Una de les preocupacions principals de la meva vida ha estat sempre el tema de l’habitatge. Com que visc de lloguer sempre pateixo pel moment en què me l’apujaran i em veuré obligada a deixar el meu pis per buscar-me’n un altre. Per això penso que tenir una llar pròpia ha de ser un motiu de tranquil·litat absoluta o gairebé absoluta. Però l’habitatge ha esdevingut un article de primera necessitat caríssim de manera que ens veiem tots obligats a lligar-nos a una hipoteca per tal de garantir que podem residir en un lloc concret. Aquí no tenim mentalitat de viure de lloguer perquè aquest no permet estalviar així és que els que no hem pogut accedir a una hipoteca en aquest país ens sentim com a perdedors.
Si fa uns dos-cents anys la principal despesa de l’home era el menjar, ara és l’habitatge i no cal pensar en comprar cases, que només es poden pagar fora de les ciutats perquè els pisos són prou cars i segons a quin barri són impagables.
Però jo avui volia parlar-vos de cases i no de les que podem o no comprar-nos aquí sinó de les que apareixen a les expressions angleses i que són d’ús comú.
La primera locució la fem servir per designar una lluita o uns disturbis violents. Es tracta de la “rough House”. Com potser ja sabeu, “rough” en anglès és un adjectiu que es fa servir per a designar persones o situacions que semblen dures. Una “casa dura” per tant és una disputa violenta. Podríem dir que de vegades a Anglaterra els partits de futbol amb els fans d’un equip i un altre barallant-se han provocat “rough house”.
I quan un o una és molt pulcre i manté la casa en ordre i n’està orgullós o orgullosa, en anglès diem que aquesta persona és “houseproud” orgullós de casa. Sembla curiós si més no que els britànics tinguin una manera de designar aquest tipus de tarannà. A mi m’abelleix tenir el meu pis en ordre però aquest any ja tinc clar que no estarà tan net i endreçat com m’agradaria per manca de temps. Així és que no seré tan “houseproud” com normalment.
Però el que sí soc i seguiré sent és a “house-hunter”. El terme “hunter” avui dia és conegut per tothom pels anomenats “headhunters” que són literalment els caça cervells o caça talents que no són res més que persones que treballen en empreses cercant treballadors per a altres empreses. Doncs els “house-hunters” són els que busquen contínuament un lloc per viure. Jo he estat i encara soc una d’ells perquè viure de lloguer intranquil·litza ja que en qualsevol moment et poden apujar el preu del que pagues mensualment i no queda cap més remei que marxar. Per sort l’actual llei del lloguer obliga al propietari a demostrar una millora palpable de la qualitat de l’habitatge per demanar un increment del lloguer. Ja era hora que canviessin la llei!
Quan algú té una idea impracticable els anglesos l’anomenen una “house of cards”, casa de cartes. Als empleats a les empreses de vegades ens toca escoltar les “houses of cards” que ens proposen els de l’equip directiu creuant els dits que s’ho repensin abans de prendre decisions equivocades. Però qualsevol diu el que pensa davant dels “de dalt”.
Ara surto amb un tema actual. Fa poc els mossos van descobrir a un habitatge de sant Martí, més concretament a un del Poblenou, una plantació de marihuana. Aquest pis, en què segurament no hi habitava ningú, és el que els britànics anomenen “a clearing House” és a dir una que serveix per encobrir activitats delictives. I ben segur els agents que van descobrir l’habitatge i el que s’hi feia van fer el que els anglesos anomenen “bring the house down”, portar la casa avall, és a dir rebre l’aplaudiment de molts.
Quan algú fa tant de xivarri que ens impedeix concentrar-nos per exemple, llavors diem que ells “shut the house down” que tanquen la casa. Els meus actuals veïns del loft de sota ho fan sovint quan organitzen festes. I esbombant això de les festes sorolloses dels del loft el que faig jo no és res més que “shout it from the housetop” ho crido des del punt més alt de la casa, és a dir que ho esbombo.
I si algun dia aconsegueixo anar a parar a un lloc on no necessàriament he de patir perquè m’apugin el lloguer i no pugui pagar, és a dir un lloc propi, llavors finalment donaré una “house-warming party” que no és res més que una festa d’inauguració o com diuen ells “d’escalfament” de la casa, pis o llar.
La darrera locució m’abelleix especialment. En anglès resulta que quan ens entenem d’allò més bé amb algú diem “get on well like a house on fire”, és a dir que ens portem bé com una casa en flames. No entès mai d’on pot venir aquesta expressió però em sembla curiosa. A vosaltres no?
La imatge d’avui és del carrer Pujades del Poblenou prop del metro llacuna amb una de les boniques persianes pintades del barri.
Bona setmana!