El desconegut conegut V.

El viatge hagués estat prou bé si no el Guillaume no hagués fet mala cara en tot moment i tot i així l’Olivier estava disposat a no deixar-se ensorrar les vacances. El temps a Barcelona era excel·lent, tenia ganes de conversar amb el seu amic Dani, sentia molta curiositat per la Martina i a més passaria uns dies amb el seu fill fora de l’entorn conegut. Potser això el trauria de l’ensopiment i del passotisme en què havia caigut.

Les maletes es van fer esperar com sempre i mentre el seu fill mirava com voltaven els equipatges per la cinta embriagat per la simplicitat del moviment, ell li digué.

  • Quan haguem deixat l’equipatge a la pensió, anirem a sopar amb algú molt especial. Parla francès perfectament així és que pots fer un esforç per comunicar-te amb un altre ésser humà per variar si no et fa res.

El Guillaume li llençà una de les seves mirades que incloïa un interrogant. L’Olivier sabia que durant els dos minuts següents el seu fill podia o no articular algun pensament en forma de frase.

  • I no em puc quedar a la pensió jo?
  • No. Tinc ganes de que et conegui aquesta persona, tot i que de vegades em pregunto per quin motiu. Eres més maco fa deu anys que ara.
  • Em coneix?
  • Sí. Una de les persones que visitarem et va veure de menut un parell de vegades quan vam venir aquí a fer vacances perquè jo trobava a faltar la ciutat.

El noi restà callantívol i de cop demanà:

  • Vas venir a Barcelona a treballar perquè no trobaves el teu lloc a Bèlgica?

L’Olivier albirà que el seu fill podia voler cercar el jove perdut que havia estat el seu pare.

  • Durant la carrera vaig venir a fer un Erasmus que va durar sis mesos. La ciutat i el que vaig viure aquí em van agradar tant que vaig voler repetir experiència uns anys més tard.

Hi hagué altre cop un silenci llarg durant el qual va aparèixer l’equipatge del noi, que va afanyar-se a agafar. Faltava encara la maleta de l’Olivier. El Guillaume va mirar el seu pare i va tornar-li a fer una pregunta.

  • Havien passat molts anys des de la teva estada Erasmus?
  • Set. Però jo havia canviat.
  • En quin sentit?

L’Olivier va sospirar. Mirar enrere i veure el que havia perdut pel camí amb els anys li desagradava.

  • Vaig venir d’estudiant per passar-m’ho bé, fer amics, conèixer noies i anar a moltes festes. En aquest sentit les meves expectatives es van complir en el semestre Erasmus. Però quan vaig tornar set anys després per feina el que volia jo era arrelar a algun lloc. Volia trobar gent per compartir el temps i les aficions, una parella per no haver d’anar sempre a festes a caçar i una ciutat plena d’oportunitats per gaudir del temps de lleure.
  • I no ho vas trobar?

— Vaig retrobar alguns amics del temps Erasmus com el Dani, a qui m’agradaria presentar-te i vaig conèixer una noia però no vam durar el que hagués volgut jo. Arrelar a Barcelona no és fàcil quan un no és del clan perquè aquí una gran part de la gent té un grup d’amics impenetrable que no permet l’entrada d’individus nous. A més els lloguers de pisos ja eren cars aleshores i em quedaven pocs recursos pel temps de lleure.

  • Lleure? Però si tu pràcticament no fas res!

Aquell comentari innocent i sincer del seu fill va ser com una fiblada al cor de l’Olivier. El seu fill el veia segurament com el tipus ombrívol i ensopit que només sabia organitzar barbacoes amb els amics per omplir el seu temps buit. No li coneixia altres aficions.

  • Ara. No en tinc ara perquè la feina m’absorbeix tota l’energia que em caldria per fer altres activitats. Però de jove m’abellia fer moltes coses.
  • Com què? — demanà el seu fill amb curiositat gairebé periodística.
  • Tocar el saxo, esquiar, el trial. Volia treure’m el carnet per navegar i també havia fet teatre a Bèlgica i volia seguir-ne fent.
  • De debò? Tot això feies? — exclamà el Guillaume que mirà el seu pare com si fos un replicant que havia suplantat a un humà que havia estat el seu progenitor.
  • Tantíssim et sorprèn?

El Guillaume quequejà. No havia esperat mai que son pare hagués estat una persona tan activa i amb tantes aficions. Ell l’havia conegut ja moltíssim més flegmàtic i encaboriat.

  • No et puc imaginar ni sobre l’escenari ni sobre una moto.

L’Olivier mirà el seu fill. Era lògic el que deia perquè s’havia anat conformant amb una casa plena de comoditats i les mateixes amistats avorrides de sempre.

—Pregunta-li al Dani tu mateix quan ens trobem amb ell. Em coneix des de la meva època de saxofonista i actor.

Per fi va arribar la maleta de l’Olivier i aquest es va afanyar a córrer a l’altre costat de la cinta per tenir-la uns segons abans. Amb l’equipatge a les mans van agafar l’autobús fins a Plaça Catalunya i van fer el recorregut en silenci els dos abstrets en els seus pensaments. L’Olivier intentant esbrinar què havia quedat d’aquell jove de vint-i-un anys que va anar d’Erasmus a Barcelona, i què quedava del de vint-i-vuit que va tornar a la ciutat per cercar-hi una vida nova. Els pensaments del Guillaume anaven en una altra direcció. Ell tenia disset anys. Quatre menys que el seu pare quan va anar a Barcelona d’Erasmus. Intentava imaginar-se si en els propers mil quatre-cents seixanta dies, seria capaç de trobar activitats que li interessessin de debò com les que havien captivat el seu pare.

A dos quarts de nou l’Olivier i el Guillaume pujaven pel carrer Passeig de Gràcia acabats de dutxar i clenxinats. El noi portava uns texans foradats i una camiseta negra i el pare anava igual però en comptes de la camiseta s’havia posat una camisa gris fosc per dissimular la mica de panxa. Els dos portaven una jaqueta esportiva i vambes.

Mentre el Guillaume mirava amb curiositat els edificis del Passeig de Gràcia, l’Olivier pensava en alguna estratègia per fer coincidir el Dani i la Martina. De cop, el Guillaume li demanà a son pare si li havia molestat alguna pregunta de les que havia fet. L’Olivier va aturar-se i li digué al seu fill que sempre li podria demanar el que volgués que no s’ofendria mai.

  • Estàs molt poc enraonador des de la conversa a l’aeroport. — Li va fer notar el Guillaume.

L’Olivier sospirà.

  • És que m’he proposat quelcom i ara que soc de peus a la galleda no sé com seguir.

El noi mirà a son pare perplex.

  • T’has posat en algun embolic?
  • Una mica sí. — Digué l’Olivier avergonyit.
  • I té a veure amb que estem aquí.
  • Sí.
  • Es pot saber què és?
  • Tu ho has volgut.

En poques paraules, com era costum seu, l’Olivier li explicà que el seu millor amic de Barcelona feia temps que estava obsessionadíssim amb la seva veïna que coneixia des de la seva infantesa però a qui no gosava demanar sortir.

Tantíssimes eren les ganes que tenia el Dani de saber sobre la Martina que li havia demanat a ell que comencés una amistat per xat per tal de saber si la noia dels seus somnis realment ho era.

  • Però tu estàs de conya no papa?
  • No. No és cap conya. Porto sis mesos escrivint a la Martina amb l’ajut del Dani, que em corregeix les errades i em dona idees de com continuar amb l’amistat virtual.

El Guillaume va llençar una mirada incisiva al seu pare.

  • No se suposa que aquestes xorrades només les fem els adolescents?
  • Si tu sabessis Guillaume! De vegades penso que l’adolescent que érem no marxa mai. Només queda un pèl diluït. Volia ajudar el Dani però cada cop la cosa es va anar complicant més la cosa fins que la Martina em va convidar a venir.
  • I què va dir el Dani?
  • Que m’inventés alguna excusa per no fer-ho.
  • Doncs t’ha sortit de conya trobo papa!
  • Coi Guillaume, ara no em fotis tu la bronca. La situació és la següent. El Dani no sap que hem vingut però la Martina sí. S’espera una sorpresa i de fet en tindrà dues: tu i que el Dani i jo som amics.
  • Veig que la nit promet. Puc tornar jo a la pensió i mirar quatre episodis de peaky blinders mentre tu surts del merder en què t’has posat? Et fa res destrossar el cor de la Martina i perdre el teu amic sense la meva presència? Jo passo d’aquest rollo! Vaig a la pensió. No tinc ganes d’aquesta merda!
  • Ho entenc. No et puc pas forçar a venir amb mi. M’hi he posat tot sol en això i no és just que t’hi barregi a tu. Em feia molta il·lusió que et veiés el Dani però no són les circumstàncies adequades.
  • Collons els adults!

El Guillaume va girar-se i començà a caminar Passeig de Gràcia avall. De tots els motius que podien haver-hi per viatjar a Barcelona aquell era el darrer que hagués esperat. Com s’havia deixat arrossegar així el seu pare? Caminà cap a la pensió i es girà. El seu pare seguia avançant en direcció contrària però amb el pas menys decidit que abans.

El Guillaume el mirà i arrencà a córrer darrere ell. El tenia lluny per encalçar-lo i de cop cridà “papa!”. Però no es girà, amb tota la seva força corregué fort i tornà a cridar “papa, espera!”. Aquest cop l’Olivier es va tombar i veié de seguida el seu fill que arribava panteixant.

  • Espera! He pensat que ben mirat l’escena seria millor que qualsevol episodi d’una sèrie de ficció.

L’Olivier l’abraçà i li digué.

  • Llàstima que amb aquesta carrera curta que t’has pegat tornes a fer olor de tigre!
  • Que es fotin! És el que té ser adolescent. Es pot fer pudor i ningú te’n dona la culpa…

L’Olivier va treure el mòbil i digué al seu fill que havia d’avisar de la visita a la Martina i el Dani. No sabia si cap dels dos seria a casa però com a molt el que podia passar és que haguessin de prendre quelcom a Gràcia esperant que els responguessin. La primera en fer-ho va ser la Martina. Pensava que l’Olivier arribaria a quarts de deu però era força més aviat. Demanava temps per una dutxa. Això li donava un quart d’hora per trobar un restaurant a Gràcia on sopar els tres, o potser fins i tot els quatre si les coses sortien bé.

  • Què farem ara?

Primer de tot buscar un lloc per sopar tapes. I veure si tenim la sort de que tant la Martina com el Dani puguin venir amb nosaltres. Cap dels dos s’imagina l’escenari, sobre tot perquè al Dani  no li he dit que al final vindria…

  • Per què?
  • Doncs perquè no tenia ganes que m’ho volgués treure del cap. Això per a que vegis Guillaume que els adults de vegades també en sabem de fer ximpleries.

L’Olivier va trucar al Dani. Aquest just arribava a casa i es va alegrar de que el seu amic fos a Barcelona i li va recomanar de seguida un restaurant dels de tota la vida per sopar amb ell i el seu fill. En penjar el telèfon l’Olivier somreia.

  • No fotis que el teu amic també ve a sopar!
  • Sí! Sembla que la primera part del meu pla va sobre rodes…
  • És que tenies un pla?
  • La primera part sí. A partir d’ara haurem d’improvisar…

El Guillaume va somriure al seu pare. La idea d’anar a Barcelona amb ell uns dies l’havia entusiasmat des d’un principi però no volia demostrar-ho. No s’esqueia que els adults sabessin massa bé el que passava als seus fills pel cap a partir de certa edat. Però com que son pare l’havia sorprès, ara li tocava a ell sorprendre al seu pare amb un suport que segur que no esperava  després de mesos de tenir un fill mig vegetal i emprenyat a tota hora. El Guillaume estava martellejat per la curiositat d’esbrinar qui havia estat el seu pare realment de jove i si encara quedava un bri d’aquell jove aventurer…

Love me, love my… cat!

 

Pels que ja la coneixen o potser han llegit un dels meus posts anteriors, aquesta és una expressió anglesa que jo m’he pres la llibertat de modificar. La genuïna és “Love me, love my dog” i el que vol dir és que si m’estimes, has de ser capaç d’aguantar totes aquelles coses que no són del tot agradables de mi. Això és el que afirmen els paios anglesos quan la xicota es queixa d’algun dels seus defectes. Ja sabem que no tothom està disposat a fer esforços per no molestar la parella, així és que els més ganduls t’engeguen la dita i a aguantar.

Però jo, que m’he tornat una apassionada dels gats gràcies a l’estada del Pablo, el gat de la meva parella, durant tot el confinament i una mica més i tot, canvio el refrany i dic “love me, love my cat”. I de moment en tinc dos però un torna amb el seu amo aviat, així és que jo hauré de veure si adopto un segon animaló peludet perquè no estiguin sol quan soc a la feina.  Alguns gats es deprimeixen quan estan sols.

En definitiva, per si algun de vosaltres s’està pensant tenir mascotes però no s’atreveix per la responsabilitat que impliquen, us he de dir que després de les meves darreres vacances a França, el Pablo i el Safrà m’han endolcit la tornada a la rutina amb els seus miaus.  I com que he esdevingut una fan incondicional d’aquests felins en format portàtil, el post d’aquesta setmana va dedicat a expressions angleses sobre els gats.

La primera és molt gràfica “to lead a cat and a dog life”, portar una vida de gat i gos. Es fa servir quan ens referim a un matrimoni que es passa el dia discutint ferotgement.

Sé que tots tenim en ment que els gats i els gossos no solen ser bon companys però sovint hi ha estranyes parelles de quissos i felins que no només conviuen, sinó que estableixen amistat. Amb els animals és com amb les persones, qüestió d’afinitats.

Doncs ja ho sabeu, fent honor a l’estereotip de que gat i gos no es porten bé, quan veieu una parella desavinguda ja podeu dir que porten una vida de gat i gos.

La que ve ara ja és més dura “ to play cat and mouse”, jugar al gat i el ratolí. És molt similar a la nostra i designa el comportament d’una persona que alterna períodes de crueltat amb períodes de benevolència i blanor amb una altra.

I quan un vol sembrar la mala maror els anglesos diuen “to put/set a cat among the pigeons”. Posar un gat entre els coloms. Ja sabeu quin serà el resultat oi?

En general aquesta expressió es fa servir quan algú fa quelcom que provoca controvèrsia.

Si dues dones es barallen es diu “a cat fight”. De baralles de gats no n’he vist pas gaires en ma vida, només les dels vídeos, però òbviament m’han semblat força dures. Es veu que els anglesos tenen la impressió que les dones ens podem barallar i ser cruels les unes amb les altres si s’escau.

Quan un fa una migdiada del tipus que feia en Dalí, que s’asseia a una cadira amb una cullera a la mà i quan aquesta li queia, s’aixecava, llavors parlem de “cat nap”, una becaina de gat. I en el cas que algú xiuli en senyal de desacord, en anglès anomenem aquest xiulet “cat whistle”.

Un “cat burglar” és un lladre gat, és a dir un malefactor que entra a les cases per robar tot escalant una canonada i saltant per una finestra.

I finalment quan una persona desvela un secret, llavors en anglès diem “to let the cat out of the bag”, deixar sortir el gat del sac.

I per avui ja he parlat prou de gats. Per si algun dia algú de vosaltres vol tenir una mascota, jo us puc recomanar els periquitos, els canaris i els gats. Sé que la gent pensa que només els gossos són capaços de crear vincles forts amb els seus amos però jo us puc ben assegurar que els canaris, els periquitos i els gats són molt capaços d’establir llaços amb els seus cuidadors humans.

A més, molts animals són més aptes per percebre l’estat anímic de les persones que els mateixos humans. És clar que ells compten amb un olfacte que els permet distingir la nostra bioquímica i segur que fem una olor ben diferent quan estem contents o tristos. El cas és que jo he experimentat que les meves mascotes estaven molt més prop meu i em prestaven més atenció quan sentien que jo no estava bé.

Desgraciadament els humans sovint som massa racionals i ens oblidem de deixar-nos portar per les sensacions. Per això els animals adesiara ens superen.

A tots us desitjo un bon dijous i un bon cap de setmana amb dissabte festiu inclòs!

El desconegut conegut IV.

Gràciadivina

Era de poques paraules ell i per tant el missatge era clar i contundent. Probablement el Dani li hagués fet redactar quelcom més elaborat però com que tot plegat era una bogeria, si s’ho pensava gaire o si li exposava al Dani la seva idea, el seu amic no s’hi avindria o ell ho deixaria córrer tot. Com que havia de sortir de casa a les vuit per passar a buscar el Guillaume a casa de la seva ex, no va voler donar-hi va enviar el correu a la Martina. Al Dani ja li ho explicaria després. Li deia que seria a Barcelona del 6 al 12 de desembre i li tenia preparades dues sorpreses. Finalment una veritat com un temple perquè ella no s’ho esperava pas. No tenia temps de que el Dani repasses les errades perquè no li volia deixar llegir el mail. Òbviament l’estil del redactat i el nivell de català eren molt diferents al que la Martina havia rebut fins aquell moment d’ell però havia d’actuar amb rapidesa per no perdre l’oportunitat.

Quan va arribar a casa de la seva ex a Reixensart el matí s’havia llevat assolellat. Picà tres vegades per anunciar la seva arribada i la Caroline es va fer esperar. Potser tenia convidat masculí a casa. Ja feia temps que ella havia decidit refer la seva vida i buscava parella amb el sistema “speed date”. I de tant en tant la presa picava però quan s’adonava del tipus de dona amb què s’havia embolicat fugia tan aviat com podia. L’Olivier hagué de tornà a tocar el timbre tres cops i esperar. Per fi ella obrí. Semblava que acabava de sortir de la dutxa perquè encara portava els cabells molls.

—Bon dia Olivier.

—Bon dia. Està llest el Guillaume?

—Avui s’ha llevat amb el peu esquerre. Passa que està acabant de fer la bossa!

Mentre l’Olivier seia a la cuina la Caroline li oferí un cafè aigualit. Ell ja coneixia el beuratge de la seva ex i no estava per gastar diplomàcies que li espatllessin l’estómac aquell matí.

—Com va la feina? — demanà ell intentant mantenir una conversa digna amb la seva ex.

—La feina avorrida. Sort que el yoga em compensa la frustració.

«El ditxós yoga dels nassos que suposadament fa miracles » va pensar escèptic.

—El Marc diu que si segueixo amb el ritme de fins ara, dintre de poc podré donar classes jo. Llavors potser deixaré la farmàcia.

L’Olivier no volia dir-li a la Caroline el que pensava. Hi havia molts farsants en el món del yoga i els entrenaments físics, molt  de culte al cos i molt poc seny. El tal Marc mateix era un quissoflauta sense ofici ni ofici que havia trobat la pedra filosofal fent classes de yoga que cobrava a preu de consulta de cirurgià. La seva ex s’havia deixat enlluernar per aquella vida relaxada i el sou privilegiat del seu instructor. El noi tenia com a carta de referència un cos escultural amb què hipnotitzava totes les dones maduretes que arribaven a classe. Probablement de musculatura i articulacions no en sabia ni un borrall i la meitat de les seves alumnes acabarien amb lesions greus que hauria de curar ell, però això sí, totes haurien arribat a una pau còsmica i s’haurien il·luminat amb una nova filosofia vital. La filosofia de no fer més del que calia per viure. L’Olivier es demanava qui tiraria endavant els països si la gent només treballava per guanyar el necessari per subsistir. Adeu a pagar impostos inútils que no revertien en res. Li hagués agradat xerrar una estona amb el xitxarel·lo del que parlava tantíssim la seva ex. Però ben mirat potser no calia perdre el temps en ell perquè des de que el Marc i el yoga havien entrat a la vida de la seva ex, ella li estava menys a sobre i això era un descans. Tot li estava bé menys que el seu nano s’emmirallés en un personatge així.

Després d’uns vint minuts d’espera el Guillaume va baixar les escales amb la seva motxilla i la cara de desgana habitual.

—Bon dia! — va fer l’Olivier que augurava un cap de setmana de silencis o retrets amb el seu fill.

El noi passà pel costat del pare i es va dirigir a la porta.

—Anem?

L’Olivier va ullar la Caroline que posar mala cara. La mare va demanar al seu fill un petó de comiat i el noi li el va fer amb inapetència. En  pujar al cotxe l’Olivier anuncià.

—Estic molt content de les teves notes Guillaume.

El noi callava i mirava fixament la carretera com si hi volgués llegir el llenguatge ocult de l’univers.

—He pensat en fer-te un regal pel teu rendiment. Si segueixes així entraràs a la universitat que vulguis i podràs estudiar el que més et vingui de gust.

El noi se’l mirà de cua d’ull un moment i sense dir res continuà mirant la carretera. L’Olivier intuí que el cap de setmana seria funest. El Guillaume tenia quinze anys i estava en una etapa complicada. A pesar del que els hi deia la psicòloga de que el comportament del Guillaume era d’allò més normal, el passotisme de son fill l’empipava enormement. Ho feia expressament per acabar amb l’energia dels adults, com a càstig per haver-lo portat al món.

—Si hem d’estar així tot el cap de setmana, fes-m’ho saber que organitzo una barbacoa per fer-ho més suportable. — Digué l’Olivier a qui començava a acabar-se-li la paciència. — Mira, no sé què t’ha passat però potser m’oblido del teu regal. Pensava anar amb tu sis dies a Barcelona però no tinc ganes de portar un sord-mut de company de viatge.

El Guillaume se’l va mirar.

—Barcelona?

—Sí. Barcelona. On el temps és infinitament millor que aquí, es pot anar a passejar a la platja, hi ha una pila de coses interessants per veure i a més s’hi menja de conya.

—Com se t’ha acudit Barcelona?

—No t’agrada la idea?

Hi hagué altre cop una pausa llarga per part del Guillaume. L’Olivier es va mirar son fill de reüll i veié que l’expressió de la seva cara havia canviat.

—Ja em faràs saber si t’interessa el viatge. Suposo que ara et tancaràs a l’habitació a estudiar i xatejar. Si no et fa res, jo convidaré els amics perquè no tinc ganes de que paguis amb mi el que sigui que tens ara.

El Guillaume no badà boca. No podia explicar què li passava perquè ni ell realment ho sabia. Tot el que tenia eren les seves grans notes per fer-lo sentir segur de que la seva vida no seria un fracàs total i absolut. Quan mirava al seu pare hi veia un home cansat i estancat en una vida on ja no hi havia canvis. I quan es fixava en la seva mare es desesperava. Ella estava buscant desesperadament un nou lloc on encaixar però no l’acabava de trobar. Ara li havia agafat pel yoga i pel seu entrenador, el Marc. Es veia d’una hora lluny que era un xarlatà però havia ensarronat a sa mare. Li feia por fer-se gran i convertir-se en un d’ells. En un adult buscant un lloc a la vida o en un adult que l’havia trobat però s’hi ofegava com son pare. I això que era un home amb potencial.

L’Olivier va aparcar al garatge i el Guillaume va baixar del cotxe. Trencà el silenci per demanar.

—I quan anirem a Barcelona? Ho dic per si em cau prop d’algun examen, per estudiar abans i poder anar-hi sense llibres.

—A principis de desembre. — Va fer l’Olivier.— Els bitllets els reservaré aquesta tarda.

El noi pujà a la seva habitació i l’Olivier va anar al seu despatx a comprar els bitllets i a escriure un llarg correu al seu amic…

 

 

 

 

El desconegut conegut III.

Gràciadivina

A la una de la matinada el Dani encara hi donava voltes. Ara ja era massa tard. No podia desvelar el seu secret i calia continuar amb el joc. Un sentiment d’impotència s’amarà d’ell. L’havia feta massa grossa amb la seva fantasia i a més hi havia implicat un amic seu. Ara la Martina havia convidat l’Olivier a Barcelona i ell hauria d’inventar-se quelcom plausible sobre la seva vida al país való. Havia de ser quelcom que l’impedís viatjar a Barcelona. Però què? Una dona i uns fills era inacceptable. Ja havia dit a la Martina que era solter. Una àvia discapacitada potser? Un torneig de no sé què. Encara hi donava voltes. S’havia adonat del merder en què s’havia fotut a ell i al seu amic quan li va arribar un missatge al mòbil dient que havia de mirar el correu. El missatge no contenia cap mena de salutació com era usual en el seu amic. Alarmat el Dani mirà la bústia de correu electrònic en arribar a casa de la feina. El belga havia redirigit el correu al Dani per posar-lo al corrent del que passava.

Ja li ho havia advertit el seu amic que no era bo seguir amb una farsa, que en algun moment s’havia d’acabar i que viure en una mentida desgasta molt. Decidí dir-li a l’Olivier que no respongués al correu mentre els dos pensaven què fer amb la situació. Es va maleir els ossos per l’atzagaiada.

Aquell vespre la Martina dormí intranquil.la, martellejada per la curiositat. Per què no hauria escrit l’Olivier? Potser havia tingut un dia difícil a la feina, o potser es començava a cansar de l’intercanvi d’informació anodina sobre les seves respectives rutines. Al pis de sota el Dani seguia redactant un correu que ja no sonava tan xarbotant d’alegria com els que havia escrit fins aquell moment perquè l’enviés el seu amic. «Ho notarà i es cansarà» pensà ell entristit. Li agradava saber què feia la Martina, aquella noia que sempre li havia semblat fora del seu abast i de qui estava encaterinat des de sempre però no es volia embrancar en un joc tan brut i molt menys havia esperat d’ella que convidés a aquell desconegut a visitar la ciutat.

Escrigué el cos del correu i després demanà al seu amic que no l’enviés de seguida sinó que esperés un parell de dies per fer-ho. Molt probablement la Martina interpretaria que aquell convit estava fora de lloc i llavors potser es distanciaria de l’Olivier. Eren prop de les dotze quan acabà de redactar el mail.

L’endemà al matí el Dani sentí el despertador de la noia i les seves passes poc després com era habitual i es demanà si estaria inquieta per la manca de notícies del belga. Desitjà que no fos així. En el fons l’havia observada des de feia anys però la font d’informació més real que tenia d’ella era l’Olivier. A través d’ell havia esbrinat que els seus esports favorits eren la natació i el patinatge sobre gel, que detestava l’hivern perquè la feia sentir trista, que de tant en tant passava molts nervis a la feina i que enyorava la seva millor amiga, que havia marxat a viure a Tarragona després de treure’s les oposicions de professora de secundària feia un any i mig. I ella, què en sabia d’ell? El que havia anat explicant el seu pare a la Martina quan aquesta demanava pel Dani. I ho havia fet prou sovint es veu. Fins i tot el Joan li havia començat a fer bromes amb “la teva xicota del pis de dalt” durant una bona temporada després que ella tornés d’Holanda. El Dani s’enllestí per anar a la feina i s’ho va fer venir bé per sortir en el moment en que notà que la Martina també marxava. S’entretingué a la porta mentre ella baixava el replà i la ullà per veure com estava. S’havia vestit de manera alegre i les seves passes decidides feien joc amb els pantalons vermells però quelcom en la seva mirada era menys picardiós que durant les darreres setmanes.

—Bon dia Martina!

—Bon dia Dani.

Ella el mirà directament als ulls i al Dani li se li va foragitar el cor. Les hores d’aquell dia no passaven per la Martina tan ràpidament com hagués volgut. La seva feina no fluïa i estava desassossegada. Havia de redactar quatre notícies però el text li semblava inconnex i incoherent. Definitivament l’assumpte amb l’Olivier no se li estava posant bé i aquell debat interior sobre si seria convenient o no aferrar-se a una amistat tan llunyana i desconeguda, li estava drenant l’energia.

Per sort durant l’esmorzar la Martina pogué compartir la mitja hora d’esbarjo amb el Santi, que la va animar amb les seves bromes. El fotògraf i historiador portava gairebé vint anys treballant al diari i havia esdevingut un supervivent en temps de tempesta. Tenia quaranta-cinc anys i una panxa incipient que feia palès que era tan amant de la bona taula com de la seva família. En Santi parlava sovint dels canvis que havia experimentat Barcelona i havia esdevingut un detractor de la ciutat aparador en què s’havia convertit la capital catalana.

—Estic espessa avui Santi. M’hauré de prendre una dosis doble de cafè i quedar-me sense dinar per acabar els reportatges.

—Et passa quelcom?

—No estic gens inspirada. Em falten les ganes d’escriure.

—Però si precisament la bombolla immobiliària i els desnonaments és un tema que t’interessa!

—Ho sé. Però tinc el cap en un altre lloc.

El Santi la mirà encuriosida.

—En un lloc agradable o desagradable? —demanà ell encuriosit. La Martina era la dama de ferro de la redacció. Ni tan sols la mort de la seva mare s’havia emportat ni una engruna de la seva inspiració d’escriptora. Havia de ser quelcom greu.

—Encara no t’ho sabria dir. Crec que estic posant massa energia en conèixer algú que està molt lluny de mi.

—No em diguis que encara segueixes escrivint a aquell holandès catalanitzat? —digué ell incrèdul.

—És belga. I sí, encara segueixo amb la nostra amistat…

El Santi va sospirar.

—Vols que anem a fer un cafè avui a l’hora de plegar?

—Fet!

I mentre a la redacció la Martina lluitava per escriure un reportatge que fes posar als barcelonins els pèls de punta per l’encariment abusiu del preu de l’habitatge, a Bèlgica l’Olivier pensava entre visita mèdica i visita si no era el seu deure moral més noble ajudar al seu amic Dani a donar el primer pas amb la noia que li agradava. Ell havia estudiat medicina per guarir els seus pacients. El Dani se’n podria considerar un. La medicina havia absorbit la seva vida de tal manera que li quedava poc temps de lleure. I quan en tenia es dedicava a l’esquí i la hípica, a les barbacoes amb els pocs amics que tenia i al seu fill a qui veia cada dos caps de setmana i del que estava orgullosíssim. Era solter encara perquè mai s’havia casat i el seu fill Guillaume va ser el millor fruit de la relació més llarga i profitosa que havia tingut mai amb una dona. Desafortunadament la seva professió s’enduia bona part de l’energia necessària per buscar una persona nova. I el Dani tenia suficient temps lliure i la noia però li faltava l’impuls. Calia una solució mèdica invasiva.

 

 

El desconegut conegut.

Gràciadivina

Al pis de baix  el Dani parava la orella per sentir si la Martina havia arribat. Li hagués agradat tant poder demanar-li personalment com havia anat el dia! Feia moltíssim que es coneixien, de tota la vida gairebé perquè el Dani es va mudar a aquell pis amb el pare i el germà quan tenia només vuit anys. La seva mare s’havia mort d’un accident de carretera i s’havia emportat la poca il.lusió de viure que tenia el seu marit, l’Ignasi, que als trenta-set anys s’havia quedat amb dos nanos als que pujar sense tenir ni idea de com fer-ho. Per no saber no sabia ni cuinar. Va avorrir als seus dos fills a base de plats de pasta amb qualsevol salsa fins que es va atrevir a fer un pit de pollastre arrebossat. L’Ignasi veia a diari la cara de dolor dels seus fills en despertar-se en aquell pis que havia estat una llar plena de vida i garola a tota hora. Cada racó de la casa cridava el seu nom i al final, l’Ignasi va decidir “pel bé dels nens” però sobretot del seu, anar a viure a un altre lloc. Volia canviar de barri per no ensopegar-se amb la gent de sempre que el miraven amb compassió. Si començava de nou a un altre barri, ningú se’l miraria de cap manera especial. I un altre pis ajudaria a deixar enrere la Mercè. El Dani i el Joan van ajudar al seu pare a entaforar tot el que van poder en les caixes pel trasllat. Es van endur roba, vaixella, quadres, fotografies, llibres i els mobles. L’Ignasi no tenia diners per canviar-los tots i va pensar que ben mirat amb el canvi de pis i de barri ja n’hi hauria prou per passar full. L’esforç d’adaptació enterboliria el record de la dona que tots tres necessitaven encara. I així va ser que es van mudar al carrer de Sant Gabriel, sense conèixer ningú a Gràcia.

El Dani recordava perfectíssimament el dia del trasllat. Dos homes amb un camió traginaven coses amunt i avall mentre el seu pare anava dirigint l’operació tot avisant d’on havien d’anar els mobles i desembalant les caixes de mudança per col·locar-ho tot al seu lloc.

El Joan i el Dani ajudaven pujant objectes petits. L’Ignasi ho va voler així. El Dani estava pujant una capça amb un ninot seu i una pilota de futbol quan de sobte va veure la Martina que baixava l’escala davant de la que va saber que era la seva mare. La nena anava pentinada amb dues trenes i vestida amb un vestit de color cru amb un estampat de cireres.  Va mirar el Daniel amb curiositat fins que la mare li va dir que no badés que feien tard. La nena es va girar i li va somriure i el Daniel es va quedar palplantat aguantant la caixa i sentint-se inútil per no haver sabut presentar-se com calia. Son germà l’arrancà del seu estat d’ànim de letargia tot dient:

— Què fas babau que no et presentes?

Ja era massa tard, la Martina i la seva mare ja eren al primer pis i no hagués estat  elegant anar darrere d’elles. Es va estar tot el dia pensant en com es diria aquella nena del pis de dalt…

La Martina va créixer observant el Dani. De petita havia estat el seu ídol i un dia li va dir a una amiga de l’escola que un dia es casaria amb ell. Però les converses entre els dos no passaven mai del “bon dia” i la “bona tarda” que s’intercanviaven quan es trobaven per l’escala. I això que la Martina treia el cap per la finestra sovint per veure’l jugar amb el seu germà i altres nens al carrer. Algun d’aquells alguna vegada s’havia adonat dels ulls inquisitius de la nena i li havia tret la llengua. Llavors ella fugia del costat de la finestra empegueïda. Era curiós que el nen que li havia agradat tan hagués estat tan prop seu i no hagués mai gosat fer cap pas.

Aquella tarda de diumenge ensopida la Martina havia decidit posar ordre als seus records i va començar a escanejar fotografies antigues per guardar-les digitalment i es va trobar comparant-se als seus trenta-set anys amb la nena que havia estat. Mai no va gosar dir-li res al Dani i en canvi trenta anys després, estava a punt de convidar un desconegut a casa seva. Va pensar en allò que li havia dit feia dues setmanes sa mare i va començar a redactar un correu. Prop dels vuitanta la dona va confessar-li a la seva filla que es penedia més del que no havia fet que no pas d’allò que havia fet tot i que en la seva joventut no s’havia considerat adequat. La Martina va donar moltíssimes voltes al que li havia dit la seva mare però no va aconseguir recordar en quina una ocasió la seva mare no havia pogut fer el que volia. Es va quedar però amb aquesta idea de que més valia no penedir-se del que no s’havia intentat i va començar a escriure el correu que li enviaria a l’Olivier.

El desconegut conegut.

Gràciadivina

El sol envaí entremaliat el son de la Martina tot entrant sense permís a través de les escletxes de la persiana abaixada. El resquitx de claror l’arrencà del seu darrer somni i obrí un ull. Els sorolls inconnexos però familiars del carrer l’embolcaven i apercebé l’agradable sensació de benestar i seguretat. La paraula «Geborgenheit» li colpejà la ment. Era intraduïble però descrivia el seu sentiment d’assossec i tranquil·litat matiners. Seguí escoltant el batec del carrer fins que els seus ulls estigueren tan desperts com les seves orelles.  Els darrers minuts abans de llevar-se eren un ritual per a ella. Primer repassava amb la mirada el seu voltant i després estirava tot el seu cos fins que sentia com li petaven alguns ossos. Aquell cruixir l’abellia tant com els grinyols entranyables de les portes de casa seva que la saludaven en obrir-se i tancar-se. Era el pis que havia heretat dels seus pares i que l’havia vist créixer i marxar per forjar-se una vida pròpia en un altre país, lluny de tot el que li era familiar. Mentre recordava el seu retorn a la casa de la seva infantesa, una fiblada d’alegria li travessà el cor. El present era tant bo com el passat i potser li portaria una aventura insòlita com les que va viure quan vivia a Alemanya. La seva vida regulada era un ungüent que compensava els anys d’estretor que havia passat durant la seva joventut però el seu caràcter lluitador i alegre li feien veure-ho tot amb una alegria que la majoria envejava. Un pensament sobtat li donà una embranzida d’energia. Potser tindria algun correu? Considerà durant uns segons si potser no era excessiu esperar que aquell desconegut  l’hagués tornat a escriure tan ràpidament. Si encenia la tauleta i no tenia cap missatge seu sentiria una certa decepció però s’hi havia d’arriscar. En la foscor que l’habitació oferia amb les persianes abaixades i els porticons tancats, es va mig incorporar i allargà la mà per agafar la tauleta. L’aparell reaccionà d’immediat i la Martina accedí al correu. El seu cor s’accelerà en veure que tenia un missatge del seu desconegut conegut. Aquell noi que suposadament tenia la seva edat, l’havia contactada a ella a través d’una xarxa social perquè cercava contacte amb catalans. Era belga i havia après el català durant els dos anys que havia treballat a Barcelona. Ara, altre cop al seu país, aquest se li feia feixuc i anodí en comparació amb la Península i volia no perdre-hi el vincle. Només veure que tenia un missatge del Olivier s’alegrà. Allò li donà prou energia per arreglar-se a cent per hora. Hauria de respondre més tard perquè eren dos quarts de vuit i havia d’afanyar-se si no volia fer tard a la feina.

S’enllestí amb el tremp habitual mentre la seva curiositat felina pensava en el darrer missatge del belga i amb un somriure pintat als llavis sortí de casa i baixà les escales rabent. Al primer segona una porta s’obrí i aparegué el Dani que la saludà amb «un bon dia Martina» i amagà el seu esguard. Havien estat veïns tota la vida però el Dani era massa tímid per entaular cap conversa de més de cinc minuts. La Martina pensà que era una llàstima que un noi tan ben plantat fos tan apocat perquè segur que podria tenir força èxit amb les dones. Als seus trenta llargs encara no l’havia vist acompanyat de cap femella i això l’amoïnava. De petita, en canvi, el que l’havia preocupat era que ell no es fixés en ella. El Dani era el nen més guapo de tot el barri i semblava també moltíssim menys arrauxat que la resta dels que coneixia ella. El seu posat callantívol i els seus ulls blaus l’havien encisada.

La feina es va fer lleugera aquell dia i en acabat va voler fer les compres ràpidament per poder escriure el seu desconegut conegut i no deixar-lo penjat. Aquella relació virtual li havia aportat un punt de picardia que havia quedat soterrat en el seu cor. No li era fàcil trobar gent amb qui connectar. No li havien agradat mai els homes llagoters i  per això el flirteig portava una bona dosis de xerrola encaminada a ensabonar les dones per fer-les caure en una relació. Per això sempre li havien agradat els homes estrangers, menys aduladors que els ibèrics.

Va desar totes les compres lentament per poder assaborir posposar el moment de respondre el correu. S’assegué i redactà el missatge quatre vegades fins que quedà satisfeta. Aquell vespre la Martina anà a nedar una estona i quan arribà a casa es va dedicar a netejar una estona fins que arribà l’hora de sopar. Es va prometre a si mateixa no tornar a mirar el correu electrònic fins l’endemà. S’estava convertint en una addicta a l’Olivier i ni tan sols el coneixia…

 

Expressions angleses “per la cara”.

IMG_20181031_205230_resized_20181031_085311803

Ja portem unes setmanes d’estiu i aquest és no convencional del tot perquè mentre ens hem posat pantalons i faldilles curtes per no patir calor, resulta que ens cobrim mitja cara per protegir als altres de possibles contagis i de cop ho veiem pràcticament tot, menys el que potser diu més de nosaltres: el nostre rostre. Sembla tanmateix, que ens hi hem d’anar acostumant perquè la Covid-19 estarà entre nosaltres una bona temporada i per molt disciplinats que siguin els equips de recerca biomèdica del món, fabricar una vacuna eficaç no serà feina d’un dia per un altre ni d’un any per un altre em temo. Tant de bo  m’equivoqui però prefereixo ser realista.

I com que el que més em sobta és anar pel carrer i veure com m’he hagut d’acostumar a veure la gent emmascarada, avui l’entrada va d’expressions en anglès que tenen a veure amb la cara.

La primera és la de “to put a bold face on something”, posar una cara atrevida a quelcom. Es diu quan una persona ha fet quelcom del que s’hauria d’avergonyir però no mostra cap mena de pudor pel que fa. Aquí un exemple claríssim seria en Donald Trump que sovint diu una barbaritat i es queda tan ample. Em trobo sovint en aquesta situació quan enxampo algun alumne copiant a un examen i quan li retiro la prova encara sembla que qui s’hagi de justificar sigui jo. No tenen ni el més mínim remordiment per intentar fer trampes.

Una altra expressió ben útil és la de “to keep a straight face”. La paraula “straight” és polisèmica i pot voler dir infinitat de coses des de sincer a directe, llis, abstemi, i moltes més. Si es volen deixar les coses clares en anglès “you get it straight”, ho dius sense embuts. “A straight face” es podria traduir com una cara de sinceritat. Quan nosaltres “keep a straight face” és quan ens este, escoltant una història d’algú que per a nosaltres és una tonteria absoluta i fem veure que ens ho creiem fil per randa. O que recolzem una opinió que ens sembla un disbarat. Durant aquest temps amb la pandèmia jo he hagut d’aguantar gent donant-me la pallissa amb la teoria de que la Covid-19 ha sortit d’un laboratori i que li interessa a Bill Gates perquè ell ja té una vacuna preparada que quan ens la injectin ens implantaran un micro-xip. I la gent que creu en aquesta teoria ho diu tan convençuda. Igual que la que afirma rotundament que es pot evitar el contagi fent esport i menjant productes ecològics. Són explicacions tan absurdes que em sembla que entrar en una discussió amb els que defensen aquestes teories és una pèrdua de temps total i absoluta. Per tant el que faig és “keep a straight face”, els dono la raó i marxo cames ajudeu-me.

Quan ens posem “de cul” amb quelcom, els britànics hi posen la cara en contra dient “to set one’s face against”. A mi per exemple quan em van dir que aquest any els professors hauríem de recollir personalment dels alumnes els diners pels llibres,” I set my face against the idea”. Ja em veig jo fins l’octubre perseguint alumnes i recollint els diners que posaré en un sobre per passejar-lo des de l’aula fins a la secretaria del centre. Però com que cada cop els hi ho posem més fàcil als alumnes i ens ho fem nosaltres més difícil doncs em tocarà posar-hi bona cara.

I quan quelcom se’ns posa ben malament llavors diem que és “a slap in the face”, una bufetada. Si un membre de la colla d’amics, convida a tots els membres a una festa menys a un o una, llavors per l’exclòs pot ser una bufetada a la cara. I si la cosa va més enllà i s’humilia a algú llavors diem en anglès que aquesta persona “has lost face”, ha perdut la cara.

Sabeu aquella gent que sempre posa cara de circumstàncies a tot i no sap que és el bon humor mai ni sap acceptar una broma? En anglès aquest tipus de personatge és una “po-faced”.

I molt important per l’expressió del rostre són els ulls i el somriure. En anglès hi ha també vàries locucions que tenen en compte els primers.

Quan una persona està sempre atenta a qualsevol oportunitat que pugui tenir de millorar o ascendir, els anglesos diuen que ell o ella “has an eye on the main chance”, és a dir que té un ull a la principal oportunitat. I si quelcom es fa molt ràpidament es fa “in the twinkling/blink of an eye”, en un obrir i tancar un ull.

Per acabar avui us en vull explicar una que a mi m’agrada especialment perquè la trobo molt útil: “to cock the eye”. Ja sabeu que “cock” també té molts sentits i alguns d’ells són força vulgars. No obstant el verb “to cock” vol dir moure una determinada part del cos en una direcció concreta. Quan diem “to cock the eye” volem dir llençar a algú una mirada per fer-li entendre a una persona que sabem què fa o que estem parlant d’ella.

Quan a l’escola en una reunió algú va esmentar que “alguns professors” eren reticents a donar els seus números de telèfon als alumnes, molts professors “cocked an eye on me”, perquè jo soc una de les principals detractores de donar les meves dades personals als nostres estudiants.

I per aquest dijous ja n’hi ha prou. Espero que estigueu tots fent plans de vacances. El que portem d’any ha estat dur per tots i per tant necessitem més que mai esbargir-nos un xic.

Bon final de setmana!!!!!!!!!!!

Feudalisme digital.

IMG_20190303_192949_resized_20190303_073007591

Ara que ja poc a poc anem tornant a la normalitat, o al que anomenem “nova normalitat” per designar que és una realitat que ha vingut per quedar-se, crec convenient analitzar què ha implicat la Covid-19.

En primer lloc l’estat d’alarma va forçar el tancament de molts locals i negocis per tal d’evitar contagis. Pel que fa a activitats d’oficina o de docència es va passar a la modalitat del teletreball.

Jo mateixa mai havia portat cursos de manera telemàtica i ben segur que molts dels meus companys d’ofici tampoc. Com que hem intentat fer-ho el millor possible, hem posat classes virtuals i infinitats de tasques pels alumnes que ens han costat moltes hores de correccions davant de l’ordinador. Potser ho va fer el que estàvem tancats a casa i no podíem fer gaire res, però molts vam acabar atenent l’alumnat en hores intempestives i responent correus quan ja portàvem més de deu hores treballant.

De ben segur moltes mares i pares han sabut valorar la possibilitat del teletreball perquè de cop han tingut més temps pels seus infants. Quants d’ells s’havien queixat de no tenir hores pels nanos i ara els han hagut de mantenir ocupats durant tota la seva jornada de treball per poder mantenir el seu ritme de feina? i ningú s’ha queixat perquè tots som prou conscients de la sort que tenim si no ens han fet un ERTE.

Que els professors haguem tingut molta feina no és cap secret. Hem hagut de dissenyar activitats noves, fer classes virtuals i corregir molt més que abans. No obstant em va sorprendre que també altres sectors hagin allargat les seves jornades laborals de manera desmesurada.

Per posar-vos un exemple. La gestora del banc de la meva mare em va trucar per aclarir un dubte a les set de la tarda. Des de quan fan els empleats de banca hores tan llargues? Suposo que volien fer la feina bé i com que no hi ha separació física ni distància entre el lloc de treball i la llar pròpia, hem acabat barrejant l’esfera privada amb la professional. Tot plegat tan poc saludable com les reunions en període de vacances o els correus electrònics que s’ha esperat que responguem en cap de setmana.

I amb tot el garbuix laboral ens han volgut fer creure que la connexió continuada amb l’esfera laboral és la cosa més normal del món. Doncs justament aquest diumenge vaig llegir un article sobre les hores de feina dels camperols a l’Edat Mitja. Sempre pensem que vivien angoixats per pagar els tributs al senyor feudal i que arribaven esgotats a casa seva. No obstant sembla que la seva jornada laboral era molt més curta que la nostra i que el seu calendari estava pleníssim de dies festius. Pel que fa a les vacances, durant l’Antic Règim  dels segles XV al XVIII, el període de vacances era d’un cinc mesos l’any. De fet, abans que arribés el sistema capitalista, la gent no treballava gaires hores i tenia força temps per gaudir de la pròpia família i de la vida, entre malaltia i malaltia, és clar.

Sembla que ens han volgut vendre que hem de ser esclaus de la feina sense descans i ens ho hem empassat. Com us expliqueu altrament que els empresaris gosin a contactar-nos fora de l’horari laboral per recordar-nos alguns deures pendents o no de la feina? És una manca de respecte i un missatge subliminal que indica “tu ets de la nostra empresa fins i tot quan no hi ets”.

Potser la nova normalitat ens farà a tots més conscients del que necessitem i què no. Jo per exemple vull poder desconnectar els dispositius i viure plenament del moment de descans sense que cap missatge al móvil em teletransporti altre cop al món laboral. Treballo i rendeixo moltíssim més quan he pogut oblidar-me de la feina per unes hores.

Si tothom pensa que l’època del feudalisme implicava una submissió i esclavitud total del serf cap al seu senyor, potser ara, després de quedar-nos sense descans ni hores de desconnexió amb el teletreball, hauríem de parlar de feudalisme digital.

Tenir el google calendar de la feina al mòbil implica que rebem notificacions de feina fins i tot en els moments de descans. Que esperin que el treballador respongui immediatament correus en mig del cap de setmana és d’una desconsideració tirànica que només s’arregla expressant amb claredat els propis límits i arriscant-se a ser l’únic, i en el meu cas l’única, de la plantilla que no s’ho empassa absolutament tot.

Hem barrejat la vida professional amb la personal i ha donat lloc a un batibull que a mi em sembla força perillós. Jo vull poder tancar la porta i gaudir del meu espai personal i la meva família sense interferències. Allò que és més íntim i sagrat per a mi, ho he de poder compartir només amb qui jo vull i per tant si vull mantenir la meva vida privada al marge de professional, hauria de poder fer-ho sense por a que em discriminin. Com sempre anem endarrerits en la matèria respecte altres països on ja hi ha una legislació que regula tots aquests casos.

 

Locucions i expressions per descriure tarannàs en alemany.

 

Aquest dijous estrenem pràcticament l’estiu després d’una revetlla molt més serena del que és habitual a causa de la Covid-19. No hi ha hagut borratxera general a la platja, cosa que s’agraeix perquè per primera vegada es podia anar a gaudir de la sorra i del mar d’hora. No han calgut brigades de neteja treballant hores seguides per endreçar les malifetes de la nit. Tot un descans.

A Alemanya la nit de Sant Joan no es celebra ni tant ni tan multitudinàriament ni tampoc amb tanta solemnitat. Alguns homes, potser com a molt un deu per cent, agafen les seves bicis i alguna mena de carro que enganxen a aquestes, s’hi posen unes quantes cerveses i van a beure-se-les en companyia masculina al bosc. Un ritual bàsic i mancat de sofisticació. La celebració del solstici d’estiu no va acompanyat ni de cava, ni de cap dolç típic com tenim nosaltres. Un xic ensopit ho he de reconèixer.

Potser ho fa el fet que en alguns indrets l’estiu sol ser curt i inestable amb força dies de núvol que recorden que l’època llarga i freda no trigarà en  martiritzar amb virulència l’humor dels alemanys.

Però no us volia pas parlar del clima alemany avui sinó d’una expressió típica d’allà que designa un tipus de personatge i tarannà estereotípics. Per explicar-vos-la vull recordar una persona que vaig conèixer fa molts anys a Dresden. Certament viure sola durant nou anys a l’estranger et fa aprendre tant o més que els estudis que em vaig endur d’allí cap a casa nostra. No dubto que el repertori de gent amb qui vaig entrar en contacte em fa categoritzar els caràcters posant-los el nom d’alguna de les persones que vaig conèixer quan vaig viure allà. Ara bé, cada persona és un món i encara conservo l’entusiasme de trobar gent nova encara que resulti difícil i impliqui un esforç. Cada persona és un univers, ja ho sabem.

Doncs bé, un vespre vaig conèixer en una festa un noi panxacontent, rialler i rubicund que anava vestit com si volgués treballar en una granja, amb els cabells esbullats i un caminar pausat. Era un company de feina de la meva parella i parlava pels descosits. Em va caure força bé  perquè la gent desinhibida com ell no abundava a l’est d’Alemanya en aquells moments i m’hi vaig passar parlant mitja nit. No tothom però mostrava el mateix entusiasme pel Jörg que jo i no vaig trigar a esbrinar per quin motiu. El Jörg semblava tenir l’autoestima inflada fins a tal punt que estava convençut que el que ell deia era una veritat total i absoluta. Això ho vaig anar descobrint poc a poc amb el tracte. Sortís el tema que sortís, ell sempre havia de posar cullerada i il·lustrar als companys de conversa amb els seus coneixements del tema adquirits a través de vivències de terceres i quartes persones. Tenia la desvirtut d’estar convençut que estava informadíssim de tot i que tenia suficient criteri per valorar i jutjar en qualsevol moment totes les circumstàncies i situacions en que es trobés cadascú de nosaltres. Com que parlava sempre amb un to autoritari vaig arribar a pensar en la meva ingenuïtat que potser tenia dos o tres doctorats i es passava el dia llegint i posant-se al dia de tot. Tanmateix no era així. Ell tenia uns estudis que en el seu temps a la RDA no eren pas universitaris i d’hores de lectura no en gastava gaire. Ep, que consti que per estar al dia de tot i saber molt no cal anar a la universitat, però en aquell moment jo ho veia d’una altra manera.

Amb el que ell pensava que era el seu coneixement enciclopèdic, el Jörg deia sovint a tothom el que havia o no de fer tot i que no se li demanés el parer. En la seva saviesa absoluta va arribar a diagnosticar-me alguna malaltia que jo no tenia pas i em va resultar mot difícil demostrar-li que estava equivocat. De fet va posar fins i tot la validesa del diagnòstic del meu metge en dubte.

Van passar uns anys i jo vaig anar molt sovint a les reunions i festes dels companys de feina de la meva parella però sovint notava que el Jörg no hi era. Se’l convidava potser una de cada vuit vegades. En una ocasió e Jörg va sortir altre cop a la conversa, ara no recordo per quin motiu, i un dels seus col·legues digué: “An Jörgs Wesen, soll die Welt genesen” que voldria dir una cosa així com “ en l’ésser de Jörg, s’ha de curar el món”. L’expressió es fa servir per totes aquestes persones que es pensen que ho saben tot millor que tothom i desautoritzen immediatament a tota persona que no siguin ells mateixos.

El Jörg va ser un dels meus millors amics a Alemanya però reconec que se l’ha de saber mantenir un pèl a ratlla perquè la gent que té aquest caràcter embafa. Un no sempre té ganes d’estar en companyia d’una persona que es pensa que posseeix la veritat total i absoluta i quela resta li ha de fer cas.

Per acabar el post d’avui, vull escriure un altre cop sobre un adjectiu d’aquells que designen un tarannà en alemany: “Satansbraten”, que literalment vol dir un guisat de Satanàs. Com us podeu imaginar no és res positiu en absolut. Un o una “Satansbraten” és una persona que pot enganyar a la gent, també es pot fer servir per aquells  amb molta picardia maliciosa o pels nens difícils de controlar.

El post d’aquesta setmana ha estat curt perquè el meu esgotament físic és gran. El curs ha resultat molt difícil per a mi en molts aspectes i ara començo a notar les conseqüències del no haver-me pogut aturar ni una setmana a descansar. Crec que aquest any quan realment comenci les vacances per primera vegada en molts anys intentaré estar tres dies seguits sense planificar absolutament res i fent exactament a cada moment el que em vingui de gust. Tinc la impressió que fa milers d’anys que no ho faig. La qüestió serà, ho podré aconseguir o em sentiré improductiva sense cap mena de planificació durant uns dies? Ja us ho faré saber.

Bon estiu a tots!

Tradicions alemanyes: solteres que netegen poms de porta i solters que escombren escales.

 

La setmana passada vaig escriure sobre supersticions d’arreu d’Europa i avui vull donar-vos a conèixer un simpàtic costum d’algunes regions d’Alemanya que molt probablement ve d’una superstició també.

Me la van explicar quan vaig anar a passar un cap de setmana llarg a casa la mare del meu ex-company que vivia a la Frísia oriental, Ostfriesland. Vaig dedicar ja un post a aquesta cordial regió quan en el seu moment vaig parlar-vos de la tradició de beure el te en aquelles contrades.

La Frísia Oriental està ubicada al nord del país molt prop d’Holanda i comparteix amb el darrer els paisatges i una afinitat lingüística perquè el frisó recorda el neerlandès.

Els pobles del nord d’Alemanya que fan frontera amb Holanda són tranquils, pacífics i  suficientment petits per a que tothom s’hi conegui . La gent és afable i bromista però com totes les regions no industrialitzades, estan perdent habitants perquè el treball de camp no atrau els joves que acaben marxant per buscar-se la vida a les urbs més grans.

Això sí, algunes tradicions es mantenen entre els que encara hi habiten. La primera és la de beure el te. La segona és una mena de ritual per trencar la mala sort de les dones que arriben a la trentena i encara ni estan promeses ni s’han casat. Com podeu comprovar aquesta tradició ja està una mica passada de moda doncs avui dia poques s’han promès o unit en matrimoni als trenta.

No obstant, en complir la trentena i si la noia no té encara promès, els seus familiars i amics li prepararen una festa amb la que recordarà millor el seu aniversari.

El dia acordat pels participants en la cerimònia es va a buscar la noia a casa seva. En els indrets més rurals no és poc habitual fer-ho en tractor. Llavors se la porta a algun lloc i  se la posa davant d’una porta a netejar-ne el pom.

Com que la tradició s’ha anat sofisticant ara de vegades la porta és una porta que es fa expressament per l’ocasió i se situa en un lloc visible per tal que tothom vegi com la noia posa cura en deixar l’agafador impecable.

Segons com d’enjogassats siguin els amics i familiars la fan vestir d’una manera especial i li donen les eines que li calen per fer la seva feina. Generalment no se li posa la  tasca fàcil perquè els parents li embruten el pom diverses vegades per tal que ella no l’acabi de fer net. Mentre, li van fent preguntes i si no les respon bé, la fan tornar a netejar.

La feina s’acaba quan un vailet del poble, que ha de ser un noi verge, s’apropa a ella i li dóna un petó que l’allibera de netejar poms.

Com que avui dia ja no és tan fàcil trobar nois per desvirgar, es considera vàlid qualsevol noi que sigui verge d’horòscop o fins i tot n’hi ha prou amb un jove en edat de casar.

Però no vull que us quedeu amb la idea que només són les dones qui s’han de casar abans del trenta si no volen que els facin passar una estona netejant. De fet la tradició original va venir  de Bremen es va estendre ràpidament pel nord i tenia previst recordar als nois de trenta anys que potser ja era hora d’anar fent un pensament. Posteriorment es va inventar la variant femenina d’aquest simpàtic costum.

En el cas masculí els familiars i amics del solter que ja ha complert els trenta trien una data per anar a buscar al noi i emportar-se’l a algun lloc on hi hagi escales.

A Bremen el que es feia antigament era dur-lo  a la catedral i embrutar les escales tant com es podia per fer-li escombrar durant una bona estona. Com que els pobles petits no tenen catedral és suficient portar el solter a qualsevol edifici públic amb una escalinata. Pot ser l’Ajuntament, l’escola municipal, etc. Per embrutar l’escala sovint es fan servir fulles d’arbres i llavors es situa al noi al principi de l’edifici en qüestió i se’l fa escombrar fins que arriba una verge i li dona un petó al solter.

Ambdós costums estan fets per trencar l’encanteri —o malefici— que havia deixat aquell solter o soltera sense parella ni perspectiva de casori.

Jo recordo molt bé el dia que em van explicar la tradició. Jo era amb el meu company de llavors, la seva mare i la seva àvia a taula dinant. Vam parlar d’edats perquè ell havia complert els trenta i encara estava per casar i llavors va sortir el tema d’aquest costum. En aquells moments jo tenia vint-i-dos anys. Després d’explicar-me com funcionava la cerimònia ell va dir: “veus Mariona, tu ja no em podries alliberar” fent al·lusió clara al fet que jo ja no era verge. Ni llavors ni ara s’esperava d’algú de vint-i-dos anys que ho sigui, però com que a la taula hi havia la seva àvia de més de vuitanta anys jo em vaig enrojolar. L’anciana ho va trobar tan simpàtic que des d’aquell moment ella i jo ens vam convertir en unes grans amigues. Era una àvia molt maca i xiroia, pentinada tradicionalment amb un monyo gris i vestida amb faldilla. Ella sempre em va parlar en frisó i jo li responia en Alemany.

He de reconèixer que la Frisia oriental, els seus paisatges i les seves tradicions van deixar un pessic al meu cor. De tots els indrets per anar a passar un cap de setmana o unes petites vacances relaxants a Alemanya jo us recomanaria sens dubte Ostfriesland. És una regió fantàstica, pintoresca i a més molt curiosa per la seva similitud amb Holanda però el seu caràcter germànic. Té també a favor que no és una regió turística i que per tant és econòmica. I si ho voleu, podeu fer nit allí o agafar-vos un apartament a compartir allí i fer excursions a Holanda, que és infinitament més cara. Jo vaig estar a Dizum, que llavors es deia encara Dizummer Verlaat però que ara ja al mapa de google no figura amb aquest nom.

Però ja sabeu que els pobles, regions i petites poblacions poden transformar-se i passar a ser part d’un altre nucli. Això és el que va passar amb la comarca del Moianès que no existia fins l’1 de maig del 2015. Amb el meu Dizummer Verlaat deu haver succeït una cosa similar.

En tot cas amb un o altre nom és un lloc encantador que val la pena haver visitat una vegada a la vida.