Paraules per designar tarannàs estereotípics en Alemany.

Us porto aquesta setmana unes quantes paraules compostes curioses en alemany que designen tarannàs prototípics. Per algun estrany motiu sempre m’han cridat l’atenció els mots compostos com capsigrany, cagadubtes, poca-solta,  primmirat, etc. Com ja vaig escriure temps enrere, la composició és un sistema molt productiu per a formar paraules noves en alemany.

Avui em centraré en un grapat d’aquelles que denoten prototipus de persones.

Començo per una que li vaig explicar a una amiga el darrer dissabte durant una de les nostres trobades virtuals. És la paraula “Laberkopf” formada per un verb “labern” que vol dir parlar de foteses ininterrompudament i el substantiu “Kopf” que vol dir cap. El o la “Laberkopf” és el típic personatge que t’omple el cap xerrant massa, podríem dir que s’aproxima al “flibbertigibbet” anglès però sense que necessàriament el “Laberkopf” hagi de ser un ximple.

El  o la ploramiques en alemany és un o una “Heulbeule”. La paraula també està formada per una forma verbal abreviada que ve del verb “heulen” que podem traduir com plorar de manera sorollosa i vistosa. En alemany es pot plorar només “weinen” o “heulen” que és el que es fa quan un a més de plorar exterioritza les seves penes verbalment. La segona paraula és “Beule” que és un bony, així doncs el ploramiques és el bony que sanglota.

Diem que algú és una “Heulbeule” quan es passa el dia queixant-se de tots els seus mals i desgràcies als altres. Com us podeu imaginar aquest tipus de gent no té gaires amics perquè si algú només et parla sempre del cantó negatiu, tots l’acabem evitant.

Certament també hi ha gent que tendeix més a la llàgrima fàcil i aquests també es poden designar amb l’adjectiu “Heulbeulen”.

Quan algú és un tou o un calçasses en alemany l’anomenen “Weichei” que és ou tou com ja us vaig fer saber en el seu dia. Els que sempre acaben cedint en tot són els ous tous i no són gaire convenients com a professors sobre tot amb el tipus d’alumnat que tenim avui dia perquè els estudiants acabarien no fent absolutament res.

També m’ha vingut al cap una altra paraula composta que porta “Ei” com a segon terme i és el “Landei”, l’ou de camp. El “Landei” és el que en anglès s’anomena un “country bumpkin”, una carabassa de camp, és a dir una persona que viu al poble i que a més se li nota perquè no està avesat a sortir del seu petit món. Els ous de camp es troben incòmodes a la ciutat perquè estan acostumats a entorns reduïts. Quan algú és un “Landei” s’entén que no s’adaptaria mai al ritme frenètic de les metròpolis. Aquesta paraula també crec haver-la esmentada en un post anterior.

La següent paraula d’avui que designa un tarannà típic és la de “Miesepeter”. El terme està compost per un adjectiu “mies” que vol dir dolent, lleig, penós o fins i tot en sentit moral mesquí i el nom propi “Peter” és a dir Pere. El “Miesepeter” és la típica persona queixosa i infeliç que sempre troba motiu de protesta i no està mai content amb res. Pertany al grup del que podríem anomenar gent tòxica perquè quan estàs massa amb ells acabes tu mateix veient les coses de color negre com el carbó. De vegades aquestes persones tan amargades i entossudides en veure només el cantó negatiu s’anomenen “Giftzwerge”, del substantiu “Gift”, verí i “Zwerg”, nan. Entre les meves amistats alemanes n’hi ha una que és el típic nan verinós. L’aprecio molt però és del que només em llença gerres d’aigua freda i no pot compartir mai el meu entusiasme per res, és un esgarriacries vaja. Aquest tipus d’amistat convé dosificar-la per no acabar nosaltres en un pou de negativitat.

Ara venen dues paraules que fdenoten una dona desagradable i una de molt maca i jove. La primera, la que s’utilitza per a les menys agraciades física o psíquicament és “Schreckschraube”.

Aquest mot està format del substantiu “Schreck”, que vol dir ensurt, i del nom “Schraube”, que és el cargol dels que fem servir per montar mobles per exemple. Una “Schreckschraube” és el cargol que espanta, és a dir una dona tan desagradable que en fugim perquè ens és desagradable. En canvi els homes designen a les dones joves i boniques amb l’adjectiu “Sahnechnitte”, un tall o una llesca de nata.

La següent paraula és “Schleimbeutel”. La recordeu? Els “Schleimbeutel” o traduït “sacs de mocs” són les persones pilotes i llagoteres que volen guanyar-se el favor i la simpatia dels altres amb insinceritats. 

Quan una persona és irreverent, fresca i pretensiosa en alemany l’anomenem “Naseweis” que vé del substantiu “Nase”, nas i “weis” de l’adjectiu “Weise” derivat del verb “wissen” , el que sap, el sabi. En un principi era “Naseweis” el que tenia un bon olfacte o un bon instint. Però amb el temps va passar a designar  aquells que creien massa en les seves capacitats i sovint es convertien en descarats.

La darrera paraula m’agrada perquè l’aplicaria a la meva mare. És “Nachteule” i vol dir òliva nocturna. S’utilitza per a les persones que estan més despertes de  nit que de dia, que es troben millor en horari nocturn que no pas diürn o que senzillament van a dormir tard per anar de festa o treballar.

Ma mare era una estudiant “òliva nocturna” perquè ella havia d’aprendre per la nit.

Curiosament a mi no m’agrada estar desperta per anar de festa però en canvi quan he estudiat sempre m’he quedat fins tard per la nit perquè tinc la impressió que retinc més les coses. La nit per a mi sempre ha estat per ensorrar el cap en els llibres però sense ajut del cafè no aguanto massa desperta.

I per avui  ja n’hi ha prou. La imatge d’aquest dijous és d’una de les pífies circulatòries que vaig veure a França el darrer estiu. Podríem dir que aparcar de tal manera només es pot esperar o bé d’un ximple o d’un “Landei” que viu en un poble tan petit que tothom aparca com vol.

Us deixo amb una recomanació: No us llenceu al carrer ara que s’han relaxat una mica el confinament que ens hi juguem molt. Ja tindrem temps de recuperar el temps perdut quan sigui segur.

Una bona setmana a tots!

Paraules compostes per designar tarannàs estereotípics en alemany.

20190811_192503

Us porto aquesta setmana unes quantes paraules compostes curioses en alemany que designen tarannàs prototípics. Per algun estrany motiu sempre m’han cridat l’atenció els mots compostos com capsigrany, cagadubtes, poca-solta,  primmirat, etc. Com ja vaig escriure temps enrere, la composició és un sistema molt productiu per a formar paraules noves en alemany.

Avui em centraré en un grapat d’aquelles que denoten prototipus de persones.

Començo per una que li vaig explicar a una amiga el darrer dissabte durant una de les nostres trobades virtuals. És la paraula “Laberkopf” formada per un verb “labern” que vol dir parlar de foteses ininterrompudament i el substantiu “Kopf” que vol dir cap. El o la “Laberkopf” és el típic personatge que t’omple el cap xerrant massa, podríem dir que s’aproxima al “flibbertigibbet” anglès però sense que necessàriament el “Laberkopf” hagi de ser un ximple.

El  o la ploramiques en alemany és un o una “Heulbeule”. La paraula també està formada per una forma verbal abreviada que ve del verb “heulen” que podem traduir com plorar de manera sorollosa i vistosa. En alemany es pot plorar només “weinen” o “heulen” que és el que es fa quan un a més de plorar exterioritza les seves penes verbalment. La segona paraula és “Beule” que és un bony, així doncs el ploramiques és el bony que sanglota.

Diem que algú és una “Heulbeule” quan es passa el dia queixant-se de tots els seus mals i desgràcies als altres. Com us podeu imaginar aquest tipus de gent no té gaires amics perquè si algú només et parla sempre del cantó negatiu, tots l’acabem evitant.

Certament també hi ha gent que tendeix més a la llàgrima fàcil i aquests també es poden designar amb l’adjectiu “Heulbeulen”.

Quan algú és un tou o un calçasses en alemany l’anomenen “Weichei” que és ou tou com ja us vaig fer saber en el seu dia. Els que sempre acaben cedint en tot són els ous tous i no són gaire convenients com a professors sobre tot amb el tipus d’alumnat que tenim avui dia perquè els estudiants acabarien no fent absolutament res.

També m’ha vingut al cap una altra paraula composta que porta “Ei” com a segon terme i és el “Landei”, l’ou de camp. El “Landei” és el que en anglès s’anomena un “country bumpkin”, una carabassa de camp, és a dir una persona que viu al poble i que a més se li nota perquè no està avesat a sortir del seu petit món. Els ous de camp es troben incòmodes a la ciutat perquè estan acostumats a entorns reduïts. Quan algú és un “Landei” s’entén que no s’adaptaria mai al ritme frenètic de les metròpolis. Aquesta paraula també crec haver-la esmentada en un post anterior.

La següent paraula d’avui que designa un tarannà típic és la de “Miesepeter”. El terme està compost per un adjectiu “mies” que vol dir dolent, lleig, penós o fins i tot en sentit moral mesquí i el nom propi “Peter” és a dir Pere. El “Miesepeter” és la típica persona queixosa i infeliç que sempre troba motiu de protesta i no està mai content amb res. Pertany al grup del que podríem anomenar gent tòxica perquè quan estàs massa amb ells acabes tu mateix veient les coses de color negre com el carbó. De vegades aquestes persones tan amargades i entossudides en veure només el cantó negatiu s’anomenen “Giftzwerge”, del substantiu “Gift”, verí i “Zwerg”, nan. Entre les meves amistats alemanes n’hi ha una que és el típic nan verinós. L’aprecio molt però és del que només em llença gerres d’aigua freda i no pot compartir mai el meu entusiasme per res, és un esgarriacries vaja. Aquest tipus d’amistat convé dosificar-la per no acabar nosaltres en un pou de negativitat.

Ara venen dues paraules que fdenoten una dona desagradable i una de molt maca i jove. La primera, la que s’utilitza per a les menys agraciades física o psíquicament és “Schreckschraube”.

Aquest mot està format del substantiu “Schreck”, que vol dir ensurt, i del nom “Schraube”, que és el cargol dels que fem servir per montar mobles per exemple. Una “Schreckschraube” és el cargol que espanta, és a dir una dona tan desagradable que en fugim perquè ens és desagradable. En canvi els homes designen a les dones joves i boniques amb l’adjectiu “Sahnechnitte”, un tall o una llesca de nata.

La següent paraula és “Schleimbeutel”. La recordeu? Els “Schleimbeutel” o traduït “sacs de mocs” són les persones pilotes i llagoteres que volen guanyar-se el favor i la simpatia dels altres amb insinceritats.

Quan una persona és irreverent, fresca i pretensiosa en alemany l’anomenem “Naseweis” que vé del substantiu “Nase”, nas i “weis” de l’adjectiu “Weise” derivat del verb “wissen” , el que sap, el sabi. En un principi era “Naseweis” el que tenia un bon olfacte o un bon instint. Però amb el temps va passar a designar  aquells que creien massa en les seves capacitats i sovint es convertien en descarats.

La darrera paraula m’agrada perquè l’aplicaria a la meva mare. És “Nachteule” i vol dir òliva nocturna. S’utilitza per a les persones que estan més despertes de  nit que de dia, que es troben millor en horari nocturn que no pas diürn o que senzillament van a dormir tard per anar de festa o treballar.

Ma mare era una estudiant “òliva nocturna” perquè ella havia d’aprendre per la nit.

Curiosament a mi no m’agrada estar desperta per anar de festa però en canvi quan he estudiat sempre m’he quedat fins tard per la nit perquè tinc la impressió que retinc més les coses. La nit per a mi sempre ha estat per ensorrar el cap en els llibres però sense ajut del cafè no aguanto massa desperta.

I per avui  ja n’hi ha prou. La imatge d’aquest dijous és d’una de les pífies circulatòries que vaig veure a França el darrer estiu. Podríem dir que aparcar de tal manera només es pot esperar o bé d’un ximple o d’un “Landei” que viu en un poble tan petit que tothom aparca com vol.

Us deixo amb una recomanació: No us llenceu al carrer ara que s’han relaxat una mica el confinament que ens hi juguem molt. Ja tindrem temps de recuperar el temps perdut quan sigui segur.

Una bona setmana a tots!

 

Paraules compostes per designar tarannàs estereotípics en alemany.

20190811_192503

Us porto aquesta setmana unes quantes paraules compostes curioses en alemany que designen tarannàs prototípics. Per algun estrany motiu sempre m’han cridat l’atenció els mots compostos com capsigrany, cagadubtes, poca-solta,  primmirat, etc. Com ja vaig escriure temps enrere, la composició és un sistema molt productiu per a formar paraules noves en alemany.

Avui em centraré en un grapat d’aquelles que denoten prototipus de persones.

Començo per una que li vaig explicar a una amiga el darrer dissabte durant una de les nostres trobades virtuals. És la paraula “Laberkopf” formada per un verb “labern” que vol dir parlar de foteses ininterrompudament i el substantiu “Kopf” que vol dir cap. El o la “Laberkopf” és el típic personatge que t’omple el cap xerrant massa, podríem dir que s’aproxima al “flibbertigibbet” anglès però sense que necessàriament el “Laberkopf” hagi de ser un ximple.

El  o la ploramiques en alemany és un o una “Heulbeule”. La paraula també està formada per una forma verbal abreviada que ve del verb “heulen” que podem traduir com plorar de manera sorollosa i vistosa. En alemany es pot plorar només “weinen” o “heulen” que és el que es fa quan un a més de plorar exterioritza les seves penes verbalment. La segona paraula és “Beule” que és un bony, així doncs el ploramiques és el bony que sanglota.

Diem que algú és una “Heulbeule” quan es passa el dia queixant-se de tots els seus mals i desgràcies als altres. Com us podeu imaginar aquest tipus de gent no té gaires amics perquè si algú només et parla sempre del cantó negatiu, tots l’acabem evitant.

Certament també hi ha gent que tendeix més a la llàgrima fàcil i aquests també es poden designar amb l’adjectiu “Heulbeulen”.

Quan algú és un tou o un calçasses en alemany l’anomenen “Weichei” que és ou tou com ja us vaig fer saber en el seu dia. Els que sempre acaben cedint en tot són els ous tous i no són gaire convenients com a professors sobre tot amb el tipus d’alumnat que tenim avui dia perquè els estudiants acabarien no fent absolutament res.

També m’ha vingut al cap una altra paraula composta que porta “Ei” com a segon terme i és el “Landei”, l’ou de camp. El “Landei” és el que en anglès s’anomena un “country bumpkin”, una carabassa de camp, és a dir una persona que viu al poble i que a més se li nota perquè no està avesat a sortir del seu petit món. Els ous de camp es troben incòmodes a la ciutat perquè estan acostumats a entorns reduïts. Quan algú és un “Landei” s’entén que no s’adaptaria mai al ritme frenètic de les metròpolis. Aquesta paraula també crec haver-la esmentada en un post anterior.

La següent paraula d’avui que designa un tarannà típic és la de “Miesepeter”. El terme està compost per un adjectiu “mies” que vol dir dolent, lleig, penós o fins i tot en sentit moral mesquí i el nom propi “Peter” és a dir Pere. El “Miesepeter” és la típica persona queixosa i infeliç que sempre troba motiu de protesta i no està mai content amb res. Pertany al grup del que podríem anomenar gent tòxica perquè quan estàs massa amb ells acabes tu mateix veient les coses de color negre com el carbó. De vegades aquestes persones tan amargades i entossudides en veure només el cantó negatiu s’anomenen “Giftzwerge”, del substantiu “Gift”, verí i “Zwerg”, nan. Entre les meves amistats alemanes n’hi ha una que és el típic nan verinós. L’aprecio molt però és del que només em llença gerres d’aigua freda i no pot compartir mai el meu entusiasme per res, és un esgarriacries vaja. Aquest tipus d’amistat convé dosificar-la per no acabar nosaltres en un pou de negativitat.

Ara venen dues paraules que fdenoten una dona desagradable i una de molt maca i jove. La primera, la que s’utilitza per a les menys agraciades física o psíquicament és “Schreckschraube”.

Aquest mot està format del substantiu “Schreck”, que vol dir ensurt, i del nom “Schraube”, que és el cargol dels que fem servir per montar mobles per exemple. Una “Schreckschraube” és el cargol que espanta, és a dir una dona tan desagradable que en fugim perquè ens és desagradable. En canvi els homes designen a les dones joves i boniques amb l’adjectiu “Sahnechnitte”, un tall o una llesca de nata.

La següent paraula és “Schleimbeutel”. La recordeu? Els “Schleimbeutel” o traduït “sacs de mocs” són les persones pilotes i llagoteres que volen guanyar-se el favor i la simpatia dels altres amb insinceritats.

Quan una persona és irreverent, fresca i pretensiosa en alemany l’anomenem “Naseweis” que vé del substantiu “Nase”, nas i “weis” de l’adjectiu “Weise” derivat del verb “wissen” , el que sap, el sabi. En un principi era “Naseweis” el que tenia un bon olfacte o un bon instint. Però amb el temps va passar a designar  aquells que creien massa en les seves capacitats i sovint es convertien en descarats.

La darrera paraula m’agrada perquè l’aplicaria a la meva mare. És “Nachteule” i vol dir òliva nocturna. S’utilitza per a les persones que estan més despertes de  nit que de dia, que es troben millor en horari nocturn que no pas diürn o que senzillament van a dormir tard per anar de festa o treballar.

Ma mare era una estudiant “òliva nocturna” perquè ella havia d’aprendre per la nit.

Curiosament a mi no m’agrada estar desperta per anar de festa però en canvi quan he estudiat sempre m’he quedat fins tard per la nit perquè tinc la impressió que retinc més les coses. La nit per a mi sempre ha estat per ensorrar el cap en els llibres però sense ajut del cafè no aguanto massa desperta.

I per avui  ja n’hi ha prou. La imatge d’aquest dijous és d’una de les pífies circulatòries que vaig veure a França el darrer estiu. Podríem dir que aparcar de tal manera només es pot esperar o bé d’un ximple o d’un “Landei” que viu en un poble tan petit que tothom aparca com vol.

Us deixo amb una recomanació: No us llenceu al carrer ara que s’han relaxat una mica el confinament que ens hi juguem molt. Ja tindrem temps de recuperar el temps perdut quan sigui segur.

Una bona setmana a tots!

 

 

 

 

 

Frases fetes tan genuïnes com els cogombres en vinagre i la Fanta.

confinement

Ja fa un temps que em venen al cap un seguit d’expressions que es fan servir força en alemany i contenen elements escatològics. No obstant, quan em poso a escriure el blog sempre prefereixo totes les que deixen de banda les secrecions humanes i em començo a qüestionar si realment cal i per quin motiu ho faig. En Català no dubto mai a dir que quelcom és “una merda”, que “em donen una gla i em fan cagar un roure” i que vaig “cagant llets” a un determinat lloc. I com aquestes suposo que faig servir altres expressions sense ni adonar-me que són purament escatològiques però no em molesten. Així és que avui em toca treure’m de sobre el sentit desmesurat del bon gust i escriure sobre unes quantes frases fetes molt gràfiques que fa temps que estic reprimint.

La primera expressió és “ jemandem ins Nest kacken” que vol dir literalment “cagar-se-li a algú al niu”. Es fa servir quan el comportament d’una persona ens incomoda o quan senzillament la seva presència sobra i percebem que ens prenen l’espai personal. De vegades a la feina quan arriba un company o companya nova a qui se li ha d’explicar tot en detall i que ens fa perdre temps i ocupa lloc al despatx  podem fer sentir al nouvingut com si “s’estigués cagant al nostre niu”.  O també passa adesiara quan un fill únic té un germà o germana i de cop deixa de rebre tota l’atenció de la família i a més ha d’aprendre a compartir la llar amb ell o ella.  Llavors el menut o menuda pot fer sentir als pares que el segon fill de la parella “kackt ihm ins Nest”. Li és una nosa, si més no al principi.

Quan ens hem equivocat rotundament fent o comprant una cosa o fins i tot amb una persona diem en alemany que la compra ha estat “ein Griff ins Klo” que vol dir literalment “ficar – la mà se suposa–  al lavabo”, la qual cosa equival a que n’hem tret només una merda. I quan tenim “la merda al coll” en alemany diem que tenim “die Kacke am dampfen”, la merda fumejant. I per avui ja en tenim prou del tema escatològic i passo a altres expressions més agradables.

No sé si uns passa a vosaltres que quan miro enrere i procuro recordar com era la vida diària fa només tres mesos, m’adono que em sorprenia que Barcelona no perdés la capacitat de fer aparèixer restaurants i bars per la ciutat.  A Poblenou n’hi havia uns quants però a Gràcia per exemple sempre m’he demanat com podien sobreviure tots. Quan feia un temps que no passava per un determinat carrer i m’hi tornava a arribar en veia un de nou. Tenia la impressió que sortien com a bolets. Doncs els alemanys quan d’una determinada cosa n’hi ha molta també diuen que això “schiesst auf dem Boden wie Pilze”, que surt del terra com bolets.

De fet fins la restauració era un negoci molt corrent i tot i ser molt esclau permetia a gran quantitat de gent guanyar-se la vida dignament. Els alemanys però em sembla que pensen que per portar un restaurant no cal tenir gaire talent i ho demostren amb la dita “wer nichts wird, wird Wirt”, que com podeu veure sense saber ni un borrall de la llengua, és un joc de paraules. Podríem traduir la dita com “el que no pot esdevenir res, es fa amo de restaurant”. Bé, que els hi ho diguin ara als que tenen els restaurants tancats si cal tenir o no talent per mantenir el negoci obert. Ja és prou dur guanyar-se la clientela que havia d’arribar un Covid-19! Per cert, els veïns ibèrics el que diuen i recorda a la dita alemanya però canviant de professió és allò de “el que vale, vale y el que no para político”.

Se m’ha acudit aquest tema dels restaurants perquè el que em temo és que amb tot el que està passant molts negocis hauran de tancar definitivament. No tots es podran permetre obrir i oferir una carta variada podent rebre només la meitat dels clients. A més, per molt que ens intentin tranquil·litzar, no cal ser un Einstein de l’economia per saber que ve una època en què ens haurem d’estrènyer el cinturó. Serà període de vaques magres o com diuen els alemanys “Saure-Gurken Zeit” període de cogombres àcids. L’expressió ve de que els alemanys conserven en vinagre les verdures per l’hivern o per temps d’escassedat. El temps dels cogombres en vinagre són les èpoques de restriccions i fins i tot de patiment.

Es podria dir que nosaltres ja estem passant per una “Saure-Gurken Zeit” perquè les condicions en què vivim ens fan patir si més no una mica. No tenim llibertat per passejar, entrar, sortir i anar a comprar quan volem. El que passa és que ho fem perquè entenem que és el que cal. Ara haurem de veure com ens en sortim i per on els de dalt voldran estalviar recursos.

I abans he escrit sobre l’expressió “wie die Pilze auf dem Boden schiessen” que és molt similar a la nostra “sortir com bolets” i ara us en vull escriure una altra que també s’assembla molt a una catalana. Sabeu allò de que “una flor no fa estiu”? doncs en alemany el que no fa estiu són les orenetes perquè ells diuen “eine Schwalbe macht noch keinen Sommer”.

Particularment a mi no m’ha agradat mai la dita. La he sentida molt sovint dir a professors quan han vist que algun alumne un gallòfol de cop feia un esforç i presentava una bona feina. Llavors sortien amb allò de “una flor no fa estiu” i ensorraven probablement l’alumne que ben segur s’havia hagut d’automotivar per presentar la feina com cal per una vegada. No m’han agradat mai els esgarriacries a mi, els que com ja sabeu s’anomenen “party poopers” en anglès.

Per acabar el post d’avui us deixo amb un mot provinent del món de les armes i que en el seu temps designava un model molt usual de metralladora durant la Segona Guerra Mundial: la 0/8-15. En alemany resulta que quan trobem una cosa extremadament ordinària i normal, quan opinem que quelcom no té absolutament res d’especial diem que és 0/8-15. Un terme molt bèl·lic però que sentireu sovint. I parlant de la Segona Guerra Mundial i per acabar de fugir de tema us vull preguntar: recordeu que la famosíssima Fanta va ser un invent alemany? Durant la Segona Guerra Mundial era difícil subministrar la Coca-Cola a Alemanya i trobar els productes necessaris per produir-la al país era impossible. Llavors, el director de l’empresa Coca-Cola a Alemanya va decidir fabricar un altre tipus de refresc amb ingredients que sí es trobessin allí fàcilment. La beguda afruitada va sorgir en aquella època però el gust no tenia res a veure. No se sap del cert si el nom de Fanta és una abreviació de Fantastisch “fantàstica” o si segons s’explica es va treure del principi de la reunió en què el director alemany Max Keith de l’empresa  va demanar en una sessió de pluja d’idees que els empleats hi posessin imaginació, en alemany “Fantasie” i d’allì va venir el nom del refresc.

Un dels grups alemanys que més èxit tingué durant els noranta a Alemanya es diu die Fantastischen Vier, abreviat Fanta 4, potser per recordar que la beguda de la Coca-Cola va sortir d’Alemanya.

Bé. Ja n’hi ha prou per aquest dijous ennuvolat d’avui. Es veu que el clima s’ha tornat ben boig perquè la setmana passada jo vaig celebrar el meu aniversari amb faldilla curta i tirants i avui m’he hagut de tornar a posar la màniga llarga. Potser el temps ens vol posar fàcil no poder gaudir de la platja a causa del confinament.

Què tingueu una bona setmana!

 

 

Frases fetes alemanyes tan genuïnes com els cogombres en vinagre i la Fanta.

confinement

Ja fa un temps que em venen al cap un seguit d’expressions que es fan servir força en alemany i contenen elements escatològics. No obstant, quan em poso a escriure el blog sempre prefereixo totes les que deixen de banda les secrecions humanes i em començo a qüestionar si realment cal i per quin motiu ho faig. En Català no dubto mai a dir que quelcom és “una merda”, que “em donen una gla i em fan cagar un roure” i que vaig “cagant llets” a un determinat lloc. I com aquestes suposo que faig servir altres expressions sense ni adonar-me que són purament escatològiques però no em molesten. Així és que avui em toca treure’m de sobre el sentit desmesurat del bon gust i escriure sobre unes quantes frases fetes molt gràfiques que fa temps que estic reprimint.

La primera expressió és “ jemandem ins Nest kacken” que vol dir literalment “cagar-se-li a algú al niu”. Es fa servir quan el comportament d’una persona ens incomoda o quan senzillament la seva presència sobra i percebem que ens prenen l’espai personal. De vegades a la feina quan arriba un company o companya nova a qui se li ha d’explicar tot en detall i que ens fa perdre temps i ocupa lloc al despatx  podem fer sentir al nouvingut com si “s’estigués cagant al nostre niu”.  O també passa adesiara quan un fill únic té un germà o germana i de cop deixa de rebre tota l’atenció de la família i a més ha d’aprendre a compartir la llar amb ell o ella.  Llavors el menut o menuda pot fer sentir als pares que el segon fill de la parella “kackt ihm ins Nest”. Li és una nosa, si més no al principi.

Quan ens hem equivocat rotundament fent o comprant una cosa o fins i tot amb una persona diem en alemany que la compra ha estat “ein Griff ins Klo” que vol dir literalment “ficar – la mà se suposa–  al lavabo”, la qual cosa equival a que n’hem tret només una merda. I quan tenim “la merda al coll” en alemany diem que tenim “die Kacke am dampfen”, la merda fumejant. I per avui ja en tenim prou del tema escatològic i passo a altres expressions més agradables.

No sé si uns passa a vosaltres que quan miro enrere i procuro recordar com era la vida diària fa només tres mesos, m’adono que em sorprenia que Barcelona no perdés la capacitat de fer aparèixer restaurants i bars per la ciutat.  A Poblenou n’hi havia uns quants però a Gràcia per exemple sempre m’he demanat com podien sobreviure tots. Quan feia un temps que no passava per un determinat carrer i m’hi tornava a arribar en veia un de nou. Tenia la impressió que sortien com a bolets. Doncs els alemanys quan d’una determinada cosa n’hi ha molta també diuen que això “schiesst auf dem Boden wie Pilze”, que surt del terra com bolets.

De fet fins la restauració era un negoci molt corrent i tot i ser molt esclau permetia a gran quantitat de gent guanyar-se la vida dignament. Els alemanys però em sembla que pensen que per portar un restaurant no cal tenir gaire talent i ho demostren amb la dita “wer nichts wird, wird Wirt”, que com podeu veure sense saber ni un borrall de la llengua, és un joc de paraules. Podríem traduir la dita com “el que no pot esdevenir res, es fa amo de restaurant”. Bé, que els hi ho diguin ara als que tenen els restaurants tancats si cal tenir o no talent per mantenir el negoci obert. Ja és prou dur guanyar-se la clientela que havia d’arribar un Covid-19! Per cert, els veïns ibèrics el que diuen i recorda a la dita alemanya però canviant de professió és allò de “el que vale, vale y el que no para político”.

Se m’ha acudit aquest tema dels restaurants perquè el que em temo és que amb tot el que està passant molts negocis hauran de tancar definitivament. No tots es podran permetre obrir i oferir una carta variada podent rebre només la meitat dels clients. A més, per molt que ens intentin tranquil·litzar, no cal ser un Einstein de l’economia per saber que ve una època en què ens haurem d’estrènyer el cinturó. Serà període de vaques magres o com diuen els alemanys “Saure-Gurken Zeit” període de cogombres àcids. L’expressió ve de que els alemanys conserven en vinagre les verdures per l’hivern o per temps d’escassedat. El temps dels cogombres en vinagre són les èpoques de restriccions i fins i tot de patiment.

Es podria dir que nosaltres ja estem passant per una “Saure-Gurken Zeit” perquè les condicions en què vivim ens fan patir si més no una mica. No tenim llibertat per passejar, entrar, sortir i anar a comprar quan volem. El que passa és que ho fem perquè entenem que és el que cal. Ara haurem de veure com ens en sortim i per on els de dalt voldran estalviar recursos.

I abans he escrit sobre l’expressió “wie die Pilze auf dem Boden schiessen” que és molt similar a la nostra “sortir com bolets” i ara us en vull escriure una altra que també s’assembla molt a una catalana. Sabeu allò de que “una flor no fa estiu”? doncs en alemany el que no fa estiu són les orenetes perquè ells diuen “eine Schwalbe macht noch keinen Sommer”.

Particularment a mi no m’ha agradat mai la dita. La he sentida molt sovint dir a professors quan han vist que algun alumne un gallòfol de cop feia un esforç i presentava una bona feina. Llavors sortien amb allò de “una flor no fa estiu” i ensorraven probablement l’alumne que ben segur s’havia hagut d’automotivar per presentar la feina com cal per una vegada. No m’han agradat mai els esgarriacries a mi, els que com ja sabeu s’anomenen “party poopers” en anglès.

Per acabar el post d’avui us deixo amb un mot provinent del món de les armes i que en el seu temps designava un model molt usual de metralladora durant la Primera Guerra Mundial: la 0/8-15. En alemany resulta que quan trobem una cosa extremadament ordinària i normal, quan opinem que quelcom no té absolutament res d’especial diem que és 0/8-15. Un terme molt bèl·lic però que sentireu sovint. I parlant de guerres mundials l i per acabar de fugir de tema us vull preguntar: recordeu que la famosíssima Fanta va ser un invent alemany? Durant la Segona Guerra Mundial era difícil subministrar la Coca-Cola a Alemanya i trobar els productes necessaris per produir-la al país era impossible. Llavors, el director de l’empresa Coca-Cola a Alemanya va decidir fabricar un altre tipus de refresc amb ingredients que sí es trobessin allí fàcilment. La beguda afruitada va sorgir en aquella època però el gust no tenia res a veure. No se sap del cert si el nom de Fanta és una abreviació de Fantastisch “fantàstica” o si segons s’explica es va treure del principi de la reunió en què el director alemany Max Keith de l’empresa  va demanar en una sessió de pluja d’idees que els empleats hi posessin imaginació, en alemany “Fantasie” i d’allì va venir el nom del refresc.

Un dels grups alemanys que més èxit tingué durant els noranta a Alemanya es diu die Fantastischen Vier, abreviat Fanta 4, potser per recordar que la beguda de la Coca-Cola va sortir d’Alemanya.

Bé. Ja n’hi ha prou per aquest dijous ennuvolat d’avui. Es veu que el clima s’ha tornat ben boig perquè la setmana passada jo vaig celebrar el meu aniversari amb faldilla curta i tirants i avui m’he hagut de tornar a posar la màniga llarga. Potser el temps ens vol posar fàcil no poder gaudir de la platja a causa del confinament.

Què tingueu una bona setmana!

 

 

Set paraules en anglès per sonar com un entès aquest 7 de maig.

els46

Segueixo avui aquest set de maig, el dia del meu quaranta-sisè aniversari, amb el tema de la setmana passada i les paraules inusuals que enriqueixen el nostre lèxic en anglès. I us en porto set de noves. Començaré amb un vocable que em sembla molt necessari: “persnickety”. L’adjectiu en català seria primmirat i designa tota aquella gent que posa una atenció desmesurada en coses que no tenen cap importància. Jo puc ser sovint “persnickety” sobre tot quan no tinc el pis amb tot l’ordre que necessito o quan em fa l’efecte que casa meva no tan harmoniosa com cal. Em fa falta que les coses siguin a lloc i que òpticament l’espai que ocupo tingui colors alegres i que no desentonin els uns amb els altres. Reconec que és una fotesa sense cap rellevància però per a mi tenir la casa endreçada és vital. O sigui que sóc en aquest sentit sóc  primmirada, “persnickety”.

La següent paraula és “flibbertigibbet” i per aquesta no em ve cap paraula immediatament al cap en català. Un o una “flibbertigibbet” és una persona ximple i que xerra massa. Designa molt sovint personatges superficials capaços de parlar de tot tipus de detalls de la seva vida que no interessen a ningú. Un o una “flibbertigibbet” és la típica persona que intentem esquivar quan ens la trobem al carrer per por que ens ompli el cap. Solen ser persones sociables però curtes de gambals. Un sinònim d’aquesta paraula podria ser “nincompoop” però aquest terme no necessàriament denota una persona que parla massa. En canvi, els els i les “flibbertigibbets” sovint expliquen tonteries i beneiteries o el que seria en anglès “poppycock”.

Aquesta setmana a les xarxes socials he llegit una pila d’informació i he vist algun vídeo que m’ha semblat autèntic “poppycock”. Sembla que els humans no podem acceptar que la natura ens ha enviat el Covid-19 i que ens està costant adonar-nos d’una veritat contundent: nosaltres encara estem supeditats a les forces de la natura i no les podem dominar sinó que estem a mercè seva. Ni controlem terratrèmols, ni tsunamis, ni pluges torrencials, ni glaçades. En coneixem els mecanismes però no podem doblegar tots aquests fenòmens. I per això les malalties ens fan tanta por. No sé si uns heu adonat de la quantitat de teories de conspiracions que circulen per les xarxes. Relacionen l’aparició del Covid-19 amb la tecnologia 5-G que s’ha convertit en el nou dimoni. Asseguren que amb la vacuna pel corona se’ns implantarà un xip que permetrà que se’ns controli en tot moment. I què hi ha darrere de tot això? Una incapacitat rotunda a admetre que l’humà no té sempre la paella pel mànec. No penso avorrir-vos amb dotzenes de teories psicodèliques sobre el Covid-19 perquè totes són una beneiteria o com diuen els anglesos “poppycock”.

El que sí pot ser, és que mentre la gent està perdent el temps útil de la seva vida llegint tot aquest “poppycock” altres de més amunt aprofiten l’oportunitat per fer el que els anglesos anomenen “shenanigans”. I què són? Doncs són activitats i fets deshonestos que es fan d’amagat. El diari fa anys que de tant en tant ens porta notícies sobre els “shenanigans” del rei emèrit. Els “shenanigans” en anglès són els tripijocs en català.

I quan quelcom produeix molt d’enrenou i agitació i la gent surt al carrer i provoca aldarulls en anglès tenim moltes paraules per expressar aquest estat d’intranquil·litat sonora. Podem anomenar-ho “turmoil”,  o “uproar” (paraula gairebé onomatopeica)  o amb dues paraules que per a mi són molt melòdiques i no em semblen angleses, la primera és “brouhaha” i la segona “hullaballoo”.

Catalunya ha passat uns anys amb força “brouhaha” i “hullaballoo” i gairebé em temo que no sembla que pugui arribar el moment en què la gent pugui quedar-se a casa tranquil.la i no reivindicar res. Dintre de no gaire veurem si les promeses del govern d’ajudar als autònoms i persones afectades per les mesures del Covid-19 realment es compleixen. I ja us asseguro que quan ja s’hagi trobat una vacuna pel virus no hi haurà res que impedeixi als treballadors estafats sortir el carrer a fer-se sentir. Llavors amb l’agitació o “kerfuffle” es tornaran a trencar vidres i cremar containers.

M’agradaria pensar que el confinament ha calmat els ànims de molts com ho ha succeït amb els meus. A mi m’ha suposat una ruptura amb una pressió diària i un excés de moviment que feia temps que m’anava rosegant per dins. Per tant l’estat d’alarma, malgrat tots els inconvenients que suposa, m’ha donat l’oportunitat de netejar una mica la tensió acumulada durant anys. Malauradament però, veig que no tothom ha pogut adaptar-se a la situació i treure’n profit com jo. Per una banda hi ha molta gent que penja d’un fil perquè els negocis en què treballaven poden no tornar a obrir. I per altra el confinament ociós pot tornar a qualsevol ximple i crispar els nervis de la gent que en general ja estava prou encesa.

Haurem d’anar veient setmana a setmana com evolucionen els fets i aprendre a viure una mica el dia a dia. Jo en tot cas avui assaboriré un aniversari del tot diferent als que he tingut els darrers anys. Treballo de tarda avui i per tant podré gaudir per primera vegada durant molts anys, d’un matí d’anversari de lleure entre setmana i en molt bona companyia.

Com diu la dita: qui no es conforma és perquè no vol.

Catorze paraules en anglès per sonar com un entès.

confinement

Ara ja fa moltes setmanes que no dedico cap post a l’anglès i això que em guanyo les garrofes donant classes d’aquest idioma aparentment simple però immensament ric en vocabulari. Precisament fa uns dies algú em va reptar a fer servir paraules d’una llarga llista de mots vibrants. Són totes elles paraules que no sentim gaire sovint i precisament per això em van semblar interessants i exòtiques.

La primera és “discombobulated” que no és sinó un sinònim de la paraula “confused”. Jo vaig quedar completament “discombobulated” el diumenge de la setmana passada quan de sobte al Facebook del Poblenou hi vaig veure imatges d’una multitud prop de la platja. En un principi pensava que es podia tractar d’un record que algú havia compartit d’aquell raconet de Barcelona que molts enyorem fins que em vaig adonar d’un petit detall: les persones de les fotos i els vídeos portaven mascaretes. La meva confusió venia de que no tenia prou clar si s’havia aixecat el confinament i jo no me’n havia assabentat o bé si realment la gent havia decidit fer el que els semblés. Vaig anar seguint el que deien els comentaris i les notícies fins adonar-me que desgraciadament la gent s’havia saltat les normes. Un altre sinònim de “confused” o “discombobulated” és “flummoxed, oi que també sona bé? Doncs ara ja sabeu que jo diumenge passat estava tant “discombobulated” com “flumoxed”.

La segona ve molt a to amb la primera i és “cattywampus”. En anglès quan diem que les coses van “cattywampus” o també “cattawampus” és que tot va del revés. En general el confinament anava força bé fins que el cap de setmana passat tot va començar a anar “cattawampus”, és a dir, de manera equivocada. I de vegades, quan estem preocupats perquè intuïm que quelcom pot anar “cattawampus”, llavors estem “on tenterhooks”. Jo per exemple vaig pressentir que hi hauria alguna cosa que canviaria la meva vida cap al 24 de febrer. Portava uns dies intranquil.la i estava “on tenterhooks” esperant un esdeveniment que sacsegés la rutina establerta dels meus darrers sis mesos. Potser no era gaire difícil de preveure que podia passar quelcom que alterés l’ordre establert perquè cada cop se sentien més males notícies sobre el Covid-19 i tot i intentar mantenir la calma, l’intuïa com a un perill imminent pels meus dos pares.

Però per il·lustrar millor el significat del “cattaampus” he de dir que el matí del dilluns d’aquesta setmana “went cattawampus”. L’ordinador no responia i el vaig haver d’engegar tres vegades però la pantalla mostrava diverses imatges superposades. Nerviosa per la feina que se m’anava acumulant, vaig intentar inicialitzar un ordinador nou que havia comprat en previsió però tampoc va voler arrancar. Llavors vaig estar a punt de perdre la paciència perquè, per acabar-ho d’adobar, em vaig passar una hora al telèfon per contactar amb el servei tècnic. A mitja trucada a Anglaterra la connexió es va tallar i jo vaig decidir que potser seria millor no fer absolutament res més aquell dia.

La següent paraula és d’ús molt comú i ens serveix com a prova irrefutable de que oblidar momentàniament el nom de certes coses pot passar en qualsevol indret del món. El mot en qüestió és “whatsit” i pot substituir qualsevol altra cosa que volen anomenar però el nom de la qual no recordem. Si no ens ve el nom del saler podem dir “can you please pass me the whatsit over there” i llavors assenyalem l’objecte en qüestió i avall. Els alemanys també tenen una paraula per aquestes ocasions: “Dingsbums”. Els anglesos empren el “whatsit”, el “thingy”, el “thingamabob”  i el “whatchamacallit” per anomenar la paraula que el nostre cervell no recorda en aquests casos.  I si no es tracta d’un objecte sinó una persona amb un nom que les neurones no ens transmeten a la punta de la llengua, llavors diem en anglès “whosit” o “whatshisname”,pràctic oi?

Si estem sorpresos, llavors en anglès es pot utilitzar el suadíssim “surprised” o podem sorprendre els interlocutors dient “gobsmacked”. Jo em vaig quedar completament “gobsmacked” fa poc, quan vaig rebre un correu anunciant que el sindicat dels llibreters havia convocat un Sant Jordi pel 23 de juliol. Per una banda vaig llegir la notícia amb molta il·lusió però per altra crec que el juliol encara serà massa aviat per celebrar cap esdeveniment que suposi que tota una gernació s’aplegui en poc espai. Tant de bo m’equivoqui perquè tinc ganes de sentir l’olor de llibres nous i triar un nou company d’entre els que puguin haver a les parades del Passeig de Gràcia. Llavors eligiré aquell que serà un nou company de pis i un acompanyant de somnis i faré com el protagonista de “l’ombra del vent”, l’adoptaré i el protegiré per tal que no caigui en l’oblit.

Una de les paraules de la llista que més em va agradar perquè es pot fer servir molt sovint és la de “malarkey”. Designa un comportament forassenyat o quelcom que no té cap sentit i trobem una fotesa. A mi per exemple m’agrada tenir contacte amb gent i socialitzar-me però això d’haver d’estar contínuament apareixent a les xarxes socials em sembla “malarkey”.

Fa poc vaig llegir un article sobre els efectes del confinament i el fet que els influencers ara s’havien quedat sense feina. Inevitablement per viure de que les marques et paguin un sou per portar la seva roba i parlar d’elles, s’ha d’anar a esdeveniments notoris i fer-se moltes fotos que apareguin a instagram. Poca cosa podran fer ara aquests influencers mig confinats a casa seva quan el món ha deixat d’organitzar esdeveniments per masses. De què parlaran ara als seus vídeos? De com fer el pa més bo utilitzant farina ecològica? Potser s’hauran de reinventar i llavors en comptes de fer propaganda per Guess o Pepe Jeans la faran per Pastes Gallo. Qui sap.

En tot cas confio en què la joventut s’adoni que el consumisme excessiu a què ens havia avocat la societat capitalista és “malarkey” perquè les coses importants i essencials potser no són aquelles a les que estàvem donant importància.

La paraula “malarkey” en un principi designava segons el Webster’s College Dictionary discursos o textos que escriuen els polítics per complaure o ensarronar a qui els convé. I com que ja sabem que els discursos de la classe dirigent escollida a les urnes no solen ser més que un engany i no tenen sovint gaire sentit,  per això paraula va passar a designar coses absurdes o bestieses.

Com ja us he dit abans, l’anglès és una llengua extraordinàriament rica en vocabulari i per demostrar-vos-ho us deixo amb la paraula “bunkum” que denota el discurs no sincer d’un polític. Crec que la faríem servir força aquesta paraula si la tinguéssim aquí!.  I en cas de voler designar només un discurs llagoter i engalipador, per això tenim en anglès un “claptrap” o “humbug”.

Però no acabaré amb política, no senyor, sinó amb un pensament molt positiu: Aquest dissabte 2 de maig jo celebraré la festa del treball del dia 1 sortint al carrer per fer esport. El que no tinc clar és quin tipus d’esport faré perquè em caldrà primer assegurar-me que segueixo les regles del que està permès. Em deixaran arribar fins poc abans de la platja per patinar o ens permetran fins i tot una volta en bicicleta? La perspectiva aixeca els meus ànims confinats. Estic convençuda que tenim ganes acumulades que sortiran en forma d’expressió d’alegria. El somriure però encara haurà de ser emmascarat si volem estar tranquils.

Bona setmana a tots!!!!!!!

 

Paraules nostres per adoptar aquesta diada.

Escric el post d’aquesta setmana en dimarts pensant en què s’ha de llegir dijous, però no un de molts sinó precisament Sant Jordi. La festa l’haurem de viure des de dins, en un racó de la nostra llar i de les nostres hores haurem de posar un bri d’esforç per evocar els Sant Jordis com han estat sempre i per nodrir l’esperança que el següent tornarà a ser un festival de parades de llibres i roses al carrer. Qui ens ho havia de dir que aquest any ens el prendrien oi? Per a mi aquest Sant Jordi serà encara més trist del que havia pensat perquè serà el primer sense el meu pare, el cavaller generós que anava a comprar-nos la rosa a la mare i a mi cada 23 d’abril. No em va faltar ni quan vivia a Alemanya. Sant Jordi era un dia molt especial a casa perquè mon pare es deia Jordi. Sempre he cregut que ha de ser ben avantatjós tenir un sant que tothom recorda perquè fa més festa i perquè les felicitacions aixequen els ànims.

Com que Sant Jordi és una diada ben nostra i ben catalana he pensat que en el blog avui havia de tornar a escriure sobre alguna de les nostres paraules, aquelles que tomben pel nostre cap però que no surten a la conversa gaire sovint o potser mai.

La primera paraula és un mot que en aquests moments a mi em sona a glòria: vagarejar. És un sinònim de vagar, aquest darrer moltíssim més conegut i emprat. Vagarejarem sens dubte tots quan ens permetin sortir a fer un tomb. Llavors estic convençuda que després de les llargues setmanes intentant reconvertir mobles per tornar-los un petit gimnàs o d’anar passadís amunt i avall per estirar les cames, baixarem al carrer a voltar sense cap direcció concreta. Senzillament recuperarem les ganes de caminar per caminar fins que ens cansem i vulguem tornar a casa.

Jo he vagarejat molt per Barcelona però sé del cert que encara em queden racons i raconets per descobrir. Quan tot torni a la normalitat m’afanyaré a recórrer les barriades que menys conec per si ens cal altre cop tancar-nos a casa.

La segona paraula de la que vull escriure avui és pàbul. Pàbul és un sinònim d’aliment i es fa servir en la locució “donar pàbul a la murmuració”, és a dir, donar motiu per tal que la gent parli i xafardegi sobre un tema determinat.

Aquesta setmana vaig veure a la televisió que en Cristiano Ronaldo havia trencat el seu confinament per anar a una celebració familiar. Per si fos poc que el paio se salti les regles quan potser convindria que fes d’exemple, el paio es deixa fotografiar i la festa apareix a les xarxes, a la premsa i a la televisió. Òbviament el que ha fet aquest esportista és donar pàbul a la murmuració. Però no només ell ha fet això de saltar-se el confinament i posar-nos bé el poder deixar-lo ben verd. A Rajoy el van enxampar fent fúting prop de casa seva i podeu comptar que la seva llar no deu ser pas com el meu micro-pis. Aznar tampoc es va quedar curt i va marxar a la seva segona residència a Marbella perquè ja sabem que els polítics i els famosos s’ho poden permetre tot. Posaria la mà al foc que les celebritats de la Península Ibèrica ens sorprendran encara unes quantes vegades saltant-se el confinament que nosaltres, els pobres pelacanyes, hem d’aguantar amb total estoïcisme i cridant la consigna “ens en sortirem”.

També molt nostra és la paraula “faramalla”. La faramalla són coses que fan patxoca però que tenen escàs o nul valor.   Al mateix temps s’empra per designar l’ostentació que pot fer algú del que té. Si coneixeu la típica persona que es passa el dia parlant de la seva nova pantalla de televisió que és tan gran que va de paret a paret de la sala d’estar, del seu nou mòbil que ha costat tota la nòmina d’un treballador mitjà, del seu darrer cotxe i dels viatges, llavors podem dir que la seva faramalla us cansa.

Una altra fantàstica paraula pel post d’avui és subreptícia. Estic segura que us serà molt útil perquè en un món ple de corrupció és pràctica. Una subreptícia és quelcom que es busca o s’aconsegueix d’amagat o dissimuladament. Com els diners públics que van a parar on no toca o els càrrecs que es guanyen no per mèrits sinó per contactes.

Potser us demanareu per quin motiu sembla que dono voltes al mateix tema oi?

Quantes vegades he mencionat els polítics en el meu post? Doncs bé, és molt fàcil, no em puc treure del cap ni enganxada a un del llibres que estic llegint ara, que la crisi del Covid-19 portarà cua i molt llarga des del punt de vista econòmic i està clar que els de dalt no renunciaran ni a un sol euro del seu sou. Per remuntar el país se’ns demanarà a nosaltres sacrificis ­– com si haguéssim oblidat els anys posteriors al 2008 –– i si ara aixecàvem cap, tocarà tornar-lo a posar sota l’ala.

La família reial no farà cap donació del seu sou vergonyós ni tampoc deixarà el càrrec per alleugerir als ciutadans més fràgils. I ara us demano, els esportistes famosos que cobren milions per anar darrere una pilota, han anunciat que traspassarien una ínfima part del seu compte a algun hospital per tal que el personal sanitari pugui comprar mascaretes?

Vaig llegir en un tuït la setmana passada que Rafael Nadal ha intentat subhastar la seva samarreta per donar el que en treu a alguna associació de beneficència. Li hauríem d’haver preguntat si la samarreta li quedava petita amb tanta generositat! Però més val deixar el tema que el post és per Sant Jordi i la festa no es mereix que ens la passem pensant en qui no s’ho mereix.

La següent paraula que m’agradarà rescatar del racó de les paraules oblidades és tustar  i vol dir colpejar o picar. M’abelleix perquè se sent poc o gens avui dia.

Jo fa dies que sento els veïns tustar la paret i com jo molts altres en aquest edifici. Ja fem broma perquè és impossible que estiguin posant tantíssims quadres, altrament el pis els quedarà com el Prado. Deu ser efecte de l’avorriment produït pel confinament al que estem exposats perquè sembla que a molts els ha donat pel bricolatge. Ahir mentre estava donant classe per videoconferència un dels meus alumnes va comentar que les cops que se sentien eren de la casa del costat de la seva. Jo vaig dir que també tinc veïns que tusten sovint la paret i llavors dos alumnes més van esmentar que a ells també els havia tocat aguantar el soroll provinent de pisos veïns. Ben mirat és força lògic que com que ens passem tot el dia a casa nostra i aquesta s’ha convertit en la nostra oficina o classe,  ens cal embellir-la i endreçar-la. Al cap i a la fi, ara no podem fugir al bar de la cantonada quan el desordre se’ns menja. Endevino que les cases no han estat mai tan endreçades. Com va dir una de les meves alumnes quan vaig demanar si li veien algun avantatge al confinament: “my room has never been cleaner”, la meva habitació no ha estat mai tan neta.

Per acabar amb el post d’avui vull escriure sobre un mot que he après d’una amiga de Vila-real i que em va semblar tan castissa que la he volguda adoptar. La paraula és morralla. El mot designa un conjunt de peixos que han agafat els pescadors però que no tenen gaire valor. El més curiós de la paraula és que a Castelló es fa servir per al·ludir als homes  i dones d’una certa edat que han quedat solters per manca de virtuts o atractius.

Malauradament les morralles demà potser no s’ho passaran bé amb la diada perquè Sant Jordi celebra i ho farà sempre l’enamorament, l’amor i el romanticisme i ho fa amb fantàstiques roses i amb llibres.

La imatge d’avui és una rosa feta pel meu company. Inevitablement aquest dijous festiu no es vendran ni de bon tros les roses que s’haurien d’haver venut perquè els serveis de missatgeria no donaran a l’abast. Jo però tinc l’esperança que Sant Jordi es posposarà i que celebrarem la diada amb les roses i els llibres ben aviat.

Algú em vol negar que el confinament se’ns fa definitivament més portable gràcies a la lectura? Jo ja estic cercant el meu llibre de Sant Jordi per poder-lo rebre i fer-li els honors com cal tan bon punt les llibreries tornin a obrir. I com em migro per sentir la flaire de paper nou i poder acaronar els fulls del meu nou company! Un llibre no només es llegeix una vegada, s’ha de pair i rellegir passat un temps per assaborir-lo de veritat.

Vull evocar avui les imatges del Passeig de Gràcia plenes de parades i el sentiment de festivitat que es viu des de ben aviat el 23 d’abril.

El confinament ens ha deixat el cor de la ciutat callantívol però ja el farem bategar de nou  quan el nostre desig humà de proximitat no posi en perill els més vulnerables.

Hem de ser Sant Jordi i lluitar contra el Covid-19. Si tots posem el nostre granet de sorra ens en sortirem!

Feliç diada a tots!

 

 

L’home sense paraules i les paraules sense l’home.

 

Les passes contundents i mandroses colpejaven aquell terra de rajoles centenàries i feien trontollar alguns mobles de la casa cap a les set del matí. Les seves ablucions matineres seguien un ritme simètric i inamovible digne de la precisió temporal d’un rellotge suís que poc va canviar amb el pas dels anys. El clic de la radio amb la garola animada i irreverent dels presentadors em despertaven definitivament del son reparador en els meus anys d’infantesa. Amb les persianes abaixades i els porticons tancats, l’obagor del pis de Bonavista convidava a seguir en el món dels somnis en què ell semblava sumit des d’antuvi.

El record primerenc que tinc del meu pare és el del treballador artesà es passava bona part del dia tancat al seu taller per fer els abrics de pell que havien de mantenir-nos a tots tres i que sortia encaboriat per fer els àpats amb nosaltres, tot mirant àvidament les notícies de la televisió. No perdonava la radio del matí ni la migdiada que feia al sofà de casa després de prendre el cafè. La gent el recorda com a una persona entranyable, generosa i bromista i és cert. Però aquests trets de la seva personalitat els vaig anar descobrint de més gran perquè de menuda jo no l’analitzava sinó que l’observava només amb ulls d’intuïció i el que em deia aquesta era que mon pare necessitava soroll per fora però calma per dins.

Desconec quins diàlegs tenien els pares en aquells moments en què la televisió no era omnipresent a casa, però de ben segur que giraven prou sovint al voltant meu perquè no recordo cap aniversari en què els dos no encertessin a regalar-me just allò que em feia il·lusió. Em ve al cap en especial un set de maig en què vaig arribar a casa de l’escola i mon pare esperava al sofà amb dues nines menudes idèntiques però una rossa i una morena al seu costat. Els seus ulls espurnejaven perquè sabia com em delia per aquell regal.

El pare era alhora silenci i soroll. El silenci l’envoltava a ell i a la seva vida perquè no hi sentia bé i l’univers que l’embolcallava no el sacsejava a crits com als altres. I era soroll perquè inevitablement necessitava la radio i la tele a un volum que jo i la mare sentíem amb el cos tan o més que amb les orelles. Ell percebia el món amb una innocent clarividència i l’analitzava interiorment sense mostrar el que l’inquietava. O si més no aquesta era la impressió que jo tenia d’ell. No recordo que m’interrogués gaire a mi el meu pare i tampoc que fes massa preguntes a la mare. I tanmateix, quan apareixia un desconegut a la seva vida, el cosia a qüestions fins que el contrincant quedava extenuat. La curiositat del meu pare era infinita i ens va costar més d’un enrojolament a la mare i a mi. A la meva primera parella d’Holanda li va arribar a preguntar durant un dinar si els nens del seu país també jugaven a futbol. Aquell dia l’Arnold es va menjar l’àpat fred perquè respondre a l’interrogatori no permetia ser prou ràpid per devorar els aliments mínimament calents.

De vegades em demano si la seva curiositat i la tendència a ser un pèl xafarder li venien de la seva mare, la Lola, a qui el seu marit anomenava sovint sorneguer “gramòfon”. Com que la meva àvia es va quedar vídua molt jove i el meu pare era el menut nascut en un mal moment de la història, a ell  li va fer de pare el seu germà gran, el Tomàs. La família però no acabava de tenir la fortuna com a aliada i el Tomàs va morir d’una infecció d’oïda de molt jove i el pare va quedar molt afectat per la pèrdua de son germà gran. Era en aquella època el puntal de la família i la seva mort va significar moltes penúries econòmiques.

Sé del que m’explicava durant els àpats festius, que de petit va haver de canviar tretze o catorze vegades de casa i que van arribar fins i tot a viure a Premià. Però de totes les èpoques de la seva infantesa la que més em va cridar l’atenció va ser aquella en què la meva àvia, la Lola, va fer de portera a la família Moritz, els de la cerveseria. En aquell temps la fàbrica estava cap a Sant Antoni. El pare en parlava molt bé de la família Moritz perquè eren molt generosos amb els empleats i perquè ell jugava sovint amb els petits de la família germànica i de vegades fins i tot se l’emportaven a una segona residència que tenien al camp. Certament aquells moments li devien compensar les males estones a l’escola, que no li agradava gaire pel que explicava.

No he entès mai per quin motiu no s’hi va aficionar i  ara fa ben bé sis mesos que encara m’intriga més aquesta qüestió. Resulta que mon pare es considerava una nul·litat en qüestions acadèmiques però en canvi ma mare ha trobat un registre exhaustiu de la seva vida en forma de carpetes organitzades amb tanta cura que posarien en evidència el bibliotecari més eficaç. La meticulositat de mon pare ha deixat bocabadada a la meva mare, que és la secretària de la família. També em sorprèn que sense haver anat gaire a escola vagi aconseguir amb el seu treball i el de la mare reformar el pis de Barcelona, comprar una segona residència, canviar quatre vegades de cotxe i pagar la meva escola i totes les despeses fins que vaig voler marxar de casa, prou aviat això sí. Per força havia de ser destre en matemàtiques perquè altrament els números no haguessin pas sortit durant tants anys.

La infantesa de mon pare no va ser gaire dolça amb totes les trifulgues de la polsosa postguerra que va tenyir Barcelona del mateix gris que la pólvora que s’hi va cremar. Hi ha un proverbi de William Wordsworth que diu “the child is the father of the man”, el nen és el pare de l’home. I el nen espantat i vulnerable de la postguerra va fer un home molt fort per fora, però tan fràgil per dins que no volia mostrar a ningú com era.

El seu aspecte de jovencell neulit dels divuit anys va canviar radicalment i mon pare va anar guanyant pes i rialles fins convertir-se en l’home que conec jo, tots els de la família i els amics. Una cosa però no va canviar mai: La seva mirada enquimerada en mons llunyans i exòtics que feia sospitar que tot i ser-hi físicament, ell s’enlairava i marxava a algun altre racó somniat. Potser a Austràlia, que sempre m’ha dit que volia visitar. Desconec si de nen va llegir algun llibre que el va impressionar o si son pare, un viatjant, hi va arribar a anar i li va omplir el cap d’imatges de bells paisatges.

Ell ja ho deia que “feia volar coloms” i reconec que a ma mare i a mi aquella distància mental de vegades ens feia emprenyar perquè ens sentíem invisibles.  Però no ho hem estat mai. De fet del que estic convençuda és de que mon pare necessitava fermament una família pròpia i de que per aquest motiu li era tan sagrat que per Nadal es convidés a tots els membres a taula. Això l’omplia d’orgull. Igual que l’omplia d’orgull quan jo treia bones notes o feia quelcom que agradava a l’escola.

Una de les coses que més m’han sorprès de mon pare en aquests darrers mesos és que he descobert el seu món i el que el preocupa a través dels seus somnis. I és que al sociosanitari i a l’hospital la vida és tan ensopida que el més interessant eren el menú del centre i els propis somnis. N’hi ha un que m’ha quedat gravat per sempre perquè mon pare me’l va explicar tot amoïnat per fer-me’l interpretar a mi. Va somniar que a casa seva només hi havia un cor i que  en el somni no ho entenia i es preguntava per què només hi havia un cor, si a la família en som tres. És més que obvi que el martellejava que la mare estigués sola sense ell o sense mi, tantíssim com a mi m’amoïnava i desesperava la idea de no tornar a trobar l’aixopluc que coneixia de petita a casa amb els meus pares perquè ell ja no hi podria tornar.

Em demano com pot ser que es visqui tantíssim temps amb una persona sense aconseguir que exterioritzi el que sent. Sospito però que les seves reserves es devien a l’educació masclista típica d’aquells anys que no permetia als homes demostrar emocions i a la seva timidesa intrínseca molt ben disfressada.

Mon pare deia sempre que no se sabia expressar bé. Potser és cert. Potser per això ell, que no va anar pràcticament a escola, va farcir la sala d’estar de casa amb una petita biblioteca que li va costar molts calés. Era com si mon pare intentés trobar en aquells llibres les paraules que li mancaven per plasmar el seu univers i la seva vida i que jo vaig aprendre llegir en els seus gestos i en els seus ulls fetillers de vegades, ombrívols d’altres. S’ha de fer cas a la dita alemanya “Stille Wasser sind tief”. Les aigües tranquil·les són profundes.

Curiosament m’he adonat just aquests darrers mesos de que mon pare era força presumit. De fet jo fa un any no hagués dit mai d’ell que ho era. Al sociosanitari insistia en anar ben afaitat i que li posessin roba que l’afavorís. No havia caigut mai en què l’abellís tantíssim la roba però remenant els seus armaris la mare i jo hem descobert tot un fotral de pantalons, camises i jerseis que no havíem imaginat. Sabia que el pare no hagués tolerat que la mare o jo anéssim malgirbades i els darrers anys sempre es fixava en si jo portava mitges noves o un faldilla d’un color afavoridor. A ell el vestuari també l’enderiava es veu. Me’n vaig adonar quan un vespre al sociosanitari em va explicar totalment torbat que havia somniat que totes les peces de vestir de tots els pacients volaven per les habitacions! Li feia pànic perdre la seva roba però suposo que era perquè en aquests llocs on no et deixen tenir absolutament res, la vestimenta és una de les poques coses que et pertany i t’hi aferres. I també era és quelcom on es veu el gust o poc gust de la gent i al pare li va acabar sortint la vena de dandy. Els únics luxes que es va permetre van ser l’apartament, els cotxes, un parell de rellotges i les col·leccions de segells i monedes que estic convençuda que feia per tenir més ocasions de veure el seu germà Lluís.

Les dots d’observació de mon pare em van sorprendre fins al final. Notava si portava un anell o un altre i això em va fer recordar que quan ell tenia diners no els escatimava i ens obsequiava de tant en tant a la mare i a mi amb quelcom bonic per empolainar-nos. Per això no em va negar mai algun caprici en plata del que em vaig encaterinar a Tossa en algunes d’aquelles botigues de bijuteria fetes per atraure dones com la mare o jo, que quèiem en la temptació adesiara. Sortosament per mon pare jo no demanava gaire sovint res i potser per això ell no em va dir mai no.  Com a  bona filla però, sabia quan demanar aquestes coses al pare i els caps de setmana i les vacances a Tossa eren el moment ideal.

Els instants escàpols que vam passar plegats a l’apartament són uns records tan preuats per mi, que Tossa ha esdevingut el paradigma de la felicitat eterna. Ni abrics de pell per acabar, ni clientes pesades, ni despertador ni telèfons. Només els tres, els nostres àpats mariners, els plats de verdura fresca que preparava la Margarita, els bunyols casolans de la Maria del Gaspar i aquella bella vista al mar que se m’ha quedat esculpida a la memòria. Tossa era on els tres trobàvem el silenci més gustós.

Em burxina el cervell, i ho farà durant molt temps com va aconseguir cobrir amb un vel de pudor la seva naturalesa acurada i complexa. Sens dubte mon pare va fer honor al seu segon cognom i va ser un bon carceller de les seves emocions i dèries. Se l’havia de mirar als ulls al pare per adverar què pensava. Tan enraonador i bromista que era fora de casa, dins de la llar era sovint callantívol.

I si bé de parlar deia que no en sabia gaire, de preguntar ja us he dit que sí. No va perdre mai el costum d’interrogar tothom que se li posava bé. Formava part de la seva naturalesa curiosa i entremaliada, una característica que a ma mare de vegades la treia de polleguera però que a mi em semblava una expressió de les seves immenses ganes de conèixer. El costum li va quedar enganxat i no va marxar ni amb aigua calenta perquè a l’hospital de Sant Pau quan hi va entrar per primera vegada abans de la recta final del seu viatge, als dos dies de ser-hi ja sabia els noms de tot el personal, d’on venien i on vivien i és que ningú dubtava que de memòria i de capacitat en tenia molta, tanta com de panxa.

Era amant del bon menjar, dels dolços, que inevitablement menjaré ara en dies festius per recordar-lo a ell, dels objectes bonics i de la música. Hagués desitjat de tot cor saber tocar un instrument i per això em va pagar amb gust les classes de guitarra mentre les vaig fer i dos teclats electrònics per si jo sortia amb bona oïda. Desgraciadament sóc més apta per reproduir les melodies dels idiomes estrangers que les notes de les partitures però malgrat tot sé que algun dia em tornaré a posar amb això de la música perquè no ho he abandonat pas del tot perquè li ho dec.

Molts han retret al meu pare no tenir mà dura amb mi i em consta que a la mare també. No obstant, tant l’un com l’altre han estat sempre uns bons còmplices de totes les meves decisions, un senyal inequívoc de que confiaven en mi i en el meu enteniment. El pare fins i tot em va arribar a picar l’ullet en alguna ocasió en què la mare no estava d’acord amb algun dels meus propòsits. Crec que és precisament aquesta confiança muda, aquesta complicitat implícita en la nostra relació que a mi m’ha emocionat fins el darrer moment.

Com el dia que el vaig anar a buscar al sociosanitari per portar-lo a fer la prova d’audició. Jo no vaig gosar ni fer la migdiada malgrat una extenuant jornada laboral perquè no volia fer un sol minut tard a la nostra cita. Vaig arribar a dos quarts de sis com li havia promès i ell m’esperava ben vestit amb la certesa que jo no li fallaria. I en veure’m em va dir «avui anem a fer la prova d’audició». L’excursió i la tarda amb ell van ser una peripècia. Vaig patir com una condemnada mentre li feien passar el test perquè cada errada seva era com si m’hi anés a mi la vida. I cada encert com un gol dels que clamen els aficionats. Vam ser un equip i tot i que el resultat de la prova va ser nefast, jo vaig fruir de l’excursió i de la missió complerta entre tots dos.

És lògic està immers en un propi món quan no s’escolta bé el del teu voltant. I és lògic no ser gaire enraonador quan no se sent bé el ressò de les pròpies paraules. El callament del mon del pare es traduïa en un silenci que venia del seu interior i que li robava les paraules. Per això no explicava el que emboirava la seva alegria. Era la simfonia de silencis, els gestos amb el cap i les mans i sobre tot els seus ulls els que parlaven per ell.

Van ser precisament els seus ulls que em van mirar d’una manera que no m’havien mirat de feia temps els que em van dir que mon pare havia entès, ara fa dues setmanes el dos d’abril del 2020, que ja no ens veuríem més. I sense paraules, com solia fer ell, em va fitar amb tendresa i serenor i probablement amb un somriure mut, que no vaig veure per la mascareta. I sense paraules també vaig marxar jo quan feia la becaina després de donar-li el dinar i d’ensenyar-li les frases que havia escrit per tal que les llegís. Vaig marxar de l’habitació de l’hospital  després d’acaronar-li fins que va tancar els ulls, cansat i dèbil per la malaltia però alhora seré i pacífic. El vaig deixar en aquell moment per recordar-lo dormint tranquil com l’havia vist tantíssimes vegades abans quan feia la becaina.

Els que el coneixen coincideixen en definir-lo com una persona entranyable, generosa i bromista. Jo afegiré que mon pare era també una persona molt complexa que es va voler vestir de simplicitat per humilitat  i picardia.

 Espero saber honrar el que he m’ha donat i el que he aprés d’ell.

En Memòria del meu pare Jordi Martín Carceller.

Confinement IV.

confinement

Unbelievably enough, I have already survived my week of complete confinement and all I can do is wonder how human beings can deal with changes. I got used to my confinement routine, which is pretty relaxing, to working online and to communicating face to face only with my boyfriend. It all makes me wonder how much I was in need of disconnecting a bit from the rowdy hectic of city life. No more cars menacing to hit me while they’re crossing in red, no more morning shouting from those who got up in a bad mood and no more angry faces around me. Still refreshing. It seems that the slogan “you’re not locked at home, you’re safe there” has sunk in. I definitely feel unthreatened from the aggressivity I have to cope with everyday by merely going to the street.

There are already rumours about letting people go back to normal life in a gradual way but that is not going to happen before the fist week of May. The city’s voice now is the peace and quite of some birds chirping joyfully. We have all seen amazing pictures of wild boars taking up some desert avenues. It’s quiet here, so they don’t fear humans.

The most relevant event of the past 7 days has been visiting my father in hospital. I went there before lunch so that I could see him and help him with this simple and basic activity of eating once more. The wing in which Covid-19 patients are, was extremely quiet as if even nurses and doctors feared waking up the enraged fatal virus. I have been to several hospitals quite a few times n the past five months, and I have always found the cheerful talks of the staff very reassuring.

The silence in the pavilion gave me the creeps.  Most doctors and nurses where dressed up with enough protection to give Covid-19 no chance: gown, mask, gloves and most of them caps. My father’s doctor, a young woman, wasn’t wearing any head protection so I wondered whether mine was necessary.

I was allowed to be with my father and help him have lunch and we were given as much privacy as possible so that we could try to communicate. He seemed very calm and at one point I wondered whether he really understood that it was going to be the last time we see each other. As I was reflecting on his attitude, all of a sudden he gave me a very tender look and I perceived that he did know but he was short of words to express what he wanted.

My father has always been a bit of a mystery because he preferred to keep his feelings and thoughts concealed from everybody. It was only through analysis of his movements, smiles, silences, gestures and looks, that one could grasp what was going on with him. In that sense he is the complete opposite to me. I really have to be thankful for the past 5 months because they have helped me grasp his real personality, and to see the part of himself that has made me the way I am.

When I went back home, I felt I had done what I needed and felt I at peace with myself and my life with my parents.

From the moment I entered the flat I knew I shouldn’t get out for 14 days. I was definitely more anxious about it a week ago than now and it is definitely  because I know the total confinement is only a week more to go.

Some people go to Montserrat to enjoy a week of cloister life to detoxify from the brutality of the routine in a capitalist society. It has taken a Covid-19 crisis for me to have the break for the reflection I missed.

And maybe I feel less nervous due to the fact that I trust in the experience of the ones in charge of this crisis. They made their mistakes, and not few to be honest, might have learned from them and they won’t let people go back to their lives till it’s more or less safe.

In the meantime I have to see the bright side of everything: the confinement has made me save a lot of money on Easter holidays and day trips. Needless to say I hadn’t planned any lavish meals out or exotic travels but rather a 4-day camping holiday in Costa Brava to explore the towns I still don’t know. Instead of enjoying amazing views and the see, I have had to learn to cope with the day-to-day problems of working from home.

In spite of the fact that not having to wake up early is indeed alluring, telework involves never really switching off and sitting in front of the computer for long hours because you never leave your office. I bet most of us have been productive for half the day only because there was nothing really urgent to do with our lives any more.

In this Covid-19 scenario, replying to mails for work or trying to organise your tasks in a more efficient way, seemed like a very useful leisure activity. I don’t live in a house I can continuously embellish or have a garden I can take care of. And the only room I could still improve was the washing machine one, so the job did not take up too much time.

Maybe I am the only one pondering in which ways the confinement might have changed me, but I suppose there will be a before and an after this nightmare for some people anyway. I am sure I will have learned that staying at home is sometimes what we really need to have a rest and switch from the world. And the best option when we are far too tired to get out.  We are continuously put under pressure to be in perpetual motion or to rush into places clogged with people to take part in events. That is supposed to be “cool”.

Adapting to work from home has been the real challenge so far. I belong to the community of teachers that have been overwhelmed by the amount of work generated with the transfer from the teaching/learning in school to the teaching/learning from home. If any teacher has been mad enough to try to teach online the same way as in the usual classroom setting, he or she might have had no sleep at all during these 3 weeks. We have to adapt contents to the circumstances and take into account that most students don’t have a PC of their own at home.

For those families that struggle to make ends meet at the end of the month, buying a laptop for the whole family is already difficult, let alone one for each member. For this reason, when the confinement started and employees were sent home to work from there, teachers had to face a new challenge: becoming flexible and imaginative to allow those students with less technological resources to be able to complete tasks that did not demand so much time in front of the computer.

The workload to be handed in and the amount of work to be corrected will have to be carefully measured in order not to make the learning and teaching process a real nightmare. One more to add to this Covid-19 crisis that has made the world realise human beings don’t control nature at all. Will we have become a bit humbler after this?

With still a couple more confinement weeks ahead of us, we have to bear in mind that life requires constant adaptation and reassessment. Let’s see if many teachers then prefer to keep on being only on the other side of the screen to feel safe…