La Porta XX

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’endemà la Lícia es llevà un pèl aixafada. No havia aconseguit dormir del tot bé emprenyada amb si mateixa per la reacció que havia tingut amb el Benet. Però que ella la trobava molt justificada. Li havia vist als ulls la brillantor del nen que s’emociona amb un joc però el problema era que amb qui estaven jugant era amb ella i amb les poques setmanes que li quedaven de vida. I era obvi que si havia de fer el traspàs preferia ser útil a la xarxa però tenia por del que podia passar perquè no es veia preparada per marxar. Li quedaven massa assumptes pendents a Arda 1 i un d’ells era el Benet. Tants anys sola i ara apareixia quan ja no en podia gaudir!
Sortosament la jornada laboral era molt completa aquell dia i tenia tantes visites que no podria trencar-se gaire la closca. Quan va arribar l’hora de plegar es va adonar de que el temps li havia passat més ràpidament que mai i que no havia tingut de pensar com es disculparia amb el Benet per l’escena del dia anterior. Anà a casa i trucà a la seva filla amb qui va mantenir una conversa anodina que només servia per avorrir a que l’estava escoltant. Havien passat els dies i sense parlar-ne directament, l’Eva i la Lícia havien inventat un llenguatge secret que els permetia comunicar missatges desxifrables sense córrer riscos. Després de la conversa la Lícia es va canviar el calçat i va esperar que es connectés el dispositiu del Benet. Quan ho va fer el cor se li disparà. No era l’emoció que sentia normalment sinó la certesa que havia de demanar perdó. Com sempre deixà l’aparell sobre la taula, agafà la bossa i sortí. El Benet no tenia el mateix aspecte fresc i rejovenit dels darrers dies. Potser ell també havia tingut un dia dur a la feina. Va haver-hi uns segons de silenci però el Benet es va acostar a la Lícia, la va agafar per la cintura i li va donar un petó als llavis. La Lícia volia dir-li quelcom però el Benet va fer un senyal per tal que no digués res.
Quan ja eren més enllà del parc el Benet tornà a abraçar a la Lícia.
— Lícia. He estat pensant molt en el que vas dir ahir. —Ella l’interrompé de seguida.
— Perdona! No sé què em va passar. La veritat és que no ho volia dir. Sé que estic condemnada i he d’estar contenta amb l’oportunitat que tinc d’ajudar i tanmateix em fa una ràbia immensa haver de marxar.
El Benet la va abraçar fort.
— Jo no et deixaré. He pensat que jo també puc fer quelcom per tal que intentin eliminar-me i així podré estar prop teu.
A la Lícia se li van omplir els ulls de llàgrimes.
— No Benet! Això no vull que ho facis! Tu has de ser un pont i la meva filla et pot necessitar.
— Però jo et necessito a tu!
Hi hagué uns minuts de silenci. El Benet va mirar a una banda i altra del carrer per assegurar-se que ningú els observava.
— Anem a aquell banc. T’he de dir quelcom.
A la Lícia li començaren a tremolar les cames i li fallaven les forces. S’adonà que a més de la mala nit i la jornada laboral dura, pràcticament no havia menjat res en tot el dia.
— Lícia. La xarxa et necessita d’infiltrada. Es veu que els casos de desapareguts són tants que probablement si es mobilitzessin el sistema quedaria desestabilitzat. T’has de fer notar!
— Com? La Samantha em va dir que s’ha deixat de vigilar la majoria de la gent. Ara només es vigilen els que inciten a la revolució.
— Doncs aquí ho tenim! Has d’anar parlant de canviar el sistema, de plantar-li cara. Que es vegi que ets una revolucionària. Llavors el sistema et farà fonedissa però com que estàs comunicada perquè portes un dispositiu localitzador i transmissor la xarxa podrà actuar.
— Jo faré el mateix a veure si també em volen fer desaparèixer!
—No ho pots fer això. La meva filla et vol al peu del canó. A més has de continuar investigant si els androides han desenvolupat capacitat de pensar autònoma. Potser ens podrien ser útils!
El Benet no havia pensat encara en aquella possibilitat. Però era real. Ell podia reprogramar els androides per tal que fessin altres funcions. I potser en algun moment podrien ser d’utilitat a la xarxa. Però calia veure si eren o no capaços de pensar o si podien acabar desobeint ordres.
Aquell vespre fou un pèl trist pels dos. Sabien que potser ja no els quedaven gaires passejades plegats i que havien d’esgarrapar cadascun dels instants fugissers que tenien.
El petó de comiat aquell vespre fou més llarg del que era habitual. La Lícia es va fer un bon sopar per agafar energies i es posà al llit prou d’hora. Contràriament al que esperava va poder dormir sense interrupcions i es va aixecar d’un salt quan va sonar el despertador. Tenia una missió per complir i la volia fer molt bé perquè només es tractava de començar a parlar del que sentia i com ho sentia i no li caldria exagerar gens per fer-se notar.
Va entrar a la feina amb embranzida i anà a fer-se un segon cafè. Es trobà a la seva companya de feina que li demanà per cortesia:
— Com estàs avui Lícia?
— Com pot estar algú a qui faran desaparèixer en un dels millors moments de la seva vida.
— Lícia! — va fer la companya esfereïda— Saps que no es pot parlar així obertament! Vas anar al metge?
— Doncs no. No hi vaig anar. Només m’hagués volgut augmentar la dosis d’elixir per deixar-me sense voluntat i que continués servint al sistema com si fos una esclava. I no ho sóc!
— Sense l’elixir estaràs més irritable.
— Tant se val! No veus que l’elixir també ha començat a fallar en massa? O no t’has adonat de que hi ha rètols que anuncien un nou beuratge? Per què creus que el canvien?
La companya de feina de la Lícia la va mirar horroritzada.
— Això són rumors!
— Tu creu el que vulguis que jo començo a tenir clar què està passant!
Arribà el patró i saludà les dues dones.
— Bon dia! Lícia et felicito per la teva feina ahir! Tots els clients han signat contractes.
— No està malament per una dona de cinquanta-cinc anys que s’ha de retirar d’Arda 1 per no ser ja suficientment productiva, oi?
La companya de la Lícia i el patró van deixar el que estaven fent.
— Lícia! Jo no vull eliminar ningú. És normativa del sistema i ho saps! — digué l’home en to vehement.
— Doncs és una normativa que no té sentit. No està escrit que una persona de cinquanta-cinc hagi de rendir menys que una de trenta-tres. Ens hauríem de rebel·lar tots!
— Lícia! Entenc que és difícil per tu! El metge et pot ajudar en aquestes darreres setmanes! — cridà el patró.
— Amb drogues que ens emboiren per tal de convertir-nos en ovelletes d’un sistema injust!
En aquells moments la Lícia s’adonà que havien entrat dos companys més de feina que no gosaven dir res. Callà per un moment perquè pensà que no calia fer-ne un gra massa. Ja havia aconseguit l’atenció de tots els seus companys que era el que necessitava. Hi hagué uns segons més de silenci i llavors el patró de l’empresa digué.
— Ens posem a treballar?
I tots van continuar fent la seva. La Lícia agafà la seva tassa de cafè i se la begué lentament mentre revisava els contractes que es podrien signar aquell dia.
El Carles entrà al seu despatx i girà la seva cadira cap a la paret. Hi tenia unes fotografies del mar en un dia d’estiu que li retornaven la sensació d’assossec quan havia tingut alguna enganxada amb els seus treballadors. Aquell dia es temia que no li farien efecte sense un glop extra d’elixir. Una gota de suor li caigué cara avall. Se l’eixugà. Els ulls se li enrojolaren perquè es veia obligat a fer quelcom que no volia haver de fer. Però la Lícia no li havia deixat cap altre remei. L’hagués volgut tenir a l’oficina amb ell fins un dia abans del seu traspàs. Era una de les seves millors treballadores i també una de les que desprenia més vitalitat. El que havia de fer era odiós i sabia que es detestaria els propers vuit anys de la seva vida pel que estava a punt de fer. Activà el seu dispositiu i efectuà una connexió d’emergència que digué «la meva treballadora Alicia Ferrer està incitant a la resta de treballadors a la rebel·lió. »

La Porta XIX.

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Bernat entrà murri al laboratori. No havia dormit perquè allò d’haver de dir-li al seu equip que havien d’abandonar el projecte pel que havien treballat tant era descoratjador. I d’altra banda en les hores d’insomni havia decidit deixar de prendre l’elixir. Ell no solia necessitar-ne però en dies com aquell hi recorria per endormiscar les seves emocions. No ho faria perquè de tota manera era conscient que si la droga havia deixat de funcionar a causa d’una mutació de la grip, era més que probable que ell es contagiés i era per tant molt important començar a afrontar la vida sense ajuts químics. Per si l’equip del nord d’Arda 1 trigava gaire en encertar una reformulació exitosa.
El lector de còrnia li obrí la porta i ell s’encarregà d’anar encenent els llums del laboratori. Abans que entrés cap empleat va fer una trucada a un dels guardes de la zona d’aïllament dels dissidents.
— Aquí el cap de laboratori de la planta dos. Necessitaríem diverses mostres de sang d’individus resistents a l’elixir. Preferiríem que les mostres fossin de persones ben diferents. Podria passar-me la fitxa tècnica d’ells?
Al Bernat li semblà per un moment que la comunicació s’havia tallat però no era així. El que rebia la informació l’estava processant.
— De tots ells senyor? Estem parlant d’una quantitat molt gran de retinguts. I d’alguns d’ells encara no hem tingut temps a accedir a les fitxes personals.
— De quanta gent estem parlant?
— Es fa difícil dir-ho. Deuen ser ja més de mil.
— Més de mil? — demanà el Bernat alarmat.— Tenim prou lloc per allotjar totes aquestes persones en condicions?
— En condicions no senyor. Estan amuntegats i estem racionant el menjar perquè estem desbordats.
— El soterrani tampoc disposa de suficient aire!
— Estem esperant ordres de l’administració.
— Quin tipus d’ordre? — va fer ell que es temia el pitjor—.
— Odres de traspassar-los abans d’hora. No podem mantenir més quantitat de resistents.
El cor del Bernat es disparà.
— Doni’ns setanta-dues hores. I passi’m la informació de tots els resistents que pugui. Deixaré que la màquina faci un triatge dels individus més genèticament dispars.
— Ho tindrà durant el matí.
— Enviaré a cinc empleats a extreure mostres de sang. En necessitarem com a mínim cent.
— Els hem d’adormir per portar-los aquí.
— Ho sé. Però ens han encomanat una feina i l’hem de fer.
Els primers treballadors anaven entrant. El Bernat va veure la Berta i els ulls li van espurnejar. Potser eren imaginacions seves però li semblà que ella també el mirava de manera especial.
Els empleats anaven cap a les seves taules i el Bernat va sortir del seu despatx i se situà davant d’ells.
— Benvolguts companys. Us demano que no comenceu encara la feina. Esperem deu minuts més fins que tothom hagi arribat. Us he de comunicar una decisió que arriba de la central d’Arda 1.
Les animades converses matineres dels seus companys es van aturar. Un comunicat de la central d’Arda 1 era un tema greu perquè volia dir que s’estava actuant a nivell global i no local. El silenci enfosquí l’aire del laboratori i els empleats que anaven arribant es dirigien cap als seus llocs de treball intuint la serietat del moment. Quan el Bernat veié que tots havien arribat començà el seu discurs.
— Benvolguts companys. Ahir vaig rebre una trucada de l’administració. La central d’Arda 1 ha decidit dividir els equips de laboratori en dos. Els de la meitat nord del nostre planeta treballaran en la reformulació. No obstant, i donat que tot sembla indicar que la manca d’efectivitat de l’elixir és causada per un virus comú, es fa absolutament necessari identificar el virus per tal de trobar-ne una vacuna. No cal que els digui que un virus com la grip és altament contagiós i que si l’elixir deixa de funcionar a causa del virus, l’estabilitat d’Arda 1 està en joc. — Hi hagué una pausa.— I la nostra existència tal i com l’hem coneguda fins ara també. Les emocions incontrolades podrien portar a la rebel·lia i una desobediència en massa seria difícil de controlar per part de les administracions. Els equips d’Arda 1 sud treballaran per trobar una vacuna pel virus. Espero que tots sapigueu treballar ara per identificar-lo amb tant entusiasme com ho heu fet per reformular l’elixir. Sou el meu equip i confio en vosaltres. Òbviament us he de fer signar un contracte de confidencialitat perquè cal mantenir en secret la teoria del virus.
Tots els empleats miraven el Bernat amb cara d’ensurt.
— Vull deu voluntaris per ser transportats al soterrani on hi ha els resistents. Necessitem mostres de sang de cent ciutadans. En breu l’ordinador haurà fet la tria dels individus més adequats. Us haurem d’adormir per transportar-vos fins el soterrani i per tornar. Com a compensació, els voluntaris tindran dos dies de permís.
Els empleats no van trigar en anar aixecant les mans. Entre els voluntaris hi havia la Berta. Allò va coure al Bernat perquè hagués preferit veure-la cada dia i perquè a més la necessitava al laboratori. Potser estava cansada de treballar sense resultats i necessitava uns dies. El Bernat la mirà comprensiu però decebut.
— Moltes gràcies als voluntaris. Dintre de dues hores us subministraré la pastilla sedant i us transportaran al soterrani. La resta de nosaltres comencem a preparar l’instrumental per treballar en la nova hipòtesis del virus.
Just uns minuts després la Samantha entrava altre cop mig marejada al despatx de l’agent 54. Les taques fosques sota els ulls d’aquell home denotaven que no havia dormit gens bé.
— Bon dia Samantha. Tinc un informe de primera hora. El comitè de l’administració ha decidit que només s’eliminaran a partir d’ara els resistents o dissidents que incitin a la rebel·lió.
Ella era conscient de que aquella era una ordre que podia donar lloc a interpretacions molt diferents.
— Què s’entén per incitar a la rebel·lió exactament? Fins ara em sembla que es monitoritzava a tots aquells sospitosos de no estar d’acord amb l’ordre administratiu d’Arda 1. Els que no volien fer el traspàs per exemple, o que no entenien el racionament.
— En el moment en què un ciutadà era acusat d’haver-se mostrat contrari al sistema, aquest era monitoritzat. Això ara deixarà de ser així.
— En puc demanar el motiu? — va fer la Samantha amb la seva àvida curiositat femenina.
L’agent li clavà la mirada freda i roent però respongué sense embuts.
— Perquè tenim ja massa resistents i dissidents en cel·les i fins que no habilitem espais més grans o els eliminem de quatre en quatre, no podem seguir gastant recursos en monitorització. S’ha de mobilitzar el personal per altres tasques.
— Entenc. — La Samantha albirà que la situació s’estava escapant de les mans de l’administració.
— Ahir va fugir un dissident que havia de fer el traspàs. Va ser durant la cerimònia. Va deixar tots els convidats i es va fer fonedís. Ha de comunicar als equips de monitorització que és imprescindible trobar aquest home. Així com un tal Sam, fugitiu d’una cel·la d’aïllament. No ens podem permetre que ells animin a més gent a fugir.
— Passaré una ordre de recerca i captura.
— Perfecte Samantha. Ara comença a treballar.
Aquell to d’ordre no se li posava gens bé però era el seu cap i no li podia fer notar el seu disgust.
La Samantha complí amb les ordres que li havien encomanat i rebé un intent de contacte del Jonathan. No tenia ganes de comunicar-se amb ell però el seu dispositiu li donava contínuament el senyal i era obligació seva respondre.
— Jonathan! Bon dia. A què dec la trucada?
— Es tracta de la Lícia. Tret de la darrera conversa en què es va mostrar contrària al traspàs només em fa sospitar que no s’emporta mai el dispositiu quan surt a passejar al vespre.
La Samatha s’ho pensà un moment. No era normal que els ciutadans passegessin sense el dispositiu. L’havien de portar sobre per identificar-se. La Lícia estava desobeint ordres.
— Vols que intenti esbrinar què passa?
Una monitorització més intensa de la senyora Ferrer no li interessava a ella. A més tampoc podien perdre el temps en vigilar massa gent perquè calia localitzar els dos fugitius.
— No Jonathan. Moltes gràcies però no cal de moment. Ara mateix volia passar un comunicat. Hem de concentrar totes les forces en trobar dos fugitius. Seguim organitzant els traspassos com sempre i intentem esbrinar on es troben aquestes dues persones.
— D’acord. — Digué el Jonathan amb veu seca. — Samantha, escolta. Jo volia dir-te que em sap molt greu el que va passar. I que espero que des de la teva nova posició ara tinguis privilegis més ràpidament…
— N’hagués tingut prou amb unes vacances al Nord d’Arda. Ara estic jo tan monitoritzada com els sospitosos.
Allò li va saber greu al Jonathan.
— Sé que no servirà de res però si puc fer res per tal que em perdonis…
La ment ràpida de la Samantha va veure una oportunitat d’or.
— I quan arribi el moment em sabràs fer costat?
— Costat en què?
— Potser sí que vull que em facis un favor per compensar el fet que he perdut gairebé tota la meva llibertat.
— El que sigui Samatha, el que vulguis!
— Quan arribi el moment, si arriba, t’ho faré saber. — Digué ella en to sec. — Que tinguis una bona jornada laboral Jonathan.
— Igualment. — Va poder dir ell abans que ella tallés la comunicació.
Va enllestir la feina amb celeritat i tornà al despatx de l’agent 54 per demanar què més havia de fer. El trobà endinsat en un mar de pantalles.
— Res Samantha. Ves a descansar. Els propers dies podrien ser durs per tots.
Ella no gosà dir res.
— En altres circumstàncies hagués pogut premiar la teva feina. — I la mirà directament a l’escot.— Ets una jove atractiva i intel·ligent i algú com jo, en altres circumstàncies, podria haver-te necessitat.
La Samantha s’ensumava que el que estava a punt de dir-li l’agent 54 no li agradaria gens.
— Vine aquí.
Ella es quedà on era.
— Que t’acostis et dic! — digué ell en to d’ordre.
Ella obeí.
— Agent si em disculpa estic indisposada. Si com diu els propers dies seran durs li demano que em deixi marxar a casa.
L’agent l’agafà pel braç i se la va acostar i la va besar. La Samantha el volgué empènyer lluny seu però el ja li estava magrejant l’escot amb una mà i amb l’altra avançava cap a la part inferior. De cop s’encengué el botó vermell d’alarma i el so inconfusible de la sirena emmudí el panteix de l’agent 54. Ell va prémer el botó. «Alerta màxima. El nombre de resistents és insostenible. Se suspenen les monitoritzacions de sospitosos i només es controlen els rebels declarats. Necessitem pla d’acció. Demà reunió d’emergència a k8 C1. El transport està reservat.»
— Entesos. — Digué l’agent 54.
La Samantha va reconèixer l’oportunitat i la va utilitzar.
— Agent 54. Jo seguiré ordres i marxaré ara. — Va fer tot desempallegant-se d’ell i escapant dels seus braços. — Vaig a fer la meva feina. Demà seré aquí a l’hora habitual. Si és de viatge li desitjo un bon trajecte.
— Gràcies!
La Samantha va acabar les tasques amb celeritat i anà a casa a connectar el seu dispositiu il·legal. Envià un missatge a la Lícia dient que podia estar tranquil·la que només es monitoritzarà als resistents dels que se sospités que poden incitar a la rebel·lió.
Aquell mateix vespre la Lícia li digué al Benet el que li havia comunicat la Samantha. Després d’uns minut de reflexió ell afirmà.
— Crec que el sistema està tenint problemes per controlar a tots els resistents. Parlaré amb ta filla però potser serà convenient que facis quelcom fora del normal per tal que et vulguin eliminar.
La Lícia es quedà davant del Benet.
—No t’importo gens oi? —va fer ella.
— Lícia! Com pots dir això?
— Estàs pensant en fer-me fer quelcom que em posa en perill!
El Benet sospirà.
— Hem d’ajudar la xarxa…
— Hem? A tu ni et coneixen! Fins ara t’emportes la millor part. Total aquí la que es juga unes setmanes de vida sóc jo!
— Lícia! Què dius! — va dir el Benet dolgut.
— Que la del traspàs immediat sóc jo! I a qui vigilen també. — Hi hagué una pausa.— Potser estic susceptible però em cal estar sola. Demà potser ja estaré millor.
— Lícia! — va cridar el Benet desesperat.
Ella li donà un petó als llavis i va córrer cap a casa seva. Necessitava soledat per reflexionar…

La Porta XXVIII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’equip 194 treballava feia molts dies més de deu hores seguides sense obtenir cap resultat. Les observacions que havien fet amb el resistent fugitiu abans que se’ls escapés van ser descoratjadores. La reformulació de l’elixir era tan potent que disminuïa les capacitats no només emotives sinó sensorials i cognitives. A més, el Sam havia parlat d’uns mal de cap molt forts que podien minvar la productivitat dels que havien de prendre l’elixir. La Berta s’havia agafat la tasca que els havia estat assignada molt seriosament i per això en aquells moments ja començava a patir frustració. Però no volia prendre la droga que estaven intentant reformular perquè desitjava estar al cent per cent i donar el seu màxim. Les hores extres de cansament li havien permès tenir molt prop el Bernat i deduir de l’expressió de la seva cara que quelcom anava realment malament. L’equip s’enfonsava en malestar perquè s’esperava que algú a Arda 1 fos capaç de trobar què fallava amb aquell elixir que havia funcionat tan bé durant tantíssim temps i tanmateix cap equip de cap cantó del planeta havia donat avís d’un èxit. La Berta no volia comentar-ho a ningú però a la seva família ja hi havia dos casos de resistència a l’elixir. Un d’ells era la seva germana, que li havia dit de manera confidencial que l’havia amarada un sentiment de desencís de tot que no podia controlar. La seva mare havia de fer el traspàs en un any i l’Ana estava neguitosa per aquest motiu. I el pitjor de tot és que també havien esbrinat que la seva mare estava comprant dosis extres il·legals perquè veia el dia del seu final molt prop i l’afonava el fet que encara tenia moltíssimes coses a fer a la vida. Per exemple veure a les seves dues filles aparellades. La Berta era conscient de que estava obligada a delatar fins i tot els membres de la seva família per resistents, no obstant, no seria mai capaç de subministrar cap dosis de l’elixir com la que estaven administrant als capturats. No volia que ningú de la família prengués mal i per això era la primera interessada en que es trobés una solució a aquell problema que ja era global.
— Berta, portes dies fent moltíssimes hores extra. Crec que seria bo que t’agafessis un dia lliure. A tots ens cal desconnectar perquè ens tornarem bojos aquí dintre.
La veu del Bernat sonava cansada també.
— No puc marxar i saber que tu et quedaràs aquí donant-hi voltes…
El Bernat la mirà amb tendresa. Si ell no fos el seu cap directe, faria temps que li hagués demanat de sopar amb ell. Però no s’esqueia. Per poder-hi tenir una relació personal l’havia de fer fora primer de la feina i ella era massa valuosa per a perdre-la.
— Diguem que és una ordre i com a cap teu, l’has d’obeir.
— Si és així marxo. — Digué desganada.
En aquell moment darrere del vidre del despatx del Bernat s’encengué el llum vermell d’alarma i la Berta el veié.
— Bernat, mira! Potser ja ens comuniquen que algú ha trobat una reformulació efectiva!
El Bernat anà amb pas ferm cap al despatx insonoritzat i enfosquí els vidres per poder connectar el seu dispositiu i escoltar el missatge sense les mirades inquisitives del seus empleats.
Una veu metàl·lica parlà amb un accent estranger.
— Estic connectat amb el cap 194?
— Sí. Jo mateix.
— Aquí el cap dels equips de laboratoris de la meitat sud d’Arda. Truquem per comunicar-li que un dels equips té una hipòtesis sobre el motiu de la innocuïtat de l’elixir.
El cor del Bernat es posà a bategar amb força.
— I es pot saber aquesta hipòtesis?
— Sembla que l’elixir no funciona a causa d’un virus de transmissió aèria. El virus no dona cap símptoma greu i per tant la gent que el té no interromp la seva activitat diària per guarir-se.
— I quin virus és?
— Es tracta d’una variant molt poc virulenta de la grip.
— Està confirmada la hipòtesis?
— No. S’hauria d’aïllar el virus, reconèixer-ne la mutació i llavors immunitzar tota la població. Serà més fàcil això que no pas trobar una reformulació de l’elixir.
— Hi ha cap equip que hagi obtingut un èxit per petit que sigui reformulant l’elixir?
— Negatiu.
— Entenc que ara hem de treballar en identificar el virus per trobar-ne una vacuna.
— Positiu.
— Però trobar una vacuna també pot ser un procés llarg! No haurien de treballar uns equips en reformulació i altres en aïllar el virus?
— I així es farà. La meitat sud d’Arda treballarà amb la hipòtesis de que la manca d’efecte de l’elixir és vírica. La meitat nord intenta reformular. Vostè és científic oi? Sabrà que un virus es pot escampar tan ràpida i fàcilment que afecti a un quart o un terç de la població en poc temps. La grip espanyola va matar més essers humans que la segona guerra mundial. Un percentatge elevat de la població a qui no li fa efecte l’elixir és un perill molt gran per l’estabilitat del sistema.
— Ho entenc perfectament. Farem el possible per ajudar!
— Això esperem tots. Tallo la comunicació.
El Bernat deixà de sentir la veu i es quedà durant uns minuts assegut a la taula del seu despatx. Si realment un virus era la causa del que estava passant, el sistema d’Arda 1 tal i com l’havien ideat les administracions estava en una fase molt vulnerable. Els contagiats començarien a sentir emocions i sentiments inesperats i a no poder controlar-los. Això volia dir més disputes entre la gent, possibles d’alt i baixos emocionals, desequilibris i potser també conduiria a una sensació de descontentament amb el sistema. Se li posà la pell de gallina. Agafaria ell el virus? Quanta gent estava fent desaparèixer el sistema que encara no estava en zones d’aïllament per fer de conillet d’índies per laboratoris? I què farien amb els que no calguessin per fer proves? Què havia fet el sistema amb tantíssims resistents de les darreres setmanes? Com a científic sabia que un virus podia causar estralls. Sospirà fort i pensà què seria el millor. Havia d’anunciar al seu equip canvi de projecte i sabia que els hauria de donar una explicació i fer-los signar un contracte de confidencialitat. Es posaria a treballar en el contracte però decidí donar a tot l’equip el dia lliure. I a més se saltaria les normes i s’enduria la Berta a sopar. L’endemà els esperava a tots una jornada molt dura. Sortí del seu despatx i tots els ulls dels seus empleats es dirigiren a ell. Estaven frisosos.
— Benvolguts companys i companyes. Han estat unes darreres setmanes molt dures i tots hem fet més hores de les que són saludables. Com a cap us demano a tots que deixeu el laboratori d’immediat i que intenteu refer-vos una mica reprenent les activitats que tots hem oblidat durant dies o setmanes. Demà seguirem les instruccions. Ara descansem!
Van deixar el laboratori moixos. Les hores lliures els anirien bé però no tenien res programat i fer front a la solitud feia basarda. Alguns anirien a casa per estar amb la família o sorprendrien la parella amb quelcom diferent. D’altres anirien a un saló de realitat virtual i alguns també farien esport per compensar tot l’esforç. Li hagués agradat saber què faria la Berta. Quedà sol dins el laboratori amb la meitat dels llums apagats.
I mentre el Bernat seia pensarós, la Berta marxava a casa desanimada. Aprofitaria per trucar a sa germana i sa mare o proposar a les dues anar a fer una volta. El Bernat hagués volgut retenir la Berta, la seva empleada favorita, per ser capaç d’infringir les normes tot demanar-li si volia prendre un cafè amb ell. Però no va poder. Seria l’efecte de l’elixir que l’acovardia i el feia mantenir-se dins els límits del que establia el sistema? Potser li calia contagiar-se del virus per poder deixar de ser un esclau del que volien els altres. En tot cas aquella tarda esdevingué trista per ell perquè la notícia que donaria l’endemà afonaria el seu equip.
I només unes hores més tard el Benet era a la cuina amb l’Eva i li explicava la visita que la Samantha havia fet a la Lícia. L’Eva reaccionà emocionada.
— T’adones Benet de l’oportunitat que això representa?
— Sí. Si juguem la carta correcta sí però em fa por que surti algun entrebanc.
L’Eva li agafà la mà.
— Hem de pensar que no i planejar amb anticipació. La monitoritzem nosaltres i si ara tenim algú de “dins” per ajudar-nos molt millor!
— Tant de bo ho fem bé! — digué el Benet amb veu tremolosa.
En aquell moment aparegué la Raquel.
— Crec que he fet curta amb les truites! La propera vegada en portaré una més!
— Ara en faig una i ja està. — Digué el Benet que tenia ganes d’estar uns instants sol.
— Vols que et doni un cop de mà? — preguntà la Raquel que desitjava estar a soles amb el Benet.
— No cal Raquel, tu ja has fet prou! Seu i continua amb la lectura que t’ho mereixes.
La Raquel va entendre el missatge i deixà el Benet a la cuina. Es veia d’una hora lluny que el que li mancava era la Lícia. Ella havia esdevingut completament prescindible pel Benet. Allò li va fer bleir la sang…

La Porta XXVII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Aquell dia la Lícia va haver de fer un esforç per tenir el cap a la feina. Estava estranyament excitada davant l’inesperat gir dels esdeveniments. No havia tingut temps de pensar com aniria la seva desaparició o el seu traspàs però imaginava que quan s’adonessin del seu grau de resistència psicològica al sistema la farien desaparèixer d’immediat. I tot fent-ho podria ajudar a la seva filla i la xarxa a descobrir què feien amb els dissidents perquè li podrien comunicar quan la voldrien fer fonedissa, cosa que seria enormement útil a la resistència. El seu sentiment d’emoció quedava enterbolit per un altre molt poc noble que era el seu afany secret de ser salvada d’un traspàs que no volia fer. Les hores li passaven lentament perquè volia que arribés el moment en què el Benet la passava a buscar per fer la seva passejada del vespre. Era una contradicció en el seu cas. Desitjava que certs esdeveniments arribessin amb celeritat però d’altra banda li calia aturar el temps per assaborir cada instant. Aquell vespre la trobada amb el Benet havia de ser curta perquè ell tenia cita amb el club de lectura. La Lícia aprofitaria per anar a fer una copa amb una de les seves amigues.
S’afanyà per arribar a casa perquè necessitava una dutxa freda per treure’s la suor de sobre. Es vestí ràpidament i es deixà el cabell moll per tenir la sensació de frescor. La jornada havia estat xardorosa i quan el sol marxava la temperatura ja no baixava prou per donar una treva justa. Quan s’accionà el seu dispositiu i veié l’holograma del Benet a la porta ella estava asseguda al sofà amb les cames arronsades fent el gallòfol. No tenia per costum donar-se temps de no fer res però li calien deu minuts de repòs. Agafà la jaqueta i les anacròniques claus i anà cap a la porta. Ell l’esperava amb una camisa altre cop molt jovenívola que l’engrescà de seguida, no obstant li calia transmetre el seu missatge de manera ràpida i eficaç per no malmetre cap instant de tendresa escàpola amb ell. Agafà de la mà del Benet i pràcticament el va fer córrer fins el parc, on sabien que no els podien escoltar ja.
— Benet avui ha vingut la noia de l’empresa de traspàs a buscar-me a la feina.
La mirada del Benet s’enfosquí.
— No venia per parlar-me dels traspàs sinó per dir-me que l’havien feta a ella responsable del meu monitoratge i possible desaparició des de les oficines centrals i que intentaria comunicar-se amb mi per avisar-me de quan em podrien fer desaparèixer.
El Benet s’alertà de seguida.
— Lícia! No ho trobes sospitós? Per què t’hauria d’ajudar una persona que treballa pel sistema? I com et pot avisar? Si ella és dels de dins se la jugaria per ajudar-te!
— Si vols que et digui la veritat, estic convençuda que quelcom l’ha feta passar a l’altre bàndol de cop.
Ell sospirà. Havia sentit a parlar de la intuïció femenina però no hi creia. Potser la Lícia tenia tantes ganes com ell de que pogués escapar del destí que li havia imposat el sistema. Calia però mantenir el cap clar i aquella novetat li semblà estranyíssima.
— Com t’ha dit que es posarà en contacte amb tu si els mateixos empleats d’administració estan controlats?
— Té un dispositiu il·legal amb un número no enregistrat pel sistema. Em contactarà a través d’aquest.
El Benet no ho acabava de veure clar.
— Lícia, avui ho comunicaré a la teva filla per si de cas. Potser ells sabran esbrinar si tot això és veritat.
— Sí, per favor! Digues-li-ho. Si és cert, tot plegat és una oportunitat d’or que no podem perdre…
El Benet se la mirà. En aquells moments semblava una jove de vint-i-cinc anys i no algú de cinquanta-cinc. De cop s’adonà de les ganes que tenia d’abraçar-la i ho va fer.
— Ja sé que et delies per d’explicar-me les novetats… però no volia marxar sense abraçar-te…
—Te’n vas ja?— digué ella decebuda.
— Sí. La Raquel volia preparar-nos a tots quelcom per sopar i la vull ajudar a la cuina. — Somrigué ell inconscient de l’efecte que tindria sobre ella.
Una calrada encengué les galtes de la Lícia.
— Passa res? — demanà el Benet innocent.
— No. — Digué la Lícia que no volia que el Benet sabés el que la inquietava de debò. Era un pensament molt egoista i se’n avergonyí. Tanmateix no el podia esborrar.
El Benet observà el rostre de la Lícia. Els seus ulls s’apagaren i la seva mirada color mel semblà un gemec.
— M’agradaria poder quedar-me avui més estona però no puc! Demà recuperarem el temps perdut. T’ho prometo!
— No t’amoïnis Benet. Avui he quedat amb una amiga que fa temps que no veig, m’anirà bé distreure’m…
El Benet li donà un petó als llavis i s’acomiadà d’ella amb recança. Potser hauria d’haver cancel·lat el club de lectura per dedicar-li tot el temps a ella. D’altra banda li calia mantenir el vincle amb l’Eva, el Joel i tota la colla. Potser ells també podrien ajudar a la Lícia.
El veié marxar més lentament que de costum. Ben segur que la Raquel sabria jugar el seu paper quan ella no hi fos. Havia notat de seguida el seu interès no correspost pel Benet. Les mirades d’aquella dona eren com ganivets roents que li esquinçaven la pell cada cop. Sabria com consolar el Benet per la seva pèrdua aviat. Potser ell llavors cauria en el parany en què no havia caigut abans. Un sentiment estrany l’amarà. Aquella nit es prendria una copa per ofegar el desassossec que s’havia anat intensificant els darrers dies. Intentà remembrar la darrera vegada que havia sentit quelcom així i el sentiment es barrejà amb les imatges d’una festa a la universitat feia uns quinze anys. Al Quim l’havia rondat tota la nit una estudiant jove i la Lícia se sentí insegura durant la vetllada. Què comprensible era que la humanitat hagués accedit tan fàcilment a viure sense patiments i sense passions! Per la majoria era preferible viure en l’anestèsia que sentir dolor, ànsia, por o joia sense poder-los controlar. Quan arribà a casa agafà el dispositiu i la bossa i caminà amb energia fins els transbordador. Feia temps que no anava al centre a fer una copa i li convenia.
A l’altre banda de la ciutat el Jonathan era a casa aixecant peses mentre escoltava la monitorització de la Lícia empipat. El seu somni havia quedat esmicolat pel seu moviment en fals i ara en pagaria les conseqüències. Hauria de monitoritzar la senyora Ferrer tot sol, aniria molt atabalat fent sense ajut les gestions dels traspassos fins que li assignessin una nova companya, no l’ascendirien i el que era pitjor de tot: havia perdut la Samantha.
Li havia estranyat que hagués refusat tots els intents de connexió aquell dia fins que cap a les cinc de la tarda el va sorprendre un missatge amb holograma «L’agent 54 em reclama com a assistent personal seva i per tant hauràs de continuar les tasques que teníem pendents tot sol fins que t’assignin una nova companya» . No hi havia inclòs cap explicació de com havia anat la trobada amb l’agent, ni el motiu pel qual ell l’havia anomenada a ella assistent personal però el Jonathan tenia clar que aquell home la volia a ella també i ara ella havia perdut tota la llibertat que li quedava amb aquell nou càrrec. Els subordinats dels alts agents no tenien ni intimitat. Els braços li feien mal de tant aixecar les peses però s’havia de castigar encara més. Suat com anava sortí al carrer a córrer per deixar enrere l’enuig que sentia contra si mateix i quan tan sols portava uns deu minuts d’entrenament, s’adonà que li venia de cara un altre corredor a qui tenia vist pel barri. No es coneixien però sempre es saludaven amablement. Al Jonathan aquell somriure li semblà entranyable. Avançava cap a ell quan de sobte un vehicle aparegué accelerant per la calçada darrere del corredor fins que s’aturà derrapant junt davant ell. Uns encaputxats sortiren del vehicle i van agafar el noi a qui empenyeren dins el cotxe que arrencà poc després deixant un Jonathan completament desorientat en mig del seu trajecte. Trigà uns segons en digerir el que havia passat. Primer se li va acudir que podia haver estat alguna espècie de màfia com la que coneixia hde les pel·lícules que havia vist però la idea era ridícula perquè feia temps que ja no existien. Llavors s’adonà que allò que havia presenciat era una de maniobres de detenció de dissidents del sistema. Acabava de ser testimoni directe de com uns agents de l’administració feien desaparèixer un dels ciutadans problemàtics. Quelcom es remogué en el seu interior. Aquella manera de prendre la vida d’una persona en uns instants inesperats el colpejà profundament. Era un empleat del sistema i sabia com aquest funcionava de manera virtual. Malgrat això no li havia calgut mai involucrar-se directament en accions tan brutes com aquella. Respirà fons per recuperar l’esma. Estava claríssim que no veuria mai més aquell esportista que es creuava durant les escapades nocturnes. I tampoc tornaria a veure la Samantha. Tornà a casa desanimat. Ell també era només un ninot del sistema.

 

La Porta XXVI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Es rentà la cara a la pica d’aquell lavabo impersonal de l’edifici de l’administració. L’ havia considerat fred la primera vegada que hi havia anat amb el Jonathan, però ara li semblava una construcció apta només per empetitir i deshumanitzar a qui hi entrava. Ben segur que havia estat una escola acollidora on hi corrien nens alegres i plens de virior feia només un segle, però en aquells moments era un conjunt de parets que allotjaven individus que eren un número i servien a un sistema controlat per màquines. L’elixir només els feia a tots submisos al sistema. L’amarà un pressentiment que intentà esborrar de la seva ment. Ara no era hora d’amoïnar-se perquè tenia només unes hores per actuar. Baixà les escales d’aquell maleït edifici en què hauria de treballar durant un temps i quan va ser al carrer va arrencar a córrer fins arribar al transbordador. Un cop allí anà a casa seva. Tenia una energia insòlita que l’enardia i la impulsava a fer allò que creia que havia de fer.
Arribà a casa seva i connectà el dispositiu. Pujà fins la sisena planta i entrà a casa seva. Sense saber com, tenia claríssim quines passes havia de seguir perquè les idees li havien anat apareixent de manera espontània durant el seu trajecte. Anà a la seva cambra i agafà roba còmoda que es posava pel temps de lleure. Es va desfer la cua de cavall i es va treure el maquillatge que portava. Es vestí d’una manera informal amb peces que feia anys que no es posava perquè no era l’adequada a l’estatus que havia aconseguit i que en aquells moments li era ben igual ja que havia perdut la seva llibertat. El darrer que faria aquell dia abans de tornar a les oficines centrals seria comunicar-se amb el seu company. Abans havia de fer quelcom més important.
Quan sortí al carrer se sentí com una persona nova. El mareig del matí li va tornar però no suficientment fort per fer-la aturar-se. Va recórrer mitja ciutat i quan ja era prop del seu objectiu s’apercebé que estava a punt d’infringir un dels preceptes de la seva feina i que allò la podia condemnar. Tanmateix ja tenia una condemna que pesava sobre ella. O potser fins i tot dues? Observà de lluny l’edifici on estava ubicada l’oficina on treballava la Lícia. Semblava un lloc alegre. S’hi acostà i activà el seu dispositiu i una veu robòtica li demanà que s’identifiqués. Ella es va presentar com a una coneguda de la Lícia i va demanar poder passar. La porta s’obrí i va entrar. No es podia connectar directament al dispositiu de la Lícia perquè això quedaria enregistrat i per això hagué d’esperar. El robot-recepcionista avisà a la Lícia de l’arribada d’una visita tot i que no esperava. El cor li va fer un salt pensant que ja havia arribat l’hora en què la farien desaparèixer. Avançà lentament fins la recepció que es trobava a l’entrada de l’edifici. Era una zona diàfana amb unes butaques blanques i unes taules rodones del mateix color i plena de plantes que donaven un punt de naturalitat a un ambient que ja de per si era agradable. L’oficina quedava insonoritzada per una porta de vidre emmarcada per una vidriera que anava de pany a pany de paret. L’efecte era fantàstic perquè just davant de la construcció hi havia una zona verda amb bancs, i equipament esportiu per tal que els ciutadans s’hi poguessin anar a relaxar. En una cantonada hi veié una noia rossa vestida de manera molt informal que llegia una de les revistes virtuals de sobre la taula. No la va reconèixer. S’hi acostà i la noia alçà la vista. Aquell rostre fresc i aquella melena indòmita la van confondre però la seva ment encara àgil la va revestir amb la roba d’uniforme en què l’havia vista.
— Samantha? — demanà ella insegura.
— Sí, sóc jo però no vinc en visita oficial i no cal que s’amoïni. Li concediran uns minuts amb mi fora per tal que puguem parlar?
La Lícia s’ho va pensar i digué:
— Sí. Ara aviso a la meva companya que necessito mitja hora. Saben perfectament que ja la recuperaré.
—Perfecte! — digué la Samantha. — L’espero aquí.
La Lícia no trigà ni cinc minuts en justificar la seva absència i quan arribà a la sala la Samantha li indicà:
— Jo deixaré el meu dispositiu aquí i li recomano que vostè també el deixi.
—Trigaré un minut. — Digué la Lícia que es dirigí al penjador on hi havia la seva bossa, hi deixà el dispositiu i tornà a la sala.
La Samantha col·locà el dispositiu desconnectat sobre aquella taula.
— No es preocupi. No me’l prendran. Està desconnectat perquè no vull que em rastregin.
Un cop al parc la Lícia observà la noia que al mateix temps la observava a ella.
— No vinc a parlar-li del traspàs. Jo mateixa em trobo acorralada pel sistema i només tinc unes hores fins a ser part monitoritzada d’ell. L’espien i ara jo formo part de l’equip que l’ha de fer desaparèixer. Però tinc els meus dubtes deguts a una situació personal delicada. — Hi hagué un silenci i prosseguí. — Vostè té bona memòria?
— Sí. Crec que sí. — Digué una Lícia intrigada.
— Li diré un codi del dispositiu il·legal. El sou ens permet aquest capricis als qui treballem amb el sistema, o en el meu cas, treballàvem. Li dic i el memoritza perquè només tenim aquesta possibilitat per comunicar-nos. Parlaré en clau i espero que l’entengui. Vols venir a jugar una partida aquest vespre? Voldrà dir que la desaparició ha de tenir lloc aquell mateix dia.
— D’acord. — Digué la Lícia sense tenir clar si allò era un parany.
— 2438767jardinsdelarosa.bcn
— M’ho repeteix, per favor?
— No té res per escriure?
De cop a la Lícia la tecnologia retrògrada li semblà una meravella. Tragué u bolígraf i paper de la bossa i s’apuntà la referència.
— Probablement seré jo sota les ordres de l’administració que la faci desaparèixer i no em puc permetre posar-la en risc. Li diré quan la volen capturar per si vol arreglar els seus assumptes. És el que puc fer per vostè.
La Lícia li va agafar el braç.
— Moltes gràcies i molta sort. — I la mirà amb gratitud.
La noia s’acomiada amb un somriure empegueït i la Lícia entrà a l’oficina amb un bri d’esperança. Ara tenien un contacte de dintre de l’administració i això els podria ajudar a tots.

 

La Porta XXV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Samantha s’havia llevat amb el peu esquerre perquè havia d’anar a veure l’agent 54 i explicar-li el que el Jonathan havia esbrinat de la Lícia. Estava irritable i qualsevol petit entrebanc la posava de mal humor. La torrada li havia caigut al terra i l’havia feta empipar, més tard aquell matí, el transbordador va tancar les portes davant dels seus nassos després d’una embranzida per agafar-lo i ella se sentí ridícula amb tots els rostres dels passatgers observant com no havia arribat a temps. I en aquells precisos moments caminava per l’ampla avinguda cap a les oficines d’administració tot pensant que ja feia dies que arrossegava un estat de descontentament que no aconseguia dominar amb l’elixir. Potser era perquè s’havia deixat engrescar pel Jonathan amb allò de vigilar a la Lícia i ara era més que obvi que l’agent 54 voldria aprofitar-se de les seves ganes d’ascens i privilegis. Havia de reconèixer que en un primer moment a ella també li semblà bona idea però l’actitud de la Lícia no li havia semblat prou escandalosa per demanar-ne una monitorització, però és clar, el Jonathan volia fer mèrits com fos. Ara li tocaria a ella anar a presentar-li l’informe al bavós de l’agent 54. I total, què era? Que la dona no tenia ganes de fer el seu traspàs? Doncs tampoc era tan estrany no? A la Lícia se la veia jove i amb empenta i per tant era normal que no tingués ganes de fer-lo. No calia esperar que la gent estigués gaire animada els darrers mesos de la seva existència. De fet el cas de la Lícia l’havia fet pensar. Realment era tan poc productiva la gent als cinquanta? Perquè ja portava uns anys a la feina i havia vist molts clients d’aquella edat que semblaven estar en el millor moment de la vida. Potser no tot era tenir la pell llisa i les carns turgents. Potser la ufanor que s’havia anat perdent amb l’edat es compensava amb l’experiència. Com més s’acostava a les oficines centrals, més poques ganes tenia d’entrar-hi. Intentà pensar en quelcom agradable però no se li acudí res. El mal humor l’amarà i es tragué l’ampolla amb l’elixir de la bossa per prendre’n la dosis de l’endemà que necessitava aquell mateix dia. L’efecte immediat es deixà sentir molt menys dels que era usual però li donà prou energia per prémer el botó i activar el dispositiu. L’agent 54 trigà uns minuts en respondre. Quan la Samantha ja pensava que podria tornar a la seva activitat habitual fent visites perquè el paio no responia, de cop s’obrí la porta i el seu dispositiu s’activà tot reproduint el missatge de veu «pugi i segui que l’atendré quan pugui». La Samantha anà al segon pis amb desgana i un pèl emboirada pel glop extra d’elixir. Quan fou davant del despatx el seu dispositiu s’activà de nou. Era el Jonathan que li demanava que la informés de com havia anat la visita quan acabés. Tenia molt poques ganes de fer-li el favor al seu company però no li quedava cap remei. Respirà fons abans d’accionar el dispositiu altre cop. S’obrí la porta i com la primera vegada amb el Jonathan, la Samantha veié una taula força gran i una cadira i s’hi assegué. El silenci i la manca d’activitat la posaven nerviosa però no volia accionar el seu dispositiu per escoltar música o enviar cap missatge perquè sabia que l’estarien monitoritzant a ella molt probablement. No obstant, com que sempre havia estat un cul inquiet, els minuts se li feien eterns i ja començava a observar les parets com si hi hagués de trobar-hi quadres que l’ajudessin a ocupar la seva ment àgil. Els minuts se li van fer eterns però finalment s’activa quelcom i davant la taula on seia la Samantha hi aparegué l’agent 54 assegut en una altra taula però d’esquena a ella. Estava observant a través de pantalles projectades a l’aire escenes de les vides de centenars de ciutadans. Amb un moviment de mà apagà les pantalles i es girà. El cabell grisós i les arrugues als voltant dels ulls indicaven que aquell home devia estar entre els quaranta i els quaranta-cinc o sis. En veure-la li somrigué però la Samantha no li pogué retornar el somriure. No li hagués sortit bé.
— Agent 978, quina il·lusió veure-la per aquí! L’havia esperada abans.
La noia se sorprengué perquè des de la seva visita amb el Jonathan només havien passat dues setmanes. No obstant, no gosà dir res.
— Què em pot explicar de la seva monitoritzada?
— Alícia Ferrer es diu. — Remarcà ella a qui no li agradava que les persones fossin tractades com a números.
— La senyora Ferrer, cert. Què em podria dir d’ella? — digué ell tot clavant indiscretament la seva mirada a l’escot de la noia.
— Hem escoltat una conversa entre ella i la seva filla en què queda palès que no té ganes de fer el traspàs.
L’agent 54 canvià l’expressió del seu rostre. La seva mirada s’enterbolí.
— I a vostè li sembla gaire anormal això? Perquè òbviament per molt que ho vulguem vendre així, ningú té gaires ganes de fer el traspàs…
— És clar. Però dubto que ho verbalitzin com ho fa ella perquè sap que li pot portar problemes. A més també hem escoltat que l’elixir no li funciona.
L’agent 54 arrugà el front.
— No li funciona, en quin sentit? No aconsegueix que pugui controlar les seves emocions?
La Samantha no havia fet la monitorització ella mateixa i per tant no sabia exactament què respondre però no tenia ganes de veure l’agent 54 emprenyat perquè ensumava que no seria una bona idea…
— Això sembla.
Per fi l’agent deixà de mirar els arrodoniments de la Samantha i la mirà als ulls. Volia dir-li quelcom però el dispositiu de sobre la seva taula s’activa i també un llum vermell del taulell de control. Una veu masculina informà «tenim deu casos més de resistents a l’elixir que han començat a donar senyals de descontentament amb el sistema. La situació comença a ser insostenible. Necessitem contactar amb les administracions dels altres punts d’Arda ». L’agent notà de seguida la importància de la informació que acabava d’escoltar l’agent 978 i respirà fons. Havia escollit el pitjor moment per deixar-la passar.
La Samantha també s’adonà de seguida de la gravetat del que havia succeït.
— I ara què faig agent 978? — li demanà a la noia.— Això que acaba de sentir no pot sortir d’aquí.
— I no sortirà. Jo només vull el millor pel sistema. Altrament el Jonathan i jo no hauríem decidit informar a les autoritats del seu comportament.
L’agent s’aixecà de la cadira i s’acostà a la noia. L’agafà pel cabell i la feu aixecar-se.
— A partir d’ara Samantha, el Jonathan i tu vigileu la Lícia però molt probablement dintre d’uns dies també l’haurem de fer fonedissa a ella. I jo ja no em puc permetre que tu campis per on vulguis amb el que has sentit. T’ascendeixo a ajudant personal. Tu t’encarregaràs personalment de fer desaparèixer qui hagi de desaparèixer.
La Samantha respirava amb dificultat i el seu cor s’accelerà de manera desorbitada. L’agent 54 li va passar les mans pels pis i li digué en veu baixa a cau d’orella: «Ara ves a acomiadar-te del teu company i et vull veure aquí dintre de set hores. Ni una més ni una menys».
Quan l’agent 54 la va deixar anar i ella va poder sortir d’aquella oficina va haver de córrer mig marejada com estava per anar al bany. Entrà al lavabo i el seu estómac va retornar tot l’esmorzar d’aquell matí. Alguna cosa li digué que el seu mal humor es devia a que l’elixir també li fallava a ella. I si era així potser ja seria millor deixar de prendre’l. Necessitava pensar clar perquè havia de sortir com fos del merder en què l’havia posada del Jonathan…

 

 

La Porta XXIII

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’endemà el Benet es llevà mig adolorit. El record de la nit anterior amb la Lícia l’havia accelerat de tal manera que sentia el seu cor bategar a les seves orelles. Les imatges d’aquella dona fascinant besant-lo foragitaven la seva ment mentre el seu cervell evocava el bri de la seva veu xiuxiuejant-li a ell «em moria de ganes de veure’t». La necessitava prop seu per abraçar-la i amanyagar-la i per dir-li que tots ells trobarien una solució al seu traspàs. No obstant, el malson d’aquella nit havia estat veure a la Lícia arrossegada per la força a la sala on s’havia preparat la cerimònia de les seves darreres hores. El Benet s’havia despertat tot sol cridant el seu nom. Feia mal pensar que el somni de vèncer el sistema no es faria realitat. Quan sonà el seu dispositiu per despertar-lo va anar directament a la dutxa i fregà el seu cos amb tanta virulència que la pell li quedà vermella. El dolor físic havia d’acompanyar al que sentia interiorment.
Aquell matí marxà de casa prou d’hora i agafà el transbordador uns minuts abans del que era habitual. Quan pujà mirà a dreta i esquerra i de seguida veié el Mohit. Ell també el veié i el saludà amb una mà de manera fugissera perquè no es podien permetre que els monitoritzessin. El noi semblava més despert que mai i el Benet pensà que devia ser l’efecte de la Jasmina. Les vesprades de lectura havien fet més que palès que hi havia química entre ells. Així és que el Benet s’endinsà en la lectura del seu nou llibre, el que li havia dut el Marc feia justament dos dies. De cop sentí un soroll anormal i aixecà el cap. Un home d’uns quaranta anys tenia llàgrimes als ulls i el nas vermell. Potser a ell tampoc li feia efecte l’elixir? Hagués volgut comentar-ho amb el Mohit però no podia. Calia ser discrets.
Quan sortí del transbordador la llum del sol l’enlluernà però l’escalfor natural el va reviscolar i li donà prou energia per arribar a la feina sense haver de prendre cap cafè i ja davant de l’edifici activà el dispositiu i entrà. Aquell dia havia de revisar diversos robots i controlar que no hi hagués hagut cap error de reciclatge. De tant en tant els androides no triaven bé els objectes i aquests anaven a parar a un contenidor equivocat. Qualsevol petita errada podia espatllar tot un procés que, dut a terme de la manera correcta, culminaria en la producció d’altres objectes nous amb materials reciclats que havien passat per un procés de desinfecció i remodelació. Les rodes de cotxe es convertien en cinturons, la ceràmica i el vidre en un polsim que s’utilitzaria per recobrir edificis, i alguns productes que encara contenien plàstic en teixits molt resistents amb el qual es fabricarien peces de roba que durarien tota la vida. El Benet entrà i va activar el plafó de control per tal d’ordenar a un quart dels androides i robots que retornessin a l’edifici de reciclatge. El procés trigà dues hores durant els quals el Benet tingué suficient temps per anar revisant els contenidors. No semblava que hi hagués aparegut cap error. Sospirà i mirà la sala. Li recordava a la Lícia. Ella era la única persona que havia deixat entrar al seu domini i ara havia de somriure en evocar la seva imatge encuriosida mirant reposar els androides. S’alegrà de veure el seu petit exercit de retorn. Els va fer col·locar-se en el lloc pertinent i els va anar inspeccionant per controlar-ne el funcionament. Tots portaven un o dos objectes per reciclar que el Benet va agafar i va posar directament ell al contenidor corresponent. Quan va arribar al Marc va observar els objectes que portava al seu gran carretó: diversos miralls trencats, articles de roba i sobre de tot això un llibre. El Benet va somriure i en observar l’androide notà que les seves llums verdes s’encenien. Altre cop tingué aquella sensació estranya d’estar davant d’un ésser molt més sofisticat del que la majoria d’enginyers volia creure.
— Marc! Ets fantàstic! No saps com de content em fas!
Mirà l’androide i aquest cop no notà cap llum verd que s’encengués i s’apagués. Com era habitual en el Benet, es dirigí a tots ells per explicar-los que volia fer. Li havien assegurat que no tenia cap sentit perquè els androides no ho entenien però ell seguia tenint la impressió que aquelles sofisticades peces de tecnologia havien desenvolupat capacitat de raonament. Per això els ho explicava tot.
La tasca de revisió durà pràcticament tota la jornada laboral del Benet perquè alguns robots presentaven disfuncions mecàniques i els havia de reparar. Llavors va arribar el moment en què els desconnectava i els connectava a tots altre cop. Però al Marc aquella tarda no el va desconnectar. Quan tots els androides reposaven ell parlà amb el seu amic com si fos un humà.
— És fantàstic que m’hagis portat aquest llibre Marc. — Mirà el cap de l’androide per veure els llums però es mantenia mig apagat. — Saps? De vegades tinc la impressió que tu saps molt més del que vols fer veure que saps. I si és així hauries de tenir clar que jo no et trairé. Però entenc que puguis tenir els teus dubtes. — De nou mirà al Marc a qui no se li encenia cap llum. — Molt bé. Tu no donis cap senyal que jo seguiré creient que sí podeu pensar per vosaltres mateixos d’acord. I jo m’emportaré aquest llibre que per mi és un regal fantàstic i potser encara podré fer feliç a la Lícia.
De cop, dos llums verds s’encengueren al cap de l’androide.
El Benet el mirà sorprès. No sabia com interpretar aquella reacció. Per un cantó feia temps que estava convençut que els androides havien evolucionat fins a ser capaços de desenvolupar pensaments i lògica pròpies. Havia llegit en ells emocions com la ràbia, l’alegria o la por. Però que ells connectessin quelcom d’aquelles reaccions amb la dels humans ja li semblava anar massa lluny.
De tota manera ho tornà a dir.
— Espero poder ensenyar-li a la Lícia el que m’has portat. Es posarà molt contenta! — i el mirà.
Altre cop uns llums s’encengueren i el Benet començà a posar-se nerviós. Una cosa era creure que els androides tenien un pensament propi i una altra veure que es podien sentir vinculats als humans. La manca d’hores de son li passaven factura en aquell moment. O potser començava a fer catúfols. Tot i així ho havia de provar.
— Marc. Saps que et pots intentar comunicar amb mi oi? Vull dir que jo no et faria res que et pogués fer mal? — El tornà a mirar de nou però no notà cap senyal.
Respirà fons una parell de vegades i continuà fent feina. Tots els androides estaven apagats menys el Marc perquè el Benet el tractava de manera especial. S’acostava l’hora de plegar i el Benet notà que el cor si li tornava a accelerar. Veure la Lícia cada dia era una font d’endorfines i dopamina per ell però se sentia inútil per no poder aturar el temps i trobar una manera de salvar-la. Potser encara se li acudiria?
Deixà els androides desconnectats i just quan volia apagar també el Marc notà que els llums vermells se li encenien. Altre cop tingué la sensació d’ésser observat.
— Marc. Si no et desconnecto demà no tindràs prou bateria per fer la feina i llavors potser si que tindrem un problema. Són només unes hores.— El Benet se sentia ximple parlant així amb el Marc.
Llavors, quan estava a punt de prémer el botó de desconnexió, el Marc va moure el braç i el va posar sobre el del Benet. El cor li saltà de tal manera que tingué la impressió que se’l trobaria a les orelles. No sabia si parlar o no. Òbviament podia ser una disfunció de l’androide però no li ho semblà. Era una ximpleria impossible però ho havia de comprovar.
— Si no et desconnecto Marc, què faràs?
El Benet no esperava resposta i havia de pensar ràpidament. No podia permetre’s perdre més temps perquè el necessitava tot per la Lícia. Sospirà i decidí amb el cor. Aquell vespre i nit no desconnectaria el Marc i l’endemà faria una incidència com si l’androide hagués tingut una petita errada que s’havia de solucionar. Així justificaria que hi hagués un robot menys treballant als carrers.
Sortí de la feina a quarts de sis desassossegat del tot, per fer-se passar els nervis caminava més ràpidament del que solia perquè necessitava veure la Lícia i explicar-li el que havia experimentat amb el Marc i saber com estava ella. De camí al transbordador veié tres persones amb llàgrimes pel carrer i el seu malestar es transformà en una espurna d’esperança. Quatre persones que havien perdut el control de les seves emocions en un dia eren moltes! Alguna cosa estava passant i es començava a generalitzar. O bé la gent no volia seguir prenent l’elixir o bé aquest definitivament estava fallant de manera estrepitosa i allò donava a la resistència una oportunitat única de mobilització.
Quan arribà a la parada de la Lícia el Benet era una barreja d’emocions que no podia ni volia controlar. Arrencà a córrer i en veure l’edifici on vivia ella va tenir una estranya sensació de familiaritat que no acabava d’entendre. Era com si fes segles que anés a aquell indret freqüentment. Tocà el timbre i al cap d’uns instants una Lícia radiant però ullerosa obrí la porta. Aquest cop va ser ell que la va estirar del braç i la va besar. Ella li demanà que esperés un moment i entrà un segon per agafar la seva jaqueta. Un cop fora tancaren la porta darrera seu i s’empaitaren fins al parc on ja tenien un racó favorit. Estaven a punt de seure-hi quan un vehicle fosc amb finestres negres es va aturar davant seu i dos individus vestits també de cap a peus amb roba negra i passa-muntanyes els van empènyer dintre. No van tenir ni temps de cridar.

La Porta XXII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

S’activà el dispositiu del Mohit i obrí la porta. El Benet aparegué amb un aire jovenívol i alegre tot i que les circumstàncies no eren adequades per un somriure.
— Passa Benet! — va fer el Mohit amb una rialla forçada. La Jasmina era dreta al seu costat.— M’hagués agradat convidar-te a casa meva en una ocasió diferent però aquesta és prou bona perquè si més no ara ja tenim el Sam aquí.
Un noi ros i amb rostre rosat s’aixeca del sofà on seia davant un plat de menjar.
— Ha estat una temeritat venir aquí. Us estic posant a tots en perill però no sabia on anar!
La Jasmina caminà cap a ell li posà la mà al braç del Sam i li digué.
—Has fet el correcte. I per sort el Benet potser ens podrà ajudar.
Ell ja havia entrat del tot al pis i demanà si podia seure. Explicà que calia avisar a la filla de la Lícia perquè ella i la seva parella tenien contactes i probablement sabrien on portar al Sam sense comprometre ningú.
Tots van estar d’acord que havien de contactar l’Eva tan aviat com fos possible i el Benet va decidir fer-ho aquell mateix moment. La noia era a casa seva amb el Joel i van escoltar el missatge atentament. Van decidir que el Sam es quedés amb el Mohit fins l’endemà. L’havien de treure d’allà com fos perquè no podia posar en perill la vida del seu amic. Segur que el sistema no trigaria en enviar agents d’inspecció a les cases dels familiars i coneguts del noi. L’Eva ara ja es podia comunicar amb el Mohit i això facilitaria la feina. La tensió de la vetllada era insuportable. La Jasmina procurava calmar els ànims del Sam que es retreia haver anat a casa del Mohit i ell hagués volgut ajudar directament al Sam però no tenia recursos. S’havien de refiar de l’Eva i el Joel i no feia gaire que els coneixien. Es feia tard i el Benet volia tornar a casa. S’acomiadà amb una abraçada d’aquell noi jove i espantat que ara tenien la sort de tenir prop seu, sa i estalvi.
De camí a casa en el transbordador pensà en com li hauria agradat explicar-li a la Lícia el que passava i què havien decidit però per seguretat no podia. Havien après a estar tots interconnectats i vigilats a través dels dispositius i el fet d’haver de posposar un simple intercanvi d’informació provocava una impaciència que calia dominar. Quan arribà a casa el Benet es va beure una crema de verdures i anà a dormir sense dutxar-se. Volia el record de l’olor de la Lícia a la seva pell. S’adormí pensant en ella i en l’alegria que li donaria quan sàpigues que l’Eva i en Joel probablement ja estaven preparant un pla de fugida pel Sam.
El dijous va ser intensiu pel Mohit que va sortir de casa mirant a dreta i esquerra i amb aquella impressió estranya de que l’estaven vigilant. La Jasmina s’havia quedat a passar la nit amb ells i li havia deixat el seu llit per tal que estigués còmoda. El seu sofà, que havia compartit amb el Sam, era d’allò més incòmode i ara ell estava tot encarcarat. Les hores li van passar lentament però sortosament tingué missatges de la Jasmina que estava radiant. L’emoció de la clandestinitat li feia espurnejar els ulls d’una manera especial. S’hauria quedat a passar la nit a casa seva si no hi hagués hagut el Sam? De cop un dubte li martellejà el cap: i si li agradava el seu amic més que no pas ell? La Jasmina s’havia mostrat molt propera al Sam tota la vetllada i això l’havia posat nerviós. Sens dubte aquella noia li agradava però no gosava apropar-s’hi perquè ell era més aviat tímid i ella semblava més decidida que no pas ell. Aquell matí al tren, l’interès pel llibre del Benet els havia donat una oportunitat que moltes persones a la ciutat deixaven escapar. Quelcom s’estava fent malament perquè era difícil trobar amics i encara més parella en aquella societat que havia programat el sistema. Tots vivien connectats al dispositiu i als mons virtuals i a l’hora de comunicar-se cara a cara amb la gent els humans s’havien tornat uns beneits.
Tornà a casa carregat de vianda perquè volia preparar un sopar pel Sam, per ell i per la Jasmina. L’Eva havia dit que passarien a buscar el Sam i no sabia ben bé quan tornaria a veure al seu amic, o si ho faria mai més. Aquell pensament l’entristí enormement però calia ofegar-lo amb rialles i companyonia perquè cada instant podia ser el darrer.
Quan obrí la porta de casa seva hagué de xiular durant uns minuts la seva cançó favorita abans que el Sam sortís del seu amagatall. Era una mesura infantil però no podien arriscar-se a que algun veí veiés el Sam a la sala d’estar quan el Mohit entrés. El noi sortí somrient i amb uns papers a les mans.
— M’ha costat escriure a mà amb paper i bolígraf. Fa temps que no ho feia! Però aquí tens el resultat. Deu pàgines de la meva experiència des de que em van detenir fins que vaig arribar al cor del nucli urbà. He deixat d’esmentat el barri per si aquest document arriba mai a persones inadequades.
— El donarem a l’Eva avui perquè a ells els pot ajudar a esbrinar on són els laboratoris i on paren la resta de resistents. Tens gana?
— Sí però encara tinc més mal de cap. I ha tornat la visió borrosa durant unes hores i m’ha espantat.
— Això deu ser l’efecte del nou elixir. Espero que ens passi menjant. He preparat portat suficient per preparar una bona festa. I he convidat la Jasmina. Espero que no et sàpiga greu.
— És clar que no! És molt simpàtica. — Hi hagué una pausa—I molt bonica també. Suposo que ja ho deus haver notat per molt badoc que siguis…
— Però no deies que hi veies borrós? — va fer el Mohit amb un to enjogassat.
Els dos van disposar tot el menjar en plats i el portaren al menjador. La Jasmina arribà mitja hora més tard amb unes ampolles de cervesa. Cap dels dos havien tastat mai la beguda i els semblà que estaven fent quelcom extremadament nociu.
Van deixar de banda el tema punyent de l’escapada del Sam per tal d’assaborir l’àpat i la beguda. Es van explicar anècdotes de quan eren infants i el Mohit va confessar després de la primera cervesa que de petit somniava ser un dissident que lluitava contra el sistema. El comentari de la Jasmina i del Sam va ser que finalment ho havia aconseguit. El temps passà volant i de cop el dispositiu s’encengué. Tots miraren l’aparell com si fos capaç de tallar amb un ganivet una fracció de la seva vida que haurien volgut prolongar. Però havien de respondre. El missatge era clar: « som l’Eva i el Joel. Arribem en uns cinc minuts i estacionarem davant el vostre edifici». Van tenir prou temps per donar-se una abraçada.
— Espero que ens tornem a veure Sam! — va dir el Mohit emocionat.
— Jo també, p
erò potser trigarem. Moltes gràcies per la teva amistat! — va fitar a la Jasmina i després li digué. — Ha estat un plaer!
— Igualment.
El dispositiu s’activà insolent i el Mohit obrí la porta. L’Eva i el Joel aparegueren somrients i el Mohit va tancar. El company de l’Eva portava un maletí molt elegant i digué al Sam.
— Ara et transformarem en una bonica noia jove de cabells llargs. Necessitem que surtis de l’edifici sense que et puguin reconèixer per si ja estan monitoritzant les càmeres dels voltants de les cases dels teus amics i parents. Anem un moment al bany i t’ajudo. Sóc expert.
La Jasmina, el Mohit i l’Eva van conversar durant uns minuts. L’Eva volia saber com es trobava el Sam físicament. El Mohit ensenyà els fulls que havia escrit el seu amic aquell dia.
— Fantàstic perquè ens pot ajudar molt. M’ho emporto!
El Sam i el Joel van sortir del bany i el Mohit i la Jasmina van haver de mirar dues vegades per reconèixer el Sam. Tot i que la versió masculina era ideal, la femenina no estava gens malament.
— Estàs guapíssima Sam! — va dir el Mohit.
— Gràcies! Espero que serveixi per no despertar sospites.
— Ho tenim tot va dir l’Eva. Hem de marxar perquè tenim el temps cronometrat.
El Mohit i el Sam es van abraçar per darrer cop i després la Jasmina i el Mohit van quedar sols al pis. El rostre del noi havia quedat enterbolit i ella es va acostar per abraçar-lo.
— Tinc por de no veure’l mai més!
Ella li agafà el cap.
— Estarà bé!
— És estrany però és que em sento com sol sabent que potser no el tornaré a veure.
— Vols que em quedi aquí aquesta nit?
— Només si tu vols!
Els ulls de la Jasmina tornaren a espurnejar abans d’abraçar fort el Mohit.
A pocs metres dels dos el dispositiu de l’Eva es connectà al del Benet que era amb la Lícia al parc.
— Portem el Sam al centre de seguretat. La mare ha de saber que ja tenim un pla. Ha de començar a fer-se notar perquè necessitem que els agents s’adonin que no es pren l’elixir i que no està d’acord amb el sistema.
— La teva mare és amb mi. Li pots dir tu mateixa.
L’Eva parlà amb sa mare mentre el Joel conduïa. Finalment havia arribat l’hora d’actuar i havia d’estar contenta. No obstant se li acabava el temps de conquerir el Benet i allò l’enutjava.
Quan el dispositiu s’apagà el Benet abraçà a la Lícia i li digué:
— Se’ns acaba el temps i he de dir-t’ho perquè altrament exploto. Estic boig per tu!

La Porta XXI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia va arribar a casa i va deixar el dispositiu sobre la taula de centre. Com que l’Eva i el Joel no havien tingut temps de comprovar si hi havia un xip de seguiment, l’aparell l’incomodava i la feia sentir observada. De la mateixa manera la taula de centre s’havia convertit en una zona prohibida. Aquella tarda entrà a casa amb més energia que mai, penjà la jaqueta i la bossa a l’entrada i anà a dutxar-se. La calor de la primavera havia caigut sobre la ciutat de cop i havia notat que la suor li corria per l’esquena durant mitja jornada laboral. L’aigua la va reviscolar i mentre notava que queia vigorosa sobre la seva pell i s’emportava les partícules de brutícia de la ciutat, de cop li vingué al cap el terrible pensament: no podria gaudir durant gaire més temps d’aquell plaer tan simple i alhora tan immensament gran. Una fiblada travessà el seu cor perquè des de feia dies la seva vida havia guanyat en colors i intensitat i frisava per poder seguir sentint-se així. Però no seria possible. Tanmateix no podia plorar perquè el Benet la vindria a buscar i ella volia saber-se riallera com sempre perquè un dels seus reptes de les darreres setmanes de la seva vida havia de ser enamorar a aquell home tan interessant. Es va vestir amb uns texans i un jersei de canalé de màniga curta i s’estirà al llit una estona amb el llibre que li havia portat ell. Sabia que seria molt puntual. S’endinsà en la lectura mentre a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava a la Lícia entre visita i visita als ciutadans que havien de fer el traspàs. La seva companya se’l mirava escèptica amb un somriure impertinent que ell sabia que era una burla. El Jonathan començava a estar nerviós perquè li semblava que la Lícia no feia pràcticament res després de la feina. I a casa seva les converses que havia escoltat eren d’allò més avorrides.
La Lícia però encara no havia rebut instruccions de sa filla a través del Benet per entrar en acció. I es limitava a seguir la seva feina com sempre amb l’al·licient que sabia que ell la passaria a buscar i farien quelcom plegats.
A les sis va sonar el timbre i la Lícia va baixar escales avall, va agafar una jaqueta lleugera i va sortir disparada. En obrir la porta va veure un Benet que semblava deu anys més jove que feia dos dies. Com que la Lícia es va quedar mig muda observant-lo a ell amb els seus enormes ulls, ell es preocupà per si la seva indumentària o quelcom d’ell li desagradava. Al Benet el cor se li regirà pensant que potser havia fet quelcom malament.
— Hola Lícia. — Digué ell intentant llegir-li els pensaments. — He fet quelcom malament?
La Lícia se’l mirà encara amb més sorpresa. No hi havia res que el Benet hagués fet fins aquell moment que la pogués desplaure i per això la pregunta la sorprengué encara més.
— No! De cap manera! Què vols haver fet malament?
— No ho sé! Em mires amb una cara…
La Lícia s’enrojolà. Era certament una mica ridícul que una dona de la seva edat amb la seva experiència i a punt de fer el traspàs estigués observant un home de la manera que se’l mirava ella. No s’esqueia per molt que la seva filla opinés de manera diferent. Quequejà uns segons i llavors respongué amb sinceritat.
— Et trobo diferent!
— Diferent com? Estàs acostumada a veure’m vestit de blau marí i verd fosc i la indumentària clara t’ha sorprès? — En Benet havia passat una hora de rellotge davant del mirall comprovant si el que portava li esqueia o no. El verd clar i els pantalons texans li van semblar un canvi positiu. Però semblava que s’havia equivocat. Era ridícul que un home de la seva edat intentés semblar més jove!
— No! No és això! — digué la Lícia a qui li havia agradat el Benet vestit amb aquells color alegres.
— Doncs què és? — va fer ell amoïnat.
La Lícia trigà en respondre.
— Lícia?
— És que no sé què has fet però des d’abans d’ahir fins avui has rejovenit. Sembles moltíssim més jove!
— De debò? — digué el Benet afalagat i encuriosit.
La Lícia hagués volgut capturar la imatge del Benet amb el dispositiu però no podia perquè l’havia de deixar a casa. Però hagués desitjat posar el seu holograma a la galeria d’imatges per mirar-se’l cada cop que el volgués visualitzar. No obstant no era possible perquè no portava el dispositiu. Va intentar pensar en quelcom avorrit per apartar dels seus pensaments el que necessitava una mica lluny. No era convenient. El Benet la devia haver observat molt bé perquè reconegué les seves emocions.
— Estàs abstreta en algun pensament. Ho noto perquè has aixecat les celles. Ja t’ho he vist fer vàries vegades.
— Què m’has estudiat?
— No tant com voldria! — s’adonà de seguida que el que havia dit podia tenir un doble sentit que ella potser no es prendria bé. I veié que les seves galtes s’enrosaren.
— On anem avui? — va fer la lícia ràpida per canviar de conversa.
— Em podries ensenyar aquest cantó de la ciutat que no conec. Podem passejar pel parc que tens prop.
La Lícia hi estigué d’acord. Darrerament feien excursions per la ciutat però perdien un temps en trajectes que podien aprofitar d’una altra manera. Van començar a caminar i la Lícia s’interessà pel robot del braç defectuós. El Benet li respongué que ja estava a punt d’acabar d’arreglar-lo i que li semblava que havia fet un bon treball. El seu robot defectuós havia après a compensar el seu dèficit fent les tasques de manera més ràpida que els altres i allò era, segons el Benet, una prova que la intel·ligència artificial ja no estava sota el control dels humans. De cop digué.
— De fet de prova en tinc una altra però no goso dir-ho a ningú.
Davant l’aroma d’una confessió secreta el rostre de la Lícia s’il·luminà.
— Ah sí? I quina és?
— No m’atreveixo a dir-t’ho per por que em comencis a veure com un vell que fa catúfols.
La Lícia el fità als ulls. El Benet tenia una edat superior a la de la mitjana de població perquè el sistema eliminava els majors de cinquanta anys. Però no donava la impressió de ser cap ancià. Ans el contrari: tenia unes idees i una vitalitat que molts dels joves que l’envoltaven no aconseguirien mai.
— No ho diré ni pensaré mai això! Va home! No em pots dir què és?
El Benet somrigué i a la Lícia les cames li començaren a fer figa. La mirà i hagué de reprimir-se per no agafar-la per la cintura i fer-li un petó.
— Potser més tard. Després que m’ensenyis tota aquesta barriada…
Van caminar durant més d’una hora i la Lícia va aprofitar per anar-li explicant al Benet totes i cadascuna de les anècdotes de la seva vida que havien tingut com a escenari aquell barri. A ell l’indret li semblà màgic perquè ella era màgica i perquè era una dona que havia sabut mantenir-se al marge del sistema tot fent veure que hi pertanyia. El Benet va gaudir fent preguntes a la Lícia per esbrinar-ne encara més i de tant en tant tornava al passat mentalment i li explicava a ella on havia estat i què feia ell en els moments que havien estat per a ella importants. Tenia ganes de ser prop seu una estona més i sobre tot de gosar finalment fer el que li ballava pel cap fer des de feia ja unes setmanes però tenia por de fer.
— Hi ha algun restaurant per aquí? M’agradaria convidar-te a sopar.
La Lícia havia pensat que la tornaria a casa a l’hora habitual i llavors ella podria llegir. No obstant la idea del sopar li va semblar molt bona. Feia temps que cap home que li interessés de debò li proposava un àpat espontàniament.
— N’hi ha un no gaire lluny. Al peu del proper parc.
— Doncs anem-hi!
Van haver de caminar uns vint minuts més i quan van arribar tots dos estaven afamats. Tot i que el sistema els havia intentat fer creure que a partir d’una determinada edat el cos necessitava consumir menys i així s’estalviava recursos, ells dos sabien que el seu organisme els demanava vianda i no pas en les quantitats estipulades per l’administració. Van arribar al local. No estava ple però hi havia suficient gent per no sentir-se observats. Els dos decidiren triar plats diferents per compartir i el Benet va insistir en demanar un vi. La Lícia va accedir. L’endemà no tenia gaire feina. Els dos gaudiren del sopar i del vi que havia alentit una mica els pensaments de tots dos però que, a més, els havia fet abaixar la guàrdia. Era el que tenia aquella droga mil·lenària. Finalment, quan el Benet creia que la Lícia se n’hauria oblidat, ella l’atacà amb la pregunta.
— I quina és la prova irrefutable que la intel·ligència artificial ja no està sota el control humà.
El Benet pensà durant dos segons. La vetllada havia estat meravellosa i ell ara no la volia espatllar amb un pensament infantil nascut de la seva ment poc realista. Quequejà uns instants però sabia que la Lícia no desistiria.
— Vinga! Digues! Estic en el punt blau i et prometo que si el que em dius em sembla que no té sentit, demà faré veure que estava beguda i que no ho he entès…
Allò va relaxar una mica el Benet.
— Doncs bé. Resulta que el robot que vas veure i a qui considero el meu amic, el del braç espatllat, és el que més llibres troba de tots els robots. Els he preparat a tots per reconèixer-los però ell sembla que compleix amb la tasca millor que els altres. I sé que és ridícul però és com si sabés que per mi són importants i em vol agrair que vulgui ajudar-lo.
El Benet mirà el rostre de la Lícia que s’havia enterbolit i temé haver comès un error. Aquell pensament era una ximpleria i segur que a ella no li feia cap gràcia.
— Òndia! — va exclamar tan fort que la gent del bar es girà. Se n’adonà i moderà el to.— Saps què em va passar pel cap quan vaig veure com reparaves el seu braç? Vaig observar com se li encenien els llums i per un moment vaig pensar que el robot tenia por de que el desconnectessin. No vaig gosar a dir-t’ho perquè no volia que et pensessis que sóc una beneita…
El Benet posà la seva mà sobre el braç de la Lícia.
— No ho ets! I de veritat que crec que els robots pensen i senten. Les dues capacitats deuen anar estretament vinculades. Hem generat màquines que raonen i pensen i per tant poden generar també emocions.
— Ho has dit a algú això?
— No! No tinc pas ganes que em prenguin per boig!
— Molt bé! Però crec que hauries d’intentar esbrinar més sobre les capacitats dels androides…
— Em falta temps!
— Tu en tens Benet! Has de mantenir-te en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells t’ajudaran.
El Benet sabia què estava pensant la Lícia i no li agradava. Per això, instintivament l’agafà del braç amb força. Sortosament el cambrer interrompé les seves cabòries tot demanant-los si volien un cafè i ells digueren que no. Necessitaven passejar per tornar a casa i van volien assaborir la caminada a pas de tortuga per estar més temps plegats però l’ambient era fresc i la Lícia tenia calfreds. El Benet ho notà i s’hi apropà per passar-li el braç per l’espatlla i escalfar-la. Ella no digué res. Caminaren en silenci fins estar prop de l’edifici on era la Lícia. Sabien que ja no podien continuar amb la conversa íntima perquè el xip rastrejador la captaria i per tant s’aturaren a la distància on encara eren lliures.
— Gràcies per la vetllada Benet! — digué la Lícia que no volia que ell hagués de tornar a casa.
De cop el Benet no aconseguí resistir més i agafà la Lícia per la cintura i la besà. Ella envoltà amb els seus braços l’esquena d’ell per sentir la seva escalfor. El cor li bategava tan fort que pensà que li sortiria per les orelles. Tenien poc temps perquè era hora de tornar a casa i s’havia d’aprofitar cada instant. De cop el dispositiu del Benet s’activa.
— Oh. Ho sento! Ja el miraré després.
— No. Fes-ho ara Benet! Pot ser quelcom important.
—T’equivoques Lícia. No hi ha res més important que tu!
La Lícia sentí com alguna cosa li bleïa la sang però s’obligà a respondre com una persona assenyada.
— Per favor Benet! Fes-ho per mi. No vull tenir la impressió que descuides ningú per culpa meva…
— D’acord! — va fer el Benet amb reticència abans de connectar el dispositiu.
— Espera. Ja me’n vaig i així tens intimitat!
— Què dius! Jo no tinc secrets! — i va engegar el dispositiu.
Un holograma del Mohit aparegué. El missatge era breu i el noi semblava nerviós. « Benet! Ha aparegut el Sam. Ha fugit i és a casa meva. Què faig?» .
El Benet mirà a la Lícia i ella digué.
— S’han de posar en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells sabran on i com amagar el Sam. I sembla que a nosaltres se’ns gira feina…
El Benet abraçà la Lícia. No sabia com hauria de mantenir el cap fred perquè en aquells moments tots els seus pensaments giraven al voltant d’ella. I tot i així era el més gran del grup i el que havia de coordinar-ho tot.
— Gràcies per la nit Lícia. Ves a casa i jo ja faré la meva feina. Em penso que durant uns dies estaré molt en contacte amb la teva filla.
La Lícia somrigué i li donà un petó fugisser als llavis i marxà cap a casa seva.
El Benet pensà que era completament injust disposar de tan poc temps com tenien ells…

La Porta XX

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Es despertà quan ja era negra nit i li feien mal el cap i el braç. Intentà moure’s i sentia que tot el seu cos estava entumit i encarcarat. Hagué de pensar durant uns instants per recordar on era. Havia fugit i les forces l’havien traït perquè el seu darrer record era el de la llum del dia i un sol encegador i ara era ben fosc. Intentà aixecar-se i trontollà. Llavors notà un mal de cap intens i amb la mà es tocà el front. Tenia una textura diferent a la normal. Es fregà i va mirar el que tenia als dits. Era una espècie de polsim marronós. No trigà en deduir que s’havia donat un cop i havia sagnat en caure. La seva visió borrosa l’inquietà. Si allò era només l’efecte de la manca d’elixir potser marxaria en unes hores però si era el cop llavors no aconseguiria arribar al seu objectiu. Observà el que pogué de la ciutat guarnida de llums nocturnes com estels sospesos al cel de la nit però que havien caigut al terra. La imatge es doblava adesiara. Sortosament la Sagrada Família era il·luminada amb uns focus gegantins que la feien inconfusible. Havia de seguir aquella línia més o menys recta i aniria a parar al barri del seu amic. Inicià el descens del turó amb cura perquè els seus ulls no funcionaven al cent per cent i no es podia permetre caure i fer-se mal perquè llavors no arribaria al seu objectiu. Després d’unes escales empinades que baixà amb molt de compte, va arribar a un carrer amb molta pendent i cases encara antigues a banda i banda. L’administració no havia tingut temps de regularitzar tots els edificis de la ciutat i com que aquell era un punt allunyat no calia encara invertir-hi gaire. Al Sam li va saber greu no estar en plenes facultats per assaborir aquell passeig però havia de trobar al Mohit com fos. Potser no li quedava temps perquè no sabia exactament quin efecte tindria sobre el seu cos la manca d’elixir. Decidí seguir avall i tirar lleugerament a la dreta cada sisè carrer. Els peus li pesaven com lloses i les cames amenaçaven doblegar-se en qualsevol moment però la seva voluntat i les ganes de viure l’atiaven. De cop passà per davant d’un restaurant i veié que els empleats estaven llençant restes. L’instint de supervivència el féu amagar-se darrere d’un dels contenidors de reciclatge i allí romangué quiet escoltant la conversa dels cambrers del restaurant comentant la última novetat en entreteniments virtuals. El Sam no només esperà que els dos llencessin les restes i tornessin al local sinó que va tenir la paciència d’assegurar-se que no havien de desfer-se de res més. I llavors, com un gos famolenc, obrí el contenidor i s’hi posà. La pudor era insuportable però el seu mareig era encara pitjor. Necessitava menjar. Les dues bosses que acabaven de llençar els dos nois eren fàcils de trobar perquè encara estaven calentes. Les va agafar i va sortir del container com va poder. Un cop al carrer va seguir caminant fins ser suficientment lluny de local per poder obrir-les. La primera contenia el que els clients de la nit no havien ingerit. La segona semblaven les restes del que s’havia cuinat per tenir-ho llest però no s’havia consumit. Eren principalment acompanyaments. Fulles d’enciam, llegums, arròs i patates. Però al Sam li va semblar un festí i s’ho emportà a una vorera poc il·luminada per omplir-se la panxa. El menjar el va reprendre una mica perquè no havia menjat res des de feia moltíssimes hores i per tant va decidir esperar una mica per seguir el seu trajecte.
No havien passat ni quinze minuts quan va sentir remor al carrer. No era segur continuar assegut allí. Dubtà uns moments en si abandonar la bossa mig buida o endur-se-la però finalment se l’emportà. Una bossa mig buida podria ser un indici per esbrinar el seu recorregut si l’empaitaven. I segur que ho feien. Seguí caminant i trobà un contenidor a uns cinc cents metres. L’obrí per deixar aquell plàstic degradable. El menjar l’havia reconfortat però la seva visió seguia sent encara un pèl tèrbola i sentia calfreds al cos. Potser li havia tocat el sol tot el dia i estava deshidratat. Necessitava aigua urgentment. Creia recordar que havia calculat que hauria de caminar ben bé unes dues hores i mitja fins arribar a la Sagrada Família i només n’havia caminat una amb una pausa per menjar. Temia que li fallessin les forces i sabia que necessitava trobar alguna font per poder subministrar al seu cos el líquid que li mancava. Caminà pensant en la seva feina, en el seu amic Mohit amb qui anava a fer esport i a sopar divendres al vespre, en la seva mare que estaria molt amoïnada per ell i en la noia que havia conegut feia unes quatre setmanes i a qui li hagués volgut demanar per sortir. Tot allò que pertanyia al seu passat i que ja no podria recuperar perquè s’havia convertit en un perill pel sistema sense voler. Maleí el moment en què no pogué deixar de dissimular les pujades i baixades del seu ànim i encara més l’instant en què començà a comprar il·legalment dosis extra d’elixir. Si hagués sabut controlar el seu humor no hauria perdut la seva vida. Per això ara havia de caminar i caminar i no podia defallir. En alguns moments li semblà que unes llàgrimes rugoses rodolaven sobre les seves galtes pàl·lides. Hauria d’haver estat més astut! Les cames li començaven a fer figa i deduí que probablement ja portava unes dues hores caminant. Però s’havia desorientat i ja era molt tard i estava cansat. No hi havia pràcticament gent pel carrer. Els edificis alts no el deixaven albirar la basílica i no volia avançar en la direcció incorrecta. De cop se li va acudir que potser podria intentar pujar a uns dels fanals del carrer per d’esbrinar on seria la Sagrada Família. Ell sempre havia estat un bon escalador. En veié un i mirà a dreta i esquerra. Al carrer no s’hi veia ningú. Aquella solitud feia basarda però li era favorable. Començà a pujar i se sentí com l’adolescent del passat que havia estat i a qui admiraven tots els companys de l’escola enfilant-se als fanals. Ningú s’ho esperava d’un noi més aviat grassonet com el Sam. I ara, als seus trenta-dos anys, havia perdut tota la grassa i tirava amunt i amunt com si hagués de tornar a demostrar que ell podia arribar lluny. Pujà fins poder veure la clapa il·luminada. Només s’havia desviat lleugerament i allò el va omplir d’un orgull que ell considerà infantil. Era una proesa orientar-se sense dispositiu perquè tothom era depenent d’aquell aparell que li solucionava a un tota la vida. Baixà i amb forces renovades, com si li haguessin promès un premi en acabar una cursa, seguí caminant. Els genolls i els malucs li feien mal i tenia la llengua de drap de seca com estava. Pensava que defalliria però de cop i volta, entre els edificis gegantins i moderns, un oasis del temps aparegué ja no gaire lluny. El Sam veié aquelles cases més baixes, desiguals totes elles i amb una personalitat que havia gosat desafiar el temps i el sistema i que ara reivindicaven el seu dret a existència en una ciutat robotitzada: Era el barri del Mohit i ell s’hi sentia igual que a casa seva. No s’adonà ni de com de ràpidament pogué caminar fins a trobar-se en aquell punt que s’havia mantingut impertèrrit davant els canvis ocasionats pel sistema. Arribaria al seu objectiu! Com en estat d’embriaguesa total, el Sam caminà d’esma fins a la casa on residia el Mohit i quan fou davant de l’edifici arrencà a plorar. Alçà el dit i va prémer el botó de l’intèrfon que comunicava l’exterior amb el pis del Mohit. Quina sort tenir un amic que no vivia en un lloc robotitzat perquè altrament ell, sense el dispositiu, no hagués pogut entrar. En pocs segons una veu dubtosa respongué:
— Qui és?
— El Sam.