El món laboral en expressions angleses.

 

IMG_20180830_181750_resized_20180830_061854337

Nois, no sé vosaltres però jo, inevitablement, ja porto una setmana fent tots els esforços haguts i per haver per no pensar en la tornada a la feina. I és que per a molts el dia tres representarà un llevar-se a una hora que el cos encara no sap treballar sense una dosis extra de cafeïna i tornar a habituar-se a la vida cronometrada de dilluns a divendres i de vegades fins i tot dissabtes i diumenges.
I com el que meu subconscient em traeix contínuament totes les expressions de les que us parlaré avui tenen a veure amb el món laboral o amb alguna professió. Es veu que la paraula work pul·lula pel meu cervell i va llençant missatges tot el dia. No dec ser la única que està així. Un gran consol.
Doncs bé, ara al setembre qui més qui menys començarà amb energies renovades i una dosis extra de bon humor, però a mida que passin les setmanes anirem acaramullant tensions i nervis i en algun moment haurem de cercar una manera de calmar-nos i baixar revolucions. Per designar el fet de descarregar tensió els anglesos diuen “to work off steam” o bé “to let off steam”, deixar anar vapor. I és cert que de vegades he sentit com si el meu cos fos una autèntica olla a pressió que va acumulant un vapor dintre que la pot fer petar, i per això la frase feta anglesa em sembla molt adequada. Cadascú té una manera diferent de lluitar contra els nervis i la pressió. A mi em va bé l’esport i sobre tot les trobades amb els amics de debò, amb aquells amb qui puc ser sincera i parlar de tot.
La següent locució que conté aquesta paraula maleïda “work” és “nasty piece of work” que voldria dir un “treball brut” i la veritat és que no es refereix a cap feina en concret sinó que s’aplica a les persones que tenen un mal caràcter o són cruels i falses. De “nasty pieces of work” en tomben forces pel món però l’avantatge és que se les reconeix de seguida.
I ara bé una expressió molt útil que designa una pràctica habitual a tot arreu, “jobs for the boys”—treballs pels nois— l’equivalent al castelà “enchufismo” i l’alemany “Vitamin B”, en què B és “Beziehungen”, és a dir relacions. El “job for the boys” és el nepotisme infinit que fa que la gent més qualificada no sempre aconsegueixi els millors càrrecs. Cal caure bé a algú per escalar posicions i això és tan veritat a la Península Ibèrica com a Anglaterra es veu.
I si no li donen a un “jobs for the boys” potser acabi un treballant per quatre xavos i com diuen els anglesos tan pobre com un ratolí d’esglèsia, “as poor as a church mouse”. Hem d’agrair que s’expressin com nosaltres en aquest cas. Recordem que els castellans diuen “ más pobre que una rata”.
I en el món laboral ja sabem que els que tenen millors cartes són els que no es desvien ni un pèl de les normes i regulacions establertes, és a dir els que “go by the book” van segons el llibre. I encara tenen més bones cartes aquells que mai, però mai, ni en el pitjor dels casos diuen absolutament res dolent del seu lloc de treball perquè fan el que els anglesos anomenen “pay the lip service” és a dir que compleixen el servei dels llavis. S’ha d’interpretar com que fan veure que van a favor de quelcom que no sempre els agrada o els sembla ètic.
I de vegades en una societat corrupta, quan es fan servir les influències per aconseguir una feina, el que passa és que el que els britànics designen com “the poacher turned gamekeeper” que literalment significa el caçador furtiu convertit en guarda forestal. S’utilitza quan algú amb antecedents sospitosos aconsegueix un lloc de responsabilitat. Aquí el cas més clar seria el de la conegudíssima Cristina Cifuentes amb el seu màster en dret autonòmic… crec que us ha quedat clara la locució oi?
La següent és la de “hungry as a hunter” que literalment en català és afamat com un caçador. Es veu que per aquelles terres es considera que el caçador ha de fer recorreguts molt llargs i passar moltes hores al bosc per aconseguir la seva presa i per tant sovint passa gana. Cal recalcar en aquest cas que els nostres veïns ibèrics diuen “pasar más hambre que un maestro de escuela” que ja diu molt de la poca consideració que ha gaudit el nostre ofici en aquest país anomenat Espanya. No obstant, per trobar-li una gran avantatge a la maltractada professió m’agradaria esmentar de passada que és l’únic en què mai es va fer una distinció salarial entre homes i dones.
I per acabar us vull donar ànims a tots i totes per la tornada a la rutina del món laboral. Pels que comenceu dilluns us desitjo uns bons dies de descans encara, ja sabeu allò que es diu de que el treball dignifica a l’home i la locució anglesa “work is a necessari evil”, la feina és un mal necessari.
Ànims, que els necessitem!

Flops i troballes de la Provença.

 

 

Aquest cop dedico el post de la setmana a una regió francesa molt propera històricament a nosaltres i que evoca l’aroma de l’espígol. Només dient això crec que tots sabreu que avui vull parlar de la Provença.
Aquesta gran àrea comprèn un territori que té només uns cinc cents kilòmetres menys que Catalunya i va des de la ribera esquerra del riu Roine fins la frontera amb Itàlia. És una regió històrica i cultural que es subdivideix en diversos departaments.
Antigament havia estat un reialme independent i va estar sota el domini de la Casa de Barcelona, per això la nostra història ens porta fins alguns dels racons més bells de la Provença. Òbviament no tinc cap ganes d’escriure de tot allò que es pot cercar fàcilment al web perquè no és aquest el sentit del meu blog. Però sí m’agradaria donar un parell de consells pràctics per si algun cop desitgeu fer un viatge al nostre país veí.
Un dels indrets turístics més visitats és Les Baux en Provence, una petita vila medieval erigida en un punt àlgid dels turons de les Alpilles. El primer que cal destacar de l’emplaçament és que es troba situat en un paisatge completament pintoresc en el que destaquen unes formacions rocoses que han donat nom al mineral Bauxita. La vila era un lloc de difícil accés i que gaudia de ser un punt estratègic perquè des d’ella s’observaven de lluny els creuaments d’importants camins comercials. Això va fer que fos cobejada per la Casa de Tolosa que reclamava drets hereditaris per tenir-la sota control. I de fet el desig de la Casa de Barcelona i la de Tolosa per aconseguir l’enclavament va resultar en un seguit de guerres que van acabar amb la destrucció del castell. El domini de la casa de Barcelona sobre Les Baux prové del temps en què Ramon Berenguer es casà amb Dolça de Provença. Aquesta va cedir el 1113 tots els drets i títols al seu marit i d’aquí que la Casa de Barcelona aconseguís aquest bell territori. Quan Ramon Berenguer morí, l’herència passà al seu fill però la germana de Dolça, Estefania de Gavaldà que estava casada amb Ramon I dels Baus, reclamà el seu dret successori sobre Les Baux.
Les guerres van devastar castell de Les Baux i per tant avui dia si un el visita li cal força imaginació i ullades constant als panells informatius per fer-se una idea de la magnificència del lloc.
Doncs ara bé, el primer consell que us puc donar és no visitar el castell de cap manera si fa massa calor. La visita costa uns deu euros i són diners llençats quan la temperatura és alta perquè no hi ha manera humana de passejar-se al sol de segons quines hores i aguantar l’explicació de la guia electrònica sense gaires ombres al recinte. La visita inclou unes actuacions d’uns artesans que van vestits amb la roba de l’època i fan veure que exerceixen els seus oficis, el que coneixem tots de les fires medievals. Només les vistes a tot el territori valen, i encara no ho tinc clar, els deu euros de la visita.
En tot cas el dia que se’m va acudir pujar-hi la temperatura era de 43 graus i un cop s’entra al castell no hi ha cap indret on es pugui comprar una ampolla d’aigua. Quelcom que hauran de canviar si el termòmetre es dispara tant com els darrers dos estius.
De tota la vista al castell, que vaig fer a punt de deshidratar-me i amb unes butllofes als peus que em converteixen amb heroïna fotogràfica, el que més em va agradar va ser la llegenda de Barbe de les Baux, potser perquè en el fons sóc una mica romàntica.
Barbe era la princesa de les Baux i segons els escrits se la considerava una perla per la seva bellesa. Als vint anys se li cercava marit i després de que diversos pretendents demostressin el seu interès per la noia al final es va decidir que l’afortunat havia de ser el seu cosí Guilhem d’Estoc nascut a Aix-en-Provence. Li van demanar al jove que havia d’esperar tres anys a casar-se amb Barbe. La llegenda diu que Guilhem s’hi va avenir i va esperar pacient els tres anys i quan ja havien passat ell, els seus pares i dos ajudants van anar cap a les Baux. Tanmateix, en arribar al castell no el reberen com al futur fill de la casa. El motiu era que la vila estava de dol perquè Barbe estava immòbil al llit amb una febre molt alta i no sabien si se’n sortirà. Segons diu la llegenda Guilhem encara va tenir temps de veure la seva promesa abans que aquesta tanqués els ulls i perdés tot el color. Barbe havia mort. El promès afligit es va enfonsar i morí no gaire després. Els pares dels dos joves van decidir enterrar-los un al costat de l’altre i a la vila es van començar els preparatius per l’enterro. Al vespre unes noies que coneixien a Barba la van voler veure abans no segellessin el taüt i en fer-ho van observar que Barbe tenia els ulls oberts! No estava morta! Evidentment la van treure del fèretre fred i dur i la van retornar al seu llit. Quan ja estigué millor el primer que va fer va ser preguntar pel seu promès, a qui havia pogut veure durant uns instants. Llavors li van haver d’explicar dolçament que el jove havia mort de dolor i ella va decidir que no seria de ningú més que de Déu. Un cop estigué guarida va ingressar a un convent a la ciutat natal del seu promès d’on ja només en sortí morta per ser enterrada a les Baux al costat de Guilhem d’Estoc.
El cert és que al segle XIII em sembla molt estrany que els pares de Barbe fessin esperar el pretendent tres anys. Eren èpoques dures i la gent es casava jove per deixar descendència el més aviat possible. Però si ve de gust creure en la bonica llegenda llavors hem de pensar que els pares de la princesa no volien que hagués de passar per un embaràs i un part massa jove.
En tot cas la llegenda, la vista del paisatge des del castell enrunat i les catapultes gegantines van fer que els deu euros em semblessin prou ben gastats. I he de recordar al lector que aquestes localitats petites franceses poden ser molt provincianes. Ho dic perquè en sortir del castell el primer que necessitava era una beguda freda i vaig demanar un granissat. No és poc habitual a França que et diguin el preu de la beguda per endur-se però que et cobrin mig euro més si vols seure a una taula a l’interior del local. Pitjor encara trobo el fet que la beguda que es paga no dona dret a utilitzar el bany perquè molts establiments no en tenen pel públic. Repeteixo però que es tracta de les localitats petites.
Per acabar el post d’avui us vull parlar de la ciutat Salon-de-Provence, una autèntica perla amb un castell imponent que es pot visitar gratuïtament, un centre de la vila que es pot voltar fàcilment en dues o tres hores i unes botigues de sabó artesanal de tota la vida on un s’hi pot deixar un dineral si no es fa un gran esforç per vèncer la temptació.
A Saló-de-Provence també vaig passar pel que els anglesos i els alemanys anomenen un “flop”. Un flop és quelcom que resulta ser un fracàs i aquest cas el flop va ser la visita a la casa de Nostradamus.
Nostradamus, va néixer a Saint-Rémy, molt prop de les Baux-en-Provence si un és capaç de trobar els rètols que indiquen aquesta primera població, però va canviar moltíssim de residència durant la seva vida. Era d’origen jueu i d’aquí que li agradés interpretar els números i fer prediccions a partir d’ells. Era un humanista en tots sentits i de ben jove s’interessà per les plantes i les seves propietats, més tard estudià medicina a Montpellier amb el desig de poder ajudar guarir la pesta. No obstant igual que un Leonardo da Vinci, Nostradamus tocava moltes tecles.
La visita a la casa de l’autor de les profecies costa 5 euros i s’inicia amb un petit vídeo on es mostren en forma de pel·lícula fragments de la vida de Nostradamus com el naixement del seu fill, que es convertí en el seu biògraf. Aquest fou un fill del segon matrimoni ja que la primera dona del visionari morí de pesta igual que els seus dos infants.
Si he de ser sincera les tres persones que vam veure el vídeo vam haver de demanar a les recepcionistes que pugessin el volum perquè se les sentia moltíssim més a elles que no pas a la gravació. Això ja em va fer mala ganya i va ser un preludi del desastre posterior. Després del vídeo els visitants han d’esperar que hi hagi prou turistes del mateix idioma per iniciar el recorregut per la casa. Aquesta consisteix en passar per unes sales en les que hi ha uns ninots gegants que representen algun personatge amb qui es relacionà Nostradamus i escoltar una gravació amb converses fictícies entre Nostradamus i els personatges. Em vaig sentir completament ximple observant els ninots i escoltant aquelles gravacions que no contenien cap mena d’informació ni dada rellevant sobre Nostradamus però que pretenien donar una impressió del que podien haver estat escenes de la vida del famós metge i visionari. Òbviament a la casa no hi ha aire condicionat ni cap tristíssim ventilador per fer córrer l’aire més que espès de les diminutes habitacions. Tot plegat una presa de pèl que només va servir per mantenir-me allunyada del sol en l’hora més xardorosa del dia. Això sí, en sortir de la casa no vaig poder evitar en absolut mirar a banda i banda de la porta no fos que hi hagués una càmera oculta enregistrant la cara de babaus dels visitants que surten amb 5 euros menys i la impressió que els han pres el pèl de mala manera.
Potser la propera vegada aniré al museu de Van Gogh que amb tota seguretat serà més profitós.
Per acabar el post d’avui he de recomanar una visita d’una tarda al poble medieval Gordes. No és dels més famosos però sens dubte va ser el que més em va agradar de tot el que vaig veure en sis dies de passeig per la Provença aquest cop. Us deixo amb una imatge de l’indret meravellós en què vaig passar una tarda rodona perquè ni em van cobrar per seure quan vaig voler una aigua, ni em vaig deixar els calés en visites que no aporten res. Els quatre euros de pàrquing a l’entrada de la vila s’ho valen perquè la localitat és una autèntica perla a la Provença.
Espero haver-vos fet venir ganes de viatjar-hi. En tot cas jo hi tornaré el proper estiu amb tota certesa.

Per cert, la primera fotografia és una de les catapultes del castell de les Baux i la segona Gordes, la troballa d’aquest estiu.

Bona tarda i aprofiteu les vacances que passen volant!

 

 

 

Expressions alemanyes pel dia a dia.

IMG_20180731_155734_resized_20180731_040241845

I segueixo entestada en demostrar com d’acolorida és la llengua alemanya amb totes les seves frases fetes i locucions. Avui en tinc set de noves per vosaltres, totes elles de temàtica diferent.
Començaré amb les que tenen un sentit negatiu perquè m’agrada donar un toc d’optimisme als meus posts i si ho fes al revés l’efecte no seria bo.
La primera és una expressió que fem servir quan una persona ha aconseguit fer una cosa després de molts esforços i el resultat ha estat suficient però no excel·lent. És la típica locució emprada per les notes dels exàmens perquè quan en alemany diem que una persona ha aprovat “Mit Ach und Krach”, literalment amb “ah i soroll”, vol dir que li ha costat moltíssim treure’s una matèria i que li ha anat dels pèls aprovar-la. Aquells per exemple que han de repetir l’examen pràctic de conducció diverses vegades i al final el passen, aprovem amb “Ach und Krach”, que és exactament el contrari a passar l’examen “mit links”, és a dir, amb l’esquerra. En aquest cas hem d’entendre que vol dir fer les coses amb la mà que no ens és habitual— el món està pensat per la majoria i aquesta és dretana— i si algú fa les coses “amb l’esquerra” vol dir que té tantíssim talent que fins i tot en males condicions les fa sense problemes.
La següent locució té una traducció al català i castellà que fem servir moltíssim avui dia. Quan quelcom ens resulta poc creïble i molt sorprenent, en català diem automàticament “què fort!”. Doncs per expressar el mateix nivell d’estupefacció els alemanys diuen “das ist der Hammer!”, que literalment vol dir “és el martell”, a saber si pensen en el martell del déu Thor, que tenia una força destructiva total.
Quan per exemple una persona està en una mala situació però troba una sortida a aquesta, els germànics diuen “Glück im Unglück” que vol dir “sort en la desgràcia”. Per exemple, un no porta paraigües perquè quan ha sortit de casa feia un sol espectacular i de cop l’enxampa una tempesta d’estiu. Però, “sort en la desgràcia,” dos carrers més avall hi ha un mercat cobert on poder-se aixoplugar.
I com que ja us he fet pensar en la imatge de l’aigua ara ja us puc explicar la següent expressió que és “vom Regen in die Traufen kommen”, és a dir anar de la pluja al ràfec. Crec que és prou clara perquè si sortim de la pluja que ens mulla i ens posem sota el ràfec encara ens mullem més. En castellà he sentit allò de “salir de Guatemala para meterse en Guatepeor” i el seu equivalent en anglès encara el trobo més original “out of the frying pan into the fire”, que vol dir sortir de la paella per posar-se al foc.
En aquelles maleïdes ocasions en què algú ens fa una mala passada i a sobre hem de fer bona cara, els alemanys no són gaire originals i dieun: “gute Miene zum bösen Spiel machen”, és a dir posar bona cara a un mal joc. És el que els anglesos anomenen “grin and bear it”, somriu i aguanta. Els nostres veïns peninsulars queden molt bé amb allò del “ajo i agua” que no és més que un eufemisme per escurçar el “a joderse y aguantarse” o també “ a joderse y bailar” que és el que volen dir les equivalents que us he escrit en alemany i anglès. I aquest estiu si els turistes arriben carregats amb maletots immensament pesats i pensaven agafar un taxi, si el col·lectiu de conductors emprenyats segueix de vaga hauran de posar al mal temps bona cara, com diríem nosaltres de manera molt neutral.
I per anar acabant vull esmentar una expressió similar a la nostra per tal que la recordem fàcilment. Quan escapem d’una cosa o ens salvem pels pèls, els alemanys ho formulen d’una manera similar a la nostra dient que els ha anat “um ein Haar”. Sembla clara la metàfora doncs. L’equivalent anglès em sembla força difícil d’entendre perquè quan als anglesos els va d’un pèl diuen: “by the skin of one’s teeth”, per la pell de les dents. Curiós no m’ho negareu perquè les dents no tenen pell a no ser que es refereixin a les genives.
Com ja sabeu m’agrada sempre acabar amb algun pensament positiu tot i que de vegades si les coses no em van gens de cara potser no ho aconsegueixo. Però com que no és el cas no podia deixar escapar l’oportunitat d’explicar-vos la darrera expressió que vaig sentir unes cent vegades mentre vivia a Alemanya. S’empra quan una persona vol dir que n’estima a una altra amb cos i ànima. En aquest cas els alemanys diran que se l’estimen “mit Haut und Haar” amb pell i cabell.
I jo us deixo per aquesta setmana i me’n vaig a gaudir de les poques vacances que em queden perquè en un tres i no res el meu període de lleure s’haurà acabat i passaré, com gairebé tots, a tenir el cul llogat. I ja sabeu el que diu la dita oi? “qui té el cul llogat no seu quan vol”.

Les galetes (II)

IMG_20180730_162325_resized_20180730_045001752

 

El matí fou lent i la tarda es féu eterna dins el pis de la Carmen. El terra de gres marró fosc i les parets empaperades amb colors obscurs ofegaven la llum que entrava per les finestres per recordar que fora, on la gent passejava, treballava, comprava, es relacionava i s’enamorava, era l’indret on es podia viure de veritat. Però aquell habitatge havia esdevingut una presó per a la Carmen i per a tots els que hi entraven, i per això en fugien tan aviat com podien. Com el Toni, que passava només adesiara i s’hi quedava la mínima estona possible per no caure en el pou. L’única immune a les vibracions acumulades en aquella casa que no es ventilava mai era la Cuca. Ella sempre estava contenta i tenia ganes de sortir i passar-s’ho bé.

L’Eugènia i ella s’entenien molt perquè eren dues recluses per a les que les sortides curtes i fugisseres al parc representaven l’al·licient del dia. Bé, l’Eugènia sabia que per a la Cuca el seu pinso i les llepolies que li queien de tant en tant eren, de ben segur, un motiu d’alegria també. Ella només tenia aquella capça de galetes que li havia regalat el Toni. Representaven una tendresa i una consideració que no rebia des de feia temps de ningú perquè havia quedat exclosa de la societat. Es relacionava només amb les companyes de pis, amb els familiars de la Carmen i amb la gent que es trobava al parc quan passejava la Cuca. El seu món era tan reduït com l’apartament de la seva patrona. Se li escolaven els anys mentre esperava que finalment ell l’arranqués d’aquella rutina feixuga com una llosa a les seves espatlles.

Amb passes lentes però fermes la Carmen i l’Eugènia van anar a parar  fins a Diagonal Mar. Tot un record que la noia intentaria fer celebrar a la seva patrona tot deixant que mengés un dolç o begués un cafè. I la dona quedà  tan esgotada que aquell migdia que ni tan sols va tenir forces per blastomar davant el telenotícies com de costum. Es va menjar un plat de mongeta amb patata i un pit de pollastre a la planxa i per postres es prengué un cafè. Com quan era jove. Després s’assegué a veure la televisió. Aquella era la pitjor estona del dia perquè de la tarda al vespre gairebé no hi havia variació. Sort en tenia de la Cuca i del passejos fins al parc que li omplien els pulmons de quelcom que no fos la pols arrelada als mobles i parets d’aquell pis! I la gossa era la seva còmplice i, un cop havia fet les seves necessitats, alentia el pas per no tornar amb excessiva celeritat. De vegades trobava un company de joc al parc i llavors l’Eugenia tenia un respir més llarg. Com aquella mateixa tarda en què la Cuca, enjogassada, es va posar a ganyolar en veure un pastor alemany i començà un intercanvi caní que obsequià a l’Eugènia amb uns minuts més de llibertat. Necessitava estar fora de la monitorització de la vella que sotjava els seus pensaments. I ella els de la Carmen. La companyia forçosa per evitar les atzagaiades de la vídua carrinclona, l’estava tornant a ella també una controladora nata. Com que la patrona no podia menjar galetes amb sucre ella tampoc les podia assaborir prop seu, i aquella crueltat l’havia portada a vigilar la vella també. Havia esdevingut la guardiana de la mare del seu cap.

Aquella tarda havia hagut pràcticament d’arrossegar a la Cuca per fer-la tornar a casa. La bèstia no es volia tornar a encofurnar a la sala d’estar. Però l’Eugènia la va estirar amb prou força per vèncer la resistència de l’animaló cansat. Quan posà la clau al pany només hagué de donar una volta. El llum del rebedor estava encès. La patrona havia rebut visita i ella s’alegrava d’aquell ínfim canvi de rutina que li suposaria menys avorriment. En entrar a la sala no pogué evitar l’enrojolament. El Toni seia davant la televisió i conversava amb sa mare, no gaire animadament con es podia esperar. La fità i somrigué i a l’Eugènia la travessà una espasa roent. Li demanà com estava i ella respongué que bé. Quequejà per suavitzar el rogall de la seva veu i li demanà al noi si podia marxar abans perquè tenia una celebració. El Toni se la mirà un segon i respongué amb un «i tant! Surt i passa-ho bé que ho necessites» i clavà els ulls a la televisió altre cop.

L’Eugènia agafà una cadira i s’assegué al costat de la senyora Carmen. No gosà fer-ho al costat del Toni per por de posar-se a tremolar. La dona demanava quan el seu fill li portaria els néts i a l’Eugènia se li accelerà el cor. No hi pensava mai en els marrecs. Ni en la dona del Toni tampoc! Ella podria fer-li d’esposa molt millor que aquella catalana altiva i seca que ni tan sols se’l mirava amb tendresa! Un matrimoni com molts d’altres allà, ben avingut però sense passió. S’imaginava al Toni i ella fent un gelat a la Rambla del Poblenou, anant al cine un diumenge per la tarda, preparant un dinar plegats. A ella no li calia res d’especial. Havia vingut de molt lluny amb només una maleta i les seves possessions es reduïen a un seguit d’objectes que cabien en una capça de mudances. Amb el Toni ho hagués tingut tot. El noi interrompé aquell silenci tan colpidor per recordar a la noia que podia marxar.

Una tristor l’envaí immediatament. Per una banda necessitava respirar i aquell temps extra que no havia esperat era sens dubte un regal. D’altra banda desitjava tenir una estona més amb ell i li dolia profundament que ell no volgués retenir-la a ella, com ella hagués volgut capturar la seva imatge i la seva essència per posar-la en una ampolla. Marxà ferida i sense cap capça de galetes ni cap mirada d’aquells ulls fetillers que l’havien empresonada.

Pensà en el que considerava casa seva i que consistia en una habitació rònega amb un llit i un armari al costat d’una finestra amb vistes als taulats asimètrics del Poblenou. I tanmateix, aquella cambra amb les seves parets humides i el seu llit nyaufat, eren molt més una llar que el pis de la senyora Carmen amb les seves mil comoditats. A casa seva hi vivia gent plena d’energia, esperança, tristor, projectes i emocions. Tot allò que calia per fer bategar el cor. L’Eugènia entrà a l’apartament, es tragué les botes velles i anà en mitjons al bany. Es mirà al mirall esquitxat amb taques negres i es demanà si ella acabaria encara pitjor. Sola i sense un fill que la vingués a visitar. Dues llàgrimes amargues i incandescents li rodolaren galtes avall.

Sentí uns cops a la porta. La Fanny necessitava entrar urgentment al bany i obrí sense pensar-s’ho. Els ulls enrojolats de l’Eugènia mostraven el que totes les companyes de pis sabien i ella no diria mai.

— ¡Ay mamita! El té lo preparo yo ahora mismito que lo necesitas más que yo esta mañana…

 

 

 

 

 

Les galetes (I)

 

IMG_20180730_162325_resized_20180730_045001752

L’Eugenia feia cua descalça i coberta solament amb un enorme jersei de llana per entrar al bany. El terra estava glaçat i la gelor li anava pujant cames amunt i la feia pràcticament tremolar. Tant bon punt cobrés aquell mes es compraria unes sabatilles folrades de quelcom calent que la protegissin d’aquella sensació de desaixopluc que li esdernegava el matí. Llostrejava i la claror que s’escapolia per la finestra del passadís posava en evidència les taques d’humitat que el paper de les parets ja no podien dissimular. La Fanny  trigava molt en sortir del bany aquell matí i ella ja patia perquè no tindria temps d’arreglar-se l’embull que tenia als cabells. No era cap regal tenir aquells rinxols rebels i encrespats que cap perruquera sabia domesticar. Ni tan sols li podien trobar un tallat que li anés bé. La Carmen segur que li tornaria a fer un comentari desagradable sobre la seva melena indòmita i al final hauria de tallar-se-la. Sospirà pensarosa. La seva companya de pis seguia sense sortir i finalment va picar a la porta per saber si es trobava bé. Un fil de veu li respongué que un lleuger mareig matiner la feia toixa i lenta.

Començà a moure’s i fer saltirons per entrar en calor durant  l’espera. Les cinc joves que compartien sostre i trifulgues estaven acostumades a cronometrar-se les unes a les altres per evitar que cap d’elles anés massa justa després. La única que no havia de patir era la Belén que treballava de cambrera al carrer Casp i feia el torn de tarda. Ella sí que podia fer el gallòfol pel matí i per això li tenien una mica d’enveja. Sobre tot aquells dies d’hivern en què sortir de casa a segons quina hora era tota una crueltat perquè no se sentia encara bategar el cor de la ciutat.

La Fanny va sortir completament vestida del bany però mig ullerosa. Ni tan sols l’obagor d’aquell passadís podia encobertar aquell rostre esbarrellat. L’Eugènia li demanà si es trobava millor o si volia que li fes un te però ella respongué amb un «gracias mami, no hace falta» molt sincer. Temia que a la seva companya li caigués una bronca de la patrona per culpa seva.  A aquella dona de setanta-sis anys la fortuna li havia regalat una oportunitat a la Ciutat Comtal després d’arribar als sis anys en tren des de Múrcia amb els seus pares. La joventut i la seva bellesa li van procurar un marit treballador que li donà un fill fantàstic i una vida còmoda, però tot i la seva sort, el seu caràcter aspre i tèrbol aconseguia cobrir amb un vel de nequícia i frustració qualsevol dels aspectes més dolços de la vida.

L’Eugènia es dutxà ràpidament i es vestí al costat del radiador d’oli que s’havien comprat fent caixa entre totes. Es posà els texans i un jersei gruixut i uns mitjons de llana que la seva mare li havia fet a mà i enviat des del Perú. Eren cobejats per les seves companyes de pis perquè eren moltíssim més calents que els que es podien trobar a les millors botigues.

Amb els mitjons posats i l’escalfor del radiador reconfortant-la, l’Eugènia es fità al mirall. Els rínxols  havien quedat mig desfets i semblaven més aviat els cabells d’un rastafari que no pas els d’una noia de servei. Es va humitejar la melena per tornar-li a donar forma i va decidir deixar-la com volgués ella. No la podia canviar i la Carmen s’hauria d’aguantar. No tothom encaixava en el seu model de  bellesa perquè s’havia de fer un metre seixanta-quatre com a mínim, poder-se embotir en una talla trenta-vuit i tenir el cabell llis i domesticable i el nas i els llavis ben fins per fer-ho. Es tornà a mirar al mirall. Precisament la seva boca molsuda li havia agradat sempre però ara resultava ser la cosa més vulgar del món!

Sortí del bany per anar a la cuina i agafar cinc galetes de la capça. Se les cruspiria pel camí per tenir quelcom a l’estómac abans d’entrar a treballar. Baixà les escales amb celeritat per traspassar la porta que l’aïllava del món exterior. A aquella hora el carrer era encara fosc i mig buit. El gris de l’asfalt contrastava amb els edificis de color pedra i un cel blau tacat només per una lluna blanca i encimbellada que observava, des de la seva posició privilegiada, els primers sospirs dels matiners endormiscats.

En arribar, posà la clau al pany i la féu girar poc a poc per retardar el moment d’entrar al pis. El regust dolç de les galetes quedaria ràpidament cobert pel tel d’amargor amb què la Carmen era capaç d’enterbolir-ho tot. No havia ni acabat d’entrar que la sentí cridar el seu nom des de l’habitació. La patrona la reclamava.

La noia respirà fons, es tragué l’abric espellifat, el penjà i anà al dormitori. Va ajudar a aixecar aquell cos tan entumit com l’ànima que l’embolcallava. Li donà també un cop de mà per arreglar-se i la va vigilar mentre esmorzava amb el recel d’un carceller. Havia de tenir molta cura de la seva dieta perquè altrament la dona acabaria de nou hospitalitzada. La Carmen demanà pa amb melmelada i la resposta de la jove fou contundent. Hi hauria una galeta de “les seves”, és a dir de les que portaven edulcorants naturals, si feia una passejada prou llarga.

Examinant els racons del pis que ja coneixia de memòria, esperà que la Carmen s’acabés el pa amb tomàquet i pernil dolç i li posà les sabates. La gosseta de la propietària mogué la cua d’un cantó a l’altre per donar a entendre que volia sortir també.

— A tu ja et baixarà l’Eugènia després! — Digué l’anciana malhumorada.

I la gosseta es quedà mirant la mestressa, i després l’Eugènia, amb una cara que va compungir la noia. De vegades pensava que si encara s’ocupava de la vella rondinaire era per la Cuca, la Yorkshire Terrier que donava vida a aquella casa tan eixorca de pensaments positius què només hi podia néixer l’avorriment.

El dia era fred a Barcelona però el sol de després del solstici d’hivern anunciava la seva virior escalfant el rostre de l’Eugènia i la Carmen. Les noies del pis havien decidit anar a fer una espada nocturna aquell vespre i calia cansar la patrona per tal que la deixés marxar a passar-s’ho bé. Li hauria de dir al Toni, el fill de la Carmen i el que li pagava el sou i era, per tant, el seu cap. Amb passes enèrgiques l’Eugenia estirava del braç la seva patrona com si la volgués preparar pels jocs olímpics i la dona ho va notar i es va queixar.

— Vull seure una estona a descansar!

— Ja seurà quan arribem al parc! Si va fent tantes parades no crema el sucre! Recordi el que va dir el metge!

— Estic ben posada jo entre el metge, mon fill i tu! No podia tenir una vellesa digna jo no!

L’Eugènia sospirà. Aquella senyora no estava mai contenta i ella s’anava amarant de la seva negativitat. Darrerament ho veia tot negre i només li quedava un sentiment de felicitat escàpola quan baixava a passejar la Cuca i trobava altre gent del barri per xerrar. I els dies especials en què el Toni venia a veure a sa mare. Era tan ben plantat! I sempre tenia un detall amb ella; un somriure sincer, un compliment ben trobat, una tarda lliure que no esperava i que cobrava igualment o com la darrera vegada: una capça de galetes. Aquells dolços recoberts de xocolata que li va entregar d’amagat de sa mare quan sortia del pis, van acabar d’encendre l’espurna d’una esperança ja gairebé enterrada feia temps. Pensava en aquell moment un cop i un altre: quelcom en la seva mirada demostrava que hi havia més que una relació entre cap i subordinada malgrat la seva situació.

La nostra petjada de carboni i el granet de sorra per salvar la terra.

 

Aquesta setmana em posaré una mica seriosa escrivint sobre un tema que ja fa temps que em preocupa i molt. I darrerament hi he hagut de tornar a pensar quan un dels meus amics de Bèlgica m’ha enviat diversos missatges alarmat per la terrible sequera que pateix el seu país. La veritat és que a principis d’abril, quan a Europa van començar a pujar les temperatures desmesuradament, a tots els va semblar una meravella i sortien a celebrar-ho a les terrasses, però després d’un llarg període sense pluja els jardins particulars s’han mort i la gent es comença a demanar què està passant. El comentari del meu amic ha estat: S’ha invertit el temps: vosaltres teniu pluja i nosaltres no. Doncs no és ben bé així perquè de petita recordo que era d’allò més habitual veure xàfecs inesperats a l’estiu i per tant les temperatures i el comportament meteorològic d’aquest any no em semblen insòlits al nostre país. Més aviat és normal que a la primavera i tardor plogui, que a l’hivern necessitem un abric també i que a l’estiu quatre núvols deixin caure aigua i quedem molls.
Sovint em trobo amb gent que diu allò de que durant la vida de la terra hi ha hagut més d’un canvi climàtic i que aquests són inherents al planeta. I és correcte. Durant el període de les glaciacions la terra es va cobrir de gel i alguns mars es van poder creuar a peu. Per això l’home va arribar a tots els continents, i per cert, segons els estudiosos va trigar uns 800.000 anys en fer-ho, així és que ja podeu imaginar que una etapa climàtica pot durar el que a un humà li sembla una eternitat. També hi ha hagut altres períodes de més calor. Groenlàndia, que en anglès s’anomena Greenland, és a dir, terra verda, es va batejar així perquè els que li van donar nom la van trobar verda i no pas coberta de neu i gel. I la caiguda de l’imperi Egipci va tenir molt a veure amb una etapa de sequera força sobtada que va matar els ramats i les collites i va fer morir de fam una gran part de la població de l’imperi. Testimoni d’aquella sequera són els escrits en alguns temples en que es veuen dibuixos terrorífics de pares devorant els seus propis fills per manca de menjar.
Ningú dubta que la natura hagi provocat canvis que han vingut induïts per molts motius com poden ser els mateixos volcans. El problema resideix en què en poquíssims anys l’home ha causat un escalfament global antinatural que la terra ara no pot compensar. I encara pitjor, la societat del benestar i del consum en què vivim sumada a una superpoblació mundial genera una pila de residus no controlables i requereix un consum de recursos i energia que simplement no és sostenible. L’antropòloga i estudiosa dels primats Jane Goodall ja ho va afirmar corrent el risc que ser titllada d’inhumana. La població mundial ha arribat a un límit insostenible. Ara convé un decreixement. La següent dada és esgarrifosa: en aquest moment hi ha més gent viva sobre el planeta que tota la que ha nascut i ha mort des de la història de l’aparició de l’home.
Quan rumio tot el que representa el món en el que estem sempre em demano si no hi ha absolutament res que la gent com jo pugui fer per a sentir-se millor i en pau amb el planeta. No tothom pot fer-se el suec i auto enganyar-me dient «total jo no tinc la culpa d’haver nascut i ara que sóc aquí vull aprofitar al màxim, encara que això suposi destruir la terra». Jo no puc. He d’admetre que m’angoixà no ser capaç de fer més del que faig. Des d’aquest blog avui voldria llençar una crida i recalcar la importància de l’anàlisi de la nostra petjada de carboni. Pel qui encara no sàpiga que és la petjada de carboni o “carbon footprint”, aquesta és el càlcul de la quantitat d’emissions de gasos d’efecte hivernacle produïts per una persona o una entitat. També es pot mesurar la petjada ecològica de cada persona intentant observar quin impacte pot tenir la activitat humana individual en el medi ambient. Hi ha força aplicatius per a calcular-la i amb les preguntes que ens fa podem imaginar què és ecològic i què està provocant massa impacte al medi ambient. La petjada ecològica té en compte diversos àmbits, només cal entrar a algunes de les pàgines que les mesuren i mirar-ho. Responent un senzill qüestionari el web ens fa un càlcul del nostre impacte sobre el medi ambient. Els aspectes que es tenen en compte són en general els següents: costums alimentaris, sortides a restaurants, eficiència energètica a casa, transport i viatges, ús de productes cosmètics roba i calçat i reciclatge.
Pel que fa als costum alimentaris està clar que no és el mateix menjar carn vermella que carn blanca o peix, perquè s’ha de tenir en compte que per tal de criar una vedella o un xai és necessari molt més pinso i vegetals que no pas per criar un pollastre.
Amèrica és un dels països on es consumeix més carn vermella que, com sabem, en quantitats exagerades aporta un colesterol excessiu.
Però no només amb la carn acaba el tema. Si volem menjar papaies, lichis i altres productes que no es conreen prop de casa nostra resulta que estem contribuint a contaminar el planeta ja que es necessita un transport marítim potent que embruta els mars per portar aquests aliments a casa nostra. El millor és menjar productes de proximitat— ja sabem que el kilòmetre zero és difícil— i conformar-nos en assaborir la fruita i verdura de temporada. Deixem els productes exòtics per a ocasions excepcionals si estimem el planeta.
Els aplicatius també solen demanar quina quantitat d’aliments acaben a les escombraries de casa nostra. Segur que sou conscients que els supermercats aposten per deixar els dos quilos de taronges a molt bon preu però sovint no donem a l’abast per acabar-los i se’ns fan malbé a casa.
Si us he de ser sincera, mai compro bosses grans de res enlloc. Compro per unitats i prefereixo escapar-me entre setmana a la botiga si he esgotat les existències de quelcom que no pas que se’m faci malmeti a casa. De fet, comprar a granel surt força bé de preu i tenim sempre el producte força fresc i evitem, a més, l’excés d’embalatge. No vull ni recordar quant de plàstic flota als nostres mars.
I lligat amb això està també la pregunta obligatòria de si anem o no gaire a restaurants. Aquests no són una alternativa gaire ecològica perquè compren en grans quantitats i es veuen obligats a llençar força. Cal destacar però que alguns d’aquests tenen consciència mediambiental i donen el que els ha sobrat a entitats benèfiques i bancs d’aliments. Només cal aconseguir que ara aquesta pràctica s’estengui perquè de gent necessitada a la nostra ciutat n’hi ha.
L’altre factor que té en consideració qualsevol màquina que es dediqui a calcular la nostra petjada ecològica és el transport. Si ens desplacem en cotxe o fem servir el transport públic o bicicleta a la ciutat i també, quants vols nacionals i internacionals fem en un any. I és que aquí m’agradaria fer una crida a un consum responsable també dels viatges. Desgraciadament les companyies low cost han posat a l’abast de tothom les escapades ràpides i com a conseqüència d’això “anem a passar el cap de setmana fora” “o de compres a Londres” com qui diu. Però és que el Querosè és un potent contaminant de l’atmosfera senyors i potser ens hem de plantejar si realment necessitem tots aquests desplaçaments per portar una vida feliç. Ens estem passant! El turisme de congressos ja em sembla des de fa anys un escàndol. Amb l’excusa del “networking” la gent viatja en nom del progrés a qualsevol lloc i després, i aquest és el cas de Barcelona, els conferenciants sovint fan més visites a les sales d’oci nocturnes — per dir-ho amb aquest eufemisme— que no pas a les sales on es fan les xerrades.
Un altre turisme que s’ha posat de moda: el futbol. No tenim prou amb la retransmissió de partits a la televisió que hem d’anar de manera massiva a veure l’equip en directe. I el fet que contaminem per fer-ho ens és ben bé igual.
En la meva modesta opinió la gent hauria de posar en una balança el que aprèn del viatge i el que contamina. I sobre tot ara que el món és tan global que trobem el mateix a tot arreu.
Personalment o vaig prop i no embruto l’aire o si agafo un avió ja ha de ser per quedar-me al meu destí durant mínim tres setmanes. Em vull saturar del lloc perquè necessito viatjar no només per veure els típics monuments i museus del país, sinó per barrejar-me amb els locals i per amarar-me una mica de la cultura i, si pot ser, també de la llengua. Però el turisme de masses és un gran negoci i serà difícil canviar la mentalitat de la gent.
Una web que calculi la petjada ecològica no seria prou bona si no tingués en consideració l’eficiència energètica de casa nostra, és a dir, si fem servir bombetes de baix consum, si tenim doble finestra, si utilitzem aire condicionat que contribueix a l’escalfament global, com escalfem les nostres llars i quina qualificació energètica tenen els nostres electrodomèstics. Bé, en aquest sentit faig tot el que puc perquè com que estic de lloguer no puc invertit en el pis i fer-lo una llar més sostenible. Però els propietaris sí que poden.
Un cop més a la Península Ibèrica les lleis han desafavorit la instal·lació de panells solars perquè òbviament els lobbys de l’energia estan a mans dels polítics, i no cal esmentar partits.
Deixem-ho aquí perquè en el post d’avui m’agradaria concentrar-me en el que sí podem fer nosaltres individualment perquè cada granet de sorra compta.
Quins altres factors té en consideració el web? La quantitat de roba i calçat que gastem en un any. I també la quantitat de diners que gastem en cosmètica. Avui dia la indústria de la moda s’ha convertit en una de les més contaminants perquè es produeix amb una qualitat molt baixa i la roba no dura més d’una temporada. Ja està pensada per això, per fer-nos consumir.
A la tendència del fast food, s’hi ha de sumar la del fast fashion, no obstant els compradors comencen a ser conscients de l’impacte del món de la moda en el medi ambient, i certament també en el grau d’explotació que representa pels treballadors del sector tèxtil haver de produir tones i tones per uns preus tan baixos. Aquest també és un tema delicat. Avui però em centro en l’aspecte ecològic. Des de fa uns anys se sent parlar del slow fashion, de les empreses de moda que fabriquen productes amb teixits de qualitat preparats per a durar mitja vida i amb un disseny clàssic que no segueixi la moda. I és que la millor moda, penso jo, és la que defineix el teu estil i aquest és independent del que vulgui Mango o Inditex.
Per donar un revés a la sobre producció de roba barata han sorgit els mercats de segona mà. Comprar roba de segona mà és molt habitual a països com Anglaterra i Àustria però aquí no ho era tantíssim fins fa uns anys. Degut a la crisi i també als escrúpols de la gent, no tothom pot comprar i comprar i no pensar en quina qualitat té la roba i com s’ha produït, han sorgit una pila d’iniciatives de “mercats ambulants” amb roba usada que estan força concorreguts. Per si tenim roba de qualitat i ens hem cansat d’ella o bé hem canviat de talla i volem vendre-la.
Però la slow fashion no va per als que compren de segona mà. Les empreses que produeixen aquesta roba la venen a preus molt alts però amb la garantia que s’han fet en condicions justes pels treballadors i amb teixits i tintures no tòxiques que faran que la nostra roba ens agradi durant molt de temps.
Crec fermament que hem arribat a un punt en què un sector gens menyspreable de consumidors aposta per un consum responsable. Si cada cop més de nosaltres intentem comprar roba de qualitat també creixerà una indústria més saludable. Però trigarem encara perquè molts prefereixen consumir productes de baixa qualitat però que no els costi tant.
El darrer factor que té en compte la calculadora de petjada ecològica és si reciclem o no. No cal que gasti gaire paraules aquí perquè estic convençuda que tots sabem que és fonamental.
I en aquest sentit vull esmentar la iniciativa Freecyle. Freecycle és un grup que té uns usuaris registrats a cada ciutat gran. Si una persona té un compte de correu a yahoo pot fer-se del grup i aquest permet enviar mails als altres usuaris per tal d’oferir quelcom que ja no utilitzem o per tal de demanar-ho.
Jo he regalat moltíssimes coses que tenia per casa i no necessitava. I és que segons Ikea Espanya, que ha endegat una nova iniciativa de la que parlaré tot seguit, cada llar a Espanya guarda de mitjana 2000 productes que no fa servir. Terrorífic! Doncs jo també tenia una pila de coses a casa que no utilitzava i o bé me les he venudes o regalades a Freecycle.
Segur que google té un grup similar, encara no ho he explorat però no m’estranyaria.
I precisament avui que m’havia posat a escriure aquest article pel blog he rebut un correu d’Ikea. Han començat una campanya per tal que els clients no llencin els mobles que ja no volen. Ikea fa tallers per customitzar-los i redecorar-los per donar-los-hi una nova vida i et compra els mobles vells també. Sí, sí, heu llegit bé. Els compra! I és que els nòrdics estan a anys llum de nosaltres en qüestions de sostenibilitat.
Doncs bé. Jo només vull afegir que fa anys i panys que tinc les mateixes coses. En compro molt poques. Però el que sí us puc dir és que m’he convertit en experta en descobrir nous usos per als meus objectes. Bosses un pèl atrotinades em fan de necesser per anar a piscina, el penja-robes el tinc al bany per a posar-hi les tovalloles, el meu bagul de vímet on primer hi tenia llibres va passar a servir per guardar-hi roba de casa i ara és a la cuina on hi deso les ampolles de beguda.
I ja vaig pensant en fer cortines de la roba antiga de llit que té ma mare per casa. Recordeu les tres erres de l’ecologia: Reduir, reciclar i reutilitzar. I gairebé afegiria reinventar i regalar. Jo que ja porto anys intentant practicar-les us he de dir que això de trobar nous usos als objectes pot ser molt i molt interessant i és una tasca molt creativa.

Us apunto tres links per tal que calculeu la vostra empremta ecològica i us convido a fer-ho. Com veureu les variables són diferents perquè els aplicatius han estat dissenyats a països diferents.

https://calculator.carbonfootprint.com/calculator.aspx?lang=es
https://www.wwf.ch/fr/vie-durable/calculateur-d-empreinte-ecologique
https://www.terrapass.com/carbon-footprint-calculator

Una bona setmana de reciclatge!

 

 

 

 

Expressions angleses molt animals II

20180609_122659

I com que el post de dijous passat anava d’animals i em vaig quedar amb les ganes de donar-vos a conèixer un parell d’expressions més, doncs segueixo aquesta setmana per no perdre el fil.
Ja vaig comentar fa set dies que les expressions en les que apareix el gos solen tenir una connotació lleugerament negativa. Per confirmar la regla començo amb una locució que té un sentit molt positiu “to be top dog”, ser el gos de dalt, que vol dir ser un dels millors i dominar un tema. Equivaldria a l’expressió moderna de ser un “crack”. Pel contrari, ser un “under-dog”, un gos de sota, vol dir senzillament ser el perdedor d’una lluita o inferior en força. També s’utilitza per a parlar de jerarquies dintre d’una companyia o de la societat, els “under-dogs” són els que fan la feina menys qualificada i menys ben pagada. Passem ara a una expressió molt i molt adequada per l’època de l’any en què ens trobem “dog-days”, literalment els dies “gos” que designa els dies més càlids de l’estiu, els de la canícula. És una traducció literal del llatí “caniculares dies” perquè segons la teoria romana, les setmanes més xardoroses venien determinades per l’estrella gos Sírius, que ells pensaven que contribuïa a l’escalfament del sol.
O sigui que la canícula són els dies més gos de tots els del calendari.
I com que ja sabem que els quissos quan s’enfaden borden i poden arribar a fer molt mal si mosseguen, quan dormen no convé molestar-los. I d’aquí la locució “let sleeping dogs lie”, permetre que els gossos que dormin, jeguin. S’utilitza quan és millor deixar un tema aparcat perquè pot portar problemes i equivaldria al nostre “no destapar la caixa de Pandora”. Deixar que els gossos que dormen jaguin vol dir no posar-se en problemes amb quelcom inoportú. És el que molt probablement en aquests moments la família reial espanyola desitjaria que fessin els mitjans de comunicació després de l’enrenou amb una de les amants de l’ex-monarca espanyol.
Si heu llegit el post anterior recordareu que vaig escriure diverses expressions sobre els gats. Avui seguiré amb algunes d’aquestes. La primera és una que de petita no m’agradava gens perquè me la deia el tipus de gent que sempre feia preguntes repetitives i avorrides que se suposa que jo havia de respondre amb entusiasme fervent. Com tots els infants aviat vaig desenvolupar el do de la “no parla” que és correctament interpretada pels adults com a senyal que un no té gana de conversa. Però com que els nanos de la meva generació érem força obedients, resulta que ens deixaven anar aquella tonteria suprema de “que se t’ha menjat la llengua el gat?”, que els anglesos també tenen “ has the cat eaten your tongue?”. «Des de quan els gats mengen llengües de cap mena?», em vaig demanar sovint de menuda…
Ben curiós és que quan una persona està contenta de si mateixa i ufanosa,de manera exagerada, els britànics diuen que aquesta persona és “like the cat that swallowed the cream”, com el gat que es va empassar la crema. O sigui, tip i immensament satisfet.
I per acabar les expressions entorn dels gats i els gossos vull esmentar-ne una que els esmenta a tots dos “to rain cats and dogs”, literalment ploure gats i gossos, que s’utilitza teòricament quan plou a bots i barrals. I dic literalment perquè és la típica locució que et fan aprendre a les classes d’anglès i després quan he demanat als mateixos britànics si de debò la empren, m’han respost tots que no i me n’han mencionat altres com “rain in buckets” que seria un ploure a galledes, molt proper al castellà “llover a cántaros” o simplement “it’s bucketing” com si caiguessin galledes d’aigua del cel.
No trobaria el post d’aquest dijous prou rodó sinó mencionés un dels meus animals favorits: el cavall. I com que durant segles ha estat un ajut magnífic per l’ésser humà, el refranyer anglès li dedica forces locucions. Una d’elles és la de “straight from the horse’s mouth”, directe de la boca del cavall, que utilitzem quan tenim informació de fonts fidedignes i la coneixem a través d’algú que té experiència directa del tema de que està parlant.
Una altra tradició molt arrelada a Anglaterra i que ha quedat reflectida en la llengua en la següent expressió és la de les curses de cavalls o de gossos. Doncs bé, resulta que quan un home s’ha de disculpar per anar un moment al bany diu “I have to see a man about a horse” o també “about a dog”, he d’anar a veure un home pel tema del cavall/gos. És curiós que els nostres veïns de la Península només em sona l’eufemisme femení “voy a empolvarme la nariz”, Tanmateix no en conec cap que diguin els homes en aquestes ocasions.
Doncs bé, ara ja sabeu que els cavallers més educats quan van al bany van a parlar amb algú d’un cavall o un gos per apostar per ell.
I quan un home és indiscret i va parlant de manera que provoca a la gent es diu que “he frightens the horses”, és a dir que espanta cavalls. Òbviament això tan ho pot fer una dona com un home.
Un altre animal molt apreciat al refranyer anglès però present a totes les llengües europees és el porc. A Anglaterra la gent amb calés però sense gaire educació, els nostres nou rics o polls ressuscitats com els anomenava la meva àvia són els “pigs in clove”, literalment “porcs en clau o all, perquè “clove” fa referència o bé a un gra d’all o a l’espècie clau que posem a alguns guisats per donar gust. Em decanto per pensar que la locució original volia fer pensar a la gent en el clau, una espècie aromàtica més difícil d’aconseguir que l’all probablement.
I la darrera expressió de la que us vull parlar avui té un equivalent en francès del que ja vaig escriure en un post. És el “pig in a poke”, el porc en un sac, que s’utilitza quan per exemple comprem quelcom sense examinar-ho prèviament i ens acabem emportant una decepció amb el producte. Recordeu la francesa equivalent? Era allò de “achter le chiat dans le poche” i fixeu-vos que probablement l’anglès “poke” vingui del “poche” francès. Això sí, els anglesos ho fan tot a l’engròs perquè no compren un gat sinó un porc, mireu la diferència!
Per avui jo crec que ja teniu unes quantes expressions per digerir. Us desitjo que no us ploguin “cats and dogs” quan estigueu just al carrer i l’estiu us hagi agafat desprevinguts sense paraigües i que ningú uns enredi i acabeu comprant un porc en un sac. El que sí us desitjo fins la setmana vinent és un tot cas són unes bones tardes i vesprades en algun lloc on passi una mica d’aire. Bona setmana!

 

Expressions angleses molt animals (I)!

IMG-20171220-WA0008[1783]

 

L’estiu ha arribat  i ens ha omplert la ciutat de colors, sorolls,  gresca i piles i piles de turistes. I més que mai escoltem, entre d’altres idiomes, l’anglès per tot arreu. A la platja, als bars, a les botigues, als restaurants, etc. Aquesta llengua franca barreja de l’herència de les llengües germàniques dels saxons, angles, frisons, jutes  i dels escandinaus i els francs més tard, embolcalla la nostra vida diària i ens acosta a la resta del món. Com a filòloga he de reconèixer que a pesar de les moltes crítiques que se li pot fer, a mi em continua semblant una llengua eficaç i molt pintoresca, amb un vocabulari extens que permet molts matisos i amb un ampli repertori d’expressions populars que la fa més àgil i li dona un toc humorístic que per a mi és una de les principals característiques del caràcter britànic.

Avui em voldria concentrar en unes quantes expressions angleses que giren envers el món animal.

La primera és de caràcter obligatori ja que la sentim contínuament en una cançó que s’ha posat de moda no fa gaire i que ens forada l’orella— i la sensibilitat musical— massa sovint i tot. La cançó és del Charly Black i s’anomena “party animal”. No és que l’artista hagi volgut inventar un paraula nova per designar a una persona que li agrada anar de festa i socialitzar-se tant com pugui, “party animal” defineix a aquest tipus de persones des de fa molt temps. Un “party animal” és el contrari de  l’introvertit, que prefereix no haver d’estar amb grans grups de gent i sentir-se obligat a xerrar sempre.

De “party animals” n’hi ha molts, però com ja vaig escriure en un post anterior no tots ho som i molts dels que passen per ells són solitaris encoberts i atemorits de ser estigmatitzats per la societat.

La segona expressió de la que us vull parlar és “a dog in the manger”, és a dir, un gos a la menjadora. Els anglesos diuen que algú és un gos a la menjadora quan una persona no deixa que els altres gaudeixin de quelcom que no pot tenir ell mateix. Per exemple, si un nen no pot menjar xocolata perquè li està prohibit i per això no vol que la resta de quitxalla en mengi, aquest nen seria el “gos a la menjadora”. L’expressió prové de les fàbules d’Isop, on un quisso amargat no deixa que les vaques mengin el farratge tot estirant-se sobre la vianda de les bèsties o grunyint per espantar-les. Desgraciadament de “dogs in the manger” n’hi ha forces fora de la ficció, perquè força gent descontenta de veure que tu tens el que a ells no els està a l’abast, sovint t’ho tiren pel terra per tal de que ho frueixis menys. Lleig però habitual. El cas més clar de “gos a la menjadora” el vaig patir al darrer avió que vaig agafar, ja fa uns anys, per anar a Nova York. La senyora del costat del meu seient no podia dormir i em donava un cop o em movia el seient cada cop que veia que jo m’havia acabat abaltida. Penso que el comportament asocial d’aquella dona durant vuit llargues hores de vol m’ha fet perdre les ganes d’agafar un avió. Això de no poder triar sempre els companys de trajecte és un pensament que trobo esgarrifós.

Bé. I com ja sabeu de la nostra llengua i de l’espanyola, els quissos apareixen a moltes locucions emprades generalment de manera negativa. Què injust per aquests animals tan sociables, intel·ligents i  profitosos!

Com en castellà, quan una persona porta una vida miserable es diu que “ leads a dog’s life”, que una vida de gos. L’expressió es devia referir als gossos de carrer en èpoques molt remotes perquè des del temps de les caceres reials els quissos favorits dels nobles han gaudit d’una vida tan o més exquisida que la dels reis. I sovint estan representats en quadres de la època com a animals de companyia predilectes.

I per fer-vos veure quins prejudicis es tenen dels gossos no puc oblidar-me de la següent locució “a dog’s dinner”, és a dir “un sopar de gossos”, que fa referència a un desordre suprem o a quelcom  molt deixat. Així doncs si diem que algú “dresses up like a dog’s dinner”, que algú es “vesteix com un sopar de gossos” és perquè senzillament va completament malgirbat.

Quan algú vol dir que si se l’estima de debò s’ha de saber acceptar els seus defectes llavors els anglesos diuen “Love me, Love my dog”, que traduït equival a “estima’m, estima el meu gos”. És a dir, que la pitjor part de nosaltres està representada per aquest animal domesticat. No sé què dir! Tots els gossos tenen un caràcter particular i n’hi ha que són tan nobles— o més– que algunes persones.

Per fi ara una frase feta que ens pot resultar també familiar, és la de “dog  doesn’t eat dog”, que vol dir literalment que el “gos no menja gos”. I ja us ha vingut al cap la nostra? Doncs és allò que “llops amb llops no es mosseguen”.

Passem ara als gats que també mereixen la nostra atenció. Em va semblar sorprenent que els anglesos anomenessin les becaines curtes, aquelles que es fan a la butaca i permeten només trencar el son “a cat nap”, una capcinada de gat. Per cert, ja sabeu que segons els experts el temps ideal de la migdiada són vint minuts, podent-se prolongar fins a mitja hora. Tot el que sobrepassa aquest temps és perjudicial per la salut. De fet, trencar el son es pot fer amb el mètode de la cullera que, segons tinc entès, era el que practicava Dalí. L’artista s’asseia a una cadira després de dinar amb una cullera a la mà. Quan la cullera queia al terra i el soroll el despertava ell ja havia acabat la capcinada. Veritablement un trencar el son per seguir rendint. Doncs ja ho sabeu, una becaina de gat pels anglesos.

I la comparació que ve ara m’abelleix molt perquè podria fer-la servir en nombroses ocasions desgraciadament. Quan una persona es troba en una situació incòmoda i en la que no se sent bé els anglesos diuen “ like a cat on hot bricks”, que un es troba “com gat sobre totxanes calentes”. Molt gràfic i entenedor em sembla!

Bé i la darrera expressió és la del “fat cat” el “gat gras” que per als castellans equival a “un pez gordo”.

Avui us en he fet un tastet però evidentment els gats i els gossos són protagonistes de moltes altres locions de les que ja us aniré parlant en altres posts. Però ara i fins la setmana vinent us vull desitjar sobre tot que la calor no us aclapari i que gaudiu de l’estiu com cal, passejant, anant a la platja, xerrant amb l’un o amb l’altre i, evidentment, passant les hores més xardoroses davant del ventilador tot llegint un bon llibre!

.

 

Curiositats d’Ostfriesland, la regió alemanya amb la millor cultura del te.

IMG_20180701_180945_resized_20180701_061005143

En el post d’aquesta setmana us vull parlar d’una simpàtica regió d’Alemanya que vaig tenir el plaer de conèixer a fons i que té un idioma propi i unes costums i un caràcter que els fan diferents a la resta del país. Es tracta de la Frisia oriental o Ostfriestland, com s’anomena a Alemanya. Aquesta part tant propera a Holanda i a Dinamarca a la vegada, comprenia històricament el territori entre el mar de Wadden i el mar del nord. Els romans ja coneixien aquesta àrea i Plini el vell, Tàcit i Estrabó ja en parlaren en els seus textos. Plini escrivia del poble xauc que era una comunitat que es dedicava a la pesca als aiguamolls. Però a aquests habitants s’hi afegiren els saxons i els frisons que van trobar-hi un lloc per viure molt abans del temps de Carlemany. De fet, de la barreja dels xaucs els saxons i frisons en sorgiria un poble que aconseguiria tenir un territori reconegut com a regne de Frísia, que durà tan poc com un pastís davant d’una escola. Molts dels habitants de la regió s’embarcaren en la conquesta de les illes britàniques el segle V i els que restaren al continent foren absorbit uns segles després per l’imperi de Carlemany el 785, any en que el regne de Frisia passà a mans dels Francs. L’antiga regió que havia estat la llar dels xaucs va estar governada pels personatges més influents dels nuclis poblats importants que eren càrrecs electes fins van passar a ser hereditaris. Ulrich I va reunir uns territoris d’aquella zona i el 1464 fou anomenat comte imperial. La seva dinastia continuaria governant fins que el un dels comtes va morir sense descendència masculina i llavors Prússia va ocupar el territori i Frederic el gran va esdevenir sobirà.
D’aquell antic assentament que havia arribat a ser un regne només en quedaren uns habitants que estaven dispersos en el que esdevingueren països diferents: Bèlgica, Països Baixos i al sud-oest de Dinamarca, vinculats entre ells només a través de la seva llengua, extremadament similar a la que es parla avui a Anglaterra.
La variant alemanya s’anomena allà Plattdeutsch.
Com que jo ja havia estat a Holanda diverses vegades, el Plattdeutsch no se’m va fer estrany i la gent que vaig conèixer i el parlaven es van sorprendre de que fos capaç d’entendre’l sense haver-lo estudiat.
Malauradament, com a totes les llengües minoritàries, el Plattdeutsch no ha estat protegida com a llengua i la generació que avui té uns quaranta anys ha estat a punt de perdre’l. Això és perquè molts pares que parlaven la variant preferien comunicar-se amb els seus fills alemany estàndard per por que després els costés aprendre l’idioma oficial del país. Una tonteria si m’ho demaneu a mi, perquè precisament els bilingües creixen comparant llengües i desenvolupen una facilitat per aprendre-les que la resta no tenen.
Però bé. Em concentraré en la Frísia oriental i en els seus aspectes més pintorescos. Per començar cal saber que els habitants d’aquella zona equivalen als de “Lepe” pels espanyols. Se’ls considera un pèl obtusos. Particularment penso que deu venir del fet de que els pobles del nord en general són pobles pausats i la manca de dinamisme, de vegades es pot interpretar com una manca d’espurna des de fora.
Cert és que la regió de la Frísia oriental és d’una bellesa i calma extraordinàries. Té les superfícies planes típiques d’Holanda amb els seus paisatges verds, però sense haver agafat fama de ser una zona de permissivitat total. A Ostfriestland no hi ha ni coffee shops ni red line districts perquè la moral i les lleis són les alemanyes. Però el paisatge és el que coneixem d’Holanda.
Què més és típic d’aquesta regió? Doncs el té. L’hora del te a la Frisia oriental és sagrat i la cerimònia per prendre’l es podria comparar a la dels anglesos. La seva tradició ha estat declarada patrimoni cultural de la UNESCO.
La típica tetera que s’utilitza allà és metal·litzada, molt similar a les del Marroc però sense filigranes. El te que consumeixen és el negre i no està aromatitzat però el que no perdonen els frisons és que s’endolceixi amb Kluntjen, que són unes pedres de sucre o blanc o morè amb les que els frisis edulcoren el seu te negre.
Tradicionalment el te s’ha de fer de la següent manera: s’agafa la tetera metàl·lica i se li passa aigua per esbandir-la perquè no es renta amb sabó. Es posa el te al filtre i se li aboca l’aigua bullint i se’l deixa dos minuts. El te se serveix de manera tradicional en petites tasses de porcellana. Primer s’hi posa els Kluntjen— no més de dos perquè altrament el te és massa dolç— després s’hi aboca el te i per últim s’hi tira la crema de llet. Ara bé. Qui vol beure el te tal i com marca la tradició no el remena. I té un motiu molt clar. Si no es fa, la beguda té tres gustos diferents clarament distingibles: el del te amarg de les vores de la tassa, el de l’interior de la tassa que és cremós per la crema de llet, i a mida que es va prenent el te, aquest esdevé dolç per efecte del Kluntje, la pedra de sucre.
De tasses de te se’n solen beure tres i antigament era considerat una ofensa no beure-les totes. El te a la Frisia oriental encara és un hàbit que es conserva tot i que per motius laborals la gent ja no se’l pren tres cops al dia com es feia abans: a les onze del matí unes hores abans del dinar, a les tres de la tarda després de fer la digesgtió i a les nou del vespre molt després del sopar. Per manca de temps això ha passat a la història.
Fer el te és un hàbit que es transmet de pares a fills allà i que aquests porten sovint amb ells on es traslladen. I això ho sé del cert perquè la afició pel te va néixer de l’època en que jo sortia amb un noi d’aquella regió. Em va ensenyar a fer una pausa per la tarda per prendre el te amb tranquil·litat i seguir amb l’activitat planejada. Ara, per manca de temps durant les tardes, no faig el te. Però espero sempre a les vacances per reincorporar aquest costum tan saludable i relaxant a la meva vida. I ben mirat és meravellós convidar als amics per xerrar a fer a l’hora del te. Ens estalvia els diners de sopar fora per xerrar amb ells i ens dona l’oportunitat d’obrir les portes de casa nostra per crear una estona d’esbarjo en la intimitat de la llar. És clar que això és molt típic de les cultures del centre d’Europa, poc habituades a tenir la quantitat de cafès i bars que tenim aquí al carrer.
El negoci del te a Ostfriesland és tan important que avui dia encara proporciona feina a una gran part de la població que viu en aquella zona. Les tres cases de te principals de la regió són: Büntling, Thiele, i Onno Behrends, agrupades ara en el grup Büntling. He de reconèixer que el meu xicot i la seva família era completament fidel a la marca Thiele que és la que conec jo.
Però no només de te viu l’home i els frisons orientals, que eren poble de pescadors, són aficionats al peix i encara més a l’angula fumada, que per a ells és una exquisidesa. Com ho és també anar a passejar pels aiguamolls. Per a fer-ho cal equipar-se de les botes de pluja de canya ben alta i uns pantalons vells que quedaran enfangats. Qualsevol que pensi que l’activitat és bufar i fer ampolles està ben equivocat. El fang de les platges fa que t’ensorris molt avall i que per a aixecar la cama i seguir caminant hagis de fer un esforç considerable. El passeig no és tan l’activitat esportiva en sí com ho és la força i el moviment que s’ha de fer per desplaçar-se.
I per tal que veieu què curioses són les tradicions d’aquella regió n’explicaré una de molt graciosa. Quan un home fa els trenta i no està casat, el dia del seu aniversari se’l posa a netejar poms de porta i no pot deixar de fer-ho fins que apareix una noia verge i li dona un petó. Desconec quants homes encara segueixen la broma però en cas de no estar casats fins els trenta i encara viure a la regió, segur que els amics els fan complir amb la normativa local per riure una estona.
Quan pensem en Alemanya ens venen al cap ciutats com Múnic, Berlin o Hamburg. Però Alemanya té una diversitat cultural i regional increïble i uns paisatges espectaculars. Les illes del mar del nord com Borkum ofereixen unes platges netes i envoltades de verd que sortosament els grans inversors internacionals encara no deuen haver descobert. Hi fan vacances els mateixos alemanys i potser els danesos i els holandesos a qui el territori no els queda gaire lluny.
D’aquella zona a qui els britànics deuen la seva llengua em vaig endur uns records extraordinaris per la gent assossegada i amable que hi vivia, pels pobles simpàtics i endreçats i per la immensa pau que s’hi respira. Mai durant tota la meva carrera vaig aconseguir anar a parar a un lloc més plàcid on poder desconnectar i oblidar-me de l’estrès com a estudiant que a Ostfriesland. I quan hi penso em ve al cap que part de l’encís de la zona residia en la llengua. M’abellia escoltar parlar el meu xicot en un altre idioma que no fos l’alemany i m’agradava veure que el podia entendre.
Si alguna vegada teniu l’oportunitat de visitar Alemanya heu de fer una incursió en terres frisones. Penseu que us trobareu amb un racó de món proper a Holanda on hi podreu fer un te tan bo com el que podeu fer a Anglaterra.
I si no hi podeu anar, si més no espero que us hagi fet entrar ganes d’adoptar el costum de fer una tassa de te i d’utilitzar-la com a excusa per a parlar amb les amics.
Bona setmana a tots!

Introverts: creatures struggling to survive.

20180627_231812

I really have been thinking for quite a long time whether I should or not write the post I am going to upload today. I usually write about topics related to languages and linguistics, culture and society, about my mother tongue Catalan, or I simply give my imagination free rein and write short stories. And if there is one category where this post goes, it is certainly society, since every now and then I comment on new trends or social issues that are doing my head in.
And today I have to touch upon a subject that affects me, and probably lots of people like me, and is making a lot of workers feel underestimated and discriminated against. The same way I have written about the unfair treatment women still receive, or the problems that arise from poverty, this Thursday I want to deal with the modern trend of over-rating “extroverts” and looking at “introverts” with disdain.
I am appalled, I must say, to have to witness every day that the entire working world has evolved to value only the most outgoing ones whereas the more introspective types are seen as boring, uncreative and less desirable in enterprises than the loud party-goers always ready to be amongst people.
Our school system now favours a sort of education where there is constant interaction between peers and rarely allows any space for those students who need to do their thinking individually. And being a teacher myself I have realised that, generally speaking, the educational community forces learners to continuously interact with other students and tends to qualify the quieter types as “less social” and less brilliant, although the peaceful types are more accurate when they perform most tasks.
I got very concerned about this topic when I realised it has become now nearly compulsory to be “socially” active in every sense. Not only are we supposed to socialize all the time, but we are expected to show it off. If you, as me, prefer a quiet beer with your closest friend in a more or less hidden bar rather than a cocktail party with lots of people around, you will be considered an outcast. And this attitude is forcing us introverts to fake a life and a character that is not in our nature and that will ultimately make us feel really unease, to say the least.
Sociability, whether real of fake, is a must in our working environment. One of my colleagues confessed to me that in her previous job, if people turned down the invitation to the Christmas dinner party, the head of the department they were in asked them to have a quiet word with them. Once in the private office, he enquired why they were not coming to the party. Something that I consider off the limits since these activities are scheduled outside our working day. Do we have to justify ourselves for our urge to have some peace and quiet? The answer seems to be: Yes we do.
It is terrible that we live in a society in which we all have a virtual persona that we try to sell and that has very often little or nothing to do with our real “self”. And that the world has become a “big brother” with everyone around us observing our movements should be food for thought.
I am constantly reminded that I should be more outgoing and attend more parties to meet new people and talk even more than I do as a teacher every day.
And maybe a year ago, when an acquaintance advised me to “give up some of my hobbies to spend more time with people”, I really started to feel quite annoyed at this intimidating trend against introverts. So I began my search for information to see if I am the only person suffering from the “extrovert fobia”. It didn’t take me long to find a TED talk by Susan Cain that made me feel relieved. She claims there is absolutely nothing wrong with introverts and that, quite honestly, the world “needs them” as she puts it. Our quite natures let other people’s ideas flourished easily, whereas outgoing people tend to want to speak more than listen and get their point across. Thanks Susan for writing “the quiet revolution” and defending our right to exist.
I found it really very well observed that the demand for a more outgoing type of person appeared when people left the countryside to go and live in the city, where they had to become remarkable to survive in a the world of masses.
And following her stream of thought I have to add that our society definitely demands from us so much sociability that we might sometimes even lose the capability to be alone and think by ourselves. Besides, we are connected to the outer world rather than our inner world by means of all our electronic devices: smart phones, tablets, computers, smart watches etc. Our introvert nature is forced to fade away.
Being introvert does not mean fear of social contact. It refers, and that is the point Susan Cain emphasises, to how we receive our stimulus and how we can work and develop better. Extroverts might want to be involved in big get togethers, while we prefer quiet activities with maybe fewer people around.
Today’s workplaces and classrooms don’t allow for much quietness or individual work for those like me who need their space to think and work better. And that is a problem. We might be forcing people to be extrovert against their nature and we are putting them under pressure to make an effort and be “different”. This continuous effort surely makes them waste energy they could invest in being creative.
The best ideas for me have never aroused when I was with people I have to say. I feel the urge to be on my own so that my brain can come up with something new. Mind you, it might not be the relativity theory I admit, but it could be an quick mental draft for a short story, an idea about how to rearrange my place to make it more orderly and practical or a way to make my students practice English, etc.
And it is also true that some introverts are loners. But not all. And perhaps it is rather an impression people have from us because we tend to be more selective than other people and prefer interaction in small groups. The fact that we do feel more of the urge to be in quiet places makes us avoid crowds and we are more likely to want to have a nice bike ride with a friend at dusk than to go out with a bigger number of people.
But all theses aspects are pretty in contradiction to what is “fashionable” today and what we are all supposed to like and enjoy. And there is the point when society exaggerates the need to turn introverts into extroverts for the sake of better world. And it is on top of that convinced it is doing us a favour.
I suppose Susan Cain might agree with me if I say that the ideal society should create spaces that are suitable for introverts to develop the best way they can. This involves that schools should not always make students sit in circles to communicate but could also allot enough time for activities where students are fulfilling tasks individually.
And I am going further than that and want to stand up for the right we introverts have to stay home and read a good book instead of having to struggle continuously to be more “outgoing” and socialise more. I think introverts wish for a greater amount of time on their own to regain balance and come up with ideas.
As a woman I often have to argue with men that wish to keep me company when I don’t want it. They seem to think that I must be extremely sad because I am alone and try to rescue me from loneliness. And to be quite honest, I have had to go very often from a polite tone to a dry one to make them understand that I need to do my bike ride on my own after work , or that I prefer to be on the beach reading a book or listening to music by myself than to get engaged in small talk.
We certainly have to change the image we have of introverts. There is nothing wrong with us, we have simply different needs and want to be respected. And at the end of the day, as the German saying claims “stille Wasser sind tief”, introverts can surprise you because we are not dull but very analytical so we tend to concentrate on very important things. For these reasons, next time you realise someone around you is a quiet, introvert person, think before trying to make this person mutate into one of the types that are so trendy nowadays…