Cats and humans: an ancestral bond.


They appeal to us with their smooth and elegant movements, they fascinate us with their gaze of vertical pupils and their physical strength. We fear their claws as sharp as their seemingly independence because they don’t yield to anything and as the German saying claims: “cat education is not that difficult, only after a few days they have taught us the most necessary things”. A saying that illustrates very well that we humans adapt to them more than they adapt to us. Despite having some detractors, the truth is that there are three times more domestic cats in the world than dogs. And if we translate these figures to our continent, there are hundred millions of domestic cats in Europe and eighty millions of dogs. Even though dogs are claimed to be man’s best friend, cats are the most chosen pet in the world and their allure is obvious if we think of the forty million people in the UK that watch cat videos every day. But why do we humans like these little felines so much? In this post, and the following one of the 12th of August, I will try to review the key aspects that have brought the furry animals to become allies with us and have made of them a number one star in the social media.
From all animal kingdom, the cat is the carnivore with the biggest eyes as compared to the size of its body. The cat’s eyes allow it to see with very little light and they cover 220 degrees. Its vertical pupils are specially suited to be able to measure correctly prey from the ground, which is extremely necessary since the cat can’t run for a long period of time.
But not only cats’ eyes are a technology wonder, also their sense of smell is extraordinary because they can hear six times better than us, poor humans. The muscles in their ears allow cats to turn them round independently.
As for their whiskers they act as an antenna and help them get oriented even in low light. And if we talk about their body muscles and flexibility it is important to highlight that they are proportionally stronger than tiggers. Cats are robust and strong, capable of incredible leaps, of falling on their four legs from impressive heights and they are real hunting machines. For all these reasons humans found them both fascinating and useful when they discovered us and decided to come and live in our homes about eight thousand years ago.
As Doctor John Badshaw claims, the decision of the humans to adopt the cat is a mixture of two factors: on the one hand, cats are outstanding hunters and they kept rodents far from our pantries and on the other hand, their facial features trigger in human beings natural instincts that make us want to protect them. If we analyse the face of a cat, the most remarkable traits are its big eyes, the small kin and nose and the round face. These features remind us of human babies and our brain is programmed to react positively to these. They are called by the German “Baby Schema” and they trigger what in English is called “cute response”. It has been scientifically proven that when humans observe babies, our bodies secrete the hormone dopamine at nearly the same level as when we watch cats. Moreover, when we are near babies or cats, we are automatically more careful in what we do. To sum up, cats were useful animals and with their lovely faces that resembled those of babies, we humans wanted them around.
In addition to their facial features, I would add that human beings were allured by the strength and power of cats because as Victor Hugo said: “we have home a tiger to stroke”.
The origin of our domestic cat dates back some eleven million years ago in the jungle of South-east Asia. This was the birthplace of the later “Felis Silvestris Lybica”, the wild cat that decided to come and live with us. But when did it come closer to humans? We might go back between eight and six thousand years BC in the fertile crescent. This was a vast area that covered the Mediterranean Levant and reached Mesopotamia and Persia and it was rich in corn and animals that could be kept in herds. Exactly in this part of earth, men put into practice the very basics of agriculture allowing them to grow the plants and grain they wanted to store afterwards in primitive warehouses, so that they could eat them at their convenience. Agriculture and livestock farming made it possible for men to have enough to eat without having to go hunting or collecting plants and fruits. This revolution meant humans had a great deal more time than ever before, hence this is the place where all ancient first magnificent civilizations were born. But with civilisation and the primitive warehouses the rodents took their chance to fill their stomachs without big efforts and the small creatures turned to be a threat to the well-being of these settlements. Until the wild cats, in their quest for food, came closer to the Neolithic settlements to take advantage of the great amount of opportunistic fresh meet there.
A grave was discovered in Cyprus with a young man buried approximately 40 centimetres away from a cat about eight years old. They were laid in the grave in a ceremonial way. Both are oriented to the west and the tomb is in the middle of a settlement that dates back to 7,500 BC. As the wild cat is not from Cyprus, one must consider that the first settlers brought it with them to control plagues. Since the cat was laid so accurately next to the man in the tomb, researchers have concluded there must have been an emotional bond between the two.
However, what scientists know for sure is that cats became part of the primitive homes as early as in Ancient Egypt. This country, with its river Nile fertilising the land it flowed through, was immensely rich in corn and grain and the use of the cats to control plagues was of pivotal importance to that civilisation.
Cats were adopted for being useful animals at first but with time they started being worshipped. Egyptians truly adored lions due to their strength and they were considered the guards of the Pharaohs. But this civilization worshipped different animals at different times and in a later stage, during the second Dynasty, cats were venerated, and they had an own goddess: Bastet. It was the divinity that represented protection, love and harmony.
The relationship between cats and Egyptians might seem contradictory. They adored them so much that when a cat of the family died, Egyptians shaved their eyebrows as a sign of mourning. Yet cats were mummified to be offered to the goddess Bastet in the temples devoted to her and the demand grew so fast that cats were held in temples only to be sacrificed and mummified later. It took seventy days to finish the mummification’s process, so you can imagine that the cat mummies turned to a very lucrative business with an imminent threat: cats were beginning to be scarce so the demand could not be met. This explains why a lot of cat mummies contain only parts of the animal and some not even animal matter.
In addition to it, Egypt had trade relations with Persia and Persians got to know cats, they liked them, and they imported them to Persia. Cats were suddenly goods to be smuggled since taking cats out of Egypt was forbidden by law in the lands of the Pharaohs. And the Persians took the cats to India. Cat started to inhabit in vast areas of the world, yet its real spread was still to come…
To get to know more, follow the post next week.

Els nyandús i els pagesos a Alemanya.

La setmana passada ja us vaig advertir que en alguna ocasió dedicaria una entrada a com de malament està el sector de l’agricultura i la ramaderia. Doncs bé, ha arribat el moment i aquesta setmana vull escriure sobre un fet que ha trastocat l’ordre dintre de la fauna i flora a l’Alemanya del Nord i més concretament a Mecklenburg-Pomerània occidental.
L’inici de la transformació involuntària data de fa una vintena d’anys a Groβ Gronau, a la regió de Schleswig Holstein. Allí un particular hi tenia un zoo privat amb sis nyandús que són una au similar a l’estruç i autòctona de Sud-Amèrica on ja fa anys que estan en perill d’extinció perquè a l’altre continent hi tenen molts depredadors com el jaguar. Al propietari privat del zoo li devia fer gràcia exhibir aquests animals inofensius i exòtics en aquest indret del món. I hagués tot estat la mar de bé si no fos que un bon dia, per un descuit d’algú de manteniment del zoo privat, la tanca que els mantenia en seguretat va quedar oberta i els animals van fugir.
En un principi ningú no hi va donar-hi importància. El propietari va acceptar les pèrdues però no va fer res per recuperar els animals i els guardaboscos de la zona van pensar que com que els nyandús són bèsties acostumades a viure en un clima calorós no sobreviurien el primer hivern.
Però resulta que els nyandús, que no volen però poden córrer fins a seixanta kilòmetres per hora, van arribar a una zona de Mecklenburg Pomerània occidental que els va agradar perquè hi havia conreus de colza que van adoptar com a àpat principal tot i ser omnívors. I és clar, de la colza se’n fa oli i per tant és una planta que porta moltes calories fet que explica el motiu pel qual els nyandús no només van sobreviure l’hivern següent, sinó molts d’altres i van reproduir-se exitosament de manera que el 2018 se’n van poder comptar sis-cents.
El que havia estat un petit descuit va esdevenir un problema pels pagesos de la zona perquè els nyandús són animals grans i les femelles poden arribar a fer un metre vint i els mascles un metre quaranta i unes aus d’aquesta tossa mengen corresponentment les collites de colza dels pagesos de Mecklenburg. Les pèrdues anuals per només un pagès poden ser de fins a deu mil euros perquè els treballadors del camp es veuen obligats a plantar un vint per cent més del que plantarien normalment per compensar els suculents àpats dels animalons.
Ara us demanareu què tenen a veure els nyandús a Alemanya amb les condicions de la feina del pagès? Doncs molt fàcil. Com ja sabeu tant l’agricultura com la ramaderia són sectors molt exposats a riscos diversos com la meteorologia. Una pluja a destemps o una pedregada i els guanys de l’any se’n van en orris. I amb els pagesos a Alemanya no és diferent perquè resulta que la majoria tenen una assegurança que els cobreix les destrosses ocasionades per animals salvatges però no per animals exòtics. I és que el nyandú no és un llop, una guineu o un porc senglar i per tant les pèrdues que pateixen els pagesos no són compensades.
La reproducció del nyandú a Alemanya ha estat tan fructífera que la Viquipèdia ja informa de la regió Alemanya com a territori on hi habiten aquestes aus. I s’ha de dir que a Sud-Amèrica estan contentíssims de que les collites alemanyes de colza siguin tan nutritives perquè de cop el nyandú ha deixat d’estar en perill d’extinció, si més no a l’altra punta del món.
En un principi els guardaboscos de la regió de Mecklenburg van pensar que per controlar la població de nyandús potser haurien de malmetre els ous. Per aconseguir-ho hi feien forats. Però aquestes aus són molt intel·ligents i van començar a posar-ne més. L’esperança pels pagesos llavors van ser els senglars. En general aquest tipus de porc salvatge també menja ous però la pega és que no els reconeixen com a tal per la seva grandària. Els agents forestals estaven convençuts que si els senglars els tastaven llavors el problema es podria acabar ràpidament perquè un senglar no es deixaria intimidar per un nyandú.
Però des de que algú es va adonar que els nyandús s’estaven reproduint massa ràpidament fins que es van començar a censar, els animals es van escampar.
De tot plegat només se n’ha tret profit perquè resulta que ara Mecklenburg és una regió que explota les visites guiades a les zones on es troba l’espècie, el nom científic de la qual és Rhea americana.
Com que el problema s’havia escapat al control de molts, finalment el 2020 es va permetre la caça de nyandús. Un altre turisme va sorgir, el turisme de safari de caça que en aquests moments ja està regulat perquè s’ha reduït la població de nyandús i no és la intenció de ningú acabar amb aquests animals que a més estan protegits com a espècie.
La simpàtica història ha canviat la fisonomia d’aquesta regió d’Alemanya on els seus habitants encara s’estan acostumant a veure passejar els ocells pels seus camps.
Aquest és un cop més un exemple de les conseqüències que pot tenir la manca de responsabilitat de la gent. La Suddutsche Zeitung en el seu moment ja va recordar el paral·lelisme d’aquest fet amb un altre que va passar a Colòmbia. Allà el famós narcotraficant Pablo Escobar tenia uns exemplars d’hipopòtam a la seva finca i se li van escapar. Estem parlant dels anys vuitanta. Quan va caure el seu imperi, les autoritats van reubicar els cavalls de riu a diversos zoos però alguns dels que havien fugit també van aconseguir reproduir-se i la població d’aquests animals fa uns anys era d’uns noranta. L’hipopòtam fa les seves necessitats a l’aigua i les seves femtes contenen uns nivells molt elevats de fosfat i nitrogen que alhora poden canviar l’estructura química de l’aigua dels aiguamolls afavorint la proliferació de bacteris que poden ser molt tòxics per a la fauna autòctona.
Resumint, que l’excentricitat de l’home la paga la natura molt cara. Per això cal realment actuar contra el tràfic d’animals exòtics i potser estaria bé regular la tinença d’aquest tipus d’animals de manera que qui vulgui tenir zoos privats no acabi provocant desequilibris ecològics.
Recordo però que no tots els animals exportats provoquen desequilibris als ecosistemes. Els gats per exemple s’han escampat arreu del món i són molt útils pel control de plagues com ja sabreu si vau llegir un anterior post meu.
Avui crec que calia fer veure dues coses: el nivell de desprotecció dels pagesos davant certes catàstrofes i les brutals conseqüències que pot tenir l’actuació irresponsable de l’home.
Bona resta de setmana i com que comencem l’agost i molts estareu de vacances, aprofito per desitjar-vos un merescut descans.

La família i les locucions angleses II.

Segueixo avui amb el tema de les locucions angleses que tenen a veure amb la família perquè encara n’hi ha unes quantes més.
La primera que us vull comentar m’agrada especialment pel seu significat, és la de “sisters under the skin”, germanes sota la pell. S’utilitza quan es vol expressar que dues dones que venen d’entorns diferents i pertanyen fins i tot a ètnies diferents tenen els mateixos gustos, habilitats o un tarannà similar que les fa compatibles. Si tenim la sort de conèixer gent d’altres països, ens adonem que l’afinitat no és un producte cultural sinó que és qüestió de caràcter.
Quan les persones són considerades poc sofisticades i fins i tot ignorants, els anglesos diuen que són “country cousins”, és a dir cosins de poble. Evidentment aquesta expressió data d’una època en què van començar a estar de moda les ciutats i els pobles quedaven més aïllats i els darrers progressos els semblaven llunyans o ni tan sols arribaven. L’Anglaterra que va veure néixer aquesta locució ha canviat perquè ara qui té diners va a viure a les afores en pobles ja que les ciutats impliquen molt estrès i problemes socials. Vaig comentar també en un post anterior que el que en castellà designen com a “pueblerino” en anglès s’anomena “country bumpkin” carabassa de poble, i en alemany “Landei” ou de poble. La llengua encara no ha adaptat la locució al pensament modern perquè avui dia cada cop més gent vol anar a viure al poble amb les mateixes comoditats que la ciutat però sense els nivells de contaminació de les metròpolis.
I parlant de pobles i de gent del camp, un “son of the soil” o fill del sòl, és una persona que ha crescut al camp o en una granja. D’aquests ja no en deuen quedar gaires perquè la pagesia i la ramaderia requereixen molt esforç i pocs guanys. És una llàstima que els governs no sàpiguen cuidar els treballadors del camp i de la terra que són els que alimenten les ciutats. De fet estan força desprotegits per la llei com ja us explicaré en un post un altre dia. Potser fins i tot la setmana vinent.
Quan diem que les persones són “country cousins” en certa manera se’ls considera un pèl ignorants perquè el coneixement en altres èpoques no arribava als pobles. Quan algú però és ingenu per naturalesa i confia massa en altres persones i per tant és fàcil d’ensarronar els anglesos l’anomenen “a babe in arms” un bebè en braços. I com que els bebès són el més innocent del món junt amb els animals, quan els anglesos parlen dels “babes in the wood”, els bebès al bosc, estan parlant de la gent innocent, massa confiada i sense experiència.
Els bebès són un tema del que les locucions angleses en treuen molt de profit. Per exemple quan algú es troba de cop i volta fent-se càrrec de les responsabilitats d’un altre ells diuen “to be left holding the baby”, és a dir, que t’han deixat aguantant en braços al bebè.
I recordeu que volia dir allò de “to throw away the baby with the bathwater?” Llençar el bebè amb l’aigua de la banyera? Doncs vol a dir deixar perdre coses valuoses intentant desfer-se del que ens molesta.
Seguim. He comentat unes quantes expressions que tenen a veure amb la manera com designem gent ingènua i sense experiència. Ara us en explico una que és tot el contrari. Quan volem dir-li a algú en anglès que no doni lliçons a una persona amb més experiència que ell o ella, els britànics diuen “ don’t teach your grandmother to suck eggs”. No ensenyis a la teva àvia a xuclar ous. No entrem ara en quins ous perquè crec que la locució té un clar doble sentit i més coneixent els anglesos.
La que fa molta gràcia és la de tenir “grandmother’s funeral syndrome”, síndrome de funeral de l’àvia. Què és? Doncs és el que diuen al Regne unit quan algú està absent a la feina dient que està malalt i se sospita que no ho està. Prové de l’època en que l’excusa recurrent per no anar a treballar era dir que s’havia mort l’àvia.
Recordo que l’any 2007 la directora del centre on treballava a aquella època em va parlar d’una alumna que sempre li venia amb excuses de no haver pogut fer la feina perquè havia hagut d’estar per la seva tieta que estava molt malalta. A mida que avançava el curs ella pintava la tieta cada cop pitjor fins que un dia que no devia entregar algun treball de molt pes, la noia va explicar que la seva tieta havia mort. Llavors la directora, entendrida per la història, va trucar a la mare de l’alumna per donar el condol i resulta que la tieta estava la mar de sana i que la nostra alumna s’havia inventat tota aquella història per no presentar la feina a temps. Doncs bé, clarament l’alumna patia “grandmother’s funeral syndrome”.
I si a algú de vosaltres el volen fer responsable pel comportament d’algun col·lega o soci, llavors els britànics pregunten “am I my brother’s keeper”, sóc el vigilant del meu germà? Per deixar clar que el que facin els companys de feina no és la nostra responsabilitat.
Com que ja us vaig comentar la setmana passada que les mascotes són part de la família us deixo de nou amb una imatge del Safrà fent la migdiada i el Sugus intentant despertar-lo.
Bona setmana a tots.

La família i les locucions angleses I.

Ja he fet tota la meva primera setmana de vacances i he de reconèixer que tinc la mateixa sensació coneguda per mi de fa uns anys. Com que no miro el rellotge, el temps s’estira com si fos un xiclet i jo gaudeixo de totes i cadascuna de les activitats que faig encara que no siguin res de l’altre món. De fet, escoltar música, veure una mica la televisió, llegir al vespre o escriure el post de la setmana tenen molt més bon gust si ens alliberem de la pressió de la feina. I una de les coses més importants per a mi quan estic de vacances és poder assaborir la meva família. La meva no és gaire extensa perquè la propera només consta de la meva mare i de la meva parella i dels meus dos gats. Però això sí, en gaudeixo molt més en vacances.
En realitat infinitat de famílies només tenen temps per estar plegades quan arriben aquestes dates. Quantes persones no vau sentir a dir que durant el confinament per primera vegada en molt temps havien tingut temps per la parella o els fills? Trist però cert. Ens cal la feina per pagar les factures però sovint no ens permet temps pel més important i proper que tenim.
Avui dedicaré doncs el meu post a les locucions angleses que tenen a veure amb la família i els seus membres. Començo per una que està a punt de caure en desús perquè data d’una època en què com deien els nostres veïns ibèrics la gent es casava “de penalti”. Una matrimoni que signi el contracte perquè s’hi veu obligat per un embaràs no desitjat és el que els americans anomenen a shot-gun marriage, un matrimoni d’arma de foc. En sentit figurat avui dia també es pot fer servir en altres contextos com per exemple quan dues empreses es veuen obligades a cooperar.
Quan en una parella els dos integrants tenen una feina i s’han d’encarregar dels fills per torns això és el que els anglesos anomenen see-saw marriage.
I com que la societat ha canviat moltíssim en el darrer segle i moltes parelles estables no aguanten tota la vida plegades, sovint es formen noves parelles en les que els integrants aporten els fills que han tingut amb un anterior matrimoni o unitat de convivència. Els alemanys a aquest model familiar que s’ha estès tantíssim n’anomenen “Patchwork Familie”. El Patchwork és una tècnica per produir peces de roba noves a partir de retalls de roba usats. Com que en una Patchwork Familie hi ha integrants d’altres families prèvies el terme sembla adequat. Pels anglesos aquest model de família és un “ready-made marriage” tot i que es refereix a la parella més que a la parella i els seus nous fills.
És tot un model d’adaptació això de formar una nova família amb els fills de l’anterior.
Canviant de tema, els anglesos ja fa anys que tenen molt clar que les malifetes d’una generació les paguen les posteriors i ho expressen clarament amb la locució “the sins of the fathers are visited on the sons”, és a dir, que els pecats dels pares són visitats en els fills. Desgraciadament dubto que cap altra generació anterior a la nostra hagi causat els estralls al planeta que està causant la nostra. Com potser ja sabeu, la cultura del consumisme com a motor de l’economia amb indústries com la de la moda ràpida “fast fashion”, han malmès el planeta d’una manera que costarà més d’una generació arreglar. Grans marques que no vull anomenar que produeixen a països en vies de desenvolupament han deixat un rastre de contaminació i desigualtat social i tot per fer guanys astronòmics amb una majoria de població occidental que paga cars els serveis bàsics i ho compensa consumint moda d’usar i llençar. Les conseqüències d’aquestes accions repercutiran en les generacions posteriors com ja diu la dita anglesa.
I parlant de pares i fills, la locució “the child is the father of the man” indica que en el caràcter d’un nen ja es reconeix com aquest serà d’adult.
Però no tot el comportament dels nens es pot explicar amb la genètica. No podem oblidar que l’educació d’un nen és vital pel seu desenvolupament com a adult. I la disciplina és fonamental per a reconduir certs comportaments. Per això al Regne Unit es diu “spare the rod and spoil the child”, estalvia’t la vara i malcria el nen. Aquí la vara s’entén com l’instrument de ferro o fusta allargat que feia anys servia per pegar els nens i castigar-los. Òbviament avui dia ja hem superat l’època dels càstigs físics. Però la penalització i la recompensa són fonamentals per marcar els límits i per aconseguir un comportament adequat dels nens. Vaja, que no podem deixar que els nens facin tot el que volen perquè el que pugem després són dèspotes. I d’això jo en tinc experiència com a professora perquè he vist passar per l’escola pares desesperats plorant durant les tutories perquè no eren capaços de treure’n res de profit del fill. Pujar els fills a “cor que vol cor que desitges” és el pitjor invent de la societat moderna i a més farà que les generacions joves occidentals no siguin capaces de competir amb joves d’altres cultures molt més acostumats a la disciplina.
Em permetreu que també critiqui el concepte de “gamification” a l’aula que seria l’aplicació de jocs per motivar a l’alumne. Doncs si bé el joc és fonamental, des del meu punt de vista no pot ser l’eix central a l’aula perquè l’alumne creix amb la impressió que no li cal fer un esforç per aprendre. I això no és cert. Com tampoc ho és que la feina és sempre satisfactòria. Si eduquem els nens per tal que no aguantin l’esforç, quin futur els espera al món laboral que sovint representa un 60% d’esforç i un 40% de recompensa anant molt bé?
Canvio de tema per introduir el concepte de la “fish-wife”. L’esposa-peix és per als anglesos una dona que utilitza un llenguatge vulgar. Aquí també he de dir que moltes adolescents d’avui dia empren un llenguatge que fa pujar els colors a la cara a molts de nosaltres. El vocabulari ordinari està a l’ordre del dia i canviar-ho serà també difícil.
Per acabar el post del dia us vull comentar el concepte de “brain-child” o fill del cervell que s’utilitza per denotar la idea original d’algú. De vegades es pot fer servir en sentit pejoratiu quan la idea en qüestió és el que els veïns ibèrics anomenarien “de bombero retirado” o també he sentit a dir “de bombero torero”.
Per avui ja hem acabat. Us desitjo una bona setmana i molts ànims en aquests darrers dies anteriors a les merescudes vacances.
Aquest dijous també us deixo amb una bonica imatge dels meus dos menuts quan entren al dormitori per assegurar-se que em desperto no massa tard.

Els gats i els humans: un vincle ancestral.

Ens atrauen amb els seus moviments suaus i elegants, ens fascinen amb la seva mirada de pupil·les allargades i la seva fortalesa física. Temem les seves urpes esmolades tant com la seva aparent independència perquè no se sotmeten i com diu la dita alemanya “ l’educació dels gats no és tan difícil, només en un parell de dies ens han ensenyat el més necessari”, una dita que il·lustra molt bé que els humans ens adaptem a ells quasi més que ells a nosaltres. Encara que també hi ha detractors dels gats, el cert és que a nivell mundial hi ha tres vegades més gats domèstics que gossos i si ho traduïm en xifres del nostre continent, hi ha cent milions de gats domèstics a Europa i vuitanta de gossos. Per molt que es digui que el gos és el millor amic de l’home, el gat segueix sent la mascota més triada arreu del món i el poder de la seva seducció queda palès en els quaranta milions de persones al Regne unit que miren vídeos de gats a diari. Però per quin motiu ens agraden tant aquests felins als humans? En aquest post intentaré revisar els aspectes clau que han portat a aquests quatre potes a aliar-se amb nosaltres i els han fet esdevenir estrella número 1 de les xarxes socials.
De tot el regne animal, el gat és el carnívor que té els ulls més grans en proporció al seu cos. Aquests li permeten veure-hi a les fosques i abasten dos-cents vint graus. Les pupil·les verticals són especialment indicades per mesurar bé les distàncies quan l’animal està ajagut al terra. Això els permet ser més eficaços que altres felins a l’hora de caçar i és en el cas del gat molt necessari perquè no pot córrer durant massa estona seguida.
Però no només els ulls del gat són una petita meravella tècnica sinó també el seu sentit de l’oïda perquè hi senten sis vegades millor que nosaltres pobres humans. La musculatura de les seves orelles els permeten girar-les de manera independent.
Pel que fa al tacte els seus bigotis del gat li serveixen d’antena i l’ajuden a orientar-se fins i tot en situacions on no hi ha cap mena de llum. I si parlem de la musculatura i de la flexibilitat del gat és important esmentar que comparativament són més forts que el tigre. Els gats són robusts i forts, capaços de fer salts increïbles, de caure de quatre potes des d’alçades impressionants i són autèntiques màquines de caçar. Per tot això l’home els va trobar fascinants i útils alhora des de que els gats ens van descobrir i van decidir venir a viure amb nosaltres ara fa uns vuit mil anys.
Com el Doctor John Bradshaw afirma, la decisió de l’humà d’adoptar el gat és una barreja de dos factors: per una banda els gats com a excel·lents caçadors ens mantenien rates i ratolins allunyats dels rebosts i per altra els seus trets facials desperten en els humans uns instints naturals que fan que els vulguem protegir. Si s’observa la cara d’un gat el més significatiu són els grans ulls, cap rodó i barbeta i nas petits. Aquests trets recorden als dels bebès humans i el nostre cervell està programat per respondre positivament a aquests trets que els alemanys anomenen “Baby Schema”. Està demostrat científicament que quan els humans observem a nadons, el nostre cos segrega hormona dopamina en gairebé els mateixos nivells que quan mirem als gats. A més, automàticament, quan tenim bebès o gats al voltant els estudis científics han demostrat que els humans som més curosos amb el que fem. Resumint, que els gats eren animals útils i amb les seves cares adorables que ens recorden la dels bebès ens van fer voler-los tenir al nostre voltant.
A més dels trets facials, jo afegiria que als humans la força i poder dels felins ens atrauen perquè que com va dir Vicor Hugo referint-se al seu gat “tenim a casa un tigre per acaronar”.
L’origen del nostre gat domèstic es remunta a fa uns onze milions d’anys a la jungla del sud-est asiàtic. En aquesta zona va aparèixer el que més tard evolucionaria al gat salvatge “Felis Sivestris Lybica”, el que va decidir viure amb nosaltres. Però en quin moment van apropar-se a nosaltres? Haurem de situar-nos entre uns vuit mil a sis mil anys abans de la nostra era en la zona del creixent fèrtil. El creixent fèrtil és una extensa àrea que abastavael Llevant Mediterrani, Mesopotàmia i Pèrsia, molt rica en diversos tipus de gra cultivable i en espècies d’animals aptes per ser mantingudes en ramats. És aquí on l’home va aprendre a conrear la terra, fer la collita i guardar els fruits en magatzems primitius per tal de poder-ne fer ús quan fos necessari. L’agricultura i la ramaderia van fer possible a l’home assegurar-se els aliments de manera que no els calgués sortir a caçar ni a recol·lectar. Aquesta revolució va portar als humans a disposar d’un temps que no tenien abans i d’aquí que en aquesta regió es desenvolupessin les primeres grans civilitzacions. I amb aquestes i els grans magatzems de menjar van aparèixer també les plagues de rates i ratolins que amenaçaven el benestar dels nuclis de població. Fins que els gats salvatges van apropar-se als magatzems d’aquests assentaments primitius del neolític a aprofitar-se de l’abundància de carn fresca oportunista que hi corria.
A Xipre es va descobrir una tomba d’un home jove enterrat a 40 centímetres d’un gat d’uns vuit mesos de manera cerimonial. Ambdós estan orientats cap a l’oest i la tomba està al mig d’un assentament que data d’aproximadament el 7.500 abans de Crist. Com que el gat salvatge no és originari de Xipre, s’ha de partir del fet que els primers pobladors ja el van portar amb ells per controlar les plagues. Que a la tomba d’aquell humà jove hi aparegui un gat disposat tan curosament prop l’humà fa pensar als investigadors que hi havia un vincle emocional entre l’home i el gat.
No obstant, el que se sap del cert és que el gat va passar a formar part de les llars en temps de l’Antic Egipte. Aquest país, amb un Nil que fertilitzava les terres per les quals passava, era molt ric en gra i altres cultius i l’ús de gats com a controladors de les plagues va ser crucial per a aquella civilització.
De ser un animal útil, el gat va passar a ser un animal venerat. És cert que els egipcis ja adoraven els lleons per la seva fortalesa i els consideraven els guardians dels faraons, però els animals reverenciats van anar canviant amb la història de l’antiga civilització. Així doncs en època més tardana, durant la segona dinastia, el gat ja era un animal homenatjat i amb divinitat pròpia perquè la deessa Bastet representava la protecció, l’amor i l’harmonia. La relació dels egipcis amb els gats ens pot semblar contradictòria. Per una banda els adoraven fins al punt que quan un gat dels de la casa es moria, els que hi vivien s’afaitaven les celles. Per altra banda es van començar a momificar els gats per oferir-los a la deessa Bastet als temples dedicats a ella i la demanda de mòmies gat va créixer tant que els egipcis van començar a criar gats als temples només per sacrificar-los i momificar-los més tard. Setanta dies són necessaris per acabar el procés necessari per produir una mòmia, així és que ja us podeu imaginar que les mòmies dels felins es van convertir en una indústria lucrativa però amb un perill imminent: no hi havia prou gats per cobrir la demanda. Moltes mòmies de gat tardanes contenen només fragments d’aquest animal al seu interior i dintre d’algunes d’elles ni tan sols s’hi ha trobat restes animals. Els gats començaven a escassejar. Per altra banda, els egipcis tenien contactes comercials amb Pèrsia i els perses van descobrir aquests animals i els van començar a importar al seu territori. Els gats esdevingueren mercaderies de contraban ja que emportar-se els gats d’Egipte estava prohibit per llei a les terres faraòniques. Els perses van encarregar-se de fer arribar els peluts fins a la Índia.
L’autèntica expansió del gat es va produir quan els romans van començar a portar-los d’Egipte a Roma, on els petits felins va substituir la fura que era el que utilitzaven els romans per controlar les plagues de rates i ratolins. En contrast amb les boniques fures, els gats tenien l’avantatge que no feien pudor. I allà on anaven els romans a portar la seva civilització també hi anaven els gats que ben aviat van expandir el seu territori per arreu d’Europa.
Si bé la veneració dels romans pels gats no arriba a l’extrem de la dels egipcis, a la deessa Libertas se la representa sovint amb un gat als peus com a símbol de la independència. També la mitologia nòrdica amb la seva adoració a la natura considera el gat un animal màgic. La deessa de l’amor Freier vola pel cel empesa per un carruatge que porten dos gats.
En la mitologia nòrdica els gats també eren considerats animals màgics i la deessa Freia de l’amor i la fertilitat viatjava pel cel en un carruatge empès per dos gats salvatges.
L’Islam també té una bona imatge dels gats i el profeta Mahoma n’era un enamorat. I pel que fa als budistes, aquests creuen que quan mor un gat de la casa, aquest parla bé del seu amo a Buda per tal que aquest li sigui favorable.
El israelites que van estar tantíssim temps en territori egipci no veneraven els gats doncs per a ells només hi havia un únic Déu.
La bona reputació i la consideració cap al gat van acabar quan els pares de l’església el van considerar una encarnació del mal i del dimoni. La inquisició va perseguir bruixes i gats i va condemnar tantíssimes dones i gats a la foguera que el gat va estar a punt de desaparèixer d’Europa.
L’extermini dels nostres amics peluts va tenir unes conseqüències nefastes per a la salut pública al vell continent. La pesta, la pandèmia que va arrasar Europa provocant la mort d’entre un trenta a un seixanta per cent de la població depenent de les dates i les zones, era ocasionada per un bacteri que transmetien les puces i també les rates amb les seves mossegades. En zones humides i amb poca salubritat com eren les ciutats medievals europees, l’epidèmia es propagava sense poder-la aturar. Els gats ja no podien controlar les rates perquè ja no en quedaven. L’home va trigar molt en adonar-se de que els seus aliats peluts li podien ser útils i finalment els gats van tornar a la ciutat tot i el desprestigi que l’església catòlica els havia portat. L’estigma durà segles i encara al segle XVIII es deia que en un carruatge on hi hagués un gat els cavalls no galopaven com ho feien habitualment. També la superstició de que si ens creuem amb un gat negre tindrem mala sort prové d’aquesta època.
Però no tots els països van quedar tocats per la superstició infundada. Els romans tenen una colònia enorme de gats situada a les runes de Torre Argentina a la capital de la Península Itàlica. Els habitants de la ciutat del Coliseu encara alimenten i adoren els gats que campen per les runes perquè consideren que van salvar la ciutat d’un episodi de pesta.
Afortunadament avui dia ja està pràcticament superada l’animadversió cap als gats i són mascota predilecta a immensitat de països.
Grans personatges de la història han tingut una relació especial amb els nostres amics peludets. Churchill per exemple sempre va conviure amb mínim un gat. Einstein en tenia un de tigrat que patia depressió quan feia mal temps. Einstein deia “sé què et passa, però no sé com canviar-ho”. Dalí apareix en nombroses fotos amb el seu gat i el dissenyador Karl Lagerfeld té el que probablement és el gat més mimat del món perquè té dues mainaderes particulars. Goethe una vegada va escriure un poema des de la perspectiva del gat content de les moixaines dels humans. Demano disculpes als lletraferits per la ràpida traducció matussera dels darrers versos que diuen:
“ sie stammeln und lallen und
huldigen mir.
Liebkosen mir glücklich Bauch, Ohrchen und Tatz.
Ich wälte es wieder. Das Leben der Katz”
Traduïts aquests versos vindrien a dir:
“barbotegen i balbucegen i
em veneren.
M’acaronen contents la panxa, les orelletes i les potes.
En una altra ocasió també l’hagués triat: la vida del gat”
De gats jo no en soc experta encara. Sé que el meu primer contacte amb un gat va ser a Berlín i va ser la gateta que em va adoptar a mi. Durant el confinament em vaig enamorar tant del gat de la meva parella, el Pablo que vaig decidir adoptar-ne un de meu. Vaig passar mesos mirant la pàgina de Gats de Gràcia per trobar el candidat ideal. Un dia vaig veure la foto del Safrà i el vaig anar a conèixer. Ja no va estar-se gaire més dies a Farigats perquè el vaig adoptar.
No tinc una explicació científica per aclarir per quin motiu el Safrà m’ha ajudat a equilibrar la meva vida. Només sé que quan tinc molt estrès i arribo a casa i el veig a ell se’m passen tots els mals. Tan sols m’inquietava una cosa: que el meu peludet estigués a casa sol masses hores quan jo soc a la feina. Vaig parlar altre cop amb gats de Gràcia i finalment em van oferir la possibilitat d’adoptar un cadellet per tal que el Safrà el veiés créixer i l’acceptés com un membre més de la nostra família. El resultat ha estat la felicitat multiplicada per dos perquè ara sé que quan marxo no deixo sol a ningú i quan torno tinc dos felins adorables que cerquen la meva companyia.
Si són o no màgics no us ho puc assegurar científicament però a mi em sembla que la meva quotidianitat és infinitament menys feixuga des de que els tinc amb mi.
Per si agafeu gust als gats us he penjat unes fotos del Safrà, a qui els que seguiu el blog ja coneixeu, i el petit de la família: El Sugus.
Us deixo amb la recomanació de que poseu un gat a les vostres vides i que si decidiu fer-ho, opteu per un gat d’una protectora. Són animals infinitament agraïts que necessiten una oportunitat i que esperen famílies que els sàpiguen estimar.
Bona setmana a tots!

Un bocí de paradís: Tossa de Mar.

Hi ha un raconet de Catalunya que em té el cor robat, hi somnio sovint perquè per a mi és un indret on hi trobo la calma i recupero l’alegria quan estic ensopida. Fins i tot té el poder de posar-me de bon humor quan el cap em bull amb trifulgues i preocupacions. Potser ho fa que queda mig amagat i cal fer unes quantes corbes per arribar-hi, o potser em sembla un bocí de paradís perquè de tota la Costa Brava, en la meva opinió, representa l’equilibri perfecte entre mar i muntanya. Qui hagi llegit la meva primera novel·la o em conegui encara que sigui només una mica, sabrà que estic parlant de Tossa de Mar.
El poble de Tossa no arriba a sis mil habitants i el terme ocupa poc més de trenta-vuit quilòmetres quadrats. Queda protegit entre turons i puigs i amagat per una carretera plena de revolts si s’hi accedeix des de Lloret per la costa. La muntanya Montllor, que pertany al Massís de Cadiretes, és una visió característica que ens avisa que arribem a la població quan la veiem des del cotxe. De petita sempre em va cridar l’atenció aquesta enorme muntanya a qui jo anomenava “la del cap pelat” per una formació rocallosa que es veu al seu extrem de dalt i que la fa distinta a les altres que vetllen el poble i els seus habitants. En dies no emboirats des del Montllor es veu la vila, i és que té ni més ni menys que quatre-cents vuitanta-un metres d’alçada, és per tant una imponent visió.
No cal ni dir que Tossa és ideal pels amants de la platja perquè a més de la platja gran de Tossa i la Mar Menuda, als peus de la torre de l’homenatge hi trobarem la cala es Codolar que es diu així perquè temps enrere estava plena còdols. Encara avui dia al fons a la part dreta hi ha unes bones roques amb les que s’ha d’anar amb molt de compte a l’hora de banyar-s’hi. Una altra platja petita que enamora és la Banyera de ses dones i si gosem allunyar-nos de la població perquè disposem de vehicle per desplaçar-nos. adscrites al mateix municipi tenim Cala Llevadó, Cala Giveroleta, la platja Porto Pi, Santa Maria de Llorell, la cala Morisca, cala Pola, cala Salions, cala de’n Carlos, cala Figuera, cala Futadera, Cala Bona, Cala Giverola. És a dir que hi ha platja per tots els gustos.
Però així com prop de Cadaqués el paisatge esdevé més àrid i menys verd, Tossa ofereix uns puigs i muntanyes molt aptes per si us agrada anar a caminar per la natura. La vegetació amb els seu pins de troncs torts i capçades estarrufades guarneix les muntanyes i proporciona una bona ombra fins i tot en l’època de més calor. I a més del pi a Tossa també hi trobarem abundants alzines i suros. De fet al municipi hi va haver una manufactura de taps de suro el rastre de la qual es pot veure al Museu de les Dones de Tossa.
I com que d’arbres a Tossa n’hi ha molts, també n’hi ha un que hi és per equivocació i està catalogat com a arbre monumental de Catalunya. Es tracta del roure del Bon Retir, de vint-i-dos metres d’alçada i una capçada d’uns trenta metres, un senyor arbre en tota regla. El que passa és que aquest roure no és típic del litoral català i per tant encara és més especial trobar-lo a Tossa.
Però aquest poble no només és paisatge sinó caràcter. Tot un encert per part de Tossa és tenir un espai dedicat al paper que han tingut les del nostre gènere al municipi. Les remendadores, que són les que arreglaven les xarxes dels pescadors, eren tantíssim una part fonamental del paisatge quotidià que l’escultor Josep Puig Valls va fer una escultura d’una remendadora perquè el va impactar veure dones cosint xarxes a la platja. No obstant a Tossa també hi havia dones dedicades a la pagesia, a salar peix i d’ençà dels anys cinquanta al negoci de l’hostaleria, el turisme i l’atenció al client en qualsevol de les seves formes. Jo que conec Tossa molt bé, diria que la dona de Tossa per excel·lència és una dona treballadora. Potser per això les tossenques són especialment lliberals en el bon sentit de la paraula. I com entenc jo lliberals en el sentit de la paraula? Doncs que sí bé el agrada el model familiar tradicional no es deixaran dir pel marit el que han de fer i el que no. És la infinita avantatge que té el fet que la majoria ha treballat i ha contribuït amb el seu sou a l’economia familiar quan a ciutat encara n’hi havia moltes d’allunyades del món laboral.
Per això no és d’estranyar que a Tossa s’hi vagi celebrar durant anys “La festa de la dona”. Aquesta bonica tradició permetia a les noies i no tan noies, lluir un vestit de festa i amagar el rostre darrere una màscara per tal que treure a ballar al noi o home que els interessava. Coneixeu un altre poble que celebri els dia de les dones? Jo no.
Però no només les dones de Tossa són admirables! Una de les coses que més m’abelleix de la gent del poble independentment del seu gènere és que els vilatans són tal com raja, és a dir que diuen el que pensen sense embuts ni estan per afectacions i hipocresies molestes. Per això els de Can Fanga, així ens anomenen als de Barcelona, ens hi trobem tan bé.
I seguint amb el tema de les tradicions, a Tossa se n’hi celebren unes quantes de ben acolorides. El 20 i 21 de gener estan dedicats al Peregrí. Aquesta festa té una forta arrel cristiana i està basada en un esdeveniment del segle XV. En aquella època Tossa, com altres poblacions de la Península Ibèrica, van patir una epidèmia de pesta i els vilatans van demanar a Sant Sebastià que els en lliurés. Li van prometre que si la pesta remetia, ells anirien cada any a fer pelegrinatge fins la capella més propera dedicada a aquest sant. Els tossencs compliren religiosament amb el seu vot sagrat fins que demanaren permís eclesiàstic per enviar-hi un sol home en representació del poble. Cal pensar que la capella més propera dedicada a Sant Sebastià està a quaranta quilòmetres de Tossa i per tant es fa difícil desplaçar-hi tot el poble. La tradició segueix i abans de la Covid-19 hi anava el Peregrí i els vilatans que li volien acompanyar. Caminaven fins a Santa Coloma de Farnés i tornaven l’endemà, dia en què es feia una processó pel poble per commemorar la fita.
La setmana Santa a Tossa és també una època molt especial. En primer lloc pel concurs de creus guarnides amb flors que s’hi ha organitzat durant anys i que ha fet portar els meus menuts “una creu” simbòlica alegrant així la celebració de l’execució de Crist. Durant el Corpus Tossa guarnia els carrers més cèntrics amb catifes fetes amb pètals de flors per sobre les quals sovint hi passejaven els nens i nenes que havien rebut la primera comunió aquell any. Jo, que vaig fer la primera comunió a Tossa, encara recordo aixecar-me les faldilles llargues del vestit per no destrossar el dibuix del terra amb el frec de la roba. Enguany la preciosa catifa es va fer només davant l’església principal perquè la pandèmia no permetia res més.
El primer de juny, per assaborir un tastet del que serà l’estiu, se celebra a Tossa la sardinada. Com el seu nom indica els pescadors surten a mar i porten tanta sardina com troben, la couen prop de la platja i reparteixen sardina i pa amb tomàquet pels que s’hi vulguin arribar. Les sardines calentes sobre el pa són un esmorzar deliciós sobre tot si es pot gaudir prop de la platja, que a primers de juny no sol estar encara plena de banyistes.
I un cop acabada la temporada de bany i quan ja tots pensem en la tardor tristoia i l’hivern glaçat, Tossa celebra l’aplec de Sant Grau. Sant Grau és una església de les afores de Tossa al voltant de la qual s’hi organitza un àpat tipus barbacoa americana però de tot el poble. Es fa el tretze d’octubre. Tradicionalment es celebrava per tenir una excusa religiosa per anar a reunir-se amb familiars i amics situats en altres municipis i termes. A Sant Grau també hi he anat un parell de vegades. La festa començad’horaperò les taules i cadires no es pleguen fins tard al vespre quan ja fa fresa.
Bé, suposo que ja només amb el que us he explicat es farà fàcil entendre per quin motiu es diu popularment que “Tossa té mala entrada i pitjor sortida”. Mala entrada perquè és de difícil accés i queda mig amagat si s’hi arriba per terra, i pitjor sortida perquè quan coneixes el poble t’enamores d’ell i no vols marxar-ne. Potser per això per mi és el meu bocí terrenal de paradís i no me’n cal cap d’altre. I ho dic jo que he voltat la Seca, la Meca i la vall d’Andorra…

Locucions alemanyes amb germanes bessones angleses II.

Els anglesos però tenien més estima als sastres i per tant per expressar que ja no s’està en una situació de perill ells no hi barregen els d’aquesta professió sinó que diuen “to be out of the woods”, estar fora del bosc. Els britànics tenen un parell de locucions on hi surten els boscos. Per exemple, si algú no és de la barriada o de la zona es diu que no és de “this neck of the woods” que sona estrany perquè és literalment “d’aquest clatell del bosc”. És, si més no, una manera curiosa de dir-ho.
Quan un alemany crida tan fort com pot els alemanys ho designen amb “brüllen wie am Spieβ”. Aquí aquest “Spieβ” tan pot ser la broqueta en la que es claven els trossos de carn, verdures o d’altres aliments per rostir-los o bé una arma que sembla una llança però que es feia servir per atacar els enemics però no era llançada com la llança. En tot cas si a un el posen a una broqueta i el torren ben segur que crida, igual que si li claven una llança. Els entesos no han decidit d’on ve aquesta expressió tan acolorida. Una locució que em sembla curiosa en anglès i que equival a la nostra de posar el crit al cel és la de “cry blue murder”, és a dir expressar el disgust bramant.
Si es vol ser previsor, per tal d’assolir l’èxit cal tenir diversos plans alhora per si en falla un. Així hi ha més possibilitats de que algun d’ells surti bé. Per expressar aquesta tècnica no apta per ganduls els alemanys diuen “mehrere Eisen im Feuer haben” que significa tenir diversos ferros al foc. Recordem que les planxes per cuinar no eren temps enrere res més que plaques d’aquest metall que es posaven al foc per coure-hi el que fos. Doncs si n’hi ha vàries al foc, segur que un menjar o altre serà bo. L’expressió homòloga anglesa és la de “to have two strings to one bow” és a dir tenir dues cordes a l’arc, per si se’n trenca una s’entén. Una tàctica molt saludable això de tenir diversos plans per si un no funciona.
Si els alemanys deixen la diplomàcia de banda i diuen de manera directa i clara el que pensen encara que a algú se li posi malament llavors diuen “kein Blatt vor dem Mund nehmen” no posar-se cap fulla davant la boca. Els anglesos per aquest concepte no són gaire originals i diuen senzillament “not to mince words” que és exactament no escatimar paraules. A mi personalment en català m’abelleix molt el nostre “no tenir pèls a la llengua”.
També són més originals els alemanys que els anglesos quan els primers fan servir la locució “Auf Herz und Nieren prüfen” que literalment vol dir provar quelcom a cor i ronyons, per designar que s’examina quelcom exhaustivament. Els anglesos quan ho fan en diuen “ to put something to the acid test” sometre quelcom al test de l’àcid, a una prova molt dura.
Doncs jo crec que la meva paciència i la del Safrà ha estat posada prova amb un test àcid aquest diumenge perquè finalment vaig decidir adoptar un company pel Safrà. Però no he gosat a adoptar un altre gat adult perquè pot arribar ser difícil que s’entenguin. En vaig agafar un de cadellet. Pensava que el gatet petit seria més aviat tímid però resulta que tan bon punt es va haver familiaritzat amb una habitació de la casa li vaig obrir la porta per tal que conegués el Safrà i tot l’entorn i el resultat va ser que el Sugus, que és un esquitx de tan petit com és, es va passar hores corrent d’un cantó a l’altre del pis i saltant per tot arreu de manera que va acabar estressant el Safrà. I això ja ho diu tot perquè el Safrà és un gat més aviat nerviós, o si més no, ho era força al principi. Per aquest motiu jo puc dir del cert que la meva paciència i sobre tot la del Safrà van ser posades a prova amb el test àcid. Ben segur que el Sugus s’anirà adaptant a nosaltres i nosaltres a ell perquè en 48 hores ja semblava com si hagués nascut aquí i viscut sempre amb el Safrà i amb mi però la primera nit va ser d’allò més entretinguda.
Ara ja fa cinc dies que és aquí i s’ha convertit en ombra del Safrà i meva i el Safrà un admirador incondicional del menut.
Us desitjo un bon sant Joan i us deixo amb unes imatges del Safrà i el Sugus per veure si us animeu a posar un gat o dos a la vostra vida…

Locucions alemanyes amb germanes bessones a l’anglès.

Vaig dedicar un quants posts a locucions en alemany que tenen un equivalent en rus. Avui vull escriure sobre expressions alemanyes i la seva homòloga anglesa.
Començaré amb una comparació que m’ha vingut molt sovint al cap aquest any perquè he tingut diversos alumnes —aquest curs eren tots nois—que no hi veien gens bé i havien de fer una foto a la pissarra amb el mòbil per poder llegir que hi havia escrit, però es negaven a portar ulleres. Als alumnes en qüestió els han tombat el test de visió de l’examen de conducció i ara si més no, hauran de portar ulleres per conduir. Això em tranquil·litza moltíssim. No tinc gaires ganes de sortir a carretera per trobar-me amb gent que no hi veu gens bé.
Per a casos de miopia tan extrema els alemanys tenen l’expressió “blind wie ein Maulwurf” que literalment és cec com un talp. No està clar si els talps són o no curts de vista o cecs però així ho creu el pensament popular alemany. Els anglesos en canvi dieuen “blind as a bat”, cec com un ratpenat. D’aquests sí que sabem que són invidents i que s’orienten a través del biosonar. Però el cas és que els meus alumnes de biosonar no en tenen i alguns hi veuen tan malament que ja els he advertit que acabaran tirant els trastos a un noi amb cabells llargs si no fan el favor de posar-se o les ulleres o lentilles. Realment no entenc que no se sentin insegurs veient el món borrós.
Quan una persona somriu i emana felicitat, els alemanys llavors d’això en diuen “grinnen wie ein Honigkuchenpferd”, és a dir que somriuen com un Honigkuchenpferd que no és res més que un tipus de galeta en forma de cavall. Si em demaneu el motiu pel qual algú ha de somriure com una galeta no us el podré pas dir perquè jo tampoc hi veig cap relació. Els anglesos són més literaris en aquest cas i diuen “grin like a Cheshire cat”. El gat Cheshire no és un tipus de gat com el d’Angora o el siamès sinó el gat que apareix a l’obra de Lewis Carrol “Alícia al país de les meravelles”. Així doncs els anglesos quan supuren felicitat i somriuen ho fan com el gat d’una obra de ficció.
I parlant d’animals crec que ja vaig esmentar en un post anterior la locució “sich wie ein Elefant im Porzelanladen benehmen”, comportar-se com un elefant a una botiga de porcellana. No crec que faci gaire falta explicar què vol dir perquè la imatge mental que transmet la locució és clara. És anar esclafant la porcellana per falta de possibilitats d’anar amb compte. Quan diem que algú es comporta com un elefant en una botiga de porcellana el que estem dient és que aquesta persona no té tacte i es comporta de manera incorrecta o és graponera. Els anglesos tenen pràcticament la mateixa locució però ells diuen “like a bull in a china shop”, com un toro a una botiga de porcellana.
Una expressió que és paral·lela en les dues llengües és la de “die Katze im Sack kaufen”, comprar el gat al sac, que utilitzen quan algú fa una compra sense conèixer ben bé l’article que adquireix.
Quan jo vaig comprar el meu primer cotxe, el meu Nissan Almera, vaig comprar el gat al sac perquè no em vaig cerciorar de totes les característiques del cotxe i el resultat va ser un vehicle del que em vaig enamorar però amb el que no hagués arribat ni a València en un sol trajecte. El Nissan em va costar set-cents euros de compra i en els deu mesos que el vaig tenir potser em vaig gastar mil euros en reparacions fins que una ànima caritativa em va dir que me’n donava dos-cents euros si en comprava un altre de segona mà a la seva botiga. Em va trencar el cor haver de desprendrem del meu Nissan perquè va ser el més similar a un Ferrari vermell que tindré mai. No obstant he de dir que el cotxe que em van vendre a la botiga de Pere IV no m’ha fallat i hi he viscut moltes aventures amb ell.
Per cert, Ada Colau va decidir plantificar una illa just a l’indret on hi havia la botiga de cotxes i els van baixar tantíssim les vendes que van buscar-se un altre local fora de Barcelona. Això perquè veieu que l’Ajuntament de vegades no considera del tot si les mides que pren fan o no mal a negocis familiars com ho era aquest. Perdoneu que ja he tornat a divagar.
Prou interessant és l’expressió “die Flinte ins Korn werfen” que vol dir literalment llençar l’escopetà al gra. Amb gra aquí es refereixen al camp on hi pot haver gra. És el que feien els soldats quan veien que ja s’havia perdut tota l’esperança a la batalla. Llençaven l’escopeta a algun camp on no es veiés i es rendien. Els anglesos expressen el mateix concepte amb “to throw in the towel” llençar la tovallola, que de fet és el que fem nosaltres i no només en batalles quan veiem que quelcom ja no té sentit.
La darrera expressió d’avui és la de “noch grün sein hinter den Ohren” que literalment significa “estar verd darrere les orelles”. La fan servir els alemanys quan una persona encara és massa jove i inexperta, vaja, el que els anglesos anomenen “to be half-backed” estar encara mig cuit.
I com que és molt difícil triar una imatge per les locucions d’avui però us he explicat la de comprar el gat en un sac us deixo amb una imatge del meu gat, el Safrà assaborint el sol i us desitjo com sempre una bona setmana.

Els testos s’assemblen a les olles. Apunts sobre com neixen les paraules.

Fa gairebé set anys que publico el meu blog i en aquest he tingut l’oportunitat d’escriure relats curts, d’analitzar aspectes culturals, comentar temes d’actualitat però sobre tot, de fixar-me en l’ús del llenguatge i examinar diverses paraules mig oblidades del català i locucions en el nostre idioma o d’altres.
Avui em centraré en com neixen les paraules. El 2009 el Global Language Monitor va declarar el concepte de Web 2.0 com a paraula un milió de la llengua anglesa. Aquesta institució d’observació i anàlisis de la llengua basada a Austin, Texas, recopila documents i analitza les tendències lingüístiques sobre tot en llengua anglesa. Per triar la paraula un milió aquesta empresa va seleccionar les paraules de nova generació que més sovint apareixien en textos. Entre les finalistes hi havia la paraula” slumdog” que designa una persona amb pocs recursos que viu en xaboles. El mot es va popularitzar gràcies a la pel·lícula indio-britànica “slumdog millionaire”.
També va ser a punt d’ésser escollida la paraula tècnica “n00b” que denotava un usuari inexpert d’una professió o activitat cibernètica, el que fa anys anomenàvem “newbie” en anglès.
La llengua anglesa genera unes catorze paraules al dia, que venen a ser una cada noranta-vuit minuts segons el Global Language Monitor.
És ben cert que les paraules neixen o s’adapten segons les necessitats de la comunitat de parlants i per això els diccionaris estan canviant contínuament. Les paraules apareixen, es mantenen, s’especialitzen, experimenten canvis semàntics, segueixen vives o cauen en desús.
Avui vull escriure sobre com i per quin motiu ho fan i em centraré principalment en la llengua anglesa per exemplificar com funciona el procés de renovació de vocabulari.
El cas més estrambòtic d’entrada de paraules en una llengua succeeix quan un mot passa a formar part d’un diccionari per error. Sé que sona estrany però això ha passat en anglès i aquest idioma no serà una excepció.
El mot “Dord” va entrar al Merriam Webster International Dictionary per una falsa interpretació del que havia de ser una entrada. La paraula a definir era “density” i el lingüista en qüestió que analitzava la paraula volia deixar clar que “density” es podia escriure amb d majúscula o d minúscula. D’aquí el “D or d”. La següent persona encarregada de mecanografiar l’entrada no ho devia entendre i va pensar que “Dord” era un sinònim i d’aquí que alguns “dords” van passar a ser enregistrats com a paraules pròpies al diccionari.
Les paraules que adopta una llengua de vegades no són exactament errors sinó interpretacions populars d’una paraula estrangera. Tots coneixem l’hamaca oi? Doncs bé, la paraula prové del Taino, una llengua parlada al Carib per les poblacions indígenes. En un principi la seva paraula —que no sé pas com devia sonar—designava una xarxa per pescar. Com que els europeus no les fèiem servir per dormir-hi, vam adoptar l’objecte amb la paraula però la vam anar adaptant a les nostres llengües. En anglès és “hammock” en català hamaca, etc. Els alemanys però van fer el que els lingüistes anomenen “etimologia popular” van sentir el so i el van adaptar però emprant quelcom que ells coneixien. Així l’hamaca va passar a ser “Hängematte” per ells, és a dir “l’estora que es penja”. Els alemanys no són els únics que adapten els estrangerismes al seu món i practiquen l’etimologia popular activament. Penseu que el Cap Horn, als veïns peninsulars els sonava a “forn” i l’han convertit en “Cabo de Hornos” quan “horn” en anglès és una banya perquè la seva forma ho recorda.
Com ja he esmentat les paraules les podem adaptar d’un altre idioma quan designen objectes que no tenim. La paraula “shampoo” és de l’ Índia i “slogan” del Gaèlic. S’especula que la paraula pidgin que designa una llengua simplificada nascuda en comunitats en què s’utilitza una llengua vincular que no és la nadiua d’aquests grups, va néixer del xinés, d’una pronunciació errònia de la paraula “business”. La que sí prové del Xinès és “Ketchup” encara que sembli impossible que a un producte tan americà se’l designi amb un nom estranger. De l’àrab molts idiomes europeus tenen “sofà”.
Algunes paraules semblen desplaçar a d’altres per art de màgia. Això és el que va passar amb el nostre conegut “dog” que de cop va agafar el territori de la paraula vinguda de la germànica “hound” que s’assembla encara molt a “Hund”. Quan va aparèixer dog i va guanyar en popularitat, la paraula hound va passar a designar un tipus específic de gos de caça.
La paraula “harlot” era en temps de l’escriptor Geoffry Chaucer, mort prop del mil quatre-cents, volia dir persona jove de qualsevol edat. Més endavant va passar a designar les prostitutes i ara té el sentit de dona altament promíscua.
Altres paraules que en un principi tenien un significat, passen a tenir l’oposat. A aquest fenomen se l’anomena catacresis. Exemples d’això són les paraules “nice” que en un principi tenia el sentit d’estúpid o bajanada.
Les paraules també poden canviar de significat tornant-se més específiques. Això és el que va passar amb el verb anglès “starve” provinent del germànic que encara existeix en alemany com a “sterben” en el seu sentit original de morir. En algun moment “die” va agafar força com a verb per designar el deixar de viure i “starve” va especialitzar-se i va passar a voler dir morir-se de gana.
La llengua anglesa deu un fotimer de paraules al seu creatiu Shakespeare. Entre les seves invencions trobem “critical”, “hurry”, “hint” o “frugal”. Però no només ell va encunyar paraules i expressions. Ben Jonson va donar a la llengua anglesa paraules com “clumsy” que vindria a ser el nostre maldestre i Sir Thomas More va regalar-nos “absurdity” i el suadíssim “explain” a qui els meus alumnes sempre obliden d’afegir-li el “to” si volen addicionar el receptor de l’explicació després.
Com ja sabem també es poden crear noves paraules amb prefixes o sufixes com amb “helpful”.
De totes les maneres de crear paraules que té el vocabulari, si seguiu el meu blog ja us haureu adonat que la que més simpàtica em sembla és el mètode de la composició. L’anglès i l’alemany tenen moltes paraules compostes i en segueixen creant. Una de les darreres introduccions al vocabulari quotidià alemany ha estat “Maskenmuffel”. “Muffel” és una persona rondinaire i malhumorada. La paraula “Morgenmuffel” designa en alemany una persona que no està de gaire bon humor pel matí, vaja, una d’aquelles amb qui no pots parlar fins que no s’ha dutxat, ha pres el seu cafè i s’ha llegit tot el diari sencer. “Maskenmuffel” ha passat a designar avui dia la persona que es posa de mal humor quan ha de fer servir la mascareta i que sovint se la treu per mandra.
A mi em fascina la facilitat que tenim per crear paraules i conceptes nous segons els necessitem. Sovint les paraules les utilitzem en sentit metafòric i en to humorístic. Recordeu per quin motiu la paraula llatina per cap va derivar en “cap” en català i “cabeza” en castellà però és “tête” en francès i “testa” en italià? Doncs perquè els francesos i italians van adoptar la paraula que els soldats romans utilitzaven per cap i que era una paraula informal. La “testa” llatina equivalia a la “olla” nostra ara. O no us sona això de “se le ha ido la olla”? doncs en llenguatge familiar el cap passa a ser la olla i pels soldats romans era el mateix. No utilitzaven la paraula clàssica sinó una d’humorística i és aquesta que ha adoptat la comunitat de parlants del francès i d’Italià que no coneixia la diferència entre el llatí clàssic i el vulgar.
Em demano si dintre de cinc-cents anys a la península seguirà existint la paraula cap o serà substituïda per “olla”. Ara que la pregunta més transcendental és si seguirà la raça humana viva al ritme al que destruïm el planeta. Però això ja són figues d’un altre paner per un altre dia…

Com una cabra en un bancal de cols i altres expressions.

No sé si vosaltres ja heu començat a notar el moviment de turistes a la ciutat després del relaxament gairebé total de les mesures Covid-19. Però jo que visc al Poblenou he de dir que aquest darrer cap de setmana he vist francesos per donar i per vendre i suposo que jo seran els únics turistes de Barcelona.
Després de més d’un any de veure en municipi com una bassa d’oli de tranquil, de cop ara em trobo al Passeig Marítim els rickshaws que tantíssimes vegades m’han impedit el pas al carril bicicleta quan més pressa tenia per anar a la feina. Amb l’arribada dels creuers el 6 de juny la ciutat tornarà al seu ritme frenètic durant els mesos d’estiu, si és que no passa res i hem de fer passes enrere. Però ho dubto molt però perquè a nivell econòmic no interessa.
Aquest dijous i per celebrar amb nostàlgia que el que havia estat durant una temporada la ciutat pels ciutadans s’ha acabat vull que el post sigui sobre la nostra llengua.
La primera locució de la que vull parlar l’emprem quan hi ha quelcom en abundància, per exemple rickshaws al passeig marítim. Per no utilitzar sempre el suadíssim “a dojo” o “per donar i per vendre” podem fer servir “a gavadals”. L’heu sentida mai? Un gavadal és un recipient semblant a un gibrell que es fa servir per rentar-hi els plats. Doncs bé el darrer cap de setmana de maig a l’aigua del mar de la platja del Bogatell hi havia algues a gavadals. Tanmateix jo no vaig “tocar pirandó”, es a dir que no vaig “tocar el dos” ni marxar de la platja perquè tenia massa ganes d’inaugurar la temporada de bany que aquest any s’ha fet esperar. Així doncs m’hi vaig quedar i em vaig remullar ràpidament en comptes de fer “pirandó”. Si l’expressió no us resulta familiar potser reconeixeu la similitud amb “pirar”.
Un altre verb interessant que no s’escolta sovint és “galivar” que significa veure-hi sobre tot en sentit figurat perquè si diem que algú no hi galiva vol dir que no s’adona de res. Recordeu la mítica sèrie de la BBC “sí, ministre”. Doncs el pobre ministre no hi galivava pas i li costava moltíssim entendre per on anaven els trets. Jo de vegades estic abstreta en els meus pensaments i tampoc hi galivo. Diumenge passat per exemple quan tornava de la piscina en bici vaig veure un home de mitjana edat que furgava a una paperera. No vaig pensar res estrany perquè desgraciadament de gent remenant en containers i a les escombraries n’hi ha “a gavadals” però aquest de cop va treure una ampolla de plàstic i la va llençar en la meva direcció. I jo, que no vaig galivar prou ràpidament, vaig notar que anava traient objectes de les escombraries i me les anava llençant fins que per fi em vaig adonar que allò era un atac en tota regla. Vaig tenir sort que anava en bicicleta i no tenia bona punteria però aquell homenet va seguir fent punteria amb el que trobava pel camí i sembla ser que una estona després va fer mal a una noia a qui li va tirar una moto sobre. Els de la urbana no van anar pou ràpidament per trobar-lo molt possiblement. Si és que al final el van trobar.
L’home tenia els cabells cendrosos i estava sec com un gaig, és a dir magre. Pels aficionats ornitòlegs entre vosaltres, un gaig és un ocell de plomall blanc i negre.
Malauradament de desequilibrats d’aquesta mena se’n veuen força pel carrer i no tots són inofensius. Ara fa també cosa d’una setmana al Poblenou un home li va clavar un juli a un altre sense motiu aparent. Clavar un juli, com ja deveu sospitar vol dir “pegar a algú”. L’agressivitat és quelcom que es viu diàriament al carrer. Fa quinze dies, prop de Glòries vaig veure com dos homes llençaven amb violència un altre sobre un cotxe aparcat al carrer. Després el van seguir pegant i els tres o quatre que anàvem amb bicicleta ens vam aturar a uns metres del grup per trucar al 112. I sovint la violència és verbal perquè els insults estan a l’odre del dia. Es veu que s’ha posat de moda dir-se de tot menys maco a la primera de canvi. Què ens fa estar tan malament? És la ciutat? La inseguretat a les nostres vides? El buit de l’existència? Hisenda? Tots hauríem de fer un curs de tant en tant de com gestionar les emocions de manera ecològica o si més no tots hauríem de veure què ens ajuda a compensar les emocions negatives.
Per cert, clavar un juli no necessàriament ha de ser físicament. També podem esbroncar algú i llavors utilitzem “clavar un juli” de la mateixa manera que podem dir “clavar un miquel”.
Per acabar el post d’avui us vull explicar dues locucions que em semblen molt castisses. La primera és la de “tenir llana al clatell” que vol dir ser ignorant, poc despert i deixar-se ensarronar fàcilment. Això de la llana deu ser perquè tradicionalment les ovelles semblen toixes i dòcils i fa l’efecte que es pot fer d’elles el que un vol.
La següent locució la vaig sentir de boca de la meva amiga de Vila-real. Estàvem comentant el tema de si ens posàvem l’AstraZeneca o la Pfizer si ens deixaven triar i ella va reconèixer que estava “més perduda que un bancal de cols”. Òbviament és molt expressiva i clara aquesta locució perquè una cabra a un bancal de cols poca feina hi farà. El significat és molt proper a la locució també emprada a Castelló i que ja vaig comentar una vegada, la que diu “anar com cagalló per sèquia”. Bé. Doncs ara ja sabeu que si no voleu ser escatològics podeu recordar les cabres i les cols i acolorir la vostra parla amb una nova expressió.
Per cert. Jo vaig ser de les poques que va optar per barrejar vacunes amb una primera dosi d’AstraZeneca i una segona de Pfizer. Des d’un principi la de Biontech prometia un major grau d’efectivitat. Certament una sola dosis amb la Pfizer no em garanteix el 90% que prometen les dues però espero que hagi augmentat la immunitat màxima prevista per l’AstraZeneca. Al cap i a la fi, el més important és portar la vacuna i les vacunes gratuïtes són un privilegi que sovint no apreciem.
I vosaltres, ja esteu vacunats?
Per cert, la foto d’avui és de la zona més interessant de tot el parc de Sigean que s’anuncia amb grans pancartes per Barcelona amb uns lleons ferotges i impressionants. Jo hi vaig anar fa dos anys amb la meva parella i vam arribar a la conclusió que el lleó era de peluix. L’entrada era caríssima i el safari fotogràfic no era res de l’altre món. El Rioleón safari que teníem per aquí superava amb escreix el Sigean francès. De fet, el més interessant de Sigean va ser la part del safari on es podia estar en contacte amb els animals, en aquest cas les cabres. Ho dic per si a algú se li acut fer tot el recorregut per endur-se una decepció faraònica.