Capitalisme i comunisme.

 

Farà cosa d’uns mesos, un vell amic meu d’Alemanya, el Danilo, va escriure un post al Facebook al que vaig haver de reaccionar ràpidament. Hi mostrava la foto en uns magatzems i comentava que quan ell era jove, a la RDA, no hi havia suficients productes i per tant no podia satisfer les seves necessitats consumistes. Afegia que ara, als seus cinquanta anys, el problema era que de productes sí que en trobava però no podia permetre’s comprar res. Els seus afanys d’adquirir i acaramullar possessions han estat frustrats per un motiu o per un altre.

Per tranquil·litzar-lo vaig respondre al post que havia escrit ell de la següent manera: li vaig dir que a la RDA sí hi havia productes, però en edicions limitades, i que per tant tothom tenia si fa o no fa el mateix. No obstant ara, en una Europa plenament capitalista, ens passa gairebé el mateix amb l’agreujant que l’estat no ens garanteix un treball de per vida. Hi penso cada cop més sovint quan necessito quelcom tan bàsic com la roba. De botigues n’hi ha unes quantes que veig repetides per tot arreu i que, majoritàriament, pertanyen al grup INDITEX. Si em vull comprar quelcom que no porti ningú més o que no trobi repetit quatre o cinc vegades en un dia, ho tinc magre. I el panorama esdevé desolador si sortim a l’estranger.França mateix, on he passat els dos darrers estius serveix com a exemple. El principal carrer comercial de les ciutats està farcit de les titàniques botigues INDITEX o, a falta d’aquestes, les típiques H & M i Pimkie. Amb uns productes adaptats i molt similars als que trobaré aquí sense sortir del meu barri.

A l’antiga República Democràtica Alemanya es podien comprar als Intershops, productes dels països de l’oest que no es venien en botigues de l’est. I és que importar-ne suficients quantitats per satisfer els habitants orientals hagués estat massa car. De tal manera quan un havia estalviat prou, i estalviar no era difícil, es podia adquirir per un preu abusiu un article de moda que el fes a un diferent.

El sou d’un treballador oscil·lava entre els mil i els mil vuit-cents marcs i un metge no tenia un salari gaire superior al d’un dependent. La RDA volia fomentar l’estat dels “Bauer und Arbeiter”, els grangers i els treballadors, entesos com els de fàbrica i no volia afavorir els acadèmics amb sous molt més alts. Els lloguers eren assequibles i podien anar dels trenta als dos-cents marcs. I per acabar-lo d’arrodonir, les vacances dintre del territori de la RDA estaven finançades. Així doncs de calers els habitants de la RDA en tenien prou. No obstant, els mancaven productes agradívols per gastar-los. Els plàtans, sense anar més lluny, eren una fruita preuadíssima. Com que era un producte d’importació, el govern només podia permetre’s comprar-ne per Nadal i per això moltes famílies alemanyes feien cua durant hores al supermercat per emportar-se’n uns quants a casa abans de que s’acabessin i haguessin de tornar a esperar tot un any.

Això per no parlar del famosíssim cotxe “Trabant”, pel que s’havia d’esperar uns dotze anys ja que el govern no en podia produir suficients i a més perdia diners en la seva manufactura.

Quan va arribar la reunificació els alemanys de l’Est es van llençar eufòrics a comprar aquells productes desitjats durant anys.

Per això li vaig respondre al Danilo que no veia gaire la diferència entre la situació de la RDA i la d’ara. Tenim una pila de botigues que ofereixen totes si fa no fa el mateix. I estan repetides per tot el globus de manera que costa “ser diferent”. El problema afegit avui dia és que per una banda l’economia es basa en el consumisme continuat i tot està pensat per fer-nos voler acaramullar més i més coses, quan sovint el principal problema és la manca de recursos.

La gent de la RDA no podia comprar per manca de productes i molts d’ells ara no ho poden fer per manca de diners. La qüestió és: què és pitjor? Tenir diners i viure en un món on no hi ha productes agradívols per poder ocasionar el plaer escàpol de l’adquisició del que ens agrada? O bé viure en un món on es produeix en excés i on se’ns vol fer creure que sense consumir no podem ser feliços?

Desgraciadament crec que a nivell de sostenibilitat ecològica la primera variant és millor. Les muntanyes immenses de residus dels abocadors ens recorden que molts productes tenen una vida curta. L’economia capitalista no funcionaria sense fer-nos comprar contínuament. És el que s’anomena obsolescència programada. Els productes de baixa qualitat que comprem estan destinats a omplir el buit que la societat ens ha preparat per sentir. Però l’omplen de veritat? O millor dit, l’omplirien si fóssim conscients que per tal que una minoria de gent pugui comprar fins caure rodó, en anglès “shop till you drop” és absolutament necessari que una altra part del món visqui amb els mínims?

Malauradament la majoria no tindrà mai la possibilitat d’esbrinar si realment es necessita tant per viure com ens volen fer creure. El que realment importa, ens agradi o no, continua sent quelcom que mai es podrà comprar amb diners. Sona a tòpic però la veritat és que una passejada per la platja amb bona companyia no costa ni un cèntim però omple probablement més que la majoria de les compres que fem impulsivament…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s