El conegut desconegut XIV

L’endemà quan el Dani i la Martina van passar a buscar l’Olivier i el Guillaume a un bar del Passeig de Gràcia. Els dos feien cara d’haver tingut una discussió i la Martina s’ho va fer venir bé per tal que el Dani l’acompanyés a la barra. Li va comentar que el dia potser començaria tort veient com estaven els dos.
— Què vols fer? No dir-li-ho?
— Suposo que ho hauria de fer però sembla un moment difícil…
El Dani li va passar la mà pel cabell i un sentiment d’alegria va amarar la Martina. Quan van anar altre cop a la taula, l’Olivier ja havia pagat la consumició.
— M’ha sortir ben econòmic avui perquè no ha volgut esmorzar! — anuncià emprenyat.
— Diuen que és saludable pare…
— Qui ho diu això? Els metges? Jo soc metge i t’asseguro que no ho trobo gens saludable. Estàs creixent i a més farem un parell d’hores d’esport. Ho fas gaire sovint això quan estàs amb la mare?
— Ella ni s’assabenta de si esmorzo o no…
— Fantàstic! Em deixes molt tranquil!
El recorregut fins Poblenou va ser una mica tens. La Martina i el Dani s’assegueren en uns seients allunyats dels visitants de Bèlgica i van comentar com de difícil era pujar els fills. El Dani digué que ell havia estat un nen problemàtic pel seu pare perquè amb la mort de la seva mare es va tancar en si mateix.
— Jo tampoc vaig ser una filla modèlica Dani. La meva mare m’estava tant a sobre que vaig marxar de casa massa aviat i quan hi vaig tornar vaig haver de refer la relació amb ella perquè s’havia sentit abandonada.
— Els teus pares no es duien gaire bé oi? De vegades se sentien crits que venien del vostre pis. — El Dani quequejà i digué— perdona, no hauria de fer preguntes tan indiscretes….
— No ho són. Els meus pares em van amagar durant anys les seves desavinences però les coneixia tothom. Quan jo arribava a casa feien com si res però jo notava una manca d’harmonia que no em sabia explicar.
La Martina li confessà al Dani que quan uns anys després son pare va marxar de viatge i no va tornar, a l’escola les altres nenes la van començar a anomenar “l’abandonada” i no va gosar a dir-ho a ningú. La seva mare s’aferrà tantíssim a ella que als setze se sentia ofegada, i als divuit, quan el seu pare aparegué a la seva vida i volgué fer-se perdonar pagant-li els estudis i un pis a Gràcia per ella sola, ella no va saber dir que no. Allò va ferir a sa mare profundament però ella no ho va entendre fins molt després..
— No s’ho mereixia i jo no ho vaig saber veure.
— Eres jove i la teva mare difícil…
— Ho hauria d’haver sabut gestionar de manera diferent!
— Als divuit ningú és tan savi Martina! — El Dani tingué l’instint de passar-li el braç per l’espatlla però tenia por que ho veiés l’Olivier. Cada cop estava més convençut que al seu amic li agradava la noia i sabia que potser començarien una baralla per ella.
Van arribar a la parada de Poblenou i van baixar, la Martina va dir-los que ja havia reservat el material a una botiga propera. Quan van arribar només va caler pagar. El Guillaume va agafar l’skateboard com si li anés la vida i de seguida hi pujà. Va fer tres voltes al voltant dels tres adults com per demostrar la seva habilitat amb l’skate. El grup es va dirigir al Passeig Garcia Fària amb els patins i els dos skates.
— Primer començo jo amb la lliçó de patinatge. Mentre l’Olivier i el Dani entrenen el que els he ensenyat, el Guillaume m’ensenya quatre coses de l’skate.
Així ho van fer. La Martina va dir-los-hi quatre coses bàsiques per avançar i no caure i va explicar-los com girar. Els va posar de deures fer vint voltes i llavors es va asseure a un banc a escoltar el que el Guillaume li havia d’explicar de l’skate.
Semblava fàcil però no ho era perquè havia de coordinar el moviment d’un peu amb l’altre i feien coses diferents. La frenada encara ho era més perquè ella va ser la primera en anar de lloros. En veure-la tant l’Olivier com el Dani van intentar anar a l’altra punta a ajudar-la a aixecar-se però com que la frenada no era el seu fort, l’Olivier també va caure. El Guillaume, el Dani i la Martina li van demanar si s’havia fet mal.
— Físicament no però la moral la tinc per terra! I tu Martina?
— M’ho imaginava més fàcil però m’està encantant! — i va mirar el Dani que suava visiblement. — Tu Dani com vas?
— Aguantant, en el sentit literal de la paraula!
— Fem un canvi? Algú agafa l’skate i jo em poso els patins?
— Ni parlar-ne. — va fer el Dani— Tot just començo a rodar una mica segur!
Mitja hora més tard va ser el Guillaume que va demanar canviar als patins. A ell li agradava l’skate però volia provar els patins en línia. La Martina va demanar seguir amb l’skate i per tant o bé el Dani o bé l’Olivier havien de deixar els patins. Quan van veure que el Guillaume els feia un senyal els dos van anar cap a ell.
— Vull provar els patins!
El Dani i l’Olivier es van mirar. Cap dels dos volia deixar-los.
— Lògic seria que provessis tu l’skate, per veure a què s’ha aficionat el teu fill…
— Reconec que l’argument té pes. — Digué l’Olivier resignat.
La lliçó li va donar el seu propi fill mentre la Martina seguia amb l’skateboard intentant fer una carrera amb el Dani. Quan eren lluny de pare i fill la Martina digué que quan fes el canvi per posar-se els patins el Dani cedís els seus en cas que el Guillaume no volgués treure’s els patins. Això li donaria l’oportunitat de parlar amb l’Olivier. El Dani hi estigué d’acord.
Van veure com el Guillaume explicava al seu pare quatre coses i després aquest pujava a l’skate. El pare va tenir força més dificultats per avançar amb l’skate que el fill que sabia moure’s amb els patins en línia sense estar encarcarat.
Al cap d’uns vint minuts la Martina començà a notar que necessitava un canvi i va demanar posar-se els patins altre cop però com que ningú li feia cas i tots anaven a la seva es va asseure a un banc a descansar. L’Olivier no trigà en aparèixer.
— Cansada?
— Home! Tindria ganes de poder posar-me els patins per descansar una mica!
— Potser te’ls cedirà el meu fill o el Dani…
— Sí, ara li demano.— Hi hagué una breu pausa.— Escolta, et volia comentar una cosa, potser no té importància però prefereixo dir-t’ho.
La cara de l’Olivier va canviar i quan la Martina va acabar d’explicar el que havia observat l’Olivier estava pàl·lid.
— Però repeteixo que no és per treure conclusions ràpides, potser és coincidència…
— Coincidència? Després que jo he vist com el meu fill es negava a esmorzar? I després del mareig de l’altre dia? — L’Olivier es va portar les mans al cap.
— Com he pogut no veure-ho! A la velocitat a la que s’ha aprimat…
De cop el seu fill es va acostar amb els patins i va frenar elegantment.
— Has vist Martina? No me’n surto gens malament oi?
— En absolut! Ho fas molt bé!
El noi s’allunyà somrient i son pare digué a la Martina.
— Per què? Per quin motiu s’autocastiga?
— Això et toca a tu esbrinar-ho. Si és que la sospita és certa.
— Ho és. Totes les peces encaixen…
La Martina hagués volgut animar l’Olivier però era difícil. Li passà la mà pel braç per reconfortar-li i ell aprofità per agafar-li la mà. Per delicadesa la Martina no la volia retirar però no volia aquell grau de confiança amb ell.
— Aquestes vacances estan resultant molt profitoses per a mi saps? Sense venir aquí potser no m’hagués adonat del que li passa al meu fill. Ni tampoc t’hagués conegut a tu tan be.
— El Dani i jo ens hem alegrat molt de veure-us! Hem estat competint ell i jo per qui seria capaç de programar un dia més interessant pels dos. — Amb aquell missatge la Martina volia deixar entreveure la complicitat que havia sorgit entre el Dani i ella.
— És curiós oi que hagueu viscut prop tant de temps i en canvi us hagueu apropat ara que jo soc aquí…
— Coses de la vida.
— Potser és un senyal?
— Un senyal? — va fer la Martina confosa.
— Sí. Un senyal de que he de tornar per aquí. He tingut la ciutat abandonada durant massa temps…
— Al Dani i a mi ens faria molt il·lusió!
L’Olivier somrigué i donà les gràcies a la Martina abans de prosseguir amb l’exercici. A les dues hores de patinatge tots estaven cansats i van decidir dinar d’hora com els turistes que arribaven a Barcelona, al cap i a la fi, l’Olivier i el seu fill ho eren.
Van menjar plegats i després van decidir passejar pel Parc de la Llacuna del Poblenou. De cop el mòbil del Guillaume va sonar però el noi no va respondre la trucada. El seu rostre va perdre tot el color.
— Com és que no respons? — demanà el pare.
— Ja ho faré quan sigui a casa. Ara estic de vacances de moltes coses…
El Dani i la Martina es van mirar i l’Olivier ho va veure també. S’apropà a ells i els digué:
— Alguna de grossa passa amb el Guillaume. Ni la seva mare se n’ha adonat perquè està massa capficada en trobar un lloc a la vida. I jo també li he fallat abstret sempre per culpa del meu treball. Ahir vaig estar pensant que al noi li convé estar lluny de la Caroline. Miraré si hi hauria alguna possibilitat de que els dos vinguéssim aquí una bona temporada a partir de l’estiu. El noi necessita un canvi d’aires i jo un impuls.
— I la Caroline què dirà?
— Mentre li passi les quantitats suculentes de diners que li passo res. Ara la qüestió serà trobar una manera de subsistir aquí. A més el Guillaume ha de continuar els estudis en una ciutat que no coneix… M’ho he de replantejar tot plegat i pensar-m’ho molt bé. No voldria que per culpa meva el seu expedient acadèmic patís. És molt important per a ell!
— Si vens hem d’agafar la moto altre cop!
— Ho faré. Ja fa temps que ho tinc abandonat!
A la Martina no li passà desapercebuda la mirada que van intercanviar l’Olivier i el Dani perquè més que de vella complicitat, era de rivalitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s