Confinement IV.


Unbelievably enough, I have already survived my week of complete confinement and all I can do is wonder how human beings can deal with changes. I got used to my confinement routine, which is pretty relaxing, to working online and to communicating face to face only with my boyfriend. It all makes me wonder how much I was in need of disconnecting a bit from the rowdy hectic of city life. No more cars menacing to hit me while they’re crossing in red, no more morning shouting from those who got up in a bad mood and no more angry faces around me. Still refreshing. It seems that the slogan “you’re not locked at home, you’re safe there” has sunk in. I definitely feel unthreatened from the aggressivity I have to cope with everyday by merely going to the street.

There are already rumours about letting people go back to normal life in a gradual way but that is not going to happen before the fist week of May. The city’s voice now is the peace and quite of some birds chirping joyfully. We have all seen amazing pictures of wild boars taking up some desert avenues. It’s quiet here, so they don’t fear humans.

The most relevant event of the past 7 days has been visiting my father in hospital. I went there before lunch so that I could see him and help him with this simple and basic activity of eating once more. The wing in which Covid-19 patients are, was extremely quiet as if even nurses and doctors feared waking up the enraged fatal virus. I have been to several hospitals quite a few times n the past five months, and I have always found the cheerful talks of the staff very reassuring.

The silence in the pavilion gave me the creeps.  Most doctors and nurses where dressed up with enough protection to give Covid-19 no chance: gown, mask, gloves and most of them caps. My father’s doctor, a young woman, wasn’t wearing any head protection so I wondered whether mine was necessary.

I was allowed to be with my father and help him have lunch and we were given as much privacy as possible so that we could try to communicate. He seemed very calm and at one point I wondered whether he really understood that it was going to be the last time we see each other. As I was reflecting on his attitude, all of a sudden he gave me a very tender look and I perceived that he did know but he was short of words to express what he wanted.

My father has always been a bit of a mystery because he preferred to keep his feelings and thoughts concealed from everybody. It was only through analysis of his movements, smiles, silences, gestures and looks, that one could grasp what was going on with him. In that sense he is the complete opposite to me. I really have to be thankful for the past 5 months because they have helped me grasp his real personality, and to see the part of himself that has made me the way I am.

When I went back home, I felt I had done what I needed and felt I at peace with myself and my life with my parents.

From the moment I entered the flat I knew I shouldn’t get out for 14 days. I was definitely more anxious about it a week ago than now and it is definitely  because I know the total confinement is only a week more to go.

Some people go to Montserrat to enjoy a week of cloister life to detoxify from the brutality of the routine in a capitalist society. It has taken a Covid-19 crisis for me to have the break for the reflection I missed.

And maybe I feel less nervous due to the fact that I trust in the experience of the ones in charge of this crisis. They made their mistakes, and not few to be honest, might have learned from them and they won’t let people go back to their lives till it’s more or less safe.

In the meantime I have to see the bright side of everything: the confinement has made me save a lot of money on Easter holidays and day trips. Needless to say I hadn’t planned any lavish meals out or exotic travels but rather a 4-day camping holiday in Costa Brava to explore the towns I still don’t know. Instead of enjoying amazing views and the see, I have had to learn to cope with the day-to-day problems of working from home.

In spite of the fact that not having to wake up early is indeed alluring, telework involves never really switching off and sitting in front of the computer for long hours because you never leave your office. I bet most of us have been productive for half the day only because there was nothing really urgent to do with our lives any more.

In this Covid-19 scenario, replying to mails for work or trying to organise your tasks in a more efficient way, seemed like a very useful leisure activity. I don’t live in a house I can continuously embellish or have a garden I can take care of. And the only room I could still improve was the washing machine one, so the job did not take up too much time.

Maybe I am the only one pondering in which ways the confinement might have changed me, but I suppose there will be a before and an after this nightmare for some people anyway. I am sure I will have learned that staying at home is sometimes what we really need to have a rest and switch from the world. And the best option when we are far too tired to get out.  We are continuously put under pressure to be in perpetual motion or to rush into places clogged with people to take part in events. That is supposed to be “cool”.

Adapting to work from home has been the real challenge so far. I belong to the community of teachers that have been overwhelmed by the amount of work generated with the transfer from the teaching/learning in school to the teaching/learning from home. If any teacher has been mad enough to try to teach online the same way as in the usual classroom setting, he or she might have had no sleep at all during these 3 weeks. We have to adapt contents to the circumstances and take into account that most students don’t have a PC of their own at home.

For those families that struggle to make ends meet at the end of the month, buying a laptop for the whole family is already difficult, let alone one for each member. For this reason, when the confinement started and employees were sent home to work from there, teachers had to face a new challenge: becoming flexible and imaginative to allow those students with less technological resources to be able to complete tasks that did not demand so much time in front of the computer.

The workload to be handed in and the amount of work to be corrected will have to be carefully measured in order not to make the learning and teaching process a real nightmare. One more to add to this Covid-19 crisis that has made the world realise human beings don’t control nature at all. Will we have become a bit humbler after this?

With still a couple more confinement weeks ahead of us, we have to bear in mind that life requires constant adaptation and reassessment. Let’s see if many teachers then prefer to keep on being only on the other side of the screen to feel safe…






Confinement III


It’s Wednesday 20:10 as I find enough time to pen these lines for the post of the week and my eyes are aching from the tears shed today. It’s no secret, because I have written about my father in the blog many times before, that he has been very ill for some months already. And for the past few weeks my major concern has been not being able to see my father again alive due to the Covid-19. The hygienic measures do not allow visitors to the place my dad was living in, so I had to trust he would be fine where he was.

My fahter’s condition got worse again so he was taken back to hospital. I don’t know why but it had never crossed my mind that my father could get Covid-19, which is why when the doctors told me they would test whether he was positive or not, I was completely confident he would not have it. However, yesterday I was informed he is  Covid-19 positive.  An immediate stream of thoughts blurred my emotions for a second. Would he be isolated somewhere? Was he in pain? Did all the other diseases allow him to understand what was going on?

The most terrible thing about this virus is that a lot of old people lose contact with their beloved ones because it is dangerous for everybody to be exposed to it. All of a sudden, I felt the grief of my recent fears punching me so hard I could physically feel the pain. The best thing to do in these occasions is not to hold back tears and let emotions go.

Amid this nightmare called Covid-19 emergency, I thought it would be impossible to go see my father again to bid him farewell. But then my father’s doctor phoned me and told me close relatives are offered the chance to see their beloved ones for a last time. I didn’t need any reflection time and my answer was clear and straight: I would go.

Apparently they let sons and daughters be with the patients in the room until they die but of course that is a greater risk for the visitor than just paying a visit to get out of one’s chest, what one has always wanted to say.

I am glad I have had all these months with my father since he first was in hospital in November. They have given me the chance to prove him I love him and care for him, and they have given him the chance to tell me also, what he had not told me before.

Sometimes life plays fair on us and I have to say if it allows me to be there for very last time, I will be happy with mine for a while. It’s bad he got ill in such a terrible moment but it’s good I have been given the chance to show him I care.

And life has been more than generous with me because I have met a boyfriend who is sensitive enough to understand I want to see my father to tell him goodbye. My visit tomorrow means “prison for him as well” and the risk of getting the disease no matter how careful I am tomorrow.

It will be a strange feeling to be riding my bike in the rain tomorrow — it will be raining all day— knowing I will not be able to go to the street for a fortnight. I guess I might call that “real confinement experience” after that. At least I will have had the chance to get used to it gradually and I have the absolute advantage of having a lot of work to do for the school, so it won’t be boring to me.

This week has been so far successful because I have already started teaching online via zoom. Seeing my students again or listening to their voices has made happier than I thought. I reckon some groups seem a bunch of gremlins after having eaten a post-midnight meal, but I have missed them pretty much. To my astonishment most students hand in tasks more or less on time and participate in the classes quite actively, indeed an obvious sign of how awfully boring the confinement is.

If things go on this way, I will probably end up teaching my students and their parents too. In some sessions I have already had the pleasure to see some of my students’ moms getting in and out of my learners’ rooms.

We have to thank the holy technique for advances such as choosing a virtual background so that those “familiar moments” are hidden from the other viewers.

On the one hand teaching via internet seems cold and distant but the truth is students become more relaxed through it. Some simply switch on the camera while still having breakfast which makes me think I should find some time to write a guide on “videoconference learning manners”. The most interesting image was one of my students drinking water out of a hello kitty glass. Not very “male” but I know we want to do away with gender stereotypes so I didn’t’ mention it.

I have chosen to show them my real “office” cause I think it’s personal but neat and professional enough to make them feel I am not being extra distant with them. Interestingly enough, we have all become closer and more human the further away we are to each other. I have not changed my mind in the least about it!

The post today is short. It’s 21:00 I am tired of the stream of thoughts I am having, tired of thinking I have to be careful tomorrow and tired of the inevitable fear of losing my father. I say inevitable, because it has never been so imminent as now.

If everything goes well, I will be writing about my hospital experience next week and about the way I feel and how confinement is going in a small but cosy apartment like mine. Maybe I can come up with an idea for you about how to make your confinement more enjoyable in the case you ever happen to be forced to endure one!

Till next Thursday I hope!




confinement II.


All of us in Catalonia and Spain can now proudly say we are about to have survived the second week of confinement. As my tiredness vanishes away, my body and mind feel the pressure of the imprisonment in form of frustration. Even though work alleviates the boredom that would definitely loom up when one can’t get out for a simple stroll, my eyes are getting tired of screens and my mood is not yet a roller-coaster, but has ups and downs.

Nobody knows what the future holds, how teachers will have to carry on with the classes, how long they are going to be postponed or if we will be able to see our students again this academic year and this is really very sad. As days go by, I have the feeling that my morning ride to work was a liberating experience. Seeing other people’s faces, breathing the morning cold air, moving around, being exhausted from the street, all this has become rare and desirable. Many of us are convinced that we will not be able to go on holiday this year. The measures will not have been capable of eradicating the virus.  It will be probably still be too dangerous to let people move around. But when are we going to be able to go for a walk with somebody else? That is driving most of us crazy.

My doses of homely sport which consisted in going up and down the stairs as far as I can are now forbidden. The government does not allow any exercise in common areas of buildings and, unfortunately enough for me, I don’t have a house and barely any chances of having one ever, so I am also punished.

As always in those cases, Catalan celebrities have volunteered to be on TV Spots to spread the message “jo també em quedo a casa” “ I also stay home”. Not that it helps when you see them playing football with the kits in a kitchen bigger than my entire flat, or in training rooms that are an upper floor of a cottage. Confinement is definitely easier in bigger spaces than in small ones and if I had a private swimming pool at home, I wouldn’t be dying for some exercise as I am now.

I was lucky enough to have an excuse to get out again on Tuesday. I had to go to the clinic to pick up clothes for my father. The cold wind woke me up when I was riding my bike. The city seems a scenario for a post-nuclear world film. Very few cars moved around and only some people were enjoying the pavement when I was out. I saw several walking their dogs and some with their trolleys to go shopping, most of them with masks. Some empty streets are the witness of a past cheerful life that has been restricted to the very minimum, leaving us with empty spaces in our minds. It’s only now that I consider that thought and action have to be balanced in order to reach a healthy equilibrium. Till two weeks ago I had little time for thought and I missed the possibility of reflecting upon changes in my life. Now I have the minutes and hours to do it, but I lack the activity that can make me a happy person.

Inevitably, I have started to believe the entire world order has been turned upside down by the virus and will not be the way it was ever again. This sudden slow down of the economy will lead many medium-sized companies to their bankruptcy. And even bigger companies such as airlines will have to cut down costs and downsize when they start transporting passengers again. I know economy is not prior to human beings. Saving every life is the goal we have in this race against Covid-19. We are making the effort in order to go back to our lives as soon as possible, but will that be a reality soon? Truth is we are all convinced we are going to be locked for 2 months. And then maybe they will start letting us go for a walk or a stroll from time to time. On our own to avoid people flocking to go to places to meet even more people.

It’s only today I have seen on TV that some cities in China are slowly allowing citizens to commute to other parts. The Chinese Wall allows visitors again, albeit not the masses of tourists it used to have. It allowed only 20,000 in a day. For me still an incredible amount, yet it has nothing to do with what it used to endure only a couple of months ago. But then again, we have to wonder whether it was desirable to squeeze ourselves in claustrophobic planes to sit uncomfortably for hours in order to visit monuments and places we can’t enjoy because of the crowds.

Maybe our planet and also we needed a break from this madness: cars, trains, busses, lights, carbon dioxide, noise, food being transported from remote corners of the world to cater for our greed for the exotic.

The air is cleaner now and pollution has decreased astonishingly in less than two weeks. And our bodies, used to the everyday stress of breathing in exhaust fumes, can recover a bit from the burden of the excess of unnatural factors in our lives.

You can now argue that working in front of a screen and hardly moving around is not healthy and it’s true. But I guess most people have taken up yoga, or any other exercise to compensate for the lack of sport. I started my stretching exercises two weeks ago and now I want to complete the exercise with aerobics.

I still think that the confinement period is a break from everything and one that we will all remember for a long time. This event will for sure remain a situation that different generations will recall for years to come and that is positive too. Have you ever thought how different the worlds of 50-year-olds and those of 15-year-olds are? Teenagers grow up nowadays in an atmosphere of constant competition and distraction by the media. Their everyday life and worries have nothing to do with those in my generation. Of course, there are some things in common such as concern about the future and about finding a potential mate. But that’s just human nature. The life of my students bears no resemblance with the one I had at their age. And I sometimes feel there is a distance caused by the generation gap. However, the situation we are going through now has created a common place for all of us regardless of our age.

We start conversations with “how is confinement?” “How are you coping with it?” “How is your family?” the Covid-19 crisis has made us want to be less distant when the physical distance has become bigger.

I know human beings tend to forget quickly what they have learned or experienced. Most of them at least, but not all of us.

And a great amount of us have to reinvent ourselves in order to create spaces where we can keep in touch with our workmates, clients or students.

For next week the big challenge will be to hold lectures online. And you won’t believe it, you can bet your bottom dollar I’ll be just as nervous as the first time I entered a physical classroom.

The same as last week, I have to be eternally thankful for the possibilities technology offers us. I used to think it is alienating mankind but now I see it can bring us together too.




I started writing this post on Monday evening when I could say that the first day of confinement had nearly reached an end. Fortunately enough for me in this case, I have two old parents whose needs I have to attend so I am allowed to commute where they are from time to time and this means I know I won’t be locked in the flat as many other people will. Little did I know when we were forced to close the school last Thursday, that citizens would lose almost all their rights for a period of 15 days, which most of us think will extend in time. Long enough to abolish the few rights we still have because the confinement translates into an economic crisis that will enslave the vast majority. Enterprises will shut down, there will be dismissals and in order to get a job you will have to pay lip service and work overtime for little money. We are all grown-ups; we know what it means when half a country paralyzes and even more when the president himself speaks about sacrifices. The salaries of those on top won’t suffer in the least.

On Friday the government announced that people should practise social distancing, thus meaning that schools, libraries, fitness clubs, bars and restaurants would have to close to prevent people from gathering together and spreading the virus. But we still had one day of freedom to go for a stroll with someone if we kept the recommended distance. Not that I liked the idea of working from home in front of my computer instead of going to school. However, I still thought I could handle the situation. But then the bomb fell on us all. I was watching TV with my boyfriend when Pedro Sánchez gave his speech about protecting citizens and confining them. Going to the street was strictly forbidden if it wasn’t to go shopping for basics, to the chemistry or to the doctor.

I guess it was clear to most of us, what the measures would mean. First of all Spain reintroduced a concealed 155 with the state of alarm. People can’t get together, have to work from their homes, the government can use their properties if it finds it suitable and we have to endure the effects of the coming crisis. But I wonder why Spain didn’t close its borders and forbid tourists to visit the country to try to avoid the widespread of the virus weeks ago? And why for heaven’s sake, if the main focus was Madrid, did trains still travel there and depart from there to other parts of the country? The government in Catalonia was frantically asking Madrid to close Catalonia’s borders to protect us but also to prevent contagious Catalans from travelling elsewhere.

I reckon he mood was already sinking and it was only the first day. Some of us have to get used to work via internet. The other terrible thing is lack of movement. Monday I felt as if I had been on a plane for hours in a raw. Most of us are used to moving around continuously and I very often find it like a piece of heaven to be able to sit and read for a couple of hours to give my body a rest. On Monday though, I had the impression I would be glad if I could exercise outside for two hours. The most beautiful places in the city had been fenced to prevent people from the tantalizing thought of a stroll. What used to be so natural is now a forbidden dream.

On Tuesday I managed to be able to sit in front of my computer on time since I wasn’t asked to leave the house to solve something for my parents. The cloudy and rather cold day made it easy on me to stay home and to go for a real “confinement experience”. However, I was informed my father was to be moved to another clinic, so I needed to organise getting his things to a different part of the city.

I saw it as an opportunity to get out of the house legally. I did not go there very early cause I wanted to finish my working tasks and eat something before. A taxi driver yelled something at me for being in the street. There were other people on their bikes too, but I had just coughed the moment she was passing by. Jesus Christ! Every coughing human being is looked at as if he/she were a criminal. I wondered why people want to attack other people so quickly verbally, maybe it is a long-repressed anger that they can freely display now.

It must have been around five in the afternoon when I left home. There were really very few people in the streets in my neighbourhood and the streets seemed rather quiet until I got to the neighbourhood of Gràcia. Surprisingly enough, I saw as much movement there as we have here in Poblenou in a busy day.

No sooner had I got out of the clinic that I received a phone call. It didn’t last long yet enough for a man to shout at me and insult me from a balcony, he was threatening me to call the police. I finished the phone call in a rush and rode down the street hoping nobody would throw any stone at me. The neighbours in Poblenou had informed via Facebook that people where trying to hit the passers-by with stones and other objects and I felt pity for the human race because I believe we quickly turn into animals when we envy something or don’t stick to the established rules. It dawned on me that this confinement might show the best and the worst of us.

But I see in it a chance. For instance, when we learned that Spain was to be confined for 15 days, my first reaction was to ask my boyfriend to come and live in my flat with Pablo, his cat. People consider myself a loner, but I found myself choosing to be locked in my apartment with my boyfriend rather than wanting to spend the 15 days in solitude. To be honest, I am not a person that has to be continuously with a lot of people. I don’t like mass get-togethers; I avoid events such as concerts and local festivities cause I prefer to be with a close friend or two than lost in a crowd. Therefore, I had to redefine myself as not being unsociable but highly selective.

My boyfriend was probably right when he said that many couples might experience serious relationship problems since they have to be together non-stop and locked for a long period of time. There have been cases in China already. The situation is indeed extraordinarily rare and odd to all of us. But after a couple of days I can already see some advantages in it. This confinement has given me the change to find a space with my boyfriend that I could not have had without it. Because we both work from home now, a lot of our daily stress is not there. And I guess stress is what can destabilise relationships the most.

In a normal day I get up in a hurry, have a coffee, a shower and dress up and eat something and I cycle to work. Not an easy job if we take into account that cars drive in a reckless way, other bikes insult those slower than them and scooter riders who can drive at incredible speed their electric scooters try their best to make you fall off your bike. Thus, the pre-work period is full of distress. Then at school my ears are bombed with perpetual noise and I have to put up with the everyday school problems that include aggressive students, frustrated workmates and unhappy parents. And then go back home and still be productive for the rest of the day.

For the past five months I have had a lot of pressure in my life, so much that I have not found the time to listen to the silence or to my own thoughts. My days were flying away from me without any chance of any inner peace or reflection. Believe it or not the confinement has made us all slow down. You still could argue that I am not in the worst of the cases. My confinement isn’t so strict cause I have to get out of the house to attend my parents and on top of that I can work from home and this makes my day meaningful. Other people are locked in their flats and have been temporarily— let’s hope it is only for a couple of weeks– made redundant and don’t work from home. Shop assistants, barmaids, cooks, etc will be home without any particular task to do. Confinement for them might be boring to death.

It may also be awful for those used to get engaged in activities with bunches of people. That’s not my case either. I don’t dare say that I am enjoying the confinement, but it was the break I have needed for a long time. Mind you, I miss my swimming and cycling but I have taken up stretching exercises that I badly required and was short of time to do and I have discovered that going up and down the stairs is a cheap and effective way to move.

I wonder how I am going to feel about the confinement in a week but for the time being I have decided to see it as a chance to have some time off from the rest of the world. And let’s be quite honest: internet and the media are a great help because they keep us close to the people we care for without risking our or other people’s health.



Simpàtiques alternatives als allotjaments turístics.


Inevitablement quan arriba aquesta època i s’acaba la segona avaluació el cansament i desgast del professor comencen a fer-se notar i jo m’evadeixo pensant ja en les vacances. Sé que molta gent les fa a l’estil tradicional. Agafen un vol, van a un hotel o pensió i visiten altres indrets. O bé tenen una segona residència que han d’amortitzar i retornen cada estiu al lloc conegut on tenen la impressió de ser a casa altre cop.

Els més aventurers fan càmping o tenen autocaravanes que els permeten moure’s de país en país portant les quatre parets a sobre. Aquesta darrera variant a mi m’atrau moltíssim però té l’inconvenient de que el vehicle té un manteniment car i per tenir-lo aparcat també s’ha de pagar.

En els darrers anys han sorgit una colla d’alternatives a les vacances tradicionals que són aptes per a la gent que no necessàriament vol recloure’s en un hotel o pensió impersonals després de les visites turístiques esgotadores reglamentàries.

Començo per la variant més plena d’encant. És l’anomenat “glamping”. La paraula ve de la fusió dels termes “glamour” i “camping” i vol dir fer càmping amb estil. Aquesta alternativa va néixer per la demanda de la gent d’experiències úniques en els dies de lleure. Per fugir de la massificació turística alguns viatgers escullen allotjaments fora del comú pels quals poden arribar a pagar fortunes. I ara us demanareu què té a veure això amb un càmping. Doncs bé, afortunats amb terrenys o jardins enormes o un tros de bosc que pertany a casa seva, van començar a posar-hi hi  casetes de fusta, tipis com els indis equipades amb tota mena de luxes i comoditats o a buscar arbres i construir-hi les típiques cabanes infantils de les pel·lícules americanes per allotjar-hi turistes selectes. La gràcia d’aquests glampings és que no hi ha molts turistes al mateix lloc alhora i els que s’allotgen en llocs d’aquests poden gaudir no només d’un emplaçament singular per pernoctar singular sinó de molta més intimitat que no pas els que acaben dormint en hotels.

Això sí. Aquest tipus de glamping és només apte per homes i dones de negocis que poden permetre’s pagar una barbaritat per una nit. Jo particularment penso que si un s’allotja en un lloc tan exquisit, la gràcia és no dormir sinó prendre prou cafè per fruir de l’indret el màxim temps possible.

La germaneta pobra del glamping és el “gamping”, que jo tinc moltíssimes ganes de provar. En aquest cas la paraula està formada per “garden” i “camping” i es tracta d’acampar en jardins i terrenys particulars que han estat habilitats per tal d’oferir un mínim de comoditats als viatgers. A França hi ha una xarxa prou bona de “gampings” perquè molta gent amb terreny ha instal·lat banys i dutxes – que sovint funcionen amb energia solar— i acullen a turistes per un preu encara més assequible que el d’un càmping normal. Hi ha pàgines web que diuen que va néixer a França però la veritat és que la majoria coincideix que va ser un producte “made in UK” a partir del 2010. És una variant que tinc moltíssimes ganes d’experimentar i no perquè no m’agradi el càmping sinó perquè si es viatja en parella de tant en tant és bo tenir una intimitat per fer un sopar romàntic al jardí del que un no disposa a la residència habitual.

Tot i que el càmping és una variant molt sostenible i immensament més divertida que l’hotel perquè ens permet estar a l’aire lliure i llevar-nos veient arbres i gespa, de vegades pot ser també sorollós. I no només pels nens que juguen cridant fins tard, sinó per tot el conjunt d’activitats d’entreteniment que s’organitzen als càmpings i que acaben amb la corresponent discoteca de càmping que no deixa dormir fins la matinada. El gamping permet als aventurers gaudir d’espais naturals en zones privades sense haver de participar del soroll que fan els altres. Els preus oscil·len entre els 5 i 20 euros per persona i per nit depenent de les instal·lacions que ofereixen els amfitrions. El cert és que des de que va sorgir el gamping, aques s’ha anat sofisticant perquè ara hi ha propietaris que lloguen el seu terreny i ofereixen també esmorzars, dinars o sopars als campistes.

Avui dia es ven com a variació ecològica i sostenible al turisme convencional. I en el cas en què els propietaris i campistes comparteixin àpats, el gamping proporciona al viatger una oportunitat d’amarar-se més del lloc que es visita.

No ens enganyem que anar a veure els monuments típics i fer-ho envoltats de turistes com nosaltres no ens aporta una visió gaire autèntica de la realitat del país o regió que visitem.

Si ans el contrari, quan viatgem tenim contacte amb gent del país i de la regió és molt més probable que esbrinem coses del lloc que visitem que no es poden percebre a través del prisma del turista.

El contetament o descontentament social, els costums i valors d’un lloc, els preus dels lloguers o la compra de immobles, els salaris, etc, són coses que no s’esbrinen fàcilment com a turista, sobre tot si el viatge és de menys d’un mes.

Per això el gamping és una alternativa més autèntica a l’allotjament tradicional.

I si no us veieu en cor d’acampar però us fa il·lusió ser partícips de les vivències dels locals i d’un bocinet de les seves vides, llavors us heu de plantejar el Couchsurfing. La traducció literal és “surf de sofà” i consisteix en allotjar-ser a pisos o cases de particulars que cedeixen el seu sofà per tal que el viatger pugui dormir. Normalment si un vol formar part de la xarxa del Couchsurfing cal estar disposat a rebre altres viatgers que vulguin allotjar-se al propi pis.

En general la gent que viatja així ho fa de manera econòmica. Tanmateix, la motivació principal no és l’estalvi de diners sinó cercar conèixer a persones del país que es visita que tinguin ganes de parlar i compartir un àpat amb els turistes.

La gent que practica el Couchsurfing sol ser gent d’un nivell educatiu alt i per això les experiències en general són bones. Òbviament l’avantatge d’aquest és que el període de vacances no està condicionat a les temperatures i la climatologia. No és el mateix dormir en una tenda de campanya pràcticament a la intempèrie que en un pis amb un sostre que protegeix  de les inclemències meteorològiques. No obstant, compartir un espai tan privat amb desconeguts no és apte per a tothom. Jo per exemple no ho faria. Ja em costa prou acceptar passar la nit a casa dels amics que conec de fa prou temps.

Tots tres tipus d’allotjament  han nascut com a contrapartida al turisme de masses que ha destrossat l’autenticitat dels llocs i que ha fet que molts de nosaltres agafem una mica de tírria al concepte de “turisme”. Els vols massa econòmics han fet que la gent ja no es plantegi el valor de les vacances i que vegi els viatges com un altre bé de consum. Malauradament i encara que la gent no ho entengui, els països no són un producte i el turisme barat sovint a acabat per esborrar la màgia d’alguns dels llocs. I és que dee tant cobejats, s’han convertit en un allau humà de viatgers fotografiant entre la multitud quelcom que es pot veure gràcies al google còmodament des de casa i sense haver de causar cap mena de contaminació. I el pitjor del turisme de masses convencional és que el viatger esbrina molt poc sobre l’essència del lloc visitat. Viatjar és avui quelcom  que molts fan per les aparences, l’anomenat “postureo”.

Falten pocs dies per Setmana Santa. Potser algun de vosaltres gosarà provar noves formes de viatjar. Jo vaig descobrir el camping perquè els hotels, pensions i apartaments no m’aportaven cap coneixement sobre el lloc que visitava i em resultaven immensament freds i impersonals. Potser amb una mica de sort aquest estiu m’atreveixo a anar de gamping ara que ja estic força acostumada al camping…

Bona setmana a tots!

Pedres i totxanes lingüísticament productives.



Torno avui al tema de les pedres i d’aquestes passo a les totxanes amb un parell de locucions que està força bé conèixer en anglès. Com que no soc geòloga he de dir que les pedres semblen fredes i inanimades. Sé que si s’analitzen poden dir molt de la zona i el clima i els canvis en el relleu però en sí, mirades a través d’un prisma no científic, les pedres són fredes. És per això que quan una persona ens llença una mirada freda i sense sentiments en anglès l’anomenen “stony stare”, una mirada de pedra. No sé vosaltres però a mi les mirades de pedra em posen la pell de gallina perquè no hi ha res que m’agradi menys que la gent freda i sense sentiments.
Per seguir en l’univers dels sentits ara passarem al de l’oïda. Quan una persona és sorda com una tàpia, en anglès es diu que es “stone-deaf”. Pobres pedres, quina poca estima els té la humanitat! Quan se’ns fa impossible que una persona sigui capaç de fer quelcom o donar-nos una cosa que necessitem com pot ser informació els anglesos diuen “ it is like getting blood out of a stone” que ve a ser treure sang d’una pedra, cosa no factible. Per donar-vos un exemple. Quan anava a la universitat a Alemanya, treballava per tal de pagar-me els estudis, l’apartament i les despeses diàries com el gas, el llum, l’aigua, el telèfon i etc. Com que per pagar-ho tot anava extremadament cansada, quan s’organitzava alguna festa universitària i em preguntaven si hi aniria, jo no volia mullar-me massa dient si sí o si no. Era qüestió de supervivència perquè entre setmana el meu ritme era trepidant i el cap de setmana més que anar de festa el que em calia era baixar revolucions. Per això no volia mai dir un sí o un no rotund. Una vegada, un company meu d’Anglaterra que em va avisar que hi tornava a haver una festa em va demanar si hi aniria i jo, com sempre, li vaig respondre vagament. Llavors ell digué «getting a “yes” from you is like getting blood out of a stone». I tenia raó.
També molt productives en anglès són les totxanes. Si algú és una persona de bon cor i altruista llavors en anglès se la denomina “ a regular brick”. Mai m’he pogut imaginar per quin motiu. “A regular brick” em sona com una cosa ordinària o vulgar i la gent amb bon cor no és quelcom ordinari sinó extraordinari.
Quan com els espanyols diuen “meto la pata” els anglesos el que fan és “put one’s foot in it”, posar el peu dins o bé deixar caure una totxana, “ to drop a brick”. Us explico l’expressió amb una situació. Una dona entra a un establiment en el que no compra durant molt de temps i la botiguera la observa entusiasmada i llavors la felicita pel seu nou embaràs però la dona no està embarassada sinó grassa. Llavors diríem que la dependenta ha deixat caure una totxana. Espero que vosaltres no en deixeu caure gaires perquè si no sou completament insensibles us sabrà molt greu haver-ho fet.
I quan una persona fa quelcom que no és correcta i us enfadeu i la voleu castigar, llavors els anglesos diuen “ to come down on someone like a tone of bricks”, caure-li a un a sobre com una tona de totxanes. Si algú us ha enganyat o decebut i no teniu intenció de tornar-hi a parlar, llavors vosaltres heu caigut a algú com una tona de totxanes.
Malauradament he de dir que jo sí que conegut diverses persones a la meva vida a qui he caigut sobre com una tona de totxanes. O millor dit, no ho he fet ni ho faré perquè la millor manera de demostrar que no han estat correctes amb mi és distanciar-me’n del tot. Per posar un altre exemple. Si un fill agafa diners dels moneders dels pares per anar de festa i els pares ho noten llavors poden castigar el fill sense anar de vacances amb els amics. En aquest cas els pares “have come down on the son/daughter like a tone of bricks”.
I per últim avui voldria recordar l’expressió “ to talk to a brick wall”, parlar amb una paret de totxanes que vol dir parlar sense que t’escoltin en absolut. En català diríem “parlar amb una paret” pràcticament el mateix. I seguint el tema de les totxanes, quan una persona esta malgastant temps i energia per aconseguir un impossible llavors diríem en anglès que està “knocking one’s head against a brick wall”, donar-se cops de cap contra una paret de totxana.
A mi això desgraciadament m’ha passat quan he volgut veure un fons bo en una persona que potser no ho era del tot. I llavors m’he adonat que estava intentant rehabilitar algú que ja no tenia remei. Però com ja sabeu, tot és una lliçó en aquesta vida i les persones som aptes per aprendre tot i que el nostre refrany ens recordi que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Dues però no tres!
I per aquesta dijous ja n’hi ha prou. Us desitjo una bona setmana i un bon vuit de març!

Paraules del alemany que enamoren.


L’altre dia em vaig adonar que porto molt de temps escrivint sobre locucions i frases fetes en anglès i que de vegades una paraula sola, pot resultar tan interessant com una expressió sencera. Així és que avui he decidit dedicar el post a unes quantes paraules alemanyes que em van convidar a rumiar.
La primera de la que us vull parlar és un verb reflexiu “sich vergucken”. Abans de trencar el misteri i dir-vos què significa us en vull explicar al morfologia. “vergucken” consta d’un prefixe “ver” i un verb informal “gucken”. El prefixe “ver” en alemany té un sentit sovint negatiu i afegeix al verb el significat “per error”. Què vull dir amb això? Per exemple, el verb caminar en alemany és “laufen” si li afegeixo el prefixe “ver” el verb esdevé “verlaufen” que s’empra en la seva variant reflexiva i vol dir, equivocar-se anant a un lloc. Si jo vull anar a la casa d’un amic i acabo en un carrer i una adreça errònies, llavors jo dic “ich habe mich verlaufen”. Més exemples. Si m’empasso un líquid o un mos de quelcom “schlucken” i com diem aquí, el que m’he empassat va per l’altre forat i m’escanyo i he de tossir, llavors en alemany diem “sich verschlucken”. Si marquem un número de telèfon “wählen” i ens equivoquem fent-ho, llavors diem “sich verwählen”. El prefixe “ver” en alemany és semblant al “mis” en anglès en paraules com “mislay” que per cert vol dir posar quelcom en un lloc que no toca o no recordar on s’ha posat. L’equipatge de l’avió de vegades està “mislaid”. No s’ha perdut del tot però senzillament no se sap on para. O el típic “misunderstand” que vol dir entendre malament.
De vegades però el prefix “ver” enganya un xic. Aquest seria el cas de la paraula alemanya “verlieben”, composta del verb “lieben”, estimar i del prefix “ver” que té un sentit intensificador.
Una vegada en una pel.lícula alemanya el protagonista va explicar la diferència entre “lieben”, estimar i “verlieben” enamorar-se de la següent manera, “lieben” és una condició crònica mentre que “verlieben” és una condició aguda. Com en les malalties. La comparació em va semblar força adequada. Quan ens enamorem en alemany és un amor exagerat. I no s’equivoquen del tot perquè ja se sap que quan un s’enamora, un és completament cec. Per cert, com tots els verbs dels que he escrit avui, “sich verlieben” també és reflexiu. Òbviament perquè jo soc el subjecte de l’acció i alhora qui en rep les conseqüències…
Però no és aquesta la primera paraula de la que us vull parlar sinó del verb “sich vergucken”. Ara ja sabeu per a que serveix “ver”. Passem a analitzar “gucken”. Aquest verb, que s’empra en el registre informal equival a mirar. Si nosaltres “vergucken uns”, no és que ens malfixem sinó que ens fixem molt bé en algú que ens fa gràcia. Podríem dir que “sich vergucken” és el pas previ a “sich verlieben”. Primer ens fixem en algú i quan ja el/la coneixem, llavors potser ens enamorem.
Oi que és bonic el verb “sich vergucken”? no el podem traduir només amb un “fixar-se amb algú” perquè no és el mateix.
La segona paraula de la que us vull parlar avui és “Zweisamkeit”. Tornem a la morfologia de la paraula. Aquesta està composta d’un “zwei” i un sufix “samkeit” molt productiu en alemany. Abans de dir-vos que vol dir us explico la paraula “Einsamkeit”. Einsamkeit és soledat i consta del numeral “ein” que indica una única unitat, i el sufix “samkeit” que indica alguna cosa així com propietat o característica de. La “Einsamkeit” està clar que és quan una persona està sola. Totes les llengües que conec poden expressar el concepte d’estar sol. L’anglès té la gràcia de poder distingir “alone”, que vol dir sol, de “lonely” que vol dir sol i entristit per manca de companyia. Que hi hagi un substantit “solitud” no és estrany. Però que una llengua com l’alemanya sigui capaç de produir un substantiu per designar l’estar en companyia d’una única persona, sempre ha captat la meva atenció.
De fet, estudiant àrab m’he adonat que la dualitat és un factor important per nosaltres els humans. L’àrab va suficientment lluny com per tenir formes morfològicament diferents per designar un home, dona o objecte, dos o el plural. I de fet a la conjugació àrab la forma “vosaltres” té tres pronoms diferents. El vosaltres si es tracta de dues persones indiferentment del gènere “أنتما” que es pronuncia “antuma” “أنتم”,el “antum” que és el vosaltres en plural que pot incloure homes només, o homes i dones i el “أنتن” que es pronuncia “antuna” i que és el vosaltres en plural quan el grup inclou només dones. El mateix passa amb el pronom ells. Ells té un dual “هما” que vol dir “ells dos” que coincideix pel femení o pel masculí però que difereix en la conjugació del verb. Òbviament també hi ha un ells per masculí i femení “هم” i un ells per femení només “هن”. I tot això ve del fet que la dualitat i el estar en companyia de dos sembla transcendental en diversos idiomes.
La darrera paraula de la que us vull parlar avui és “Einkaufsrausch”. Com que avui m’ha agafat per esmicolar les paraules en morfemes començo per “Einkauf”. Aquesta paraula és un substantiu que vol dir compra i “Rausch” és un altre substantiiu que vol dir “embriagament”. Els “Rauschmittel” en alemany són tot allò amb que un és pot emboirar el cervell. L’alcohol, el cànnabis o moltes pastilles que venen amb recepta. Un “Einkaufsrausch” és un període de temps curt en què algú s’emborratxa comprant coses. Els homes diuen que les dones en som més propenses per fer-nos passar el mal humor. No m’ho crec. He conegut molts homes capritxosos a la vida que podien comprar desmesuradament i de manera perillosa. L’Einkaufsrausch té una traducció a l’anglès que és “buying spree”, tot i que la paraula “spree” es fa servir per qualsevol activitat que es practica de manera curta, intensiva i agradable.
I com heu pogut veure avui, de vegades no cal anar lluny i analitzar locucions i frases fetes per trobar quelcom que desperti la nostra curiositat lingüística. A veure si la setmana vinent torno a les paraules o a les locucions i frases fetes. O si em passa quelcom que em fa escriure sobre un tema ben diferent al que m’apassiona i que són les llengües.

Per cert, la fotografia d’avui és de la rosa que he trobat a la meva bicicleta quan volia tornar a casa de la feina aquest dimecres. Ha estat una sorpresa de la meva parella que ha aconseguit que tornés a casa amb un somriure als llavis tot i els entrebancs quotidians de la circulació pel carril bici.
Bona setmana a tots!

Quan una cosa ens és botifarra…

Avui dijous us vull parlar altre cop d’expressions idiomàtiques alemanyes molt utilitzades però que no totes tenen una traducció directa al català o castellà. Per fer-vos conèixer la primera m’heu de permetre no ser del tot políticament correcta. Precisament el dijous de fa dues setmanes vaig entrar a classe de comunicació i atenció al client i em vaig trobar tots els alumnes de cara a un ordinador i amb rostres de patiment. Sabeu què feien? Doncs practicar l’esport nacional: seguir un partit de futbol. Era un partit del Barça contra un equip que jo pensava que jugava a segona, tercera o ves a saber on. Vaig haver de convèncer els meus alumnes de que apaguessin l’ordinador per concentrar-se en la classe. Llavors una alumna molt xamosa em va preguntar si a mi no m’interessava el futbol i li vaig respondre en anglès «I couldn’t care less» que en alemany seria “das ist mir Wurst”. O sigui, que en català ens importa un rave però en alemany ens és botifarra. Es veu que en tenen tantes que una botifarra més o menys és igual. Sé que sona molt malament pels aficionats del futbol de butaca que jo digui que aquest esport no m’interessa. Jo respecto els seguidors incondicionals d’equip que marca gols sense que ells hagin de fer cap esforç i que sigui capaç d’aplegar gent de tota mena davant una pantalla de televisió per veure un partit. Ho entenc i sé que aquesta gent “sent els colors” però jo em mantinc fidel a voler posar la meva energia només en allò que jo pugui aconseguir per mi mateixa i no soc amant de seguir les masses.
Doncs ara ja sabeu, “das ist mir Wurst” vol dir que m’importa un rave. I d’aquesta expressió podem passar-ne a una altra “das ist nicht mein Bier” que podríem traduir com això no és la meva cervesa. I quan es fa servir? Doncs quan no volem posar els nassos en assumptes que no ens pertoquen i ho volem deixar clar. No és assumpte meu, o com dirien els alemanys, no és cervesa meva si els meus coneguts gasten molts diners en capricis com rellotges cars pels que cal pagar 80 euros per canviar la pila. Mentre a mi no em facin pagar-ho ja estic contenta.
Una altra expressió que vaig escoltar molt sovint quan vivia a Alemanya és la de “Schwamm drüber” que literalment vol dir “ esponja per sobre”. Sona estrany però si pensem que una esponja que passem per sobre d’alguna superfície galdosa pot emportar-se la brutícia llavors podem entendre l’expressió. L’emprem quan volem dir que no ens hem d’amoïnar més per quelcom perquè no és vital o hem de relativitzar-ne la importància. Si jo li explico a un amic que m’he emprenyat perquè la meva perruquera m’ha tallat el cabell com li ha semblat a ella sense demanar-me permís, en aquest cas jo podria dir “Schwamm drüber” que equivaldria a “no cal pensar-hi més” perquè com els alemanys dirien no és “nicht so wild”, no és tan salvatge, és a dir, no és tan important i no cal pensar-hi més.
No obstant, quan jo no puc “passar l’esponja” és quan algú per exemple em vol refregar pels nassos “unter die Nase reiben” com de bé viu aquesta persona. Per exemple, si algú té un pis que lloga i en cobra uns diners que li permeten pagar un altre lloguer molt més econòmic i amb això guanya diners en negre aquesta persona en qüestió es vana del que fa o com diuen els alemanys “ er/sie lässt es rausposaunen”. La “Posaune” és un trombó. I si algú deixa que una cosa surti pel trombó el que vol dir és que esbomba com si res una cosa de la que no cal estar orgullós/a.
Ara direu que de persones que van esbombant coses que no haurien d’esbombar no n’hi ha gaires però jo us podria demostrar el contrari.
Per últim avui us voldria parlar de la paraula “Saftladen”. Com sabreu està composta de “Saft” que vol dir suc i “Laden” que vol dir botiga o negoci. Un Saftladen és un lloc tenebrós, un indret on no es fan les coses de manera correcta. Quan a una empresa els negocis no són del tot clars llavors parlaríem de “Saftladen”. Si en una escola no hi ha disciplina de cap mena, llavors també la podríem anomenar “Saftladen”.
I generalment, en aquestes “Saftladen” hi balla l´os, “dort tanzt der Bear”. Aquest darrera és una expressió que s’utilitza quan creiem que s’estan fent les coses de manera incorrecta. Per exemple si sospito que algú ha aconseguit una feina no per mèrits propis sinó per recomanació llavors diria en alemany “dort tanzt der Bär”.
I per avui jo crec que n’hi ha prou. Les expressions idiomàtiques s’aprenen poc a poc i no de cop i per això us vull deixar descansar fins dijous vinent. Us desitjo un bon carnestoltes i fins la setmana vinent!

Pedres lingüísticament productives.



Reprenc avui un tema que ja havia esmentat en un post no fa gaire: el de les pedres. I és que els alemanys i també els anglesos tenen moltes expressions en les que apareixen. Ja us havia explicat allò de “wie ein Stein ins Bett fallen” i “ ein Stein vom Herzen fallen”. Avui començo amb l’expressió alemanya “Im Stein gemeiβelt”, que vindria a ser “gravat en pedra” i equival a inamovible. Per exemple, si algú vol quedar amb mi el diumenge i jo els matins del diumenge vaig a piscina i no canvio aquest hàbit per res, llavors li diria que per la tarda sí però que la meva sessió de natació és “im Stein gemeiβelt”. Contràriament, quan una cosa es pot canviar direm en Alemany que “ist nicht im Stein gemeiβelt”. Les dates dels exàmens pels alumnes són per exemple intercanviables i per tant no estan gravades en pedra.
Les pedres també són lingüísticament parlant molt productives en anglès. Si per exemple algú posa tots els seus esforços en aconseguir el seu objectiu, es diu que aquesta persona “leaves no Stone unturned”, no deixa cap pedra per girar per assolir el que vol. Aquesta expressió és especialment útil per les persones perseverants. No obstant n’hi ha ben poques perquè la gent tendeix a deixar córrer les coses que impliquen massa esforç. I com ja sabeu no és bo donar-se per vençut i tirar la tovallola, una expressió que també tenim en anglès “to throw in the towel”. En la meva modesta opinió és una llàstima perquè si realment volem quelcom l’esforç farà que valorem molt més el que hem aconseguit un cop ho tinguem. S’ha de recordar sempre el que digué George M. Moore «A winner is just a loser who tried one more time».
Però no em vull desviar del tema d’avui. En anglès la “corner stone” representa la part essencial d’una feina i quan diem “ to lay the corner-stone”, col·locar la pedra del cantó, vol dir haver acabat el més important d’una tasca. Si una pesona ha de canviar de pis i ha aconseguit fer el trasllat amb totes les caixes i els mobles que s’han de portar d’un lloc a un altre, es podria dir que la persona “has laid the corner-stone”. Guardar i distribuir les coses al pis nou és bufar i fer ampolles després de la tasca gegantina del canvi de pis. I si seguim amb el tema mudances podem dir que costen un ull de la cara, que en anglès seria “an arm and a leg” i que després d’un canvi de pis amb les despeses del transport i les caixes i de la compra de mobiliari, un pot quedar escurat o el que en anglès és “stony-broke” que és una expressió de l’argot del carrer. Estar “stony-broke” i estar “skint” són el mateix.
Al treball quan ens toca fer la feina més desagradable i desagraïda en anglès es diu “to break stones”, trencar pedres. Això no equivaldria a fer una mica de tot que llavors és “ to do odd jobs”, sinó treballar fent una cosa que no llueix i és pesada.
I quan utilitzem una activitat, cosa o de vegades també una persona, per aconseguir progressar d’alguna manera, en anglès diem que aquesta activitat ha estat una stepping-stone, una pedra per trepitjar. Per a mi la meva primera feina com a professora d’espanyol a la BA Dresden, la Berufsakademie Dresden, va ser una “stepping-stone”, una palanca que em va impulsar per aconseguir després més oportunitats laborals en aquest àmbit. Desgraciadament però adesiara les persones també poden ser “stepping-stones”. Quan un home o dona surt amb un famós o famosa només per aconseguir atenció o reconeixement, llavors el famós ha estat una “stepping-stone”.
Per acabar el post d’avui, m’agradaria esmentar una expressió que tenen en comú moltes llengües perquè prové de la Bíblia, és la de “to cast the first stone”, llençar la primera pedra, que com sabeu es fa servir quan algú fa la primera acusació.
Si rumio una mica encara potser em vindran al cap més expressions amb la paraula “pedra” però ja seran per una altra setmana. Us desitjo a tots un divendres tranquil i un cap de setmana de repòs.

Més expressions alemanyes i les seves equivalents angleses i catalanes.


Fa només dues setmanes el tema del blog eren expressions angleses en les que apareixen les paraules “wind” o “storm”. Semblava inevitable després d’una setmana d’inclemències meteorològiques brutals que van trasbalsar tota la Península i que ens van deixar el litoral ben malmès. I només dues setmanes després el tema recurrent a tot arreu és la calor insòlita per l’època de l’any. I és tothom en parla: ja no podem discutir el canvi climàtic perquè ens trobem davant d’una emergència climàtica! Les plantes del meu balcó per exemple han començat a florir perquè elles no entenen el calendari sinó la meteorologia i potser els humans també, o si més no jo. Els dies s’han fet visiblement llargs i diumenge em vaig maleir els ossos per no tenir sabates d’entretemps perquè les botes d’hivern em feien bullir els peus. I quan el temps és benèvol i els dies es fan llargs, la meva ment em transporta immediatament a la costa i de cop em venen les ganes de tenir una segona residència a la platja per gaudir del bon temps i sobre tot del mar en un ambient més relaxat que el de la nostra cosmopolita Barcelona. I sovint en parlo amb els amics i també ho he comentat amb el meu company i tots em diuen el mateix. Que una segona residència és una despesa continuada i et lliga a anar un cop i un altre a un lloc que acaba sent una rutina. I a més del factor econòmic també hi ha el del cansament que suposa tenir una segona llar perquè acabem netejant dos pisos i no només un. Per no parlar del fet que si estem cansats i no ens ve de gust desplaçar-nos fins al lloc on tenim aquesta residència de festius, automàticament sentim remordiments perquè sabem que estem gastant uns diners que potser no acabem d’amortitzar. Fa poc vaig parlar del tema amb la meva parella que em va dir que si jo hagués continuat amb la idea de mirar segones residències, ell hagués intentat treure-m’ho del cap perquè un apartament addicional a l’habitatge habitual acaba sent una carrega. Ell ho va dir amb la frase feta corresponent en alemany “ ein Klotz am Bein” que literalment és un “bloc a la cama”. L’expressió fa referència a les boles de metall pesades que es lligaven amb una cadena a la cama dels presos. Molt gràfica i encertada l’expressió perquè de seguida s’entén el seu sentit.
I del tema he parlat amb diverses persones i totes m’han assegurat el mateix. Un altre bon amic, que ha tingut ja l’experiència de la segona residència dels seus pares, em va assegurar que ja podia tenir clar que haver de pensar en dos habitatges i haver de desplaçar-me d’un lloc a un altres per força m’acabaria cansant. Em va dir que hi podia posar la mà al foc. Sempre m’ha sorprès aquesta expressió perquè posar la mà al foc no és exactament quelcom que una persona en plenes capacitats volgués fer mai. Per què quan estem segurs d’una cosa hem de posar la mà al foc? Doncs els alemanys quan creuen fermament en la validesa del que diuen ho expressen amb “du kannst Gift drauf nehmen”, que significa que “hi pots pendre verí per això”. Els anglesos en aquest cas no tenen un “idiom” tan carregat de simbolisme i diuen “ you can bet your life on that”, és a dir, “hi pots apostar la teva vida”.
En tot cas hi ha molta gent que fa mans i mànigues per comprar una residència on estiuejar. Alguns demanen crèdits i s’endeuten d’una manera que jo no entendré mai. Aquesta expressió nostra de fer mans i mànigues té una equivalent en alemany que em sembla molt castissa, la de “Himmel und Hölle in Bewegung setzen”, que es tradueix literalment com posar en moviment el cel i l’infern.
Però la propera vegada que em vingui la temptació de mirar què costa un apartament a la costa, pensaré en el que m’han dit el meu amic i el meu company i és que quan es té una segona residència, un es limita sovint a anar sempre al mateix lloc conegut per amortitzar-la i si un no és molt ric, finalment s’acaba perdent l’oportunitat de visitar altres indrets i descobrir coses noves i per tant una segona residència ens lliga més del que ens allibera. I aquí sí que he de dir que el meu amic, com diríem en llenguatge modern “la va clavar”. I curiosament en alemany i en anglès quan una persona aconsegueix comprimir la informació i transmetre’n la part essencial fan servir una expressió similar a la nostra. “Den Nagel auf dem Kopf treffen” vol dir donar-li al clau al cap, exactament el mateix que en anglès “to hit the nail on the head”. Els veïns de la península també diuen allò de “dar en el clavo”.
Però no us amoïneu que sembla ser que l’hivern torna altre cop i la temperatura es normalitza i la gent gran i els molts joves també s’estabilitzaran un mica. Jo ja fa dies que voldria parlar de com de revolucionats estan els alumnes en aquests moments. Sembla que quan pugen els termòmetres es destaroten. És clar, ells no entenen de calendaris igual que les meves plantes i ja sé que la comparació és agosarada! Quan comença a fer calor als adolescents se’ls trastoquen les hormones i es comporten de manera diferent. Voldria saber si només ho he notat jo o també els meus companys s’adonen de la influència de la climatologia en l’estat d’ànim dels adolescents. Però em passa que com que no vull fer el ridícul perquè potser només ho he observat jo, prefereixo no dir res. A Alemanya dirien que tinc por de “sich zum Affen machen”, de fer-me mico, un animal que sovint sembla que ens fa gràcia.
Amb la primavera vindrà inevitablement la inestabilitat emocional dels adolescents i llavors els professors i professores haurem de veure com aconseguim ser suficientment empàtics sense que ens prenguin el pèl. Començarà l’absentisme a l’escola perquè el bon temps convida a quedar-se al bar xerrant amb les companys més que no pas a assistir a classe. I llavors, els alumnes que han estat d’alguna manera modèlics demanaran que es faci una excepció amb ells quan els hem vist fer campana. És a dir que voldran una actitud especial envers ells per haver-se comportat relativament bé durant el curs. En Alemany quan una persona demana un tracte de favor o un tractament especial es diu “eine extra Wurst verlangen”, que vol dir demanar un salsitxa extra. Molt alemany com sabeu això de les salsitxes. La tradició culinària del país no seria res sense les “Bockwürste”, “Currywürste”, “Bratwürste” i les variants regionals. En canvi penso que el “Brei”, el puré, no és gaire típic en aquests moments però tot i així és el protagonista de l’expressió “ um den heiβen Brei reden” parlar al voltant del puré calent. I què vol dir? Doncs el mateix que l’anglès “to beat about the bush”, és a dir, anar donant voltes per evitar el tema que de veritat importa. Això, com ja sabeu, ho fan molt sovint els polítics.
En fi, per avui ja hem vist prou expressions alemanyes molt típiques. Ara cal concentrar-se en el cap de setmana. I tingueu segona residència o no, us desitjo que l’aprofiteu al màxim!