I ara ja fa massa temps que no dedico cap post als nostres tresors lingüístics catalans i aquest dijous toca deixar-nos estar d’allò que és de fora per concentrar-nos en allò nostre. Us vull parlar de cinc paraules d’aquelles que m’ha robat el cor.
La primera és envescar. Aquest verb designa l’acció d’untar amb vesc quelcom i, de fet, el que se solia untar amb aquesta matèria extreta dels fruits del vesc o de l’escorça del grèvol eren vímets o joncs per tal que els ocells s’hi quedessin enganxats i poder-los caçar. D’aquí el seu ús en sentit figurat perquè envescar vol dir afalagar a algú per engalipar-lo. Si els vostres fills de cop i volta us canten les mil i una virtuts molt probablement és perquè us volen demanar quelcom, és a dir, us volen envescar. Les perruqueres i les estilistes per exemple intenten envescar la clientela amb frases com «amb aquests ulls tan vius i aquests pòmuls alts uns reflexes li quedarien de primera. Aquest color tan fosc li apaga el rostre i és una llàstima» i llavors, amb aquests abelliments de vegades aconsegueixin que la clienta es faci el tractament que elles volen i que sol ser extremadament car. Una altra típica situació on un envesca l’altre és en el món de la parella. Quants homes no afalaguen apegalosament les dones per tal de conquerir-ne el cor? Crec que ha quedat clar el sentit d’aquesta paraula oi?
La següent és un adjectiu que té una sonoritat impressionat i que em sembla evocar la seva significació. Es tracta d’espitllant, que vol dir resplendent, que brilla. En sentit figurat podem utilitzar espitllant per referir-nos per exemple a una posició alta, o una feina de molt bona reputació. En general quelcom que llueix i sobresurt és espitllant.
I ara passo a quelcom que no és un antònim d’espitllant però que denota tot el contrari: baldraga. Una baldraga era una calça ampla que portaven els pagesos i en sentit figurat designa un sapastre. Podem derivar-ne un verb i tot: embaldragar que voldria dir fer que quelcom sigui un desastre. Unes copes de més per exemple poden embaldragar el nostre cervell de tal manera que se’ns torni la llengua de drap i els nostres reflexes es facin lents i llavors ens tornem uns sapastres perquè fem les coses malament.
Avui encara us vull parlar d’un adjectiu que a mi em sembla molt ric en possibilitats: llivanyós. En sí una llivanya és una fissura o esquerda com les que es pot veure sovint en algun tipus de pedres o roques. Però llivanyós també pot ser el cel depenent de quins núvols el taquin. La fotografia d’avui és un exemple de cel llivanyós d’aquests que em semblen tan bonics.
La següent troballa és una locució adverbial absolutament deliciosa pel que significa. Es tracta de a lloure, que vol dir en llibertat o sense subjecció. Quan uns pares deixen que els seus fills facin una festa sense supervisió parental els nanos van a lloure, és a dir que fan el que els sembla i van completament al seu aire.
Un altre exemple serien per exemple les meves vacances. Jo seria completament incapaç d’anar a un viatge organitzat i haver de seguir com una ovelleta tota la planificació de l’agència. A mi em plau anar a lloure encara que això de vegades impliqui que les coses em surtin menys bé perquè no sóc una experta del territori que visito i no encerti tot el que faig.
Alguns oficis que exerceixen els autònoms els permeten treballar a lloure, és a dir fer els horaris que els convingui i no haver d’adaptar-se als que els imposin els altres.
A lloure es pot fer servir en molts contextos. Per exemple, a mi per exemple no m’ha agradat mai portar el cabell recollit, el duc sempre a lloure, és a dir deixats anar i sense intentar dominar-los per a res. I per altra banda si una persona fa les coses al seu lloure vol dir que les fa al seu gust. Com jo les vacances o les activitats de cap de setmana.
Bé, per avui ja estem que altrament els mots i les expressions no es poden digerir. Fins dijous vinent us desitjo que ningú us envesqui i que pugueu fer-ho tot al vostre lloure.