Perduda com una cabra en un bancal de cols i altres mots castissos.

A Sigean, França.

No sé si vosaltres ja heu començat a notar el moviment de turistes a la ciutat després del relaxament gairebé total de les mesures Covid-19. Però jo que visc al Poblenou he de dir que aquest darrer cap de setmana he vist francesos per donar i per vendre i suposo que jo seran els únics turistes de Barcelona.
Després de més d’un any de veure en municipi com una bassa d’oli de tranquil, de cop ara em trobo al Passeig Marítim els rickshaws que tantíssimes vegades m’han impedit el pas al carril bicicleta quan més pressa tenia per anar a la feina. Amb l’arribada dels creuers el 6 de juny la ciutat tornarà al seu ritme frenètic durant els mesos d’estiu, si és que no passa res i hem de fer passes enrere. Però ho dubto molt però perquè a nivell econòmic no interessa.
Aquest dijous i per celebrar amb nostàlgia que el que havia estat durant una temporada la ciutat pels ciutadans s’ha acabat vull que el post sigui sobre la nostra llengua.
La primera locució de la que vull parlar l’emprem quan hi ha quelcom en abundància, per exemple rickshaws al passeig marítim. Per no utilitzar sempre el suadíssim “a dojo” o “per donar i per vendre” podem fer servir “a gavadals”. L’heu sentida mai? Un gavadal és un recipient semblant a un gibrell que es fa servir per rentar-hi els plats. Doncs bé el darrer cap de setmana de maig a l’aigua del mar de la platja del Bogatell hi havia algues a gavadals. Tanmateix jo no vaig “tocar pirandó”, es a dir que no vaig “tocar el dos” ni marxar de la platja perquè tenia massa ganes d’inaugurar la temporada de bany que aquest any s’ha fet esperar. Així doncs m’hi vaig quedar i em vaig remullar ràpidament en comptes de fer “pirandó”. Si l’expressió no us resulta familiar potser reconeixeu la similitud amb “pirar”.
Un altre verb interessant que no s’escolta sovint és “galivar” que significa veure-hi sobre tot en sentit figurat perquè si diem que algú no hi galiva vol dir que no s’adona de res. Recordeu la mítica sèrie de la BBC “sí, ministre”. Doncs el pobre ministre no hi galivava pas i li costava moltíssim entendre per on anaven els trets. Jo de vegades estic abstreta en els meus pensaments i tampoc hi galivo. Diumenge passat per exemple quan tornava de la piscina en bici vaig veure un home de mitjana edat que furgava a una paperera. No vaig pensar res estrany perquè desgraciadament de gent remenant en containers i a les escombraries n’hi ha “a gavadals” però aquest de cop va treure una ampolla de plàstic i la va llençar en la meva direcció. I jo, que no vaig galivar prou ràpidament, vaig notar que anava traient objectes de les escombraries i me les anava llençant fins que per fi em vaig adonar que allò era un atac en tota regla. Vaig tenir sort que anava en bicicleta i no tenia bona punteria però aquell homenet va seguir fent punteria amb el que trobava pel camí i sembla ser que una estona després va fer mal a una noia a qui li va tirar una moto sobre. Els de la urbana no van anar pou ràpidament per trobar-lo molt possiblement. Si és que al final el van trobar.
L’home tenia els cabells cendrosos i estava sec com un gaig, és a dir magre. Pels aficionats ornitòlegs entre vosaltres, un gaig és un ocell de plomall blanc i negre.
Malauradament de desequilibrats d’aquesta mena se’n veuen força pel carrer i no tots són inofensius. Ara fa també cosa d’una setmana al Poblenou un home li va clavar un juli a un altre sense motiu aparent. Clavar un juli, com ja deveu sospitar vol dir “pegar a algú”. L’agressivitat és quelcom que es viu diàriament al carrer. Fa quinze dies, prop de Glòries vaig veure com dos homes llençaven amb violència un altre sobre un cotxe aparcat al carrer. Després el van seguir pegant i els tres o quatre que anàvem amb bicicleta ens vam aturar a uns metres del grup per trucar al 112. I sovint la violència és verbal perquè els insults estan a l’odre del dia. Es veu que s’ha posat de moda dir-se de tot menys maco a la primera de canvi. Què ens fa estar tan malament? És la ciutat? La inseguretat a les nostres vides? El buit de l’existència? Hisenda? Tots hauríem de fer un curs de tant en tant de com gestionar les emocions de manera ecològica o si més no tots hauríem de veure què ens ajuda a compensar les emocions negatives.
Per cert, clavar un juli no necessàriament ha de ser físicament. També podem esbroncar algú i llavors utilitzem “clavar un juli” de la mateixa manera que podem dir “clavar un miquel”.
Per acabar el post d’avui us vull explicar dues locucions que em semblen molt castisses. La primera és la de “tenir llana al clatell” que vol dir ser ignorant, poc despert i deixar-se ensarronar fàcilment. Això de la llana deu ser perquè tradicionalment les ovelles semblen toixes i dòcils i fa l’efecte que es pot fer d’elles el que un vol.
La següent locució la vaig sentir de boca de la meva amiga de Vila-real. Estàvem comentant el tema de si ens posàvem l’AstraZeneca o la Pfizer si ens deixaven triar i ella va reconèixer que estava “més perduda que un bancal de cols”. Òbviament és molt expressiva i clara aquesta locució perquè una cabra a un bancal de cols poca feina hi farà. El significat és molt proper a la locució també emprada a Castelló i que ja vaig comentar una vegada, la que diu “anar com cagalló per sèquia”. Bé. Doncs ara ja sabeu que si no voleu ser escatològics podeu recordar les cabres i les cols i acolorir la vostra parla amb una nova expressió.
Per cert. Jo vaig ser de les poques que va optar per barrejar vacunes amb una primera dosi d’AstraZeneca i una segona de Pfizer. Des d’un principi la de Biontech prometia un major grau d’efectivitat. Certament una sola dosis amb la Pfizer no em garanteix el 90% que prometen les dues però espero que hagi augmentat la immunitat màxima prevista per l’AstraZeneca. Al cap i a la fi, el més important és portar la vacuna i les vacunes gratuïtes són un privilegi que sovint no apreciem.
I vosaltres, ja esteu vacunats?
Per cert, la foto d’avui és de la zona més interessant de tot el parc de Sigean que s’anuncia amb grans pancartes per Barcelona amb uns lleons ferotges i impressionants. Jo hi vaig anar fa dos anys amb la meva parella i vam arribar a la conclusió que el lleó era de peluix. L’entrada era caríssima i el safari fotogràfic no era res de l’altre món. El Rioleón safari que teníem per aquí superava amb escreix el Sigean francès. De fet, el més interessant de Sigean va ser la part del safari on es podia estar en contacte amb els animals, en aquest cas les cabres. Ho dic per si a algú se li acut fer tot el recorregut per endur-se una decepció faraònica.

Un bocí de paradís: Tossa de Mar.

Hi ha un raconet de Catalunya que em té el cor robat, hi somnio sovint perquè per a mi és un indret on hi trobo la calma i recupero l’alegria quan estic ensopida. Fins i tot té el poder de posar-me de bon humor quan el cap em bull amb trifulgues i preocupacions. Potser ho fa que queda mig amagat i cal fer unes quantes corbes per arribar-hi, o potser em sembla un bocí de paradís perquè de tota la Costa Brava, en la meva opinió, representa l’equilibri perfecte entre mar i muntanya. Qui hagi llegit la meva primera novel·la o em conegui encara que sigui només una mica, sabrà que estic parlant de Tossa de Mar.
El poble de Tossa no arriba a sis mil habitants i el terme ocupa poc més de trenta-vuit quilòmetres quadrats. Queda protegit entre turons i puigs i amagat per una carretera plena de revolts si s’hi accedeix des de Lloret per la costa. La muntanya Montllor, que pertany al Massís de Cadiretes, és una visió característica que ens avisa que arribem a la població quan la veiem des del cotxe. De petita sempre em va cridar l’atenció aquesta enorme muntanya a qui jo anomenava “la del cap pelat” per una formació rocallosa que es veu al seu extrem de dalt i que la fa distinta a les altres que vetllen el poble i els seus habitants. En dies no emboirats des del Montllor es veu la vila, i és que té ni més ni menys que quatre-cents vuitanta-un metres d’alçada, és per tant una imponent visió.
No cal ni dir que Tossa és ideal pels amants de la platja perquè a més de la platja gran de Tossa i la Mar Menuda, als peus de la torre de l’homenatge hi trobarem la cala es Codolar que es diu així perquè temps enrere estava plena còdols. Encara avui dia al fons a la part dreta hi ha unes bones roques amb les que s’ha d’anar amb molt de compte a l’hora de banyar-s’hi. Una altra platja petita que enamora és la Banyera de ses dones i si gosem allunyar-nos de la població perquè disposem de vehicle per desplaçar-nos. adscrites al mateix municipi tenim Cala Llevadó, Cala Giveroleta, la platja Porto Pi, Santa Maria de Llorell, la cala Morisca, cala Pola, cala Salions, cala de’n Carlos, cala Figuera, cala Futadera, Cala Bona, Cala Giverola. És a dir que hi ha platja per tots els gustos.
Però així com prop de Cadaqués el paisatge esdevé més àrid i menys verd, Tossa ofereix uns puigs i muntanyes molt aptes per si us agrada anar a caminar per la natura. La vegetació amb els seu pins de troncs torts i capçades estarrufades guarneix les muntanyes i proporciona una bona ombra fins i tot en l’època de més calor. I a més del pi a Tossa també hi trobarem abundants alzines i suros. De fet al municipi hi va haver una manufactura de taps de suro el rastre de la qual es pot veure al Museu de les Dones de Tossa.
I com que d’arbres a Tossa n’hi ha molts, també n’hi ha un que hi és per equivocació i està catalogat com a arbre monumental de Catalunya. Es tracta del roure del Bon Retir, de vint-i-dos metres d’alçada i una capçada d’uns trenta metres, un senyor arbre en tota regla. El que passa és que aquest roure no és típic del litoral català i per tant encara és més especial trobar-lo a Tossa.
Però aquest poble no només és paisatge sinó caràcter. Tot un encert per part de Tossa és tenir un espai dedicat al paper que han tingut les del nostre gènere al municipi. Les remendadores, que són les que arreglaven les xarxes dels pescadors, eren tantíssim una part fonamental del paisatge quotidià que l’escultor Josep Puig Valls va fer una escultura d’una remendadora perquè el va impactar veure dones cosint xarxes a la platja. No obstant a Tossa també hi havia dones dedicades a la pagesia, a salar peix i d’ençà dels anys cinquanta al negoci de l’hostaleria, el turisme i l’atenció al client en qualsevol de les seves formes. Jo que conec Tossa molt bé, diria que la dona de Tossa per excel·lència és una dona treballadora. Potser per això les tossenques són especialment lliberals en el bon sentit de la paraula. I com entenc jo lliberals en el sentit de la paraula? Doncs que sí bé el agrada el model familiar tradicional no es deixaran dir pel marit el que han de fer i el que no. És la infinita avantatge que té el fet que la majoria ha treballat i ha contribuït amb el seu sou a l’economia familiar quan a ciutat encara n’hi havia moltes d’allunyades del món laboral.
Per això no és d’estranyar que a Tossa s’hi vagi celebrar durant anys “La festa de la dona”. Aquesta bonica tradició permetia a les noies i no tan noies, lluir un vestit de festa i amagar el rostre darrere una màscara per tal que treure a ballar al noi o home que els interessava. Coneixeu un altre poble que celebri els dia de les dones? Jo no.
Però no només les dones de Tossa són admirables! Una de les coses que més m’abelleix de la gent del poble independentment del seu gènere és que els vilatans són tal com raja, és a dir que diuen el que pensen sense embuts ni estan per afectacions i hipocresies molestes. Per això els de Can Fanga, així ens anomenen als de Barcelona, ens hi trobem tan bé.
I seguint amb el tema de les tradicions, a Tossa se n’hi celebren unes quantes de ben acolorides. El 20 i 21 de gener estan dedicats al Peregrí. Aquesta festa té una forta arrel cristiana i està basada en un esdeveniment del segle XV. En aquella època Tossa, com altres poblacions de la Península Ibèrica, van patir una epidèmia de pesta i els vilatans van demanar a Sant Sebastià que els en lliurés. Li van prometre que si la pesta remetia, ells anirien cada any a fer pelegrinatge fins la capella més propera dedicada a aquest sant. Els tossencs compliren religiosament amb el seu vot sagrat fins que demanaren permís eclesiàstic per enviar-hi un sol home en representació del poble. Cal pensar que la capella més propera dedicada a Sant Sebastià està a quaranta quilòmetres de Tossa i per tant es fa difícil desplaçar-hi tot el poble. La tradició segueix i abans de la Covid-19 hi anava el Peregrí i els vilatans que li volien acompanyar. Caminaven fins a Santa Coloma de Farnés i tornaven l’endemà, dia en què es feia una processó pel poble per commemorar la fita.
La setmana Santa a Tossa és també una època molt especial. En primer lloc pel concurs de creus guarnides amb flors que s’hi ha organitzat durant anys i que ha fet portar els meus menuts “una creu” simbòlica alegrant així la celebració de l’execució de Crist. Durant el Corpus Tossa guarnia els carrers més cèntrics amb catifes fetes amb pètals de flors per sobre les quals sovint hi passejaven els nens i nenes que havien rebut la primera comunió aquell any. Jo, que vaig fer la primera comunió a Tossa, encara recordo aixecar-me les faldilles llargues del vestit per no destrossar el dibuix del terra amb el frec de la roba. Enguany la preciosa catifa es va fer només davant l’església principal perquè la pandèmia no permetia res més.
El primer de juny, per assaborir un tastet del que serà l’estiu, se celebra a Tossa la sardinada. Com el seu nom indica els pescadors surten a mar i porten tanta sardina com troben, la couen prop de la platja i reparteixen sardina i pa amb tomàquet pels que s’hi vulguin arribar. Les sardines calentes sobre el pa són un esmorzar deliciós sobre tot si es pot gaudir prop de la platja, que a primers de juny no sol estar encara plena de banyistes.
I un cop acabada la temporada de bany i quan ja tots pensem en la tardor tristoia i l’hivern glaçat, Tossa celebra l’aplec de Sant Grau. Sant Grau és una església de les afores de Tossa al voltant de la qual s’hi organitza un àpat tipus barbacoa americana però de tot el poble. Es fa el tretze d’octubre. Tradicionalment es celebrava per tenir una excusa religiosa per anar a reunir-se amb familiars i amics situats en altres municipis i termes. A Sant Grau també hi he anat un parell de vegades. La festa comença d’hora però les taules i cadires no es pleguen fins tard al vespre quan ja fa fresa.
Bé, suposo que ja només amb el que us he explicat es farà fàcil entendre per quin motiu es diu popularment que “Tossa té mala entrada i pitjor sortida”. Mala entrada perquè és de difícil accés i queda mig amagat si s’hi arriba per terra, i pitjor sortida perquè quan coneixes el poble t’enamores d’ell i no vols marxar-ne. Potser per això per mi és el meu bocí terrenal de paradís i no me’n cal cap d’altre. I ho dic jo que he voltat la Seca, la Meca i la vall d’Andorra…

El mobiliari en les expressions angleses III.

Encara no he acabat d’explicar totes les expressions que conec i que tenen a veure amb el mobiliari, així és que reprenc el tema i segueixo. Ara que ja ve l’estiu segur que aquells de vosaltres que tinguin catifes, ja les heu tretes, espolsades i desades a algun lloc de la casa. Em sorprèn que se’n continuïn venent perquè s’omplen de pols i poden provocar moltes al·lèrgies però tot i així de compradors i usuaris de catifes n’hi ha. Aquí tenim per costum que el terra sigui o bé de rajoles o bé de parquet i com que no tenim calefactor al terra, a l’hivern probablement la gent utilitza les catifes per donar calidesa a la llar. A Anglaterra al segle passat i potser l’altre també als despatxos només hi havia catifa al del patró. D’aquí que quan els britànics diuen “to be carpeted” que es traduiria com “ser catifejat” vol dir que es cridava a una persona al despatx del patró molt segurament per despatxar-lo. Em demano si el nostre verb “despatxar” ve d’aquí també. I si agafem a algú per sorpresa li prenem a algú la avantatge que té llavors en anglès diríem “to pull the rug from under one’s feet”, estirar la catifa de sota els peus d’algú. Per exemple, posem pel cas un equip de comercials en què un d’ells sempre s’emporta una bonificació perquè és molt bo venent al mercat francès ja que parla molt bé la llengua. I de cop i volta el dia de la reunió mensual no hi és i el seu company es presenta per ser comercial a França i s’envia a l’expert en francès a Andalusia, llavors podríem dir que el que ha tingut la pensada de canviar l’àrea de feina del seu company expert en mercat Francès ho ha fet perquè aquest per un cop no s’endugui la bonificació.
En anglès quan informem a algú dels darrers esdeveniments llavors diem “to put someone in the picture” posar a una persona al quadre.
Això és el que passa o hauria de passar quan entra algú nou a una feina, que se li ha d’explicar com funciona l’empresa i donar-li tota la informació actualitzada. Per desgràcia no sempre és així perquè avui dia tots anem de bòlit i posar-nos a explicar als companys el funcionament intern de la companyia és una tasca feixuga i que endarrereix la nostra. Ho dic per experiència perquè en els últims anys m’he fet un tip d’explicar com funcionen determinades coses als nouvinguts a l’escola.
És clar que de vegades no interessa mostrar tota la veritat sinó que el que es pretén fer és despistar a la gent i enganyar-los. Llavors en anglès diríem “smoke and mirrors”. Aquí en aquest país contínuament tenim informacions poc clares sobre el finançament dels partits polítics i les despeses personals dels seus caps. I generalment quan hi ha un assumpte molt obscur i es pretén que la gent centri la seva atenció en quelcom altre, de cop surt una notícia que aclapara l’atenció del públic en general i que sol ser “smoke and mirrors”. De vegades la política és tan bruta i tan estratègica que un partit polític pot arribar a planejar que surti a la llum un escàndol del seu líder només per evitar que l’escàndol surti a la llum en plena batalla electoral. O quan apareix un escàndol sobre un líder d’un partit i de cop es filtra a la premsa una altra notícia sobre el partit oponent que serveix per despistar els electors. Tot això és “smoke and mirrors”.
Ara us n’explico una que em sembla si més no curiosa. Quan una persona no té totes les capacitats mentals que hauria de tenir, vaja que té una deficiència mental, llavors els anglesos diuen que “ the lights were on but nobody was home”, és a dir que les llums estaven enceses però no hi havia ningú a casa. En molts idiomes s’associa la intel·ligència amb la llum. Nosaltres mateixos quan algú és el contrari d’una imminència diem “no té moltes llums”. En anglès molt coloquial també havia sentit que la persona “ is one sandwich too short of a picnic”, és a dir que li falta un sandwich pel picnic.
I parlant de llums, quan els anglesos diuen “carry a torch for someone”, que porten una torxa per algú, vol dir que una persona s’ha enamorat perdudament d’una altra i no és correspost o corresposta. Una situació immensament trista com ja us deveu imaginar i espero que no per experiència.
Una expressió que a mi em va molt bé perquè la podria fer servir molt sovint parlant de mi mateixa, és la de “burn the candle at both ends”, fer cremar l’espelma per les dues bandes.
Aquesta s’empra quan esgotem completament la nostra energia i no ens permetem ni el luxe de descansar totes les hores que ens cal. En aquest moment se m’acut que la podríem fer servir pels estudiants de batxillerat que deuen estar fent els colzes que no han posat fins que s’han vist la pressió de la selectivitat a sobre. Aquests sí que deuen estar cremant l’espelma a dues bandes. Bé, potser encara no perquè no són tan previsors, però 3 dies abans de les proves segur que sí.
I jo em prometo sempre fer un cap de setmana de descans però acabo sempre esgotada perquè vull fer tot el que no puc fer de dilluns a divendres. Potser algun dia aprendré a reservar-me un dipòsit d’emergència d’energia.
Bona setmana a tots!

La negació en àrab.

Ja fa vàries setmanes que dic que he de dedicar una entrada del blog a la negació en àrab perquè és entretinguda. Doncs el dia ha arribat.
Pels que parlem una llengua romànica la negació s’arregla dient no. No tinc gana, no és simpàtica, no hi ha professors a l’aula, etc. Sembla fàcil a primera vista però en català tenim el “cap” que complica la vida a molts estrangers. No tinc cap llibre de japonès a casa. Si l’estranger és alemany se li pot explicar que quan el que neguem és el substantiu “llibre” i no el verb tenir, el català sovint posa el “cap” davant com l’alemany posaria el “kein, keine, keinen”, depenent del gènere i nombre de la paraula i de la seva funció sintàctica. Per negar un substantiu i dir la “no independència” senzillament en català o castellà ho expressaríem amb un “la manca d’independència” i ens passaria desapercebut que el substantiu “manca” davant d’una paraula independència el que fa és negar el substantiu.
Ara passem a l’àrab. Per negar a preguntes afirmatives el que utilitzem és el لا (la). Així doncs si algú em pregunta si soc metgessa, llavors jo dic “no, soc professora” amb aquest لا.
De la mateixa manera utilitzem aquest لا per negar verbs en present i per negar imperatius. No treballo a casa seria أنا لا أعمل في ألمنزل (ana la amalu fi almanzil).
Si el que volem fer és negar per preguntes negatives llavors utilitzem el كلا (cala). Ara us demanareu que com es nega a preguntes negatives. Doncs és fàcil, si em demaneu a mi si no soc professora, llavor jo dic “no, sí que soc professora” o senzillament en català “que sí que soc professora”. En àrab la paraula كلا indica que estem negant la negació de la pregunta anterior. Ni el català ni el castellà tenim una paraula així però els alemanys sí que la tenen. És el doch. Per exemple si em pregunten “willst du nicht in den Urlaub fahren?” no vols anar de vacances? Llavors jo responc amb un rotund “doch” que podríem traduir com un “que sí”. Doncs l’homòleg àrab del “doch” és el كلا.
Però si volem negar un futur el que fem en àrab és utilitzar la partícula negativa pel futur i deixar el verb en present. Aquesta partícula és el لن com en la frase لن أدرس المساء (lan adrusu almasah) no estudiaré per la tarda.
I de la mateixa manera que no cal conjugar en futur el verb quan posem la partícula negativa لن (lan) tampoc cal conjugar en passat una frase negativa quan posem la partícula negativa de passat que és la لم (lam). Un exemple seria لم أدرس الفرنسية (lam adrusu alfransia) no he estudiat o vaig estudiar francès. El curiós del cas és que per negar en passat tenim aquesta possibilitat que acabo d’exemplificar i una altra, amb la partícula ما (ma) com en ما عملت في فرنسا (ma amiltu fi fransa), no he treballat o vaig treballar a França. Aquí el verb que en primera persona del singular seria أعمل (amalu) es converteix en (amiltu) en passat. Sempre podem negar en passat de dues maneres diferents. I ja que hi som fixeu-vos com és la primera persona del singular de treballar أعمل (amalu) i la primera en passat عملت (amiltu). Com que les vocals no s’escriuen cal tenir molta memòria auditiva per recordar quines vocals van canviant entre el present i el passat.
Quan el que volem negar és un adjectiu en àrab utilitzem la partícula غير (grair). Si vull dir “això no és possible” serà هذاغيرممكن (heda grair mumkin). I si us fixeu en غير, no us sona a res? Doncs és el nostre “gaire” en català perquè sembla ser que tenim aquesta paraula de l’àrab.
Per últim pot ser que neguem un substantiu verbal, com quan volem dir “la no preocupació” que equival a dir la manca de preocupació o la despreocupació, llavors utilitzem la partícula عدم(adam) , com عدم الاهتمام مشكلة كبيرة, la manca de preocupació és un gran problema.
I fins aquí la negació en àrab. Ben segur que per primera vagada us adoneu que un substantiu com “despreocupació” no és res més que un substantiu amb una negació. Nosaltres neguem la preocupació amb un prefix negatiu però els àrabs ho fan de diferent manera.
També és interessant veure que el nostre gaire, el غير àrab, ha perdut la seva càrrega semàntica negativa perquè nosaltres l’hem d’utilitzar amb una negació i el gaire només intensifica la negació. Si jo dic que la pel·lícula no ha estat gaire interessant no dic que no ho ha estat gens sinó que no era massa interessant.
Ara bé una negació interessant
I per últim avui una observació lingüística i filosòfica. Algú s’ha adonat quina paraula aprenen abans els nens, si el sí o el no? Doncs sembla ser que el no i si hi pensem és lògic perquè la paraula no ens atorga molta llibertat i ens estalvia feina.
Per aquesta setmana us deixo. Espero haver-vos apropat una mica aquesta meravellosa llengua semítica tan antiga i rica de la que m’he enamorat però a la que no li puc dedicar tot el temps que desitjo per manca d’hores lliures i també de diners.
Bona setmana a tots.

Una mica més de rus.

El dia 8 de maig, l’endemà del meu aniversari, com ja ha esdevingut una tradició per mi, vaig felicitar a través del Facebook el dia de la capitulació de Hitler. Crec que és important recordar les grans guerres i el que van comportar i celebrar-ne el final per tal que la memòria històrica potser ens ajudi en no caure en els errors del passat. El nou de maig els russos celebren el dia de la victòria amb gran solemnitat però sabeu per quin motiu ells commemoren el final de la guerra el nou i no el vuit? Doncs perquè la capitulació d’Alemanya es va signar a les 22:43 i a Rússia en aquell moment ja era passada la mitjanit i per tant el dia nou.
Pels russos la gran guerra va suposar una pèrdua de vides humanes immensa i es calcula que no hi ha ni una sola família russa que no vagi perdre algun membre durant la Segona Guerra Mundial. Per això la fi de l’horror se celebra de manera opulenta.
El meu cap ha estat pensant en Rússia des del dijous i per això el post d’avui va dedicat altre cop a expressions russes que em semblen castisses.
Començo per una que tenim nosaltres i per tant ens sembla més propera, és la de donar un dit i agafar tota la mà, que s’utilitza quan volem designar que a una persona no li podem donar gaire confiança perquè ens acabarà prenent el pèl. Doncs bé, els russos diuen дай полец, он и руку откусит (dai paletz, on i ruku atkusit) que literalment vol dir “dona un dit i ell et mossegarà la mà”. Una cosa curiosa de la llengua russa és que ells no distingeixen entre mà i braç i només tenen una paraula per designar les dues рука (ruka). I parlant de prendre el pèl, d’ells d’això en diuen морочить голову (marochit goloby).
Un dels fets vitals que més eufemismes lingüístics produeix és el de la mort. Sé que sembla contradictori que designi la mort com un fet vital però no em queda cap altre remei perquè és part essencial de la vida. Però com que als humans no ens agrada pensar-hi —i a més la volem evitar i som un pèl supersticiosos—per evitar-la i no cridar-la hem creat moltes locucions per designar-la. En català tenim allò “d’anar-se’n a l’altre barri”, en anglès allò de “kick the bucket” (donar una puntada de peu al cubell), en alemany allò de “den Löfel abgeben”, entregar la cullera i els russos no queden enrere amb una pila de locucions per anomenar-la indirectament. La primera és la de дать дуба (dat duba) donar un roure. Què tindrà a veure el roure amb morir-se? O també la de откинуть коньки (atkinut konki), rebutjar els patins. Aquesta potser me l’explico perquè en les poblacions russes on a l’hivern hi ha gel als carrers, la millor manera per desplaçar-se de manera efectiva és amb els patins de gel. Quan un ja està a punt de morir-se ja no els necessita més i per tant els rebutja o entrega. També en tenen una de similar que diu откинуть копыта (atkinut kapita) rebutjar la peülla. Més similar a la nostra és la de протинуть ноги (pratinut nogui) que és el que els veïns de la Península anomenen “estirar la pata”. Aquesta potser ve de l’observació de la mort dels ocells perquè quan passen a millor vida—un altre eufemisme— estiren la pota i queden tots rígids.
Quan una veritat és universal la trobem reflectida en diversos idiomes. Així doncs quan les coses ens cauen del cel no les apreciem i sovint les malbaratem o les acabem perdent. Els anglesos ho expressen dient allò de “easy come, easy go” que es refereix sobre tot als diners que es guanyen fàcilment i per tant també es gasten com si res. Pels alemanys això és “wie gewonnen, so zerronen” que es podria traduir com, tal i com es guanya, desapareix, es fon. Això mateix és pels russos как нажито, так и прожито, és a dir que de la mateixa manera que s’adquireix es malgasta.
I pels russos i germànics oblidar una persona representa relativament fàcil perquè ells tenen unes locucions que literalment vindrien a dir “fora de l’ulla, fora del sentit”. En aquest cas amb “sentit” volen dir ment, memòria, pensament. La locució alemanya és “aus dem Auge, aus dem Sinn” i la russa с глаз долой — из сердца вон.
Bé. Per molt universals que siguin aquestes veritats, a mi ni que em caiguin els diners del cel i me’ls guanyi fàcilment no els gasto amb alegria. Es veu que no n’he tingut mai prou per poder-ho fer. I pel que fa a la darrera locució tampoc em resulta fàcil oblidar a la gent encara que no els vegi però tot és qüestió d’esforçar-s’hi una mica si volem canviar el nostre tarannà.
I no voldria acabar el post sobre una llengua tan meravellosa com és la russa sense il·lustrar-vos un xic la seva complexitat. He dedicat vàries entrades de blog a l’àrab per mostrar quin grau de complexitat representa però no voldria que penséssiu que el rus és simple.
Nomé us diré que per cada acció verbal tenim dos verbs amb dues conjugacions diferents, una per l’aspecte perfectiu i un altre per l’aspecte imperfectiu. Així doncs per exemple el verb llegir té dos infinitius читать (chitat) en imperfectiu i el seu perfectiu (prachitat). L’aspecte imperfectiu es fa servir quan descrivim l’acció com a no acabada. Això és el que passaria en una frase com “ahir quan em vas trucar jo llegia” o bé “quan anava a l’escola llegia menys que ara”. Amb l’aspecte perfectiu en canvi l’acció està acabada com quan jo dic “vaig llegir la novel·la Tuareg i em va agradar”. Si faig servir el verb прочитать s’entén que la vaig llegir fins el final.
Doncs per si això no us sembla prou entretingut, els verbs de moviment en rus són tot un repte. Per exemple, els russos no tenen només un verb anar sinó que per designar l’acció d’anar en tenim quatre: идти (idti), ходить (jadit), ехать (ejat) i ездить (esdit). El primer és anar a peu però es fa servir quan l’acció només és unidireccional, el segon per una acció bidireccional o d’anada i tornada repetida. Ехать vol dir anar en mitjà de transport com autobús, cotxe, bicicleta, etc i l’emprem per una acció unidireccional. El seu homòleg bidireccional o per acció repetida és ездить. No us penseu pas que amb aquests quatre s’acaben tots els verbs de moviment en rus perquè no és així però si més no aquests serveixen per mostrar una mica la complexitat d’aquesta llengua que fascina les meves orelles per la seva melodia i el meu cervell per ser tan exacta.
Bon dijous a tots!

El mobiliari en les expressions angleses II.

Segueixo avui amb el tema del mobiliari a les frases fetes angleses perquè encara n’hi ha unes quantes de molt útils. Recordeu que la setmana passada vaig comentar que un “wet blanket” era un esgarriacries? Doncs amb la paraula manta encara tenim una locució molt emprada en aquests moments, és la de “blanket regulation” que literalment és una regulació manta i que denota un conjunt de normes o regles que s’apliquen a tothom per un igual sense fer les distincions que caldria. Per exemple, durant aquest darrer tancament perimetral Catalunya no ha permès la mobilitat fora de la comunitat igual que no ho va fer en Ximo Puig per Nadal. Ellno va deixar entrar a la comunitat Valenciana cap no resident per molt que aquest hagués nascut a València o Castelló. Òbviament s’han de limitar els desplaçaments perquè com menys ens moguem, més es pot controlar la Covid-19 però el tancament indiscriminat de la comunitat va voler dir que hi va haver gent que es va quedar sense poder estar amb la seva família propera a qui no veia des de gairebé mig any. Hem de tenir en compte que a Catalunya hi treballen molts interins de la pública que són de Castelló o de València i que no van poder anar a casa pels Nadals. Aquest reglament va ser un “blanket regulation” perquè no va tenir en compte casos molt puntuals. Durant aquesta pandèmia el que ha quedat clar és la salut mental de les persones s’ha descuidat molt. De la mateixa manera que es permetien desplaçaments per cuidar persones dependents, s’haurien d’haver fet excepcions per no mantenir separades famílies durant tantíssim temps. Jo no recordo mai no haver pogut veure els meus pares si més no dos cops l’any. Així és que la pandèmia i les seves “blanket regulations” han fet molt de mal i espero que no n’hagi de fer més encara.
I parlant de governs i normatives, fa poc hi va haver a Barcelona una manifestació contra la nostra famosíssima alcaldessa Ada Colau que cada dia treu una idea pitjor que la del dia anterior i la imposa peti que peti. Doncs estaria bé que davant de tanta crítica i descontent de la ciutadania fes el que els anglesos anomenen “take a back seat”, és a dir agafar un seient de darrere, dimitir i deixar que agafi el control de l’Alcaldia alguna altra persona. No obstant, no ho farà perquè el sou que cobra li agrada molt i perquè ha procurat posicions molt beneficioses a qui li ha convingut. I això que ella anava de progressista i té un passat d’okupa!
Quan em vaig assabentar del nou impost d’emissions que vol fer entrar en vigor em vaig enfadar de valent i com dirien els britànics, em va faltar poc per “to bite the carpet”, per mossegar la catifa. Ens han apujat tota mena d’impostos a Barcelona i no ho noto enlloc. La ciutat està més bruta i deixada que mai. Us heu fixat en els parcs? Fan pena de veure! El Parc central del Poblenou té totes les plantes que creixen enfilant-se a les parets del seu recinte en estat d’agonia. Els clubs de cànnabis han proliferat com bolets al bosc sense cap control, el problema dels okupes és tan greu que Tecnocasa regala l’alarma als clients que volen vendre un immoble buit per por a que s’hi posin uns okupes i ja no es pugui vendre. Tenim més robatoris que mai, més jovenalla bevent pel carrer i destrossant el mobiliari urbà que en les darreres dues dècades. La nostra alcaldessa ha convertit Barcelona en una ciutat apta pels turistes però de la que els ciutadans no en podem gaudir. Procuro no fer-me mala sang però mossegaria la catifa cada cop que llegeixo quelcom sobre les seves decisions.
I de les catifes i els seients passem als tamborets amb la locució “stool-pidgeon”, colom de tamboret. Un “stool-pidgeon” és algú a qui han contractat per tal que vagi explicant a l’equip directiu coses sobre els seus companys de feina. Nosaltres els anomenem espietes o delators. A aquests de vegades no cal contractar-los, s’ofereixen ells mateixos a ser-ho, el problema és que se’ls veu el llautó de seguida i llavors la gent en fuig.
Recordeu que la setmana passada us vaig parlar de les “cradle-snatcher” i vaig comentar que hi havia una gran diferència entre una dona madura que té un company més jove i que és en castellà una “asalta cunas” i un “pare de sucre” sugar daddy que és un home molt més gran que la seva companya? El llenguatge segueix sent purament masclista i encara estem ancorats en tradicions del segle passat. Per això en anglès quan una dona ja ha passat l’edat perquè la demanin en matrimoni, ells ho expressen amb un “to be on the shelf”, estar al prestatge. És com si la dona fos un producte que s’ha de comprar a la botiga i si no es compra, es queda allí. Horrible. Sobre tot perquè el matrimoni no té cap edat ni per l’home ni per la dona. I de fet a la meva feina he conegut un parell de casos de matrimonis molt ben avinguts amb parelles que s’han trobat en edat madura. Tenir fills no és una obligació per a les dones i per tant el matrimoni ha de ser un acte simbòlic de reconeixement de la intenció d’una parella de restar junts fins el darrer moment. I l’amor no té edat i casar-se tampoc. Ni per les dones ni pels homes.
I seguint amb els prestatges hi ha una locució “shelf-life” vida de prestatgeria que designa en anglès quelcom que serà de durada determinada i més aviat curta. Quan vaig veure que de cop més gent es comprava un patinet elèctric vaig pensar que la moda tindria “shelf-life” però ha resultat no ser així. El patinet té l’avantatge que transporta ràpidament, es pot veure el carrer i prendre l’aire mentre un es desplaça i evita haver d’agafar el transport públic ple de gom a gom. A més te’l deixen dur amb tu per tot arreu, cosa que no passa amb la bici que he de deixar al carrer. O sigui que tot són avantatges només i per tant de “shelf-life” res de res.
Igual que amb els nostres veïns ibèrics, quan no volem parlar d’un tema que ens resulta molest els anglesos diuen “to draw a curtain over”, és a dir tirar la cortina sobre quelcom. Recordeu que els castellans ho expressen dient la locució “correr un tupido velo”.
I d’unes cortines a unes altres perquè en llenguatge vulgar quan volem dir que a algú se li ha acabat el bròquil en anglès diem “it’s curtains for” i el nom de la persona. Per acabar avui us volia comentar que si algú és el contrari d’un gentleman o una lady, en anglès direm que aquesta persona és “not out of the top drawer”, és a dir que no ha sortir del calaix de dalt.
Per aquest dijous ja hem acabat que avui ja porto nou expressions i locucions. Tinc pendent un post sobre la negació en àrab de la que vaig parlar per sobre fa poc. Us desitjo un bon cap de setmana aquest dijous de vigília del meu aniversari.
La fotografia d’avui torna a ser del meu despatx però avui el podeu veure amb llum de dia i amb un element molt important: el Safrà assegut a la meva cadira intentant gaudir del sol que entra pel balcó.

El mobiliari en les expressions angleses I.

Ja he comentat alguna vegada que m’abelleix molt tot el que és la decoració de la llar. Tant, que estic fins i tot subscrita a la newsletter d’Ikea només per veure les idees que treuen sobre com decorar la casa. I és que per molt que diguin que els mobles d’aquesta empresa no són de qualitat, jo fins ara el que vaig comprar fa vint anys encara ho tinc i a més quan ja no té una funció determinada ho reciclo i li dono una vida nova amb una utilitat diferent. És la filosofia d’aquesta empresa que ja fa temps que fa tallers per ensenyar als seus clients a donar un nou aire als seus mobles per evitar això que fa tantíssima gent de llençar-los. Fins i tot han arribat a impulsar una iniciativa per recomprar-los als seus clients. El que encara no sé és què en fan dels mobles de segona mà adquirits a antics clients. Del recycle passem al upcycle, que vol dir donar una millor vida a un producte tot pujant-lo de categoria. Si tenim ampolles de plàstic buides i les utilitzem per fer-ne un sistema de rec per les plantes, això seria upcycle. O si agafem les de vidre, les pintem amb esprai de colors i les fem servir de gerros per les flors, llavors també estem practicant l’upcycle. Una cadira vella pintada pot convertir-se en una tauleta de nit. Un penja-robes que ja no fem servir pot tenir una nova utilitat al bany per penjar-hi les tovalloles, etc. Només cal una mica d’imaginació per rescatar i fer reviure els mobles que creiem que no són ja necessaris. Per això m’agrada la pàgina d’Ikea, perquè sempre em fa venir idees que després puc posar en pràctica per poquíssims diners.
Els mobles són protagonistes a les nostres llars tot i que no ens en adonem. Què faríem sense taula o cadires a casa? I no trobaríeu a faltar el sofà si de cop i volta us quedéssiu sense ell? Els utilitzem però no els apreciem tant com es mereixen. Per això mateix els anglesos diuen que una persona és “part of the furniture” quan se la ignora i se sent que no forma ja més part de la família. A mi em va passar un cop amb la meva. Resulta que algú de la branca de la meva mare va organitzar una trobada amb tots els Badells coneguts. Me’n vaig assabentar quan ella em va comentar que la passaria a buscar el meu cosí per anar a Gelida en cotxe per celebrar aquella reunió de Badells. Com ja sabeu el meu segon cognom és Badell però a mi ni em van esmentar i tampoc es van recordar de convidar-m’hi. Aquell dia jo em vaig sentir claríssimament “part of the furniture”.
Relacionat amb el mobiliari els anglesos tenen un parell de locucions clavades a les nostres. La primera és la de aixecar-se del llit amb el peu esquerre, que per a ells és “ to get out of the bed on the wrong side”, és a dir, aixecar-se pel cantó equivocat. Per a mi no hi ha cantó equivocat perquè una banda del llit està enganxada a la paret. És el que té viure en un pis no gaire gran, que no s’ha de netejar gaire i no s’hi pot acumular res innecessari però l’espai s’ha d’aprofitar al màxim. El que sí conec és la sensació d’haver-me llevat pel cantó que no toca. O no us ha passat mai que de vegades comenceu el dia de mal humor sense cap motiu aparent? Reconec que no em passa sovint però quan arriba el moment no soc capaç de controlar el meu estat d’ànim. Hauré de proposar-m’ho fermament de cara als meus objectius del 2021.
I també com nosaltres els anglesos diuen que algú surt de l’armari quan un homosexual o lesbiana que ho han mantingut en secret, de cop i volta fan pública la seva orientació sexual. Pels anglesos això és “to come out of the closet”. I ara en ve una que només he sentit en castellà, la de “asaltacunas”. Una “asaltacunas” o en anglès “cradle-snatcher”, una raptadora de bressols és un mot pejoratiu que designa a les dones madures que tenen una parella molt més jove que elles. D’exemples n’hi ha molts pel món, la Madonna per exemple. Quan va tenir la seva filla ja ho va fer amb un home molt més jove que ella. La diva del pop té seixanta-un anys i el noiet que li fa de parella actualment en té vint-i-set. Aquí ho deixo. A la nostra societat estem acostumats a que la diferència d’edat en una parella consisteix en què l’home sigui molt més gran que la dona i per tant no tenim un qualificatiu tan pejoratiu per a designar un home madur que va amb una noia joveneta. Darrerament es parla del “sugar daddy” que literalment seria el papi de sucre. Crec que no cal que recalqui la diferència en la connotació d’una paraula com “sucre” i una com “raptadora” perquè és més que evident.
Però no totes les expressions que tenen a veure amb el mobiliari són similars a les nostres. En anglès per exemple, quan hem pres una decisió errònia i després n’hem de patir les conseqüències diem “to have made one’s bed and have to lie on it”, és a dir, haver-se fet el llit i haver-s’hi d’estirar. Si algú canvia de feina i al cap d’uns mesos s’adona que la nova feina no és en absolut millor a l’antiga, llavors aquesta persona dirà “I have made my bed and I have to lie on it”.
Pels governs que ajuden mitjançant diners públics a les indústries per mitigar els efectes d’una pujada dels costos o de la competència de l’estranger tenim el verb “to featherbed” és a dir, posar en llit de plomes.
I si en canvi estem en una situació o tenim un deure que ens és molt desagradable llavors el designarem en anglès amb la locució “a bed of nails” un llit de claus per recordar els faquirs que s’empassen foc o jauen en una superfície plena de punxes. I parlant de faquirs, sabeu que aquest substantiu prové de l’adjectiu àrab فقير que vol dir pobre? Per a mi “a bed of nails” seria que em m’obliguessin a fer el discurs de final de curs pels meus alumnes acompanyat amb la corresponent sessió de fotografies per sortir al Facebook i l’instagram de l’escola. Desgraciadament avui dia s’espera dels treballadors que es venguin a les xarxes com si fossin un producte o un polític que ha de guanyar adeptes. A mi el que hagi de fer per “vendre’m” em representa “a bed of nails”.
Pels esgarrariacries d’aquí tenim els “wet blankets” anglesos, és a dir els “manta mullada”, la típica persona que amb un excés de serietat o mal humor espatlla la festa de tothom. I parlant de mantes, si en anglès diem que una persona “was born the wrong side of the blanket”, que va néixer del cantó equivocat de la manta, vol dir que és fill o filla no legítim o legítima.
Quan algú de cop i volta ens demostra moltíssim afecte però ho fa de manera interessada, llavors diem que és “cupboard love” amor d’armari també. Diuen que els gats són molt poc afectuosos i només volen moixaines quan tenen gana. Si és així llavors el seu afecte és només cupboard love. Jo però amb el meu gat el Safrà estic molt contenta perquè és efusiu i té ganes d’estar amb mi i de que l’acaronin tant si té gana com si va tip.
La fotografia del post d’avui és del meu escriptori d’Ikea que ja fa dinou anys que tinc i que és protagonista total i indiscutible de casa meva.
Us desitjo una bona setmana i un bon dia del treball. Aquest any ens cau en dissabte però algunes empreses com la meva han decidit donar-nos un dia de lliure disposició el 30 d’abril per tal que no perdem la festa així és que a fruir-la de valent!

Similituds entre el rus i l’àrab.

Més similituds entre el rus i l’àrab.
Ja fa unes setmanes vaig escriure un post per il·lustrar de manera ràpida la complexitat de l’idioma àrab que tan em fascina. Avui vull dedicar el d’aquest dijous a comparar aspectes similars en dues llengües completament diferents: la russa i l’àrab.
Com ja vaig mencionar amb anterioritat una de les coses que més ens sorprèn als que aprenem aquests idiomes en un principi és que el verb ser/ estar en present no s’empra en cap dels dos. Això explica per quin motiu als russos i àrabs els és tan difícil utilitzar-los quan aprenen un altre idioma. De fet, si ens hi fixem el verb ser en una frase com “sóc professora” és copulatiu i l’anomenem així perquè només servei de nexe entre el subjecte i l’atribut però en sí no aporta un significat concret a la frase. Si jo digués “jo professora” tothom m’entendria igual. Doncs el verb ser o estar en aquests casos no s’utilitza ni en àrab ni en rus. Jo sóc professora en rus és Я преподавательница (ia prepadabatelinitsa) i en àrab seria أنا معلمة (ana mualima). Per a professora també hi ha una altra paraula en rus i una altra en àrab com en català tenim professor, mestre o docent. El cas és que veieu que hi manca el verb.
Si vull parlar de la ubicació com en la frase “sóc a casa” per exemple, en rus i en àrab també ho farem sense verb. En rus seria Я дома (ia doma) i en àrab أنا في المنزل (ana fi almansili). L’atribut o el complement adverbial fan que els verbs ser o estar siguin completament irrellevants per la comprensió de la frase. Ara bé, en cas de que vulguem expressar aquests mateixos fets en passat, llavors es fa necessari el verb per tal d’indicar el punt concret del que parlem. Jo era professora en rus és я была преподавательницей ( ia buila prepadabatelnitsei). En emprar el verb ser en passat o en futur, l’atribut s’ha de declinar en cas instrumental. Són les coses del rus, que s’ha de declinar contínuament. En àrab seria كنت معلمة (kuntyu mualima). En el cas de la frase “era a casa” en rus seria Я была дома (ia buila doma) i en àrab seria انا كنت في المنزل ( ana kunto fi almansil). Si neguem que som una cosa el rus segueix sense afegir el verb en present “jo no sóc professora” я не преподавательница (ia ne prepadabatelnitsa) però en àrab es fa imprescindible afegir un verb que no és el ser en sí ( كان) pronunciat kaana, sinó el ليس (leisa) un verb que serveix per negar el ser o l’estar en passat.
La negació en àrab és tot un repte del que us parlaré un altre dia en un post sobre com es nega en altres llengües.
A més de no fer servir el ser o estar en present, el rus i l’àrab coincideixen en que no fan servir el verb tenir per expressar possessió. El “jo tinc gana” “jo tinc un cotxe” o “jo tinc vacances” o “jo no tinc temps” s’expressen fent servir construccions que a nosaltres ens poden semblar més o menys complicades. Per dir jo tinc gana els russos i àrabs senzillament dirien “jo estic afamada”, però per jo tinc un cotxe els russos dirien у меня машина o bé у меня есть машина que equival a dir una cosa així com de mi està cotxe. De la mateixa manera l’àrab té diferents construccions per expressar possessió sense utilitzar un verb tenir. Tinc un cotxe és لدي سيارة (ladei sayaratun) que equival a un “de mi un cotxe” o bé amb el عندي سيارة (agndi sayaratun). Aquest عند té la mateixa funció del chez francès si volem expressar per exemple “al metge” amb und “chez le médicin”. En anglès la preposició pertinent seria un “at “i en alemany “bei dem”. És a dir que quan expressem possessió en àrab el que en realitat designem és el que està amb nosaltres, a casa nostra o al nostre voltant. Si volem negar que tenim una cosa en rus afegim un нет. No tinc cotxe seria у меня нет машини, amb la particularitat que en negar el cas del substantiu cotxe passa a ser genitiu. En àrab els verbs es neguen amb el conegut لا, però com que l’expressió de possessió no es fa amb un verb sinó amb una construcció diferent llavors ens trobem que si neguem podem dir ليس لدي سيارة (leisa ladeia sayara) amb el “leisa” o bé ما عندي سيارة (ma agndi sayaratun). Aquesta partícula negativa ما (ma) només es fa servir en frases nominals. Com ja he comentat la negació en àrab mereix tot un post i no vull entrar en detalls ara.
Cal saber aquestes coses sobre tot si s’ensenya una llengua com l’anglès, l’alemany el castellà o el català, vaja una llengua on sí s’utilitzi el verb tenir perquè s’haurà tenir un xic de paciència si hem repetit vint vegades que cal posar aquest verb i els russos o àrabs l’obliden.
Aquesta absència del verb “tenir” és curiosa des del punt de vista psicològic. Si ho pensem bé, el verb tenir no expressa cap acció ni activitat sinó més aviat un estat. Potser per això en llengües com la russa i l’àrab no s’expressa amb un verb.
No m’agradaria acabar el post d’avui sense recordar que demà és Sant Jordi un dia especial ple de roses i llibres que per a mi son fonamentals. Per a mi sempre és un motiu d’alegria tenir un llibre nou a casa per llegir. És com tenir una aventura esperant-me sense haver-me de moure de casa. Us podeu imaginar un món sense llibres? Seria impensable, per tant fem-los-hi els honors demà!

El negoci de la restauració a aquest país: tradició o enganyifa?

No sé si sou dels que aneu gaire sovint al restaurant. Jo no. Per a mi el restaurant és un lloc on vaig en ocasions especials per celebrar quelcom poc habitual. I les vegades que he fet l’experiment de dinar fora de casa per comprovar si és un luxe que val la pena, no he quedat gaire convençuda.
Fa unes setmanes vaig haver de fer-ho perquè tocava tarda d’avaluació al centre i l’espai que tenim habilitat per a menjar-hi estava tan ple que si m’hagués esperat per dinar, ho hagués acabat engolint-ho tot en deu minuts, cosa que no em semblava gaire saludable.
A falta d’idees vaig triar una pizzeria prop de la feina i em vaig sentir com una potentada per asseure’m a una taula i esperar que em servissin el dinar. Vaig triar el menú pizza que incloïa aquesta especialitat italiana, una beguda i els postres o un cafè. Vaig pagar nou euros pel dinar i vaig sortir força decebuda perquè la pizza d’espinacs de Dr. Oetker que em cruspeixo amb la meva parella cada dos dissabtes és infinitament més gustosa que la que em van portar i costa tan sols poc més de tres euros. La veritat és que em vaig sentir un pèl bleda per pagar el que per mi són força diners per un sol àpat. En sortir però del restaurant em vaig trobar diversos dels meus alumnes de batxillerat entaulats menjant també una pizza. Els conec i són habituals del restaurant perquè com els seus pares i una bona part de la societat d’aquest país, per a ells, menjar fora de casa és una cosa d’allò més comú.
Els negocis de la restauració a la Península Ibèrica són nombrosíssims i tot i ser un sector en què la feina és dura, si els restaurants estan ben gestionats, constitueixen un negoci rentable.
Us heu parat mai a comptar quants restaurants hi ha en un parell de quilòmetres a la rodona? Fins abans del Covid-19 molts obrien cap a les set i alguns baixaven la persiana a les onze o dotze de la nit. La vida de molts s’articula a partir dels bars i restaurants i per això són part de la nostra cultura ibèrica.
Anar al restaurant a Espanya no és res de l’altre món. El turisme i la gastronomia són importants fonts d’ingressos aquí i òbviament per això la Covid-19 ha estat un gran desastre.
El primer confinament va acabar amb el 20% dels negocis de restauració al país, una gran tragèdia si tenim en compte que molts d’ells eren de caire familiar i alimentaven tot un nucli de convivència i que les actuals restriccions estan amenaçant encara una part important del sector que va sobreviure el primer confinament.
I en tota aquesta disbauxa d’informació amb què ens bombardegen els medis i encara més les xarxes, en un moment en què molts locals lluiten per sobreviure, s’ha esbombat que Alemanya ofereix fins a 70% d’ajuts als restaurants que han de tancar durant les restriccions. Aquesta notícia enfurisma els més encesos però s’ha de saber interpretar correctament. En primer lloc cal tenir en compte que Espanya té quaranta-sis milions d’habitats mentre Alemanya en té vuitanta-tres. No és el doble però gairebé. Això vol dir automàticament que hi ha moltíssims més contribuents a les arques estatals. El número de restaurants d’Espanya però supera amb escreix el número de restaurants a Alemanya. Aquí, segons dades del diari El Mundo, hi ha un restaurant per cada 175 habitants. Una altra font parla de 81.000 restaurants a Espanya. Al país Germànic hi havia en canvi 71.619 restaurants el 2019 segons el web Statista. És a dir que amb més població allà hi ha força menys restaurants i per tant al govern també li serà més fàcil donar ajudes a aquest sector.
Per què no hi ha tants negocis dedicats a la gastronomia allí? Doncs perquè en general els alemanys no tenen una hora per dinar com aquí i anar a fer un menú no és tan usual. Els esmorzars són més pel cap de setmana i esmorzar fora no és la regla general.
Les subvencions impliquen que si un negoci de restauració allí només ha fet el 30% del que factura habitualment degut a la Covid-19, el govern ajudarà aquest negoci amb un 40% per tal que arribi a un 70% de la facturació de les èpoques anteriors a la Covid-19.
El sector gastronòmic està sobre-explotat des de fa anys aquí i a més pateix el problema endèmic que hi ha molt intrusisme. Joves sense formació o en formació es dediquen a ser cambrers perquè és una feina fàcil d’aconseguir el cambrer professional està des de fa anys en perill d’extinció.
Però aquest intrusisme i els sous miserables del sector també han repercutit de manera molt negativa en la qualitat del servei que s’ofereix. Poques vegades vaig al restaurant perquè en definitiva la meva mentalitat és molt més germànica que ibèrica i anar-hi ha de ser quelcom molt especial. Però de les poques vegades que hi vaig, rarament quedo veritablement satisfeta amb el que menjo i amb el servei.
Malauradament us he de donar dos mals exemples recents de com funciona el servei a molts restaurants i els dos són d’aquesta setmana santa.
Hem fet dues sortides llargues per Pasqua. A la primera vam anar a dinar a Palamós. Evidentment ens va costar trobar restaurant a les dues perquè tothom tenia reserva i anar a menjar espontàniament una paella va ser una missió impossible. Vam acabar en local on vam haver de triar unes tapes amb unes porcions esquifides i on ens van cobrar quatre euros per una cervesa sense alcohol. I si es gaudeix de la terrassa doncs tot es dona per ben pagat però el problema és que mentre menjàvem vam haver de presenciar com un cambrer escridassava a l’altre i li donava ordres com si fos un esclau. Cap dels que s’ocupaven del servei a les taules es va mostrar amable en el més mínim.
El dia que vam fer l’excursió a l’Estartit vam tenir la sensació de que havíem fet moltíssima més sort que a Palamós perquè ens vam entaular a la una en un restaurant on s’havia cancel·lat un dinar.
El menú de paella constava d’un entrant i una paella per dos i les postres. Les begudes no estaven incloses.
Quan vam arribar al restaurant —el nom del qual prefereixo no dir— només hi havia potser unes cinc taules ocupades. Doncs van trigar ben bé 20 a 30 minuts en agafar-nos la comanda i quan va venir el noi a fer-ho, primer només volia demanar-nos què volíem beure. Per seguretat li vaig fer agafar la comanda sencera perquè ja em vaig témer que podrien ser lents.
El restaurant es va anar omplint i a nosaltres ens van portar les begudes però van trigar mitja hora més en portar-nos l’entrant. En els casos en què s’ha de fer esperar els clients tantíssim és potser adequat portar-los quatre olives, unes ametlles o si més no el pa del menú. Però el pa no ens va arribar mai. Ni abans de l’entrant, ni amb el primer ni amb el segon.
L’amanida del meu company era un tomàquet en rodanxes amb una mica de tonyina per sobre. Per morir-se de gana. I els meus musclos al vapor me’ls vaig menjar de la fam que portava però de bons no n’eren gens. Us preguntareu què es pot fer malament amb uns musclos al vapor, doncs bé: me’ls van servir freds, salats i tampoc no es van molestar a portar-nos ni uns talls de llimona.
Del primer plat al segon van passar uns vint-i-cinc minuts i quan va arribar la paella ens va deixar no gaire satisfets perquè era excessivament greixosa. Seguíem esperant el pa. Com us podeu imaginar del segon plat a les postres gairebé havíem fet ja la digestió. Quan ja pensàvem que no podia anar res pitjor resulta que demanem les postres, esperem en va i al quart d’hora apareix el cambrer demanant que li repetim la comanda perquè se n’havia oblidat. Comencem a estar força emprenyats. Als deu minuts apareix el cambrer amb les postres correctes per la meva parella però s’ha equivocat amb les meves. Sospiro i li dic de manera contundent que només ens faltava l’error per acabar de quedar contents.
Ens mengem el pastís de formatge de la meva parella mentre esperem les meves postres. El cambrer està visiblement irritat i gairebé llença la cullera per la taula.
Amb tot això el meu company va a pagar i aprofita per dir-li al cambrer més veterà que el servei li ha semblat nefast perquè ni tan sols ens han portat el pa del menú. El cambrer es defensa dient que hem d’entendre com a clients que quan el restaurant és ple és impossible tenir pa per a tothom.
De ben segur aquell dia van fer caixa però no entenc de cap manera com poden aguantar restaurants com el de l’Estartit. Quan el menjar és regular i a sobre el servei falla més que una escopeta de fira i el client queda descontent només es pot fer una cosa: escriure una ressenya al Trip Advisor o al google i esperar que no tothom sigui ruc i s’empassi un mal servei sense queixa.
En vista de l’èxit he de dir que les meves ganes d’anar al restaurant a gastar diners que em costen de guanyar han quedat força tocades. Prefereixo anar només un cop a l’any al restaurant i quedar realment satisfeta que no pas anar-hi tres cops malament. És clar que si tots féssim el mateix, o bé els restaurants s’espavilarien o bé molts més encara tancarien. De fet, segons un article del diari El Mundo del divendres 19 de juny del 2020, Espanya era en aquell moment el país amb més bars i restaurants del món. Forma part de la nostra cultura però la quantitat no indica qualitat i a més com hem pogut veure amb la Covid-19, que l’economia de tantíssima gent depengui d’un sol sector és un error fatal.
En tot la meva experiència personal d’aquesta setmana santa m’ha ensenyat que més val no anar a cap restaurant si no se’n té referències d’algun conegut. Així ens podem evitar el que ens va passar al meu company i a mi: que tornem a casa amb mal de panxa i la butxaca visiblement més alleujada.
Dijous vinent ens veiem amb un nou post i no oblideu preparar-vos pel Sant Jordi!

El “Nachholbedarf” alemany.

Ara fa gairebé un any tots els nostres plans per setmana santa se’n van anar en orris. Potser alguns només havien pensat en quedar-se a la ciutat i visitar allò que no tenen mai temps de veure, i molts ben segur es delien per anar a la seva segona residència i desconnectar de la vida diària a la ciutat però ens ho vam haver de pintar a l’oli perquè ens vam quedar tancats i se’ns va permetre només sortir per coses essencials també durant la Pasqua.
Ens van robar la primavera i ens van furtar també aquestes vacances tan preuades que gaudim just començar l’època de l’any que ens carrega les piles per aguantar els dies grisos i freds de la tardor i l’hivern. El 2020 vam haver d’esperar per estirar-nos a la platja, per seure a una terrassa a prendre un cafè o un gelat, per sortir a fer esport a l’aire lliure, per deixar que el sol acaronés la nostra pell blanquinosa i que ens tenyís de cafè en llet els rostres esbarrellats dels mesos de dies curts.
I com que fa un any no ho vàrem poder fer, aquest any jo he aprofitat la setmana santa com feia anys que no ho feia i he omplert els deu dies de vacances que tenia d’activitats que no sempre puc fer. He anat a passar un matí a Calella per passejar per uns carrers que conec sobradament però que per primer cop puc veure amb tranquil·litat. El dimarts vaig passar bona part del dia a Badalona amb una amiga mirant botigues i passejant pel magnífic passeig marítim. Fins i tot vam dinar un entrepà en un bar de prop de la platja. El dimecres vaig anar a patinar per la Barceloneta i després em vaig estirar prop del mar per prendre el primer bany de sol, omplir el dipòsit de vitamina D, i relaxar-me tot escoltant música. El dijous vam anar amb la meva parella a visitar la casa Vicenç, la primera obra de Gaudí que l’arquitecte va acabar abans que el Modernisme arribés oficialment a Catalunya. Una perla amagada entre edificis moderns al barri de Gràcia però que alegra la vista del que passa pel carrer i encara més del que pot entrar a visitar-la. En acabar vam anar al parc del Putxet, un dels que encara no coneixíem de Barcelona per ser una mica menys ignorants. La vista a la ciutat s’ho val.
El divendres vam anar a descobrir Platja d’Aro, una localitat on ni la meva parella ni jo havíem estat mai però que no ens va omplir tot el dia perquè el centre es visita ràpidament. La resta del dia la vam passar a Palamós. Dissabte vaig reprendre una mica el ritme habitual del cap de setmana amb una volta en bicicleta, una estona a la platja i la meva típica sessió de natació del dia festiu. Per la tarda vaig poder anar a fer el tafaner a botigues no essencials a les que no hi trec el nas per manca de temps. El diumenge vam anar a fer el tafaner a l’Estarti, i el dilluns vaig tornar a fer la meva sessió de bicicleta i piscina però afegint-hi una estona a la platja. En resum: una setmana santa ben aprofitada.
I ara segur que us demanareu, i a què ve tota aquesta explicació de la seva setmana santa? Doncs molt fàcil, el que he fet jo aquest 2021 amb el meu temps exemplifica a la perfecció quelcom que en alemany s’anomena “Nachholbedarf”.
“Nachholbedarf” és la necessitat que se sent de recuperar temps perdut fent quelcom que no s’ha pogut fer per algun motiu determinat abans.
Si un nen ha patit molta fam de petit a causa de penúries econòmiques i potser de menut passava davant les pastisseries i mirava els dolços amb un desig contingut que sap que no serà satisfet, probablement aquest nen de gran, quan ja tingui prou recursos per fer-ho, es comprarà de tant en tant pastissos per la necessitat de recuperar el que no va poder fer abans, és a dir per “Nachholbedarf”.
Les immigrants andaluses que vaig conèixer jo a la AFA Flora Tristán, anaven a escola a aprendre a llegir, escriure i matemàtiques simples per tal de compensar la necessitat de posar-se al dia i recuperar el temps i els coneixements que no havien pogut adquirir abans.
Doncs jo aquesta setmana santa tenia “Nachholbedarf” i per tant he fet tot el que no vaig poder fer la passada i he afegit més activitat per tal de gaudir la d’aquest any.
Encara se’m posa la pell de gallina quan penso que el 2020 per setmana santa estàvem tots connectats al correu electrònic pràcticament sense interrupció ni els caps de setmana, per tal de planificar al centre com seguiríem amb la nostra activitat docent de manera telemàtica.
Aquest any gràcies a Déu no ha calgut i jo, que també tenia “Nachholbedarf” de desconnexió digital, no he mirat ni una sola vegada el correu en totes les vacances.
Sens dubte el descans primaveral d’aquest any el recordaré gratament durant molt de temps i per si de cas, m’esforçaré en que totes les meves vacances properes estiguin tan plenes d’activitats diferents i agradables que realment em carreguin el dipòsit d’energia positiva com aquestes darreres.
Per cert, el concepte de “Nachholbedarf” s’utilitza extremadament sovint en alemany. Potser els germànics tenen la necessitat de posar-se al dia i recuperar temps perdut més que nosaltres. En tot cas aquest concepte em sembla molt pràctic i necessari i trobo a faltar tenir una paraula catalana per expressar-lo.
I per acabar l’entrada d’avui, us vull explicar una altra locució que crec que serà molt necessària ara en reprendre el ritme els professors i els estudiants. És la de “zu Pote kommen”. Seria molt difícil de traduir i literalment és gairebé impossible. “Zu Potte kommen” volia dir en altres temps, entrar dintre de la barca de rem. Avui en dia s’utilitza per designar que algú o quelcom es posa en marxa i comença a ser productiu.
Els alumnes trigaran potser un parell de dies després de les vacances en “zu Potte kommen” perquè l’estat de relaxament total de les vacances sovint es tradueix en que volen fer el gallòfol encara un parell de dies tot i que les vacances s’hagin acabat.
Jo espero amb molta il·lusió sempre el diumenge per la tarda per fer una mica el gandul i quedar-me llegint a casa. I vosaltres com feu el gandul?
Les fotografies d’avui són la platja de l’Estartit, seguida de la de Platja d’Aro, la casa Vicenç i la vista de Barcelona des del parc del Putxet.