La primera visita fou al Camp Nou i va entusiasmar el fill de l’Olivier que era un fan total i absolut del Barça. El seu pare no havia estat mai gaire amant d’aquest esport i l’afició li venia de la mare, que era una seguidora de dos equips belgues que entomaven una derrota darrera l’altra però que comptaven amb uns membres del club molt benèvols. L’Olivier s’havia hagut d’empassar la pilota amb algun sopar del divendres, dissabte i diumenge amb el nen petit a la falda i la seva ex cridant i saltant d’alegria quan per fi l’equip marcava un gol. Desgraciadament la Caroline no havia portat mai l’Olivier a veure cap partit mentre van festejar. Sabia que al seu xicot aquest esport no li interessava i no tenia cap intenció d’espantar-lo amb els seus crits d’energúmena quan algun jugador perdia l’oportunitat de marcar. I de ben segur l’Olivier s’hagués replantejat el casori d’haver-la vist en plena eufòria futbolera. El seu fill, que havia menjat pilota des de nadó, havia sortit a la mare, així que ell seguia de mala gana. No obstant, veient l’entusiasme del seu fill, l’Olivier es va animar. Feia molt temps que ell havia perdut la passió per totes les aficions que havia tingut menys la seva professió i el català.
La Martina s’havia preparat una explicació sobre el club però el Guillaume coneixia la història del club blaugrana millor que ella i que el Dani mateix. En acabar la visita van anar al Poble Espanyol i van voltar fins l’hora de dinar. La Martina va demanar si volien tornar a menjar català o els venia de gust quelcom exòtic. Aquest cop decidí l’Olivier que volia novetats. Així doncs anaren cap a la zona del Poble sec a menjar àrab. El Dani feia cara d’ensurt. Es veia d’una hora lluny que no era d’àpats fora del que era habitual.
— Dani, no posis aquesta cara que no t’enverinaran! — digué la Martina pensant que el noi no era d’experiments.
— Tan transparent soc?
— Amb la cara pagues!— informà l’Olivier. A ell li agradava trencar la monotonia i la rutina i tenia la impressió que a la Martina també. El Dani en canvia, era de costums i idees fixes i li costava canviar. O potser s’ho estava repetint a ell mateix perquè volia tenir alguna avantatge respecte el seu amic.
— I tu Guillaume què dius? — va preguntar la Martina.
— Que si tenen Shawarma, jo ja estic content!
El Dani va fer cara de no saber què era un Schawarma però la Martina va preferir no saber si la ignorància culinària del seu conegut desconegut anava tan lluny.
El Dani volgué seure davant de la Martina per veure-la millor. L’Olivier trià el lloc al costat de la noia i allò irrità una mica el Dani, que hagués preferit que fos l’inofensiu Guillaume que estigués tan a tocar d’ella. Però ben pensat també li semblà que aquell marrec intentava impressionar la Martina. O s’ho estava imaginant tot ell perquè no volia competidors? Al cap i a la fi, havia estat ell que havia demanat a l’Olivier que sol·licités l’amistat de la Martina a través del Facebook. Ara no es podia queixar si al seu amic i a la seva descendència, la noia dels seus somnis també era més que interessant.
Van dinar a base de plats de Schawarma i humus, crema d’ albergínies i amanida libanesa. Per postres van demanar tots un te. El Dani feia cara de content.
— T’ha agradat? ¬— va dir la Martina que estava amoïnada que el seu veí s’ho hagués empassat tot per la força.
— Doncs m’ha sorprès gratament. El pare em va educar per considerar només menjar totes aquelles receptes tradicionals que coneixia. Totes elles catalanes.
— I tu cuines Dani?— va demanar la Martina martellejada per la curiositat.
— Sí. Ho faig però principalment perquè m’agrada menjar bé sense arruïnar-me: però reconec que de tant en tant sortir i que m’ho preparin tot és una autèntic plaer.
Per la tarda la Martina els va sorprendre amb un room escape que els va donar a tots la sensació de ser un equip. El Dani intentava acostar-se a la Martina que semblava voler-li dir quelcom però l’Olivier no la deixava de petja. Començava a sentir-se un pèl molest tot i que li devia al seu amic el fet de tenir l’oportunitat de conèixer la seva veïna de tota la vida. Ara estava quedant clar que a l’Olivier la noia li feia gràcia. Amb cada hora que passava li quedava més clar.
Quan van sortir ja eren dos quarts de vuit. La Martina va suggerir anar a algun bar a fer un entrepà o passar pel supermercat i fer uns entrepans a casa seva.
El Guillaume es va pronunciar ràpidament.
— Anem a un restaurant que jo no vull tornar a Bèlgica sense haver pogut tastar alguns plats típics d’aquí.
— Vols explicar-ho als amics oi? — demanà el seu pare innocent.
L’Olivier desconeixia que des del canvi d’escola el seu fill tenia només un amic, el de tota la vida. Havia anat perdent el contacte amb els altres perquè li feien preguntes incòmodes sobre la seva mare. Quan el pare preguntava al fill per l’Yves o el Gilbert, el Guillaume responia que estaven bé sense donar gaires detalls i l’Olivier no insistia perquè els adolescents, ja se sap, són reservats amb la seva vida privada.
Van agafar el metro a Passeig de Gràcia i just a l’entrada es van trobar amb un individu alt i esprimatxat amb el cabell fet un embull i la roba visiblement bruta que demanava un parell de monedes per agafar el metro. Segons ell li havien robat la cartera en aquell moment. L’entrada era ampla però com que anaven en comitiva no ho era prou per evitar que el paio s’acostés al grup. Quan va ser prop d’ells, fità la Martina amb intensitat i la seva expressió va canviar. Tant l’Olivier com el Dani se’n van adonar i van acostar-se més a ella.
— No tenim res, ho sentim. — Digué l’Olivier resolut.
El Dani veié amb preocupació que la Martina havia perdut el color de cop. S’hi acostà per dir-li.
— Tranquil·la, és inofensiu. Jo el veig sovint per aquí demanant.
Algun pensament funest havia envaït la ment de la Martina perquè no aconseguí arrencar-li cap paraula durant tot el recorregut.