Locucions angleses molt acolorides.

Ara sí que ja tenim les festes nadalenques a sobre. Les dues primeres ja han passat però les celebracions, els llums al carrer, les decoracions amb guirlandes i coloraines encara guarneixen carrers, establiments i llars els colors alegren la vista.
Us heu fixat en com de màgic és passejar pels carrers enllumenats? Aquest any de totes les decoracions de carrer que he vist, la que més m’agrada és la del Passeig de Gràcia. Cert és que guarnir els carrers és una despesa molt gran però crec que els llums conviden a sortir al vespre en una època en què més aviat tendim a quedar-nos arraulits a casa.
La il·luminació nadalenca i els colors vius  ajuden a apujar els ànims i dissortadament també fan que els consumidors gastin més del que toca.
Precisament avui us vull fer conèixer unes quantes locucions que tenen a veure amb els colors.
Començo per la primera “with flying colours” amb “colors voladors”. Es fa servir quan quelcom ha estat un èxit total. Un exemple seria un polític en eleccions. Si aquest les guanya de manera clara i la victòria és rotunda, llavors diríem que ha guanyat les eleccions “with flying colours”.
I quan una persona es guanya a pols la seva reputació en el sentit positiu, llavors els anglesos diuen que “has won his/her colours”, que s’ha guanyat els colors. Això ve de quan a les escoles i universitats els alumnes havien de guanyar-se amb els seus mèrits un lloc destacat a l’equip.
Avui dia una persona també es pot guanyar els colors a la feina quan entra en un lloc nou i llavors ha de demostrar primer la seva vàlua.
Una expressió que també m’agrada molt és la de “to nail one’s colours to the mast”, que vol dir literalment clavar els colors d’un al pal. “mast” en anglès és el que els castellans anomenen mástil del vaixell. “Clavar els colours d’un al pal” vol dir, deixar molt clar les pròpies opinions i fer-ho sense embuts. Això que generalment la gent no sol fer per discreció i perquè donar el parer, sovint pot portar problemes.
Reconec que jo més aviat soc de les que dic de manera directa el que pensa però aquí he après que és millor no fer-ho si no sabem exactament de quin peu calça la persona amb qui estem conversant. Tanmateix, això no vol dir que jo sigui “colourless” o que no tingui personalitat, sinó que prefereixo guardar la meva opinió per la gent en qui realment confio. Com diuen els anglesos s’ha de poder “see the red light”, veure el llum vermell, que no és res més que reconèixer el perill.
I encara que no ens agradi admetre-ho, hi ha gent perillosa perquè la pròpia opinió és informació molt valuosa i es pot emprar de moltes maneres i poden acabar utilitzant-la en contra d’un mateix.
En tot cas a la feina és millor no penjar els propis colors al pal perquè si el nostre criteri difereix del de la direcció de l’empresa llavors ens pot passar que “ we are shown the red card”, que ens ensenyin la targeta vermella, que en anglès és un eufemisme per dir que se’ns acomiadi.
I ara quelcom apropiat per aquestes dates “to blue one’s money”. La nostra llengua no té la possibilitat de fer del color blau un verb com els anglesos. L’anglès agafa aquest color i el converteix en el verb “blauejar” que acompanya del substantiu “diners”. I què vol dir “blauejar diners?”, doncs senzillament gastar diners a la babalà. I curiosament nosaltres no blauegem diners però els podem blanquejar, que és tota una altra cosa.
Encara queden el cap d’any, primer d’any i reis que són una bogeria i ens fan gastar diners. Per tant procureu no blauejar-ne massa perquè altrament acabareu “in red”, en números vermells.
Un bon Sant Esteve a tots!!!!!!!!!

Els perills dels mercats nadalencs a Alemanya.

 

Fa dies que em moc pels entorns de la Sagrada Família que ara està més animada que mai gràcies al mercat de Nadal. No és que jo tingui darrerament gaire temps per deixar-me enlluernar per cap parada però sí que hi he anat a fer el tafaner. I no he pogut evitar pensar en la màgia escàpola dels mercats de Nadal a Alemanya. De “Weihnachtsmarkt” n’hi ha a totes les localitats alemanyes per aquestes èpoques i són un autèntic perill. Cal dir que la gama de productes d’allí no difereix gaire del que podem trobar aquí. S’hi va a comprar principalment decoració per l’arbre de Nadal i en algunes parades artesanals potser s’hi pot adquirir algun regal.
A L’est d’Alemanya és molt típic veure-hi parades de “Räuchermännchen”. Els homenets de fum són petites figures fetes de fusta que representen un home que porta una pipa o no però treu fum d’una espelma per la boca. S’utilitzen per fer-hi sortir fum de les espelmes de fum. Aquests objectes nadalencs són originaris de la regió del Erzgebirge de l’est d’Alemanya i ara es troben a totes les fires de Nadal de l’Est.
Tanmeteix, com als nostres mercats, als alemanys també s’hi troben parades de llaminadures i des productes típics de les festivitats hivernals com per exemple el Lebkuchen. El Lebkuchen és una galeta feta amb farina de sègol, ous, sucre, mel, ametlles i espècies molt aromàtiques com el cardamom, l’anís, el clau, el gingebre, la canyella i un parell més d’herbes potents. És dolça però com us podeu imagina no en excés.
I per descomptat, a tots els “Weihnachtsmärkte” hi ha les típiques parades de salsitxes alemanyes que amb el fred d’aquelles contrades entren molt fàcilment. Però la innocent Bratwurst o la Bockwurst no són l’autèntic perill dels mercats nadalencs germànics sinó la beguda de l’hivern per excel·lència: el Glühwein.
Comencem però amb el més inofensiu. Les “Bratwürste”, són unes botifarres molt semblants a les que ens mengem nosaltres amb mongetes. Allí es condimenten amb mostassa o quetxup i se serveixen amb un panet blanc força petit. També es molt típic demanar-les amb patates fregides.
Les “Bockwürste” són el que nosaltres coneixem com a frankfurts. El problema està en què les mengem de diferent manera. Aquí les passem per la graella i agafen gust a oli. Allà les bullen en aigua i les serveixen amb pa blanc. Si us agraden els frankfurts com a mi, les “Bockwürste” us semblaran insípides. Els berlinesos han sabut donar-li un toc especial condimentant la Bockwurst amb curri i acompanyant-la de quetxup. Aquestes són les “Currywürste”.
I ara anem al que a mi em sembla perillós del mercat de nadal: El Glühwein. Aquest vei, és un vi negre calent al que s’hi afegeix pell de taronja o llimona en escalfar-lo, una mica de clau, canyella, sucre, mel i cardamom. És una bomba que puja molt ràpidament al cap, ja us ho dic ara.
És part de la tradició nadalenca anar a fer un volta pel mercat de Nadal, menjar-se un salsitxa i remullar-ho tot amb el vi calent per entrar en calor. El Glühwein és una de les atraccions dels Weihnachtsmärkte i un dels pocs motius pel qual els homes hi van a passejar probablement.
No obstant és un perill. Penseu que generalment sempre hi ha al voltant de les parades de menjar i del Glühwein unes taules per poder-hi gaudir d’un àpat ràpidament mentre es fan les compres pertinents. Com en tantes d’altres fires, si vols beguda, has de pagar un dipòsit per la tassa en què es serveix. El vi calent té un inconvenient i és que només ve de gust calent. Per això molts en demanen un i amb el fred se’ls refreda, en deixen un parell de dits i en demanen un altre. I les tasses s’acumulen al terra al voltant de les taules.
I si el beuen els adults rai! Ara us explicaré el que em va passar a mi fa exactament 24 anys durant la meva primera visita al mercat de Nadal de Berlín.
Llavors jo acaba d’aterrar a Alemanya com qui diu. Tenia 21 anys i per guanyar-me la vida a l’estranger treballava de mainadera d’un infant a la capital d’Alemanya El recollia al parvulari, li feia el dinar, el posava a fer la becaina i estava amb ell tota la tarda. Els pares venien tard i cansats, feien quatre magarrufes al nen, en Ferdinand, i es retiraven a dormir rendits. Com que era el meu primer any i jo veia que el Ferdinand només anava de casa al parvulari i del parvulari a casa, vaig demanar als pares si no el podia portar a veure el mercat de Nadal. El Ferdinand estava contentíssim perquè els seus pares no anaven enlloc amb ell entre setmana.
Així doncs per la tarda me’l vaig endur al mercat de Nadal del Kurfürserdamm de Berlin. El Ferndinand, que no era precisament un infant fàcil, és va portar com tot un homenet i va fer cas tota l’estona. Jo no estava acostumada a un comportament així perquè quan estava amb els seus pares més aviat semblava un petit dèspota.
Doncs vàrem anar al mercat i vam fer una volta. El vaig aixecar per tal que veiés el que li agradava de les parades i vaig evitar passar pel costat del Santa Claus gegant que li feia por. Recordo que el fred em feia tremolar i de cop vaig veure la parada de les Bratwürste i em va venir gana. Li vaig demanar al Ferdinand si li venia de gust uns salsitxa i em va dir que sí. Em va estranyar i alegrar alhora. No era un nen que mengés gaire bé. Per això que volgués un salsitxa em va semblar millor que no pas que mengés un tros de pa amb formatge i xocolata per postres que era el que li donava sa mare per sopar. Vaig comprar dues Bratwürste pels dos. Li vaig donar a ella la seva i jo em vaig recolzar a la taula per menjar la meva i agafar forces.
Al Ferdinand li va encantar la salsitxa perquè se la va menjar abans que jo. Tanta dieta macrobiòtica per a un nen de quatre anys no pot pas ser bona. I jo vaig engolir-me la meva en una velocitat supersònica. Quan vaig acabar vaig deixar els cartrons bruts que servien de plat als seu lloc i vaig demanar al Ferdinand si volia veure res més al mercat. La resposta del nen em va semblar menys intel·ligible que de costum però no li vaig fer cas. Vaig decidir tornar a casa i per tant vam anar cap al metro. El comportament del Ferdi — així l’anomenàvem tots carinyosament— era més alegre del normal. Tot li feia gràcia i reia contínuament. Em vaig ajupir per parlar amb ell i de cop vaig notar un alè un pèl estrany!
— Ferdi! No hauràs pas begut res a la fira de Nadal!
Hi vaig caure de seguida. La gent deixa les tasses amb Glühwein mig buides al terra, ben a l’abast d’algun homenet amb ganes d’experimentar com el Ferdi.
Va riure amb una rialla molt dolça però a mi la sang se’m va glaçar a les venes. Quan vam arribar a casa els seus pares encara no havien arribat. Vaig aconseguir que el Ferdinand es begués un got de llet amb xocolata i el vaig posar a dormir. Mai m’havia costat tan poc adormir-lo. No vaig arribar ni a llegir tres línies del seu conte favorit.
Aquella nit vaig anar a la seva habitació diversos cops per veure si estava bé.
No sé quants gaires culs de tassa devia beure en Ferdi aquell vespre però no podien ser gaires perquè jo l’havia estat vigilant tota l’estona. Però l’efecte del Glühwein és ben clar.
Per això els mercats de Nadal són perillosos. Perquè amb el fred la beguda ve de gust però els graus es van acumulant i llavors més d’un i més de dos van de tort a cap a casa.
Aquí no tenim cap beguda nadalenca similar al Glühwein. Els angelesos tenen el seu Christmas punch que també pot fer venir mal de cap i més d’un mal de panxa també.
I malgrat els perills dels mercats de Nadal, he de reconèixer que els d’Alemanya són molt especials. I si no us ho creieu, mireu de les fotos del de Leipizig, amb pista de patinatge sobre gel al mig per acabar de garantir una bona estona. Cada terra fa sa guerra. Aquí tenim les figues del pessebre, els arbres, la molsa, el vesc, el caga tió i els torrons. No ens podem queixar! I tot i així no em faria res practicar un mestissatge de tradicions i agafar el que més m’agrada de cada país. I d’allà em quedo amb les salsitxes i el Lebkuchen per agafar forces per les festes.
Us desitjo un bon Nadal fins llavors!!!!!!

“Idioms” que van de menjar II.

brot

Fa dues setmanes vaig escriure un post sobre expressions angleses que tenen en comú que parlen d’algun aliment. Aquesta setmana, per tal de fer-vos venir la gana que us caldrà durant els Nadals, he decidit tornar a dedicar el post a més locucions sobre aliments.
Tornant al formatge que ja vaig esmentar fa dues setmanes, m’han vingut al cap unes quantes expressions més. Recordem que quan una persona és influent l’anomenem o bé “big fish” o “big cheese” en anglès. Doncs bé. Quan una situació és desafortunada i implica mala sort es diu que “it’s hard cheese”, és formatge dur. Què és “hard cheese”? doncs per exemple quan volem sortir de vacances el dos d’agost en cotxe i just uns dies abans ens arranquen la matrícula del cotxe i tots els plans se’n van en orris. O quan un competidor o competidora es lesiona abans d’un campionat també podríem dir que és “hard cheese”.
I ara imaginem que estem tips d’una cosa, per exemple de que els trens de rodalies portin retard, llavors en anglès diem que estem “fed up” o bé “cheesed off”. Jo quan estic “cheesed off” és quan em trobo pel mati mig Barcelona amb les carrils bicicleta bloquejats perquè els vehicles especials poden aparcar en el nostre terreny. I llavors m’he d’arriscar a sortir del meu espai i posar-me entre els cotxes. I de vegades em plantejo si els carris bici no han estan dissenyats per deixar-hi aparcar camions de tot tipus perquè en dies com avui he estat circulant més entre els cotxes, que no pas per on jo volia circular.
I tornant als ous que ja vaig esmentar fa dues setmanes. Una altra expressió castissa és la de “bad egg”. Un mal ou en anglès és una persona amb mal caràcter o difícil. Per desgràcia en conec uns quants…
Una altra locució curiosa és la de “to butter up” que vol dir ser llagoter amb algú, fer-li la pilota, ensabonar a algú dient-li compliments que li agradaran però no són sincers. I ara bé la variant anglesa d’una expressió sobre la que ja vaig escriure quatre línies en un altre post. És la de “to spread the butter too thick”, que literalment vol dir untar la mantega massa gruixuda i és parenta de l’alemanya “zu dick auftragen”. Es fa servir quan exagerem cantant les excel·lències de quelcom o alguna cosa.
Com que ve Nadal suposo que la majoria de vosaltres s’entaularà durant hores per ingerir els àpats familiars.
Ja sabeu que de famílies n’hi ha de tota mena i n’hi ha de molt postisses. La veritat és que jo conec a molta gent que fugiria de la seva si pogués i per tant els Nadals els produeixen un estrès considerable. Personalment sé que algun dels meus amics només sobreviu els àpats nadalencs a base de begudes alcohòliques per tal de no sentir comentaris ofensius que poden fer que “the fat will be in the fire”, que la grassa sigui al foc, és a dir, que es produeixi una explosió d’enuig.
Això passa sovint quan a la taula hi ha persones d’una família que han tingut la vida molt fàcil, o com es diu en anglès “have their bread buttered on both sides”, tenen el pa untat a dues cares, i d’altres que han de fer molts números per arribar a finals de mes, que equival en anglès a “have to make ends meet”. La tragèdia està llavors servida.
Però la variant “light” de l’àpat nadalenc de compromís és quan s’han d’escoltar converses soporíferes sobre temes que l’importen a un un rave, o com diuen els anglesos “don’t care a fig”, no importen una figa. Entre aquests temes està el futbol. És recurrent perquè desperta passions però no agrada a tothom i alguns l’avorrim completament.
Tinc un conegut que s’ha inventat un parell d’expressions que pot aplicar a cada partit— dels que no mira mai—per fingir un interès que no té però que el pot ajudar a sentir-se menys desplaçat. I és que tothom té la seva tàctica per sobreviure assegut a la taula durant tantes hores…
A mi particularment m’agrada escoltar les històries sobre les fites nadalenques dels meus amics i amigues que més que viure, sobreviuen aquesta època de l’any.
Per a mi el Nadal sempre ha estat una època de nervis. Els pares tenien un negoci que només rutllava a l’hivern i els diners de tot l’any s’havien de guanyar en tres o quatre mesos. Per això la mare dormia molt poc a l’hivern i anava al llit tardíssim per acabar la feina durant els Nadals. I com que la tradició s’havia de mantenir per sobre de tot i també passava per sobre de la seva salut a casa es convidava a tota la família a un dinar durant les festes. La nit anterior a la celebració la mare no dormia i la veia feinejar a la cuina ullerosa per acabar uns plats que a mi em semblaven gloriosos però que algú sempre gosava criticar. Recordo perfectament l’esforç de ma mare i he de dir que sempre he admirat la seva capacitat de treball i sacrifici. Però també la seva capacitat de ser sincera i dir que els Nadals no li porten bons records perquè li tocava patir molt durant aquella època. No val mentir per quedar bé amb les convencions! Potser de vegades és millor trencar-les si un té el valor.
Una salutació i forta abraçada a tots aquells i aquelles que fan l’esforç de posar-se a la cuina treballant una jornada completa!
I als que els posen nerviosos els Nadals i les sobredosis d`àpats copiosos els record que el Nadal ens porta el gran recapte i la marató de TV3 que emociona cada any. Com també abelleix el fet que tindrem un parell dies de descans de més que estic segura que no ens aniran gens malament. Per a mi seran glòria perquè durant la setmana dormo sis hores però darrerament no arribo a les cinc i no m’aguanto dreta. Benvingudes siguin les beneïdes vacances.
Una bona setmana a tots!

La tradició del Sant Nikolaus a Alemanya.

Demà dia 6 de desembre és un dia especial a Alemanya perquè se celebra el Nikolaus. Els nens i alguns adults també, deixen a l’entrada de casa les seves sabates i l’endemà al matí les troben plenes de llepolies o petits regals. Però per què se celebra el Nikolaus i d’on prové?
Sant Nicolau era un religiós de casa rica que es va dedicar a fer moltes obres bones i a qui segons sembla li agradaven molt els nens. El historiadors no saben del segur si el Nikolaus que coneixem ara va sorgir del bisbe Nikolaus de Myra o del Abat Nikolau de Sion. El primer va morir el 343 i el segon al segle VI. No obstant, ambdós van viure a la costa de l’actual Turquia i el que sí està clar és que la entranyable figura històrica va morir un sis de desembre.
Sant Nicolau era un home proper al poble. Entre d’altres coses se li atribueixen salvar una noia de la prostitució i també de regalar a tres noies verges suficients diners per pagar-se la dot. De fet d’aquí ve la tradició de les sabates. Segons sembla, el pare de les noies era un home sense recursos i no tenia cap bona intenció amb elles. Per salvar-les d’un futur nefast, sant Nicolau va deixar una bossa amb diners davant la porta de la casa durant tres nits seguides fins que el pare va tenir prou diners per pagar la dot de les noies i casar-les.
En alguns països la tradició diu que sant Nicolau pregunta al seu llibre daurat si els nens s’han portat bé o malament per deixar-los o no llaminadures i no treballa sol sinó que té un acompanyant malcarat que es diu o bé el vassall Hans Muff o un a qui anomenen Krampus. El cas és que sant Nicolau representa el bé i l’acompanyant el mal al servei del bé.
Aquest sant és el patró dels vaixells i per això als segle XV es fabricaven petites embarcacions de fusta que servien per a posar-hi els regals que portava el sant.
I ara vindrà un detall que us agradarà. A Sarland, regió alemanya propera a França, hi ha una localitat anomenada Sant Nikolaus on es troba una oficina postal dedicada només al correu de les cartes que escriuen els nens al sant. És com si aquí tinguéssim una oficina dedicada única i exclusivament al correu que s’envia als reis.
El sant Nikolaus ha donat lloc al Santa Claus americà que tots associem amb una barba llarga i blanca i roba vermella. Però és que la figura tradicional portava vestimenta verda però segons sembla l’empresa Coca-cola va influir en el canvi de color del sant.
I ja ho sabeu. Aquesta nit toca deixar les sabates a la porta d’entrada de casa vostra. A veure si Sant Nikolaus us porta algun regal.
Bona setmana a tots.

Expressions angleses que van d’aliments.

IMG_20180730_162325_resized_20180730_045001752

Hola a tots. Aquest dijous vull escriure quatre línies sobre un seguit d’expressions angleses que tenen en comú que van de menjar. Serà perquè com que des de dijous passat que vaig amunt i avall perquè mon pare està malalt i jo vull estar per ell i per ma mare alhora, estic menjant la meitat del que és habitual i per la nit somnio en àpats suculents. I sí. La gana no la perdo però no trobo el temps d’entaular-me. Els ensurts no venen mai sols i la veritat és que el nostre sistema social ens hauria de fer pensar. És el que els anglesos diuen “food for thought”. Els ajuts a les persones com els meus pares que han treballat tota la vida triguen tantíssim que s’arriba de vegades a situacions límit. Però això ja són “figues d’un altre paner”. Doncs ves per on, mentre anava amb la bici de Sant Pau al carrer Bonavista i d’allí a Sant Pau i de camí a la feina amb l’estómac mig buit, m’han vingut al cap unes quantes locucions angleses que tenen en comú que parlen d’aliments.
La primera va ser el verb “to milk”, del substantiu llet. El verb es va servir quan una persona enreda a una altra. Un exemple d’això seria el que passa amb els turistes quan pugen a un taxi i el conductor del vehicle fa més voltes que una rentadora per arribar al destí i cobrar més. A mi m’ha passat un parell de vegades. Una a Budapest, quan viatjava amb la meva parella i els meus pares i volíem anar a l’hostal. Vam agafar un taxi a l’estació de tren per arribar a l’alberg i resulta que ens van fer una visita turística important perquè l’hostal estava només a uns cinc-cents metres en línia recta i tanmateix ens van fer anar a dreta i esquerra per diversos carrers i carrerons per tal que penséssim que l’hostal era lluny. Vull defensar l’honor de la nostra família dient que llavors no existia el google maps. Aquell dia “we were milked by the taxi driver” per dir-ho clarament.
Però bé, quan una cosa ja està feta, no cal pensar-hi més perquè ja no la podem canviar. Els nostres veïns ibèrics diuen sempre “a lo hecho, pecho” i els anglesos diuen “there’s no use crying over spilt milk” que literalment vol dir que no val la pena plorar per la llet vessada.
La llet es veu que dona per molt a Anglaterra perquè quan quelcom es converteix en vital, s’anomena a aquesta “mother’s milk”, llet materna. Per exemple jo podria dir que la pobresa és “mother’s milk” de la revolució. La necessitat fa moure molta gent a la revolta.
De l’alemany conec una expressió similar “etwas mit der Muttermilch aufsaugen” que es refereix a quan una habilitat li ve donada a un per hàbits o talents familiars. Si per exemple una persona creix en una família de músics i esdevé també músic, llavors diríem el que diuen els alemanys, que ho ha mamat amb la llet materna.
En anglès en canvi, la “mother’s milk” és la llavor de quelcom.
I un producte derivat de la llet és el formatge. Sempre m’ha fet molta gràcia l’expressió anglesa de “not to know chalk from cheese”, no saber distingir el guix del formatge. S’empra quan una persona és incapaç de reconèixer quelcom. Si a algú no té gens de paladar per exemple podríem dir que no cal oferir-li un gran vi perquè ell o ella “doesn’t know chalk from cheese”, no sabrà valorar-ho.
I per seguir amb el deliciós formatge, quan una persona és molt important i té poder i influència en anglès diuen que ell o ella és “a big cheese”, un gran formatge.
I del formatge a un altre aliment: els ous. Comencem per una expressió molt fàcil de recordar perquè ens evoca una imatge clara: “to have an egg on one’s face”, tenir un ou a la cara. I és que en realitat la gent llença ous a la cara d’algú quan vol expressar el desacord amb algú o humiliar i degradar una persona. I quan un té un ou a la cara, és que se l’ha humiliat. Si un jugador professional és derrotat per un principiant per exemple, llavors diríem que el professional té un ou a la cara “has an egg on his face” o “on her face” perquè una dona també pot ser una jugadora professional, evidentment.
Del que estic segura és que deu ser molt desagradable que et llencin ous. Però tampoc m’agradaria haver de llençar-los. D’això n’estic completament convençuda, tant com de que “eggs are eggs”, els ous són ous.
I com que a mi m’agrada ser positiva tot i que les circumstàncies siguin força negatives, us he de dir que “ I am as keen as mustard”, sóc tan entusiasta com la mostassa, d’aprendre llengües mirant pel·lícules i sèries. I això que a mi la tele no em diu res. Però quan no tinc temps d’asseure’m a fer àrab o rus de manera activa, mirar algun capítol d’una sèrie en aquests idiomes em serveix per mantenir el cervell alerta. I si us he de ser sincera, amb el pare a l’hospital, jo anant amunt i avall per cuidar també de ma mare, els envitricolls de la feina i milers de coses més, si no fos per la sèrie àrab “Al Hayba” i la companyia i suport dels meus amics, ja m’hagués tornat boja, és a dir, “I’ll be going nuts”.
De vegades les coses no acaben d’anar com ens hagués agradat perquè quelcom dolent ha passat. Llavors els anglesos expressen resignació amb la locució “that’s the way the cookie crumbles”, que voldria dir “així s’esmicola la galeta.
Però com tots sabem, la vida no és sempre tan simple com fer una llesca de pa, o com diuen els anglesos “as easy as slicing bred”. I potser si fos massa fàcil els humans ens avorriríem massa i ens tornaríem tots uns neuròtics.
Sempre hi ha períodes un xic més tranquils i d’altres més moguts a la vida. La qüestió és intentar sempre mantenir les ganes, l’humor i la gana. Jo espero que us en hagi agafat una mica amb aquestes expressions sobre la llet, el formatge, la mostassa, les galetes i el pa. Jo en tot cas ja en tinc! Fins la setmana vinent.

 

Quan a un li cau una pedra de l’ànima: més expressions anglo-germàniques.

stone

Sembla que ens ha arribat ja l’hivern i que ho ha fet sense esperar a que li doni pas la tardor. Hem passat d’anar amb màniga curta a portar anoracs, bufandes i mitjons de llana i jo em sento una mica estafada perquè no he tingut temps de preparar-me psicològicament pel fred. Ha arribat amb el canvi d’hora. I amb els dies curts i la temperatura gèlida que s’emporta bona part de la meva energia, tinc son més d’hora i em costa anar a dormir tard. Serà que el meu cos està preparat per estar en actiu només mentre hi ha llum natural. El cas és que cap a quarts de dotze caic rendida al llit, o com dirien els alemanys “ ich falle wie ein Stein ins Bett” és a dir que caic com una pedra al llit. I per seguir amb el tema, a l’hivern dormo com un liró que pels alemanys és “wie ein Stein schlafen”, dormir com una pedra. Està clar per quin motiu nosaltres comparem el nostre son al del liró. Aquests simpàtics rosegadors poden hivernar fins a vuit mesos dels dotze de l’any. Ara bé, també és coherent que els alemanys comparin el son humà amb el de les pedres. En això s’aproximen als britànics i als ibèrics perquè trien objectes inanimats. En anglès dormir com un liró seria “ to sleep like a log” és a dir, dormir com un tió. Aquesta locució és molt propera a la dels nostres veïns ibèrics que diuen “dormir como un tronco”. I és que les pedres o els troncs resten completament immòbils i per això, quan una persona dorm tan profundament que ni es mou, és molt més lògic pensar en objectes inanimats que no pas en animals que respiren o es mouen mínimament.
En tot cas em sembla que soc una de les poques a la feina que nota tantíssim la manca de llum. Els meus companys no se senten tan cansats com jo per aquestes èpoques i jo ja començava a estar un xic amoïnada pel meu cansament prematur. Tanmateix, he parlat amb un parell de persones darrerament que m’han comentat que els passa el mateix que a mi. Durant l’època de l’any que hi ha menys hores de llum dormen més hores que quan el dia és llarg. Em van treure un pes de sobre quan m’ho van dir, o com dirien els alemanys, “ mir ist ein Stein aus der Seele gefallen”, m’ha caigut una pedra de l’ànima. L’expressió és prou clara i en té una de sinònima “ein Stein vom Herzen fallen”, caure una pedra del cor. Així d’alleujats ens sentim en certes ocasions.
En tot cas em va agradar saber que no soc la única que necessita dormir més quan el cos troba a faltar la llum natural. Francament no em puc imaginar viure a països on a l’hivern només hi ha un parell d’hores de sol…
No tothom està fet per la vida nocturna i jo em considero una persona diürna. Per això quan els meus companys de feina van proposar d’anar a fer una copa en sortir del teatre amb els alumnes vaig quedar pàl·lida i només vaig saber recordar-los que l’endemà havíem de matinar. Estic convençuda que vaig passar per una esgarriacries o una aixafaguitarres tot i que només volia donar una explicació del motiu pel qual jo no m’apuntava a la copa de després. Em vaig convertir en el que els anglesos i els alemanys anomenen “party pooper”. A Anglaterra deu haver-n’hi molts d’esgarriacries perquè tenen diverses expressions per designar-los “stick-in-the-mud”, que és un pal al fang, o “wet blanket”, manta mullada. En fi, jo el que volia era que ells fruïssin molt de la copa però jo poder fruir del meu descans sagrat perquè sense les meves sis o set hores de son, senzillament no rendeixo.
Suposo que en aquestes situacions un ha de callar i aguantar el que caigui. Perquè si no ho fem llavors ens posem en problemes que poden acabar sent seriosos. Ja sabeu que avui dia hem d’actuar no pel que creiem i pensem sinó per acumular “likes” de tothom a les xarxes socials. Per això determinats comportaments no estan ben vistos. Així doncs, dir que un està cansat i no vol anar a fer una copa pot arribar a portar-li a un problemes de debò, o com dirien els alemanys un o una pot fer tenir ràpidament “die Kake am dampfen” que es tradueix com “la caca en vapor, o fumejant”. Òbviament això vol dir estar en una situació molt desagradable i incòmoda.
I és que encara que a mi em sembli una tonteria suprema, o com l’anomenen els alemanys una “Pipifax” impressionant això d’haver d’estar contínuament fent el que se suposa que és “guai”, resulta que sí importa perquè avui dia el 60% del que fem va valorat a través de les xarxes socials. I si només acaba sent una copa després del teatre bé, es pot sobreviure. De vegades un comentari innocent pot desencadenar una reacció en cadena que no ens esperàvem. Un exemple d’això seria quan algú a l’empresa té la genial idea de fer un cap de setmana corporatiu en algun indret perdut de la muntanya i aquesta persona ho diu de broma però l’equip directiu s’ho pren seriosament. Llavors diríem que aquella determinada broma “hat das Stein ins rollen gebracht”, ha fet rodar la pedra, és a dir que ha estat el detonant de quelcom.
Jo en tot cas ja estic mentalitzada de que com que necessito dormir força no soc adequada per la vida social i per tant no acaramullaré gaires “likes” a les xarxes socials. Però dormiré com una pedra, o com un tió i això em donarà forces per estar de millor humor quan comenci el dia. Soc més de matinar que d’anar a dormir tard. I potser no està malament perquè tal i com diu el refrany alemany “ der frühe Vogel fängt den Wurm”, que es pot traduir com a “l’ocell matiner s’emporta el cuc” i que ve de l’anglès “the early bird catches the worm”. En ambdues llengües el refrany vol dir que si comences les coses aviat i no les aplaces, tens més possibilitats d’èxit. Per tant em repeteixo allò de que “ a quien madruga Dios le ayuda” perquè vull pensar que no hi ha res de dolent en voler anar a dormir d’hora per aixecar-se amb energia per fer coses…
Bé. Esperem que la setmana vinent les temperatures ja s’hagin normalitzat i que vosaltres també dormiu com pedres i que si teniu alguna preocupació us arribeu a treure una pedra de l’anima tan grossa com la que intento moure jo a la foto.
Bona setmana a tots!

El 7 de novembre a Rússia.

 

 

I dijous passat vaig escriure un post sobre els “temps inquiets a Rússia” i ja vaig explicar que la celebració és recent perquè substitueix una antiga celebració soviètica: La revolució d’octubre que se celebrava el 7 de novembre perquè va ser quan va tenir lloc. Doncs per seguir amb el fil de la moguda història Russa avui vull dedicar uns paràgrafs a la revolució d’octubre.
Reculem una mica en el temps per situar-nos. El 20 de març de l’any 1917 el darrer emperador rus, Nicolau II de Rússia, va abdicar. La política no era el seu fort i ha passat a la història com un home de cultura, pacífic i molt romàntic a qui ni el seu pare veia capaç de governar els 23.000 kilòmetres quadrats d’un país ple de conflictes. Parlava anglès i alemany perfectament i estava emparentat amb la casa reial britànica. L’evidència la trobareu en com s’assemblaven Nicolau II i Jordi V d’Anglaterra. Es va enamorar perdudament d’una cosina seva alemanya amb qui es va casar a pesar dels interessos internacionals. En poques paraules: Nicolau II era un home de món i de pau i no un amant de les trifulgues i envitricolls que comporten el govern d’un país.
Es va treure un pes de sobre renunciant a portar una càrrega tan gran i deixant-la en mans dels soviets que havien de formar un govern per a una nova Rússia. En aquell mateix moment comença a sembrar-se una llavor del que havia de ser una República Democràtica a Rússia. Es formen grups i partits que han de ser escollits pel poble de manera Democràtica. També es treballa en la redacció d’una constitució per part dels soviets. Un dels líders de la futura República democràtica era Kérenski, un advocat a qui Lenin coneixia prou bé.
El fet és que tan bon punt Lenin va assabentar-se des del seu exili a Suïssa de que Nicolau II havia abdicat, va decidir tornar a Rússia. Des d’allí va organitzar un moviment contrari al govern temporal que havia d’assolir implantar una República democràtica a Rússia. Lenin, conjuntament amb Trotski, liderà els bolxevics per portar a terme la revolució d’octubre per enderrocar el govern provisional.
Els bolxevics tenien solucions pràctiques als problemes russos. Afirmaven voler retornar la pau a Rússia, donar terra als pagesos per tal que poguessin viure, i posar a l’abast les fàbriques pels treballadors. I amb aquest “simple però efectiu” programa electoral van aconseguir suficient gent per assaltar el Palau d’Hivern de Sant Petersburg, seu provisional del govern temporal i prendre’l per la força.
De tots els líders del govern provisional Kerenski fou el personatge més notable que aconseguí fugir en un vehicle oficial. Després de la fugida, s’exilià als Estats Units on treballà de catedràtic.
El més curiós és que Kerenski aconseguís fugir. Tot i ser partidaris d’idees diferents, el pare de Kerenski va ser professor de Lenin i el pare de Lenin era inspector d’escoles a la mateixa localitat on treballava el pare de Kerenski. Sens dubte es coneixien. Mai no sabrem com Kerenski un va poder fugir del palau d’hivern. En tot cas el curiós és que la revolució d’octubre tingués lloc en realitat el 7 de novembre. No cal ni dir que el que va venir amb la revolució d’octubre no va ser gaire bo perquè els pagesos no van aconseguir terres, els treballadors tenien fàbriques però no decidien sobre cap aspecte de la seva vida laboral i el que havia de ser l’òrgan de govern del poble “els soviets”, que en rus vol dir “els consells”, van acabar per desaparèixer en detriment d’un únic partit, el socialista, que tenia el poder absolut sobre tot.
No és doncs d’estranyar que el 2005 Rússia decidís posar fi a al commemoració d’una revolució que acabà en dictadura i vagi escollir una altra data per celebrar una altra fita de la història d’aquest gegantí país. La celebració del 4 de novembre no deixa de ser part de la campanya per netejar la imatge d’un país que encara no és una democràcia plena. Però cal recordar allò de que «qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra». I el nostre país tampoc és encara un país democràtic.
A tots vosaltres una bona setmana!

El 4 de novembre: una diada especial a Rússia!

Avui he decidit dedicar el post al 4 de novembre perquè té un significat especial per un veí nostre d’unes dimensions descomunals i que continua fent por a la majoria dels països d’Europa encara que no ho vulguin reconèixer: Rússia. El 4 de novembre és el dia de laUnitat Nacional i ha substituït el 7 de novembre, la celebració soviètica que commemorava la revolució d’octubre.
Doncs bé. El quatre de novembre se celebra a Rússia des del 2005 i vol recordar la fi del que els russos anomenen “els temps inquiets”. De fet em pregunto si Rússia ha tingut mai un període de tranquil·litat perquè la història del país és plena de revoltes i èpoques extremadament dures pel poble. I tot i així el final del segle XVI i el començament del XVII és vist pels historiadors com una època especialment desastrosa en la història d’aquest país.
El període “d’inquietud” va començar quan el tsar Ivan el Terrible va morir el 1584 deixant una Rússia en la que havia implantat una monarquia absoluta però sense deixeble possible per conduir-la. Durant set-cents anys, havia governat al país la dinastia dels Riurik que segons la llegenda era d’origen viking.
A la mort d’Ivan el Terrible el tron va quedar per ocupar. El fill més gran del tsar va morir a mans del seu pare. Teòricament el tsar no volia matar el seu fill sinó només pegar-lo i castigar-lo, tanmateix la força va poder més que ell i el va assassinar. El segon fill del tsar, Fiodor, era totalment inepte per regnar Rússia perquè era curt de gambals. I el tercer fill d’Ivan el Terrible va morir als vuit anys mentre jugava amb un ganivet. Alguns diuen que el van matar però no hi ha evidències i la història ha escrit que el nen va patir un accident i va morir. Sense cap hereu possible va pujar al tron una persona molt propera a Ivan el Terrible, en Borís Godunov, que intentà endegar una sèrie de reformes progressistes per millorar la vida de la gent del poble. Va convidar especialistes internacionals a anar a Rússia per modernitzar-la, va fundar diverses ciutats importants com Tomsk, Arcàngel, Samara i etc. Però els seus esforços van ser endebades, perquè el seu govern va coincidir en un moment de catàstrofe climàtica que va deixar a Rússia més freda del que era habitual. Es parla de que durant un any no va arribar l’estiu al país i això va suposar una pèrdua de collites que va acabar amb una fam generalitzada. Un agost gèlid va fer que el riu de Moscou no aconseguís desglaçar-se! A més també hi hagué una epidèmia que va delmar la població. Godunov va intentar repartir pa gratis però en un país tan gran no va donar a l’abast. El poble va començar a estar descontent i finalment la gent va arribar a la conclusió que el que els passava era un càstig diví perquè al tron no hi seia un autèntic tsar.
L’explicació lògica d’aquell fred històric és que durant aquella època hi va haver un vulcà en erupció al Perú i aquest provocà un refredament del planeta que afectà també a Rússia. Però això la gent no ho sabia i van agafar com a cap de turc al pobre Borís Godunov que desaparegué del mapa desbancat per un impostor. Sorgeix a Polònia un personatge que afirma ser Dimitri Ivanovich, el fill legítim d’Ivan el Terrible que no ha mort ni ha estat assassinat. Des de Polònia organitza un exercit i va a Moscou i es presenta al Kremlin. I el poble té tantes ganes de tenir un tsar autèntic que s’empassa la història del fill d’Ivan el Terrible. Al mateix temps Borís Godunov, vell i malalt morí, o el van ajudar a morir, no se sap del cert. Ja res impedia al nou tsar fruir del seu regnat i, de fet, al principi tot va anar sobre rodes durant un temps. No obstant, la gent va començar a sospitar del fals Dimitri perquè no coneixia ni es comportava segons les convencions russes. I és clar! L’impostor era un monjo polonès escapat d’un monestir i no s’havia pas impregnat dels costums russes. Caminava massa acuitadament per un tsar, es vestia de manera estrafolària i el que encara era pitjor, no respectava el període d’austeritat adient a l’època de Pasqua. Aviat corregué la veu que era un catòlic i no pas el fill autèntic d’Ivan el Terrible i finalment el poble es van revoltar contra ell i el van matar i cremar. Es veu que van tenir la delicadesa d’escampar les seves cendres en direcció a Polònia cridant: “Marxa per on has vingut!”. La jugada no li va sortir bé ni a aquest ni als altres impostors que vindrien darrere ell fins que diversos països van posar els nassos en l’assumpte rus i van presentar candidats al tron del seu gust. Polònia i Suècia van oferir els seus i com que a Rússia no hi havia acord, esclatà una guerra civil en què es va perdre tant gent com territori.
No obstant, a pesar de no tenir cap cap tsar, la gent es va organitzar “des de baix” per tal de formar un exercit del poble i defensar el país. Els promotors d’aquest van ser l’aristòcrata Posharsky i el comerciant Minin que van posar els recursos i van endegar el projecte. I quan ja tot estava preparat van anar al Kremlin, ple llavors de fraccions d’estrangers que controlaven el país, i el van assetjar fins que van aconseguir ocupar-lo. I el període inquiet de Rússia s’acabà en aquell mateix moment: el 4 de novembre del 1612, amb una victòria del poble rus sobre els oportunistes internacionals. Un any després els russos van escollir un nou tsar: Mijhail Romanov, el primer d’una dinastia que governà durant 300 anys.
El 4 de novembre doncs, és un dia en què es commemoren els temps convulsos que ha patit el país, però potser més, el fet que el país hagi seguit endavant en tot moment.
S’ha de dir que la història d’aquest gegant veí nostre sempre m’ha admirat i alhora m’ha atemorit. Els russos, amb la seva ànima poètica i la seva passió nòrdica, són un poble capaç d’esforços titànics i amb un govern digne del seu poble, sens dubte passarien la mà per la cara a altes potències mundials.
Bona setmana a tots!

Quatre paraules més per reciclar!

IMG-20191030-WA0004

Bon dia el de tots sants per donar-nos un descans i passar una estona amb la família menjant panellets, castanyes i moniatos. Aquesta festivitat, malgrat el seu rerefons trist perquè és el dia en què recordem els que ens han deixat, ens convida a la reflexió, a aplegar-nos en un espai ínfim per donar la benvinguda a la tardor i ens fa sentir que els dies foscos dels propers mesos també tenen el seu encant. A qui no li agrada en un dia de pluja quedar amb els amics i posar-se una pel·lícula a la tele o l’ordinador? Recordo els diumenges de tardor i hivern quan seia amb els pares al menjador i jugàvem al parxís o al monopoli. Fora la meteorologia no convidava a sortir i jo ho agraïa perquè era un moment molt especial ja que finalment teníem els tres temps per fer quelcom plegats.
És curiós que aquesta setmana en què la gent celebra el Halloween jo hagi decidit dedicar altre cop l’entrada del blog a mots catalans. I per què? Potser per rebel·lió mental. Veure tanta decoració de Halloween em fa venir ganes de reivindicar el que és nostre. O potser és perquè fa poc vaig acabar de llegir una novel·la d’Isabel-Clara Simó que m’ha deixat el cor compungit i alterat alhora. La novel·la en qüestió és “T’imagines la vida sense ell?” i és el relat del passat ombrívol d’una dona narrat a través del seu diari personal descobert pel seu fill un cop és morta. Els dos moments de la narració se succeeixen de manera paral·lela i presenten dues visions ben diferents dels fets que s’hi expliquen. Òbviament no vull trencar l’emoció del final per si voleu llegir-lo. És un llibre dels que no s’obliden. Està escrit en un llenguatge planer però ben valencià. D’això un se n’adona quan llegeix la frase que el marit de la protagonista li diu a aquesta poc després de casar-se “ et vull en casa”. L’ús de la preposició “en” i no “a” delata la procedència de l’autora. I llegint aquesta meravellosa novel·la que m’ha posat els pèls de punta, he trobat un parell de paraules que m’han semblat interessants i vull comentar. La primera és un mot que jo coneixia de l’anglès però que no sabia que també s’emprava en català. Es tracta de l’adjectiu “rubicund” que denota la pell vermellosa d’algunes persones. És lògic que conegués la paraula en anglès primer perquè en terres anglosaxones hi ha més gent amb rostres rosats o pell vermellosa que no pas aquí. Per això em va sobtar llegir la paraula a la novel.la.
La segona paraula que ha captat la meva atenció ha estat el verb “anorrear”, que vol dir anihilar o reduir al no res. Malauradament un dels personatges de la novel·la intenta anorrear a l’altre. És un verb amb una significació altament negativa.
I també negatiu és el verb “enravenar” que no havia escoltat o llegit mai fins fa poc. “Enravenar” és el que fan els gats amb la cua quan estan tensos i la posen ben rígida. El verb es fa servir també en sentit figurat i llavors vol dir que algú de cop i volta fa un posat tibat. Ben segur que és un verb que podeu utilitzar freqüentment perquè de gent tibada i encimbellada n’hi ha prou.  Per cert el gat de la fotografia és el Pablo, que ja coneixeu d’una altra entrada, i com podeu veure  m’ha fet el favor d’enravenar la cua per deixar ben clar el significat del verb. Gràcies Pablo!
El següent mot d’avui que coneixia però que he recordat a través de les meves lectures és “falòrnia”. Una falòrnia és una idea errònia o una predicció sense evidència que es dona com a certa. De falòrnies en el món de la política n’hi ha moltes però prefereixo aparcar el tema durant unes setmanes.
Com que fins ara he escrit sobre tres paraules que, des del meu punt de vista són més aviat negatives, ara en necessito una que m’abelleixi per la seva positivitat. És un altre adjectiu: “adelerat o adelerada” que designa algú que fa quelcom “amb deler” o amb passió. Si una persona fa una cosa “adelerada”, la fa amb desig o vehemència. El deler en català és l’anhel. No sé a vosaltres però a mi la paraula “adelerat” m’enamora. Tot allò que tingui a veure amb la passió i les ganes és benvingut sobre tot perquè penso que és una llàstima viure sense emocions.
Us deixo amb aquestes quatre paraules i amb els panellets suposo. Bona castanyada a tots!!!!!!!

Let’s talk about Catalonia!

 

Last week I had a couple of friends from Europe asking me what was going on “again” in Catalonia because, so I have decided to devote this week’s post to the fight that has been going on in my country for centuries. I am not going to repeat what I said about Catalan history. Let me only point out that Catalonia was a nation long before the different crowns in Spain really knew they might one day be unified. To make things clear: on the 6th of June 1114 Ramon Berenguer III disembarked in Ibiza with 75,000 men and 900 horses to conquer back the island which was under Saracen control. It was round that time that Catalonia and Pisa, two very powerful territories in the Mediterranean, joined. In the Pisa chronicles of that time one can already read the name “Catalonia” and “Catalans” as there was already a clearly defined territory with its citizens that felt part of a nation back then. That was the period when Catalonia had a huge influence in the Mediterranean area. Unfortunately, these times go hand in hand with the darkest side of our history that we cannot hide easily cause it has coined some expressions in several countries in the world. For example, in Bulgaria if someone is cruel and capable of torturing another person he is called “son of a Catalan”. In Greece, if you want to curse someone you say “may Catalan revenge fall upon you” and in the Parnassos region, if one person gets out of the frying pan into the fire one says “ escaping from the Turks to fall into the Catalans”. Well, it seems our beginnings as a nation were covered with some blood.
Nevertheless, Catalans excelled at trade in the Middle Ages and when trade failed, industry flourished here. As a country Catalonia was more than prosperous till we lost the Succession War and The King Felipe V got to the Spanish throne. In 1714 the repression of the Catalan nation started, and it lasted till Franco’s death in 1975. Then, as you might know, Spain began a process to become a democracy which has not by far yet been completed as the recent event show.
Let’s say the situation in Catalonia was stable till 2008. Bancs had to be rescued with public money and the government forced autonomic regions to keep very tight budgets to face the recession. But the budgets were not equally tight in all regions. Catalonia was literally squeezed financially much more than other parts of Spain. Civil servants in Catalonia had to endure a very severe salary cut that lasted for years. The restricted government budget affected basic aspects of life. At the same time, the middle classes lost purchase power and many people from the working classes reached the poverty level. People cued at food banks those early days of the crisis here in Catalonia.
Exactly at that time Catalonia, which was enduring the consequences of the crisis, took the Spanish government to the Constitutional Court cause it owed— and stills owes— Catalonia the refund of the 0,7 % of the PIT – Personal income Tax— that our country needed to be able to pay for basic things for citizens. The outcome was that The Constitutional Court passed a sentence and ordered the Spanish government to refund the 0,7% to Catalonia. But the government didn’t do it. It never gave the money back. From 2012 to 2017 there have been 25 sentences that the Constitutional Court has passed, and the Spanish government has not executed any of them. Some of these mentioned in the video are the 177/2012 for the PIT, the 226/2012, the 21/2013, the 70/2013, the 154/2013, the 33/2014 and the 9/2017. All of them are sentences referring the 0,7% that the Spanish government must refund. But it seems the Spanish government does not have to obey the law, does it?
By the way, the man of the video is one of the Catalan politicians in prison and convicted for supporting the referendum of the 1st of October 2007. His name is Jordi Turull.
But let’s focus on the matter. Even before the crisis, the Catalan government had asked Spain to reconsider its status of autonomy since Catalonia wanted more freedom to rule itself. However, the result of this petition was a rejection from the Spanish government to negotiate anything.
Only a couple of years afterwards the crisis started, and the central government forced Catalonia to give such an amount of money that the population had to endure financial hardships. At the same time, the Spanish government was infringing the law by not obeying the Constitutional Court and simply forgetting to execute the sentence that urged it to give Catalonia back the money that it owed us.
As a nation and economic engine of the country we— because I am now talking about the way I felt back then and now— Catalans felt exploited and laughed at. Which is why the old dream of being independent from the oppressor was back in our minds and most importantly, in the minds of Catalan politicians.
Yet, in order to be independent you needed to know what percentage of the population really wanted to be “a separate state from Spain”. Catalonia has always had ties with the rest of the country because we have welcome immigrants from other parts of Spain to work here when we were short of labour force. They feel Spanish and Catalan at the same time. Therefore, the Catalan government wanted everyone to vote in a referendum. The problem is that it is forbidden to hold a referendum to decide on whether a part of Spain wants to be independent or not.
The negotiations with the Spanish government were impossible. Spain refused to have a referendum about independence.
It seems very logical to me that a democratic country should be able to hold referendums, otherwise it cannot be called democratic. The rejection of the Spanish government made us Catalans want to hold the referendum even more. For this reason, the Catalan government planned it carefully and it was held, illegally according to Spanish law, on the 1st of October 2017. I guess I don’t have to tell you to look at the videos about police violence against citizens voting, cause I am sure if you are reading the blog it’s because you are interested in the topic and you have seen them.
I am not sure what I am most ashamed of. If about the police beating harmless citizens or about their incapability to find the ballot boxes hidden in the most obvious places. We all have evidence of people in towns strolling peacefully in the streets while angry policemen search for the ballot boxes hidden in the crowns of the trees. It’s so ridiculous to think that policemen will be able to prevent people from voting by taking with violence some ballot boxes from some places!
But it is not only that. In the past years it has been in the spotlight here that some big fish in the country, some politicians or CEOs of big companies, had paid for University degrees that they have never completed. Corruption scandals at all levels were feeding people’s anger. Moreover, we had to face the scandals of a Royal Family that lives a luxury life at the expenses of our taxes in Spain. It’s outrageous to be paying the former King the huge amount of money he gets to lead a lavish life and have fun with his mistresses. It is such a waste of economical resources and dignity for a nation that we all in Catalonia wonder how people in other parts of Spain don’t stand up against the Monarchy or the immense corruption in the country.
But instead of that, it has been easier to keep citizens’ minds in the rest of Spain busy with our independence. If there is one big problem, you try to highlight another and if people are not clever enough, they won’t feel manipulated.
Which is why the focus is not on corruption in the country but on us and our referendum. It was against the Constitution, it’s true. But you can always make amendments to the holy Constitution. Otherwise women would have never voted anywhere probably and interracial marriage would still be forbidden. Law must adapt to democracy and justice and not the other way around.
Yet, as it seems, the referendum was such a crime that our Catalan politicians had to be in prison. They have been there till their trial has been celebrated and the sentence was passed last Wednesday. A completely unfair one. The least severe sentence was 9 years of prison and the most severe one 14.
If we take into account that it has been made public that some members of the Royal Family in Spain have stolen money and they have not even faced a trial, is it any wonder that Catalans went to the streets to raise their voice against the Spanish Government on Wednesday?
There is no way back now I tell you.
It would have been so much easier to make the referendum legal and then —of that I am nearly sure— maybe there would have only been a 49 % in favour and a 51% against independence. The problem would have not even been there. But Spain wanted it its way. The Spanish government had to refuse democratic means.
It would have also been easier to set our political politicians free when the government changed but then again, so much hatred has been instilled in the minds of Spanish citizens that it was not possible to set our Catalan politicians free and win elections. And once more, Spain had an opportunity for redemption with the sentence but instead of being mild it acted in revenge passing an unfair an undemocratic sentence that shows that politics and justice go hand in hand in this undemocratic corrupt country called Spain.
To be quite honest I find this is so terrible that I could cry for hours about it. It drives me crazy to see that Spain could have kept together if there had been signs of mercy on Spain’s side. But if you exploit and scorn a nation that is one of the most powerful economic engines in the country, then the scheme can backfire and this is what has happened here.
I truly believe Catalans are peaceful people, but we are also stubborn. We have gone through to many hardships and repression to knell once again. The mistreatment from the Spanish government has hardened our hearts and it has made our rage grow. I think we Catalans have given Spain enough chances. The sentence last week was a sign of fear from Spain.
Not in vain the words of our former Catalan president murdered in 1940 by the Spanish government are engraved in our Catalan minds: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer” which translates with “we will suffer again, we will fight again, we will win again. And that is what we are doing now: fight!