El conegut desconegut X.

— Què en penses d’això del mareig del fill de l’Olivier? — li demanà el Dani a la Martina.
— No sé què dir-te. I si li passa gaire sovint menys. De fet ja no em va agradar la cara que feia en Guillaume en sortir del bany ahir al restaurant.
— L’Olivier diu que la mare no l’alimenta prou bé…
— Si, pot ser que sigui un desastre integral com a mestressa de casa però el noi té edat de buscar-se una mica la vida per fer-se el menjar.
— I si no hi ha ni menjar a casa?
— Vols dir que no ho hagués dit a son pare?
— Pot ser una mica violent pel noi, no creus? Això de dir-li al teu pare que la teva mare et fa passar gana… I a més, l’Olivier ho notaria perquè llavors el Guillaume endraparia de valent quan fos amb ell…
— També tens raó. En tot cas l’Olivier l’hauria d’observar…
— Parlant d’un altre tema. Vols que tornem a passar el dia plegats demà? He observat que el meu amic fa cara de corder degollat quan estàs prou seu…— digué el Dani tot pensant que estava convençut que ell feia la mateixa cara de babau que el seu amic.
La Martina esclafí a riure. El dring de la seva veu era festiu i ressonava a les oïdes fins i tot després de que emmudís. Era un altre efecte màgic d’aquella noia que ara li semblava més prop que mai però alhora inconquerible com el més distant dels planetes.
— Per mi sí però serà difícil trobar quelcom que sorprengui el pare i el fill.
— També podem fer un dia de relax amb activitats que agradin al Guillaume. El pobre xaval, es passarà totes les vacances envoltat de concos…
— Demà et baixo a buscar. Vols que li escrigui jo un missatge a l’Olivier?
— Sí. Repartim la feina.
Ja eren a punt d’arribar al carrer Sant Gabriel. El Dani hagués volgut fer una petita passejada amb la Martina com el vespre anterior però ja hagués estat un excés d’emocions incontrolable per ell i prou content estava que la veuria bona part del dia següent.
Quan van ser a la porta del pis del noi, la Martina li donà les gràcies amb un somriure que pràcticament el va fer fondre.
— Ara em toca a mi pensar en un parell d’activitats que puguin agradar al Guillaume. Agafa forces que demà tindrem feina…
Posà la clau del pany i la Martina va assaborir el grinyol de la porta i l’olor casolà d’aquell pis tan conegut. Se sentia estranyament feliç. Havia tingut durant moltíssim temps la sensació que la seva vida s’havia quedat congelada i immòbil i que els canvis serien difícils d’aconseguir. Però de cop havia aconseguit trencar l’encanteri amb aquella amistat virtual que l’havia treta de la seva rutina maleïda. Una nova persona havia entrat en la seva vida i la feia sentir bé perquè es tornava a veure com aquella adolescent emocionada de sortir de la seva ciutat per explorar altres localitats i altres vides en indrets diferents. Curiosament, tot i haver pensat que qui la trauria de la monotonia seria l’Olivier, semblava que l’heroi resultaria ser el seu veí.
S’afanyà a fer-se un entrepà per sopar davant de l’ordinador i poder fer una mica de recerca per internet. Havia de presentar un bon pla per l’endemà però no sabia res d’adolescents i decidí escriure a la seva amiga. Mentre estudiava les possibilitats va rebre resposta i va començar a investigar. Necessitava forces per mantenir els ulls oberts però no podia ser menys que el Dani perquè no els volia decebre, l’Olivier i el Guillaume no s’ho mereixien però encara menys volia quedar malament davant del seu veí.
Mentre la Martina feia la seva recerca pel web, el Dani estava estirat al sofà intentant respirar els sons del pis de dalt. Li ho semblava a ell o havia nascut una mena de complicitat entre els dos?
A les vuit del matí del dia següent la Martina se sentia plena d’energia i a punt per baixar un pis i trucar a la porta del Dani. Ara podia fer-ho. De petita la seva mare li havia dit que no era adequat que anés a buscar el seu veí per anar a jugar. La mare de la Martina era molt tradicional i pensava que els pares havien d’educar els fills per fer el primer pas i les filles per esperar-lo passivament. Aquell matí tenia l’oportunitat de que el seu somni es fes realitat. Baixà vestida amb uns texans ajustats i una camiseta de punt vermella de màniga curta. Va prémer el timbre i el Dani obrí immediatament. La cara de sorpresa de la Martina fou un regal per ell i això li va donar suficient força per dir-li sense embuts.
— Estava a la porta esperant que em baixessis a buscar. Ja friso per començar el dia.
El cor de la Martina es va accelerar. Era bonic saber que finalment el Dani potser no era indiferent a ella.
— Creus que estaran a punt?
— L’Olivier és molt puntual. Ho fa la seva professió. Els quiròfans es reserven amb antelació i no pot haver-hi cap retard.
— Què ens tens preparat?
— Sorpresa! — i rigué enjogassada.
Quan estaven a punt d’arribar a la pensió, la Martina sentí unes fortes punxades a la panxa i s’adonà que la regla no trigaria en baixar-li i si li començava a fer mal no podria gaudir del dia com havia desitjat. Li demanà al Dani que anés a la pensió a buscar al seu amic i el Guillaume perquè necessitava passar per la farmàcia. Volia comprar paracetamol perquè no en tenia i no estava disposada que un mal de panxa s’endugués les seves ganes de viure el dia intensament. Li comentà al Dani que li digué que l’esperarien o bé a l’entrada de l’edifici o al cafè dea sota prenent quelcom. Amb les presses per arreglar-se el Dani no s’havia pres el seu cafè matiner i ara li calia la injecció de cafeïna en vena.
La Martina va veure que la farmàcia de prop de la Pedrera era oberta i hi va voler entrar. Hi havia força gent perquè era cèntrica. Es posà a la cua i de cop li cridà l’atenció un jove que es pesava. No trigà en adonar-se que era el Guillaume i sentí clarament que potser el noi no volia que el veiessin fent-ho. Girà cua per marxar i continuà Passeig de Gràcia avall. Si tenia mal de panxa ja compraria el paracetamol en alguna farmàcia de camí.
En arribar a l’edifici albirà el rostre desenfadat de l’Olivier i la cara de son el Dani. El Guillaume no hi era però quan encara no havia saludat els va fer un crit per darrera.
— On anem avui!— digué el Guillaume amb energia a la veu.
— Això t’ho dirà la Martina avui.— Respongué el Dani.
— Has pogut comprar les pastilles per la gola? —demanà l’Olivier.
— Sí. Ja les tinc.
La Martina romangué pensarosa. Potser el noi havia anat a comprar pastilles i havia decidit pesar-se però li semblava estrany. Els adolescents no solien amoïnar-se pel pes. Li vingué al cap la imatge del Guillaume després d’anar al bany el primer dia i no va poder evitar pensar en la darrer conversa amb la seva amiga especialista en adolescents. Havia de parlar del tema amb el Dani com fos. En tindria oportunitat aquell dia?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s