Simpàtiques alternatives als allotjaments turístics.

20170803_180127_resized_20200311_01505468420190803_180506_resized_20200311_015021538

Inevitablement quan arriba aquesta època i s’acaba la segona avaluació el cansament i desgast del professor comencen a fer-se notar i jo m’evadeixo pensant ja en les vacances. Sé que molta gent les fa a l’estil tradicional. Agafen un vol, van a un hotel o pensió i visiten altres indrets. O bé tenen una segona residència que han d’amortitzar i retornen cada estiu al lloc conegut on tenen la impressió de ser a casa altre cop.

Els més aventurers fan càmping o tenen autocaravanes que els permeten moure’s de país en país portant les quatre parets a sobre. Aquesta darrera variant a mi m’atrau moltíssim però té l’inconvenient de que el vehicle té un manteniment car i per tenir-lo aparcat també s’ha de pagar.

En els darrers anys han sorgit una colla d’alternatives a les vacances tradicionals que són aptes per a la gent que no necessàriament vol recloure’s en un hotel o pensió impersonals després de les visites turístiques esgotadores reglamentàries.

Començo per la variant més plena d’encant. És l’anomenat “glamping”. La paraula ve de la fusió dels termes “glamour” i “camping” i vol dir fer càmping amb estil. Aquesta alternativa va néixer per la demanda de la gent d’experiències úniques en els dies de lleure. Per fugir de la massificació turística alguns viatgers escullen allotjaments fora del comú pels quals poden arribar a pagar fortunes. I ara us demanareu què té a veure això amb un càmping. Doncs bé, afortunats amb terrenys o jardins enormes o un tros de bosc que pertany a casa seva, van començar a posar-hi hi  casetes de fusta, tipis com els indis equipades amb tota mena de luxes i comoditats o a buscar arbres i construir-hi les típiques cabanes infantils de les pel·lícules americanes per allotjar-hi turistes selectes. La gràcia d’aquests glampings és que no hi ha molts turistes al mateix lloc alhora i els que s’allotgen en llocs d’aquests poden gaudir no només d’un emplaçament singular per pernoctar singular sinó de molta més intimitat que no pas els que acaben dormint en hotels.

Això sí. Aquest tipus de glamping és només apte per homes i dones de negocis que poden permetre’s pagar una barbaritat per una nit. Jo particularment penso que si un s’allotja en un lloc tan exquisit, la gràcia és no dormir sinó prendre prou cafè per fruir de l’indret el màxim temps possible.

La germaneta pobra del glamping és el “gamping”, que jo tinc moltíssimes ganes de provar. En aquest cas la paraula està formada per “garden” i “camping” i es tracta d’acampar en jardins i terrenys particulars que han estat habilitats per tal d’oferir un mínim de comoditats als viatgers. A França hi ha una xarxa prou bona de “gampings” perquè molta gent amb terreny ha instal·lat banys i dutxes – que sovint funcionen amb energia solar— i acullen a turistes per un preu encara més assequible que el d’un càmping normal. Hi ha pàgines web que diuen que va néixer a França però la veritat és que la majoria coincideix que va ser un producte “made in UK” a partir del 2010. És una variant que tinc moltíssimes ganes d’experimentar i no perquè no m’agradi el càmping sinó perquè si es viatja en parella de tant en tant és bo tenir una intimitat per fer un sopar romàntic al jardí del que un no disposa a la residència habitual.

Tot i que el càmping és una variant molt sostenible i immensament més divertida que l’hotel perquè ens permet estar a l’aire lliure i llevar-nos veient arbres i gespa, de vegades pot ser també sorollós. I no només pels nens que juguen cridant fins tard, sinó per tot el conjunt d’activitats d’entreteniment que s’organitzen als càmpings i que acaben amb la corresponent discoteca de càmping que no deixa dormir fins la matinada. El gamping permet als aventurers gaudir d’espais naturals en zones privades sense haver de participar del soroll que fan els altres. Els preus oscil·len entre els 5 i 20 euros per persona i per nit depenent de les instal·lacions que ofereixen els amfitrions. El cert és que des de que va sorgir el gamping, aques s’ha anat sofisticant perquè ara hi ha propietaris que lloguen el seu terreny i ofereixen també esmorzars, dinars o sopars als campistes.

Avui dia es ven com a variació ecològica i sostenible al turisme convencional. I en el cas en què els propietaris i campistes comparteixin àpats, el gamping proporciona al viatger una oportunitat d’amarar-se més del lloc que es visita.

No ens enganyem que anar a veure els monuments típics i fer-ho envoltats de turistes com nosaltres no ens aporta una visió gaire autèntica de la realitat del país o regió que visitem.

Si ans el contrari, quan viatgem tenim contacte amb gent del país i de la regió és molt més probable que esbrinem coses del lloc que visitem que no es poden percebre a través del prisma del turista.

El contetament o descontentament social, els costums i valors d’un lloc, els preus dels lloguers o la compra de immobles, els salaris, etc, són coses que no s’esbrinen fàcilment com a turista, sobre tot si el viatge és de menys d’un mes.

Per això el gamping és una alternativa més autèntica a l’allotjament tradicional.

I si no us veieu en cor d’acampar però us fa il·lusió ser partícips de les vivències dels locals i d’un bocinet de les seves vides, llavors us heu de plantejar el Couchsurfing. La traducció literal és “surf de sofà” i consisteix en allotjar-ser a pisos o cases de particulars que cedeixen el seu sofà per tal que el viatger pugui dormir. Normalment si un vol formar part de la xarxa del Couchsurfing cal estar disposat a rebre altres viatgers que vulguin allotjar-se al propi pis.

En general la gent que viatja així ho fa de manera econòmica. Tanmateix, la motivació principal no és l’estalvi de diners sinó cercar conèixer a persones del país que es visita que tinguin ganes de parlar i compartir un àpat amb els turistes.

La gent que practica el Couchsurfing sol ser gent d’un nivell educatiu alt i per això les experiències en general són bones. Òbviament l’avantatge d’aquest és que el període de vacances no està condicionat a les temperatures i la climatologia. No és el mateix dormir en una tenda de campanya pràcticament a la intempèrie que en un pis amb un sostre que protegeix  de les inclemències meteorològiques. No obstant, compartir un espai tan privat amb desconeguts no és apte per a tothom. Jo per exemple no ho faria. Ja em costa prou acceptar passar la nit a casa dels amics que conec de fa prou temps.

Tots tres tipus d’allotjament  han nascut com a contrapartida al turisme de masses que ha destrossat l’autenticitat dels llocs i que ha fet que molts de nosaltres agafem una mica de tírria al concepte de “turisme”. Els vols massa econòmics han fet que la gent ja no es plantegi el valor de les vacances i que vegi els viatges com un altre bé de consum. Malauradament i encara que la gent no ho entengui, els països no són un producte i el turisme barat sovint a acabat per esborrar la màgia d’alguns dels llocs. I és que dee tant cobejats, s’han convertit en un allau humà de viatgers fotografiant entre la multitud quelcom que es pot veure gràcies al google còmodament des de casa i sense haver de causar cap mena de contaminació. I el pitjor del turisme de masses convencional és que el viatger esbrina molt poc sobre l’essència del lloc visitat. Viatjar és avui quelcom  que molts fan per les aparences, l’anomenat “postureo”.

Falten pocs dies per Setmana Santa. Potser algun de vosaltres gosarà provar noves formes de viatjar. Jo vaig descobrir el camping perquè els hotels, pensions i apartaments no m’aportaven cap coneixement sobre el lloc que visitava i em resultaven immensament freds i impersonals. Potser amb una mica de sort aquest estiu m’atreveixo a anar de gamping ara que ja estic força acostumada al camping…

Bona setmana a tots!

Pedres i totxanes lingüísticament productives.

 

stone

Torno avui al tema de les pedres i d’aquestes passo a les totxanes amb un parell de locucions que està força bé conèixer en anglès. Com que no soc geòloga he de dir que les pedres semblen fredes i inanimades. Sé que si s’analitzen poden dir molt de la zona i el clima i els canvis en el relleu però en sí, mirades a través d’un prisma no científic, les pedres són fredes. És per això que quan una persona ens llença una mirada freda i sense sentiments en anglès l’anomenen “stony stare”, una mirada de pedra. No sé vosaltres però a mi les mirades de pedra em posen la pell de gallina perquè no hi ha res que m’agradi menys que la gent freda i sense sentiments.
Per seguir en l’univers dels sentits ara passarem al de l’oïda. Quan una persona és sorda com una tàpia, en anglès es diu que es “stone-deaf”. Pobres pedres, quina poca estima els té la humanitat! Quan se’ns fa impossible que una persona sigui capaç de fer quelcom o donar-nos una cosa que necessitem com pot ser informació els anglesos diuen “ it is like getting blood out of a stone” que ve a ser treure sang d’una pedra, cosa no factible. Per donar-vos un exemple. Quan anava a la universitat a Alemanya, treballava per tal de pagar-me els estudis, l’apartament i les despeses diàries com el gas, el llum, l’aigua, el telèfon i etc. Com que per pagar-ho tot anava extremadament cansada, quan s’organitzava alguna festa universitària i em preguntaven si hi aniria, jo no volia mullar-me massa dient si sí o si no. Era qüestió de supervivència perquè entre setmana el meu ritme era trepidant i el cap de setmana més que anar de festa el que em calia era baixar revolucions. Per això no volia mai dir un sí o un no rotund. Una vegada, un company meu d’Anglaterra que em va avisar que hi tornava a haver una festa em va demanar si hi aniria i jo, com sempre, li vaig respondre vagament. Llavors ell digué «getting a “yes” from you is like getting blood out of a stone». I tenia raó.
També molt productives en anglès són les totxanes. Si algú és una persona de bon cor i altruista llavors en anglès se la denomina “ a regular brick”. Mai m’he pogut imaginar per quin motiu. “A regular brick” em sona com una cosa ordinària o vulgar i la gent amb bon cor no és quelcom ordinari sinó extraordinari.
Quan com els espanyols diuen “meto la pata” els anglesos el que fan és “put one’s foot in it”, posar el peu dins o bé deixar caure una totxana, “ to drop a brick”. Us explico l’expressió amb una situació. Una dona entra a un establiment en el que no compra durant molt de temps i la botiguera la observa entusiasmada i llavors la felicita pel seu nou embaràs però la dona no està embarassada sinó grassa. Llavors diríem que la dependenta ha deixat caure una totxana. Espero que vosaltres no en deixeu caure gaires perquè si no sou completament insensibles us sabrà molt greu haver-ho fet.
I quan una persona fa quelcom que no és correcta i us enfadeu i la voleu castigar, llavors els anglesos diuen “ to come down on someone like a tone of bricks”, caure-li a un a sobre com una tona de totxanes. Si algú us ha enganyat o decebut i no teniu intenció de tornar-hi a parlar, llavors vosaltres heu caigut a algú com una tona de totxanes.
Malauradament he de dir que jo sí que conegut diverses persones a la meva vida a qui he caigut sobre com una tona de totxanes. O millor dit, no ho he fet ni ho faré perquè la millor manera de demostrar que no han estat correctes amb mi és distanciar-me’n del tot. Per posar un altre exemple. Si un fill agafa diners dels moneders dels pares per anar de festa i els pares ho noten llavors poden castigar el fill sense anar de vacances amb els amics. En aquest cas els pares “have come down on the son/daughter like a tone of bricks”.
I per últim avui voldria recordar l’expressió “ to talk to a brick wall”, parlar amb una paret de totxanes que vol dir parlar sense que t’escoltin en absolut. En català diríem “parlar amb una paret” pràcticament el mateix. I seguint el tema de les totxanes, quan una persona esta malgastant temps i energia per aconseguir un impossible llavors diríem en anglès que està “knocking one’s head against a brick wall”, donar-se cops de cap contra una paret de totxana.
A mi això desgraciadament m’ha passat quan he volgut veure un fons bo en una persona que potser no ho era del tot. I llavors m’he adonat que estava intentant rehabilitar algú que ja no tenia remei. Però com ja sabeu, tot és una lliçó en aquesta vida i les persones som aptes per aprendre tot i que el nostre refrany ens recordi que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Dues però no tres!
I per aquesta dijous ja n’hi ha prou. Us desitjo una bona setmana i un bon vuit de març!

Paraules del alemany que enamoren.

IMG_20200226_204209_resized_20200226_084258533[7036]

L’altre dia em vaig adonar que porto molt de temps escrivint sobre locucions i frases fetes en anglès i que de vegades una paraula sola, pot resultar tan interessant com una expressió sencera. Així és que avui he decidit dedicar el post a unes quantes paraules alemanyes que em van convidar a rumiar.
La primera de la que us vull parlar és un verb reflexiu “sich vergucken”. Abans de trencar el misteri i dir-vos què significa us en vull explicar al morfologia. “vergucken” consta d’un prefixe “ver” i un verb informal “gucken”. El prefixe “ver” en alemany té un sentit sovint negatiu i afegeix al verb el significat “per error”. Què vull dir amb això? Per exemple, el verb caminar en alemany és “laufen” si li afegeixo el prefixe “ver” el verb esdevé “verlaufen” que s’empra en la seva variant reflexiva i vol dir, equivocar-se anant a un lloc. Si jo vull anar a la casa d’un amic i acabo en un carrer i una adreça errònies, llavors jo dic “ich habe mich verlaufen”. Més exemples. Si m’empasso un líquid o un mos de quelcom “schlucken” i com diem aquí, el que m’he empassat va per l’altre forat i m’escanyo i he de tossir, llavors en alemany diem “sich verschlucken”. Si marquem un número de telèfon “wählen” i ens equivoquem fent-ho, llavors diem “sich verwählen”. El prefixe “ver” en alemany és semblant al “mis” en anglès en paraules com “mislay” que per cert vol dir posar quelcom en un lloc que no toca o no recordar on s’ha posat. L’equipatge de l’avió de vegades està “mislaid”. No s’ha perdut del tot però senzillament no se sap on para. O el típic “misunderstand” que vol dir entendre malament.
De vegades però el prefix “ver” enganya un xic. Aquest seria el cas de la paraula alemanya “verlieben”, composta del verb “lieben”, estimar i del prefix “ver” que té un sentit intensificador.
Una vegada en una pel.lícula alemanya el protagonista va explicar la diferència entre “lieben”, estimar i “verlieben” enamorar-se de la següent manera, “lieben” és una condició crònica mentre que “verlieben” és una condició aguda. Com en les malalties. La comparació em va semblar força adequada. Quan ens enamorem en alemany és un amor exagerat. I no s’equivoquen del tot perquè ja se sap que quan un s’enamora, un és completament cec. Per cert, com tots els verbs dels que he escrit avui, “sich verlieben” també és reflexiu. Òbviament perquè jo soc el subjecte de l’acció i alhora qui en rep les conseqüències…
Però no és aquesta la primera paraula de la que us vull parlar sinó del verb “sich vergucken”. Ara ja sabeu per a que serveix “ver”. Passem a analitzar “gucken”. Aquest verb, que s’empra en el registre informal equival a mirar. Si nosaltres “vergucken uns”, no és que ens malfixem sinó que ens fixem molt bé en algú que ens fa gràcia. Podríem dir que “sich vergucken” és el pas previ a “sich verlieben”. Primer ens fixem en algú i quan ja el/la coneixem, llavors potser ens enamorem.
Oi que és bonic el verb “sich vergucken”? no el podem traduir només amb un “fixar-se amb algú” perquè no és el mateix.
La segona paraula de la que us vull parlar avui és “Zweisamkeit”. Tornem a la morfologia de la paraula. Aquesta està composta d’un “zwei” i un sufix “samkeit” molt productiu en alemany. Abans de dir-vos que vol dir us explico la paraula “Einsamkeit”. Einsamkeit és soledat i consta del numeral “ein” que indica una única unitat, i el sufix “samkeit” que indica alguna cosa així com propietat o característica de. La “Einsamkeit” està clar que és quan una persona està sola. Totes les llengües que conec poden expressar el concepte d’estar sol. L’anglès té la gràcia de poder distingir “alone”, que vol dir sol, de “lonely” que vol dir sol i entristit per manca de companyia. Que hi hagi un substantit “solitud” no és estrany. Però que una llengua com l’alemanya sigui capaç de produir un substantiu per designar l’estar en companyia d’una única persona, sempre ha captat la meva atenció.
De fet, estudiant àrab m’he adonat que la dualitat és un factor important per nosaltres els humans. L’àrab va suficientment lluny com per tenir formes morfològicament diferents per designar un home, dona o objecte, dos o el plural. I de fet a la conjugació àrab la forma “vosaltres” té tres pronoms diferents. El vosaltres si es tracta de dues persones indiferentment del gènere “أنتما” que es pronuncia “antuma” “أنتم”,el “antum” que és el vosaltres en plural que pot incloure homes només, o homes i dones i el “أنتن” que es pronuncia “antuna” i que és el vosaltres en plural quan el grup inclou només dones. El mateix passa amb el pronom ells. Ells té un dual “هما” que vol dir “ells dos” que coincideix pel femení o pel masculí però que difereix en la conjugació del verb. Òbviament també hi ha un ells per masculí i femení “هم” i un ells per femení només “هن”. I tot això ve del fet que la dualitat i el estar en companyia de dos sembla transcendental en diversos idiomes.
La darrera paraula de la que us vull parlar avui és “Einkaufsrausch”. Com que avui m’ha agafat per esmicolar les paraules en morfemes començo per “Einkauf”. Aquesta paraula és un substantiu que vol dir compra i “Rausch” és un altre substantiiu que vol dir “embriagament”. Els “Rauschmittel” en alemany són tot allò amb que un és pot emboirar el cervell. L’alcohol, el cànnabis o moltes pastilles que venen amb recepta. Un “Einkaufsrausch” és un període de temps curt en què algú s’emborratxa comprant coses. Els homes diuen que les dones en som més propenses per fer-nos passar el mal humor. No m’ho crec. He conegut molts homes capritxosos a la vida que podien comprar desmesuradament i de manera perillosa. L’Einkaufsrausch té una traducció a l’anglès que és “buying spree”, tot i que la paraula “spree” es fa servir per qualsevol activitat que es practica de manera curta, intensiva i agradable.
I com heu pogut veure avui, de vegades no cal anar lluny i analitzar locucions i frases fetes per trobar quelcom que desperti la nostra curiositat lingüística. A veure si la setmana vinent torno a les paraules o a les locucions i frases fetes. O si em passa quelcom que em fa escriure sobre un tema ben diferent al que m’apassiona i que són les llengües.

Per cert, la fotografia d’avui és de la rosa que he trobat a la meva bicicleta quan volia tornar a casa de la feina aquest dimecres. Ha estat una sorpresa de la meva parella que ha aconseguit que tornés a casa amb un somriure als llavis tot i els entrebancs quotidians de la circulació pel carril bici.
Bona setmana a tots!

Quan una cosa ens és botifarra…

Avui dijous us vull parlar altre cop d’expressions idiomàtiques alemanyes molt utilitzades però que no totes tenen una traducció directa al català o castellà. Per fer-vos conèixer la primera m’heu de permetre no ser del tot políticament correcta. Precisament el dijous de fa dues setmanes vaig entrar a classe de comunicació i atenció al client i em vaig trobar tots els alumnes de cara a un ordinador i amb rostres de patiment. Sabeu què feien? Doncs practicar l’esport nacional: seguir un partit de futbol. Era un partit del Barça contra un equip que jo pensava que jugava a segona, tercera o ves a saber on. Vaig haver de convèncer els meus alumnes de que apaguessin l’ordinador per concentrar-se en la classe. Llavors una alumna molt xamosa em va preguntar si a mi no m’interessava el futbol i li vaig respondre en anglès «I couldn’t care less» que en alemany seria “das ist mir Wurst”. O sigui, que en català ens importa un rave però en alemany ens és botifarra. Es veu que en tenen tantes que una botifarra més o menys és igual. Sé que sona molt malament pels aficionats del futbol de butaca que jo digui que aquest esport no m’interessa. Jo respecto els seguidors incondicionals d’equip que marca gols sense que ells hagin de fer cap esforç i que sigui capaç d’aplegar gent de tota mena davant una pantalla de televisió per veure un partit. Ho entenc i sé que aquesta gent “sent els colors” però jo em mantinc fidel a voler posar la meva energia només en allò que jo pugui aconseguir per mi mateixa i no soc amant de seguir les masses.
Doncs ara ja sabeu, “das ist mir Wurst” vol dir que m’importa un rave. I d’aquesta expressió podem passar-ne a una altra “das ist nicht mein Bier” que podríem traduir com això no és la meva cervesa. I quan es fa servir? Doncs quan no volem posar els nassos en assumptes que no ens pertoquen i ho volem deixar clar. No és assumpte meu, o com dirien els alemanys, no és cervesa meva si els meus coneguts gasten molts diners en capricis com rellotges cars pels que cal pagar 80 euros per canviar la pila. Mentre a mi no em facin pagar-ho ja estic contenta.
Una altra expressió que vaig escoltar molt sovint quan vivia a Alemanya és la de “Schwamm drüber” que literalment vol dir “ esponja per sobre”. Sona estrany però si pensem que una esponja que passem per sobre d’alguna superfície galdosa pot emportar-se la brutícia llavors podem entendre l’expressió. L’emprem quan volem dir que no ens hem d’amoïnar més per quelcom perquè no és vital o hem de relativitzar-ne la importància. Si jo li explico a un amic que m’he emprenyat perquè la meva perruquera m’ha tallat el cabell com li ha semblat a ella sense demanar-me permís, en aquest cas jo podria dir “Schwamm drüber” que equivaldria a “no cal pensar-hi més” perquè com els alemanys dirien no és “nicht so wild”, no és tan salvatge, és a dir, no és tan important i no cal pensar-hi més.
No obstant, quan jo no puc “passar l’esponja” és quan algú per exemple em vol refregar pels nassos “unter die Nase reiben” com de bé viu aquesta persona. Per exemple, si algú té un pis que lloga i en cobra uns diners que li permeten pagar un altre lloguer molt més econòmic i amb això guanya diners en negre aquesta persona en qüestió es vana del que fa o com diuen els alemanys “ er/sie lässt es rausposaunen”. La “Posaune” és un trombó. I si algú deixa que una cosa surti pel trombó el que vol dir és que esbomba com si res una cosa de la que no cal estar orgullós/a.
Ara direu que de persones que van esbombant coses que no haurien d’esbombar no n’hi ha gaires però jo us podria demostrar el contrari.
Per últim avui us voldria parlar de la paraula “Saftladen”. Com sabreu està composta de “Saft” que vol dir suc i “Laden” que vol dir botiga o negoci. Un Saftladen és un lloc tenebrós, un indret on no es fan les coses de manera correcta. Quan a una empresa els negocis no són del tot clars llavors parlaríem de “Saftladen”. Si en una escola no hi ha disciplina de cap mena, llavors també la podríem anomenar “Saftladen”.
I generalment, en aquestes “Saftladen” hi balla l´os, “dort tanzt der Bear”. Aquest darrera és una expressió que s’utilitza quan creiem que s’estan fent les coses de manera incorrecta. Per exemple si sospito que algú ha aconseguit una feina no per mèrits propis sinó per recomanació llavors diria en alemany “dort tanzt der Bär”.
I per avui jo crec que n’hi ha prou. Les expressions idiomàtiques s’aprenen poc a poc i no de cop i per això us vull deixar descansar fins dijous vinent. Us desitjo un bon carnestoltes i fins la setmana vinent!

Pedres lingüísticament productives.

stone

 

Reprenc avui un tema que ja havia esmentat en un post no fa gaire: el de les pedres. I és que els alemanys i també els anglesos tenen moltes expressions en les que apareixen. Ja us havia explicat allò de “wie ein Stein ins Bett fallen” i “ ein Stein vom Herzen fallen”. Avui començo amb l’expressió alemanya “Im Stein gemeiβelt”, que vindria a ser “gravat en pedra” i equival a inamovible. Per exemple, si algú vol quedar amb mi el diumenge i jo els matins del diumenge vaig a piscina i no canvio aquest hàbit per res, llavors li diria que per la tarda sí però que la meva sessió de natació és “im Stein gemeiβelt”. Contràriament, quan una cosa es pot canviar direm en Alemany que “ist nicht im Stein gemeiβelt”. Les dates dels exàmens pels alumnes són per exemple intercanviables i per tant no estan gravades en pedra.
Les pedres també són lingüísticament parlant molt productives en anglès. Si per exemple algú posa tots els seus esforços en aconseguir el seu objectiu, es diu que aquesta persona “leaves no Stone unturned”, no deixa cap pedra per girar per assolir el que vol. Aquesta expressió és especialment útil per les persones perseverants. No obstant n’hi ha ben poques perquè la gent tendeix a deixar córrer les coses que impliquen massa esforç. I com ja sabeu no és bo donar-se per vençut i tirar la tovallola, una expressió que també tenim en anglès “to throw in the towel”. En la meva modesta opinió és una llàstima perquè si realment volem quelcom l’esforç farà que valorem molt més el que hem aconseguit un cop ho tinguem. S’ha de recordar sempre el que digué George M. Moore «A winner is just a loser who tried one more time».
Però no em vull desviar del tema d’avui. En anglès la “corner stone” representa la part essencial d’una feina i quan diem “ to lay the corner-stone”, col·locar la pedra del cantó, vol dir haver acabat el més important d’una tasca. Si una pesona ha de canviar de pis i ha aconseguit fer el trasllat amb totes les caixes i els mobles que s’han de portar d’un lloc a un altre, es podria dir que la persona “has laid the corner-stone”. Guardar i distribuir les coses al pis nou és bufar i fer ampolles després de la tasca gegantina del canvi de pis. I si seguim amb el tema mudances podem dir que costen un ull de la cara, que en anglès seria “an arm and a leg” i que després d’un canvi de pis amb les despeses del transport i les caixes i de la compra de mobiliari, un pot quedar escurat o el que en anglès és “stony-broke” que és una expressió de l’argot del carrer. Estar “stony-broke” i estar “skint” són el mateix.
Al treball quan ens toca fer la feina més desagradable i desagraïda en anglès es diu “to break stones”, trencar pedres. Això no equivaldria a fer una mica de tot que llavors és “ to do odd jobs”, sinó treballar fent una cosa que no llueix i és pesada.
I quan utilitzem una activitat, cosa o de vegades també una persona, per aconseguir progressar d’alguna manera, en anglès diem que aquesta activitat ha estat una stepping-stone, una pedra per trepitjar. Per a mi la meva primera feina com a professora d’espanyol a la BA Dresden, la Berufsakademie Dresden, va ser una “stepping-stone”, una palanca que em va impulsar per aconseguir després més oportunitats laborals en aquest àmbit. Desgraciadament però adesiara les persones també poden ser “stepping-stones”. Quan un home o dona surt amb un famós o famosa només per aconseguir atenció o reconeixement, llavors el famós ha estat una “stepping-stone”.
Per acabar el post d’avui, m’agradaria esmentar una expressió que tenen en comú moltes llengües perquè prové de la Bíblia, és la de “to cast the first stone”, llençar la primera pedra, que com sabeu es fa servir quan algú fa la primera acusació.
Si rumio una mica encara potser em vindran al cap més expressions amb la paraula “pedra” però ja seran per una altra setmana. Us desitjo a tots un divendres tranquil i un cap de setmana de repòs.

Més expressions alemanyes i les seves equivalents angleses i catalanes.

cof

Fa només dues setmanes el tema del blog eren expressions angleses en les que apareixen les paraules “wind” o “storm”. Semblava inevitable després d’una setmana d’inclemències meteorològiques brutals que van trasbalsar tota la Península i que ens van deixar el litoral ben malmès. I només dues setmanes després el tema recurrent a tot arreu és la calor insòlita per l’època de l’any. I és tothom en parla: ja no podem discutir el canvi climàtic perquè ens trobem davant d’una emergència climàtica! Les plantes del meu balcó per exemple han començat a florir perquè elles no entenen el calendari sinó la meteorologia i potser els humans també, o si més no jo. Els dies s’han fet visiblement llargs i diumenge em vaig maleir els ossos per no tenir sabates d’entretemps perquè les botes d’hivern em feien bullir els peus. I quan el temps és benèvol i els dies es fan llargs, la meva ment em transporta immediatament a la costa i de cop em venen les ganes de tenir una segona residència a la platja per gaudir del bon temps i sobre tot del mar en un ambient més relaxat que el de la nostra cosmopolita Barcelona. I sovint en parlo amb els amics i també ho he comentat amb el meu company i tots em diuen el mateix. Que una segona residència és una despesa continuada i et lliga a anar un cop i un altre a un lloc que acaba sent una rutina. I a més del factor econòmic també hi ha el del cansament que suposa tenir una segona llar perquè acabem netejant dos pisos i no només un. Per no parlar del fet que si estem cansats i no ens ve de gust desplaçar-nos fins al lloc on tenim aquesta residència de festius, automàticament sentim remordiments perquè sabem que estem gastant uns diners que potser no acabem d’amortitzar. Fa poc vaig parlar del tema amb la meva parella que em va dir que si jo hagués continuat amb la idea de mirar segones residències, ell hagués intentat treure-m’ho del cap perquè un apartament addicional a l’habitatge habitual acaba sent una carrega. Ell ho va dir amb la frase feta corresponent en alemany “ ein Klotz am Bein” que literalment és un “bloc a la cama”. L’expressió fa referència a les boles de metall pesades que es lligaven amb una cadena a la cama dels presos. Molt gràfica i encertada l’expressió perquè de seguida s’entén el seu sentit.
I del tema he parlat amb diverses persones i totes m’han assegurat el mateix. Un altre bon amic, que ha tingut ja l’experiència de la segona residència dels seus pares, em va assegurar que ja podia tenir clar que haver de pensar en dos habitatges i haver de desplaçar-me d’un lloc a un altres per força m’acabaria cansant. Em va dir que hi podia posar la mà al foc. Sempre m’ha sorprès aquesta expressió perquè posar la mà al foc no és exactament quelcom que una persona en plenes capacitats volgués fer mai. Per què quan estem segurs d’una cosa hem de posar la mà al foc? Doncs els alemanys quan creuen fermament en la validesa del que diuen ho expressen amb “du kannst Gift drauf nehmen”, que significa que “hi pots pendre verí per això”. Els anglesos en aquest cas no tenen un “idiom” tan carregat de simbolisme i diuen “ you can bet your life on that”, és a dir, “hi pots apostar la teva vida”.
En tot cas hi ha molta gent que fa mans i mànigues per comprar una residència on estiuejar. Alguns demanen crèdits i s’endeuten d’una manera que jo no entendré mai. Aquesta expressió nostra de fer mans i mànigues té una equivalent en alemany que em sembla molt castissa, la de “Himmel und Hölle in Bewegung setzen”, que es tradueix literalment com posar en moviment el cel i l’infern.
Però la propera vegada que em vingui la temptació de mirar què costa un apartament a la costa, pensaré en el que m’han dit el meu amic i el meu company i és que quan es té una segona residència, un es limita sovint a anar sempre al mateix lloc conegut per amortitzar-la i si un no és molt ric, finalment s’acaba perdent l’oportunitat de visitar altres indrets i descobrir coses noves i per tant una segona residència ens lliga més del que ens allibera. I aquí sí que he de dir que el meu amic, com diríem en llenguatge modern “la va clavar”. I curiosament en alemany i en anglès quan una persona aconsegueix comprimir la informació i transmetre’n la part essencial fan servir una expressió similar a la nostra. “Den Nagel auf dem Kopf treffen” vol dir donar-li al clau al cap, exactament el mateix que en anglès “to hit the nail on the head”. Els veïns de la península també diuen allò de “dar en el clavo”.
Però no us amoïneu que sembla ser que l’hivern torna altre cop i la temperatura es normalitza i la gent gran i els molts joves també s’estabilitzaran un mica. Jo ja fa dies que voldria parlar de com de revolucionats estan els alumnes en aquests moments. Sembla que quan pugen els termòmetres es destaroten. És clar, ells no entenen de calendaris igual que les meves plantes i ja sé que la comparació és agosarada! Quan comença a fer calor als adolescents se’ls trastoquen les hormones i es comporten de manera diferent. Voldria saber si només ho he notat jo o també els meus companys s’adonen de la influència de la climatologia en l’estat d’ànim dels adolescents. Però em passa que com que no vull fer el ridícul perquè potser només ho he observat jo, prefereixo no dir res. A Alemanya dirien que tinc por de “sich zum Affen machen”, de fer-me mico, un animal que sovint sembla que ens fa gràcia.
Amb la primavera vindrà inevitablement la inestabilitat emocional dels adolescents i llavors els professors i professores haurem de veure com aconseguim ser suficientment empàtics sense que ens prenguin el pèl. Començarà l’absentisme a l’escola perquè el bon temps convida a quedar-se al bar xerrant amb les companys més que no pas a assistir a classe. I llavors, els alumnes que han estat d’alguna manera modèlics demanaran que es faci una excepció amb ells quan els hem vist fer campana. És a dir que voldran una actitud especial envers ells per haver-se comportat relativament bé durant el curs. En Alemany quan una persona demana un tracte de favor o un tractament especial es diu “eine extra Wurst verlangen”, que vol dir demanar un salsitxa extra. Molt alemany com sabeu això de les salsitxes. La tradició culinària del país no seria res sense les “Bockwürste”, “Currywürste”, “Bratwürste” i les variants regionals. En canvi penso que el “Brei”, el puré, no és gaire típic en aquests moments però tot i així és el protagonista de l’expressió “ um den heiβen Brei reden” parlar al voltant del puré calent. I què vol dir? Doncs el mateix que l’anglès “to beat about the bush”, és a dir, anar donant voltes per evitar el tema que de veritat importa. Això, com ja sabeu, ho fan molt sovint els polítics.
En fi, per avui ja hem vist prou expressions alemanyes molt típiques. Ara cal concentrar-se en el cap de setmana. I tingueu segona residència o no, us desitjo que l’aprofiteu al màxim!

 

Servicewüste Deutschland.

20170725_191501

Si heu viscut a Alemanya això del “Servicewüste Deutschland” us sonarà. “Servicewüste” és una paraula composta de “Service”, servei i “Wüste”, que vol dir desert. La paraula pròpiament Alemanya per servei seria “Dienst” però avui en dia l’Alemany també s’ha anat omplint de mots trets d’altres idiomes com l’anglès que refresquen la llengua i li donen un toc de modernitat. I ara potser us preguntareu, i què vol dir això de “Alemanya desert del servei”? Doncs és el que diuen els habitants d’allà quan es troben amb una atenció al públic pèssima i com us podeu imaginar, si han encunyat una expressió per fer referència al fenomen, és que aquest passa molt sovint.
No us mentiré. Jo ho vaig escoltar desenes de vegades quan vivia a Dresden perquè allà la cultura de l’atenció al client encara no estava arrelada. L’Est d’Alemanya havia estat part del bloc soviètic i la feina venia imposada per l’estat. Els botiguers despatxaven els pocs productes que tenien però no s’havien de preocupar per la competència perquè no n’hi havia gaire i d’aquí que tampoc els calgués esforçar-se per la clientela. Quan jo vaig ser allà del 1996 al 2004, la mentalitat de l’est encara no havia canviat i quan entrava a una botiga o restaurant gairebé m’havia de disculpar per fer-ho.
Recordo un dia que vaig anar a passejar pel bosc amb el meu company. A les dues hores jo estava un pèl cansada i vam decidir parar a un restaurant a fer un cafè. Van trigar una vida en portar-nos-el i quan va arribar vaig comprovar amb pena que el cafè, per anomenar-lo d’alguna manera, era una tassa petita plena d’aigua amb una muntanyeta d’un polsim marró al centre. No vaig entendre què era allò i li vaig demanar a la cambrera i em va respondre «això és el cafè soluble, no voldrà pas que li remeni jo?». No vaig saber què contestar. El cas és que el meu company i jo ens vam mirar dolguts i per si quedava algun dubte de les ganes de servir de la cambrera, aquesta digué en veu alta i clara mentre tornava darrere la barra« que la gent hagi de venir al restaurant al prendre cafè!». He de reconèixer que a Alemanya em vaig acostumar a ser clienta habitual dels establiments on m’havien tractat bé. Desgraciadament eren pocs perquè a Dresden la cultura del servei era mínima. D’aquí allò de l’expressió “Alemanya desert del servei”.
És obvi que quan vaig tornar aquí sabia que hi hauria coses que trobaria a faltar d’Alemanya però el clima i l’atenció al públic constaven a la meva llista. I de fet vaig gaudir d’un bon servei com a clienta durant una temporada però els mals hàbits s’estenen més fàcilment que els bons i el que ha passat és que en els darrers anys he notat una davallada espectacular a nivell d’atenció al públic en tots els àmbits.
Per posar un exemple pràctic. M’he adonat que a la majoria de botigues d’aquí els venedors i venedores et tracten com si et perdonessin la vida. És lògic pensar que com que avui dia els empleats de les botigues no són els mateixos propietaris, l’interès del treballador pot ser el mínim. També podem pensar que les condicions laborals dels que despatxen no són gaire bones i que per això no mostren entusiasme de cara a la clientela.
També he observat que si bé fa anys quan anaves regularment a una botiga, els dependents et tenien una deferència, avui dia sembla que si et converteixes en client habitual ja poden passar de tu olímpicament. Aquest fenomen es fa evident quan parlem de companyies de telefonia o de bancs. Si ets client de fa anys ni tan sols t’ofereixen un descompte en les comissions. Les avantatges se les emporten els clients nous, motiu pel qual amb les companyies de telèfon surt molt a compte anar canviant com a mínim cada tres anys. És molt pesat i feixuc però és la única manera d’estalviar en tarifes i potser aconseguir un móvil nou gratis.
Si parlem de botigues la cosa encara és pitjor. Ja sabem que les cadenes no són de fiar perquè el personal va voltant de botiga en botiga i llavors no coneix els clients habituals. Però és que el que eren les botigues de barri de tota la vida han canviat també la filosofia i això és el que m’espanta perquè ara ja no sé on anar per ser atesa de manera digna.
Fa poc vaig anar a una botiga del Poblenou de tota la vida, d’aquelles que no canvien l’aparador mai perquè porto onze anys vivint al barri i mai no he notat cap diferència. L’establiment és enorme i està buit sempre. Quan hi entro no hi trobo més que la dependenta i la seva mare de 83 anys asseguda a una cadira per omplir una mica. Doncs bé. Resulta que l’any passat hi vaig comprar una camiseta tèrmica fabricada a Portugal que em va de meravella, escalfa i no fa que transpiri. En un any no se m’ha esfilagarsat ni comença a transparentar motiu pel qual penso que el gènere i la fabricació són com cal. Val a dir que la samarreta costa vint-i-tres euros, que no és barata pel que estem acostumats. Però com diuen els veïns de la Península “lo barato sale caro” i nosaltres diem “els estalvis es mengen les estovalles” perquè el gènere econòmic no dura i només produeix residus que el medi ambient no pot gestionar.
Doncs quan vaig demanar per la samarreta fa una setmana i mitja la dependenta, que sospito que és també la propietària, em va dir que ja no en quedaven en talla petita. Li vaig demanar que si me’n podia encarregar unes quantes, que estava disposada a pagar-li deu samarretes per endavant si ho feia però s’hi va negar. No va haver-hi manera de que fes números perquè amb la poca clientela que té a la botiga els 230 euros segur que són més del que despatxa en una setmana. Vull donar negoci als petits empresaris però sembla que ells no volen.
És evident que aquesta botiguera no té clar que avui dia la opinió sobre els establiments corre per les xarxes social i que si un vol quedar-se a gust, pot posar la seva valoració al web. No m’agrada el sistema de puntuació dels establiments perquè acabarem tots pendents només de la nota que ens donin els altres com en un dels episodis de Black mirror que no pas de ser nosaltres mateixos. Però en el cas de les botigues, bars, restaurants i empreses potser sí que hauríem de plantejar-nos crear webs de valoració perquè l’oportunitat de negoci ha de ser per a qui tingui ganes de treballar.
És curiós que precisament aquest any jo tingui un curs de comunicació i atenció al client perquè així puc conscienciar als alumnes de la importància d’un tracte amable amb els consumidors a tots nivells. Al cap i a la fi crec que hem de ser conscients que sense nosaltres cap empresa pot sobreviure i per tant, perdre clients no és recomanable.
I vosaltres què en penseu? Preferiu establiments sense dependents fixos i on sou un número o botigues on us reconeguin quan aneu a comprar?

Expressions angleses sobre el clima I.

Aquesta setmana em sembla pràcticament inevitable parlar del temps i de les inclemències meteorològiques. La setmana ha estat passada per aigua i a més el vent ha bufat de tal manera que ha fet caure arbres i ha tombat contenidors. Els efectes de la tempesta Glòria han estat esfereïdors. D’aquí la fotografia de la Rambla del Poblenou i el vídeo de “sa barrumera” de Tossa del blog d’avui. El vídeo fa posar els pèls de punta i qui em coneix sap perfectament com de vinculada em sento jo a aquest poble. Les imatges són un testimoni del mal tràngol que hem passat tots i ens han de fer pensar si tot això no és un efecte més del canvi climàtic que molts polítics s’entossudeixen en negar.
El cas és que diumenge passat per la tarda, la Rambla del Poblenou, generalment plena de gent passejant amunt i avall, era pràcticament buida. Tots ens havíem amagat a casa i devíem estar sota una manta asseguts al sofà mirant alguna pel·lícula a la televisió o al netflix. I no es pot retreure a ningú l’episodi de ganduleria perquè el vent no té abric i el temps no convidava. Això em fa recordar la quantitat de vegades que vaig haver de sortir de casa quan feia un fred excepcional a Alemanya, o quan el vent em congelava les orelles i m’entumia els sentits. Sortir era un acte de valentia perquè el cos patia desmesuradament amb les temperatures extremes. No és d’estranyar que la gent dels països de l’Europa central i nord hagin de venir al sud a buscar bon temps i carregar els dipòsits de sol i calor. Jo vaig menjar-me una bona dosi de mal temps quan vaig viure a Dresden. Allà el fred, la pluja i el vent es converteixen en el pa de cada dia i un/una ha de enginyar-se-les per trobar aficions que permetin evadir-se a pesar de la meteorologia poc pietosa. I que consti que als mateixos alemanys el seu clima els avorreix. Els holandesos en canvi, si no veuen una gota de pluja durant més de quatre dies seguits es posen nerviosos. Aquí som el contrari perquè no estem acostumats al mal temps continuat i d’aquí la mala cara que fem en aquestes circumstàncies.
Però el tema d’aquesta setmana no ha estat el fred ni la pluja sinó el vent, que com ja sabeu no té abric i no deixa de ser perillós perquè quan arriba amb força pot tombar objectes que cauen sobre la gent i quan circulem ens pot desviar i provocar accidents greus.
El vent és protagonista de diverses expressions angleses. La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to wish someone a fair wind”, desitjar-li a algú un vent just o favorable. Aquesta frase feta vol dir desitjar-li a algú èxit. Per exemple, quan jo el juny acompanyi els meus estudiants de batxillerat a la selectivitat els desitjaré de tot cor “fair wind”.
No us deixeu enganyar que en canvi nosaltres quan desitgem a algú bon vent i barca nova, és que potser no ens ve gaire de gust tornar-lo a veure i volem que marxi ben lluny. I la locució “bon vent” es pot completar de moltes maneres: “bon vent i barca nova” que és la que coneixem, “bon vent per davant i que per darrere no te’n falti”, “bon vent i foc al cul” o “bon vent et pegui al cul i en popa que no s’encalli”. O sigui que nosaltres fem servir el vent en un altre sentit.
Dilluns vaig sentir xiulets a casa meva del vent que esbufegava de mala manera i aquests xiulets del vent em van fer pensar en l’expressió “to whistle in the wind”, és a dir, xiular al vent. Això significa parlar a algú sense obtenir cap resposta sensata. Sortosament a mi aquesta situació no m’ha passat gaire sovint perquè pot ser desesperant.
Com nosaltres els anglesos parlen d’aires de canvi però ho fan esmentant el vent: “a wind of change”. Ells empren aquesta locució quan es refereixen a idees i punts de vista nous. I qui els pot portar? Qualsevol persona que tingui ganes de canviar les coses i vulgui provar mètodes innovadors.
I jo ja fa temps que sento a parlar d’una imminent crisis que segons diuen els més pessimistes, serà igual o pitjor que la del 2008. La veritat és que a mi ja m’agradaria saber per on anirà la cosa o com diuen els anglesos m’agradaria poder saber “which way the wind is blowing”, cap a quina banda està bufant el vent. Però com que no ho puc saber, seguiré vivint de manera modesta per si de cas. No és moment per fer gaires inversions ni arriscar-se amb compres innecessàries.
Tant de bo poguéssim predir una crisis perquè llavors ens podríem preparar per afrontar-la. Jo però em conformo en no estar lluitant contra molins de vent o com diuen els anglesos “ to tilt at windmills”, inclinar-se davant els molins de vent. Els alemanys tenen l’expressió “lluita contra els molins de vent” que com l’anglesa fa referència al famosíssim episodi en què don Quixot es baralla amb els molins pensant que són gegants. Com podeu intuir la locució anglesa vol dir que es lluita contra uns enemics imaginaris.
I quan una persona provoca un conflicte per una fotesa o trivialitat que s’arregla fàcilment els anglesos anomenen el conflicte “a storm in a tea-cup”, una tempesta en una tassa de te. No cal que us recordi que hauríem d’evitar conflictes per tonteries perquè a la vida ja hi ha prou coses importants per les que sí ens hem d’emprenyar quan toca.
Per últim avui vull parlar d’una locució que conté la paraula “storm”, tempesta i és “to take the world by a storm”. S’utilitza quan quelcom esdevé un èxit a tot arreu. Només se m’acut com a exemple l’ús del patinet elèctric, una moda que s’ha escampat molt ràpidament i ha canviat la manera de desplaçar-se de molts ciutadans. Això sí, degut a la tempesta Glòria molts patinets han descansat durant uns dies.
Esperem que el dijous vinent el temps ja s’hagi estabilitzat i potser el sol ens hagi tornat a escalfar una mica després d’uns dies força freds i desagraïts. I sobre tot desitjo que totes les localitats afectades per la tempesta recuperin la normalitat.

 

El clima i les expressions angleses I.

 

 

Aquesta setmana em sembla pràcticament inevitable parlar del temps i de les inclemències meteorològiques. La setmana ha estat passada per aigua i a més el vent ha bufat de tal manera que ha fet caure arbres i ha tombat contenidors. Els efectes de la tempesta Glòria han estat esfereïdors. D’aquí la fotografia de la Rambla del Poblenou i

de “sa barrumera” de Tossa del blog d’avui. El vídeo fa posar els pèls de punta i qui em coneix sap perfectament com de vinculada em sento jo a aquest poble. Les imatges són un testimoni del mal tràngol que hem passat tots i ens han de fer pensar si tot això no és un efecte més del canvi climàtic que molts polítics s’entossudeixen en negar.
El cas és que diumenge passat per la tarda, la Rambla del Poblenou, generalment plena de gent passejant amunt i avall, era pràcticament buida. Tots ens havíem amagat a casa i devíem estar sota una manta asseguts al sofà mirant alguna pel·lícula a la televisió o al netflix. I no es pot retreure a ningú l’episodi de ganduleria perquè el vent no té abric i el temps no convidava. Això em fa recordar la quantitat de vegades que vaig haver de sortir de casa quan feia un fred excepcional a Alemanya, o quan el vent em congelava les orelles i m’entumia els sentits. Sortir era un acte de valentia perquè el cos patia desmesuradament amb les temperatures extremes. No és d’estranyar que la gent dels països de l’Europa central i nord hagin de venir al sud a buscar bon temps i carregar els dipòsits de sol i calor. Jo vaig menjar-me una bona dosi de mal temps quan vaig viure a Dresden. Allà el fred, la pluja i el vent es converteixen en el pa de cada dia i un/una ha de enginyar-se-les per trobar aficions que permetin evadir-se a pesar de la meteorologia poc pietosa. I que consti que als mateixos alemanys el seu clima els avorreix. Els holandesos en canvi, si no veuen una gota de pluja durant més de quatre dies seguits es posen nerviosos. Aquí som el contrari perquè no estem acostumats al mal temps continuat i d’aquí la mala cara que fem en aquestes circumstàncies.
Però el tema d’aquesta setmana no ha estat el fred ni la pluja sinó el vent, que com ja sabeu no té abric i no deixa de ser perillós perquè quan arriba amb força pot tombar objectes que cauen sobre la gent i quan circulem ens pot desviar i provocar accidents greus.
El vent és protagonista de diverses expressions angleses. La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to wish someone a fair wind”, desitjar-li a algú un vent just o favorable. Aquesta frase feta vol dir desitjar-li a algú èxit. Per exemple, quan jo el juny acompanyi els meus estudiants de batxillerat a la selectivitat els desitjaré de tot cor “fair wind”.
No us deixeu enganyar que en canvi nosaltres quan desitgem a algú bon vent i barca nova, és que potser no ens ve gaire de gust tornar-lo a veure i volem que marxi ben lluny. I la locució “bon vent” es pot completar de moltes maneres: “bon vent i barca nova” que és la que coneixem, “bon vent per davant i que per darrere no te’n falti”, “bon vent i foc al cul” o “bon vent et pegui al cul i en popa que no s’encalli”. O sigui que nosaltres fem servir el vent en un altre sentit.
Dilluns vaig sentir xiulets a casa meva del vent que esbufegava de mala manera i aquests xiulets del vent em van fer pensar en l’expressió “to whistle in the wind”, és a dir, xiular al vent. Això significa parlar a algú sense obtenir cap resposta sensata. Sortosament a mi aquesta situació no m’ha passat gaire sovint perquè pot ser desesperant.
Com nosaltres els anglesos parlen d’aires de canvi però ho fan esmentant el vent: “a wind of change”. Ells empren aquesta locució quan es refereixen a idees i punts de vista nous. I qui els pot portar? Qualsevol persona que tingui ganes de canviar les coses i vulgui provar mètodes innovadors.
I jo ja fa temps que sento a parlar d’una imminent crisis que segons diuen els més pessimistes, serà igual o pitjor que la del 2008. La veritat és que a mi ja m’agradaria saber per on anirà la cosa o com diuen els anglesos m’agradaria poder saber “which way the wind is blowing”, cap a quina banda està bufant el vent. Però com que no ho puc saber, seguiré vivint de manera modesta per si de cas. No és moment per fer gaires inversions ni arriscar-se amb compres innecessàries.
Tant de bo poguéssim predir una crisis perquè llavors ens podríem preparar per afrontar-la. Jo però em conformo en no estar lluitant contra molins de vent o com diuen els anglesos “ to tilt at windmills”, inclinar-se davant els molins de vent. Els alemanys tenen l’expressió “lluita contra els molins de vent” que com l’anglesa fa referència al famosíssim episodi en què don Quixot es baralla amb els molins pensant que són gegants. Com podeu intuir la locució anglesa vol dir que es lluita contra uns enemics imaginaris.
I quan una persona provoca un conflicte per una fotesa o trivialitat que s’arregla fàcilment els anglesos anomenen el conflicte “a storm in a tea-cup”, una tempesta en una tassa de te. No cal que us recordi que hauríem d’evitar conflictes per tonteries perquè a la vida ja hi ha prou coses importants per les que sí ens hem d’emprenyar quan toca.
Per últim avui vull parlar d’una locució que conté la paraula “storm”, tempesta i és “to take the world by a storm”. S’utilitza quan quelcom esdevé un èxit a tot arreu. Només se m’acut com a exemple l’ús del patinet elèctric, una moda que s’ha escampat molt ràpidament i ha canviat la manera de desplaçar-se de molts ciutadans. Això sí, degut a la tempesta Glòria molts patinets han descansat durant uns dies.
Esperem que el dijous vinent el temps ja s’hagi estabilitzat i potser el sol ens hagi tornat a escalfar una mica després d’uns dies força freds i desagraïts. I sobre tot desitjo que totes les localitats afectades per la tempesta recuperin la normalita

Més expressions acolorides de l’anglès.

No us heu adonat de que els dies s’estan fent llargs rapidíssimament? Jo sí i em fa molt feliç perquè tinc la impressió que tinc més hores per fer coses i no em canso tan ràpidament. I també veig que la ciutat deixa enrere el color negre de la nit i la gent comença a posar-se roba més alegre. L’explosió de color arriba amb la primavera i encara ens queda lluny però jo ja em delejo per la seva arribada. Els marrons i negres de l’hivern ensorren els meus ànims i encara sort que aquest any s’han portat els colors teula i han estat de moda els vermells, el color de la passió i l’amor en moltes cultures.
Per als anglesos també és un color especial i tenen diverses locucions amb el vermell. Una de les meves favorites és “to paint the town red”, pintar de vermell la vila. S’utilitza quan algú vol dir que es deixarà anar per fer gresca, beurà desmesuradament i celebrarà un esdeveniment sense gaires miraments. Els estudiants tradicionalment ho fan quan es graduen. Molts d’ells surten després dels exàmens de selectivitat i són tot un perill. Per als batxillers d’altres països com Anglaterra s’ofereixen viatges organitzats a localitats com Lloret i Salou per tal que facin el boig tant com vulguin després dels esforços acadèmics. No és que a mi em faci gaire il·lusió que els adolescents ho hagin de celebrar tot amb un consum desmesurat d’alcohol, no obstant el sortir per emborratxar-se està molt arrelat a la cultura britànica i per això l’anglès té la paraula “booze” que es refereix a l’alcohol barat que es consumeix amb la finalitat de quedar com a mínim en el punt blau.
El vermell té un significat negatiu en la locució “to be a red rag to a bull” que ja us vaig explicar en un altre post en alemany. Ser un drap vermell per a algú i en alemany “für jemanden ein rotes Tuch sein” vol dir ser una persona que irrita profundament a una altra. Potser teniu la desgràcia de conèixer algú a la feina que és per vosaltres un drap vermell. En aquest cas us recomano evitar el contacte amb ella tant com us sigui possible.
L’expressió sembla que ve del món de la tauromàquia perquè als braus se’ls ensenya un drap vermell per provocar-los. Si una persona que és un “red rag” per nosaltres, la veiem i ens posem de mal humor i ens provoca fins i tot agressivitat.
Curiosament en anglès quan volem designar la burocràcia de manera col·loquial, l’anomenem “red tape”, és a dir cinta vermella, en referència a la cinta d’aquest color que feien servir els funcionaris per lligar la paperassa que havien de processar.
El vermell té però un significat positiu en la locució “a red-letter day”. Un dia de lletra vermella és una data assenyalada com per exemple el dia de la signatura de la compra de la casa o el de la boda o el naixement d’un fill.
I com que el tema avui són els colors, us he de parlar del rosa i d’una locució que és calcada a una nostra: “to look through rose-coloured espectacles”, veure el món a través d’unes ulleres color de rosa. No cal que us expliqui què vol dir oi?
Quan una persona no està al cent per cent com jo en aquests moments perquè estic mig engripada, llavors diem que està “off colour”, fora de color o sense color. I quan algú navega sota colors falsos, “sail under false colours” vol dir que una persona es fa passar per una altra o que fingeix la seva identitat per tal d’amagar les seves intencions.
Això ho conec del món de la docència. De vegades, algunes escoles, per esbrinar que fan les altres, envien professors propis a les jornades de portes obertes d’altres escoles per estar al cas de què fa la competència. Molt brut però cert.
Jo en tot cas us desitjo que no estigueu tan “off colour” com jo i que per tant ja feu plans pel cap de setmana que ja tenim ben prop.
Una abraçada a tots.