Des de Diagonal Mar es van dirigir a Passeig de Gràcia, on es van acomiadar. El Dani va proposar a l’Olivier anar de birres com volia el seu amic la nit anterior però el belga va dir al barceloní que volia dedicar la seva darrera nit al seu fill i que li havia promès anar a un lloc especial a sopar amb ell. En aquell moment va ser el Dani que va posar cara de decepció i en llegir-la l’Olivier li digué al seu amic que potser ben aviat potser els dos podrien sortir altre cop “com quan eren joves”. El Dani no ho va entendre i l’Olivier li va fer cinc cèntims al seu amic de la idea que li ballava pel cap d’intentar venir a passar a Barcelona una temporada amb el seu fill.
— Això seria una gran idea!
— No la he rumiada bé perquè en primer lloc em caldria una feina aquí per anar tirant. I tampoc puc jugar amb els estudis del Guillaume. Però òbviament crec que als dos ens convé un canvi d’aires i sobre tot, mantenir-nos als dos allunyats de la Caroline.
El Dani va pensar que potser no seria tan fàcil perquè canviar de feina quan s’està tan ben establert pot ser perillós. I quanta gent gosaria deixar la seguretat per l’aventura? — Puc venir demà a acomiadar-vos a l’aeroport?
— Em faries molt content! Però t’he d’advertir una cosa.
— Què?
— Doncs que si no dones un pas amb la Martina, t’asseguro que si jo vinc aquí, el donaré jo per tu i aquest cop no serà per ajudar-te. M’entens oi?
— I tant! — digué el Dani que sabia que l’Olivier ho deia molt seriosament. Aquest cop no es deixaria prendre la noia per manca de decisió.
L’Olivier i el Guillaume van abraçar el Dani i la Martina abans d’anar al seu allotjament a dutxar-se per fer el darrer sopar a la ciutat comtal com s’esqueia. Els dos veïns van decidir anar caminant cap al carrer Sant Gabriel i el Dani de seguida va dir-li a la Martina que el seu amic volia tornar a Barcelona per quedar-s’hi una temporada i ella li comentà que l’Olivier li ho havia dit mentre patinaven i que trobava que seria una decisió difícil. Tot es veia molt més fàcil quan s’estava de vacances però un cop fossin a casa la rutina s’amararia dels dos altre cop. El Guillaume molt probablement es tancaria a casa a estudiar i son pare s’acontentaria amb les barbacoes amb els amics. Durant uns segons hi hagué silenci entre els dos abans que el Daní demanés a la Martina si el veia a ell també tan incapaç de canviar. La noia no entengué la pregunta.
— Vull dir que si creus que jo tampoc podria canviar les meves rutines, potser el meu estil de vida.
La Martina el mirà amb curiositat i un cert ensurt alhora.
— No t’estaràs plantejant anar a viure fora oi?
— No no! Jo no em referia a grans canvis sinó a petits, com per exemple començar aficions noves, animar-me a tornar al teatre per sortir de la closca, tenir parella…
— I tant si ho podries fer! De fet jo també m’estic plantejant començar un parell de coses per anar la meva vida. Però no acabo de tenir ben bé clar el què.
— Doncs jo sí. M’ha agradat això dels patins en línia i de l’skate i no requereix una gran inversió. Em demano si tindries la paciència de fer-me de professora particular?
— De patins sí! D’skate jo necessito unes sessions més.
— Segur que hi ha cursets on un pot aprendre les nocions bàsiques. Si vols ens hi apuntem!
— Sí que vull! — hi hagué un silenci de nou i de cop la Martina digué. — Ja sé que sóc xafardera de mena però m’agradaria veure’t fent trial…
— Això ja ho tenim més difícil perquè ja no tinc moto.
— I no se’n lloguen?
— Ho podem mirar. Estic desentrenat però em faria gràcia tornar a agafar la moto per la muntanya. I si l’Olivier vingués per aquí segur que ell m’acompanyaria. Hi ha alguna cosa més que t’agradaria fer Martina? alguna cosa nova com el paracaigudisme o quelcom més agosarat que em faci posar els pèls de punta?
— No. De fet sóc molt avorrida. Com a molt m’agradaria fer algun esport d’aigua perquè per a mi és el meu medi.
El Dani va fer un somriure picardiós que la Martina no va entendre i li va demanar si havia dit quelcom graciós.
— Estava intentant imaginar-te en banyador sobre una taula de surf. Crec que m’apuntaria a fer el ridícul només per veure’t!
La Martina no havia esperat un comentari tan agosarat per part del Dani però els seus ulls es clavaven als seus com punyals roents. De cop s’acostà al noi i li digué:
— De fet si que hi ha quelcom que m’agradaria provar…
— I què seria? — demanà el Dani interpretant que la noia volia canviar de tema.
— Voldria saber com és fer-te un petó!
El Dani se la quedà mirant i li vingué al cap la nena que havia estat la Martina amb la seva mirada fetillera i les seves preguntes incisives que el feien posar vermell. Com hagués volgut poder ser suficientment valent per respondre aquelles preguntes d’infant o per anar a jugar amb ella al carrer quan ella li va demanar. Quantes vegades se n’havia penedit! Va deixar escapar l’ocasió de fer-se amic seu i no volia deixar perdre l’oportunitat en aquell moment. Sense voler pensar més enllà del allí i en aquell moment, el Dani agafà la Martina per la cintura i la va besar amb totes les ganes reprimides que en tenia. Va ser un petó llarg i silenciós al carrer sant Gabriel, a l’ombra de l’edifici que els havia vist créixer.
— Pensava que aquest moment no arribaria mai! — va dir la Martina que sentia el seu cor a les orelles.
El Dani preferí que els seus llavis li diguessin a ella que ell també ho havia desitjat durant molt de temps.
Mentre els dos veïns es perdien en la il·lusió d’un somni retrobat, l’Olivier entrava a Can Txapela del Passeig de Gràcia amb el seu fill.
— Avui no mirem el preu! És la nostra darrera nit a Barcelona i n’hem de gaudir sense restriccions! — l’Olivier s’estava preparant el terreny.¬ — Però res de dietes sense sentit que estàs ja molt prim!
El Guillaume es mirà a son pare i pensà que per una nit de posar-se les botes no passaria res. Al cap i a la fi si seguia aprimant-se al mateix ritme aconseguiria guanyar el “challenge” i els nois del barri el deixarien estar. Aquella darrera nit amb el seu pare per ell no la volia passar pensant en el que l’esperava a la tornada. El viatge li havia mostrat una cara del seu pare que no coneixia i que li havia agradat molt.
— Gràcies per portar-me a Barcelona pare. És una ciutat fantàstica! La Martina i el Dani tenen una gran sort de viure aquí…
— No sé si ells la veuen aquesta sort. Estan tan acostumats a la seva ciutat i a la seva quotidianitat que no gaudeixen de totes les oportunitats que els ofereix Barcelona.
— Què vols dir?
— Doncs que surten sempre si fa o no fa als mateixos llocs, s’han quedat amb unes quantes aficions i ja les fan de manera rutinària i de vegades els dos se senten ofegats aquí.
— T’ho han dit?
— Sí.
— Wow! Com es pot sentir un ofegat en una ciutat que té mar i muntanya i uns barris tan diferents? I una infinitat de bars i restaurants per no menjar mai el mateix!
— Doncs mira, no ho sé. Tu i jo vivim en municipis petits i si volem extres hem d’anar a Brussel·les sí, però es veu que ells tenen totes aquestes possibilitats tant als nassos que ja no les veuen. — Un pensament creuà la ment de l’Olivier i va enterbolir una mica els seus ulls.
— Passa res? — digué el seu fill que de seguida s’adonà de la gravetat del seu pensament.
L’Olivier sospirà. Se li feia dur parlar dels seus sentiments amb el seu fill però segurament seria hora d’aprendre a fer-ho i donar exemple. Així potser el seu fill també ho faria amb ell. Sabia que era difícil esperar això d’un adolescent però ho havia d’intentar.
— Pensava que això que passa a la Martina i al Dani amb la seva ciutat és el mateix que els ha passat l’un amb l’altre. Es tenien tan prop que no es veien… i al Dani la Martina sempre li ha agradat.
— Ja, ja, si no cal que ho diguis que es notava d’una hora lluny… — hi hagué una pausa. ¬¬— Ara que també es nota d’una hora lluny que a tu t’agrada la Martina. Que no havíem quedat que li volies fer un favor al teu amic?
— M’has tocat el punt flac Guillaume. Havia esperat poder fer d’alcavota però m’ha enganxat per sorpresa que m’agradés tan a mi.
— Però ja havies vist fotos seves a l’insta? A més m’has dit que havies estat xatejant amb ella amb ajut del Dani, o per ajudar al Dani…
— De fotos seves a l’insta no n’he vist perquè sóc de la generació facebook. Però les imatges i el xatejar no tenen res a veure amb la realitat. Quan veus com una persona es mou, gesticula, somriu, s’entristeix, etc, és quan et pot començar a agradar de veritat. La resta són tonteries virtuals. O és que a tu t’agraden noies de l’insta que només coneixes en foto?
El Guillaume emmudí un segon.
— No. A mi el tipus de noia que m’agrada no sol penjar fotos a l’insta…
Aquell comentari alegrà a l’Olivier. Era bo veure que el seu fill no seria com la resta dels rucs de la seva edat que perdien el cul per la noia més maquillada de l’insti. O potser s’embalava massa i el seu fill sí s’encaterinava de noies amb mini-faldilles a ras de figa i pestanyes postisses?
De cop el mòbil del Guillaume sonà i el noi mirà la pantalla i deixà que el telèfon seguís sonant fins a el dispositiu callà.
L’Olivier havia observat aquella mateixa actitud diverses vegades i li semblava sospitosa.
— Ho fas gaire sovint això de no respondre les trucades?
— Són companys de l’insti i ara no vull haver d’explicar que estic de vacances i tota la pesca.
— Però això normalment t’ho diuen per whatsapp no? Si et truquen ja sembla quelcom més imminent oi?
— Ja se’ls passarà. Demà passat ja els ho explicaré tot…
Van demanar cinc tapes i una cervesa per l’Olivier i una coca-cola pel Guillaume però el pare va deixar al fill beure de la seva cervesa. Quan menjava amb ganes li retornava el color a la cara.
Un cop eren a l’habitació l’Olivier va aprofitar que el Dani era a la dutxa per agafar-li el mòbil. Va mirar el registre de trucades perdudes i no contestades i n’hi havia diverses del mateix número de mòbil. El seu fill no trigaria en sortir del bany i no volia que l’enganxés remenant les seves coses. Començà un debat intern. Per una banda no era ètic remenar res del Guillaume però tenia por que el seu fill li ocultés quelcom que podia posar-lo en perill. I si li estaven fent bullying? No estava justificat que els pares miressin el mòbil del fill si es temia per la salut d’aquest? En aquell moment el Guillaume va sortir del bany. Ja no tenia temps de mirar els missatge. Potser en tindria encara ocasió abans d’haver de portar-lo a casa de la Caroline. Això si més no és el que esperava ell…