L’Olivier proposà a la Martina i al Dani anar a fer una copa. El Guillaume volia tornar a la pensió perquè deia que havia de fer quelcom per l’institut. La Martina i el Dani es van mirar i amb els ulls es van dir que els caldria una bona excusa.
— Jo he de redactar un text encara avui. — Anuncià ella.
— Pensava que tenies lliure… — digué l’Olivier decebut.
— Tinc uns dies de festa però això no vol dir que no tingui res a fer per la feina…
— I tu Dani? — demanà l’Olivier que realment amb qui volia passar l’estona era amb la Martina i ho suggeria ara al seu amic per quedar bé.
— Jo estic prou cansat. No estaria ara per anar de copes, l’edat no perdona.
El rostre de l’Olivier delatà una certa tristesa. Al Dani li va saber molt greu. Ell no hagués tingut res en contra d’anar de farra amb el seu vell amic però la Martina li havia de dir quelcom i l’Olivier no podia saber-ho. Haurien d’empescar-se’n una per no deixar-se perdre les copes. Sabia que al belga li feia molta il·lusió per compensar la vida de monjo que portava al seu país des de feia temps.
Finalment s’acomiadaren i pare i fill marxaren plegats. El Dani i la Martina sortiren del restaurant i llavors la noia esmentà el fet que havia vist el Guillaume pesant-se a la farmàcia i que després al restaurant havia sentit les arcades al bany. El Dani va admetre que allò podria explicar perfectament el mareig del Guillaume i va estar d’acord amb la Martina que calia dir-ho a l’Olivier. Havien d’advertir al pare del que podia estar passant sense alarmar-lo perquè no en tenien proves. Quan ja estaven a punt d’arribar a casa seva el Dani va engolir saliva i s’escurà la gola per agafar forces i dir-li a la Martina que havia observat que el belga estava molt atent a ella. La Martina digué que ho feia per cortesia probablement i que era un paio excepcional però que havia de canviar una mica de xip.
— Què vols dir amb això de canviar de xip?
— Doncs que no pots quedar-te en un món tan tancat durant anys. Sempre surt amb els mateixos amics i s’ha entregat a la feina per compensar la seva vida personal un pèl escassa.
El Dani hagué de digerir el que deia la Martina. Si opinava això de l’Olivier, potser era millor no seguir intentant conquerir-la perquè ell encara es considerava més avorrit que el seu amic.
— ¬I tu Martina? tens una vida amb molta varietat?
— A veure. La feina a la redacció m’obliga a estar sempre en contacte amb gent diferent i de tant en tant surt algú amb qui em sembla que puc connectar. Acaba sempre en un no res però no tinc la impressió d’estar tan estancada com l’Olivier. Pensa que ell la varietat la té en els pacients i generalment els veu anestesiats…
El Dani esclafí a riure. Era ben cert que la professió podia fer que una persona se sentís més o menys engabiada. I si el seu amic només veia els pacients anestesiats, ell només tenia pacients que no podien ni parlar. Va haver de rumiar quan va ser la darrera vegada que va aparèixer alguna noia a la clínica veterinària que li hagués fet el pes… S’havia fet veterinari perquè segons ell, els animals decebien menys que les persones.
El silenci entre els dos es feia notar així que la Martina l’interrompé:
— Dani, no hauré dit res que t’ha ofès oi? L’Olivier em sembla un paio fantàstic i crec que pots estar molt orgullós de la vostra amistat.
El noi no volgué confessar que considerava la seva vida encara menys emocionant que la del seu amic però la Martina notà que quelcom l’encaboirava.
— Dani, què passa?
El Dani rumià un moment. No tenia cap sentit pretendre ser una cosa que no era per impressionar algú que durant anys havia estat fora del seu abast. Per tant preferia dir la veritat i tenir una mica de pau. Les mentides o mitges veritats no portaven enlloc i per molt que aquell viatge de l’Olivier hagués estat basat en un engany, no volia seguir amb més mentides.
— Martina, l’Olivier, per molt que la seva vida estigui un pèl estancada ara, és un home que ha aconseguit arribar molt lluny. Més que jo per exemple. Què hauria de dir jo de la meva vida si és que els meus pacients ni tan sols parlen!
La Martina restà callantívola. De vegades era millor pensar primer i parlar després. Era més que obvi que havia ofès el Dani amb la seva idea infantil de com havia de ser la vida. Ella havia triat ser periodista precisament per no caure en la rutina perquè li feia por. Però la quotidianitat formava part de la vida de la majoria de persones. Hauria de fer quelcom per arreglar aquella enorme espifiada amb el Dani. Per canviar de tema digué de maner abrupta:
— Creus que podràs demà trobar demà un moment per parlar amb l’Olivier del que t’he dit?
— Vols dir que no seria millor que ho fessis tu? Tu ets la testimoni directa. Si li dic jo sabrà que n’hem parlat i li podria doldre. A més, a tu se t’acostarà fàcilment, o no has notat com busca el contacte amb tu?
La Martina volia evitar aquella conversa. Qui li interessava era el Dani i no l’Olivier i ara que el tenia prop no el volia espantar amb un possible encaterinament del seu amic que no arribaria enlloc. A la ella el belga li resultava una persona enriquidora però no l’atreia i en canvi el Dani sí. Però ell era distant i misteriós.
— D’acord. Però si falla el pla m’ajudes, d’acord? No el podem deixar anar a Bèlgica amb el seu fill així. Pensa que està en mans d’una dona completament descentrada…
— Sí sí, ho tinc en compte.
Els dos s’acomiadaren a l’escala però el Dani insistí en acompanyar la Martina fins al pis de sobre del seu, com qui acompanya a la xicota a casa seva per tal que no hi vagi sola. Era d’adolescents però necessitava un pèl d’inconsciència.
Quan la Martina entrà al seu pis se sentí estranyament abatuda. El missatge que li havia volgut transmetre al Dani era que a ella li agradava ell i no el seu amic, que el veia molt endinsat en la seva vida i sense gaires sortides. Tanmateix li havia sortit al revés i havia donat a entendre al Dani que ella el podia considerar avorrit. Havia estat un moviment realment fracassat. Ja podria haver-li donat al seu veí una altra excusa. Que de prop no li semblava atractiu per exemple, que era més veritat que el que finalment li havia dit al Dani. Hagués estat tan fàcil dir el que era cert! Però no. Havia de dir una altra cosa que havia resultat ser una gran ximpleria.
Mentre es rentava les dents observà el seu rostre. L’edat començava a fer els seus estralls per fora però per dins encara seguia sent la mateixa adolescent indecisa que havia estat. Com podia ser que s’envellís sense madurar realment? Potser la mare del Guillaume i ella tampoc eren tan diferents al cap i a la fi…