Dos dolços molt productius en les locucions angleses.

Sembla que pel que em va dir una companya de feina el dimarts, ja es comença a fer publicitat per l’operació bikini. Com ella molt bé va observar, cadascú és com és i seguim entestats en entrar dintre dels cànons de bellesa que imposa l’època i l’actualitat requereix encara un cos prim i esvelt. Potser per això molts companyes i companys—dissortadament ara els homes també han caigut en la trampa—han començat a fer pseudodietes consistents per exemple en no esmorzar. Aquesta setmana he hagut de pensar en el tema del menjar altre cop en observar els hàbits alimentaris de moda ara entre alguns adult. N’hi ha que han declarat la guerra a la cafeïna i volen prescindir del cafè. Com us podeu imaginar em sembla lloable però una pèrdua de color i aroma a la vida significativa. Jo crec que com va dir Churchill l’home només ha de tenir un vici i aquest l’ha de cultivar degudament i el meu és el cafè. No n’abuso però per a mi és una droga imprescindible perquè em proporciona energia i em posa les piles quan ja estic cansada. No és un aliment, ho sé, però per a mi és tan important que ocupa una posició central en el meu dia a dia.
Però no vull parlar del cafè avui sinó altre cop de les locucions angleses que tenen com a protagonistes els aliments. Avui comencem amb la melmelada que es consumeix per tot arreu i ens ajuda a menjar fruita quan ja no n’és la temporada. A Rússia és molt comú prendre’s el te amb melmelada o confitura.
La primera locució és la de “to be in a jam”, estar a la melmelada que s’empra quan un està en una situació difícil. L’expressió deu venir de quan una mosca queda atrapada a la confitura i no en pot sortir.
Si anem a un lloc i està pleníssim els britànics diuen que està “jam-packed”. El metro un divendres a les sis de la tarda està “jam-packed” i és probablement un focus important de contagis de la Covid-19 però com que no hi ha diners per incrementar la freqüència dels trens ens hem d’aguantar.
Ara en ve una que és molt positiva: “money for jam” si fem diners per melmelada el que volen dir els anglesos és que els hem fet de manera molt fàcil. Aquí ja no uns puc posar cap exemple de la meva vida perquè a mi els diners no m’han caigut mai del cel. Les immobiliàries fan “money for jam” quan venen un pis perquè fer quatre fotos, organitzar documentació pel futur propietari i ensenyar un immoble no és una activitat gaire difícil per cobrar el percentatge elevadíssim que s’enduen per la feina.
I seguint en aquesta direcció, quan una persona té molt sort i encara vol més els amics britànics li demanen “do you want jam on it?” que literalment seria hi vols melmelada sobre? Quan a algú li ofereixen una bona feina, un cotxe d’empresa i catorze pagues i encara demana que li paguin la benzina del desplaçament fins la feina, llavors els companys li poden dir això de “do you want jam on it?”.
I anem a una expressió contrària però utilitzant un exemple de la vida laboral. Recordo el darrer dia del curs escolar 20-21 a la feina. Ens havien de comunicar una decisió que ens afectaria a tots i que no ens faria gaire gràcia. L’equip directiu va esperar fins l’últim dia per fer-nos saber que havíem de canviar d’aula virtual i plataforma per posar les notes. Vam passar de clickedu a Alèxia i d’un moodle propi a un d’integrat a Alexia. Com que en cinc anys potser ja hem canviat 5 vegades d’aules virtuals i plataformes de gestió de notes tots érem molt conscients de l’esforç que ens tornaven a demanar per adaptar-nos al nou sistema. Per tal de fer la notícia un xic menys esgarrifosa ens van fer el que els britànics anomenen “to sugar de pill” endolcir la píndola. De fet el claustre de final de curs va consistir en un joc per tal de fer-nos oblidar la notícia que ens acabaven de donar.
I d’una cosa dolça passem a una altra. Els toffees, que són aquells caramels tan típics d’Anglaterra que són senzills però saborosos. Aquests dolços també són els protagonistes de dues locucions. La primera és la de “toffee-nosed” person. Una “toffee-nosed person” és algú tibat que per als anglesos és sinònim de persona de classe alta. Es veu que els aristòcrates d’aquell país se senten superiors i per tant adopten un posat d’altivesa que es fa desagradable.
Acabo el post d’avui amb una locució que em sembla molt simpàtica, “to dole something out like toffees” és a dir, donar quelcom com si fossin toffees o caramels. Aquesta expressió no vol dir res més que repartir quelcom de manera molt generosa. Desgraciadament molts metges encara prescriuen ansiolítics com si fossin caramels és a dir que ells dole out tranquilizers as if they were toffees. Això m’ho podeu preguntar a mi que quedo esfereïda en adonar-me de quants companys i companyes tinc que necessiten ansiolítics per dormir. Potser ens hauríem de plantejar tots un canvi de vida abans d’haver d’empassar-nos drogues legals però potents com ho són els ansiolítics.
I per avui ja estic. Espero que ningú us endolceixi la píndola ni que hagueu de viatjar en transport públic quan està “jam-packed”. El que sí estaria bé seria trobar una manera de fer “money for jam” però estic seguríssima que molts de nosaltres estem buscant aquesta solució i per tant serà difícil trobar-la. Bona setmana a tots!

Madurem els humans? l’exemple de la picabaralla entre Lituània i la Xina.

Sovint em pregunto si els humans som o no capaços d’aprendre. Em sembla a mi que pares i mares intenten inculcar una escala de valors als fills que després no es posa en pràctica a més altes esferes. Deixeu que m’expliqui millor. Recordo de petita que quan alguna companya de classe s’enfadava amb una altra, la primera demanava a les seves amistats que no parlessin amb la nena que les havia molestat. Els grans entenien que aquest comportament era propi dels infants i si s’adonaven del que passava, alliçonaven els nens i demanaven el que fessin les paus i intentessin no fer-se la punyeta. I com que érem petits, doncs ens ho empassàvem o no i a callar.
I ara que ja tinc una edat miro les notícies i m’adono que els adults no deixen mai de comportar-se com a criatures amb una gran diferència: que els majors d’edat si entren als governs poden portar conflictes internacionals.
Un exemple de la sobirana tonteria generalitzada dels governs és el conflicte diplomàtic entre la Xina i Lituània del que aquí no en sabem gairebé res perquè òbviament Russa i Ucraïna ara són un punt calent al planeta. Resulta que a Lituània se’ls va acudir obrir una representació de Taiwan al seu país i els xinesos no volen reconèixer la autonomia de Taiwan ja que la consideren un apèndix seu. En adonar-se de l’apertura d’aquesta seu representativa de la illa asiàtica a Lituània, el govern xinès va amenaçar amb blocar les importacions lituanes a la Xina i de fet del sis de desembre el Tagesschau ja informava de que els contenidors de cervesa lituana que havien d’entregar-se al gegant de l’Àsia estaven retinguts a Lituània perquè Xina havia cancel·lat les comandes. En aquell moment la gran república ja havia començat a retirar dels supermercats la cervesa d’aquest petit país. El Tagesschau és el telenotícies del canal 1 d’Alemanya.
El conflicte no es va resoldre ni molt menys perquè si bé la no exportació de cervesa era quelcom amb què Lituània podia sobreviure, la Xina va decidir picar per on més mal feia. Les exportacions del país bàltic a la Xina només representen un u per cent amb la qual cosa als lituans els podia ser enterament igual que els declaressin una guerra comercial il·legal. El problema va venir quan la Xina va fer entrar en el conflicte altres països europeus com Alemanya. Com ho va fer? Doncs perquè Lituània produeix parts dels cotxes Volkswagen i BMW que també s’exporten a la Xina, així és que aquest país va decidir pujar els impostos de tots el productes provinents de Lituània i com que diverses parts de cotxe estan produïdes allí, el resultat va ser que les exportacions dels Volkswagen i BMW a la Xina haguessin caigut en picat. I aquí va intervenir la diplomàcia Alemanya, per dir-ho irònicament, i va demanar a Lituània que repensés obrir una delegació en representació de Taiwan. Després de negociacions tenses es va proposar que la delegació no s’anomenés Taiwan sinó d’una altra manera per no ofendre els poders imperials del gegant asiàtic. En altres països les delegacions de Taiwan s’anomenen Taipé que no molesta a la Xina. No sé quin adjectiu adequat emprar pel comportament de la Xina però se m’acut “infantil”.
Ja fa un temps que penso que un dels grans mals de la humanitat és la necessitat de fer-se notar i exercir el poder. Això es pot palpar a gran escala i a petita escala en el dia a dia. Qui puja als càrrecs directius? Generalment aquells que necessiten una posició per satisfer una necessitat personal d’afirmació i autoestima. I una persona a qui li cal reafirmar-se controlant i fent-se notar és una persona desequilibrada. No estic dient que absolutament totes les persones amb càrrec tinguin algun trastorn ni molt menys, però d’aquests n’hi ha suficients. Per començar per acceptar un càrrec un ha d’estar molt convençut de si mateix, i amb una mica d’esperit crític la majoria tenim seriosos dubtes en les nostres capacitats que resulten sovint en una major reflexió i també en una anàlisis constant del que fem. La gent amb una autoestima baixa sovint la compensa amb una seguretat personal inflada que els porta a no acceptar crítiques. Dins una empresa aquest tipus de directius ja fan prou mal però a nivell governamental són un perill. No hagués estat més fàcil deixar que s’obrís una delegació de Taiwan a un país com Lituània? S’havia de respondre amb una guerra comercial d’aquesta magnitud?
Si pensem en la història de l’home potser sí que hi va haver una fase en què els humans van haver d’abandonar els seus territoris i lluitar contra altres humans per assegurar-se el menjar i sobreviure. Però el clima no sempre ha estat inestable i el saqueig, pillatge i invasions no han estat contínuament justificats amb un “matar o morir”. Hi ha quelcom que ens fa als humans especialment ineficaços i que ve donat no sé si per genètica o per influència social. Algú molt savi i filòsof va dir “l’esser humà és competitiu perquè no és competent” i no podria estar-hi més d’acord. No sabem construir i destruir barreres i sembla que tot el que aconseguim amb la nostra existència és acabar amb les coses més belles que ens ha donat el planeta: els boscos, els mars i els animals. Amb el nostre comportament i estil de vida hem fet desaparèixer una cinquena part de totes les espècies d’ocells que hi havia al món. Amb cada espècie que mor desequilibrem el ecosistema i posem en perill encara més la supervivència d’altres animals, plantes i la nostra mateixa. Som la única espècie del planeta capaç de posar-se tan en perill que fem la vida impossible per a nosaltres mateixos. Jo d’això n’anomeno incompetència.
Hem arribat a augmentar tant la temperatura que el carboni i el metà atrapat en el permagel pot anar-se alliberant i produir un empitjorament de l’escalfament global. I no només això. El permagel també reté en el seu interior virus, bacteris i microbis que han estat inactius durant mil·lennis i que poden tornar a reviscolar i provocar un daltabaix molt més seriós que el coronavirus en els éssers humans. I em sap greu dir-ho però si la Covid-19 ha estat una mena d’assaig general o control davant d’un examen per veure com ens en sortirem amb el proper virus amb què ens enfrontem, des del meu punt de vista hem suspès. Com també hem suspès perquè una immensa majoria només viu per tenir i consumir més i per tal que uns tinguin més, els altres han de tenir entre poc i gens. Hi ha actualment al món més persones de les que han viscut i mort fins el moment i no sabem repartir els recursos. Tampoc sabem treballar plegats per un objectiu comú ni resoldre conflictes amb modèstia.
La picabaralla entre Lituània i la Xina és només un exemple de com de rucs som els humans. Una dita alemanya diu “erst stirbt der Baum, dann der Mensch”, primer mor l’arbre, després l’home i és ben cert. Ens hem dedicat a viure massa bé en una part del planeta de manera que hem destruït ben bé una altra meitat sencera. I quan llegeixo notícies com les del conflicte entre el gegant asiàtic i Lituània em plantejo quants centenars d’anys més de vida poden quedar al planeta amb uns inquilins com nosaltres.
Aquest dijous el post entra dins del que jo anomeno “food for thought”. Ara toca reflexionar com podem reduir la nostra petjada ecològica i com dominar els instints de competitivitat. Bona setmana a tots!

Immobiliàries i interioristes: un mal comú de la nostra època.

Els que em coneixeu i aneu seguint el meu blog ja sabreu que un dels temes que més em balla pel cap és el de la casa. He publicat ja amb anterioritat un post sobre el preu abusiu dels lloguers a Barcelona i de l’habitatge al nostre país en general. Aquest dijous completo el panorama nefast del que representa avui dia la despesa principal de la majoria de les llars. La única manera d’aconseguir una certa estabilitat pel que fa a l’habitatge és indubtablement comprar un pis o casa i la immensa majoria de nosaltres no ho poden pagar al comptat, sinó que els cal un crèdit hipotecari per fer-ho. El tema dels bancs el deixarem per un altre dia. Tot i que certament hi deu haver afortunats que aconsegueixen comprar a vendre un pis o casa de un particular o a un particular, generalment per vendre o comprar ens cal l’ajut d’una immobiliària. Aquesta s’encarrega de revistar l’estat de l’immoble, recopilar tots els document que tenen a veure amb aquest, fer fotografies de l’habitacle i penjar-los a un o més portals immobiliaris per tal d’organitzar les visites en cas de que algú tingui interès en l’immoble. Una feina que potser és feixuga però no gaire complicada. El que em va sorprendre és que per la venda d’un immoble els agents arribin a cobrar uns deu mil euros. Si per altra banda el que volem és comprar, quan veiem un pis que ens interessa, reservar-lo ens costarà tres mil euros que perdrem si després de pagar-los esbrinem quelcom que no ens fa el pes de la finca o el pis en qüestió i acabem no comprant-lo. El tema de les arres també és per fer posar els pèls de punta perquè si la venda acaba per no realitzar-se, generalment el que era el venedor ha de tornar les arres doblades al que volia comprar. A més si ens cal adquirir un immoble hem de comptar que al preu que veiem als portals s’hi ha d’afegir un 10% en impostos diversos.
Jo he vist molts pisos i principalment al Poblenou. Els dos darrers m’han fet caure l’ànima als peus perquè per un d’ells en demanaven tres-cent vuit mil euros i era un tercer sense ascensor en una finca amb una escala on hagués estat difícil fer-hi pujar una nevera d’estreta com era i la superfície eren uns cinquanta metres quadrats. El dormitori era prou ampli i donava a un petit balcó on no hi hagués cabut cap tauleta ni cadira. Les dues altres habitacions eren interiors i per acabar-ho d’adobar al bany s’hi accedia a través de la cuina. De llum no en tenia gaire. Doncs per aquest pis situat a la Rambla del Poblenou se n’haurà de pagar un preu final d’uns tres-cents trenta-vuit mil euros, una ganga com qui diu.
De l’altre pis tampoc en vull dir gran cosa. Era encara més car i tenia dues habitacions interiors i una sala d’estar gran però sense llum. La il·luminació al pis quedava tota a la cuina i a un dormitori doble. Per aquest se’n demanaven tres-cents quaranta mil euros que amb impostos arriben a ser uns tres-cents vuitanta mil.
No m’estranya gens que les famílies joves es vegin obligades a sortir de la ciutat per adquirir quelcom. Quan els meus pares es van casar van poder pagar el pis en uns quinze anys. Ara per comprar el mateix pis que es van quedar ells s’han de tenir uns estalvis considerables i demanar un crèdit hipotecari a probablement trenta anys.
Un altre dels guanys de les immobiliàries és que anuncien pisos que estan per reformar i que fan vendre a un preu no gaire alt als venedors per llavors presentar un projecte de reforma al futur comprador que també els hi és un benefici. D’aquesta manera cobren d’ambdues parts.
Que això és així en molts casos ho corroboren la immensitat d’empreses de reformes que poden viure, i bé, de la seva feina.
Precisament d’aquest tipus de negocis també en vull dir un parell de coses.
La primera empresa de reformes que vaig contactar la vaig trobar cercant a través d’una pàgina del Facebook de Gràcia un especialista que em posés parquet a una de les habitacions de casa els pares. Em van contactar ells mateixos, em van ensenyar les mostres i em van fer la feina en dos dies. Com que vaig quedar prou satisfeta, vaig decidir contactar-los novament quan vaig pensar que la millor opció i més segura per accedir a un habitatge seria quedar-me el pis dels meus pares. Però aquest necessita una bona actualització i jo no conec ningú que es dediqui al tema. Vaig decidir tornar a contactar amb Fustadojo. La que suposo que és la patrona de l’empresa es va mostrar molt interessada en el projecte i va venir a casa a mirar el pis per fer propostes. El que més em va sorprendre és la facilitat amb que anava afegint tasques a fer que podien pujar la factura i elements decoratius que a mi em semblaven irrellevants i cars.
Em va parlar de fer-me un jardí japonès per crear un ambient més relaxat. Jo penso que les cases i els pisos han de reflectir el caràcter dels que hi viuen i vaig quedar una mica tocada per la idea del jardí japonès. Al cap i a la fi a mi el Japó no és el país que més m’atreu encara.
També em vaig adonar de la insistència en comprar o fer mobles pel pis que no volia. Crec que els mobles els hem de comprar nosaltres mateixos i no encarregar-los a interioristes que acabaran comprant el que està més de moda sense que potser ens agradi.
El color de parets que volia jo per casa meva tampoc va acabar de convèncer a la patrona de l’empresa i encara recordo amb claredat com em va dir que el groc estaria bé per una de les habitacions però no per totes. Arribat aquell punt ja vaig començar a sospitar que quan contractem una empresa de reformes, potser ens acaben encolomant el que no volem ni ens agrada.
Per si no fos poc em va semblar que d’esperit pràctic no en tenien gaire. Jo volia cortines per separar un espai d’un altre perquè no engavanyen, pots posar-les plegades a un costat i no molesten i són de fàcil rentar. Però es veu que això no era una solució prou bona perquè la cap de l’empresa de reformes em va dir que ella havia pensat en posar-me allà on jo volia la cortina una paret de vidre. Tenint en compte que jo havia de dormir en aquell espai em va semblar una idea forassenyada perquè jo prefereixo un teixit que permet l’aire a una paret de vidre que em pot donar sensació de claustrofòbia en una estança sense ventilació pròpia.
Havíem quedat per parlar de la reforma el 28 de desembre però aquell mateix dia em van dir que no podien venir a Barcelona. De fet no em van contactar ells en tota una setmana i a finals de les meves vacances de Nadal vaig decidir seguir buscant qui em portés la reforma.
Si Fustadojo em va semblar una empresa amb idees poc pràctiques, la següent va resultar ser pitjor. De fet, durant el primer matí que el cap —aquest cop un aparellador jove—va venir a mirar-se el pis, jo ja vaig veure que no parlàvem el mateix idioma, és a dir que les seves idees i les meves eren antagòniques.
Per començar en mirar la cuina va decidir tapiar-me una obertura de vidre que em permet entrada de llum natural al bany. Quan vaig protestar dient que volia una mica de llum al bany que no fos només la de les bombetes, va dir que ho podia arreglar posant-me una porta amb vidre al bany. Una idea molt moderna però a mi no m’agrada que s’intueixi ni tan sols on és la persona que està al lavabo.
Li vaig preguntar per quin motiu em volia tapiar l’entrada de llum de la cuina i va dir que si no ho feia jo li condicionava a ell els mobles que volia posar-me a la cuina.
El següent pas va ser dir-me que havia de canviar el lloc on estava la caldera tant sí com no. Però això òbviament implica una feina que després es cobra. Li vaig recordar que havia pensat en la distribució de tot el mobiliari de manera que no s’hagués de tocar ni la disposició de la caldera ni cap dels radiadors. No em va escoltar tampoc.
No em va fer el pes com volia col·locar-me el bany perquè just obrint la porta el primer que s’hagués vist hagués estat l’inodor. Jo particularment prefereixo entrar a un bany i veure la pica i un mirall bonic que em semblen més estètics que l’inodor. En fer-me la proposta jo ja m’estava plantejant si calien tants anys d’estudis d’arquitectura per convertir-se en interiorista i col·locar l’inodor en el lloc més visible en comptes del més dissimulat.
Però sembla que els estudis els té per creure que pot saltar-se la norma. Quan li vaig dir que la finestra posterior havia de ser de fusta perquè és façana protegida i el model de finestra ha de ser coherent amb la finestra original, em va voler discutir si això era així realment. Finalment em va dir que si el pis fos seu a l’entrada hi posaria la cuina, cosa que no em sembla gens pràctica, i que ell tenia a casa una cuina-menjador sala d’estar i que li resulta molt pràctic. Que al pis se li havien de tirar parets per crear espais més grans perquè l’actual distribució no es porta.
Vaig estar de dir-li el que en pensava. Una reforma no pot seguir una moda concreta com unes ulleres perquè costa molts més diners. A més jo no he seguit des de fa anys cap moda sinó que porto el que m’agrada i em sembla pràctic independentment del que diguin els altres.
Contràriament al que ens volen fer pensar els interioristes els “lofts” no són pràctics perquè a falta de parets per posar-ho tot acoblat a aquestes, als lofts tot va pel mig i els espais acaben semblant desendreçats. A més, si hi ha diverses estances, cadascuna d’elles pot tenir una decoració i ambient diferents. Per no parlar del fet que en pisos amb parets altes no convé fer-hi lofts perquè es fa impossible o immensament car escalfar-los.
La conclusió que vaig treure de les empreses d’interiorisme que han passat pel meu pis és que la feina que fan és equiparable a la de les perruqueres estilistes. M’explico. Fa quinze anys una anava a la perruquera i demanava que li tallessin un dit els cabells en línia recta. Ho feien, cobraven i avall. Una sortia amb el cabell sanejat i prou. Avui dia vas a una perruquera estilista, s’entesta en què el que vols portar no t’escau, et talla el cabell com li sembla i et fa pagar un dineral per un tallat amb el que no et sents a gust només perquè “t’ha arreglat l’estil”.
Els interioristes són el mateix. Miren el que es porta i volen vendre’t el que ni tan sols t’agrada per un preu desorbitat. I és clar, si algú no té caràcter o han de reformar un pis per a un inversor bé, però si ho volen intentar amb algú que té un pressupost just i les idees molt precises, els interioristes acaben sent una presa de pèl i una pèrdua de temps.
Tots sabem què ens agrada i què no i per tant tots podem dissenyar-nos casa nostra al nostre gust. Pel que fa a mi acabaré contractant el paleta, lampista, fuster i pintor per separat i els deixaré que m’aconsellin però no que em condicionin. Casa meva serà tal i com jo vulgui amb l’únic límit del pressupost.
Fins fa cinc mesos jo només sabia que les immobiliàries eren unes màfies. Ara també he après que les empreses de reformes ho poden ser. S’ha d’anar molt en compte amb aquests tipus de negoci perquè ens poden acabar arruïnant.

La mantega, grassa, pa i mel en les locucions angleses.

S’han acabat ja les festes de Nadal per aquest any i alguns potser s’hauran d’apuntar al gimnàs per rebaixar el pes de més que han posta durant aquestes dates. Tot i que potser la situació no ha permès fer gaires àpats multitudinaris, si és cert que la majoria haurà fet extres culinaris que es poden deixar notar.
El post d’avui va de les locucions i expressions que tenen a veure amb el menjar en anglès i en altres idiomes. Entre els aliments més productius hi trobem el formatge que per a mi és una perdició perquè no me’n canso mai. El problema és el colesterol, altrament encara en menjaria més. Per si no ho sabíeu, la ingesta d’aquest làctic provoca l’alliberament de casomorfines que proporcionen un efecte de benestar. Potser per això a mi em sembla addictiu.
El cas és que el formatge resulta que és un producte molt prolífer lingüísticament parlant perquè es fa servir en diversos països per expressar coses diferents que no sempre indiquen que el que a mi m’agrada tantíssim sigui una menja preuada a tot arreu.
Comencem per Argentina. Allà quan diem que algú “es un queso” el que significa és que aquesta persona és inútil o malapte fent quelcom. En canvi a la nostra península l’expressió castissa “estar como un queso” equival a estar en molt bona forma i ser atractiu o atractiva.
Els alemanys no li donen aquest significat tan positiu perquè quan afirmen que alguna cosa és “Käse” vol dir que és una ximpleria. Aquest locució prové d’una època en què la llet i els productes làctics eren de fàcil adquirir i per tant no s’apreciaven com ara. Avui dia el formatge no és barat i segons a quins països com als EEUU pot arribar a ser privatiu.
Dintre dels països que menystenen el formatge hi tenim Anglaterra. Quan parlem d’objectes sense valor els anglesos els anomenen “cheese-parings”. Un “paring” en anglès és un tros molt fi i petit de quelcom. Quan pelem la poma per exemple, els bocins de pell que tenen encara una mica de la fruita enganxada serien “parings”. Doncs les fines làmines de formatge són per als anglesos quelcom sense cap mena de valor.
Curiosament quan algú actua de manera “cheese-paring” el que volen dir els anglesos és que aquest persona és extremadament garrepa. No t’ofereix formatge sinó només les engrunes o encenalls.
En anglès el formatge també proporciona molt de joc lingüísticament parlant. Si dues coses són molt diferents diem que són “as different as chalk and cheese” tan diferents com el guix i el formatge. I si no sabem distingir entre dues coses perquè som ignorants llavors els anglesos dirien “not to know chalk from cheese” no saber distingir el guix del formatge.
Seguint amb la mala fama d’aquest producte làctic en anglès, quan un n’està tip o tipa de quelcom els anglesos diuen o bé “to be fed up” (que literalment és estar tip o fart en el sentit de ple de menjar) o bé “to be cheesed off”. En aquest cas és molt difícil traduir literalment la locució perquè no tenim cap verb per formatge ni una preposició off que indiqui “més enllà dels límits” o “fins a estar apagat”. La preposició aquí es fa servir igual que en el cas del participi “turned off” en sentit literal d’apagat i en el metafòric de destrempat. I si sentim l’expressió “hard cheese” el que vol dir és mala sort.
Però sortosament no tot el que té a veure amb el formatge és negatiu perquè un “big cheese” com un “fat cat” en anglès són persones importants i influents amb poder.
I si el formatge sembla productiu lingüísticament parlant què he de dir de la llet! Ja sabeu que els nostres veïns de península quan una cosa és molt bona diuen que és “la Leche”. Doncs resulta que els britànics quan volen dir que quelcom és insípid o fluix diuen que és “milk and water”, llet i aigua. Aquesta locució però es fa servir metafòricament quan el que volem afirmar és que una acció o activitat no és prou contundent. Per exemple podríem dir que les multes per no complir amb la normativa Covid-19 als centres de treball aquí són “milk and water”. I és que d’inspeccions no n’hi ha i si passen tinc la impressió que intenten no veure determinades realitats per no posar els empresaris en problemes. La política sanitària de prevenció de la Covid-19 a les escoles també és “milk and water” perquè ara no hi haurà grups confinats si en una classe hi ha menys de cinc positius. Ja veurem com anirem dintre d’unes setmanes amb les mesures suaus que tenim i poques restriccions.
Sabeu allò que en castellà vol dir “atar los perros con chorizos”? es fa servir quan volem dir que en un determinat lloc es viu sense cap mena de privació perquè hi ha de tot en abundància. Els britànics tenen una locució similar “a land of milk and honey” una terra de llet i mel, és a dir un lloc on els va econòmicament molt bé. En aquests moments no se m’acut en absolut cap lloc “of milk and honey”, més aviat tot el contrari. El Kazakhstan ben segur que no i a Turquia està la població empobrint-se ràpidament a causa de la inflació greu que pateix el país. Els preus ens pugen a tot arreu i per tant, tot i que aquí no ens podem queixar, no podem dir que el nostre sigui un país “de llet i mel”. Les coses més bàsiques aquí tenen un preu desorbitat i la majoria de nosaltres viu amb la por de perdre la feina i no poder pagar les factures.
La empatia en anglès s’anomena metafòricament “the milk of human kindness”, la llet de la bondat humana.
Però si el que han fet amb vosaltres és estafar-vos especialment en el sentit financer el que diuen els anglesos és “to milk”, és a dir munyir. Per nadal per exemple alguns restaurants han munyit els clients amb menús extremadament senzills per preus elevats. Per un pica-pica amb un parell d’olives, una mica d’embotit i alguna cosa més, la sopa de galets i un segon plat amb només dues possibilitat d’elecció s’han arribat a demanar cinquanta euros per cap. Això és el que els anglesos anomenarien “milk the customers”, és a dir munyir els clients.
Un altre exemple del que seria “munyir” la clientela són les empreses de reformes. Sobre aquestes jo en podria escriure tot un post perquè no s’acontenten en actualitzar pisos i deixar-los nets, pràctics i nous sinó que s’entesten en canviar l’estructura d’aquests, incloure-hi detalls irrellevants a preus astronòmics i a sobre et cobren el plus per la creativitat que no els has demanat.
Jo estic intentant reformar el pis dels pares i he vist tot tipus d’interioristes, des dels que em volen posar un jardí japonès a l’entrada per omplir la casa de bones vibracions, fins els que em volen posar un vidre al dormitori per fer-me sentir com un peix en un aquari quan dormo. Tot molt de fotografia d’instagram però gens pràctic per viure. Al final acabaré contractant els obrers per separat, pintor, lampista, paleta, fuster i etc per tal d’estalviar-me que em vulguin “milk” amb les obres a casa.
Per aquesta setmana ja hem acabat. Us desitjo que ningú intenti exprimir-vos les butxaques i que no us trobeu havent de substituir massa companys a la feina perquè hi ha confinats per donar i per vendre.
Ànims que el gener es fa difícil per tots. Hem de pensar que els dies s’allarguen i això ens donarà una injecció de positivisme.

El tema dels aliments i les locucions ja us vaig dir que donava molt de joc. I és que menjar és una necessitat bàsica per als essers humans i per això tot el que ens alimenta té un paper fonamental i es veu reflectit en la llengua. La setmana passada vaig escriure sobre algunes expressions que tenen com a protagonista la llet i el formatge. Avui començo amb quatre locucions en les que el protagonista és la mantega, un derivat també de la llet.
La primera és el verb “to butter up” que vindria a dir untar a algú amb mantega. En català ho traduiríem amb un “ensabonar”, que és el que succeeix quan fem compliments a algú que no són sincers. Jo no soc gens llagotera i per tant si ja em costa anar tirant floretes quan els compliments serien francs, imagineu-vos com ho puc fer si a sobre no em surt de l’ànima.
I si el que fem és exagerar quelcom, llavors els anglesos diuen “to spread the butter to thick”, és a dir untar la mantega deixant una capa massa gruixuda. Si no recordo malament en el seu dia ja us vaig escriure la locució alemanya “zu dick aufgetragen”, que probablement ve de la mateixa expressió primera d’untar el pa amb massa mantega.
Però d’entre les locucions amb mantega la que em sembla més original és la de “to look as if butter wouldn’t melt in one’s mouth” que literalment significa donar l’aparença que a un no se li fon la mantega a la boca. Es fa servir quan algú sembla innocent a pesar de no ser-ho en absolut. Aquí els que saben fer això molt bé són els meus dos gats, el Safrà i el Sugus que poden fer de les seves, trencar quelcom i després posar cara d’innocència pura com si les cortines haguessin caigut soles per exemple.
Si els anglesos pronostiquen que en algun moment hi haurà una explosió de descontentament o ràbia en diuen “the fat will be in the fire”, la grassa serà al foc. No em demaneu per quin motiu. Segur que ara a Sèrbia hi haurà “grassa al foc” perquè Austràlia ha expulsat Djokovic per no estar vacunat. Sense voler entrar molt en la polèmica em sembla absolutament correcte que si els governs demanen dels seus ciutadans responsabilitat i sentit de comunitat alhora de posar-se la vacuna, després siguin coherents i no deixin que esportistes com ell, cantants o artistes quedin lliures de la seva obligació només per ser famosos. Suposo que a Sèrbia també hi haurà persones a favor de les vacunes i persones en contra però certament des del meu punt de vista per ser un heroi nacional caldria ser un exemple de responsabilitat primer.
Segur que ell fa el que els britànics anomenen “to live on the fat of the land”, viure de la grassa de la terra, és a dir portar una existència plena de luxes.
I el contrari de viure de la grassa de la terra és estar “on the bread-line” a la cua del pa. Això ve de l’època en que per motius de racionament s’havia de fer cua amb la cartilla per anar a buscar la porció de pa corresponent.
Seguint amb el pa i el que se’n fa, una “Sandwich generation” és aquella que queda atrapada en dues situacions completament diferents, com quan per exemple una mateixa persona té a càrrec fills petits i pares grans que necessiten ajut. La generació dels que avui dia tenen entre quaranta i cinquanta anys s’hi poden trobar. Els que estem entre els quaranta i els cinquanta hem tingut els fills suficientment tard per haver-nos d’enfrontar amb els problemes de salut dels pares ja grans quan els menuts encara no són independents.
I ara una locució d’allò més simpàtica “warm as a toast”, calent com una torrada que es fa servir quan la sensació d’escalfor és agradable. Jo per exemple quan em poso a llegir a l’hivern al sofà sota la manta i amb els meus peludets al costat meu i davant de l’estufa estic “as warm as a toast”. El contrari del que puc dir jo quan vaig a nedar a piscina, on passo un fred que fa posar a prova les meves defenses. Fa fred als vestuaris perquè està obert per ventilar, fred al recinte de la piscina amb les portes també obertes i de la dutxa darrerament no en surt aigua calenta. Com a molt està tèbia.
I del pa en surten molles que en anglès són “crum”. Quan els anglesos parlen d’una “crum of comfort”, una molla o engruna de confort, es refereixen a un petit consol, gairebé insignificant que un pot trobar quan la situació és dramàtica. Se m’acut ara pensar en les víctimes de la inundació de Ahrtal. Vaig veure un reportatge fa poc i una família que ho havia perdut pràcticament tot, va trobar consol en el fet de poder tornar a les quatre parets buides de la seva casa i poder fer-hi un àpat de Nadal amb ajut del que els van portar els veïns. Tampoc no vull pensar com deuen estar els que han perdut la seva llar a causa del volcà de la Palma. Alguns potser han trobat “a crum of comfort” salvant alguns objectes de casa seva. Crec que hem d’agrair una mica més la sort que tenim de no haver de passar per situacions tan extremes com aquestes.
I per acabar amb positivisme us parlaré de la “honey-pot town”, la ciutat o poble “pot de mel” que és aquell municipi que ofereix totes les infraestructures necessàries per viure-hi còmodament: escoles, hospitals, parcs, centres comercials, i possibilitats d’oci. Sens dubte per a mi Barcelona és una “honey-pot town” tot i que hi trobi moltíssim a faltar el verd i que enyori d’Alemanya tenir un bosc prop. Però tenim el verd prop si volem anar a airejar-nos a la muntanya. Només cal anar a Collserola. Si em demaneu què li manca a Barcelona us diria més neteja i menys pol·lució. Més espais verds i civisme. Per la resta tenim de tot. Museus per donar i vendre, cinemes i teatres, tot tipus de botigues i una oferta gastronòmica que no ens pot deixar indiferents.
Barcelona és una “honey-pot town” i per les zones boniques fora de la ciutat els anglesos tenen la locució “honey-pot area”. Si em coneixeu ja sabreu que us diré que la Costa Brava és una honey-pot area, oi?
Avui per acabar us vull comentar que l’expressió “soothing syrup”, xarop per calmar, es refereix també al discurs que podem fer servir quan volem animar a algú tot i que no diguem del tot la veritat. De vegades cal donar xarop calmant i ser diplomàtic quan la veritat no seria del tot adequada.
Us desitjo una bona setmana a tots i bona sort per no enganxar la Covid-19 perquè la necessitem.

El formatge i la llet en les locucions.

S’han acabat ja les festes de Nadal per aquest any i alguns potser s’hauran d’apuntar al gimnàs per rebaixar el pes de més que han posta durant aquestes dates. Tot i que potser la situació no ha permès fer gaires àpats multitudinaris, si és cert que la majoria haurà fet extres culinaris que es poden deixar notar.
El post d’avui va de les locucions i expressions que tenen a veure amb el menjar en anglès i en altres idiomes. Entre els aliments més productius hi trobem el formatge que per a mi és una perdició perquè no me’n canso mai. El problema és el colesterol, altrament encara en menjaria més. Per si no ho sabíeu, la ingesta d’aquest làctic provoca l’alliberament de casomorfines que proporcionen un efecte de benestar. Potser per això a mi em sembla addictiu.
El cas és que el formatge resulta que és un producte molt prolífer lingüísticament parlant perquè es fa servir en diversos països per expressar coses diferents que no sempre indiquen que el que a mi m’agrada tantíssim sigui una menja preuada a tot arreu.
Comencem per Argentina. Allà quan diem que algú “es un queso” el que significa és que aquesta persona és inútil o malapte fent quelcom. En canvi a la nostra península l’expressió castissa “estar como un queso” equival a estar en molt bona forma i ser atractiu o atractiva.
Els alemanys no li donen aquest significat tan positiu perquè quan afirmen que alguna cosa és “Käse” vol dir que és una ximpleria. Aquest locució prové d’una època en què la llet i els productes làctics eren de fàcil adquirir i per tant no s’apreciaven com ara. Avui dia el formatge no és barat i segons a quins països com als EEUU pot arribar a ser privatiu.
Dintre dels països que menystenen el formatge hi tenim Anglaterra. Quan parlem d’objectes sense valor els anglesos els anomenen “cheese-parings”. Un “paring” en anglès és un tros molt fi i petit de quelcom. Quan pelem la poma per exemple, els bocins de pell que tenen encara una mica de la fruita enganxada serien “parings”. Doncs les fines làmines de formatge són per als anglesos quelcom sense cap mena de valor.
Curiosament quan algú actua de manera “cheese-paring” el que volen dir els anglesos és que aquest persona és extremadament garrepa. No t’ofereix formatge sinó només les engrunes o encenalls.
En anglès el formatge també proporciona molt de joc lingüísticament parlant. Si dues coses són molt diferents diem que són “as different as chalk and cheese” tan diferents com el guix i el formatge. I si no sabem distingir entre dues coses perquè som ignorants llavors els anglesos dirien “not to know chalk from cheese” no saber distingir el guix del formatge.
Seguint amb la mala fama d’aquest producte làctic en anglès, quan un n’està tip o tipa de quelcom els anglesos diuen o bé “to be fed up” (que literalment és estar tip o fart en el sentit de ple de menjar) o bé “to be cheesed off”. En aquest cas és molt difícil traduir literalment la locució perquè no tenim cap verb per formatge ni una preposició off que indiqui “més enllà dels límits” o “fins a estar apagat”. La preposició aquí es fa servir igual que en el cas del participi “turned off” en sentit literal d’apagat i en el metafòric de destrempat. I si sentim l’expressió “hard cheese” el que vol dir és mala sort.
Però sortosament no tot el que té a veure amb el formatge és negatiu perquè un “big cheese” com un “fat cat” en anglès són persones importants i influents amb poder.
I si el formatge sembla productiu lingüísticament parlant què he de dir de la llet! Ja sabeu que els nostres veïns de península quan una cosa és molt bona diuen que és “la Leche”. Doncs resulta que els britànics quan volen dir que quelcom és insípid o fluix diuen que és “milk and water”, llet i aigua. Aquesta locució però es fa servir metafòricament quan el que volem afirmar és que una acció o activitat no és prou contundent. Per exemple podríem dir que les multes per no complir amb la normativa Covid-19 als centres de treball aquí són “milk and water”. I és que d’inspeccions no n’hi ha i si passen tinc la impressió que intenten no veure determinades realitats per no posar els empresaris en problemes. La política sanitària de prevenció de la Covid-19 a les escoles també és “milk and water” perquè ara no hi haurà grups confinats si en una classe hi ha menys de cinc positius. Ja veurem com anirem dintre d’unes setmanes amb les mesures suaus que tenim i poques restriccions.
Sabeu allò que en castellà vol dir “atar los perros con chorizos”? es fa servir quan volem dir que en un determinat lloc es viu sense cap mena de privació perquè hi ha de tot en abundància. Els britànics tenen una locució similar “a land of milk and honey” una terra de llet i mel, és a dir un lloc on els va econòmicament molt bé. En aquests moments no se m’acut en absolut cap lloc “of milk and honey”, més aviat tot el contrari. El Kazakhstan ben segur que no i a Turquia està la població empobrint-se ràpidament a causa de la inflació greu que pateix el país. Els preus ens pugen a tot arreu i per tant, tot i que aquí no ens podem queixar, no podem dir que el nostre sigui un país “de llet i mel”. Les coses més bàsiques aquí tenen un preu desorbitat i la majoria de nosaltres viu amb la por de perdre la feina i no poder pagar les factures.
La empatia en anglès s’anomena metafòricament “the milk of human kindness”, la llet de la bondat humana.
Però si el que han fet amb vosaltres és estafar-vos especialment en el sentit financer el que diuen els anglesos és “to milk”, és a dir munyir. Per nadal per exemple alguns restaurants han munyit els clients amb menús extremadament senzills per preus elevats. Per un pica-pica amb un parell d’olives, una mica d’embotit i alguna cosa més, la sopa de galets i un segon plat amb només dues possibilitat d’elecció s’han arribat a demanar cinquanta euros per cap. Això és el que els anglesos anomenarien “milk the customers”, és a dir munyir els clients.
Un altre exemple del que seria “munyir” la clientela són les empreses de reformes. Sobre aquestes jo en podria escriure tot un post perquè no s’acontenten en actualitzar pisos i deixar-los nets, pràctics i nous sinó que s’entesten en canviar l’estructura d’aquests, incloure-hi detalls irrellevants a preus astronòmics i a sobre et cobren el plus per la creativitat que no els has demanat.
Jo estic intentant reformar el pis dels pares i he vist tot tipus d’interioristes, des dels que em volen posar un jardí japonès a l’entrada per omplir la casa de bones vibracions, fins els que em volen posar un vidre al dormitori per fer-me sentir com un peix en un aquari quan dormo. Tot molt de fotografia d’instagram però gens pràctic per viure. Al final acabaré contractant els obrers per separat, pintor, lampista, paleta, fuster i etc per tal d’estalviar-me que em vulguin “milk” amb les obres a casa.
Per aquesta setmana ja hem acabat. Us desitjo que ningú intenti exprimir-vos les butxaques i que no us trobeu havent de substituir massa companys a la feina perquè hi ha confinats per donar i per vendre.
Ànims que el gener es fa difícil per tots. Hem de pensar que els dies s’allarguen i això ens donarà una injecció de positivisme.

La historia de l’Edat Mitjana a Espanya una realitat que supera “joc de trons”.

El dos de desembre de l’any passat vaig escriure un post sobre Tossa i els seus noms i vaig anunciar que ja escriuria sobre l’Edat Medieval a aquest municipi més endavant. Avui us el post us portarà el context històric anterior al que es trobava la preciosa localitat en el moment en què es fa constar el nom de la fortalesa per primera vegada en un document escrit: el 966. Per situar-vos bé en l’eix del temps però tiraré força més enrere a una època de canvis, guerres i inestabilitats que han deixat un patrimoni cultural riquíssim tant a Catalunya com a tota la Península Ibèrica. Avui us convido a fer una llambregada per l’Europa d’abans de Carlemany.
Recordem que el que avui dia és Espanya era un territori poblat per diversos grups culturals en aquells moments. Per una banda a partir del 415 tenim a tota la Península les primeres onades migratòries dels visigots que més tard, el 418, esdevindrien els governadors de les terres del sud de la Gàl·lia quan Ataulf pacta amb Roma una col·laboració amb l’imperi a canvi d’un immens territori. Els gots són una mica un misteri pels historiadors. Alguns els consideren un poble germànic oriental però avui dia hi ha evidències que fan pensar a d’altres estudiosos que la terra natal dels gots, posteriors visigots i els ostrogots, fou la part sud de Suècia. En tot cas la llengua germànica els ha batejat com a bevedors incansables i quan es mama massa els alemanys diuen “saufen wie die Goten” que beuen per emborratxar-se com els gots.
Els gots van ser els que van fundar Tolosa i van governar un extens regne que arribava fins a la Península ibèrica. Van lluitar contra els germànics fins que el 507 van ser derrotats per Clodoveu rei dels francs i es van veure obligats a desplaçar-se al sud de la Gàl·lia, és a dir a la Península Ibèrica. Aquí funden Toledo i s’hi estableixen com a classe dominant. En un principi els visigots pertanyien a la branca arriana del cristianisme que rebutja el dogma de la trinitat per exemple. L’arrianisme no els permetia casar-se amb els autòctons de la Península Ibèrica. Per tant en un principi van ser una classe social poc propensa a les barreges. Tot i així el que van aconseguir a en el nostre país no tenia precedents perquè van integrar els romans, els autòctons ibèrics i a ells mateixos i van fundar la base d’un estat i un imperi que va ser capaç de plantar-li cara al bizantí, la potència de la època. Els visigots, ja haguessin estat germànics o escandinaus en el seu origen van trobar molt de gust en el llegat romà i van fer construccions on hi reproduïen espectacles similars al circ de l’antic imperi.
A l’Espanya visigoda van conviure diverses confessions: la catòlica, la arriana que era la branca cristiana dels visigots, i la jueva. I això va ser així fins que el penúltim rei visigot Leovigild va posar fi el 589 a les dues confessions cristianes quan va fer convertir tots els aristòcrates i bisbes visigots al cristianisme. Aquest rei ha passat a la història per vestir-se amb un mantell luxós per assemblar-se a l’emperador bizantí. A més, quan anava a batalla es feia portar un tron. Molt modest i pràctic ell.
L’imperi bizantí era també una amenaça pels visigots. El 552 Justinià va fundar Cartagena per tenir una província a la Península i així expandir a l’occident el seu imperi. El visigots però van lluitar contra els bizantins i els van fer fora del territori el 662.
Sens dubte Espanya deu molt als visigots. Ells van aplanar el camí del feudalisme fins que el 711 els musulmans aconsegueixen la victòria a la batalla de Guadalete i comença el període de dominació islàmica a la Península Ibèrica. Les epidèmies, la fam i la corrupció i lluita pel poder dels visigots havien afeblit el seu regne.
Molts visigots van caure en les batalles contra els invasors infidels, altres van adaptar-se al nou ordre àrab i alguns fugiren cap a la zona dels Pirineus. Els més afortunats també van escapar i van aconseguir barrejar-se amb la classe dominant franca després per seguir exercint el poder que coneixien. Ho van fer però ja supeditats als nous vencedors, els francs.
La història de la Península Ibèrica dels segles V al X està marcada per moltes lluites pel poder i moltes traïcions. Posem com a exemple els musulmans. Van conquerir la Península de manera relativament fàcil ja que els visigots estaven afeblits. El berber Tariq es va dirigir després de derrotar Roderic cap a Toledo per tal començar l’ocupació sistemàtica del regne visigot. Per a terres que ara són Catalunya la invasió musulmana tingué una durada que pot anar de 100 anys per a la Catalunya vella fins als 400 on s’hi estigueren a la Catalunya nova. Castelldefels per exemple va ser durant un temps el territori fronterer entre el món cristià i l’àrab. Però durant el període de temps més extens el límit va ser Tortosa, que els francs van intentar conquerir diverses vegades fins a desistir.
Cal pensar que els àrabs van penetrar fins al territori de l’actual França el Rosselló, Tolosa Narbona, Nimes, Agde, etc.
El regne àrab no fou tampoc un pou de pau a la Península Ibèrica degut a les discrepàncies entre les tribus nord-africanes i les orientals. El 740 mateix els berbers d’al-Andalus es van revoltar a causa de la discriminació que patien ja que no se’ls concedien posicions gaire altes. Llavors es va fer arribar 7.000 sirians i alguns egipcis de Ceuta per aturar la revolta. Aquests van contribuir a fer encara més gran les diferències entre les diverses ètnies del món musulmà a la Península. En un primer moment es van imposar els sirians però més tard es va formar una coalició entre els kalbís i els berbers que antigament havien estat enemics però que ara lluitaven plegats contra els sirians.
Els musulmans perderen la Septimània el 752 quan sota el comandament de Pipí el Breu, el primer de la dinastia carolíngia al poder, els comtes i jutges de Nimes, Magalona, Agde i Besiers obriren les portes d’aquestes ciutats als francs desobeint l’ordre sarraí.
Tot i que els àrabs van preferir conquerir el territori cristià i mantenir els seus comtes, jutges i bisbes i moltes ciutats es van rendir als àrabs per evitar vessaments de sang, la cultura nòmada dels invasors no s’acontentava amb els impostos recollits i practicava el saqueig i pillatge regular. Això va provocar el descontentament dels cristians.
Els carolingis van ser una dinastia que rebé aquest nom perquè durant els seus regnats hi hagué molts Carles que han marcat la història de l’Europa actual. Curiosament, els carolingis van pujar al poder perquè els reis francs merovingis tenien per costum dividir la terra i el poder entre els fills i això va fer que els fratricidis fossin molt comuns en aquesta dinastia. Els merovingis, per així dir-ho, no van necessitar gaires enemics per eliminar-se perquè es van pràcticament eliminar ells. A la caiguda de l’Imperi Romà l’antiga Gàl·lia se la disputaven diversos clans bàrbars. Els francs van acabar sent dominants gràcies al seu cap Clodoveu I, que va ser el primer rei franc en convertir-se al cristianisme. Quan el seu regne va acabar el seu domini s’havia estès per la part occidental d’Europa notablement. Però dos-cents anys després, els merovingis havien perdut tot el poder.
Només a títol d’exemple i perquè veieu que la història d’aquesta dinastia supera la ficció presentada a sèries de televisió com “joc de trons”, resulta que com que els francs dividien el territori entre els seus fills, els uns van començar a assassinar els altres per aconseguir més terres i poder. El 568 l’imperi dels merovingis es va dividir entre els tres fills de Clotari que eren Chilpheric, Sigebert i Contran que es repartiren els regnes de Neustria, Austràsia i de Borgonya. El rei Chilpheric es va enamorar d’una serva anomenada Frédégonde que va eliminar la primera i segona dona del rei per esdevenir ella l’esposa del monarca. La segona dona del rei assassinada va resultar ser la germana del rei Sigebert i llavors, la Brunilda, la dona de Sigebert va reclamar que s’apliqués la Faide, la justícia privada germànica. Per evitar vessaments de sang al final un rei va regalar a l’altre un vast territori com a compensació. Per quedar bé només, perquè de fet el germà va intentar assassinar l’altre per recuperar les terres. A partir d’aquell moment van començar les matances dintre de la família dels merovingis. De fet, Frédégonde va arribar a matar a la primera dona del seu marit com ja he comentat abans, va fer violar la filla del matrimoni per tal que no pogués governar i després fins i tot va intentar matar a la seva pròpia filla per assegurar-se que el seu fill Clotari II pugés al poder.
La veritat és que en 40 anys els merovingis van haver d’anar regalant terres i poder a l’aristocràcia per tal d’obtenir-ne el seu suport.
Entre els títols que atorgaven hi havia el càrrec administratiu de Maior Domus (majordom) que permetia declarar guerres, dirigir exercits, controlar la tresoreria, negociar tractats amb estrangers i escollir bisbes, ducs i comtes al regne. El Maior Domus tenia moltíssim més poder que el rei.
Al segle VIII hi havia dos poderosos Majordoms a l’Imperi Merovingi i un va amenaçar de conquerir el territori de l’altre. Però l’amenaça es va acabar quan el Maior Domus de Neustria va ser assassinat també i llavors tot el poder del gran imperi va passar a mans de Pipí Herstal, que es va autoproclamar duc i princep dels francs. Pipí va morir el 714 i el seu fill, Carles Martell, molt conscient de que el seu poder superava el del rei, va demanar al Papa que el rei fos destituït i el van proclamar a ell rei. Així doncs la dinastia Carolíngia prové de l’aristocràcia intel·ligent de l’època.
El successor de Carles Martell va ser Carlemany a qui l’Europa actual deu tantíssim i el seu fill, Pipí el Breu aconseguí establir al Pirineu la frontera del seu regne.
L’Imperi Carolingi va marcar tant la història d’Europa que fins i tot la paraula rei en rus, король, pronunciat (carol) prové del nom Carles. La paraula turca per rei és “kral” i també prové de Carles. No fou però fins que, el fill de Carlemany Lluís el Piadós va arribar al poder que els francs van aconseguir crear un districte de frontera que s’anomenaria Marca Hispànica i que seria el començament del nostre país. Sota la dinastia Carolíngia els sarraïns varen perdre territori i la Marca Hispànica es va desplaçar fins a Tortosa.
La història de Catalunya vella i la nova amb els seus comtes i els envitricolls polítics la deixo per un altre dia perquè aquest post de reis, mai millor dit, ja és prou llarg.
Per avui només em cal destacar que si voleu sentir la història del nostre país viva podeu per exemple visitar el castell de Castelldefels (el castell dels fidels) on s’explica entre d’altres coses com aquesta població va ser en un passat llunyà territori fronterer. O si per exemple voleu seguir el rastre dels visigots a Catalunya podeu visitar l’església de Santa Maria a Terrassa, una perla amagada.
Us deixo avui amb unes fotografies de la fortalesa de Castelldefels.

Petits tresors lingüístics de València.

Mercat de Nadal del Moll de la Fusta 2021.

Arriba l’entrega del blog d’avui desproporcionadament tard. Sempre m’ha semblat que quan comencen les vacances el temps s’estira. Menys aquest cop. Massa vida social, massa coses per organitzar, prou son acumulada per ser matinera i arribar a tot arreu i un pèl de mandra també.
És el nostre segon Nadal atípic perquè hem hagut de fer el contrari del que diu el refrany “cada ovella al seu corral” i molts no han pogut reunir-se amb la part més llunyana de la família. M’explicava l’altre dia el veterinari que no s’agafava vacances perquè no tenia pensat agrupar més família que la nuclear. I sembla que ha estat bona decisió perquè ahir la seva dona em va explicar que la família per part d’ella tots havien agafat la Covid-19 encara que de manera molt lleu. Així és que pel que veig aquest any hem fet molt poc corral i per Sant Esteve, seguint amb la dita “cadascú a casa seva”. No sé si ja sabeu que sant Esteve el van fer festiu per permetre a la gent tornar a la seva llar després d’ajuntar-se amb els parents i familiars llunyans que vivien en altres municipis.
Aquest dijous i després d’haver llegit la meitat de la novel·la “Purgatori” de Joan F.Mira, se’m fa indispensable escriure sobre uns quants mots que hi he trobat i que provenen del valencià.
El llibre toca un tema un pèl escabrós del que ara no vull escriure perquè és Nadal i cal alegrar-nos una mica els dies de festa. I tot i que la temàtica no és gaire alegre l’autor aconsegueix fer-nos arribar una mica d’història de València que a mi em resulta d’allò més interessant. Fins que vaig començar a llegir aquest llibre ignorava que el Marquès de Túria era un net d’Irlandesos que es va fer ric important excrements d’ocell de Sud-Amèrica per adobar els camps. Es veu que amb els residus biològics de les aus d’aquell continent els camps valencians produïen més que mai i per això el seu negoci va créixer i prosperar i va fer enriquir-se a molts terratinents d’aquelles terres. Per aquest motiu se li va atorgar el títol de Marqués.
Avui doncs us vull portar un parell de mots simpàtics que s’empren al País Valencià. I és que la llengua de Castelló i València és molt acolorida i per tant val la pena rescatar les paraules que ens poden ser útils. La primera i més sonora d’avui és la de “borumballa”. Una borumballa és un encenall o reganyol de fusta. Allò que els castellà anomena “viruta”. És una paraula en perill de caure en desús perquè ja no tenim llars de foc i de borumballes ja pràcticament no en veiem.
Aquesta tarda he estat dues vegades a Plaça Catalunya i m’he permès el luxe de passar pel mig de la plaça envoltada de les parades de fusta del mercat de Nadal i veure-hi els coloms. Però no els he portat molles de pa perquè tenia pressa sinó que he passat corrent i he “escarotat” l’agrupació d’ocells que hi passejaven al centre. Escarotat vol dir com us podeu imaginar dispersar o desbandar i en sentir figurar pot significar avalotar.
I les parades de fusta de la plaça envoltaven els coloms que formaven rogle (rotlle) com dirien els valencians.
A un laic els valencians l’anomenen llec i a una galleda de les que fem servir per netejar el terra poal. La paraula poal també s’empra per designar el càntir. Tant un poal com una escombra o un martell són atifells, és a dir utensilis o instruments en general.
I jo per avui ja m’acomiado perquè he de fer servir un parell d’atifells per netejar casa meva i deixar-la preparada pel sopar de cap d’any que serà a casa meva i amb la meva parella després d’una setmana de veure a molta gent, més de la que estic acostumada a veure. Demà el raïm i el cava seran en companyia del meu xicot i els meus peluts.
No sé si vosaltres teniu alguna cerimònia especial de benvinguda de l’any. Ja vaig escriure fa uns anys sobre les supersticions de cap d’any. Potser us posareu roba interior de color vermell, fareu dues voltes pel carrer amb una maleta buida o menjareu llenties. Jo intentaré empassar-me els dotze grans de raïm a temps i m’agradarà pensar que el nou any no em decebrà i que les tristors i alegries del 2021 sumaran experiències que em faran més capaç de gaudir del 2022. Bon any a tots!

La llar a les locucions angleses V.

Com us vaig comentar hi ha dues coses que em ballen pel cap darrerament: el tema de la Covid-19 i com podem acabar amb la pandèmia i el tema de l’habitatge. El primer perquè ens està impedint a tots fer vida normal i veig que la gent segueix sense ser conscient de les mesures que ha de prendre i això implica risc. I el segon tema és el de la llar perquè fa anys que tinc la il·lusió de poder adquirir un pis propi per no haver de pagar lloguer i viure amb l’ai al cor per si em renovaran o no el contracte.
Per a mi ara ja queda poc per entrar a viure en un pis que serà meu si Déu vol i no passa cap imprevist greu. Així és que una petita part del meu temps de lleure me’l passo mirant pàgines de decoració i mobles per anar pensant com puc fer casa meva més acollidora.
I seguint amb el tema de la casa, aquest dijous us porto la cinquena entrega amb més locucions angleses que tenen a veure amb la casa i el que hi té relació.
La primera locució d’avui és la de “in the best houses” que literalment vol dir a les millors cases i que en sentit figurat equival a estar en la millor societat.
Si no tenim prou diners per comprar el que ens agrada llavors el que diem és que practiquem “window shopping”. Les compres d’aparador són les que fem quan anem mirant articles de botiga en botiga però al final no comprem res. Parlant també de finestres, els anglesos anomenen “the window of the soul” la finestra de l’ànima als ulls. Molt poètic, no penseu?
Si algú descarta una cosa o deixa de tenir-hi interès els anglesos ho expressen amb un “to fly out of the window”. Per exemple, jo em volia comprar un pis al Poblenou, però veien l’oferta que hi ha i com d’inflats estan els preus, el meu projecte de comprar-me quelcom al barri “has flown out of the window”.
En el moment en que no som capaços de prendre una decisió els anglesos ho expressen amb la locució “to sit on the fence” estar assegut a la tanca. També es fa servir quan algú no sap decidir-se sobre a favor de qui està en una disputa. A Europa en aquests moments s’està discutint la reducció d’emissions de diòxid de carboni que contribueixen a l’escalfament global i el canvi climàtic. Un dels objectius principals a nivell mundial és prescindir del carbó per produir energia. Alemanya per exemple encara és molt dependent d’aquesta roca sedimentària per la seva indústria però augmentar la producció d’energia renovables netes suposa una inversió forta que no es pot fer d’un dia per un altre. El president de França Macron es va reunir amb el nou canceller Olaf Scholz per discutir sobre el tema. Alemanya vol apostar per les energies renovables però França vol tornar a l’energia nuclear fins poder abastir-se amb la renovable dintre d’uns anys. A Europa la visió que es té de les centrals nuclears és molt diversa. Països com Àustria i Alemanya no hi volen tornar pel risc pel medi ambient i la salut que pot provocar un accident. Altres països com França es replantegen l’energia nuclear com alternativa real a una que produeix més emissions de diòxid de carboni. Si en algun moment s’ha de decidir a nivell Europeu quina política seguir, els que voten probablement “will sit on a fence”.Fins ara cada país pot optar per l’opció que li sembli més adient per rebaixar les emissions però si comencen a proliferar les centrals nuclears potser tornarà a haver-hi conflictes perquè no és una energia desitjable. És altament rendible però el factor de l’error humà i les conseqüències que pot tenir un accident a una central nuclear espanten.
I si algú arregla les relacions amb algú altre després d’un conflicte o una ofensa, llavors els anglesos ho anomenen “to mend one’s fences”, és a dir, arreglar la pròpia tanca.
I deixant la tanca a banda, la cuina també dona molt de joc en anglès. A les converses trivials, superficials i no educades els anglesos les anomenen “kitchen talk”. I quan una persona li vol recordar a l’altra que té l’oportunitat de deixar un càrrec i les responsabilitats que comporta si no aguanta la pressió, llavors els britànics diuen “if you can’t stand the heat, get out of the kitchen”, és a dir que si no aguantes la calor, surt de la cuina.
El “kitchen cabinet” en anglès designa a aquell grup de consellers d’un Ministre que es paguen de manera privada. Aquests consellers privats no són funcionaris sinó gent a qui se’ls passen documents confidencials per tal que valorin i aconsellin sobre una situació determinada.
Per avui ja en tenim prou. Dissabte és Nadal i jo voldria desitjar-vos a tots unes festes entranyables acompanyats d’aquells a qui més estimeu.
Bo Nadal per a tots!

Mesures Covid-19 i incongruències.

Com ja sabeu el tema de la Covid-19 i l’augment dels contagis segueix sent la notícia per excel·lència tant aquí com a d’altres països europeus com Alemanya. Sortosament a partir d’ara es demanarà el DNI acompanyat del passaport Covid-19 perquè aquí ens ho prenem tot a molt a la lleugera i ja una pila de gent feia servir passaports de vacunacions falsos per seguir accedint a restaurants, bars i sales de festa sense passar per la punxada i possibles efectes secundaris.
Alguns dels meus alumnes al centre es vanten de que entren a les discoteques amb el pdf d’algun amic. Però no penséssim que això només ho fa la jovenalla perquè no és cert. Just divendres de la setmana passada quan sortia de la feina em va saludar un dels empleats d’una botiga de reformes prop de l’escola. Estava fent una pausa per fumar un cigarret fora i vam començar a petar la xerrada mentre jo deslligava la bici i la preparava per tornar a casa. Es va queixar de que no tenia clar que es poguessin les festes amb normalitat i em va comentar que havia dit al seu patró que ell no aniria a cap sopar de Nadal si se’n feia. També em va comentar que un company seu no vacunat li havia demanat el passaport Covid-19 perquè volia anar a una festa amb ball i no hi pot accedir sense el certificat. Òbviament el noi li va dir que no li el deixava ni boig. Però de gent que presta els passaports Covid-19 n’hi deu haver suficients i aquí no controlem tot el que caldria.
La meva parella va viatjar a Colònia la setmana passada per motius familiars. En aterrar l’avió, quan tots baixaven, la Bundespolizei, la policia alemanya estava esperant a un dels passatgers molt probablement perquè van controlar el passaport Covid i era fals. I evidentment allà les multes i sancions són molt superiors a les d’aquí.
Però ja no només és la inconsciència de la gent que pot impossibilitar que sortim del cercle viciós d’aquest virus horrorós, el mateix sistema amb les seves incongruències fa que ens posem en perill els uns als altres. Per exemple, ara s’ha de portar el passaport Covid-19 als centres esportius però fa dues setmanes quan vaig ensenyar el meu per entrar a la piscina em van dir que no era necessari. No vaig entendre el motiu i de fet l’endemà, quan ja no tenia tanta pressa vaig preguntar al noi de l’entrada què feia que els de piscina no haguéssim d’ensenyar el certificat. Va respondre que perquè la piscina estava més ventilada que les sales d’exercici. Una altra usuària també es va sorprendre i va recordar que als vestidors tant si són de piscina com si no ho són tots anem sense mascareta i que els que no estan vacunats, si no els cal el passaport, poden respirar sense mascareta i contagiar a la resta. Com us podeu imaginar la resposta del l’empleat de Can Felipa va ser: nosaltres seguim la normativa. I és que si la normativa no és congruent els del gimnàs tampoc intentaran endurir les mesures per garantir la salut dels usuaris.
Ja em direu si és gaire saludable anar a nedar quan en un mateix carril s’hi mouen cinc persones i no hi ha distància de seguretat perquè els carrils de dreta i esquerra estan plens de nens i nenes fent cursets. Els usuaris ens hem de conformar en nedar en dos o tres carrils més que plens on la distància de seguretat és nul·la. No sé jo si no seria millor tornar a repensar els límits d’aforament altre cop…
Que van tots a ulls clucs m’ho va deixar claríssim una amiga meva de Gavà aquesta mateixa setmana. La xicota del seu fill va donar positiu en un test d’antígens i viu amb la meva amiga i el seu fill. Seria lògic pensar que si algú és positiu, els que formen unitat de convivència han de passar per la PCR per evitar que si porten el virus el puguin anar transmetent.
Com que la meva amiga Pili i el seu fill es regeixen per la lògica van anar al CAP. El dia anterior els havien dit que hi havien de ser-hi a les vuit i ells van ser puntuals. Després d’esperar fora un temps els del CAP els van dir que no podien entrar fins prop les nou. La Pili i el seu fill van aguantar el fred i el fort vent fins que una parella d’ancians va arribar i van explicar que hi anaven per fer la PCR i els fan fer entrar d’immediat. Veient això la Pili va recordar al personal que ella i el fill esperaven per la mateixa prova i que a ells els havien dit que s’havien d’esperar encara. Els van fer entrar després d’haver aguantat un fred suficient per fer-los agafar un refredat i finalment els van atendre. La sorpresa va venir quan els van dir que no era necessari fer-los la PCR perquè estaven vacunats.
La vacuna, això ho sabem tots, no salva de possibles contagis sinó que evita que la malaltia pugui ser greu. Per tant el que s’ha de desitjar és que no hi hagi possibles positius tombant pel món. Doncs van fer anar a casa a la meva amiga i el seu fill. La Pili va haver d’anar a la feina perquè evidentment sense PCR feta no podia aïllar-se a casa. El patró del seu fill es va guiar pel sentit comú i va dir al seu empleat que es quedés a casa teletreballant. Era preferible no tenir-lo presencialment a la feina que no pas arriscar-se a que el treballador fos positiu i anés escampant el virus.
Em va semblar de poc senderi no fer la PCR a la unitat de convivència d’una persona que ha donat positiu. Així no acabarem mai amb el virus.
Per si no em semblés prou escandalós aquest fet, la Pili em va dir que al cap d’uns dies a la xicota del fill li van enviar un SMS de Catsalut dient que la seva parella havia donat positiu. Òbviament això sí que és una vergonya perquè al noi no li havien fet cap prova. Quin nivell de descontrol hi ha en aquests moments al sistema sanitari que s’envien resultats a qui no toca? Crec que aquesta anècdota ja il·lustra prou bé com de malament van les coses a sanitat.
Per sort a mare i fill els van fer la PCR després d’insistir i ha resultat negativa. Tanmateix crec que no hagués hagut de ser necessari que ells perseveressin per tal que els fessin un test que evita contagis.
Ja no sé què pensar. Pel que fa a mi m’han de repetir una prova diagnòstica perquè la mostra que van extraure fa quatre mesos s’ha perdut. M’ha calgut demanar repetidament els resultats fins que els del CAP han arribat a la conclusió que la mostra s’ha extraviat.
Cal molt d’optimisme per pensar que tot va bé quan a tot arreu veiem senyals de que no hi ha control suficient sobre res.
Falten quatre dies per Nadal i començaran les disbauxes de dinars i sopars d’empresa i familiars. Tinguem tots una mica de seny que la Covid-19 segueix sent un problema real que ens pot tornar a confinar a tots.
Encara som a temps de replantejar les festes i fer-les més íntimes i més segures. Bona setmana a tots.

La fotografia d’avui és del Centre Cívic i esportiu Can Felipa que va ser una antiga fàbrica de tèxtil al Poblenou.

La llengua anglesa i les indisposicions.

Com ja potser heu observat sovint escric en l’apartat de curiositats lingüístiques sobre frases idiomàtiques que em venen al cap segons el que m’ocupa a mi en un moment determinat.
Ara ja fa setmanes que la situació a Alemanya degut a la Covid-19 ha arribat a uns extrems insostenibles. Desgraciadament hi ha encara un percentatge relativament baix de la població vacunada amb la pauta completa. Evidentment la taxa de vacunació és diferent segons la Land però n’hi ha alguna com Saxònia on només s’arriba a un 58% de vacunats. En aquests moments els ingressos a la UCI són tan nombrosos a Alemanya que s’ha arribat a una situació molt delicada: alguns pacients s’han de traslladar amb helicòpter a una altra regió per proporcionar-los el llit que els cal. El pitjor de tot és que la immensa majoria dels hospitalitzats greus són no malalts que no s’han volgut vacunar i ara els sistema ha de fer un esforç important per salvar-los quan ells no s’han protegit tot i tenir-ne els mitjans.
Per aquest motiu es vol tirar endavant el projecte d’obligatorietat de la vacuna de la Covid-19 a Alemanya. Però és difícil, està clar, perquè la coalició del semàfor —així s’anomena a la coalició entre SPD, FDP i els verds—fent honor als seus colors, s’ha de posar del tot d’acord. Com ja va esmentar un polític alemany “la llibertat sense responsabilitat es pot anomenar en el millor dels casos egoisme”. Amb llibertat es referia a la llibertat personal dels que no es volen vacunar i amb responsabilitat es referia a la que té l’individu vers la societat.
Els alemanys han decidit que han tingut prou consideració amb els no vacunats, ara els toca no tenir-la per protegir els vacunats. I em sembla bé.
Doncs amb tot aquest allau de notícies sobre aquest virus maleït i els estralls que ha provocat mundialment i ara en especial als veïns europeus, evidentment aquesta setmana el tema de les malalties em balla pel cap i us vull transmetre un parell de locucions que tenen a veure amb elles.
La primera és la de “doomsday virus” és a dir un virus del dia del judici final. Se’n diu així d’un virus capaç de matar milions de persones en poc temps. L’Ebola és un virus que els britànics anomenarien “doomsday virus”. Jo cada cop soc més pessimista i veient com d’egoistes som els humans que hem demostrat no ser capaços de canviar els nostres hàbits els més mínim per tal d’evitar un mal major, pràcticament estic convençuda que el covid-19 pot acabar produint una mutació altament letal que nosaltres no sabrem controlar per falta de disciplina.
Quan els anglesos tenen alguna molèstia que pot estar causada per un virus o bacteri però que no és gaire important sovint l’anomenen “bug” que es pot traduir com a insecte, bestiola o microbi. Quan no estan del tot fins diuen “I’ve got a bug” tinc un microbi. Quan els agafa per un passatemps molt fort és com si es posessin malalts i llavors diuen “ I’ve got the reading bug”, he agafat el microbi del llegir. És el que els nostres veïns anomenarien “el gusanillo”.
I molt més que curiós em sembla el fet que la llengua anglesa tingui el que s’anomena “sick-building syndrome” o síndrome de l’edifici malalt que designa una afecció causada per la pols que s’acumula a les pantalles d’ordinadors i televisors i que pot ocasionar picor d’ulls i nas congestionat com si d’una reacció al·lèrgica es tractés. De fet el síndrome s’anomena així perquè els edificis antics poden provocar aquests símptomes a persones amb alguna al·lèrgia.
De síndromes a la llengua anglesa n’hi ha molts, recordeu el de “dead grand-mother”? Doncs els britànics també tenen el “economy-class syndrome”, el síndrome de la classe econòmica que no és altra cosa que un eufemisme per designar la trombosis ocasionada per haver d’estar assegut durant moltes hores en un avió sense moure les cames. I és que potser ja sabreu que les persones amb problemes vascular de vegades s’han d’endur injeccions amb anticoagulants per vols molt llargs. Això mateix ja em fa passar les ganes de viatjar a països remots. El vol més llarg que he fet mai ha estat Barcelona Nova-York i les vuit hores se’m van fer eternes!
La llengua anglesa és tan exhaustiva que ha creat fins i tot la locució “dying-baby syndrome” que s’aplica al fenomen que passa quan els reporters són incapaços de mantenir-se objectius en descriure moments colpidors que ells mateixos han presenciat.
I si algú és inexpert i s’ha comprat un aparell nou i no sap fer-lo servir els anglesos diuen que la persona té “teething problems” és a dir problemes de dentició. Un pot tenir “teething problems” avui dia fins i tot amb una impressora. I si no pregunteu-m’ho a mi que la penúltima impressora que vaig comprar no l’entenia ningú, ni es connectava al wifi ni volia imprimir documents Doc i vaig acabar esbrinant per casualitat que només imprimia el que volia si seleccionava una altra impressora que no era ella. Devia tenir problemes de doble personalitat? Com que les màquines avui dia són tan complexes!
Al final he acabat retornant la impressora perquè el propi programa que requeria es penjava sovint i jo havia d’anar al pakistanès a imprimir… de la revolució tecnològica ja us en parlaré un altre dia.
Com a darrera locució d’avui us vull comentar la de “serial sickies” els malalts en sèrie que és com s’anomena als treballadors que sovint cauen en la temptació d’agafar-se un dia de festa del treball amb excusa d’alguna malaltia o afecció i que ho fan especialment en dilluns o divendres.
Jo en tot cas espero que vosaltres estigueu la mar després d’aquesta setmana amb dos festius. La veritat és que el cos ho agraeix.