Queden ja poquets dies d’aquest estiu que no ha estat ni tan calorós ni tan llarg com estem acostumats i el meu cervell es posa ja en mode tardor. Aquesta època de l’any ens porta el horrorós canvi d’hora que ens roba llum de sol, però també uns colors del bosc preciosos i dies de melangia veient la pluja regalimar per les finestres. La tardor és època d’introspecció i recolliment.
Avui vull parlar d’una tradició alemanya de tardor: el sant Martí, que se celebra en honor al sant nascut en terres hongareses i que va esdevenir el patró el vi. Sant Martí va néixer en una família d’un oficial de l’exercit romà cap al 316 i als 15 anys va començar a servir a la guàrdia imperial romana. Es convertí al cristianisme per una revelació durant un somni i es va unir als deixebles de Hilari però la corrent religiosa era oposada a les creences arrianes del bisbe Auxenci i sant Martí es traslladà a una illa per portar una vida de retir espiritual. Hi va ser fins que el bisbe Hilari va tornar a jugar un paper important dintre de l’església i llavors sant Martí es va traslladar a Poitiers i es convertí en diaca i prevere. Posteriorment el van fer bisbe. A l’Edat Mitja se celebrava Sant Martí la vesprada anterior al 11 de novembre i es feia amb un festí per preparar el cos pel dejuni anterior a l’època de Nadal. Tot i que associem el fet de menjar frugalment amb el període abans de setmana santa, el dejuni a aquestes dates és més aviat actual. De fet a l’església ortodoxa el dejuni encara és abans del Nadal. Es feia coincidir el Sant Martí amb l’època de sacrifici de les bèsties que no es podien mantenir a l’hivern per l’escassetat de pastures. A més durant centenars de segles el dia de sant Martí coincidia amb el final de l’any agrícola i el pagament d’impostos i rendes. Per fer el tiberi preparatori del dejuni es menjava sobre tot saïm, ous i evidentment porc. D’aquí allò de que “a todo cerdo le llega su san Martín”.
A Alemanya i a algunes regions d’Àustria, a Luxemburg, a Suïssa i al sud del Tirol el Sant Martí (Sankt Martin) se celebra amb els nens desfilant pels carrers amb llanternes enceses. Fins el segle XVIII la revetlla d’aquest sant s’encenien fogueres que s’havien de saltar com les nostres de sant Joan. La festa prové de França però ha arrelat a les terres de parla alemanya.
Però no us vull deixar amb la idea que les tradicions de tardor comencen tan tard perquè no és pas així. En realitat, tot i que el solstici de tardor no se celebra amb tantíssim rebombori com el d’hivern o el d’estiu, l’arribada de les fulles groguenques és motiu de festa a molts indrets. Els pobles eslaus mateix adoren la deessa Ovsen i li donen les gràcies per la collita durant la tardor. Durant aquest equinocci els eslaus feien pastís amb poma i col i si la massa pujava ràpidament ho interpretaven com a senyal de que la situació econòmica seria favorable el proper any de collites. Durant aquest dia es recollien andròmines velles de les granges i es cremaven. Què serà que l’home necessita cremar en fogueres les coses antigues i que vol perdre de vista? Ho devem portar inscrit al codi genètic.
A l’església ortodoxa es fa coincidir el naixement de verge maria amb el solstici, és a dir el 21 de setembre.
Sigui com sigui, aquesta època de l’any s’ha de gaudir de ple. El fred no ens arrauleix a casa i el paisatge de fulles daurades i rogenques és un espectacle visual d’una bellesa que em captiva any rere any. I per si la natura no oferís prou als nostres ulls, el paladar queda ben satisfet amb les receptes de tardor alemanyes que porten els ingredients típics com la col llombarda, la poma, la remolatxa que és una font boníssima de ferro, la carabassa, les peres i els moniatos.
Bona tardor a tots!