El conegut desconegut IX.

A dos quarts de nou en punt el Dani picava a la porta del pis de la Martina i aquesta la obrí amb ulls fetillers. Ell havia planificat un dia pels quatre i per començar anirien a buscar a l’Olivier i el Guillaume a la seva pensió. Van arribar-hi a tres quarts i cinc minuts i pare i fill els esperaven a la recepció. Aquell lloc havia conegut dies millors perquè la pintura de les parets era ja grisosa i el sofà de l’entrada tenia color d’ala de mosca. Al Dani li sorprengué que l’Olivier amb el seu bon sou no s’hagués volgut permetre res millor. La mirada picardiosa del Dani expressà tanta preocupació que l’Olivier, que coneixia al seu amic molt bé, li digué de seguida:
— No s’hi val sempre llençar els diners en hotels cars perquè generalment només hi passem la nit. Prefereixo estalviar pels estudis del Guillaume.
El Dani s’enrojolà. No volia ferir el seu amic.
— Anem a fer el tour per la Barcelona desconeguda. A veure si em sorpreneu! — digué l’Olivier mentre el Guillaume somreia amablement.
Quan van ser fora de la pensió el Dani volgué parlar altre cop del tema a l’Olivier.
— Em sap greu si he fet cara de sorprès amb la pensió. Generalment vens a un hotel i aquest cop amb el teu fill, pensava que també hi vindries.
— Si vols que et digui la veritat—i mirà enrere per assegurar-se que la Martina conversava amb el Guillaume i per tant cap dels os sentia el que confessava— la mare del Guillaume m’està demanant diners contínuament. No acaba de trobar el seu lloc a la vida i va provant coses. I jo, per evitar problemes i que el meu fill en surti perjudicat, vaig afluixant els diners.
— Però en algun moment hauràs de parar de subvencionar-li el que sigui que necessita…
— Has vist el Guillaume? Cada dia està més prim. Un adolescent necessita estabilitat i la seva mare està perduda i ell destarotat.
— Jo no en sé gaire de joves però entenc el que et passa. No calia que m’ho expliquessis si no volies…
— Ans al contrari. Ja fa massa temps que em burxina i no en puc parlar amb ningú. Ja et vaig dir que els amics de Bèlgica només serveixen per xerrar de coses agradables però no per buidar el pap. Per sincerar-nos hem d’anar al psicòleg i jo no hi crec massa.
Els dos van mirar enrere. La Martina i el Guillaume havien començat una conversa animada sobre la feina de reportera d’ella. El noi encara no havia acabat de decidir si volia ser advocat, metge com el seu pare o reporter.
El Dani i l’Olivier s’afegiren a la conversa.
— Són professions molt diferents aquestes.
— Sí. Però m’atrauen totes. Suposo però que avui dia amb tant blogger tombant deu ser molt difícil trobar una feina de reporter i per això no acabo de tenir clar si seria quelcom per mi.
— La feina l’has de triar perquè t’agrada sense pensar gaire si trobaràs un lloc de treball… — va fer l’Olivier.
— Pare. Això és molt fàcil dir-ho quan s’ha triat un camí que era de seguretat absoluta. De metges i cirurgians sempre se’n necessiten.
— No t’ho creguis. Tinc companys de carrera que han acabat en centres d’estètica supervisant depilacions làser. Per trobar un lloc a la vida cal passió pel que fas perquè per ser bo calen moltes hores i aquests només les hi poses en allò que t’agrada.
— I a tu t’agrada la teva feina pare?
— No en dubtis!
Van agafar la línia groga a Passeig de Gràcia per anar a Llucmajor. Durant el trajecte la Martina va tenir ocasió de parlar amb l’Olivier i de preguntar-li si tenia alguna preferència per la futura ocupació del Guillaume i aquest li respongué que no. Que desitjava que el seu fill fos feliç i prou, com si fos tan fàcil. La Martina s’entristí una mica. Com molts el Guillaume potser es passaria mitja vida cercant la felicitat sense entendre que no existeix en absolut i que en general només és un cúmul de moments alegres. En arribar a la parada de Llucmajor van haver de caminar fins a Can Masdeu. Durant el camí el Dani explicà la història de l’antic hospital de leprosos que es va convertir en símbol anticapitalista pel barri sencer. La Martina portava mesos indagant sobre desnonaments i s’havia adonat també que el fenomen “okupa” s’havia estès en part pel preu de l’habitatge però també per l’oportunisme d’uns quants que havien vist en l’okupació una manera fàcil d’estalviar-se el lloguer. El jardí okupat era obert com sempre i hi van passejar. Efectivament l’Olivier no havia estat mai allí encara.
El Dani s’havia informat molt bé sobre la història de Can Masdeu, tant que la Martina quedà bocabadada.
— No sabia que t’interessés el tema de l’okupació.
— Més aviat el de la masoveria urbana. No crec que s’hagi de legalitzar okupar llocs que pertanyen a algú o alguna institució. Però evidentment si un edifici està pràcticament en ruïnes i pot ser l’aixopluc d’algú que ho necessita, per què no? Llavors està bé que les persones es comprometin a fer el treball de manteniment i millora pertinents a canvi de quedar-s’hi.
— Com és que coneixes Can Masdeu tan bé Dani?
— Perquè jo mateix vaig estar cercant fa molts anys pel barri un lloc per viure econòmic a canvi de renovar-lo jo de mica en mica.
— Però si tu vius a un pis fantàstic! — digué la Martina sorpresa.
— Visc a un pis fantàstic perquè el pare ha marxat a viure a Girona i m’ha cedit el pis. Però de jove volia independència i no me la podia pagar.
El Guillaume escoltava atentament. La paraula independència havia encès una espurna als seus ulls.
— A Bèlgica l’habitatge també és car. Els estudiants acaben compartint pis i pagant un lloguer abusiu per tal de sortir de casa els pares— Afirmà el noi amoïnat.
— No cal que em recordis les ganes que tens de marxar Guillaume. La teva mare i jo en som conscients però encara t’hauràs d’esperar uns anys.
El matí es va fer curt i al migdia el Dani va proposar anar a dinar a un restaurant del Poblenou. Tothom hi va estar d’acord. L’Olivier anava observant la Martina que tot i dedicar-li a ell i al Guillaume bona part del temps, no podia dissimular les mirades de curiositat cap al Dani. El seu pla funcionava molt millor del que havia previst malauradament per ell. Des del moment que la veié al restaurant se’n va encaterinar. El Dani no era pas un beneit.
El dinar va consistir en una paella marinera perquè li venia de gust al Guillaume. Va endrapar de valent i l’Olivier el mirava amb tranquil·litat. Quan el seu fill va anar al bany aprofità per explicar que la seva ex no era una gran cuinera i que el noi no menjava tot el que li calia. La Martina i el Dani el miraren comprensius. Després del fabulós àpat el Dani seguí fent de guia turístic, aquest cop acompanyat dels comentaris de la Martina que coneixia el barri per un reportatge que havia fet feia poc sobre una plataforma antihotels nascuda al Poblenou. Van parar a fer un cafè prop del Parc de la Ciutadella i de cop el telèfon del Guillaume sonà.
— Agafa’l.— Digué son pare resolutiu.
— No ara no. Ja respondré després. — Va fer el Guillaume. En mirar l’aparell el seu rostre s’enterbolí i tots s’adonaren de que aquella trucada li era desagradable.
A petició de l’Olivier van anar a passejar pel Parc de la Ciutadella perquè li duia bons records. El Guillaume feia servir el seu mòbil per fer fotografies del lloc i del seu pare i els seus amics contínuament. Sovint es quedava enrere per ullar el dispositiu. Tots s’adonaren de que el seu comportament havia canviat des de la trucada. Ja no era el Guillaume relaxat que havien vist bona part del dia sinó que estava tens.
— Ei Guillaume, què et semblarien unes patates braves per sopar? ¬ — cridà l’Oliver amb entusiasme al seu fill que s’havia quedat enrere.
De cop el jove va caure estirat al terra i els tres van córrer cap al noi. L’Oliver estava blanc.
—Vols que truquem a un metge o a l’ambulància? ¬¬— demanà la Martina.
— Deixa’m veure quan triga en reaccionar. Pot ser ha estat una hipoglucèmia…
L’Olivier es va treure la camisa i ventava als seu fill. La cara del Guillaume era blanca totalment i una mena de suor freda l’havia embolcallat. Però poc a poc reaccionà i tan bon punt pogué, digué al seu pare que ja es trobava bé.
— Ara mateix anem d’urgències a que ho mirin!
— Papa, què exagerat! No cal de debò. No és res, em passa de tant en tant…
— Què? — cridà l’Olivier sorprès. — Per què no me n’has dit res?
— No et volia preocupar. No té pas cap importància.
— Això ho decideixo jo que soc el metge!
— De veritat papa. Deixa-ho. Si les patates braves no em reviscolen, anem a l’hospital. De debò.
Definitivament el Guillaume serviria per advocat perquè el va convèncer a contra cor.
La vetllada va ser agradable però la Martina i el Dani només desitjaven tenir l’oportunitat d’intercanviar opinions a soles. Allò del mareig del Guillaume no els havia semblat normal i estaven intranquils.

El conegut desconegut VIII

El vi del sopar li havia pujat al cap a la Martina que amb les neurones fregides, pensava amb una lentitud anormal. Aquella nit havia portat moltes sorpreses perquè no s’hagués imaginat mai que l’Olivier apareixeria per Barcelona amb un fill adolescent i que el seu amic virtual, conegués tan bé el seu misteriós veí encara li semblava més desconcertant. No hagués sospitat mai del Dani que tingués afició per les motos però li esqueia. De nena havia pensat que el noi era un súper heroi dels que saben Tai Kwon Do i poden rescatar les noies de la classe dels atacs dels més fornits de la classe. Tampoc tenia ni idea que el Dani hagués estat amant de festes però era més que lògic que hagués volgut sortit a passar-s’ho bé com qualsevol altre jove. De fet la idea de que el Dani era diferent l’havia forjada la seva ment fantasiosa a partir del que observa. Li vingué una certa gelosia fruit del fet que ella s’havia interessat per ell durant tantíssims anys, però no havia mai tingut l’oportunitat de veure’l en la seva faceta més extravertida.
S’apropaven a casa i el pas del Dani s’alentí de manera tan evident que fins i tot la Martina ho notà. Aquell passeig vespertí els havia transportat a l’època en què el món els semblava no tenir límits per a ells, tot era possible perquè tenien una vida sencera per endavant. De cop un silenci caigué com una llosa entre els dos. La Martina pensava en si no havia fet prou sort de no trobar algú per tenir un fill amb ella i en que potser la vida té més sentit si gira al voltant d’una altra persona de qui ets responsable. El Dani pensava on havien quedat tots els seus somnis de jove i els de l’Olivier. Un sospir trencà l’encanteri de la falta de paraules.
— No sé si és gaire bona per la salut la visita de vells amics. Em fa sentir melangia.
— Melangia? Per què? Trobes a faltar l’Olivier? — demanà la Martina directa.
— El trobo a faltar a ell, a la seva il·lusió en els projectes futurs i a la meva pròpia de llavors. Crec que ell està un pèl perdut. Però estar-ho és un bon punt de partida per cercar un camí nou.
— Dani, ho dius com si saber el camí fos quelcom negatiu…
— Saber el camí està molt bé però quan tot és tan fixe i previsible els canvis es fan difícils i la rutina t’embolcalla de tal manera que sembla impossible tornar-ne a sortir.
— T’entenc més del que et penses. La meva vida em sembla una capsa tancada i sovint m’entristeix no saber com sortir del cercle viciós en què he caigut. Vaig de la feina a casa o al gimnàs i fa anys que només veig les mateixes amigues. La meva dosi d’aventura són les vacances d’estiu.
Al Dani allò que li explicava la Martina li era conegut dels correus que havia intercanviat amb l’Olivier. Però que ara li expliqués a ell personalment el feia sentir bé. Eren ja al carrer Sant Gabriel.
— Vols anar directament a casa o et ve de gust tombar una mica pel barri? A mi m’agrada de vegades endinsar-me pels carrers tranquils de Gràcia perquè vull per un moment tenir la sensació de ser a un poble conegut i no a una ciutat impersonal.
La Martina el mirà amb ulls de nena. Era una jugada bruta per part del Dani perquè sabia per un dels correus de l’Olivier que el brogit de la ciutat la intranquil·litzava i necessitava cercar la pau al barri.
— ¬Es fa difícil a vegades trobar indrets sense soroll. ¬— Va fer la Martina. — Passar-hi una estona em fa pensar en com devia ser el barri quan la mare era jove.
Quan va sentir el so de la paraula mare de la seva boca, la Martina va desitjar haver mesurat el que deia. No volia portar-li al Dani aquell record tan dolorós. Ell la va mirar amb ulls comprensius.
— La Barcelona dels nostres pares era molt diferent i potser més autèntica. S’ha perdut una mica el caliu perquè el barri ha deixat de ser de la gent de sempre. Avui dia tothom es mou i canvia de lloc i ja no coneixem ni els veïns.
— Tu i jo sí que ens coneixem! — va fer la Martina entremaliada.
— Sí i no. Ens hem vist centenars de vegades però som desconeguts l’un per l’altre. De fet jo sé moltíssim més de l’Olivier del que sé de tu i vivim al mateix edifici.
La Martina restà pensarosa. No havia estat pas per manca d’interés que no sabia res del Dani. Ell era massa tímid per apropar-s’hi o si més no això li havia semblat sempre. Hi hagué uns segons de silenci.
— Teniu planejat fer alguna cosa demà amb l’Olivier? — preguntà el Dani.
— No. Per què?
— L’he vist ensopit en sortir del bany. I si li proposem fer una ruta per la Barcelona menys vista? — va dir el Dani.
— La Barcelona menys vista? No ha viscut ell aquí uns anys? Ho deu haver visitat tot!
— No et pensis. Estic segur que no ha vist el parc de la creueta del Coll ni Can Masdeu, ni potser les xemeneies del Poblenou. Li puc enviar un missatge i proposar-li una sortida d’un dia. Què et sembla?
— Hi puc venir jo?
— Aquesta és la idea Martina! tu faràs d’ham. I això ens donarà l’oportunitat de parlar tu i jo també.
La Martina digué que sí de bon grat. No tenia res planificat pels dies de descans i la idea de passar el pont amb un Olivier amoïnat amb el comportament del seu fill adolescent no li hauria fet tanta gràcia com la descobrir una mica qui era el noi que havia observat secretament durant tants anys.
En arribar a casa de la seva passejada la Martina se sentia com si tingués ales als peus. No s’hagués pogut mai imaginar que finalment tindria l’oportunitat de passar unes hores amb la persona que la tenia encuriosida de feia tantíssim temps. Quan va tancar la porta de casa seva, en comptes d’assaborir el ganyol de la porta tancant-se, es concentrà en intuir les passes del Dani al pis de sota. Era tard i estava cansada però no va poder-se’n estar d’escriure un missatge a la seva millor amiga. “Endevina amb qui passaré demà el dia!”. No va trigar ni uns segons en sentir-se com una adolescent que esbomba les seves interioritats. La Noemí li respongué de seguida “amb l’Olivier” i ella escrigué per no deixar dubtes “amb l’Olivier i amb un desconegut conegut”. Eren dos quarts de dotze però la Noemí encara estava ben desperta i li envià tres signes d’interrogació. La resposta de la Martina fou “demà t’explico” i apagà el llum.
Al pis de sota el Dani seia davant l’ordinador per planificar el dia pels quatre. No podia perdre aquella ocasió de sorprendre la Martina, ara que havia aconseguit acostar-s’hi.

Covid-19 i retorn a l’escola.

Com no podria ser d’una altra manera, aquesta setmana em toca parlar de la temerària i improvisada tornada a l’escola. Per què temerària? Doncs perquè per assegurar-nos que tots l’alumnat respecta les mesures de seguretat, ens farien falta policies a l’escola i d’aquests no en tenim. Només cal que un alumne faci alguna tonteria i si aquest és positiu, la tragèdia està servida.

O és que creieu que els alumnes tenen un xip implantat per mantenir les distàncies de seguretat? O nosaltres mateixos els professors sense anar més lluny. Si bé és cert que la mascareta serà una gran protecció per a tots, també he de dir que els alumnes amb ansietat se la trauran perquè respirar amb el tros de tela a la boca no és fàcil. I pel professorat tampoc i estic segura que n’hi haurà d’inconscients.

A les escoles primàries el problema serà conscienciar als nens que mantinguin les distàncies perquè el contacte és vital per a ells. I a les de secundària els docents tindrem una mica de pànic de que facin coses tan habituals com passar-se l’ampolla d’aigua, mossegar el mateix entrepà o entrar al mateix lavabo de dos en dos, o en aquest cas de dues en dues. I pel que fa a la concertada les ratios es mantenen igual amb la qual cosa els centres petits estaran farcits d’alumnes i les aules a petar com sempre. Les primeres promeses del departament de proporcionar professors de reforç per la Covid-19 no s’han complert a la concertada i a la privada suposo que menys.

Cert és que cada escola ha aplicat mesures per controlar la pandèmia. Es prendrà la temperatura als alumnes per entrar a la classe per exemple. Això ja descartarà els simptomàtics.  Tanmateix només que un alumne doni positiu de Covid-19 tot el grup i els professors que hagin tingut tracte amb l’alumne hauran de fer la prova.

No s’entén. Perquè a qualsevol persona sospitosa de Covid-19 se li pregunta amb qui ha tingut contacte els darrers 14 dies i amb quines persones no ha fet servir la mascareta o no ha mantingut la distància de seguretat o ambdues. Les persones amb qui no s’ha mantingut la distància o no portaven mascareta són contactes directes.

El que passa és que es parteix de la base que alguna de les mesures fallaran als centres i llavors tots els alumnes i els docents del grup estable hauran de fer-se la prova. Qui ja hagi passat per aquesta sabrà que és immensament desagradable. Jo la descriuria com una violació de les fosses nasals. I el que també implica això és que fins a aber que un és negatiu, el que espera el resultat no pot anar a la feina, a l’escola ni sortir de casa tampoc.

De veritat ha pensat i previst el departament la quantitat de professors que poden faltar de cop en una escola si un alumne d’un grup de secundària dóna positiu?Per no parlar de la freqüència en que ens trobarem positius i les poques ganes que tindran els docents d’aïllar-se intermitentment i passar per una prova tan desagradable regularment.

Escric aquest post el dimarts. Portem dos dies a l’escola i el que m’ha quedat clar és que no caldrà que vinguin els alumnes per contagiar-nos en centres com el meu. Arribo al carrer on està ubicada l’escola i trobo tres companys prenent tranquil·lament cafè a una terrassa del bar de davant. Sense mascaretes ni distància de seguretat i jo em demano: què no s’ha entès de la paraula pandèmia?

Vaig a la sala de professors  i un company deixa l’ordinador i es descuida de desinfectar el lloc de treball. Li recordo que l’esprai amb alcohol i el paper sobre la taula estan per això i que no vull haver d’anar jo darrere de tothom netejant per si les mosques, per complir només jo amb les mesures. Els joves potser són uns insolidaris perquè no creuen que es poden posar malats. Els companys també i en tinc d’edat avançada. Em dedico a intentar no donar-li més voltes a què passarà aquest any degut a la manca de consciència en general. Entra una companya de feina a l’aula de professors de batxillerat. Una aula sense finestres i per tant sense ventilació. No porta la mascareta. Em toca com sempre fer de policia dolent i li recordo: “i la mascareta?” I ella contesta “a baix”. Amb això es refereix a secretaria perquè òbviament sembla que ella si no li donen al centre, no la comprarà.

Una altra cosa que no entenc és per quin motiu el gestor de Covid-19 és un membre del personal administratiu perquè crec convenient que sigui un sanitari el que gestioni el control del virus al centre. En alguns llocs el gestor és el mateix comptable i això comporta que potser les mesures higièniques preses siguin les mínimes dictades pel departament però insuficients de cara a mantenir la seguretat dels treballadors i l’alumnat. És obvi per exemple que és necessària una bona ventilació de les aules però si es deixen les finestres obertes tota la nit, en quines condicions faran classe els alumnes i els professors l’endemà a primera hora? Serà ja un risc per la salut entrar a una aula glaçada i no només per gent com jo amb el problema afegit del síndrome de Raynaud. Si fa uns anys algunes classes a la meva escola es veien obligades a tenir la bufanda i la gorra posades per la temperatura de l’aula, què passarà aquest any si en aquests mateixos espais no s’ha millorat el sistema de calefacció i han estat oberts durant hores? Els refredats entre els alumnes seran un problema perquè provoquen símptomes iguals a la Covid-19 i per tant molts hauran de fer-se la prova per assegurar-se que és un refredat i no el virus letal. I nosaltres mentre aïllats interrompent la nostra activitat quotidiana. Tenint tot això en consideració potser no és estrany que jo no tingui clar que tornar a la feina sigui segur i que tingui el rebost ple de valeriana i passiflora per no patir ansietat.

Què tinguem bon curs!

Love me, love my… cat II

El tretze d’agost vaig escriure un post sobre expressions angleses que tenen com a protagonistes els gats. Avui, gairebé un mes després hi torno perquè els gats em fascinen i en aquests moments formen part de la meva vida, com la de moltes persones. Alguns els atribueixen la capacitat d’absorbir energies negatives, cosa que trobo exagerada, i d’altres diuen que acaronar-los i sentir-los filar abaixa la pressió arterial. La veritat és que no ho he comprovat empíricament però sí que us puc assegurar que veure’ls dormir i descansar em proporciona una sensació d’assossegament total. Això sí, quan tenen la seva mitja hora de caçadors, ja us podeu preparar!

Però els gats no sempre han tingut la bona fama que tenen ara perquè la veritat és que hi ha una pila de locucions angleses que demostren que la gent no hi confia o els considera traïdors i malèvols.

En anglès quan diem un “catty remark”, ens referim a un comentari malintencionat, un que fem per ferir. Sembla mentida però hi ha gent que frueix esgratinyant les ferides dels altres. Si ens posem en mode “catty” fem quelcom per fer mal a una altra persona. Un exemple d’això seria si sabem que el fill o filla d’una amiga va malament a l’escola o és addicte al les xarxes socials i durant un sopar amb amics preguntem directament com va amb els estudis o si ja està menys enganxat. Aquest comportament seria “catty”.

I quan una persona té una moral de gat de carrer “ to have the morals of an alley-cat” vol dir que es comporta sense cap mena de decència.  De persones sense decència n’he conegut només una a la vida però ha estat suficient. Era capaç de demanar diners per les colònies del fill però després esbroncar-te si li recordaves que els tornés a través d’un missatge de text, no fos cas que el telèfon el veiés algú que ni sabia que li havien deixar calés. La majoria de delinqüents tenen la moral “of an alley-cat”. I molts ocupes, o com ells s’anomenen “okupes” també perquè no tenen cap necessitat d’envair una propietat privada però ho fan per extorsionar al propietari, viure gratis durant un temps i a ser possible a sobre treure’n uns diners. Ara s’ha posat de moda exigir al propietari quantitats desorbitades de calés per marxar. I és que ser “okupa” s’ha tornat una professió i hi ha autèntiques màfies que es dediquen a això.

Ara passem a les expressions més neutrals. La primera és la de “like a cat on hot bricks”, com un gat en totxos calents. Com us podeu imaginar un gat en totxos calents està molt incòmode i per tant fem servir aquesta comparació quan volem dir que algú està en una situació que se li fa immensament difícil. Jo per exemple recordo una ocasió en la que vaig estar “like cat on hot bricks”. D’això fa anys. El meu company d’aquella època va convidar-me a anar a la piscina i a mi la natació i l’aigua m’apassionen. Malauradament va oblidar esmentar que la piscina era nudista i quan vaig arribar i me’n vaig adonar no volia fer una escena però m’hagués pogut posar a plorar allà mateix. Per cortesia van deixar posar-me la part de baix i vaig empescar-me-les totes per tapar la part de dalt. Les dues hores que vaig ser a la piscina van ser un infern per a mi. Sort en vaig tenir d’un diari mig abandonat que em va servir per tapar el que no volia ensenyar la resta de la tarda fins que la meva parella va decidir marxar. El pitjor del tot va ser que vaig trobar un company de feina que òbviament no era tan pudorós com jo i em van pujar tots els colors de l’arc iris a la cara en veure’l. Ell va fer com si fos la cosa més normal del món, jo vaig aguantar el diari amb un braç i li vaig donar la mà amb l’altra mentre el mirava als ulls per no endur-me a casa un record visual no desitjat. Al cap i a la fi jo hauria de treballar amb ell tot l’any i no volia recordar-lo segons com. Coses de la RDA, allà la cultura del nudisme era molt forta i qui no l’entenia com jo, una ovella negra.

Però seguim. No vull omplir línies amb traumes juvenils. La següent expressió és la de “no room to swing a cat” que vol dir que no hi ha espai per gronxar un gat. A la sala de professors de batxillerat del meu centre podríem dir que no hi ha espai per gronxar un gat. I per això s’ha habilitar la biblioteca com a segona sala de professors per evitar aglomeracions en temps de la Covid-19. Quan una persona no té cap possibilitat d’aconseguir quelcom, els anglesos diuen “not a cat in hell’s chance”, és a dir, que no hi ha gat en l’infern de la possibilitat —un pèl recargolat, ho reconec, però és el que diuen—. Jo per exemple “have no cat in a hell’s chance of winning the lottery”. No tinc cap possibilitat de guanyar la loteria perquè no jugo mai.  Recordeu que els gats són curiosos per naturalesa i d’aquí ve que quan coneixem una persona d’aquelles que vol saber massa, per advertir-li que es pot posar en problemes, en anglès li direm això de “curiosity killed the cat”, la curiositat va matar el gat. Ara en ve una de molt positiva i optimista. Quan hi ha més d’una manera d’aconseguir l’objectiu que ens hem proposat, en anglès diríem “there is more than one way to kill/skin the cat”, és a dir que hi ha més d’una manera de matar o pelar el gat. Pobre animal! Ni que l’objectiu pogués ser mai eliminar-ne cap! Amb lo dolços i intel·ligents que són! I pels humans més intel·ligents va la següent expressió, la darrera d’aquest dijous. És la que diu “ to see which way the cat jumps” mirar cap a quina direcció salta el gat. S’empra per referir-nos a les situacions on no es pren cap decisió fins a conèixer del cert la opinió general de la gent. Això és el que practiquen molts, sobre tot els polítics.

Per aquesta setmana ja en tenim prou. Espero que us hagueu pogut reincorporar amb normalitat a la vostra feina i que no us hagi fet gaire mandra tornar a la rutina. Tot i que ben mirat, la rutina tal i com la coneixíem l’any passat, de moment només existeix per a uns pocs.

Bona setmana a tots!

El conegut desconegut VII.

A les deu eren al restaurant l’Olivier i el Guillaume. El fill fitava el pare que mirava el mòbil nerviós i va pensar que potser seria el moment de dir-li el que havia sentit ell tants cops, que no podia haver res nou perquè el darrer cop que havia mirat el dispositiu era feia potser dos minuts com a màxim. Però va preferir deixar el comentari per més tard. Un somriure de triomf il.luminà la cara de l’Olivier i el va fer semblar moltíssim més jove sobtadament. Havia d’haver estat un jove atractiu perquè encara era un home de molt bona aparença. Això si més no és el que li havia dit una companya d’institut que havia reconegut al Guillaume que no tindria res en contra de tenir el pare del seu amic de sugar daddy. Aquella nit no va poder dormir. Havia volgut demanar-li per sortir perquè li agradava feia temps però si era capaç de fixar-se en el seu pare amb ulls de dona, llavors un cadell maldestre no li serviria. La decepció encara li durava.

  • Martina! Què bé que hagis pogut venir. Et presento el meu fill, el Guillaume. No sap català.

Una noia de cabells llargs i llisos entrà al local amb una energia inèdita. El seu pas era segur i jovenívol tot i que a mida que avançava es notava que ja n’havia vistes unes quantes. Els ulls del jove la sotjaren insolentment i el pare s’adonà de com d’encuriosit estava el fill i es girà. Aquella dona riallera era ni més ni menys que la Martina i la fotografia que li havia enviat ella no li feia gens de justícia. L’Olivier s’aixecà i notà que el seu fill també ho feia. En aquell moment desitjà no haver convidat el Dani.

El rostre de la noia canvià una mica. Devia ser la sorpresa de que li havia parlat l’Olivier. En tot el que portaven intercanviant correus, no havia esmentat que tenia un fill. Una mica de mal gust. Ara potser li sortiria amb una  parella?

El noi es presentà en francès i digué unes paraules en castellà que van treure de dubtes a l’Olivier. Al seu fill la Martina li semblava atractiva. La noia se sentí un pèl nerviosa. No havia esperat un sopar amb un pare i un fill però ja que l’havia convidat ella, ara no podia fer mal paper. Al cap i a la fi tot plegat havia estat una bogeria.

El cambrer els portà una carta i demanà si la volien en anglès i l’Olivier digué que en necessitaven una en l’idioma perquè el seu fill no parlava el català. Mentre estudiaven el menú la Martina demanà com havia anat el vol i si els agradava l’hotel on eren. L’Olivier puntualitzà que era una pensió perquè els hotels a Barcelona durant els festius s’havien tornat caríssims. De cop sonà un missatge i l’Olivier va voler-lo mirar. El Guillaume va aprofitar per dir-li a la Martina que son pare s’estava comportant com un adolescent que tocava el mòbil cada vint segons.

  • Tinc una sorpresa preparada per aquesta vetllada i vull saber si em sortirà bé o no.

La cara de la Martina s’il·luminà. Havia calculat que la sorpresa era que l’Olivier hagués vingut acompanyat del seu fill. Encara podia aparèixer la mare del noi, pensà un xic malhumorada.

Van demanar i el Dani encara no havia aparegut. Era tan típic del seu amic arribar tard! Però aquest cop no es podia queixar. No havia anunciat la seva visita a la ciutat i la idea del sopar li havia comunicat just unes hores abans. La gent no era tan flexible. Si apareixia durant les postres ja li anava bé. Així tindria temps d’observar bé aquella noia. No era beneit el Dani, la Martina no només era intel·ligent i alegre sinó que tenia quelcom que feia tombar-se per mirar-la. L’Olvier va decidir reprendre una de les seves múltiples converses amb la Martina.

  • Com van els desnonaments? Esteu encara amb el reportatge sobre el tema.

La Martina va dir-li que l’havien acabat i havia estat molt frustrant veure com es desnonaven famílies sense recursos, mentre d’altra banda grups organitzats d’okupes entraven en habitatges buits i els propietaris tenien problemes per treure’ls. En un moment donat la Martina digué.

  • Hauríem de parlar en francès. Altrament el teu fill s’avorrirà.
  • Tens raó. Podem alternar una mica els idiomes. Fa tantíssim temps que no parlo el català!

De fet la Martina estava sorpresa. L’Olivier l’escrivia molt bé no obstant s’entrebancava parlant-lo. Era lògic però ja que segur que utilitzava alguna de les cent aplicacions per corregir la gramàtica i el vocabulari. Avui dia presumir de coneixements lingüístics era bufar i fer ampolles.

Just quan el cambrer els portava el pa amb tomàquet i les olives, s’obrí de nou la porta del restaurant i va aparèixer el Dani amb uns pantalons texans, una camisa a quadres vermells i negres i unes sabates de cuir negre ben polides. De lluny el Dani també semblava més jove del que era. Veié el seu amic de seguida i els seus ulls llampeguejaren en notar que hi havia algú més que l’Olivier a la taula. El cor li feu un batec i seguí avançant. El noi del costat del seu amic era molt probablement el seu fill. Aquell marrec dolç i amable que havia conegut feia uns anys era ja més alt que son pare. Davant d’ell hi havia una noia asseguda i no trigà en reconèixer la silueta: era la Martina. Com que no s’havia girat encara tingué temps de gesticular al seu amic un interrogant gegantí a l’aire. L’Olivier però no entengué el missatge i va fer una ganyota. Alarmada per la cara del seu company de taula  la Martina es va girar i va veure qui arribava. Quedà desconcertada. Què hi feia allà comunicant-se a distància i per senyes amb el seu amic? Va trigar uns segons en adonar-se’n. El seu veí caminava empegueït cap a ells i el seu ull dret que parpellejava més sovint del compte i en dissonància amb l’esquerre. Allò indicava que estava nerviós. Definitivament era el seu veí Dani. Què hi feia allí?

  • Dani! Benvingut! Ja pensava que arribaries per les postres! — digué l’Olivier tot ullant la Martina i intentant llegir els seus pensaments.
  • Sento no haver pogut arribar abans. Veig que estàs en molt bona companyia. Una companyia que conec per cert…

La Martina fitava perplexa el Dani.

  • Us coneixeu?
  • Del temps en què ell va ser aquí fent un Erasmus. Una eternitat diria jo!
  • Va home! Ara no ens facis més vells del que som!
  • Han passat una parell de desenes d’anys…

El Dani va seure finalment al costat de la Martina i va demanar un plat de sèpia a la planxa mentre la mirada de la noia s’enterbolia. No acabava de tenir clar si tot allò era una broma de molt mal gust per riure’s de ella i la seva bona fe. En el fons, convidar un estrany havia estat molt mala idea.

Els dos vells amics es van posar al dia. A la Martina li semblà que el Dani i l’Olivier encara tenien una amistat molt estreta després de tantíssims anys. La va encuriosir com s’havien conegut i l’Olivier li va explicar que ell i el Dani havien coincidit fent trial un dissabte al matí i l’Olivier li havia demanat al Dani si no s’havien vist anteriorment en alguna festa d’estudiants. Va resultar que sí, que havien coincidit a la Facultat de Medicina. Això abans que el Dani s’adonés que no volia curar humans sinó animals i canviés la medicina per la veterinària. Aquell error li va costar un bon enrenou a casa perquè el seu pare en aquelles èpoques ja anava molt just de diners.

  • No t’hagués imaginat mai fent trial Olivier. I a tu Dani tampoc, per no dir menys.

Allò ofengué a l’Olivier que sabia que el seu amic, malgrat les aparences modestes, seguia sent un cul inquiet.

  • Compartíem i compartim l’afició per aquest esport i pel teatre.

La Martina se sorprengué. El Dani sempre havia estat un noi molt introvertit i no se’l podia imaginar dalt d’un escenari però ell s’afanyà a explicar-li que la idea del teatre havia estat de la psicòloga de l’escola per vèncer la seva timidesa.

Els dos conversaven sobre les festes en què anaven, les oportunitats amb mosses que el Dani havia perdut per sensibilitat i la Martina començà a pensar, entre mos i mos, que potser el seu veí era un pou de sorpreses que tenia prop seu però que havia ignorat durant anys.

En un moment donat del sopar el Guillaume va anar al bany. Quan ja feia ben bé deu minuts que hi era i no en tornava l’Olivier digué als seus amics.

  • Fa una temporada que no és el de sempre però no aconseguim treure-li què té..

Al Dani li passà pel cap com s’havia sentit d’adolescent amb la ràbia continguda d’un infant a qui li havien pres la mare i l’havien obligat a ser un adult abans d’hora. Mai no ho va voler parlar amb ningú.

  • Sé que no s’escau però vaig a veure si hi ha res. S’ho prendrà malament  però tan se val…

El Dani i la Martina van fer que sí amb el cap i es van quedar els dos callantívols fins que ell digué.

  • No està en el seu millor moment l’Olivier. No troba el seu lloc i a sobre la mare del Guillaume està tan desorientada que sembla una adolescent.
  • De debò?
  • Ell no ho vol admetre però crec que no sap per on tirar. La seva feina és dura, la seva ex només li demana diners i el nano té estones de tot. La d’avui és la seva cara de xocolata.
  • No sabia que parlaves francès!
  • La mare ens en va ensenyar al meu germà i a mi. Ella era de mare francesa i parlava la llengua com a nadiua. A l’escola apreníem l’anglès però jo em delia per parlar el francès. Em feia sentir prop seu…

La mirada de la Martina s’entristí. La mort de la mare del Dani devia have estat un fort trauma i de petita la seva mare sempre li havia parlat de com de difícil devia ser pels seus dos veïns.

  • Quan vaig conèixer l’Olivier en un dissabte de trial i em va dir que era belga li vaig començar a parlar en francès. Ell ho va agrair de seguida i allò va ser el principi de la nostra amistat.
  • És increïble que hagi durat tantíssim. Us felicito!
  • N’estic orgullós. Els dos no ens hem perdut gairebé res de la vida de l’altre.

Hi hagué un moment de silenci.

—Triguen molt oi? — digué la Martina amoïnada.

  • Sí. A mi tampoc em sembla normal…

Van seguir conversant fins que l’Olivier i el Guillaume aparegueren a la taula. El noi estava pàl·lid i la Martina ho va veure de seguida.

  • Esteu bé?
  • El Guillaume està una mica marejat. Deuen ser coses de l’edat de créixer. Si no us fa res, paguem el compte i marxem.

Els dos veïns van assentir i l’Olivier anà a la barra per pagar. El Guillaume va dirigir-se a la taula i va acomiadar-se de la Martina i el Daniel.

Ells es van mirar amb un interrogant dibuixat al front.

  • Demà a primera hora els truco. Ja fa temps que l’Olvier està molt amoïnat pel seu fill perquè creu que n’hi passa una de grossa…
  • Els adolescents canvien molt d’estat d’ànim.
  • Cert. Però més val vigilar que ser negligent….
  • Tens tota la raó. — Teniu pensat fer quelcom demà?
  • Què vols que tingui pensat si fins fa quatre hores no sabia que havia vingut a Barcelona!

La Martina restà callantívola. No tenia temps per cabòries. Senzillament digué.

  • I si passem el dia plegats demà? És festiu! 

El Dani se la mirà com si li haguessin dit que el seu número havia estat el primer premi de la loteria nacional.

  • Per mi perfecte!
  • M’acompanyes a casa? Crec que et ve de camí! — digué ella entremaliada.
  • I tant!

El recorregut no fou gaire llarg però als dos els rondava el mateix pel cap. La mirada del Guillame abans i després de la visita al bany  no eren la mateixa. Potser aquell viatge sorpresa no li servia a l’Olivier per escapar de la seva rutina sinó per portar al seu fill a un entorn diferent per tenir-lo més prop i més controlat…

El conegut desconegut.

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

  • Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.

  • I no em puc quedar a la pensió jo?
  • No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.
  • Em coneix?
  • Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

  • Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

  • Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.

  • Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?
  • Set. Però jo havia canviat.
  • En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.

  • Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.
  • I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

  • Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

  • Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
  • Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
  • Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
  • De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
  • Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

  • No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

  • Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

  • És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

  • T’has posat en algun embolic?
  • Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
  • I té a veure amb que estem aquí.
  • Sí.
  • Es pot saber què és?
  • Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

  • Però tu estàs de conya no papa?
  • No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

  • No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
  • Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
  • I què va dir el Dani?
  • Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
  • Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
  • Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
  • Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
  • Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
  • Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

  • Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

  • Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
  • Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

  • Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

  • Per què?
  • Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

  • No fotis que el teu amic també ve a sopar!
  • Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
  • És que tenies un pla?
  • La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

El desconegut conegut V.

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

– Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.I no em puc quedar a la pensió jo?

No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.

-Em coneix?

-Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

-Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

-Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?

-Set. Però jo havia canviat.

-En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.

-I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

—Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

  • Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
  • Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
  • Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
  • De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
  • Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

  • No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

  • Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

  • És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

  • T’has posat en algun embolic?
  • Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
  • I té a veure amb que estem aquí.
  • Sí.
  • Es pot saber què és?
  • Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

  • Però tu estàs de conya no papa?
  • No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

  • No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
  • Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
  • I què va dir el Dani?
  • Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
  • Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
  • Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
  • Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
  • Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
  • Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

  • Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

  • Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
  • Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

  • Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

  • Per què?
  • Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

  • No fotis que el teu amic també ve a sopar!
  • Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
  • És que tenies un pla?
  • La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

El desconegut conegut V.

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

  • Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.

  • I no em puc quedar a la pensió jo?
  • No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.
  • Em coneix?
  • Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

  • Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

  • Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.

  • Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?
  • Set. Però jo havia canviat.
  • En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.

  • Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.
  • I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

  • Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

  • Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
  • Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
  • Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
  • De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
  • Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

  • No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

  • Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

  • És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

  • T’has posat en algun embolic?
  • Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
  • I té a veure amb que estem aquí.
  • Sí.
  • Es pot saber què és?
  • Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

  • Però tu estàs de conya no papa?
  • No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

  • No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
  • Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
  • I què va dir el Dani?
  • Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
  • Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
  • Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
  • Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
  • Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
  • Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

  • Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

  • Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
  • Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

  • Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

  • Per què?
  • Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

  • No fotis que el teu amic també ve a sopar!
  • Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
  • És que tenies un pla?
  • La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

Love me, love my… cat!

 

Pels que ja la coneixen o potser han llegit un dels meus posts anteriors, aquesta és una expressió anglesa que jo m’he pres la llibertat de modificar. La genuïna és “Love me, love my dog” i el que vol dir és que si m’estimes, has de ser capaç d’aguantar totes aquelles coses que no són del tot agradables de mi. Això és el que afirmen els paios anglesos quan la xicota es queixa d’algun dels seus defectes. Ja sabem que no tothom està disposat a fer esforços per no molestar la parella, així és que els més ganduls t’engeguen la dita i a aguantar.

Però jo, que m’he tornat una apassionada dels gats gràcies a l’estada del Pablo, el gat de la meva parella, durant tot el confinament i una mica més i tot, canvio el refrany i dic “love me, love my cat”. I de moment en tinc dos però un torna amb el seu amo aviat, així és que jo hauré de veure si adopto un segon animaló peludet perquè no estiguin sol quan soc a la feina.  Alguns gats es deprimeixen quan estan sols.

En definitiva, per si algun de vosaltres s’està pensant tenir mascotes però no s’atreveix per la responsabilitat que impliquen, us he de dir que després de les meves darreres vacances a França, el Pablo i el Safrà m’han endolcit la tornada a la rutina amb els seus miaus.  I com que he esdevingut una fan incondicional d’aquests felins en format portàtil, el post d’aquesta setmana va dedicat a expressions angleses sobre els gats.

La primera és molt gràfica “to lead a cat and a dog life”, portar una vida de gat i gos. Es fa servir quan ens referim a un matrimoni que es passa el dia discutint ferotgement.

Sé que tots tenim en ment que els gats i els gossos no solen ser bon companys però sovint hi ha estranyes parelles de quissos i felins que no només conviuen, sinó que estableixen amistat. Amb els animals és com amb les persones, qüestió d’afinitats.

Doncs ja ho sabeu, fent honor a l’estereotip de que gat i gos no es porten bé, quan veieu una parella desavinguda ja podeu dir que porten una vida de gat i gos.

La que ve ara ja és més dura “ to play cat and mouse”, jugar al gat i el ratolí. És molt similar a la nostra i designa el comportament d’una persona que alterna períodes de crueltat amb períodes de benevolència i blanor amb una altra.

I quan un vol sembrar la mala maror els anglesos diuen “to put/set a cat among the pigeons”. Posar un gat entre els coloms. Ja sabeu quin serà el resultat oi?

En general aquesta expressió es fa servir quan algú fa quelcom que provoca controvèrsia.

Si dues dones es barallen es diu “a cat fight”. De baralles de gats no n’he vist pas gaires en ma vida, només les dels vídeos, però òbviament m’han semblat força dures. Es veu que els anglesos tenen la impressió que les dones ens podem barallar i ser cruels les unes amb les altres si s’escau.

Quan un fa una migdiada del tipus que feia en Dalí, que s’asseia a una cadira amb una cullera a la mà i quan aquesta li queia, s’aixecava, llavors parlem de “cat nap”, una becaina de gat. I en el cas que algú xiuli en senyal de desacord, en anglès anomenem aquest xiulet “cat whistle”.

Un “cat burglar” és un lladre gat, és a dir un malefactor que entra a les cases per robar tot escalant una canonada i saltant per una finestra.

I finalment quan una persona desvela un secret, llavors en anglès diem “to let the cat out of the bag”, deixar sortir el gat del sac.

I per avui ja he parlat prou de gats. Per si algun dia algú de vosaltres vol tenir una mascota, jo us puc recomanar els periquitos, els canaris i els gats. Sé que la gent pensa que només els gossos són capaços de crear vincles forts amb els seus amos però jo us puc ben assegurar que els canaris, els periquitos i els gats són molt capaços d’establir llaços amb els seus cuidadors humans.

A més, molts animals són més aptes per percebre l’estat anímic de les persones que els mateixos humans. És clar que ells compten amb un olfacte que els permet distingir la nostra bioquímica i segur que fem una olor ben diferent quan estem contents o tristos. El cas és que jo he experimentat que les meves mascotes estaven molt més prop meu i em prestaven més atenció quan sentien que jo no estava bé.

Desgraciadament els humans sovint som massa racionals i ens oblidem de deixar-nos portar per les sensacions. Per això els animals adesiara ens superen.

A tots us desitjo un bon dijous i un bon cap de setmana amb dissabte festiu inclòs!

El desconegut conegut IV.

Gràciadivina

Era de poques paraules ell i per tant el missatge era clar i contundent. Probablement el Dani li hagués fet redactar quelcom més elaborat però com que tot plegat era una bogeria, si s’ho pensava gaire o si li exposava al Dani la seva idea, el seu amic no s’hi avindria o ell ho deixaria córrer tot. Com que havia de sortir de casa a les vuit per passar a buscar el Guillaume a casa de la seva ex, no va voler donar-hi va enviar el correu a la Martina. Al Dani ja li ho explicaria després. Li deia que seria a Barcelona del 6 al 12 de desembre i li tenia preparades dues sorpreses. Finalment una veritat com un temple perquè ella no s’ho esperava pas. No tenia temps de que el Dani repasses les errades perquè no li volia deixar llegir el mail. Òbviament l’estil del redactat i el nivell de català eren molt diferents al que la Martina havia rebut fins aquell moment d’ell però havia d’actuar amb rapidesa per no perdre l’oportunitat.

Quan va arribar a casa de la seva ex a Reixensart el matí s’havia llevat assolellat. Picà tres vegades per anunciar la seva arribada i la Caroline es va fer esperar. Potser tenia convidat masculí a casa. Ja feia temps que ella havia decidit refer la seva vida i buscava parella amb el sistema “speed date”. I de tant en tant la presa picava però quan s’adonava del tipus de dona amb què s’havia embolicat fugia tan aviat com podia. L’Olivier hagué de tornà a tocar el timbre tres cops i esperar. Per fi ella obrí. Semblava que acabava de sortir de la dutxa perquè encara portava els cabells molls.

—Bon dia Olivier.

—Bon dia. Està llest el Guillaume?

—Avui s’ha llevat amb el peu esquerre. Passa que està acabant de fer la bossa!

Mentre l’Olivier seia a la cuina la Caroline li oferí un cafè aigualit. Ell ja coneixia el beuratge de la seva ex i no estava per gastar diplomàcies que li espatllessin l’estómac aquell matí.

—Com va la feina? — demanà ell intentant mantenir una conversa digna amb la seva ex.

—La feina avorrida. Sort que el yoga em compensa la frustració.

«El ditxós yoga dels nassos que suposadament fa miracles » va pensar escèptic.

—El Marc diu que si segueixo amb el ritme de fins ara, dintre de poc podré donar classes jo. Llavors potser deixaré la farmàcia.

L’Olivier no volia dir-li a la Caroline el que pensava. Hi havia molts farsants en el món del yoga i els entrenaments físics, molt  de culte al cos i molt poc seny. El tal Marc mateix era un quissoflauta sense ofici ni ofici que havia trobat la pedra filosofal fent classes de yoga que cobrava a preu de consulta de cirurgià. La seva ex s’havia deixat enlluernar per aquella vida relaxada i el sou privilegiat del seu instructor. El noi tenia com a carta de referència un cos escultural amb què hipnotitzava totes les dones maduretes que arribaven a classe. Probablement de musculatura i articulacions no en sabia ni un borrall i la meitat de les seves alumnes acabarien amb lesions greus que hauria de curar ell, però això sí, totes haurien arribat a una pau còsmica i s’haurien il·luminat amb una nova filosofia vital. La filosofia de no fer més del que calia per viure. L’Olivier es demanava qui tiraria endavant els països si la gent només treballava per guanyar el necessari per subsistir. Adeu a pagar impostos inútils que no revertien en res. Li hagués agradat xerrar una estona amb el xitxarel·lo del que parlava tantíssim la seva ex. Però ben mirat potser no calia perdre el temps en ell perquè des de que el Marc i el yoga havien entrat a la vida de la seva ex, ella li estava menys a sobre i això era un descans. Tot li estava bé menys que el seu nano s’emmirallés en un personatge així.

Després d’uns vint minuts d’espera el Guillaume va baixar les escales amb la seva motxilla i la cara de desgana habitual.

—Bon dia! — va fer l’Olivier que augurava un cap de setmana de silencis o retrets amb el seu fill.

El noi passà pel costat del pare i es va dirigir a la porta.

—Anem?

L’Olivier va ullar la Caroline que posar mala cara. La mare va demanar al seu fill un petó de comiat i el noi li el va fer amb inapetència. En  pujar al cotxe l’Olivier anuncià.

—Estic molt content de les teves notes Guillaume.

El noi callava i mirava fixament la carretera com si hi volgués llegir el llenguatge ocult de l’univers.

—He pensat en fer-te un regal pel teu rendiment. Si segueixes així entraràs a la universitat que vulguis i podràs estudiar el que més et vingui de gust.

El noi se’l mirà de cua d’ull un moment i sense dir res continuà mirant la carretera. L’Olivier intuí que el cap de setmana seria funest. El Guillaume tenia quinze anys i estava en una etapa complicada. A pesar del que els hi deia la psicòloga de que el comportament del Guillaume era d’allò més normal, el passotisme de son fill l’empipava enormement. Ho feia expressament per acabar amb l’energia dels adults, com a càstig per haver-lo portat al món.

—Si hem d’estar així tot el cap de setmana, fes-m’ho saber que organitzo una barbacoa per fer-ho més suportable. — Digué l’Olivier a qui començava a acabar-se-li la paciència. — Mira, no sé què t’ha passat però potser m’oblido del teu regal. Pensava anar amb tu sis dies a Barcelona però no tinc ganes de portar un sord-mut de company de viatge.

El Guillaume se’l va mirar.

—Barcelona?

—Sí. Barcelona. On el temps és infinitament millor que aquí, es pot anar a passejar a la platja, hi ha una pila de coses interessants per veure i a més s’hi menja de conya.

—Com se t’ha acudit Barcelona?

—No t’agrada la idea?

Hi hagué altre cop una pausa llarga per part del Guillaume. L’Olivier es va mirar son fill de reüll i veié que l’expressió de la seva cara havia canviat.

—Ja em faràs saber si t’interessa el viatge. Suposo que ara et tancaràs a l’habitació a estudiar i xatejar. Si no et fa res, jo convidaré els amics perquè no tinc ganes de que paguis amb mi el que sigui que tens ara.

El Guillaume no badà boca. No podia explicar què li passava perquè ni ell realment ho sabia. Tot el que tenia eren les seves grans notes per fer-lo sentir segur de que la seva vida no seria un fracàs total i absolut. Quan mirava al seu pare hi veia un home cansat i estancat en una vida on ja no hi havia canvis. I quan es fixava en la seva mare es desesperava. Ella estava buscant desesperadament un nou lloc on encaixar però no l’acabava de trobar. Ara li havia agafat pel yoga i pel seu entrenador, el Marc. Es veia d’una hora lluny que era un xarlatà però havia ensarronat a sa mare. Li feia por fer-se gran i convertir-se en un d’ells. En un adult buscant un lloc a la vida o en un adult que l’havia trobat però s’hi ofegava com son pare. I això que era un home amb potencial.

L’Olivier va aparcar al garatge i el Guillaume va baixar del cotxe. Trencà el silenci per demanar.

—I quan anirem a Barcelona? Ho dic per si em cau prop d’algun examen, per estudiar abans i poder anar-hi sense llibres.

—A principis de desembre. — Va fer l’Olivier.— Els bitllets els reservaré aquesta tarda.

El noi pujà a la seva habitació i l’Olivier va anar al seu despatx a comprar els bitllets i a escriure un llarg correu al seu amic…