El “Roll-Royce” i el “The Mirror” com a paradigmes del començament de l’Anglaterra moderna.

Segueixo avui amb un dels meus temes favorits: Gran Bretanya i la seva rica història, i és que per si no us haveu adonat fins ara de la fascinació que exerceix aquest país sobre mi, amb el post d’aquest dijous us vull fer conèixer un dels capítols més interessants de la història d’aquest racó del món.
Com ja us vaig comentar ara fa dues setmanes, Anglaterra és un país de contradiccions perquè per una banda s’ha lluitat molt contra les desigualtats socials, però per altra banda, en ple segle vint-i-u encara existeixen escoles i universitats privades on la gent de classe mitja no hi podria arribar mai i que perpetuen la segregació de classes.
Però quan exactament es va començar a notar la lluita per una millora de les condicions socials? D’això és exactament del que vull parlar avui al meu post. Podríem dir que l’Anglaterra moderna va néixer amb l’època victoriana ja que quan la reina Victoria va morir a principis del segle XX, el país havia passat de ser bàsicament rural a viure una revolució industrial i l’escolarització i alfabetització havien passat a estar a l’abast de tothom independentment de la classe social.
Tot i així les condicions de vida de la classe obrera eren infrahumanes. La gent vivia apilada en habitacions de cases sense ventilar, als carrers dels barris pobres de la ciutat no hi havia canalització i per tant els humans convivien amb els excrements i els salaris dels obrers eren tan baixos que la majoria estaven mal alimentats i patien malalties sovint mortals.
Els sindicats existien però tenien poca força i als treballadors en general no els quedava altre remei que acontentar-se amb el que els donaven. Però un esdeveniment important al sud de Gales a l’estiu del 1900 va canviar l’estat de les coses.
Resulta que un dels treballadors de la Taff Vale Railway company, la companyia ferroviària de Gales va destinat a treballar a un districte a gairebé 28 kilòmetres d’Abercynon, el poble on vivia. Quan va preguntar el motiu del trasllat, els seus caps senzillament li van respondre que la reubicació s’havia d’entendre com un càstig perquè ell havia demanat repetidament un augment de sou. Però és que el bon home tenia deu fills i una dona malalta per cuidar. Aquest podia ser un dels molts casos de l’època si no fos que en aquest concret, els sindicats van respondre davant la injustícia convocant una vaga de tots els treballadors de la Taff Vale Railway. I a la vaga s’hi van afegir els treballadors massivament de manera que el servei ferroviari del Sud de Gales va quedar aturat completament. El carbó de les mines s’apilava sense que es pogués transportar enlloc degut a la manca de trens. Uns setze mil miners van ser acomiadats durant la segona setmana de vaga. La crisis començava a ser molt més seria del que s’havia pensat en un moment. El director general de la Taff Vale Railway estava completament en contra dels sindicats i per tant va decidir tornar a fer funcionar el tren sense els seus treballadors.
Per fer-ho va contractar personal extern i esquirols disposats a trair els sindicats i els seus companys. Però els obrers més lluitadors van tenir una pensada genial. Van posar grassa a les vies del tren de manera que les rodes fallaven i en el moment en què el tren s’aturava, els treballadors sortien dels seus amagatalls i desenganxaven els vagons. A Ammon Beasley, el director general de l’empresa ferroviària no li va quedar cap altre remei que seure en una taula de negociació a parlar dels sous dels seus empleats.
Semblava una victòria dels sindicats oi? Tanmateix, temps després Beasley va denunciar als sindicats i va demanar danys i perjudicis per les pèrdues causades pels dies de vaga i el tribunal va sentenciar que els treballadors havien de pagar les vint-i-tres mil lliures de danys a Beasley. Amb la sentència els sindicats van quedar mutilats perquè el que estava clar és que fer vaga podia costar clar. I el que també va quedar clar a nivell nacional és que si es volien canviar les condicions dels treballadors, el canvi s’havia de fer des de dins, és a dir, introduint MPs al Palau de Westminster per canviar les lleis i defensar al Parlament els drets dels treballadors.
Des d’aquell principi del segle XX al canvi real no van passar gaires anys. El millor exemple de com estava evolucionant la societat el proporciona la marca Roll-Royce coneguda mundialment.
De petita jo sempre deia que un dia volia tenir un Roll-Royce negre, descapotable i amb les llums grogues. De cotxes jo en aquella època no n’entenia ni un borrall però el que sí tenia clar és que Roll-Royce era una marca de luxe i que qui teniu un d’aquests cotxes era un triomfador nat. Francament no sé per quin motiu jo aspirava a un vehicle de luxe però en tot cas el que m’havia quedat clar és que Roll-Royce és i era sinònim de qualitat.
Però si avui escric sobre aquesta empresa de ben segur no és perquè m’interessi el luxe i la moda sinó perquè l’aparició de l’empresa i la seva història són un paradigma del que estava succeint a Anglaterra a principis del segle XX.
Per si no ho sabeu Roll-Royce és una companyia conjunta nata de l’afició incondicional a la velocitat i el talent del màrqueting d’un aristòcrata i l’enginy d’un home de la classe treballadora.
Charles Rolls era un hereu de títols nobiliaris i propietats a qui l’apassionava la velocitat però no estava gens convençut dels cotxes que es fabricaven fins al moment i que arribaven tots de l’estranger. Els primers automòbils feien molt de soroll i només funcionaven bé uns quants kilòmetres fins fer un pet com una gla i deixant els passatgers a mig trajecte. Eren a més immensament cars.
Rolls però va sentir rumors sobre un enginyer anglès que havia desmuntat i muntat un cotxe estranger i havia produït un vehicle molt superior en rendiment als comercialitzats fins aquell moment. L’enginyer en qüestió era Henry Royce, un jove de classe pobre que va deixar l’escola als nou anys i dirigia al 1904 una companyia d’enginyeria a Manchester, una ciutat que encara ara es considera “de classe obrera”.
Resulta que Rolls va contactar amb Royce i el va convidar a anar a Londres a parlar sobre aquest nou motor que havia construït. Però Royce no estava per tonteries de nen ric i tenia molta feina, així és que Charles Rolls no va tenir cap més remei que agafar el tren i anar a veure a Henry Royce. Heus aquí un moment significatiu de la història d’Anglaterra que demostra com el poder estava canviant de mans. No va ser l’enginyer de classe treballadora que va anar a demanar finançament a l’aristòcrata, sinó que va ser l’aristòcrata que va anar a conèixer l’empresari que es va fer ell sol.
I es veu que el dinar plegats va ser un èxit tot i venir de mons tan diferents i que després de l’àpat plegats, Royce va portar a Rolls a donar una volta en el seu nou vehicle.
Un cop va arribar a Londres Charles Rolls va treure pràcticament del llit a un dels seus col·laboradors per explicar-li que havia conegut el millor enginyer de motors del món.
L’aristòcrata i l’empresari autodidacta es van associar per començar a produir el que van ser en el seu moment els millors cotxes a nivell internacional: eren ràpids, fiables i silenciosos. Gràcies a l’instint pel màrqueting de Rolls, les carreteres de Gran Bretanya aviat es van omplir d’aquests vehicles.
Rolls però era un cul inquiet. Després d’haver conquerit les carreteres va posar la vista al cel. Volia evitar vies massificades i impostos i es va aficionar a l’aviació. Es va convertir en heroi nacional en completar el primer vol de noranta minuts fins a França i de retorn.
Però el món de l’aviació era molt precari encara i Charles Rolls es va matar el 12 de juliol del 1910 durant una exhibició aèria . Era un dia de mal temps i el pilot francès que s’havia enlairat abans que ell i havia caigut en ple vol ja li havia advertit que no s’enlairés. Charles no en va fer cas i va enlairar-se en el seu darrer trajecte. Aparentment l’avioneta es va desmuntar durant el vol i la caiguda va ser mortal per Rolls.
Però no cal quedar-se només amb Royce com a membre de la classe obrera que arriba a l’èxit perquè una flor ja sabem que no fa estiu.
Un dels altres grans noms del començament de segle és Alfred Harmsworth. Ell arribaria a ser conegut com el Napoleó de la premsa perquè va aconseguir comprar tres diaris Anglesos i donar les notícies i el sensacionalisme que calia a les classes emergents: les masses de la classe obrera britànica. Alfred Harmsworth va néixer en una família pobre i de petit el van haver d’embolicar amb paper de diari per tal que no es morís de fred a l’hivern. Els veïns de la seva mare es van arruïnar i la família sencera dels veïns de l’Alfred Harmsworth es van suïcidar. Ell però va sobreviure i va desenvolupar un instint fantàstic pel que volia llegir el treballador britànic. Es veu que va encunyar el terme “tabloid press”, que és una premsa sensacionalista plena de notícies impactants. Harmsworth té dues famoses frases. Una d’elles és que segons l’empresari, “quan un gos mossega un home no és notícia. Quan un home mossega un gos sí”. Als seus treballadors els va dir que principalment les qüestions que interessaven al públic eren, coses de salut, coses de sexe i coses de diners. I tots sabem que tenia raó. Amb Alfred Harmsworth es van posar de moda els titulars sensacionalistes, les narracions en primera persona i les fotografies al diari.
Què seria de la història del Regne Unit sense els diaris Daily Mail, el The Mirror i el darrer que va comprar l’any The Times?
Tant Henry Royce com Alfred Harmsworth i els que llegien la seva premsa eren la nova força a Gran Bretanya. Una classe obrera alfabetitzada i amb ganes d’anar a conquerir un lloc al Parlament per canviar poc a poc el país des de dins.
Particularment no puc deixar d’admirar gent que ve de baix i que ha lluitat per guanyar-se un lloc i influència a la societat. Per a mi són un exemple a seguir i una font d’inspiració perquè la lluita de classes segueix encara ben viva.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s