La casa a les locucions angleses II.

Segueixo amb el tema de les locucions i expressions que tenen a veure amb la casa perquè n’hi ha per parar un tren. I si estenem el tema casa i hi incloem les parts d’aquesta, llavors hi ha material per setmanes. Però anem pas per pas.
La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to eat someone out of the house and home” que traduït seria menjar-se a algú fora de casa seva i la seva llar. Això no és una altra cosa que endrapar tantíssim a la casa d’un altre que el treus de la seva. Us en poso un exemple d’una situació que em va passar a mi. Jo tenia el meu primer pis de soltera als vint anys. Estava situat a la Sonnenallee de Berlin i un vespre em va trucar a casa un conegut que es va presentar sense avisar. El paio, que era alt com un sant Pau, portava fam i les butxaques buides i em va demanar si tenia quelcom per menjar. Jo per aquelles èpoques no anava gaire sobrada de diners així és que a la nevera hi havia una mica de pa i melmelada, formatge i algun plat precuinat per quan l’estomac estava massa buit. El meu conegut tenia gana i no va dubtar ien demanar-me si tenia res per menjar. Li vaig portar el pa i la melmelada pensant que se’n serviria unes llesques i me’n deixaria per mi. Però va resultar que se’m va acabar tot el pa de pagès i la melmelada i jo em vaig quedar amb un pam de nas sense saber si dir-li que pensava que el seu comportament era un pèl descortès. Aquell noi clarament va fer el que els anglesos en diuen “eat me out of the house and home” perquè literalment em va deixar amb la nevera pelada i l’estomac fent rau rau. De gent amb cara n’hi ha per tot arreu com podeu veure.
I quan un va de casa en casa afartant-se el més segur és que acabi estan gras. Si una persona és grassa els anglesos diuen que sembla un cantó d’una casa “ to look like a side of a house”. Això és un eufemisme simpàtic per no haver de dir les coses pel seu nom. Igual que quan diuen que a una persona li sobren uns quilos i ho fan designant-la com a “stocky”, és a dir, que té stock o reserves. I és que els éssers humans demostrem tacte i empatia lingüística sovint. No ens agrada anomenar les realitats crues amb el nom que els pertoca. D’això ja n’havia parlat anteriorment en un article del blog. I llavors ja us vaig fer cinc cèntims de diverses maneres que hi ha en vàries llengües de designar la mort. Doncs bé, quan una persona és morta i enterrada es diu que és a la “last home” la darrera casa, és a dir a la tomba.
Més positiva és la locució de “to be home and dry”, ser a casa i sec, que s’empra quan es vol dir que s’ha tingut èxit en quelcom. Si jo per exemple en un any aconsegueixo estar establida i haver canviat de lloc de treball podré dir que sóc “home and dry”.
I si algú li deixa clara una cosa a una altra de manera sovint dolorosa, els anglesos diuen “to bring something home to a person”, és a dir portar-li una cosa a casa a una persona. El cert és que el món està força farcit de gent que té molt bon concepte de si mateixa i que es creuen perfectes. De vegades cal deixar a aquesta gent clar que potser no són tan meravellosos o meravelloses com es pensen. A mi per exemple se m’acut una companya de feina a qui hauria de “bring it home to her how cruel she can be”, és a dir deixar-li clar com de cruel pot arribar a ser perquè es pensa que és una bellíssima persona. En aquest cas el que li dirà seria el que els anglesos anomenen una “home truth”, una veritat casolana.
I quan no hi ha res extraordinari a dir de res els anglesos ho expressen amb un “nothing to write home about” un res sobre el que escriure a casa.
Aquesta setmana però del que sí hauríem d’escriure a casa és de les destrosses ocasionades durant les festes de la Mercè. Han deixat el barri del Poblenou trinxat i han donat peu a molts “botellons” que propiciaran contagis. En època de pandèmia i amb una ciutat que és un desgavell total, de veritat calia fer les festes? No hauria estat més assenyat no fer-les aquest any?
Particularment jo preferiria carrers més ben asfaltats i empedrats, parcs més ben cuidats, transport públic més regular i un increment del personal sanitari i de seguretat. Però és clar, el que jo demano són molts diners i les festes de la Mercè s’organitzen amb quatre xavos que paguem tots dels impostos. Com també paguem de les nostres butxaques les brigades de neteja que deixen la ciutat mínimament decent per començar la setmana com si no hagués passat res.
És més fàcil donar-nos pirotècnics que no pas oferir atenció al ciutadà. És una realitat trista però certa. De vegades penso que no estem tan lluny de la política de “panem et circenses” que practicaven els romans. Cal veure-ho tal i com és. Bon dijous a tots!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s