I vet aquí que ara ja fa unes setmanes que em balla molt pel cap el tema de l’enfilall de dades que deixem sobre nosaltres a internet i m’he tornat un pèl aprensiva amb les xarxes i les aplicacions. Ja fa temps que es diu que els dispositius mòbils hi senten i que recopilen dades del que diem. A mi això em sonava a ciència ficció i fins i tot vaig fer un experiment amb un amic per tal de comprovar la fiabilitat de la llegenda urbana. Com que es diu que si parles d’un determinat objecte, de cop l’endemà o als pocs dies la publicitat que t’apareixerà per internet serà sobre aquest producte, jo i el meu amic vam decidir parlar una bona estona de les bicicletes Brompton per veure si el telèfon ens escoltava. Però evidentment ni a ell ni a mi ens va aparèixer cap anunci amb la famosa bicicleta plegable. Em vaig sentir alleujada. Fins que fa uns dies em va sortir al Facebook al llistat de persones que potser conec una dona argentina que conec de la platja. Si jo en tingués el seu telèfon no em sorprendria gens que m’aparegués al llistat de possibles amistats però és que no el tinc pas. I tampoc és amiga ni coneguda de cap altra persona amb les que tinc amistat al FB. Aquí ja em vaig començar a sentir un pèl molesta. Si més no m’agradaria saber per quins set sous FB ha arribat a la conclusió que la podria conèixer. I tot plegat m’ha començat a fer pensar sobre la quantitat d’informació que donem de nosaltres mateixos de manera conscient o inconscient. Ara ja fa unes setmanes vaig decidir que no publicaria tant a Facebook perquè quan escric quelcom sobre un bon moment que he passat amb algun amic o amiga, automàticament tinc la impressió que aquest instant fugisser perd la seva essència.
I fa poc es va publicar un article al 3/24 sobre la quantitat de dades que Amazon recopila sobre nosaltres i per quin motiu no és tan inofensiu.
Ara bé, sembla que tothom s’hagi posat d’acord per fer-nos dependents dels mòbils i tenir-los connectats utilitzant-lo contínuament. Totes les empreses, siguin del que siguin volen que et descarreguis la seva app. L’Eurofitness per exemple, el gimnàs on vaig a fer natació. Tenen el meu correu electrònic i m’envien dia sí i dia no informació sobre les seves activitats. No hi tinc res en contra. Molt sovint les esborro sense llegir-les però sempre podria haver-hi quelcom interessant. Però amb aquest nivell de connexió entre el club i el client no n’hi ha prou. Diumenge passat vaig anar a piscina com sempre. Entro i no veig res d’especial. En sortir de la piscina vaig a la dutxa i la sorpresa va ser meva quan m’adono que no hi ha manera de fer sortir aigua calenta de cap de les dutxes. Amb tota la celeritat que vaig poder aplicar, em vaig rentar cap i cos entre tremolor i tremolor tot recordant-me de la mare que havia matriculat a tots els de l’Eurofitness. Òbviament quan vaig ser a recepció vaig demanar al noi què passava i em va respondre de la manera més natural del món que la caldera del gimnàs estava espatllada des del divendres i que no portarien la nova fins dilluns. Vaig voler saber per quin motiu no s’havia informat als usuaris de la incidència tècnica per correu. Al cap i a la fi m’envien correus com a mínim un cop per setmana per foteses, aquesta incidència em semblava força més digna de notificació que la resta. El recepcionista em va respondre que la notificació s’havia passat a través de la app. Li vaig rebatre que ni tan sols sabia que hi havia una app i que en tot cas potser tampoc tenia ganes d’haver de descarregar-me una app per tot. Acabarem tenint-ne una per saber quan ens hem de sonar el nas! M’agrada tenir les aplicacions que decideixo jo i em semblen útils i que no hagin notificat la incidència a la resta d’usuaris sense aplicació em sembla discriminació tecnològica.
També va per aplicació l’assegurança del cotxe que tinc contractada. Que no em sembla malament però vaig haver d’insistir que volia també un telèfon físic d’assistència i saber quina pòlissa tenia jo per si de cas, en el moment que em calgués ajut en carretera, fallés la connexió del mòbil. No està mai malament tenir el pla B per si la tecnologia falla. I és que estic convençuda que hem arribat a un punt de tonteria tecnològica suprem. Poso per exemple l’escola mateix. Fa anys que ens atabalen amb allò que hem de fer servir la tecnologia, que fora llibres i que tot va amb pissarra digital. I el dia que ens quedem sense internet resulta que no es pot fer classe. Doncs jo segueixo defensant els llibres en paper. És obvi que els alumnes poden igualment estar pensant en la seva darrera aposta de la pàgina “apuestas deportivas” si tenen llibre. Però tenen molt menys possibilitats d’estar despistats davant del llibre. Per no dir que els escrits que em fan, me’ls fan en paper i sense deixar-los consultar cap dispositiu mòbil i és la mitja hora de classe més silenciosa i on els alumnes es concentren més de les que imparteixo.
S’han entestat en què comprem telèfons mòbils cada dos anys. Es queden tots curts de capacitat perquè hem de descarregar-nos infinitat d’aplicacions que com la del meu gimnàs potser només farem servir en el moment en què ens arribi una notificació important. Per no dir que no tinc cap ganes d’haver de donar més dades personals a ningú.
Per si no ho sabeu fins i tot els robots “Roomba” emmagatzemen dades sobre el mobiliari de la casa del consumidor. Només per això jo ja no me’n compraria cap ni un.
Suposo que em serà difícil fugir de l’ús de la tecnologia però intentaré que aquesta no controli la meva vida.
En el cas del gimnàs hagués estat molt efectiu posar un rètol a l’entrada que indiqués “Degut a un problema tècnic les dutxes de l’Eurofitness no tenen aigua calenta. Disculpin les molèsties”. Així si més no usuaris i usuàries com jo haguéssim pogut triar si fer la nostra sessió esportiva i congelar-nos a la sortida o deixar-ho per un altre dia.
L’escriptura sobre paper va ser un gran invent i sembla que ens hem oblidat de com d’útil és. De vegades el progrés també pot arribar a ser un regrés. A mi per exemple ja fa temps que el nivell de connexió digital de l’entorn laboral em sembla un abús. Els WhatsApps per feina fora de l’horari laboral o esperar que els empleats mirin els correus quatre cops al dia en el seu temps lliure per a mi equival a que tenen la idea que el meu salari no només compra el la meva feina dins l’horari laboral sinó també el meu temps de lleure. Potser algun dia reflexionem i aprenem a dir prou tots plegats…