L’ Efecte cobra

Algú ha sentit a parlar de l’efecte cobra? A Alemanya és una expressió que està en boca de tothom i que designa, en economia, el fenomen que es produeix quan una mesura que aplica el govern per resoldre un problema acaba produint una exacerbació d’aquest. L’expressió, que s’ha convertit en popular, té una base històrica molt curiosa que deixa palès que la nostra dita catalana “feta la llei, feta la trampa” és ben veritable.

Durant l’època colonial britànica hi va haver una plaga de cobres a la Índia. Com que el problema era molt greu el governador va decidir oferir una recompensa per cada cobra morta que s’entregués al llocs estipulats per fer-ho. Calia convertir a la gent en “caçadors de cobres” per reduir-ne el nombre altre cop. Durant un temps sembla que la mesura va funcionar. Tanmateix, la població de la Índia no va trigar gaire en començar a criar-les per matar-les i obtenir els diners que oferia l’estat per cada exemplar mort. Era una font d’ingressos molt llaminera tot i que no gaire agradable.

Òbviament quan el govern va tenir clar què passava va retirar els diners oferts com a premi. Això va tenir com a conseqüència que totes les cobres que es criaven per ser sacrificades s’alliberessin vives. En lloc de controlar la plaga el que es va aconseguir amb la mesura va ser un increment espectacular del nombre de cobres.

A Hanoi va passar un cas semblant quan el govern francès va oferir diners per cada cua de rata que portessin els ciutadans. La gent va acabar tallant les cues de les bèsties però deixant-les lliures per tal que es reproduïssin.

En ambdós casos l’efecte cobra s’entén i s’explica perfectíssimament perquè la pobresa impulsa a la gent a utilitzar els incentius del govern per aconseguir uns diners força necessaris.

Però de casos d’efecte cobra en què l’actuació ciutadana està menys justificada també se’n poden trobar.

El 1989 les autoritats de la ciutat de Mèxic van decidir aplicar una mesura dràstica per abaixar els nivells de contaminació ambientals de la ciutat. En aquells moments l’smog cobria el nucli urbà i les filmacions de l’època mostren persones amb mascaretes per evitar inhalar els fums de la metròpolis. Es va decidir no deixar circular un cop per setmana cada cotxe de la ciutat. Els habitants van resoldre la incomoditat d’haver de prescindir del seu vehicle comprant un altre cotxe, sovint molt més antic per manca de recursos suficients, i amb un motor atrotinat. La conseqüència de l’actuació ciutadana va ser un increment encara més perillós dels nivells de contaminació. Brillant actuació!

L’efecte cobra demostra molt clarament que de vegades l’esser humà només és capaç de pensar a curt termini i que, ens agradi o no, les polítiques dels governs de vegades sí estan encaminades a solucionar problemes però nosaltres mateixos no estem disposats a pensar globalment. Utilitzaré una metàfora utilitzada per un home admirable dels que encara tenim la sort de tenir viu en aquests moments: Al-Gore. Durant el seu discurs a “una veritat incòmoda” el que diu és que un addicte a la droga descobreix que té venes als dits i als peus quan les dels braços i les cames se li col·lapsen. Es veu que també es propi de l’esser humà continuar explotant un recurs fins que no li queda cap més remei que cercar solucions. El missatge de Al Gore és també molt clar pel que fa a la responsabilitat ciutadana. No es pot sempre culpabilitzar els governs i responsabilitzar-los de que les coses vagin o no vagin bé perquè els ciutadans, amb el nostre granet de sorra, també podem canviar el món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s