La nostra petjada de carboni i el granet de sorra per salvar la terra.

 

Aquesta setmana em posaré una mica seriosa escrivint sobre un tema que ja fa temps que em preocupa i molt. I darrerament hi he hagut de tornar a pensar quan un dels meus amics de Bèlgica m’ha enviat diversos missatges alarmat per la terrible sequera que pateix el seu país. La veritat és que a principis d’abril, quan a Europa van començar a pujar les temperatures desmesuradament, a tots els va semblar una meravella i sortien a celebrar-ho a les terrasses, però després d’un llarg període sense pluja els jardins particulars s’han mort i la gent es comença a demanar què està passant. El comentari del meu amic ha estat: S’ha invertit el temps: vosaltres teniu pluja i nosaltres no. Doncs no és ben bé així perquè de petita recordo que era d’allò més habitual veure xàfecs inesperats a l’estiu i per tant les temperatures i el comportament meteorològic d’aquest any no em semblen insòlits al nostre país. Més aviat és normal que a la primavera i tardor plogui, que a l’hivern necessitem un abric també i que a l’estiu quatre núvols deixin caure aigua i quedem molls.
Sovint em trobo amb gent que diu allò de que durant la vida de la terra hi ha hagut més d’un canvi climàtic i que aquests són inherents al planeta. I és correcte. Durant el període de les glaciacions la terra es va cobrir de gel i alguns mars es van poder creuar a peu. Per això l’home va arribar a tots els continents, i per cert, segons els estudiosos va trigar uns 800.000 anys en fer-ho, així és que ja podeu imaginar que una etapa climàtica pot durar el que a un humà li sembla una eternitat. També hi ha hagut altres períodes de més calor. Groenlàndia, que en anglès s’anomena Greenland, és a dir, terra verda, es va batejar així perquè els que li van donar nom la van trobar verda i no pas coberta de neu i gel. I la caiguda de l’imperi Egipci va tenir molt a veure amb una etapa de sequera força sobtada que va matar els ramats i les collites i va fer morir de fam una gran part de la població de l’imperi. Testimoni d’aquella sequera són els escrits en alguns temples en que es veuen dibuixos terrorífics de pares devorant els seus propis fills per manca de menjar.
Ningú dubta que la natura hagi provocat canvis que han vingut induïts per molts motius com poden ser els mateixos volcans. El problema resideix en què en poquíssims anys l’home ha causat un escalfament global antinatural que la terra ara no pot compensar. I encara pitjor, la societat del benestar i del consum en què vivim sumada a una superpoblació mundial genera una pila de residus no controlables i requereix un consum de recursos i energia que simplement no és sostenible. L’antropòloga i estudiosa dels primats Jane Goodall ja ho va afirmar corrent el risc que ser titllada d’inhumana. La població mundial ha arribat a un límit insostenible. Ara convé un decreixement. La següent dada és esgarrifosa: en aquest moment hi ha més gent viva sobre el planeta que tota la que ha nascut i ha mort des de la història de l’aparició de l’home.
Quan rumio tot el que representa el món en el que estem sempre em demano si no hi ha absolutament res que la gent com jo pugui fer per a sentir-se millor i en pau amb el planeta. No tothom pot fer-se el suec i auto enganyar-me dient «total jo no tinc la culpa d’haver nascut i ara que sóc aquí vull aprofitar al màxim, encara que això suposi destruir la terra». Jo no puc. He d’admetre que m’angoixà no ser capaç de fer més del que faig. Des d’aquest blog avui voldria llençar una crida i recalcar la importància de l’anàlisi de la nostra petjada de carboni. Pel qui encara no sàpiga que és la petjada de carboni o “carbon footprint”, aquesta és el càlcul de la quantitat d’emissions de gasos d’efecte hivernacle produïts per una persona o una entitat. També es pot mesurar la petjada ecològica de cada persona intentant observar quin impacte pot tenir la activitat humana individual en el medi ambient. Hi ha força aplicatius per a calcular-la i amb les preguntes que ens fa podem imaginar què és ecològic i què està provocant massa impacte al medi ambient. La petjada ecològica té en compte diversos àmbits, només cal entrar a algunes de les pàgines que les mesuren i mirar-ho. Responent un senzill qüestionari el web ens fa un càlcul del nostre impacte sobre el medi ambient. Els aspectes que es tenen en compte són en general els següents: costums alimentaris, sortides a restaurants, eficiència energètica a casa, transport i viatges, ús de productes cosmètics roba i calçat i reciclatge.
Pel que fa als costum alimentaris està clar que no és el mateix menjar carn vermella que carn blanca o peix, perquè s’ha de tenir en compte que per tal de criar una vedella o un xai és necessari molt més pinso i vegetals que no pas per criar un pollastre.
Amèrica és un dels països on es consumeix més carn vermella que, com sabem, en quantitats exagerades aporta un colesterol excessiu.
Però no només amb la carn acaba el tema. Si volem menjar papaies, lichis i altres productes que no es conreen prop de casa nostra resulta que estem contribuint a contaminar el planeta ja que es necessita un transport marítim potent que embruta els mars per portar aquests aliments a casa nostra. El millor és menjar productes de proximitat— ja sabem que el kilòmetre zero és difícil— i conformar-nos en assaborir la fruita i verdura de temporada. Deixem els productes exòtics per a ocasions excepcionals si estimem el planeta.
Els aplicatius també solen demanar quina quantitat d’aliments acaben a les escombraries de casa nostra. Segur que sou conscients que els supermercats aposten per deixar els dos quilos de taronges a molt bon preu però sovint no donem a l’abast per acabar-los i se’ns fan malbé a casa.
Si us he de ser sincera, mai compro bosses grans de res enlloc. Compro per unitats i prefereixo escapar-me entre setmana a la botiga si he esgotat les existències de quelcom que no pas que se’m faci malmeti a casa. De fet, comprar a granel surt força bé de preu i tenim sempre el producte força fresc i evitem, a més, l’excés d’embalatge. No vull ni recordar quant de plàstic flota als nostres mars.
I lligat amb això està també la pregunta obligatòria de si anem o no gaire a restaurants. Aquests no són una alternativa gaire ecològica perquè compren en grans quantitats i es veuen obligats a llençar força. Cal destacar però que alguns d’aquests tenen consciència mediambiental i donen el que els ha sobrat a entitats benèfiques i bancs d’aliments. Només cal aconseguir que ara aquesta pràctica s’estengui perquè de gent necessitada a la nostra ciutat n’hi ha.
L’altre factor que té en consideració qualsevol màquina que es dediqui a calcular la nostra petjada ecològica és el transport. Si ens desplacem en cotxe o fem servir el transport públic o bicicleta a la ciutat i també, quants vols nacionals i internacionals fem en un any. I és que aquí m’agradaria fer una crida a un consum responsable també dels viatges. Desgraciadament les companyies low cost han posat a l’abast de tothom les escapades ràpides i com a conseqüència d’això “anem a passar el cap de setmana fora” “o de compres a Londres” com qui diu. Però és que el Querosè és un potent contaminant de l’atmosfera senyors i potser ens hem de plantejar si realment necessitem tots aquests desplaçaments per portar una vida feliç. Ens estem passant! El turisme de congressos ja em sembla des de fa anys un escàndol. Amb l’excusa del “networking” la gent viatja en nom del progrés a qualsevol lloc i després, i aquest és el cas de Barcelona, els conferenciants sovint fan més visites a les sales d’oci nocturnes — per dir-ho amb aquest eufemisme— que no pas a les sales on es fan les xerrades.
Un altre turisme que s’ha posat de moda: el futbol. No tenim prou amb la retransmissió de partits a la televisió que hem d’anar de manera massiva a veure l’equip en directe. I el fet que contaminem per fer-ho ens és ben bé igual.
En la meva modesta opinió la gent hauria de posar en una balança el que aprèn del viatge i el que contamina. I sobre tot ara que el món és tan global que trobem el mateix a tot arreu.
Personalment o vaig prop i no embruto l’aire o si agafo un avió ja ha de ser per quedar-me al meu destí durant mínim tres setmanes. Em vull saturar del lloc perquè necessito viatjar no només per veure els típics monuments i museus del país, sinó per barrejar-me amb els locals i per amarar-me una mica de la cultura i, si pot ser, també de la llengua. Però el turisme de masses és un gran negoci i serà difícil canviar la mentalitat de la gent.
Una web que calculi la petjada ecològica no seria prou bona si no tingués en consideració l’eficiència energètica de casa nostra, és a dir, si fem servir bombetes de baix consum, si tenim doble finestra, si utilitzem aire condicionat que contribueix a l’escalfament global, com escalfem les nostres llars i quina qualificació energètica tenen els nostres electrodomèstics. Bé, en aquest sentit faig tot el que puc perquè com que estic de lloguer no puc invertit en el pis i fer-lo una llar més sostenible. Però els propietaris sí que poden.
Un cop més a la Península Ibèrica les lleis han desafavorit la instal·lació de panells solars perquè òbviament els lobbys de l’energia estan a mans dels polítics, i no cal esmentar partits.
Deixem-ho aquí perquè en el post d’avui m’agradaria concentrar-me en el que sí podem fer nosaltres individualment perquè cada granet de sorra compta.
Quins altres factors té en consideració el web? La quantitat de roba i calçat que gastem en un any. I també la quantitat de diners que gastem en cosmètica. Avui dia la indústria de la moda s’ha convertit en una de les més contaminants perquè es produeix amb una qualitat molt baixa i la roba no dura més d’una temporada. Ja està pensada per això, per fer-nos consumir.
A la tendència del fast food, s’hi ha de sumar la del fast fashion, no obstant els compradors comencen a ser conscients de l’impacte del món de la moda en el medi ambient, i certament també en el grau d’explotació que representa pels treballadors del sector tèxtil haver de produir tones i tones per uns preus tan baixos. Aquest també és un tema delicat. Avui però em centro en l’aspecte ecològic. Des de fa uns anys se sent parlar del slow fashion, de les empreses de moda que fabriquen productes amb teixits de qualitat preparats per a durar mitja vida i amb un disseny clàssic que no segueixi la moda. I és que la millor moda, penso jo, és la que defineix el teu estil i aquest és independent del que vulgui Mango o Inditex.
Per donar un revés a la sobre producció de roba barata han sorgit els mercats de segona mà. Comprar roba de segona mà és molt habitual a països com Anglaterra i Àustria però aquí no ho era tantíssim fins fa uns anys. Degut a la crisi i també als escrúpols de la gent, no tothom pot comprar i comprar i no pensar en quina qualitat té la roba i com s’ha produït, han sorgit una pila d’iniciatives de “mercats ambulants” amb roba usada que estan força concorreguts. Per si tenim roba de qualitat i ens hem cansat d’ella o bé hem canviat de talla i volem vendre-la.
Però la slow fashion no va per als que compren de segona mà. Les empreses que produeixen aquesta roba la venen a preus molt alts però amb la garantia que s’han fet en condicions justes pels treballadors i amb teixits i tintures no tòxiques que faran que la nostra roba ens agradi durant molt de temps.
Crec fermament que hem arribat a un punt en què un sector gens menyspreable de consumidors aposta per un consum responsable. Si cada cop més de nosaltres intentem comprar roba de qualitat també creixerà una indústria més saludable. Però trigarem encara perquè molts prefereixen consumir productes de baixa qualitat però que no els costi tant.
El darrer factor que té en compte la calculadora de petjada ecològica és si reciclem o no. No cal que gasti gaire paraules aquí perquè estic convençuda que tots sabem que és fonamental.
I en aquest sentit vull esmentar la iniciativa Freecyle. Freecycle és un grup que té uns usuaris registrats a cada ciutat gran. Si una persona té un compte de correu a yahoo pot fer-se del grup i aquest permet enviar mails als altres usuaris per tal d’oferir quelcom que ja no utilitzem o per tal de demanar-ho.
Jo he regalat moltíssimes coses que tenia per casa i no necessitava. I és que segons Ikea Espanya, que ha endegat una nova iniciativa de la que parlaré tot seguit, cada llar a Espanya guarda de mitjana 2000 productes que no fa servir. Terrorífic! Doncs jo també tenia una pila de coses a casa que no utilitzava i o bé me les he venudes o regalades a Freecycle.
Segur que google té un grup similar, encara no ho he explorat però no m’estranyaria.
I precisament avui que m’havia posat a escriure aquest article pel blog he rebut un correu d’Ikea. Han començat una campanya per tal que els clients no llencin els mobles que ja no volen. Ikea fa tallers per customitzar-los i redecorar-los per donar-los-hi una nova vida i et compra els mobles vells també. Sí, sí, heu llegit bé. Els compra! I és que els nòrdics estan a anys llum de nosaltres en qüestions de sostenibilitat.
Doncs bé. Jo només vull afegir que fa anys i panys que tinc les mateixes coses. En compro molt poques. Però el que sí us puc dir és que m’he convertit en experta en descobrir nous usos per als meus objectes. Bosses un pèl atrotinades em fan de necesser per anar a piscina, el penja-robes el tinc al bany per a posar-hi les tovalloles, el meu bagul de vímet on primer hi tenia llibres va passar a servir per guardar-hi roba de casa i ara és a la cuina on hi deso les ampolles de beguda.
I ja vaig pensant en fer cortines de la roba antiga de llit que té ma mare per casa. Recordeu les tres erres de l’ecologia: Reduir, reciclar i reutilitzar. I gairebé afegiria reinventar i regalar. Jo que ja porto anys intentant practicar-les us he de dir que això de trobar nous usos als objectes pot ser molt i molt interessant i és una tasca molt creativa.

Us apunto tres links per tal que calculeu la vostra empremta ecològica i us convido a fer-ho. Com veureu les variables són diferents perquè els aplicatius han estat dissenyats a països diferents.

https://calculator.carbonfootprint.com/calculator.aspx?lang=es
https://www.wwf.ch/fr/vie-durable/calculateur-d-empreinte-ecologique
https://www.terrapass.com/carbon-footprint-calculator

Una bona setmana de reciclatge!

 

 

 

 

Expressions angleses molt animals II

20180609_122659

I com que el post de dijous passat anava d’animals i em vaig quedar amb les ganes de donar-vos a conèixer un parell d’expressions més, doncs segueixo aquesta setmana per no perdre el fil.
Ja vaig comentar fa set dies que les expressions en les que apareix el gos solen tenir una connotació lleugerament negativa. Per confirmar la regla començo amb una locució que té un sentit molt positiu “to be top dog”, ser el gos de dalt, que vol dir ser un dels millors i dominar un tema. Equivaldria a l’expressió moderna de ser un “crack”. Pel contrari, ser un “under-dog”, un gos de sota, vol dir senzillament ser el perdedor d’una lluita o inferior en força. També s’utilitza per a parlar de jerarquies dintre d’una companyia o de la societat, els “under-dogs” són els que fan la feina menys qualificada i menys ben pagada. Passem ara a una expressió molt i molt adequada per l’època de l’any en què ens trobem “dog-days”, literalment els dies “gos” que designa els dies més càlids de l’estiu, els de la canícula. És una traducció literal del llatí “caniculares dies” perquè segons la teoria romana, les setmanes més xardoroses venien determinades per l’estrella gos Sírius, que ells pensaven que contribuïa a l’escalfament del sol.
O sigui que la canícula són els dies més gos de tots els del calendari.
I com que ja sabem que els quissos quan s’enfaden borden i poden arribar a fer molt mal si mosseguen, quan dormen no convé molestar-los. I d’aquí la locució “let sleeping dogs lie”, permetre que els gossos que dormin, jeguin. S’utilitza quan és millor deixar un tema aparcat perquè pot portar problemes i equivaldria al nostre “no destapar la caixa de Pandora”. Deixar que els gossos que dormen jaguin vol dir no posar-se en problemes amb quelcom inoportú. És el que molt probablement en aquests moments la família reial espanyola desitjaria que fessin els mitjans de comunicació després de l’enrenou amb una de les amants de l’ex-monarca espanyol.
Si heu llegit el post anterior recordareu que vaig escriure diverses expressions sobre els gats. Avui seguiré amb algunes d’aquestes. La primera és una que de petita no m’agradava gens perquè me la deia el tipus de gent que sempre feia preguntes repetitives i avorrides que se suposa que jo havia de respondre amb entusiasme fervent. Com tots els infants aviat vaig desenvolupar el do de la “no parla” que és correctament interpretada pels adults com a senyal que un no té gana de conversa. Però com que els nanos de la meva generació érem força obedients, resulta que ens deixaven anar aquella tonteria suprema de “que se t’ha menjat la llengua el gat?”, que els anglesos també tenen “ has the cat eaten your tongue?”. «Des de quan els gats mengen llengües de cap mena?», em vaig demanar sovint de menuda…
Ben curiós és que quan una persona està contenta de si mateixa i ufanosa,de manera exagerada, els britànics diuen que aquesta persona és “like the cat that swallowed the cream”, com el gat que es va empassar la crema. O sigui, tip i immensament satisfet.
I per acabar les expressions entorn dels gats i els gossos vull esmentar-ne una que els esmenta a tots dos “to rain cats and dogs”, literalment ploure gats i gossos, que s’utilitza teòricament quan plou a bots i barrals. I dic literalment perquè és la típica locució que et fan aprendre a les classes d’anglès i després quan he demanat als mateixos britànics si de debò la empren, m’han respost tots que no i me n’han mencionat altres com “rain in buckets” que seria un ploure a galledes, molt proper al castellà “llover a cántaros” o simplement “it’s bucketing” com si caiguessin galledes d’aigua del cel.
No trobaria el post d’aquest dijous prou rodó sinó mencionés un dels meus animals favorits: el cavall. I com que durant segles ha estat un ajut magnífic per l’ésser humà, el refranyer anglès li dedica forces locucions. Una d’elles és la de “straight from the horse’s mouth”, directe de la boca del cavall, que utilitzem quan tenim informació de fonts fidedignes i la coneixem a través d’algú que té experiència directa del tema de que està parlant.
Una altra tradició molt arrelada a Anglaterra i que ha quedat reflectida en la llengua en la següent expressió és la de les curses de cavalls o de gossos. Doncs bé, resulta que quan un home s’ha de disculpar per anar un moment al bany diu “I have to see a man about a horse” o també “about a dog”, he d’anar a veure un home pel tema del cavall/gos. És curiós que els nostres veïns de la Península només em sona l’eufemisme femení “voy a empolvarme la nariz”, Tanmateix no en conec cap que diguin els homes en aquestes ocasions.
Doncs bé, ara ja sabeu que els cavallers més educats quan van al bany van a parlar amb algú d’un cavall o un gos per apostar per ell.
I quan un home és indiscret i va parlant de manera que provoca a la gent es diu que “he frightens the horses”, és a dir que espanta cavalls. Òbviament això tan ho pot fer una dona com un home.
Un altre animal molt apreciat al refranyer anglès però present a totes les llengües europees és el porc. A Anglaterra la gent amb calés però sense gaire educació, els nostres nou rics o polls ressuscitats com els anomenava la meva àvia són els “pigs in clove”, literalment “porcs en clau o all, perquè “clove” fa referència o bé a un gra d’all o a l’espècie clau que posem a alguns guisats per donar gust. Em decanto per pensar que la locució original volia fer pensar a la gent en el clau, una espècie aromàtica més difícil d’aconseguir que l’all probablement.
I la darrera expressió de la que us vull parlar avui té un equivalent en francès del que ja vaig escriure en un post. És el “pig in a poke”, el porc en un sac, que s’utilitza quan per exemple comprem quelcom sense examinar-ho prèviament i ens acabem emportant una decepció amb el producte. Recordeu la francesa equivalent? Era allò de “achter le chiat dans le poche” i fixeu-vos que probablement l’anglès “poke” vingui del “poche” francès. Això sí, els anglesos ho fan tot a l’engròs perquè no compren un gat sinó un porc, mireu la diferència!
Per avui jo crec que ja teniu unes quantes expressions per digerir. Us desitjo que no us ploguin “cats and dogs” quan estigueu just al carrer i l’estiu us hagi agafat desprevinguts sense paraigües i que ningú uns enredi i acabeu comprant un porc en un sac. El que sí us desitjo fins la setmana vinent és un tot cas són unes bones tardes i vesprades en algun lloc on passi una mica d’aire. Bona setmana!

 

Expressions angleses molt animals (I)!

IMG-20171220-WA0008[1783]

 

L’estiu ha arribat  i ens ha omplert la ciutat de colors, sorolls,  gresca i piles i piles de turistes. I més que mai escoltem, entre d’altres idiomes, l’anglès per tot arreu. A la platja, als bars, a les botigues, als restaurants, etc. Aquesta llengua franca barreja de l’herència de les llengües germàniques dels saxons, angles, frisons, jutes  i dels escandinaus i els francs més tard, embolcalla la nostra vida diària i ens acosta a la resta del món. Com a filòloga he de reconèixer que a pesar de les moltes crítiques que se li pot fer, a mi em continua semblant una llengua eficaç i molt pintoresca, amb un vocabulari extens que permet molts matisos i amb un ampli repertori d’expressions populars que la fa més àgil i li dona un toc humorístic que per a mi és una de les principals característiques del caràcter britànic.

Avui em voldria concentrar en unes quantes expressions angleses que giren envers el món animal.

La primera és de caràcter obligatori ja que la sentim contínuament en una cançó que s’ha posat de moda no fa gaire i que ens forada l’orella— i la sensibilitat musical— massa sovint i tot. La cançó és del Charly Black i s’anomena “party animal”. No és que l’artista hagi volgut inventar un paraula nova per designar a una persona que li agrada anar de festa i socialitzar-se tant com pugui, “party animal” defineix a aquest tipus de persones des de fa molt temps. Un “party animal” és el contrari de  l’introvertit, que prefereix no haver d’estar amb grans grups de gent i sentir-se obligat a xerrar sempre.

De “party animals” n’hi ha molts, però com ja vaig escriure en un post anterior no tots ho som i molts dels que passen per ells són solitaris encoberts i atemorits de ser estigmatitzats per la societat.

La segona expressió de la que us vull parlar és “a dog in the manger”, és a dir, un gos a la menjadora. Els anglesos diuen que algú és un gos a la menjadora quan una persona no deixa que els altres gaudeixin de quelcom que no pot tenir ell mateix. Per exemple, si un nen no pot menjar xocolata perquè li està prohibit i per això no vol que la resta de quitxalla en mengi, aquest nen seria el “gos a la menjadora”. L’expressió prové de les fàbules d’Isop, on un quisso amargat no deixa que les vaques mengin el farratge tot estirant-se sobre la vianda de les bèsties o grunyint per espantar-les. Desgraciadament de “dogs in the manger” n’hi ha forces fora de la ficció, perquè força gent descontenta de veure que tu tens el que a ells no els està a l’abast, sovint t’ho tiren pel terra per tal de que ho frueixis menys. Lleig però habitual. El cas més clar de “gos a la menjadora” el vaig patir al darrer avió que vaig agafar, ja fa uns anys, per anar a Nova York. La senyora del costat del meu seient no podia dormir i em donava un cop o em movia el seient cada cop que veia que jo m’havia acabat abaltida. Penso que el comportament asocial d’aquella dona durant vuit llargues hores de vol m’ha fet perdre les ganes d’agafar un avió. Això de no poder triar sempre els companys de trajecte és un pensament que trobo esgarrifós.

Bé. I com ja sabeu de la nostra llengua i de l’espanyola, els quissos apareixen a moltes locucions emprades generalment de manera negativa. Què injust per aquests animals tan sociables, intel·ligents i  profitosos!

Com en castellà, quan una persona porta una vida miserable es diu que “ leads a dog’s life”, que una vida de gos. L’expressió es devia referir als gossos de carrer en èpoques molt remotes perquè des del temps de les caceres reials els quissos favorits dels nobles han gaudit d’una vida tan o més exquisida que la dels reis. I sovint estan representats en quadres de la època com a animals de companyia predilectes.

I per fer-vos veure quins prejudicis es tenen dels gossos no puc oblidar-me de la següent locució “a dog’s dinner”, és a dir “un sopar de gossos”, que fa referència a un desordre suprem o a quelcom  molt deixat. Així doncs si diem que algú “dresses up like a dog’s dinner”, que algú es “vesteix com un sopar de gossos” és perquè senzillament va completament malgirbat.

Quan algú vol dir que si se l’estima de debò s’ha de saber acceptar els seus defectes llavors els anglesos diuen “Love me, Love my dog”, que traduït equival a “estima’m, estima el meu gos”. És a dir, que la pitjor part de nosaltres està representada per aquest animal domesticat. No sé què dir! Tots els gossos tenen un caràcter particular i n’hi ha que són tan nobles— o més– que algunes persones.

Per fi ara una frase feta que ens pot resultar també familiar, és la de “dog  doesn’t eat dog”, que vol dir literalment que el “gos no menja gos”. I ja us ha vingut al cap la nostra? Doncs és allò que “llops amb llops no es mosseguen”.

Passem ara als gats que també mereixen la nostra atenció. Em va semblar sorprenent que els anglesos anomenessin les becaines curtes, aquelles que es fan a la butaca i permeten només trencar el son “a cat nap”, una capcinada de gat. Per cert, ja sabeu que segons els experts el temps ideal de la migdiada són vint minuts, podent-se prolongar fins a mitja hora. Tot el que sobrepassa aquest temps és perjudicial per la salut. De fet, trencar el son es pot fer amb el mètode de la cullera que, segons tinc entès, era el que practicava Dalí. L’artista s’asseia a una cadira després de dinar amb una cullera a la mà. Quan la cullera queia al terra i el soroll el despertava ell ja havia acabat la capcinada. Veritablement un trencar el son per seguir rendint. Doncs ja ho sabeu, una becaina de gat pels anglesos.

I la comparació que ve ara m’abelleix molt perquè podria fer-la servir en nombroses ocasions desgraciadament. Quan una persona es troba en una situació incòmoda i en la que no se sent bé els anglesos diuen “ like a cat on hot bricks”, que un es troba “com gat sobre totxanes calentes”. Molt gràfic i entenedor em sembla!

Bé i la darrera expressió és la del “fat cat” el “gat gras” que per als castellans equival a “un pez gordo”.

Avui us en he fet un tastet però evidentment els gats i els gossos són protagonistes de moltes altres locions de les que ja us aniré parlant en altres posts. Però ara i fins la setmana vinent us vull desitjar sobre tot que la calor no us aclapari i que gaudiu de l’estiu com cal, passejant, anant a la platja, xerrant amb l’un o amb l’altre i, evidentment, passant les hores més xardoroses davant del ventilador tot llegint un bon llibre!

.

 

Curiositats d’Ostfriesland, la regió alemanya amb la millor cultura del te.

IMG_20180701_180945_resized_20180701_061005143

En el post d’aquesta setmana us vull parlar d’una simpàtica regió d’Alemanya que vaig tenir el plaer de conèixer a fons i que té un idioma propi i unes costums i un caràcter que els fan diferents a la resta del país. Es tracta de la Frisia oriental o Ostfriestland, com s’anomena a Alemanya. Aquesta part tant propera a Holanda i a Dinamarca a la vegada, comprenia històricament el territori entre el mar de Wadden i el mar del nord. Els romans ja coneixien aquesta àrea i Plini el vell, Tàcit i Estrabó ja en parlaren en els seus textos. Plini escrivia del poble xauc que era una comunitat que es dedicava a la pesca als aiguamolls. Però a aquests habitants s’hi afegiren els saxons i els frisons que van trobar-hi un lloc per viure molt abans del temps de Carlemany. De fet, de la barreja dels xaucs els saxons i frisons en sorgiria un poble que aconseguiria tenir un territori reconegut com a regne de Frísia, que durà tan poc com un pastís davant d’una escola. Molts dels habitants de la regió s’embarcaren en la conquesta de les illes britàniques el segle V i els que restaren al continent foren absorbit uns segles després per l’imperi de Carlemany el 785, any en que el regne de Frisia passà a mans dels Francs. L’antiga regió que havia estat la llar dels xaucs va estar governada pels personatges més influents dels nuclis poblats importants que eren càrrecs electes fins van passar a ser hereditaris. Ulrich I va reunir uns territoris d’aquella zona i el 1464 fou anomenat comte imperial. La seva dinastia continuaria governant fins que el un dels comtes va morir sense descendència masculina i llavors Prússia va ocupar el territori i Frederic el gran va esdevenir sobirà.
D’aquell antic assentament que havia arribat a ser un regne només en quedaren uns habitants que estaven dispersos en el que esdevingueren països diferents: Bèlgica, Països Baixos i al sud-oest de Dinamarca, vinculats entre ells només a través de la seva llengua, extremadament similar a la que es parla avui a Anglaterra.
La variant alemanya s’anomena allà Plattdeutsch.
Com que jo ja havia estat a Holanda diverses vegades, el Plattdeutsch no se’m va fer estrany i la gent que vaig conèixer i el parlaven es van sorprendre de que fos capaç d’entendre’l sense haver-lo estudiat.
Malauradament, com a totes les llengües minoritàries, el Plattdeutsch no ha estat protegida com a llengua i la generació que avui té uns quaranta anys ha estat a punt de perdre’l. Això és perquè molts pares que parlaven la variant preferien comunicar-se amb els seus fills alemany estàndard per por que després els costés aprendre l’idioma oficial del país. Una tonteria si m’ho demaneu a mi, perquè precisament els bilingües creixen comparant llengües i desenvolupen una facilitat per aprendre-les que la resta no tenen.
Però bé. Em concentraré en la Frísia oriental i en els seus aspectes més pintorescos. Per començar cal saber que els habitants d’aquella zona equivalen als de “Lepe” pels espanyols. Se’ls considera un pèl obtusos. Particularment penso que deu venir del fet de que els pobles del nord en general són pobles pausats i la manca de dinamisme, de vegades es pot interpretar com una manca d’espurna des de fora.
Cert és que la regió de la Frísia oriental és d’una bellesa i calma extraordinàries. Té les superfícies planes típiques d’Holanda amb els seus paisatges verds, però sense haver agafat fama de ser una zona de permissivitat total. A Ostfriestland no hi ha ni coffee shops ni red line districts perquè la moral i les lleis són les alemanyes. Però el paisatge és el que coneixem d’Holanda.
Què més és típic d’aquesta regió? Doncs el té. L’hora del te a la Frisia oriental és sagrat i la cerimònia per prendre’l es podria comparar a la dels anglesos. La seva tradició ha estat declarada patrimoni cultural de la UNESCO.
La típica tetera que s’utilitza allà és metal·litzada, molt similar a les del Marroc però sense filigranes. El te que consumeixen és el negre i no està aromatitzat però el que no perdonen els frisons és que s’endolceixi amb Kluntjen, que són unes pedres de sucre o blanc o morè amb les que els frisis edulcoren el seu te negre.
Tradicionalment el te s’ha de fer de la següent manera: s’agafa la tetera metàl·lica i se li passa aigua per esbandir-la perquè no es renta amb sabó. Es posa el te al filtre i se li aboca l’aigua bullint i se’l deixa dos minuts. El te se serveix de manera tradicional en petites tasses de porcellana. Primer s’hi posa els Kluntjen— no més de dos perquè altrament el te és massa dolç— després s’hi aboca el te i per últim s’hi tira la crema de llet. Ara bé. Qui vol beure el te tal i com marca la tradició no el remena. I té un motiu molt clar. Si no es fa, la beguda té tres gustos diferents clarament distingibles: el del te amarg de les vores de la tassa, el de l’interior de la tassa que és cremós per la crema de llet, i a mida que es va prenent el te, aquest esdevé dolç per efecte del Kluntje, la pedra de sucre.
De tasses de te se’n solen beure tres i antigament era considerat una ofensa no beure-les totes. El te a la Frisia oriental encara és un hàbit que es conserva tot i que per motius laborals la gent ja no se’l pren tres cops al dia com es feia abans: a les onze del matí unes hores abans del dinar, a les tres de la tarda després de fer la digesgtió i a les nou del vespre molt després del sopar. Per manca de temps això ha passat a la història.
Fer el te és un hàbit que es transmet de pares a fills allà i que aquests porten sovint amb ells on es traslladen. I això ho sé del cert perquè la afició pel te va néixer de l’època en que jo sortia amb un noi d’aquella regió. Em va ensenyar a fer una pausa per la tarda per prendre el te amb tranquil·litat i seguir amb l’activitat planejada. Ara, per manca de temps durant les tardes, no faig el te. Però espero sempre a les vacances per reincorporar aquest costum tan saludable i relaxant a la meva vida. I ben mirat és meravellós convidar als amics per xerrar a fer a l’hora del te. Ens estalvia els diners de sopar fora per xerrar amb ells i ens dona l’oportunitat d’obrir les portes de casa nostra per crear una estona d’esbarjo en la intimitat de la llar. És clar que això és molt típic de les cultures del centre d’Europa, poc habituades a tenir la quantitat de cafès i bars que tenim aquí al carrer.
El negoci del te a Ostfriesland és tan important que avui dia encara proporciona feina a una gran part de la població que viu en aquella zona. Les tres cases de te principals de la regió són: Büntling, Thiele, i Onno Behrends, agrupades ara en el grup Büntling. He de reconèixer que el meu xicot i la seva família era completament fidel a la marca Thiele que és la que conec jo.
Però no només de te viu l’home i els frisons orientals, que eren poble de pescadors, són aficionats al peix i encara més a l’angula fumada, que per a ells és una exquisidesa. Com ho és també anar a passejar pels aiguamolls. Per a fer-ho cal equipar-se de les botes de pluja de canya ben alta i uns pantalons vells que quedaran enfangats. Qualsevol que pensi que l’activitat és bufar i fer ampolles està ben equivocat. El fang de les platges fa que t’ensorris molt avall i que per a aixecar la cama i seguir caminant hagis de fer un esforç considerable. El passeig no és tan l’activitat esportiva en sí com ho és la força i el moviment que s’ha de fer per desplaçar-se.
I per tal que veieu què curioses són les tradicions d’aquella regió n’explicaré una de molt graciosa. Quan un home fa els trenta i no està casat, el dia del seu aniversari se’l posa a netejar poms de porta i no pot deixar de fer-ho fins que apareix una noia verge i li dona un petó. Desconec quants homes encara segueixen la broma però en cas de no estar casats fins els trenta i encara viure a la regió, segur que els amics els fan complir amb la normativa local per riure una estona.
Quan pensem en Alemanya ens venen al cap ciutats com Múnic, Berlin o Hamburg. Però Alemanya té una diversitat cultural i regional increïble i uns paisatges espectaculars. Les illes del mar del nord com Borkum ofereixen unes platges netes i envoltades de verd que sortosament els grans inversors internacionals encara no deuen haver descobert. Hi fan vacances els mateixos alemanys i potser els danesos i els holandesos a qui el territori no els queda gaire lluny.
D’aquella zona a qui els britànics deuen la seva llengua em vaig endur uns records extraordinaris per la gent assossegada i amable que hi vivia, pels pobles simpàtics i endreçats i per la immensa pau que s’hi respira. Mai durant tota la meva carrera vaig aconseguir anar a parar a un lloc més plàcid on poder desconnectar i oblidar-me de l’estrès com a estudiant que a Ostfriesland. I quan hi penso em ve al cap que part de l’encís de la zona residia en la llengua. M’abellia escoltar parlar el meu xicot en un altre idioma que no fos l’alemany i m’agradava veure que el podia entendre.
Si alguna vegada teniu l’oportunitat de visitar Alemanya heu de fer una incursió en terres frisones. Penseu que us trobareu amb un racó de món proper a Holanda on hi podreu fer un te tan bo com el que podeu fer a Anglaterra.
I si no hi podeu anar, si més no espero que us hagi fet entrar ganes d’adoptar el costum de fer una tassa de te i d’utilitzar-la com a excusa per a parlar amb les amics.
Bona setmana a tots!

Introverts: creatures struggling to survive.

20180627_231812

I really have been thinking for quite a long time whether I should or not write the post I am going to upload today. I usually write about topics related to languages and linguistics, culture and society, about my mother tongue Catalan, or I simply give my imagination free rein and write short stories. And if there is one category where this post goes, it is certainly society, since every now and then I comment on new trends or social issues that are doing my head in.
And today I have to touch upon a subject that affects me, and probably lots of people like me, and is making a lot of workers feel underestimated and discriminated against. The same way I have written about the unfair treatment women still receive, or the problems that arise from poverty, this Thursday I want to deal with the modern trend of over-rating “extroverts” and looking at “introverts” with disdain.
I am appalled, I must say, to have to witness every day that the entire working world has evolved to value only the most outgoing ones whereas the more introspective types are seen as boring, uncreative and less desirable in enterprises than the loud party-goers always ready to be amongst people.
Our school system now favours a sort of education where there is constant interaction between peers and rarely allows any space for those students who need to do their thinking individually. And being a teacher myself I have realised that, generally speaking, the educational community forces learners to continuously interact with other students and tends to qualify the quieter types as “less social” and less brilliant, although the peaceful types are more accurate when they perform most tasks.
I got very concerned about this topic when I realised it has become now nearly compulsory to be “socially” active in every sense. Not only are we supposed to socialize all the time, but we are expected to show it off. If you, as me, prefer a quiet beer with your closest friend in a more or less hidden bar rather than a cocktail party with lots of people around, you will be considered an outcast. And this attitude is forcing us introverts to fake a life and a character that is not in our nature and that will ultimately make us feel really unease, to say the least.
Sociability, whether real of fake, is a must in our working environment. One of my colleagues confessed to me that in her previous job, if people turned down the invitation to the Christmas dinner party, the head of the department they were in asked them to have a quiet word with them. Once in the private office, he enquired why they were not coming to the party. Something that I consider off the limits since these activities are scheduled outside our working day. Do we have to justify ourselves for our urge to have some peace and quiet? The answer seems to be: Yes we do.
It is terrible that we live in a society in which we all have a virtual persona that we try to sell and that has very often little or nothing to do with our real “self”. And that the world has become a “big brother” with everyone around us observing our movements should be food for thought.
I am constantly reminded that I should be more outgoing and attend more parties to meet new people and talk even more than I do as a teacher every day.
And maybe a year ago, when an acquaintance advised me to “give up some of my hobbies to spend more time with people”, I really started to feel quite annoyed at this intimidating trend against introverts. So I began my search for information to see if I am the only person suffering from the “extrovert fobia”. It didn’t take me long to find a TED talk by Susan Cain that made me feel relieved. She claims there is absolutely nothing wrong with introverts and that, quite honestly, the world “needs them” as she puts it. Our quite natures let other people’s ideas flourished easily, whereas outgoing people tend to want to speak more than listen and get their point across. Thanks Susan for writing “the quiet revolution” and defending our right to exist.
I found it really very well observed that the demand for a more outgoing type of person appeared when people left the countryside to go and live in the city, where they had to become remarkable to survive in a the world of masses.
And following her stream of thought I have to add that our society definitely demands from us so much sociability that we might sometimes even lose the capability to be alone and think by ourselves. Besides, we are connected to the outer world rather than our inner world by means of all our electronic devices: smart phones, tablets, computers, smart watches etc. Our introvert nature is forced to fade away.
Being introvert does not mean fear of social contact. It refers, and that is the point Susan Cain emphasises, to how we receive our stimulus and how we can work and develop better. Extroverts might want to be involved in big get togethers, while we prefer quiet activities with maybe fewer people around.
Today’s workplaces and classrooms don’t allow for much quietness or individual work for those like me who need their space to think and work better. And that is a problem. We might be forcing people to be extrovert against their nature and we are putting them under pressure to make an effort and be “different”. This continuous effort surely makes them waste energy they could invest in being creative.
The best ideas for me have never aroused when I was with people I have to say. I feel the urge to be on my own so that my brain can come up with something new. Mind you, it might not be the relativity theory I admit, but it could be an quick mental draft for a short story, an idea about how to rearrange my place to make it more orderly and practical or a way to make my students practice English, etc.
And it is also true that some introverts are loners. But not all. And perhaps it is rather an impression people have from us because we tend to be more selective than other people and prefer interaction in small groups. The fact that we do feel more of the urge to be in quiet places makes us avoid crowds and we are more likely to want to have a nice bike ride with a friend at dusk than to go out with a bigger number of people.
But all theses aspects are pretty in contradiction to what is “fashionable” today and what we are all supposed to like and enjoy. And there is the point when society exaggerates the need to turn introverts into extroverts for the sake of better world. And it is on top of that convinced it is doing us a favour.
I suppose Susan Cain might agree with me if I say that the ideal society should create spaces that are suitable for introverts to develop the best way they can. This involves that schools should not always make students sit in circles to communicate but could also allot enough time for activities where students are fulfilling tasks individually.
And I am going further than that and want to stand up for the right we introverts have to stay home and read a good book instead of having to struggle continuously to be more “outgoing” and socialise more. I think introverts wish for a greater amount of time on their own to regain balance and come up with ideas.
As a woman I often have to argue with men that wish to keep me company when I don’t want it. They seem to think that I must be extremely sad because I am alone and try to rescue me from loneliness. And to be quite honest, I have had to go very often from a polite tone to a dry one to make them understand that I need to do my bike ride on my own after work , or that I prefer to be on the beach reading a book or listening to music by myself than to get engaged in small talk.
We certainly have to change the image we have of introverts. There is nothing wrong with us, we have simply different needs and want to be respected. And at the end of the day, as the German saying claims “stille Wasser sind tief”, introverts can surprise you because we are not dull but very analytical so we tend to concentrate on very important things. For these reasons, next time you realise someone around you is a quiet, introvert person, think before trying to make this person mutate into one of the types that are so trendy nowadays…

 

 

Expressions de Vila-real que reviscolen la llengua.

IMG-20140815-WA0004

Ja fa dies, massa pel meu gust que no publico cap entrada al racó de les paraules catalanes. I ara, precisament a final de curs, se m’ha acudit escriure’n una sobre expressions de Castelló i València? Per què? Doncs per dos motius: el primer és que una de les millors amigues és de Vila-real. Parla un Català perfecte, acolorit i ple d’expressions molt gràfiques i humorístiques que aixequen el meu estat d’ànim fins i tot quan estic més ensorrada. I és que per tots els que vam gaudir de menuts o joves del programa “tres pics i repicó”, la Vicenteta era l’encarnació de l’esperit d’aquelles terres, molt agut i directe, amb un llenguatge sonor i un accent que m’ha robat el cor des de sempre. He de confessar que de totes les variants del Català la que menys m’agrada és la que es parla a Barcelona— disculpa’m lector per la meva sinceritat rotunda— i per això el parlar d’allà em resulta absolutament reviscolant i alegre. L’altre motiu és que enguany he tingut una companya de feina de València que a principi de curs parlava amb el seu accent local. Però a mida que ha anat avançant el curs i perquè els alumnes, de vegades intolerants, per dir-ho finament, li han preguntat massa vegades per quin motiu diu “eixida” i no “sortida” o pronuncia algunes “e” com a “a” i ha acabat el curs adaptat el seu llenguatge a la nostra manera de parlar per no donar explicacions. I jo em posaria a plorar. Perquè ho trobo una pèrdua.
Per això aquesta setmana us vull fer arribar un parell d’expressions castisses de per aquelles terres. Dues d’elles són molt properes a unes que tenim nosaltres. Començo doncs per aquestes. Tots sabeu que quan una persona diu quelcom que està fora de lloc o no s’escau per ser massa exagerat diem que “pixa fora de test”. També l’emprem quan algú fa una cosa que no és adient al moment. Doncs bé, a Vila-real, quan algú diu una tonteria molt gran es diu “ta mare quan pixa fa clotet”. Molt original i gràfic. Què curiós que ambdues varietats relacionin el fet de fer pipí amb el fer o dir una cosa que no és adient.
La següent és una expressió que tots fem servir molt sovint quan algú ens emprenya i el volem engegar a dida. És allò d’anar a fer punyetes, que a Vila-Real es diu “anar a fer la mà”. Jo enviaria a fer mà milers de vegades a tots aquells que van en bici sense saber circular per exemple. I desgraciadament també als ramats de turistes motoritzats que s’encanten mirant edificis i bloquegen completament el carril bicicleta. A les vuit del matí quan vaig a la feina per la Diagonal no estic per romanços!
El que us diré a continuació em va agradar tant que ja l’he fet servir en vàries ocasions i crec que acabaré per posar-lo de moda aquí. Quan una persona està perduda i desorientada es veu que a Vila-Real s’expressa amb la frase feta “anar com cagalló per sèquia”. No vaig poder aguantar el riure quan me la va explicar la meva amiga. Per assegurar-me que havia entès bé el significat i l’aplicaria bé li vaig demanar si podria dir “que els nostres alumnes anaven com cagalló per sèquia” quan els vam fer deixar el mòbil sobre la taula de professor abans de l’examen. Ella em confirmà que, exactament, aquella era una situació on es podia emprar l’expressió ja que els alumnes devien quedar desorientats en veure que no tindrien cap opció de consultar amb google les preguntes de l’examen.
I pel que he observat la paraula “figa” es repeteix força sovint en el llenguatge col·loquial per allà. I ben mirat és un eufemisme prou discret.
Quan una noia, a qui per allí deuen anomenar xica o xiqueta, o potser si és molt jove xicoteta i segons on també he sentit “fadrina”, porta una faldilla molt curta, una d’aquelles que just li cobreix les natges, es diu que porta una faldilla “a ras de figa”. I quan una dona plora molt se l’anomena “figamolla” mentre aquí senzillament és una ploranera.
La figa però també s’utilitza en expressions positives. Per exemple, si a una noia li agrada molt un noi es diu que “la figa li fa palmes”, que a mi personalment em fa molta gràcia perquè com pot fer-li a una la figa palmes? Bé, no em posaré a analitzar-ho. Però curiós, no m’ho negareu, ho és i molt.
Les darreres dues expressions les he adoptades igual que la de “cagalló per sèquia” perquè es poden fer servir contínuament. Una és la de “maripensaments” que és una persona que rumia i rumia tantíssim les coses que no arriba mai a prendre una decisió ràpidament. Un “cagadubtes” com diríem aquí. Curiosament en aquest cas la nostra variant és més explícita que la seva. Jo de “maripensaments” en conec pocs perquè realment em posen molt nerviosa i per tant me’ls trec de sobre. Sovint quan esperes massa a la vida per prendre una decisió, ella, la decisió vull dir, es presenta per si sola i tu ja no hi pots fer-hi res. Cal per això ser una mica àgil perquè altrament pot ser que et quedis sense poder fer la tria…
I l’altra expressió que tinc intenció d’apadrinar de manera immediata és la de “torna-li la trompa al xic” que es fa servir quan algú insisteix en quelcom quan tu ja has dit que no. Si algú t’envia un missatge per WhatsApp per dir-te que baixis al carrer a fer una cervesa quan ja ets en pijama al llit i tu escrius amablement «No gràcies. Un altre dia serà, que ja estava a punt d’anar a llit» i la persona et truca al cap de cinc minuts de la teva resposta per insistir que baixis, llavors li pots dir: “torna-li la trompa al xic”, és a dir, «ja he dit que no i no m’ho repeteixis». O quan un nen vol que la seva mare li compri el berenar al forn però la mare ja li ha preparat l’àpat i el xiquet insisteix: «Compra’m un dònut mare!” llavors aquesta pot dir: «torna-li la trompa al xic» que equival a un “no em maregis que ja he dit que no”.
Jo aquesta setmana espero que no hagueu d’enviar a fer mà a ningú i que no li hagueu de dir a cap pesat o pesada “torna-li la trompa al xic” i encara menys que en algun moment “aneu com cagalló per sèquia” però sí us desitjaria que apadrinéssiu alguna d’aquestes expressions tan eixerides que poden fer revifar en nostre llenguatge cada dia més tècnic i més explícit i avorrit.

Per cert. La foto és del riu de Vila-real però de fa uns anys.  Enguany espero que les pluges hagin fet pujar el nivell de l’aigua i que els habitants de la ciutat aconsegueixin refrescar-se  al riu i no hagin de fugir tots als masets.
Una bona setmana a tots!!!!!

 

El Pla B (XIII)

20180127_110931

Quan va arribar a Barcelona se sentí amb les piles completament carregades i aconseguí desfer l’equipatge i pujar tots els paquets a casa en només una hora i escaig. Necessitava tenir-ho tot a lloc per començar a gaudir de la segona part de les vacances i pensar en com podia aprofitar-les al màxim. De fet, el primer que faria seria veure els seus nebots, pels qui havia portat llepolies de França que ben segur els agradarien. Anà a dinar a un restaurant nou de prop de casa seva de qui tothom parlava bé i quan ja s’havia entaulat sentí el telèfon. Era el Jérôme que la trucava. No podia seguir fugint d’ell. Seria millor dir-li que necessitava que ho deixessin córrer tot. Completament. Era massa tard per intentar-ho amb una amistat perquè en els amics s’hi havia de poder confiar. Despenjà el telèfon quan li acabaven de portar la beguda.
— Digues Jérôme!
— Elisenda! Gràcies a Déu! Pensava que no em respondries! T’he enviat dotzenes de missatges!
— Sí, ja ho he notat, però no tenia ganes de contestar. Comprendràs que no se m’hagi posat gaire bé el que has fet!
– T’ho vaig explicar. Estic en procés de separar-me de la Laure. No vaig poder evitar els sentiments que tinc cap a tu! No em pots culpar d’això!
— Cert. Però puc estar ressentida pel fet que no em vagis explicar que estaves casat i que vivies amb la teva dona quan vas venir a Barcelona.
— Tu tampoc m’ho vas preguntar!
—Home! Faltaria més! Algú que coqueteja com tu amb mi i envia el tipus de missatges que enviaves tu no respon al meu estereotip d’home casat honest. Per què hauria d’haver sospitat que ets una persona poc sincera?
— És que no ho sóc Elisenda! Crec que has guanyat una mala impressió de mi…
— Creus bé Jérôme. — Hi hagué una pausa.— Mira. De moment vull que no hi hagi cap contacte entre nosaltres. Si dintre d’un any o dos tu estàs separat del tot, llavors pots tornar-me a contactar pel Facebook i ja veurem si tinc ganes de tornar a intercanviar missatges amb tu…
— Elisenda! — Cridà ell vehement des de l’alatre banda de la línia. No obstant, no continuà. Se’l sentí respirar profundament fins que afegí. — D’acord. Si és això el que vols i no tens ganes de donar-me cap oportunitat, doncs així sigui. Et desitjo molta sort!
— Jo també Jérôme. Sort i força. — Allò precisament era el que pensava l’Elisenda que li faltava a ell.
Aquell dia gaudí del seu dinar de manera solitària, pensant en el moment en què retrobaria els seus nebodets i en si encara potser tindria la gran sort de poder-los portar a la platja amb el Toni… I ben mirat potser si ho desitjava ho havia de provocar ella. Agafà el mòbil de sobre la taula i escrigué a la seva germana que respongué de forma immediata que tenia moltes ganes de veure-la i li proposava anar a sopar plegades a algun indret. Deixaria els nanos amb el seu marit. A l’Elisenda aquell grau de complicitat entre les dues l’abellia molt així és que de seguida estigué d’acord en el sopar i es posaren d’acord per aquell mateix vespre..
Quedaren a un local prop del mercat del Born. Aquell cor vell de la ciutat bategava amb força i entre copa i copa les dues germanes deixaven anar el que portaven a l’ànima. Ja s’enfosquia el cel quan van triar una taula fora.
— No m’ha agradat mai aquest moment de l’estiu en què es comença a notar que li queden quatre dies. Sempre m’entristeix i em fa recordar com de ràpidament passa el temps.
— Jo tinc una sensació molt similar! — Digué l’Elisenda. —L’hivern té un punt nostàlgic que trobo molt romàntic però em fa venir basarda. Crec que és pel fet que es relaciona amb la senectut. A més, a l’estiu fem més coses a l’aire lliure i quan fa fred ens aixopluguem més a casa davant del sofà amb una manta i veient una peli. No està malament tampoc ben mirat. No obstant és trist.
— Tu això no ho fas gaire Elisenda!
— No! Massa coses que em tenen en actiu per aconseguir no adormir-me davant la televisió…
La Marta esclafí a riure.
— Jo em passo la vida veient pel·lícules de Disney amb el Joel i la Paula a l’hivern. I sovint sóc jo que es queda adormida…
De cop i volta el front de l’Elisenda s’arrugà. La Marta, a qui no podia amagar res, sabia que algun pensament tèrbol havia tacat l’humor de la seva germana.
— Passa res?
L’Elisenda sospirà, agafà aire i respongué.
— Aquesta història amb el Jérôme m’ha fet pensar massa en si potser m’hauré equivocat a la vida.
— Equivocat?
— Vull dir si no hauria d’haver fet un esforç per trobar parella i formar una família…
— Elisenda! — Exclamà la Marta amb un to tan alarmat que dos nois de la taulà del costat es giraren cap a elles. Reprengué la frase en un to més suau.—Si haguessis volgut o necessitat parella segur que la tindries! I a més a tu sempre t’ha agradat molt anar a la teva i tenir el teu espai. Amb família això és molt difícil durant llargs anys…
— Sí però potser m’hi hagués acostumat!
— Acostumat? I per quin motiu hauries de voler fer un esforç per acostumar-te a un estil de vida que no és el que t’escau naturalment?
Fità a la Marta. Era obvi que s’estava amoïnant.
— No ho sé. Per acabar encaixant en el que la societat i tothom espera de mi, suposo.
— Ep! Tothom no! Nosaltres sempre hem acceptat com ets Elisenda. Recorda el que dia l’àvia: que la gent són escarabats. I que si fas coses per complaure els altres, desgraciadament després no et donaran un cupó amb hores de temps per poder recuperar el que has perdut. La fotografia, les classes de dansa, el Frank, la Clara, la teva activitat social que t’omple! Deixa estar la gent! O és el Jérôme? O potser ha estat aquest amic de les classes de dansa que t’ha omplert el cap amb alguna tonteria de psicòleg! És que vol treure’t diners fent teràpia?
— El Toni? Què va! El Toni mai es posa en el que faig o deixo de fer i em penso que no té cap ganes de fer-me teràpia…
— Ah! Doncs llavors potser la història amb el Jérôme…
— Sí. No ha estat gaire encertada no!
Llavors, involuntàriament aprofità per buidar el pap de tot el que hi portava dins. Quan acabà la Marta digué sentenciosa.
— Ja està. Et complicava massa la vida i tu no en parlaves pas com si fos un home que et fes perdre els sentits… com a home vull dir.
— No ho era pas. Aquí està la qüestió…
Aquella nit l’Elisenda se’n va anar a dormir amb una sensació de placidesa immensa. Ajaguda al seu còmode llit i reposant els seu ossos cansats d’estirar-se pràcticament al terra, pensà que en el fons el millor que li havia passat era que el Jérôme hagués resultat ser un estafador. O mig estafador si se li atorgava el benefici del dubte. Ella era feliç amb la seva vida serena i sense complicacions. No trobava a faltar una família o una parella i per tant haver-se de replantejar la vida passava per obligar-se a si mateixa a encaixar en un motlle que li quedava petit. O gran. Pel cas era el mateix perquè no li era còmode. S’adormí pensant en la seva germana i en les seves dolces trifulgues amb el Joel i la Paula.
L’endemà quan es despertà eren ja les quarts de deu del matí i un sol esplèndid il·luminava les parets de casa seva de manera intensa. Es llevà d’un salt perquè no volia perdre el temps. Frisava per fer la seva ruta en bicicleta per la platja i llençar-se a l’aigua i no li abellia estar torrant-se al sol després de les dotze. Decidí fer el seu cafè ràpidament i menjar quatre galetes per no entretenir-se gaire. Mirà el mòbil. No tenia cap missatge del Toni però en tenia dos del Jérôme. Senzillament no els respondria i deixaria que s’anés refredant per part d’ell. No tenia ganes d’intentar construir quelcom del no res que en quedava. Redactà quatre línies al Toni i aquest no trigà en respondre. També tenia moltes ganes de veure-la deia i que li expliqués tot el que havia vist. Quedà amb el Toni a les cinc de la tarda i de cop i volta una sensació d’eufòria revitalitzant encengué el seu ànim. S’enllestí per gaudir de la volta en bicicleta i quan estava estirant la tovallola a la sorra mirà el mòbil. Tenia un missatge de la seva germana que li pregava si podria quedar-se amb els nanos aquella nit. Que l’Ivan i ella necessitaven un respir i volien anar al teatre. Li deia que si estava cansada ho entendrien i que deixarien la sortida per un altre moment. Però a ella li vingué una idea. Potser no caldria posposar allò que havia desitjat. Escrigué al Toni i li comentà el cas. De seguida va accedir a fer quelcom amb l’Elisenda i els seus nebots. Podrien anar al cine per exemple. La Marta oferí pagar l’entrada de l’Elisenda, els nens i “l’acompanyant” i van quedar que portarien els menuts a les sis a casa de la tieta. El Toni i l’Elisenda tingueren lloc per trobar-se una hora abans i ella proposà fer-ho a casa seva.
Quan el Toni entrà de seguida l’abellí el que veié. No s’havia imaginat l’Elisenda de cap altra manera. Tenia de tot, inclosos alguns objectes de decoració però res era excessiu. Les coses més simples estaven arranjades de manera natural. La disposició dels objectes semblava fruit d’una casualitat harmònica. Ella li oferí un cafè mentre parlava del desengany que s’havia endut amb el Jérôme en clau d’humor. Ell l’assaborí tot analitzant la sana reacció de l’Elisenda. L’encís del moment pel Toni quedà només interromput per un pensament seu: «no podia desconnectar el psicòleg que portava en ell i deixar d’analitzar la gent que li era propera?». Ella l’arrencà del seu món de les idees.
— De debò que no et fa res anar al cine amb els meus nebots?
— Què dius Eli! Amb el que he enyorat jo poder fer-ho! La meva filla ja és gran i ara ja no tinc l’accés a aquest món infantil tan tendre! A més, les produccions Walt Diseney o Pixar ara ja contenen acudits que només els adults podem comprendre…
El vespre fou llarg i cansat. Anaren al supermercat a comprar per preparar el sopar, després van fer menjar els nanos i per últim van estar al cine una hora i mitja. Quan van tornar el Joel i la Paula no van fer els seus rituals d’higiene gaire llargs. Es quedaren adormits al sofà de seguida i el Toni i l’Elisenda pogueren gaudir d’una copa de vi al menjador mentre vetllaven el son dels nens.
— El que més em molesta es pensar que jo potser he triat també el pla B de la meva vida. Com jo probablement era el pla B del Jérôme.
— Què vols dir?
— Que a ell no li va funcionar amb la Laure i em va cercar a mi. I a mi no m’ha funcionat amb les parelles i he triat un estil alternatiu de vida.
— Però tens els teus moments de felicitat oi?
— Home sí! Però felicitat absoluta no ho sé…
— Ai! — Sospirà el Toni. No sé qui diantre ha tret això de la felicitat absoluta però el meu filòsof favorit ho anomenaria una sobirana tonteria.
— I qui és el teu filòsof favorit?
— Richard David Precht.
— I què diu?
— Milers de coses, però entre les més sàvies que la felicitat absoluta ens estupiditzaria a tots. Necessitem una certa dosis de descontent o frustració per moure i canviar coses. I jo afegeixo queper a ser creatiu també. Si tu fossis cada dia mega-feliç no cercaries fer activitats noves per sentir-te bé i llavors la teva vida sí seria una rutina.
L’Elisenda restà pensativa.
— Llavors la felicitat no existeix? Només existeixen moments feliços?
— Segons ell sí. Només tenim moments feliços. O equilibri. La majoria d’éssers humans estan més pendents de no caure en desgràcia que no pas de ser feliços. No tenir excessives preocupacions o seguir en vida i poder omplir l’estómac és motiu d’alegria en molts més països del món dels que imaginem.
—Cert. Però no m’agrada mesurar la meva “sort” en comparació amb la no sort o desgràcia dels altres. Jo vull estar bé amb mi independentment de la resta.
— Absolutament sà Eli.
Ella notà per segona vegada que ell havia utilitzat aquell diminutiu.
— Perdona. Em dic Elisenda.
— Ai disculpa’m! No et puc escurçar el nom d’aquesta manera. Sense demanar permís.
— Els meus pares i ma germana em diuen Lisa de tant en tant. Que és com em pots dir si vols.
— Lisa! M’agrada! Doncs Elisenda o Lisa. Dependrà de l’ocasió. Però, per seguir la conversa, crec que la teva és una actitud molt sana.
— Sí, però què me’n dius d’això d’haver triat el pla B a la meva vida.
— Lisa. Has fet per les circumstàncies. Ets una amant de la llibertat i triar l’opció que més lliure et fa és el que et proporciona més felicitat. Per tant has triat el pla B potser per a molts però l’A per tu. I com a psicòleg et puc assegurar que molta gent té els problemes per no haver estat capaç d’escollir l’opció que més adient li era, sinó la que més l’apropava al ciutadà desitjable. Gaudeix del que tens i no et trenquis la closca.
La Lisa mirà els seus nebots i degustà el darrer got de vi. La llum tènue de la làmpada i l’ambient càlid d’aquella nit d’estiu l’embolcallaren. El Toni tenia raó. No tothom havia de ser feliç amb la versió A. I al capdavall, tampoc s’havia d’avergonyir de ser diferent a la majoria. Els que l’estimaven l’acceptaven tal i com era. Una persona alternativa que havia decidit no seguir a la corrent. Tancà els ulls per assaborir la darrera gota de vi i sentí que la suma de tantíssims moments com aquell la feien una persona ditxosa.

 

El Pla B (XII)

20180127_110931

Es quedà certament fora de joc per uns instants perquè el seu cervell volia arribar a la conclusió ràpidament de què fer per no penedir-se’n després. Li havia fet ràbia no poder-li dir el que pensava d’ell i ara tenia una segona oportunitat.
— Només tinc una cadira aquí com pots veure. Però al costat de la piscina hi ha uns bancs.
— No teniu cap restaurant en aquest càmping?
— Sí però no trigarem gaire, oi?
— Elisenda! Per favor! — Digué ell mentre s’hi estava acostant.
Per tal de guanyar distància física d’ell, accedí a anar al restaurant que estava a uns dos-cents metres. El Jérôme demanà una copa de vi i ella pensà uns moments. No tenien cafè descafeïnat i aquella conversa feia pinta de que si se’l prenia amb cafeïna no podria dormir després. Demanà doncs una cervesa.
— Escolta, no és el que penses. La Laure i jo encara estem casats però ens estem separant…
L’Elisenda no li deixà temps perquè aquella cançoneta li sonava al que deien tots els homes casats que cercaven una amant.
— Carai no em diguis! Ho esteu deixant i per això ella em volia dedicar temps per ensenyar-me la ciutat o ho esteu deixant i per això la Laure pensa que vas venir a Barcelona de viatge de negocis?
El Jérôme respirà fons i les seves faccions s’enterboliren mostrant una cara plena d’ombres que li marcaven encara més les arrugues. De cop i volta semblava més un home de seixanta que de cinquanta.
— La Laure i jo vam ser feliços set anys de matrimoni però el març de l’any passat vaig descobrir que m’estava fent el salt amb el seu entrenador de zumba.
— Perdona? — Va fer ella que s’havia pràcticament ennuegat amb la cervesa.
— El que et dic. Ho vaig esbrinar per una conversa que li vaig veure al mòbil. I li vaig demanar què volia dir tot allò. No m’ho va poder negar.
— D’acord. Podria creure’t. Però seguiu plegats oi?
— Seguim vivint sota el mateix sostre i la majoria de gent pensa que encara som una parella feliç. Però la veritat és que després de mig any intentant lluitar per la relació, el que hi havia s’ha trencat. I només ens queda la convivència.
L’Elisenda restà pensívola uns instants mentre deixava que el líquid groguenc li refresqués la gola i la aclarís un pèl els seus sentiments.
— Jérôme. Fins i tot si t’ha passat això que dius— veien la cara d’ell i el seu gest de protesta ella s’anticipà— que no dubto que no sigui veritat, d’això fa més d’un any i podríeu haver pres una decisió. Separar-vos per exemple…
— No és tan fàcil. Ella no ha gosat ni a dir-ho a sa germana, de fet no ho hem dit a ningú. — Hi hagué uns segons de silenci i seguí.— Diu que està tan avergonyida que no s’atreveix a parlar-ne ni a que surti la veritat a la llum.
— Perfecte! I Jo què hi pinto en tot això? Havia de ser el pla B de les vacances, la dona que vas a veure quan ja t’has cansat de la funció? T’hagués anat bé oi? Podies seguir tenint la teva vida “perfecta” a la ciutat perfecta a la casa perfecta per després anar a Barcelona i desfogar-te. Mira Jérôme, si no fos que estem en un local públic, m’estic reprimint totes les ganes de donar-te una bufetada.
— Ho entenc! Ho entenc! I t’ho hagués dit! Però la veritat és que quan vaig venir a Barcelona no sabia què passaria ni que m’enamoraria de tu! Sempre m’havia quedat la recança d’haver-te perdut i tenia ganes de tornar-te a tenir a la meva vida… De tota manera jo ja no estava amb la Laure i no feia res malament…
— Què no feies res malament? Perdona? No em vas dir res de que estaves casat i vivint sota el mateix sostre que la teva dona encara. És que ni esteu separats!
— És només circumstancial! Estem pagant la casa tots dos. Si ella marxa jo no sé com la pagaré!
— T’adones de com d’estúpid és aquest argument per a una persona com jo? Si es volen fer les coses es poden fer!
— No és tan fàcil. Tenim una hipoteca sobre aquesta casa que estem pagant els dos. I si ens separem l’hem de posar en venda i cercar quelcom. Jo no puc assumir el cost tot sol.
Un corrent de pensaments bombardejà l’Elisenda. Per què s’embrancava la gent en hipoteques que només es podien pagar amb dos sous? No era el salari del Jérôme suficient per pagar la casa? No es vanagloriava tan sovint de tot allò que havia aconseguit? Potser ell també vivia per sobre de les seves possibilitats…
— A més també hem passat una fase de desorientació tots dos.
— Ah. Mira per on! — Digué l’Elisenda amb un to sorneguer. — Per això hi ha psicòlegs saps? No cal aferrar-se a les amistats de l’estranger!
— Elisenda! M’estàs parlant com si t’hagués fet servir de psicòleg.
— De psicòleg potser no, però és obvi que et volies fer passar el mal tràngol amb una persona com jo que et fes oblidar potser la Laure. Com més parlem més empipada estic. Serà millor que marxis, no sigui que em vinguin ganes de clavar-te una bufetada.
— Elisenda, per favor! Jo t’estimo!
Ho digué amb tanta vehemència i tant d’ímpetu que els clients del bar dirigiren la seva vista cap a ell. No obstant, en lloc de trobar una parella d’enamorats veieren dues persones tan tenses que l’aire que hi havia entre elles s’hagués pogut tallar amb un ganivet.
— Jérôme, no sé exactament què esperava trobar aquí. Crec que sospitava que hi havia quelcom estrany des d’aquell dia que de sobte vas tallar la comunicació. No obstant, això de que tu estiguis casat i encara visquis amb ella, això supera amb escreix el límit de la meva imaginació!
El Jérôme li posà una mà sobre el braç i ella l’apartà. El seu contacte en aquell moment li produïa més aviat fàstic i per això necessitava distanciar-se’n.
—Elisenda! Volia dir-t’ho però no sabia com…
— Ni quan, pel que es veu! Barcelona hagués estat una bona oportunitat! — No tenia ganes de continuar aquella conversa. Necessitava temps per digerir aquell discurs del Jérôme i, de tota manera, ella ja havia arribat a la seva conclusió sobre ell feia unes hores. I ja li havia donat dret a defensa. — Encara que cregui tot el que dius, penso que la manera com has actuat amb mi no ha estat del tot correcta. Cal acabar un llibre per començar-ne un altre i fruir-ne. Jo em sento estafada i francament no necessitava aquesta experiència, sobre tot quan jo ja havia aconseguit un equilibri a la meva vida. Tinc la meva feina, els meus nebots i un amic especial amb qui compartir moments íntims i que apagava les meves necessitats animals més bàsiques amb un toc de tendresa. I arribes tu a la meva vida fent veure que ets un heroi!
El Jérôme la fità als ulls amb una mirada completament freda com la que havia rebut feia unes hores.
— Tens un home per les teves necessitats?
De tot el que havia dit, l’Elisenda considerava aquella part la menys interessant del seu discurs. No obstant, el cervell del Jérôme devia estar xapat a l’antiga perquè allò era el que semblava voler rebatre primer.
— Perdona. Què pensaves tu d’una dona del segle XXI? Que practico el celibat com les monges de l’edat mitja? Doncs vas ben posat noi!
— I us veieu gaire sovint? Perquè òbviament trigaràs el teu temps en oblidar-lo per estar amb mi! — féu ell en un to agressiu!
L’Elisenda s’aixecà de bursada de la cadira, anà cap a la barra i es demanà una altra cervesa. Li aniria bé perdre el filtre i dir-li tot allò que necessitava com a representant d’un gènere masculí no evolucionat que no havia entès que la dona era una entitat amb cervell propi i necessitats equiparables a les masculines.
Retornà a la taula amb la seva cervesa i va fer un glop abans de prosseguir.
— Mira Jérôme. Començo a veure de quin peu calces. Entenc que potser no puguis perdonar a la teva dona les banyes. I que vulguis trobar algú altre em sembla bé. Però penso que et vas recordar de mi pensant que jo devia ser un objecte en desús a qui un home com tu podia “endolcir” la vida. I encara t’hagués hagut d’estar agraïda perquè amb tu deixava d’estar “sola”. Probablement penses que una dona sola no és res. I per això devies calcular que esperaria com la bella dorment al seu príncep blau. Doncs t’equivoques. Jo, com a moltes amigues, tinc una vida independent, trio l’home amb qui me’n vaig al llit i a més, no necessito que em vegin com una princesa. Prefereixo no ser-ho i valdre’m per mi sola. I ara si em disculpes, voldria assaborir aquesta cervesa sola i que fotessis el camp!
El Jérôme se la mirà amb cara de sorpresa. Potser havia esperat entendrir-la i que ella piqués com potser ho haurien fet altres dones. O potser senzillament no s’esperava una reacció tan contundent. Però òbviament mig restaurant-bar es va girar quan l’Elisenda aixecà la veu i no li quedà altre remei que marxar. El cambrer ja s’estava acostant a la parella i quan arribà a la taula es dirigí a l’Elisenda i demanà.
— Tot bé?
— Perfectíssimament. El meu conegut ja marxa i jo, si no els fa res, m’acabaré la cervesa mentre responc un parell de mails importants.
— Faltaria més!
Quan el noi marxà el Jérôme continuava immòbil però abaixà el cap i finalment s’aixecà. Amb els ulls clavats a la taula, posà a lloc la cadira i fità a l’Elisenda.
— Entenc el teu disgust però jo tampoc no havia esperat que sorgissin els sentiments que van aparèixer a Barcelona. No havia planejat res. I comprenc perfectament que t’hagis enfadat amb mi. Però em mereixo una oportunitat…
L’Elisenda, amb la valentia que la caracteritzava, digué resolutiva:
— Potser d’aquí a uns dies hauré digerit i reinterpretat aquesta situació i voldré tornar a parlar amb tu. De moment però el que necessito és distància. I fruir de les meves vacances que no em mereixia que me les engeguessin a fer punyetes!
— Les has engegades tu a fer punyetes!
— I tant! Perquè tu m’haguessis mantingut en la més total ignorància fins que t’hagués semblat convenient… és millor que marxis!
I ell ho féu. Quan el veié desaparèixer per la porta notà que les cames li començaven a tremolar i envià un missatge WhatsApp al Toni. Li explicà què havia passat i com havia reaccionat ella. Però també li digué que no calia que respongués perquè necessitava descansar de tot i de tothom i refer-se del desengany. Reenvià el mateix missatge a la seva amiga i sa germana. Llegí les notícies del diari per internet i anà a dormir. Contràriament al que havia pensat s’adormí de seguida tot i que el seu son fou molt estrany perquè la tornava a la realitat del que havia estat el seu dia amb una claredat diàfana. S’anà despertant a intervals en què recuperava la seva consciència i s’adonava que l’experiència del dia havia estat suficientment traumàtica per a fer que el seu cervell intentés analitzar-la per la nit. Els somnis que generalment eren útils per a netejar la ment de porqueria, servirien aquella nit per a fer adonar a l’Elisenda que aquella relació a distància dels darrers mesos havia ocupat un espai vital més important del que volia reconèixer.
Quan es llevà l’endemà a les vuit es volia retrobar com l’Elisenda d’abans del Jérôme. Aixì és que prosseguiria les seves vacances posant una atenció especial en el seu descans per recuperar l’energia que volia pels projectes que feia temps que li ballava pel cap posar en pràctica però no gosava. Ja era hora de fer-ho.
Aquell dia sí que aconseguí anar a Nimes. La ciutat l’abellí t i que les seves arenes no li semblaren tan encisadores com les de Arles. La ciutat no tenia un toc tan italià. O senzillament s’havia enamorat de la primera tot i que la relacionés necessàriament amb el Jérôme. Aquell dia de passeig, botigues i fotos li serví per arribar a la conclusió que sovint era millor no mirar enrere. De fet ella sempre havia pensat així. Passava d’una etapa a una altra agraïda del que havia aprés de la vida però sense voler tornar al èpoques anteriors. Per això no havia cercat mai vells amics a través de facebook. La seva existència es concentrava en l’actualitat. Fins i tot en això el Jérôme havia representat un cert retrocés.
Els dies a França i les seves sortides i excursions l’anaren allunyant del mal tràngol. Rebia missatges d’ell però no els responia. Encara havia de guanyar tota la distància que necessitava per replantejar-se si volia quelcom com ell a la seva vida o no. I potser, ben mirat, ell no l’hagués mai fet feliç. No li agradava la idea de canviar d’activitats de lleure i sofisticar-les per complaure ningú. Ni tampoc haver de llogar més metres quadrats per tenir més espai només perquè ell volia més lloc. El Jerôme vivia en una casa de tres-cents metres quadrats. Tants com la del president de Suècia, que, a més, declarava que se la netejava tot sol a diferència del seu amic. Aquell sistema de viure de burgés hipòcrita l’havia enutjada d’un bon principi. No obstant, la vella amistat havia volgut cobrir amb un tel de comprensió una actitud que altrament l’Elisenda hagués considerat excèntrica i escarafallosa.
Cada vespre dedicava uns minuts a escriure algun missatge al Toni, que responia quan podia també. Li interessava com estava ella després del desencís i ella responia de manera molt positiva perquè només veia avantatges en el que havia passat i n’extreia un ensenyament positiu: La gent es coneix en un moment determinat de la vida i potser segueix camins diferents. Si és així no cal retrobar-se perquè les dues persones se sentiran estranyes l’una amb l’altra. Al Toni el tranquil·litzava veure que l’Elisenda parlava més del seu projecte nou per al seu blog de ball que no pas del Jerôme. Això el feia veure que ella era més una dona del present que del passat, molt saludable des de la seva perspectiva de psicòleg. Fer un esforç per oblidar experiències anteriors permetia a la gent tirar endavant i reinventar-se dia a dia. L’Elisenda era una triomfadora i un esperit independent com en coneixia pocs.
Dotze dies després del retrobament amb el Jérôme l’Elisenda va dir a sa germana, al Toni i a la seva amiga que ja tornava a casa. Que tenia ganes de passejar prop de l’hotel Vela, de fer un vespre de ball, d’una copa amb els amics i d’abraçar els seus nebodes. I també afegí, amb tota sinceritat, que necessitava un cafè digne pel matí i estirar els seus ossos al seu llit. Fou un dit i fet perquè l’endemà, un setze d’agost, l’Elisenda plegava la tenda, carregava el cotxe i s’acomiadava del personal del càmping i d’aquell racó de terreny que li havia estat una segona casa. S’hi havia trobat bé però també frisava per retornar a la seva vida normal. Un bon senyal pensà ella. Abans de pujar al cotxe mirà el mòbil. Tenia missatges de la seva germana que li enviava una foto dels seus nebots, del Toni que la convidava a sopar i del Jérôme. Aquest li demanava retrobar-se a algun lloc de la Provença per explicar-li tot de nou. Li envià fins i tot diversos missatges vehements de veu. Li pregava que li atorgués una segona oportunitat i li deia que no la volia perdre. Però allò només atiava la ràbia de l’Elisenda. No volia més interferències inútils i ell ho havia d’entendre.

 

El Pla B (XI)

20180127_110931

El semàfor se li posà en vermell inesperadament i ella parà de sobte, en posar el cotxe en marxa, se li calà. Tenia les mans suades i sentia el cor a les orelles. Hagués pogut arrencar a plorar i no sabia ben bé per quin motiu. Ni s’havia fet masses il·lusions amb el Jérôme ni s’havia deixat engalipar del tot i per això ja feia temps que tenia la mosca darrera l’orella. Però comprovar que se l’havia intentat enganyar d’aquella manera tan simple era un insult a la intel·ligència humana. Certament allò era el que més l’emprenyava. Estava desorientada i necessitava un respir. I poder prémer l’accelerador i deixar anar la ràbia continguda. Tombà pels carrers fins que trobà la rotonda que portava a pràcticament totes les direccions. Tan bon punt veié senyalitzat Saint Maries de la Mer decidí canviar de plans i visitar el poble, lloc d’adoració dels gitanos i meravellosa perla envoltada de la natura de la Camarga. La música de la radio i aquell paisatge espectacular del parc natural van anar assossegant el seu ànim. Se li havia fet un nus a l’estómac, el pit li feia mal perquè el cor se li havia accelerat amb els nervis i a pesar de la calor infernal, sentia fred. Però la cançó Monsier le Cordonier del cantant Soprano va aconseguir retornar el ritme del batec del motor del seu cor. I poc després trobà un indret on parar el cotxe. Necessitava sortir, estirar les cames i enviar un missatge al Frank. No, al Frank no. Estaria massa immers en el seu món allunyat del de l’Elisenda. L’enviaria al Toni primer i a la Clara més tard. Aturà el cotxe i obrí la porta. Uns arbres gegantins que no sabia reconèixer proporcionaven una ombra excel·lent i miraculosa que esdevingué una pomada pel seu cos humitejat de suor freda. Al maleter havia deixat una jaqueta prima i se la posà. Amb la porta oberta i les cames fora del cotxe, agafà el mòbil i redactà un missatge curt però molt entenedor del que havia passat. I també fou sincera quan va voler descriure la ràbia que havia sentit en marxar de l’oficina del Jérôme. Com que no esperava resposta ràpida va beure un glop d’aigua, i agafà la càmera per tal de fer un parell de fotos d’aquell indret idíl·lic. Ben segur serien de les del tipus que es poden ampliar després i penjar a algun cantó per relaxar-se. La fotografia tenia per a ella un immens poder tranquil·litzador i quan tornà a pujar al cotxe ja es veia amb suficient força per a gaudir d’un dia magnífic i no permetre que la ràbia que sentia li enfonsés les vacances. Mirà el mòbil. El Toni ja havia respost al WhatsApp amb una emoticona d’horror i deia que el Jérôme li resultava a ell mateix, des de la distància, una decepció absoluta. Ella respongué immediatament que desitjaria poder donar-li una bufetada pel temps perdut en missatges i en les curtes vacances a Barcelona, en què l’Elisenda no tingué ni un sol respir. No havien ni passat deu segons del missatge que envià ella quan sonà el telèfon. Era el Toni i ella respongué.
— Elisenda. Com estàs?
Ella sospirà fort i respongué amb veu un pèl tremolosa encara.
— Amb una sensació tan tremenda de que m’han tractat d’imbècil que em fa venir ganes de plantificar-li una bufetada a aquell fill de fusta, però ja no puc!
— Ho entenc! — hi hagué una pausa—Tu però no estaves del tot tranquil·la amb ell… hi havia quelcom que no et quadrava. El que em sap greu és haver-te anima’t a fer aquest viatge…
— Per què? La veritat pot fer mal una vegada però una mentida fa mal sempre! A més el viatge és fantàstic i un cop netegi els meus pensaments i aparti aquest imbècil del meu cap, gaudiré d’aquestes vacances com un nen amb sabates noves!
Hi hagué un petit silenci i l’Elisenda sospità que la comunicació s’havia tallat. Però no era així.
— M’ha agradat molt això de que la veritat fa mal una vegada, una mentida fa mal sempre… Tant de bo molts dels meus pacients ho entenguessin! S’estalviarien molts diners, anys en estat de somnolència i calés!
L’Elisenda sospirà. Deixà uns segons de pausa per si el Toni volia dir quelcom i afegí:
— Bé. Ara si més no puc reprendre la meva vida sense haver-me de trencar la closca i quan torni començar a mirar com tirar endavant el meu nou projecte de negoci. Realment el Jérôme s’ha endut massa hores del meu temps! Això és el que m’indigna més! Que s’ha cregut amb el dret de fer-me perdre tantíssim temps sense ni tan sols dir-me la veritat.
— No és cap persona honesta Elisenda. Els psicòlegs tendim sempre a disculpar tot tipus de conducta amagant-la sota el mantell de “circumstàncies atenuants”, tanmateix la malaltia continua sent la mateixa. Ha estat un vampir energètic per a tu i ara només pots estar contenta que te l’has tret de sobre! Imagina’t que no vas a França i segueixes mesos i mesos dedicant-li temps i espai mental! Tot pel dimoni!
Aquella reflexió la va alleujar. S’havia sentit molt cagacalces per no haver demanat obertament a la dona rossa si sabia què havia anat a fet el Jérôme exactament a Barcelona. Ella no havia fet res malament. Devia trigar en arribar a la conclusió perquè des de l’altra banda del telèfon li arribà la següent pregunta del Toni:
— On ets ara?
— Camí del parc natural de la Camarga. He fet un canvi de plans perquè tinc el cap espès i la natura em relaxarà més que una visita a una ciutat.
— Molt probable. Escolta, hee de marxar que avui tindré a ma filla a casa. T’escriuré més tard per veure què fas però no em vull fer pesat. Respons només si et ve de gust, d’acord?
— Entesos Toni! Moltíssimes gràcies i no t’amoïnis que t’aniré donant senyals de vida…
Quan va penjar ja se sentia moltíssim millor. De fet allò que havia passat aquell matí havia estat un tel del present que havia enterbolit la seva relació amb el Jérôme des d’un principi. No hi havia confiat de bon començament i després de tantíssims anys havia de seguir refiant-se de la seva intuïció. Anava sovint contra les evidències, però acabava sempre sent certa. Engegà el cotxe de nou, ara però, amb una impressió diferent: no fugia. Retrobava el seu equilibri perdut durant els darrers mesos de dedicació excessiva al Jérôme. Ara entenia com es podia anomenar “vampir energètic” a certes persones.
Abans d’arribar a Saint Maries de la Mer veié un parc ornitològic i decidí visitar-lo. Allò de passar-se unes hores intentant albirar ocells amagats als aiguamolls ben segur la faria pensar en una altra cosa.
El cel s’havia mig tapat i considerà que era el temps perfecte per una excursió amb visita a la fauna i flora local. Pagà l’entrada i s’endinsà al parc. Passejà durant dues hores i quan se’n adonà gairebé havia recorregut tot el recinte, havia fet més de quaranta fotografies, tenia una gana de llop i li havia quedat l’escot vermell. Allò era el que més la preocupava. Tan bon punt arribés a una farmàcia es compraria algun producte per apaivagar al set de la pell. Era evident que la quantitat de crema que s’havia posat aquell matí no havia estat suficient.
Gairebé saltà d’alegria en veure els serveis i el bar del final del recorregut. Alleujà la seva bufeta ràpidament i després comprà un entrepà i un gelat que li van semblar un àpat de Déus. Considerà que aquella gana era un bon símptoma perquè generalment els mals d’amor li treien la fam. El cas del Jérôme no havia arribat a aquella magnitud. No se n’havia enamorat i per tant, l’únic que li coïa era que l’haguessin enganyada. I després del darrer dolç refrigeri considerà uns minuts si havia de girar cua i intentar arribar a Nîmes per no deixar-se esbordellar ni tan sols un dia més de la seva vida o si pel contrari encara tenia ganes d’anar fins a Saint Maries de la Mer. Trià la segona destinació perquè per tossuderia hauria de fer massa kilòmetres en direcció contrària per gaudir de la ciutat. En canvi Saint Maries li quedava a pocs minuts i encara podia assaborir les darreres hores de la tarda en una localitat famosa.
Trobà aparcament gratuït fora de la zona més cèntrica de la localitat. Aquell petit poblet francès era una barreja d’arquitectura hispano-andalusa al bell mig d’un parc natural amb una platja no gaire plena. L’Elisenda s’hi passejà i en contemplà les botigues que li recordaven els establiments de la costa catalana, plens de llepolies pels estrangers amb calés, i li vingué de gust banyar-se al mar. Era cert que a Barcelona anava sovint a la platja però el mar era quelcom que la tranquil·litzava i alleujava i que feia dies que no tenia l’oportunitat d’assaborir. Es prengué un cafè en un bar i aprofità per a posar-se el bikini al bany. Agafà la tovallola que portava al maleter i caminà fins a la platja. A quina de les que coneixia podia comparar aquella de la Camarga? Una mica de vegetació la saludava abans d’endinsar-se a la sorra blanquinosa que bressolava una mar que semblava plàcida. I ho era. Però gèlida i poc profunda perquè l’Elisenda va haver de caminar un bon tros abans de poder tenir les cames cobertes i submergir-se en aquella aigua refrescant.
Quan va sortir els rajos solars ja no escalfàvem amb la virior del dia i va sentir una fresca que li feia posar la pell de gallina. Tan bon punt estigués mig eixuta aniria al cotxe i es posaria la roba interior. Ajaguda de panxa al sol tímid pensà que la vida tampoc li havia donat gaire bufetades. Tot i no haver pogut trobar la persona adequada per compartir moments com aquell, havia après que era molt saludable saber estar sol per no embolicar-se amb individus nocius com alguna de les seves ex-amigues. Mentre tornava al cotxe pensà en la Irene, que havia tingut fills molt jove amb un home que la tractava amb una condescendència insultat, com si ella no fos capaç de prendre cap decisió. També pensà en la Marta, que vivia amb un noi de qui no estava enamorada per complir amb les expectatives de la societat i evitar preguntes incòmodes de tothom.
En el moment en què posà la clau al cotxe i l’engegà se sentia exonerada del tot. Era fantàstic gaudir de la llibertat que tenia i no posar la seva persona al servei de ningú indefinidament i incondicionalment! Tot el que tenia al cap en aquell moment de solitud de carretera era aconseguir arribar suficientment d’hora al supermercat per a comprar-se el sopar i prendre una dutxa calenta per a posar-se a to abans d’anar a dormir. Ah! I respondria breument al Toni i la Clara que ja estava millor i que els escriuria l’endemà quan ja estigués un xic més reposada.
Quan arribà al càmping amb el seu sopar comprat al supermercat ja eren les nou tocades. S’afanyà amb la dutxa perquè no tenia cap ganes de sopar completament a les fosques amb tot de mosquits al voltant de la làmpada aprofitant per cruspir-se-la a ella. I quan sortí de la dutxa amb el seu vestit net, unes xancles netes i un jersei prim per evitar qualsevol cop de brisa impertinent se sentia com una reina altre cop mestressa i senyora al cent per cent de la seva vida… Avançà amb passos segurs fins la seva parcel·la, però davant del seu cotxe hi veié un home girat d’esquena a ella. Alentí les passes per assegurar-se que aquella silueta pertanyia a qui pensava i no trigà gens en corroborà les seves sospites. Ell es girà i la fità directament als ulls. Ja no hi havia cap mena de sortida per a ella. Cap escapatòria com la del matí. Ell havia envaït el seu espai i no podia posar-se a córrer. No badà boca però no calgué perquè ell trencà el gel:
— Elisenda! Has de deixar que t’ho expliqui…

 

El pla B (X)

20180127_110931

L’Elisenda dormí com un soc fins a quarts de deu, així doncs només tingué temps d’enllestir-se i trobar l’establiment Leclerc on treballava el Jérôme. Hi arribà cap a les onze i decidí anar a fer una volta pels voltants i regalar-se un bon esmorzar. Llàstima però que els entrepans com els de Catalunya no eren especialitat francesa. El pa blanc era bo però les baguettes no estaven ni ben sucades ni farcides de manera prou temptadora. Trobà un lloc on pogué menjar un croque monsier que se li feu una mica espès tot i remullar-lo amb un capuccino com els d’Itàlia. Decididament l’endemà compraria tots els avituallaments necessaris per esmorzar al seu gust: Un bon pa, uns tomàquets i algun embotit que li fes el pes. A les dotze en punt era a la porta del Leclerc i envià un missatge al Jérôme, que no trigà ni dos segons en deixar-se veure sortir per la porta principal del gegantí establiment. S’apropa a l’Elisenda amb un somriure que a ella li resultà un pèl postís. S’hi acostà i li donà un petó a la galta:
— Quina alegria veure’t aquí! No m’hagués imaginat mai que vindries!
— Em va picar la curiositat i com que no quedava lluny i tampoc tenia plans per vacances he decidit fer el nas.
El Jérôme la va guiar fins al seu despatx. Mentre travessaven l’establiment ell anava saludant alguns empleats i preguntava a l’Elisenda si havia trobat un allotjament còmode.
— Sí. He anat a un càmping. —Digué l’Elisenda innocentment.
— A un càmping? — Demanà ell absolutament sorprès.
— Sí. Passa res? — Féu ella molestà pel to de la preguntà d’ell i encara més per l’expressió de la seva cara.
— Dona! Potser estaries més còmoda a un hotel?
— I també pagaria el triple com a mínim. El càmping em permet viure a l’aire lliure. Em passo ben bé el seixanta per cent del temps que tinc tancada en quatre parets. He pensat que per vacances vull variar una mica.
— Però no és gaire còmode, oi? Vull dir, que si per exemple necessites anar al bany per la nit has de sortir de la tenda i caminar fins al lavabo.
— Sí. Però per una vegada que utilitzi el bany durant la nit no estic disposada a pagar els seixanta o fins i tot setanta euros de diferència que hi entre un càmping i un hotel senzill.
La breu conversa des de l’entrada fins al despatx del Jérôme ja havia irritat l’Elisenda, que detestava la gent que necessitava una dosis de confort extrem i per això quan ell obrí la porta del seu despatx ella ja hagués desitjat girar cua.
— Aquí el tens. El despatx on treballo uns quatre cops a la setmana!
L’Elisenda el mirà. L’havia vist en fotografia però ara s’adonava de com de fred i impersonal era. Digne d’un home sense caràcter o que s’acabava d’instal·lar.
— Et puc oferir un cafè? — Demanà ell.
— No gràcies, acabo de prendre’m un capuccino i estic bé.— Rabiüda com estava amb la pregunta sobre l’hotel l’Elisenda disparà l’artilleria.— Com és que has trigat tant en respondre? Quan sóc a Barcelona m’envies missatges sis cops al dia o més!
El Jérôme, assegut ara en la cadira del seu despatx i amb l’Elisenda a l’altre banda de la taula com si li fes una entrevista de feina, li respongué.
— Ja t’ho he dit. He estat molt ocupat.
Els ulls dels Jérôme semblaven un iceberg la gelor del qual va travessar l’Elisenda. De cop necessitava tornar a un lloc càlid perquè una sensació de fred l’havia deixat glaçada. No obstant el fità als ulls durant uns segons sense dir res. L’ombra de la sospita que havia enterbolit aquella comunicació la primera vegada havia aparegut de nou. Amb virulència perquè la reacció del Jérôme era gairebé agressiva, tot i ser silenciosa. Frisava per saber què li feia pensar a ell que podia aparèixer en la seva vida i plantar-se a Barcelona i ara ella, que l’havia acollit tan càlidament, havia d’aguantar una callada per resposta.
Una frase no estudiada li sortí de l’ànima com un esternut impertinent al que no es pot controlar.
— No sé què havia esperat però aquesta rebuda segur que no. Ja em va semblar estrany que em contactessis de cop i volta i intentessis entrar en la meva vida d’una manera tan insistent. I de la nit al dia vas desaparèixer. No m’agrada. No m’agrada no tenir clar amb qui estic tenint una relació ni cap a on va, ni qui és, ni que la relació no sigui del tot equitativa.
El Jérôme s’alçà de la cadira però no tingué temps de fer res més perquè la porta s’obrí i entrà una dona alta, rossa i prima, vestida de manera esportiva que duia una bossa d’aquelles on pràcticament no hi cap res.
— Amor! T’he interromput! Ho sento. Ningú m’ha dit que tenies visita…
Aquella dona rossa i esvelta fitava el Jérôme incisivament mentre repassava de dalt a baix l’Elisenda a qui les anteriors sospites li permeteren albirar el què passava.
Amb totes les taules corresponents a una dona que havia volat molt d’hora i havia vist el món tal i com era, s’aixecà de la cadira, caminà cap a la contrincant i li digué:
— No em tingut el plaer. Em presento. Sóc l’Elisenda, una coneguda del Jérôme de fa molt anys. He vingut a passar les vacances a la Provença i no podia deixar de venir-lo a visitar.
Malauradament estava d’esquena a ella perquè estava davant de la dona rossa estenent-li la mà. Li hagués agradat veure quina cara feia ell. Hagués donat fins a tres-cents euros per a fer-ho però no li era possible.
— Ohh! Féu ella sorpresa! En Jérôme no me n’havia dit res. Altrament l’hauríem convidat a sopar…
Les sospites es corroboraren. Aquell «l’hauríem convidat a sopar» donava a entendre que vivia amb el Jérôme. Començava a tenir-ho tot clar.
— No s’hi amoïni. Estic de passada i faig un recorregut que ja m’he fixat prèviament. Quan arribo al vespre al càmping estic rendida… sopo frugalment i vaig a dormir d’hora per tenir suficient energia l’endemà…
— Doncs potser podríem dedicar-li unes hores per a ensenyar-li bé la ciutat!
— Un dia més i ja ho tinc. Em quedo avui i demà per veure allò que és essencial. Demà passat segueixo en direcció a Frejús.
Aquella dona de cabells daurats que en un primer moment havia semblat freda a l’Elisenda, semblava ara completament càndida amb els seus innocents ulls blaus mostrant une pupil·les negres que es feien grans per instants.
— Jérôme! Digués quelcom! No pots deixar que la teva visita marxi sense fer res per a ella.
Llavors l’Elisenda es girà i el veié amb un rostre completament esbarrellat, com si li hagués agafat un mal de panxa espantós i comprengué com d’incòmoda devia ser aquella situació per a ell.
— No es molestin, de veritat! Volia dir hola però tinc un itinerari força rígid. M’ha agradat molt conèixer-la senyora… — No acabà la frase perquè volia sentir-ne el nom dels seus propis llavis.
— Laure! — El Jérôme no li ha parlat de mi? — digué ella mostrant veritable atordiment.
— Sóc un desastre pels noms! Un plaer conèixer-la. Té una gran sort de viure en una ciutat tan encisadora com Arle i amb una gent tan acollidora. La felicito!
— És vostè l’Elisenda? El Jérôme em va dir que la visitaria a Barcelona quan hi tornés per negocis. Vostè sí que viu a una ciutat meravellosa! M’encantaria poder viure-hi una temporada.
Arribat aquell punt es mig girà per quedar de perfil a tots dos.
— Potser tampoc seria tan difícil… — I li clavà una mirada al Jérôme com un punyal roent. Una mirada que aconseguí el que pretenia, plantar una bufetada a qui la rebia.
— He de marxar. Tinc la intenció d’anar a Nimes avui i no m’agradaria arribar-hi massa tard no sigui que hagi de fer cua per mirar les arenes!
Donà la mà a la Laure i va fer un gest al Jérôme mentre sortia per la porta rabent. Hagués volgut començar a córrer passadís avall per allunyar-se d’aquella imatge grotesca que li havia quedat al cap. Pensant en la sensació apegalosa i pudent d’aquella relació que li havia pres l’equilibri de la seva vida i li havia embrutat l’espai mental, hagué de reprimir les ganes de tornar al despatx per dir-li al Jérôme que pensava d’ell que era un home covard i miserable. Estava a uns pocs metres de la porta quan sentí el seu nom però no es va girar. Es va dirigir al cotxe i el va engegar i va retornar cap al centre d’Arle sense saber ben bé que volia fer.