Més expressions alemanyes i russes similars.

Reprenc per tercer dijous consecutiu el tema de les expressions alemanyes que en tenen una de similar en rus i com ja veurem, sovint també en castellà o català. I és que com ja us vaig comentar la setmana passada, algunes d’aquestes expressions provenen de la bíblia i d’altres potser ja pertanyien al refranyer llatí que els monjos es van dedicar a escampar. D’aquí que les trobem en diversos idiomes.
La primera expressió és pels més conservadors, vaja, per aquells que opten per allò que és segur. És la de “besser ein Spatz in der Hand als eine Taube auf dem Dach”, que literalment és “millor un pardal a la mà que un colom al taulat” i que en rus és не сули журавля в небе, а дай мне синицу в руки. Els russos el que diuen és “no em prometis una grua al cel, dona’m un parus majores a la mà. Certament aquests dos ocells no són dels més coneguts per aquí. Per si hi ha un ornitòleg entre vosaltres, el segon en castellà es denomina “carbonero”. És obvi que l’expressió s’adapta amb els animals típics de cada lloc. Els ibèrics diuen “más vale pájaro en mano que ciento volando” com segur que haureu escoltat desenes de vegades.
La propera expressió també la coneixem del castellà i és en alemany e”ine Hand wäscht die andere” i d’igual manera en rus рука руку моёт. Quan diem que una mà renta l’altra ens referim a que entre lladres i criminals no hi ha baralles i que un es tapa els delictes dels altres.
També molt coneguda és la castellana “ a caballo regalado no le mires el dentado” que té una equivalent alemanya “ Einem geschenkten Gaul, schaut mal nicht ins Maul” i una russa дарёному коню в зубы не смотрят. Realment cal recordar aquesta frase feta perquè hi ha molts desagraïts pel món a qui se’ls regalen coses i encara es permeten el luxe de criticar-les o encara pitjor, demanen coses en plataformes internet perquè no volen estalviar-se els diners però si els objectes o electrodomèstics tenen algun petit defecte els rebutgen a l’espera de que els donin quelcom perfecte gratis. A mi de regals me n’han fet uns quants en els darrers anys. Sobre tot mobles que els veïns de l’escala que marxaven deixaven a la brossa i en veure’ls els he rescatat i afegit al meu mobiliari. I sempre he donat mil vegades les gràcies per aquests regals perquè sempre va bé estalviar-se uns diners, oi?
Una altra veritat que sembla ser universal és la de la frase feta “Dios los cría y ellos se juntan” i d’igual manera allò de “dime con quién andes y te diré quién eres”. Els alemanys ho deixen clar tot afirmant que “Gleich und Gleich gesellen sich” que literalment significa que igual i igual es troben. L’expressió anglesa equivalent per aquestes ja la vaig comentar anteriorment en una altra entrada de blog. És la de “birds of a feather flock together”, que si recordeu vol dir que els ocells d’una mateixa ploma volen en un mateix esbart. La dita russa varia una mica i amb el seu Рыбак рыбака видит издалека, un pescador en veu un altre de lluny. En aquest cas els russos no diuen que els dos s’ajuntaran per anar plegats enlloc però sí que es reconeixeran.
És ben cert que tenim tendència a anar amb gent que és similar a nosaltres. Jo per exemple no tinc amics i amigues que estan tot el dia de festa i són éssers altament socials perquè senzillament m’agrada més portar una vida recollida i evito ser on hi ha multituds. Els extravertits més aviat em posen nerviosa. Però a ells generalment els encanten les masses i per això necessiten estar amb persones igualment socials i a qui els agradi tant el rebombori com a ells.
La següent també la coneixeu del castellà i el català, és la que diu que és més fàcil agafar a un mentider que a un coix. Doncs els alemanys el que diuen literalment igual que els russos és que “Lügen haben kürze Beine” que les mentides tenen les cames curtes que en rus és у лжи ноги коротки.
I per acabar el post d’avui en vull comentar una que sembla ser que va dir Ovidi i s’ha traduït a diversos idiomes. És la de “Gutta cavat lapidem” que una gota fa forat. Els alemanys han concretat una mica dient que “steter Tropfen höhlt den Stein”, que la gota perseverant fa forat en la pedra i d’igual manera els russos tenen l’expressió de Капля камень точит, la gota forada la pedra. Em sembla que tots tenim clar en molts idiomes que la tenacitat i el treball i esforç continuat acaben produint els seus fruits encara que costi molt de temps veure els resultats.
Aquest dijous el post ha estat curt perquè com que les frases fetes que tracto les tenim en castellà o català no han requerit una explicació gaire llarga.
El divendres alguns comencen vacances de setmana santa. Fa un any estàvem mig tancats i no vam gaudir del temps de lleure. Toca doncs recuperar les hores que no vam poder gaudir la primavera passada. Això, és clar, si no ens fan la punyeta amb el toc de queda avançat. Soc pacífica però em començo a atipar que no em deixin fer res però en canvi em permetin anar a la feina on una gran part d’aquells amb qui treballo se salten les normes posant la meva salut i la de la meva família en perill. Si seguim així acabaré explotant jo també…

Expressions similars en alemany i rus.

Segueixo aquesta setmana caçant locucions i expressions castisses i ho faig aquest cop centrant-me en aquelles russes que tenen una germaneta germànica i de vegades fins i tot ibèrica. No us heu preguntat mai, com és que hi ha expressions idiomàtiques tan similars en idiomes tan diferents? I és que lògicament les locucions i frases fetes tenen molt a veure amb la nostra cultura i sovint venen d’alguna tradició antiga. Sovint us he explicat algunes expressions i d’on provenen i altres vegades, quan són calcades les unes a les altres no és gens estrany que provinguin de la bíblia, com la l’alemanya “Perlen für de Säue” literalment perles per les truges, i que els nostres veïns ibèrics tenen com “margarites para los cerdos”. Per mi tan interessant és trobar locucions originals i diferents com descobrir les que s’assemblen i aquesta setmana toca veure’n unes quantes de les que s’assemblen.
La primera és una que nosaltres tenim en català i que també apareix de manera molt semblant en alemany i rus. Quan els catalans diem que una flor no fa estiu, els alemanys diuen que “eine Schwalbe macht keinen Sommer” és a dir que una oreneta no fa estiu. Els russos també diuen que Первая ласточка весны не делает. És a dir que la primera oreneta no porta l’estiu.
També curiós em sembla el fet que la frase feta alemanya “der Krug geht so lange zum Brunnen, bis er bricht”, que literalment és que el gerro va a la font fins que es trenca, tingui una expressió homòloga en rus повадился кувшин по воду ходить, там ему и голову сломить, que en aquest idoma rima perquè el verb de moviment ходить (jadit) rima amb сломить (slamit) i traduït literalment seria que el gerro va a buscar aigua fins que se li trenca el cap. I els castellans fan servir el mateix quan afirmen que “tanto va el cántaro a la fuente…” i no cal afegir el fina de “que al final se rompe”. L’expressió es fa servir per dir que algú no pararà de fer una cosa fins que en pateixi les conseqüències. Per això tinc un exemple clar. Cada setmana hi ha una dona a la piscina que s’eixuga els cabells sense mascareta quan està terminantment prohibit perquè el lloc habilitat per fer-ho no està ventilat. Fa tres setmanes no només ja s’havia eixugat el cabell i no ens deixava entrar sinó que estava fent-se un pentinat de pel·lícula. Semblava la princesa Leia de la Guerra de les Galàxies. Una de les meves veïnes que també s’enllestia per marxar com jo també volia entrar amb els seus dos fills petits per eixugar-los els cabells. La dona infractora va estar-se a la cambra habilitada tot el que va poder sense deixar-nos-hi entrar. Tant la veïna com els nens i jo vam anar a casa amb el cap xop. La setmana passada vaig enxampar aquella usuària de Can Felipa eixugant-se el cabell en una zona no habilitada i evidentment sense mascareta i el diumenge passat va passar absolutament el mateix. Està clar que ho seguirà fent fins que Can Felipa no li imposi una sanció per infracció repetida o la doni de baixa del centre esportiu. Doncs per això mateix el gerro va a la font fins que es trenca.
També calcada en tres idiomes tenim l’expressió alemanya de “Unglück kommt selten allein”, la desgràcia no ve mai sola, que els castellans també tenen. L’equivalent en rus és пришла беда – отворяй ворота, que es traduiria amb “ha arribat la desgràcia, obriu les portes” i se sobreentén que “obriu les portes perquè en venen més”. Els catalans diem de manera curta i clara allò de que sempre plou sobre mullat.
I també sembla ser una veritat universal amb què no puc estar d’acord allò de que “ Der Zweck heilt die Mittel” o en rus цель оправдывает средства, la fi justifica els mitjans com també diem nosaltres.
També són calcades l’una de l’altra les expressions alemanya“der Apfel fällt nicht weit vom Stamm”, que es tradueix amb la poma no cau lluny de la seva arrel i la russa яблочко от яблони недалеко падает, és a dir que la poma no cau lluny del pomer. Nosaltres en català diem allò de que els testos s’assemblen a les olles i els castellans que “de tal palo tal astilla”.
Les dues següents són pràcticament idèntiques en alemany i rus però que no se m’acut que en tinguin una corresponent en català. La primera és la de que “alte Liebe rostet nicht” que literalment vol dir que l’amor que l’amor vell no s’oxida. Aquest expressió pot voler dir que quan es porta molt de temps amb una persona, l’amor és tan fort que no es fa malbé. Però també es pot interpretar com que en una parella l’amor d’una parella que es va estimar i va partir peres, mai acaba de desaparèixer del tot.
I per últim avui una expressió amb la que no podria estar més d’acord i és en alemany “ Jeder ist seines Glückes Schmied” que literalment vol dir que cadascú és el ferrer de la seva pròpia felicitat. Els russos diuen exactament el mateix que Всяк – кузнец своего счастья. Per molt que alguns no ho vulguin reconèixer tenim la felicitat que ens hem buscat. Òbviament si un ha nascut a un país com Àfrica o Índia en una família pobra i a sobre és dona, les possibilitats de poder arribar a controlar el propi destí i buscar una vida millor de la que imposen la vida i les circumstàncies són poques. No obstant aquí a Europa tenim les condicions òptimes per poder arribar a ser feliços si ens ho proposem. I parlant de felicitat ja queda poc per setmana santa i si tot va bé podrem sortir una mica a esbargir-nos ara que sembla que s’ha aixecat el confinament comarcal que crec que romandrà aixecat fins que s’acabi la setmana santa. Recordem que als de dalt els interessa no ofegar massa l’economia i a Catalunya les restriccions han estat prou dures i ja han fet molt mal a molta gent.
Per cert les imatges del blog d’avui són la catedral de Sant Basili de Moscou, la que està situada a la famosa i maquíssima Plaça Roja i la Frauenkirche, l’església de la mare de Déu de Dresden que va ser completament destruïda durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial i que va ser reconstruïda fa anys gràcies a les donacions dels particulars. Frauenkirche en realitat es traduiria com a Església de les dones. Com a anècdota sobre la primera us he de dir que Ivan el terrible va fer arrencar els ulls de l’arquitecte que la va construir per tal que no en pogués fer cap d’igual. De la segona us puc dir que durant anys va ser una església en construcció, la visió de la qual m’acompanyava cada matí quan anava a la universitat en tramvia. La vaig veure créixer i renéixer i la van acabar quan jo ja havia tornat però en el meu darrer viatge a aquesta ciutat la vaig poder contemplar completa amb tota la seva magnificència. Realment l’únic que li manca a Dresden és un clima millor i un pèl d’impuls perquè té tot el que es necessita per poder-hi ser feliç. Si no hi heu anat mai no us la podeu perdre.
Per si no teniu idees d’on anar per setmana santa. Perquè de ben segur que les fronteres estaran obertes per anar i tornar de molts països…

Expressions russes II.

Gairebé inevitablement aquest dijous el post havia de ser sobre el rus perquè amb la celebració del 8 de març he tingut el cap a Rússia tota la setmana. No és que la celebració sigui exclusiva d’aquest país i no tornaré a repassar la història del 8 de març com ja ho vaig fer en una entrada de fa uns anys. No obstant aquesta és una data assenyalada pels russos i allà el dia de les dones treballadores és especial perquè els marits regalen flors a les seves dones i a totes les femelles del seu entorn proper i els xicots a les seves xicotes. Tant a Rússia com a Ucraïna el 8 de març és un festiu que se celebra amb molt de rebombori.
I com que el dilluns va començar amb felicitacions a les meves amigues russes pel dia de la dona, per seguir amb el meu estat d’ànim rus, avui us explico un parell d’expressions d’aquest idioma d’entre les quals, algunes tenen una expressió corresponent en alemany.
La primera de la que us vull parlar és la de положить в долгий ящик que traduït vol dir literalment “posar-ho en el calaix de per llarg”. Aquest expressió com la de “red tape” en anglès ens arriba del llenguatge burocràtic de l’administració. Fa molts anys quan s’havien d’arxivar documents amb qüestions més o menys rellevants a resoldre, els buròcrates els posaven en caixes o calaixos que qualificaven de “urgents” o menys urgents. Les qüestions menys urgents i que podien esperar anaven a parar a la caixa de “per llarg” i per això avui dia quan posposem un assumpte diem que el deixem a la caixa de temes que poden esperar. Jo per exemple отложила в долгий ящик el pintar els sostres de casa meva perquè hi han aparegut taques per la humitat. Però com que sempre tinc moltes coses a fer i amb taques o sense al sostre jo puc continuar vivint igual, doncs ho vaig posposant.
La segona locució que trobo molt interessant és la de дёшего и сердито que literalment vol dir “barat i enfadat o enrabiadament”. Cal entendre-la dins del context perquè literalment mai no arribaríem a imaginar-nos que es tracta de quelcom molt positiu. Quan quelcom és дёшего и сердито és una ganga. Per cert, jo no sé si sabeu que una ganga és un ocell que s’assembla a la perdiu. El primer significat de ganga va ser el concret, és a dir que es feia servir per designar a l’ocell. Però el 1734 ganga va passar a aplicar-se per a coses de difícil profit perquè sembla ser que les gangues ocell eren difícils de caçar, molt pesades de plomar i dures per menjar. I d’aquí la gent en va començar a fer un ús irònic i ara una ganga ha acabat sent just el contrari del que era el 1734, és a dir, quelcom molt bo que s’adquireix per un preu molt baix.
Com que ja estem parlant d’aus i ocells ja segueixo amb la següent locució russa глухая тетеря, que vol dir tetraoní sord. Pels que no sou zoòlegs us aclariré que els tetraonins són una espècie d’ocell que té plomes fins i tot al nas i que habita a les regions del nord. És conegut per no tenir gaire bona oïda i per això és fàcil de caçar. Quan nosaltres en rus anomenem a algú глухая тетеря no ho fem perquè aquesta persona tingui cap defecte auditiu sinó perquè no para atenció al que li diem i per tant no processa la informació. Si dieu a la vostra parella que baixi les escombraries per favor i us adoneu que no ho ha fet, llavors podeu anomenar-lo o la (a ella) глухая тетеря perquè no us ha fet cas. Per donar un exemple molt clar extret de la vida mateixa us puc assegurar que podria anomenar al 90% dels meus alumnes глухые тетери perquè la majoria no escolta i acabo havent de repetir-ho tot cinc cops.
I en rus quan diem quelcom inconvenient i “posem la pota” hem de dir попасть впросак. Cal aprendre aquesta locució així mateix perquè la paraula впросак no es troba al diccionari.
Tot seguit comento un parell d’expressions en rus que tenen equivalents en alemany. Per algun motiu que no conec els alemanys afirmen que “alle gute Dinge sind drei”, és a dir que tota bona cosa són tres. Ho diem quan hem intentat una cosa dues vegades però encara ho intentem una tercera perquè com ja sabem, a la tercera va la vençuda. O quan hem fet un viatge dos vegades al mateix lloc ja que un tercer serà perfecte perquè el número es perfecte. Aparentment en alemany aquesta expressió ve de l’edat mitjana perquè en aquella època la reunió de consell tenia lloc tres cops l’any i els acusats tenien tres oportunitats de comparèixer davant dels jutges. Si l’acusat no apareixia, el jutge dictava sentència sense ell. També hem de recordar que el número tres és un número sagrat en la tradició cristina. Recordeu que els reis mags són tres i el misteri de la trinitat. M’inclino més a pensar que aquest origen religiós hagi donat peu a que el número tres sigui el de la fortuna perquè en rus la traducció de l’expressió alemanya “Alle gute Dinge sind drei” és Бог троицу любит, és a dir que Déu estima allò que són tres.
En alemany qui s’aixeca d’hora té sort i així ho expressen quan diuen “der frühe Vögel fängt den Wurm”, és a dir que l’ocell matiner caça el cuc. Com podeu veure els germànics són un poble molt vinculat a la natura. La mateixa idea la transmeten els russos com nosaltres amb un кто рано встает, тому Бог падает. Literalment seria que a qui s’aixeca d’hora, Déu li envia. Calcada gairebé a la castellana “ a quien madruga Dios le ayuda”.
Bé i jo no sé si a mi matinar em va bé o no. Certament els dies que em llevo abans de les sis potser sí que faig moltes coses però a les tres de la tarda ja no serveixo per a res. I dormir fins que el cor em diu prou el cap de setmana és una activitat molt sana i regeneradora. No entenc com pot haver-hi gent que a les sis del matí fa cua per entrar al centre esportiu municipal perquè sé del cert que així és. Jo us ben asseguro que els dies que el Safrà em fa llevar abans de les sis o fins i tot els dies que em llevo a les sis a toc de despertador, més que una sessió de gimnàstica el que necessito és un cafè doble per ser persona. I és que amb això coincideixo amb els russos i afirmo que si no bec cafè pel matí no soc persona. Les sessions d’esport les deixo per quan ja estic desperta i de fet, anar en bici a la feina m’acaba de despertar.
Us desitjo un profitós divendres i molt bon descans el cap de setmana.

Un tastet del llenguatge a les Balears.

Torno avui als nostres petits tresors lingüístics catalans i a alguns usos poc comuns d’alguns mots en el dialecte balear. Potser us semblarà estrany però el parlar de ses illes sempre m’ha resultat molt encisador per la seva melodia i perquè segons qui el xerra, pot arribar a resultar de difícil comprensió.
Jo ja he passat per l’experiència de tenir una alumna de Mallorca a la classe amb un accent tan tancat en català que sovint les seves companyes a l’escola li demanaven que parlés en anglès perquè no l’entenien. A mi em resultava violent dir que no captava el que em deia en català però certament com a professora d’anglès ho tenia millor que els meus companys que havien de desxifrar el que deia. D’aquesta noia encara ens en recordem perquè ens va fer adonar-nos de com de diferent pot ser el català baleàric.
A més, sembla ser que d’un poble a un altre també poden haver força diferències en la pronunciació. O això és el que ens va explicar un cop un alumne de Menorca que va reconèixer que “a mon cosí no l’entenc quan xerra”.
Suposo que la primera paraula que ens ve al cap quan pensem en el baleàric és l’al·lot o al·lota pel noi o noia perquè no s’assembla per a res al nostre noi i noia o xicot i xicota de la majoria del territori de parla catalana. També es fa simpàtic sentir anomenar un nen com a nin.
Pel que fa a la gramàtica destaca l’ús del determinant “en” per el i “na” per la i el fet de que els verbs en primera persona del singular perdin sovint la -o, així doncs es diu “pens” i no penso o “t’assegur” i no “t’asseguro”.
Si volem dir aquí i allà en baleàric direm “ací i enllà” i si volem designar una cosa que està lluny podem dir que està “enfora”. També sembla curiós que el verb adonar-se d’una cosa es converteixi en balear “témer-se” d’una cosa.
Entre les paraules que han adquirit un significat propi a les balears hi ha la paraula saó. El saó designa un estat de maduresa que fa a un apte per produir i també el grau d’humitat de la terra que fa que aquesta pugui donar fruit. També és la bona pluja que va créixer plantes i verdures. En sentit figurat a les illes la saó designa la menstruació femenina i s’entén ràpidament per quin motiu. Hi ha una similitud entre la pluja que fertilitza i la regla que indica que una dona és apta per concebre un fill.
A més en balear si algú no té prou seny diuen que a algú “li falta un saó”.
Una altra paraula en comú entre el català i el balear és soll. En català és la cort de porcs i en baleàric el seu significat és més ampli perquè pot voler designar una brutícia humida o fangosa que embruta i també anomenen soll a un conjunt de coses escampades al terra.
Hi ha mots en baleàric que són castellanismes com la paraula “lliqueresa” per lleugeresa i “lliquer” per lleuger, bolla per bola o “melicotó” per préssec.
Quan parlem d’una broma o una burla en baleàric direm verba.
Les calces en baleàric igual que a Castelló són les mitges, però un got en mallorquí és un tassó. Pel que fa als animals els gossos són cans i un gat és un moix a Mallorca.
Però de totes les paraules mallorquines amb què he tingut la sort d’ensopegar fins ara una de les que més m’agrada és la de “torcaboca” sabeu què és? Doncs el tovalló!
Potser us demanareu d’on he tret totes aquestes paraules si no tinc encara contacte amb Mallorca. Doncs el secret és llegir un autor de les illes per tal d’endinsar-nos en el seu parlar. La lectura d’aquest mes ha estat el meravellós però tristíssim llibre Lola de Maria de la Pau Janer. Un llibre ple de personatges que s’autoenganyen en un món del qual només en surten quan el destí obliga a fer-ho.
A més de patir per les tres protagonistes del llibre, com us podeu imaginar, he gaudit de valent assaborint el llenguatge acolorit del mallorquí que s’hi fa servir.
Així doncs us deixo aquest dijous amb unes paraules que volen ser adoptades i estimades i una recomanació de llibre per si no l’heu llegit i no en teniu encara cap esperant-vos a la tauleta de nit.

Els famosós “Garten” alemany.

A pesar de ser un país no gaire ric, moltes famílies de les classes mitjanes s’han pogut permetre una segona residència a Espanya. A Catalunya hi ha segones residències a la costa i a la muntanya. Són un petit paradís que permet a molts desconnectar i desemboirar-se en indrets menys contaminats que les ciutats i on el ritme diari és tan lent que les hores s’estiren.
Mantenir una segona residència és d’allò més car perquè està vinculat a una despesa de gas, llum, aigua, IBI i de tant en tant també cauen les derrames i això fa que les segones residències semblin un luxe pels nostres veïns europeus. Tot i disposar d’un major poder adquisitiu, ells rarament mantenen dos pisos, sobre tot perquè les segones residències de la costa resten buides durant ben bé mig any.
Els alemanys més afortunats però, han comprat cases a la Costa Brava, al País Valencià o a Mallorca per tal de poder gaudir del nostre clima i menjar durant uns mesos sense haver de venir a viure aquí. I durant les darreres dues dècades s’ha convertit per a ells en una pràctica habitual venir a passar la seva jubilació a la Península aprofitant que hi tenen un habitatge per les vacances.
No obstant, tenir una segona residència al seu propi país és quelcom força estrany i contradiu l’esperit auster alemany, avesat a no fer dispendis innecessaris.
I si bé els alemanys no tenen per costum tenir un pis en una altra ciutat o poble del seu país, el que sí tenen alguns és un Garten, un jardí.
Quan vaig arribar a Alemanya sovint les meves companyes d’universitat deien que havien passat el cap de setmana al jardí “Garten” i per la manera com en parlaven jo entenia que no era el jardí de casa seva. Igual que a Barcelona, a Alemanya a les ciutats grans és extremadament car tenir una casa i una casa amb jardí és un luxe que només una minoria es pot permetre. Finalment algú em va convidar al seu “Garten” i vaig entendre de què es tractava.
El “Garten” dels alemanys és una mica com la nostra segona residència aquí: un lloc per desconnectar i fer quelcom diferent del que fem normalment. Els Gartens d’allà equivaldrien a bocins d’hort ubicats a les afores de les ciutats o a les mateixes ciutats, sovint delimitats per tanques o fins i tot murs no gaire alts i on hi ha terreny per plantar i conrear el que els propietaris considerin necessari. Molts són addictes a plantar les seves pròpies fruites i verdures perquè els alemanys sempre han tingut una consciència ecològica més desenvolupada que la nostra i l’ús dels insecticides i pesticides industrials els fa basarda. Anar a passar hores al “Garten” vol dir pels alemanys arremangar-se i posar-se a fer de pagès o jardiner ni que sigui per unes horetes.
Si el Garten és prou gran s’hi pot fer una barbacoa en un tros de terra que sembla el camp i s’hi pot anar a fer una sessió de lectura després d’haver suat per cuidar els fruits que proporciona la terra llaurada. Les imatges que veieu són del Garten que s’ha comprat un amic meu amb una amiga seva a Leipzig. En un principi estava una mica deixat de la mà de Déu però amb l’esforç comú estan posant-lo a punt per gaudir de la tasca d’agricultor i fer després una copa en el balancí mirant el sol.
De fet aquesta és la idea: reprendre el contacte amb la natura i gaudir de veure com gràcies a la nostra cura, aquesta ens dona uns fruits.
El Garten em semblava idíl·lic si no fos per un petit detall: aquestes petits horts per regla general estan mancats de lavabo per anar a alleujar-se quan un ho necessita. Com us podeu imaginar vaig quedar horroritzada quan ho vaig saber i em vaig demanar com aguantaven les bufetes alemanyes la pressió si s’havien de quedar unes hores al Garten. Suposo que alguns d’aquests jardins privats deuen tenir un bany però la majoria no. La caseta que es veu a la fotografia serveix més que res per a guardar-hi la mànega per regar el jardí i els estris per conrear la terra.
En altres paraules, que els alemanys són capaços de treballar de valent tota la setmana i per desconnectar de la feina, el cap de setmana van a plantar tomàquets i mongetes. Als vint-i-un anys que tenia quan vaig arribar a territori Alemany no acabava d’entendre què podien tenir els alemanys en contra de desconnectar anant a prendre un vermut a una terrassa per exemple. La idea de seguir treballant el cap de setmana em resultava poc relaxant.
Anys després, quan vaig entrar en contacte amb la cultura russa em vaig adonar que els russos superen als alemanys. La famosa “dacha” russa està generalment força apartada de la residència habitual i no és estrany que els russos facin dos-cents kilòmetres per anar a collir pomes i cols de la “dacha”. D’igual manera són capaços de llevar-se a les cinc el cap de setmana per anar a collir bolets. Digueu-me gandula però si més no el diumenge tarda per mi és per fer el gallòfol. Per això admiro els meus amics alemanys que van a treballar al Garden i reconec que part d’aquesta cultura del contacte amb la terra ens ha arribat fins aquí. I si no, fixeu-vos quants barris tenen el seu propi hort urbà on els veïns hi van a cultivar plantes i verdures i a compartir algun àpat frugal en companyia. És una mica l’esperit de pagès i el contacte amb la terra que ens manca als de ciutat i que aquests petits espais proporcionen als que hi van.
Els alemanys fa anys que practiquen l’esport del conreu com a mètode per relaxar-se i aquest costum ara ens ha arribat aquí i pot establir-se amb força. I pels que no tenim la possibilitat de comprar una parcel·la de terreny, si més no sí podem participar de la gestió dels horts urbans de la ciutat.

El 14 F, unes eleccions a una democràcia de pa sucat amb oli a una república bananera.

És el 26 de gener a dos quarts de quatre i truquen a la porta. Responc i m’avisen que pugen a entregar-me una notificació. El cor se m’esvera: he fet res malament? Quan veig que el repartidor de les notificacions és de l’Ajuntament se m’escapa la interjecció “merda”. Sé exactament què conté el sobre sense haver-lo obert. Just he tancat la porta darrere meu i estripo el sobre amb el mateix desconhort de qui rep un burofax avisant-lo que ha de deixar el pis que lloga perquè el necessita el propietari per ús personal. La situació no és tan greu aquest cop perquè total és un avís de la Junta electoral que m’ha escollit com a segona suplent de la vocal 1 de la mesa 58. No obstant d’ingènua no en tinc res perquè en les actuals circumstàncies sóc molt conscient que molta gent no voldrà ser a la mesa i que hi haurà moltes baixes. El meu mal humor incrementa per moments quan llegeixo que no comparèixer la pena serà de presó i pot anar dels tres mesos a un any o implicar una multa. M’indigna el to de la carta exigint un compliment d’un deure en un moment en què una immensa majoria creu que les eleccions s’haurien d’haver aplaçat per celebrar-les un moment on la taxa de contagi no és tan alta.
Es veu que els d’aquí ho van intentar però el Jutge va decidir que s’havia de celebrar els comicis tant sí com no. El problema és que el govern català devia confiar en un ajornament i quan es va refusar la possibilitat va caler organitzar-ho tot a corre-cuita.
A mida que anaven avançant els dies cada cop sentia més casos de gent enutjada per la celebració de les eleccions. Com és que envien a gent a meses que treballa tota la setmana i no miren ni tan sols si és de risc? Massa feina, està clar. Els expedients mèdics dels ciutadans són dades privades i la Junta Electoral no hi té accés. Això s’entén. Però tan difícil seria agafar les llistes de la INEM i cridar als que no tenen feina?
Vaig passar dues setmanes pensant en què faria en el pitjor dels casos, és a dir, si realment em toqués quedar-me a la mesa.
El 14 de febrer, dia de sant Valentí, jo i moltíssims altres ciutadans ens vam llevar amb el peu esquerre i de molt mal humor per haver d’anar a prestar servei en el nostre preuat temps lliure en nom d’una democràcia de pa sucat amb oli per una República Bananera.
El Ministre de Sanitat Illa, deixa el ministeri en plena pandèmia després de ser pescat in fragranti en una festa multitudinària quan ell mateix ens exigeix distanciament social.
Abandona la seva tasca al Ministeri per presentar-se a les eleccions i es nega a fer-se la PCR abans d’aparèixer al debat electoral. Tenim un rei que fuig de la justícia i viu com un sàtrapa després d’haver robat. Hem tingut presidentes de regions autonòmiques com la Cristina Cifuentes amb titulacions universitàries falses, un ex-president de la Generalitat fugitiu que va deixar Catalunya amb la merda al coll i va permetre que s’empresonés a tots els que l’havien encoratjat a celebrar el referèndum il·legal l’1 d’octubre. El país és d’acudit.
A les 8:00 del matí molts dels cridats ja ens hem aplegat davant del nostre col·legi electoral. El meu és el de Llacuna. Tots discuteixen el seu grau d’indignació per com ha anat la preparació i excussió de les eleccions. No cal que ens enganyin més: siguin de dretes o d’esquerres, els que són dalt mai pensen en els de baix i els tracten com insectes insignificants.
Com sempre callem i seguim les indicacions. Passen llista i ens anem agrupant sense distàncies de seguretat com podem. Apareixen els primers problemes visibles. El que ha de ser un dels presidents de taula d’una de les meses ha comparegut però es nega a ser-ho. Comença l’espectacle perquè l’home explica en veu cridanera que va rebre la notificació divendres i no ha pogut presentar l’al·legació que porta per escrit i insisteix que vol que li signin que està en el seu dret i que no serà president de la taula. Venen els mossos.
El primer vocal d’una altra mesa tampoc hi és. El suplent no ha aparegut. Les interventores porten la santa Bíblia a les mans i es llegeixen plegades el manual per interpretar què s’ha de fer després.
Els suplents en massa ens esperem drets fora amb el fred. La perspectiva que ens puguin cridar d’una altra mesa al mateix districte és descoratjadora. En aquestes circumstàncies els 65 euros de compensació pels que formen part de la mesa semblen més que ridículs.
Mentre espero parlo amb els del meu voltant. Una noia entre elles, un pèl més jove que jo, em diu que té una malaltia autoimmune, que està de baixa i no va enlloc per evitar posar-se malalta. Va presentar al·legació però li van denegar.
Una altra dona d’uns seixanta anys ens explica que sa mare està allitada per malaltia i se n’ocupa ella sola. També va presentar una al·legació però no la van resoldre.
És més que obvi que el govern actual en col·laboració amb els partits polítics ha tingut més que temps suficient per organitzar les eleccions i sabien que haurien de prendre mesures i que seria difícil. Però devien estar perdent el temps en una altra cosa perquè han aconseguit un caos i han generat una animadversió absoluta entre la ciutadania. Jo mateix per primer cop a la meva vida faré un vot nul perquè fins que no hi hagi un governant que es guanyi la meva confiança altre cop no tinc ganes de donar el meu suport a ningú.
Miro l’interior del col·legi electoral. Observo que no han portat les pantalles de protecció. Es veu que només les porten de 19:00 a 20:00 que és quan es recomana votar als positius. Repeteixo: es recomana. Però de fet poden anar-hi en qualsevol moment i per tant les pantalles hauries d’estar posades ja a les 8:00 del matí però brillen per la seva absència. Com si els positius que s’ha d’aïllar a casa 10 dies avui miraculosament no fossin contagiosos. O com si no calgués protegir els ciutadans de les meses dels asimptomàtics. Tot plegat un exemple clar i esfereïdor de la poca importància que tenim els ciutadans pels que ja tenen un càrrec polític.
L’exercit de suplents espera a l’exterior de l’escola fins que prop de les 10:00, quan ja estem tots congelats, ens diuen que podem marxar. Com que m’han fet llevar d’hora en un dels meus dies de descans, pregunto si ja que som allà podem votar i treure’ns la feina de sobre però les interventores ens responen que ens hem de posar a la cua. Aquests ja dona la volta a l’edifici. Em sento estafada però sé que si més no, no he de passar una jornada maratoniana amb unes darreres hores equipada amb una EPI asfixiant. En aquestes circumstàncies la compensació econòmica de 90 euros pel president de taula i 65 pels vocals semblen un pèl ridícules. A més ara ja no es porta el càtering als col·legis electorals així és que els que participen a la mesa s’han d’espavilar amb el menjar.
Esperem que a les properes eleccions ja no hi hagi cap pandèmia, que si hi és els de dalt n’hagin après una mica. El que està clar és que els que van aguantar el xàfec el diumenge passat es mereixen el nostre aplaudiment i aquests van ser els ciutadans valents que van prestar servei tot el dia.

Afitorar, llosca, esburbat i unes quantes paraules més per reciclar.

Ara ja fa massa dies que no trec del bagul de la nostra llengua mots i paraules d’aquells que no surten gaire sovint a les converses però s’amaguen per exemple entre pàgines de llibres i que cal reciclar per tal que no facin olor de resclosit.
Començaré avui per la paraula sàtrapa que designava un governador d’una província a l’antiga Pèrsia. Els sàtrapes eren persones influents i adinerades que vivien sense passar cap mena de penúria i per això si diem que algú viu com un sàtrapa, és que ho fa com si fos un príncep. Com viu encara el rei emèrit d’Espanya que ha tingut la barra de fugir del país per no haver de fer front a la justícia que el persegueix per la muntanya de diners que durant anys es va embutxacar. El que fa més ràbia és que gaudirà de la seva existència com un sàtrapa fins el darrer minut havent-nos robat a tots.
Si pel contrari a algú li va minvant la riquesa, direm que aquesta persona és aperduada, del verb perdre. Aquest adjectiu no només es fa servir per denotar aquells desafortunats la riquesa del quals va decreixent, sinó tota persona que experimenta una reducció de quelcom: la seva moralitat, la integritat, la memòria, el rang, la fama, etc. Aquí també ens serviria el rei emèrit com a exemple. Molts el van admirar profundament perquè creien que la transició pacífica va ser deguda a ell. Però la seva fama de monarca jocós, proper i benintencionat s’ha anat perdent a mida que hem anant coneixent totes les seves males arts. És un rei aperduat també.
En Maradona seria un exemple de jugador de futbol aperduat. Va ser un símbol i un ídol per a molts joves, tanmateix la seva vida marcada per l’èxit però acompanyada del consum de drogues i els abusos contra les dones van fer que la seva fama es taqués. Va acabar sent un jugador aperduat perquè la seva bona reputació va decréixer.
Un altre adjectiu força interessant és el d’esburbat o esburbada que és un sinònim molt poc habitual d’eixelebrat. L’heu escoltat mai?
Si em permeteu jo diria que escau a l’ex Ministre de Sanitat Salvador. En plena pandèmia va a una festa multitudinària quan tots estem mig tancats i se’ns demanen sacrificis i responsabilitat. En el moment en què podem parlar de situació crítica i rebrot, deixa penjat el Ministeri de Sanitat per presentar-se a les eleccions i la darrera atzagaiada ha estat negar-se a fer-se la PCR abans d’assistir al debat electoral. Si ell no es un personatge esburbat, ja em direu qui? El pitjor de tot és que encara hi haurà gent que el votarà.
Encara més sonor trobo el substantiu jutipiris que és una variació de vituperis.
I quan algú us clava una mirada assassina o us fita fixament, llavors podrem dir que aquesta persona us afitora. El verb afitorar prové del substantiu “fitora” que no és ni més ni menys que una eina de ferro amb tres puntes que s’utilitza per pescar. Com que la fitora és un utensili punxegut, si dieu que algú us afitora és que la sensació no és agradable, com si uns clavessin les puntes de ferro.
Un altre substantiu d’aquells que m’ha robat el cor és el de llucana. Aquest també prové del verb llucar, sinònim d’esguardar o guaitar. Una llucana és una finestra o claraboia oberta en la inclinació d’una teulada. Allò tan romàntic que coneixem de les golfes de les pel·lícules americanes. Les finestres inclinades dels teulats. Val a dir que aquesta paraula a ciutat no la devem fer servir gaire sovint perquè a la ciutat comtal de cases amb teulats inclinats no n’hi ha gaires i de pisos amb habitacions amb llucanes aquí pocs.
I una dues paraules més aptes per arquitectes són la de trespol, que designa el sostre duna habitació i el sòtil o sòtol que és el fonament d’una paret.
Per acabar avui us porto un substantiu molt altiu: desconhort que vol dir desconsol i una paraula que pot ser un adjectiu o bé un substantiu. Aquesta darrera és llosc, que vol dir curt de vista. Us imagineu la cara que farien els vostres amics o coneguts si dieu que tal persona és llosca? De ben segur que no entenen el que voleu dir. La qüestió és si seran suficientment sincers per demanar-vos el significat del mot. En sentit figurat llosc o llosca vol dir també curt d’enteniment o altrament dit curt de gambals. És un sinònim de toix.
Però com us he dit, aquesta paraula també té un altre significat com a substantiu i és que pot substituir a la malaurada paraula burilla per designar les desagradabilíssimes puntes de cigarreta que ens trobem a tot arreu al terra i a l’estiu de manera inoportuna a la sorra de la platja.
Aquest mot és per a mi un descobriment i la adoptar per fer-la servir per substituir la de burilla, que em resulta desagradable pel seu segon significat, o potser va ser el primer?
En tot cas per aquest dijous ja hem reciclat unes quantes paraules, ara toca fer-les servir…

Expressions russes molt castisses.

Ara fa 5 dies es commemorava l’aniversari de l’oficial naval soviètic Vasili Alexandrovich Arkhipov, nascut el 30 de gener del 1926 i a qui tots hauríem de fer un petit homenatge cada any. Aquest home que va impedir el llançament d’un torpede nuclear i va evitar així el que podia haver estat una guerra nuclear desencadenada durant la crisis dels míssils a Cuba del 1962. A ell li devem estar vius encara i com que era rus, avui dedico el post de la setmana a la seva llengua materna.
Per trencar una mica amb la dinàmica de les dues darreres entrades sobre l’àrab, avui no tinc intenció de fer-vos cinc cèntims sobre les característiques del rus, sinó que passaré a explicar-vos unes quantes frases fetes i locucions en aquest idioma que em semblen curioses.
La primera i una de les meves favorites és la de душа в пятки ушла (dusha fpiatki ushla) que literalment vol dir que “l’anima ha anat al taló”. Es fa servir quan volem dir que quelcom ens ha espantat o que ens hem endut un ensurt tan gran que la nostra ànima ha buscat un amagatall a la part menys visible que tenim, és a dir el taló. Tradicionalment els russos també entenen que l’ànima habita en algun lloc del cos proper al pit o entre el pit i la panxa. Així doncs quan una cosa ens sobresalta, l’esperit busca refugi on no el puguin trobar. Tot i que l’expressió m’agrada moltíssim, espero no haver-la de fer servir gaire sovint per explicar com m’he sentit.
En català quan un indret o una cosa ens queda molt lluny, en un lloc desavinent o de difícil accés diem que està a la quinta forca. A l’època medieval a Barcelona hi havia quatre forques per penjar els condemnats a mort i la cinquena la van posar a la Trinitat que es considerava ja a les afores de la ciutat. D’aquí que la quinta forca sigui molt lluny. L’equivalent rus de l’expressió es у чёрта на куличках (u chorta na kulichkaj) que traduït vindria a ser “als carrerons on es troba el dimoni”. En castellà diem sovint “donde Cristo perdió la alpargata, el poncho —expressió que es fa servir a Chile,— el gorro i infinitat de coses més. El meu diccionari rus/espanyol tradueix la frase feta russa amb una castellana que no he sentit mai però de ben segur encara es fa servir en algun racó de la Península “donde Cristo dio las tres voces”, ho dic per si tampoc l’heu escoltat mai.
I si heu d’aconseguir quelcom costi el que costi en rus direu достать из-под земли (dastat is pot semli), apoderar-se d’una cosa o treure-la de sota terra.
Ara ve una de les meves expressions favorites галопом по Европам (galopam pa Efropam), que literalment vol dir a galop per Europa. Aquesta locució s’ulitlitza quan fem una cosa de manera molt superficial. Si per exemple a mi em toca preparar un article sobre l’ús de les noves tecnologies a les escoles i no tinc gaire ganes de llegir prou literatura ni de consultar gaires fonts per fer-ho com cal, llavors ho faré tot ràpidament i per sobre i escriuré l’article галопом по Европам, sense posar-hi ni gaire esforç ni tampoc tot el temps que hauria calgut.
La història d’aquesta expressió és d’allò més interessant. Com ja sabeu durant els segles XVIII i XIX era una pràctica habitual pels membres de l’aristocràcia europea continental i americana viatjar durant anys als centres culturals del vell continent per tal d’assolir uns coneixements a l’alçada de la classe social a la que pertanyien. Aquests viatges culturals eren considerats essencials i han deixat el seu rastre en la literatura. O és que mai heu llegit algun clàssic on els jove aristòcrates de diversos països coincideixen en vetllades de música o tertúlies en alguna ciutat europea de moda? En aquella època els de dalt es prenien força més d’un any sabàtic amb l’excusa de l’educació. Però és clar, també passava que alguns membres de famílies de nobles i aristòcrates ja no tenien el poder adquisitiu necessari per fer estades llargues i per tant complien amb l’itinerari cultural molt més ràpidament que els seus homòlegs més adinerats. Per això potser recorrien Europa en un any en comptes d’estar cinc anys viatjant per fer cultura. D’aquí que els russos diguin “a galop per Europa” per referir-se a aquella temporada de recorreguts per l’estranger que els menys adinerats havien de fer ràpidament i per sobre per no deixar de complir amb les expectatives de la societat.
Això d’aparentar per tal que a un el considerin d’una determinada classe social sempre ha existit. Recordem el pobre hidalgo amb qui el Lazarillo de Tormes va passar una agradable temporada encara més famolenc que amb la resta d’amos. Es moria de gana però el noble havia d’aparentar una fortuna inexistent. I avui dia seguim igual perquè molts es compren I-phones i Macs perquè són marques que la gent relaciona amb un cert nivell adquisitiu.
I en rus, a l’igual que en alemany, quan volem denotar que un fet concret és la clau o la raó d’un enigma diem вот где собака зарыта (bot guidié sabaka sarita), o en alemany “da liegt der Hund begraben”, aquí està el gos enterrat. No cal confondre aquesta expressió amb la castellana “aquí hay gato encerrado” que utilitzem quan sospitem que hi ha quelcom obscur i no gaire net. Quan diem вот где собака зарыта, vet aquí on està enterrat el gos, és quan presentem el motiu o la clau d’allò que ens semblava obscur o estrany. Si de cop i volta el vostre veí estrena cotxe, poc després canvia de mobles i de cop us diu que se’n va de viatge al Carib i uns mesos després apareix als diaris com a presumpte implicat en un cas de corrupció perquè s’embutxacava diners de manera il·lícita, llavors és quan podreu fer servir aquesta expressió.
Per acabar avui us vull parlar d’una frase feta que té traducció directa a l’anglès i al castellà. És la de в чужой монастир со своим уставом не ходят ( fchuxoi monestir sa suaim ustabom ne jodiat), que literalment vol dir que a un monestir estrany no s’hi pot anar amb el propi estatut o amb les pròpies regles. Com us podeu imaginar vol dir que quan vas a un lloc determinat t’has d’adaptar a les normes i els costums d’allí i no pots pas intentar que s’adaptin a les teves. En anglès diem “if you are in Rome, do what the Romans do”. Com que la frase feta és tan llarga, els anglesos igual que els russos l’escurcen i diuen “if you are in Rome”, de la mateixa manera a Rússia només cal començar la frase perquè tothom sàpiga a què fa referència. En castellà tenim allò de “allí donde fueres, haz lo que vieres”, una expressió útil per fer sobreviure el futur de subjuntiu que està agonitzant des de fa temps.
Per avui ja n’hi ha prou. Us desitjo una bona setmana i si us avorriu us recomano ferventment analitzar els lemes de les pancartes electorals que pengen per tot arreu. No sé quina és pitjor però potser la que menys m’agrada és la de Ciutadans amb “vota abrazo”. Em va faltar poc per no caure de la bicicleta quan la vaig veure. Què hauran pensat els de l’equip de màrqueting quan la van dissenyar? Tot un enigma per mi. I recordeu que després de setmanes de restriccions severes ara us podeu saltar el confinament sortint de municipi per anar a mítings electorals. No tinc paraules per descriure com d’estafada em sento per la classe política. Però no sóc la única oi?

L’àrab: una llengua per exercitar les neurones II.

Avui volia seguir amb la meva introducció a la llengua àrab per a aquells que encara no estudien aquest idioma i he pensat que el millor serà començar per un dels punts que vaig deixar en l’aire la setmana passada: les 14 paraules diferents per descriure l’amor en àrab. La primera que s’aprèn és الحُبّ que es llegeix com (aljub) amb una j molt suau. En aquesta paraula ja està inclòs l’article. لحُبّ designa l’amor en general i el verb el podríem fer servir pel que sentim pels nostres pares o per la nostra parella indistintament. L’arrel d’aquesta paraula és حَبّ (jab) que són les llavors. Així doncs la paraula amor per als àrabs té a veure amb una llavor que creix i ens fa sentir quelcom cap a aquells amb qui ja tenim un vincle.
Si pel contrari volem descriure l’atracció inicial que podem sentir per algú, llavors la paraula amb que es descriu en àrab és الهَوى (alhaua) aquest cop amb una h aspirada.
Quan ja s’ha passat de l’atracció inicial i estem bojament enamorats d’algú, llavors el que sentim és الشَّغَف (shagaf) la passió, الكَلَف, (alkalf), العِشق (alguishk) que equivaldria a l’amor sense límits, i d’aquest substantiu prové la paraula derivada عاشق (gashik) que vol dir l’amant. Sembla doncs que els amants en llengua àrab són aquells que s’estimen sense límits. Val a dir que per a ells aquesta paraula també denota a les persones que tenen una relació il·lícita fora del seu vincle matrimonial. النَّجوى (alnajua) és un substantiu molt especial per designar l’amor. Resulta que també hi ha un nom que s’empra per persones ho és. La traducció de النَّجوى és un xiuxiueig o secret. الوُد (aluud) designa un amor pur i net i الغَرام (algaram) és un amor del que no pots desfer-te ni alliberar-te, i encara pitjor és الهُيام (alhuiam) que és aquell amor que et fa embogir i perdre completament el nord i la raó. És a dir que més que un amor seria una maledicció. I per un grau menor encara tenim els substantius الخُلّة (aljula), الشَّوق (shauak) que seria l’enyorança que sentim quan no estem amb una persona i volem estar prop seu i encara tenim الصَّبوة (alsabua), que no sé ni com traduir. O sigui que aprendre a dir què sentim exactament no es redueix en àrab a estar encaterinat, enamorat, estimar algú i enyorar la persona.
Ja veieu que el món de la llengua àrab és molt màgic. Un dels altres aspectes que m’enamora d’aquesta llengua és la seva capacitat de designar objectes nous a partir de metàfores. M’explico: una moto en àrab és la دراجة نارية (dareja naharia) que literalment seria la bicicleta de foc, i l’aspiradora és مكنسة كهربائية (miknasatu karabahia) l’escombra elèctrica. Molt ben trobat oi?
Una de les coses que més m’ha fascinat sempre de la llengua àrab són els noms propis i ja m’abellien abans de saber que molts d’ells són en realitat adjectius. Exemples d’aquests tipus de nom serien امين (Amin) que vol dir fidel i també té la seva variant femenina aquest nom, o نظير (Nadir) que vol dir rar o únic. També molt màgic és el nom جمال (Jamal), del que també tenim una forma femenina جميله (Jamila) que prové de bellesa. Curiosament aquest nom té com arrel la mateixa paraula que camell. Recordo que el meu professor d’àrab ens va explicar que l’arrel és la mateixa perquè els camells a les zones desèrtiques són animals precisos. També un nom molt afortunat és el de جالد (Khalid) que significa etern o el de كريم (Karim), el generós.
Si us fixeu en tots aquests noms, la majoria conté el fonema i. És típic construir adjectius a partir de substantius i aquests derivats adjectius portaran una i. Per exemple de جمال (Jamala) la bellesa, tenim la جميله (Jamila) la noia bonica.
Afortunadament, la construcció d’adjectius és relativament simple si la comparem amb la construcció dels plurals en àrab que és un altre mal de cap.
L’àrab té tres tipus de plurals, els regulars per grups de persones que solen acabar en ون (un) pel cas nominatiu, és a dir en funció de subjecte o atribut. A aquest tipus de plural se l’anomena plural masculí sa. I com ja us podeu imaginar, si hi ha un plural masculí sa, també hi ha un femení sa. Aquest s’utilitza per a referir-se a grups de persones on només hi ha persones de gènere femení i per algunes paraules tan siguin masculines o femenines en plural. Entenc que pot ser complicat i per tant us ho explico amb un exemple.
Posem que tenim la paraula bany (entès com el lloc on ens netegem). Aquesta paraula en àrab és el حمام , el Jamam. Doncs el plural de Jamam té la mateixa terminació que els plurals que designen grups de persones de gènere femení com poden ser les infermeres. I si infermera és ممرضه (mumarreda), el plural dels grups de gènere femení es forma amb el morfema de plural ات (at) igual que per bany (hamam). El plural d’infermera és ممرضات (mumarredat) i el plural de bany és (jamamat) حمامات Potser us sembli estrany que els objectes que poden tenir gènere masculí, formin un plural amb un morfema que és de femení. No obstant, en la llengua alemanya, l’article determinat pel nominatiu i l’acusatiu en plural és “die”, que és també l’article determinat en nominatiu i acusatiu pel femení singular. És a dir, que fins aquí els plurals no semblen cap cosa de l’altre món. Però sí ho són quan arribem als plurals no sans, és a dir irregulars perquè aquí ja comença l’envitricoll.
Tots sabem que hi ha llengües que tenen uns plurals irregulars. En anglès sabem que el plural de child és children i fins aquí bé. En rus hi ha plurals que no tenen cap similitud amb el singular. Aquest seria el cas de la paraula persona i persones. Persona és человек (chelobek) i el plural gent o persones és люди (liudi). Doncs en àrab hi ha nou patrons diferents per a construir els plurals irregulars. Un altre dia dedicaré un altre post a explicar-vos-ho però per ara, només us avanço que són les vocals el que va canviant del singular al plural. Això implica però que de vegades apareixen vocals llargues com la ا, و o la ي. A més, òbviament molt sovint canvien els sons vocàlics curts i hem de reconèixer el plural de la paraula a partir de les consonants que tenim visibles.
Us poso dos exemples de dos dels patrons de construcció del plural no sa per acabar el post d’avui. Posem la paraula habitació غرفة (gurfa) doncs el plural és غرف (guraf). O la paraula forn فرن (furn) amb el seu plural no sa افران pronunciat (afran). S’ha de reconèixer que de furn a afran hi ha una gran diferència oi?
Doncs bé, m’ensumo que per avui ja n’heu tingut prou del tastet de la llengua àrab. Us desitjo un bon dijous i un excel·lent cap de setmana que amb el nivell de restriccions que tenim, de ben segur que no serà consumista.

L’àrab, una llengua per exercitar les neurones.


Ja fa molts dies que em balla pel cap que hauria de reprendre l’estudi de l’àrab que m’he vist obligada a deixar temporalment per manca de temps i diners. Estudiar llengües em relaxa però requereix tenir un lleure que et permeti seure amb els teus llibres i un cap prou lliure de preocupacions per posar-hi la concentració necessària per aprendre.
Potser us demanareu per quin motiu vaig decidir-me a estudiar àrab? Doncs perquè en primer lloc és una llengua de les més parlades a la Mediterrània, perquè obre portes i perquè és una bona gimnàstica mental ja que és molt diferent a totes les que havia estudiat fins que la vaig començar.


L’àrab és una llengua semítica que només representa els sons consonàntics en l’escriptura. Per tant, quan s’aprèn a llegir i escriure l’àrab no s’estudia un alfabet —que és la transcripció dels fonemes vocàlics i consonàntics alhora— sinó que s’estudia un abjad, és a dir un alfabet que només transcriu fonemes consonàntics i no vocàlics. Val a dir que l’abjad de l’àrab sí transcriu els sons semiconsonàntics (i) que és el ي i el fonema (u) و i també el fonema (a) ا. Per tant la primera dificultat que tenim en aquesta llengua és que hi ha paraules que s’escriuen amb les mateixes consonants però segons les vocals que tingui i que no es transcriuen són mots diferents. Això comporta que en llegir s’ha de conèixer el context per saber quina paraula és la correcta. Que consti que per als nens i principiants d’àrab es senyalitzen les vocals amb una mena d’apòstrofs sobre de les consonants per saber si el fonema posterior és una (a) una (i) o una (u). L’Àrab no té gaires vocals. De fet la e és una barreja entre la “e” i la “i” i la “o” tampoc existeix i és una “u”. Cal acostumar-se a que la coca-cola sigui cuca-cula. Un altre fonema inexistent per a ells és el que correspon a la nostra lletra “p”. Per a ells la pizza serà una *bizza i el piano sona com *bianu.
Reconeixereu aviat un àrab que no porta gaires anys aquí si en lloc de porta o puerta us diu *borta o *buerta. A ells el fonema els costa tantíssim com a nosaltres algun dels sons impossibles d’articular de la seva llengua.
La següent dificultat de l’àrab resideix en el seu sistema verbal i degut a tres motius. El primer és que l’àrab té 12 persones a la seva conjugació. Us sorprèn oi? Doncs sí. Repassem d’on surten aquestes dotze persones.
Per la primera del singular hi ha una única persona tant si la persona que parla és una dona o un home. El pronom és أَنَا‎ i es pronuncia com (aná). Per mostrar-vos de manera aproximada com sonen les paraules, no faig servir en aquest post els claudàtors perquè tampoc faig servir el sistema de transcripció fonètica. No parteixo de la base que tothom l’hagi de saber.
La segona persona ja es complica un pèl perquè tenim dos pronoms i dues persones de la conjugació diferents segons si estem parlant a un home أَنْتَ (anta) , o a una dona أَنْتِ‎ (anti). Òbviament el verb es conjuga de diferent manera però d’això ja us en parlaré més tard.
Com en la nostra llengua hi ha una tercera persona pel masculí هُوَ‎ (hua) que es pronuncia amb una h aspirada i la tercera del femení que és هِيَ‎ (hia) també pronunciat com si portés una h aspirada.
La primera persona del plural és نَحْنُ‎ (najnu) pronunciat amb una j que seria molt suau. En aquesta persona de la conjugació no es distingeix pas si els que parlen, el nosaltres, són dones només, homes només o homes i dones plegades i tampoc no se sap si el nosaltres es refereix a tan sols dues persones o més de dues. Això ho comento perquè en àrab el nombre no només consisteix en singular o plural sinó que també hi ha el nombre dual que s’empra per referir-nos a dues unitats siguin persones o coses.
Seguim. La segona persona el plural ja es complica. Per a una segona persona del plural masculina tenim el pronom أَنْتُمْ‎ (antum) corresponent al castellà “vosotros”. Per a un vosaltres femení tenim el أَنْتُنَّ‎ (antuna) que en castellà seria el “vosotras”. I ara la segona persona per al dual (quan ens referim a un vosaltres que són només dues persones) és أَنْتُمَا‎ (antuma). En aquesta forma no es distingeix si les dues persones a que ens referim són només femenines o masculines, senzillament val per tot, per només femení, per només masculí o per ‎masculí i femení barrejat.
La tercera persona del plural pel masculí és هُمْ (hum) es correspon al castellà ellos i la tercera del plural pel femení és هُنَّ‎ (huna), que seria elles. També tenim un dual per la forma ells o elles i aquest és هُمَا‎ (huma).
Ara bé, si parlem de conjugació com a flexió del verb diferent per a cada persona, llavors resulta que tenim 13 maneres diferents de flexionar un verb en present, com si hi haguessin 13 persones de la conjugació que es corresponen als 12 pronoms que us he escrit fins ara.


Per acabar-ho s’adobar, els verbs en àrab en present es conjugen no només amb sufixes, és a dir flexionant la part final del verb, sinó també amb prefixes, és a dir canviant la part del principi. Un s’hi ha d’acostumar i és la segona dificultat que presenta el sistema verbal àrab.
Posem ara un exemple per entendre la conjugació d’aquesta gernació de persones gramaticals. Si agafem el verb escriure que trobariem al diccionari a partir del passat tríliter كتب (kataba), conjugant totes les seves persones tindríem el següent.
انا كتب (ana aktubu) jo escric.
انت تكتب (anta taktubu) tu masculí, escrius.
انت تكتبين (anti taktubina) tu femení, escrius.
هؤ يكتب ( hua iaktubu) ell escriu.
هي تكتب (hia taktubina) ella escriu.
نحن نكتب (najnu naktubu) nosaltres (independentment de si dos o més o del gènere, escrivim).
انتما تكتبان (antuma tuktabaani) la a és més llarga en aquest cas. Vosaltres dos escriviu. Aquest dual no distingeix si parlem de dues unitats femenines, masculines o barrejades.
انتم تكتبون (antum taktubun) vosaltres dos (per dos unitats masculines) escriviu.
انتن تكتبن (antuna taktubna) vosaltres dues (per dues unitats femenines) escriviu.
انتما تكتبان (antuma taktubaani) amb la a llarga. Vosaltres dos o dues escriviu.
هم يكتبون (hum iuktabuna) ells, per masculí només, escriuen.
هن يكتبن (huna iuktabna) elles, més de dues, escriuen.
هما يكتبان (huma iuktabaani) ells dos per masculí només, escriuen.
هما تكتبان (humà tuktabaani) elles dues pel femení només, escriuen.
Si feu el recompte surten 14 flexions diferents pel present d’indicatiu.
Ara bé, sense ànim de voler desanimar a qualsevol futur lingüista amateur, us he de dir que si ja és prou difícil dominar el present d’indicatiu, l’àrab té un indicatiu, un imperatiu i dintre el mode no indicatiu, a més del subjuntiu, ells també tenen el iussiu. Com us podeu imaginar, el subjuntiu que nosaltres també tenim en català i castellà suposa un autèntic malson per a qualsevol anglès, alemany o rus que aprengui els nostres idiomes romànics. A nosaltres mateixos en resultaria força difícil explicar quan i per quin motiu emprem el subjuntiu en frases com “no vull que vinguis”. I si ja en tenim prou de petits aprenent els verbs en subjuntiu, imagineu els àrabs que també tenen un iussiu amb totes les corresponents persones de la conjugació per aprendre.
Es diu que llengua àrab té uns dotze milions de paraules mentre que l’anglès potser només en té un de milió. L’àrab té vuit paraules diferents per designar el lleó i catorze paraules diferents per distingir els diversos tipus i intensitat de l’amor. Oi que comenceu a entendre per quin motiu només els àrabs nadius amb titulació universitària aconsegueixen ser realment competents en el seu idioma?
L’àrab és un idioma extremadament complex i dominar-ne els matisos és una tasca faraònica. No obstant és una llengua immensament rica i que amaga un món d’associacions i una manera de veure el món molt màgica.
Per no centrar-me sempre en l’alemany i l’anglès, de tant en tant escriuré algun post sobre aquest idioma per si arriba a despertar la vostra curiositat i interès i us venen ganes boges de saber-ne més com jo.
Per avui crec que probablement ja us surt prou fum del cap.
Esperem que poc a poc el nivell de contagis vaig baixant i la pressió que pateix el personal sanitari també disminueixi perquè per molt que els polítics vulguin evitar-ho, si seguim com aquestes dues darreres setmanes al final ens caldrà un segon confinament. Porteu-vos bé doncs!