Pintor de boira (IV)

224360_1945974364751_6401501_n

La Laura s’assegué a la saleta amb els peus inflats dins la palangana. Quan es desembotornessin ja aniria a fregar els plats. Reclinada al sofà blau marí, notà que el seu lumbago finalment es relaxava. Deu minuts. Era el seu temps de descans abans de vèncer la mandra i dirigir-se a la cuina a preparar quelcom . La cuina no era el seu punt fort, però l’Ahmed no tenia cap intenció   de posar-se a fer menjars a casa després d’hores de feina entre fogons. A ella se li feia encara més difícil cuinar en aquell país, la gastronomia autòctona no la motivava gens ni mica. Allà tot tenia un altre gust i les hortalisses fresques eren cares. Era terra seca. Els pebrots, les albergínies i l’enciam ja li sortien per les orelles i la carn de xai també.

Va treure el peu lentament de la palangana i començà a moure’l descrivint moviments circulars mentre es fixava en la lluminària que entrava per la finestra de darrere seu. Tot i la persiana, el sol inquisitiu la perseguia i els racons ombrívols li semblaven un refugi. Va aixecar l’altre peu pensant quins plats típics li resultarien més senzills per aprendre a elaborar-los abans no vingués la família de l’Ahmed. Seria una prova de foc.

De moment, les classes de la Bushra no havien aconseguit que els menús de la Laura tinguessin   gust àrab. Va concloure que, molt probablement, acabaria servint-los pollastre al cus cus en lloc de la macluba.Era infinitament més fàcil i no hauria de passar tantes hores a la cuina en va. Tancà els ulls i es deixà emportar pels sons del carrer. Els clàxons no s’aturaven ni per un instant i li colpejaven les orelles, atentes als sons de les converses de les cases dels veïns. Aquella remor la neguitejava perquè no entenia ni un borrall i tot li semblava una discussió quan, en realitat, molt possiblement tan sols dialogaven. Els àrabs tenien per costum enraonar en veu alta i gesticular, eren més efusius que els hispans.

Les xerrameques de les cases contigües la van fer pensar en sa mare. Ella també s’havia hagut d’acostumar al so del català que, com a andalusa, se li havia fet molt sec al principi. La Laura era afortunada, l’havia après sense gaire esforç. Molts dels seus amics, en canvi, no l’havien ni practicat i encara tenien problemes per parlar-lo . El Moisés havia crescut amb ella a dos carrers i no era capaç d’articular ni una frase en català. Si no espavilava, l’àrab la tancaria a casa seva i la deixaria aïllada del món. Només podria limitar-se a fer les tasques de la llar i tan sols es relacionaria amb aquelles persones que sabien dir quatre coses en francès. I no n’eren gaires, perquè a Egipte, en general, la llengua estrangera dominant era l’anglès. Una situació ben ògica després de tants anys de dominació gens subtil.

El benestar dels seus peus es va anar estenent per tot el cos i s’acabà endormiscant, però el so de les claus al pany la despertà.

Laura!

S’incorporà ràpidament oblidant els peus en remull. El resultat va ser un escampall d’aigua.

Ell encara no era a la sala i va poder mig eixugar l’aigua del terra amb la tovallola. Però no va tenir temps de cordar-se els darrers botons de la camisa. Des de la sala va percebre dues veus. Un veí potser?

—Laura?

Mig ajupida encara arreglant els desperfectes, la Laura aixecà la mirada per trobar la del seu marit i la d’un home d’una edat similar però alt, ros i força corpulent.

—Hola! –—féu ella desprevinguda —, no m’havies dit que portaries visita.

—No t’amoïnis. No ho sabia. El senyor Nikolaiev i jo ens hem trobat per les escales. Ens buscava a nosaltres, o més aviat, de fet, a tu.

–A mi?

El noi va obrir la seva motxilla de pell i en va treure quelcom. Era la cartera que la Laura havia oblidat a la taula del cafè de Khan-al-Khalili. Els colors li van pujar a la cara sense cap mirament.

—No m’havies comentat que haguessis perdut la cartera, Laura… el senyor NIkolaiev ha hagut de fer recerca per poder-te-la tornar.

—Sergei. Em dic Sergei. No cal que em digueu pel cognom. I tampoc ha estat tan difícil trobar-vos. L’ambaixada m’ha donat de seguida l’adreça. En el cas de les persones amb papers és qüestió de com a màxim una hora.

—Voleu prendre quelcom? Us puc oferir suc de llimona casolà, un te a la menta, te Jordà amb sàlvia o un cafè.

—Per a mi un te –va fer l’Ahmed tot assenyalant el sofà al convidat per tal que si assegués.

—A mi també m’anirà bé –s’hi afegí el ros.

–Jordà amb sàlvia o la variant egípcia de l’estiu amb menta? a la meva dona li encanta amb menta.

—Doncs un amb menta.

La Laura, com s’esperava d’ella, va anar a la cuina a preparar el te. Havia tingut sort de poder fregar-ho tot en un moment sense que ni l’Ahmed ni la visita vegessin aquell mullader. Col·locà la infusió dins la tetera platejada que havia comprat a Khan-al-Khalili amb la Bushra i sobre la safata platejada hi diposità també tres gots de vidre. L’únic no oriental d’aquell te era ella mateixa. Vestida amb texans i camisa de quadres no semblava adequat servir-lo. Però no tenia temps d’anar a canviar-se i portà la safata a la sala. L’Ahmed i la visita s’havien assegut de costat al sofà. Va servir el te a la taula de centre i va seure a la butaca.

—Si hagués sabut que vindria visita m’hauria arreglat una mica.

—Per què? A mi em sembla refrescant veure una dona vestida a l’occidental de cap a peus.

—Fa molt temps que ets aquí?-—va preguntar l’Ahmed.

—Uns sis mesos. Vaig venir a fer un reportatge de la ciutat i el Caire em va semblar tan fascinant que vaig demanar al diari on treballo de quedar-me a Egipte de corresponsal.

—Un periodista! Què interessant! Deus viatjar molt per feina –continuà interrogant l’Ahmed.

–No em puc queixar. Els viatges curts no m’apassionen perquè no et donen temps de conèixer res en profunditat, però fer de corresponsal ja és una altra cosa…

—I d’on ets, si es pot saber? El teu nom i cognoms semblen russos, però potser ets ucraïnès, o serbi, o d’algun país eslau…–La Laura se’l mirava amb deteniment. Parlava un francès impecable. No s’imaginava que un rus el pogués dominar d’aquella manera.

—Sóc rus de naixement però els meus pares es van traslladar als Estats Units quan jo era un adolescent. El meu pare havia treballat a la base militar de Kronstadt prop de Sant Peterburg i va començar a tenir problemes amb alguns caps. Vam haver de fugir a Finlàndia. , Però allí no ens hi vam sentir de gust i després d’un any absolutament necessari per recollir uns estalvis vàrem marxar als Estats Units amb una mà davant i l’altra al darrere, com qui diu. I aquesta és la meva història de manera molt resumida. I vosaltres? —el Sergei va mirar la Laura als ulls—. Com heu vingut a parar aquí?

—Jo treballo al sector hoteler i en aquest moment sóc cap de personal de la cuina.

—I a quin hotel?

—Al Sofitel.

—Tot un hotelàs! Com és tenir gent a càrrec teu?

—M’agrada la responsabilitat i el treball en equip. Que el personal et faci cas depèn del seu grau de motivació, però això forma part de la meva feina. Estressant ho és, això sí. M’ocupo que el rebost estigui ple per a preparar els àpats, que tothom compleixi la seva funció a la cuina, i que els menjars se serveixin a l’hora que toca. No obstant, no és una feina apassionant.

—Jo no estic gaire acostumat a treballar en equip. Prefereixo respondre només de la meva activitat. Per això sóc periodista, pràcticament em puc moure tot sol sense haver de necessitar ningú més. I tu, Laura, què fas?

—Jo no tinc cap feina important ni de responsabilitat, ni l’he tinguda mai. El negoci familiar a casa era un bar d’allò més modest en una ciutat petita del nord d’Espanya. Vaig créixer preparant cafès i entrepans i no he tingut l’oportunitat de fer res més. A casa no van sobrar mai els diners, i quan el meu pare va marxar deixant la mare sola, a ella li va costar molt tirar-nos a mi i als meus germans endavant. A les ciutats petites la vida no té al·licients.

—I on vas aprendre el francès? —preguntà el Sergei, sorprès del nivell que mostrava la noia.

—Doncs a l’escola una mica, una altra mica amb mon pare…, Però principalment pel meu compte en les poques hores lliures que tenia. I d’amagat de la mevamare, és clar.

—I sempre has treballat de cambrera?

–No, quan vaig fer els disset vaig començar a treballar a l’hivern d’auxiliar administrativa a temps parcial. Res d’interessant. Vivia en un món tancat i remenut. Conèixer l’Ahmed i venir a viure amb ell a Egipte ha estat el millor que m’ha passat.

—Doncs quin canvi, oi?

–Sí, espectacular! –La Laura va oferir al Sergei una gran rialla pensant que, possiblement, era l’únic que podia aportar a una persona com ell.

—Escolta, per què no et quedes a sopar? —se li va acudir a l’Ahmed—. Fa setmanes, per no dir mesos, que no tenim ningú a casa, i tu ben segur que ens podràs posar al dia de moltes coses…

—Seria un plaer sopar amb vosaltres! Només tracto amb la gent que entrevisto aquí, i la veritat és que quan no treballo deambulo completament sol. Però avui no puc. He d’escriure a la redacció i aprofitaré les primeres hores de la nit perquè així a Nova York és de dia i ells reben les noticies fresques.

—Doncs en una altra ocasió ! I així tindré una motivació per intentar preparar quelcom comestible! -—va fer la Laura entusiasmada.

—I per si de cas no se’n surt, ja l’ajudaré jo… A la meva dona no li agrada gaire la cuina…

—Doncs fet. Quedem un altre dia.

Van intercanviar-se els números de telèfon i el Sergei va marxar que ja eren dos quarts de set de la tarda. Quan l’Ahmed va tancar la porta del pis la Laura va recollir el servei de te i va anar a la cuina a fregar-lo. Ell es va quedar observant-la des de l’entrada i li va dir:

—Com és que no me n’havies dit res, que havies perdut el moneder? Era prou important, no creus?

Sense dir ni paraula ella va continuar endreçant.

—Ei! Mira’m, si et plau, i respon! —el seu to era aspre .

Es va girar lentament per mirar-lo als ulls

–No ho vaig trobar necessari. Pràcticament no hi duia diners . I pel que fa als papers, els hauria arreglat jo mateixa sense atabalar-te. Tinc molt de temps…

Amb el braç alçat i repenjat al marc de la porta, l’Ahmed la va mirar severament als ulls durant uns segons sense dir res. Ella va continuar eixugant les tasses i no va donar més explicacions. L’Ahmed va marxar de la cuina. Al cap d’uns minuts, la Laura va tornar a sentir la porta. Aquesta vegada amb un cop fort i sec.

*****************

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s