El conegut desconegut XVI.

La Martina i el Dani van passar a buscar a l’Olivier i al Guillaume a Il caffe di Francesco al Passeig de Gràcia. Els plats estaven buits tan o més com les mirades de pare i fill que els reberen amb la tristor a l’esguard. Segons van dir, el viatge se’ls havia fet curt i els feia mandra tornar a l’avorrit hivern gris de Bèlgica. L’Olivier va confessar que tornar a Barcelona l’havia trasbalsat perquè s’havia adonat de tot el que enyorava de la ciutat i no podia tenir a casa. El Dani li donà un cop a l’espatlla i li digué que havia de visitar-los més sovint per carregar les piles. Els dos vella amics van fer el recorregut en l’autobús un al costat de l’altre tot xerrant del que havien de fer per donar un nou impuls a la seva vida. Semblava que el belga estava del tot disposat a traslladar-se a Barcelona amb el seu fill.
— La vida a Bèlgica és segura però descolorida. Les tardors són fredes i els hiverns llargs. Trobo a faltar la proximitat al mar i la vida al carrer que feu aquí perquè allà només visc per la primavera i l’estiu.
— I com ho faràs amb el teu fill? Ha de seguir els estudis a Bèlgica no?
— Una opció seria que es preparés els exàmens de Bèlgica des d’aquí mentre estudia en un institut públic de Barcelona.
— No és molta feina?
— Jo el veig capaç. De moment no està distret ni amb videojocs, ni amb noies ni amb cap esport que l’absorbeixi.
El Dani escoltava al seu amic escèptic. Sabia que un any podia destarotar molt l’expedient acadèmic del noi i això li podia espatllar la nota d’entrada a la carrera que volia.
— I no podries esperar a que entrés a la universitat i que fes la carrera aquí?
L’Olivier sospirà i reconegué que potser seria el més adequat però que no sabia fins a quin punt el noi aguantaria viure amb la mare, ni si ell podria seguir enganyant-se amb una felicitat calculada i planificada des de feia anys. La seva vida estava mancada d’al·licients segons ell. El Dani li respongué que era del tot normal que se sentís d’aquella manera. Amb els anys les oportunitats s’anaven reduint i aquell fet provocava moltíssima inseguretat a la gent de la seva edat.
— Ara ja seria difícil fer un gir de cent vuitanta graus i buscar una vida diferent. Senzillament perquè deixaríem enrere tot allò pel que hem lluitat. No creus que els canvis radicals ens farien perdre la identitat? — demanà el Dani.
— Què vols dir?
— Que si per exemple ara jo volgués deixar la clínica veterinària per dedicar-me al teatre, estaria donant l’esquena a tot allò que m’ha fet arribar on soc ara. Em sentiria desarrelat i llavors potser sí que cauria en un pou. Penso que els que hem lluitat per arribar a un lloc determinat esborraríem part de la nostra identitat si de cop volguéssim deixar enrere la nostra feina i part de la nostra vida.
— No et confonguis Dani. Jo no voldria canviar de professió. Però deixar la meva casa a Bèlgica per venir aquí no em faria perdre qui soc. No canviaria la feina, canviaria el país. I al cap i a la fi, la meva experiència de jove a Barcelona em va ajudar a ser qui soc. A més penso que al Guillaume li aniria bé amarar-se del caràcter mediterrani. Aquí sou més alegres i crec que ell necessita una mica d’energia positiva. El veig ensopit per l’edat que té.
— Així no canviaries de feina?
— No home no! Això només ho fa qui no té cap altre remei. Els que hem dedicat anys d’estudis a una carrera feixuga és perquè teníem molt clar el què volíem fer. Fixa’t en el nostre amic el Robert.
— Encara hi tens contacte?
— Sí.
— I què fa?
— No ho saps?Doncs no va acabar cap de les carreres que va començar. Va fer una temporada de representant comercial a una editorial de llibres de text. Després va posar un negoci d’entrepans i ara es dedica a intentar vendre productes per aprimar-se. Jo no sabria viure sense una professió a la que em sento vinculat.
— Jo tampoc. M’agrada la veterinària encara que no m’arribarà a fer mai ric. Prou que se’n va queixar mon pare!
El Dani i l’Olivier van coincidir que amb o sense rutina, la feina que feien era la que havien triat i els seguia agradant. Van mirar a la Martina i el Guillaume que semblaven immersos en una conversa apassionant. Estaven discutint quin skateboard era millor. Òbviament era un tema que el Guillaume dominava. La Martina va advertir al noi que si tornaven aviat ella volia una segona lliçó d’skate per part del noi i aquest va dir de seguida que amb molt de gust li tornaria a fer de professor particular.
— Al meu fill li aniria molt bé viure una temporada aquí. Faré tot el possible per tal que el meu somni es faci realitat.
— I quin seria el teu somni?
— M’ha quedat clar durant les vacances aquí. Voldria venir a viure aquí amb el Guillaume en una casa.
— Ja te la podràs pagar? Saps que els preus aquí són abusius!
— Si vengués la casa a Bèlgica podria demanar una hipoteca per comprar-ne una aquí. Però lògicament abans de fer una atzagaiada, llogaré la que tinc allà i en buscaré una a Vallcarca o Penitents.
— Ha de ser una casa?
— Sí. A la zona de muntanya n’hi ha de boniques i no són exageradament cares. Ara no em veuria vivint en un pis. I el Guillaume tampoc probablement.
— Què fins ens hem tornat! — digué el Dani en to sorneguer.
El Dani no volgué esdernegar la il·lusió del seu amic però sabia que una casa a Barcelona a la zona de Penitents o Vallcarca costava més de cinc-cents mil euros. De fet ell n’havia vist per set-cents mil. I tot i que sabia que l’Olivier podia treure una bona picossada de la seva casa a Bèlgica, hauria de disposar d’uns dos-cents mil o tres-cents mil euros més per comprar un pis a Barcelona. Una hipoteca d’aquest import a la seva edat era difícil d’aconseguir. Si la felicitat de l’Olivier depenia d’estar confortable a casa seva, llavors el seu amic no vindria a Barcelona. Tanmateix preferí no dir res per no espatllar la màgia del moment.
Tingueren temps per anar a fer un cafè abans que els visitants haguessin de dirigir-se a la porta per embarcar. El Guillaume feia mala cara.
— No tinc ganes de tornar a casa…
— Jo tampoc fill!
Quan la Martina i el Dani van veure com l’Olivier i el seu fill desapareixien per la gran porta, un sentiment de tristor els va envair. La noia va ser la primera en verbalitzar el què li passava. L’Olivier havia estat un element màgic en la seva vida i la seva visita a Barcelona li havia portat una sorpresa que ja no esperava. El Dani va aprofitar l’ocasió per donar-li un petó als llavis. El tercer des de la nit anterior. S’havia hagut de reprimir les ganes per no refregar el seu triomf als nassos del seu amic. Al final ell, amb tota la seva timidesa i modesta vida, s’havia emportat la noia que feia anys que desitjava secretament. La seva alegria però estava un pèl enterbolida perquè els dies amb l’Olivier i el seu fill li havien donat un gran impuls. En el fons desitjava que el belga retornés per quedar-se a la ciutat perquè trobava a faltar la seva amistat.
Mentre els dos veïns planejaven la resta del dia plegats amb l’espurna d’alegria del que comença una relació nova, l’Olivier i el seu fill, entraven a l’avió amb poca il·lusió. El rostre del noi estava esbarrellat. La dieta a la que estava sotmetent el seu cos, li havia començat a passar factura. O hi hauria quelcom més? El Guillaume es posà a repassar història i l’Olivier va treure de la seva motxilla la revista de medicina que no havia aconseguit tocar els darrers dies.
— No tinc ganes de tornar! — digué de cop l’Olivier.
El Guillaume es mirà l’Olivier amb ensurt. No sabia com reaccionar.
— M’agrada la meva feina, m’agrada la casa, m’agraden les passejades pel bosc. Però m’ofego a la meva vida. M’ha quedat petita per tot el que jo podria fer.
El noi fità al seu pare amb ulls d’adult.
— Què vols dir?
— Que em cal l’estímul d’una gran ciutat amb el seu ritme caòtic i ivarsós per carregar-me d’energia i sortir a fer les activitats que m’omplen. Estic tip de les barbacoes. Sempre són el mateix! Em passo la setmana treballant i al cap de setmana quan estic amb tu, jo organitzo festes amb els amics i tu et tanques a estudiar. És desesperant.
La cara del Guillaume començava a ser de por. Ja en tenia prou amb una mare que no trobava el seu lloc a la vida. Ara no podia també aguantar un pare desorientat o que pretenia tornar a tenir trenta anys.
— Vols tornar a fer les activitats que feies de jove?
— Vull agafar la moto altre cop i tornar al teatre sí. I voldria viure a Barcelona per tenir el mar prop i una ciutat que ofereix entreteniment i cultura tot l’any.
— I la teva feina?
— Puc buscar una plaça aquí. No cobraré el mateix però podré viure.
Els ulls del noi s’entristiren. Son pare era un pèl avorrit i convencional però necessitava algú estable a la seva vida perquè la seva mare era un penell. Però això no li podia dir al seu pare.
— I vindràs aquí i llavors hauré d’estar tots les caps de setmana amb la mare?
— Ja sé que soc molt ensopit i massa racional Guillaume. Però potser podries venir a passar temporades amb mi aquí. O estar-t’hi amb mi definitivament un període llarg.
— Què vols dir? Que vingui jo també a viure a Barcelona? — digué amb una barreja de sorpresa i basarda.
— Però si prefereixes quedar-te amb la mare ho entendre. Només que penso que als dos ens aniria molt bé viure a Barcelona.
El Guillaume no sabia reaccionar. Molts dels seus antics amics d’escola passaven les vacances a Espanya i el país els semblava meravellós per a passar-hi l’estiu. Però viure-hi era diferent. El nivell adquisitiu no era el mateix.
— No creus que a Bèlgica les coses van millor?
— Algunes sí. Els sous per exemple o les prestacions socials també. Però a la gent li manca el temperament i l’alegria que hi ha aquí. — L’Olivier mirà al seu fill als ulls.— No et convenç la idea?
— No ho sé. No m’havia plantejat viure enlloc més. No sé com pot anar ni si puc seguir amb els meus estudis…
— Podem planejar-ho. Tu ara tens uns exàmens importants. Quan els acabis pensem plegats si no creus que podries començar la carrera a Barcelona. Això et donaria temps d’aprendre el castellà i el català.
El noi es mantingué silenciós.
— M’ho puc rumiar? I podem tornar a Barcelona per anar pensant en com ens hi instal·laríem?
L’Olivier somrigué. Allò volia dir que el seu fill no s’hi oposava radicalment. A més, agafar l’avió per passar uns dies a Barcelona amb el Guillaume era quelcom que els podia treure de la rutina i un projecte en comú segur que els uniria.
El noi s’adormí i quan van aterrar a Brussel·les el primer que digué el Guillaume va ser:
— Jo tampoc tinc ganes de tornar a la rutina pare. No vull punxar als estudis però ara mateix si pogués no tornaria ni a casa amb la mare ni a l’institut.
Aquella confessió agafà desprevingut a l’Olivier.
— Entenc que viure amb la mare sigui difícil però pensava que t’agradava estudiar!
— Estudiar sí pare. Però els companys no.
L’Olivier començà a albirar les dificultats que podia estar tenint el seu fill si tampoc hi havia cap lloc on es trobés realment bé. La conversa no prosseguí fins que van ser al cotxe els dos. Quan l’Olivier l’engegà, el so inconfusible del motor arrencà al Guillaume del descans en què havia viscut aquelles vacances. En aquell moment el móvil sonà i el noi no el volgué agafar.
— No hi ha excusa ara fill. Ja ets a Bèlgica. Pots contestar la trucada.
— Ara no és el moment…
Aquella reticència amoïnava al pare. Era més que obvi que el seu fill evitava respondre el mòvil. Amb les mans posades al volant però sense posar la primera per arrencar el cotxe, l’Olivier digué al seu fill.
— Crec que jo he estat molt sincer amb tu en mostrar-te el que em molesta de la meva vida. T’he ensenyat la meva cara més vulnerable. Ara tu, si vols, pots ser sincer amb mi. Guillaume què et passa?
Dues llàgrimes rodolaren per les galtes xuclades del noi.
— És el “skinny challenge”.
— El què? — demanà l’Olivier.
— L’skinny challenge. És un repte en el que em van fer entrar els companys dient que si era capaç d’aprimar-me onze quilos deixarien de molestar-me amb les històries que expliquen de la mare.
Arribat a aquest punt l’Olivier es va portar les mans al cap. Li ressonà allò de “les històries que expliquen de la mare ”. Les seves cames tremolaven i va haver d’apagar el motor perquè no es veia en cor de conduir.
— Guillaume! Per què no ho has dit abans?
— Com?
L’Olivier pensà un moment i entengué que la del seu fill no era una posició fàcil. Respirà fons i digué.
— Et porto a casa de la mare però hem d’anar pensant en si et canviem d’institut encara que això impliqui anar a viure en un pis compartit.
Els ulls del noi seguien enrojolats. El pare es descordà el cinturó de seguretat, li passà la mà per l’espatlla i li digué.
— Tranquil que ho resoldrem! Tu ara intenta fer com si res i si et molesten massa m’ho dius. Potser no és massa tard per un canvi d’institut. Sempre podem dir que jo vaig a viure a algun altre lloc i tu vens a viure amb mi.
— I la mare què en dirà?
— Mira. No ho sé. He de rumiar com li explico tot plegat. Deixa-m’ho pensar, d’acord? I si et passa quelcom, per favor envia un missatge. Els dos ens en sortirem!
El trajecte se’ls va fer curt perquè ambdós haguessin desitjat prolongar-lo per sentir-se encara a Barcelona en un núvol de cotó fluix. Quan l’Olivier va arribar davant la casa de la Caroline li digué al fill que no calia que hi anés si no volia.
— Sí pare. Ho tinc tot aquí. — Hi hagué un pausa.— A més la mare em necessita encara que creu que és a l’inrevés.
L’Olivier baixà del cotxe per donar un petó al seu fill abans de deixar-lo entrar a casa la Caroline. No era el nen que ell havia volgut veure. Era un adolescent més madur del que havia pensat. Un pou de sorpreses pel que valia la pena viure. Mirà el móvil. Tenia un WhatsApp de la Martina i un del Dani. Els dos preguntaven si havien arribat bé. Sense dubtar-ho va crear un xat per tenir-los als dos connectats i va escriure “gràcies pels dies meravellosos. Sense vosaltres no hagués esbrinat què li passa al meu fill. Esteu convidats a Bèlgica els dos però que sapigueu que la meva ferma intenció és tornar a Barcelona amb el Guillaume per quedar-m’hi.”
Aquella nit l’Olivier anà al llit amb una missió al cap: treure al seu fill de l’embolic en què estava. La Martina apagà el llum de la tauleta de nit pensant en que obrir la porta virtual a aquell belga cirurgià li havia portat la màgia a la vida. El Guillaume aguantà els sermons de sa mare amb optimisme pensant en que potser a no gaire trigar, començaria una vida nova a Barcelona. L’únic que no podia adormir-se era el Dani. Seguia pensant en si seria o no bo confessar-li a la Martina que havia demanat ajut a l’Olivier per poder saber més d’ella. Si aquell petit engany no hagués enterbolit el seu present de ben segur aquell moment de la seva vida hagués estat gloriós. Ara li calia només decidir si li deia o no a la Martina i com. Seria una veritat oculta el toc de màgia que li havia mancat per conquerir-la a ella?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s