Aquest any m’he endinsat en una gran aventura que m’ha dut a aprendre més de la societat i la llengua franceses però que sobre tot m’ha dut a gosar anar de vacances amb dos francesos, per ser més concrets un pare i una filla per ser més concrets, amb la qual cosa encara m’he amarat més de la cultura del país veí.
Estic en aquell punt en què el meu cervell analitza, compara i troba moltes coses lògiques però també d’altres de poc lògiques que us aniré comentant. Per a mi el francès és un idioma melodiós i altament expressiu. Ja us vaig dir en un post anterior que tenen el costum d’emfatitzar tot el que poden i així doncs no en tenen prou dient que quelcom és bo “bon” sinó que han de dir que és “franchement bon”, “vraiment bon” i el meu preferit “vachement bon”. Altres vegades aquesta llengua em sorprèn per la seva simplicitat. Per exemple quan només tenen una paraula “chamignon” per designar el tipus de bolet que nosaltres anomenem així, qualsevol bolet en general i fins i tot els fongs que no deixen de ser un bolet sobre matèria orgànica com els teixits. Bé, els alemanys tampoc són gaire originals perquè tenen el “Champignon” per designar a la varietat, el “Pilz” per a designar qualsevol bolet i el fong. Més específics ja són els anglesos que tenen el “mushroom” pel bolet i el mèdic que és “fungus”. Quan es tracta de bolets el francès guanya en economia del llenguatge. Fins aquí bé.
Tanmateix hi ha moments en què penso que ens han volgut complicar l’existència als que volem aprendre la llengua. Si ens cal pa rallat, que en alemany és “Paniermehl” o sigui farina per arrebossar i en anglès “breadcrums” que és prou lògic perquè són les molletes de pa, resulta que en francès tindrem un “chapelure du pan” o bé un “panure”. Encara estic cercant el significat de” chapelure”…
També em sembla curiosíssim el costum francès de tenir termes llarguíssims que després els són poc pràctics i han d’escurçar. Un dels primers conceptes amb els que vaig topar va ser el “velodrome d’hiver” que tothom coneix com a “vel d’hiv”. Les bicicletes urbanes de París són les” Vélib’ Métropole” i aquí el concepte de “vélib” prové de “vélocipède” i “libre” però al dia a dia l’acaben anomenant “velib”. De vegades no cal que els conceptes siguin excessivament llargs per escurçar-los, del restaurant n’han fet el “resto” de la “manifestation” la “manif” o de “musique” en fan “zik”. Molt útils són també el “dic”per diccionari, el “frigo” per no dir “réfrigérateur”. La facultat és senzillament la “fac”. També abrevien adjectius com “dispo” per dir disponible o “impec” per no dir impecable. Els hem de donar les gràcies per això. Als alemanys encara no se’ls ha acudit una manera d’escurçar el seu “Kühlschrank” que literalment és l’armari fred. Sí és cert que en lloc de “Demonstration” diuen més aviat “Demo”. Els francesos anomenen a un estudiós “intello” que es correspon amb l’anglès “nerd”. Cal dir que el concepte de “nerd” en anglès designava fa temps a aquell tipus d’home poc atractiu que pot ser socialment incompetent o bé al fan de la informàtica que es passa el dia llegint sobre el tema. Més endavant el terme ja va passar a designar a la gent que s’interessa molt per una qüestió en concret.
I a simple vista també he de dir que hi ha locucions que em semblen molt metafòriques o romàntiques. La primera és la de “le coucher de soleil” que és la posta de sol o senzillament per a ells quan el sol se’n va a dormir. També m’abelleix especialment la de “la nuit tombe” la nit cau com si fos una manta que ens trobéssim a sobre de cop. Per designar la sensació d’enamorament els francesos comparteixen amb els alemanys l’expressió “avoir des papillons dans le ventre” “Schmeterlinge im Bauch haben” tenir papallones a la panxa.
Adesiara l’etimologia de les paraules franceses està vinculada amb la de paraules angleses només parcialment. Fa poc va sortir a una conversa el mot “cauchemar”. Curiosament els francesos no tenen sinó que fan bons somnis o malsons. Doncs em vaig adonar que en anglès és “nightmare” i vaig estar rumiant si aquest morfema -mar en francès i el -mare en anglès provenen del mateix lloc. Resulta que sí, que el -mare no és un morfema sinó que era el lexema “2-mare d’origen germànic que designava l’esperit malèvol que es posa sobre el pit de la gent per la nit i les ofega. De fet el “caucher” volia dir repenjar-se sobre o oprimir. El lexema que ara ha esdevingut un pseudomorfema -mara també és present en les llengües escandinaves. Es creu que és d’origen indoeuropeu i es relaciona aquesta arrel -mer amb el verb morir. Això de que “caucher” signifiqui oprimir em va fer pensar que en castellà tenim la “pesadilla” que potser ve del fet que ens pesa.
I en alemany com és la paraula malson? Doncs en un passat existí el “Nachtmahr” o bé “Nachtmare” que recorda al “nightmare” anglès però que avui dia es diu “Alptraum” o també escrit i permès “Albtraum”. Ens trobem amb el mateix, aquest “Alb” o “Alp” que té un equivalent “elf” en anglès és un esperit nocturn en el que creien els germànics.
La paraula francesa “cauchemar” va passar al rus i ara el “кошмар” no designa només un malson sino una situació desastrosa o catastròfica.
La darrera curiositat que vull comentar en aquest post d’avui és el verb “baragouiner” que no sona a francès oi? Doncs ho és a mitges. Explico primer què significa avui dia. Aquest “baragouiner” vol dir parlar de manera incomprensible una llengua estrangera. Seria equivalent del nostre català xampurrejar i del castellà “chapurrear”. La teoria més estesa sobre l’origen d’aquesta paraula és el que prové del bretó. Com ja sabeu el bretó és una llengua cèltica i per tant molt diferent a la francesa. Quan els bretons van haver d’anar a la França on es parlava una llengua que els era desconeguda, al demanar a les botigues el que volien que era pa “bara” i vi “gwin” ho feien en la seva llengua bretona. Òbviament els francesos no els entenien i d’aquí que van acabar anomenant al fet de parlar quelcom incomprensible per a ells “baraguiner”. D’una manera similar els russos anomenen als alemanys “немец” que en el passat voli adir “el que no parla”.
I això és tot per avui. Us desitjo a tots unes bones vacances i un bon estiu!
Les vacances: un privilegi a l’abast de cada cop menys…
Ara sí que inevitablement comença l’època de l’any on una gran majoria s’agafa vacances i deixa la rutina enrere per tal de fer coses que normalment no es poden fer per manca de temps. Uns trien anar a l’altra punta del món a sadollar la seva necessitat d’exotisme i potser també per revestir-se de sofisticació a la tornada i poder presumir d’haver fet quelcom envejable. D’altres trien una destinació més propera i s’endinsen en la cultura, l’arquitectura i la gastronomia del racó del món que visiten. I d’altres senzillament no tenen temps per fer vacances o no se les poden permetre. Sí, sí, el que escric, que hi ha una part prou significativa de la població que no es pot pagar unes vacances i ni tan sols pot permetre’s el luxe de deixar de treballar un mes per assegurar-se que el cos i la ment descansa com cal. El 17 d’abril d’aquest any a RNE Àudio van dir que un 30% dels catalans no es podia permetre ni fer una setmana de vacances l’any. Una xifra preocupant com també ho és el fet que s’hagi de vincular per força aquest 30% a unes rendes baixes i a gent amb risc d’exclusió social. En la mateixa línia està l’estadística del 2023 presentada al diari ARA en què es fixava el percentatge de gent que s’ha de quedar sense descans en un terç. És a dir que si podeu anar de vacances o si podeu ni que sigui estar uns dies sense haver de pensar contínuament en obligacions laborals sou uns privilegiats.
Però no us penseu per favor que la situació és només la que és aquí. Justament al Tagesschau d’aquest darrer 26 de juliol es va dir afirmar que un de cada cinc alemanys no es poden finançar ni una setmana de vacances. Això afecta sobre tot a les famílies monoparentals i té a veure també amb el fet que l’estructura familiar a Alemanya és cada cop més precària, on abans hi havia avis o parents disposats a ajudar, ara no en queden. Tanmateix el Kinderhilfswerk afirma que hi ha una oferta a diverses Länder, regions d’Alemanya, per permetre als fills de les famílies més desafavorides unes vacances dignes i profitoses. El Jugenderholungswerk Hamburg, una institució dedicada al descans dels joves, organitza campaments a Alemanya per a nens que costen només 105 euros i que permeten que els nens estiguin unes setmanes gaudint d’activitats i jocs que els pares no els poden oferir. La resta del cost d’aquestes vacances l’aporta la ciutat d’Hamburg. En total són mil els nens que gaudiran del seu descans gràcies a l’iniciativa i a aquests diners solidaris. Em va semblar esfereïdor que al Telenotícies alemany es digués que al país hi ha una taxa alta de pobresa infantil.
De vegades es sorprenent com d’acostumada està la gent a pensar que les vacances han de ser llargues i costoses. Ara fa poc vaig quedar per anar a dinar amb un company de feina. És un home molt treballador que quan no fa d’informàtic fa classes i per tant de possibilitats de viatjar en té poques. De fet ell considera vacances tenir només una feina en lloc de les dues que compagina. Doncs es va quedar molt sorprès quan li vaig dir que jo aniria als Pirineus Orientals 5 dies de vacances i prou. Tothom s’imagina que he d’estar més dies fora. Les economies no m’ho permeten i amb l’edat una es torna més prudent. A més no vull dilapidar tot el pressupost de lleure en les vacances d’estiu perquè durant l’any també m’agrada fer quelcom de tant en tant. S’ha acabat per a mi això de fer un viatge car a l’estiu i després anar curta durant mesos. No em compensa.
El precursor de les vacances tal i com les coneixem ara va ser el tren de vapor perquè va permetre que la gent, sense ser rica, es pogués desplaçar per canviar d’aires de manera ràpida i relativament econòmica. I a Anglaterra vacances i campaments vacacionals és sinònim de Billy Butlin, l’empresari que va veure el futur en posar a l’abast un allotjament econòmic a una classe social que havia aconseguit un major poder adquisitiu i volia gastar els diners escadussers en oci.
De pioners del sector de les vacances n’hi ha molts però vull esmentar especialment a Juan Farré que va ser el propulsor del càmping a Catalunya? Com ho va fer? Doncs deixant a un grup de viatgers allotjar-se en un terreny que ell tenia a casa seva a la Fosca, a Palamós. Era l’any 1953 i segur que ell no tenia ni idea que estava a punt de fer néixer el càmping i el concepte de càmping al nostre país.
Però d’on prové el terme vacances? El nostre mot, el francès i l’anglès provenen del llatí vacāre que vol dir senzillament estar fent pausa de les ocupacions habituals. En anglès tenim el “vacation” i també el “holiday”. El primer terme es fa servir més als EEUU i el segon és britànic. És originari del temps en què els dies festius eren els que les institucions religioses havien previst i es consideraven per tant sagrats.
En alemany la paraula vacances és “Urlaub” del verb “erlauben” que vol dir permetre. Les vacances són doncs el permís que tenim per escapolir-nos de la feina i desconnectar. En rus també hi ha dos termes. El primer és “каникулы” pronunciat com “canícula” que té a veure amb la nostra paraula “canícula”, és a dir l’època de l’any en què fa més calor. Aquest terme es refereix a les vacances escolars o acadèmiques. El segon terme és “отпуск” pronunciat com “otpuck”que té com a arrel el verb “отпустить” “otpustit” que no vol dir res més que deixar anar. Pel que fa a l’àrab us he de confessar que la paraula vacances també té dos termes. El primer i el que jo ja conec és “عطلة” de difícil pronunciació per a mi però que transcriuria com a “outlà”. Vol dir període d’inactivitat. També tenen la paraula “إجازة” “ijaça” que té gran similitud de significat amb l’alemanya “Urlaub” per la idea de permís.
Sigui quin sigui l’idioma en què parlem d’aquest meravellós període hem de ser conscients del privilegi que suposa poder-ne gaudir.
El meu post d’avui no estaria complert sense un parell de cites sobre vacances. De totes les que he llegit les meves favorites són les que us escric. La primera de Jacob Braude diu “A vacation should be just long enough that your boss misses you, and not long enough for him to discover how well he can get along without you” és a dir que unes vacances han de ser suficientment llargues que el patró et trobi a faltar però no tant per a que s’adoni que pot passar sense tu.
Sam Ewin al contrari devia tenir una experiència similar a la meva i no gaires recursos perquè va escriure la definició de vacances com a “Vacation: Two weeks on the sunny sands and the rest of the year on the financial rocks.” És a dir que les vacances són dues setmanes en platges de sorra i la resta de l’any en roques de finances. Marcel Proust va dir que “un petit viatge és suficient per renovar-nos el món, Agustí Aureli va afirmar que “Die Welt ist ein Buch. Wer nie reist, sieht nur eine Seite davon“ que vol dir que el món és com un llibre. Qui no viatja mai només en veu una pàgina. I per acabar Herman Löns va dir que “Das wichtigste Stück des Reisegepäcks ist und bleibt ein fröhliches Herz.“ El més important de l’equipatge per vitajar és i roman sempre un cor alegre. Ni cal anar lluny ni estar fora gaires dies. L’important és descansar si tenim la gran oportunitat de fer-ho i viatjar per ampliar el nostre món. Hem de ser conscients del luxe que això suposa.
Alemanya i la seva identitat.
Si seguiu el meu blog ja sabreu que Alemanya és per a mi una segona pàtria. Hi vaig anar quan era molt jove i vaig estudiar allí la carrera amb la que em guanyo la vida. De jove m’atreien els seus paisatges nevats, els seus boscos frondosos i el seu clima que sens dubte convida més a la introspecció que el d’aquí. La seva fama era la d’un país pròsper i on tot funcionava relativament bé gràcies al rigor alemany. Hi vaig passar aquella part de la vida que potser més ens marca i per tant un bocí del meu cor segueix allà tot i que no gosi agafar l’avió i anar-hi per por de sentir-me un altre cop mig d’aquí i mig d’allà en tornar. Tot i que els alemanys tenen la fama de tenir un caràcter més aviat aspre, jo vaig descobrir aviat que era força més fàcil fer amics en terres germàniques que aquí i em vaig passar els tres primes anys del meu retorn enyorant profundament certs aspectes de la cultura alemanya. El clima i el menjar òbviament no però l’amor per l’ordre i el tarannà directe dels teutons em van captivar.
Per a mi és important continuar en contacte amb aquell país que vaig conèixer com a altament efectiu i que em va donar l’oportunitat que em calia: els meus estudis. Per a mi és una tradició veure el Tagesschau a les 20:00, el telenotícies alemany del canal ARD. Gràcies a aquest informatiu estic al dia del que passa a la meva segona pàtria i quan quelcom m’inquieta en parlo amb dos dels meus amics alemanys que viuen a Leipzig. Generalment em solen tranquil·litzar perquè afirmen que ells tenen la tendència a voler veure catàstrofes on no n’hi ha tantes. Santes paraules però jo tinc la mosca darrera l’orella!
Penso que Alemanya ha patit durant la seva història diverses crisis d’identitat. Una crisi d’identitat nacional pot esdevenir quan la imatge i l’estereotip que té una immensa part de la població d’un país de si mateixa entra en contradicció amb la realitat que es percep. Molt probablement la primera crisi la van patir els alemanys després de la Primera Guerra Mundial quan Alemanya va haver d’acceptar la culpa exclusiva de la guerra i pagar unes sancions de 132.000 milions de marcs que van produir una hiperinflació i van portar a una crisi econòmica que ofegava la població. A més el país va perdre territoris perquè va cedir l’Alsàcia o Lorena a França, i d’altres a Polònia, Dinamarca i Bèlgica. La ferida de la humiliació del tractat de Versalles es va tancar potser definitivament el 2010, any en què Alemanya va acabar de pagar les indemnitzacions per la Guerra. No obstant, la desmilitarització d’Alemanya i el grau de submissió en el que volien sotmetre el país van acabar atiant els discursos nacionalistes de Hitler que prometia retornar l’orgull perdut a la nació. Per tant la primera crisi d’identitat va venir després de la primer guerra mundial. La segona la vaig viure en persona. Va començar poc després de la reunificació d’Alemanya i encara podríem dir que perdura ara.
La caiguda del mur va reactivar parcialment l’economia del país que ja començava a fer una mica de fallida. Al mercat Alemany es van incorporar 13 milions de persones amb ganes de comprar i adquirir. Òbviament la reunificació va tenir un cost molt alt per als alemanys i sempre cal tenir en compte que una gran part dels de l’est es van sentir perdedors d’aquell gran moment històric. Alemanya no es podia permetre tenir una indústria doble i repetida i per tant o es van vendre les empreses de l’est a l’estranger o senzillament si no eren rentables es van tancar i molta gent entre 35 i 60 va quedar sense feina. Recordo també que aquelles rendes més altes d’Alemanya encara estan pagant el “Solidaritätsbeitrag” —la contribució de solidaritat— per donar una injecció de diners a la indústria i les infraestructures de les regions de l’Antiga República Democràtica Alemanya perquè encara estan força enrere en comparació amb les de l’oest. Malauradament aquella crisi d’identitat dels habitants de l’est d’Alemanya encara no està del tot superada perquè encara no s’han equiparat del tot amb els habitants de l’oest.
La tercera crisi la intueixo ara i és latent, potent i perillosa perquè els mateixos alemanys no la volen reconèixer. El país que era el motor europeu amb una indústria automobilística capdavantera es troba amb un sector estancat que no pot seguir produint perquè no ven. Tenen una competència brutal i eficaç dels països asiàtics que fa anys que fan els deures i produeixen vehicles menys contaminants a més baix preu.
De fet, el sector automobilístic està tocat des de l’escàndol de la manipulació de les emissions de CO2 de la Volkswagen. La fiabilitat dels vehicles alemanys es va posar en dubte i la seriositat i el rigor que més o menys tots els països veuen a l’Alemany també.
Però és que a més de la indústria que no rutlla hi ha altres problemes econòmics i aquell estat del benestar on els habitants se sentien tan segurs els trontolla massa. L’habitatge s’ha encarit de manera que les rendes més baixes tampoc accedeixen a un pis digne. Gent que ha viscut sola o en família ha de plantejar-se viure en pisos compartits degut als seus preus. Només cal donar una mirada a algun dels portals immobiliaris més utilitzats a Alemanya com Immowelt. A la capital a Berlín un pis d’una habitació i 42,2 metres quadrats al carrer Neptunstrasse costa 844 de lloguer fred. El lloguer fred o “Kaltmiete” és la quantitat que es paga pel pis sense les despeses de calefacció. I aquestes rarament baixen dels 100 o 150 euros al mes si no es vol trobar un estalactites a la dutxa del bany. El millor preu que he trobat és a Berlin Adlershof on demanen per un pis de 3 habitacions i 73 metres quadrats 820 euros. A Dresden els preus no varien gaire. Per un pis de dos plantes de 64 metres quadrats es pot pagar 863 euros. No vull dir que la situació sigui pitjor que aquí ni molt menys. A Barcelona per menys de 900 euros només pots llogar un pàrquing però el que vull indicar és que viure a Alemanya ja no és tan econòmic com fa deu anys i els col·lectius vulnerables com les mares o pares solters i els pensionistes tenen problemes per aconseguir mantenir un espai propi.
Els docents van fer vaga el 2024 reclamant un augment de sou. A més amb el canvi de règim a Síria el sistema mèdic patia per si uns 5.000 metges siris voldrien tornar al seu país perquè no en tenen prou amb els seus. I per si el malestar general no fos prou intens hi ha hagut un canvi de govern perquè la “Ampelkoalition”, la coalició semàfor ha fet fallida. S’hi afegeix que l’onze de setembre del passat any va desplomar-se el pont Carolabrücke sobre el riu Elba. Es va haver de reconèixer públicament que no s’havia invertit prou en el manteniment de ponts que fa tantíssims anys que van ser construïts. És a dir que manquen diners per temes necessaris. I el divendres de la setmana passada en la cerimònia de clausura d’un esdeveniment a Düsseldorf van fallar els focs artificials i en comptes d’esclatar a l’aire van esclatar al terra provocant ferits de diversa gravetat. El 2024 no va ser bo pels alemanys i aquest tampoc ho està sent gaire.
Per combatre el dèficit de les arques públiques ja es va anunciar que s’haurien de tocar les jubilacions. El govern explica que el 1968 la pensió d’un jubilat la pagaven 6 persones en actiu. Ara una jubilació la paguen dues persones en actiu. Per tal de no posar pressió sobre els treballadors joves s’està parlant de que aquells jubilats amb pensions més altes renunciïn a un 10% per aportar-lo a les rendes més baixes, a les que no arriben a final de mes.
Un tema delicat aquest de les pensions perquè indica que el diners que es paguen cada més en impostos i que s’haurien de dedicar a les pensions ja no hi són. Han servit per “tapar” altres forats i en el cas del nostre país per fer a saber què. Els de la generació del Baby Boom són tants que no se’ls pot donar a tots una renda que serveixi per viure.
I què passa amb els mateixos alemanys? Doncs que veuen que el seu país no va tan bé com estaven acostumats a pensar i això els provoca una certa angoixa vital. Benvinguts al club. Aquí ja estem acostumats a que les coses no girin rodó però a més tenim el desavantatge que per a nosaltres la corrupció és el més natural del món.
En una entrevista a la televisió alemanya Ángela Merkel va dir que no estava gaire contenta amb la política del seu país. Vull pensar que si els alemanys han aconseguit en poc temps posar-se al dia en el tema de les energies renovables també sabran trobar una solució als seus problemes. No sé com. De moment pressionaven a la EU per endurir els criteris d’emissions de CO2 dels vehicles per forçar la compra de vehicles nous i més “ecològics”. Però si la solució ha de venir per aquí anem ben posats.
França retalla, això ho va anunciar ja Macron. Prepara al seu poble per fer front al que anomena “esforç de la guerra”. Una guerra que convé als de dalt que en sortiran beneficiats perquè invertiran en armes que pagaran els governs retallant beneficis socials. A veure ara Alemanya amb quina fórmula surt perquè fins ara era un referent. I a veure també si la gent surt a cremar contenidors com a França si de cop als de baix ens volen deixar sense els nostres pocs privilegis.
Espero que Alemanya aporti seny i que les dretes moderades alemanyes no retallin tant en l’estat del benestar com ho vol fer França. De moment s’ha intentat que el partit d’ultra dreta AFD es converteixi en il·legal però la iniciativa no ha prosperat perquè se l’ha considerada antidemocràtica.
Fins a quin punt els alemanys estaran disposats a retrocessos pels seus ciutadans? Si retallen gaire ells mateixos acabaran perdent la seva essència i potser no els convé. Ni a ells ni a nosaltres.
Expressions amb fruita i verdura II.
Ara ja fa un parell de setmanes que vaig fer un post sobre el francès i les fruites i us donava a conèixer expressions franceses i les seves equivalents en altres idiomes. Avui us en duc unes quantes més de franceses que giren al voltant de la fruita i la verdura i us en ensenyaré unes altres d’angleses o alemanyes.
La darrera locució del dia 26 de juny era la de francesa “tenir comme à la prunelle de ses yeux” que en català no és res més que ser la nineta dels ulls d’algú. Doncs bé, en anglès ja us l’havia escrit abans però la locució és molt similar a la francesa “to be the apple of one’s eyes” ser la poma dels ulls d’algú. Quan algú es torna boig en anglès podem dir que aquest persona “goes banana”. Jo per exemple m’he” tornat plàtan” intentant buscar algú que vingui a donar el pinso al Safrà i el Sugus durant tres dies d’agost que seré de vacances. Perquè resulta que les voluntàries d’algunes protectores que fan de “catsitters” o mainaderes de gats volen vint euros l’hora per estar una estona amb els meus gats pel matí. Vint euros és el que es paga per una classe particular avui dia! I el Safrà i el Sugus en tenen prou amb una mica de companyia humana matinera perquè al vespre tenen dos “catsitters” que estaran per ells i jugaran amb ells de debò! En fi, ara potser resultarà que m’hauria de dedicar a cuidar els felins dels altres i em trauria un bon sobresou sense haver de trencar-me gaire la closca…
Però això ja són figues d’un altre paner per seguir en llenguatge de fruites. També ja fa un temps que us vaig escriure l’expressió anglesa “a bite at the cherry” una mossegada a la cirera que es fa servir quan aprofitem una bona oportunitat per aconseguir quelcom. El millor exemple que us puc donar és el meu cas ara ja fa gairebé 16 anys. Jo m’havia apuntat a la borsa del Baix Llobregat i el primer any amb la implantació de la cinquena hora vaig treballar tot el curs. A vuit o nou llocs diferents escampats per tota la zona del Baix Llobregat però de feina no me’n va faltar i anava cobrant regularment. A l’estiu evidentment el departament em va donar de baixa i vaig anar a l’atur. El curs següent ja va començar tort perquè havien retallat despeses i jo per la castanyada només havia fet dues substitucions. Vaig anar a serveis territorials a demanar què passava i em van dir que havia de tenir paciència, que aquell any treballaria una setmana i en cobraria 5 l’atur. Just en aquell moment em van trucar de l’escola on treballo ara que en aquell moment tenia un nom molt diferent. Cercaven substituta per anglès per tot el curs fins el juny. Vaig anar a l’entrevista, em van oferir la feina i jo vaig fer el que us acabo d’explicar “bit at the cherry” i assegurar-me el sou i l’estabilitat durant tot el que quedava de curs. Aquell contracte va ser el 3 de novembre del 2009 i el 2010 em van fer una conversió del contracte a indefinit. I com és la vida resulta que encara treballo al mateix centre. Ha canviat de nom, de direcció, d’estudis que s’hi fan però jo allà segueixo al peu del canó i tot perquè vaig saber “mossegar la cirera”, perquè la vaig reconèixer com a oportunitat. Però no puc dir que aquesta feina sigui del tot un “plum job”. I pels que no ho sabeu un “plum job” o treball pruna és una feina fàcil. Durant els anys de batxillerat l’alumnat era esquerp i brusc, després al dia a dia de desgast s’hi ha afegit les noves metodologies que no sé si ajuden o despisten els estudiants i finalment ara el que passa és que el 50% del temps que tenim els professors l’invertim en tasques burocràtiques. Però no em queixo. Aquesta feina m’ha permès viure de manera digna durant tots aquests anys de la meva vida. I espero encara guanyar-m’hi les garrofes durant més anys. Bé i això tot i que els companys que hi treballen i jo tinguem tarannàs completament oposats. És a dir els anglesos diríem que som “apples and oranges” pomes i taronges de diferents. I quan els veïns ibèrics diuen que es confon “la velocidad con el tocino” que són dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra, llavors els francesos el que fan és barrejar “melanger des choux et des carottes” barrejar les cols i les pastanagues.
Ja sabeu pel un post anterior que si algú t’explota en dius en francès “presser comme un citron”. Doncs heu de saber que els anglesos designen a un cotxe que ja no funciona amb la paraula “lemon”. I en canvi el préssec “a peach” designa a una persona o cosa que és molt bonica.
Una de les meves expressions favorites en anglés és “not give a fig” no importar una figa, que pels veïns ibèrics és “importar un bledo”. Doncs bé, curiosament als russos quan una cosa els hi és indiferent diuen “по фигу” (po figu) que els importa una figa. I són tan elaborats que del passotisme en diuen “пофигузм” que sona “pofigism”.
Ja fa unes setmanes també us vaig dir que si tot va malament els anglesos diuen que això “goes pear-shaped” és a dir que va en forma de pera. El millor exemple seria la política de Trump i les conseqüències que està tenint al món. Ja cal que anem repensant amb qui ens aliem perquè els EEUU no són un soci creïble.
I d’un idioma a l’altre perquè en francès quan algú posa cullerada de manera inoportuna en diem “ramener sa fraise” portar la seva maduixa. Això mateix en alemany era posar-hi la mostassa pròpia “seinen Senf dazu geben”.
De la maduixa passem a la pruna. Es veu que aquesta en francès denotava quelcom desagradable al segle XIII i d’aquí que “se prendre une prune” vol dir rebre una sanció. De fet fins el 1977 es veu que s’anomenava “aubergine” bergínia als agents que posaven les multes per estacionaments inadequats. Pel que sembla el color morat s’associa a coses desagradables, i “prendre une prune” va passar a designar el fet de rebre una multa. Jo ara ja fa anys que en vaig rebre una de la République française perquè el meu velocímetre estava espatllat i indicava 20 km per hora menys de la velocitat a la que anava. Sortosament algú em va fer notar que conduïa de manera “molt esportiva” i llavors vaig lligar caps: no és que els francesos de cop s’haguessin tornat lents i cautelosos, és que jo anava com una Fittipaldi per les carreteres franceses. I per això vaig prendre una pruna que vaig acceptar estoicament i pagar religiosament!
Se m’ha acabat la fruita però encara us duré unes quantes expressions amb verdures. En francès quan correu sobre la mongeta d’algú “courir sur le haricot” d’algú és que els poseu tremendament nerviosos, vaja que els aneu sobre el despertador en alemany “jemandem auf den Wecker gehen”. Els anglesos en aquests casos diuen que els fem enfilar per les parets “to drive someone up the wall”. I tot això pel nostre “treure de polleguera!
Si teniu la sort de poder treure profit i rèdit d’una situació per vosaltres en francès direu “en faire ses choux gras” fer les seves cols grasses. Algun dia vull que algú m’expliqui per quin motiu les cols i les cebes són tan importants pels francesos!
I per acabar avui us vull fer arribar una locució que m’abelleix especialment. És la de “avoir un cour d’artichaut”, tenir un cor de carxofa. S’aplica quan algú és molt enamoradís o enamoradissa i va repartint bocins del seu cor com fulles de la carxofa. L’equivalent alemany és “ein Herz wie butter haben” tenir un cor com la mantega que es fon ràpidament s’entén. Jo tinc la sort o la desgràcia que no m’enamoro fàcilment perquè el meu cor no es deslliga fins que la meva ment no li dona el vistiplau. No obstant quan estimo ho faig de manera segura, ferma i perdurable!
Bona setmana a tots!
Els gats i els humans un vincle ancestral II.
Ja fa uns anys vaig escriure un post sobre els nostres amics felins que acompanyen els humans des de que se’ls va deixar entrar als magatzems de gra del Creixent Fèrtil. No vull tornar a repetir el que podeu llegir al bloc ni emfatitzar com d’importants van ser els gats per l’antic Egipte. Més aviat vull endinsar-me en com ha canviat la nostra relació amb ells des de la nostra visió i perspectiva Europea. Si bé la idea del gat protector que ens venia de l’Antic Egipte amb la deessa Bastet havia arrelat en la tradició de l’orient, la visió dels nostres amics felins era prou ambigua al món occidental. Els romans veien els gats com un animal sospitós i la religió cristina també perquè és una criatura que no apareix a la Bíblia i que l’església associà a la bruixeria i als pecats capitals: supèrbia, avarícia, gola, peresa, luxúria, ira i enveja. A més també és un símbol de l’aferrament als bens terrenals. En aquest sentit al segle IX circula la llegenda d’un ermità molt pietós a qui Déu se li apareix cada dia. Però un dia entra un gat a l’ermita i aquest ermità s’hi aficiona tant que descuida l’oració i la devoció al seu senyor. Finalment a l’ermita decideixen fer fora l’animal que ha portat pel mal camí l’ermità pietós. Cap bona visió d’aquest animal tan enigmàtic i aparentment tranquil. Al segle XIV, tot i que torna a ser un animal que conviu amb els humans i amb qui nosaltres establíem vincles afectius, la principal funció del gat era produir pells per fer-ne guants. La paraula francesa “mitou” que ha derivat en “mitaine” i que nosaltres també tenim en català per designar els guants sense dits prové de “mite” que en francès antic designava un gat o una gateta. A més els gats proporcionaven una font d’aliment en temps de setge. És cruel però cert. Seguíem a l’Europa del segle XIV amb una visió molt ambigua sobre els gats.
No obstant, no a tot arreu desapareix la idea del gat com a animal protector. A Anglaterra i altres parts d’Europa s’enterraven els gats a les parets i murs de les cases, les golfes o sota terra per allunyar les forces negatives. El llegendari rus diu que la mala sort de creuar-se un gat negre prové del fet que els felins de pelatge fosc duen bona sort i que si un gat tomba pel carrer i no està amb la seva família és que aquesta ha deixat de ser protegida i ha caigut en desgràcia.
I de la visió dels cristians que no tenien gaire estima als petits tigres, a la visió dels musulmans. Com potser sabreu als musulmans se’ls diu al Al-Corà que han de ser compassius amb els animals i està prohibit marcar-los amb ferros roents, maltractar-los, matar-los sense raó, caçar-los o tancar-los. En cas contrari quan arribi el judici final tots els animals apareixeran per condemnar la persona que ha abusat d’ells per a que acabi a l’infern. D’entre els animals especials pels musulmans hi ha el camell i l’ase, la mula i el cavall perquè són vitals per al desenvolupament dels humans. Però sens dubte l’animal preferit del profeta era el gat. Ell convivia amb diversos felins però la seva favorita es deia Mouzza. S’explica que un dia que volia anar a pregar se la va trobar dormint sobre la seva túnica i per tal de no despertar-la va arrencar la màniga de la peça de vestir i en tornar va trobar a Mouzza esperant-lo.
Abd al-Rahman ibn Sakhr al Azdi (603-681), que era un seguidor de Mahoma, també adorava els gats i sempre en tenia algun als seus braços. L’erudit Al-Jahiz (776-868) va postular una idea molt similar a la de l’evolució de Darwin però mil anys abans i va escriure l’obra “el llibre dels animals”. En ella s’hi recullen poesia, curiositats, observacions empíriques històries i anècdotes. Al-Jahiz considerava els gossos animals bruts però els gats animals pulcres a qui es podia deixar dormir al propi llit.
El que sí comparteixen la religió musulmana i la cristina és l’associació del gat a les dones. Elles com els gats pertanyen a la casa i vetllen per ella. I moltes obres pictòriques antigues reflecteixen aquesta idea. Al Segle XVI Pinturicchio pinta el quadre “el retorn d’Ulisses” i ho fa amb una Penélope ocupada amb la seva costura interminable i acompanyada d’un gat.
Malauradament de vegades l’associació dona-gat era negativa i es relacionava amb una sexualitat excessiva. I a partir del segle XVII s’associa la dona al gat femella i a les classes pobres.
Un segle més tard els nostres amics peluts es posen de moda entre les classes altes, sobre tot els gats orientals i perses i apareixen en pintures que representen famílies nobles i riques. El 1727 Montcrif escriu la seva obra “Les Chats” defensant les seves virtuds i escollint-los com a ideal d’independència i revolta. De cop es converteixen en un símbol dels salons d’intel·lectuals i artistes i al segle XIX són adoptats pels romàntics que en recorden el seu passat a l’Edat Mitjana i l’antic Egipte. Com ja vaig mencionar en un post anterior Victor Hugo deia dels gats que era com tenir a casa un tigre per acaronar. Però també Theopile Gautier i Baudelaire adoraven els gats. Els peludets esdevenen el millor amic dels marginats, els artistes i els intel·lectuals bohemis. De fet l’emblema del cabaret de Montmartre és el gat negre “Le Chat Noir” fundat el 1881.
Als EEUU el gat va passar a ser la icona representativa del sindicat I WW “Industrial Worker of the World” fundat el 1905 per militants socialistes i anarquistes.
Sembla que el gat ha mantingut la seva imatge d’esperit rebel durant les darreres dècades i cada cop més s’ha imposat com a mascota per aquells que som més aviat de vida interior i emocions fortes i contingudes. És obvi que un gat no s’expressa tan efusivament com un gos quan tornes a casa però cada cop hi ha més estudis que evidencien que, a pesar de la seva mala fama d’esquerps, els gats s’aferren emocionalment molt als seus companys humans. Per això quan marxem ocupen aquells espais on nosaltres som normalment perquè els agrada envoltar-se del nostre olor. Els fa sentir més segurs i reconfortats. Quan tornem podem sentir els seus miols de reprovació perquè hem trigat massa i començaven a estar inquiets.
El neurocientífic David Bueno va escriure el 2019 un article explicant un estudi que s’havia dut a terme a la Universitat d’Oregó. Aquest tenia com a objectiu demostrar allò que la veu popular portava cridant durant dècades sense evidència científica: que els gossos s’aferren emocionalment als amos i els gats no creen vincles tan forts. El resultat de la recerca va ser sorprenent perquè va evidenciar que els gats senten un sentiment d’aferrament cap als seus humans com a mínim tan fort com el dels gossos i molt similar al que senten els infants cap al seus cuidadors. Per fer l’estudi es va dur a terme un experiment que s’anomena “test d’unió segura” en anglès “secure base test”. Es una prova que s’ha dut a terme en primats, persones i gossos. L’experiment es desenvolupa de la següent manera: es fa entrar primer a l’infant amb el seu cuidador que sovint és un progenitor a un espai desconegut. S’hi estan plegats durant uns minuts per a que l’infant s’hi acostumi i després es fa sortir el cuidador també uns minuts. Quan el cuidador torna a entrar s’estudia la reacció de l’infant. Depenent de la resposta es considera que el nen té un sentiment afectiu d’unió segur o insegur. Els infants del primer grup quan tornen a veure el seu cuidador a l’habitació s’hi acosten per cridar-ne l’atenció i seguir després explorant el nou espai amb tranquil·litat. Deixen de demostrar la intranquil·litat que han patit durant la separació. Els infants del segon grup no es tornen a relaxar quan apareix de nou el cuidador i li reclamen l’atenció continuada i no poden seguir explorant l’entorn. En les proves fetes el 65% del infants tenien un sentiment d’unió segura i un 35% d’unió insegura. Pel que fa als gossos el 58% per cent van demostrar un vincle segur i el 42% insegur. Per tal de fer l’estudi en gats es va fer l’experiment amb 70 gats d’una edat que equivalia als 3 anys en els humans. La prova va ser exactament com la feta en nens i gossos però els resultats van ser que el 64,3% dels gats mostraven un aferrament segur mentre que el 35,7% de vincle insegur. Després de veure els percentatges es va intentar reeducar els gats que mostraven inseguretat però sense èxit. Això demostra com d’important és crear un vincle fort en un començament de la relació amb els nostres peluts felins.
També s’ha posat darrerament molt d’èmfasi en estudiar quin tipus de caràcter humà és més favorable per a la mascota felina i s’ha arribat a la conclusió que les persones amb més sensibilitat emocional i empatia connecten més ràpidament amb els gats. La psicòloga Patricia Pendry diu que hi ha una clara relació entre l’autonomia del gat i la recerca d’independència de l’ésser humà. Els humans independents però empàtics tenen més tendència a atreure als gats. I el que també està clar és que el caràcter enigmàtic i curiós del gat crida molt l’atenció de les persones a qui els agrada la introspecció i el misteri.
Per últim també vull recalcar que es diu que els gats poden trobar a faltar els seus amos durant anys. Per això heu d’esperar que si aneu de viatge i trigueu dies en tornar a casa, després els vostres companys peluts us demostrarin que estan dolguts. En realitat s’ha comprovat científicament que pateixen angoixa per separació quan marxeu.
Quan vaig adoptar primer al Safrà, el meu nouvingut a casa devia haver passat una bona temporada a la protectora. A casa de seguida s’hi va trobar bé i de fet va començar a jugar amb mi cinc minuts després d’haver-li obert el transportí amb què el vaig dur a la seva nova llar. L’ambient tranquil, l’espai, el menjar regular però sobre tot la meva atenció el van conquerir. Fins al punt que quan marxava de casa per anar a la feina els veïns em deien que el Safrà plorava durant hores. A mi em trencava el cor i només desitjava tornar per estar amb ell quan acabava la jornada laboral. Com que jo pensava tant en mi com en ell vaig decidir portar a casa un company pel Safrà. No estava del tot segura de que el meu pelut pèl-roig tan acostumat a ser el centre de la meva atenció volgués compartir la meva companyia amb un altre gat o gata adult. Per això Gats de Gràcia em va recomanar adoptar un cadell. Vaig anar a visitar la protectora un 16 de juliol i em vaig enamorar d’un cadellet negre que no es movia del costat de la gàbia on era jo. La Yolanda em va oferir endur-me’l aquella mateixa tarda però jo necessitava rumiar-m’ho. No em van caler ni 24 hores perquè l’endemà ja estava equipada amb transportí propi per endur-me la meva pantera a casa. L’adaptació va ser rapidíssima i jo vaig passar de tenir un gat aferrat a mi, el Safrà, a tenir-ne dos, el Safrà i el Sugus.
Des de que visc amb ells tornar a casa després de la feina és màgic perquè ells m’esperen roncant i amb ganes de magarrufes. Formen part de la meva vida i són la meva família més propera. Estic completament segura que els estudis que han demostrat que acaronar un gat fa produir hormones de la felicitat són totalment certs. Jo si més no em trobo molt millor des de que els tinc a ells i són una font inacabable d’oxitocina que em fan sentir infinitament millor amb mi mateixa i amb el meu entorn. I a més a més m’abelleix que siguin gats de casa que són en un entorn protegit amb tots els elements que els poden mantenir àgils però sense cap mena de perill exterior que em pugui intranquil·litzar a mi. El Safrà i el Sugus són els guardians del meu castell i casa meva és on són ells.
Si mai us plantegeu tenir una mascota us recomano els gats. Us n’haureu de guanyar la confiança però un cop la tingueu no us en penedireu.
Efecte cobra de la reforma de la FP.
Ara ja fa uns mesos que vaig escriure un post sobre la nova reforma educativa de la FP vaticinant que seria un desastre. Avui ja us puc confirmar que en molts aspectes ho és. Comencem pels canvis més forts. S’ha rebaixat la carrega lectiva de la majoria d’assignatures que ara tenen un pes del 90% de la nota sent un 10% de la nota final de la matèria la valoració que faci el lloc de pràctiques de la feina de l’alumnat.
La primera conseqüència directa d’això és que no es poden tancar moltes de les matèries de primer any perquè l’alumnat no ha fet encara les pràctiques. I si fos així rai perquè hi ha assignatures com l’anglès o la segona llengua on les hores lectives s’han reduït a la meitat. Hem passat de tenir 132 hores que són l’equivalent d’un curs d’ensenyament a la EOI a tenir-ne només 66. I si l’alumnat ja ens arribava fluix en aquesta llengua ara resulta que no hi ha manera humana de que assoleixi progressar.
La segona gran pífia ha estat que en comptes de tenir una visió global de la matèria, cada assignatura s’ha desglossat en RAs, que són resultats d’aprenentatge. Us poso un exemple clar de l’assignatura de Gestió Administrativa del Comerç Internacional. La primera RA és organismes i institucions relacionats amb el comerç internacional entre els que hi ha L’Oraganització Mundial del Comerç, les institucions de la Unió Europea, el Banc Mundial, etc. A la RA 2 hi ha el tema Organització de sistemes d’informació aplicats al comerç internacional amb subtemes com la cambra de comerç internacional o sistemes de comunicació amb clients i proveïdors. Fins ara s’avaluava de manera global i el fet de que potser una RA no t’hagués anat del tot bé no significava automàticament un suspès de tota la matèria. Però ara per currículum s’han d’haver aprovat totes les RAs per aprovar el mòdul o assignatura. Ja us podeu imaginar que organitzar les recuperacions ha estat una feina mortífera perquè hem hagut de preparar exàmens i exercicis de cadascun dels subtemes.
El cas més clar del que passa us el dono amb l’assignatura d’anglès o segona llengua. En el cas dels idiomes la matèria té 5 RAs o resultats d’aprenentatge. El RA1 és la comprensió auditiva, el RA2 la comprensió lectora, el RA3 l’expressió oral, el RA4 l’expressió escrita i el RA5 és aplicar actituds professionals a la llengua. Aquesta darrera RA cada centre l’interpreta una mica com vol. I en definitiva jo hi englobo els exàmens on hi ha vocabulari, gramàtica i estructures i fórmules de l’anglès comercial en el meu cas. Doncs bé, segur que teniu una idea del nivell d’anglès general de l’alumnat i us podeu imaginar quantes persones suspenen o bé la comprensió auditiva o la lectora. Doncs és un esforç per part del professorat fer una recuperació que sigui suficientment fàcil per no suspendre un alumnat que té tota la resta de competències aprovada i que ha treballat de manera sostinguda durant tot l’any. Perquè a veure, les cinc competències fins ara les avaluàvem de manera global però ara s’han d’aprovar de manera separada. Que en els exàmens oficials d’idiomes sigui així em sembla bé però en un cicle on s’han reduït per la meitat les hores d’anglès no té sentit penso. I ara bé el millor. Una vegada l’alumnat no ha superat alguna RA i ha d’examinar-se de tota la matèria de tot l’any amb totes les RAs, el millor del cas és que a l’examen final es fa una nota global de totes les RAs. És a dir que hem fet un seguiment titànic de totes les RAs de l’alumnat i que en comptes de posar una nota n’hem de posar tantes com RAs tingui l’assignatura per acabar aprovat de manera global a la segona convocatòria. Un gran despropòsit per variar.
Posar notes aquest any ha estat una càrrega burocràtica considerable.
Però això no és ni molt menys el pitjor. El més rocambolesc de la reforma ha estat augmentar la càrrega i el pes de les pràctiques perquè la trista veritat és que les empreses no tenen temps ni recursos per responsabilitzar-se de l’aprenentatge dels continguts des nois i noies en pràctiques. Dit d’una altra manera que quan es va desplegar la reforma no es va calcular que les empreses no serien capaces d’absorbir tantes candidatures d’estudiants perquè ja prou feina tenen en el seu dia a dia en tirar endavant. Per unes quantes empreses que ofereixin un bon lloc de pràctiques n’hi hauran moltíssimes més que no ho aconseguiran.
Just abans de començar l’estiu al centre on treballo ens van rescindir el contracte de dos nois en pràctiques que estaven a la mateixa empresa perquè a l’estiu ja es va prou curt de personal i la companyia en definitiva no podia ocupar-se d’ells i donar-los-hi les tasques apropiades. I quantes vegades més passarà això? O quantes vegades senzillament l’empresa donarà alguna mena de tasca a l’alumnat per treure’s el marró de sobre i avall?
D’aquí la nostra preocupació com a docents. Si se’ns han escurçat hores però les empreses no tenen temps de proporcionar aquests coneixements a l’alumnat, llavors senzillament mancaran continguts dintre de la formació dels alumnes.
Jo ara no em vull posar en el pitjor dels casos perquè la reforma tot just s’ha implantat. El que m’agradaria és que hi haguessin consells avaluadors de les reformes per saber si aquestes s’han de millorar o no. O si més no canviar en aquells punts en què s’ha fallat. El que em temo però és que fins llavors el que passarà és que s’haurà aconseguit empitjorar el sistema educatiu de la FP tot i haver tingut en principi l’objectiu contrari en ment, és a dir que haurem aconseguit crear l’efecte cobra.
Bona setmana a tots i procureu no passar calor!
El francès i la fruita.
No sé vosaltres com esteu però a mi em sembla que aquest any la calor del final de primavera és molt similar a la de meitat de juliol. I pateixo ja de com acabarem de cansats quan arribem a la canícula de l’estiu. Jo estic desitjant veure, sentir i olorar la pluja de nou perquè la natura torna a patir set. Tot aquell camí verd que acompanyava al tramvia de Verdaguer a Plaça de les Glòries s’està convertint en fullaraca seca si no es comença a regar el doble del que s’està regant des de que va començar la calor intensa ara fa unes tres setmanes. Hem d’adaptar la nostra rutina a la calor que fa i evitar les hores de màximes temperatures. Això ens tanca a casa durant una bona part del dia. Dormir pot fer-se difícil i també ho és menjar. És l’època d’alimentar-se de coses fredes, molts purés de verdura frescos i el regal de l’estiu: la fruita. De tot allò que es pot menjar a l’estiu la fruita és el millor i en tenim una gran varietat. I precisament els francesos tenen una pila d’expressions idiomàtiques que tenen a veure amb aquesta. Avui us en portaré unes quantes.
La primera és la de “avoir la banane”. El plàtan o banana té una forma corbada que recorda el somriure i per tant quan els francesos utilitzen aquesta expressió, vol dir que qui té la “banane” somriu visiblement. Jo també somriuré visiblement quan finalment acabi totes les tasques que m’havia proposat abans d’anar de vacances.
I si en comptes del plàtan el que teniu és el préssec “avoir la pêche” llavors vol dir que esteu plens d’energia positiva. Aquesta expressió es va documentar a la llengua francesa a partir dels anys seixanta del segle passat. No està del tot clar l’origen d’aquesta expressió però alguns entesos diuen que prové del xinès on el préssec és símbol de fertilitat i d’immortalitat i té a veure doncs amb un bon estat de salut. D’una manera molt similar els anglesos qualifiquen de “peach” a algú que és molt bo o molt complaent. La hipòtesis sobre l’origen xinès de l’expressió em sembla com dirien els anglesos “far-fetched” és a dir difícil de creure. M’inclino més a pensar que es remunta a una altra expressió francesa del segle XIX “se fendre la pêche” partir-se el préssec literalment que volia dir riure de valent o passar-s’ho bé. D’aquí em sembla molt més probable que s’hagi passat a designar amb “avoir la pêche” a aquells que gaudeixen d’un bon sentit de l’humor i són dinàmics.
I del préssec a la poma. Amb aquesta fruita anteriorment ja us vaig parlar de l’expressió “tomber dans les pomes” que vol dir desmaiar-se. Avui la nova és la de “se payer la pomme de quelqu’un” que significa riure’s d’algú.
Pel cas en que repartim equitativament quelcom diem “couper la poire en deux” tallar la pera en dos meitats. També apliquem aquesta expressió quan volem dir que s’està cercant un compromís. Ara en ve una que m’abelleix especialment i és que m’agrada la filosofia que s’hi amaga darrere. És la locució de “garder une poire pour la soif” i vol dir literalment “guardar una pera per la set” és a dir no consumir tots els recursos i fer un racó per moments difícils. Estalviar i preveure que és quelcom absolutament necessari de fer. Aquesta és positiva però en canvi “prendre pour une poire” prendre a algú per una pera significa infravalorar a algú i pensar que és massa ingènua.
Com els nostres veïns ibèrics quan una cosa resulta tenir un final i un acabat perfectes llavors és en francès “la cerise sur le gàteau” la cirera sobre el pastís.
Les persones que juguen amb ser amables a vegades i desagradables en d’altres són el que s’anomena “mi-figue, mi-raisin” mig figa i mig raïm.
I quan fem una visita a algú a la presó (espero que no haguem d’utilitzar aquesta expressió mai de la vida) diem llavors “apporter des oranges” portar taronges, s’entén com portar taronges als presos que es visita.
Per aquells i aquelles a qui els sobren una mica més que uns quants quilos diem en francès “être gros comme une pasteque“, ser gras com una síndria.
La darrera d’avui és una expressió amb una fruita poc comú: l’aranyó. Quan algú és la nineta dels ulls i la persona favorita d’algú altre en diuen “tenir à quelqu’un comme à la prunelle de ces yeux” tenir a algú com a l’aranyó dels seus ulls.
Per aquest primer dijous d’estiu ja en tenim prou. Espero que tingueu l’oportunitat d’anar-vos refrescant de tant en tant…
Memòria i desmemòria.
Ara ja fa uns dies que trobo tot un seguit d’evidències de que a la història hi participem tots però només l’escriuen els vencedors. I sovint passa que hi ha fragments, periodes, personatges i fites que s’esborren dels arxius perquè en desaparegui la memòria. I un cop aquesta s’ha esborrat, aquelles personatges tan transcendents són herois anònims el rastre dels quals s’esvaeix per nosaltres.
Ja fa anys us vaig fer un post sobre dones activistes àrabs. Una d’elles era Doria Shafik que va ser una filòsofa, editora i poeta que lluità aferrissadament pels drets de les dones a Egipte. La van condemnar a arrest domiciliari i finalment morí el 1975. Pocs egipcis d’avui dia saben qui és perquè ha interessat a aquells que escriuen la història, que la seva quedés en la foscor.
De la mateixa manera tenim herois dels que no en sabem pràcticament res aquí. Aquest és el cas d’Amado Granell, un Valencià nascut a Borriana que va lluitar en el cantó republicà i va participar en la defensa de Madrid i Castelló arribant a ser comandant. Però amb l’avenç de les tropes franquistes va haver d’embarcar a Alacant a bord del Stanbrook junt amb altres milers de persones. A Algèria va passar per diversos camps de concentració fins que esclata l’esfereïdora Segona Guerra Mundial i s’uneix a “La Nueve”, una divisió militar creada per Leclerc i composada majoritàriament per exiliats espanyols per a seguir combatent el feixisme. Amado Granell anava al capdavant de la Nueve el 24 d’agost del 1944 a París quan es va alliberar finalment a la ciutat de les urpes dels seguidors de Hitler i és que ell va ser clau per a la salvació de la ciutat de l’amor. I resulta que a Paris hi ha el “Jardin des Combattants de la Nueve” en commemoració al que van fer. A València però ha costat que li atorguin el reconeixement que es mereix i fins el 2017 no se li va dedicar una avinguda i se li va posar una parada de metro. Així potser la gent tindrà curiositat per saber qui va ser aquest heroi de la seva terra. A Alacant, la ciutat on Amado Granell va viure els seus últims dies, se li volia fer homenatge posant el seu nom a un carrer però el govern del PP i Ciudadanos va votar en contra i el líder de la Nueve s’ha quedat sense record explícit allà. Això per a que veieu que la història l’escriuen només els guanyadors.
O de vegades, els que s’han endut victòries no militars, volen caure en l’oblit. Aquest és el cas de les quatre-centes famílies que van participar del cruel negoci de l’esclavatge i que van fer fortuna embarcant esclaus de l’Africa al nou continent. Tenim el nom de l’esclavista José Vidal i Ribas que es va esbombar quan es va capturar el seu vaixell “Conchita” i el fet es va immortalitzar en una pintura. No obstant, ell només va ser un d’aquells catalans que s’enriquiren amb el segrest i la desgràcia dels altres. De tots els humans que s’empresonaven i s’embarcaven en condicions inhumanes cap a les Amèriques només en sobrevivien uns quants i aquests perdien totes les seves llibertats un cop esclavitzats. La història és tan cruel que no estranya que les 400 famílies catalanes enriquides amb aquest negoci brut i criminal vulguin esborrar el passat. I tanmateix no toca. Aquells que viuen avui no tenen culpa del que van fer els seus avantpassats. D’això ja no se’ls pot culpar. Però de no voler fer sortir a la llum l’horror d’aquella època sí se’ls pot acusar.
A tots aquells que acaramullaven fortunes els moviments abolicionistes no els convenien. Un exemple de com l’afany comercial va passar per sobre de la moral va ser el català del Masnou Juan Maristany i Galcerán. Ell pertanyia a una família de capitans i fou pirata i esclavista. En prendre força el moviment abolicionista al nou continent el comerç d’esclaus es va desplaçar i els que volien continuar fent diners van dirigir la seva mirada a la Polinèsia. Maristany va organitzar una expedició a l’illa de Pasqua i va segrestar els indígenes per fer-los esclaus. A l’illa només hi van quedar unes poques dones amb nens i uns quants ancians que no s’havien considerat aptes per l’esclavatge. El que va passar però és que quan Maristany va arribar al seu destí final al Perú, uns mesos abans s’havia prohibit l’esclavitud i a ell se’l buscava per pirateria. L’Armada Espanyola el va ajudar a fugir i després de molts periples es van retornar alguns d’aquells segrestats de l’Illa de Pasqua. Però els caps de família i els individus amb poder havien mort i els pocs autòctons van quedar desemparats sense les seves jerarquies ni estructures. La seva cultura havia estat exterminada per ambició pura i dura.
I del nostre país tornem ara als països àrabs per activar la memòria d’allò que el món occidental ha fet malament i es vol oblidar.
Us heu adonat que una bona part dels països àrabs tenen banderes que comparteixen els colors blanc, negre, verd i vermell? Doncs no és cap casualitat. Els deu països àrabs Jordània, Palestina, Iraq, Síria, els Emirats Àrabs Units, el Iemen, Kuwait, Líbia, Argèria i Sudan tenen aquests colors a la seva bandera. El 1909 es va crear el moviment Al-Muntada Al-Adabi Al-Arabi que estava format per un grup d’intel·lectuals àrabs de l’imperi otomà que anhelava una unitat àrab per agrupar tots els països i donar-los una identitat parcialment comú. Van escollir una bandera que es va inspirar en el vers d’un famós poeta que volia caracteritzar els trets distintius del món àrab. El vers feia així “ blanques són les nostres accions, negres les nostres batalles, verds els nostres camps i vermelles les nostres ferides”. Volia representar la història i la lluita del món àrab per guanyar-se un lloc i un respecte dins de l’escenari internacional. Posteriorment va néixer l’organització nacionalista Al-Fatat que lluitava per la independència del món àrab i en la seva bandera emprava el color negre per representar el califat abbassí, el blanc pel califat omeia i el verd pel fatimí. Amb el temps les dues corrents es van unir en una sola bandera Panàrab. Aquesta va ser adoptada per la gran revolta àrab liderada per Sàyyid Hussein durant el període de la Primera Guerra Mundial. Gran Bretanya i França van prometre donar suport a la independència àrab a canvi de rebel·lar-se contra l’imperi otomà.
El britànic Mark Skyes va jugar un paper clau en aquell moment i va resultar ser un gran hipòcrita de la història. Va dibuixar una versió moderna de la bandera i al mateix temps va dissenyar l’acord Skyes-Picot que repartia el món àrab entre França i la Gran Bretanya.Va pactar amb el moviment sionista per tal d’aprovar la creació d’un estat jueu dintre de Palestina i va impulsar la declaració de Balfour que va obrir la porta a la creació de l’estat d’Israel.
No cal que us recordi que la independència dels països àrabs és una mica fictícia i està tenyida del regust d’aquelles promeses que mai es van acabar de complir. I ara potser si notem un cert ressentiment del món àrab cap a l’occidental i europeu pensem sempre que hi ha uns que escriuen la història i que obliden d’incloure-hi els detalls que no els interessen. El que van fer amb els països àrabs va ser un engany i no l’hem d’oblidar.
La fotografia d’avui és de la Ciutadella de Saladí del Caire. És una imatge que evoca tot l’exotisme de la ciutat d’aquest país on les dones àrabs aconseguiren el dret a vot el 1956 gràcies a l’activista Doria Shafik. Per contra les dones a Suïssa no van poder votar fins el 1971. Això per anar canviant la imatge que tenim dels països àrabs.
Bona setmana a tots!
El llençol mullat, la caixa de xarrera i altres expressions angleses i les homòlogues russes.
Com que el juny m’ha vingut carregat de feina pel curset d’estiu per docents que estic fent ara, el post que tenia pensat per aquest dijous serà ja per la setmana vinent o l’altra i avui em dedico altre cop als meus idiomes favorits. Avui posaré especial èmfasi en alguns conceptes anglesos que tenen un concepte homòleg en rus tot i que no són calcs semàntics. Senzillament vull posar de manifest que per expressar i designar un determinat tipus de persona o situació ambdues llengües tenen recursos.
El primer concepte d’avui us l’explico tot introduint el tema del que serà un dels meus posts sobre la memòria històrica en un futur proper. És el “riff-raff” que és un concepte molt negatiu i pejoratiu que s’empra per anomenar a les persones que tenen mala reputació o que senzillament provenen d’una classe social baixa. Malauradament això de les classes socials és quelcom que encara ens separa als humans tot i que hem avançat una mica en l’estat social i ja no es pot per llei utilitzar terminologia que inciti a la xenofòbia o a l’odi. Això és el que diu la llei i ens toca a nosaltres que intentem fer-la complir. Durant uns anys als espanyols o als italians que emigraven a França se’ls considerava com a gent de classe social baixa i tenien molt mala fama. Eren per això el que en aquella època els anglesos els haguessin designat com a “riff-raff”. En rus el concepte és “низщеброд” que ja de per si sona molt malament perquè la primera part de la paraula “низще” vol dir de sota, de davall. Els alemanys també tenen una paraula per designar a la gent a qui consideraven que havia tocat fons o que eren senzillament criminals “Gesindel”. Sortosament anem avançant i aquestes termes quedaran espero ben aviat en desús.
Quan alguna cosa no acaba de ser gaire sòlida ni té qualitats ben definides, llavors en anglès diem que això és “wishy-washy”.” Wishy-washy” pot ser per exemple un discurs que no és prou assertiu ni deixa cap punt de vista clar. També ho poden ser els colors i estampats d’un teixit, insípids i avorrits. Per al “wishy-washy” els russos empren una locució que m’abelleix molt “ни рыба ни мясо” que vol dir literalment ni carn ni peix. A aquells que ens aixafen la guitarra els anglesos els anomenen de dues maneres diferents o bé “wet blanket” llençol mullat o bé “ party pooper” és a dir el caganer de les festes. En rus són els “кайфоломщики” pronunciat “caifolomshiki”. La paraula russa té l’arrel “кайф” amb el significat de gaudir i passar-s’ho bé i el verb “ломать” que vol dir trencar o destruir. Ara bé un concepte que m’agrada moltíssim perquè considero absolutament genial que una llengua hagi creat una paraula per designar aquelles persones que empren els diners, l’habitació d’una casa, el menjar que se’ls ofereix però no donen res a canvi. Són els “scroungers” vaja. En castellà els anomenem “gorrones” i en anglès “freeloaders”. En rus la paraula és “халявщик” (jaliabshik). L’arrel de la paraula russa és “халява” que significa quelcom gratuït o fácil. A aquells que contínuament esperen de nosaltres que els paguem les coses o que volen tenir una habitació de franc a casa nostra cal tenir-los ben lluny perquè poden acabar amb la nostra paciència. En francés se’ls pot anomenar “pique-assiette” i en alemany són els “Schmarotzer” que es pronuncia com “shmarotser”.
Un terme que em sorprèn i molt de l’anglès és el de “yob” que designa un noi jove que es comporta de manera ofensiva o violenta. Aquesta paraula és de l’slang anglès i no és res més que la paraula “boy” a l’inrevés. A un xicot amb aquestes característiques els russos l’anomenen “гопник”. Hi ha diverses explicacions per l’origen de la paraula russa. Pot ser derivada de “гоп” que vol dir assalt o robatori o bé de “го́пать” que vol dir saltar o fer un moviment brusc. Una tercera versió de l’origen d’aquesta paraula pronunciada com “gopnic” seria que prové de l’acrònim Г.О.П. ( Городское общество призора) que era una institució que acollia nens del carrer i que estava ubicada a Sant Petersburg. Particularment penso que el fet que un nen hagi viscut al carrer no vol dir necessàriament que hagi de ser violent. És obvi que qui porta una motxilla determinada pot ser molt més propens a la violència que qui ha tingut una ninesa ensucrada, però una cosa no implica necessàriament l’altra.
Els bala perdudes en anglès són els “a loose cannon” tot i que en anglès i en rus els “обезьяна с гранатой” són sobre tot persones que actuen de manera que no es pot confiar mai en elles perquè són temeràries i no pensen en la conseqüència dels seus actes cap als altres. El terme rus vol dir literalment “mona amb granada” és a dir un ésser viu que no té consciència del perill d’allò que té a les mans. El bala perduda per nosaltres és més aviat algú del que ja no es pot esperar cap comportament mitjanament bo a la vida. Per tant els sentits són propers però no iguals. L’expressió russa “обезьяна с гранатой” em recorda més a la castellana “un tonto con una pistola”.
A les persones importants amb diners o poder dintre de les empreses els anglesos les anomenen o bé “big fish” o “big cheese”. Els francesos en diuen “gros bonnet” és a dir gorra gran i els russos “важная шишка” que literalment és una pinya important. Sí sí, heu llegit bé, pinya la fruita tropical.
L’últim concepte d’avui és aquell que m’abelleix especialment i que designa aquell individu que xerra i xerra i no calla per a res. En anglès són els o les “chatterbox” caixes de xerrera, en alemany els o les “Plaudertaschen” les bosses de xerrera i en rus es designen amb una paraula que té gènere femení i és “болтушка” del verb “болтать” que vol dir petar la xerrada, xerrar de coses no transcendentals. A una persona que parla molt els francesos la designen amb l’adjectiu “bavard” o “bavarde” però també la poden anomenar de manera més familiar “moulin à paroles” és a dir molí de paraules. A mi menys el concepte de “riff-raff” tots els altres em semblen molt útils en el meu dia a dia. I a vosaltres?
La imatge avui és de Rússia de nou. Per recordar aquell bonic país a qui degut al seu governant ara molta gent li pot agafar tírria.
Bona setmana a tots!
“Lebensabschnittsgefährter” el company de fragment de vida i l’exactitud alemanya.
Justament quan la setmana passada estava escrivint el post per aquesta se’m va acudir que tard o d’hora hauria de fer un post íntegrament sobre paraules que s’utilitzen en alemany per a designar afectuosament a les persones que ens són més properes com la nostra parella o els fills. I és que l’alemany tan tècnic i precís com és no té una paraula exacta per a designar el company o companya sentimental. Aquí veureu que nosaltres els catalans també hem tingut fases amb modes per designar a la nostra mitja taronja. En temps passats que poden correspondre a l’època dels meus avis es passava de festejar amb un pretendent a que aquest fos el promès i després el marit. Els meus pares van estar festejant dos anys i als anys cinquanta o seixanta potser es parlava del “novio” o “novia” emprant el terme castellà que no només s’utilitza per als futurs marits i mullers en el moment del casori sinó als integrants d’una relació més o menys estable. Quan jo era petita encara es parlava de que aquest o aquella ja tenia “novio” o “novia” però aquest concepte va quedar obsolet en algun moment determinat. Dels anys noranta fins el dos mil o dos mil i pocs recordo que va sorgir un nou concepte que es va fer servir durant molt de temps: “el company o companya sentimental”. Suposo que el terme català “xicot” i “xicota” està molt bé però a mida que la societat evolucionava i es formaven parelles noves de major edat “xicot” o “xicota” semblava una mica incongruent. Semblava estrany presentar a la família la persona amb qui estaves als quaranta amb el qualificatiu “xicot” o “xicota” que escau només als més joves. I d’allí que vagi sorgir el terme “company o companya sentimental” que a mi encara em sembla encertat.
D’ençà un temps hem substituït en el nostre llenguatge aquest terme pel de “parella”. Presentem aquell amic o amiga amb qui compartim intimitat com a “parella”. Aquesta paraula té una avantatge inconfusible i és que no especifica el sexe del qui has triat.
Els meus alumnes i alumnas d’alemany queden sempre força planxats quan els hi dic que el terme usual per designar la parella en alemany és exactament igual que per designar un amic o una amiga. Així doncs el teu company sentimental a Alemanya és el “Freund” i la companya “Freundin” i només se sap si es tracta d’una amistat o quelcom més íntim si hi afegeixes el “mein” o “meine”. No és el mateix parlar d’un amic que del meu amic. Amb això ja queda clar. Tanmateix no convenç molt a l’alumnat. Els anglesos són un pèl més específics perquè afegeixen el “boy” o “girl” davant del “friend” i amb això ja s’indica que l’estatus és especial. No obstant l’alemany també té possibilitats per expressar una relació estable i seriosa que no ha arribat encara a legalitzar-se en forma de contracte matrimonial. Entre el “Freund” i el “Freundin” i el “Ehemann” marit o “Gatte” i la “Ehefrau” o “Gattin” hi ha un pas intermedi que es pot designar. Per cert, “Ehemann” i “Ehefrau” volen dir home per matrimoni i la dona per matrimoni. La paraula “Gatte” i “Gattin”, que ja ha caigut en desús, prové del germànic occidental “ga-gadön” que és el camarada o company/companya. És a dir que aquesta forma més antiquada posava més èmfasi en el component d’amistat i complicitat entre els membres de la parella que la més actual. Tornem però al pas intermedi. Com ja us he dit entre “Freund-in” i “Ehemann i Ehefrau” hi havia un altre mot que és “Lebensgefährter” o “Lebensgefährtin” que vol dir el company o companya de vida. A mi és un concepte i un mot que sempre m’ha abellit força i que es torna a fer servir i no només a Alemanya. Ara per exemple ja fa unes setmanes una amiga va publicar una comentari a les xarxes socials amb una foto del seu marit on demanava als companys i coneguts que si veien al seu “company de vida” que li felicitessin l’aniversari. Sembla doncs que ara per molt que hi hagi un paper que hagi legalitzat una relació, hi ha gent que prefereix anomenar el “marit” company de vida. I és que al marit t’hi vincules a través dels papers però al company de vida el tries cada dia.
Tornem però a l’alemany i als alemanys perquè durant els anys noranta i més enllà i tot, van decidir reciclar i modificar el terme “Lebensgefährter” o “Lebensgefärtin” i afegir-hi al mig “Abschnitt” que no és res més que “fagment” o període. D’aquesta manera el “Lebensgefährter” es va convertir en “Lebensabschnittsgefährter” en company del fragment de vida. Tot té una interpretació però certament aquest “Abschnitt” al mig sembla que confereix al terme un caràcter de temporalitat inequívoc. La teva parella no es prendrà igual que l’anomenis “Lebensgefährter” que no pas “Lebensabschnittsgefährter” que sembla que pressuposa que només t’acompanyarà uns determinats anys de la teva vida.
Que les relacions poden o no durar ho sabem tots. No obstant el concepte de “Lebensabschnittsgefährter” no ha triomfat gaire perquè sembla que poses data de caducitat a la relació. A internet es poden trobar comentaris al respecte. Algú per exemple va preguntar públicament com s’ho prendrien els altres si la teva parella et presenta com a “Lebensabschnittsgefährter”. La majoria va respondre que llavors ells presentarien el company com a “futur ex-parella” o “futur exmarit”. Per això mateix, perquè pensar tant en el que pot o no ser el final de la relació ja és un gerro d’aigua freda.
Per designar la parella els francesos tenen el seu “copain” i “copine”, és a dir company o companya. I els russos també tenen unes quantes paraules per designar la parella que encara no ha esdevingut oficial però emprar-ne una o una altra depèn de l’edat del que la utilitza i del context en què la fem servir. La traducció literal del “Freund” i “Freundin” alemanys seria “друг” (drug) amic i el femení “подруга” (padruga). Però aquí no està clara que la relació entre les dues persones sigui d’intimitat. Si les persones que parlen són joves llavors potser fan servir “пaрен” (paren) que vol dir només “noi” i l’equivalent femení de noia que és “девушка” pronunciat (debushka) Hi afegeixen el possessiu meu o meva i avall. I alguns també l’anomenen “паpтнёр” (partnior) que és el “partner” en el sentit de soci. Sona molt comercial ho sé. I si parlem del món literari o poètic, els russos també fan servir el que seria en anglès el “darling”, “любимый” (liubimi) que és literalment el meu preferit o més estimat i el femení “любимая”,(liubimaia) la meva preferida. Per quan ja han formalitzat les relacions amb un contracte matrimonial en tota regla hi ha el “муж” (mush) marit i “жена” (shenà) muller o un pèl més anacrònic i passat de moda com el “Gatte” tenim el “супруг” (suprug) i la “Gattin” “супругa” (suprugra).
El que em sembla és que ni el francès, ni l’anglès ni el rus han estat capaços d’un grau d’exactitud i de dosi extrema de realitat com l’alemany amb el seu „Lebensabschnittsgefährter“ o „Lebensabschnittsgefährtin“. La paraula mateix ja pot espantar a qualsevol aspirant d’aprenent a alemany, o qualsevol futur company de vida no us sembla?
La fotografia és d’una estàtua que es pot veure a peu de l’Albertsbrücke de Dresden. Bona setmana!
marionamar 