Entre les activitats que m’agraden està la de fer turisme de manera sostenible i visitar el patrimoni no tan sols de França i altres països sinó també el que em queda prop o relativament prop de casa.
Com que aquest estiu no he visitat cap castell a França, tocava visitar-ne un aquí i aquest cop les meves passes o el meu cotxe s’han dirigit a la província de Lleida, que no sol ser tan visitada com totes les altres, i menys encara durant l’estiu. Així doncs he visitat el castell de Montsonís a la comarca de la Noguera i més concretament al municipi Foradada. Les visites es fan tan sols a les dotze del migdia i a les cinc de la tarda i us asseguro que endinsar-vos en la història i com es vivia a l’època en què es va construir el castell és d’agrair a l’estiu quan el sol bada pedres. Només us he de dir que cap a les dotze el termòmetre s’enfilava fins als trenta-sis graus.
Les visites són amb un guia local i cal arribar puntuals. En primer lloc s’ha dir que el castell de Montsonís encara està habitat per la família aristòcrata que l’ha heretat i per això des de la torre encara hi oneja una bandera ben orgullosa. De fet jo i el meu acompanyant vam tenir l’oportunitat de veure els senyors del castell que no hi habiten permanentment però hi havien anat a passar uns dies en família. Els aristòcrates doncs que vam veure són dels que provenen de famílies aristòcrates ben antigues i més arrelades a les seves fortunes que al territori segurament.
El de Montsonís és un castell que data de principis del segle XI, més concretament del 1024, i va veure la pugna del territori entre musulmans i cristians i com la frontera es bellugava de la Catalunya vella a la nova fins que els cristians van conquerir Lleida el 1149.
El primer que cal saber és que sobre les portes del castell hi ha esculpit en pedra l’escut d’armes del senyor del castell i sobre aquest una representació del seu casc. L’orientació d’aquest ens delata de quin tipus de senyor es tractava. Si mirava a un cantó volia dir que el senyor del castell també tenia terres, si mirava a l’altre que era un fill bastard i si estava en posició central sembla que indicava que el senyor, a més de tenir el castell i les terres també podia administrar justícia.
La primera sala que vam visitar està farcida de fotografies de la família aristocràtica amb altres membres de les altes esferes com la duquessa d’Alba, el mateix rei emèrit i la seva legítima esposa i el Papa. És el que té ser de l’aristocràcia, que tots es coneixen entre ells. El primer detall curiós del castell està situat en una vitrina en aquesta sala plena de fotos i retrats dels nobles familiars dels propietaris del castell. Es tracta d’un document antiquíssim escrit a mà que conté l’inventari de totes les pertinències del castell i les terres dels propietaris del castell. De fet, segons la tradició de l’època, s’havia de fer l’inventari dels bens cada trenta anys perquè de no ser així tot el patrimoni del senyor del castell passava a mans d’aquells que el treballaven. Per tant, per no oblidar la gran tasca i assegurar-se que les propietats seguien sent dels nobles, aquests ordenaven que els inventaris es fessin cada vint-i-nou anys per no perdre pistonada.
Un altre document un pèl més recent també crida l’atenció. En ell, el pare de l’actual propietari demana el permís reial per a casar-se amb la noble que ell va escollir. Consola si més no una mica que els aristòcrates fins fa no gaire havien de passar per tràmits burocràtics perquè altrament sembla que ells només tenen avantatges sobre els simples mortals.
En aquesta gran sala el que també destaca és una gran finestra amb uns bancs de pedra, els festejadors, on les nenes d’aquella època podien seure per veure i parlar una estona amb els seus futurs marits en companyia d’un adult que vigilava que les converses fossin del tot castes i que aguantava l’espelma si aquestes trobades es feien al fosc. D’aquí sembla ser que ve allò de fer d’espelma. Evidentment els matrimonis d’aquella època entre nobles eren tots pactats i les núbies sovint tenien poc més de dotze o tretze anys. Només cal recordar el que vaig escriure en el blog de la setmana passada, Blanca d’Anjou es va casar amb Jaume II quan ella tenia dotze anys i ell vint-i-vuit. Abans ningú es plantejava que això fos un crim perquè era d’allò més normal.
La següent sala a visitar és el menjador que té una gran taula i dotze cadires. Eren pels individus de posicions altes que prenien decisions juntament amb el senyor del castell. El menjar el portaven els servents a través d’una porta diferent a aquella per la que passaven els nobles i la dels servents era molt més baixa perquè entressin ajupits.
Els coberts eren de fusta i no era poc usual que els visitants es portessin els seus propis coberts de plata. També es portaven aquells ajudants que havien de tastar el menjar per evitar possibles enverinaments que estaven a l’ordre del dia.
La cuina era més aviat petita en aquest castell. S’hi troba una gran olla sobre una llar de foc, una pica i també una cisterna. S’ha de tenir en compte que l’aigua que es recollia de la pluja i que baixava pels rierols no era sempre potable perquè sovint corria plena de fulles, fang i animalons morts. Beure aigua en aquella època no era gens recomanable i per això el líquid consumit era majoritàriament el vi. Per això quan es va començar a consumir te i s’havia de bullir aigua per fer-ho la salut de la població va millorar considerablement. Un detall un pèl escabrós és que en aquelles primeres èpoques del castell, quan algú moria se’l vetllava a la cuina, que a tots els que feiem la visita ens va semblar un espai poc adequat.
Havia passat algun cop que en aquella època es prengués a una persona per morta que no ho estava, per aquest motiu se la vetllava durant dos o tres dies i després se l’enterrava. Però com que alguna vegada s’havia obert una tomba i un taüt i s’havia trobat amb signes evidents que aquella persona que es prenia per mort o morta, havia estat esgarrapant la caixa, es va inventar un mètode per assegurar-se de que no s’errava. Es lligava al canell del difunt o difunta un cordill que connectava amb una campaneta que es situava a la caixa del mort. I algú de confiança romania al costat del taüt el temps suficient per adonar-se si la persona a qui volien enterrar realment ja no vivia. D’això prové el que diem de “salvat per la campana”.
A la cuina sorprenentment també s’hi podia rentar roba. Per fer-ho en aquella època s’utilitzava aigua bullent i cendra que és desinfectant i blanquejant. En cas de brutícia persistent com fang o sang s’havia d’emprar urea, és a dir, orina que conté amoníac. Quan no n’hi havia prou amb la que es tenia a mà en aquella època es podia comprar i la dels rics, que bevien millor vi i menjaven més variat, tenia més qualitat i era més cara que la dels camperols.
Un dels estris que ens van ensenyar i em va resultar molt interessant era quelcom similar a unes tenalles gegantines però que s’emprava per fer hòsties perquè els senyors del castell només combregaven amb les seves hòsties. Tanta era la por de que els enverinessin!
El dormitori és la zona del castell que a mi se’m va fer més tenebrosa. En primer lloc perquè cap de les cambres d’aquest castell és excessivament gran. Devia ser massa difícil escalfar habitacions àmplies. A més el llit és d’allò més tètric amb el seu baldaquí. No és pas massa llarg com tots els llits d’aquella època perquè llavors la gent no dormia ajaguda ja que la posició completament horitzontal s’associava als morts. A més dormir semi-incorporat anava bé en cas de problemes respiratoris o digestius. Al llit s’hi havia de pujar amb una mena de tamboret perquè era realment molt alt.
L’habitació del castell de Montsonís comunica amb l’església perquè això permetia als senyors del castell escoltar missa des de l’habitació estant.
Hi ha en aquest castell mobiliari de fusta molt antic i elaborat i entre aquestes peces que podrien ser de museu hi trobem un armari que està farcit de tot d’abrics i capes amb insígnies diverses que es porten en ocasions solemnes per a cerimònies dels que els profans no en sabem res i que mai són retransmeses. Em va sorprendre que encara es parlés de segons quines ordres religioses a les que els aristòcrates actuals encara pertanyen.
Un d’aquests llargs vestits-capa portava una cua immensament llarga que no anava a la part del darrere sinó del davant. El guia ens va preguntar si sabíem per a què servia una cua tan llarga però ningú va encertar l’explicació. Doncs resulta que aquella llarga cua que es duia envoltant el braç com si fos una toga romana, s’utilitzava per col·locar la al terra quan algú s’havia d’estirar per exemple en una església durant un acte oficial. Així s’evitava la fredor de les pedres del terra i la brutícia. Si he de ser sincera no vaig voler tocar cap dels vestits i abrics que ens van mostrar durant la visita perquè me’ls vaig imaginar plens de pols i bacteris indesitjables. I encara més estant en un armari dins una cambra poc ventilada que feia olor a resclosit.
I parlant de vestimenta, el guia ens va fer arribar l’explicació per una de les típiques locucions que fem servir aquí “aixecar la camisa” que emprem ara en el sentit d’enredar. A l’edat mitja, quan algú cometia una ofensa o malifeta d’algun tipus, se’l marcava amb un ferro roent. Per això quan la gent anava d’una població a una altra, per saber si la persona “tenia o no antecedents” se li aixecava la camisa per veure si anava o no marcat.
Ara arriba un episodi molt fosc de la història medieval: el de les presons. Com a tots els castells, el de Montonís té una presó on s’hi posaven els castigats a qui se’ls portava només pa i aigua. Però com que els presoners eren cars de mantenir sempre hi havia dos maneres de desempallegar-se’n: a alguns se’ls venia com a esclaus i a d’altres se’ls condemnava a pena de mort i en el cas de Montsonís se’ls penjava prop del castell.
Eren èpoques de guerra i per això de presoners i de soldats presoners n’hi havia força. Quan es capturaven una de les coses que se’ls podia fer era amputar-los dos dels dits de la mà, aquells que feien servir per a utilitzar els arcs i disparar fletxes. Per això avui dia, quan fem el senyal de victòria, estem reproduint un gest que es feia aquella època quan els soldats mostraven que encara tenien tots els dits de la mà.
De la mateixa manera el gest que tots associem amb el Ok, el que volia indicar era un zero de “zero baixes” en batalla.
Les guerres eren cruels i els senyors podien anar a batalla però es mantenien ben lluny de la zona de combat probablement. Al castell hi ha diverses armadures precioses de l’època i totes elles pesen com a mínim uns trenta quilograms. Era literalment impossible que un noble, rei o el que fos, pugés al cavall sol amb l’armadura posada. Per molt que les pel·lícules ens ho vulguin fer pensar. Als cavallers els pujaven al cavall amb una espècie de grua i com us podeu imaginar, al terra amb la protecció metàl·lica eren inútils i sobre el cavall encara ho eren més.
Els castells patien assetjaments i assalts i per això s’hi havia de construir vies per escapar-ne. Un amagatall genial era el que quedava darrera un dels seients de fusta. No s’hi veu res però el guia en va aixecar una part del respatller i ens va dir que darrere hi havia un forat per on fugien els del castell quan calia.
Més sorprenent encara era el forat que es pot veure a l’antic celler. És de difícil accés i no gaire alt i comunica amb un túnel que porta a uns cinc quilòmetres del castell fins al monestir de Salgar. L’alçada del túnel equival a la d’una persona agenollada perquè quan es tractava d’escapar s’havia d’escapar de genolls. Això no era per pur masoquisme sinó que té la següent explicació: en cas que els enemics trobessin el forat de sortida i aconseguissin matar alguna de les persones que fugien pel forat, com que el túnel era tan baix, s’havia d’enretirar el cos del mort per seguir pel túnel i això donava l’oportunitat a la resta de poder escapar. Aquesta gent de l’edat mitja pensava en tot!
A l’actual celler la temperatura és de quinze graus i ho és també a l’hivern. D’aquesta manera és l’indret on es pot fugir de la calor a l’estiu i on un pot revenir a l’hivern quan al castell hi fa un fred que pela.
El castell de Montsonís ha hagut de veure per força moltíssimes batalles i gent de tota mena. A l’entrada hi podem observar una petxina i això vol dir que era part del camí de Santiago i per tant allotjava de tant en tant els pelegrins que havien d’arribar a l’altra punta d’Espanya per fer penitència. El guia no volia enredar-nos, els que feien el camí no eren pas gaire pietosos sinó gent que volia netejar les seves culpes i per això no eren gaire de fiar i per les nits se’ls tancava a la cambra on se’ls permetia dormir, no fos cas que se’ls acudís robar res del castell.
El xiprer de l’entrada ens indica que als viatgers que arribaven al castell el senyor els oferiria un àpat. En altres castells en podem veure dos que indicaven que els senyors del castell oferien dos àpats i si en veiem un tercer —i això ja resulta força més difícil— vol dir que al castell també s’oferia cambra per dormir al viatger. Potser algun dia visito un castell on hi veig tres xiprers però per ara no en recordo pas cap.
El castell de Montsonís és el primer que visito que es trobava en zona fronterera entre cristians i musulmans. La setmana passada vaig escriure sobre el Monestir de Santes Creus que també va ser edificat en territori reconquerit als musulmans. Tant el Monestir com el castell són part del nostre patrimoni i val la pena visitar-los per esbrinar una mica més sobre el nostre passat com a país. Però si bé el Monestir es pot dir que pertany ara al poble i la seva visita està finançada, Montsonís està encara a mans d’uns aristòcrates que segurament obren les portes de les seves pertinences perquè altrament els costaria molt de mantenir-les. Per a mi segueix sent tot un repte entendre que en la societat actual encara quedin membres de l’aristocràcia i que puguin viure sense treballar. És clar que molts d’ells són part de lobbys que remenen molts diners i només els calen els interessos del seu capital per viure a cos de rei. No m’han fet res ells però la idea que algú hagi heretat un imperi i pugui subsistir sense haver de suar ni fer un esforç no em resulta gaire simpàtica. Potser per això en certa manera admiro força França que amb una revolució a temps va acabar amb els privilegis de la classe dirigent. Aquí encara la tenim tombant pel país i sort que no podem saber tot el que fan i desfan perquè no ens hi relacionem i ens empiparíem.
Tot i això és d’agrair que aquesta petita joia de Lleida es pugui visitar i que els actuals propietaris hagin fet l’esforç de recuperar la seva estructura originària. D’aquesta manera nosaltres podem participar d’una lliçó d’història vivent. Ja sabem que no tots els castells habitats estan oberts al públic malgrat que en la seva majoria es van construir gràcies als esforços del poble. Aquest si més no ens el deixen palpar.