El conegut desconegut IX.

A dos quarts de nou en punt el Dani picava a la porta del pis de la Martina i aquesta la obrí amb ulls fetillers. Ell havia planificat un dia pels quatre i per començar anirien a buscar a l’Olivier i el Guillaume a la seva pensió. Van arribar-hi a tres quarts i cinc minuts i pare i fill els esperaven a la recepció. Aquell lloc havia conegut dies millors perquè la pintura de les parets era ja grisosa i el sofà de l’entrada tenia color d’ala de mosca. Al Dani li sorprengué que l’Olivier amb el seu bon sou no s’hagués volgut permetre res millor. La mirada picardiosa del Dani expressà tanta preocupació que l’Olivier, que coneixia al seu amic molt bé, li digué de seguida:
— No s’hi val sempre llençar els diners en hotels cars perquè generalment només hi passem la nit. Prefereixo estalviar pels estudis del Guillaume.
El Dani s’enrojolà. No volia ferir el seu amic.
— Anem a fer el tour per la Barcelona desconeguda. A veure si em sorpreneu! — digué l’Olivier mentre el Guillaume somreia amablement.
Quan van ser fora de la pensió el Dani volgué parlar altre cop del tema a l’Olivier.
— Em sap greu si he fet cara de sorprès amb la pensió. Generalment vens a un hotel i aquest cop amb el teu fill, pensava que també hi vindries.
— Si vols que et digui la veritat—i mirà enrere per assegurar-se que la Martina conversava amb el Guillaume i per tant cap dels os sentia el que confessava— la mare del Guillaume m’està demanant diners contínuament. No acaba de trobar el seu lloc a la vida i va provant coses. I jo, per evitar problemes i que el meu fill en surti perjudicat, vaig afluixant els diners.
— Però en algun moment hauràs de parar de subvencionar-li el que sigui que necessita…
— Has vist el Guillaume? Cada dia està més prim. Un adolescent necessita estabilitat i la seva mare està perduda i ell destarotat.
— Jo no en sé gaire de joves però entenc el que et passa. No calia que m’ho expliquessis si no volies…
— Ans al contrari. Ja fa massa temps que em burxina i no en puc parlar amb ningú. Ja et vaig dir que els amics de Bèlgica només serveixen per xerrar de coses agradables però no per buidar el pap. Per sincerar-nos hem d’anar al psicòleg i jo no hi crec massa.
Els dos van mirar enrere. La Martina i el Guillaume havien començat una conversa animada sobre la feina de reportera d’ella. El noi encara no havia acabat de decidir si volia ser advocat, metge com el seu pare o reporter.
El Dani i l’Olivier s’afegiren a la conversa.
— Són professions molt diferents aquestes.
— Sí. Però m’atrauen totes. Suposo però que avui dia amb tant blogger tombant deu ser molt difícil trobar una feina de reporter i per això no acabo de tenir clar si seria quelcom per mi.
— La feina l’has de triar perquè t’agrada sense pensar gaire si trobaràs un lloc de treball… — va fer l’Olivier.
— Pare. Això és molt fàcil dir-ho quan s’ha triat un camí que era de seguretat absoluta. De metges i cirurgians sempre se’n necessiten.
— No t’ho creguis. Tinc companys de carrera que han acabat en centres d’estètica supervisant depilacions làser. Per trobar un lloc a la vida cal passió pel que fas perquè per ser bo calen moltes hores i aquests només les hi poses en allò que t’agrada.
— I a tu t’agrada la teva feina pare?
— No en dubtis!
Van agafar la línia groga a Passeig de Gràcia per anar a Llucmajor. Durant el trajecte la Martina va tenir ocasió de parlar amb l’Olivier i de preguntar-li si tenia alguna preferència per la futura ocupació del Guillaume i aquest li respongué que no. Que desitjava que el seu fill fos feliç i prou, com si fos tan fàcil. La Martina s’entristí una mica. Com molts el Guillaume potser es passaria mitja vida cercant la felicitat sense entendre que no existeix en absolut i que en general només és un cúmul de moments alegres. En arribar a la parada de Llucmajor van haver de caminar fins a Can Masdeu. Durant el camí el Dani explicà la història de l’antic hospital de leprosos que es va convertir en símbol anticapitalista pel barri sencer. La Martina portava mesos indagant sobre desnonaments i s’havia adonat també que el fenomen “okupa” s’havia estès en part pel preu de l’habitatge però també per l’oportunisme d’uns quants que havien vist en l’okupació una manera fàcil d’estalviar-se el lloguer. El jardí okupat era obert com sempre i hi van passejar. Efectivament l’Olivier no havia estat mai allí encara.
El Dani s’havia informat molt bé sobre la història de Can Masdeu, tant que la Martina quedà bocabadada.
— No sabia que t’interessés el tema de l’okupació.
— Més aviat el de la masoveria urbana. No crec que s’hagi de legalitzar okupar llocs que pertanyen a algú o alguna institució. Però evidentment si un edifici està pràcticament en ruïnes i pot ser l’aixopluc d’algú que ho necessita, per què no? Llavors està bé que les persones es comprometin a fer el treball de manteniment i millora pertinents a canvi de quedar-s’hi.
— Com és que coneixes Can Masdeu tan bé Dani?
— Perquè jo mateix vaig estar cercant fa molts anys pel barri un lloc per viure econòmic a canvi de renovar-lo jo de mica en mica.
— Però si tu vius a un pis fantàstic! — digué la Martina sorpresa.
— Visc a un pis fantàstic perquè el pare ha marxat a viure a Girona i m’ha cedit el pis. Però de jove volia independència i no me la podia pagar.
El Guillaume escoltava atentament. La paraula independència havia encès una espurna als seus ulls.
— A Bèlgica l’habitatge també és car. Els estudiants acaben compartint pis i pagant un lloguer abusiu per tal de sortir de casa els pares— Afirmà el noi amoïnat.
— No cal que em recordis les ganes que tens de marxar Guillaume. La teva mare i jo en som conscients però encara t’hauràs d’esperar uns anys.
El matí es va fer curt i al migdia el Dani va proposar anar a dinar a un restaurant del Poblenou. Tothom hi va estar d’acord. L’Olivier anava observant la Martina que tot i dedicar-li a ell i al Guillaume bona part del temps, no podia dissimular les mirades de curiositat cap al Dani. El seu pla funcionava molt millor del que havia previst malauradament per ell. Des del moment que la veié al restaurant se’n va encaterinar. El Dani no era pas un beneit.
El dinar va consistir en una paella marinera perquè li venia de gust al Guillaume. Va endrapar de valent i l’Olivier el mirava amb tranquil·litat. Quan el seu fill va anar al bany aprofità per explicar que la seva ex no era una gran cuinera i que el noi no menjava tot el que li calia. La Martina i el Dani el miraren comprensius. Després del fabulós àpat el Dani seguí fent de guia turístic, aquest cop acompanyat dels comentaris de la Martina que coneixia el barri per un reportatge que havia fet feia poc sobre una plataforma antihotels nascuda al Poblenou. Van parar a fer un cafè prop del Parc de la Ciutadella i de cop el telèfon del Guillaume sonà.
— Agafa’l.— Digué son pare resolutiu.
— No ara no. Ja respondré després. — Va fer el Guillaume. En mirar l’aparell el seu rostre s’enterbolí i tots s’adonaren de que aquella trucada li era desagradable.
A petició de l’Olivier van anar a passejar pel Parc de la Ciutadella perquè li duia bons records. El Guillaume feia servir el seu mòbil per fer fotografies del lloc i del seu pare i els seus amics contínuament. Sovint es quedava enrere per ullar el dispositiu. Tots s’adonaren de que el seu comportament havia canviat des de la trucada. Ja no era el Guillaume relaxat que havien vist bona part del dia sinó que estava tens.
— Ei Guillaume, què et semblarien unes patates braves per sopar? ¬ — cridà l’Oliver amb entusiasme al seu fill que s’havia quedat enrere.
De cop el jove va caure estirat al terra i els tres van córrer cap al noi. L’Oliver estava blanc.
—Vols que truquem a un metge o a l’ambulància? ¬¬— demanà la Martina.
— Deixa’m veure quan triga en reaccionar. Pot ser ha estat una hipoglucèmia…
L’Olivier es va treure la camisa i ventava als seu fill. La cara del Guillaume era blanca totalment i una mena de suor freda l’havia embolcallat. Però poc a poc reaccionà i tan bon punt pogué, digué al seu pare que ja es trobava bé.
— Ara mateix anem d’urgències a que ho mirin!
— Papa, què exagerat! No cal de debò. No és res, em passa de tant en tant…
— Què? — cridà l’Olivier sorprès. — Per què no me n’has dit res?
— No et volia preocupar. No té pas cap importància.
— Això ho decideixo jo que soc el metge!
— De veritat papa. Deixa-ho. Si les patates braves no em reviscolen, anem a l’hospital. De debò.
Definitivament el Guillaume serviria per advocat perquè el va convèncer a contra cor.
La vetllada va ser agradable però la Martina i el Dani només desitjaven tenir l’oportunitat d’intercanviar opinions a soles. Allò del mareig del Guillaume no els havia semblat normal i estaven intranquils.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s