La primera imatge que tinc gravada al cervell de la meva mare és d’una torre alta i esvelta amb unes mans de dits llargs i fins guarnits amb ungles oblongues i ben llimades. Eren tan grans les seves de mans que les meves menudes només podien abraçar-li un dit. Fes el fred que fes, sempre les tenia calentes i jo les hi buscava per sentir-ne l’escalf. Les seves mans sempre han estat un refugi per a mi. Petita jo, mirava la mare enlairada i la veia com una fortalesa que em protegia i tenia cura de mi, però també que em renyava quan no em comportava com calia.
Els que la coneixíem bé sabíem que era dolça i calmada per fora i dolça i inquieta per dins i que sota la imatge d’alegria aparent i el dring jovenívol de la seva veu, s’amagava la nena temorosa i un pèl ploranera que havia estat de ninesa. Recordo una anècdota que em va explicar de les seves nits a les Borges quan els hiverns encara eren d’allò més blanc. Contava que una vesprada la van trobar amorrada a la finestra i plorant sense consol. Els meus avis li anaven preguntant per què plorava però la mare no era intel·ligible entre sanglot i sanglot. Quan es va haver calmat li van tornar a fer la pregunta: Per què plores? Llavors ella va dir: “m’han tallat la lluna”. Devia haver-se fixa’t fins aquell moment només en la lluna plena i el planeta ara mig amagat li va semblar trencat i la va entristir.
No sé com la van calmar però el que estava ja clar és que la mare seria un ésser nocturn. Sempre li va costar llevar-se d’hora i penso que en el fons devia tenir un trastorn del ritme circadià perquè es va mantenir fins el darrer moment incapaç de dormir bé durant la nit i estar desperta del tot durant el dia. De fet ella sempre m’explicava que feia els deures de l’escola quan era fosc i així podien enganxar-se-li els llençols una mica l’endemà següent. Aquest és un dels pocs aspectes en què ella i jo érem diametralment diferents. A mi el cos em demana llevar-me d’hora per aprofitar les hores de sol i anar a dormir com les gallines per estar bé.
Però tot i l’escassetat d’hores de son ella aconseguia arribar a tot arreu i fer les coses amb el màxim detall: portar la casa que estava impecable, fer-me la roba a mi que li quedava com extreta d’una casa d’alta costura, preparar àpats boníssims amb el mínim temps possible i acabar la feina de pelleteria que li donava el pare. Aquesta era sens dubte l’activitat que menys li agradava. Cosir pell la va avorrir sempre tan acostumada com estava a cosir fi. La mare estava més feta per a tasques d’enginy i creativitat. No m’han deixat mai de sorprendre les seves solucions casolanes i altament eficaces per resoldre problemes quotidians que a més d’útils acabaven sent decoratives. La inventiva i talent artístic de la mare els demostrava cada any amb les disfresses que em feia. La creativitat era un entreteniment que la treia de la rutina diària.
La nostra vida de família transcorria majoritàriament a Bonavista 8. La mare completament absorta en les tasques domèstiques i educant-me a mi i el pare mig encofurnat a l’habitació del taller enllestint o arreglant abrics i jaquetes que havien de pagar-nos totes les factures. Qui més sortia era jo perquè tenia l’escola.
El moment d’alliberament de la mare era al carrer. I no li costava gens ni mica sortir-hi perquè a Gràcia tot convida a ser fora més que dins. Les places, els forns del barri, la ferreteria, la merceria, qualsevol establiment era agradívol per ella perquè li donava la possibilitat de sortir de les quatre parets de casa que sense voler ens empresonaven una mica a tots.
I és que no és fàcil viure i treballar amb la família com s’ha vist durant la pandèmia. Però els meus ho van fer durant més de quaranta dels prop de seixanta que van viure plegats a casa seva. Tot un rècord!
Com que la casa era habitatge i negoci alhora, la vida privada i la laboral estaven desdibuixades i només deixàvem enrere la feina i les clientes quan érem a Tossa. Aquest a que jo he declarat bocí de paradís, li agradava crec més a la mare que al pare perquè allà és on els seus ulls eren més verds i el seu rostre agafava el color torrat i saludable de l’estiu. Allà la Margarita li feia el sopar i el dinar i allà xerrava a gust amb la Maria del Gaspar i la Pilar. Gent senzilla i sense pretensions que ens feien sentir a tots com a casa.
Els caps de setmana i els estius eren per a la mare i per a mi el moment de veure pel·lícules per la nit i plorar plegades. Seiem al sofà i triàvem el que miraríem. El pare sovint era el primer a marxar al llit i llavors jo i la mare acabàvem la pel·lícula tot escoltant els roncs del pare a l’habitació.
De vegades però, no teníem la sort que ell agafés un son profund i si havia d’anar al bany i ens veia plorant amb la pel·lícula ens demanava “que ja ploreu?” i ens feia sentir un pèl bledes a les dues. Poques vegades podíem deixar anar els sentiments sense que ens enxampés.
La mare m’ha ensenyat que plorar no és dolent ni tampoc cap senyal de debilitat. Que és una estratègia per deixar anar tensió i les dues l’hem emprada amb ganes. Ara de més gran la mare em va comentar que de petita de vegades només plorava perquè no la renyessin. La confessió em va semblar estranya perquè no m’hagués pas pogut imaginar mai que ella utilitzés les llàgrimes per evitar que la castiguessin o renyessin. El que fa la vellesa que acabem fins i tot traient el que havíem ocultat durant anys! També vaig esbrinar fa poc, quan la mare ja era a la residència i l’Alzheimer feia estralls amb el seu cervell, que de jove s’havia amagat alguna “xuleta” a la faldilla quan no estava del tot preparada per algun examen. I jo que sempre havia cregut que ella havia estat una estudiant modèlica!
La vida de la que alguns anomenen Carme i d’altres Maria Assumpta no va ser cap festa major. Va néixer en època de guerra i els anys posteriors a aquesta la família no va passar gana com la del meu pare però tampoc navegava en abundància. La meva àvia es va posar malalta i per evitat un contagi la meva mare va haver d’anar a viure durant una època fora de la pròpia llar. Amb una infantesa marcada pels sorolls de les bombes i la por de les explosions calades al moll de l’os, ella es va sentir mig abandonada quan la major part de l’atenció de la seva família es va bolcar en el seu germà gran, que s’havia posat malalt de meningitis. Sovint em deia que el Joan era xamós i bromista, que recitava poemes i feia tantíssima gràcia i ella en canvi se sentia un xic ensopida al seu costat. Un dia d’aquells de la seva infantesa va sonar l’alarma perquè s’acostaven els avions i havien de buscar aixopluc. La tieta de la meva mare la tenia al coll i quan va sentir la sirena la va deixar al terra per agafar el seu germà. Com a nena que era va interpretar aquell acte com una manca d’estimació cap a ella perquè de menuda s’havia sentit un pèl com l’aneguet lleig que vivia a l’ombra d’un germà més xiroi que ella.
Potser per tot aquell sac d’experiències tristes i pors soterrades la mare era una barreja d’alegria i melancolia de difícil descriure. No era una dona que s’enfadés fàcilment. Això no. Però sí algú que sovint sentia melangia.
Recordo que jo sent nena havia tingut la sensació que havia de protegir-la a ella. Devia ser que intuïa que dintre d’aquell cos fràgil però resistent alhora, d’ulls verd clar i cabells rinxolats cendra hi havia empresonada tota la por i el desconsol de la guerra. Ella, com el meu pare, no van tenir una infantesa amb la tendresa requerida per fer créixer adults segurs de si mateixos. I tot i així la mare donava gairebé sempre la impressió equivoca de seguretat.
Sempre he dit que m’agradaria tenir una màquina del temps per poder tornar als anys d’infantesa dels meus pares i donar-los les carícies i l’escalfor que els van faltar. M’hagués agradat pogut agafar aquella nena que van deixar al terra per aixecar al seu germà i a qui sense voler li van esgarrinxar una mica el cor fent-ho. Hagués volgut explicar a la meva mare nena que les fases de la lluna li tornarien la rodona brillant que enyorava. Igual que hagués volgut poder ajudar a fer els deures al pare per tal que no cresqués amb la idea errònia que no valia pels estudis perquè sí que hagués pogut estudiar. Aquestes coses que passen de petits es guarden dintre i fan mal per sempre.
No obstant, no tot eren records tristos els de quan era petita. Li abellia la seva casa de Borges plena de gats que la seva àvia no acabava d’empaitar perquè en el fons li agradaven. Admirava el seu avi que sembla ser que sabia fer una mica de tot. De tant en tant li sortia la vena creativa i li van premiar una redacció que va escriure a l’escola amb la perspectiva del ruc que porta sobre Jesucrist per setmana santa. La mare sabia veure l’altre cantó de les coses. També recordava amb molt d’afecte els seus cosins de petits i a ella i el seu germà llençant-se amb un patinet que els va regalar l’avi pendent avall fins que el seu germà es va fer mal i el meu avi en un cop de ràbia el va trencar. El seu pare era per a ella l’exemple d’home perfecte gairebé. Pare i filla tenien una cosa en comú: eren tossuts i es contradeien a ells mateixos sovint. Una característica aquesta que adesiara m’ha fet ballar el cap però que ara em sembla entranyable. I ella i jo compartíem l’afició per deixar anar els sentiments, pels colors alegres, per les joies i bijuteria i pels detalls de la llar. I espero haver-me amarat del seu comportament correcte i afable i de la seva cordialitat. No es feia estranya amb ningú.
Em sembla que sempre va sentir-se molt unida als seus pares. A la meva àvia perquè la tenia com a model i exemple del bon comportament i de modernitat i al meu avi perquè era un home que s’havia fet tot sol i va saber tirar endavant una família amb dos fills i una dona delicada de salut.
Quan la vaig haver de portar a la residència, molt a contracor meu i seu tot i ser la única decisió de debò responsable, la directora del centre em va dir que se’ns veia molt unides. De fet, ni tant sols els anys que vaig passar a Alemanya no em vaig sentir lluny dels pares. Senzillament hi havia uns quants quilòmetres entre nosaltres. Però un cop sèiem a taula amb un dels meravellosos plats que cuinava la mare, xerràvem de tot i coincidíem en la manera de veure i entendre el món. Només que jo sempre he estat un pèl més pragmàtica i ho he fet tot pensant que la sort no sempre em pot anar de cara i m’ha estalviat molts problemes que ells sí han tingut.
I així com la mare i l’àvia havien demostrat que estaven molt estretament connectades perquè si l’una patia a quilòmetres, l’altra ho notava, jo crec que la mare i jo també hem tingut sempre una connexió que no es pot explicar fàcilment en paraules ni molt menys provar científicament. M’ha trucat o l’he trucada quan li intuïda el patiment o ella el meu i he notat i percebut el poc temps que li quedava de vida intensament des d’aquest estiu. De fet era com una fiblada al cor de directa i clara.
Amb els anys el verd dels seus ulls es va anar tornat una mica més grisós, els rínxols dels seus cabells van anar perdent embranzida i l’escalfor de les seves mans es va anar tornant fredor.
Però anàvem trobant els nostres temes de conversa i les nostres rutines que ens connectaven fins i tot quan l’Alzheimer ja estava fent molt de mal. Encara a Bonavista no s’oblidava mai de demanar com estaven els meus dos “quatre potes” ni de dir-me que els fes una carícia de part seva.
El nostre darrer trajecte plegades en un vehicle va ser quan anàvem a la residència. Jo li vaig agafar la mà i li vaig fer memòria de tot el camí que havia fet durant la seva vida sola i li vaig recordar que aquest darrer tram jo l’acompanyaria en tot moment.
Com desconeixia que el temps que ens quedava era tan poc! Quelcom em deia que potser em viuria fins Nadal però a partir de l’agost el procés degeneratiu va començar a fer estralls a velocitat supersònica. Jo estava perdent una mica de la mare cada dia i no podia fer res. Vam intentar el caminar fins que va oblidar com. Després de cop no obria els ulls. M’aferrava al berenar com a rutina per crear un espai nou entre nosaltres però aviat va deixar de mastegar. S’acostava el final i jo ho sabia i per això tornava a casa ensorrada per la pèrdua imminent.
Dissabte dia 9 d’octubre la mare ja havia perdut completament la parla. Em vaig aferrar al darrer llenguatge que ens quedava: les carícies. L’anava a buscar a la residència per portar-la a la plaça i abraçar-m’hi i acaronar-li els braços i les mans. Aquelles mans que havien estat tan calentes i que ara havia d’escalfar jo. Quan de temps més havia de patir sense saber si ella patia o no? Com si hagués llegit els meus pensaments o notat les meves llàgrimes sobre les galtes del dilluns, el dimarts la mare se’n va anar.
La vaig veure ajaguda i morta amb aquella expressió de serenitat que feia temps que no tenia i vaig saber que, si més no, aquest cop no havia patit.
De cop la imatge de fragilitat i vulnerabilitat de la meva mare es va esvair del meu cervell i la vaig tornar a recordar com era ella quan jo era petita: forta, esvelta, bonica, dolça i molt, molt càlida. Em quedarà sempre el record del sabor tebi de les seves carícies i el tacte de les seves mans. Les mateixes que em guiaven de petita i que últimament agafava jo amb deliri per anar a donar amb ella els darrers tombs de la seva vida. Sens dubte l’enyoraré per sempre.