El menjar i les locucions angleses IV.

Hem començat ja el març, un mes que a mi sempre m’ha resultat difícil perquè em sento inestable. Per una banda el meu cos està cansat de l’hivern i el fred i per altra no arriba encara la primavera amb els seus dies lluminosos i càlids. El meu humor s’enterboleix i sovint ho veig tot negre. En aquests moments però potser en tinc motius amb un crèdit hipotecari que no arriba perquè el banc ha deixat d’enviar documents que jo havia portat i un compte bancari tan magre que hauria de començar a estrènyer el cinturó fins i tot amb les compres més bàsiques com són el menjar. Veig les notícies i el panorama no és per alegrar-se gaire. S’ha permès que Putin ataqui a Ucraïna i destrueixi infraestructures bàsiques i destaroti la vida de tota la població i el món s’ho mira fent càlculs sobre les conseqüències que podrien tenir mesures dràstiques contra Putin. Ens hem d’empassar sembla que un tirà oprimeixi a un poble i encara hem de donar gràcies que els míssils no hagin caigut de ple sobre un reactor d’una de les centrals nuclears del país atacat. Vosaltres podeu dormir tranquils? Jo no. Amb un boig així al món jo no puc. I encara bo que es veuen imatges dels polonesos i romanesos ajudant els habitants d’Ucraïna que fugen del perill. No fan escarafalls pe acollir-los perquè tenen prou empatia per fer-ho.
Tenim la sort de poder anar omplint-nos la panxa però no puc evitar en aquests moments pensar en els relats de mon pare sobre el temps de guerra i la gana que va passar. Recordo que una vegada em va dir que passejant pel carrer va trobar una llauna de carn russa que va portar a casa d’immediat i que li va semblar glòria en uns moments en què la seva família s’ho passava ben prim. Amb una crisi energètica imminent perquè s’ha apujat el petroli i s’apujarà el gas amb la guerra de Putin, el proper hivern potser serà més dur del que imaginem.
No sé si sabeu que aquest any l’energia elèctrica ha estat tan cara a Alemanya que moltes famílies no han pogut posar la calefacció tot el que és necessari en aquelles terres. El govern de coalició, el “Ampelregierung”, anomenant govern semàfor pels color dels partits que l’integren, ha aprovat unes ajudes per les famílies més vulnerables per tal que puguin posar un parell més d’hores la calefacció. Ja veurem què passa aquí. De moment notarem un encariment del pa perquè Rússia és un gran exportador de blat i de diversos cereals i si ara ens volen fer la punyeta a saber a quin preu acabarem pagant pel pa. I si només fos això perquè el pinso dels animals també està parcialment fabricat amb gra, així és que la carn també apujarà de preu.
Els pastissos els haurem de deixar pel diumenge i les magdalenes també perquè sortiran cares. Dues necessitats bàsiques per l’ésser humà són tenir un sostre i una llar on poder descansar i aliments. Avui torno al tema del menjar i us porto unes quantes expressions més en anglès.
Comencem amb els aliments dolços com els pastissos o millor dit el que els castellans anomenen “tartas”. “A pie in the sky” un pastís al cel, designa en anglès un somni que no es pot fer realitat com el meu de tenir una segona residència a Tossa. No me la podré permetre mai. També és per mi “a pie in the sky” que a la meva feina em deixin escollir una formació que em sigui útil i m’interessi. Mentre treballi on treballo em tocarà fer cursos de coses que no m’entusiasmen i no em serviran de res en el meu dia a dia com a docent. Però passem a un altre tema, quan ens equivoquem hem de demanar disculpes i això és el que els britànics anomenen “to eat the humble pie” mejar-se el pastís humil. I si una persona necessita un favor podem dir que és “as sweet as pie” perquè com que li cal el nostre ajut farà servir els seus modals més exquisits fins que aconsegueixi el que vol. Normalment fem servir aquesta expressió de manera irònica i quan la persona que ens demana el favor només és amable quan li cal.
En el moment en què ens trobem en una situació difícil els britànics diuen que és com nedar en farinetes de civada, “to swimm through porridge”. Recordeu que fa unes setmanes us vaig parlar de la locució “like gripping blancmange?” doncs aquesta expressió és similar. Jo estic passant per una fase que és com nedar en farinetes de civada perquè m’he quedat molt justa de diners i ja he començat a patir per les coses més bàsiques. I a més a la feina sovint em toca fer coses que em semblen anti-pedagògiques però com que les mana l’equip directiu he de posar-les en pràctica a pesar del poc sentit que tinguin. I la veritat és que se’m fa difícil que no se’m noti el grau d’incomoditat. Dissimular sí que serà difícil quan no porti mascareta, serà “swimming through porridge”.
I parlant d’allò que em fa sentir no gaire bé a la feina us he de parlar de l’aprenentatge basat en projectes. L’ABP pot ser molt útil si s’implementa bé i si s’aplica conjuntament amb classes més tradicionals on s’imparteixin els continguts que necessiten els alumenes. Com que l’ABP és una innovació i aquí tot el que és nou s’ha d’implementar fins a atipar-nos-en, ara es demana que els centres treballin molt amb projectes. Però el problema d’aquests és que si se’n fan dos bé, però si comencem a fer ABPs a tort i dret l’alumnat també es cansa i llavors són contraproduents. Però és clar, les coses s’han de provar primer per veure si funcionen o no. Això seria el que els britànics anomenen “the proof of the pudding is in the eating”, el test del pudding és el menjar-lo, és a dir que no sabem si quelcom funciona o no fins que ho haguem implementat. Algun dia escriure un post sobre les noves tendències metodològiques aquí que des del meu punt de vista serveixen només per fer passar alumnes de curs en curs amb coneixements mínims. I aquí ve la següent locució perquè amb tema del nostre sistema educatiu “there’s a lot of meat in it” és a dir que hi ha molta carn o que hi ha molt per pensar o reflexionar.
Suposo que algun dia tindré una mica de temps per concentrar-me en el meu objectiu de canviar la manera com em veig obligada a treballar. Estic convençuda que hi ha d’haver escoles on les coses es fan de manera molt més calmada i les decisions no es prenen a la babalà. A més tampoc crec que tots els centres busquin ser innovadores peti qui peti ni la implementin de cop i volta en totes les matèries. Però no puc complir totes els objectius de cop i volta i per tant em cal anar assolint-los poc a poc. Això és el que els britànics anomenen “salami tàctics”, avançar lentament però de manera segura en els propis plans. Per cert aquesta locució també l’he sentida a Alemanya. Els germànics també són molt amants de fer les coses pausadament i amb molta cura i reflexió.
I entre reflexió i reflexió avui us he deixat set locucions més. Esperem que la setmana ens dugui finalment la pluja que tantíssim necessitem per no patir restriccions més endavant. Bona setmana a tots.

Malvestats de l’Ajuntament. El cas de les colonies de gats.

Fa només dos dies a Gats de Gràcia s’hi va publicar un post dient que l’Ajuntament havia demolit sense avisar i en només tres dies la colònia de gats de E. Terrades. Em va alarmar el fet perquè sempre he suposat que l’Ajuntament ha de comunicar una acció d’aquestes als afectats abans de fer-hi entrar les màquines i destruir la llar dels gats. Com que no entenia què passava vaig contactar amb una voluntària de l’associació Gats de Gràcia i li vaig preguntar què en sabia. Em va esclafar el cor assabentar-me que no els havien dit res i havien enderrocat els murs de la colònia deixant els gats desprotegits i desorientats i tombant en algun lloc proper sense saber on anar. Aquest no ha estat un fet aïllat. Just fa un any l’Ajuntament meravellós que tenim va procedir d’igual manera amb la colònia que estava situada al carrer Granollers, prop del carrer de les Bugaderes. En aquella ocasió va haver de donar l’avís a la protectora una de les alimentadores que havia anat a portar el menjar i s’havia trobat les màquines. Va ser un drama. La majoria de gats es van perdre i els voluntaris de la protectora després de posar moltes hores i esforç només en van poder recuperar nou. Sense saber on portar els gats finalment es va decidir que podien estar al viver de Tres Pins a Montjuic on els animalons van quedar tancats en una horrible gàbia sense l’espai vital pel que estaven acostumats a moure’s. Un any ha trigat la protectora Gats de Gràcia en trobar un lloc digne per a ells i ara estan a la colònia de Schönberg que queda prop del Parc Güell. Però quan de temps s’hi podran quedar? Sembla que l’Ajuntament no comunica cap decisió important als afectats. Els gats o els ciutadans que treballen a la protectora no li semblen importants i tira pel dret. Això passa però en un moment en què s’ha aprovat finalment aquí a Espanya la llei el benestar animal gràcies a la qual les mascotes són considerades per fi membres de la família. El nou codi preveu sortosament càstigs pels propietaris d’animals de companyia que els abandonin o maltractin. I ja era hora perquè com sempre anem a la cua d’Europa amb el tema. Els primers en legislar van ser els britànics. El 1979 els anglesos van fer constar que era absolutament necessari que els propietaris de mascotes poguessin garantir la seva alimentació, benestar, salut i comoditat. Aquesta darrera és molt important perquè implica que un animal ha de poder estar confortable allà on sigui. El maltractar un animal comporta multes o fins i tot un possible càstig de presó i no n’hi ha per menys.
Alemanya també és amant dels animals i ho ha demostrat amb una legislació que castiga les persones que fan mal als animals amb fins a tres anys de presó. A Suïssa els animals tenen un advocat assignat per l’estat en cas que s’hagi de jutjar al propietari per negligència de la seva mascota. França i Itàlia també són països on la llei protegeix els animals. I aquí què passa? Doncs en primer lloc que hi ha molt poc control sobre qui compra o adopta una mascota. Un animal és un esser viu carregat de sensibilitat i emocions i capaç de sentir goig o sofriment i per tant s’ha de garantir que no vagi a parar a mans de forassenyats o persones amb trastorns mentals diversos. Quantes famílies espanyoles abandonen el gos quan el cadell ha crescut i no saben que fer-ne per vacances? A mi encara em fa saltar les llàgrimes aquell famós anunci de “ell no ho faria!” qui no el recorda? Aquí no s’ha de passar cap test psicològic per tenir un animal i després la conseqüència la paguen les bestioles que no en tenen cap culpa.
Recordo que un dels meus dos professors d’autoescola em va dir que havien tingut un gat a casa però un dia va esgarrapar la seva filla. El home va agafar el gat, el va apallissar i el va abandonar al bosc. Jo vaig haver d’acabar la classe de conducció com vaig poder però no vaig tornar a tenir ganes de tenir res a veure amb un individu tan cruel. La nostra capacitat d’estimar els animals diu molt de com som com a persones.
De fet jo aniria més lluny i diria que abans de comprar o adoptar un animal, aquesta mascota ha de tenir uns padrins legals que se’n facin càrrec en cas que el propietari o propietària no pugui.
Quan estava pensant adoptar en Safrà i encara no sabia que seria ell a qui aniria a buscar, mirava cada dia la pàgina de Gats de Gràcia per llegir la descripció del caràcter dels gats. El que llavors era el cuidador de la meva mare em va dir que m’estava rumiant molt adoptar un gat i em va demanar per quin motiu em costava tant. Li vaig respondre que una mascota era una responsabilitat més gran que casar-se. Si et cases i el matrimoni no va bé sempre et pots divorciar i la parella és adulta i autosuficient i seguirà la seva vida. En canvi quan adoptes un animal ho fas per la resta de la vida i és una decisió que no es pot prendre a la lleugera. La mare va estar molt contenta quan vaig adoptar el Safrà i després també li va agradar que adoptés el Sugus per millorar el benestar del Safrà i el meu de retruc.
I tornant al tema de les llibertats dels animals em pregunto si el que ha fet l’Ajuntament no és directament denunciable perquè és un maltractament animal intencionat i evitable.
A Roma els gats tenen un propi santuari a les ruïnes romanes de Largo di Torre Argentina. Ja ho vaig esmentar quan vaig escriure el post sobre els gats i el seu vincle amb els humans. Els ciutadans de la meravellosa ciutat van a portar menjar als peluts perquè consideren que van salvar Roma de la pestilència. Per quin motiu no podem ser nosaltres així? I per què ens havia de tocar un Ajuntament tan cruel i sense escrúpols?
Fa un temps Ada Colau demanava als ciutadans que adoptéssim gossos. Ara n’ha prohibit l’entrada a la majoria de parcs. Si tingués una mica de seny sabria que els animals necessiten sortir a esbargir-se.
Malauradament que està de moda imposar el despotisme i la tirania. Ho hem vist les darreres setmanes amb decisions preses sense debat des del departament d’ensenyament. I l’Ajuntament, tot i que no és res sense el vot dels ciutadans, porta a terme accions com la destrucció de les colònies de gats sense que hagin d’avisar en cap moment. Sembla lògic doncs que no ens hagi d’estranyar que un Putin rus, armat fins a les dents i amb el recolzament de prou homes de negocis rics a Rússia i una vasta població manipulada, hagi decidit envair Ucraïna i entrar en guerra sense diàleg i amb un pretext inversemblant. Tothom que conegui com actua sap perfectament que ell és el primer nazi d’Europa i que no cal esgrimir que Ucraïna estigui controlada per nazis i drogoaddictes. El president del país envaït és un president electe i el govern d’Ucraïna no té res de manipulador com els nazis.
I era inevitable que d’un tema passés a l’altre perquè quan la injustícia esdevé el pa nostre de cada dia, la desobediència es converteix en una obligació. Com ho és també per nosaltres plantar cara als actes de crueltat de la mena que siguin.
Jo soc per naturalesa pacífica però el que tinc clar és que de vegades cal aturar els peus als que estan per sobre. A Rússia caldrà que els russos surtin a defensar que no estan d’acord amb la invasió a Ucraïna i a Europa ens caldrà aplegar forces i prestar un ajut a un país que tot i no estar a l’ OTAN mereix que se’l protegeixi d’algú que ha demostrat una supèrbia digna de Hitler. No ens calen dictadors ni tirans. Ens cal el que els alemanys anomenen “Zivilcourage”, la valentia dels ciutadans, per tal de no abaixar el cap i permetre que facin de nosaltres el que volen. A petita o gran escala cal plantar cara a les injustícies.
Segueixo les notícies sobre Ucraïna al canal català però també a la televisió alemanya i a la d’Ucraïna. És més que obvi que Putin està aprofitant la feblesa d’Europa amb una Anglaterra malmesa pel Brèxit i una Alemanya amb un govern per consolidar. Si ja s’ha atrevit a exigir que Suència i Finlàndia no entrin a la OTAN qui no ens garanteix que no les vol engolir també?
Quelcom està passant des de fa un temps. La decència dels polítics i les administracions ha desaparegut del tot i em sento, com d’altres, cada cop més enrabiada i vulnerable. Potser necessitem tots més ràbia encara per fer esclatar l’olla i acabar sortint al carrer a canviar l’ordre de les coses.

Us deixo amb una imatge del Safrà i el Sugus, que m’han convertit en una amant incondicional d’aquests petits felins que ens mantenen la casa i la ciutat neta de plagues i a més són uns animals de companyia fabulosos.

La llengua anglesa i els diners.

L’altre dia em va comentar la meva parella que la presidenta del banc central europeu havia anunciat la intenció d’aquest de dissenyar els bitllets que hem fet servir fins ara i des del 2000. Els nostres estimats diners de paper tenen ara dibuixos d’edificis i elements arquitectònics inexistents però de cara a un futur se’ls hi vol donar més personalitat i escollir personatges importants de la història europea per estampar-los als bitllets. I si bé potser llavors els euros ens recordaran les antigues monedes amb cares de reis i dictadors, la meva parella pensa que seran menys neutres. A més, quin criteri se seguirà per tal d’escollir personatges europeus significatius? Portarà cua em penso. Com tot el que té a veure amb els diners, que ja sabem que són un mal necessari i que no en tenim mai prou. Ens calen per assegurar-nos que podem adquirir allò que necessitem i allò que desitgem.
A mi en aquests moments no me’n sobren pas perquè en els darrers cinc mesos he tingut una pila de despeses i imprevistos i he vist com el meu compte bancari ha anat minvant fins el punt que ja començo a tenir malsons. Per això quan diumenge al matí vaig veure que el meu ordinador no s’encenia ni donava senyals de vida m’hagués posat a plorar. El que menys necessito ara són més despeses perquè ja penjo d’un fil.
El tema dels diners és molt prolífic en molts idiomes perquè és fonamental per a tots des de que es va inventar. Els anglesos tenen moltes locucions en què hi apareix i avui us en vull fer arribar unes quantes. La primera és la de “money down the drain” que literalment és diners eixidiu avall i que es fa servir quan volem dir que hem malgastat els diners. Jo per exemple fa unes tres setmanes em vaig comprar un teclat pel mòbil que només m’ha funcionat una vegada. Això sí que són diners llençats!
I quan una persona no s’ha d’amoïnar per res perquè té prou diners per viure còmodament llavors es diu que aquesta persona “is rolling in money” o “is made of money” és a dir que roda en diners o està fet d’ells.
Ara ve una locució que m’agrada perquè en tenim una de similar. És la de “to have money burn a hole in one’s pocket”, tenir els diners que li cremen a un un forat a la butxaca que vindria a ser el nostre tenir la butxaca foradada. Els anglesos fan servir aquesta expressió principalment quan algú que no acostumava a tenir gaires diners, de cop en té i llavors no sap estar-se de gastar-los. I si no necessàriament anavem justos i ara no tenim control amb el que gastem, sinó que senzillament els dilapidem perquè en tenim a munts, llavors els britànics dirien que “we spend money like water” gastem els diners com l’aigua. I cal anar ara amb compte perquè l’aigua és un bé escàs a molts indrets i per tant l’expressió s’hauria d’adaptar als nostres temps.
El contrari d’això és anar just que els anglesos ho anomenen “money is tight”. I per cert hi ha una fantàstica cançó del grup britànic Simply red que es diu “money is too tight to mention”. Si algun dia teniu temps i us agrada la música us recomano escoltar els hits de simply red perquè n’hi ha de molt bons.
Si els diners s’han guanyat d’una manera legalment dubtosa els anomenen “funny money” i el “hush money” és el que es paga a algú pel seu silenci sobre algun crim.
I no sé jo vosaltres però hi ha una expressió anglesa que m’enamora perquè vol dir que un ha gaudit molt d’haver invertit els diners en quelcom determinat. És la de “to have a good run for one’s money”. Si heu posat els vostres estalvis en un viatge i l’heu gaudit de valent és quan podeu fer servir aquesta expressió.
Tanmateix no sempre ens abelleix haver de desembutxacar les virolles i quan ho fem amb desgana és quan diem “to fork out money”. A mi per exemple em tocarà ara pagar per un curs per treure’m el C2 de català que ara és una exigència però no ens la subvencionen.
La darrera expressió idiomàtica d’avui és per a persones roïnes “like taking money from blind beggars” com treure els diners de pidolaires cecs. Com ja podeu intuir s’empra quan s’està explotant a gent indefensa i vulnerable. Jo m’he sentit un parell de vegades així d’explotada quan un conegut em va demanar que li avancés els diners de les colònies del seu fill perquè s’havia equivocat introduint el pin de la tarjeta i s’havia quedat bloquejada. Em va demanar que fes jo la transferència però després no em va tornar els diners de seguida sinó que encara els hi vaig haver de demanar jo. I mai no he anat gaire sobrada de diners i en aquells moments tampoc hi anava. Sembla que no aconseguiré mai sortir de la meva situació precària a no ser que em toqui la loteria. I malauradament no hi crec i per això no en compro.
A vosaltres us desitjo una molt bona setmana!

Encara més dolços productius a les locucions angleses.

El tema del menjar és molt productiu i encara em queden locucions i expressions avui per comentar. La primera me l’ha explicat un amic meu d’Anglaterra i és un adjectiu que es forma amb l’arrel “jam” que com sabeu és melmelada. Doncs quan una persona té molta sort els britànics l’anomenen “jammy”. Cal recalcar però que “jammy” denota que la sort no és del tot merescuda sinó un pèl injusta. Algú a qui tot li surt rodó i que no fa gaires esforços per aconseguir el que vol se l’anomena “jammy”.
Per continuar amb coses tan dolces com la melmelada passo a la xocolata, aquell invent deliciós que a mi em reviscola tant com el cafè i que diuen que també és una droga. De fet si alguna vegada heu donat xocolata a un infant al vespre ben segur que us n’heu penedit perquè després al nen o nena li haurà costat agafar el son. Tots sabem que la xocolata és un potent estimulant i que ens fa alliberar endorfines que resulten en una sensació de benestar. Però no totes les expressions que contenen la paraula xocolata en anglès són positives com podríem esperar.
La primera és la de “useless as a chocolate kettle” és a dir inútil com una tetera de xocolata. Hem de reconèixer que l’expressió és encertada perquè si escalfem aquesta deliciosa pasta es desfà i per tant no podríem fer te amb una tetera d’aquest material.
I si una persona té una fisonomia agradable però que ens resulta impersonal, llavors els anglesos diuen que la persona té una cara de “chocolate box” de capça de xocolata. Deu venir de que antigament es devia anunciar aquest dolç amb cares molt boniques i perfectes. De fet, quan una cosa és atractiva però sembla irreal els britànics diuen que és una chocolate box.
Per expressar que la vida porta moltes sorpreses i no es previsible a Anglaterra diuen que “life is like a box of chocolates” una caixa de bombons.
I del meu dolç favorit passem a la gelatina “jelly” en anglès. Quan un ha anat amunt i avall fins a esgotar-se per acomplir una missió o acabar una tasca, llavors els anglesos diuen “to run one’s legs to jelly” córrer fins que a un se li tornen les cames de gelatina. La manera d’expressar-ho és molt pràctica i típicament germànica. Jo per exemple segur que “I’ll run my legs to jelly” per anar a veure expositors de cuines, rajoles, pintures i teixits per deixar el pis llest per entrar-hi a viure i trobar-m’hi com al meu castell. Ja sabem allò de “my home is my castle”.
Una menja que ja pràcticament ha desaparegut dels menús dels restaurants però que pot ser deliciosa és el menjar blanc, que els anglesos anomenen amb la paraula francesa blancmange. Doncs quan una tasca és difícil o bé impossible els anglesos diuen que és com “gripping blancmange” difícil com agafar el menjar blanc que ja sabem que té la consistència d’un flam i per tant no es pot tenir entre les mans. Per expressar que quelcom és complicat també diuen que una cosa és com “pulling teeth” arrancar dents o com “get blood out of a stone”, fer sagnar una pedra.
I el contrari d’una cosa complexa n’és una de fàcil que en anglès seria a “cakewalk”, una passejada pastís.
Recordeu allò de “do you want jam on it?” doncs quan ho tenim tot de cara i ens ofereixen una molt bona oportunitat i encara ens donen algun incentiu més del que podríem esperar, llavors diríem que ens han donat “icing on the cake” és a dir que ens han donat fins i tot la cobertura del pastís.
Quan hem de decidir entre dues opcions perquè no ens podem quedar amb les dues, llavors els anglesos diuen “you can’t have your cake and eat it”, és a dir que o et quedes el pastís i no el tastes o te’l menges. Jo per exemple no podia tenir un pis al Poblenou i quedar-me amb el dels pares. Comprar-ne un al meu actual barri hagués implicat automàticament vendre el de Gràcia i per tant a mi els meus amics anglesos durant tot el temps que jo vaig estar dubtant abans de prendre la decisió em podien haver dit això de “you can’t have your cake and eat it”.
I crec que ja havia comentat amb anterioritat que quan una cosa es ven molt bé pels anglesos “sells like hot cakes” es ven com pastissos calents.
Jo espero que tot i que el patró dels enamorats pel catalans és sant Jordi, les vostres parelles hagin tingut algun detallat amb vosaltres aquest dilluns. Qui sap, potser us han portat una capça de bombons que sempre és benvinguda i ens alegra la rutina. Bona setmana a tots!

Dos dolços molt productius en les locucions angleses.

Sembla que pel que em va dir una companya de feina el dimarts, ja es comença a fer publicitat per l’operació bikini. Com ella molt bé va observar, cadascú és com és i seguim entestats en entrar dintre dels cànons de bellesa que imposa l’època i l’actualitat requereix encara un cos prim i esvelt. Potser per això molts companyes i companys—dissortadament ara els homes també han caigut en la trampa—han començat a fer pseudodietes consistents per exemple en no esmorzar. Aquesta setmana he hagut de pensar en el tema del menjar altre cop en observar els hàbits alimentaris de moda ara entre alguns adult. N’hi ha que han declarat la guerra a la cafeïna i volen prescindir del cafè. Com us podeu imaginar em sembla lloable però una pèrdua de color i aroma a la vida significativa. Jo crec que com va dir Churchill l’home només ha de tenir un vici i aquest l’ha de cultivar degudament i el meu és el cafè. No n’abuso però per a mi és una droga imprescindible perquè em proporciona energia i em posa les piles quan ja estic cansada. No és un aliment, ho sé, però per a mi és tan important que ocupa una posició central en el meu dia a dia.
Però no vull parlar del cafè avui sinó altre cop de les locucions angleses que tenen com a protagonistes els aliments. Avui comencem amb la melmelada que es consumeix per tot arreu i ens ajuda a menjar fruita quan ja no n’és la temporada. A Rússia és molt comú prendre’s el te amb melmelada o confitura.
La primera locució és la de “to be in a jam”, estar a la melmelada que s’empra quan un està en una situació difícil. L’expressió deu venir de quan una mosca queda atrapada a la confitura i no en pot sortir.
Si anem a un lloc i està pleníssim els britànics diuen que està “jam-packed”. El metro un divendres a les sis de la tarda està “jam-packed” i és probablement un focus important de contagis de la Covid-19 però com que no hi ha diners per incrementar la freqüència dels trens ens hem d’aguantar.
Ara en ve una que és molt positiva: “money for jam” si fem diners per melmelada el que volen dir els anglesos és que els hem fet de manera molt fàcil. Aquí ja no uns puc posar cap exemple de la meva vida perquè a mi els diners no m’han caigut mai del cel. Les immobiliàries fan “money for jam” quan venen un pis perquè fer quatre fotos, organitzar documentació pel futur propietari i ensenyar un immoble no és una activitat gaire difícil per cobrar el percentatge elevadíssim que s’enduen per la feina.
I seguint en aquesta direcció, quan una persona té molt sort i encara vol més els amics britànics li demanen “do you want jam on it?” que literalment seria hi vols melmelada sobre? Quan a algú li ofereixen una bona feina, un cotxe d’empresa i catorze pagues i encara demana que li paguin la benzina del desplaçament fins la feina, llavors els companys li poden dir això de “do you want jam on it?”.
I anem a una expressió contrària però utilitzant un exemple de la vida laboral. Recordo el darrer dia del curs escolar 20-21 a la feina. Ens havien de comunicar una decisió que ens afectaria a tots i que no ens faria gaire gràcia. L’equip directiu va esperar fins l’últim dia per fer-nos saber que havíem de canviar d’aula virtual i plataforma per posar les notes. Vam passar de clickedu a Alèxia i d’un moodle propi a un d’integrat a Alexia. Com que en cinc anys potser ja hem canviat 5 vegades d’aules virtuals i plataformes de gestió de notes tots érem molt conscients de l’esforç que ens tornaven a demanar per adaptar-nos al nou sistema. Per tal de fer la notícia un xic menys esgarrifosa ens van fer el que els britànics anomenen “to sugar de pill” endolcir la píndola. De fet el claustre de final de curs va consistir en un joc per tal de fer-nos oblidar la notícia que ens acabaven de donar.
I d’una cosa dolça passem a una altra. Els toffees, que són aquells caramels tan típics d’Anglaterra que són senzills però saborosos. Aquests dolços també són els protagonistes de dues locucions. La primera és la de “toffee-nosed” person. Una “toffee-nosed person” és algú tibat que per als anglesos és sinònim de persona de classe alta. Es veu que els aristòcrates d’aquell país se senten superiors i per tant adopten un posat d’altivesa que es fa desagradable.
Acabo el post d’avui amb una locució que em sembla molt simpàtica, “to dole something out like toffees” és a dir, donar quelcom com si fossin toffees o caramels. Aquesta expressió no vol dir res més que repartir quelcom de manera molt generosa. Desgraciadament molts metges encara prescriuen ansiolítics com si fossin caramels és a dir que ells dole out tranquilizers as if they were toffees. Això m’ho podeu preguntar a mi que quedo esfereïda en adonar-me de quants companys i companyes tinc que necessiten ansiolítics per dormir. Potser ens hauríem de plantejar tots un canvi de vida abans d’haver d’empassar-nos drogues legals però potents com ho són els ansiolítics.
I per avui ja estic. Espero que ningú us endolceixi la píndola ni que hagueu de viatjar en transport públic quan està “jam-packed”. El que sí estaria bé seria trobar una manera de fer “money for jam” però estic seguríssima que molts de nosaltres estem buscant aquesta solució i per tant serà difícil trobar-la. Bona setmana a tots!

Madurem els humans? l’exemple de la picabaralla entre Lituània i la Xina.

Sovint em pregunto si els humans som o no capaços d’aprendre. Em sembla a mi que pares i mares intenten inculcar una escala de valors als fills que després no es posa en pràctica a més altes esferes. Deixeu que m’expliqui millor. Recordo de petita que quan alguna companya de classe s’enfadava amb una altra, la primera demanava a les seves amistats que no parlessin amb la nena que les havia molestat. Els grans entenien que aquest comportament era propi dels infants i si s’adonaven del que passava, alliçonaven els nens i demanaven el que fessin les paus i intentessin no fer-se la punyeta. I com que érem petits, doncs ens ho empassàvem o no i a callar.
I ara que ja tinc una edat miro les notícies i m’adono que els adults no deixen mai de comportar-se com a criatures amb una gran diferència: que els majors d’edat si entren als governs poden portar conflictes internacionals.
Un exemple de la sobirana tonteria generalitzada dels governs és el conflicte diplomàtic entre la Xina i Lituània del que aquí no en sabem gairebé res perquè òbviament Russa i Ucraïna ara són un punt calent al planeta. Resulta que a Lituània se’ls va acudir obrir una representació de Taiwan al seu país i els xinesos no volen reconèixer la autonomia de Taiwan ja que la consideren un apèndix seu. En adonar-se de l’apertura d’aquesta seu representativa de la illa asiàtica a Lituània, el govern xinès va amenaçar amb blocar les importacions lituanes a la Xina i de fet del sis de desembre el Tagesschau ja informava de que els contenidors de cervesa lituana que havien d’entregar-se al gegant de l’Àsia estaven retinguts a Lituània perquè Xina havia cancel·lat les comandes. En aquell moment la gran república ja havia començat a retirar dels supermercats la cervesa d’aquest petit país. El Tagesschau és el telenotícies del canal 1 d’Alemanya.
El conflicte no es va resoldre ni molt menys perquè si bé la no exportació de cervesa era quelcom amb què Lituània podia sobreviure, la Xina va decidir picar per on més mal feia. Les exportacions del país bàltic a la Xina només representen un u per cent amb la qual cosa als lituans els podia ser enterament igual que els declaressin una guerra comercial il·legal. El problema va venir quan la Xina va fer entrar en el conflicte altres països europeus com Alemanya. Com ho va fer? Doncs perquè Lituània produeix parts dels cotxes Volkswagen i BMW que també s’exporten a la Xina, així és que aquest país va decidir pujar els impostos de tots el productes provinents de Lituània i com que diverses parts de cotxe estan produïdes allí, el resultat va ser que les exportacions dels Volkswagen i BMW a la Xina haguessin caigut en picat. I aquí va intervenir la diplomàcia Alemanya, per dir-ho irònicament, i va demanar a Lituània que repensés obrir una delegació en representació de Taiwan. Després de negociacions tenses es va proposar que la delegació no s’anomenés Taiwan sinó d’una altra manera per no ofendre els poders imperials del gegant asiàtic. En altres països les delegacions de Taiwan s’anomenen Taipé que no molesta a la Xina. No sé quin adjectiu adequat emprar pel comportament de la Xina però se m’acut “infantil”.
Ja fa un temps que penso que un dels grans mals de la humanitat és la necessitat de fer-se notar i exercir el poder. Això es pot palpar a gran escala i a petita escala en el dia a dia. Qui puja als càrrecs directius? Generalment aquells que necessiten una posició per satisfer una necessitat personal d’afirmació i autoestima. I una persona a qui li cal reafirmar-se controlant i fent-se notar és una persona desequilibrada. No estic dient que absolutament totes les persones amb càrrec tinguin algun trastorn ni molt menys, però d’aquests n’hi ha suficients. Per començar per acceptar un càrrec un ha d’estar molt convençut de si mateix, i amb una mica d’esperit crític la majoria tenim seriosos dubtes en les nostres capacitats que resulten sovint en una major reflexió i també en una anàlisis constant del que fem. La gent amb una autoestima baixa sovint la compensa amb una seguretat personal inflada que els porta a no acceptar crítiques. Dins una empresa aquest tipus de directius ja fan prou mal però a nivell governamental són un perill. No hagués estat més fàcil deixar que s’obrís una delegació de Taiwan a un país com Lituània? S’havia de respondre amb una guerra comercial d’aquesta magnitud?
Si pensem en la història de l’home potser sí que hi va haver una fase en què els humans van haver d’abandonar els seus territoris i lluitar contra altres humans per assegurar-se el menjar i sobreviure. Però el clima no sempre ha estat inestable i el saqueig, pillatge i invasions no han estat contínuament justificats amb un “matar o morir”. Hi ha quelcom que ens fa als humans especialment ineficaços i que ve donat no sé si per genètica o per influència social. Algú molt savi i filòsof va dir “l’esser humà és competitiu perquè no és competent” i no podria estar-hi més d’acord. No sabem construir i destruir barreres i sembla que tot el que aconseguim amb la nostra existència és acabar amb les coses més belles que ens ha donat el planeta: els boscos, els mars i els animals. Amb el nostre comportament i estil de vida hem fet desaparèixer una cinquena part de totes les espècies d’ocells que hi havia al món. Amb cada espècie que mor desequilibrem el ecosistema i posem en perill encara més la supervivència d’altres animals, plantes i la nostra mateixa. Som la única espècie del planeta capaç de posar-se tan en perill que fem la vida impossible per a nosaltres mateixos. Jo d’això n’anomeno incompetència.
Hem arribat a augmentar tant la temperatura que el carboni i el metà atrapat en el permagel pot anar-se alliberant i produir un empitjorament de l’escalfament global. I no només això. El permagel també reté en el seu interior virus, bacteris i microbis que han estat inactius durant mil·lennis i que poden tornar a reviscolar i provocar un daltabaix molt més seriós que el coronavirus en els éssers humans. I em sap greu dir-ho però si la Covid-19 ha estat una mena d’assaig general o control davant d’un examen per veure com ens en sortirem amb el proper virus amb què ens enfrontem, des del meu punt de vista hem suspès. Com també hem suspès perquè una immensa majoria només viu per tenir i consumir més i per tal que uns tinguin més, els altres han de tenir entre poc i gens. Hi ha actualment al món més persones de les que han viscut i mort fins el moment i no sabem repartir els recursos. Tampoc sabem treballar plegats per un objectiu comú ni resoldre conflictes amb modèstia.
La picabaralla entre Lituània i la Xina és només un exemple de com de rucs som els humans. Una dita alemanya diu “erst stirbt der Baum, dann der Mensch”, primer mor l’arbre, després l’home i és ben cert. Ens hem dedicat a viure massa bé en una part del planeta de manera que hem destruït ben bé una altra meitat sencera. I quan llegeixo notícies com les del conflicte entre el gegant asiàtic i Lituània em plantejo quants centenars d’anys més de vida poden quedar al planeta amb uns inquilins com nosaltres.
Aquest dijous el post entra dins del que jo anomeno “food for thought”. Ara toca reflexionar com podem reduir la nostra petjada ecològica i com dominar els instints de competitivitat. Bona setmana a tots!

Immobiliàries i interioristes: un mal comú de la nostra època.

Els que em coneixeu i aneu seguint el meu blog ja sabreu que un dels temes que més em balla pel cap és el de la casa. He publicat ja amb anterioritat un post sobre el preu abusiu dels lloguers a Barcelona i de l’habitatge al nostre país en general. Aquest dijous completo el panorama nefast del que representa avui dia la despesa principal de la majoria de les llars. La única manera d’aconseguir una certa estabilitat pel que fa a l’habitatge és indubtablement comprar un pis o casa i la immensa majoria de nosaltres no ho poden pagar al comptat, sinó que els cal un crèdit hipotecari per fer-ho. El tema dels bancs el deixarem per un altre dia. Tot i que certament hi deu haver afortunats que aconsegueixen comprar a vendre un pis o casa de un particular o a un particular, generalment per vendre o comprar ens cal l’ajut d’una immobiliària. Aquesta s’encarrega de revistar l’estat de l’immoble, recopilar tots els document que tenen a veure amb aquest, fer fotografies de l’habitacle i penjar-los a un o més portals immobiliaris per tal d’organitzar les visites en cas de que algú tingui interès en l’immoble. Una feina que potser és feixuga però no gaire complicada. El que em va sorprendre és que per la venda d’un immoble els agents arribin a cobrar uns deu mil euros. Si per altra banda el que volem és comprar, quan veiem un pis que ens interessa, reservar-lo ens costarà tres mil euros que perdrem si després de pagar-los esbrinem quelcom que no ens fa el pes de la finca o el pis en qüestió i acabem no comprant-lo. El tema de les arres també és per fer posar els pèls de punta perquè si la venda acaba per no realitzar-se, generalment el que era el venedor ha de tornar les arres doblades al que volia comprar. A més si ens cal adquirir un immoble hem de comptar que al preu que veiem als portals s’hi ha d’afegir un 10% en impostos diversos.
Jo he vist molts pisos i principalment al Poblenou. Els dos darrers m’han fet caure l’ànima als peus perquè per un d’ells en demanaven tres-cent vuit mil euros i era un tercer sense ascensor en una finca amb una escala on hagués estat difícil fer-hi pujar una nevera d’estreta com era i la superfície eren uns cinquanta metres quadrats. El dormitori era prou ampli i donava a un petit balcó on no hi hagués cabut cap tauleta ni cadira. Les dues altres habitacions eren interiors i per acabar-ho d’adobar al bany s’hi accedia a través de la cuina. De llum no en tenia gaire. Doncs per aquest pis situat a la Rambla del Poblenou se n’haurà de pagar un preu final d’uns tres-cents trenta-vuit mil euros, una ganga com qui diu.
De l’altre pis tampoc en vull dir gran cosa. Era encara més car i tenia dues habitacions interiors i una sala d’estar gran però sense llum. La il·luminació al pis quedava tota a la cuina i a un dormitori doble. Per aquest se’n demanaven tres-cents quaranta mil euros que amb impostos arriben a ser uns tres-cents vuitanta mil.
No m’estranya gens que les famílies joves es vegin obligades a sortir de la ciutat per adquirir quelcom. Quan els meus pares es van casar van poder pagar el pis en uns quinze anys. Ara per comprar el mateix pis que es van quedar ells s’han de tenir uns estalvis considerables i demanar un crèdit hipotecari a probablement trenta anys.
Un altre dels guanys de les immobiliàries és que anuncien pisos que estan per reformar i que fan vendre a un preu no gaire alt als venedors per llavors presentar un projecte de reforma al futur comprador que també els hi és un benefici. D’aquesta manera cobren d’ambdues parts.
Que això és així en molts casos ho corroboren la immensitat d’empreses de reformes que poden viure, i bé, de la seva feina.
Precisament d’aquest tipus de negocis també en vull dir un parell de coses.
La primera empresa de reformes que vaig contactar la vaig trobar cercant a través d’una pàgina del Facebook de Gràcia un especialista que em posés parquet a una de les habitacions de casa els pares. Em van contactar ells mateixos, em van ensenyar les mostres i em van fer la feina en dos dies. Com que vaig quedar prou satisfeta, vaig decidir contactar-los novament quan vaig pensar que la millor opció i més segura per accedir a un habitatge seria quedar-me el pis dels meus pares. Però aquest necessita una bona actualització i jo no conec ningú que es dediqui al tema. Vaig decidir tornar a contactar amb Fustadojo. La que suposo que és la patrona de l’empresa es va mostrar molt interessada en el projecte i va venir a casa a mirar el pis per fer propostes. El que més em va sorprendre és la facilitat amb que anava afegint tasques a fer que podien pujar la factura i elements decoratius que a mi em semblaven irrellevants i cars.
Em va parlar de fer-me un jardí japonès per crear un ambient més relaxat. Jo penso que les cases i els pisos han de reflectir el caràcter dels que hi viuen i vaig quedar una mica tocada per la idea del jardí japonès. Al cap i a la fi a mi el Japó no és el país que més m’atreu encara.
També em vaig adonar de la insistència en comprar o fer mobles pel pis que no volia. Crec que els mobles els hem de comprar nosaltres mateixos i no encarregar-los a interioristes que acabaran comprant el que està més de moda sense que potser ens agradi.
El color de parets que volia jo per casa meva tampoc va acabar de convèncer a la patrona de l’empresa i encara recordo amb claredat com em va dir que el groc estaria bé per una de les habitacions però no per totes. Arribat aquell punt ja vaig començar a sospitar que quan contractem una empresa de reformes, potser ens acaben encolomant el que no volem ni ens agrada.
Per si no fos poc em va semblar que d’esperit pràctic no en tenien gaire. Jo volia cortines per separar un espai d’un altre perquè no engavanyen, pots posar-les plegades a un costat i no molesten i són de fàcil rentar. Però es veu que això no era una solució prou bona perquè la cap de l’empresa de reformes em va dir que ella havia pensat en posar-me allà on jo volia la cortina una paret de vidre. Tenint en compte que jo havia de dormir en aquell espai em va semblar una idea forassenyada perquè jo prefereixo un teixit que permet l’aire a una paret de vidre que em pot donar sensació de claustrofòbia en una estança sense ventilació pròpia.
Havíem quedat per parlar de la reforma el 28 de desembre però aquell mateix dia em van dir que no podien venir a Barcelona. De fet no em van contactar ells en tota una setmana i a finals de les meves vacances de Nadal vaig decidir seguir buscant qui em portés la reforma.
Si Fustadojo em va semblar una empresa amb idees poc pràctiques, la següent va resultar ser pitjor. De fet, durant el primer matí que el cap —aquest cop un aparellador jove—va venir a mirar-se el pis, jo ja vaig veure que no parlàvem el mateix idioma, és a dir que les seves idees i les meves eren antagòniques.
Per començar en mirar la cuina va decidir tapiar-me una obertura de vidre que em permet entrada de llum natural al bany. Quan vaig protestar dient que volia una mica de llum al bany que no fos només la de les bombetes, va dir que ho podia arreglar posant-me una porta amb vidre al bany. Una idea molt moderna però a mi no m’agrada que s’intueixi ni tan sols on és la persona que està al lavabo.
Li vaig preguntar per quin motiu em volia tapiar l’entrada de llum de la cuina i va dir que si no ho feia jo li condicionava a ell els mobles que volia posar-me a la cuina.
El següent pas va ser dir-me que havia de canviar el lloc on estava la caldera tant sí com no. Però això òbviament implica una feina que després es cobra. Li vaig recordar que havia pensat en la distribució de tot el mobiliari de manera que no s’hagués de tocar ni la disposició de la caldera ni cap dels radiadors. No em va escoltar tampoc.
No em va fer el pes com volia col·locar-me el bany perquè just obrint la porta el primer que s’hagués vist hagués estat l’inodor. Jo particularment prefereixo entrar a un bany i veure la pica i un mirall bonic que em semblen més estètics que l’inodor. En fer-me la proposta jo ja m’estava plantejant si calien tants anys d’estudis d’arquitectura per convertir-se en interiorista i col·locar l’inodor en el lloc més visible en comptes del més dissimulat.
Però sembla que els estudis els té per creure que pot saltar-se la norma. Quan li vaig dir que la finestra posterior havia de ser de fusta perquè és façana protegida i el model de finestra ha de ser coherent amb la finestra original, em va voler discutir si això era així realment. Finalment em va dir que si el pis fos seu a l’entrada hi posaria la cuina, cosa que no em sembla gens pràctica, i que ell tenia a casa una cuina-menjador sala d’estar i que li resulta molt pràctic. Que al pis se li havien de tirar parets per crear espais més grans perquè l’actual distribució no es porta.
Vaig estar de dir-li el que en pensava. Una reforma no pot seguir una moda concreta com unes ulleres perquè costa molts més diners. A més jo no he seguit des de fa anys cap moda sinó que porto el que m’agrada i em sembla pràctic independentment del que diguin els altres.
Contràriament al que ens volen fer pensar els interioristes els “lofts” no són pràctics perquè a falta de parets per posar-ho tot acoblat a aquestes, als lofts tot va pel mig i els espais acaben semblant desendreçats. A més, si hi ha diverses estances, cadascuna d’elles pot tenir una decoració i ambient diferents. Per no parlar del fet que en pisos amb parets altes no convé fer-hi lofts perquè es fa impossible o immensament car escalfar-los.
La conclusió que vaig treure de les empreses d’interiorisme que han passat pel meu pis és que la feina que fan és equiparable a la de les perruqueres estilistes. M’explico. Fa quinze anys una anava a la perruquera i demanava que li tallessin un dit els cabells en línia recta. Ho feien, cobraven i avall. Una sortia amb el cabell sanejat i prou. Avui dia vas a una perruquera estilista, s’entesta en què el que vols portar no t’escau, et talla el cabell com li sembla i et fa pagar un dineral per un tallat amb el que no et sents a gust només perquè “t’ha arreglat l’estil”.
Els interioristes són el mateix. Miren el que es porta i volen vendre’t el que ni tan sols t’agrada per un preu desorbitat. I és clar, si algú no té caràcter o han de reformar un pis per a un inversor bé, però si ho volen intentar amb algú que té un pressupost just i les idees molt precises, els interioristes acaben sent una presa de pèl i una pèrdua de temps.
Tots sabem què ens agrada i què no i per tant tots podem dissenyar-nos casa nostra al nostre gust. Pel que fa a mi acabaré contractant el paleta, lampista, fuster i pintor per separat i els deixaré que m’aconsellin però no que em condicionin. Casa meva serà tal i com jo vulgui amb l’únic límit del pressupost.
Fins fa cinc mesos jo només sabia que les immobiliàries eren unes màfies. Ara també he après que les empreses de reformes ho poden ser. S’ha d’anar molt en compte amb aquests tipus de negoci perquè ens poden acabar arruïnant.

La mantega, grassa, pa i mel en les locucions angleses.

S’han acabat ja les festes de Nadal per aquest any i alguns potser s’hauran d’apuntar al gimnàs per rebaixar el pes de més que han posta durant aquestes dates. Tot i que potser la situació no ha permès fer gaires àpats multitudinaris, si és cert que la majoria haurà fet extres culinaris que es poden deixar notar.
El post d’avui va de les locucions i expressions que tenen a veure amb el menjar en anglès i en altres idiomes. Entre els aliments més productius hi trobem el formatge que per a mi és una perdició perquè no me’n canso mai. El problema és el colesterol, altrament encara en menjaria més. Per si no ho sabíeu, la ingesta d’aquest làctic provoca l’alliberament de casomorfines que proporcionen un efecte de benestar. Potser per això a mi em sembla addictiu.
El cas és que el formatge resulta que és un producte molt prolífer lingüísticament parlant perquè es fa servir en diversos països per expressar coses diferents que no sempre indiquen que el que a mi m’agrada tantíssim sigui una menja preuada a tot arreu.
Comencem per Argentina. Allà quan diem que algú “es un queso” el que significa és que aquesta persona és inútil o malapte fent quelcom. En canvi a la nostra península l’expressió castissa “estar como un queso” equival a estar en molt bona forma i ser atractiu o atractiva.
Els alemanys no li donen aquest significat tan positiu perquè quan afirmen que alguna cosa és “Käse” vol dir que és una ximpleria. Aquest locució prové d’una època en què la llet i els productes làctics eren de fàcil adquirir i per tant no s’apreciaven com ara. Avui dia el formatge no és barat i segons a quins països com als EEUU pot arribar a ser privatiu.
Dintre dels països que menystenen el formatge hi tenim Anglaterra. Quan parlem d’objectes sense valor els anglesos els anomenen “cheese-parings”. Un “paring” en anglès és un tros molt fi i petit de quelcom. Quan pelem la poma per exemple, els bocins de pell que tenen encara una mica de la fruita enganxada serien “parings”. Doncs les fines làmines de formatge són per als anglesos quelcom sense cap mena de valor.
Curiosament quan algú actua de manera “cheese-paring” el que volen dir els anglesos és que aquest persona és extremadament garrepa. No t’ofereix formatge sinó només les engrunes o encenalls.
En anglès el formatge també proporciona molt de joc lingüísticament parlant. Si dues coses són molt diferents diem que són “as different as chalk and cheese” tan diferents com el guix i el formatge. I si no sabem distingir entre dues coses perquè som ignorants llavors els anglesos dirien “not to know chalk from cheese” no saber distingir el guix del formatge.
Seguint amb la mala fama d’aquest producte làctic en anglès, quan un n’està tip o tipa de quelcom els anglesos diuen o bé “to be fed up” (que literalment és estar tip o fart en el sentit de ple de menjar) o bé “to be cheesed off”. En aquest cas és molt difícil traduir literalment la locució perquè no tenim cap verb per formatge ni una preposició off que indiqui “més enllà dels límits” o “fins a estar apagat”. La preposició aquí es fa servir igual que en el cas del participi “turned off” en sentit literal d’apagat i en el metafòric de destrempat. I si sentim l’expressió “hard cheese” el que vol dir és mala sort.
Però sortosament no tot el que té a veure amb el formatge és negatiu perquè un “big cheese” com un “fat cat” en anglès són persones importants i influents amb poder.
I si el formatge sembla productiu lingüísticament parlant què he de dir de la llet! Ja sabeu que els nostres veïns de península quan una cosa és molt bona diuen que és “la Leche”. Doncs resulta que els britànics quan volen dir que quelcom és insípid o fluix diuen que és “milk and water”, llet i aigua. Aquesta locució però es fa servir metafòricament quan el que volem afirmar és que una acció o activitat no és prou contundent. Per exemple podríem dir que les multes per no complir amb la normativa Covid-19 als centres de treball aquí són “milk and water”. I és que d’inspeccions no n’hi ha i si passen tinc la impressió que intenten no veure determinades realitats per no posar els empresaris en problemes. La política sanitària de prevenció de la Covid-19 a les escoles també és “milk and water” perquè ara no hi haurà grups confinats si en una classe hi ha menys de cinc positius. Ja veurem com anirem dintre d’unes setmanes amb les mesures suaus que tenim i poques restriccions.
Sabeu allò que en castellà vol dir “atar los perros con chorizos”? es fa servir quan volem dir que en un determinat lloc es viu sense cap mena de privació perquè hi ha de tot en abundància. Els britànics tenen una locució similar “a land of milk and honey” una terra de llet i mel, és a dir un lloc on els va econòmicament molt bé. En aquests moments no se m’acut en absolut cap lloc “of milk and honey”, més aviat tot el contrari. El Kazakhstan ben segur que no i a Turquia està la població empobrint-se ràpidament a causa de la inflació greu que pateix el país. Els preus ens pugen a tot arreu i per tant, tot i que aquí no ens podem queixar, no podem dir que el nostre sigui un país “de llet i mel”. Les coses més bàsiques aquí tenen un preu desorbitat i la majoria de nosaltres viu amb la por de perdre la feina i no poder pagar les factures.
La empatia en anglès s’anomena metafòricament “the milk of human kindness”, la llet de la bondat humana.
Però si el que han fet amb vosaltres és estafar-vos especialment en el sentit financer el que diuen els anglesos és “to milk”, és a dir munyir. Per nadal per exemple alguns restaurants han munyit els clients amb menús extremadament senzills per preus elevats. Per un pica-pica amb un parell d’olives, una mica d’embotit i alguna cosa més, la sopa de galets i un segon plat amb només dues possibilitat d’elecció s’han arribat a demanar cinquanta euros per cap. Això és el que els anglesos anomenarien “milk the customers”, és a dir munyir els clients.
Un altre exemple del que seria “munyir” la clientela són les empreses de reformes. Sobre aquestes jo en podria escriure tot un post perquè no s’acontenten en actualitzar pisos i deixar-los nets, pràctics i nous sinó que s’entesten en canviar l’estructura d’aquests, incloure-hi detalls irrellevants a preus astronòmics i a sobre et cobren el plus per la creativitat que no els has demanat.
Jo estic intentant reformar el pis dels pares i he vist tot tipus d’interioristes, des dels que em volen posar un jardí japonès a l’entrada per omplir la casa de bones vibracions, fins els que em volen posar un vidre al dormitori per fer-me sentir com un peix en un aquari quan dormo. Tot molt de fotografia d’instagram però gens pràctic per viure. Al final acabaré contractant els obrers per separat, pintor, lampista, paleta, fuster i etc per tal d’estalviar-me que em vulguin “milk” amb les obres a casa.
Per aquesta setmana ja hem acabat. Us desitjo que ningú intenti exprimir-vos les butxaques i que no us trobeu havent de substituir massa companys a la feina perquè hi ha confinats per donar i per vendre.
Ànims que el gener es fa difícil per tots. Hem de pensar que els dies s’allarguen i això ens donarà una injecció de positivisme.

El tema dels aliments i les locucions ja us vaig dir que donava molt de joc. I és que menjar és una necessitat bàsica per als essers humans i per això tot el que ens alimenta té un paper fonamental i es veu reflectit en la llengua. La setmana passada vaig escriure sobre algunes expressions que tenen com a protagonista la llet i el formatge. Avui començo amb quatre locucions en les que el protagonista és la mantega, un derivat també de la llet.
La primera és el verb “to butter up” que vindria a dir untar a algú amb mantega. En català ho traduiríem amb un “ensabonar”, que és el que succeeix quan fem compliments a algú que no són sincers. Jo no soc gens llagotera i per tant si ja em costa anar tirant floretes quan els compliments serien francs, imagineu-vos com ho puc fer si a sobre no em surt de l’ànima.
I si el que fem és exagerar quelcom, llavors els anglesos diuen “to spread the butter to thick”, és a dir untar la mantega deixant una capa massa gruixuda. Si no recordo malament en el seu dia ja us vaig escriure la locució alemanya “zu dick aufgetragen”, que probablement ve de la mateixa expressió primera d’untar el pa amb massa mantega.
Però d’entre les locucions amb mantega la que em sembla més original és la de “to look as if butter wouldn’t melt in one’s mouth” que literalment significa donar l’aparença que a un no se li fon la mantega a la boca. Es fa servir quan algú sembla innocent a pesar de no ser-ho en absolut. Aquí els que saben fer això molt bé són els meus dos gats, el Safrà i el Sugus que poden fer de les seves, trencar quelcom i després posar cara d’innocència pura com si les cortines haguessin caigut soles per exemple.
Si els anglesos pronostiquen que en algun moment hi haurà una explosió de descontentament o ràbia en diuen “the fat will be in the fire”, la grassa serà al foc. No em demaneu per quin motiu. Segur que ara a Sèrbia hi haurà “grassa al foc” perquè Austràlia ha expulsat Djokovic per no estar vacunat. Sense voler entrar molt en la polèmica em sembla absolutament correcte que si els governs demanen dels seus ciutadans responsabilitat i sentit de comunitat alhora de posar-se la vacuna, després siguin coherents i no deixin que esportistes com ell, cantants o artistes quedin lliures de la seva obligació només per ser famosos. Suposo que a Sèrbia també hi haurà persones a favor de les vacunes i persones en contra però certament des del meu punt de vista per ser un heroi nacional caldria ser un exemple de responsabilitat primer.
Segur que ell fa el que els britànics anomenen “to live on the fat of the land”, viure de la grassa de la terra, és a dir portar una existència plena de luxes.
I el contrari de viure de la grassa de la terra és estar “on the bread-line” a la cua del pa. Això ve de l’època en que per motius de racionament s’havia de fer cua amb la cartilla per anar a buscar la porció de pa corresponent.
Seguint amb el pa i el que se’n fa, una “Sandwich generation” és aquella que queda atrapada en dues situacions completament diferents, com quan per exemple una mateixa persona té a càrrec fills petits i pares grans que necessiten ajut. La generació dels que avui dia tenen entre quaranta i cinquanta anys s’hi poden trobar. Els que estem entre els quaranta i els cinquanta hem tingut els fills suficientment tard per haver-nos d’enfrontar amb els problemes de salut dels pares ja grans quan els menuts encara no són independents.
I ara una locució d’allò més simpàtica “warm as a toast”, calent com una torrada que es fa servir quan la sensació d’escalfor és agradable. Jo per exemple quan em poso a llegir a l’hivern al sofà sota la manta i amb els meus peludets al costat meu i davant de l’estufa estic “as warm as a toast”. El contrari del que puc dir jo quan vaig a nedar a piscina, on passo un fred que fa posar a prova les meves defenses. Fa fred als vestuaris perquè està obert per ventilar, fred al recinte de la piscina amb les portes també obertes i de la dutxa darrerament no en surt aigua calenta. Com a molt està tèbia.
I del pa en surten molles que en anglès són “crum”. Quan els anglesos parlen d’una “crum of comfort”, una molla o engruna de confort, es refereixen a un petit consol, gairebé insignificant que un pot trobar quan la situació és dramàtica. Se m’acut ara pensar en les víctimes de la inundació de Ahrtal. Vaig veure un reportatge fa poc i una família que ho havia perdut pràcticament tot, va trobar consol en el fet de poder tornar a les quatre parets buides de la seva casa i poder fer-hi un àpat de Nadal amb ajut del que els van portar els veïns. Tampoc no vull pensar com deuen estar els que han perdut la seva llar a causa del volcà de la Palma. Alguns potser han trobat “a crum of comfort” salvant alguns objectes de casa seva. Crec que hem d’agrair una mica més la sort que tenim de no haver de passar per situacions tan extremes com aquestes.
I per acabar amb positivisme us parlaré de la “honey-pot town”, la ciutat o poble “pot de mel” que és aquell municipi que ofereix totes les infraestructures necessàries per viure-hi còmodament: escoles, hospitals, parcs, centres comercials, i possibilitats d’oci. Sens dubte per a mi Barcelona és una “honey-pot town” tot i que hi trobi moltíssim a faltar el verd i que enyori d’Alemanya tenir un bosc prop. Però tenim el verd prop si volem anar a airejar-nos a la muntanya. Només cal anar a Collserola. Si em demaneu què li manca a Barcelona us diria més neteja i menys pol·lució. Més espais verds i civisme. Per la resta tenim de tot. Museus per donar i vendre, cinemes i teatres, tot tipus de botigues i una oferta gastronòmica que no ens pot deixar indiferents.
Barcelona és una “honey-pot town” i per les zones boniques fora de la ciutat els anglesos tenen la locució “honey-pot area”. Si em coneixeu ja sabreu que us diré que la Costa Brava és una honey-pot area, oi?
Avui per acabar us vull comentar que l’expressió “soothing syrup”, xarop per calmar, es refereix també al discurs que podem fer servir quan volem animar a algú tot i que no diguem del tot la veritat. De vegades cal donar xarop calmant i ser diplomàtic quan la veritat no seria del tot adequada.
Us desitjo una bona setmana a tots i bona sort per no enganxar la Covid-19 perquè la necessitem.

El formatge i la llet en les locucions.

S’han acabat ja les festes de Nadal per aquest any i alguns potser s’hauran d’apuntar al gimnàs per rebaixar el pes de més que han posta durant aquestes dates. Tot i que potser la situació no ha permès fer gaires àpats multitudinaris, si és cert que la majoria haurà fet extres culinaris que es poden deixar notar.
El post d’avui va de les locucions i expressions que tenen a veure amb el menjar en anglès i en altres idiomes. Entre els aliments més productius hi trobem el formatge que per a mi és una perdició perquè no me’n canso mai. El problema és el colesterol, altrament encara en menjaria més. Per si no ho sabíeu, la ingesta d’aquest làctic provoca l’alliberament de casomorfines que proporcionen un efecte de benestar. Potser per això a mi em sembla addictiu.
El cas és que el formatge resulta que és un producte molt prolífer lingüísticament parlant perquè es fa servir en diversos països per expressar coses diferents que no sempre indiquen que el que a mi m’agrada tantíssim sigui una menja preuada a tot arreu.
Comencem per Argentina. Allà quan diem que algú “es un queso” el que significa és que aquesta persona és inútil o malapte fent quelcom. En canvi a la nostra península l’expressió castissa “estar como un queso” equival a estar en molt bona forma i ser atractiu o atractiva.
Els alemanys no li donen aquest significat tan positiu perquè quan afirmen que alguna cosa és “Käse” vol dir que és una ximpleria. Aquest locució prové d’una època en què la llet i els productes làctics eren de fàcil adquirir i per tant no s’apreciaven com ara. Avui dia el formatge no és barat i segons a quins països com als EEUU pot arribar a ser privatiu.
Dintre dels països que menystenen el formatge hi tenim Anglaterra. Quan parlem d’objectes sense valor els anglesos els anomenen “cheese-parings”. Un “paring” en anglès és un tros molt fi i petit de quelcom. Quan pelem la poma per exemple, els bocins de pell que tenen encara una mica de la fruita enganxada serien “parings”. Doncs les fines làmines de formatge són per als anglesos quelcom sense cap mena de valor.
Curiosament quan algú actua de manera “cheese-paring” el que volen dir els anglesos és que aquest persona és extremadament garrepa. No t’ofereix formatge sinó només les engrunes o encenalls.
En anglès el formatge també proporciona molt de joc lingüísticament parlant. Si dues coses són molt diferents diem que són “as different as chalk and cheese” tan diferents com el guix i el formatge. I si no sabem distingir entre dues coses perquè som ignorants llavors els anglesos dirien “not to know chalk from cheese” no saber distingir el guix del formatge.
Seguint amb la mala fama d’aquest producte làctic en anglès, quan un n’està tip o tipa de quelcom els anglesos diuen o bé “to be fed up” (que literalment és estar tip o fart en el sentit de ple de menjar) o bé “to be cheesed off”. En aquest cas és molt difícil traduir literalment la locució perquè no tenim cap verb per formatge ni una preposició off que indiqui “més enllà dels límits” o “fins a estar apagat”. La preposició aquí es fa servir igual que en el cas del participi “turned off” en sentit literal d’apagat i en el metafòric de destrempat. I si sentim l’expressió “hard cheese” el que vol dir és mala sort.
Però sortosament no tot el que té a veure amb el formatge és negatiu perquè un “big cheese” com un “fat cat” en anglès són persones importants i influents amb poder.
I si el formatge sembla productiu lingüísticament parlant què he de dir de la llet! Ja sabeu que els nostres veïns de península quan una cosa és molt bona diuen que és “la Leche”. Doncs resulta que els britànics quan volen dir que quelcom és insípid o fluix diuen que és “milk and water”, llet i aigua. Aquesta locució però es fa servir metafòricament quan el que volem afirmar és que una acció o activitat no és prou contundent. Per exemple podríem dir que les multes per no complir amb la normativa Covid-19 als centres de treball aquí són “milk and water”. I és que d’inspeccions no n’hi ha i si passen tinc la impressió que intenten no veure determinades realitats per no posar els empresaris en problemes. La política sanitària de prevenció de la Covid-19 a les escoles també és “milk and water” perquè ara no hi haurà grups confinats si en una classe hi ha menys de cinc positius. Ja veurem com anirem dintre d’unes setmanes amb les mesures suaus que tenim i poques restriccions.
Sabeu allò que en castellà vol dir “atar los perros con chorizos”? es fa servir quan volem dir que en un determinat lloc es viu sense cap mena de privació perquè hi ha de tot en abundància. Els britànics tenen una locució similar “a land of milk and honey” una terra de llet i mel, és a dir un lloc on els va econòmicament molt bé. En aquests moments no se m’acut en absolut cap lloc “of milk and honey”, més aviat tot el contrari. El Kazakhstan ben segur que no i a Turquia està la població empobrint-se ràpidament a causa de la inflació greu que pateix el país. Els preus ens pugen a tot arreu i per tant, tot i que aquí no ens podem queixar, no podem dir que el nostre sigui un país “de llet i mel”. Les coses més bàsiques aquí tenen un preu desorbitat i la majoria de nosaltres viu amb la por de perdre la feina i no poder pagar les factures.
La empatia en anglès s’anomena metafòricament “the milk of human kindness”, la llet de la bondat humana.
Però si el que han fet amb vosaltres és estafar-vos especialment en el sentit financer el que diuen els anglesos és “to milk”, és a dir munyir. Per nadal per exemple alguns restaurants han munyit els clients amb menús extremadament senzills per preus elevats. Per un pica-pica amb un parell d’olives, una mica d’embotit i alguna cosa més, la sopa de galets i un segon plat amb només dues possibilitat d’elecció s’han arribat a demanar cinquanta euros per cap. Això és el que els anglesos anomenarien “milk the customers”, és a dir munyir els clients.
Un altre exemple del que seria “munyir” la clientela són les empreses de reformes. Sobre aquestes jo en podria escriure tot un post perquè no s’acontenten en actualitzar pisos i deixar-los nets, pràctics i nous sinó que s’entesten en canviar l’estructura d’aquests, incloure-hi detalls irrellevants a preus astronòmics i a sobre et cobren el plus per la creativitat que no els has demanat.
Jo estic intentant reformar el pis dels pares i he vist tot tipus d’interioristes, des dels que em volen posar un jardí japonès a l’entrada per omplir la casa de bones vibracions, fins els que em volen posar un vidre al dormitori per fer-me sentir com un peix en un aquari quan dormo. Tot molt de fotografia d’instagram però gens pràctic per viure. Al final acabaré contractant els obrers per separat, pintor, lampista, paleta, fuster i etc per tal d’estalviar-me que em vulguin “milk” amb les obres a casa.
Per aquesta setmana ja hem acabat. Us desitjo que ningú intenti exprimir-vos les butxaques i que no us trobeu havent de substituir massa companys a la feina perquè hi ha confinats per donar i per vendre.
Ànims que el gener es fa difícil per tots. Hem de pensar que els dies s’allarguen i això ens donarà una injecció de positivisme.

La historia de l’Edat Mitjana a Espanya una realitat que supera “joc de trons”.

El dos de desembre de l’any passat vaig escriure un post sobre Tossa i els seus noms i vaig anunciar que ja escriuria sobre l’Edat Medieval a aquest municipi més endavant. Avui us el post us portarà el context històric anterior al que es trobava la preciosa localitat en el moment en què es fa constar el nom de la fortalesa per primera vegada en un document escrit: el 966. Per situar-vos bé en l’eix del temps però tiraré força més enrere a una època de canvis, guerres i inestabilitats que han deixat un patrimoni cultural riquíssim tant a Catalunya com a tota la Península Ibèrica. Avui us convido a fer una llambregada per l’Europa d’abans de Carlemany.
Recordem que el que avui dia és Espanya era un territori poblat per diversos grups culturals en aquells moments. Per una banda a partir del 415 tenim a tota la Península les primeres onades migratòries dels visigots que més tard, el 418, esdevindrien els governadors de les terres del sud de la Gàl·lia quan Ataulf pacta amb Roma una col·laboració amb l’imperi a canvi d’un immens territori. Els gots són una mica un misteri pels historiadors. Alguns els consideren un poble germànic oriental però avui dia hi ha evidències que fan pensar a d’altres estudiosos que la terra natal dels gots, posteriors visigots i els ostrogots, fou la part sud de Suècia. En tot cas la llengua germànica els ha batejat com a bevedors incansables i quan es mama massa els alemanys diuen “saufen wie die Goten” que beuen per emborratxar-se com els gots.
Els gots van ser els que van fundar Tolosa i van governar un extens regne que arribava fins a la Península ibèrica. Van lluitar contra els germànics fins que el 507 van ser derrotats per Clodoveu rei dels francs i es van veure obligats a desplaçar-se al sud de la Gàl·lia, és a dir a la Península Ibèrica. Aquí funden Toledo i s’hi estableixen com a classe dominant. En un principi els visigots pertanyien a la branca arriana del cristianisme que rebutja el dogma de la trinitat per exemple. L’arrianisme no els permetia casar-se amb els autòctons de la Península Ibèrica. Per tant en un principi van ser una classe social poc propensa a les barreges. Tot i així el que van aconseguir a en el nostre país no tenia precedents perquè van integrar els romans, els autòctons ibèrics i a ells mateixos i van fundar la base d’un estat i un imperi que va ser capaç de plantar-li cara al bizantí, la potència de la època. Els visigots, ja haguessin estat germànics o escandinaus en el seu origen van trobar molt de gust en el llegat romà i van fer construccions on hi reproduïen espectacles similars al circ de l’antic imperi.
A l’Espanya visigoda van conviure diverses confessions: la catòlica, la arriana que era la branca cristiana dels visigots, i la jueva. I això va ser així fins que el penúltim rei visigot Leovigild va posar fi el 589 a les dues confessions cristianes quan va fer convertir tots els aristòcrates i bisbes visigots al cristianisme. Aquest rei ha passat a la història per vestir-se amb un mantell luxós per assemblar-se a l’emperador bizantí. A més, quan anava a batalla es feia portar un tron. Molt modest i pràctic ell.
L’imperi bizantí era també una amenaça pels visigots. El 552 Justinià va fundar Cartagena per tenir una província a la Península i així expandir a l’occident el seu imperi. El visigots però van lluitar contra els bizantins i els van fer fora del territori el 662.
Sens dubte Espanya deu molt als visigots. Ells van aplanar el camí del feudalisme fins que el 711 els musulmans aconsegueixen la victòria a la batalla de Guadalete i comença el període de dominació islàmica a la Península Ibèrica. Les epidèmies, la fam i la corrupció i lluita pel poder dels visigots havien afeblit el seu regne.
Molts visigots van caure en les batalles contra els invasors infidels, altres van adaptar-se al nou ordre àrab i alguns fugiren cap a la zona dels Pirineus. Els més afortunats també van escapar i van aconseguir barrejar-se amb la classe dominant franca després per seguir exercint el poder que coneixien. Ho van fer però ja supeditats als nous vencedors, els francs.
La història de la Península Ibèrica dels segles V al X està marcada per moltes lluites pel poder i moltes traïcions. Posem com a exemple els musulmans. Van conquerir la Península de manera relativament fàcil ja que els visigots estaven afeblits. El berber Tariq es va dirigir després de derrotar Roderic cap a Toledo per tal començar l’ocupació sistemàtica del regne visigot. Per a terres que ara són Catalunya la invasió musulmana tingué una durada que pot anar de 100 anys per a la Catalunya vella fins als 400 on s’hi estigueren a la Catalunya nova. Castelldefels per exemple va ser durant un temps el territori fronterer entre el món cristià i l’àrab. Però durant el període de temps més extens el límit va ser Tortosa, que els francs van intentar conquerir diverses vegades fins a desistir.
Cal pensar que els àrabs van penetrar fins al territori de l’actual França el Rosselló, Tolosa Narbona, Nimes, Agde, etc.
El regne àrab no fou tampoc un pou de pau a la Península Ibèrica degut a les discrepàncies entre les tribus nord-africanes i les orientals. El 740 mateix els berbers d’al-Andalus es van revoltar a causa de la discriminació que patien ja que no se’ls concedien posicions gaire altes. Llavors es va fer arribar 7.000 sirians i alguns egipcis de Ceuta per aturar la revolta. Aquests van contribuir a fer encara més gran les diferències entre les diverses ètnies del món musulmà a la Península. En un primer moment es van imposar els sirians però més tard es va formar una coalició entre els kalbís i els berbers que antigament havien estat enemics però que ara lluitaven plegats contra els sirians.
Els musulmans perderen la Septimània el 752 quan sota el comandament de Pipí el Breu, el primer de la dinastia carolíngia al poder, els comtes i jutges de Nimes, Magalona, Agde i Besiers obriren les portes d’aquestes ciutats als francs desobeint l’ordre sarraí.
Tot i que els àrabs van preferir conquerir el territori cristià i mantenir els seus comtes, jutges i bisbes i moltes ciutats es van rendir als àrabs per evitar vessaments de sang, la cultura nòmada dels invasors no s’acontentava amb els impostos recollits i practicava el saqueig i pillatge regular. Això va provocar el descontentament dels cristians.
Els carolingis van ser una dinastia que rebé aquest nom perquè durant els seus regnats hi hagué molts Carles que han marcat la història de l’Europa actual. Curiosament, els carolingis van pujar al poder perquè els reis francs merovingis tenien per costum dividir la terra i el poder entre els fills i això va fer que els fratricidis fossin molt comuns en aquesta dinastia. Els merovingis, per així dir-ho, no van necessitar gaires enemics per eliminar-se perquè es van pràcticament eliminar ells. A la caiguda de l’Imperi Romà l’antiga Gàl·lia se la disputaven diversos clans bàrbars. Els francs van acabar sent dominants gràcies al seu cap Clodoveu I, que va ser el primer rei franc en convertir-se al cristianisme. Quan el seu regne va acabar el seu domini s’havia estès per la part occidental d’Europa notablement. Però dos-cents anys després, els merovingis havien perdut tot el poder.
Només a títol d’exemple i perquè veieu que la història d’aquesta dinastia supera la ficció presentada a sèries de televisió com “joc de trons”, resulta que com que els francs dividien el territori entre els seus fills, els uns van començar a assassinar els altres per aconseguir més terres i poder. El 568 l’imperi dels merovingis es va dividir entre els tres fills de Clotari que eren Chilpheric, Sigebert i Contran que es repartiren els regnes de Neustria, Austràsia i de Borgonya. El rei Chilpheric es va enamorar d’una serva anomenada Frédégonde que va eliminar la primera i segona dona del rei per esdevenir ella l’esposa del monarca. La segona dona del rei assassinada va resultar ser la germana del rei Sigebert i llavors, la Brunilda, la dona de Sigebert va reclamar que s’apliqués la Faide, la justícia privada germànica. Per evitar vessaments de sang al final un rei va regalar a l’altre un vast territori com a compensació. Per quedar bé només, perquè de fet el germà va intentar assassinar l’altre per recuperar les terres. A partir d’aquell moment van començar les matances dintre de la família dels merovingis. De fet, Frédégonde va arribar a matar a la primera dona del seu marit com ja he comentat abans, va fer violar la filla del matrimoni per tal que no pogués governar i després fins i tot va intentar matar a la seva pròpia filla per assegurar-se que el seu fill Clotari II pugés al poder.
La veritat és que en 40 anys els merovingis van haver d’anar regalant terres i poder a l’aristocràcia per tal d’obtenir-ne el seu suport.
Entre els títols que atorgaven hi havia el càrrec administratiu de Maior Domus (majordom) que permetia declarar guerres, dirigir exercits, controlar la tresoreria, negociar tractats amb estrangers i escollir bisbes, ducs i comtes al regne. El Maior Domus tenia moltíssim més poder que el rei.
Al segle VIII hi havia dos poderosos Majordoms a l’Imperi Merovingi i un va amenaçar de conquerir el territori de l’altre. Però l’amenaça es va acabar quan el Maior Domus de Neustria va ser assassinat també i llavors tot el poder del gran imperi va passar a mans de Pipí Herstal, que es va autoproclamar duc i princep dels francs. Pipí va morir el 714 i el seu fill, Carles Martell, molt conscient de que el seu poder superava el del rei, va demanar al Papa que el rei fos destituït i el van proclamar a ell rei. Així doncs la dinastia Carolíngia prové de l’aristocràcia intel·ligent de l’època.
El successor de Carles Martell va ser Carlemany a qui l’Europa actual deu tantíssim i el seu fill, Pipí el Breu aconseguí establir al Pirineu la frontera del seu regne.
L’Imperi Carolingi va marcar tant la història d’Europa que fins i tot la paraula rei en rus, король, pronunciat (carol) prové del nom Carles. La paraula turca per rei és “kral” i també prové de Carles. No fou però fins que, el fill de Carlemany Lluís el Piadós va arribar al poder que els francs van aconseguir crear un districte de frontera que s’anomenaria Marca Hispànica i que seria el començament del nostre país. Sota la dinastia Carolíngia els sarraïns varen perdre territori i la Marca Hispànica es va desplaçar fins a Tortosa.
La història de Catalunya vella i la nova amb els seus comtes i els envitricolls polítics la deixo per un altre dia perquè aquest post de reis, mai millor dit, ja és prou llarg.
Per avui només em cal destacar que si voleu sentir la història del nostre país viva podeu per exemple visitar el castell de Castelldefels (el castell dels fidels) on s’explica entre d’altres coses com aquesta població va ser en un passat llunyà territori fronterer. O si per exemple voleu seguir el rastre dels visigots a Catalunya podeu visitar l’església de Santa Maria a Terrassa, una perla amagada.
Us deixo avui amb unes fotografies de la fortalesa de Castelldefels.