Avui ja torna a ser el moment de comentar paraules nostres oblidades, perdudes o empolsegades. Per si les podem fer reviscolar i que omplin un xic de color els nostres discursos i el món que cada dia em sembla més prosaic. Anem pel carrer i hi trobem veus altes entestades en què participem en les seves converses anodines, colzades de gent que vol passar i no té espai, insults de ciclistes cap a altres ciclistes que no van prou ràpid o hi van massa. I no tenim ni temps de descriure l’entorn en què vivim. Perquè el soroll, la quotidianitat i la feina que sovint ens amoïna no ens deixen temps per assaborir els colors de les nostres existències. Quan no hi ha gaire temps de repòs la vida passa de llarg de nosaltres amb la simfonia de clàxons, cridòries, pujades i baixades de persianes de locals i milers de petits sorolls que serien esfereïdors si arribéssim de cop a la ciutat d’un indret més tranquil i calmós. I no sé si us passa també a vosaltres però a mi sovint em manca el temps de descriure el que sento o com em sento amb les paraules que s’escauen.
Avui us vull portar un parell de mots dels que m’agraden i que potser en algun moment us poden servir per embellir algun pensament. La primera paraula d’aquest dijous és “agombolar”. En el seu sentit més primitiu vol dir abrigar algú o acotxar. El que fem amb els nens petits quan els portem al llit vaja. Però com en castellà, agombolar té també un sentit metafòric de fer sentir algú escalf i repòs, de proporcionar a algú una sensació agradable de confort i protecció. I no només les persones poden fer-nos sentir agombolats o agombolades, sinó també els indrets i fins i tot els nostres animalons de companyia. Jo per exemple a casa em sento agombolada. Quan arribo les quatre parets que m’han vist créixer i on hi tinc infinitat de records i objectes amb històries pròpies, algunes de les quals són més antigues que jo, em sento immensament reconfortada i serena. De la mateixa manera segur que els meus gats se senten agombolats arraulint-se a la meva falda quan estic llegint al sofà. En tot cas el seu ronc m’indica que per a ells l’estona de tranquil·litat plegats els hi és grata.
El següent tresor lingüístic d’avui és un adjectiu: esponerós. Ho pot ser per exemple una planta quan és de fulles abundants o la barba d’un home. Els geranis del meu balcó també són esponerosos. I dissortadament després de la sequera que hem patit des d’aquest estiu esponerós és un adjectiu que no descriu en absolut la gespa dels parcs de Barcelona i sospito que de molts indrets. A veure en quin moment el cel ens regala una bona pluja i fa revifar la natura.
Fa poc vaig descobrir un substantiu que per a mi era desconegut i que em serà pràctic, la paraula “baula”. Una baula és una anella d’una cadena. També és l’anella gran i rodona subjecta amb un bocí de ferro treballat que servia antigament a les cases per picar a la porta. Com que els timbres van substituir les boniques baules la paraula va caure en desús fins al punt en què quan algun cop se m’ha trencat una cadena mai he pogut dir-li al joier que em calia arreglar-ne una o dues baules.
I d’un nom a verb que a mi m’és molt útil també, el de “descambuixar” que vol dir despentinar. I ho dic perquè el meu cabell està sempre descambuixar i m’és absolutament impossible endreçar-lo ni un xic.
Un altre mot dels que em semblen més bonics és el de “flotó” que vol dir una petita flota o grup, pot ser de persones, de coses o d’animals. Podem anar pel bosc i trobar un flotó de mores o igualment ensopegar amb un flotó de mosquits. La paraula m’agrada especialment perquè l’associo amb el verb flotar. En tot cas si designem persones un flotó seria gairebé el contrari de gernació, que és una multitud. Aquest dissabte passat vaig haver d’anar al centre a buscar un parell de coses i just en arribar al final del Passeig de Gràcia em voltava el cap de tanta gent com em venia de cara. Com que entre setmana m’hagués estat impossible anar a comprar el que em cal, vaig haver-me de vestir de valor per entrar al gran magatzem i en vaig sortir amb un bon mal de cap. Serà que m’agrada la ciutat però només en els seus espais més tranquils.
Celistre és també una paraula d’allò més pràctica, sobre tot ara que ja comença a fer fred i no totes les cases tenen aïllament optimitzat. A la meva per exemple a través de les escletxes de les finestres hi entra el celistre que no és més que l’aire fred que s’escola per aquests llocs que no acaben de tancar. Pràctica la paraula i molt específica.
I parlant de fred i de pluja i en definitiva del temps que ens hauria d’haver fet des de fa unes setmanes ja, un verb molt adequat és el de “llenegar” que vol dir relliscar i perdre l’equilibri en trepitjar una superfície que rellisca. Quan vaig estudiar a la TU de Dresden recordo que després d’una nevada per a mi era tot un esport intentar esbrinar abans de pujar al tramvia quantes persones veuria llenegar pels carrers coberts de neu o neu trepitjada. I jo mateixa havia d’anar molt en compte de no relliscar i caure.
I el darrer tresor lingüístic d’avui és sinònim d’un mot del que ja vaig parlar fa molt de temps en un post per aquí. El mot d’avui és “enfony” i no és res més que un sinònim de cofurna que és un indret, fosc, petit i rònec.
Per avui ja en tenim prou. La fotografia d’avui torna a ser del Safrà i el Sugus arraulits al sofà de casa. I què de gust que hi estem quan el temps es fred i fosc!

S’acosta ja el desembre i també la data de presentació de la meva tercera novel·la que serà el dos d’aquest mes que començarem. Ara ja no hi ha marxa enrere així és que ja em cal anar pensant com diré el que vull dir sobre la història que ara ja fa temps que vaig començar i acabar de teixir… bona setmana a tots!