El conegut desconegut VII.

A les deu eren al restaurant l’Olivier i el Guillaume. El fill fitava el pare que mirava el mòbil nerviós i va pensar que potser seria el moment de dir-li el que havia sentit ell tants cops, que no podia haver res nou perquè el darrer cop que havia mirat el dispositiu era feia potser dos minuts com a màxim. Però va preferir deixar el comentari per més tard. Un somriure de triomf il.luminà la cara de l’Olivier i el va fer semblar moltíssim més jove sobtadament. Havia d’haver estat un jove atractiu perquè encara era un home de molt bona aparença. Això si més no és el que li havia dit una companya d’institut que havia reconegut al Guillaume que no tindria res en contra de tenir el pare del seu amic de sugar daddy. Aquella nit no va poder dormir. Havia volgut demanar-li per sortir perquè li agradava feia temps però si era capaç de fixar-se en el seu pare amb ulls de dona, llavors un cadell maldestre no li serviria. La decepció encara li durava.

  • Martina! Què bé que hagis pogut venir. Et presento el meu fill, el Guillaume. No sap català.

Una noia de cabells llargs i llisos entrà al local amb una energia inèdita. El seu pas era segur i jovenívol tot i que a mida que avançava es notava que ja n’havia vistes unes quantes. Els ulls del jove la sotjaren insolentment i el pare s’adonà de com d’encuriosit estava el fill i es girà. Aquella dona riallera era ni més ni menys que la Martina i la fotografia que li havia enviat ella no li feia gens de justícia. L’Olivier s’aixecà i notà que el seu fill també ho feia. En aquell moment desitjà no haver convidat el Dani.

El rostre de la noia canvià una mica. Devia ser la sorpresa de que li havia parlat l’Olivier. En tot el que portaven intercanviant correus, no havia esmentat que tenia un fill. Una mica de mal gust. Ara potser li sortiria amb una  parella?

El noi es presentà en francès i digué unes paraules en castellà que van treure de dubtes a l’Olivier. Al seu fill la Martina li semblava atractiva. La noia se sentí un pèl nerviosa. No havia esperat un sopar amb un pare i un fill però ja que l’havia convidat ella, ara no podia fer mal paper. Al cap i a la fi tot plegat havia estat una bogeria.

El cambrer els portà una carta i demanà si la volien en anglès i l’Olivier digué que en necessitaven una en l’idioma perquè el seu fill no parlava el català. Mentre estudiaven el menú la Martina demanà com havia anat el vol i si els agradava l’hotel on eren. L’Olivier puntualitzà que era una pensió perquè els hotels a Barcelona durant els festius s’havien tornat caríssims. De cop sonà un missatge i l’Olivier va voler-lo mirar. El Guillaume va aprofitar per dir-li a la Martina que son pare s’estava comportant com un adolescent que tocava el mòbil cada vint segons.

  • Tinc una sorpresa preparada per aquesta vetllada i vull saber si em sortirà bé o no.

La cara de la Martina s’il·luminà. Havia calculat que la sorpresa era que l’Olivier hagués vingut acompanyat del seu fill. Encara podia aparèixer la mare del noi, pensà un xic malhumorada.

Van demanar i el Dani encara no havia aparegut. Era tan típic del seu amic arribar tard! Però aquest cop no es podia queixar. No havia anunciat la seva visita a la ciutat i la idea del sopar li havia comunicat just unes hores abans. La gent no era tan flexible. Si apareixia durant les postres ja li anava bé. Així tindria temps d’observar bé aquella noia. No era beneit el Dani, la Martina no només era intel·ligent i alegre sinó que tenia quelcom que feia tombar-se per mirar-la. L’Olvier va decidir reprendre una de les seves múltiples converses amb la Martina.

  • Com van els desnonaments? Esteu encara amb el reportatge sobre el tema.

La Martina va dir-li que l’havien acabat i havia estat molt frustrant veure com es desnonaven famílies sense recursos, mentre d’altra banda grups organitzats d’okupes entraven en habitatges buits i els propietaris tenien problemes per treure’ls. En un moment donat la Martina digué.

  • Hauríem de parlar en francès. Altrament el teu fill s’avorrirà.
  • Tens raó. Podem alternar una mica els idiomes. Fa tantíssim temps que no parlo el català!

De fet la Martina estava sorpresa. L’Olivier l’escrivia molt bé no obstant s’entrebancava parlant-lo. Era lògic però ja que segur que utilitzava alguna de les cent aplicacions per corregir la gramàtica i el vocabulari. Avui dia presumir de coneixements lingüístics era bufar i fer ampolles.

Just quan el cambrer els portava el pa amb tomàquet i les olives, s’obrí de nou la porta del restaurant i va aparèixer el Dani amb uns pantalons texans, una camisa a quadres vermells i negres i unes sabates de cuir negre ben polides. De lluny el Dani també semblava més jove del que era. Veié el seu amic de seguida i els seus ulls llampeguejaren en notar que hi havia algú més que l’Olivier a la taula. El cor li feu un batec i seguí avançant. El noi del costat del seu amic era molt probablement el seu fill. Aquell marrec dolç i amable que havia conegut feia uns anys era ja més alt que son pare. Davant d’ell hi havia una noia asseguda i no trigà en reconèixer la silueta: era la Martina. Com que no s’havia girat encara tingué temps de gesticular al seu amic un interrogant gegantí a l’aire. L’Olivier però no entengué el missatge i va fer una ganyota. Alarmada per la cara del seu company de taula  la Martina es va girar i va veure qui arribava. Quedà desconcertada. Què hi feia allà comunicant-se a distància i per senyes amb el seu amic? Va trigar uns segons en adonar-se’n. El seu veí caminava empegueït cap a ells i el seu ull dret que parpellejava més sovint del compte i en dissonància amb l’esquerre. Allò indicava que estava nerviós. Definitivament era el seu veí Dani. Què hi feia allí?

  • Dani! Benvingut! Ja pensava que arribaries per les postres! — digué l’Olivier tot ullant la Martina i intentant llegir els seus pensaments.
  • Sento no haver pogut arribar abans. Veig que estàs en molt bona companyia. Una companyia que conec per cert…

La Martina fitava perplexa el Dani.

  • Us coneixeu?
  • Del temps en què ell va ser aquí fent un Erasmus. Una eternitat diria jo!
  • Va home! Ara no ens facis més vells del que som!
  • Han passat una parell de desenes d’anys…

El Dani va seure finalment al costat de la Martina i va demanar un plat de sèpia a la planxa mentre la mirada de la noia s’enterbolia. No acabava de tenir clar si tot allò era una broma de molt mal gust per riure’s de ella i la seva bona fe. En el fons, convidar un estrany havia estat molt mala idea.

Els dos vells amics es van posar al dia. A la Martina li semblà que el Dani i l’Olivier encara tenien una amistat molt estreta després de tantíssims anys. La va encuriosir com s’havien conegut i l’Olivier li va explicar que ell i el Dani havien coincidit fent trial un dissabte al matí i l’Olivier li havia demanat al Dani si no s’havien vist anteriorment en alguna festa d’estudiants. Va resultar que sí, que havien coincidit a la Facultat de Medicina. Això abans que el Dani s’adonés que no volia curar humans sinó animals i canviés la medicina per la veterinària. Aquell error li va costar un bon enrenou a casa perquè el seu pare en aquelles èpoques ja anava molt just de diners.

  • No t’hagués imaginat mai fent trial Olivier. I a tu Dani tampoc, per no dir menys.

Allò ofengué a l’Olivier que sabia que el seu amic, malgrat les aparences modestes, seguia sent un cul inquiet.

  • Compartíem i compartim l’afició per aquest esport i pel teatre.

La Martina se sorprengué. El Dani sempre havia estat un noi molt introvertit i no se’l podia imaginar dalt d’un escenari però ell s’afanyà a explicar-li que la idea del teatre havia estat de la psicòloga de l’escola per vèncer la seva timidesa.

Els dos conversaven sobre les festes en què anaven, les oportunitats amb mosses que el Dani havia perdut per sensibilitat i la Martina començà a pensar, entre mos i mos, que potser el seu veí era un pou de sorpreses que tenia prop seu però que havia ignorat durant anys.

En un moment donat del sopar el Guillaume va anar al bany. Quan ja feia ben bé deu minuts que hi era i no en tornava l’Olivier digué als seus amics.

  • Fa una temporada que no és el de sempre però no aconseguim treure-li què té..

Al Dani li passà pel cap com s’havia sentit d’adolescent amb la ràbia continguda d’un infant a qui li havien pres la mare i l’havien obligat a ser un adult abans d’hora. Mai no ho va voler parlar amb ningú.

  • Sé que no s’escau però vaig a veure si hi ha res. S’ho prendrà malament  però tan se val…

El Dani i la Martina van fer que sí amb el cap i es van quedar els dos callantívols fins que ell digué.

  • No està en el seu millor moment l’Olivier. No troba el seu lloc i a sobre la mare del Guillaume està tan desorientada que sembla una adolescent.
  • De debò?
  • Ell no ho vol admetre però crec que no sap per on tirar. La seva feina és dura, la seva ex només li demana diners i el nano té estones de tot. La d’avui és la seva cara de xocolata.
  • No sabia que parlaves francès!
  • La mare ens en va ensenyar al meu germà i a mi. Ella era de mare francesa i parlava la llengua com a nadiua. A l’escola apreníem l’anglès però jo em delia per parlar el francès. Em feia sentir prop seu…

La mirada de la Martina s’entristí. La mort de la mare del Dani devia have estat un fort trauma i de petita la seva mare sempre li havia parlat de com de difícil devia ser pels seus dos veïns.

  • Quan vaig conèixer l’Olivier en un dissabte de trial i em va dir que era belga li vaig començar a parlar en francès. Ell ho va agrair de seguida i allò va ser el principi de la nostra amistat.
  • És increïble que hagi durat tantíssim. Us felicito!
  • N’estic orgullós. Els dos no ens hem perdut gairebé res de la vida de l’altre.

Hi hagué un moment de silenci.

—Triguen molt oi? — digué la Martina amoïnada.

  • Sí. A mi tampoc em sembla normal…

Van seguir conversant fins que l’Olivier i el Guillaume aparegueren a la taula. El noi estava pàl·lid i la Martina ho va veure de seguida.

  • Esteu bé?
  • El Guillaume està una mica marejat. Deuen ser coses de l’edat de créixer. Si no us fa res, paguem el compte i marxem.

Els dos veïns van assentir i l’Olivier anà a la barra per pagar. El Guillaume va dirigir-se a la taula i va acomiadar-se de la Martina i el Daniel.

Ells es van mirar amb un interrogant dibuixat al front.

  • Demà a primera hora els truco. Ja fa temps que l’Olvier està molt amoïnat pel seu fill perquè creu que n’hi passa una de grossa…
  • Els adolescents canvien molt d’estat d’ànim.
  • Cert. Però més val vigilar que ser negligent….
  • Tens tota la raó. — Teniu pensat fer quelcom demà?
  • Què vols que tingui pensat si fins fa quatre hores no sabia que havia vingut a Barcelona!

La Martina restà callantívola. No tenia temps per cabòries. Senzillament digué.

  • I si passem el dia plegats demà? És festiu! 

El Dani se la mirà com si li haguessin dit que el seu número havia estat el primer premi de la loteria nacional.

  • Per mi perfecte!
  • M’acompanyes a casa? Crec que et ve de camí! — digué ella entremaliada.
  • I tant!

El recorregut no fou gaire llarg però als dos els rondava el mateix pel cap. La mirada del Guillame abans i després de la visita al bany  no eren la mateixa. Potser aquell viatge sorpresa no li servia a l’Olivier per escapar de la seva rutina sinó per portar al seu fill a un entorn diferent per tenir-lo més prop i més controlat…

El conegut desconegut.

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

  • Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.

  • I no em puc quedar a la pensió jo?
  • No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.
  • Em coneix?
  • Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

  • Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

  • Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.

  • Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?
  • Set. Però jo havia canviat.
  • En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.

  • Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.
  • I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

  • Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

  • Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
  • Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
  • Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
  • De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
  • Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

  • No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

  • Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

  • És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

  • T’has posat en algun embolic?
  • Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
  • I té a veure amb que estem aquí.
  • Sí.
  • Es pot saber què és?
  • Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

  • Però tu estàs de conya no papa?
  • No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

  • No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
  • Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
  • I què va dir el Dani?
  • Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
  • Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
  • Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
  • Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
  • Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
  • Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

  • Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

  • Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
  • Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

  • Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

  • Per què?
  • Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

  • No fotis que el teu amic també ve a sopar!
  • Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
  • És que tenies un pla?
  • La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

El desconegut conegut V.

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

– Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.I no em puc quedar a la pensió jo?

No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.

-Em coneix?

-Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

-Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

-Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?

-Set. Però jo havia canviat.

-En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.

-I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

—Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

  • Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
  • Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
  • Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
  • De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
  • Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

  • No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

  • Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

  • És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

  • T’has posat en algun embolic?
  • Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
  • I té a veure amb que estem aquí.
  • Sí.
  • Es pot saber què és?
  • Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

  • Però tu estàs de conya no papa?
  • No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

  • No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
  • Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
  • I què va dir el Dani?
  • Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
  • Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
  • Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
  • Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
  • Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
  • Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

  • Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

  • Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
  • Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

  • Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

  • Per què?
  • Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

  • No fotis que el teu amic també ve a sopar!
  • Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
  • És que tenies un pla?
  • La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

El desconegut conegut V.

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

  • Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.

  • I no em puc quedar a la pensió jo?
  • No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.
  • Em coneix?
  • Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

  • Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

  • Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.

  • Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?
  • Set. Però jo havia canviat.
  • En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.

  • Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.
  • I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

  • Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

  • Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
  • Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
  • Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
  • De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
  • Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

  • No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

  • Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

  • És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

  • T’has posat en algun embolic?
  • Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
  • I té a veure amb que estem aquí.
  • Sí.
  • Es pot saber què és?
  • Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

  • Però tu estàs de conya no papa?
  • No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

  • No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
  • Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
  • I què va dir el Dani?
  • Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
  • Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
  • Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
  • Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
  • Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
  • Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

  • Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

  • Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
  • Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

  • Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

  • Per què?
  • Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

  • No fotis que el teu amic també ve a sopar!
  • Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
  • És que tenies un pla?
  • La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

Love me, love my… cat!

 

Pels que ja la coneixen o potser han llegit un dels meus posts anteriors, aquesta és una expressió anglesa que jo m’he pres la llibertat de modificar. La genuïna és “Love me, love my dog” i el que vol dir és que si m’estimes, has de ser capaç d’aguantar totes aquelles coses que no són del tot agradables de mi. Això és el que afirmen els paios anglesos quan la xicota es queixa d’algun dels seus defectes. Ja sabem que no tothom està disposat a fer esforços per no molestar la parella, així és que els més ganduls t’engeguen la dita i a aguantar.

Però jo, que m’he tornat una apassionada dels gats gràcies a l’estada del Pablo, el gat de la meva parella, durant tot el confinament i una mica més i tot, canvio el refrany i dic “love me, love my cat”. I de moment en tinc dos però un torna amb el seu amo aviat, així és que jo hauré de veure si adopto un segon animaló peludet perquè no estiguin sol quan soc a la feina.  Alguns gats es deprimeixen quan estan sols.

En definitiva, per si algun de vosaltres s’està pensant tenir mascotes però no s’atreveix per la responsabilitat que impliquen, us he de dir que després de les meves darreres vacances a França, el Pablo i el Safrà m’han endolcit la tornada a la rutina amb els seus miaus.  I com que he esdevingut una fan incondicional d’aquests felins en format portàtil, el post d’aquesta setmana va dedicat a expressions angleses sobre els gats.

La primera és molt gràfica “to lead a cat and a dog life”, portar una vida de gat i gos. Es fa servir quan ens referim a un matrimoni que es passa el dia discutint ferotgement.

Sé que tots tenim en ment que els gats i els gossos no solen ser bon companys però sovint hi ha estranyes parelles de quissos i felins que no només conviuen, sinó que estableixen amistat. Amb els animals és com amb les persones, qüestió d’afinitats.

Doncs ja ho sabeu, fent honor a l’estereotip de que gat i gos no es porten bé, quan veieu una parella desavinguda ja podeu dir que porten una vida de gat i gos.

La que ve ara ja és més dura “ to play cat and mouse”, jugar al gat i el ratolí. És molt similar a la nostra i designa el comportament d’una persona que alterna períodes de crueltat amb períodes de benevolència i blanor amb una altra.

I quan un vol sembrar la mala maror els anglesos diuen “to put/set a cat among the pigeons”. Posar un gat entre els coloms. Ja sabeu quin serà el resultat oi?

En general aquesta expressió es fa servir quan algú fa quelcom que provoca controvèrsia.

Si dues dones es barallen es diu “a cat fight”. De baralles de gats no n’he vist pas gaires en ma vida, només les dels vídeos, però òbviament m’han semblat força dures. Es veu que els anglesos tenen la impressió que les dones ens podem barallar i ser cruels les unes amb les altres si s’escau.

Quan un fa una migdiada del tipus que feia en Dalí, que s’asseia a una cadira amb una cullera a la mà i quan aquesta li queia, s’aixecava, llavors parlem de “cat nap”, una becaina de gat. I en el cas que algú xiuli en senyal de desacord, en anglès anomenem aquest xiulet “cat whistle”.

Un “cat burglar” és un lladre gat, és a dir un malefactor que entra a les cases per robar tot escalant una canonada i saltant per una finestra.

I finalment quan una persona desvela un secret, llavors en anglès diem “to let the cat out of the bag”, deixar sortir el gat del sac.

I per avui ja he parlat prou de gats. Per si algun dia algú de vosaltres vol tenir una mascota, jo us puc recomanar els periquitos, els canaris i els gats. Sé que la gent pensa que només els gossos són capaços de crear vincles forts amb els seus amos però jo us puc ben assegurar que els canaris, els periquitos i els gats són molt capaços d’establir llaços amb els seus cuidadors humans.

A més, molts animals són més aptes per percebre l’estat anímic de les persones que els mateixos humans. És clar que ells compten amb un olfacte que els permet distingir la nostra bioquímica i segur que fem una olor ben diferent quan estem contents o tristos. El cas és que jo he experimentat que les meves mascotes estaven molt més prop meu i em prestaven més atenció quan sentien que jo no estava bé.

Desgraciadament els humans sovint som massa racionals i ens oblidem de deixar-nos portar per les sensacions. Per això els animals adesiara ens superen.

A tots us desitjo un bon dijous i un bon cap de setmana amb dissabte festiu inclòs!

El desconegut conegut IV.

Gràciadivina

Era de poques paraules ell i per tant el missatge era clar i contundent. Probablement el Dani li hagués fet redactar quelcom més elaborat però com que tot plegat era una bogeria, si s’ho pensava gaire o si li exposava al Dani la seva idea, el seu amic no s’hi avindria o ell ho deixaria córrer tot. Com que havia de sortir de casa a les vuit per passar a buscar el Guillaume a casa de la seva ex, no va voler donar-hi va enviar el correu a la Martina. Al Dani ja li ho explicaria després. Li deia que seria a Barcelona del 6 al 12 de desembre i li tenia preparades dues sorpreses. Finalment una veritat com un temple perquè ella no s’ho esperava pas. No tenia temps de que el Dani repasses les errades perquè no li volia deixar llegir el mail. Òbviament l’estil del redactat i el nivell de català eren molt diferents al que la Martina havia rebut fins aquell moment d’ell però havia d’actuar amb rapidesa per no perdre l’oportunitat.

Quan va arribar a casa de la seva ex a Reixensart el matí s’havia llevat assolellat. Picà tres vegades per anunciar la seva arribada i la Caroline es va fer esperar. Potser tenia convidat masculí a casa. Ja feia temps que ella havia decidit refer la seva vida i buscava parella amb el sistema “speed date”. I de tant en tant la presa picava però quan s’adonava del tipus de dona amb què s’havia embolicat fugia tan aviat com podia. L’Olivier hagué de tornà a tocar el timbre tres cops i esperar. Per fi ella obrí. Semblava que acabava de sortir de la dutxa perquè encara portava els cabells molls.

—Bon dia Olivier.

—Bon dia. Està llest el Guillaume?

—Avui s’ha llevat amb el peu esquerre. Passa que està acabant de fer la bossa!

Mentre l’Olivier seia a la cuina la Caroline li oferí un cafè aigualit. Ell ja coneixia el beuratge de la seva ex i no estava per gastar diplomàcies que li espatllessin l’estómac aquell matí.

—Com va la feina? — demanà ell intentant mantenir una conversa digna amb la seva ex.

—La feina avorrida. Sort que el yoga em compensa la frustració.

«El ditxós yoga dels nassos que suposadament fa miracles » va pensar escèptic.

—El Marc diu que si segueixo amb el ritme de fins ara, dintre de poc podré donar classes jo. Llavors potser deixaré la farmàcia.

L’Olivier no volia dir-li a la Caroline el que pensava. Hi havia molts farsants en el món del yoga i els entrenaments físics, molt  de culte al cos i molt poc seny. El tal Marc mateix era un quissoflauta sense ofici ni ofici que havia trobat la pedra filosofal fent classes de yoga que cobrava a preu de consulta de cirurgià. La seva ex s’havia deixat enlluernar per aquella vida relaxada i el sou privilegiat del seu instructor. El noi tenia com a carta de referència un cos escultural amb què hipnotitzava totes les dones maduretes que arribaven a classe. Probablement de musculatura i articulacions no en sabia ni un borrall i la meitat de les seves alumnes acabarien amb lesions greus que hauria de curar ell, però això sí, totes haurien arribat a una pau còsmica i s’haurien il·luminat amb una nova filosofia vital. La filosofia de no fer més del que calia per viure. L’Olivier es demanava qui tiraria endavant els països si la gent només treballava per guanyar el necessari per subsistir. Adeu a pagar impostos inútils que no revertien en res. Li hagués agradat xerrar una estona amb el xitxarel·lo del que parlava tantíssim la seva ex. Però ben mirat potser no calia perdre el temps en ell perquè des de que el Marc i el yoga havien entrat a la vida de la seva ex, ella li estava menys a sobre i això era un descans. Tot li estava bé menys que el seu nano s’emmirallés en un personatge així.

Després d’uns vint minuts d’espera el Guillaume va baixar les escales amb la seva motxilla i la cara de desgana habitual.

—Bon dia! — va fer l’Olivier que augurava un cap de setmana de silencis o retrets amb el seu fill.

El noi passà pel costat del pare i es va dirigir a la porta.

—Anem?

L’Olivier va ullar la Caroline que posar mala cara. La mare va demanar al seu fill un petó de comiat i el noi li el va fer amb inapetència. En  pujar al cotxe l’Olivier anuncià.

—Estic molt content de les teves notes Guillaume.

El noi callava i mirava fixament la carretera com si hi volgués llegir el llenguatge ocult de l’univers.

—He pensat en fer-te un regal pel teu rendiment. Si segueixes així entraràs a la universitat que vulguis i podràs estudiar el que més et vingui de gust.

El noi se’l mirà de cua d’ull un moment i sense dir res continuà mirant la carretera. L’Olivier intuí que el cap de setmana seria funest. El Guillaume tenia quinze anys i estava en una etapa complicada. A pesar del que els hi deia la psicòloga de que el comportament del Guillaume era d’allò més normal, el passotisme de son fill l’empipava enormement. Ho feia expressament per acabar amb l’energia dels adults, com a càstig per haver-lo portat al món.

—Si hem d’estar així tot el cap de setmana, fes-m’ho saber que organitzo una barbacoa per fer-ho més suportable. — Digué l’Olivier a qui començava a acabar-se-li la paciència. — Mira, no sé què t’ha passat però potser m’oblido del teu regal. Pensava anar amb tu sis dies a Barcelona però no tinc ganes de portar un sord-mut de company de viatge.

El Guillaume se’l va mirar.

—Barcelona?

—Sí. Barcelona. On el temps és infinitament millor que aquí, es pot anar a passejar a la platja, hi ha una pila de coses interessants per veure i a més s’hi menja de conya.

—Com se t’ha acudit Barcelona?

—No t’agrada la idea?

Hi hagué altre cop una pausa llarga per part del Guillaume. L’Olivier es va mirar son fill de reüll i veié que l’expressió de la seva cara havia canviat.

—Ja em faràs saber si t’interessa el viatge. Suposo que ara et tancaràs a l’habitació a estudiar i xatejar. Si no et fa res, jo convidaré els amics perquè no tinc ganes de que paguis amb mi el que sigui que tens ara.

El Guillaume no badà boca. No podia explicar què li passava perquè ni ell realment ho sabia. Tot el que tenia eren les seves grans notes per fer-lo sentir segur de que la seva vida no seria un fracàs total i absolut. Quan mirava al seu pare hi veia un home cansat i estancat en una vida on ja no hi havia canvis. I quan es fixava en la seva mare es desesperava. Ella estava buscant desesperadament un nou lloc on encaixar però no l’acabava de trobar. Ara li havia agafat pel yoga i pel seu entrenador, el Marc. Es veia d’una hora lluny que era un xarlatà però havia ensarronat a sa mare. Li feia por fer-se gran i convertir-se en un d’ells. En un adult buscant un lloc a la vida o en un adult que l’havia trobat però s’hi ofegava com son pare. I això que era un home amb potencial.

L’Olivier va aparcar al garatge i el Guillaume va baixar del cotxe. Trencà el silenci per demanar.

—I quan anirem a Barcelona? Ho dic per si em cau prop d’algun examen, per estudiar abans i poder anar-hi sense llibres.

—A principis de desembre. — Va fer l’Olivier.— Els bitllets els reservaré aquesta tarda.

El noi pujà a la seva habitació i l’Olivier va anar al seu despatx a comprar els bitllets i a escriure un llarg correu al seu amic…

 

 

 

 

El desconegut conegut III.

Gràciadivina

A la una de la matinada el Dani encara hi donava voltes. Ara ja era massa tard. No podia desvelar el seu secret i calia continuar amb el joc. Un sentiment d’impotència s’amarà d’ell. L’havia feta massa grossa amb la seva fantasia i a més hi havia implicat un amic seu. Ara la Martina havia convidat l’Olivier a Barcelona i ell hauria d’inventar-se quelcom plausible sobre la seva vida al país való. Havia de ser quelcom que l’impedís viatjar a Barcelona. Però què? Una dona i uns fills era inacceptable. Ja havia dit a la Martina que era solter. Una àvia discapacitada potser? Un torneig de no sé què. Encara hi donava voltes. S’havia adonat del merder en què s’havia fotut a ell i al seu amic quan li va arribar un missatge al mòbil dient que havia de mirar el correu. El missatge no contenia cap mena de salutació com era usual en el seu amic. Alarmat el Dani mirà la bústia de correu electrònic en arribar a casa de la feina. El belga havia redirigit el correu al Dani per posar-lo al corrent del que passava.

Ja li ho havia advertit el seu amic que no era bo seguir amb una farsa, que en algun moment s’havia d’acabar i que viure en una mentida desgasta molt. Decidí dir-li a l’Olivier que no respongués al correu mentre els dos pensaven què fer amb la situació. Es va maleir els ossos per l’atzagaiada.

Aquell vespre la Martina dormí intranquil.la, martellejada per la curiositat. Per què no hauria escrit l’Olivier? Potser havia tingut un dia difícil a la feina, o potser es començava a cansar de l’intercanvi d’informació anodina sobre les seves respectives rutines. Al pis de sota el Dani seguia redactant un correu que ja no sonava tan xarbotant d’alegria com els que havia escrit fins aquell moment perquè l’enviés el seu amic. «Ho notarà i es cansarà» pensà ell entristit. Li agradava saber què feia la Martina, aquella noia que sempre li havia semblat fora del seu abast i de qui estava encaterinat des de sempre però no es volia embrancar en un joc tan brut i molt menys havia esperat d’ella que convidés a aquell desconegut a visitar la ciutat.

Escrigué el cos del correu i després demanà al seu amic que no l’enviés de seguida sinó que esperés un parell de dies per fer-ho. Molt probablement la Martina interpretaria que aquell convit estava fora de lloc i llavors potser es distanciaria de l’Olivier. Eren prop de les dotze quan acabà de redactar el mail.

L’endemà al matí el Dani sentí el despertador de la noia i les seves passes poc després com era habitual i es demanà si estaria inquieta per la manca de notícies del belga. Desitjà que no fos així. En el fons l’havia observada des de feia anys però la font d’informació més real que tenia d’ella era l’Olivier. A través d’ell havia esbrinat que els seus esports favorits eren la natació i el patinatge sobre gel, que detestava l’hivern perquè la feia sentir trista, que de tant en tant passava molts nervis a la feina i que enyorava la seva millor amiga, que havia marxat a viure a Tarragona després de treure’s les oposicions de professora de secundària feia un any i mig. I ella, què en sabia d’ell? El que havia anat explicant el seu pare a la Martina quan aquesta demanava pel Dani. I ho havia fet prou sovint es veu. Fins i tot el Joan li havia començat a fer bromes amb “la teva xicota del pis de dalt” durant una bona temporada després que ella tornés d’Holanda. El Dani s’enllestí per anar a la feina i s’ho va fer venir bé per sortir en el moment en que notà que la Martina també marxava. S’entretingué a la porta mentre ella baixava el replà i la ullà per veure com estava. S’havia vestit de manera alegre i les seves passes decidides feien joc amb els pantalons vermells però quelcom en la seva mirada era menys picardiós que durant les darreres setmanes.

—Bon dia Martina!

—Bon dia Dani.

Ella el mirà directament als ulls i al Dani li se li va foragitar el cor. Les hores d’aquell dia no passaven per la Martina tan ràpidament com hagués volgut. La seva feina no fluïa i estava desassossegada. Havia de redactar quatre notícies però el text li semblava inconnex i incoherent. Definitivament l’assumpte amb l’Olivier no se li estava posant bé i aquell debat interior sobre si seria convenient o no aferrar-se a una amistat tan llunyana i desconeguda, li estava drenant l’energia.

Per sort durant l’esmorzar la Martina pogué compartir la mitja hora d’esbarjo amb el Santi, que la va animar amb les seves bromes. El fotògraf i historiador portava gairebé vint anys treballant al diari i havia esdevingut un supervivent en temps de tempesta. Tenia quaranta-cinc anys i una panxa incipient que feia palès que era tan amant de la bona taula com de la seva família. En Santi parlava sovint dels canvis que havia experimentat Barcelona i havia esdevingut un detractor de la ciutat aparador en què s’havia convertit la capital catalana.

—Estic espessa avui Santi. M’hauré de prendre una dosis doble de cafè i quedar-me sense dinar per acabar els reportatges.

—Et passa quelcom?

—No estic gens inspirada. Em falten les ganes d’escriure.

—Però si precisament la bombolla immobiliària i els desnonaments és un tema que t’interessa!

—Ho sé. Però tinc el cap en un altre lloc.

El Santi la mirà encuriosida.

—En un lloc agradable o desagradable? —demanà ell encuriosit. La Martina era la dama de ferro de la redacció. Ni tan sols la mort de la seva mare s’havia emportat ni una engruna de la seva inspiració d’escriptora. Havia de ser quelcom greu.

—Encara no t’ho sabria dir. Crec que estic posant massa energia en conèixer algú que està molt lluny de mi.

—No em diguis que encara segueixes escrivint a aquell holandès catalanitzat? —digué ell incrèdul.

—És belga. I sí, encara segueixo amb la nostra amistat…

El Santi va sospirar.

—Vols que anem a fer un cafè avui a l’hora de plegar?

—Fet!

I mentre a la redacció la Martina lluitava per escriure un reportatge que fes posar als barcelonins els pèls de punta per l’encariment abusiu del preu de l’habitatge, a Bèlgica l’Olivier pensava entre visita mèdica i visita si no era el seu deure moral més noble ajudar al seu amic Dani a donar el primer pas amb la noia que li agradava. Ell havia estudiat medicina per guarir els seus pacients. El Dani se’n podria considerar un. La medicina havia absorbit la seva vida de tal manera que li quedava poc temps de lleure. I quan en tenia es dedicava a l’esquí i la hípica, a les barbacoes amb els pocs amics que tenia i al seu fill a qui veia cada dos caps de setmana i del que estava orgullosíssim. Era solter encara perquè mai s’havia casat i el seu fill Guillaume va ser el millor fruit de la relació més llarga i profitosa que havia tingut mai amb una dona. Desafortunadament la seva professió s’enduia bona part de l’energia necessària per buscar una persona nova. I el Dani tenia suficient temps lliure i la noia però li faltava l’impuls. Calia una solució mèdica invasiva.

 

 

El desconegut conegut.

Gràciadivina

Al pis de baix  el Dani parava la orella per sentir si la Martina havia arribat. Li hagués agradat tant poder demanar-li personalment com havia anat el dia! Feia moltíssim que es coneixien, de tota la vida gairebé perquè el Dani es va mudar a aquell pis amb el pare i el germà quan tenia només vuit anys. La seva mare s’havia mort d’un accident de carretera i s’havia emportat la poca il.lusió de viure que tenia el seu marit, l’Ignasi, que als trenta-set anys s’havia quedat amb dos nanos als que pujar sense tenir ni idea de com fer-ho. Per no saber no sabia ni cuinar. Va avorrir als seus dos fills a base de plats de pasta amb qualsevol salsa fins que es va atrevir a fer un pit de pollastre arrebossat. L’Ignasi veia a diari la cara de dolor dels seus fills en despertar-se en aquell pis que havia estat una llar plena de vida i garola a tota hora. Cada racó de la casa cridava el seu nom i al final, l’Ignasi va decidir “pel bé dels nens” però sobretot del seu, anar a viure a un altre lloc. Volia canviar de barri per no ensopegar-se amb la gent de sempre que el miraven amb compassió. Si començava de nou a un altre barri, ningú se’l miraria de cap manera especial. I un altre pis ajudaria a deixar enrere la Mercè. El Dani i el Joan van ajudar al seu pare a entaforar tot el que van poder en les caixes pel trasllat. Es van endur roba, vaixella, quadres, fotografies, llibres i els mobles. L’Ignasi no tenia diners per canviar-los tots i va pensar que ben mirat amb el canvi de pis i de barri ja n’hi hauria prou per passar full. L’esforç d’adaptació enterboliria el record de la dona que tots tres necessitaven encara. I així va ser que es van mudar al carrer de Sant Gabriel, sense conèixer ningú a Gràcia.

El Dani recordava perfectíssimament el dia del trasllat. Dos homes amb un camió traginaven coses amunt i avall mentre el seu pare anava dirigint l’operació tot avisant d’on havien d’anar els mobles i desembalant les caixes de mudança per col·locar-ho tot al seu lloc.

El Joan i el Dani ajudaven pujant objectes petits. L’Ignasi ho va voler així. El Dani estava pujant una capça amb un ninot seu i una pilota de futbol quan de sobte va veure la Martina que baixava l’escala davant de la que va saber que era la seva mare. La nena anava pentinada amb dues trenes i vestida amb un vestit de color cru amb un estampat de cireres.  Va mirar el Daniel amb curiositat fins que la mare li va dir que no badés que feien tard. La nena es va girar i li va somriure i el Daniel es va quedar palplantat aguantant la caixa i sentint-se inútil per no haver sabut presentar-se com calia. Son germà l’arrancà del seu estat d’ànim de letargia tot dient:

— Què fas babau que no et presentes?

Ja era massa tard, la Martina i la seva mare ja eren al primer pis i no hagués estat  elegant anar darrere d’elles. Es va estar tot el dia pensant en com es diria aquella nena del pis de dalt…

La Martina va créixer observant el Dani. De petita havia estat el seu ídol i un dia li va dir a una amiga de l’escola que un dia es casaria amb ell. Però les converses entre els dos no passaven mai del “bon dia” i la “bona tarda” que s’intercanviaven quan es trobaven per l’escala. I això que la Martina treia el cap per la finestra sovint per veure’l jugar amb el seu germà i altres nens al carrer. Algun d’aquells alguna vegada s’havia adonat dels ulls inquisitius de la nena i li havia tret la llengua. Llavors ella fugia del costat de la finestra empegueïda. Era curiós que el nen que li havia agradat tan hagués estat tan prop seu i no hagués mai gosat fer cap pas.

Aquella tarda de diumenge ensopida la Martina havia decidit posar ordre als seus records i va començar a escanejar fotografies antigues per guardar-les digitalment i es va trobar comparant-se als seus trenta-set anys amb la nena que havia estat. Mai no va gosar dir-li res al Dani i en canvi trenta anys després, estava a punt de convidar un desconegut a casa seva. Va pensar en allò que li havia dit feia dues setmanes sa mare i va començar a redactar un correu. Prop dels vuitanta la dona va confessar-li a la seva filla que es penedia més del que no havia fet que no pas d’allò que havia fet tot i que en la seva joventut no s’havia considerat adequat. La Martina va donar moltíssimes voltes al que li havia dit la seva mare però no va aconseguir recordar en quina una ocasió la seva mare no havia pogut fer el que volia. Es va quedar però amb aquesta idea de que més valia no penedir-se del que no s’havia intentat i va començar a escriure el correu que li enviaria a l’Olivier.

El desconegut conegut.

Gràciadivina

El sol envaí entremaliat el son de la Martina tot entrant sense permís a través de les escletxes de la persiana abaixada. El resquitx de claror l’arrencà del seu darrer somni i obrí un ull. Els sorolls inconnexos però familiars del carrer l’embolcaven i apercebé l’agradable sensació de benestar i seguretat. La paraula «Geborgenheit» li colpejà la ment. Era intraduïble però descrivia el seu sentiment d’assossec i tranquil·litat matiners. Seguí escoltant el batec del carrer fins que els seus ulls estigueren tan desperts com les seves orelles.  Els darrers minuts abans de llevar-se eren un ritual per a ella. Primer repassava amb la mirada el seu voltant i després estirava tot el seu cos fins que sentia com li petaven alguns ossos. Aquell cruixir l’abellia tant com els grinyols entranyables de les portes de casa seva que la saludaven en obrir-se i tancar-se. Era el pis que havia heretat dels seus pares i que l’havia vist créixer i marxar per forjar-se una vida pròpia en un altre país, lluny de tot el que li era familiar. Mentre recordava el seu retorn a la casa de la seva infantesa, una fiblada d’alegria li travessà el cor. El present era tant bo com el passat i potser li portaria una aventura insòlita com les que va viure quan vivia a Alemanya. La seva vida regulada era un ungüent que compensava els anys d’estretor que havia passat durant la seva joventut però el seu caràcter lluitador i alegre li feien veure-ho tot amb una alegria que la majoria envejava. Un pensament sobtat li donà una embranzida d’energia. Potser tindria algun correu? Considerà durant uns segons si potser no era excessiu esperar que aquell desconegut  l’hagués tornat a escriure tan ràpidament. Si encenia la tauleta i no tenia cap missatge seu sentiria una certa decepció però s’hi havia d’arriscar. En la foscor que l’habitació oferia amb les persianes abaixades i els porticons tancats, es va mig incorporar i allargà la mà per agafar la tauleta. L’aparell reaccionà d’immediat i la Martina accedí al correu. El seu cor s’accelerà en veure que tenia un missatge del seu desconegut conegut. Aquell noi que suposadament tenia la seva edat, l’havia contactada a ella a través d’una xarxa social perquè cercava contacte amb catalans. Era belga i havia après el català durant els dos anys que havia treballat a Barcelona. Ara, altre cop al seu país, aquest se li feia feixuc i anodí en comparació amb la Península i volia no perdre-hi el vincle. Només veure que tenia un missatge del Olivier s’alegrà. Allò li donà prou energia per arreglar-se a cent per hora. Hauria de respondre més tard perquè eren dos quarts de vuit i havia d’afanyar-se si no volia fer tard a la feina.

S’enllestí amb el tremp habitual mentre la seva curiositat felina pensava en el darrer missatge del belga i amb un somriure pintat als llavis sortí de casa i baixà les escales rabent. Al primer segona una porta s’obrí i aparegué el Dani que la saludà amb «un bon dia Martina» i amagà el seu esguard. Havien estat veïns tota la vida però el Dani era massa tímid per entaular cap conversa de més de cinc minuts. La Martina pensà que era una llàstima que un noi tan ben plantat fos tan apocat perquè segur que podria tenir força èxit amb les dones. Als seus trenta llargs encara no l’havia vist acompanyat de cap femella i això l’amoïnava. De petita, en canvi, el que l’havia preocupat era que ell no es fixés en ella. El Dani era el nen més guapo de tot el barri i semblava també moltíssim menys arrauxat que la resta dels que coneixia ella. El seu posat callantívol i els seus ulls blaus l’havien encisada.

La feina es va fer lleugera aquell dia i en acabat va voler fer les compres ràpidament per poder escriure el seu desconegut conegut i no deixar-lo penjat. Aquella relació virtual li havia aportat un punt de picardia que havia quedat soterrat en el seu cor. No li era fàcil trobar gent amb qui connectar. No li havien agradat mai els homes llagoters i  per això el flirteig portava una bona dosis de xerrola encaminada a ensabonar les dones per fer-les caure en una relació. Per això sempre li havien agradat els homes estrangers, menys aduladors que els ibèrics.

Va desar totes les compres lentament per poder assaborir posposar el moment de respondre el correu. S’assegué i redactà el missatge quatre vegades fins que quedà satisfeta. Aquell vespre la Martina anà a nedar una estona i quan arribà a casa es va dedicar a netejar una estona fins que arribà l’hora de sopar. Es va prometre a si mateixa no tornar a mirar el correu electrònic fins l’endemà. S’estava convertint en una addicta a l’Olivier i ni tan sols el coneixia…

 

Expressions angleses “per la cara”.

IMG_20181031_205230_resized_20181031_085311803

Ja portem unes setmanes d’estiu i aquest és no convencional del tot perquè mentre ens hem posat pantalons i faldilles curtes per no patir calor, resulta que ens cobrim mitja cara per protegir als altres de possibles contagis i de cop ho veiem pràcticament tot, menys el que potser diu més de nosaltres: el nostre rostre. Sembla tanmateix, que ens hi hem d’anar acostumant perquè la Covid-19 estarà entre nosaltres una bona temporada i per molt disciplinats que siguin els equips de recerca biomèdica del món, fabricar una vacuna eficaç no serà feina d’un dia per un altre ni d’un any per un altre em temo. Tant de bo  m’equivoqui però prefereixo ser realista.

I com que el que més em sobta és anar pel carrer i veure com m’he hagut d’acostumar a veure la gent emmascarada, avui l’entrada va d’expressions en anglès que tenen a veure amb la cara.

La primera és la de “to put a bold face on something”, posar una cara atrevida a quelcom. Es diu quan una persona ha fet quelcom del que s’hauria d’avergonyir però no mostra cap mena de pudor pel que fa. Aquí un exemple claríssim seria en Donald Trump que sovint diu una barbaritat i es queda tan ample. Em trobo sovint en aquesta situació quan enxampo algun alumne copiant a un examen i quan li retiro la prova encara sembla que qui s’hagi de justificar sigui jo. No tenen ni el més mínim remordiment per intentar fer trampes.

Una altra expressió ben útil és la de “to keep a straight face”. La paraula “straight” és polisèmica i pot voler dir infinitat de coses des de sincer a directe, llis, abstemi, i moltes més. Si es volen deixar les coses clares en anglès “you get it straight”, ho dius sense embuts. “A straight face” es podria traduir com una cara de sinceritat. Quan nosaltres “keep a straight face” és quan ens este, escoltant una història d’algú que per a nosaltres és una tonteria absoluta i fem veure que ens ho creiem fil per randa. O que recolzem una opinió que ens sembla un disbarat. Durant aquest temps amb la pandèmia jo he hagut d’aguantar gent donant-me la pallissa amb la teoria de que la Covid-19 ha sortit d’un laboratori i que li interessa a Bill Gates perquè ell ja té una vacuna preparada que quan ens la injectin ens implantaran un micro-xip. I la gent que creu en aquesta teoria ho diu tan convençuda. Igual que la que afirma rotundament que es pot evitar el contagi fent esport i menjant productes ecològics. Són explicacions tan absurdes que em sembla que entrar en una discussió amb els que defensen aquestes teories és una pèrdua de temps total i absoluta. Per tant el que faig és “keep a straight face”, els dono la raó i marxo cames ajudeu-me.

Quan ens posem “de cul” amb quelcom, els britànics hi posen la cara en contra dient “to set one’s face against”. A mi per exemple quan em van dir que aquest any els professors hauríem de recollir personalment dels alumnes els diners pels llibres,” I set my face against the idea”. Ja em veig jo fins l’octubre perseguint alumnes i recollint els diners que posaré en un sobre per passejar-lo des de l’aula fins a la secretaria del centre. Però com que cada cop els hi ho posem més fàcil als alumnes i ens ho fem nosaltres més difícil doncs em tocarà posar-hi bona cara.

I quan quelcom se’ns posa ben malament llavors diem que és “a slap in the face”, una bufetada. Si un membre de la colla d’amics, convida a tots els membres a una festa menys a un o una, llavors per l’exclòs pot ser una bufetada a la cara. I si la cosa va més enllà i s’humilia a algú llavors diem en anglès que aquesta persona “has lost face”, ha perdut la cara.

Sabeu aquella gent que sempre posa cara de circumstàncies a tot i no sap que és el bon humor mai ni sap acceptar una broma? En anglès aquest tipus de personatge és una “po-faced”.

I molt important per l’expressió del rostre són els ulls i el somriure. En anglès hi ha també vàries locucions que tenen en compte els primers.

Quan una persona està sempre atenta a qualsevol oportunitat que pugui tenir de millorar o ascendir, els anglesos diuen que ell o ella “has an eye on the main chance”, és a dir que té un ull a la principal oportunitat. I si quelcom es fa molt ràpidament es fa “in the twinkling/blink of an eye”, en un obrir i tancar un ull.

Per acabar avui us en vull explicar una que a mi m’agrada especialment perquè la trobo molt útil: “to cock the eye”. Ja sabeu que “cock” també té molts sentits i alguns d’ells són força vulgars. No obstant el verb “to cock” vol dir moure una determinada part del cos en una direcció concreta. Quan diem “to cock the eye” volem dir llençar a algú una mirada per fer-li entendre a una persona que sabem què fa o que estem parlant d’ella.

Quan a l’escola en una reunió algú va esmentar que “alguns professors” eren reticents a donar els seus números de telèfon als alumnes, molts professors “cocked an eye on me”, perquè jo soc una de les principals detractores de donar les meves dades personals als nostres estudiants.

I per aquest dijous ja n’hi ha prou. Espero que estigueu tots fent plans de vacances. El que portem d’any ha estat dur per tots i per tant necessitem més que mai esbargir-nos un xic.

Bon final de setmana!!!!!!!!!!!