La Porta XXI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

La Lícia va arribar a casa i va deixar el dispositiu sobre la taula de centre. Com que l’Eva i el Joel no havien tingut temps de comprovar si hi havia un xip de seguiment, l’aparell l’incomodava i la feia sentir observada. De la mateixa manera la taula de centre s’havia convertit en una zona prohibida. Aquella tarda entrà a casa amb més energia que mai, penjà la jaqueta i la bossa a l’entrada i anà a dutxar-se. La calor de la primavera havia caigut sobre la ciutat de cop i havia notat que la suor li corria per l’esquena durant mitja jornada laboral. L’aigua la va reviscolar i mentre notava que queia vigorosa sobre la seva pell i s’emportava les partícules de brutícia de la ciutat, de cop li vingué al cap el terrible pensament: no podria gaudir durant gaire més temps d’aquell plaer tan simple i alhora tan immensament gran. Una fiblada travessà el seu cor perquè des de feia dies la seva vida havia guanyat en colors i intensitat i frisava per poder seguir sentint-se així. Però no seria possible. Tanmateix no podia plorar perquè el Benet la vindria a buscar i ella volia saber-se riallera com sempre perquè un dels seus reptes de les darreres setmanes de la seva vida havia de ser enamorar a aquell home tan interessant. Es va vestir amb uns texans i un jersei de canalé de màniga curta i s’estirà al llit una estona amb el llibre que li havia portat ell. Sabia que seria molt puntual. S’endinsà en la lectura mentre a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava a la Lícia entre visita i visita als ciutadans que havien de fer el traspàs. La seva companya se’l mirava escèptica amb un somriure impertinent que ell sabia que era una burla. El Jonathan començava a estar nerviós perquè li semblava que la Lícia no feia pràcticament res després de la feina. I a casa seva les converses que havia escoltat eren d’allò més avorrides.
La Lícia però encara no havia rebut instruccions de sa filla a través del Benet per entrar en acció. I es limitava a seguir la seva feina com sempre amb l’al·licient que sabia que ell la passaria a buscar i farien quelcom plegats.
A les sis va sonar el timbre i la Lícia va baixar escales avall, va agafar una jaqueta lleugera i va sortir disparada. En obrir la porta va veure un Benet que semblava deu anys més jove que feia dos dies. Com que la Lícia es va quedar mig muda observant-lo a ell amb els seus enormes ulls, ell es preocupà per si la seva indumentària o quelcom d’ell li desagradava. Al Benet el cor se li regirà pensant que potser havia fet quelcom malament.
— Hola Lícia. — Digué ell intentant llegir-li els pensaments. — He fet quelcom malament?
La Lícia se’l mirà encara amb més sorpresa. No hi havia res que el Benet hagués fet fins aquell moment que la pogués desplaure i per això la pregunta la sorprengué encara més.
— No! De cap manera! Què vols haver fet malament?
— No ho sé! Em mires amb una cara…
La Lícia s’enrojolà. Era certament una mica ridícul que una dona de la seva edat amb la seva experiència i a punt de fer el traspàs estigués observant un home de la manera que se’l mirava ella. No s’esqueia per molt que la seva filla opinés de manera diferent. Quequejà uns segons i llavors respongué amb sinceritat.
— Et trobo diferent!
— Diferent com? Estàs acostumada a veure’m vestit de blau marí i verd fosc i la indumentària clara t’ha sorprès? — En Benet havia passat una hora de rellotge davant del mirall comprovant si el que portava li esqueia o no. El verd clar i els pantalons texans li van semblar un canvi positiu. Però semblava que s’havia equivocat. Era ridícul que un home de la seva edat intentés semblar més jove!
— No! No és això! — digué la Lícia a qui li havia agradat el Benet vestit amb aquells color alegres.
— Doncs què és? — va fer ell amoïnat.
La Lícia trigà en respondre.
— Lícia?
— És que no sé què has fet però des d’abans d’ahir fins avui has rejovenit. Sembles moltíssim més jove!
— De debò? — digué el Benet afalagat i encuriosit.
La Lícia hagués volgut capturar la imatge del Benet amb el dispositiu però no podia perquè l’havia de deixar a casa. Però hagués desitjat posar el seu holograma a la galeria d’imatges per mirar-se’l cada cop que el volgués visualitzar. No obstant no era possible perquè no portava el dispositiu. Va intentar pensar en quelcom avorrit per apartar dels seus pensaments el que necessitava una mica lluny. No era convenient. El Benet la devia haver observat molt bé perquè reconegué les seves emocions.
— Estàs abstreta en algun pensament. Ho noto perquè has aixecat les celles. Ja t’ho he vist fer vàries vegades.
— Què m’has estudiat?
— No tant com voldria! — s’adonà de seguida que el que havia dit podia tenir un doble sentit que ella potser no es prendria bé. I veié que les seves galtes s’enrosaren.
— On anem avui? — va fer la lícia ràpida per canviar de conversa.
— Em podries ensenyar aquest cantó de la ciutat que no conec. Podem passejar pel parc que tens prop.
La Lícia hi estigué d’acord. Darrerament feien excursions per la ciutat però perdien un temps en trajectes que podien aprofitar d’una altra manera. Van començar a caminar i la Lícia s’interessà pel robot del braç defectuós. El Benet li respongué que ja estava a punt d’acabar d’arreglar-lo i que li semblava que havia fet un bon treball. El seu robot defectuós havia après a compensar el seu dèficit fent les tasques de manera més ràpida que els altres i allò era, segons el Benet, una prova que la intel·ligència artificial ja no estava sota el control dels humans. De cop digué.
— De fet de prova en tinc una altra però no goso dir-ho a ningú.
Davant l’aroma d’una confessió secreta el rostre de la Lícia s’il·luminà.
— Ah sí? I quina és?
— No m’atreveixo a dir-t’ho per por que em comencis a veure com un vell que fa catúfols.
La Lícia el fità als ulls. El Benet tenia una edat superior a la de la mitjana de població perquè el sistema eliminava els majors de cinquanta anys. Però no donava la impressió de ser cap ancià. Ans el contrari: tenia unes idees i una vitalitat que molts dels joves que l’envoltaven no aconseguirien mai.
— No ho diré ni pensaré mai això! Va home! No em pots dir què és?
El Benet somrigué i a la Lícia les cames li començaren a fer figa. La mirà i hagué de reprimir-se per no agafar-la per la cintura i fer-li un petó.
— Potser més tard. Després que m’ensenyis tota aquesta barriada…
Van caminar durant més d’una hora i la Lícia va aprofitar per anar-li explicant al Benet totes i cadascuna de les anècdotes de la seva vida que havien tingut com a escenari aquell barri. A ell l’indret li semblà màgic perquè ella era màgica i perquè era una dona que havia sabut mantenir-se al marge del sistema tot fent veure que hi pertanyia. El Benet va gaudir fent preguntes a la Lícia per esbrinar-ne encara més i de tant en tant tornava al passat mentalment i li explicava a ella on havia estat i què feia ell en els moments que havien estat per a ella importants. Tenia ganes de ser prop seu una estona més i sobre tot de gosar finalment fer el que li ballava pel cap fer des de feia ja unes setmanes però tenia por de fer.
— Hi ha algun restaurant per aquí? M’agradaria convidar-te a sopar.
La Lícia havia pensat que la tornaria a casa a l’hora habitual i llavors ella podria llegir. No obstant la idea del sopar li va semblar molt bona. Feia temps que cap home que li interessés de debò li proposava un àpat espontàniament.
— N’hi ha un no gaire lluny. Al peu del proper parc.
— Doncs anem-hi!
Van haver de caminar uns vint minuts més i quan van arribar tots dos estaven afamats. Tot i que el sistema els havia intentat fer creure que a partir d’una determinada edat el cos necessitava consumir menys i així s’estalviava recursos, ells dos sabien que el seu organisme els demanava vianda i no pas en les quantitats estipulades per l’administració. Van arribar al local. No estava ple però hi havia suficient gent per no sentir-se observats. Els dos decidiren triar plats diferents per compartir i el Benet va insistir en demanar un vi. La Lícia va accedir. L’endemà no tenia gaire feina. Els dos gaudiren del sopar i del vi que havia alentit una mica els pensaments de tots dos però que, a més, els havia fet abaixar la guàrdia. Era el que tenia aquella droga mil·lenària. Finalment, quan el Benet creia que la Lícia se n’hauria oblidat, ella l’atacà amb la pregunta.
— I quina és la prova irrefutable que la intel·ligència artificial ja no està sota el control humà.
El Benet pensà durant dos segons. La vetllada havia estat meravellosa i ell ara no la volia espatllar amb un pensament infantil nascut de la seva ment poc realista. Quequejà uns instants però sabia que la Lícia no desistiria.
— Vinga! Digues! Estic en el punt blau i et prometo que si el que em dius em sembla que no té sentit, demà faré veure que estava beguda i que no ho he entès…
Allò va relaxar una mica el Benet.
— Doncs bé. Resulta que el robot que vas veure i a qui considero el meu amic, el del braç espatllat, és el que més llibres troba de tots els robots. Els he preparat a tots per reconèixer-los però ell sembla que compleix amb la tasca millor que els altres. I sé que és ridícul però és com si sabés que per mi són importants i em vol agrair que vulgui ajudar-lo.
El Benet mirà el rostre de la Lícia que s’havia enterbolit i temé haver comès un error. Aquell pensament era una ximpleria i segur que a ella no li feia cap gràcia.
— Òndia! — va exclamar tan fort que la gent del bar es girà. Se n’adonà i moderà el to.— Saps què em va passar pel cap quan vaig veure com reparaves el seu braç? Vaig observar com se li encenien els llums i per un moment vaig pensar que el robot tenia por de que el desconnectessin. No vaig gosar a dir-t’ho perquè no volia que et pensessis que sóc una beneita…
El Benet posà la seva mà sobre el braç de la Lícia.
— No ho ets! I de veritat que crec que els robots pensen i senten. Les dues capacitats deuen anar estretament vinculades. Hem generat màquines que raonen i pensen i per tant poden generar també emocions.
— Ho has dit a algú això?
— No! No tinc pas ganes que em prenguin per boig!
— Molt bé! Però crec que hauries d’intentar esbrinar més sobre les capacitats dels androides…
— Em falta temps!
— Tu en tens Benet! Has de mantenir-te en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells t’ajudaran.
El Benet sabia què estava pensant la Lícia i no li agradava. Per això, instintivament l’agafà del braç amb força. Sortosament el cambrer interrompé les seves cabòries tot demanant-los si volien un cafè i ells digueren que no. Necessitaven passejar per tornar a casa i van volien assaborir la caminada a pas de tortuga per estar més temps plegats però l’ambient era fresc i la Lícia tenia calfreds. El Benet ho notà i s’hi apropà per passar-li el braç per l’espatlla i escalfar-la. Ella no digué res. Caminaren en silenci fins estar prop de l’edifici on era la Lícia. Sabien que ja no podien continuar amb la conversa íntima perquè el xip rastrejador la captaria i per tant s’aturaren a la distància on encara eren lliures.
— Gràcies per la vetllada Benet! — digué la Lícia que no volia que ell hagués de tornar a casa.
De cop el Benet no aconseguí resistir més i agafà la Lícia per la cintura i la besà. Ella envoltà amb els seus braços l’esquena d’ell per sentir la seva escalfor. El cor li bategava tan fort que pensà que li sortiria per les orelles. Tenien poc temps perquè era hora de tornar a casa i s’havia d’aprofitar cada instant. De cop el dispositiu del Benet s’activa.
— Oh. Ho sento! Ja el miraré després.
— No. Fes-ho ara Benet! Pot ser quelcom important.
—T’equivoques Lícia. No hi ha res més important que tu!
La Lícia sentí com alguna cosa li bleïa la sang però s’obligà a respondre com una persona assenyada.
— Per favor Benet! Fes-ho per mi. No vull tenir la impressió que descuides ningú per culpa meva…
— D’acord! — va fer el Benet amb reticència abans de connectar el dispositiu.
— Espera. Ja me’n vaig i així tens intimitat!
— Què dius! Jo no tinc secrets! — i va engegar el dispositiu.
Un holograma del Mohit aparegué. El missatge era breu i el noi semblava nerviós. « Benet! Ha aparegut el Sam. Ha fugit i és a casa meva. Què faig?» .
El Benet mirà a la Lícia i ella digué.
— S’han de posar en contacte amb l’Eva i el Joel. Ells sabran on i com amagar el Sam. I sembla que a nosaltres se’ns gira feina…
El Benet abraçà la Lícia. No sabia com hauria de mantenir el cap fred perquè en aquells moments tots els seus pensaments giraven al voltant d’ella. I tot i així era el més gran del grup i el que havia de coordinar-ho tot.
— Gràcies per la nit Lícia. Ves a casa i jo ja faré la meva feina. Em penso que durant uns dies estaré molt en contacte amb la teva filla.
La Lícia somrigué i li donà un petó fugisser als llavis i marxà cap a casa seva.
El Benet pensà que era completament injust disposar de tan poc temps com tenien ells…

La Porta XX

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Es despertà quan ja era negra nit i li feien mal el cap i el braç. Intentà moure’s i sentia que tot el seu cos estava entumit i encarcarat. Hagué de pensar durant uns instants per recordar on era. Havia fugit i les forces l’havien traït perquè el seu darrer record era el de la llum del dia i un sol encegador i ara era ben fosc. Intentà aixecar-se i trontollà. Llavors notà un mal de cap intens i amb la mà es tocà el front. Tenia una textura diferent a la normal. Es fregà i va mirar el que tenia als dits. Era una espècie de polsim marronós. No trigà en deduir que s’havia donat un cop i havia sagnat en caure. La seva visió borrosa l’inquietà. Si allò era només l’efecte de la manca d’elixir potser marxaria en unes hores però si era el cop llavors no aconseguiria arribar al seu objectiu. Observà el que pogué de la ciutat guarnida de llums nocturnes com estels sospesos al cel de la nit però que havien caigut al terra. La imatge es doblava adesiara. Sortosament la Sagrada Família era il·luminada amb uns focus gegantins que la feien inconfusible. Havia de seguir aquella línia més o menys recta i aniria a parar al barri del seu amic. Inicià el descens del turó amb cura perquè els seus ulls no funcionaven al cent per cent i no es podia permetre caure i fer-se mal perquè llavors no arribaria al seu objectiu. Després d’unes escales empinades que baixà amb molt de compte, va arribar a un carrer amb molta pendent i cases encara antigues a banda i banda. L’administració no havia tingut temps de regularitzar tots els edificis de la ciutat i com que aquell era un punt allunyat no calia encara invertir-hi gaire. Al Sam li va saber greu no estar en plenes facultats per assaborir aquell passeig però havia de trobar al Mohit com fos. Potser no li quedava temps perquè no sabia exactament quin efecte tindria sobre el seu cos la manca d’elixir. Decidí seguir avall i tirar lleugerament a la dreta cada sisè carrer. Els peus li pesaven com lloses i les cames amenaçaven doblegar-se en qualsevol moment però la seva voluntat i les ganes de viure l’atiaven. De cop passà per davant d’un restaurant i veié que els empleats estaven llençant restes. L’instint de supervivència el féu amagar-se darrere d’un dels contenidors de reciclatge i allí romangué quiet escoltant la conversa dels cambrers del restaurant comentant la última novetat en entreteniments virtuals. El Sam no només esperà que els dos llencessin les restes i tornessin al local sinó que va tenir la paciència d’assegurar-se que no havien de desfer-se de res més. I llavors, com un gos famolenc, obrí el contenidor i s’hi posà. La pudor era insuportable però el seu mareig era encara pitjor. Necessitava menjar. Les dues bosses que acabaven de llençar els dos nois eren fàcils de trobar perquè encara estaven calentes. Les va agafar i va sortir del container com va poder. Un cop al carrer va seguir caminant fins ser suficientment lluny de local per poder obrir-les. La primera contenia el que els clients de la nit no havien ingerit. La segona semblaven les restes del que s’havia cuinat per tenir-ho llest però no s’havia consumit. Eren principalment acompanyaments. Fulles d’enciam, llegums, arròs i patates. Però al Sam li va semblar un festí i s’ho emportà a una vorera poc il·luminada per omplir-se la panxa. El menjar el va reprendre una mica perquè no havia menjat res des de feia moltíssimes hores i per tant va decidir esperar una mica per seguir el seu trajecte.
No havien passat ni quinze minuts quan va sentir remor al carrer. No era segur continuar assegut allí. Dubtà uns moments en si abandonar la bossa mig buida o endur-se-la però finalment se l’emportà. Una bossa mig buida podria ser un indici per esbrinar el seu recorregut si l’empaitaven. I segur que ho feien. Seguí caminant i trobà un contenidor a uns cinc cents metres. L’obrí per deixar aquell plàstic degradable. El menjar l’havia reconfortat però la seva visió seguia sent encara un pèl tèrbola i sentia calfreds al cos. Potser li havia tocat el sol tot el dia i estava deshidratat. Necessitava aigua urgentment. Creia recordar que havia calculat que hauria de caminar ben bé unes dues hores i mitja fins arribar a la Sagrada Família i només n’havia caminat una amb una pausa per menjar. Temia que li fallessin les forces i sabia que necessitava trobar alguna font per poder subministrar al seu cos el líquid que li mancava. Caminà pensant en la seva feina, en el seu amic Mohit amb qui anava a fer esport i a sopar divendres al vespre, en la seva mare que estaria molt amoïnada per ell i en la noia que havia conegut feia unes quatre setmanes i a qui li hagués volgut demanar per sortir. Tot allò que pertanyia al seu passat i que ja no podria recuperar perquè s’havia convertit en un perill pel sistema sense voler. Maleí el moment en què no pogué deixar de dissimular les pujades i baixades del seu ànim i encara més l’instant en què començà a comprar il·legalment dosis extra d’elixir. Si hagués sabut controlar el seu humor no hauria perdut la seva vida. Per això ara havia de caminar i caminar i no podia defallir. En alguns moments li semblà que unes llàgrimes rugoses rodolaven sobre les seves galtes pàl·lides. Hauria d’haver estat més astut! Les cames li començaven a fer figa i deduí que probablement ja portava unes dues hores caminant. Però s’havia desorientat i ja era molt tard i estava cansat. No hi havia pràcticament gent pel carrer. Els edificis alts no el deixaven albirar la basílica i no volia avançar en la direcció incorrecta. De cop se li va acudir que potser podria intentar pujar a uns dels fanals del carrer per d’esbrinar on seria la Sagrada Família. Ell sempre havia estat un bon escalador. En veié un i mirà a dreta i esquerra. Al carrer no s’hi veia ningú. Aquella solitud feia basarda però li era favorable. Començà a pujar i se sentí com l’adolescent del passat que havia estat i a qui admiraven tots els companys de l’escola enfilant-se als fanals. Ningú s’ho esperava d’un noi més aviat grassonet com el Sam. I ara, als seus trenta-dos anys, havia perdut tota la grassa i tirava amunt i amunt com si hagués de tornar a demostrar que ell podia arribar lluny. Pujà fins poder veure la clapa il·luminada. Només s’havia desviat lleugerament i allò el va omplir d’un orgull que ell considerà infantil. Era una proesa orientar-se sense dispositiu perquè tothom era depenent d’aquell aparell que li solucionava a un tota la vida. Baixà i amb forces renovades, com si li haguessin promès un premi en acabar una cursa, seguí caminant. Els genolls i els malucs li feien mal i tenia la llengua de drap de seca com estava. Pensava que defalliria però de cop i volta, entre els edificis gegantins i moderns, un oasis del temps aparegué ja no gaire lluny. El Sam veié aquelles cases més baixes, desiguals totes elles i amb una personalitat que havia gosat desafiar el temps i el sistema i que ara reivindicaven el seu dret a existència en una ciutat robotitzada: Era el barri del Mohit i ell s’hi sentia igual que a casa seva. No s’adonà ni de com de ràpidament pogué caminar fins a trobar-se en aquell punt que s’havia mantingut impertèrrit davant els canvis ocasionats pel sistema. Arribaria al seu objectiu! Com en estat d’embriaguesa total, el Sam caminà d’esma fins a la casa on residia el Mohit i quan fou davant de l’edifici arrencà a plorar. Alçà el dit i va prémer el botó de l’intèrfon que comunicava l’exterior amb el pis del Mohit. Quina sort tenir un amic que no vivia en un lloc robotitzat perquè altrament ell, sense el dispositiu, no hagués pogut entrar. En pocs segons una veu dubtosa respongué:
— Qui és?
— El Sam.

La Porta XIX

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Sam ja s’havia habituat a la seva nova cel.la amb llum i al trajecte matiner cap al laboratori on li donaven el nou elixir i li feien proves i analítiques per comprovar els resultats. Però no havia aconseguit encara trobar cap forat de seguretat que el permetés una fugida ràpida. I després de la dosis d’elixir quedava suficientment atordit per no poder pensar clar en unes hores. Era més que obvi que aquella potinga només era apta pels cossos resistents a l’anterior elixir i que a més no eren capaços de dissimular el seu estat d’ànim. D’una dosis a l’altra el Sam tenia únicament unes set hores de consciència plena que coincidien amb el seu transport, però que no eren suficients per poder tramar cap pla. El conductor del vehicle privat recollia el Sam, el saludava amablement i el pujava al vehicle. A mig trajecte parava davant d’un bar per anar a buscar un cafè amb llet que es bevia parcialment del bar al vehicle, assaborint els darrers glops al cotxe. Com a màxim podia intentar donar-li un cop al cap mentre el conductor s’asseia al volant. Però amb què? I aconseguiria fer-ho? Ell no era partidari de la violència i sabia que no podria aplicar-la. Però aquell matí mentre esperava que el conductor sortís del cafè amb la seva beguda calenta a la mà, quelcom va canviar en la rutina. El conductor va trigar molt en sortir del local i el Sam va començar a mirar el panell de control del vehicle. Desgraciadament s’activava amb la veu del conductor i no el podia dirigir ell. Les portes també estaven tancades. Sospirà i pensà que li mancaven només unes hores de consciència fins la propera dosis d’elixir que el deixaria atordit. S’empipà amb si mateix per no haver estat capaç de pensar en cap pla d’escapada i s’inquietà en veure que el guarda i conductor no arribava. El Sam patia d’una lleugera claustrofòbia que només tenia dominada gràcies a l’elixir però que ara començava a oprimir-li el pit. La pausa per demanar el cafè era molt més llarga del que havia estat els darrers dies i ell no podia aguantar estar tancat en un lloc tan petit. De cop va començar a suar desmesuradament i la seva respiració s’accelerà. El Sam es demanà si allò seria un efecte secundari de l’elixir. Ja estava molt prop de la seva propera dosis. Quan li faltava poc per hiperventilar veié el conductor sortir del bar. El més probable és que el cambrer hagués trigat més del necessari en fer el cafè o que el conductor hagués hagut d’anar al bany. No obstant el Sam, com tots els que prenien l’elixir, no estaven acostumats a la incertesa. Per això gairebé somrigué quan va veure el conductor que s’apropava al vehicle i encenia el dispositiu. La porta s’obrí i aquell home que devia tenir uns quaranta anys tornà la rialla al Sam.
— Disculpa Sam. Sé que necessites la teva dosi però he hagut d’anar al bany a rentar-me la cara. Em sento marejat.
— No passa res.
El rostre esbarrellat del noi denotava malestar o fins i tot dolor. L’instint natural del Sam era oferir-se a ajudar-lo però no era la circumstància adient. Ell era un “desaparegut”, un pres del sistema a qui calia controlar. Per molt que oferís el seu ajut el conductor no el podria acceptar. De cop el noi es va portar la mà al pit i com si li haguessin donat un cop a les cames, aquestes se li van doblegar i va caure primer sobre el vehicle i després al terra. El Sam s’espantà. El conductor estava estirat a l’asfalt respirant amb dificultat.
El noi va sortir del cotxe perquè la barrera de seguretat quedava oberta en el moment en què s’obria la porta. S’ajupí sobre el conductor.
— Estàs bé? Puc avisar a algú?
El conductor panteixava però li assenyalava quelcom al Sam. Ell no ho acabava d’entendre però finalment hi va caure. Era el dispositiu que el conductor portava a la butxaca. S’activava amb la veu o amb l’empremta dactilar. Aquell home jove pràcticament ja no podia dir res i per això el Sam va agafar el seu dit i el situà sobre l’aparell que s’encengué de seguida. Marcà el número d’urgència i deixà ell un missatge de veu ja que el conductor no podia. «El conductor d’un vehicle d’escorta s’ha marejat i està estirat al terra a…» va haver d’aixecar-se per anar a inspeccionar la matrícula. Un cop la tingué va acabar de deixar el missatge de veu «no sé on però el vehicle és el 27789». Els cotxes eren fàcilment identificables perquè portaven localitzador. El Sam s’acostà al conductor que ja no podia parlar i li digué.
—Tranquil company que ara et venen a buscar! Tot anirà bé. — I li agafà la mà uns moments per reconfortar-lo.
Després mirà a dreta i esquerra. No reconeixia ben bé l’indret on era però havia d’aprofitar aquella oportunitat. D’una banda el cor li deia que s’havia de quedar al costat del conductor, però d’altra sabia que havia de fugir perquè potser no ho podria tornar a fer. Va arrencar a córrer amb totes les seves forces. Era en un lloc que feia pendent, en un dels set turons de la ciutat. Només li calia pujar suficientment amunt per tenir una vista panoràmica i orientar-se. Havia d’anar a casa del Mohit i ell vivia sortosament prop de la Sagrada Família en un dels indrets on s’havia prohibit l’enderrocament dels antics edificis per construir gegants mastodòntics. Els punts emblemàtics de Barcelona eren com clapes del passat vistes des dels turons perquè a dos kilòmetres a la rodona tot havia restat com feia segles i la resta de la ciutat havia esdevingut un lloc de gratacels robotitzats. La Sagrada Família, l’església de Santa Maria del Mar i la de Barcelona, la casa Batlló i la Pedrera i el Monestir de Pedralbes constituïen els eixos de l’antiga ciutat. La resta havia estat engolida pels blocs moderns de figures geomètriques que sotjaven els edificis modernistes que el sistema va considerar dignes de conservar. Aquests records del passat havien esdevingut llocs de visita pels habitants de la ciutat amb ganes de conèixer com havia estat la ciutat on havien nascut els seus avis. Barcelona havia quedat enclaustrada dins les seves muralles durant anys fins que les trencà per expandir-se definitivament amb la construcció de l’Eixample. I gràcies a aquesta la ciutat va anar annexant barriades que havien estat residències d’estiueig pels barcelonins. La ciutat que havia presentat uns edificis desiguals amb finestrals diferents i alçades dispars, es va convertir en una ciutat que seguí el model del districte 22@ i l’aplicà a tot el nucli urbà. En poc més de cent anys Barcelona esdevingué una ciutat molt similar a Astana. Però no calia plorar l’adversitat del destí de Barcelona, perquè no va ser diferent al del de la resta de ciutats del món. Totes van quedar uniformitzades amb gratacels intel·ligents que assolien una major eficiència energètica i un control absolut dels seus habitants. Només els edificis que havien estat emblemàtics de cada ciutat van ser salvats de l’exterminació. Els habitants de tots els països tenien els mateixos costums, vestien similar, i portaven vides similars perquè era molt fàcil dirigir el control a escala global si es feien desaparèixer les diferències.
Mentre el Sam pujava el turó s’adonà que la seva visió s’enterbolia. Devia ser l’efecte de la manca d’elixir. A aquelles hores ja hauria d’haver pres la seva dosis però no ho havia fet i ara el cos li passava factura. Estava cansat i tenia gana però no es podia permetre aturar-se. Seguí caminant i caminat fins arribar a un punt molt elevat. Quina hora devia ser? Migdia potser? Feia una calor immensa i tenia molta set. Uns darrers esglaons irregulars s’imposaven entre ell i la magnifica vista de la ciutat. Es posà la mà al clatell i notà tota la suor que li baixava de la cara. Si no aconseguia beure res es deshidrataria. Alçà la cama tant com pogué i va aconseguir pujar aquell darrer esglaó. Des d’aquell turó es veia tota la ciutat. De seguida va albirar la Sagrada Família però els seus ulls no es van quedar pas clavats a l’edifici perquè volgué copsar aquelles clapes supervivents de l’antiga ciutat. Eren taques d’una altra època i un altre color entre l’ordre i la regulació moderna. I ben mirat l’efecte no era tan devastador. Alguns gratacels eren diferents i havien estat dissenyats per servir de referent als ciutadans. També ells eren bells d’alguna manera. Uns perquè els havien fet de colors diversos, altres perquè no eren rectes sinó com espirals. Altres tenien formes geomètriques i colors que els feien entretinguts. Com és que no havia tingut mai el temps de gaudir de la seva ciutat? Va intentar gravar la imatge de la Sagrada Família al seu cervell. Sense el dispositiu havia d’orientar-se per arribar-hi memoritzant els edificis singulars. Havia de resseguir una línia pràcticament recta però lleugerament inclinada a l’esquerra. De cop li va agafar un mareig i la seva visió s’enterbolí. Notà una suor freda i tot es tornà foscor…

Sant tornem-hi amb l’esclavitud moderna!

IMG_20190303_192949_resized_20190303_073007591

Em sap greu haver de tornar al tema de l’esclavitud moderna que ja havia comentat anteriorment, però és que si no ho faig, exploto. Se m’acut que estem tots molt conscienciats sobre el nivell d’explotació laboral dels treballadors en alguns països com a la Xina i això és bo. Han contribuït a obrir-nos els ulls reportatges com el de China blue que retrata la vida d’una adolescent segona filla d’una família pobre del país que ha d’anar a buscar feina a la ciutat. La contracten a una fàbrica de roba texana que produeix gènere que després compren empreses dels països desenvolupats per vendre a uns preus moltíssim més alts que els preus de cost. Els treballadors viuen i treballen a la fàbrica i també hi mengen perquè els àpats se’ls descompten del sou miserable amb que pràcticament no poden estalviar res. Si arriba una comanda urgent, els treballadors estan obligats a treballar hores extra i si algú s’adorm se’l penalitza abaixant-li el sou. El reportatge és colpidor i em va acabar de fer decidir no comprar mai més res produït a la Xina, perquè no puc estar segura que els treballadors allà tinguin unes condicions de treball dignes i no vull contribuir a l’engranatge de l’explotació. El reportatge recorda la brutalitat del sistema capitalista d’explotació del més dèbil i ens fa adonar que a molts llocs del món hi ha una gran majoria de gent que viu en condicions d’esclavitud. Però també nosaltres al nostre país hauríem d’adonar-nos de fins a quin punt se’ns han trepitjat els drets.
Per treballar i rendir és absolutament necessari que el treballador pugui desconnectar. Que pugui marxar de la feina i tingui unes hores lliures per ell des d’una jornada laboral a l’altre. Deixar la feina aparcada per dedicar el propi temps a la família, els amics o les aficions ens retorna l’equilibri i ens fa sentir persones valorades amb dret a vida pròpia. Ara bé, la societat actual amb els seus avanços tecnològics i les seves tendències socials ha esdevingut un autèntic perill per l’espai del treballador. Hi ha llocs de treball on els caps o els companys es permeten la llibertat d’enviar missatges per tractar assumptes feiners fora de l’horari laboral. I llavors, quan l’empleat rep la notificació el fan tornar mentalment al seu lloc de treball. Potser em trobareu exagerada si dic que em sembla una crueltat enviar missatges telefònics als subordinats o als companys fora d’hores, perquè és una manca de respecte vers el treballador i la seva vida privada. Tenir connectat el correu electrònic al telèfon mòbil ha obligat a molta gent a ser esclava de la feina i això és un pas enrere enorme.
A més, el món de la docència s’ha convertit en un dels més precaris en aquest sentit. Per una banda algunes escoles esperen que els personal estigui disponible i localitzable telefònicament per mantenir-lo “ben unit” al seu lloc de treball. Però a la llarga això pot provocar una sensació de manca de llibertat personal força perniciós. Conec professors que tenen els alumnes afegits al WhatsApp i aquests aprofiten per demanar-los hi les notes a qualsevol hora. Certament aquests docents van molt més enllà del que és la seva obligació donant el seu número als alumnes, perquè els telèfons ja pertanyen a l’esfera privada. No obstant suposo que aquí cada professor pot escollir si ho vol fer o no.
Per motius legals convé guardar-se’n. Sabíeu que per la llei de protecció de dades perdre per exemple un mòbil que conté dades d’alumnes pot portar al professor i l’escola problemes legals? Doncs és així. I per això és molt recomanable no tenir mai res que tingui dades d’alumnes fora de l’àmbit de l’escola. Però és clar, no tot són els mòbils amb els números dels alumnes que són evitables. Un examen o un treball amb el nom i cognom dels alumnes és quelcom privat i per això mateix, a partir de fa poc, els exàmens han de ser protegits com si fossin valuoses llavors d’una espècie de planta exòtica en extinció. Exagerat però verídic.
Com ja us podeu imaginar, els docents i el personal sanitari rebem sovint el mal humor del públic amb el que tractem. No obstant, els metges i infermers probablement no s’emporten els historials mèdics dels pacients per revisar-los a casa. Tanmateix nosaltres ens enduem redaccions, treballs i exàmens d’alumnes per corregir cap a casa perquè és part de la feina d’un professor.
Particularment a mi no m’havia molestat mai massa haver de corregir feina de tant en tant. Ho considerava part del paquet que ve amb la professió docent. Quan sóc a l’escola procuro concentrar-me i rendir al màxim i no tinc per costum sortir a l’hora de l’esbarjo per anar-me traient la feina dels dits. Però si de vegades m’enduia feina a casa, fins fa poc ho feia tranquil.la i punt. El problema està en què ara resulta que per la llei de privacitat de dades, si per alguna desgràcia perdéssim els exàmens dels alumnes, aquests mateixos o l’escola ens podria demandar.
No sé si podeu imaginar la de vegades que he somniat que em prenen la motxilla amb els exàmens de camí de casa i que em demanden per això? Prou per haver decidit un pla B per no portar-me’ls mai més a casa. Ja sé que sembla una situació extrema però que li robin a un o una la bossa a Barcelona no és pas ciència-ficció. És a dir que ara el més adequat és no emportar-se res per corregir i així evitar problemes. O si ho fem ha de ser només quelcom penjat al núvol o encriptat.
Doncs bé, per tirar endavant de vegades potser cal anar enrere. Si no tens mòbil o el desconnectes en sortir de la feina, podràs gaudir del temps lliure sense interferències molestes. I si no t’emportes cap treball per corregir a casa també serà una mesura més higiènica. I de fet potser és millor dedicar el temps que es dedicava a la correcció a casa a preparar activitats pels alumnes perquè si més no, així no hi ha cap perill de perdre res. A més millorem la qualitat de la nostra tasca. A casa, en un entorn sense tant estrès, podem desenvolupar la creativitat per fer classes més dinàmiques i llavors deixem per la rutina a l’escola les tasques més feixugues. Com diuen els castellans “a grandes males, grandes remedios”.
Potser seria bo que tots plegats recordéssim que tenim dret a ésser i existir fora de la feina perquè si estem disponibles en cos i ment durant tantes hores seguides, per molt que ens entusiasmi el nostre lloc de treball, ens estarem convertint en esclaus a un preu ridícul. I no hauríem d’haver de justificar per què no responem correus de feina fora del nostre horari perquè llavors implicaria que hem assumit que les empreses tenen dret sobre nosaltres també durant el nostre espai lliure i llavors hauríem perdut una gran batalla. Deixo que hi doneu unes quantes voltes. Bona setmana a tots!

Canvis de casa i mostassa per expressar opinions: els alemanys i les seves locucions curioses.

IMG_20190227_203621_resized_20190227_083642627[4297]

Aquesta setmana a l’edifici on visc a Poblenou hem tornat a tenir moviment. I amb això vull dir que he vist gent que no conec de res a l’escala i que suposo deuen ser veïns nous. Aquí a moltes altres cases amb habitatges de lloguer a Barcelona hi ha un gran moviment de personal perquè cada cop que s’acaben els contractes, els propietaris aprofiten per apujar els lloguers desorbitadament. Ja havia parlat una vegada del fet de que a Europa viure de lloguer és força més normal que al nostre país, senzillament perquè resulta més pràctic i flexible que el tema de les hipoteques. I si pensem bé, llogar indefinidament per un preu raonable ens dona la possibilitat de canviar de domicili ràpidament si trobem una nova feina o si la nostra situació familiar es modifica. El pis de lloguer s’adapta a nosaltres i això a Europa ho saben perfectament. Aquí evidentment els lloguers són tan cars que la millor opció és casar-se amb un banc amb una hipoteca que pesa sobre la majoria de ciutadans com una llosa. Però històricament la gent ha comprat sempre propietats? Més aviat no. Els meus pares per exemple van viure de petits sempre en pisos de lloguer. L’adquisició de l’habitatge és un fenomen més aviat recent. La veritat és que la condició humana és força nòmada perquè la vida comporta canvis i ens hem d’adaptar. Hi ha hagut immigracions del camp a la ciutat, d’una ciutat a una altra i fins i tot d’una país a un altre. Qui no ha llegit les novel·les de Noah Gordon per adonar-se que néixer, créixer i morir en un mateix indret és força estrany? Aquest anar amunt i avall i traslladar-se d’un lloc a un altre és quelcom que sempre em va admirar dels alemanys. Tots els que conec han canviat de feina i de ciutat vàries vegades a la vida sense que els hagi suposat cap mena de trasbals. Es veu que són més adaptables que nosaltres en aquest sentit i aquest tarannà es fa palès fins i tot en diverses locucions. A Alemanya quan un es trasllada amb tota la família d’un lloc a un altre es diu que un es trasllada “mit Kind und Kegel”. Literalment ho podem traduir com “amb nen i con”. Ara us demanareu d’on surt això del con i no m’estranyarà gens. “Kegel” és la figura geomètrica del con, però en aquesta expressió “Kegel” designa el nen extra-matrimonial. Així doncs els alemanys quan es traslladen ho fan amb els nens nascut dins i fora del matrimoni.
A Alemanya no és gens poc comú que tota la família canvi de domicili quan el cap de família troba una feina a una altra ciutat. Quan vaig viure a la Louisenstrasse a Dresden vaig tenir la sort de que els meus veïns del pis de sota fossin un simpàtica família jove, els Voβ. Quan vaig entrar a viure al pis eren tres, la Susanne que estava d’excedència maternal per tercer any, el Till que era un cantant d’òpera que mantenia la família i l’Adrian, un nen molt dolç i xerraire que em va robar el cor. En el meu any i mig al pis, la Susanne i el Till van tenir un segon fill a qui van anomenar Serafin i la Susanne va començar la seva segona excedència maternal. El Till mantenia com podia la família de quatre i anava i venia a Dresden perquè els contractes com a cantant d’òpera no són una meravella es veu. Però quan per fi li van oferir una feina per dos anys— i dos anys no són res— el Till es va traslladar com diuen a Alemanya “mit Kind und Kegel” cap a una altra ciutat amb tota la seva família. I em consta per la nostra darrera conversa que la Susanne tornava a estar embarassada de bessonada quan van arribar a la nova ciutat. Les bessones van ser nenes. Els Voβ sí que són un exemple típic del que és traslladar-se “mit Kind und Kegel” i també d’anar amb “Sack und Pack” d’un lloc a un altre. Aquesta darrera locució vol dir literalment “amb sac i paquet” i es refereix més a les pertinences personals que un porta d’un lloc a un altre quan canvia de domicili.
Jo he hagut de traslladar-me “mit Sack und Pack” diverses vegades a la meva vida i tinc força clar que com menys coses tinguem, molt més flexibles som i més fàcil és fer els inevitables i pesadíssims trasllats.
Els Voβ són una família entranyable que ha lluitat molt per mantenir-se unida i el Till i la Susanne una parella encantadora que s’ho han passat prou prim per tirar quatre fills endavant. No els va ser fàcil canviar de pis i traslladar-se a una nova ciutat sobre tot quan el Till només tenia un contracte de duració determinada. La subsistència de la família depenia de la feina del pare i amb cinc boques per alimentar, per molt que a Alemanya a les dones amb permís maternal els paguin un sou, la situació de la família estava penjada d’un fil, o com diuen els Alemanys “hing am seidenem Faden” estava penjada d’un fil de seda. Com podeu reconèixer aquesta expressió alemanya és molt similar a la nostra, amb la notable diferència és que pels alemanys el fil és de seda i per nosaltres no.
Sovint em demano si no hi hauria més dones que decidirien treballar a temps parcial per ocupar-se dels fills si la legislació a la península Ibèrica fos una altra. A països com a França o Alemanya les dones tenen la possibilitat de quedar-se a casa amb els infants més temps i d’optar a jornades a temps parcial per assegurar-se que els menuts de la família estan ben atesos. Aquí en canvi la legislació ens desprotegeix. Si volem fills les dones tenim una baixa per maternitat escarransida que amb prou feines ens deixa recuperar-nos del part. La incorporació a la feina es fa als pocs mesos del naixement i per tant les dones amb nadons a casa van a treballar la seva jornada completa cansadíssimes per atendre els petits com cal. I encara que els marits ajudin el desgast és enorme. Probablement hi hauria més dones treballant a jornada parcial si les lleis i les empreses ho permetessin i potser els nens estarien més equilibrats si tinguessin més atenció maternal i més quietud durant els primers anys de la seva vida. Sóc conscient que molts companys i companyes afirmen que els nadons s’espavilen molt a les llars d’infants però sempre he pensat que el cervell d’un infant o hauria d’estar exposat a cap mena d’estrès per poder desenvolupar-se adequadament. A més, crec que durant els primers anys de la vida d’un nen, aquest necessita establir un vincle que li permeti descobrir les emocions. Que un nadó hagi de canviar d’ambient, d’entorn i de cuidadors és quelcom que em preocupa. Òbviament de la manera que estan fetes les lleis aquí cap dona pot estar més de cinc mesos amb el nadó, però, i si la llei i el finançament els permetés estar amb els fills més temps? Un any o dos com mínim? Segur que les mares anirien menys cansades i que tindríem uns nens un pèl més tranquils. Sé que no hauria de donar la meva opinió perquè és perillós. Expressar les conviccions està mal vist i ho entenc. A mi ja m’ho va advertir el meu primer patró a la primera empresa on vaig treballar de secretària: «Mariona, no donis mai la teva opinió. I si te la demanen primer pregunta per quin motiu la volen!». Doncs bé, jo acabo d’expressar una opinió incòmoda. Però si més no, intento no anar opinant sempre sobre qualsevol tema, i encara menys si no m’han demanat el parer. Com dirien els alemanys no sóc una persona que hagi de donar la pròpia mostassa.
Aquesta locució alemanya ve de l’època en que la mostassa era un producte molt poc comú. En aquells moments els propietaris de restaurants i fondes posaven una mica de mostassa a tots els seu plats per fer-los especials i exclusius fins i tot quan no s’esqueia. D’aquí que quan algú es posa en una conversa inoportunament o vol expressar la seva opinió sense que li demanin es diu en alemany “den eigenen Senf dazugeben”, donar la va pròpia mostassa.
Doncs bé. Ara ja sabeu que expressions noves en alemany que espero que tingueu l’oportunitat de fer servir alguna vegada. Us desitjo bona setmana. Jo fins la setmana vinent practicaré mètodes per evitar donar l’opinió fins i tot quan me la demanen. Ben segur que m’estalviarà una pila de problemes…

La Porta XVIII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet li va indicar que anés a encendre el dispositiu i la Lícia ho va fer. En fer-ho aparegué l’holograma d’un home jove vestit amb una granota blanca.
— Bona tarda senyora Férrer. Sóc el Jonathan, vinc a fer-li unes preguntes més sobre la cerimònia de traspàs. Puc passar?
— Sí, és clar. Doni’m uns segons. No estic visible.— Va fer la Lícia que volia parlar amb el Benet. Va desconnectar el dispositiu i llavors li va dir a ell.
— Són molt inoportuns. I generalment venen dos. M’estranya que ara només vingui ell. No em fa bona espina….
Ell va veure que la Lícia estava amoïnada.
— Saps què? Aniré dalt a alguna habitació i m’amagaré allà.
— Em sembla genial. Ves al bany, és la porta del mig.
El Benet va pujar els esglaons de dos en dos i va obrir la porta del mig per entrar-hi. La va deixar mig oberta per sentir la conversa.
La Lícia va fer asseure a l’agent i llavors el noi li comentà que venia per acabar de demanar-li si tenia algun desig especial.
— Em pensava que el que demanava ja era el màxim.
— Està pràcticament al límit. Però si trobem alguna oferta en el menjar, llavors encara ens sobren uns diners amb els que es pot permetre algun altre caprici…
— L’últim, és clar.
Al Benet no li va passar desapercebut el to burleta de la Lícia. Era un pas en fals perquè havia d’aparentar estar relativament contenta amb el sistema. I ella també se’n va adonar d’immediat. Però el que més preocupava al Benet en aquell instant era que l’agent hagués aparegut sol perquè solien anar en parelles.
— No sé si haurà rebut el missatge de la meva companya. Li enviava un simulació de com quedaria la sala.
— No n’he rebut cap.
— Segur? Ho pot comprovar? La Samantha no falla mai.
— Juraria que no.
— Li fa res que ho verifiquem? — insistí el noi incisivament.
La Lícia revisà els missatges i no en va trobar cap de la Samantha.
— Se’n deu haver oblidat… — va fer el noi amb sorpresa.
La Lícia se’l mirà dubtosa.
— Disculpi. Tinc una set immensa. Em podria oferir un got d’aigua?
— I tant! — va fer la Lícia. — Ara mateix li porto.
Al Benet la conversa li començava a semblar estranya, per això va decidir arriscar-se i treure el cap per la porta. Havia de veure quina cara feia el noi amb molt de compte. No volia que el veiessin perquè llavors hauria d’improvisar una mentida i a ell allò no se li donava gaire bé.
Va tenir temps d’observar com el Jonathan es posava unes ulleres i treia una cosa de la bossa. Llavors va veure com manipulava la taula de centre de la Lícia i el seu dispositiu i com es posava quelcom a la butxaca. Es va treure les ulleres abans que arribés ella.
— Moltíssimes gràcies senyora Férrer, tenia la gola completament seca. Em penso que el dinar avui ha stat un pèl massa salat per mi.
— No hi pateixi! Tots sabem què és patir set.
— He comprovat que la meva companya no li ha pogut enviar la simulació. No sap el greu que em sap haver-la molestada! Ahir la Samantha no es trobava bé però em va dir que aconseguiria enviar-li el missatge.
— Què té la seva companya? — va dir la Lícia preocupada.
— Res de greu. Un refredat fort que li ha fet pujar la febre. Dintre de dos dies es trobarà millor i llavors ja li enviarà i tornarem a passar. En parella. Li volia estalviar la visita perquè se’ns acumula feina però no m’ha sortit bé
— Entenc…
— Senyora Férrer, no la vull molestar més. Em sap molt de greu haver interromput el que estava fent.
— No s’amoïni. No era res d’especial…
El Benet ho va sentir amb claredat i va fer una ganyota. Realment el Jonathan havia estat molt inoportú i ell sí que considerava que havia interromput un moment que prometia arribar a ser íntim.
L’agent s’acomiadà donant la mà a la Lícia i quan aquesta va tancar la porta, el primer que va fer va ser mirar cap a la porta del pis de dalt on s’havia amagat el Benet i aquest li va fer un gest indicant-li que havia de guardar silenci. La Lícia ho va entendre de seguida i quan el Benet va ser a la primera planta del dúplex li va donar instruccions en mímica. S’havia de posar altre cop la jaqueta. La Lícia va anar cap a la taula de centre per agafar el dispositiu però el Benet va fer que no amb el cap. La Lícia estava encuriosida. Ell va indicar amb el cap la porta i la Lícia va entendre que havien de sortir. El Benet va posar el dit als llavis de la Lícia per mostrar-li que encara no volia que parlessin. Quan van ser tres carrers per sota casa de la Lícia el Benet digué:
— T’han manipulat alguna cosa a la taula de centre. També l’he vist tocar el teu dispositiu. Crec que et vigilen per tant ara encara hem d’anar amb més compte que mai.
— Merda!
— O no. Perquè si et vigilen els podem donar una pista falsa però evidentment hem d’estar en contacte amb algú que sàpiga dirigir l’operació.
— La meva filla i el Joel!
— I els seus contactes, sí.
Els dos es van mirar amb complicitat.
— Estic emprenyat saps? — digué el Benet.
— Emprenyat, per què?
— Què vol dir allò de que no estaves fent res especial?
La Lícia hi va caure de seguida.
— Què volies que digues?
— No ho sé. Però el noi ja podria haver arribat cinc minuts més tard perquè ara estaré pensant en el que podia haver passat si no s’hagués activat el teu dispositiu…
La Lícia esclafí a riure. Se sentia com una adolescent i més viva que mai. I a poques setmanes del seu previst final ara estava més prop de la seva filla que abans i a més tornava a tenir papallones a l’estómac. Aquella lluita li estava donant un significat renovat a la seva existència.
El Benet hagués volgut retornar a l’instant de feia una estona a casa la Lícia però el que havia vist era prou greu per haver de deixar de banda els sentiments.
— Per quin motiu creus que t’hauran volgut manipular el mòbil? Saps per què et volen tenir vigilada?
La Lícia sospirà.
— Suposo i espero que el motiu és que han notat la meva reticència cap al sistema. No em vaig controlar prou quan van venir a la primera visita i devien informar-ne a les autoritats. Això és el que vull creure. — De cop la Lícia va quedar blanca.
— Passa res?
— Espero que no m’hagin estat vigilant des de fa gaire temps. Això podria posar en perill la meva filla, el Joel, la xarxa i tots vosaltres al club de lectura.
El Benet reflexionà.
— No crec que faci molt que et segueixen. Altrament ja hi hauria hagut detencions. No perden temps eliminant dissidents.
— Jo penso com tu! I com ho faré ara per advertir l’Eva?
— Ho faré jo si me’n dones el codi quan. Potser els de la xarxa sabran com desactivar l’aparell…
— Si el desactivem llavors sí que sospitaran!
— Hem de confiar en la xarxa. L’Eva i el Joel tenen contactes i potser sabran com funcionen els xips. El que és cert és que de moment no pots mantenir cap conversa comprometedora dins de casa. I el que més em preocupa és que t’hagin pogut posar algun xip al dispositiu perquè llavors ens empaperaran a tots.
— Benet, contacta ara mateix amb l’Eva. Hem de saber què passa.
—Me’n dones el codi?
La Lícia li va dictar i el dispositiu es va connectar. Havien de deixar un missatge ràpid. El Benet va donar el seu dispositiu a la Lícia per tal que digués quelcom a la seva filla.
— Eva. Avui ha tornat un dels agents de traspàs sol. El Benet era a casa i s’ha amagat i ha vist com el noi manipulava la meva taula de centre i el meu dispositiu. No em puc comunicar amb ell lliurement ara.
L’Eva es va connectar a l’instant i la seva veu sonà contundent i resolutiva a l’altra banda.
— Haurem d’estar en contacte a través del Benet. Però de moment no és segur que vagis al club de lectura. Si tens el dispositiu controlat ens trobaran a tots i una reunió tan multitudinària a casa del Benet serà sospitosa. A la propera vetllada et portaré el llibre.
El rostre de la Lícia s’entristí.
— Sé que les vesprades de lectura són genials però de moment hem de veure què passa. A més, potser ens anirà bé que estiguis controlada perquè podem despistar als agents de traspàs i del sistema.
Tu en tot cas hauràs de sortir amb el Benet sempre sense el teu dispositiu. Haureu d’estar en contacte. I tu i jo de moment només tindrem converses trivials…
El Benet hi va caure de seguida. De cop ell també esdevindria protagonista perquè podia portar missatges d’un cantó a l’altre. I per fer-ho hauria de veure la Lícia més sovint, potser cada dia.
— Mare, Benet, escolteu: creieu que podeu representar el paper d’enamorats? És perquè així si vigilen a la mare ningú se sorprendrà que us veieu cada dia.
El Benet es posà lleugerament nerviós. Ell ja estava enamorat però li feia por la resposta de la Lícia.
— Filla, crec que me’n sortiré!
— D’acord. Doncs demà enviaré instruccions al Benet quan arribi al club de lectura. Ja hauré parlat amb el Joel. Si et vigilen tenim una gran oportunitat de despistar-los…
—D’acord! — va fer la Lícia. — Però si necessito parlar amb tu contacto igualment oi?
— Sí. En cap cas han de sospitar que el nostre comportament no és normal.
— Eva. — Digué la Lícia. — T’estimo.
— I jo mare!
Al Benet se li van il·luminar els ulls. Aquella connexió entre mare i filla era fascinant.
— S’està fent tard. — Va fer la Lícia. — Demà tinc un dia dur a la feina.
Van tornar caminant cap a casa seva i quan eren a la porta el Benet va dir:
— Ara comença l’entrenament per fer veure que estem enamorats.
— Perdona?
El Benet va besar a la Lícia i ella li va retornar el petó amb una càlida abraçada. Els dos havien de vigilar què deien perquè ja eren dintre d’una zona on un xip de vigilància rebia el senyal.
— Ha estat una tarda fantàstica! —Digué ella.
— I espero que es repeteixi ben aviat.
— Jo també!
Quan la va veure desaparèixer per la porta va pensar que la vesprada de lectura seria insípida sense la Lícia. Gaudia de la reunió amb aquell grup d’amics però encara en gaudia més quan tenia la impressió que la podia organitzar amb ella. Hauria d’esperar i precisament el que no tenien era temps…

La porta XVII

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

El Benet i la Lícia havien quedat a la sortida de la feina d’ell perquè a ella li feia gràcia veure la sala de controls d’aquella maquinària impressionant que mantenia neta la ciutat. La central robòtica es trobava dins del que havia estat una nau industrial que l’estat havia volgut conservar al barri de Poblenou. L’indret era un vestigi del passat ple de tecnologia d’última generació i robots per apedaçar a qui el Benet considerava els seus amics. De fet li va comentar a la Lícia que sovint hi havia tingut converses per no sentir-s’hi sol.
El centre s’havia convertit en una planta de reciclatge i els robots hi portaven els “objectes” ja inútils per la societat moderna a “Arda 1”. I com que els llibres, diccionaris i quadres eren obsolets i el sistema els considerava perniciosos, el Benet havia programat els robots per tal que no llencessin aquests objectes a la trituradora. Pels quadres havia trobat compradors igual que pels diccionaris. Els llibres se’ls anava quedant ell. La Lícia es va quedar bocabadada davant la gran sala. Els ordinadors centrals desprenien prou escalfor per tal que l’enorme espai fos prou càlid a pesar de ser com l’interior d’una nau espacial de les que coneixia de les pel·lícules i jocs virtuals. El Benet observà amb avidesa els ulls encuriosits de la Lícia.
—No vols entrar? t’ensenyo com reparo un dels robots.
I la va agafar per la mà i la va dur fins al mig de la sala on hi havia un taulell gegant i tot d’eines. Un robot estava assegut a la taula amb el cap cot.
— Puc veure com treballes?
El Benet va somriure a la Lícia.
— Era una feina que em volia reservar per demà que serà un dia lleuger perquè avui ja ho he acabat gairebé tot…
— Per mi! Fes-ho per mi!
—D’acord. A veure si puc arreglar ara el Marc. Li falla la mecànica de la mà i li cauen les coses.
El Benet va activar el taulell de control manualment. I llavors va prémer un botó que el Marc tenia al clatell.
— Tenen noms de debò?
— No. De fàbrica ens venen amb uns números que els identifiquen. Però jo aquí els reprogramo per tal que responguin a un nom humà. Si ara el crides pels seu número de sèrie i d’identificador et demanarà si és ell.
— Per què els hi poses noms?
— Perquè per mi són éssers individuals. I amb els anys he après que tenen el seu caràcter i tot. Els vam dotar de suficient capacitat per desenvolupar els seus propis pensaments tot i que estan sota el nostre control. Però la seva habilitat per pensar els fa també actuar com a individus. Al Marc per exemple se li espatlla la mà. I com que sap que si se li espatlla ha de venir a reparació i el desconnecto sovint, he observat que només fa la feina amb l’altra mà.
— De veritat? — va dir la Lícia incrèdula.
— Amb la meva feina he descobert que saben que podem prémer un botó i ells deixen de funcionar i pensar i això no els agrada.
— Creus que tenen por? Perquè el comportament del Marc és el d’un nen que s’amaga de quelcom per temor..
— No tinc prou temps per estudiar les seves reaccions. Pensa que he d’assegurar-me que tots funcionen adequadament per portar a terme l reciclatge a tota la ciutat. Sovint m’he de dedicar al reciclatge i les reparacions i res més.
El Marc va aixecar el cap i es va moure. Tot de llums es van encendre de cop i van espantar a la Lícia.
— Bona tarda Marc! Com estàs?
— Bé. — va respondre el robot amb so metàl·lic.
— He observat que el braç i la mà no et funcionen correctament. Vaig a veure què passa.
Uns llums vermells es van encendre al cap del Marc.
— No pateixis Marc! Ho faig per tu. Així podràs fer servir les dues mans a la feina…
Els llums vermells s’encengueren de nou.
— Què volen dir els llums?
— Vol dir que el Marc està activant diverses de les seves funcions alhora.
— Per?
— Jo n’hi dic pensar. Està pensant què vol dir que li hagi de reparar el braç. Després t’explico quelcom.
— Marc no t’inquietis que no et vull pas retirar. Trobarem què falla i buscarem una solució. Em sap greu que hagis d’estar desconnectat massa temps. A mi m’agrada veure’t en actiu!
Altre cop s’encengueren els llums.
I llavors el Benet va agafar una clau anglesa i obrí el braç del Marc. Uns cables prims que semblaven artèries humanes van quedar al descobert. El Benet els anà tocant un per un per comprovar que tots provoquessin un lleuger moviment a la mà del Marc. Però un només funcionava si se’l premia fort.
— Marc, ja ho tenim. Sé quin cable no funciona. Demà miraré si li falta coure o si l’he de canviar tot. Canviar-lo costa molta feina però ho faré.
El cap del Marc estava pràcticament tot de color vermell.
— Ho faré Marc. Et tindré desconnectat fins que calgui però tornaràs a funcionar. No acabaràs sent una deixalla. T’ho prometo!
Altre cop la Lícia va veure que el cap del Mar estava ple de llumetes però no va gosar dir el que pensava que significava allò. Va callar i va veure com el Benet feia de metge i amic al robot. Tot i que el Marc era una màquina però l’escena la va entendrir.
— Marc. Avui estic fent hores extres. Demà tinc bona part del matí lliure per dedicar-me a tu.
Unes llums de color blanc i vermells van il·luminar el cap del Marc.
— T’apago que jo ja estic fora del meu horari i a més he de portar a la noia del meu costat a fer una volta…
La Lícia va haver de somriure. Feia moltíssim temps que ningú no l’anomenava noia. Allò i que el Benet l’hagués agafada de la mà la van fer sentir com una joveneta altre cop.
Els dos van sortir i llavors el Benet li va demanar a la Lícia què li venia de gust fer.
— Acabem de veure un lloc ultramodern. Vols visitar ara el meu pis antiquat ple d’objectes que els teus robots portarien immediatament a reciclatge?
El Benet no podia acabar de creure el que sentia.
— I tant si vull!
Els dos van anar en transportador fins la parada més propera a la casa de la Lícia. Llavors van caminar uns minuts i van travessar un parc. No era el més gran de la ciutat però sens dubte servia de refugi a la majoria dels ciutadans d’aquella zona de la ciutat. Era modern però acollidor.
El Benet hagués volgut gaudir més del parc però casa la Lícia estava just al final d’aquest. Un carreró d’edificis baixos supervivents de l’època anterior la implantació del sistema lluïa el seu aspecte retrògrada amb modèstia i innocència alhora. Aquelles casetes similars romanien ignorants al progrés tecnològic i la remodelació dels espais de la ciutat per fer-los més eficaços, sostenibles i homogeneïtzats. El carreró desafiava el temps i també el sistema. La Lícia va treure les claus de casa seva i va obrir amb aquell sistema anacrònic que al Benet li va fer venir bons records. Just entrar ella va encendre els llums també prement uns interruptors que el Benet ja havia oblidat. Els únics als que estava acostumat eren els de la sala de controls de la nau de reciclatge on treballava. A les cases tot s’activava a través del dispositiu. Una modernitat que de vegades no era gaire pràctica perquè si s’espatllava el dispositiu s’havia de deixar tot penjat i esperar que arribés el tècnic. Per sort hi havia a cada llar un botó d’emergència per connectar amb el servei d’emergència. Al Benet li espurnejaven els ulls en veure aquella tecnologia retrògrada però que en molts casos era molt més pràctica que l’actual. Tanta automatització acabaria per fallar i les persones ja havien perdut la capacitat de trobar solucions. Van deixar les jaquetes a l’entrada i llavors la Lícia va dir-li al Benet que s’assegués al sofà i li demanà què volia beure.
— Un cafè. Sol i sense sucre si pot ser.
La Lícia va anar a preparar-lo a la cuina i va tornar amb un cafè pel Benet i un suc de taronja per ella. El Benet es va fixar en els quadres de les parets i li va demanar a la Lícia d’on els havia tret.
— Al Quim li encantaven els quadres i quan la gent es va començar a aficionar a projectar imatges a la paret i s’anaven trobant pintures i litografies pel carrer ell les va anar guardant. A mi em van agradar de seguida i els vam anar penjant per les parets. El nostre somni era aconseguir llibres per tenir una petita biblioteca…
— Llavors ja no era fàcil aconseguir llibres. L’art es considerava subversiu però la literatura encara més. Jo tampoc els hagués aconseguit si no tingués la feina que tinc.
El Benet es va fixar en un dels quadres i li demanà a la Lícia si li feia res que se’l mirés de prop. Li havia cridat l’atenció la composició de colors i el motiu. Unes flors que podrien haver estar galàxies i de les que sortien rajos de tots colors que es difonien en el fons. Era bonic de veure.
— M’agrada aquesta pintura. És de les autèntiques, pintades a l’oli. L’artista tenia molta energia, es veu en el predomini del groc. —Va afirmà el Benet com si fos un expert en psicologia.
Es va girar i va veure la Lícia darrere seu amb una rialla encisadora i uns ulls que espurnejaven malícia.
— I què més me’n diries de l’artista?
El Benet se la va quedar mirant. Estava deliciosa i aquella mirada fetillera li va donar una pista.
— Coneixies a l’artista?
— Podríem dir que sí. — Va fer ella enjogassada.
La Lícia ja estava darrere del Benet i va esclafir a riure desarmant al Benet, que va abaixar la guàrdia i la va agafar per la cintura. La Lícia va reaccionar abraçant el Benet.
— L’artista sóc jo babau! Això és un quadre que vaig fer pels meus pares quan celebraven quinze anys de casats! — i va seguir rient.
El Benet no va poder resistir-se. S’hi va acostar per sentir la calidesa dels seus llavis però de cop i volta el dispositiu de la Lícia es va activar sobre la taula de davant del sofà. Ella, que no estava acostumada a rebre cap missatge que no fos de la seva filla a aquelles hores es va alarmar i el Benet va llegir la intranquil·litat de la Lícia a la seva mirada.
— L’engegués?
— Sí. Ara mateix. Ho sento, però és que normalment només l’Eva contacta amb mi a aquestes hores. He acostumat els amics i amigues a que necessito les hores del vespre per mi…

 

La Porta XVI

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

L’assistent quatre estava acabant de posar la barreja al tub d’assaig. El líquid tenia un color groguenc desagradable que caldria dissimular amb un colorant potent. Havien rebut una visita del supervisor en cap dels laboratoris de l’elixir i havien passat per una reunió d’urgència de més de vuit hores en les que havien participat equips d’altres indrets d’Arda 1. S’havia activat el sistema d’alerta perquè havien augmentat els casos de resistència a l’elixir. Ciutadans de diversos indrets de la ciutat i condicions diferents començaven a experimentar emocions que volien controlar i les dosis recomanades de l’elixir no els feien efecte. Durant l’eterna reunió havia quedat claríssim que el problema era global. El cos humà estava desenvolupant la capacitat d’alterar la seva bioquímica per tal de tornar a sentir aquelles emocions que precisament es consideraven nocives: la tristor, la ràbia, la por. Totes elles havien estat eradicades de manera efectiva durant anys i allò mantenia als ciutadans suficientment contents per adaptar-se al sistema. Suprimir les emocions havia estat la millor manera d’acabar amb el patiment humà i aconseguir un món sostenible amb habitants que treballaven per un bé comú: el progrés del sistema. Si ara els habitants d’Arda 1 tornaven a sentir emocions negatives l’equilibri del planeta i les institucions estava en perill. Des del punt de vista de l’evolució les emocions havien estat útils per assegurar la supervivència de l’espècie. Però en un planeta superpoblat ja no eren necessàries i s’havien de substituir per estímuls controlables que produïssin un estat de felicitat instantani però de curt termini. Era molt pràctic pels humans eliminar sentiments del repertori de sensacions dels humans perquè ara tot funcionava millor. I per això durant la reunió d’emergència es va parlar del perill de la pèrdua d’efecte de l’elixir. Es va demanar a diferents equips científics que treballessin diferents aspectes per tal d’arribar a resultats palpables en menys de dos mesos. El comitè d’emergència d’Arda 1 havia calculat que l’increment dels casos de resistència a l’elixir podria tenir conseqüències devastadores pel sistema sencer. L’equip científic 194 s’havia d’encarregar de produir un canvi en l’elixir per fer-lo altre cop efectiu. Hi havia uns altres cinquanta equips treballant en el mateix i per això els calia ser l’equip que primer trobés la solució. Si ho feien, a tots els membres se’ls permetria allargar la seva vida durant deu anys més.
El cap d’equip 194 estava examinant el líquid quan la seva ajudant li digué:
—Hem augmentat la dopamina i la serotonina de la composició. Però òbviament l’efecte secundari serà que el consumidor en necessitarà més molt més ràpidament i es convertirà en un addicte en perill.
— Entenc que aquesta és només una solució passatgera i pels que estan desenvolupant resistència. Per trobar una solució a llarg termini caldrà que els equips encarregats d’esbrinar per quin motiu l’elixir deixa de fer efecte a algunes persones, tinguin èxit en la seva recerca. A més ara el que ens cal és comprovar si l’elixir funciona tal i com l’hem reformulat.
— Com podrem comprovar el seu efecte?
— Hem de provar-lo.
— Les rates semblen sobre- estimulades però fins ara només n’han mort dues de les quatre amb les que hem experimentat.
— Berta, quan dic fer un assaig clínic no em refereixo a les rates. Hem de provar l’elixir en humans.
La Berta va fer cara d’espantada.
— Però no sabem si als humans els pot passar també el mateix… vull dir , si es poden morir…
El Robert va posar mala cara. A ell tampoc li agradava aquella part de la seva feina però era absolutament imprescindible i encara que les experiments costessin algun sacrifici, s’havien de fer.
— Si això funciona, ni que sigui per tenir als resistents controlats, ja haurem guanyat temps. I els altres equips trobaran el motiu pel qual l’elixir no els funciona i llavors ja trobarem una nova formula que no sigui perillosa.
La Berta entenia el que deia el Robert però no li agradava el que suposava.
— Berta, el resistents estan a la seva cambra oi?
— Sí.
— Ha dinat?
— Sí, és clar. Els resistents no són presos, Robert. Estan només sota estudi i procurem que els agents no els molestin ni els monitoritzin.
— Això està bé. Podries portar-ne un?
— Quin?
— Un de jove a poder ser. Tindrà el cor més fort per si la sobredosi de dopamina i serotonina és massa potent.
—Hem comprovat les constants i hem sotmès els resistents a una prova d’esforç.
— D’acord. Llavors porta’n un o una que hagi passat tots els tests.
La Berta es va mig emprenyar. Havia de ser ella qui decidís qui havia de rebre la dosis experimental? Ho deixaria a la sort. Va cridar els seus companys i els va portar a la sala habilitada per prendre cafè. Aleatòriament va donar uns números diferents als de les cambres dels resistents per tal que la votació fos neutral. Llavors va demanar que cadascú escrivís un número del 1 al 15 al dispositiu. Si algun es repetia aquell seria l’escollit. Va explicar als seus companys l motiu del que demanava i ho van entendre. Ningú volia triar cap dels que estaven reclusos a les cambres des de feia dies, perquè a tots els sabia greu. A més eren conscients que l’experiment podria tenir conseqüències sobre la salut dels resistents a l’elixir. Finalment tots van apuntar un número i va resultar ser el quinze. La Berta va mirar el seu dispositiu i va dir en veu alta:
— Porteu el Sam de la cambra vuit. A ell li donaren l’elixir…
Tots van abaixar el cap. L’experimentació amb humans era horripilant.
Van portar al Sam al laboratori i el van fer seure. El noi estava molt més serè del que es podia esperar en una situació com la seva perquè quan el sistema retirava una persona, aquesta ja desapareixia per sempre. No era cap misteri.
La Berta va ser la encarregada de portar a terme el protocol. Li va demanar al Sam com es trobava i si estava nerviós. El noi va dir que nerviós sí però que per la resta no sentia cap molèstia.
— Sam, et volem ajudar i potser tu també ens pots ajudar a nosaltres.
El noi va mirar incrèdul a la Berta mentre intentava cercar una sortida d’emergència d’aquell espai. Tot semblava però hermètic.
— Hem estat treballant en una variació de l’elixir per la gent com tu a qui ja no li fa efecte. Així no hauran de cercar dosi extra al mercat negre…
El Sam va fitar la noia als ulls. Estava claríssim que havia de fer de conillet d’Índies.
— Jo poso el meu cos per un experiment i m’arrisco i vosaltres feu un favor al sistema. I com que jo ja estic condemnat tampoc cal donar-me res a canvi…
La Berta es va començar a sentir incòmoda.
— Nosaltres no sabem del cert què passa amb els detinguts.
El Sam es mantenia completament impertèrrit. Probablement aquella manca de reaccions també era un efecte secundari de la falta d’elixir. Havien tingut el Sam sense donar-li cap dosi durant uns dies i el seu organisme s’havia alentit.
— I tampoc no m’hi puc negar entens perquè em teniu aquí tancat i negar-me m’escurçarà el que em queda…
La Berta no sabia què respondre perquè tot eren només llegendes urbanes. Ningú sabia res del cert.
— Ens vols ajudar? — va preguntar la Berta amb el to més neutral que va trobar.
Després d’uns dies d’angoixa i taquicàrdies el Sam havia aconseguit començar a pensar que no prendre d’elixir era el millor que li havia passat els darrers anys. Llàstima que ho feia de manera involuntària i a més no li quedava temps per assaborir què volia dir seguir sense prendre l’elixir.
— Puc dir no?
La Berta el va mirar amb comprensió i sospirà.
— Pots. Però eres el millor exemplar. La resta de resistents són o molt grans o els hi hem detectat algun problema de salut que ens fa témer que potser no aguantarien la dosis bé….
— Què en trec jo de dir que sí?
— Què desitjaries a canvi?
— Una habitació amb llum natural. No demano res més.
La Berta li digué al Sam que s’esperés un moment i consultà amb el Robert la petició del noi. Uns minuts després li digué que s’organitzaria una cambra pel noi en un altre edifici i que si s’avenia a prendre aquella dosi d’elixir el transportarien a un altre lloc. Tanmateix hauria d’anar i tornar cada dia en vehicle privat al laboratori perquè se li havien de fer unes proves. El Sam veié una oportunitat de sortir d’aquella cofurna on l’havien empresonat. Havia de guanyar-se la confiança de la gent del laboratori i al mateix temps mantenir el cap clar. Rumià un moment i digué.
— D’acord! Em sembla bé.
El Robert i Berta van portar-li al Sam un got amb el nou elixir.
— El gust encara no l’hem encertat del tot. — Va dir el Robert disculpant-se.
— El color tampoc! — va fer el Sam queixós. — Aquest líquid sembla orina pura.
— Esperem que el gust compensi. Encara no el podràs assaborir però certament no serà dolent de prendre… — digué la Berta.
El Sam va agafar el got i va fer el primer glop. Quelcom en ell es regirava en aquell moment. Hagués desitjat no haver de drogar-se més però fer-ho era la única possibilitat que tenia per intentar escapar.
A mida que anava bevent el seu cervell s’enterbolia i la seva llengua es tornava de cartró. El beuratge amb gust a llimona li provocà una sensació d’eufòria immediata i la seva ment s’activà. Definitivament sabria aprofitar l’oportunitat perquè tampoc tenia res a perdre.

 

 

Més expressions alemanyes

brot

I avui trenco una mica el que ha esdevingut part de la meva rutina de les darreres setmanes, cosa que sempre va bé, perquè així tinc la impressió que el temps es multiplica. I per això els últims dies he estat pensant quines expressions alemanyes us puc fer arribar. I precisament degut a la manca de temps per fer les coses amb la calma que requereixen considero que la primera frase feta d’avui és molt útil en alemany. Doncs bé, quan algú va directe al gra per parlar d’un tema o fer una pregunta i no perd ni un minut en cap mena de diplomàcia per no semblar brusc, els alemanys diuen que aquesta persona “fällt mit der Tür ins Haus”, que es podria traduir literalment com “cau amb la porta a casa”. Jo crec que aquesta expressió s’ha d’entendre com la imatge que hi associem mentalment: algú diu el que li cal sense ni tan sols entrar a casa, des de la porta i deixant de banda qualsevol mena de conversació fàtica.
En els anys que vaig viure a Alemanya he de reconèixer que vaig haver d’aprendre que els teutons són molt més directes que nosaltres en molts sentits. Els seus parents germànics a les Illes Britàniques van adoptar l’art de l’ambigüitat i del discurs en doble sentit i per això els anglesos que tracten amb alemanys per negocis els troben poc subtils. Certament al començament de la meva estada per aquelles terres a mi em van pujar els colors a la cara més sovint del que m’hagués agradat perquè com a mediterrània no estava acostumada a que la gent fos tan tal com raja i m’enganxaven sempre desprevinguda. Suposo que el costum de no gastar gaire temps en floritures ni circumlocucions els ha fet haver d’inventar una expressió per designar aquest comportament.
La segona expressió de la que us vull parlar avui també té a veure amb el temps. S’utilitza quan una persona ha de fer quelcom amb moltes presses i fins i tot sense poder-hi pensar gaire. Llavors els alemanys diuen que ho fan “auf Teufel komm raus” és a dir “a dimoni surt”. També es fa servir quan fem una cosa posant-hi tot ell nostre esforç i energia. A mi per exemple m’ha calgut fer dues mudances “ auf Teufel komm raus” dos cops fins ara. I òbviament quan hem de fer les coses a corre cuita el nivell d’estrès és considerable.
I deixant el tema temps de banda. A Alemanya quan una persona no sembla tenir gaires llums els alemanys la consideren “dumm wie Brot”, que vol dir literalment pallús com el pa. No sé per quin motiu pels alemanys el pa és un producte toix i francament la locució em sembla més sorprenent si la comparo amb la castellana “ bueno como el pan”. Aquí és veu què valora cada país oi?
També curiós és que quan quelcom és susceptible de millora els alemanys diuen que “hat viel Luft nach oben”, que vol dir literalment que té molt aire cap amunt. En els gairebé nou anys que vaig viure a Alemanya he de dir que els habitants d’aquell país en general em van semblar molt poc propensos a l’exageració. Per tant ,per a ells gairebé tot era millorable, és a dir, “ hatte viel Luft nach oben” o com deien ells molt tècnicament era “steigerungsfähig”. Sempre m’ha sorprès la capacitat de les llengües germàniques de produir adjectius que descriuen característiques per les que les llengües romàniques necessitem més d’una paraula. Si comparem “steigerungsfähig” amb “susceptible de millora” evidentment l’adjectiu alemany sembla molt eficaç. Potser ens caldria demanar-nos per quin motiu l’alemany té una paraula així. També pot ser un una qüestió cultural. Encara recordo que un dels meus xicots era incapaç de dir mai que quelcom li semblava molt bé o fantàstic. Sempre deia que estava o bé o força bé. Amb el meu caràcter llatí un dia li vaig preguntar mig emprenyada per quins set sous no deia mai que alguna cosa li semblava realment fantàstica i em va respondre: “man muss immer Steigerungsmöglichkeiten offen halten” que podria traduir com “ s’han de deixar sempre possibilitats per millorar obertes”. El que era el meu xicot llavors em va contagiar els seu esperit crític i m’he pres molt seriosament això de que sempre es pot millorar. Amb ell vaig aprendre a relativitzar-ho tot.
Per acabar avui m’agradaria parlar d’una expressió que s’utilitza quan refreguem pels nassos quelcom a algú i no deixem de fer-ho. Per exemple, si jo m’entesto en anar de vacances a Alemanya a l’estiu amb el meu company i després resulta que ens plou tots els dies, llavors molt probablement ell em retraurà durant uns anys que jo vagi voler anar d vacances a aquell país i no a Itàlia, on el temps és molt millor. Doncs bé, els alemanys tenen una expressió molt castissa per aquests casos i diuen “ etwas ewig aufs Butterbrot geschmiert bekommen” que literalment vol dir que t’unten el pa amb quelcom eternament, és a dir que amb el teu pa diari surt el tema aquell que a una persona se li ha posat malament. A mi, sortosament, no hi ha ningú que m’unti el pa amb cap tema eternament i espero ser capaç de passar full i oblidar el que se m’ha posat malament per no refregar res pels nassos de ningú eternament.
I per avui us deixo. Amb poques expressions però com diuen els alemanys “ in der Kürze liegt die Würze”, que podríem traduir amb en allò curt s’hi troba el condiment, la substància. O com ja saben els nostres veïns ibèrics: “ lo bueno si breve dos veces bueno”.
Potser per això només tenim dos dies de cap de setmana i no tres. Per poder tenir ganes de cap de setmana un altre cop oi?
Fins dijous vinent!

 

La Porta XV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

 

L’Eva havia quedat amb sa mare a la sortida de la feina. L’estava esperant tota contenta perquè volia demanar-li que li semblava la idea de presentar el Joel al club de lectura i es va adonar que somreia quan un noi que passava pel carrer se la va mirar amb interès i li va picar l’ullet. Llavors pensà que potser havia de fer una cara més neutra perquè no volia que la gent pensés que s’havia pres una dosi extra d’elixir. No hi havia gaires ciutadans naturalment contents en el món que li havia tocat viure. Ni tampoc és clar, naturalment infeliços.
Per no despertar sospites l’Eva va intenta posar una expressió facial més neutra. I de cop va veure sortir a sa mare de l’edifici amb un rostre que clarament no denotava alegria en absolut però que canvià en veure l’Eva.
— Què aviat que has arribat! Pensava que t’hauria d’esperar jo!
— He tingut torn de nit per això he pogut venir tan puntual. — Se la mirà bé.— Mare fas mala cara. Què passa?
— Eva! No vull espatllar una tarda meravellosa en què tenim temps per les dues. No veus que ara d’això ja no ens en queda gaire?
L’Eva sospirà perquè el que havia dit sa mare era una veritat com un temple. Però tot i així la volia sense cortines que amaguessin la veritat.
— Mare, què et passa? Estàs amoïnada pel traspàs?
— No. De fet això ha deixat d’amoïnar-me. Ahir vaig contractar un paquet que ho inclou tot pel preu que cobreix el sistema i que em va deixar bocabadada. Però òbviament sense prendre l’elixir m’he de demanar un cop i un altre com és que el sistema es gastà tantíssims diners en la nostra mort.
— I en dosis extra d’elixir. És una manera de no deixar-nos pensar. Una mena d’orgia de tot allò que normalment no podem tenir: menjar, beguda, companyia nombrosa i una dosi extra de l’elixir pel que fa el traspàs. Per emboirar-lo suficientment i que marxi feliç després d’una vida de feina i de mantenir-se dintre del sistema.
— Vaig anar a donar una volta amb el Benet després que vinguessin els agents saps? Necessitava algú prop que tingués el cap clar.
— Jo també li hagués tingut! Saps que no prenc l’elixir! — l’Eva va mirar a la seva mare i amb un somriure encisador li digué— Però entenc que el volguessis veure a ell. És un paio molt interessant! Tant com el Joel!
La Lícia va mirar a la seva filla atentament. L’Eva en portava alguna de cap.
— Què em vos dir?
— Mira, doncs resulta que fa poc he esbrinat quelcom del Joel que ni jo sabia. I crec que t’alegrarà moltíssim saber-ho!
Les dues es van aturar un moment al carrer.
— Eva canta que no aguanto les intrigues!
La noia va agafar la mà de sa mare i la va mirar als ulls.
— Mare! El Joel també treballa per la resistència!
La Lícia va fer una gran rialla i abraçà a l’Eva.
— No saps com de contenta em fas! Hagués patit molt sabent que ell no sap res de la teva dedicació secreta. Hagués posat la vostra relació en perill!
— El seu treball és molt més important que el meu penso. Ell domina altres idiomes que no són l’anglès i està en contacte amb més gent que jo. Plegats podem lluitar per un objectiu comú!
Un pensament negre enterbolí la mirada de la Lícia, que havia estat espurnejant durant uns minuts.
— Què passa?
La Lícia sospirà.
— Saps que la vostra dedicació demanarà sacrificis. I potser haureu de triar viure més però sense fills.
L’Eva la mirà amb tendresa i respongué.
— Ho sabem. Ho sabem tots dos i som conscients que necessitarem temps. I també que hi haurà molts sacrificis i que molta gent caurà, fins i tot nosaltres. Però cal restablir la llibertat. I qui sap? Potser arriba quan encara hi som a temps…
El primer impuls de la Lícia va ser dir a la seva filla que no s’havia de fer il.lusions però es mossegà la llengua. Ella era a setmanes del traspàs i una estranya esperança la feia creure que el moment no arribaria. Què hagués estat de la humanitat si no hagués cregut mai en l’impossible? L’Eva tenia el Joel i junts farien coses meravelloses però també es podien perdre l’una a l’altre com ell havia perdut el seu company.
— Però i si us descobreixen? O a un dels dos?
— Prefereixo patir i estar amb una persona en què puc confiar que no patir però haver d’amagar la veritat. La dissidència és perillosa pel sistema i tu ho saps. Ens van vigilar durant anys! Però és una obligació moral.
La Lícia va acaronar la cara de la seva filla. Ella i el seu marit van saber donar-li l’empenta i el coratge necessaris per no prendre l’elixir.
— Mare! Sé que tens poc temps però m’agradaria que coneguessis el Joel. Està mort de ganes de veure’t! Pensa que vol saber com seré a la teva edat!
La Lícia va esclafir a riure i respongué.
— Entenc que hagis tingut els teus dubtes en presentar-me’l. A mi se’m deu notar de seguida que em desvio de la norma… però ara que saps que ell és dels nostres com més aviat me’l presentis millor!
— Havia pensat presentar-vos el Joel a la vesprada de lectura. Et sembla que el Benet hi estarà d’acord?
— Ara mateix li demano! — Va fer ella que es connectà al dispositiu immediatament.
El Benet va respondre de seguida al missatge i hi va estar d’acord. Van quedar a l’hora usual l’endemà i la Lícia i l’Eva van gaudir de la companyia durant dues llargues hores.
Aquella nit la Lícia no tornà a utilitzar el dispositiu. Estava massa amoïnada endreçant coses que volia deixar per la seva filla i fent hologrames de les que tenia per casa i es volia vendre. Hauria d’haver-ho fet fa molt temps però la galvana va poder més que el seu esperit de reciclatge. Havia anat acumulant coses que no feia servir des de que havia perdut el Quim. Aquella nit quan anà a dormir, el Jonathan monitoritzà els senyals que havia rebut quan ella era a casa amb incredulitat. Aquella dona no es comunicava amb ningú, ni havia utilitzat cap joc virtual. Allò era completament anormal. Si seguia sense rebre cap senyal la Samantha i ell haurien d’anar a fer-li una visita un altre cop per assegurar-se que el dispositiu funcionava correctament. Apagà el llum de la làmpada de la tauleta de nit intrigat per la possibilitat de que aquell xip de monitorització estigués fallant. O potser l’havien trobat?
A dos quarts de set de l’endemà la primera convidada arribà a la cita del club de lectura. Era la Lícia, que havia portat una bossa plena de menjar per servir durant la sessió.
— No calia! Això costa moltes unitats d’energia!
— Benet! Oblides que jo ja dintre de poc no en gastaré cap ni una!
El comentari era una fuetada salvatge que ferí el Benet. Havia de despertar a la realitat: La Lícia ja no estaria entre ells durant gaire més temps.
Els dos van parlar dels dos agents i de la segona visita, de la seva jornada laboral i de com de feliç havia fet l’Eva a la Lícia volent-li presentar el seu xicot. Ara, més que mai, desitjava conèixer-lo perquè sabia que era també un dissident.
— Patiran! — va fer ell.
— També vam patir jo i el Quim però teníem quelcom que ens unia i era un llaç molt fort. Molt més encara perquè anàvem els dos contra corrent i això feia que no em sentís sola. No hagués pogut confiar en una persona que no hagués estat en contra del sistema. Sempre hi hauria hagut un espai en mi que hagués hagut de mantenir en secret i no m’hagués sentit còmoda. Estic convençuda que per l’Eva és el mateix. Té un caràcter similar al meu i necessita un home semblant al meu.
Una sensació de malestar va enterbolir aquells instants màgics amb la Lícia. Ella sempre pensaria en el Quim i probablement ja no hi hauria lloc per cap altre home. Era un pensament irracional, estúpid i enormement egoista perquè malauradament ell ja no tenia gaire temps per conquerí el cor d’aquella dona fascinant. Però tot i així el Benet sentí una ràbia inexplicable contra el Quim.
El seu dispositiu s’anà connectant i tots anaven arribant puntuals, saludaven i agafaven el llibre per seguir amb la lectura on l’havien deixada. La Lícia, a qui en Benet havia permés que s’endugués un llibre a casa seva, l’ havia acabat la nit anterior, i va anar doncs a la biblioteca per agafar-ne un altre. L’Elena va presentar-se acompanyada de la Raquel i de seguida va demanar on era l’Eva. Les dues noies s’havien caigut bé. La Lícia li respongué que aquell vespre els visitaria acompanyada del seu xicot.
— És segur que vingui tanta gent al club? — Va fer el Mohit alarmat. –
— Has d’estar ben tranquil Mohit! El xicot de la meva filla és tant o més antisistema que tots nosaltres! — va fer la Lícia fent l’ullet.
Tots estaven ja prou encuriosits i la jove parella no va trigar en aparèixer. Portaven tres ampolles de vi clandestí per celebrar aquella solemne ocasió: L’Eva va presentar al Joel com a la seva parella i ho va fer des de la certesa que ell era un dels seus. El grup va llegir prop d’una hora i mitja i sense voler es va començar un debat sobre els llibres que estaven llegint. Llavors la Lícia va fer un senyal al Benet per anar a la cuina a preparar la vianda i l’Eva i el Joel van anar-hi també per obrir les ampolles. El Joel va tenir la sensació que allò era una autèntica festa. Com la que els seus pares havien pogut celebrar sense de restriccions. El menjar i la beguda va anar animant el grup fins que el dispositiu del Joel es va connectar. Rebé un missatge i la seva cara canvià completament.
— Passa res Joel? — va dir l’Eva.
— M’informen que hi ha hagut vint desapareguts més durant els darrers dos dies només a la nostra ciutat. Demà establiré contacte amb els meus informants per saber si també està passant el mateix a altres llocs.
— Jo també demanaré als meus si en saben res. Són moltes desaparicions oi?
— Moltes sí. I això vol dir que al sistema li costarà amagar el que està passant…. potser el Sam no estarà del tot sol. —Va dir el Joel mirant al Mohit.
S’havia fet molt tard perquè havien estat conversant durant molta estona tots plegats. Agafar el transport a aquelles hores estaria monitoritzat i a ningú li feia il·lusió ser el centre d’atenció de la càmera d’un vagó buit. Podrien llogar un mini-bus a aquelles hores?
— Sé que això no és gaire còmode però el que us puc oferir és que passeu la nit aquí. Tinc suficients mantes per tal que us pugueu estirar al terra i demà al matí hi haurà dutxa i cafè per tots si matinem prou. És el més semblant als campaments d’estiu dels que em parlaven els meus pares quan era petit…
Es van mirar els uns als altres. La majoria d’ells no havia passat mai la nit en un espai que no era el que estava estricament enregistrat a les màquines de l’administració i allò de dormir al terra i matinar per anar a la feina era definitivament una aventura que en una altra època s’hauria considerat infantil, però que ara era molt adulta. Tots van decidir apuntar-se a l’experiència. La Raquel perquè li agradava la proximitat a l’Elena, la noia que havia vist créixer i a la que havia de protegir. La Lícia perquè volia estar a casa del Benet. El Mohit i la Jasmina perquè era una oportunitat per dormir un prop de l’altre en un escenari irrepetible, el Benet i la Lícia perquè se sentien líders d’una petita revolució casolana i el Joel i l’Eva perquè no haguessin pogut mai pagar amb unitats d’energia una cerimònia de compromís més íntima i real. Aquella nit tots van dormir amb l’emoció que suposava fer una cosa prohibida.
Però a l’altra banda de Barcelona el Jonathan monitoritzava alarmat la manca de senyal del xip que havien col·locat a la taula de la Lícia. Com li explicaria ara a la Samantha que el xip no estava funcionant? Quedaria com un absolut inepte? Ja podia pensar quina excusa li donaria a la noia per tornar per casa de la senyora Ferrer, perquè segur que a la seva companya no li faria gaire gràcia…