Deserts i minories.


Aquesta setmana i per trencar una mica amb el tipus amb la temàtica de les entrades de blog dels tres darrers dijous vull comentar tres llibres ambientats en un escenari igual i tots ells molt diferents entre sí. Les tres novel·les de les que vull parlar avui ens descriuen el desert, l’una el del Sàhara, el més gran del món, la segona el de Mèxic en una regió propera a Arizona i el tercer el desert australià. Però no només coincideixen en l’escenari sinó també en certa manera en la trama perquè els tres llibres descriuen la supervivència de tres cultures ancestrals a punt d’extingir-se després de la implantació de nous tipus de societat per les forces colonials.
Les tres novel.les de les que vull escriure aquesta setmana són, “Tuareg” d’Alberto Vázquez Figueroa, “las voces del desierto” de Marlo Morgan i per últim “Gardens in the dunes” the Leslie Marmon Silko. Cap d’elles pot deixar indiferent al lector encara que la seva força narrativa és molt diferent perquè la intensitat dels relats té motivacions distintes.
Comencem per “Tuareg”, una novel.la que va tenir un èxit tan gran que la van portar al cinema. Narra la pugna personal del Gacel, un tuareg noble que viu en un racó del Sàhara apartat de la civilització i de la societat moderna que han portat a l’Àfrica els colonitzadors francesos.
Un vespre dos desconeguts li demanen aixoplugar-se on ell té el seu campament amb les seves “haimes” i les dels esclaus i com que l’hospitalitat és una llei pels tuaregs el Gacel accedeix. L’endemà però uns militars arriben al seu campament, assassinen el seu hoste jove i s’enduen el més vell.
Gacel, com a bon musulmà, considera que no s’han de violar les tradicions que són més antigues que l’Alcorà i empren un viatge per venjar la mort del seu hoste i restablir el respecte a les tradicions que per ell són sagrades.
El llibre, que un amic meu va gosar dir que no m’agradaria perquè el considerava més per a homes, descriu a la perfecció com sobrevivien els tuaregs en una regió tan hostil com el desert, amb uns dies on la temperatura pot arribar als 50 i unes nits gèlides.
La descripció del recolliment de la vida als campaments primitius tuaregs omple al lector amb una sensació d’assossegament que intueix des d’un primer moment fràgil perquè l’acció transcorre en un moment de la història en què aquest tipus de vida era un reducte gairebé del passat. De fet el mateix protagonista no és conscient de que el territori ja és lliure perquè s’ha aconseguit la independència dels francesos.
Sorprèn gratament com un noble del desert es considera ric tot i tenir les mínimes possessions, i de fet el mateix Gacel recalca que la seva llibertat personal resideix en el fet de no tenir objectes en excés. D’igual manera, cap al final del llibre quan ha de fer nit en un edifici convencional descriu com les parets se li fan com una presó.
Tot i la poca lògica d’una lluita personal d’un tuareg sol contra tot un món de modernitat i una societat nova amb uns governadors i unes lleis molt més poderoses que la seva “tradició”, el Gacel no s’atura fins arribar al seu objectiu. No us diré com acaba la història perquè potser no heu llegit el llibre.
El que sí us diré és que sí és cert que en els països islàmics, la llei escrita l’Alcorà té tanta força com la tradició (altaklid) التقليد.
El segon llibre és el de Marlo Morgan “Las voces del desierto” que vaig llegir en castellà ja fa anys. L’autora nord-americana va abandonar la seva carrera mèdica per dedicar-se a ser escriptora. La novel.la de la que vull escriure narra el que suposadament va ser un viatge verídic que va emprendre l’escriptora amb un grup d’aborígens australians que li mostren com es pot viure amb harmonia amb la natura tal i com ho han fet ells des de temps ancestrals.
Si la força narrativa de “Tuareg” ve de la potència de la lluita personal contra titans d’un sol home mogut només per la seva fe en la seva decisió, la novel.la de Marlo Morgan ens captiva quan esbrinem que l’esforça personal d’adaptació de la protagonista a la vida de la tribu d’aborígens va ser, si més no en part, real.
És curiós però no sorprenent que en els dos llibres s’expliqui que la gent del desert està acostumada a consumir poca aigua, que és un recurs escàs.
Marlo Morgan descriu la vida nòmada d’uns aborígens que també han pràcticament desaparegut perquè els colonitzadors i actuals habitants d’Austràlia no descendents de la població autòctona, van anar arraconant els autòctons fins deixar-los pràcticament sense cap territori habitable on anar.
I d’igual manera Leslie Marmon Silko descriu en el seu llibre “Gardens in the dunes”, la fugida d’uns pocs indígenes d’Amèrica cap al que eren els seus antics territoris desèrtics per tal de no ser tancats en reserves.
Les tres protagonistes de la novel.la són “grandma Fleet”, la única que va viure i créixer en el món indígena i que transmet el seu saber a les seves netes, Sister Salt, la germana de la protagonista i Indigo una nena, que quan comença la novel.la és un infant.
El llibre narra sense afectació emocional com les dues netes de grandma Fleet han d’anar a viure a una ciutat per escapar després altre cop al desert perquè els colonitzadors persegueixen tant als indígenes com als Mormons que tenen en comú que esperen l’arribada del Messies.
I Òbviament en aquest punt el lector s’adona que la cultura indígena ja està prop de la desaparició perquè el culte a la mare terra es barreja amb una tradició cristiana no autòctona. De les tradicions dels indígenes en queden l’adoració i respecte a la terra i els seus fruits. En un moment donat s’explica que cada indígena té unes plantes de les que s’ha de cuidar com si fossin nens i que tenen fins i tot noms propis.
Com els protagonistes de les dues altres novel·les, aquestes tres dones poden mitjanament preservar la seva cultura perquè viuen en un territori hostil poc atractiu als colonitzadors: el desert.
Cap dels tres llibres es pot llegir sense estar un parell de dies donant voltes a la història després d’haver acabat les darreres pàgines. I per aquest mateix motiu són d’aquells que perduren en la memòria fins i tot anys després d’haver-los llegit. Així és que si no teniu plans per Setmana Santa sempre podeu intentar trobar un exemplar d’una d’aquestes fantàstiques novel·les.
Us desitjo a tots uns molt bons dies de descans!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s