El vi del sopar li havia pujat al cap a la Martina que amb les neurones fregides, pensava amb una lentitud anormal. Aquella nit havia portat moltes sorpreses perquè no s’hagués imaginat mai que l’Olivier apareixeria per Barcelona amb un fill adolescent i que el seu amic virtual, conegués tan bé el seu misteriós veí encara li semblava més desconcertant. No hagués sospitat mai del Dani que tingués afició per les motos però li esqueia. De nena havia pensat que el noi era un súper heroi dels que saben Tai Kwon Do i poden rescatar les noies de la classe dels atacs dels més fornits de la classe. Tampoc tenia ni idea que el Dani hagués estat amant de festes però era més que lògic que hagués volgut sortit a passar-s’ho bé com qualsevol altre jove. De fet la idea de que el Dani era diferent l’havia forjada la seva ment fantasiosa a partir del que observa. Li vingué una certa gelosia fruit del fet que ella s’havia interessat per ell durant tantíssims anys, però no havia mai tingut l’oportunitat de veure’l en la seva faceta més extravertida.
S’apropaven a casa i el pas del Dani s’alentí de manera tan evident que fins i tot la Martina ho notà. Aquell passeig vespertí els havia transportat a l’època en què el món els semblava no tenir límits per a ells, tot era possible perquè tenien una vida sencera per endavant. De cop un silenci caigué com una llosa entre els dos. La Martina pensava en si no havia fet prou sort de no trobar algú per tenir un fill amb ella i en que potser la vida té més sentit si gira al voltant d’una altra persona de qui ets responsable. El Dani pensava on havien quedat tots els seus somnis de jove i els de l’Olivier. Un sospir trencà l’encanteri de la falta de paraules.
— No sé si és gaire bona per la salut la visita de vells amics. Em fa sentir melangia.
— Melangia? Per què? Trobes a faltar l’Olivier? — demanà la Martina directa.
— El trobo a faltar a ell, a la seva il·lusió en els projectes futurs i a la meva pròpia de llavors. Crec que ell està un pèl perdut. Però estar-ho és un bon punt de partida per cercar un camí nou.
— Dani, ho dius com si saber el camí fos quelcom negatiu…
— Saber el camí està molt bé però quan tot és tan fixe i previsible els canvis es fan difícils i la rutina t’embolcalla de tal manera que sembla impossible tornar-ne a sortir.
— T’entenc més del que et penses. La meva vida em sembla una capsa tancada i sovint m’entristeix no saber com sortir del cercle viciós en què he caigut. Vaig de la feina a casa o al gimnàs i fa anys que només veig les mateixes amigues. La meva dosi d’aventura són les vacances d’estiu.
Al Dani allò que li explicava la Martina li era conegut dels correus que havia intercanviat amb l’Olivier. Però que ara li expliqués a ell personalment el feia sentir bé. Eren ja al carrer Sant Gabriel.
— Vols anar directament a casa o et ve de gust tombar una mica pel barri? A mi m’agrada de vegades endinsar-me pels carrers tranquils de Gràcia perquè vull per un moment tenir la sensació de ser a un poble conegut i no a una ciutat impersonal.
La Martina el mirà amb ulls de nena. Era una jugada bruta per part del Dani perquè sabia per un dels correus de l’Olivier que el brogit de la ciutat la intranquil·litzava i necessitava cercar la pau al barri.
— ¬Es fa difícil a vegades trobar indrets sense soroll. ¬— Va fer la Martina. — Passar-hi una estona em fa pensar en com devia ser el barri quan la mare era jove.
Quan va sentir el so de la paraula mare de la seva boca, la Martina va desitjar haver mesurat el que deia. No volia portar-li al Dani aquell record tan dolorós. Ell la va mirar amb ulls comprensius.
— La Barcelona dels nostres pares era molt diferent i potser més autèntica. S’ha perdut una mica el caliu perquè el barri ha deixat de ser de la gent de sempre. Avui dia tothom es mou i canvia de lloc i ja no coneixem ni els veïns.
— Tu i jo sí que ens coneixem! — va fer la Martina entremaliada.
— Sí i no. Ens hem vist centenars de vegades però som desconeguts l’un per l’altre. De fet jo sé moltíssim més de l’Olivier del que sé de tu i vivim al mateix edifici.
La Martina restà pensarosa. No havia estat pas per manca d’interés que no sabia res del Dani. Ell era massa tímid per apropar-s’hi o si més no això li havia semblat sempre. Hi hagué uns segons de silenci.
— Teniu planejat fer alguna cosa demà amb l’Olivier? — preguntà el Dani.
— No. Per què?
— L’he vist ensopit en sortir del bany. I si li proposem fer una ruta per la Barcelona menys vista? — va dir el Dani.
— La Barcelona menys vista? No ha viscut ell aquí uns anys? Ho deu haver visitat tot!
— No et pensis. Estic segur que no ha vist el parc de la creueta del Coll ni Can Masdeu, ni potser les xemeneies del Poblenou. Li puc enviar un missatge i proposar-li una sortida d’un dia. Què et sembla?
— Hi puc venir jo?
— Aquesta és la idea Martina! tu faràs d’ham. I això ens donarà l’oportunitat de parlar tu i jo també.
La Martina digué que sí de bon grat. No tenia res planificat pels dies de descans i la idea de passar el pont amb un Olivier amoïnat amb el comportament del seu fill adolescent no li hauria fet tanta gràcia com la descobrir una mica qui era el noi que havia observat secretament durant tants anys.
En arribar a casa de la seva passejada la Martina se sentia com si tingués ales als peus. No s’hagués pogut mai imaginar que finalment tindria l’oportunitat de passar unes hores amb la persona que la tenia encuriosida de feia tantíssim temps. Quan va tancar la porta de casa seva, en comptes d’assaborir el ganyol de la porta tancant-se, es concentrà en intuir les passes del Dani al pis de sota. Era tard i estava cansada però no va poder-se’n estar d’escriure un missatge a la seva millor amiga. “Endevina amb qui passaré demà el dia!”. No va trigar ni uns segons en sentir-se com una adolescent que esbomba les seves interioritats. La Noemí li respongué de seguida “amb l’Olivier” i ella escrigué per no deixar dubtes “amb l’Olivier i amb un desconegut conegut”. Eren dos quarts de dotze però la Noemí encara estava ben desperta i li envià tres signes d’interrogació. La resposta de la Martina fou “demà t’explico” i apagà el llum.
Al pis de sota el Dani seia davant l’ordinador per planificar el dia pels quatre. No podia perdre aquella ocasió de sorprendre la Martina, ara que havia aconseguit acostar-s’hi.