El 14 F, unes eleccions a una democràcia de pa sucat amb oli a una república bananera.

És el 26 de gener a dos quarts de quatre i truquen a la porta. Responc i m’avisen que pugen a entregar-me una notificació. El cor se m’esvera: he fet res malament? Quan veig que el repartidor de les notificacions és de l’Ajuntament se m’escapa la interjecció “merda”. Sé exactament què conté el sobre sense haver-lo obert. Just he tancat la porta darrere meu i estripo el sobre amb el mateix desconhort de qui rep un burofax avisant-lo que ha de deixar el pis que lloga perquè el necessita el propietari per ús personal. La situació no és tan greu aquest cop perquè total és un avís de la Junta electoral que m’ha escollit com a segona suplent de la vocal 1 de la mesa 58. No obstant d’ingènua no en tinc res perquè en les actuals circumstàncies sóc molt conscient que molta gent no voldrà ser a la mesa i que hi haurà moltes baixes. El meu mal humor incrementa per moments quan llegeixo que no comparèixer la pena serà de presó i pot anar dels tres mesos a un any o implicar una multa. M’indigna el to de la carta exigint un compliment d’un deure en un moment en què una immensa majoria creu que les eleccions s’haurien d’haver aplaçat per celebrar-les un moment on la taxa de contagi no és tan alta.
Es veu que els d’aquí ho van intentar però el Jutge va decidir que s’havia de celebrar els comicis tant sí com no. El problema és que el govern català devia confiar en un ajornament i quan es va refusar la possibilitat va caler organitzar-ho tot a corre-cuita.
A mida que anaven avançant els dies cada cop sentia més casos de gent enutjada per la celebració de les eleccions. Com és que envien a gent a meses que treballa tota la setmana i no miren ni tan sols si és de risc? Massa feina, està clar. Els expedients mèdics dels ciutadans són dades privades i la Junta Electoral no hi té accés. Això s’entén. Però tan difícil seria agafar les llistes de la INEM i cridar als que no tenen feina?
Vaig passar dues setmanes pensant en què faria en el pitjor dels casos, és a dir, si realment em toqués quedar-me a la mesa.
El 14 de febrer, dia de sant Valentí, jo i moltíssims altres ciutadans ens vam llevar amb el peu esquerre i de molt mal humor per haver d’anar a prestar servei en el nostre preuat temps lliure en nom d’una democràcia de pa sucat amb oli per una República Bananera.
El Ministre de Sanitat Illa, deixa el ministeri en plena pandèmia després de ser pescat in fragranti en una festa multitudinària quan ell mateix ens exigeix distanciament social.
Abandona la seva tasca al Ministeri per presentar-se a les eleccions i es nega a fer-se la PCR abans d’aparèixer al debat electoral. Tenim un rei que fuig de la justícia i viu com un sàtrapa després d’haver robat. Hem tingut presidentes de regions autonòmiques com la Cristina Cifuentes amb titulacions universitàries falses, un ex-president de la Generalitat fugitiu que va deixar Catalunya amb la merda al coll i va permetre que s’empresonés a tots els que l’havien encoratjat a celebrar el referèndum il·legal l’1 d’octubre. El país és d’acudit.
A les 8:00 del matí molts dels cridats ja ens hem aplegat davant del nostre col·legi electoral. El meu és el de Llacuna. Tots discuteixen el seu grau d’indignació per com ha anat la preparació i excussió de les eleccions. No cal que ens enganyin més: siguin de dretes o d’esquerres, els que són dalt mai pensen en els de baix i els tracten com insectes insignificants.
Com sempre callem i seguim les indicacions. Passen llista i ens anem agrupant sense distàncies de seguretat com podem. Apareixen els primers problemes visibles. El que ha de ser un dels presidents de taula d’una de les meses ha comparegut però es nega a ser-ho. Comença l’espectacle perquè l’home explica en veu cridanera que va rebre la notificació divendres i no ha pogut presentar l’al·legació que porta per escrit i insisteix que vol que li signin que està en el seu dret i que no serà president de la taula. Venen els mossos.
El primer vocal d’una altra mesa tampoc hi és. El suplent no ha aparegut. Les interventores porten la santa Bíblia a les mans i es llegeixen plegades el manual per interpretar què s’ha de fer després.
Els suplents en massa ens esperem drets fora amb el fred. La perspectiva que ens puguin cridar d’una altra mesa al mateix districte és descoratjadora. En aquestes circumstàncies els 65 euros de compensació pels que formen part de la mesa semblen més que ridículs.
Mentre espero parlo amb els del meu voltant. Una noia entre elles, un pèl més jove que jo, em diu que té una malaltia autoimmune, que està de baixa i no va enlloc per evitar posar-se malalta. Va presentar al·legació però li van denegar.
Una altra dona d’uns seixanta anys ens explica que sa mare està allitada per malaltia i se n’ocupa ella sola. També va presentar una al·legació però no la van resoldre.
És més que obvi que el govern actual en col·laboració amb els partits polítics ha tingut més que temps suficient per organitzar les eleccions i sabien que haurien de prendre mesures i que seria difícil. Però devien estar perdent el temps en una altra cosa perquè han aconseguit un caos i han generat una animadversió absoluta entre la ciutadania. Jo mateix per primer cop a la meva vida faré un vot nul perquè fins que no hi hagi un governant que es guanyi la meva confiança altre cop no tinc ganes de donar el meu suport a ningú.
Miro l’interior del col·legi electoral. Observo que no han portat les pantalles de protecció. Es veu que només les porten de 19:00 a 20:00 que és quan es recomana votar als positius. Repeteixo: es recomana. Però de fet poden anar-hi en qualsevol moment i per tant les pantalles hauries d’estar posades ja a les 8:00 del matí però brillen per la seva absència. Com si els positius que s’ha d’aïllar a casa 10 dies avui miraculosament no fossin contagiosos. O com si no calgués protegir els ciutadans de les meses dels asimptomàtics. Tot plegat un exemple clar i esfereïdor de la poca importància que tenim els ciutadans pels que ja tenen un càrrec polític.
L’exercit de suplents espera a l’exterior de l’escola fins que prop de les 10:00, quan ja estem tots congelats, ens diuen que podem marxar. Com que m’han fet llevar d’hora en un dels meus dies de descans, pregunto si ja que som allà podem votar i treure’ns la feina de sobre però les interventores ens responen que ens hem de posar a la cua. Aquests ja dona la volta a l’edifici. Em sento estafada però sé que si més no, no he de passar una jornada maratoniana amb unes darreres hores equipada amb una EPI asfixiant. En aquestes circumstàncies la compensació econòmica de 90 euros pel president de taula i 65 pels vocals semblen un pèl ridícules. A més ara ja no es porta el càtering als col·legis electorals així és que els que participen a la mesa s’han d’espavilar amb el menjar.
Esperem que a les properes eleccions ja no hi hagi cap pandèmia, que si hi és els de dalt n’hagin après una mica. El que està clar és que els que van aguantar el xàfec el diumenge passat es mereixen el nostre aplaudiment i aquests van ser els ciutadans valents que van prestar servei tot el dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s