Fa poc vaig veure per la televisió que els mítics Rolling Stones havien fet un concert i les imatges d’un Mick Jagger saltant per l’escenari als seus quasi vuitanta anys em van arribar al cor. Se’m fa estrany saber que el país europeu que ens ha donat tan bons músics ha deixat de voler ser part d’una unió europea per tossuderia i pels afanys de populisme d’uns polítics sense escrúpols. De fet el Brexit està costant als mateixos britànics molt car però d’això ja en parlaré en un altre post.
Cert és que el Regneu Unit sempre m’ha semblat un país misteriós i ple de contradiccions. Hi ha figures que em fascinen com la regna Elisabeth I, que en la seva època va saber regnar amb mà ferma tot i ser una dona en un món dominat per mascles. El Regne Unit també és el país on es va executar un rei condemnat per traïció, Charles I i on el científic Sir Galton defensaria la seva teoria de la eugenèsia segons la qual s’havia d’impedir que els de les classes pobres es reproduïssin. Desgraciadament el pensament Nazi europeu es va recolzar en la teoria d’aquest científic que va servir d’excusa per fer barbaritats..
Va ser el país on es va desenvolupar la bomba atòmica encara que després els Estats Units s’emportessin els tristos mèrits de produir una arma mortal.
Paradoxalment a Anglaterra s’ha lluitat per les millores socials però segueix sent una nació molt marcada per les classes socials que no són castes però gairebé. Boris Johnson per exemple és un d’aquells fills de família rica amb aires de grandesa que de petit deia que volia arribar a ser el rei del món. I va començar sent el rei de la mala educació perquè fins i tot a l’escola privada on anava i en què estaven acostumats que els alumnes de casa rica visquessin d’excessos es va haver de cridar l’atenció dels pares. I resulta que ara és Primer Ministre gràcies a defensar el Brexit per pur populisme.
No tot són aspectes negatius sobre el Regne Unit. Per a mi Anglaterra ha estat un país que ha produït una literatura excel·lent i una música fantàstica que va captivar les meves orelles ben aviat.
Avui vull escriure de dos grups rivals que van marcar el panorama musical de la dècada dels vuitanta en un moment en què fer-se famós no era tan fàcil com ara. Els meus grups de l’època adolescent eren Duran Duran i Spandau Ballet.
Spandau Ballet va ser un grup musical que va néixer el 1979 amb Gary Kemp i el seu germà Martin Kemp juntament amb un bateria John Keeble, el cantant Tony Hadley i el guitarrista i posterior saxofonista Steve Norman.
El nom del grup va generar controvèrsia perquè Spandau és una presó berlinesa i el nom de “ballet” es va dir que feia referència als espasmes que tenien els presos quan es penjaven. El grup ho va negar sempre però la llegenda urbana havia nascut.
En un principi l’estil d’aquest grup va estar adscrit al New Romantic però aviat van passar a fer pop, tan típic de l’època dels vuitanta.
Els seus èxits principals van ser “True” del 1983, “Gold” del mateix any, “Only when you leave” del 1983 i la preciosa i trista balada “Through the barricades” del 1986.
Els Spandau Ballet es van separar el 1989. Els germans Kemp van continuar sent focus d’atenció de la premsa britànica, entre d’altres perquè Martin Kemp va ser anomenat home més sexy del Regne Unit durant uns anys. En acabar la seva carrera musical Martin Kemp va seguir dalt de l’escenari com a actor fins que un tumor cerebral el va obligar a prendre’s un respir i ocupar-se de la seva salut durant una llarga temporada.
El 2009 el grup es va tornar a unir per produir un nou disc que principalment recopilava cançons antigues pels nostàlgics de la dècada dels vuitanta.
I mentre per aquí a Espanya sonaven algunes cançons mítiques com “al este del Edén” de la Unión i els Hombres G ens rebentaven el timpà amb una cançó tan surrealista com dissonant com “Marta tiene un marcapassos” del vuitanta-sis, la famosa “escuela del calor” dels Radio Futura del vuitanta-tres encara es podia escoltar prou sovint a la radio. Sort en vam tenir de Mecano amb peces més harmonioses i dels Duncan Dhu per compensar algunes estridències ibèriques del vuitanta. Potser per això jo fugia de les emissores que em portaven només la música d’aquí fins trobar les que ens importaven els èxits d’Europa.
I molts d’ells arribaven de les mans de la banda britànica rival dels Spandau Ballet: Duran Duran.
Des d’un principi Duran Duran va ser el principal oponent d’Spandau Ballet. Els primers van aparèixer a Birmingham i representaven molt més la classe treballadora britànica que els Spandau Ballet, que es consideraven més ídols de classe mitja.
Duran Duran es va formar en un principi amb John Taylor i Nick Rhodes el 1978. La primera banda la van formar ells dos amb Simon Le Bon de cantant i Andy Taylor, Roger Taylor y John Taylor que encara que ens ho pensem, no eren germans com el Gary i el Martin Kemp dels Spandau Ballet.
Jo tenia quatre anys quan Duran Duran començava a composar i tocar cançons a l’estil New Romantic. Aquestes primeres cançons les vaig descobrir després. Quan vaig ser conscient de la seva música, els Duran Duran ja tocaven pop i produïen vídeos controvertits per ser, segons deien, eròtics. Avui dia ja estem acostumats a coses més fortes i per tant els vídeos ens semblen un joc de nens.
En tot cas encara avui val la pena posar un parell de cançons del grup i escoltar-ne les lletres farcides de paraules i sentit. Els Duran Duran tenen peces amb molt de ritme que carreguen l’energia com el famós “hungry like a wolf”, “new religion” o “wild bots” però també cançons intimistes com “a matter of feeling” o “save a prayer”. Van gosar fins i tot a dedicar una peça a Margaret Thatcher, que havia practicat una política tan dura que molts joves britànics es trobaven en carrerons sense sortida. Una època molt negra de la història britànica contemporània que no serà res comparada amb la que ens arriba amb Boris Johnson.
Els Duran Duran es van mantenir en actiu durant molt de temps i el 2018 encara van treure “Paper Gods” amb un estil molt diferent al que solien produir. Estic parlant d’un grup que va sorgir el 1978 i que quaranta anys després encara podia sorprendre al públic. Admiro profundament els artistes i sobre tot els músics que aconsegueixen crear durant tantíssim temps.
Duran Duran i Spandau Ballet i la seva rivalitat es va veure reflectida en la dels grups Oasis, de Manchester i classe obrera i Blur, de Londres. Amb la diferència que els enfrontaments d’aquests dos darrers grups van ser més escandalosos que els dels grups capdavanters dels vuitanta.
Si algun dia teniu temps us recomano escoltar alguna de les cançons més conegudes d’ Spandau Ballet o Duran Duran. Tot i que alguns pensin que la seva música era comercial, quina música no ho és? La música la fem per gaudir-ne i per tant ha d’arribar a tanta gent com sigui possible.
Segueixo sent una amant de la música actual i per tant m’agrada assabentar-me de les novetats. I adesiara miro enrere i escolto el que van ser cançons d’altres èpoques que encara em fan posar la pell de gallina. Moltes d’elles les he anomenades en aquest post. Espero que potser n’escolteu unes quantes.
Bona setmana a tots!