El Nadal: Una tradició molt poc cristiana.

 

 

Del 24 de desembre al sis de gener a Espanya, i a una bona part del món occidental, es celebra el Nadal. Bé, a excepció per exemple dels testimonis de Jehovà, que no ho celebren perquè no està escrit als evangelis que s’hagi de fer.

I és que, potser, alguns encara pensen que el Nadal commemora el naixement de Jesús quan en realitat l’església catòlica va adoptar i maquillar una festa completament pagana, tot declarant el 25 de desembre data del naixement de la figura històrica sobre la qual es basa el cristianisme. Fent-ho absorbia i acceptava rituals pagans que s’han perpetrat fins ara sense que en reconeguem l’origen.

Que el 25 de desembre no va haver-hi cap pessebre és un fet fàcilment constatable només llegint les escriptures. Es menciona que Crist va néixer en un moment en què els pastors estaven al camp amb els seus ramats i, en aquelles terres, d’octubre a abril és època de pluja. Els ramats pasturaven posteriorment. La majoria d’historiadors situen el naixement de Jesús cap a la primavera. Finals d’abril o maig. Per què doncs l’església va voler celebrar el naixement el 25 de desembre? La resposta és molt senzilla. S’havia de fer coincidir amb el solstici d’hivern que era celebrat arreu pels pagans i, de fet, molts dels elements que considerem típics del Nadal com l’arbre, per exemple, són elements que hem arrossegat de rituals pagans i que a l’església li va convenir mantenir. Era qüestió de donar als “no creients” allò que adoraven i integrar-ho a la nova religió per guanyar adeptes.

Però tornem al solstici. Pels pobles del nord l’època d’hivern era la més dura de l’any i les possibilitats de sortir-se’n viu escasses. En un escenari blanc i gèlid l’única figura que es manté verda i fresca és l’avet. És lògic doncs que els druides, els celtes i els pobles germànics el consideressin un arbre sagrat. Per això, durant el solstici d’hivern, ells celebraven el retorn de la llum- els dies es comencen a fer llargs- talant un arbre, el tronc del qual feien cremar durant dotze dies ni més ni menys. Dotze. Ara compteu. De Nadal fins a Reis passen 12 dies.

Aquesta és la part més dolça de la història. De fet la celebració de Yule tide no ho era tant perquè al tió gegant se li feien ofrenes vives que podien molt bé haver estar humanes. Es sacrificava l’ésser viu cremant-lo prop del tió i aquest representava la fertilitat. Pels druides i pels celtes l’avet era un símbol fàl·lic es veu.

Ara anem a un altre racó de l’Europa precristiana: Roma. El 25 de desembre els romans celebraven el solstici d’hivern amb un festival que durava dies i que permetia tot tipus de disbauxes. Les festes s’anomenaven Saturalia en nom del déu Saturn dels excessos i fins i tot els més menuts participaven de la ingesta d’alcohol i les activitats sexuals variades que tenien lloc durant aquest període en què tot estava permès. La festa pels menuts va passar a anomenar-se Juvenalia. En definitiva però, els romans havien adoptat també la tradició de celebrar l’equinocci a través del Déu d’origen Persa Mithra o Mitra, l’origen del qual es pot anar a trobar a la Índia. Aquest déu s’identificava amb el sol i feia d’intermediari entre el cel i la terra i era, a més, fill de la verge Anahita. Es va fer popular entre els romans i com que el seu naixement se situava el 25 de desembre però no pertanyia al conjunt de divinitats romanes oficials, les autoritats de l’època es van estalviar al persecució dels adeptes al déu del sol inconquerible tot declarant Saturnalia festa de veneració popular. Si no pots vèncer l’enemic, uneix-t’hi.

Els soldats romans van expandir la celebració de Saturalia o del déu sol Mithra per tot l’imperi i així, quan el Cristianisme ja s’havia convertit en religió oficial, els excessos que es cometien en període del solstici d’hivern continuaven sent vigents. Més encara potser un cop el cristianisme s’havia imposat perquè els germànics, els pobles del nord i els celtes van integrar totes les seves tradicions paganes del solstici a la celebració dels voltants del 25 de desembre. Al segle IV després de Crist el govern de Roma va declarar el 25 de desembre celebració oficial. Els pares de l’església eren plenament conscients que la figura de Jesús no havia nascut a l’hivern i que, a més, en cap evangeli es menciona que Crist volgués que el seu naixement fos celebrat. No obstant, la institució de l’església havia de “maquillar” definitivament la pràctica dels costums i rituals pagans fossin d’origen romà, com Saturnalia, o fos la veneració de Yule o l’avet pels germànics i celtes. Al segle VII després de Crist, l’església va enviar un mandat a Agustí de Canterbury dient-li que tots els costums pagans havien de ser incorporats a la doctrina cristiana. Es va deixar entrar l’arbre de Nadal a les cases però, de fet, posar una espelma a les finestres indicava que la família a qui pertanyia l’arbre estava celebrant el Yule tide. Avui dia encara es poden veure espelmes a les finestres de les cases d’Hollanda durant el Nadal.

Els excessos de la celebració dels Nadals van arrossegar-se i van pujar de to de tal manera que el 1652, després de l’execució del rei Charles I a Anglaterra, el govern va prohibir la celebració de la festivitat. L’Alcoholisme, el sexe al carrer i fins i tot els assassinats havien pres el lloc de la veneració de qualsevol déu. Els puritans que van anar a Amèrica també van intentar imposar una no celebració de la festa al nou continent.

No obstant això, altres petits déus que no eren ni Crist ni Mithra ja havien conquerit el període del solstici. El primer d’ells va ser el déu Odin, conegut pels germànics i pels víkings i de veneració estesa en general als països nòrdics. Segons la mitologia nòrdica, aquesta divinitat corpulenta i amb barba es passejava durant l’època del solstici d’hivern en un carruatge pels cels i decidia qui havia de viure o morir aquell any. Era un déu molt temut. La seva figura es va fondre amb la de Thor i també amb la d’un bisbe turc anomenat Nicolau que, segons la llegenda, va ser capaç de convertir el dimoni en el seu servidor.

La tradició del sant Nicolau està documentada als Països Baixos a partir del segle XVII i allà se’l anomenava “Sinter Klass”, que va passar a ser la figura més esperada per tots els nens a Europa i a Amèrica, territori on molts habitants dels Països Baixos van haver d’emigrar.

A Nicolau també se li atribuïen qualitats similars a les del déu cristià. Omnipresent perquè viatjava per totes les cases per deixar regals als nens, i amb coneixement total i absolut dels homes, perquè sap quins nens es porten bé i quins no.

Recordem que molts europeus van fugir a Amèrica per motius religiosos. Els puritans mateixos buscaven una doctrina allunyada dels dictàmens de l’església catòlica. Ells no volien celebrar el Nadal. Per altra banda els immigrants dels Països Baixos van portar la seva tradició del “ Sinter Klass” el 1626, i la van celebrar probablement més o menys en secret fins que la festa del Nadal va ser votada legal el 1890.

Les corones de vesc també venen de la tradició celta però han estat incorporades al Cristianisme. I de fet, pocs elements queden que siguin purament cristians del Nadal. Fins i tot la imatge del nen Jesús a l’estable és, en part, una còpia de la història del déu Mithra. D’ell també es diu que se’l va embolcallar en un farcell i va ser adorat pels pastors…

I què n’hem de dir dels colors del Nadal? El vermell, el verd i el daurat? El vermell representa la sang i probablement recorda els sacrificis que es realitzaven al déu Yule. El verd representa la frescor i el renaixement. I el daurat la prosperitat.

En realitat les boles amb què guarnim l’arbre de Nadal van ser acceptades per l’església quan es va decidir que representaven les pomes del jardí d’Adan i Eva. Quina imaginació oi?

Segur que encara hi ha una pila d’elements nadalencs que ens podrien recordar l’origen pagà d’aquesta festa tan entranyable. I a mi personalment m’és ben igual què celebro durant aquesta època de descans hivernal. Els arbres, els llums del carrer, l’esperit de solidaritat i la grossa de Nadal i de Cap d’any ens reparteixen a tots il·lusió. En especial als més menuts. Potser les que més pateixen la celebració són les mestresses de casa que han de cuinar per tota la família i els pares que han de comprar els regals a l’últim moment. Sempre he trobat el Nadal màgic. I potser des de que conec quina connexió hi ha entre aquesta festa i les antigues religions més properes a la natura encara m’agrada més. I si esborro la imatge dels sacrificis a Yule, la figura de l’avet em transmet pau i tranquil·litat i la idea de que cap religió pot esborrar del tot la condició humana i que, ens agradi o no, aquesta està supeditada a la natura que és més poderosa que nosaltres…

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s