avergonyí per un instant d’aquell pensament perquè de tota manera ella tenia els dies comptats. Per tant havia de ser valenta i, morir per morir, fer-ho ajudant als altres. Agafà el dispositiu i sortí de casa. Quan anava en transportador de cop li vingué al cap un altre cop la imatge del Benet. Quin maleït destí! No tindrien l’oportunitat d’estar junts com ella hagués volgut. Si l’hagués conegut abans! Tenien tantes coses a fer! Unes llàgrimes amargues i roents li brollaren dels ulls i dos dels passatgers del transportador se’n van adonar. La Lícia respirà fons mentre observava el seu voltant. La passatgera més jove que l’havia vista la fitava ara amb mirada d’odi. Era una dona jove d’uns trenta anys. L’home en canvi abaixà l’esguard com per senyalitzar que no diria res. «Viu i deixa viure» pensà la Lícia, allò era justament el que el sistema no permetia perquè tots contribuïen a que funcionés perfectíssimament tot denunciant a qui fos.
La dona jove de mirada maliciosa baixà. Les portes es fermaren i quan el transport engegà i passà davant ella, encara va tornar a dirigir una mirada inquisitiva a la Lícia. Aquella jove segur que li facilitaria la feina perquè probablement activaria l’alarma i avisaria que havia vist una passatgera amb llàgrimes als ulls. Arda 1 s’havia tornat en un món despietat en què als homes no els estava permès gaudir del més preciós de la seva condició humana: els sentiments. Tancà els ulls per un moment i per agafar força. En els seus darrers dies havia de ser capaç de posar-ho el més difícil possible al sistema perquè desitjava que l’Eva i el Joel poguessin gaudir de la llibertat.
Quan sortí al carrer la llum lluent del sol l’encegà. Els dies s’havien allargat i pogué gaudir de l’escalfor de l’astre rei sobre la seva pell mentre caminava els darrers mil metres fins al seu despatx. Activà el dispositiu per obrir la porta de l’edifici i entrà. Era la primera aquell dia. Disposà tots els aparells sobre el taulell de control i repassà la seva agenda. Havia rebut ja diversos permisos per tal que dues parelles accedissin als seus pisos. Això l’alegrà de manera escàpola perquè va pensar en què li hagués agradat poder veure que la seva filla i el seu company trobaven un pis per tots dos. Necessitava dir el que pensava però no podia utilitzar el maleït dispositiu per parlar amb el Benet. Ell segur que l’entendria.
— Bon dia Lícia! — Digué la Jordina tan eixerida com sempre. — Ei, estàs bé? Fas mala cara…
— Quina cara vols que faci si ja ha començat el meu compte enrere?
L’expressió de la Jordina va ser d’espant i tot seguit va mirar a un cantó i l’altre de la sala.
— Lícia! Saps que això que dius…—amb un moviment ràpid va agafar un paper i un bolígraf de sobre el taulell i va escriure-hi « saps que és perillós parlar així. Les parets tenen orelles. Ànims! Tots passem pel mateix al mateix moment». Després demanà amb veu clara. — T’has pres l’elixir?
— Aquella potinga a mi ja no em fa efecte! Pels mals de caps quotidians serveix però per estats d’ànim més forts és com beure’s un suc de taronja i prou.
— Has anat al metge?
— Hi aniré. T’ho prometo.
La Jordina li va passar la mà pel braç.
— Tens molta feina avui?
— No t’ho pots pas ni imaginar… — digué pensant en una altra cosa.
Just era a punt de sortir quan va arribar el Brian.
— Bon dia noies! Avui teniu molts objectius a acomplir! Us he portat un cafè per començar el dia amb energia!
Les dues li ho van agrair i van agafar les tasses. L’aroma intensa d’aquell beuratge va transportar a la Lícia vint anys enrere quan el seu marit li feia el cafè pel matí per tenir-la prou desperta per poder-la fer seva abans que hagués d’arrencar a córrer a la feina. De nou un pensament enrabiat li emboirà el cap. Necessitava poder gaudir d’un moment així amb el Benet però la vida la castigava sense donar-li aquesta oportunitat. Ja havia estat prou injusta enduent-se el Quim del seu costat. L’amargor del seu cafè es barrejà amb el de les llàgrimes que li rodolaven rostre avall. Si ho hagués volgut fer expressament no se n’hagués sortit. S’avergonyí de la seva tristor però la sensació quedà ofegada pel comentari del Brian.
— Lícia. Es pot saber què et passa? Amb aquesta actitud no vendràs cap pis avui encara que només es tracti de signar els darrers documents…
La Jordina fità al Brian amb reprovació.
— Li queda poc pel traspàs!
—Fantàstic! Però per això hi ha els metges que poden augmentar la dosis d’elixir si cal. Escenes a la feina no en vull perquè si no podem perdre vendes!
Aquell to desagradà profundament a les dues companyes però el Brian estava per sobre d’elles i per això no podien dir res.
La Lícia marxà a fer les visites a l’hora programada però amb un regust amarg a la boca. Sortosament la feina l’apassionava i veure que una parella jove podia començar una vida conjuntament en un nou pis la feia treballar amb més energia que mai. Observà els rostres de la noia i el noi de la primera parella. Ni tan sols l’elixir podia disseminar l’eufòria que sentien! Allò li donà esperança perquè aquell beuratge no havia estat mai prou fort per aclaparar emocions potents. En la segona parella observà una alegria continguda. A ells l’elixir els devia fer més efecte perquè les seus ulls no guspirejaven. Quan acabà la darrera visita tornà al despatx. Ja era tard i ella es delia per anar a casa on la recolliria el Benet. El cor li arrencà a córrer com el d’una adolescent. Ho deixà tot sobre el taulell de control i quan ja estava a punt de marxar el Brian li digué:
— Demà tens el matí lliure fins les 12:00 per anar al metge. No vull tornar a veure les llàgrimes d’avui!
Aquelles paraules li van fuetejar l’ànima. Ser tan adepte i addicte al sistema era malaltís. La gent com el Brian feien impossible el progrés però n’hi havia tants que era difícil eliminar-los a tots!
S’afanyà fins arribar al transbordador perquè tenia necessitat d’arribar a casa seva. Allí se sentia embolcallada de la presència del Quim i els records plàcids aconseguien calmar la seva inquietud. Desitjava trucar a sa filla per escoltar la seva veu però havia d’anar en compte de no comprometre-la.
A les sis i cinc minuts obrí la porta i deixà les seves pertinences sobre la taula junt amb el dispositiu. Anà a rentar-se les mans al bany i després l’activà. La seva filla respongué d’immediat.
El seu holograma la mostrava a casa menjant una cosa que semblava un pizza.
— Que molesto ara!
— Per res mare! Estava sopant que després vaig a donar una volta amb les amigues. Com va tot?
— Bé. He aconseguit vendre els tres pisos de la setmana en un sol dia avui. Hauria d’estar contenta suposo.
— I no ho estàs? — Digué l’Eva que havia vist de seguida una oportunitat per activar el seu pla i sabia del cert que la seva mare no li fallaria.
— Estic molt trista. No puc parar de donar-li voltes al traspàs, no tinc ganes de fer-lo!
— Què dius mare! Tu has tingut una vida plena! Ara et toca descansar!
— Ho sé però no em convenç.
— Ja t’estàs prenent l’elixir?
— Sí però no m’acaba de funcionar.
— I si vas al metge?
— El mateix m’ha dit el Brian. M’ha donat matí lliure per poder anar-hi.
— Doncs hi has d’anar. M’ho promets?
— T’ho prometo! — va dir la Lícia tot pensant que la seva filla tenia unes dots interpretatives fantàstiques. Sonava completament afí al sistema. — Eva, no et vull molestar més que tens pressa.
— Gràcies mare! Demà et truco!
— No, no cal. Estaré bé!
— Una abraçada!
— Una abraçada!
En concloure la conversa la Lícia mirà l’hora. Un antic i anacrònic rellotge de paret indicava el pas del temps de manera més senzilla que el dispositiu. Devien quedar uns cinc minuts fins que aparegués el Benet. Va anar al bany a mirar-se al mirall. La roba que portava era més que adequada però la seva cara mostrava la seva aflicció.
De cop sonà el dispositiu. Era el Benet! Baixà l’escala més ràpidament que mai i en obrí el trobà tan o més atractiu que el dia anterior i amb una rosa vermella a la mà. No reprimí el seu instint i el besà. Ell l’agafà de la mà i l’estirà cap a fora.
En aquells mateixos moments un Jonathan esgotat de la feina del dia feia el seguiment de la Lícia mentre es preparava el sopar. No esperava gran cosa així és que seguí pelant les verdures per fer-se el smoothie. Portava dies pensant que s’havia equivocat amb ella. Però de cop sentí la conversa amb la Jordina. Bingo! La Lícia no tenia cap ganes de fer el traspàs! Allò si que era una acusació en tota regla! Seguí escoltant fins a sentir la conversa entre la Lícia i sa filla. Hagués pogut saltar d’alegria perquè finalment ara podria demostrar a la Samatha que no s’havia equivocat. L’únic que no li agradava de tota aquella història era que ara ella hauria d’anar personalment a dir-li-ho a l’agent…

 

La Porta XIX

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Sam ja s’havia habituat a la seva nova cel.la amb llum i al trajecte matiner cap al laboratori on li donaven el nou elixir i li feien proves i analítiques per comprovar els resultats. Però no havia aconseguit encara trobar cap forat de seguretat que el permetés una fugida ràpida. I després de la dosis d’elixir quedava suficientment atordit per no poder pensar clar en unes hores. Era més que obvi que aquella potinga només era apta pels cossos resistents a l’anterior elixir i que a més no eren capaços de dissimular el seu estat d’ànim. D’una dosis a l’altra el Sam tenia únicament unes set hores de consciència plena que coincidien amb el seu transport, però que no eren suficients per poder tramar cap pla. El conductor del vehicle privat recollia el Sam, el saludava amablement i el pujava al vehicle. A mig trajecte parava davant d’un bar per anar a buscar un cafè amb llet que es bevia parcialment del bar al vehicle, assaborint els darrers glops al cotxe. Com a màxim podia intentar donar-li un cop al cap mentre el conductor s’asseia al volant. Però amb què? I aconseguiria fer-ho? Ell no era partidari de la violència i sabia que no podria aplicar-la. Però aquell matí mentre esperava que el conductor sortís del cafè amb la seva beguda calenta a la mà, quelcom va canviar en la rutina. El conductor va trigar molt en sortir del local i el Sam va començar a mirar el panell de control del vehicle. Desgraciadament s’activava amb la veu del conductor i no el podia dirigir ell. Les portes també estaven tancades. Sospirà i pensà que li mancaven només unes hores de consciència fins la propera dosis d’elixir que el deixaria atordit. S’empipà amb si mateix per no haver estat capaç de pensar en cap pla d’escapada i s’inquietà en veure que el guarda i conductor no arribava. El Sam patia d’una lleugera claustrofòbia que només tenia dominada gràcies a l’elixir però que ara començava a oprimir-li el pit. La pausa per demanar el cafè era molt més llarga del que havia estat els darrers dies i ell no podia aguantar estar tancat en un lloc tan petit. De cop va començar a suar desmesuradament i la seva respiració s’accelerà. El Sam es demanà si allò seria un efecte secundari de l’elixir. Ja estava molt prop de la seva propera dosis. Quan li faltava poc per hiperventilar veié el conductor sortir del bar. El més probable és que el cambrer hagués trigat més del necessari en fer el cafè o que el conductor hagués hagut d’anar al bany. No obstant el Sam, com tots els que prenien l’elixir, no estaven acostumats a la incertesa. Per això gairebé somrigué quan va veure el conductor que s’apropava al vehicle i encenia el dispositiu. La porta s’obrí i aquell home que devia tenir uns quaranta anys tornà la rialla al Sam.
— Disculpa Sam. Sé que necessites la teva dosi però he hagut d’anar al bany a rentar-me la cara. Em sento marejat.
— No passa res.
El rostre esbarrellat del noi denotava malestar o fins i tot dolor. L’instint natural del Sam era oferir-se a ajudar-lo però no era la circumstància adient. Ell era un “desaparegut”, un pres del sistema a qui calia controlar. Per molt que oferís el seu ajut el conductor no el podria acceptar. De cop el noi es va portar la mà al pit i com si li haguessin donat un cop a les cames, aquestes se li van doblegar i va caure primer sobre el vehicle i després al terra. El Sam s’espantà. El conductor estava estirat a l’asfalt respirant amb dificultat.
El noi va sortir del cotxe perquè la barrera de seguretat quedava oberta en el moment en què s’obria la porta. S’ajupí sobre el conductor.
— Estàs bé? Puc avisar a algú?
El conductor panteixava però li assenyalava quelcom al Sam. Ell no ho acabava d’entendre però finalment hi va caure. Era el dispositiu que el conductor portava a la butxaca. S’activava amb la veu o amb l’empremta dactilar. Aquell home jove pràcticament ja no podia dir res i per això el Sam va agafar el seu dit i el situà sobre l’aparell que s’encengué de seguida. Marcà el número d’urgència i deixà ell un missatge de veu ja que el conductor no podia. «El conductor d’un vehicle d’escorta s’ha marejat i està estirat al terra a…» va haver d’aixecar-se per anar a inspeccionar la matrícula. Un cop la tingué va acabar de deixar el missatge de veu «no sé on però el vehicle és el 27789». Els cotxes eren fàcilment identificables perquè portaven localitzador. El Sam s’acostà al conductor que ja no podia parlar i li digué.
—Tranquil company que ara et venen a buscar! Tot anirà bé. — I li agafà la mà uns moments per reconfortar-lo.
Després mirà a dreta i esquerra. No reconeixia ben bé l’indret on era però havia d’aprofitar aquella oportunitat. D’una banda el cor li deia que s’havia de quedar al costat del conductor, però d’altra sabia que havia de fugir perquè potser no ho podria tornar a fer. Va arrencar a córrer amb totes les seves forces. Era en un lloc que feia pendent, en un dels set turons de la ciutat. Només li calia pujar suficientment amunt per tenir una vista panoràmica i orientar-se. Havia d’anar a casa del Mohit i ell vivia sortosament prop de la Sagrada Família en un dels indrets on s’havia prohibit l’enderrocament dels antics edificis per construir gegants mastodòntics. Els punts emblemàtics de Barcelona eren com clapes del passat vistes des dels turons perquè a dos kilòmetres a la rodona tot havia restat com feia segles i la resta de la ciutat havia esdevingut un lloc de gratacels robotitzats. La Sagrada Família, l’església de Santa Maria del Mar i la de Barcelona, la casa Batlló i la Pedrera i el Monestir de Pedralbes constituïen els eixos de l’antiga ciutat. La resta havia estat engolida pels blocs moderns de figures geomètriques que sotjaven els edificis modernistes que el sistema va considerar dignes de conservar. Aquests records del passat havien esdevingut llocs de visita pels habitants de la ciutat amb ganes de conèixer com havia estat la ciutat on havien nascut els seus avis. Barcelona havia quedat enclaustrada dins les seves muralles durant anys fins que les trencà per expandir-se definitivament amb la construcció de l’Eixample. I gràcies a aquesta la ciutat va anar annexant barriades que havien estat residències d’estiueig pels barcelonins. La ciutat que havia presentat uns edificis desiguals amb finestrals diferents i alçades dispars, es va convertir en una ciutat que seguí el model del districte 22@ i l’aplicà a tot el nucli urbà. En poc més de cent anys Barcelona esdevingué una ciutat molt similar a Astana. Però no calia plorar l’adversitat del destí de Barcelona, perquè no va ser diferent al del de la resta de ciutats del món. Totes van quedar uniformitzades amb gratacels intel·ligents que assolien una major eficiència energètica i un control absolut dels seus habitants. Només els edificis que havien estat emblemàtics de cada ciutat van ser salvats de l’exterminació. Els habitants de tots els països tenien els mateixos costums, vestien similar, i portaven vides similars perquè era molt fàcil dirigir el control a escala global si es feien desaparèixer les diferències.
Mentre el Sam pujava el turó s’adonà que la seva visió s’enterbolia. Devia ser l’efecte de la manca d’elixir. A aquelles hores ja hauria d’haver pres la seva dosis però no ho havia fet i ara el cos li passava factura. Estava cansat i tenia gana però no es podia permetre aturar-se. Seguí caminant i caminat fins arribar a un punt molt elevat. Quina hora devia ser? Migdia potser? Feia una calor immensa i tenia molta set. Uns darrers esglaons irregulars s’imposaven entre ell i la magnifica vista de la ciutat. Es posà la mà al clatell i notà tota la suor que li baixava de la cara. Si no aconseguia beure res es deshidrataria. Alçà la cama tant com pogué i va aconseguir pujar aquell darrer esglaó. Des d’aquell turó es veia tota la ciutat. De seguida va albirar la Sagrada Família però els seus ulls no es van quedar pas clavats a l’edifici perquè volgué copsar aquelles clapes supervivents de l’antiga ciutat. Eren taques d’una altra època i un altre color entre l’ordre i la regulació moderna. I ben mirat l’efecte no era tan devastador. Alguns gratacels eren diferents i havien estat dissenyats per servir de referent als ciutadans. També ells eren bells d’alguna manera. Uns perquè els havien fet de colors diversos, altres perquè no eren rectes sinó com espirals. Altres tenien formes geomètriques i colors que els feien entretinguts. Com és que no havia tingut mai el temps de gaudir de la seva ciutat? Va intentar gravar la imatge de la Sagrada Família al seu cervell. Sense el dispositiu havia d’orientar-se per arribar-hi memoritzant els edificis singulars. Havia de resseguir una línia pràcticament recta però lleugerament inclinada a l’esquerra. De cop li va agafar un mareig i la seva visió s’enterbolí. Notà una suor freda i tot es tornà foscor…

Més expressions alemanyes

brot

I avui trenco una mica el que ha esdevingut part de la meva rutina de les darreres setmanes, cosa que sempre va bé, perquè així tinc la impressió que el temps es multiplica. I per això els últims dies he estat pensant quines expressions alemanyes us puc fer arribar. I precisament degut a la manca de temps per fer les coses amb la calma que requereixen considero que la primera frase feta d’avui és molt útil en alemany. Doncs bé, quan algú va directe al gra per parlar d’un tema o fer una pregunta i no perd ni un minut en cap mena de diplomàcia per no semblar brusc, els alemanys diuen que aquesta persona “fällt mit der Tür ins Haus”, que es podria traduir literalment com “cau amb la porta a casa”. Jo crec que aquesta expressió s’ha d’entendre com la imatge que hi associem mentalment: algú diu el que li cal sense ni tan sols entrar a casa, des de la porta i deixant de banda qualsevol mena de conversació fàtica.
En els anys que vaig viure a Alemanya he de reconèixer que vaig haver d’aprendre que els teutons són molt més directes que nosaltres en molts sentits. Els seus parents germànics a les Illes Britàniques van adoptar l’art de l’ambigüitat i del discurs en doble sentit i per això els anglesos que tracten amb alemanys per negocis els troben poc subtils. Certament al començament de la meva estada per aquelles terres a mi em van pujar els colors a la cara més sovint del que m’hagués agradat perquè com a mediterrània no estava acostumada a que la gent fos tan tal com raja i m’enganxaven sempre desprevinguda. Suposo que el costum de no gastar gaire temps en floritures ni circumlocucions els ha fet haver d’inventar una expressió per designar aquest comportament.
La segona expressió de la que us vull parlar avui també té a veure amb el temps. S’utilitza quan una persona ha de fer quelcom amb moltes presses i fins i tot sense poder-hi pensar gaire. Llavors els alemanys diuen que ho fan “auf Teufel komm raus” és a dir “a dimoni surt”. També es fa servir quan fem una cosa posant-hi tot ell nostre esforç i energia. A mi per exemple m’ha calgut fer dues mudances “ auf Teufel komm raus” dos cops fins ara. I òbviament quan hem de fer les coses a corre cuita el nivell d’estrès és considerable.
I deixant el tema temps de banda. A Alemanya quan una persona no sembla tenir gaires llums els alemanys la consideren “dumm wie Brot”, que vol dir literalment pallús com el pa. No sé per quin motiu pels alemanys el pa és un producte toix i francament la locució em sembla més sorprenent si la comparo amb la castellana “ bueno como el pan”. Aquí és veu què valora cada país oi?
També curiós és que quan quelcom és susceptible de millora els alemanys diuen que “hat viel Luft nach oben”, que vol dir literalment que té molt aire cap amunt. En els gairebé nou anys que vaig viure a Alemanya he de dir que els habitants d’aquell país en general em van semblar molt poc propensos a l’exageració. Per tant ,per a ells gairebé tot era millorable, és a dir, “ hatte viel Luft nach oben” o com deien ells molt tècnicament era “steigerungsfähig”. Sempre m’ha sorprès la capacitat de les llengües germàniques de produir adjectius que descriuen característiques per les que les llengües romàniques necessitem més d’una paraula. Si comparem “steigerungsfähig” amb “susceptible de millora” evidentment l’adjectiu alemany sembla molt eficaç. Potser ens caldria demanar-nos per quin motiu l’alemany té una paraula així. També pot ser un una qüestió cultural. Encara recordo que un dels meus xicots era incapaç de dir mai que quelcom li semblava molt bé o fantàstic. Sempre deia que estava o bé o força bé. Amb el meu caràcter llatí un dia li vaig preguntar mig emprenyada per quins set sous no deia mai que alguna cosa li semblava realment fantàstica i em va respondre: “man muss immer Steigerungsmöglichkeiten offen halten” que podria traduir com “ s’han de deixar sempre possibilitats per millorar obertes”. El que era el meu xicot llavors em va contagiar els seu esperit crític i m’he pres molt seriosament això de que sempre es pot millorar. Amb ell vaig aprendre a relativitzar-ho tot.
Per acabar avui m’agradaria parlar d’una expressió que s’utilitza quan refreguem pels nassos quelcom a algú i no deixem de fer-ho. Per exemple, si jo m’entesto en anar de vacances a Alemanya a l’estiu amb el meu company i després resulta que ens plou tots els dies, llavors molt probablement ell em retraurà durant uns anys que jo vagi voler anar d vacances a aquell país i no a Itàlia, on el temps és molt millor. Doncs bé, els alemanys tenen una expressió molt castissa per aquests casos i diuen “ etwas ewig aufs Butterbrot geschmiert bekommen” que literalment vol dir que t’unten el pa amb quelcom eternament, és a dir que amb el teu pa diari surt el tema aquell que a una persona se li ha posat malament. A mi, sortosament, no hi ha ningú que m’unti el pa amb cap tema eternament i espero ser capaç de passar full i oblidar el que se m’ha posat malament per no refregar res pels nassos de ningú eternament.
I per avui us deixo. Amb poques expressions però com diuen els alemanys “ in der Kürze liegt die Würze”, que podríem traduir amb en allò curt s’hi troba el condiment, la substància. O com ja saben els nostres veïns ibèrics: “ lo bueno si breve dos veces bueno”.
Potser per això només tenim dos dies de cap de setmana i no tres. Per poder tenir ganes de cap de setmana un altre cop oi?
Fins dijous vinent!

 

La Porta X

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Tots es van quedar mirant com l’holograma s’apagava. Aquella veu que suplicava ajut ressonava en els seus caps com si fos un timbal al costat de les seves orelles. Un silenci espès va cobrir la sala d’estar. Seguien estant units però ara tenien por. Tots menys tres persones: La Lícia, el Benet i l’Eva.
— Li he de fer arribar elixir! — digué el Mohit.
— És perillós! — exclamà la Raquel. — I a més no sabem ni on és a hores d’ara el teu amic.
— Cert, però hem d’intentar fer quelcom! Tothom sap que hi ha gent que desapareix misteriosament i ja ningú en torna a saber res…
Al Benet no se li va escapar la mirada de dolor de la Lícia.
— Estic amb l’Elena. — Va afanyar-se a dir l’Eva. — Jo tinc un parell de contactes. Miraré què puc esbrinar…
— Però no et pots arriscar! — contestà l’Elena.
— Jo sé perfectíssimament què és anar en contra del sistema. Els meus pares hi van anar i també van desaparèixer com qui diu. Ens hi juguem tots la pell! — volgué alertar la Raquel.
— Tots menys jo! — va exclamar la Lícia resolutiva. Si tens uns pista Eva jo la seguiré. Tu has de quedar al marge que encara pots viure. A mi m’obligaran a marxar dintre de poc per tant ja ho puc fer ara…
Al Benet el cor li va fer un salt. La seva reacció instintiva va ser apropar-se a ella i hagués volgut abraçar-la però s’havia de controlar.
— Lícia! — exclamà i emmudí després.
El silenci va tornar a governar sobre aquell espai. Trencar-lo era dur però necessari. La Lícia no volia acabar la vetllada d’una manera tan desagradable.
— Ho faré jo. Intentaré esbrinar jo què ha passat amb l’amic del Mohit perquè a mi tampoc em resta gaire temps de vida. Sé que us tinc al meu costat i faré tot el possible per ajudar-lo. Però no només ho faig per ell, ho faig per tots aquells a qui el sistema ha fet desaparèixer per tenir el control sobre les nostres vides. I ho faig per l’Eva. Perquè vull que pugui escollir la seva vida sense condicionants. — En aquells moments la mirà als ulls. L’Eva seguida alçada i amb rostre serè i assossegat però els seus ulls s’enrojolaven.
— Jo t’ajudaré! —digué la noia amb complicitat.
— Estàs arriscant massa la teva pell! Encara has de viure!
— Sí però viure com? Sense cap llibertat? Amb un sistema que ho controla tot? Sense poder gaudir de la vida o amb por que algú un dia facin desaparèixer el Joel com van fer desaparèixer el pare? Jo no vull haver de viure una existència sense llibertat. I ell tampoc crec. Per tant escullo la intensitat de desafiar les normes i reptar el sistema mare. Estic convençuda que no estic sola.
Aquell diàleg entre mare i filla va posar la carn de gallina a la Raquel. El record de la nit en què es van endur al seu pare la colpejà amb virulència i la ràbia continguda aparegué de sobte.
— Jo estic amb vosaltres! — anuncià la Raquel.
De nou el temps s’alentí i els silencis allargaven l’escrutini dels rostres dels que eren a casa del Benet.
— I jo faré tot el que calgui. Li ho dec al meu amic, al Sam. Amb ell he compartit la meva infantesa i els meus somnis d’home lliure. — I mirà als ulls a la Jasmina.
— I per part meva prometo solemnement fer tel necessari per posar el meu granet de sorra. Però ja us puc dir que no serviré de molt. No tinc cap contacte ni una feina impressionant. — La Jasmina semblava un pèl frustada.
El Mohit s’hi va acostar.
— Tens fam de saber més. Per això estàs aquí i per tant no ets diferent a nosaltres! Tots tenim prou coratge per saltar-nos les regles establertes perquè sabem que són injustes, aixñi que tu no ets menys.
El Benet sabia que no podria aclucar els ulls aquella nit. Durant anys havia desitjat trobar algú que com la Raquel tingués una espurna de rancúnia contra el sistema per començar a creure en revoltar-se contra aquest. Però ells dos no podien afrontar aquell món tan controlat. I just ara que ja creia que havia de conformar-se amb mantenir una biblioteca prohibida a casa seva, just en aquell moment havia aparegut la Lícia, el Mohit i la Jasmina i amb ells havia tingut l’oportunitat de conèixer l’Elena i l’Eva. I si aquell estrany grup de lectura era capaç de fer pinya ben segur que d’altres també. Només caldria trobar un canal comú per començar la feina.
El seu moment d’eufòria quedà entelat quan veié com l’Eva abraçava a sa mare. Aquell ésser meravellós i que arrebossava tanta salut i a qui voldria indefinidament al seu costat tenia els dies comptats.
— T’ajudaré en tot el que pugui a trobar el teu amic, Mohit! Prefereixo mil vegades que em facin fonedissa que no pas presentar-me voluntàriament a una cerimònia de traspàs!
— Jo sé per on començar mare…
— D’això en parlem després!
La Raquel observà que l’Elena estava commoguda. No havia assumit la pèrdua de sa mare i sentia una ràbia que no podia contenir. La mateixa que ella també havia intentat soterrar sense gaire èxit i veure la Lícia tan decidida li va donar un nou impuls. No va gosar dir-ho per si por de patir un atac de covardia més tard. En el fons estava desitjant una oportunitat per lluitar des de feia temps i tanmateix no es volia arriscar massa per l’Elena, perquè no la volia deixar encara sola a la vida. Era massa fràgil i la necessitaria. Li ho devia a la seva amiga.
Observà el Benet. Els seus ulls delataven una tristor implacable que encara es tornaria més amarga imminentment. A ell també li devia ser cautelosa i vetllar per tots.
— No sé com agrair-vos aquest compromís vostre però no vull posar a ningú en perill. — Digué el Mohit. El Sam és amic meu i no hauria d’haver dit mai que l’hem d’ajudar!
— Al contrari! — exclamà la Jasmina. — Som amics teus i els amics s’ajuden encara que el sistema ens vol fer creure que només serveixen per fer-los-hi regals, fer-nos hologrames amb ells i per fer partides virtuals.
El Mohit fità a la Jasmina als ulls. Estava clar que hi havia quelcom més en comú entre els dos que un interès en la lectura. De fet el Benet s’havia fixat que aquell dia al metro havien creuat mirades abans que ell tragués el seu llibre. Potser ja portaven temps observant-se l’un a l’altre però no s’atrevien a fer el primer pas.
— Quan ens tornem a veure aquí per seguir llegint?
— Demà passat si voleu! — respongué el Benet. — Per ser sincer aquests vespres amb vosaltres són molt millor que cap altra cosa que he fet en els darrers deu anys.
—Home gràcies! — exclamà la Raquel veritablement ofesa. — Pensava que anar al centre esportiu i a sopar amb mi i el Mirko et feia feliç!
— I me’n fa Raquel! Però ara hem trobat un grup de gent en contra del sistema i em sento com si de cop i volta pogués respirar millor. Oi que m’entens? — i la mirà amb ulls tendres.
La Raquel sospirà profundament. Ho comprenia perquè el Mirko i ella eren bons amics però cap d’ells s’hagués atrevit a endegar una cerca d’un desaparegut o una lluita en la clandestinitat. Però potser podia ser suficientment forta per formar part d’aquella cèdula subversiva. Allò que havia passat era mèrit de la Lícia i ella era molt capaç d’albirar per quin motiu havia encès una espurna en el Benet.
L’Elena anuncià que havia de marxar perquè començava el torn l’endemà molt d’hora i la Raquel volgué marxar amb ella. Llavors la Jasmina també digué que havia de tornar a casa i el Mohit es va oferir a acompanyar-la a casa. Allò va fer esvair totes les sospites del Benet. No s’havia pas equivocat, aquells dos s’agradaven.
La Lícia i l’Eva però encara no semblaven tenir intenció d’anar a casa seva i el Benet hagués volgut poder-les retenir oferint els llits plegables de la sala d’estar, no obstant no es va atrevir.
— Ha estat un plaer poder-te conèixer Benet! — la veu de l’Eva ressonava encara enèrgica a aquelles hores del vespre. — Jo he de tornar a casa perquè m’hi espera algú però vosaltres dos potser voleu seguir xerrant una estona.
El Benet va sentir com una calrada li encenia les galtes ja magres i un pèl flàccides. No sabia que encara es podia ruboritzar davant d’un comentari tan directe amb un objectiu tan clar. Alçà els ulls i veié com la Lícia també s’havia enrojolat com una joveneta. Aquell vermell vigorós i sà la feia semblar minyonívola i el Benet intuí en ella la xicota que havia estat feia anys.
— Què passa? No reaccioneu?
— Doncs jo sí que ho faig filla, amb una pregunta. Quan em presentaràs el noi aquest que t’espera sempre… ja fa un temps no que estàs amb ell? O és un altre?
— És el mateix mare. Es diu Joel però em sembla d’hora per presentar-te’l. Vull estar segura que pensa com nosaltres abans de fer cap pas en fals. N’estic pràcticament convençuda però el vull posa a prova.
— Quant de temps Eva? Jo ja no en tinc…
De nou un punyal roent es clavà al cor del Benet.
— Vuit dies. Necessito vuit dies més per assegurar-me d’una cosa.
— Els tinc crec.
L’Eva quequejà.
— Mare. Tinc una pista que podem seguir per trobar el Sam i és de fonts fiables.
La Lícia mirà el Benet als ulls.
— Com pots veure la meva filla es dedica a activitats no permeses…
El Benet somrigué i la rialla va tornar-li l’aspecte d’un jove.
— Vuit dies. Si no m’han fet desaparèixer me’l presentes, entesos?
— Sí. I vosaltres dos us serviu una copa i continueu xerrant.
— He de tornar a casa Eva. Demà tinc molta feina.
L’Eva guaità l’esguard del Benet. Claríssimament mostrava decepció.
— Llàstima que no tingueu temps per vosaltres amb el club de lectura…
— Això ho podem arreglar d’una altra manera! —deixà anar el Benet veient l’oportunitat que li havia donat l’Eva. — Si ta mare té temps podríem quedar demà i fer quelcom plegats.
Els ulls color avellana de la Lícia es van passejar primer pel rostre de sa filla i després pel del Benet. Durant uns segons ell dubtà que l’Eva hagués posat en un compromís desagradable a sa mare perquè la Lícia semblava empegueïda ara i allò no era gens natural.
— Plegaré un pèl tard demà. Però si tens paciència i temps podríem anar a donar una volta i al parc. — Hi hagué un segon de silenci.— I podríem portar el llibre i llegir una estona plegats.
— Si no tens temps o no et ve de gust no cal Lícia. Ens veurem demà passat pel club de lectura…
Un moment pesat caigué sobre ells dos i l’Eva tingué por que cap d’ells sabés salvar la situació. No obstant no podia intercedir tant.
— No per favor! M’alegrarà el dia saber que fem quelcom plegats! Això del llibre només ho he dit perquè amb el Quim de tant en tant anàvem al parc a llegir. És una activitat que et permet estar en un altre món però prop d’una altra persona. I després sempre es pot parlar del que s’ha llegit.
— Llegíeu llibres?
— En vàrem tenir uns quants a les mans fins que es van confiscar…
L’Eva els feu entendre que havia de marxar i la Lícia volgué sortir amb ella. En acomiadar-se el Benet donà un petó a les dues però agafà un moment la mà de la Lícia per dir-li que es veurien l’endemà. Un cop al carrer l’Eva va descarregar l’artilleria.
— Us agradeu mare! A veure si us afanyeu una mica que heu de gaudir tot el temps que us queda… i no ho dic per ser cruel sinó per recordar-te que l’has d’apropitar.
— I també tinc una tasca per complir, recordes? No deixaré el Sam penjat.
— Ho sé, però m’has de prometre que si ens quedem sense temps et concentraràs en el Benet. Hauries de veure quins ulls feu tots dos. Seria un crim còsmic no deixar-vos aprofitar el temps!
— Ja ho estic fent Eva. Em sento ara més viva que en els darrers deu anys de la meva existència. I potser és aquest aspecte tan escàpol de la vida el que em fa sentir-la amb més intensitat ara mateix.
Una estranya boira que no s’havia vist a la ciutat durant molt de temps enterbolia els carrers i la visió de mare i filla. Avançaven una al costat de l’altra plegades però endinsades les dues en els seus mons sensorials. A l’Eva li bleïa la sang perquè volia lluitar i a la Lícia perquè volia seguir sentint aquelles sensacions adormides durant tantíssim temps…