El desconegut conegut III.

Gràciadivina

A la una de la matinada el Dani encara hi donava voltes. Ara ja era massa tard. No podia desvelar el seu secret i calia continuar amb el joc. Un sentiment d’impotència s’amarà d’ell. L’havia feta massa grossa amb la seva fantasia i a més hi havia implicat un amic seu. Ara la Martina havia convidat l’Olivier a Barcelona i ell hauria d’inventar-se quelcom plausible sobre la seva vida al país való. Havia de ser quelcom que l’impedís viatjar a Barcelona. Però què? Una dona i uns fills era inacceptable. Ja havia dit a la Martina que era solter. Una àvia discapacitada potser? Un torneig de no sé què. Encara hi donava voltes. S’havia adonat del merder en què s’havia fotut a ell i al seu amic quan li va arribar un missatge al mòbil dient que havia de mirar el correu. El missatge no contenia cap mena de salutació com era usual en el seu amic. Alarmat el Dani mirà la bústia de correu electrònic en arribar a casa de la feina. El belga havia redirigit el correu al Dani per posar-lo al corrent del que passava.

Ja li ho havia advertit el seu amic que no era bo seguir amb una farsa, que en algun moment s’havia d’acabar i que viure en una mentida desgasta molt. Decidí dir-li a l’Olivier que no respongués al correu mentre els dos pensaven què fer amb la situació. Es va maleir els ossos per l’atzagaiada.

Aquell vespre la Martina dormí intranquil.la, martellejada per la curiositat. Per què no hauria escrit l’Olivier? Potser havia tingut un dia difícil a la feina, o potser es començava a cansar de l’intercanvi d’informació anodina sobre les seves respectives rutines. Al pis de sota el Dani seguia redactant un correu que ja no sonava tan xarbotant d’alegria com els que havia escrit fins aquell moment perquè l’enviés el seu amic. «Ho notarà i es cansarà» pensà ell entristit. Li agradava saber què feia la Martina, aquella noia que sempre li havia semblat fora del seu abast i de qui estava encaterinat des de sempre però no es volia embrancar en un joc tan brut i molt menys havia esperat d’ella que convidés a aquell desconegut a visitar la ciutat.

Escrigué el cos del correu i després demanà al seu amic que no l’enviés de seguida sinó que esperés un parell de dies per fer-ho. Molt probablement la Martina interpretaria que aquell convit estava fora de lloc i llavors potser es distanciaria de l’Olivier. Eren prop de les dotze quan acabà de redactar el mail.

L’endemà al matí el Dani sentí el despertador de la noia i les seves passes poc després com era habitual i es demanà si estaria inquieta per la manca de notícies del belga. Desitjà que no fos així. En el fons l’havia observada des de feia anys però la font d’informació més real que tenia d’ella era l’Olivier. A través d’ell havia esbrinat que els seus esports favorits eren la natació i el patinatge sobre gel, que detestava l’hivern perquè la feia sentir trista, que de tant en tant passava molts nervis a la feina i que enyorava la seva millor amiga, que havia marxat a viure a Tarragona després de treure’s les oposicions de professora de secundària feia un any i mig. I ella, què en sabia d’ell? El que havia anat explicant el seu pare a la Martina quan aquesta demanava pel Dani. I ho havia fet prou sovint es veu. Fins i tot el Joan li havia començat a fer bromes amb “la teva xicota del pis de dalt” durant una bona temporada després que ella tornés d’Holanda. El Dani s’enllestí per anar a la feina i s’ho va fer venir bé per sortir en el moment en que notà que la Martina també marxava. S’entretingué a la porta mentre ella baixava el replà i la ullà per veure com estava. S’havia vestit de manera alegre i les seves passes decidides feien joc amb els pantalons vermells però quelcom en la seva mirada era menys picardiós que durant les darreres setmanes.

—Bon dia Martina!

—Bon dia Dani.

Ella el mirà directament als ulls i al Dani li se li va foragitar el cor. Les hores d’aquell dia no passaven per la Martina tan ràpidament com hagués volgut. La seva feina no fluïa i estava desassossegada. Havia de redactar quatre notícies però el text li semblava inconnex i incoherent. Definitivament l’assumpte amb l’Olivier no se li estava posant bé i aquell debat interior sobre si seria convenient o no aferrar-se a una amistat tan llunyana i desconeguda, li estava drenant l’energia.

Per sort durant l’esmorzar la Martina pogué compartir la mitja hora d’esbarjo amb el Santi, que la va animar amb les seves bromes. El fotògraf i historiador portava gairebé vint anys treballant al diari i havia esdevingut un supervivent en temps de tempesta. Tenia quaranta-cinc anys i una panxa incipient que feia palès que era tan amant de la bona taula com de la seva família. En Santi parlava sovint dels canvis que havia experimentat Barcelona i havia esdevingut un detractor de la ciutat aparador en què s’havia convertit la capital catalana.

—Estic espessa avui Santi. M’hauré de prendre una dosis doble de cafè i quedar-me sense dinar per acabar els reportatges.

—Et passa quelcom?

—No estic gens inspirada. Em falten les ganes d’escriure.

—Però si precisament la bombolla immobiliària i els desnonaments és un tema que t’interessa!

—Ho sé. Però tinc el cap en un altre lloc.

El Santi la mirà encuriosida.

—En un lloc agradable o desagradable? —demanà ell encuriosit. La Martina era la dama de ferro de la redacció. Ni tan sols la mort de la seva mare s’havia emportat ni una engruna de la seva inspiració d’escriptora. Havia de ser quelcom greu.

—Encara no t’ho sabria dir. Crec que estic posant massa energia en conèixer algú que està molt lluny de mi.

—No em diguis que encara segueixes escrivint a aquell holandès catalanitzat? —digué ell incrèdul.

—És belga. I sí, encara segueixo amb la nostra amistat…

El Santi va sospirar.

—Vols que anem a fer un cafè avui a l’hora de plegar?

—Fet!

I mentre a la redacció la Martina lluitava per escriure un reportatge que fes posar als barcelonins els pèls de punta per l’encariment abusiu del preu de l’habitatge, a Bèlgica l’Olivier pensava entre visita mèdica i visita si no era el seu deure moral més noble ajudar al seu amic Dani a donar el primer pas amb la noia que li agradava. Ell havia estudiat medicina per guarir els seus pacients. El Dani se’n podria considerar un. La medicina havia absorbit la seva vida de tal manera que li quedava poc temps de lleure. I quan en tenia es dedicava a l’esquí i la hípica, a les barbacoes amb els pocs amics que tenia i al seu fill a qui veia cada dos caps de setmana i del que estava orgullosíssim. Era solter encara perquè mai s’havia casat i el seu fill Guillaume va ser el millor fruit de la relació més llarga i profitosa que havia tingut mai amb una dona. Desafortunadament la seva professió s’enduia bona part de l’energia necessària per buscar una persona nova. I el Dani tenia suficient temps lliure i la noia però li faltava l’impuls. Calia una solució mèdica invasiva.

 

 

El desconegut conegut.

Gràciadivina

Al pis de baix  el Dani parava la orella per sentir si la Martina havia arribat. Li hagués agradat tant poder demanar-li personalment com havia anat el dia! Feia moltíssim que es coneixien, de tota la vida gairebé perquè el Dani es va mudar a aquell pis amb el pare i el germà quan tenia només vuit anys. La seva mare s’havia mort d’un accident de carretera i s’havia emportat la poca il.lusió de viure que tenia el seu marit, l’Ignasi, que als trenta-set anys s’havia quedat amb dos nanos als que pujar sense tenir ni idea de com fer-ho. Per no saber no sabia ni cuinar. Va avorrir als seus dos fills a base de plats de pasta amb qualsevol salsa fins que es va atrevir a fer un pit de pollastre arrebossat. L’Ignasi veia a diari la cara de dolor dels seus fills en despertar-se en aquell pis que havia estat una llar plena de vida i garola a tota hora. Cada racó de la casa cridava el seu nom i al final, l’Ignasi va decidir “pel bé dels nens” però sobretot del seu, anar a viure a un altre lloc. Volia canviar de barri per no ensopegar-se amb la gent de sempre que el miraven amb compassió. Si començava de nou a un altre barri, ningú se’l miraria de cap manera especial. I un altre pis ajudaria a deixar enrere la Mercè. El Dani i el Joan van ajudar al seu pare a entaforar tot el que van poder en les caixes pel trasllat. Es van endur roba, vaixella, quadres, fotografies, llibres i els mobles. L’Ignasi no tenia diners per canviar-los tots i va pensar que ben mirat amb el canvi de pis i de barri ja n’hi hauria prou per passar full. L’esforç d’adaptació enterboliria el record de la dona que tots tres necessitaven encara. I així va ser que es van mudar al carrer de Sant Gabriel, sense conèixer ningú a Gràcia.

El Dani recordava perfectíssimament el dia del trasllat. Dos homes amb un camió traginaven coses amunt i avall mentre el seu pare anava dirigint l’operació tot avisant d’on havien d’anar els mobles i desembalant les caixes de mudança per col·locar-ho tot al seu lloc.

El Joan i el Dani ajudaven pujant objectes petits. L’Ignasi ho va voler així. El Dani estava pujant una capça amb un ninot seu i una pilota de futbol quan de sobte va veure la Martina que baixava l’escala davant de la que va saber que era la seva mare. La nena anava pentinada amb dues trenes i vestida amb un vestit de color cru amb un estampat de cireres.  Va mirar el Daniel amb curiositat fins que la mare li va dir que no badés que feien tard. La nena es va girar i li va somriure i el Daniel es va quedar palplantat aguantant la caixa i sentint-se inútil per no haver sabut presentar-se com calia. Son germà l’arrancà del seu estat d’ànim de letargia tot dient:

— Què fas babau que no et presentes?

Ja era massa tard, la Martina i la seva mare ja eren al primer pis i no hagués estat  elegant anar darrere d’elles. Es va estar tot el dia pensant en com es diria aquella nena del pis de dalt…

La Martina va créixer observant el Dani. De petita havia estat el seu ídol i un dia li va dir a una amiga de l’escola que un dia es casaria amb ell. Però les converses entre els dos no passaven mai del “bon dia” i la “bona tarda” que s’intercanviaven quan es trobaven per l’escala. I això que la Martina treia el cap per la finestra sovint per veure’l jugar amb el seu germà i altres nens al carrer. Algun d’aquells alguna vegada s’havia adonat dels ulls inquisitius de la nena i li havia tret la llengua. Llavors ella fugia del costat de la finestra empegueïda. Era curiós que el nen que li havia agradat tan hagués estat tan prop seu i no hagués mai gosat fer cap pas.

Aquella tarda de diumenge ensopida la Martina havia decidit posar ordre als seus records i va començar a escanejar fotografies antigues per guardar-les digitalment i es va trobar comparant-se als seus trenta-set anys amb la nena que havia estat. Mai no va gosar dir-li res al Dani i en canvi trenta anys després, estava a punt de convidar un desconegut a casa seva. Va pensar en allò que li havia dit feia dues setmanes sa mare i va començar a redactar un correu. Prop dels vuitanta la dona va confessar-li a la seva filla que es penedia més del que no havia fet que no pas d’allò que havia fet tot i que en la seva joventut no s’havia considerat adequat. La Martina va donar moltíssimes voltes al que li havia dit la seva mare però no va aconseguir recordar en quina una ocasió la seva mare no havia pogut fer el que volia. Es va quedar però amb aquesta idea de que més valia no penedir-se del que no s’havia intentat i va començar a escriure el correu que li enviaria a l’Olivier.

El desconegut conegut.

Gràciadivina

El sol envaí entremaliat el son de la Martina tot entrant sense permís a través de les escletxes de la persiana abaixada. El resquitx de claror l’arrencà del seu darrer somni i obrí un ull. Els sorolls inconnexos però familiars del carrer l’embolcaven i apercebé l’agradable sensació de benestar i seguretat. La paraula «Geborgenheit» li colpejà la ment. Era intraduïble però descrivia el seu sentiment d’assossec i tranquil·litat matiners. Seguí escoltant el batec del carrer fins que els seus ulls estigueren tan desperts com les seves orelles.  Els darrers minuts abans de llevar-se eren un ritual per a ella. Primer repassava amb la mirada el seu voltant i després estirava tot el seu cos fins que sentia com li petaven alguns ossos. Aquell cruixir l’abellia tant com els grinyols entranyables de les portes de casa seva que la saludaven en obrir-se i tancar-se. Era el pis que havia heretat dels seus pares i que l’havia vist créixer i marxar per forjar-se una vida pròpia en un altre país, lluny de tot el que li era familiar. Mentre recordava el seu retorn a la casa de la seva infantesa, una fiblada d’alegria li travessà el cor. El present era tant bo com el passat i potser li portaria una aventura insòlita com les que va viure quan vivia a Alemanya. La seva vida regulada era un ungüent que compensava els anys d’estretor que havia passat durant la seva joventut però el seu caràcter lluitador i alegre li feien veure-ho tot amb una alegria que la majoria envejava. Un pensament sobtat li donà una embranzida d’energia. Potser tindria algun correu? Considerà durant uns segons si potser no era excessiu esperar que aquell desconegut  l’hagués tornat a escriure tan ràpidament. Si encenia la tauleta i no tenia cap missatge seu sentiria una certa decepció però s’hi havia d’arriscar. En la foscor que l’habitació oferia amb les persianes abaixades i els porticons tancats, es va mig incorporar i allargà la mà per agafar la tauleta. L’aparell reaccionà d’immediat i la Martina accedí al correu. El seu cor s’accelerà en veure que tenia un missatge del seu desconegut conegut. Aquell noi que suposadament tenia la seva edat, l’havia contactada a ella a través d’una xarxa social perquè cercava contacte amb catalans. Era belga i havia après el català durant els dos anys que havia treballat a Barcelona. Ara, altre cop al seu país, aquest se li feia feixuc i anodí en comparació amb la Península i volia no perdre-hi el vincle. Només veure que tenia un missatge del Olivier s’alegrà. Allò li donà prou energia per arreglar-se a cent per hora. Hauria de respondre més tard perquè eren dos quarts de vuit i havia d’afanyar-se si no volia fer tard a la feina.

S’enllestí amb el tremp habitual mentre la seva curiositat felina pensava en el darrer missatge del belga i amb un somriure pintat als llavis sortí de casa i baixà les escales rabent. Al primer segona una porta s’obrí i aparegué el Dani que la saludà amb «un bon dia Martina» i amagà el seu esguard. Havien estat veïns tota la vida però el Dani era massa tímid per entaular cap conversa de més de cinc minuts. La Martina pensà que era una llàstima que un noi tan ben plantat fos tan apocat perquè segur que podria tenir força èxit amb les dones. Als seus trenta llargs encara no l’havia vist acompanyat de cap femella i això l’amoïnava. De petita, en canvi, el que l’havia preocupat era que ell no es fixés en ella. El Dani era el nen més guapo de tot el barri i semblava també moltíssim menys arrauxat que la resta dels que coneixia ella. El seu posat callantívol i els seus ulls blaus l’havien encisada.

La feina es va fer lleugera aquell dia i en acabat va voler fer les compres ràpidament per poder escriure el seu desconegut conegut i no deixar-lo penjat. Aquella relació virtual li havia aportat un punt de picardia que havia quedat soterrat en el seu cor. No li era fàcil trobar gent amb qui connectar. No li havien agradat mai els homes llagoters i  per això el flirteig portava una bona dosis de xerrola encaminada a ensabonar les dones per fer-les caure en una relació. Per això sempre li havien agradat els homes estrangers, menys aduladors que els ibèrics.

Va desar totes les compres lentament per poder assaborir posposar el moment de respondre el correu. S’assegué i redactà el missatge quatre vegades fins que quedà satisfeta. Aquell vespre la Martina anà a nedar una estona i quan arribà a casa es va dedicar a netejar una estona fins que arribà l’hora de sopar. Es va prometre a si mateixa no tornar a mirar el correu electrònic fins l’endemà. S’estava convertint en una addicta a l’Olivier i ni tan sols el coneixia…

 

Expressions angleses “per la cara”.

IMG_20181031_205230_resized_20181031_085311803

Ja portem unes setmanes d’estiu i aquest és no convencional del tot perquè mentre ens hem posat pantalons i faldilles curtes per no patir calor, resulta que ens cobrim mitja cara per protegir als altres de possibles contagis i de cop ho veiem pràcticament tot, menys el que potser diu més de nosaltres: el nostre rostre. Sembla tanmateix, que ens hi hem d’anar acostumant perquè la Covid-19 estarà entre nosaltres una bona temporada i per molt disciplinats que siguin els equips de recerca biomèdica del món, fabricar una vacuna eficaç no serà feina d’un dia per un altre ni d’un any per un altre em temo. Tant de bo  m’equivoqui però prefereixo ser realista.

I com que el que més em sobta és anar pel carrer i veure com m’he hagut d’acostumar a veure la gent emmascarada, avui l’entrada va d’expressions en anglès que tenen a veure amb la cara.

La primera és la de “to put a bold face on something”, posar una cara atrevida a quelcom. Es diu quan una persona ha fet quelcom del que s’hauria d’avergonyir però no mostra cap mena de pudor pel que fa. Aquí un exemple claríssim seria en Donald Trump que sovint diu una barbaritat i es queda tan ample. Em trobo sovint en aquesta situació quan enxampo algun alumne copiant a un examen i quan li retiro la prova encara sembla que qui s’hagi de justificar sigui jo. No tenen ni el més mínim remordiment per intentar fer trampes.

Una altra expressió ben útil és la de “to keep a straight face”. La paraula “straight” és polisèmica i pot voler dir infinitat de coses des de sincer a directe, llis, abstemi, i moltes més. Si es volen deixar les coses clares en anglès “you get it straight”, ho dius sense embuts. “A straight face” es podria traduir com una cara de sinceritat. Quan nosaltres “keep a straight face” és quan ens este, escoltant una història d’algú que per a nosaltres és una tonteria absoluta i fem veure que ens ho creiem fil per randa. O que recolzem una opinió que ens sembla un disbarat. Durant aquest temps amb la pandèmia jo he hagut d’aguantar gent donant-me la pallissa amb la teoria de que la Covid-19 ha sortit d’un laboratori i que li interessa a Bill Gates perquè ell ja té una vacuna preparada que quan ens la injectin ens implantaran un micro-xip. I la gent que creu en aquesta teoria ho diu tan convençuda. Igual que la que afirma rotundament que es pot evitar el contagi fent esport i menjant productes ecològics. Són explicacions tan absurdes que em sembla que entrar en una discussió amb els que defensen aquestes teories és una pèrdua de temps total i absoluta. Per tant el que faig és “keep a straight face”, els dono la raó i marxo cames ajudeu-me.

Quan ens posem “de cul” amb quelcom, els britànics hi posen la cara en contra dient “to set one’s face against”. A mi per exemple quan em van dir que aquest any els professors hauríem de recollir personalment dels alumnes els diners pels llibres,” I set my face against the idea”. Ja em veig jo fins l’octubre perseguint alumnes i recollint els diners que posaré en un sobre per passejar-lo des de l’aula fins a la secretaria del centre. Però com que cada cop els hi ho posem més fàcil als alumnes i ens ho fem nosaltres més difícil doncs em tocarà posar-hi bona cara.

I quan quelcom se’ns posa ben malament llavors diem que és “a slap in the face”, una bufetada. Si un membre de la colla d’amics, convida a tots els membres a una festa menys a un o una, llavors per l’exclòs pot ser una bufetada a la cara. I si la cosa va més enllà i s’humilia a algú llavors diem en anglès que aquesta persona “has lost face”, ha perdut la cara.

Sabeu aquella gent que sempre posa cara de circumstàncies a tot i no sap que és el bon humor mai ni sap acceptar una broma? En anglès aquest tipus de personatge és una “po-faced”.

I molt important per l’expressió del rostre són els ulls i el somriure. En anglès hi ha també vàries locucions que tenen en compte els primers.

Quan una persona està sempre atenta a qualsevol oportunitat que pugui tenir de millorar o ascendir, els anglesos diuen que ell o ella “has an eye on the main chance”, és a dir que té un ull a la principal oportunitat. I si quelcom es fa molt ràpidament es fa “in the twinkling/blink of an eye”, en un obrir i tancar un ull.

Per acabar avui us en vull explicar una que a mi m’agrada especialment perquè la trobo molt útil: “to cock the eye”. Ja sabeu que “cock” també té molts sentits i alguns d’ells són força vulgars. No obstant el verb “to cock” vol dir moure una determinada part del cos en una direcció concreta. Quan diem “to cock the eye” volem dir llençar a algú una mirada per fer-li entendre a una persona que sabem què fa o que estem parlant d’ella.

Quan a l’escola en una reunió algú va esmentar que “alguns professors” eren reticents a donar els seus números de telèfon als alumnes, molts professors “cocked an eye on me”, perquè jo soc una de les principals detractores de donar les meves dades personals als nostres estudiants.

I per aquest dijous ja n’hi ha prou. Espero que estigueu tots fent plans de vacances. El que portem d’any ha estat dur per tots i per tant necessitem més que mai esbargir-nos un xic.

Bon final de setmana!!!!!!!!!!!

 

Feudalisme digital.

IMG_20190303_192949_resized_20190303_073007591

Ara que ja poc a poc anem tornant a la normalitat, o al que anomenem “nova normalitat” per designar que és una realitat que ha vingut per quedar-se, crec convenient analitzar què ha implicat la Covid-19.

En primer lloc l’estat d’alarma va forçar el tancament de molts locals i negocis per tal d’evitar contagis. Pel que fa a activitats d’oficina o de docència es va passar a la modalitat del teletreball.

Jo mateixa mai havia portat cursos de manera telemàtica i ben segur que molts dels meus companys d’ofici tampoc. Com que hem intentat fer-ho el millor possible, hem posat classes virtuals i infinitats de tasques pels alumnes que ens han costat moltes hores de correccions davant de l’ordinador. Potser ho va fer el que estàvem tancats a casa i no podíem fer gaire res, però molts vam acabar atenent l’alumnat en hores intempestives i responent correus quan ja portàvem més de deu hores treballant.

De ben segur moltes mares i pares han sabut valorar la possibilitat del teletreball perquè de cop han tingut més temps pels seus infants. Quants d’ells s’havien queixat de no tenir hores pels nanos i ara els han hagut de mantenir ocupats durant tota la seva jornada de treball per poder mantenir el seu ritme de feina? i ningú s’ha queixat perquè tots som prou conscients de la sort que tenim si no ens han fet un ERTE.

Que els professors haguem tingut molta feina no és cap secret. Hem hagut de dissenyar activitats noves, fer classes virtuals i corregir molt més que abans. No obstant em va sorprendre que també altres sectors hagin allargat les seves jornades laborals de manera desmesurada.

Per posar-vos un exemple. La gestora del banc de la meva mare em va trucar per aclarir un dubte a les set de la tarda. Des de quan fan els empleats de banca hores tan llargues? Suposo que volien fer la feina bé i com que no hi ha separació física ni distància entre el lloc de treball i la llar pròpia, hem acabat barrejant l’esfera privada amb la professional. Tot plegat tan poc saludable com les reunions en període de vacances o els correus electrònics que s’ha esperat que responguem en cap de setmana.

I amb tot el garbuix laboral ens han volgut fer creure que la connexió continuada amb l’esfera laboral és la cosa més normal del món. Doncs justament aquest diumenge vaig llegir un article sobre les hores de feina dels camperols a l’Edat Mitja. Sempre pensem que vivien angoixats per pagar els tributs al senyor feudal i que arribaven esgotats a casa seva. No obstant sembla que la seva jornada laboral era molt més curta que la nostra i que el seu calendari estava pleníssim de dies festius. Pel que fa a les vacances, durant l’Antic Règim  dels segles XV al XVIII, el període de vacances era d’un cinc mesos l’any. De fet, abans que arribés el sistema capitalista, la gent no treballava gaires hores i tenia força temps per gaudir de la pròpia família i de la vida, entre malaltia i malaltia, és clar.

Sembla que ens han volgut vendre que hem de ser esclaus de la feina sense descans i ens ho hem empassat. Com us expliqueu altrament que els empresaris gosin a contactar-nos fora de l’horari laboral per recordar-nos alguns deures pendents o no de la feina? És una manca de respecte i un missatge subliminal que indica “tu ets de la nostra empresa fins i tot quan no hi ets”.

Potser la nova normalitat ens farà a tots més conscients del que necessitem i què no. Jo per exemple vull poder desconnectar els dispositius i viure plenament del moment de descans sense que cap missatge al móvil em teletransporti altre cop al món laboral. Treballo i rendeixo moltíssim més quan he pogut oblidar-me de la feina per unes hores.

Si tothom pensa que l’època del feudalisme implicava una submissió i esclavitud total del serf cap al seu senyor, potser ara, després de quedar-nos sense descans ni hores de desconnexió amb el teletreball, hauríem de parlar de feudalisme digital.

Tenir el google calendar de la feina al mòbil implica que rebem notificacions de feina fins i tot en els moments de descans. Que esperin que el treballador respongui immediatament correus en mig del cap de setmana és d’una desconsideració tirànica que només s’arregla expressant amb claredat els propis límits i arriscant-se a ser l’únic, i en el meu cas l’única, de la plantilla que no s’ho empassa absolutament tot.

Hem barrejat la vida professional amb la personal i ha donat lloc a un batibull que a mi em sembla força perillós. Jo vull poder tancar la porta i gaudir del meu espai personal i la meva família sense interferències. Allò que és més íntim i sagrat per a mi, ho he de poder compartir només amb qui jo vull i per tant si vull mantenir la meva vida privada al marge de professional, hauria de poder fer-ho sense por a que em discriminin. Com sempre anem endarrerits en la matèria respecte altres països on ja hi ha una legislació que regula tots aquests casos.

 

Locucions i expressions per descriure tarannàs en alemany.

 

Aquest dijous estrenem pràcticament l’estiu després d’una revetlla molt més serena del que és habitual a causa de la Covid-19. No hi ha hagut borratxera general a la platja, cosa que s’agraeix perquè per primera vegada es podia anar a gaudir de la sorra i del mar d’hora. No han calgut brigades de neteja treballant hores seguides per endreçar les malifetes de la nit. Tot un descans.

A Alemanya la nit de Sant Joan no es celebra ni tant ni tan multitudinàriament ni tampoc amb tanta solemnitat. Alguns homes, potser com a molt un deu per cent, agafen les seves bicis i alguna mena de carro que enganxen a aquestes, s’hi posen unes quantes cerveses i van a beure-se-les en companyia masculina al bosc. Un ritual bàsic i mancat de sofisticació. La celebració del solstici d’estiu no va acompanyat ni de cava, ni de cap dolç típic com tenim nosaltres. Un xic ensopit ho he de reconèixer.

Potser ho fa el fet que en alguns indrets l’estiu sol ser curt i inestable amb força dies de núvol que recorden que l’època llarga i freda no trigarà en  martiritzar amb virulència l’humor dels alemanys.

Però no us volia pas parlar del clima alemany avui sinó d’una expressió típica d’allà que designa un tipus de personatge i tarannà estereotípics. Per explicar-vos-la vull recordar una persona que vaig conèixer fa molts anys a Dresden. Certament viure sola durant nou anys a l’estranger et fa aprendre tant o més que els estudis que em vaig endur d’allí cap a casa nostra. No dubto que el repertori de gent amb qui vaig entrar en contacte em fa categoritzar els caràcters posant-los el nom d’alguna de les persones que vaig conèixer quan vaig viure allà. Ara bé, cada persona és un món i encara conservo l’entusiasme de trobar gent nova encara que resulti difícil i impliqui un esforç. Cada persona és un univers, ja ho sabem.

Doncs bé, un vespre vaig conèixer en una festa un noi panxacontent, rialler i rubicund que anava vestit com si volgués treballar en una granja, amb els cabells esbullats i un caminar pausat. Era un company de feina de la meva parella i parlava pels descosits. Em va caure força bé  perquè la gent desinhibida com ell no abundava a l’est d’Alemanya en aquells moments i m’hi vaig passar parlant mitja nit. No tothom però mostrava el mateix entusiasme pel Jörg que jo i no vaig trigar a esbrinar per quin motiu. El Jörg semblava tenir l’autoestima inflada fins a tal punt que estava convençut que el que ell deia era una veritat total i absoluta. Això ho vaig anar descobrint poc a poc amb el tracte. Sortís el tema que sortís, ell sempre havia de posar cullerada i il·lustrar als companys de conversa amb els seus coneixements del tema adquirits a través de vivències de terceres i quartes persones. Tenia la desvirtut d’estar convençut que estava informadíssim de tot i que tenia suficient criteri per valorar i jutjar en qualsevol moment totes les circumstàncies i situacions en que es trobés cadascú de nosaltres. Com que parlava sempre amb un to autoritari vaig arribar a pensar en la meva ingenuïtat que potser tenia dos o tres doctorats i es passava el dia llegint i posant-se al dia de tot. Tanmateix no era així. Ell tenia uns estudis que en el seu temps a la RDA no eren pas universitaris i d’hores de lectura no en gastava gaire. Ep, que consti que per estar al dia de tot i saber molt no cal anar a la universitat, però en aquell moment jo ho veia d’una altra manera.

Amb el que ell pensava que era el seu coneixement enciclopèdic, el Jörg deia sovint a tothom el que havia o no de fer tot i que no se li demanés el parer. En la seva saviesa absoluta va arribar a diagnosticar-me alguna malaltia que jo no tenia pas i em va resultar mot difícil demostrar-li que estava equivocat. De fet va posar fins i tot la validesa del diagnòstic del meu metge en dubte.

Van passar uns anys i jo vaig anar molt sovint a les reunions i festes dels companys de feina de la meva parella però sovint notava que el Jörg no hi era. Se’l convidava potser una de cada vuit vegades. En una ocasió e Jörg va sortir altre cop a la conversa, ara no recordo per quin motiu, i un dels seus col·legues digué: “An Jörgs Wesen, soll die Welt genesen” que voldria dir una cosa així com “ en l’ésser de Jörg, s’ha de curar el món”. L’expressió es fa servir per totes aquestes persones que es pensen que ho saben tot millor que tothom i desautoritzen immediatament a tota persona que no siguin ells mateixos.

El Jörg va ser un dels meus millors amics a Alemanya però reconec que se l’ha de saber mantenir un pèl a ratlla perquè la gent que té aquest caràcter embafa. Un no sempre té ganes d’estar en companyia d’una persona que es pensa que posseeix la veritat total i absoluta i quela resta li ha de fer cas.

Per acabar el post d’avui, vull escriure un altre cop sobre un adjectiu d’aquells que designen un tarannà en alemany: “Satansbraten”, que literalment vol dir un guisat de Satanàs. Com us podeu imaginar no és res positiu en absolut. Un o una “Satansbraten” és una persona que pot enganyar a la gent, també es pot fer servir per aquells  amb molta picardia maliciosa o pels nens difícils de controlar.

El post d’aquesta setmana ha estat curt perquè el meu esgotament físic és gran. El curs ha resultat molt difícil per a mi en molts aspectes i ara començo a notar les conseqüències del no haver-me pogut aturar ni una setmana a descansar. Crec que aquest any quan realment comenci les vacances per primera vegada en molts anys intentaré estar tres dies seguits sense planificar absolutament res i fent exactament a cada moment el que em vingui de gust. Tinc la impressió que fa milers d’anys que no ho faig. La qüestió serà, ho podré aconseguir o em sentiré improductiva sense cap mena de planificació durant uns dies? Ja us ho faré saber.

Bon estiu a tots!

Tradicions alemanyes: solteres que netegen poms de porta i solters que escombren escales.

 

La setmana passada vaig escriure sobre supersticions d’arreu d’Europa i avui vull donar-vos a conèixer un simpàtic costum d’algunes regions d’Alemanya que molt probablement ve d’una superstició també.

Me la van explicar quan vaig anar a passar un cap de setmana llarg a casa la mare del meu ex-company que vivia a la Frísia oriental, Ostfriesland. Vaig dedicar ja un post a aquesta cordial regió quan en el seu moment vaig parlar-vos de la tradició de beure el te en aquelles contrades.

La Frísia Oriental està ubicada al nord del país molt prop d’Holanda i comparteix amb el darrer els paisatges i una afinitat lingüística perquè el frisó recorda el neerlandès.

Els pobles del nord d’Alemanya que fan frontera amb Holanda són tranquils, pacífics i  suficientment petits per a que tothom s’hi conegui . La gent és afable i bromista però com totes les regions no industrialitzades, estan perdent habitants perquè el treball de camp no atrau els joves que acaben marxant per buscar-se la vida a les urbs més grans.

Això sí, algunes tradicions es mantenen entre els que encara hi habiten. La primera és la de beure el te. La segona és una mena de ritual per trencar la mala sort de les dones que arriben a la trentena i encara ni estan promeses ni s’han casat. Com podeu comprovar aquesta tradició ja està una mica passada de moda doncs avui dia poques s’han promès o unit en matrimoni als trenta.

No obstant, en complir la trentena i si la noia no té encara promès, els seus familiars i amics li prepararen una festa amb la que recordarà millor el seu aniversari.

El dia acordat pels participants en la cerimònia es va a buscar la noia a casa seva. En els indrets més rurals no és poc habitual fer-ho en tractor. Llavors se la porta a algun lloc i  se la posa davant d’una porta a netejar-ne el pom.

Com que la tradició s’ha anat sofisticant ara de vegades la porta és una porta que es fa expressament per l’ocasió i se situa en un lloc visible per tal que tothom vegi com la noia posa cura en deixar l’agafador impecable.

Segons com d’enjogassats siguin els amics i familiars la fan vestir d’una manera especial i li donen les eines que li calen per fer la seva feina. Generalment no se li posa la  tasca fàcil perquè els parents li embruten el pom diverses vegades per tal que ella no l’acabi de fer net. Mentre, li van fent preguntes i si no les respon bé, la fan tornar a netejar.

La feina s’acaba quan un vailet del poble, que ha de ser un noi verge, s’apropa a ella i li dóna un petó que l’allibera de netejar poms.

Com que avui dia ja no és tan fàcil trobar nois per desvirgar, es considera vàlid qualsevol noi que sigui verge d’horòscop o fins i tot n’hi ha prou amb un jove en edat de casar.

Però no vull que us quedeu amb la idea que només són les dones qui s’han de casar abans del trenta si no volen que els facin passar una estona netejant. De fet la tradició original va venir  de Bremen es va estendre ràpidament pel nord i tenia previst recordar als nois de trenta anys que potser ja era hora d’anar fent un pensament. Posteriorment es va inventar la variant femenina d’aquest simpàtic costum.

En el cas masculí els familiars i amics del solter que ja ha complert els trenta trien una data per anar a buscar al noi i emportar-se’l a algun lloc on hi hagi escales.

A Bremen el que es feia antigament era dur-lo  a la catedral i embrutar les escales tant com es podia per fer-li escombrar durant una bona estona. Com que els pobles petits no tenen catedral és suficient portar el solter a qualsevol edifici públic amb una escalinata. Pot ser l’Ajuntament, l’escola municipal, etc. Per embrutar l’escala sovint es fan servir fulles d’arbres i llavors es situa al noi al principi de l’edifici en qüestió i se’l fa escombrar fins que arriba una verge i li dona un petó al solter.

Ambdós costums estan fets per trencar l’encanteri —o malefici— que havia deixat aquell solter o soltera sense parella ni perspectiva de casori.

Jo recordo molt bé el dia que em van explicar la tradició. Jo era amb el meu company de llavors, la seva mare i la seva àvia a taula dinant. Vam parlar d’edats perquè ell havia complert els trenta i encara estava per casar i llavors va sortir el tema d’aquest costum. En aquells moments jo tenia vint-i-dos anys. Després d’explicar-me com funcionava la cerimònia ell va dir: “veus Mariona, tu ja no em podries alliberar” fent al·lusió clara al fet que jo ja no era verge. Ni llavors ni ara s’esperava d’algú de vint-i-dos anys que ho sigui, però com que a la taula hi havia la seva àvia de més de vuitanta anys jo em vaig enrojolar. L’anciana ho va trobar tan simpàtic que des d’aquell moment ella i jo ens vam convertir en unes grans amigues. Era una àvia molt maca i xiroia, pentinada tradicionalment amb un monyo gris i vestida amb faldilla. Ella sempre em va parlar en frisó i jo li responia en Alemany.

He de reconèixer que la Frisia oriental, els seus paisatges i les seves tradicions van deixar un pessic al meu cor. De tots els indrets per anar a passar un cap de setmana o unes petites vacances relaxants a Alemanya jo us recomanaria sens dubte Ostfriesland. És una regió fantàstica, pintoresca i a més molt curiosa per la seva similitud amb Holanda però el seu caràcter germànic. Té també a favor que no és una regió turística i que per tant és econòmica. I si ho voleu, podeu fer nit allí o agafar-vos un apartament a compartir allí i fer excursions a Holanda, que és infinitament més cara. Jo vaig estar a Dizum, que llavors es deia encara Dizummer Verlaat però que ara ja al mapa de google no figura amb aquest nom.

Però ja sabeu que els pobles, regions i petites poblacions poden transformar-se i passar a ser part d’un altre nucli. Això és el que va passar amb la comarca del Moianès que no existia fins l’1 de maig del 2015. Amb el meu Dizummer Verlaat deu haver succeït una cosa similar.

En tot cas amb un o altre nom és un lloc encantador que val la pena haver visitat una vegada a la vida.

Supersticions d’arreu d’Europa I.

Besteck

Aquesta setmana se m’ha acudit tornar a fer un post sobre diverses supersticions que circulen per arreu d’Europa. Jo no soc supersticiosa o, si més no, no me’n considero. Si és dimarts o divendres tretze no em fa patir. Passar per sota una escala em sembla divertit i si se’m creua un gat negre com a molt intentaré acaronar-lo perquè m’abelleixen molt aquests animals. No obstant sempre m’ha semblat molt curiós que a tots els països existeixin costums estrambòtics sobre el que podem i no podem fer per atraure o allunyar la mala astrugància  o preveure el destí segons els senyals que ens ofereix l’univers.

No em vull concentrar en totes aquelles supersticions que coneixeu: el què ha de portar la núvia el dia de la boda, que el futur marit no la pot veure amb el vestit posat abans, etc.

Anem per les que em semblen divertides de debò. A Anglaterra resulta que quan un s’acaba de menjar un ou passat per aigua, cal trencar el final de la closca buida per la part de sota amb la cullera per fer sortir el dimoni. Aquí per espantar el dimoni es deia “Jesús” cada cop que algú esternudava però que calgués fer alguna cosa amb el menjar no em sona del nostre país.

Si quan s’està menjant cau un ganivet, Anglaterra diuen que s’ha esperar visita masculina. Si el que es deixa anar és una forquilla, cal esperar visita femenina. Fins aquí tot positiu. El problema arriba si ens descuidem unes estovalles de color blanc a la taula durant la nit perquè llavors es diu que hem d’esperar la mort. La veritat és que fa posar una mica els cabells de punta.

I com no podria ser d’altra manera, també hi ha supersticions relacionades amb la seva refinada cultura del te. I amb això no vull dir que es dediquin a llegir els pòsits del te, que alguna mitja aficionada a l’endevinament segur que ho fa, sinó a servir el te.

A Anglaterra es diu que dues dones no poden servir te de la mateixa tetera quan n’han fet una perquè això porta baralles entre elles. Té una certa lògica. El te el prepara i serveix la mestressa de la casa i dues persones que ho facin segur que volen disputar-se la sobirania i el control sobre la llar. Així que ja ho sabeu. Si aneu a Anglaterra i us conviden a te i el serveix una dona, que ni se us acudeixi agafar la tetera per servir-vos-en una altra tassa.

A França el que no es pot fer es deixar la famosíssima baguets de cap per avall, és  dir amb la part que porta el tall sota la taula. I tampoc es pot portar roba nova el divendres —què tindrà la gent amb les divendres? Amb el que m’agraden a mi!—

Pel que fa als animals, els anglesos tenen com nosaltres moltes supersticions que giren al voltant dels nostres companys vius de planeta. Els ocells són molt protagonistes d’aquestes. Però em sembla especialment xiroia la que va de conills. Els negres són els que transporten ànimes de persones i els blancs es consideren bruixes. Per això mateix els anglesos creuen que porta bona sort dir “white rabbit”, conill blanc, el primer dia de cada mes. A veure si me’n recordo i ho desitjo a la gent més propera per provar a veure si fa efecte o no.

I els gats també són vistos com a animals màgics i acompanyen sovint les bruixes. A França si un gat esternuda davant d’una núvia s’augura que el matrimoni serà feliç.

I seguint amb els animals, en aquest mateix país si un trepitja excrements de gos amb el peu esquerre li durà sort. No ho faré expressament per provar-ho perquè no em vull emportar el record olfactiu a casa, òbviament.

A Rússia el que porta mala astrugància és desitjar bona sort. Així és que per fer-ho els Russos no esmenten la paraula sort i el que fan és dir “ни пуха ни пера”, que literalment vol dir ni pelussa ni ploma”.

Per avui ja tenim prou supersticions i regles per aprendre a no fer quelcom que es considera de mal gust en uns quants països. Us desitjo un bon dijous i un millor cap de setmana!

 

Ous de cucut i aigua pels molins. Més expressions alemanyes castisses.

Avui torno a l’alemany i les seves frases fetes. Concretament vull donar-vos-en a conèixer cinc que m’agraden força. Començo per la que més sovint puc fer servir jo i és la de “einen auf dicke Hose machen” que per traduir-la de la manera més propera possible seria “fer-ne un a pantaló carregat”. Òbviament dit així no s’entén res però ens hem d’imaginar que quan una persona porta les butxaques plenes de calés, llavors se li beuen bonys als pantalons. Quan en alemany una persona “en fa un a pantaló carregat” o “macht einen auf dicke Hose” el que està fent és ostentació del seu poder econòmic.

Si algú em ve a explicar sopars de duro i farda dels diners que té llavors en alemany direm que “macht einen auf dicke Hose”. Això estan obligats a fer-ho sovint els que més diners tenen perquè entre ells han d’anar competint per qui n’ha aconseguit acumular més. Qui mostra que porta el pantaló carregat en alemany vol refregar pels nassos dels altres les seves virolles.

Òbviament aquest comportament no és gens ni mica saludable i no cal copiar-lo. Però si per contra trobem el capteniment d’algú modèlic o digne de ser repetit, llavors en alemany el que diem és que ens n’hauríem de tallar una llesca “ eine Scheibe davon abschneiden”.

Durant aquest confinament jo he sabut que dues de les meves amigues han començat a fer experiments de rebosteria. Jo no soc gens ni mica aficionada a fer pastissos ni dolços perquè trobo que inverteixo massa estona per fer quelcom que no té un gran valor nutritiu. Ja veieu que se’m pot considerar una persona pràctica i analítica fins i tot per això. Trigo una hora i mitja en fer-me una sopa de tomàquet però no em queixo i no se m’acudiria comprar-la de pot. Tanmateix, empastifar-me les mans per fer-me unes postres em dol perquè sé que el meu paladar se’n beneficia però la resta del meu organisme no tant. I quan el meu company va saber que les meves amigues s’entretenien fent postres em va dir que “ich könnte mir eine Scheibe davon abschneiden”, és a dir, que haurien de ser un exemple per a mi.

He de dir per a salvar el meu honor que se’m va acudir provar una variació d’unes postres que feien els meus cosins i el resultat em va quedar tan bo que he repetit l’experiment diversos cops. Malauradament però no he aconseguit que em quedi agradable a la vista i per tant no el podria oferir enlloc. Com molt bé diuen els alemanys “das Auge isst mit”, és a dir que l’ull també menja.

M’agradaria saber si la Covid-19 ens haurà canviat gaire quan tot això passi. Una de les meves amigues novelles en pastisseria ja em va dir que ella deixaria la rebosteria tan bon punt passés tot això. Els meus estudiants també van assegurar que dintre de quatre dies tot seguiria igual perquè ens oblidaríem aviat de totes les vicissituds. Els que no oblidaran la Covid-19 i les seves conseqüències seran alguns empresaris. Ja vaig comentar que estava convençudíssima que ells aprofitarien la crisis per exigir més dels treballadors. I de fet, durant tot aquest període i veient que hi havia moltes empreses que tancaven i feien expedients de regulació, alguns empresaris hauran trobat terreny adobat per apujar el grau de les seves exigències. Com diuen els alemanys la Covid-19 ha estat per a alguns empresaris “Wasser auf ihre Mühlen”, és a dir, aigua per als seus molins, són arguments que reforcen les seves opinions i intencions.

Per a tots aquells a qui els agrada menjar a restaurants, la petició de molts de que anem a fer-hi algun àpat per reactivar l’economia és “Wasser auf ihre Mühlen” aigua per als seus molins.

I quan algú et carrega a tu amb un problema que ha ocasionat ell o ella llavors els alemanys diuen “Die Kuckus Eier im Nest legen” deixar els ous de cucut al teu niu.

Aquí se m’acut un exemple d’una situació que em va passar a mi i encara em fa posar de mal humor. Fa uns anys un conegut em va fer demanar a freecycle una nevera per a ell perquè no en tenia cap. A freeycle es poden sol·licitar i oferir objectes i mai no es donen ni reben diners a canvi. Doncs bé, un dels usuaris em va ofrenar la nevera per aquest conegut i es va comprometre fins i tot a portar-li a molt prop d’on vivia. Però resulta que l meu conegut es va oblidar de la cita amb el noi que li feia el favor de regalar-li i portar-li la seva futura nevera. El pobre usuari de freecycle sense saber com desempallegar-se de la nevera que no és l’objecte de millor portar al maleter va haver de trobar algú ràpidament per regalar-la. Devia maleir-se els ossos per haver volgut ajudar al meu conegut.

A mi em va saber tantíssim greu tot plegat que vaig acabar oferint uns diners a la persona que volia regalar la nevera i que es va trobar amb el merder per ajudar aquest conegut. Òbviament jo no era culpable del descuit del ximple que va oblidar la cita però me’n vaig sentir responsable.

No va ser ni molt menys la primera ni la darrera vegada que aquest paio va ocasionar problemes. I de fet hi ha persones que tenen un talent infinit per “posar els ous de cucut als nius aliens” i acaben fent dels seus problemes els teus problemes.

Per sort quan n’hem coneguda una o dues d’aquestes acabem veient-les de lluny i evitant-les com els mosquits. El que passa és que els darrers porten molèsties però podem eliminar-los o com diuen els alemanys “wir können ihnen den Garaus machen”. En canvi a les persones que ens porten maldecaps només les podem mantenir ben allunyades, que ja és molt.

Espero que pugueu fruir tots d’un bon cap de setmana!

 

 

 

Cap a una societat de la desinformació.

Obres de l’hotel Paxton al principi.

 

Escric el blog avui dimecres tot pensant quin podria ser el tema de la setmana. M’ha ballat pel cap dedicar-lo a allò que m’ha burxinat el cervell els darrers cinc dies: la gestió, o millor dit, la mala gestió dels diners públics. El tema m’ha tornat a fer bullir la sang perquè m’he assabentat per una notícia que diverses famílies han tingut el coratge de remoure cel i terra per esbrinar què ha passat i segueix succeint al mateix sociosanitari on va morir mon pare: El Palau Hestia. El que vaig llegir sobre el tema em va fer adonar que la negligència que havia patit mon pare quan li van subministrar per error la medicació del seu company d’habitació provocant-li una baixada de tensió que el va deixar inconscient, no devia ser un fenomen aïllat ni molt menys. El que passa és que fins aquell moment l’únic que mon pare i jo sí havíem notat era que el personal no era suficient per atendre els pacients com cal. Però es veu que la mala praxis del centre va més lluny. Jo puc afirmar que se’m van torejar quan vaig anar al sociosanitari i vaig trobar a mon pare inconscient un divendres al vespre i vaig demanar explicacions. Tots es van passar la patata calenta i ningú va treure la cara per aquell error que podria haver estat fatal. Només hagués calgut que Palau Hestia hagués tingut la dosis completa que li pertocava al company d’habitació del pare per fer acabar l’error en la seva mort prematura. Però és clar, quan vaig demanar que algú digués què havia passat tots em van assegurar que coses així succeeixen a tot arreu i que no era cap cosa greu. I la veritat és que el dissabte el meu pare ja tornava a ser pràcticament el de sempre i l’únic que el va fer sospitar que havia passat quelcom va ser que ja no duia la seva medalla d’or penjada al coll. Òbviament vaig fer saber al personal que si els hi havia caigut al terra mentre movien el pare d’un lloc a l’altre, el mínim que podien fer és intentar trobar-la. La medalla va aparèixer uns cinc dies després i el meu pare es va posar molt content.
El meu pare era exigent però no protestava sense motiu. Deia que aquell sociosanitari era una olla de grills i a jutjar per la pila d’ocasions que jo arribava i mon pare havia estat pitjant el botó per rebre l’atenció de la infermera endebades, no s’equivocava. Llegir la notícia sobre les famílies que han demanat responsabilitat al Palau Hestia m’ha fet veure que va tenir més sort del que jo sospitava.
El sociosanitari Palau Hestia, com molts d’altres, rep subvencions de la Generalitat i disposa de places públiques. Caldria esperar que quan un centre és receptor de diners públics és perquè ha passat uns controls de qualitat i es inspeccionat regularment.
Sembla ser que no és així. Igual que quan l’Ajuntament fa una concessió d’un terreny i permet que en sòl urbà s’hi construeixi un hotel, les obres per fer-lo no són supervisades per l’administració. Això malauradament ho vaig esbrinar quan ja fa uns anys un dels edificis del meu tram de carrer va patir danys estructurals i es va haver d’evacuar i apuntalar posteriorment.
Les investigacions apuntaven que la constructora havia emprat el maquinari incorrecte per fer l’hotel i s’havia produït una ruptura del mur de contenció de l’edifici més afectat.
Just quan es volia investigar el cas a fons els sensors van detectar un nou moviment de l’edifici i els bombers van procedir a una operació d’emergència en què es va injectar ciment als baixos de la casa per apuntalar-la. Òbviament aquest procediment va impedir les investigacions pertinents per esbrinar què havia produït el trencament dels fonaments del número 155 del carrer Llull.
Doncs bé l’hotel la construcció del qual va provocar danys en altres edificis està en terreny urbà no privat i des del meu modest parer havia de ser inspeccionada per l’administració.
De la mateixa manera o potser encara més clarament, si una entitat rep diners públics, és a dir els que hem pagat entre tots i són nostres, hauríem d’esperar que l’administració fes inspeccions regulars i s’assegurés que els diners no es malbaraten. La sanitat ha de ser un pilar sagrat i no es pot descuidar. M’abelliria arribar a saber qui són els propietaris del sociosanitari. Circula el rumor de que hi pot haver-hi gent que ja té immobiliàries i això voldria dir que amb els diners públics s’estarien enriquint fons privats.
Ja no em sorprèn res des de que fa anys i panys em va tocar un micropis de protecció oficial de lloguer i quan el vaig anar a veure el promotor era un empleat de banc. L’Ajuntament cedeix el terreny per tal que es facin habitatges públics però darrera la construcció hi ha bancs que després volen que el futur llogater tingui una nòmina mínima de mil sis-cents cinquanta euros per trenta-cinc metres quadrats de llauna de sardines. Quin lloguer social és aquest?
En general opino que estem molt informats pel que interessa als de dalt i molt poc informats pel que interessa també als dirigents.
I quan s’intenta estirar el fil per poder investigar a fons un tema escabrós que pot esquitxar tot són entrebancs. Amb el tema Palau Hestia jo vaig presentar una queixa a sanitat. El departament em va respondre que redirigien la qüestió al mateix sociosanitari per tal que ells responguessin a la meva demanda. És tan absurd com ara si jo com a treballadora em presento al Sindicat per denunciar una mala praxis del meu centre de treball i aquest envia la meva informació a l’equip directiu del centre. Quin ajut és aquest? Cap. És per cobrir l’expedient i continuar en el cercle tancat.
No només no m’estan ajudant sinó que a més els estan posant sobre avís sobre la meva reclamació i així poden “arreglar” les pífies en vigor a corre-cuita. Així es pot anar enlloc. Sembla ser que quan l’administració fa una concessió o subvenció, arribar a reclamar és un camí llarg i una batalla pràcticament perduda perquè entrem en un bucle.
A mi com a ciutadana m’agradaria tenir dades a la mà. Però sembla que només se’ns ofereix informació d’allò que interessa. En aquests moments només és el Covid-19 i mentre duri la crisis ja us dic jo que hi haurà una pila de gent a la cúpula de lobbys importants enriquint-se amb diners que no els pertoquen. No obstant, ara la nostra atenció i mirada està enfocada cap a un altre lloc i mentre, molts poden fer de les seves.
Ens ha estranyat molt a la meva parella i a mi, com pot ser que un vol del Pakistan International Airlines (PK8303) s’estavelli el 22 de maig a les 14:45 en una localitat propera a l’aeroport i cap diari no faci el rebombori pertinent. Sembla ser que les rodes de l’aparell necessàries en el rodatge previ a l’enlairament i l’aterratge estaven encallades i van fallar. A més l’avió no va anunciar les seves dificultats i no es va reaccionar, dues irregularitats més.
L’aparell es un model A320 que pertany als més venuts del món però que ha fallat estrepitosament passant, no obstant, desapercebut als ulls de les comunitats internacionals. A l’avió hi havia 99 persones de les quals només dos han sobreviscut l’accident. Per primer cop en moltíssim temps un accident aeri ha passat sense pena ni glòria i jo com sempre he de malpensar que potser a algú l’interessa enormement que tots ens mantinguem reconcentrats en el tema Covid-19 quan segueixen passant coses al nostre voltant que són greus també.
A la ciutadania se’ns ha de fer mirar a un lloc concret per tal que no ens adonem de com ens estan prenent el pèl…