La Camarga i santa Sara Kali

 

 

Calculant a ull sobre un tradicional mapa d’aquells que no hi ha manera de tornar a plegar, des de Pont de Crau fins a Saint Maries de la Mer hi ha uns quaranta minuts de recorregut en cotxe. I potser és cert, tanmateix val la pena estirar-los de tal manera que un pugui fruir del paisatge exuberant de verd fresc i arbres altius que llancen la seva ombra benèvola quan el sol d’estiu torra de valent. Travesso una petita part del que va ser en temps antics una illa consagrada al Déu egipci  pare del sol Ra i que ara s’estén en tres comunes que són Arles, Port Saint Louis i Saintes Maries de la Mer, essent la zona humida més gran de França i la quarta més gran d’Europa. Es llegeix perfectament en el color de la vegetació tan perfecta que només podria ser una fotografia retocada. Però no ho és! Arribo a Saint Maries de la Mer desitjant potser captar de manera escàpola allò que s’espera de la Camarga: cavalls salvatges galopant lliurement i toros pastant plàcidament. I també arribo amb dues grans preguntes que em ballen pel cap des de que he sortit d’Arles: Per què la localitat es diu Maries en plural?  I per quin motiu és la Camarga i més concretament Saintes Maries de la Mer enclavament de pelegrinatge gitano.

La primera imatge que rebo de la petita vila és la d’un indret extraordinàriament endreçat curull de cases baixes d’un color groguenc que contrasta amb el blau intens del cel. Els turistes hi circulen animadament però em sorprenc en trobar-me davant una platja extensa de sorra grisosa i pràcticament buida. Més tard comprovaré que a les cinc de la tarda l’aigua és gelada i potser deu ser això que fa que a dos quarts d’onze encara no hi hagi gaires valents tastant la temperatura…

Em dirigeixo en direcció a l’església que veig de lluny i em trobo en una plaça on una bailaora executa la seva dansa enèrgica al so de les guitarres espanyoles. Per uns moments m’he de tornar a recordar que sóc a França i no a Andalusia. És clar! La tradició gitana! Aquí el flamenc i els toros són el pa de cada dia. Se m’acosten unes gitanes a les que faig fora fingint ser russa i no entendre el francès. El truc em funciona sempre. L’Església darrera la qual s’ha instal.lat l’escenari és L’église de Notre Dame de la Mer. Bé, aquí sembla que només parlin d’una verge en comptes de dues… Em quedo una estona mirant l’espectacle però decideixo dirigir-me al port per reservar un petit trajecte en barca pel riu. La Camarga és zona de delta i té 25.000 hectàrees cultivables. Majoritàriament s’hi produeix arròs, sal i vi.  Aquí el plat típic és la carn de toro i un arròs i els restaurants ofereixen menús per uns preus similars als de la nostra Costa Brava.

A dos quarts de tres el vaixell empren el seu recorregut amb els seus passatgers suats desitjant que el trajecte proporcioni aire per calmar la ferocitat del sol. No sembla gens estrany que temps enrere la Camarga s’hagués consagrat al Déu sol. Aquí sembla caure-hi amb més ràbia que a d’altres llocs! L’hora i mitja de camí em passa volant perquè el meu ull vol aclaparar a través de la càmera alguns dels tresors de la regió: els toros, un cavall salvatge refrescant-se ignorant totalment la nostra presència i unes aus que no sabria anomenar però que no són tan vistoses com els flamencs ni de bon tros. Aquests no ens han volgut fer l’honor amb la seva presència.

Quan els guies estan asseguts i jo ja m’he cansat d’anar de proa a popa per fotografiar-ho tot, aprofito per demanar-los-hi per quin motiu precisament aquella localitat és territori gitano. S’hi adora la Santa no beatificada Sara Kali o Sara la Negra, em diuen. I moltes gitanes d’arreu del món que no poden quedar embarassades venen aquí a portar-li un mocador a la santa perquè les faci fèrtils. Ja esbrinaré més tard la història de Sara penso mentre escolto atentament que la corrida camarguenca no té res a veure amb l’espanyola perquè ells no maten el toro sinó que el guarneixen amb guirlandes que li han d’anar traient durant l’espectacle taurí. M’alleuja el cor veure que els camarguencs han sabut adaptar la tradició i millorar-la mantenint la dignitat del toro i la del torero. Pel que m’expliquen els guies  els ramaders de la zona presenten cada any els seus millors exemplars a concurs i el guanyador és guardonat amb el toro d’or que fa al seu amo famós durant ben bé mitja dècada. El toro de la regió, a diferència dels espanyols és menys robust i té unes banyes que miren cap al cel. També em revelen que el famós cavall camarguenc té la particularitat que és vermellós negre  quan neix i es torna blanc amb els anys. M’embadaleixo mirant els el verd blavós de l’aigua d’aquest delta i els arbres dibuixant una silueta graciosa sobre el cel clar. Penso en el que em té intrigada: La història de Sara Kali que resseguiré més tard. Segons explica la llegenda que s’ha fet famosa a la Camarga, Sara Kali era una esclava negra procedent d’Egipte que acompanyava a Maria Magdalena, Maria Salomé i Maria Cleofàs quan després de la mort de Crist ja no van estar segures al seu territori. La història manté que se les va posar junt amb dos homes a una barca que anava a la deriva i que Sara Kali, servidora de les dones, va jurar no descobrir-se mai el cap si se salvaven. Van arribar a la Costa francesa, a la regió de la Camarga, on es van posar a predicar la paraula de Jesús. Algunes fonts potser malintencionades citen que Sara Kali va demanar almoina per les seves senyores i d’aquí que els gitanos l’adoptessin com a patrona. D’altres diuen que com que Sara era originàriament d’Egipte d’on antigament es creia que venien els gitanos, aquests l’adoptaren com a patrona. Que durant molt de temps s’ha cregut que els gitanos venien d’Egipte ho demostrà la seva denominació anglesa: gipsy  d’aquí la similitud entre Egiptian i gipcy en anglès. Altres fonts que cerquen la semblança ancestral entre les tradicions i els pobles argumenten que els gitanos provenen de la Índia i que el culte a la santa prové del culte a una deessa molt semblant a la divinitat femenina amb múltiples braços Durga.

En tot cas, el fet que tradicionalment les gitanes casades portin el cap tapat prové d’aquesta promesa que Sara Kali féu a Jesús.

El cristianisme ha estat sempre molt bo adoptant i adaptant tradicions paganes per guanyar adeptes. Només cal pensar en l’arbre de Nadal que era venerat en terres del nord d’Europa i que forma part de les nostres llars durant la festivitat, els solsticis que han esdevingut dates clau de la doctrina catòlica i potser també hi hauríem d’afegir l’adoració a les verges, que podria molt bé haver substituït el culte a la mare natura en alguns països o les deesses de la fertilitat en d’altres.

El que sí és cert és que la versió més moderna de l’arribada de les Maries a la Camarga conté un anacronisme fatal. Es diu que un dels homes que viatjaven en la barca era Sant Tròfim que de cap manera podia haver arribat a terres franceses el segle I si està documentat que va néixer el segle V. No obstant no resta cap mena d’encís a la llegenda a qui molts han afegit la seva salsa dient que Sara Kali no era ni més ni menys que la filla de Maria Magdalena i Jesús.

Continua sent un misteri sense resoldre que no furta ni un bri de la devoció dels gitanos cap a la seva patrona. I d’alguna manera em va fer feliç veure que aquest poble nòmada tan viatger i tradicional ha trobat en aquesta petita vila francesa una llar per la seva santa. Celebren el dia de Sara el 24 de Maig i a la Camarga hi arriben gitanos durant dos dies per adorar la seva senyora. Versions modernes nascudes gràcies a l’efecte “El Código Da Vinci”.

Tornant cap a Arles en el cotxe no puc deixar de pensar que em costarà oblidar aquest indret tan fetiller per dos motius: pels seus paisatges assossegadors i per l’encant especial de la barreja màgica entre allò que és francès i els elements gitanos. I qui sap? Potser algun dia algun Papa decideix fer feliç aquesta comunitat que sovint ha estat marginada i s’acaba beatificant a Sara Kali…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s