La porta (II)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

No sabia què fer. El traspàs era un acte de solidaritat amb la comunitat i el planeta i alhora un cerimonial en que se li feien a un tots els honors. La festa de comiat de la vida era subvencionada per les institucions i moltes agències aconseguien un parell de desenes de milers d’unitats d’energia organitzant festes de luxe per tal que el darrer dia a Arda 1 fos el millor dels records que un s’emportava abans de deixar enrere la vida. I malgrat que s’educava als ciutadans per creure firmament que el traspàs era la manera més digna de morir, al Benet aquell acte de submissió a les autoritats i aquell suïcidi voluntari li havia semblat sempre contra natura. D’insubmisos n’hi havia però a ells se’ls negava la cerimònia de comiat i si s’entossudien en rebel·lar-se ni tan sols se’ls permetia dir adeu a la família. La tècnica persuasiva funcionava extremadament bé, cosa que entristia el Benet, que no havia cregut mai en el sistema.
Aquella estranya el fitava amb els seus ulls avellana recordant al Benet que no tots eren autòmats convençuts de la justícia inherent als sistema. Sense voler se li va escapar un somriure que en aquells moments era molt poc oportú.
— Li fa gràcia a vostè el traspàs?
— Gens ni mica! Ans al contrari! Penso que és un crim horrorós obligar la gent a deixar la vida pel benestar del planeta. Per això vaig triar no tenir fills i no haver de marxar sense ganes!
— Doncs imagini com estic jo! No puc creure que s’hagi d’acabar tot tan ràpidament! M’hi voldria negar però no em vull arriscar a perdre les darreres hores amb la meva filla.
El Benet s’hi acostà i li posà la mà a l’espatlla.
— De debò m’agradaria ajudar-la. Moralment si més no!
— No sé amb qui parlar-ne! Si es descobreix em tancaran!
— Cert. Per això no hauries d’haver parlat amb mi tan obertament,—començà a tutejar-la el Benet—saps que ens vigilen per tot arreu. Intercanviem dades dels xips personals si no et sap greu perquè en qualsevol moment podria passar un vigilant i identificar-nos.
— D’acord.
La dona morena aixecà la vista i dirigí els seu esguard directament als ulls del Benet que es va quedar per segona vegada mig mut.
— Passa res? Si no li resulta agradable o té por ho deixem córrer… jo ho entendré.
— No, no és això. — Féu el Benet a qui aquells ulls dolços li havien cridat l’atenció. Era el que més destacava d’aquell rostre colrat pels sol i per les emocions que deixava entreveure petites arrugues i solcs que li resultaren d’allò més agradable. Era obvi que aquella desconeguda no s’estirava la pell ni es feia cap tractament.
— Doncs ara li passo la informació. — Digué la dona a qui se li tornaven a envermellir els ulls.
— Perdona! Et puc fer dues preguntes?
— Sí, endavant.
— Com et dius? No tinc ganes de connectar-me al xip per saber-ho…
— Alícia. Però tothom em diu Lícia.
— Jo em dic Benet.
— I la segona pregunta? — Féu ella tota encuriosida.
— No prens l’elixir? Saps que ajuda a controlar les emocions…
— No. No vull aquesta merda ni cap de les que impedeixen al cos totes les reaccions naturals. I les emocions ho són.
— Ets conscient que et pots posar en un bon embolic si no el prens i estàs trista…
— Sí. Però aconseguiré calmar-me abans d’arribar a la feina. I si no és així porto una ampolla per si de cas…
La Lícia va obrir la bossa que portava i li mostrà al Benet un petit flascó de cristall de colors. Allò també havia de ser una peça molt valuosa.
— He de marxar! — Féu el Benet entristit. — Espero tornar-te a veure aviat!
— Estem en contacte! — digué ella tot dibuixant un somriure empegueït que no es corresponia per res amb el su nivell d’extraversió.
La resta del matí el Benet el passà complint les seves obligacions amb el cap a les trobades d’unes hores abans. Va escriure la Raquel i es van trobar al gimnàs a la sala de ciclisme. En Benet va ensopegar tres vegades des de l’entrada de la sala fins a les màquines i la Raquel el mirà amb recel. Li hagués volgut preguntar si estava bé però parlar d’emocions no estava ben vist i a la sala d’entrenament no tenien cap intimitat. Un grup de joves amb cossos musculats i malles blanques ajustades els miraren amb condescendència. Arda 1 era un planeta juvenil. El Benet i la Raquel van creuar mirades però no van gosar dir res i en acabar la sessió van decidir anar a donar una volta abans d’acomiadar-se. Es van posar al dia de les darreres peripècies a la feina i van criticar xardorosament el trist programa institucional d’entreteniment pel temps de lleure. Quan ells eren joves encara hi havia tallers per aprendre a jugar als escacs o fer manualitats. Ara només es portaven les aficions virtuals perquè no produïen deixalles ni costaven unitats d’energia. El Benet li va explicar a la seva amiga les dues trobades d’aquell matí.
— Ves en compte Benet! I si són agents de les institucions?
— No ho eren.
Va connectar-se al seu xip personal i de cop es va desplegar una imatge davant d’ell. El noi morè aparegué en forma d’holograma que sortia del seu dispositiu. Es deia Mohit i recordava el seu interès per llegir el llibre. Als dos segons aparegué l’holograma de la Jasmina amb un missatge contundent. Tenia ganes de llegir un llibre però no calia que fos el que havia vist aquell matí i en tot cas es podia adaptar a l’horari del Benet i de l’altre passatger del matí per no ocupar massa hores al Benet. Aquest va somriure. Li agradava estar envoltat de gent amb qui tingués algú en comú. Aquells dos joves eren més curiosos que la resta.
— Semblen molt macos! — Digué la Raquel amb sinceritat.
— I no són els únics que he conegut avui. Encara hi ha una altra dona, és diu Lícia. La he trobada avui plorant al carrer.
La Raquel emmudí. Poca gent plorava a Arda 1 i fer-ho era perillós. En Benet continuà.
— Li queden tres mesos per fer el traspàs.
— Benet! No t’emmerdis amb ella! Patiràs perquè ha de marxar aviat.
— Ho sé però no puc, quelcom dels seus ulls m’ha fascinat.
La Raquel se’l va mirar com si vingués d’un altre planeta.
— Potser la convidaré a un vespre de lectura a casa meva. Qui sap! Potser li farà goig llegir. Sempre la pot ajudar a no pensar més que no pas la porqueria d’entreteniment que ens preparen les institucions.
— I a mi? No em convides al club de lectura?
— Si t’interessa sí! — Digué el Benet eufòric.
— Doncs si ho fas en algun dels vespres que no ajudo l’Elena també vindré.
— Com porta el traspàs de sa mare?
— Molt malament! I la veritat és que començo a pensar que l’elixir no li funciona perquè noto sovint que ha plorat…
— Si els tres no tenen cap inconvenient podríem quedar un vespre per setmana tots. Ja poso jo les begudes i la teca.
— Quin pla més subversiu! Mira que si ens enxampen!
Van esclafir a riure, no sabien si els altres hi estarien d’acord però en principi aquella trobada clandestina era la cosa més saborosa que els havia passat en els darrers cinc anys. Amb l’al·licient que era completament il·legal.

La porta (I)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La porta blanca es va obrir automàticament i les dues meitats van desaparèixer a les ranures tot descobrint un espai blau que semblava no tenir ni terres ni parets. Entrar-hi sempre li havia fet por al Benet quan era petit i ara, als seus seixanta anys li seguia posant la carn de gallina. Un cop dintre el viatge fins la planta baixa transcorria pacíficament perquè els contorns de la cambra mostraven un tros d’espai ple d’estels i una galàxia. Era difícil saber si llunyana o propera perquè quan un intentava tocar-la amb la mà l’holograma desapareixia i tot es convertia només en un immens núvol blau.
Durant el descens un ordinador li anava dient el que havia de fer aquell dia: Acabar de programar els robots de neteja dels carres, anar al centre de reparació perquè a dos d’ells els fallava alguna cosa i havien deixat caure dos containers de les escombraries sobre tres transportadors particulars, passar pel gimnàs a la sortida de la feina per fer la seva dosi d’entrenament diari i anar a veure la Raquel per la tarda. En arribar a l’entrada de l’edifici va saludar els dos veïns que es va trobar. No els coneixia pràcticament però el miraven sempre com si fos una peça de museu. No hi havia gaires persones de seixanta anys a la ciutat i per això les seves arrugues i la panxa un pel caiguda i molsuda eren l’objecte de l’admiració de tots els que es trobava. Tanmateix a ell l’entristia. Només tenia a la Raquel, al Joan i al Mirko amb qui compartir les seves pors i la seva solitud. Sortir al carrer era fer front a un exercit de cossos joves i rostres túrgids que el miraven amb la curiositat amb que s’observaven les peces d’una exposició. Era un dinosaure que havia decidit pertànyer a una espècie en extinció i deambulava pels carrers a la recerca d’altres dinosaures. Creuar-se algú pels carrers o trobar algun dependent en un bar o botiga de la ciutat que li semblés un ancià l’omplia de joia. La majoria dels que es deixaven veure tenien fins als quaranta cinc anys. Passada aquesta edat la societat et relegava a les funcions més poc vistoses per tal de no recordar a gaires ciutadans que hi havia una possibilitat de viure més enllà dels cinquanta cinc.
Arda 1 s’havia convertit en un planeta sostenible en què tot estava sota la vigilància de les entitats supremes. El control natal només permetia a les dones tenir un fill i després del primer part se les esterilitzava per tal que no en poguessin tenir un altre. El mateix passava amb els homes. Tenia avantatges perquè els salaris eren suficients per criar el fill únic i donar-li allò que estava ben vist que tinguessin: joguines virtuals, un patinet volant als sis anys, un viatge a alguna illa exòtica on poder-se banyar en una platja com les de començament del segle vint-i-un i sobre tot una educació. No obstant, aquesta la triaven les institucions segons els tests d’intel·ligència del nens per ajudar-los a escollir el treball adequat a les seves capacitats i al sistema. No hi havia lloc per equivocacions.
Les tres setmanes de vacances en família a Mykonos, Sardenya, Menorca, les Canàries, les Feroe, o les Seychelles pel més benestants, constituïen el màxim moment de felicitat pels que havien escollit l’opció vital d’aparellar-se i tenir un fill. La resta de l’any tots, tant les famílies amb nens com les que no en tenien omplien el buit provocat per una societat de control total adquirint productes sostenibles autodestructibles o practicant esport grupal per tal d’augmentar les possibilitats d’arribar a l’edat del traspàs tan sà i sent tan útil que l’administració decidís concedir-te deu anys més de gràcia. Ho aconseguien poquíssims però els que ho feien es convertien en herois mundials. I sovint eren herois solitaris perquè des de que s’havia implantat el sistema encara cap parella havia aconseguit superar totes les proves necessàries per tal que els atorguessin els deu anys. Un dels dos havia de traspassar i l’altre quedava sol en un món de joves lluitant per aconseguir establir relacions amb els coetanis llunyans a través dels bars virtuals.
El Benet baixà les escales del metro d’alta velocitat i va esperar que passés el vehicle sense parades. Entrà al vagó i observà les cares dels del seu voltant. Tots estaven abstrets contemplant les figures hologràfiques que sortien dels seus xips personals i amb les que mantenien converses anodines segons li semblava al Benet.
Tragué de la bossa que portava un llibre verd de tapa tova mig nyaufat a causa de la humitat indeguda i del pas del temps. Era una novel·la del Kahled Hosseini que el transportava a un temps llunyà i a una regió que ja havia desaparegut del mapa com totes les altres.
En Benet havia deixat d’observar el seu entorn fins que un dels passatgers del vagó es va fixar en el llibre del Benet, va fer uns ulls com taronges i va interrompre les converses virtuals dels altres dient:
— És de veritat?
— Sí que ho és. — Digué emocionat de ser el propietari d’un d’aquells objectes tan preuats.
El noi d’ulls grans i foscos es va apropar a ell. Els seus cabells eren negres i la seva pell color cafè amb llet feia sospitar que devia pertànyer a la classe considerada no autòctona.
— Me’l deixa veure? — demanà amablement.
— I és clar! — féu el Benet que va doblegar la pàgina del llibre per tal de saber on s’havia quedat.
— M’agradaria poder tenir-ne uns quants! On el va trobar?
— A la planta de reciclatge de Collserola. L’havien recollit d’un edifici del mil nou-cents vuitanta que s’havia d’enderrocar. Es veu que havia estat un centre cívic i estava ple de llibres. Vaig rescatar-ne tants com vaig poder…
— En té d’altres?
— Uns quants! — féu el Benet sentint-se important.
De cop i volta ullà el vagó de nou i notà com quatre passatgers més havien apagat els xips personals i els miraven a ells. Una noia jove rossa també s’hi acosta encuriosida.
— N’hi podria comprar un? — demanà el noi.
— De ben segur. Si espera a que acabi aquest se’l pot endur!
— Quantes unitats d’energia en vol?
— Cinquanta.
— Això és molt!
— Ho sé. És que vull evitar que acabi com a objecte decoratiu en alguna lleixa o que el revengui vostè per tres-centes unitats d’energia.
— Entenc, però escolti, jo el vull per llegir-lo i no per decorar. Tothom parla de la lectura com una experiència meravellosa i jo ho vull provar.
El Benet sospirà pesarós. L’abellia que hi hagués algú interessat en recuperar aquella afició antiquada però no volia que aquell petit tresor es perdés per sempre.
— A mi també m’agradaria llegir-lo. — Digué la noia rossa tot abaixant els ulls.
— Per mi llibres com aquest són petites joies i no els vull perdre. Si els interessa l’experiència de llegir podrien venir a casa meva i a una hora convinguda i jo els el deixaria llegir. Un per un, és clar.
Els dos van assentir amb el cap i van donar el seu codi de xip personal per contactar amb el Benet. Tant el noi morè com la noia rossa es van acomiadar estrenyent la mà del Benet i van baixar tots amb presses per pujar altre cop al món exterior.
El llarg passadís i les escales del final semblaven eterns i el Benet va fer un esforç per anar més ràpidament perquè la fredor d’aquell indret se li feia irrespirable. Quan va arribar a les escales i va aixecar el cap, la llum del dia l’enlluernà. Pujà les escales mecàniques de dues en dues i just acabava de sortir que va sentir un ganyol estrany. Es girà per veure un gos assegut al costat d’una dona que s’estintolava a una farola. Amb el rostre amagat per unes mans de dits llargs, l’únic que el Benet podia veure de la seva cara era una mitja melena fosca.
— Es troba bé? — féu el Benet que feia temps que ni veia plorar a ningú ni havia plorat ell mateix.
La dona reaccionà de seguida a la pregunta i es descobrí el rostre.
— Tant bé com es pot trobar algú a qui només li queden tres mesos per fer el traspàs.
El Benet la fità als ulls però no veié cap senyal de ràbia en el seu esguard. Al contrari la dona guspirejava admiració i energia vital alhora malgrat que els seus ulls haguessin quedat enrojolats per les llàgrimes…

 

Teachers nowadays: underrated slaves with heart!

IMG-20180419-WA0004

Nearly two weeks ago two friends sent me a message in the morning cause they were in the neighbourhood and thought they could see me. I was really surprised because both took for granted I was still on holiday and that I would be till the 12th or 14th of September. It seems in general people think that being a teacher and standing in front of a class with twenty five students is an easy task that requires no preparation at all. Moreover, the vast majority lives in the complete ignorance and believes we have just as many days off as our students.
I would really like to see all those naive people trying to give only a sixty-minute class and make them go through the wonderful experience of having to motivate, integrate and learn an entire classroom full of youngsters absorbed with their mobile phones and, in the case of the teenagers I have in my lessons, up to their eyeballs with an explosion of sexual hormones that prevent them from concentrating.
I already commented on a previous post that the profession “teacher” has never been really valued and as a vocational teacher the fact that people despise the task hurts me deeply since it can’t be denied that it is a pillar of society.
Teachers nowadays have little to do, to say the least, with teachers fifty years ago. Those ones used to transfer the same knowledge to children and youngsters sitting down in lines of desks decade after decade. Those students might have bored themselves to death but they kept still and did not prevent their mates from listening and learning if they felt like it.
The classroom of the 21st century integrates students from different social layers and nationalities that make the teaching experience very rich but require from us a role of mediators that teachers fifty years ago did not have to fulfill. Moreover, students come from families in which both father and mother are fully devoted to their highly competitive and hard jobs that take all the energy needed from them to accomplish the most important task: the attention and education of their children. Parents are so exhausted when they come home that they prefer to yield to their children’s pressure rather than struggling with children and setting limits. The result is a whole amount of undisciplined children and teenagers that can hardly adapt to decent behaviour rules in the classroom. The educator’s task is overwhelming and drains you completely. When we teachers come home we need to recover our vital energy.
To make matters worse, we teachers nowadays have, and I am surely underrating the figures, one student with anxiety disorders, one with eating disorders, several with addictions and a vast majority of children that have been over-protected and many more of them who feel completely lost. In order to motivate them and teach them a meaningful content they might need not only to pass exams but for life, we need to analyse our students to figure out first what kind of person he/she is.
Teachers, and I am one, don’t work with bricks one can manufacture in the suitable size to build something. We work with fragile people with different egos, fears, shortcomings, talents and intelligences and we must try to get the most out of them in an environment that is heterogeneous and in little time.
When I talk about different intelligences I refer to the eight ones described by Howard Gardner that should be taken into account in the classroom because students perform differently according to which sort of intelligence is more developed in them.
Effective and professional teaching stuff with experienced trainers will learn quickly how each of the students is and will try to “engage” the maximum number of learners during the lesson but it is nearly impossible to motivate each one of them. We aren’t “show men” or “show women” every day because we would develop a side personality and we would end up as loonies anyway in the long run if we had to act as actors and actresses every day.
Fifty of sixty years ago if a student did not keep pace with the lessons he failed and that was all. Now the teacher’s task is to continuously invent strategies to make students contribute to the class making it more dynamic.
I hope some of my readers have children. Parents know how difficult it is to keep the attention of children and teenagers for too long a time. And yet society makes the mistake: It forces students to sit for six hours a day in classrooms and we teachers, even if we try to make the class interesting, end up having absent-minded learners that see us as oppressors when in fact we are just trying to enable them to face the challenges of our society. I don’t want to sound as an enemy of those who wrote the curricula but in Finland students get better results but they are fewer hours in class. But then again, fewer hours in class would mean that grandparents would turn into slaves because their children wouldn’t be able to attend their own children since parents have to sit endlessly at work. This is again a topic I would like to talk about in another post.
The result of all this is that a great amount of time our children’s and teenagers’ brains and bodies would need to be outside moving around, they are sitting still in classrooms instead. And where they lack the physical movement the virtual world has recreated spaces for them to move in front of screens. Needless to say that the effect on the health is not the same. This is the first mistake and first battle we teachers lose. To adapt to the changing world for youngsters we have made the learning process dependent on technology tools and they have become boring too. It’s a hard world for us right now.
In addition the classroom itself has changed a lot. Teachers sixty years ago taught the same content all their lives. We nowadays have to mediate between our learners and a knowledge that multiplies itself every day and in order to do so we have to be updated.
If someone ever thought that we are capable of starting the 12th of September he or she is completely crazy cause we adapt the curricula to what society requires continuously. We don’t always succeed but we do try. And on top of that I must confess that it is fairly difficult to teach because you have to explain to learners clearly what you want to teach them, we have to increase their self-esteem which, from my point of view, should have been fed in the family, and we do have to end up educating our learners cause parents very often neglected their jobs as such.
Teachers act as sponges that soak up all the bad vibes and vibrations of our students and too often of their parents. We put up with far much more than we should because we are sympathetic and understand that in order to make up for lost time parents always defend their children’s bad behaviour and we are rebuked by them.
I have to be honest about it. This profession wears yourself out. It wears yourself out because we have to take into account a lot of egos and we very often can’t assist all our students at a time. It wears yourself out because we might have a bad day but we can’t take it out on them as they take it out on us. It wears yourself out because seeing out students lost doesn’t let us sleep for nights and it wears yourself out because we care about the personal background of our students.
And sometimes when we struggle in our every day life we are overwhelmed because it requires from us both brain and feelings. This is why sometimes some of us suffer from depressions and feel we are to blame for not being capable to give our hundred per cent because we are only human.
Teachers have long holidays, it’s true. But we have to make a huge effort to understand each one of our students. How many people have to interact with so many different egos every year? I have to deal with some hundred new students every year and I do make the effort to get to know each one of them, to grasp who they really are and what they need. Teachers try to be empathetic to students, to understand their backgrounds and worries and we have to face attacks and offences when we do have enough in our personal lives. And another thing people don’t often consider: we are continuously monitored by students and parents.
I’d like to see non-teachers trying to conduct a class. Once there was a politician invited to act as a teacher in a class for a few hours and after the hard morning he admitted we don’t get enough money.
Teaching is beatiful but hard so I would really wish people to appreciate a bit more the teacher’s task. I have enganged myself so much in the destiny of some of my students that I have arrived home crying. Teachers are people and not machines and we also haver our bad days and need to be on a sick leave to regain lost energy. At the end of the day we deal with the most precious thing in the world: Children and teenagers.
This summer I met a couple with a child from France in my campsite. When I told them I am a teacher they told me French teachers have no energy at all. The man boasted about having hit one of his son’s teachers. It broke my heart. They should see me with ring round my eyes around April when I am exhausted and worn out and hurt due to my students’ and their parents’ behaviour. Is it really so difficult to imagine what our task is like? Or is it that we have become everybody’s scape goat?
I have been teaching for more than twenty years now. I have been up and down and I have been on a sick leave to recover a bit emotionally. I can’t change the idilic idea people have of our professions but I might make you reflect a bit on that. If so many people admit they would not be able to stand in front of a class, why is this profession so underrated?
I leave it here for now. I wish all students in the world a new academic year full of joy and all teachers an overdose of energy because we lose enery with every week. For this reason I have chosen the image for today. We always give more than our students but sometimes we are also really worn out. This is why we have such a long holidays. Take i tinto account.
Have a nice week and a good academic year!

La docència: ase dels cops d’una societat malalta.

IMG-20180419-WA0004

Ara fa gairebé ja una setmana, dos amics meus van enviar-me un missatge pel matí perquè eren casualment al barri i pensaven que ens podríem veure. Em vaig quedar certament sorpresa ja que estaven convençuts que jo encara estava de vacances i que ho estaria fins el dotze o el catorze. Es veu que en general la gent creu que ser professor i posar-se davant d’una classe de vint-i-cinc a trenta alumnes és una tasca facilíssima i que no requereix cap mena de preparació. Ah! i m’oblidava que a sobre la immensa majoria viu en la falsa il.lusió que tenim tantes vacances com els nostres alumnes a l’estiu.
Doncs a tots aquests ingenus m’agradaria veure’ls només una hora de classe i fer-los passar per la meravellosa experiència de motivar, integrar i fer aprendre a tota una aula de nanos desconcentrats pels mòbils i, en el meu cas, en plena ebullició de les hormones sexuals que els trastornen la capacitat de concentració.
Ja vaig comentar en un post anterior que l’ofici del mestre no ha estat mai gens ben valorat i com a docent vocacional em fereix aquest menyspreu cap a la nostra professió que sens dubte constitueix un pilar fonamental de tota societat.
El docent d’avui dia poc té a veure amb el docent de fa cinquanta anys, que transmetia any rere any els mateixos coneixements a nanos asseguts en rengleres en pupitres. Aquells potser s’avorrien mortalment però romanien callats a l’aula i no impedien que els companys escoltessin i aprenguessin si els abellia.
L’aula d’avui dia integra alumnes de diferents condicions socials i sovint nacionalitats diverses que fan l’experiència docent molt enriquidora però que exigeixen de nosaltres un paper de mediadors que potser no tenien fa cinquanta anys. A més, els alumnes venen d’unes famílies en què tan pare com mare estan immersos en un món laboral altament competitiu i dur que els deixa sovint sense energies quan tornen a casa per la tasca més important de la seva vida: l’atenció i educació dels fills. Estan tan esgotats que prefereixen cedir a les coaccions infantils i juvenils que batallar i imposar límits. El resultat és un col·lectiu de nens i joves indisciplinats que costa adaptar a unes normes de comportament decents a l’aula. La tasca és titànica i absorbent. Quan arribem a casa els que necessitem recuperar energia vital som nosaltres.
Per més inri el docent d’avui dia té a l’aula, calculant a la baixa, un alumne amb problemes d’ansietat, un de trastorn de l’alimentació, diversos amb addiccions, una gran majoria de nanos sobre protegits i moltíssims en estat de desorientació total. Per tal de motivar-los i ensenyar-los uns continguts que els siguin importants més enllà de les competències demanades als exàmens ens cal analitzar el alumne per veure de quin peu calça.
Els professors no treballem amb totxanes totes iguales i que es poden fer a la nostra mida per construir una casa. Treballem amb persones fràgils amb els seus egos personals, les seves pors, les seves mancances i els seus talents i intel·ligències i hem d’intentar treure el millor d’ells en un entorn completament heterogeni i en un temps ínfim.
I quan dic intel·ligències em refereixo a que de les vuit intel·ligències descrites per Howard Gardner que es distingeixen clarament a l’aula perquè els alumnes assoleixen uns resultats d’aprenentatge millor o pitjors segons quines d’elles tinguin més o menys desenvolupades. Un equip docent com cal integrat per professors experimentats aprèn ràpidament com és cadascun dels alumnes asseguts a les taules. I a l’hora de fer la classe s’intenta “enganxar” el màxim nombre d’alumnes possible però és pràcticament impossible aconseguir que segueixin tots. No som “show men or women” cada dia perquè desenvoluparíem tots una segona personalitat i acabaríem al manicomi probablement.
Fa cinquanta o seixanta anys si un alumne no seguia les classes suspenia i punt. Ara la tasca docent és “inventar” estratègies per fer que els alumnes contribueixin a les classes tot fent-les amenes.
Espero que algun dels meus lectors tingui fills. Els pares i mares sabran ben segur com de difícil és mantenir l’atenció d’un infant o d’un adolescent durant gaire temps. I ara bé el més dur: La societat els tanca a l’aula durant unes sis hores seguides i els docents, per molt que intentem fer la classe amena, acabem tenint un conjunt de nanos distrets que ens veuen com a opressors quan en realitat el que intentem és dotar-los de capacitats que els caldran per fer front als reptes de la societat actual. No vull convertir-me en enemiga dels que fan els plans d’estudi però a Finlàndia s’aconsegueixen millors resultats amb uns alumnes que estan menys hores a classe. És clar que llavors, de la manera que ho tenim organitzat, aquí els avis es convertiran en esclaus no assalariats perquè els fills no podran estar pels seus fills perquè han de fer moltíssimes hores a la feina. Un altre tema del que parlaré en un altre post.
El resultat de tot això és que una bona part del període actiu d’un nen o adolescent aquest està a una aula assegut quan el seu cos i ment li demana espais lliures i moviment. I on no tenim moviment físic el tenim virtual però el resultat en termes de salut no és el mateix. El món infantil i juvenil és a un indret entre ells i la pantalla d’un ordinador. Primer error i primera guerra que perdem els professors. Per adaptar-nos hem supeditat l’aprenentatge a les eines TIC i aquestes han acabat convertint-se en avorrides també. Ho tenim ben cru.
A més l’aula actual ha canviat moltíssim. El professor de fa seixanta anys impartia els mateixos continguts durant tota la seva vida. Nosaltres els docents d’avui dia hem de fer de mediadors entre un coneixement que es multiplica i s’estén per minuts i els nanos. Se’ns demana que els ensenyem a fer les coses i no a memoritzar i per fer-ho hem d’estar contínuament a la última.
Qui hagi pensat que podem començar directament el dotze de setembre s’ha begut l’enteniment perquè adaptem cada any el nostre temari al que exigeix la societat. No sempre ens en sortim, però ho intenten. I a sobre he de confessar que no és gens fàcil fer classe perquè als alumnes se’ls ha de deixar clar el que els vols ensenyar i el motiu pel qual els ho vols ensenyar. Però és que a més els hem de motivar, els hem d’aixecar una autoestima que, des del meu modest punt de vista, hauria d’haver sorgit en l’àmbit familiar i a sobre sovint els hem d’educar perquè els pares se’n obliden.
L’estiu passat un amic meu em va dir que el seu fill havia dit a la professora “eres una basura de profe”. El pare del nano ho va justificar dient que el professor perdia contínuament els deures dels nens i llavors els posava un zero.
No entraré en si això és veritat o no. Els professors no solem perdre els treballs dels alumnes i en tot cas he de dir que aquest mateix amic es dedica a impartir anglès i va perdre en una ocasió els exàmens dels alumnes. Quelcom que es penalitza avui dia perquè conté dades personals. En canvi em va confessar que no havia renyat el seu fill. Vaig sospirar fons perquè va ser un revés per mi. Els professors estem contínuament exposats a les frustracions i agressions verbals d’alumnes i de vegades pares. Aguantem xàfecs perquè intentem ser empàtics i sabem que per desgràcia els pares intenten compensar les seves mancances afectives i les hores que no han dedicat als seus fills tot posant-se incondicionalment al seu costat dels nanos inclús quan a l’altra banda hi ha algú que intenta fer el millor per ells.
I seré sincera. La professió del professor desgasta. Desgasta perquè hem de tenir en compte moltes susceptibilitats i sovint no arribem a tot arreu, desgasta perquè tenim els nostres mals dies però no els podem fer pagar a l’alumnat així com ells ens el fan pagar a nosaltres, desgasta perquè veure alumnes desorientats ens fa passar nits en blanc i desgasta perquè la situació personal dels nostres alumnes no ens és mai indiferent.
I passa que de tant en tant quan lidiem amb el nostre dia a dia ple d’adversitats de vegades la feina ens desborda perquè requereix de nosaltres no només cervell sinó emocions. Llavors és quan alguns cauen en depressions i s’auto culpabilitzen de no poder donar el cent per cent com voldrien perquè al cap i a la fi només som persones.
Els professors tenim unes vacances llargues és cert. Però també ho és que fem un esforç brutal per entendre cadascun dels nostres alumnes. Quanta gent ha de tractar amb tantes susceptibilitats diferents cada dia? Jo mateixa tinc uns cent alumnes diferents per any i faig sempre un esforç per conèixer-los a tots, per treure el millor d’ells sense ofegar massa, per atendre les seves necessitats quan estic cansada. Els docents ens posem a la pell de diferents persones de diverses edats amb situacions dispars cada dia i estem sotmesos als atacs i atzagaiades dels alumnes que hem d’aguantar estoicament quan a casa no tenim potser quadres familiars gaire agradables.
I un altre factor que sovint es desconsidera: Estem sotmesos sense pausa a l’escrutini crític d’alumnes i pares i al soroll gairebé continuat de les aules.
M’agradaria veure per un forat a qualsevol persona intentant fer una classe per tota aquesta gent. Si no m’erro en un programa de TV3 van portar un polític que va sortir de l’aula esfereït tot dient que el sou que cobrem no és suficient.
La docència és dura i maca a la vegada però desitjaria de veritat que el món aprengués a apreciar una mica més la figura del professor i la seva tasca. Jo mateixa m’he implicat en el destí d’algun alumne de tal manera que he arribat plorant a casa. Els professors som persones i no màquines i també tenim els nostres mal moments o ens han de donar la baixa quan se’ns ha acabat l’energia.
Aquest estiu vaig conèixer una parella de l’Alsàcia francesa al meu càmping. Quan els vaig dir que era professora van respondre que hauria de treballar a França, que els professors francesos eren horribles i que el pare del nen que tenien havia pegat un dels docent del seu fill. Que als professors el falta energia. Se’m va trencar el cor. A mi també m’haurien de veure amb les meves bosses blavoses sota els ulls a mig curs i l’ànima esgratinyada d’aguantar miquels de pares i fills. Tan difícil és posar-se en la nostra situació? O és que ara resulta que el professor ha de ser s’ase dels cops de tothom?
He passat per tot jo ja després de vint anys com a docent. I sí, fa dos anys vaig estar de baixa durant quinze dies que podien haver estat molt més perquè emocionalment la feina em va drenar totalment. No podré canviar la visió idíl·lica que la gent té de la nostra professió però potser els puc fer reflexionar una mica sobre què representa en realitat. Si la majoria reconeix no ser capaç de posar-se davant una classe per què segueixen menystenint una professió tan important?
Ho deixo aquí aquest dijous i desitjo a tots els alumnes del món un curs carregat d’il.lusió. I també desitjo a tots els professors una bona dosi d’energia perquè a mida que avança el curs ens quedem sense reserves…d’aquí la imatge del blog d’avui i d’aquí que ens calguin les vacances que tenim.
Una abraçada a tos i bon curs.

Uns quants tresors oblidats

llivanyós

I ara ja fa massa temps que no dedico cap post als nostres tresors lingüístics catalans i aquest dijous toca deixar-nos estar d’allò que és de fora per concentrar-nos en allò nostre. Us vull parlar de cinc paraules d’aquelles que m’ha robat el cor.
La primera és envescar. Aquest verb designa l’acció d’untar amb vesc quelcom i, de fet, el que se solia untar amb aquesta matèria extreta dels fruits del vesc o de l’escorça del grèvol eren vímets o joncs per tal que els ocells s’hi quedessin enganxats i poder-los caçar. D’aquí el seu ús en sentit figurat perquè envescar vol dir afalagar a algú per engalipar-lo. Si els vostres fills de cop i volta us canten les mil i una virtuts molt probablement és perquè us volen demanar quelcom, és a dir, us volen envescar. Les perruqueres i les estilistes per exemple intenten envescar la clientela amb frases com «amb aquests ulls tan vius i aquests pòmuls alts uns reflexes li quedarien de primera. Aquest color tan fosc li apaga el rostre i és una llàstima» i llavors, amb aquests abelliments de vegades aconsegueixin que la clienta es faci el tractament que elles volen i que sol ser extremadament car. Una altra típica situació on un envesca l’altre és en el món de la parella. Quants homes no afalaguen apegalosament les dones per tal de conquerir-ne el cor? Crec que ha quedat clar el sentit d’aquesta paraula oi?
La següent és un adjectiu que té una sonoritat impressionat i que em sembla evocar la seva significació. Es tracta d’espitllant, que vol dir resplendent, que brilla. En sentit figurat podem utilitzar espitllant per referir-nos per exemple a una posició alta, o una feina de molt bona reputació. En general quelcom que llueix i sobresurt és espitllant.
I ara passo a quelcom que no és un antònim d’espitllant però que denota tot el contrari: baldraga. Una baldraga era una calça ampla que portaven els pagesos i en sentit figurat designa un sapastre. Podem derivar-ne un verb i tot: embaldragar que voldria dir fer que quelcom sigui un desastre. Unes copes de més per exemple poden embaldragar el nostre cervell de tal manera que se’ns torni la llengua de drap i els nostres reflexes es facin lents i llavors ens tornem uns sapastres perquè fem les coses malament.
Avui encara us vull parlar d’un adjectiu que a mi em sembla molt ric en possibilitats: llivanyós. En sí una llivanya és una fissura o esquerda com les que es pot veure sovint en algun tipus de pedres o roques. Però llivanyós també pot ser el cel depenent de quins núvols el taquin. La fotografia d’avui és un exemple de cel llivanyós d’aquests que em semblen tan bonics.
La següent troballa és una locució adverbial absolutament deliciosa pel que significa. Es tracta de a lloure, que vol dir en llibertat o sense subjecció. Quan uns pares deixen que els seus fills facin una festa sense supervisió parental els nanos van a lloure, és a dir que fan el que els sembla i van completament al seu aire.
Un altre exemple serien per exemple les meves vacances. Jo seria completament incapaç d’anar a un viatge organitzat i haver de seguir com una ovelleta tota la planificació de l’agència. A mi em plau anar a lloure encara que això de vegades impliqui que les coses em surtin menys bé perquè no sóc una experta del territori que visito i no encerti tot el que faig.
Alguns oficis que exerceixen els autònoms els permeten treballar a lloure, és a dir fer els horaris que els convingui i no haver d’adaptar-se als que els imposin els altres.
A lloure es pot fer servir en molts contextos. Per exemple, a mi per exemple no m’ha agradat mai portar el cabell recollit, el duc sempre a lloure, és a dir deixats anar i sense intentar dominar-los per a res. I per altra banda si una persona fa les coses al seu lloure vol dir que les fa al seu gust. Com jo les vacances o les activitats de cap de setmana.
Bé, per avui ja estem que altrament els mots i les expressions no es poden digerir. Fins dijous vinent us desitjo que ningú us envesqui i que pugueu fer-ho tot al vostre lloure.

 

El món laboral en expressions angleses.

 

IMG_20180830_181750_resized_20180830_061854337

Nois, no sé vosaltres però jo, inevitablement, ja porto una setmana fent tots els esforços haguts i per haver per no pensar en la tornada a la feina. I és que per a molts el dia tres representarà un llevar-se a una hora que el cos encara no sap treballar sense una dosis extra de cafeïna i tornar a habituar-se a la vida cronometrada de dilluns a divendres i de vegades fins i tot dissabtes i diumenges.
I com el que meu subconscient em traeix contínuament totes les expressions de les que us parlaré avui tenen a veure amb el món laboral o amb alguna professió. Es veu que la paraula work pul·lula pel meu cervell i va llençant missatges tot el dia. No dec ser la única que està així. Un gran consol.
Doncs bé, ara al setembre qui més qui menys començarà amb energies renovades i una dosis extra de bon humor, però a mida que passin les setmanes anirem acaramullant tensions i nervis i en algun moment haurem de cercar una manera de calmar-nos i baixar revolucions. Per designar el fet de descarregar tensió els anglesos diuen “to work off steam” o bé “to let off steam”, deixar anar vapor. I és cert que de vegades he sentit com si el meu cos fos una autèntica olla a pressió que va acumulant un vapor dintre que la pot fer petar, i per això la frase feta anglesa em sembla molt adequada. Cadascú té una manera diferent de lluitar contra els nervis i la pressió. A mi em va bé l’esport i sobre tot les trobades amb els amics de debò, amb aquells amb qui puc ser sincera i parlar de tot.
La següent locució que conté aquesta paraula maleïda “work” és “nasty piece of work” que voldria dir un “treball brut” i la veritat és que no es refereix a cap feina en concret sinó que s’aplica a les persones que tenen un mal caràcter o són cruels i falses. De “nasty pieces of work” en tomben forces pel món però l’avantatge és que se les reconeix de seguida.
I ara bé una expressió molt útil que designa una pràctica habitual a tot arreu, “jobs for the boys”—treballs pels nois— l’equivalent al castelà “enchufismo” i l’alemany “Vitamin B”, en què B és “Beziehungen”, és a dir relacions. El “job for the boys” és el nepotisme infinit que fa que la gent més qualificada no sempre aconsegueixi els millors càrrecs. Cal caure bé a algú per escalar posicions i això és tan veritat a la Península Ibèrica com a Anglaterra es veu.
I si no li donen a un “jobs for the boys” potser acabi un treballant per quatre xavos i com diuen els anglesos tan pobre com un ratolí d’esglèsia, “as poor as a church mouse”. Hem d’agrair que s’expressin com nosaltres en aquest cas. Recordem que els castellans diuen “ más pobre que una rata”.
I en el món laboral ja sabem que els que tenen millors cartes són els que no es desvien ni un pèl de les normes i regulacions establertes, és a dir els que “go by the book” van segons el llibre. I encara tenen més bones cartes aquells que mai, però mai, ni en el pitjor dels casos diuen absolutament res dolent del seu lloc de treball perquè fan el que els anglesos anomenen “pay the lip service” és a dir que compleixen el servei dels llavis. S’ha d’interpretar com que fan veure que van a favor de quelcom que no sempre els agrada o els sembla ètic.
I de vegades en una societat corrupta, quan es fan servir les influències per aconseguir una feina, el que passa és que el que els britànics designen com “the poacher turned gamekeeper” que literalment significa el caçador furtiu convertit en guarda forestal. S’utilitza quan algú amb antecedents sospitosos aconsegueix un lloc de responsabilitat. Aquí el cas més clar seria el de la conegudíssima Cristina Cifuentes amb el seu màster en dret autonòmic… crec que us ha quedat clara la locució oi?
La següent és la de “hungry as a hunter” que literalment en català és afamat com un caçador. Es veu que per aquelles terres es considera que el caçador ha de fer recorreguts molt llargs i passar moltes hores al bosc per aconseguir la seva presa i per tant sovint passa gana. Cal recalcar en aquest cas que els nostres veïns ibèrics diuen “pasar más hambre que un maestro de escuela” que ja diu molt de la poca consideració que ha gaudit el nostre ofici en aquest país anomenat Espanya. No obstant, per trobar-li una gran avantatge a la maltractada professió m’agradaria esmentar de passada que és l’únic en què mai es va fer una distinció salarial entre homes i dones.
I per acabar us vull donar ànims a tots i totes per la tornada a la rutina del món laboral. Pels que comenceu dilluns us desitjo uns bons dies de descans encara, ja sabeu allò que es diu de que el treball dignifica a l’home i la locució anglesa “work is a necessari evil”, la feina és un mal necessari.
Ànims, que els necessitem!

Flops i troballes de la Provença.

 

 

Aquest cop dedico el post de la setmana a una regió francesa molt propera històricament a nosaltres i que evoca l’aroma de l’espígol. Només dient això crec que tots sabreu que avui vull parlar de la Provença.
Aquesta gran àrea comprèn un territori que té només uns cinc cents kilòmetres menys que Catalunya i va des de la ribera esquerra del riu Roine fins la frontera amb Itàlia. És una regió històrica i cultural que es subdivideix en diversos departaments.
Antigament havia estat un reialme independent i va estar sota el domini de la Casa de Barcelona, per això la nostra història ens porta fins alguns dels racons més bells de la Provença. Òbviament no tinc cap ganes d’escriure de tot allò que es pot cercar fàcilment al web perquè no és aquest el sentit del meu blog. Però sí m’agradaria donar un parell de consells pràctics per si algun cop desitgeu fer un viatge al nostre país veí.
Un dels indrets turístics més visitats és Les Baux en Provence, una petita vila medieval erigida en un punt àlgid dels turons de les Alpilles. El primer que cal destacar de l’emplaçament és que es troba situat en un paisatge completament pintoresc en el que destaquen unes formacions rocoses que han donat nom al mineral Bauxita. La vila era un lloc de difícil accés i que gaudia de ser un punt estratègic perquè des d’ella s’observaven de lluny els creuaments d’importants camins comercials. Això va fer que fos cobejada per la Casa de Tolosa que reclamava drets hereditaris per tenir-la sota control. I de fet el desig de la Casa de Barcelona i la de Tolosa per aconseguir l’enclavament va resultar en un seguit de guerres que van acabar amb la destrucció del castell. El domini de la casa de Barcelona sobre Les Baux prové del temps en què Ramon Berenguer es casà amb Dolça de Provença. Aquesta va cedir el 1113 tots els drets i títols al seu marit i d’aquí que la Casa de Barcelona aconseguís aquest bell territori. Quan Ramon Berenguer morí, l’herència passà al seu fill però la germana de Dolça, Estefania de Gavaldà que estava casada amb Ramon I dels Baus, reclamà el seu dret successori sobre Les Baux.
Les guerres van devastar castell de Les Baux i per tant avui dia si un el visita li cal força imaginació i ullades constant als panells informatius per fer-se una idea de la magnificència del lloc.
Doncs ara bé, el primer consell que us puc donar és no visitar el castell de cap manera si fa massa calor. La visita costa uns deu euros i són diners llençats quan la temperatura és alta perquè no hi ha manera humana de passejar-se al sol de segons quines hores i aguantar l’explicació de la guia electrònica sense gaires ombres al recinte. La visita inclou unes actuacions d’uns artesans que van vestits amb la roba de l’època i fan veure que exerceixen els seus oficis, el que coneixem tots de les fires medievals. Només les vistes a tot el territori valen, i encara no ho tinc clar, els deu euros de la visita.
En tot cas el dia que se’m va acudir pujar-hi la temperatura era de 43 graus i un cop s’entra al castell no hi ha cap indret on es pugui comprar una ampolla d’aigua. Quelcom que hauran de canviar si el termòmetre es dispara tant com els darrers dos estius.
De tota la vista al castell, que vaig fer a punt de deshidratar-me i amb unes butllofes als peus que em converteixen amb heroïna fotogràfica, el que més em va agradar va ser la llegenda de Barbe de les Baux, potser perquè en el fons sóc una mica romàntica.
Barbe era la princesa de les Baux i segons els escrits se la considerava una perla per la seva bellesa. Als vint anys se li cercava marit i després de que diversos pretendents demostressin el seu interès per la noia al final es va decidir que l’afortunat havia de ser el seu cosí Guilhem d’Estoc nascut a Aix-en-Provence. Li van demanar al jove que havia d’esperar tres anys a casar-se amb Barbe. La llegenda diu que Guilhem s’hi va avenir i va esperar pacient els tres anys i quan ja havien passat ell, els seus pares i dos ajudants van anar cap a les Baux. Tanmateix, en arribar al castell no el reberen com al futur fill de la casa. El motiu era que la vila estava de dol perquè Barbe estava immòbil al llit amb una febre molt alta i no sabien si se’n sortirà. Segons diu la llegenda Guilhem encara va tenir temps de veure la seva promesa abans que aquesta tanqués els ulls i perdés tot el color. Barbe havia mort. El promès afligit es va enfonsar i morí no gaire després. Els pares dels dos joves van decidir enterrar-los un al costat de l’altre i a la vila es van començar els preparatius per l’enterro. Al vespre unes noies que coneixien a Barba la van voler veure abans no segellessin el taüt i en fer-ho van observar que Barbe tenia els ulls oberts! No estava morta! Evidentment la van treure del fèretre fred i dur i la van retornar al seu llit. Quan ja estigué millor el primer que va fer va ser preguntar pel seu promès, a qui havia pogut veure durant uns instants. Llavors li van haver d’explicar dolçament que el jove havia mort de dolor i ella va decidir que no seria de ningú més que de Déu. Un cop estigué guarida va ingressar a un convent a la ciutat natal del seu promès d’on ja només en sortí morta per ser enterrada a les Baux al costat de Guilhem d’Estoc.
El cert és que al segle XIII em sembla molt estrany que els pares de Barbe fessin esperar el pretendent tres anys. Eren èpoques dures i la gent es casava jove per deixar descendència el més aviat possible. Però si ve de gust creure en la bonica llegenda llavors hem de pensar que els pares de la princesa no volien que hagués de passar per un embaràs i un part massa jove.
En tot cas la llegenda, la vista del paisatge des del castell enrunat i les catapultes gegantines van fer que els deu euros em semblessin prou ben gastats. I he de recordar al lector que aquestes localitats petites franceses poden ser molt provincianes. Ho dic perquè en sortir del castell el primer que necessitava era una beguda freda i vaig demanar un granissat. No és poc habitual a França que et diguin el preu de la beguda per endur-se però que et cobrin mig euro més si vols seure a una taula a l’interior del local. Pitjor encara trobo el fet que la beguda que es paga no dona dret a utilitzar el bany perquè molts establiments no en tenen pel públic. Repeteixo però que es tracta de les localitats petites.
Per acabar el post d’avui us vull parlar de la ciutat Salon-de-Provence, una autèntica perla amb un castell imponent que es pot visitar gratuïtament, un centre de la vila que es pot voltar fàcilment en dues o tres hores i unes botigues de sabó artesanal de tota la vida on un s’hi pot deixar un dineral si no es fa un gran esforç per vèncer la temptació.
A Saló-de-Provence també vaig passar pel que els anglesos i els alemanys anomenen un “flop”. Un flop és quelcom que resulta ser un fracàs i aquest cas el flop va ser la visita a la casa de Nostradamus.
Nostradamus, va néixer a Saint-Rémy, molt prop de les Baux-en-Provence si un és capaç de trobar els rètols que indiquen aquesta primera població, però va canviar moltíssim de residència durant la seva vida. Era d’origen jueu i d’aquí que li agradés interpretar els números i fer prediccions a partir d’ells. Era un humanista en tots sentits i de ben jove s’interessà per les plantes i les seves propietats, més tard estudià medicina a Montpellier amb el desig de poder ajudar guarir la pesta. No obstant igual que un Leonardo da Vinci, Nostradamus tocava moltes tecles.
La visita a la casa de l’autor de les profecies costa 5 euros i s’inicia amb un petit vídeo on es mostren en forma de pel·lícula fragments de la vida de Nostradamus com el naixement del seu fill, que es convertí en el seu biògraf. Aquest fou un fill del segon matrimoni ja que la primera dona del visionari morí de pesta igual que els seus dos infants.
Si he de ser sincera les tres persones que vam veure el vídeo vam haver de demanar a les recepcionistes que pugessin el volum perquè se les sentia moltíssim més a elles que no pas a la gravació. Això ja em va fer mala ganya i va ser un preludi del desastre posterior. Després del vídeo els visitants han d’esperar que hi hagi prou turistes del mateix idioma per iniciar el recorregut per la casa. Aquesta consisteix en passar per unes sales en les que hi ha uns ninots gegants que representen algun personatge amb qui es relacionà Nostradamus i escoltar una gravació amb converses fictícies entre Nostradamus i els personatges. Em vaig sentir completament ximple observant els ninots i escoltant aquelles gravacions que no contenien cap mena d’informació ni dada rellevant sobre Nostradamus però que pretenien donar una impressió del que podien haver estat escenes de la vida del famós metge i visionari. Òbviament a la casa no hi ha aire condicionat ni cap tristíssim ventilador per fer córrer l’aire més que espès de les diminutes habitacions. Tot plegat una presa de pèl que només va servir per mantenir-me allunyada del sol en l’hora més xardorosa del dia. Això sí, en sortir de la casa no vaig poder evitar en absolut mirar a banda i banda de la porta no fos que hi hagués una càmera oculta enregistrant la cara de babaus dels visitants que surten amb 5 euros menys i la impressió que els han pres el pèl de mala manera.
Potser la propera vegada aniré al museu de Van Gogh que amb tota seguretat serà més profitós.
Per acabar el post d’avui he de recomanar una visita d’una tarda al poble medieval Gordes. No és dels més famosos però sens dubte va ser el que més em va agradar de tot el que vaig veure en sis dies de passeig per la Provença aquest cop. Us deixo amb una imatge de l’indret meravellós en què vaig passar una tarda rodona perquè ni em van cobrar per seure quan vaig voler una aigua, ni em vaig deixar els calés en visites que no aporten res. Els quatre euros de pàrquing a l’entrada de la vila s’ho valen perquè la localitat és una autèntica perla a la Provença.
Espero haver-vos fet venir ganes de viatjar-hi. En tot cas jo hi tornaré el proper estiu amb tota certesa.

Per cert, la primera fotografia és una de les catapultes del castell de les Baux i la segona Gordes, la troballa d’aquest estiu.

Bona tarda i aprofiteu les vacances que passen volant!

 

 

 

Expressions alemanyes pel dia a dia.

IMG_20180731_155734_resized_20180731_040241845

I segueixo entestada en demostrar com d’acolorida és la llengua alemanya amb totes les seves frases fetes i locucions. Avui en tinc set de noves per vosaltres, totes elles de temàtica diferent.
Començaré amb les que tenen un sentit negatiu perquè m’agrada donar un toc d’optimisme als meus posts i si ho fes al revés l’efecte no seria bo.
La primera és una expressió que fem servir quan una persona ha aconseguit fer una cosa després de molts esforços i el resultat ha estat suficient però no excel·lent. És la típica locució emprada per les notes dels exàmens perquè quan en alemany diem que una persona ha aprovat “Mit Ach und Krach”, literalment amb “ah i soroll”, vol dir que li ha costat moltíssim treure’s una matèria i que li ha anat dels pèls aprovar-la. Aquells per exemple que han de repetir l’examen pràctic de conducció diverses vegades i al final el passen, aprovem amb “Ach und Krach”, que és exactament el contrari a passar l’examen “mit links”, és a dir, amb l’esquerra. En aquest cas hem d’entendre que vol dir fer les coses amb la mà que no ens és habitual— el món està pensat per la majoria i aquesta és dretana— i si algú fa les coses “amb l’esquerra” vol dir que té tantíssim talent que fins i tot en males condicions les fa sense problemes.
La següent locució té una traducció al català i castellà que fem servir moltíssim avui dia. Quan quelcom ens resulta poc creïble i molt sorprenent, en català diem automàticament “què fort!”. Doncs per expressar el mateix nivell d’estupefacció els alemanys diuen “das ist der Hammer!”, que literalment vol dir “és el martell”, a saber si pensen en el martell del déu Thor, que tenia una força destructiva total.
Quan per exemple una persona està en una mala situació però troba una sortida a aquesta, els germànics diuen “Glück im Unglück” que vol dir “sort en la desgràcia”. Per exemple, un no porta paraigües perquè quan ha sortit de casa feia un sol espectacular i de cop l’enxampa una tempesta d’estiu. Però, “sort en la desgràcia,” dos carrers més avall hi ha un mercat cobert on poder-se aixoplugar.
I com que ja us he fet pensar en la imatge de l’aigua ara ja us puc explicar la següent expressió que és “vom Regen in die Traufen kommen”, és a dir anar de la pluja al ràfec. Crec que és prou clara perquè si sortim de la pluja que ens mulla i ens posem sota el ràfec encara ens mullem més. En castellà he sentit allò de “salir de Guatemala para meterse en Guatepeor” i el seu equivalent en anglès encara el trobo més original “out of the frying pan into the fire”, que vol dir sortir de la paella per posar-se al foc.
En aquelles maleïdes ocasions en què algú ens fa una mala passada i a sobre hem de fer bona cara, els alemanys no són gaire originals i dieun: “gute Miene zum bösen Spiel machen”, és a dir posar bona cara a un mal joc. És el que els anglesos anomenen “grin and bear it”, somriu i aguanta. Els nostres veïns peninsulars queden molt bé amb allò del “ajo i agua” que no és més que un eufemisme per escurçar el “a joderse y aguantarse” o també “ a joderse y bailar” que és el que volen dir les equivalents que us he escrit en alemany i anglès. I aquest estiu si els turistes arriben carregats amb maletots immensament pesats i pensaven agafar un taxi, si el col·lectiu de conductors emprenyats segueix de vaga hauran de posar al mal temps bona cara, com diríem nosaltres de manera molt neutral.
I per anar acabant vull esmentar una expressió similar a la nostra per tal que la recordem fàcilment. Quan escapem d’una cosa o ens salvem pels pèls, els alemanys ho formulen d’una manera similar a la nostra dient que els ha anat “um ein Haar”. Sembla clara la metàfora doncs. L’equivalent anglès em sembla força difícil d’entendre perquè quan als anglesos els va d’un pèl diuen: “by the skin of one’s teeth”, per la pell de les dents. Curiós no m’ho negareu perquè les dents no tenen pell a no ser que es refereixin a les genives.
Com ja sabeu m’agrada sempre acabar amb algun pensament positiu tot i que de vegades si les coses no em van gens de cara potser no ho aconsegueixo. Però com que no és el cas no podia deixar escapar l’oportunitat d’explicar-vos la darrera expressió que vaig sentir unes cent vegades mentre vivia a Alemanya. S’empra quan una persona vol dir que n’estima a una altra amb cos i ànima. En aquest cas els alemanys diran que se l’estimen “mit Haut und Haar” amb pell i cabell.
I jo us deixo per aquesta setmana i me’n vaig a gaudir de les poques vacances que em queden perquè en un tres i no res el meu període de lleure s’haurà acabat i passaré, com gairebé tots, a tenir el cul llogat. I ja sabeu el que diu la dita oi? “qui té el cul llogat no seu quan vol”.

Les galetes (II)

IMG_20180730_162325_resized_20180730_045001752

 

El matí fou lent i la tarda es féu eterna dins el pis de la Carmen. El terra de gres marró fosc i les parets empaperades amb colors obscurs ofegaven la llum que entrava per les finestres per recordar que fora, on la gent passejava, treballava, comprava, es relacionava i s’enamorava, era l’indret on es podia viure de veritat. Però aquell habitatge havia esdevingut una presó per a la Carmen i per a tots els que hi entraven, i per això en fugien tan aviat com podien. Com el Toni, que passava només adesiara i s’hi quedava la mínima estona possible per no caure en el pou. L’única immune a les vibracions acumulades en aquella casa que no es ventilava mai era la Cuca. Ella sempre estava contenta i tenia ganes de sortir i passar-s’ho bé.

L’Eugènia i ella s’entenien molt perquè eren dues recluses per a les que les sortides curtes i fugisseres al parc representaven l’al·licient del dia. Bé, l’Eugènia sabia que per a la Cuca el seu pinso i les llepolies que li queien de tant en tant eren, de ben segur, un motiu d’alegria també. Ella només tenia aquella capça de galetes que li havia regalat el Toni. Representaven una tendresa i una consideració que no rebia des de feia temps de ningú perquè havia quedat exclosa de la societat. Es relacionava només amb les companyes de pis, amb els familiars de la Carmen i amb la gent que es trobava al parc quan passejava la Cuca. El seu món era tan reduït com l’apartament de la seva patrona. Se li escolaven els anys mentre esperava que finalment ell l’arranqués d’aquella rutina feixuga com una llosa a les seves espatlles.

Amb passes lentes però fermes la Carmen i l’Eugènia van anar a parar  fins a Diagonal Mar. Tot un record que la noia intentaria fer celebrar a la seva patrona tot deixant que mengés un dolç o begués un cafè. I la dona quedà  tan esgotada que aquell migdia que ni tan sols va tenir forces per blastomar davant el telenotícies com de costum. Es va menjar un plat de mongeta amb patata i un pit de pollastre a la planxa i per postres es prengué un cafè. Com quan era jove. Després s’assegué a veure la televisió. Aquella era la pitjor estona del dia perquè de la tarda al vespre gairebé no hi havia variació. Sort en tenia de la Cuca i del passejos fins al parc que li omplien els pulmons de quelcom que no fos la pols arrelada als mobles i parets d’aquell pis! I la gossa era la seva còmplice i, un cop havia fet les seves necessitats, alentia el pas per no tornar amb excessiva celeritat. De vegades trobava un company de joc al parc i llavors l’Eugenia tenia un respir més llarg. Com aquella mateixa tarda en què la Cuca, enjogassada, es va posar a ganyolar en veure un pastor alemany i començà un intercanvi caní que obsequià a l’Eugènia amb uns minuts més de llibertat. Necessitava estar fora de la monitorització de la vella que sotjava els seus pensaments. I ella els de la Carmen. La companyia forçosa per evitar les atzagaiades de la vídua carrinclona, l’estava tornant a ella també una controladora nata. Com que la patrona no podia menjar galetes amb sucre ella tampoc les podia assaborir prop seu, i aquella crueltat l’havia portada a vigilar la vella també. Havia esdevingut la guardiana de la mare del seu cap.

Aquella tarda havia hagut pràcticament d’arrossegar a la Cuca per fer-la tornar a casa. La bèstia no es volia tornar a encofurnar a la sala d’estar. Però l’Eugènia la va estirar amb prou força per vèncer la resistència de l’animaló cansat. Quan posà la clau al pany només hagué de donar una volta. El llum del rebedor estava encès. La patrona havia rebut visita i ella s’alegrava d’aquell ínfim canvi de rutina que li suposaria menys avorriment. En entrar a la sala no pogué evitar l’enrojolament. El Toni seia davant la televisió i conversava amb sa mare, no gaire animadament con es podia esperar. La fità i somrigué i a l’Eugènia la travessà una espasa roent. Li demanà com estava i ella respongué que bé. Quequejà per suavitzar el rogall de la seva veu i li demanà al noi si podia marxar abans perquè tenia una celebració. El Toni se la mirà un segon i respongué amb un «i tant! Surt i passa-ho bé que ho necessites» i clavà els ulls a la televisió altre cop.

L’Eugènia agafà una cadira i s’assegué al costat de la senyora Carmen. No gosà fer-ho al costat del Toni per por de posar-se a tremolar. La dona demanava quan el seu fill li portaria els néts i a l’Eugènia se li accelerà el cor. No hi pensava mai en els marrecs. Ni en la dona del Toni tampoc! Ella podria fer-li d’esposa molt millor que aquella catalana altiva i seca que ni tan sols se’l mirava amb tendresa! Un matrimoni com molts d’altres allà, ben avingut però sense passió. S’imaginava al Toni i ella fent un gelat a la Rambla del Poblenou, anant al cine un diumenge per la tarda, preparant un dinar plegats. A ella no li calia res d’especial. Havia vingut de molt lluny amb només una maleta i les seves possessions es reduïen a un seguit d’objectes que cabien en una capça de mudances. Amb el Toni ho hagués tingut tot. El noi interrompé aquell silenci tan colpidor per recordar a la noia que podia marxar.

Una tristor l’envaí immediatament. Per una banda necessitava respirar i aquell temps extra que no havia esperat era sens dubte un regal. D’altra banda desitjava tenir una estona més amb ell i li dolia profundament que ell no volgués retenir-la a ella, com ella hagués volgut capturar la seva imatge i la seva essència per posar-la en una ampolla. Marxà ferida i sense cap capça de galetes ni cap mirada d’aquells ulls fetillers que l’havien empresonada.

Pensà en el que considerava casa seva i que consistia en una habitació rònega amb un llit i un armari al costat d’una finestra amb vistes als taulats asimètrics del Poblenou. I tanmateix, aquella cambra amb les seves parets humides i el seu llit nyaufat, eren molt més una llar que el pis de la senyora Carmen amb les seves mil comoditats. A casa seva hi vivia gent plena d’energia, esperança, tristor, projectes i emocions. Tot allò que calia per fer bategar el cor. L’Eugènia entrà a l’apartament, es tragué les botes velles i anà en mitjons al bany. Es mirà al mirall esquitxat amb taques negres i es demanà si ella acabaria encara pitjor. Sola i sense un fill que la vingués a visitar. Dues llàgrimes amargues i incandescents li rodolaren galtes avall.

Sentí uns cops a la porta. La Fanny necessitava entrar urgentment al bany i obrí sense pensar-s’ho. Els ulls enrojolats de l’Eugènia mostraven el que totes les companyes de pis sabien i ella no diria mai.

— ¡Ay mamita! El té lo preparo yo ahora mismito que lo necesitas más que yo esta mañana…

 

 

 

 

 

Les galetes (I)

 

IMG_20180730_162325_resized_20180730_045001752

L’Eugenia feia cua descalça i coberta solament amb un enorme jersei de llana per entrar al bany. El terra estava glaçat i la gelor li anava pujant cames amunt i la feia pràcticament tremolar. Tant bon punt cobrés aquell mes es compraria unes sabatilles folrades de quelcom calent que la protegissin d’aquella sensació de desaixopluc que li esdernegava el matí. Llostrejava i la claror que s’escapolia per la finestra del passadís posava en evidència les taques d’humitat que el paper de les parets ja no podien dissimular. La Fanny  trigava molt en sortir del bany aquell matí i ella ja patia perquè no tindria temps d’arreglar-se l’embull que tenia als cabells. No era cap regal tenir aquells rinxols rebels i encrespats que cap perruquera sabia domesticar. Ni tan sols li podien trobar un tallat que li anés bé. La Carmen segur que li tornaria a fer un comentari desagradable sobre la seva melena indòmita i al final hauria de tallar-se-la. Sospirà pensarosa. La seva companya de pis seguia sense sortir i finalment va picar a la porta per saber si es trobava bé. Un fil de veu li respongué que un lleuger mareig matiner la feia toixa i lenta.

Començà a moure’s i fer saltirons per entrar en calor durant  l’espera. Les cinc joves que compartien sostre i trifulgues estaven acostumades a cronometrar-se les unes a les altres per evitar que cap d’elles anés massa justa després. La única que no havia de patir era la Belén que treballava de cambrera al carrer Casp i feia el torn de tarda. Ella sí que podia fer el gallòfol pel matí i per això li tenien una mica d’enveja. Sobre tot aquells dies d’hivern en què sortir de casa a segons quina hora era tota una crueltat perquè no se sentia encara bategar el cor de la ciutat.

La Fanny va sortir completament vestida del bany però mig ullerosa. Ni tan sols l’obagor d’aquell passadís podia encobertar aquell rostre esbarrellat. L’Eugènia li demanà si es trobava millor o si volia que li fes un te però ella respongué amb un «gracias mami, no hace falta» molt sincer. Temia que a la seva companya li caigués una bronca de la patrona per culpa seva.  A aquella dona de setanta-sis anys la fortuna li havia regalat una oportunitat a la Ciutat Comtal després d’arribar als sis anys en tren des de Múrcia amb els seus pares. La joventut i la seva bellesa li van procurar un marit treballador que li donà un fill fantàstic i una vida còmoda, però tot i la seva sort, el seu caràcter aspre i tèrbol aconseguia cobrir amb un vel de nequícia i frustració qualsevol dels aspectes més dolços de la vida.

L’Eugènia es dutxà ràpidament i es vestí al costat del radiador d’oli que s’havien comprat fent caixa entre totes. Es posà els texans i un jersei gruixut i uns mitjons de llana que la seva mare li havia fet a mà i enviat des del Perú. Eren cobejats per les seves companyes de pis perquè eren moltíssim més calents que els que es podien trobar a les millors botigues.

Amb els mitjons posats i l’escalfor del radiador reconfortant-la, l’Eugènia es fità al mirall. Els rínxols  havien quedat mig desfets i semblaven més aviat els cabells d’un rastafari que no pas els d’una noia de servei. Es va humitejar la melena per tornar-li a donar forma i va decidir deixar-la com volgués ella. No la podia canviar i la Carmen s’hauria d’aguantar. No tothom encaixava en el seu model de  bellesa perquè s’havia de fer un metre seixanta-quatre com a mínim, poder-se embotir en una talla trenta-vuit i tenir el cabell llis i domesticable i el nas i els llavis ben fins per fer-ho. Es tornà a mirar al mirall. Precisament la seva boca molsuda li havia agradat sempre però ara resultava ser la cosa més vulgar del món!

Sortí del bany per anar a la cuina i agafar cinc galetes de la capça. Se les cruspiria pel camí per tenir quelcom a l’estómac abans d’entrar a treballar. Baixà les escales amb celeritat per traspassar la porta que l’aïllava del món exterior. A aquella hora el carrer era encara fosc i mig buit. El gris de l’asfalt contrastava amb els edificis de color pedra i un cel blau tacat només per una lluna blanca i encimbellada que observava, des de la seva posició privilegiada, els primers sospirs dels matiners endormiscats.

En arribar, posà la clau al pany i la féu girar poc a poc per retardar el moment d’entrar al pis. El regust dolç de les galetes quedaria ràpidament cobert pel tel d’amargor amb què la Carmen era capaç d’enterbolir-ho tot. No havia ni acabat d’entrar que la sentí cridar el seu nom des de l’habitació. La patrona la reclamava.

La noia respirà fons, es tragué l’abric espellifat, el penjà i anà al dormitori. Va ajudar a aixecar aquell cos tan entumit com l’ànima que l’embolcallava. Li donà també un cop de mà per arreglar-se i la va vigilar mentre esmorzava amb el recel d’un carceller. Havia de tenir molta cura de la seva dieta perquè altrament la dona acabaria de nou hospitalitzada. La Carmen demanà pa amb melmelada i la resposta de la jove fou contundent. Hi hauria una galeta de “les seves”, és a dir de les que portaven edulcorants naturals, si feia una passejada prou llarga.

Examinant els racons del pis que ja coneixia de memòria, esperà que la Carmen s’acabés el pa amb tomàquet i pernil dolç i li posà les sabates. La gosseta de la propietària mogué la cua d’un cantó a l’altre per donar a entendre que volia sortir també.

— A tu ja et baixarà l’Eugènia després! — Digué l’anciana malhumorada.

I la gosseta es quedà mirant la mestressa, i després l’Eugènia, amb una cara que va compungir la noia. De vegades pensava que si encara s’ocupava de la vella rondinaire era per la Cuca, la Yorkshire Terrier que donava vida a aquella casa tan eixorca de pensaments positius què només hi podia néixer l’avorriment.

El dia era fred a Barcelona però el sol de després del solstici d’hivern anunciava la seva virior escalfant el rostre de l’Eugènia i la Carmen. Les noies del pis havien decidit anar a fer una espada nocturna aquell vespre i calia cansar la patrona per tal que la deixés marxar a passar-s’ho bé. Li hauria de dir al Toni, el fill de la Carmen i el que li pagava el sou i era, per tant, el seu cap. Amb passes enèrgiques l’Eugenia estirava del braç la seva patrona com si la volgués preparar pels jocs olímpics i la dona ho va notar i es va queixar.

— Vull seure una estona a descansar!

— Ja seurà quan arribem al parc! Si va fent tantes parades no crema el sucre! Recordi el que va dir el metge!

— Estic ben posada jo entre el metge, mon fill i tu! No podia tenir una vellesa digna jo no!

L’Eugènia sospirà. Aquella senyora no estava mai contenta i ella s’anava amarant de la seva negativitat. Darrerament ho veia tot negre i només li quedava un sentiment de felicitat escàpola quan baixava a passejar la Cuca i trobava altre gent del barri per xerrar. I els dies especials en què el Toni venia a veure a sa mare. Era tan ben plantat! I sempre tenia un detall amb ella; un somriure sincer, un compliment ben trobat, una tarda lliure que no esperava i que cobrava igualment o com la darrera vegada: una capça de galetes. Aquells dolços recoberts de xocolata que li va entregar d’amagat de sa mare quan sortia del pis, van acabar d’encendre l’espurna d’una esperança ja gairebé enterrada feia temps. Pensava en aquell moment un cop i un altre: quelcom en la seva mirada demostrava que hi havia més que una relació entre cap i subordinada malgrat la seva situació.