Quan van ser al restaurant, la Martina seguia callantívola i tant el Dani com l’Olivier se n’havien adonat. Aquest cop El Dani s’assegué al costat de la noia perquè volia esbrinar si eren imaginacions seves o no que ella li havia volgut dir quelcom durant el dia. Per trencar aquell silenci del grup, l’Olivier li va demanar al seu fill que li havia agradat més i el noi respongué que l’estadi. El Dani fità als seu amic amb una interrogació dibuixada al rostre i aquest respongué sense embuts.
— Sí més no és una afició. Jo preferiria que ell fes esport però no li agrada gaire de moment.
El noi es defensà dient que anava a córrer tres cops per setmana i el pare explicà que era un esport solitari i que hagués preferit que el seu fill s’aficionés a un esport d’equip. El Dani notà la pressió que exercia el pare sobre el fill. No era bona. Ell havia tingut la gran sort que el seu mai li digués com creia que havia der ser per satisfer-lo a ell.
— Els esports d’equip m’estressen pare. A més els companys després esperen que vagis de farra amb ells i a mi no em ve mai de gust.
L’Olivier mirà el Dani i la Martina.
— Ho podeu entendre això? M’ha sortit un xaval solitari!
— Jo també ho era a la seva edat Olivier i no hi ha res de mal.
La conversa no anava cap a on la Martina i el Dani haguessin volgut, no era qüestió que el pare ara deixés anar la seva insatisfacció amb el seu fill en plenes vacances i davant de desconeguts pel noi.
— A mi tampoc m’han agradat mai els esports que es practiquen en equips. Crec que l’activitat física només ha de dependre de mi i no he volgut mai haver-me de coordinar amb ningú. Soc massa individualista. — Digué la Martina.
— Practiques algun esport? — va demanar el Guillaume.
— Faig patinatge i m’agrada córrer. Són activitats solitàries que només depenen de mi.
— Patines sobre gel o en línia? — aquest cop la pregunta la va fer el Dani.
— Vaig patinar sobre gel durant molts anys fins que van sortir els patines en línia. Ara tota la ciutat és la meva pista de patinatge.
— A mi m’agradava l’skateboard. — Digué el Guillaume.
— I l’has deixat? — va fer el Dani.
— Em segueix agradant però no encaixo en el món. No m’hi he seguit dedicant però encara m’agrada desplaçar-me en skate.
— Jo no sé anar en skate. Però cada cop hi veig més noies aficionades. A la meva època no es portava però reconec que m’agradaria probar-lo. —Confessà la noia.
— A mi m’agradaria provar els patins en línia. — Digué el Guillaume.
— Si no em fes por fer el ridícul, a mi també m’agradaria provar els patins en línia i l’skate. Però em sento massa ganàpia per fer-ho. — Va afirmar l’Olivier entristit.— Creieu que lloguen algun lloc patins en línia i skates? Si demà tenim un moment potser podríem provar allò que ens agrada. La Martina ens fa cinc cèntims de com anar en patins i tu Guillaume ens ensenyes el més bàsic de l’skate.
El rostre de la Martina s’il·luminà i de seguida va trobar un establiment al google per llogar tot el material que necessitaven. Podrien tornar a anar al Poblenou on hi havia força espais per patinar que eren aptes per a principiants. Quan el cambrer va arribar per fer la comanda, la Martina semblava tota una altra. L’Olivier i el Guillaume havien fet una aposta de qui seria el menys apte amb els patins en línia i feien broma. L’únic pensarós ara era el Dani. La Martina ho notà i li demanà a cau d’orella què li passava.
— T’ho diré si m’expliques tu què ha passat al metro que t’ha canviat d’humor completament.
— Comencem per tu Dani…
El Dani sospirà abans de dir mig quequejant.
— ¬Jo demà prefereixo agafar-me un dia lliure per no avorrir-vos a vosaltres. Soc molt maldestre en els esports i el meu orgull es veurà greument afectat si em veus fent el ridícul sobre rodes tan petites.
— De debò? Això és el que et passa pel cap? No seràs tu pitjor amb els patins en línia que jo amb l’skate! I encara que ho fossis, això no té cap importància! Passarem el dia plegats i farem quelcom nou per tots. I si ens oblidem per un instant de l’edat que tenim?
— Se’m fa difícil a vegades Martina. Penso que he perdut força el temps i que podria haver fet més si el meu caràcter m’ho hagués permès.
La Martina notà el pes d’aquella confessió. El Dani era un noi empegueït però en algun moment havia de sortir de la seva closca. Ella havia sospitat que ja ho havia fet feia temps i tanmateix el que li acabava de dir ell demostrava el contrari.
— Fes-ho per mi! Tinc ganes de passar el dia amb tu! I amb l’Olivier i el seu fill també però sobre tot amb tu!
Les paraules de la Martina es van embarbussar al cap del Dani. Segur que ho havia sentit malament o entès encara pitjor i no podia fer-li-ho repetir. Per despistar li demanà:
— Ara és el teu torn per la confessió. Què ha passat al metro?
El Dani notà que la Martina s’enrojolava i havia d’engolir salivera per parlar. En aquell moment el cambrer va arribar amb la comanda i ella se sentí alleugerida perquè pensà que allò li donaria un temps per rumiar.
— Ja trigues massa en respondre. — Féu el Dani incisiu.
— És el noi del metro que hem vist demanant diners…
— Què passa amb ell?
— Que el conec. Vam ser amics durant un temps…
— Amics? Entenc, i no has sabut com reaccionar perquè ell t’ha conegut. Potser li ha fet vergonya que el veiessis!
— Ho dubto! Va resultar ser una persona molt falsa i mesquina. Tu mateix dius que l’has vist pidolant un parell de vegades amb la mateixa excusa…
— Però tu no t’hauries de sentir malament pel que fa ell. — Reflexionà el Dani. — Ell no és la teva responsabilitat.
— Sí Dani. Perquè el vaig escollir jo com a amic. Jo vaig veure que anava de mal en pitjor durant molt de temps i si finalment vaig decidir apartar-me’n va ser perquè me’n va fer una de ben grossa. Encara estic emprenyada amb mi mateixa per no haver vist abans quin tipus de persona és.
— Esteu parlant del noi del metro? — va demanar l’Olivier.
El Dani i la Martina van interrompre la conversa. No calia tocar temes escabrosos quan en realitat el que volien tots era passar-ho bé. De cop el Guillaume demanà:
— Pare, creus que la mare pot acabar com el noi que hem vist al metro?
El rostre de l’Olivier s’enterbolí.
— No! Com se t’acut?
— Ho dic perquè ha deixat diverses feines i només fa que demanar diners a tothom.
La cara de sorpresa de l’Olivier no va passar desapercebuda ni al Dani ni a la Martina. Era obvi que no sabia tota la veritat sobre la Caroline.
— Què vols dir que demana diners?
— Que les amigues i els seus pares li han hagut de deixar diners pels seus projectes i no els pot tornar.
— Quins projectes? — demanà l’Olivier.
— Ara vol ser monitora de ioga però s’ha de treure el títol.
El Dani i la Martina es van mirar fugisserament. Es veia d’una hora lluny que el noi estava capficat amb la situació de la seva mare. No podia ser gaire fàcil tenir un referent que trontollava tant. S’acabaren les tapes i la conversa girà al voltant dels esports i les activitats de lleure. El Guillaume va anar al bany un moment i els tres van tenir l’oportunitat per intercanviar impressions.
— Ho sabies que la Caroline estava demanant diners?
— No! — va fer l’Olivier sulfurat. — A mi ja me’n reclama massa i si encara té altres fonts, m’he de demanar realment què està fent amb els calés. Sort que el Guillaume ho ha dit perquè necessito esbrinar què passa….
La cervesa que s’havien pres va fer el seu efecte i la Martina va haver d’anar al bany. Just quan volia entrar al de dones va sentir el soroll inconfusible d’unes arcades. Avança i un pensament li creuà la ment. Entrà al bany de dones i des d’aquest observà qui sortia el bany masculí. El primer fou el Guillaume. De cop una sospita emboirà el cap de la Martina: Potser el Guillaume tenia un trastorn de l’alimentació? Havia sentit queixar-se a l’Olivier de que la Caroline no alimentava prou bé el noi perquè estava perdent pes. Però i si en realitat el noi somatitzava les seves inquietuds psicològiques controlant el seu pes? La seva amiga sovint li havia dit que l’anorèxia i la bulímia eren trastorns que afectaven a noies i nois altament intel·ligents en situacions difícils que trobaven que només eren capaços de controlar una cosa de la seva vida: el seu pes. A més els servia per captar l’atenció d’uns progenitors que no estaven tot el que haurien d’estar pels seus fills.
La Martina desitjà que la vetllada s’acabés ràpidament per tal de parlar-ne amb el Dani. Tenien encara un dia i unes hores per intentar fer quelcom per l’Olivier i el Guillaume. En cas que la seva sospita fos certa i el Dani tingués una idea de com ajudar els dos és clar.