Ara ja fa massa dies que no trec del bagul de la nostra llengua mots i paraules d’aquells que no surten gaire sovint a les converses però s’amaguen per exemple entre pàgines de llibres i que cal reciclar per tal que no facin olor de resclosit.
Començaré avui per la paraula sàtrapa que designava un governador d’una província a l’antiga Pèrsia. Els sàtrapes eren persones influents i adinerades que vivien sense passar cap mena de penúria i per això si diem que algú viu com un sàtrapa, és que ho fa com si fos un príncep. Com viu encara el rei emèrit d’Espanya que ha tingut la barra de fugir del país per no haver de fer front a la justícia que el persegueix per la muntanya de diners que durant anys es va embutxacar. El que fa més ràbia és que gaudirà de la seva existència com un sàtrapa fins el darrer minut havent-nos robat a tots.
Si pel contrari a algú li va minvant la riquesa, direm que aquesta persona és aperduada, del verb perdre. Aquest adjectiu no només es fa servir per denotar aquells desafortunats la riquesa del quals va decreixent, sinó tota persona que experimenta una reducció de quelcom: la seva moralitat, la integritat, la memòria, el rang, la fama, etc. Aquí també ens serviria el rei emèrit com a exemple. Molts el van admirar profundament perquè creien que la transició pacífica va ser deguda a ell. Però la seva fama de monarca jocós, proper i benintencionat s’ha anat perdent a mida que hem anant coneixent totes les seves males arts. És un rei aperduat també.
En Maradona seria un exemple de jugador de futbol aperduat. Va ser un símbol i un ídol per a molts joves, tanmateix la seva vida marcada per l’èxit però acompanyada del consum de drogues i els abusos contra les dones van fer que la seva fama es taqués. Va acabar sent un jugador aperduat perquè la seva bona reputació va decréixer.
Un altre adjectiu força interessant és el d’esburbat o esburbada que és un sinònim molt poc habitual d’eixelebrat. L’heu escoltat mai?
Si em permeteu jo diria que escau a l’ex Ministre de Sanitat Salvador. En plena pandèmia va a una festa multitudinària quan tots estem mig tancats i se’ns demanen sacrificis i responsabilitat. En el moment en què podem parlar de situació crítica i rebrot, deixa penjat el Ministeri de Sanitat per presentar-se a les eleccions i la darrera atzagaiada ha estat negar-se a fer-se la PCR abans d’assistir al debat electoral. Si ell no es un personatge esburbat, ja em direu qui? El pitjor de tot és que encara hi haurà gent que el votarà.
Encara més sonor trobo el substantiu jutipiris que és una variació de vituperis.
I quan algú us clava una mirada assassina o us fita fixament, llavors podrem dir que aquesta persona us afitora. El verb afitorar prové del substantiu “fitora” que no és ni més ni menys que una eina de ferro amb tres puntes que s’utilitza per pescar. Com que la fitora és un utensili punxegut, si dieu que algú us afitora és que la sensació no és agradable, com si uns clavessin les puntes de ferro.
Un altre substantiu d’aquells que m’ha robat el cor és el de llucana. Aquest també prové del verb llucar, sinònim d’esguardar o guaitar. Una llucana és una finestra o claraboia oberta en la inclinació d’una teulada. Allò tan romàntic que coneixem de les golfes de les pel·lícules americanes. Les finestres inclinades dels teulats. Val a dir que aquesta paraula a ciutat no la devem fer servir gaire sovint perquè a la ciutat comtal de cases amb teulats inclinats no n’hi ha gaires i de pisos amb habitacions amb llucanes aquí pocs.
I una dues paraules més aptes per arquitectes són la de trespol, que designa el sostre duna habitació i el sòtil o sòtol que és el fonament d’una paret.
Per acabar avui us porto un substantiu molt altiu: desconhort que vol dir desconsol i una paraula que pot ser un adjectiu o bé un substantiu. Aquesta darrera és llosc, que vol dir curt de vista. Us imagineu la cara que farien els vostres amics o coneguts si dieu que tal persona és llosca? De ben segur que no entenen el que voleu dir. La qüestió és si seran suficientment sincers per demanar-vos el significat del mot. En sentit figurat llosc o llosca vol dir també curt d’enteniment o altrament dit curt de gambals. És un sinònim de toix.
Però com us he dit, aquesta paraula també té un altre significat com a substantiu i és que pot substituir a la malaurada paraula burilla per designar les desagradabilíssimes puntes de cigarreta que ens trobem a tot arreu al terra i a l’estiu de manera inoportuna a la sorra de la platja.
Aquest mot és per a mi un descobriment i la adoptar per fer-la servir per substituir la de burilla, que em resulta desagradable pel seu segon significat, o potser va ser el primer?
En tot cas per aquest dijous ja hem reciclat unes quantes paraules, ara toca fer-les servir…