La família i les locucions angleses II.

Segueixo avui amb el tema de les locucions angleses que tenen a veure amb la família perquè encara n’hi ha unes quantes més.
La primera que us vull comentar m’agrada especialment pel seu significat, és la de “sisters under the skin”, germanes sota la pell. S’utilitza quan es vol expressar que dues dones que venen d’entorns diferents i pertanyen fins i tot a ètnies diferents tenen els mateixos gustos, habilitats o un tarannà similar que les fa compatibles. Si tenim la sort de conèixer gent d’altres països, ens adonem que l’afinitat no és un producte cultural sinó que és qüestió de caràcter.
Quan les persones són considerades poc sofisticades i fins i tot ignorants, els anglesos diuen que són “country cousins”, és a dir cosins de poble. Evidentment aquesta expressió data d’una època en què van començar a estar de moda les ciutats i els pobles quedaven més aïllats i els darrers progressos els semblaven llunyans o ni tan sols arribaven. L’Anglaterra que va veure néixer aquesta locució ha canviat perquè ara qui té diners va a viure a les afores en pobles ja que les ciutats impliquen molt estrès i problemes socials. Vaig comentar també en un post anterior que el que en castellà designen com a “pueblerino” en anglès s’anomena “country bumpkin” carabassa de poble, i en alemany “Landei” ou de poble. La llengua encara no ha adaptat la locució al pensament modern perquè avui dia cada cop més gent vol anar a viure al poble amb les mateixes comoditats que la ciutat però sense els nivells de contaminació de les metròpolis.
I parlant de pobles i de gent del camp, un “son of the soil” o fill del sòl, és una persona que ha crescut al camp o en una granja. D’aquests ja no en deuen quedar gaires perquè la pagesia i la ramaderia requereixen molt esforç i pocs guanys. És una llàstima que els governs no sàpiguen cuidar els treballadors del camp i de la terra que són els que alimenten les ciutats. De fet estan força desprotegits per la llei com ja us explicaré en un post un altre dia. Potser fins i tot la setmana vinent.
Quan diem que les persones són “country cousins” en certa manera se’ls considera un pèl ignorants perquè el coneixement en altres èpoques no arribava als pobles. Quan algú però és ingenu per naturalesa i confia massa en altres persones i per tant és fàcil d’ensarronar els anglesos l’anomenen “a babe in arms” un bebè en braços. I com que els bebès són el més innocent del món junt amb els animals, quan els anglesos parlen dels “babes in the wood”, els bebès al bosc, estan parlant de la gent innocent, massa confiada i sense experiència.
Els bebès són un tema del que les locucions angleses en treuen molt de profit. Per exemple quan algú es troba de cop i volta fent-se càrrec de les responsabilitats d’un altre ells diuen “to be left holding the baby”, és a dir, que t’han deixat aguantant en braços al bebè.
I recordeu que volia dir allò de “to throw away the baby with the bathwater?” Llençar el bebè amb l’aigua de la banyera? Doncs vol a dir deixar perdre coses valuoses intentant desfer-se del que ens molesta.
Seguim. He comentat unes quantes expressions que tenen a veure amb la manera com designem gent ingènua i sense experiència. Ara us en explico una que és tot el contrari. Quan volem dir-li a algú en anglès que no doni lliçons a una persona amb més experiència que ell o ella, els britànics diuen “ don’t teach your grandmother to suck eggs”. No ensenyis a la teva àvia a xuclar ous. No entrem ara en quins ous perquè crec que la locució té un clar doble sentit i més coneixent els anglesos.
La que fa molta gràcia és la de tenir “grandmother’s funeral syndrome”, síndrome de funeral de l’àvia. Què és? Doncs és el que diuen al Regne unit quan algú està absent a la feina dient que està malalt i se sospita que no ho està. Prové de l’època en que l’excusa recurrent per no anar a treballar era dir que s’havia mort l’àvia.
Recordo que l’any 2007 la directora del centre on treballava a aquella època em va parlar d’una alumna que sempre li venia amb excuses de no haver pogut fer la feina perquè havia hagut d’estar per la seva tieta que estava molt malalta. A mida que avançava el curs ella pintava la tieta cada cop pitjor fins que un dia que no devia entregar algun treball de molt pes, la noia va explicar que la seva tieta havia mort. Llavors la directora, entendrida per la història, va trucar a la mare de l’alumna per donar el condol i resulta que la tieta estava la mar de sana i que la nostra alumna s’havia inventat tota aquella història per no presentar la feina a temps. Doncs bé, clarament l’alumna patia “grandmother’s funeral syndrome”.
I si a algú de vosaltres el volen fer responsable pel comportament d’algun col·lega o soci, llavors els britànics pregunten “am I my brother’s keeper”, sóc el vigilant del meu germà? Per deixar clar que el que facin els companys de feina no és la nostra responsabilitat.
Com que ja us vaig comentar la setmana passada que les mascotes són part de la família us deixo de nou amb una imatge del Safrà fent la migdiada i el Sugus intentant despertar-lo.
Bona setmana a tots.

El mobiliari en les expressions angleses II.

Segueixo avui amb el tema del mobiliari a les frases fetes angleses perquè encara n’hi ha unes quantes de molt útils. Recordeu que la setmana passada vaig comentar que un “wet blanket” era un esgarriacries? Doncs amb la paraula manta encara tenim una locució molt emprada en aquests moments, és la de “blanket regulation” que literalment és una regulació manta i que denota un conjunt de normes o regles que s’apliquen a tothom per un igual sense fer les distincions que caldria. Per exemple, durant aquest darrer tancament perimetral Catalunya no ha permès la mobilitat fora de la comunitat igual que no ho va fer en Ximo Puig per Nadal. Ellno va deixar entrar a la comunitat Valenciana cap no resident per molt que aquest hagués nascut a València o Castelló. Òbviament s’han de limitar els desplaçaments perquè com menys ens moguem, més es pot controlar la Covid-19 però el tancament indiscriminat de la comunitat va voler dir que hi va haver gent que es va quedar sense poder estar amb la seva família propera a qui no veia des de gairebé mig any. Hem de tenir en compte que a Catalunya hi treballen molts interins de la pública que són de Castelló o de València i que no van poder anar a casa pels Nadals. Aquest reglament va ser un “blanket regulation” perquè no va tenir en compte casos molt puntuals. Durant aquesta pandèmia el que ha quedat clar és la salut mental de les persones s’ha descuidat molt. De la mateixa manera que es permetien desplaçaments per cuidar persones dependents, s’haurien d’haver fet excepcions per no mantenir separades famílies durant tantíssim temps. Jo no recordo mai no haver pogut veure els meus pares si més no dos cops l’any. Així és que la pandèmia i les seves “blanket regulations” han fet molt de mal i espero que no n’hagi de fer més encara.
I parlant de governs i normatives, fa poc hi va haver a Barcelona una manifestació contra la nostra famosíssima alcaldessa Ada Colau que cada dia treu una idea pitjor que la del dia anterior i la imposa peti que peti. Doncs estaria bé que davant de tanta crítica i descontent de la ciutadania fes el que els anglesos anomenen “take a back seat”, és a dir agafar un seient de darrere, dimitir i deixar que agafi el control de l’Alcaldia alguna altra persona. No obstant, no ho farà perquè el sou que cobra li agrada molt i perquè ha procurat posicions molt beneficioses a qui li ha convingut. I això que ella anava de progressista i té un passat d’okupa!
Quan em vaig assabentar del nou impost d’emissions que vol fer entrar en vigor em vaig enfadar de valent i com dirien els britànics, em va faltar poc per “to bite the carpet”, per mossegar la catifa. Ens han apujat tota mena d’impostos a Barcelona i no ho noto enlloc. La ciutat està més bruta i deixada que mai. Us heu fixat en els parcs? Fan pena de veure! El Parc central del Poblenou té totes les plantes que creixen enfilant-se a les parets del seu recinte en estat d’agonia. Els clubs de cànnabis han proliferat com bolets al bosc sense cap control, el problema dels okupes és tan greu que Tecnocasa regala l’alarma als clients que volen vendre un immoble buit per por a que s’hi posin uns okupes i ja no es pugui vendre. Tenim més robatoris que mai, més jovenalla bevent pel carrer i destrossant el mobiliari urbà que en les darreres dues dècades. La nostra alcaldessa ha convertit Barcelona en una ciutat apta pels turistes però de la que els ciutadans no en podem gaudir. Procuro no fer-me mala sang però mossegaria la catifa cada cop que llegeixo quelcom sobre les seves decisions.
I de les catifes i els seients passem als tamborets amb la locució “stool-pidgeon”, colom de tamboret. Un “stool-pidgeon” és algú a qui han contractat per tal que vagi explicant a l’equip directiu coses sobre els seus companys de feina. Nosaltres els anomenem espietes o delators. A aquests de vegades no cal contractar-los, s’ofereixen ells mateixos a ser-ho, el problema és que se’ls veu el llautó de seguida i llavors la gent en fuig.
Recordeu que la setmana passada us vaig parlar de les “cradle-snatcher” i vaig comentar que hi havia una gran diferència entre una dona madura que té un company més jove i que és en castellà una “asalta cunas” i un “pare de sucre” sugar daddy que és un home molt més gran que la seva companya? El llenguatge segueix sent purament masclista i encara estem ancorats en tradicions del segle passat. Per això en anglès quan una dona ja ha passat l’edat perquè la demanin en matrimoni, ells ho expressen amb un “to be on the shelf”, estar al prestatge. És com si la dona fos un producte que s’ha de comprar a la botiga i si no es compra, es queda allí. Horrible. Sobre tot perquè el matrimoni no té cap edat ni per l’home ni per la dona. I de fet a la meva feina he conegut un parell de casos de matrimonis molt ben avinguts amb parelles que s’han trobat en edat madura. Tenir fills no és una obligació per a les dones i per tant el matrimoni ha de ser un acte simbòlic de reconeixement de la intenció d’una parella de restar junts fins el darrer moment. I l’amor no té edat i casar-se tampoc. Ni per les dones ni pels homes.
I seguint amb els prestatges hi ha una locució “shelf-life” vida de prestatgeria que designa en anglès quelcom que serà de durada determinada i més aviat curta. Quan vaig veure que de cop més gent es comprava un patinet elèctric vaig pensar que la moda tindria “shelf-life” però ha resultat no ser així. El patinet té l’avantatge que transporta ràpidament, es pot veure el carrer i prendre l’aire mentre un es desplaça i evita haver d’agafar el transport públic ple de gom a gom. A més te’l deixen dur amb tu per tot arreu, cosa que no passa amb la bici que he de deixar al carrer. O sigui que tot són avantatges només i per tant de “shelf-life” res de res.
Igual que amb els nostres veïns ibèrics, quan no volem parlar d’un tema que ens resulta molest els anglesos diuen “to draw a curtain over”, és a dir tirar la cortina sobre quelcom. Recordeu que els castellans ho expressen dient la locució “correr un tupido velo”.
I d’unes cortines a unes altres perquè en llenguatge vulgar quan volem dir que a algú se li ha acabat el bròquil en anglès diem “it’s curtains for” i el nom de la persona. Per acabar avui us volia comentar que si algú és el contrari d’un gentleman o una lady, en anglès direm que aquesta persona és “not out of the top drawer”, és a dir que no ha sortir del calaix de dalt.
Per aquest dijous ja hem acabat que avui ja porto nou expressions i locucions. Tinc pendent un post sobre la negació en àrab de la que vaig parlar per sobre fa poc. Us desitjo un bon cap de setmana aquest dijous de vigília del meu aniversari.
La fotografia d’avui torna a ser del meu despatx però avui el podeu veure amb llum de dia i amb un element molt important: el Safrà assegut a la meva cadira intentant gaudir del sol que entra pel balcó.